4 10 51 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1357/19931013d_00590.pdf da9bdebd59462da13794e5ace82b9f50 PDF Text Text Transcripció de l'enregistrament de les paraules de l'Alcalde en la Presentació del Premis Barcelona-Economia. Saló de Cent. 13.10.93 t és, abans que res i abans de tot, un gran amic Andreu Mas Cu-11G4-1 de molts dels que estem en aquesta sala - entre els quals m'hi compto- i que considero que som priviligiats per aquest tipus d'amistat. Es tracta d'una persona que, en temps diferents d'aquests, va fer el que en aquell moment s'havia de fer -i que no tots van saber-ne- que era, evidentment, alguna altra cosa a més a més d'estudiar economia. Hem de confessar, modestament -i no sé si e11 estarà d'acord amb mi- que, de vegades, fins i tot aquestes obligacions es van sobreposar a les estrictes de l'estudi. Va ser bastant derprés, en molts casos, que vam començara aprendre autèntica economia. I no perquè la nostra facultat- fundada per l'estimadíssim Fabià Estapé- no fas una gran facultat -que ho era- sinó perquè en aquella facultat se'ns va inculcar un interès que després es va poder desenvolupar, en el seu cas, d'una forma molt brillant, brillantísima. I tot això, però, convivint en unes altres circumstàncies que no feien la vida senzilla des del punt de vista polític ï social. L'Andreu Mas va ser una persona responsable des d'aquest punt de vista polític i social. Això=li va portar unes determinades conseqüències, no agradables en aquell moment. Després va fer una cosa que molts d'altres, després d'ell, també vam fer: Andreu Mas va estar a' Es un dels primers, junt amb Joaquim Sivestre i alguns d'altres, del que després ha estat un nucli de pensament econòmic català important, des d'Amerïca i des d'aquí estant, i que va deixar petjada a més d'una universitat- i no vull donar noms, perquè tothom les coneix- de les quatre que tenim en aquest moment. Estic segur que aquestes universitats seran , que són, el ferment d'una escola potent de pensament econòmic que no m'atreveixo a nomenar nacional ni catalana ni espanyola , perquè en economia difícilment es pot ser massa nacional. Es justament la branca del saber en què, precisament, la internacionalitat està imposant-se amb més força i, de vegades, amb=gran sacrifici per part de molts dels actors en aquest joc. Andreu Mas era per mi , us ho dic amb tota sinceritat, l'equilibri general. Representava, d'alguna forma, una escola i era, a més, una persona equilibrada, és una persona equilibrada. Quan li he preguntat sobre realment què valorava, què pensava que jo havia de dir d'ell -de tantes coses com puc dir i que faria aquesta sessió enormament llarga, inecessàriament llargaevidentment m'ha dit: 1'equilibrií general. �Andreu Mas Cullell és un especialista d'explicar el si i el no de l'equilibri general. E11 ho explicarà millor que jo, però en tot cas, és un especilaista en explicar per què la competencia és un model perfecte en determinades circumstàncies i justament per què les coses no són perfectes quan aquestes circumstàncies no es donen i la competència aleshores no va. Per tant, equilibri general com a model de referència. Recordo molt be que quan jo estava a Nova York, una ciutat més prosaica que Minnesota i, segurament, més carregada en aquell moment d'altres interessos que no pas 1'estrictament acadèmic, ell em va dir un dia "per mi l'economia té més de semblança amb els escacs, segurament, que amb algunes d'altres ciències socials que es preocupen de la significació, d'allò que és relevant. La història l'ha desmentit, perquè ell ha acabat dient coses enormement relevants. I coses enormement relevants des d'una base teòrica enormement sòlida, que és aquella que s'obté només quan es renuncia inicialment a la relevància i a les ganes d'influir per endinsar-se en l'estructura de la lògica , en aquest cas econòmica, i després ser capaç, des de la mesura de la distància entre la lògica i la realitat, de dir coses significatives per la realitat. L'Andreu Mas ha dit coses enormement significatives. Algunes doloroses com, recentment, en algun article en rotatius locals, respecte als aventatges i perills i les debilitats i les fragilitats de la nostra situació econòmica.I tots ho tenim present perquè, d'alguna forma,; algunes de les coses que ha dit han tingut confirmacions que no són precisament optimistes però que confirmen les coses que ell havia dit. Per altra banda, Andreu Mas és també teoria dels jocs. Ell em diu "la competència no és només la competència en senyores que van a comprar patates al mercat; No és el mateix la Volkswagen que aquella senyora que compra en el marcat de la Vall d'Hebron ,no és exactament igual". Per tant, segurament fa falta alguna altra teoria, i aquesta és la teoria dels jocs en la qual ell s'ha endinsat d'una forma important. La teoria dels actors grans, la teoria d'aquells actors que no es poden passar pel sedàs de la hipòtesi inicial de l'economia, de la interdepèndencia de les funcions de cada un dels que juguen . En aquest cas són persones que influeixen, segurament, en el joc dels demés. Andreu Mas és premi Juan Carlos:, i jo crec que en aquest país, tots esperem que tindrà, no només aquest, sinó alguns d'altres premis així com d'altres de caràcter internacional. Andreu Mas té la Paraula. (Conferència Sr Andreu Mas Cullel. "L'economia de les Ciutats ") �Moltes gràcies Andreu Mas. No em resisteixo a fer un molt breu comentari en el sentit que l'interessant de la conferència que hem sentit és tan evident i és tan obvi que si considerem que el campus universitari pot ser una de les formes del gènere que Andreu Mas ha citat al principi de la seva conferència de concentracions no urbanes, - ha dit ell militars, camps de concentració etc,- l'interès de la conferència seria una prova de què potser les ciutats no són tan útils. Perquè l'Alcalde que us parla, tot i ser economista, sap menys coses de la ciutat que el conferenciant que acaba de parlar. Es a dir, que en un campus universitari americà es pot saber més de Barcelona que no pas governant Barcelona durant una colla d'anys.I això ho dic amb la convicció que, evidentment, un campus universitari - com ell ha dit al final- no és un artefacte no urbà sinó fonamentalment urbà. Quantes coses més no podríem dir respecte de les mil idees suggerents de la conferència que, acabem, de sentir?. Les pairem, les llegirem, li demanarem al seu autor que en faci dos o tres articles per ser publicats en els rotatius de la nostra ciutat i, a més, li publicarem i el distribuirem profusament en aquesta ciutat. Penso que és una de les xerrades més interessants que s'han sentit en aquesta sala en molts mesos. Moltes gràcies Andreu Mas. (Lectura de la resolució del jurat i proclamació de l'empresa premiada a càrrec del Tinent d'Alcalde) ( Discurs del Sr. Josep Esteve, President de Laboratoris Esteve) ( Discurs del Sr. Joan Molins, President del Cercle d'Economia) Estimats amics, hem arribat al final d'aquest acte. Crec que és una magnífica il.lustració del triangle que regeix la nostra societat - quan va bé-, que és el triangle empresa-universitatciutat. M'he cansat de repetir, però penso que avui en tenim una prova fefaent, què és aquest triangle la base de l'èxit o el fracàs de les nacions i dels països. Sense un sistema de ciutats que impulsi, un país no va. Un sistema de ciutats es basa en el saber i en la producció; ho hem sentit abastament i d'una forma intel.ligent, equànime i modesta -com és l'aproximació que els autèntics científics fan de la realitat- en les paraules d'Andreu Mas. Mentre nosaltres tinguem assegurada l'existència d'una classe empresarial -no sé si la paraula classe és estrictament la que �hauria de ser en aquest cas i-, d'empresaris que ho siguin autènticament, per sobre de tot, mentre tinguem assegurat que hi ha universitats vives i que no només promouen la recerca sinó que s'impliquen amb la societat d'una forma progressiva, mantenint aquella distancia que és la condició de la ciència que deiem però implicant-se d'alguna forma amb la relevancia abans, práctica, mentre les ciutats siguin respectades en tant que tals i no es considerin poders menors -que no ho són-, sinó l'autèntica base de l'existència de les nacions, tindrem el futur assegurat, passi el que passi, en els sectors inclús més claus, i aquells en els quals d'una forma temporal o permanent , una ciutat s'hagi especialitzat. Vull dir un parell de paraules sobre aquest tema, abans d'acabar, perqué em sembla que és de rigor. En primer lloc i sobre el sector farmacèutic, aquí s'han dit paraules enormement significatives per part de persones també enormement significatives com són el Dr. Esteve , la seva familia i, en definitiva, tota una indústria que ell representa en aquest moment dignament i que ell ha sabut citar. La indústria farmacéutica va viure anys difícils. Jo haig de recordar altra vegada, i perdonin les al.lusions personals constants,una revista, publicada en una época que no n'hi havia massa de revistes que realment es poguessin llegir o que tinguessin un gram de llibertat, que es deia, Industria Farmacéutica. Aquesta revista era dirigida, si no recordo malament, alternativament per l'Esteve i l'Oriach i tenia un director que es deja Jordi Maragall i Noble, que avui és senador i és el meu pare i un, si no cap de redacció sí un redactor important, que es de j a Jordi Pujol i Soley. Aquesta revista va ser un sistema modest d'anar produint idees que, finalment, com un filet primíssim, es van convertir en un teixit important , tan important que segurament és el teixit, la malla básica, d!'aquest país. Que tingui la seguretat la indústria farmacéutica que l'Ajuntament de Barcelona , la Generalitat de Catalunya i el Govern Espanyol, perqué cm consta , estem totalment darrera la petició de l'Agència Europea d'Avaluació deis medicaments per a la nostra ciutat. Hl ha moitesç raons que ens avalen i l'esforç que s'ha fet és importantíssim. No haig d'amagar que hi ha factors que se'ns escapen en aquest joc enormement complexe, que ni una teoria de jocs desenvolupada a fons per l'Andreu Mas permetria de preveure'n exactament, creo, el resultat que ha de tenir. Són dotze països, és una joc de combinacions enormement complexes les que es produiran i no podem tenir la certesa que els esforços que s'han fet donaran fruit, però, els hi ben asseguro, que si alguna vegada un premi té un esforç al darrera aquest será el cas. I hi ha hagut l'esforç. 4 �Vull parlar també del Cercle d'Economia, que representa una mica tots els sectors. Torno als records. En aquest cas no tant personals, però en tot cas significatius per a molts de nosaltres, jo creo que per a la majoria. Recordo aquella gestió en el caos, aquell ... (cinta en mal estat) ... en la qual es plantejava, amb serietat, quin era el problema real del nostre sistema de ciutats, i de la capçalera del nostre sistema de ciutats que és la ciutat de Barcelona. En aquesta publicació que vostès tenen a les mans es parla de l'evolució de la ciutat des d'un, punt de vista económic i de la població. Algun mitjà de comunicació d'aquesta ciutat ha titulat, amb gran profusió del tipografia, inclús en primera página si no recordo malament, 'el fet que la ciutat ha perdut disset mil habitants - em penso que la xifra exacta és de 17.159 - en l'any 1992. Bastaria llegir, tornar enrera vint o vint-i-cinc anys, potser ja, -el Sr. Gueli, el Sr.O1ler, el Sr. Molins o el Sr. Coromines, que també está present, ens podrien dir exactament la data- aquella primera publicaci& pionera, per saber que la ciutat real de Barcelona no és el municipi. Aixó ho sap tothom. Barcelona no és una ciutat "mono-municipal". Hi ha ciutats que ho són. Madrid té 600 Km2 i 3.000'1.000 d'hab. Nosaltres tenim 3,1 millions d'hab. en 470 Km2. Som més ciutat que el municipi de Madrid, d'alguna forma. Però somi vint-i-set municipis. Aquesta és la realitat. S'han perdut els habitants?. No O'han perdut. Els habitants estan a la ciutat real. En aquesta c4itat real que és més xica, tot i tenir els mateixos habitants que, el municipi de Madrid . A veure si d'un cop ho expliquem clarament, i som capaços d'entendre que no es pot fer d'una frontera municipal-administrativa, més o menys arbitrària, per comengar la frontera de Sant Adrià del Besòs, que com vostès saben Salta el Besòs i el barri de la Mina, que és de la part d'aquí del Besòs, forma part del municipi del costat - que havia de ser annexionada durant la República, però durant el franquisme es va probibir aquesta annexió- . Cosa que, per altra banda,no té! major importància si som capaços de donar a la ciutat real un contingut que nosaltres no demanem que sigui polític. Demanem que sigui social, econòmic, tècnic, que no tingui cap mena de paper de contra-poder, però que tingui un paper real de direcció económica, d'una ciutat real que s'ha d'estudiar com a tal. L'altre dia amb el Sr. Joan Clo$ vam rebre els representants de Wolkswagen i Seat. I em preguntar en per les preferències respecte de Martorell i la Zona Franca. Jo els vaig dir que, evidentment, nosaltres lluitarem fortament per la Zona Franca. En primer lloc, perquè la ciutat de Barcelona, l'Ajuntament, és propietària, en darrera instància, d'aquets terr$nys valuosíssims i, per tant, és un tema que ens interessa des deA, punt de vista patrimonial. Però �ens interessa sobretot des del punt de vista social. Ara, no tinc cap mena de dubte que la nostra, preocupació serà pel conjunt de l'actuació dintre del que nosaltres en podríem anomenar la regió de Barcelona. L'altre dia, no fa pas massa dies, va venir l'Alcalde de Perpinyà a Barcelona, per dir que aquesta ciutat formava part de l'àrea metropolitana de Barcelona Li vam dir que sí, que ,efectivament, era benvingut, Potser àrea metropolitana és un xic exagerat. Però segurament del que estava parlant és d'una regió econòmica més gran -del C6, d' Euroregions etc-. Però en tot cas és evident, tornant al que és realment la nostra ciutat real, que a nosaltres el que ens preocupa i ens preocuparà sempre no és només el nostre municipi -que hem de regir, que hem de governar i ens hem de limitar en ell-, sinó també tots aquells fenòmens que es produeixen més enllà dels seus límits municipals - com les pròpies rondes que passaran, finalment, per nou municipis però que formen part de la nostre vida quotidiana-. Per tant, estimants amics, Barcelona no ha perdut ni un sol habitant. Diguem-ho clarament. Senzillament hi ha més mobilitat, no la mobilitat americana - que és d'una mitjana de 2 anys i mig per cada canvi de domicili, inclús canvis de ciutats freqüents, i que estan a la base, jo crec, del sistema de ciutats americanes especialitzades: justament perquè la gent es mou tant, les ciutats es poden especialitzar; justament perquè la gent té tan poques arrels, en el sistema americà és possible que tots aquells que hagin d'estar a la indústria de l'automòbil estiguin a Detroit, tant si han nascut a Nova York com si han nascut a Pensylvania-. Però en aquest país, Europa ,com ell ha dit molt bé, no evolucionarà cap al model americà, estic absolutament d'acord amb ell. En aquest continent , i en aquest país sobretot, en els països mediterranis, la centralitat té un importància, i les arrels també. Es valora enormement aquesta inèrcia, que té defectes -des del punt de vista de la productivitat-, però que té altres virtuts des del punt de vista de la permanència. La setmana passada vaig estar a Praga. Es una ciutat que l'any 1940 tenia un nivell de vida dues vegades el de Viena. Txecoslovàquia era la vuitena potència industrial del món en aquell moment. Avui no figura en la classificació, i Praga té un nivell de vida que és la tercera part, segurament, com a màxim, de la que té Viena. I, tanmateix, quan hom arriba a Praga , té una certesa immediata en veure els immobles, en veure, quasi diria, l'atmosfera de la ciutat;, l'aire de la ciutat. I és que Praga serà l'àncora sobre la qual, no diguem Txecolslovàquia perquè ja no existeix, la República Txeca tirarà endavant.I aixó s'evidencia d'una forma palmària,total, en el moment en què un entra en alguna d'aquestes ciutats en les quals la història , el �d'alguna forma les ciutats, es fa evident en els ulls d'aquell que hi arriba. Nosaltres hem de mirar d'anai. per aquest camí i seguirem intentant-ho. I mirarem de ser fidels a una frase d'Alfred Marshall,i que Andreu Mas ha citat profusament, i que també el doctor Fabia Estapè va citar una vegada -o potser més d'una, inclús, però una vegada, en tot cas, en aquesta sala. I és una frase alemanya que deu ser molt¡anterior a Alfred Marshall i que es refereix, segurament, al final de l'edat mitjana, al moment en què els serfs feudals es volien alliberar dels senyors i buscaven en les ciutats, justament, la seva llibertat. Com a Barcelona, al segle XIV, ara fa sis-cents anys exactament, quan moltes ciutats catalanes hi buscaven una solució per la via de ser vila real -és a dir, de pagar al rei la seva llibertat del senyor feudal, per no tenir que dependre d'aquell sényor, bisbe noble o guerrer, i dependre només d'ells, de la seva burgesia o de la seva manufactura, de la seva pròpia creativitat o dels seus artesans. I així moltes ciutats van aconseguir la seva llibertat; però es van trobar que els reis, a vegades, es tornaven a vendre les ciutats perquè havien de fer més guerres. I Jaume I després de València havia de conquerir Mallorca, o a l'inrevés. Un altre sistema que van trobar les ciutats per ser lliures va ser demanar al Consell de Cent -que aquí es reunia, en aquesta sala, que era exactament igual com aquesta - i, per cert, amb aquell escut que es veu allà, que té quatre barres i no vuit, us ho dic de passada- venien les ciutats a demanar ser carrers de Barcelona. Aixï ho van ser Mataró, Moià, Igualada i tantes i tantes ciutats que si ho mireu en el seu escut tenen l'escut de Barcelona més algun element característic de la pròpia ciutat. I per què? Perquè sabien que sent carrers ficticis de Barcelona tenien els drets i les obligacions del Consell de Cent. I bé, aquesta frase, i ara hi torno, que tant s'adiu a 1' esperit del carreratge de les ciutats catalanes del segle XIV, que volien ser lliures , volien ser burgeses en aquell moment perquè era la paraula , aquesta frase és una frase que els que volien ser lliures en el mateix moment a Alemania deien en Alemany i deien "..." l'aire de la ciutat ens fa lliures". Aquest és el nostre desig. Moltes gràcies Ordenador Docu/Marta r ��19.97,-1n-i7 13:50 0++ ÑREH ECO-10111111 1 EMP f 1 AJunl31r1C`I11 de Barcelona Área d'Economia I Empreses Idees per a la intervenció del Sr. Alcalde en l"entrega dels Premis Barcelona Economia 1. Sobre la Revista "Barcelona Economil" Expressa la voluntat de l'Ajuntament: De fer un seguiment atent i detallat de la conjuntura econònric.i empresarial de la ciutat. b) Analitzar en profunditat aspectes específics de l economia urbana i projectes de promoció econòmica de la d,iutat . Vull reconèixer aquí el rnacnïfic treball desenvolupat els darrers 3/4 anys per Xavier,, Güell, Ma. Jesús Calvo i Lluís Hansen. 1 2. Sobre els premiats l) %aboratoris del Dr. Bsteve Aspectes a destacar: (1) (2) (3) Esforç de recerca continuat. Internacionalització constant, sense perdre el carácter català del capital. Arrelament al pair. (Veure nota Permanyer) 3. Sobre els premiats j2): Cercle c_ Economia Aspectes a destacar: (1) (2) (3) (4) Oberts al diàlegIde tots els rectors socials: foro democràtic, per la democràcia. Acció per la 11i1?ertat econòmica, en el sentit més noble del teisme, contra el proteccionisme competidor de 1-autarquia. abans moment, Acció en tot europeista (dificultats ara (franquisme), durant, i Maastrich). Acció per la çompetitivitat de les empreses, en base a la millor gestió í. eficàcia empresarial. Z:30C2 barcelona Plau Sant Miquel 4. 17a. ;1 Tels. 402 72 34 - 402 7? 33 Fax 409 77 25 �1993-10-13 12:51 AREA ECUNUM1H 1 t1r1r-'. Ajuntament de Barcelona Área 4. Sobre d'Economia i Empreses els Pre m í s en general Exemples de trajectòria, individual o col.lectiva, feta a base d'esforç, de vigor, d'empenta, de voluntat creadora,"' d'il.lusió i de paciéncia. Un bon exemple per a tots en aquests moments econÒmics. ALCALDIA Ragistrw d'l,r+erada 1 h0ti'i333 N4 c\ Plaça Sant Miquel, 4. 12a W. 08002 lian;elana Tels. 402 72 34 • 402 12 33 Fax 402 72 25 ��Premis "Barcelona Economia" Intervenció del Sr. Joan Clos 1. Benvinguts a l'acte de lliu ament deis Premis "Barcelona Economía". Gràcies per estar avui amb nosaltres. 2. La Revista Barcelona Econom4.a segueix, des de fa 4 anys, la conjuntura económica de la nostra ciutat i reflexiona sobre aspectes específics de la realitat económica urbana i de la promoció de Barcelona. "Barcelona Economia" ha esdevingut ja un "clàssic" a la ciutat, ben conegut per tots el qui s'interessenl per aquests temes. Vull reconèixer el bon treball realitzat per Xavier Güell, Ma. Jesus Calvo i Lluís Hansen, en tot aquest període. 3. No és aquesta la única publicació periódica dedicada a la promoció económica de la ciutat. Ens plau presentar aquí avui, també, la Revista Barcelona Bones Noticies adreçada a la comunitat empresarial c4talana, espanyola i europea. En moments on sovintejen les "males noticies", nosaltres volem fer arribar cada tres mesos les millors noticies econòmiques de la ciutat. Q e n'hi han. 1 forces. �4. Finalment, avui inaugurem els Premis Barcelona Economia, adreçats a reconèixer persones, empreses o institucions que han treballat amb en9ert pel desenvolupament i la promoció de l'àrea econòmica de Barcelona. 5. Peró, abans de fer públics els guardonats d'enguany, tindrem l'ocasió de-sentir un conferenciant de primer nivell, Es l'economista barceloní Andreu Mas Colell, x professor de la Universitat nordamericana de Harvard. El professor Mas Colell ens parlarà ara mateix d'un tema íntimament relacionat amb el que ens reuneix avui aqeusta tarda: "Algunes idees Sr. Mas Colell .. sobre l'economia de les ciutats". � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4263 Title A name given to the resource Lliurament Premis Barcelona Economia / Paraules Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Economia Biografies Acció política Barcelona Mas-Colell, Andreu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-10-13 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1402/19940906d_00638.pdf 5bbe731b68e7160f07c2147d292d5ad3 PDF Text Text TRANSCRIPCIO DEL DISCURS DEL SR. ALCALDE A L'HOMENATGE A FERNANDO RUBIO I TUDURI EL6 DE SETEMBRE DE 1994. �Honorable Conseller Trias, Síndic Canyelles, Comissionat Laporte, Regidor Nadal, Regidor Fuster, Regidor Amat, membres de la Presidència, estimats amics, aquest acte toca cap a la fi; almenys la fi de la seva primera part, perquè després escoltarem tres peces de la Coral Thau. Hem sentit paraules molt ajustades, molt plenes de coneixement. Només vull afegir les d'una persona que és avui aquí i representa una ciutat que se sent orgullosa d'éssers humans com el que ens ha estat descrit. Éssers humans que són capaços, al mateix temps, d'una fidelitat al seu origen, a la seva circumstància, a la seva cultura, al seu país, a la seva ciutat, i al mateix temps al mar i tot alió que el món ofereix com aventura, com a repte, com a una cosa desconeguda que cal conquerir. Ell ho va fer, es veu evident en les paraules que hem sentit ï en les que han estat escrites per Pau Faner; ens agradaria avui, justament, que les que aquí s'han dit, aquelles que s'han dit tan sàviament i les que estan escrites, s'afegeixin al conjunt de coses que s'hauran dit i que s'hauran de dir encara sobre Fernando Rubió i sobre la seva família magnífica, de la companyia de la qual avui tenim el privilegi de gaudir. Jo vaig ser hoste fa tres anys, no em voldria equivocar, a Montgofre (poc després de la coleada de Maó) d'una coleada particular, que dl va muntar, que ell va organitzar justament per disfrutar de la vida (no diria en privat, perquè alió era un petit col.lectiu, un col.lectiu enormement seleccionat, jo crec) i recordo la brillantor d'aquella tarda, la coleada mateixa que s'hi va fer i recordo com ens van venir a cantar uns amics joves, perquè ell tenia amics joves també. I recordo els glossadors, com després ens van estar entretenint hores i hores, segurament minuts llargs, en tot cas, que es feien perfectament plaents en aquella tarda que anava caient. És una imatge que em quedarà per sempre més i que sempre busco quan to rn o a Menorca; ara mateix que hi he estat, un dia que em vaig mig perdre entre Binimalà i la Pregonda, en aquells camps hi tornava a veure cada vegada Montgofre; a �cada racó em semblava que havia de sortir la taca blanca que el Nicolau Rubió havia fet per en Fe rn ando, el seu germà. Mireu, aquesta ciutat -crec que parlo també en nom de tots, de les nostres institucions- té un deure amb Fe rnan do Rubió que no s'acaba amb aquest acte, que jo no m'atreveixo a qualificar de l'homenatge a en Rubió. L'homenatge a en Fe rn ando Rubió s'ha de fer, i l'hem de fer tots junts, l'hem de fer Barcelona, Catalunya i probablement Menorca i l'hem de fer gran. Avui és un petit recordatori i un avenç, és una anticipació del que després es farà. Avui és una cosa que està feta en calent: ell em parlava sovint de la Capella, i jo n'havia parlat amb el regidor del Districte; sabíem la dificultat de definició, sabem encara' que els serveis de Cultura de l'Ajuntament diuen que potser no és òptima per a una finalitat bibliotecària. Ho haurem d'acabar de mirar: en tot cas per a una finalitat de caràcter cultural, polivalent, Veurem exactament quina forma se li va donant. Quan jo venia pensava: trobaré la família, trobaré la Jacqueline, la Mercè, la Montserrat, trobaré els seus parents i ja serem prous perquè és una data una mica desavinent, avui; per la calor que fa, per les vacances, que quasi encara hi som; pel Giotto que avui s'inaugura, per tantes coses, i us agraeixo molt, autoritats i amics, que avui sigueu aquí. Aquest és un tast de l'homenatge que avui ha començat meravellosament amb les paraules que hem sentit aquí i que ha de continuar. Amb una funció per aquest indret que és únic i podria estar caient; i que no ho està gràcies a ell, i que mirarem, entre tots (perquè estic segur que ningú n¢ hi faltarà, en aquest esforç) que sigui útil a la societat i que sigui un petit racó, un lloc de record, d'en Fe rn ando Rubió, de la seva bonhomia, de la seva creativitat, de la seva 1 capacitat. Aquí s'ha dit que la nostra realitat prové dels confins del Mediterrani, de llocs diferents del Mediterrani. I és cert: ;hi haurà lleis o no hi haurà lleis, però en tot cas les lleis del cor poden més que les de la lletra i les del paper i n'hi ha una que ens dicta l'amor i l'estimació. �Entre nosaltres, en Fe rnando Rubió ho va fer tot amb respecte, més enllà de Catalunya i més enllà de les illes, ho va fer tot amb gran elegància. Nosaltres hem de mirar de ser-hi fidels. I és amb aquest esperit que ara m'agradaria fer el lliurament en nom de la ciutat de Barcelona d'un petit record, d'una mostra del nostre agraïment, que no es pot materialitzar en aquesta petita peça, a Jacqueline, vídua de Rubió i Tudurí, i a Mercè Rubió i a Montserrat Rubió. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4308 Title A name given to the resource Homenatge a Fernando Rubió i Tudurí Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Capella de les Reparadeores, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Commemoracions Biografies Model social Acció política Rubió i Tudurí, Fernando Farmàcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-09-06 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1412/19941006d_00649.pdf 2932b1253fb1774c05f2f243c8cc4aac PDF Text Text Excm. Sr. Alcalde Gabinet (JMM) Lliurament de medalles de la ciutat (6 d'octubre de 1994) •rt• Els premiats d'avui tenen en comú haver portat el nom de Barcelona lluny de la nostra ciutat, empesos per les circumstàncies històriques que els ha tocat de viure -tots ells eren o són nascuts abans de la guerra- o perquè la projecció de la seva capacitat professional 1 artística els ha dut fronteres enllà. Dos dels guardonats són, malauradament, ja morts: el Dr. Josep Casanova, insigne representant del que podrlem anome- nar l'escola barcelonina d'oftalmòlegs, més en general, d'una més que prestigiosa i prestigiada tradició de la medicina barcelonina i l'actor Albert Closas, desaparegut fa ben poques setmanes. Albert Closas, que havia debutat amb la mítica Margarida Xirgu, té avui el reconeixement de la seva ciutat, d'on va viure gairebé sempre allunyat -primer a Buenos Aires, �després a Madrid-, però que sempre l'havia acollit amb els braços oberts i amb un bon èxit de públic. 1 Closas forma part d'una tradició teatral en la qual va tenir també un lloc destacat, bé que en una vessant més còmica, la família Santpere, que aviat tindrá un monument al capdavall de la Rambla, dissenyat per Oscar Tusquets. Avellí Artís-Gener, que tots coneixem pel seu pseudónim "Tísner", és un escriptor eficaç i un magnífic representant del periodisme d'abans de la guerra, d'aquell bon periodisme forjat en una ciutat que bullia socialment i intel-lectualment. Després de prendre part la guerra (de la qual ens ha deixat testimoni literari en el primer volum de les seves memóries, tan interessants), va conèixer l'exili mexicá. Allá feren cap molts deis intel . lectuals d'una generació irrepetible: Ramon Xirau -\71;NLAVw-- c-elebrarem el centenarij, Eduard Nicol (mort no fa gaires anys), Pere Bosch i Gimpera, els Pi-Sunyer, i altres. Allá referen les seves vides i trobaren noves oportunitats. Però alguns d'ells optaren pel retorn, i els ho hem d'agrair. Ens feien falta. Eren, són, la generaçió que ens va salvar els mots, que ens ha donat el testimoni d'una Catalunya republicana que no havíem pogut conéixer, �Estic segur que Tisner voldrá que el nostre homenatge d'avui no sigui només cap a la seva persona, sin() que el fem extensiu al qui fou el seu cunyat, Pere Calders, la mort recent del qual hem sentit tots el$ qui n'admiraven la bondat de la seva prosa tant com la bondat de la seva persona. La ciutat de Barcelona, que havia reconegut ja Pere Calders l'any 1992 amb l'atorgament de la medalla d'or al mérit artistic, renova aixi el seu homenatgé. Federico Correa representa la finor, l'elegancia i el bon gust dins d'una escola d'arquitectura, la de Barcelona, d'un nivell artistic i professional altissim. Amb accents britànics i italians, Correa és, potser per això mateix, un personatge rotundament bargeloni -tan barceloní, que viu i treballa sobre mateix de la , plaça de Sant Jaume. Amb el seu soci Alfonso Milà, membre d'una altra familia de pregona tradició a Barcelona, han estat muestres de les joves generacions d'arquitectes. La seva intervenció en la definició de l'espai més emblemàtic deis Jocs Climpics, l'anella de Montjuïc, i en la reconstrucció de l'Estadi de Montjuïc els han lligat per sempre a un dels moments àlgids de la història d'aquesta ciutat. �El pare Evangelista Vilanova, monjo de Montserrat, representa un cristianisme obert, djalogant, atent als problemes del seu temps i del seu país, que sempre hem associat al monestir de Montserrat particularment, a la revista "Qüestions de vida cristiana", que v fundar el 1958 i que dirigeix d'aleshores ençà. No és habitual, i és per això mateix que vull ressaltar-ne la importancia, que la mena de guardons que lliurem avui vagin destinats a un teòleg, la feina del qual associem més aviat al silenci monàstic que a la celebració ciutadana. Per?) és indubtable que la riquesa d'una ciutat, d'una comunitat, és indissociable de la seva riquesa espiritual, sobretot quan aquesta s'expressa a través de la paraula sàvia de Vilanova, Núria Espert és, aquest vespre, la representant de la parau- í la i el gest. Tots recor~ amb emoció la seva intervenció, al costat d'Irene Papas, enfila rebuda de la torxa olímpica a Empúries, en un acte d'arrels mediterránies i noucentistes que pregonava, des d'un bon principi, que no conceblem uns Jocs Olímpics sense fer una especial atenció a l'art i a la cultura. Núria Espert és, sens dubte, l'actriu barcelonina més internacional. Ella, com d'altres companys de la professió, �estan duent arreu mostres de la creativitat i del bon ofici del mon teatral barceloní molt particularment, del món operístic, al qual ella s'ha associat en els darrers anys, amb un èxit inqüestionable.1 Deja en començar que els guardonats d'avui tenen en comú l'haver portat lluny d'aquí el nom de la nostra ciutat. Pera més enllà d'aquest tret cornil, i amb això acabo, el que els caracteritza sobretot és la seva diversitat: les seves distintes professions, les seves distintes sensibilitats, les seves distintes tradicions intel . lectuals. Pera és justament aquesta diversitat el que fa rica ï atractiva una ciutat. La ciutat és la gent, i la gent és diversa. A tots els premiats, els qui ja ens han deixat i els qui encara continuen actius, els hem d'agrair que, des de la seva diversitat, hagin contribut a fer de Barcelona una ciutat més culta, més integrada 4 més solidària. Perquè hi ha moltes maneres de fer ciutat, moltes maneres de fer ciutadans i ciutadanes lliures. Els guardonats d'avui, amb la seva vida i les seves obres, ens n'han ofert un bon testimoni. Sapiguem ser-ne dignes. Moltes gràcies, doncs, a tots ells, 1 gràcies a tots vostès. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4318 Title A name given to the resource Lliurament medalles d'or de la ciutat de Barcelona al mèrit artístic i al mèrit científic Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Mérit artístic: N. Espert, A. Artís-Gener Tísner, A. Closas, F. Correa. Mérit científic: J. Casanovas i E. Vilanova. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Art Ciència Biografies Model social Artís-Gener, Avel·lí, 1912-2000 Closas, Alberto, 1921-1994 Correa, Federico, 1924- Vilanova, Evangelista, 1927-2005 Espert, Núria, 1935- Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-10-06 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1415/19941013d_00652.pdf a69e1c4a0dc874fb3efb921ccbb85305 PDF Text Text Intervenció de l'Alcalde en l'homenatge a la Sra. Tarradellas amb motiu del seu 90è aniversari (Saló de Cròniques, 13 d'octubre de 1994) Celebrar el 90è aniversari d'una conciutadana nostra és un motiu de satisfacció. Noranta anys permeten acumular una experiència vital única i són una riquesa per a tots nosaltres. Però quan aquesta conciutadana ha estat testimoni, al costat del seu marit Josep Tarradellas, d'una part tan important i decisiva de la histbria de Catalunya, aleshores l'experiència és més transcendent i la satisfacció és més gran que mai. Antònia Maciá ha estat una figura discreta però decisiva al costat del qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-sis anys. Amb ell va poder viure la joia del retorn, enmig de l'aclamació popular, el 23 d'octu 77. Fou, sens dubte, un moment que justificava tota una vida. Per?) abans havia sofert amb ell les penalitats de l'exili, durant trenta-vuit llargs �anys. Mitja vida gairebé, doncs, a l'exili: es diu ben aviat. arradellas suportà l'exili, n'estic segur, gràcies al suport i l'estimació que va trobar en l'Antonieta i en llur filla Montserra . Ara que ni ra són entre nosaltres, l'Antonieta sap que compta amb l'estimació del qui sd ^^x ', a Í .1111.1Selliy~~D.'.tl1~' .. . ~41.~0%tiW,N.,~+S+ *y¡rov10eOMfirW.~ NRi :iR 9/Nr1''StiR9#ir[4 F5k FAMF1Ria.K^,ygp~ ..ovey...- per celebrar el seu noranta aniversari: els seus amics i tots aquells qui admirem la tenacitat i la claredat de conceptes del president Tarradellas. 0131~"Aiwz , Perquè l'Antònia Macià ha mantingut en certa manera, en aquests sis anys que fa que va enviu dar, el testimoni de l'actitud d'observador crític de la política catalana i espanyola que Josep Tarradellas va adoptar en els últims anys de la seva vida, des que va deixar la presidència de la Generalitat. Ella ens ha fet recordar sovint que avui, a Cata lunya, 's més necessària que mai una actitud crítica. Com la que va mantenir, sense complexos, el president Tarradellas, que sabia que un país r només es podia construir des de l'assumpció clara �de quina era la realitat d'aquest país, de con, s'integrava en el conjunt espanyol i de com calla guanyar, Espanya endins, el prestigi i el bon nom de Catalunya. com veieu, us seguim necessitant. ,: Antonieta, -~,~~~ , x -;,>:^: ^semorm~R...wr~101~1^~»~... : , Encara que això sigui, potser, demanar -vos massa als noranta anys, que sigui per molts anys! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4321 Title A name given to the resource Homenatge a la Sra. Tarradellas en motiu del seu 90è aniversari Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cròniques Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Commemoracions Història Biografies Política Acció política Tarradellas, Josep, 1899-1988 Macià, Antònia Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-10-13 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1553/0000000725.pdf f66b2d063d75d16a136a8542986733c3 PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La diversitat té sentit com a suma d'identitats Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep Maria Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Identitat col·lectiva Espanya plural Catalunya Federalisme País Basc Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/163/20040113.pdf e8e90fcd2e7e82a60e24e3c118ce5532 PDF Text Text Declaració del president Maragall sobre Joan Reventós Palau de la Generalitat | 13/1/2004 Catalunya està de dol. Ha mort Joan Reventós, que va ser un dels fundadors del moviment socialista de Catalunya, primer secretari i president del Partit dels Socialistes de Catalunya, i finalment president del Parlament de Catalunya. No va ser president de la Generalitat i segurament que molts catalans esperaven que ho fos, però va ser aquell que va posar tota la fermesa a fer tornar el president Tarradellas de l'exili; va ser ell, el seu partit, i la seva decisió qui el va fer tornar, perquè les forces polítiques del moment no n'estaven gaire convençudes. I Joan Reventós, vencedor de les eleccions de 1977, es va conformar a ser un més dels consellers, el més prominent probablement, però un més del govern de Tarradellas, un govern d'unitat que crec que va fressar el camí de Catalunya que ara vivim. Joan Reventós avui hauria vist néixer una altra governació de Catalunya, la que a ell li agradava, basada en la convicció que el poble de Catalunya, la nació, ho és autènticament quan els ciutadans la fan seva; i la fan sobre la base dels drets que la nació els atorga i no solament en funció de la història del passat, sinó sobretot en funció dels drets. És difícil que un poble s'atreveixi a seguir aquest camí, abandonar el paraigua de la història i llançar-se al camí ample i de vegades ignot i difícil del futur, però només els pobles que s'atreveixen a això, acaben sent autènticament pobles i autènticament nacions. Joan Reventós era dels que volia una Catalunya i un poble català que no visquessin només de la fidelitat del record, que s'ha de tenir i és el punt de partida, sinó també d'un objectiu final viscut i compartit, d'uns drets guanyats, d'una ciutadania creixent i d'un creixement respectat per a la nació. Era una persona al mateix temps modesta i potent, amiga dels seus amics i molt ferma en les seves conviccions; una persona que venia d'una estirp, d'una família que ja havia governat Catalunya i Espanya, l'Espanya republicana; un socialista de soca-rel, un socialista de pedra picada, un ciutadà que honora Catalunya tant com els seus representants. Catalunya està de dol. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1645 Title A name given to the resource Declaració del president Maragall sobre Joan Reventós Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Biografies Història Política Socialisme Acció política Reventós, Joan, 1927-2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-13 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/182/20041015.pdf cceb9cdf8312c58a5df1387a37981e3e PDF Text Text Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Fossar de Santa Eulàlia, Castell de Montjuïc | 15/10/2004 LLUÍS COMPANYS I L'HONOR DE CATALUNYA Per al President i per al Govern de la Generalitat la commemoració de la mort del president Lluís Companys té enguany un significat especialment emotiu: El catalanisme d'esquerres -hereu dels presidents Macià, Companys i Tarradellas- ha tornat al govern 65 anys després de la derrota de Catalunya i de l'Espanya Republicana. Han passat 64 anys des de l'afusellament de Lluís Companys, president de la Generalitat. El President de la Generalitat, que farà 64 anys d'aquí a tres mesos, us parla, doncs, amb l'emoció d'un fill nascut tot just després de la derrota de la democràcia i de l'autonomia, fill com és de mare republicana i nét del primer catalanisme modern. El fil tallat es tornà a reprendre fa un quart de segle, en condicions molt millors que en els anys trenta del segle passat; amb normalitat i estabilitat polítiques. Enllaçar amb la història estroncada ens proporciona una íntima satisfacció i una vibració continguda. La fidelitat a aquesta mateixa història ens obliga a la reivindicació del president Lluís Companys, llargament ajornada. Farem que la figura humana i política del president Companys esdevingui un referent conegut i reconegut del nostre poble. La commemoració d'avui, als seixanta-quatre anys de la seva mort, no pot ser el record exclusiu de les esquerres, ha de ser i vol ser la celebració de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes de Catalunya. Per això el Govern de Catalunya creu arribada l'hora de commemorar i honorar amb tota solemnitat i normalitat el president Lluís Companys. 1 �Res no justifica, avui, ni l'oblit, ni el silenci, ni les mitges veritats que amb tanta perseverança va denunciar Joan Reventós, President del Parlament, qui ens va deixar fa uns mesos. Res no justificaria, tampoc, una mitificació acrítica, perquè per més que s'afalagui la memòria d'un home mai no se n'esborren els seus trets humans i concrets. Rememorem el president, en la data de la seva execució, per recordar les esperances de la Catalunya republicana. Per fer memòria de l'assalt franquista a aquestes esperances. Per recordar la tragèdia de la guerra incivil que va viure el nostre poble. Una tragèdia col·lectiva composada de centenars de milers de tragèdies personals, moltes de les quals estan enterrades, i avui dignament recordades, en el Fossar de la Pedrera. Commemorem tot això en la data de l'afusellament del president Companys per aprendre de la història. Antoni Rovira i Virgili en el seu "jurament de l'exiliat" deia: "De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut". Estic convençut que els catalans no oblidarem les lliçons de la història. És ben cert que la Catalunya d'avui ja no és aquella Catalunya convulsa i mancada d'una civilitat compartida. Ni l'Espanya d'avui ja no és aquella Espanya incapaç d'oferir un projecte comú i possible per a tots els seus pobles. Ni l'Europa d'avui ja no és aquella Europa dels anys 40 travessada pel vendaval dels totalitarismes i de les guerres. Ni aquests desastres haguessin succeït -com reconeixia Roosvelt al final de la seva vida-, de no haver estat per l'erroni principi de la no intervenció en la guerra espanyola, que no va estalviar la guerra mundial sinó que la va propiciar. Homenatgem el president Companys, en aquesta data del 15 d'octubre, per honorar la dignitat, la lleialtat i la integritat del president de la Generalitat que va pagar amb la seva vida el seu compromís per Catalunya. 2 �Un compromís que ell va adquirir solemnement davant del Parlament de Catalunya en el moment d'acceptar la Presidència de la Generalitat, quan Companys va dir: "Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República i per la llibertat". Com acabem d'escoltar fa un moment, ell mateix digué, en el seu testament, poques hores abans de morir: "A tots els que m'han ofès perdono; a tots els que hagi pogut ofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l'ombra d'un rancor". Paraules molt semblants a les que havia pronunciat al 36 l'avi de l'actual President del Govern espanyol, militar republicà, tot just abans de ser afusellat. La grandesa paradoxal del sacrifici de Lluís Companys és que significa el moment més negre de la nostra història contemporània i, alhora, és la llavor del renaixement de Catalunya. Així és com s'escriu la Història: lentament, molt lentament, com demanen els sentiments enfrontats, els records, els principis, la fidelitat d'uns i altres a llurs herències polítiques i culturals. Però també amb breus llambregades en les que tot sembla esdevenir evident i la història fa passes de gegant. Avui, les institucions de la Generalitat de Catalunya es congratulen de no estar soles en aquest acte commemoratiu. Reconeixem la voluntat del govern espanyol de fer les passes necessàries per restituir públicament i legalment l'honorabilitat plena del president Lluís Companys. Agraeixo especialment la presència, entre nosaltres, de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta en funcions. Reconec el coratge i sensibilitat amb què el govern d'Espanya es disposa a impulsar la reparació del dany causat, i la restitució de la dignitat de tants homes i dones, que la figura del President màrtir simbolitza. És un gest de justícia històrica i, a la vegada, és un esperançat gest de futur. El que no vam acabar de fer en els anys de la Transició democràtica ho acabarem ara. 3 �Tots hem d'assumir la història. No n'hi ha prou de passar pàgina o, simplement, deixar de recordar. En aquest país la memòria havia esdevingut sinònim de rancor i l'oblit sinònim de reconciliació (com deia recentment un periodista americà escrivint sobre els brigades internacionals). Ja no és així: memòria i reconciliació, avui, es poden donar la mà . Sobre la consciència compartida del que és irreparable i el que és recuperable en la història edifiquem la Catalunya futura des d'avui. L'edificarem amb la contribució de tots. Amb la consciència clara que ens ha tocat de viure un dels períodes més positius de la nostra història col·lectiva. Pasqual Maragall i Mira President de la Generalitat de Catalunya 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1664 Title A name given to the resource Intervenció del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en l'acte d'Homenatge al President Companys Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fossar de Santa Eulàlia. Montjuïc. Barcelona Subject The topic of the resource Biografies Acció política Història Política Republicanisme Companys, Lluís, 1882-1940 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/196/20050315.pdf 784680596aed83f1bf6add72b1e40145 PDF Text Text Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Barcelona | 15/03/2005 Bona tarda a tothom, senyor Conseller en Cap, senyors Consellers, Consellera, estimats amics, benvolguts guardonats en el dia d'avui, representants del treball de Catalunya. Iniciem l'acte de lliurament de les medalles i plaques que porten el nom del President Macià i que van ser instituïdes l'any 38 en memòria de l'avi, del President. Moltes gràcies, Montserrat Avilès. Molts recordem, en aquesta sala, la parella Montserrat Avilès - Albert Fina, que tant i tant van fer per la defensa dels drets laborals i també dels drets polítics. Recordo moments en que les coses no eren tant fàcils com ara, ni era qüestió de repartir guardons; sinó d'aguantar garrotades, moltes vegades, i trobar bons advocats que tinguessin el coratge de donar la cara davant del que aleshores era el poder. Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement molt sincer cap a les persones i institucions, en aquesta edició dels Guardons Francesc Macià. Les vostres procedències socials, professionals i geogràfiques són ben diverses. Però us uneix una cosa important, una trajectòria meritòria en la vostra vida productiva com a professors i mestres, com a treballadors del tèxtil, del metall o en el camp de la medicina, com a advocats o empresaris, com a pagesos; des del món de la universitat, de la fàbrica, de l'administració, de la indústria, de les empreses, de les cooperatives. Allò on hi ha hagut treball, allà hi heu estat vosaltres. En nom de la Generalitat i dels ciutadans del nostre país, pels quals treballeu i heu treballat cada dia, us vull reconèixer la vostra aportació al projecte comú de societat amb el que tots, d'una forma o d'una altre, ens hem compromès. Sou un reflex de la Catalunya real, de la Catalunya de debò, de la gent que ens ha convertit en el que som: un país de progrés, un país orgullós. Un país que no està mai satisfet però que està orgullós del que és. Un país que treballa amb rigor, disciplina, amb cohesió i amb una mentalitat desperta, desvetllada i preparada per a les noves situacions a les que ens enfrontem. Un país de gent que no ha abandonat mai la tenacitat, la constància i aquell punt de passió sense el qual el nostre esforç no seria mai fèrtil. Vosaltres sou els que sabeu la diferència que existeix entre fer les coses i fer-les bé. M'agradaria fer un esment molt especial a les moltes dones reconegudes aquesta nit. Hi ha una percepció estesa de que les dones guanyen posicions dia a dia en el món laboral. És certa i és, per sort, més que una percepció: és avui una realitat decisiva per a la vida del nostre país. Cap país que vulgui ser un país com cal no es pot permetre la injustícia que representaria no tenir en compte que de fet les dones sempre han estat la meitat de la gent que treballava; i que la realitat d'avui és que treballen per partida doble, perquè en molts casos segueixen fent també moltes de les feines que ja feien abans. I a més les fan en el món productiu. Tant de bo que l'altra part de la humanitat catalana, els homes, fóssim capaços -que de vegades no ho som, per moltes raons que cada vegada semblen justificades però al cap de la vida no ho són- de poder ajudar en aquesta altra part de la vida productiva, de la vida laboral que és l'aixecament d'una família i la conducció d'una casa. A les dones moltes vegades se'ls ha escatimat el reconeixement social i massa sovint no han pogut compartir els triomfs aconseguits. Per tant, aquesta nit vull deixar constància que les dotze dones reconegudes amb la medalla del President Macià són un exemple paradigmàtic del que la dona treballadora i empresària ha aportat al progrés i el benestar de Catalunya. 1 �El més important és que tots i totes mantingueu el nivell d'exigència, això sí que us ho demano; que el premi no sigui l'inici d'una baixada de la guàrdia. No l'abaixeu. Mantingueu el vostre nivell d'exigència, perquè el Govern de Catalunya també vol mantenir l'autoexigència i es vol emmirallar amb vosaltres, amb la capacitat que heu tingut de mantenir-la durant molt de temps, moltes vegades i durant molts anys. Hi ha persones aquí de cent anys, de noranta i tants anys, a les quals vull agrair molt especialment la seva presencia perquè ells, potser més que cap altre, testimonien una vida dedicada al treball. Entre ells n'hi ha un que va començar a treballar als 12 anys; i fins els 97, compteu. No crec que n'hi hagi molts a tot Europa com ell. I el tenim aquí. Repeteixo; el Govern de Catalunya vol mantenir, com vosaltres, l'autoexigència. És aquest un Govern de Consellers i Conselleres que estan dedicant un esforç notable a aconseguir convertir Catalunya en un referent de dos coses que han d'anar sempre a l'hora: el progrés social i la transparència política. Ja sabeu que nosaltres tenim una passió per la política, però també una passió moral per la transparència i una passió social pel treball i pels barris; perquè pensem que és a la fàbrica, a l'oficina, al treball i als barris on es fabrica la vida d'aquest país. Són la fàbrica d'aquest país. És també per això hem signat l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de la ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Un nom molt llarg i impossible de recordar, però darrera del qual hi ha un projecte molt ben enfilat, ben estudiat i que ja s'ha posat a caminar. I també comptarem ben aviat amb un Pla de Govern per a la prevenció dels riscos laborals; i amb la mateixa voluntat hem posat sobre la taula els instruments necessaris per avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat. Aquests són només tres exemples d'un quadre dens i extens de mesures de govern que ompliran tot aquest 2005 i els anys a venir. Vull aprofitar un cop més, en presència avui de tots vosaltres, per refermar el compromís del Govern amb la gent que, dia a dia, s'esforça per construir un país més cohesionat, més ric i amb millors condicions de vida per als ciutadans que hi viuen. De vegades, les circumstàncies o els avatars de la vida política poden pertorbar o mig amagar aquest objectiu de fons. Però que ningú no s'equivoqui; nosaltres som els primers compromesos amb el treball fet amb paciència i sense improvisacions. Comptem amb vosaltres. Compteu amb nosaltres. Moltes gràcies i, altre cop, l'enhorabona a tos els premiats. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1678 Title A name given to the resource Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Benestar Social Biografies Premis i reconeixements Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències