1
10
2
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2684/20050224_DiarideSessions_Parlament.pdf
8753b7471ace620e8a699f360cb60d25
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 36
Quart període
Dijous, 24 de febrer de 2005
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió núm. 45, primera reunió
Í
N
D
E
X
Debat
general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel,
de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets
(tram. 255-00002/07) (p. 3)
(Dos fascicles)
Fascicle primer
�NOTA
Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució
124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
3
SESSIÓ NÚM. 45.1
La sessió s’obre a les onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots
els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i el lletrat major.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del
Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 25500002/07). President de la Generalitat de Catalunya.
Debat i votació.
El president
Comença la sessió.
Debat general sobre l’acció política i de
govern en relació amb l’evolució dels
fets del barri del Carmel, de Barcelona,
i amb les conclusions de l’expedient
informatiu obert arran d’aquests fets
(tram. 255-00002/07)
Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia,
que és el debat general sobre l’acció política i de govern
en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel,
de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets.
Aquest debat es regirà per la normativa establerta en els
articles 123 i 124 del Reglament i els criteris adoptats
per la presidència i la Junta de Portaveus del dia 21 de
febrer de 2005.
Té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
(Sr. Joaquim Nadal i Farreras)
Molt honorable president del Parlament de Catalunya,
molt honorable president de la Generalitat, honorables
conselleres i consellers, il·lustres senyores i senyors
diputats, a fora plou, fa fred, en algun lloc de Catalunya
potser neva, i hi ha més de mil persones que demà passat farà un mes que viuen fora de casa seva. Mentre una
sola família, mentre una sola persona, continuï vivint
fora de casa seva, el Carmel, i per al Govern de Catalunya al Carmel o allà on sigui, el Govern de Catalunya,
en el cas del Carmel, d’acord amb i en coordinació
permanent amb l’Ajuntament de Barcelona, mantindrà
amb la màxima intensitat, tant com calgui en cada
moment, tots els operatius i tots els mecanismes que ha
posat en funcionament des del dia 25 de gener fins
avui; ni una sola persona sense ser atesa en tot moment
i fins a les últimes conseqüències.
Aquest va ser el nostre compromís el primer dia, i
aquest és el compromís que avui reiterem i que mantindrem fins deixar ben clar que el temps i les circumstàncies no poden acabar en l’oblit i en l’abandonament.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Quan el Carmel perdi actualitat, quan perdi notorietat
mediàtica, aquest compromís haurà d’adquirir en la
continuïtat i el compliment el seu més alt valor, un valor ètic, moral, polític i també material.
No fa gaires dies, al Carmel mateix, en un programa de
televisió un veí deia: «Quan les càmeres marxin els
polítics desapareixeran.» En nom del Govern de Catalunya, en nom, en la mesura que puc, de l’Ajuntament
de Barcelona, vull que quedi clar, ho torno a dir, que
faci fred o calor, mentre una sola persona del Carmel
visqui fora de casa seva el compromís del Govern és
estar al costat dels veïns i veïnes afectats per aquesta
circumstància, que és conseqüència d’un accident dramàtic que podria haver tingut unes conseqüències imprevisibles.
Comparec avui, en nom i a petició del Govern, després
de quasi un mes de l’inici de la crisi del Carmel i quinze
dies més tard de la meva compareixença parlamentària
davant de la Comissió de Política Territorial.
En aquella primera compareixença, celebrada el dia 9
del mes de febrer, vaig presentar un primer informe
d’urgència sobre els fets relacionats amb l’accident
produït a la cua de maniobra de la prolongació de la
línia 5 del metro al barri del Carmel.
No és la meva intenció, en absolut, donar lliçons ni
emetre judicis de valor, però no em puc estar de dir, ara,
que en molts moments, més en els darrers dies que en
els primers, he tingut, hem tingut molts, la sensació que
l’ordre de les prioritats que havíem establert des del
primer moment havia deixat de ser un ordre de prioritats compartit per Govern i algun grup de l’oposició.
Per a tots aquells qui essent legítims representants dels
ciutadans de Catalunya..., també ho són, ho som tots,
dels veïns del Carmel. He tingut la impressió que en
algun moment, en el fragor de la batalla partidària, es
posaven per davant els objectius d’aquesta batalla partidària fins a posar en risc la mateixa credibilitat institucional. I he tingut la sensació que els atacs, les defenses, les autodefenses, els judicis previs, les presses i les
urgències polítiques, havien distorsionat els principals
objectius després de l’accident. Ho dic perquè ha sonat
sovint aquests dies aquella cantarella que diu: «Si això
ens hagués passat a nosaltres, què no dirien els que ara
estant al Govern?»
I he fet aquest repàs –he fet aquest repàs–, i en el repàs
de les hemeroteques consta que fos quina fos la virulència de l’oposició el capteniment institucional dels
grups polítics que donen suport al Govern..., es van
posar sempre, i no m’ho ha semblat sentir aquests dies,
a disposició del Govern mentre durés l’emergència.
«Primer apaguin el foc, primer resolguin les nevades,
després establim i arreglem les responsabilitats polítiques.» Vostès han tingut una pressa que entenc que ha
estat una mala consellera del plantejament que inicialment havien fet.
Vaig dir en aquella compareixença que ens trobàvem
davant d’un fet greu que hauria pogut tenir conseqüències imprevisibles; vaig dir també que, des del meu
punt de vista, s’hauria pogut evitar si els responsables
directes de les obres haguessin pres determinades cauteles, i no em vaig estar de dir que trobava en tot el problema no només un fet puntual, un accident, ni tan soPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
4
lament un accident fortuït, sinó un corrent de fons que
obligava el Govern a prendre mesures de gran abast,
alhora que calia establir les responsabilitats, de tota
mena, que se’n derivessin.
El dia d’aquella compareixença van quedar apuntades
unes línies d’exploració, un esquema de conclusions i
un conjunt d’interrogants als quals calia donar resposta. També vaig dir, i m’hi reafirmo, que en el cas que
s’emprenguessin accions judicials, i era previsible que
així fos, posaríem tota, tota, tota l’Administració de la
Generalitat a disposició de la justícia per tal que tingués
tota la informació, com no podria ser d’una altra manera, tota la informació, i disposés de tots els mitjans per
poder instruir amb diligència i rapidesa el cas.
Vaig afirmar que no faltaria cap informació i que no
escatimaríem esforços per tal de donar plena satisfacció a les naturals i legítimes aspiracions i exigències
dels veïns del Carmel, a les seves preocupacions, als
seus dubtes, a les seves pors. Ni una pregunta sense
resposta fins allà on sigui possible.
Estic en condicions avui d’aprofundir l’anàlisi dels
antecedents i de les causes de l’accident, de determinarne les responsabilitats, les immediates i les remotes, i,
el que per mi és més important, de presentar davant de
la cambra un conjunt de mesures destinades a evitar al
màxim possible nous riscos, aquí o en qualsevol altra
obra pública que es dugui a terme a Catalunya.
25 de gener: els primers despreniments. Relato els fets
que tots vostès coneixen, però no és sobrer. A un quart
de nou del matí s’inicien els treballs de neteja del terra de la cua de maniobra del Carmel, en un punt determinat, per fer l’excavació necessària per formar una
solera. En aquest punt determinat, la màquina que estava operant a la zona toca i trenca la base d’una falla.
Es produeix el que s’anomena una xemeneia. I aquest
fet és la base de l’accident. No és la primera, ni en
aquest, en qualsevol moment de l’evolució de les obres,
ni en molts altres túnels que s’han construït a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.
Es produeix una xemeneia. Davant d’una xemeneia el
manual del mètode de construcció que s’està seguint
planteja com a solució i reacció la projecció de formigó i material de segellat, gunita, per estabilitzar la balma formada i retornar-li la consistència. Tots els tècnics
diuen: «No patiu, això aguantarà.» Tendeix a aguantar
quasi sempre, però aquesta vegada va caure.
A última hora de la tarda, a les vuit del vespre, veient
que segueix la caiguda de roques al lloc de l’accident
es desallotjà l’edifici d’habitatges veí del taller. A migdia, s’havia desallotjat el taller.
El 26 de gener es seguiren les tasques de consolidació
de la xemeneia, de la campana, projectant formigó i
apilonant terres per intentar evitar l’efecte en profunditat de la caiguda.
Res més lluny de mi que la pretensió de creure que ja
no correm cap risc, però els puc ben assegurar que, per
tot el que he pogut saber aquestes setmanes, se m’ha
demostrat que si no actuem amb contundència i en profunditat no atacarem d’arrel el problema que ens ha dut
fins aquí.
El dia 27 de gener a les nou del matí es produeix l’enfonsament total, el col·lapse fins a la superfície del solar del taller a nivell de carrer. El forat produït és de
divuit metres de diàmetre. I immediatament es prepara un dispositiu per tapar tot el forat produït, la base de
la xemeneia, amb formigó.
Permetin-me, però, que en la primera part de la meva
intervenció segueixi un esquema similar al de la compareixença del dia 9 i que doni resposta també a l’evolució de la situació des del dia 25 de gener fins avui,
tant pel que fa als fets com pel que fa a l’atenció a les
persones i a l’actuació en el conjunt de l’obra i de la
zona sinistrada. No perquè sí, sinó perquè aquesta ha
estat una pregunta formulada una i altra vegada de forma reiterativa i una de les acusacions principals que
se’ns ha fet: «Han gestionat malament la crisi», s’ha
sentit. Doncs parlarem també, i abans que de moltes
altres coses, de com s’ha gestionat la crisi, qui l’ha gestionada i per què s’ha gestionat com s’ha gestionat.
A les deu de la nit d’aquell dia s’inspeccionen els dos
túnels, que no presenten danys aparents. Es va posar en
marxa un dispositiu de mesura de convergències, tant
en el túnel de la cua de maniobres com en el túnel de
l’estació, a fi de comprovar si l’esfondrament havia
desestabilitzat un sistema complex de dues estacions
que estaven molt a prop l’una de l’altra, d’unes seccions molt àmplies, d’una superfície molt considerable,
i que la caiguda d’una hauria pogut produir danys en la
del costat.
Després, tinc també la intenció d’analitzar les causes
remotes i immediates del que ha succeït i tot el que
envolta el projecte de prolongació de la línia 5 del metro, i, per extensió, una determinada manera de procedir amb relació a l’obra pública a Catalunya, que s’ha
revelat com una herència feixuga i complexa de redreçar que calia haver qüestionat molt més críticament des
del desembre de 2003.
Els recordo ara, quasi fil per randa, l’explicació dels
fets i de la seva cronologia més immediata en la versió
que em confirmen els tècnics, tècnics del Departament,
i el geòleg que el Departament de Política Territorial ha
tingut assignat de forma constant a l’atenció de les
queixes de les persones i al seguiment de l’evolució de
l’obra.
PLE DEL PARLAMENT
Va haver-hi, efectivament, moviments; es van detectar
moviments. I com que es van detectar moviments, es va
decidir reforçar el túnel principal amb encavallades i
contravolta de formigó i reforç de gunita, segons les
zones i els moviments.
El 3 de febrer, vostès ho recorden, després m’hi tornaré a referir, es va produir un segon enfonsament de dimensions més reduïdes sota la casa que s’havia hagut
d’enderrocar. Aquest forat també s’omple de formigó.
Hi ha una valoració molt de matís en la versió que vaig
donar en la meva anterior compareixença i la d’avui.
Aquell dia vaig dir –el 9 de febrer– que el trencament
de la falla, de la base de la falla s’havia produït en iniciar-se els treballs coneguts com a destrossa. Però l’esfondrament es produeix no exactament en la fase anomenada de destrossa, sinó en un punt on, en el túnel de
la cua de maniobres, s’havia avançat a secció compleSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
5
ta, i només faltava la formació d’una solera que la direcció d’obres considerava necessària per estabilitzar
les convergències.
El mètode austríac estableix dues maneres d’avançar:
mitja volta fins al final i retorn de la contravolta per
baix, en fase de destrossa, o avanç a secció completa.
Si hagués estat destrossa pura en el punt de l’esfondrament, hauríem parlat d’un rebaix d’uns quants metres.
No és destrossa pura, és simplement un rebaix de no
més de setanta centímetres per formar la solera que la
direcció d’obres havia demanat per estabilitzar les
mesures de convergència.
Tornarem després sobre les causes més immediates de
l’esfondrament i les possibles explicacions, més endavant. Ara voldria només fixar l’atenció i posar tot l’èmfasi en un fet. La nit del 25 de gener el conseller en cap,
l’alcalde de Barcelona i jo mateix vam entrar al punt de
la cua de maniobra on s’havia format una campana o
xemeneia, fins quasi sota la campana.
En aquell moment –en aquell moment– els tècnics, la
direcció d’obra, l’empresa de control geològic, l’UTE
que tenia l’adjudicació de les obres, tots –tots– van
coincidir a considerar que el que acabava de passar era
un fenomen controlable i que no revestia un perill especial: no haurien posat en perill ni les seves vides ni
les dels treballadors que hi treballaven ni tampoc la del
conseller en cap, la de l’alcalde de Barcelona o la meva
mateixa. No ens transmetien cap motiu d’alarma, ni per
als treballadors que hi havia al túnel, hi insisteixo, ni
per a nosaltres mateixos; ni, per descomptat, en aquell
primer moment, per als veïns de l’entorn, excepte una
sola casa.
No és un fet irrellevant. Perquè vull dir que en les reunions de treball i seguiment de l’obra, dels dies i de les
setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament, si
bé apareixen –apareixen– qüestions sobre mesures,
materials i forma d’orientar els treballs, no es produeix
en cap moment cap advertiment formal a GISA, ni a
ningú, sobre la percepció de perill greu. En cap de les
setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament es
produeix cap avís formal ni a GISA, ni al Departament,
naturalment, més enllà de l’assistència a les reunions de
seguiment de les obres d’un tècnic de GISA que n’era el
director d’obra per compte d’aquesta empresa pública.
GISA assistia a les reunions, a la majoria de les reunions, en la seva condició de supervisora, com ho feia
també en condició d’observador i de futur usuari algun
tècnic de l’Ajuntament de Barcelona. En condició
d’observador. La representació de la propietat, la propietat pública, l’empresa pública, el Govern, l’Administració, l’ostentava, naturalment –després veurem per
què–, la direcció d’obra, que des de l’inici mateix de les
obres estableix una dinàmica de seguiment i de decisions sobre la marxa però que no arriba a concretar mai
en aquests dies en un advertiment seriós de perill o inestabilitat. Mai prou, com a mínim per ordenar la paralització de les obres o per advertir formalment d’incompliment d’alguna de les parts.
L’obra comença a finals del 2002. L’esfondrament és
de primers del 2005. Les reunions són quinzenals, de
les reunions se n’aixeca acta. Del que passa entre reuSESSIÓ NÚM. 45.1
nió i reunió no en queda constància, però d’una reunió
a l’altra es prenen prou decisions com perquè, si el
tema apuntat en una no és reiterat en la següent, hagi
deixat de ser un problema.
En el seguiment quinzenal hi ha problemes de gestió de
l’obra des del principi mateix? Com en totes les obres
segurament, és clar que n’hi ha. Es van resolent? Es van
resolent. Però, hi insisteixo, no hi ha –no hi ha– ni el dia
de l’esfondrament ni cap dia en les setmanes anteriors
cap advertiment formal de perill immediat. Fossin quines fossin les mesures que es prenien, les discussions
que hi hagués, els retrets sobre gruixos o els problemes
de determinades mesures. El fet és que no hi ha en cap
moment res que apunti cap a la percepció de la previsibilitat del que finalment va passar. Deixo apuntada
aquí una línia que reprendrem més endavant amb més
detall. Tornarem sobre això.
Ara, però, deixin-me relatar i exposar detalladament la
reacció de les administracions i dels responsables de
GISA i de la direcció d’obres i de l’UTE constructora
davant del desencadenament dels fets. Els parlaré, primer, de l’operatiu d’atenció a les persones i, posteriorment, de l’operatiu en relació amb les obres.
Diran, potser, vostès, que el que ara els explicaré és
prou conegut. Ha estat difós. S’ha explicat a bastament.
Hi ha informacions diàries, hi ha notes, hi ha sessions
informatives, sens dubte. Però si alguna cosa ha estat
posada en qüestió amb un èmfasi, amb una reiteració,
amb una contumàcia poc fonamentada és el suposat
fracàs de l’operatiu o la manca de capacitat de reacció
davant dels fets.
Com ja vaig tenir ocasió d’exposar el dia 9 de febrer en
la meva compareixença i com he anat explicant aquestes darreres setmanes, a partir de l’inici de la crisi les
nostres prioritats, les del Govern de Catalunya i les de
l’Ajuntament de Barcelona, prioritats compartides sempre, en relació amb l’atenció a les persones van ser en
tot moment, minut a minut, les següents.
Primer. Garantir la màxima seguretat dels ciutadans del
Carmel. Evitar danys. Evitar víctimes. Deixin-m’ho dir
cruament. (Pausa.) Que no quedi per nosaltres i que no
resulti que haguem de lamentar ferits o víctimes mortals. Cal dir-ho. Per què un operatiu un tan ampli?, per
què un perímetre de seguretat tan ampli? Per què aquell
pas enrere, dos dies després? Per seguretat absoluta, per
una seguretat de màxims. En algun cas, potser fins i tot
no calia, però en això, el senyor Xavier Casas i jo, i
tothom que hi va intervenir –i ho explicaré– vam tenir
molt clar en l’operatiu diari que garantir la màxima
seguretat dels ciutadans del Carmel, dels treballadors
de les obres del túnel, dels membres dels cossos i forces de seguretat i de tot el personal que l’Ajuntament de
Barcelona, primer, i el Govern de la Generalitat, després, van posar a disposició de l’operatiu, havíem de
treballar amb plenes garanties.
Segon, atendre amb la més absoluta sensibilitat les necessitats immediates i quotidianes, de tot ordre, que tinguessin les 1.057 persones desallotjades. Era el seu
dret, és el seu dret. No és perquè sí, és un compromís
d’arrel i de valor, de radicalitat democràtica amb els
drets de les persones, la vida, les seves necessitats quoPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
6
tidianes. Quan, quan he començat he dit: «Fa fred,
plou, és un dia inhòspit, en algun lloc de Catalunya
neva...», he volgut dir que la vida d’hotel un dia, que la
vida d’hotel dos dies, que la vida d’hotel unes vacances, pot ser molt divertida... Però que la vida d’hotel,
compaginada amb la vida quotidiana de pares, fills i
néts, tant li fa la qualitat de l’hotel, és incòmoda, és una
situació no desitjable i, per tant, ha de quedar clar que
el Govern i l’Ajuntament havien de posar a disposició
de les 1.057 persones desplaçades de casa seva tot i més
–tot i més– del que tinguessin a disposició, quasi una
persona per desallotjat, per atendre les seves necessitats.
Haurem fallat en alguna cosa? No haurem arribat a tot
arreu? Hauran quedat detalls penjats? Hi haurà gent
que tingui legítims motius de queixa? Sí, però no haurà quedat..., per tenir clar i per deixar clar que amb sensibilitat per a aquestes qüestions tan elementals de la
vida quotidiana, el Govern i l’Ajuntament hi posaven
tot de la seva part.
Tercer, 1.057 persones fora de casa era un munt de persones que havien deixat les seves cases desemparades.
Calia vetllar també –calia vetllar també– i cal encara
per la protecció dels béns i de les activitats i per garantir
l’estat i el valor dels béns privats i públics afectats pel
desallotjament. I no parlo només de la seguretat física
o material, sinó també de la plena –de la més absoluta,
de la més radical– seguretat jurídica.
I, finalment, tenint en compte els tres punts anteriors,
oferir la màxima informació possible als ciutadans, directament o a través de tots els mitjans i vehicles de
comunicació amb la ciutadania.
Així mateix, el Govern i l’Ajuntament de Barcelona,
amb els més de 915 professionals que hi estan implicats, segueixen treballant amb diligència i rigor per fer
efectiu, gradual, tant com sigui possible, lliure, el retorn
de les persones desallotjades a les seves llars al més
aviat possible, i garantir, hi insisteixo, per damunt de
tot, la seva seguretat.
Des del mateix dia 27 de gener –i hi insisteixo, gràcies a la col·laboració extraordinària de l’Ajuntament de
Barcelona–, 632 persones van quedar allotjades en
hotels, 3 en residències assistides i 2 al Centre Municipal de Can Planes, mentre que la resta van preferir
allotjar-se en habitatges de familiars o d’amics. Així
mateix, es va elaborar un primer registre dels ciutadans
afectats, es van activar els serveis d’atenció oportuns,
amb tècnics especialitzats per part de les administracions públiques i d’organitzacions de voluntaris, i es va
crear una comissió mixta de coordinació entre l’Ajuntament i la Generalitat, que des d’aleshores i fins al dia
d’avui, sense cap interrupció, s’ha reunit una o dues
vegades cada dia per avaluar en cada moment la situació, d’acord amb els objectius, aquells quatre objectius
que acabo de definir anteriorment.
Diumenge, 30 de gener, es varen establir punts d’informació a tots els hotels, que han comptat amb la presència d’un tècnic del Departament de Política Territorial,
d’un tècnic del Departament de Medi Ambient i Habitatge, un tècnic del Departament de Benestar i Família
i de la majoria de tinents d’alcalde i regidors i regidoPLE DEL PARLAMENT
res, així com nombrosos tècnics de l’Ajuntament de
Barcelona.
Des d’aleshores s’ha mantingut un punt d’informació
a cada hotel on resideixen, de forma provisional, els
afectats. Els dies 28, 29 i 30 de gener es van celebrar
reunions informatives diàries a Boca Nord. Del dia 31
de gener al 6 de febrer, diàriament a les vuit del vespre
i, a partir del dia 7, els dimarts i els dijous. També es
van establir punts d’atenció d’informació al Casal de
Gent Gran del carrer Tolrà, a partir del dilluns dia 31;
a l’oficina del Departament de Benestar i Família, situada a la plaça Pastrana; a més de l’existent a l’Espai
Jove Boca Nord, del carrer dels Agudells. En total
s’han realitzat 9.822 atencions personals als veïns afectats a tots aquests punts d’informació i atenció, i 5.733
atencions telefòniques, a dia d’ahir, en l’Espai de Boca
Nord.
La situació generada pel nou esvoranc del dia 3 ens va
mostrar la impossibilitat de resoldre la situació amb la
rapidesa que hauríem desitjat. Per aquest motiu, sense
alterar els objectius inicials, vam replantejar el dispositiu. Amb la prioritat absoluta d’atendre i informar les
persones afectades i de coordinar millor totes les actuacions, es va decidir crear tres subcomissions per fer un
seguiment diari, puntual i més efectiu de tot el procés.
Una comissió d’habitatge, coordinada pel conseller
Salvador Milà i el regidor Eugeni Forradelles, amb la
inestimable col·laboració del secretari del Departament
de Medi Ambient d’Habitatge –secretari d’Habitatge–,
el senyor Ricard Fernández. Una comissió d’atenció a
les persones, coordinada per la consellera Anna Simó
i el regidor Ferran Mascarell, i amb la col·laboració directa i permanent del secretari general del Departament.
I una comissió de seguiment de les obres, coordinada
pel tinent d’alcalde senyor Xavier Casas i per mi mateix.
Així mateix, s’ha continuat mantenint el dispositiu de
seguretat activat des del principi, coordinat per la consellera Montserrat Tura i el regidor Jordi Hereu, que ha
comptat amb la participació de Joan Delort, secretari de
Seguretat. I, per la seva part, l’Ajuntament de Barcelona ha constituït una unitat executiva especial per al barri
del Carmel, amb l’objectiu de prestar serveis vinculats
a l’atenció social de les persones, el suport logístic, la
seguretat i la informació als veïns i les veïnes.
Des del primer dia –des del primer dia–, el conseller en
cap ha exercit la coordinació d’aquestes tres subcomissions del dispositiu d’atenció a les persones, així com
la coordinació de la participació de les altres conselleries, i ha fet un seguiment absolutament exhaustiu de
l’evolució dels esdeveniments. És justament aquest seguiment el que ens ha permès anar millorant progressivament els dispositius establerts d’atenció i suport
mèdic, econòmic, tècnic, jurídic, a les persones afectades pels desallotjaments –que explicaré a continuació–
i vetllar per la protecció dels béns públics i privats de
la zona, sense que s’hagi produït cap incidència destacable al respecte...
A partir del dia 31 de gener –i més enllà de les quatre
subcomissions, he esmentat ja altres tres conselleries
directament implicades en l’operatiu: Justícia, Educació, Salut–, a partir del dia 31 de gener es va articular
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
7
un operatiu per assegurar les activitats lectives dels infants de les dues escoles afectades pel desallotjament,
i es van habilitar espais provisionals on els infants han
pogut continuar les classes amb normalitat, s’ha establert un servei de trasllat i recollida dels alumnes a cada
centre i s’assumeixen les despeses del servei de menjador escolar, quan han calgut. Aquest operatiu ha permès
que tot i el lògic trasbals inicial de l’activitat escolar,
l’assistència a les classes des de fa dies estigui completament normalitzada i la tasca docent es pugui dur a
terme en bones condicions.
Així mateix, el dia 7 de febrer vam situar l’Oficina
d’Orientació Jurídica a l’oficina del Casal de Gent Gran
del carrer Tolrà. En aquesta Oficina, el Col·legi d’Advocats ofereix un servei gratuït d’assistència i orientació jurídica a les persones afectades que ho sol·licitin,
el cost del qual és assumit pel Departament de Justícia,
i fins al dimarts 22 de febrer s’hi havien atès 241 consultes.
A partir del dilluns 14 de febrer es va establir un nou
servei d’autobús entre el Carmel i els hotels, que ha
funcionat amb regularitat horària, afegit al que ja existia
al matí i al servei que, com ja he explicat, el Departament d’Educació ofereix per al transport escolar dels
infants.
A més, el Govern de la Generalitat, de comú acord amb
l’Ajuntament de Barcelona, va acordar amb les empreses subministradores de serveis Aigües de Barcelona,
Gas Natural, Endesa, Telefónica i d’altres operadors, la
paralització de l’emissió dels rebuts dels veïns desallotjats. Així mateix, se’ls ajornà el cobrament de tributs i
preus públics municipals, vinculats als habitatges, pàrquings i locals de la zona afectada, i s’està estudiant
quines són les fórmules més adequades per trobar una
solució a l’ajornament del pagament d’hipoteques que
han demanat o que tenen actives alguns veïns.
Des del dia 9, des del dia de la compareixença, hem
avançat més en el treball, en l’atenció a les persones. A
aquest efecte, hem treballat amb el conjunt dels desallotjats en tres grups: els veïns que vivien en els blocs
que han caigut o que han de ser enderrocats, trenta-un
habitatges –dotze ja enderrocats, dinou pendents d’enderroc–; els veïns que podran tornar properament i esglaonadament a casa seva, i els treballadors i els titulars
dels comerços i de les activitats econòmiques de la
zona afectada.
Primer, les persones que s’han quedat sense casa. El
nostre compromís amb els veïns que han perdut casa
seva és que tindran un habitatge alternatiu amb les
mateixes prestacions d’ús i règim de tinença en el menor termini possible. Per tal d’atendre els veïns que
s’han quedat sense casa, trenta-tres famílies que agrupen noranta-dues persones, s’ha obert una oficina
d’atenció per al reallotjament a Adigsa, formada per
dos professionals de l’Ajuntament i dos de la Generalitat, on se’ls ha atès de forma personalitzada i se’ls ha
informat de les diferents possibilitats de reallotjament
que tenen.
Pel que respecta al reallotjament, se’ls ofereixen dues
alternatives. Primera, mentre duri el procés d’assignació o construcció d’un nou habitatge definitiu –assignaSESSIÓ NÚM. 45.1
ció, si ja estigués fet, que n’hi han, o construcció del
nou habitatge definitiu, que n’hi ha també en tracte,
com a sòl i sostre construïble per poder aportar aquests
habitatges alternatius a la gent que ha perdut casa seva–
es reallotjarà aquestes famílies en pisos pont, com els
de les promocions del carrer Llobregós, a Horta i Guinardó, i del carrer Garcilaso, completament equipats. I
en el cas que alguna família prefereixi adquirir directament l’equipament bàsic de la llar, se li oferirà un import econòmic global equivalent a 9.000 euros. Així
mateix, l’Administració aportarà una quantitat de 200
euros mensuals per fer front a les despeses ordinàries
de serveis bàsics i, en funció del cas de cada família,
s’estudiarà la possibilitat d’oferir places d’aparcament
en el mateix edifici del reallotjament.
Segon. En el cas que els afectats d’enderrocament no
optin per accedir als habitatges de reallotjament perquè
prefereixin resoldre directament el seu allotjament, bé
a casa de familiars o mitjançant altres alternatives al seu
càrrec, se’ls oferirà una compensació econòmica mensual de 700 euros i 200 euros més per cobrir els consums bàsics que la família pugui tenir. Si s’escau, també s’oferirà l’aval per al lloguer, sense límit. A aquests
veïns se’ls pagaran, com correspon, les dietes de 15
euros per parella, 10 euros per adult i 5 per menor de
setze anys.
Així mateix, mentre no es produeixi el reallotjament,
l’ajut per persones, dietes que l’Ajuntament havia avançat des del dia 31 de gener, a partir del 13 de febrer s’ha
fet i s’està fent efectiu per part del Govern de la Generalitat, d’acord amb el Decret aprovat el dia 8 del mateix mes, amb uns percentatges avui de pagament ja
molt elevats, si bé encara no totalment complets. L’objectiu d’aquests ajuts és compensar, amb caràcter d’urgència, les despeses corrents a compte de la indemnització final als residents dels habitatges perjudicats, amb
períodes quinzenals. Les quantitats de l’ajut en concepte de dietes, per dia i persona, varien en funció de l’estructura familiar, de l’edat de les persones i del tipus
d’allotjament en què es trobin. Així mateix, la Generalitat ofereix a aquestes persones bestretes a compte de
les indemnitzacions futures.
Per la seva banda, l’Estat farà efectiu un ajut d’11.500
euros a cada unitat familiar que hagi perdut totalment
el seu habitatge i els seus béns familiars, personals i
domèstics, i obre, a més, la possibilitat d’una línia de
crèdit subvencionada amb l’Institut de Crèdit Oficial.
Segon grup. Els veïns i veïnes que tinguin algun desperfecte en els seus habitatges tenen el nostre compromís que, a més de garantir al màxim la seva seguretat,
la Generalitat es fa responsable que es reparin satisfactòriament tots aquests desperfectes, pis per pis, abans
no retornin a les seves cases. La Generalitat i l’Ajuntament han posat a disposició de l’associació de veïns, i
de tots els col·lectius de veïns i del conjunt de persones
afectades, quatre certificats de seguretat sobre l’estat
del subsòl de l’àrea que va ser desallotjada el dia 27 de
gener. Un certificat amb la demanda de l’aixecament de
l’ordre preventiva de desallotjament, dictada el dia 27
de gener a instàncies de la direcció d’obres. Certificat
que signen els senyors Javier Gete Alonso, de TecCuatro; el senyor Benjamín Celada, de Geocontrol, i el
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
8
senyor José Antonio Rubín, d’UTE constructora de la
línia 5. Segon, un certificat sobre les mesures d’anivellament en superfície, preses pel Servei Geològic de
l’Institut Cartogràfic de Catalunya, signat pel senyor
Antoni Roca. Tercer, un informe sobre l’estat actual
dels moviments apreciats en el sòl i el subsòl de l’àrea
afectada, emès per l’empresa Eurogeotecnica, signat
pel seu director gerent, el senyor Carles López. I finalment, un informe sobre l’estat actual de la zona afectada pel despreniment a la cua de maniobres, emès pels
tècnics que han assessorat, a proposta dels diferents
agents intervinents, les tasques de consolidació del túnel, i que són els professors Eduardo Alonso i José Manuel Serrano i el senyor Xavier Borràs. A partir d’aquest
certificat s’ha identificat una àrea on no s’han produït
moviments significatius que es considera estabilitzada
i on, per tant, ja s’està en condicions d’iniciar les inspeccions corresponents per tal de verificar l’estat dels
habitatges que s’hi troben i fer efectiu el retorn dels
veïns.
Fins allà on sigui visible la zona verda (l’orador mostra uns gràfics, els quals es reprodueixen en l’annex)...,
la zona verda és la zona en què, un cop reunits els quatre certificats que he esmentat, més els certificats del
Col·legi d’Arquitectes i el Col·legi d’Aparelladors, i els
pèrits que han de certificar l’estat del pis, pis a pis, i del
conjunt de l’edifici, després d’una visita, acompanyats
d’un bomber i un mosso d’esquadra, que visaran aquesta
inspecció..., podran tornar a casa seva. Tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada; no al ritme que
voldríem, però tota la zona verda ja està començant a ser
inspeccionada. (Vegeu el gràfic 1 de l’annex.)
I la zona groga, la que està al voltant de la zona de l’esfondrament, la de la cruïlla Conca de Tremp, Sigüenza
i passatge Calafell, on s’estan efectuant treballs de consolidació, pilotatge i injecció, i on s’hauran de fer treballs
d’enderrocament, els mateixos tècnics que certifiquen
que es pot aixecar l’acta d’ordre de desallotjament diuen
que no tornaran a firmar la possibilitat del reallotjament
fins que, en l’àmbit de la zona groga, no s’hagin acabat
aquests treballs.
El procés, doncs, està ben definit, està acordat amb l’associació de veïns. Aquest procés s’ha iniciat i –és natural– en el seu inici s’ha produït un cert recel, encara.
Aquest serà, a partir d’ara, el repte dels responsables
tècnics i polítics: retornar aquesta confiança i efectuar
amb diligència les reparacions, i , si cal, esperar fins a
la demolició dels immobles identificats, i fins a la finalització de les operacions de micropilotatge d’alguns
dels edificis més pròxims a la zona de l’esvoranc, és a
dir, la zona que he denominat com a zona groga. L’únic
que els puc dir és que serà un esperó més per fer la feina ben feta i en el mínim temps possible. En qualsevol
cas, les famílies ocupants d’aquests edificis, i que es
trobin acollides en instal·lacions hoteleres o en allotjaments alternatius, tenen dret a les mateixes dietes que
he explicat en el cas de les persones ocupants d’edificis afectats que està previst enderrocar.
Tercer, els titulars de les explotacions econòmiques de
la zona desallotjada. Finalment, les persones titulars,
jurídiques o individuals, d’explotacions econòmiques
que es duien a terme en els immobles afectats rebran
PLE DEL PARLAMENT
una bestreta en concepte de danys emergents i lucre
cessant a compte de les futures indemnitzacions; activitats econòmiques tancades i activitats econòmiques
obertes, l’activitat econòmica de les quals el calaix
s’hagi vist afectat per una disminució del seu rendiment.
Els titulars d’una activitat econòmica amb seu en un
edifici afectat que figurin en el cens elaborat per l’Administració podran rebre 1.500 euros per treballador i
mes, incloent el propietari, i deu euros per cada metre
quadrat del local o establiment on es desenvolupi l’activitat, en concepte de lloguer més despeses generals
per cada metre quadrat de local. El pagament es farà
efectiu per local.
Així mateix, es farà efectiu un ajut estatal de deu mil
euros a cada titular de negoci situat en els edificis enderrocats, i aquestes persones tindran dret a una línia
estatal de crèdit subvencionada amb l’ICO.
El reconeixement d’uns drets, la resposta a unes necessitats, les mesures per a l’allotjament, la manutenció,
les dietes i la compensació pels danys. A hores d’ara, el
Departament d’Economia i Finances ha fet efectiu ja
més de 700.000 euros en concepte de dietes i bestretes
als veïns i comerciants afectats, a dia d’avui, a quaranta-quatre, dels quaranta-cinc comerços directament
afectats i a una part molt important del cens dels veïns
amb dret a bestreta, i que l’han acceptada, amb el benentès que ni el cens recull tots els desallotjats, ni tota la
gent que figura en el cens ha volgut cobrar aquestes
bestretes. Però l’oferiment es manté, i queda clar que
tot és a punt per mantenir aquest operatiu fins on calgui i, mentre calgui, fins a l’últim moment, l’últim dia
de l’última persona que no hagi tornat a casa seva o a
la seva activitat econòmica.
Per concloure aquest apartat voldria reiterar que, més
enllà d’aquestes actuacions, que són d’emergència, ens
proposem una nova fase de millora i remodelació del
barri del Carmel, que es va iniciar amb la demanda de
declaració com a àrea de rehabilitació integral del barri
del Carmel per part del Govern de la Generalitat a petició de l’Ajuntament de Barcelona.
Segon, l’actuació i l’operatiu en la zona d’obres. Entro
ara a detallar –a detallar-les– quines han estat les actuacions pel que fa a la consolidació de l’obra. Primer,
pel que fa a la part tapada de la cua de maniobra, que
va ser objecte de formigonat.
Com vostès saben, després del segon esfondrament que
es va produir el dia 3 de febrer, es va decidir, amb l’assistència d’experts independents, procedir al rebliment
de la part inaccessible del túnel de maniobra amb formigó. La decisió, molt sospesada, es va prendre davant
de les incògnites sobre l’estat del túnel i el temps que
hauria estat necessari per accedir-hi i comprovar-ne
l’estat. Es produeix la xemeneia, queda un tros de túnel
tapat, els tècnics no ens saben dir què pot haver passat
allà dins i ens diuen que trigaran tres setmanes llargues
a poder-hi entrar, de forma prou efectiva com per mesurar què hi està passant i com per actuar-hi si es detectava que hi estava passant alguna cosa greu.
Per tant, davant de l’eventualitat d’una zona fosca, desconeguda, de moviments no mesurables, la decisió va
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
9
ser immediata, radical, contundent: costi el que costi,
prescindim d’aquest túnel de maniobres, anul·lem-lo,
reconstruïm la natura, reomplim el túnel, assegurem el
terreny, fem que parin els moviments que es detecten
en superfície i creem les condicions objectives de seguretat perquè la gent pugui tornar a casa seva.
Les senyores i els senyors diputats tenen el detall i els
plànols, dia a dia, de com ha estat aquest operatiu, i
com s’han fet, i per quins punts, els treballs d’injecció.
Aquests treballs van començar el dia 8 de febrer i van
concloure’s el dia 16 de febrer. Als vuit punts d’injecció s’hi han injectat 14.573 metres cúbics de formigó
d’una capacitat teòrica calculada de 16.000 metres cúbics. La diferència de volum seria atribuïble als materials acumulats en l’enderrocament i a les terres aportades en un primer moment per reforçar el túnel. En
aquell moment, 16 de febrer, la seguretat ja era total pel
que feia a l’estabilitat del túnel.
Per tant, només restava anar buscant els possibles buits
que haurien quedat i acabar-los d’omplir a través de
perforacions més primes i més precises. Poden haver
quedat bombolles, petits forats no reomplerts? Els tècnics diuen que sí. Greus? No. Amb perill per a l’estabilitat? No. Que caldrà anar detectant i reomplint? Sí.
Però, de cinc punxades addicionals que s’han fet, quatre han tocat formigó i només una ha admès 5 metres
cúbics de lletada de formigó. Per tant, tot dóna a entendre que l’operació de reblert amb formigó de la part no
visible de la cua del túnel de maniobres està completament assegurada i ja no ens pot donar cap tipus de sorpresa.
Segon, a la part visitable de la cua de maniobres les
actuacions de reforç han consistit a fer 25 metres de
solera, un embigat de reforç i posar 50 centímetres de
gunita a tot el túnel.
Finalment, pel que fa al reforç de l’estació i del túnel
principal, s’ha procedit al seu total reforç i consolidació. Aquest reforç ha consistit a posar totes les encavallades, seguint dos trams: en el tram que va des de la
cruïlla de connexió amb la cua del Carmel, en direcció
a Teixonera, s’han posat 67 encavallades, cobrint 81
metres de túnel. I en el tram que va des de la cruïlla de
la connexió de la cua de maniobres en direcció a Horta, s’han posat 15 encavallades, que cobreixen uns 18
metres, i en queden per posar uns 8 per fora de l’estació.
S’ha reforçat l’estació amb 60 metres de solera d’uns
130 del total que mesura la part no formigonada. I en
el túnel de línia, el túnel principal, des de l’estació del
Carmel en direcció a Teixonera, s’han col·locat 16 encavallades, que cobreixen tot el tram excavat fins al
punt on es va produir una altra xemeneia.
No és gratuït tot això que estic explicant. No és per
prolixitat, no és per cansar-los, no és per avorrir-los,
és... –i és avorrit i és cansat, ho entenc–, però ha de
quedar clar que en un mes, en les dues estacions, a tres
torns, grups de treballadors, vint-i-quatre hores sobre
vint-i-quatre, han estat treballant més enllà del que els
tècnics recomanaven i consideraven raonable, simplement perquè el Govern de Catalunya i l’Ajuntament de
Barcelona volien tota, tota, tota i més seguretat. I en
SESSIÓ NÚM. 45.1
això han consistit, dia a dia –dia a dia–, matí i tarda, les
sessions maratonianes amb les empreses de direcció
d’obres i l’empresa que fa les obres de la línia 5 i amb
el conjunt dels responsables tècnics de GISA. S’han de
posar encavallades? El mètode diu que no. Hi ha hagut
convergències? Sí. Doncs, digui el que digui el mètode, posin encavallades.
Després parlarem del mètode, i de qui i quan defineix
el mètode; però, digués el que digués el mètode, en un
punt delicat, complex, sensible, perillós, objectivament
perillós perquè havia caigut, la seguretat era una norma
bàsica per damunt dels criteris de seguretat que la mateixa norma estableix. I si la norma diu «fins aquí ja
n’hi ha prou», i complint la norma es va enfonsar, canviem la norma o incomplim la norma. I aquest va ser el
criteri: forçar fins a les últimes conseqüències per assegurar la totalitat dels espais dels dos túnels de la zona
del Carmel, anticipant obra que potser s’hauria hagut
de fer d’aquí a sis mesos, vuit mesos o un any, forçant
el ritme, assegurant les coses, donant garanties, ensenyant-ho tant com sigui possible.
Pel que fa a les actuacions en superfície, explicar –és
també conegut– que s’han fet una trentena d’injeccions
perimetrals al passatge Calafell, Sigüenza i Conca de
Tremp en la cruïlla de l’enfonsament per assegurar el
terreny i fer disminuir progressivament els moviments
d’enfonsament que es produïen, i que s’estan produint,
també, injeccions en el tap de formigó per treure l’esponjositat, la porositat del reblert del fons. Mentre el
fons sigui més flonjo que la massa de formigó injectada es va produint un moviment d’assentament. Foradant la massa de formigó per quaranta punts diferents,
dels quals se’n porten deu o dotze en aquests moments,
s’injecta formigó a tota la base de l’enorme pilar que
forma l’esfondrament fins a la base mateixa del túnel.
Consolidada la part més porosa de baix de tot, deixarà
de moure’s el terreny, que ara es mou, de l’ordre, en
aquell punt, d’1 mil·límetre al dia.
Però aquesta és una qüestió que cal tenir en compte,
que convé explicar i que és important que se sàpiga perquè quedi clar que aquesta és una manera d’actuar que
vol abordar totes les eventualitats per tal de, abans que no
prossegueixin les obres de la línia 5, tenir totalment assegurat tot l’entorn de l’estació del Carmel i permetre el
progressiu retorn de les famílies a casa seva.
I per això també, i amb l’assessorament dels professors
Ramon Buxadé i Vicente Alegre, s’han identificat dotze
cases més una en construcció –dotze cases més una en
construcció– que caldrà recalçar. Diu el professor Buxadé: «Amb micropilotatge, travessant les argiles, injectant formigó fins a la roca, aquestes cases tindran ara
millors fonaments que no tenien.» Si al Carmel en algun moment el procés de construcció s’havia fet sobre
reblerts de rieres i runes acumulades, ara, en aquestes
dotze cases en les quals s’han detectat moviments estructurals, el micropilotatge haurà assegurat fonaments
per a tota la vida. En aquestes cases, en aquestes dotze
cases, primer es consolidaran els fonaments, després es
consolidarà l’estructura, després s’haurà de restaurar
allò que s’ha fet malbé de la planta baixa de la casa per
poder fer el pilotatge i, finalment, es procedirà a la rehabilitació del conjunt dels edificis afectats.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
10
Al llarg de tot el procés s’han fet mesures des de diferents àmbits, l’Institut Cartogràfic, Eurogeotecnica,
l’UTE constructora, per tal d’anar definint amb extensòmetres, amb el mètode Cyclops i amb mesures de
superfície, què estava passant en tot l’entorn de la zona
sinistrada. I avui podem dir que, excepte el moviment
que es produeix en l’entorn immediat del forat produït per l’esfondrament del primer dia, tot es manté estable i no hi ha cap nou moviment. És a partir d’aquest
moment quan diem: ja hi ha les condicions perquè la
gent pugui començar a tornar a casa seva. Tots menys
aquells de la zona groga que, o bé perquè són els habitants de les dotze cases a recalçar o bé perquè estan en
la zona en què les màquines que hauran de recalçar els
produiran molèsties, no és recomanable que tornin.
Podem, doncs, fer a dia d’avui un balanç de situació: on
som? On som avui, després d’un mes d’informacions
contradictòries, de rumors, de temors imparables i de
dubtes raonables? De tot el que s’ha dit, ara on som?
Fins on hem arribat en el laboriós i complex procés de
neutralització de la crisi?
Avui encara només podem fer un balanç provisional, un
estat de la qüestió amb molts aspectes oberts; el que sí
que podem afirmar, però, és que allò que comportava
més risc, una part del túnel de maniobra a què no es
podia accedir, ha estat resolt d’una forma satisfactòria.
I el balanç ara és el següent: hi ha 33 famílies que han
perdut casa seva; 92 persones que s’han quedat sense el
seu habitatge. Ja he dit com el recuperaran i trigaran o
dos anys a tenir-ne un de nou, o en trobaran de seguida un de nou que els podrem oferir, o tindran un pis
pont fins que tinguin el pis nou que haguem acordat.
Segon, hi ha 13 edificis, un dels quals és obra nova, que
han quedat afectats en graus diversos i que són ara objecte de treballs de refonamentació i recalçament, com
els deia, amb actuacions de micropilotatge que fa l’empresa Rodio i que no fa l’UTE, que s’ocupa únicament
i exclusivament dels treballs en la línia 5 del metro. En
aquests edificis hi ha 92 persones que podran anar tornant a les seves cases un cop acabats els treballs de reforç i les obres dels interiors dels pisos per reparar els
danys que s’hagin originat i que, en part, ja es reparen.
mitgera, en la crugia, que uneix aquesta casa amb la del
costat per tal d’assegurar que no hi ha un enderrocament traumàtic, sinó que es fa amb la delicadesa suficient com perquè només caigui la que ha de caure i totes les altres es puguin assegurar plenament. La resta,
més de vuit-centes persones, poden tornar a casa seva
progressivament i gradualment després de les certificacions que els he explicat.
Si volen, i quan es pugui, després de les inspeccions, si
una família va a casa seva i en el punt en què la troba
diu: «Està com estava, només hi ha la pols d’un mes»,
i té tots els certificats, pot tornar avui mateix. Si, fruit
de la inspecció, hi troba una esquerda, acordarem com
vol el veí que s’arregli l’esquerda. Ho vol fer ell? La
hi pagarem. Vol que ens en fem càrrec nosaltres? La hi
repararem. I un cop reparat el dany, tornarà a casa seva,
de manera que de les vuit-centes persones que ja avui
podrien tornar a casa seva n’hi ha, sens dubte, que ho
podrien fer sense cap altra condició i n’hi ha moltes
d’altres que necessitaran una intervenció que resolgui
aquells danys que s’hagin pogut produir, alguns dels
quals potser no seran ni tan solament atribuïbles a l’accident del Carmel. Però és igual: el Govern ha decidit
que vol que el procés de retorn gradual de la gent a casa
seva sigui amb plenes garanties i d’una forma que es
vagi fent de mica en mica, tant com vulgui la gent, al
ritme que vulgui la gent, sense forçar per res aquest ritme. Tenim massa viu el record del 3 de febrer. Per tant,
no volem –no volem– tornar a repetir la mateixa operació, sinó que volem fer-ho de tal manera que a poc a
poc –a poc a poc– les coses es vagin resolent.
És brut, aquest treball, fa fang, fa pols, avui deu ser un
desastre l’entorn de les refonamentacions, sens dubte,
totes les obres provoquen molèsties, però quan s’acabin
els treballs de refonamentació puc assegurar-los que
tothom podrà tornar a casa seva, excepte aquestes trenta-tres famílies que hauran de triar una altra casa.
Anem ara a alguns dels aspectes que es desprenen un
cop fet el balanç de situació, ho repeteixo: quantes cases s’hauran hagut d’enderrocar, quantes cases s’han
hagut de desallotjar, quantes estan ja en condicions que
la gent hi torni de seguida que vulgui i pugui, quantes
trigaran unes setmanes o uns mesos. Establertes les xifres, anem ràpidament a algun dels resultats de l’expedient informatiu i de l’evolució dels fets. Els estalvio la
part més administrativa d’aquest expedient informatiu,
perquè vull suposar que totes les senyores i els senyors
diputats saben quines són les funcions, les facultats i les
responsabilitats de les parts actuants en la gestió d’una
obra pública com aquesta. Però no serà un detall menor
recordar aquestes funcions, les del Govern de la Generalitat, les del conseller de Política Territorial i Obres
Públiques, les de les direccions generals del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i les de
GISA. Sí vull dir, però, perquè és un matís important,
que mentre que a la resta dels departaments del Govern
de la Generalitat són aquests departaments, cadascun,
els que es relacionen amb GISA, consten en el seu Pla
economicofinancer i figuren com a departament actuant en els encàrrecs del Govern a GISA, en l’àmbit de
Política Territorial i Obres Públiques són les direccions
generals, Carreteres, Ports i Transports, i abans Arquitectura i Habitatge, i ara Arquitectura i Paisatge, les que
figuren com a titulars de les obres encarregades i com
a responsables del seu finançament, i així ho reflecteixen també en els seus respectius pressupostos.
Queda pendent una casa per enderrocar, que s’enderrocarà previsiblement a finals de la setmana que ve i que
no s’enderrocarà fins que no s’hagi fet un tall en la
En conclusió, tot i que la Direcció General de Ports i
Transports no té cap responsabilitat específica, cap,
sobre el control i la direcció de les obres de la seva
Algú ha dit –algú ha dit– que els treballs que proposa
el professor Ramon Buxadé són un nyap, i ho ha dit
visitant casa seva, i amb raó diu: «Jo tinc al costat de la
persiana un forat per on ara em passa la mà.» I diu: «Jo
en aquesta casa no hi vull tornar.» I, de moment, té raó.
Només no té raó en una cosa: com que no hi tornarà
fins que no estigui tot fet, quan hi torni tornarà a una
casa més sòlida i més nova, i trigarà un mes, o dos, o
tres, o, com a molt, quatre, però quan hi torni tornarà a
una casa més sòlida i més nova que quan en van sortir.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
11
competència encarregades pel Govern a GISA, en principi, hauria d’estar informada de la seva evolució i té
facultats per donar instruccions a GISA si creu que s’ha
de rectificar alguna cosa.
Amb relació a GISA, els estalvio també el que són les
seves funcions, tot i que també hi haurem d’anar a l’hora d’establir qui exerceix el control i com i qui fa la
direcció d’obres i com, perquè hem d’establir les responsabilitats de l’Administració, per un costat, les del
projectista, per un altre, que es fa responsable dels prejudicis que es puguin ocasionar com a conseqüència de
defectes i insuficiències tècniques al projecte o d’errors
materials, omissions i infraccions que li siguin imputables, i les de la direcció d’obra, que ho és per compte
d’un contracte subscrit amb GISA i que té les màximes
facultats per assistir el contractista, requerir, acceptar o
reparar els plànols d’obra, fer comprovacions, paralitzar els treballs, informar o proposar a GISA propostes
de modificació, informar periòdicament GISA, coordinar els temes de seguretat i salut. En definitiva, la direcció d’obres dirigeix l’execució de l’obra, ha d’informar
GISA sobre la marxa d’aquesta i ho ha de fer immediatament si detecta factors problemàtics o pertorbadors,
pot aturar les obres si ho creu convenient i té, per tant,
plena responsabilitat en la direcció i control de les
obres. El constructor ha de construir l’obra segons el
projecte projectat, segons el projecte aprovat, sota el
control i la direcció de la direcció d’obra, amb plena
responsabilitat pels danys que es puguin ocasionar en
el desenvolupament d’aquesta tasca, i, si bé pot proposar modificacions, aquestes només es poden realitzar si
són aprovades per GISA.
El projecte i el mètode constructiu. Pel que fa a l’execució del perllongament de la línia 5 del metro amb
l’anomenat «mètode austríac», els informes i converses
mantingudes han mostrat les característiques intrínseques del mètode, en especial les alteracions dels mètodes de treball que es donen respecte de les previsions
del projecte inicial. Hi ha un professor que diu: «El
mètode austríac s’aplica amb una pauta, que és com
una quadrícula, amb unes mesures de seguretat, que si
donen el que donen no cal reforçar i que si no donen
prou cal reforçar.» És un mètode aleatori que neix de
l’observació geològica, física, material, de l’obra. Diu:
«I avança com puguis i decideix què faràs en funció del
que trobis.» Per tant, és, en la seva aleatorietat, un mètode, segurament, ho vaig dir en la primera compareixença i m’hi reitero avui, que, com que es fia massa de
l’observació directa, està massa a prop del risc que
comporta o que pot comportar l’error humà.
Aquests canvis que el mètode comporta per si mateix
no són canvis de traçat, sinó que els mètodes d’elaboració del túnel es van modificant i adaptant d’acord
amb les incidències. Els informes emesos per GISA
amb posterioritat a l’accident determinen que una vegada iniciades les obres i aprovades apareixen condicionants reals nous, geològics o físics, que provoquen
que s’hagi d’anar readaptant el projecte a la nova situació requerida, i es proposen adaptacions i/o modificacions del projecte original.
La direcció d’obres té la missió d’estudiar la viabilitat
dels canvis, tant a nivell tècnic com econòmic, i presentar les seves conclusions a les parts implicades.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Igualment, a mesura que avancen les obres i es va readaptant el projecte a la situació real, es fan estudis geològics i geotècnics complementaris per a una definició més exhaustiva i acurada del terreny i es realitzen
nous sondejos i s’instal·len seccions d’auscultació.
De la informació apuntada per GISA cal destacar el
següent, i cito literalment: «Cal tenir present que una
característica rellevant dels túnels construïts amb el sistema del nou mètode austríac és que la definició de les
obres a executar s’inicia en la fase de projecte, però
s’acaba determinant durant tot el període d’execució de
l’obra.»
En efecte, en el projecte, a partir de les dades provinents dels informes geotècnics i dels càlculs pertinents,
es defineixen diversos tipus de sosteniment en funció
de la naturalesa i competència del terreny, mesurada
mitjançant paràmetres, i un cop a l’obra s’analitzen sistemàticament aquests paràmetres del terreny i, en funció del resultat, es decideix el tipus de sosteniment.
Així, i respecte a les obres de la línia 5, GISA esmenta que tot i que en general la naturalesa del terreny que
s’ha trobat coincideix força amb la previsió del projecte, no passa el mateix amb el seu grau d’alteració i, per
tant, amb els esmentats paràmetres de competència. De
manera que s’ha hagut d’utilitzar més longitud del sosteniment, més potent i menys del més feble respecte del
que hi havia previst en el projecte. Per prendre en cada
moment la decisió de com s’ha de seguir avançant en
l’obra es disposa d’un equip de tècnics de la direcció
d’obra i del contractista.
Per tant, d’acord amb el que s’ha exposat, entenc que
en el cas de les obres i infraestructures ferroviàries subterrànies efectuades d’acord amb el nou mètode austríac, les previsions del projecte original sofreixen alteracions en la fase d’execució de les obres, que són
modificacions del mètode constructiu, però que en cap
cas poden emparar modificacions de traçat o altres alteracions respecte al projecte aprovat.
D’acord amb el que he exposat, per detectar la causa de
l’esfondrament produït, caldrà estar amb més intensitat a l’estudi de la documentació emesa en la fase
d’obres que no en el mateix projecte.
La determinació de la causa del dany. GISA ha realitzat un informe en què es descriu l’actuació que s’estava duent a terme en el lloc concret en què es determina que la causa immediata que desencadena el procés
que s’inicia el dia 25 de gener i condueix a l’ensorrament del dia 27 és l’actuació d’excavació de la solera,
tal com he dit fa ja una estona, just en la zona del despreniment, combinada amb la presència d’una discontinuïtat del terreny molt propera a la mateixa zona que
impedeix la seva autoestabilització, que és el que els
tècnics esperaven i predeien i ens deien el dia vam anar
allà a sota.
La discontinuïtat del terreny és interpretada de forma
diferent segons de l’informe que es tracti; mentre que
la direcció d’obra esmenta una zona més diaclasada o
fracturada, l’informe del contractista i el del geòleg de
Política Territorial es refereix a l’existència d’una falla
vertical. En qualsevol cas, es tractaria d’una debilitat
del terreny.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
12
Les afeccions produïdes per l’ensorrament del terreny,
al voltant i a les zones properes de la cua de maniobres
podrien explicar el segon esfondrament de menor envergadura. Res a veure amb el primer, simplement a
efecte d’arrossegament; els deu metres més no serien
res que no fos el mateix fenomen, ja conegut, de la falla que provoca el lliscament de tots els materials i no
pas un nou fenomen que hagués de generar alarma addicional, com no fos la desestabilització general del
sector que els mesuraments podien donar a entendre.
Si ens n’anem als informes esmentats, s’observa el següent. D’acord amb la informació facilitada per l’UTE
constructora a GISA, l’execució de les obres en el
moment previ i precís de l’accident era la següent. El
mes de juliol de 2004 s’havia excavat la cua de maniobres pel que fa al tram de l’accident en la seva major
part a secció completa.
A partir del dia 21 de gener es va iniciar el buidat de
terres al –cito en castellà la paraula tècnica que esmenta
l’informe– cajeo necessari per a l’execució d’una solera que havia de tenir trenta centímetres. Un rebaix de
70 per fer un reomplert de 30.
S’indica que es van col·locar extensòmetres incrementals al llarg de l’obra; un dels quals a quatre metres de
l’hastial esquerre en el punt quilomètric 0,935, i es va
comprovar una absència de moviments en els últims 14
metres pròxims a la superfície del terreny i que corresponen a l’espessor quaternari de la zona. No es detecten moviments en els extensòmetres en la zona dels
materials més antics.
En data 25 de gener de 2004, a les dotze del matí, un
cop efectuat aquest cajeo necessari per a la solera, es va
produir el despreniment, i tots els fets que ja els he
relatat amb anterioritat. L’UTE constructora amb relació a les causes indica: «El anómalo comportamiento
del terreno a excavar en ejecución del túnel, imposible
de prever a priori y con aparición de grandes discontinuidades en él, es posiblemente la principal causa de la
formación de la primera caverna descrita. En concreto,
se detectó a posteriori un liso –una falla vertical– en la
proximidad del hastial izquierdo que pudo provocar el
inicio del derrumbe.»
La Direcció General de Ports i Transports emet un informe geològic amb relació al terreny en què es determina que a la cua de maniobres van aparèixer uns gresos potser amb unes característiques mecàniques
inferiors a les de l’estació, potser la causa, la presència
d’aigua. Però en general, durant l’excavació del túnel,
no es va detectar un accident geològic diferent al trobat
a la caverna de l’estació.
Cito literalment: «Vist el que ha passat, i veient les roques despreses per la xemeneia i l’aspecte: plànols molt
brillants, sense estries i lleugerament humits, la majoria de les roques són gresos molt tectonitzats, amb plànols de ruptura i alguna pissarrositat.» I a la part alta
sembla que també ha caigut algun bloc de pissarra. Per
tant, creiem que en una direcció paral·lela al túnel existeix una zona de fractura per on circula aigua i sense
cohesió que, en excavar per executar l’hastial, s’ha
posat en moviment, i en no tenir cohesió, no s’ha aturat la caiguda de materials fins a arribar a la superfície.
PLE DEL PARLAMENT
Per part de la direcció d’obra s’esmenten com a causes
del despreniment: «Pudiera ser...», la direcció d’obra:
«Pudiera ser la existencia de una zona puntual más
diaclasada del macizo rocoso que al acometer el contratista el cajeo para la ejecución de la solera en esta parte del túnel movilizara empujes adicionales sobre el
hastial izquierdo dando lugar a una rotura frágil del
mismo.»
Per tant, vistos els fets que es descriuen, cal analitzar el
comportament de les empreses que estaven actuant i
determinar la responsabilitat de cadascú amb relació a
les obligacions que li són pròpies.
Assumpció de responsabilitats sobre les causes remotes i immediates de l’accident. Torno enrere en l’operatiu que es va posar en marxa el dia 25 de gener, i torno a dir –torno a dir–: assumeixo, com assumeix el
Govern, la plena responsabilitat d’aquest operatiu; l’assumeixo i la comparteixo amb tots els companys i companyes del Govern que, de forma immediata, es van
posar a disposició per tal de coordinar les tasques que
calguessin. I assumeixo que, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, vam establir un mecanisme diari, eficient i continuat de seguiment de la crisi, amb
plena i permanent coordinació.
Vaig dir en la meva anterior compareixença que assumia la responsabilitat de la continuïtat institucional de
les obres en curs de la línia 5 i en totes les altres obres
que s’havien estat licitant durant l’any 2003 a un ritme
sense precedents. Ho reitero –ho reitero–: aquest és el
sentit de la responsabilitat que he après amb relació a
la funció pública, l’Administració i la continuïtat institucional. He vist, però –he vist, però–, que durant
aquests dies no era precisament aquesta l’actitud i el
capteniment del primer grup de l’oposició, que no ha
fet –no ha fet– en cap moment el gest de posar-se a disposició per tot el que calgués amb relació a la mateixa
emergència ni ha tingut la prudència de situar les responsabilitats polítiques en un àmbit on es poguessin
delimitar en un sentit estricte amb relació als fets ocorreguts i a les seves causes immediates o remotes.
Convé, doncs, ara, afirmar, precisar molt més les meves
afirmacions de l’anterior compareixença, i distingir
entre els orígens remots les decisions ja condicionades,
la tramitació administrativa i els fets més immediats.
Començaré per això darrer, que és el que ens convoca
per urgència, i que origina aquesta compareixença i
aquest conflicte. He explicat fa una estona què passa la
nit del 25 de gener i en els dies successius; he dit també que no hi havia cap advertiment formal –cap–, radical i explícit sobre detecció de perill, tant que no es va
veure cap perill en la visita que he esmentat ja tres vegades. Tot i així, per què passa?
Els puc assegurar que no he sabut trobar una causa
única que per ella sola, tota sola, amb simplicitat, amb
rigor planià, de frase de subjecte, verb i predicat, expliqui satisfactòriament, doni una resposta satisfactòria a
aquesta pregunta. No hi ha una resposta concloent. Diu:
«Per què va caure la cua de maniobra del Carmel?»
Resposta: «Perquè no hi havia no sé què...» No es pot
dir, o no es pot dir amb aquesta simplicitat. No hi ha
només una causa geològica com a causa única de l’acSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
13
cident; si hi fos, que hi podria ser, no percebuda, però
la geologia per ella sola, diuen els geòlegs, i diuen els
tècnics, i diu la direcció d’obra, i diu l’empresa constructora, no hauria hagut de fer caure el túnel, si no hi
haguessin concorregut d’altres circumstàncies també.
Vull dir que una major abundància d’estudis i sondeigs,
que algú ha reclamat, no necessàriament hauria estalviat l’esfondrament. Es coneixia bé la textura de la
zona; el caràcter antiquíssim i triturat dels materials, la
condició de zona de reble, de rieres i la formació de
terrasses per a la construcció de molts habitatges del
barri del Carmel. Però l’obertura de l’estació principal
i el fet que el túnel de maniobra, obert a secció completa, portés sis mesos excavat donava pautes suficients als
geòlegs i als tècnics i a la direcció d’obres, així ho diuen, pautes suficients per a no fer patir. Tant és així que
allà on apareixen i s’evidencien en l’excavació a secció
completa les pissarres, al fons del túnel de la cua de
maniobres, la direcció d’obres sí que ordena, tot just
obert, la instal·lació de reforços en forma d’encavallades sobre tot el túnel a secció completa; arriben fins al
final, diuen: «Tot és roca bona, això aguanta. Perfecte,
no cal reforçar. El mètode austríac ens permet tirar
milles, anem fins al final.» I al final troben pissarres, i
la direcció d’obres diu: «Doncs, aquí s’ha de reforçar.»
I el fons, des del carrer Llobregós fins al final de tot de
la cua de maniobres, des de l’origen mateix està reforçat.
De les reunions d’obra i dels informes de què sobre
aquestes reunions he disposat s’apunten alguns temes
d’interès per a la qüestió. El primer de tots és que, a
diferència –a diferència, molt important– de la constància explícita de discrepàncies de la direcció d’obra pel
que fa a l’obertura a secció completa del túnel en altres
parts de l’obra, aquí i en aquest punt, i per aquesta
qüestió, no apareix cap constància explícita de queixa.
Hi ha, en actes d’obra anteriors d’altres punts de l’obra,
d’altres moments i de cronologies diferents, advertiments de la direcció d’obra, que diu: «No avanceu més
a secció completa, perquè no és segur»? Sí. N’hi ha en
aquest punt? No. No hi ha cap advertiment explícit que
digui: «No continueu avançant a secció completa.» Sí
que consta, en canvi –sí que consta, en canvi–, en les
actes de les reunions d’obra, que no sempre les mesures i els assajos del gruix de la gunita donen la resistència i l’espessor requerits. Com també consta que, en
funció de les mesures de convergència i de la seva evolució, la direcció d’obra estableix la necessitat d’acabar
la solera, de repetir els assajos i d’assolir els estàndards
requerits.
La direcció d’obra diu: «Fa sis mesos que està obert, a
secció oberta, però com que les mesures diuen que això
es mou una mica, faci una solera de trenta centímetres
que estintolarà aquests moviments.» Hi ha qui diu:
«Trenta centímetres, si va baixar el que va baixar, no
haurien aguantat tot el que va baixar.» Per tant, la solera, per ella sola, potser tampoc no hauria estat garantia que no hagués passat l’accident que es va produir.
Tampoc en les actes no apareix un motiu d’alarma evident, perquè, en actes anteriors i des de l’inici mateix
de les obres, aquestes són qüestions controvertides que
SESSIÓ NÚM. 45.1
es van resolent sobre la marxa o que es reiteren en reunions posteriors, si no s’han resolt.
Dedueixo de tot això que el perill era latent però que no
era evident, o que ningú de la direcció d’obres no el va
considerar imminent. No ho era o no ho era prou perquè els representants de GISA que assistien a les reunions, i que molts de vostès coneixen molt bé, trobessin cap motiu –cap motiu– per traslladar al senyor
Rossell, responsable de la direcció general d’obra civil,
o a la mateixa presidència de GISA, primer el senyor
Puigdollers i després, des del mes de març, el senyor
Serra, cap motiu d’alarma greu.
Tampoc no apareix –i aquest no és el criteri, ni les ordres, ni el sentit de l’eficàcia aplicat a GISA–, en cap
moment, no apareix en cap moment cap relació entre
possibles problemes de reforç, gruix o mesures i l’evolució econòmica del cost de l’obra. El cost de l’obra es
dirimeix en un altre àmbit i en les mateixes certificacions d’obra, i enlloc no es veu ni enlloc no es diu..., i és
evident que GISA no ho hauria permès, que algú jugui
amb la seguretat a costa de les certificacions. I aquest
és un fet molt important, perquè algú ha dit: «Bé, mira,
tira milles, que s’estalviïn uns quants centímetres de
formigó, i si no passa res, no passa res.» Vull que quedi clar que en cap cas, en cap moment, no hi ha una
relació directa entre les determinacions de la direcció
d’obra, de la mateixa UTE, dels tècniques de GISA que
assisteixen a la reunió i de tota la direcció de GISA, i
les eventuals desviacions del cost de l’obra.
Feblesa objectiva del terreny?, com dèiem abans. Sí; no
aparent en la part excavada i esfondrada. Discrepàncies de gruix i mesuraments? Sí. Necessitat de formar
solera si les convergències no estabilitzaven? Sí. Insistència de la direcció d’obres en la formació d’aquesta
solera? Sí. És la formació de la solera el detonant de
l’esfondrament? Sí.
La direcció d’obra, el mateix 13 de gener, insisteix que
caldrà acabar –acabar– la destrossa, llevat que l’UTE
formuli una justificació. Però «acabar» deu voler dir
«concloure» i no «interrompre». En canvi, sí que és
molt evident que s’estableix com a prioritari acabar la
solera.
La conclusió més evident i més circumscrita als fets
podria ser la següent. A finals de 2004, alguns assajos
de gunita no donaven resultats prou positius. La direcció d’obres detecta que en les mesures de les convergències costa tendir a l’estabilització. La direcció
d’obres avisa que, si no hi ha estabilització de les mesures, o bé s’inverteix la tendència o caldrà fer la solera. El 13 de gener, la direcció d’obres insisteix que es
faci la solera. La xemeneia apareix el dia 25 de gener,
just en iniciar-se la destrossa per fer la solera. Aquesta
solera, que havia de ser de trenta centímetres, amb un
calaix de setanta..., si la inestabilitat hagués estat molt
manifesta i alarmant, els tècnics asseguren que amb una
solera de trenta centímetres –ja ho he dit abans– tampoc no s’hauria estabilitzat.
Des de la meva primera compareixença s’ha produït un
fet decisiu: l’obertura d’un procediment penal. I, en
conseqüència, hi ha uns condicionants que em limiten:
la prejudicialitat penal, que implica que, quan s’inicia
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
14
una acció penal, aquesta és l’única que es pot pronunciar respecte de culpabilitats. Jo no emetré cap judici
sobre actituds doloses, culposes, perquè no els he sabut
veure, però ara tampoc no ho podria fer perquè hi ha un
procediment penal en marxa. Tant és així –tant és així–,
que el tècnic de Geocontrol, ahir a la tarda, m’envia una
carta dient: «Miri, ho sento. Vostè m’ha demanat un
informe. Sóc titular d’aquesta empresa, he estat sotmès
a una querella. Ja em perdonarà, però jo, aquest informe, a vostè, no l’hi faré.» Per tant, vull que quedi clar
que, en el conjunt del procediment, tenim ara uns condicionants que no teníem en els primers moments de la
meva anterior compareixença.
del projecte constructiu i d’autorització per a adjudicar,
per no gens menys que 393.000 euros, amb una clàusula final que no té pèrdua. «Clàusula cinquena: Atès
que la redacció dels esmentats treballs d’ampliació del
projecte constructiu s’han portat a terme integrant-los
en els projectes que s’estan redactant», autoritza GISA
perquè adjudiqui l’ampliació del projecte, pel procediment negociat i sense publicitat a favor de l’UTE: TecCuatro, Typsa, Intraesa, adjudicatària del projecte de
referència, atès que és l’única que pot fer-ho. Deu ser
que és l’única que pot fer-ho perquè ja està fent l’altre,
però no deu ser pas l’única enginyeria del món, de Catalunya o d’Espanya, que sigui l’única que pot fer-ho?
Anem ara a les causes remotes i al conjunt de fets de
caràcter tècnic i administratiu que poden tenir una relació directa o indirecta amb el punt de l’esfondrament.
Aquesta terminologia, aquest «que es redactarà en el
transcurs de l’obra», o aquest «integrant-los en els projectes que s’estan redactant» –tanco les cometes de la
cita literal– ens parla d’una manera de fer que consistia a fer obres amb un projecte bàsic o de traçat i en
projectes constructius, modificats o no, que s’anaven
fent i no s’aprovaven mai; mai a temps, vull dir –mai a
temps.
Hem vist que en el mètode austríac la determinació dels
graus d’assegurament es deriva cap a l’observació directa a mesura que avancen les obres i en els termes que
determini la direcció d’obres o el geòleg responsable de
l’avanç de l’excavació. Primera qüestió rellevant, crec
jo: on s’estableix el mètode austríac? En el projecte
aprovat el dia 16 de novembre de l’any 2000.
Segona qüestió: quan es decideix quina o quines empreses, o quina UTE d’empreses, farà la direcció
d’obres? En l’adjudicació del dia 25 de juliol de 2002.
Hi ha alguna altra adjudicació posterior a aquestes i fins
a la data d’avui? No, cap més –cap més. Cap més adjudicació ni de l’obra, ni del projecte de què es deriva
el mètode, ni de la direcció d’obres: Tec-Cuatro, Geocontrol, Intraesa; FCC, COMSA, COPISA, cap altra
adjudicació. Hi ha algun altre projecte o acord de caràcter administratiu des del novembre del 2002 fins al febrer del 2004? No, cap altre –cap altre.
Quan comença la idea de la realització de l’obra a base
de projectes modificats sobre la marxa i en el decurs de
l’obra? Quatre dies més tard de l’acord d’adjudicació
de les obres. Efectivament, el dia 2 de juliol de 2002
–2 de juliol de 2002–, el senyor Jordi Joan Rossell,
aleshores i ara director general d’obra civil de GISA,
comunica al director general de Ports i Transports, aleshores el senyor Enric Ticó, que el 27 de juny s’havia
adjudicat l’obra a l’UTE FCC, COMSA, COPISA, en
la seva variant 1, per un pressupost de 93.682.442 euros.
En el mateix escrit s’afirma: «Les modificacions citades, les de la variant de l’oferta, seran incorporades a
un projecte modificat M1, que es redactarà en el transcurs de l’execució de l’obra.» Existeix aquest projecte
modificat M1? No, no existeix. Tant no existeix l’M1
de quatre dies després de l’adjudicació de l’obra, que el
mateix senyor Rossell, la mateixa persona, en escrit del
6 de febrer de 2004, adreçat al nou director general de
Ports i Transports, senyor Jordi Julià, li sol·licita l’autorització per a la redacció d’un projecte modificat M1.
No hi ha dos M1, no hi ha dos modificats. El que hi ha
és un buit clamorós d’administració entre el juliol del
2002 i el febrer del 2004. Amb una excepció –amb una
excepció–, que confirma la regla: el 10 de juny de
2003, l’aleshores director general, senyor Enric Ticó, fa
una resolució per l’encàrrec d’ampliació de redacció
PLE DEL PARLAMENT
Ahir, el molt honorable president de la Generalitat va
recordar-nos que en el projecte de metro lleuger a Can
Cuyàs i a Ciutat Meridiana, el mes d’abril del 2004 fem
l’aprovació definitiva del modificat, encarregat dos
anys abans, d’unes obres inaugurades l’11 de desembre
del 2003; és un exemple. (Remor de veus.) És un exemple, però no és l’excepció que confirma la regla ni el
cas més clamorós. No és gens estrany, doncs, que es
tramitin amb molta freqüència obres que s’estan fent,
amb projectes sempre redactant-se, sense l’empara,
doncs, d’un projecte tancat i conclòs, i que es conclou
com un as built i una liquidació de final d’obra, és a dir,
«ja el tancarem quan es tanqui tot».
Anem a una altra qüestió determinant: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia, el pou d’atac
de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel. (Remor de
veus.) Ho repeteixo: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia –el traçat de la línia–, la substitució del pou d’atac del carrer de Lisboa pel pou
d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i
la localització de la cua de maniobres al Carmel? Tots,
tots i ningú des del mateix dia del novembre de 2002
que comencen les obres. Si no hi ha, des de l’endemà
del començament de les obres fins al 6 de febrer, cap
acte administratiu, com no sigui aquell encàrrec que els
he citat, i es prenen decisions sobre el traçat i la localització de la cua de maniobres i es comencen obres,
qui ho decideix? Tots i ningú. No hi ha ningú que ho
empari. Tots i ningú.
Ara, consta així en les actes dels dies 25 de novembre
de 2002, 16 de gener de 2003, 30 de gener de 2003 i 13
de febrer de 2003, i per a aquesta qüestió és determinant assenyalar el contingut de les reunions del 25 de
novembre de 2002, quatre dies després d’haver començat les obres, i del 10 de març de 2003. En totes dues
assisteixen representants de la Direcció General de
Ports i Transports, de GISA i de TMB, i en totes dues
es planteja ja la localització de la cua de maniobres al
Carmel. Notin que la reunió del dia 25 de novembre és
–he dit quatre...– quinze dies posterior a la comunicaSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
15
ció, per part de GISA al Govern, de l’inici de les obres.
I notin, també, que en la reunió del 10 de març de 2003,
que presideix l’aleshores director general de Ports i
Transports, senyor Enric Ticó, es valora molt positivament la localització de la cua de maniobres al costat de
l’estació del Carmel.
Aquest fet podria no tenir més importància si no fos
que des d’aquestes mateixes dates, des de l’inici de les
obres, totes les decisions d’obres que es prenen es prenen ja des d’aquest supòsit. Els sondejos nous de l’any
2003 són ja sobre el nou traçat. Tots els sondejos nous
de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Els plànols
nous incorporen ja la nova disposició de tot el sistema
i les obres que es comencen a Pastrana –maig del
2003– ho fan d’acord amb decisions d’un projecte
modificat que no existeix.
No sé si es veurà prou bé, però crec que és prou rellevant. (Vegeu el gràfic 2.) El projecte originari situa la
cua de maniobres a Horta i el traçat de la línia amb
aquest color blau. L’estació es disposa en aquesta orientació una mica esbiaixada. El modificat –el modificat inexistent– treu la cua de maniobres d’aquí, desplaça la via cap a aquest punt, resitua l’estació del Carmel
desplaçant-la uns metres i posant-la més ortogonal, i
col·loca la cua de maniobres aquí. I el pou de Pastrana
substitueix el pou de Lisboa, per a iniciar, des d’aquí,
l’atac cap a l’estació, cap a l’obertura del túnel, en el
nou traçat, i cap a l’obertura de la cua de maniobres. De
tal manera que quan al febrer del 2004, quan encara no
s’havien complert ni dos mesos de la presa de possessió del nou govern, GISA demana autorització, ho fa
seguint el mètode tradicionalment establert per redactar el modificat i iniciar les obres amb l’eufemisme de
dir: «Autoritzin a donar suport administratiu a un conjunt de modificacions i d’obres que ja he estat fent o
que he de començar a fer i que no tenen, ara per ara,
cap empara administrativa.» Quan el 6 de febrer, el senyor Rossell s’adreça al senyor Julià i li diu: «Autoritzi’m aquest modificat, i autoritzi’m a començar les
obres que inclou aquest modificat.» Li està dient: «Encarrega un modificat a l’UTE: Tec-Cuatro, Geocontrol,
Typsa, Intraesa, que reculli tot allò que fem i hem estat fent des que va començar l’obra i que no hem recollit enlloc i que són modificacions del traçat. Fes un
modificat que inclogui obres que ja tenim fetes i posahi tot allò que encara no està o començat del tot o acabat i que hem de continuar fent si volem continuar al
ritme de l’obra.»
I això és el que passa. Què passa? Deu dies després,
repetint el mètode establert en el manual de GISA, el
director general encarrega el modificat i amb la mateixa
data autoritza l’inici de les obres, com tots els precedents anteriors; exactament seguint el mateix mètode:
«Faci un modificat però no pari res perquè hem de fer
l’obra i l’hem d’acabar en temps i en cost», i no hi ha
el que ara hi haurà d’haver, i el que és evident que hauria d’haver-hi sigut, que és que si hi ha un modificat
prou substancial, s’han d’aturar les obres i tramitar el
modificat, cosa que feia un any que no s’estava fent.
Ah, i si no cau res, no cau res, i tots tan feliços!, i GISA
és un instrument excepcional, però si cau, cau, li caigui
a qui li caigui. I ens ha caigut a nosaltres, és evident.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Però queda clar que la perversió del sistema és que, a
base d’externalitzar-ho tot –fins el control!– i acordar
modificar els termes del control de qualitat fa quatre
anys, dient: «El control de qualitat a partir d’ara serà
autocontrol. Tu, UTE que tens encarregades les obres,
contracta tu el laboratori, paga-te’l tu, i que et controli
que jo ja et vigilaré.» I el Consell d’Administració de
GISA, del juliol del 2004, anul·la això i torna al control
directe, fet des de GISA.
De tal manera que... (pausa), deixin-me dir fins a quin
punt em trobo ara en una situació peculiar, que és la
següent: la d’haver d’assumir –la d’haver d’assumir– i
la de voler assumir, i de creure que és com ha de ser, la
responsabilitat de la continuïtat institucional, i, de l’altra, i al mateix temps, la de posar de manifest i denunciar alhora que, per la feblesa del projecte, per la seva
immediata i simultània modificació no concretada ni
encarregada, per un accés de confiança en el mètode
–cosa que no passa en la línia 3, no passa, i en l’estudi
comparatiu línia 5 - línia 3 la inspecció que s’ha fet de
la línia 3 dóna un resultat excepcional, perquè l’UTE,
que ho ha fet, ha dit: «Reforcem des del primer dia»–,
per la recurrència de problemes de gestió des de l’inici de les obres, per la forma d’adjudicar les obres i la
direcció d’obres, per la concentració d’adjudicacions i
per la confiança reiterada i contumaç en una única
empresa de control geològic, resulti que, d’una banda,
cal assegurar i mantenir la continuïtat institucional de
les obres..., però que consideri una autèntica immoralitat que ara s’intenti situar i atribuir un determinat nivell de responsabilitats polítiques amb un menyspreu
absolut i un oblit clamorós d’uns antecedents que són
absolutament imprescindibles per a la comprensió dels
fets i que ho seran també per fonamentar les reformes
que ja hem començat i que són imprescindibles.
I això vol dir –i això vol dir– que, atès que a GISA s’ha
produït un canvi d’escala espectacular –un canvi d’escala espectacular–, fruit de les adjudicacions dels anys
2002 i 2003, tant pel que fa al volum total d’obra com
pel que fa al volum total de direcció d’obra, cal continuar amb més fermesa, i amb més radicalitat, i amb més
rotunditat, tots els processos de reforma que s’havien
iniciat tant per depurar les perversions administratives
que en l’àmbit de la tramitació de les obres permetia el
sistema, i ho permetia, però eren una perversió, com per
donar dimensió adequada a aquesta empresa pública,
que fa un salt d’una cartera de –parlo en pessetes–
100.000 milions de pessetes a 1 bilió de pessetes.
Tampoc no em puc estar d’ensenyar-los-ho, perquè
aquest no és... (Remor de veus.) Aquesta és la gràfica de
les adjudicacions: 530 milions d’euros l’any 2003. (Vegeu el gràfic 3.)
I aquesta és la gràfica encara més espectacular i més
peculiar, i no té els índexs de concentració de les direccions d’obres: 70 milions d’euros l’any 2003. Volum i
concentració –volum i concentració– són, atès l’alt
grau d’externalització, una mala medecina per gestionar una cartera d’obres de l’envergadura del que compraven. (Vegeu el gràfic 4.)
Havíem, naturalment, començat un conjunt de reformes, el retorn al control en substitució de l’autocontrol,
i vam produir un sisme, no un sisme, sinó un moviment
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
16
del terreny, en el canvi, dos canvis successius, del plec
de condicions per a l’adjudicació d’obra pública a
GISA. Per què? Perquè el plec de condicions vigent
que ens trobem quan entrem a assumir responsabilitats
de govern establia que la manera d’adjudicar les obres
situava en el punt de ser triada –triada– aquella empresa
que no es separés més/menys un punt de la base mitjana, amb tendència a encertar-les quasi totes, i, per tant,
amb baixes de perfil absolutament pla i amb opció,
doncs, de decidir a qui s’adjudicava d’una forma aleatòria i discrecional –aleatòria i discrecional. Quan canviem el plec i diem: «No un punt, deu», es produeix tal
trasbals que comencen a haver-hi baixes del 15 i del 20
per cent. I en l’assemblea de la Cambra de Contractistes el senyor Rafel Romero m’ensenya el seu gràfic i
em diu: «–Mira, conseller, des que heu canviat el plec
de clàusules ha passat això. –Bé, i què ha passat?» Diu:
«Que és la guerra.» Dic: «La guerra entre qui, entre
vosaltres i el Govern?» Diu: «No, la guerra entre nosaltres!» Dic: «–Que no sou partidaris del lliure mercat,
que no sou partidaris del lliure mercat? –Home, sí, però
tant no! –Bé, doncs, ajustem-ho una mica, ajustem-ho
una mica, que el plec sigui al cinc.» Ja està fet –ja està
fet–, és al cinc i ara és sempre la més barata, ara és al
cinc i ara és sempre la més barata, i en l’ajustament del
mètode –en l’ajustament del mètode– els contractistes
han entès i han acceptat que hi ha unes noves regles del
joc en la forma d’adjudicar l’obra pública que és imprescindible per a la transparència i per a la bona gestió de l’Administració.
Això vol dir, sens dubte, que cal continuar la reforma
en profunditat de l’empresa pública GISA; això vol dir
que cal enfortir la relació entre GISA i els departaments
clients d’aquesta empresa pública; això vol dir que
GISA s’haurà de dividir en tres unitats de negoci diferents, carretes, ferrocarrils i obra civil, previsiblement
amb tres direccions d’obres i tres nivells de responsabilitat, i això vol dir que en la supervisió dels projectes
i de les obres hi haurà d’haver un sistema no només de
supervisió, sinó de control i auditoria, entre el Departament i l’empresa pública GISA, o els departaments clients i l’empresa pública GISA, que determini amb claredat que el grau de supervisió mai no permet que es
produeixin fets que puguin ser no del gust i d’acord
amb les necessitats del client..., i, naturalment, d’acord
amb el que són les necessitats més imperioses del procés. Farem aquesta reforma.
I els estalvio un munt de pàgines amb la reforma proposada, perquè em sembla que ja he sigut molt llarg,
però els porto directament a les meves conclusions sobre tot aquest afer.
Primer, i amb relació a l’obra de la línia 5 del metro i
a la cua de maniobres, suspendre les obres de tot el
projecte de prolongació de la línia 5 del metro. «Suspendre» vol dir aturar. Tot aturat, de punta a punta,
d’Horta a la Vall d’Hebron, tot aturat.
Segon, requerir a l’UTE contractista i a l’UTE que té la
direcció d’obres perquè realitzi les tasques d’urgència
que es considerin imprescindibles i que es vagin acordant en les taules de treball i de seguiment de l’emergència o de l’obra per tal d’assegurar el conjunt de
l’obra feta.
PLE DEL PARLAMENT
Tercer, requerir a GISA perquè convoqui un nou concurs per a la redacció d’un nou modificat projecte refós
de tots els treballs fets fins ara en què es replantegin el
mètode i les condicions de seguretat i reforç i s’avaluïn la necessitat i les possibilitats i la localització d’una
nova cua de maniobres.
Quart, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques ordenarà al president de GISA que proposi al
Consell d’Administració que suspengui l’executivitat
del contracte amb les empreses constructora i direcció
d’obra dels treballs de la línia 5 fins a l’esclariment de
la part de responsabilitats de cadascuna de les empreses causants del dany.
Cinquè, crear una comissió d’experts que elabori un
dictamen sobre el cas del Carmel i del conjunt del projecte a petició del Govern i amb lliurament de les seves
conclusions per ser analitzades.
Segon, amb relació a les responsabilitats derivades dels
fets ocorreguts, respondre davant de tercers dels danys
causats i emprendre accions legals per tal que les empreses responguin de la totalitat dels danys causats a
tercers, i, per tant, de la pèrdua dels habitatges, dels
desperfectes de la resta d’habitatges afectats i dels
danys en continguts dels habitatges i en la via pública.
Igualment, hauran de respondre de totes les despeses
que l’Administració ja ha sufragat, consistents en el
pagament de dietes, bestretes a compte d’indemnitzacions, despeses en hotels i tots els conceptes a què les
administracions implicades hagin fet front.
Així mateix, les empreses hauran d’indemnitzar la
Generalitat, si fos el cas, per la mala execució i/o direcció de les obres de perllongament de la línia 5 del metro, i, consegüentment, de tots els reforços que s’hagin
hagut de fer o s’hagin efectuat a posteriori com a conseqüència de l’esfondrament.
Segon, mantenir l’operatiu d’atenció a les persones
mentre hi hagi un sol veí del Carmel que encara no hagi
tornat a casa.
Tercer, amb relació a les obres públiques: elaborar i tramitar una llei reguladora de l’obra pública; crear un òrgan d’auditoria i control de qualitat de l’obra pública. Pel
que fa a la tramitació dels projectes d’infraestructura que
comportin la construcció de túnels, revisió per part del
Departament de Política Territorial i Obres Públiques de
tots els projectes dels túnels de la Generalitat que estiguin en fase de projecció o d’execució, sota la supervisió d’un òrgan tècnic especialitzat; i col·laboració i coordinació amb totes les altres administracions que estiguin
fent o hagin de fer túnels a Catalunya, de tal manera que
–notícia d’avui– si per al túnel del TGV ara a Barcelona
farem un assaig cada 62 metres –la línia 5 en tenia un
cada 64–, i això és conseqüència, en part, de la psicosi o de la psicologia col·lectiva de por que s’ha generat
aquí, a Madrid o a Lausana, respecte a l’esfondrament
d’obres de túnel construïdes amb mètode austríac, caldrà revisar tots els projectes, analitzar-ne la seva tramitació, assegurar-ne tots els conceptes i coordinar-se
amb altres administracions.
Establir amb l’Ajuntament de Barcelona i amb els
municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que tinSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
17
guin obres de construcció ferroviària o de túnels de
metro que els afectin mecanismes col·lectius o de bilateralitat per al seguiment d’aquestes obres i el seu assegurament.
Per millorar les responsabilitats en la gestió de les obres
públiques, definir clarament, redefinir les atribucions
del titular i del gestor de l’obra, especialment quan
ambdues funcions són exercides per òrgans diferents.
Ha de correspondre al titular decidir la realització de
l’obra, encarregar-la al gestor, decidir el model de finançament i, si s’escau, finançar-la, aprovar el projecte després d’haver-lo avaluat i/o auditat. Ha de correspondre al gestor encarregar i rebre el projecte, adjudicar
la construcció i la direcció de l’obra, controlar el procés constructiu, executar el pagament, i encarregar el
control de qualitat, supervisar i inspeccionar la construcció, i supervisar si s’escau, aprovar el control de
qualitat en col·laboració i coordinació amb el titular de
l’obra. Delimitar millor les responsabilitats del constructor respecte de les de la direcció d’obra, i unes i
altres respecte de les del gestor. Definir bé l’abast de les
potestats de control i supervisió que poden exercir tant
el gestor –GISA o el que sigui–, com el titular de
l’obra, el Govern, i establir els mecanismes o procediments que permetin assolir aquesta finalitat amb els
deures de col·laboració que s’imposa en el constructor
i a la direcció d’obra per facilitar-ne l’exercici.
Elaborar, pel que fa a les obres ferroviàries, una normativa pròpia que reguli, entre altres aspectes, el procediment d’elaboració i aprovació dels projectes de les
obres ferroviàries de Catalunya, i aquesta normativa ha
de contenir els elements següents: fases de projecció de
l’obra necessàries, projecte de traçat, projecte constructiu, determinació del contingut necessari de cadascun
d’aquests projectes, determinació de la tipologia de tècnics competents per a la seva elaboració, determinació
del procediment d’elaboració i aprovació del projecte,
informes a autoritats competents, procediment d’informació pública i institucional del projecte, regulació dels
supòsits de modificació del projecte aprovat, causes de
modificació, determinació del procediment a seguir,
regulació de la necessitat de suspensió de les obres fins
a l’aprovació de les modificacions, i aquesta legislació
hauria de contenir altres elements com la regulació dels
aspectes de qualitat, la participació social en la fase de
l’elaboració dels projectes, i en el seguiment de les
obres l’organització administrativa, els controls administratius i les responsabilitats.
Amb relació a GISA. Ja ho he esmentat, però torno a
insistir en la necessitat de fer un nou conveni, reorganitzar l’empresa, reforçar les direccions generals, establir tres direccions generals i situar les decisions en un
àmbit que permeti aquesta modificació de l’estructura
interna de GISA, a fi d’organitzar els serveis de gestió
d’obres en aquestes tres seccions: obres viàries, obres
ferroviàries i obra civil, tot establint els ponts adequats
i estables amb el Govern i amb Ifercat per a obres ferroviàries, i amb ICF Equipaments per a obres d’obra
civil. I encarregar al Consell d’Administració que adopti les mesures necessàries per assolir la màxima diversificació dels contractes de direcció d’obra i de control
de qualitat i l’aplicació de criteris clars en les revisions
i modificacions dels contractes.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Pel que fa a les responsabilitats polítiques. La Direcció
General de Ports i Transports no té responsabilitats pel
que fa al control i direcció de les obres de perllongament de la línia 5, sí que existeixen responsabilitats
perquè es produeix una tramitació administrativa del
modificat no conclosa, en els termes de com es feia,
que com a tal mancança administrativa no té rellevància pel dany produït –no té rellevància pel dany produït–, però té tota la rellevància política que vostès hi
vulguin donar –tota la rellevància que vostès hi vulguin
donar.
Per tant, faig meves les paraules d’ahir del molt honorable president de la Generalitat. Pagaran justos per
pecadors –pagaran justos per pecadors–, i el senyor
Jordi Julià, que és un enginyer excel·lent, un tècnic de
primera línia, que ha estat un bon director general i que
simplement ha firmat dues autoritzacions el mateix dia
per encarregar el projecte i fer les obres, amb tot el
dolor, li accepto la seva dimissió, però no li tocaria –no
li tocaria. (Remor de veus.) Ja en parlarem aquesta tarda
de qui li tocaria, si els sembla. (Persisteix la remor de
veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats...
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
L’empresa pública GISA tenia instruments necessaris i
possibles per estar al corrent de qualsevol incidència a
les obres, si bé és cert que no consta en aquests moments, no consta, que fos requerida per part de cap de
les empreses perquè prengués alguna determinació
amb relació als contractes vigents. Cal indicar, vull indicar que no s’ha detectat cap responsabilitat en GISA
amb relació al dany produït, però, i amb els mateixos
motius, amb el mateix dolor, no perquè li toqui, accepto
la dimissió del president de GISA, que es mantindrà en
les seves funcions fins que el Govern nomeni –com diu
la Llei: a proposta del conseller de Política Territorial
i Obres Públiques– un nou president d’aquesta empresa
pública, perquè GISA ha de continuar la seva feina, i ha
de continuar adjudicant obres, i ha de continuar les reformes a empreses, però accepto la dimissió del senyor
Ramon Serra com a president d’aquesta empresa pública. I encarregaré, en nom del Govern, al nou president
que estableixi, delimiti i depuri, si n’hi haguessin, aquelles responsabilitats de caràcter tècnic que en l’escala
subsegüent inferior de l’empresa pública GISA pogués
haver-hi, per acció o per omissió, en relació amb aquest
cas concret. No ara, ja ho farà el president que ho hagi
de fer.
Acabo. La Terra no és inerta, la Terra és viva, el subsòl
té vida, cal incidir en el subsòl amb cura, amb sensibilitat, sense temptar-lo més del compte. Aquest ha estat
el sentit, aquest ha estat el sentit de la insistència obsessiva fins a límits potser inexplicables pels mesuraments
sistemàtics des del dia 25 de gener, cent tretze punts
monumentalitzats en superfície per l’Institut Cartogràfic per veure què es mou, extensiòmetres, sismògrafs,
mesuraments en alçada en les terrasses i els terrats de
les cases, tot tipus de mesuraments i auscultacions per
arribar a saber que com que la Terra té vida i es mou,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
18
només podem donar garanties i seguretats als veïns
quan no es mou, o es mou prou poc com perquè estigui
dintre dels marges d’error dels mateixos instruments de
mesura, per constatar que res no s’atura de cop, que
quan una cosa es mou triga a assentar-se, a posar-se,
que la compressió i descompressió genera elasticitats i
flexibilitats impredictibles, que si es controlen tendeixen a disminuir, a fer-se residuals, i, finalment, imperceptibles.
Voldria, per altra banda, insistir un altre cop en una
qüestió cabdal. Hem de gestionar aquesta crisi i volem
gestionar-la sense alterar el ritme, el calendari i les previsions del programa d’obra pública que Catalunya
necessita i que els catalans i les catalanes esperen. Només que ara caldrà aplicar-hi, també aquí, tots els sensors i més, tots els controls, totes les auditories que
calguin per tal de garantir la seva plena eficiència.
GISA seguirà operativa, però GISA continuarà la seva
reforma en profunditat fins a fer desaparèixer totes les
inèrcies i els factors de descuit i abandonament que, a
través de l’externalització, podien donar a entendre que
s’havia dimitit i abandonat els controls públics: massa
externalització, massa concentració, massa subcontractació, massa autocontrol i una supervisió massa feble.
En el procés de reforma de GISA havíem començat pel
plec de condicions i per les relacions amb el món de les
empreses constructores. Ho repeteixo, totes van ser
advertides que el canvi de plec significava un canvi de
les regles del joc a favor de la transparència i la competència i a favor de fer desaparèixer la discrecionalitat i l’arbitrarietat.
El món empresarial va rebre aquests senyals amb prevenció i confiança alhora, i va veure que havia arribat
el moment d’esvair tota mena de malentesos. Ara, però,
les empreses constructores i les enginyeries saben que
caldrà anar més lluny, que s’haurà acabat l’autocontrol,
la concentració, la percepció que la relació entre l’obra
pública i l’Administració està amortida per GISA.
GISA, intervinguda i relacionada amb el Govern, exercirà un control directe i establirà totes les cauteles per
impedir la desinformació i la interrupció dels circuits.
No es tracta de diluir i de burocratitzar els processos,
sinó de reafirmar el caràcter d’empresa pública de la
Generalitat al servei de l’execució, el seguiment i el
control de l’obra pública, en termes d’eficiència i qualitat. Els mecanismes de les revisions de preus, modificats, reformats i liquidacions seran intervinguts i evitaran l’equació diabòlica, denunciada per la Sindicatura
de Comptes a vegades, que voldria establir una relació
entre l’eficiència en el cost i la minva en la qualitat. Mai,
en tot cas, al preu de la seguretat i de les garanties.
I una darrera cosa. En algun moment he viscut de prop
l’arrogància de la tècnica, la constatació que la confiança en la tècnica és a vegades excessiva, perquè no és
–no pot ser– il·limitada. L’experiència que hem fet el
conseller Bargalló i jo, i el senyor Xavier Casas, presidint reunions amb tècnics i sospesant les opinions tècniques dels tècnics, ens han posat sovint davant d’una
evidència tremenda del dubte entre posicions discrepants, entre interpretacions no coincidents, fins a fernos dir –i el conseller d’Universitats sap que ho vaig
PLE DEL PARLAMENT
comentar un dia a Govern: «És que els que som de lletres, com que som de lletres, volem més seguretats, i els
tècnics, a vegades, no ens les esteu donant.»
I això vol dir –això vol dir– que el diàleg entre la tècnica i la natura ha d’extremar (remor de veus), ha d’extremar la humilitat, la sensibilitat i el respecte. No estic fent –no estic fent– un al·legat ambientalista, estic
dient que tots hem de ser capaços –tots, tots, tots!–,
hem de ser capaços d’ajustar les necessitats i els reptes
a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques,
que tenim, mostrar un respecte extrem a les lleis de la
natura i a les nostres limitacions –les de tots– per controlar-la.
Aquest principi és imprescindible per tornar la confiança en l’obra pública i en la necessitat de continuar el
programa que s’ha traçat el Govern i que ens és imprescindible. Però caldrà aprendre dels errors i avançar per
camins segurs i ajustats, on ningú tingui la temptació de
creure que com que el paper –o sense paper– tot ho
aguanta, la natura, també, perquè no és veritat. Ni el
paper tot ho aguanta –quan no hi ha paper, molt
menys–, però la natura, a vegades, no avisa i tampoc no
ho aguanta tot.
Gràcies, senyores diputades, senyors diputats.
(Aplaudiments en un sector de l’hemicicle.)
El president
Se suspèn la sessió fins a les quatre de la tarda.
La sessió se suspèn a tres quarts de dues del migdia
i deu minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i quatre minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major, el lletrat major i el lletrat Sr.
Muro i Bas.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
El president
Es reprèn la sessió.
Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris... (Remor de veus.)
Deia que prossegueix el debat amb les intervencions
dels representants dels grups parlamentaris. L’ordre
d’intervenció serà de major a menor.
Té la paraula, pel Grup Parlamentari de Convergència
i Unió, l’honorable senyor Felip Puig.
El Sr. Puig i Godes
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors consellers..., senyores i senyors diputats..., senyores i senyors, vull, alhora de començar aquesta primera intervenció, traslladar la solidaritat i el sentiment de
comprensió a totes les famílies i a totes les persones que
avui, com a conseqüència de l’accident del barri del
Carmel, estan patint una situació personal, familiar, i
fins i tot, també, empresarial, complicada.
La seva intervenció, senyor conseller, no ens ha sorprès, però li haig de dir que ha decebut molta gent. I
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
19
també li vull dir que des de Convergència i Unió no
caurem en la major part de les seves provocacions. I és
que no volem contribuir de cap manera, rotundament,
a fer del problema del Carmel un espectacle de batalla
partidista, que és l’escenari on sembla que vostè i el
Partit Socialista es mouen millor. (Remor de veus.)
I també li vull fer notar, senyor Nadal, que avui creiem
haver assistit a un exercici d’arrogància i, fins i tot, de
supèrbia personal i política com poques vegades s’havia assistit en aquest Parlament.
També li hem de dir, en iniciar aquesta intervenció, i
amb tota solemnitat, que, com altres afirmacions que
vostè ha fet, ha faltat a la veritat. En cap moment jo
mateix he defugit les responsabilitats que hauríem pogut tenir els governs de Convergència i Unió. I ho dic
amb l’autoritat moral que em dóna que en les meves
primeres intervencions apareix en els mitjans de comunicació aquesta afirmació en la meva boca. (Veus de
fons.) Gràcies.
També li vull dir, senyor Nadal, que tampoc és cert que
no hi hagi hagut un oferiment de col·laboració per part
de Convergència i Unió. Des del seu president..., Artur
Mas, el mateix dia 3 i en aquesta cambra, va efectuar un
oferiment formal d’ajuda i de col·laboració, absolutament formal.
Però, més enllà d’aquesta introducció, hem de recordar
necessàriament de què estem parlant, i és que, entre els
dies 25 i 27 de gener, es produeix un accident a les
obres d’execució de l’ampliació de la línia 5 del metro,
i que avui, després d’un mes d’aquest accident, l’anàlisi, les causes de l’accident, així com també la gestió
de l’emergència, la gestió de la crisi, continuen essent
dos fronts oberts en què s’han produït errors, negligències, i en els quals avui hem constatat, també, incompetència i, fins i tot, en determinades decisions, mala intenció.
Però la veritat..., les conseqüències són que estem, a
més de la situació humana i personal, davant d’una crisi
de govern que simbolitza i recau en la seva persona,
però que evidencia també una notable manca de lideratge i de capacitat de governabilitat.
Els objectius a dia d’avui continuen essent els mateixos: recuperar, en primer lloc, la normalitat al barri del
Carmel, garantir als veïns la recuperació del seu patrimoni, redreçar la seva estabilitat personal, familiar i, si
s’escau, empresarial; en segon lloc, restituir la confiança dels ciutadans en les institucions i en la seguretat de
l’obra pública, i, també, més a mig termini, prosseguir
amb les obres, amb l’extensió del metro, tan necessària en aquests barris i altres llocs de la ciutat de Barcelona.
I les accions? És evident la prioritat: la intervenció sobre el terreny, la proximitat humana, la necessària i
millorable coordinació, l’atenció tècnica, l’atenció personal.
De la seva exposició, n’hem tret una certa sensació, i és
que, fins i tot, algú podria pensar que algun veí havia
d’agrair que hagués succeït aquest accident. Les millores que es produïen en base a la seva exposició han
generat aquesta sensació.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Però, és conscient, senyor conseller, que en els darrers
dies, a les darreres hores, s’ha retirat l’atenció psicològica que es prestava a les famílies? Ha contestat ja, el
Govern, si pensa compensar els possibles danys morals
que moltes famílies han vist trencats? És segur que
mantenen viu el record del 3 de febrer, del que va passar el 3 de febrer? Fa falta més sensibilitat per atendre
totes les necessitats humanes, sempre en farà falta; però
creiem..., i aquí també hauríem esperat una certa i necessària autocrítica.
Avui, en l’anàlisi de les causes de l’accident també
continuem demanant la petició d’una comissió d’investigació, més que mai. Una comissió parlamentària que
cerqui l’assessorament de tècnics, de consultors, si s’escau, una comissió parlamentària d’investigació per analitzar la informació que avui encara no es té. I vostè
s’escuda sota les diligències judicials, però utilitza la
informació, segons els seus interessos, esbiaixadament,
parcialment –informació que avui no disposa ningú–,
per a delimitar les causes de l’esfondrament, les reals;
per a proposar de veritat mesures que millorin els procediments, sempre millorables, de planificació, execució de control; per a millorar la participació social en
futurs projectes d’infraestructures; per a analitzar decisions tècniques adoptades durant la gestió de la crisi,
per a millorar la resposta durant situacions d’emergència. No volem una comissió d’investigació per a buscar
culpables, senyor Nadal! I és que creiem que, a través
d’aquesta comissió d’investigació, també els veïns tenen dret a saber la veritat.
Insistim en aquesta petició, i és que vostè avui ha donat la culpa al terreny, a la insolvència dels tècnics, a la
gestió del Govern de Convergència i Unió, a dos col·laboradors seus, a les empreses, a la direcció d’obra, a
tothom. Vostè no assumeix cap responsabilitat.
I recordem que a la Comissió, a la compareixença, vostè ens va afirmar que l’accident s’hauria pogut evitar, i
avui no hem conegut cap nova informació. Avui no ens
ha explicat –i creiem també que els veïns volen i tenen
el dret de saber-ho– com i per què s’hauria pogut evitar.
Com segurament també s’hauria pogut evitar l’accident
que va tenir lloc fa uns dies a Madrid –per cert amb el
mètode de la tuneladora–, o el que abans-d’ahir va tenir lloc a Lausana, a Suïssa –per cert, amb un altre
mètode, que tampoc és l’austríac.
Però ens preguntem si s’hauria pogut evitar, en el supòsit, per exemple, que no s’hagués trencat un cercle de
confiança i d’excel·lència, que ha funcionat durant anys
entre el Govern, GISA, les empreses i els tècnics del
país... (remor de veus), un cercle d’excel·lència i de
confiança, de solvència tècnica, de confiança política,
de capacitat de gestió dels equips polítics i tècnics implicats, amb una línia oberta permanent que ha permès
sempre prendre les decisions que calien en el seu moment i que el nou equip polític no ha mantingut i ha
trencat.
O si s’hauria pogut evitar, per exemple, si no s’haguessin forçat –si no s’haguessin forçat– ritmes d’obres per
accelerar calendaris. Potser, senyor Nadal. Al cap i a la
fi això és el que vostè va manifestar com a intenció seva
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
20
en el moment de prendre possessió com a conseller.
Ens plantejarem escurçar els terminis d’execució
d’aquelles altres obres que tinguin incidències importants?, ens ho preguntem.
També ens preguntem si s’hauria pogut evitar si no
s’hagués produït un buit en l’execució de l’obra,
d’aquesta obra entre el Departament, GISA, la direcció d’obres, les empreses decidint, com vostè va suggerir, més reforços, llegint millors els indicadors, analitzant els censors avariats, escoltant els moviments
que l’octubre i el novembre ja van generar unes esquerdes que sembla que no van ser objecte de massa
atenció... Això sí, no ens consta cap advertiment formal. Pot garantir si coneixia algun advertiment informal o no escrit?
S’hauria pogut evitar si el febrer del 2004 –sí, el febrer
del 2004–, quan s’encarrega la redacció del projecte
modificat del túnel de maniobra –sí, del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. Potser s’hauria
pogut evitar.
S’hauria pogut evitar si el juny de 2004 –sí, el juny del
2004–, quan es comencen les obres, el juny de 2004,
del túnel de maniobra –del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs.
«Si s’hagués fet més atenció a les obres que al projecte...», literal. Vostè també va suggerir-ho el dia de la
seva compareixença. Potser si tot això s’hagués fet,
s’hauria pogut evitar.
S’hauria pogut evitar, senyor conseller, senyor Nadal,
si vostè també hagués prestat més temps i atenció a les
seves tasques de conseller d’Obres Públiques i potser
no tant de temps a les seves responsabilitats com a portaveu d’aquest Govern, amb permanent estat de desballestament, intentant evitar la descoordinació, installant-se massa sovint al seu despatx del Palau i no al
despatx de l’avinguda Tarradellas.
I vostè basa la seva argumentació en el procés administratiu d’un modificat inexistent. De modificats en l’obra
pública, que s’aproven al final de les obres, n’hi han
molts, i més en aquest tipus d’obres on les necessàries
adaptacions a les permanents necessitats d’actuar tècnicament amb solvència sobre el terreny generen el que
és..., sí, habitual. I també en altres administracions, de
modificats, n’està curulla la història: a l’Ajuntament de
Barcelona, i si volen repassem les obres notables i significades amb modificats..., o potser a l’Ajuntament de
Girona.
No és aquest el problema, senyor Nadal, i si el fos, i si
fos aquest el problema, per què des del maig del 2004
no aproven, vostès, el modificat que tenien sobre la taula? Contradicció culposa?
Això sí, hem vist avui, entre altres personatges, un gran
buròcrata que amb algunes de les decisions pot fer caure el risc al país de paralitzar tota l’obra pública només
per buscar la seva exoneració. (Remor de veus.)
Però, si m’ho permet, senyor Nadal, senyores i senyors
diputats, és en el front de la gestió de l’emergència, de
tot allò que s’esdevé a partir de l’aparició dels primers
incidents, la xemeneia del 25 i l’esfondrament del dia
PLE DEL PARLAMENT
27, que s’esdevé una successió de decisions i d’accions
errònies, negligents, impròpies d’un govern eficaç i
valent.
És sobretot a partir de l’esfondrament del dia 27 de
gener que aquest Govern evidencia una greu incompetència, que no pot amagar darrere l’al·lusió permanent
a l’herència del passat. En primer lloc: precipitació,
improvisació, falses esperances, imprudència... Sí, imprudència.
El retorn a casa en un termini màxim d’una setmana, en
poques hores, fins i tot, l’alcalde de Barcelona... El dia
27..., el projecte inclou i està garantit amb tots els estudis geològics; solvència total de l’estudi geològic del
projecte. Anuncis, el dia 30, de retorns esglaonats, amb
garanties escrites de plena seguretat, documents subscrits per tècnics independents, i es trasllada la pressió
sobre els tècnics que ja estan sota sospita màxima, perquè són els que se’ls ha ensorrat el túnel, perquè signin
ells els certificats.
Això sí, com vostè deia, no ho podem oblidar..., el 3 de
febrer. El dia 3 de febrer es produeix la greu crisi de
confiança en les institucions, en els tècnics, en la societat, quan una decisió seva va provocar que uns veïns
reallotjats amb precipitació siguin desallotjats en poques hores, davant del risc que un nou esfondrament
pugui afectar la seva integritat.
Aquí hi ha un dels punts clau de la gestió de la crisi. El
mateix conseller, compungit i impotent, reconeix que
s’ha dit tota la veritat en cada moment, però que la veritat d’un dia a l’altre ha estat desmentida per la veritat de
l’endemà.
Segon, informacions contradictòries, confusió, maquinació de falses sospites, insinuacions incertes, manca
de coratge. El mateix director general reconeix el dia 5
de febrer no es pot dir que hi hagi hagut error o negligència tècnica; hi havia una falla a un metre del túnel
que no es va poder detectar, però els estudis van ser
correctes.
Això coincideix el mateix dia amb unes imputacions i
insinuacions al Govern de Convergència i Unió fetes
pel president del Govern en seu parlamentària, que suggereix que faltaven estudis geològics: «Sabem que van
ser incomplets.» L’endemà mateix el desmentiment del
director tècnic de GISA i les seves declaracions en la
compareixença en seu parlamentària corregeixen la
falsa insinuació del president de la Generalitat.
Però és que aquí ja estàvem, en aquest segon punt, preparant la vergonyosa línia defensiva del Partit Socialista: els atacs al Govern de Convergència i Unió. Que si
el canvi d’ubicació del túnel de maniobra, que si la insuficiència dels sondejos, que si el projecte justet, que
si el mètode constructiu, que si el sistema de control i
d’inspecció, que si el model de relació entre PTOP i
GISA, que si les insinuacions sobre els processos de
contractació d’obra i selecció d’empreses. Fa trenta
dies que intenten construir la teoria de la culpabilització
de Convergència i Unió des d’allò tan miserable que és
intentar sortir el menys malparat possible carregant les
culpes als altres, minimitzant, això sí, els costos polítics
i electorals.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
21
I ho dic des de l’autoritat que ens confereix que no vam
aparèixer, des del Grup Parlamentari, fins al dia 5 de
febrer, havent donat al Govern més de deu dies perquè
s’atenguessin les prioritats de la gent, perquè es veiés
com s’orientava la crisi, perquè es veiés com s’anaven
prenent decisions, i que no és fins després de l’accident,
on posem una gran comprensió..., comencen a prendre
decisions que s’orienten en aquesta línia. L’ombra de la
sospita pertot arreu: al Govern del passat, a les obres del
futur, als tècnics i a les empreses del present, menys
allà on recau la responsabilitat.
Aquesta tàctica, per nosaltres innoble i covarda, els
portarà directament fins i tot a la fi de la política. La
política no és només quedar bé o fer tot el que calgui
per quedar el menys malament possible; la política és
servir la gent, estar al seu costat, dir la veritat, assumir
els riscos i la responsabilitat. O no és política.
Tercer, frivolitat, demagògia, despotisme ignorant.
«Això és com el chapapote.» Es tracta el barri del Carmel com un barri marginal, tot just descobert com a
realitat urbana, potser, per alguns... –més que una reserva, potser, electoral?
Es promet el Pla de rehabilitació integral del barri,
aprovat des de l’any 1987. Divuit anys espera el barri
del Carmel la seva rehabilitació profunda i resulta que
és com a conseqüència de l’esfondrament, després que
el mateix Govern i l’Ajuntament de Barcelona no l’haguessin situat a les seves prioritats de la Llei de barris
–Roquetes i Santa Caterina, i no hi havia el Carmel. És
gràcies a l’accident que ara sí que s’emprendrà la rehabilitació del barri del Carmel?
Quatre, subhasta d’inversions: 200 milions de dòlars,
56 milions d’euros aprovats des del Govern, 235 milions en el Pla de rehabilitació de l’Ajuntament. La realitat és crua; arriba el president Zapatero: 16 milions
d’euros. Per cert, ni els milions de dòlars ni els euros
d’Europa hi són.
Ocultació d’informació i manca de transparència, cinc.
Només vint dies després dels forats apareix el projecte modificat. I quatre papers més que l’acompanyen
com a tramitació administrativa. Vint-i-vuit dies després, el 22 de febrer, se’ns envia, això sí, un projecte
molt complet de reompliment, amb tots els forats que
s’han fet per injectar el formigó en el túnel enfonsat.
Res més. Ni el llibre d’ordres, ni les actes de les comissions de seguiment quinzenals, ni els informes dels
gerents, mensuals, ni informació que es conté en l’expedient informatiu. Això sí: filtracions interessades i
controlades als mitjans de comunicació.
Sis, apagada informativa i intent de manipulació dels
mitjans de comunicació. «Apagueu les càmeres. Foragitem les televisions de les assemblees.» Protocol de
cobertura informativa impropi d’un sistema democràtic i d’un país modern. Apagada informativa, intent, i
censura dels mitjans de comunicació.
Set, visita gloriosa. Veni, vidi, vinci!: el president Zapatero arriba al barri –per cert, no visita el barri–; com
mister Marshall –no sé qui feia el paper de Pepe
Isbert–, regala generosament 16 milions d’euros,
menystenint, des d’un punt de vista de prestigi, les institucions catalanes, amb una pèrdua de valor de la GeSESSIÓ NÚM. 45.1
neralitat absoluta. Això sí: ve a salvar, ve a salvar el
Partit Socialista, el projecte socialista.
Vuit, insensatesa. Hem estès la sospita sobre la solvència de tots els túnels del país. Només vetllen per l’interès propi. Avui, qualsevol barri està ja generant i organitzant una plataforma per evitar que es passi el túnel
per sota de casa seva. Estenen la sospita sobre totes les
obres que s’han de fer a Barcelona i a altres ciutats catalanes: plataformes, traçats alternatius, reaccions... I
avui encara –avui encara– ha tingut un nou episodi...,
a l’absoluta indigència dels tècnics del país.
Nou, criminalització dels tècnics de l’empresa GISA.
Diu que es revisaran tots els processos d’externalització,
senyor conseller. Vostès han fet el procés d’externalització de culpes més increïble i mai vist políticament en
aquest país. Això sí, qualsevol altra externalització ara...,
evidentment, des de la visió de l’intervencionisme i del
control.
Tot això és culpa –tot això és culpa– de Convergència
i Unió, senyor conseller? La imprudència i els certificats que són erronis, la fractura total de la confiança, els
enganys i les mitges veritats i mentides al Parlament, les
contradiccions en les informacions, la maquinació i la
conspiració contra el Govern anterior, la frivolitat, la
indolència, la referència del chapapote, la desídia d’un
pla especial de rehabilitació interior que espera des de
l’any 87, la subhasta d’inversions, les promeses de recursos d’Europa que no hi són, l’ocultació d’informació, la manca de transparència, les filtracions interessades, l’apagada informativa, el protocol de censura als
mitjans de comunicació, la vergonyant visita del president del Govern de l’Estat, les sospites sobre tots els
túnels, la criminalització dels tècnics de GISA, tot això
és culpa del Govern de Convergència i Unió?, preguntem modestament i humilment.
Creiem que la gent comença a pensar –i ens ho diuen,
també al barri del Carmel– que l’ombra del lideratge
del president Pujol i de la major o menor, però de l’eficàcia dels seus governs... (remor de veus), sí, no els
deixa respirar, no els deixa actuar. I és que la comparació, dia que passa, comença a ser odiosa. Els comença
a pesar com una llosa, els deixa en evidència, i per això
es dediquen incessantment, però en va, a intentar destruir l’obra de govern i el seu record. Fins i tot ara que
estan al Govern continuen prioritzant la destrucció de
l’adversari per sobre de la recerca del bé comú. Són un
govern acomplexat, i això els està paralitzant, i això els
acabarà passant factura. Els exigim que abandonin la
crítica sistemàtica del passat. Fa tretze mesos que governen; assumeixin les seves responsabilitats.
Deixi’m que m’aturi, senyor Nadal, un moment en la
seva subtil referència a la continuïtat institucional. No.
No. I no. No hi ha continuïtat institucional. Hi ha un
abans i un després del 20 de desembre de l’any 2003.
Hi ha un canvi de govern que, per exemple, en els processos de planificació i de decisions sobre l’àmbit del
transport públic, allà on hi havia abans mecanismes
plurals, consensos administratius, diàleg, debat des de
les administracions de diferents colors polítics, doncs,
resulta que en aquest sistema complex i difícil la crisi
comença a aparèixer quan totes les administracions són
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
22
del mateix color, quan no hi ha contrast, quan no hi ha
debat, quan la prepotència els comença a fer prendre
decisions errònies.
O és que no canvia vostè tota la línia directiva, la que
l’interessa i creu, del seu Departament? I els que no
canvia, no passen a ser propis del seu equip? O és que
des del Departament de Política Territorial no es carrega, atura, corregeix, rectifica, modifica molts projectes
en marxa de l’anterior Govern?
«Tinc sobre la taula Bracons i l’orella de Casserres, per
mirar-los amb lupa...» Revisarà les obres públiques
pendents, establertes per l’anterior Executiu, analitzades una per una per decidir si s’han de fer correccions.
Desembre del 2003.
Les decisions i accions d’empreses a partir del gener
del 2004 no són imputables a Convergència i Unió, ni
a decisions ni a accions prèvies de Convergència i
Unió: són decisions i accions seves, senyor conseller.
O és que el traspàs de poder es fa a benefici d’inventari? O és que la medalla del tramvia, perquè és net i brillant, sí, i el metro del Carmel, perquè s’ensorra, no?
O és que em vol dir que vostè es mira tots els projectes,
com se’ls mira; canvia els directors generals que vol,
com els canvia; modifica les comissions d’urbanisme;
modifica, per cert, els plecs de condicions de GISA el
mateix mes que autoritza la redacció del projecte modificat del túnel que s’ensorra; que canvia el sistema de
control d’obres, els sistemes d’adjudicacions d’obres;
que acomiada el director de GISA –per cert, el tornem
a agafar a cuita-corrents com a assessor per a la comissió d’experts que han d’analitzar l’accident–, tot això,
i no és responsabilitat seva? I aquí hi ha una continuïtat de la responsabilitat institucional, amb el break, amb
el tall que es produeix d’una manera absoluta i plena?
Traslladar la culpa al Govern anterior després de tretze mesos, senyor Nadal, a les empreses, als tècnics, als
subordinats, creiem, com va dir vostè en la compareixença, que té un punt d’obscenitat.
Ja n’hi ha prou! Repetim: els exigim que abandonin la
crítica sistemàtica del passat i que assumeixin la seva
responsabilitat. I és que no reneguem del projecte de la
línia 5 del metro. De cap manera! I ara! Però si, per bé
o per mal, tothom sap que el que s’està fent avui encara al país tot és obra de Convergència i Unió. (Remor de
veus.) Res del que avui s’està executant, res, no té el seu
origen en decisions, planificacions, projectes, execucions... No ha començat ni una sola obra que no estigués
planificada o projectada per Convergència i Unió.
Ara, el que han de saber –el que han de saber–, i són
vostès que ens han portat a aquest debat, no nosaltres,
que no el vam provocar..., el que han de saber és que el
canvi del túnel enfonsat, ens el demana el metro i nosaltres l’assumim, sí. I la decisió del canvi del túnel de
maniobres és nostre, sí. Però el projecte del túnel enfonsat l’encarreguen vostès, el supervisen vostès, no
l’aproven vostès, l’executen vostès i l’ensorren vostès.
(Pausa.)
No s’amaguin darrere l’herència del passat. Ineficàcia,
confusió, alguns nivells d’incompetència..., tot plegat
desborda qualsevol defensa i protecció que intentin aiPLE DEL PARLAMENT
xecar. I creiem sincerament que és indigne i vergonyós
per a aquesta cambra i aquest país. S’han d’assumir
amb coratge i valentia els errors i les responsabilitats.
La desqualificació que avui ha fet aquí, senyor Nadal,
de tots els cossos tècnics és un nou exercici d’irresponsabilitat institucional i nacional. Com demanarà als
vint-i-nou veïns i famílies que ahir no van voler creure en vostès que es creguin els certificats que signen
aquests tècnics que avui aquí vostè ha desqualificat
d’una manera genèrica i absoluta?
Però en el fons, si m’ho permeten, i vaig acabant, per
què està passant tot això? Tot plegat, entre altres motius, i sobretot pel que fa a la gestió de l’emergència, és
una conseqüència del seu estil de fer política, senyors
del Partit Socialista.
La seva excessiva vocació partidista i sectària en l’exercici del poder, la seva permanent manca d’autocrítica
–ni un bri d’autocrítica, ni una espurna d’autocrítica
avui s’ha vist en aquest Parlament–, els porta a governar des d’una certa prepotència, supèrbia. S’acaben
desentenent, fins i tot, de les angoixes dels ciutadans.
Intenten el control dels mitjans de comunicació. Evidencien una voluntat d’intoxicació permanent.
Si hi afegim, a més, la descoordinació i la desorientació d’aquest Govern i el fet que estan convençuts que
«el poble som nosaltres», que el poble són vostès,
aquest convenciment, que només vostès tenen la raó,
acaben donant la prioritat a salvar el projecte socialista. Minimitzant el cost polític, deixant els patiments
dels ciutadans sempre en segon ordre. Han prioritzat la
gestió política davant de la gestió humana.
S’hauria pogut evitar, senyor Nadal, i no ho ha fet.
Vostè ha gestionat en primera persona, potser fins i tot
massa sol, la crisi, i avui la societat evidencia, el barri
evidencia que la crisi de confiança és molt més gran
que el dia 25, que el dia 27 i que el dia 3 de febrer.
Vostè, i ho dic amb tot sentiment, vostè ha quedat desautoritzat. No tant per l’accident, que avui ha demostrat
que també, sinó per les decisions i per la gestió a partir del dia 27 i sobretot del dia 3 de febrer.
Vostè no pot continuar dirigint l’obra pública del país,
vostè no pot seguir donant la cara en nom del Govern,
des d’un punt de vista de portaveu i de la imatge de
comunicació. Vostè ha de dimitir, ha de plegar, senyor
Nadal, i si no ho fa el president l’ha de cessar.
La crisi, entenem, se li ha escapat de les mans, ja no té
el control ni la credibilitat necessària. I no ho diem
només nosaltres, ho diuen els veïns que ahir..., que no
accepten les propostes que els fa el seu Govern. No
volen tornar a casa; de trenta inspeccions només una
accepta el plantejament tècnic de retorn administratiu.
Avui la crisi de Govern afecta l’autoestima del país, la
confiança de la gent en la Generalitat, la qualitat democràtica d’aquest país.
S’ha ensorrat un túnel, sí. L’han tapat molt de pressa,
molt, molt de pressa. Però el que no podran és tapar
l’immens forat obert en l’autoestima de la gent del barri. No podran tancar la fractura, que tardarà temps a
cicatritzar, de la confiança de la gent en les institucions,
en els polítics, en el seu Govern. No podran esborrar de
la memòria de la gent la seva imprudència i incompeSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
23
tència, del dia 3 de febrer, en què se’ls arriba a posar en
perill. I no podrà fer oblidar tampoc, senyor Nadal, la
trista sessió que avui ha protagonitzat.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Gràcies, senyor Puig. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors
diputats, he dit aquest matí i ho repeteixo ara, i val per
al que val, per a les persones que ens escolten i ens
veuen –i no val per al senyor Puig perquè ja ha demostrat que per ell no val–, que l’atenció del Govern de
Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona posa al davant de tot, per damunt de tot, l’atenció preferent, sistemàtica i constant a les persones del Carmel que no
poden tornar a casa seva; sistemàtica i constant.
No s’ha retirat res a ningú. No s’ha retirat res a ningú.
Es continua atenent a tothom i al CAP del Carmel s’ha
normalitzat l’assistència psicològica als veïns. Però no
s’ha retirat cap assistència psicològica als veïns, tot al
contrari. De la mateixa manera que obrir el Mercat del
Carmel és un intent de normalitzar la vida al Carmel,
normalitzar l’atenció psicològica als veïns al CAP del
Carmel és també normalitzar la vida en aquest sector.
Vostè, senyor Puig, no ens ha impressionat ni amb el to
ni amb els adjectius ni amb les acusacions ni amb la
rastellera encadenada de fets dubtosos, tal com demagògicament l’ha presentat, i menys amb acusacions de
faltar a la veritat, que ha formulat sobre aquest conseller i sobre tot el Govern. Perquè aquest Govern ha dit
i dirà i continuarà dient tota la veritat –tota la veritat.
Hi ha una veritat, senyor Puig, que vostè ha establert
d’una forma meridiana i a la qual jo em resistia. Efectivament, hi ha un abans i un després del 20 de desembre. Després del 20 de desembre es trenca, no el cercle
d’excel·lència: altres cercles, i es trenquen. I el problema és que potser no s’han trencat prou –i el problema
és que potser no s’han trencat prou. Li hauria de quedar clar que, pel que fa a la confiança en les institucions, nosaltres no juguem, i no volem jugar a barrejar el
crèdit i la confiança en les institucions amb la crisi del
Carmel.
Quan vostès es concentren en la gestió de la crisi, cometen un acte d’imprudència política descomunal. Primer,
perquè en la seva forma de respondre a crisis similars, i
de respondre-hi políticament i parlamentàriament, no
són precisament un exemple a seguir, ni en la diligència,
ni en la transparència. I no és per exposar-me en res,
simplement és per deixar constància que passat un mes
hem comparegut ja dues vegades i no hi ha precedents
en la història parlamentària d’aquest Parlament de respostes, que són sovint de sis, vuit i dotze mesos, i de
negatives sistemàtiques a la creació de qualsevol tipus
de comissió d’investigació per fets més evidents i més
greus que qualsevol dels que estem abordant avui.
Hauria de quedar clar que si s’ha establert algun dubte respecte al buit clamorós que hi ha entre el novemSESSIÓ NÚM. 45.1
bre del 2002 i el febrer del 2004 sobre què i qui permet
tot això, «tots i ningú» vol dir «Fuenteovejuna del 2002
fins a aquell moment», és a dir, «només vostès», en una
frase que és per esculpir en pedra que diu: «La decisió
de canviar l’emplaçament del túnel de la cua de maniobres del projecte de la línia 5 és una decisió tècnica, no
política, que assumim i ens hi reafirmem. La prenem
nosaltres, vostès l’executen i és a vostès a qui els cau.»
I si hagués calgut una informació pública per prendre
aquesta decisió? I si el tenor i la importància d’aquest
canvi, que prenen i comencen a executar, hagués hagut
de ser objecte d’una tramitació pública diferent, ni que
només sigui per la Llei de contractes de l’Estat o de
contractació de l’obra pública? Senyor Puig, jo no vull
tirar endarrere per tirar endarrere, vull deixar clar simplement que quan vostè descriu una crisi de Govern i
intenta situar damunt de la taula determinades qüestions, posa sobre la taula noms i cognoms de col·laboradors seus, d’abans i d’ara, als quals jo he renovat la
confiança a vegades i altres no, la majoria se n’han fet
mereixedors i d’altres no, però en qualsevol cas qui els
ha posat a la picota avui és vostè i no jo. Perquè m’és
igual que per esperit corporatiu vostè interpreti la meva
interpretació com un atac als tècnics d’aquest país, tot
al contrari. El respecte als tècnics em porta a reclamar
dels tècnics l’arbitri de solucions que siguin conciliables en el terreny administratiu, econòmic i de les decisions polítiques que s’han de prendre.
Repeteixo el que vaig dir sobre si s’hagués pogut evitar: és clar que s’hagués pogut evitar. Simplement aplicant un projecte diferent, un mètode constructiu diferent, un sistema de protecció diferent i un sistema de
seguiment de les obres absolutament diferent. Perquè si
vostè insisteix en els temes de caràcter més tècnic sobre l’esfondrament, convé recordar que si fallen alguns
controls, que si no és prou diligent el seguiment i les
auscultacions, tot això se situa en diferents moments en
els temps i amb les mateixes empreses, que no sempre
responen amb la diligència, que tampoc no he trobat en
fets ocorreguts anteriors al 20 de desembre, i que vostè, ni ningú, ni cap col·laborador seu, no corregeix ni fa
corregir.
Nosaltres no hem volgut forçar el calendari de les
obres. Nosaltres hem dit, amb tota claredat: «Si hi ha
obres que s’allarguen mandrosament d’una forma impresentable en la imatge popular vint-i-quatre mesos
quan es poden fer en dotze, si el contractista ho assumeix, que es facin en dotze.» Nosaltres hem dit: «Hem
d’acabar amb l’espectacle lamentable que en els accessos a les poblacions turístiques de tota la costa catalana s’estigui amb obres obertes que haurien pogut estar
tancades i acabades d’una forma sistemàtica i reiterativa com si estiguéssim en la manera de fer obres públiques dels anys cinquanta.» Però això no és posar a prova ni sotmetre a risc el sistema, és simplement deixar
molt clar que a vegades parlant d’una forma diferent,
dialogant d’una forma diferent, buscant el cercle de
l’excel·lència d’una forma diferent i menys perversa,
l’excel·lència emergeix i és possible.
I vostè, senyor Puig, es concentra en un «acte» –diu–
«d’imprudència» el 3 de febrer. Diu: «Forcen els tècnics a firmar uns certificats. Porten la gent a casa i els
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
24
fan tornar a marxar.» Per sort –vostè ha faltat a la veritat–, per sort. En l’explicació de com es gestiona
aquest episodi, respecte al qual vam ser autocrítics des
del primer dia, vostè ha faltat a la veritat, perquè va
haver-hi un segon esfondrament, que vostè mateix
aquest dematí amb el cap –si l’he interpretat bé– venia
a dir que era un efecte col·lateral de l’esfondrament
primer, que ens porta a decidir que s’aturin els retorns
de la gent quan tot just hi havia començat a haver un
primer retorn de molt poca gent a casa seva. Sobre el
retorn esglaonat de cinc-cents, n’havien tornat no més
de trenta o quaranta, i per tant, a tots els altres simplement se’ls diu: «No volem jugar amb les vostres vides.
No volem que es pugui dir que per l’alarma que ha
generat aquest segon esfondrament, si us continuem
demanant que torneu a casa vostra, algú pugui dir que
esteu cometent una irresponsabilitat i una imprudència,
que no vam cometre i que no vam voler cometre.»
Parla d’informació disponible i d’informació no disponible, diu: «Els llibres d’ordres.» Els llibres d’ordres,
sap què diu el manual de GISA del 20 de maig de 2002
sobre els llibres d’ordres? «La Direcció d’Obra tramitarà el Llibre d’ordres oficial del Col·legi d’Enginyers,
Camins, Canals i Ports, on s’anotaran els esdeveniments més remarcables a parer de la Direcció d’Obres.»
Re més que això –re més que això. Hi he buscat, senyor
Puig, els d’un episodi del mes de març de 2003 i d’un
altre episodi del 26 de novembre de 2003, senyor Puig,
i no hi són. No hi són perquè com que els llibres d’ordres només recullen l’opinió del director d’obres, però
no són l’element de contrast pel seguiment de les incidències de les obres en la relació entre l’UTE constructora i la direcció d’obres, finalment, fins allà on jo sé,
els llibres d’ordres són ben poca cosa, més enllà del que
vostè pugui arribar a pensar.
Vostè, senyor Puig, no només ha compromès els seus
antics col·laboradors, no només ha plantejat una certa
cacera inquisitorial en aquest sentit, no només ens ha
recordat un intent d’externalització de culpes, sinó que
a l’hora de fer pagar justos per pecadors és vostè, avui,
en la forma d’actuar d’avui, ahir, abans-d’ahir i des del
5 de febrer ja li admeto, si és que és veritat que va ser
el 5 de febrer, que vostè va començar a dir coses sobre
aquest tema, qui ha posat GISA en risc, després d’haver trencat el cercle, ha estat vostè. Perquè si GISA
estigués a punt de trencar-se no seria per voluntat
d’aquest Govern, sinó perquè vostè, senyor Puig, hauria posat en perill allò que per vostè mateix era, segons
sembla, un invent extraordinari que calia cuidar com
una peça preciosa de l’herència que ens transmetia.
Però amb relació a aquest tema tinc la impressió que és
precisament vostè –precisament vostè– qui, per raons
que se m’escapen, intenta fer saltar ara l’invent. I nosaltres per aquí no hi passarem. (Remor de veus.)
Perquè, per altra banda –per altra banda–, vostè fa referència a un projecte d’un govern acomplexat. Quin
complex d’un govern que afronta i aborda aquesta crisi
en coordinació, dins del Govern i amb col·laboració
amb l’Ajuntament de Barcelona, i, lluny de qualsevol
complex, assumeix totes les responsabilitats de la gestió d’aquesta crisi i la intenta conduir de la millor manera possible perquè els veïns del Carmel, molts dels
quals ens estan acompanyat avui, ara i aquí, puguin
PLE DEL PARLAMENT
tornar com més aviat millor a casa seva. Sense cap oferiment de col·laboració per part de vostès, com a mínim
que ens consti, potser en seu parlamentària en el torn de
preguntes, però li asseguro, senyor Puig, que a mi no
em consta. A mi no em consta que vostè hagi fet cap
tipus d’oferta en aquest sentit.
I, per altra banda, diu: «Home!, vostès viuen de la renda de la nostra herència. Tot el que s’està fent és perquè
ho vam deixar nosaltres a punt. Vostè no és digne» –em
diu a mi– «de continuar gestionant l’obra pública de
Catalunya. I, en aquests moments, hauria de quedar clar
que aquest traspàs de poder que vam fer no és a benefici d’inventari.»
Senyor Puig, tinc gravat, gravat molt a fons, aquí, molt
a fons, l’episodi del nostre traspàs de poders. (Remor de
veus.) I el tresor més preuat que tinc d’aquell traspàs de
poders és, senyor Puig, la clau que no he canviat per
entrar a la porta del seu despatx. Res més. En el traspàs
de poders, que van intentar que fos silenciat i vergonyant, en una major apagada informativa que no té res
a veure amb el que ara intentava denunciar... (remor de
veus), l’únic que passa –l’únic que passa, senyor Puig,
en aquell traspàs de poder a benefici d’inventaris– és
que, com que no ens podien traslladar ni traspassar el
cercle de l’excel·lència no identificable, era preferible
que no ens traspassessin res. I així va anar.
El nostre Govern, senyor Puig –el nostre Govern, senyor Puig–, ha aprovat en menys d’un any i ha aplicat
en menys d’un any la Llei de barris a la qual vostès van
votar en contra reiteradíssimes vegades, fins i tot, amb
el vot favorable en contra de la seva posició del Partit
Popular. Sistemàticament, el Partit Popular estava a
favor de la Llei de barris i vostès hi van votar sistemàticament en contra. (Remor de veus.) El Govern de
Catalunya en un any –en un any– ha aplicat els tretze
primers programes i abans de final d’aquest mes, o com
a molt tard el 15 de març, haurà convocat la segona
convocatòria dels propers tretze barris per atendre amb
la Llei de barris.
I si alguna cosa tenim clara és que si l’ARI del Carmel
ha de tenir un caràcter extraordinari, justament no és la
Llei de barris qui ha de resoldre els problemes del
Carmel, sinó el caràcter extraordinari de l’ARI que s’hi
ha de fer. I precisament per això parlem de més diners
dels que parlem en el programa de barris, parlem de
més fons de finançament dels que parlem en el programa de barris i abordem totes aquestes qüestions intentant
que la forma d’aplicar els recursos –la rehabilitació, els
projectes urbanístics, les previsions d’intervenció, el
caràcter integral en el barri del Carmel– tingui una dimensió que si fa divuit anys que s’espera, com a mínim, a vostès els en correspon la quota a part de disset.
Per tant, ja em dirà vostè mateix com és que si hi ha
divuit anys d’espera en un programa d’intervenció integral en el Carmel vostès no van estar en condicions
d’acordar i concertar amb l’Ajuntament de Barcelona
una intervenció d’aquestes característiques i d’aquesta
envergadura per al barri del Carmel. (Remor de veus.)
Senyor Puig, és curiós, no?, però, de la forma com vostè intenta posar en evidència aquest conseller o aquest
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
25
Govern, tinc tota la impressió –tota la impressió– que
no fa altra cosa que posar-se en evidència vostè mateix.
I ho fa –i ho fa– amb tota claredat perquè en la forma
de demanar responsabilitats polítiques no fan altra cosa
que assenyalar amb el dit noms de persones que potser
les haurien d’assumir i ja no les poden assumir perquè
no ocupen aquest càrrec.
Probablement, la major autocrítica que jo hauria de ferme és la d’haver donat per més bona del compte l’herència d’aquest traspàs de poders no fet que vostè em
va donar el dia 22 de desembre de l’any 2003. (Forta
remor de veus.)
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
El president
Té la paraula, per al torn de rèplica, l’honorable senyor
Felip Puig.
El Sr. Puig i Godes
Gràcies, senyor president. Senyor Nadal, ho tenia equivocat, jo no venia aquí a impressionar... No era la nostra intenció. No era el nostre objectiu. No sé si això...,
en tot cas, ha sigut un lapsus, sí que aquesta era la seva
voluntat. Nosaltres veníem aquí a veure si era possible
avançar, a conèixer més a fons la veritat i amb el fet que
s’assumissin, de veritat, les responsabilitats polítiques
que avui no s’han assumit.
Vostè parla d’un buit clamorós en la informació pública. Bé, si és així..., per què no la fan? Si tan veritat i cert
i tan rotund és això, per què no la fan al febrer, al març,
a l’abril, al maig del 2004, al juny del 2004 abans de
començar les obres del túnel modificat? Per què?
Vull recordar que quan jo he parlat de les responsabilitats en cap moment jo m’he posat a la boca el nom de
ningú. No he posat a la picota a ningú. Vostè sí que ho
ha fet, reiteradament, tant dels seus com dels antics,
amb un estil, crec, que també ens diferencia..., també
ho crec. (Veus de fons.) Jo no he posat a la picota a ningú, més aviat he recordat el que vaig fer des del primer
moment i el que, òbviament, vaig fer en el seu moment
també: proclamar la meva confiança en la solvència
tècnica de tots els col·laboradors que jo vaig tenir i el
que continua treballant amb vostè.
I també li he de dir: és casual, però GISA ha construït
en els darrers dotze anys 45 quilòmetres de túnels en
carreteres; 24, 25 quilòmetres de túnels d’obres ferroviàries, de metro; 40 noves estacions... Alguna xemeneia apareix. No se’ns va ensorrar cap túnel de maniobres. GISA ha fet en els darrers deu o dotze anys més
de tres mil obres, amb una inversió que supera els 7.000
milions d’euros, amb un nivell de solvència, de qualitat que creiem que avala la feina que s’ha fet.
I quan nosaltres diem, senyor Nadal, que «fa falta més
atenció als veïns», escolti’m, l’oficial dels bombers de
Barcelona –no ho diu el senyor Puig, l’oficial dels
bombers de Barcelona– diu: «Crec que a molta gent no
l’hi han donat suficient informació ni seguretat.»
I quan diem que hi han altres objectius polítics en la
seva gestió, fins i tot una de les persones que molta gent
identifica com és de les que més a peu de carrer i al
SESSIÓ NÚM. 45.1
costat de la gent estan, deixa l’evidència en els mitjans
de comunicació. En funció de com són els titulars del
dia dels diaris del matí acabem tenint el dia d’una manera
o d’una altra. El fet és que un titular et canvia el dia. La
seva prioritat, la seva obsessió és aquesta en el fons –és
aquesta–, ho diu la regidora de districte, del Partit Socialista. Aquesta és en el fons... (remor de veus), del
Govern municipal –del Govern municipal–, disculpin
l’error, del Govern municipal. (Remor de veus.) Del
tripartit municipal. Ho he dit bé ara? (Veus de fons.) Del
tripartit municipal.
Senyor Nadal, vostè, també, deixi’m ja que, per acabar,
li recordi: no sé com pot comparar el meu traspàs de
poders i l’acord que vàrem tenir vostè i jo en donar-li
o no publicitat..., per cert, un traspàs que jo sí que el
tinc gravat, certament cordial, com certament cordial
han sigut, malgrat la dificultat política, algunes entrevistes i algunes trobades que hem tingut vostè i jo durant aquests dies. Però vull recordar que el traspàs que
vam fer en què, segons a criteri seu, vaig traslladar-li
tota la informació i em vaig posar a la seva disposició
per donar tota la informació que fos necessària, no sé
com ho pot comparar amb un protocol de censura dels
mitjans de comunicació que emana d’aquest Govern.
Sincerament, és un nou exercici de perversió.
Finalment..., home, dir que..., i és només una referència perquè, sí, jo sóc tècnic, tinc aquesta, en tot cas,
desviació. (Rialles en un sector de l’hemicicle.) Però,
clar, comparar el mètode de construir túnels amb aquella, diguem-ho així, teoria de deixar anar l’ase per la
muntanya i per on passa l’ase anar construint la carretera amb el mètode austríac, em sembla molt poc procedent.
Escolti, el mètode austríac consta de tot un manual, de
tot un seguiment importantíssim de protocol d’actuació
dels tècnics que estic convençut que és –i ho continuarà sent, doncs– un mètode, entre molts, utilitzat per
construir els túnels, com s’estan construint avui a Catalunya, com s’estan construint avui a Barcelona i no
passa res, o sí, segons, ho repeteixo, en funció de quin
seguiment i de quines responsabilitats s’assumeixin.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Senyor Mas, té la paraula.
El Sr. Mas i Gavarró
Sí... Senyor Nadal, en la seva intervenció ha planat, he
entès jo –i em sembla que ho ha entès gairebé tothom–,
ha planat l’ombra d’una certa sospita, se suposa que de
mètodes no precisament ajustats a la legalitat. Sí, tothom ho sap.
Jo només els demano una cosa: si tenen més que sospites, tenen proves, vagin als tribunals. Presentin querelles. De sospites, n’hi ha respecte a tothom. Respecte a vostès, n’hi ha un munt, però no les manifestem, ni
les insinuem. Sí que sabem una cosa, que si algú en
aquest país no pot parlar d’aquest tipus de sospites o
d’ombres són precisament vostès, perquè... (remor de
veus) –permetin-me un moment, els hem escoltat a tots
vostès amb molta atenció–, perquè si alguna herència
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
26
va deixar el projecte socialista fa uns quants anys a
l’Estat espanyol amb participació seva era precisament
una manca molt important de confiança respecte a tots
vostès.
I escolti, no som nosaltres els que ens dediquem a parlar d’aquestes coses, i menys jo, no m’ho han sentit a
dir pràcticament mai, entre altres coses perquè no tinc
cap interès a parlar del passat, però no estem disposats
a què vostès contínuament vagin estenent aquesta ombra de sospita.
Després de la intervenció del senyor Nadal d’aquest
matí hem escoltat un grapat d’aplaudiments. Què
aplaudien, senyores i senyors diputats del Partit Socialista? Què aplaudien? Vostès han vingut aquí a salvar
la cara i a salvar-se vostès. A això és al què han vingut.
Perquè quan els veïns a vostès –i a vostè, senyor Nadal–
els xiulen i vostès els aplaudeixen, no pot tenir també
en aquest cas la sospita que els equivocats són vostès i
els que l’encerten són els veïns?
Els veïns és veritat que han perdut la casa alguns d’ells
–altres no saben si la podran recuperar–, tot això és
cert. Afortunadament, comparteixo amb vostè plenament, al 100 per cent, que afortunadament no hi ha
hagut ni una sola víctima mortal. No han perdut les
seves vides, i això és el més important de tot, totalment
d’acord, però han perdut, senyor Nadal, senyores i senyors del Govern, una part de les seves vides, perquè
quan s’ensorra una casa, no només s’ensorren unes
pedres, no només s’ensorren unes parets, s’ensorra alguna cosa més important que tot això, i això sí que s’ha
perdut. I això, em sembla que encara que hagin perdut
la casa, aquestes persones afectades el que no han perdut és ni el criteri ni la sensibilitat.
No aplaudeixin més durant tota la sessió d’aquesta tarda, els ho demano. No és cap consell, simplement és
una petició.
El senyor Maragall ahir, i avui ho ha tornat a fer el senyor Nadal, m’ha recordat una anècdota del servei militar. Un cop es va produir un accident que va consistir
en què es va disparar un fusell –es va disparar–, i van
estar hores i hores buscant qui era el responsable i qui
era el culpable, i no el varen trobar. Sap que varen fer,
aleshores? Van arrestar el fusell, el van arrestar. (Remor
de veus.) Sí, sí, vostès ja saben que això passava.
Bé, el problema, senyor Nadal, i senyor Maragall –ja
que vostè també va insistir en aquest sentit–, el problema del que ha passat en el Carmel no és el «mètode
austríac». El problema no és l’externalització, no és
GISA –no és GISA–, no és Convergència i Unió, no és
el subsòl i el terra, que segons vostè ara resulta que s’ha
de mimar. No és aquest el problema. El problema, senyor Maragall –disculpi’m que m’adreci a vostè com a
màxim responsable del Govern–, el problema són vostès. El problema són vostès, i avui ho han tornat a demostrar. Vostès, per la seva incompetència, per la seva
arrogància, de la qual presumeixen, dia sí dia també, la
seva manca de sensibilitat i en alguns moments la seva
manca de coratge.
El Carmel, senyor Maragall, és el mirall i l’aparador
d’una cosa que nosaltres ja més o menys sabíem, que
és que en aquest país no hi ha govern, en aquest país no
PLE DEL PARLAMENT
hi ha bon govern. I tot això que ja sabíem però que
s’amagava darrere dels discursos, de les declaracions,
de les contradeclaracions, de la pirotècnia i dels focs
d’artifici, tot això ha sobresortit d’una forma evident i
absoluta en el tema del Carmel. No hi ha bon govern.
Vostè fa poc aquí va dir que estàvem, que el país estava en bones mans. No, senyor Maragall, estem en males mans, no nosaltres, el país en el seu conjunt està en
males mans.
Vostès diuen, i vostè ho va dir ahir i per això m’adreço a vostè...
El president
Senyor Mas, hauria d’anar acabant...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí, acabo en un minut o dos. (Remor de veus.) Vostè va
dir... (Remor de veus.) Ja sé que tenen ganes que acabi
de pressa però tinguin un mínim de paciència.
El president
No, senyor Mas, és que se li ha acabat el temps.
El Sr. Mas i Gavarró
Vostè va dir, senyor Maragall, i avui s’ha reiterat, que
paguen justos per pecadors. No sé si els que avui han de
plegar, per decisió del conseller d’Obres Públiques, són
justos o no –això ja ho decidiran vostès–, però el que sí
que sabem és que els pecadors són vostès. I vostès no
assumeixen aquesta responsabilitat. Altra cosa és que
vulguin fer, o que no vulguin fer –millor dit–, penitència, i que vulguin convertir el seu pecat en virtut –allà
vostès–, però els pecadors són vostès. I pel que sigui,
per raons que es poden entendre i d’altres que potser
no, pel que sigui, vostès no assumeixen, en el nivell que
correspon, les seves responsabilitats.
I darrer tema. M’agradaria, senyor Maragall, que vostè pugés a la tribuna, en un dia solemne com aquest, i
reiterés que la culpa de tot plegat, com va dir ahir en
seu parlamentària, és de Convergència i Unió. Si ho fa
s’enfonsarà una mica més en el pou de la incredulitat,
i també en el pou del descrèdit. Però jo li demano que
ho faci, per poder tenir un debat, si cal, en aquest sentit. Perquè, si calla, aquesta serà la imatge viva de la
seva impotència política.
El president
Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim
Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Senyor Mas... Vull fer, abans de contestar al senyor
Puig i al senyor Mas, dos aclariments. Un primer, respecte al retorn frustrat del dia 3 de febrer. Els tècnics
continuaven mantenint, l’endemà, que es ratificaven en
aquell certificat, que no se’n volien desdir i que el volien mantenir fins a les últimes conseqüències fins ara
mateix.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
27
Tant és així que, quan vam haver de plantejar si firmaven un nou certificat pel retorn, ara, els tres tècnics responsables de les dues UTE, deien: «No, amb el que ja
vam firmar el 3 de febrer ja n’hi ha prou.» I nosaltres
vam creure, sense forçar res, sinó situant les coses en
aquell terreny que ens és imprescindible per ser jutjats
com a bons gestors i no dilapidant els termes contractuals de la relació entre el Govern, el gestor, la direcció
d’obres i l’empresa contractista, que és per deixar clar,
que ara n’hi ha uns que firmen perquè volen i perquè de
bona fe s’hi mostren disposats, i n’hi ha uns altres que
havien de firmar i era la seva més absoluta obligació,
perquè eren en els termes del contracte que tenien firmat els responsables de l’obra i havien de respondre’n
civilment, com civilment de forma subsidiària respondrà aquest Govern si així toca. Per tant, aquell certificat val per al que val, i no val per als veïns, però per al
Govern era absolutament imprescindible per deixar clar
que en les reclamacions legals de caràcter patrimonial
que formularem, aquells tècnics ens deien que més
enllà de l’esfondrament puntual que s’havia produït res
–res– no havia de fer patir ningú.
Pensi que la preocupació per allò que les persones han
deixat en les seves cases, aquells que hi han deixat alguna cosa, que n’hi ha un grapat –trenta-tres, moltes
coses; d’altres, uns quants dies de les seves vides; d’altres, la moral col·lectiva com a barri–, tothom hi ha deixat alguna cosa. Però pensin que, filant primíssim, el
Govern va esperar la disponibilitat del cap dels bombers de Barcelona per fer entrar a la casa que s’havia
d’enderrocar, un cop s’havia enderrocat el primer forjat, per treure tantes coses com es poguessin treure, atenent justament aquesta sensibilitat i responent una interpel·lació que ens feien, a l’alcalde de Barcelona i a
mi mateix, en el barri, dient: «No prometis el que no
pots prometre. No diguis que podrem recuperar coses
que tenim a dintre casa si no les podrem recuperar.»
I el primer dia, el senyor Vicente Alegre, que estava
entrant, ens truquem i diu: «Entro perquè jo no hi veig
cap perill.» I degudament assessorat, jo li dic: «No entris. I no entris fins que els bombers no et deixin entrar.
I quan els bombers et deixin entrar, aleshores entra tu,
i que entri tothom qui calgui, i traguem tantes pertinències com sigui possible, com més millor.»
Però si alguna cosa no farà aquest Govern serà justament barrejar els sentiments dels veïns del Carmel, els
seus problemes, la gestió d’aquests problemes i l’intent
de solucionar-los amb la baralla i batalla política en la
forma i en els termes que vostès ara aquí, des de fa ja
una setmana l’han volgut conduir i l’han volgut portar
cap aquí.
De fet, senyor Mas, ara, intervenint, intentant que el
senyor president de la Generalitat respongui i atengui
el seu requeriment, vostè, senyor Mas, fa bo, sensu
contrario, aquell argument que deia. Perquè sortint
vostè ara ens honora amb l’honor que no ens va concedir el president Pujol no responent directament la Moció de censura que li formulava el senyor Maragall en
aquell moment.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
El president
Té la paraula el senyor Mas.
El Sr. Mas i Gavarró
Senyor Nadal, avui hauria estat molt més senzill per a
tots plegats, també per a vostès, que en la seva intervenció hagués actuat amb molta més humilitat, amb molta menys arrogància i assumint la responsabilitat important que vostè té o que li han delegat –esculli el que
vulgui. Això no ho ha fet.
I, posats a parlar de l’episodi del 3 de febrer, jo no li
nego que a vostès els ha impulsat en tot moment...
–perquè, si no, serien males persones–, no els nego que
els ha impulsat un desig de garantir per sobre de tot la
seguretat. Només faltaria, senyor Nadal; no es posi cap
medalla per això. És la pura evidència, és el que cal fer
no per part d’un govern, per part de qualsevol persona
sana, saludable i que tingui dos dits de judici: garantir
primer la seguretat de tothom.
Per tant, vostès han fet allò que és més elemental, però
no pretenguin que nosaltres a més a més els aplaudim
per haver indicat a uns veïns una tarda que anessin a
casa seva, que dormissin allà i l’endemà que els haguessin de treure. Si això, senyor Nadal, no li mereix
cap mena d’autocrítica, ni un petit mil·límetre d’autocrítica, si vostè considera que això no és suficient perquè
algun alt responsable polític plegui immediatament,
aleshores és que no parlem el mateix llenguatge.
Reflexioni sobre això. Reflexioni a fons vostè mateix,
i independentment de voler salvar la cara a qualsevol
preu, i el càrrec, que s’entén molt bé, pensi si això és
una actuació correcta o no: enviar uns veïns a casa seva
una tarda i treure’ls l’endemà.
Vostè creu que a partir d’aquí hi pot haver el més mínim, la més mínima dosi de confiança respecte a vostès? No s’estranyi si ara no hi volen tornar encara que
els donin garanties. No s’estranyin, senyor Maragall, si
en aquest moment a tot Catalunya, a aquelles ciutats on
ha d’arribar el metro, a la ciutat de Barcelona, la gent
en lloc de reclamar el metro com han fet durant tants
anys, ara estan reclamant a crits que el metro no hi vagi.
Això no és culpa d’altres, és culpa seva per no haver
actuat amb la diligència i amb la competència que hauria calgut, i també amb la transparència.
I, finalment, senyor Nadal –i ara suposo que es posaran
a riure–, nosaltres no tenim res contra vostè –nosaltres
no tenim res contra vostè. Entre altres coses, perquè ens
coneixem des de fa molts anys, hem col·laborat en diverses ocasions, jo mateix amb vostè he fet un munt de
coses positives al servei de molta gent, i no li tenim ganes especials; no senyor, encara que vostè s’ho pensi.
L’única cosa que li estem demanant és que aquest Govern i el seu president actuïn amb el coratge necessari.
I coratge significa que en un moment clau, ara no protegit per una pregunta parlamentària de dos minuts i
mig, senyor Maragall, com ahir, on vostè sempre té
l’última paraula, que en un moment clau vostè pugi a
la tribuna i digui la seva, i torni a repetir, si realment ho
pensa, que tot això, com va dir ahir en seu parlamentària, és culpa de Convergència i Unió. Faci-ho un altre
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
28
cop, i aleshores tindrem un debat també sobre això i
sobre altres coses.
Per tant, escolti’m, no hi ha res personal respecte a ningú; hi ha el judici sobre un govern que està actuant
malament. Vostès són govern i nosaltres som oposició,
vostès són govern i nosaltres, oposició avui, i, per tant,
vostès han de fer de govern i nosaltres d’oposició.
I això és el que nosaltres hem fet, com ha dit molt bé el
senyor Puig, durant els primers dies, fent exactament el
contrari del que vostès feien sempre... (remor de veus)
–sí, senyors i senyores, sempre; que sempre intentaven,
a la més mínima, i jo n’he patit alguna conseqüència,
entre d’altres, saltar a la jugular–, i donar-los temps per
gestionar correctament una emergència important. Però
no ens facin culpables d’allò que simplement és atribuïble a vostè, a vostès en general.
Per tant, senyor Maragall, seguim esperant que vostè
pugi a la tribuna i que torni a ratificar –que torni a ratificar– si com va dir ahir... (remor de veus), si com va
dir ahir tot això és culpa de Convergència i Unió i si
resulta que nosaltres tenim el desvergonyiment que
vostès, pobrets angelets, hagin d’assumir les responsabilitats d’aquests dimonis escuats que eren la gent de
Convergència i Unió.
El president
Senyor Nadal, em demana la paraula? (Pausa.) Sigui
conscient que obre torn, eh? Té la paraula.
El president
Senyor Mas...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí, molt breument, també des d’aquí mateix..., observant el silenci avui absolutament protegit del president
de la Generalitat (remor de veus), per dir-li, al senyor
Nadal, que altra gent i jo mateix hem assumit totes les
responsabilitats per bé i per malament; les bones guanyant les eleccions, les no tan bones no guanyant-les
prou bé. Les hem assumit absolutament totes.
I dit això, deixi’m dir-li que el que avui es posa en evidència, en total evidència, és que vostès no només han
actuat amb greu incompetència, sinó que actuen amb
greu manca de coratge polític. I això encara és pitjor
–això encara és pitjor.
I el que hauria d’haver fet vostè, també per dignitat, és
no tallar el coll d’uns col·laboradors només, sinó presentar formalment la seva dimissió. I el president de la
Generalitat, el que hauria d’haver fet immediatament és
acceptar-la. Potser vostè és un peça massa important
d’aquest Govern perquè el deixi, potser aquest Govern
sense vostè i algú altre faria aigües per tots costats. I per
això, probablement, vostè avui no plega, però en circumstàncies normals d’un govern normal, vostè hauria
d’haver plegat.
(El president de la Generalitat demana per parlar. Forta remor de veus.)
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Ho sé, però no em puc estar de dir, senyor president, de
l’escó estant, que en aquesta darrera intervenció, amb
un punt de cinisme, de demagògia, d’una certa indignitat, el senyor Mas està intentant portar les coses a un
terreny en què, com que falta a la veritat i no es recorda de les seves experiències passades, en realitat imputa
i fa culpables i estableix unes responsabilitats polítiques
que ell sap que en el terreny que les han plantejades no
hi són i que en el terreny que les hem reconegudes no
són justes, però serveixen per deixar clar que al Carmel
l’única prioritat són els veïns.
El president
Té la paraula el president de la Generalitat.
El president de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall
i Mira)
Però hauria de quedar clar que si hem de repassar les
trajectòries de cadascun i l’evolució, els problemes són
d’una altra índole i se situen en un altre terreny.
Amb la vènia... (Pausa.) Vostè ha volgut que jo sortís i
jo surto, efectivament. A dir-li que la seva intervenció
demostra que hi ha alguna cosa més –alguna cosa més–
que simplement un mal govern per part de vostès en els
darrers anys. Que el president Pujol es va equivocar. Es
va equivocar en el moment en què no va contestar allò
que per llei efectivament havia de fer, que era contestar una moció de censura, que no hi ha cap llei al món
que digui que es pot contestar per algú que no és el
mateix «mocionat», cap, ni, per descomptat, el Reglament del Parlament de Catalunya. Que es va equivocar
nomenant-lo, a vostè, i llançant-lo, a vostè, en aquella
ocasió com a candidat. (Remor de veus.) Per això va
guanyar..., ha guanyat tant que no el veig governant. I
facin el favor d’escoltar un moment.
I jo no vull –no vull– tornar a recordar els actes de dimissió de responsabilitat que en el passat alguns responsables dels governs anteriors havien fet. Nosaltres
assumim la nostra, l’assumim i l’assumirem, governem
i governarem, i per més que vagin dient, aquesta cantarella inacabable «és que vostès no governen, és que el
problema són vostès, és que el problema és que no tenen no sé què» esdevé la descripció d’un únic problema, que és que el Govern ara el tenen uns i abans el
tenien uns altres.
Miri, la malícia de les seves paraules a mi em demostra..., la malícia de les seves paraules, el to de les seves
paraules, després del to que ha utilitzat el conseller, em
demostra que vostès tenen la cua de palla, que vostès
realment tenen un problema i que s’han sentit atacats
per una acusació que d’alguna forma vostès mateixos
se’n deuen ressentir, com a verídica, perquè altrament
no s’explicaria que vostè hagi sortit aquí amb el to, amb
la falta de respecte, amb el to i la falta de respecte que
ha utilitzat.
Tant és així –tant és així– que, dels que van tornar el
primer dia, uns quants que van voler encara estant vivint a casa seva i naturalment no ha passat res. Perquè
si parlem de vides –si parlem de vides–, que quedi clar,
ell ho ha reconegut, aquí no hi ha cap vida humana en
joc en aquest moment.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
29
Nosaltres hem aplaudit el conseller aquest dematí, sí,
però l’hem aplaudit segurament equivocadament, perquè no havíem d’haver-ho fet. Però ha sigut perquè hi
ha hagut una reacció, jo crec, instintiva per aplaudir
l’honradesa i el rigor de l’explicació que s’havia fet i al
mateix temps el conteniment amb la qual s’havia fet.
I vostès no han estat a l’alçada, senyor Puig i senyor
Mas. I vostès no han estat a alçada perquè vostès tenen
alguna cosa a amagar; si no, no s’explicaria el seu to.
La història ho demostrarà. Vostès han trencat avui una
regla que en aquest Parlament s’havia respectat sempre,
que era el respecte entre diputats i el respecte al president de la Generalitat. I, d’això, la història els en passarà factura. (Remor de veus.)
El president
El president de la Generalitat de Catalunya
Sí, no, molt breument, perquè penso que, efectivament,
hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema, i
aquest problema es diu 3 per cent. (Forta remor de veus.)
El president
Senyor Mas... (Remor de veus.) Sí, sí, senyor Mas, té la
paraula...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí. Senyor Maragall... (Persisteix la remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats, si us plau... (Pausa.) Senyor Mas, té la paraula, breument.
Senyor Mas, s’ha obert un torn, per tant, té la paraula.
El Sr. Mas i Gavarró
El Sr. Mas i Gavarró
Senyor Maragall, m’hauria d’explicar exactament en
què li hem faltat al respecte, perquè, si no, és simplement una frase.
El que passa, que potser vostè té la pell tan prima i l’orgull tan ple i l’amor propi tan inflat que al final resulta que, a qualsevol crítica, encara que sigui expressada
en termes absolutament correctes des d’un punt de vista
parlamentari i des d’un punt de vista personal –no se li
ha fet cap al·lusió personal de cap mena, simplement
sobre el funcionament del seu Govern–, vostè hagi de
replicar que se li està mancant al respecte. Algun problema deu tenir vostè si considera que en aquest Parlament se li falta al respecte simplement per la sessió que
hem tingut avui.
Segona cosa. Jo estic absolutament al·lucinat que vostè s’aixequi en aquest Parlament en un sessió com la
d’avui i parli de tot menys del Carmel. És a dir, vostè
es posa dret, ens parla de la Moció de censura que vostè
va organitzar per criteris purament partidistes, o per
passar l’estona perquè es devia avorrir, i ara resulta que
el gran problema és si el senyor Pujol li va contestar o
no la Moció de censura? Aquest és el problema, senyor
Maragall? Aquest és el problema del Carmel? Aquest és
el problema del túnel del metro? Aquest és el problema
de l’obra pública de Catalunya?
No, senyor Maragall, jo no esperava això de vostè, jo
esperava una altra cosa. Jo esperava que vostè, que ahir
en aquesta mateixa seu, ben emparat pel Reglament del
Parlament i, per tant, sense capacitat de controvèrsia...,
que avui anés a aquella tribuna (l’orador assenyala la
tribuna d’oradors), no a aquesta, a aquella tribuna, i
davant de tothom ens parlés del tema que avui ens ha
convocat, que és el Carmel, els veïns, la gent afectada,
l’obra pública a Catalunya, la confiança que ha de merèixer un govern del país, el bon govern que tots plegats
necessitem, els que hi són –vostès– ara i els que esperem tornar-hi ben aviat.
El president
Senyor president..., el senyor president demana la paraula...?
SESSIÓ NÚM. 45.1
...vostè ha perdut completament els papers. Si el president de la Generalitat avui ha d’acabar aquest torn parlamentari d’aquesta manera, vostè ha perdut completament els papers. Vostè ha perdut completament els
papers, senyor Maragall. Si era per això, realment es
podia haver estalviat aquesta intervenció.
Jo li demanaria, senyor Maragall..., senyor Maragall, li
demanaria... (veus de fons), li demanaria una cosa, i li
ho dic també amb tota la modèstia i espero que amb
tota la correcció i amb tot el respecte: entre vostès i
nosaltres en aquests propers mesos hem de fer coses
molt importants al servei d’aquest país, no ho oblidi.
Per fer aquestes coses importants és molt necessari que
un cert cercle de confiança entre vostès i nosaltres segueixi existint, i que aquest cercle de confiança, que no
és d’amistat, però és de confiança política, d’intentar
fer coses junts al servei del nostre país i de la seva gent,
de la gent del Carmel i de molta altra gent, que això no
es trenqui. I amb la seva última intervenció això es trenca definitivament. Vostè engega la legislatura a fer punyetes. Suposo que n’és conscient.
I, per tant, li demano, formalment, amb modèstia i amb
ple respecte, que vostè retiri aquesta última expressió i
que puguem tornar a restablir aquest mínim de confiança que el nostre país necessita.
(Remor de veus.)
El president
El senyor president demana la paraula..., i la té.
El president de la Generalitat
Honorable senyor diputat, accedeixo a la seva demanda. Però accedeixo a la seva demanda per una sola raó,
perquè vostè acaba de dir una cosa molt important, que
interessa més el país que tot el que ens ha dit abans. I
això tan important és que Catalunya té al davant coses
molt importants a fer i espero de vostè i del seu Grup
que estiguin en condicions de complir efectivament la
seva part de l’obligació en els mesos que vindran en els
quals es jugarà l’Estatut de Catalunya, la Constitució
espanyola i, en bona mesura, el nostre futur.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
30
El president
Senyor Mas...
El Sr. Mas i Gavarró
Jo li agraeixo, senyor Maragall, aquesta rectificació,
que em sembla que és bona, no l’humilia en absolut
–no l’humilia en absolut–, però els ho torno a dir, si en
algun moment vostès tenen alguna sospita, al marge del
que s’ha dit avui, sobre el que sigui, facin el favor de fer
allò que s’ha de fer: anar als tribunals, presentar les
demandes que calgui i, a partir d’aquí, ja se’n parlarà.
Però deixin d’estendre l’ombra de la sospita pertot arreu, perquè vostès no ho poden fer, per trajectòria, i no
ho han de fer sobretot mirant cap al futur.
El president
Moltes gràcies a tots dos.
És el torn del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans
pel Canvi i té la paraula el seu portaveu, el senyor Miquel Iceta.
El Sr. Iceta i Llorens
Moltes gràcies, senyor president, he de dir-li que he
estat a punt de demanar-li empara, perquè em semblava... (Remor de veus.)
El president
Senyor Iceta, fem-ho bé, esperi’s un segon...
El Sr. Iceta i Llorens
Jo parlo per als veïns, i em sembla que ells sí que escoltaran.
El president
Va, doncs. Endavant.
El Sr. Iceta i Llorens
He estat a punt de demanar-li empara perquè corríem el
risc de perdre el fil de debat, i jo crec que el tema no es
mereix que es perdi el fil de debat.
Volia començar així, senyor president, senyores i senyors diputats..., vull que les meves primeres paraules
vagin adreçades a mostrar la solidaritat del Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi amb els veïns i veïnes del
barri del Carmel afectats per una desgràcia causada per
les obres de la línia 5 del metro.
(El president s’absenta del Saló de Sessions i el vicepresident primer el substitueix en la direcció del debat.)
La intervenció del nostre Grup, així com la tasca dels
governs de Catalunya i de la ciutat de Barcelona, té
com a objectiu prioritari defensar els interessos dels
veïns i les veïnes afectats, la seva seguretat, la compensació pels perjudicis que han patit, la recuperació
dels seus immobles, o l’assignació de nous immobles
quan la recuperació sigui impossible, i també pal·liar
el perjudici sofert pel comerç i les activitats econòmiques.
PLE DEL PARLAMENT
Volem reconèixer i agrair la presència d’alguns veïns i
veïnes del Carmel i dels seus representants avui, aquí.
Compartim la seva angoixa, som conscients que hi ha
pèrdues que no es podran mai compensar, ens sotmetem, per tant, de bon grat a les seves crítiques i acollim
les seves propostes.
El nostre objectiu és fer possible que recuperin la tranquil·litat i l’alegria de viure en el seu barri, i volem que
sàpiguen que no descansarem fins a aconseguir-ho.
Tothom parla en nom dels veïns del Carmel. Ells ja han
dit el que volen: explicacions, disculpes, responsabilitats, compensacions, garanties i exemples. Nosaltres
creiem sincerament, conseller, que vostè les ha donat.
Més enllà d’errors i encerts puntuals, vostè i el Govern
de què forma part estan treballant amb la responsabilitat, la serietat i l’eficàcia que ha de dignificar la gestió
pública, potser sense l’espectacularitat d’efectes immediats, difícils en circumstàncies com aquesta, per no dir
impossibles, però fent el que cal fer per recuperar la
confiança de fons en la política i en la gestió pública.
I volem dir-los, modestament, però fermament, als veïns i les veïnes del Carmel, que la millor garantia per a
la recuperació de la tranquil·litat en el seu barri, per
impulsar la regeneració urbana que cal i assegurar la
continuïtat amb seguretat de les obres del metro..., cal
prosseguir en la línia que el conseller Nadal i el Govern
de la Catalunya està tirant endavant. N’hem estat convençuts des de sempre, però encara més després de sentir la seva intervenció d’aquest matí. Sabem conseller
que per vostè en aquests moments no hi ha més èxit
personal o polític que el retorn, la satisfacció i la compensació als afectats, i en el fons aquesta és la màxima
garantia que podem donar-los.
I feta aquesta menció, em deixaran que discrepi amablement del molt honorable president de la Generalitat.
Perquè avui, si no l’he entès malament, deia: «Potser no
hauríem hagut d’aplaudir.» Jo discrepo d’ell. Nosaltres,
als responsables polítics que donen la cara, siguin o no
del nostre partit, els aplaudim. No ho hauríem pogut
fer, si haguessin defugit responsabilitats, si s’haguessin
amagat o si s’haguessin dedicat en moments de crisi a
inaugurar una discoteca, llavors no. (Remor de veus.)
Segona qüestió que jo crec que cal parlar i parlar clarament. Es parla de transparència –tota, tota, absolutament– i que no es poden fer acusacions o insinuacions
infundades –tota la raó. I en la meva intervenció, creguin-me, i a més em subjecto, com no podia ser d’altra
manera, a la crítica pública dels altres grups, dels altres
companys diputats, dels mitjans de comunicació, intentaré no caure en el que considero un error de tot debat
parlamentari, que a més desprestigia no només la persona o el Grup que fa mal ús de les seves prerrogatives
parlamentàries, sinó el conjunt de la política.
I creguin-me que nosaltres també hem aplaudit el conseller Nadal per un altre motiu: perquè creiem que ha
entomat responsabilitats que li pertocaven, però també
algunes que no li pertocaven. I això en política pot no
tenir compensació. Ningú té l’obligació d’agrair el que
podem considerar una obligació dels responsables polítics. Però, creguin-me, el Grup a què pertany el conseller té l’obligació, moral, si m’ho permeten, de fer un
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
31
reconeixement especial, singular, perquè creiem que és
sobretot merescut.
Hem pogut aquests dies parlar amb molta gent, del
Carmel i de fora, i ens diuen: «Mira, sort que ha passat
això amb en Nadal, ja veurem si hi té responsabilitat o
no, però amb aquest estem segurs que el tema tirarà
endavant.»
I pensava que potser només era una opinió meva, però
he d’agrair al senyor Artur Mas la sinceritat de part de
la seva intervenció. Jo li vull agrair que hagi pujat a
aquesta tribuna, perquè l’he entès així, i em disculpo
per endavant si no és..., però deia: «Home, nosaltres
entenem per què no plega vostè, perquè al cap i a la fi
és un dels puntals del Govern.»
Si m’ho permet, senyor Mas, si es girés el revés, sembla que Convergència i Unió es veu obligada a demanar la dimissió del senyor Nadal precisament perquè és
un dels puntals del Govern. Si no és així, doncs, millor;
si vostès consideren que és proporcionada la responsabilitat, doncs, ja es veurà.
Nosaltres, la veritat és que ens sentim orgullosos de
tenir-lo en el nostre partit. Ens va costar. No sé si tothom ho recordarà: el senyor Nadal no... En fi, va costar. Va voler estar en una llista, va estar disposat a fer
d’alcalde, deia, «per una estona», perquè li agradava
molt la feina, però sempre que anés com a independent,
no fos cas, no? I nosaltres, la veritat, vam fer els possibles per convèncer-lo que tampoc érem tan mala gent,
i finalment ho vam aconseguir.
Però ens en sentim orgullosos no només perquè ens va
costar incorporar-lo en la nostra candidatura, ja m’entendran, sinó perquè hem après d’ell, hem gaudit del
seu exemple, de la seva feina. I permetin-me que ho
torni a recordar, perquè qualsevol responsable polític
pot tenir en un moment determinat la temptació de posar davant la defensa de la seva imatge: el que és important és aquell responsable polític que sap posar davant
l’interès públic, davant del que pot ser el seu interès
personal, la seva imatge personal o perdre el temps
defugint responsabilitats, intentant establir quines eren
i quines no eren. Ho sento, hem aplaudit, però jo, si
avui no hagués aplaudit, no hauria dormit tranquil.
Una cosa és aquest orgull que sentim com a socialistes..., i l’orgull que sentim perquè en Joaquim Nadal
hagi entomat crítiques, algunes que potser li corresponien i altres que no.
Però, escoltin-me, que ell hagi volgut mossegar-se la
llengua, en fi, pot ser un costum; ara, el seu Grup Parlamentari no pot –no pot. I nosaltres hem de dir a la
cambra, als ciutadans, en general a l’opinió pública,
que ens ha dolgut assistir aquests dies a una campanya
de desprestigi precisament perpetrada pels que van
aprovar el projecte, van adjudicar l’obra, van aprovar
un mètode constructiu que planteja problemes, que
s’han de poder resoldre, però que planteja problemes,
van acceptar modificacions a pilota passada, saltant-se
tràmits i verificacions, concentrant encàrrecs en poques
empreses, reduint fins a fer pràcticament inservibles els
controls de l’obra i, en canvi, avui volen, pretenen aparèixer com els garants de transparència i eficàcia.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Mirin, estem indignats. Però ho repeteixo..., i crec que
compliré, perquè m’ho he preparat, no vull que les
emocions que a vegades es poden desbordar en un debat em traeixin, no voldria traspassar el que crec que en
un debat polític ha de ser l’enumeració de fets, i, per
tant, fer un estalvi solemne de qualificatius, particularment de desqualificatius; no crec que sigui bo.
Jo crec que el judici l’han de fer els ciutadans; nosaltres
podem i tenim l’obligació de proporcionar arguments.
Creguin-me que crec que els ciutadans faran un judici
que no serà negatiu respecte al conseller Nadal ni
d’aquest Govern, entre d’altres coses, perquè alguns
dels defectes que nosaltres apreciàvem en el Govern de
Convergència i Unió, Convergència i Unió segueix
practicant-los des de l’oposició. Per exemple: tenim un
problema? Doncs, què fem? Encarregar una enquesta i
publicar-la. Doncs, com avui. Amb un avantatge, que
volem reconèixer aquí: aquest cop sí, almenys, l’enquesta la paga el partit; és un avanç.
Jo recordo fa mesos que per intentar explicar el canvi
vaig dir: «El canvi és que vostè ja no és conseller.» Hi
ha gent que només recorda aquella part de la meva intervenció, que maleïda la gràcia, perquè..., i per això
em limito, intento limitar-me al màxim, però potser
vaig ser ingenu. I també ho vull dir. Perquè realment el
canvi no és només un problema que un govern entra i
un altre surt, o un surt i un altre entra, per aquest ordre,
sinó realment si canvien les polítiques i es revelen com
a més eficaces i capaces de reformar.
I, per tant, probablement, el canvi que jo en aquell
moment potser d’abrandament veia estrictament com
aquell moviment de files que ha permès que la primera fila d’aquest Parlament sigui ocupada per un personal polític diferent, doncs, calia que madurés i s’assentés.
Jo potser vaig ser ingenu pensant que la hipoteca, diríem, desapareixeria d’un dia per l’altre. Però no creguin,
no crec que es tracti..., i en aquest sentit també he de
valorar positivament la intervenció del senyor Mas, en
el sentit de no criticar l’obra d’una o altra persona: aquí
en el fons estem posant en discussió, amb arguments,
models diferents de fer, i al final són només els ciutadans els que poden jutjar.
Però nosaltres creiem que s’ha marcat fins i tot en la
gestió d’aquesta crisi, amb el capteniment d’un conseller, un model ben diferent de fer les coses.
Primer, perquè se’ns han donat explicacions, i en aquesta
cambra, i en un temps raonable. En fi, recordem quant
es trigava abans a comparèixer en comissió? Recordem
un ple extraordinari d’aquesta naturalesa? Recordem la
creació d’alguna comissió d’alguna cosa –no m’atreveixo a dir encara quina veurem avui? No. Per tant, hi
ha un canvi radical.
Assumpció de responsabilitats de tipus polític? Poquíssimes. I n’hi deuen haver. Algunes, potser, d’immediates, de gent que ha actuat directament i no ho ha fet
prou bé, i algunes, potser, més estructurals, d’aquestes
que em sembla que el conseller anomena «remotes».
Miri, sabem ja moltes coses, tot i que, a vegades, conseller, li he de dir que la seva intervenció ens ha costat
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
32
de seguir, eh? Però vostè ha donat moltes explicacions
sobre què ha passat i el perquè. Sabem quan es va pensar l’obra, qui i com la va adjudicar, qui va executar-ne
els canvis, qui els convalidava a pilota passada, qui tenia la responsabilitat del control tècnic i qui havia
d’avisar de problemes i no ho va fer. Més o menys.
Aquest és el panorama que ens ha situat. Home, algú va
tapar o com a mínim no va advertir de problemes.
Conseller, vostè s’hi ha compromès, però jo li ho he de
repetir en nom del meu Grup: actuï, contra persones,
empreses, siguin responsables tècnics o no, o siguin
tècnics de les empreses, o qui sigui; modifiqui el que
calgui perquè mai més a Catalunya una obra pública
pugui executar-se sense requeriments de seguretat del
màxim nivell.
O la consellera de Benestar i Família, demostrant la
proximitat als afectats, que, efectivament, aquesta ha
estat la primera prioritat, no podia ser d’altra manera.
La nostra obligació?, sí, però algú ha de reconèixer que
s’ha fet, i s’ha fet bé.
La consellera d’Interior que, en fi, la gent sap que el seu
concepte de seguretat és tan ampli com l’exigència ciutadana de tranquil·litat, i per això la seva expansivitat.
Si algú va estalviar recursos per augmentar guanys, sigui inflexible –sigui inflexible–, si és que es va donar,
i si no, no en parlem més, perquè si es va donar, jo crec,
no sóc expert, ho podem portar a la fiscalia que probablement hi apreciaria delicte, i si no ha passat...
L’Ajuntament de Barcelona. Queda malament que ho
diguem, potser, fora d’allà, però també el nostre Grup
es veu obligat a dir-ho: l’alcalde, els tinents d’alcalde
i la gent del districte, siguin del partit que siguin, que
alguns sí que sabem cadascú d’on és; la presidenta del
Consell, la Maravillas, la Mavi; la regidora, l’Elsa, i
tanta i tanta gent; tècnics del districte –veig la Núria
Carmona a la sala–, atenent les persones, que era la
nostra obligació, particularment des de l’Ajuntament
on, des del punt de vista de responsabilitats per l’obra,
ni n’hi havien ni se n’hi han de buscar, encara que alguns sembli que només es dediquin a això.
Anem on calgui i allà on calgui perquè jo crec que
aquest Govern, tots els governs tenen una obligació
envers la institució que ocupen temporalment, i és donar la màxima garantia als ciutadans que s’està utilitzant el poder, l’autoritat i els recursos de la forma més
eficient possible. «Podemos meter la pata pero no meter la mano», s’ha dit en castellà i lamento no tenir en
català en aquests moments una expressió comparable.
Doncs, jo crec que això tots els governs, ho repeteixo,
tenen aquesta obligació i han de maldar perquè així sigui.
En els moments més crítics, si no estic mal informat,
fins a –que no sé si vol dir «fins a» o «més de»– noucents treballadors de l’Administració dedicats sobre el
terreny sense horari i sense límit. I això em serveix també per parlar del mèrit d’aquestes persones, no ja dels
governs, no ja de les administracions, sinó la gent que
va entendre que si hi havia dies que un no podia anar a
dormir, no hi anava. Jo crec que han honorat, com convé fer de tant en tant, perquè, si no, tots ho oblidem, la
funció pública, el servei públic, que no és només una
feina, també és una vocació.
I, per tant, no s’aturi, ni es quedi curt, ens té al seu costat, vagi fins on calgui, nosaltres no volem exonerar
ningú de les seves responsabilitats, perquè si ho féssim,
ens estaríem fent responsables; no ho volem.
El Govern ha aprovat les mesures que estaven al seu
abast, des del punt de vista de pal·liar el dany en la
mesura que es pot, perquè, ho he dit abans, hi han coses que no es recuperen, algunes de materials i algunes
que entren en aquest camp, difícil però existent, de l’esperit. He llegit coses aquests dies terribles, i hem vist
fotos de gent buscant aquell record, no?, aquell record
que pren cos i no sempre el podrem recuperar, aquella
peça; però, en canvi, el record espero que sempre el tinguem, no?
És veritat que potser això de la continuïtat institucional,
que ja he vist que hi han interpretacions diferents, s’ha
d’acceptar a benefici d’inventari, potser. Jo no sé si de
vostè canviaria la clau del pany del despatx. Però és
veritat que potser algú ha apreciat que potser s’haurien
hagut d’aplicar reformes més valentes, més directes,
més ràpides, sobre procediments que potser no proporcionen les garanties més altes exigibles.
I això sí que li ho demano, conseller, perquè algú pot
pensar: «Escolti’m, si no hagués passat això de l’esvoranc» –també dit socavón o forat–, «no hauria passat
res.» Vostè..., m’ha semblat llegir en la seva intervenció, o escoltar, millor dit, que ja hi havien procediments
de reforma en curs, però jo crec que davant de la cambra, davant dels veïns, de l’opinió pública, dels ciutadans, convé deixar clar quins i com.
No voldria deixar de parlar d’altres membres del Govern, perquè això és un govern, de tres partits, sí, però
per mi tots i cadascun membres del meu Govern. El
conseller en cap; ara no sé per què s’ha dit: «No hi és.»
Jo crec que hi ha estat sempre que calia i sempre coordinant. A vegades no cal estar a l’escó per fer la feina.
I, de fet, em tranquil·litza saber que algú està en un altre lloc en aquests moments, ara. La coordinació es pot
produir des de molts llocs i em consta que s’ha fet, i
s’ha fet bé.
PLE DEL PARLAMENT
Per tant, no hi ha mai prou diners per compensar coses
perdudes d’aquesta naturalesa, perquè, i perdoneu el
castellà, es necio confudir valor y precio; hi han coses
que no tenen preu però que sí que tenen un immens
valor.
I també no oblidar que és veritat que hi han uns afectats directes, però hi ha una voluntat política d’actuar
decididament sobre un barri. I jo crec que amb això el
conseller Nadal, millor que molts –anava a dir millor
que ningú, però aquesta contenció que se’ns demana i
que de grat compleixo...–, millor que molts, coneix.
Entre altres coses gràcies a ell tenim una llei de barris,
que, per cert, no per al Carmel, perquè això ho hem
d’abordar específicament, però jo crec que ja hem de
començar a pensar a incrementar la seva dotació econòmica perquè hi han molts barris a Catalunya que ho
necessiten. I l’èxit de la convocatòria dels ajuts, fins i
tot alguna petita querella institucional que s’hi va
produir en el moment de l’adjudicació, ens indiquen
fins a quin punt és una línia política adequada.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
33
Nosaltres creiem, sincerament, que la resposta a la crisi
ha estat ràpida i eficaç. I, perdonin, aquí s’ha dit:
«Home, ha estat ineficaç...» Que algú recorda encara el
retard a cobrar, per exemple, indemnitzacions en casos
d’incendi? Ho dic... (Veus de fons.) No sabia les xifres
–gràcies, diputat.
Per tant, jo crec que s’ha estat eficaç. Ara, és evident,
hi ha hagut una resposta no exempta d’ensurts; hi ha
hagut una gent que li vam dir que podia tornar i després
li vam dir: «Millor que surtis perquè, escolta’m, tot i
que els tècnics ens diuen que això és segur, no ens la
volem jugar perquè encara la terra belluga.»
El valor a preservar aquí no era la imatge d’un polític
o un tècnic, el valor d’una opinió, sinó el valor de la
seguretat, no només de les vides, que afortunadament...,
però també d’aquesta noció de seguretat que les persones hi tenen dret per ser ciutadanes del nostre país.
Conseller, ho he dit al principi, vostè sempre ha donat
la cara –per això potser li trencaran–, però nosaltres,
aquest valor, l’hi hem de reconèixer abans de res. Ens
ha donat una informació exhaustiva, he intentat resumir-la, m’he quedat avui sense dinar, però... Anem a
veure... Si no ho he entès malament, causa immediata
única de l’accident..., no hi és –no hi és–, és difícil d’escatir o de trobar. Potser –jo ho dic així, perdonin, eh?–
una falla geològica difícil de detectar? Podem dir-ho
així? Amb tot allò, jo em perdo. Potser caldria haver
incrementat mesures perquè un determinat mètode
constructiu exigeix més que l’estricte compliment
d’una norma de seguretat? És això? És això, ultrapassar el que diuen les normes.
Ara, és evident que hi han accidents que no es poden
evitar. També és evident. I també és evident que en
aquest cas hi han causes remotes o estructurals que han
tingut la seva importància, i que estaríem fent un flac
servei als veïns i a la ciutadania si no en parléssim.
Hi ha un projecte discutible. Vostè ensenyava des
d’aquí uns gràfics. He vist que allò bellugava molt, i si
no ho he entès malament, sense que ningú se’n fes càrrec, cap firma, cap informe, cap valoració. Escolti’m,
això, jo, que la meva experiència de gestió pública és
limitada, crec que no es pot fer així. Jo recordo que al
meu ajuntament fins i tot per aprovar un «retranqueig»
s’havia de fer una paperassa tremenda. Per tant, aquí
alguna cosa ha fallat o han canviat molt les coses des
que jo vaig ser regidor a l’Ajuntament de Cornellà del
Llobregat.
El mètode constructiu aquest, vàlid i que ha funcionat
a molts llocs, i que té problemes, que tenen una solució..., però és veritat que potser en funció del terreny
s’hi ha de parar més atenció des del punt de vista de la
seguretat i de l’actuació directa.
clar és que s’hagin de convalidar molt a pilota passada
i que es vulguin fer tan de pressa que després ningú es
pugui fer responsable d’un efecte negatiu d’una actuació d’aquesta naturalesa. Per cert, si no l’he entès
malament, a partir de quatre dies que s’havia adjudicat
l’obra. No és una mica estrany? O és que ja es va adjudicar sabent que seria modificada i en fi..., perquè també és possible, jo no hi entenc gaire.
I després ha dit unes coses que..., un control geotècnic
i geològic, jo diria, com una finca extremenya, manifestament millorable. Perquè, clar, és que vostè ha dit:
«Confiança reiterada i contumaç» –això, ho he anat a
mirar a la transcripció perquè...– «en determinades
empreses.» Jo no hi afegeixo res. No cal. Aquí ja s’ha
parlat d’un cercle d’excel·lència, de qualitat i de confiança política. Doncs, si hi havia un cercle... Després,
m’ha semblat veure en un gràfic que els anys electorals
aquí les adjudicacions es disparen... Una cosa és un
cercle d’excel·lència, però jo espero que no es tracti
d’un cercle de connivència.
Jo m’he hagut de rellegir la seva intervenció un i altre
cop perquè hi ha una cosa que no és comprensible, almenys, des del punt de vista d’una persona que no està
avesada a la gestió pública. Però hi ha un buit clamorós
d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del
2004, però tots sabem que l’obra seguia i es feia, perquè
han arribat on ha arribat i, per tant, es bellugava.
Després li hem sentit dir, conseller: «Obres que es fan
sense l’empara d’un projecte.» Ah, això sí, un director
general el 2004 va firmar por lo que había, por lo que
iba a haber..., i tot plegat, i dues firmes un mateix dia...
I, efectivament, segurament, això, no ho podia haver
fet, o hauria hagut d’advertir que allò no podia ser.
Per tant, arribats aquí, aquesta sensació que pagaran
justos per pagadors, que és veritat que la noció de
justícia i de pecat, doncs, és molt làbil. Però per nosaltres és bastant una certesa, perquè, si no ho hem
entès malament en la seva intervenció, conseller, pagaran aquells que intentaven esmenar errors que venien
d’abans. Potser ells havien comès també algun error,
però en tot cas jo crec que la valoració no serà suficientment ajustada i plegaran els que intentaven posar
remei a errors estructurals comesos quan manaven alguns dels que pugen a la tribuna a criticar-lo a vostè,
conseller. Potser li estan criticant que no els hagi esmenat abans la plana. L’altre dia hi havia, per cert, un acudit en un diari que assenyalava aquesta eventual circumstància.
És veritat que, als que no hi entenem, això que les empreses es controlin a si mateixes sobre la qualitat de
l’obra que fan, sona malament. Jo abans feia una frase
d’aquestes: «Si l’autocontrol esdevé descontrol, mal
assumpte.» Algú ho ha de vigilar, i algú que no tingui
interès directe amb l’assumpte.
Vostè ha plantejat una esmena a la totalitat, no?, parlamentàriament, des del punt de vista dels procediments.
Llàstima que en l’àmbit de l’obra pública no existeixi
l’esmena de devolució, perquè les coses són com són.
S’ha de revisar encara més l’herència, conseller, em
temo, no per assenyalar responsabilitats, no –jo crec
que quan un polític n’assenyala com a responsable un
altre, lamentablement la nostra credibilitat col·lectiva no
està a la màxima alçada–, però sobretot per evitar problemes, per evitar que alguns errors es puguin tornar a
produir en el futur.
Això de fer modificacions fetes sobre la marxa? A mi
també em sona que això es fa; el que ja no sé si és tan
Nosaltres, no podia ser altra cosa, fem nostres les seves
conclusions, les mesures que es proposa aplicar, i ens
SESSIÓ NÚM. 45.1
Fascicle segon
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
34
agradaria que quedés clar que aquestes propostes d’esmena s’estaven ja aplicant en certa mesura abans, perquè el gest que els veïns pensin que només s’arreglen
les coses quan hi han desgràcies no ens agrada.
Miri, arribem al capítol de les responsabilitats. Aquí
també hi ha canvis, conseller, respecte a l’abans i el
després, que es deia, del desembre del 2003.
Vostè podia haver dit que el que ha passat era un accident inevitable. Ho hem sentit dir en altres ocasions, en
altres llocs, en altres administracions –no em refereixo
només a Catalunya, estic referint-me en general.
Hem vist gent trigar molt, molt, molt a comparèixer al
Parlament; hem vist que es neguen explicacions; fins i
tot hem vist moments en què s’ha fet que aquest Parlament aprovés resolucions laudatòries que nosaltres crèiem injustificades. De tot hi ha hagut. Però nosaltres
celebrem que el seu estil, que és el nostre, no sigui
aquest.
Com que em diuen que en els discursos convé posar-hi
alguna cita d’autoritat, he buscat les de la responsabilitat, les de Weber. També m’han dit que es fan servir,
però que no sempre es compleixen i que cadascú les
interpreta com vol. Però n’hi ha una que ens podem
aplicar tots i que jo crec que tots hi estarem d’acord, i
és que, quan parlem de justos i pecadors, en política
sols hi ha dos tipus de pecats mortals, diu Weber, no
implicar-se en les tasques públiques i la falta de responsabilitat. Jo crec que en això tots hi podem estar
d’acord.
I, què és responsabilitat? Diu Weber: «L’ètica de la responsabilitat és la que ens obliga a respondre de les conseqüències de les nostres accions.» Diu: «Un polític
sense conviccions és senzillament un oportunista, un
professional de la manipulació, un venedor de fum,
però un polític sense consciència de la responsabilitat,
perdut en el seu món neuròtic d’utopies irrealitzables,
és un perill.» No estic pensant absolutament en ningú.
Feia la cita com d’autoritat.
Però el que sembla que ha de quedar clar és que un és
responsable d’allò que fa, d’allò que decideix o d’allò
que, havent-ho de saber, no ho sap, o de la seva tria.
Aquesta és la seva responsabilitat. I, per tant, jo ho dic
perquè..., a part que avui vostè ha establert unes responsabilitats, que pel nostre Grup són les ajustades, jo crec
que convé que fem tots un esforç d’assentament d’una
certa teoria democràtica de la responsabilitat. I jo els
diré, no com que sigui veritat revelada, la meva opinió
respecte a això. Els responsables polítics no són fitxes
de dòmino. No cauen del primer a l’últim amb independència de la seva actuació concreta o de la seva vinculació amb els errors comesos, si no hi ha una relació
directa..., miri, vostè no és responsable, potser ho hauria volgut ser per a poder-ho evitar, però no n’és.
Tampoc no em sembla ni just ni acceptable graduar les
responsabilitats en funció de l’alarma social: a més
alarma, més responsabilitat, perquè cal tranquil·litzar
l’opinió pública.
Miri, creguin-me, la gent no quedarà avui més tranquil·la en funció de quants caps o colls siguin tallats, em
sembla en l’expressió del senyor Mas, sinó quanta
PLE DEL PARLAMENT
llum, quanta transparència, quanta garantia siguem
capaços de posar sobre la taula.
Tampoc és acceptable, en termes de responsabilitat,
intercanviar cromos entre socis de govern. Ni entre
govern i oposició. Siguem, en això, rigorosos. Per tant,
es tracta de delimitar responsabilitats en funció
d’aquests principis, que diuen els experts en dret i gràcies als quals m’han ajudat, «proporcionalitat i equitat». Per tant, ni a pes ni a «bulto».
Nosaltres acceptem la delimitació que ens proposa,
conseller, perquè la proposa i la justifica, conscients
que potser estem determinant responsabilitats d’una
forma massa difusa, i, per tant, aquesta noció genèrica
que potser justos paguen per pagadors és dolenta.
Em sembla que acaba el meu temps i no vull depassarlo massa. Una mica..., president, amb un minut crec
que acabaré.
Conseller, el nostre Grup és escèptic, vostè ho sap, sobre la constitució d’una comissió parlamentària d’investigació, creiem que pot convertir-se fàcilment en un
terreny de nou escenari de lluita partidista, però som
conscients que això ha de ser un acord dels grups, i, per
tant, treballarem per fer l’acord que creiem, entre tots,
que millor serveix, precisament, a l’interès públic de
transparència i d’atribució de responsabilitats, però,
particularment, com evitar que torni a passar el que ha
passat.
Jo ja els ho adverteixo, en el nostre Grup no hi ha ni
geòlegs, ni enginyers de mines, ni tampoc directors
d’obra. He trobat un arquitecte, si convé ja els el portarem. A nosaltres no ens podran trobar –i perdoni que
en això el copio– discutint d’injeccions de formigó, de
gunitats, encavallades, xemeneies, triangulacions, micropilotatges, el sistema Cyclops, convergències o anivellacions de precisió. Tampoc ens hi trobaran per un
espectacle de foc creuat de responsabilitats. Per això
havíem pensat que potser una comissió de tipus independent podria funcionar millor. Ho parlarem amb els
grups. Els ho he de dir: la idea no és original. Creiem
que és una bona còpia, una bona interpretació. «CIU i
PP volen un estudi independent sobre les causes del
sinistre» –1 de febrer del 2005–, «els diputats sotasignats del Grup de Convergència i Unió sol·liciten la creació d’una comissió d’investigació per a analitzar i conèixer les circumstàncies de caràcter tècnic que han
provocat l’esfondrament.»
Per tant, en fi, creiem que la nostra, diríem, obsessió, o
que la nostra insistència sobre determinades qüestions
lliga amb algunes de les propostes o sensibilitats que en
alguns moments s’han expressat, i espero, pel bé
d’aquest bé públic que és la transparència i la confiança
en les institucions, que ens puguem posar d’acord.
Conseller..., m’adreço a tu, no paris. Recorda la frase de
Willy Brandt: «No són les dificultats sinó la resignació
allò que ens pot vèncer.» Els veïns del Carmel et necessiten, necessiten la teva feina. El president i el Govern
t’han reiterat la confiança, i avui ho fa, també, Quim, el
teu Grup Parlamentari.
Moltes gràcies, president, per la seva amabilitat, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
35
El vicepresident primer
Gràcies, senyor Iceta. Honorable conseller, té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors
diputats, il·lustre senyor diputat, podria, segurament,
prescindir d’aquest torn, i fins i tot n’havíem parlat,
considerant que el to i el sentit de la seva intervenció
recollirien en molt bona mesura aspectes centrals del
que havia estat el meu intent, aquest matí, de fixar i
establir quines eren les prioritats del Govern amb relació als fets del Carmel. Vull, sí, però, aprofitar aquesta
intervenció per afegir alguna dada més i algun compromís més a alguna de les coses que he comentat aquest
matí.
S’ha formulat, no l’ha formulada vostè, però s’ha formulat aquesta tarda una pregunta sobre el reconeixement dels drets morals dels veïns i dels danys morals
soferts pels veïns. Aquest, com tots els altres termes
referits als danys soferts pels veïns, serà un procés laboriós i, alhora, generós de converses i negociacions
que voldríem portar de la manera més clara, més transparent, més oberta, menys condicionada per intents
d’aprofitar l’avinentesa i per situar les coses en un punt
just: que tothom recuperi allò que ha perdut, que tothom recuperi allò que sent un intangible o pertinences
difícils de valorar també rebi una valoració i ho recuperi, i que els danys morals siguin reconeguts d’una
forma que estableixi justícia i equitat, i, per tant, respongui al que podríem dir-ne una jurisprudència que
serveixi per a aquest cas i per a d’altres.
bona mesura crec que vam encertar, que, fent les coses
ajustades i amb un tempo ben plantejat, es podien resoldre molt bé problemes de canvi d’orientació de determinades prioritats polítiques sense fer tabula rasa, tant
és així que, probablement, donada la dimensió del Departament, no hi ha cap altre departament –cap altre
departament– en el Govern que aculli en els rengles
dels seus tècnics qualificats excàrrecs polítics avui rellevats del seu càrrec polític. Però aquest és un fet administrativament inevitable. Així està plantejat: qui té
un lloc que ocupa plaça a..., i cedeix aquesta plaça per
a ocupar un lloc de confiança, té el dret del retorn a la
plaça que ocupava si aquella plaça és vacant.
Per tant, és veritat que segurament no vam fer prou de
pressa totes les reformes que calien, però vull que també li quedi clar que és veritat que es van començar totes les que calien. No serà ara pel Carmel que abordarem la reforma de GISA, no serà ara pel Carmel que
revisarem els projectes ferroviaris de Catalunya, sinó
que una cosa i altra estaven enfocades, plantejades i
fent-se. I el que serà la meva màxima feina en aquest
moment serà impedir, justament, que la incidència tan
monogràfica del cas del Carmel freni o alenteixi aquest
procés de reforma necessària que havíem entomat amb
anterioritat.
Gràcies, senyor diputat, senyor president.
El president
Passem al següent Grup Parlamentari, que és el d’Esquerra Republicana de Catalunya, i té la paraula, en el
seu nom, l’il·lustre senyor Joan Ridao.
(El president es reincorpora al seu lloc.)
El Sr. Ridao i Martín
Vull dir també que vostè ha fet esment d’aquesta qüestió i vull aprofitar també l’avinentesa per situar el tema
en el seu punt just. Tot allò que s’hagi de fer al Carmel,
que s’ha de fer, no serà i no volem que sigui, i no ens
podem permetre que sigui plantejat i entès en detriment
de coses que s’han de fer a d’altres llocs.
Moltes gràcies, senyor president. Molt honorable president de la Generalitat, honorables consellers, honorable senyor Nadal, em sap greu que ara el senyor Mas no
hi és, en aquests moments, a l’hemicicle, però em volia adreçar a ell, ni que fos un instant ras i curt per dirli que al nostre Grup Parlamentari no li han passat inadvertides algunes de les seves paraules. Vull dir que el
futur de l’Estatut no pot ser una amenaça per a amagar
el 3 per cent. D’això ja en parlarem, tindrem l’oportunitat de parlar-ne més endavant. El nostre Grup està
compromès amb el combat i la lluita per la transparència i per la netedat de les institucions, però una cosa no
es pot vincular a l’altra.
Hi ha qui ha esmentat..., i la simetria pot ser en qualsevol moment, potser, no prou ben interpretada, però és
igual. Si han passat coses o a Lleida, o a Tarragona, o
a Sallent, o a d’altres àmbits, on fenòmens diversos de
subsidència plantegen situacions de pèrdua també irreparable de les cases o de necessitat de rehabilitació i de
recuperació de barris sencers, vull que quedi clar que el
Carmel tindrà tot allò que li correspon, i que, a més a
més, ningú mai no podrà dir: «Ho han donat al Carmel,
però ho han tret d’aquests altres.»
Crec que és un compromís important que ha de servir
per situar les coses al seu punt just i per a ajudar a entendre i a fer entendre que la sensibilitat que el Govern
de Catalunya està aplicant per tot allò que està passant
al Carmel, naturalment l’aplicarà tant com calgui als
altres casos que es produeixin.
I vull concloure, senyor diputat, reiterant-me en una
idea que vostè també em plantejava i que vull que li
quedi clara: potser sí que havíem d’haver anat més de
pressa, potser sí que havíem d’haver sigut més radicals,
però vam creure, i ho vam creure de bona fe, i amb
SESSIÓ NÚM. 45.1
Com que hem vingut a parlar del Carmel, és d’això que
principalment vull parlar, i, per tant, tampoc vull contribuir a convertir aquest debat en un autèntic espectacle.
Com recordava, i, de fet, ho ha recordat insistentment,
el conseller Nadal durant les seves intervencions, demà
passat farà un mes que es va iniciar el malaurat drama,
l’episodi del Carmel, amb un fet que es va iniciar, si
vostès volen, amb un ensurt: l’enfonsament del túnel
que s’estava construint en l’ampliació de la línia 5 del
metro. Un accident que probablement no hauria passat
d’això: d’un accident d’allò més probable en aquest
tipus d’obres públiques importants, si no és que, com
tots sabem, dos dies més tard, es va descobrir un enorme esvoranc que va motivar el desallotjament d’un
miler llarg de persones dels seus habitatges.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
36
Fins aquí, senyor Nadal, el seu Departament, el de Política Territorial i d’Obres Públiques, i el Govern en el
seu conjunt van superar aquesta primera fase d’incertesa, d’inquietud, gràcies al fet que la crisi, l’enderrocament d’alguns immobles, només va afectar un grapat
de famílies, i perquè el conjunt d’administracions concernides van assegurar a la resta de les persones damnificades que podien tornar a casa perquè havien conjurat el perill.
Però aquest clima, com tots sabem, es va estroncar.
L’esvoranc era molt més gran del que s’havia previst
inicialment. Es va haver de desallotjar tot el perímetre.
Es van enderrocar tres edificis més.
I cregui’m que aquest relat no el faig per delectar-me en
la desgràcia ni per retornar al període emocional i esquinçador de la memòria sentimental de molta gent que
ens escolta, de molts dels damnificats del Carmel, ni
per reviure, lògicament, el xoc traumàtic de veure la
gent del Carmel garbellant entre llàgrimes en els contenidors de deixalles per trobar alguns objectes de la
seva existència: una foto esgrogueïda –s’ha dit–, una
peça de roba, el disc dur de l’ordinador. Una crua, per
cert, estampa, en una de les ciutats que es vanta, jo crec
que amb raó, de ser de les millors del món, i en molts
aspectes ho és.
Faig aquest relat dels fets, que és una mica més càlid,
potser, del que vostè mateix ha fet aquest matí, senzillament perquè per a molts aquests fets són uns fets
inexplicables. Perquè deixant de banda els aspectes dels
estudis geològics pertinents –que en parlarem–, deixant
de banda també el procés previ dels treballs de perforació –i després en parlarem–, que són evidentment
elements centrals per entendre bona part del que ha
passat, aquí, abans que re, el que va fallar és tot un sistema –tot un sistema– de realització de l’obra pública.
L’actual Govern, probablement sense intencionalitat, el
que ha fet és perpetuar aquest sistema. Allò que vostè
eufemísticament ha dit, «donar continuïtat institucional». Bé, aquest Govern, en part, és responsable d’haver perpetuat aquest sistema, tan «denostat», que avui
tots plegats estem desestimant.
I si va fallar tot un sistema d’obra pública, que afecta
l’actual Govern i, evidentment, el Govern anterior, evidentment va fallar i falla la confiança. Hem insistit des
del primer dia que aquí hi ha una autèntica crisi de legitimitat i de confiança. I la confiança, en la nostra societat, s’ha convertit en una categoria política transcendental. Diguem-ne que és el fil molt prim, molt delicat,
que relliga de vegades el ciutadà amb els governants, en
una època, per cert, més aviat de lleialtats precàries.
Una confiança que té molt a veure amb la fermesa i
amb la seguretat, que són dos elements que són, probablement, el codi genètic de qualsevol estat. Una confiança, per cert, que tots els que som aquí sabem perfectament que ens costa molt de guanyar, als polítics, i que
si es perd costa molt de recuperar.
No ho ha dit, senyor Nadal, no ho ha admès –ja li ho
diré jo, sense cap mena d’empatx– que aquesta confiança probablement es va esmicolar aquella atziaga nit
en què un grup de veïns, amb tots els informes tècnics
que probablement ara es tornarien a reproduir amb la
PLE DEL PARLAMENT
mateixa intensitat que es van fer en el seu dia –vostè ho
ha dit–, en el moment que es va autoritzar aquells veïns a tornar a casa seva i l’endemà van ser desallotjats.
A partir d’aquell moment, per desgràcia –a partir
d’aquell moment–, tot l’episodi malaurat del Carmel es
va començar a escriure d’una altra manera, i vostè segurament és el primer que n’és conscient, d’això. A
pesar que –i ho vull dir molt clar– la gestió de la crisi,
es digui el que es digui, ha estat positiva en termes generals. En alguns aspectes, particularment, no. No passa re. Però en termes generals ho ha estat, perquè la
resposta per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de
Barcelona, les dues administracions conjuntament, no
han escatimat ni els recursos ni els esforços necessaris.
Avui per avui encara hi ha un miler de treballadors
públics per atendre els damnificats.
Seria inacabable –vostè ho ha fet, jo no tinc el mateix
temps que vostè– de fer una llista exhaustiva, prolixa,
del conjunt d’actuacions fetes per tots els departaments
del Govern, encara que els esforços d’aquests departaments del conjunt del Govern puguin quedar literalment sepultats per la magnitud del desastre. Les coses
són com són. Encara que aquests esforços estan, o han
estat, literalment, sepultats, en molts moments –avui
mateix– per l’estultícia d’alguns que volen fer veure
que hi ha hagut descoordinació, que hi ha hagut
insolidaritat, que hi ha hagut inhibició per part d’alguns
membres d’aquest Govern. Els primers que ho saben
són les famílies que ocupaven o que s’han vist afectats
i han hagut de desallotjar els seus habitatges. Saben, per
exemple, que s’ha declarat el barri àrea de rehabilitació
integral; saben que rebran, si no les estan rebent ja, les
bestretes a compte de futures indemnitzacions; han disposat d’habitatges pont si ho han volgut, dietes per subvenir a les despeses de supervivència ordinària; ajuts
per poder compensar el lucre cessant de les seves activitats econòmiques; serveis d’autobusos, transport escolar; s’han suspès el pagament de rebuts d’aigua, llum,
electricitat, l’IBI, telèfon, etcètera.
I tot això, i més, vull dir que està en sintonia, en directa
sintonia amb allò que el nostre Grup Parlamentari va
reclamar des del primer moment de la gestió d’aquesta crisi. La nostra primera i principal preocupació ha
estat sempre –i en això el Govern ha estat, jo diria, encertat– que calia atendre i compensar les persones, al
marge d’aclarir els fets, al marge d’assumir també, si
s’esqueia, les eventuals responsabilitats. Però també és
veritat que a mesura que passaven els dies les causes
d’aquest fiasco del túnel sota la muntanya del Carmel
han esdevingut més espesses. Es va assegurar, òbviament, la seguretat del veïnat, els damnificats van començar, com he dit, a rebre les necessàries compensacions, però també es van multiplicar de forma
inquietant els interrogants. I voldria, en tot cas, fer una
referència a un aspecte molt particular, com és el pecat,
per nosaltres, d’imprevisió.
Malauradament, la desconfiança juga molt males passades de vegades, i de vegades té efectes, diguem-ne
que retroactius, canvia el judici sobre les coses del passat, a vegades llença una implacable, diguem-ne, mirada retrospectiva. I comença a fer, a tots plegats, el terreny de joc una mica més costerut del que caldria.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
37
Hi ha qui aquests dies responsabilitza, jo diria que amb
molta raó, els gestors actuals –també els anteriors, lògicament– d’haver-los entabanat des del mateix inici de
la democràcia amb un urbanisme d’aparador, que ha
oblidat els dèficits estructurals de barris com el Carmel,
erigits sobre el «desarrollisme» més salvatge. Perquè,
no ens enganyem, assistim en bona part a un episodi
–a un dels successius episodis negatius– d’un barri ara
molt més digne que no era fa uns anys, però d’un barri –s’ha de reconèixer– generalment maltractat, mal
utilitzat i mal gestionat des de fa anys, des de l’època
del caos urbanístic, del barraquisme, de l’autoconstrucció incontrolada els anys cinquanta, seixanta, també
dels anys setanta, per tal d’acollir a corre-cuita la immigració desatesa i obligada a construir temeràriament en
terrenys inservibles.
No vull dir amb això –preciso– que el responsable directe de l’actual crisi sigui aquest fenomen, sinó que
una part del problema l’hem d’anar a buscar en els errors del que s’ha denominat el «porciolisme». El porciolisme en tants i tants barris intersticials com el Carmel, però com el Verdum, com la Verneda, com la
Mina, com Torre Baró, on els greus errors del porciolisme ens han portat l’expansionisme urbà sense planificació, sense el mínim sentit de la sociabilitat, sense
serveis. Els immobles cauen també, per tant, moltes
vegades perquè unes obres normals d’urbanització i de
transport no són sostenibles a causa de les pèssimes
condicions d’un espai que mai no s’hauria d’haver urbanitzat ni habitat de forma tan densa.
El responsable directe, ho repeteixo, d’aquesta crisi no
és que fa anys s’hagués destronat un dels pocs pulmons
de la ciutat de Barcelona per esdevenir un refugi de la
immigració –salvatgement explotada, lògicament–,
però sí que afirmem que el problema de la baixa qualitat territorial del barri del Carmel era prou conegut. I
era prou conegut com per haver extremat les precaucions a l’hora de decidir la construcció d’un túnel.
Per tant, no es poden dissimular –entenem– errors de
previsió. Vull dir que el fet que hi hagi hagut, com hi ha
hagut, altres tipus de dificultats i de desgràcies acumulades en tot aquest afer, que recauen sobre tècnics intervinents, que recauen sobre les empreses constructores,
no sana en absolut l’omissió, el pecat o l’error d’imprevisió, perquè, evidentment, tot acte humà incorre en
risc, no existeix la seguretat absoluta –ho hem vist a
Madrid, ho hem vist a Suïssa, també, amb un túnel de
les mateixes característiques que el del Carmel–, i per
això la qüestió és sempre si resulta assumible, de què
depèn i com es pot reduir. Aquest és l’abecé de tot gestor prudent.
Vull dir que estem davant de l’autèntica paràbola del
porciolisme, que és, probablement, el que ha passat al
Carmel, el símbol de l’enfonsament d’aquest porciolisme, de vegades una mica sociovergent i transversal que
s’ha viscut en aquest país. I, per tant, n’hi ha alguns que
han estat marmessors tradicionals d’aquesta manera de
fer.
Potser és per això que ara es comença a veure el problema urbanístic amb tota la seva extensió. Hi ha un pla
integral. No es tracta només de construir en les cases
ensulsiades durant aquest incident, ni de refer, lògicaSESSIÓ NÚM. 45.1
ment, una part del barri –que es tracta d’això–, sinó que
es tracta autènticament de repensar i de dignificar bona
part de l’estructura d’aquest sector. I, per tant, no només garantir un habitatge digne, sinó també un barri
digne, que vol dir amb densitats adequades, amb serveis públics i també amb identitat pròpia.
Per tant, la primera causa determinant, per nosaltres, de
responsabilitats en aquesta crisi, honorable conseller,
rau en la imprevisió i en el fet que se sabia la naturalesa geològica del terreny. Perquè la majoria d’experts
que coneixen les nostres profunditats coincideixen –i
aquests dies ho hem sentit a bastament– que el subsòl
de la zona és canviant, amb calcificacions, amb forats
càrstics com el de l’AVE famós de Saragossa. Per tant,
el Carmel és una zona, com a mínim, dubtosa –ho era
fa uns anys– per construir-hi pisos, i probablement també per fer-hi passar el metro, miri què li dic.
I això, com a mínim, ens porta a una altra consideració,
i és que si s’havien d’extremar les degudes cauteles,
entrem en el segon pecat de tota aquesta història, per
nosaltres. Ja no és un pecat d’imprevisió, no és un pecat d’omissió, és un pecat d’acció que té a veure amb
els errors tècnics que hi hagi pogut haver en tot plegat.
El mateix conseller Nadal –avui no ho ha dit, però l’altre dia ho va dir en la Comissió– va admetre que l’esllavissada era evitable. Ho era, entenc, amb més reforços, ho era amb més atenció a tots els indicadors que hi
havia. I això és el que determina que estem davant d’un
accident, la causa del qual està bàsicament en l’existència d’algun tipus de conducta negligent. I estem davant
del típic supòsit, per tant, de la responsabilitat política
que dimana, en aquest cas, d’errors o d’incompetència
tècnica, per tant, d’un projecte mal concebut, probablement d’una obra mal executada.
Ja sabem, doncs, que hi ha hagut falta d’imprevisió,
però també sabem que hi ha una segona causa que determina un nivell de responsabilitats, que hi ha hagut
una obra pública planejada i executada sense el degut
rigor tècnic, sense les precaucions constructives que
exigia la geologia del terreny. I, evidentment, estem
davant d’un fet que no era un fet natural, que el que ha
esquerdat el Carmel és la mala execució d’una obra
pública i no una nevada o una catàstrofe atmosfèrica.
Creiem, per tant, que el que hi ha hagut és una manca
de diligència per part sobretot de la direcció de l’obra
–vostè ho ha dit– i creiem també que hi ha hagut un mal
control, supervisió, per part de l’empresa pública
GISA, que és l’empresa pública encarregada de la seva
supervisió. Per què? Perquè de les explicacions que
vostè mateix ha donat avui aquí, fa uns dies en comissió, llegint detalladament el projecte i el projecte modificat es desprèn, primer, que no es van fer més informes geològics addicionals, per tant, tot i el canvi
d’ubicació de la cua de maniobres, no es van encarregar més estudis geològics. No consta en els llibres
d’obra que es prenguessin mostres del terreny durant
l’avançament del túnel. Que es va planificar mentre
s’anava fent, que no es van adoptar probablement les
mesures de reforç necessari.
I tots aquests errors, i d’altres, van ser provocats. I
aquest és un element, per nosaltres, molt important.
Una lliçó a extreure de cara al futur. Van ser provocats
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
38
per aquesta pràctica, que vostè ha admès generalitzada,
de pretendre buscar amb menys costos majors avenços.
La modificació del projecte hauria d’escurçar les obres
dos mesos i mig, abaratint costos. Es deia, i ho diu literalment el projecte, que el sistema d’obra elegit, el
famós nou «mètode austríac», havia de permetre uns
resultats econòmicament competitius. Ho diu literalment el projecte. El mateix conseller Nadal ha admès
que en ocasions hi ha hagut un predomini d’aspectes
financers sobre els aspectes tècnics. Un criteri, evidentment, molt discutible.
Per això, dins de la cadena d’errors hi ha una qüestió
que cal aclarir i que és un tema estructural, més enllà de
tot aquest fenomen conjuntural que s’ha produït al
Carmel, que és l’opacitat en la política de contractació.
Allò que vostè ha dit de contractació, de subcontractació, de subcontractació a l’hora de la subcontractació.
Ens demanem en quina mesura tot això té, per tant, a
veure amb aquests procediments que se segueixen en
subhastes, en adjudicacions d’obra pública, que en alguns casos fa que empreses poc solvents facin postura
a la baixa i ofereixin preus inferiors als costos reals de
l’obra, per després, un cop adjudicat el contracte, incrementar progressivament els preus. Fins i tot s’ha dit, de
vegades, que aquest estalvi conseqüent va a parar directament al plateret, allò del 3 per cent que abans algú ha
citat, ni que fos de forma molt críptica. I en tot cas, el
que és segur és que tot això acaba repercutint en procediments tècnics més insegurs, en l’expulsió del mercat,
literalment, de les empreses més serioses, i en un preu
final més elevat que el que s’hauria d’haver fixat inicialment.
I per si això no fos poc, a part de l’opacitat, hi ha un
altre element, per a nosaltres, preocupant, que és la
gestió i la política de l’empresa GISA, que vostè ha dit
que canviarà i que nosaltres aplaudim. Una GISA que
adjudica el projecte, que adjudica l’obra, que més tard
adjudica la direcció de l’obra i es reserva la inspecció,
però alguna cosa de vegades no funciona quan, per
exemple, el mateix director general de GISA ha arribat
a dir que no va veure el projecte de la línia 5, perquè
estava ocupat, estava immers a estudiar el projecte de
la línia 9.
Quant a les responsabilitats. I parlo de les responsabilitats públiques, perquè el forat és públic i les responsabilitats, també. Les de la direcció de l’obra, les de les
empreses constructores semblen evidents, i ja es determinaran, ja es depuraran internament, per tant, en això
li fem total confiança, honorable conseller. Les responsabilitats no són al mateix nivell, però són, en part,
compartides. El Govern actual, diguem, el de la continuïtat institucional, és un govern que, amb la millor de
les intencions del món, ha donat continuïtat al desgavell
de l’empresa GISA, que ve del passat, però que ha estat acceptat; probablement en aquest punt no s’ha estat
prou diligent com per canviar el funcionament i la dinàmica d’aquesta empresa. Aquesta empresa va fer,
creiem nosaltres, humilment, un control deficient de
l’obra, que, tot i que no va rebre, certament, cap comunicació, com vostè ha dit, d’incidències, probablement
no va atendre tots els avisos de perill que constaven –i
n’hi va haver. I probablement va ignorar, per exemple,
jo diria desencertadament, alguns moviments en la base
PLE DEL PARLAMENT
del túnel que haurien alertat qualsevol. Perquè també
tenint el túnel obert, des del mes de juliol del 2004, no
va aturar l’obra, tot i que, com vostè mateix ha admès
aquest matí, hi havia fins a tres interpretacions geològiques distintes.
I un altre element més, perquè el director general de
Ports i Transports, que segurament és un gran professional –no ho posem en dubte–, amb la seva firma estampada a l’expedient, el que està fent és validant el
projecte modificat, improvisat, el regularitza com si res,
quan la modificació suposava l’obertura, per exemple,
d’un forat enorme que no estava previst, per exemple,
a la plaça Pastrana. I també amb la seva firma autògrafa
en aquell expedient, el que fa és també validar el mètode constructiu, avui, per cert, tan infamat per tots plegats. Per això, honorable conseller, no són sobreres, per
doloroses que siguin, aquestes dimissions, tot i que
volem més concrecions, ja ho avenço, en nom del nostre Grup Parlamentari. Per tant, demà, nosaltres demanarem, amb la resta de grups que donen suport al Govern, la creació d’una comissió d’investigació.
I el Govern anterior. He dit que les responsabilitats hi
eren a tots nivells, probablement no al mateix nivell. El
Govern anterior, d’entrada, va pensar, per error, que el
subsòl del Carmel oferia, en teoria, més garanties
geomecàniques que el d’Horta. I això és un cras error.
Això és un error, es digui com es digui. L’opció política
la va prendre l’anterior Govern. I per cert, com revela
l’informe de la Sindicatura de Comptes, em sembla que
el senyor Nadal no s’hi ha referit avui, però fa alguns
dies sí que ho va dir. GISA va encarregar el projecte
constructiu sense que el projecte estigués degudament
realitzat, i més concretament, el va aprovar el mateix
dia en què es va encarregar l’estudi geològic. Sí que ho
ha dit, el que no ha dit era la font d’autoritat que era
l’informe, em fa l’efecte, de la Sindicatura. Per tant, es
van modificar les obres amb una ordre oral, sense cap
mena, en aquest cas, de formalitat, per fer una cosa tan
greu com canviar el traçat i canviar l’emplaçament o la
ubicació de la cua de maniobra. I a més a més es va
adjudicar el projecte per menys diners del pressupostat.
Però, oh!, meravella de les meravelles! Què tenim? Ho
diu la Sindicatura, que el mes d’agost ja es va detectar
un desviament a l’alça del 30 per cent. I què tenim?
Que el pressupost de l’empresa pública GISA, per a
l’any 2005, ja ha hagut de preveure un segon pagament,
amb un increment del 17,9 per cent.
Per tant, en definitiva, senyores, senyors diputats, honorable conseller, el Carmel ha estat una catàstrofe social, humana i urbanística. Ho ha estat i ho continua sent
per a l’actual Govern, no pas perquè tingui la culpa
principal, aquest Govern. Aquest Govern s’ha trobat
una herència de projectes defectuosos, s’ha trobat, probablement, amb un mal control de les obres, amb un
sistema dissenyat i previst per l’antiga Administració,
tot i que, en bona part, també és veritat que l’actual
Govern ha acceptat mètodes i projectes anteriors. Això,
per a nosaltres, determina una responsabilitat que
aquest Govern ha d’assumir, i que, de fet, ja ha assumit,
i per tant entenem que està molt ben assumida.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
39
El president
Gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Moltes gràcies, senyor diputat. Molt honorable senyor
president, senyores diputades i senyors diputats... Vostè
ha començat, senyor diputat, fent esment d’un tema al
qual el Govern creu que ha de donar el suport que es
concreti en les resolucions que es puguin votar demà al
dematí. Efectivament, tots tenim el compromís, i tots
tenim la voluntat política d’establir tants mecanismes
com faci falta per vetllar per la transparència en la gestió i l’adjudicació de l’obra pública.
Vull, en aquest sentit, afirmar que qualsevol observatori
de la transparència, qualsevol sistema que s’estableixi,
serà benvingut per part del Govern, però vull també
advertir –i m’agradaria que quedés molt clar per a tothom– que el sol fet d’haver canviat el plec de clàusules de GISA per a l’adjudicació, licitació i adjudicació
de l’obra pública, determinava ja, amb absoluta claredat, una voluntat d’anar en aquesta direcció i d’establir
que, fos quina fos la situació, que ara no jutjo, el cert és
que la desfilada d’empreses intentant esbrinar quina
seria la voluntat del Govern a l’hora d’adjudicar i dir:
«Escolta, a mi mai no me n’ha tocat cap; me’n tocarà
alguna?» «Si guanyes la subhasta, sí.» Només això tan
simple: «Si, fruit de l’aplicació del plec, et toca, sí».
«Oh, és que a mi mai...» És igual. Va quedar clar, i ha
anat quedant clar, entrevista darrere entrevista, que al
marc, hi podem afegir les cauteles que vostès vulguin
i tots els mecanismes que facin falta, però és indiscutible que la sola modificació del plec desfeia un punt
d’una excessiva horitzontalitat en l’oferta, i per tant
assegurava una major competència en la licitació, i en
aquest sentit, una major transparència en l’adjudicació.
De manera que la qüestió de si mantenir la confiança de
determinats càrrecs públics representava o no perpetuar
el sistema, jo li voldria discutir, sobretot perquè entenc
que, en la mesura que tots ells, o una bona part d’ells,
han estat fidels servidors en l’àmbit de la funció pública, del que és el comès que tenien, en funció d’un nou
programa de Govern i dels objectius definits en l’Acord
del Tinell, a tots, sense cap mena de dubte, en aquest
àmbit, se’ls va fer la confiança, que jo crec que valia la
pena de fer-los-la.
Vostè, després, ha fet referència a un aspecte de caràcter més concret, que és el tema de la confiança entorn
del desallotjament o del retorn, fruit d’aquella nit del 3
de febrer. És veritat, és veritat que, tant l’Ajuntament de
Barcelona com el Govern de la Generalitat viurien en
aquests moments la crisi del Carmel d’una forma diferent si aquell vespre no hagués calgut decidir que era
millor que els microbusos que hi havia a punt per a
l’endemà, perquè la gent tornés dels hotels a casa
seva, aturessin tot el dispositiu. Però les causes són
clares, ja les hem dites, i, probablement, el preu polític
pagat i la responsabilitat assumida guarda la proporció justa, la necessària, la que calia, amb la voluntat
explícita i radical d’evitar, per tots els mitjans, que mai
no ens haguéssim de penedir de l’existència de víctimes
mortals al Carmel. I aquest fet, que és considerat com
SESSIÓ NÚM. 45.1
un acte d’irresponsabilitat que genera responsabilitat
política per a alguns, per a aquest conseller és, mal li
pesi, un acte de responsabilitat per garantir i esclarir
que, si hi havia una única ombra de dubte respecte al
nivell de seguretat assolible, era preferible la marxa
enrere a mantenir la pruïja del retorn i córrer un risc del
qual mai més, mai més no ens n’haguéssim refet si
hagués passat alguna cosa.
Li agraeixo, senyor diputat, d’una manera molt especial, les paraules que ha tingut per a l’acció conjunta i
coordinada de tot el Govern, perquè entenc que, molt
més enllà del que ha estat el meu relat, no hi ha operatiu possible que aguanti la forma, l’estructura, les característiques, la durada i la dedicació que ha hagut de
tenir, si no hagués estat amb aquesta condició, tant pel
que fa a l’Ajuntament de Barcelona com pel que fa als
diferents departaments del Govern de la Generalitat.
En el meu Departament vam assumir només una presència pública donant la cara, com deia el portaveu del
Grup Parlamentari Socialista, amb relació al fet més
directe relacionat amb la crisi, però preteníem i volíem,
i així va ser, i el conseller en cap ho va coordinar, que
fossin tots els departaments del Govern, tots, els qui
donessin resposta de Govern a una crisi que, per la seva
magnitud, es situa en un terreny de dimensions difícilment avaluables, ni que només sigui perquè deu ser,
segurament, més fàcil gestionar un municipi de 1.057
habitants, amb tota la seva complexitat com a municipi, que gestionar 1.057 habitants dispersos en hotels,
concentrats en una forma de viure que no és la seva
habitual, i sotmesos a unes tensions i a unes pressions
i a unes dinàmiques que són necessàriament incòmodes; incòmodes, per utilitzar una paraula suau.
Però, ja ho he dit aquest matí, aquell punt de calidesa
que hi posava vostè, senyor Ridao, és recollit, per part
meva, d’aquesta manera també. Els pares, els fills, els
néts..., el dinar del diumenge, els records, la normalitat
de la vida quotidiana queda interrompuda brutalment
per aquesta manera de viure. I, en aquest sentit, té tota
la raó. I, per tant, jo li agraeixo que vostè ens recordi
fins a quin punt l’operatiu transversal i coordinat que ha
establert el Govern ha estat d’un enorme potencial.
Després vostè ha entrat en una qüestió de la màxima
importància, tant pel que fa als orígens remots del problema com pel que fa a la projecció futura de la qüestió. I és allò que n’ha dit «la gestió en herència sociovergent del porciolisme».
A mi m’agradaria fer una reivindicació, ara, aquí, avui,
del Carmel tal com és. Del Carmel d’avui, que no és el
Carmel de fa vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys, com
tants altres barris de Catalunya que han canviat i molt.
Per tant, és veritat que probablement en els seus orígens, reblerts de rieres, processos d’autoconstrucció,
arribades de gent, etcètera, assenyalin unes densitats en
una topografia compromesa que no fa les coses fàcils.
Però li puc assegurar, senyor diputat, que vint-i-cinc
anys de gestió democràtica, d’urbanisme i de polítiques
socials al Carmel i arreu han fet possible, a Barcelona,
però a qualsevol altra ciutat de Catalunya, la combinació d’aquesta cosa, si se’m permet l’expressió perquè
ha sortit als diaris, fashion, i al mateix temps el reconeiPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
40
xement d’arrel dels valors ètics, morals, associatius,
comunitaris, de barris com el Carmel, que, fets a si
mateixos, viuen un procés de canvi i de transformació
radical en vint-i-cinc anys que els porta a tenir un conjunt d’equipaments, un urbanisme ben plantejat –rambla del Carmel o Biblioteca Joan Marsé–, que han de
ser atribuïts a unes polítiques que, en el seu procés acumulatiu –en el seu procés acumulatiu–, signifiquen
–signifiquen– una visió contrastada que en cap cas no
hauríem de situar com una foto fixa de l’origen en els
termes que vostè plantejava, sinó com el resultat d’una
evolució en la qual els mateixos veïns hi han tingut un
paper determinant, com tants altres barris hi ha hagut a
Catalunya. Tant que, a vegades, quan un relaciona barris i en posa un al costat de l’altre i hi posa noms pot
cometre l’error, té el risc d’equivocar els elements de
simetria i comparació que es poden establir, i per això
em sembla tan important fer una reivindicació del
Carmel tal com és.
Ara, n’hi ha prou? No n’hi ha prou. I en cal més? En cal
molt més. I calen aquests recursos que s’ha dit? Calen
aquests recursos que s’ha dit. Hi ha unes polítiques
plantejades des d’un àmbit d’intervenció amb voluntat
de rehabilitació integral que ha de permetre un pas més
en una projecció a vuit anys que signifiqui un canvi
encara més important? Sí.
I, a més a més, respecte a això, hi ha coses que costen
diners i altres que, com el somiar, són gratis. I l’Ajuntament de Barcelona, però el Govern de la Generalitat,
estan en disposició de, conjuntament amb els veïns i
veïnes del Carmel, somiar gratis, perquè si tenim les
facultats com a autoritat urbanística per intervenir, planejar, ordenar, preveure, crear noves condicions de present i de futur que ajudin a construir les bases d’un nou
urbanisme, s’ha de poder fer, entès el Carmel en un
sentit ampli, el Carmel tot sol potser no seria possible,
als Tres Turons, sí, estenent-ho cap a la Vall d’Hebron,
també. Definint una política urbanística que, per exemple, trenqui aquella gran discontinuïtat que se situa en
l’àmbit que separa el Carmel de l’Hospital de la Vall
d’Hebron, amb terrenys que, en paraules de l’alcalde de
Barcelona, són terra de ningú, on fa una mica de por de
passar-hi. Per què? Perquè són terrenys, si no erms, no
prou utilitzats; que, intel·ligentment utilitzats, pensant
en els termes del Carmel i de les necessitats del Carmel,
poden permetre, primer, definir les condicions urbanístiques i, després, anar definint el volum de les inversions necessàries perquè l’àrea del Carmel esdevingui un
model d’aplicació d’una política urbanística en l’estil,
en la línia i en l’orientació del programa de barris definit per la Llei de barris.
Crec que aquesta és una qüestió important. I crec, fins
i tot, que puc dir que s’han donat les primeres passes,
anticipant-se en molts aspectes –en molts aspectes– a
les previsions del programa global. Una cosa són els
pisos de Llobregós o de Garcilaso, però una altra és el
compromís previ, signat pel carrer Dant, per adquirir
els drets edificatoris sobre trenta-vuit habitatges que
han de permetre definir amb molta claredat les primeres passes de la segona fase d’oferta als veïns afectats
que s’han quedat sense casa en aquest procés de
reallotjament.
PLE DEL PARLAMENT
I no és una operació qualsevol. És una operació que, si
l’aportació del Govern espanyol s’ha situat de moment
en 16 milions d’euros, aquesta sola operació en són 14.
Per tant, estem parlant de definir polítiques, algunes
desenvolupades des de l’Institut Català del Sòl, que
ajudin a anar situant les coses de tal manera que totes
les peces es moguin en una direcció adequada per fer
que el Carmel, i en el conjunt ampli del Carmel, s’hi
facin aquelles polítiques que ajudin a resoldre totes
aquestes qüestions.
Finalment, senyor diputat, vostè ha parlat d’imprevisió,
omissió, acció i errades tècniques com a causes de responsabilitat. I les hem situades en el terreny que les
hem situades per deixar clar que, efectivament, n’hi
havia algunes. I ho hem reconegut. Però vull, sobretot,
que quedi clara una cosa, i aquesta era la perversió del
sistema: el director general al qual hem acceptat la dimissió signa l’autorització per l’encàrrec de la redacció
del projecte modificat i, alhora, autoritza l’inici d’unes
obres que ja s’estaven fent. Error, evidentment. Però...,
però, senyor Ridao, mai no les aprova, i no les aprova,
tot i que en la forma que s’aplicava aquest sistema tenia vuit mesos per fer-ho, perquè en el caràcter fragmentari de la documentació que, respecte a l’encàrrec
de modificat que se’ns fa, recull el projecte modificat
respecte a la cua de maniobres de la Teixonera, el porta a pensar que, naturalment, o el modificat és més
ampli, i ara ho haurà de ser per encàrrec extern i licitació pròpia, o que aquell era un document insuficient; no
per allò que calia fer, sinó amb relació a l’encàrrec que
se’ns havia formulat. Amb el benentès que també és
veritat que, pel que fa a la naturalesa geològica del terreny... –jo ara li parlaré un moment dels assajos fets, i
on es van fer i quan es van fer.
I tothom ve a dir: «Amb aquests assajos n’hi havia
prou.» I el fet que tothom sabés que més enllà dels aspectes de roques més antigues, paleozoiques, dels trencaments d’aquestes roques, era també un fet conegut el
reblert de rieres, l’acumulació de runes, la textura superficial d’una geologia inestable, no era una dada determinant per sondatges que travessaven tot aquest conjunt de materials inestables i anaven a buscar 15, 20,
30, 40 metres més avall la textura adequada i exacta de
la roca que es trobava.
Quan es planteja així –quan es planteja així– el que els
sondatges donen és que el terreny sondejat, en funció
del túnel, té les condicions geològiques adequades, en
aquell punt o en aquells punts.
I el que diuen els tècnics és que, donada la naturalesa
geològica del terreny, també en aquell punt, el tall estratigràfic que representa la mateixa obertura del túnel,
el principal, i la cua de maniobres, és el més gran sondatge que es podia haver fet i que es fa i que s’analitza. I, per tant, per aquesta tècnica de «definim les condicions geològiques del terreny o les del projecte sobre
la marxa», que quedi clar que hi havia en el moment de
la decisió elements suficients, com a mínim, per deixar
clar que no per molta més geologia disponible hauríem
tingut més, o tantes com hauria estat desitjable, garanties que haguessin pogut evitar allò que vaig dir que es
podia evitar. Però es podia evitar per la suma de tot plegat. Es podia evitar? Sí. Però només es podia evitar si,
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
41
fruit del conjunt dels elements coneguts en un moment
donat, algú hagués pres, amb un principi d’autoritat, un
lideratge que hagués dit: «Per aquí no anem bé, hem de
reforçar.» I l’explicació causal és aquesta, és o la fortuïtat de l’accident o la imprevisibilitat de l’accident que
s’hauria pogut evitar adoptant mesures de prevenció.
El president
I aquesta és la situació, lamentable, com pot imaginarse, en què ens trobem i amb tot el problema que tot això
ocasiona.
El Sr. Ridao i Martín
No he dit –no ho he dit, senyor Ridao, no ho he dit– que
en cap cas hi haguessin condicionants econòmics pel
que fa a la continuïtat de les obres i els estudis. I, en
aquest sentit, crec que és important d’assenyalar i de
garantir que en cap moment no hi va haver cap argument econòmic, plantejat per GISA, que volgués tenir
repercussions i responsabilitats sobre les causes de l’esfondrament.
I acabo. És clar que hi havia desviacions pressupostàries, i més que n’hi hagués hagut –i més que n’hi hagués hagut–, tot i que, analitzant el pressupost, el modificat com a tal havia de ser un modificat de cost zero,
perquè és estació per estació. Si la treus d’un lloc i la
poses a l’altre, en tot cas el marge no és escandalós, i,
per tant, les desviacions provenen, provindrien..., caldria analitzar d’on provenien per altres costats.
I si el control va ser deficient o no.., jo vull afirmar que
no. Amb un matís: ni el senyor Antoni Pérez, com a
enginyer, ni el senyor Guinot, com a tècnic de GISA,
que participaven directament en el seguiment de les
obres, no són persones donades a confiar cegament en
la direcció d’obres que es té al davant. Són gent exigent, són gent competent, són gent que avui es troben
desbordades pels fets, són gent molt tocada per allò que
ha passat, però són gent que et diuen amb tota sinceritat que, amb les dades que els donava la direcció
d’obres i el conjunt d’elements de què disposaven, no
hi havia motiu per generar una alarma que no era com
a molt aparent.
Després es va fer evident, i a partir d’aquest moment és
quan, en la lògica de la política que vostè planteja,
anem a l’establiment d’unes responsabilitats polítiques,
bé per negligència, per no haver, diligentment, de forma suficient, vigilat el conjunt de les obres... Amb el
benentès, però –i amb això acabo definitivament–, que
si el senyor Tersol s’estava dedicant monogràficament
a la línia 9 no és pas perquè fes una actitud d’abandonament respecte a la línia 5, sinó perquè el volum, la
dimensió, l’entitat, la densitat dels problemes d’avanç
que la tuneladora té, o les dues tuneladores, respecte a
aquesta obra requerien, tota i més, la seva atenció especial, que continua tenint-la.
Haurem de parlar de la línia 9, però la línia 9, que té un
mètode constructiu diferent, avança més lentament del
que hauria d’avançar, però és objecte d’un seguiment i
d’una vigilància superior a la línia 5, perquè en la línia
9, al ritme de l’avanç de les tuneladores, el conjunt de
les incidències detectades així ho feia recomanable,
com no era el cas en el cas de la línia 5.
Gràcies, senyores diputades, senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor
Joan Ridao.
(Pausa.)
Senyor president, senyores i senyors diputats... Honorable conseller, quan jo parlo de perpetuar el sistema
d’obra pública o aquesta continuïtat institucional mal
entesa, no em refereixo a la continuïtat de determinats
alts càrrecs en el seu Departament, que, si presenten,
diguem-ne, el currículum adequat i, per tant, la perícia
i la professionalitat adequades, poden continuar en el
seus llocs de responsabilitat. Vull dir que té molt més a
veure amb els procediments i, per tant, amb la cadena
de contractacions, que vostè ha blasmat insistentment;
amb la reducció de costos a ultrança per actuar amb
més celeritat, però alhora amb més inseguretat; amb la
incúria, en ocasions també, d’alguna empresa, de
GISA, per què no?, en algun moment. Em refereixo
estrictament a això.
En segon lloc, a mi em molesta, igual que a vostè,
aquests dies, quan he llegit els mitjans de comunicació,
que es refereixin tot sovint al Carmel com un barri
marginal, perifèric, com un suburbi. A mi em molesta,
i m’emprenya, i recordo haver estat... I jo no sóc del
Carmel, no sóc de Barcelona; sóc de Rubí, que és una
ciutat que estructuralment té molts problemes també,
com el Carmel. Per tant, comparteixo la mateixa opinió
que vostè.
I, a més, el Carmel avui és un barri molt més digne que
no fa vint o trenta o quaranta anys enrere, això és obvi,
i gràcies a l’esforç, sobretot, de les administracions, de
l’Ajuntament de Barcelona molt particularment... Em
refereixo al Carmel, en origen, com l’epifenomen, una
mica, com el paradigma, si vostè vol, d’aquell expansionisme sense planificació, sense el mínim sentit de la
sostenibilitat, sense els deguts serveis. Una mica, allò
del Candel de Donde la ciudad pierde su nombre, no?,
probablement, amb el degut respecte, però és una mica
demodé, ja. I, per tant, aquesta referència probablement
és sobrera i anacrònica.
Jo el que li vull dir és que qui va beneir això, en definitiva, qui és el responsable d’això en el seu moment va
ser un senyor que es diu Porcioles, a qui, per cert, no
vam ser pas nosaltres que vam atorgar la Medalla d’Or
de la Ciutat de Barcelona –oi que m’entén? Per tant,
des d’aquest punt de vista, hi ha un altre element a tenir en compte, com és el passat; cadascú sap el seu,
però a mi m’interessa molt particularment, de cara al
futur, probablement..., la meva queixa és que no es va
tenir en compte en els antecedents, probablement, tot
plegat, per extremar les degudes precaucions.
Pel que fa a les responsabilitats, no li sàpiga greu acceptar les responsabilitats que convingui, perquè l’objectiu que ens porta ara i aquí –per això hem acceptat
aquest Ple monogràfic– és recuperar la credibilitat, i
això passa necessàriament també per assumir responsabilitats.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
42
Vostè s’ha referit al paper del director general. El director general autoritza a fer un projecte modificat, no el
projecte, diu vostè. D’acord. Però igualment això és
tant com fer un vestit a mida, per exemple, per al forat
de la plaça Pastrana, i això es va fer a través d’aquest
projecte modificat, i, per tant, en això té una responsabilitat també el director general.
Vostè diu: «Es van fer sondejos cada seixanta-vuit
metres al túnel principal», vostè ho ha dit, i és veritat,
però zero sondejos a la cua de maniobres; dos, però la
veritat és que no se’n van fer tants com al túnel principal. Per tant, des d’aquest punt de vista..., i el sondeig
S-14 té dinou metres de profunditat; per tant, no es va
actuar amb la mateixa diligència i amb la mateixa prudència que en altres casos.
tar de dintre, les faci qui les faci i les digui qui les digui. El joc net per part de tothom no només ha de ser
compatible amb l’Estatut, sinó que sense joc net no cal
que ens posem a fer un nou Estatut. Un estatut limitat,
hipotecat o condicionat per les irregularitats, no se’l
mereix el poble de Catalunya i no podria tenir mai el
suport d’un parlament com aquest. Estatut i Catalunya,
sí; honradesa i comptes clars, també.
Gràcies, senyor president.
El president
Senyor Nadal, té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Li dic que no tingui recança a admetre responsabilitats
perquè el quid de la qüestió, el que ens porta ara i aquí,
hi insisteixo, és aquesta autèntica crisi de confiança en
les institucions públiques, també en aquest Govern. I el
primer objectiu de tota administració pública ha de ser
vetllar per la seguretat, i també pels drets dels seus ciutadans. I, si això no és així, la confiança, la legitimitat,
la credibilitat del conjunt d’administracions entren en
crisi. I quan un àmbit del Govern, qualsevol, el Departament que vostè dirigeix, el de Política Territorial i
Obres Públiques, pot perjudicar la credibilitat de tot un
govern, vostè ha de ser el primer interessat que aquest
Departament, el seu Departament, assumeixi la seva
responsabilitat. Per què? Per evitar perjudicar tot el
Govern i el conjunt de les institucions públiques. I cregui’m, que li ho dic jo, en nom del meu Grup Parlamentari, d’Esquerra Republicana, que aquesta doctrina
la tenim, com vostè sap, molt ben assumida.
Pujo a la tribuna, senyor president, per deixar clar, molt
clar, que, efectivament, una cosa és una cosa, i l’altra és
l’altra. És a dir, el compromís de la transparència és un
compromís que hem assumit, és un compromís que
hem acceptat i que hem compartit, i és un compromís
que ens hem exigit mútuament i que mantindrem. Però
és també molt evident que l’Estatut que Catalunya
mereix i necessita no pot quedar sotmès a cap pressió
ni a cap preu vinculat a aquesta qüestió.
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors
diputats.
I, per altra banda, Catalunya necessita, Catalunya vol,
Catalunya ha de tenir un estatut a la mida de la voluntat i de les necessitats del poble de Catalunya, sense cap
condicionant ni contrapartida de cap mena.
El president
Té la paraula el senyor Carod-Rovira.
El Sr. Carod-Rovira
Senyor president, senyores i senyors diputats, hem seguit el debat amb interès polític i amb atenció personal,
per motius obvis, i desitgem, com estem convençuts
que desitja tothom, que es resolgui el problema dels
afectats, que s’evitin situacions similars en el futur i que
s’assumeixin les responsabilitats que s’han d’assumir.
Però si surto jo ara a fer ús de la paraula és perquè
abans hem sentit en aquest hemicicle afirmacions d’una
gravetat extraordinària a propòsit de l’anomenat «3 per
cent», és a dir, sobre presumptes irregularitats financeres en obra pública. I aquest Parlament no pot tolerar,
per respecte a la seva sobirania i a la seva dignitat, la
més mínima expressió per part de ningú que pugui ser
interpretada com una amenaça, com un silenci, com
una acusació, com una dissuasió o com un pretext que
ningú, de cap banda, pugui utilitzar com a moneda de
canvi davant l’elaboració de l’Estatut. Cap interès econòmic de ningú, de cap part, pot passar al davant o pot
condicionar l’interès nacional de la majoria.
Si no estem disposats com a Parlament a acceptar limitacions de fora, tampoc aquest Parlament les pot accepPLE DEL PARLAMENT
De manera que recullo les seves paraules i expresso
que, en allò que s’hagi d’investigar pel sistema que
s’hagi d’investigar –comissió d’investigació, estudi o el
que decidíssim–, en allò que s’hagi d’establir com a
mètode per afavorir i garantir la transparència i tots
aquells altres compromisos de control democràtic que
vam signar i compartir plegats, farem tot el que s’hagi
de fer.
El president
Hi ha cap més paraula? (Pausa.) Per tant, passem al
Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Té
la paraula, en el seu nom, l’excel·lentíssim senyor Josep
Piqué.
El Sr. Piqué i Camps
Moltes gràcies, molt honorable president del Parlament. Il·lustres diputats i diputades, estem aquí en un
ple extraordinari demanat pel Grup Parlamentari del
Partit Popular en primer terme, sobre això que jo crec
que en termes mediàtics ja es comença a conèixer com
«el cas Carmel». Això s’ha utilitzat, aquesta expressió
s’ha utilitzat en altres circumstàncies, no?, i de seguida va tenir èxit; però jo crec que estem parlant del cas
Carmel.
Per què? Home, perquè estem davant d’un fenomen
molt greu i d’una situació molt complicada, molt greu,
hi insisteixo.
Abans el senyor conseller ha dit una cosa que en el
context d’avui no m’ha semblat, si m’ho permet, gaire
oportuna, no? Aquí hi ha veïns del Carmel i els deia que
somiar és gratis. De moment el que necessiten és poder
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
43
dormir a casa seva, de moment. El primer que necessiten és dormir a casa seva, i quan dormin al seu llit, potser podran somniar. Però mentrestant aquestes expressions, si m’ho permet, eh? –i li ho dic amb tots els
respectes–, jo me les estalviaria, i a més a més perquè
no només hi ha veïns del Carmel, sinó que també hi ha
veïns de Sallent, que també avui no han merescut ni una
sola paraula de ningú. (Veus de fons.) Potser sí, doncs
escolti’m me n’alegro, potser m’he despistat en algun
moment, però jo els vull expressar també la meva solidaritat, com és natural, no?
S’han comès greus errors en la gestió de la crisi, senyor
conseller, probablement no imputables a vostè. I vostè
sap que jo li tinc un gran respecte personal i un apreci
personal, però s’han comès greus errors, probablement
alguns d’ells inevitables, no dic que no, perquè és veritat que quan hi ha un problema, doncs, tots som propensos a generar falses esperances, a minimitzar el problema, a dir que això només durarà unes hores, que
només durarà tres dies, que al final d’això no n’hi ha
per tant. Després hem vist que les coses es compliquen,
com és natural, no?
Però, deixi’m... (remor de veus), no se’m posin nerviosos perquè avui ja els anticipo que vull parlar claret.
Només hi ha una dada positiva de tot el que ha succeït
en aquest darrer mes i, particularment, del que ha succeït avui només hi ha una dada positiva, i és que no hi
ha desgràcies personals, és l’única dada positiva, tota la
resta és un desastre. El debat d’avui és un desastre, el
que hem vist aquesta tarda... –no parlo d’aquest matí, senyor conseller, li ho dic amb tota sinceritat–, el que hem
vist aquesta tarda és un desastre, un desastre per als veïns
que ens estan escoltant, per als ciutadans que ens estan
escoltant per la ràdio i per als ciutadans que ens estan veient per la televisió. I ho justificaré, no és una afirmació que vulgui ser demagògica, ho justificaré. Però, a
més a més, és que aquí hi ha representants dels veïns
afectats i estem parlant, gràcies a Déu que no hi ha desgràcies personals, no hi ha hagut ni morts ni ferits, però
estem parlant de grans drames humans, de sentiments
molt profunds d’angoixa, d’irritació, de sentiments de
desconfiança respecte a les institucions, de desesperança. I em vull fer una pregunta, i la faig a aquesta cambra i la faig a ells també, que no me la poden contestar,
a diferència dels que estem a la part baixa de l’hemicicle, a l’hemicicle. Aquests sentiments d’irritació, de
desconfiança, de desesperança, d’angoixa després del
debat d’avui, s’han reduït? Han millorat, però, després
d’haver escoltat com els polítics parlàvem només de les
nostres coses, només dels nostres problemes i que ens
intercanviàvem amenaces i xantatges, de la qual cosa
vull parlar al final, jo em pregunto si els sentiments dels
afectats han disminuït o han augmentat. I tinc la personal convicció, i tinc la clara intuïció que avui els veïns
surten més angoixats, més irritats, no amb més confiança en les institucions i, probablement, més desesperançats.
Hem vist també, des del punt de vista de la gestió de la
crisi, com des del Govern, al qual vostè pertany –tot el
seu Govern, que presideix el senyor president de la
Generalitat, que li agraeixo la seva presència perquè sé
que tenia un altre compromís i que ha tingut la deferència, ara, d’estar en aquests moments, i li agraeixo–,
doncs, hem vist com s’ha intentat limitar la llibertat
d’informació per part dels mitjans de comunicació.
Avui gairebé no se n’ha parlat, d’això, no?, però crec
que és un dels escàndols democràtics més importants
que hem assistit en molt de temps, dir: «Escolti’m, jo
ja li diré a vostè, mitjà d’informació, quines són les
informacions noticiables, i ja li passaré les imatges que
jo crec que són les importants.» Escolti’m, ja sé que
després això s’ha corregit, en part –en part–, però no
del tot.
Ha passat un mes. Hi ha moltes famílies sense casa que
no saben si hi podran tornar o no, i els que se’ls diu que
hi poden tornar, amb claríssima desconfiança. Com
molts de vostès jo també he visitat el barri. Ho he fet
sense càmeres, per cert, i sense fotos, com molts d’altres, ja ho sé, però he vist l’angoixa dels ciutadans i he
vist les esquerdes, i he vist gent plorar –he vist gent
plorar–, i això mereix una resposta per part de la classe política d’una alçada intel·lectual i d’una alçada
moral –moral– molt superior a la que hem vist aquesta tarda, molt superior. Els ciutadans afectats i el conjunt dels ciutadans que poden estar afectats per altres
coses, que també en vull parlar, mereixien dels que estem en aquest hemicicle representant-los, a ells, representant el conjunt del poble de Catalunya, respostes
millors, i una mica més d’humilitat, efectivament, no?,
i més autocrítica.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Hi ha hagut precipitació en determinades decisions. Se
n’ha parlat tant que jo no hi insistiré massa, però, quan
es decideix que poden tornar i després es decideix que
no poden tornar, a alguns dels afectats se’ls produeix un
mal irreparable i una desconfiança, probablement, irreversible respecte a les institucions i respecte a les certificacions dels tècnics. Però, al mateix temps, també hi
ha hagut un retard en decisions que fa molt de temps
que tots sabem que eren inevitables. Tots sabíem que
aquest tema tant i tant important s’havia de debatre en
aquest Ple, que havíem de fer un ple extraordinari monogràfic, tots ho sabíem. Per què hem tardat tant? Perquè hem vingut, arrossegant els peus, i tots sabem que
de la forma que sigui –i estic disposat a parlar-ne–, de
la forma que sigui cal una comissió d’investigació.
Estic disposat a parlar-ne, i els grups parlamentaris, i
demà segurament..., estem en disposició d’arribar a un
acord. Però que cal una comissió d’investigació, sobretot després d’haver escoltat les coses que hem escoltat
aquesta tarda, segur, més que mai. Era una decisió irreversible –irreversible–, inevitable, perquè portem un
mes discutint sobre aquesta qüestió. Fem-ho ja d’una
vegada.
I després, una mica d’autocrítica. Si totes aquestes coses són així –que crec que són així–, si a més a més els
veïns, per més que se’ls digui tot el que se’ls ha dit
avui, se senten amb una certa situació d’indefensió, fem
una mica d’autocrítica.
No parlaré de què hauria passat si els responsables
d’aquesta història fóssim uns altres, no en parlaré, d’això. Ja no en vull parlar, d’això, perquè em sembla que
queda prou clar.
Per què no en parlaré? Perquè avui tenim tots en aquesta cambra –i representem el conjunt del poble de Catalunya– una gran responsabilitat, i és –i fins ara no l’hem
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
44
complert–, és estar a l’alçada de les circumstàncies. I
estar a l’alçada de les circumstàncies vol dir evitar fer
partidisme, sovint barat, evitar actuar per càlculs electoralistes o oportunistes.
En una situació com aquesta, amb els afectats davant
–i encara que no hi estiguessin, evidentment, igual–, els
polítics, els que tenim responsabilitats polítiques des
del Govern o des de l’oposició –i de vegades hem estat al govern i ara estem a l’oposició– hem d’estar a l’alçada d’allò que ens exigeixen els ciutadans. I vol dir
que hem d’estar a l’alçada del rigor, de la seriositat i
també de la transparència, i també d’evitar determinats
espectacles.
I això també exigeix que exigim tots plegats saber el
que ha passat, per què i qui a pres les decisions, i exigir, probablement, com a mínim, tres coses: responsabilitats, evitar que això torni a passar en el futur i, potser, el que és més important ara, que els afectats puguin
veure satisfetes les seves necessitats com més aviat
millor, i que puguin tornar a confiar, com més aviat
millor, en les institucions. Hem de tornar la confiança
en les institucions per part dels ciutadans, que, hi insisteixo, avui està perduda. Per això em sembla que la
comissió d’investigació en la forma que acordem és
absolutament imprescindible, no per tirar-nos els trastos al cap, perquè tots tenim al cap perquè serveixen
determinades comissions d’investigació al final, i jo no
vull compartir aquesta responsabilitat des del meu
Grup Parlamentari, no la vull compartir. No vull que hi
hagi una comissió d’investigació al si del Parlament de
Catalunya i que al final els ciutadans pensin que només
serveix per retreure’ns, els diferents grups polítics, les
nostres misèries.
Vull una comissió d’investigació política –política– que
dirimeixi responsabilitats polítiques però que simultàniament treballi amb rigor i treballi amb seriositat i
doni respostes reals a les preocupacions de la gent. I, en
aquest terreny, jo ja els avanço que el meu Grup Parlamentari hi serà i treballarem en aquesta direcció.
no es poden complir; els certificats perquè la gent pugui tornar i que es veu que són, al final, paper mullat;
decisions polítiques prèvies a l’emissió d’aquests certificats, que ja estaven preses. Bé, no només el treball
del senyor conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que em consta que ha dedicat moltes hores a
això, sinó de la resta de consellers afectats.
Ara, el senyor Bargalló, quan jo deia que alguns hem
visitat el barri de manera discreta, ell em deia que també, i estic disposat a creure’l, no?, però també és veritat que he tingut la temptació de pensar que, com que
el primer dia el van dur a un lloc que després va demostrar que es podia enfonsar, potser se li van acabar les
ganes de tornar-hi, perquè no hem sabut que hi tornés
–no hem sabut que hi tornés. Permeti’m la petita broma, però que no ho és –que no ho és–, perquè és veritat que el conseller d’Habitatge té les seves responsabilitats i no l’hem escoltat avui, ni avui, ni pràcticament
al llarg de la crisi. I la consellera de Benestar Social,
també, i el conseller de Comerç ja no és ni aquí, i es va
permetre el gran luxe de dir: «Escolti’m, no aniré al
Carmel ni hi penso anar. Però ja he parlat amb els comerciants del Carmel –he parlat amb els comerciants
del Carmel.» I el senyor conseller de Comerç no es pot
escaquejar com s’està escaquejant. I el senyor conseller
en cap, amb tots els respectes, doncs ha d’agafar també les regnes d’aquesta història, perquè no és només un
problema del conseller de Política Territorial, sinó que
és un problema del conjunt del Govern –del conjunt del
Govern .
Després, bé, hi pot haver un debat sobre si s’havia de
segellar o no el túnel de maniobres. Hi ha diferents
opinions. Jo les que he consultat, i que em mereixen
més confiança, és que s’havia de fer. Ja li anticipo que
s’havia de fer. Són els mateixos que em diuen que utilitzar el nou «mètode austríac» per fer túnels sota les
cases d’una ciutat és una catàstrofe i un desastre, els
mateixos –els mateixos–, per tant, ja aniré després a
això, no?
Però més enllà de la gestió de la crisi hem de parlar de
moltes coses, i, efectivament, hi ha una cosa que és la
gestió de la crisi, hi ha un altre tema que és els darrers
catorze mesos, i després hi ha un altre tema que és el
que el senyor conseller en deia aquest matí «els orígens
remots»; és clar, remots..., remots tampoc, no?, però
dels últims tres o quatre anys quan s’inicia tota aquesta història.
Però després també m’agradaria parlar d’aquests ajuts
de la Unió Europea que havien de venir, que ja no sé
quins són, perquè avui no s’ha esmentat això, que jo
sàpiga, que jo recordi, almenys en quantitat fixa, 235 o
238 –ara no ho recordo– milions d’euros. En algun
moment s’havia parlat de 200 milions de dòlars. Després la Unió Europea va dir: «Escolti’m, potser sí, però
vostè m’ha de dir a què renuncia, perquè això és un joc
de suma zero», d’això també n’hauríem de parlar, no?
I per tant, hauríem de parlar també..., és clar, també
s’ha dit, en aquest context, no?: «Ara l’Ajuntament ha
arribat una mica tard», el senyor conseller de Comerç...
(Remor de veus.) En aquest context ara es diu: «No, és
que pel Carmel farem un ARI», ara... Calia que s’enfonsés el Carmel perquè es fes una actuació de rehabilitació integral del Carmel, no?, calia que s’enfonsés.
Home, pensem-hi tots plegats, no?, perquè també, si em
queda temps, voldria parlar d’això que en diuen la
«Barcelona del disseny i la Barcelona real», que passa
també per aquí, no?
Jo, si m’ho permeten, faré un petit comentari sobre les
tres qüestions. Sobre la primera, la gestió de la crisi.
Home, un pèl d’autocrítica, no? Terminis que després
M’agradaria també que en algun moment, quan es demanen responsabilitats a les empreses, també es parlés
de les assegurances, i a qui estan atribuïdes. Però, bé,
Estem davant d’una crisi important. Aquí s’ha esmentat
molt sovint la paraula accident. Miri, no. Un accident és
un accident. Això és el resultat d’una actuació de l’Administració, que a la vista del que he escoltat aquest matí
jo crec que ja ens queden molts pocs dubtes que, com a
mínim, és negligent, i puc seguir expressant dubtes, però
com que sé que hi ha un procediment penal obert em
quedaré aquí, però no estic gens segur que les negligències no siguin, a més a més, culposes, per no dir doloses,
que no ho sé, però segurament aquesta sospita s’ha instal·lat ja i veurem quin resultat té.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
45
errors de gestió de la crisi crec que són evidents. Però
he vist un intent del conseller, raonable d’altra banda,
de dir: «Miri, ho hem fet raonablement bé.» Vostè ha dit
que ho havien fet del tot bé, i jo li dic que ho han fet
bastant malament. Però al final la culpa és dels anteriors. I aquest matí ha dedicat vostè una bona estona a
derivar la responsabilitat cap als governs de Convergència i Unió. Molt bé, jo també en vull parlar, d’això, també, però vostès porten catorze mesos –catorze mesos–
i vostè va dir en la compareixença a la Comissió de
Política Territorial –no ho sabem ben bé, perquè en un
moment parlava d’accident, en d’altres no–, va dir:
«Això no es podia preveure, però sí que es podia prevenir.» Hem d’anar al diccionari, eh?, per esbrinar tot
això –hem d’anar al diccionari. Però, bé, en qualsevol
cas els canvis, que és veritat que s’havien anat fent amb
anterioritat i que es fan sense estudis ni al·legacions, al
final també es legalitzen sense publicitat ni concurrència, sí, perquè resulta que el que es presenta té seixanta-un cèntims de diferència –menys– del límit que obliga que efectivament els estudis s’hagin de fer amb
publicitat i concurrència.
Deixo a part el tema de dir: «Escolti, és clar, nosaltres
ens vam trobar en una situació que no podíem fer res
més, vull dir, ens trobàvem en una situació de fet, que
és que les coses ja s’estaven fent i per tant, la construcció havia de seguir i havíem d’autoritzar que es fes el
modificat el mateix dia.» Que no deixa de ser una cosa
bastant peculiar i bastant pintoresca, no?, però puc entendre que com que s’havia fet així i es legalitzava una
situació de fet, doncs, la seva Administració ho fes.
Però del febrer del 2004 al febrer del 2005 ha passat un
any –un any. I ara els faig una pregunta: calia que s’esfondrés el Carmel perquè vostès s’adonessin que els
procediments que es fan servir són una catàstrofe? Si
no s’hagués esfondrat el Carmel, seguirien fent exactament el mateix? Perquè jo entenc molt bé la crítica als
procediments dels anteriors, i la comparteixo, però
vostès porten més d’un any, i, des del moment que es
produeix aquesta circumstància, vostès haurien pogut
adonar-se que algunes coses, efectivament, s’havien de
canviar. Van publicitar fins a límits propagandístics que
havien fet una auditoria de gestió que va permetre al
senyor conseller d’Economia i Finances donar un suspens a l’actuació administrativa de l’anterior Govern.
Ens en vam adonar, d’aquestes coses? Ens en vam adonar, dels forats brutals del procediment administratiu
que se segueix en les obres públiques a Catalunya i que
vostè aquest matí ens ha explicat a bastament i que a
mi, personalment, m’han deixat esparverat? –hi torno
de seguida, perquè no vull acabar encara amb els darrers catorze mesos.
Quin cas hem fet de les discrepàncies que després s’han
conegut entre la direcció d’obres, les constructores i la
mateixa GISA? Quin cas hem fet dels avisos dels mateixos veïns? I dels grups municipals? El Grup Municipal del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona,
doncs, ja fa molts i molts mesos, si no ho recordo malament des del passat mes de març o de maig de l’any
passat ja li preguntava a l’Ajuntament: «Escolti, vostè
n’és conscient, del que està passant al Carmel?» I el
nostre propi Grup Parlamentari aquí al Parlament de
Catalunya, el mes de gener, va presentar també aquesSESSIÓ NÚM. 45.1
ta qüestió en aquest Parlament. Respostes en els dos
cantons? Zero –zero. En termes pràctics, cap. I els veïns no ho saben, a més a més.
Però –però– jo he tingut ocasió de repassar les hemeroteques, i tots hem vist la notícia d’una floristeria al
Carmel, del mes de gener, que diu: «Escolti’m, és que
no puc entrar, perquè se m’ensorra la vorera de davant
de la floristeria» –del mes de gener. Què passa?, que
aquests avisos no són suficients? Hem de seguir fent el
mateix? Hem de tirar pel dret? És que tot això és molt
preocupant, no? No parlo ja que no hi hagi avaluació de
l’impacte ambiental del projecte, que probablement és
legal que no hi sigui, però no deixa de ser una cosa,
com a mínim, que permet una certa interrogació.
Me’n vaig als orígens remots, perquè voldria parlar de
tot el que tinc ganes de parlar. Home, ara, és clar,
dius..., allò que en diuen en castellà «a toro pasado»,
no? Però quan parles amb els veïns et diuen: «Escolti’m, és que per allà sota era impossible fer el que vostès plantegen.» A qui se li pot ocórrer fer una cua maniobres en una muntanya, en un lloc que tothom sap
que abans hi passava una riera? Sí. Això, ho diuen els
veïns; no ho dic jo –no ho dic jo. I vostè aquest mateix
matí ens ha explicat els problemes d’allà sota. A qui se
li pot ocórrer fer una cosa tan important i tan àmplia
com una cua de maniobres, un túnel de cua de maniobres, en un terreny que és un terreny com el del Carmel,
absolutament inestable, per molts motius? Diu: «No, i
a més a més, per si no n’hi ha prou, ho fem al costat de
l’estació. I a més a més perforem el túnel per un mètode com el mètode austríac, que ens dóna els resultats
que ara hem vist que ens dóna.» I va decidir que fos el
mètode austríac, quan en molts altres llocs això ja està
prohibit i quan et diuen: «Aquest és un mètode per
obrir mines, explotacions mineres, però no per fer túnels sota conurbacions, perquè té enormes riscos» –enormes riscos.
Diu: «No, hi ha una explicació, i és que costa menys.»
Ai las! Tremend, perquè, si aquesta és la raó, algú haurà
de donar moltes i moltes explicacions; els d’abans i els
d’ara, perquè vostès han avalat la continuïtat d’aquest
mètode, almenys fins ara.
Aquest matí hem sentit coses també tremebundes sobre
la tramitació administrativa i el paper de GISA. Escolti’m, això de GISA és molt important, molt; però al final, pel que hem descobert aquest matí, o tot ho contracta o tot ho subcontracta. Per què? Deixo la pregunta
amb interrogant, perquè, com que avui hi ha hagut
moltes coses que han quedat amb interrogant, la deixo
aquí; però estic segur que tots vostès estan intuint el que
estic intentant explicar. Per què?
Vostè mateix, senyor conseller, ha dit: «Hi ha una concentració inexplicable d’adjudicataris i de càrrega de
treball»; ho ha dit avui i ho va dir en la seva compareixença davant de la Comissió de Política Territorial i
Obres Públiques. En quin país vivim? –en quin país
vivim? Vostè ens ha explicat uns procediments d’adjudicació de l’obra pública i de modificació dels projectes que segurament els ciutadans que viuen al Poblenou, o que viuen a la Teixonera, o que viuen al carrer
Rosselló, o que viuen al Coll, o que viuen al Bon Pastor han entès perfectament, perquè resulta que tots ells,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
46
no només els del Carmel, estan dient que les seves cases s’estan movent i que tenen esquerdes que abans no
tenien.
Hem de donar una resposta a això, senyor conseller. I
la resposta no pot ser: «Oh!, és que fins ara les coses es
feien sobre la marxa» –sobre la marxa. Fins ara se’ls ha
dit, a tots aquests veïns, que les seves esquerdes no tenien res a veure amb les obres del metro. Som capaços
de mantenir aquesta afirmació avui? No sé si el Govern
ho ha fet, però l’Ajuntament de Barcelona, sí. I hem de
donar una resposta a aquesta gent perquè, Déu no ho
vulgui, però que no passi res –que no passi res.
I de la manera que hem vist que s’adjudicaven les obres
públiques i que es modificaven els projectes, sense al·legacions, sense informació, sobre la marxa i a posteriori, i, al cap de no sé quants mesos, doncs, resulta que es
legalitzaven, quina confiança hem de tenir respecte al
que està succeint? I no em digui que la Terra es mou. És
clar; és clar, en rotació. Des de Galileu ho sabem. (Rialles.) Sí, sí. I a Galileu li va costar el que li va costar,
no?, però nosaltres ja estem en una altra etapa històrica. Oh, és clar que la Terra es mou!, només faltaria! I
és clar que hem de fer túnels sota les ciutats!, només
faltaria! Totes les ciutats del món estan plenes de túnels
per sota, i de conduccions de tot tipus. Només hi ha un
petit problema: que s’han de fer bé –que s’han de fer
bé. I no hem de mirar d’estalviar costos ni hem de mirar de dir: «Bé, doncs, escolti, vejam, qui dia passa any
empeny, i ja en parlarem, i tant de bo que no ens passi
mai re...», fins que passa. I ara, i ara ens ha passat, no?
I això de posar les prioritats financeres per sobre de la
seguretat, doncs, em sembla que, als afectats, no els deu
agradar gaire.
Per això mateix –i vaig acabant, senyor president–, crec
que la comissió d’investigació, en la forma que considerem oportuna, però que ha de ser una comissió política, en seu parlamentària, perquè, si no, segurament els
ciutadans no ens ho entendrien, ha d’entrar en totes
aquestes coses, no? –ha d’entrar en totes aquestes coses. Entre d’altres, perquè el que era un clamor en l’opinió pública catalana però que ningú en parlava perquè,
com que Catalunya és el regne d’allò políticament correcte, allà on tots ja ens entenem, no?, «tu ja m’entens»
i, en fi, «no cal que en parlem, perquè tots estem al cap
del carrer»..., el clamor que hi ha a la societat catalana,
jo avui l’he vist confirmat per afirmacions –no només
per insinuacions, no?, sinó per afirmacions– de destacats membres del Govern de la Generalitat, com vostè
mateix, o pel mateix president de la Generalitat.
Em refereixo a aquest clamor que existeix des de fa
molt i molt de temps, que l’adjudicació de les obres
públiques a Catalunya, doncs, passava pel pagament de
comissions. Jo no vull anar..., jo no hagués fet mai pàbul a aquest tipus de rumors, i menys en seu parlamentària, però és que avui he escoltat determinades afirmacions del conseller de Política Territorial i del mateix
president de la Generalitat que em porten a la conclusió de dir: «Escolti’m, ja no és només un rumor.» Per
tant, parlem-ne. O a què ve aquesta referència al 3 per
cent que ha fet el senyor president de la Generalitat?, a
què ve? I després en parlaré, d’això, en la línia d’una de
les coses que ha dit el senyor Carod-Rovira.
PLE DEL PARLAMENT
Vostè mateix ha dit que hi havia una concentració difícilment explicable de l’adjudicació d’obres, tant des del
punt de vista de la direcció d’obres com des del punt de
vista de la construcció: el paper de GISA. Sé que es pot
obrir la via penal sobre tot això, només faltaria; però jo
crec que els ciutadans també es mereixen que els que
tenim responsabilitats polítiques, un cop aquest tema
s’ha suscitat en seu parlamentària amb la claredat amb
què s’ha suscitat avui..., formi part també d’allò que
hagi de veure i discutir la comissió d’investigació.
I espero que en aquest tema no passi –i ara ho diré amb
tota solemnitat, i em dirigeixo als dos grups majoritaris de la cambra–, espero que en aquest tema no passi
el que va passar en el tema de les enquestes, que al final els dos grups majoritaris de la cambra es van posar
d’acord per tapar-se mútuament les vergonyes. Espero
que en aquest tema no torni a passar, i demano la col·laboració de la resta de grups parlamentaris.
I vaig acabant, senyor president, i vull tornar al principi.
Jo crec que l’espectacle que hem donat avui, doncs, ens
ha avergonyit, ens ha d’avergonyir com a representants
dels ciutadans i representants de la sobirania. Durant
molts minuts hem vist com el que interessava, el que es
discutia, no era només la problemàtica dels ciutadans
del Carmel, dels afectats o del conjunt dels ciutadans de
Catalunya, preocupats pel que passarà amb l’obra pública. Hem vist com es retreia, fins i tot, què havia passat en la legislatura passada sobre una determinada
moció de censura. Jo crec que els veïns del Carmel
deuen haver quedat estupefactes que avui es parlés, en
aquesta sessió parlamentària, d’aquesta història.
No parlem d’això, avui. Un altre dia potser sí, però avui
hem de parlar de les coses que ens han convocat en
aquest Ple extraordinari i monogràfic, que és un problema angoixant, profundament angoixant, dels afectats,
i un problema molt de fons per als ciutadans de Catalunya, que és com es fa l’obra pública a Catalunya i què
hi pot haver darrere les adjudicacions de l’obra pública
a Catalunya, després de les coses que jo avui he tingut
ocasió d’escoltar i que, d’altra banda, estan en el Diari
de Sessions, recollides també de manera explícita.
Jo no sé què poden pensar els ciutadans després
d’aquest debat, però tinc la impressió que, confiança en
les institucions, menys que abans de començar. Tinc la
impressió que, confiança en els nostres polítics, menys
que abans de començar. Tinc la impressió que el prestigi de les nostres institucions és cada vegada menor,
sobretot després d’haver vist el que hem vist avui.
I vull dir una altra cosa. Jo avui he assistit a un espectacle profundament lamentable, que té dos protagonistes: senyor president de la Generalitat, senyor president
del grup parlamentari més important de l’oposició. I he
vist com s’intercanviaven acusacions. I hi ha hagut un
moment en què s’ha dit: «Escoltin, retirin l’acusació
perquè, si no, en els grans temes de país, nosaltres no
hi serem.» I he vist la resposta del president de la Generalitat, dient: «Escolti’m, no, no, si ens hi juguem els
grans temes de país, nosaltres no continuarem per
aquesta via.» Això no pot ser –això no pot ser. I estem
parlant de coses prou serioses –prou serioses– perquè
no siguin objecte d’intercanvis estranys –d’intercanvis
estranys– i, com es diu en castellà, de cambalaches –de
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
47
cambalaches. Estem en un país en què potser hem de
començar a ser conscients de les nostres pròpies limitacions, de començar-nos a convèncer que això que
estem en l’oasi, que potser vol dir que en el fons estem
en una mena de desert ètic –en una mena de desert
ètic–, i que quan pensàvem, com deia la propaganda del
Fòrum, que des d’aquí volíem canviar el món..., hauria
estat molt més important, molt més important i molt
més significatiu, intentar canviar el Carmel.
Per tot això, jo ho lamento, senyor conseller –i li ho dic
des de l’estimació personal–, m’hauria agradat poder
retirar la petició del Grup Parlamentari Popular de la
seva dimissió; també m’hauria agradat retirar la petició
de dimissions d’altres consellers afectats. Després d’haver vist el que avui hem vist, crec que el millor que
poden fer vostès, és anar a casa.
Gràcies.
El president
Té la paraula l’honorable conseller senyor Joaquim
Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Molt honorable president, molt honorable president de
la Generalitat, excel·lentíssim senyor, senyores diputades i senyors diputats... Vostè pot dir –perquè l’expressió parlamentària és tan lliure i gratuïta com el somniar– que, vist el que ha vist, el millor que podem fer és
anar-nos-en a casa; d’acord, és el seu punt de vista. Hi
pot posar aquell punt d’afectació, de contundència
matisada, d’habilitat retòrica que li coneixem i li reconeixem. I podem donar-li alguna credibilitat, molta o
gens. Jo no li’n negaré, però tampoc no la hi reconeixeré tota, senyor Piqué, perquè, com que en el debat
polític el joc de les paraules ens transporta amb una
enorme facilitat..., de tocar els sentiments de les persones, d’anar al cor de la gent, de dir: «Jo sí que..., i ningú més no hi pensa.» I després... (l’orador fa petar els
dits) gran salt mortal i arribar al Fòrum o a l’Estatut.
Perquè ha passat, d’acord, però, en qualsevol cas, si ens
hem de lamentar d’un espectacle, en graus diversos, hi
haurem contribuït avui, aquesta tarda i aquest matí, tots
plegats, vostè en la seva petita part, amb la quota del
punt d’habilitat que jo li reconec, perquè sé que sap
construir els discursos de tal manera que –ja em perdonarà–, entre el joc de les ulleres i de la reflexió,
conduint les coses d’un costat cap a l’altre... (Remor de
veus.) Tothom té els seus recursos, no? Però ens porta
a aquell punt de: «Jo sí que voldria un debat net, un
debat no contaminat, un debat tot ell només pensant en
el Carmel i parlant del Carmel.» I per què no s’hi ha
agafat, senyor Piqué?
Jo he dedicat tres hores aquest matí, tres hores, a parlar del Carmel; de les tres hores, una l’he dedicada a
alguna d’aquestes qüestions que tenen una certa rellevància, però que no són, amb relació al Carmel, les
centrals. I no m’he dedicat –no m’he dedicat– d’una
forma autocomplaent a dir «que bé que ho hem fet!»,
perquè jo sé quanta gent insatisfeta hi ha al Carmel,
encara avui, de com estan les coses i sé quants dies ens
costarà encara redreçar la situació. I hi serem cada dia
i tots els membres del Govern hi seran cada dia, i de
SESSIÓ NÚM. 45.1
l’Ajuntament de Barcelona, també, per redreçar aquesta situació.
I, és veritat, no hi ha hagut cap víctima mortal i això ens
deixa un punt de tranquil·litat que jo els primers dies no
tenia, li ho puc ben assegurar, no la tenia, perquè no me
les tenia totes. I ara , en canvi, m’ho miro amb un punt
de tranquil·litat moral, pensant que s’està fent tot el que
s’ha de fer, tant com es pot, de la millor manera possible, amb entrebancs, amb errades, amb sotragades.
D’acord, però tot el que s’ha de fer per atendre les persones, totes. No cal la presència mediàtica o la presència subterrània dels consellers.
El conseller Huguet potser no ha anat al Carmel, però
potser s’ha reunit tantes vegades com ha calgut amb
sectors implicats per abordar qüestions específiques
que afecten el problema del comerç, en allò que és de
la seva competència i que no és estrictament allò que és
la compensació econòmica pel lucre cessant i pels problemes derivats del tancament dels establiments com a
conseqüència de l’ensorrament, que és competència
d’altres departaments, que han entomat i que hem entomat aquesta situació.
Exactament igual com els altres consellers i conselleres que s’hi han dedicat, han fet tot i més per aconseguir que un dispositiu dedicat a atendre i a respondre
les necessitats de les persones fos al més complet possible, al més continuat possible, al més eficaç possible
i que duri tant com calgui.
Vostè està d’acord que tothom qui ha perdut la casa l’ha
de recuperar? Suposo que sí, no? Vostè està d’acord
que mentre no la pugui recuperar tingui una solució de
transició? Vostè està d’acord que per a allò que ha perdut, que tenia dintre casa seva, recuperi un valor que
hem d’acordar amb ells i que estem acordant amb ells?
I vostè està d’acord que l’hem de compensar pels danys
morals que ha sofert per aquesta qüestió, aquests i tots
els altres fins allà on es determini? Oi, que sí? Doncs,
des del primer dia –des del primer– i amb un acord de
Govern –amb un acord de Govern– que estableix i determina la forma dels ajuts i que mostra que com que
som dues administracions diferents, per mètodes diferents, l’Ajuntament de Barcelona, des del primer dia,
pot fer lliuraments a compte com a diner de butxaca als
veïns i, en el cas del Govern de Catalunya hem d’arbitrar un ordre, un acord de Govern, crear un dispositiu,
concordar diferents departaments implicats, establir un
cens, rebre les competències que havia assumit l’Ajuntament de Barcelona i entomar totes aquestes qüestions
per donar les dietes que corresponguin, per avançar les
bestretes que corresponguin, i per començar a negociar les indemnitzacions que corresponguin, segons els
casos. I suposo que també hi està d’acord?
I també suposo que tots estem d’acord que, encara que
sigui un plantejament –algú pot dir– maximalista, vist
el desastre, no per maximalista hauria de quedar que
tots els veïns del Carmel que han estat desallotjats tinguin garanties plenes, suficients, assegurades que els
desperfectes que es detectin a les seves cases siguin
reparats abans no tornin a casa seva. I s’està fent, d’una
manera no fàcil, d’una manera no gens fàcil. El dia que
tinguem tothom a casa i reconstruïm la complexitat de
l’operatiu, ho entendrem tots plegats. Tenir dotze, quinPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
48
ze, vint, trenta facultatius o perits dedicats a analitzar i
certificar i dedicar-hi el temps que cal, i assegurar que
els veïns no es pensin que (l’orador pica de mans) plasplas, visita de metge, (l’orador fa petar els dits) cinc
minuts i s’ha acabat, sinó... De metge no reformat (rialles) –no reformat–, metge no reformat, sinó visita pis
per pis, tot el temps que calgui, diagnòstic acurat i concertació amb els veïns –concertació amb els veïns.
Hem visitat, per exemple, les dues escoles i l’església
d’una de les dues escoles. Algú de la mateixa escola
diu: «Aquesta, aquesta i aquesta ja hi eren, d’escletxes,
ja hi eren.» Però, oi que també estarem d’acord que si
hem hagut de desallotjar un barri sencer d’una zona
concreta i deixar alumnes de dues escoles sense escola, ara quan els plantegem la solució, la solució abordi
la totalitat del problema i els plantegi les fórmules que
siguin. Abans-d’ahir en parlàvem: «Voleu una reparació d’una setmana del més evident, tornar a l’escola,
reparar per Setmana Santa en una segona fase i acabar
a l’estiu o voleu dos mesos d’obres i tornar d’aquí a dos
mesos?» I es farà el que acordem i triïn, perquè em
sembla elemental, perquè s’ha de fer així, perquè no
ens ho podem plantejar d’una altra manera, perquè és
veritat, vam dir-ho el primer dia: l’atenció a les persones és prioritària, és l’única qüestió que avui manté el
tema del Carmel viu com un problema ciutadà de
primeríssima magnitud, tota la resta ho resoldrem, amb
les discrepàncies que vulgui pel que fa a la valoració
tècnica de les solucions adoptades o dels problemes
polítics respecte a la gestió administrativa dels problemes plantejats. Però hem dedicat una hora i mitja llarga a parlar només d’això.
De manera que, senyor Piqué, i amb el mateix respecte que vostè m’expressa, jo també hi puc posar aquest
punt de sentiment personal, d’afectació, de dir (l’orador pica de mans): «No ens podem permetre donar
segons quin espectacle», però tampoc no estaria bé
que perquè estem tan marcats per determinades situacions ens trobéssim tot el dia mirant-nos a nosaltres
mateixos com a classe política i dient: la classe política, la desconsideració de la classe política feta per un
polític pot ser un recurs retòric o un moment d’oportunitat per dir, home, plantegem-nos-ho seriosament
–plantegem-nos-ho seriosament. Però tots, tots hem
quedat colpits en altres moments d’altres episodis per
aquella situació tan interpel·lant que deia: «Senyors
d’aquesta Comissió, de què volen parlar: de l’objecte de la Comissió o de les seves picabaralles?» No vull
anar més enllà, sabem de què parlem. Simplement
estic dient: no és el cas o no hem volgut que fos el cas.
Jo mateix aquesta tarda, en algun moment, amb el
senyor Puig he derivat cap aquí, i no m’ha agradat. Jo
mateix en algun moment aquesta tarda en el frec a
frec amb el senyor Puig he derivat cap aquí, potser ell
també, però vull dir-ho jo. El cert és que efectivament,
si poséssim les coses en el seu punt just, i efectivament investiguéssim allò que hem d’investigar i abordéssim l’anàlisi de les causes que hem d’analitzar, i ho
fem amb l’oferiment que vostè acaba de fer i o que
han fet altres grups de la cambra, potser aportarem a
aquesta cambra un plus de credibilitat entre tots, no
guanyat per ningú en el moment de la seva intervenció dient «ara, ara sí; ara sí». No. Entre tots, per qüesPLE DEL PARLAMENT
tió de capteniment de la cambra, per dir, home... Perquè és veritat que és fàcil jugar amb les paraules, no?
I vostè diu, només de començar: «Senyor conseller, no
m’ha agradat, vostè ha dit que somiar és gratis, però
mentre no puguin dormir a casa seva..., primer que
puguin dormir, després, deixi’ls somiar.» I jo estava
parlant d’una altra cosa. No em negui que pel fet d’haver dit que somiar és gratis, jo ja no he dedicat avui i el
nostre Govern no ha dedicat avui tota l’atenció que cal
a una i màxima prioritat que són les persones, que tenen dret, tenen tot el dret a tornar com abans millor a
casa seva i que han de poder somiar a casa seva i fora
de casa seva que les administracions respondran les
expectatives que sobre el Carmel entre tots hi hem de
posar.
De manera que vull insistir, d’una banda, que, d’acord,
les persones primer, però posem-nos d’acord que tots hi
hem donat la nostra part de feina, amb errors i encerts,
i que tothom hi ha posat de la seva part, posem-n’hi
més; si en cal més, posem-n’hi més. O és que no tenim
encara un problema obert mentre hi hagi discrepàncies entre els veïns pel que fa a la possibilitat de tornar?
Entre aquells que creuen de bon grat que l’Administració ha fet tot el que havia de fer, dedicant-hi totes les
hores que hi havia de dedicar, i aquells altres que creuen que «han de passar encara moltes coses per poder
tornar a casa meva».
I el Govern respecta exactament igual a uns i a altres.
Però aquesta situació també l’haurem de gestionar, i
forma part de l’escenari del problema, i ens hi haurem
de dedicar i haurem de treballar sobre aquesta qüestió.
De manera que, transparència, sí; investigació, sí; no
donar espectacle, sí; situar les coses en el seu punt just,
sí; parlar de les persones, sí, sincerament, obertament,
cadascú des de la seva posició. I quan fem després un
altre pas i diem: «I per tornar la confiança als ciutadans» –diu– «no me la vull jugar, hi ha un procés penal obert, però jo hi veig responsabilitats negligents o
culposes, però, bé, no ho diré.» (Remor de veus.) Ja ho
ha dit, però és igual, queda dit a benefici d’inventari i
a aplicar a qui sigui: direcció d’obres, UTE, GISA,
Govern... No ho sé. És igual.
Ara, si és un accident que es podia haver evitat, és evident que, si s’hagués fet tot el que es podia fer, potser
això no hauria passat. Però també és molt evident, molt
més del que vostè diu, i, per tant, molt menys radicalment en contra del que vostè diu, que a Lausana ahir, a
Madrid fa una setmana, a Heathrow fa deu anys, al Japó
no sé fa quant temps, amb el mateix mètode –amb el
mateix mètode– excepte un cas –excepte un cas–, ha
passat el que ha passat.
I podia haver passat molt pitjor, perquè si s’esfondra
tot un supermercat, no és el Carmel, però, si s’esfondra tot un supermercat pot passar el que sigui. I no ha
passat, i tant millor, no?, i Déu no ho vulgui! Però el
mètode austríac, amb les adaptacions que siguin, és un
mètode que el senyor Melis ha proscrit a Madrid, però
que ningú més no ha proscrit enlloc més, amb el matís
que sent exactament el mateix el que s’aplica en la línia 3, com que s’aplica amb criteris de màxima seguSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
49
retat, tot apunta al fet que no hi ha els mateixos problemes –no hi ha els mateixos problemes.
Ara bé, concentració, adjudicacions, controls, negligència..., no m’ho tingui en compte, senyor Piqué, però...
(Veus de fons.) No, li ho diré, perquè igual que ell ha dit
que hi havia possibles responsabilitats culposes, que no
diré, eh?, doncs, no m’ho tingui en compte, però li ho
diré, perquè, a l’hora d’intentar fer simetries respecte a
l’escàndol, a l’espectacle, a la degradació de l’espectacle, no ens agrada, però no ens agrada ni a vostè ni a mi,
ni a ningú del Govern ni a ningú d’aquesta cambra. No
ens agrada. No ens agrada, i és així, que la mateixa
empresa que fa els controls geològics de la línia 5, sigui la que fa i feia els de l’AVE Madrid - Lleida.
prendre ara, però moltes de les que s’havien pres, s’havien pres i estaven en procés de reforma abans que passés el del Carmel, i, per tant, no ha calgut que passés el
del Carmel perquè això passi, però en aquest cas sí, és
evident –i això tindrà els seus costos, però és evident–
que, com fan la majoria de les altres administracions,
qualsevol encàrrec de modificat, fins que no hagi estat
tramitat i aprovat adequadament, ha de comportar la
interrupció de les obres de què és objecte aquell modificat, sens dubte –sens dubte.
Per tant, també va en el conjunt de les propostes de reforma de l’empresa pública GISA que he plantejat, no
per fer un procés enrere cap a les causes remotes, sinó
simplement per dir: «Escolteu..., fem-ho, fem-ho tot!»
No ens agrada. S’ha publicat. S’ha dit –s’ha dit. No té
més valor que el que té, simplement serveix perquè alhora que vostè diu «m’hauria agradat moltíssim poder
acabar aquest debat dient “ni aquest, ni aquesta, ni
aquest, i no sé quin altre conseller o consellera”, ni
vostè mateix no haguessin hagut de dimitir», però, és
clar, «com que jo tinc memòria» –ho ha dit en premsa,
no ho ha dit avui aquí, no?– «com que jo tinc memòria
i sé com ens van tractar...» Home!, la simetria és doble:
si estableix la simetria respecte a les peticions de dimissió, tampoc no és gratuït que jo recordi –tampoc no
m’ho tingui en compte– que hi ha una coincidència,
que no és fruit de concentració perquè són dos administracions, com tampoc que no té res a veure que un munt
de túnels, molts d’ells no urbans, encara avui, alguns
d’ells començats en època del Govern del Partit Popular i d’altres començats ja en època del nou govern socialista, amb xemeneies o no, se segueixin excavant
amb el mètode austríac.
I una última cosa..., una última cosa, senyor Piqué,
potser –potser–, hem comès algun error en matèria de
política informativa, potser sí. (Remor de veus.) Potser
ens hauríem pogut estalviar algun episodi, potser sí.
Però li ben asseguro, senyor Piqué, el següent: primer,
en aquesta matèria, i els prego que si hem de tenir respecte per les institucions i pel debat i per tot allò que
vostè ens deia en aquest intent de..., que avui ha fet amb
tant d’èmfasi, de donar-nos unes quantes lliçons, que jo
he recollit –que jo les he recollides–, pel que fa a les
situacions d’emergència i de tragèdia i de perill, algun
cas havíem de fer de les recomanacions del CAC en
aquesta matèria.
Probablement, potser em puc equivocar, però, si d’aquí
una setmana es produeix el calat de Viella, Viella mateix... (Veus de fons.) Evident, és un matís... (Rialles i
veus de fons.) No, no, no, no..., és un fet important.
Però a Viella no hi ha gent a sobre, però a Lausana sí
que hi havia gent a sobre. (Remor de veus.) Vull dir que,
pel que fa a la decisió del mètode, que jo no defenso,
perquè he dit que el canviaríem i he dit que no el tornaríem a aplicar en zona urbana i que l’aplicaríem corregit. Si això no és autocrítica respecte a un mètode que
hem heretat i hem dit «doncs, ara no –doncs, ara no»,
vull també que quedi constància, senyor Piqué, que en
la revisió dels procediments –en la revisió dels procediments– havíem començat i de molt –havíem començat i de molt. Quin és el nostre problema? Potser no
haver arribat prou enllà –no haver arribat prou enllà.
Vostè sap el que són les càmeres anant marxa enrere
filmant una persona que avança, no? I en una obra en
què hi ha màquines, obrers, fang i molt de merder, li
asseguro que les coses s’havien de fer, pel que fa a baixar al túnel –pel que fa a baixar al túnel–, amb una cura
molt especial.
Però, escolti... No facin cas de la procedència, no?, és
igual... (Remor de veus.) Diu: «El Govern de CiU va
encarregar obres a GISA sense un projecte previ.» Sindicatura de Comptes de l’any 2000, Diari de Girona...,
és igual, no? (Rialles.) Sindicatura de Comptes de l’any
2000. Aquest..., aquest és un problema compartit que
ve de lluny i que s’ha de reformar amb cura, sense cap
connivència, amb les propostes que he fet de reformar
l’empresa GISA i deixant clar..., deixant clar una sola
cosa –una sola cosa–: el manual estableix el mètode, i
en el mètode es defineix que el mateix dia s’encarrega
i autoritza. N’hi ha prou –n’hi ha prou– amb una decisió, que naturalment prendrem, i aquesta l’hem de
SESSIÓ NÚM. 45.1
I una segona qüestió, i aquesta ja me la pot imputar
directament a mi, no al secretari de Comunicació, i és
que en el perímetre de seguretat de les obres no hi podien entrar les càmeres, si no era d’una forma preparada, esglaonada i ordenada com es va fer en un dia determinat. (Remor de veus.)
I, pel que fa al perímetre de seguretat de l’enderroc,
potser ho hauríem de compartir amb la consellera Tura,
però, pel que fa al perímetre de seguretat..., mentre dura
l’enderroc havent obert un punt d’informació on es van
atendre els mitjans de comunicació, ho havíem de fer,
crec, com ho vam fer.
Perquè, per altra banda, hem fet 15 conferències de
premsa sobre el tema; 13 entrevistes; d’1 a 3 notes diàries informatives, i l’únic que es va fer va ser establir
–establir-lo– un perímetre de seguretat per a l’enderroc
i unes cauteles per entrar al túnel.
Hi ha una altra qüestió sobre la qual jo no puc opinar,
sobre la qual no m’atreveixo a opinar, que és si en les
assemblees dels veïns, on n’hi ha que ho volen i n’hi ha
que no ho volen, han de ser totalment obertes o no. No
m’atreveixo a opinar. Sobre això jo no hi he intervingut, però li asseguro que no em veig amb cor de tenir
una opinió clara respecte de si ha de ser tot obert o si
s’han d’establir unes regles del joc que hem d’acordar.
Hem comès algun error? Segurament que sí. Jo mateix,
com a portaveu, potser –potser– no hem acordat amb
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
50
els mitjans la manera d’acordar conjuntament com
abordàvem l’accés a la màxima informació. Però li asseguro que, notes a part, afortunades o no, si alguna
cosa ha mogut el Govern és la voluntat de donar tota,
tota, tota i més, la informació de què disposava.
Gràcies, senyor diputat.
El president
Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor
Piqué.
El Sr. Piqué i Camps
Sí, moltes gràcies, senyor president. Moltes gràcies,
honorable conseller, gràcies per les seves paraules i pel
seu to. Jo vull ser congruent amb les paraules que he dit
abans, no? I, per tant, li anticipo que sobre aquesta darrera qüestió jo avui no en parlaré. Sobre la qüestió de
la política informativa, avui –avui–, no en parlaré, en
parlarem en un altre moment, perquè avui crec que no
toca parlar d’això, més enllà d’haver-ne fet la referència. Però aquest és un debat que avui no crec que sigui
el que realment esperen escoltar els ciutadans que ens
escolten. Per tant, li anticipo que en parlarem un altre
dia; no sé si vostè tindrà la responsabilitat de contestar
com a conseller portaveu o serà el conseller en cap o a
qui li toqui..., m’és igual, en tornarem a parlar i ho plantejarem en seu parlamentària.
Tampoc voldria anar a algunes al·lusions que vostè ha
fet respecte a actuacions d’altres administracions i de...,
no, perquè a mi això també em resultaria fàcil i segurament divertit i trobaria molts exemples que podríem
intercanviar, no? –que podríem intercanviar.
Jo crec que avui el que toca, i, per tant, ja li anticipo que
seré breu amb aquesta intervenció..., avui el que ens
toca és, efectivament, parlar. Primer, de com atendre les
necessitats dels ciutadans afectats; de com tranquil·litzar
aquells ciutadans que creuen que es poden veure afectats per situacions similars –i no n’hem parlat gaire–, i
de com tranquil·litzar el conjunt dels ciutadans i que
recuperin la confiança en les seves institucions a l’hora de resoldre problemes com els que hem tingut.
I jo li he distingit en la meva intervenció dues coses,
que torno a reiterar, si convé, jo li he dit: «Vostè ha fet
una intervenció prolixa aquest matí, de gairebé tres
hores.» En alguns moments, li haig de dir, que..., en fi,
es feia difícil de seguir perquè estaven plenes de tecnicismes i jo no sóc un tècnic en geologia ni amb... Vostè n’ha hagut d’aprendre com jo, en altres circumstàncies, que al final has d’aprendre coses de les quals no
necessàriament ets un expert, no?
Però jo li he reconegut que aquest matí vostè ha fet un
esforç d’explicació, li he retret que en alguns casos no
hi havia prou autocrítica respecte a la gestió de la crisi, però quan he fet la qualificació del resultat d’aquest
debat no m’he referit a la seva intervenció d’aquest
matí, m’he referit al debat d’aquesta tarda entre els diferents grups polítics. I, per tant, em puc reiterar de
nou, perfectament, amb les afirmacions que li he fet.
Jo ja sé que vostè ha dedicat més d’una hora a parlar de
tot el que s’havia fet per als veïns. Vostè també convinPLE DEL PARLAMENT
drà amb mi que tot el que es faci sempre és poc i que
el sentiment de molts veïns, com han expressat avui
mateix, és que se senten indefensos, que creuen que no
estan prou informats... I això és natural, i segur que tenen raó, perquè els afectats per una desgràcia que ells
no han provocat sempre –sempre– tenen raó o, com a
mínim, se’ls ha de donar la raó i se’ls ha de donar satisfacció.
Per tant, sobre això no estem discutint. Estem discutint,
en tot cas, de què més es pot fer respecte a l’angoixa,
a la irritació, a la desesperança, a la desconfiança de
totes aquestes persones. Què és el que podem fer, que
n’hem parlat pràcticament gens avui, respecte a la desconfiança i a l’angoixa que tenen altres veïns d’altres
llocs de Barcelona i de Catalunya perquè també creuen
que els pot passar quelcom similar, i pràcticament no
n’hem parlat, i es mereixen que els prestem exactament
la mateixa atenció –exactament la mateixa atenció–, i
que també parlem, al final, no només de què és el que
hem de fer per intentar donar resposta a les necessitats
dels veïns afectats, sinó què hem de fer perquè el que
ha succeït no torni a passar.
I, per tant, la pregunta bàsica no és només què hem de fer
per als veïns, sinó què hem de fer perquè el que ha passat no torni a passar. I, per tant, saber per què ha passat.
I aquí, doncs, segurament, ens hem de preguntar què ha
passat en els darrers mesos, quan vostès porten responsabilitats de govern; què ha passat en anterioritat, quan
les responsabilitats dels governs eren d’uns altres, i
quines conseqüències en podem treure..., i quines conseqüències en podem treure, hi insisteixo, per evitar
que es tornin a produir situacions tan dramàtiques com
les que vivim.
Però és que, a més a més, d’aquest debat d’avui ha sortit una altra circumstància que nosaltres, com a representants dels ciutadans de Catalunya, no podem deixar
de banda, i crec que seria una responsabilitat de tots
plegats, de tots els grups polítics, i és que, arran del
debat d’avui, en seu parlamentària i per persones molt
autoritzades, s’ha fet un intercanvi no només d’insinuacions, sinó d’acusacions respecte al fet que hi poden
haver comportaments irregulars en els processos d’adjudicació de l’obra pública a Catalunya. No sé si ara,
abans, o ara i abans.
Jo crec que tenim l’obligació, per tots els ciutadans que
ens han escoltat, de donar-los una resposta adequada
que els tranquil·litzi –que els tranquil·litzi–, i que no puguin tenir la sospita, que avui queda enlaire –queda
enlaire–, queda en l’atmosfera, que puguin tenir la sospita que, com que s’han de pagar determinades comissions, potser no es gasta allò que s’ha de gastar perquè
l’obra pública sigui absolutament segura.
Gràcies, senyor conseller.
El president
Senyor Nadal..., té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Gràcies, senyor president. Excel·lentíssim senyor, recullo aquesta qüestió, que jo he esmentat potser molt de
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
51
passada aquest matí, i a la qual vaig dedicar més estona perquè el Grup Parlamentari de Convergència i Unió
així m’ho va demanar en la compareixença parlamentària del dia 9, on em demanava «no ens parli només
dels problemes tècnics per l’esfondrament de l’AVE,
sinó del conjunt de l’obra pública que s’està fent a
Catalunya en termes semblants i quina és la seva situació». És veritat... (veus de fons), del metro, perdó, del
metro, del metro... (Remor de veus.)
Però anem cap a tot allò altre, no? És veritat. És a dir,
hi ha 70 quilòmetres de túnels a fer en l’entorn metropolità de Barcelona, part dels quals corresponen a
aquesta Administració i part dels quals corresponen a
l’Administració de l’Estat; que s’han de fer, que hem de
fer i que els farem, i que abordarem les qüestions de
seguretat que ara emergeixen amb més contundència
pel camí que faci falta.
De manera que és veritat, vostè ho diu «avui, d’això,
n’hem parlat poc», però és un tema del qual també
n’haurem de parlar, i, sobretot, no sé si n’haurem de
parlar gaire, sinó que el que haurem de fer és fer coses
que ho assegurin, fer totes les que calguin perquè ho
assegurin, tant en allò que fa als traçats subterranis
complexos de la línia del TGV com pel que fa als traçats subterranis complexos de les diferents línies de
metro que s’estan construint i que s’han de construir a
la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana.
De manera que li recullo el repte, que és un compromís
que prenc en nom del Govern, que ho farem i que ho
hem de fer.
I, a més a més, jo li he tornat a repassar el conjunt de
les propostes que hem fet per a les persones. Vostè ja
m’ha reconegut que ho havíem fet així. Però, si hem de
tornar a parlar de les persones del Carmel o de qualsevol altra persona de Catalunya afectada per situacions
no similars però que tinguin una certa equivalència, les
que siguin, a part de parlar-ne molt, han fet, els grups
de l’oposició, en aquesta matèria per a aquesta funció
alguna proposta concreta? O la faran demà en les resolucions, senyor Piqué? (Veus de fons.) Perfecte. Si hi
són..., a Madrid han presentat iniciatives, és veritat. Si
demà hi són, les veurem, les analitzarem, i totes aquelles que siguin positives li asseguro que les recollirem.
I jo crec que, plantejades les coses en aquests termes,
aquest debat d’avui en el seu balanç global, un cop hagi
intervingut el portaveu d’Iniciativa per Catalunya, podrem fer un balanç contrastat en què, si en algun moment ens hem sortit del guió d’allò que seria esperable
per part de la gent, per exemple, en el meu debat amb
el senyor Felip Puig, en el balanç global puguem convenir tots plegats que hem estat fent un servei a la comunitat i a les necessitats concretes dels veïns i les veïnes del Carmel.
El president
Senyor Piqué...
El Sr. Piqué i Camps
Gràcies, senyor president. D’una manera molt breu.
Senyor conseller, com és natural, després d’aquest deSESSIÓ NÚM. 45.1
bat, jo em veig amb l’obligació, en nom del meu Grup
Parlamentari, de mantenir la petició de dimissió, també la petició de responsabilitat d’altres membres del
Govern, però sé molt bé que vostè és lliure de..., diguem-ne, d’acceptar-ho, o el president de la Generalitat és lliure, doncs, de provocar el seu cessament, no?
I no ens correspon a nosaltres aquesta responsabilitat.
Sí que li anticipo que la nostra posició demà en les resolucions tindrà un to, com acostuma a ser, com sempre és, per part del Grup Parlamentari Popular, constructiu, des del punt de vista de les aportacions que
puguem fer a l’hora de prestar l’atenció màxima als
afectats, als veïns, i de prevenir situacions de futur;
però, també, a l’hora de buscar una fórmula que permeti que aquesta imprescindible investigació es porti a
terme i que recuperem, entre tots, la confiança dels ciutadans amb les nostres institucions.
Gràcies.
El president
Gràcies. És el torn, doncs, ara, del Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa,
i té la paraula l’il·lustre senyor Joan Boada.
El Sr. Boada i Masoliver
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats,
vull aprofitar també per saludar els veïns i veïnes del
Carmel que ens estan seguint en aquest debat, alguns
aquí a l’hemicicle, altres a la sala gran i altres, segur,
des de casa seva, i mostrar la solidaritat que tenen, del
nostre Grup Parlamentari, en tot el que està passant.
La meva intenció és dirigir-me als veïns del Carmel, per
un cantó, i al Govern per l’altre, i fer tot un seguit de
reflexions i propostes amb relació a aquestes qüestions.
Vull dir que jo no entraré en qüestions que aquí s’han
debatut i que en aquests moments –en aquests moments– a nosaltres no ens interessen.
Perquè l’objectiu d’aquest Ple, per a nosaltres, d’aquest
Ple extraordinari, era donar resposta als ciutadans de
Catalunya, i ho és, i, en concret, als dels Carmel; o sigui, posar la gent en primer pla. La gent que ha patit i
continua patint aquests dies no mereix ser doble víctima: una, de l’accident, i, l’altra, de perdre protagonisme perquè ho siguin les lluites partidistes, com ha passat avui.
Cal depurar responsabilitats? Sí. Cal saber el que ha
passat? Sí. I, a més a més, posar les bases perquè no es
torni a repetir. Però, sobretot, el que cal és no descansar fins que tot estigui solucionat, que tothom estigui a
casa fins que la llum torni a fer brillar les cares de la
gent del Carmel, una gent orgullosa i orgullosa del barri
tal com és perquè l’han fet ells amb les seves mans.
M’explicava el senyor Fernando González, el dia que
vàrem anar a visitar, el nostre Grup Parlamentari, i ho
explicava orgullós, quan i on va construir la seva primera casa, i de quina manera construïen les cases tots
junts, les persones, sobretot els caps de setmana després
de treballar hores i hores durant la setmana, i que, a més
a més, tots aplegats esmorzaven i continuaven la seva
obra. És un barri de la gent i fet per la gent! I això és el
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
52
que nosaltres volem que continuï essent, amb les reformes, amb els canvis que calgui; però, sobretot, cal tenir en compte, doncs, aquestes qüestions perquè aquestes són imprescindibles, per a la gent, per a ells i també
per a nosaltres.
Per això, per aquestes qüestions creiem que el primer
objectiu són les persones, i per això ho valorarem i
volem valorar com s’ha gestionat la crisi. Continuo
pensant –ho vaig dir en l’anterior intervenció– que s’ha
fet bé, malgrat, i en sóc conscient, que hi ha molts homes i dones del Carmel que no creuen el mateix que jo
acabo de dir, que segur que pensen que hi ha coses que
s’han fet malament, que creuen que no s’han atès, però
jo continuo pensant, escoltant el senyor Nadal, escoltant les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona, que
s’han fet moltes i moltes coses, que hi ha hagut una
reacció ràpida de les administracions i, especialment,
de l’Ajuntament de Barcelona, i que, a partir d’aquí, hi
ha hagut una col·laboració i coordinació entre aquestes
dues administracions.
Que es podia millorar? Segur, ho ha dit també el conseller Nadal. Que s’haurien de tenir respostes més ràpides en casos d’emergència d’aquest tipus? Sí, però si
fem un repàs a les actuacions, veiem que són moltes i
molt eficients, des de l’atenció personalitzada, passant
pels reallotjaments, les indemnitzacions, habitatges i
comerços... No em vull estendre, s’ha explicat aquí
moltes vegades, i em sembla que tothom en som conscients, de tota aquesta feina. S’ha de fer tot el que calgui i amb la màxima sensibilitat, i en això hi vull insistir, senyor Nadal, i la resta de membres del Govern,
perquè al més aviat possible puguin estar ja altra vegada a les seves cases les 800 persones que ja poden tornar i, evidentment, la resta que queden fins a arribar a
les 1.057.
També sóc conscient que la confiança es va perdre el 3
de febrer. Ho vaig dir l’altre dia, i és veritat. Es va perdre amb el procés d’allotjament i altra vegada a tornar
a casa i altra vegada tornar a sortir pel perill que hi havia. Ho reconec. Comparteixo aquesta pèrdua de confiança, però també estic ben segur, i es demostra, que el
Govern i l’Ajuntament de Barcelona la recuperen a
marxes forçades, perquè aquesta és la seva obligació, a
través d’actuacions concretes, i que aquesta és l’obligació de tots plegats, fins i tot dels que estem aquí, també, i fins i tot dels que opinem sobre com funciona
aquest debat parlamentari.
El primer objectiu he dit que són les persones. El segon
és la transparència. Jo crec que avui es fa un nou exercici de transparència. Alguns poden pensar que un mes
és massa llarg pel que s’ha fet, però en aquest mes s’ha
fet una compareixença del conseller Nadal i avui un ple
extraordinari a iniciativa del Partit Popular i posteriorment, evidentment, del Govern. I això és una qüestió,
senyor Piqué i senyors de Convergència i Unió, que
m’hauran de reconèixer que això no s’havia fet en actuacions semblants en altres períodes legislatius. No hi
vull entrar; només ho vull citar. Aquesta és una realitat.
A algú li pot semblar que és poc, segur, però, en tot cas,
és molt més del que s’havia fet i s’acosta molt a allò
que entenem tots els ciutadans que vol dir «transparència».
PLE DEL PARLAMENT
Una explicació aquest matí exhaustiva per part del conseller Nadal que ha servit per saber més coses, que ha
demostrat que el Govern ha tingut una dedicació plena
a buscar els orígens de l’accident, però, des del nostre
punt de vista, no n’hi ha prou. El mateix conseller ho
reconeixia aquest matí quan afirmava que el col·lapse es
produeix per una conjunció de diferents causes. Encara no les sabem totes. Per això, cal una comissió parlamentària, amb presència, si cal, de tècnics, que investigui fins al final. Tota la informació que ens ha donat
el conseller s’ha de contrastar, i ho hem de fer amb els
representants polítics i en seu parlamentària, i en aquesta comissió, en presència, hi torno a insistir, de tècnics
o no, haurem d’establir els mecanismes de decisió, adjudicació i control de l’obra pública que s’han de canviar, em sembla que tots ho reconeixem, i, en definitiva, haurem de saber què ha passat en el Carmel, i,
sobretot, perquè no torni a passar més, és a dir perquè
portem a terme totes les mesures preventives possibles
perquè no torni a passar.
I també caldrà saber quines responsabilitats tenen les
empreses, deixem-ho clar, també, que portaven la direcció d’obres i la construcció, i, si cal, si hi ha responsabilitats, passar també tota la informació aconseguida
a la justícia. D’aquesta manera, també farem un pas
més per anar recuperant la confiança dels ciutadans.
I em penso que després de les intervencions del senyor
Mas, sobretot, i també del senyor Maragall, encara cal
més una comissió d’investigació, perquè sentim moltes
coses..., que poder s’hauria d’anar molt més al fons de
tota aquesta qüestió.
No ens fa por cap comissió d’investigació, en un partit
que dóna suport al Govern. Al contrari –al contrari:
estem obligats a tirar-la endavant i estem obligats a ferho d’una manera ràpida i eficient per, hi torno a insistir, recuperar la confiança dels ciutadans.
Hi havia una qüestió que el senyor Nadal en deia les
«causes remotes», l’ha batejat amb les «causes remotes» (l’orador riu), és igual, ha quedat bé, vull dir que
ja ens entenem què vol dir. Jo en dic les «responsabilitats de l’anterior Govern». Ho dic perquè a partir de,
em penso, l’anterior intervenció, la compareixença del
conseller Nadal..., va dir que reconeixia que es podia
haver evitat, no?, i, fins i tot, em penso que va ser titular d’algun mitjà de comunicació. Nosaltres ho compartim: es podia haver evitat.
A partir d’aquí, a partir d’aquesta afirmació, s’ha de
saber quines són les causes i les responsabilitats que
se’n deriven, les properes i les més llunyanes. I en tots
aquests dies, aquest mes, tots hem parlat amb tothom i
amb molt gent, i hem parlat amb tècnics, hem parlat
amb enginyers, hem parlat amb tot un seguit de gent
que en saben molt, molts tècnics que saben molt
d’aquestes qüestions, i tots, molts, ens arribaven a quin
era el moll de l’os de tota aquesta qüestió, i sempre
sortia la paraula «GISA» –«GISA»–, més que GISA, la
manera com funcionava GISA.
El conseller ja n’ha fet una explicació exhaustiva, però
jo li voldria donar dues o tres reflexions, o potser dues
o tres informacions complementàries. Bé, complementàries per a tots plegats, suposo que per al conseller no
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
53
ho són. L’empresa pública GISA, quan estava controlada i governada per Convergència i Unió, es converteix, des del nostre punt de vista, de forma volguda,
evidentment, en un monstre, en un monstre que actua
com una altra administració paral·lela, sense control
polític. He dit «de forma volguda». I quin era el procediment de GISA, amb el vistiplau del Govern de Convergència i Unió i, evidentment, amb un dels protagonistes que ha intervingut aquesta tarda al capdavant del
Departament? Doncs donar la major part de projectes
i direccions d’obres a les mateixes empreses. Però jo les
diré, perquè han sortit: Auding, Ibering, Typsa, TecCuatro... Les veuran vostès en un 70 o un 80 per cent
d’obres donades, o d’obres construïdes, o obres adjudicades. Això quant a direcció d’obres. I quant a constructores: Fomento, COMSA, COPISA, etcètera. I no
en dic algunes, perquè, evidentment, doncs, no hi participaven quasi mai.
Però això no només ho dic jo, això ho reflecteix l’informe que algú ha dit que no se’n parlava massa, jo sí que
en parlaré, l’informe de gestió elaborat pel Govern de
la Generalitat, presentat el desembre passat, que diu que
amb relació al volum de contractes de GISA hi ha, diu
textualment: «Poca diversificació dels adjudicataris,
per la qual cosa els contractes es concentren tant pel
nombre d’expedients com pel seu volum econòmic en
algunes empreses i en algunes persones físiques, arquitectes o enginyers.» Una comissió d’investigació
parlamentària posarà noms i cognoms a aquestes qüestions.
També diu, s’afirma –que no sé si s’ha dit massa avui,
això ho dit el senyor conseller, sí–, que es fraccionen
els contractes per poder utilitzar el procediment negociat, que és un procediment que, d’aquesta manera –un
topall de diners– s’evita el concurs públic, i després es
van fent adjudicacions sense concurs públic, és una
manera d’evitar el concurs públic. El concurs públic si
una cosa positiva té és que és transparent; l’altre, no
tant. El conseller Nadal n’ha fet un exemple, em sembla, amb la resolució feta pel senyor Ticó, exdirector
general i molt citat avui, en què ampliava la redacció
d’un projecte a Typsa, una de les empreses que jo he dit
abans.
Bé, però aquest monstre que jo he dit que era aquesta
estructura de GISA anterior, o del Govern anterior, es
converteix en l’únic client, gairebé l’únic client, d’enginyeries i constructores del país, cosa que provoca una
situació de domini i que s’esdevingui una mena de llei
del silenci que fa que aquestes pràctiques no siguin
denunciades pel sector. No sé si podria acostar-se al que
explicava el conseller Nadal quant a la reacció de la
Cambra de Constructors davant l’anunci del conseller.
Aquesta concentració feia que els projectes i la direcció d’obra fossin dolents, molts dolents, dit per persones que hi entenen, no només pel Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa,
sinó per persones, enginyers, que hi entenen i que alguns, evidentment, els han vist. Per què? Perquè se’ls
obligava que es fessin molt de pressa, les feien sempre
els mateixos, amb honoraris baixos, em deien, fins un
40 per cent més baix del que es paga a les obres que fa
l’Estat, les d’aquí, amb terminis d’execució molt curts.
SESSIÓ NÚM. 45.1
En definitiva, un menyspreu al projecte inicial amb la
idea que ja s’arreglarien en el procés de construcció i ja
ho assumiria l’empresa constructora. El senyor Nadal
em penso que ha explicat perfectament que és el que
havia passat en totes les obres de la línia 5. D’aquí l’enfrontament continuat entre l’UTE, la que toqués; la direcció facultativa, la de sempre, gairebé, i GISA.
En definitiva, un sistema de gestió i control de l’obra
pública pervers, sense control polític, que el Govern
actual, evidentment, no pot assumir. No sé si això és el
que volia dir el senyor Puig quan en deia «cercle d’excel·lència», no?, però, en tot cas, poder s’hi deu apropar
bastant.
Això que acabo d’explicar que ningú pensi que és mirar enrere. Això és, també, parlar del Carmel, és constatar una realitat que ha estat una –una–, no la, sinó una
de les causes d’un accident que es podia evitar, i per
això cal, per un cantó, aprofundir més la responsabilitat, i, sobretot, canviar el sistema i proposar-ne un de
nou, com ja ha explicat el conseller.
Però per nosaltres, em sembla que de tota aquesta situació que ja se n’ha parlat molt avui i que en continuarem parlant hi ha tot un seguit de lliçons de què aquest
Govern també ha de prendre nota..., i que ha de començar a actuar.
Estic d’acord amb vostè, senyor Nadal, que la gestió de
l’obra pública s’havia d’haver qüestionat més fermament des del desembre de 2003. Vostè ho ha dit aquest
matí. Caldria haver iniciat abans aquests canvis, ser
molt més ràpids amb canvis que són del tot necessaris.
No s’havia de mantenir, conseller Nadal, l’herència del
passat. Era massa feixuga. Vostè n’era conscient, i per
això ara ens sembla molt positiu que vostè continuï les
reformes –«continuï», dic, que ja les havia començat–
en la contractació, en la gestió i el control de l’obra
pública. Però vull deixar molt clar que, des del nostre
punt de vista, s’havia d’haver començat abans i amb
més contundència. No podem tolerar moltes de les herències que ens ha deixat l’antic Govern de Convergència i Unió.
I, a més a més, hi volem participar, en aquests canvis.
A més a més, ja n’hem fet, de canvis, en altres empreses que tenien una situació semblant, com, per exemple, Adigsa, no?, que ja hi tirem endavant, ja s’hi han
tirat endavant, reformes per què es publiquen, sense cap
tipus de problema, el preu d’adjudicació d’una obra i el
de liquidació. Així es veu claríssimament què és el que
es fa, com es fa i fins on es pot arribar. Transparència,
transparència i més transparència, perquè la gestió pública no admet que s’hagi d’amagar absolutament res,
i per nosaltres això també és prioritari. I això continua
essent parlar del Carmel.
I també, per nosaltres, hi ha una altra lliçó que hauria
d’aprendre el Govern i que, de ben segur, n’ha pres
nota, en tota aquesta situació: millorar la capacitat de
resposta a emergències d’aquest tipus, que potser no ha
estat tan ràpida i efectiva com hauria d’haver estat. I em
sembla que aquest és un element també a tenir en
compte i poder reparar. No només en aquesta, sinó en
emergències semblants que ens poden sortir, necessitem, el Govern necessita, un dispositiu molt ràpid,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
54
doncs, que hi pugui fer front, tot i que, hi torno a insistir, al llarg dels dies aquest dispositiu s’ha fet ferm, fort
i, a més a més, molt eficient en col·laboració amb
l’Ajuntament de Barcelona.
Hi ha una qüestió que no compartim, senyor Nadal: no
compartim la seva decisió de deixar que els tècnics de
la direcció de l’obra o de l’UTE signin documents acreditatius. Ells han fet l’obra, no poden ser jutge i part.
Han de ser altres persones, altres tècnics, que signin
aquests documents que donen facilitat als veïns, perquè
és possible que nosaltres encara no comprenguem la
situació, és possible..., que vostè hi està molt més a dintre, però, a mi, em costa molt veure aquelles signatures
i darrere el director de l’obra de Geocontrol i TecCuatro, el de l’UTE, que, precisament, pot ser que en
algunes de les seves actuacions, potser, podran tenir
algunes certes responsabilitats; avui vostè ja n’ha insinuat unes quantes, en aquest sentit.
Jo crec que el Govern... Algú ha dit aquí que ja era
hora, o que tot just ara, em sembla que des de Convergència i Unió, es deia, han descobert els barris, o a través de l’actuació del Carmel han descobert els barris.
Home!, a mi, em sembla que no és del tot adequat dir
qüestions com aquestes, perquè el Govern de la Generalitat actual ja coneixia la realitat dels barris des de fa
molt de temps, sobretot perquè hi havia començat a
actuar. No és una retòrica per part meva, sinó que hi
havia començat a actuar a través de la Llei de barris,
una eina importantíssima, insuficient, potser, quant als
diners, és possible que n’hi hauria d’haver més, però,
en tot cas, sí que és eficient..., sinó que, a més a més,
s’ha actuat amb rapidesa. Mentre succeïa això del
Carmel, mentre es feien altres coses, el Govern continuava governant, com deia el president Maragall ahir,
perquè mentre passava això s’actuava amb rapidesa per
solucionar els problemes en el barri del Turó de la
Peira, a Barcelona, el de Mariola, a Lleida, o el barri de
l’Estació de Sallent, que és veritat que hi va haver persones aquí..., on, precisament, durant molts d’anys
–molts anys–, molts, massa, no hi ha aparegut ni el senyor Pujol ni la seva ombra, on durant anys, molts
d’anys, massa anys, allà s’han donat llicències per
construir en una zona totalment inestable i que el Govern de Convergència i Unió no hi havia fet res. Ni tampoc havíem notat la sensibilitat que ha demostrat el
senyor Mas amb el barri del Carmel, que hi estem
d’acord, evidentment..., no l’havia demostrat amb el
barri de l’Estació de Sallent, ni de bon tros. En canvi,
ara, se soluciona el barri de l’Estació de Sallent, el Turó
de la Peira, la Mariola, a Lleida, i, evidentment, també,
al Carmel es fa tot el que és possible i més.
I acabo amb dues reflexions: una, dirigida al Govern,
que estic segur que el senyor Nadal entendrà perfectament, i estic segur que aquesta, com que acabo, serà
una reflexió transversal, espero que a la resta de membres del Govern.
Miri, tots hem de ser capaços –tots– d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també
les econòmiques, que tenim per mostrar un respecte
extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions,
les de tots..., que tenim per controlar-la. La Terra es
mou..., la natura és molt important. Això ho deia vosPLE DEL PARLAMENT
tè, senyor Nadal, i això és un al·legat mediambientalista.
Això és un al·legat ambientalista, i aquestes són paraules que esperem que siguin també una lliçó per al Govern, no només per al barri del Carmel, no només per
a les obres subterrànies, sinó per a totes les actuacions
que es facin en el territori... De ben segur, si apliquem
aquest al·legat ambientalista que ha dit vostè, senyor
Nadal, segur que les generacions futures ens ho agrairan,
de ben segur.
I una altra –i acabo–, als veïns. Senyores i senyors veïns
i veïnes del Carmel, si us plau, des del nostre punt de
vista, o des d’aquesta tribuna deixin que els digui una
cosa. No dubtin ni un moment que estem al seu costat,
que no pararem fins a solucionar tots els seus problemes,
i, sobretot, si us plau, ens tinguin confiança.
Gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Molt honorable president, senyores diputades, senyors
diputats. Senyor diputat, és clar que era un al·legat ambientalista, de contingut ambientalista, però no estava
fet, en el moment que ho he fet i per què ho he fet, amb
aquesta finalitat. I a més a més, com l’he fet i quan l’he
fet, l’he fet naixent d’una reflexió que venia d’una geòloga prestigiosa, que en unes notes que havia preparat per a membres del Govern venia a dir: «Potser al
Carmel, entre l’opinió del professor Riba i la dels que
han mostrat una confiança il·limitada en el subsòl del
Carmel, hauria calgut un punt intermedi de sensibilitat
per saber que segons què s’havia d’haver pensat dues
vegades.»
De manera que, evidentment que tenia un punt..., no
era una evasió poètica, ni tan solament una disquisició
ambientalista contra els tècnics, com el senyor Puig en
algun moment ha volgut entendre. De cap manera. Jo
ara, quan vaig a l’Escola d’Enginyers, senyor Puig, dic:
«Aquesta és la meva escola.» Jo dic: «Jo sóc de lletres,
però ara aquesta és la meva escola.» De manera que ha
de quedar molt clar també que amb relació a totes
aquestes qüestions, tot plegat és molt delicat i molt subtil, i requereix justament d’escoltar tots els missatges,
de rebre totes les indicacions de tots els grups parlamentaris, d’assumir-les com a Govern i d’acceptar i
entendre que és veritat que calen a vegades canvis de
ritme, canvis d’escala, propostes radicals..., però li vull
assegurar una cosa, senyor Boada. GISA potser va esdevenir un monstre, però GISA són dues-centes persones, no més. És un gran aparell tècnic administratiu, en
la seva major part molt qualificat, que només espera
que s’acabi de completar un procés de reforma que
n’asseguri els processos administratius i de transparència. Però l’instrument és preciós i segurament no ens
podríem permetre de no tenir-lo, amb les reformes que
calguin, però li ben asseguro que pel que fa a la gestió,
al control de l’obra pública, al control dels comptes
públics i a l’eficàcia per a la realització de l’obra pública, GISA i el conjunt dels seus tècnics ha demostrat, en
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
55
aquests dotze mesos llargs de Govern nou de Catalunya
que ha sabut entomar no tot –no tot–, però sí un bon
grapat de coses que havien quedat malmeses..., o insuficientment abordades en situacions anteriors i que ara
anaven agafant vies de solució.
Per exemple –i el conseller de Justícia ho podria dir–,
la secretària general del meu Departament ho deia,
posant-se gairebé vermella després d’un consell tècnic
el dia que en el mateix moment que es comunicava la
notícia del Carmel, el secretari general de Justícia estava dient en el consell tècnic: «La gestió que ha fet
GISA amb relació als drets de superfície i a les adjudicacions dels edificis judicials, que havien quedat deserts en una gestió anterior, un cop n’hem parlat dues
vegades, ha estat exemplar i eficient.» I la secretària
general deia: «Home, fins i tot m’ha sabut greu, perquè
m’ha semblat que es produïa en un moment que no tocava.»
Però, qui diu això diu que anirem abordant el Pla d’autovies, el Pla d’edificis judicials, el Pla de comissaries,
el Pla de centres de salut i tots aquells centres d’educació que, pel sistema de dret de superfície, haurem de
compartir entre ICF Equipaments i l’empresa pública
GISA.
Naturalment, amb canvis en els gestors, amb més gerents d’obra, amb més directors generals, amb més òrgans de control i amb un lligam polític i d’auditoria
molt més garantit. Sens dubte.
I deixi’m dir també que al llarg del dia hem estat parlant dels veïns del Carmel, de l’atenció a les persones,
de tots els problemes del Carmel. I han anat sortint
noms diversos del govern i del govern de la ciutat, alguns presents aquí des de primera hora del matí. I si en
començar el debat jo no he saludat ni els veïns del
Carmel –que els he saludat només d’arribar, a l’escala–
i no he saludat tants i tants membres del Govern, secretaris generals o directors generals que han estat al peu
del canó sempre i als hotels, informant-los, ho vull fer
ara.
Perquè, per exemple, fóra una brutal injustícia que igual
com hem esmentat només una vegada –i ho hauríem de
fer deu– en Ricard Fernández, o Antoni Segarra, o la
Carmina Llumà, que no esmentéssim l’Oriol Nel·lo, el
Manel Nadal, en Joan Llort, el mateix Jordi Julià, en
Joan Delort, tots els comandaments dels Mossos d’Esquadra, en Xavier Casas, l’Imma, l’Elsa, i tots aquells
que a Boca Nord –a Boca Nord– s’han estat dedicant
hores i hores, dies i dies, matí, tarda i nit, i no han perdut el somriure a la cara –alguna vegada potser sí, alguna vegada potser sí–, que no els agraeixi en nom del
Govern tota, tota la feina que han fet. (Remor de veus.)
Els consellers ja els he citat aquest matí, no?, però pel
que fa a la resta de la gent, vull que quedi clar fins a
quin punt hi ha tanta, tanta, tanta gent que pensa en
vosaltres, treballa per vosaltres i no pararà (l’orador
pica amb el puny a la tribuna) de reunir-se amb vosaltres dematí, tarda i nit, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte o diumenge, fins que acabem.
I ho farem plegats, i arreglarem aquest problema, i
abordarem futures reformes d’aquest país, que aquest
país necessita.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Senyores diputades i senyors diputats, senyor diputat,
moltes gràcies.
El president
El senyor Puig demana la paraula...
El Sr. Puig i Godes
Sí, gràcies, senyor president, per al·lusions reiterades.
Una primera –i seré molt breu–, una primera reflexió
és: s’ha parlat molt de GISA, amb molts qualificatius i
amb moltes valoracions. No hi entraré a fons, perquè
donaria per, segurament, un ple monogràfic o una nova
compareixença. Només manifestar que ens reiterem en
la nostra convicció que l’equip tècnic i professional, i
que l’empresa en si, ha estat un magnífic instrument al
servei de la Generalitat i al servei del país, i que la seva
acció en inversió en infraestructures del país ha estat
sempre al nivell exigit per la societat, que hem estat
construint i que s’està construint en aquests moments.
I vull dir-ho perquè com que s’avancen..., i crec que
serà una de les víctimes, des d’un punt de vista de les
propostes de reforma i de revisió..., una de les víctimes
del que nosaltres entenem que no és el que hauria de ser
l’assumpció de les responsabilitats polítiques i no pas
els processos de reforma.
I la segona, per al·lusions, també, a algun diputat absent
en aquests moments... (Remor de veus.) Sí, per allusions a un diputat absent, em crec, senyor president...,
que puc al·ludir i al·legar al Reglament.
El president
Senyor Puig, acabi...
El Sr. Puig i Godes
Moltes gràcies.
El president
...i en tot cas, prego..., que estem al final d’aquest debat...
El Sr. Puig i Godes
Sí, volia fer referència a les insinuacions que, òbviament, des d’un punt de vista polític han estat retirades
pel president de la Generalitat, però que des d’un punt
de vista dialèctic s’han mantingut durant la resta del
debat. Les insinuacions i les concretes i específiques
mencions al tema de suposades comissions del 3 per
cent, que han estat reiteradament citades pels diferents
grups parlamentaris. Només vull dir –i no hi entraré,
perquè el president ja ha retirat el que ell havia dit–,
però sí que, el que vull dir és que qualsevol insinuació
en aquest sentit, o es porta allà on s’ha de portar, que és
a les instàncies judicials, o evidentment no poden quedar protegides per la inviolabilitat parlamentària.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Acabat el debat, doncs, aquesta presidència fa avinent
que per tal de donar compliment a l’article 124 del
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
56
Reglament, la tramitació de les propostes de resolució
subsegüents a aquest debat serà la següent. El termini
per a presentar les propostes de resolució acabarà demà
a les deu del matí. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les deu i deu. El
termini per presentar les propostes transaccionals serà
des d’un quart d’onze fins a les onze. La comunicació
als grups parlamentaris de les propostes admeses es
farà a les onze i deu i la comunicació a la Mesa de les
PLE DEL PARLAMENT
propostes de resolució que els grups parlamentaris
vulguin votar separadament s’hauria de fer a dos quarts
de dotze. La sessió per al debat i votació de les propostes començarà –es reprendrà, en aquest cas– a les dotze del migdia.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les nou del vespre i dos minuts.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
57
ANNEX
...\Barcelonès\elcarmel3.dgn 22/02/2005 14:12:49
Gràfic 1
SESSIÓ NÚM. 45.1
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
58
Gràfic 2
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�SESSIÓ NÚM. 45.1
4
4
6
0
11
11
31
31
0
31
1993
36
36
0
36
1994
48
1995
48
48
0
1998
118
118
0
118
1996
Anys
248
248
70
178
1997
259
259
84
175
1998
Nombre Obres Adjud. Edificació
1997
84
1999
95
2001
117
234
353
353
95
258
1999
373
373
97
276
2000
351
351
117
234
2001
TOTAL Nombre Obres Adjud.
2000
97
276
351
350
350
143
207
2002
2002
207
143
350
2003
254
272
530
526
254
272
2003
530
3
TOTAL Nombre Obres Adjud.
4
0
6
11
1992
0
1996
175
258
373
Nombre Drets de Superfície Adjud.
Total Nombre Obres Adjud.
1995
48
48
70
178
259
353
1
0
4
Nombre Obres Adjud. Edificació
1991
6
1994
36
36
Nombre Obres Adjud. Obra Civil
1993
31
31
118
118
248
Nombre d'Obres Adjudicades 1990-2004
Nombre Concessions Adjud.
4
1992
11
11
1990
1991
6
6
GISA
Import (Milers €)
Nombre Obres Adjud. Obra Civil
1990
0
100
200
300
400
500
600
286
-
-
286
128
158
2004
* Sense RAM
3.004
3
1
3.000
988
2.012
TOTAL
2004
128
158
286
Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
59
Gràfic 3
PLE DEL PARLAMENT
�PLE DEL PARLAMENT
0
723
8.418
8.429
5.952
10.987
6.674
10.806
12.736
15.987
Total Nombre Adj. Direccions
Nombre Adj. Direcc. Edificació
0
0
3
3
723
1994
5.952
16
16
8.418
8.418
1992
29
29
8.429
8.429
1993
Import Adj. Direcc.Obra Civil
1993
8.429
40
40
5.952
5.952
1994
1995
10.987
44
44
10.987
10.987
1995
1996
6.674
40
40
6.674
6.674
1996
349
211
138
15.987
8.105
7.881
1999
1999
8.105
7.881
345
150
195
16.642
7.117
9.525
2000
17.688
370
178
192
37.468
8.127
29.341
2001
2001
8.127
Total Import Adj. Direccions
2000
7.117
9.525
Adjudicació Direcció d'Obra Línia 9
157
95
87
153
62
66
12.736
3.314
4.648
10.806
9.422
1998
1998
3.314
6.158
1997
Import Adj. Direcc. Edificació
1997
4.648
9.422
-
473
293
180
25.485
11.274
14.211
2002
32.889
848
620
228
75.716
20.584
55.132
2003
2002
11.274
14.211
25.485
5.467
505
378
127
26.296
14.277
12.019
2004
2003
20.584
55.132
75.716
3.372
2.012
1.360
262.318
77.446
184.872
TOTAL
2004
14.277
12.019
26.296
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Nombre Adj. Direcc. Obra Civil
Total Import Adj. Direccions
0
723
0
Import Adj. Direcc. Edificació
1991
1990
1992
8.418
GISA
1991
723
Import Adj. Direcc.Obra Civil
1990
0
10.000
6.158
29.341
30.000
20.000
37.468
16.642
Imports d'Adjudicació de Direccions d'Obra 1990-2004
40.000
50.000
60.000
70.000
80.000
24 de febrer de 2005
Sèrie P - Núm. 36
60
Gràfic 4
SESSIÓ NÚM. 45.1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Debat general sobre l'acció política i de govern en relació amb l'evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l'expedient informatiu obert arran d'aquests fets (tram. 255-00002/07).
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Nadal Farreras, Joaquim
Mas, Artur
Puig, Felip
Benach, Ernest
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
El Carmel
Obres públiques
Catalunya
Barcelona
Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Diari de sessions del Parlament de Catalunya de la sessió dedicada a la crisi del Carmel.
VII legislatura. Quart període. Sèrie P - Número 36
Dijous, 24 de febrer de 2005
Sessió núm. 45, primera reunió
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de sessions del Parlament de Catalunya
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-02-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Debats
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2638/JoaquimNadal.jpg
d95cfb2180157e9d3232398d9d3c0592
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
52:07 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Joaquim Nadal i Farreres
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Nadal Farreras, Joaquim
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Alcaldes
Barcelona
Girona
Govern
President de la Generalitat de Catalunya
Estatut
Description
An account of the resource
Entrevista a Joaquim Nadal (Girona, 1948). Doctor en història i polític.
Va ser el primer alcalde de Girona (1979-2002) escollit democràticament.
Membre del PSC (1981-2015), del que en va esdevenir un destacat dirigent.
Fou diputat al Parlament de Catalunya per aquesta formació (1984-2012) i candidat a la presidència el 1995.
El 2003 és nomenat Conseller de Política Territorial i Obres Públiques i portaveu del govern presidit per Pasqual Maragall. En el mandat presidencial de José Montilla va seguir exercint la mateixa cartera, fins a la finalització d’aquella legislatura el 2012.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/195449594" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/195449594">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Joaquim Nadal i Farreres (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Arxiu Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Joaquim Nadal i Farreras del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-07-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall