1 10 1 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1750/0000001347.pdf 608ba1c7038b16486ab9155047e6450c PDF Text Text Més ambició per Catalunya Conferència de Pasqual Maragall (Auditori de La Pedrera)(06-09-2001) Bona tarda a tothom, Bé, tenim aquesta trobada al sortir d’un estiu carregat de missatges. Una trobada, com cada any, per a iniciar el curs i veure quina és la situació política d’aquest país, i també per a exposar els nostres projectes de futur. Dic que sortim d’un estiu carregat de missatges: la globalització esclata. Ahir o abans d’ahir vaig sentir que un vaixell turc havia llençat al mar centenars d’emigrants kurds i afganesos. No és la primera vegada que passa, ho hem sentit aquest estiu, i abans de l’estiu, per descomptat. A les fotografies de l’euro-túnel, -aquesta meravella de la tècnica moderna que és passar per sota del Canal de la Mànega- hi ha un forat per on la gent es cola des d’un camp de refugiats francès que hi ha prop de l’embocadura del túnel a la frontera, i prova de passar a Anglaterra, amb les policies corresponents tractant d´impedir-ho; i, per descomptat, a l’estret de Gibraltar, des de fa temps i d’una forma constant. En el món, els joves radicals s’estan revoltant, i no hi ha una distinció fàcil entre la joventut biològica estrident revoltada contra tot el que s’ha de fer, (aquesta és llei de vida i de vegades és llei de vida que va contra la vida mateixa) i la joventut revoltada de forma massiva però pacíficament, a favor d’una altra globalització: la de la justícia, la del control dels diners internacionals, la de tots els que són contraris a la pena de mort, al tràfic d’armes, a la impunitat dels paradisos fiscals. Això que abans era una especulació de columnes i col·laboradors de diari ara és un sentiment que es va estenent amb una joventut que diu: “prou”. Joventut i no tan joves, evidentment. L’Agnoletto, un dels líders del moviment pacífic anti-globalització de Gènova, no crec que sigui tan jove. Torno a dir: és un moviment proglobalització, però per a una altra globalització o per a una globalització d’aquells instruments que faran possible que la ‘globalització´ econòmica estigui sota control, és a dir, que no sigui salvatge com està sent, que no tingui els efectes horribles que està tenint. Tampoc hi ha, a casa nostra, distinció fàcil entre terrorisme i violència al carrer; desgraciadament ho sabem perquè això ens porta anys de dolor i de preocupacions. El terrorisme és difícil d’aïllar d’una situació que s’ha anat podrint i que ha anat envaint el carrer al País Basc. Els sistemes d’ordre públic fallen. Això no és fer catastrofisme, això és una constatació. Agafem d’entrada, per exemple, tot el que realment aquest estiu ens fa sentir inquiets. Juntament amb la confiança que en Pepe Montilla deia que teníem, i que tenim, en el poble de Catalunya, que és un poble desvetllat i que està desitjós de llançar projectes nous, hem de constatar el fet que hi ha coses que ho impedeixen; hi ha la part negativa d’aquesta balança positiva i aquesta és la part que estic resumint. La nova economia, en efecte, patina. L’apatia política em preocupa més. Segons com, dóna ales al desaprofitament dels projectes que justament calen ara, en aquesta situació: el Fòrum 2004, per exemple, la taxa Tobin, o el Tribunal Penal Internacional; 1 �amb algunes excepcions positives en què això supera l’apatia política i es fa realitat, com és el cas de l’acord antiterrorista europeu, positiu, o com és el cas del salvament, pels pèls, de l’acord de Kyoto per al medi ambient, i per a la lluita contra l’escalfament de l’atmosfera. Hi ha hagut un acord, segurament no tan feliç com alguns voldríem, però hi ha hagut un acord. Però, en general, veiem que l’apatia política, la passivitat davant de la fortalesa d’aquest moviment espontani de globalització que ho supera tot, és més forta que no pas la voluntat d’aquells que voldrien que aquest moviment, sense deixar d’existir, fos acompanyat per la globalització humana, democràtica i profunda. Potser és ‘apatia´ la paraula que convé també aquí a casa nostra. Jo diria també ‘pragmatisme extrem´; diria ‘anti-idealisme´, quasi. Hi ha una passa de l’anti-idealisme al pragmatisme. Hi ha desconfiança, hi ha pactes desinteressats, però hi ha encara més pactes interessats, massa interessats i gens interessants: superficials, numèrics, electorals, de curta volada. Aquests pactes que estem veient aquests dies són d’aquells pactes que dius: “cap a on va tot això?” i si vas gratant et trobes que en el fons no hi ha altra cosa que un conservadorisme que no és ideològic, és pragmàtic. És un conservadorisme de quedar-se tot com està. No es tracta, doncs, de repetir per part nostra el diagnòstic de la situació política. Vam tenir un primer any autonòmic esperançador amb un govern insegur però alguns acords innovadors i interessants: l’audiovisual, les vegueries i l’ordenació del territori en general, l’acord parlamentari de rebuig del transvasament de l’Ebre, també l’acord de rebuig del terrorisme (aquest, una mica més tard), i l’acord de Convergència i Esquerra Republicana sobre el finançament autonòmic que es va escaure l’octubre de l’any 2000 i que ahir va desaparèixer absolutament – s’ha confirmat en les votacions del Parlament aquest matí. Després d’aquest any, que no va ser grandiós però que va ser esperançador (de més vitalitat i amb una mica més de presència del Parlament a la vida política catalana), un any perdut. Un any sense il·lusió, dominat pel pragmatisme, l’any del catalanisme oficial igual a zero, reduït a la mínima expressió, l’any de la condemna contra les terres de l’Ebre, de la pesta i les vaques boges i, finalment, d’un acord financer bo per a algunes comunitats autònomes però, òbviament, no per a Catalunya. A aquestes comunitats, els arregla el passat però no el futur. A nosaltres, ni passat ni futur, però segurament a algunes comunitats que hi han estat a favor realment els ha arreglat situacions que havien quedat, des d’un punt de vista numèric i quantitatiu, molt malament. És el cas d’Andalusia, on faltaven quatre-cents mil habitants, suposem, en el compte de la població que es feia servir. Aquests hi han guanyat però ningú pretén, ni els andalusos i per descomptat tampoc el Partit Socialista Obrer Espanyol, que aquest sigui un acord bo de cara al futur, entre altres coses perquè és un acord que no té garanties. Així com fins ara els diners que ens enviaven eren a compte d’una quantitat que s’havia d’anar actualitzant cada cinc anys i que representava el cost present dels serveis que ens van enviar al principi i dels que després ens han anat enviant, ara no ens envien una quantitat a compte dels serveis que hem de fer, ens envien uns 2 �impostos i la feina és nostra. Si aquests impostos van bé, fantàstic, si no van bé, pugem nosaltres la pressió fiscal. Aquesta és una mica la situació en la qual estem des del punt de vista de l’acord financer, i no m’hi vull posar més, perquè prou que hem discutit aquests tres dies fins a la sacietat, pràcticament, i amb aquesta cosa que té el Parlament, amb la impressió que hi ha que som dos parets que topen, que es parlen, però que no se senten. En tot cas, nosaltres hem dit el que havíem de dir i direm el que encara ens falta per dir. Direm quin és el nostre model, i ho direm d’acord amb Jordi Sevilla, José Luis Rodríguez Zapatero i els amics del PSOE, perquè volem que aquest sigui un model bo per a Catalunya però també per a tota Espanya. En això, alguns de l’Esquerra no estaran d’acord, però nosaltres sí. Nosaltres pensem que l’única solució per a Catalunya és arreglar Espanya. Ens diran que en el fons són il·lusions, que és impossible arreglar Espanya, que ja sabem que al final no ens entenen. Doncs bé, nosaltres som tossuts de mena i tenim aquesta dèria. Aquest és el nostre compromís i aquesta és la nostra voluntat: proposar a Espanya una solució “catalana” (perquè hauria de ser de la major part possible de les forces de Catalunya) als problemes que té Espanya, i no pas arreglar només els problemes de Catalunya perquè si només arreglem els problemes de Catalunya, no arreglarem els problemes de Catalunya. Catalunya només té solució si Espanya canvia, no en el sentit d’anar endarrera del que ha anat, com diu la Declaració de Barcelona, sinó al revés, anant més enllà del que ha anat (que ha anat molt bé). És la primera vegada que durant vint anys, des d’en fa cent o dos-cents, Espanya ha tingut autonomia, llibertat i democràcia. Començar les declaracions dient: “això no va” és dir exactament el contrari. Espanya va, i tant que va. Ha tingut per primer cop en un segle vint anys acceptables. Va malgrat tot, malgrat moltes coses que no van (entre elles segurament el govern, que per a nosaltres no és el millor govern que hi hauria d’haver) però, en tot cas, nosaltres pensem que la missió de Catalunya és justament la d’afirmar de forma contundent que Espanya té solució, i que sense Catalunya no la tindrà, i a l’inrevés, que sense una solució espanyola Catalunya no la tindrà. Catalunya no pot ser una excepció. Altres sí que ho poden ser, tenen les seves regulacions històriques, els seus furs i els seus drets, etcètera. També tenen la mida que tenen i estan posats on estan posats, i nosaltres tenim la mida que tenim i som el que som. Certifico que Espanya no té solució, si no és amb Catalunya ajudant-hi fort. Nosaltres tampoc la tenim, si no és entenent a Espanya. El nacionalisme ho ha fet malament en aquest sentit. Objectivament, no ho ha fet malament. És evident que el nacionalisme català ha contribuït a aquesta governabilitat espanyola. El que li ha faltat al nacionalisme català és confiança en ell mateix, i una mica d’atreviment. Li ha faltat pensar que si seguia per aquest camí i es franquejava una mica més amb Espanya, probablement les coses li anirien molt millor a ell, i per descomptat a tot Catalunya. Això és el que nosaltres pretenem i això és el que nosaltres, amics, farem. Aquest ha estat l’any de la condemna de les terres de l’Ebre, com he dit, l’any de les vaques boges i l’any d’un acord financer negatiu. Nosaltres canviarem aquest acord. Nosaltres tenim en aquest moment els elements per a poder construir un model molt millor, però ha de ser un model complet. Si el que se’ns dóna és llibertat de posar impostos, per exemple, i de viure dels impostos que posem en un percentatge més 3 �elevat que no pas fins ara, és evident que hem de saber en quin marc juguem, i aquest acord no ho especifica això. Aquest acord no diu què passa amb els ajuntaments, no diu què passa amb els fons europeus, i no diu, ja posats a parlar de despesa pública a Catalunya, quant hi invertirà l’Estat. No demanem que ho digui amb detall sinó amb quines lleis, amb quines línies i segons quins principis, el Govern espanyol repartirà la seva inversió pública directa, que no té res a veure amb l’acord al que s’ha arribat entre les diverses autonomies. Quant hi posarà a les àrees metropolitanes?, i quant a l’agricultura?, i quant a la perifèria? i quant al centre?, i quin és el model d’Espanya que tenim?, aquest de les línies de tren i d’avió que surten de Madrid “para unir todos los puntos que están alrededor de Madrid” (que és la definició d’Espanya del senyor Álvarez Cascos) , o una Espanya que té uns eixos, que té una estructura i que té una xarxa i que, per tant, ha de tenir una estratègia per fer funcionar aquesta xarxa bé. Això voldrà dir, doncs, un arc Mediterrani que funcioni, un arc Cantàbric que funcioni i tantes coses més que no es resolen amb la definició d’Espanya com un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han d’unir com més ràpid millor. Per què dic això en aquest punt? Ho dic perquè la inversió de l’Estat depèn de la concepció que es tingui del que és Espanya i de com pot funcionar millor. Aquesta concepció no hi és i en aquest debat que hi ha hagut no hi ha aparegut per a res. Aquí s’ha discutit de diners, i només de diners. Ha estat un mercadeig en el qual les coses més importants no hi són. Per exemple, Manel Royes ha explicat que, segons els càlculs de la Diputació, el 30% de la despesa que fan els ajuntaments és per compte d’altri. Sigui de les autonomies, sigui de l’Estat (suposem que de l’autonomia en gran part, probablement perquè no té els diners). Tampoc hem d’acusar el govern d’allò de què no té la culpa, no té tots els diners que hauria de tenir, però del que sí que té la culpa és de no reconèixer el fet que bona part dels serveis que hauria d’estar donant els donen els ajuntaments, i per tant, si anem a Madrid a discutir el finançament autonòmic i no incloem també les grans magnituds del finançament local, estem tancant un model que no es pot tancar. Ens estarem fent la il·lusió d’haver tancat un model que no ho està, de tancat, perquè sempre hi ha l’escapatòria d’anar descarregant sobre els ajuntaments allò que l’autonomia no pot fer; això està passant a Catalunya ara, i probablement en moltes autonomies més. El nostre model serà un model complet; és l’únic que us puc dir perquè no és senzill de fer. Nosaltres ens volem assegurar abans de fer volar coloms, com s’ha fet darrerament, que les xifres que nosaltres donem són xifres que corresponen a la realitat, i que s’atenen a uns escenaris de futur que siguin creïbles, que no siguin un invent. Nosaltres, en aquest sentit, constatem que hi ha hagut resignació per part del govern. No té el poder ni els diners que ens havien promès que tindria. Hi ha hagut submissió de Convergència i Unió al PP amb un aval sense precedents, en la història de la política catalana, del nacionalisme català al nacionalisme espanyol. Dic sense precedents en la història moderna i per descomptat, sobretot, en períodes democràtics. No hi ha massa precedents d’això. Jo recordo una comissió executiva en el Partit dels Socialistes de Catalunya on nosaltres havíem de discutir si posàvem o no un recurs contra les LLOT famoses de l’any 86, les lleis que van suprimir la corporació metropolitana, que van fer les comarques copiant-les del 37, sense gran esforç i que 4 �van, més que fer, desfer unes quantes coses més. Aquestes que ara precisament estem revisant perquè, al cap i a la fi, fins i tot Convergència s’ha adonat que no van. En aquell moment vam tenir la temptació, i el dret, per descomptat, d’anar al Tribunal Constitucional i dir: “això no pot ser perquè la llei de bases de règim local diu que hi ha municipis, que hi ha comarques i que hi ha àrees metropolitanes, i les defineix.” El que hi ha a Barcelona és, per definició de la llei, una àrea metropolitana i l’Estatut de Catalunya sí que ho diu, que hi ha fets metropolitans, i que s’han de regular, i per tant, suprimir no és el que dret a llei s’havia de fer; potser haguéssim pogut anar al Tribunal Constitucional, però Raimon Obiols va dir: “non possumus”, no podem, perquè nosaltres pertanyem a una de les branques del més sòlid catalanisme que hi ha en aquest país. L’any 34, Esquerra Republicana, que tenia majoria al Parlament, va votar la llei de contractes de conreu. Els propietaris van dir que no, per descomptat, i La Lliga va dir: “hem perdut al Parlament, ens en anem a Madrid”. Hi havia hagut canvi de majories, en aquell moment: la dreta havia guanyat a Espanya però no a Catalunya, i la dreta catalana va dir: “aprofitem-ho”. Van anar al Tribunal Constitucional o de Garanties Constitucionals i el Tribunal va anul·lar la llei. Quan es fa la història de Catalunya i s’analitza què va passar i perquè va passar, i perdoneu aquest gir històric, probablement aquest fet va tenir una importància considerable. Raimon Obiols tenía raó. Nosaltres, en aquell moment, (segurament ara seria diferent), en el mes de març de l’any 1987, nosaltres haguéssim aparegut certament defensant uns drets però, en aquell ambient (que encara es perpetua, i això és el que és escandalós en aquest país) això hagués pogut ser llegit com una traïció a Catalunya per part dels socialistes en la línia del que la dreta catalana havia fet l´any 1934. I vam dir: “no ho fem”. Comentant això a la comissió executiva l’altre dia, Isidre Molas deia: “compte, que hi ha hagut altres ocasions”; quan va ser elegit president de la Diputació l’any 10 o l’any 12, en Prat de la Riba ho va ser amb els vots dels mauristes i en contra del vot dels republicans catalanistes, cosa que se’ls va tornar en contra perquè Acció Catalana al final va sortir del bloc de Prat i li va treure bona part de la seva base electoral, no molts anys després. Això pot tornar a passar, i el que hem vingut a dir és que en aquest moment nosaltres no serem còmplices d’aquesta situació, no volem ser còmplices d’aquesta aturada de Catalunya sota la ègida del pragmatisme. Nosaltres arriscarem, hem d’arriscar i prendrem iniciatives. D’aquí a un mes jutjarem en el debat parlamentari de política general –com està manat- els nou mesos del nou govern Pujol; curiosament estarem jutjant el govern d’una persona que diu que no el dirigeix, que no el coordina, que ja no ho fa ell, que va dir no fa gaire a La Vanguardia: “Mas lo hace más que yo”. És a dir, un president que confessa que ell no està complint l’Estatut, els articles de l’Estatut - jo me’ls he llegit- diuen que el President dirigeix i coordina. Ell diu que no ho fa, o en tot cas que ho fa més en Mas que ell. Per descomptat hi ha algunes coses que es poden delegar. A l’Estatut i a la Llei està especificat, però no ens hi ficarem, en això. Quan això va succeir el mes de gener vam dir: “això anirà malament, serà una confusió, i d’aquí a nou mesos (els hi vam donar nou mesos per veure com anava aquest segon govern Pujol), si va malament els posarem una moció de censura”, i ells van dir: “vostès per què volen posar una moció de censura a termini?”. Bé: els donem nou mesos per demostrar si el que pensem és veritat, els donem els mesos que es requereixen perquè això sigui efectivament comprovat; i està més que comprovat. Si el 5 �mes de gener teníem una raó que era més formal i de previsió que altra cosa, en aquest moment és una raó de pes i d’experiència: aquest govern va pitjor que l’anterior. Així doncs, després d’aquest debat de política general que defensarà en Pujol -no essent ell qui efectivament dirigeix aquesta política- vindrà un segon debat en què nosaltres presentarem la nostra moció d’alternativa, en la qual es discutirà no la política del govern, sinó la política de la oposició, la que nosaltres volem tirar endavant, la que jo vull dirigir i vull tirar endavant amb tots vosaltres i amb aquells que ens seguiran; i en front d’aquesta política, el dia de la moció d’alternativa -moció de censura, pròpiament, perquè és una censura al govern que no ho està fent bé, però és sobretot una alternativa a aquest govern- ells faran d’oposició. I nosaltres farem de govern. Aquesta serà la realitat; jo dic que en aquest debat serà en Mas qui contestarà encara que ells diuen que no; en fi, la història ens ho dirà. En aquest debat el govern pot intervenir moltes vegades, pot ser un debat llarguíssim, pot durar tres o quatre dies, si es vol, perquè hi ha un encadenat d’intervencions que podrien no deturar-se mai i fer-lo molt llarg. Avui hem sabut que, desgraciadament, el Parlament de Catalunya no tindrà instal·lada encara l’emissió de senyal directe, que és una de les moltes coses que en Rigol està instal·lant -i que nosaltres hem empès perquè s’instal·lin-. El Parlament, com en d’altres parlaments, ha de produir un senyal de TV i vendre’l després, i ha de poder distribuir a totes les televisions locals de Catalunya, per exemple, els debats que es puguin fer. Doncs això al mes d’octubre no hi serà, espero que hi serà pel desembre, no crec que sigui de mala fe però el cas és que no hi serà. Bé, en aquest debat ens faran d’oposició. Prou que ja ho fan ara, de fet ja ho han començat a fer abans d’hora, la qual cosa és un bon senyal, ens hi anirem fent. De vegades tinc la impressió que s’està produint allò del ¡Váyase Sr. González! –en comptes de González posem-hi Maragall- però el bo del cas és que jo encara no he arribat a governar. D’aquí a un temps ja els deixarem dir, però almenys que ho deixin passar un parell d’anys després de les eleccions -i encara en falten dos-; o sigui, d’aquí quatre anys que ho diguin, però ara? Doncs ja ho han començat a dir, i a més en això també van junts CiU i PP, com vostès saben perfectament. Nosaltres ens presentarem tal com som, assumint la nostra trajectòria a Catalunya i la nostra trajectòria a Espanya i disposats a afrontar els problemes més delicats: els de la immigració, els de l’envelliment de la població, els de la crisi de l’educació, els de la inseguretat ciutadana, els de la violència. D’alguna manera, tots aquests temes que he citat i que estan presents entre la gent van lligats. Som un país poc jove i, per tant, en perill de ser poc innovador, no dic poc innovador i prou, perquè ho és, però haurà de ser-ho més perquè les coses vagin com han d’anar. En tant que país que té poca joventut i una piràmide demogràfica quasi invertida -hi ha més vells que joves- és un país demandant d’immigració, per tant amb un sistema educatiu sobrecarregat, sense guarderies, i amb una Universitat mancada d’ambició i de suport per part del govern. 6 �Ara mateix s’està imposant a Espanya progressivament el districte obert, que vol dir que tots els estudiants d’Espanya poden assistir a qualsevol universitat amb una quota creixent: l’any passat era el 5%, aquest any és el 20%, l’any que ve serà el 40 o el 50. Les sis universitats de Madrid, instades pel Sr. Alberto Ruiz Gallardón, han decidit obrir les noves matrícules; ells tenen 285.000 estudiants, dels quals 40.000 o 45.000 són de nova entrada a la universitat. El 60% d’aquestes 45.000 places, que són 30.000, són obertes a tots els estudiants d’Espanya. Aquí, ens quedarem amb el 20%; jo n’he parlat amb el conseller, que és un bon amic meu, i li he dit “alerta, que això pot significar una mena de selecció natural gairebé darwinista”, que no ens permetrà beneficiar-nos de la millora de qualitat que podria sortir del fet que hi hagi els mateixos professors i menys estudiants. Però si obres la matrícula a tot Espanya hi ha més demanda i, per tant, la nota de tall (que és la intersecció entre els que demanen entrar i les places que hi ha) és més alta. Això vol dir que els estudiants de la mateixa facultat d’aquí o a Madrid, allà tindran una nota més alta i això significa que es podria produir, també en el camp de la universitat, un procés que fins ara no s’ha produït, afortunadament, però que s’ha produït en altres aspectes de la vida col·lectiva, i de la vida social i econòmica. Prou que ho sabem, els empresaris es queixen que se n’han d’anar a Madrid per a ferho tot, que se’n van. Nosaltres, aquesta cançó no la repetim, i en Joan Clos sempre que pot diu que això no és veritat, que Barcelona és més gran que Madrid, i té més empenta i més PIB (Producte Interior Brut), i és veritat. Però mireu, aquesta psicologia hi és una mica i hauríem de fer que no prosperés, i perquè no prosperi no és qüestió només de fer una propaganda en contra, o a favor de que anem bé, és qüestió de posar els mitjans per anar millor, i és qüestió de posar els mitjans perquè es quedin les indústries bones que tenim, i la universitat n’és una aquí a Catalunya –Estat no n’hem tingut però cultura sí, i educació també-. Sinó, la nostra política d’exportació de serveis quina és? quina és la més important? No podem deixar que d’aquí a cinc anys es pugui dir: “bé, aquells van començar a decaure en el moment en què el districte obert i la ‘globalització´ de la universitat espanyola va fer que els millors marxessin”. Això no pot ser. Espero que no serà i que hi haurà una reacció davant d’això. Ara mateix he parlat amb el rector de la Universitat Oberta de Catalunya que m’ha trucat per dir-me que, amb la nova llei d´universitats, la UOC desapareix, que no pot seguir. És una llei tancada, burocràtica, funcionarial i una universitat que està concebuda amb un aspecte empresarial, com és el cas de la UOC, probablement desapareixeria. Segurament hi ha solucions per la via consorcial amb les altres universitats - sempre hi he cregut- però, en tot cas, tot això que estem dient que es pot fer i que s’ha de fer no és per a quedar bé, sinó que és absolutament substantiu per a la bona marxa del nostre país. Repeteixo, aquest és un país que té problemes d’innovació; que té una demanda de residència, per part dels immigrants, creixent; que té un sistema educatiu complicat a causa d’això i també pels canvis que hi ha hagut i les noves lleis que s’han hagut d’anar aplicant (que són lleis bones però difícils d’aplicar); sense guarderies; i amb una universitat amb poca ambició al darrera per part del govern; que té alguns barris insegurs on es pot covar la intol·lerància, i no es fa res per evitar-ho, al contrari. 7 �És a dir, quan es fan comentaris sobre les dificultats que representa l’arribada de la immigració que s’està produint (s’està fent indirectament, no dic que sigui voluntàriament ni que s’estigui provocant conscientment a la xenofòbia) el que s’està fent és, d’alguna manera, intentar ajudar a resistir aquells que viuen en aquells barris, que són la gent immigrant de la primera fornada dels anys 60 que ara veuen amb desesperació que totes les millores que havien aconseguit al seu barri, amb aquelles escoles que eren una misèria fa tant anys i que ara són unes escoles bastant decents, que ara veuen, dic, que es comencen a complicar. Però no és tan clar que els estiguem ajudant. Aquesta visió que tenen els immigrants dels anys seixanta -que d’entrada ja diuen ara que no són immigrants i tenen tota la raó, són catalans de soca-rel, ciutadans de Catalunya- , que s’adonen que ara se’ls pot anar en orris tot el que han guanyat en aquests quaranta o cinquanta anys, i especialment en els vint anys de democràcia, és un dels fets més dramàtics i immorals que estan passant en aquest país, perquè passa als ulls de tothom i tots ens dediquem a discutir sobre valors i lleis d’estrangeria, però ningú sobre com es resol el problema al lloc on passa. Per tant, el desànim de la població d´aquests barris que estan veient com se’ls està complicant la vida i a qui només es dóna com a sortida la intolerància o la reacció visceral en contra d’aquesta situació a la qual no es donen solucions, és un fet immoral que nosaltres hem d’arreglar, tots, de comú acord. Per què tots de comú acord? Perquè hi ha temes que si no anem tots d’acord són molt fàcils de pervertir en la democràcia. La democràcia és el menys dolent dels instruments que hi ha, però no és perfecte, i hi ha problemes que no sap resoldre, aquells que tenen a veure amb la visceralitat de la gent. Problemes que, efectivament, o tots els partits es posen d’acord en enfocar-los d’una manera pactada o serà molt difícil. En Rigol i el Parlament han fet aquest esforç; hi ha una declaració que es molt correcta, però òbviament, mentre nosaltres discutíem de si els havíem de dir immigrants o no, si eren ciutadans de Catalunya o no, estava passant el que estava passant: que el tema s’ha anat degradant de tal forma que al final només discutim d’ordre públic per allò que passa a la Plaça Catalunya o a la Plaça Malraux. La discussió de debò, que és la discussió d’on hem d’invertir (heu sentit a parlar de diners en matèria a la discussió sobre la immigració? No se’n parla de diners, és un tema de lleis, figura; però en realitat és un tema de diners, i tant que és un tema de diners! Nosaltres farem un programa Urban autonòmic (que és una imitació del programa europeu), on tenim –l’Oriol Nel·lo ho té preparat- quaranta barris en llista on sabem que hi poden haver problemes d’aquests i d’una altra mena. Tampoc volem estigmatitzar ningú, però siguem clars: les coses són ja tan punyents en aquest moment que val més la pena dir-ho. Els alcaldes que hi ha aquí, que n’hi ha alguns, ho saben perfectament, perquè n’hem parlat. Nosaltres intervindrem d’una manera massiva en aquests barris perquè l’única forma d’intervenir és fer el que va fer Joan Clos a Ciutat Vella: invertir aproximadament 125.000 milions en sis anys i, a més, posar-hi la millor gent que teníem i estripar tots els dogmes ideològics que teníem abans -fins i tot alguns de molt esquerranistes i molt radicals com que la gent no podia marxar de Ciutat Vella, que nosaltres l’havíem de fixar. Era la gent la que volia marxar perquè no s’hi volien quedar; evidentment, què havien de fer? Més equipaments, dèiem aleshores. Amb més equipaments l’únic que aconseguíem, segurament, era 8 �deixar espais buits que tampoc teníem diners en aquell moment per omplir de contingut i, per tant, contribuíem indirectament i sense voler a què les coses anessin malament. La nostra experiència ens diu que a Catalunya s’ha de fer de forma massiva el que nosaltres vam fer a Ciutat Vella, dirigits pel Joan Clos: s’ha de fer de forma massiva. Nosaltres tenim una alternativa en temes de benestar social i de salut, i la proposta és que per cada fill de 0 a 18 anys hi hagi una subvenció econòmica. Hi ha molta gent que diu que és dolent perquè la gent amb aquella subvenció econòmica es pot comprar un cotxe: doncs que se’l comprin! És a dir, és important que la gent sàpiga que aquest és un tema molt decisiu per al país i per a tothom, que serem més feliços i viurem millor: si tenim més joventut tindrem més innovació, tindrem més mà d’obra, tindrem menys problemes d’haver de demanar immigrants i moltes coses més que ens convenen, i les pensions més ben pagades. Un dels nostres assessors diu que el tercer fill és gratuït per a la societat, i que cada fill costa 50 milions de formar, de 0 a 18 anys, si comptem tot el que fa la família -les mares en particular- per arribar a formar un noi o una noia a 18 anys. Però sabem també que una persona que arriba a 18 anys, amb la seva vida activa fins els 60 o 65, afegirà en forma de cotitzacions a la Seguretat Social (no per a ells sinó a la caixa general) 50 milions. Això vol dir que, encara que sembli lleig, hi ha temes econòmics molt importants entre mig, i que aquests problemes de conducta en la composició de la família tenen a veure també amb els diners, i nosaltres en això ens hi posarem. La nostra proposta és que hi hagi un pagament mensual: la primera proposta era de 50 euros al mes de 0 a 18 anys, una altra alternativa és capitalitzar això en tres anys, i en comptes d’aquestes 8.000 pessetones al mes que serien 100.000 l’any, serien entre 40 i 50.000 pts. al mes durant els tres primers anys. Això, si es generalitzés el primer any a tota la joventut que hi ha entre 0 a 18 anys costaria 110.000 milions de pessetes, que és un 4 o 5% del pressupost de la Generalitat avui. Per això, quan ens van dir que tindríem una millora de 100.000 milions cada any, no de 400.000, no de 700.000 com havien dit en el pacte fiscal, però sí de 100.000 de mitjana en els primers cinc anys, vam dir: bé aquestes 100.000 milions que els hi donaran de nou, en aquests dos anys, ja les podríem començar a aplicar en aquesta qüestió. Que ningú es faci il·lusions, els consellers que no pensin que aquests diners es podran gastar en més coses. Aquests diners els marquem i van per a un programa d’ajuda a la família i d’ajuda al treball de les dones, perquè estem parlant d’allò que facilita l’eliminació de la situació més diferent d’Europa que teníem fins ara, apart de la natalitat: la taxa d’activitat de les dones, que era molt baixa. Ara, de 25 a 45 anys -en Josep M. Rañé, que és el nostre Conseller Alternatiu de Treball, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat-, ja estem en taxes d’activitat europees. Espanya no, però Catalunya sí. Les dones treballen igual, de 25 a 45 anys, amb la mateixa proporció que treballen a Europa, però no tenen fills. No tenen fills perquè no tenen guarderies, i perquè no tenen les subvencions que tenen a França o a Suïssa en aquesta matèria. És a dir, no tenen les ajudes ni econòmiques ni en forma de serveis que tenen a Europa. Nosaltres el que no tenim ara és el nivell de renda que ens convé per a fer-ho. Doncs ja ens hi estem acostant i el tema és tan important que el que farem nosaltres serà començar a fer com si el tinguéssim, un millor nivell de renda, ja mirarem d’estalviar 9 �per una altra banda. Jo sé que hi ha formes d’estalviar i en Joan Clos també ho sap molt bé: l´Ajuntament de Barcelona ha fet meravelles, i quan vam entrar a l´Ajuntament estava molt pitjor que quan entrarem a la Generalitat. Teníem un pressupost de 20.000 milions, se’n van cobrar 18, se’n van gastar 30, i com que això ja durava 10 anys, l’acumulat que hi havia dels anys anteriors (del Sr. Massó, del Sr. Viola, del Sr. Socías) era de 100.000 milions de deute de l´any 79. Això es va arreglar, i si això es va arreglar, es podrà arreglar el de la Generalitat (que està a dos bilions de deute sobre dos bilions de pressupost). El que no podem, és sacrificar a aquesta obsessió econòmica el no tenir prioritats en matèria de política de família, per exemple. A mi no m’agrada molt parlar de política de família, perquè quan ho fa la dreta sembla que tirin els diners. No, no: això forma part d’una concepció que nosaltres tenim i que nosaltres ens comprometem a tirar endavant, del que ha de ser la política familiar a Catalunya en relació amb el treball, en relació a la piràmide demogràfica, en relació amb la immigració i en relació a la capacitat d’innovar d’aquest país. Tot això que està passant, que no està anant bé, està en aquest moment casat amb un altre problema que és la falta de sistema d’ordre públic. En aquest país, tot això que he dit, passa en un moment en què no té Policia, en té dos o tres, i ningú sap què ha de fer o qui ha de fer què. És a dir, sí que ho sabem qui ha de fer què, però no ho fan per una senzilla raó que no s’havia previst: si es munta un sistema nou de policia, que és la policia autonòmica, i el vas desplegant lentament; si saps que fins a l’any 2007 al Camp de Tarragona i a les terres de l’Ebre no hi haurà Mossos d’Esquadra, penses ingènuament que mentrestant hi haurà els policies nacionals que toca perquè encara no els han substituït. Doncs no, perquè com que van arribant a la resta d’Espanya cada dia més policies nacionals i guàrdies civils de trànsit de carreteres que se’n van a casa seva, a Almeria o a Cuenca, i van dient “nos han sacado de Cataluña”, els altres ja no vénen. És a dir, les baixes de la Policia Nacional no es cobreixen, que és el que els alcaldes de Catalunya estan dient a la Delegada de Govern cada dia, i sé que d´esforços se n’estan fent però estem molt per sota del que hauria de ser. En general la manera com es governa aquest país és la següent: com que no podem resoldre-ho tot, i els catalans no podem fallar, fem una cosa de cada: fem una Universitat bona i no ens preocupem del sistema. Fem una província que funcioni i de la resta ja en parlarem, i anem creant models que demostraran que els catalans ho sabem fer. D’aquesta manera, la Universitat s’ha abandonat i se n’ha fet una de fantàstica, i la Policia no funciona a Catalunya però tenim unes comarques que van fantàsticament bé. Doncs molt bé, no vull espantar ningú però el que nosaltres hem de fer ara, no hi veig altre remei, és demanar tota la responsabilitat sobre l’ordre públic aquí a Catalunya. Ja sé que això és complicat i els alcaldes potser, especialment l’alcalde de Barcelona, em poden dir “compte”. Jo crec que l’única solució que hi ha és fer els números ben fets: que no tenim prou mossos, evidentment, perquè encara no toca en el programa que hi havia de desplegament; i que no tenim policies nacionals, perquè ja no vénen a cobrir les baixes i perquè estan mancats de moral. (Baixos de moral al final ho estan tots, perquè saben que el sistema no funciona). Les policies municipals són l’ase dels cops, és a dir: com que la gent a qui es troba pel carrer probablement no són ni els mossos ni 10 �els policies nacionals, almenys a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, sinó les policies municipals respectives, a aquests els culpen de tot el que passa. A mi això no m’estranya ni tampoc m’escandalitza molt, el que ja m’escandalitza més és que autoritats polítiques aprofitin l’ocasió per mal dir que això no va bé i que la culpa és dels Ajuntaments. Això ha passat algunes vegades, i és una cosa que des del punt de vista de la moral política no s’hauria d’admetre. Nosaltres voldrem demanar el comandament de totes les forces de policia de Catalunya. Hi ha autonomies que el tenen, que no tenen mossos i que no tenen Ertzaintza, però tenen comandament sobre un sector de la Policia Nacional, un petit sector segurament. Són coses modestes però llei en mà es poden fer; es pot fer tot amb l’Art. 150, punt 2, de la Constitució, com ha demostrat moltes vegades l’Enric Argullol. Per tant, això ho demanarem, i al mateix temps mirarem que els Policies Nacionals que hi ha ara, si no és per la via d’aquest article, que és una mica llarga, puguin anar-se integrant ja sigui a les Policies Municipals o als Mossos d’Esquadra: no vulguem una cosa tan perfecta que en el fons ens estigui perjudicant en els terminis de fer-ho. Els ajuntaments estan aguantant en aquest moment una pressió real i una pressió mediàtica i governamental molt forta. Nosaltres, la Catalunya que volem és una Catalunya que ha de ser fidel a allà d’on venim: d’on venim nosaltres? qui som nosaltres? Doncs mireu, nosaltres som una colla de gent (-ja ho sabeu, però no és dolent recordar-ho de tant en tant-) que prové de molts llocs diferents: prové de la MSC, prové del FOC, prové del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, prové dels independents del Socialisme: de la Mª Aurèlia Campmany, l’Alexandre Cirici, el Jordi Llimona, etc; prové del POUM: l´Albert Gironella, la Flora Isgleas, el Carmel Rosa, en Ramon Fernández Jurado, en Manuel Alberich; provenim de la Federació Catalana del PSOE: la saga del Paco Ramos, la Carme Carol us la pot explicar, la història d’aquest senyor i de tots els altres: que van ser detinguts, que van anar a vaixell a l’Uruguai el 6 d’octubre, que després van guanyar les eleccions, però després va venir la guerra i la van perdre; en Ramos se’n va anar a Rússia i, com que era socialista i no comunista, va anar a Sibèria, i després va tornar a aquí i li anava dient a la Carme: “Tu no et preocupis que el socialisme arribarà” (fantàstic !) i la Carme li deia: “Escolta’m Paco, que això està durant molt” i l’any 82, al mes d´octubre, el Paco li va dir: “¿ Lo ves, Carmen ? ¡hemos ganado!” i la Carme sempre anava dient: “Ara només ens falten els Jocs Olímpics” i quan vam tenir els Jocs Olímpics va dir: “I ara només ens falta la Generalitat socialista” i jo li vaig dir “Carme, la Generalitat serà la de tots els catalans, sí o no?”- del Felip Lorda, del Triginer, del Codina, de la Mercedes Aroz i el Jordi Vallverdú; del Verde Aldea, el Francesc Raventós, el Quim Llach, el Toni Siurana, el Josep Pau, aquests venien del Reagrupament; el Cando, el Múrcia, el Royes, el Molas, l’Udina, l’Urenda, el González Casanova, tots aquests venien del FOC; els del FuSuFu, Forces Socialistes Federals: el Xavier Muñoz, en Mirada, en Jordi Muñoz, el Carles Munné, el Quim de Nadal, el Lluís Armet -em penso que hi va passar un temps-; els tres Jordis, en Solé Tura, en Conill i en Borja, que venien del PSUC, i després els que ara ens falten: el Just Casero, el Xavier Soto, l’Antonio Santiburcio, i l’Ernest Lluch. Ara, els de Ciutadans pel Canvi i Fem Via: en Josep M. Vallès, l’Espasa, en Toni Puigverd, la Carme Valls, en Xavier Folch, la Marina Subirats, en Masllorens, el Joan Carbó, el Jordi Sales, la Pilar 11 �Malla, l’Antoni Pané ... Nosaltres creiem que som, no l’única línia política de Catalunya que pot governar aquest país, però sí una línia política que pot governar aquest país. Amb aquesta història em penso que ningú ens ha de demostrar res. El meu compromís és fer d’aquest projecte de Catalunya -aquest somni si voleu, com diuen alguns- una realitat. De fet, no es tracta ben bé d’un somni, es tracta d’una possibilitat, i diria més: d’una gran probabilitat. No podem perdre més temps amb falsos debats sobre les essències o sobre persones. A més de perdre el temps, és avorrit i és enfarfegant. Jo crec profundament en un nou desvetllament de Catalunya, en un esclat d’iniciatives contingudes, en una multiplicació d’energies en l’educació i l’acció social, en un revifament de l’esperit de risc i d’empresa; jo hi crec i, tanmateix en la mesura que hi crec, em pesen les hores que han de passar fins a arribar-hi. No puc més que maldar per convèncer el poble de Catalunya per la via del contrast, per la via de l’exposició raonada de les alternatives que té, per l’aixecament de l’interès públic cap a aquest debat -independentment del seu resultat numèric: si es voten menys o es voten més les mocions que fem-, que la nova Catalunya i la nova Generalitat han madurat prou i que no és intranscendent que sigui el nacionalisme espanyol avui qui mantingui la Catalunya ensopida i la Generalitat pujoliana fent xupxup, (perdoneu-me aquesta broma) per dos anys més. Compte, no per mala fe sinó per poca fe. No per manca d’interès per Catalunya per part d’uns i altres sinó per devaluació d’aquest interès que ha esdevingut, si abans era interès polític, ara estrictament interès electoral. Governar com a norma. Pragmatisme per sobre de tot, fora idealismes. Jo sostinc que aquest pragmatisme és moneda avariada perquè no té resultats pràctics. Un pot ser idealista i no tenir resultats, però almenys és idealista i té una moral; però ser pragmàtic i no tenir resultats pràctics és desastrós, des del punt de vista moral i des del punt de vista pràctic, i és el que estem veient. Jo sostinc que això és moneda avariada, que l’idealisme sense resultats és car però es justifica. El pragmatisme sense pràctica, en canvi, no. Negociar amb el govern espanyol?, sempre és necessari. Dependre del partit del govern espanyol?, dramàtic. Votar a Madrid per responsabilitat?, és comprensible. Transaccionar a Madrid?, també. Votar a Catalunya una cosa i a Madrid la contrària és un tema fonamental i és impropi d’un partit català. No hi ha massa precedents com he dit abans. Fer passar la trista realitat pel desig rosat és una temptació de tot govern que tota oposició té la obligació d’advertir. Al final ha resultat molt més congruent amb els interessos de Catalunya el moderat, però rigorós i idealista, catalanisme de Raventós i Obiols que l’arrauxat, a voltes, nacionalisme de CiU que finalment esdevé no pactista (de quin pacte públic i conegut podem parlar?) sinó francament mansoi. Nosaltres vam guanyar eleccions a en Trias, a en Cullell, a en Roca, a en Molins, i si m’apureu, a en Pujol; aquest matí pensava que part del que passa aquí és que, tan parlar dels seixanta-vuit vots i dels seixanta-set vots, hi ha més vots del poble darrera del seixanta-set escons que darrera del seixanta-vuit, i això és una cosa que no hauria de tornar a passar per higiene mental i per higiene política perquè crea mal ambient. 12 �Bé, doncs, vam guanyar a tots els que vam guanyar: Trias, Cullell, Roca, Pujol -si m’apureu-, Molins, i és normal que els preocupem i que insisteixin en aquesta tercera norma, que diu que tenen, de l’estratègia política, que consisteix en desacreditar l’adversari. Tanmateix, no ens hem d’enganyar: el que està en joc no és Maragall o Pujol, ara ja no, ni Maragall – Mas. El que està en joc és la possibilitat que la Catalunya real provi una altra cosa que, per altra banda, ja coneix en un altre camp. La Catalunya de Girona, la de Lleida, la de Reus, la de Figueres, la d’Olot, la de Tortosa, la de l’Hospitalet, la de Cornellà i Santa Coloma, la de Sabadell i Terrassa, la de Manresa i Igualada, la de Vilafranca i Vilanova, la de Caldes d’Estrac. Per cert, la de Barcelona i Badalona. Com voleu que no guanyem si aquesta Catalunya és la d’una majoria abassegadora de la població?, i direu “com és que no l’hem guanyat encara?” Bé, si la gent sap que les coses van, perquè els ajuntaments recullen totes les pilotes que van fora del sistema, i si la gent ja no creu que “aquests alcaldes són bons per a tot, i els altres per defensar Catalunya”, aquesta dissociació que ha presidit la política catalana s’anirà esvaint. El que està en joc és passar pàgina, respectuosament i críticament alhora. Però, en tot cas, passar pàgina. Canviar de govern si no ara, sí d’aquí a dos anys, però sabent ja des d’ara què és el que cal fer perquè Catalunya reaccioni, innovi i es llanci de ple a la cursa del segle XXI i de la globalització humana, amb il·lusió i possibilitats de fer-ho bé. Bona nit. Pasqual Maragall i Mira 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més ambició per Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Catalunya Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Model social Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències