1
10
6
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2821/20021002_DebatOrientacioPoliticaGeneral_PM.pdf
64517a5791129e0c9afaedb3942ac09e
PDF Text
Text
u<>
DEBAT D'ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL
2 d'octubre del 2002
Senyor
President,
senyores
Diputades
i
senyors Diputats.
Jordi Pujol és un President molt respectable i
molt honorable. Ha respectat el seu càrrec i l'ha
honorat.
Diria
que
Macià,
Companys,
Tarradellas i Pujol no solament l'han honorat:
l'han engrandit.
Tarradellas quan torna a Catalunya i diu: "Sóc
el 115è President de la Generalitat" enllaça
coratjosament, hàbilment, amb un passat remot
que el passat immediat havia tractat d'esborrar
de la memòria.
i
�Com el President va explicar en el Saló de Sant
Jordi
abans
d'ahir,
Tarradellas,
per
via
personal, va lligar magistralment les dues
legitimitats
separades
per
una
interrupció
injusta i cruel. Però el cert és que els 113
Presidents de la Generalitat, fins el 1714, van
ser
majorment
eclesiàstics
sense
gran
significació política. La prova és que el nostre
heroi avui és Rafael de Casanovas, Cap del
Consell de Cent, és a dir, Alcalde de Barcelona.
La història del catalanisme modern comença
amb
la
Solidaritat
Catalana.
La
història
moderna de la Generalitat comença
amb
Macià. Macià, Companys, Tarradellas i Pujol,
sense oblidar Iria, han engrandit la institució. Li
han donat una ressonància que només la
monarquia dels Comtes de Barcelona havia
tingut.
2
�Dit això, haig de dir també que el seu sentit
institucional, que li reconec, President, ha tingut
sovint una falla important: vostè ha actuat amb
una certa manca de consideració respecte del
Parlament. Encara li hauria de dir i li diré coses
bones del seu llarg mandat. Però em permetran
que intercali una reflexió crítica, carregada de
conseqüències.
Hi ha hagut moments, President, en que m'ha
semblat que vostè desapoderava el Parlament.
De fet. Fa un any vostè no va respondre, aquí
en el Parlament, a una moció de censura, fet
inèdit no sols en la història moderna de
Catalunya sinó de tota Europa. Va voler
convertir el Parlament en una plataforma de
llançament electoral, pel que veiem sense
grans resultats. I ahir va dir que d'algunes
coses importants, les més importants, no en
3
�parlaria. Queja en parlaria algú altre en un altre
lloc.
Tanmateix vostè és fill del Parlament. Li ho dic
amb tot el respecte: és aquí on s'ha de parlar.
Fa un any i ara. Vostè ha estat elegit per
aquest Parlament. Va ser aquí, gràcies al
suport que el Sr. Aznar telefònicament li va
donar des de Cuba, que vostè va ser elegit
President.
És aquí on ara ha de justificar perquè pensa
que és millor per a Catalunya mantenir un
President
que
ha
abandonat
les
seves
obligacions, en comptes de dir, senzillament,
adéu siau. Aquest no és el President que volen
l'Estatut i la llei. Un President que s'acomiada
un any abans de plegar, que dimiteix de les
seves funcions molt abans de deixar el càrrec.
Si vostè s'acomiada del Parlament, perquè es
4
�el seu darrer debat de política general, vostè
s'està acomiadant del govern i del país.
Amb tot el respecte i un punt de decepció, però
encara amb alguna esperança, haig de dir-li
també una altra cosa que fa referència a un
punt molt calent de l'actualitat política. Un punt
que no es pot obviar per bé que no és ni ha de
ser el centre del nostre debat.
Jo no he demanat que el President de la
Generalitat fes de mitjancer amb el govern
basc. Si així es va entendre, puntualitzo amb
respecte
i
emfàticament:
jo
espero
del
President de la Generalitat, quasi diria, tinc dret
a exigir, que s'impliqui en la solució d'un
problema que està enverinant no sols la política
i la vida a Euskadi, sinó les possibilitats de dur
5
�Catalunya
fins
al
sostre
de
les
seves
aspiracions. Catalunya ha de ser la locomotora
política d'Espanya, si volem obtenir el que estic
segur que vostè i jo volem obtenir pels
ciutadans de Catalunya. Vostè ho va dir ahir:
un país per prosperar necessita autoestima. I
autoestima vol dir un lideratge i un rol polític
que amb realisme podem aspirar a obtenir. No
hi ha autoestima sense ambició. Si el govern no
té l'ambició que el poble espera no pot esperar
del poble la resposta que vostè requereix de la
societat civil quan diu: hem de posar la societat
davant de les seves responsabilitats.
Quan jo dic això, quan jo dic que Catalunya ha
de fer una proposta a Espanya, i dic quina,
vostè
respon:
emmirallaments.
No,
Sr.
President, no emmirallaments, una ambició
realista, una ambició raonable, la Pàtria radiant
i lliure de la que vostè parlava ahir, que no pot
6
�ser només una frase. Una ambició raonable. No
empetitim la magnitud dels nostres objectius
nosaltres mateixos, per després dir que els
altres
no
reconeixen
les
ambicions
de
Catalunya. No pot dir que d'aquí a dos anys ja
en tornarem a parlar si segueixen ignorant les
nostres aspiracions i malagraint el nostre
sacrifici, com vostè va dir ahir. Hem de parlar
més clar.
Amb total sinceritat li dic: parlar clar vol dir
proposar coses factibles, encara que no siguin
senzilles i fer-ho amb lleialtat. Parlar clar vol dir
parlar en nom del país i no en nom del nostre
partit, quan el país ho reclama. I ara el país ho
reclama. Ara convé. Convé que vostè i jo, i els
diferents líders de la política catalana, parlem
clar explicant quins són els nostres objectius i
especifiquem amb precisió el que volem dir.
7
�Ibarretxe ho ha fet. Carod-Rovira, a casa
nostra, s'hi ha mostrat d'acord. Jo no hi estic
d'acord. Primer és la llibertat i la vida.
Crec també que el govern espanyol va mostrar
una absoluta manca de sentit de l'oportunitat,
immediatament que l'Ertzaintza executés fil per
randa les resolucions d'un Jutge Instructor
(instructor!). En el moment que era obligat,
doncs, prendre una iniciativa política de diàleg
que només el govern, repeteixo, només el
govern, podia prendre. D'això no se'n pot dir
solament manca de sentit de l'oportunitat, sinó
manca de sentit d'Estat. Ibarretxe ha omplert
aquest buit amb més audàcia que seny.
Tenim un President del govern espanyol que no
parla amb ningú: no parla amb Ibarretxe, no
parla amb Vostè, al menys que es sàpiga, no
parla ni amb el líder de la oposició més
8
�dialogant que ha tingut Espanya en els 25 anys
de democràcia
El que vull dir-li, President, és que Catalunya
no pot ser la gran absent d'un debat que ni tan
sols s'ha encetat. I que no s'encetarà fins que
Catalunya no parli, que és el debat sobre
l'Espanya plural. L'autèntic debat. Perquè el
tema no és Euskadi, el tema és Espanya i
Euskadi
n'és
la cortina.
I el paper que
Catalunya hi ha de tenir.
*****************************
Parlem de Catalunya. En efecte, els darrers vint
anys Catalunya ha fet un gran salt endavant, ha
experimentat un progrés del que podem sentirnos orgullosos. Vostè com a President té una
part important del mèrit. Però, com vostè
mateix
deia, és
un
mèrit
compartit,
per
9
�Ajuntaments, sindicats, emprenedors, societat
civil, professionals...
L'autoestima com a país implica també un alt
nivell d'exigència envers les seves institucions.
Una cosa és autoestima i l'altra absència
absoluta de reconeixement de mancances. I
ahir, President, en el seu llarg discurs no va
haver-hi ni una sola frase per reconèixer cap
error.
No podem oblidar la pèrdua d'impuls que s'ha
anat produint especialment en aquests darrers
anys. Vostè es lamentava, amb motiu de la
celebració de la Diada d'enguany, de la pèrdua
d'impuls, de tremp. El cert és que l'excel·lència
de la nostra transició, l'entusiasme dels primers
anys, ha anat cedint pas a la resignació i a
l'empobriment de projectes i esperances.
10
�Un segon error és la seva patrimonialització
del país, l'apropiació interessada de la idea de
Catalunya fins el punt que mai no han
reconegut a ningú el patriotisme que jo li he
reconegut sempre. Vostès han cregut que
podien garantir per si sols el progrés i el
benestar del país. I això els ha portat a la
marxa lenta que avui tothom reconeix.
Un
tercer
error
d'irregularitats
i
ha
estat
l'acumulació
connivencies
que
han
perjudicat la imatge de les nostres institucions.
Massa casos poc o gens aclarits, massa
negocis a l'ombra de l'administració, massa
clientélisme i favoritisme.
Per últim, vull destacar la persistent voluntat
de
controlar
la
societat
civil.
Siguin
associacions, entitats, Òmnium Cultural o clubs
de futbol. O les Caixes. Introduir incertesa,
H
�sense explicació, en algunes de les més
sòlides
institucions
financeres
no
ja
de
Catalunya sinó d'Espanya, no té cap mena de
sentit. És un acte temerari.
***************************
President, vull expressar-li el nostre profund
desacord en com està finalitzant aquest darrer
període del seu llarg mandat. Els 22 anys
transcorreguts no tapen els tres darrers anys.
Parlar del 2010 no ens estalviarà l'agonia del
2003.
Aquesta legislatura ha estat temps perdut.
Tres anys perduts. ¿I encara en volen
perdre un altre?
12
�I d'aquest fracàs en l'acció de Govern, qui en
surt perjudicada
és Catalunya
i els seus
ciutadans.
Existeix un problema de manca de liderat, de
manca d'orientació que s'afegeix a una gran
incompetència en la gestió que està causant
danys, de vegades irreparables i que es
tradueixen en episodis ben visibles:
Pla
Hidrològic
Nacional,
contaminació
d'aqüífers,
Problemes d'habitatge, sinistralitat laboral i en
la carretera,
Però també es tradueixen en els altres danys
menys visibles que tindran efectes a més llarg
termini: sistema educatiu, recerca, protecció
social, dèficit d'infrastructures
13
�Catalunya no va tan bé com podria,
Està perdent pes en el conjunt d'Espanya i des
del Govern no s'està fent el necessari per a
mantenir-nos en primera línia del progrés
econòmic, social i cultural.
¿Recorda, President, quin era el seu programa
de legislatura?
Més poder i més diners. Han passat ja tres
anys i ni més poder ni més diners. Ni més
respecte, ni més influència.
¿Què hem aconseguit? De debò. ¿En què és
ara més forta la nostra autonomia que fa tres
anys? ¿Quines majors quotes de poder hem
assolit? CAP.
14
�¿És que Catalunya és ara més forta, més
potent, més influent en el conjunt de l'Estat?
NO.
¿És
que
hem
aconseguit
traspassos
rellevants? NO.
¿Quines grans obres s'han fet des del 92, llevat
de l'eix transversal i les del 2004? CAP.
Els grans projectes: Aeroport, Metro, SegarraGarrigues són futuribles que nosaltres haurem
de realitzar... i pagar. El més calent és a
l'aigüera.
¿És que
hem millorat substancialment
el
finançament de la nostra Autonomia? NO. ¿On
són els recursos addicionals?
¿On és la
suficiència financera?
15
�I si tenim més recursos, ¿per què vostès estan
traslladant al futur els pagaments de grans
obres? ¿Per què continuen practicant tècniques
de desviament del dèficit a través d'empreses
públiques o de crèdits de l'Institut Català de
Finances? ¿Per què estan duent a situacions
de pràctica fallida a importants corporacions
públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua o
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Vostès estan hipotecant les finances de la
Generalitat. S'estan endeutant a futur i estan
comprometent el progrés del país.
Repeteixo: ni més poder, ni més diners
ni
més influència, ni més liderat com a nació.
El que sí que han aconseguit vostès i el govern
del Partit Popular és reduir el pes econòmic de
16
�Catalunya. Avui, Catalunya pesa menys en el
context espanyol.
Des de que vostès treballen colze a colze amb
el PP, Catalunya perd participació en el PIB
espanyol i la població ocupada catalana perd
pes en el conjunt de l'espanyola. I això vol dir
pèrdua de potencial econòmic, però també
menys capacitat de generar ocupació, com
s'està veient.
¿Defensem bé els interessos de Catalunya si el
Govern de la Generalitat baixa la guàrdia? ¿La
moral del país és prou forta?
¿És que la psicologia del país no està prou
influïda pel tancament final de la planta de Lear
a Cervera (esperem, President, que, almenys,
amb bona predisposició per part seva en les
converses amb els treballadors - encara que ja
17
�no sé si demanar-li rés, ...que no els passi com
a la gent de Bagà, que han hagut de pagar car
l'enuig de vostè per la reivindicació de millores
en la carretera de Coll de Pal).
¿És que la psicologia col·lectiva no està influïda
per l'amenaça de Volkswagen d'endur-se feina
de Seat a Bratislava?
¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat
en bona part a Saragossa per desacords amb
el govern de la Generalitat, desacords que no
se'ns han volgut explicar?
¿De
què
ens
estan servint
les
seves
aliances? De res.
No confondran el poble de Catalunya simulant
ara un allunyament del PP, que a tots dos els
convé a efectes d'imatge. És una escena
18
�massa repetida... ja ningú no s'ho pot creure.
És purament oportunista.
El que compta és el balanç negatiu per
Catalunya de la seva ferma aliança dels darrers
set anys... I molts no poden suportar-ho, n'hem
vist un exemple molt destacat fa ben poc.
¿Repetirà, President, la vella cançó que diu
que PP i PSOE, "puix que són espanyols", són
iguals? A Catalunya ningú no creu que Aznar i
Zapatero siguin el mateix. No es pot governar
Catalunya des d'una falsedat i un error tan
evidents.
President, vostès no poden donar lliçons de
catalanisme a ningú.
I ara menys que mai després de sis anys de
pacte amb la dreta nacionalista espanyola. Un
19
�pacte que arribava inclus a proposar al PP que
s'esforcés a atraure un pretès vot anti-català en
la regió metropolitana de Barcelona! Això no és
catalanisme, això és una visió perversa de la
realitat de Catalunya!
Vostès han condicionat negativament la
vida política i la capacitat d'avançar del
nostre país, per motius partidistes.
Any rera any ens han desgranat una llista
interminable de realitzacions. No faltaria més.
El Pressupost de la Generalitat és de 15.000
milions d'euros (2,5 bilions de pessetes).
Prou
que
ens
ho
recorda
la
insistent
propaganda oficial. Tot i que aquesta mateixa
propaganda ens recorda que "queda molt per
fer". Vostès han deixat molt per fer. I ja no
estan en condicions de fer-ho.
20
�Una bona gestió no ha estat la característica
d'aquest
Govern.
Catalunya
és
de
les
Comunitats Autònomes que presenta les xifres
de despesa corrent per habitant més altes i la
inversió pública més baixa.
L'acció del seu Govern no ha estat a
l'alçada
del
que
Catalunya
demanda
i
espera. És la vitalitat de la societat catalana la
que ha mantingut la nostra vitalitat nacional.
¡Amb la de coses que es podrien haver fet i no
s'han fet! ¡Amb la de coses que es podrien
haver fet millor! ¡Ja les farem!
***********************************
21
�¿Quin país volem els catalans?
Els catalans i les catalanes volem una
societat cohesionada i solidària. Volem que
les famílies trobin l'ajut que necessiten per
tirar endavant. I la tindran!
Fa molts anys que vostè parlava de la
necessitat
que
els
catalans
i
catalanes
tinguessin més fills.
Fins i tot a la primera emissió de deute públic
parlaven de fer guarderies, ho recorda? Fa vint
anys... Però els ajuts i les places d'escoles
22
�bressol tot just comencen a arribar ara i encara
resulten molt insuficients.
Per això més de 85.000 ciutadans han signat la
Iniciativa Legislativa Popular que acaba d'entrar
a la Cambra.
I per això són també tan importants també
altres polítiques de suport a la família, com les
ajudes a la gent gran i a les persones
dependents.
I no em diguin que no es pot fer tot de cop...
Han tingut 22 anys per fer-ho!
El problema és que s'han fet moltes coses,
però sense model, sense nord. A cap país
europeu hi ha tants tipus d'ajuts amb tan poca
dotació.
23
�Pregunteu sinó a les famílies que s'han de fer
càrrec d'avis i persones dependents, als que
tenen problemes de malalties mentals a casa
seva,
a
les
famílies
amb
persones
discapacitades.
Els
catalans
volem
una
millor
política
d'ocupació activa. I la tindrem.
Una política que vetlli per la formació,
amb uns serveis d'intermediació eficaços,
una política que redueixi la temporalitat i la
precarietat, i que es prengui seriosament la
sinistralitat laboral: quantes morts fan falta
perquè
s'acabi
fent
el que
els
sindicats
reclamaven fa temps?
24
�Una política d'ocupació
adaptada a cada
territori, en col·laboració amb els Ajuntaments,
com
s'hauria
d'educació,
de
serveis
fer
també
socials
en
i
matèria
habitatge.
Generalitat més Ajuntaments, aquesta és la
política que funciona i no la de la desconfiança
sistemàtica envers els governs locals.
Els catalans volem un canvi radical en la
política d'habitatge. I el farem.
L'anterior Pla d'habitatge ha estat un fracàs. El
nou Pla, objectius
rebaixats. Ni habitatge
protegit, ni de lloguer, ni de promoció pública.
Vostès no han tingut com a prioritat l'habitatge
a l'abast de les persones treballadores, dels
joves. Com volem que s'emancipin!
El Parlament de Catalunya va aprovar una
desgravació en els lloguers que vostès diuen
25
�que no aplicaran. En canvi apugen els impostos
que graven l'habitatge. (ITP)
Els catalans volem una societat segura.
Hem vist com ha augmentat la inseguretat. I no
estic parlant només de delinqüència.
Parlo de sinistralitat a les nostres carreteres
(103 trams de carretera superen el coeficient
europeu de sinistralitat),
Parlo de contaminació de l'aigua (132 municipis
sense aigua de boca)
Parlo de la qualitat dels aliments,
26
�Parlo de la qualitat del subministrament elèctric
(amb talls i micro-talls),
Problemes que el seu Govern ha estat
incapaç d'entomar.
¿No hi ha responsabilitat del Govern de CiU en
tot això? ¿No hi ha abandonament de funcions,
ineficàcia? ¿Sols és culpa dels altres? ¿Dels
treballadors, dels empresaris, dels conductors,
dels
consumidors,
dels
ramaders,
dels
Ajuntaments?
És també obligació de tot govern garantir la
convivència, la tranquil·litat, la seguretat a les
places i als carrers de Catalunya.
També en això fan com el PP: si hi ha un
problema, tapem-lo amb una llei. Els americans
27
�ridiculitzen la ineficàcia dels governs que tiren
diners sobre els problemes, vostès hi tiren lleis.
Ara ens proposen una llei de seguretat
pública sense el desplegament ràpid dels
Mossos
d'Esquadra,
sense
parlar
de
comandament únic de totes les forces de
seguretat que actuen a Catalunya, sense posar
més recursos, sense plantejar la revisió de la
Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del
Estado...
Els catalans volem i tindrem una escola de
qualitat i una formació de primera.
Catalunya és la Comunitat Autònoma que
menys gasta en educació per habitant (495
euros, front als 700 de Canàries, als 579 de
Madrid, o als 554 d'Andalusia). No hem dedicat
recursos suficients a l'escola pública.
28
�El seu Govern no ha estat just en la seva
política de concerts.
No ha estat sensible als problemes dels
mestres.
¿President, és prou conscient de les altes taxes
de fracàs escolar que tenim?
Sabent com sabem el dèficit de formació de la
població activa, ¿podem sentir-nos satisfets de
les polítiques de formació professional? No em
parli ara de plans que arriben amb deu anys de
retard, parli'm dels resultats obtinguts fins ara.
Els catalans volem una atenció sanitària de
qualitat. I la tindrem.
Sense llargues llistes d'espera pel diagnòstic i
tractament de malalties greus. Amb major
29
�temps d'atenció als pacients. Amb un sistema
eficient de transport sanitari.
Catalunya ha d'ocupar un lloc rellevant a
Europa en la societat del coneixement, amb
una Universitat que faci de motor.
Ni tenim prou beques, ni programació solvent
dels ensenyaments universitaris. I ara, desprès
de tants anys, vostès comencen a parlar d'un
model objectiu de finançament.
Nosaltres farem un esforç en recerca similar
al dels països més avançats d'Europa.
Vostès, amb nova Conselleria i tot, no han estat
capaços de complir els seus compromisos
programàtics d'elevar el nivell de despeses en
R+D. Quan avui Europa es planteja l'objectiu
del 3% respecte al PIB, vostès es mantenen al
30
�voltant de l'1% des de fa una dècada, i ja altres
CCAA ens superen.
Catalunya
necessita
una
xarxa
de
telecomunicacions ben estesa al territori.
Hem vist el fracàs de les polítiques del seu
govern en matèria de telecomunicacions, que
sols han servit per reforçar l'operador dominant
i impedir l'extensió de les xarxes a totes les
comarques.
Vostès han dut a terme una errònia política de
privatitzacions de les empreses tecnològiques
de la Generalitat que ens ha impedit disposar
d'un sector de telecomunicacions radicat a
Catalunya,
com
tenen
els
bascos
amb
Euskaltel.
31
�Per no parlar del fracàs del Pla Estratègic
"Catalunya en xarxa" o de la inoperància del
Consorci
per a l'Administració
Oberta de
Catalunya (incomplint el mandat parlamentari
de fa dos anys).
Els catalans i les catalanes volen preservar
el
medi
natural
per
a
les
futures
generacions. Amb l'Ebre i al Pirineu el seu
govern ha comès errades greus.
El caciquisme històric de les regions extremes
de Catalunya ha estat suplantat per un neocaciquisme, de vegades fins i tot amb els
mateixos
personatges,
altres
amb
nous
testaferros que tenen poc a envejar als antics.
¿Com estranyar-se aleshores que aquests
territoris reaccionin amb una actitud indignada,
en la que es barreja la ira antiga dels
32
�abandonats amb la nova decepció dels qui tot
ho esperaven del nou règim?
Jo confio que la sacsejada, amb tots els
elements passionals que es vulguin, que son
lògics, servirà, ja està servint, per al sorgiment
de noves classes dirigents i noves filosofies
d'acció, tant pel que es refereix a la cultura de
l'aigua com pel que es refereix a la de l'alta
muntanya. En aquests temes l'acció de l'actual
govern no podia ser més centralista.
Ahir vàrem sentir-lo, per primer cop, parlar de
territoris. Paraula que tenia prohibida. Bravo!
Arriba tard però arriba. Com vol que la gent de
l'Ebre parli si porta tants anys negant-li la veu.
Ja sabem que caldrà esperar a la seva marxa
perquè s'aprovin d'un cop les recomanacions
de
la
Comissió
Duran-Roca
de
nova
33
�organització territorial. No s'amoïni. Serà el
primer que farem.
Les darreres decisions referents a la Vall de
Ruda, sota Baqueira, i a la portada d'aigua a
Barcelona són significatives.
La interconnexió de l'Ebre amb el sistema
Ter-Llobregat, amb unes dimensions (7 m3 /
segon) molt superiors a les previstes en el minitransvassament (4 m3 / segon), i seguint fil per
randa les prescripcions del Pla del PP, és una
nova agressió a les Terres de l'Ebre. I més
quan les inversions de revestiment dels canals
de l'Ebre no s'han portat totalment a terme.
La
insinuació
que
la
magnitud
de
les
conduccions està calculada per a l'eventual
portada d'aigua del Roine cap a Tarragona és
ridícula.
34
�No es pot tapar el desastre de l'Ebre creant
un altre problema al Nord.
Conec
el dossier
del
Roine
i conec
la
rendibilitat indirecta que representaria la nova
conducció per als inversors francesos que van
dimensionar
en
excés
l'arribada
de
les
canonades al Llenguadoc. No és una dada
menyspreable. El que és menyspreable és
l'intent de tapar un forat amb un altre forat. La
portada d'aigua dels Alps a la península o és
una decisió europea transcendental en funció
del canvi climàtic o no es produirà, simplement.
Catalunya necessita unes infrastructures
punteres. I avui no les té.
Ho han reclamat la Cambra de Comerç, el
RACC,
Foment
del
Treball,
el
Cercle
35
�d'Economia, el Col·legi d'Economistes i el
d'Enginyers.
El dèficit infrastructural és un coll d'ampolla
per a la nostra competitivitat.
Catalunya és la Comunitat de l'article 151 que
menys recursos per habitant destina a inversió
en els seus pressupostos: el 81 % del que
inverteix Andalusia, o el 65 % del que inverteix
el País Valencià. Per això s'endarrereixen, o
simplement s'obliden, projectes indispensables
per al progrés econòmic de Catalunya.
Projectes de futur que cal plantejar ja des d'ara.
Com és el d'expandir cap a la Catalunya
interior l'activitat econòmica concentrada en el
litoral, en el corredor mediterrani, a través d'una
adequada
planificació
dels
eixos
viaris
i
ferroviaris.
36
�Tampoc no va bé la inversió de l'Estat. Any
rera
any
l'Estat
inverteix
molt
menys
a
Catalunya del que li correspondria. Ja sé que
em dirà que aquest any es fa un gran esforç.
Que gràcies a l'aliança amb el PP, l'Estat
invertirà més que mai.
En el pressupost del 2003 la inversió directa de
l'Estat a Catalunya assoleix un mínim històric
del 5%. Les que creixen són les inversions
productores d'ingressos, que són les que
acabarem pagant entre tots al llarg dels anys.
La seva aliança tampoc haurà servit per a
canviar la concepció radial i centralista amb
que planteja les infrastructures de transport el
govern del PP, ni per a garantir les connexions
transpirenenques,
o
la
millora
de
l'Eix
Mediterrani o de l'Ebre cap al Nord d'Espanya,
37
�millora que necessitem per a engrandir els
nostres mercats i trobar complementarietats
amb el País Valencià i l'Aragó.
Els ciutadans de Catalunya saben que la nostra
estratègia de govern contempla una bona, una
estreta relació amb els territoris de l'antiga
Corona d'Aragó.
La regió econòmica europea en la que ens hem
d'inserir equival bàsicament a la formada per
aquests
territoris,
comptant
també
el
Llenguadoc i el Rosselló i la regió de Tolosa
(Midi Pyrenees).
Els quinze milions d'habitants d'aquesta gran
regió son el mercat imprescindible per a les
nostres empreses i institucions culturals. I per
descomptat no exclouen estratègies similars,
38
�centrades en els seus propis territoris, per part
de cadascuna d'aquestes Comunitats.
******************************************************
*
Sr. President, vostè va saber complir una funció
clara en els seus primers mandats, ja li he
reconegut. Però fa temps que presideix un
govern que
no està a l'alçada
del que
Catalunya mereix.
Aquesta situació s'ha accentuat a partir de
decisions preses en clau estrictament partidista
els dos darrers anys.
El govern de Convergència i Unió ha retardat i
ha fet impossible un acord majoritari per
aprofundir en l'autogovern. Ara probablement ja
és massa tard per a reaccionar. Tot i que
39
�constatem amb satisfacció que el Partit Popular
accepta el que abans negava: la reforma de
l'Estatut. Convergència i Unió haurà estat el
darrer partit de Catalunya a reconèixer aquesta
possibilitat. Per a nosaltres és una obvietat, 23
anys desprès de la seva aprovació, i 15 anys
desprès de l'entrada a Europa.
Val a dir que 23 anys després de l'aprovació de
l'Estatut encara no l'hem desenvolupat: falta la
Llei Electoral i la nova organització territorial i
falta modificar l'Estatut com vostè va prometre i
que la Televisió de Catalunya sigui de titularitat
catalana i no estatal.
Vostè, President Pujol, que s'ha guanyat un lloc
en la història, no mereix acabar de forma tan
grisa i trista el seu mandat. No crec que ni
vostè ni el país es mereixin la prolongació
artificial d'un mandat agònic.
40
�President, vostè ha honorat la Presidencia, i
l'ha engrandit potser més que cap altre
President. No vulgui durar més del compte.
Fora un final poc honorable, que ni vostè ni
sobretot
la
Institució,
i encara
menys
Catalunya, no es mereixen.
Moltes
gràcies, Sr.
President,
senyores i
senyors Diputats.
41
�RÈPLICA
Vostè ha fet el que ha fet i la història ho
recollirà, ja li he dit. Però el seu temps s'ha
acabat. Vostè mateix el va donar per acabat
quan va forçar les coses i va delegar en algú
altre la rèplica a la moció de censura. Ara no
ens vingui en llistats d'intencions i projectes.
Perquè jo podria respondre amb els llistats dels
incompliments, el llistat de les renúncies o el
llistat de les contradiccions entre vostè i els
consellers i entre els mateixos consellers. L'Eix
Transversal s'ha de desdoblar o no? Hi haurà
canvis en el govern o no?
Que queda molt per fer a Catalunya, ja ho diu
la seva propaganda. Però no ens vingui ara
amb històries, que 20 anys són tota una vida
política i que el no s'hagi fet és perquè no s'ha
sabut fer o no s'ha volgut fer.
42
�En tot cas, ja no és el seu temps. Ara, cada nou
anunci d'una obra, d'un nou projecte, és com
l'anunci d'una nova hipoteca pel futur govern de
Catalunya i només fa que alimentar les sospites
sobre el desori inversor d'aquesta darrera
etapa. Fa mesos que venim denunciant els
perills d'aquest final de mandat i saben vostès
que hem posat en marxa un programa de
seguiment i control de la despesa de cada
conselleria i de tots els compromisos financers
que puguin prendre. L'administració del dia a
dia no es pot aturar, però cal que fem tots els
esforços per preservar la llibertat d'acció de
futurs governs.
Vostè va donar per acabat el seu temps i
després d'escoltar-lo ara es fa evident que no
té cap interès en allò que interessa Catalunya.
No està
disposat
a
impulsar
una
major
43
�implicació de Catalunya en ajudar a resoldre
els problemes d'Espanya, ni està disposat a
propiciar la col·laboració de Catalunya en la
recerca d'una sortida de diàleg pel País Basc.
Les seves renúncies són molt i molt negatives
per Catalunya.
Queda
perfectament
clara
la
seva
única
intenció al prolongar el seu mandat: un interès
partidista per guanyar temps en la promoció del
candidat de CiU.
Però el país demana un govern capaç de donar
un nou salt endavant. Catalunya no es pot
permetre el luxe de perdre més temps.
Apel·lo al seu patriotisme. Deixi que els
catalans decideixin com més aviat millor el futur
del seu país.
44
�Perquè Catalunya necessita més ambició, més
empenta, més capacitat. I vostè ja no pot, ni
vol, donar-les.
Nosaltres proposem un nou projecte sustentat
en una nova majoria. Com ho vol, n'estem
convençuts,
una
majoria
de
ciutadans
i
ciutadanes de Catalunya.
Per tant, en nom del grup parlamentari que
presideixo, li demano formalment la dissolució
del Parlament.
45
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs al debat d'orientació de política general
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-02
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Parlament de Catalunya
Debats
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Govern
Oposició
Acció política
Model social
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf
265aeeb93d70228a7173899cede18aba
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ
DEL
PRESIDENT
DEL
GRUP
SOCIALISTES-
CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT
DELS
PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0
Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats,
He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del
Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per
subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots
plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem
sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens
planteja.
Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard
de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara
sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no
decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del
12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era
precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar.
El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin
decisius
al
Congrés
dels
Diputats
per
assegurar-se
aquí
una
tranquil·litat de la q u e j a no disposa.
Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I
menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una
traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels
serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors
econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del
coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del
govern.
1
�Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable,
sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a
parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per
avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000.
Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg,
sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb
què encetem aquest debat pressupostari.
Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els
grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura
de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que
ens poséssim
d'acord.
Nosaltres també
creiem
que
Catalunya
necessita més i millor autogovern i més i millor finançament.
Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més
rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la
Generalitat.
Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a
acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en
què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país
està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol
interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg.
Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats
pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen
adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra
situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els
Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut
defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot
oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin
resposta a les necessitats del país.
2
�En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins
eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que
Catalunya necessita.
Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política
econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu
pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat
que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o
la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses
mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó
amb fets, l'economia productiva.
I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a
l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial.
Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes
de la societat de la informació.
Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més
capital/risc, i més suport als nous emprenedors.
Quart: suport als processos de concertació entre
ajuntaments,
emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles.
Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les
infrastructures
que ara
estan
inexplicablement
pendents: TGV,
ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del
port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però
també
el
sistema
de
comunicacions
interiors
per
carretera
i
ferroviàries.
Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses.
3
�Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que
contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva
capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial,
social i mediambiental".
Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la
direcció
que
assenyalàvem
com
a
necessària
en
el
debat
d'Investidura.
Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al
Govern
no són només que no s'ajusta
a les prioritats
que jo
assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte.
El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel
Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de
la nostra economia.
L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme
proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del
conjunt espanyol.
Aquest
creixement
l'aportació
en
els dos
últims
negativa del sector exterior.
anys
ve
condicionat
per
Mentre que la demanda
interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i
tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com
amb la resta del món, ofereix taxes negatives.
Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost
de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per
corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini:
-
Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa.
4
�-
És precís millorar la competitivitat del sector exterior.
-
Cal millorar la nostra taxa d'activitat.
-
S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia.
-
El nostre
increment
de
preus
és
més
alt
que
l'espanyol
i
pràcticament el doble del dels països europeus més importants.
L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que
l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998
quan estàvem al mateix nivell.
En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB
més ràpid; avui això ja no és cert.
Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més
ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país.
Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el
lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la
Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap
mesura que tendeixi a millorar aquesta situació.
-
Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB
( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior.
La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del
passat mes de Setembre.
Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a
origen o destí països de la Unió Europea.
5
�Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les
nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur:
-
Formació
-
Recerca
-
Infrastructures
El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció.
-
Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la
capacitat de generar llocs de treball
En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs
de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio
que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny
de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid
(7,2%), Andalusia
(6,5%)
o València
(5,3%). Ja en la meva
intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no
sigui
simple
espectador
de decisions
empresarials
no
sempre
favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades
fusions i decisions sobre localització empresarial".
-
El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un
alentiment perillós.
A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en
acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero.
En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca
de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens
ocupa.
6
�He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de
retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que
vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi
rigorosa de la nostra situació econòmica.
N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen
de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat.
Parlem
ara
d'inversions,
poques,
de
despeses
corrents,
descontrolades, i d'endeutament, descomunal.
Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en
relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%,
les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de
pessetes?
Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les
altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució.
Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat
del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries,
70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600.
Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el
govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses
corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a
les necessitats del país.
Ho veurem clarament amb ben poques xifres.
Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de
Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són
7
�més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del
151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia
són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000.
Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%,
el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per
lloguers s'incrementi un 24%?
Donaré una altra dada comparativa:
índex de creixement del
Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148.
Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és
possible que en aquests anys s'hagin
produït diferències
tant
importants entre aquestes Comunitats Autònomes?
La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres
Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon
balanç.
Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament
autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben
cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar
clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles
dels acords de finançament.
I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes
no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de
finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una
Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia
perjudicada
pel
nou
sistema,
ha
vist
incrementar
els
seus
Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós!
8
�Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens
hi podrem estendre si calgués a la rèplica.
Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de
Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000
milions de pessetes.
Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix
els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45%
del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses
públiques
que
no
consoliden.
Continua,
doncs,
el
procés
de
centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any.
Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2
bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que
se'ns proposa aprovar.
Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala
política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva
incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels
acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i
plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem
d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic
de cara al futur.
El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats
Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis:
-
Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus
recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir
directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat.
9
�Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió
(normativa i administrativa) sobre aquests ingressos.
-
El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu
d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats.
L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i
nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una
desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes
adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma
gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema
general i els forals.
-
En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències,
totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb
les mateixes prestacions.
El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal
de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica,
dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És
normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa
pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en
proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els
criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts
preferents.
Els poders públics tenen l'obligació
de contribuir a reduir les
diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a
aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics
(FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per
objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el
tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de
les perspectives que s'estan generant.
10
�Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de
l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre
dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament
autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el
resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és
assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al
conjunt d'Espanya.
Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un
Pressupost alternatiu que respon, molt
presentat
pel Govern, als requeriments
millor
de
la
que el
Projecte
nostra
situació
econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i
sostingut.
El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que
reitero avui.
-
No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el
mateix del PIB nominal.
-
Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions.
-
Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin
l'increment d'inflació previst.
-
Increment de les inversions.
-
Solució dels greus
problemes financers
de
la Sanitat
i la
la liquidació
del
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
L'aplicació
d'aquests
criteris a les dades de
Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores
substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel
Govern.
-
Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament.
11
�-
Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst
a la baixa.
-
Incrementar les inversions en un 46%.
La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que
farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000
i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig
de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals.
I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i
millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003,
en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria
d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per
Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis.
Acabo.
El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la
situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria
d'inversions, despesa corrent i endeutament.
Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi
demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de
Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de
diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels
interessos reals dels catalans.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-04-12
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Debats
Pressupostos autonòmics
Generalitat de Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Oposició
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Economia
Description
An account of the resource
Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1755/0000001383.pdf
e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 2
Primer període
Dilluns, 15 de desembre de 2003
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió plenària núm. 2, primera reunió
Í
N
D
E
X
Expressió
de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3)
Debat
del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat
a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3)
��Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1
La secretària primera
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat
de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio.
«Presidència del Parlament.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en
funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions,
la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions
Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament
en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions,
la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura
del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07).
El president
S’obre la sessió.
Expressió de reconeixença al M. H. Sr.
Jordi Pujol i Soley
Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més
de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat
d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país.
El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en
un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes
institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la
recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern.
En aquests moments històrics que estem vivint, crec que
és de justícia començar la sessió d’investidura del cent
vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de
Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet
del servei al poble català una norma de vida.
President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la
vostra dedicació.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07)
Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la
Generalitat.
SESSIÓ NÚM. 2.1
»D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de
març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels
partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor
Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat.
»Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003.
»Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de
Catalunya.»
El president
El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira,
té la paraula, sense limitació de temps.
El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr.
Pasqual Maragall i Mira)
Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat»,
que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la
confiança –sense massa èxit, per cert.
Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol
fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui
la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–,
una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva
persona, sinó per aquelles persones que representen el
que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és
l’alternativa que governarà.
Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca
amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu
avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades
paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig
l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem
suportat o han suportat per un temps la seva distància,
la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha
estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període
enormement convuls i difícil.
Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent
virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la
nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i
menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres
representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant
se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent
del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot,
perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic
absolut, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
4
I em presento ara, molt honorable president, senyores
diputades i senyors diputats, davant de la cambra per
donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva
candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva
confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb
el programa que els exposaré tot seguit.
Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16
de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol
en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han
actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han
dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut,
els uns i els altres.
En aquest temps de passió política, de passió política
renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha
estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els
hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no
pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que
m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè
responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania
tal com ha estat expressada.
Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè
respon amb profunditat al mandat del nostre poble.
Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem
posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap
partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la
força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa.
El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà
només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa.
El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma
respectuosa amb els accents diversos, una suma que
afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però
que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra
fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble.
Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han
procurat superar les barreres que els separaven buscant
espais de trobada. Val a dir que la història comuna,
durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part
dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista,
és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir,
primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota
el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan
Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà
del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una
línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i
daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins
a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi
setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una
emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en
aquest moment, la confiança de vostès, honorables
PLE DEL PARLAMENT
diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys.
Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què
hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra,
un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la
investidura de 1984, fa quasi vint anys.
Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una
gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança
per part del poble. Milers i milers de catalans que ens
han votat, però també milers de catalans que no ens han
votat, demostren aquests dies una alegria incontenible,
no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el
cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una
elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar
amb rotunditat. I això és maduresa de país.
Aquest és ara un país políticament més complet. No dic
«un país complet»; altres canvis vindran. Un país més
complet, no idèntic a una determinada versió d’ell
mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que
ha regit els destins d’aquest país durant més de vint
anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per
tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles
orientacions. No pot.
Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els
governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar.
Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del
relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot.
Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com
passa a la majoria dels països europeus –de dos o de
tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que
tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa,
doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest
país.
Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes
que transcendeixen l’estricte marc de la governació i
entren en el camp de les regles i dels principis que l’han
de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne
segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest
no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el
govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de
l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades
sobre els grans temes del país.
I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc,
d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es
donen les condicions per fer possible una nova majoria
parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya.
Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que
han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres
anys.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
5
Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i
els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb
Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas
que avui donem.
Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec
que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes
catalans dels resultats electorals no era l’única lectura
possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar
les expectatives a les realitats electorals.
Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania.
És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors,
i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat
a treballar per construir una nova majoria plural, unida
pel catalanisme d’esquerres.
Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan
més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre
aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança
més representativa de la Catalunya d’avui.
I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense
entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans
–més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant
recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta
dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència,
però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es
tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en
una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament
representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que
trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves
aspiracions i a les seves necessitats.
No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de
la proposta que presento al poble de Catalunya, en
aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes.
Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de
Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que
nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme;
però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres
el millor catalanisme és el que representem, provinent
de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
SESSIÓ NÚM. 2.1
–com a mínim! Només des de la ignorància del que ha
estat la història del poble de Catalunya durant el darrer
segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país.
Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha
legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui
gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i
d’una expressió plural de la ciutadania catalana.
Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que
el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en
la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de
Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni
Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra
dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del
president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas.
Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història
del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i
compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista
Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari.
Hem compartit experiències polítiques determinants,
amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i
com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas,
també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre,
començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de
l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part
de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més
ajuntaments governats per aquestes coalicions que no
pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben
dit, governats– per unes altres coalicions.
És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada
constatem que és molt el que ens uneix; molt més del
que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el
moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern
de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya
d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances.
Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de
l’afirmació, és l’hora de les polítiques.
Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació,
salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions
que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el
coneixement i en el reconeixement per part dels que
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
6
habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet
de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva
vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la
il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país.
Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens
polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests
objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens
uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la
passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor
pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social
del nostre país.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més
unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I
voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou
amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten,
el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han
masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i
de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era
natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat
del poder –això no era natural– per part d’uns quants,
en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació
indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té
l’exclusiva!
Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix
comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon
ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han
estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat
anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que
estàvem dominats per un diàleg de sords; no només
durant la campanya electoral –tant de bo només hagués
estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat
d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La
manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit
Popular.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per
necessitat. Som en un moment històric transcendent:
Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés.
Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços
de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser
diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no
pas un impediment o un destorb per a la governança, tal
com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir.
Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant
perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més
PLE DEL PARLAMENT
respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots
els accents.
Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta
nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha
de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional,
ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte
que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya
ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país,
però en realitat aquesta virtut del president –que n’era–
feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo
vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a
Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també,
o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc
a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a
predicar-ho.
Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les
al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat
les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats
i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La
relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més
temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya
formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional
davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en
un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu
unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré
de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a
vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que
caldrà anar. Ara en parlarem.
Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part
infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix
d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la
gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com
proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més
convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat.
Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació
per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra
Republicana és igual a Catalunya. Després del que han
dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i
és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no
passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som
rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar
com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara
farà vint anys. Dit i oblidat.
Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps
exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha
fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria
dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el
seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
7
de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de
novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem.
Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable,
sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un
pensament que compartim molts, a totes dues bandes
d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem.
Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder
dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem.
Veig i desitjo una nova organització territorial perquè
els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran,
tal com demana l’Estatut i no s’ha fet.
Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més
transparents, i ho seran, ho poden ser.
Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que
defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i
canviarem paternalisme per respecte i per innovació.
Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora,
per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen
un teixit sobre què la nostra economia és possible; té
camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible.
L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample,
un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els
propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de
govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón
Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat
amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb
un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau
una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau
de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança,
encara el vol fer més sòlid i robust.
Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el
finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un
nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans
acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré
de nou.
El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el
marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo
he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó
el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important
no només per al poble de Catalunya, sinó també per al
conjunt dels pobles d’Espanya.
L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els
SESSIÓ NÚM. 2.1
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria
dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim
ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i
més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que
jo els dic que pot néixer.
Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els
sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El
segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el
primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de
l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el
moment en què van néixer i que els fa encara existir
avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament
de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del
dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els
habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga.
Aquesta ha estat la seva fortalesa.
Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic
que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers
anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte
ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme,
la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho
justifica.
En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per
donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la
vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la
inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al
carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa,
o per la salut o per la degradació dels serveis públics,
aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major
riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la
ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que
grans proclames buscant demagògicament l’adhesió
electoral –a les quals durant un moment va semblar que
el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern
central que no ha fet altra cosa que grans proclames
buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos
per afrontar els problemes concrets que es produeixen
als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres
pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució
de la conseqüència, és la solució de la causa de molts
dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de
molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs
que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho
aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
8
blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del
moment de la inexistència de frontereres clares dintre
d’Europa.
La immigració no és un problema en si mateixa, ben al
contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí,
en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català
d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest
sentit més valents i més avançats que nosaltres.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979,
han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat
democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i
criticat per altres amb un excés de rebentisme, però
l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han
de millorar molt. Descentralització, aproximació de les
institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració
de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem.
Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que
volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb
tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un
compromís clarament acceptat de participar en la gran
família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com
feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que
volem és una lliure declaració d’interdependència des
de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som
conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa
història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts.
I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser
la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha
d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja
és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels,
si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa
amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva
riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir;
si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el
ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida,
aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no
he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora
d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de
ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara
els convenci de per què és diferent, però a ningú de
vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història
d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què
forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb
sacrificis, per descomptat, però avançar.
Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya
i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el
PLE DEL PARLAMENT
nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de
nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment
que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si
aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no
serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai.
M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a
les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta
cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de
la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de
Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de
l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol
aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per
aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat,
amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen.
Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins
i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir
a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons
com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo,
si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la
institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb
l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa
a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra.
Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he
après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes
couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que
passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més
no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots,
es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del
que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació
de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu,
de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és
l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en
diuen els francesos, la tenim aquí.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam
tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal;
aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi,
ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a
l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
9
respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico!
passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir
és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes.
Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es
va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon
clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una
cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias
Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu
paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar
al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament
en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han
passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint
anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit
d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de
Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament.
I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha
de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi
referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també
l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol
dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers
europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa
en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat
vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint
anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest
país no està en condicions no només d’acceptar això,
sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de
l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota
aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al
final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà.
Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya
vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya
plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha
de defensar el català! Per obligació constitucional! No
és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho
ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans
només els que defensen allò que és seu perquè és seu.
Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres
exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es
parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà
possible sinó que els catalans diguem una cosa que és
ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar
per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma
és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans
com una fantàstica arma a les seves mans.
Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny,
si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en
fi, com una variant. No fa que en els seus passaports,
DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha
d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a
tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui
quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que
SESSIÓ NÚM. 2.1
En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades,
senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el
programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els
continguts i el procediment que proposo per arribar-hi.
El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un
procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que
representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres.
Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat
catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i
senyors diputats, ens comprometem a fer realitat.
Si hagués de definir breument el contingut d’aquest
meticulós document programàtic, que no els el llegiré
tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment
en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut
i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius
de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un
compromís d’equilibri.
Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un
compromís d’equilibri territorial i ambiental.
Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes
relatives al progrés nacional de Catalunya.
Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar
l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional
àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per
les que responen a un sentiment social majoritari en la
societat catalana.
Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El
progrés del nostre autogovern no és possible ni serà
possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
10
jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya
ha viscut en els moments decisius de la seva història.
D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de
manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces
polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar
un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament.
A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de
compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou
estatut.
Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots
els grups –és previsible que sigui així, molt honorable
senyor president, en cas que vagi endavant la nostra
proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb
entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil.
En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de
la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels
textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i
diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això
en diem «Acord nacional».
El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà
tramès a les Corts Generals abans de la primavera de
l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004
–no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum.
Simultàniament al procés de tramitació parlamentària,
les forces polítiques de la majoria es comprometen a
convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats
públiques i privades a expressar la seva implicació i
presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar
totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb
les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la
seva societat civil.
En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en
cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva
del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya,
que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se,
mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient
en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat,
i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.)
Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat
d’avançar les línies mestres compartides per les forces
de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT
ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no
como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de
la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió
Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora,
evidentment, del finançament autonòmic.
Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat
com a estat, ens proposem traduir en realitats positives
els principis inspiradors del pacte constitucional de
1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el
principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la
configuració institucional. Quan faci falta promourem
que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu
dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals.
Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències,
composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta
cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva
participació en la formació de la voluntat estatal, i com
a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i
plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució,
en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució
no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren
preautonomies, algunes autonomies, però encara en
faltaven unes quantes. El país encara no estava definit
en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava
creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar.
Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la
naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les
funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment,
del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre.
Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és
aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol
comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta
en una altra autonomia per a la seva causa.
Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la
designació dels membres d’institucions generals de
l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del
Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social.
I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques
i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la
Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho
recordo malament– i la modificació necessària de la
LOFAGE.
El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels
seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives
que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment
de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
11
els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional.
Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut,
aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i
no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim
electoral; assumir competències executives, bé per la
via de completar els traspassos pendents, bé per la via
d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar
–molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos
de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de
Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut,
i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja
saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la
televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves
competències legislatives i/o executives de la Generalitat.
Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la
formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació
espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb
l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe
molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha
un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi
va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.»
Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són
un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe
interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que
jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia,
l’argument, té bastanta gràcia.
En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de
poder representar l’Estat, com passa en altres països
de tall federal a Europa, en les matèries que són de la
seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la
Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir,
la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3
de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Promoure la presència de la Generalitat en organismes
que accepten la participació d’entitats subestatals. Es
parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la
Unesco.
Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs
locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1
ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el
finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya
per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per
aconseguir uns consells comarcals més municipalistes,
amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions
de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els
alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis.
I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts:
Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a
partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions
Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de
negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions
fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern
central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al
qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí
que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar.
Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un
informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre
l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat
i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a
saber de quines xifres parlem, i no només els entesos,
sinó l’opinió en general.
Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats
–el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa.
Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en
aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents
en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir:
els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a
equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació
dels sistemes de concert.
Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per
a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que
estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos
per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per
tres factors que hi incideixen d’una forma determinant:
costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors
demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals
qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri
que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres
d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
12
Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La
inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es
fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del
producte interior brut, tenint en compte la compensació
apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any
per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en
què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim,
un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per
part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes,
i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida.
Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és
que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació
d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè
l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les
que estan previstes, són menys de la meitat que les de
l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que
es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000
per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de
mantenir.
Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona,
per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és
evident que si un any s’ha fet una gran inversió en
aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de
l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en
cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és
en un període estadístic més llarg.
Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les
altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats autònomes als seus
ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un
esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç
de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena,
que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva
complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès
perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà
suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els
efectes.
Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre
avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de
renda relativa similar en altres països europeus. Aquest
és el punt de comparació en què finalment el tripartit
d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de
referència.
El govern es compromet a la publicació i actualització
anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya
així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No
creiem, com va dir una vegada el vicepresident del
Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT
rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores
el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una
altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions,
públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en
els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran
càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han
interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho
amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base
d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres
terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per
què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les
nostres peticions, probablement, i potser haurem de
reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens
hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que
ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la
raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un
barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores
evidentment que no voldríem anar –evidentment que
no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el
possible– perquè això canviï. Molts catalans diran:
«Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant
que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé
com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si
hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats
i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa
avançarà.
El segon punt del nostre programa de reformes és el
programa de reformes cap al progrés democràtic. No
em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que
és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que
no poden deixar de ser dites en aquesta sessió.
Aquesta proposta afecta la regulació del president de la
Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès
saben... Farem una llei del govern que reguli la figura
del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera
legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el
consell executiu, que preveu una delegació temporal
que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de
viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs.
No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a
favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la
Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al
final... Home!, segurament pot durar fins al final, però
aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei,
i la farem, una llei del govern que reguli la figura del
conseller en cap i l’organització de l’executiu.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
13
I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una
durada temporal màxima de l’exercici del càrrec.
Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments,
incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot
i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls,
control, participació especial i expressió del pluralisme
polític.
Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels
candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal
d’examinar-ne la idoneïtat.
I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la
Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar
una major participació de la ciutadania en el procés
legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per
tal que la Generalitat assumeixi competències en la
realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte
d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves
funcions.
I per acabar aquest capítol faré una menció especial a
la política de mitjans de comunicació audiovisuals.
Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual
de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva
l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema
audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que
definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb
precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica
en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es
publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als
drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels
mitjans.
Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que
se n’asseguri la independència i la professionalitat i la
dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció
dels directius, i fixant els objectius.
En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I
es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar
la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques
irregulars en les concessions i en les contractacions de
béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor.
Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que
SESSIÓ NÚM. 2.1
n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió
d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran
serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal,
perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les
seves intervencions, i en el futur també amb tota calma.
Però no vull acabar sense un compromís personal –fins
aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força
escapçada en alguns aspectes de les principals línies del
programa fruit del pacte per un govern catalanista i
d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés
en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri
territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur.
Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de
construcció de Catalunya que avui recomencem, hi
contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors
d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els
que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la
crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur,
virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de
ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que
porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers
i les qüestions essencials el país se’n podria anar en
orris.
No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius
que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven
part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord,
un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra
i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem
amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs
paralitzadors, perquè decebríem tots.
L’estatut nou ha de servir per governar millor en les
futures legislatures, les presideixi qui les presideixi.
L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho
demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès.
Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del
programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un
sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva
pluralitat.
Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells
la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el
diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest
país, que tenen objectius finals prou diferents o camins
que tenen objectius diferents o camins que en algun
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
14
punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns,
l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena.
Però precisament perquè no som iguals podem oferir
una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i
cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot
per salvar el bé més preciós que és la unitat civil.
tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament
aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull
dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les
dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El
mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment.
No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat
sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa
anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara
estem a punt d’inaugurar una governació que no té por
a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la
complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant,
cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant
per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de
moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar
els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem,
potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem,
perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la
taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i
hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és
com la gent s’entén.
Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver
renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha
conduït.
Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho
hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la
debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups
petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans
més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no.
Els petits més grans i els grans més petits, això sí que
vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai
hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de
les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai.
Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68,
67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria,
Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits
grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per
un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar.
Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per
molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa
ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a
aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva
interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT
La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és,
justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i
el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de
construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és
plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que
esperen, que han esperat durant anys un govern com el
nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures
econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La
força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició
única per sòlida que sembli.
De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha
sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà
adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les
relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb
Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes
difícils però apassionants que el futur ens imposa, la
pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves,
el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles
que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia
catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de
preservar el nostre territori, que sempre ens recorda
Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on
projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels
nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en
altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol
poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya
sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres
carrers.
De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol
apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor
se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que
durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El
nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc
menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un
pacte, d’accents diversos i complementaris.
Expressarem una confiança més decidida en la realitat
humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
15
pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com
deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens
interessa més el futur dels nostres fills que les dèries
dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho
sabeu.
El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns
problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme
esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans.
Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el
viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem
desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven
acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els
que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa.
Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès,
una època brillant de la nostra d’història. No vull, no
volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano
als que estan temptats de caure en el ressentiment que
superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant,
molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és
un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc
SESSIÓ NÚM. 2.1
de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor
que no pas eren.
Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més
justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta
il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i,
especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar
una petjada singular, no és per això que hem vingut.
Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que
són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la
dècada anterior.
Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una
nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya,
com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova
i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
El president
La sessió es reprendrà demà a les deu del matí.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts.
PLE DEL PARLAMENT
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Debats
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1747/0000001607.pdf
2a7e764bac1164cdde2ef44003df915d
PDF Text
Text
PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Discurs al Parlament de Catalunya
Pasqual Maragall
1
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Presentació
En aquest nou número dels Papers de la Fundació, us presentem el discurs que en
Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CiPC, va realitzar en el debat
d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el
passat 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya.
Fundació Rafael Campalans
2
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Té la paraula l’il·lustre senyor diputat Pasqual Maragall i Mira, president del Grup
Parlamentari Socialistes –Ciutadans pel Canvi.
El Sr. Maragall i Mira
Gràcies, senyor president. Molt honorable president del Parlament, senyores i senyors
diputats, em plau prendre la paraula per explicar la posició del meu Grup Parlamentari
en aquest debat d’investidura.
Deixin-me que els expliqui, que els digui, en primer lloc, que, de seguir per la línia del
discurs del candidat, que ahir vàrem escoltar, correríem el risc de fer un debat en fals.
Estem davant un discurs que no constitueix un veritable programa de govern. Un
discurs pronunciat per un candidat que no ha rebut la confiança inequívoca dels
catalans i de les catalanes i que es proposa formar una eventual majoria precària, fruit
d’uns acords poc transparents i segurament molt contradictoris entre allò que es diu
voler i el que realment s’aconsegueix.
No voldria, doncs, centrar la meva intervenció en la rèplica del discurs del president en
funcions. És un discurs conegut, la vella cançó, previsible, en el qual no he sabut
trobar res de nou. I això no és anecdòtic, el programa del candidat havia de dir alguna
cosa nova. Altrament es tractaria, com efectivament es tractava, d’un discurs previ i
independent del resultat electoral, com si no hagués passat res. Aquesta no és només
una impressió personal meva, sinó un sentiment compartit per molts dels membres
d’aquesta cambra i també per l’opinió pública; en definitiva, és un discurs decebedor,
que no respon a la demanda que el poble de Catalunya ens ha fet en aquestes
eleccions. Tot va canviant, però vostès no se n’adonen. Perquè, què és el que ens han
reclamat els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya? Què ens han dit els catalans?
El canvi ha tret més vots que la continuïtat. I molts més encara si hi afegim les
propostes d’aire fresc i la demanda d’una política netament progressista. Interpretem
que el que ha volgut dir el poble de Catalunya és que comencem a canviar, que
encetem el canvi que des de fa temps s’hauria d’haver iniciat. Ara bé, el poble ha dit
també: «Aquell que diu que tot això ha de canviar té raó, però que vagi a poc a poc i
respecti els que han d’anar plegant.» D’acord –d’acord. Així, doncs, a nosaltres ens
correspon presentar el projecte alternatiu que els catalans i les catalanes ens
demanen. Un projecte que impulsarem des del Parlament, tot cercant els acords
necessaris, i que esperem desenvolupar des del Govern quan els ciutadans ho creguin
oportú.
L’etapa que s’obre ara. Unes noves regles de joc: Parlament i mitjans de comunicació.
En primer lloc, cal establir unes noves regles de joc que permetin avançar cap a una
nova forma de governar i de fer política a Catalunya. Això vol dir, primerament, que el
Parlament ha d’esdevenir el centre neuràlgic de la política catalana. Que el que ha
passat en aquest hemicicle en els darrers anys no es pot tornar a repetir: any rere any,
s’ha anat escamotejant l’autèntic debat sobre el nostre autogovern, com ahir –crec–, i
sobre molts dels problemes que preocupen més directament els ciutadans.
El Parlament, conseqüentment, s’ha de dotar a partir d’ara d’unes noves regles de
funcionament i de nous mitjans, tal com ja ens anunciava el president de la cambra en
el seu discurs de presa de possessió. I me n’alegro. I ha de maldar, així mateix, per
obtenir una major obertura envers la societat i un més gran prestigi. Vetllarem
escrupolosament i col·laborarem entusiàsticament per tal d’assolir aquests objectius.
3
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Aquest repensament de les regles del joc ha de comportar també, a parer nostre,
l’elaboració d’una llei electoral pròpia per Catalunya, que permeti una millor relació
dels diputats amb els seus electors; l’establiment d’un límit màxim de dos mandats
consecutius per al president de la Generalitat, i el requeriment que en la dissolució del
Parlament sigui almenys preceptiva la informació prèvia a la cambra. Sembla, com a
mínim, normal.
Cal establir, així mateix, un nou estatut de l’audiovisual que asseguri la neutralitat dels
mitjans públics, concretament de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que ha
de ser independent del Govern, que no ha de tenir res a veure amb el Govern–, i unes
noves relacions més transparents de l’Administració amb els mitjans de comunicació
privats, per a garantir-ne millor la independència, particularment en relació amb la
concessió de freqüències, tema estratègic per a tots els grups multimèdia. No volem
que a Catalunya, també a Catalunya, es passi de monopolis públics, sempre
perillosos, a oligopolis privats, encara menys controlables. En aquest sentit, la
celebració d’un ple monogràfic sobre els mitjans audiovisuals, impulsada per quatre
d’aquesta cambra, pot significar un primer pas en la bona direcció.
Un nou estil de fer política: diàleg, acords i competència. La política que els ciutadans
reclamen requereix una major predisposició a escoltar, una més gran capacitat
d’arribar a acords i una més alta competència tècnica. Es tracta d’una combinació que
no és fàcil d’aconseguir. Bons professors universitaris poden inventar fórmules bones
que en mans de polítics no tan bons no serveixin per a res. Hi pensava ahir mentre
escoltava el candidat explicar i citar una colla de professors, tots eminents, bons
amics, per altra banda, però que, pel que sembla, no han produït per la virtut dels seus
consells l’èxit que els polítics els haurien d’haver garantit.
Diguem-ho clar, a Catalunya s’ha sentit durant massa temps una sola veu, un únic
discurs. Ha acabat l’època de la veritat única, perquè Catalunya és un país plural en
què cada grup, cada territori ha de poder fer sentir la seva aportació i les seves
demandes al conjunt. No n’hi ha prou amb escoltar aquestes veus diverses, es
requereix també una més alta capacitat d’arribar a acords, a acords Catalunya endins i
a acords Catalunya enfora. Catalunya endins, perquè només des de l’acord
s’interpreta adequadament el país, i només des de l’acord es guanya la força per
buscar els acords Catalunya enfora, que seran els que faran avançar el nostre
autogovern. I permetin-me l’incís: Madrid no pot ser l’excusa d’una manca
imperdonable d’autoexigència i, per tant, d’una progressiva pèrdua de qualitat i de
nivell en l’autogovern. La referència a Madrid.
Les enquestes reflecteixen, a més del desig de canvi, clarament, la satisfacció dels
catalans després de vint anys de gaudir d’un nivell d’autogovern com mai no havíem
tingut. Ara bé, la general satisfacció sobre el nostre autogovern no és incompatible ni
amb l’exigència de millorar-lo ni amb l’autoexigència d’utilitzar-lo amb més rigor i amb
més competència. Per aquesta raó, quan es demana als ciutadans la seva opinió
sobre el Govern la valoració és bona, però encara es valora millor la proposta d’un
canvi de Govern.
Tarradellas deia que els catalans ens havíem d’autogovernar, és més, que havíem de
decidir nosaltres el nostre destí i que l’havíem de decidir per nosaltres mateixos. Però
afegia: «Gran part dels nostres mals són deguts als nostres propis errors.» Jo crec que
actuant així, segurament, no ens hauríem d’haver dit, tan sovint, a nosaltres mateixos:
«Què lluny estem d’allò que havíem imaginat que seria el Govern de la Catalunya
autònoma!» Noves prioritats: educació, territori, economia. La proposta catalana. Els
eixos de la nostra política són la millora de l’autogovern i la millora de la qualitat de
vida dels ciutadans. I és per això que ens plantegem unes noves prioritats: millora de
4
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
l’educació, nova gestió del territori, impuls del progrés econòmic i una proposta
catalana per a Espanya –per a Espanya i per a Catalunya, com veureu.
Millora de l’educació. Hem dit que, avui, l’educació ha de ser la primera prioritat del
Govern de Catalunya, i, això, per tres raons: per tal de permetre a cadascú el ple
desenvolupament de les seves potencialitats personals aquesta obsessió que Tony
Blair ha posat tan bé de relleu en els darrers anys–, per tal d’assegurar la igualtat
d’oportunitats de tots els ciutadans amb independència del seu origen social –la vella
creença socialdemocràtica–, amb independència del seu origen social o del seu lloc de
residència, i per tal d’impulsar la competitivitat de la nostra economia –si volen, una
herència liberal.
Es tracta d’una prioritat que entronca directament amb la tradició del catalanisme,
perquè el catalanisme, que no ha disposat d’Estat –almenys, no ha disposat d’Estat
amb suficient quantitat i durant temps suficient per a enfortir-se–, ho ha fet,
històricament, entorn de la cultura, l’educació i, també, a través dels ajuntaments. El
dret local és la nostra especialitat; és en això que hem excel·lit històricament: des del
Consolat de Mar, des de la Taula de Canvi i des dels Usatges. I no és cosa que s’hagi
d’oblidar ara perquè ara tenim govern del país –no és cosa que ara s’hagi d’oblidar–:
és l’essència del catalanisme, és el que nosaltres podem aportar als altres ismes. El
catalanisme és, ha estat i ha de seguir sent una pedagogia, una tensió cultural i un
procés de devolució de responsabilitats a la societat i als territoris. Això vol dir, en
primer lloc, aconseguir que l’escola actuï com un factor d’integració i no de selecció
social, per la qual cosa és essencial dotar equitativament de mitjans i de capacitat
d’actuació tot el sistema escolar finançat per fons públics: la xarxa pública i l’escola
concertada, amb les mateixes responsabilitats, amb coresponsabilitat sobre els
problemes de la integració social, que són els que jo he trobat corrent per Catalunya,
que en aquest moment angoixen més els nostres conciutadans. La integració social i,
concretament, la integració cultural, ètnica, social, econòmica, psicològica, quasi diria,
de la joventut. La xarxa pública hi ha de ser i és central, però l’escola concertada hi ha
d’ésser, també; ha d’entomar la seva part de responsabilitat en aquest tema.
En segon lloc, els vull anunciar que, de seguida que governem i d’acord amb una vella
aspiració, desenvoluparem, efectivament, el sistema d’escoles bressol per a
l’escolarització dels infants de zero a tres anys. Si, com se’ns deia ahir, estem força
punts per sota de la mitjana europea de les taxes d’ocupació, això es deu reflexió que
sembla que el Govern que ens va deixar no va fer–, això es deu, en bona part, a les
dificultats que les dones han trobat per incorporar-se al món laboral i empresarial –no
diguem sempre «el món laboral», quan parlem de les dones–, laboral i empresarial.
Les desenes de milers de llocs de treball per a les dones que ahir se’ns prometien molt
difícilment podran ocupar-se efectivament sense proveir les famílies dels serveis
mínims necessaris en aquest camp –reflexió que cal estendre a la urgència d’impulsar
mecanismes d’assistència domiciliària de la gent gran i persones que ho necessitin.
Geriàtrics, sí, però, en primer lloc, assistència domiciliària a la tercera edat.
Finalment, s’ha de vetllar per tal d’assegurar que la transició de l’escola al treball per
part dels joves es produeixi en les millors condicions. En acabar l’educació secundària
obligatòria, cap noi o noia hauria de quedar-se sense treball o sense escolaritzar. És
possible, en aquest moment, o treballant o formant-se. Això és el que els joves i les
seves famílies exigeixen i que ara és possible segurament de garantir. Si en campanya
electoral tots n’hem parlat, ara és l’hora de prendre els corresponents compromisos
concrets.
Tot això requereix nous recursos, però també una manera diferent de gestionar
l’ensenyament des del territori. És des de cada poble i de cada ciutat que es coneixen
5
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
millor les necessitats i les mancances dels seus centres escolars. Jo sóc partidari de
l’escola local, de l’escola municipal, no de l’escola nacional, ni de l’escola nacional de
l’Estat espanyol ni de la Generalitat de Catalunya; sóc partidari de l’escola local. És
des de prop que se sap exactament com les coses en aquest terreny poden millorar.
És necessari, doncs, dotar els ajuntaments d’un major protagonisme en la gestió i
l’organització del sistema escolar per tal, com he dit, de millorar-ne el rendiment.
No em voldria estendre sobre qüestions de política cultural. Sols vull oferir a tots els
grups de la cambra, molt honorable senyor president del Parlament, la possibilitat
d’obrir un gran debat en el qual nosaltres aportarem els continguts del Llibre blanc de
la cultura, que, elaborat amb la participació de més d’un centenar de creadors i
emprenedors culturals, planteja les línies de reflexió que el país reclama en aquest
camp i que, anys enrere, es va tractar de començar a formular sense èxit.
Una nova forma de gestionar el territori. La major implicació dels ens locals en la
gestió dels serveis ens remet a la segona de les grans prioritats de la política catalana
d’avui. El que estem tractant de trobar –i el que proposem– és una nova forma de
gestionar el territori. Durant els darrers anys hem assistit massa sovint a un regateig
sistemàtic de competències i recursos dels municipis per part de la Generalitat. Això
s’ha d’acabar. Els municipis són una peça essencial de l’Administració catalana i han
estat un instrument importantíssim en la millora de les condicions de vida en els pobles
i ciutats, i amb èxit, tant d’èxit que no seria impossible que un alcalde català passés a
ser ben aviat president de la Federació Espanyola de Municipis, sobretot si tots els
grups representats en aquesta cambra –o, si no tots, quasi tots– ho recolzem.
En consonància amb l’aplicació... Perdoneu, és una referència a una experiència
efectiva i real. En els darrers anys, els municipis catalans han destacat en el conjunt
d’Espanya com a referència de bona manera de governar la ciutat i els municipis.
En consonància amb l’aplicació del principi de subsidiarietat, consagrat en els tractats
europeus, cal retornar-los ara el poder, les competències i els recursos que els
permetin d’intervenir de manera decisiva en la gestió dels serveis essencials:
l’ensenyament, com dèiem fa un moment, i també la sanitat i la política o les polítiques
de benestar i de serveis socials. En aquest sentit, l’anunciada celebració del Segon
Congrés de Municipis de Catalunya, seixanta-sis anys després del primer sembla
mentida!–, pot constituir un avenç extraordinari en la construcció del necessari impuls
municipalista al nostre país.
El segon aspecte de la reforma en la gestió del territori consistirà en la
descentralització de l’Administració de la Generalitat. Ens trobem, avui, davant la
paradoxa que unes forces polítiques que s’han vantat reiteradament de mantenir
posicions antiprovincialistes i favorables a l’equilibri territorial hagin construït una
administració extraordinàriament centralitzada a Barcelona. En procedir d’aquesta
manera, el Govern de la Generalitat no només ha incomplert les seves declaracions
públiques d’intencions, sinó també les lleis emanades d’aquesta cambra que preveien
l’avenç cap a una major descentralització i la construcció ordenada de l’Administració
perifèrica de la Generalitat.
Aquest impuls descentralitzador ha d’avançar, en paral·lel amb el reconeixement de
l’empenta dels territoris naturals, cap a la seva autoorganització. Assistim avui a tot
Catalunya a una florida de propostes de reflexió estratègica i de coordinació
d’iniciatives locals.
Aquestes iniciatives van dibuixant els territoris de la nova Catalunya, els vells territoris,
diria, de la nova Catalunya, la Catalunya que s’estructura sobre els eixos de
6
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
desenvolupament econòmic i sobre la xarxa de ciutats no ho oblidem, és la seva
força–, la Catalunya que té set territoris naturals, econòmics, quasi diria culturals, és a
dir, d’identitats fortes: la regió metropolitana de Barcelona, el camp de Tarragona, les
comarques gironines, la Catalunya central, les terres de l’Ebre, les comarques de
Ponent i l’Alt Pirineu.
El reconeixement i el suport a aquestes realitats a través del planejament territorial i
les polítiques sectorials ha de ser, així mateix, un dels eixos d’actuació del Govern de
la Generalitat. Les sinergies, la il·lusió i l’embranzida que d’aquesta manera donarem
als territoris de Catalunya seran extraordinàries. He tingut ocasió de comprovar-ho
aquest any –per mi irrepetible, esplèndid, ple de lliçons– que he viscut recorrent
Catalunya de banda a banda.
Impulsar el progrés econòmic. Hi ha d’haver una política econòmica financera i
industrial catalana; Catalunya necessita el seu pla estratègic; hem de combatre la
inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es
perd i la marxa o la manca –la marxa, de vegades, a Madrid–, molt sovint, d’empreses
mitjanes i grans. Per fer-ho, s’ha d’impulsar, no amb paraules, sinó amb fets,
l’economia productiva, i això vol dir..., què vol dir economia productiva?
Anem a pams; això vol dir: augment de la taxa d’ocupació mercès a l’entrada de dones
i joves al món laboral i empresarial; perquè, amb la concepció de la família que vàrem
sentir ahir, crec que és lògic que no anem molt enllà o molt més enllà de les bones
paraules en aquesta matèria.
Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la
informació.
Tercer: més innovació de producte –no solament de procés–, més innovació de
producte –inventem poc en aquest país, en aquest moment–; més capital/risc –
arrisquem poc–, i més suport als nous emprenedors –els ho posem massa difícil,
massa complicat.
Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i
sindicats, que ja ha donat lloc a pactes territorials de gran interès; també les
universitats i les escoles hi han de ser, en aquests pactes.
Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures,
perquè un país també pot créixer cap endins, i aquí permetin-me que evoqui algunes
de les grans infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació
de l’aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de
Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions ruteres
i ferroviàries interiors.
Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses.
Setè: en aquest pla estratègic, trobar un lloc rellevant, així mateix, a una política per a
l’agricultura i la ramaderia catalanes que contempli el seu impuls, en primer lloc, per la
seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d’exportació, però també per la seva
significació territorial, social i mediambiental: l’agenda del camp català 2000-2006 que
reclama la Unió de Pagesos. Per tot això, ens cal un govern que no sigui un simple
espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha
estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial.
En aquesta matèria semblem com paralitzats, no sabem què volem.
7
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
I aprofito per dir-ho aquí: no em sembla sensat –no em sembla que se serveixi així els
interessos de Catalunya–, no em sembla sensat ajornar l’inici del debat sobre els
pressupostos de la Generalitat per a l’any 2000 al proper mes d’abril. Les properes
eleccions generals no han de ser el refugi on Convergència i Unió busqui la
tranquil·litat que no ha trobat en les eleccions catalanes. No podem sotmetre’ns a una
sucursalització de la pitjor espècie. Catalunya necessita ja un nou pressupost, no
podem perdre sis mesos sense saber per què. No hi ha cap motiu perquè el Parlament
no pugui treballar el gener i el Govern pugui presentar el seu projecte de pressupost.
La manca de decisió en aquest camp hipoteca l’aplicació de polítiques en molts
àmbits: per exemple, faria del tot impossible obtenir els resultats en matèria educativa
que ahir se’ns prometien per al mes de juny.
La proposta catalana per a Espanya. L’Espanya d’avui no és la de fa vint anys, ni els
partits polítics són avui els mateixos que fa vint anys, ni les comunitats autònomes
d’avui són les mateixes de fa vint anys. Nosaltres fem una valoració positiva de
l’evolució que hem experimentat, com positiva és la nostra valoració del
desenvolupament de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt. Ara, sí; ara es pot fer
un salt endavant. En efecte, no és que hàgim de canviar perquè tot ha anat malament;
podem canviar justament perquè portem vint anys d’experiència i els resultats són
raonablement bons; el canvi que hem de fer no és altre, en la nostra opinió, que el
d’arribar a una Espanya federal, unida a un projecte de modernització i progrés,
respectuosa de la diversitat dels pobles que la integren, compromesa en
l’aprofundiment de l’autogovern de les nacionalitats i les regions i capaç de vincular-se
a la nova realitat europea des de la seva pròpia diversitat.
En aquest camí trobarem moltes complicitats. O és que no les trobarem en el govern
de progrés balear encapçalat per Xisco Antich? O en el govern socialista regionalista
de l’Aragó encapçalat per Marcel·lí Iglesias? O és que no trobarem ressò en temes de
finançament en el president de la Generalitat valenciana? O en el mateix president de
la Junta d’Andalusia, el qual ja ha mostrat el seu interès per la nostra proposta federal?
Per cert, la proposta del president Chávez, la proposta d’un període de temps definit
per tal de recuperar retards estructurals històrics, està perfectament en línia amb la
recent sentència del tribunal alemany sobre els fons de solidaritat interterritorial entre
els länder d’aquell país. Per això, els proposo de fer una proposta catalana per a
Espanya, proposta que ha de partir d’un consens bàsic de les forces polítiques
catalanes. Tots junts aquí a Catalunya per formular un consens que ha de traslladar-se
a les forces polítiques espanyoles i al mateix Congrés dels Diputats i, finalment i
idealment, al Senat de caràcter federal. Un consens que s’obrirà camí... (Remor de
veus.) Sí, sí, un senat de caràcter federal. Avui hi ha un article d’un altre professor
eminent que ahir no es va citar, però que es podia haver citat, l’Eliseo Aja, que explica
clarament per on hem d’anar i per on podem efectivament anar. Un consens, doncs,
que s’obrirà camí si és alhora innovador i ofereix un projecte global, no sols cercant
resoldre els problemes d’encaix de Catalunya a Espanya, sinó descobrint camins
perquè Espanya, ella mateixa, es retrobi en la seva diversitat.
Una senzilla raó per ser optimistes, o millor, per tenir confiança. Sabem que, si anem
junts tots els catalans, Espanya haurà de dir sí; junts tots. Espanya no es pot resistir a
una demanda catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en
aquest Parlament. Se’m pot dir que l’Estatut va tenir retalls. Se’m pot dir el que es
vulgui dir. Jo els ho torno a dir: Espanya, avui, i tractant els temes que estem tractant,
no es podrà resistir llargament, no es podrà resistir permanentment a una demanda
catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en aquest
Parlament. Fins i tot l’actual Govern de l’Estat ha acabat acceptant la proposta dels
alcaldes de les més grans ciutats per dotar-les d’una llei de grans ciutats. És una bona
proposta que ha presentat l’amic Camps, que em penso que és subsecretari, un alt
8
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
càrrec del Ministeri d’Administració Pública, exregidor valencià i molt coneixedor del
nostre projecte de Carta municipal de Barcelona, que és l’origen d’aquest Projecte de
llei de grans ciutats –magnífic projecte, per cert.
Doncs, molt bé, l’Estat ha acabat acceptant aquesta proposta, basada en un exemple
més proper: vàrem trigar, nosaltres, disset anys a formular una pretensió barcelonina
unànime, la Carta municipal –disset anys–, però quan la vàrem tenir, la unanimitat,
teníem ja el sí de Catalunya i tindrem el d’Espanya, n’estem certs.
Aquest és el camí a seguir.
Sobre finançament. Les propostes són més a tocar del que sembla: coresponsabilitat
fiscal, sí; cistella d’impostos, sí. Fa anys que ho diem. Apropament en el temps dels
rendiments diferencials del règim comú i del règim foral... Ho repeteixo: apropament en
el temps impossible immediat, n’estem massa lluny– dels rendiments diferencials del
règim comú i del règim foral.
Dic «dels rendiments», no del sistema. No tenim per què copiar sistemes que no són
els nostres, però rendiments diferencials tampoc. Ens hem d’igualar, sí. 60%, 40%:
60% els territoris, 40% l’Estat; sí, és possible. Hi ha països que ho tenen; nosaltres hi
arribarem, hi podem arribar. Però del 60%, la meitat per als municipis.
Pagar per renda i rebre per població. Fins i tot amb alguna correcció si resulta i es
demostra que, en alguns dels criteris que nosaltres proposem, hem quedat massa
endarrerits en els darrers anys, per exemple, en el d’igualar la inversió en les àrees
metropolitanes de més d’un milió d’habitants. Si tenim endarreriments, haurà d’haverhi recuperacions. Aquesta és la divisa, la base de la negociació alhora necessària i
possible.
Però això no ho aconseguirem, senyor president, sobre la base de reivindicacions
parcials o acords bilaterals. Això no ho aconseguirà un govern minoritari negociant
amb un altre govern minoritari. Això no ho aconseguirà en solitari una minoria
nacionalista al Congrés. Això, ho repeteixo –i vegin que no he dit «minoria catalana»,
per descomptat, he dit «una minoria nacionalista» al Congrés–, sols ho aconseguirem
junts, tots. I això ho aconseguirem si formulem una proposta acordada, capaç de
pensar una solució global vàlida per a tot Espanya. Altrament, com ja s’ha demostrat –
i ahir se’ns confirmava–, obtindrem només algunes bones paraules i un bon grapat de
ressentiments, que, finalment, aboquen a un mal resultat en les negociacions sobre
finançament autonòmic.
Prediquem confiança i pedagogia, i no malfiança i regateig. Proposem objectius, per
començar, i no egoismes; i no simplement mesures instrumentals. Els números, les
mesures instrumentals vindran després, però els objectius són el que cal compartir i es
pot compartir. Vaig acabant, senyor president. La proposta catalana també ha de
contemplar la necessària reforma del Senat i la participació de les comunitats
autònomes en la Unió Europea, en la línia que la República Federal Alemanya ha
resolt aquestes qüestions, i el mateix Tractat de la Unió Europea. En una paraula: un
senat que esdevé el lloc d’encontre dels governs autònoms, i un estat que atorga la
seva representació en la Unió Europea a les comunitats autònomes, per aquelles
matèries en què aquestes tenen competència exclusiva –article 146 del Tractat de
Maastricht, actualment 210 del Tractat d’Amsterdam.
No m’hi allargo, les posicions sobre aquestes matèries són prou conegudes; però m’hi
faig fort: sols junts ens en sortirem. Ahir vaig trobar a faltar una crida clara a aquest
9
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
respecte, més enllà de la cortesia parlamentària que sempre hi és. Crida que faig avui
en nom del meu Grup i que s’adreça a tots i cadascun dels grups de la cambra.
La millora del nostre autogovern no s’esgota en la proposta a Espanya. És necessari,
així mateix, que reflexionem sobre la conveniència de revisar l’actual marc estatutari.
No forçosament per a canviar la nostra norma bàsica tal com és, en el seu contingut
actual, però sí per tal de precisar-ne l’abast a la llum dels nous textos que hem subscrit
com a membres de la Unió Europea. És en aquest sentit que hem proposat que aquest
Parlament elabori una carta autonòmica com a addició i ampliació de l’Estatut per tal
de presentar-la a l’aprovació de les Corts Generals.
Acabo. Després de l’experiència de la darrera legislatura, després del discurs
decebedor d’ahir, no votarem la investidura que se’ns proposa, i instem les altres
forces polítiques de progrés a fer el mateix. Enfront del discurs desconnectat de la
demanda ciutadana expressada en les darreres eleccions que vàrem escoltar ahir, he
presentat el programa alternatiu que creiem que serveix millor els interessos de
Catalunya. El defensarem al Parlament i cercarem els acords necessaris per a
desenvolupar-lo. Ens manifestem, així mateix, oberts a discutir-lo amb totes les forces
polítiques de la cambra com a punt de partida per a l’eventual formació, si s’escau,
d’un nou govern en cas que, ni avui ni dijous, el candidat proposat pel president del
Parlament no obtingués el suport necessari de la cambra.
En qualsevol cas, ofereixo sincerament un acord a l’actual president en funcions i
candidat de CiU: hem d’entendre’ns des de l’exigència mútua i des de la diferència,
fins i tot des de la mútua oposició. Constato, això sí, que no s’ha reiterat l’oferta que
se’ns va fer l’any 1980, però segurament no es tracta de governar junts, perquè
deixaríem fora només una minsa part de l’espectre polític quan allò que vol el país és
justament una bona, una civilitzada controvèrsia, la fi de les unanimitats, quasi diria
l’explosió democràtica de les diferències que ens farà ser, finalment, un país normal.
Som un país normal, deixem-lo fer.
Senyor Pujol, si finalment vostè és investit trobarà en nosaltres una oposició alhora
innovadora, constructiva i esperançada, basada en el convenciment de la necessitat i
la imminència del canvi a Catalunya. El programa del canvi és imparable: o vostès
entomen els seus continguts i el nou estil que planteja o el país començarà a aplicarlo, malgrat el Govern.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs en el debat d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Intervenció que va realitzar Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CpC, i cap de l'oposició.
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Debats
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Parlament de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Model social
Acció política
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-11-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1730/0000001573.pdf
8a3e10df32903dd3b76e73380c890e13
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: SUPLEMENTOS CATALAN Doc: 00795G Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 09/07/2005 - Hora: 00:49
Tribuna Barcelona 3 La salutació institucional
DILLUNS
11 DE JULIOL DEL 2005
el Periódico 5
L’article
DEU ANYS DE DIÀLEG
Repassar les memòries de Tribuna és com revisar la història catalana recent, declinada de la forma més plural
JULIO CARBÓ
PASQUAL MARAGALL
President de la Generalitat
de Catalunya
ribuna Barcelona ha fet
seva una determinada
manera de dialogar. La
podríem anomenar el
diàleg fórmula Barcelona,
que es podria caracteritzar per la
disciplina britànica en l’administració del temps, l’equilibri contrastat en la pluralitat de les propostes convidades i la mesura en
la reacció dels assistents. I encara
hi afegiria, amb la franquesa
pròpia d’aquesta organització,
una quarta característica que la
defineix, la frugalitat de l’avituallament.
Com moltes coses a casa nostra,
Tribuna Barcelona és una dèria
d’unes poques persones, més aviat
d’una persona –en Josep Maria
Sanclimens–, que amb el suport
d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA
s’ha convertit finalment en una
institució. Una institució dedicada a la divulgació d’idees i propostes per fomentar el diàleg.
Repassar les memòries de Tri-
T
El president
Pasqual
Maragall, ponent
en quatre
ocasions a
Tribuna
Barcelona, al
claustre del
Palau de la
Generalitat.
Sempre he tingut la convicció
que és un fòrum fet a la
mida de la capital de
Catalunya i de la seva gent
buna Barcelona és com revisar la
història recent del nostre país, declinada de la forma més plural possible. És un exercici que demostra
el valor de la constància per damunt de la flamarada, és l’èxit de la
difícil rutina de convocar dos cops
al mes dos centenars de persones
per escoltar i debatre amb una persona que té alguna cosa a dir. I així,
durant deu anys.
He participat a Tribuna Barcelona com a alcalde, com a cap de
l’oposició i com a president; com a
ponent, com a presentador i com
a convidat. I sempre n’he sortit
amb la convicció que era un
fòrum fet a la mida de la capital
de Catalunya i de la seva gent. Un
acte eficaç però sense cap ostentació. I amb cloenda notarial de la
mà precisa del seu president,
Juan- José López Burniol.
En qualsevol cas, Tribuna Barcelona és una realitat que s’ha fet
un nom i un lloc en la vida pública catalana. I cal que els seus promotors, els seus patrocinadors i
els seus socis obtinguin el reconeixement merescut per una iniciativa d’èxit.
I encara una darrera peculiaritat del format Tribuna Barcelona:
la convivència entre els seus socis
fundadors de la societat civil, els
poders públics, les empreses privades i les forces polítiques. Sense interferències ni imposicions. En la
més estricta tradició democràtica
i ciutadana.
Hi ha qui d’això en diu, de forma despectiva, oasi català. Més
aviat jo en diria societat oberta i tolerant. Segurament, gràcies al
diàleg que practiquem en espais
com el de Tribuna Barcelona. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Deu anys de diàleg
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Mitjans de comunicació
Debats
Catalunya
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/181/20040928.pdf
02e4756ea6e46cdc906815fb4adddcf8
PDF Text
Text
Intervenció del president de la Generalitat en el
debat de política general
Parlament de Catalunya | 28/9/2004
I - La nova situació política
Com vaig anunciar en la meva compareixença parlamentària del mes
de juny, és la meva intenció en aquest debat exposar quin és el
projecte que impulsa el Govern que tinc l’honor i la responsabilitat de
presidir.
Els 9 mesos de govern transcorreguts no han estat fàcils, després de
quasi un quart de segle de govern conservador.
Ara som a l’inici d’un nou període. El nou govern de Catalunya i el
canvi de govern a Espanya permeten la represa de l’impuls
transformador.
El nou Estatut, la reforma de la Constitució, la configuració d’un
Senat federal, la Constitució europea, tot és un altre cop sobre la
taula. És un risc, és una oportunitat apassionant i, sobretot, és per a
nosaltres una gran responsabilitat
Avui es donen unes condicions polítiques normals. L’acció del Govern
es podrà desenvolupar sense ensurts, encara que no pas sense
dificultats.
S’ha estabilitzat el mapa polític del país, després del llarg cicle
electoral iniciat amb les eleccions municipals i catalanes de l’any
passat i culminat amb les eleccions generals i europees d’enguany.
En les diferents fites que han marcat aquest cicle, els partits que
donen suport al Govern han vist àmpliament ratificada la confiança de
la ciutadania.
Passades les vicissituds d’aquest període i estabilitzada la situació
política, no és gratuït recordar l’esperit amb que va néixer l’actual
Govern de Catalunya.
L’acord del Tinell, ha facilitat la necessària alternança política. És un
acord que els tres socis veiem com una aposta estratègica, pensada
en clau de país.
Representa una opció catalana i progressista. N’hi ha d’altres, però
aquesta és la més integradora.
1
�L’opció que vam fer crea l’escenari per garantir la unitat civil de
Catalunya i per evitar la divisió dels catalans en blocs antagònics.
Crec convenient recordar que aquest acord amplia al màxim la base
social del catalanisme, entès sobretot com una cultura cívica
compartida i no com una ideologia que divideix i separa.
La divisió de la manifestació de l’11 de setembre, que es va produir
arran de la Loapa no té, ara, raó de ser.
L’acord del Tinell expressa la voluntat majoritària d’un gir
progressista en la política catalana.
Pretén impulsar la innovació econòmica i tecnològica, apostar per un
desenvolupament sostenible, activar noves polítiques socials, donar
veu i protagonisme als territoris, endreçar el país i el seu paisatge
malmès.
I fer efectiu el compromís de la societat catalana amb la pau i la
cooperació. Tot això per millorar substancialment el nostre
Autogovern.
Diguem-ho clar: l’aliança estratègica que va fer possible l’acord del
Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres és avui més viva que mai.
És una aliança basada en l’exigència de la majoria progressista de la
societat catalana.
És una aliança activa, interpretada per un Govern que ha après en
molt poc temps a treballar en un clima positiu.
El govern respecta la pluralitat de la seva composició i observa
rigorosament la regla de la cohesió governamental, corregint-ne les
desviacions.
Si és cert que la situació política catalana permet al Govern treballar
en bones condicions, també ho és que el canvi polític a Espanya ens
ha obert perspectives inèdites d’entesa.
Entenc que el canvi polític a Espanya és una oportunitat per a
Catalunya. I ho és en tres sentits:
Per impulsar les polítiques de progrés
Per millorar l’autogovern de Catalunya
Per fer un pas decisiu en la configuració de l’Espanya plural i
l’Europa emergent.
2
�Oportunitat no vol dir oportunisme.
Aquesta via ja l’hem tastat: els progressos assolits no s’han
consolidat prou, els petits èxits han estat presentats com a notables
i, en canvi, la pèrdua d’influència de Catalunya a Espanya s’ha anat
fent més i més evident.
El que proposo és tota una altra cosa: és fer efectiva la voluntat de
Catalunya d’influir en la política i l’economia espanyoles amb totes
les conseqüències.
Implicar-se per codecidir. Ve’t aquí. Catalunya Proposa una Espanya
Plural determinada, en la qual les nacionalitats històriques de la
disposició transitòria segona de la Constitució vegin reconeguda la
seva personalitat com a Comunitats Nacionals.
En la meva compareixença parlamentària del 28 de juny passat em
vaig referir amb cert detall a l’acció empresa pel Govern de la
Generalitat per reorientar les relacions amb Espanya i en particular
amb el nou Govern.
Els deia aleshores que creia que el canvi polític a Espanya obria una
nova etapa. Avui no disposem de cap indici que desmenteixi la meva
afirmació de fa tres mesos.
Ben al contrari, penso que s’han acumulat gestos i decisions que
confirmen el final d’un escenari polític de confrontació i la seva
substitució per un nou escenari de col·laboració institucional.
Són gestos que confirmen una intuïció que ja vaig expressar el gener
passat quan els deia que abans d’un any, Espanya estaria caminant
amb un rumb diferent.
Ho confirmen els contactes formals i informals del president i dels
consellers de la Generalitat amb el president i els ministres del
Govern d’Espanya, dels que vull destacar –per la seva exhaustivitatl’entrevista que vaig tenir amb el president Rodríguez Zapatero el 21
de juliol passat.
En el Govern espanyol hi hem trobat actituds positives: respecte i
voluntat de diàleg. També algunes patinades evidents i potser fins
ara inevitables, sens dubte.
Aquestes actituds s’han transformat en gestos simbòlics importants
com l’anunci de la revisió del consell de guerra al president
Companys. El 15 d’octubre ho deixarem ben clar a Montjuïc.
3
�Hi ha hagut compromisos de gran importància, començant per la
paraula del president Zapatero de respectar el projecte d’Estatut que
aprovi el Parlament de Catalunya.
També el compromís actiu i complex d’obtenir el reconeixement del
català a la Unió Europea. Més enllà de les vicissituds del moment, vull
recordar que és l’únic intent seriós realitzat fins ara. Més endavant
tindrem ocasió de referir-nos-hi.
El nou govern d’Espanya ha pres, en relació a Catalunya, algunes
decisions de gran entitat: la paralització del transvasament de l’Ebre
o el trasllat la seu de la Comisión del Mercado de Telecomunicaciones,
de Madrid a Barcelona.
Puc anunciar que el Govern està en disposició d’avaluar la possibilitat
d’instal·lar a Barcelona la seu del nou Consell Audiovisual d’Espanya.
Decisió que seria completament coherent amb l’anterior.
El govern espanyol ha adoptat també compromisos en
infrastructures (l’AVE el 2007 a Barcelona), en cultura (l’1% de
Foment a l’Institut d’Estudis Catalans). Amb Barcelona (desbloqueig
de la Carta Municipal). I amb l’Ebre (descontaminació del riu).
És significativa també la retirada de cinc recursos
d’inconstitucionalitat contra normes de la Generalitat. La retirada dels
recursos que afectaven al Dret Civil Català, és un pas clar en el sentit
del reconeixement del la nostra singularitat.
També s’ha iniciat el desbloqueig de traspassos de competències
pendents així com l’establiment d’un calendari precís d’una bona colla
de nous traspassos. És bo recordar aquí que la Comissió de
Traspassos no s’havia reunit des de maig de 2001.
Aquests gestos, aquests compromisos i aquestes decisions tenen un
valor afegit de gran importància. Generen el clima de confiança que
cal per negociar i acordar els temes de la complexa agenda de
reformes polítiques d’aquesta legislatura.
L’agenda compta amb qüestions institucionals de primer ordre, com
la reforma de l’Estatut i la reforma constitucional.
Però també inclou qüestions econòmico-financeres cabdals com la
revisió del finançament autonòmic. I estudiem la localització
d’agències europees a Catalunya.
No podem oblidar les infrastructures, que són cabdals tant pel que
fa a la seva concepció (del mapa radial a la xarxa) com a la seva
gestió compartida (aeroport, ferrocarril).
4
�Finalment, però no per això en darrer lloc, tenim a l’agenda les
qüestions culturals i simbòliques, amb l’objectiu d’aconseguir un ferm
compromís del Govern espanyol i de les institucions europees en el
reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes.
De les perspectives i els primers avenços en aquestes negociacions
els en parlaré al final de la meva intervenció d’avui.
Gaudim doncs d’una situació política, a Catalunya i a Espanya, molt
millor que quan aquest Govern va prendre possessió.
Quan dic millor vull dir que es donen millors condicions per treballar i
per decidir; en definitiva per governar. Per això mateix, la situació
present és més compromesa i exigent.
Però no hem d’oblidar altres circumstàncies associades a la nostra
qualitat d’europeus i a la nostra condició d’economia i societat oberta,
inserida de ple en el món global.
L’ampliació europea a l’Est, el naixement de l’Europa dels 25, la nova
Constitució, el Pacte d’Estabilitat, la política mediterrània d’Europa o
l’adhesió de Turquia a la Unió són qüestions que ens afecten de ple,
són els nostres problemes.
En els propers mesos, el debat previ al referèndum sobre la
Constitució europea creixerà en intensitat. Crec que és la meva
obligació deixar clar que el resultat del referèndum no és indiferent,
que ens afecta i ens condiciona.
La Generalitat tindrà un capteniment institucional en tot aquest
procés i exercirà la responsabilitat de fer conèixer a la població el
projecte de Constitució europea que serà sotmès a referèndum.
En tant que President de la Generalitat em sumo a les diverses crides
que s’estan fent a respectar totes les posicions que s’expressin
democràticament.
Dit això, no els amago que sóc un decidit partidari del sí a la
Constitució. Valoro més els efectes negatius de la marxa enrera en el
procés de construcció europea que els defectes i mancances de la
Constitució.
Els partits de la coalició governamental tenen i tindran una sola
posició en tots els temes de govern i en l’Estatut. Però podem diferir
en allò que es refereix a les dues constitucions: l’espanyola i
l’europea.
Dos dels partits de la coalició són federalistes i un és sobiranista.
5
�Continuarem treballant junts per a aconseguir que la llengua catalana
sigui afegida, juntament amb el gallec i el basc a la llista dels 20
idiomes oficials en els estats de la Unió i en la Unió mateixa.
Vull que tinguin la certesa que, malgrat les diferències, sóc conscient
que hi ha una voluntat majoritàriament compartida en aquesta
Cambra i a tot el país: tots volem més Catalunya i més Europa.
Seria una ficció ingènua pensar que podem fer política a Catalunya
sense tenir en compte un entorn global que ens condiciona cada cop
més.
Precisament aquesta percepció és la que ha determina l’activitat
exterior de la Generalitat:
els recents viatges al Marroc i a Algèria;
els propers a Japó, Xina i Mèxic, amb motiu de la Fira del Llibre de
Guadalajara, en la qual Catalunya és comunitat convidada;
la reforma del Patronat Català Pro Europa
i la creació de la Delegació de la Generalitat a Brussel·les;
el treball a la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP), creada, com
la dels Alps, a l’empara de l’antic Consell d’Europa.
La CTP, amb més de 20 anys de treball ha donat resultats
profitosos en la darrera sessió, celebrada fa uns dies a La Seu, puix
que es va configurant un mapa cada cop més precís de l’Eix
Pirinenc i de les comunicacions que el travessen i les
infrastructures que li calen.
Treballem, alhora, per enfortir l’Euroregió, a imatge i semblança de
les regions transnacionals d’Europa, que han anat sorgint amb la
desaparició de les fronteres, com a resultat del creixement de la Unió
i de les seves competències.
En tenim exemples a Nord Pas de Calais i el South East britànic; en
l’antiga frontera entre la RFA i Holanda, en la regió formada per
Alsàcia i les regions frontereres de Suïssa i la RFA, en la connexió
entre Malmöe i Copenhaguen, facilitada pel pont sobre l’estret
marítim que els separa.
Aquest és un moviment imparable de la història i de la geografia
política. En el nostre cas ens permetrà reunir un conjunt de regions,
tant de l’Estat espanyol com del francès, que reuneixen 17 milions
d’habitants i que sumen tot el que cal tenir per a esdevenir una regió
europea de punta: tamany, capacitat econòmica i posició estratègica.
Hem d’acceptar que som interdependents i que la política, avui, és
l’art de gestionar aquesta interdependència, per a mantenir i enriquir
6
�la nostra identitat i, alhora, aprofitar les oportunitats de progrés i de
benestar pròpies de les societats obertes.
Així ho entén i ho assumeix el Govern de Catalunya. Som conscients
de les expectatives creades, de la responsabilitat contreta, dels
marges d’actuació de què disposem i de les inèrcies que cal vèncer.
No cal que els recordi en quina situació vam trobar les finances de la
Generalitat, ni les decisions estratègiques ajornades per anys de
passivitat, ni la deficient situació organitzativa de l’administració
catalana.
Ho vam recordar quan tocava. No hem fet sang, perquè no és el
nostre estil, ni és bo pel país. Però suposo que ningú no ens negarà el
dret d’inventari.
És evident que hi ha un temps per a cada ambició, i per a cada
exigència. I ho es també que, si ara fa exactament cent anys, es van
posar les primeres pedres d’un període d’expansió de la política i de
l’economia catalanes, els 25 anys anteriors (des de la Revolució de
1868) havien estat absolutament indispensables per fixar les bases
teòriques, ideològiques i culturals de l’empenta del catalanisme.
Ara passa el mateix. Hem tingut 25 anys de fonamentació,
d’afirmació de la identitat, de pau, de creixement econòmic, de
democràcia i de devolució de competències a la nostra autonomia.
Ara toca fer una gran passa endavant en les infrastructures, en
l’educació, en la salut, en la internacionalització de les nostres
empreses, en l’ambició política. Podem fer-ho. Ho farem.
Igual com fa cent anys, aquesta passa endavant haurà anat
precedida per un desenvolupament magnífic de la vida local, de les
ciutats, dels municipis, que moltes vegades, aleshores i ara, han
estat capdavanters en les transformacions socials, tecnològiques i
urbanes.
L’esclat de la Barcelona del 2004, de Girona, de Vic, Olot, de
Manresa, de Reus i Tarragona, de La Seu, de Lleida, de Tortosa i
Amposta, de Terrassa i Sabadell, i de tantes altres ciutats catalanes,
és la millor garantia de que estem a punt per a el gran avenç
nacional.
Som uns convençuts de la devolució o atorgament de competències
de recursos i de responsabilitats al nivell local. Sense ignorar que
aquesta devolució ensopega amb la desconfiança que en els municipis
han generat 25 anys de recel en sentit contrari.
7
�Aquest és un Govern que mira molt més enllà per decisió dels
ciutadans de Catalunya. Tenim el mandat de combinar reformes
institucionals i impulsar polítiques socials. Tot alhora. I ho farem
jugant net: no amagarem els problemes, no eludirem les
responsabilitats que ens pertoquen, i no silenciarem les
discrepàncies, perquè no en tenim cap que posi en perill la cohesió
del govern.
Per tant, Catalunya ha de saber que el Govern està plenament
disposat a aplicar el seu programa, que compta amb una perspectiva
d’estabilitat, i que pren les iniciatives i les decisions que li pertoquen.
II - La Catalunya dels 7 milions
Com és la Catalunya d’avui? Catalunya és, com mai, una societat en
ple procés de canvi. Una Catalunya està emergint davant nostre. Ja
no ens serveixen les fotos fixes.
La Catalunya dels 6 milions està superada. I amb ella bona part de
l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ja no ho és ara.
El procés de creixement demogràfic intens com el que estem vivint,
lligat al fort increment de la immigració, que coincideix amb un
repunt de la natalitat autòctona, fa que pràcticament puguem dir:
som 7 milions! Sí, som 7 milions.
Les dades del padró de l’INE a 1 de gener de 2004 eren de 6.948.708
habitants. De fet, la sanitat atén una població de 7 milions
(exactament 7.056.988 targetes sanitàries a l’agost de 2004).
La imatge d’una societat demogràficament estancada ha saltat pels
aires.
La Catalunya del 2030 ben bé podria rondar els 8 milions d’habitants
(les projeccions que es fan oscil·len entre 7.5 i 9.2).
El meu govern treballa sobre la base dels 7 milions que som. El
nostre projecte nacional, polític, social i cultural ha de partir
d’aquesta nova realitat.
El fet cert és que l’impacte del ràpid creixement de la immigració –un
10% del total de la població a dia d’avui- i de l’envelliment de la
població autòctona és dels que deixarà una petjada profunda en la
societat catalana. Com ha succeït en altres moments de la seva
història.
8
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, començant per les
nostres escoles i pels nostres barris, amb nova gent, nous colors,
noves parles, nous costums.
I el paisatge físic i urbà de Catalunya, també ha canviat
sensiblement. No sempre per bé, admetem-ho: el preu de l’habitatge,
la precarietat laboral, els dèficits socials i un territori en molts indrets
severament castigat per un urbanisme descontrolat i una sèrie
d’abusos mediambientals, són indicadors alarmants d’errors o dèficits
a corregir.
Tanmateix, la millora real de les comunicacions viàries i telemàtiques,
tot i que tímida i insuficient, està configurant, sens dubte, un nou
paisatge i una nova manera de transitar-lo.
En una situació així la societat catalana ha de tractar de convertir els
temors i les dificultats en noves certeses i en noves esperances.
Igualment com va saber fer la Mancomunitat primer i la Generalitat
republicana després. I ara, sense les fragilitats estatals i
internacionals que van condemnar i anorrear aquell catalanisme
magnífic.
La bona pregunta en aquestes circumstàncies és: Què pot oferir la
societat catalana per renovar el pacte cívic que la relliga, i per fer
créixer un sentiment de pertinença compartit?
Què podem fer per lligar amb el millor del nostre passat i fer bons els
averanys del futur? Com podem posar en servei la nova dimensió
demogràfica, la diversitat cultural i la nova situació espanyola i
europea que ara tenim?
D’entrada hem de ser conscients que Catalunya no pot cometre
errors i un d’ells fóra ignorar que Espanya i Europa també han canviat
i molt.
Catalunya és un país atractiu, un país que durant el segle XX ha atret
centenars de milers de persones d’arreu d’Espanya i que ara atreu
milers i milers de persones vingudes de tot el món. Però no som una
illa avançada en un entorn històricament adormit.
Catalunya atreu persones i talents i capitals perquè és un país
d’oportunitats, pel seu progrés, pel seu benestar, per la seva pau
civil. Com també és cert que milers de catalans i moltes empreses
catalanes s’instal·len fora del triangle català, a Nord i a Sud, perquè
hi troben oportunitats.
9
�Aquesta capacitat d’atracció i de mobilitat ens ha d’enorgullir, és cert.
I alhora ens ha d’esperonar a conservar, millorar i innovar –segons
sigui el cas- els atots (els “trumfos”) que han fet de Catalunya el país
pròsper i convivencial que avui coneixem.
És cert, diguem-ho clar, que hem perdut peu, si més no pes relatiu,
en una colla de sectors importants, com les finances, la borsa,
l’aeronàutica i algunes de les tecnologies emergents.
Però no hi ha rés de catastròfic ni d’irreversible en tot això.
L’economia catalana compta amb una sòlida base industrial i de
serveis que assegura la prosperitat del país.
És una economia que creix per sobre de la mitjana de la Unió
Europea, encara que –en els darrers anys- per sota de la mitjana
espanyola.
És una economia que crea llocs de treball (73.000 en els darrers
dotze mesos), amb una taxa d’ocupació que s’acosta molt al 70%
marcat com a objectiu per l’any 2010 a l’agenda de Lisboa.
Altrament el nostre creixement demogràfic no s’explicaria.
La nostra és una economia dinàmica, amb un fort impuls a la creació
d’empreses i amb una notable capacitat d’adaptació tecnològica.
És una economia oberta i plenament bolcada a l’exterior. És una
economia ben integrada en el mercat europeu.
Que canvia la seva estructura interna. La construcció, que havia
arribat a representar el 4.7% de l’economia catalana, n’és ara un
4.1%. En canvi la sanitat s’espera que representi, l’any que ve, el 5%
del producte brut. Que la sanitat passi per davant de la construcció és
un bon indicador de la terciarització de l’economia catalana.
L’economia pública no la tenim ben resolta, ni de lluny. Ni en la
despesa corrent ni en la inversió. Haurem d’estalviar un bon tros en
despesa corrent per fer front als reptes de la formació de capital,
físic i humà, que ens cal.
El dèficit que ens va deixar el Pressupost del 2003 va ser de 1200
milions d’euros; i el desplaçament de despesa de l’any 2003 al 2004
prop de 3.000 milions d’euros.
Se’ns havia dit que el nou finançament obtingut en els converses
Montoro-Homs acabaria essent de 2.500 milions d’€uros més
(400.000 milions més de pessetes.). El primer any se’n van obtenir
10
�40 en comptes de 400 i l’evolució no sembla confirmar pas aquelles
expectatives optimistes.
Saben que és el que ha passat,? Que Montoro baixava impostos al
mateix temps que transferia competències, és a dir que baixava
impostos a costa de les CCAA que rebien les competències. Tot
donant-los un marge d’augment del tram propi dels impostos,
absolutament impopular i insuficient.
Aquesta ha estat la gran trampa financera dels darrers anys i el
govern anterior hi va caure de quatre potes, si em permeten
l’expressió.
Això posa les coses molt difícils, no solament a les autonomies sinó
al propi govern espanyol, que no voldria passar per més voraç,
fiscalment parlant, que l’anterior, però que és altrament més
dialogant amb les autonomies i entén que les coses no poden seguir
així.
Baixar impostos a costa dels qui tenen les competències no és
acceptable. Diguem-ho clar.
I retornar les competències, cosa que algunes autonomies podrien
preferir, no és compatible amb la nostra filosofia de govern.
No tornarem cap competència; al contrari: reclamem el dret a poder
decidir sobre el conjunt de la càrrega fiscal imposada als nostres
ciutadans per l’Estat i l’Autonomia, sumats.
En els primeries de la dècada dels 90 vaig proposar un repartiment
del pastís de la despesa pública equivalent al 50%, 25%, 25%
respectivament entre estat, autonomies i municipis.
Em va costar de convèncer al govern d’aleshores que això no era un
despropòsit i vam situar l’horitzó ben lluny, en l’any 2000. La segona
embranzida, l’any 99 em va permetre situar l’objectiu en el 40/30/30.
I ara el ministre Solbes diu que l’Estat ja no compta més que el 30% i
que les autonomies gasten el 50%.
Es difícil de creure. Però tot i admetent-ho hauríem de veure fins quin
punt, com he dit, no hi ha hagut una transferència del dèficit públic
de l’Estat cap a les autonomies i els municipis.
La primera cosa que cal aconseguir és que el nou Senat compti amb
una oficina estadística que posi llum en la penombra en que l’Estat ha
mantingut aquests temes en els darrers 25 anys. També en això la
transparència està a l’ordre del dia.
11
�Els catalans estem disposats a pagar per renda els serveis públics i
rebre per població, sempre que les inversions es calculin en proporció
a la renda. Altrament estaríem sempre en el dèficit d’infrastructures
que ens ha ofegat en els darrers anys.
Però ara com ara no tenim ni una cosa ni una altra. La diferència
entre els impostos que paguem i les depeses que ens podem
permetre és superior a la que va de la renda (18%) a la població
(entorn del 16 %) i les inversions amb prou feines arriben al 15%.
Si l’IRPF per càpita a Catalunya és de 125 i el de les regions menys
riques és de 75, ja es veu que és molt difícil --si no és per un
augment fort de la inversió de l’Estat a Catalunya--, que es mantingui
l’equitat que sempre hem proposat.
A Alemanya, el Tribunal Federal ha dictaminat que es tracta de reduir
les diferències de renda per càpita entre els Länder, però no és
pretén la igualació total, per una raó senzilla: a partir d’un nivell
determinat d’ajut, l’incentiu que tenen les regions endarrerides per
millorar la seva eficiència és mínim.
De fet poden aproximar la seva renda disponible (renda bruta menys
impostos) a la de les regions més riques sense esforçar-se en
augmentar el seu producte brut.
Tanmateix, les perspectives de l’economia i de les empreses
catalanes no són tan dolentes com podríem témer per la migrada
contribució de l’economia pública.
En aquest sentit hem de felicitar les nostres empreses i els nostres
sindicats i cambres de comerç, que participen activament en la
formulació i posta en pràctica de l’Acord sobre la Internacionalització
de l’Economia Catalana.
Les perspectives de nous projectes empresarials són
extraordinàriament positives:
Agafen un exemple: el de la indústria farmacèutica.
La decisió de NOVARTIS (la segona d’Europa i la quarta a nivell
mundial) de situar a Barcelona la direcció de l’expansió de la
companyia per Rússia, tot Àsia i l’Extrem Orient.
En Biomedicina tant la presència de les empreses esmentades com la
creació i instal·lació, a Barcelona, del centre de recerca biomèdica
liderat per professor Izpisúa i el treball de l’IMIM dirigit pel Dr. Jordi
Camí, ens situen en una bona posició.
12
�Hi ha molt a guanyar en aquest camp, comptant, més enllà de
Catalunya mateix amb la col·laboració amb la Universitat de
Montpellier i la seva Facultat de Medicina.
El professor Nueno insisteix - i no sense raó- en la importància que
pot tenir, a mig termini, la residència a Catalunya de gent d’edat
mitjana o avançada, de nivell de renda considerable, atreta per uns
bons serveis mèdics, un clima agradable, una oferta cultural de molt
nivell i un aeroport ben connectat.
No crec que aquests temes puguin ser considerats impropis d’un
debat nacional. Altres territoris, dotats d’una concentració més gran
de poder polític i financer, potser poden estalviar-s’ho, nosaltres no
hauríem de caure en aquest error.
Aquesta realitat incontestable no ha d’amagar, però, la necessitat de
millorar i d’innovar per consolidar un patró de creixement més sa i
sostenible, amb un objectiu ineludible: fer de l’economia catalana una
de les més competitives d’Europa.
La prosperitat econòmica dels catalans depèn en primer lloc de la
nostre capacitat emprenedora que en el món d’avui vol dir –a més del
coratge d’assumir els riscos que comporta tirar endavant un projecteuna disposició permanent a aprendre i a innovar.
El segon atot que fa de Catalunya una societat atractiva és la seva
capacitat d’integració social.
La Catalunya del segle XX fou capaç d’integrar als nouvinguts d’arreu
d’Espanya que, a finals dels anys vint i durant els cinquantes i
seixantes, van trobar, al nostre país, les oportunitats vitals que els
eren negades per la dictadura.
Aquells treballadors estan a la base de la nostra prosperitat actual.
Catalunya arribà a ser el que és avui, gràcies també al treball i
l’energia que hi aportaren centenars de milers d’homes i dones que
l’han feta seva de manera indiscutible. Recordem-ho ara.
Els darrers trenta anys, la lluita per aconseguir escoles, sanitat,
transport públic i barris dignes ha estat el primer i més important
factor d’integració social a Catalunya.
Potser ara hem esdevingut una societat massa indiferent a les velles i
les noves exclusions. Potser ens estem resignant massa fàcilment a
conviure amb un grau de pobresa.
13
�Aquest govern està decidit a resoldre aquesta qüestió: més mestres,
més metges, més infermeria, més inversió als barris, més cultura.
Això és el que cal.
Per això cal també ser emprenedors en el terreny social. Com ho
estan sent tantes escoles, tantes associacions de veïns, tantes
organitzacions no governamentals, tants ajuntaments
La Catalunya dels 7 milions reclama un nou civisme. Una comunitat
de set milions de ciutadans i ciutadanes, en el món obert en el que
vivim, ha de saber-se segura i porosa alhora.
No vull pas encetar un nou capítol de divergències sobre el concepte
del mestissatge. No hi ha una cultura viva que es pugui definir sense
diversitat i dinamisme.
Som un país d’atracció, però no podem pensar el futur només sobre
la base de la mitificació de les nostres qualitats.
Si ho féssim ens veuríem, gairebé sense adonar-nos, abocats a un
estancament com a país que –tard o d’hora- ens portaria a la
decadència.
Però encara menys ens podem permetre ignorar desprevingudament
les dificultats que ens plantegen les noves realitats socials.
El cost que pagaríem per aquesta frívola ignorància seria massa alt.
Seria el cost d’una reacció social desordenada i moguda per les pors a
allò que no es comprèn.
La Catalunya dels 7 milions ha de renovar els trumfos del passat.
Hem d’assegurar la prosperitat del futur amb més esperit
emprenedor, amb més formació i coneixements, amb més
competitivitat.
Hem de renovar el pacte de ciutadania per infantar un nou
patriotisme: el patriotisme dels drets i dels deures.
Hem d’ampliar la nostra capacitat d’inclusió social amb un esperit
més obert, amb la generació de noves seguretats.
I, a la vegada, necessitem una represa del gust per la innovació
social.
El patriotisme de debò és el que fa que em senti part del país perquè
el país em dóna unes seguretats que no tenia en néixer i una llibertat
creixent, i que alhora em fa proporcionalment responsable d’unes
obligacions que assumeixo.
14
�Aquest és l’autèntic sentiment de pàtria, que té tant a veure amb el
present i el futur com amb un passat ja intocable.
Hem d’apostar per fer de la nostra cultura i la nostra llengua el tret
distintiu emblemàtic de Catalunya en un món que tendeix a la
uniformització.
I hem de fer de Catalunya la seu pionera dels instituts que es crearan
per tal de preservar la diversitat idiomàtica del món.
Tot això no pot ser l’obra exclusiva del Govern. O surt de l’impuls
social o no serà.
Per això crec que ens equivocaríem si no abordéssim les reformes
institucionals –amb la de l’Estatut en primer lloc- des de la
consciència que han de servir essencialment per a fer possible el nou
impuls de la prosperitat, de la cohesió social, de la convivència cívica
i de l’esclat cultural de la societat catalana.
Per dir-ho més clar: la nostra opció per millorar l’autogovern ha
d’estar al servei d’aquell jove que busca la seva primera feina, i
d’aquell aturat de 45 anys que busca una nova oportunitat, i d’aquells
investigadors que volen fer la seva carrera professional a Catalunya, i
d’aquelles vídues que necessiten la millora de les seves pensions.
M’atreveixo a demanar que en l’Estatut que estem fent, a més de
pensar en les nostres inquietuds de polítics o en el desig de perfecció
dels juristes, pensem en els anhels i temors dels catalans, en el seu
dret a construir al seu projecte vital, en la necessitat que tenim de
preparar-nos per a una vida diferent, millor.
Com també goso demanar que fem un Estatut al servei de l’ambició
de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya.
Que ens permeti assegurar un nivell homogeni de cobertura dels
serveis públics a tot el territori, Ebre i Pirineus inclosos, perquè volem
que tenir un projecte de vida al Pirineu i a l’Ebre no sigui un
impossible.
Que ofereixi les eines per fer efectiva la nostra voluntat de que les
terres de Lleida esdevinguin el motor de la Catalunya agrària i una
terra de progrés econòmic i social.
Que el Camp de Tarragona, la segona àrea metropolitana de
Catalunya, es pugui dotar de les eines de futur necessàries per
créixer de forma sostenible i ordenada.
15
�Que ens permeti que les comarques gironines puguin assolir noves
cotes d’innovació i tinguin un projecte de futur sòlid i estimulant, que
aprofitant tots els seus actius, vetlli per la qualitat natural d’aquest ric
territori.
Que tingui en compte el desig de la Catalunya Central de tenir la
mateixa ambició i les mateixes possibilitats de desenvolupament que
la resta de territoris de Catalunya.
I, finalment, que ens permeti aconseguir que la gran regió
metropolitana de Barcelona, continuï essent un mirall de la diversitat
de Catalunya, de les seves ganes d’innovar i d’assolir nous horitzons
de prosperitat.
L’obligació del governant i del legislador és copsar l’estat d’ànim del
país. O més ben dit els milions d’estats d’ànim que configuren l’estat
d’ànim del país.
No per adaptar-s’hi dòcilment (això seria fer populisme) sinó per
escoltar, dialogar i estimular. En definitiva per oferir perspectives,
seguretat i futur.
L’actitud dels governants ha de procurar de tenir els peus a terra i la
mirada lluny. L’ambició de futur i la sensibilitat per atendre i copsar la
respiració més pròxima.
Això és el que he procurat fer en aquests primers mesos des de la
Presidència de la Generalitat. Això és el que he fet. Això és el que han
fet els consellers del Govern.
Les iniciatives i decisions que s’han pres han obeït a aquesta doble
necessitat: donar resposta a l’avui i crear l’escenari sobre el que
dibuixar des d’ara, el demà de Catalunya.
III - L’acció de govern
Quina és l’orientació de l’acció del Govern de Catalunya per donar
resposta a les expectatives de la societat catalana?
D’entrada, vull desfer un fals dilema sobre les prioritats del Govern de
Catalunya.
Hi ha qui planteja com a incompatibles la prioritat de millorar
l’autogovern i la prioritat d’impulsar una vigorosa política social.
16
�Com poden entendre per les meves paraules anteriors, el Govern de
Catalunya no creu en aquesta incompatibilitat. Ben al contrari, entén
que tot va lligat.
El Govern no defugirà cap responsabilitat, ni s’excusarà en les
insuficiències competencials o financeres.
Amb aquest esperit formulem les orientacions generals de les
polítiques del Govern de Catalunya:
En primer lloc, assegurar les bases del progrés econòmic de
Catalunya per garantir la competitivitat del país.
En segon lloc, preparar Catalunya per esdevenir una societat
plenament oberta.
En tercer lloc, garantir l’equilibri social del país i la integració social,
cultural i ciutadana dels nous catalans.
En quart lloc, desvetllar totes les potencialitats dels territoris de
Catalunya i procurar l’equilibri del conjunt.
En cinquè lloc, fer efectiu el desenvolupament econòmic sostenible
com a motor de progrés i d’innovació.
I en sisè lloc, governar amb eficàcia, proximitat i transparència.
És a dir el Govern de Catalunya té l’ambició d’afavorir, amb la seva
acció, la competitivitat, l’equitat social i l’equilibri territorial del país.
El Govern s’ha dotat d’un instrument que ha de servir de guia de la
seva acció durant tota la legislatura. Es tracta del Pla de Govern que
concreta els quatre grans eixos de l’Acord del Tinell en 64 objectius
polítics i 1.500 actuacions.
Es tracta d’un esforç de racionalitzar l’acció del Govern, però també
d’oferir una eina de control a la societat i a l’oposició.
Fer públic aquest Pla és una decisió coherent amb la voluntat d’exigirnos més i amb la determinació de fer de la transparència un dels
valors distintius d’aquest Govern.
Transparència és per al meu govern un mot clau.
La meva exposició de l’acció de Govern serà una síntesi dels objectius
fixats, amb il·lustracions significatives basades en les actuacions
previstes.
17
�L’orientació de la política econòmica del Govern es recull en l’“Acord
Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la
competitivitat de l’economia catalana”.
És l’acord més ampli i ambiciós en molt de temps en el camp de
l’economia, signat per la Generalitat juntament amb CCOO, UGT,
Foment del Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME el passat mes de febrer.
Ara ens toca a tots, però al Govern en primer lloc, estar a l’alçada de
l’ambició de l’Acord signat.
Tres són els propòsits perseguits i que ja inspiren la política
pressupostària del Govern:
La millora de les condicions de competitivitat.
La qualitat de la ocupació i altres mesures de cohesió social
L’increment la internacionalització de l’economia catalana.
Sobre la millora de la competitivitat, l’acord conté un conjunt de
propostes que, de forma directa o indirecta, incideixen en la
productivitat del país.
Són mesures destinades a incrementar i millorar les dotacions en:
infrastructures de transport i energètiques,
capital humà,
capital financer
i capital tecnològic, amb un decidit impuls de la política de
R+D+I.
Amb aquestes eines hem de consolidar els nostres principals actius
econòmics i explorar els sectors de futur: biotecnologia, sector
aerospacial, alimentació, turisme de qualitat, automoció, indústries
culturals, i infrastructures de comunicació ...
Això implica un canvi significatiu en la política industrial que durà a
terme la Generalitat.
D’una política industrial basada en les relacions individuals
administració-empresa passarem a una estratègia col·lectiva per la
productivitat i la modernització del teixit productiu català.
En aquest context, cal combinar les accions a curt termini adreçades
a reduir l’erosió competitiva que pateixen determinats sectors
industrials, amb les accions que tenen uns efectes més dilatats en el
temps, relacionades amb la creació d’un sistema català d’innovació.
18
�Les característiques sectorials i la natura de la competència que es
duu a terme en els mercats, obliga a articular una política industrial
específica per cada sector, que sigui sensible a les necessitats
sectorials però que, alhora, potenciï el canvi de l’estructura
productiva dins d’un marc territorial determinat.
Així, es duran a terme accions sectorials sobre els sectors més
afectats per la pèrdua de competitivitat, especialment en les tres
taules sectorials obertes en l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Tèxtil i confecció.
Electrònica de consum.
Automoció i altres materials de transport.
i també accions sectorials sobre els sectors amb més potencial de
creixement i amb més capacitat per modernitzar el teixit productiu
de Catalunya, especialment els sectors determinats per la Secretaria
d’Indústria i Energia del Departament de Treball i Indústria, que
s’articula estretament amb les línies de treball de caràcter transversal
de l’Acord Estratègic per la Competitivitat:
Aeronàutica.
Biotecnologia.
Energies renovables.
Alguns exemples significatius del que acabo de citar són:
1. Volem impulsar la creació per part de Fira de Barcelona d’un
Saló especialitzat en el sector aeronàutic i de l’espai que
permeti posicionar Catalunya a nivell mundial.
2. Hem creat, el passat 9 de setembre, l’entitat gestora
encarregada de la posada en marxa del Centre Tecnològic de
l’Aeronàutica i de l’Espai (CTAE). Per la creació d’aquesta
entitat el Govern de la Generalitat ha signat un protocol
d’actuacions on hi són presents les universitats catalanes, La
Caixa i 26 empreses del sector aerospacial.
3. Estem gestionant davant del govern central i de l’empresa
EADS que part projectes aerospacials de l’empresa EADS es
puguin establir a Catalunya, en concret el projecte de fabricació
(total o parcial) i manteniment d’helicòpters i dels respectius
sistemes de navegació.
4. El projecte de Bioregió: el Govern està implicat plenament en la
creació d’un cluster de biotecnologia i, més en concret de
biomedicina, al voltant d’institucions, organismes i empreses de
reconegut prestigi, que, actuant en xarxa, ens han d’assegurar
un lloc destacat en el sempre complicat camí del
desenvolupament econòmic vinculat a la innovació.
19
�5. Les actuacions per incrementar la taxa d’escolarització
postobligatòria.
6. La decisió d’accelerar la implantació de les tecnologies de banda
ampla per tot Catalunya, gràcies a l’imminent acord amb
Localret.
En relació a la qualitat de l’ocupació cal mantenir un bon nivell de
prestació dels serveis públics bàsics. Del seu eficaç funcionament
depèn, en gran part, la possibilitat de fer realitat el principi d’igualtat
d’oportunitats i el manteniment de la cohesió social.
Així, s’adoptaran mesures destinades a la modernització de les
polítiques actives d’ocupació, a facilitar la conciliació entre vida
laboral i familiar, al desenvolupament d’un marc català de relacions
laborals i a la potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social de les empreses.
Amb especial cura, aquest Govern promourà la concertació social per
rebaixar substancialment la difícilment suportable elevada taxa de
sinistralitat laboral.
En l’àmbit de la internacionalització de l’economia catalana, es tracta
d’adoptar les mesures que permetin gestionar tant el procés de canvi
tècnic i de deslocalització com la projecció internacional, abastant
tant l’exportació com la implantació productiva en altres espais
econòmics.
Els instruments de l’acció del Govern en aquest àmbit estan sent
l’Agència Catalana d’Inversions i el COPCA.
El projecte d’Euroregió, com he dit, és la nostra aportació a
l’enfortiment de l’Europa dels ciutadans i dels pobles, a l’Europa de la
subsidiarietat i de la cooperació, a l’Europa del projecte i de l’enginy.
Els territoris d’aquesta gran regió europea representem un pes molt
rellevant dintre de la Unió Europea en termes de població, d’espai
físic i de producció econòmica i cultural (17 milions d’habitants (el
17% de la població d’Espanya i França); el 14 % del PIB d’ambdós
països; 7 milions de llocs de treball (el 18 % d’Espanya i França)).
És, per tant, un territori amb una massa crítica i un pes suficient, que
respon a un interès estratègic compartit i a unes complementarietats
evidents.
20
�Farem realitat un pol econòmic europeu de primera magnitud que ja
compta amb bases molt sòlides i amb sectors punters i que
progressarà amb:
1. La millora de les infrastructures per potenciar la mobilitat i la
comunicació interna i externa dels territoris de l’Euroregió.
2. La cooperació universitària i científica, per tal d’afrontar de
forma adequada els reptes tecnològics que ens arriben.
3. La promoció del projectes culturals, amb una especial atenció a
la nostra riquesa lingüística i el nostre patrimoni.
Aquesta tardor es farà una reunió de presidents amb un programa de
treball per als propers anys.
Pel que fa al Món Rural el projecte específic es concreta en una nova
administració agrària, orientada a propiciar produccions més
rendibles i més sostenibles. Ara és el moment perquè a Catalunya el
medi rural es repensi ell mateix, amb el suport i l’ajut del Govern, per
encarar adequadament les properes dècades, en les que pretenem:
Culminar amb èxit l’adaptació a la nova política agrària
comunitària, potenciant les innovacions que facin possible la
millora de la competitivitat.
Consolidar la indústria agroalimentària catalana com un dels
puntals del progrés econòmic del país, amb l’objectiu de fer de la
qualitat el signe distintiu de les nostres produccions.
I desenvolupar les polítiques actives que assegurin la qualitat de
treball i de vida al món rural, amb les infraestructures i serveis
necessàries.
Pel que fa a la política de comerç, estem sostenint un criteri favorable
a mantenir el comerç com a activitat vertebradora dels nostres
pobles, viles i ciutats i, per extensió, de la societat.
En aquesta línia el govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei d’Horaris
Comercials que recupera l’exercici de les competències estatutàries
exclusives en la matèria i per tant frena la total liberalització d’horaris
aprovada per l’anterior govern central i prevista pel 2005.
Pel que fa al Consum, s’està tramitant, com saben, la llei de creació
de l’Agència Catalana de Consum.
21
�Tenim una base molt sòlida que ens possibilita pensar amb marge i
suficient en el futur. Sabem el que no es pot fer: viure al dia sense
preveure escenaris probables. Ja ho hem vist prou.
La reordenació de la política turística passa per la creació de l’Ens de
Promoció Turística de Catalunya.
Aquest ens serà el responsable de la promoció directa en els mercats
emissors de la marca turística Catalunya, de les marques específiques
i dels segells de qualitat del país.
La seva tasca és prestigiar el turisme a Catalunya com un conjunt
d’elements històrics, culturals i paisatgístics que determinen una
oferta d’alta qualitat.
L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de
Catalunya que avaluarà la qualitat i l’impacte econòmic i ambiental
dels recursos turístics, determinarà criteris d’actuació vinculants,
establirà programes de formació per als treballadors i potenciarà
línies de finançament per modernitzar els equipaments turístics.
La política educativa constitueix una frontissa entre les polítiques
orientades a la competitivitat i les polítiques centrades en l’equitat.
Per això, l’educació, com bé saben els ciutadans, és una de les
prioritats essencials del Govern.
I és un fet que l’evolució de les coses la fan cada cop més prioritària
encara, ja que el nombre d’estudiants torna a créixer a casa nostra.
Un creixement remarcable en nombre (tenim 1.074.000 estudiants
d’educació infantil, primària i secundària, amb 38.000 alumnes nous
respecte al curs passat), però que és sobretot heterogeni, en el seu
origen territorial i social, i que en gran mesura (60%) és fruit de la
immigració. Els estudiants d’origen estranger són ja el 9,6% del total.
El Govern enfronta amb coratge, amb optimisme i amb recursos el
repte que suposa integrar els nous alumnes.
D’entrada amb 2.200 professors més, i amb nous auxiliars d’educació
infantil i en alguns centres amb la figura dels integradors socials.
Però també amb la definició, en el marc de cada centre, d’un pla
d’acollida i integració, que de ben segur haurà de passar per
l’aprenentatge de la nostra llengua com a vehicle fonamental
d’aquesta integració.
22
�Aquest procés el fem amb la seguretat que dóna comptar amb un
professorat conscient del repte professional que suposa adaptar-se
als nous canvis i vèncer les dificultats indubtables que suposen.
Els deia que el govern afrontava amb recursos aquest procés:
triplicarem les xifres que el govern anterior esmerçava en l’acollida
d’infants immigrants.
En aquest esforç s’hi veurà implicada de ple l’escola concertada, a la
qual reconeixem i reclamem el caràcter de servei públic, i per a la
que multipliquem per deu els diners que l’anterior govern destinava
per aquesta finalitat específica.
Però no renunciem ja des d’aquest curs a augmentar la qualitat de
l’ensenyament, tant la qualitat material com la intangible. El Pla de
construccions escolars 2004-2007, endegarà amb ambició la
construcció de nous centres i la rehabilitació dels actuals.
No oblidem tampoc el compromís de crear trenta mil places de llars
d’infants, del qual, amb la col·laboració del món local, ja se n’estan
assentant les bases amb el nou mapa de llars d’infants de Catalunya.
El proper Pla contra el fracàs i la millora del rendiment escolar
preveurà actuacions específiques allà on aquest fenomen és més
crític.
Però aquest mateix curs ja se n’aplicaran mesures, com ara la
incorporació de diferents tipologies de professionals de suport a
l’acció educativa.
El correcte aprenentatge de llengües estrangeres, l’estímul a la
lectura i la plena introducció de les noves tecnologies seran eixos del
Pla.
Precisament, és en la plena integració de les noves tecnologies en
l’activitat escolar on ens juguem bona part del nivell educatiu del
país.
Els acords de Lisboa en l’horitzó 2010 situen com a objectiu que tot el
professorat i bona part de l’alumnat sigui capaç de treballar amb les
eines bàsiques de la societat del coneixement, amb les noves
tecnologies de la informació.
L’escola ha d’evitar “l’escletxa digital”, la dualització de la societat
entre els que són capaços d’utilitzar les noves tecnologies i els que no
tenen aquesta competència bàsica.
23
�S’ha fet un gran esforç en equipaments per als nostres centres. Cal
continuar invertint en instrumental, però sobretot en formació del
professorat, perquè sigui capaç de treballar amb l’alumnat posant al
seu abast eines per accedir al coneixement avui disponible. Hem de
passar de “l’aula d’informàtica” a “la informàtica a l’aula”.
La formació professional també és objecte de l’atenció prioritària del
Govern, amb la doble preocupació d’augmentar les taxes
d’escolarització dels joves entre els 16 i els 18 anys i d’oferir
oportunitats formatives al llarg de tota la vida.
Avui encara una bona part de joves d’aquestes edats cursen estudis
de batxillerat, que orienten cap a la universitat.
Una altra part abandonen els estudis per accedir al mercat de treball
sense cap altra titulació que la d’ESO. I continuen essent pocs els que
cursen estudis de cicles formatius, estudis de FP.
S'estableix una correlació directa entre el nivell de formació i la
capacitat d’ocupació de les persones, així com amb la qualitat del lloc
de treball ocupat.
De la mateixa manera que hi ha una correlació positiva entre el nivell
de competitivitat de país i el seu nivell de formació.
La intervenció dels diferents sectors econòmics i una acurada
planificació han de permetre augmentar la taxa d’escolarització dels
nostres joves i, sobretot, el seu nivell de formació. Aquesta és la
intenció de la introducció de 75 nous cicles formatius.
És a dir, impulsem una formació professional que conformi amb
l’empresa i les administracions públiques el triangle virtuós que
permeti afrontar amb èxit les demandes de formació inicial, formació
ocupacional i formació continua i, a la vegada, esdevenir el canal
bàsic de difusió tecnològica que necessiti el nostre teixit empresarial.
Però els canvis en profunditat que requereix l’educació no són qüestió
únicament de recursos.
Proposem un debat amb tots els sectors professionals i socials
afectats, que haurà de concloure amb un Pacte Nacional per a
l’Educació i que serà la base per a la futura Llei d’Educació de
Catalunya.
Busquem donar respostes estratègiques a les qüestions de fons:
la necessitat d’un professorat qualificat i reconegut socialment en
la seva professió docent;
24
� la constitució d’una xarxa integrada de centres educatius finançats
amb fons públics;
la redefinició d’uns serveis educatius més propers a les necessitats
de les famílies;
la transició cap a uns centres educatius més autònoms
i l’inici d’una política de proximitat en la gestió dels recursos, amb
la progressiva corresponsabilitat dels Ajuntaments en la gestió ó
educativa.
Sàpiguen que com a President de la Generalitat m’implicaré
personalment en l’assoliment d’aquest Pacte Nacional per a
l’Educació.
En el panorama educatiu i formatiu, la Universitat té la responsabilitat
de la formació de les properes generacions sota el paradigma de
l’excel·lència i l’exigència.
Volem una Universitat que aposti per una recerca potent i
competitiva, en contacte permanent amb les necessitats del món
productiu i econòmic de Catalunya, i en sintonia amb els avenços més
punters de la investigació. Ho vaig dir ahir en l’inici del curs
universitari.
Per recolzar aquest esforç, el Govern treballa en dues línies
d’actuació: preparar l’entrada de les universitats en l’Espai Europeu
d’Educació Superior i desenvolupar els instruments necessaris per
potenciar la recerca i la investigació.
Estimularem la internacionalització de les nostres universitats i la
mobilitat d’estudiants, professors i investigadors.
Això comportarà també l’adequació de l’espai universitari a la nova
realitat territorial de l’Euroregió. Aquest ha de ser l’àmbit territorial
de principal referència per a la Universitat catalana.
Juntament amb l’obertura de la Universitat, treballem per impulsar
l’aposta definitiva per una recerca potent i competitiva.
Aquesta voluntat es concreta en una política de recerca per als
propers quatre anys que inclou l’increment del pressupost destinat a
recerca per tal d’arribar al 2% d’inversió en R+D respecte al PIB.
En els pressupostos del 2004 ja hem dedicat 10 milions d’euros per
tal de fomentar la recerca universitària.
Posem especial èmfasi en la innovació com a element clau de la
excel·lència investigadores. Per això, per primera vegada,
presentarem un pla de recerca i d’innovació que haurà estat
25
�dissenyat conjuntament, on els dos àmbits compartiran esforços i
complementaran els seus objectius.
Tots aquests objectius es troben en congruència amb els paràmetres
que estableix el procés de Bolonya, que fixa l’horitzó del sistema
universitari europeu per al futur immediat.
Si la política educativa i universitària fa la doble funció de preparar el
país per a la competitivitat i de ser el principal instrument d’integració
social, les grans polítiques del benestar són les que garanteixen la
cohesió social bàsica del a nostra societat: les polítiques de salut, de
benestar i família, de seguretat.
En el camp de la salut, com vostès saben, patim el dèficit estructural
de finançament, però aquesta dificultat no eximeix de fer la feina que
pertoca al Govern.
En primer lloc ens cal reduir la despesa ordinària i en aquest sentit
seguirem implantant les recomanacions del Grup de Treball per a la
racionalització i el finançament de la despesa sanitària. Ja hem
començat a contenir la despesa sanitària amb iniciatives com la
recepta electrònica i l’ús de genèrics.
L’organització territorial del sistema és una altra de les nostres grans
preocupacions: s’ha definit aquest any el nou Sistema català de la
Salut i s’ha reformat la delimitació territorial sanitària.
Però en el proper any aprofundirem en aquest aspecte, definint un
mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de
Catalunya adaptat al territori.
Aquí tampoc ens oblidarem dels Ajuntaments: l’administració local
serà clau per a la planificació, la gestió diària i l’avaluació de la
qualitat dels centres sanitaris.
Hem canviat el nom del departament per reflectir el compromís del
Govern no només amb l’atenció als ciutadans que pateixin problemes,
sinó a tots.
La salut és un bé a defensar abans de l’aparició de les malalties, i per
això posarem l’accent en el foment de la salut pública, amb
estratègies de prevenció d’addiccions i estils de vida d’alt risc.
Sobretot amb la futura creació, a partir de l'Agència de Protecció de
la Salut, de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, que establirà una
infrastructura de Salut Pública (epidemiologia, recerca científica,
laboratoris) basada en el rigor científic i que estarà dotada amb els
recursos i programes necessaris.
26
�Però per altra banda la qualitat del sistema assistencial és una
exigència dels ciutadans que cap govern pot oblidar. S’han dut a
terme plans de xoc en l’atenció primària i per la reducció de les llistes
d’espera, però aquestes són mesures pal·liatives.
L’any 2005 preveiem completar el Pla estratègic per a l’Atenció
Primària, i concretar les respostes als problemes que els ciutadans
perceben.
I finalment es durà a terme un Pla d’inversions per a la millora de les
infrastructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les
recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública.
L’àmbit de les polítiques de benestar té una agenda prevista molt
intensa per als dotze mesos vinents.
L’elaboració de la nova Llei de Serveis Socials identificarà amb
claredat els mínims bàsics dels serveis d’assistència social al nostre
país.
La Llei reflectirà per primera vegada la importància que en la societat
actual tenen les polítiques de benestar mitjançant la Carta dels Drets
Socials, que volem esdevinguin drets fonamentals dels ciutadans.
La llei definirà el finançament del sistema (que tindrà per objectiu
arribar a la mitjana europea en termes de PIB) i la seva organització
territorial i competencial.
Aquí també entenem que la participació del món local serà condició
sine qua non de la qualitat del servei.
Finalment, l’anomenat tercer sector i la iniciativa privada hi trobaran
el marc de relació que concretarà la seva necessària participació en
aquest procés d’universalització dels serveis socials.
En aquesta via, els puc anunciar per a l’any 2005 la creació estimada
de 1.500 places d’atenció residencial, l’extensió prevista de l’atenció
domiciliària al 4% de la nostra gent gran, i un pla de xoc per a la
millora dels centres cívics i dels casals d’avis, amb una dotació
aproximada de sis milions d’euros.
Altres àmbits d’important actuació específica seran l’atenció a infants
i adolescents (fomentant l’acollida en entorns familiars, però també
millorant els centres propis d’acolliment de menors), o importants
mesures per atenuar la violència de gènere, amb l’obertura de 5
centres d’atenció integral per a les dones víctimes d’aquesta
violència.
27
�El 2005 iniciarem el Pla per l’abordatge integral de les violències
contra les dones, impulsat per l’Institut Català de la Dona i que
coordinarà les accions dels departaments de Benestar i Família,
Justícia, Salut i Educació.
El Govern de Catalunya és molt conscient de la complexitat d’una
política integral d’immigració.
En l’àmbit oportú plantejarem la necessitat de comptar amb
competències pròpies i, en tot cas, de participar en decisions d’altres
administracions que ens afectin en matèria de contingents
d’immigrants, de regularització d’il·legals, de transparència del
mercat de treball, de reconeixement de drets polítics als immigrants i
de cooperació internacional.
Hem demostrat que no ens cauen els anells per col·laborar amb
l’Administració de l’Estat: ho hem fet posant les nostres Oficines de
Treball a resoldre l’embús de la tramitació de la renovació dels
permisos de treball i de residència de milers d’immigrants.
Dit això, el govern orientarà les polítiques de benestar també cap a
la integració dels immigrants, com ho fa des de les polítiques
educativa i de salut.
Com ha estat dit, cal que Catalunya aprofiti els beneficis que aporta
la vinguda de persones, i en qualsevol cas cal mirar de cauteritzar
d’antuvi les possibles problemàtiques d’integració social i d’inserció
en el món laboral que aquestes puguin tenir.
Aquest any 2005 aplicarem el Pla Integral d’Acollida amb la creació
de 35 punts d’acollida en municipis i comarques considerades
d’interès preferent.
En l’apartat de la seguretat, l’any 2005 és l’any del desplegament
efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona.
A mesura que el desplegament dels mossos d’esquadra es va
completant, s’incrementa també l’exigència d’eficàcia policial. Vull dirlos que el govern reforçarà la selecció, la formació, i quan sigui
necessari el nombre de mossos, com ara amb l’enviament de 100
nous policies a la demarcació de Tarragona.
L’Escola de Policia de Catalunya, que aviat serà Escola de Seguretat
de Catalunya, i que formarà també els cossos de bombers i de
seguretat civil, ha de ser referent.
Seguretat és sinònim de coordinació. Coordinació en la planificació i
també en el treball diari.
28
�El Govern ha començat aquest any a potenciar les Juntes Locals de
Seguretat, òrgans de coordinació executius en matèria de prevenció i
planificació, i on el paper reservat als alcaldes ha de ser molt
rellevant.
Prosseguirem igualment la coordinació entre la policia de la
Generalitat i les policies locals, fent ús intensiu també dels mitjans
que la tecnologia ja proporciona.
De la mateixa manera, millorarem la coordinació amb les forces de
seguretat de l’Estat, especialment en la persecució de la delinqüència
internacional de tota mena i en la lluita contra el terrorisme.
En l’àmbit de la seguretat viària aquest any ja s’han reduït els
accidents mortals, i seguirem amb la fermesa que ha caracteritzat
aquests mesos conscienciant els ciutadans, reforçant l’educació viària
a totes les edats, i penalitzant els comportaments incívics que
malauradament persisteixen.
L’objectiu segueix sent haver reduït un 50% l’any 2010 les morts per
accident de trànsit respecte l’any 2000.
També està en marxa la modernització de la infrastructura de les
emergències i dels Bombers de la Generalitat, amb la rehabilitació de
120 parcs de bombers i la renovació de vehicles i material.
Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de
Justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets.
El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a
fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual
divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del
servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense
reserves.
Per això, estem millorant i modernitzant l’administració de Justícia,
amb la creació de 50 nous òrgans, la informatització de
l’administració judicial, l’elaboració del Llibre verd sobre
l’Administració de Justícia a Catalunya o la renovació i millora dels
edificis judicials.
En aquesta línia, vam decidir reformar el projecte de la Ciutat de la
Justícia, inclòs en el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials
2004-2007. Amb aquesta decisió hem aconseguit una racionalització
dels recursos disponibles i un major aprofitament dels edificis de la
Generalitat.
29
�També estem treballant per apropar la justícia a la societat on
s’imparteix, a través de l’impuls de la institucionalització de la justícia
de proximitat.
Hem prestat una especial atenció a la política penitenciària. Hem patit
alguns casos circumstancials que no han d’ocultar la feina que s’està
fent.
Partim de la convicció moral i constitucional de que la política
penitenciària té per finalitat la reeducació i la reinserció social dels
presos.
Per servir aquesta finalitat hem definit una estratègia i ens estem
dotant dels recursos humans i financers adients. Però el que no farem
és canviar l’orientació de fons de la nostra política.
La cohesió social de Catalunya també es juga en l’àmbit de la cultura,
en la capacitat per conservar l’herència cultural que ens ha estat
llegada i, a la vegada, en l’estratègia d’adaptació a les noves realitats
culturals que ens envolten i de diàleg amb les noves aportacions
culturals.
Pel que fa a les polítiques culturals, la demostració tangible de la
importància que hi atorga aquest Govern n’ha de ser el pes en els
pressupostos públics.
Tenim el compromís de doblar el pressupost de cultura que vam
rebre, i aquest és un objectiu important, com ho és que l’1% de les
inversions en infrastructures públiques es destini a la conservació i la
rehabilitació del patrimoni.
Però l’aportació de les caixes d’estalvi ha d’integrar-se també en el
disseny d’aquestes polítiques. Estimularem i facilitarem així mateix la
iniciativa cultural privada, que a Catalunya, per sort, té molta
tradició.
El 2005 també serà l’any de la refundació de l’Institut Ramon Llull per
convertir-lo en el gran instrument de projecció internacional de la
cultura catalana.
Avançarem en el procés d’integració de les xarxes d’infrastructures
culturals al territori, deixant enrere el temps en que s’han construït
xarxes paral·leles, desconnectades entre elles.
El Pla d’infrastructures culturals bàsiques determinarà les
infrastructures que el territori necessita, i s’hi articularan totes les
xarxes, ja siguin de museus, equipaments escènics, arxius o
biblioteques.
30
�En aquest camp concret esperem podem assolir un objectiu molt
rellevant, com és disposar d’un catàleg únic, i proposar als ciutadans
l’existència d’un carnet únic.
En l’àmbit del patrimoni museístic, l’acabament de les obres del
MNAC –que vam començar Generalitat, ajuntament de Barcelona i
Estat gràcies a l’empenta de Pere Duran Farell- suposarà la
consecució d’una important fita.
Ens hem proposat donar facilitats als creadors emergents, fomentant
estructures adequades i desenvolupant la xarxa de festivals específics
perquè puguin presentar les seves obres i també la seva relació amb
les estructures productives.
No tornarem tampoc a deixar de banda branques fonamentals de la
creació com la dansa i les arts plàstiques.
El darrer repte, finalment, és donar consistència a l’estructura
productiva cultural. L’Audiovisual, amb la potenciació del Consorci
Catalan Films i la posada en marxa del Centre de desenvolupament
de projectes i guions audiovisuals.
No descuidarem els sectors editorial, musical, de les arts visuals i
teatrals. Es vetllarà en tots els casos per la difusió de la producció
cultural catalana en els mitjans de comunicació públics, es
dissenyaran noves fórmules de finançament i s’ampliaran les línies
d’inversió de fons reintegrables.
Finalment, crearem el Consell de les Arts i les Cultures que suposarà
un gran salt endavant cap a un model de gestió cultural menys
intervencionista i basat en una relació de confiança i exigència mútua
entre el món de la cultura i l’administració pública.
En l’àmbit de la política lingüística, el Govern vol centrar-se en
garantir a tota la població l’accés al coneixement del català.
És clau que les persones que decideixen venir a Catalunya aprenguin
preferentment el català. També aquelles que, per venir de països de
parla castellana no pensen a priori que aquest sigui un esforç a
realitzar.
El govern destinarà a la vora de 13 milions d’euros el proper exercici
a l’augment de formació en llengua catalana i a aquest pla d’acollida
lingüístic de la immigració.
Hem d’introduir el català en els àmbits de la indústria de l’audiovisual
i de les noves tecnologies. Preveiem crear per aquesta finalitat
l’Agència Catalana de Multilingüisme.
31
�I, per últim, seguirem promovent l’ús del català per part del personal
al servei de l’Administració de l’Estat, i en especial a l’Administració
de Justícia.
El Govern de Catalunya és i serà cordialment bel·ligerant en
aconseguir que l’Estat espanyol assumeixi i compleixi les seves
obligacions constitucionals en relació amb la defensa, impuls i
promoció de la llengua catalana.
Amb la competitivitat i l’equitat social, l’equilibri territorial conforma
el tercer pilar bàsic que orienta l’acció del Govern de Catalunya.
Catalunya ha de tenir un model territorial propi que garanteixi el
progrés social i econòmic del nostre país, en el marc de l’Euroregió de
l’Arc Mediterrani.
La nova organització territorial ens permetrà oferir un projecte de
futur als territoris de Catalunya. Farem confiança a les terres del
nostre país. Retornant poder donarem llibertat.
I amb aquesta llibertat tindrem uns territoris vius i dinàmics, que
miraran el futur amb ambició i optimisme.
Els municipis saben que poden comptar amb el Govern, com hem
demostrat amb l’aprovació de les bases d’execució del PUOSC 20042007 o amb el desplegament de la Llei de barris.
Paral·lelament, l’estratègia territorial que estem impulsant ens ha de
permetre aprofitar els recursos i les potencialitats de les vegueries,
construint espais de creixement, d’identitat econòmica i de connexió
amb l’entorn, que formin un conjunt equilibrat i sostenible.
Un dels pilars d’aquesta estratègia és el nou mapa d’infrastructures,
amb el que convertirem els territoris de Catalunya en pols de
competitivitat, capaços de competir en l’economia global.
Els nostres objectius principals en aquest àmbit són l’enfortiment del
sistema aeroportuari català, la transformació de l’aeroport de
Barcelona en aeroport transoceànic, la millora del front portuari i la
connexió amb la xarxa ferroviària d’alta velocitat espanyola i
europea.
Ho són a llarg termini, a nivell estratègic, però ja hi hem començat a
treballar integrant la planificació territorial, la portuària, la
infrastructural i la logística.
Alguns exemples són:
32
� L’impuls del Front Portuari Català perquè Catalunya esdevingui la
gran plataforma logística del Sud d’Europa,
la inversió en la xarxa viària catalana per permetre una mobilitat
més segura i sostenible a tot el país,
les inversions en transport públic (com l’adjudicació del darrer tram
de la Línia 9 del metro)
i l’encàrrec per la redacció del projecte d’eix transversal ferroviari
de Catalunya,
Com també ho serà la propera presentació de la Llei Ferroviària i el
nou Pla d’Infrastructures Ferroviàries, que ens permetran promoure
el transport de mercaderies amb ferrocarril d’ample europeu i
millorar les xarxes de rodalies i ferrocarrils.
Aquesta acció de govern mostra la nostra aposta estratègica per
impulsar un model territorial en malla, integrat, que es basi en ciutats
compactes separades per espais oberts però unides per una xarxa
ferroviària potent i per una xarxa viària segura, en la que el transport
públic hi tindrà un paper central.
Fa patent la nostra voluntat de definir un model català de mobilitat
que respongui a les necessitats dels ciutadans i de les empreses.
I, evidentment, és fruit de la voluntat del Govern de la Generalitat i
del compromís del govern de l’Estat de accelerar el ritme d’inversió
pública en infrastructures superant el dèficit de Catalunya en relació a
les principals regions europees, que fins ara ha erosionat la
competitivitat de la nostra economia.
Un ritme d’inversió que anirà acompanyat d’una creixent participació
de la Generalitat en la gestió d’infrastructures bàsiques pel país com
els aeroports i el ferrocarril.
Estem desenvolupant un nou estil de governar el territori que farà
efectius els valors de la sostenibilitat, la protecció de l’entorn i del
paisatge i el protagonisme dels territoris.
En efecte, les nostres polítiques territorials garanteixen un
desenvolupament equilibrat i respectuós amb els valors naturals i
culturals.
A la costa amb els plans de protecció del litoral en tràmit. A la
muntanya amb la redacció dels plans directors de les comarques de
l’Alt Pirineu, amb el Pla Territorial del Pirineu i amb el Pla Director de
l’Esquí.
Normatives, planejament urbanístic i una arquitectura coherent amb
l’entorn, amb la posada en marxa d’un Observatori del Paisatge, amb
33
�l’aprovació de la Llei del Paisatge i amb el Pla General de Política
Forestal 2005/2014 que presentarem ben aviat.
Els valors de sostenibilitat i de desenvolupament territorial són una
referència ineludible de la nostra acció de govern. La propera
aprovació de la Llei d’Avaluació Estratègica ambiental de Plans i
Programes, l’impuls de l’Estratègia Catalana del Desenvolupament
Sostenible al llarg de 2005 i la creació del Consell Social del
Desenvolupament Sostenible ho demostraran.
Com ja ho ha fet el transvasament de l’Ebre, que és el millor exemple
del nostre compromís en aquest àmbit.
Un compromís que no només s’ha concretat en l’oposició frontal del
Govern de la Generalitat que presideixo al transvasament i en haver
aconseguir la seva paralització, sinó també en la instauració d’una
política hidràulica eficaç, sostenible i respectuosa amb el territori,
d’acord amb els principis i objectius que estableix la Directiva Marc
d’Aigües.
D’una política que hem començat a fer efectiva amb la definició de
145 actuacions urgents finançades amb una inversió de 1.110 milions
d’€uros, que ens permetran incrementar els recursos hídrics amb
equipaments com la dessaladora de l’àrea metropolitana de
Barcelona, i millorar-ne la gestió amb la realització d’actuacions de
reutilització en el Llobregat i Tarragona, el reforç de l’abastament de
la Costa Brava Centre i la prevenció d’inundacions i la restauració
ambiental a la Conca de l’Ebre, entre d’altres.
Volem una Catalunya sostenible, pròspera, connectada amb la resta
d’Espanya i d’Europa, i integrada a les noves dinàmiques
econòmiques.
Però també volem una Catalunya equilibrada socialment, que
converteixi els reptes d’aquestes dinàmiques en oportunitats per les
terres de Catalunya i els seus ciutadans.
Hem d’evitar la segregació creixent dels grups socials i les persones
sobre l’espai, i a nivell territorial els pilars per fer-ho són les
polítiques d’habitatge, d’urbanisme i de qualitat urbana.
L’enfortiment de les polítiques d’habitatge s’ha concretat en el Pla per
al Dret a l’Habitatge.
Té l’objectiu d’incrementar la promoció d’habitatge protegit a 42.000
noves unitats en els propers 4 anys, de rehabilitar-ne 40.000 i
d’ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans
que no poden fer-hi front, distribuint geogràficament els objectius de
34
�manera concertada amb el món local i amb els promotors públics,
privats i cooperatius.
D’altra banda, el Pla per al Dret a l’Habitatge i la normativa que el
desenvoluparà de manera imminent té previst crear dos importants
instruments per avançar en facilitar el dret de l’habitatge.
El primer és la regulació de l’habitatge de Preu Concertat que
possibilitarà l’existència d’habitatges pels sectors que superen les
rendes màximes per accedir a un habitatge de protecció oficial, però
queden lluny del preu de mercat.
El segon és el Registre únic de sol·licitants d’habitatge de protecció
oficial que permetrà un major control i eficàcia en el control del destí
dels habitatges d’aquesta naturalesa.
En la mateixa línia, la revisió de la Llei d’Urbanisme de Catalunya
estimularà la producció d’habitatge protegit, reconeixent la pluralitat
de tipologies d’habitatge en funció de les noves situacions de
convivència i familiars.
Finalment, la llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que
requereixen una atenció especial representa el primer pas per fer
efectiu el “dret a la ciutat” o dret dels ciutadans a viure en espais
proclius a la convivència.
La diligència en la presentació d’aquest projecte de llei no és
anecdòtica. Com ja he dit altres vegades, el Govern de Catalunya no
permetrà que les condicions de vida i de convivència es degradin
enlloc.
Volem que tots els territoris, pobles i ciutats de Catalunya sàpiguen
que la Generalitat està al seu costat, que comparteix els seus
projectes estratègics i les prioritats dels seus ciutadans. Volem que se
sentin forts, amb veu pròpia.
Però, sobretot, volem que es beneficiïn del progrés social i econòmic
de Catalunya. Un progrés al que tots contribueixen d’acord amb les
seus recursos i potencialitats.
Les prioritats de l’acció de govern que els exposat es tradueixen en
mesures ben concretes que són les que perceben els ciutadans.
Per a què tinguin una imatge el més precisa possible de l’efecte que
perseguim els passo a recopilar 10 mesures que considero
emblemàtiques:
35
�1. Construcció de 9.000 habitatges nous, 4.000 dels quals en
lloguer, en aplicació de les previsions pel 2005 del Pla del Dret
a l’Habitatge (2004-2007).
2. Desplegament dels mossos d’esquadra a Barcelona durant tot
l’any 2005, amb l’establiment d’una comissaria a cada
districte. Les previsions són de poder arribar a inversió de 140
milions d’€uros i una despesa de 96 milions d’€uros.
3. Acceleració del Pla de Construccions Escolars (2004-2007),
estimat en 416 milions d’euros durant els anys 2004 i 2005, per
donar resposta al fort increment de l’escolarització previst en
els propers anys.
4. 1.500 places d’atenció residencial per a la gent gran, d’acord
amb les previsions del Pla d’Inversions Socials (amb una
inversió calculada en 80.1 milions d’euros).
5. Refundació de l’Institut Ramon Llull. I dos objectius per al
2005: que s’estableixin acords de col·laboració amb institucions
de tots els països de parla catalana, i que s’instaurin “Càtedres
Ramon Llull de llengua i cultura catalanes a 10 universitats
espanyoles”
6. Desplegament de les infrastructures de banda ampla a tot el
país, amb la constitució d’una empresa participada pel món
local i la Generalitat. La nova empresa integrarà els actius
públics existents i promourà una política de construcció de
xarxa per part de totes les administracions públiques catalanes.
7. Bioregió de Catalunya: creació d’un cluster de biomedicina, al
voltant d’institucions, organismes i empreses de reconegut
prestigi però que actuant unides i en xarxa en un futur
immediat ens han d’assegurar un lloc destacat en el sempre
complicat camí del desenvolupament econòmic vinculat a la
innovació. Per assolir-ho el Govern promourà la col·laboració
entre l’Aliança Biomèdica de Barcelona, el parc Científic de
Barcelona, les grans institucions sanitàries de referència
(Hospitals Clínic, Vall d’Hebron i Bellvitge) i la indústria
farmacèutica arrelada a Catalunya.
8. Línia d’ampla internacional (UIC) del port de Barcelona a la
frontera francesa el 2009. A partir de la proposta elaborada pel
Port i la Generalitat, el ministeri de Foment ja incorpora
actuacions concretes en els Pressupostos de l’Estat per al 2005,
amb l’inici d’un tercer rail entre Mollet i el Papiol. Aquest tram,
amb les noves vies d’accés al Port (en construcció) i la
utilització de la línia de mercaderies de l’AVE de Mollet a la
frontera francesa permetrà arribar a la frontera francesa el
2009. La Generalitat i el ministeri de Foment realitzaran el vial
port-aeroport.
9. 145 actuacions urgents a les conques catalanes des de la Costa
Brava a l’Ebre per incrementar els recursos hídrics i millorar-ne
la gestió, impulsant una nova cultura de l’aigua que no
hipotequi la riquesa natural futura del nostre país.
36
�10.
A finals del 2005 el 38% dels Equips d’Atenció Primària de
Catalunya hauran incrementat el número de metges i pediatres
en aplicació de la primera fase del Pla de Xoc Atenció
Primària.
IV - Millorar l’autogovern de Catalunya
Volem l’Estatut! Aquest clam va galvanitzar la Catalunya de fa un
quart de segle.
Volem l’Estatut per viure i conviure millor! Aquest pot ser el clam de
la Catalunya d’avui. Un clam més experimentat i més exigent.
Si hem d’actualitzar el nostre imaginari col·lectiu per entendre la
Catalunya dels 7 milions, també cal que posem a la seva disposició
les eines de govern més propícies.
Ens hem compromès per actualitzar les regles del sistema polític
català durant aquesta legislatura. Pretenem dibuixar el nou mapa
polític i institucional del país. De la mateixa manera que fins ara he
parlat del mapa físic, econòmic, educatiu i social.
L’objectiu en aquest procés de reforma és doble: d’una banda,
ampliar, millorar i aprofundir el nostre autogovern; de l’altra,
impulsar i preservar la transparència en les principals institucions del
nostre sistema polític.
Un Estatut que defineixi els espais de decisió que necessitem per
afrontar els problemes dels nostres conciutadans i conciutadanes.
Un Estatut que converteixi el nostre país en motor impulsor de
l’Espanya plural i ens doti d’unes coordenades pròpies en el context
europeu i mundial.
Un Estatut que contempli els poders públics com a mecanisme de
redistribució de recursos i d’oportunitats vitals en aplicació del principi
d’equitat.
Estem en unes circumstàncies immillorables per obtenir un excel·lent
Estatut.
Després de nou mesos de legislatura i de govern de progrés, el
procés de reforma avança de forma imparable.
Gairebé tots els partits vam iniciar la legislatura amb el compromís
electoral d’iniciar la reforma de l’Estatut.
37
�A la ponència parlamentària per a la reforma feliçment, hi participa
tothom. Ho celebro i agraeixo sincerament a tots els partits el seu
esforç.
Sé que tota la cambra sabrà estar a l’alçada d’aquesta fita històrica.
El govern hi aportarà els seus millors esforços i capacitats per
enriquir el debat necessari.
Hi ha qui fa càlculs de la majoria necessària per aprovar el projecte
de reforma, sobreentenent que no tothom hi serà.
El sentit de la responsabilitat que estic segur que compartim em fa
pensar que tothom lluitarà fins el darrer moment perquè hi siguem
tots. Ho espero.
Sé que, arribat el dia, el missatge serà rotund i es dirà: l’Estatut surt
del Parlament per consens i amb ovació.
La força del nou Estatut serà el seu caràcter de consens, d’obra
col·lectiva i compartida i de tenir un contingut amb el suport d’una
base social amplíssima.
No serà l’Estatut de cap partit ni de cap govern, me’n guardaré prou!
El país no ens perdonaria mai que desaprofitéssim aquesta
oportunitat per interessos particulars o per jugades de tàctica
partidista.
A l’Estat tenim un President i un Govern que s’han compromès a
acceptar el text que surti d’aquesta cambra.
Per tant, en aquest aspecte, crec que no podríem estar millor.
La millor garantia que l’Estatut sigui aprovat per les Corts Generals
no és un pacte amb els partits espanyols – que sí que és important -.
El més decisiu és que l’Estatut sigui fruit del més ampli acord dels
catalans, formalitzat pel major nombre de forces polítiques al
Parlament. Un acord que sigui l’expressió del màxim consens social.
Quan la unitat dels catalans s’ha manifestat de forma inequívoca (l’11
de setembre del 77; o amb el retorn del President Tarradellas o amb
els Jocs) Catalunya ha triomfat. Per què no ha de ser així aquesta
vegada?
38
�Vull creure, doncs, que en el proper Debat d’Orientació de Política
General ja podrem parlar de l’Estatut fet, de l’Estatut que aquesta
cambra haurà aprovat per a la Catalunya dels propers decennis.
La revisió del nostre disseny institucional, però, no s’atura aquí. Ja
hem començat a treballar en les reformes de les lleis polítiques
bàsiques del nostre autogovern.
La primera llei bàsica en la que hem fet avenços notables durant
aquests mesos i que hem de completar en el proper curs correspon a
la reforma de l’organització territorial.
Aquesta norma és indispensable en la Catalunya dels 7 milions que
estem dibuixant.
L’acció política en el territori necessita la suma coordinada d’esforços
entre totes les administracions públiques.
Ja vam dir en el seu moment que, amb el nou Govern, la
competència entre governs donaria pas a la col·laboració i la
complicitat.
El fet que el Govern estigui nodrit de l’experiència de vint-i-cinc anys
de municipalisme democràtic n’és una prova i una garantia.
La nova ordenació territorial que estem dissenyant es basa en
principis fonamentals:
descentralizació, que vol dir proximitat i subsidiarietat en la presa
de decisions;
eficiència, que vol dir racionalitat i simplicitat en els nivells de
govern;
heterogeneïtat, que vol dir flexibilitat i asimetria en la distribució de
responsabilitats i recursos.
La llei territorial contemplarà tres nivells de govern i gestió per sota
de la Generalitat: els municipis, les comarques i les vegueries. A més,
contemplarà una proposta específica per a la personalitat
metropolitana de Barcelona.
No es tracta de crear nous nivells d’administració, sinó de redefinirlos, d’acord amb les necessitats dels ciutadans i cercant sempre el
millor resultat, entre el coneixement particular de cada territori i la
perspectiva general de conjunt, de país.
M’imagino que alguns dels il·lustres diputats voldran treure, demà,
aquesta qüestió durant el debat. En parlarem.
39
�Permetin-me, però que els avanci que el Govern (no un dels seus
consellers sinó el govern) voldrà tenir el debat, aquí a la cambra.
Tant a fons com serà necessari. Crec que avui no cal crear
expectatives ni, menys encara, frivolitzar.
Hem encaminat el rumb per poder acabar, després de vint-i-cinc
anys, amb una anomalia insostenible i degradant: que Catalunya fos
la única comunitat sense llei electoral pròpia.
La nova llei respondrà al principi democràtic d’igualtat de vot entre
tots els electors, sense perjudici de l’expressió de la representació
territorial.
Resulta estèril perseverar en el fals dilema entre territori i població.
Les experiències en enginyeria electoral arreu del món ho demostren.
Per tant, aquest motiu ja no es pot esgrimir per seguir fent bullir
l’olla.
Tindrem la nova llei electoral i, d’aquesta forma, superarem una
renúncia persistent i feixuga en el panorama del nostre autogovern.
L’actualització de les normes polítiques bàsiques ha d’anar
acompanyada de l’avenç en la plena transparència dels poders públics
per evitar la desconfiança dels ciutadans envers les seves pròpies
institucions de govern.
Com a servidors públics, de què ens pot servir l’autogovern si el
ciutadà no té plenes garanties de la seva eficàcia i de la seva
pulcritud?
El govern de la Generalitat està compromès amb l’objectiu de crear
un sistema d’institucions públiques exemplars, obertes, accessibles i
transparents.
En primer lloc, transparència en els mitjans públics de comunicació.
Hem aportat materials al treball de la Cambra en relació amb la Llei
de l’audiovisual. Aquesta llei s’encarregarà de definir la missió del
servei públic ràdio i televisió, diferenciarà amb precisió l’espai
comunicacional públic del privat, i proporcionarà garanties respecte
dels drets bàsics que afecten els usuaris i els professionals dels
mitjans de comunicació.
I serà el marc adequat per iniciar la reforma necessària de la CCRTV,
que aplicarà els principis generals de la llei de l’audiovisual al cas
específic dels mitjans públics de la Generalitat.
40
�En segon lloc, transparència en les despeses de les administracions
catalanes.
Molt properament, presentarem a la cambra la Llei de Reforma de la
Sindicatura de Comptes. Aquest òrgan és una peça clau per garantir
la transparència de la gestió pública.
L’objectiu és adaptar els mecanismes que regulen la institució per
facilitar les seves funcions i evitar, així, el trist espectacle a què vam
haver d’assistir l’anterior legislatura.
La Sindicatura rebrà una dotació adequada de recursos, es reforçaran
les seves competències, es crearà l’Oficina de Control i
Transparència, es clarificaran els procediments de designació i
revocació parlamentària dels seus membres i la limitació dels seus
mandats.
Un altre instrument per assegurar la transparència de la gestió
pública serà l’Oficina Pressupostària, que caldrà emmarcar en la
futura reforma del Reglament del Parlament.
En tercer lloc, transparència en les contractacions, convenis, ajudes i
subvencions de tota mena de la Generalitat.
Hem de reforçar el sistema de garanties necessari per estimular la
transparència i l’accessibilitat en les relacions de les institucions
públiques que depenen de la Generalitat amb el sector privat.
Tot plegat implica la reforma i millora de l’Administració Pública de la
Generalitat. Hem començat a treballar en tres direccions:
La definició d’un model de funció pública.
La total accessibilitat de l’administració, amb la reforma immediata
dels serveis d’atenció al ciutadà.
L’avaluació dels resultats de les polítiques públiques, per a la qual
posarem en marxa en aquesta legislatura l’Agència catalana
corresponent.
Fins aquí alguns dels temes clau de la millora de l’autogovern que
depenen bàsicament de la voluntat dels ciutadans i de les institucions
de Catalunya.
Però hi ha altres qüestions clau que cal debatre, negociar i acordar en
el marc institucional espanyol.
Es tracta d’una agenda extensa i complexa que inclou qüestions
institucionals, financeres, econòmiques, socials, culturals i
simbòliques.
41
�No és la meva pretensió fer un exposició detallada de tots els temes
d’aquesta agenda. Però, d’entrada, una simple enumeració dóna la
mesura de la magnitud de l’empresa.
D’entre les qüestions institucionals, els hi assenyalo la reforma de
l’Estatut, de la que he parlat; la reforma constitucional, amb el
reconeixement de la diversitat nacional d’Espanya i la reforma del
Senat, com a temes principals; la participació catalana en les
institucions de la Unió Europea; la Conferència de Presidents; la
participació en institucions de l’Estat, com el Tribunal Constitucional;
la presència activa de Catalunya en l’escenari internacional a través
d’esdeveniments com la Segona Conferència Euromediterrània o bé
la ubicació d’institucions com la Casa Àsia o el Centre d’Estudis
Internacionals.
D’entre les qüestions econòmico-financeres, destaquen, en primer
lloc, el finançament autonòmic i el finançament de la sanitat.
Li concedim gran importància a les infrastructures: la seva concepció
(del radi a la xarxa); la seva gestió (de l’Aeroport de Barcelona, de la
xarxa ferroviària integrada); les inversions (amb un programa definit
i amb agències que les vehiculin).
També, la ubicació d’agències o organismes reguladors a Catalunya.
El trasllat a Barcelona de la Comissió del Mercat de
Telecomunicacions dóna sentit a plantejar la proposta d’ubicar a
Catalunya la seu del futur Consell de l’Audiovisual espanyol.
I la participació en la gestió d’organismes econòmics i empreses de
l’Estat: AENA, RENFE, Tribunal de Defensa de la Competència, Banco
de España, etc.
D’entre les qüestions socials, els destaco principalment la política
d’immigració, amb la voluntat de co-decidir-la amb l’Estat. També
considero prioritària la negociació sobre la reforma de la legislació
educativa.
D’entre les qüestions culturals, la primera i més important: el català a
Espanya, amb una política lingüística d’Estat que contempli l’estatus
de cooficialitat de les llengües gallega, basca i catalana en
determinats àmbits. I lògicament, el català a Europa, comprometent
el Govern espanyol a seguir avançant.
Amb altres qüestions com la gestió de les herències del Fòrum (dels
esdeveniments i seus d’organismes culturals internacionals a
Catalunya); o bé la participació en els patronats de les institucions
culturals de l’Estat: Prado, Thyssen, Reina Sofía, Fundación Carolina;
o la devolució dels papers de l’Arxiu de Salamanca.
42
�Tots aquests temes, tots, han estat plantejats al president del Govern
espanyol. La feina a fer és ingent, però no ens espanta gens perquè
el punt de partida és immillorable.
Voldria estendre’m en tots i cadascun d’aquests temes. Però tan sols
ho faré en la qüestió nodal del finançament, per reiterar les
característiques del model que proposem.
El nou model de finançament ha de perseguir dos grans objectius,
millorar la suficiència financera i millorar la capacitat de decisió sobre
els nostres recursos.
Això ho hem de fer compatible amb la relació de solidaritat que volem
i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi
una igualtat de drets i deures essencial.
L’aplicació d’aquest nou model de finançament ha de reflectir una
concepció més federal de l’organització administrativa de l’Estat i
també de la relació amb la Unió Europea.
Aquests objectius es concreten en diversos criteris:
Un primer criteri, com dic, de suficiència. És a dir, els ingressos
disponibles per a la prestació dels serveis respondran a un criteri
d’igualtat d’ingressos per càpita, rectificats per tres factors que hi
incideixen de forma determinant: 1) costos diferencials (pels
diferencials en els nivells de preus); 2) nivell efectiu de necessitats; i
3) factors demogràfics, inclòs el migratori.
Per altra banda es computarà com a contribució a l’Estat l’excés de
preus públics i peatges pagats per Catalunya per sobre del que li
correspon a la vista de la mitjana espanyola en aquests conceptes.
Això permetrà que els ingressos de la Generalitat per habitant
tendeixin a equiparar-se progressivament als que s’obtindrien en
aplicació dels sistemes de Concert i Conveni vigents en les
Comunitats Autònomes forals.
Un segon criteri relatiu a una capacitat de decisió més elevada.
Crearem l’Agència Tributària de Catalunya. Aquesta Agència serà
responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits.
L’Agència establirà les formes de coordinació i consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària, i, si és el
cas, amb els responsables de la gestió dels impostos a la resta de
l’Estat.
43
�Anualment, el govern de Catalunya publicarà un Informe sobre els
fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis
per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la
resta de Comunitats Autònomes.
A més a més la Generalitat tindrà una participació en percentatges a
determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de
Catalunya (IRPF, IVA, Societats, Especials i altres). Sobre aquests
impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i
capacitat normativa.
Un tercer criteri de Solidaritat. La Generalitat contribuirà a la
solidaritat amb les altres CC.AA. de l’Estat, de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats als seus ciutadans puguin assolir
nivells similars realitzant un esforç fiscal similar.
El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat cada cinc anys
per tal de verificar els seus efectes.
L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament
en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera
que en el termini de deu anys s’equipari al de territoris de nivell de
renda similar en altres països europeus.
El Govern de la Generalitat s’ha adreçat formalment al vicepresident
del Govern espanyol i ministre d'Economia, Pedro Solbes, per
començar les negociacions formals per revisar el sistema de
finançament autonòmic. Ha arribat el moment d'establir un "calendari
i una agenda molt més precisos" tal i com va anunciar el Conseller
Castells.
La voluntat del Govern català és que aquest nou sistema entri en
vigor durant aquesta legislatura.
Tot i així, hi ha temes que no poden esperar. Per això hem decidit
abordar la qüestió del finançament en dues etapes diferents que
haurien de transcórrer en paral·lel.
Per una banda, la negociació a fons amb l'Estat i la resta de
Comunitats Autònomes per acordar les línies fonamentals del nou
sistema.
Per altra banda, resoldre aspectes més urgents, al marge de la
revisió estructural del sistema. És el cas del finançament de la sanitat
o de l’escreix de despesa que han suposat diverses lleis estatals amb
repercussió a Catalunya.
44
�El finançament de la Sanitat, com ara ja sap tothom, és un problema
greu. El Govern xifra la despesa acumulada desplaçada en sanitat en
2.193 milions d’euros, i el dèficit d’aquest any 2004 entre 600 i
1.000 milions d’€uros (més a prop de 1.000 que de 600).
El govern de la Generalitat ja ha demanat un esforç als ciutadans per
intentar pal·liar la situació amb l’aplicació, des del mes d’agost, del
recàrrec sobre els hidrocarburs. Es preveu que aquest impost
aportarà uns 64,9 milions d’euros aquest mateix any, o el que és el
mateix, l’1% dels ingressos del pressupost sanitari.
Hem creat un “Grup de Treball per a l’adopció de mesures urgents
per a la racionalització i el finançament de la despesa” i estem
implantant una sèrie de mesures per a la contenció de la despesa
farmacèutica.
Però els nostres recursos per resoldre el sistema són molt limitats i
per això insistim en negociar una ‘via ràpida’ amb l’Estat i no tan sols
per a Catalunya, sinó per a totes les CC.AA de règim comú que
pateixen el mateix problema.
Es tracta de “posar els comptadors a zero”.
Com tots vostès hauran vist el nostre plantejament ha començat a
tenir efectes pràctics. L’avantprojecte dels Pressupostos de l’Estat pel
2005 contempla ja mesures positives.
Hem posat les cartes damunt la taula. Hi ha hagut una primera
reacció exagerada, que s’ha acabat reconduint, a tots els nivells.
El govern de l’Estat ha vist ja dues coses, en poques setmanes: que
Catalunya no reclama privilegis, i que, en el finançament de la
sanitat, no demanem només per a nosaltres: volem que funcioni el
sistema.
Però han vist que els consellers de la Generalitat no s’asseuen amb
un cove sinó amb una pila d’arguments i de raons. Aquest ha de ser,
també, el canvi.
Vull acabar, senyores i senyors diputats, amb una reflexió sobre
l’estat d’esperit de la presidència de la Generalitat i del Govern de
Catalunya, de la mateixa manera que, en començar els he volgut
parlar de l’estat d’ànim dels homes i dones del nostre país.
Fa quinze dies vam celebrar l’Onze de Setembre, amb un acte
convocat conjuntament per les presidències del Parlament i de la
Generalitat. Les setmanes i dies previs havia esdevingut un lloc comú
que es preparava un acte per rebaixar el sentit patriòtic de la Diada.
45
�El cas és que milers de persones acudiren a la cita de la Ciutadella i
centenars de milers seguiren l’acte emotiu i solemne que vam
celebrar a pocs metres d’aquesta cambra.
Hem refet allò que l’11 de setembre de 1982 es va desfer: la unitat
del poble i les Institucions en la Diada.
Fa quatre dies, el dia de la Mercè, de la festa major de la Capital de
Catalunya, vaig ordenar que el Palau de la Generalitat obrís les portes
a la ciutadania que es congrega, festiva, a la Plaça de Sant Jaume.
Han estat molts anys de veure que el dia de la festa més gran de la
ciutat (al costat de la de Santa Eulàlia), al davant hi havia
l’eloqüència d’un Palau tancat.
També la vigília de la Diada vaig trobar-me amb els professionals dels
mitjans de comunicació i vaig adquirir, davant d’ells, el compromís de
comparèixer davant l’opinió, a començaments d’any, per fer balanç i
esbossar les perspectives per als propers mesos.
Tinc la intenció de convertir la recepció de la Diada de Sant Jordi del
2005 en la primera a la qual pugui assistir una molt més àmplia
representació de la societat catalana. D’arreu del país. De les
Autonomies veïnes.
Vull que entenguin que aquests i altres gestos responen a un esperit,
que no només ha de ser el del President sinó el de tot el Govern, i
que té com a trets essencials la proximitat de les institucions a la
ciutadania i un alt sentit de la responsabilitat que ens confereix el fet
de representar-la.
Els he parlat del patriotisme dels drets. I si a Catalunya, un de cada
deu ciutadans o ciutadanes, pateix penalitats per arribar a final de
més, el patriotisme va coix.
Si segueix havent-hi dones maltractades, el patriotisme va coix.
Si seguim rebent milers de nouvinguts que són explotats, es trafica
amb llurs vides o pateixen vexacions, el patriotisme també pateix i és
maltractat.
Catalunya és una nació. Voldria que de tant natural, aquesta
expressió deixés d’enutjar els uns i de sobreexcitar els altres. Per
damunt de tot Catalunya ha de ser un país modern, segur de les
seves possibilitats i de les seves ambicions.
I els homes i dones que hem rebut el mandat popular de governar-la,
hem d’assumir amb humilitat aquesta responsabilitat.
46
�El President de la Generalitat no vol “ser Catalunya”, només vol
“representar-la amb la màxima dignitat”, defensant amb tanta
vehemència com calgui i tanta força com sigui possible, aquí, a
Madrid o a Brussel·les, allò que el Govern de la Generalitat consideri
que és millor per als homes i dones que conformen aquest país,
coneixent i respectant les arrels i la història i interpretant i projectant
l’ambició col·lectiva de cara al futur.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
47
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1663
Title
A name given to the resource
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Benestar Social
Debats
Economia
Govern
Acció política
Model social
Territoris
Política
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències