2
10
13
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf
dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33
PDF Text
Text
article
Working_paper n.6
El territori en l’acció política
de Pasqual Maragall.
Orígens, debat i construcció de
polítiques territorials al “Govern
alternatiu”, 1999-2003
Josep A. Báguena Latorre
Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup
d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB
Desembre 2018
�Aquesta publicació pertany a la col·lecció de
working papers del programa Llegat Pasqual
Maragall, que rep el suport de:
�ÍNDEX
1. Notes introductòries
4
2. Objecte de la recerca
6
3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals
8
4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi
12
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com
a dimensió simbòlica
14
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
15
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
16
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
17
4.1 d) El medi ambient com a dilema
19
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció
20
4.2 a) URBAN autonòmic
22
4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local
23
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
25
4.2 d) Visió ambiental integradora
27
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública
29
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
30
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
32
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
34
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra
la “divisió” territorial
35
38
5.1 Escala, territori i xarxa
39
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
40
6. Nota final
42
�1. Notes introductòries
A
l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura
de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya
Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió
de la seva acció política.
El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió
aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada
al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat
«Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya,
entre els anys 1999 i 20031.
Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la
trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017;
Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun
dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han
investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall.
Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci
de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política
de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de
l’anomenat «Govern alternatiu».
Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets
fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs
que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia
en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de
la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall,
2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès,
2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017).
Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que
s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les
proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat.
A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més
1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària
no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del
canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu
esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball.
4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini,
2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué,
2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió.
Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de
vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim
a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que
busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les
«formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país.
Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de
treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials
a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix
aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a
partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que
aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que
malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional.
L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als
conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i
coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a
sectorial, no així per Pasqual Maragall.
Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no
és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall
pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i
la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008)
Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato
que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un
discurs de govern des de l’oposició.
Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999
Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida.
2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió
anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa.
|5
�2. Objecte de la recerca
E
n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a
la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els
quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les
dinàmiques econòmiques i socials.
Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues
interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les
dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la
seva acció.
Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del
Govern Maragall a la Generalitat:
D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en
un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa
en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per
encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos
l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats
com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una
nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del
model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge.
Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les
polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques
econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures
competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències
molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial,
que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i
la necessària resposta administrativa.
3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant
i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central
en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així
mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com
a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació
d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment
urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents
escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment.
6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa
en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció
de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades,
emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4.
4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les
fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial
referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una
nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o
institucional, de Pasqual Maragall.
|7
�3. Marc de treball, estructura analítica
i fonts documentals
A
nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet
observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern
de la Generalitat.
Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques
públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb
una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions,
procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes
fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998).
Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà
disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual
Maragall.
Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques
Construcció
de problemes
i agendes
Dimensió
simbòlica
Procés de
negociació
Presa de
decisions
Conflictes
epistèmics
Dimensió
d’estil
Models
d’interacció
Opcions
de fons
Dimensió
substantiva
Escenaris
de gestió
Dimensió
operativa
Dimensió
d’avaluació
Anàlisi
Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998
8 | f u n da c i ó
Procés
Procés de
d’implementació seguiment
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu,
documentació normativa i literatura especialitzada.
Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres
propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall,
pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi
sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el
pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de
perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals
apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la
societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem
més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra
de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota
el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a
la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball,
en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades
pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents
polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix
d’imaginar escenaris de gestió innovadors.
Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal
esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de
la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es
tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció
cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de
treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana.
Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu
amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant
de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle
XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà
posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser
més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi
protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap
de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i
el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de
Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la
seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de
context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu.
En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra
en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions
en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de
Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de
fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap
de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes
|9
�concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les
seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució
de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any
2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis
anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat.
Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol
Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent
la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de
Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills
de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999
i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la
manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar
justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall,
però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi.
Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment
en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial
General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc
parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures.
Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut
d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall
per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes.
Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi
i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions
de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall.
Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació
de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori,
passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de
govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens
ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que
en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de
matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en
una base intel·lectual evident.
De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran
informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols,
l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir,
l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot
vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem-
1 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la
contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho
conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla,
i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú:
són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el
nostre entorn.
Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits,
però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no,
ja potser després, al...5
Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–,
la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització
extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops
a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la
degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar.
Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000
No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en
les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i
l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van
ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat.
Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber
encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de
conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser
unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall.
5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella
terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera,
1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB.
|11
�4. Fases i dimensions. Construcció d’una
agenda del canvi
T
al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política
pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada
en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre
alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme,
articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions
preses.
Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que
entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts
de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen
els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998).
Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions.
Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en
la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme,
Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en
sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria
la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al
pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar;
perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que
el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu.
No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats.
Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la
recerca unidireccional.
ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la
música.
Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre
de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les
nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament
6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar
el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici
del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012).
1 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre,
en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base
al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del
país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació
entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques.
Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que
ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7.
Agricultura, Comerç i Turisme
Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000
l Informe sobre la crisi del sector boví
l Proposició de Llei de turisme
l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural
l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius
l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català
l Política de comerç i turisme
l
Medi Ambient
Pacte català de l’aigua
l Pla rector d’avingudes de Catalunya
l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya
l La qualitat de les aigües a Catalunya
l Pla integral de gestió del litoral
l Una nova política mediambiental per a Catalunya
l
Política Territorial
Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN
l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració
l Informe sobre la Llei d’Urbanisme
l Política de Foment de l’Habitatge
l Política de Muntanya
l Política de Paisatge
l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges
l Pla territorial de les Terres de Lleida
l Pla territorial del Camp de Tarragona
l
Infraestructures
l Proposta catalana de l’AVE
l Pla de ports de Catalunya
l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa
l Proposta sobre política de peatges
l Pla de carreteres
l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures
7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall.
|13
�l
l
l
Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa
Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya
El país que volem, les infraestructures que necessitem
Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial.
Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des
del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant,
moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus
respectius marcs sectorials.
Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu
s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades
en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8.
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a
dimensió simbòlica
La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més
de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions
temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de
quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada
en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha
de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per
triangular economia, societat i territori.
No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de
tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes
“entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els
canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció.
Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes
específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el
mateix Maragall advertia:
Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest
llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són
propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes
territorials. (Herrero, 2004).
9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix
en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració
del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a
diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI.
10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana
i d’innovació democràtica” (pàg. 271).
11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest
particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies
per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008).
1 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés
que mai no s’acaba del tot.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació
entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums
energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar.
Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del
canvi.
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
«El meu patriotisme és el del barri endreçat...».
(Maragall, 2008 pàg. 253)
Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall
ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo
quan, tot citant Maragall, ens diu
...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària
oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración
urbana como tal, de la Ciudad como tal».
(Nel·lo, 2017, pàg. 141)
Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és
tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència
de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern.
Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre
urbanístic i social. (...)
Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris
que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb
uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les
àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població
amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12.
Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall
Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels
preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política.
En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament,
12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer
Albert Serratosa.
|15
�les bases conceptuals i simbòliques són evidents13.
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
La ciutat com a problema i esperança.
Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha
influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals
dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”.
Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s
i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori,
d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres
efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de
la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa
i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la
problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat
d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a
escala supralocal.
“les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos
els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del
punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta
adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes
generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves
necessitats.”
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi
front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta.
Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les
ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora.
Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració
que parteixi d’una doble convicció:
- Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana
radiquen en la xarxa de ciutats.
- Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de
xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint
es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les
problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel
Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem
un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades
sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall.
1 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica
del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic,
de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució.
Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi
de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual
Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o
treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del
seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament
crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de
disposar de mecanismes de control14.
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la
tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una
disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc
optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals.
Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el
turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats
intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans
a les àrees rurals.
Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de
Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats.
Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La
democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la
Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya
urbana i, finalment
“Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes
àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es
caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia
agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context
global de Catalunya”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada
pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de
Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana
que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors
d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels
ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”.
|17
�Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al
contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques
urbanes corresponents.
Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de
la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15.
En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any
1985 Maragall plantejava en aquests termes:
L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la
comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de
coneixements, de contactes humans.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182)
I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999:
El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la
ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit,
les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més
interconnectats.
Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització,
potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats
que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir
d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i
les tecnologies.
Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha
generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que
encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració
urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga,
com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar.
15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la
Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa.
1 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.1 d) El medi ambient com a dilema
“En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han
situat al centre del debat polític i ciutadà”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques
públiques.
En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil
estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri.
La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos
existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una
gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el
territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota
control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament
dotada.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i
incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb
“un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes”
derivat en bona mesura dels
“missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista
poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats.
Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al
desenvolupament urbà
Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo
natural.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186)
16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis.
|19
�i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió.
Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres
usos- generen en les àrees metropolitanes.
La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en
els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua.
(Nel·lo, 2017 pàg. 183-184)
Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però,
que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així
com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat.
La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar,
també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les
mateixes ciutats un ecosistema territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
I no només entre les administracions,
En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració
ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i
col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan
importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials
a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no
hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017).
Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control
efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial
de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha
de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí
presentades.
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument?
Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació
de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió,
dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament
farien possible una agenda de canvi.
Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de
2 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�fer-ho d’una manera diferent.
(Brugué, 2017 pàg. 294)
El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de
disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament.
(Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en
una moció de censura.
Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política
d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar
que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte
mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar
per tal de fer arribar els missatges als ciutadans...
La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític
que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència
afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes
distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la
formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat
debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per
les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi.
(Maragall, 2008 pàg. 255)
Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la
seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el
disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element
transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció
determinat.
Noció de “Pacte” en la gestió del territori
“Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres
països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els
actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que
establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per
redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem
els ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori.
Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat
àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en
base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents
àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells
de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels
projectes.
|21
�“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà
i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la
mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”.
(Brugué, 2017)
Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí
analitzades.
4.2 a) URBAN autonòmic
El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de
Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat
amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació
integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir
ciutat.
(Nel·lo, 2001)
Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig
de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment
una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17.
Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de
dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense
entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer
moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un
sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales,
en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida.
No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta
d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les
primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN
català o de l’URBAN autonòmic.
El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple,
inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de
fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un
projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo,
17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per
un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei
de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment,
aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la
Generalitat.
2 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris.
Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments
concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els
projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a
cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva,
que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18.
4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local
Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall
com un instrument de reparació, de restauració social,
i alhora
En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els
serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi
social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i
convencional, incert», però del tot necessari.
(Nel·lo, 2017 pàg. 172)
Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada
acció del Govern en matèria urbanística.
Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons
del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent,
davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001)
Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en
moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta
oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials.
Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura:
Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el
tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava
a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat
inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal
Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys
18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores:
Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per
obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social.
19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any
2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006.
|23
�i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes
com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències
municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i
ara volen les dels altres).
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit.
Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat.
Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat.
- Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el
seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació
administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial.
- Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de
reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la
programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va
centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat
perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera
efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i
redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i
malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques,
no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme.
El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a
l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus
paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc
innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries
per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català.
Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient...
...
Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i
funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori.
Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà
bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local.
(Nel·lo, 2003 pàg. 33-35)
Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en
aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons
òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa
variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí
que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text
original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides
en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels
Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge
de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un
corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació
de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials,
o el Pacte Nacional per l’Habitatge.
Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit
de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com
aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21.
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el
capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels
diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents:
- Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu.
- Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que
es configurin com unes administracions locals: els consells regionals.
- Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori
(urbanisme, aigües, medi ambient).
- Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt
d’espais no urbanitzables.
- Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del
territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc.
- Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de
despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes
20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del
sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar.
21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern
alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport
parlamentari.
22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre
el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva
diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació,
però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el
“centre de decisió”.
|25
�urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament.
- Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica
Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que
El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs,
com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot
política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per
al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti
recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura,
la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les
bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que
posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu
dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta
política en uns àmbits territorials per al planejament territorial.
És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001:
En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de
rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política
alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element
de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de
representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres».
Quatre objectius.
(Nel·lo, 2003 pàg. 22)
Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini
les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que
imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules
La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de
projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el
casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya.
No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un
pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia,
perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns
protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48)
23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004.
2 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.2 d) Visió ambiental integradora
Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el
marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si
cap, més evident.
Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per
la política ambiental:
- Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la
mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial).
- Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius.
- Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància
real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica.
- Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels
poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el
que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert,
no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques
ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren
singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu
assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les
seves propostes en matèria ambiental.
Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via
sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia
ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de
sostenibilitat.
Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala
del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals
-també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de
l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de
pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que
intervenen en el territori.
|27
�Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en:
reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21
catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració
i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les
“agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es
regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament
sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar
una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de
fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb
la plena complicitat del món local.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics,
no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres
solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels
propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i
l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua,
que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall.
L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més
de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de
Barcelona durant els propers 20-30 anys.
Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i
probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina
a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses
mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les
conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que
es produeixen en altres punts de Catalunya.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla,
hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24,
fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera
de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral
català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un
àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat
entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació
amb altres instruments de planejament25.
24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura
i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i
implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de
concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de
Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la
pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben
diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres
bàsics del PDUSC.
25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos
es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015).
2 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio
da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452
alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más
de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los
planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos
mientras que para el PDUSC-2 fueron 92.
(Nel·lo, 2012 pàg. 132)
Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident,
pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes
territorials emergien arreu del territori26.
En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol
fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un
govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret
de l’alternativa.
(Maragall, 2008 pàg. 257)
Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem
vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres,
per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar
establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002.
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció
pública
La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics
d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu.
Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué
al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens
permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi.
Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però
que no ens impedeixen veure’n el conjunt.
(Brugué, 2017 pàg. 273)
Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del
Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació
urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents
26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012)
Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya.
|29
�de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials
d’una administració gripada.
Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu,
l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27.
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en
Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte.
En els seus objectius estratègics:
Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els
quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no
poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar
polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar
feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la
comunitat tota sencera.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les
problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera».
En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic
capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents:
l
Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions.
l
Millorar les dotacions d’equipaments i serveis.
l
Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població.
Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund
del les dinàmiques que han generat processos de segregació:
Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit:
a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg
de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures.
Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern
alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial,
com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la
proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius.
3 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ció o de la qualitat de l’entorn físic.
b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels
residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat.
c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció).
Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte
de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el
procés de segregació:
Àrees elegibles:
l
l
l
l
Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes.
Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers.
Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de
les ciutats petites i mitjanes.
Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de
parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció.
Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta
de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions.
Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees
concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com
a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix,
d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i
econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de
millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora
l’entorn.
Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents:
l
Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu.
l
Foment de la mobilitat sostenible.
l
Rehabilitació del parc d’habitatges.
l
Reforma urbana.
l
Execució Planejament General.
l
Actuacions de reequilibri urbà.
|31
�l
Habitatge per a ús dels joves.
l
Programes per adaptar serveis i equipaments generals.
l
Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania.
l
Fer efectiva la participació ciutadana.
l
Promoció i impuls de les activitats econòmiques.
l
Programes d’inserció laboral.
l
Programes de seguretat ciutadana.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part
inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de
les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest
sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que
no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions.
El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la
integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va
generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28.
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a
un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials
i nivells administratius.
Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs
litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals,
patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral.
Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant
la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista
ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la
Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a
terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En
definitiva, un nou concepte de protecció del litoral.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit.
3 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un
marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses.
Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior
ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb
aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea.
Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de
juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i
danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes.
Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera:
l
l
l
l
l
Nou concepte de protecció del litoral.
Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents
zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi,
considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica
litoral, estat dels fons, pesqueres...).
Aplicació rigorosa de la legislació existent.
Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes
que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als
usos del sol.
Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de
la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres.
Monitorització ambiental de les aigües.
Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de
protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de
les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la
legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització
de les accions i del seu resultat.
Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en
dos grans àmbits:
1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del
Litoral.
2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que
el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes
específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió
del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses
29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb
precisió la font exacta d’aquestes recomanacions.
|33
�amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals
necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies
d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades
en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner.
Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un
exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest
pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística
no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral
català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del
territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat
espanyol i de la Unió Europea30.
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge,
el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la
diversitat d’enfocaments.
L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques
i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la
finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions
públiques que hi estan relacionades.
El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva
del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir
un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori,
economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural.
Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després
de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la
primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb
representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va
30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC.
3 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els
vots favorables de la resta de forces polítiques.
Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de
política territorial deia:
Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual
l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem
particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als
urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els
quotidians o els degradats.
...
La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen
en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la
urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més
aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de
la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi.
Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre
de 2002
Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el
seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial,
per tant, tot és paisatge.
Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un
filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta
de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de
ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de
transversalitat administrativa.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics
tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31.
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
“A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes.
Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” .
(Maragall citat per Brugué, 2017)
31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i
més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar
bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel
que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012).
Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a
membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017).
|35
�Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto
sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va
tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit
per Pasqual Maragall.
Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques
públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs.
Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció
efectiva del Govern de Maragall.
Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball.
No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir
allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta:
Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també
es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per
aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara
editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu.
Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques
públiques.
Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001.
INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001
1.
Antecedents (2 pàg.)
1.1 diagnòstic de la situació.
1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions.
1.3 legislació aplicable.
1.4 propostes del programa PSC-CpC.
1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat.
2.
Descripció sintètica del programa (1 pàg.)
Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis,
etc.
3.
Desenvolupament del programa (4-5 pàg.)
3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el
programa que es proposa.
3 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius.
3.3 Calendari d’aplicació.
Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa
4.
Resultats esperats de les accions (1 pàg.)
Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de
millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC.
5.
Finançament (1 pàg.)
Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la
Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau.
6.
Mesures legals associades (1 pàg.)
Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa.
Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau.
Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats.
Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i
mig.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una
perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives
d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats.
Tal com diu Brugué
A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un
parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir
per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes
i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts
d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris,
potser el cas més conegut i reconegut.
(Brugué, 2017 pàg. 282)
I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les
lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de
govern.
Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu.
El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia
de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica
a Catalunya.
|37
�5. L’escala en Pasqual Maragall. Model
organitzatiu contra la “divisió” territorial
E
n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes
dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids.
“Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un
problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a
la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris
per al seu control”.
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall
conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica
la seva solució com és el temps.
Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té
pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar
el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al
control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de
lideratges a les adequades escales.
Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no
podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental
en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura:
el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena
legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies.
Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de
Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des
del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits
administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com
una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents
clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de
ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts
sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits
més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo
la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no
pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga
una altra dimensió.
(Nel·lo, 2017)
Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva
3 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�capacitat propositiva.
Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a
les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar
com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori.
5.1 Escala, territori i xarxa
Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que
no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens
conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb
un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt,
sentiments de pertinença successivament més amples.
(Maragall, 1993)
En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona,
en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu
avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors
d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna,
que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la
reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot
fer d’Europa32.
És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la
nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics
de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a
ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió.
(Maragall, 1993)
Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el
reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori
teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència.
El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la
ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide
a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las
fronteras son las zonas oscuras del mapa.
(Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207)
La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals
s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat
32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997.
|39
�dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per
permetre que aquesta representativitat sigui efectiva.
Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de
grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa
de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres
realitats territorials com l’espanyola o l’europea.
(Brugué, 2017 pàg. 254-255)
És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns
àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix
entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al
llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen
l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític.
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de
Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta
comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia
encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de
les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori,
sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar
l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis.
Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35,
i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a
l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36.
La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament
de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la
representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial,
i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries”
que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la
Generalitat de Catalunya.
Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica
33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa.
34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar
a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V.
Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu.
35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació
abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic
sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009.
36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf
37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995.
4 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial,
una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer
saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment
en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el
necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de
ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe
(fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en
l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços
significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial,
una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la
institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia.
Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens
apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per
al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial
pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb
veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma
dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la
majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un
consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin.
Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens
jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara
no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia.
38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa
de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68.
39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial
de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori.
|41
�6. Nota final
A
rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar”
l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari,
tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que
difícilment es pot contemplar des de la linealitat.
Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí
s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència
del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a
una simplificació excessiva.
Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat
per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les
capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran.
Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un
marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials.
Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a
terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern
catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a
la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de
planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser
possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però,
sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons.
I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no
representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques
territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un
àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de
renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó
dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç
per una Espanya federal, i una Europa més integrada.
Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que
es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques
públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre
l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada
abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells
conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions
de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells
punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen
tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una
renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar,
reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la
ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei
públic.
|43
�Bibliografia
Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona
Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004,
Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori
Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració
urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de
Catalunya
Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació
Catalunya Europa
Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de
l’Escola d’Administració Pública de Catalunya
Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall.
Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción
económica y territorio, Barcelona, Ariel
Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed)
(2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció
del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova
interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut
d’Estudis Catalans
Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El
cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2
Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació
de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62
Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups
parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya,
Barcelona. Multicopiat
Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de
Barcelona. Col. Urbanitats
Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya.
Manifest
Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió
metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació
del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de
Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
4 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i
Obres Públiques. Generalitat de Catalunya.
Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats
Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall
Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals”
a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana
d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls
urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat
Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993
Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre
de 1999. Sèrie P - Núm. 3
Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall
Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta
Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana
Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana
participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament
d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”
“Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è
Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro
de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona,
Editorial Empúries
Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries
Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors
Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista
Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de
Catalunya
Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una
reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte
per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
|45
�Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo
Blanc
Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la.
Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de
Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu
Pasqual Maragall
Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia
en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla
Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana,
Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?,
Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62
Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura
Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
4 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Báguena Latorre, Josep A.
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Territoris
Parlament de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Govern alternatiu
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
"El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003.
Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/565/catalunya_xarxa.jpg
0ea4f4389764d01da249a711fcd5d807
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Catalunya, xarxa de ciutats: el municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Municipis
Govern
Barcelona
Generalitat de Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
Treball resultant de l'ajut de recerca del programa Llegat Pasqual Maragall.
El llibre és el número 1 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Pradel Miquel, Marc
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contraportada:
Catalunya, xarxa de ciutats analitza el pensament i l'acció municipalista de Pasqual Maragall, traçant una línia de continuïtat entre la seva contribució a la transformació de la ciutat de Barcelona i l'impuls al municipalisme català durant el seu mandat com alcalde (1982-1997) i la seva acció política com a President de la Generalitat entre 2003 i 2006.
L'autor d'aquesta recerca defineix les principals característiques del pensament municipalista de Maragall, que entronca clarament amb la tradició del catalanisme progressista, i ens mostra la coherència entre l'acció política del Maragall alcalde i l'acció política del Maragall President, que impulsa l'enfortiment institucional dels governs locals i la descentralització de les polítiques sectorials del Govern de la Generalitat.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
El llibre en format digital: <a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/78/catalunya-xarxa-de-ciutats.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/564/Llibre_MTomas.png
d25481d017f004b5554fe248b7478a46
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Àrea Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Municipis
Corporació Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Description
An account of the resource
Monografia resultant del segon ajut a la recerca Llegat Pasqual Maragall. La doctora en estudis urbans, Mariona Tomàs analitza en aquesta recerca el pensament i l'acció política metropolitana de Pasqual Maragall des de finals de 1970 fins al 2006.
El llibre és el número 2 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Tomàs Fornés, Mariona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contracoberta:
Aquesta recerca analitza el pensament i l'acció política de Pasqual Maragall en relació amb l'àrea metropolitana de Barcelona des de finals dels anys 1970 fins al 2006. Gràcies a una exhausitva anàlisi documental i la realització d'entrevistes, la recerca aprofundeix en la concepció política del que ell anomena la Barcelona real o la ciutat metropolitana. Com a alcalde de Barcelona i President de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall reivindica el dret a la ciutat metropolitana i la necessitat de comptar amb un govern metropolità fort. Tanmateix, la seva visió territorial xoca amb la del Govern de la Generalitat, liderat per Jordi Pujol, i tampoc és compartida pel conjunt d'alcaldes metropolitans. L'autora mostra també l'evolució del pensament metropolità de Maragall un cop dissolta la CMB l'any 1987 i posteriorment com a cap de l'oposició al Govern i com a President de la Generalitat. El seu discurs, adpatat al nou context, manté una línia de continuïtat respecte a les idees anteriors. El debat actual sobre com governar la Barcelona real no es pot entendre sense el llegat de Pasqual Maragall i la seva lluita pel dret a la ciutat metropolitana.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Accés al llibre en format digital: <br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html</a><br /><a href="http://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacio_fce/582/"></a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
Sobre Pasqual Maragall