1
10
1
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1743/0000001382.pdf
7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945
PDF Text
Text
VOLUNTAT
DE CANVI
Intervenció de
Pasqual Maragall
en la presentació
del document
Per Catalunya
PSCl!
Palau de la Música
9 de setembre 1998
�VOLUNTAT DE CANVI
Intervenció de Pasqual Maragall
en la presentació del document
Per Catalunya
Palau de la Música. 9 de setembre 1998
PSCl!
�Introducció
Avui hem de parlar una mica del lloc on som,
des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us
ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si
ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen.
A Convergència i Unió, per exemple, el mateix
dia, em penso, van fer públics dos documents.
Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada
Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava,
més aviat, de transitar des del nacionalisme cap
11
�al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives
i el projecte que esperem encara de
Convergència i Unió.
Haurem de parlar de
quin és el tap que
no acaba de saltar
en aquest procés de
definició franca i
oberta de
Catalunya.
D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí
que havien estat sem p re confederals: en els
seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va
néixer és confederal i parla de confederació.
Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió
no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler
ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita
de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella
hora, i sota aquell n om.
En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que
Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu
ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia
política forta.
De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem
de parlar de quin és el tap que no acaba de
saltar en aquest procés de definició franca i
oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i
de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig
de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han
deixat de fer com a agenda primera del que
aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar
a la pràctica.
Probablement ens obligaran a dos anys de
posar-nos al dia; probablement el programa
immediat d'un nou govern haurà de ser el de
posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan
pendents, que havien estat previstes anys
enrere. Però aban s vull fer una invitació
molt especial.
Relectura de la Constitució
Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint
anys . La Constitució, com ha dit en Narcís
Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni
com es deien les nacionalitats i les regions que es
preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i
qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que
vint anys d'experiència en la convivència amb
aquesta formulació i amb el descabdellament del
qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots
plegats que la Constitució va ser una ambigüitat
calculada.
�Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir
Napoleó: com més curtes i més confuses millor.
Perquè probablement el que fan és cobrir amb
un vel de silenci el que són els problemes que en
aquell moment no es poden resoldre. Però vint
anys després -ha passat una generació-- hem
d'estar en condicions d'especificar coses que la
Constitució deixava ambigües i una d'aquestes
coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions.
Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà,
amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que
Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a
favorable, per les forces que són partidàries de la
secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista.
En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat
del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que
no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van
de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i
amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals
ha fet les inversions a mig termini poden perillar.
I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les
persones, les famílies, els individus i les petites
empreses. No és només una qüestió d'estabilitat
del capital financer, que ja sabem que és molt
més volàtil i molt més sensible. M'estic referint
al fet que un país no pot anar endavant si no sap
amb una mínima certesa que les coses aniran
evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur.
Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no
pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser
capaç de comprometre en el moment en què
Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis
fonamentals, en la lectura o en la modificació
de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a
nació, com a nacionalitat.
Procés de devolució
a Itàlia i Gran Bretanya
Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i
també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que
ara jo proposaré han d'anar precedides d'un
punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara
som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït.
El programa
immediat d'un nou
govern haurà de ser
posar a zero els
rellotges de les
coses que s'han
endarrerit, de totes
les coses que estan
pendents.
�Som en el moment de veure que el que ha via
succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era
el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem
amb calma. l Europa, que ens mira amb calma,
perquè està a la distància necessària per veure les
coses fredament, així ho veu. Quan els britànics
comencen el seu procés de devolució, quan els
italians inicien el seu procés federal de revisió de
la Constitució (que ara està parat pel problema
de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi
ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens
enganyem- és Espanya.
El preàmbul del
Tractat diu
clarament que la
Unió Europea és una
Unió dels Estats i
dels pobles en la
qual tot es farà com
més a prop dels
ciutadans millor.
És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el
qual els països que avui estan portant a terme
processos de devolució de caràcter federal -no
dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè
he viscut un any a un d'aquests països , que és
Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo
catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia
política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per
exemple, segurament, un pressupost més gran
que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot
com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga
fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta
transició espanyola cap a la dev olució de poders
importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir.
Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un
procés que de vegades aquí desqualifiquem com
a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu
que a Escòcia no li han donat en definitiva gran
cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a
la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia,
amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull
ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués
dir el mateix substituint escocesos per catalans.
Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver
fet o no haurem d'haver fet perquè això algun
dia passi, suposem? l no estic dient que
Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s
o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas
és evident que el procés que s'ha endegat al
Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat
obligat per la necessitat de resoldre el problema
fonamental.
Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part
d'un govern que primer havia fet la devolució a
Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del
Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé,
que el govern britàni c ha anat per aquest camí
perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa
l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat.
Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant,
és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política
per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per
�compensar l'allunyament d'aquelles que s'han
d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens
hem quedat una mica aturats.
El principi de la proximitat
Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui
decidirà, en definitiva. I el problema no és qui
decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a
cada nivell. I aquest principi està establert ja en
el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat
diu clarament que la Unió Europea és una unió
dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà
com més a prop millor dels ciutadans. es a dir,
està establert que això sigui així i hem de saber
que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra
el que va succeir a partir de la Revolució
Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com
a substitut del poder reial, que venia de dalt.
Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència
unitària -quasi diria- que el poder reial; no
s'havia canviat la qualitat del poder en el seu
contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu
origen, però no en el retorn. Bé, el que està
succeint a Europa ara és que, una mica forçats
per la necessitat de convèncer els ciutadans
que és possible anar a una Unió Europea, els
països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució.
Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de
la democràcia. Em sembla que és evident que el
que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus
de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en
les quals els somnis democràtics més o menys
radicals, més o menys utòpics de finals del segle
passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de
les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès
que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no
havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys.
Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat
federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya
tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar
amb cartes vistes, de canviar el sistema.
Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè
els sistemes com els nostres es diuen federals
arreu, perquè el federalisme es va evitar en la
primera redacció constitucional sàviament per
evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la
Primera República i cap a Pi i Margall, quan el
que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat
un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè
molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el
Nosaltres, com a
catalans, oferim
lleialtat federal.
Sabem que aquí a
Catalunya tot això
anirà endavant i
que Espanya anirà
endavant si som
capaços de fer joc
net i de canviar el
sistema.
III
�nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i
això no és el menys important, perquè la dreta
espanyola, el gran enemic del federalisme i de la
plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar
amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única
de fer un pas endavant cap a la realització de les
nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a
la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi!
No tenim al davant la reacció antiautonomista i
antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els
programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar.
se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant
el dret a l'acritud, almenys la meva generació el
té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot
ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de
contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n
deriva no una solució sinó una complicació del
problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem
d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi
tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació
de superar-la per plantejar els temes importants
de la configuració d'una nova Espanya, d 'una
Espanya que no ha estat mai quallada, perquè
han passat quaranta anys de dictadura i vint anys
de democràcia des del final de la guerra. Ja és
hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un
model europeu.
El valor de la confiança
Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com
a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit
en Quim Nadal abans. Proposem justament la
confiança com a principi i, per començar, la
confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la
pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica
menys de paternalisme.
Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu,
a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim
heroi nacional encara mort en l'enfrontament
amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys.
En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de
l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen-
El centre europeu
No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan
obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els
d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de
Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda,
aquesta història, que diuen els italians, i és molt
interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada
de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho
sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin
les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la
Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el
gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es
Ens enfrontem a la
desconfiança com a
principi i al
regateig com a
mètode. Proposem
justament la
confiança com a
principi i, per
començar, Ja
confiança en
nosaltres mateixos.
�diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho
ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del
partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica
de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi.
Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure
com els nostres democristians es situen davant de
la crisi italiana per saber també quin és realment
el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest
afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà
també si a Europa neix un esquema nou amb
partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho
així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val
a dir sense igualació entre creences personals i
creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o
creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria,
més confessionals. Des de Catalunya seguirem
tot això amb atenció començant per la propera
reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço
que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i
del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon
tros de transcendentalisme.
Que la pau venci al terror
ACatalunya hi ha
un enorme, immens
desig de canvi.
Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa
entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics
per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò:
aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo
estic convençut, i des de fa molt de temps, que
ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del
Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat
decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a
tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang
vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que
l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del
Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que
la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i
tot en el cas que el referèndum, que un eventual
referèndum de l'autodeterminació, acabés amb
una victòria dels que volen la unificació amb
Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del
Nord perquè tot està previst.
Però el mé s important per nosaltres és que la
sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un
capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima
en el cinisme estúpid amb el qual el general
Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí
Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics
de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí
oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment
els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta.
S'ha de fer la
regionalització de
Catalunya, que és
un mandat del
Parlament no
acomplert. El
Parlament va votar
que s'havia de fer.
�Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes
que aquests dies estem contemplant. Alguns han
assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva
pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com
ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present,
sinó també als judicis Filesa, HB -amb una
sentència duríssima també- i GAL. j àuregui
respecta les sentències i garanteix que el PSOE
"no se echarà al monte". Que quedi clar.
De passada hauria de dir que les declaracions
conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en
el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va
significar el famós discurs de Molins després
d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre
d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i
gestos malsonants, organitzat pels diputats del
Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de
les mines polítiques existents en el moment de la
transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la
forma, perquè era català. No mereixia aquell
comportament per part de Convergència. I que
consti que no farem mai de la catalanitat de cap
de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que
n'hem comès.
Desig de canvi
j
j
Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens
desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir
a Roma, abans de tornar, en veure que un absent
suscitava tantes esperances. Això havia de ser
forçosament el senyal que alguna cosa anava
molt malament. Solament el clima dominant de
cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és
no hi és comptat.
La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda
aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva
feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut
acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i
dues: que m'entenen.
He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès;
regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del
partit del Baix Penedès; olivaires més o menys
efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és
una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de
Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i
cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb
amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes;
joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que
he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós,
són catalanistes perquè s'estimen Catalunya,
tant si ho fan en català com si ho fan en castellà,
Qui parla de ciència
a Catalunya? Tenim
la millor escola
d'oceanografia i
cap vaixell, el
millor físic i és a
París, el millor
cardiòleg i no volen
que torni de Nova
York.
�i que estan tips que els posin entre l'espasa i la
paret de la seva identitat, tips que els demanin el
carnet de catalanitat cada dia.
El proper govern i
les coses pendents
El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes
rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també
s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha
massa coses que s'han deixat de fer; us les dic
molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern
durant els dos primers anys. Coses que s'han
deixat de fer:
- Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses
d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no
són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és
Urgell, és Garrigues i és Rialb.
Les empreses de la
Generalitat perden
diners, totes menys
una: Catalana
d'Iniciatives,
gestionada per en
Francesc Raventós.
Els hem d'ensenyar
fins i tot a ser bons
empresaris!
11
- L'aeroport, el port, el desviament del riu
Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de
rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta
quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota,
la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig
de dir que el desviament del riu està aprovat i
dotat financerament amb quatre mil milions de
l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell
any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens
van treure a cops de peu).
- Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans
els han pintat de blanc i en diuen metro, però no
cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on
anem en velem.
- Un projecte per al Maresme sense el dogal del
tren de la costa.
- L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de
Congressos... en Joan Clos hi està lluitant.
- El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem
malgré qui.
- La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat
de segons qui.
- El segon Congrés de Municipis i la unificació
de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes
cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que
tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es
vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el
congrés es buscarà una unificació, que tot el
poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho
considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea
Metropolitana, no a les comarques fortes que
no siguin purament el contrapès de les capitals
-que eren normalment més progressistes-,
tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res
Si no s'arrisca no es
guanya. Catalunya
podria estar
arriscant poc.
�El govern que tenim
segurament és una
de le pitjors
empreses de
Catalunya i la moral
de treball hi és molt
baixa.
n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país.
(G ir on a- Salt- Sa rr ià
Banyoles-Girona) .
- S'ha de fer la regionalització de Catalunya,
que és un mandat del Parlament no ac omplert.
El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert
que es va votar juntament amb la prop osta de
la creació d 'una provín cia única i es va votar
per aix ò probablement perquè se sabia que la
província única era impracticable i aleshores
també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de
vista formal, ho és de s del punt de vista de la
bona marxa de Catalunya. es que si no hi han
sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les
regions el tindran. Imagineu-vos set regions on
hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la
província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb
Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar.
Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una
regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser
que Catalunya segueixi vivint sense que el
Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms
forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per
gov ern ar. N o és purament un compliment del
desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat
en què això es va votar. És una necessitat que
no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la
necessitat de concentrar.
- El desenclavament d'Olot, que encara no
està resolt.
- El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona
eventualment
l'eix
- La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo
. vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat.
Quin problema hi ha via per que la Generalitat li
donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que
ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint,
però quinze any s després d 'haver-se començat.
- La conversió de les comarques en entitats àgils.
- La solució del problema del futur de les diputacions.
- L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està
produint a tot Europa i als Estats Units, quan
aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden
defugir obrir-se a les m inories ètniques, com
pretén el conseller d'Ensenyament en aquest
moment.
- El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb
la sorpresa que el camp no tenia interlocució,
que no hi han idees sobre això al govern; no hi
són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o
que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament
o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp
en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la
Unió Europea.
- L'urbanisme encara en mans d'una sola perso-
�na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de
tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols
sem pre rec orda.
El que he dit és que
el català no ens ha
d'importar només a
nosaltres. És un
patrimoni comú,
una riquesa de tots.
Ho ha de ser.
- La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya?
Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el
millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no
volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no,
no tornis. No pot ser.
- Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans
d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics,
molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos
general molt respectable, però que el que no sap
és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera.
El govern català
no sap fer d'empresari
- Les empreses de la Generalitat perden diners
totes, segons la premsa de la setmana passada.
Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en
aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en
forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els
hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris!
L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea
de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la
immodèstia-, l'única empresa que va realment
bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver
una empresa de capital risc de la Generalitat
que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es
pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver
d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que
es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les
pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la
pau i vam tirar endavant una empresa que avui
està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives.
El deute de la Generalitat
- L'acumulació de deute que ens deixen, que
potser és el més important: dos bilions, amb una
disminució de les inversions possibles, quan a
l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què
dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del
que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era
una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que
Barcelona havia fet una gran festa però que ara
no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la
pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne
una altra i mentrestant de fer tot el que està fent.
Hem passat molta gana d'inversions en aquests
�sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant
no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha
costat.
Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la
Generalitató que es constituís un organisme
semblant al holding olímpic, que vam fer servir
per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el
tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi
ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller
delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari
d'Estat, un director general, un conseller, que
treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota
sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles.
Continuem amb els assumptes pendents:
- La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat.
- La justícia ràpida.
- La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi
feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és
sorprenent.
- La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria
del llibre en castellà som els primers productors
en el món i no ho sembla.
Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a
Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho
passa malament, que encara és molta, massa, i
que té un tractament patèticament paternalista i
clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es
pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent
peu, relativament.
Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria
estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions
com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de
Cambridge.
Escola i cultura
El govern que tenim, segurament, és una de les
pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per
exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de
persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades,
i presoneres del paradigma una mica carrincló
que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys.
Hem de canviar tot això .
No pot ser que les esperances generades per
l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de
Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans
en aquests anys, la tradició de la Universitat
El nacionalisme
genèric, oficial, ha
estat necessari
però ha deixat de
ser útil per
Catalunya. El
catalanisme passa
a primer pla.
�Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i
l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens
interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el
teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser ,
dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on
des embocar, on anar a parar, que tot això acabi
en discussions fratricides sobre la llengua i en
anatemes creuats entre uns i altre s.
És hora d'agrair els
serveis prestats.
Hem de donar les
gràcies a qui ha fet
serveis al país però
que segurament ja
no en pot donar
més. Donem les
gràcies però també
és el moment de no
amagar les
insuficiències, que
són notòries i que
són conegudes per
bé que poc
ventilades.
S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública
catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre
la lenta burocratització de la TV catalana que
sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai
serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar
les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir
el domini d'una determinada concepció de l'art,
de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan
sols té representants de gran mèrit i va sobrada
d'apologiste s i d'inquisidors.
A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya
col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués
sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual
a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és
l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que
quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i
del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi-
cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de
Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem
ofert, això? També podríem esperar que fos
l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s
estaríem negant tota la nostra teoria, que és la
d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem
de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre
estan en contra d'això. Desconeixen.
El català, patrimoni de tot l'Estat
L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de
ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan
deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van
interpretar que havia dit que a Almeria s'havia
d'ensenyar el català forç osament i amb van venir
a protestar.
I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit
és que el català no ens ha d'importar només a
no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de
tots. Ho ha de ser.
Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són
nostres, perquè algunes són nostres: no és només
que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton,
molt important, des del Peret fins a la Mayte
Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte
cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala-
Ho hem de fer per
Catalunva, no per
un partit. Aquest és
en sentit de l'acte
d'avui i del
document que s'ha
presentat.
�na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem
fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que
reconegui que Catalunya és una protagonista
molt creativa, molt important d'Espanya.
Catalunya protagonista
M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres
hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem
més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix
temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració
de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de
l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per
m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una
pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens
adonem que fent això -que ho farem, en cinc o
deu anys, perquè això no es p ot fer en dos
an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura
política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment
quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una
autèntica integració del s ciutadans de
Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats
prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures,
que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn-
gels Barceló, des de Madrid, o Andreu
Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a
Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què
diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i
que vivim massa tancats. Ho diuen ells.
Apliquem-nos aquesta reflexió.
El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s
catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla.
I en això estic d'acord amb alguns dels textos
que abans hem comentat. El catalanisme és un
determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una
nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc
de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas .
I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat
tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que
troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en
l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens
són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme.
Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment
respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard
no per a ells, però sí per canviar el tarannà del
conjunt del catalanisme oficial.
Faig una invitació a
tots els que tenen
alguna cosa a dir, a
tots els qui vulguin
canviar la direcció
de Catalunya per
fer-la més lliure,
més rica i més
justa.
�Gràcies pels serveis prestats
Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un
diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al
carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la
conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats.
Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al
país, però que segurament ja no en pot donar
més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències,
que són notòries i que són conegudes per bé que
poc ventilades.
Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit.
Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com
un punt d'arribada sinó justament com un punt
de partida, com una invitació. Una invitació a
tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui
vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa.
Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de
debò.
Visca Catalunya!
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Voluntat de canvi
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Música Catalana (Barcelona)
Abstract
A summary of the resource.
Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Campanyes
Canvi
Federalisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-09-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències