1 10 38 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/692/19911012_LV.pdf b1cb17eeb8aff947b5fce7cfb4add858 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 12/10/1991 La Vanguardia, p.015, Opinión Una invitación a participar PASQUAL MARAGALL El viernes 20 de septiembre Narcís Serra relató en el Saló de Cent la prehistoria y la historia del proyecto de la Barcelona de hoy, movida, dijo, por los vientos más favorables de nuestra era moderna. Sus palabras sonaban a sugerencia, a mano tendida a todos los barceloneses a participar. El jueves 26 de septiembre Raimon Obiols hizo una intervención en el Parlament que puede considerarse, en palabras del director de "La Vanguardia", una invitación a Pujol. Una invitación a colaborar, a apasionarse por la labor de gobierno y no sólo por la reivindicación y el agravio; a reconocer los peligros del nacionalismo agresivo, del que hoy observamos muestras evidentes; y, en definitiva, a unir la voz de Cataluña para que sea escuchada fuera de Cataluña. Una voz que no sea un simple lamento victimista, sino una reclamación seria y responsable formulada desde la conciencia de nuestros derechos conculcados y también de nuestros errores en el pasado. Pujol, que tuvo un momento brillante en la respuesta a Colom, al señalarle que su partido, Esquerra Republicana de Catalunya, no había sido separatista ni con Companys ni con Macià, dejó sin contestar algunas cuestiones importantes: la invitación de Obiols -salvo en el compromiso por la convivencia-, la crítica de Obiols al nacionalismo ignorante de las minorías, su defensa del federalismo inscrito en el artículo primero del proyecto europeo de Unión Política. El presidente del Consell Executiu dejó sin respuesta incluso la réplica de Colom, en el sentido de que los gestos "españolistas" de Macià y Companys habían sido anteriores a las sucesivas decepciones del bienio negro y, por supuesto, de la Guerra Civil. Este último punto merece una reflexión más atenta. Se pueden albergar dudas sobre el sentido de las palabras de Pujol: "Aún no he hecho lo que hizo Companys en el Parlamento español, cuando gritó'¡Viva España!'". Sería bueno saber si el "aún no" de Jordi Pujol, quiere decir: "Ya lo haré en su momento", o más bien: "A mí no me cogerán diciendo esa barbaridad". Probablemente tampoco Pujol lo sabe. Sería bueno ir aclarando este dilema, al menos por una razón: ¿no es verdad que la decepción de la República hundida y la guerra -con la derrota de la Cataluña autónoma- son los elementos determinantes de la presente acritud al referirnos a España? Es innegable que en esa acritud reside la gran diferencia entre Pujol y Tarradellas e incluso, quizás, entre el actual nacionalismo dominante y el viejo patriotismo de Verdaguer y Maragall, y finalmente entre el catalanismo de Obiols y el de Pujol. En Verdaguer y Maragall hay lamento e incluso despecho con respecto a España –el desesperado "Adéu Espanya" que cierra la oda-, pero desde la legitimidad del hijo que habla a la madre. Hay un sentimiento trágico, precisamente en la medida en que en él se unen el alejamiento y la proximidad familiar, el tronco común y el inicio de un desgajamiento. 33 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA En el nacionalismo de CiU no se da este elemento trágico, sino una fría y calculada utilización del agravio histórico, al que los inevitables pequeños -o no tan pequeños- agravios de cada día nos refieren de nuevo, incansablemente. Parece como si, en efecto, el desgarro total ya se hubiera producido en nuestros corazones catalanes, como si nuestro tronco pendiera tan sólo de una debilísima rama, en realidad seca, incapaz de soportar nueva vida, y buscara en nuevo suelo, como la zarzamora, un lugar donde rebrotar, sola e independiente. Y, a veces, eso que Colom proclama parece que Pujol lo oculte, aun sabiéndolo, o pareciendo que lo sabe. El nacionalismo de CiU sería así una calculada espera, un frío sentimiento, un "aún no", que sólo aguarda a que se den las circunstancias del "¡por fin!" soñado, del momento de una separación que no podemos proclamar todavía, porque ahora no sería positivo ni sensato, y porque quizá podría engendrar entre los jóvenes un sentimiento incontrolable, próximo a la generosa violencia que todos, desde la guerra, detestamos. Tarradellas fue otra cosa. Su vuelta en 1977, diciendo en un Madrid todavía muy confuso que él era "el sucesor de aquel que Franco mandó fusilar", tiene toda la grandeza de un episodio evangélico y está en la base de su simultáneo pactismo. En Tarradellas no dejó de existir, ni por un momento, ese hilo de profunda vinculación a Cataluña como patria, que se refleja en la emoción de las palabras y que siempre deja abierta en el interlocutor una duda sobre las auténticas intenciones del sujeto. Era como si esas intenciones sólo pudieran decidirse en la intimidad, cuando la voz de la patria, calladas las demás, se dejara oír en el corazón de su máximo representante. Intenciones por tanto no revelables, ni siquiera conocidas, tal vez, por la propia persona. Lo mismo que en Pujol, aparentemente. En el caso de Tarradellas, "la esfera nacional" o la ambigüedad necesaria del catalanismo con respecto a España integraban un comportamiento que seducía, que inducía al poder central a entrar en el juego y a arriesgar ante un contendiente de talla al que era imposible no corresponder. Tarradellas daba al mismo tiempo muestras de saber perder si era preciso, es decir, de dejar de ganar batallas sin acritud. Y lo mismo, en medida creciente, sucede con Raimon Obiols. En el caso de Pujol, por contra, la ambigüedad se ha asemejado hasta ahora a un aburrido agarrarse al tablero, a un incesante "pasar cuentas" de cada avance y retroceso. Desde la LO APA hasta la denominación de la "ratafia", desde la financiación de la Seguridad Social hasta el "tono" en que el Gobierno se dirige a la Generalitat, o la duración de la estancia del Rey o el protocolo de la visita de Gorbachev. Como si se quisiera ocultar un designio cualitativo que nada tiene que ver con las cuentas y el protocolo y mucho con la soberanía. Y produciendo en consecuencia un diálogo crispado, tenso, cargado de sospechas mutuas. Un diálogo en el que curiosamente el nacionalismo de CiU es jaleado casi siempre por la derecha madrileña de tradición más anticatalana, en la medida en que aparece más como un incordio para el Gobierno socialista que como una auténtica amenaza, excepto cuando toda la Europa del Este estalla y el "español del año" se convierte en peligroso secesionista. Esta dialéctica, que sin duda tiene un público parcialmente fervoroso en Cataluña, no nos enriquece como país. Obiols ha venido señalándolo en los últimos dos años. Quizá por eso he podido decir que la ambigüedad de Pujol se ha asemejado "hasta ahora" a ese juego estéril. 34 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA En efecto, parece como si la presión amable de Obiols estuviera produciendo -aliada con el trabajo sordo de Serra- un perceptible cambio en la actitud de la cúpula de CiU, sincronizado con cambios en la cúpula del Estado. Pujol estuvo "tarradelliano" en más de un pasaje del último pleno del Parlamento. La afirmación de la Generalitat como "el Estado en Catalunya" y la exigencia de asumir el mando de las fuerzas de seguridad son divisas que Tarradellas acuñó y defendió. Por otro lado, su uso y abuso del reglamento -que le permite contestar sin límite de tiempo, ni de asunto, ni de estilo y cansar a los diputados hasta el agotamiento- y su posterior ausencia del hemiciclo durante todo el curso político, han hecho más en pro del desprestigio del Parlamento que todos los artículos antiparlamentarios; aunque Pujol tenga razón al rebatir la profunda frivolidad de estos. No hay ninguna duda, sin embargo, de que Pujol es una máquina política coherente, de gran categoría, que merece respeto, o cuando menos curiosidad, fuera de Cataluña y de España, y que en momentos determinados de su intervención en la Cámara brilla a gran altura, aunque Obiols le dominara, esta vez, en todos los terrenos. Este Pujol parece dispuesto sinceramente a escuchar. Parece a punto de abandonar viejas actitudes, como la gravedad que le censuraba amablemente un biógrafo tan benevolente con él como fue Manuel Ibáñez Escofet. Pienso que la gravedad de Pujol tiene que ver con su historia personal, que todos conocemos, y que en gran parte es la nuestra. Porque Pujol no era, precisamente, el sucesor de Companys; no procedía de un digno exilio, sino de un interior frustrante, hecho de compromisos y sacrificios, esperanzas y cansancio, vueltas y revueltas de un calendario que incluyó el encarcelamiento, el insulto, las iniciativas políticas y las civiles, 40 años de convivencia con lo peor de nuestra historia presidiendo nuestras vidas. Este es el caldo de cultivo y de desarrollo de la acritud nacida en los años 30 y que hoy amenaza con colorear definitivamente la evolución de las relaciones de Cataluña con España e, indirectamente, determinar de un modo particular nuestra inserción en Europa. Las actitudes políticas de Pujol y Obiols en este punto no son muy distintas, en el fondo. En cambio, los talantes sí. Sí, todavía. Pujol debería aceptar la invitación de Obiols y de Serra a colaborar con el Gobierno español, que es el mejor que Cataluña podía esperar. Colaborar no quiere decir entregarse. Colaborar quiere decir tratar de instalar un clima parecido a lo que los alemanes llaman confianza federal ("bundestreue"); mejor dicho, no excluir que, mediante los esfuerzos de unos y otros, esa confianza pueda finalmente presidir las relaciones entre las partes, singularmente las partes diferenciadas y el todo. Y que eso ocurra en el tránsito hacia un "todo" mayor y distinto, que es Europa. Seguramente, cuando Pujol va a Madrid a no hablar de nada en concreto, sino a establecer conceptos comunes, se está tratando de avanzar por ese camino. La invitación de Obiols va en ese sentido. El catalanismo "noucentista" al que se refirió como matriz de su actitud huía siempre, dijo, de la "sabonera", del jabón, del exceso verbal; confiaba en el trabajo bien hecho; y detestaba el victimismo como fuente de argumentación política, tomándolo seguramente por una confesión anticipada de debilidad. Pujol, que estuvo recientemente en Praga, puede ser consciente de hasta qué punto a Havel le falta ese terreno común, la posibilidad de un Obiols y de un Serra a partir de los cuales 35 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA construir -o mejor reconstruir parcialmente- un lenguaje dotado del mínimo de sentimientos comunes. No basta la moderación. Tiene que haber un consentimiento, a veces dramático, en ocasiones sereno, como lo hubo en Macià y en Companys, antes y después de Prats de Molió y del 6 de octubre, como lo hubo en el Maragall de la "Oda" y el Verdaguer de la "Atlántida". No sólo contabilidad de errores y aciertos mutuos. Muchos catalanes, catalanistas, liberales, tolerantes, empresarios y profesionales partidarios del consenso interior y del diálogo exterior son sensibles a esta exigencia. A ellos iba dirigida también la invitación de Obiols. PASQUAL MARAGALL, diputado por el PSC en el Parlament de Catalunya 36 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1154 Title A name given to the resource Una invitación a participar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Pujol i Soley, Jordi Obiols i Germà, Raimon Acció política Parlament de Catalunya Nacionalisme Catalunya Espanya Autogovern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-10-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/973/19850218_CSXXI_BD.pdf 8d57667fe4247ca6c99b40fb6ec1eb83 PDF Text Text l Voy a tratar de comunicarles un extracto de la experiencia de seis años de gobierno en el Ayuntamiento de Barcelona y también de reflexiones que tienen su orígen en una larga historia política. La esencia del mensaje de esta noche es la prqpqest~ q~¡ . .,. sector local, de las Corporaciones locales y en especial ge +.op ayuntamientos, como el sector gestor por excelencia del sector público, para entendernos del Estado en sentido amplio. También pretendo hacerles llegar la pasión con la que .~e está viviendo desde Barcelona la historia política de ~ste país. Quiero defender el autogobierne en un sen~ido :1nuy preciso y hacerles llegar lo que · creo que es un deseo m:uy sincero de par ticipar en el proyecto político espafiol en un m9me-,ito §~ce-pcio...,..,.. na!. Como miembro de una de las comunidades dondi:a la coneie ~cia de país está más desarrollada, como Alcalde de ;;u capital, com9 catalán y catalanista convencido que soy, debo +eeorQ.ar .c;:rue las torpezas de la administraci6n central han 'be'Cho ~uch.o por fomentar una percepción del Estado como algo a j eno e intruso. Los que ahora . estamos al frente de al~ll_n centro de p94er te nemos la responsabilidad de ganarnos la c.o nfian'Za del ·pl,leblo C?nlas instituciones que dirigimos. Puedo asegurar que d~sde los """ ayuntamientos hemos hecho mucho en ese sentido. EL SECTOR LOCAL, LOS AYUNTAMIENTOS, PROTAGONISTAS PE PUBLICA. -~.'~~ STION Déjenme que les ponga un .ejemp'l·o ., quizás ex't-;r~~p , .de _1,-0 que quiero decir cuando defiendo al sector local como ,EJ.e _pj;.o.r cg,~ sto;r dentro del Estado. Suele decirse en este momento ql,le ;rr@s que la creación de puestos de trabajo deberi.a preocuparn9s .J·a ~creaciól'.l de empleadores, de empresarios. O se dice - qu~ .lo •s-egµ-~d o (70.000 empresarios) es precondici6n de l:o primero ·caoo.ooo e~pleos). España, se insiste, necesita de un aho.r ·:c:o que -.s e ,convj__er:ta en inversión. Teng.o la convicción de que ·e ste m~can ;i.11mo -:t;.an ortodoxo puede funcionar de una manera -mucho 'más ,efic:i ent,e :.s:i se produce un impulso descentralizado. Quiero, en 'definí tiva, llamar:les ..la :.at--enc·i6n ?<:>-.Pr-e ~~).. hecho de que tenemos ya 9. 000 ahorradore-s--invers-o res, los -~yµntamientos españoles, que son capaces de generar un -cambio _de expectativas económicas más importantes que e:l impulso -ap~logo ,que se pqdría provocar centralizadamente con un aumento de 1a circulaci6n ·monetaria desde el Banco de España. · No es necesariamente verdad que los 9. 000 ayuntami.entqs .españoles respondan con fidelidad a ·1a cara.c te:r izaci6n de .gr:g:anismo ahorrador-inversor que acabo de describir. Es cierto. No - �2. todos esos entes locales han tenido o tienen una actividad arriesgada y eficiente, empresarial en suma. Pero quiero subrayar que, en las circunstancias políticas actuales, la inhibición no es la norma. Antes al contra rio. No hace falta más que comprobar la alta rnortalída~ política que se registra entre los Alcaldes de las poblaciones donde se producen fenómenos de ineficacia. Es una mortalidad que me atrevería a calificar de tan alta corno la que se regi~ tra en el sector privado de este país. Esta es una realidad que ha sido presentada como escanda losa pero lo cierto es que ha confirmado la productividad del sistema democrático local cómo sistema adecuado para la producción de unos servicios adaptados a la demanda. En consecuencia, no es admisible un cierto simplismo coyuntural que sitúa el déf ici t corno única referencia y que se apoya en la superada visión de los Ayuntamientos como gastadores irresponsables. Esta visión es, corno mínimo, insuficien te. Mi propuesta del sector local, corno sector gestor por excelencia, tiene que matizarse para incluir consideraciones sobre el tamaño óptimo de las unidades locales: Ayuntamientos ~ grandes y medianos, comarcas y áreas metropolitanas son las di rnensiones relevantes. Distritos y ayuntamientos pequeños se-~ rían las unidades políticas de· participación· y descentraliza-· ción territorial. Dicho esto, los alcaldes han estado más cerca del arqueti po Schumpeteriano de empresario que muchos de los que profesañ . corno empresarios. Han corrido más riesgos, incluso en su nivel de ingresos y en su propi~· vida personal. Las corporaciones 1ócales comparten algunas de las caractérísticas de las empresas. Es significativo, por ejemplo, que _, cuando en un universo de economía centralizada ·se quiere esta_.· blecer un acercarnien·t:o al sistema de mercado se recurre a los .::· Ayuntamientos. Es lo que se ha producido en Hungría donde, po'r primera vez, los ciudadanos pueden comprar un papel que da inte: reses. ¿Quién emite · el papel? · Precisamente los Ayuntamientos:. Si en un· gran salto nós acercarnos al mercado japonés encon trarernos otro ilustrativo ejemplo del carácter empresarial de -= las Corpor.aciones locales. En la lista de emisiones patrocina-· das por una de las más importantes "security houses" del Japón hay más de s, de 4 y de 5 ciudades que acuden al mercado de bo~ · nos en yens. Más que Estados. o:e alguna forma ros carnpesi'nos faponeses que ahorran sobre · e:Epre:cio protegido del arroz y que han tenido hasta hace poco muy escasas posibilidades domésticas de inversión ven claro que invertir en ciudades, sobre todo en Europa, es un riesgo tan só · lidcr, . corno rnínirno1 como invertir en papel del Estado. Evidente mente con el . aval . del Est'ado, pero también sin ese aval. Puedo anunciarles que Barcelona acudirá al mercado privado: japonés de bonos, no · todavía al mercado "samurai" o mercado- privilegiado de bonos públicos, en el próximo mes de abr·rl, · en una cantidad módica, es cierto, a un interés muy convincente, (7,5%}, �3. y a un riesgo de cambio asumible y sin aval. Esta pequeña emisión, que se destina a la diversificación de la deuda exterior, ha de servir también de presentación, pa ra una posible participación más importante del Japón en la f i nanciación de los JJ.00. de 1992. También en el terreno de la informatización la capacidad de reacción de los ayuntamientos, del sector local es, en lineas generales muy próxima a la que se predica de las empresas. El Ayuntamiento de Barcelona· fué un pionero en este campo pero el afán innovador se ha extendido a los municipios pequeños, en muchos de los cuales se ha evidenciado una actitud sorprendentemente abierta. Les contaré tan solo el caso de un ayunta miento pequeño, el de Monóvar, con el .que he tenido algún con= tacto por razones de procedencia familiar. En Monóvar se adquirió un pequeño ordenador sobre el que muy pronto cay6 toda la imaginación y el entusiasmo del hijo del farmacéutico local. El programa preparado por este muchacho ha permitido informatizar prácticamente toda la gestión mu nicipal, con inclusión de las actas de la Comisión municipal = permanente. De hecho, la calidad del programa es tan notable que la compañía proveedora del ordenador ha comprado el sofware de Monóvar para comercializarlo entre los ayuntamientos. Monóvar ya cobra royalties por el invento. Se han hecho algunas críticas inteligentes de la situación actual que, en síntesis, atribuyen a la falta de ilusión,al abu rrimiento generalizado de la coyuntura, la ausencia de las in-versiones que podrían invertir el signo de las perspectivas eco nómicas. Es un diagnóstico razonable pero quiero advertir con= tra la cura de caballo que desde algunos sectores se propugna como método para recuperar la ilusión perdida. No creo que una terapia de choque a base de nuevas presiones sobre la legislación laboral sea lo que este país necesita o puede permitirse. Tengo el convencimiento de que las condiciones ya son las adecuadas para la invers·ión. Lo que hace falta es la aparición de los "rompedores de uniformidad" de que hablaba el profesor García Durán en un reciente artículo. En mi opinión, los ayuntamientos pueden contribuir con normalidad y eficiencia a ese rol de ruptura y estímulo. Dice J. García Durán que los sistemas se desestabilizan a la baja cuando en vez de una distribución aleatoria de previsio nes optimistas y pesimistas entre los inversores se da una pola rización de previsiones pesimistas más all§. de lo gue es realista a largo plazo . Probablemente en España estamos en este momento. Un momento en el que se necesitan sujetos sustentadores de expectativas más realistas, es decir, más optimistas. Esta es la mejor alter nativa a un cierto doctrinarismo liberal que a veces se nos pre= dica. Y que conste que les está hablando una persona que se senti ría halagada de verse incluida en la tradición liberal, en el me jor sentido de la palabra, incluso por razones familiares. �4. Voy a adelantarles un problema no resuelto en el que creo que los Ayuntamientos -entiendan siempre el sector local en su dimensión óptima- pueden y van a jugar, sin duda, un papel pr~ tagonista. España debe afrontar una revolución cultural pendiente, si me permiten la licencia en el campo de la práctica masiva del deporte. Esto está conectado con lo anterior y va al fondo de uno de los puntos ciegos de nuestra mirada colectiva durante décadas. Incluso la España más ilustrada ha sido con~is tentemente refractaria a incluir con decisión la práctica deldeporte entre sus objetivos prioritarios. Desde la izquierda y la derecha más cultas se ha practicado un desdén militante. Reconozcámoslo. He hablado de ello en diversas ocasiones con el Ministro de Cultura y con las autoridades autonómicas y no he encontrado reservas de principio a una campaña correctora. Sólo una reserva, peligrosa por · otra parte. La que se de riva del carácter enormemente rentable que políticamente hablan do tiene o puede tener el deporte considerado como un campo demanipulación. Ahí si que es necesario un espíritu constituyente, una tregua en profundidad. Una política de promoción del deporte de base, apoyada por la federación de municipios, las grandes ciudades y los departa mentes ministeriales y autonómicos concentkios es perfectamenteposible y daría resultados en el · horizonte de ocho años. Incidiria además, lateralmente, pero en forma significativa en algu nos de los problemas no resueltos como por ejemplo,- el de la se guridad. El deporte es el menos peligroso de ltis juegos y el más convencional. Cualquier Alcalde de España se apuntaría a esta bandera. Y se apuntarán todos. El debate está abierto y precisamente en un momento especialmente apropiado, en el que preside el de porte mundial un barcelonés. Eso sí: es preciso que el Ministerio de Hacienda ponga un paréntesis en su correcta aversión por los ingresos finalistas o dé el rodeo que crea conveniente y destine al deporte el rendimiento del loto, u otro sistema semejante, que ya en Italia, en Francia (sistema mixto) y en otros países está proporcionan do financiación a la práctica masiva del deporte y a la prepa~ ración de deportistas de alta competición. Y fíjense bien que hablo de práctica deportiva. Nadie mejor que los ayuntamientos y en su caso las diputaciones para liderar este proceso que el Estado, debe en parte financiar y las Autonomías sólo orientar. QUE ES EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA. Pero vayamos ya a la descripción de lo que es un Ayuntamien to como el de Barcelona y lo que es el sector local de España. Barcelona ciudad, el término municipal de Barcelona, no com prende toda la ciudad real. La ciudad real es una aglomeración- �s. metropolitana de la que Barcelona-ciudad es sólo el centro, que equivaldría al centro de Madrid. Las cifras siguientes, referi das al último censo, dan una idea de lo que digo: Madrid Barcelona C.M.B. Habitantes Km2. 3.158.818 1.752.627 3.096.831 607 97 477 En el caso de Madrid la aglomeración ha sido consolidada en un solo municipio. En Barcelona, en cambio, hay 27 municipios para una población parecida a la de Madrid sobre una superficie de algo más de las dos terceras partes. La realidad metropolitana no fué reconocida legalmente hasta 1974, con la creación de la Corporación Metropolitana, en parte herédena : de la antigua Comisión de Urbanismo y Servicios Comunes de los 27 municipios, pero que obtuvo carácter de entidad local municipal. Los miembros de la Corporación son concejales de los ayuntamientos que la componen. El presidente, elegido por votación entre los miembros, es ahora el Alcalde de Barcelona. Uno de mis principales objetivos es fortalecer el papel de la CMB como institución de servicios que representa a la ciudad de Barcelona real y que este papel sea reconocido en toda España. Un paso notable, en este sentido, ha sido la inclusión de la CMB en el Fondo de Cooperación Municipal como un municipio más. La CMB es una pieza fundamental para abordar algunos proble mas que, aunque afectan sobre todo a Barcelona, a Cataluña, sonen realidad problemas de Estado: el transporte urbano, el saneamiento de las costas, las aguas residuales, la eliminación de ba suras, la contaminación atmósférica y la promoción industrial yterciaria. En la CMB vive la mitad de la población de Cataluña y el 8,2% de la de España. El buen funcionamiento de España, su desarrollo económico, dependen en buena medida del perfecto funcionamiento de la aglomeración barcelonesa, de su prosperidad y de su eficiencia. El Ayuntamiento de Barcelona es un conglomerado de áreas y de empresas cuyo giro anual se aproxima a los 120.000 millones de pesetas. Produce desde servicios de software hasta alcantarillas y teatro infantil y representa más del 5 por ciento del producto interior bruto de la ciudad. Es, sin duda alguna, la primera "empresa" de Cataluña y la que genera más efectos colate rales en todas direcciones. Tiene más de 11.000 funcionarios y de 2.000 contratados laborales. Si añadimos la plantilla de los órganos autónomos de gestión y la de las empresas municipales, llegamos a cifras que oscilan alrededor de los 24.000 puestos de trabajo. �6. El Ayuntamiento de Barcelona ofrece una gama de servicios muy amplia, que además de incluir los típicos de infraestructura y ordenación de la ciudad, de circulación y de protecci6n ciudadana, etc., abarca una gran diversidad de servicios sanita rios, sociales y culturales. Pero a mí me interesa señalar hoy que, por sus especiales características, Barcelona es un buen avance y una buena muestra de lo que el sector local en general puede llegar a hacer, si cuenta con la voluntad política adecuada. Los últimos seis años de gestión han permitido realizar un saneamiento financiero y una reforma administrativa que, representan un · punto de referencia para el resto de las administracio nes públicas. En los meses siguientes a las elecciones del 79 se comprob6 que era difícil aislar los problemas y tratarlos siguiendo un or den de prioridades. En el caso de Barcelona se inventariaron -hasta 230 servicios específicos y muy diferentes entre sí -desde guardia urbana y bomberos a hospitales y guarderías- la mayoría de los cuales carecían de una escala jerarquizada d8 objetivos. Por otra parte, la situaci6n financiera se caracterizaba por un enorme déficit, producto de una estructura local inflexible y anticuada y de los hábitos adquiridos en los años 60 en los que el crecimiento acelerado permitía pagar los déficits de un afio con el aumento de los ingresos de los siguientes. Además, la carencia de autogobierne y la falta de reconocimiento de la realidad catalana desde el gobierno central obligaba al Ayuntamiento de Barcelona a asumir los servicios típicos de una capital. El Ayuntamiento de Barcelona mantiene 24 museos, 5 hospitales, 11 centros de EGB, por poner los ejemplos más llamativos de servicios que en las otras comunidades presta el Est& do o, más recientemente la institución autonómica. Pero es que además de ser capital de Cataluña, Barcelona es también una capital de España. Este es uno de los puntos que ~ quiero subrayar ante ustedes. Esto es a la vez el reconocimiento de una realidad y la manifestación de una voluntad a la que lo$ ~ barceloneses más perspicaces no piensan renunciar. ¿Quién se atreve a negar el carácter internacional del Museo Picasso? ¿Quién no reconoce la importancia que para toda España tiene la sección románica del Museo de Arte de Cataluña? ¿Cuál es el teatro de la ópera de España, sino el Liceo? ¿Cuál es el mayor centro de producción editorial en lengua castellana del mun do? ¿Cuál es la concentración ferial más prestigiosa y consolida da de este país? ¿Se ha pensado desde el Gobierno en los efectos que puede tener el apoyo a un recinto ferial competitivo de las mismas dimensiones? ( ... ). Les expondré, si puedo brevemente, el proceso de mejora de gestión que iniciamos en el Ayuntamiento de la mano del Alcalde Serra y contando con un equipo de trabajo, a mi juicio, de pri.m~ ra calidad. to. En primer lugar nos centramos en mejorar el control del gas Uno de los principales problemas internos era el de una pla~ �tilla incontrolable. Pues bien, en menos de un año hicimos un censo de personal al servicio del Ayuntamiento; ampliamos y uni f icamos los horarios implantando un control de asistencia infor matizado, es decir, hicimos que los funcionarios '~icharan", in= cluso los médicos; recalificamos al personal, fijando a cada uno la categoría que correspondía al trabajo real que desempeña ba; simplificamos la plantilla, reduciendo el número de catego= rías de 260 a 71. Reconocimos a las organizaciones sindicales y firmamos con ellos un convenio. En fin, toda una serie de me didas que se empezaron a aplicar en la Administración Central = tres años más tarde. En suma, los resultados de este proceso han sido una mayor tecnificación de la administración sin aumentar el coste en tér minos reales. Los frutos de estas medidas, desde la perspectiva actual, quedan reflejados en algunos datos significativos. Koy tenernos 1000 funcionarios menos que en 1979. En las empresas municipales, incluyendo autobuses y metro, hemos pasado de 11.200 a 8900 empleados. A la vista de estos datos algunos se preguntarán como es posible hablar de los Ayuntamientos como creadores de empleo y a la vez hacer alarde de congelación de plantillas. No hay tal contradicción. Se ha congelado el número absoluto de funcionarios y trabajadores del Ayuntamiento y sus empresas, pero esta congelación esconde una intensa renovación. Se han incentivado las jubilaciones anticipadas y a la vez se han cubierto las plazas creadas con la entrada de personal más joven y mejor cualificado. Y esto, señores, es crear empleo. Y quiero aprovechar este comentario para man~f e~tar mis re ~ servas ante la propues:ta de creación de empleo publico que se desprende del AES. Si con los: 50.000 puestos de trabajo que ha prometido crear la Administración pudiéramos contratar las dos asistentes sociales que necesitamos para el Barrio del Bes6s, por ejemplo, o aquel monitor que desde hace 3 años me reclama el ~rea de Deportes y no puedo darle, entonces el plan del AES si que mejoraría radical y revolucionariarnente la productividad del sector público y estimularía la creación de empleo en el país . Pero mucho me temo que la realidad no sea ésta. Hoy los sondeos de opinión realizados en Barcelona sobre la evolución de los servicios municipales (el último lo encargué en noviembre) han evidenciado la existencia de una valoración ciu dadana positiva. Otros puntos han sido objeto de valoraciones menos positivas. Me referiré a ellos más. adelante, en calidad de problemas no resueltos. Lo que probablemente no saben los barceloneses es que el aumento en la cantidad y la mejora en la calidad que han experime~ tado la mayor parte de los servicios municipales se ha producido sin que hayan aumentado los recursos consumidos por el Ayuntarnie~ to. Dicho de otro modo, los gastos ordinarios totales fueron en 1980 de 79.067 millones de pesetas actuales, prácticamente la - �8. ,misma cifra que el total del presupuesto ordinario de 1985 (72.501). En el mismo período los presupuesto de la Administración general del Estado han pasado de 4.173.697 millones en pesetas constantes a 7.060.407, es decir, se han multiplicado por 1,7. Para no citar el caso de las comunidades autónomas, ni el de muchos ayuntamientos. ¿Qué ha pasado pues? En este terreno, como en otros muchos, los milagros escasean y la respuesta es, por fuerza, de manual. Sencillamente se ha aumentado la productividad de los recursos. Además, la disminución que, en términos reales,ha experimentado la carga financiera en este período, ha permitido la regularización de algunas transferencias que no eran objeto de" contabilización presupuestaria como en el caso, parcial aún, de los transportes públicos. Ello...húbiera áidó imposible sin la asunción por el Estado :de la liquidación de las deudas hasta 31 de diciembre de 1982. Que quede claro. Permítanme que les cite algunos ejemplos. En la planta incineradora de basuras y productora de energía eléctrica, el cos te por Tm. eliminadas ha pasado de 2647 ptas./Tm. en 1980 a 1339 ptas./Tm. en 1984. Aquí, además de mejora de la productividad ha habido un reajuste de precios en la energía producida, puesto que los anteriores eran de hecho una subvención a las -compañís'elétric. En los hospitales municipales de Barcelona, los costes por cada UBA, únidad básica de asistencia, en 1984. fueron de 15.691. ptas. por UBA y día en el Hospital del Mar y 16.060 ptas. en el Hospital de la Esperanza. En los hospitales de la S.S. este coste es desconocido. La subvenciín que hemos recibido ha sido de 10.472 ptas. por UBA y día. En otros centros la subvención ha sido de 20.000, en S. Pablo y el Clínico y de 15.000 en centros privados. Hasta aquí los hechos. A continuación, las interpretaciones y, si es posible, las recomendaciones, que al menes a esta pretensión responde el título de la conferencia. Vamos primero pues, con las interpretaciones de ese fuerte aumento de la productividad administrativa. En mi opinión, las causas del fenómeno, como las de casi todo en la vida, son múltiples. Pero creo qué, a los efectos que aquí interesa resaltar, pueden resumirse en dos grupos significativos. El primero, que creo común a la mayoría de los ayuntamientos, 'consiste en haber sabido aprovechar adecuadamente los estímulos -productivos que la democratización de la vida municipal comporta: la transparencia en relación a las condiciones de trabajo, a los horarios, a las retribuciones, a las incompatibilidades. La negociación colectiva. La critica y la participación ciudadana, que en nuestro caso se han visto muy facilitadas por el proceso de descentralización territorial. Este conjunto de factores constituyen estímulos muy poderosos para aumentar la eficacia y la eficiencia de la máquina munucipal que, nunca debe olvidarse, funciona en un escaparate. . �9. Creo que esta característica es sobradamente conocida y por ello no voy a extenderme sobre ella. No hay que olvidar, no obstante, que constituye la justificación de fondo de la eficiencia productiva del gasto público local en relaci6n al de otros sectores de la administración. En segundo lugar y aquí quisiera ser voluntariamente inmodesto, el Ayuntamiento de Barcelona-oes probablemente la adml: nistración pública que más ha contribuído, . tanto en el terreno de los planteamientos como en el de los hechos, a poner en crisis el modelo de organización y gestión burocrático que ate naza a nuestras administraciones públicas. Hace pocos días, el profesor García de Enterria a quien le encargamos la defensa del caso, nos comunicó que la Audiencia Territorial de Barcelona había fallado a favor del Ayuntamiento en el recurso interpuesto por éste contra la decisión de un anterior Gobernador Civil de suspender un acuerdo del Ayuntamiento de Barcelona. El acuerdo suspendido, de 1981, cu ya eficacia queda reconocida ahora, en 1985, por la Audienciacontra las figuras de controlador del gasto y coordinador de Régimen Interior. EL SECTOR LOCAL Pero déjenme entrar en lo que es quizás el meollo de mi ex posicion, o en todo caso el sentimiento que creo más importante comunicarles hoy. El subsector local de la Administración Pública española, con más de . un billón de pesetas de operaciones sobre un total de ocho billones de pesetas, representa una parte no despreciable del conjunto del sector público. Junto con el sector autonómico que sobrepasa también el billón alcanza, según datos de la Dirección General de Coordinación de Hacien- ~ das Territoriales, el 29 por ciento del gasto público consoli~ dado sin seguridad social, mientras que en Italia y el Reino Unido este nivel es del 17 y del 26 por ciento, respectivame.n te. Esto quiere decir que estamos en niveles de descentraliza- · ción territorial del gasto más plausibles de lo que comúnmente queremos admitir. Admitámoslo. Sin embargo, estamos lejos no sólo de los objetivos que el informe de expertos del año 1980 fijaba como deseables para el proceso descentralizador español (recuerden ustedes: 50-25-25) sino lejos realmente, después de analizada la experiencia de estos años, de lo que la realidad permite ya hoy. Sobre todo el subsector local. Este sí que es la cenicienta de los subsectores locales europeos en cuanto a participación en el gasto consolidado, al no superar el 15 por ciento del sector público sin seguridad social. Hay que enfocar correctamente es.ta situación. Y hay que hacerlo, yo creo, ahora mismo, es decir en el momento en que se plantea la revisión del sistema de financiación autonómica, una vez acabado el período de transición definido por la LOFCA y al gunos estatutos como el de Cataluña. Y aquí quiero decir que estoy de acuerdo con las cuatro objeciones que el presidente Pujol plantea al sistema de financia- �10. ción vigente. El criterio del coste efectivo no tiene en cuen ta que en Cataluña, servicios como la Sanidad o la Enseñanza tienen una cobertura pública menor que en el resto de España. La relación pública privada en Cataluña es 40-60%, mientras que en el resto de España, 60-40%. Los impuestos cedidos, por otra parte, no son un buen sistema, puesto que desincentivan la productividad fiscal. El Fondo de compensación interterritorial es poco justo, puesto que no tiene en cuenta el volumen real de las competencias que presta cada comunidad. Y, por último, la inversión de reposición no habría de contabilizarse aparte de la nueva. Me gustaría hacer una breve referencia · a la propuesta Obiols-Armet de revisión financiera. Esta propuesta distingue tres fuentes de ingresos. La primera debería basarse en la atribución a las comunidades autónomas del rendimiento de una parte de los impuestos generales que se recaudan dentro de su territorio. La segunda fuente de ingresos debería ser la participación de las Comunidades en un fondo de igualación de carácter general, y la tercera un fondo de desarrollo que preven dría del FCI perfeccionado y desarrollado. Hay que ser conscientes de que toda esta transición, esta revisión y estos objetivos plausibles se plantean en un marco de dificultad que no voy a ocultar: déficit del sector público en torno al 5 por ciento del producto bruto. Creo que estos problemas no carecen de soluciones. Soluciones difíciles pero, en definitiva, posibles. No veo en el horizonte de los próximos cuatro o cinco años otra posibilidad de avanzar hacia el objetivo del 25 por cientp de participación del subsector local en el sector público y se hacerlo sin mermar los recursos de las autonomías que recurrir a medidas fiscales hoy no contempladas por la legislación vigente o, quizás, poco desarrolladas. Mi reflexión se encaminaría, por lo tanto, hacia el diseño de las posibles medidas fiscales que, en el marco dr un aumento del presupuesto bruto de las comunidades autónomas permi tiera, vía redistribución y a través de la creación de fondosde cooperación municipal en las autonomías, un aumento de la capacidad neta de gasto del subsector local. Es muy posible que la mejor solución se encuentre en la consolidación de un fenómeno que está surgiendo, no sin errores de implantación, de un principio de fiscalidad en el nivel de las administraciones autonómicas. El Alcalde de Barcelona está dispuesto a defender esta incipiente f iscalidad autonómica siempre que se den tres condicio nes: (1) que los recursos obtenidos se dediquen a nutrir la ca~ pacidad de gasto ·de los Ayuntamientos, es decir, del sector gestor por excelencia; (21 que la redistribución se haga objetivamente y (3) que la población perciba claramente el beneficio. Se ha inciado ya esta línea con el recargo sobre la renta impuesto por la Comunidad Autónoma de Madrid y, más limitadamen te,con el impuesto sobre el bingo establecido por la Generalitat de Catalunya y podría seguir con un impuesto específico metropolitano o autónomo para la financiación de una parte pequeña del déficit de los transportes públicos. �11. Pero las exacciones que se puedan establecer de acuerdo con esta concepción fiscal, anque se refieran en todo caso a problemas de tipo específico y a zonas concretas del país, ~ deberían dejar a salvo el principio de que, a medio plazo, los impuestos no han de tener un carácter estrictamente fina lista. A medio plazo, la solución es federalizante. Renta, Sociedades e IVA, repartidos entre los tres niveles de gobierno. Como en Alemania. Se ha de producir una auténtica redistribución en cascada en dirección del sector público autónomo y del sector público local. Y el Alcalde de Barcelona defenderá siempre que en esa redistribución progresiva se introduzcan criterios de optimización, exigencias de control de calidad y máximos y mí nimos por parte de la administración central y, lógicamente,de las administraciones autónomas. Es más. Me gustaría subrayar con toda claridad que los gobiernos autónomos deberían reconocer que la esencia misma de su poder político, de su rol político en relación con las administraciones locales, consiste precisamente en eso: en la determinación de los criterios políticos que pueden orien tar el gasto de los recursos por ellos controlados. Los gobiernos autónomos no han de ser unos ayuntamientos grandes. Han de ser la generalidad, no la particularidad. No se trata tanto de que tengan maestros y guardias en nómina como de que formulen unas políticas orientadoras de la gestión de unos recures transferidos y administrados desde los Ayuntamientos. En este marco que propongo, la esencia de la actua ción política de los gobiernos autónomos·· consiste, por lo tan to, en impulsar, incentivar, estimular la innovación y proponer objetivos cualitativos. No quiero dejar de lado el marco legal en que se sitúan estas reflexiones. Todavía es~e.mos, como es archisabido, en un período constituyente. Vaya por · delante que mi deseo y mi convicción es la de que este período desde terminar ~· No cabe esperar ya mucho más de un esfuerzo legislativo constit.urente y quizás sea mejor a las alturas de 1985 concebir el trabajo de nuestras cámaras ·como algo más pegado a la reali dad de gobierno cotidiana y por tanto más dado a las adaptacio nes legales del marco existente que a la creación de nuevos -marcos. Les voy a dar un ejemplo de lo que hay que evitar. La ley de Presupuestos Generales del Estado para 1985 contiene un error, que hay que subsanar urgentemente, que puede costar a los municipios de la Corporación Metropolitana de Barcelona una merma en sus ingresos de alrededor de 600 millones de pesetas. En efecto, la ley establece que, a efectos de cálculo de la Contri bución Territorial Urbana, se tomará como base las valoraciones vigentes el 31-12-84. Esto quiere decir que los ayuntamientos que habían actualizado sus catastros y establecido unas valoraciones cuya vigencia empezó el 1-1-85 se encontrarán con que las previsiones de ingresos de sus presupuestos no podrán cumplirse. Y no porque los ayuntamientos hayan obrado irresponsa- �12. blemente. No. Se habían revisado los catastros. Se habían obtenido unas valoraciones que aumentaban substancialmente las vigentes, se había acordado la vigencia del nuevo catastro en 1985, y se había calculado la recaudación en concepto de CTU de acuerdo con el mismo. A estos casos me refiero, cuando hablo de legislar con vistas a la realidad cotidiana. Es obvio, sin embargo, que están pendientes todavía leyes básicas y entre ellas de forma destacada la Ley de Bases de Régimen local. La Ley de Bases es la menos mala de las Leyes posibles en este terreno. Les daré algunos ejemplos del porqué de es te criterio nada halagüeño y bien moderado en torno a esta = cuesti6n. (art. 59 bis, RF, Carta, participación ••. ) Quizás nos falte audacia en el reconocimiento del plura lismo y la libertad local y nos sobre, a veces, en el recono cimiento de los beneficios económicos de la competencia entre individuos. Porque esos beneficios derivados de la competencia existen aunquee;to sea nuevo para muchos socialistas. Pero son beneficios que, en principio, no garantizan nada completame~ te y, sobre todo, son beneficios no muy distintos de los que cabe esperar de la multiplicidad de poderes locales no concurrentes pero si contiguos. La comparación de los artículos 5 i 20.2 de la Ley de Ba ses de Régimen Local ilustra esta falta de audacia• Efectiva mente, el art. 5, regulador de las fuentes normativas del ré= gimen local no prevé la posibilidad de que los Municipios, cuando menos los que por su número de habitantes lo requiriesen, se autoregulen mediante la correspondiente Carta municipal, aprobada con rango de Ley. Esta carencia es, quizás, la fundamental ya que con su aceptación podrían obviarse muchas de las demás limitaciones que contiene la Ley de Bases. El mismo art. 5, al referirse al regimen organizativo señala que se regirán por la Ley de Bases, luego por las de las Comunidades Autónomas y en tercer lugar por el Reglamento orgánico propio de cada entidad. En cambio, el art. 20.2. establece que las Leyes de las Comunidades Autónomas podrán establecer una organización municipal complementaria, que regirá en cada Municipio en todo aquello, en que su Reglamento orgánico no disponga lo contrario. Es evidente la contradicción entre ambos preceptos. Sería de desear que en el art. 5 por su carácter más general se estableciera la jerarquía en la forma que lo hace el art. 20.2. En todo caso, con la previsión de órganos que hace la Ley de Bases en el art. 20.1. sería suficiente, sin ~stablecer la posibilidad de que las Comunidades Autónomas pudiesen legislar sobre la materia, _ya que cualquier intervención ampliando lo �13. establecido en la Ley de Bases significará siempre el limitar la capacidad autorganizativa municipal. Más aún, el art. 5, en su apartado E) establece que en cuan to a las Haciendas locales se regirán por la legislación estatal~ en segundo lugar por las Leyes de las Comunidades Autónomas y en tercer lugar por las Orde~anzas fiscales de la propia entidad local. Por su parte, el art. 105 repite~que las entidades locales tendrán autonomía para establecer y exigir tributos de acuerdo con la legislación estatal y la legislación autonómica. No se vé la razón por la que las Comunidades Autónomas puedan legislar sobre Haciendas locales cuando el art. 132.2 de la Constitución sitúa al mismo nivel a dichas Comunidades y a las Corporaciones locales al establecer que "Las Comunidades Autónomas y las Corporaciones locales podrán establecer y exigir tribu tos, de acuerdo con la Constitución y las Leyes; y estas "Leyes" son las estatales ya que el propio art. 133, en su apartado 1, establece que "la potestad originaria para establecer tributos corresponde exclusivamente al Estado, mediante Ley". Esta "Ley" es el único techo constitucional que tienen los Municipios para establecer y exigir tributos y no cabe, por tanto, interponer otro filtro legal autonómico. PROBLEMAS NO RESUELTOS No puedo dej~r de referirme a una serie de problemas pendientes que en los seis años de administración local democrática no se han podido resolver todavía o que han aparecido como nuevos durante el mismo período. Se trata del problema de la drogadicción y de sus concomitancias en el campo de la seguridad y la administración de justicia e, indirectamente, la sanidad, así como otros relativos al comportamiento civil en una fase de transición. En relación a las drogas, los últimos 5 años han visto crecer unos fenómenos muy parecidos a los que ya conocen otros países, especialmente los EE.UU. desde hace quince o veinte años. Me refiero tanto a la extensión de su consumo, como a sus repercusiones sociales, sobre todo en el terreno de la seguridad ciudadana y la criminalidad, como a los debates que genera. Es previsible que debamos convivir durante muchos años con las drogas y más concretamente con la heroína. Y que lo ha· gamos en medio de un debate intenso e importante,entre quienes ven en la ilegalidad de la droga la causa de los males y quiénes piensan que sólo la actuación represora puede poner fin a la drogadicción. No existe una forma única y definitiva de tratamiento de los heroinómanos a largo plazo. La discusión entre profesionales gira sobre todo en torno a las medidas de reinserción y de prevención. Pero lo que está claro es que hemos de afrontar, como mínimo, los aspectos sanitarios de la drogadicción. Estamos obligados a atender al toxicómano que busca ayuda. Todas - �14. las medidas que se adopten deben ser evaluadas por los equipos que las lleven a cabo y por la Administración. Hoy puede haber entre 5.000 y 12.000 heroinómanos en mi ciudad. Cincuenta mil en España. Tengan en cuenta que un gra mo cuesta 20.000 pesetas y surgirá la cifra de mil millones -diarios de volumen de negocio. Pero en este túnel empieza a verse la luz. La experiencia de los EE.UU. nos enseña que · la -toxicomanía es una enfermedad que se cura con la edad. No hay heroinómanos de 50 años. :Está claro que algunos se quedan en el camino, que mueren antes de llegar a esa edad. Pero lo que parece claro es que la incidencia de la adicción es menor cuanto mayor es el grado de madurez y adaptación social del individuo. ¿Dónde puede hallarse una solución al problema? En mi opinión, la salida pasa por · los siguientes elementos: actuación coordinada de los distintos niveles de gobierno y, desde luego, de los diversos departamentos; acotar la entrada; reinserción; prestación de un servicio de urgencias; y presencia de un protagonista, un nivel de gobierno gestor o un comisario. Probablemente, la gestión de los ~rvicios sanitarios es el "test'' más importante para esclarecer como será el reparto de funciones entre las Administraciones públicas. Los servicios sanitarios representan una parte importan te del PIB y del gasto anual de las Administraciones Públicas. Son, sin duda, la columna vertebral de los servicios personales transferidos a las Comunidades Autónomas. En esta clase de situaciones es donde tenemos la oportunidad de establecer una distribución clara de funciones entre las Comunidades Autónomas y los Ayuntamientos. La gestión por parte de la Administración local, también aquí es garantía de eficacia e innovación. Se ha dicho de los servicios sanitarios gestionados por la Administración local que nos conducirían a hipotecas políticas expansionistas y despilfarradoras. Nada más lejos de la realidad ya observada. Cuando la Administración local ha intervenido en este terreno lo ha hecho atendiendo necesidades que las ·Administraciones excesivamente burocráticas y poco participativas habían ignorado, como Planificación Familiar, Salud Mental, etc. No solamente en estos casos sino también cuando se gestionan instituciones complejas como hospitales, también la Ad ministración local ha mostrado tener la fuerza política y elconocimiento profesional para hacerlo de la forma más ef icien te. Ya he dicho antes que el coste de cama/dia en los hospi~ tales municipales es menor que el de los de INSALUD. La propuesta de un Consorcio de Hospitales Públicos en Barcelona, con la presencia de la Administración Autonómica en su órgano de Gobierno, es la plasmación de la voluntad del Ayuntamiento de Barcelona de asumir la gestión de la sanidad en el ámbito del municipio. �15. La inclusión en la Ley General de Sanidad de la delegacion de gestión a los Ayuntamientos de las Grandes Capitales sería la asunción del reto por parte de la Administración Cen tral y Autonómica. En cuanto a la actuación de los Ayuntamientos ante el problema del paro, hay que ser sinceros. Sólo acabamos de empezar. En Barcelona hay 270.000 jóvenes entre 14 y 24 años. Entre los 16 y 24 años el 42% está en paro. Tenemos una tasa de no escolarizados del 11%. El fracaso escolar, entendido como alumnos que repiten cursos, no como abandono de estudios, es del 50% en EGB, 55% en BUP y 75% en FP. Estas cifras nos dan una idea de la magnitud del problema, tal como está ahora y como puede agravarse. Sin embargo, creo que hay en nuestras ciudades, en nuestros pueblos, elementos que nos permiten afrontarlo con optimismo. Este verano, durante la Fiesta Mayor de la Taixonera, barrio relativarner.te marginado de Barcelona, me dí cuenta de que teníamos los elementos de un problema y los elementos de su, s6lución. Los jóvenes del barrio están en su mayoría parados y el barrio tiene muchas cosas que arreglar. Pero tiene más, tiene un sastre que es presidente de la Asociación de Vecinos y que e~~capaz de organizar los actos y las fiestas en las que esos JOVenes participan, es decir, que es capaz de llegar a ellos. Y aún hay más, en la parroquia, más o menos destartalada por las sucesivas agresiones a sus cristales, un profesor de música da clases, primero a unos niños y luego a sus padres. He aquí la materia prima de un problema gue debería ser soluble: o somos capaces de convertir este puzzle en algo relativamente ordenado en que los recursos existentes tenganque ver con la solución del probl9ma, sin infri::;i= las leyes gene rales de la economía y la sociedad, o bien se=á muy difícil -convencer a estos individuos y, en segundo l~;a.:::-, a ~is concejales y a mi mismo de que esas leyes sirven ~=-=a algo. El Ayuntamiento de Barcelona se ha pl~~=ado la creación de un dispositivo mínimo de actuación en el ==.::.po de lo que se llama, en terminología de la OCDE, las inici~~ivas locales de creación de empleo (ILCE) . Con esto hemos variado una oosición ce =8r.do. Hasta aho ra no admitíamos con resoecto al paro otra responsabilidad que la de ayudar a paliar sus efectos. Nunca participamos en el combate de sus causas. Y la verdad es que seguiremos siendo contribuyentes muy marginales en ese combate. Pero admitamos desde ahora que se nos hace difícil decla rarnos totalmente irresponsables en esta cuest~ón. Por una ra= zón. La duración de la crisis es mayor de lo que hadie había previsto. Y esta mayor duración tiene efectos cualitativos. La posibilidades de reinsercion laboral de una oersona a medida que se alarga la duración de su desempleo, aecrecen en proc~esi5n aec~§t~i~3. �l 6• Los problemas de disciplina en la circulación, para citar .otro problema mal resuelto, son reflejo de una cierta cruie bra del principio de autoridad. Estarnos viviendo una crisis de las profesiones que implican autoridad. A consecuencia de esto existe una impunidad infractora que hay que resolver para mejorar, por ejemplo, el tráfico de las ciudades. = La población de Madrid ha perdido sesenta mil habitantes entre los dos últimos censos. La de Barcelona ha permanecido estancada. Sin embargo, en el mismo período el número de coches ha aumentado en un treinta por ciente. Obviamente, la anchura de las calles no se ha modificado. Si pusiéramos en fila india los coches que se matriculan cada mes en Barcelona llegarían desde la Avenida del Tibidabo al Paseo de Colón, o si lo prefieren, desde Ato=ha a la Plaza de Castilla. En este campo tenernos que actuar sin esperar ninguna nueva Constitución. Bastaría una elevación del código de cir culación al nivel normativo adecuado y una sabia utilizacióndel mismo en tanto los ministerios de Interior y Justicia se ponen de acuerdo sobre si es posible judicializar el cobro de las multas, discusión de aran calado cívico. También aquí estoy en . la línea del Presidente del Gobierno, cuando reclama menos leyes y más actos. Desde luego, entre los actos necesarios figura la construcción de apa=camientos y una mayor imaginación en · las medidas del tráfico central. ¿Nos atreveremos? Quizás u~ aumento de las multas por aparcamiento incentivará el uso ce aparcamientos de pago y hará rentable su cons trucción. En el ca~po de la seguridad ciudada~a, seguimos fracasando todavía. Pero estarnos · cerca de saber corno hemos de salir de la actual si~uación. Hace más ce un año, antes del cierre de tiendas, creé una Comisión, con el ex-Alcalde Socías al frente, y le dí, un plazo de doce meses para saber las causas, las características y las salidas posibles del problema. Lo primero que hicimos fué una encuesta. Los resultados fueron aterradores: 19,6% de victimación. Luego siguieron los análisis y las primeras medidas provisionales que han sido muy i~portantes por su carácter innovador en el terreno de la cooperación entre cuerpos de seguridad. Hoy el clima es mejor, incluso mucho mejor, pero puede empeorar mañana. (Fatalismo: el relojero y el farmacéutico). Tengo la seguridad de que antes de dos meses oodremos adoo tar algunas grandes decisiones, claras y operativas. El problema de la financiación de los transportes públicos requiere también la perspectiva de las soluciones específicas. En el caso de Barcelona, como en el de ~ladrid, la singularidad radica en el carácter metropolitano de los servicios prestados �17. y·en los déficits que se derivan de la gran complejidad de los modernos sistemas de transporte urbano. La fórmula de financiación de los transportes públicos debe recoger el hecho de que las áreas metropolitanas constituyen unas concentr..acdones de servicios de al ta rentabilidad para el conjunto de todo el estado y que, en consecuencia, los costes generales deben ser asumidos por el conjunto de las administraciones públicas. Todos los problemas a los que me acabo de referir requieren unas soluciones específicas. Pero en el caso concreto de Barcelona, las soluciones pasan igualmente por la constatación de la capitalidad que Barcelona ejerce de hecho, en diversos terrenos y que tiene voluntad de consolidar. Quiero añadir que el reconocimiento que el Alcalde de Barcelona propone no se circunscribe a la esfera de unos derechos económicos. Barcelona propone un reconocimiento político de su capitalidad. MADRID Y BARCELONA En este mismo marco me siento obligado a subrayar la actua lidad de los valores ciudadanos que con frecuencia se han vistoperjudicados por la presencia de una capitalidad política. Como Alcalde de Barcelona he glosado con frecuencia esta contraposición entre el debate propio de las ciudades y el inevitable grado de uniformidad que provocan las capitales y lo he hecho, precisamente, para advertir sobre el proceso de capitalización de Barcelona generado · por la autonomía. Pues bien, el Alcalde de Barcelona cree que es muy positivo para el país en general y para Madrid en particular, la gradual consolidación de un Madrid local, de un Madrid autonómico, de una ciudad viva en suma, frente al Madrid oficial y capitalino. He vivido personalmente la aparición de poderés ; locales en París y Washington. Se trata de un fenómeno que fué visto con algunas reticencias pero que se ha impuesto con gran naturalidad. La realidad se ha impuesto. Es importante que exista un equilibrio entre el rol de capi talidad y el más genérico y hasta cierto punto opuesto de ciudad. Y ahí está, quizás, la diferencia que todavía se aprecia entre el caso español y la posición que en sus respectivos países ocupan Washington o Bonn, por citar sólo dos ejemplos relativamente distantes. Ni Washington ni Bonn pretenden ser al mismo tiempo la capital y la primera ciudad. Está claro que la situación no es aquí la misma. La realidad de Madrid es también un dato que se impone. Pero tengamos al menos el sentido común de reconocer que la Ley no agota la realidad. Sería más mbio y más prudente aceptar la idea de un cierto dualismo fáctico. Quiero subrayar, por otra parte, el carácter de B~rcelona �18. como banco de pruebas. La derecha catalana y la española no han vencido nunca en Barcelona en una contienda electoral que no fuera limitada estrictamente al Gobierno de Cataluña. Su política española no ha obtenido aún una aprobación mayoritaria ni en Ba~ celona ni en Cataluña. Las elecciones Generales del 82 fueron un intento. Las Municipales del 83 otro. Ahora, la derecha catalana ha visto que tiene que jugar sus cartas españolas boca arriba, confesar sus afinidades españolas para ganar en Cataluña. Y la derecha española reconoce que tiene que prescindir de su hist6rica aversi6n a entenderse políticamente con los hombres de negocios catalanes. Políticamente, porque económicamente, siempre se entendieron. Todo esto, seguramente, no es malo. Puede que complique las cosas. Pero no más de lo complicadas que realmente son en si mismas. En este contexto quiero proponerles una reflexión. Una medida de prudencia política sería, quizás, no abusar excesivamente del término nación ni al referirse al gobierno de España ni al referirse a Cataluña. Es mejor emplear el específico España, sin complejos, y el específico Cataluña, que el genérico nación. La ambigüedad calculada de la Constitución exige ciertos sacrificios de todos en este sentido. Sin duda, un gobierno que no haga uso frecuente del adjetivo nacional renuncia a un resorte ·importante o, más que impoE tante, conforiable. Y debo decir que en este sentido el Presidente del Gobierno de Cataluña, suele, últimamente, cuidar su vocabulario. Más quizás que algunos miembros del Gobierno Espa ñol y que los medios de comunicación que, aquí, gustan de lla-marse "nacionales" y que en Barcelona llamamos "españoles". Pero nadie puede hacerse ilusiones, afortunadamente, sobre el poder de convocatoria de las palabras. Un cierto escepticismo verbal no ha de tener grandes costes. Y si no, reparen Vds. en el enorme prestigio adquirido por el Alcalde de Madrid, entre otros merecimientos, mediante una sa bia polisemia, y un saber estar al tanto de los cambios de lengua je, rechazando toda machaconería y simplismo. Por último, les voy a decir como Alcalde de Barcelona que recojo la esperanza de la generación de nuestros mayores cuando dirigién:lcsea España la llamaban a despertar de un letargo secular. Y llamaban desde una periferia que se creía inc0mprendida. Estoy conve.n cido de que hoy se han puesto las bases objeti vas para que esa comprension que a veces es un asunto mucho me-nos épico de lo que suele creerse, sea posible. Sin embargo, hace falta todavía un esfuerzo grande en el camino de la confianza para conseguir que sean realidad los sue ños de nuestros abuelos e infundados sus temores. En resumen, el modelo de gestión posible en España, que debería comenzar a aplicarse hoy para estar rodado en 1990, debería tener en cuenta los siguientes criterios y propuestas. (1) Legal o prácticamente las competencias del Estado y las �19. autonomías (sector nacional) deberían ser taxativas, es decir, con númerus clausus. Lªs locales residuales. La Constitución lo permite. En ello hay un riesgo para los dos sectores "nacionales". Que lo asuman. Si no lo hacen perderán legitimidad sus protestas de no intervencionismo y autogobierne. (2) Casi ningún problema puede solucionarse desde un solo nivel de gobierno. La atribución de competencias que hacen la Constitución y las Leyes básicas es sólo una convención simplificadora, útil y basta. Y a fé que bastante laxa, afortunadamente. Debe defenderse la complejidad, como hacía Ralph Deahrendorf hace cuatro días en un periódico de esta ciudad, pero no, como él cree, atribuyendo pendularmente las competencias arriba y abajo, antes arriba, luego a la escala local y ahora de nuevo arriba, a escala europea. No. En nuestra lucha contra la droga vamos a apoyarnos en el organismo especializado de la ONU, con sede en Viena y vamos a pedir a Barrionuevo más apoyo y a Ledesma más medios pa ra el fiscal Villarejo y al conseller de Sanidad, Laporte, ayuda en la reinserción. Pero nosotros sufrimos el problema y estamos por tanto cualificados para un cierto sector de la solución. Para un cierto protagonismo emprendedor o gestor. La demanda manda, o debe mandar. (3) No hay, realmente, competencias exclusivas, ni siquie~ ra plenas. Todas son compartidas. O casi todas. Lo importante es identificar al responsable o los responsables del proyecto, de cada proyecto. El sector público, para el ciudadano, es un conjunto de personas y medios al servicio de unos determinados programas. Para el político y el funcionario es a menudo un amasijo de dificultades y competencias, de recursos o carencias. Grave error. Identifiquemos el problema, señalemos los responsables de su solución y pongamos desde todos los niveles de gobierno los medios a disposición de los responsables. Esta es la fórmula. (4) El sector local tiene que llegar en cinco, seis o siete años hasta el 25% del sector público sin seguridad social. Ca si exactamente lo mismo ocurre con el nivel autonómico, que de to dos modos crecerá todavía un poco por transferencia de nuevos ser vicios. Esto significa que en ese plazo, u otro más largo, el Sector Público deberá absorber dos veces el actual déficit, es decir, cerca de un 10% de la Renta Nacional. Por absorber entiendo reducir pérdidas tanto como poner re- �20. cursos a disposición de niveles que no los tenían. ¿Quieren que les diga la verdad? Esto va a ser muy difícil si no se dan dos condiciones: (1) un crecimiento significativo de la Renta Nacional, por el que yo apuesto sin muchas dudas ( 2) una disposición, en ;·todos los niveles, a deselectorali zar en cierta medida los temas fiscales. Todo lo demás son palabras al viento. (5) Si todos estos puntos no obtienen traducción legal no debemos inquietarnos. Los objetivos aquí descritos pueden perseguirse también sin leyes que los consagren. Es más: estoy convencido de que se irán imponiendo. La diferencia está en el grado de coherencia y confort en el desarrollo del proceso político. Y también el timing. (6) Autocontención en el trato con el ciudadano. A to dos los políticos, a todos los niveles, nos gusta lo que los franceses llaman el bain de foules, el baño de multitudes. Y a veces es bueno para la salud del colectivo. la del político. Y para Pero no deberíamos tratar de acceder directamente al ciudadano por encima, puenteando, a los poderes elegidos de nivel más bajo. Me refiero al contacto político-administrativo. El AES no debería poder subvencionar directamente a los Boy-Scouts de Cataluña y si lo hace, el Presidente del Gobierno de Cataluña tiene todo el derecho a molestarse. Sólo el protagonismo del Estado central en la política anti-ciclica (contra el paro) justificaría tal procedimiento, con el fin de acumular en el menor tiempo posible el máximo po sible de proyectos viables y eficaces en la creación de empleo. Y aún. Del mismo modo el Gobierno de Cataluña no debería en modo alguno crear Oficinas de Bienestar Social en los barrios de las ciudades industriales con el fin de explicar lo que es la Generalitat. Si lo hace los Alcaldes de Catalüí.\a,tienen todo el derecho a molestarse. Sólo la probada incapacidad de los Ayuntamientos para explicarles a sus ciudadanos lo,;rgue es el aut09'obierno jú.stif icaría tal procedimiento. Y aún. Déjenme que les diga ahora algo que ya se temían. el AES no ha subvencionado a los Boy-Scouts de Cataluña y el Gobierno de Cataluña sí ha creado Oficinas de Bienestar Social en los barrios. �21. Pero la advertencia vale para todos, incluidos los grandes Alcaldes. Es un código de comportamiento que se nos debería exigir. (7) Autocontención también, sin embargo, en el derecho a la susceptibilidad. Debería ser normal que un ministro asistiera a la ópera en el Liceo sin tener que pasar por la taquilla del Presidente de la Generalitat, el Delegado del Gobierno y el Alcalde. Esto ya comienza a ocurrir. prevenciones y cautelas . Pero todavía hay demasiadas Yo me he tenido que quejar · a veces de algunas actuaciones simétricas. La esposa de alguna alta autoridad, supongamos, se ha dirigido al Orfeón de un pueblo sin avisar al Alcalde. Y yo me he quejado porque el Alcalde me lo ha pedido -y quizás porque en aquel caso hubo infracción de un principio distinto al de la cortesía. Pero me he quejado sin convicción. Los Municipios no tienen fronteras. Ahí reside su fuerza. No deberían pues añorar las aduanas (els burots) (8) Hay que ir más allá: propongo formalmente que Barcelona sea sede de instituciones de ámbito estatal. También he hecho la oferta, bien recibida por - el comisario Cheysson, de la CEE, de albergar alguna gran institución europea. Pero esto es distinto. Se trata de que algunas, varias, bastantes si es posible, instituciones estatales o no, de ámbito español en todo caso,fijen su sede en Barcelona. La Constitución no lo impide. Y los costes, seamos sinceros, tampoco. El Presidente del Gobierno, al que le he comen tado en alguna ocasión mi deseo de formular esta oferta la ve favorablemente. Lógicamente las instituciones que podrían tener sede en Barcelona son aquellas más relacionadas o con mayor polarización en torno a personas y actividades que son importantes en nuestra ciudad: en deporte, 15 de los 50 presidentes de Federaciones españolas son catalanes; en ópera; la Constitución no obliga a nada: quizás el Liceo podría ser oficialmente lo que es de hecho la Opera de España, como la Scala de Milán es la gran Opera de Italia; en comercio exterior y relación con Europa; en industria editorial y Ferias Internacionales ... porqué no establecer el centro donde ya está la actividad o gran parte de ella? El puente aéreo perdería algunos clientes y ganaría otros. Por cierto que si el puente aéreo fuese empresa aparte y quisiera administrarse desde donde reside la demanda tendría que establecerse en Barcelona: 50% de sus usuarios salen d e y vuelven a Barcelona, 25% de Madrid y 25% de otras provincias. (9) Barcelona ofrece a Cataluña y España un gran proyecto, bueno para todos: el de organizar los Juegos Olímpicos de 1992. �22. También aquí es importante ver que el proyecto necesita de la colaboración de todos los niveles de gobierno y un sabio reparto de protagonismos, que sin embargo no puede traducirse en una multiplicación de Comités compensatorios. No se trata de eso. Si Cataluña y España entera confían plenamente en Barcelona para este objetivo, yo les garantizo que Barcelona devolverá con creces esta confianza. No han de pasar muchos días antes de que estas palabras tengan una traducción práctica. Escuchen: Todos estos criterios · y propuestas no son el fruto de, simplemente, la buena voluntad/ o de una cierta imaginación; ni siquiera de las necesidades de un Alcalde que defiende los intereses de su ciudad. NO. Son el fruto de seis años de práctica política local; el fruto de una apasionada lectura, desde Barcelona, del proyecto de construcción de una Cataluña autónoma y una España por fin moderna; son expresión del deseo, que creo interpretar, de una generación de barceloneses que quieren ser fieles a la ambición de sus mayores, la -que se formuló con enorme fuerza en el cambio de siglo, y fieles también a la tenacidad de sus padres, que en los años menos exhuberantes de la crisis mundial, la gue rra y la dictadura, supieron guardar y transmitir el mensaje -oculto de aquella amb±ción con nueva sabiduría, con una modestia que fué necesaria y con una eficacia que hoy me permite re petir con esperanza, con confianza, pero también con exigencia, cargado de décadas de razón, aquellas palabras de 1898: España, España -despierta, arranca las lágrimas de madre, sálvate de tanto mal que el lloro te vuelva fecunda, alegre y viva. Espanya, Espanya -retorna en tu arrenca el plor de mare! Salva't, oh salva't -de tant de mal que el plo et torni feconda, alegre i viva. 18 de febrero de 1985. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3879 Title A name given to the resource Un modelo de gestión para el Estado / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Promoció de l'esport. Hospitals municipals. Serveis Sanitaris. Droga, drogodependència i violència. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Autogovern Gestió pública Administració local Autonomia Barcelona Sanitat Ocupació Seguretat ciutadana Acció política Espanya Catalunya Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-02-18 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2634/AntoniCastells.jpg b4e67cfb72d2ae430b440465a27167cd Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 1:07:27 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Castells, Antoni Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Autogovern Estatut Finançament Catalanisme Federalisme Govern President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Entrevista a Antoni Castells i Oliveres (Barcelona, 1950). Economista i polític. Doctor en Economia i Catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona. Conseller d’economia i finances en els governs Maragall i Montilla (2003-2010). Ha treballat en el servei d’estudis de Banca Catalana, ha estat membre de la Sindicatura de Comptes de Catalunya (1984-1989), membre de la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat (1989-1996), Diputat del Parlament de Catalunya (1992-1994, 2003-2010) i membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu (1994-2000). Fou un destacat dirigent del PSC, del que en va ser Secretari d’Economia de la Comissió Executiva, fins que va abandonar el partit el 2014. Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/214999713" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/214999713">Testimonis Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Oficina de José Montilla Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Antoni Castells i Oliveres del&nbsp;</span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span>&nbsp;</span> Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2016-04-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/173/20040628.pdf 7b574ccf191a46ee30c4f48d24550ddd PDF Text Text Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Parlament de Catalunya | 28/6/2004 Compareixo avui en aquesta Comissió per fer balanç dels primers sis mesos de l’acció del Govern que tinc l’honor de presidir. Hi inclouré la informació relativa als canvis produïts al Departament de la Presidència amb ocasió del nomenament del nou Conseller en Cap. D’aquesta manera, espero donar satisfacció a la petició formulada en el primer punt de l’ordre del dia. 1. Una nova situació política Culminat el llarg cicle electoral iniciat fa un any, s’obre un període de plena normalitat institucional i política. El nou Govern de Catalunya va estar sotmès des del primer moment a les tensions pròpies d’un període electoral ... ... i sobretot va haver de suportar l’hostilitat del Govern espanyol que va plegar fa tres mesos. Això s’ha acabat. Els incidents dels primers mesos, prou rellevants i ben coneguts per tothom, van ser debatuts a bastament per aquest Parlament i van ser resolts políticament en el seu moment. El Govern de Catalunya va patir una crisi ocasionada per una actuació benintencionada però equivocada del aleshores Conseller en Cap Aquesta crisi va ser resolta amb serenitat i rapidesa per la Presidència, i ben a contracor. El nomenament del nou Conseller en Cap va ser l’expressió de la continuïtat de l’acord i del projecte subscrit mesos abans. Va comportar també canvis en l’organització del Departament de Presidència, amb el propòsit d’assegurar l’estabilitat i l’eficàcia del Govern. 1 �Havíem assistit a una operació de desestabilització sistemàtica com mai s’havia vist en vint-i-tres anys d’autogovern. L’ experiència ens havia enfortit i ens feia ser més determinats que mai a complir amb el nostre el nostre compromís amb el poble de Catalunya. Encara hauríem de superar la prova de les eleccions generals que, indirectament, eren un test sobre el nou Govern de Catalunya. Davant d’aquella situació el President i el Govern de la Generalitat vam demanar: Lleialtat institucional a l’oposició i respecte, aquí i fora d’aquí, per un govern legítim. I en aquell moment també vam voler reiterar que, malgrat totes les circumstàncies adverses, aquest Govern no havia parat ni un moment de treballar. Precisament aquest era el sentit profund dels canvis originats amb el nomenament del nou Conseller en Cap: assegurar l’eficàcia de l’acció de govern. El Conseller Bargalló ho va explicar extensament en la seva compareixença del passat 25 de març en aquesta mateixa Comissió. De la seva intervenció vull recalcar els següents aspectes: - El reforçament de les funcions transversals i de coordinació encomanades al Conseller en Cap. - La concepció del Departament de Presidència com un organisme d’interrelació de tots els departaments sectorials. - I la coordinació dels Delegats del Govern de la Generalitat en els territoris de Catalunya. En definitiva, una nova estructura del Departament de Presidència pensada per garantir la coherència del Govern de coalició. Avui, quan acabem de tancar el cicle electoral, és important constatar que s’ha produït un canvi que ha capgirat radicalment la situació política de partida. S’ha verificat l’alternança política per primer cop en tot el període des de l’Estatut de 1979. S’ha obert una nova possibilitat i s’ha donat opció a un altre projecte catalanista: el projecte progressista de les esquerres catalanes. 2 �Amb una nova perspectiva que vol superar una estratègia defensiva i conservadora que ja havia tocat sostre. Hem de millorar substancialment el nostre autogovern amb un estratègia més propositiva i menys escèptica, més intervencionista i menys distant en la política espanyola. El canvi polític a Espanya és important per a nosaltres. Una gran part de l’opinió contemplava amb resignació la hipòtesi de la consolidació a Espanya d’un Govern conservador, caracteritzat per una clara hostilitat envers l’Espanya plural. En el context d’una situació política d’excepcional gravetat, es va produir el tomb polític que ens ha portat al nou Govern del Partit Socialista. És un canvi que suposa una oportunitat per Catalunya. Una oportunitat per les aspiracions de Catalunya a millorar el seu Autogovern, amb un nou Estatut, una reforma de la Constitució i un nou finançament. I és també una oportunitat per avançar cap a la reforma de l’Estat de les Autonomies. Cap a la transformació del Senat en Cambra Territorial. Per a la millora de la presència de les autonomies a Europa, I per al reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. L’evolució del cicle electoral ha revalidat el canvi a Catalunya. Des de la constitució del Govern d’Esquerres i Catalanista s’ha produït un progressiu arrelament electoral dels partits que donen suport al govern de la Generalitat. A les eleccions al Parlament de Catalunya de la tardor vam aplegar el 54.9% dels vots, a les passades eleccions generals el suport ciutadà es va ampliar fins el 61.2% i a les eleccions europees el recolzament rebut arriba al 61.8% dels vots. Els ciutadans ens han revalidat la seva confiança, i fins i tot l’han reforçat. 3 �No podem dir el mateix dels partits de l’oposició, i molt especialment de CiU, que ha vist com la ciutadania li anava retirant la seva confiança elecció rera elecció, del 30.9% a la tardor al 20.8% del passat març i al 17.4% de les eleccions europees. No recordo aquestes dades perquè sí, ni per vanaglòria dels vencedors ni, molt menys, per escarni dels perdedors. No. Crec que la revàlida electoral suposa per a nosaltres un escreix de responsabilitat i de compromís. Es més, estic convençut que no és la més còmoda de les situacions aquella en que la majoria dels governs tenen el mateix color o color semblant. Perquè la prima a les actituds de crítica generalitzada esdevé fortíssima. Encara que sigui per instint de conservació del pluralisme polític i del dret a la divergència. En aquestes circumstàncies és indispensable que els governs, per molt amics que siguin, sàpiguen expressar les seves divergències i fer-se portaveus dels interessos contradictoris que representen, en comptes de tancar-se en un unanimisme buit de contingut i d’interès. Ara no hi ha excuses per governar i fer-ho amb la convicció que els principals objectius que tenim plantejats poden assolir-se. Pel fet de comptar a Espanya amb un Govern més proper, que farà un esforç per escoltar i atendre les demandes de Catalunya, no tenim cap resultat garantit d’entrada. Caldrà una gran determinació en l’exposició de les nostres propostes. Caldrà tota la tenacitat de la que hem estat capaços altres vegades en la persecució dels nostres objectius. Però també és veritat que no ens trobarem d’entrada amb el mur impenetrable del silenci despectiu amb que la dreta espanyola havia tractat a la dreta catalana. Tenacitat és la consigna. Tenacitat i ambició. Ambició i aliances. El triangle Catalunya - País Basc - Andalusia serà decisiu per a l’avenç que Espanya necessita desprès de 25 anys de vida constitucional democràtica. Sense oblidar el Madrid democràtic que avui representen Ruiz Gallardón i Aguirre, del que cal esperar un tomb favorable al diàleg entre les Espanyes. 4 �És per això que els meus primers contactes fora de Catalunya han estat els que han estat. És per això que no vam dubtar ni un moment en aplaudir la decisió del jurat del Premi Blanquerna quan va premiar el poble de Madrid per la seva actitud davant la catàstrofe del 11 de Març i que vam donar el màxim relleu a la cerimònia del seu atorgament. Vull explicar-los en aquest punt quin ha estat el meu capteniment en els contactes haguts amb el President de la Junta d’Andalusia i amb el Lehendakari Ibarretxe. En el primer cas que cito el tema central va ser el del finançament autonòmic. Renda i població són els criteris que han de presidir respectivament les contribucions i les percepcions de cada autonomia en un sistema saludable de finançament. Si el percentatge de cada autonomia en renda i població convergeixen, com està passant, minven les transferències netes entre autonomies i les balances fiscals respectives; les negatives, com la nostra, i les positives, com les de la majoria de les autonomies llevat de Catalunya, Madrid, Balears i Navarra. Les inversions de l’Estat són apart, i han de ser proporcionals a la renda, no a la població. Les comunitats forals no poden esquivar la obligació a mig termini de contribuir a la solidaritat com les altres comunitats de renda superior a la mitjana, cosa que avui no succeeix: Catalunya, Madrid, les Balears i Navarra contribueixen amb transferències netes al finançament global, però Euskadi no. A la llarga Catalunya i Euskadi han de convergir cap a una balança fiscal negativa però limitada al que marca la diferència entre renda i població. Catalunya contribueix més del que indica aquesta diferència, i Euskadi no contribueix sinó que rep. De fet els catalans estem finançant no solament als extremenys i andalusos sinó també als bascos. En la mesura, però, que el finançament autonòmic creixi més a Catalunya que al País Basc, el forat de la diferència entre la realitat i l’òptim es va eliminant. Andalusia té reconegut en el seu Estatut un dret econòmic a recuperar el seu retard històric estructural. Però de fet aquest dret l’està satisfent per la pròpia dinàmica del sistema renda/població, que l’afavoreix. L’Andalusia que hem vist en aquest viatge no té res a veure amb la de fa 25 anys. Les diferències s’estan enxiquint. 5 �Andalusia té 2.000 Kms d’autopista/autovia i Catalunya no arriba a 1.000. Aquí paguem peatge en tres quartes parts del recorregut i a Andalusia en una petita part (Sevilla–Cadis). Sevilla té alta velocitat i Barcelona no. És cert que a Andalusia la Autonomia ha fet autovies lliures de peatge i aquí no, aquí solament una carretera (CerveraGirona). En tot cas els peatges pagats s’hauran d’incorporar en el còmput a favor nostre a l’hora d’aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. Fora bo que aquestes consideracions fossin recollides en el nou sistema de finançament autonòmic, i a ser possible, a nivell de principis, en la Constitució. Em refereixo ara a la relació Catalunya / Euskadi en el terreny polític, el de l’autogovern. El contingut comú entre les aspiracions basques i les catalanes és la millora de l’autogovern per part de les dues nacionalitats històriques amb més tradició autonòmica i amb trets diferencials més marcats. Això és el que vaig dir a Ajuria Enea. Tot i discrepant de la forma en que s’ha plantejat la qüestió per part del govern basc. La sobirania compartida de les nacionalitats històriques amb l’Estat està admesa per al País Basc amb el reconeixement per la Constitució dels drets històrics d’Euskadi i la derogació de les lleis liberals de 1837 i 1876 que els limitaven, però queda a continuació limitada de nou per la previsió afegida de l’adequació d’aquests drets a la legislació vigent, clàusula que va generar l’abstenció del nacionalisme basc en el referèndum constitucional. No hi ha res previst en la Constitució específicament per a Catalunya, solament la formulació genèrica de drets lingüístics, sense menció específica del català, i la menció, també sense nom, de les autonomies “que en el passat havien plebiscitat el seu Estatut”, manera indirecta i confortable d’al·ludir a Catalunya, Euskadi i Galícia sense haver-les d’anomenar, ni a elles ni a la República Espanyola en el marc de la qual es van produir aquests plebiscits. Si tantes cauteles tenien un sentit en el context de 1978 i en el marc del pacte no explícit entre dictadura i democràcia que va donar lloc a la transició, pacte per altra banda habilíssim i en molts sentits admirable, el cert és que ara les precaucions són injustificades i quasi diria que contraproduents. 6 �Si més no perquè caldrà corregir algunes de les confusions generades o permeses per aquell llenguatge tan el·líptic. Els temes dels quals els parlo són transcendentals per a Catalunya i han ocupat una bona part de les meves hores de treball com a President de la Generalitat -en tot cas les més intensament viscudes, puix que del bon enfocament d’aquestes qüestions depèn en certa mesura la bona salut política del país. Insisteixo: el que succeeixi a Andalusia, Catalunya i Euskadi és crucial per dues raons: Perquè representen d’alguna forma els extrems econòmics i socials de l’Espanya plural. I perquè són el puntal electoral dels canvis que s’han produït darrerament, tant en les eleccions generals com en les europees. És aquí on el nou govern espanyol ha guanyat la diferència respecte de l’alternativa popular. Catalunya té doncs el màxim interès a acostar posicions en aquest triangle autonòmic. I Espanya també. Altrament, l’impuls del canvi perdrà força. I la oportunitat històrica que s’obre per a consolidar una Espanya no solament plural, sinó diversa -val a dir, una Espanya formada pels pobles d’Espanya dels que parla la Constitució i integrada de forma diferencial o diversa segons les característiques diverses d’aquests pobles – aquesta gran oportunitat, dic, s’esberlarà i acabarà trencantse, com tantes vegades en la història. I Catalunya en pagarà les conseqüències més que ningú. Els bascos tenen el refugi del seu règim foral i els andalusos el dels efectes favorables del sistema financer autonòmic. Catalunya, no. Som els primers interessats en fer que Espanya faci un pas endavant decidit. No ens val el wait and see que hem practicat en els darrers anys. El nou President del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, que com a tal tindrà un rol rellevant en la reforma constitucional, ha exposat fa poc la seva opinió que Catalunya, Euskadi, Galícia i Navarra (pel seu règim foral) haurien de tenir un estatus específic diferent en la Constitució. Pel que jo sé, no sembla que el President de Galícia tingui una posició favorable a aquesta proposta. També amb Galícia hem de parlar d’aquestes coses. Ho farem. 7 �En resum: els darrers sis mesos marcaran profundament el present i el futur d’Espanya, en un sentit interessant per a nosaltres. Catalunya ha d’estar present amb ambició i tenacitat en aquesta cruïlla dels temps. I no fallarem. 2. Les primeres passes de l’acció de govern Un cop feta la necessària explicació del context polític global en què ens trobem, i del nostre comportament en el mateix, passaré a l’exposició de les diverses iniciatives empreses en aquests primers mesos en el terreny de l’administració estricta. Hem posat en marxa un nou govern, una nova administració. No era una cosa fàcil, atès que era la primera experiència d’alternança que es produïa a Catalunya en 25 anys. També era la primera experiència real d’un govern de coalició. El nou Govern va néixer amb la voluntat de transmetre a la societat catalana un nou estil de governar. Amb el propòsit, com he dit, de donar les primeres passes per aconseguir un ampli acord sobre l’autogovern i el finançament, comptant amb la participació del conjunt de les forces polítiques i de la societat civil. Amb la determinació, reitero, de reorientar el rol de Catalunya a Espanya. Però també amb la decisió de donar un nou impuls a l’economia catalana, que ja feia temps que donava senyals d’esgotament del model aplicat durant molts anys. Amb la il·lusió de consolidar i ampliar una política social que asseguri a tots els catalans els drets a l’educació i la cultura, a la salut, a la protecció social, a la seguretat i la justícia. En tots aquests temes som francament deficitaris no sols econòmicament sinó per manca de polítiques clares i d’empenta. Hem decidit endegar una estratègia territorial i mediambiental que endreci i cohesioni els territoris diversos del país. En tots aquests temes, el nou Govern ha començat a donar resposta, des del primer moment, a la voluntat de canvi manifestada majoritàriament per la ciutadania de Catalunya. 8 �Un mot ara sobre els condicionants interns que limiten la nostra capacitat de maniobra. 2.1. Els condicionants interns Que quedi clar: l’actual Govern de Catalunya assumeix i assumirà davant de la ciutadania totes les seves responsabilitats, la primera de les quals consisteix en parlar clar, en no amagar, en primer lloc, la situació real de les finances públiques, en fer saber quin és el punt de partida de la nostra acció de govern. No hem volgut amagar la situació econòmico-financera que ens hem trobat, ni l’estat de l’organització administrativa de la Generalitat. No hem volgut amagar que s’havien ajornat decisions estratègiques: des d’una posició clara en contra del transvasament de l’Ebre a una decisió detallada i sensata sobre el Túnel de Bracons, des d’un contracte problemàtic per la línia 9 del Metropolità fins a la connexió discutible entre el TGV i l’aeroport, passant pels diversos casos de deslocalització d’empreses. S’han produït una sèrie d’episodis que han fet aflorar el problema de la deslocalització industrial que ja fa temps que viu la indústria catalana, i per cert, l’alemanya i l’europea en general, i que l’anterior govern havia tractat d’amagar, com si no existissin. Mirem ara a la situació econòmico-financera i la situació organitzativa en la que estem. A. Situació econòmico-financera Abans de presentar els nostres primers pressupostos hem volgut tenir un informe exhaustiu sobre la situació de la Generalitat. Així, complint amb el compromís de transparència, es va encarregar un Informe econòmico-financer sobre la situació de les finances de la Generalitat a 31 de Desembre del 2003. Dirigit per l’interventor general i supervisat i orientat per un grup d’experts d’un prestigi fora de tota discussió, l’informe va ser presentat el passat 18 de Maig en aquesta mateixa cambra, el mateix dia que en va tenir coneixement el Govern. Els resultats són coneguts però no poden faltar sintèticament en una anàlisi de la situació actual, tal com la veiem després de sis mesos de govern: 9 �• La Generalitat va tancar l’any 2003 amb un resultat negatiu de prop de 1.200 milions d’Euros. • El nivell d’endeutament a 31 de desembre de 2003 era de més de 17.000 M €, amb un increment brutal del 17,5% en el darrer any, un dels anys més negres de la nostra història financera. • La despesa desplaçada de l’any 2003 a l’any 2004 sobrepassa els 2.900 M €, la part fonamental dels quals (2.200 M €) corresponen, com és sabut, a despesa sanitària. Un punt que m’agradaria deixar clar és que no es pot interpretar l’absència de irregularitats com una aprovació a la gestió anterior. L’informe, com va dir el Conseller Castells en la presentació del Pressupost, “ni les ha trobat ni les ha deixat de trobar”, perquè aquest no era el seu objecte. La situació és, doncs, preocupant, però de cap manera no es pot considerar una situació alarmant. Reitero aquí el criteri del Conseller Castells, que és el criteri del govern. L’únic alarmant, com ell va dir, fora no saber on estem. Ho sabem. La solvència de la Generalitat, reitero, està fora de dubte, i la confiança que els nous administradors econòmics han generat en la comunitat financera és molt considerable, en part perquè segurament les institucions financeres sabien millor que altres quina era la situació, per raons òbvies, i han agraït lògicament que es reconegués oficialment. B. Situació organitzativa Anem ara per la situació organitzativa. Hem trobat una Administració excessivament burocratitzada. S’han desaprofitat les oportunitats que ha hagut per innovar i modernitzar el seu funcionament. Especialment en els darrers tres anys, amb l’accés al pont de comandament d’un grup de nous administradors, que van iniciar, però no van culminar, una reforma administrativa seriosa. Essent una Administració històricament jove, la Generalitat pateix els problemes típics de les administracions públiques tradicionals: sobrecàrrega de funcions, dèficit i mala distribució de recursos, i envelliment dels instruments. 10 �No existeixen sistemes de control i avaluació de les polítiques impulsades per la pròpia administració. Ens hem trobat una administració encara poc orientada a atendre els ciutadans. Una Administració de Catalunya massa fragmentada, situació agreujada per la “inflació orgànica” i una injustificada proliferació d’esglaons jeràrquics. Per això, una de les primeres mesures d’aquest Govern ha estat la d’introduir criteris d’eficiència i de transparència en la incorporació d’alts càrrecs i de personal eventual. Malgrat que en algun moment es va criticar des de l’oposició la proliferació de carteres i càrrecs per causa de l’acord de coalició entre les tres forces polítiques que recolzen aquest Govern, la realitat és tossuda: hem reduït prop del 20 % els alts càrrecs i el personal eventual, el que ha significat reduir més d’un 10 % la despesa pública en aquesta matèria. I aquestes dades són perfectament contrastables, perquè la llista del personal eventual que treballa per al Govern de Catalunya és ara pública i fàcilment accessible a tots els ciutadans. Ens hem trobat una situació similar en l’excessiu nombre de comissions i organismes externs, així com d’unitats sobrecarregades de personal en proporció a les funcions que s’hi portaven a terme. S’havia primat la reacció davant de determinats problemes, creant unitats ad hoc, en perjudici de criteris basats en la previsió i l’estratègia de cara al futur. Totes aquestes disfuncions expliquen que haguem trobat una administració cansada i desmotivada, molt marcada per les inèrcies i per unes directrius que sovint valoraven més les fidelitats que la professionalitat. Tot i així, aquesta és una qüestió a hores d’ara poc preocupant perquè hem trobat també que l’esperit de servei públic dels funcionaris de la Generalitat és alt, i això hem de posar-ho en el seu propi crèdit, però també en el del govern sortint, sens dubte. En definitiva, hem heretat una administració de vint-i-cinc anys que pateix problemes i disfuncions pròpies d’una administració centenària. I que té algunes de les virtuts que les hi son associades. A partir d’aquí, ¿quines són les nostres prioritats de l’acció de govern? 11 �2.2. L’acció de govern El govern que presideixo no caurà mai en la trampa o la temptació del victimisme. Malgrat que les circumstàncies ho haurien pogut justificar, ha prevalgut en tot moment la voluntat de governar, i posar en marxa el programa que es desprèn de l’Acord tripartit per a un govern Catalanista i d’Esquerres, el nou Govern de Catalunya. L’obra del nou Govern de comença a fer efectiva la síntesi entre els dos grans pilars que el sostenen: l’autogovern, per un costat, i el Bon Govern per impulsar el progrés econòmic, social i territorial de Catalunya, per l’altre. És un propòsit coherent amb l’ideal nacional d’enfortir Catalunya, amb la voluntat de fer política d’una altra manera, amb el compromís per un catalanisme reformista, en el sentit de la reforma social. Vull explicar-los el que això significa en l’àmbit institucional, l’econòmic, el social i el territorial. A. En l’àmbit institucional El primer gran objectiu de la Generalitat és ampliar l’autogovern de Catalunya. Esperem comptar amb la participació de totes les forces polítiques i socials del país en un Acord Nacional sobre l’Autogovern i el Finançament. Com saben, l’element bàsic d’aquest Acord és la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El Govern vol que tots els catalans i catalanes participin en un projecte articulat a l’entorn d’un nou Estatut , marc adequat per fer valer els seus drets i deures i per al seu progrés en tant que ciutadans d’un país lliure; que enforteixi l’autogovern de Catalunya per fer front als reptes del segle XXI, actualitzant el marc financer de la Generalitat i definint els espais de decisió política; i que converteixi el nostre país en el motor del projecte de l’Espanya plural i el doti d’unes coordenades pròpies en el context europeu i mundial. Ja hem iniciat el procés d’elaboració de l’Estatut. 12 �Estem treballant per explicar el perquè del nou Estatut, per facilitar canals d’expressió a la ciutadania i per recollir propostes i opinions i fer-les arribar a la Ponència parlamentària. Paral·lelament s’ha creat per iniciativa del conseller de Relacions Institucionals i Participació la Comissió Assessora de la Reforma de l’Autogovern de la Generalitat. A partir dels treballs realitzats per aquesta Comissió, el Govern farà arribar les seves aportacions a la ponència parlamentària que prepara la reforma estatutària. Resultats de la feina feta fins ara: - En primer lloc, pràctica unanimitat de la societat catalana en el suport al procés de reforma, en relació amb la necessitat de millorar la capacitat d’autogovern. - En segon lloc, en relació amb les expectatives i les preocupacions ciutadanes, l’esperit que ha dut a moltes entitats a demanar la incorporació a l’Estatut d’una carta de drets de ciutadania. - Finalment, la gran coincidència constatada respecte als continguts bàsics de la reforma. La voluntat del Govern és contribuir als treballs de la Ponència, expressar clarament la nostra posició política i tècnica sobre els continguts, i impulsar un procés de participació que faci d’aquest Estatut l’Estatut de la gent, l’Estatut del poble de Catalunya. També som conscients de la necessitat que tot aquest procés vagi acompanyat de complicitats a nivell de l’Estat. Des de Catalunya no ens estem limitant a dialogar i cercar acords amb les institucions de l’Estat. Estem ampliant el camp de joc dialogant i cercant acords amb els altres pobles d’Espanya, amb les autonomies que comparteixen amb nosaltres sentiments i interessos, i que d’altra banda són lògicament competitius amb nosaltres i defensen interessos propis. Crec que aconseguirem acords, que aconseguirem convèncer. En aquest sentit i sense anar més lluny, una manifestació evident de la diversitat i de la riquesa cultural espanyola i europea és la llengua. Es pot afirmar que la Constitució Europea ho reconeix, en la mesura que serà traduïda oficialment al català, essent aquesta traducció 13 �jurídicament vinculant. És més: s’ha adjuntat a la CE una declaració en favor de la diversitat de les llengües i concretament en favor de les que obtinguin caràcter oficial en virtut de l’article 4.10.2, que és el promogut per la delegació espanyola a la CIG, i que permetrà la traducció oficial de la CE al català. És la primera vegada en la història que el Govern de l’Estat defensa el català en un escenari del rang de la Conferència Intergovernamental. Aquest fet representa un punt de partida important i carregat de simbolisme. És cert que l’objectiu assolit no respon del tot encara a l’ambició que tenim en aquest àmbit, però hi continuarem maldant, no ho dubtin. I ho farem cada vegada amb més força. La creació de la Delegació del Govern a Brussel·les és una mostra de la voluntat de continuar representant i defensant els interessos de Catalunya davant les institucions i òrgans de la UE. També són les noves formes de governar les que han fet evident des del primer moment el canvi a Catalunya. Aquesta altra manera de governar s’està substanciant en cinc punts: - governar en coalició, - establir una relació cooperadora amb l’oposició, - administrar amb transparència, - impulsar la participació ciutadana, - aproximar la prestació de serveis al poble. Que res del que pugui fer un ajuntament no ho faci la Generalitat, i que ho pugui pagar, de la mateixa manera que no volem que l’Estat faci res del que nosaltres podem fer millor. En aquest sentit Vostès saben perfectament que fa anys que proposo que l’Estat, d’una banda, i les autonomies i els ajuntaments, d’una altra, es reparteixen els recursos públics en la proporció 40/60, que hauríem de comparar amb la proporció 80/20 que existia l’any 1980 –sempre excloent les despeses financeres i la seguretat social. Doncs bé, en la seva visita a Barcelona el Ministre Solbes va avançar provisionalment que la proporció actual ja és de 30/70; és a dir, que el procés descentralitzador ja ha sobrepassat el 60% que demanàvem. Ho sabrem del cert quan el nou Senat eixit de la Constitució reformada creï la oficina d’estadística fiscal de l’Estat de les Autonomies i publiqui anyalment balances fiscals i esforços fiscals comparatius. I espero que abans hi hagi avenços fefaents per part del Ministeri. 14 �En molts casos un nou estil es veu en gestos, actituds, petites decisions que van conformant una cultura cívica, política i administrativa nova. Per tal que aquesta cultura política s’acabi consolidant, concretarem un programa de reformes democràtiques que millorin les institucions, les regles i els procediments. Però ja hem començat a implantar les primeres mesures. En primer lloc, hem dotat el Govern d’una estructura organitzativa que facilita les síntesis de prioritats i l’encaix de les cultures polítiques dels membres de la coalició, i que ens permet impulsar una estratègia pròpia per assolir els objectius fixats. Hores d’ara, el projecte de llei al Parlament que regula la figura del Conseller en Cap amb el rang legal que mereix, o la reestructuració en curs de la Secretaria de Comunicació, són proves concretes de la cohesió del govern. També tenim la convicció que hem d’assajar un nou tipus de relació amb l’oposició. Els reptes reformadors plantejats en aquesta legislatura obliguen a cercar el màxim acord possible en una colla de temes. Per aquest motiu, hem regulat per primera vegada la figura i les funcions del Cap de l’Oposició, que ha de gaudir del suport i del reconeixement necessari, d’acord amb les responsabilitats que li pertoquen i amb el seu paper polític i institucional. Això no vol dir que aquesta figura no es pugui regular legalment més endavant en el marc de la llei 3/82, anomenada Estatut interior. I aprofito per a dir que tanmateix l’Estatut formal, l’Estatut de Catalunya, hauria de regular els principis, insisteixo, els principis, de la llei electoral i la llei territorial, per una senzilla raó. L’Estatut ho va fer i tanmateix no s’ha aplicat i aquest és una llacuna que cal cobrir. No pot ser que 25 anys desprès d’un Estatut que establia un sistema electoral proporcional i que obria la porta a les vegueries, no hi hagi vegueries i els vots no es computin d’acord amb el principi de proporcionalitat. Cal assegurar-ho. Un altre principi a respectar és el de la transparència. No és només un compromís programàtic. És un compromís ètic i de respecte democràtic cap a tots els ciutadans de Catalunya. Ho creiem fermament. Per aquest motiu vàrem presentar l’informe de tots els assessors i càrrecs eventuals contractats pel Govern a l’anterior legislatura. Tenim una determinada manera d’entendre què vol dir governar, i ho 15 �hem començat a demostrar fent públiques les relacions contractuals i retributives del personal –inclòs l’eventual– i reduint significativament, com ja he dit, el nombre d’alts càrrecs i d’eventuals. La política de comunicació del govern es basa en la independència i el rigor. Són principis que estem començant a fer efectius amb el reforçament de l’autonomia i l’autoritat del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en una nova llei. La llei assegurarà la independència i el finançament adequat dels mitjans públics, reduint la intervenció pública en el mercat de la comunicació i impulsant la competitivitat dels grups de comunicació catalans. Abans, quan un directiu dels mitjans públics no seguia les directrius del govern, que eren estrictament aplicades, fins i tot en l’escaleta dels telenotícies, es cessava el directiu o se’l feia plegar, com va ser el cas de Miquel Puig desprès que va substituir els responsables de l’estreta relació govern/telenotícies. Ara l’únic que pot fer el govern és expressar públicament que dissenteix de la importància donada a una o una altra informació. Estem en un altre món. El Govern ja ha aprovat la creació de la Comissió d’Organització Territorial, que és l’encarregada de dirigir els treballs i coordinar les diferents unitats administratives i organismes implicats en la preparació de la Llei d’organització territorial. Sens dubte, un dels eixos principals d’aquest nou model d’organització territorial serà la descentralització de la Generalitat. Es tracta d’un procés que ja hem iniciat reforçant els delegats del Govern –que participaran directament en les principals iniciatives i inversions dels departaments a les seves demarcacions- , creant les subdelegacions a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu, i creant un Consell de Direcció dels Serveis Territorials a cada demarcació. Per altra banda, la nova organització territorial consolidarà l’aposta municipalista del govern. Una aposta que s’ha començat a concretar en el clar augment de la dotació del Pla Únic d’Obres i Serveis. B. En l’àmbit econòmic 16 �Un dels eixos fonamentals del bon govern és el progrés econòmic. El creixement econòmic sostingut i la distribució eficient de la riquesa, és el que ha de garantir, en darrera instància, la millora del benestar de tots els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Per aconseguir el progrés econòmic Catalunya s’enfronta al repte de la internacionalització. Per superar-lo amb èxit hem de transformar el nostre model de competitivitat -basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i el treball precari i poc especialitzat- a través de l’increment de la productivitat. I ho hem de fer incidint en uns factors estratègics fonamentals com són la inversió en infrastructures; la formació de capital humà; la incorporació de processos d’innovació tecnològica en els sistemes productius; la inversió en R+D+I; el finançament de projectes de capital risc. Aquesta nova política, perquè sigui eficaç, ha de ser definida i aplicada a partir de la coordinació dels diversos nivells de l'Administració, i la col·laboració de les empreses, universitats, cambres de comerç, instituts de recerca, parcs tecnològics, i centres de serveis a les empreses. Aquesta es la filosofia manifesta de l'Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. L’acord assenyala 15 línies estratègiques de treball, essent les més importants: infrastructures, formació, innovació, recerca, projecció i creació d’un entorn favorable. En la mateixa línia, es crearà l’Agència Catalana d’Inversió que és l’instrument clau per promoure les inversions empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, de millores tecnològiques i de complements al teixit empresarial i econòmic de Catalunya. Tot i que aquests siguin els objectius clau, la nostra estratègia per donar un nou impuls econòmic a Catalunya, preveu també efectes en determinades polítiques sectorials. 17 �Les actuacions que hem dut a terme fins ara en matèria d’ocupació, són les següents: - L’impuls de nous jaciments d’ocupació. Per primera vegada s’ha decidit destinar una despesa plurianual de 8 milions d’euros als filons d’ocupació. - Polítiques actives d’ocupació a favor dels joves i els aturats de llarga durada per fomentar l’autoocupació i reciclar a persones ocupades. - Hem posat en marxa el Pla de Desenvolupament del Servei d’Ocupació de Catalunya. Cal recordar que la llei del SOC es va aprovar fa 15 mesos, però el desenvolupament encara estava pendent. En segon lloc, el projecte específic pel món rural es concreta en una nova administració agrària, orientada a propiciar produccions més rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per encarar adequadament les properes dècades. En tercer lloc, en política de comerç, el nostre criteri és favorable a mantenir el comerç com a columna vertebradora de la metròpolis i, per extensió, de la societat. En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris Comercials, que recupera l’exercici de les competències estatutàries exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005. Finalment, el Govern considera que una de les polítiques transversals prioritaries és la que fa referència a la societat de la informació i la comunicació. El Govern es compromet a estendre l’ús d’Internet al conjunt de la població, el que vol dir dotar Catalunya de les infrastructures que calen, que van ser promeses per a l’any 2002 i que encara estan pendents. S’han iniciat els treballs per a l’elaboració del Pla Territorial Sectorial de Turisme de Catalunya, per tal d’identificar amb més precisió els recursos turístics disponibles; les àrees saturades i deficitàries; els impactes econòmics, territorials i ambientals; i els criteris per al reequilibri territorial i la desestacionalització. C. En l’àmbit social i cultural 18 �En la nostra Acció de Govern, la política educativa s’ubica en un espai central, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d’integració cívica i de cohesió social. S’ha iniciat un esforç en la despesa educativa per tal d’acostar-la progressivament als nivells de la UE. Pel que fa a la millora de les infrastructures, hem destinat 57 milions d’euros per a la rehabilitació i construcció de noves escoles. Es destinaran 18 milions d’euros a la rehabilitació, adequació i millora de diversos centres a tot Catalunya, i 39 milions d’euros a obres d’ampliació i noves construccions de centres docents. El Departament d’Ensenyament ha convocat oposicions per a 950 places de docents per Primària i per Secundària, i ha aprovat l’increment de professorat en els centres amb un elevat nombre d’alumnat nouvingut. També augmenten els Tallers de Llengua en 76 escoles i en 27 Instituts, i s’incrementen en 1.050 hores setmanals les dotacions auxiliars d’educació especial en centres públics, mesura que ha beneficiat 84 centres docents, d’acord amb la distribució realitzada pels Serveis Territorials d’Ensenyament. L’esforç pressupostari va acompanyat d’una millora de la gestió dels concerts educatius, de la planificació de l’oferta educativa i del mapa escolar, i de l’establiment progressiu d’una xarxa integrada de tots els centres sostinguts amb finançament públic. Un primer pas ha estat l’elaboració d’un Decret per garantir, entre d’altres, la transparència en l’admissió de l’alumnat, l’assignació objectiva dels centres així com un repartiment equilibrat per afavorir la integració d’alumnes nouvinguts. S’ha començat a impulsar un canvi en la formació professional. S’avança cap a una progressiva integració de la formació professional inicial, l’ocupacional i la formació continuada, a través d’un projecte que està redactant el Departament d’Ensenyament i que permetrà realitzar estudis de Formació Professional a distància i oferirà noves oportunitats d’aprenentatge. L’ensenyament universitari és una variable estratègica per fonamentar l’economia del coneixement. La política del Govern persegueix que el sistema català s’integri correctament en el naixent sistema d’ensenyament superior europeu. 19 �S’han pres les mesures adequades per aprofitar el paper de la universitat en el camp de les tecnologies de la informació. L’instrument principal per a superar la fractura digital que encara avui divideix el territori serà la Llei sobre la Societat del Coneixement que portarem al Parlament, amb l’objectiu d’ordenar i promoure les accions que s’han de desplegar. El Bon Govern es basa crucialment en el progrés social i cultural de Catalunya, a través de polítiques que garanteixin una comunitat de ciutadans forta i segura. El Govern de Catalunya desenvolupa el seu projecte cívic i social en quatre eixos principals d’acció: la política sanitària, la política de seguretat i justícia, la política de protecció social i la política de desenvolupament cultural. Aquests quatre eixos han de vertebrar l’Estat del Benestar català per al segle XXI, a través del qual hem d’estendre els drets i deures individuals que la democràcia ha anat construint per a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen, la seva edat, o la seva orientació sexual. Avui és un dia especialment important per recordar aquest principi que progressivament ha d’impregnar la nostra acció de govern, atès que celebrem la diada reivindicativa dels drets de gais, lesbianes i transsexuals. En aquest sentit, voldria reiterar el meu suport a la Diada i el compromís del Govern per fer efectives les línies d’acció establertes a l’Acord del Tinell. Concretament, l’elaboració del Pla Interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals i les iniciatives per avançar en la igualtat, com la modificació de normatives per eliminar les traves d’accés a l’adopció. El resultat d’aquestes accions de govern i d’altres que els explicaré a continuació ens porta cap a un nou patriotisme. El patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola, en l'accés a l'habitatge, en la natalitat tan arriscada i difícil, en la conciliació de la vida laboral i la vida familiar, en l'envelliment prop de casa, en la millora constant dels sistemes de salut, en la garantia de la seguretat individual i col·lectiva... 20 �Aquest és l’autèntic patriotisme, el dels països que van fer la revolució quan calia, com França i Estats Units, i és autèntic perquè no es basa tant en l’origen ètnic com en el destí lliurement triat i els drets adquirits pel fet de pertànyer a aquella comunitat. El patriotisme, per la majoria del poble, comença al barri i l’escola i el CAP o no comença mai. La Catalunya que projectem es fa poble a poble, barri a barri, persona a persona. La primera llei emblemàtica del projecte social del Bon Govern és la Llei de Millora de Barris, Àrees Urbanes i Viles, síntesi dels diferents eixos d’acció social, que combina per primer cop habitatge, escola, immigració i seguretat, i de l’aposta municipalista del Govern. Es tracta d’un projecte que representa el primer pas per fer efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais proclius a la convivència. La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és anecdòtica. Volem fer evident als ciutadans que el govern no permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin enlloc. La nostra política de salut, pretén desenvolupar el compromís que va adquirir el Govern per una sanitat més humanitzada i de qualitat. Això passa evidentment per afrontar el dèficit estructural que patim en recursos humans i materials, en comparació amb la demanda de serveis de salut. Bons exemples del nostre compromís en matèria de salut en són, hores d’ara, el Pla de Xoc de Centres de Salut a través del qual es reforçaran el 38% dels equips d’atenció primària (en concret, 132) amb 285 nous metges, pla que arrencarà al juliol, o el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera. Mesures previstes: - dotar cada pacient amb un certificat de llista d’espera quirúrgica, - eliminar els tres mesos d’espera tècnica que fins ara no estaven comptabilitzats - i lògicament incrementar el nombre de professionals i de sessions quirúrgiques. El segon eix del nostre projecte cívic i social es basa en la política de seguretat i justícia, que ha de donar prioritat a actuacions més preventives, que redueixin l’actuació reactiva, i que han de posar l’èmfasi en la proximitat. 21 �L’eficàcia en el servei de justícia s’ha de garantir amb un impuls important de la justícia de proximitat i una millor gestió dels recursos que té l’Administració de Justícia a Catalunya. En Administració de Justícia la fragmentació competencial impedeix avançar en l’eficiència del servei públic. L’increment de recursos personals i materials hauria d’anar acompanyat d’una revisió d’aquest repartiment competencial. Per això s’han pres mesures com l’elaboració d’un nou mapa dels equipaments judicials per construir els jutjats que calen i millorar els existents i, en aquesta línia, la modificació i optimització del projecte de Ciutat Judicial. La millora del sistema penitenciari implica la reforma de la xarxa de presons que hi ha a Catalunya. La política penitenciària s’ha de definir no com una simple política de reinserció, sinó com una política social més del programa de govern. En matèria de presons, el Govern desenvoluparà les accions incloses en el document sobre Línies Bàsiques de Política Penitenciària i en el Pla Director d’Equipaments Penitenciaris 2004-2010, que ja han estat presentats. En matèria de Dret Civil català, cal respondre a necessitats socials noves amb els instruments jurídics que ens proporciona aquesta competència. Aquesta resposta és la millor defensa contra els que volen limitar l’abast de la competència en la matèria. Les polítiques de seguretat constitueixen l’altra gran línia d’actuació en aquest eix. La principal mesura per aquesta legislatura és la finalització del desplegament territorial dels Mossos d’Esquadra, amb especial atenció a l’assumpció de responsabilitats arreu del territori metropolità. Paral·lelament, hem d’afavorir una major coordinació i planificació en aquestes polítiques, per tal de sumar els esforços dels diferents cossos de seguretat que actuen a Catalunya. Dues són les principals preocupacions socials en matèria de seguretat: la seguretat viària i la violència domèstica. Per això des del primer moment el nou Govern de Catalunya s’ha mostrat activament bel•ligerant en ambdues qüestions. En el nostre programa es proposa a la societat catalana fer l’esforç necessari per reduir la sinistralitat viària en un 50% d’aquí a l’any 2010. 22 �En aquest mesos hem donat els primers passos per coordinar les actuacions dels departaments d’Interior, de Política Territorial i Obres Públiques i de Sanitat. Es tracta, simultàniament, de: - Millorar l’estat de les carreteres, reduint els punts de risc i actuant en tots els “Trams de Concentració d’Accidents Detectats” en els propers tres anys. - Reduir la velocitat i evitar la conducció sota els efectes de l’alcohol, fent pública la ubicació de radars i incidint en el control d’alcoholemia entre els més joves. - Prevenir les lesions causades pels accidents de trànsit, fomentant el control dels comportaments de risc i incrementant la qualitat de l’atenció als accidentats. La lluita contra la violència de gènere i –en un sentit més amplicontra la violència domèstica és una de les prioritats del Govern. Una prioritat que es correspon amb la percepció social reflectida en l’Enquesta de Seguretat Pública que identifica la violència contra les dones com a la primera preocupació ciutadana en matèria de seguretat. Coherent amb aquesta percepció social, en l’Acord de Govern que fonamenta la nostra acció es recull el compromís de presentar al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei de prevenció, actuació i eradicació de la violència exercida contra les dones. Compromís reiterat per la consellera de Benestar i Família i concretat, a més, en dotar de pressupost el Pla integral existent. Compromís reforçat per altres propostes fetes per la consellera de Benestar i Família i per la consellera d’Interior: 1. Posar en funcionament un fons de garantia per l’impagament de pensions fixades per sentència judicial de separació, nul·litat o divorci, com a mecanisme per lluitar contra la violència indirecta contra dones i infants, i per eradicar la feminització de la pobresa. 2. Crear una oficina de lluita contra la violència domèstica, amb la col•laboració de diversos departaments. 3. Implantar, amb caràcter voluntari, localitzadors a dones maltractades per poder prevenir noves agressions. 23 �Haig d’incloure aquí els temes que demanen més discreció, com són els relacionats amb el terrorisme i la informació reservada, que sempre ha fluït de manera àgil, també en el període anterior entre el Ministre Acebes i la consellera Tura. Hi ha una excepció imperdonable i que no té res a veure amb els nostres serveis de seguretat: el silenci del President Aznar en el cas del viatge de Josep Lluís Carod a França, informació que va retenir per a utilitzar-la electoralment a les portes de la campanya de les generals, malgrat que els serveis d’informació van suggerir-li la possibilitat d’informar el representant ordinari de l’estat a Catalunya, que és el President de la Generalitat. Pel que fa al tercer eix, la política d’acció social: La família és un dels centres principals de l’atenció en les nostres polítiques d’acció social, perquè la diversificació de les estructures familiars ha posat al descobert noves realitats que mereixen respostes específiques. Per això, les ajudes que el Govern atorga a les famílies amb fills menors de 3 anys, i de 6 anys si són nombroses, les hem fet extensives també a les famílies monoparentals en les mateixes condicions que les nombroses. Es calcula que se’n beneficiaran 288.000 nens i nenes i unes 250.000 famílies. També per això, durant el 2004, el Govern destinarà 8,5 milions d’euros per a subvencions a la creació i consolidació de places d’educació preescolar en centres de titularitat municipal. La Generalitat vol impulsar la creació de noves places d’aquest tipus per assolir una oferta suficient que atengui la demanda de la població. El conjunt de la gent gran, constitueix un dels sector més febles davant les nous factors de desigualtat. Totes les mesures dedicades a la gent gran han d’anar encaminades, principalment, a garantir-los un nivell d’ingressos i de benestar dignes. Per això, ja hem apujat un 3,8% els complements a les pensions de viduïtat més baixes. El nou pressupost per al 2004 incrementa un 24% la quantia de l’ajut, que passarà de 25 a 30 euros mensuals, i la partida global creixerà un 37% respecte a l’any passat. Caldrà continuar en aquesta línia. Som sensibles a la problemàtica de les vídues en particular i de la gent gran en general. Per aquest motiu elaborarem una llei en els propers sis mesos per poder desenvolupar des de Catalunya les prestacions econòmiques que permetin atendre els col•lectius més desfavorits, tal com preveu l’acord del Tinell. 24 �Un altre eix dels que composen el projecte cívic, de seguretat i de cohesió social del Bon Govern pretén assegurar el ple desenvolupament de la cultura a Catalunya. Hem de reafirmar i potenciar la nostra identitat cívica, amb capacitat integradora i sense excloure la diversitat d’interessos, circumstàncies i sentiments que actualment defineixen la societat catalana. Ho hem de fer comptant amb totes les administracions i sectors interessats. L’exemple del Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i els entrebancs, és prou positiu. La reforma estarà acabada a final d’any, culminant una proesa que va liderar inicialment l’inoblidable Pere Duran Farell. Catalunya tindrà el Museu Nacional que ens mereixem, no a l’alçada dels primers d’Europa, però digníssim, inigualable en art romànic i allotjat en un edifici que, com moltes coses a Catalunya, no va ser fet amb la consistència necessària sinó per a una celebració puntual, la del 1929, i que per tant ha exigit un esforç titànic. La Fira de Guadalajara –el programa definitiu per la qual es presentarà d’aquí a 2 dies- també és una fita llargament cobejada. Per tal de promoure elements comuns d’identitat i comunicació, hem de reforçar la dimensió cultural i lingüística de la ciutadania. Per això impulsarem un programa de Planificació lingüística per potenciar l’ús del català. Volem que viure plenament en català sigui possible i més fàcil. I que ho sigui per tots, per la qual cosa destinarem 35,3 milions d’euros a la integració d’immigrants a les aules a través del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social. L’Institut Ramon Llull segueix endavant i organitza la presència a la Fira de Guadalajara. La marxa del govern balear és inevitable. Dos no es casen si un no vol. Quan l’esquerra balear era el soci minoritari i el nacionalisme català el majoritari, no hi havia problema. La dreta balear, en canvi, no accepta col·laborar amb el Govern català d’esquerres. Tot un símptoma de la disponibilitat als pactes d’uns i altres. D. En l’àmbit territorial i ambiental En l’àmbit territorial i ambiental esdevé imprescindible desenvolupar una nova manera d’entendre la nostra realitat física i les seves exigències. Per articular el territori i vertebrar el país hem apostat per impulsar un “model territorial en malla”, basat en ciutats compactes, sense 25 �urbanització extensiva, unides per una xarxa ferroviària potent i per una xarxa viària servida prioritàriament per transport públic col·lectiu per a permetre que es mantinguin els espais naturals intermedis. El paisatge a Catalunya ha esdevingut un capital impagable. En els darrers trenta anys el sol urbanitzat s’ha multiplicat per dos. Es a dir, s’ha ocupat tan sòl en aquests anys com en tota la història anterior. No seguirem per aquesta via. L’ampliació de la xarxa ferroviària és una de les nostres grans ambicions en matèria d’infrastructures. Tot i que prosseguirem amb el desdoblament i millora de la xarxa bàsica de carreteres, hem decidit comunicar a llarg termini les principals poblacions del país, els ports i els aeroports a través del tren. També hem de desenvolupar xarxes d’accessibilitat per assegurar l’accés de les ciutats catalanes a les xarxes de comunicació globals. L’enfortiment del sistema aeroportuari català i la transformació de l’aeroport de Barcelona en aeroport transoceànic, en l’aeroport de la Euroregió, així com la millora del front portuari i la connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat són elements clau. Ho són a llarg termini, però ja hi hem començat a treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la infrastructural i la logística : l’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la gran plataforma logística del Sud d’Europa, el Pla de xoc per millorar la senyalització de les carreteres, la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat més segura i sostenible a tot el país, les inversions en transport públic i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari de Catalunya, en són bons exemples. En el terreny de les inversions en infrastructures, com explicaré més endavant, adquirim el compromís de mantenir un nivell d’inversió important, tot i que en aquest cas pagant, pagant les conseqüències del mètode alemany utilitzat fins ara, i pagant el cost de les noves inversions. Per aquest motiu estem posant en pràctica un nou estil de governar el territori fent efectiu el valor de la sostenibilitat, basat en la planificació i la solidaritat territorial. Aquests valors seran una referència ineludible de les polítiques econòmiques, de la planificació de les infrastructures, de la gestió agrària o de la gestió urbanística. 26 �I, evidentment, de la gestió ambiental de diverses polítiques sensibles, com la gestió dels recursos energètics, dels hídrics o dels residus. Sabem que aquest govern ha generat moltes expectatives. I no les defraudarem. Com no ho hem fet, en el cas dels recursos hídrics, amb el transvasament de l’Ebre. Sabem que els transvasaments no són estrictament necessaris i que el més important és fer un ús eficient de l’aigua. El nostre principal objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua i que es coneixen com a nova cultura de l’aigua. Aquest govern ha manifestat i reiterat la seva intenció d’instaurar una política hidràulica eficaç i sostenible. I comptem amb la complicitat activa del nou govern d’Espanya per revisar-la implantant projectes d’interès hidràulic i mediambiental (dessaladores, bases de recàrrega i projectes de descontaminació dels aquífers, i recuperació i reaprofitament dels recursos disponibles fins ara desaprofitats per la seva menor qualitat). A això cal afegir una gestió sensata dels recursos. Val a dir: 1) Una gestió de la demanda d’aigua que fomenti l’estalvi, com es va fer a l’àrea metropolitana de Barcelona a mitjans anys 80, que ha resultat en un pràctic estancament del consum d’aigua de boca. 2) Inversions en aquest estalvi, tant pel que fa a la que es perd en les conduccions com la que es consumeix innecessàriament en els consums domèstics i industrials. Completat el procés de planificació territorial, tindrem el Pla Territorial de Catalunya i els plans territorials de cada regió que donaran cobertura i fixaran els criteris de caràcter supramunicipal i les visions estratègiques perquè s’hi acullin i encaixin els planejaments urbanístics de caràcter municipal. Com saben, ens hem compromès a haver aprovat en un any i mig els plans directors del Litoral i de l’Empordà, el Pla Territorial de les Comarques de Girona i l’Avantprojecte d’una Llei del Paisatge. En relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner tenim el compromís d’ampliar a més de 500 metres des de la línia de la costa l’àrea d’influència del Pla i de procedir a la preservació definitiva de la costa i del prelitoral sense construir. Són mesures que permetran que 27 �55 km lineals de front marítim continuïn intactes per sempre, com llegat a les generacions futures. La segregació creixent dels grups socials i les persones sobre l’espai és una dinàmica cada vegada més insolidària des del punt de vista social. L’hem d’evitar, i un dels pilars per fer-ho són les polítiques d’habitatge i de qualitat urbana. Per aquest motiu hem aprovat el Pla per al Dret a l’Habitatge que té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a un total de 42.000 unitats noves en els propers 4 anys distribuint geogràficament els objectius de manera concertada amb el món local i amb els promotors públics, privats i cooperatius. El pla té una especial incidència a les comarques amb major dificultat per l’accés a l’habitatge i zones de creixement econòmic i demogràfic potencial, així com a les comarques de l’interior del país, amb especial atenció a les ciutats petites i mitjanes del rere país, a les que demanarem que impulsin el reequilibri territorial en el marc dels plans territorials parcials. Dins els objectius generals dels 42.000 habitatges s’inclou la promoció de 21.000 unitats d’habitatge en règim de lloguer, prioritzant els destinats a l’emancipació de joves, a la gent gran i als col·lectius específics amb especials dificultats d’accés a l’habitatge. Deixin-m’ho dir: és un escàndol que els habitatges de compra estiguin desgravats en l’import sobre la renda i els de lloguer no ho estiguin. Aprovarem aviat el Pla Català de la Rehabilitació, per permetre la rehabilitació de no menys de 40.000 habitatges en quatre anys. En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya té l’objectiu d’estimular la producció d’habitatge protegit i reconèixer la pluralitat de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de convivència i familiars. E. Deu punts per resumir i finalitzar Del conjunt d’acords, decisions i iniciatives preses pel govern, vull assenyalar, per la seva significació o transcendència, els deu següents: 1 ) Inici del procés de reforma de l’Estatut de Catalunya. 28 �2) Impuls de l’Acord estratègic per a la internacionalització de l’economia catalana i creació de l’Agència Catalana d’Inversió. 3) Aprovació de la Llei de millora de Barris, àrees urbanes i viles de Catalunya. 4) Impuls del Pla pel Dret a l’Habitatge 2004-2007 5) Establiment dels objectius i propòsits del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, per a la protecció del sòl no urbanitzable de la costa catalana, que afectarà un total de 56 Km del litoral. 6) Aprovació del Pla de xoc dels centres de salut, que té l’objectiu d’incrementar un 38 % els efectius d’atenció primària. 7) Rehabilitació, millora i construcció de noves escoles i actuacions per millorar l’atenció als alumnes i la qualitat de l’ensenyament. 8) Augment de la prestació econòmica per infants a càrrec, per a famílies amb infants menors de tres anys i per a famílies nombroses i monoparentals. 9) Impuls del Programa de Planificació Lingüística i del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social per a potenciar l’ús del català, per a que viure plenament en català sigui possible i més fàcil per tots. 10) Derogació del transvasament de l'Ebre gràcies a l’actitud de les Terres de l’Ebre, el capteniment del nostre govern, i la decidida voluntat política del govern de l'estat, amb l’aprovació del Reial Decret de Modificació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional, que respon a totes les peticions de la Generalitat. Aquest decàleg és només una mostra de l’activitat desenvolupada pel Govern, activitat que sovint ha restat velada per la intensitat –quan no pel dramatisme- dels esdeveniments als que m’he referit al principi i que han dominat no només la vida política sinó –en bona mesura- el conjunt de la vida social del nostre país. F. Per acabar, un mot sobre les prioritats de Govern reflectides en els Pressupostos Els Pressupostos per al 2004 són uns pressupostos de transició; però també són els primers pressupostos del canvi: tot i l’estret marge de maniobra reflecteixen ja els canvis en les prioritats de la política i l’acció de govern. 29 �Amb unes previsions d’ingressos de 17.600 milions € i de despesa de 18.500 milions €, per tant amb un dèficit previst de 850 milions € que significa una reducció del 27.5% respecte a l’exercici anterior-, són uns pressupostos de contenció de despesa i d’ajustament pressupostari. Tot i així, el que em sembla més rellevant és que justament aquest esforç de contenció ha permès un augment de l’estalvi corrent del 37%, que es destinarà a l’esforç inversor que es vol mantenir al llarg de la legislatura. Aquest Pressupost representa el major esforç inversor realitzat per la Generalitat al llarg de la seva història. El rigor en el control de la despesa deixa un marge suficient per a dur a terme les grans línies del nostre programa de govern, definides en l’Acord del Tinell: 1. Més política social lligada als barris, les escoles i la salut dels ciutadans. 2. Un nou impuls a la competitivitat i als sectors productius 3. La vertebració del territori, amb més infrastructures més respecte ambiental i paisatgístic. 3. Final Finalment, estem en un nou escenari de col·laboració institucional i de diàleg, en que caldrà treballar amb tenacitat i generositat alhora. Val a dir que no hem perdut ni un minut a posar-nos-hi. Els contactes formals i informals del president i dels consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del Govern d’Espanya han estat continuats en aquestes setmanes. D’aquests contactes n’han sorgit abundants gestos i uns primers compromisos. - La reiteració de la voluntat de respectar el projecte d’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya per part del nou president del Govern espanyol. - El compromís actiu del Govern espanyol per obtenir el reconeixement del català a la Unió Europea. - La bona disposició al diàleg mostrada pel ministre d’Administracions Públiques en relació a les transferències pendents. - L’anunci de retirar una bona part dels conflictes de competència presentats al Tribunal Constitucional. 30 �- L’aprovació d’una moció al Senat sobre l’ús del català a les institucions estatals. - El compromís del ministre de Defensa de revisar el consell de guerra al President Companys. - El compromís del ministre de Justícia en relació als Tribunals Superiors autonòmics. - El compromís de la ministra de Foment de fer arribar l’AVE a Barcelona el 2007. - El compromís, també de la ministra de Foment, de fer efectiu l’1% cultural a l’Institut d’Estudis Catalans. - El compromís del president del Govern de retornar del tot el Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. - El compromís, també del president del Govern, d’aprovar la Carta Municipal de Barcelona. - I la proposta del ministre d’Administracions Públiques per resoldre la presència de Catalunya i de les altres autonomies a la Unió Europea. Però, no tot han estat gestos i anuncis de compromisos. També hi ha hagut decisions de gran impacte a Catalunya. La més important ha estat sens dubte la paralització del transvasament de l’Ebre. Sobre la base d’aquesta actitud inicial del Govern espanyol, el Govern de Catalunya abordarà amb un optimisme enraonat els principals temes de l’agenda política. Hem de recuperar el temps perdut. Tenim un govern assentat, reforçat i treballant a velocitat de creuer amb un objectiu compartit, que és el que resulta de l’acord que el va fer possible. És el Govern de Catalunya. Fruit de l’acord tripartit. No és l’olla de grills que alguns haurien volgut. És el govern, té solidesa, i , com ja hem dit, en anteriors ocasions, tant el Conseller en Cap, com el Conseller de Relacions Institucionals com jo mateix, és un govern per governar i no per resistir. 31 �De totes maneres, vull que entenguin el meu propòsit de presentar una visió més acabada dels objectius de l’acció del Govern en el debat de política general que farem a la tardor. Un debat on els penso exposar el projecte de país que sustenta l’actual Govern de Catalunya, acompanyat d’un detallat Pla de Govern que estem enllestint, i també de les línies mestres del Pressupost per al 2005, espero que alliberat de bona part de les hipoteques dels d’enguany. Moltes gràcies per la seva atenció. Pasqual Maragall 32 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1655 Title A name given to the resource Sobre els criteris d'actuació i orientació del Govern transcorreguts sis mesos des de la seva constitució. Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Benestar Social Govern Acció política Model social Territoris Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/740/19980228_LV.pdf 252cb43ff1d80b27efb7a45102014abe PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/02/1998 La Vanguardia, p.020, Opinión Preferimos mejorar. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Preferimos mejorar, cambiar, tener un entorno que no deje de ser familiar, pero que sorprenda, que estimule, que nos diga que todo cambia sin dejar de ser y que nos devuelva una imagen coloreada y enriquecida del colectivo. Para ello hay que arriesgar. Y para arriesgar colectivamente hay que fiarse y hay que atreverse. Hay que saltar y llegar al otro lado. Los ríos deben cruzarse. Veo a nuestra comunidad como un pueblo que se acerca ilusionado y a la vez temeroso al obstáculo que hay que superar. Con un profundo deseo de hacerlo. Esperando que se dé la señal. Pequeñas señales, estos días, indican la fuerza importante del temor y el peso de la inercia. Tener cierto grado de poder bastante cerca nos ha hecho avaros. Nos ha hecho perezosos el tener relativamente pronto (en 20 años) una parte substancial de lo que hace cien años soñábamos. "No ens en sabem avenir." Y al mismo tiempo nos parece poca cosa. Porque ese poder se ha usado poco y mal. Se ha tenido y basta. Se ha mandado y basta. De gobernar, poco. Pero se hace difícil cambiar. Demasiados mecanismos de poder, reales y simbólicos, situados demasiado cerca, favorecen la conclusión y la pasividad. Falta respiración, porosidad, airearse, osar. Ya está bien de "catenaccio". Conviene abrirse para ganar, como en el mejor fútbol. No se ha dicho aún desde aquí una fórmula distinta para España, generosa -como dijo un día Antoni Puigverd-, que los españoles puedan comprender. Empezando por los españoles periféricos, como esos gallegos que se han ganado a pulso el derecho a una alternativa autonomista. Ese es el río que hay que pasar. 125 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1202 Title A name given to the resource Preferimos mejorar. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Autogovern Espanya Territoris Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-02-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/255/20060312.pdf de4d8a0a015c49344698033764c4c4d1 PDF Text Text Pasqual Maragall al Centre Català de Santiago de Xile Centre Català de Santiago de Xile | 12/03/2006 11 de març de 2006: una data plagada de motius simbòlics; alguns d'ells, a Espanya, concretament a Madrid, carregats de dolor i de tristesa. Aquí, en canvi, aquests dies de març seran recordats com els dies d'una nova esperança. Una esperança que té molt a veure amb el camí que Catalunya està enfilant ara mateix. Com a President de Catalunya, com a amic, com a fill d'un país que va patir la repressió i la dictadura, m'he sentit honorat de ser a Xile amb motiu de la presa de possessió de Michelle Bachelet. La primera dona cap d'Estat i govern que té Xile. Ara fa exactament dos anys i mig que vaig celebrar amb vosaltres, en aquest mateix escenari, la Diada Nacional de Catalunya del 2003. Varem tenir ocasió, llavors, de rememorar allò que uneix Barcelona, Santiago i Nova York. Tres fites de dolor per a la història d'aquestes tres ciutats... ... Però d'un dolor que totes tres han sabut transformar en energia positiva, força creadora, i potència emprenedora... I d'aquí sis mesos el Casal Català de Santiago celebrarà els cent anys de la seva constitució formal. En la meva anterior visita, us vaig portar un missatge d'esperança i d'ambició per al futur de Catalunya. Ara us puc dir que aquell desig és avui una realitat en marxa. El nou Estatut que obrirà una nova etapa de la historia de Catalunya i Espanya és a punt de ser aprovat, espero que amb el vot d'ERC! L'oportunitat ens l'hem treballada durant 2 anys i no es pot esguerrar. És cert que l'acord del govern espanyol amb el nacionalisme moderat va ser desconcertant: però perquè no entenem que va ser un intent de tenir un cert protagonisme per part del nacionalisme moderat en un Estatut que no havien fet i de tractar de malmetre segurament la claredat del projecte. Bé, en definitiva ha arribat l'hora de les decisions. I l'hora de les decisions està marcada per dues realitats. Primer, l'Estatut és bo, és potent. Tan potent i tan bo que tots aquells que ara el critiquen vindran al darrera d'aquesta porta que nosaltres obrirem. No tingueu cap mena de dubte. Ara hi ha moltes veus que s'aixequen a Espanya i a diverses autonomies espanyoles i al centre també, i per descomptat a Madrid, que diuen això és massa o això no ens agrada. Jo us dic que el dia que s'aprovi l'Estatut de Catalunya, que no està pas tan lluny, aquell dia, tots aquells que ara diuen això, vindran al darrera per fer des de les seves autonomies exactament el mateix plantejament. Perquè Catalunya haurà obert el pas a una segona etapa de l'Espanya de les autonomies que ha sigut un èxit fabulós. En un país que en els darrers 100 anys no ha tingut mai un període de tanta durada de democràcia, de creixement, de respecte internacional com ara té. I bé, ara estem començant una segona etapa d'aquest període, d'aquesta realitat. Estem començant un segon període del que és l'Espanya plural, l'Espanya democràtica, la Catalunya autònoma i totes les demés autonomies. L'Estatut és bo, el govern governa i estem invertint el 50% més que fa 2 anys. D'això no se'n parla i fins que l'Estatut estigui per aprovar no se'n parlarà. Serà el dia després que s'aprovi que tothom preguntarà que és el que s'ha fet i es començarà a veure una realitat que fins ara no s'ha vist. Fa cent anys, Catalunya iniciava el segle XX amb un projecte regenerador de país: 1 �Un projecte que recuperés les institucions d'autogovern; que impulsés la regeneració democràtica i la fi del caciquisme a Espanya; que donés cobertura a l'expansió econòmica catalana, que ja en aquell moment havia superat les fronteres de la Península Ibèrica i havia permès una presència sòlida en aquest continent. La constitució d'aquest Casal fou un exponent del caràcter emprenedor que va fer possible l'enlairament de la Catalunya del 1906. Cent anys després, malgrat períodes convulsos i foscos que ha hagut de patir Catalunya, podem estar molt orgullosos dels resultats assolits per aquella embranzida històrica. Hem reconstruït una autonomia robusta, de la qual la Generalitat n'és emblema i columna central. La nostra capacitat econòmica i la nostra presència al món han esdevingut prou fortes i esperançadores, en plena sintonia amb la nova drecera que marca la globalització del món contemporani. No per tancar-nos sinó justament per obrir-nos. I Espanya en el seu conjunt ha aconseguit, definitivament, pujar al carro de les democràcies parlamentàries més importants. De manera que avui ha esdevingut un membre destacat de la Unió Europea i un actor significatiu novament a Amèrica Llatina. En aquest escenari positiu i francament optimista, resultava imprescindible que fóssim capaços de construir un nou paradigma, amb noves i velles sensibilitats, amb noves ambicions. Volíem, en definitiva, confegir una nova manera de pensar i explicar el present i el futur de Catalunya. De no fer-ho, corríem el risc de quedar-nos estancats, extenuats després del ritme frenètic -i de vegades dramàtic- que varem experimentar durant gran part del segle passat. Aquesta era la meva preocupació i, en conseqüència, la proposta de futur que us vaig exposar quan vaig visitar aquest casal el setembre de l'any 2003. Doncs bé, avui podem dir que estem a punt de culminar el vell somni i d'iniciar-ne un de nou. El somni de la Catalunya plena i de l'Espanya plural. Estem a punt d'aprovar un Estatut que reconeix explícitament la realitat dels catalans de l'exterior. Tal com vaig dir-vos que faríem. Un Estatut que incorpora un millor finançament, més competències i un títol de drets i deures que reforcen el nostre concepte de ciutadania. I vosaltres haureu de ratificar-lo ben aviat. Perquè aquest Estatut només serà si vosaltres voleu i perquè vosaltres voldreu. S'haurà de refrendar pel poble de Catalunya, allà i aquí. Mireu, Enguany, l'any del centenari del Casal Català de Santiago, també és l'any del centenari d'un dels moments més brillants de la societat catalana: de les seves lletres, del seu art, de la seva música, de la seva arquitectura, de la seva política,... A Catalunya, entre l'any 6 i l'any 7 del segle passat, va esclatar una força creadora d'una intensitat com cap altre, potser, n'ha vist al nostre país: Carner i Maragall, Domènech i Muntaner, Picasso, Eugeni d'Ors, Raimon Casellas, la Solidaritat Catalana, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Hospital Clínic, ... no acabaríem mai! I bé, doncs, què us vull dir amb tot això? 2 �Doncs senzillament que, ara, quan d'aquí uns mesos Catalunya aprovi el nou Estatut, quan tinguem la millor, més completa i garantida eina per governar-nos, la millor que hem tingut en tres-cents anys, la més avançada, ambiciosa i raonable, penso reclamar del conjunt de la societat catalana un compromís constructiu per al nostre futur. Penso esforçar-me incansablement a fer que tota l'energia que durant anys s'ha esmerçat en la reivindicació els catalans i les catalanes l'orientin a construir un país que esdevingui exemple per a la resta de pobles d'Espanya i per tota Europa. Ja ho comença a ser. Vosaltres amics, sou una mica el paradigma del que demano: que els catalans sense deixar de ser-ho, mirin cap enfora, projectin la seva personalitat individual i la seva ambició col·lectiva més enllà d'ells mateixos, creant una regió europea important. I que tinguin una presència important en el món. Catalunya ha de superar l'obsessió introspectiva. Som el que som, som els que som, som on som. I tenim molt futur per davant. El futur que van imaginar els que fa 100 anys van dibuixar el catalanisme, el modernisme, el noucentisme, l'escola catalana i en definitiva el projecte nacional de Catalunya que ara, finalment, després de guerres i dictadures, estem fent. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1737 Title A name given to the resource Pasqual Maragall al Centre Català de Santiago de Xile Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre Català de Santiago de Xile Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Estatuts Xile Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-03-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/161/20031222.pdf b2a86b03fc339be6c98f852e0d9eeaa5 PDF Text Text Paraules del president Maragall en l'acte de presa de possessió del nou Govern català 22.12.2003 Senyor Conseller en Cap, senyors consellers, senyores conselleres, senyor president del Parlament de Catalunya, en primer lloc, quin bon Govern no tindrem! Un bon Govern amarat d'il·lusió, que no vol dir inexperiència, perquè d'experiència n'hi ha en aquest rostres, en aquestes persones, però hi ha sobretot el desig de fer d'aquest país allò que els catalans i les catalanes durant segles hem somiat, no desdient el que s'ha dit i el que s'ha fet sinó a partir d'allò que s'ha fet i a partir d'allò que s'ha dit. Avui no vull pas pronunciar un discurs perquè no és el cas, ens hem de reunir, hem de treballar, hem de començar justament avui. Però vull que sabeu que aquest Govern que està format per catalanistes d'esquerres, no és el Govern de les esquerres catalanistes, és el Govern de Catalunya, és el Govern dels catalans, de tots els catalans i catalanes. No volem per nosaltres cap altre nom que no sigui justament aquest. Ens farem mereixedors de la confiança que el poble de Catalunya ens ha demostrat i ho farem no solament per la frescor, per la il·lusió, pel desig, per les ganes que el poble de Catalunya té justament d'iniciar una nova etapa, que no desdirà l'antiga sinó que hi sumarà. Cadascun de vosaltres esteu convençuts en aquest moment que la vostra vida té un sentit diferent a partir d'avui. Sou consellers, sou ministres de Catalunya. I això us ha de fer enormement responsables, més enllà de la responsabilitat de les vostres idees, dels vostres partits, les vostres famílies aquí reunides segur que us confereixen, en teniu una de més important que és el servei a Catalunya. Moltes gràcies. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1643 Title A name given to the resource Paraules del president Maragall en l'acte de presa de possessió del nou Govern català Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Govern Acció política Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-22 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/217/20050930.pdf 7f1443dd3cbaf976f4de3fb45e84d126 PDF Text Text Paraules del President de la Generalitat amb motiu de l'aprovació del projecte de llei de l'Estatut de Catalunya Parlament de Catalunya | 30/09/2005 Molt honorable senyor president, conseller primer, consellers, expresidents de la Generalitat i del Parlament, alcalde de Barcelona, diputades i diputats. La diversitat de registres de les contribucions que acabem de sentir crec que és una prova de la dificultat del que hem fet, la dificultat que tenia el que hem fet. Però també del valor que té el que hem fet. Em permetran que els digui que no m'estendré en agraïments, que no em puc estendre en agraïments. Crec que no és propi d'una terra que és nació, ofegar-se en les emocions. El que no faré és repetir agraïments, subscric tots els que s'han dit. I no ho faré perquè seria impossible de ser just. Sí agrair al president del Parlament la qualitat extrema de la conducció dels debats, i dir-los que sense un conseller primer que hagués estat alerta tot aquest temps de la bona marxa i de la coherència del Govern, no hi hauria hagut la possibilitat de dur les coses fins aquí, les dues coses alhora: governar i debatre, decidir qui som i ser-ho. Ens podem preguntar si la segona part del quadrienni ha de ser diferent, si serà diferent. Ha de ser diferent! Ha de ser diferent perquè la percepció que es té del que hem fet fins ara potser no està adequada a la realitat. Ha de ser diferent sobretot la percepció que es té del Govern. Un país en obres és allò que tenim. Un país en obres vol dir justament que ha fet alguna cosa més que debatre en el Parlament sobre si havíem de tenir una nova llei, una nova llei fonamental. Ahir van començar les obres de la carretera Palamós Palafrugell. Només perquè d'alguna forma puguem resumir amb un bon exemple, perquè és una assignatura pendent de fa molt temps, que les coses han anat fent-se. Però jo us voldria convidar a més a més de compatibilitzar aquestes dues coses que hem fet i que seguirem fent, m'agradaria convidar-vos a assajar una nova cultura política. Una nova cultura política que crec que hem encetat en aquest debat i amb el seu capteniment, el de tots. No es tracta d'inventar res. Es tracta de compaginar rigor i educació, bona educació democràtica. No està escrit que la política hagi de ser barroera. No ho és en aquest moment, i no ho serà en el futur. I no ho ha de ser, a més, perquè la gent pensa que quan extremem les nostres diferències més enllà de la bona educació, en el fons és fals. La gent pot pensar i de vegades pensa, en el fons s'entenen. De manera que l'escàndol de la gent és doble: un el d'haver de suportar les nostres baralles, i dues la de pensar que darrera d'elles no hi ha una raó profunda, que les diferències són més estètiques i fingides que reals, que tots ells són iguals, que s'entenen. 1 �Però deixin-me entrar en el cor del que els volia dir. Vull fer, si vostès m'ho permeten, un elogi, l'elogi del diàleg. I l'elogi de la bilateralitat amb Espanya, amb els pobles d'Espanya. El federalisme castellà parlava sempre de la "nación de naciones" que es Espanya. Ens moriríem d'ensopiment si no tinguéssim davant el repte de convèncer Espanya, de seduir-la com algú ha dit en aquests dies. I, mireu, no ens barallarem pels noms. És igual que en diguem federal, com que en diguem diversa, com que en diguem plural. Ens dedicarem als continguts. Espanya pot ser, és federal, però no ho pot dir. No ho ha pogut dir en tot el segle XX, per mor del final del segle XIX. És a dir, Espanya sap que quan comença a alliberar els seus pobles perquè diguin el que vulguin acaba fàcilment en el cantonalisme. I saben per què? Perquè es la millor defensa de la veritat sagrada d'Espanya, d'aquesta unitat imposada que nosaltres no volem, en comptes de la lliure, que sí que proposem. Perquè aquests sectors saben fàcilment que la millor manera de combatre la nostra personalitat nacional i la pluralitat real d'Espanya, és oferir a tots i cada un dels pobles i poblets d'Espanya, també la seva llibertat i la seva autonomia. El viva Cartagena. Ho sap Espanya, això. Però ha trigat un segle a entendre que per aquesta via, per la via de la multiplicació de les identitats el que s'estava intentant de fer és ofegar les diferències. I les diferències hi són. La millor manera d'ofegar l'autonomia, el nacionalisme, el sentiment de pàtria de Catalunya ha estat moltes vegades, per part d'Espanya, el tractar de reconèixer que "cada uno se llame como quiera". El tractar de reconèixer que cada un té dret a fer el que vulgui. No! No és això el que Catalunya proposa avui, que cadascú es digui com vulgui. Volem precisió, volem rigor. Som en això noucentistes, en això hem de ser molt precisos. El nostre concepte de solidaritat és distint del foralisme. Que quedi clar. En això també hem de ser precisos. Espanya diu als territoris forals: "Fes el que vulguis, haz lo que quieras." I això ve del segle XIX, també. Però és que ho reconeix la Constitució espanyola en una de les seves disposicions finals, quan diu que queden derogades no les lleis del franquisme, sinó que queden derogades les lleis de 1837 i 1876. Aquelles lleis liberals que havien rebaixat els furs bascos. Això, a Espanya no li preocupa. Aquests territoris forals, d'alguna forma, els considera més espanyols que cap altre. I bé, no ha servit perquè hem vist el que ha succeït en aquests territoris. Encara que, diguemho clar, el temps està madurant, i creuem els dits. Perquè aquest drama finalment s'acabi. Mirin, en el nostre concepte d'equitat és "si tu t'ajudes, jo t'ajudo, i si no, no". Hi havia una proclamació dels nobles de la Corona d'Aragó, quan feien rei el rei, que li deien: "Nos, que cada uno valemos tanto como vos y todos juntos más que vos, vos fazemos rey, a condición de que respetéis nuestros 2 �fueros y derechos, y si non, non", acabava. "Si tu t'ajudes, jo t'ajudo, i si no, no". Catalunya, per altra banda, no és solament que tingui el dret de dir-ho i l'obligació de dir-ho. És que està vivint com estan vivint altres territoris europeus. Ho està vivint la República Federal Alemanya amb una situació d'esgotament del marge de maniobra que tenien per poder ser generosa justament amb nosaltres. Amb Espanya, durant vint anys ho ha estat, però ara no poden. I no poden perquè s'han ampliat a l'est i tenen les seves pròpies obligacions internes de solidaritat. A Catalunya li passa una mica el mateix. Nosaltres hem arribat allà on podíem arribar. I nosaltres hem aconseguit que altres autonomies, més pobres en renda, probablement, estiguin més ben equipades que la nostra. Però ara el moment és el moment de dir-los: voleu sols, ja esteu en condicions de volar, per descomptat, de ser ajudats. Però voleu sols. I Catalunya proposa. Catalunya no està imposant, Catalunya està proposant. Aquests dos anys passats -això no s'ha sabut, tampoc-, des de la nostra activíssima Delegació a Madrid hem fet molta feina, amb molt bons amics i molt bons aliats. Doncs bé, farem les Espanyes. Jo personalment en sóc crec que en som tots- uns enamorats d'aquestes Espanyes. Tant, que les volem canviar, una mica. No ens n'inhibim. Les volem canviar una mica. És el gran repte, el gran repte econòmic i polític que tenim: canviar el marc en el qual estem. No solament parlar de nosaltres i ells. No, és que nosaltres som ells, també. I en la mesura que ho som, volem canviar una mica això a què pertanyem. Mireu, el gran repte econòmic i polític -perquè és alhora econòmic i políticde Catalunya és crear un espai econòmic i polític potent. I nuclear-lo. Avui hi ha una competència real entre territoris, real, econòmica i política. Nosaltres simplement volem ser un dels territoris nuclears d'Europa. Ara no estem parlant de lleis. No estic parlant de lleis, ni d'estatuts ni de constitucions. Estic dient que hi ha a Europa, en aquesta Europa que s'està obrint, i que ha eliminat les fronteres, una recomposició dels actors, del terreny de joc. I els actors han de recompondre les seves estratègies. Nosaltres, només amb Catalunya, no arribarem a ser la Catalunya que voldríem ser. Si anem sols, quan ens està permès anar més enllà de fronteres, perquè de fronteres no n'hi han, no faríem res. És molt important això que es diu a la declaració del preàmbul, precisament, de la necessitat de crear un territori més ample, en el qual nosaltres puguem d'alguna forma assumir els nostres projectes, i realitzar-los. Mireu, a última hora, i deixeu-me que estigui dient això un fidel exalcalde, hi ha una competència real que està finalment nucleada per grans ciutats. I això no és incompatible ni amb el nacionalisme, ni amb el sentiment de pàtria, ni amb el federalisme, per descomptat. Hi ha Madrid, hi ha Londres, 3 �hi ha París, hi ha Frankfurt, hi ha Milà, que nucleen els territoris. I bé, doncs, Barcelona ha de nuclear un d'aquests territoris europeus importants. I pot fer-ho. Però per a això necessitem unes estratègies en el terreny de la inversió, de les infrastructures i per descomptat de l'ambició empresarial. Si no tinguéssim aquesta ambició i aquestes estratègies no arribaríem a ser, a Catalunya, el que podem arribar a ser. La gent s'estima el seu país de maneres diferents. La distància és clau. Les grandàries també ho són. El país és més teu com més petit i, per tant, segurament més homogeni. I bé, Catalunya és una combinació única de grandària i de diversitat, d'intimitat i d'ambició. No és còmoda per als altres, és difícil de classificar. Ho sentim molt, ho sentim pels altres, però ens obliguem nosaltres mateixos a saber navegar en aquesta divisió inexistent per a altres. Perquè estem en aquesta situació, que és molt peculiar. Som més grans que molts que són regions, per entendre'ns, més grans i més específics. I segurament una mica menys que aquells que són estats. Doncs, molt bé, nosaltres estem creant una categoria. I l'hem de desenvolupar. Alguns pensem que si el terme nació decau no valdrà la pena seguir. S'equivoquen. Ho pensen no per nominalisme o per principi sinó per un judici de fet. No es donarien les condicions, si això passés, perquè tota la resta d'allò que estem proposant s'entengui. I en això tenen raó. Aquesta presumpció seria certa. Però espero poder dir, i que el futur em doni raó, que s'equivoquen. Perquè s'acceptarà, perquè la nostra proposta s'acceptarà. Perquè els qui han de fer-ho i de dir-ho, ho direm i ho farem. Mireu: la pau a Euskadi i l'Estatut de Catalunya són les proves de foc de l'Espanya d'avui. I les guanyarem. I el nostre poble ho celebrarà. Volia acabar dient una referència als vents i als déus, però el president del primer partit de l'oposició -cap de l'oposició- i jo, hem arribat a una tal identitat de pensaments que se m'ha avançat. Deixin-me dir, doncs, només, com en el Viatge a Ítaca, em penso que era, "bon vent...", però amb barca nova. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1699 Title A name given to the resource Paraules del President de la Generalitat amb motiu de l'aprovació del projecte de llei de l'Estatut de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Catalanisme Estatuts Federalisme Territoris Model social Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1103/19870630d_00225.pdf 4521fe2a926bd3ec24c2ef166d9e2df0 PDF Text Text ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ Da: 30 de juny de 1987 Hora: 12'00 Lloc: Saló de Cent 1.- Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica 5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim jurídic de les Entitats Locals, prega que el Regidor electe de major edat que, segons les dades obrants a la Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat, acompanyada del Regidor electe de menor edat que és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ. 2.- Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors esmentats i el Secretari general. 3.- La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general. 4.- El Secretari general dóna lectura al certificat de la Junta Electoral de Zona de Barcelona. 5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits, les quals estan sobre la taula. 6.- El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i 178 de la Llei Orgànica electoral. 7.- La President de la Mesa invita als Regidors electes que expressin en aquest acte si els afecta alguna causa d'incompatibilitat. 8.- La President anuncia que tot seguit els Regidors electes han de prestar jurament o promesa d'acatament a la Constitució, d'acord amb el que disposen els articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F., �AUTORITATS REGIDORES I REGIDORS Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat com a consellers de Barcelona. I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat que entre tots hem de regir. Em consta l'estimació que tots plegats tenim per Barcelona i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge apassionat del regiment de la Ciutat. - Perquè us asseguro que no és cómode però que és apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si cal, fins a l'esgotament. Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79. Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt al servei de la Ciutat. TOTS, EM CONSTA, La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern. Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida col.lectiva: perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana i a la projecció Barcelona enllà. I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits que els sofriments que veiem cada dia. Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i de la intensitat en l'esforç que donc per descomptades us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec, els propers quatre anys. Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens demana cada cop més. En primer lloc m'agradaria ser breu i tanmateix precís: 8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia. �Ahir en vam tenir una prova: - en el comiat es van dir moltes coses (terrorisme, Madrid, cultura) la destilació de molts mesos en pocs minuts Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el mateix esperit. Estic segur que així serà. En primer lloc em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de les eleccions que ens han dut aquí. Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment el del PSUC Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC. No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més recolzada, en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont 3 municipals) 77, 79-79 82, 83, 86 87 Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no partidaris. I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha autèntic govern local democràtic. Simplement ciutadans. Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important (si miressim des del Tibidabo) (gent-pedres) - Humanització de la ciutat - Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de 15.000) - Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí) - Descentralització i Participació �Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar Aquelles primeres preocupacions amb unes altres: Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les. També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i sentir-se a casa seva. Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per atendre. Val a dir, Més acció sobre les causes que els generen Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les seves capacitats. No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden esmerçar. Tanmateix encara Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens ha de fer oblidar que de nou i com sempre la ciutat és la gent i que ara hem d'anar BARCELONA ENDINS Potser menys patètica menys desordenada amb més recursos amb les nostres empreses i iniciatives i serveis renovats en una mà però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància, sense solucions prefabricades disposats a aprendre de nou �En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant. Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que combinés d'una banda la creativitat, l'entusiasme, la iniciativa i la sensibilitat directa, de primera má amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels medis. Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat d'iniciativa i de dedicació. No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos nosaltres, ni d'atavalar ningú. La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els propis problemes Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara voldria re-llegir. "Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la qual es recolzi el creixement de Catalunya. Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera". I també es va dir : "Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya, una vegada obtingut' l'Estatut i plenament la Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi, en els temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1934." PM En que han quedat aquelles esperances? �c ) I el President Tarradellas en aquella ocasió deia aquí mateix: "L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc. etc. amb la total i decidida cooperació de la Generalitat." I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la del 34. PM Que no interpreti l'absència d'autoritats.... al contrari menys solemnitat i més sinceritat. Sí que haguessin vingut. Peró crec que l'ordenació territorial i local que respecto i acato, no és aquella que el 1934 va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho obligaría a una incomoditat que cal evitar Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada. Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari, que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari. Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem i que pot i ha de resoldre aquesta situació Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis jurisprudència i sobretot Sobretot que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de conducta dic El Marc cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit �Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del que ens pensem Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú - Concepció del paper de Barcelona - Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat - Institucions compartides o d'interès comú Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions Metropolitanes. Però també, + Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani + Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de Barcelona. + Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés. + Universitat i Borsa + Escoles i Hospitals. I tractarem amb el Govern Espanyol, Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona que entren dins el camp de l'àmbit estatal que són molts! Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no tingui aspectes locals, autonòmics i estatals. No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels serveis de la seguretat de la lluita anti-terrorista de la llluita contra la droga i de les grans infraestructures i els grans projectes començant pel projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals. Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra disposició, Per anar Barcelona endins i Barcelona enllà Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la Barcelona de sempre. Parant compte, que la Barcelona de sempre no és mai igual, que creix i s'arronsa, es renova i envelleix, crea i destrueix i és bó i natural que així sigui. La Barcelona treballadora i menestral La de dins de muralles La que va saltar a la plana i avui s'enfila pel turons i els forada impetuosament i genera aleshores tristors i problemes a dins �La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora La Barcelona esplèndida i la tràgica Ens ha de tenir a tots al seu servei Però aquest cop amb més confiança, amb més serenitat, amb més rigor i això donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la mà. Gràcies �1 A-,),514A-1-74-irs i,tfá-1 ^^S _ US 1Ï'^ti^! Y,0C^C, l {o N nA./l-f Go dA (An t Q C f14 Y2 L.'Z ^D l A GDw .I^^LLv1^,S Dt-N L c^2 DO' 11- .^ /t u s M,-^t^ L^ ^v^ ^ l Dei) k4ex1 1iAzwvSIN- l niv , V L Cs i^ d31 ÍMyt.^ ^ v ^ (U U A- Cerkvrj 11) , 1^ r1 J ue' I C711- C 2 eZ-t n- (b 7 07;19 UA1 Í t`r^v ^ b t^ P^^ ^t rL^.^^ ‘ Put-').) cn J q DYi^S kP /1-Ç S/ (A5 ■S C,¿; tAn D INJ ^^W (i1) p entk,¿ ^ 111-5-1 L1W7 ^v Fr1'f 0S 1 c,1Nh-o qu e¡ ^) c:^ D tI y^ ,^ ^ 0-0 YtIUU^ b ÑNI^-^ L^ 611) A4( vti.fthJT L^ll G^ G/Ío ¿y-y\ ^ ^ L^ }^ c. L Zo3 C;-?c t 61= c4-1, c—t ti S u7,r4- E1- / a ,J , crws �J4 Po r f'(-h• 1M coitit ew 01)1,Ç ,41-)/L_ ^' (.17 . f (14 CAl/t/( pkiv► ,ti 4744 79 t(,t,v (43 c1 v C, eA-S71i.otw 4 ^^ f () 1.,t ZJi GJS 17,19,kly ^^^ 4 a_ c^ v l ^- ^ ó Gi-t-t) L-r At ^' ficol. L4 v i 04 v t'1 ' c-r .1 c-11 E 1yt 0 kJ St774 r ^ le" Fitvmy usrtyl A ' 41tU \10--yriN4g Mc-r A v U iT eh\JY S iZ 1 G\D hívYI D ~Y-1M– jP Ah n'(, 4^1 ci2o^v(71 DGI'tivT- --Yuk) 1^ L^ A ► ^-,.— G4 Vl\1 HAA b pe r n(''cit L cnte In cz' 1.4vJD'j ThA Col'c.&-47\fl L1P-)<^^ 0c5 jk rLLo-rul- G°v nt- DhtilA p U)c---tGt b AIN u---Lo !/`41 c. '4-u 12)6-0 uUe,v, �hot , ^ c7Jr"7.-11v7D L t p 1)1^- ^ S n'NS Ol t L^ t= P irn C_ 4-Y1 (us CN - (^hGt ^3 j t r 11--5 C ^t ç rt,-n iy NY2 o r5 ca m d n b i3 S US u uLL jP trLt- A-1A PliLLYt 16-1 ')/1- n.!44 cR U ti- Tnti 41-1R4o5 uN iuutJ i Lsdervut— (; tS , p o.o1DCpLs J-r 01^-17S )S ^L ^3 V rV r ^ ^ ^^ ^(^ J f^n U ^ L / ^- ^ `^ v ^. / L—^ P Pi4 (;9,) S O Ce tiwt 41144 ^ JC 117`17 O' 5 4 COLAti'bt 7/i U/ L-3-1. 1)) //t LA.) A : P 0J- LO 6-‘31P fGi. ^n-4-00-71.4 D el4,oG^/}.^ l9 t- . -y e)x ^ ^ S ^ ^L^ /9-7`k LZ I.t t L^ N 1--t-t .vL" cA-0 ,(4 C11 Z-Lv£_ T^v i^ ^C ^^/^ ^i V ^ ' i ^ dl-vio c13~ z4 j C1 U T11- 1 l ¡^ ^/ ^ " ""^]/J.^.^ ^/1 U ^ (^( ^ ^ l i^ itt 1 arkf S MI- 11-74-24 - (51N., 7 S 14 < go 074 Mi L`^^ c t ._ ó ^ �^ efik Lsw " T-v\i tk. V^11 e-)'"\J ct- CvLIA A 120 2^ - ^ i: 5 C,e^S e'S v 0.5 ICI ft P--Z5 O n24 (,r,Ur L-7.r ^(2 .S£44' yv ï3 0 91-ü Q e" S c,Yv7 1-tau (7-3 4_ Cc) CD-J04 hotte4'44 Al& P /4-7-,^l s (7) ^ C a u` ^ hvys bz c^ [ , /{-I" "c S-ur tJn ^ ti)7 c,‹ ^^ I` leyL E 1/1 (,(yuik P KA) luz-1---b A- ü-wh\i~n t J c.^U 7r7rOt – 1,-^-5 7fi^ AYI p (fYL UrPuzi/rK pm; A-,cit-K cu u-2,) n ^ ^ j^ L^ ^^ r YL. KLI GI:ank i~pfnui v-5 ?lo h tivus T71-1,0,-,t-/- Pi-uC Al ,u a <.t.,ec �,{,i,o r'tQjLfr ND Puc C? o ^ Lf,^ ^ L`"1'U 7 u, v 4 ^ C7,‘ 71FIA:3 ^^ r C. °S - Dc - -ceJL- 7.i-10 /^( ^ ^ ^^ ^ G ^ G ^r- 2., 9-- ^ av t.?Ki ^^ /hko *R el ' -C7H- ^h xt ^^ Po,t/i d1X. J 15 T IA5 D G, l> 1-1-1DA,,,15 S p A714-1 1,114uS ím i l L-44C-M ^,fr_ 3 Nl vrv t PltiJ 3 Tinkt Bvz No o& .L.i jor.(.^ 1 ,1-711-vn &Pi c.rpkm-y„ C-c)N^tZ,--5 c-" '-S- t-c-'5 - 9- ^ ¿Ykio M74.. Cv74-/J/YW3 Crimfh p c-k q ^^" fcwiYtit c^^^l �1 g-rl otw Alt) ^ – v i ^ PC i ^N bel_ L Yf ci ‘14-7-\1 tML7 ún G^^ /14O> Pn`vr , ¿ ^^c^ ^b o t PC^2 • )cos ^ t" ^,( /^ L ^l^tGt, ^c )17z /jr7.^ U (47l cw.071 r' – e\i b et_ A li M r -+ ^( 1J--00 ntyv-7{ AA Lt-vv `^L t J L4 /Lt 2m b l{'(ivp - w-19 /7A 4h,t 1-2-4212-t5 it---M, G= s r(---&91 çi pt (D /,6Z,, 7j II- /4 E U t-T-k iJ Uj Gh/LS Pa /t–v cid d4tt,1 vh3' Alti( --- U N (_^5 k1791 C^ ' flj ^7 7-711+) 11 Gl-12i t F71 C^ t't. L. át (3 ü.t ^ v^ Q e- - fe/In-el ),vd,f /27 c L 1;2 Gd l ztPc774 /4t71A- L Q v^^^ 91- Lo 6t,--Kif d Li c' o1ss¡í^ eít,-c, e,-S c P (.yt U( ' U 111 C, CeJvv ttll ee PI-vc J ^ Jtgv "r 14-te" k CA-1' J C'3í^ �rity,i /44ll-1 es•ÍLtjDyl arvi -cYrn_ jjL L/t-nik (len /Luz: te,7701,1 c..€11Jr E--"I■J7k 491 L LLI\I us-71 e_ I Ín- A2-0-kf) 5 1,9 u7t.lo-rv--41—s 'J Lyt El- 5 fi eu . t. cit, 1---5 /su,e e-s si P11-5 if-U; bc.,) Ác Eliírifrrs P E-YT egve-SZYte c 3 M j9t- cís 7)7h L-zip-v-2 pe-e A. L3 c 4-9 VVD firuk-bncp,fr P (144; C.)‘/771, 474 cti nnA, Vik., t-G-; f Q ue - É-1.4 J119 . 11.0 U-5 Cfru &iet kl 1114& 5- 011bt e 4-- C- 14 f o C.71 &À-t) O 'Un& I, IV) G blv él- e t f Libi)e.-}vr k7v Prqvc---01:'S Uh) tO U c'n ci)-V ¿A/ (.1401-1. D-DE 'c. elArzl LL-5 fc-vc-1 uffigt-c, TrÏ p tru o' P■JD t 4- Lt- Cibg\-)7 MA1-u ItyLfrucik 4 ch . J "-13 1-1 tti 017Pos703 A rEP rt e o14, e ç �/LÁ- P4"( ~^¡^, ¡AA ^^^ ^ P9/1/0 Ca- &--).4 Df i-^GM^Q ^^ ^ d? ^ ^c- ^ 2^. x-c/ ^ ; u") cr^A.L.^r1vL: S (^uc V".9/1 'ti L A G2 r^t ¡1ti^1^ ^ ^ ' ^1 ^ L ^ . U _ 5^7^ ^, ^ ^ ` ^ ^^t^ ^t-i-1 u4 4 su- wJ tx t` ^^ 1"7il ^ t)1 Lrz.^ ( d^ r P^t`ltL c,fvt.^ t^i ^ 04 Ntrht74 Am5 9 (41- 711--if ^^ ¡ hr i` l^-^ ' ^^ ^ U`Ún ^ Vry ^`^ l i 2^/ ^ ÜD CjÍp^I A,^1q}^(^t 17 U tV 77 // ti AYA UML,t2- 4-v o mL) cnCrA Dt-.7Z.s ti) 1 ^ V r^14 i141(. t 72-/I z-^- 6 /41-5 i 'f-~ P4_,/,{)(? li c2vn1 `vf P on/' ,w) "--3 AQZ 577-1,3 As a) pve- t' D Ps 'An 4-7fv ^ d-bi lu.)-D ^ f ^ L 9 C.^j ! Z.,/tZ, Ü t D N- t vn¡t Oc-S P 1A , (414-1l iJ1A`^ -'144 ^ " Ghï`^ U ,1'^ dl ^l ' 1J) n ` Pri7R U 9) lN 1-) a t/ ,910/,'N 4-70s, 1 At ï 7^^ L..--s FA 1,14A/1/1 ! ¡v J3 ?-" Cs, A I 4 iYh/vw 1(' (AJA Les ) (-‘e Gt vrft-0 )4,`,1 A A» DST/j ftz c,‹ I'J,J'3t A CLR.c11rdL --t---7A--rx- C. 2 j p,uop ï o L2 ^ /1,0^L^^^ LU c.r 0ijI �ÌD t u¿\) pe-1' G-7 (.5-n\ Cer.:Nir ka Out,- f ft ku L-7-7. 1YL AA 5 - ?c, citius .9,4,,h— cé.).< Íric, fu4c--( a(,1 (AA,LAA"'("t/M utA ‘G,"( ( ‘.)( di aya; (4- c._„i,u,t; („.51\-7-L-' duveAL 4 CA-ec r-- (Culit14^Ae CO-/W140,7c- , Un-1-1 U—. 5 ICAttj4714"' ic-- • (c./m'ci,r trA,,i)ti A co<¿,,. Ce, d..-‹ ru-Tch,-. 1 [,,..(a4.-47- C ~e' ti t'A-44,4'7 5 3,,,,,Lpt1Ä'( t, /11.4 -11/r44 1 kV pc m c 1),,,,u(„„.4--- 1141c-- )›--3 ti-9 /„„9,. ;r-4 1 4449 ,y Co.-4-7--(.4~47 ft^'-'44-`11ru,,,ÁzA_efr-stk: 1(e.4 - CuLY" ac-e o-rr= c._ 1( ,7---LQ 5- c.,1 4-7 trt.p„,.( (72,-,a7c,a,L t ( att,~4,,,4 c,_ ( /4 �A 77t71 fi PA/1F- cy1L--kn IY del-ul U \ - -( ç;-;£-Q Jilt-¿W1/4 0 47 6, j(.} ,,,-,1—‘1,42{- Q., _9) çv...t.ti„eidbb «,utfle ,(Nu_1 -24(m-t7 ..6(27 ublUt &-T74 LA- (.)-~ 1' -tAr7i-1— D e oti-0 't x.4 tl ¿ e_es T i\J ï P\--vuk / ("ID A14 4 ik UNÍ o _e Titz_ l (-;A L--75 P Ftki"Oi A t?'1 ".CUU 0&-R- CoVA-LC_ Pu& (-- (ftc efZiUT1U 6-1-11 ,,cadh 0- U kl f.-4( t-t1-»11 17 6-u (91,1 ckf9k-L.o ,,J94 S ni,71-1t4 crin' 6-2-Ç Q C Cocfripay _ — t &fa) \J k) QÁ.&: fui) Pu 51) /A) p f\-)S- 414,5 ke:h C.( 4v toivómi -)1 v- c bt ,(21L- - - -f he t aleud,rtz_ (uf c-~4, N„,-(±.e 2+ txt C4e U2nA-¿.' u*. A-4/1-rfb(k �f2 v Ut . 15 7 zA - J ru u 'D M cMLt,r71 u/1 ► li-u it il.P fi- th~T- s t fi1 l4 -u '0 . kif /v t^S s ^.s N D 1t1177N1 “F5 1,c .^ r' S -r111,x,f g-in c./Y/u v il-tD Cj F-t `ptS C":7‘.1 Lï'N PS Cvs ds7Yt.e_ LA ,ft---U G"- (ejPt 41,L^ A Méss- E-wS U^ EL J' e:v p c S L-nr\t bc,v P/1-1/1 riv(7 ^ CZ^ {^ B¡^,(,^i c^'^3 Q uL `C -n-liL,s. " PoDevu Dv ^ 1^ 1l1'0 --f7t-hti b)171-\--- O ^^zs- -6S N1 7-1)T iz-7vtr-i - J12 1>4 ú !)P>Jtz-►Mi-14—L( QV t :0`.11 p us pruv p t 1tGevv r kue- v- u it t'AJA./ Coi( k U:7 D e- COAlL-ZUt,tv CA-MI+ Lituo-14 M'u ^t u (7- P73- `113L i-Jm O vt--cb Po r it vL-73 i. -RJ-,n/19-Z" v/ �péi,„ [(Hl_Ð Q (A-9 ibiL aci(1 T7 us3 c Ceri ue- V? ile9~ Jc' ni?tìmNzA J'v&liu 1-1) Mi44l7Z O/ U usTÆ ,te-ibt t-gv 02? ue5 i; 5 9-) Je-1-ru 14' >c: fuccE9 .")i, Svet cs;-1 ./4 /\/Pie e) A-V1 -4-7-- Ni- a ue--I 2 �)4 d Fb91/tht°u4 UP Irm PA,' (j-p ` Oc r2'ld un-ftt u ~ f rcl ur,^ S ^vú' l b 9 ( c'-5 H- S ^--qtr N(--2/1t _ /t?p( 60 /ecu c¿&.e Cau-^-^w -•••■••"". G/VIh. i14-,(11^ &15^ a^24 ^ ( ,c ^ ^ 17,1 ^ ^ A-e4Al ,1r, ClitLúu,ti Ced,<,91.4 ^ AA,k,a;ur dut: ,(AA) `-1-U.uvce' cuit ^ te ^,^ ^ 1 ^ fvcoui\ N a-ti Y -e ^ ^C^^ „ J-7,1 ► ^ ^ í^u. ^ p t r ct-t (W¿_, 416 7 é 7 T cf,J V4 ^ i(t; (1{A)14 (Ar- t1(1 t 121,_ s^ c ^ �r/tdr~ /N eL ÜDJntti ^ Lel 6-~1-14: 71-r(- i o hal r1-S ^^^ ^ Evt11. en) \b 7.10} O`_ C` /4"Yii (,► Í E^ t^i2 rii-vbx-Lh r1722ni l. A ^P c3-(1 /thi O)» Z q vviii 4 Jt- tup T17J7r) /\ p cz--i t'ç 1 v al_ s, I1v -DvÚ d-id'c.S cía( f-1"Nb ei"1 P c' t5 ïyritz -S ^^ c.04P L^ -t- 0E uJD t h" 111 U^ n' 1v c, o Aat_ /^^:u j^^n s v^ l f ¿A f t, v 1'77f 47V) ^) - runYLp ïA-r rX- C 4- Cu y t' ("fi->‘-/-t L__49 .D nirZm. Gi.-i (in /k r ['dd91/1ti-s?)-wwiint^ 6-yL/n,.1) ^.^ :e-v\--. 1\->■/ 7 AA- 02-9 c^J^ OC-C-UiP rz ^ ^i d'c - s P,L07r-tA-4~-1 6 r. V íl^ p.,rM^ �1 ^ 2-'114c5v 3 ^ bes- li^óc ^U S' r D ^ Gc kt-n-b-krn. L'wt 1-7 . UJ wtev 4 Lit- 3ersPc4 t7 krt. ti 3 4-xce9. tpv i` )k-,5 4».fy. ut- P e->.■ 'ID T k651, 'PA 19vm &U` 77,2--ç ?be/ t3 474 h c- P /1-YL YvT Ceritk p1_ é ^-^ Po-e5,` o sin oc P ^^ ot c,^-, c-úrv2/4 0 e ïtit-t ^vu ^ - W o c.--5 /1-1' i^^ 4- L 471- 11 v d.21 E"v L^3 Dl e- r.Nv c- vfl )(. p c'ç y7w ^^ k ^(_^j (^a a p,t_c_r ¡ N h5- /rZ. a v/^t^cr Si b-.! �/M-Y1 c c24)-24 G/1- ^^^ ^ bcw ®i7-/ 0(7 i1.-t un-ilft--cc--5 L t_ 4 it/NV4 VA ïtti- t7rk fr A- 4 . P ezs 7?i ita") ¿.--^-_5 Fryï k-A4 f ti,t n^_ f ^^ti i^-lA /^1C ^ ! ^í^L(sS t1l o )11-714.(2117– T yl,-r i 1 IJ A- tcy `)k) cC"Njit- ,^ LC,v r c^D ú^ l^ ► tit ttn%,Dn-os 1/1z.-01 /541-31 c,¿2,0-"Al- 0,- c.^ j-iu r.a-^ o" 4 t' 771/t (7) Z-4 7U r5 jer■ v^^ ?^^^ , ^^^ ^ G^ 41,1)(^ ^^s (D)kfhP ► ityJm litio f(xit PE'r ^ ah`kv L4 e^ rtiL^ t ^^ _1-11‘rv cS: C c. 1-&314 Ps L1.. t en ¿,e t1 ï 7^i C.i)-Mr t-rbwQ -'1\i ^ L•^ 15-1^-5' J'7' A-t ds 5-2"-7/ ' X-4j (410- t \/"Ut' US A-"(410 L 41497 ° t" uf 144 5'4 4-) �t-' ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ Dia: 30 de juny de 1987 Hora: 12'00 Lloc: Saló de Cent 1.- Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica' 5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim jurídic de les Entitats Locals, prega que el Regidor electe de major edat que, segons les dades obrants a la Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat, acompanyada del Regidor electe de menor -edat que és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ. 2.- Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors esmentats i el Secretari general. 3.- La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general. 4.- El Secretari general dóna lectura al certificat de la Junta Electoral de Zona de Barcelona. 5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits, les quals estan sobre la taula. 6.- El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i 178 de la Llei Orgànica electoral. 7.- La President de la Mesa invita als Regidors electes que expressin en aquest acte si els afecta alguna causa d'incompatibilitat. 8.- La President anuncia que tot seguit els Regidors electes han de prestar jurament o promesa d'acatament a la Constitució, d'acord amb el que disposen els articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F., �AUTORITATS REGIDORES I REGIDORS Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat com a consellers de Barcelona. I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat que entre tots hem de regir. Em consta l'estimació que tots'plegats tenim per Barcelona i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge apassionat del regiment de la Ciutat. - Perquè us asséguro que no és cómode però que és apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si cal, fins a l'esgotament. Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79. Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt al servei de la Ciutat. TOTS, EM CONSTA, La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern. Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida col.lectiva: perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana i a la projecció Barcelona enllà. I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits que els sofriments que veiem cada dia. Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i de la intensitat en l'esforç que donc per descomptades us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec, els propers quatre anys. Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens demana cada cop més. En primer lloc m'agradaria ser breu i tanmateix precís: 8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia. �Ahir en vam tenir una prova: - en el comiat es van dir moltes coses (terrorisme, Madrid, cultura) la destilació de molts mesos en pocs minuts Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el mateix esperit. Estic segur que així serà. En primer lloc em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de les eleccions que ens han dut aquí. Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment el del PSUC Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC. No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més recolzada, en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont 3 municipals) 77, 79-79 82, 83, 86 87 Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no partidaris. I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha autèntic govern local democràtic. Simplement ciutadans. Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important (si miressim des del Tibidabo) - Humanització de la ciutat (gent-pedres) - Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de 15.000) - Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí) - Descentralització i Participació �Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar Aquelles primeres preocupacions amb unes altres: Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les. També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i sentir-se a casa seva. Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per atendre. Val a dir, Més acció sobre les causes que els generen Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les seves capacitats. No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden esmerçar. Tanmateix encara Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens ha de fer oblidar que de nou i com sempre la ciutat és la gent i que ara hem d'anar BARCELONA ENDINS Potser menys patètica menys desordenada amb més recursos amb les nostres empreses i iniciatives i serveis renovats en una mà però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància, sense solucions prefabricades disposats a aprendre de nou �En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant. Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que combinés d'una banda la creativitat, l'entusiasme, la iniciativa i la sensibilitat directa, de primera má amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels medis. Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat d'iniciativa i de dedicació. No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos nosaltres, ni d'atavalar ningú. La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els propis problemes Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara voldria re-llegir. "Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la qual es recolzi el creixement de Catalunya. Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera". I també es va dir : "Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya, una vegada obtingut' l'Estatut i plenament la Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi, en els temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1934." PM En que han quedat aquelles esperances? �I el President Tàrradellas en aquella ocasió deia aquí mateix: "L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc. etc. amb la total • decidida cooperació de la Generalitat." I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la del 34. PM Que no interpreti l'absència d'autoritats.... al contrari menys solemnitat i més sinceritat. Sí que haguessin vingut. Peró crec que l'ordenació territorial i local que respecto i acato, no és aquella que el 1934 va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho obligaría a una incomoditat que cal evitar Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada. Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari, que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari. Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem i que pot i ha de resoldre aquesta situació Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis i jurisprudència i sobretot Sobretot que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de conducta dic El Marc cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit �Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del que ens pensem Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú - Concepció del paper de Barcelona - Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat - Institucions compartides o d'interès comú Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions Metropolitanes. Però també, + Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani + Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de Barcelona. + Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés. + Universitat i Borsa + Escoles i Hospitals. I tractarem amb el Govern Espanyol, Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona que entren dins el camp de l'àmbit estatal que són molts! Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no tingui aspectes locals, autonòmics i estatals. No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels serveis de la seguretat de la lluita anti-terrorista de la llluita contra la droga i de les grans infraestructures i els grans projectes començant pel projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals. Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra disposició, Per anar Barcelona endins i Barcelona enllà Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la Barcelona de sempre. Parant compte, que la Barcelona de sempre no és mai igual, que creix i s'arronsa, es renova i envelleix, crea i destrueix i és be) i natural que així sigui. La Barcelona treballadora i menestral La de dins de muralles La que va saltar a la plana i avui s'enfila pel turons i els forada impetuosament i genera aleshores tristors i problemes a dins �La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora La Barcelona esplèndida i la tràgica Ens ha de tenir a tots al seu servei Però aquest cop amb més confiança, amb més serenitat, amb més rigor i això donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la mà. Gràcies �A-UOvrAt--Yrrs /ta-i v l^ ('Y Aly-14i115- 1 YoC,rL, fD U ^ C.t3 ^Vl l % Dtt m/-1 (ivt , ( trv f11-t /-21.JZ l Q v u- GrJ)\i I^ L "^^^1 S 0`7 bi,nL C2¿»01-- ^}lS 1 C^ ^ it4 fl(C,iP43 11■1 r u-n iv t fit-19 S 17)- e-55rt 12- L' Us -TY í^l ^ ^^ 1^.. ^ift L^M J n; eirt/117 lb Ce-rl`"C) ^1 ^ L`YL C-Ç , , 7 ^j b V ^ L4 Gt u PM- a i nt Tz-rNisik ur+11 L- y U -Due- f^ 17 C° Da ïrkAv ü th L A,^,-d cf.),N l As-rd-1 A-P 4-ç (j)L'`h (.1) Uc> ^j 11/1-5tv"D U u Vkik tDG L-TV 6-1W c/►1!) rrn p 0.51L-ffrow S 3 ^1^1(a.) {Ç pu--1 ^ ué d( c-zs t x t (A (-^ f ï c, ínf L t"-Y? L-f-Y J^ iJn( it C,-?c rÜ-J074'4 ói 'N s C!}--41 ci-o ^ c;^1J + a' c-k)f �J4 'c fi. M'- k-- 7 9 i Jut ANittr— LA- id Lit cp1---s-21-t.~ 4.. .174--my ^L^ f' Pc91 L4 v1.04 e AA L^ utm ppty\fT G1 < ti1,244 /2,0 c.43 1 4 oeL S Po (-Ç viZ L A U<^^ ffik_4 \ u_71Ní Mc- r A i2 C GO/Usi-74 r ^ ^^ ^y► Ar 4-11‘) ^ d^ 1 ^^ ^c p` v Vi c Dr74AiJ -tWT-«C.i(2-o^ dNyS p AK thf\P pipu r Lfz_ t-v Cy\) A2-)Lck3 vN /14 oirZy-11 ryc P A Q G em b oerPc'ci Ldt II O c.--^7 u r\l") 4 UVi rL L¿,../ ^ vw^ c2 ub G°v ntmit DkullA COL " (-(-(----1-9 -9. LLA"-i- A- C. c ^^ '4-1) 1 bG-rJ k_i(,^iv> �U p c,,,) 6 kv u ti á1A e- n-w 5 c)(74114 . o L4 ^ t p rtinr dt C 'C- 3 Cn^ l ^C US vul, 91D-3c trut/tlit c^v3 i' r t ^ c= r^tç D') co au 6 7-4 D erS 01 uní 41-im g rYI 1ái Vt_ , 1D^ 14-4-u O1 L4 ^ ^^ t ^s v e- ty1 `'L" M0 G .J1. L C , P/MJ; v (^ S d Ul.v1DCoZS TYlAz- grv-iyS ^3 >^^ v11-' ¡n VN CA" \-) c 1,t17/1- r t3sPux, 1 1. ^ ,^" ,, ^ ^ Cí^nv ^ 1 d„ ^.^ l^ G v 111- (f›,) r O evi atrnaI L-^ P r Cp.31l.1 Thiv iiRÁ cgt_ ,x Prutz+ S: D eitt oGl^;^}.^ ^ lE .,ct 5 Ci-0-» 9' ' 4"1-\[ bg\ V'r L. G¢ t^ ^^Yl^ 4--biAjpo /41,/, 7.1 g f^ 7 S O `: nenk 161-ft4 C2 Ik,t 4 -5 L i < M c'Yvt _ ^^ dLt (J-á'^ , c,owt2eu 91-0 4 C¿nP cl/t Z-Lv£ E iff-L. c,-w 7 .S 1' tl4 r ' L 0 lA_ /tu uc,:s b �1A-)-1A,Usvf VII/u( T11\J t^kt_ L^ v iAl\i S e'S Di , b Z4 U O esn • c;-^ P 23 cw E C D r itu G^Uitct'y4 47( ( () 4l^ lid-ni' tLtvLi-3 ^^^7 1,14'W v G3. Q ueen'') S u-N A x 4v 4--77,msMA4 ,5 4-71-/Liç uz e--5- ^,^1 ^ ^^ ¿^ ^_ /1-1 J t/?/ 4- ( -L- h C;oA vt,o 1,1,u41) A- Tft ¿G l\--1,c-o-K. P cfn-- CÁ u/rK fN14v -~ 1) e- t,e-` (---21-7\J Dvr u ^-91i0 TI-114 PÍt. 1Y1. 17 e.— (.)^ 4-- 1.,ue,-1 i ►2 KG-1 c, i.,-^zn k ,t-DDIAinui r J ft19, C,r I9Jvc UÓ' JGt,,, ,_ Ct^S , Gol( �No P U c .^^ vlut,`Q4it- j r " s r^ ^ ^^ ^t c^s Gt L- -ce)t.- 7,4-1)4 1.-1v 7 Dc- C--t Lic-Drkt s^ ^ C.t)"^L i -^ 011-t) Lyy,1 c7/.715.t.a 7)1 ,n G ^ Al Ufva,^^^ ^ 1G ó ^-p ¿yw 7-7/ViM Q ^ us -~ 1,1-74vn¿i114 G, u n1-0,"b OZ /V D O b ,L4 ^x^ 9 l^ h- (m4 ^ :Je-- *4L^^1-i- ^ . x^ JA- 1,1 oT (` es• dví ÍZ`YL im 0 P /1714`1 D 6l-v/-iS S( sm D l e- r1/l G-`h/F cr U 74-t/J /j'LF3 /1-¿-~ ^ eh Q LA`- rCrY3P 4 6-}17/f) �g- n bki„) ^I^O lUt P C i rN i H b e--L_ 7. 01 k,D S s L–`Yf (-7"3 1Prie\1 1114/(>2 Prk/r G14 uriGI - ^ t 1.^ ^ v ^ ¿ v 14 ityi v-z A-1,1 b G'I^1DtGt lwc)71141.7U t - ne-w xI s heL 8 2, A s,* ~Pu 6P ^ 4/14/72-111A–t) t- e-\) u -1- cLt Li óv o 41,4;6^t a^ t.-"Pl.lMC527 – ^% C.-5 c W-19 1 C' 471c-W,07] ÚgrrrA{- c17.r 1^ /fij^, ^j pu b, S A i4 G- S. t---(7v- ^ej ? U4 N1-S /a2 (-)1C-S hit ^---^ Pn,c.--v c;v P m, Uhfç C'kt C:5 i #11'21:1 7-41" I ^ C. AA'1,., (- 27 M " CL i Yl - Pe--`b •rtc.^ Yu< AA 1 C^ et_. que:I t'L ^^ul.r3 1-14,00- L r5 Pulo ive-5 q v ^-WA 911- c.–c,c-:s ^:" ^ (rvl ° G4- ^r-r.rnv i C O 6t,--K i 4 u^' bi4 61,-`7„► u r `U Ult C..epA, iN l^C ^i%t^Vl .1t9v n A-1 r" 4- 1 L^ C4`--s.C'3 ^ V frs.s4 �/tt b°17)1 arkfr t-70,\J Imi-11--7) ' )c e 10i S ^^i11,1 A tJ r1/l ^ cyz t_^.fC71 /¿h ^ L^nl L ^3 i/14. litmik ( Ui , d-c.c7 h t`7T77►t "ir c'3v ï 71. 421 - et, p c c tkJ T US p é c /t4 vs rnh 211.-.- ¡ cs71. 3v^ t-&-t) t YL t^` rirt_4tyvupnr Tv-X-- r L-'Yt v (›--)` S A- Z^1 ^-^ -5 iÍr eni A —n1 l ojlad-e-.-g s1 l it4C-'Yxf YS A/ c.iierSZir1/4„ p 2^^ c C^ t–s N^zi3ss^ T7t7-5 >r 4,6-r S Á/ C.^^^ , ^c-^ ^3I ,Z,i(3 t^^ ni-), f ^z.U^y 57n9 C.Lç C ihlics q veCY-G-1U-91,LjW ^L S at CA-wit e 4-- Ld4 Jo kit o o(' 1 zrrik C.rnv Al ) (,{ A-11\M- (7 u érgv tit? ve'') ^ t S al-13" ^ ^ " C,I/t c?g-u up p fru ó fü rtr- kikvviS t fi LL5 42- egli sp-kr n' ^D cy,tf®Jt,, 70114.,6-14-4 d cul 1-7 4 LYt ç i a Gc>g■.)! /^ �f»,1,< 1 ^ ^^ ^^ Gu^ 111 t-f-5 (s94-t oftru kv-0 De– 1-1irvna4 .)at v,n) O' di« LA CA r ^^11/ ^ 77t 1 ih /N ^^ L' i ft1 51711 ^^ S c- wi t^c5,` ^ ï 17t'1 ^ rn tz,^7^ ( 6) t L U N C.e.sn7 UAM ‘71/1 Ú &S /1 U n'L,TzEí'tA u cz c 0-1-z-S^ 4 mvs^t,c.^ ('/u)Pr ? S ^c2 c.,07,f cn ^^i Pu- ZS s(94G71-S V ►^ kt nLrïz / -7, -á ^ FJ G^ ú S ^ P^2c ` ltf- C^ trL4 r{/ p4 277t 41J Pt Am r1'^-t-r5 O 'vi -4W U ik 911-714- N7tho 4 him5 ^ 2^` x ^, CoA:tJ- f5r1v c S Q u^ f C' , ^ F4-- ^ t^i /RAg ,v r DsA /1 c2via-1vf Punja» v) Pue 17:--9(11 ns ^ D F-141J ^^^ r c/h0 í1Z4 11\27. 71-11 " A-Yk A A , ous - Ap s Ni krA bJ i /^^+-UkL Arn_ GU b1 il tk) A 4t7714;-5 Us F-A /v c)) 7ak rS A f 11 1 0 `+ -7r c'S T2^^ A-;-1 D LL5 ,9//`N cr 4-h)yS, (,,}° ■ Lc^ cA `v`i-71-0 A-Y.)1 -21 A 69` r /vi GA-7 fu 4 411/L-1-si ftz G( u k,f7 t'iR-c-iiin- --t7A-Nr- P 01-0 pr 3 r J o C. u u o r^r1 C.v Aij [2 s Po+--a c. cid,/ e-5 �D r4 ,k--Ary -ux pt-lu2N5 R- fru \ kf (). C71,1 -71 4-tRA- 4.b- - C-Lcb-01, y 5 e cb ))ct, cbe-o-Le_ .e.) cu 414, cu 4.7 ,(CA. CM, ' ç&k.C4(n/rC °O 44 / 4 d., - fi-t-tc~( ,(/ (4- utic, v¿,161/ il,frfr&-,L 4 Cc- CP6-¿-( c,i4ÁÁ; cú(a; d-11 21/ ( (11M/1(44‘6•- Ci,>V A co-44,4. kU44 J./ tt,f •' e 4" Pl-/;. -k\--ountA[ je 4 ttc c‹,r:14,, d (4.440-4/G Ct Hm. kJ I'l"r" vrAi w tt _114-t, .4( j4,a_1_421,A . GV"T;et„¿_. - 4 í4 }>-'5 (iPc44 fc(Aeu..441,4— 1 ,449 =Pe îìt / m14 _ Pydr- 1""-(»44- L Lr u.21t, (£1.„ c,/ Cj--<_,eculur CA-ui ( 5 34 �pS ÔcitJ r 71--na dult,t( r cdL--t-N k -? d-tA -t-ukr-157-1:1( , C4 Afp-i- kk cti-0 _s jicAuLd 2;u1LA p itZ/1/1-7 ,-24ttn,t' elAip 0:r - vi«) ae.trz u& - E7c-e z,oT) u L.E .7Y LL ï1 _Jet e( " c/tb fljz rkplA S&Æ s FIrti 4 í1 c? b í\--"S 111/ A/0 i 4 x. 4 /r1 R Alitl• IL-1 Pc-51,1 QÁ,¿- Aft Pu h 1=1- rte-rh c r 4vA5N-bA4 1 " -7t-wehS Dvt. LÇ - - CV h.) L4( A-tA rirr Ley,s Thi uNf o J A/7M.4 UttQt 441i&uL---K1 -7b-r- tt-pkt (1,0h-7k-L ,,J9 frw t qatle it-44-vbn9' _ )21¿■ — de c.; d-.\ cbt_ 1‘ Gte umz: vLL: 1 62.t: �f2 7Z^l3A ^ v Ul 'VD A-9 0eL,Loa üLRz s t'11.J 11-1,, O t^ r7. ^D ^ ^i^T ) D U N f ^l Na ^^S ^^.^ r S 71-71,14 . 9-y1 117,5 f-PmV/1-10 ti ( l-10-7k) br(T-71-5— Pum_ C.uus ^JS ^1 n^S r /`2 7UÍ 7Z^vt^ ^ ^^^ ^^ b-Yv r1.,^J \Ove: lJs . (7!4 t-UÇ ^ N j,A XL-VA C,jrv ^-zA Ú L-YN - i{ MéS ryv 9 rv p e S c---)v ¿g.-U 414 cl-v7-- CC)--L42{,R c.:Yv rYtvt,a ' Y vrL í^OP> J CC-i1-1-4 - 1-V5 P"t1^s J vt7- Evs , /'^.,'/^ ,Y1's►'-r■-•' i/ _iYht°11-NfrQv ^ (N t ` f 40'45".... .151 l.L- rv9-5,-9vti p n-v p r • D cs t-vv nm-c.0 ti aúezv 1 ^/Lc:1--• L ^- k \XC. uviik c Q roa- ^. IN- to.7J1ewuv i-t. uU)'z,, )9 42— Prf5" PU291-1714 CA-M71- JE ^ tJt" Por- ,. ^- .( DA-c-- /9-c?vL-;5V)/)- J-1 TV )9-Z"v �fs iM Du Q LA79 411-- if\--zy rho u-4k c (..€n' I 1. ue- \))0( Áry~, j (444? ',bu e:7 AR-7 v-71/&- -i--- f-agittiro &"- L--Ç A-• t t-gv 0-0 u e5 lit& f 1,-2 917_ dr-Z-U t/L fUcc en' A-VÇ9i n_c( cAz-- Li c (.5---114 Q ›C �)4 4-M duí pvt-Lid,wt 4 FI:m411 c e-1J i 41- ItZ U ^^ N Oc- urS C'. S ?Z—^t c,'^ 7`oH- S -&-qtt J-U-19n,^.' rYt dU^2^ u ('o^U de AGLtG^^^2R / i ^/ u". U UlA r vli ri/L,S ¿d1-4"14/1/ ^ f if\fr,a/u.ta-Ac.^^ , ^h^ /(4 k C ^r, ICAJAN1 NiatiAY;AA-e J7,/► ^ u-^r ^ ^ p t C/1 ^ z. T r CL&I ut tif"; WA1 11/' r-44— 5-Y‘ (sf—e/ t s^. A6kte d, c �) ffi.drut2huik /txt ffiJsik ti el, .K 111-)J1. 12-I p c L6i uJ C (-B1 G-~ 1-vx. -1"- i- ^-t dl )t-f r S rtaitotc? t-ohín dL Evrn eyd \I)7),\-)) CL L./tuit o`_ C`no T E^^ -)-(2-71 ^^ UP ^ (L)O (,^a^^ z (Ab f^,^,/ 1 ^ 14 KM P (5-n fiU viAit 4 Jt" "11D v -cAtz.. s, Av n)ruÚ f 1- 2\f-b ti") É--1, ^ e ¿A f -t'c-S ' L-7;^912-S éu //uS Fi NtÁ t) A-r«._ cirim n A,1/42_.1 jém c ZAJ /Gt--5-7K– ^C L^ I. GU, - 771 c4 th" l^ T^7JZrJ (' c^ 1-01A--kit c.-2u T ^ ^.;^^ luz) .4-7u)7 - f2D2!'Lo tri-t -172). \ i*" 9-1 De- ("-A-51-1-t Lel 6:5 b-r1 /p /J/ 5-11 Gw f ,L at-JZ,i). t-09244-Js !7w ci-vn e-3 p n4) } efl-i2 =5- m.ri ~ firJl fe t-- Pc-t- PiteJci--JV s P4_-01-vt-~-3 ó CitY/%zr AJ'/tt �^ cr- Ullti(5vvru 5 r1tn-Q_ tfic-)n a v^ ^ ^n p •W /fuel! 4 ^ P 1 1 N ^r ^c7 L1t A-N /In 494 cc2p 1/4- (_Yxl n4a-m cci- Co--›si A P(191. o/5e. i`)1/4-J5 C.-'^vLL.,,t rui 190 jo tbtl Atit..-Yoc) h e- L A /3494 L22- o 11, u t^--Ç jitjn ^ ^`_, j ^ P AYL ÍN ► CE" P r^^^ v é" tA Ld>10/4 OC 1N o t-S a,1 Ah' 1- ,q.-Am. v d-^S Z^ 6 1 )( 1 L") Ezc- L^ 1,1L-rAIVvict- r22 r N 1.5-Y 3t av ,r1 ^j^l [ P ^r �mg/ C tSw7a1 bCW ru`c-`-5 L-_ 0,15 M A VA Jtrl-z- rirk 14 Q J tiv P L4 fC ~_ Itc9i) S r ¿A-5 Fcg4, A-A4 r át PE No J /hti+. t9V TYL-c^ t Ul^s kt_c.^ áxiog ee-u.c (75 /4- © a) ^ /W-il C0z4J7,4- LLU 4"11 Dyt,os ift-ITY.tF, ). 14641->t Gíl2c9 L^v S ¿>5 P L ^(.-^^ . DA-- (' ^^^} ^)^ T^v 1')/_ 4 71,7-5 kt- f^ `1-10-1,1- ^t , 6^e ^ c^-`5 i I v e -)' c-u (-°‘° 4v e GDV 11,\J ç't ^. -^ i 7)1-1-- %ify0 6^P E ' r- rut otC x¿ <00-14-n 31,- /F-- t^^n17)4 c-S , C A- cl ^ ïP'hy i A L4 rt-r t /46/1)-1 0-61-,‹ C-(>47C, ^^^ ^ ^i /4./b1-&-'x.4 Ps t^' f^i 1Lt /^tiv c/fri Uc• L'S Í LA-1497 °e¡ c^t m44- � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4009 Title A name given to the resource Ordre de la Sessió Plenària Constitutiva de la Corporació Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Gestió pública Autogovern Eleccions Acció política Barcelona Ajuntament de Barcelona Investidura Alcaldes Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/278/20060616.pdf a6053618c84286c9e0228c01b862c027 PDF Text Text Missatge institucional del president de la Generalitat per la celebració del referèndum sobre l'Estatut Palau de la Generalitat | 16/06/2006 Estimats ciutadans, Permeteu-me que m'adreci a tots vosaltres, abans de la celebració del referèndum de l'Estatut. Heu estat convocats a pronunciar-vos, diumenge, sobre el nou Estatut de Catalunya, el vostre nou Estatut. Tots sabeu el respecte profund que tinc pel poble de Catalunya. Crec que és el meu deure, com a President dels catalans, fer-vos arribar un missatge d'optimisme i de confiança en el nostre futur. Tenim a les nostres mans, i us ho dic amb franquesa, fer un pas de gegant com a país. Ja sabeu com hem hagut de maldar per preservar les nostres institucions. És cert que aquest cop no ha estat una excepció: ens hem sentit dir de tot. Però de tot plegat n'hem tret una gran lliçó: Catalunya és forta quan el poble expressa lliurement la seva voluntat i les institucions funcionen d'acord amb ell. Doncs bé: això és el que hem de fer diumenge: dir la nostra com a poble. Estem escrivint la nostra pròpia història. I ho fem pensant en el demà. Certeses antigues i projectes nous: ve't aquí, el que ens cal. La certesa que ens ve de Francesc Macià i Lluís Companys, des de fa 75 anys; que ens ve de la recuperació de la Generalitat, amb Josep Tarradellas l'any 1977; que ens ve de l'Estatut de Sau i del període més llarg i fructífer del nostre autogovern, que es va obrir aleshores, amb Jordi Pujol. I que ens ve del llegat de Macià, Companys, Tarradellas i Pujol, sense oblidar Josep Irla, Carles Pi Sunyer i tants altres que van enaltir el nom i l'honor de la Generalitat. Avui som una societat emprenedora i solidària, amb un horitzó obert i sense límits. Estem impulsant l'Espanya plural i som el llaç d'unió amb Europa. Les nostres empreses n'adquireixen d'altres. Les nostres ciutats són considerades com a referents a imitar. Les nostres escoles fan bona una tradició pròpia iniciada fa cent anys. Els nostres hospitals tenen qualitat. La biotecnologia és a Catalunya el sector que creix més de pressa. En tot això estem ben situats. Ara fa dos anys el Parlament va iniciar els treballs de reforma de l'Estatut. Tots els partits han cregut que calia fer una colla de coses: Adaptar la nostra llei als nous temps. Reconèixer clarament que sentim Catalunya com una nació. Donar més camp a les possibilitats de l'autogovern. Incorporar una sèrie de drets i deures propis del segle XXI. Aproximar les majors competències de la Generalitat a les persones i satisfer els seus anhels i necessitats. Corregir el dèficit acumulat en infraestructures, que són la clau del creixement econòmic. I, finalment, augmentar els recursos necessaris per fer possible tot això, sense que Catalunya deixi de ser solidària amb els pobles d'Espanya. És per tot això que s'ha treballat, s'ha discutit i s'ha arribat a acords. És per tot això que, finalment, s'ha pactat i acordat el nou Estatut. Ara us convoco a les urnes, aquest diumenge, per tenir l'oportunitat d'expressar-nos. Lliurement. 1 �Vull que sapigueu que el que em mou és l'ambició que els ciutadans se sentin, amb el nou Estatut, més segurs, més ben atesos i més esperançats. I que els joves sàpiguen que tenen futur. Que poden decidir-lo. Al nostre país hi ha més de dos milions i mig d'homes i dones que no han votat mai l'Estatut. Que no poden dir, encara, "aquesta és la meva llei, jo vaig tenir l'oportunitat de votar-la". Ara podran fer-ho. La Catalunya que demà passat té l'oportunitat històrica de dir què vol i com vol que siguin les seves relacions amb l'Espanya fraternal, és molt diferent de la Catalunya de la transició democràtica. La nostra integració social ha avançat i ha estat molt positiva. La Catalunya d'avui l'han feta generacions d'homes i dones vinguts d'arreu amb el seu esforç, la seva empenta i les seves aportacions. La unitat civil de la societat catalana és exemplar. L'experiència d'autogovern que hem adquirit, ens permetrà aprofitar millor les oportunitats que tindrem d'ara endavant. El diumenge dia 18 ens estarem parlant a nosaltres mateixos. Ens direm el futur que volem per als nostres fills i els nostres néts. Però també hem de ser conscients que Espanya i Europa estaran atentes al que decidim. Hem de parlar clar. Estic convençut que la veu dels catalans serà escoltada amb respecte. I que el nostre futur serà també un senyal per a aquells que ens miren. Tant de bo puguem dir que ens admiren. Ara, com mai, hem d'actuar amb confiança, seguretat i il·lusió. No tinguem por de decidir. Aquest és el nostre futur. El de tots. Visca Catalunya! 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1759 Title A name given to the resource Missatge institucional del president de la Generalitat pel referèndum sobre l'Estatut Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Catalanisme Estatuts Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències