2 10 19 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/730/19971205_LV.pdf 43d7db08b6e4e40d5005279d0da10df8 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 05/12/1997 La Vanguardia, p.023, Opinión Perugia. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL Las escaleras mecánicas de Montjuïc nacieron en Perugia. A pocos meses de los Juegos del 92 había que encontrar soluciones heroicas para acercar a la gente al anillo olímpico. Las previstas habían fallado. Y se encontraron soluciones. El funicular una, y la otra que la gente subiera a pie el equivalente de los dieciséis pisos que separan la plaza Espanya del estadio. A pie con ayudas mecánicas, la escala móvil, como le llaman en Italia. Las dos soluciones requerían coraje. La primera la propuso Samaranch, la segunda Acebillo, José Antonio Acebillo, el motor -el toro dirían algunos- que movió el carro pesadísimo de la Barcelona olímpica física, de sus formas, sus rondas, sus estadios, sus palacios. Un toro sabio que primero imaginó y luego realizó. Acebillo había estado en Perugia. Ustedes habrán reparado, los que hayan viajado a Italia, que la mayor parte de sus poblaciones están puestas como Castellfollit. Encima de la roca. Perugia no es excepción. Los etruscos, y los que les sucedieron, estaban acostumbrados a defenderse y atacar. Por eso eligieron lo alto de las colinas y las sierras. También porque los valles, más fértiles, eran igualmente fértiles en infecciones. Los mosquitos y la belicosidad dieron lugar a ese urbanismo singular. Veinte siglos más tarde, los toscanos y los ciudadanos de la Umbria (no olviden la pasión italiana por las esdrújulas: pronuncien úm-bri-a) encontraron la solución a las artrosis sin duda frecuentes en gente físicamente muy activa y con las rodillas deshechas por el "calcio", el trabajo y las pendientes: las escaleras mecánicas. Fue entonces cuando Acebillo pasó por allí. La Thyssen hizo el resto con presteza y el 25 de julio de 1992 la gente empezó a escalar Montjuïc como si tal cosa. La llamada bolsa de los acabados -una bolsa de más de mil millones que hubo que inventar antes de gastar- corrió con los gastos. El coraje había consistido en imaginar que la gente aceptaría el reto. No para siempre y para todo, por ejemplo ahora no vale igualmente para un partido de fútbol o un concierto de rock -se requiere una mentalización, un ambiente especial-, pero sí en aquel momento no especial, sino especialísimo. El coraje consistía en comprender, más allá de los clichés y de las fórmulas tradicionales, que si nosotros apostábamos fuerte por soluciones sencillas, aunque fueran poco convencionales, la gente "captaría", como dicen ahora los chicos, que se produciría un efecto de simpatía, de complicidad: ¡qué caray, subiremos a pata! Y se produjo. Subieron. 113 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1192 Title A name given to the resource Perugia. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Ciutadania Jocs Olímpics Infraestructures Urbanisme Itàlia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-12-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/22/2714/democracia_ciutadans_coberta.jpg 2c540192f9808535a654f5e080ec150d Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.01. Activitat associativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Agrupa la documentació generada en relació a les activitats de caire associatiu de Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La democràcia dels ciutadans Creator An entity primarily responsible for making the resource Catalunya Segle XXI Gomis, Llorenç Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Segle XXI Catalunya Democràcia Ciutadania Economia Model social Description An account of the resource Epíleg de Pasqual Maragall. El llibre sintetitza els treballs ralitzats en el marc de la Convenció Cívica Catalana per a la Renovació de la Cultura Política 1997-1998. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions 62 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2824/20030118_WarPeaceSXXI_PM.pdf adb0d6e251730efeb71f25b83bc89b05 PDF Text Text Contribución al debate "War And Peace in the 2 1 s t Century. The Transatlantic Relations" Barcelona, 18 de enero de 2003 ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Europa ha vivido en el año 2002 dos acontecimientos que con la perspectiva del tiempo adquirirán todo su valor. La efectiva implantación de la moneda única, que supone la consolidación de un espacio económico común y, a la vez, constituye el más potente elemento simbólico de la Unión; y la decisión sobre la ampliación al Este que tiene un alcance histórico inimaginable hace cincuenta años para los padres fundadores de la Europa unida al tratarse de la reunificación y la reconciliación del Oeste con el Este en un marco de democracia y de estabilidad económica. Sin embargo, a los ojos del resto del mundo y, muy concretamente, de los Estados Unidos, Europa aparece demasiado encerrada en sí misma, ocupada en un complejo proceso de construcción que tiene la doble vertiente de la ampliación de su espacio y de la vertebracion de sus instituciones. Se tiene la percepción de que Europa difiere la asunción de sus responsabilidades globales a la culminación de su proceso constituyente y que, de este modo, pretende prorrogar indefinidamente un lugar en el mundo bajo la tutela protectora de los Estados Unidos. Esta percepción americana de la actitud europea se ha agudizado dolorosamente a raíz de los atentados del 11 de Septiembre de 2001, al tomar conciencia los Estados Unidos de una vulnerabilidad desconocida hasta la fecha, que ha alterado la visión de su papel en el nuevo orden internacional emergente desde la caída del comunismo y que, por ende, ha modificado profundamente su estrategia internacional. La Estrategia de Seguridad Nacional norteamericana, aprobada el pasado mes de septiembre, supone un giro radical respecto a la tradición estratégica de los últimos cincuenta años, al pasar la seguridad nacional a un primer plano en el contexto de un mundo globalizado, ésta se convierte en una cuestión internacional: la política de segundad norteamericana se convierte en política internacional. Visto desde Europa, este giro hacia el uniiateralismo de los Estados Unidos pone en peligro una tradición y una cultura de relación transatlántica basada en la mutua colaboración entre aliados y en el respeto de las reglas y de las instituciones internacionales. �Pero si Europa quiere mantener un orden internacional basado en el multilatéralisme, Europa debe renovar el vínculo transatlántico con los Estados Unidos. Y para ello debe demostrar que quiere realmente asumir sus responsabilidades en la gobernanza de la globalización. O dicho de otro modo: que quiere compartir estas responsabilidades con los Estados Unidos. Renovar el vínculo transatlántico quiere decir renovar una alianza en torno a unos intereses comunes y sobre el fondo de una historia y de unos valores compartidos. Alianza entre miembros responsabilidades y cargas. que se reparten equitativamente Intereses comunes, definidos de común acuerdo y no impuestos por el aliado más fuerte. Valores compartidos, empezando por el respeto internacional y a las instituciones de Naciones Unidas. al derecho Es ésta una aspiración muy exigente para Europa. Los Estados Unidos quieren hechos, no declaraciones de intención. Europa debe demostrar que es capaz en la práctica de asumir sus responsabilidades globales sin precisar de la tutela permanente de los Estados Unidos. Pero Europa tiene todo el derecho a asumir tales responsabilidades a su manera, fiel a su vocación pacificadora, coherente con el experimento histórico de hacer gobernable en democracia un espacio de enorme complejidad política, institucional, cultural, lingüística ... Europa tiene todo el derecho a no reproducir a gran escala la lógica de potencia que ha envenenado la historia de sus países durante siglos. La Europa unida nace para superar dicha lógica, para evitar una nueva guerra mundial. Una Europa potencia militar no es planteable, pero una Europa agente activo y positivo en la gobernanza de la globalidad es una obligación ineludible. Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la agenda global no se reduce al problema del terrorismo, que es una agenda compleja que incluye los problemas del desarrollo, de la democratización, del medio ambiente ... Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la tentación unilateralista será a la larga perjudicial para los intereses americanos. Una Europa que debe poner en valor su experimento de convivencia como ejemplo de gobierno de la complejidad en un mundo necesitado �de modelos prácticos y contrastados, inspirados en los principios del federalismo. Una Europa que debe asumir con toda la decisión y todos los medios necesarios sus responsabilidades regionales, empezando por el Mediterráneo. Para conseguir ser un agente global, Europa debe corregir su descompensación actual y equilibrar los ritmos de avance de la Europa-espacio y de la Europa-poder. Y ello supone tener la energía y la voluntad de acometer simultáneamente nuevas y mayores tareas en tres ámbitos: debe afianzar la Unión, debe respetar su diversidad y debe aproximarse a la ciudadanía. Europa es inviable si no hay al mismo tiempo unión, devolución y proximidad. Europa es un compromiso de unión, no de uniformidad; es un proyecto de ciudadanía, no de superpotencia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Contribució al debat "War And Peace in the 21st Century. The Transatlantic Relations": ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Globalització Descentralització administrativa Subsidiarietat Ciutadania Estats Units Description An account of the resource Debat organitzat pel CIDOB amb els participants: Manuel Castells, Anthony Giddens, John Ikenberry, Robert Kagan, Kenston Keith, Pascal Lamy, Narcís Serra, Javier Solana i Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf 7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a PDF Text Text El canvi per Catalunya Intervenció de Pasqual Maragall Acte al CCCB Dimarts, 2 de setembre de 2003 19:30 h �I PREÀMBUL Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria: L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar: la transformació de la ciutat en un període curt però intens de temps. Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer allò que ens proposem. L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país. Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una crosta de normalitat i de convivència pacífica. Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,... Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com això: ser de debó un sol poble. Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre. El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió. Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”, pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell. Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient. Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast. A tocar de dits. I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar. El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més. Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà. La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic. 2 �I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel camí que la majoria volia emprendre. El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit. Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables. Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans. El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com simplement realitzador d’evidències. Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble que ho està esperant (“amb candeletes”). Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats dels altres i la potència dels seus mitjans. 3 �En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una cosa i una altra. Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi pornogràfic, sobre els altres candidats. Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur. Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar. Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI. rebre Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el pujolisme de nou pel catalanisme. El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les formes de govern que hem tingut fins ara. Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades. suposat Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida si m’ho permeteu— del millor catalanisme. Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde, com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors. 4 �Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol – em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament assegurada. Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita protesta personal davant els creadors d’opinió. Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és enorme i costarà de refer. Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els socialistes catalans com els seus adversaris principals. Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la seva plena realització. Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en realitat un projecte d’educació. Ja era hora, no? No cal demanar excuses a ningú. No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot per a dir obvietats! A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal. Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes catalans. Home no! Amb tanta modèstia no anirem enlloc. I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i tot. Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a acomplir. 5 �Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho. I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena consciència del que representa. Obriu els ulls! Anem a totes! Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem l’Espanya plural en la que creiem. 6 �II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a Catalunya, el canvi que proposo. Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves. Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat. En les properes setmanes, explicaré què vull canviar. - Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys. - Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a tot el país. - Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol. - Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per Aznar. - Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres. Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de salut. - Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en bona mesura ens juguem el futur. - Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme. * No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica en tots aquests camps. La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi. La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de Catalunya i del seu govern. No. 7 �El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a un projecte esgotat. Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten l’autogovern. Sí. Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals malmesos del país. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern... Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Volem reformar l’Estatut: perquè? El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat. Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient. No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en un símbol o en l’únic camp de batalla electoral. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans. 8 �Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980. També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat emocional, de transcendentalisme. Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un munt. Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que idolatrava una puresa suposadament perduda. Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts. Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves incorporacions. Un temple amb les portes tancades. La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a recordar, a accentuar el mals que vénen de fora. La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris. Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en àgora. El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors moments - un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic. - Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment per la qualitat i la transparència de les seves institucions. - Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del govern de la Generalitat al Parlament. - un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de futur compartit - un país amb unes ciutats que han esdevingut model de referència internacional. 9 �- Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani. La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta. M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del que ningú mai no va poder imaginar en el passat. M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren. Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem de desterrar d’una vegada els tòpics defensius. Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a país. I la té. Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers anys. III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR Ara us haig de parlar de la vida de cada dia. Estem menys segurs. En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la malaltia, En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena autonomia personal. I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra el terror. Hi han solucions contra aquestes inseguretats. No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les, especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres. I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és el canvi. Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses. 10 �1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida, atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica voldrà dir un futur més segur. 2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys voldrà dir un futur més segur. 3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat laboral. Dues garanties per a un futur més segur. 4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació voldrà dir un futur més segur. 5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en el futur. 6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més segur. 7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades per una amenaça absolutament injustificable. 8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i més segur. També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en el futur en el camp de l’educació i la cultura. - Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat. - Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat, integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es poden derivar d’aquesta incertesa. - Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya. - La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant, transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa, i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La farà segura, li obrirà els camins del futur. - Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc sentits. 11 �* Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia. La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés. Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar. Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc. Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions. Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols les enquestes més refinades l’endevinen. És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular discreta que es verifica la química del consens o del rebuig. I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada. 12 �IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS CATALANS Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins, republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América. Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves antifranquistes i al diàleg franc. El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que empobrien la pàtria comuna. Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita, escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el president de Portugal. (...) El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament, econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa. * Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal: Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es produeixi periòdicament. Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres. Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi compto. Compto amb tots vosaltres. Moltes gràcies. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi per Catalunya Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Catalunya Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Territoris Acció política Ciutadania Catalanisme Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1729/0000001574.pdf ea46760359e50992ad3591aaa99847bd PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 25/09/2005 - Hora: 01:34 DIUMENGE 25 DE SETEMBRE DEL 2005 18 Política el Periódico La reforma estatutària 3 La declaració El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime Pàgines 15 a 18 LLL al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú ANÀLISI trenqui, amb propostes inconstitucionals, ASPIREM «el somni» d’un millor autogovern. A UN ESTATUT QUE SIGUI ‘BRAU’ Carta oberta de Maragall FERMÍ PUIG CUINER RICARD CUGAT document Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Divendres vinent, dia 30 de setembre, el ple del Parlament de Catalunya ha de votar un nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments pot haver semblat per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep-Lluís Carod-Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a president de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us he de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte al medi ambient, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica, tecnològica i d’infraestructures del país. «Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta» Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per portar-ho a terme. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per a les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per poder exercir l’autogovern. L’Estatut que arriba al ple del Parlament, quan sigui efectiu, no únicament serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d’autogovern de què Catalunya hagi disposat mai des del 1714. No en tingueu el més mínim dubte. Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern 33 Pasqual Maragall, ahir, camí de la plaça de Sant Jaume després d’anar a la missa tradicional de la Mercè. són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement ho vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir sent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: ¿Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. ¿Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. ¿Pot Catalunya comptar amb les competències que necessita? Pot. ¿Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. ¿Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? ¡I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, els col.legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tots els que treballen per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el president del Govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, amb les seves institucions i amb els seus partits polítics, del govern i de l’oposició. Si el poble de Catalunya ho vol i sap que pot, ¿què pot impedir que la seva voluntat es compleixi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és l’hora «Vetllaré perquè ningú pugui malbaratar la legítima ambició de Catalunya» de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és l’hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma, i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és una altra que continuar indefinidament amb l’Estatut de l’any 1979; i que això seria anar cap enrere. Perquè el vell Estatut és bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és l’hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats. ¡És clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Seria un gran error no adonar-se del gran pas endavant que ara podem fer. A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques –he parlat amb tots ells aquests dies– són conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara és necessari el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable al mateix temps, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver-se de governar els propers 25 anys amb un Estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle; per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a president, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul perquè, d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Compto amb això i necessito aquest suport, el necessitem. El president, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i també hi incloc el principal partit de l’oposició, dedicaran –em consta– tots els seus esforços fins a l’últim moment per fer-ho possible. H Pasqual Maragall. President de la Generalitat Quan falten pocs dies per a la celebració del ple del Parlament que decidirà sobre el nou Estatut, la incertesa sobre el seu desenllaç sembla afectar de la mateixa manera polítics, periodistes i el conjunt de ciutadans. Sigui quina sigui la resolució final del Parlament, no dubto que les posicions de tots els partits es deuen haver inspirat en la recerca del bé comú i que deuen haver exercit la seva responsabilitat davant els catalans tant si el text definitiu és rebutjat com aprovat. Tan lícita resulta la posició d’aquells que sostenen que és una oportunitat històrica de millorar el nostre autogovern com la dels que consideren aquestes millores insuficients per garantir el benestar i l’ambició política de la Catalunya dels nostres fills. Segons quin sigui el resultat, els analistes intentaran desencriptar els interessos dels polítics, i la ciutadania s’expressarà quan li correspongui. Però, mentrestant, el ciutadà es pot plantejar algunes qüestions que li permetin formar-se’n El nou text ha de donar resposta a les múltiples demandes del ciutadà una opinió. Amb el nou Estatut, ¿serà possible que, gràcies al nostre esforç fiscal, els nostres fills tinguin ordinador a les escoles, com a l’Extremadura de Rodríguez Ibarra, i deixin els barracons? ¿Podran els nostres avis viure i ser atesos amb un mínim de dignitat? ¿Podran els nostres industrials comerciar amb el món i els nostres centres turístics rebre nous visitants perquè la Generalitat gestionarà els ports i els aeroports? ¿Podran els nostres sindicats i empresaris negociar un marc laboral propi? ¿Podrem exercir els nostres drets al relacionar-nos amb l’Administració de justícia en català sense que un jutge ens acusi de desacatament? ¿Podrà la Generalitat decidir la concessió de beques als nostres alumnes més brillants o als més desafavorits econòmicament? ¿Permetrà l’Estatut la protecció efectiva de la cultura catalana? A aquestes i moltes altres preguntes hauria de donar resposta el nou Estatut. El toro que pugui enviar-se o no a Madrid rebrà l’afaitada habitual de les Corts i la posterior del Tribunal Constitucional. Aspirem, almenys, que l’exemplar sigui brau, no fos cas que al final hàgim de donar la raó a Bono quan va dir allò que una nació sense Estat és pura poesia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta oberta sobre la reforma estatutària Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Constitució Ciutadania Territoris Model social Acció política Abstract A summary of the resource. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú trenqui, amb propostes inconstitucionals, «el somni» d’un millor autogovern. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1726/0000001578.pdf 8da58a84d7fdb61e5ee96950d5906688 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 02595D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 17/06/2006 - Hora: 23:15 Tema del día 81 EL ESTATUT PASÓ EL REFRENDO DEL CONGRESO Y DEL SENADO N La jornada del referendo La Cámara baja aprobó el nuevo texto el pasado 30 de marzo. El trámite parlamentario se completó en la Cámara alta, el 10 de mayo. Viene de la página anterior Govern, hubiera o no Estatut en marcha. El impacto que el proyecto ha tenido y tiene sobre Esquerra, pues, nada tiene que ver con el PP. Tiene que ver con la cuesta abajo sin frenos que la cúpula del partido emprendió tras la reunión entre Mas y Zapatero. Lo que desde fuera de Esquerra se entendió como un enfado pasajero, ha terminado por ser permanente y le ha dado un giro a la política catalana. También en Esquerra hay una balanza interna, Carod-Rovira a un lado. Joan Puigcercós al otro. 82 EL ESTATUT ACTUAL SE APROBÓ EN REFERENDO EN OCTUBRE DE 1979 DOMINGO 18 DE JUNIO DEL 2006 83 Se votó el día 25 de ese mes, con una participación del 59,3% del electorado. Un 88,1% votó a favor y el 7,8% en contra. El presidente de la Generalitat y los líderes de CiU, ERC, PP e ICV aceptaron la invitación de EL PERIÓDICO para fotografiarse en el lugar que eligieran para simbolizar el referendo y escribieran un CATALUNYA HA PARTICIPADO EN CINCO REFERENDOS DESDE 1976 La Reforma Política (1976), la Constitución (1978), el Estatut (1979), el ingreso en la OTAN (1986) y la Constitución Europea (2005). texto justificando esa elección. Maragall eligió la avenida del Estatut; Mas, una maternidad; Carod-Rovira, el Mediterráneo en Tarragona; Piqué, el Palau de la Música, y Saura, la Barceloneta. XAVIER JUBIERRE PASQUAL MARAGALL Presidente de la Generalitat Estos jóvenes de la foto forman parte de la generación que debe hacer suyo, más que cualquier otra, el Estatut del 2006. Forman parte de los más de dos millones y medio de catalanes que nunca han votado el Estatut. Que aún no pueden decir que sienten como propia nuestra primera ley. Hoy podrán hacerlo. Pero el Estatut del 2006, que hizo posible el impulso de Miravet, debe ser de todos. El Estatut de todas las catalunyas. La Catalunya vieja y la nueva. La de los millones de hombres y mujeres que se sienten catalanes, vengan de donde vengan ellos, sus padres y abuelos. Y, sobre todo, la Catalunya de sus hijos. También es el Estatut que nos reconoce que queremos ser una nación que quiere progresar y seguir siendo solidaria con los demás pueblos de España. He querido hacer esta foto en la avenida del Estatut de Barcelona, un lugar del barrio de Horta, muy cerca del Carmel, un barrio que hace muchos años que se esfuerza por preservar su identidad en una realidad colectiva que la incluye. Esta es la Generación Estatut: la que da sentido a mi esfuerzo y la que me hace sentir ilusión por un futuro que quiero compartir con todos ellos. “ PP Piqué, víctima del enemigo y del fuego amigo Aquel 12 de febrero que formalmente el Estatut echó a andar, el PP no estaba. Tal vez pasadas las elecciones general del 14-M –decía entonces Josep Piqué–, los populares se sumen a los trabajos. La historia estatutaria de ERC puede que tenga mucho de tragedia griega, pero la aventura personal de Piqué es shakesperiana. Exmilitante psuquero y exalto cargo de la Generalitat convergente, ha recibido, como máximo representante del PP en Catalunya, todas las iras de aquello que un día se conoció como el cuatripartito, pero al mismo tiempo ha sido blanco de más feroces ataques aún por parte de sus supuestos aliados (la Cope, Ángel Acebes...). A punto estuvo de dimitir. “ ICV Un ‘conseller’ sacrificado en una crisis ajena Dos carteras le tocaron a Iniciativa en el Govern tripartito. Una, Medi Ambient i Habitatge, cuyo titular, Salvador Milà, saltó del cargo cuando Maragall reestructuró el Govern pocos días antes de la ruptura definitiva con Esquerra. La otra la ocupa Joan Saura, a efectos prácticos el conseller del Estatut. Queda todo dicho. En resumen. Catalunya vota hoy un texto que, salvo voluntad expresa de cada cual, es imposible no conocer, aunque solo sea a grandes trazos. No se vota el pedregal a través del cual se ha llegado hasta aquí, es cierto, pero el porcentaje de participación y, claro está, el resultado final determinarán el destino de todos y cada uno de los protagonistas de esta aventura. Determinarán la historia de Catalunya. H el Periódico 3 33 Pasqual Maragall eligió posar con jóvenes en la avenida del Estatut, en el barrio de Horta. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La jornada del referendo Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Ciutadania Joves Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. El presidente de la Generalitat y los líderes de CiU, ERC, PP e ICV aceptaron la invitación de El Periódico para fotografiarse en el lugar que eligieran para simbolizar el referendo y escribieran un texto justificando esa elección. Maragall eligió la avenida del Estatut. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1727/0000001577.pdf ac3639fbb4c8dabf86ee9dd1f57606fb PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02595D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 17/06/2006 - Hora: 23:39 Tema del dia 81 L’ESTATUT VA PASSAR LA RATIFICACIÓ DEL CONGRÉS I TAMBÉ DEL SENAT N La jornada del referèndum La Cambra baixa va aprovar el nou text el passat 30 de març. El tràmit parlamentari es va completar a la Cambra alta, el 10 de maig. Ve de la pàgina anterior Govern, hi hagués Estatut o no en marxa. L’impacte que ha tingut el projecte i té sobre Esquerra, doncs, no té res a veure amb el PP. Té a veure amb la costa avall sense frens que la cúpula del partit va emprendre després de la reunió que van tenir Mas i Zapatero. El que des de fora d’Esquerra es va entendre com un enuig passatger, ha acabat per ser permanent i ha donat un gir a la política catalana. També a Esquerra hi ha una balança interna, Carod-Rovira a un costat. Joan Puigcercós a l’altre. 82 L’ESTATUT ACTUAL ES VA APROVAR EN REFERÈNDUM L’OCTUBRE DEL 1979 Es va votar el dia 25 d’aquell mes, amb una participació del 59,3% de l’electorat. Un 88,1% va votar a favor i el 7,8% en contra. El president de la Generalitat i els líders de CiU, ERC, PP i ICV van acceptar la invitació d’EL PERIÓDICO per fotografiar-se al lloc que escollissin per simbolitzar el referèndum i escrivissin un text DIUMENGE 18 DE JUNY DEL 2006 83 La Reforma Política (1976), la Constitució CATALUNYA HA PARTICIPAT (1978), l’Estatut (1979), l’ingrés EN CINC REFERÈNDUMS a l’OTAN (1986) i la Constitució DES DEL Europea 1976 (2005). justificant aquesta elecció. Maragall va triar l’avinguda de l’Estatut; Mas, una maternitat; Carod-Rovira, el Mediterrani a Tarragona, Piqué, el Palau de la Música, i Saura, la Barceloneta. XAVIER JUBIERRE PASQUAL MARAGALL President de la Generalitat Aquests joves de la fotografia formen part de la generació que ha de fer seu, més que cap altra, l’Estatut del 2006. Formen part dels més de dos milions i mig de catalans que mai no han votat l’Estatut. Que encara no poden dir que senten com a seva la nostra primera llei. Avui podran fer-ho per primera vegada. Però l’Estatut del 2006, que va fer possible l’impuls donat a Miravet, ha de ser l’Estatut de tots. Ha de ser l’Estatut de totes les catalunyes. La Catalunya vella i la nova. La dels milions d’homes i dones que se senten catalans, vinguin d’on vinguin ells, els seus pares i avis. I, sobretot, la Catalunya dels seus fills. També és l’Estatut que ens reconeix que volem ser una nació que vol progressar i seguir sent solidària amb tots els altres pobles d’Espanya. He volgut fer aquesta fotografia a l’Avinguda de l’Estatut de Barcelona, un indret del barri d’Horta, molt a prop del Carmel, un barri que fa molts anys que malda per preservar la seva identitat en una realitat col.lectiva que la inclou. Aquesta és la Generació Estatut: la que dóna sentit al meu esforç i que em fa sentir il.lusió per un futur que vull compartir amb tots ells. “ PP Piqué, víctima de l’enemic i del foc amic Aquell 12 de febrer en què formalment l’Estatut va començar a caminar, el PP no hi era. Potser passades les eleccions generals del 14-M –deia llavors Josep Piqué–, els populars se sumaran als treballs. La història estatutària d’ERC pot ser que tingui molt de tragèdia grega, però l’aventura personal de Josep Piqué és shakespeariana. Exmilitant psuquero i exalt càrrec de la Generalitat convergent, ha rebut, com a màxim representant del PP a Catalunya, totes les ires d’allò que un dia es va conèixer com el quadripartit, però al mateix temps ha estat blanc de més atacs ferotges encara per part dels seus suposats aliats (la Cope, Ángel Acebes...). Va estar a punt de dimitir. “ ICV Un conseller sacrificat en una crisi aliena A Iniciativa li van tocar dues carteres al Govern tripartit. Una, Medi Ambient i Habitatge, amb Salvador Milà com a titular, que va saltar del càrrec quan Maragall va reestructurar el Govern pocs dies abans de la ruptura definitiva amb Esquerra. L’altra l’ocupa Joan Saura, a efectes pràctics el conseller de l’Estatut. Queda tot dit. En resum. Catalunya vota avui un text que, excepte voluntat expressa de cadascú, és impossible no conèixer, encara que només sigui a grans trets. No es vota el pedreguer a través del qual s’ha arribat fins aquí, però el percentatge de participació i, és clar, el resultat final determinaran el destí de cada un dels protagonistes d’aquesta aventura. Determinaran la història de Catalunya. H el Periódico 3 33 Pasqual Maragall va escollir posar amb nois i noies a l’avinguda de l’Estatut, al barri d’Horta. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La jornada del referèndum Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Ciutadania Catalunya Joves Acció política Abstract A summary of the resource. El president de la Generalitat i els líders de CiU, ERC, PP i ICV van acceptar la invitació d’El Periódico per fotografiar-se al lloc que escollissin per simbolitzar el referèndum i escrivissin un text justificant aquesta elecció. Maragall va triar l’avinguda de l’Estatut. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2668/WP2_Europa_AAixala.pdf eaf75570ef7cd299bcb485fb4ce92d9d PDF Text Text Working paper n.2 “Ciutadans d’Europa, unim-nos!” La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats Albert Aixalà i Blanch DIRECTOR DE PROGRAMES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIA POLÍTICA A LA UPF Octubre 2015 1 �Nota d’agraïment Agraeixo l’orientació inicial de Margarita Obiols en aquesta recerca, i els comentaris a la primera versió del text de Maria Antònia Sabartés i Javier Sánchez Cano, de gran ajuda per tal de completar aquest document, així com l’entrevista concedida per Francesco Rutelli. Finalment, agrair la col•laboració de Fidel Bellmunt, responsable de l’Arxiu Pasqual Maragall, per l’accés a la documentació disponible d’aquest període. 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Sumari 0. INTRODUCCIÓ 4 1. LES CIUTATS COM ACTORS INTERNACIONALS 6 2. LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA (1983-1997) 8 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall 3. BARCELONA, CAPITAL EUROPEA 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) 3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat 4. EL COMITÈ DE LES REGIONS (I DE LES CIUTATS) 9 11 13 13 16 17 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall 17 20 23 5. UNA ACCIÓ POLÍTICA AL SERVEI D’UNA CAUSA: L’EUROPA DE LES CIUTATS 24 6. CONCLUSIONS 26 7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES 28 3 �0. Introducció P asqual Maragall i Mira, com alcalde de Barcelona, va ser el principal artífex de la projecció internacional de la ciutat, abans i després dels Jocs Olímpics de 1992. El llegat d’aquella projecció és ben visible a la Barcelona d’avui, que s’ha situat com una gran ciutat europea i global, que exerceix de pol d’atracció cultural i és reconeguda internacionalment com a centre generador d’activitat econòmica. Però el llegat del pensament i l’acció de Pasqual Maragall en aquest àmbit resta per analitzar i relatar. Des de l’inici del seu mandat, Maragall va impulsar la participació activa de l’Ajuntament en múltiples organitzacions internacionals de ciutats, i el que durant els anys 80 fou una necessitat per situar Barcelona al mapa i promocionar la imatge de ciutat olímpica, als anys 90 es va convertir en voluntat de liderar i transformar aquestes organitzacions per a convertir-les en agents de transformació, en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa i al món després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. El resultat d’aquesta tasca de projecció de la ciutat va portar l’alcalde Maragall a exercir de President del Consell de Municipis i Regions d’Europa -la secció europea de la Unió Internacional d’Autoritats Locals- i, posteriorment, de President del Comitè de les Regions de la Unió Europea, impulsant el reconeixement del rol a les ciutats en el procés de construcció europea. A nivell internacional, Maragall va impulsar la unió de les dues grans federacions internacionals de ciutats i autoritats locals -la IULA i la FMCU- sota el lema United Cities, que va donar lloc a l’actual CGLU, amb seu a Barcelona, ja en temps de l’alcalde Joan Clos. El lideratge de l’alcalde Maragall també va donar lloc a projectes d’alt contingut simbòlic que van contribuir a elevar l’status de Barcelona com a referent polític de les ciutats, com la Declaració Rio de Janeiro-Barcelona de l’any 1992 en ocasió de la celebració de la conferència de Nacions Unides sobre Medi Ambient l’any que Barcelona organitzava els Jocs de la XXVa Olimpíada, o la crida de l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” en el conflicte dels Balcans l’estiu de 1992 i que va tenir com a resultat l’inici d’un ampli projecte de cooperació amb Sarajevo, seu olímpica l’any 1984, durant el setge que va viure entre els anys 1992 i 1995. Barcelona, sota el lideratge de Pasqual Maragall, va ser capaç de transformar una estratègia de city marketing prèvia als Jocs Olímpics en una estratègia de city leadership que encara avui, quasi vint anys després de deixar l’alcaldia, segueix vigent i continua oferint noves oportunitats a la ciutat. Motiu suficient per reivindicar-ne el seu llegat. En el marc de la projecció internacional de la ciutat impulsada per Maragall, resulta especialment rellevant la seva contribució a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats, a partir de la creació d’Eurocities el 1986, que li permetria convertir-se en President del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) entre 1991 i 1997 i President del Comitè de les Regions de la UE entre 1996 i 1998. L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, analitzar l’acció de Pasqual Maragall en la projecció d’aquest moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l’epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �El desenvolupament de la recerca es basarà en tres fonts principals: les memòries de la direcció de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona; el fons documental de l’arxiu Pasqual Maragall -que ens ofereix la possibilitat de recuperar la seva agenda de viatges i contactes, així com de sistematitzar els seus articles i discursos sobre aquesta àmbit; i les entrevistes amb algunes persones que van col•laborar amb l’alcalde Maragall en l’àmbit internacional, des del gabinet d’alcaldia i el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament. En el primer capítol s’analitza el nou rol de les ciutats en l’escenari internacional a partir dels anys 80; en el segon, es descriu el context de l’acció internacional de la ciutat de Barcelona durant els anys 80 i 90; en el tercer s’analitza específicament l’acció política de Margall en l’àmbit europeu durant els anys 90; en el quart s’explica específicament la seva tasca com a president del Comitè de les Regions, i en el cinquè s’aborda la teorització de l’Europa de les ciutats per part de Maragall com a conseqüència directa de la seva acció política. 5 �1. Les ciutats com actors internacionals L ’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el rol de Pasqual Maragall en la contribució de Pasqual Maragall en l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. La hipòtesi de treball és que aquesta contribució va permetre que tinguessin un lloc en la construcció europea posterior a Maastricht -convertint-les en actors polítics- tot reforçant el lideratge barceloní, en un marc de desenvolupament d’un nou model de diplomàcia de ciutats a nivell internacional. Aquesta recerca parteix dels treballs de Manuel Castells i Jordi Borja (1997) sobre la gestió de les ciutats en l’era de la globalització i la informació i el seu paper en l’escena mundial, que van conceptualitzar el nou rol de les ciutats als anys 90; de l’anàlisi de Rafael Grasa (2006) sobre les xarxes globals de ciutats; i de la teoria sobre la ciutat global definida per John Friedman (1986) i desenvolupada per Saskia Sassen (1991 i 1994) i actualitzada per Simon Curtis (2011). Una nova teoria urbana que estudia les ciutats com a espais relacionals globals, com a nodes polítics, econòmics i socials de les noves realitats transnacionals, que connecten l’espai local amb la globalitat. Aquests treballs s’emmarquen en una teoria més àmplia de les relacions internacionals que defineix un nou ordre mundial, en el procés de globalització que s’inicia als anys 70-80, que transcendeix les tradicionals relacions diplomàtiques entre estats, per incorporar l’acció d’organitzacions no governamentals, autoritats públiques sub-estatals i un creixent rol de l’opinió pública internacional. En aquest context, les ciutats han desenvolupat dos tipus d’estratègies: una estratègia de màrqueting urbà dirigit a desenvolupar polítiques d’atracció d’inversions i de posicionament internacional, en el marc de relacions de competència amb d’altres ciutats de la mateixa regió o d’altres continents; i una estratègia de col•laboració amb d’altres ciutats que busquen posicionar-se políticament en el context internacional, exercir una certa influència en l’establiment de l’agenda internacional i desenvolupar noves formes de governança. En el marc d’aquesta segona estratègia les ciutats esdevenen “actors polítics” que estableixen relacions multinivell per tal de fomentar una “governança multinivell” com a mecanisme equilibrador d’un sistema internacional estatocèntric, com han analitzat autors com Michele Acuto (2013). En l’àmbit de la Unió Europea, les ciutats i les regions han tingut l’oportunitat de desenvolupar estratègies pròpies en el marc d’un sistema de governança multinivell, tal i com han assenyalat autors com Carolyn Moore (2008), Simona Piettoni (2010), Francesc Morata (2005) i Javier Sánchez Cano (2015), que va tenir el seu punt àlgid en la dècada i mitja que transcorre entre l’aprovació del Tractat de Maastricht el 1991 i el procés d’elaboració de la Constitució Europea primer i el Tractat de Lisboa després (2002-2007). En aquest treball analitzarem l’acció de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional des d’aquesta perspectiva. L’aposta de l’alcalde Maragall per construir un moviment europeu de ciutats i una diplomàcia internacional de ciutats durant els anys 90 no sembla respondre a una voluntat de city marketing sinó a una voluntat de city leadership, per a desenvolupar noves formes de governança en les que les ciutats hi tinguessin un paper rellevant, especialment en el marc de la nova Unió Europea sorgida del Tractat de Maastricht. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Una estratègia present des dels anys 80, i que es va desenvolupar en els anys previs als Jocs Olímpics, amb una voluntat expressa d’incorporar els alcaldes d’altres ciutats al projecte olímpic1 i d’utilitzar la projecció internacional de la ciutat, per impulsar xarxes europees i internacionals, amb una aposta molt personal de Pasqual Maragall per convertir Barcelona en un referent urbà, en líder de les xarxes de ciutats a Europa i al món, més enllà dels rèdits materials que la ciutat en pogués obtenir. Una aposta que va tenir continuïtat en l’estratègia posterior de la ciutat amb l’alcalde Joan Clos i que arriba fins a l’alcaldessa Ada Colau. En aquest sentit, cal entendre dos projectes tant diferents com el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 i la Xarxa de Ciutats-Refugi de 20152 . Aquesta estratègia de Maragall encaixa perfectament amb el seu ideal de ciutat i en la concepció que va defensar sempre de quin havia de ser el rol de les ciutats a Europa i al món. Per Maragall, la ciutat era l’espai on la societat hi abocava tots els seus problemes però també l’únic espai on els podia resoldre, metàfora de tots els problemes i complexitats del món. Maragall recordava sovint als seus regidors que “canviant un barri” estaven contribuint a “canviar el món”, en la mesura que si arreglaven els problemes d’un barri com el Raval, estaven contribuint a resoldre els problemes de les ciutats d’on provenien les persones que vivien al Raval. I per fer-ho, oferia Barcelona com a punt de referència per a d’altres ciutats: “Una de les virtuts que ha tingut Barcelona durant aquests anys -afirmava Maragall el gener de 1990- ha estat crear una petita doctrina de salvació, d’esperança en el futur de les ciutats. (...) Nosaltres voldríem ser, perquè sabem que podem ser-ho, una mica el far d’aquest europeisme urbà progressista” 3. L’activisme internacional de Pasqual Maragall s’explica, per sobre de tot, per aquesta voluntat d’esdevenir “far” d’una nova forma de fer política des de la ciutat, i de contribuir a resoldre els problemes del món, més enllà de les limitades possibilitats -i nul•les competències- que un govern municipal podia i pot disposar en l’arena internacional. Però també s’explica pel seu convenciment que la nova etapa que s’obria després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d’acer a Europa, acompanyada de la nova Europa de Maastricht podia oferir grans oportunitats a les ciutats en general i a Barcelona en particular. 1 Antònia Sabartés afirma que hi va haver una voluntat expressa d’incorporar altres ciutats i teixir complicitats amb altres alcaldes al voltant del projecte de Jocs Olímpics. A Catalunya i Espanya a través de les subseus olímpiques, i a nivell internacional amb la invitació a la inauguració dels Jocs, a la que van assistir uns 40 alcaldes d’arreu del món. Entrevista a Antònia Sabartés realitzada el 7 de juliol de 2015. 2 Javier Sánchez considera que el Fòrum tenia un projecte polític darrere sobre el rol de les ciutats al món. L’ajuntament va intentar explicar la internacionalització de la ciutat als barcelonins, però aquest intent per fer “marca interna” no va funcionar. Entrevista a Javier Sánchez Cano realitzada el 3 de juliol de 2015. 3 Citat a Mauri, L. i Uría, L. (1998), La gota malaia, Edicions 62, Barcelona, p.342-343 7 �2. La projecció internacional de Barcelona (1983-1997) L a contribució de l’alcalde Maragall a la construcció d’un moviment europeu de ciutats que esdevingués “actor polític” del procés de construcció europea, cal contextualitzar-lo en les relacions internacionals desenvolupades per l’Ajuntament de Barcelona durant el seu mandat. En aquest sentit, cal prestar una atenció especial a l’evolució durant els anys 80 i 90 de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU), l’Associació Mundial de Grans Metròpolis (Metròpolis), el programa de nacions unides HABITAT, i els múltiples convenis de col•laboració i agermanament amb desenes de ciutats dels cinc continents. En aquest marc cal distingir diverses etapes. En l’etapa pre-olímpica, es poden distingir clarament dues fases en l’acció internacional i europea de l’Ajuntament de Barcelona. La primera etapa (1983-1987) protagonitzada per la candidatura de Barcelona a organitzar els Jocs Olímpics d’estiu de 1992, la consolidació de relacions d’agermanament amb les ciutats de Colònia, Milà, Boston, Sao Paulo i Montevideo, i la incorporació a les organitzacions europees i internacionals de ciutats, com la International Union of Local Authorities (IULA), la Féderation Mondial des Cités Unies (FMCU), o l’Associació Mundial de les grans metròpolis (Metropolis), entre d’altres. La segona (1987-1991), caracteritzada per la construcció d’una imatge de ciutat vinculada a l’organització dels Jocs Olímpics. Un temps de viatges pels cinc continents en una tasca sistemàtica de promoció de la ciutat, que evidencia el lideratge de Pasqual Maragall en aquesta tasca de promoció i en l’impuls de l’acció exterior de l’Ajuntament, posant les bases per a la seva eclosió en els anys posteriors. És en aquesta etapa que es crea el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament, amb en Jordi Borja4 al capdavant fins el 1995, quan va ser substituït per Margarita Obiols. En l’etapa post-olímpica (1992-1997) és quan es consolida el lideratge internacional de Barcelona i el seu alcalde, quan Barcelona assoleix el ple reconeixement internacional gràcies a una estratègia de city leadership. Una estratègia construïda a través de la presidència de Pasqual Maragall del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i del Comitè de les Regions de la UE, i d’iniciatives d’alt contingut simbòlic com la Declaració Rio-Barcelona, el programa de cooperació amb la ciutat assetjada de Sarajevo i la ciutat dividida de Mostar -que aconsegueix involucrar a ciutats europees i de l’orient mitjà- i la voluntat de reforçar Barcelona com a “capital mediterrània” a partir de la cimera Euro-mediterrània de 1995. És en aquest període quan s’aposta clarament per la participació en el projecte de construcció europea, sota l’empara de l’impuls que suposa el Tractat de Maastricht, i es construeix la imatge de Barcelona com a model de diplomàcia de ciutats, alhora que augmenta el seu prestigi internacional com a model d’èxit de transformació urbana, susceptible de ser exportat. I és també al final d’aquest període, després de la Conferència HABITAT 2 a Istanbul el 1996, que es consolida el lideratge internacional de Barcelona per construir una nova organització mundial de ciutats sota el nom ideat per Pasqual Maragall: United Cities. Finalment, la darrera etapa ja es produeix en temps de l’alcalde Joan Clos, entre 1998 i 2004. Les fites de la ciutat durant aquests anys -com el reconeixement del paper de les ciutats per part 4 Jordi Borja, regidor entre 1979 i 1987, va assumir la direcció de les relacions internacionals de l’Ajuntament l’any 1987 i a partir de setembre de 1992 va exercir com a “Delegat de Relacions Exteriors”. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �de Nacions Unides, la intervenció de l’alcalde de Barcelona a l’Assemblea General de Nacions Unides, i la creació de la United Cities and Local Governments (UCLG) amb seu a Barcelona- són resultat de l’impuls previ de l’alcalde Pasqual Maragall. L’activisme internacional de Pasqual Maragall durant els més de 14 anys en què va ser alcalde de la ciutat, es pot mesurar amb un indicador: el nombre de viatges oficials que va realitzar5. Entre 1983 i 1997, Maragall va realitzar una dotzena de viatges als Estats Units, on s’hi va desplaçar per primer cop l’any 1983 per inaugurar la Càtedra Barcelona-Nova York i formalitzar l’agermanament amb la ciutat de Boston. L’any 1986 hi tornaria per a ser rebut a Washington per l’aleshores vicepresident George Bush. L’any 1985 va realitzar un primer viatge oficial per Amèrica Llatina, on va visitar Rio de Janeiro, Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires. Hi tornaria l’any 1986 a Puerto Rico i el 1991 a Mèxic. Corea i Japó també van formar part de l’agenda internacional de Pasqual Maragall. A Corea hi va viatjar el 1984 i el 1988 en l’etapa de preparació dels Jocs Olímpics de Seül, aprofitant el segon viatge per visitar el Japó i entrevistar-se amb dos ministres del govern japonès. A Japó hi tornaria el 1993. El darrer escenari internacional dels viatges de l’alcalde Maragall va ser la Mediterrània, on va visitar Tunísia el 1986, Turquia el 1996 i Algèria el 1997. Viatges que van servir per formalitzar els agermanaments amb les ciutats de Monterrey (Mèxic), Pusán (Corea), Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Tunis. En total, 22 viatges oficials a Amèrica, Àsia i el Nord d’Àfrica (1,5 per any) als que cal afegir visites a més de quaranta ciutats europees: Albertville, Amsterdam, Atenes, Berlín, Birmingham, Bonn, Budapest, Brussel•les, Dublín, Colònia, Copenhaguen, Davos, Düsseldorf, Estocolm, Estrasburg, Florència, Frrankfurt, Gènova, Ginebra, Göteborg, Hèlsinki, Lausana, Leningrad (Sant Petersburg), Lisboa, Londres, Luxemburg, Milà, Montpeller, Munic, Oxford, París, Porto, Praga, Roma, Rotterdam, Sarajevo, Stuttgart, Toulouse, Torí, Viena... 2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica” L’any 1992 va marcar, sens dubte, un abans i un després en la projecció internacional de la ciutat de Barcelona, gràcies als Jocs Olímpics. Però el que va caracteritzar la fita olímpica en la projecció de la ciutat va ser la seva capacitat per a transcendir els Jocs en tant que esdeveniment esportiu de caràcter global amb iniciatives de caràcter simbòlic, com la “Declaració Rio-Barcelona 1992” o la cooperació institucional amb la ciutat assetjada de Sarajevo durant la guerra dels Balcans i la crida feta per l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” durant la celebració dels Jocs. Dues iniciatives que van fixar l’objectiu de Barcelona: convertir-se en referent de les ciutats d’arreu del món per estar en disposició d’exercir un cert lideratge en el moviment internacional de ciutats. El 2 de maig de 1992 va començar el setge sobre la ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina i ciutat olímpica el 1984, quan va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. El drama de Sarajevo va marcar els Jocs Olímpics. En el seu breu discurs d’inauguració, Maragall va fer una “crida pública per al compliment de l’acord del 17 de juliol6 , relatiu a una treva a l’antiga Iugoslàvia”, a demanda del secretari general de Nacions Unides. “Podria ser la treva olímpica de la tradició clàssica, i potser l’inici del retorn al sentit comú i al comportament cívic” -va reblar7. 5 Llistat elaborat en base a la informació de les memòries de l’activitat internacional publicades per l’Ajuntament de Barcelona el 1995 i el 2006. 6 Acord d’alto al foc signat a Londres el 17 de juliol de 1992. 7 Discurs de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25 de juliol de 1992. 9 �La treva olímpica demanada per Maragall en nom del secretari general de Nacions Unides, i amb el suport implícit del Papa en el seu missatge als Jocs, no es va aplicar, però Maragall va convocar a una seixantena d’alcaldes d’arreu del món al Saló de Cent de Barcelona, el dia 26 de juliol -l’endemà de la inauguració dels Jocs- per demanar la fi del conflicte. Maragall havia convidat a la cerimònia d’inauguració als alcaldes de les capitals de les 6 repúbliques iugoslaves, però només l’alcalde de Sarajevo, Muhamed Khesevljakovic, va venir a Barcelona per adreçar-se als alcaldes reunits al Saló de Cent i fer evident davant el món l’horror de la guerra en una ciutat que tot just 8 anys abans havia acollit els jocs olímpics d’hivern. Pocs dies després es constituïa el Comitè Ciutadà de Solidaritat amb Sarajevo i el mes d’octubre de 1992 va sortir el primer comboi d’ajut humanitari organitzat per l’Ajuntament. El govern de la ciutat va mobilitzar tota la ciutat en aquest projecte, amb una desena de combois i enviaments de roba, medicaments, aliments i fins i tot autobusos i una ambulància, així com concerts i manifestacions de solidaritat i expedicions d’objectors de consciència als camps de refugiats de Croàcia. Entre les múltiples activitats impulsades per l’Ajuntament cal destacar dues iniciatives d’impacte europeu: la Declaració sobre l’ex Iugoslàvia signada pel CMRE a proposta de Barcelona i Estrasburg l’any 1993 i l’adhesió a la campanya “Sarajevo, Capital Cultural d’Europa” que pretenia que el Consell de Ministres de Cultura de la UE nomenés Sarajevo capital cultural europea. La proposta no va prosperar, però es va aconseguir celebrar el Festival d’Hivern de Sarajevo entre el 21 de desembre de 1993 i el 21 de març de 1994. Després de les eleccions municipals de 1995, Maragall va declarar simbòlicament Sarajevo Districte 11è de Barcelona, va viatjar a la ciutat al mes de setembre amb un avió militar dels cascos blaus de l’ONU i va convidar a l’alcalde de Sarajevo, Tarik Kapusovic, a fer el pregó de les Festes de la Mercè d’aquell any. Després dels acords de pau de Dayton de novembre de 1995, va promoure l’obertura d’una ambaixada local a Sarajevo amb la col•laboració de set ciutat europees més -Bolonya, Budapest, Estocolm, Estrasburg, Lisboa, Ljubljana i Viena- i el suport del Consell d’Europa, i va viatjar de nou a la ciutat el mes de març de 1996 per a inaugurar-la. L’altre gran projecte simbòlic impulsat per Maragall fou la Declaració Rio-Barcelona. Rio de Janeiro va ser la seu de la “Cimera de la Terra”, la Cimera de Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament entre el 2 i el 12 de juny de 1992, tan sols unes setmanes abans que Barcelona inaugurés els Jocs de la 25ena Olimpíada el dia 25 de juliol. Aquesta cimera va ser un dels esdeveniments més importants de la dècada, en la mesura que va posar les bases per a una nova agenda de desenvolupament sostenible -l’Agenda 21- i es va signar la Convenció per la Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, que va assumir per primera vegada de forma oficial els efectes nocius de l’activitat humana sobre el clima i la necessitat de prendre mesures per corregir-los. En aquest context, Barcelona va saber aprofitar molt hàbilment la coincidència dels dos grans esdeveniments per promoure la “Declaració Rio de Janeiro-Barcelona”, signada pels alcaldes Marcelo Alencar i Pasqual Maragall, una declaració de 7 punts en la que es comprometien a “utilitzar la força de la nostra imatge al servei d’un món que és cada dia més un sol món i d’una humanitat que aspira a la pau i a l’amistat” des de la convicció que “el rol de les ciutats en el món serà creixent i positiu”8. En aquesta declaració manifestaven el seu compromís amb el medi ambient i el desenvolupament sostenible, reivindicaven les ciutats com espais de “diversitat i d’integració, de tolerància i 8 Declaració Río, 22 de desembre de 1992, citada a Barcelona al món, Ajuntament de Barcelona (1995). 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �d’intercanvi” que fomentin “la integració de les societats urbanes multiculturals”, oferien les ciutat com a plataforma “d’intermediació política i social” per fer front a la crisi de la política, i afirmaven la voluntat de les ciutats de “desenvolupar un acció pròpia en l’àmbit internacional”, assumint un nou rol i aspirant a ser “interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals”, fixant-se un objectiu per aconseguir-ho: la unificació de les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la IULA i la FMCU, que s’havien creat a l’empara de la política de blocs i que calia superar en el nou context obert per la fi de la guerra freda. La Conferència de Rio el 1992 va ser l’oportunitat per posar a treballar conjuntament, per primer cop, les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la FMCU i la IULA, que juntament amb les associacions Metrópolis i Summit van posar en marxa el Grup dels 4, per coordinar l’acció mundial de les ciutats sobre la base del seguiment dels treballs de la Conferència de Rio, i l’octubre de 1992 es va crear un “comitè d’enllaç” entre la FMCU i la IULA amb el CMRE, per a facilitar l’apropament entre les diferents organitzacions amb l’objectiu d’avançar cap a una Assemblea Mundial de Ciutats Unides. En aquest apropament hi van tenir un rol imprescindible els presidents de les tres organitzacions: l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (CMRE), l’alcalde de Lisboa, Jorge Sampaio (FMCU) i el president de la IULA, l’italià Ricardo Triglia9. L’acció conjunta dels 4 presidents davant del secretari general de Nacions Unides, Boutros BoutrosGhali -amb qui es van reunir el desembre de 1993- va tenir com a resultat que la constitució de l’Assemblea Mundial de Ciutats es celebrés conjuntament amb la Conferència HABITAT II, a Istanbul el 1996, i que aquesta es plantegés com una “Cimera de ciutats”, on els alcaldes hi van tenir un paper protagonista i es van posar les bases per a que la futura organització mundial de ciutats tingués un estatut especial en el si del sistema de Nacions Unides. De fet, l’activisme internacional de Pasqual Maragall va ser tal que va acceptar la Presidència Delegada de la FMCU des de finals de 1995 fins a mitjans de 1997, coincidint amb la celebració a Istanbul de l’Assemblea Mundial de Ciutats i la Conferència HABITAT II, tot i ser president d’una organització, el CMRE, que era la secció europea de la IULA, l’altra organització mundial de ciutats. 2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall L’activitat internacional de l’alcalde Maragall es va traduir també en l’organització a Barcelona d’algunes grans conferències internacionals, des de la Conferència Internacional sobre Població i Futur Urbà de 1986 -organitzada per Nacions Unides i que va comptar amb la participació del secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar- fins a la primera conferència de ciutats del mediterrani celebrada el març de 1995 -uns mesos abans de la Conferència Intergovernamental Euromediterrània que va donar lloc al “Procés de Barcelona”- o la trobada de ciutats llatinoamericanes que es va realitzar el 1997 en paral•lel a la reunió del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID) que es va celebrar a la ciutat. L’aposta per Amèrica Llatina es va consolidar amb la creació el 1993 del Centro Iberoamericano de Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU), amb l’objectiu de difondre el model i la metodologia del Pla Estratègic de Barcelona a les ciutats llatinoamericanes, i el compromís amb la Mediterrània es va fer efectiu amb l’establiment de programes de cooperació amb ciutats fortament colpejades per la violència, com Alger, i amb el compromís del procés de pau entre Israel i Palestina, a través de l’agermanament simultani de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza, i els programes de cooperació amb Gaza desenvolupats a finals dels anys 90, per contribuir a millorar les seves infraestructures bàsiques. 9 Ricardo Triglia era alcalde d’una petita localitat del Piemont, Coniolo, i president de l’Associació Nacional dels Municipis Italians, vinculada als municipis democratacristians. 1 1 �Després de la Conferència de Ciutats del Mediterrani celebrada a Barcelona el març de 1995, es va posar en marxa un secretariat, com a òrgan coordinador, format per les ciutats d’Alger, Amman, Jericó, Haifa, Marsella, Nicòsia, Rabat, Roma, Sarajevo, Tunis i Barcelona, amb una secretaria tècnica amb seu a Barcelona. Aquest secretariat es va convertir en interlocutor de la Comissió Europea per a la seva política euromediterrània. L’activisme internacional de Maragall va fer créixer el rol i el prestigi internacional de Barcelona, que va assolir el seu zenit ja en temps de l’alcalde Joan Clos, quan Barcelona va liderar la creació d’una única organització internacional de ciutats -la UCLG-CGLU- i l’alcalde Joan Clos es va convertir en la primera autoritat local en adreçar-se a l’Assemblea General de Nacions Unides, el 6 de juny de 2001. Tres anys més tard, el maig de 2004 prop de 3.000 representants de governs locals d’arreu del món van participar a París en el congrés fundacional de la United Cities and Local Governments (UCLG), que va decidir establir la seva seu a Barcelona. Un èxit que culminava una llarga trajectòria iniciada 20 anys abans, i que situava a la ciutat com un referent del municipalisme internacional i un dels millors exemples de la “diplomàcia de ciutats” que ha defensat el moviment internacional de ciutats. Amb la creació de la CGLU Barcelona culminava la seva aposta per aconseguir que les ciutats del món parlessin amb una sola veu, un dels grans reptes plantejats per Maragall durant el seu mandat. Tanmateix, a partir de 1992 l’alcalde Maragall es va centrar molt més en Europa, amb un objectiu clar: construir un moviment europeu de ciutats, enfortir les organitzacions de ciutats i de poders locals, i convertir les ciutats en actors polítics rellevants en el marc de la construcció europea. Aquest és l’objecte principal d’aquest treball, tot i que és indestriable de la contribució al moviment internacional de ciutats, que culminaria en l’etapa de Joan Clos. En opinió d’Antònia Sabartés el lideratge de Maragall va començar amb l’elecció com a president de la CMRE el 1991. “Maragall es pren molt seriosament la presidència del CMRE i allà comença la teorització del paper de les ciutats. Assumeix la presidència del CMRE abans del que estava previst i hi convida a tothom”10. Des d’allà es posa en marxa el G-4 (CMRE, IULA, FMCU, Metropolis), que possibilita que per primer cop a la història un alcalde, Jean Doré, de Montreal, parli davant una cimera de Nacions Unides, la Cimera de la Terra de 1992. “Allà vàrem comprendre, com havíem fet a nivell europeu, que la unió seria la nostra força, i el nostre objectiu, impulsar la veu de les ciutats a l’escena internacional”11. En el context d’aquesta presidència, Margarita Obiols cita un altre moment important en la trajectòria internacional de Pasqual Maragall: els Estat Generals del CMRE l’any 1994, on Maragall va llançar el seu “mot d’ordre”: “Nacions Unides, Ciutats Unides” davant François Mitterrand i Bronislaw Geremek12. En opinió de Sabartés “Maragall va obrir la via internacional i l’alcalde Clos la va saber aprofitar molt bé”. En aquest sentit Sabartés destaca l’empatia de Pasqual Maragall amb els altres alcaldes: “Sempre preguntava pels seus problemes i per la situació a les seves ciutats”. I és així també com Maragall va assolir una posició de lideratge. Barcelona va participar del G-4 (les 4 grans organitzacions) i després del G-10, el grup d’organitzacions internacionals de ciutats en les que es negocia Istanbul i la creació del CGLU. I com a president del CMRE, va impulsar la Carta d’Autonomia Local de la IULA. 10 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 11 Sabartés, Ma Antònia: “La internacional urbana”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/sites/default/files/a.sabartes_completo_esp.pdf 12 Obiols, Margarita; “El poder de las ciudades”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats. http://www.rabat2013.uclg.org/es/noticias/el-poder-de-las-ciudades 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �3. Barcelona, capital europea L “- I després dels Jocs, què? - Després dels Jocs, Europa!” ’aposta barcelonina per les xarxes de ciutats europees es remunta a 1986, quan es va constituir el grup Eurocities, format per les ciutats de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam. És a dir, les “segones capitals” dels sis principals països de l’Europa dels 12. Aquest grup es va consolidar a partir de la conferència celebrada a Barcelona l’abril de 1989, quan sota el lema “Les ciutats i la construcció d’Europa” es va fixar com a prioritat “participar activament en la construcció de l’Europa comunitària i consolidar el sistema europeu de ciutats”13. Només 7 mesos després, la Comissió Europea, a través del seu President, va reconèixer aquest grup de ciutats com a interlocutor, i el 1992 Eurocities va inaugurar la seu de la seva secretaria a Brussel•les. El grup es va consolidar en les conferències anuals successives a Lió (1990), Birmingham (1991), Frankfurt (1992) i Lisboa (1993), i, en pocs anys, Eurocities va créixer de les sis ciutats fundadores a més de 40, incorporant a diverses capitals d’Estat com Madrid, Lisboa, Atenes, Copenhaguen, La Haia i Bonn, a més d’algunes de les principals ciutats del continent com Amsterdam, Munic i Marsella. El grup de ciutats va posar en marxa sis comitès sectorials (Cooperació Econòmica i Regeneració Urbana, Benestar Social, Cooperació Tecnològica, Transports, Cultura i Medi Ambient) liderats respectivament per les ciutats de Munic, Birmingham, Niça, Leeds, Bolonya i Rotterdam, i es va situar com un punt de referència per a les polítiques socials i territorials de la Comissió Europea. El germen d’Eurocities va permetre que Barcelona pogués aspirar al lideratge del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). El 12 de desembre de 1991 a París, l’alcalde Maragall fou elegit president del CMRE, per aclamació, substituint el veterà alcalde de Magúncia, el democratacristià Josef Hoffmann. La seva candidatura fou presentada pel president de la FEMP, Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid. I delegà les seves funcions en el vicepresident Hoffman fins l’octubre de 1992, passats els Jocs Olímpics. 3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) Maragall va prendre possessió del càrrec a Barcelona el 8 de maig de 1992, la vetlla del dia d’Europa, en un acte al Palau de Pedralbes en què va participar el President de la Comissió Europea, Jacques Delors14. En aquest acte, que va precedir la primera reunió del bureau presidida per Maragall, hi van participar el president del Consell d’Europa, els alcaldes del C-6 i una àmplia representació institucional. Un any abans, el 8 de maig de 1991, s’inaugurà la Representació de la Comissió Europea a la ciutat -també amb la presència de Delors- manifestant el clar compromís de la ciutat amb el projecte europeu, però també el compromís del president de la Comissió amb Barcelona, en un any clau per al futur d’Europa, en el que es celebrarien dos referèndums sobre el recentment aprovat Tractat de 13 Declaració final. Conferència Eurociutats, Barcelona 1989. Citat a Barcelona al Món (Ajuntament de Barcelona, 1995). 14 Com a nota curiosa i rellevant, cal mencionar que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no va participar en la recepció a Pedralbes per trobar-se a Cracòvia, formalitzant la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa, que l’acabaria elegint el 2 de juliol d’aquell mateix any a Santiago de Compostel•la vencent la candidatura del President de la Xunta, Manuel Fraga. 1 3 �Maastricht, a Dinamarca i França. Segons Sabartés, en la fluïda relació institucional entre Maragall i Delors hi va tenir un paper rellevant la cap de gabinet de Delors, que mantenia una molt bona relació personal amb Elisabeth Gateau, secretària general del CMRE. En l’acte de presa de possessió com a president del CMRE el 8 de maig de 1992, Maragall va reafirmar el seu ideari d’europeisme urbà: “L’Europa nascuda de Maastricht és l’Europa de les regions i les ciutats, l’Europa territorial, concreta, físicament determinada, amb noms, accents i perfils diferents i, tanmateix, irrevocablement disposada a la unió en llibertat (...). Les ciutats són el ciment d’Europa, però Europa també ha de ser l’àmbit superior on les ciutats i les regions trobin el diàleg i la cooperació que necessiten”15. Maragall va fixar l’objectiu: la participació de les ciutats en els mecanismes de cooperació i decisió a nivell europeu. I Delors hi va respondre positivament, veient en aquest discurs una via de sortida al creixent euroescepticisme generat per l’aprovació del Tractat de Maastricht, especialment a França: “Les ciutats són elements essencials de la construcció de l’Europa autèntica, són l’esglaó entre el poder que s’allunya i els simples ciutadans”. La sintonia, però, venia de lluny. Maragall i Delors havien coincidit a París a mitjans anys 60 i la seva relació s’havia reprès en els darrers anys. Una relació de col•laboració que es va mantenir al llarg dels anys 90 i que Barcelona va agrair nomenant Delors “Friend of Barcelona” el 1998. El Consell de Municipis d’Europa (CME) es va crear a Ginebra el 1951, i l’any 1984 es va convertir en Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE), com a resposta al creixent moviment regional europeu, que va acabar constituint l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) el 1985. El CMRE estava format per les seccions nacionals i les associacions d’entitats locals i territorials dels estats membres del Consell d’Europa -en aquell moment, 38 associacions nacionals de 25 països- i la representació espanyola es canalitzava a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Segons Antònia Sabartés al CMRE no li agradava el projecte d’Eurocites, perquè era un projecte de grans ciutats16. El CMRE, en canvi, era una federació de federacions de municipis, amb milers de ciutats petites i mitjanes. Tenia la seu a París i una oficina a Brussel•les. Però Maragall va ser molt ben rebut a la CMRE perquè, de fet, gairebé el van anar a buscar. Sabartés afirma que “el CMRE buscava un president del sud i socialista. Per tant, Elisabeth Gateau i la secció italiana del CMRE van prendre la iniciativa d’anar a buscar el Pasqual”. De fet, Maragall va anar a buscar el suport de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), qui l’havia de proposar formalment, quan ja estava tot negociat amb la secretaria general del CMRE i es gaudia del suport dels alcaldes italians i francesos, principalment. La FEMP, presidida per Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid (PSOE) i amb Antonio Luís Hernández de secretari general, “era més partidària de posar un alcalde d’una ciutat mitjana, i no gran, i no es refiaven de Maragall, que anava per lliure”, segons Sabartés. La FEMP no acceptava el predomini de les grans ciutats -les del C-7 liderades per Barcelona ja s’havien incorporat a Eurocities- “però van haver d’acceptar la candidatura de Maragall com un fet consumat”. En aquestes condicions “la FEMP no té més remei que presentar-lo com a candidat”, tot i que fins llavors Maragall no havia tingut cap càrrec a la federació de municipis. La presidència de Maragall va donar un nou impuls al CMRE, posant el seu capital polític al servei de l’organització i utilitzant el nou càrrec per fer créixer el prestigi internacional de la ciutat. Maragall i el seu equip, amb Jordi Borja al capdavant, van saber establir una relació de confiança i col•laboració amb la secretària general del CMRE, Elisabeth Gateau que va convertir la relació 15 Citat a La gota malaia, p. 339. 16 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Barcelona-CMRE en una win win situation. Una col•laboració afavorida per l’afiliació política, en la mesura que Gateau formava part del Partit Socialista francès -en aquell moment, el partit governant a França- i que Borja va saber utilitzar la complicitat de diversos partits socialistes europeus, que volien propiciar que un membre de la seva família política fos el nou president del CMRE. Tanmateix, només el capital polític que tenia en aquell moment Maragall, així com el suport dels socialdemòcrates alemanys i holandesos a l’elecció d’un alcalde dels països del sud, expliquen que l’aleshores ministre francès dels departaments i els territoris d’ultramar, Louis Le Pensec, desistís del seu desig d’esdevenir president del CMRE17. A partir de 1992, el CMRE va establir 4 comissions de treball sectorial (Medi Ambient, Afers Socials, Transports, Política Regional i Urbana) i una “Comissió de dones representants de les autoritats locals i regionals” per promoure el seu paper i enfortir la seva presència política. Però la principal aportació de Maragall va ser el paper protagonista que va donar al CMRE en el reconeixement de les ciutats i les col•lectivitats locals en la construcció europea, a través de l’impuls i la creació de la Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa, l’Intergrup dels Electes Locals i Regionals del Parlament Europeu, la I Conferència Parlament Europeus-Poders Locals l’abril de 1994 i, finalment, la participació dels ens locals al Comitè de les Regions. La Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa (CPLRE) es va crear el 1957 com una conferència d’alcaldes vinculada al Consell d’Europa. En aquest marc s’aprova la Carta Europea d’Autonomia Local el 1985, i el 1994 es decideix convertir i estabilitzar les reunions amb la creació del Congrés de Poders Locals i Regionals, que celebra la seva primera conferència del 31 de maig al 3 de juny de 1994. Maragall va ser molt actiu en la promoció de la Carta Europea d’Autonomia Local. En aquell moment Maragall era president del CMRE i Pujol ja era president de l’ARE. El CMRE participava com a organització consultiva del CPLRE, però la FEMP és qui decidia la representació espanyola en el Congrés. I l’ARE va demanar que les regions també hi participessin. Pujol i Maragall participen en les negociacions de creació de la CPLRE tot i no assumir-hi cap càrrec institucional. I pacten amb la secretària general del Consell d’Europa, Catherine Lalumière, que la nova organització es dividiria en dues cambres: una cambra de poders local i una cambra de regions. Una divisió que segueix vigent en l’actualitat i que es va negociar el desembre de 1992 en una reunió a París entre la secretària general del Consell d’Europa, el president del CPRLE, el president de l’ARE (Jordi Pujol) i el president del CMRE (Pasqual Maragall)18. Maragall va posar el seu capital polític al servei de les ciutats europees alhora que va aprofitar el càrrec per elevar la posició política internacional de la ciutat. El resultat va resultar exitós, tant per Barcelona com pel CMRE, en la mesura que Maragall va aconseguir fer-se un lloc en les negociacions sobre la composició del Comitè de les Regions, aconseguint que fos també un òrgan de representació de les ciutats, com veurem a continuació. Tot això sense oblidar el conflicte a l’antiga Iugoslàvia. Maragall també va utilitzar la presidència del CMRE per influir a la IULA en relació al conflicte bosnià. El 5 de setembre de 1995 va presentar al Congrés de la IULA a La Haia una proposta per garantir una presència quinzenal o mensual d’un alcalde europeu en cada un dels enclavaments protegits de Nacions Unides a fi de verificar l’aixecament efectiu del setge pel que fa a la reinstauració de serveis municipals, a més de promoure la creació de l’Ambaixada de la Democràcia Local a Sarajevo. Iniciatives que no podia impulsar des d’un òrgan institucional com el Comitè de les Regions. 17 Citat a La gota malaia, p. 341. 18 Segons explica Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio el 31 de maig de 1994. http://www.cvce.eu/en/obj/interview_ with_pasqual_maragall_i_mira_european_citizenship_at_the_level_of_municipalities_and_regions_strasbourg_31_may_1994-enc885d88f-36b8-46a2-b646-c4396ea06a02.html 1 5 �3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat Maragall va aconseguir utilitzar el Tractat de Maastricht, acordat el desembre de 1991 i signat el 7 de febrer de 1992, per donar un tomb a la preeminència de les regions en un òrgan pensat inicialment per ser un òrgan de participació dels länder alemanys i les comunitats autònomes espanyoles, que reivindicaven el seu rol des de l’Assemblea de Regions d’Europa. França i el Regne Unit eren els més interessats en aconseguir que les ciutats tinguessin un paper rellevant en el nou Comitè de les Regions i ells havien forçat la inclusió de les ciutat en l’article del Tractat que creava el Comitè. El Tractat de Maastricht va instaurar el principi de subsidiarietat com un dels principis fonamentals de la Unió Europea, i va reconèixer el paper institucional dels nivells territorials subestatals, tant en la gestió de fons europeus, com en els mecanismes consultius de presa de decisions. El “principi de subsidiarietat” establia que les competències havien de ser exercides pel nivell de l’administració més proper al ciutadà, llevat que raons d’eficàcia, equitat, cohesió social o nacional justifiquessin el contrari. El principi estava tan pensat per salvaguardar les competències nacionals com les competències dels poderosos länder alemanys davant les creixents competències comunitàries. En aquest mateix sentit, el Tractat va preveure la creació d’un “Comitè de les Regions” com un òrgan consultiu del conjunt de les institucions europees -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- amb el mateix rang que el Comitè Econòmic i Social. La creació del Comitè, una demanda específica dels länder alemanys per fer front a la poca capacitat per influir en les decisions comunitàries que afectaven a les seves competències, es va fer des d’una formulació ambigua, però amb el compromís de dotar-lo de més poders en la reforma del Tractat que havia de produir-se el 1996, i que acabaria donant lloc al Tractat d’Amsterdam. Des d’aquell moment, Maragall va aixecar la bandera de la subsidiarietat, que ja no abandonaria: “De totes les idees europees, més que la del federalisme que alguns compartim i d’altres no tant, la de la subsidiarietat és la idea que pot fundar Europa. És el principi d’organització, no la idea abstracta, la que pot fundar la construcció europea”19. 19 Citat a La gota malaia, p. 344. 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �4. El comitè de les regions (i de les ciutats) P asqual Maragall i Jordi Borja van veure en el Tractat de Maastricht una gran oportunitat per a les ciutats. L’article 198 del Tractat, pel qual es creava el Comitè de les Regions, establia que l’organisme de caràcter consultiu, estaria compost per “representants dels ens regionals i locals”, amb un total de 189 membres distribuïts proporcionalment entre els Estats membres segons el seu pes en el Consell. Així Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia tindrien 24 membres i Espanya 21. Aquests membres havien de ser nomenats pel Consell, per unanimitat i a proposta dels respectius Estats Membres, per un període de quatre anys i amb un mandat renovable. En aquest sentit, resultava rellevant que tant Espanya com Alemanya tinguessin més membres al Consell que als länder o CCAA -16 i 17 respectivament- fet que obria la porta a que hi participessin representants municipals sense haver de competir amb la representació dels ens regionals. L’article 198 deixava clar també que els membres del Comitè “no estarien vinculats per cap mandat imperatiu” i que exercirien les seves funcions “amb absoluta independència, en l’interès general de la Comunitat”20. El Comitè, que havia de designar un president i una mesa per un període de dos anys, podia ser convocat a instàncies del Consell o de la Comissió, o reunir-se per pròpia iniciativa per presentar dictàmens a requeriment del Consell o de la Comissió o per pròpia iniciativa quan ho considerés oportú. 4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions L’alcalde Maragall es va fixar com a objectiu prioritari de la seva contribució al moviment europeu de ciutats, que aquestes estiguessin representades al nou Comitè de les Regions en peu d’igualtat amb els governs regionals, per tal de convertir-les en actors polítics rellevants i garantir el compliment del principi de subsidiarietat. Per tal d’assolir aquest objectiu, es va enfrontar al govern espanyol i als presidents autonòmics socialistes per aconseguir el seu objectiu, també en contra d’allò defensat pel president Jordi Pujol, que en aquell moment era President de l’ARE, i ho va fer establint aliances al més alt nivell, buscant la complicitat dels governs britànic i francès i, molt especialment, de la Comissió Europea. El 9 d’agost de 1992 Maragall es va reunir a Barcelona amb el primer ministre britànic John Major, aprofitant la seva presència als Jocs Olímpics, per parlar de la composició del Comitè de les Regions així com de la candidatura olímpica Manchester 200021. Ho va fer només uns dies després d’entrevistar-se amb Delors per tal de plantejar-li la importància de constituir el Comitè amb una composició equilibrada entre regions i ciutats. Una tasca en la que persistiria durant l’any 1993, amb una nova entrevista amb Delors (29 d’abril), i amb el comissari d’organització institucional, Raniero Vanni d’Archirafi, l’octubre de 1993 i el febrer de 1994. Entre 1991 i 1994, Maragall i Delors es van entrevistar en un mínim de 6 ocasions, tant a Barcelona com a Brussel•les. La primera, el 13 de març de 1991, quan Maragall va anar a Brussel•les a demanarli suport en la cooperació transpirinenca i en els projectes d’Eurocities i del C-622, només dos mesos després d’haver sigut rebut en audiència a París pel President Mitterrand, a qui li havia exposat 20 Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992. 21 Guió 179/92. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 22 Guió 12/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 7 �la importància que l’alcalde de Barcelona atorgava a la cooperació amb les ciutats franceses23. La darrera, l’1 de març de 1994, pocs dies abans de la constitució del Comitè de les Regions. En la gestació de la creació del Comitè de les Regions i el rol que hi va jugar Pasqual Maragall també hi va tenir un paper rellevant Eneko Landaburu, aleshores director general de Política Regional de la Comissió. Landaburu va crear un Consell Consultiu d’Autoritats Locals i Regionals de la Comissió Europea que es reunia 2 o 3 cops l’any per discutir la política regional, els fons europeus, etc. En aquest consell, que va funcionar entre 1992 i 1994, hi participaven representants del CMRE i de l’ARE, entre d’altres, i Maragall ja hi va participar. Segons Antònia Sabartés, l’objectiu de la Comissió era reforçar les ciutats per tal que tinguessin un paper en el Comitè de les Regions. En aquest període també va ser rellevant la relació amb l’alcaldessa d’Estrasburg, Catherine Trautman, i la celebració dels Estats Generals dels Municipis i les Regions d’Europa entre el 21 i el 23 d’octubre a la ciutat seu del Consell d’Europa, així com la relació establerta amb Bernard Kouchner -exministre i important col•laborador del President Mitterrand- que va ser pregoner de les festes de la Mercè de 1993. La tasca de lobbying a favor de les ciutats de l’alcalde Maragall es va estendre al Parlament Europeu, buscant la seva complicitat per assolir una representació “equitable” entre regions i ciutats que evités que el CdR es convertís en un “Senat de les Regions”24, i al Consell Econòmic i Social, oferint el CMRE com a interlocutor per tal de posar en marxa els aspectes organitzatius i pressupostari del Comitè de les Regions abans de la seva constitució25, i fins i tot amb els länder alemanys: el 26 de gener de 1994 es va reunir a Barcelona amb el Ministre d’Afers Federals i Europeus de l’Estat de Baviera, a petició del ministre alemany26. L’activisme del CMRE i de Maragall en les negociacions de la composició del nou òrgan comunitari va ser intens. De fet, el CMRE fins i tot va presentar una queixa a la Comissió Europea per la composició de les representacions d’Espanya, Alemanya, Bèlgica i Portugal, per entendre que fomentava un fort desequilibri a favor de les regions -els 6 representants belgues eren per les 3 regions i les 3 comunitats lingüístiques- o perquè no designaven electes, en el cas de Portugal. Al final del procés la representació regional i local al Comitè de les Regions, aprovada pel Consell de Ministres de la UE el 7 de febrer de 1994 després de diversos ajornaments, va resultar bastant equilibrada (99 a 90) per la decisió de determinats Estats, especialment França i el Regne Unit. França, per exemple, va establir 8 representants regionals, 8 departamentals i 8 municipals. I al Regne Unit els 24 representants eren de comtats i municipis. En el cas espanyol, el Govern va atribuir un representant per cada una de les 17 Comunitats Autònomes, més 4 alcaldes titulars i 4 alcaldes suplents. Els titulars eren els alcaldes de Barcelona i Madrid, l’alcaldessa de València, que era també presidenta de la FEMP i l’alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, d’IU. A Alemanya, els 16 länder van obtenir un representant cada un d’ells -entre els quals les ciutats-estat de Berlín, Hamburg i Bremen- i les autoritats locals van obtenir 8 representants més. I Portugal va acceptar que la seva representació estigués formada per electes locals i no per funcionaris27. 23 Guió 01/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 24 Guió 83/93. Reunió amb Pierre Cot, president del Grup Socialista al Parlament Europeu. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 25 Guió 84/93. Reunió amb Susanne Tiemann, president del Comitè Econòmic i Social de les Comunitats Europees, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 26 Guió 17/94, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 27 Despatxos , notes i reunions amb Elisabeth Gateau durant l’any 1993. Guions 02/93, 112/93, 224/93, 264/93, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall. 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �La batalla per la presidència del Comitè de les Regions va ser dura i conflictiva. Maragall comptava amb el suport del CMRE, que l’havia proposat com a candidat. D’altra banda, l’ARE estava dividida entre el president de Flandes, el democratacristià Luc van der Brande i el president de la regió del Llanguedoc-Rosselló, el liberal Jacques Blanc, que tenia el suport de Jordi Pujol. També a Espanya hi havia tensions. Entre els presidents autonòmics socialistes es criticava que Maragall hagués recollit suports sense comptar amb ells -que poc abans havien donat suport a Pujol com a president de l’ARE- i per al propi Pujol que un alcalde presidís el Comitè de les Regions -i que aquest alcalde fos Pasqual Maragall- era inacceptable. En la reunió de representants autonòmics socialistes per decidir l’estratègia a seguir en relació a la Constitució del CdR que es va produir a la seu del PSOE el 3 de març de 1994 hi va haver molta tensió. Alguns dirigents socialistes espanyols es preguntaven: “¿Maragall es el candidato del CMRE o del PSOE?” . No volien acceptar un alcalde de candidat perquè alguns -com Extremaduraaspiraven a una vicepresidència del CdR i, de fet, estaven negociant pactar amb Jordi Pujol aquesta vicepresidència. La majoria, en tot cas, es mostraven molt crítics amb Maragall per haver anat per lliure i presentar la seva candidatura com un “fet consumat”. Finalment, però, s’acaben acordant com objectius del partit aconseguir una vicepresidència i una vocalia del CdR. De manera que es dóna suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a instrument per assolir aquests objectius, i sempre que no els posi en perill28. La mateixa tensió s’havia respirat en l’entrevista que van mantenir Pujol i Maragall el 28 de febrer de 1994, 10 dies abans de la constitució del Comitè. “Jo també sóc candidat natural [a la presidència del Comitè de les Regions] però tinc molta feina” -li va etzibar el president a l’alcalde29. L’alcalde Maragall va presentar oficialment la seva candidatura l’endemà de la reunió amb Pujol i abans d’entrevistar-se a La Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra el dia 2 de març, a qui va comunicar que tenia possibilitats de ser elegit vicepresident, com així va ser. El dia 8 de març el CMRE el va proposar oficialment candidat i Maragall va negociar amb el belga Luc van der Brande la vicepresidència primera del Comitè, d’esquenes -però- al grup socialista al Comitè, que li va retreure haver negociat i cedit la presidència als democratacristians sense sotmetre l’acord al grup socialista obviant que el laborista britànic Charles Gray també aspirava al càrrec. Maragall va defensar el seu acord davant el grup socialista -format per 79 membres i sense majoria en el si del Comitè- i va obtenir el suport a la seva candidatura davant de Charles Gray per 47 vots contra 32, desautoritzant així el president del grup socialista, Willy Claes, ministre d’afers exteriors belga i posterior secretari general de l’OTAN. Finalment, l’ARE va presentar dos candidats -Van der Brande i Blanc- i la divisió a punt va estar de permetre una victòria de Maragall: Blanc va obtenir 56 vots, Maragall 55 i Van der Brande 50. Blanc seria elegit president, però va haver d’acceptar que Maragall no només fos elegit vicepresident, sinó que el succeís dos anys més tard. El dia 10 de març, l’ARE, el CMRE, el grup socialista i el grup popular europeus van signar un acord segons el qual Pasqual Maragall succeiria a Jacques Blanc a partir de 1996 i van fer signar al propi Blanc, en un document que Maragall, el Gabinet de Relacions Internacionals de l’Ajuntament i la secretària general del CMRE van haver d’utilitzar reiteradament per fer complir els pactes dos anys més tard. El Comitè de les Regions, després de la seva sessió constitutiva els dies 9 i 10 de març de 1994 a Brussel•les, es va tornar a reunir en sessió plenària els dies 5 i 6 d’abril, per adoptar el reglament 28 Memoràndum 28/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 29 Memoràndum 25/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall. 1 9 �intern i constituir vuit comissions de treball: política regional i desenvolupament econòmic; ordenació de l’espai rural; transports i comunicacions; polítiques urbanes; ordenació del territori; medi ambient i energia; educació i formació; Europa del ciutadans, investigació, cultura, joventut i consumidors; i cohesió econòmica i social. En el procés de creació del Comitè, les regions no van aconseguir el seu objectiu de convertir-lo en un “Senat de les Regions” i el rol de les ciutats al Comitè va ser contraproduent en relació al rol que volien jugar les regions. No van aconseguir, per tant, representació per si mateixes. Però el Comitè tampoc es va convertir en el que volia la Comissió: un consell on negociar la política regional. Una negociació que va seguir en mans dels Estats. Ara bé, també cal recordar que en el procés de constitució del CdR cap länder va votar a favor de separar ciutats i regions. Només ho van defensar Catalunya i el País Basc. Vist en perspectiva, i en opinió de Javier Sánchez, potser hagués sigut més convenient crear un Comitè de Regions i un Comitè de Governs Locals o separar el Comitè de les Regions existent amb la reforma del Tractat d’Amsterdam, però cap actor rellevant ho va posar sobre la taula. És en aquest context que cal entendre la batalla entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall per la representació de regions i ciutats al nou Comitè. Segons Javier Sánchez, la batalla entre Pujol i Maragall, que entre 1992 i 1995 van coincidir com a presidents del CMRE i de l’ARE respectivament, va ser una batalla “per dotar de contingut el Comitè de les Regions”, entre la “identitat regional i les xarxes de ciutats post-nacionals”. En la seva opinió, “l’impacte de la UE sobre les regions i les ciutats és molt diferent perquè a les regions els hi treu competències i capacitat de decisió”30. 4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions El 20 de març de 1996 Maragall va ser elegit President del Comitè de les Regions per una majoria àmplia i sense cap candidat alternatiu. Tot i que Jacques Blanc es va resistir a complir el pacte de 1994, Maragall -després de resultar reelegit alcalde el maig de 1995- es va imposar després de ser reelegit president de la CMRE en l’assemblea celebrada a Torí l’1 de desembre i aconseguir que Pujol -que havia sigut reelegit president de la Generalitat aquell mateix any després que Maragall renunciés a presentar-se com a candidat del PSC- garantís la seva neutralitat en el procés. L’elecció confirmava una doble capitalitat: “Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme i la capital del municipalisme. I ha de ser bo per a tots. No és senzill, però és bo”, havia afirmat Maragall després de ser elegit vicepresident del Comitè el 199431. Tanmateix, Pujol mai va reconèixer a Maragall aquesta doble funció. El 16 de maig de 1997 -quan ja havia anunciat que deixaria l’alcaldia de Barcelona- Maragall va presidir a Amsterdam una històrica cimera de 260 presidents regionals i alcaldes de grans ciutats europees prèvia a la Conferència Intergovernamental que havia d’aprovar la revisió del Tractat de Maastricht. Pujol no hi va assistir. Maragall, dolgut, va afirmar: “Hi ha absències que no són perdonables”32. En el seu discurs d’investidura com a president del Comitè de les Regions, Maragall es va fixar com a objectius el reconeixement del Comitè de les Regions com a institució europea, l’impuls de la presència del Comitè en els debats entorn a la reforma del Tractat de Maastricht i la consolidació del paper del Comitè en el procés de construcció europea. Però va voler definir sobretot el caràcter 30 Entrevista amb Javier Sánchez. Barcelona, 3 de juliol de 2015. 31 Citat a La gota malaia, p. 351. 32 Citat a La gota malaia, p. 352. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �del Comitè: “Nosaltres som els representants del ciutadans concrets i reals de l’Europa que vol, no només paraules, no només grans solucions, sinó una vida quotidiana millor”. I fer-ho defensant Europa no com una idea abstracta, sinó com “un conjunt de ciutats i regions amb accent propi, amb rostre propi, enormement diferents i de vegades fins i tot enfrontades, que segueixen ara amb angoixa i esperança, amb il•lusió i temor al mateix temps, el procés d’una nova construcció (...) que es diu Europa”. El discurs acabava amb una constatació de les dificultats del procés, puix que la “cultura europea que estem construint es fa sobre la bases no només d’idiomes diferents sinó d’estructures mentals diferents i de discursos diferents”. Calia, per tant, construir “entre tots, un nou llenguatge europeu”33. Pocs mesos després, a Brussel•les, i en una conferència titulada “Le rôle du Comitè des Régions dans le processus de construction européenne”, insistiria en aquesta idea: “Com transmetre les mateixes idees a un ciutadà de Tampere i a un altre de Siracusa?” I ell mateix responia: substituint l’esquema “top down” per un esquema “bottom-up” en el procés de construcció europea. És a dir, proposa construir Europa des de baix, erigint el Comitè de les Regions com un “traductor d’una realitat local i regional a nivell europeu i traductor d’una realitat europea als nivells local i regional”, per tal de construir la nova ciutadania europea. O en altres paraules -més planeres- utilitzades al Saló de Cent de l’Ajuntament l’abril de 199734: “Volem més Europa, però més a prop”. En un altre discurs rellevant d’aquesta etapa, el discurs de Lausana de 2 de maig de 199635, Maragall hi desenvolupa la seva visió de “L’Europa de les ciutats” caracteritzada no només per la subsidiarietat i la proximitat sinó per la llibertat i la solidaritat. Per Maragall “l’aire de les ciutats ens fa lliures” -com resa el proverbi alemany- però també concentren gran part de les desigualtats econòmiques i socials existents. Per tant, l’Europa de les ciutats ha de ser “L’Europa de la cooperació i el partenariat (...) per assegurar la solidaritat quotidiana i expressar de forma comuna, sobre tot el continent però també a l’exterior, la solidaritat d’Europa”. L’Europa de les ciutats, per tant, només podia desenvolupar-se en un context d’unió política, del nord i del sud d’Europa, de l’Est i de l’Oest del continent. Finalment, en el discurs de cloenda de la Cimera Europea de Regions i Ciutats -convocada a iniciativa de Maragall- celebrada a Amsterdam el 16 de maig de 1997, poc abans que la Conferència Intergovernamental acabés els treballs de revisió del Tractat de la Unió Europea, Maragall va tenir l’oportunitat de culminar el seu discurs europeista davant el President del Parlament Europeu i del President del Consell de Ministres de la UE36. En aquell discurs, Maragall recorda -citant a Denis de Rougemont- que “Europa és molt més antiga que les seves nacions, com també ho és la seva ambició universal i universalista”, i que la seva història “es pot recórrer i identificar a través de les seves ciutats, les seves catedrals, els seus ajuntaments i els seus costums”, més antigues que les nacions de les que formen part. I ho fa per afirmar que sense l’Europa de les regions i les ciutats, els ciutadans no acceptaran més Europa: “Volen més Europa perquè els hi dóna més seguretat i identitat, no menys. Però no acceptaran que, amb l’excusa d’aquesta seguretat global, Europa (o els Estats) s’apropiïn o no tornin moltes de 33 Discurs consultat a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 34 Discurs d’inauguració de la “Conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia Local”, Barcelona, 24 d’abril de 1997. Disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 35 Discurs de Pasqual Maragall a Lausana, el 2 de maig de 1996, convidat per l’alcaldessa i la secció suïssa del CMRE com a president del CMRE i del Comitè de les Regions. Disponible a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001365. pdf 36 Discurs disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall. 2 1 �les coses que podem fer nosaltres mateixos”. Per això reivindicava els governants territorials com “un exèrcit potencial de pedagogia europea de valor considerable” i alerta sobre el risc d’utilitzar la integració europea per a substituir els localismes: “És poc prudent que la E d’Europa aparegui substituint la TO de Torino o la M de Munic. Seria la imatge mateixa del que la gent no vol que succeeixi”. Maragall acaba el discurs oferint a l’”Europa escèptica”, “el llenguatge de la identitat múltiple però responsable (..) el llenguatge de la subsidiarietat, de l’autogovern lleial” al crit -de ressonàncies marxistes- “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. Però l’aportació de Maragall en l’exercici de la presidència del Comitè de les Regions va anar més enllà de l’impuls polític i la teorització del rol de les ciutats i les regions en la nova Europa. Maragall va voler influir en la revisió del Tractat de Maastricht per tal d’incorporar les principals demandes de les ciutats i regions europees. Segons explica Antònia Sabartés, des del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona es feia un seguiment exhaustiu de cada reunió de la conferència intergovernamental de 1996-1998 per valorar els posicionaments de cada un dels 15 estats membres en relació a l’augment de competències del Comitè de les Regions. L’alcalde Maragall, com a president del Comitè de les Regions, signava cartes a tots els primers ministres o ministres d’afers exteriors agraint les seves posicions per incorporar determinats aspectes al nou Tractat o per demanar que els incorporessin. Aquesta intensa activitat va produir la sensació general que Maragall, i amb ell la ciutat de Barcelona, estaven molt presents en tots els debats. De fet, fins i tot abans d’assumir la presidència, l’any 1995, va convocar una reunió al Saló de Cent de Barcelona de la mesa del Comitè de les Regions amb el president del grup de reflexió encarregat de preparar la Conferència Intergovernamental, l’espanyol Carlos Westendorp37. El nou tractat, signat l’octubre de 1997, va establir l’autonomia del Comitè de les Regions en relació al Comitè Econòmic i Social, i va consolidar i estendre el rol del Comitè com a òrgan de consulta, doblant el nombre d’àrees en les que el Consell i la Comissió havien de consultar al Comitè (incorporant la política social i d’ocupació, el medi ambient, la formació professional i el transport) i establint que el Comitè també podria exercir d’òrgan consultiu del Parlament Europeu. Unes demandes del Comitè que havien sigut incorporades a l’Informe Stoiber-Gomes, elaborat pel primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber, i l’alcalde de Porto, Fernando Gomes. L’única proposta rellevant de l’informe que no va ser acceptada fou el dret del Comitè a iniciar procediments davant del Tribunal de Justícia Europeu. Una proposta que ja havia posat sobre la taula Jordi Pujol en el seu informe de 1995, quan proposava que el Comitè es convertís en el “guardià de la subsidiarietat”38. El nou Tractat, per tant, va consolidar l’estructura del Comitè, però no va incorporar canvis substancials en relació al paper de les regions i les ciutats en la nova arquitectura europea, ni li va donar l’status institucional que demanava Maragall en prendre possessió del càrrec de president. El 1997 quedaven lluny les paraules de Jacques Delors en la constitució del CdR: “El Comitè de les Regions serà una peça única del tauler institucional. Serà capaç d’exercir un poder molt especial, basat en l’expertesa i la influència”39 i la seva última intervenció al Comitè com a President de la Comissió, el setembre de 1995, posant l’accent en el rol del Comitè en el funcionament de la democràcia europea, per reduir la distància entre Brussel•les i els ciutadans. 37 Entrevista amb Antònia Sabartés. 38 “Landmark opinion on the Revision of the Treaty on European Union” (CdR 136/95), conegut com a “Pujol Report”. 39 Citat a “Key Dates in the history of the Committee of the Regions”, 2004, p. 6. 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �Per tant, podem dir que els objectius més ambiciosos fixats per al Comitè de les Regions no es van assolir en els 4 anys que Maragall va ser vicepresident i president de la institució, però es van fer uns primers passos importants que després han donat peu a d’altres avenços. El Comitè es va convertir en consultiu del PE, el Tractat de Niça (2001) li va donar la capacitat de presentar recurs davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i finalment el Tractat de Lisboa (2009) consagra la cooperació territorial com a principi de la UE. Tanmateix, l’evolució posterior del Comitè no va respondre a les expectatives. Els interessos d’unes regions i altres eren contraposats, i la presència de les regions en el procés de governació d’Europa ha desaparegut de l’agenda. Anys més tard, les regions amb capacitat legislativa van intentar tenir una nova influència a través del REGLEC, però tampoc va funcionar. L’ampliació de 2004 va fer que la qüestió regional fos encara més complexa, en la mesura que no només els organismes regionals presents al CdR es van multiplicar, sinó que la majoria d’ells no tenien una estructura i organització similar als de l’Europa dels 12 o dels 15. En qualsevol cas, la presidència del Comitè de les Regions, entre març de 1996 i febrer de 1998, va coincidir amb la seva etapa final com alcalde i es va allargar fins més enllà del seu mandat a Barcelona. El va succeir en el càrrec el socialdemòcrata alemany Manfred Dammeyer, ministre d’afers federals i europeus del Land del Nord del Rin i Westfalia. Pocs mesos abans, l’octubre de 1997, Maragall també havia deixat la presidència del CMRE, essent substituït per l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaign, aleshores president de la regió de l’Auvergne. 4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall En aquests darrers anys de mandat com alcalde Maragall també intentarà aconseguir algun rèdit del seu activisme europeu per a la ciutat de Barcelona. Després del fracàs en l’obtenció de la seu de l’Agència Europea del Medicament, que finalment es va instal•lar a Londres, Maragall va apostar per la Capitalitat Europea de la Cultura. Primer es va voler presentar una candidatura per l’any 2000, però el gran nombre de candidatures -que va obligar al Consell de Ministres a nomenar 9 capitals, entre elles Santiago de Compostela- va aconsellar presentar una candidatura per a l’any 2001. La candidatura “Barcelona 2001: El temps de la imaginació” es va presentar l’abril de 1995 en un acte que va comptar amb el suport de nombroses personalitats europees del món de la cultura que, juntament amb representants de la cultura catalana i espanyola, van constituir el “senat ciutadà” de la candidatura. Maragall, però, no va aconseguir el suport del govern de Felipe González, que no va voler presentar la candidatura de Barcelona abans de les eleccions de 1996. Les gestions de l’alcalde Maragall amb el comissari Marcelino Oreja per intentar que el nou govern del PP assumís la candidatura tampoc no van fructificar. El nou govern va preferir assegurar la nominació de Santiago per l’any 2000 i aconseguir la capitalitat cultural de 2002 per a Salamanca, compartida amb Bruges. Barcelona, per tant, es va quedar sense capitalitat cultural, i la necessitat de trobar un gran esdeveniment es va convertir en una obsessió. Va ser aleshores, a finals del 1996, quan va sorgir la idea d’organitzar un Fòrum Universal de les Cultures per a l’any 2004. Un projecte que, sota el mandat de l’alcalde Joan Clos, va marcar el final d’una etapa, que havia començat 30 anys abans, quan en el seu primer discurs com alcalde, Pasqual Maragall es va proposar mantenir i reforçar els contactes internacionals i el “leadership dels municipis espanyols” per situar Barcelona “en una cota superior”. No podem, doncs, valorar la trajectòria europea i internacional de Maragall en termes de beneficis materials per la ciutat sinó en termes de beneficis immaterials, de prestigi internacional. Maragall va estar al servei d’una causa, la causa del municipalisme, més enllà dels rèdits que finalment el seu activisme reportessin a la ciutat. 2 3 �5. Una acció política al servei d’una causa: l’Europa de les ciutats L a projecció internacional de Pasqual Maragall, el seu europeisme actiu, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en una ciutat plenament inserida en la nova “identitat-projecte” europea. Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. Podríem dir, per tant, que la principal característica del lideratge de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional va ser posar en valor la ciutat com a “identitat-projecte”, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1991 i 200140, destaca que cal entendre l’activisme de Maragall en el context del anys 90, quan es va produir “l’esperança en la democràcia local” en un moment en què es teoritzava sobre el final de la història i de les ideologies. Aquest moviment de ciutats dels anys 90, que té una força inèdita segons Rutelli, és fruit de les xarxes ja creades als anys 80. Es produeix una continuïtat entre les xarxes creades els anys 80, en una Europa encara no reunificada, i l’eclosió del moviment de ciutats als anys 90, quan s’estableixen relacions amb les ciutats de l’Est d’Europa. Un moment històric en què la “proximitat” i la “subsidiarietat” s’entenien com a “complementàries de la globalització”. Una democràcia local que havia de fer possibles governs menys burocràtics i més dinàmics. En aquest context, la idea de ciutat té en la ciutat de Barcelona una de les expressions més importants, i com a conseqüència moltes ciutats europees deuen a Barcelona aquesta idea de ciutat que també van fer seva. En el lideratge de Pasqual Maragall en el moviment europeu i internacional de ciutats, com en bona part de la seva acció política, la pràctica precedeix (i condueix a) la teoria. És l’exercici pràctic de la política i del lideratge el que el condueix a elaborar, amb posterioritat, una teoria. Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. És així com es va construir la teoria del “Model Barcelona” i és així com s’ha d’entendre el seu pensament sobre el rol de les ciutats en el procés de construcció europea. La pràctica política que desenvolupa entre 1986 i 1998, que s’inicia amb l’impuls d’Eurocities i culmina amb la presidència del Comitè de les Regions, és el que li permet teoritzar l’Europa de les ciutats i les regions, l’Europa pròxima, l’Europa de la subsidiarietat. En aquests dos anys de presidència del Comitè, Maragall va avançar en la teorització de l’Europa de les regions i l’Europa de la proximitat, especialment de la mà d’un grup d’alcaldes italians i del nou president del govern italià, Romano Prodi. Maragall va conèixer Prodi a Brussel•les el juliol de 1995, quan havia sigut elegit candidat del centre-esquerra italià per a les eleccions generals de l’any següent. Un cop elegit president del govern italià s’hi va tornar a reunir el juny de 1996, per 40 Entrevista realitzada a Francesco Rutelli, el 20 de novembre de 2014, en motiu de la seva participació en la primera conferència anual “Llegat Pasqual Maragall”. 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �a demanar-li el seu suport a les reivindicacions del Comitè de les Regions en la revisió del Tractat. L’estreta col•laboració amb els alcaldes de Roma (Francesco Ruttelli), Venècia (Màssimo Cacciari), i Bolonya, entre d’altres, i la sintonia amb Prodi va donar lloc a la publicació col•lectiva “Europa prossima”, un dels exemples col•lectius més reeixit de reflexió sobre l’Europa de les ciutats i les regions41. En aquesta publicació Maragall hi desgrana la seva “Teoria de la proximitat”42, fonamentada en tres principis: federalisme, subsidiarietat i proporcionalitat. Per Maragall el federalisme representa “l’ideal d’una federació d’Estats europeus anàloga a la dels Estats Units d’Amèrica”; la subsidiarietat “exigeix que cap autoritat traspassi la seva esfera de competència” i està vinculada a la devolution, és a dir, a “l’autogovern recuperat”; i entén la proporcionalitat com “la necessitat que la Unió no utilitzi més mitjans dels necessaris per a perseguir determinades finalitats que li són atribuïdes subsidiàriament”. En base a aquesta teoria, Maragall defensa que la ciutadania europea, la nova “nació Europea” només es pot crear a partir de la ciutadania europea, com una “nació cívica” i, per tant, estructurada en base a la societat civil. En la seva concepció societària de la nació, “la societat civil és l’elixir de la llarga vida” i alerta sobre el perill que Europa es construeixi com una “societat estatalitzada”, seguint el model francès i alemany, i allunyant-se del model britànic i italià, “països caracteritzats fonamentalment com a societat civil”43. En aquesta nova nació europea, per tant, les ciutats hi tenen un paper essencial perquè es situen entre la societat i l’Estat. La seva tesi és que “Europa no pot fer-se sense unió ni sense devolució” i la seva conclusió que “Europa existeix en la mesura que el seu territori es descriu com un sistema de nodes actius (les ciutats i els seus hinterlands), més que no pas com un pastís partit en trossos per les fronteres estatals”44. És a dir, Europa és, per sobre de tot, un sistema de ciutats. I és en aquest sistema de ciutats, que Barcelona vol exercir el lideratge. 41 Maragall, Pasqual (ed.): Europa próxima: Europa, regiones y ciudades, Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona, 1999. 42 Maragall, Pasqual: “Teoría de la proximidad: federalismo, subsidiariedad y proporcionalidad” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 45-49. 43 Maragall, Pasqual: “Europa: una nueva nación: La ciudadanía europea” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 51-54. 44 Maragall, Pasqual: “La devolution en Europa: conclusiones” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 117121. 2 5 �6. Conclusions Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de les ciutats. La seva principal aportació en l’àmbit europeu va ser posar en valor la ciutat com a identitat-projecte, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes. Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. I ho va fer a través de la pràctica institucional: institucionalitzant les xarxes de ciutats, donant nova vida a institucions existents, com el CMRE, i aprofitant l’oportunitat del nou marc normatiu sorgit del Tractat de Maastricht, a través del Comitè de les Regions i el principi de subsidiarietat. Pasqual Maragall va saber aprofitar la finestra d’oportunitat que implicava la nova etapa que es va obrir a Europa a partir de 1989-1991 per dotar de capacitat institucional al moviment europeu de ciutats. L’alcalde Maragall va entendre que les ciutats no serien un actor reconegut a Europa si no formaven part de les institucions que representaven a les administracions sub-estatals, i és per aquesta raó que va lluitar no només per a que fossin reconegudes en igualtat amb les regions sinó per aconseguir que un alcalde, el de Barcelona, liderés aquestes institucions. En aquest punt els objectius estratègics de Maragall en l’àmbit europeu van coincidir amb els seus objectius en l’àmbit nacional, en el que lliurava una batalla institucional entre el municipalisme que liderava ell des de l’Ajuntament de Barcelona i el nacionalisme que liderava Jordi Pujol des de la Generalitat de Catalunya. Una batalla que es va traslladar a l’àmbit europeu i que va tenir com a resultat que els dos polítics catalans més importants del moment tinguessin una presència institucional i simbòlica a Europa que no s’ha tornat a igualar. Maragall va aconseguir ser elegit president del CMRE i del Comitè de les Regions, i després de ser-ho va posar el seu càrrec i la institució que representava al servei d’una causa: la causa del municipalisme europeista. És a dir, al servei d’unes ciutats que havien d’esdevenir la nova force de frappe de l’europeisme. Un europeisme urbà i pròxim, capaç de fer viure Europa a cada barri de cada ciutat europea. Una Europa pròxima, que no intentés esborrar les singularitats sinó que es construís com a paraigua d’aquesta pluralitat. E pluribus unum, resaria la no nata Constitució una dècada més tard. Les presidències del CMRE i del Comitè de les Regions es van caracteritzar, com la majoria de càrrecs institucionals que va exercir Maragall, per la voluntat de canvi: canvi tant en les formes, en els símbols, com en el fons, en el marc institucional. Maragall va deixar empremta en les institucions que va presidir, tot i que va ser al CMRE on va poder assolir millor els seus objectius, esdevenint un instrument útil per institucionalitzar el rol de les ciutats tant a nivell europeu com mundial. El Comitè de les Regions, en canvi, va resultar ser un artefacte més complex de conduir, coincidint, a més, la seva presidència amb l’etapa final com alcalde. Podríem, fins i tot, fer el paral•lelisme entre la presidència del CMRE i la seva etapa com alcalde de Barcelona i la presidència del Comitè de les Regions i la seva etapa com a president de la Generalitat. La segona va ser més breu i va haver de fer front a moltes més resistències, però va aconseguir la 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �consolidació i el reconeixement institucional singularitzat que volia per al Comitè, més enllà de la seva evolució posterior. Finalment, i en relació a l’impacte concret a la ciutat de Barcelona del lideratge europeu de Pasqual Maragall, cal reconèixer que no es van aconseguir resultats tangibles, i llargament esperats, com ara la seu d’un organisme comunitari. Però l’actiu europeisme de Pasqual Maragall, amb voluntat de convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en un model per a la majoria d’alcaldes de grans ciutats europees dels anys 90. En aquest sentit, la principal aportació de Maragall a la projecció internacional de la ciutat va ser un intangible: el prestigi internacional. Maragall va situar Barcelona al capdavant de les ciutats europees i en una de les ciutats referent a nivell internacional. Un prestigi que vint anys després segueix donant notables fruits a la ciutat. 2 7 �7. Referències Acuto, M. (2013). Global cities, governance and diplomacy: The urban link. Routledge. Acuto, Michele (2013) “City Leadership in Global Governance”. Global Governance: A Review of Multilateralism and International Organizations: July-September 2013, Vol. 19, No. 3, pp. 481-498. AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995): Barcelona al món. Barcelona en el Mundo. Barcelona in the World. Gabinet de Relacions Exteriors de l’Ajuntament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Barcelona in the World 1995-2004. Departament de Relacions Internacionals de l’Ajutament de Barcelona. AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): Pasqual Maragall i Mira. Medalla d’Or de la Ciutat. Àrea de Relacions Públiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. ARXIU PASQUAL MARAGALL. Fons documental del President Pasqual Maragall i Mira. Arxiu Nacional de Catalunya. BORJA, Jordi i CASTELLS, Manuel (1997): Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información. Editorial Taurus, Barcelona. CASTELLS, Manuel (1996): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Alianza Editorial, Barcelona. CLOS, Joan (2004): “Barcelona: la ciutat, espai de cohesió social”. Revista FRC nº8. Fundació Rafael Campalans. COOPER, Robert (2002): “The Post-Modern State” in LEONARD, Mark (ed.) Re-ordering the world. The Foreign Policy Centre, London. COMMITTEE OF REGIONS (2004): Key Dates in the history of the Committe of the Regions, Brussels CURTIS, Simon (2011): “Global cities and the transformation of the international system” Review of International Studies, vol. 37, n.4, p. 1923-1947 FRIEDMANN, John (1986): “The World City Hypothesis” Development and Change vol. 17, p.6984. GRASA, Rafael (2006): “The evolution of the International System: The Time of Global Networks and Interconnected cities” in Barcelona in the World 1995-2005, Ajuntament de Barcelona GRASA, Rafael y SÁNCHEZ CANO, Javier (2013): “Acción internacional y en red de los gobiernos locales. El caso de la ayuda para el desarrollo” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.83105. Cidob, Barcelona. KISSACK, Robert (2013): “Ciudades y espacions urbanos en la política internacional” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.7-18. Cidob, Barcelona. 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / L L E G A T P M - W O R K I N G P A P E R N . 2 �MAURI, Luis i URÍA, Lluís (1998): La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Edicions 62, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (1997): “Document històric: carta de Pasqual Maragall a Pujol i González”, Barcelona, metròpolis mediterrània, n.37. Ajuntament de Barcelona. MARAGALL, Pasqual, ed. (1999): Europa pròxima. Europa, regiones y ciudades. Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona. MARAGALL, Pasqual (2008): Oda inacabada. Memòries. La Magrana, Barcelona. MOORE, Carolyn (2008): “A Europe of the regions vs. the regions in Europe: reflections on regional engagement in Brussels” Regional and Federal Studies, 18(5), p. 517-535 MORATA, Francesc (2005): El proyecto de Tratado Constitucional: la participación regional en el control de subsidiariedad. Bellatera: Institut Universitari d’Estudis Europeus, WPOL 9/2005 PIATTONI, Simona (2010): The theory of multi-level governance: conceptual, empirical, and normative challenges. Oxford: Oxford University Press. SÁNCHEZ CANO, Javier (2015): “Entre lo interno y lo europeo: la acción exterior de las regiones en la Unión Europea”. REAF, núm.21, abril 2015, p. 128-158 SASSEN, Saskia (1991): The Global City: New York, London, Tokyo. Princeton University Press, Princeton. SASSEN, Saskia (1994): Cities in a Global Economy, Thousands Oaks, California, Pine Forge Press. SASSEN, Saskia (2005): “The Global City: Introducing a Concept” Brown Journal of World Affairs, vol. XI, n.2, p. 27-43 SERRA, Narcís (2004): Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Conferència de Narcís Serra al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 25 de març de 2004. Àrea de Relacions Publiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona. 2 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource “Ciutadans d'Europa, unim-nos!”: La contribució de Pasqual Maragall a l'impuls i projecció d'un moviment europeu de ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Aixalà i Blanch, Albert Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Ciutadania Ciutats Relacions Internacionals Description An account of the resource Número 2 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. "Ciutadans d'Europa, unim-nos!" és el segon working paper de la col·lecció Llegat Pasqual Maragall. El seu autor, Albert Aixalà, analitza l'acció de Pasqual Maragall en la projecció del moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l'epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 53:20 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Custodia Moreno Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Moreno, Custodia Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Barcelona Ciutadania Barris El Carmel Description An account of the resource Entrevista a Custodia Moreno (Granada, 1943), infermera i dirigent veïnal. Presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel entre 1972 i 1991. Va formar part, com a independent, de la candidatura de Pasqual Maragall el 1995, i va ser comissionada al Districte d’Horta-Guinardó. El 2009 va rebre la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/257681826" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/257681826">Testimoni Pasqual Maragall: Custodia Moreno</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Biblioteca el Carmel-Juan Marsé Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Custodia Moreno del&nbsp;</span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span>&nbsp;&nbsp;</span> Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017-10-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall