1 10 1 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/293/20061003.pdf a3bff8980b34e0a2744ea982ce103ab6 PDF Text Text Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Brussel·les | 03/10/2006 Vengo a hablarles en un momento en qué hay motivos de pena: la muerte de Antón Cañellas, que fue el gran europeísta -cuando nosotros éramos jóvenes este señor ya nos llevaba a la Embajada americana a protestar y a defender la causa europea que ha desaparecido hace relativamente poco-, tenemos a Antoni Gutiérrez Díaz, que ha sido para nosotros, y hay que reconocerlo los que no éramos de su partido, sino del Moviment Socialista de Catalunya, del Front Obrer de Catalunya, y otros, porque en definitiva Gutiérrez Díaz era el que, en buena medida, dirigía la acción democrática antifranquista. Lo que pasa es que lo hacía con guante de seda y mucha mano izquierda porque el PSUC, al que él pertenecía, era el más perseguido. Pero no nos engañemos, ellos en definitiva eran los que organizaban gran parte de las pocas cosas que podían hacerse. El títol de la conferència d'aquesta tarda és potser massa reduccionista. En realitat, quan diem "Vint anys de Catalunya a Europa", volem dir "Vint de Catalunya a la Unió Europea". Però a la vegada també és fàcil d'entendre que el sentiment de pertinença europea dels catalans no és qüestió de fa quatre dies, sinó que està profundament arrelat en la nostra història mil·lenària. Tractaré doncs d'anar més enllà -vers el passat i cap al futur- en l'experiència d'aquests vint anys transcorreguts des del moment de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea. Haig de començar per exposar els trets fonamentals de vint anys de relacions i d'encaix institucional progressiu Catalunya-Europa en el marc de la relació Espanya-Europa, per bé que els primers contactes Catalunya-Europa són anteriors a l'accés. I estic pensant en els contactes de Jordi Pujol, Gaston Thorn, les iniciatives de Joan Dexeus, i d'altres europeistes catalans que van començar a treballar fins i tot abans de la Unió. Han estat uns anys d'aprenentatge, d'assimilació de regles d'interiorització de la dimensió europea. I crec que puc afirmar que el progrés europeista d'Espanya ha estat ràpid, fins a esdevenir, avui, un dels puntals de la visió forta d'Europa. Catalunya ha participat d'aquest procés de la mà de l'Estat espanyol amb comoditat. Simultàniament, el paper de Barcelona en el Comitè de les Regions (i ciutats), del qual vaig tenir l'honor de ser vicepresident i president els anys 96-98, en tant que alcalde de Barcelona, va crear un espai de relació, de caràcter només consultiu, però interessant. Amb l'Administració de l'Estat i amb les altres Comunitats Autònomes hem anat perfeccionant un bon sistema de participació en la política comunitària: Conferències Sectorials, Conferència per a Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) i participació en els comitès de la Comissió Europea. Probablement, aquesta pràctica quotidiana de recerca d'acords de l'Administració de l'Estat i de les Administracions Autonòmiques sigui la millor escola d'aprenentatge de la realitat complexa de l'Estat espanyol d'avui i de la necessitat de la seva articulació de caràcter federal. Hem pres consciència de la interdependència, hem arbitrat els mecanismes per dur-la a la pràctica i hem exercit a fons la lleialtat federal. I vull subratllar -benvolgut Alberto Navarro- que en aquests darrers tres anys Catalunya s'ha sentit ben emparada per l'Estat espanyol a Europa. Bàsicament per tres motius. En primer lloc, per la determinació amb què Espanya ha jugat la carta de la Constitució Europea, en plena sintonia amb els sentiments i els interessos dels catalans. Catalunya, cal remarcar-ho, ha estat l'única entitat política no estatal que va organitzar un debat específic sobre la Constitució a través de l'anomenada "Convenció catalana per al futur de la Unió Europea". En segon lloc, per la convicció i la tenacitat amb què el Govern espanyol ha defensat la causa de l'oficialitat del català a les institucions europees. Primer, amb la incorporació d'un paràgraf que citava les altres llengües de l'Estat reconegudes constitucionalment i reclamava el seu reconeixement. I segon, amb les negociacions per al reconeixement d'un ús oficial de les llengües 1 �cooficials espanyoles en les institucions de la Unió, que han començat a donar els seus primers fruits positius, curiosament més avançats que els obtinguts en el Congrés dels Diputats d'Espanya. Aquesta (la del català a Europa i Espanya) és una causa no guanyada del tot encara. Però hem aconseguit més en aquests dos darrers anys que ens els divuit anteriors. I en tercer lloc, ens sentim satisfets per haver normalitzat la participació dels consellers de la Generalitat -i de les altres Comunitats Autònomes (el primer va ser el conseller d'Agricultura, Antoni Siurana)- en les delegacions espanyoles davant dels organismes de la Unió. Això va tenir un impacte gran per a Catalunya i estic convençut que per cada una de les Comunitats Autònomes espanyoles que han entrat en aquest rol. Crec, francament, que aquests són exemples diàfans de què vol dir que la Generalitat és Estat. Quan diem que la Generalitat és Estat volem dir que les Comunitats Autònomes són part essencial de l'Estat espanyol. Hi insisteixo: És així com es fa créixer la lleialtat i la confiança federal, sense la qual és impossible que funcioni un Estat compost com el nostre. I quan diem que la Generalitat és Estat també volem dir que la Generalitat és Unió Europea. D'aquí la voluntat i la disposició d'acollir a Catalunya seus d'organismes i de projectes europeus. Per cert, aprofito per confirmar el nostre interès i bona disposició per acollir a Barcelona la seu permanent del projecte Galileu. Però, al mateix temps, Catalunya també ha estat i és present a Europa de forma directa i amb personalitat pròpia. Coherents amb la nostra convicció sobre la necessitat d'una Europa pròxima i d'una aplicació proporcionada del principi de subsidiarietat. El títol del curs que vaig impartir a Roma al 1997 era justament aquest: Europa pròxima, l'Europa de les regions i les ciutats. Un dels nostres europeistes més actius -Lluís Maria de Puig- ja fa uns quants anys va explicar molt bé quina era la nostra via en l'entramat complex format per Catalunya, Espanya i Europa. De Puig proposava el que en deia ell la "Via Laietana": "la via de la xarxa, de teixir una malla o un ordit de relacions, accions, competències, presències i complicitats que donin a Catalunya la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats". A Espanya i a Europa. I certament en tots aquests anys ens hem aplicat a gestionar això que en diem la nostra interdependència. Per això vam acollir amb entusiasme el naixement del Comitè de les Regions previst en el Tractat de Maastricht. Tanmateix, no podem deixar de dir que les expectatives de participació de regions i municipis a les institucions comunitàries s'han vist disminuïdes amb el pas del temps. I crec que hi ha molt a guanyar de nou en aquest terreny. El projecte de Tractat Constitucional, ara en suspens, conscient d'aquestes limitacions augmentava el seu rang institucional -el de municipis i regions- i el seu paper polític, atorgant-li el rang d'institució de la Unió Europea. Doncs bé, el previst protocol sobre la subsidiarietat i la proporcionalitat, i el recurs directe del Comitè de les Regions al Tribunal de Justícia sobre aquesta matèria foren, sens dubte, un avenç important. Aquests tres objectius els havíem formulat en la cimera de regions i ciutats que van organitzar a Amsterdam l'any 1995, en la qual van ser ponents Edmund Stoiber, president de Baviera, i Fernando Gómez, alcalde de Porto. Un regional i un local. Aquestes eren bones raons per al nostre "sí" a la Constitució Europea. També és bo recordar, d'altra banda, que el Comitè de les Regions ha estat el primer òrgan a permetre el reconeixement de la diversitat lingüística i la seva aplicació pràctica. Jo vaig parlar en català i ningú em va dir que no, la veritat és que la primera vegada va ser simplement així. Elements clau aquesta diversitat i aquest reconeixement de la mateixa clau a l'hora de reforçar el sentiment de pertinença dels ciutadans, en aquest cas dels de Catalunya, a la UE. Així, des de novembre de 2005, els ciutadans es poden adreçar i rebre una resposta en català a aquesta institució i els seus membres poden utilitzar el català en les sessions plenàries. 2 �Més enllà dels canals institucionals establerts, Catalunya és present de forma activa en diversos organismes del moviment regional europeu: l'Assemblea de Regions d'Europa (en la qual el president Jordi Pujol va tenir un paper destacat), el Moviment de Regions amb Poder Legislatiu, la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes o l'Assemblea de Regions Fronteres Europees. També és estimable la implicació del Parlament de Catalunya en la mobilització dels parlaments subestatals per aconseguir un reconeixement de les institucions de la Unió, a través de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa. Som conscients, però, que les limitacions del plantejament institucional de l'Europa de les Regions, i la dificultat d'avançar amb plantejaments fets des de dalt, és evident. Per superar aquestes limitacions i per estimular el reconeixement del paper de les regions en l'entramat institucional de la Unió ens vam decidir a treballar des de baix. Conseqüentment, la Generalitat ha estat promotora de diverses iniciatives de cooperació entre regions europees: de la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus), dels Quatre Motors per a Europa (amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes), de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, entre altres. En la part final d'aquesta intervenció em referiré més detalladament a la iniciativa de l'Euroregió en la qual poso moltes esperances. A totes aquestes iniciatives cal afegir les innombrables iniciatives sorgides de la societat civil: de les cambres de comerç, de les universitats, de les associacions empresarials i sindicals. A Catalunya no hi ha cap universitat o cap associació d'aquestes que acabo d'anomenar que no tingui en aquest moment programes europeus o relació amb programes europeus. La Generalitat de Catalunya ha procurat canalitzar tota aquesta empenta europea de Catalunya amb una presència directa aquí, a Brussel·les. Primer, a través de l'Oficina del Patronat Català Pro Europa, i a partir del 2004, amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Brussel·les, convertida amb l'Estatut aprovat recentment en Delegació davant la Unió Europea. El canvi de denominació no és superflu i respon a la voluntat de la Generalitat de Catalunya reflectida ara clarament en el nou Estatut- de tenir una presència a la Unió i de trobar-hi un encaix institucional adequat. La Delegació aglutina tots els organismes de la Generalitat amb seu a Brussel·les i reforça la presència de la Generalitat a la Unió. La Delegació facilita, també, ho saben molts de vostès, els mecanismes de seguiment i coordinació de la participació dels diferents departaments en els òrgans i institucions de la UE, molt particularment el Comitè de Regions. Emplaço la Delegació a seguir tenaçment la tasca que s'ha proposat de contribuir al canvi de la nostra cultura política que suposa assumir la Unió com una dimensió més de la pròpia política i del propi país. Perquè aquesta és l'orientació que ens marca el nou Estatut d'autonomia de Catalunya, incorporant per primer cop la Unió Europea com a espai polític i geogràfic de referència, cosa que la Constitució espanyola pràcticament no toca encara. L'Estatut atorga noves competències al Govern de la Generalitat, reconeix institucionalment el seu rol a nivell europeu i estableix nous mecanismes de participació de la Generalitat en les decisions comunitàries. Concretament en 7 punts: -L'Estatut del 2006 garanteix jurídicament la participació de la Generalitat en els afers europeus que afectin les seves competències o els seus interessos; -permet la participació en la delegació espanyola pel que fa als processos de revisió i negociació dels tractats en aquelles matèries que afectin competències exclusives de la Generalitat; -atorga un paper determinant a Catalunya davant d'una proposta europea que es trobi en fase de debat si aquesta comporta un impacte financer o administratiu per al nostre país; -solemnitza la presència catalana -sempre perfectible- a les institucions europees, com és el cas del Consell (agricultura, cultura i ensenyament); 3 �-transfereix a la Generalitat la gestió dels fons comunitaris territorialitzables; -planteja l'accés autonòmic al Tribunal de Justícia de la UE quan la normativa europea així ho permeti, i -formalitza la creació d'una Delegació del Govern a Brussel·les per defensar millor els seus interessos. Es tracta, doncs, de 7 disposicions que, desplegades, ens donen una presència potent a la Unió, i que plantegen una bilateralitat Estat/Catalunya que, en aquest moment, no té lògicament cap altra comunitat autònoma espanyola, la qual cosa no vol dir que no en vagin tenint a partir d'ara, que és el més probable. Al darrere de tota aquesta vocació europeista expressada i acomplerta per Catalunya hi ha hagut i hi ha molts noms. Homes i dones de tot l'espectre polític democràtic català que han compartit ininterrompudament durant dècades un acord bàsic sobre el destí europeu de Catalunya. Per cert, si vostès van a Barcelona i pugen a l'Estadi Olímpic, que és una visita que els recomano, en la mateixa anella olímpica podran veure un espai dedicat a la Unió Europea amb els noms de tota una sèrie de persones importants en la construcció Europea. Algun català, per descomptat, i alguns espanyols, però també noms europeus. Jo crec que el nom de Cañellas per exemple, probablement l'hi hauríem d'afegir. Mireu, els pioners del Consell Català del Moviment Europeu, ja des de l'any 1949, són: Josep Rovira -del Moviment Socialista de Catalunya-, Enric Adroher "Gironella", -que després va ser del Partit dels Socialistes de Catalunya-, Joan Sauret, Anton Cañellas, Josep Sans, Heribert Barrera, i aniríem seguint. I els que han seguit fins avui la seva petjada: Joaquim Molins, Jordi Garcia-Petit, Francesc Homs, Eduard Segarra, Josep Verde Aldea i Joaquim Llimona. Els líders de les principals forces polítiques: Jordi Pujol, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols... I els catalans presents a les institucions europees: Joan Colom, Carles Gasòliba, Eduard Punset Raimon Obiols, Joaquim Muns, Xavier Rubert de Ventós, Josep Subirats, Concepció Ferrer, Joan Vallvé, Pere Esteve, Josep Borrell, Lluís Maria de Puig (Consell d'Europa), Ignasi Guardans, Antoni Castells (Tribunal de Comptes d'Estrasburg), Anna Terrón, Maria Badia, Raül Romeva... I, evidentment, els alcaldes, els sindicalistes i els empresaris que hi estan relacionats. Són aquests els noms que han reprès la tradició europeista del catalanisme i l'han convertit en una realitat viva i present. Per tant, sàpiguen que sempre que es diu catalanisme o catalanista s'està dient també europeisme i europeista. És indissociable. 20 anys que han transformat Catalunya i Espanya, això és el que hem viscut. Però el més important no és la història institucional d'aquests vint anys. El que és rellevant és la transformació que Europa ha operat en aquests anys a Catalunya i a Espanya. I fins a quin punt Espanya i Catalunya han canviat perquè han entrat a Europa. S'ha dit i repetit, però és de justícia recordar-ho, que la integració d'Espanya -i de Catalunya amb ella- a Europa ha estat la història d'un èxit. Només hem de recordar quines eren les nostres aspiracions i les nostres expectatives en relació amb Europa. Les resumiria en tres paraules: llibertat -políticament parlant-, prosperitat -econòmicament parlant- i sentit -culturalment parlant. Europa representa per a tots els pobles que ens hi hem adherit l'ideal d'una vida en llibertat, sense violència i amb igualtat d'oportunitats. Salvador Espriu, el nostre poema, ho va expressar millor que ningú en el poema "M'han demanat que parli de la meva Europa", escrit l'any 1959, del qual deixo un fragment: "Per això ara és tan profunda la nostra esperança -en el meu somni, ja contemplada realitatd'integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, 4 �obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor que un savi esguard veié prodigiosament passar de la costa fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia, haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes." L'entrada a la Comunitat Europea va suposar el reconeixement de la nostra jove democràcia i va contribuir a la consolidació de les seves institucions. A partir d'aquell moment vam tenir la certesa que ja no hi havia marxa enrere en el procés de democratització, ja que aquesta era, i continua essent, una condició sine quan on per a tots els membres de la Unió. L'aspiració de prosperitat i de progrés s'ha vist acomplerta amb la plena integració en el model econòmic i social definit per la Unió Europea. L'accés a la que en aquell moment s'anomenava Comunitat Econòmica Europea i al seu Mercat Comú va comportar el salt decisiu en l'obertura i la modernització de l'economia espanyola i catalana. La integració a la Unió econòmica i monetària, l'any 1999, i a moneda única des de l'1 de gener de 2002, eren fites impensables en el moment de la nostra adhesió. El resultat ha estat una economia dinàmica, que ha permès, en pocs anys, l'anivellament de Catalunya amb la mitjana europea, fins i tot la superació, convertint-la en una de les regions europees de referència. Espanya, ja ho saben, està creixent per sobre del 3%, en un 3'6%, multiplicant per dos o per tres el creixement d'alguns països importants de la Unió, i no sembla que això, a curt termini, hagi de canviar. Ara, si alguna cosa hauríem de fer per avançar a Europa més ràpidament és la cursa tecnològica d'acord amb el objectius de Lisboa. Segurament, de tot el que s'ha dit a Europa és allò que està més per fer. En un llibre recentment publicat per la Generalitat -amb l'intencionat títol: Catalunya, una història europea- l'historiador Ramon Grau afirma que la plena incorporació a la Unió Europea "ens ha permès tancar un cicle llarg d'inferioritat declarada i sentida respecte als veïns d'enllà dels Pirineus". I més endavant conclou que la decadència d'Espanya i la frustració de Catalunya han trobat a Europa la seva via de superació. Podríem dir que en aquests vint anys s'ha acomplert el somni de les generacions que ens precediren, que Ortega y Gasset sintetitzà en la retòrica del "Espanya com a problema, Europa com a solució". Avui, l'horitzó és ja, sortosament, un altre. És l'horitzó que s'albira des d'Europa: és un horitzó global. L'escala ha canviat, i els problemes són uns altres i les responsabilitats també. Mirin, l'any 1985, a les portes de la nostra entrada a la Comunitat Europea, Jordi Pujol, era a Aquisgrà i va saber copsar perfectament l'abast històric de l'esdeveniment en proclamar: "Tornem a casa". L'any 1985 aquesta frase tenia el sentit que tenia. Haig d'afegir que tanmateix "el retorn" a Europa no és tant el retorn a la Marca Hispànica Carolíngia, com la integració en el nostre entorn natural en un sentit més ample. Entre Carlemany i De Gaulle hi ha pas mal d'histoire. I entre els Reis de Castella i Lleó i Felipe González, déu n'hi do. Nosaltres volíem fer la nostra aportació en aquesta Europa en la qual vam entrar, en aquesta Europa del futur, i per això no puc acabar aquesta intervenció sense una mirada intencionada al futur. Al nostre futur, que és el futur d'Europa. Tenim pendent trobar una sortida a la crisi institucional provocada per la paralització del procés constitucional. D'aquest episodi potser n'hem de treure una certa relativització del punt de vista constructivista a l'hora de pensar en Europa. 5 �Potser ens convingui un humil retorn a les actituds dels fundadors: és a dir, a trobar la justa proporció entre el gran designi i el pragmatisme, entre el realisme i la voluntat. Mirada llarga i passes curtes. Mirada llarga que clarifiqui l'objectiu, que expressi el telos europeu -ja coneixeu el llibre sobre "demos un telos", el sentiment i la societat d'un escriptor que és americà però que viu a Europa-. Passes curtes? Sí, però, en tot cas, constants i ben orientades. Jo sóc un devot del llibret de Mark Leonard amb un títol autoexplicatiu Perquè Europa liderarà el segle XXI. Europa el liderarà perquè la seva pròpia heterogeneïtat és la més semblant a l'entorn sobre el qual estem immersos, que no té reptes fixos i en el qual la capacitat d'adaptació a les circumstàncies canviants i llenguatges diversos és la clau de l'èxit. És a dir, de les grans unitats que s'estan formant en el món, que seran les grans nacions o unions del món, la que segurament és més expressiva de la pròpia diversitat del món és la nostra Europa, per això ha pagat un preu altíssim, però per això també està en millor condicions de cara al futur. Això implica compassar l'evolució de mercats, societats civils i institucions públiques, evidentment. I els que compartim la idea que els problemes d'Europa es solucionen amb més Europa, és a dir, amb més política europea, defensem la conveniència d'avançar cap a un sistema polític europeu complet. Un sistema polític compost d'institucions, polítiques i partits. I avui el que precisament no tenim són partits polítics d'escala europea, tenim unions de partits, però internacionals. N'hi ha, però no tenen (proporcionalment) la força de les empreses europees. S'han sabut adaptar més a la Unió i a la desaparició de fronteres els protagonistes econòmics que no pas els polítics. Sóc partidari del partit d'Europa, de l'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. No solament de sumar peces per fer un país europeu, sinó fer una força política pensada des de la idea d'Europa. Jo sóc, per altra banda, un fill dels vells federalistes italians que no oblidaré mai, perquè són els primers que em van ensenyar el camí d'Europa amb una fe del carboner, gent totalment convençuda. Però Europa està fent alguna cosa més fins i tot del que ells pensaven. Crec que hem de ser conscients de la possibilitat d'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. Per això, penso treballar -un cop hagi deixat la meva responsabilitat de President de la Generalitat- a promoure aquesta visió i orientació dins del meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, en el marc de la coalició electoral que m'ha fet president: PSC-CpC, i, més àmpliament, amb aquells que sentin la necessitat d'actuar directament a escala europea. A un altre nivell, el de les polítiques, també és l'hora de les iniciatives europees sorgides des de baix, des dels poders regionals i locals, des de les universitats, des de les organitzacions empresarials i sindicals. Aquest és el sentit d'una sèrie d'iniciatives emblemàtiques d'aquests darrers tres anys de la Generalitat de Catalunya: L'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Què és l'Euroregió PirineusMediterrània? Com tots vostès saben, en el marc europeu més proper, el Govern de la Generalitat ha liderat la creació de l'Euroregió, l'octubre del 2004, un objectiu estratègic de primer ordre per a Catalunya. L'Euroregió, que suma més de 14 milions d'habitants, representa el 17% de la població conjunta d'Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d'aquests dos països i proporciona un volum d'ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol). L'Euroregió ha definit ja els eixos de cinc dels principals projectes que es desenvoluparan: el Portal Cultura, l'Observatori Socioeconòmic, l'EuroBIOregió, el Centre d'Investigació en Turisme i la Xarxa de Cambres de Comerç. Però també ha aconseguit posar la regió al centre de les relacions hispano-franceses. Gràcies al rol de lideratge de l'Euroregió, les dues darreres cimeres bilaterals s'han celebrat en aquest territori, la primera a Saragossa i la segona a Barcelona, i han comptat amb la participació dels governs autonòmics i, per tant, del propi Govern de la Generalitat. La relació amb els presidents Malvy, Frêche, Iglesias i Matas en el marc de l'Euroregió és enormement positiva. 6 �Simultàniament, a l'articulació de la societat civil europea i de la seva opinió pública, a l'europeïtzació dels partits polítics i els corrents ideològics, si Europa vol esdevenir un actor principal en l'escena mundial no té altra opció que assumir les seves responsabilitats globals. I per fer-ho, s'ha de dotar d'una política exterior i de defensa realista, amb vocació d'influir decisivament en la Mediterrània i en el Pròxim Orient, i obligada, per tant, a una entesa raonable amb els Estats Units, com a mínim. Precisament entenc que el decidit compromís europeu en la resolució del conflicte del Líban respon exactament a aquests criteris. Vaig parlar fa deu dies amb el president Prodi, a Roma, i tots dos coincidíem en què un mediterrani que no tingui protagonistes europeus és un mediterrani en crisi, sempre. No perquè aquest marc sigui especialment dolent, no, però la conjunció de cultures, de factors de diversitat i de contraposició eventualment que hi ha en aquest marc, el fan un marc, primer de tot, difícil, i, en segon lloc, decisiu. Si el mediterrani troba el seu camí, Europa el trobarà, i quasi m'atreviria a dir més enllà d'Europa, en bona mesura, el món. Com ha explicitat Javier Solana, sense la missió internacional de les Nacions Unides no hi haurà pau, però sense Europa no hi hauria la força necessària per complir la missió. És una obvietat dir que el conflicte del Pròxim Orient ni admet una solució militar ni es resoldrà amb intervencions parcials. Cal una estratègia que ha d'incloure necessàriament una política potent de cooperació per al desenvolupament de tota la Mediterrània. També d'això n'hem parlat amb el president Prodi i amb altres actors mediterranis. La necessitat que hi hagi, al mateix temps, una actuació financera més forta que l'actual, que està pensada com un remake de la política del banc de l'est, però que no va arribar a tenir la força d'aquest banc. En canvi, amb una situació en la qual és evident que els problemes, segurament, els més importants d'Europa en el seu conjunt, són aquí, avui són al Sud. Segurament que fa quinze anys eren a l'est, i que era decisiu per a l'ampliació de l'est que fos un èxit, però, de la mateixa manera, podem estar d'acord que avui ens la juguem en el Mediterrani i que, per tant, els instruments que tinguem han de ser més potents que els que fins ara hem tingut, perquè per història, per destí, per interès, nosaltres, evidentment, des de Catalunya, des d'Espanya, som sensibles a la dimensió mediterrània d'Europa. Per això hem estat i seguirem sent força actius per rellançar la política euromediterrània que es va iniciar a la Conferència de Barcelona de 1995. El 2005, la nostra capital fou de nou seu d'una conferència, amb el màxim nivell de representació política, per tal de revitalitzar el procés de Barcelona, orientat a la construcció d'un espai de pau, prosperitat i diàleg cultural al voltant de la Mediterrània. En aquest marc la Generalitat es va encarregar de l'organització de dos esdeveniments importants inclosos en la Conferència: la Conferència Euromed Dones Barcelona+10 i la Conferència Regional Euromed Barcelona+10. Vam subratllar la potencialitat de la xarxa que formen els governs locals i regionals per projectar les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori. I vam reclamar la inclusió de la perspectiva local i regional en el disseny de l'Associació Euromediterrània. Conseqüent amb aquesta visió, Catalunya compta amb un dels millors "think tanks" especialitzats en la Mediterrània: l'Institut Europeu de la Mediterrània. L'acció exterior de la Generalitat s'ha centrat en la cooperació amb els països de la riba sud (Marroc i Algèria, sobretot), en la col·laboració per ajudar a fer viable l'Estat palestí i en el diàleg permanent amb Turquia. I entre els objectius de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània hi ha el de desenvolupar accions conjuntes destinades sobretot als països del Magrib. Però tot això és encara primerenc i insuficient. Les iniciatives italianes en el camp financer i universitari semblen obrir una etapa més ambiciosa. 7 �Acabo. El que els he he exposat són exemples modestos d'una acció incipient que es correspon, però, amb una vocació insubornable de decidir i codecidir sobre els interessos col·lectius. Sabem que en gran part són interessos compartits, que no podem anar sols. En aquests 20 anys hem superat una vella paradoxa: Catalunya s'ha sentit formant part d'Europa des de fa segles. Però durant prop de cinquanta anys ens fou negat el dret d'exercir plenament aquesta pertinença. Somiàvem en Europa. Ara, conjuntament amb Espanya, ho fem amb Europa. Formant-ne part. És la diferència entre el voler ser i el ser. I no és poc. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 828 Title A name given to the resource Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Subject The topic of the resource Autonomia Euroregió Relacions Internacionals Unió Europea Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències