1
10
2
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1733/0000001569.pdf
890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24
DILLUNS
15 DE DESEMBRE DEL 2003
22 Política
El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell
Pàgines 20 a 24 888
«El mirall de Catalunya»
«L’estil és tan
important com
els continguts»
Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern
JULIO CARBÓ
PASQUAL MARAGALL
Pròxim president
de la Generalitat
«Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut
de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí,
en aquest Saló del Rei, en aquest Saló
del Tinell. Han hagut de passar 25
anys perquè Catalunya reconegui
que la seva veu no era només una,
perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com
un problema, perquè Catalunya decidís.
Ens ho han dit en les eleccions de
forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns
haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des
del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui
un cor i no un solo o un solista. Han
passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre
amb un accent.
Però han hagut de passar cent
anys perquè això fos possible amb
tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que
no fos en situació extrema, de crisi
mundial, d’una guerra mundial a
l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a
la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó.
¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No
ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a
Espanya, ni per a Europa, ni per al
món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els
seus partits més populars, els partits
de l’esquerra, comencen un període de
Govern tranquil, que serà fecund.
Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys
les esquerres hem sabut el que era la
presó, uns més que altres, diguem-ho.
Hem sabut el que era l’exili, també
uns més que altres. Avui tenim aquí
representants dels partits de tota
aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de
fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon
Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens
va marcar el camí.
Jo crec que avui hi som tots. Tenim
una responsabilitat immensa. Sabem
que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada
«Han hagut de passar 25 anys
perquè Catalunya reconegui que
la seva veu no era només una»
un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient
per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer
perquè pugui sortir un programa que
sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’.
I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a
tots els que durant aquells dies llargs,
33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod.
que la història dirà que han estat
curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a
record històric, al Museu d’Història.
Jo recordo que la primera vegada
que vaig entrar aquí va ser un dia que
el rei Joan Carles, acabat de nomenar,
visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en
vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava
tan nerviós que en el seu discurs li van
caure els papers a terra. Ho dic perquè
la història no es fa només per la cresta
d’onades del que passa a dalt, en els
seus governs, sinó que moltes vegades
la història s’escriu des de baix.
Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú»
Pròxim conseller
en cap
«Ja diu (el diari) La Nau, febrer del
1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el
terreny del ple esquerranisme. Els
que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de
centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però
els que a més se senten esquerrans
ho han de proclamar francament i
han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre
esquerranisme no serà mai motiu de
cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de
l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les
persones i dels pobles poden dir el
mateix. El fervor esquerrà no desfà el
fervor catalanista, sinó que el fa més
complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues
manifestacions d’un mateix principi
humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’.
Crec que era una cita històrica (...)
que avui havia de ser escoltada.
Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també
altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia
abans. Una nova majoria que no és
menys democràtica ni legítima que la
que hi havia abans.
Vint-i-quatre han estat els anys per
exercir una gran oportunitat. Ha estat
l’hora del catalanisme conservador.
Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu
prioritari la unitat civil del poble de
Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o
JOAN SAURA
Pròxim conseller de
Relacions Institucionals
«Un país en què caben tots»
JOSEP-LLUÍS
CAROD-ROVIRA
el Periódico
la llengua parlada a casa. Per sobre de
la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots.
És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per
a la dignitat de la llengua catalana i
del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat
amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són
molts.
«Catalunya ha d’avançar
sense altres límits que els que
siguem capaços de posar-nos»
Recuperem avui un imaginari
col . lectiu, la tradició democràtica
unitària del que va ser en el seu temps
l’Assemblea de Catalunya. Recuperem
avui, aquí, la noció d’un Govern per a
tots (...). Catalunya no és un sol partit.
Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el
PP. Catalunya som tots, i també el Go-
En aquest moment, jo crec que és la
nostra història la que Salvador Espriu
va citar quan va dir que el mirall de la
veritat era un mirall trencat i que si es
volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas
el mirall de tot Catalunya perquè com
ha dit Carod és més àmplia que tot
això–, el mirall de la veritat del Govern
de Catalunya té tres trossos que s’han
d’unir i els hem unit en aquest document.
Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de
tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres
trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi.
Moltes gràcies». H
vern de la Generalitat és i serà de tots
sense excepció (...).
Aquí naixerà l’acord per un Govern
que no va contra ningú, perquè és un
Govern a favor. A favor de la majoria
de la societat catalana, a favor d’un
país, d’una nova manera d’entendre
les coses, també les relacions entre els
poders públics i la ciutadania. Estic
convençut que aquest serà un Govern
que començarà per saber escoltar (...).
I també tinc la certesa que aquest
serà un Govern que tindrà el màxim
respecte i acceptarà també la màxima
col.laboració de totes les forces que se
situaran d’aquí a poques hores a
l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya.
Tenim una gran responsabilitat
històrica. La primera, fer-ho bé.
Aquest Govern ho ha de fer molt bé,
millor que tot el bé que ho han fet els
que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que
aquest Govern faci avançar aquest
país cap on vulgui sense altres límits
que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos.
Avui comença la nova Catalunya,
que, si volem, serà com l’hem somiat
tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom
d’aquesta Catalunya que us demano
que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H
«Amigues, amics, he parlat molt en
la meva vida política però mai he
tingut tantes emocions com avui.
Estic molt content, molt il.lusionat i
conscient de la gran responsabilitat
que recau sobre nosaltres. Avui és
un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23
anys, per primera vegada firmarem
un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres.
En aquests 23 anys hem avançat
molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics,
nacionals... Avui recollim l’esforç al
treball de molta gent (...) Vull fer un
reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui
també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel
Martí i Pol.
(...) Avui firmem un programa per
a les persones de Catalunya, amb
mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera
sanitària, la violència de gènere... un
programa que necessita un gran
acord nacional per a l’autogovern,
que vol dir un nou Estatut i un nou
finançament.
Quan demanem un nou Estatut
ho fem perquè fa falta per resoldre
els problemes de les persones (...) i,
per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint
l’elaboració de l’Estatut a totes les
forces polítiques, no volem pas un
Estatut només del Govern, (...) i amb
un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels
polítics.
Vull acabar amb dues reflexions:
primera, ens comprometem a un
nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els
continguts, i volem un Govern
transparent, que es relacioni bé
amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar
bé. I la segona, tenim un país molt
il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota:
divendres, a Gràcia, una senyora
que no coneixia em felicita i em
diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a
cap dels tres grups d’esquerres, però
estic contenta perquè sé que vostès
obriran un nou camí a Catalunya’.
El 16 de novembre a Catalunya va
guanyar l’esperança en contra de la
resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país.
No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes
gràcies». H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El mirall de Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pacte del Tinell
Tripartit
Govern
Catalunya
Canvi
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1755/0000001383.pdf
e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 2
Primer període
Dilluns, 15 de desembre de 2003
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió plenària núm. 2, primera reunió
Í
N
D
E
X
Expressió
de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3)
Debat
del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat
a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3)
��Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1
La secretària primera
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat
de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio.
«Presidència del Parlament.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en
funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions,
la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions
Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament
en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions,
la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura
del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07).
El president
S’obre la sessió.
Expressió de reconeixença al M. H. Sr.
Jordi Pujol i Soley
Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més
de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat
d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país.
El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en
un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes
institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la
recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern.
En aquests moments històrics que estem vivint, crec que
és de justícia començar la sessió d’investidura del cent
vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de
Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet
del servei al poble català una norma de vida.
President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la
vostra dedicació.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07)
Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la
Generalitat.
SESSIÓ NÚM. 2.1
»D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de
març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels
partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor
Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat.
»Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003.
»Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de
Catalunya.»
El president
El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira,
té la paraula, sense limitació de temps.
El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr.
Pasqual Maragall i Mira)
Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat»,
que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la
confiança –sense massa èxit, per cert.
Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol
fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui
la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–,
una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva
persona, sinó per aquelles persones que representen el
que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és
l’alternativa que governarà.
Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca
amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu
avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades
paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig
l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem
suportat o han suportat per un temps la seva distància,
la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha
estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període
enormement convuls i difícil.
Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent
virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la
nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i
menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres
representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant
se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent
del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot,
perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic
absolut, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
4
I em presento ara, molt honorable president, senyores
diputades i senyors diputats, davant de la cambra per
donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva
candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva
confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb
el programa que els exposaré tot seguit.
Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16
de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol
en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han
actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han
dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut,
els uns i els altres.
En aquest temps de passió política, de passió política
renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha
estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els
hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no
pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que
m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè
responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania
tal com ha estat expressada.
Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè
respon amb profunditat al mandat del nostre poble.
Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem
posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap
partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la
força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa.
El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà
només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa.
El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma
respectuosa amb els accents diversos, una suma que
afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però
que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra
fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble.
Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han
procurat superar les barreres que els separaven buscant
espais de trobada. Val a dir que la història comuna,
durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part
dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista,
és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir,
primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota
el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan
Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà
del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una
línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i
daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins
a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi
setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una
emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en
aquest moment, la confiança de vostès, honorables
PLE DEL PARLAMENT
diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys.
Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què
hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra,
un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la
investidura de 1984, fa quasi vint anys.
Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una
gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança
per part del poble. Milers i milers de catalans que ens
han votat, però també milers de catalans que no ens han
votat, demostren aquests dies una alegria incontenible,
no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el
cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una
elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar
amb rotunditat. I això és maduresa de país.
Aquest és ara un país políticament més complet. No dic
«un país complet»; altres canvis vindran. Un país més
complet, no idèntic a una determinada versió d’ell
mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que
ha regit els destins d’aquest país durant més de vint
anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per
tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles
orientacions. No pot.
Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els
governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar.
Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del
relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot.
Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com
passa a la majoria dels països europeus –de dos o de
tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que
tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa,
doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest
país.
Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes
que transcendeixen l’estricte marc de la governació i
entren en el camp de les regles i dels principis que l’han
de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne
segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest
no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el
govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de
l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades
sobre els grans temes del país.
I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc,
d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es
donen les condicions per fer possible una nova majoria
parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya.
Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que
han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres
anys.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
5
Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i
els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb
Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas
que avui donem.
Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec
que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes
catalans dels resultats electorals no era l’única lectura
possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar
les expectatives a les realitats electorals.
Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania.
És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors,
i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat
a treballar per construir una nova majoria plural, unida
pel catalanisme d’esquerres.
Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan
més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre
aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança
més representativa de la Catalunya d’avui.
I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense
entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans
–més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant
recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta
dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència,
però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es
tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en
una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament
representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que
trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves
aspiracions i a les seves necessitats.
No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de
la proposta que presento al poble de Catalunya, en
aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes.
Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de
Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que
nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme;
però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres
el millor catalanisme és el que representem, provinent
de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
SESSIÓ NÚM. 2.1
–com a mínim! Només des de la ignorància del que ha
estat la història del poble de Catalunya durant el darrer
segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país.
Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha
legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui
gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i
d’una expressió plural de la ciutadania catalana.
Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que
el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en
la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de
Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni
Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra
dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del
president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas.
Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història
del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i
compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista
Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari.
Hem compartit experiències polítiques determinants,
amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i
com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas,
també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre,
començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de
l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part
de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més
ajuntaments governats per aquestes coalicions que no
pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben
dit, governats– per unes altres coalicions.
És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada
constatem que és molt el que ens uneix; molt més del
que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el
moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern
de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya
d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances.
Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de
l’afirmació, és l’hora de les polítiques.
Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació,
salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions
que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el
coneixement i en el reconeixement per part dels que
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
6
habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet
de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva
vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la
il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país.
Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens
polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests
objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens
uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la
passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor
pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social
del nostre país.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més
unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I
voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou
amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten,
el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han
masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i
de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era
natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat
del poder –això no era natural– per part d’uns quants,
en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació
indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té
l’exclusiva!
Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix
comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon
ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han
estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat
anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que
estàvem dominats per un diàleg de sords; no només
durant la campanya electoral –tant de bo només hagués
estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat
d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La
manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit
Popular.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per
necessitat. Som en un moment històric transcendent:
Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés.
Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços
de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser
diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no
pas un impediment o un destorb per a la governança, tal
com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir.
Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant
perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més
PLE DEL PARLAMENT
respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots
els accents.
Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta
nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha
de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional,
ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte
que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya
ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país,
però en realitat aquesta virtut del president –que n’era–
feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo
vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a
Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també,
o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc
a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a
predicar-ho.
Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les
al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat
les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats
i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La
relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més
temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya
formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional
davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en
un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu
unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré
de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a
vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que
caldrà anar. Ara en parlarem.
Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part
infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix
d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la
gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com
proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més
convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat.
Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació
per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra
Republicana és igual a Catalunya. Després del que han
dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i
és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no
passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som
rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar
com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara
farà vint anys. Dit i oblidat.
Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps
exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha
fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria
dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el
seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
7
de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de
novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem.
Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable,
sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un
pensament que compartim molts, a totes dues bandes
d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem.
Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder
dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem.
Veig i desitjo una nova organització territorial perquè
els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran,
tal com demana l’Estatut i no s’ha fet.
Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més
transparents, i ho seran, ho poden ser.
Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que
defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i
canviarem paternalisme per respecte i per innovació.
Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora,
per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen
un teixit sobre què la nostra economia és possible; té
camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible.
L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample,
un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els
propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de
govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón
Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat
amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb
un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau
una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau
de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança,
encara el vol fer més sòlid i robust.
Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el
finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un
nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans
acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré
de nou.
El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el
marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo
he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó
el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important
no només per al poble de Catalunya, sinó també per al
conjunt dels pobles d’Espanya.
L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els
SESSIÓ NÚM. 2.1
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria
dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim
ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i
més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que
jo els dic que pot néixer.
Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els
sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El
segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el
primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de
l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el
moment en què van néixer i que els fa encara existir
avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament
de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del
dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els
habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga.
Aquesta ha estat la seva fortalesa.
Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic
que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers
anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte
ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme,
la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho
justifica.
En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per
donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la
vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la
inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al
carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa,
o per la salut o per la degradació dels serveis públics,
aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major
riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la
ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que
grans proclames buscant demagògicament l’adhesió
electoral –a les quals durant un moment va semblar que
el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern
central que no ha fet altra cosa que grans proclames
buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos
per afrontar els problemes concrets que es produeixen
als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres
pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució
de la conseqüència, és la solució de la causa de molts
dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de
molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs
que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho
aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
8
blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del
moment de la inexistència de frontereres clares dintre
d’Europa.
La immigració no és un problema en si mateixa, ben al
contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí,
en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català
d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest
sentit més valents i més avançats que nosaltres.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979,
han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat
democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i
criticat per altres amb un excés de rebentisme, però
l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han
de millorar molt. Descentralització, aproximació de les
institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració
de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem.
Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que
volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb
tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un
compromís clarament acceptat de participar en la gran
família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com
feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que
volem és una lliure declaració d’interdependència des
de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som
conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa
història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts.
I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser
la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha
d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja
és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels,
si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa
amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva
riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir;
si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el
ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida,
aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no
he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora
d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de
ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara
els convenci de per què és diferent, però a ningú de
vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història
d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què
forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb
sacrificis, per descomptat, però avançar.
Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya
i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el
PLE DEL PARLAMENT
nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de
nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment
que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si
aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no
serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai.
M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a
les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta
cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de
la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de
Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de
l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol
aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per
aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat,
amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen.
Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins
i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir
a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons
com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo,
si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la
institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb
l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa
a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra.
Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he
après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes
couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que
passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més
no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots,
es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del
que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació
de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu,
de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és
l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en
diuen els francesos, la tenim aquí.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam
tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal;
aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi,
ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a
l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
9
respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico!
passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir
és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes.
Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es
va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon
clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una
cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias
Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu
paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar
al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament
en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han
passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint
anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit
d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de
Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament.
I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha
de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi
referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també
l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol
dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers
europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa
en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat
vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint
anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest
país no està en condicions no només d’acceptar això,
sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de
l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota
aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al
final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà.
Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya
vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya
plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha
de defensar el català! Per obligació constitucional! No
és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho
ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans
només els que defensen allò que és seu perquè és seu.
Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres
exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es
parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà
possible sinó que els catalans diguem una cosa que és
ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar
per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma
és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans
com una fantàstica arma a les seves mans.
Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny,
si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en
fi, com una variant. No fa que en els seus passaports,
DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha
d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a
tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui
quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que
SESSIÓ NÚM. 2.1
En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades,
senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el
programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els
continguts i el procediment que proposo per arribar-hi.
El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un
procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que
representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres.
Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat
catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i
senyors diputats, ens comprometem a fer realitat.
Si hagués de definir breument el contingut d’aquest
meticulós document programàtic, que no els el llegiré
tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment
en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut
i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius
de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un
compromís d’equilibri.
Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un
compromís d’equilibri territorial i ambiental.
Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes
relatives al progrés nacional de Catalunya.
Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar
l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional
àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per
les que responen a un sentiment social majoritari en la
societat catalana.
Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El
progrés del nostre autogovern no és possible ni serà
possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
10
jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya
ha viscut en els moments decisius de la seva història.
D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de
manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces
polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar
un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament.
A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de
compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou
estatut.
Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots
els grups –és previsible que sigui així, molt honorable
senyor president, en cas que vagi endavant la nostra
proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb
entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil.
En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de
la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels
textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i
diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això
en diem «Acord nacional».
El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà
tramès a les Corts Generals abans de la primavera de
l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004
–no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum.
Simultàniament al procés de tramitació parlamentària,
les forces polítiques de la majoria es comprometen a
convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats
públiques i privades a expressar la seva implicació i
presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar
totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb
les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la
seva societat civil.
En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en
cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva
del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya,
que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se,
mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient
en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat,
i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.)
Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat
d’avançar les línies mestres compartides per les forces
de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT
ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no
como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de
la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió
Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora,
evidentment, del finançament autonòmic.
Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat
com a estat, ens proposem traduir en realitats positives
els principis inspiradors del pacte constitucional de
1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el
principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la
configuració institucional. Quan faci falta promourem
que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu
dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals.
Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències,
composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta
cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva
participació en la formació de la voluntat estatal, i com
a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i
plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució,
en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució
no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren
preautonomies, algunes autonomies, però encara en
faltaven unes quantes. El país encara no estava definit
en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava
creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar.
Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la
naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les
funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment,
del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre.
Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és
aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol
comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta
en una altra autonomia per a la seva causa.
Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la
designació dels membres d’institucions generals de
l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del
Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social.
I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques
i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la
Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho
recordo malament– i la modificació necessària de la
LOFAGE.
El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels
seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives
que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment
de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
11
els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional.
Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut,
aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i
no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim
electoral; assumir competències executives, bé per la
via de completar els traspassos pendents, bé per la via
d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar
–molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos
de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de
Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut,
i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja
saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la
televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves
competències legislatives i/o executives de la Generalitat.
Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la
formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació
espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb
l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe
molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha
un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi
va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.»
Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són
un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe
interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que
jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia,
l’argument, té bastanta gràcia.
En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de
poder representar l’Estat, com passa en altres països
de tall federal a Europa, en les matèries que són de la
seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la
Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir,
la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3
de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Promoure la presència de la Generalitat en organismes
que accepten la participació d’entitats subestatals. Es
parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la
Unesco.
Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs
locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1
ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el
finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya
per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per
aconseguir uns consells comarcals més municipalistes,
amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions
de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els
alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis.
I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts:
Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a
partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions
Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de
negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions
fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern
central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al
qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí
que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar.
Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un
informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre
l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat
i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a
saber de quines xifres parlem, i no només els entesos,
sinó l’opinió en general.
Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats
–el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa.
Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en
aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents
en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir:
els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a
equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació
dels sistemes de concert.
Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per
a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que
estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos
per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per
tres factors que hi incideixen d’una forma determinant:
costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors
demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals
qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri
que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres
d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
12
Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La
inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es
fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del
producte interior brut, tenint en compte la compensació
apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any
per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en
què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim,
un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per
part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes,
i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida.
Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és
que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació
d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè
l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les
que estan previstes, són menys de la meitat que les de
l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que
es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000
per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de
mantenir.
Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona,
per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és
evident que si un any s’ha fet una gran inversió en
aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de
l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en
cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és
en un període estadístic més llarg.
Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les
altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats autònomes als seus
ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un
esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç
de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena,
que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva
complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès
perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà
suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els
efectes.
Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre
avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de
renda relativa similar en altres països europeus. Aquest
és el punt de comparació en què finalment el tripartit
d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de
referència.
El govern es compromet a la publicació i actualització
anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya
així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No
creiem, com va dir una vegada el vicepresident del
Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT
rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores
el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una
altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions,
públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en
els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran
càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han
interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho
amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base
d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres
terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per
què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les
nostres peticions, probablement, i potser haurem de
reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens
hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que
ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la
raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un
barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores
evidentment que no voldríem anar –evidentment que
no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el
possible– perquè això canviï. Molts catalans diran:
«Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant
que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé
com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si
hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats
i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa
avançarà.
El segon punt del nostre programa de reformes és el
programa de reformes cap al progrés democràtic. No
em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que
és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que
no poden deixar de ser dites en aquesta sessió.
Aquesta proposta afecta la regulació del president de la
Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès
saben... Farem una llei del govern que reguli la figura
del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera
legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el
consell executiu, que preveu una delegació temporal
que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de
viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs.
No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a
favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la
Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al
final... Home!, segurament pot durar fins al final, però
aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei,
i la farem, una llei del govern que reguli la figura del
conseller en cap i l’organització de l’executiu.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
13
I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una
durada temporal màxima de l’exercici del càrrec.
Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments,
incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot
i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls,
control, participació especial i expressió del pluralisme
polític.
Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels
candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal
d’examinar-ne la idoneïtat.
I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la
Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar
una major participació de la ciutadania en el procés
legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per
tal que la Generalitat assumeixi competències en la
realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte
d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves
funcions.
I per acabar aquest capítol faré una menció especial a
la política de mitjans de comunicació audiovisuals.
Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual
de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva
l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema
audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que
definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb
precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica
en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es
publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als
drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels
mitjans.
Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que
se n’asseguri la independència i la professionalitat i la
dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció
dels directius, i fixant els objectius.
En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I
es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar
la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques
irregulars en les concessions i en les contractacions de
béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor.
Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que
SESSIÓ NÚM. 2.1
n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió
d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran
serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal,
perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les
seves intervencions, i en el futur també amb tota calma.
Però no vull acabar sense un compromís personal –fins
aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força
escapçada en alguns aspectes de les principals línies del
programa fruit del pacte per un govern catalanista i
d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés
en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri
territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur.
Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de
construcció de Catalunya que avui recomencem, hi
contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors
d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els
que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la
crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur,
virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de
ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que
porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers
i les qüestions essencials el país se’n podria anar en
orris.
No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius
que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven
part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord,
un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra
i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem
amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs
paralitzadors, perquè decebríem tots.
L’estatut nou ha de servir per governar millor en les
futures legislatures, les presideixi qui les presideixi.
L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho
demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès.
Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del
programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un
sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva
pluralitat.
Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells
la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el
diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest
país, que tenen objectius finals prou diferents o camins
que tenen objectius diferents o camins que en algun
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
14
punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns,
l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena.
Però precisament perquè no som iguals podem oferir
una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i
cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot
per salvar el bé més preciós que és la unitat civil.
tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament
aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull
dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les
dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El
mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment.
No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat
sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa
anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara
estem a punt d’inaugurar una governació que no té por
a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la
complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant,
cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant
per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de
moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar
els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem,
potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem,
perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la
taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i
hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és
com la gent s’entén.
Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver
renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha
conduït.
Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho
hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la
debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups
petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans
més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no.
Els petits més grans i els grans més petits, això sí que
vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai
hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de
les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai.
Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68,
67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria,
Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits
grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per
un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar.
Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per
molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa
ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a
aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva
interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT
La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és,
justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i
el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de
construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és
plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que
esperen, que han esperat durant anys un govern com el
nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures
econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La
força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició
única per sòlida que sembli.
De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha
sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà
adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les
relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb
Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes
difícils però apassionants que el futur ens imposa, la
pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves,
el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles
que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia
catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de
preservar el nostre territori, que sempre ens recorda
Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on
projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels
nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en
altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol
poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya
sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres
carrers.
De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol
apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor
se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que
durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El
nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc
menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un
pacte, d’accents diversos i complementaris.
Expressarem una confiança més decidida en la realitat
humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
15
pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com
deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens
interessa més el futur dels nostres fills que les dèries
dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho
sabeu.
El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns
problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme
esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans.
Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el
viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem
desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven
acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els
que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa.
Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès,
una època brillant de la nostra d’història. No vull, no
volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano
als que estan temptats de caure en el ressentiment que
superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant,
molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és
un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc
SESSIÓ NÚM. 2.1
de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor
que no pas eren.
Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més
justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta
il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i,
especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar
una petjada singular, no és per això que hem vingut.
Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que
són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la
dècada anterior.
Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una
nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya,
com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova
i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
El president
La sessió es reprendrà demà a les deu del matí.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts.
PLE DEL PARLAMENT
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Debats
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències