1
10
1
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2602/19910110_EstatCiutat.pdf
33e005b06d5cc20ea1aede53e93fd149
PDF Text
Text
Balanç de l'any 1990
Una de les coses que he fet ha estat recollir totes
aquelles coses que no apareixen en el cos d'aquesta exposició que jo voldria al mateix temps densa i completa però no massa llarga i que tanmateix són molt importants i els les llegiré molt telegràficament perque
ens situem en el que ha estat aquest any tan pJural i tan
ple de coses.
Per començar, el 1990 ha estat I any del Pla Estratègic.
L'any del renaixement de Ciutat Vella perquè durant
molts anys aquí he anat amb molt de compte a no dir
més del que havíem de dir, i quan molta gent creia que
estava bé el que s'estava fent a Ciutat Vella i tot jo deia
qu~ estàvem empatant amb la misèria.
Es l'any del voluntariat i ba aparegut tot un moviment en aquest sentit. Es l'any de la consagració d Eurociutats. A Lió al maig se'n va fer la segona conferència
després de la de Barcelona. I és l'any del naixement de la
Lliga dels sis aquestes sis ciutats: Tolosa Montpeller
Barcelona València Saragossa i Ciutat de Mallorca.
És 1 any de les obres de l'aeroport que tècnicament
155
�Es l'any de primes úniques encara i de la fusió de les
caixes, del naixement de La Caixa de Barcelona perquè
n'hem de dir així. Esperarem un any a veure com va
encotillada com està en una llei que a nosaltres no ens
agrjtda però que és llei.
Es l'any de la coratjosa nova Universitat Pompeu Fabra.
És l'any de la rambla de Catalunya però també d'un
rosari de petits espais: el Fossar de les Moreres el Parc
de la Indústria l'Estació del Nord el carrer Circumval.lació el carrer del Foc, la calçada lateral de la ronda del
Mar, el Rec Comtal, la plaça de la Verònica els carrers
Tallers, Casa Groga Miquel Casablancas Barraquer
Sat)t Pau del Camp.
Es l'any de les clavegueres i els col.lectors perquè se
n'han fet al passeig de Sant Joan, al passeig Picasso a les
Drassanes, el desdoblament de la Riera Blanca que molta gent no en sap res però es de les coses més importants
que s'han fet aquest any. No hi ha hagut inundacions, i
toquem fusta, però recordaran que no fa gaire, quan a
Barcelona plovia poc de seguida la plaça Cerdà Sant
Pau del Camp, Poblenou Prim, Cartellà, Mineria i Cases Barates s'inundaven.
Ara un ara l'altre, depenent de si la pluja venia de
ponent o de llevant, sempre s'inundaven. Encara falten
un parell de by-pass per completar aquestes obres però
s'estan in_v~rtint, si no em falla la memòria prop de
20.000 m1hons en els col. lectors només en els que ha fet
l'empresa VOSA, que s'han fet més enllà de la Vila Olímpica i arriben fins a les Drassanes i pràcticament el carrer
Prim.
És l'any de la consagració de l'Olimpíada Cultural i
del Festival de Tardor, que l'any passat ni estaven consagrats ni havien tingut l'èxit que enguany han tingut, de
crítica i de públic, amb rècords d'audiència i exposicions
de gran èxit. Es l'any del Modernisme, del «Quadrat
d'QD>, i de l'exposició d'«El Modernisme».
Es l'any de l'inici brillant de la nova política de biblioteques, de col.laboració entre la Diputació i els districtes, que és òptima, començada amb la de Joan Miró
(Parc de l'Escorxador) i Josep Pallach (Sant Andreu). És
l'al}y del «Congrés de la Ciutat Educadora».
Es l'any del renaixement d'Iniciatives, que quasi havia
mort per una sentència judicial, que finalment va quedar
suspesa, de manera que hagués pogut fracassar i hagués
sigut lamentable; finalment, no és tan clar que la sentència última hagi de ser contrària. Però també és l'any del
refermament d'un Parc Tecnològic, i dels programes
«Barcelona Activa» i «ODAME».
És l'any del naixement de les noves torres de Barcelona, la Torre de Comunicacions de Collserola, les del passeig de Marina (oficina i Hotel de les Arts), i la de Calatraya, aquesta tot just començada.
Es l'any de l'aprovaciq de l'eliminació progressiva de
les antenes individuals. Es l'any de l'inici d'accions més
serioses contra el soroll; 7.000 motos hem detingut des
de l'estiu ençà, amb les noves ordenances i els nous dipòsits, un a cada districte, que permeten anar una mica
més a fons i ser una mica més durs en aquest tema. No és
l'any en que s'hagi engegat una bona insonorització dels
edificis, ni municipals ni privats, però ja hi haurà temps
de parlar-ne.
Es també l'any del redescobriment de la Barcelona que
es transforma per als barcelonins i les comarques. Els
fluxos de divendres a la nit ja s'equiparen amb els de
156
157
com diuen els enginyers, estan vençudes, és a dir que
s'h~ superat allò més difícil.
Es l'any de l'arribada a una taxa d'atur europea, el
8 %, inferior a la que puguin tenir ciutats importants del
continent.
És un any que va començar amb els pitjors auguris i
q_ue ha acabat amb moments tràgics però entremig la
cmtat ha sabut que l'èxit de la seva transformació estava
ass~gurat.
�diumenge al matí, i a més ja quasi es compensen.
És l'any d'uns plans d'habitatge que no ens satisfan,
uns plans que no van massa a favor dels joves barcelonins, perquè donen preferència a un tipus de costos que
en aquesta ciutat no es donen, i per tant privem que la
gent marxi on aquests costos baixos es puguin trobar;
són plans carregats de bona fe, però en el fons és dir-li al
jove barceloní que, si vol la prima que nosaltres li donarem, ha d'anar a buscar habitatge fora del municipi, cosa
que no ens satisfà. En tot cas, és un any en què es busquen solucions per a aquest tema, i algunes ja les comentaré.
És l'any de la consolidació de les publicacions municipals, de l'editorial municipal, com diu a vegades Maria
Aurèlia Capmany. L'any de la consolidació de «BARCELONA METRÒPOLI MEDITERRÀNIA», que ja porta disset
números amb una qualitat molt digna, d'una reformulació i millora de «BARCELONA 10», de la creació de la
llibreria de les Rambles, amb un nivell de vendes molt
considerable des del seu inici.
És l'any del començament d'una reconversió dels centres cívics, potenciant-los com a centres de trobada de
gent activa i punt de partida: viatges, visites a les obres,
intercanvis amb ciutats germanes, voluntaris, campanyes de neteja i vigilància, solidaritat, conferències de
nivell, creació de cooperatives i empreses, formació de
guies de la ciutat; és a dir, el centre cívic com a punt de
pa~tida i no com a lloc on només es va a descansar.
Es un any, i també ho hem de dir, en què hi ha una
colla d'obres i projectes que s'han parat. Per exemple, les
Arenes, el projecte de convertir-les en un recinte firal de
valor afegit, de qualitat; el Liceu; RENFE-Meridiana; l'esglèsia de Sant Gregori Taumaturg, que volíem i que encara no hem renunciat a treure d'on està i a posar-la a
l'espai de piscines i esports per recuperar una plaça de
certa dignitat; l'estàtua d'Alfaro, que s'ha perdut una
mica en el fons insondable dels expedients i que és un
magnífic projecte que esperem que algun dia començarà;
el restaurant de Miramar; alguns projectes d'Iniciatives
que hauran d'anar endavant, com el taxi-card o el ticketron, un sistema telefònic, senzill, de fer les reserves per a
qualsevol tipus d'espectacle; el Primer Cinturó, que ha
quedat parat al carrer Cartagena per un problema molt
gran d'expropiacions amb una companyia de serveis
públics barcelonina amb què no hem arribat a un acord
de preus i de trasllat del personal que hi té. O sigui, que
també hi ha coses que no «han anat», i cal dir-ho.
Des del punt de vista econòmic, és l'any de l'aparició
de problemes d'equilibri en el COOB. Amb el canvi actual del dòlar, ens juguem deu pessetes per cada cent, i, si
tenim contractes importants per 4.000 milions de
dòlars, doncs ja poden comptar el que ens hi juguem.
Però això no vol dir que el COOB no estigui generant un
excedent extraordinàriament important. U na cosa és
que hagi d'equilibrar la seva tresoreria d'acord amb els
canvis del dòlar pel fet de tenir contractes que els cobrarà en dòlars al canvi que hi hagi en aquell moment, però
també s'ha dit, per exemple en comparació amb Los Angeles, que aquesta ciutat no va invertir en fer estadis o
vila olímpica; ho van fer amb el que tenien perquè era
l'únic candidat, sense competència per organitzar els
Jocs, i van passar un referèndum en què un 95% dels
ciutadans de Los Angeles va votar en contra de gastar ni
un sol dòlar fiscal en els Jocs Olímpics, i per tant no es van
gastar. Aquests Jocs Olímpics tan especials van generar
un excedent de 250 milions de dòlars. El que el COOB està
fent guanyar, que està generant com excedent i que va a
parar al COI, és una partida, ella sola, de 280 milions de
dòlars. Poden fer-se una idea del volum de l'operació i del
seu èxit. A més, està creant un benefici de 340 milions de
dòlars, 34.000 milions de pessetes, que s'inverteixen a
Catalunya, bàsicament a Barcelona, però també a Granollers, la Seu d'Urgell, Badalona, ;Reus, Vic o Muntanyà,
perquè millorin les instal-lacions. Es a dir, el COOB, no de
158
159
�diners d'impostos, sinó de diners d'ingressos de l'operació olímpica, està invertint a Catalunya, i per tant millorant el nostre capital social, per valor de 34.000 milions,
cosa que Los Angeles no va fer. Això no treu que l'any
1990 estem tenint uns problemes d'equilibri de tresoreria
deguts al dòlar, perquè aquestes inversions, dòlar alt,
dòlar baix, no les deixarem de fer.
És l'any en què Barcelona ha fet un salt endavant important, més important que en tots els anys anteriors, en
«l'art de construir». Nosaltres tenim treballant aquí empreses internacionals molt importants, i això no només
vol dir una competència que potser ha fet baixar alguns
preus, sinó també que els nostres enginyers, els nostres
arquitectes, els nostres paletes, els nostres artesans estan
en definitiva aprenent a treballar amb unes tècniques
que en molts casos no coneixien prou. Tenim Bovis International i SOM a l'Hotel de les Arts; a la pota nord,
FOCSA treballant amb un ritme de despesa de 2.000 milions en dos mesos i mig, cosa que vol dir que l'obra s'ha
dividit en quatre i s'ha començat per quatre parts alhora;
si no fos així, no ho podríem acabar, i al febrer o març
del 1992, que és quan volem que acabin, acabaran. Tenim una constructora alemanya treballant a Diagonal
amb Numància, també amb uns graus d'excel-lència
molt significats. Hem tingut una tecnologia noruega
congelant el terra de l'avinguda Drassanes tocant a Colom, a sota del pas del metro, perquè el nivell freàtic
proper hauria fet esllavissar el terra.
Tenim cada vegada més empreses de servei a l'empresa constructora. Quan van començar les obres, el trasllat
dels serveis eren un autèntic malson, perquè sabíem que
el temps es perdria, no tant en l'obra pròpiament constructiva o civil, com en el desplaçament dels serveis, i
han aparegut moltes empreses -el mercat ha funcionat
molt bé- que estan en condicions de fer el trasllat de
serveis, no pel que té de problema jurídic, sinó pel que té
de tecnología material.
Tenim, controlant les tres-centes obres que es fan, una
empresa d'auditoria nord-americana molt important, Bechtel, el vice-president de la qual és l'antic secretari d'Estat nord-americà, Schultz, que va estar aquí i que ens està
informant cada quinze dies de l'estat dels projectes més
crítics. El que dic amb això és que l'obra no només quedarà en forma física de pedra o formigó, sinó que es produirà una cosa molt important en el cap de la gent, que són
les noves formes de treballar: en sabrem més.
També és l'any en què, segons com es miri, desgraciadament, els preus del sòl han batut tots els rècords. Hi ha
hagut accions prop de la Diagonal que, si no vaig errat,
han arribat a prop del milió de pessetes per metre quadrat. Ja sabeu que aquest és un tema que sempre m'inquieta i al mateix temps no; m'inquieta perquè això representa una determinada redistribució dels poders
d'ubicar-se en aquesta ciutat, i em reconforta en tant que
se m'està dient que aquesta ciutat la gent la vol, que és
demanada i que viure aquí val molt. D'altra banda,
aquesta és la base del nostre esforç fiscal, no ens enganyem; si nosaltres ens haguéssim llançat a fer aquestes
inversions i no haguéssim aconseguit que aquesta fos
una ciutat demanada, malament rai, perquè la riquesa
immobiliària i fiscal és la base sobre la qual hem de finançar l'esforç públic que estem fent.
Aquest any, doncs, és el de la gran transformació de la
ciutat. L'any del sacrifici més gran (tenim 70 quilòmetres de calçada menys per les obres i 150.000 vehicles
més), però també l'any en què la ciutat ha estat en condicions d'acceptar-ho amb més serenitat i l'any de l'existència, comprovada, d'un excedent de legitimitat moral
de la ciutat davant dels ciutadans. A més, l'any de l'ús
d'aquest excedent a fi i efecte d'obtenir la desitjada
transformació de determinats aspectes de la nostra vida
urbana, que feien de Barcelona una ciutat esquifida i
amb poques possibilitats de surar en un món cada cop
més obert i internacionalitzat.
160
161
�També el 1990 ens suggereix reflexions sobre l'activitat dels ciutadans davant les dificultats, la governació
d'aquest país, la jerarquia interinstitucional, la relació
entre administració i comunicació, la dimensió mundial
dels problemes que ens afecten cada dia, la ciutat com a
contenidor de problemes i com a educadora dels seus
habitants, la caducitat d'una certa Barcelona feta sense
ambició ni rigor, la capacitat que tenim de fomentar la
nostra llei, la Carta Municipal, i modificar la nostra qualitat de vida, etc.
Fa un any, evidentment, dominaven els elements de la
segona meitat de la dècada. Dominava l'esperit dels anys
de represa econòmica i social.
Tanmateix, el balanç del 1989 és el més complet perquè combina aquest esperit amb una maduració de la
inicial filosofia participativa i d'aproximació a la base
social, amb la formulació de la teoria del «domini del
territori» com a solució única dels problemes de marginalitat, degradació i injustícia.
La ciutat no és la creadora dels problemes urbans,
però té certament racons que permeten que els problemes de la humanitat s'enquistin, indrets on es potencia i
multiplica la desigualtat injusta, l'aïllament i la soledat,
paradoxalment. Hi ha racons de la ciutat que no es poden «llegir bé», que no s'entenen, i on, segurament, moltes d'aquestes xacres de la societat en comptes de curarse s'agreujen.
Com que és el lloc al qualla humanitat confia la solució dels seus problemes, impossibles de resoldre en l'idíllic ai1lament rural, té en si mateixa unes «raons d'existir» que s'han de vitalitzar contínuament.
Cal fer permeable la ciutat, mantenir les comunicacions a tot preu -les físiques, les culturals, les informatives, les socials- eliminar culs-de-sac, impedir les illes
dins la ciutat...
Per això, convé trencar dogmes i utilitzar tots els
conceptes en una lluita -sí, malgrat el desprestigi de la
terminologia antagonista del segle XIX-, una lluita pacífica per la supervivència dels ciutadans com a espècie i
de les ciutats com a espai dels humans.
No hi ha bons i dolents, del tot bons i del tot dolents,
en aquesta lluita singular. Com deia Havel a Barcelona
fa tres o quatre setmanes, el drac que hem de matar
(sants Jordis com som tots un moment o altre) el portem
a dins, és l'enemic interior. ¡Compte! No és el traïdor
-tampoc no hi ha traïdors en aquesta lluita-, sinó aquella part de nosaltres mateixos que no està a l'alçada de les
nostres pròpies ambicions més nobles.
El dogmatisme és una d'aquestes rèmores. El simplisme, la facilitat, la mandra, que ens porten a condemnar o
a lloar en funció de principis que mai no són prou universals.
El millor projecte no justifica una teoria. El millor
concepte no és fonament suficient per a un dogma.
Solament l'experiència reiterada, el contacte permanent entre autoritat i base, entre govern i medi, entre
projecte i entorn, ens poden dur a obtenir estratègies
sòlides i fiables.
I aquestes són les que vaig descriure fa dotze mesos: la
marginalitat es combat de prop. La inseguretat també.
Amb tenacitat, amb bona fe, deixant-hi la pell..., però
també amb autoritat, amb consciència sempre de la representació que es du a sobre.
El 1990 ha estat l'any en què les nostres estratègies
com a ciutat han obtingut la ratificació de la corporeïtat
de les obres; de l'esclat de les solucions que, com a
mínim, s'entreveuen, van prenent forma en l'horitzó
quotidià de la ciutat.
La gent s'ho creu. Els ciutadans comencen a tocar la
realitat dels projectes que durant una dècada es van somiar, imaginar, projectar, negociar, acordar, adjudicar i
realitzar.
I tot això es va fent material i tangible, setmana a setmana, mes a mes.
162
163
�Abans de l'estiu arribarem del Morrot a la Gran Via i
de la Gran Via a Mataró sense interrupcions. Abans d'un
més es podrà travessar el Segon Cinturó per l'avinguda
Pearson. Haurem de tallar la vella plaça Borràs per acabar la nova, però els ho asseguro: està avançadíssima.
Això potser no s'ha dit tant com s'ha dit les dificultats
que hi haurem de patir. Són tres nivells, és l'obra més
complexa de tots els cinturons, i tots tres hi són, està
realment molt avançada.
Els cinturons encerclen ja Barcelona, irreversiblement. Ciutat Vella i les Rambles es desvetllen a una nova
etapa històrica, diferent. La costa, de la Barceloneta al
Besòs, ha pres forma, la seva forma, que serà habitual
per a tots els que no han conegut l'anterior avinguda
Icària, ni la via del tren, ni les velles instal.lacions abandonades, ni entendran mai que Barcelona, per aquesta
banda, no toqués el mar.
Fa un any això era diferent. Ara és un moment únic.
Quan mirem aquests llibres magnífics que ara estan apareixent, com Retrobar Barcelona i la història del port de
Maria Aurèlia Capmany, o quan veiem l'exposició del
«Quadrat d'OD>, ¿no voldríem tots ser en el moment del
canvi que aquelles imatges descriuen? Doncs bé, ¿ara hi
som! ¡Visquem-lo! ¡Omplim-nos les retines d'imatges!
Collserola ja té seu, a Vil-la Joana, i la Torre de Comunicacions ens atalaia de forma contundent. L'anella
olímpica ha deixat de ser el lloc on la nostra afició a
l'angúnia es podia alimentar, per ser ara l'objecte del
nostre gust clàssic pel passeig, la perspectiva i la gran
construcció.
El Palau de Sant Jordi és la moderna «catedral», on
tota mena d'espectacles volen proclamar la pròpia capacitat d'atracció i, de fet, atreuen gràcies en bona part a la
màgia del contenidor.
Potser molta gent encara no s'adona que la màgia prové en gran manera del duet estadi-palau, obert i tancat,
clàssic i modern. Però tothom s'adona que la màgia té a
veure també amb el lloc, amb el mirador del Baix Llobregat i el delta a un cantó, i de la Barcino atapeïda a
l'altre, amb el fantasma de les agulles del Palau Nacional
fent de mitjancer dels espais, guardant a dins la riquesa
pirinenca del Romànic, tot plegat vigilat, des de fa ben
poc, per la magnífica estàtua europea, humanista, que la
ciutat de Brussel.les ens va permetre de reproduir en homenatge a Ferrer i Guàrdia i a la tolerància.
Tot això la gent s'ho creu. Vénen de tot Catalunya per
prendre possessió del seu Montjuïc, que evidentment depassa Barcelona. La història del Montjuïc -no per als
forasters però sí per a nosaltres- és la història de Barcelona, i és la història de Catalunya. Hi són els nostres morts,
hi ha el nostre millor art, el nostre esport i la pedra de les
millors cases de Barcelona. Hi ha el general Franco, discretament visitable en els soterranis del castell, en representació de tots els qui des de Montjuïc van fer la guerra
a Barcelona, la van bombardejar i van empresonar-hi i
executar-hi alguns dels seus fills. Aquesta és també -per
a molts- la màgia de Montjuïc que la gent entén.
Montjuïc és també el 1929 i el 1936, el Congrés Eucarístic i les inundacions i la decadència, l'abocador i les
barraques, i la fossa comuna, la pols i les esquerdes del
Palau Nacional i l'oblit de les dècades tristes.
Per això la gent de Barcelona n'entén la reconstrucció i
no hagués entès els qui volien uns altres escenaris ... i que
encara ara remuguen de tant en tant que hagués estat
millor una altra cosa.
Per això la gent entén l'alcalde, que s'entesta a fer-hi
arribar el metro, signe de civilització, d'accés i de vida
-la millor garantia contra l'abandó i la degradació. I dilluns, Mercè Sala signarà el conveni en virtut del qual el
metro, la línia 2, arribarà fins a Montjuïc.
A la història de Barcelona, la dissortada reinauguració
de l'Estadi quedarà com un intent poc reeixit, prematur,
de coronar la reconquesta del nostre passat, adobat per
una barreja d'interferències en la qual hi ha des de bona
164
165
�fe fins a una dosi d'imperdonable deslleialtat política:
una dosi no massa lesiva, però que a voltes segueix apareixen i marcant de forma negativa el nostre present.
Venturosament, als cinquanta anys de la mort de Lluís
Companys, hi hem arribat amb el Fossar de la Pedrera
constituït en magnífic homenatge a la seva memòria i
amb l'Estadi refet i ben viu. Allà on tants afectats per les
inundacions van haver de malviure, sota la tribuna, ara
s'escalfen els millors atletes abans de sortir a la pista.
Allà on Barcelona abocava les deixalles, ara hi ha el Carlos Pérez de Rozas de bèisbol. I, al costat, tancant l'anella, mirant a migdia, com les masies, l'INEF de Bofill que
jo esperava veure inaugurat a la tardor passada però q~e
serà com algunes altres coses, per l'any que ve. Entremig
s'aixecarà la torre de la Telefònica. Ahir em va confirmar el president, Candi do Velazquez, que l'obra va endavant, que en tenen els recursos, tot i que els ha costat
més diners dels que es pensaven, però que va endavant._
Entre parèntesis, el sistema que ha permès construir
tot això ha de ser per força un bon sistema.
I la gent ho sap. Per molt que lamentem les picabaralles d'un sistema institucional complex, tots sabem que
un sistema capaç de produir tot això es justifica pels
resultats, en quantitat i en qualitat.
I aquí voldria aprofitar per demanar als mitjans de
comunicació que s'arrisquin una mica més, que no es
refugiïn en la fórmula fàcil de titular diàriament desta:
cant el conflicte entre institucions, tant si és gros com Sl
és petit, i a fer editorials setmanalment vessant llàgrimes
sobre l'excés de conflicte. Jo demano que, almenys als
editorial als comentaris de fons en primera persona, es
comprometin una mica més i prenguin partit, és a dir
que corrin el risc d'equivocar-se defensant una solució o
una altra, i no només «suspenent» olímpicament els qui
no han sabut posar-se d'acord.
L'any 1990 és el primer en què puc dir, i ho dic, que la
misèria ha crescut menys que la riquesa a Ciutat Vella.
Us podeu imaginar l'escalf interior que això ens dóna
Per fi, tot i la conjuntura, molta gent demana francament per anar a Ciutat Vella. Poc a poc, la Casa de Caritat i el Museu, els projectes de la Universitat i de l'Institut Alemany, l'espai de Sant Pau del Camp, l'eix de les
Drassanes, els renovats carrers de Tallers, Rec Comtal,
plaça de la Verònica, carrer de la Palla, carrer del Carme,
etc., van teixint itineraris de qualitat a Ciutat Vella. Les
pensions insalubres i els meublés irregulars tanquen. La
Rambla s'anima. El frontó Colón retorna. El Principal
Palau s'endreça. Santa Mònica és una referència d'art
important. Nous hotels s'estableixen ... -¡i els japonesos
compren, però no el Palau Güell!-. El pàrking de la catedral mig s'acaba, i la Fira de Santa Llúcia hi torna. La
reordenació de tot 1' espai des del Portal Nou a la plaça
Nova fins a Santa Caterina i més enllà donarà una solució coherent a l'edicle del pàrking de Santa Caterina, que
molt probablement haurà de marxar.
Vostès preguntin a la gent i percebran un nou esperit a
Ciutat Vella, malgrat que aquest any ha estat dolent en
delinqüència pels efectes a curt terme de la reforma de la
justícia sobre la ratio empresonaments/detencions, que
ha baixat dramàticament. I ja es poden imaginar què
sent un policia quan això succeeix. I què sent el veí que
veu el mateix brètol punxar dues vegades la mateixa
roda: una abans i una altra després de la detenció.
Entenguin que l'alcalde de Barcelona ha d'estar enormement esperançat quan, després de molts anys de predicar-ho -l'Informe Socias va ser presentat al rei l'any
1985-, el congrés de la força política més important
d'Espanya es pronuncia a favor de la justícia municipal.
I entenguin també que, quan ens fan passar amb raons
en l'aprovació d'un text de la Carta Municipal que preveu -entre d'altres coses- aquesta justícia municipal
descentralitzada, l'alcalde de Barcelona, aquell dia, no és
la persona més feliç de la ciutat.
Durant aquest any hem avançat molt en la configura-
166
167
�ció de la nova Carta Municipal. Jo diria que està pràcticament enllestida i que ja només li falta el «Sau municipal» que va reclamar fa un mes un dels partits de l'oposició. El farem.
(Passem per damunt de les pressions excessives que es
fan sobre institucions del país perquè no col-laborin.)
Hi ha deu o dotze punts d'acord importantíssims, que
per si sols justificarien la decisió de formalitzar-los en
llei. Punts que jo vaig esmentar ara fa un any i que tenen
a veure tant amb qüestions de qualitat de vida com de
governació en el sentit estricte.
Nosaltres hem arribat a acords per determinar a l'articulat de la Carta que Barcelona era la capital de Catalunya, cosa que no era tan senzilla d'acordar com pugui
semblar, reservant per a l'exposició de motius que Barcelona és el centre d'una conurbació i una regió metropolitana, i d'una macroregió europea. També hi ha
acord d'incloure, en aquesta exposició de motius, la declaració que Barcelona és la seu dels principals òrgans de
les institucions de govern de Catalunya. Hi ha acord a
determinar l'escut de la ciutat. Hi ha acord a estructurar
l'organització municipal en set gran departaments o divisions, al capdavant dels quals hi haurà un càrrec electe.
Hi ha acord que la presidència dels districtes ha de correspondre a un regidor de l'Ajuntament, que podrà assistir a les sessions de la Comissió de Govern, amb veu,
quan s'hi tractin assumptes relacionats amb el seu àmbit
territorial. S'hi descarta l'alternativa que el Consell de
Districte sigui designat per les entitats i associacions.
S'hi admet, per tot els grups municipals excepte un, que
l'alcalde pugui sotmetre l'aprovació d'un acord concret
al procediment de moció de confiança, encara que limitant el nombre de vegades a utilitzar-lo en un mateix
mandat i les matèries que en puguin ser objecte. La competència de l'Ajuntament de Barcelona en matèria de
planejament urbanístic s'estendrà a l'aprovació dels
plans parcials i dels plans especials, punt d'una enorme
transcendència. Els immobles, les instal-lacions i les infrastructures de zones de servei públic, la titularitat dels
quals correspongui a d'altres administracions, revertiran
en l'Ajuntament quan restin desafectades del domini
públic. S'inclouran a la Carta els acords assolits en el
marc de la vigent Llei de Museus. S'hi descarta l'elecció
directa dels futurs jutges municipals i hi ha acord que
siguin nomenats pel Consell Municipal Plenari per majoria qualificada. S'hi acorda també que s'inclogui la
possibilitat que els jutges deleguin l'alcalde i presidents
del districte per a la possibilitat de celebrar matrimonis.
El cadastre i l'IBI han de ser de competència municipal, i
així ho ha de determinar la Carta. L'Ajuntament ha de
participar en l'impost estatal sobre la renda de les persones físiques i en l'impost autonòmic sobre transmissions
patrimonials.
Resten una colla de temes sobre els quals, és cert, encara no hi ha acord. El tema del subsòl, el de les subvencions i les desgravacions de donacions a fons d'art, el de
l'allargament del període de concessió de domini públic
per sobre dels cinquanta anys en els aparcaments, que
ens està limitant la capacitat de construir i vendre a un
preu de mercat els aparcaments que fem, el de l'establiment reglamentat de la Junta de Seguretat Local, presidida per l'Alcalde, el de la presència de jutges al costat de
l'administració en consells de caràcter consultiu i preventiu, el de la limitació del dret de revisió en casos
d'interès general, i el de la confirmació de la possibilitat
de l'Ajuntament d'actuar a través d'empreses municipals i mixtes en la producció privada de béns i de serveis
quan hi hagi concurrència d'interès general.
Tots aquests temes, però, estan prou madurs i no s'han
pas de començar de bell nou. Per tant, m'atreveixo a dir
que el corpus de la Carta Municipal està per aprovar, és a
dir que li falta realment la formalitat solemne i profunda, i segurament llarga, de discutir els punts pendents i
de formalitzar-ne la presentació.
168
169
�Se'ns podria dir: «Vostès han millorat la ciutat municipal, però han oblidat la ciutat real, on viuen i treballen
els tres milions de persones que formen la col.lectivitat
humana més gran, la ciutat de debò. Vostès han oblidat
que La Mina és filla de Barcelona i, per tant, el Besòs de
Sant Adrià també, d'alguna forma. I Ciutat Badia i Bellaterra, a Cerdanyola, i el Parc Tecnològic i les escombraries del Garraf, etc.»
Però la veritat és que no ens ho diran. Ja veuran. I en
tot cas sàpiguen que, de totes aquestes qüestions, amb
més o menys publicitat, ens n'ocupem. Jo he visitat La
Mina, vaig estar al Parc Tecnològic a principis d'any
-¡quina gran idea, quin gran començament, quantes
possibilitats de futur!-, he tingut el regidor d'habitatge
abocat en la solució dels habitatges del campus de Bellaterra -tot i que després la censura no el deixa sortir a la
fotografia -és així- i puc anunciar que avança la solució de la qüestió de la instal.lació de l'incinerador d'escombraries en terrenys propietat del port: el president
del port, que és un home que està dirigint el port cap a
una reconversió innegable, hi ha donat el seu acord de
principi. El Consorci de la Zona Franca és també conscient de la importància de l'afer. Val a dir que les institucions de l'àrea hi han actuat amb gran responsabilitat
per evitar que es podrís una qüestió que ha provocat
maldecaps a tot arreu -a Catalunya i a fora de Catalunya.
Ara bé, el necessari correlat de la corresponsabilització del port és una formal declaració per part nostra del
perill que correm de deixar que es podreixi una altra
qüestió que fa cinc anys vam deixar resolta i conclusa
per a sentència en el Pla de Costes: el de la canalització
del Llobregat:
a) el perill de desbordament del Llobregat de la seva
llera actual en cas de riuada -tenint en compte que no
està canalitzat des del pont de Mercabarna fins al marés real; s'ha d'evitar sense més demora;
b) el port ha fet el que havia de fer, que és formular el
seu Pla Director i les necessitats d'espai per l'any 2000 i
més endavant; els terrenys del polígon pratenc són estrictament necessaris per al creixement logístic del port. Si
no es pot o no es vol aplicar la solució del Pla de Costes,
que era desviar el riu per fer-lo baixar recte al mar des del
pont de Mercabarna i deixant el polígon pratenc al marge esquerre, aleshores cal assegurar al Port un accés a
través de diversos ponts l'esmentat polígon i, si és que
existeix, una solució de futur per al creixement de la
superfície d'aigua abrigada.
Altres qüestions poden esperar que les institucions
s'ho rumiïn i repensin, perquè no són prioritàries en el
calendari, però aquesta, pel que fa a la canalització del
riu i l'accés del port a la zona logística del Prat, és certament prioritària, i molt.
Com ho és la del desdoblament de la Fira al Baix Llobregat, que va proposar el Pla Estratègic. De fet, vam
perdre un any amb una falsa polèmica sobre els salons
que es perdrien el 1992 (no se'n perd cap) i la urgència
conseqüent i teòrica d'enderrocar un edifici com Les
Arenes, urgència que era tot menys autènticament i unànimement sentida. Avui veiem, després de l'enderroc de
l'edifici vermell de la plaça, que convenia, urbanísticament, mantenir Les Arenes. Per fi, també sabem quin ús
ha de tenir.
Finalment, s'ha plantejat l'autèntic problema: el de la
necessitat de doblar l'espai i no simplement fer un pedaç
enormement polèmic. S'han estudiat les alternatives -i
vostès ho saben, perquè n'he informat directament i personalment als directors dels mitjans de comunicació,
així com als presidents dels salons- i els estudis indiquen
que el més prudent, raonable i segur és el salt al Polígon
de Pedrosa, a l'Hospitalet de Llobregat, que permetrà en
l'horitzó ampliacions de més de 100.000 m. 2 , i de prop
de 200.000 m. 2 si cal, -espai miraculosament salvat fins
ara de la pura i simple urbanització densificadora. Te-
170
171
�nim, a més, una notícia molt bona, i és el trasllat de la
planta de butà.
En el rerefons de tots aquests problemes hi ha un factor polític, que és el de la distinta apreciació que es té,
des de l'òptica d'uns i altres, de la necessària coordinació
o interrelació entre Barcelona i l'entorn.
Hem estat, des de Barcelona, enormement respectuosos amb aquesta qüestió. Solament ens mou a actuar, a
través de canals legalment establerts, l'evidència de la
paràlisi de solucions en determinats moments. I també
la constància que, tant si fem com si no fem, se'ns dirà
que fem, com en el cas d'aquesta pintoresca acusació que
es fa a Barcelona de posar peatges al Maresme. La imaginació i l'astúcia no tenen límits en aquest país. En tot
cas, això resulta tan difícil de combatre que hem de preferir consolar-nos com a ciutadans de Barcelona constatant que, quan l'autovia del Maresme estigui enllestida,
pagarem la meitat per anar de Barcelona a Mataró, i els
de Mataró pagaran la meitat per venir a Barcelona.
Si els hagués d'explicar el que hi ha de cert en la relació
entre potes dels cinturons, ACESA, MOPU, la Generalitat
i l'autovia del Maresme -cosa que per altra banda molts
de vostès ja coneixen- perdríem el temps: és llarg, complicat, impossible de resumir i, com que no dóna la raó
ni la culpa maniqueament a l'un o a l'altre, sinó a tots a
l'hora, no agrada. (D'altra banda, fixin-se bé que he dit
potes dels cinturons i no cinturons.)
Així és, doncs, com Barcelona s'ha ocupat, sense tenir
el marc idoni per fer-ho, de les relacions entre el municipi i l'entorn.
I jo crec que els resultats, amb les excepcions que he
dit, són bàsicament positius.
¿Vol dir això que les coses ja estan bé com estan i que
renunciem a cercar aquest «marc idoni»? De cap manera. No m'allargaré ara en aquest punt, però aquesta és
una qüestió que queda pendent i oberta. No sal tres hem
proposat en els darrers mesos a CiU que, en el marc de la
Carta Municipal, la qüestió es limiti a una disposició
addicional que posi en mans del Consell Executiu, en un
període breu, sis mesos o en tot cas abans de les properes
eleccions autonòmiques, l'homologació dels àmbits i els
òrgans de govern de les entitats metropolitanes creades
per: la Llei del juliol del 1987.
Es un mínim que ens sembla fàcil d'assolir i que facilitarà tant la generació d'un clima de més gran confiança i
d'expectatives en aquest sector de la nostra vida institucional com l'acompliment de l'obligació moral que tenim de no aprovar un text de Carta Municipal sense fer
menció d'una qüestió cabdal per a Barcelona com és la
relació del municipi amb l'entorn.
No oblidem que cent vuitanta entitats han elaborat un
Pla Estratègic on es demana categòricament la creació
d'aquest tipus de solució per a la nostra conurbació.
Però no sóc gaire optimista en aquest punt. La capacitat de sacrifici i de pacte de la política d'aquest país,
curiosament, és limitada. Per tant, si en ocasió del debat
parlamentari que es produeixi al retorn del període de
vacances de la cambra no s'aconsegueix una via de sortida, anirem cap a l'aprovació d'un text de la Carta sense
disposicions addicionals d'aquest gènere, i deixarem
l'afer metropolità per al curs polític 1991-1992 i per al
debat de política autonòmica.
En realitat, els autèntics problemes de la Carta seran al
Parlament espanyol, on es veurà amb reticència que Barcelona es doti de solucions per a «ella sola».
De fet la Llei de Bases del Règim Local així ho admet.
Barcelona sempre ha tingut llei pròpia -excepte en períodes molt negres de la nostra història. I nosaltres oferim la nostra llei especial com a laboratori de lleis, més
general i sens dubte més difícil d'encaixar al gust de tothom. Històricament ja estat així i no sense resultats
molt notables.
Hi ha qüestions que no poden esperar tant. Una, la
més important, és la de l'aigua. El 1990 ha estat quasi
172
173
�l'any de les primeres restriccions des del període 195019 53 -plans de restriccions no aplicats se'n van haver de
fer el 1973 i el 1985. Sortosament, han estat encara poc
importants, però res no indica que no hagin de ser-ho
més en el futur.
Considerem les següents xifres.
La demanda d'aigua a Barcelona és d'uns 20m 3/s, i cal
considerar-hi la Regió I i encara més enllà, dels quals
16,7 corresponen a l'àrea metropolitana estricta de Barcelona, amb una estructura de consum del 66% urbà, el
24% industrial i 1O% agrícola. En l'àmbit territorial estudiat hi ha un equilibri precari entre la demanda i els
recursos disponibles. Es considera com a marge de seguretat la reserva del20 % dels recursos, i en el nostre cas el
subministrament es fa sense aquesta garantia, i això presenta un risc excessiu davant de qualsevol situació no
previsible. Les obres necessàries per a la millora del sistema d'abastament són les següents: finalització de la
conducció de diàmetre 2,40 metres des d'Abrera fins a
Sant Joan Despí que està prevista pel 1992 i que és feta
per l'Entitat Metropolitana; ampliació de la planta potabilitzadora d'Abrera per tractar-hi 6 m 3/s, amb una primera fase pel 1992 i una segona pel 1994, i que ha de fer
la Junta d'Aigües; regulació de la planta de tractament
de Sant Joan Despí, també per la Junta d'Aigües; presa
de Llosa del Cavall, una presa nova que ha de fer la
Direcció General d'Obres Hidràuliques; sanejament de
la conca del Llobregat i la conca del Besós i OsonaRipollès, amb data de finalització el 1998, per part de la
Junta de Sanejament; i sanejament metropolità.
En el cas que es portin a terme aquestes obres, es poden augmentar els cabals disponibles un 12 %. Aquest
increment, en condicions normals, fa possible la continuïtat de prestació del servei, en les condicions d'equilibri actuals, per un temps de deu a dotze anys.
Això no compta amb la introducció de processos de
reutilització, que ens donarien un marge de seguretat. Si
no s'introdueixen aquests processos, estem, en els
pròxims deu o quinze anys, en la ratlla de seguir estrictament la corba de necessitats, i tenint en compte que no es
produeixi una situació pluvial com la de l'any passat.
Aquest any no s'ha produït, i tenim un any per pensar-ho
bé. Si aquestes decisions no es prenen o es retarden, ens
trobarem amb una incapacitat important de donar sortida a les demandes de l'àrea de Barcelona.
Les solcuions són clares i estan planificades. No es
t~acta d'un període de grans investigacions, sinó de decisiOns.
En aquestes condicions, l'increment global del preu
brut de l'aigua (impostos inclosos) de més de 50 ptes. és
un dels fets més alarmants de la nostra perspectiva
econòmica pel 1991 , ja que haurem passat aproximadament de 150 ptes./m 3 a 200 ptes./m 3 •
U na de les equacions fonamentals de la nostra economia real s'està modificant dràsticament. I no tenim
prou confiança en les autoritats hidràuliques i la gestió
dels cabals i de les responsabilitats que se'ls confien.
De fet, l'àrea metropolitana, i ara l'Ens Metropolità,
va ser sempre partidària d'una política de moderat increment dels preus, per evitar que no es produís un excés de
consum per una retenció dels preus molt per sota del que
l'equilibri demanava. Ja saben que es va fer una reforma
en el sistema de facturació, fa una colla d'anys, a instància de l'A rea Metropolitana, en virtut del qual s'eliminava aquest bloc inicial de consum que es pagava sempre i
que permetia que hi hagués gent que pogués omplir la
piscina sense pagar perquè igualment havien de pagar
aquell bloc. De manera que es va penalitzar d'una forma
progressiva i racional el con,sum creixent. Però, tot i amb
això, no ha sigut suficient. Es discutible que el nivell que
s'assoleix aquest any sigui suficient -jo crec que és segurament excessiu-, però en tot cas ens diu fins a quin punt
és cert que aquí tenim una pedra a la sabata i un problema molt important.
174
175
�El tema dels serveis públics d'aigua, gas, electricitat,
etc., està adquirint l'estatura d'una de les principals causes de preocupació de la nostra comunitat ciutadana.
Jo vull dir clarament aquí, pels coneixements que nosaltres tenim, que les companyies en la nostra àrea són
bones i necessiten un clima de confiança per treballar bé.
El que no es pot fer és baixar la guàrdia de la inspecció, la
revisió i l'exigència per un companyerisme mal entès o el
desig de no aparèixer com a pitjors que en altres regions,
o ciutats, o països.
De l'exigència mútua, sobre una base de confiança
estricta, en sortirà hothom beneficiats. En concret, haig
de dir que el resultat de la reunió de finals de desembre
amb el president de la Generalitat i el president de la
companyia del gas va suposar l'assumpció de set punts
molt importants: més informació estadística, aprovació
d'una llei al Parlament per aprovar una assegurança automàtica contra els riscos d'una explosió de gas, cosa
que existeix amb la companyia de transport -jo vaig
entregar-ne el format de contracte-. Aquest és el camí
que se seguirà en el cas del gas, i hi ha un acord unànime
de portar-ho al Parlament, o, si és el cas, al Parlament
espanyol. I que estiguem coberts davant una situació
com la que ens trobem i que és dramàtica: els veïns
afectats per les explosions i que estaven en situació de
lloguer no tenen cap tipus de protecció, el contracte
d'arrendament queda resolt per la Llei d'Arrendament,
i el solar queda lliure per fer-hi nova construcció i posar-la lliurement en venda al mercat. Hem de garantir,
per sistemes una mica imprevistos, que es faci justícia, i
així ho estem tractant de fer, però seria molt millor que
aquest esforç es pogués fer sobre la base que els veïns
tinguessin a disposició una assegurança que els hagués
dotat d'aquest coixí finançer que també els permetés de
col-laborar en el que s'haurà de fer perquè les coses tornin a ser, no el que eren exactament, sinó el que la justícia ens demana que siguin.
En la mateixa reunió es van tirar endavant punts que
han costat anys, com ara les galeries de serveis, que tenen
una enorme complexitat perquè impliquen l'acord de la
ciutat i de totes les companyies i un cost financer molt
elevat., Es va acordar també que l'oficina tècnica creada
per l'Area d'Urbanisme de l'Ajuntament amb altres
companyies, i que està coordinant totes les obres de serveis públics que es fan a carrers de Barcelona, serveixi
perquè en aquesta mateixa ocasió la Generalitat pugui
dur a terme les revisions que hagi de fer.
Es va acordar també -i això és històric, perquè ha
costat molts anys- que l'esforç de l'Ajuntament per obtenir una cartografia del subsòl, que no és obligat per la llei
i que ha sigut impulsat per la bona fe i la pressió moral de
l'Ajuntament sobre les companyies, faci un pas endavant molt important.
Es va acordar també que els ajuntaments compliran,
en aquest cas el de Barcelona, estrictament l'obligació
que tenen, amb data 15 o 20 de maig, d'entregar puntualment els seus plans d'emergència a la comissió creada per la llei corresponent.
Per tant, com diuen a vegades els castellans, «no hay
mal que por bien no venga». Hem de lamentar el que ha
succeït, però cal dir que, d'aquestes situacions, se n'ha de
treure, a més de consolació a aquells que han patit més,
les lliçons que ens facin viure en una ciutat més segura,
una ciutat tècnicament més ben preparada per afrontar
aquestes circunstàncies.
Val a dir que aquesta reunió de treball va ser la primera que teníem el president de la Generalitat i l'alcalde
des del novembre del 1988, a part d'algunes de rutinàries que hem tingut pel Liceu i que tampoc no han servit
de gaire cosa, com saben molt bé.
D'altra banda, és cert que la represa econòmica ha
pressionat molt sobre tots els nostres circuits, privats,
públics, companyies de serveis: contenidors i xarxes.
Però, ¡alerta! Estic dient la represa econòmica, i no les
176
177
�obres, perquè de vegades es diu que les obres públiques
són les que han creat tot això, i no són les que ho han
creat. Les obres no han creat l'allau de cotxes al carrer,
tot i que han creat certament els setanta quilòmetres de
calçades tancades; tampoc no han provocat les explosions de gas ni les fuites d'aigua que pugui haver-hi, ni
els esllavissaments que s'hagin produït i que la gent, de
vegades d'una forma molt simplista, tendeix a unificar
com a resultat d'una ciutat que està en obres. En obres
privades, sí, en aquest cas: a Beat Almató i a la via Augusta hi ha hagut esllavissaments en obres privades.
D'altra banda, evidentment, quan hi ha obres hi ha més
probabilitats que es produeixin aquests accidents, però
l'Ajuntament el que ha fet és reaccionar ràpidament davant d'aquestes situacions, no només per tornar a posar
la situació in situ, sinó per crear, també en aquest cas,
una fiança molt important que hauran de fer les companyies que treballen al subsòl, per evitar que es puguin
produir situacions d'indefensió o de petites companyies
que fan obres de què no podran donar compte amb totes
les seves conseqüències, com semblava que es podria
produir en l'accident de Vallcarca o fins i tot en el de la
via Augusta.
Finalment, abans d'acabar i de fer un final de consideració global, m'agradaria fer una breu reflexió sobre temes de llenguatge que tenen a veure amb el que a mi em
preocupa més i que molts de vostès saben.
Nosaltres estem transformant la ciutat, i la gent ho
veu. Però aquesta transformació no és instantània.
L'ajust, com diuen els manuals d'economia, no és instantani. Hi ha un consum de temps, i en aquest consum
de temps la gent canvia: uns es fan grans, uns moren,
d'altres neixen, d'altres entren al mercat, com dic jo, de
la circulació de la ciutat. En tres anys, hi ha generacions
de joves que entren al mercat dels cotxes, les motos, de la
circulació en aquesta ciutat, mentre s'està produint
aquesta situació excepcional. I és possible, donada la du-
rada d'aquesta situació -tot i que des del punt de vista
històric és poquíssima, i hi ha gent que fins i tot ens
acusa de fer massa coses en molt poc temps-, que produeixi la cristal-lització de certs hàbits, sobretot entre la
gent jove, però també entre la gent adulta que reaccioni
d'una forma més desesperançada davant les dificultats
que hi ha.
Jo crec que nosaltres tenim l'obligació de demanar,
càndidament i també directament, a la ciutat que això
succeeixi en el menor grau possible. Que la gent s'adoni
que les obres es fan per circular millor, no pas per circular pitjor, perquè les obres que es fan són en gran manera
per a això, tot i que hi ha, entre d'altres, fins a setze grans
projectes culturals. I no podríem admetre que finalment
se circulés millor, perquè se circularà millor i hi haurà la
jerarquia de vies que estem creant amb tant dificultat, i
que, tanmateix, això cohabités amb l'existència d'uns
hàbits de disciplina molt pitjors que abans, de manera
que el resultat final no fos «tan millor», que el saldo, per
dir-ho d'alguna manera, no fos tan positiu com ha de
ser.
Aleshores, ens trobem amb la necessitat de demanar a
la ciutat que hi hagi aquest enteniment, no només als
càrrecs responsables de l'Ajuntament, sinó a tota la ciutat, i molt en particular als seus mitjans de comunicació,
que estan aplegats en aquest col-legi. I em trobo que moltes vegades en la utilització del llenguatge, de dos expressions neutrals respecte al contingut polític del que s'està
descrivint, n'hi pot haver una que sigui més conduent a
un judici formatiu per a l'opinió pública, i una altra que
sigui conduent a una situació de desesperança.
Hi ha expressions, per part de tothom, respecte a la
situació creada per les obres, que tendeixen a descriure
les dificultats com a impossibles de superar i produïdes
per una mena de mà invisible que mai no acabarem
d'entendre com funciona. Doncs no, nosaltres hem
d'explicar, una vegada i altra, que les obres es fan per al
178
179
�que es fan, que a més s'estan fent d'una forma racional,
que s'hi estan complint els terminis, que el que es busca
és justament un millor funcionament del sistema viari.
Es cert que hi ha tolerància durant les obres, però no
perquè estigui dictada, sinó perquè és una reacció humana del cos social, en aquest cas municipal. Ara bé, aquesta tolerància s'acabarà, s'està acabant immediatament
que una obra s'acaba en un lloc; allà on una obra s'acaba,
s'acaba la tolerància. Nosaltres farem un esforç molt
gran perquè això sigui entès així.
I demanem als mitjans de comunicació que ho tinguin
en compte. No els demanem que filin massa prim ni una
col-labonició amb unes determinades orientacions polítiques o imatges de la ciutat, sinó un esforç perquè a les
notícies tractem d'explicar les coses com són, o que la
barreja de notícies sigui una mitjana representativa de
les coses com són: una colla de dificultats molt grans i
una colla de realitzacions molt importants, encaminades
a la finalitat que he esmentat.
De vegades llegeixo expressions que m'hi fan pensar, i
no m'importen gaire, però vull fer l'esforç d'humilitat de
demanar a vostès que col-laborin, que col-laborin no més
enllà del que la seva professió els obliga, sinó justament
dins d'aquest àmbit; que col-laborin a explicar a la ciutat, en benefici de la ciutat, que les coses es fan com es
fan i per les raons que es fan.
Crec que, en resum, no es pt fer un balanç del 1990 ni
apuntar unes perspectives pel 1991 sense explicar el perquè de les obres. La gent vol obres i explicacions, serveis
i una explicació del servei.
Les obres es fan perquè Barcelona era una ciutat esquifida, amb la densitat més alta d'Europa, mancada d'espai per respirar i per circular ordenadament, i d'una pila
d'institucions culturals modernes. Les obres no es fan
perquè el trànsit vagi pitjor, les obres es fan justament
perquè el trànsit vagi millor. Ajudem, doncs, a recordarho mentre durin les obres. Hi ajudem ara perquè més
tard, primer, serà innecessari i, segons, ínútil. Innecessari perquè es circularà bé i inútil perquè ja hauran cristal.litat una colla d'hàbits.
La davallada dels hàbits de disciplina circulatòria
aquest any ha estat espectacular. Explicar el perquè de
les obres i el que cal fer mentres duren és estrictament
obligatori. A Barcelona no hi haurà problema circulatori
d'aquí a dos anys. No n'hi haurà, ho sabem matemàticament: setanta quilòmetres de calçades tallades aniran
tomant a posar-se en servei, quaranta quilòmetres de
cinturons i de túnels rebaixaran en un 15 % mínim el
trànsit actual al centre. La minva del creixement econòmic, diguem-ho tot, atura la fúria de creixement del parc
automobilístic, i la gent prendrà més habitualment el
transport públic. Aleshores, a Barcelona hi haurà dos
problemes: el de la indisciplina generada per aquest
temps d'obres, indisciplina que tardarem a amortitzar, i
el problema de l'aparcament, qué és un problema substantiu i propi.
¿Què pensem fer per resoldre aquests problemes? Augmentar les sancions i augmentar els premis, o, si volen, la
tolerància. Augment de sancions per a infraccions que
nosaltres considerem com a més importants, que són
aquelles que signifiquen intrusió en espais que no són
propis, és a dir que són infraccions d'arrogància, com ara
cotxes que es posen per on han d'anar els vianants, per
exemple, que van més enllà del que fins i tot pot ser
permès en una situació de tolerància -és el cas de la
«total vorera», que en diuen els guàrdies urbans, les quatre rodes a sobre d'una vorera, que, a més, s'enfonsa, es
gasta, es trenca i, en molts casos, amb perill per al funcionament dels serveis que hi van per sota: bona part de les
deformacions de les voreres i de les compactacions del
terra es deuen a la presència continuada de vehicles, de
vegades molt pesats, sobre voreres que no estan construïdes perquè els cotxes s'hi posin. A París passa el mateix, i
som dues ciutats que tenim tots els números perquè
180
181
�aquestes coses passin però no ho podem admetre. És tan
senzill i alhora complicat com això.
També són inadmissibles les invasions de cruïlla, les
infraccions de llum roja l'aparcament en carril de bus
i el terna dels sorolls, que és una altra invasió de la
pri adesa i la tranquil-litat dels altres. Nosaltres si cal
arribarem, i el regidor Joan Torres està permanentment en contacte amb la Federació de Municipis perquè no es produeixin accions isolades en aquest sentit,
a la proposta de retirada de carnet per als casos en què
no es respecta la llum roja i per als de motos circulant
per La vorera. Com deia una parella de sen ors grans
que ivien al carrer Amigó i fa poc ho vaig comentar
amb els meus companys regidors: «Senyor Maragall
ens tapen la porta aparquen davant de casa i l altre
dia un jove amb moto pert la vorera ens va tocar el
clàxon.» Hem arribat al punt en el qual no només hi ha
la invasió de l'espai que no és sinó la reclamació de
propietat sobre aquest espai i la ciutadania amb
l'Ajuntament reaccionem o ens serà realment difícil
tornar a posar la situació a l'estat inicial en un moment
que, paradoxalment, el sistema de circulació estarà
funcionant molt millor. Per tant, jo demano aquí un
esforç molt especial, i anirem endavant en aquesta
línia.
Nosaltres, és clar farem més coses per resoldre
aquests problemes: obrir els nous cinturen i els carrers
que ara estan en obres construir vint-i-nou nous grans
aparcaments (van signar un crèdit mastodòntic amb
bancs i caixes justament per a això una inversió que
porta el pa sota el braç i que no li costa diners al contribuent) modificar eJ planejament i les ordenances en
quatre sentits.
·
Per començar qualificar sol metropolità per a grans
pàrkings de dissuasió un sòl que ara no ho està.
Desprès alterar le normes urbanístiques per augmentar la ratio entre places de pàrking i número d habitatges
per cada edifici, tot i que ja sabem que això està succeint
de forma espontània.
Si parlem amb un promotor, els que construeixen,
sin poden, fan deu habitatges i trenta places d'aparcament, perquè hi ha més mercat per a les places d'aparcament. Però imaginin que poc que representen els
pocs habitatges que es fan sobre el total de l'estoc dels
existents i que estan habitats per famílies que fa deu
anys, o no tenien cotxes o en tenien un, i ara en tenen
un o en tenen dos, a més de la moto del noi que abans
no tenien. L'espai físic ocupat pels mitjans de locomoció dels barcelonins de l'any 1980 a l'any 1990 s'ha
més que doblat, i no hi cabem. Per tant, hem de fer un
esforç molt gran per aconseguir, no ja que l'Ajuntament faci més aparcaments, sinó que el mercat, una
força més potent que el sector públic, acabi produint
les places d'aparcament que en definitiva fan falta a la
ciutat. A Tòquio, ho han solucionat obligant que tot el
que es compri un cotxe disposi de plaça d'aparcament
per a aquell cotxe, cosa que nosaltres, legalment, de
moment no podem fer. Arribarà un moment, tanmateix, que per la força de les coses la situació serà pràcticament la mateixa, i ara sé que escandalitzaré. Comprar un cotxe potser val dos milions de pessetes, i una
plaça d'aparcament en costa tres o quatre, de manera
que a Barcelona arribarà un moment que no es podrà
comprar un cotxe per menys de sis milions de pessetes.
Aquesta és la situació real, i la gent s'espanta quan se li
diu, però de fet ja estan actuant com si haguessin de fer
aquests càlculs. Em diran que això fa Barcelona pràcticament inhabitable per a les classes populars, però jo
els diré que no, perquè això ja està passant avui, i el
problema de la gent, que ara està pagant amb grans
dificultats però que hi arriba, és que no som capaços
de generar l'oferta que equilibri aquesta gran demanda
d'aparcament. Com he dit, doncs, modificarem la normativa, i sé que en aquest tema hi haurà polèmica com
182
183
�va passar amb el pla d'hotels, tot i que espero que
menys.
Tercer estimular fiscalment i normaüvament 1ús a
precari de propietats abandonades o lliures per a pàrking; fàcil de dir i difícil de fer.
I fmalment estimular la construcció de parkings en alçada.
Els nombres canten i si no és així no hi cabem, a
menys que fem forats a terra pertot arreu que no els
volem fer i que a més no es poden fer perquè com he elit
les obres que es fan de nous habitatges no són tantes
sobre l'estoc total de 600.000 habitatges que té la ciutat.
De manera que s han d'estimular els pàrkings en alçada i
que a més tinguin la dignitat arquitectonica que en
aquesta ciutat exigim per a un edifici que es vegi. Hi ha
hagut un concurs molt important en aquest sentit, que
ba estat guanyat per dos projectes magnífics, un d'ells de
José Luis Mateo per a un edifici al final de la via Augusta, i a mi m agradaria veure que aquests projectes realment van endavant.
Nosaltres no descartem i n he parlat a fons amb el
regidor de circulació limitacions severs a la velocitat de
circulació màxima. En aquests moments els tècnics estan aconsellant els cinquanta quilòmetres per hora de
màxima a la ciutat. No descartem arribar a una xifra a
l'entorn d aquesta, perquè limitar la velocitat en una ciutat d'aquestes característiques no significa limitar-ne la
velocitat mitjana no vol dir que s'arribi més tard. Si
estan familiaritzats amb els sistemes d'ajut a la conducció en autopistes d'acessos a les grans ciutats veuran que
aquests indicadors el que fan bàsicament és reduir la
velocitat punta dels vehicles que s'estan acostant a la
ciutat per evitar els efectes «acordió» i conduir el mateix
nombre de vehicles en el mateix temps i al mateix lloc
però amb menys accidents, amb menys tensió. Per tant,
quan diem que posarem límits a la velocitat, no estem
dient que volem que la gent arribi més tard, sinó que
volem que la gent circuli més tranquil.la. I, naturalment,
que la gent agafi més el transport públic, perquè sàpiga
que agafar el cotxe no vol dir poder anar a vuitanta
quilòmetres per hora.
No descartem, per després de les eleccions, convocar
un referèndum, si les mesures que ara apliquem i les
progressives facilitats a la circulació no provoquen una
millora nítida. Ara ja anem sabent les preguntes escaients que caldria formular. Si tot va molt bé, no caldrà,
però seguirem investigant aquest punt i col.laborant
amb Eurociutats per trobar solucions comunes a nivell
europeu; tampoc no volem anar sols en aquesta aventura, que és una aventura complicada. Volem una ciutat
més tranquil.la, amb un trànsit més jerarquitzat, i per
això fem les obres; amb menys soroll, i quan dic soroll
vol dir menys sirenes, menys tubs d'escapament oberts,
menys motos sorolloses· amb més espai per al transport
públic; mens vies ràpides a nivell pel mig de la ciutat, i si
fem els cinturons és perquè Aragó la Gran Via i la Meridiana deixin de ser autovies fàctiques.
Necessitem més sensibilitat legislativa i de mediació
en aquest tema. Ens han tret el cep, que era una figura
antipàtica però que és molt eficaç, i la seva desaparició
ba tingut uns efectes negatius· no és que a mi m agradi o
no m agradi, però tenia la seva eficàcia. o estem tenint
la sensibilitat legislativa adequada tot i que als estats i
als parlaments es parla molt de millora de la qualitat de
vida de les grans ciutats.
Quan dic més sensibilitat legislativa no vull dir gent
exercitant des de lluny a través d'un text legal, vull dir
gent més sensible en el sentit de deixar més autoritat i
recursos al poder local per actuar amb eficàcia en els
temes que decidim a nivell estatal o europeu i que han
esdevingut problemes de civilització: el soroll el trànsit
la inseguretat, la degradació del habitatge antic, etc.
El que hem anomenat a vegades els tres paquets de
qualitat de vida i el gran problema etern de la desigualtat
184
185
�no el resoldran sense una difícil combinació de creativitat i de contenció els poders més alts. Potser Europa en
ser un poder més llunyà i conscient de les limitacions
dels poders nacionals tindrà menys pretensions de substituir la ineficacia del sistema per un excés de sensibilitat
a distància que tampoc no ho arregla tot. Nosaltres aquí
a Barcelona ens brindem per explicar la nostra apassionada però pacient lliçó de les coses que hem viscut en
transformacions duna ciutat que dubtava entre 1 ensopiment i el salt endavant, i que va optar per aquest darrer. La lliçó és la d un equip humà moderadament compacte -jo diria que extraordinàriament en vista de les
experiències d'altres nivells.
L'apassionament prodliit pel desvetllament de la ciutat ha superat amb escreix les lògiques diferències de
tarannà i ha imposat amb evidència els camins a triar.
La gratificació considerable que produeix la confirmació
considerable que produeix la confirmació del nostre
país de Catalunya com a país i com a cultura també ens
mou a nivell municipal tot i els sofriments que provoca
de vegades la identificació entre aquest redraçament de
Catalunya i determinats gestos polítics respectables
com a estrictament singulars.
En aquest moment, crec que no puc acabar sense referirme a la situació mundial. Els ciutadans de la Mediterrània no volen la pau ajornada vint-i-cinc anys més per
les presumptes ferides que alguns consideren justes. Tenim pressa per assolir una llarga treva que les guerres
anteriors no van fer més que potenciar com a desig i que
els nostres pares i avis ens han ensenyat a voler per sobre
de tot. Demanarem als estats que no ens facin fer les
guerres i a les religions que sobretot no les beneeixin.
Som conscients que per primer cop la pau esperada pot
derivar-se duna situació tan propera a la guerra com la
que estem vivint. Cap a nosaltres no ho descarta al
contrari. Només si el final del conflicte apareix com a
resultat de la imposició d'una voluntat autènticament
internacional, i no de l'habilitat o la força relatives d'uns
o altres.
Barcelona, en la seva condició de seu de la propera
treva olímpica i com a ciutat on s'aixecarà el centre ecumènic Abraham, vol posar-se al costat de les altres ciutats del Mediterrani en l'esforç per retornar al nostre
mar, bressol de la civilització i de les tres religions de
major incidència en el món, amb tot el poder constructiu
i fraternal que aquesta civilització i aquestes religions
tenen en la seva arrel. Ens unim en aquest sentit a les
paraules del president de la Generalitat al seu discurs de
final d'any, en el marc de l'amistat pel poble jueu, demanant tota la comprensió que es necessita per a la creació
d'un Estat palestí. Barcelona afronta el 1991, any definitiu per a la marxa dels Jocs del 1992, amb un renovat
sentiment de confiança. La confiança que ens marcava
fa un any, no a l'Ajuntament però sí a la ciutat, avui la
tenim tots dos. Els nostres problemes més greus ara no
són de capacitat de realització, ni tan sols de finançament de l'esforç, problema molt concret però enfocat
amb serenitat i solidesa suficients i que té en l'innegable
augment de la riquesa de la ciutat la millor garantia
d'èxit. Els nostres problemes són de qualitat de vida, de
creació de cultures més avançades de la prevenció, de
l'ús de l'espai ciutadà, de la cohabitació de diversos nivells de govern, d'educació. Està emergint una nova
cultura de l'educació que traspassa els murs de l'escola i
que trencarà poc a poc l'aillament escolàstic. Ha de
crear-se una cultura de l'ús més previsor dels nostres recursos, més tranquil-la, menys sorollosa, més racional,
més avesada a conviure amb la malaltia, la anormalitat i
fins i tot la inseguretat, justament per limitar-la amb parsimònia i amb tenacitat.
Aquest any 1990 ha mort, abans de Vidal Alcover,
l'entranyable Gato Pérez, lluny de la ciutat. Lluny de la
ciutat i en bona part alienat pel nostre excés de soroll i
d'arrogància urbana. Però la nostra ciutat s'està transfor-
186
187
�mant a fi de bé, no en tingueu dubte. Reivindicarà la
memòria de tots els que no l'han vista coronar aquest
periple complex i de vegades aparentment excessiu. Per
això nosaltres, des de l'Ajuntament tenim una arma que
és també una obligació moral: ensenyar la ciutat als visitants però també a nosaltres mateixos que l'estem transformant i de vegades en perdem la traça. Aquesta és la
consigna per l'any 1991.
Moltes gràcies.
Col.legi de Periodistes de Catalunya
Barcelona, 1O de gener del 1991
188
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1990
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-01-10
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències