2
10
75
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
25:43 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Xavier Rubert de Ventós
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Rubert de Ventós, Xavier
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Família
Amistat
Universitats
Filosofia
Front Obrer de Catalunya (FOC)
Alcaldes
Cultura
Catalanisme
Federalisme
Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023
Description
An account of the resource
Entrevista a Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939), filòsof, escriptor i polític català.
És catedràtic d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, i professor a universitats catalanes i diverses universitats nord-americanes com la Universitat de Harvard, Brown, Berkeley, Cincinnati o New York.
A la Universitat de New York va fundar la Càtedra Barcelona-New York i el New York Institute for the Humanities. I amb Eugenio Trías Sagnier van crear el Col·legi de Filosofia (1976), grup que va renovar la filosofia catalana durant la transició democràtica espanyola.
Ha estat també parlamentari del Congrés Espanyol i del Parlament Europeu pel PSC-PSOE. Va participar de la lluita antifranquista des del Front Obrer de Catalunya. Amic des de la infància de Pasqual Maragall.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/133961647" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/133961647">Testimoni Llegat Pasqual Maragall - Xavier Rubert de Ventós (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sala de Juntes de la Facultat de Matemàtiques de la UB
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Xavier Rubert de Ventós del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2014-11-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
28:26 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Maria Bricall i Masip
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Bricall, Josep M. (Josep Maria), 1936-
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Universitats
Catalanisme
Generalitat de Catalunya
Estatut
Cultura
Barcelona
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Maria Bricall (Barcelona, 1936). Doctor en dret i en econòmiques. Catedràtic de la UIB i de la UB.
Entre 1977 i 1980 fou secretari general de la presidència, primer, i conseller de governació, després, del govern presidit per Josep Tarradellas.
Posteriorment de 1984 a 1986 va ser diputat al Parlament de Catalunya com a independent en la candidatura del PSC. Renuncià a l’escó el 1986 i poc després fou escollit rector de la UB, càrrec que ocupà fins 1994.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/146094002" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/146094002">Testimoni Llegat Pasqual Maragall - Josep Maria Bricall (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sala de Manuscrits de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Josep Maria Bricall i Masip del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2014-09-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2634/AntoniCastells.jpg
b4e67cfb72d2ae430b440465a27167cd
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:07:27 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Castells, Antoni
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Autogovern
Estatut
Finançament
Catalanisme
Federalisme
President de la Generalitat de Catalunya
Govern
Description
An account of the resource
Entrevista a Antoni Castells i Oliveres (Barcelona, 1950). Economista i polític. Doctor en Economia i Catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.
Conseller d’economia i finances en els governs Maragall i Montilla (2003-2010). Ha treballat en el servei d’estudis de Banca Catalana, ha estat membre de la Sindicatura de Comptes de Catalunya (1984-1989), membre de la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat (1989-1996), Diputat del Parlament de Catalunya (1992-1994, 2003-2010) i membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu (1994-2000). Fou un destacat dirigent del PSC, del que en va ser Secretari d’Economia de la Comissió Executiva, fins que va abandonar el partit el 2014.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/214999713" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/214999713">Testimonis Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Oficina de José Montilla
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Antoni Castells i Oliveres del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-04-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2614/20120825_Laudatio_PM_ACastells.pdf
c006523f06ca087fe08d24bd05641362
PDF Text
Text
Laudatio Pasqual Maragall
(UCE, Prada, 23/08/12)
M. H. President Maragall, Sr. Jordi Sales, President de l’equip rectoral de la
Universitat Catalana d’Estiu; Sr. Francesc Homs, Secretari General de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya; Sr. Salvador Giner, President de
l’Institut d’Estudis Catalans; Sr. Jordi Montaña, Rector de la Universitat de Vic;
Sra. Josefina Matamoros, Directora del Museu de Colliure, senyores i senyors,
amics.
Voldria començar aquestes paraules amb uns mots d’agraïment i de felicitació.
D’agraïment, per suposat, a la UCE i al President Maragall per haver-me fet
l’honor d’oferir-me participar en un acte com aquest, amb l’encàrrec de dir unes
paraules per glossar la trajectòria política de Pasqual Maragall.
I unes paraules, també, de felicitació. De felicitació al President Maragall, digne
mereixedor d’aquesta distinció, i de felicitació, també, a la UCE per l’encert de
l’atorgament d’aquest Premi Canigó a la seva figura. És important aquest
reconeixement. Ho és pel fet en sí mateix. Perquè és important que un país
valori, reconegui i faci seus els llegats d’aquells dels seus fills que han
protagonitzat la seva història. És a dir, d’aquelles persones que, a fi de
comptes, constitueixen un capital col·lectiu, un patrimoni del conjunt del país. I
això és especialment important a Catalunya on tant ens costa entendre la
importància de la continuïtat institucional. Entendre, en definitiva, que la força
d’un país, la seva columna vertebral, són les institucions. I que el
reconeixement de les persones que n’han estat al front ens fa més forts i més
grans a tots.
Aquest reconeixement és també important, no cal dir-ho, per la persona que el
rep, el President Pasqual Maragall. A ell l’engrandeix i ell engrandeix el Premi. I
finalment és important per la institució que l’atorga, aquesta UCE, que aquest
any celebra la seva 44ena edició. Facin els comptes i conclouran amb mi que la
UEC ha estat un símbol, precisament, de la pervivència i la continuïtat de la
nostra nació. Ho va ser en els moments més difícils i ho és avui.
Per tot això, crec que el fet que avui, precisament aquí a Prada, testimoni i
símbol de la voluntat de ser del nostre poble, memòria viva de Catalunya per
tantes raons, precisament aquí a Prada, al peu del Canigó, la UCE reti aquest
1
�homenatge al nostre President Pasqual Maragall té un valor molt especial.
Gràcies, doncs, i felicitats.
Parlava de símbols i de testimonis. Pasqual Maragall és i serà per sempre un
símbol i un exemple per a tots nosaltres. Ho és per moltes i molt diverses
raons: pel seu coratge, per la seva dignitat, pel seu exemple de servei al país,
per ser un testimoni de pensament lliure, per la seva capacitat per mirar més
enllà, per la seva dedicació a la causa de l’europeisme; també, deixeu-me dirho, per saber fer-se estimar. No és fàcil sintetitzar la trajectòria política de
Pasqual Maragall. Perquè si en les darreres dècades la política catalana ha
donat un personatge polièdric i complex, un personatge del qual es pot dir
qualsevol cosa menys que ha estat lineal i previsible, aquest personatge és,
sens dubte, Pasqual Maragall.
Ara bé, precisament per això mateix és una personalitat que ha traspassat
fronteres, un personatge transversal per definició. Que se l’han pogut fer seu
gents de condicions, orígens i, si voleu també, ideologies ben diverses. Per
això també ningú se l’ha pogut apropiar ben bé del tot. Malgrat que alguns ho
hagin intentat i de quina manera. Però ell ha fugit sempre de ser reclòs en
qualsevol mena de presó. Ha volgut i sabut evitar els encarcaraments de la
vida política, que acaben convertint en una espècie de milícia, secta o orde
dedicada a l’apostolat el que hauria de ser l’expressió lliure de les pròpies idees
al servei d’un projecte.
Ha fugit sempre de la milícia de la política, doncs, per l’amor infinit per la
llibertat. També, probablement, perquè sempre ha sabut que només podia ser
un home de tots si no era un home en exclusiva de ningú. En realitat, per la
seva manera d’entendre el lideratge, no sabria dir si mai formulada d’una
manera acabada massa conscientment, però en canvi expressada en l’acció,
en els fets, d’una manera nítida, tal vegada com a resultat d’aquest instint
sovint infal·lible que ha estat una de les característiques proverbials del
personatge.
Crec que no hi ha massa discussió si afirmo que Pasqual Maragall és un dels
homes que han marcat la vida política del país des del restabliment de
l’autogovern i de la democràcia. I que l’han transcendit. Quan la història passi
comptes, quan faci el seu balanç; quan mirem endarrera i contemplem aquests
anys, veurem que ell ha estat un dels escollits, un dels que podem comptar
gairebé amb els dits d’una sola mà. Disculpin-me si goso manllevar una
expressió de Paul Samuelson, el gran economista, que fent referència a un
debat sobre el futur del capitalisme entre Schumpeter i Sweezy, moderat per
Leontieff, que va tenir lloc a Harvard els anys quaranta del segle passat, deia
2
�referint-se a aquestes figures il·lustres: “quan els gegants encara trepitjaven la
terra”. Tal vegada és que em faig gran, però em temo que d’aquí pocs anys, no
massa, quan girem la vista enrere també direm: “quan la política estava
protagonitzada per gegants”, i Pasqual Maragall haurà estat un d’ells.
President de la Generalitat, alcalde de Barcelona, president del Partit dels
Socialistes de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. Personalitat complexa
i polièdrica, qualsevol cosa menys lineal i previsible, he dit. També
contradictòria, si es vol. Però ... malgrat això, malgrat això, res no resultaria
més equivocat que no veure fins a quin punt la trajectòria política de Pasqual
Maragall té una coherència fonamental. Malgrat això, seria un error majúscul
excusar-se en aquesta complexitat i manca de linealitat per no fer l’esforç de
veure que darrera de la superfície, la trajectòria política de Pasqual Maragall
està marcada per uns corrents de fons, que encaixen plenament i donen un
sentit, com el de pocs, al conjunt de la seva acció política. Corrents de fons
perfectament coherents sota una superfície de vegades imprevisible i agitada.
Avui la política catalana, i no cal que digui fins a quin punt l’espai socialista,
troba a faltar, i de quina manera, el buit que ha deixat la figura política de
Pasqual Maragall. Hi ha un espai polític orfe i hi ha una escena política
incompleta, les dues coses. Si hi ha un buit, és perquè abans algú l’ocupava,
en lideratge i en projecte polític. De manera que reflexionar sobre el llegat
polític de Pasqual Maragall és una tasca important, no només des del vessant,
sens dubte atractiu, de l’interès historiogràfic, sinó també, i sobretot, per la
configuració de l’espai polític del catalanisme, i més enllà de la pròpia
concepció de la política, en els temps que tenim al davant. Em permetran,
doncs, que, pensant en la Catalunya de demà, aprofiti aquesta laudatio, per
apuntar algunes idees sobre el llegat polític de Pasqual Maragall.
Si haguéssim de resumir en una línia el corrent de fons que ha presidit la
trajectòria política de Pasqual Maragall jo diria que ha estat el d’una vida al
servei de la llibertat i al servei de la seva pàtria, del seu país. I és a partir
d’aquesta idea bàsica que voldria fer unes breus reflexions entorn la seva
aportació al projecte del catalanisme polític, per suposat amb la qüestió eterna
de l’encaix de Catalunya amb Espanya en primer pla; entorn seu compromís
amb Europa i amb la ciutat de Barcelona; i finalment, entorn al seu
testimoniatge respecte a una certa concepció de la política i del lideratge.
Pasqual Maragall ha estat un home clau en l’evolució del catalanisme polític.
És l’amor al seu país el que el du a defensar i encarnar, com pocs, una
determinada concepció de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Si es vol, a
formular un projecte per a Espanya des de Catalunya: el del federalisme, o
3
�federalisme asimètric, que tracta de materialitzar l’Estatut. Un projecte que vol
fer compatible l’afirmació de l’autogovern i del reconeixement nacional de
Catalunya amb la implicació activa amb l’estat democràtic espanyol. Que
ofereix el model d’autogovern de Catalunya com a fórmula de transformació de
l’estat espanyol.
De fet, aquest compromís d’implicació amb Espanya està en l’origen mateix, en
l’esperit fundacional, del catalanisme polític, quan, al tombant del segle dinou al
segle vint, es planteja dos objectius ben clars: autogovern per a Catalunya i
transformació de l’estat espanyol.
Ell hi creia, molts hi crèiem. Pensàvem, i alguns continuem pensant, que aquest
era i és l’autèntic esperit de la Constitució. Però Espanya no creu en aquest
projecte. Avui el federalisme pot continuar sent un bon model per a un pacte
bilateral d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. Però crec que ha deixat de
ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O en tot cas, ha deixat
de ser-ho fins que els mateixos espanyols decideixin que volen un estat federal
i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de
nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte
mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de
Catalunya.
Pasqual Maragall significa, en aquest sentit, la culminació i l’esgotament del
que ha estat una de les constants del catalanisme polític: la voluntat
transformadora de l’estat espanyol. Ell ho va intentar, va encapçalar el projecte
per intentar-ho. Ho va fer com ho havien fet altres abans que ell, com estava
inscrit en el codi del catalanisme polític. Ho va portar fins el final, amb la
tossuderia que el caracteritza. I no ens en vam sortir. Espanya no vol ser
redimida per Catalunya. Amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la.
Alguns retreuen la manca d’encert de tot el procés estatutari. El vaig viure de
prop i no seré jo qui afirmi que no es van cometre errors i que de tornar-ho a fer
tot s’hauria de fer igual. Crec que no, que el procés està ple de marrades i que
moltes coses s’haurien de fer diferent. Començant per la pròpia concepció del
que és l’Estatut: el pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. I aquest
pacte l’han de fer els que poden governar a Catalunya, que s’han de posar
prèviament d’acord i anar junts, amb els que poden governar a Espanya. Això
no es va saber veure i d’aquí venen molts dels problemes.
Però són problemes d’itinerari, no de fons. El problema de fons és que el
procés estatutari ha posat de relleu fins a quin punt a Espanya encara perviu
una dificultat intrínseca per acceptar la diversitat, fins a quin punt la lògica de la
4
�imposició preval per damunt de la del pacte i la negociació. En realitat, fins a
quin punt, malgrat la Constitució i tots aquests anys de democràcia i estat de
les autonomies, la concepció imperant al conjunt de l’estat és la d’aquesta
Espanya de matriu castellana, profundament unitària i incapaç d’acceptar l’altre
tal com és. El problema de fons és que el procés estatutari ha posat de relleu
fins a quin punt una de les constants de la política espanyola és impedir una
Catalunya forta políticament i econòmicament. El problema de fons és que el
procés estatutari ens ha fet veure com n’és de fàcil, simplement amb una
espurna, encendre fogueres de sentiment anticatalà a la resta d’Espanya i fins
a quin punt algunes forces polítiques espanyoles estan disposades a jugar amb
aquest fet.
El procés estatutari ha estat el detonant que ens ha fet veure, amb pesar i
amargor, i també, cal reconèixer-ho, amb una certa perplexitat, aquesta realitat.
En tot cas, ha estat el catalitzador, el detonant, no el causant d’aquesta realitat.
Per molt que això hagi incomodat els que prefereixen viure posant el cap sota
l’ala, sense entendre que els problemes, per molt que tractem de sepultar-los,
sempre acaben fent acte de presència i que no hi ha res pitjor que ignorar una
màxima aparentment tan òbvia com és la de que la política es basa sempre en
la realitat. De manera que, malgrat tots els errors d’itinerari, valia la pena
intentar-ho, encara que només fos per saber tot això i per concloure que
Espanya ha decidit, ‘de facto’, dur a terme una autèntica revisió involutiva de
l’esperit del pacte constitucional.
Deia que, en intentar tirar endavant aquest projecte, Pasqual Maragall feia seva
la millor tradició del catalanisme polític. La que van cantar els poetes. Joan
Maragall en l’Oda a Espanya, l’any 1896, quan deia “Escolta, Espanya, la veu
d’un fill/ que et parla en llengua no castellana”; i Salvador Espriu, en La pell de
brau, l’any 1960, quan proclamava que “Diversos són els homes i diverses les
parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor”. Tots ells se senten fills
d’Espanya, encara expressen els patiments que es desprenen d’aquesta
complexa relació sentimental. Això s’ha acabat, ara potser hauríem de prendre
nota de les paraules de Joan Margarit, que tan influït es considera precisament
pels dos poetes als que m’acabo de referir, quan l’any 2009, en l’acte de
celebració de la diada, en la seva Meditació de Vil·la Joana deia: “Cal esborrar
tants mites amagats/ dessota la mirada impertorbable/ de les aus de rapinya
que vigilen encara./ Tota la vida les he hagut de veure,/ de pedra o de bronze
en els escuts enormes,/ presidint les façanes de l’Estat./ El cos posat de front,/
el cap de rigorós perfil./ Les ales, un capot damunt l’espatlla./ Un ull maligne, el
bec cruel a punt/ d’arrencar les entranyes. Dominar/ sense dormir. Quin aire
respiràveu,/ aus colossals amb urpes,/ per decidir el que en dèieu unitat de
destí?/ Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles./ Que la vostra mirada/ ja no
5
�és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire./ Però encara se sent aquella olor/ de
corral. De gallinassa./ Aquell himne. La Història d’Espanya”
Bé, ara ho sabem. No hi ha futur per a un projecte de Catalunya per a Espanya.
Com he dit, amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la. Naturalment,
tot això té conseqüències no precisament insignificants en alguns camps molt
importants. Les té pel que fa al projecte del catalanisme polític i les relacions
Catalunya-Espanya. Acabo de referir-m’hi. I també respecte a les relacions
entre el socialisme català i el socialisme espanyol, el que ens condueix al punt
crític de la necessitat ineludible d’un projecte progressista a Catalunya, que
aspiri a ser majoritari i que s’expressi amb total independència i autonomia
respecte de qualsevol força política espanyola. Crec que també en aquest punt,
com en el de les relacions Catalunya-Espanya, només revisant alguns dels
elements subsidiaris del seu projecte (com el de l’articulació amb el PSOE), el
socialisme català podrà ser fidel al seu designi fundacional.
He assenyalat que el servei a la llibertat i a la seva pàtria són les dues
constants del corrent de fons que inspira la vida política de Pasqual Maragall.
També és l’amor al seu país el que explica dos altres elements clau de la seva
trajectòria política com són Barcelona i Europa. Maragall no es pot entendre
sense Barcelona, i la Barcelona del darrer mig segle no es pot entendre sense
Maragall. Maragall és genèticament un espècimen barceloní. El seu nom estarà
associat per sempre a Barcelona. És més, la fabulosa transformació de la ciutat
durant la seva època, la fulgurant irrupció de Barcelona en l’escena mundial,
els Jocs Olímpics, l’èxit indiscutible, si es vol, de la seva etapa com a alcalde
de Barcelona, en contrast amb el sabor agredolç, amb regust de fracàs, de
derrota, de l’etapa com a president de la Generalitat, amb la mala premsa del
govern tripartit, i les turbulències de l’episodi estatutari, tot plegat, pot portar a
la idea d’una espècie d’escissió: el Pasqual Maragall barceloní mereix
matrícula; del dirigent polític català i nacional, és millor que, una mica
compassivament, no en parlem gaire.
Em nego a que la història faci seva aquesta versió dels fets. Abans ja he parlat
dels clarobscurs del procés estatutari. La revisió de tot plegat està tot just per
encetar. Però el que vull afirmar amb tota rotunditat és que Pasqual Maragall
ha estat sempre i en tot moment un dirigent polític de país, un dirigent nacional.
I que només amb aquesta perspectiva pot ser valorada i apreciada en tota la
seva dimensió la seva etapa d’alcalde de Barcelona. És a dir, en la perspectiva
del dirigent polític que, com alcalde de Barcelona, tenia també un projecte per
Catalunya, i era perquè tenia aquest projecte, i només perquè el tenia, que va
poder jugar el paper que va jugar com alcalde de Barcelona.
6
�Com alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall mira sempre més enllà. Assumeix
amb això, també amb això, la millor tradició del catalanisme polític, que sempre
ha sabut fins a quin punt Barcelona és el bastió i el vaixell insígnia del país. Ni
Barcelona seria el que és si la història no l’hagués feta capital d’una nació, ni
Catalunya seria la nació que és sense la ciutat de Barcelona. Sense el
magnetisme i capacitat d’irradiació que sempre ha tingut la gran ciutat burgesa,
motor econòmic i pol cultural de primeríssim nivell.
És més, en bona part, la dificultat d’articulació de Catalunya amb Espanya
s’explica, sense cap mena de dubte, pel fenomen barceloní. I la rivalitat
fonamental, la que explica l’actitud de permanent hostilitat de l’estat espanyol
envers Catalunya, és la rivalitat Barcelona-Madrid, i la dificultat espanyola per
acceptar aquesta realitat de fet que és la de la bicapitalitat entre Barcelona i
Madrid en tants i tants aspectes, per no parlar dels camps en els que el que hi
ha és simplement la capitalitat de Barcelona.
És per això que treballant com ho va fer per la Barcelona en què somiava,
Pasqual Maragall feia a la vegada el millor servei que podia fer a la causa de
Catalunya i del catalanisme. Naturalment, un projecte de Barcelona i de
Catalunya d’unes característiques determinades: una Barcelona cosmopolita,
diversa, que no té por d’obrir-se al món, que perquè se sent segura de les
seves arrels, no tem navegar en mar obert. En una Catalunya que vola alt i
mira més enllà, i que no té res a veure amb aquesta Catalunya resclosida,
asfixiant i autoreferencial, aquesta Catalunya de vol gallinaci, en la que tan
sovint se situa el nostre debat polític.
És clar que, des de Barcelona, Maragall va tenir un projecte per Catalunya i va
ser capaç de donar una dimensió nacional a la seva executòria. Va treballar
com el que més pel país i en fer-ho va ajudar a demostrar fins a quin punt n’és
de falsa i de perniciosa la contradicció que alguns, en els dos extrems, han
volgut crear entre Barcelona i Catalunya. En un dels extrems, el d’alguns
nacionalistes catalans (o això pretenen ser) que sembla que per defensar
Catalunya hagin de bescantar Barcelona, i que veien, i no sé si veuen encara,
un perill per Catalunya en tot allò que signifiqui exaltar Barcelona. Són aquests
que han arribat a donar a entendre que potenciar Barcelona és propi d’una visió
hanseàtica del país! I en l’altre extrem, en l’actitud d’alguns antinacionalistes
catalans (és a dir, nacionalistes espanyols) que sembla que només poden
parlar bé de Barcelona i dir-ne meravelles si això els serveix per bescantar
Catalunya (un d’ells ha arribat a dir recentment que mentre que Barcelona era
una realitat, Catalunya era una ideologia!).
7
�És l’amor al país i la dimensió nacional el que explica la seva trajectòria com a
alcalde de Barcelona. Com és el que explica també el seu compromís amb la
causa europea. És un compromís permanent, tossut, perseverant. De primera
hora. Que està present com una constant en tota la seva trajectòria política.
Com alcalde de Barcelona, quan arriba a presidir, en condició de tal, el Comitè
de les Ciutats i les Regions de la Unió Europea. I per suposat com a President
de la Generalitat, on fa un dels eixos de la seva acció política exterior l’impuls
decidit de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquesta euroregió que comprèn els
territoris d’Aragó, les Illes, el País Valencià i Catalunya, al sud dels Pirineus, i
les regions del Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pirineus al nord.
Ell era conscient de fins a quin punt per estar presents al món cal una massa
crítica imprescindible, que no és la dels set milions i mig d’habitants del
principat. I de fins a quin punt entre els territoris d’aquesta euroregió hi ha
vincles molt forts, complementarietats, unes arrels i una història fortament
entrellaçada, i a la vegada uns objectius estratègics compartits. I era conscient
que encara que fos avançant pas a pas, com només es poden fer les coses
moltes vegades, calia convertir aquesta realitat de fet en una realitat
institucional cada cop més vertebrada. No hi ha cap lloc millor que aquest on
avui em trobo, des de Prada, per proclamar que aquest era i és un gran
projecte, i que com en tantes altres coses el temps donarà la raó a l’instint
estratègic de Pasqual Maragall.
El compromís amb la causa europea no s’esgota, però, amb la preocupació pel
lloc que li pertoca a Catalunya, a la nostra llengua i la nostra cultura dins de
l’entramat institucional europeu. És un compromís que va més enllà, que ho és
amb el que suposa el moll de l’os de l’europeisme: la integració política
europea. També en aquest punt, Pasqual Maragall entronca amb una constant
del catalanisme que ens diu que catalanisme i europeisme han anat sempre de
la mà. El catalanisme és genuïnament europeista, per adhesió i comunió amb
els valors i la idea d’Europa, perquè sap que tot el que sigui transferir poder
polític de Madrid a Brussel·les ens apropa a la realització de les nostres
aspiracions nacionals i a resoldre el problema històric de l’encaix de Catalunya
a l’estat espanyol, i a superar la dificultat que ha significat aquest estat per a la
consecució de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tan clar i indiscutible és
aquest compromís de Pasqual Maragall que en el moment de deixar l’activitat
política de primer pla va voler posar el seu capital polític al servei explícit
d’aquesta causa amb la creació de la Fundació Catalunya Europa.
Voldria acabar aquestes paraules amb un reconeixement al paper de Pasqual
Maragall com a líder polític. Abans m’he referit a que l’amor a la llibertat i al seu
país són dues constants de la trajectòria política de Pasqual Maragall. La
8
�llibertat és el valor suprem. I Pasqual Maragall ha estat, per damunt de
qualsevol altra cosa, un dirigent polític que ha estimat la llibertat i ha actuat
lliurement. Perquè només així es fa un servei al projecte polític que es vol
defensar. Només els dirigents polítics que pensen pel seu compte i que no
tenen por a dir el que pensen, són capaços de merèixer la confiança dels
ciutadans. Només els que estan convençuts del que diuen i defensen són
capaços de convèncer els altres d’allò que proclamen.
Dignitat i coratge per actuar amb llibertat i per establir aquest fil invisible que es
diu confiança entre el dirigent polític i una majoria de la societat. Aquest
lideratge que fa que una majoria social sigui capaç de seguir el dirigent quan
aquest li proposa els més grans desafiaments, els reptes més difícils. Aquest
és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall. També el buit, tan difícil
d’emplenar, en l’escena política del nostre país.
Pasqual Maragall és i serà sempre un líder polític respectat i admirat. Aquest és
un privilegi que podrà compartir, tal vegada, amb alguns altres, no masses, dels
dirigents d’aquest darrer capítol de la nostra història. Ell podrà afegir a aquests
títols, però, un altre de molt especial, i del qual se’n pot sentir molt orgullós: el
de saber-se el fill més estimat de Catalunya.
Moltes gràcies.
Antoni Castells
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Laudatio d'Antoni Castells sobre Pasqual Maragall al Premi Canigó 2012 de la Universitat Catalana d'Estiu.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castells, Antoni
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Universitat Catalana d'Estiu
Acció política
Catalanisme
Barcelona
Description
An account of the resource
Laudatio llegida per Antoni Castells en l'acte d'atorgament del premi a Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-08-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf
7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a
PDF Text
Text
El canvi per Catalunya
Intervenció de Pasqual Maragall
Acte al CCCB
Dimarts, 2 de setembre de 2003
19:30 h
�I PREÀMBUL
Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria:
L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més
gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar:
la transformació de la ciutat en un període curt però intens de
temps.
Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer
allò que ens proposem.
L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí
que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig
apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país.
Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una
crosta de normalitat i de convivència pacífica.
Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar
més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que
vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,...
Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal
com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans
d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots
els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com
això: ser de debó un sol poble.
Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la
mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el
tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre.
El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual
govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les
madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió.
Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de
Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van
permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que
hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas
en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”,
pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell.
Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient.
Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu
conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast.
A tocar de dits.
I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en
conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar.
El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més.
Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà.
La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I
quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic.
2
�I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens
inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel
camí que la majoria volia emprendre.
El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven
poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit.
Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de
vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables.
Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat
que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans.
El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com
simplement realitzador d’evidències.
Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble
que ho està esperant (“amb candeletes”).
Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per
verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat
propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats
dels altres i la potència dels seus mitjans.
3
�En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que
queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit
nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una
cosa i una altra.
Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de
sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi
pornogràfic, sobre els altres candidats.
Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa
noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny
personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la
continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur.
Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els
ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem
pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar.
Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de
l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI.
rebre
Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del
pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el
catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat
pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el
pujolisme de nou pel catalanisme.
El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una
alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les
formes de govern que hem tingut fins ara.
Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un
excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades.
suposat
Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes
les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida
si m’ho permeteu— del millor catalanisme.
Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva
ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde,
com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un
atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans
d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors.
4
�Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat
i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per
aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol
– em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben
complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per
l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la
manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara
en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació
ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El
coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la
meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o
una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament
assegurada.
Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita
protesta personal davant els creadors d’opinió.
Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal
que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari
d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és
enorme i costarà de refer.
Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies
responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els
socialistes catalans com els seus adversaris principals.
Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres
mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de
l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la
seva plena realització.
Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després
que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern
a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en
realitat un projecte d’educació.
Ja era hora, no?
No cal demanar excuses a ningú.
No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot
per a dir obvietats!
A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula
federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal.
Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies
per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva
infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes
catalans.
Home no!
Amb tanta modèstia no anirem enlloc.
I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol
important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i
tot.
Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques
del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a
acomplir.
5
�Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho.
I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena
consciència del que representa.
Obriu els ulls! Anem a totes!
Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem
l’Espanya plural en la que creiem.
6
�II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR
Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a
Catalunya, el canvi que proposo.
Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut
que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les
catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves.
Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les
ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat.
En les properes setmanes, explicaré què vull canviar.
-
Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que
Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys.
-
Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de
la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a
tot el país.
-
Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que
Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol.
-
Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió
de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb
tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per
Aznar.
-
Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats
o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres.
Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de
salut.
-
Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un
conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en
bona mesura ens juguem el futur.
-
Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt
especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme.
*
No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica
en tots aquests camps.
La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi.
La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares
dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de
Catalunya i del seu govern. No.
7
�El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de
no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns
hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a
un projecte esgotat.
Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en
una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai
vista.
En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten
l’autogovern. Sí.
Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les
infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la
veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el
paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals
malmesos del país.
Volem millorar l’autogovern, sí.
Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres
partits? No. Rotundament no.
Parlem de la millora l’autogovern...
Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada.
I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment
de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar
guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya.
Volem reformar l’Estatut: perquè?
El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i
la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.
A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de
l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat.
Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de
l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària,
però no suficient.
No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en
un símbol o en l’únic camp de batalla electoral.
Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat
esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions
dels catalans.
8
�Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant
aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980.
També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns
anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del
franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat
emocional, de transcendentalisme.
Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra
civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un
munt.
Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per
l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que
idolatrava una puresa suposadament perduda.
Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts.
Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha
quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que
tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves
incorporacions. Un temple amb les portes tancades.
La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa
amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a
recordar, a accentuar el mals que vénen de fora.
La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada
vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània
dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que
caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i
protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris.
Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en
àgora.
El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a
Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del
seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors
moments
-
un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en
el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic.
-
Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment
per la qualitat i la transparència de les seves institucions.
-
Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació
públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans
devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la
CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del
govern de la Generalitat al Parlament.
-
un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar
alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de
futur compartit
-
un país amb unes ciutats que han esdevingut model de
referència internacional.
9
�-
Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani.
La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta.
M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè
comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del
que ningú mai no va poder imaginar en el passat.
M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que
poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren.
Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem
de desterrar d’una vegada els tòpics defensius.
Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a
país. I la té.
Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que
s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers
anys.
III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR
Ara us haig de parlar de la vida de cada dia.
Estem menys segurs.
En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig
del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la
malaltia,
En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes
potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades
per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena
autonomia personal.
I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el
que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del
medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra
el terror.
Hi han solucions contra aquestes inseguretats.
No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les,
especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres.
I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en
seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és
el canvi.
Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el
camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses.
10
�1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida,
atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica
voldrà dir un futur més segur.
2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable
econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia
vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys
voldrà dir un futur més segur.
3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat
laboral. Dues garanties per a un futur més segur.
4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació
voldrà dir un futur més segur.
5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de
Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en
el futur.
6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en
companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la
pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més
segur.
7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol
manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així
mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades
per una amenaça absolutament injustificable.
8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats
d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació
de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i
més segur.
També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en
el futur en el camp de l’educació i la cultura.
-
Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del
Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació
estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als
nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat.
-
Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat,
integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra
les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es
poden derivar d’aquesta incertesa.
-
Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i
lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la
pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de
l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant
com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya.
-
La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant,
transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem
construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa,
i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La
farà segura, li obrirà els camins del futur.
-
Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc
sentits.
11
�*
Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia.
La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que
plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés.
Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després
d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una
guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar.
Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha
millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un
augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per
un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el
barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc.
Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges
dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions.
Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble
que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols
les enquestes més refinades l’endevinen.
És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular
discreta que es verifica la química del consens o del rebuig.
I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em
refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada.
12
�IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS
CATALANS
Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins,
republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les
seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América.
Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves
antifranquistes i al diàleg franc.
El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte
i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va
acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que
empobrien la pàtria comuna.
Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita,
escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que
conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la
fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el
president de Portugal.
(...)
El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest
passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament,
econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben
posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i
històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa.
*
Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal:
Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el
futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es
produeixi periòdicament.
Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb
tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres.
Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi
compto.
Compto amb tots vosaltres.
Moltes gràcies.
13
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El canvi per Catalunya
Subject
The topic of the resource
Campanyes
Canvi
Catalunya
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Model social
Territoris
Acció política
Ciutadania
Catalanisme
Estatut
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
CCCB
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf
1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778
PDF Text
Text
Pallach, el catalanisme progressista
Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002)
Pallach, el catalanisme progressista
Pasqual Maragall
APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els
primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un
ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach
havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de
l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les
comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de
Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i
companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven.
Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres
les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita,
eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i
intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a
Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia.
Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió
Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir
la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC,
gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres
teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que
nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem.
A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys
60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes
intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan
el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili
a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància
psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del
president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys
més a néixer.
La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt
ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva
que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de
Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte
Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular
majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa
significació.
La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la
memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé
ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del
carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución
Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra
regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa
d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del
nostre itinerari col·lectiu.
Pasqual Maragall. President del PSC
14/1/2002
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pallach, el catalanisme progressista
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1369
Subject
The topic of the resource
Pallach, Josep, 1920-1977
Catalanisme
Front Obrer de Catalunya (FOC)
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partit Socialista Unificat de Catalunya
Acció política
Socialdemocràcia
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-12-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1609/0000000770.pdf
911183b6e84813e84c359241e0da0997
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Vamos a hacer realidad el viejo sueño del catalanismo
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Antich, José
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Acció política
Territoris
Parlament de Catalunya
Nació
Constitució
Eleccions
Catalanisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1546/0000001580.pdf
df6637fafd8709d0c1bec947696f6ecc
PDF Text
Text
Entrevista a Pasqual Maragall
Joan Tàpia / Periodista
En el recent discurs de moció de censura, vostè va afirmar que es
considerava partidari d’una intervenció sense complexos del catalanisme a
Espanya. De fet, existeix una llarga tradició catalanista intervencionista comuna
a Cambó, durant la monarquia d’Alfons XIII, i a l’ERC de Macià i Companys
durant la II República. En aquest sentit la posició de Pujol –no participar en els
governs de Madrid i negociar després amb el Govern espanyol contrapartides a
canvi de suport parlamentari– implica una certa ruptura amb l’actitud històrica
dels catalanismes majoritaris ja fossin de la Lliga o d’Esquerra.
El que vostè diu és cert, però també és veritat que a l’intervencionisme de
Cambó a Espanya el va seguir la dictadura de Primo de Rivera i, després del d’ERC, la
guerra civil. I després quaranta anys de dictadura de Franco que van ser terriblement
negatius per a Catalunya. Per això l’escepticisme de Pujol, i de la majoria de CDC,
respecte a la participació en el Govern de Madrid, podia tenir una certa justificació fa
uns anys. Però ara, després que la democràcia espanyola porti més de vint anys de
funcionament, i en l’etapa més llarga de l’autonomia de Catalunya de la història
moderna, aquest escepticisme em sembla un dret que ja ha caducat.
A més, el discurs de Pujol que equipara o no distingeix entre l’Espanya federal i
confiada en les autonomies, que promou el PSOE, i l’Espanya del PP em sembla un
discurs equivocat i ple de trampes.
CDC, però, també pot argumentar que si l’intervencionisme del període
republicà va portar a la guerra civil, el del PSC en els governs de González va
deixar moltes plomes com ara, per exemple, el suport a la LOAPA i l’anul·lació
d’aquesta llei per part del Tribunal Constitucional.
És cert. Però és que després del cop d’Estat del 81 vam viure una situació molt
complexa que no va acabar fins que Narcís Serra, com a ministre de Defensa, va
aconseguir quelcom sense precedents en la història espanyola i que crec que també és
un gran triomf del catalanisme: la neutralització política de l’Exèrcit. Negar-li aquesta
fita al catalanisme del PSC és una prova més de la mirada de curta volada i d’una certa
misèria política del nacionalisme conservador.
Fixem-nos també cap a on ens ha portat el nacionalisme de Pujol que no vol
implicar-se en la governació de l’Estat: a una situació kafkiana en què la pervivència
del govern nacionalista català depèn cada dia dels vots d’un partit nacionalista
espanyol. D’altra banda, que l’intervencionisme «ingenu» del PSC no aconsegueixi la
totalitat dels seus objectius té disculpes. Però que els nacionalistes que es qualifiquen
de realistes i desconfiats respecte a Madrid –els que diuen que estan blindats perquè
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
tenen els seus centres de decisió a Catalunya– acabin depenent d’un partit nacionalista
espanyol em sembla molt més greu.
Alguns observadors assenyalen que fins fa pocs anys Catalunya podia
perdre les batalles polítiques però tenia un consol: era indiscutiblement la
societat més europea d’Espanya. Avui les coses són diferents perquè la
democràcia ha transformat Espanya i hi ha regions o CC. AA., com ara Madrid,
que ja són tant o més europees que Catalunya. Així, a la frustració sobre
l’autonomia se li uneix el fet que Catalunya ja no és l’avançada europea a la
península.
Que la democràcia espanyola hagi generat progrés econòmic i que, com a
conseqüència, altres regions i CC. AA. s’hagin europeïtzat no és una mala cosa, tot el
contrari. La idea de Catalunya com a illa europea dins d’una Espanya endarrerida no
em sembla gens atractiva sinó molt perillosa. L’europeïtzació d’Espanya, el sorgiment
d’una Espanya dotada d’un sistema polític similar al d’Europa i amb molts menys
atavismes, és molt encoratjadora. D’altra banda potser hauríem de matisar més. Per
exemple, respecte a Madrid potser seria més correcte dir que s’ha «americanitzat» més
ràpidament que Catalunya.
Alguns catalanistes es fixen en que Catalunya no ha aconseguit lliurar-se
de la dependència de la política espanyola. Vostès depenen del PSOE, i CDC ha
acabat presonera del PP d’Aznar. No sembla un panorama suggestiu.
Voldria fer una distinció que em sembla irrefutable. La política de CDC ha portat
a que el govern de Catalunya, el seu govern, depengui d’un partit nacionalista
espanyol, que és també el que conforma el govern de Madrid. Nosaltres no dependrem
mai d’un partit espanyol per governar Catalunya. El que sí és cert és que estem
condicionats per la nostra capacitat per influir i «contaminar» el progressisme liberal, i
el socialisme de més enllà de l’Ebre, amb les nostres concepcions polítiques que
sempre han estat de més confiança en la societat i de menys fe en l’Estat: una idea
més llibertària o liberal del socialismo que va indissolublement unida a l’autogovern.
És una situació molt diferent del que passa amb el nacionalisme identitari, que
per definició no pot «contaminar» o «fecundar» un altre nacionalisme identitari de signe
oposat.
Però vostè ha d’admetre que hi ha desconfiança en el moviment
catalanista sobre l’actitud del PSOE respecte a l’autonomia de les nacionalitats
històriques. Alguns articulistes sostenen que per vèncer aquesta desconfiança
seria necessari que el PSOE es comprometés a recolzar la reforma de l’Estatut de
Catalunya que sortís de la majoria qualificada, tres cinquenes parts, que es
necessita al Parlament i que hauria de comptar, per tant, amb el suport del PSC.
Que algú es comprometi a ulls clucs a recolzar el que acordi el Parlament és
quelcom que lògicament no és fàcil. Ara es tracta que els petits problemes, o els
problemes de protagonisme en el comandament, no ens impedeixin avançar cap a la
concepció més comuna possible de l’Espanya plural, que és la que el PP no accepta.
2
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
El PSC està completament compromès en aconseguir que el PSOE sostingui la
reforma de l’Estatut que sorgeixi d’un compromís o pacte de les diverses forces
polítiques catalanes. Però aconseguir aquest recolzament a la reforma de l’Estatut
exigeix no demanar actes de fe, sinó confiar en la nostra capacitat –la del PSC i la dels
partits democràtics catalans– de convèncer. Avançar en l’autonomia exigeix convèncer.
No hi ha cap altra via perquè nosaltres –els catalans– no podem, ni volem, imposar. I
ningú no ha d’imposar. La raó de l’èxit de la Constitució del 78 és que va ser fruit d’un
pacte molt ampli que anava des d’antics franquistes, el centre i la dreta democràtics,
els socialistes i els comunistes fins a una part molt important del nacionalisme (CDC la
va votar i el PNV va estar-ne a punt).
I la clau és que la Constitució del 78 parla clarament d’autonomia de les
regions, però també de les nacionalitats històriques. El que succeeix és que no defineix
les nacionalitats històriques ni les regions, perquè en aquell moment no existien,
estaven per crear.
Però vostè també defensa la conveniència de la reforma de la Constitució.
No comparteixo la idea que les constitucions no s’han de reformar. Cal adaptarles quan és convenient i les constitucions més perdurables, com ara la dels Estats
Units d’Amèrica, s’han reformat en moltes ocasions. La Constitució espanyola ja té més
de vint anys i és obvi que cal reformar-la en diversos punts.
El primer és indiscutiblement el Senat, que ha de convertir-se en una autèntica cambra
territorial o de les nacionalitats, amb presència dels presidents de les CC. AA. El segon
punt seria ordenar i garantir la presència de les CC. AA. en el marc de la Unió Europea,
especialment en aquells temes sobre els que tenen competències exclusives. I per
últim es tractaria de permetre la configuració de l’autogovern de Catalunya d’acord amb
les seves tradicions històriques, que no són la de quatre divisions provincials. Hem
d’anar cap a una configuració de Catalunya en set demarcacions o vegueries.
La reforma constitucional ha de superar l’ambigüitat del text del 78. I per a mi
està clar que hi ha una Espanya confiada, oberta, que mira cap endavant i que vol
avançar tant en el camp de l’autonomia de les nacionalitats i regions com en el de la
redistribució de la riquesa, que crec que encarna el socialisme de Rodríguez Zapatero.
Però hi ha una altra Espanya, bàsicament la d’Aznar –i no simplificaria posant al mateix
sac a tot el PP–, que és profundament desconfiada, conservadora i al·lèrgica a les
innovacions. La meva sorpresa és que una gran part del catalanisme, el conservador
de Pujol però també el de gent més progressista com ara Campuzano, s’està quedant
ja no compromesa amb Aznar, sinó presonera de la seva concepció reaccionària de la
democràcia.
Però el PSOE li ha fet rectificar, a vostè i al PSC, bona part dels seus
plantejaments.
Que vostè formuli així la pregunta indica la capacitat de control mediàtic del
«pujolisme». Miri, els aliats del PP del senyor Pujol afirmen contínuament que no s’ha
de reformar la Constitució. Pitjor encara: la utilitzen com una maça contra les
reivindicacions nacionalistes, especialment a Euzkadi. En aquest context, el PSOE de
Zapatero –per la convicció de molts, però també per la capacitat de convenciment del
3
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
PSC i dels mallorquins d’Antich o els aragonesos d’Iglesias– arriba a la conclusió que
cal caminar cap a una Espanya federal i que cal canviar el títol III de la Constitució que
fa referència al Senat, cosa que pot tenir grans conseqüències. Lectura dels mitjans
afins a Convergència d’aquest prometedor procés: el PSOE rebaixa les pretensions de
Maragall. Home, jo li reconeixeré que la meva ambició i la del PSC no queda del tot
acomplida, però que els escolanets del PP com ara Artur Mas, que cada dia ha de
pidolar els seus vots abans d’anar al Parlament, menyspreïn la reforma constitucional
que promou el PSOE em sembla grotesc. Ens trobem davant d’un nacionalisme que a
estones es defineix radical, i que prefereix el martell dels heretges d’Aznar a la reforma
constitucional de Zapatero. No em sorprèn que molts militants de CDC estiguin
confusos.
Però vostè ha d’admetre que els socialistes bascos tampoc es
desmarquen massa de les concepcions del PP. I el PSOE ha firmat un pacte
antiterrorista amb el PP que a la pràctica ha exclòs els nacionalistes i fins i tot IU.
És cert, però és que a Euzkadi passa una cosa molt greu. Hi ha un grup
terrorista que no respecta els drets humans fonamentals, entre ells el dret a la vida,
que es dedica a assassinar regidors i polítics tant del PP com del PSOE. I el risc
d’assassinat per conviccions polítiques crea unes lògiques solidaritats. El pacte
antiterrorista és fruit d’aquesta trista realitat, però al text del pacte s’hi diu explícitament
que totes les opcions són possibles a partir de la Constitució i de la via prevista per
modificar-la. És important que el PP hagi firmat aquest punt.
Però les tesis dels socialistes bascos menys entusiastes de l’aliança amb el PP
i més proclius a l’enteniment amb el PNV, com ara Odón Elorza, són molt minoritàries.
Al socialisme basc hi ha diferents percepcions de la realitat, i respecto molt les
posicions de l’alcalde de Donostia. Crec que hi ha una realitat humana que és prèvia a
l’anàlisi política: els regidors del PP i del PSOE que corren el risc de ser assassinats no
han sentit la suficient solidaritat dels alcaldes i regidors del PNV. Tant els hi costava als
electes del PNV acompanyar i protegir els electes dels altres partits polítics als que
ETA nega els drets fonamentals?
Crec que el PNV no ha estat suficientment solidari o generós i que això té
conseqüències negatives. Però la majoria de socialistes bascos –no només Odón
Elorza– està treballant per superar aquesta situació de bloqueig. Els nacionalistes
bascos, encara que superin el 50% dels vots, no poden excloure d’Euskadi l’altre
meitat dels bascos. S’ha demostrat pueril intentar avançar en la solució del problema
basc amb l’exclusió del principal partit del nacionalisme democràtic.
La llei electoral
Al discurs de la moció de censura vostè parla, entre d’altres lleis a reformar,
d’una llei electoral catalana. Sorprèn que, tanmateix, vint-i-dos anys després de
l’aprovació de l’Estatut les eleccions segueixin regint-se a Catalunya per una de les
seves disposicions addicionals. Fins i tot sorprèn que els partits de l’oposició no hagin
plantejat aquest tema amb més energia i que fins i tot vostè mateix només l’hagi citat
de passada en el discurs de la moció de censura.
4
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
Que vint-i-dos anys després el govern de la Generalitat no hagi enviat al
Parlament un projecte de llei electoral catalana, que fins i tot Unió ha reclamat en
diverses ocasions, indica el seu escàs interès per acomplir amb l’Estatut de Catalunya
quan el que aquest indica perjudica els seus interessos a curt termini. La disposició que
regeix el sistema electoral català no és una disposició addicional, com diu vostè, sinó
una disposició transitòria que només estava legitimada per les eleccions del 80 i que
era una condició d’UCD per aprovar l’Estatut. El que passa és que a CiU li ha
interessat aquest sistema que converteix el vot d’algunes zones interiors en vots més
valuosos que el dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Podria concretar quina llei electoral proposaran els socialistes i si aquesta
contempla la circumscripció uninominal –cada ciutadà té un diputat elegit
directament en el seu districte i no per llista– que d’una forma o una altra està
vigent en les grans democràcies europees: Gran Bretanya, França, Alemanya i
últimament fins i tot Itàlia?
L’Estatut diu que la llei electoral serà proporcional i respectarà els territoris. La
Constitució del 78 també fixa el criteri de proporcionalitat per evitar el que succeeix
amb el sistema anglès. En aquest model, essent la primera minoria (fins i tot amb
menys del 50% dels vots) en el 80% de les circumscripcions i amb un percentatge
electoral de posem un 44%, s’obtindria el 80% dels diputats. És un sistema que té
avantatges –no oblidem que el parlamentarisme anglès és un dels bressols de la
democràcia– perquè fomenta el vincle dels ciutadans amb els seus representants i
perquè permet la formació de majories parlamentàries que donen estabilitat
governamental. Però és un sistema injust; tot i que la proporcionalitat espanyola
corregida, i el mínim provincial de dos diputats, també té inconvenients des del punt de
vista de la justícia. Al meu entendre el millor sistema per a Catalunya seria el model
alemany, que permet respectar la proporcionalitat amb la combinació de l’elecció per
llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i l’elecció per
circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els
districtes estiguin representats. D’aquesta manera s’aconsegueix al mateix temps
acomplir amb l’exigència que tots els vots tinguin el mateix valor i amb l’elecció directa
del diputat per part de l’elector. Estic segur que la introducció d’aquest sistema a
Catalunya dinamitzaria la vida política i s’estendria ràpidament a altres parts
d’Espanya. També fomentaria la democràcia participativa, ja que l’actual sistema de
llistes tancades atorga un pes excessiu a les cúpules dels partits en la selecció del
personal polític.
Polítiques socials
Una de les majors sorpreses del seu discurs de la moció de censura –i una de
les mesures que més repercussió va tenir a la premsa– va ser la seva proposta
d’atorgar a les famílies una subvenció de 8.000 pessetes per fill i mes durant divuit
anys, que es podria capitalitzar en els tres primers anys transformant-se llavors en una
subvenció de 40.000 mensuals. El Conseller en Cap, Artur Mas, li va contestar donantli la benvinguda a les polítiques d’ajuda a la família que CiU defensa des de fa anys.
5
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
La política que proposem no prové de la ideologia de suport a la família
tradicional a que es refereix Artur Mas. Les coses han canviat. La prova és que Pujol
porta vint anys al govern i ha fet molts discursos sobre la família i la natalitat, però no
ha adoptat cap mesura que faciliti que les parelles joves puguin tenir fills sense que la
dona hagi de deixar de treballar o s’hagi d’enfrontar a fortes dificultats. Els resultats són
a la vista.
Però Pujol ha insistit en la necessitat que els catalans tinguin més fills en
multitud d’ocasions i fins i tot ha atacat les esquerres pel poc interès mostrat per
aquest tema.
No es tracta de fer discursos moralistes sinó de proposar mesures. I nosaltres
constatem que les parelles joves necessiten avui dos salaris (o com a mínim un i mig)
per fer front a les seves despeses i mantenir un nivell de vida digne. Per això la major
part de parelles joves catalanes ha optat pel treball de la dona fins al punt que la tasa
d’activitat femenina en la franja dels vint-i-cinc als quaranta-cinc anys és similar a
l’europea. El que succeeix és que per a moltes dones és molt difícil o impossible
treballar i tenir fills. I així les parelles joves han retardat l’arribada dels fills i la tasa de
natalitat catalana –fins i tot més que l’espanyola– és la més baixa d’Europa. L’única
solució és desenvolupar una política d’ajuda a la família real –no la família d’Aznar i
Pujol, en la que els avis tenen cura dels nens i les dones, de la casa i dels avis– que
faci compatible el treball de la dona amb tenir fills. I que permeti als jubilats, que cada
vegada viuen més anys i tenen altres interessos, no quedar-se limitats a la cura dels
seus néts. Per això és necessari premiar la natalitat, incrementar el nombre d’escoles
bressol... En resum, invertir en les parelles i les famílies enlloc d’intentar culpabilitzarles amb discursos moralistes.
Perquè si no s’arregla aquest tema Catalunya necessitarà un nombre
d’immigrants superior a la seva capacitat d’acollida, el que crearia problemes de tota
mena.
Però vivim en societats en les que inevitablement augmentarà la
immigració. Hi ha països sencers que veuen a la televisió com es viu a Europa i
creuen l’Estret. El fenomen és imparable i és una conseqüència més de la
globalització econòmica.
En part sí. L’oferta d’immigrants que volen venir a Catalunya augmentarà. Però
la demanda d’immigrants per part de Catalunya, que és inevitable i fins i tot convenient,
no ha de ser tan gran que no permeti l’acollida ordenada dels immigrants que
necessitem, que han de tenir tots els drets però han de venir de forma legal i pactada.
Vull dir-ho de manera clara. La immigració és necessària, però sense control de fluxos i
sense papers legals provocarà greus problemes de convivència i de seguretat.
Però el que vostè diu té una certa semblança amb el que el PP ha pretès
amb la nova llei d’estrangeria.
Tot el contrari. El PP fa un discurs molt dur sobre els immigrants que és una
negació de la realitat. Aquest discurs pot satisfer les mentalitats conservadores, però
6
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
després no es pot aplicar perquè l’Estat espanyol està demostrant que no té capacitat
policial de control de l’Estret, ni capacitat administrativa per retornar els il·legals. La
conseqüència és la creació d’una franja de població immigrant a la que no es vol
legalitzar, però que no es pot expulsar, a la que es condemna a treballar a l’economia
submergida (cosa que afavoreix els sectors empresarials més retrògrads), o a malviure
recorrent a la petita delinqüència. Aquesta és la font (a judici de molts ciutadans, que
simplifiquen les coses) d’una lamentablement creixent inseguretat ciutadana que a
Catalunya és encara més greu, perquè el canvi de model policial (substitució de la
Policia Nacional pels Mossos) fa que, almenys a curt termini, estiguin disminuint els
efectius policials. En resum, la política d’immigració del PP, que CiU recolza de bon o
mal grat, és una política de discurs hiperconservador i de pràctica superpermisiva que,
en conviure amb un esforç inversor nul per acollir els immigrants i amb una falta
d’efectius policials, pot crear problemes de tot tipus, per exemple la inseguretat
ciutadana i la degradació de determinats barris, que tenen causes diferents, com ara la
incapacitat governativa per garantir el que per a mi és una obsessió: barris tranquils i
escoles dignes.
I quina és l’alternativa?
Tot el contrari del que es fa. En primer lloc, una llei més oberta i menys hipòcrita
que es basi en l’exigència del control de fluxos i de la immigració legal. Després una
forta inversió pública en escoles, carrers i policies per evitar la degradació dels barris
de la vella immigració (la de les onades d’altres punts d’Espanya), que no poden
convertir-se en guetos dels quals hagin de «fugir» els fills dels immigrants de fa
quaranta o cinquanta anys. Refusar formalment la immigració, admetre-la a la pràctica i
no intervenir l’imprescindible en els barris de les nostres ciutats per acollir els
immigrants de forma ordenada –sense que es converteixin en guetos– és d’un cinisme
absolut.
O sigui, que vostè considera que acollir la immigració exigeix augmentar
la despesa pública.
És una exigència ineludible. Als barris que es degraden es creen les condicions
que permeten l’entrada desordenada d’immigrants. Això pot provocar que antics veïns
residents marxin, el que pot degradar encara més el barri. Al final les condicions
s’apropen més a les d’un gueto i els preus dels habitatges es desplomen, el que
significa un desastre pel barri. El fenomen s’ha donat en part a Can Anglada, de
Terrassa, i als Pisos d’en Garcia, de Manlleu, un barri que era l’orgull de la població i
on ara els pisos han caigut a dos milions de pessetes, però amb transaccions per
menys de la meitat. Quan al 79 vam arribar al poder municipal de Barcelona pensàvem
que el descens del preu dels pisos en algun barri podia ajudar a resoldre els greus
problemes de l’habitatge, que segueix essent car i de difícil accés pels joves. Ara
sabem que estàvem molt equivocats. Quan els preus de l’habitatge es desplomen en
els barris difícils és que la gent fuig i el barri ha emprès el camí, de difícil marxa enrera,
cap a la degradació.
7
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
I per què creu vostè que el PP fa aquest discurs tan crispat sobre la
immigració i després segueix una política laxista i de poc esforç inversor per
afrontar amb alguna possibilitat d’èxit aquest fenomen?
El PP predica una actitud de rebuig a enfocar la política d’immigració d’acord
amb les dades de la realitat, en part perquè creu en una política autoritària. Però crec
que no només és el PP sinó tot l’arc de centre-dreta el que creu que la inseguretat i la
por de la població a una immigració no controlada els pot ser electoralment rendible. La
dreta creu que el sentiment d’inseguretat de la població pot ser una arma electoral que
l’afavoreixi. I no només davant la immigració sinó també davant del terrorisme. Quan
sorgeixen fenòmens complexes que no són fàcils d’entendre ni d’encarrilar, la dreta
creu que la por del ciutadà, propens a somiar amb solucions miracle de llei i ordre, la
pot beneficiar. I l’esquerra faria bé en no deixar que per aquest front la dreta penetrés
en una part de la seva base social i del seu electorat. No només per raons electorals,
sinó per evitar una de les perversions més perilloses de la democràcia: la substitució
de les solucions reals per gratificacions psicològiques barates i tot soviet immorals.
Europa
L’atac terrorista de l’11 de setembre ha tingut i tindrà moltes conseqüències,
però voldria que ens centréssim en l’actitud d’Europa, en l’existència d’una certa
divergència entre l’actitud dels governs europeus i la de les opinions públiques dels
diferents països. I en la incapacitat d’Europa per adoptar una posició única. El recent
sopar-reunió a Londres, en el que Blair va convidar el canceller alemany i el president
francès a adoptar una actitud comuna, així ho demostra. Poc després també va haver
de convidar Berlusconi i Aznar. Després la presidència belga de la UE i Mr. Pesc. I
finalment el primer ministre holandès...
Hi ha moltes preguntes juntes. La realitat és que la tragèdia va tenir lloc als
Estats Unitats i és lògic que els americans tinguin un major protagonisme en aquesta
lluita contra el terrorisme. I és lògic i just que Europa sigui solidària amb els Estats
Units davant un nou terrorisme que és una greu amenaça per a tot el món. D’altra
banda, després de la II Guerra Mundial, i començant per la guerra de Corea, la
iniciativa sempre ha sorgit dels Estats Units. I tant l’ONU com els altres països
europeus n’han anat a remolc.
Ara estem igual que sempre, perquè és cert que les institucions supranacionals
europees encara són dèbils. L’asimetria de la reunió de Londres és una conseqüència
d’aquesta debilitat. Però això només subratlla la necessitat de donar passos endavant
per a la consecució d’una única veu i d’una única política exterior europea. I aquesta
política comuna serà necessària perquè els Estats Units, que ara disposen d’un marge
de confiança –que per altra banda estan utilitzant, fins avui amb prudència, gràcies al
realisme de dirigents com ara Colin Powell–, en el futur hauran de tenir en compte
altres opinions, com la de les Nacions Unides o la dels altres països de la gran coalició.
I la postura d’Europa que Blair intenta encapçalar pot ajudar a l’obtenció del consens
necessari tant a l’ONU com a l’interior de la gran coalició.
I quina ha de ser l’actitud europea?
8
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
La meva opinió és que s’ha de reforçar el paper de les Nacions Unides per
trobar una fórmula política que permeti estabilitzar l’Afganistan i mantenir l’ordre en
aquell país. És una tasca que no correspon als Estats Units, sinó a l’ONU. I aquest
paper dels organismes internacionals també ha de ser vàlid per jutjar els terroristes. Bin
Laden ha de ser jutjat per un tribunal penal internacional. Em temo que Bush se l’estimi
més mort que viu. Si el món no fa justícia, després estarem pitjor que abans.
En segon lloc, el manteniment de la coalició internacional exigeix abordar
definitivament la creació d’un Estat palestí que pugui conviure amb Israel.
L’administració Bush està començant a modificar en un sentit positiu la seva política
dels primers mesos de desentendre’s del conflicte. Però Europa pot i ha d’ajudar a
resoldre l’etern conflicte d’Orient Mitjà. La justícia penal internacional, a més, haurà
d’avançar i Europa té unes posicions més interessants que Estats Units. Lluitar contra
el terrorisme exigirà passes endavant en la justícia econòmica internacional, i no em
refereixo ara a la igualació de les rendes dels diferents països –que també–, sinó a la
lluita per immobilitzar el capital i la xarxa del terrorisme que sovint està lligada al
blanqueig de diner, a la venda d’armes, al tràfic d’immigrants, al tràfic internacional
d’estupefaents i als paradisos fiscals. La lluita contra el terrorisme exigirà una acció
internacional judicial repressora. I en aquest tema, Europa té plantejaments diferents
als dels Estats Units. És possible avançar en la cooperació internacional fins i tot sense
els Estats Units, com ho demostra la recent reunió de Marràqueix sobre el clima que ha
confirmat les conclusions de Kyoto.
Estats Units ha estat el país víctima del brutal atac terrorista de l’11 de
setembre i té dret a reaccionar i actuar durant un cert temps, com a subsidiari de
l’ONU, per capturar els terroristes. Però és un dret imperfecte i limitat en el temps que
afortunadament està exercint de forma no del tot incorrecta. Amb tot, el més important
és no caure en la temptació de pensar i d’actuar com si ens trobéssim davant d’un
conflicte de civilitzacions. No és així: estem davant d’un atac brutal als drets humans
més fonamentals. I aquests no es poden vulnerar en la resposta, ni posar-los en perill,
més enllà del que l’ONU decideixi, perquè ella és l’única amb dret a decidir sobre
aquesta matèria a nivell mundial.
En l’àmbit econòmic tampoc sembla que Europa tingui grans èxits. L’euro
no aconsegueix remuntar enfront del dòlar, tot i l’actual situació americana, i el
Banc Central Europeu sembla menys decidit a intervenir que la Reserva Federal
americana en la lluita contra la recessió.
Crec que Europa està molt més marcada per les horroroses conseqüències
econòmiques i polítiques de la inflació dels anys trenta a Alemanya i Àustria que els
Estats Units, que no han sofert mai una patologia tan negativa de la inflació. Per això la
Reserva Federal és més decidida a l’hora de baixar els tipus d’interès que el Banc
Central Europeu. A més a més, la Reserva Federal té una llarga història i el BCE està
donant les seves primeres passes. I el BCE ha de tenir en compte la inclinació
alemanya per l’estabilitat de preus, especialment després que Alemanya fes el sacrifici
d’enterrar el símbol del seu orgull nacional posterior a la guerra mundial –el marc
alemany– per donar a llum la moneda única.
Però no dubto que l’euro pujarà. L’any 1971 dubtava entre especialitzar-me en
economia monetària internacional o en economia urbana. Contra el que podia esperar,
9
�FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS
FRC 3. Tardor 2001
el professor Sardá Dexeus em va recomanar l’economia urbana perquè en el camp
monetari ja hi havia molts economistes. I quan li vaig preguntar per les raons de la
fortalesa del dòlar enfront les divises europees, em va dir que els tancs russos estaven
a trenta-sis hores de Francfort. Europa no podia inspirar en aquell moment la mateixa
confiança que els Estats Units. Avui el perill no són els tancs russos, sinó el terrorisme
kamikaze.
I aquest ha demostrat que pot actuar als Estats Units.
Entrevista realitzada el novembre de 2001.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Entrevista a Pasqual Maragall per Joan Tàpia
Source
A related resource from which the described resource is derived
FRC: Revista de debat polític
Description
An account of the resource
n.3 tardor 2001. 10p.
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Tàpia, Joan
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Moció de censura
Catalunya
Oposició
Model social
Acció política
Immigració
Europa
Constitució
Espanya
Catalanisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-11-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1544/0000000609.pdf
f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f
PDF Text
Text
Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001)
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
La Vanguardia
03/09/2001
ALFREDO ABIÁN
Barcelona
Titulares
OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘
Estos critican mucho, pero no los
echan y son incapaces de hacerlo’
"
PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque
dice que eso ya lo hace Mas?"
Pedro Madueño
NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de
pragmatismo de vía estrecha"
GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad"
MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver
quiénes la votan"
Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo
cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la
apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los
comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su
largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada,
quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero
Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al
nacionalismo español.
-Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética
parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999.
-Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver
pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política
nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral
política.
-Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La
oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo.
-Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que
desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha
expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la
financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma
respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras,
pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya
mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación,
tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino
la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos.
-Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido
a Esquerra e Iniciativa.
-No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para
ganarlas numéricamente.
-Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente.
-No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política
general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese
debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es
algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política
del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol
sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será
�contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un
gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido
hasta ahora.
-Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en
falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura.
-Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también
es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de
hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las
elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No
me parece muy congruente.
-¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus
correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista.
-Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche
en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes
que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas,
aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías
Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo
catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al
nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del
catalanismo tolerante.
-Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias
del nacionalismo catalán.
-No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con
quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos
en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso.
-Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta.
-Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si
se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU
ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa
les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho
una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las
iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP:
dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un
gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo
mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho
para afrontar el siglo XXI.
-Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer
interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar.
-Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia
del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de
unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar
con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que
ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre
mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del
nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya
propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea
por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados.
Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la
figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su
legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del
pujolismo. ¿En qué quedamos?
-Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la
estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en
Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que
no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas
ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España
está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es
intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya
no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España.
�-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años.
-No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve.
-Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de
España.
-Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el
Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no
entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema,
sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo
contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña
es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca
en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no
lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo
contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los
catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos
mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy
nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se
reconozca a sí misma como lo que en realidad es.
-Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política
de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de
debilidad de los nacionalistas?
-Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez
que no me considero abuelo aunque tengo un nieto.
-Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva
de hacer política, incluso un estilo personalista.
-Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma
hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una
generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de
su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había
nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida.
-Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna.
-Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando
yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue
con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más
allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista,
católico...
-O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma
moneda.
-Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España
todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC".
Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas
de ayuda familiar, tal y como usted propuso.
-Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las
mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la
tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas
las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven
no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo
seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada
niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede
aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres
años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es
lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos.
-¿Por ejemplo?
-Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo
que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura
tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando
a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que
tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen
�moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias
civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en
Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y
a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Abián, Alfredo
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Moció de censura
Oposició
Pujol, Jordi, 1930-
Catalanisme
Nacionalisme
Acció política
Convergència i Unió
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1537/19860411d_0028.pdf
2abcbf7a7562360458b6a3945efaac4c
PDF Text
Text
Ajuntament de Barcelona
Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde a la cloenda del cicle de
conferències
"Barcelona Solidaria"
Barcelona, 4 de novembre 1986
Exp. 705/84 - IMPREMTA MUNICIPAL
�'Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
DISTINGIDES AUTORITATS, SENYORES I SENYORS:
CLAUSUREM AVUI EL CICLE DE CONFERèNCIES "BARCELONA
SOLIDàRIA". PER AQUEST SAL6 DE CENT HAN PASSAT I
INTERVINGUT TOTS I CADASC. DELS PRESIDENTS DE LES DISSET
COMUNITATS AUTòNOMES QUE CONFORMEN EL MAPA POLíTIC
ESPANYOL.
HAN ESTAT PER TANT, DISSET SETMANES INTENSES, QUE
HAN SERVIT, ENTRE ALTRES COSES, PER CONèIXER AMB
PROFUNDITAT L'ESPANYA -O MILLOR DIT- LES ESPANYES
DIVERSES. D'AQUESTA MANERA, HEM POGUT ASSISTIR, SETMANA
DARRERA SETMANA, A L'ELABORACIè D'UN QUADRE, ARA JA
COMPLET, DEL QUE DESTAQUEN LA DIFERèNCIA DELS PROBLEMES
QUE TENEN QUE VEURE AMB LES DESIGUALS SITUACIONS, AIXí
COM EL T6 QUE ES COM. PEL QUE ES REFEREIX A LA IL.LUSI6
I ESPERANÇA PER RESOLDRE'LS.
LA GRAN ASSISTèNCIA DE P.BLIC AL LLARG DEL TOTES
AQUESTES SETMANES HA POSAT DE MANIFEST QUE LA NOSTRA
Exp. 82-86 •
IMPREMTA MUNICIPAL
�Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
CIUTAT CONTINUA ÉSSENT OBERTA.
I ES QUE, COM ENS DEIA
UN
DELS NOSTRES VISITANTS,
LA PERSONALITAT D'UN POBLE SóLID NO ES DEFINEIX SOBRE LA
NEGACIó DE LA RESTA, SINó JUSTAMENT AL CONTRARI, A
PARTIR DEL RECONEIXEMENT DELS ALTRES. I MES ENLLà QUAN,
COM EN AQUEST CAS, TAL RECONEIXEMENT VÉ ACOMPANYAT DE
CURIOSITAT, INTERÉS I RESPECTE ENVERS ELS PROBLEMES
COMUNS I DIFERENTS, I DAVANT LES DIVERSES MANERES DE
CONCEBRE LES SOLUCIONS. AQUESTA ES UNA DE LES BASES DE
LA SOLIDARITAT, QUE HA TINGUT, AQUI AL SALC DE CENT, LA
SEVA MANIFESTACIó.
MEREIX LA PENA RECORDAR LES PARAULES DEL PRESIDENT
DE LA COMUNITAT AUTòNOMA D'ASTURIES, SENYOR PEDRO DE
SILVA CIENFUEGOS JOVELLANOS QUE VA DIR QUE EL CICLE HA
ESTAT UNA BONA OPORTUNITAT PERQUè LES DIFERENTS
COMUNITATS AUTòNOMES INTERCANVIIN LES SEVES EXPERIèNCIES
SENSE NECESSITAT DE RECóRRER A CONTACTES A TRAVES DE
MADRID.
HEM ASSISTIT TAMBÉ A LA BONA DISPOSICIó DE LES
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�' Ajuñtament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
COMUNITATS AUTóNOMES AFECTADES PER LA REGULACI6 DELS
RIUS EBRE I TAJO. EL PROBLEMA, COM VA SUBRATLLAR EL
PRESIDENT DE LA DIPUTACI6 GENERAL D'ARAG6, SENYOR
SANTIAGO MARRACO, HA RESTAT CLAR QUE CONSISTIA EN UN
PROBLEMA TèCNIC MES QUE.POLíTIC; ES A DIR, EN AVALUAR
AMB PRECISI6 EL PREU DE L'AIGUA EN FUNCIó DEL SEU úS
INDUSTRIAL, AGRíCOLA, O URBI.
NO PUC DEIXAR DE MENCIONAR TAMPOC EL RESPECTE AMB
EL QUE ENS HAN VISITAT TOT I CADASCú DELS PRESIDENTS
AUTONóMICS. RESPECTE QUE POT SIMBOLITZARSE AMB
L'HOMENATGE QUE HAN FET A CATALUNYA MITJANÇANT LA VISITA
I OFRENA FLORAL A LA TOMBA DEL PRESIDENT COMPANYS AL
FOSSAR DE LA PEDRERA.
HE DE CITAR TAMBÉ LA CLARA CONSCIèNCIA QUE ELS
PRESIDENTS QUE ENS HAN VISITAT TENEN DE L'ABAST DE LA SEVA
AUTONOMIA.TANT DEL PRESIDENT DE LA COMUNITAT AUTóNOMA DE
íMADRID, COM DE LA RIOJA, EL DE CANTABRIA O EL DE MURCIA,
HAN FET ESPECIAL ESMENT DE QUE LES SEVES AUTONOMIES NO
PODEN, NI PRETENEN COMPARAR—SE A LA CATALUNYA EN QUANT A
LEGITIMITAT HIST6RICA. I EN AQUEST SENTIT, VULL DESTACAR
Exp. 82 - 86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—4—
Ref. :
�—5—
'Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
LES PARAULES DEL PRESIDENT DE LA COMUNITAT AUT6NOMA DE
CASTILLA—LA MANCHA, SENYOR BONO, QUE ENS VA PARLAR DE LA
LEGITIMITAT AUTON6MICA CREADA A PARTIR DE LA CONSTITUCI6
DE 1978, AIXí COM DE L'AVANTATGE QUE SUPOSA L'AUTOGOVERN
AUTON6MIC, QUE ES MILLOR EN TANT EN QUANT ESTA MÉS A PROP
DELS CIUTADANS.
PER VA. AFEGIR QUE AQUEST AVANTATGE
TE6RIC CAL DEMOSTRAR—LO DIA A DIA MITJANÇANT L'EFICàCIA.
HI HA HAGUT DONCS UN AUGMENT DEL CONEIXEMENT MUTU
QUE, PER ALTRA BANDA, EM REAFIRMA EN LA MEVA APOSTA COM
A CATALANISTA. I ENTENC, PER CATALANISTA, UNA MANERA
POSITIVA DE SER NACIONALISTA. PER A MI, EL CATALANISME
REPRESENTA L'ADHESI6 A LA IDENTITAT D'UNA PàTRIA
CONCRETA, AQUESTA, LA MEVA.
ESPANYA HA ESTAT, HISTòRICAMENT, UNA REALITAT
DIFÍCIIL, I CONTRADICTòRIA PER TOTS ELS SEUS POBLES I
PA S.
NO HI HA, NO HA EXISTIT MAI, PER UN COSTAT
CATALUNYA, I PER L'ALTRE, I ENFRONT, ESPANYA. ESPANYA HA
ESTAT LA RELACI6 ENTRE LES COMUNITATS QUE LA COMPOSAVEN.
AQUESTA RELACI6 HA GENERAT, PERò, UN PODER QUE SOVINT
HA ESTAT DESFAVORABLE PER CATALUNYA, I HA CREAT UNA
Exp. 82-86 •
IMPREMTA MUNICIPAL
�'
g
I■
—7—
'Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
1
SITUACIó ÉS ENCARA MENYS V LID OPOSAR CATALUNYA
I
ESPANYA. NO ENS PREOCUP'M D'ESPANYA DES DE L'EXTERIOR,
SINE QUE VOLEM INTERVENI: CTIVAMENT EN LA CONSTRUCCIó
D'UNAESPANYA DEMOCRÁTICA _ _ _ADA, EN LA QUE
CATALUNYA I BARCELONA TINGUIN EL PROTAGONISME QUE ELS HI
CORRESPON.
I SOM CONSCIENTS QUE AQUEST PROCÉS ES DIFíCIL, ÉS
FINS A CERT PUNT CONFLICTIU, DONCS ES TRACTA DE REPARTIR
PODER POLíTIC I RECURSOS ECONòMICS. DE LA MATEIXA MANERA
QUE NO ÉS SUFICIENT LA DEMOCRàCIA POLíTICA SI NO HI HA
DEMOCRACIA ECONòMICA I SOCIAL, AVUI LA DEMOCRACIA S'HA
DE BASAR NO SOLAMENT EN EL PLURALISME POLíTIC QUE
S'EXPRESA EN LES ELECCIONS I EN ELS PARTITS, SINó TAMBÉ
EN LA PLURALITAT DE PODERS EN EL TERRITORI DE L'ESTAT.
HEM DE DESENVOLUPAR LA DEMOCRACIA TERRITORIAL.
PER NO ÉS UN PROBLEMA CATALà, ES UN PROBLEMA DE
TOTES LES COMUNITATS QUE COMPOSEN L'ESTAT. I DES DE
6,11
CATALUNYA NO ENS HEM DE LIMITAR A ACTITUDS DE Vww-km-I'SME
I DE REIVINDICACIó ESPECÍFICA, SINó QUE HEM DE FER
PROPOSTES VALIDES PER LA CONSTRUCCIó D'UN ESTAT MÉS
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�•,
—8—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
/1,2(
Ref..
,.
.
DESCENTRALITZAT 'I
MES T:FICIENT, BASAT EN UNES COMUNITATS
AUTòNOMES I EN UNS MUNICIPIS MT;S FORTS QUE ELS D'ARA.
LA NOSTRA FORCA I LA NOSTRA RAS, DES DE BARCELONA,
DES DE CATALUNYA, SERAN APRECIADES A ESPANYA, NO PER LA
NOSTRA PERSISTèNCIA EN Q z if—NOS SINS PER LA NOSTRA
CAPACITAT DE FER PROPOSTES QUE, SIGUENT VàLIDES PER A
NOSALTRES, VALGUIN TAMBÉ PER ALS CIUTADANS D'ANDALUSIA I
D'ARAGó, DE GALïCIA I DEL PAIS BASC, DE MADRID I DE
VALèNCIA, PER A TOTS.
NO ES PENSIN QUE NO SON CONSCIENTS QUE AVUI
CATALUNYA I BARCELONA NO
REBEM TOT
EL QUE NECESSITEM DE
L'ESTAT. NO REBEM ELS DINERS QUE CORRESPON A LES
FUNCIONS QUE EXERCIM I ALS SERVEIS QUE DONEM. BARCELONA,
DOBLEMENT PENALITZADA PER LA IMPORTàNCIA I EL COST DELS
SERVEIS NO OBLIGATORIS QUE DONA I PER LA FRAGMENTACI6
POLÍTICA METROPOLITANA HO SAP PROU BÉ.
•
I HEM DE
RECLAMAR. NO SOLAMENT PERQUè ES DE JUSTÍCIA SINS TAMBÉ
PERQUè ESPANYA NECESSITA QtJE ,BARCELONA I CATALUNYA
PROGRESSIN, PERQUè A LA SOCIETAT ESPANYOLA LI CONVÉ QUE
AQUEST MOTOR MARXI, PERQUè MALAMENT ANIRà TOT EL PAIS Sí
Exp. 82•86 • IMPREMTA MUNICIPAL
�Ajúntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
A UN DELS SEUS PRINCIPALS PULMONS LI FALTAVA AIRE.
AVUI, PER5, CATALUNYA, BARCELONA, NO ES PODEN
SENTIR DISCRIMINADES A ESPANYA. SI ALGGN DUBTE TENIEM,
EL SUPORT REBUT, L'ENTUSIASME QUE, A TOTA ESPANYA HA
DESPERTAT LA CANDIDATURA DE BARCELONA ALS JOCS OLíMPICS
I LA SEVA RECENT DESIGNACI6, ENS HA DE DONAR CONFIANÇA
EN EL NOSTRE PAPER. I ENS DONA TAMBÉ RESPONSABILITAT.
EL PROJECTE DE BARCELONA PEL 1992 ES N PROJECTE
PER A TOTA LA CIUTAT, PER A TOTS E,S CIUTADANS DE
BARCELONA I DE L'àREA METROPOLITANA. PERò ÉS TAMBÉ UN
PROJECTE PER A TOT CATALUNYA I PER A TOT ESPANYA. JA HEM
SUPERAT L'ÉPOCA DE VEURE-N'S A NOSALTRES MATEIXOS COM
DERROTATS I RESISTENTS, ASSETJATS SEMPRE PER L'ENEMIC
EXTERIOR.
NI BARCELONA NI ELS JOCS OLíMPICS REPRESENTEN CAP
AMENAÇA PER A CATALUNYA NI PER A LA CATALANITAT, ANS AL
CONTRARI. BARCELONA, UNA VEGADA MÉS, ES POSA AL DAVANT
D'UN PROJECTE QUE HA DE SERVIR A TOT CATALUNYA. MAI,
ARREU DEL MóN,
Exp.
82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL
ESTARAN TAN PRESENTS BARCELONA I
�l
'i
• Ajunta ment de Barcelona
Gabin et
de
Comunicació
CATALUNYA,LA NOSTRA LLENGUA, CULTURA I TECNOLOGIA COM EN
ELS ANYS VINENTS. I MAI HAVEM TROBAT, A ESPANYA, UN
AMBIENT TAN FAVORABLE, TAN PREDISPOSSAT A TREBALLAR AMB
NOSALTRES, A ENTUSIASMAR—SE AMB NOSALTRES.
SI BUSQUEM ENEMICS EXTERIORS ACABAREM CONVERTINT
ELS FANTASMES EN REALITATS. PER SI SABEM VEURE ELS
AMICS QUE ESPEREN LA NOSTRA Má, SI SABEM MIRAR ELS ULLS
D'AQUELLS QUE AVUI ENS MIREM AMB CORDIALITAT I AMB UNA
PUNTA D'ADMIRACIò, SI SABEM RESPONDRE POSITIVAMENT A LES
ESPERANCES QUE A TOT ESPANYA DEPOSITEN EN NOSALTRES,
ALESHORES POTSER PER PRIMERA VEGADA A LA H.ISTòRIA
MODERNA D'ESPANYA, REBEREM LA SOLIDARITAT DE TOTS ELS
POBLES D'ESPANYA.
NO ES POT CONFONDRE EL FRACS DE DETERMINADES
OPERACIONS POLíTIQUES AMB EL FRACS DE CATALUNYA. COM
TAMPOC SERIA JUST ATRIBUIR LA VICTòRIA DE BARCELONA A
UNA OPCIò O FINS I TOT A UNA INSTITUCIò POLíTICA
DETERMINADA. ÉS UNA VICTòRIA DE TOTS, DELS BARCELONINS,
DELS CATALANS. I ÉS TAMBÉ UN FET POSITIU PER ESPANYA I
QUE ENS PERMET AFERMAR ELS LLIGAMS ENTRE UNS POBLES QUE
EXP. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—10—
Ref.:
�. Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
HAN VISCUT SEGLES DE RELACIONS DIFíCILS, I SOVINT
INJUSTES, PER A TOTS.
BARCELONA FA AVUI, AMB CONFIANÇA I AMB ESPERANÇA,
UNA OFERTA SOLIDàRIA A TOT ESPANYA, A TOT CATALUNYA. UNA
OFERTA BASADA EN LA CONFIANÇA DE QUE SERà BEN REBUDA I
EN L'ESPERANÇA DE QUE TENIM PROJECTES DE FUTUR COMUNS.
BARCELONA HA D'ESSER SOLIDàRIA TAMBÉ, I POTSER
ABANS QUE TOT, AMB ELS SEUS CIUTADANS, AMB ELS QUE HI
VIUEN, ELS QUE PATEIXEN LA CIUTAT I LA CONSTRUEIXEN CADA
DIA AMB EL SEU TREBALL I LES SEVES IL.LUSIONS. I NO
SEMPRE HO HA SABUT SER.
A VEGADES S'HA PARLAT DE LA IMMIGRACIó COM UN FET
PATóGEN, DOBLEMENT PATóGEN. PROBLEMA EN L'ORíGEN, ÉS A
DIR LA POBRESA, LA MARGINACIó, LA REPRESSIó SOCIAL I
POLíTICA, QUE OBLIGAVA LA GENT A MARXAR. I PROBLEMA EN
EL PAIS RECEPTOR QUE ES VEIA AFECTAT EN LA SEVA COHESIó
INTERNA, EN ELS SEUS EQUILIBRIS, EN LA SEVA CULTURA, PER
L'ALLAU DELS NOUS ARRIBATS.
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—11—
Ref.:
�•
A
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
AMB EL PRIMER ASPECTE ESTEM D'ACORD. L'EMIGRACIó
D'ANDALUSOS, EXTREMENYS I MURCIANS, D'ARAGONESOS I
CASTELLANS, DE GALLECS I D'ASTURIANS, I ALTRES, ÉS UN
INDICADOR DE GRAVíSSIMS PROBLEMES I DE GRANS INJUSTíCIES
EN ELS PAïSOS D'ORíGEN. L'EMIGRACIó OBLIGADA ÉS UN
FENòMEN MOLT GENERAL, QUE HAN CONEGUT DE TOTES LES
ÉPOQUES I PAïSOS. PER NO ES JUST. NO ÉS UNA EXPRESSIó
DE LLIBERTAT, DONCS LA LLIBERTAT SERIA TENIR LA
POSSIBILITAT DE QUEDAR—SE O DE MARXAR. QUAN L'EMIGRACIó
ES CONVERTEIX EN NECESSITAT NO HI HA LLIBERTAT NI
JUSTICIA.
NO VOLEM NEGAR TAMPOC ELS PROBLEMES GENERATS PER LA
IMMIGRACI6 A LES ZONES D'ARRIBADA. MAL PODEM FER—HO DES
DE L'AJUNTAMENT D'UNA CIUTAT QUE DEU EL 90% DEL SEU
CREIXEMENT A LA IMMIGRACIó. UNA CIUTAT QUE DURANT ELS
ANYS SEIXANTA REBIA 100.000 IMMIGRANTS PER ANY, SENSE
PLANIFICACIó URBANA NI RECURSOS ECONòMICS SUFICIENTS PER
CONSTRUIR LA CIUTAT QUE ELS NOUS VINGUTS NECESSITAVEN.
UNA CIUTAT QUE ESTà VOLTADA DE MUNICIPIS QUE HAN VIST
COM LA POBLACIó DOBLAVA O TRIPLICAVA EN POCS ANYS SENSE
QUE POGUESSIN FER FRONT A LES NECESSITATS D'HABITATGE,
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—12—
Ref.:
�-13-
Ajuntament de Barcelona
•
Gabinet de Comunicació
Ref.:
D'EQUIPAMENTS I DE SERVEIS NECESSARIS.
MANCAVA
TAMBÉ
INSTITUCIONS
PROBLEMES.
LA
PúBLIQUES
LA
VOLUNTAT
VOLUNTAT
POLíTICA
PER
FRONT
FER
POLíTICA
QUE
DE
A
NEIX
LES
AQUESTS
DE
LA
LEGITIMITAT I DE LA REPRESENTATIVITAT, DE SENTIR-SE VEU
I INSTRUMENT D'UNS CIUTADANS LLIURES I RESPONSABLES. NO
ERA EL CAS FA UNS ANYS QUAN BARCELONA, EL SEU ENTORN I,
MENYS, PERò TAMBÉ VA SER IMPORTANT, TOT CATALUNYA,
REBIEN AQUESTA ALLAU IMPVIIGRATòRIA. ELS NOUS AJUNTAMENTS,
ELEGITS, DEMOCRáTICS, HAN HAGUT D'AFRONTAR UNA HERèNCIA
DIFíCIL.
ES CERT QUE LA POBLACI6 NOU VINGUDA NO PARLAVA EL
CATALà, NI CONEIXIA LA NOSTRA CULTURA. VENIA AMB LA SEVA
LLENGUA, QUE TAMBÉ ES NOSTRA, I AMB LA SEVA CULTURA. QUE
AVUI TAMBÉ ÉS NOSTRA. ES CLAR QUE HAURIA ESTAT MILLOR
QUE ALESHORES, COM HI HA ARA, HAGUESSIN TROBAT ESCOLES
EN CATALà, I TELEVISI6 I PREMSA. HAURIA ESTAT MILLOR
SOBRETOT PER ELLS, PER ALS NOUS ARRIBATS, QUE HAN HAGUT
DE PAGAR UN DOBLE COST: EL D'HAVER D'ABANDONAR LA SEVA
TERRA I MOLTS ELEMENTS DE LA SEVA CULTURA, ELS MÉS
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�-14—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
LLIGATS AL PAIS D'ORIGEN, I EL DE TROBAR— SE EN UN PAIS
QUE ELS ACOLLIA, PERS AMB FEINES MAL PAGADES, EN
PERIFERIES URBANES MARGINALS I QUE ELS PARLAVA EN UNA
ALTRA LLENGUA.
ELS QUE VAN ARRIBAR COM IMMIGRANTS, PER 6
-,
VAN
CONVERTIR — SE MOLT AVIAT EN CIUTADANS DE BARCELONA, EN
CIUTADANS DE CATALUNYA. TREBALLANT — HI I VIVINT—HI. FINS
I TOT APRENENT EL CATALà, O FENT QUE ELS SEUS FILLS
L'APRENGUESSIN.
AVUI,
A L'àREA METROPOLITANA DE
BARCELONA EL 50% DE LES FAMILIES ES DE PARLA
CASTELLANA, UN 25%, MIXTE I UN 25% DE PARLA CATALANA.
PER NOMÉS UN 7% DELS CIUTADANS DE BARCELONA I EL SEU
ENTORN, ÉS A DIR DE L'AMBIT DE LA CMB, DECLARA NO
ENTENDRE EL CATALà. ÉS RESULTAT D'UN ESFORÇ DE TOTS
PLEGATS, MOLT ESPECIALMENT EM SEMBLA, EN AQUESTS
DARRERS ANYS, DELS AJUNTAMENTS I DE LA GENERALITAT, DE
L'ESCOLA, DELS MITJANS DE COMUNICACIó. PER6 SOBRETOT ES
UN ESFORÇ DEL
CIUTADANS DE CATATALUNYA
NASCUTS A ALTRES TERRES.
AQUEST ESFORÇ S'HA FET VIVINT I TREBALLANT
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�—15—
Ajúntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
CATALUNYA, US DEIA FA UN MOMENT, I LLUITANT A CATALUNYA.
NO HA ESTAT FàCIL ADQUIRIR LA CIUTADANIA. VA CALDRE
LLUITAR PER FER — SE LA CASA,
PER TENIR ESCOLA I
TRANSPORTS, PER URBANITZAR EL BARRI, PER DISPOSAR
D'ESPAIS COL.LECTIUS. I VAN ADONAR — SE, ENS VAM ADONAR,
QUE TOT PLEGAT ERA DIFíCIL, MÉS DIFíCIL PERQUè ENS
FALTAVEN DRETS QUE ENS PROTEGISSIN I LLIBERTAT PER
I NO TROBAVEM AL DAVANT UNES AUTORITATS
ACTUAR.
POLíTIQUES QUE ENS REPRESENTIN. FINS I TOT L'AFANY,
PLENAMENT JUSTIFICAT, D'APLEGAR
SC!
PER FER REVIURE LA
CULTURA D'ORíGEN, COM ANDALUSOS, O GALLECS,
ASTURIANS, ETC., TOPAVA AMB PROHIBICIONS CONSTANTS.
„kv-1
I V
ENTENDRE QUE MOLTS DELS VQBTRES PROBLEMES
TENIEN CAUSES POLÍTIQUES, O MILLOR DIT, QUE SENSE U
POLíTIC DIFERENT,
DEMOCRàTIC,
NO
P(IEU
S17
INTEGRAR — \ S PLENAMENT A CATALUNYA, NI CONSERVAR ALL
QUE VOLIEy' CONSERVAR DE LA VORA IDENTITAT ORIGINAL. I
VAp, VAM, TROBAR — NOS, AMB ELS CATALANS NASCUTS AQUI, QUE
VOLIEM EL MATEIX.
TAMBÉ VAM ANAR A ANDALUSIA, I A CASTELLA, A
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�-16-
Ajúntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
CONEIXER DE PROP QUE PASSAVA A L'ESPANYA PROFUNDA
QUE
S'EMPOBRIA ENVIANT A CATALUNYA LA GENT MÉS JOVE I
DECIDIDA. PER SOBRETOT VAM APROXIMAR-NOS ALS QUE HAVIEN
VINGUT AQUI, PER AJUDAR-NOS MUTUAMENT A CONSTRUIR UN
PAIS MÉS SOLIDARI, TOLERANT I. LLIURE.
L'ONZE DE SETEMBRE O LA DIADA DE SANT JORDI HAN
ESTAT I S6N FESTES DE TOTS, DELS QUE HEM NASCUT A
CATALUNYA I DELS QUE VAN ARRIBAR-HI, JOVES I GRANS. PERE)
SI AVUI PODEM VIURE AQUESTES FESTES EN LLIBERTAT, AMB
AUTONOMIA I AMB UN GRAU DE CIVILITAT SUPERIOR AL PASSAT,
HO DEBEM TAMBÉ I MOLT ALS QUE HE*0 TREBALLAT I LLUITAT A
vkW
-
v')
CATALUNYA ENCARA QUE NO HI VZU NEIXER I V,U ARRIBAR-HI
SENSE CONEIXER LA SEVA LLENGUA.
CATALUNYA, BARCELONA, NO ESTAN, NI HAN ESTAT MAI,
AMENAÇADES PER L'ARRIBADA I INSTAL.LACI6 EN EL NOSTRE
PAIS D'AQUELLS QUE HAJVINGUT A VIURE-HI I A TREBALLARHI. NO HI HA UNA CULTURA CATALANA ETERNA A LA QUE S'HA
D'INTEGRAR, SI NO VOL QUEDAR EXCLóS EL NOU VINGUT. LA
CULTURA DEL NOSTRE PAIS, COM LA REALITAT DE LES NOSTRES
CIUTATS, ES OBERTA I ES DINàMICA. ES VA FENT AMB LES
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�—17—
•
Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
APORTACIONS DE TOTS, EN DUES LLENGUES, ENCARA QUE
CONSIDEREM QUE LA LLENGUA
PRòPIA DE CATALUNYA ES EL
CATALà, I INCORPORANT TRETS CULTURALS QUE VENEN DE FORA
I ENS ENRIQUEIXEN A TOTS.
IGUALMENT, ELS QUE VOLGUIN VENIR DE FORA HAN DE
SABER QUE EL CATALà NO ÉS CAP AMENAÇA PER A ELLS. PENSO
QUE TOTA NORMALITZACIò LINGÜÍSTICA S'HAURIA DE REBLAR
AMB UNA CAMPANYA DECIDIDA DE DISMINUCIò DELS TEMORS QUE
LA NOSTRA PARTICULARITAT ENGENDRA MES ENLLà DEL NOSTRE
TERRITORI,
PER LA DIFICULTAT QUE POT
L'APRENENTATGE DE LA NOSTRA LLENGUA.
SIGNIFICAR
EL CATALà S'APREN
FACILMENT. PER6 NO HI HA PROU QUE HO SABEN NOSALTRES,
HO HEM D'EXPLICAR, HEM DE CONVèNCER A TOTHOM. HEM DE
COMBATRE DONCS LA FALàCIA QUE EL CATALà ES UNA BARRERA.
NO HO ES.
VOSALTRES, CIUTADANS DE BARCELONA QUE NO HI HEU
NASCUT, SOU DOBLEMENT BARCELONINS, DOBLEMENT CATALANS.
HO SOU PERQUè VIVIU AQUI I HO SOU PERQUè US HA COSTAT
MOLT ARRIBAR FINS ACI, FINS SER I SENTIR — VOS PLENAMENT
BARCELONINS,
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
AMB EL MATEIX DRET I LES MATEIXES
n-9
�Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
POSSIBILITATS QUE ELS CATALANS DE NEIXEMENT. PER SOU
BARCELONINS, SOU CATALANS, D'UNA MANERA ESPECIAL. SENSE
RENUNICAR DEL TOT A SER CASTELLANS, ANDALUSOS, GALLECS,
ARAGONESOS, O ASTURIANS, O BASCS, ETC. I EST BÉ QUE
SIGUI AIXí. US FA MÉS COMPLETS A VOSALTRES, I ENS
ENRIQUEIX A NOSALTRES. I ENS AJUDA A SER MÉS SOLIDARIS,
I A REBRE LA SOLIDARITAT DELS POBLES D'ESPANYA.
VOLDRIA FER UN RECORDATORI DEL QUE M'HA SEMBLAT QUE
HA ESTAT UNA RUPTURA DE TòPICS, COM UN RESULTAT, TAMBÉ
IMPORTANT, D'AQUEST CICLE DE CONFERèNCIES. M'HE REFERIT
ABANS AL QUE CONSIDERO UN ENFOCAMENT EQUIVOCAT PEL QUE
ES REFEREIX AL NACIONALISME QUE ES DEFINEIX EN BASE A UN
G- QQ'Ve,
EN AQUEST SENTIT, AQUEST CICLE DE
CONFERèNCIES HA SERVIT PER EXPLICITAR QUE LES DIFERENTS
COMUNITATS AUTòNOMES S'ENFRONTEN A UN PROBLEMA GREU PEL
QUE ES REFEREIX A LA FINANCIACIó QUE PROVÉ DEL GOVERN
CENTRAL.
COM VOSTÉS CONEIXEN, EL SISTEMA DE FINANCIACIó DE
LES COMUNITATS AUTÒNOMES ES VA REGULAR PER LA LOFCA O
LLEI
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
ORGàNICA DE FINANCIACIó DE LES COMUNITATS
�•
de Barcelona
Gabinet de Comunicació
1
^A
Ow
AUTòNOMES, QUE VA ESTABLIR, F ARA CINC ANYS, UN SISTEMA
TRANSITORI. LA DIFERèNCIA FONAMENTAL ENTRE L'ESMENTAT
SISTEMA TRANSITORI I EL. PRO ECTE DE SISTEMA DEFINITIU,
CONSISTEIX EN QUE ELS RE URSOS ABANS ES CALCULAVEN
MITJANÇANT EL COST EFECTIU . . EN CANVI ARA ES CALCULARAN
APLICANT CRITERIS COM LA POBLACI6, EL COEFICIENT
D'ESFORÇ FISCAL EN EL IMPOST SOBRE LA RENDA, AIXí COM LA
RELACI6 INVERSA DE LA RENDA RESTL PER HABITANT DE LA
COMUNITAT AUTòNOMA EN RELACI6 A LA RESTA D'ESPANYA, ES A
DIR, EL QUE ES CONEIX COM A POBRESA RELATIVA.
EN EL FONS DE LES DIVERSES PROPOSTES, NO SOLAMENT
ES DEBAT FINS QUIN PUNT ES DESCENTRALITZEN ELS RECURSOS
DEL GOVERN CENTRAL, SINO TAMBÉ
Or QU I
W
CAPACITAT DE GESTI6
SOBRE TALS RECURSOS GAUDIRAN ELS GOVERNS AUTONòMICS.
EL FINANÇAMENT AUTONòMIC PRESENTA, ACTUALMENT, DOS
PROBLEMES BàSICS LLIGATS A LA DESIGUALTAT DE RECURSOS
ENTRE COMUNITATS AUT6NOMES QUE TENEN LES MATEIXES
COMPETèNCIES I A LA DEPENDèNCIA FINANCERA RESPECTE AL
GOVERN CENTRAL.
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
Ref.:
�.
1
—20
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:.
LA SOLUCI6 A LA DESIGUALTAT DELS RECUROS HAURà DE
PASSAR PER UN INCREMENT DEL FINANÇAMENT I PEL
REPARTIMENT DISCRIMINAT A FAVOR D ELES REGIONS I
NACIONALITATS AIVIB EL NIVELL MÉS BAIX.
PER ELIMINAR L'EXCESSIVA DEPENDèNCIA FINANCERA DEL
GOVERN CENTRAL CALDRà TENIR EN COMPTE LES APORTACIONS
DELS CIUTADANS DELS TERRITORIS RESPECTIUS, ESPECIALMENT
A TRAVÉS DELS IMPOSTOS DE MÉS GRAN RENDIMENT: IRPF I
IVA. D'ALTRA BANDA ÉS INEVITABLE L'ARTICULACIó DE
SUBVENCIONS GENERALS A TRAVÉS D'UN FONS DE SUBVENCIONS.
D'ALTRA BANDA, ÉS INELUDIBLE CONSIDERAR LA REVISIO
DEL SISTEMA DE FINANÇAMENT AUTONòMIC AMB EL FINANÇAMNT
DELS AJUNTAMENTS.
EN DEFINITIVA, LA QUESTI6 DEL FINANÇAMENT
AUTONòMIC VA MES ENLLà DELS PROBLEMES ESTRICTAMENT
TèCNICS, I ENS SITUA DAVANT DELS GRANS PROBLEMES
POLíTICS QUE TENIM PLANTEJATS. ENS SITUA DAVANT D'UN
REPTE D'ESTAT QUE POSAR 1-
DE MANIFEST LA NOSTRA
CAPACITAT PER A TRANSFORMAR UN ESTAT TRADICIONALMENT
Exp. 82 - 86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�–21–
Ajuntament de Barcelona
Ref.:
Gabinet de Comunicació
CENTRALISTA EN UN ESTAT AUTONòMIC.
BARCELONA HA D'ESSER SOLIDARIA, DEIA ABANS, AMB ELS
CIUTADANS QUE LA FAN CADA DIA, QUE HI VIUEN, HI
TREBALLEN, HI VENEN CADA DIA, O MOLT SOVINT, PERQUÉ ÉS
LA CIUTAT–CAPITAL, DE L'AREA METROPOLITANA I DE
CATALUNYA.
AVUI, A MIG CAMí ENTRE UN PASSAT RECENT I ENCARA UN
PRESENT DIFICIL, AMB UNA DEMOCRàCIA JOVE I UNA CRISI
ECONòMICA LLARGA, I UN FUTUR ESPERANÇADOR, DEFINIT JA
PER PROJECTES I IL.LUSIONS QUE MOBILITZEN RECURSOS I
ESFORÇOS, ESTEM OBLIGATS, PERO TAMBÉ PREPARATS, PER
A-t9S
ESTABLIR UNS 1/A€ S- DE SOLIDARITAT AMB EL CONJUNT DE
CATALUNYA, AMB L'ENTORN METROPOLITà I AMB ELS BARRIS DE
BARCELONA.
C6M6lOAM
5
UN PCE DE SOLIDARITAT AMB CATALUNYA:
INSTITUCIONAL I POLíTIC, PERO TAMBÉ CULTURAL, MORAL.
BARCELONA ASSUMEIX LA SEVA CAPITALITAT I ÉS PLENAMENT
CONSCIENT QUE SI BÉ ÉS UNA FORÇA DECISIVA PER CATALUNYA,
NO TINDRIA TAMPOC SENTIT NI VIABILITAT, SI NO ES MANTÉ
Exp. 82 - 86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�—22—
•
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
FERMAMENT INTEGRADA A CATALUNYA.
EN AQUESTA OCASI6, I UNA VEGADA MES, VULL AFIRMAR
LA NOSTRA VOLUNTAT SINCERA DE COOPERAR AMB TOTES LES
INSTITUCIONS CATALANES, AMB LA GENERALITAT, AMB ELS
AJUNTAMENTS I LES DIPUTACIONS. I HO FAIG AMB LA
CONVICCI6 QUE HEM DE CONSTRUIR EL PAIS ENTRE TOTS I QUE
PODEM DEFINIR I REALITZAR CONJUNTAMENT ELS GRANS
PROJECTES COMUNS. I AIX6 VAL PER ALS JOCS OLIMPíCS I
PER LA LLENGUA, PER LA CONVIVèNCIA LLIURE I SEGURA I PER
LA RECONSTRUCCI6 I MODERNITZACI6 DE L'ECONOMíA I LA
TECNOLOGIA. ELS VALORS DE PROGR'S, DE LLIBERTAT I
TOLERANCIA, D'INTEGRACI6, DE SOLIDARITAT, UN COP MÉS,
HAN DE SER COMUNS.
UN PACTE DE SOLIDARITAT AMB LA CIUTAT
METROPOLITANA, EXTRA-MUR/S MUNICIPALS, AMB ELS MUNICIPIS
VEINS, AHIR UNA MICA ViCTIMiES DE BARCELONA, AVUI GERMANS
QUE CONVIEUEN LLIURAMENT A LA MATEIXA CASA. NO CAL
DONAR GARANTíES, LA PRàCTICA D'AQUESTS ANYS ES PROU
CLARA.
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
Ref.:
�—23—
Ajúntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
BARCELONA, A LA CMB, HA DEFENSAT L'EXISTèNCIA I LA
PRESèNCIA DE TOTS ELS MUNICIPIS, DE TOTS ELS ALCALDES.
I L'APLICACIÓ D'UNA POLíTICA DE REEQUILIBRI TERRITORIAL
I DE REDISTRIBUCI6 SOCIAL.
ENS SENTIM SOLIDARIS DEL
DÉFICIT DE BADALONA, STA. COLOMA, ST. ADRI O
L'HOSPITALET, I DE MONTCADA, RIPOLLET O CERDANYOLA. I
SABEM QUE ELS PROBLEMES DEL BAIX LLOBREGAT SON TAMBÉ ELS
NOSTRES PROBLEMES.
Eiv-t7u.'11:1
I E7JS Sci
iT An ¡oLi `9074 5
r Qu r
C1) v
cyYvt
¡v^
HEM CRESCUT JUNTS, ENCARA QUE ELS COSTOS I ELS
BENEFICIS NO S'HAN REPARTIT IGUALMENT, NI ENTRE ELS
GRUPS SOCIALS NI EN EL TERRITORI. AVUI SOM UNA UNITAT
DE TREBALL, DE CONSUM, DE VIDA SOCIAL FINS, A CERT PUNT.
SOM UNA CIUTAT DE
TUL9lrS Numti',s
S, UNA REALITAT PLURIMUNICIPAL I
PER TANT DESCENTRALITZADA. HEM DE MANTENIR AQUESTA
DIVERSITAT MUNICIPAL I FINS I TOT DESCENTRALITZAR MÉS EL
MUNICIPI CENTRAL, BARCELONA, COM JA HO ESTEM FENT.
PER NO PODEN RENUNCIAR, NI RENUNCIAREM, A LA
POSSIBILITAT DE PLANIFICAR CONJUNTAMENT, DE REDISTRIBUIR
MILLOR LES ACTIVITATS I ELS RECURSOS, D'AJUDAR LES
ZONES MÉS PROBLEMàTIQUES. I AQUESTA POSSIBILITAT, EN UN
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�—24—
Ajúntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
MARC DEMOCRàTIC, REQUEREIX UNA INSTITUCIó POLíTICA
REPRESENTATIVA, UNA ENTITAT LOCAL QUE REPRESENTI ALS
MUNICIPIS I ALS CIUTADANS QUE SON EL SUSTRAT COMUNITARI
I LA RA6 D'ESSER DE LA INSTITUCIó
Cel
I UN PAC É DE SOLIDARITAT, UNA VEGADA MES, AMB
BARCELONA, AMB TOTS ELS SEUS BARRIS. EL PROJECTE DE LA
BARCELONA DE 1992 NOMÉS ES FAR AMB LA IL.LUSI6, AMB LA
PARTICIPACI6 ACTIVA, CONSCIENT DE TOTS ELS CIUTADANS. I
PERQUè AIXò SIGUI POSSIBLE CAL ADREÇAR—SE A TOTS I A
CADASCúN DELS CIUTADANS, CAL RELACIONAR—SE, COM
AJUNTAMENT, AMB TOTES LES ENTITATS I GRUPS, I PROMOURE
QUE SE'N FACIN DE NOUS
O
I AIXò NO ES POT FER GNICAMENT DES DE L'AJUNTAMENT,
DES D'UN ORGANISME CENTRAL. LA BARCELONA SOLIDáRIA HA
D'ESSER NECESSARIAMENT UNA BARCELONA DESCENTRALITZADA,
PROPERA A TOTS ELS CIUTADANS. ES UNA TASCA INICIADA, I
MÉS ENCARA, JA MOLT CONSOLIDADA, ENCARA QUE NO ESTIGUI
ACABADA. LA BARCELONA DE 1992 ES FARà AMB DEU
DISTRICTES, REPRESENTATIUS, EFICIENTS I OBERTS A LA
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
�«
¡
t
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
PARTICIPACI6 DE TOTS.
AQUESTA BARCELONA, EN LA MESURA QUE ES SOLDàRIA CAP
A CATALUNYA, CAP AL SEU ENTORN METROPOLITà, CAP ALS
SEUS BARRIS I TOTS ELS SEUS CIUTADANS, POT I HA DE SER —
HO CAP AL CONJUNT DELS POBLES D'ESPANYA. LA SOLIDARITAT,
COM LA LLIBERTAT, I COM LA TOLERàNCIA, ES IL.LIMITADA,
NO ES POT TENIR PER A UNS I NO PER ALTRES. I QUANT ES
NEGA A ALGú S'ACABA NEGANT A TOTHOM.
SI S6M I SABEM SER SOLIDARIS ENTRE NOSALTRES,
OBERTS I TOLERANTS, HO SEREM ENVERS ELS ALTRES. HO SOM I
HO SEREM. CREC QUE AL LLARG DE LA HISTERIA HEM APRÉS A
SER — HO I ARA ESTEM DEMOSTRANT QUE S6M UNA CIUTAT I UN
PAIS OBERTS I SOLIDARIS, CAP AL MóN, CAP EUROPA, EL
MEDITERRANI I AMÉRICA, I MOLT ESPECIALMENT CAP A
ESPANYA. I HEM APRÉS TAMBÉ QUE QUAN HI HA CIRCUMSTàNCIES
POLíTIQUES QUE HO FAN POSSIBLE, COM ARA, ES A DIR QUAN
HI HA LLIBERTAT, DEMOCRàCIA, AUTONOMIA, DES D'ESPANYA
TAMBÉ SE SAP SER SOLIDARI AMB NOSALTRES.
Exp. 82 - 86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—25—
Ref.:
�4
Ajuntament de Barcelona
•
Gabinet de Comunicació
JO ESPERO, VULL ESPERAR, QUE HEM ACABAT AMB LES
TEMPTACIONS FRATICIDES, AMB ELS FANTASMES DELS ENEMICS
EXTERIORS, AMB ELS FALSOS ENFRONTAMENTS ENTRE POBLES,
ENTRE CIUTATS. NO HI HA, NO HI HA D'HAVER NI CONFLICTES
ENTRE ESPANYA, O CASTELLA, O ANDALUSIA, I CATALUNYA. I
TAMPOC, QUE NINGú S'HO PENSI ENTRE CATALUNYA I
BARCELONA, O ENTRE LA BARCELONA DEL CENTRE I LA DE LA
PERIFèRIA. LA POLíTICA, LA CULTURA DE LA SOLIDARITAT, ES
O^C
PEP. AJUNTAR — NOS. A ÉS EL QUE HEM FET.
2 ajy-a4„,,
dAA-014--Aj) ,(25
GRàCIES A TOTS.
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
—26—
Ref.:
�-6-
'Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
INCOMPRENSI6 I UNA CONFRONTACIò FICTíCIES ENTRE ELS
POBLES. PERQUè EL CONFLICTE NO ES, NI HA ESTAT, ENTRE
ESPANYA I CATALUNYA, SINO ENTRE EL PODER POLíTIC CENTRAL
I LES ASPIRACIONS DEMOCRàTIQUES, PROGRESSISTES I
AUTONEMIQUES QUE AL LLARG DE LA HISTòRIA S'HAN
MANIFESTAT EN ELS POBLES D'ESPANYA, I MOLT ESPECIALMENT
A CATALUNYA.
CAL RECONEIXER QUE L'UNITAT ESPANYOLA INICIADA FA
GAIREBÉ 500 ANYS, POTSER PER L'ÉPOCA QUE VA FER -SE I PER
LES FORCES I LES IDEOLOGIES QUE FINS A UNA ÉPOCA RECENT
L'HAN HEGEMONITZADA, NO HA ESTAT UN FACTOR DE PROGRÉS I
D'INTEGRACIò COM VAN SIGNIFICAR LA MONARQUIA I LA
V ^^ REVOLUCIò A FRANCA, O, POSTERIORMENT, EL "RISORGIMENTO"
o
ITALIà. I MENYS ENCARA( A DIFERèNCIA D'ALTRES PASOS
D'EUROPA I AMèRICAAL,'UNITAT VA REPRESENTAR ASSOLIR UN
NIVELL SUPERIOR DE LLIBERTAT.
AVUI, A ESPANYA, VIVIM UNA OPORTUNITAT HISTERICA
SINGULAR: LA CONSTRUCCIó DE'UN ESTAT PLURINACIONAL I
DEMOCRaTIC, QUE RECONEIX COM ENTITATS POL1TIQUES LES
IP(L1.c.
c --^n
^
COL.LECTIVITATS
i41,uN`/.4
')/oh
y:5
^^
unfk
.
Exp. 82-86 -
IMPREMTA MUNICIPAL
QUE EL CONSTITUEIXEN.
EN
AQUESTA
�w^
,
e
-e
--Z
^
. 1U
7,
,
^ •
^
L.
^
`I.
•
1
.1-
,J
--1
^
^—
2-
_
^ 1^ v
Z
^ ^
^.
E
I
^
^
^
2
ji
^
_
o ^
T
_____
^ '-- ¿
,.
^
1 ^ el'-^
^
M, ^
s
z
0-^^ ^ ^
^
^ ,
— ^
n(-Q ^
_^ ^
—
,_
^►
V
c).
r...;
^ ^y '^
^
4.1.
19
Z ,_ , ^ ^^
---
^ ^
^
1.2
^
^
�e40
e
le
M
»
•
,
V
^
l
e
^
^
lu
.^
,,
^
^
►,^
'
^
^
^
^
^
^
ç
ç^
_^
^
C^
Sj
`
11,
^^
^
^
^
,
\
c.
(—I
^
^
•
ira
^
^
ç--
e
•
•
»
•
j
^—
iN
1
-
d 1
.^
--,..1
^
¡,^
^ 3
^1
^
^
r^
\
�^
..14
,
/^
^
^^
^
a
1
j
^
J
•
9,,,
'
J
^ ^
•
1
1
1
^^
.z.,„ 1.
31 -
^
`
^
^
4:. ^
,
►
_
'
/'^^
r
-
.
/
�A
^
^J
■
^
'C:
,3'
-.
.
^®
..^
1.z_
.
%
))
''
7
"k
��•
^
3
^^ ^
_,
\b ^
,
^
M •
^
^
^^
--^
^
-^
•
,
S ',
^
1.
4
.
^
^Z ^
O
ri
^
^^
S
^^^.h
I
8
^
'
^,
^
__
'
\^ ^►
^ ^ ;, ,
^f^^
,
�h '
>ç'
J
`
^
^
P ^
^
.
I.)
^ .
^
.
IJ
=J
^
^
).)J
,^ ^
M
t
^
^ ^
^ ^
v ^
_
Q
7
^
•
/
^^ ^
,
- ^
r---
/r
,Z
^
^
2
^^
,0
v
Z
A
^
S
^
^
^ ^
^
i^
^ c:..
°^
r)
7
'Z
^
•
^
�r`'
.
i'+
.e
^
_ ,
.
_,
C^
^
\. ..
f
^
.
,
^
^
_
v
^„^
A
^7
^
.
,<
•
i
^ 'c
`I
.
^
.i
1
Iq^
JY
.\.
-1
"
O C^
_
_ '
•
e
^
l
\+ ^
,
'
•-_.^
^
^
^^}SI -^.
^ k, .át
^
^
^
»
^
^
1
.
*
N
r
.,.
ó^
^
<,,
^ _,
®
�t
^
c3
..Q,
.`
Ç:.
0
_)
C^
ç::,
–D
^
l
\-i
'Q
.;:e
^
4.
,
I„
-.-
^
^ `
t
r
_
^
IJ
›.5.,
^
2
^
,
^
^
''
^
^
^
^
^
J
/^
.^
^–
1
iy
^ ^x
..._,
G-
^
_
�e
c
^
'S
/^
^
1^
iy
I1
C
^
^
,
^
^ ^J
^
_^ ^ ^
^ ^
\
'!. ^
^ -
^
^
,
á
szt-
Q
, )--
ì
^
t--- L
t l^
^
^
^J
••
^ ^
^ ^
^ ^
k ^°
Ct
J^ ^
^
,---(
(-----)
�^
\_)
^
u
^ _
^
^
-,
^
4
-^^
_
.
L
1
)
^
s
1
k
_
1
^
^
-Q-
^
^J ^
^ ^
^
--
^
z)
"
--
_
3
^
^
^
11
^
^
^^
j
-,z9
-
^.
ti
^
1.,.
c..
p
^
^--,
U
^
--
^
^
--^
.
^ ^
1
(^
^
'
S
^
(J
^
S
L`
^Y
z
j
>
1^
^
&'
‘7
1
^ ^
0^
^U
^
-1
•--
7
17^
)
I
�^
rz
_,
^
1-5
a
^
^
w
D
.
s
a
.
^
^
^
Y-_,'
';
(5.
/1
Z
P
CU
^
TU
^^
Z- ^ ^
^
^
^ ,^
^
v
Z
^
^ .
á^
j,
-
,
^
~
^
(T
--^
({
'
.z)
O
A
^ .
-
^
,
^
^
^^
^¡
'
^
^
r^.
5 i -1
k
^ 1
/
;
<'
a
^
C?J
Ç
>
^ 'z
^
^ Z
^
....J
�■
^
^
r
s,
1
,^
^
^
-
^
1-
t
^
c.7
^
,
`
1
;1
^ ^^ ^
®
=`
^
~
-,'
^..1
î
Ò
^'
.r
`w
:75
R-"
M
,
^
te
4
Te
1
5
��t
.^J ^
Í^ >
•..
9
^.
:
a
^
r
^
^ ^
•
^
J
^^
,
^
J
^
V
JJ±
^
S
^
1
^
P
-S
'\,_.--
J
^
:
r---
^
2
1
\
1—
l'.‘)
5)_
Q
N
ll
I
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4443
Title
A name given to the resource
Conferència de Cloenda del Cicle de Conferències Barcelona Solidària
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Sumari de la conferència: - Espanya i Catalunya. - 1992. - La immigració a Barcelona. - Problemes de finançament. - Solidaritat metropolitna. - Una reflexió personal.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Federalisme
Espanya plural
Autonomia
Catalanisme
Acció política
Territoris
Espanya
Congressos i conferències
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1986-11-04
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències