1
10
1
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf
4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc
PDF Text
Text
L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS
Intervenció de Pasqual Maragall
Reials Drassanes de Barcelona
8 de setembre de 2003
1
�El canvi per Catalunya
Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra
presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el
curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot!
Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les
urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació
especial: són la proclamació de la nostra determinació, del
nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi
per Catalunya.
Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu:
Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot
pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar
el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres.
Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per
vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana.
Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte
amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya.
Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el
nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i
el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els
independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància,
a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de
2
�l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la
impotència.
Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern
popular és una prova negativa de la nostra legitimitat.
Però són molt més importants les proves positives: la nostra
audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta
de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de
Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper
rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme.
Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar
aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor
de nosaltres mateixos.
Amb dos grans actius que ens distingeixen:
Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del
poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta
espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar
aquesta unitat.
I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol
amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que
aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud
política catalana en el marc de l’Espanya plural.
*
El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern.
Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici?
3
�Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament
no.
Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya
lliure, pròspera i ben cohesionada.
I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un
moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el
moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la
llibertat dels pobles d’Espanya.
Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i
l’Espanya plural.
Avui us parlaré sobretot de l’Estatut.
Volem reformar l’Estatut: per què?
En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés,
el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.
A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma
de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat.
Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la
millora de l’autogovern.
Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat
esdevingui una eina suficient per donar resposta
a les
aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré:
4
�- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la
millora dels serveis públics que ho han de fer possible.
- Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar
resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les
carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i
l’homofòbia, a les falles de la
salut, la degradació dels serveis
públics...
- i per estar a l’alçada del repte que suposa
la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans
proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els
recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als
nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en
condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del
Raval, aquí a Ciutat Vella.
En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació
del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes
de Catalunya.
L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma
pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una
nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les
seves diferències.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el
predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb
un
excés de
cofoïsme i criticat per altres amb un
excés de
rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica
global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i
d’autonomia.
5
�Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les
nostres regles d’autogovern, les nostres institucions,
poden
millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la
descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el
rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia.
Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte
amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món.
Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és
un compromís clarament acceptat, de participar en la gran
família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del
món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li
hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any
1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb
Pere Bosch i Gimpera, fou memorable.
L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració
d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge.
L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració
d’interdependència.
Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en
una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a
actors en aquesta història.
6
�Aquest és l’Estatut que volem:
1)
l’eina eficaç d’un govern progressista,
2)
el pacte renovat d’una ciutadania democràtica,
3)
el compromís de solidaritat del poble català amb la
resta de pobles d’Espanya i del món.
Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els
ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta
darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la
reforma de l’Estatut.
Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya
tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar
l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar
avui una aliança com aquesta?
*
Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que
sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el
terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot.
Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i
arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El
juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el
guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a
Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble
català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les
forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per
a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya.
7
�I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les
seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva
majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb
un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el
que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria
dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema
basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural.
En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu.
I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el
Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut,
sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta,
que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una
governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat
catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han
frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del
govern de CiU en els darrers vuit anys.
Parlaré dels continguts de l’Estatut
No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha
frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb
nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i
desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979.
Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la
llei electoral proporcional i representativa dels territoris.
Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també
establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
8
�Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya,
reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada
pel Parlament que va crear la comissió i
així ha deixat l’Ebre i el
Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem.
El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent.
Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la
reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el
traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques
catalanes a la Generalitat.
És per tot això que guanya terreny entre nosaltres
la idea que
aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat
que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu
determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria
no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves
determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara.
Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest
quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria
del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una
eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el
president Rigol, en una definició operativa de les regles de la
convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a
sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la
gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a
vulnerar ni per acció ni per omissió.
L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el
govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut
Interior.
9
�Sóc
un
decidit
partidari
d’una
Presidència,
perdoneu,
“presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els
ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un
president que vetllarà per que es respectin totes les administracions,
que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà
els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la
del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees
metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat,
però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu
convenient.
Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò,
no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers
inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria.
S’han
d’extremar
les
possibilitats,
dins
de
la
Constitució,
de
plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del
1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els
immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en
unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les
grans ciutats.
I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de
Catalunya.
Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament
verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la
província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls
típicament
evasiu
i
estrictament
nominalista
del
nacionalisme
conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la
10
�província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la
Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix.
Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem
més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament
del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la
Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells
territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques
territorials.
Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i
ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals
puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou.
L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona,
capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les
conselleries i de tots els organismes d’abast català.
La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el
president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en
l’Estatut.
En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels
socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han
d’ostentar el comandament superior de les forces policials
uniformades
en
el
seu
territori,
un
cop
s’hagi
verificat
el
desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris.
Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de
la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya
en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres
11
�qualificats
de
la
intel·ligència
policial
a
Catalunya
és
una
descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa
forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per
a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la
pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les
comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va
contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats
reben dels seus antics emigrants residents aquí.
La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun
dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de
Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol.
És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria
crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya
es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya
no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva
voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra
espanyola de les autonomies.
El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants
comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada
justament al Senat de les autonomies.
El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment
per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model
federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en
la Unió, en funció de les seves competències exclusives.
La Conferència de Presidents aprovada en el document de
Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb
12
�el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui
lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran
presència destacada en condicions a determinar.
Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui
aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest
Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que
tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la
seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies.
Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents
del PP que han
vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola
és defensar-la!
El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina
de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural.
Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de
coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per
part
de Catalunya,
que el sistema Montoro/Homs de finançament
aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000.
El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes
miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria
econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt
considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el
nostre
crèdit
en
aquest
camp,
en
el
qual
certament
els
economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut.
Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics:
Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides
d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre
Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que
13
�no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net
en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits.
En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats
autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de
José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que
estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir
del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament
espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició.
Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança
econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot
conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en
aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut
vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a
Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació
per part del govern que hem tingut fins ara.
En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en
general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de
sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de
president del TSJC.
Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet
resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla
onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els
casos.
La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà
català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en
termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà
gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria
recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest
14
�tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir
entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de
passada la doctrina.
En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que
la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a
protegir el català i les altres llengües co-oficials.
No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia
els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament
documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó
“condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar
moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas
que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá.
La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès
econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en
els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les
polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser
sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una
perversitat fora de dubte, tenebrosa.
No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la
Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i
promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles
defensives. El català ha de poder estar present en documents
d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i
privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a
Espanya i a l’estranger.
15
�És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya
que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les
banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que
representen avanci amb el seu flamejar.
Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem
de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem
infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan
canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de
preveure.
I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina
útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en
unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25
anys.
Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem
previst:
-
Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població.
-
Precarietat de les relacions laborals.
-
Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi
amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a
la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà
no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El
metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho
necessiten! Segueixo.
-
Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per
interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament.
16
�-
Urbanització descontrolada.
-
Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge,
el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi.
Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu
que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per
tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern.
Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el
nostre Estatut ha de tenir-les en compte.
Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge
d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat,
d’una colla de
preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans:
-
Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a
l’univers cultural i cívic d’avui.
-
Per fer compatible vida familiar i vida laboral.
-
Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra
piràmide demogràfica.
-
Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten
per desplegar el seu projecte personal de vida.
-
I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no
podrem restaurar.
17
�FINAL
Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre
les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de
Catalunya.
Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora
de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor.
Els arguments, en síntesi, són:
1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació,
i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament
sobre el seu govern.
L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit.
2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la
seva relació amb Espanya.
Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i
plural de l’Estat.
3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a
Europa,
amb
personalitat
pròpia
en
allò
que
tenim
competències per decidir.
I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin
terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el
mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el
mapa d’Espanya és el dibuix.
18
�4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa,
més pròspera i més cohesionada.
Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en
eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar
el volum de la retòrica patriòtica.
5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar
i un govern que governi.
I que això sigui norma, no pas excepció.
6. Una
nova
relació
amb
el
govern
local:
Lleialtat,
subsidiarietat, estratègies compartides.
Recuperació de la confiança de la ciutadania en el
compromís de la política.
7. Un nou compromís amb la transparència, començant per
la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat
i amb més control social de les institucions púbiques.
8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància
dels valors cívics; participació de la societat civil en els
grans projectes de país.
9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de
Catalunya.
No participarem d’una política cultural estatal
que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional.
I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una
dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a
Espanya i a Europa.
10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran,
de futur,
en clau
amb ambició i confiança. Un mapa de
19
�complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte
mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i
quantitat en els dissenys complementaris.
*
Bé amigues i amics,
Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els
Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de
Catalunya en aquest moment decisiu.
Aquesta és la nostra via.
Que
té
definida
Una via real i realista. Una bona via.
l’estratègia
i
compta
amb
els
suports
necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya.
N’hi ha cap altra, de via?. Sí.
Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls
sobiranista.
Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar.
Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i
els darrers quatre anys en són prova suficient,
O no
hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica
sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els
més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè
s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos
la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel
20
�canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista,
de nou atractiu i apassionant!
Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI.
Un Estatut per al futur Catalunya.
No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de
Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la
tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest
és el quid.
No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons.
Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els
ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens
hem d’explicar bé.
Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes.
No ens hem de justificar.
No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí
de Catalunya cap a la millora del seu autogovern.
S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara.
Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si
realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes
garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir...
21
�Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat ,
amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta
de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de
Catalunya.
Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep
Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es
coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la
Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys.
I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi
oposen, a la reforma de l’Estatut.
Hem de deixar clar que
el millor reconeixement al valor de
l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les
condicions socials i polítiques del nostre temps.
Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap
frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense
suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir
pactant amb el PP.
I un crim condemnar a la Constitució a seguir
sense Senat, condemnar la constitució a la congelació.
Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora
de l’autogovern. I que m’ajudeu a
desmuntar l’engany dels
que tant criden en campanya i després callen per quatre vots.
Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya
també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors.
Mirant l’objectiu, fit a tit.
22
�Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents,
la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre,
que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres
impulsem
i
proposem.
La
via
de
l’avenç
tranquil
però
imparable.
Moltes gràcies.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Territoris
Acció política
Canvi
Espanya plural
Campanyes
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Reials Drassanes de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-08-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències