1
10
4
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2786/1998_prolegCampNou_PM.pdf
39815e6a1689c4d35008c7ac29451603
PDF Text
Text
05/08 '98
16:17
©4846517
DIRECCIÓN
EL CAMP NOU
Hay tantos recuerdos. El camp de Les Corts, el pino donde "quedabas"
al salir, las sillas con asiento de esparto o de mimbre, dónde meter el
trasero entre mi padre y mi tío Gabriel. El problema era cuando se
internaba Manchón, el extremo izquierdo: que no lo veías porque la
grada de la tribuna no estaba bien calculada y todos tenían que
ponerse de pie, sobre todo si el pase largo de Kubala era muy pegado
a la banda. Mi equipo, el que me sé de memoria, es anterior a Kubala.
Es:
Velasco/Elías-Curta/Gonzalvo-Calvet-Gonzalvo/Basora-SeguerCésar-Florencio y Nicolau. Nuestro ídolo era César, antes de llegar
Kubala. Nuestros amigos, Basora y, más tarde, Gonzalvo III. La jugada
preferida: internada de Basora hasta el palo y centro atrás para la
calva de César, que masacraba el gol.
Todo esto quedó atrás con el Camp Nou. Allí no teníamos entrada,
íbamos a general, por ejemplo, a ver al fabuloso Wolverhampton.
Estábamos tan apretados que a uno se le ocurrió aquello de uQui
pogués posar-se el cul a la butxaca!" Pero el campo mismo se convirtió
en el primer espectáculo. Uegar tarde a los prolegómenos y el inicio
era perderse lo mejor, como en las salidas de Fórmula 1 o del Grand
Prix de motociclismo.
Más tarde me di cuenta, en el barrio de la Mina, de los costes de
aquello. (Creo que el Barca y Barcelona le deben como mínimo una
explicación y un esfuerzo especial, a ese barrio).
Antonio Franco es para mí un prototipo de ciudadano del Camp Nou.
Nació en un grupo periodístico que pronto hizo del fútbol un
componente cultural y no un vertedero de lágrimas aristocráticas.
Leeremos su "Camp Nou" como si nos sentáramos en tribuna -o en el
gol- antes de un gran partido.
PASQUAL MARAGALL
Hooi
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
03. Activitat creativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pròleg al llibre <em>El Camp Nou</em> d'Antonio Franco
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Type
The nature or genre of the resource
Escrit
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Esports
Futbol Club Barcelona
Camp Nou
Commemoracions
Description
An account of the resource
Pròleg al llibre escrit per Antonio Franco en motiu del centenari del club esportiu.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 100
Escrits
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/954/etapa_nova_catalanisme_1998.pdf
6be9de9cfc9bc20b9a1503d13d9865cf
PDF Text
Text
PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
L’etapa nova del catalanisme
Pasqual Maragall
1
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
L’ordre adequat de l’anàlisi és
Futur del catalanisme
Passat
Present
Què fer?
Avui és més clar el futur que el passat, el segle XXI que el segle XIX. Si comencem
pel futur acabarem entenent perquè el passat va ser insuficient. Es contra la llum del
projecte que volem jutjar els seus antecedents. Es més engrescador i més útil.
Al final farem una reformulació dels termes de l’anàlisi
* * * * *
El futur té dos noms:
L’Europa de les regions
La lleialtat federal
Avui ja veiem, al final del final del s. XX, de nou, la llum d’una Europa reconciliada,
primer, amb el seu rol en el món, i per fi, amb els dimonis del seu passat.
Europa va fer imperis que portaven nom de ciutat: Atenes, Roma, i després de nació:
França, Espanya, Àustria, Britània.
Per a fer-los va regimentar tot l’entorn nacional, eliminant-ne la riquesa i pluralitat, i va
uniformitzar grans conjunts de països. Van desaparèixer Escòcia i Bavària, Catalunya
i Alsàcia, Piamont i Savoia, el Ducat de Brabant i el Califat de Còrdova.
Ara anem cap a una Unió Europea respectuosa dels Estats que l’han creada però
inexorablement abocada per això mateix a privilegiar en la seva organització l’autèntic
ordre democràtic: de baix a dalt.
Europa no serà acceptada si no garanteix la proximitat de totes les funcions que
poden ser mantingudes, o millor encara, retornades, al nivell més baix.
L’emoció de la nova Europa unida -un nou sentiment de pertanyença- va lligada
inevitablement, com a raonable condició de la seva existència, a la saludable
desconfiança envers la distància immensa que estan prenent alguns processos de
decisió (els de defensa i de seguretat, els monetaris -que hauran de ser substanciats a
Brusel.les o Frankfurt i per majoria, sense vetos nacionals).
Des de Catalunya, una de les nacionalitats, de les cultures, que van perdre pes en el
procés brutal de formació de l’Europa del XVIII i XIX, veiem amb esperança, amb
gratificació, com la nova Europa s’anuncia més modesta i més atenta a la
subsidiarietat, al seu rol subsidiari respecte dels Estats, perquè això comporta de
2
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
forma inevitable i segura la conversió paulatina dels Estats en esglaons intermedis
d’un altre procés de modèstia i devolució, ara cap a les regions i les ciutats i municipis.
Es digui el que es digui, aquesta Europa federal neix d’una forma que la fa redentora
de les realitats nacionals i culturals oblidades per la història.
Alemanya, Àustria i de forma més dramàtica Espanya i Bèlgica, ja havien encetat
aquest camí pel seu compte. Ara són Gran Bretanya i Itàlia que s’hi aboquen amb
força i imaginació. A continuació seran tots els països de la Unió que hauran de
seguir el mateix camí. Inclòs aquells que pel seu tamany i homogeneïtat no encaixen
en el model de grans regions (Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Portugal i
Grècia) hauran d’acceptar la regionalització si més no per a entrar en peu d’igualtat en
les polítiques estructurals i en les estadístiques d’Eurostat.
El principi europeu de desconfiança democràtica, referit a la distància en la presa de
decisions, beneficia els poders locals. Són aleshores algunes regions fortes i singulars
les que tenen la temptació de defensar la re-nacionalització de les polítiques europees
a condició que al costat dels Estats s’hi asseguin les regions amb competències
legislatives o amb competències de caràcter estatal, curiosa paradoxa.
Paradoxa que no resistirà la força del moviment que està situant la majoria de les
decisions en la base del sistema: la societat i els poders propers. Aquesta força és
irresistible justament perquè capgira l’ordre de les decisions i completa així, 200 anys
més tard, el que la revolució francesa va encetar però no va culminar: la devolució del
poder a la societat. Aleshores ens vam quedar en la nació democràtica, que
substituïa, a través de la seva representació (l’ Assemblea Nacional) l’antiga
Monarquia i l’antic règim autocràtic. Però el preu pagat va ser molt alt: les minories
restaven subjugades, les petites nacionalitats oprimides, les cultures singulars
anorreades.
Ara quan llegim en les decisions de la Comissió Constitucional italiana (la Bicameral)
que la República (federal) italiana és formada per comunes, províncies, regions i estat,
i que tots ells no faran més que el que la societat no pugui fer ella mateixa; o quan
llegim que en el projecte laborista britànic per a Escòcia que “la transferència de
competències és tan ampla que el document només detalla les que seguiran sota el
control de Westminster: economia, defensa, treball, qüestions constitucionals i
embriologia i abort”, quan llegim aquestes coses sentim que una pàgina de la història
està essent passada, i que la llarga recerca per Catalunya de la seva autonomia i per
l’esquerra d’esdevenir el centre de les polítiques de llibertat, està convergint cap a un
punt proper i esplèndid en què Europa superarà el seu complex americà -entenc per
“complex americà” d’Europa la seva aspiració a ser una sola gran nació amb una sola
bandera i un sol sentiment, sense identitats locals o quasi-, i es reconciliarà amb la
seva pròpia diversitat interna negada per la història. I on la gent provinent de la llarga i
dramàtica marxa per l’esquerra cap a un humanisme sempre evanescent i de vegades
monstruosament autoritari, retrobarà el sentit original de la pulsió llibertària que
l’animava des de l’origen. Catalunya, autonomista i llibertària de sempre, pot respirar
tranquil.la.
Però ha de quedar clar que en aquest joc, en el joc de la proximitat, en el de la
construcció del federalisme europeu de baix cap amunt, no top-to-bottom sinó a
l’inrevés, només hi té entrada el qui té el carnet adequat: el carnet de la lleialtat
federal, la Bundestreue alemanya, la confiança de tots en el servei a l’interès general
per part de cadascú.
D’aquí que tinguin raó els qui matisen que la subsidiarïetat europea no vol dir només
proximitat, sinó proximitat amb responsabilitat. Es exacte. Responsabilitat en dos
3
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
direccions: una, que cadascuna de les parts ha de fer-se mereixedora de la confiança
de les altres en quant a la representació i així, en els Consells de Ministres europeus
de Cultura, el land alemany que toqui representa, per torns, a tots els altres (sabran fer
el mateix Andalusia i Euskadi que la Baixa Saxònia i Baden Wurtemberg?); i dues, que
algú ha de definir quan, per raons d’eficiència i/o d’equitat, convé més la distància i
l’arbitratge que la proximitat. Però, justament aquestes raons s’han de demostrar. I
no les contràries. La càrrega de la prova passa a dependre dels nivells allunyats. No
com fins ara, que tot el que fan regions i ciutats ha de ser aprovat pels Estats: tot el
que no està permès està prohibit. Ara estem passant a dir: tot el que no és reservat
(a l’Estat) està permès -com diu la llei italiana del 15 de març de 1997, en el seu art. 2,
tot el que és de l’interès general dels ciutadans d’un municipi o regió és competència
dels seus governants, inclòs allò que fins ara han estat fent les delegacions estatals
en el lloc. Només queda exceptuat allò que l’art. 3r. reserva taxativament a l’Estat. I
l’Estat i Europa es veuran generalment observats, quasi diria escrutats cada cop que
es reservin una funció.
És impossible ser europeista d’aquesta Europa modesta i subsidiària? Al contrari:
molts només serem europeistes d’aquesta Europa. Ja n’hem tingut prou de
patriotismes excessius.
* * * * *
A partir d’aquí, podem estudiar millor, i més assossegadament, el nostre passat.
En quin punt del segle XVIII els catalans comencen a actuar en interès propi i com ho
formalitzen? En quin punt de la revolució liberal espanyola, a Catalunya, hi ha una
escissió entre els que s’esveren de les conseqüències de la revolució i esdevenen
catalanistes porucs i aquells que converteixen el liberalisme en catalanisme i,
eventualment, en federalisme?
Quins esdeveniments del segle XX (Setmana Tràgica, 6 d’octubre, 19 de juliol, 15
d’octubre de 1940) marquen l’actitud del catalanisme fins avui?
Es donen les circumstàncies d’un retorn al sentiment prevalent en els curts períodes
que van de 1898 a 1909 i de 1931 a 1933? Estaria justificat de nou aquell optimisme
català: el del sentiment de pàtria, el del discurs de Cambó al Rei (1904), el del
pressupost de Cultura (1907/8), el de l’Avi indiscutible, el del “Visca Espanya” de
Companys?
Com reformular avui un sentiment de pàtria anàleg, de la mateixa intensitat i la
mateixa generositat? Com pot Catalunya posar-se davant els qui dirigeixen la
conversió d’Espanya en un estat europeu amb tots els ets i uts?
Sabem algunes respostes a aquestes preguntes.
Però abans no podem obviar -o potser millor: podem obviar però no podem oblidar
l’eterna discussió: si el catalanisme és popular (Pere Anguera) o és conservador (J.C.
Marfany); si és cert que Catalunya només pot ser cristiana o no ser; si qui tenia raó era
Macià o Cambó, si era Prat o Maragall, si Pere Corominas (engarjolat al 97 del segle
passat) o Josep Maria de Sagarra, si d’Ors o els modernistes, etc.
Més ben dit: ara podem per primer cop no obviar aquestes qüestions i saber que,
siguin quines siguin les respostes, vist els nostre futur, el camí seguirà. Que les
respostes no ens dividiran eternament
4
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
* * * * *
Algunes coses del present, sembren ja clares: Entre
“Catalunya és Espanya”
“Espanya és Catalunya”
“Espanya no és Catalunya”
“Catalunya no és Espanya”
Només queden en peu la segona i la quarta proposta. Les altres dues, les dels anticatalans: “Catalunya és - simplement- Espanya” o bé, “Espanya no és Catalunya”, és
a dir, Espanya és una realitat independent de les parts que geogràficament la
componen, han perdut vigència.
L’ambiciós “Espanya és Catalunya” que ja es va dir entre 1898 i 1909, i que es va dir
amb emoció i respecte i bones intencions, supera al separatista i utòpic i antipàtic,
“Catalunya no és Espanya”.
L’acritud del “ells i nosaltres” i el “nosaltres sols” deixa pas al moderat “Espanya és un
fet entranyable” i al més positiu “Escolta Espanya”.
Vivim un moment esperançat.
La dreta espanyola, de grat o per força, ha de ser o aparèixer autonomista.
Es cert que alguns (com Felipe González) ens alerten: “El retorn de finals de mandat
d’Aznar al castellanisme furibund i a l’espanyolisme més arnat està garantit”.
També és cert que uns altres diuen: “L’únic interès del PP en aquest mandat és
l’abrazo de Bergara amb els bascos... i els catalans que s’ho pintin a l’oli”. Però el fet
és que ara com ara la dreta espanyola ha de pactar amb els nacionalistes catalans i
bascos (i aquests amb la dreta espanyola, sobretot a Catalunya). El fet és que el
PSOE va traslladar el 25% de la despesa pública neta del centre a la perifèria
(bàsicament a les autonomies i per això va perdre eleccions a les grans ciutats).
I el fet és també que la confusió entre Generalitat i partit és tan irreversible que els
votants que només votaven a les eleccions legislatives estan avui decidits a votar en
les autonòmiques, perquè creuen (i en el fons no els falta raó) que és la Generalitat
qui negocia a Madrid les decisions de l’autèntic govern -pensen ells-, que és
l’espanyol. “No hay mal que por bien no venga”. En efecte, vivim un canvi de
perspectives.
* * * * *
Què hem de fer?
Federalisme i diferència o federalisme i igualtat.
- som diferents:en llengua,en història, en cultura, en dret, en política,
- volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres (nosaltres i ells)
- que cadascú triï si prefereix realitzar els serveis a casa (Mossos) o
que els facin des de Madrid (G. Civil)
Quan diem el mateix dret, volem dir que tenim dret a rebre el mateix servei bàsic per
habitant. El fet de ser més rics ens obliga a pagar més i ho acceptem, però no ens
5
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
obliga a rebre menys. Quan diem “el mateix dret” volem dir també el dret a rebre els
serveis des de la mateixa distància, el dret al mateix autogovern.
Com conjuminar diferència i igualtat en drets? Igualtat de drets a rebre des de la
mateixa distància la mateixa aportació en serveis per persona, i diferències existents
en quant a llengua, història i cultura, són dues coses que es poden casar per la via de
la opcionalitat. Quan la desconfiança respecte dels serveis centrals és més gran, en
les comunitats més diferencials, optarem per la substitució dels serveis estatals, i en
les altres optaran per la continuïtat, és lògic. La percepció de la distància és més
aguda en comunitats diferencials.
Però els catalans no hem de construir sobre el greuge el model d’Espanya que
proposem. No podem dir: “no volem que els altres no tinguin”. No podem dir: “si a
vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent
diferents”. Si “Espanya és una realitat entranyable”, quines entranyes són les dels
catalans que no volen pels altres el que volen per si mateixos? Més enllà del sentit
comú, que nega a determinades Comunitats Autònomes el dret a anomenar-se
raonablement nacions, perquè no ho són, els negarem també el dret a autogovernarse? Quin model d’Espanya fora aquest, basat exclusivament en la desconfiança per
molt justificada que hagi estat històricament?
De tant en tant haurem de recordar que el darrer President de la Generalitat executat
sumàriament per la justícia militar espanyola no és del temps de Cromwell o de Maria
Antonieta: és de fa encara no seixanta anys i havia estat elegit democràticament. El
President Tarradellas -el seu successor quasi immediat, amb l’interval d’Irla- ho va
recordar arribant a Madrid, l’octubre de 1977. No tenim doncs dret a l’acritud? El
tenim, si hem de jutjar comparativament a altres països europeus. La mort
d’O’Sullivan a Dublin és del primer terç de segle (1908); les dels líders democràtics de
nacions de l’Est europeu són posteriors (1945-48), però la nostra acritud no té
comparació amb la ràbia irracional que ha dut a algunes d’aquestes minories
nacionals als desastres interiors que coneixem. Tampoc a Catalunya s’ha donat,
afortunadament, el procés d’involució que ha dut del record adolorit a gestos
irreversibles d’odi venjatiu, com al País Basc, per bé que la frivolitat cruel i plena de
conseqüències amb que el general Franco va escriure negre sobre blanc en el Butlletí
Oficial de l’Estat que era obligatori odiar els guipuscoans i els biscaïns, no té perdó
(“las províncias traidoras” deia textualment). Però de nou, la mort de Companys
(conduït a Espanya pel Conde de Mayalde un cop la Gestapo el va detenir a Paris, on
romania per seguir prop del seu fill malalt) ens exonera de tota demostració de
credencials: tenim dret a l’acritud.
Però tenim també l’obligació -en interès propi i per respecte a tants de gestos
amistosos i positius des de la resta d’Espanya, encara que minoritaris sovint, en el
batibull i abraonament de la desconfiança i el sarcasme en relació amb Catalunyatenim l’obligació i el deure de liderar la recomposició històrica de tots aquests
sentiments en una Espanya democràtica, federal i europea.
* * * * *
Catalunya endins avançarem per les vies concretes d’un catalanisme constructiu, ple
d’empenta i de sentit comú.
Hem portat seny en el tema de la llengua, evitant que no es convertís en l’inici d’un
periòdic passar comptes malaltís, productor de sancions, prohibicions i obligacions
que finalment o no es compleixen o generen frustracions i reaccions negatives, molt
pitjors per a la salut del català que els problemes que s’havien volgut atacar. La Llei
6
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
del 83 s’ha de salvar com a tal, amb les modificacions que el temps obliga de fer obliga i permet- per tal que la llei segueixi sent una llei viva.
El LLIBRE BLANC de la Cultura ens ha de dir on som en política cultural -la columna
vertebral de la política catalana- vint anys després del Congrés de la Cultura Catalana.
Ha d’analitzar, per exemple, el paper de la dualitat cultura nacional-cultura civil en el
teatre, la música, l’edició, etc... Sense l’activitat dels ajuntaments i de l’esquerra no
hagués hagut ni Museus Nacionals -potser només el d’Història de Catalunya, i
encara... on l’haguessin posat?- però sobretot no hi hagués hagut altre cosa que
Museus Nacionals: ni Art Contemporani, ni Teatre Lliure, ni Picasso, ni Miró, ni
Tàpies, ni retrobament del Modernisme, ni CCCB, etc...
En el debat sobre la CULTURA POLÍTICA, que és altra cosa, referida a les regles del
joc de la política i als nous paradigmes de relació entre els individus, els pobles i el
món, així com els nous paradigmes econòmics i socials, haurem de participar en
plataformes obertes (promogudes per la pròpia Fundació Campalans, les fundacions
amigues Nous Horitzons, Encaix i Catalunya Segle XXI, i encara totes aquelles que es
preguntin honestament pel futur: Fundació Bofill, Fundació Joan Maragall, Fundació
Carles Pi i Sunyer, Fundació Utopia (J. García-Nieto), Museu de la Ciència, Fundació
Joan Miró, etc.), tant a casa nostra com a Espanya i Europa.
No és poc el que s’hi juga. Vint anys després del Congrés de Cultura que -a falta de
partits democràtics- va definir els conceptes i les polítiques públiques possibles i
necessàries a Catalunya, ara caldria una convenció catalana, o vàries alhora, que
definissin no les noves polítiques -ara ja tenim partits i Parlament, Consell Executiu i
Ajuntaments-, si no els nous interrogants, els nous temes, i el paper de la política en la
seva formulació i solució. Per descomptat, des de Catalunya: l’aportació catalana a la
re-situació de la política en la vida social.
Catalunya, segons mandat de les lleis, en mala hora aprovades al 1987, però lleis
vigents al cap i a la fi, ha d’aprovar la seva REGIONALITZACIÓ. Una de les habilitats
del catalanisme dominant ha estat la de congelar tot allò que era important i evident:
l’eix transversal, les rieres del Maresme, la divisió comarcal adaptada no al 37 sinó
successivament al 77 o al 87 o al 97, el II Congrés de Municipis de Catalunya (el
primer va ser el 1933 i va fer la Llei municipal republicana, no com ara, que s’ha fet la
llei deu anys abans del Congrés, suposant que hi hagi Congrés aquest any!),
l’abastament de l’aigua assegurat, el revifament de l’Ebre i el Pirineu, el desplegament
del Metro metropolità (valgui la redundància), la consolidació de l’aeroport de
Barcelona i del sistema aeroportuari català, el desviament del Llobregat (aprovat i
dotat pressupostàriament l’any 1986), la conversió de la Zona Franca i del Delta en la
gran Zona d’Activitats Logístiques del Sud d’Europa, la redempció del Besòs i dels
barris de la Mina i la Catalana, el Pla d’hotels de Barcelona, que es va tractar
d’impedir, la reforma del Liceu que finalment va cremar-se, el necessari nou Palau de
Congressos (aquí Madrid ens ha passat al davant i... com!), l’ampliació de la Fira, etc.
En comptes de tot això, punt per punt, el catalanisme conservador, poruc i maldestre
que ens ha dominat, ha enredat tots aquests temes: ha paralitzat la regionalització,
simptomàticament, re-enviant a Madrid el dil.lema en propugnar la província única i la
dissolució de les Diputacions -essent així que àdhuc la terminologia habitual ha
consagrat les 7 regions, administratives o estrictament planificatòries: Regió 1a. o
metropolitana, comarques interiors, Terres de l’Ebre, comarques de l’Alt Pirineu, etc.;
ha imposat una comarcalització abusivament conservadora, la del 37, al servei d’una
política partidària, d’oposició als alcaldes dels caps de comarca- sempre aquesta dèria
d’utilitzar les contradiccions reals per a inhibir tota acció, -com en la capitalitat de la
Regió 7- o bé crear contradiccions partidàries allà on no n’hi ha de reals; ha entrat en
una polèmica inacabable sobre el tram Cervera-Manresa de l’Eix Transversal i s’ho ha
7
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
pensat quinze anys abans d’encetar el tram Vic-Manresa; ha vist amb tota fredor i
passivitat com any rera any les rieres del Maresme es desbordaven, ha dividit el
moviment municipalista creant i mantenint una associació apart basada en la
desconfiança legítima dels municipis petits i negant-se a convocar el II Congrés per
por a una onada de sentiment d’unitat.
Aquest és potser un dels actes polítics més incomprensibles i inacceptables del
pujolisme, tot i que un dels més característics; ha fet unes lleis territorials contra el
territori, malfiades, suprimint o tractant de suprimir l’àrea metropolitana -prevista en
l’Estatut-, incautant la planta d’Abrera sense compensació, així com la de Cardedeu,
nacionalitzant la taxa de depuració, creant uns ens que han nedat en liquiditat no
d’aigua sinó de diners i han generat la desconfiança dels usuaris modestos, amb els
quals no s’ha sabut negociar ni explicar i modular el rebut de l’aigua (l’única ecotaxa
existent i autèntica!); ha abandonat les Terres de l’Ebre i les del Pirineu a la
inexistència legal, fent-hi algunes obres, si, però sense cap perspectiva de conjunt,
sense cap política entenedora i ambiciosa, que han hagut de personificar els alcaldes
ardits allà on n’hi ha hagut, com a la Seu i la Vall d’Aran, on s’ha nucleat un poderós
moviment de poders locals, juntament amb els Comuns d’Andorra i els municipis de
l’Ariège; ha promès l’oro i el moro als barris més apartats i necessitats de transport
públic massiu per a sortir de l’atzucac en que el govern s’havia ficat en signar el
conveni pel Metro de Montjuïc, i ara no han fet ni l’un ni l’altre!; ha especulat amb una
Fira al costat de l’aeroport oblidant l’aeroport i la necessària tercera pista, i ara és
l’hora que tenim tres períodes al dia (8 a 10 a.m., 5 a 7 p.m., i 8 a 11 p.m.) amb
saturació de vols -prop de cinquanta moviments d’entrada o sortida a l’hora- i per tant,
desviament de tràfic potencial cap a altres aeroports, just en el moment en què la
congestió aèria a l’Europa central du les companyies a cercar nous hubs o nussos de
redistribució en el Nord del Sud d’Europa, i just quan Barajas inverteix sumes ingents
per estar prest amb una tercera pista l’any 98; i encara el nostre catalanisme arnat de
la dreta no ha entès que Reus i Girona tindran vida i trànsit com aeroports si el Prat
n’atrau més, i no contra el Prat; ha deixat tots els temes del Delta del Llobregat en
mans d’una comissió multi-nivell sense lideratge i poc operativa, i això ho pagarem
car; ha oblidat el Besòs, sumant-se tard i poc als esforços que els ajuntaments van fer
amb Borrell, Ministre d’Obres Públiques, i escatimant els diners en un tema
indiscutible, en una de les llagues urbanístiques i socials, de política territorial, més
punyents de Catalunya; és més, van contribuir a fer el problema més insoluble quan,
des del govern, es va oposar als intents de l’Ajuntament de Sant Adrià i de l’Àrea
Metropolitana per a dignificar La Mina i La Catalana, arribant a l’extrem de patrocinar
un assalt deshonest i inútil a l’alcaldia de Sant Adrià des de la Conselleria de Benestar
Social i permetent que prosperés el procés indigne d’un especulador immobiliari recolzat en advocats i jutges que van fer la llei a Catalunya, mal que ens pesi, durant
una colla d’anys- contra els regidors democràtics, que han hagut d’aguantar ¡6 anys!
d’imputacions sense base fins a la seva absolució amb tots els pronunciaments
favorables.
Brillant full de serveis el del govern territorial de Catalunya, en aquests anys! Res a
veure amb la forta tradició del pensament i l’acció territorial del catalanisme polític i de
l’urbanisme barceloní des de 1860 ençà. Res a veure amb la Mancomunitat, amb les
Jornades Municipalistes que prepararen la via pel I Congrés de Municipis, amb la lleis i
decrets de la República, tan la Llei municipal com el Decret de divisió comarcal. Ni
una aportació genuïna. Si més no l’actitud digne de J.A. Solans davant certs intents
especulatius, però al preu d’una concentració inhumana i poc eficient del control de
qualitat urbanística. Passes enrera en relació amb el tímid però valuós urbanisme de
la transició (1967, Esquema Director de l’Àrea Metropolitana; 1974, Corporació
Metropolitana de Barcelona; 1976, Pla General Metropolità, encara vigent). Desastrós
urbanisme comercial.
8
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
Tot està per fer. Però tot està madur. Tornem a trobar-nos -qui ho podia imaginar- en
l’exaltant situació de fa vint anys, on tot estava escrit i tot per començar. Posem-noshi.
El nou catalanisme no són cabòries.
Haurà de començar perfilant el PLA
ESTRATÈGIC DE CATALUNYA, a través d’un sistema participatiu en la definició dels
dos, tres, quatre grans objectius que Catalunya acara avui, i el desgranat d’objectius
instrumentals que hi convinguin, així com el sistema de responsables del seguiment
en la seva consecució.
Les Universitats que són tot i els seus problemes de finançament i manca d’agilitat un dels sectors amb més potencial projectiu de la vida catalana, les institucions
empresarials, els sindicats i les Cambres de Comerç -que intel.ligentment
s’agermanen cercant la talla mínima, com és el cas de les dels Vallesos i el Bages i
l’Osona-, les ONG’s més significatives, les entitats culturals i esportives, la gent
d’església i de confessions religioses, de fundacions assistencials, etc., hauran de
posar-se a treballar per a fer bo, a nivell de Catalunya, el triangle ciutat-universitatempresa que en el nivell municipal, comarcal i metropolità ha donat ja el seus fruits i
ha adquirit una bona experiència operativa.
Sens dubte els temes de la qualitat (qualitat en els serveis i productes, en
l’administració pública i en les empreses) i del poder polític, econòmic i mediàtic i
comunicacional, estan en el centre de les nostres preocupacions. Els temes de
l’equitat, genuïnament progressistes, no poden ser sacrificats i s’han de reformular a la
llum de les noves circumstàncies.
Però ha de ser l’esforç concentrat, ben programat i flexiblement desplegat de les
forces vives de Catalunya, en el marc determinat pel Parlament i amb sanció final
d’aquest mateix, que perfili i concreti cada un dels temes i objectius específics de
l’acció catalana.
Si la majoria parlamentària no s’avé avui a aquest acord, nosaltres, des de l’esquerra i
el centre, hem de començar a treballar igualment. Com va fer l’Assemblea de
Catalunya fa quasi trenta anys i el Congrés de Cultura en fa vint.
Qualitat, potència i equitat són fites de vegades contradictòries. Caldrà triar. Pot
semblar que Catalunya viu millor (qualitat), però pot ser que no estiguem preparant les
bases futures d’aquesta qualitat diferencial: avui s’inverteix més públicament i
privadament al centre que a Catalunya. I no diguem a Brandenburg o el triangle
Londres-Lille-Brussel.les o inclús Lió-Ginebra-Torí. Ens podríem despertar d’aquí
cinc-deu anys amb un ulterior retardament referent a les infraestructures i fins i tot a
les mentalitats i les organitzacions. Haurem viscut relativament bé, però començarem
aleshores a viure relativament pitjor.
Potser haurem de sacrificar alguns aspectes aparents de la qualitat (una certa
privacitat tranquil.la, determinats aspectes de l’anomenat “assossec” mediàtic) si
aquest és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà ha estat
sempre confortable però a la llarga tràgica. El silenci pietós, el respecte sacralitzat
pels valors unitaris, el “no gosar”, el diferir o no anar de dret al cor dels problemes... tot
això ens pot perjudicar.
L’aliança del centre liberal i l’esquerra catalanista és aquí de tot punt necessària.
Per exemple, és difícil d’imaginar com Catalunya pot competir amb altres àmbits si no
disposa de mitjans de comunicació que ultrapassin l’audiència dels sis milions
d’habitants, o a tot estirar els deu milions de catalanoparlants, davant uns altres, aquí
9
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/103
al costat, que n’abasten cinquanta milions o tres-cents milions. Si ni tant sols hem
arribat a convèncer del tot els valencians que parlem la mateixa llengua, en diguin
valencià o català! Potser justament per l’encaterinament que hem demostrat en que
ens acceptessin el nom més que la cosa. En aquest camp hi ha avui grans
esperances i hem de reconèixer que el pujolisme s’ha mogut aquí amb prudència i
astúcia alhora. Veurem.
* * * * *
Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa
forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa
legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perque és la de la nostra moneda, la
nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats
entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap abaix.
De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem.
Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”,
activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses
i de les ciutats com a base de civilització-.
L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha
de consolidar la seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu
federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial.
Hem de fer el partit d’Europa, d’aquesta Europa.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'etapa nova del catalanisme
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Acció política
Federalisme
Europa
Campanyes
Eleccions
Description
An account of the resource
núm. 103, 1998
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Source
A related resource from which the described resource is derived
Papers de la Fundació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Publicat a la col·lecció de papers de la Fundació Rafael Campalans. Recull les reflexions de Maragall sobre el futur de Catalunya i de la proposta de moviment de centre-esquerra ampli que estava disposat a liderar des del PSC el 1998, tornant de Roma.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/579/llibre_quepensaPM.jpg
99de6c245fd9b59c67a38513207b091b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Què pensa Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Àlvaro, Francesc-Marc, 1967-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Dèria
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Llibre-entrevista resultat de la curiositat per descobrir i explicar què pensa en Pasqual Maragall sobre la seva activitat política, la seva dimensió humana i l'actualitat, en general.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/578/llibre_gotaMalaia.jpg
5c66c093e3ec75e60ef4d76820c9ae91
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Alcaldes
Barcelona
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mauri, Lluís
Uría, Lluís
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi de l'editorial:
La gota malaia no és una biografia autoritzada de Pasqual Maragall, l'exalcalde olímpic de Barcelona i candidat a la presidència de la Generalitat; no és tampoc una biografia desautoritzada. La gota malaia és una travessia palpitant pel passat recent, pel present i pel futur de Barcelona i de Catalunya; un recorregut vibrant pels últims quaranta anys de la història d'aquest país; un periple que té com a protagonista Pasqual Maragall, una figura clau en l'escena política catalana. Els periodistes Luis Mauri i Lluís Uría han realitzat aquest treball d'investigació política a partir de dues premisses essencials: la independència i el rigor.
Han combinat d'una manera trepidant la crònica, el reportatge i l'anàlisi per indagar el rerefons del personatge públic, per revelar els aspectes inèdits de la seva trajectòria personal i professional i per traçar un perfil humà precís de Pasqual Maragall.
Després de dos anys de consultes a hemeroteques i a arxius oficials i d'entrevistar prop d'un centenar de persones, Mauri i Uría ens ofereixen una història esplèndida, alhora lúcida, crítica i audaç.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall