1
10
1
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1699/0000000632.pdf
7ac2022597fb7defb98d8e72d31c3ea6
PDF Text
Text
Catalunya i l´Estat
Diari de Girona | 27.8.2006
A Espanya s´ha materialitzat un dels processos més acabats del que els
anglesos anomenen "devolució", val a dir el retorn de competències
polítiques a la base del sistema. Per descomptat a Espanya s’han traslladat
més competències a les autonomies o territoris que no pas en el Regne
Unit, la República Federal Alemanya, o fins i tot, salvades algunes
excepcions (p. ex. en justícia), a la Unió nord-americana.
El resultat és el següent: a Espanya la despesa pública pròpiament dita, sense
Seguretat Social ni càrrega financera originada pel deute públic, es reparteix entre
Govern central, Governs autonòmics i sector local (Ajuntaments i Diputacions), en
una proporció aproximada de 30/50/20%, respectivament.
Si parem compte que al 1979 les autonomies pràcticament no existien, excepte les
autonomies provisionals a Catalunya i Euskadi, resulta que en poc més d’un quart
de segle s’ha produït una redistribució sense precedents de les competències i els
diners públics.
A Catalunya i Euskadi, que tenen més competències (p. ex. policia autonòmica), els
tants per cent encara son més esbiaixats en favor dels territoris subestatals. L’Estat
era el 80% i ara és el 30 % del total, i en el cas de Catalunya menys: el 20%.
Per acabar-ho d’adobar, l’Estat, en el cas de Catalunya, ha invertit en grans
infraestructures i altres capítols de la seva competència menys que en proporció a
l’activitat econòmica de Catalunya: entre el 12% i el 15% de la inversió estatal s’ha
fet aquí en els darrers anys, contra una proporció de quasi el 19% de l’economia
catalana en relació amb l’espanyola. És a dir, l’Estat ha gastat aquí en inversions
menys del que tocava -cosa d’altra banda tan evident que el nou Estatut ha hagut
d’incloure una clàusula sense precedents en cap Constitució o Estatut: en els
propers 8 anys el Govern central es compromet a invertir a Catalunya prop d’aquell
19% que havia de gastar aquí i que no arribava mai.
El Nou Estatut és una consolidació definitiva d’un dels sistemes més
descentralitzats del món (potser amb l’excepció parcial de Bèlgica, on p. ex. la
Regió de Brussel·les va fer un tractat comercial amb la Unió Soviètica). En el nostre
cas, a més, això no deriva, com en el basc i navarrès, de furs senyorials anteriors
al segle XIX, sinó d’un plantejament contemporani de les potencialitats i dels drets i
deures respectius de la societat espanyola i la societat catalana.
Això no vol dir que l’Estat espanyol i el seu Govern, no tinguin influència política a
Catalunya. En cert sentit en tenen més. Per dues raons: primera, perquè han
guanyat crèdit i respecte. I en segon lloc perquè en tot allò que segueix essent de
la seva competència estan actuant amb molta més ambició que fins ara -molt
particularment en política internacional.
Cada cop més "el nostre món" és el món sencer. En aquest escenari, "passem per
Espanya" (camí d’Europa i el món) per cada cop més coses. Però també és veritat
que Espanya ens està donant més accés a Europa del que mai havíem tingut. Quan
el conseller Siurana representà Espanya, per torn, davant la Comissió Europea, els
dos fets coincidien: som més presents fora i més dependents de fora. Abans només
havíem d’anar a Madrid i ara hem d’anar més lluny, encara que de tant en tant ens
toca representar Madrid a Brussel·les.
�Els Estats europeus s’han adonat que cadascun pel seu costat no van enlloc en un
món en què les grans nacions compten la seva població per centenars de milions.
Va ser la mateixa Europa, quan al segle XVIII va fer una estirada poblacional
increïble, la que va donar lloc, via emigració, a un país immens, avui el més fort del
món: els Estats Units d’Amèrica del Nord. A la Unió americana va seguir la creació
de la Unió Soviètica, l’enfortiment i militarització del Japó, i més tard la vertebració
nacional de la Xina i l’Índia.
Europa mentrestant era el teatre de l’enfrontament entre les velles nacions del
continent per la migrada quantitat de terra i recursos naturals existent. Els
rendiments decreixents en l’agricultura foren la base de l’emigració cap a Amèrica, i
també del naixement de la ciència econòmica.
Finalment, després de dues guerres mundials, Europa va decidir fer les paus i
unificar-se. Aquesta és una de les aventures més emocionants i significatives del
segle XX i la més assenyalada de l’inici del segle XXI.
Catalunya hi està plenament implicada. Des de 1906, en l’inici del catalanisme
modern, els catalans miraven a Europa -com després va dir Salvador Espriu,
miraven «Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç».
Ara fa cent anys de quasi tot. De la Solidaritat Catalana, de les escoles municipals
de Barcelona, de l’Enllà de Maragall i el llançament del noucentisme per l’Ors. Ha
hagut de passar un segle perquè els vells somnis es complissin -la qual cosa no vol
dir que no s’hagi fet res en 100 anys.
Però a fe que ara hem obtingut el que la majoria dels catalans volíem, si bé no per
la via i en la forma que hauria calgut perquè la majoria aclaparadora dels partits
catalans que va aprovar l’Estatut a Catalunya l’aprovés també a Madrid.
D’això ens n’haurem de penedir? Probablement. Però el 1932 va passar quasi el
mateix, amb la diferència que el partit que aleshores va fer el sacrifici d’ambició
(recordeu la carta de Jaume Carner a Macià que es va republicar recentment a La
Vanguardia) és el que ara ha estat reticent a cap cessió, i han estat nacionalistes i
socialistes els qui han acceptat determinats retalls.
Hem obtingut quasi tot el que teníem el desig de tenir. Queden una sèrie de temes
prou coneguts, que s’aniran resolent, com és el cas de l’aeroport transoceànic. Això
no hi ha qui ho pari.
Val a dir que Catalunya, per tot el que ha estat dit, és Estat. I que el Govern central
està jugant amb intel·ligència el joc de la devolució i de l’ambició europea. Espanya
és el país europeu de notable dimensió que creix més: el 2009 haurem caçat la RFA
en renda per càpita i amb França ja hem empatat. En definitiva està fent els seus
deures i Catalunya també.
Pasqual Maragall
President de la Generalitat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Catalunya i l'Estat
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de Girona
Language
A language of the resource
Català
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1394
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Estatut
Estat
Espanya
Catalunya
Descentralització administrativa
Subsidiarietat
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-08-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles