1
10
16
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1698/0000000633.pdf
adab6ff773fea518936534b30883cd83
PDF Text
Text
¡Felicitats, Catalunya!
El Periódico | 9.8.2006
Catalunya viu avui una jornada difícilment oblidable. Avui entra en vigor el
nou Estatut de Catalunya. El dia 9 d'agost és també una data històrica. Per
primera vegada els catalans podem veure com un Estatut és derogat sense
sublevacions militars ni ruptura i és substituït per un de millor per efectes
de la voluntat popular. Sense temps de silenci, amb l'eficàcia immediata de
la continuïtat institucional. El vell Estatut de l'any 1979 passa amb tots els
honors a formar part del nostre patrimoni col.lectiu i el país disposa d'una
nova llei fonamental adequada a les exigències del seu temps.
El nou Estatut ja és una llei efectiva i cap de les profecies apocalíptiques que van
ser proclamades per l'espanyolisme més ranci s'hauran complert. L'Estat espanyol
segueix constituint una realitat política amb futur, i Catalunya, la nació catalana,
disposa d'un Estatut que li confereix la màxima sobirania possible a Europa.
Catalunya i tota l'Espanya plural estan avui d'enhorabona. Tots els intents de fer
descarrilar el projecte, tota la crispació fomentada per la dreta per impedir l'ambició
dels catalans quedarà registrada en la història com a literatura vulgar i
catastrofista. El darrer intent davant el Tribunal Constitucional no serà més que el
signe d'una estratègia errònia.
Avui Catalunya és més Catalunya que ahir. Hem entrat de ple en un moment de
present i futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar
del màxim poder de decisió per gestionar els propis interessos, especialment en
aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una
aspiració lligada inseparablement a la de controlar al màxim els recursos generats
per la mateixa societat catalana.
Totes aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir --directament o
indirectament-- en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els
interessos i recursos dels ciutadans de Catalunya.
El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic del qual ens hem dotat per satisfer-les.
Un instrument que proporciona a Catalunya el màxim reconeixement de la pròpia
identitat, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització.
No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que
Catalunya ha tingut en dos segles.
AMB UNA carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i
socialment; amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les
institucions catalanes.
El nostre futur és a les nostres pròpies mans com mai ho havia estat. Hem de
poder enterrar, confiem que per sempre, el sentiment de victimisme, el recurs a "la
culpa la té Madrid" --entenent per "Madrid" el centralisme habitual al llarg dels
segles--. D'ara endavant, farem i tindrem el que siguem capaços d'aconseguir amb
la nostra capacitat i eficiència. Tenir un culpable exterior no solament ens ha fet
mal perquè efectivament ens feia la guitza, sinó perquè ens permetia fer passar per
alienes les pròpies deficiències, sense massa cost.
�D'ençà la trobada de totes les forces polítiques a Miravet, la tardor del 2004, el
camí ha estat llarg i a voltes desconcertant, però l'empresa de dotar el país d'un
instrument de govern adequat a les exigències del segle XXI pagava la pena.
No tots els partits polítics que van empènyer el projecte fins a l'últim moment van
acceptar el text final aprovat per les Corts espanyoles. La duresa d'una negociació
feta a partir de la proposta aprovada pel Parlament català amb el conjunt dels
grups parlamentaris del Congrés i del Senat va ser exemplar en la seva profunditat
i transparent en el mètode.
És clar que no tots els continguts concrets als quals aspiràvem van ser finalment
recollits en el text. ¡El pacte és això! La conjunció d'ambició i realisme, de fortalesa
i flexibilitat. És indiscutible que les vies són obertes per recuperar terreny en la
negociació de les lleis i les mesures de desplegament. L'aeroport del Prat n'és el cas
més conegut i urgent de solucionar.
Personalment, dono per bones totes les energies que hem dedicat i totes les
exigències que hem d'assumir per portar a bon port el vaixell d'aquestes
esperances col.lectives.
AVUI, L'ESTATUT ja és de tots. Dels que van votar sí i dels que van votar no; dels
que van participar en el referèndum i dels que van optar per abstenir-se'n; dels que
n'estan plenament satisfets, i d'aquells a qui els sembla poc, i també de qui els
sembla massa.
La meva aspiració és que aquesta obra política del conjunt de les forces polítiques
catalanes i espanyoles sigui vàlida per a més d'una generació.
Unes generacions que hauran d'evitar caure en la hipotètica paradoxa d'una
Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però
mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col.lectiva a
l'Espanya, l'Europa i el món d'avui.
Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar decididament de la
normalització a la normalitat, de la ficció d'una Europa i d'un món fets a mida a la
realitat d'un món cada vegada més obert i d'una Europa encara impotent per
aprovar la seva pròpia Constitució i mantenir la pau i el desenvolupament al
Mediterrani i a una Unió Europea digna i eficaç.
El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, com a objectiu prioritari,
la creació d'unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual
vàrem arribar al referèndum estatutari.
Unes noves condicions que permetin reconstruir el màxim consens polític a
Catalunya per al
desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el Govern i
l'Administració centrals.
Hem acordat amb el president del Govern espanyol endegar immediatament els
treballs per desenvolupar el text aprovat en referèndum el 18 de juny passat i
convocar les comissions mixtes previstes.
L'experiència de l'Estatut del 79 ens ensenya el caràcter decisiu de les primeres
passes. Per això és tan important que el conjunt de les administracions visualitzin
al més aviat possible la vigència, i en conseqüència l'obligatorietat, de la lletra de
�l'Estatut del 2006. Com a llei espanyola que és, afecta des d'avui mateix tots els
actes administratius i totes les iniciatives legislatives que considerin qüestions
recollides en la nostra primera llei nacional.
Tan bon punt comenci el nou curs polític, dissoldré el Parlament i convocaré les
primeres eleccions amb el nou Estatut per al dia 1 de novembre, diada de Tots
Sants. D'aquesta convocatòria --en la qual, com ja he anunciat, no participaré com
a candidat a la reelecció--, espero que en surti un govern amb la màxima
determinació política per garantir la màxima fermesa i diligència en aquesta
negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació.
Avui, però, Catalunya estrena Estatut. ¡Per molts anys, Catalunya!
Pasqual Maragall
President de la Generalitat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
¡Felicitats, Catalunya!
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1393
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Descentralització administrativa
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-08-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1689/0000000663.pdf
55c310a2d2d8c0bf6364e641c6eeed8f
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Carta abierta a Raimundo Ortega
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
Cinco Días
Language
A language of the resource
Castellà
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1348
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Centralisme
Descentralització administrativa
Espanya
Madrid
Catalunya
Barcelona
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-03-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1699/0000000632.pdf
7ac2022597fb7defb98d8e72d31c3ea6
PDF Text
Text
Catalunya i l´Estat
Diari de Girona | 27.8.2006
A Espanya s´ha materialitzat un dels processos més acabats del que els
anglesos anomenen "devolució", val a dir el retorn de competències
polítiques a la base del sistema. Per descomptat a Espanya s’han traslladat
més competències a les autonomies o territoris que no pas en el Regne
Unit, la República Federal Alemanya, o fins i tot, salvades algunes
excepcions (p. ex. en justícia), a la Unió nord-americana.
El resultat és el següent: a Espanya la despesa pública pròpiament dita, sense
Seguretat Social ni càrrega financera originada pel deute públic, es reparteix entre
Govern central, Governs autonòmics i sector local (Ajuntaments i Diputacions), en
una proporció aproximada de 30/50/20%, respectivament.
Si parem compte que al 1979 les autonomies pràcticament no existien, excepte les
autonomies provisionals a Catalunya i Euskadi, resulta que en poc més d’un quart
de segle s’ha produït una redistribució sense precedents de les competències i els
diners públics.
A Catalunya i Euskadi, que tenen més competències (p. ex. policia autonòmica), els
tants per cent encara son més esbiaixats en favor dels territoris subestatals. L’Estat
era el 80% i ara és el 30 % del total, i en el cas de Catalunya menys: el 20%.
Per acabar-ho d’adobar, l’Estat, en el cas de Catalunya, ha invertit en grans
infraestructures i altres capítols de la seva competència menys que en proporció a
l’activitat econòmica de Catalunya: entre el 12% i el 15% de la inversió estatal s’ha
fet aquí en els darrers anys, contra una proporció de quasi el 19% de l’economia
catalana en relació amb l’espanyola. És a dir, l’Estat ha gastat aquí en inversions
menys del que tocava -cosa d’altra banda tan evident que el nou Estatut ha hagut
d’incloure una clàusula sense precedents en cap Constitució o Estatut: en els
propers 8 anys el Govern central es compromet a invertir a Catalunya prop d’aquell
19% que havia de gastar aquí i que no arribava mai.
El Nou Estatut és una consolidació definitiva d’un dels sistemes més
descentralitzats del món (potser amb l’excepció parcial de Bèlgica, on p. ex. la
Regió de Brussel·les va fer un tractat comercial amb la Unió Soviètica). En el nostre
cas, a més, això no deriva, com en el basc i navarrès, de furs senyorials anteriors
al segle XIX, sinó d’un plantejament contemporani de les potencialitats i dels drets i
deures respectius de la societat espanyola i la societat catalana.
Això no vol dir que l’Estat espanyol i el seu Govern, no tinguin influència política a
Catalunya. En cert sentit en tenen més. Per dues raons: primera, perquè han
guanyat crèdit i respecte. I en segon lloc perquè en tot allò que segueix essent de
la seva competència estan actuant amb molta més ambició que fins ara -molt
particularment en política internacional.
Cada cop més "el nostre món" és el món sencer. En aquest escenari, "passem per
Espanya" (camí d’Europa i el món) per cada cop més coses. Però també és veritat
que Espanya ens està donant més accés a Europa del que mai havíem tingut. Quan
el conseller Siurana representà Espanya, per torn, davant la Comissió Europea, els
dos fets coincidien: som més presents fora i més dependents de fora. Abans només
havíem d’anar a Madrid i ara hem d’anar més lluny, encara que de tant en tant ens
toca representar Madrid a Brussel·les.
�Els Estats europeus s’han adonat que cadascun pel seu costat no van enlloc en un
món en què les grans nacions compten la seva població per centenars de milions.
Va ser la mateixa Europa, quan al segle XVIII va fer una estirada poblacional
increïble, la que va donar lloc, via emigració, a un país immens, avui el més fort del
món: els Estats Units d’Amèrica del Nord. A la Unió americana va seguir la creació
de la Unió Soviètica, l’enfortiment i militarització del Japó, i més tard la vertebració
nacional de la Xina i l’Índia.
Europa mentrestant era el teatre de l’enfrontament entre les velles nacions del
continent per la migrada quantitat de terra i recursos naturals existent. Els
rendiments decreixents en l’agricultura foren la base de l’emigració cap a Amèrica, i
també del naixement de la ciència econòmica.
Finalment, després de dues guerres mundials, Europa va decidir fer les paus i
unificar-se. Aquesta és una de les aventures més emocionants i significatives del
segle XX i la més assenyalada de l’inici del segle XXI.
Catalunya hi està plenament implicada. Des de 1906, en l’inici del catalanisme
modern, els catalans miraven a Europa -com després va dir Salvador Espriu,
miraven «Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç».
Ara fa cent anys de quasi tot. De la Solidaritat Catalana, de les escoles municipals
de Barcelona, de l’Enllà de Maragall i el llançament del noucentisme per l’Ors. Ha
hagut de passar un segle perquè els vells somnis es complissin -la qual cosa no vol
dir que no s’hagi fet res en 100 anys.
Però a fe que ara hem obtingut el que la majoria dels catalans volíem, si bé no per
la via i en la forma que hauria calgut perquè la majoria aclaparadora dels partits
catalans que va aprovar l’Estatut a Catalunya l’aprovés també a Madrid.
D’això ens n’haurem de penedir? Probablement. Però el 1932 va passar quasi el
mateix, amb la diferència que el partit que aleshores va fer el sacrifici d’ambició
(recordeu la carta de Jaume Carner a Macià que es va republicar recentment a La
Vanguardia) és el que ara ha estat reticent a cap cessió, i han estat nacionalistes i
socialistes els qui han acceptat determinats retalls.
Hem obtingut quasi tot el que teníem el desig de tenir. Queden una sèrie de temes
prou coneguts, que s’aniran resolent, com és el cas de l’aeroport transoceànic. Això
no hi ha qui ho pari.
Val a dir que Catalunya, per tot el que ha estat dit, és Estat. I que el Govern central
està jugant amb intel·ligència el joc de la devolució i de l’ambició europea. Espanya
és el país europeu de notable dimensió que creix més: el 2009 haurem caçat la RFA
en renda per càpita i amb França ja hem empatat. En definitiva està fent els seus
deures i Catalunya també.
Pasqual Maragall
President de la Generalitat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Catalunya i l'Estat
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de Girona
Language
A language of the resource
Català
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1394
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Estatut
Estat
Espanya
Catalunya
Descentralització administrativa
Subsidiarietat
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-08-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2824/20030118_WarPeaceSXXI_PM.pdf
adb0d6e251730efeb71f25b83bc89b05
PDF Text
Text
Contribución al debate "War And Peace in the 2 1 s t Century.
The Transatlantic Relations"
Barcelona, 18 de enero de 2003
¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa?
Europa ha vivido en el año 2002 dos acontecimientos que con la
perspectiva del tiempo adquirirán todo su valor. La efectiva
implantación de la moneda única, que supone la consolidación de un
espacio económico común y, a la vez, constituye el más potente
elemento simbólico de la Unión; y la decisión sobre la ampliación al
Este que tiene un alcance histórico inimaginable hace cincuenta años
para los padres fundadores de la Europa unida al tratarse de la
reunificación y la reconciliación del Oeste con el Este en un marco de
democracia y de estabilidad económica.
Sin embargo, a los ojos del resto del mundo y, muy concretamente,
de los Estados Unidos, Europa aparece demasiado encerrada en sí
misma, ocupada en un complejo proceso de construcción que tiene la
doble vertiente de la ampliación de su espacio y de la vertebracion de
sus instituciones. Se tiene la percepción de que Europa difiere la
asunción de sus responsabilidades globales a la culminación de su
proceso constituyente y que, de este modo, pretende prorrogar
indefinidamente un lugar en el mundo bajo la tutela protectora de los
Estados Unidos.
Esta percepción americana de la actitud europea se ha agudizado
dolorosamente a raíz de los atentados del 11 de Septiembre de 2001,
al tomar conciencia los Estados Unidos de una vulnerabilidad
desconocida hasta la fecha, que ha alterado la visión de su papel en
el nuevo orden internacional emergente desde la caída del
comunismo y que, por ende, ha modificado profundamente su
estrategia internacional.
La Estrategia de Seguridad Nacional norteamericana, aprobada el
pasado mes de septiembre, supone un giro radical respecto a la
tradición estratégica de los últimos cincuenta años, al pasar la
seguridad nacional a un primer plano en el contexto de un mundo
globalizado, ésta se convierte en una cuestión internacional: la
política de segundad norteamericana se convierte en política
internacional.
Visto desde Europa, este giro hacia el uniiateralismo de los Estados
Unidos pone en peligro una tradición y una cultura de relación
transatlántica basada en la mutua colaboración entre aliados y en el
respeto de las reglas y de las instituciones internacionales.
�Pero si Europa quiere mantener un orden internacional basado en el
multilatéralisme, Europa debe renovar el vínculo transatlántico con
los Estados Unidos. Y para ello debe demostrar que quiere realmente
asumir sus responsabilidades en la gobernanza de la globalización. O
dicho de otro modo: que quiere compartir estas responsabilidades
con los Estados Unidos.
Renovar el vínculo transatlántico quiere decir renovar una alianza en
torno a unos intereses comunes y sobre el fondo de una historia y de
unos valores compartidos.
Alianza entre miembros
responsabilidades y cargas.
que
se
reparten
equitativamente
Intereses comunes, definidos de común acuerdo y no impuestos por
el aliado más fuerte.
Valores compartidos, empezando por el respeto
internacional y a las instituciones de Naciones Unidas.
al
derecho
Es ésta una aspiración muy exigente para Europa. Los Estados Unidos
quieren hechos, no declaraciones de intención. Europa debe
demostrar que es capaz en la práctica de asumir sus
responsabilidades globales sin precisar de la tutela permanente de los
Estados Unidos.
Pero Europa tiene todo el derecho a asumir tales responsabilidades a
su manera, fiel a su vocación pacificadora, coherente con el
experimento histórico de hacer gobernable en democracia un espacio
de enorme complejidad política, institucional, cultural, lingüística ...
Europa tiene todo el derecho a no reproducir a gran escala la lógica
de potencia que ha envenenado la historia de sus países durante
siglos. La Europa unida nace para superar dicha lógica, para evitar
una nueva guerra mundial. Una Europa potencia militar no es
planteable, pero una Europa agente activo y positivo en la
gobernanza de la globalidad es una obligación ineludible.
Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la agenda
global no se reduce al problema del terrorismo, que es una agenda
compleja que incluye los problemas del desarrollo, de la
democratización, del medio ambiente ...
Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la tentación
unilateralista será a la larga perjudicial para los intereses americanos.
Una Europa que debe poner en valor su experimento de convivencia
como ejemplo de gobierno de la complejidad en un mundo necesitado
�de modelos prácticos y contrastados, inspirados en los principios del
federalismo.
Una Europa que debe asumir con toda la decisión y todos los medios
necesarios sus responsabilidades regionales, empezando por el
Mediterráneo.
Para conseguir ser un agente global, Europa debe corregir su
descompensación actual y equilibrar los ritmos de avance de la
Europa-espacio y de la Europa-poder. Y ello supone tener la energía y
la voluntad de acometer simultáneamente nuevas y mayores tareas
en tres ámbitos: debe afianzar la Unión, debe respetar su diversidad y
debe aproximarse a la ciudadanía. Europa es inviable si no hay al
mismo tiempo unión, devolución y proximidad.
Europa es un
compromiso de unión, no de uniformidad; es un proyecto de
ciudadanía, no de superpotencia.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Contribució al debat "War And Peace in the 21st Century. The Transatlantic Relations": ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-01-18
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Globalització
Descentralització administrativa
Subsidiarietat
Ciutadania
Estats Units
Description
An account of the resource
Debat organitzat pel CIDOB amb els participants: Manuel Castells, Anthony Giddens, John Ikenberry, Robert Kagan, Kenston Keith, Pascal Lamy, Narcís Serra, Javier Solana i Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/822/0000001547.pdf
6f218b720e0ddddc50f8765236999b85
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a
04/06/1995 (2857090) - Artículo de opinión
EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 16
De política de mínimos a política de calidad
PASQUAL MARAGALL I MIRA
Para el autor, la renovación política pendiente tiene que ver más con la autoridad
local efectiva que con el perfeccionismo legislativo.
Las elecciones recientes han valorado negativamente, en general, la permanencia en
el Gobierno. Han cambiado muchos Gobiernos locales y autonómicos.
Donde no han cambiado tanto -La Coruña, Santiago, San Sebastián, Barcelona,
Tarragona, Sevilla y Girona- hallamos un factor común: la existencia- próxima de un
Gobierno autonómico igualmente continuista en el tiempo, con un desgaste político
parecido al del Gobierno central.
El Gobierno socialista ha sido un Gobierno de mínimos y los Gobiernos autonómicos
de las tres nacionalidades históricas han sido Gobiernos de normalización. Con los
mínimos conseguidos y la normalidad restablecida, ¿qué más pueden ofrecer esos
Gobiernos?
Ni los mínimos económico-sociales ni la normalización política y lingüística son
consecuciones de poca talla. Al contrario, son fundamentales. Su ausencia convirtió a
España en un conjunto inestable, incómodo e injusto. Hoy no lo es. Es más: la
apertura a Europa y la progresiva homologación con sus exigencias es nuestra mejor
baza y debe ser aún, hasta 1999, nuestro norte.
En este sentido, Felipe González es, en mi opinión, una garantía indiscutible. En
Europa nadie lo pone en duda. Si no preside la Comisión Europea es porque prefirió
hacer europeísmo desde la consolidación de una España descentralizada y
equilibrada.
Sin embargo, en 1993, tras 11 años de Gobierno y en medio de una recesión -factores
que, juntos, hunden a cualquier gobernante-, Felipe González ganó porque los
mínimos parecían amenazados, sobre todo por -eso, pero también porque prometió
haber captado el mensaje y, en consecuencia, la renovación política.
La renovación política pendiente tiene que ver más con la calidad que con la cantidad
y más con la calle que con el Parlamento -es decir, más con la autoridad local efectiva
que con el perfeccionismo legislativoEl PSOE -como CiU y quizás el PNV- no ha entendido de pequeños problemas, sólo
ha solucionado los grandes: la cuestión de las nacionalidades, la reforma militar, la de
la industria básica, la de la empresa pública, la de la balanza comercial, el desmontaje
de los grandes tinglados especulativos -Torras, Banesto-, etcétera. También la reforma
urbanística de las ciudades. Y no sólo Barcelona, Sevilla y Madrid, sino también
Logroño, Murcia, Santiago o Girona.
Pero no ha dado autoridad a sus alcaldes. Ni más competencias. El famoso 50 / 25 /
25, referido a los porcentajes de gasto público neto del Estado, las autonomías y las
corporaciones locales -sin pensiones ni amortización de deuda pública-, a cinco años
del 2000, se ha quedado en el 55 / 30 / 15 o algo parecido.
Queda la segunda fase del proceso descentralizador. Queda la sensación de que se
resuelve lo difícil y no lo obvio: la suciedad, el vandalismo, el tráfico, la pequeña
delincuencia, la indisciplina vial..., el entorno de cada día. Esto y la dificultad de
solventar con políticas estatales o autonómicas el piso de los jóvenes y su primer
36
�Articles de Pasqual Maragall a
empleo cultivan la decepción. Lo mismo con la drogadicción, la degradación de
barrios..., es decir, todo lo que requiere políticas multidepartamentales y pegadas al
territorio.
¿Y qué son los Gobiernos locales si no eso? La renovación de la política, la
recuperación de la confianza en el sistema, comienzan en la calle, la escuela, el barrio
y la oficina local de colocación.
Y terminan en Europa, que es el otro referente claro de nuestros conciudadanos,
consumidores más o menos forzosos de las desgracias y descubrimientos que se
suceden en un mundo cada día más próximo también, cada día más ineludible.
La corrupción no es la causa de la crisis política. La crisis política -la falta de
proximidad y subsidiariedad cuando se perciben como posibles- es la causa del
consumo de estupefacientes mediáticos.
Pongamos manos a la obra. Regeneremos nuestras ciudades, démosles autoridad y
estaremos renovando la política. La derecha difícilmente lo hará.
Pasqual Maragall i Mira es alcalde de Barcelona.
37
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1089
Title
A name given to the resource
De política de mínimos a política de calidad
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Acció política
Política
Descentralització administrativa
Espanya
Estat
Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-06-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/749/19980530_LV.pdf
056bfc78e386be34581f0a7951626e01
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
30/05/1998
La Vanguardia, p.020, Opinión
Debates en Nueva York (2)
Autor: PASQUAL MARAGALL
Si en abril el tema fueron las ciudades en el mundo global -es curioso, como si el mundo
pudiera no ser global-, en mayo la discusión en la New York University fue sobre la devolución
de poder a regiones y ciudades en Europa, que es nuestro mundo próximo.
Al día siguiente de votarse el referéndum que ha devuelto a Londres el alcalde metropolitano
que Mrs. Thachter le quitó para gobernar la ciudad desde el Estado (liberal ella) y desde el
sector privado (ahí sí liberal, pero de un liberalismo dogmático), al día siguiente, sin casi haber
dormido, Sally Powell, la intrépida joven madre de Hammersmith, la concejal de izquierda,
estaba en Washington Square para explicar la vuelta de Londres a la democracia local y a la
ambición internacional.
Con ella Pia Marconi, tan joven como Sally, explicaba con parsimonia las pasmosa y
sistemática transformación del Estado italiano en un artefacto eficiente, ligero y reducido -¡pero
cuánto más legitimado!- de manos del ministro Bassanini, con el cual trabaja Pia. Ésos sí son
liberales prácticos. No del "laissez-faire", sino del deshacer.
En la misma sesión, Ricard Pérez Casado, ex alcalde de Valencia y ex administrador de la
Unión Europea en Móstar, la ciudad más dividida y cainita de Bosnia, explicaba cómo en la
Europa de la devolución los gestores locales tienen un posible "rol" diplomático desinhibido y
efectivo. Móstar es hoy, gracias a Ricard y a Hans Koshnik -corpulento anciano de Bremen, ex
alcalde también y predecesor de Ricard-, la única ciudad bosnia que dispone de un
Ayuntamiento democrático. En las demás ciudades, en teoría menos conflictivas, el censo falló.
Siempre pensé que el futuro de Móstar no estará bien sellado si no queda claro que el puente
que destruyeron los croatas o cristianos del barrio oeste no lo reconstruyen solos los
musulmanes del este del río Neretva, ayudados por Turquía. Quedaría para siempre que unos en
el siglo XVII lo hicieron, los otros lo bombardearon en el XX y los primeros lo volvieron a
poner ahí en el XXI, símbolo frágil del odio insuperable entre comunidades, piedra
reverenciada por unos y maldita para los demás.
Es en parte por ello que en el 96-97 Barcelona y Estambul se hermanaron para ayudar, desde
los dos lados y desde los dos confines del Mediterráneo, a rehacer el puente bien y para
siempre. Pero ahora el Estado turco (ni moro ni cristiano, ¡laico y militar!) amenaza con
encarcelar por una frase al alcalde electo islamista, Erdogan. Es considerable la miopía del
"establishment" político-mediático internacional, según el cual la carrera de Erdogan estaría
con ello a punto de terminar.
He escrito a Erdogan, que estuvo en el balcón del puerto como un auténtico mago de Oriente el
día que llegaron los Reyes Magos en enero del 97, y tengo entendido que está gestionando en
Ankara las ayudas para el puente.
136 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1212
Title
A name given to the resource
Debates en Nueva York (2)
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Erdogan, Recep Tayyip
Globalització
Descentralització administrativa
Nova York
Congressos i conferències
Mostar
Barcelona
Istambul
New York University
Ciutats
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-05-30
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/1745/0000001419.pdf
b8f9810170f4423acea8170e6e13b1d2
PDF Text
Text
Devolution of Power to Regions and Cities: A Road to European Citizenship
Conference notes. Pasqual Maraeall
Thefirstweek of May, and the weeks immediately thereafter, promise to be frankly
decisive for Europe (and also, to some extent, for European-American relations). Many
issues are coming into play: the identification of the countries that will enter into the
monetary union; uncertainty about market reaction; the referendum on the devolution of
bower in London, including the newfigureof a directly-elected metropolitan mayor with
Strategic faculties that go beyond operational powers; the parliamentary vote in Italy on the
new Federalist section of the Constitution; the referendum on the new statutory powers in
Northern Ireland; the Blair-Clinton meeting to discuss the orientation of a liberalprogressive center with a trans-oceanic outlook. All in all, a full and promising agenda.
It seems that we are once again entertaining the expectations of the period of Kennedy,
Khruschev and Pope John XXIII, later proven to be so cruelly ingenuous. What has
Changed since then? Almost everything and almost nothing. The USSR no longer exists,
but the Balkans continue to be the name of the conflict, even more now than thirty-five
years ago; the dollar no longer maintains afixedparity with gold but it continues to be the
currency of reference; dramatic shortages of oil and natural resources have now turned into
¡surpluses; Spain, Greece, and Portugal, then dictatorships, are now robust democracies,
even if they haven't entirely resolved their internal, regional, or federal constitutions;
NATO continues to be useful in Europe, but who will pay for it?; the economy has
improved after dramatic downturns in the 70's, but the cost of the improvement -the loss
4>f 20 million jobs in Europe and of 20% of real salaries in North America- seems
unacceptable in the long term; Germany is a united nation which by forgoing the singularity
of its strong currency creates internal resentments that could bring the country to change its
j government in September~not only its government but also its attitude toward the
�European Union; France has embarked decisively on the path of rejection of the rule of
finance over politics, in the best humanistic and Jacobin tradition, as the rest of Europe
¡watches with warmth and incredulity; American cities are once again on an upswing after
three decades of demographic and economic decline, and this has led to a general
ímporvement in expectations for cities all over the world. However, this phenomenon is
hot matched by provision of the necessary resources to lessen the impact of worldwide
¡urbanization on the environment or identification of the most appropriate use for such
resources: a series of necessary behavioral modifications are not materializing and the
creation of channels for their implementation is taking more time than had been foreseen.
Still and all, the most important and concrete question is what is occurring in the
redistribution of powers in Europe and America. It is here, perhaps, where the most
profound behavioral changes are taking place. In the US as well. The perception of
distance as a political liability is of primordial importance. People want things to be close
Up and accountable. The Treaty of the European Union recognizes this principle of
proximity in its preamble but doesn't make it operational in the text. Europefindsitself on
he road to being more and more of a super-nation, while its regions and cities struggle to
¡ecover the powers lost upon the formation of the States between 1492 and 1871. Today
hese powers are both useful and attainable at a local level and at the level of the
nationalities forgotten by history, as well as that of the new administrative regions.
Globalization walks hand in hand with the recovery of identities.
At the Regional Summit of Amsterdam on May 15 and 16,1997, cities and regions
demanded both "more Europe" and "more regions", i.e., more supranational power and
more local power. For thefirsttime, a concept of self-government and of nationalism or
localism is accompanying, rather than resisting, the emergence of what we have until now
�been calling internationalization and now call globalization. Globalization: a word that
recurs impertinently and often empty of content. Still, it is obvious that "worldwide" or
"global" is no longer the same as inter-national; nations are not the whole story. Nations
and states do not exactly overlap; they are not the same thing.
In Europe, beyond any doubt, citizens want more presence--and a more rapid and effectual
presence—in Bosnia, Kosovo or Algeria, in Beirut and in the Arab-Israeli conflict: a
presence that does not necessarily mean intervention. They want more European power in
the face of a Swedish multinational corporation that pollutes the waters of the Doñana
National Park, a unique ecological site located in southwestern Spain. They want Europe
to tell Turkey that generals cannot remove elected mayors. They want a better equilibrium
between the dollar, the euro, and the yen so as to confront the asymmetries of economic
cycles and the actions of international speculators. They want a policy of open doors to
immigration (there are many kinds of work that Europeans don't want to do but need
Someone to do for them) and at the same time they cannot avoid the advance of ethnicist
Stands in local and national elections. Many would like for a definition of European
citizenship to establish therightsand obligations of immigrants and longstanding residents,
in order to help those regions, cities and neighborhoods most subject to rapid change in
their ethnic makeup to confront one of the dangers of the total autonomization of local
iX)llectivities, that is, the lack of solidarity and the lure of demagoguery.
But words, as Havel was thefirstto see, are charged and lacking in prestige: "solidarity"
can entail abuse, "international" may imply uncontrolled bureaucracy; "European structural
aid" to poor regions and countries ought to be modified where it is not effectual and revised
where it has fulfilled its goals. The same citizens who want more Europe or who sense that
tnore Europe will be necessary and probably beneficial, do not want the train that leaves for
�¡Brussels to carry away with it local competencies and identities. They consider them
necessary and possible to maintain-or even to recover- efficiently and equitably.
US observers take all of this in with interest, but also with discomfort. Your traditional
interlocutors, the nation-states, are losing influence and the traditional topics of
conversation are disappearing: the Soviet Union, the excess of Eurodollars, or the Europe
of the Motherlands, the chicken wars or the Anglo-American wars waged on the fringes of
Western influence (in the Falklands or Iran); even the French nuclear tests seem to be a
thing of the past. What are you to talk about? Whom are you to talk with?
Europe was already seen traditionally by the United States as an indecipherable puzzle of
flags, languages, and national anthems. Now it turns out that there are regional varieties
and that the Union has some 200 regions that potentially have pretensions to a flag and an
anthem! To name just a few, Scotland, Catalonia, Bavaria, Lombardy and the Véneto,
Handers, etc., do not simply have pretensions to these things but already act as small or
not-so-small nationalities in their own right. What's more, a hundred metropolitan areas of
one million or more inhabitants (whose names have such great cultural and industrial
resonance—also the resonance of identity—, as Manchester, Florence, Amsterdam, or
Barcelona, not to mention Paris, London, and, soon, Berlin), resist being limited to mere
local administrations governed by a region or totally dependent on a State.
For many Europeans, this local explosion, with its content of identity issues, seems fraught
with danger, but also with meaning, both historical and practical. As this meaning
emerges, taking backward and forward steps, along straight paths and crooked, it moves in
ihe direction of an very necessary federalism in a Europe long dominated by more or less
efficient but always distant bureaucracies impossible to hold to account.
�North American observers of this phenomenon live in cities that are each a small Europe, if
¡not a small world, as Richard Sennett explained years ago. Perhaps this is what inclines
[them toward skepticism regarding Europe. But it is not unlikely that their own cities could
pome out ahead -making their outlook more optimistic- if they were able to define a small
(nucleus of rights and duties fundamental to the city, that would naturally preclude the
habitual free ride of suburbanites at the cost of the city center, as Jane Jacobs would have
it.
The fact that the American Constitution mentions neither cities nor the governance of cities
{which are the creation of States) is one of the most negative examples of the kind of
subsidiarity in which the upper level IS NOT PERMITTED TO know what is happening on
the level below the one immediately below; hence, there is no way for the federal
government or the Union government to talk to the cities). This opaque concept still
dominates in Brussels inner circles as well.
AC
erhaps all of this will be changing in the coming months. Universities will have to help
ihe federal powers and the federated states, lander, or regions to pose these questions OF
1_"> poke,'
IDENTITY, PROXIMITY, SUBSIDIARITY, AND SHIFTING ALLIANCES with
enoughrigorand eloquence so that the public can perceive them to be authentic issues of
public policy and not banal conflicts of interest. As the Governor of Curitiba State in
Brazil has baldly stated, it is time for universities to stop crying doomsday from their ivory
towers and start taking an active role in solving the problems they are so quick to identify.
<jfir
L<-t-^~r^
ct-*
(VK-L
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
01.01.02. Activitat acadèmica
Description
An account of the resource
Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall:
- Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957).
- Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964).
- Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965).
- Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat.
- Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno).
- Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors.
- Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana.
- Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude".
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1945-1979
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Devolution of power to regions and cities: a road to European citizenship
Language
A language of the resource
Anglès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Remarque Institute, NYU
Abstract
A summary of the resource.
Conferència pronunciada al King Juan Carlos Center Screening Room, en el marc d'uns workshops internacionals amb el títol d'aquesta conferència, organitzats per Pasqual Maragall i acollits pel Remarque Institute de la NYU (dirigit per Tony Judt).
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Europa
Descentralització administrativa
Regions
Ciutats
Territoris
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-05-08
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/878/0000000641.pdf
70cc339507ed0d960aeba087262391f1
PDF Text
Text
EL PAÍS, miércoles 2 de noviembre de 2005
ESPAÑA
15
LA REFORMA DEL ESTATUTO CATALÁN El debate llega al Congreso
Pronunciamientos
del presidente
EL PAÍS, Madrid
José Luis Rodríguez Zapatero se
ha pronunciado en varias ocasiones sobre algunos aspectos de la
propuesta catalana. Lo que sigue
es un resumen de sus opiniones:
Zapatero defenderá cambios profundos
en el Estatuto por el interés general
El presidente tiene intención de precisar hoy en el Congreso su fórmula para definir a Cataluña
L. R. AIZPEOLEA, Madrid
José Luis Rodríguez Zapatero propondrá
hoy en el Congreso alternativas a los aspectos “inconstitucionales y que vulneren el interés general” del proyecto de Estatuto de Ca-
Zapatero, que ha aprovechado el
puente de Todos los Santos para
redactar personalmente su intervención, se moverá en el filo de la
navaja entre quienes le responsabilizan de impulsar una reforma estatutaria “inconstitucional de arriba abajo” y le exigen el rechazo de
su admisión a trámite, como el
PP; y quienes le reclaman que la
modifique lo menos posible, como sus socios catalanes de ERC e
ICV, a los que se añade CiU, que
también respaldó el texto en el
Parlamento de Cataluña.
El presidente adelantó el 12 de
octubre su posición al señalar que
el Estatuto quedará “limpio como
una patena” de inconstitucionalidades en las Cortes, lo que reiterará hoy. El pasado fin de semana
precisó los puntos del proyecto a
los que afectará la limpieza: modelo de financiación, leyes orgánicas, unidad de mercado y bilateralidad entre Gobierno y Generalitat. Todos ellos, relacionados con
el papel del Estado como garante
de la cohesión territorial. Previsiblemente, también se definirá sobre qué expresión sustituirá a la
denominación de Cataluña como
“nación” que plantea el proyecto
de nuevo Estatuto.
Zapatero aclarará que la modificación de algunos aspectos del
proyecto no significa su renuncia
a las reformas territoriales, anunciadas en el programa con que ganó las elecciones. Definirá su visión sobre la España plural, su
pretensión de reconocer las identidades y aumentar el autogobierno de los pueblos de España, como parte de su programa de ampliación de las libertades.
El presidente pretende que el
debate sirva para rebajar la preocupación social que ha suscitado
el proyecto estatutario y confía en
que los partidos catalanes —con
cuyos líderes conversó la pasada
semana— contribuyan a ello con
sus intervenciones.
El debate servirá a Zapatero y
a los líderes de todos los partidos
para conocer su margen de maniobra en la negociación que se iniciará en febrero en la Comisión Constitucional del Congreso, que preside Alfonso Guerra. En el caso de
los partidos catalanes, para conocer los límites de sus pretensiones;
en el de Zapatero, para saber el
nivel de cesión de las fuerzas catalanas; y en el del PP, para empezar
a desvelar si participará o no, con
la presentación de enmiendas, en
el debate en la comisión.
taluña, y defenderá a su vez su tramitación
en las Cortes como una necesidad democrática. También defenderá la España plural, el
reconocimiento de las identidades y un mayor autogobierno de sus pueblos. El Parla-
mento debate la admisión a trámite del proyecto catalán, y Zapatero afronta una de sus
intervenciones de mayor trascendencia en esta legislatura. Tendrá que definirse sobre
una reforma que divide a la opinión pública.
E Financiación. “Los Ejecutivos
autónomos y los partidos pueden
hacer todas las propuestas que
crean oportunas sobre el modelo
de financiación autonómica, pero corresponde decidirlo a todo
el país. Son unas reglas comunes,
cuyos principios básicos están
contenidos en la propia Constitución”. (28 de marzo de 2005)
E Nación. “No estamos estrictamente ante un concepto jurídico
y, por tanto, creo que si a la luz
de la Constitución no existe incompatibilidad —y, para eso, lógicamente, habrá los oportunos
dictámenes—, desde el punto de
vista del Gobierno no va a existir
mayor problema para que esa reforma del Estatuto y ese término
pueda aparecer en el Estatuto de
Cataluña”. (17 de junio de 2005)
“Se modificará el artículo primero del proyecto de Estatuto catalán para hacer compatible la
fuerte identidad de Cataluña con
el artículo 2 de la Constitución,
que reserva el concepto de nación para España”. (7 de octubre
de 2005)
“El Estatuto saldrá del Congreso limpio como una patena.
Tengo hasta ocho fórmulas para
definir a Cataluña. No es un problema jurídico, sino de sensibilidades y sentimientos”. (13 de octubre de 2005)
E Competencia. “La única y última voluntad para reformar un
Estatuto es la de las Cortes Generales”. (6 de octubre de 2005)
José Luis Rodríguez Zapatero, izquierda, y Pasqual Maragall, en la última Conferencia de Presidentes. / RICARDO GUTIÉRREZ
Catalunya va a presentar y defender hoy en el Congreso de
los Diputados un proyecto de
Estatut, que podría tener o no
tener defectos en cuanto a su
encaje constitucional, pero que
está hecho a conciencia y con la
voluntad de no tenerlos. No pretende ser una reforma constitucional. Si así fuere, habríamos
hecho una propuesta de ley del
Estatut y un proyecto de ley
acompañándolo y proponiendo la reforma de la Constitución.
El Consell Consultiu que, para entendernos, es el equivalente al Consejo de Estado a escala autonómica, no apreció tales
defectos; mejor dicho, señaló
en su dictamen hasta 19 puntos
de clara fricción con la Constitución. La ponencia parlamentaria asumió el dictamen y trató de superar dichas incompatibilidades entre la propuesta de
texto estatutario y la Carta
Magna. Puede haberse conseguido o no, pero la voluntad de
superar la fricción constitucional ha sido y es manifiesta.
En definitiva, será el Parlamento español quien decida, de-
El momento
más prometedor
PASQUAL MARAGALL
mocráticamente, sobre lo que
mejor conviene, lógicamente
sin alterar la voluntad esencial
del Parlamento de Catalunya.
Y en última instancia sería el
Tribunal Constitucional, si se le
pidiere, quien juzgará sobre la
cuestión formal. En todo caso,
finalmente, corresponderá al
pueblo de Catalunya decidir sobre si el texto es adecuado a sus
aspiraciones o no lo es.
Hemos convenido con los
cuatro partidos que votaron el
Estatut y representan casi el
90% de los votos de la Cámara
catalana que no habrá retirada
del texto si no es de común
acuerdo. Y yo, personalmente,
me he comprometido a no hacer uso del derecho que me asiste a disolver el Parlament y convocar elecciones durante el proceso.
Todo esto es enormemente
complejo y no debe ser tratado
con ligereza. Cualquier frivolidad o extremismo puede conducir a un callejón sin salida, de
consecuencias impredecibles.
Se trata de resolver uno de los
tres o cuatro temas cruciales de
la gobernación democrática de
este país, el del encaje de Catalunya en la España plural, y en
consecuencia, el carácter mismo de esa pluralidad de pueblos de España, tal como contempla la Constitución.
Estaríamos en el momento
más delicado pero también más
prometedor de la política española desde los primeros ochenta y desde la inserción en Europa y en el sistema occidental de
defensa, a mitad de la década.
Nos jugamos muchos años
de futuro. Y vamos a hacerlo
E Solidaridad. “No estoy de acuerdo con muchas cosas que dice
esa reforma del Estatuto y mi
obligación como presidente del
Gobierno es que esa reforma sea
respetuosa con los valores constitucionales, los de la solidaridad,
la cohesión y la convivencia de
identidades en un proyecto común”. (16 de octubre de 2005)
bien, como lo hicimos en las
mencionadas ocasiones anteriores.
La verdad es que los 25 años
pasados han sido a la vez los
mejores de nuestra historia contemporánea, en Catalunya y en
toda España, y al mismo tiempo escenario de un lento —imperceptible pero cierto— desgaste de los conceptos constitucionales que les han dado vida.
El dualismo o la distinción
entre nacionalidades y regiones
prácticamente ha desaparecido. Los sistemas de solidaridad, como ocurre en la misma
Europa, merecen una revisión,
una puesta a punto, tras 25
años de rodaje.
Vamos a hacerlo con cuidado. De otro modo, nos haríamos cómplices del eventual fracaso del sistema, ciertamente
gastado por los años y por el
uso, después de su rendimiento
satisfactorio durante un cuarto
de siglo que podemos calificar
como el más positivo de la España contemporánea.
Pasqual Maragall es presidente de la
Generalitat de Cataluña.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1335
Title
A name given to the resource
El momento más prometedor
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Estatut
Espanya plural
Catalunya
Territoris
Descentralització administrativa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-11-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1547/0000000720.pdf
2c5ce020802cfb1516f79d872bb5f7a2
PDF Text
Text
Entrevista a l'Avui
"El problema basc condiciona l'avanç de l'autogovern". "La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se
com està"
ENTREVISTA: Pasqual Maragall
President del PSC
"El problema basc condiciona l´avanç de l´autogovern"
"La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se com està"
A. Sáez / D. González / C. Palomar
BARCELONA
AVUI ¿Quin és l´interès principal del PSC respecte al document sobre l´autogovern: pactar amb
Esquerra o satisfer el PSOE?
P.M. És un procés llarg i obert encara que no durarà vint anys, però no és per demà.
AVUI I com acabarà?
P.M. Portarà el seu temps.
AVUI ¿Però és o no és una prioritat arribar a un acord amb ERC i IC-V?
P.M. L´objectiu final no és quedar bé amb aquests o amb els altres. Nosaltres tenim una línia i creiem
que és la bona. Per això no volem tancar portes, però tampoc tenim pressa. Ens agradaria que el ritme
d´avenç fos més ràpid, però tampoc volem precipitar-nos.
AVUI Des del seu partit s´ha denunciat al llarg de tota aquesta legislatura que el PP frena les iniciatives
per aconseguir més autogovern que promou CiU...
P.M. Nosaltres diem que el govern és presoner del PP.
AVUI Però en el document de l´autogovern dóna la sensació que vostè és presoner del PSC i del PSOE...
P.M. Presoner jo? Jo militant. Sóc president del PSC i el PSC està integrat als òrgans federals del PSOE.
Això és un fet.
AVUI ¿No és paradoxal que l´executiva del PSC esmeni un document que ha preparat el grup socialista i
ha començat a negociar amb altres forces?
P.M. El PSC, igual que ERC i IC-V, ha presentat esmenes a un document de síntesi sobre el qual se
segueix treballant. La situació espanyola és una situació pressionada per un fet important que fa molts
anys que dura. Mentre aquesta situació existeixi, el que s´ha de fer és obrir portes, però s´ha de tenir
tot preparat i anar desenvolupant la filosofia de futur.
AVUI ¿El problema basc és el que explica això, doncs?
P.M. El problema basc és un condicionant important. No li vull donar més importància de la que té, però
en té molta. Diem que la caldera madrilenya està com està en aquest moment. Potser menys excitada
del que estava fa uns mesos per una sèrie d´esdeveniments que han succeït i pel mateix pas del temps.
A les últimes setmanes hi ha una certa transformació i això genera un escenari on es poden donar
passes endavant de forma important, tot i que en aquesta legislatura és molt difícil per les condicions
actuals. I crec que és molt important que l´obertura que des de Catalunya han fet les esquerres
catalanes i que el PSC lidera no es perdi.
AVUI Vostè s´enorgulleix, de dir que estan acostant ERC a les seves posicions federalistes...
P.M. El nord és anar a l´estabilització política d´una Espanya plural en evolució. Se hace camino al
andar, com deia el poeta. En el fons és el que diu la Constitució però que no acaba de cristal·litzar.
AVUI ¿El PSOE no farà amb el PP un pacte per tancar el model autonòmic?
P.M. Jo situo les coses no en el que diguin els partits en un moment determinat, sinó en la concepció
que nosaltres tenim d´Espanya. Han passat vint anys i ara seria desitjable trobar un ritme estable
d´evolució perquè Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a Europa
passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, si no tampoc no hi arribem.
Ara bé, no és el moment de l´esprint final. Hi ha una possibilitat certa d´estabilitzar dinàmicament i jo
crec que l´esquerra catalana està en aquest punt ben posicionada per contribuir de forma decisiva en
aquest tema. A vegades també penso que l´escenari català està indirectament o implícitament influint
en com van les coses a Euskadi. La pregunta és què farà Catalunya quan se solucioni el problema basc.
Aquí és important que Catalunya tranquil·litzi i digui que no volem trencar. Repetim, no volem trencar,
però volem canviar en el sentit que la Constitució va començar a canviar i no en el sentit d´usar-la com
un martell, com fa el PP. La Constitució, per seguir viva, no pot quedar-se com està.
AVUI S´entén que Rodríguez Zapatero freni o reorienti determinades coses per la situació a Euskadi. El
que no s´entén és que això també ho faci el PSC...
P.M. I per què no?
AVUI Rodríguez Zapatero està imposant una cultura política de pluralitat en el socialisme espanyol. ¿Per
què Marcelino Iglesias pot votar en contra del Plan Hidrológico Nacional i el PSC no pot mantenir que
s´han de reformar els títols de la Constitució que calguin?
P.M. Són coses diferents. A més, no és que Zapatero s´ocupi d´unes coses i nosaltres de Catalunya i
prou, perquè la qüestió és que Catalunya i prou no existeix. Hi ha una proposta catalana i catalanista
que no està preocupada només per salvar els mobles d´aquí. Situem el tema no tant en l´equilibri
partidari sinó en relació amb el moment en què vivim i si s´han de fer parades, es fan.
AVUI Amb aquest discurs, vostès no han aconseguit guanyar mai les eleccions a Catalunya.
�P.M. Nosaltres hem guanyat en vots totes les últimes eleccions: europees, generals, autonòmiques i
municipals. El que passa és que han fet les eleccions sense tenir en compte el que diu l´Estatut, perquè
diu una cosa i en fem una altra. Diu que hem de fer una llei electoral proporcional i no ho hem fet. En el
fons no tenim la sensació d´haver perdut.
PERFIL
Un cop superat el debat sobre la moció de censura, el president del PSC, Pasqual Maragall, afronta ara
un nou repte: intentar la quadratura del cercle en l´avenç de l´autogovern, una qüestió que no només
cou entre els socialistes espanyols sinó sorprenentment també en el mateix PSC, més interessat a no
incomodar els companys de Ferraz amb propostes per reformar la Constitució que a visualitzar amb ERC
i IC-V una entesa de cara a un futur govern progressista. L´origen del nou maldecap de Maragall és el
document per aprofundir en l´autogovern que socialistes, republicans i ecosocialistes intenten
consensuar al Parlament. El text, inicialment encarregat pel mateix Maragall al diputat i president de
CpC, Josep Maria Vallès, ha estat sotmès durant dues setmanes a una profunda revisió i rebaixa per part
de l´executiva del PSC, fins al punt de limitar les reformes de la Carta Magna a la transformació del
Senat en una cambra territorial. La raó esgrimida per la direcció socialista catalana per justificar la
retallada és que perquè aquest document no sigui un "brindis al sol" cal tenir la "complicitat" del PSOE.
ENTREVISTA: Pasqual Maragall
President del PSC
"Pujol hauria de plantejar una qüestió de confiança pels canvis de govern"
"Els socialistes podem arribar
a acords amb
qui sigui al Parlament"
"CiU té la consigna de copiar tot el
que surti a la nostra web"
Hi ha una excessiva identificació entre govern i país, i la democràcia catalana és pobre en aquest sentit.
Bé, potser ens ha tocat durant aquests quatre anys reforçar el nostre paper i el paper del Parlament i ho
fem molt a gust.
AVUI Com afectarà el que pugui passar ara amb el document sobre l´autogovern de cara a la possible
configuració d´un govern entre el PSC, ERC i IC-V després de les pròximes eleccions catalanes?
P.M. El govern de Catalunya no es fa per canviar l´Estatut o les lleis, es fa per governar. Són dues coses
diferents, el que passa és que ara estem construint. La pràctica de governar des del centreesquerra ja la
tinc de quinze anys de govern del pacte de progrés a l´Ajuntament de Barcelona.
AVUI És a dir, que no consideraria especialment rellevant que al final no quallés l´acord...
P.M. De cara a governar? No és una condició sine qua non que els partits que han de governar junts
tinguin una idèntica visió del que ha de ser l´evolució de la Constitució, per exemple. Ara bé, anar junts
en un tema tan important com la proposta catalana per a Espanya està molt bé.
AVUI ¿I no creu que el secretari general del PSOE estaria més còmode amb un acord postelectoral amb
Convergència i Unió que amb Esquerra Republicana de Catalunya?
P.M. La comoditat és important però no és decisiva. Els partits i els polítics estan acostumats al sacrifici i
a aguantar posicions una mica incòmodes. Una situació més incòmoda que la relació de Jordi Pujol amb
Felipe González derivada dels primers anys i del cas Banca Catalana no s´ha donat mai. El que passa és
que durant aquests vint anys l´encaix era una variable que depenia molt de l´habilitat dels líders. Ara ja
no dependrà d´això, perquè del que es tracta és d´estabilitzar el sistema. Ara ja no cal tenir líders que
interpretin les variables desconegudes del sistema, es tracta d´anar configurant unes habilitats que
siguin col·lectives. No es demana la santedat, es demana simplement el respecte a unes regles del joc
més al dia.
AVUI ¿I vostè no és d´aquest tipus de líders que deia...?
P.M. No. Potser ho vaig ser a nivell de ciutat.
AVUI Què farà Maragall durant aquests dos anys que queden per acabar la legislatura?
P.M. Explicar els disset compromisos. A la moció de censura vam presentar el nostre programa i ara no
n´hi ha cap altre damunt la taula a part del nostre. S´està veient en els temes de família, per exemple.
Ara haurem d´explicar com es fa i com s´han de convertir aquests compromisos en polítiques públiques
concretes. I això és molta feina, tot i que ens està sent més fàcil del que semblava. Teníem previst que
l´oposició a la nostra alternativa seria més dura i utilitzaria termes com la impossibilitat pràctica i
econòmica de tirar endavant les nostres propostes, però la sorpresa ha estat que han respost que
demanem massa poc. Tampoc ens han dit del tot que el PSOE no ho acceptarà o que no tenim
experiència al govern. És fantàstic!
AVUI Vostès s´han fixat un calendari per anar explicant les seves disset propostes. ¿Quin tema serà el
pròxim?
P.M. Encara no l´hem decidit del tot, però el que sí que vull remarcar és que CiU té la consigna de copiar
tot el que surti a la nostra web i això demostra que qui marca l´agenda és l´oposició i l´alternativa.
AVUI ¿No creu que hauria d´haver contestat a Artur Mas en el debat de la moció de censura?
�P.M. No, perquè el censurat era Pujol. La seva decisió de no contestar no té cap precedent. És un fet
històric. ¿S´imaginen José María Aznar enviant Ángel Acebes o Mariano Rajoy a contestar una moció de
censura de José Luis Rodríguez Zapatero?
AVUI ¿No és una contradicció criticar Convergència i Unió per les seves aliances amb el PP i alhora
buscar amb els populars acords en el Parlament català?
P.M. Nosaltres no governem gràcies al Partit Popular com CiU. Però al PPC, tampoc es tracta de
marginar-los. A més, hi ha temes que poden avançar, com les vegueries i les comarques. De tota
manera, nosaltres podem arribar a acords amb qui sigui al Parlament de Catalunya. És curiós que
mentre que als Estats Units es veu que el Senat i el Congrés estan discutint els problemes del país i es
té la impressió que la democràcia està funcionant, aquí això no passa. L´oposició aquí són els candidats
a ser govern al cap de quatre anys i prou. Això a banda, crec que Pujol hauria de plantejar una qüestió
de confiança per aquests canvis de govern que han durat quasi un any. El cop de govern del gener
passat no ha acabat fins ara. Ha estat l´últim acte d´un llarguíssim canvi de govern i de forma de
governar, i el més adequat seria que ara, un cop fets tots els canvis i superada la moció de censura,
condicionés el seu nou govern a una qüestió de confiança.
AVUI Què li sembla que Jordi Pujol infli el pit en els casos Cullell i Roma?
P.M. Un capítol més del seu llarg comiat. Vol marxar tranquil, perdonant tothom i sense cap càrrec de
consciència.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El problema basc condiciona l'avanç de l'autogovern
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Sáez, Albert
Palomar, Cristina
González, David
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
País Basc
Terrorisme
Constitució
Espanya
Autonomia
Descentralització administrativa
Acció política
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-11-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/946/OpinioSocialista_1986_n1_LaCapacitatGestioAjuntaments_PM.pdf
cff545a57b30974e308809f86efacc4a
PDF Text
Text
La capacitat de gestió
dels ajuntaments
PASQUAL MARAGALL
L'experiència de sis anys i mig d'ajuntaments democràtics
ens permet afirmar que, dintre del sector públic, els ajuntaments són el subsector que respon amb més flexibilitat als
reptes d'una administració moderna. Els ajuntaments de Catalunya i d'Espanya són capaços de generar, mitjançant l'estalvi i la inversió, un canvi d'expectatives econòmiques més
importants que el que podria provocar un augment de la circulació monetària des del Banc d'Espanya.
El sistema democràtic local és el més adequat per produir uns serveis
ajustats a la demanda. La confirmació d'aquesta afirmació la trobem
dins de l'alta mortalitat política dels alcaldes de les poblacions on es produeixen fenòmens d'ineficàcia,
Per això no es pot admetre el simplisme que contempla el dèficit com a
única referència i veu els ajuntaments com uns malversadors irresponsables.
Els alcaldes han estat més a prop de l'arquetipus shumpeterià d'empresari que molts dels que professen com a empresaris. Han corregut més
risc, fins i tot pel que fa al seu nivell d'ingressos i a la seva vida personal.
ELS AJUNTAMENTS, SECTORS GESTORS PER EXCEL'LÈNCIA
L'Administració local és l'administració que està més a prop dels ciutadans i, per tant, és el sector de l'activitat pública més fàcil de ser controlat pels mateixos ciutadans.
Els ajuntaments no tenen pròpiament l'element de la competència mútua entre ells, però en canvi és fàcil de caure en la comparació entre ajuntaments .
El públic, o en aquest cas els ciutadans, compara, i pot produir-se el
fenomen de "votar amb els peus", És adir, pot traslladar la seva residència si els serveis oferts per l'ajuntament del costat són millors que els
d'allà on s'està visquent.
A més a més la proximitat als ciutadans del sector local dóna a les eleccions locals una força fiscalitzadora molt superior a la que és normal en
�L'O P JNJO SOCIA LISTA
altres nivells de l'administració, en què la competència electoral es basa
fonamentalment en idees molt generals. La comprovació que es compleixin o no escapa quasi totalment de l'experiència en la vida social quotidiana del ciutadà com a individu.
En això l'estat és clarament diferent del sector privat. La critica de
l'empresariat a l'estat es basa en la comparació amb el sector privat on el
ciutadà pot comprar o no comprar, cosa que no pot fer amb l'estat.
AI sector local, però, aquest tipus de crítica liberal no és tan vàlida en
la mesura en què aquesta comprovació de qualitat i de preu hi és. 1 els
ciutadans la formulen cada dia. Qualsevol alcalde d'Espanya pot testimoniar fins a quin punt té present la pressió d'un "mercat" de ciutadans
que li recorda cada dia el que està fent bé o el que està fent malament.
Caldria definir, però, una grandària mínima a partir de la qual les corporacions locals poguessin assumir aquesta condició de gestors per
excel·lència. Les dimensions més apropiades serien ajuntaments grans i
mitjans, comarques i àrees metropolitanes. Els districtes i els ajuntaments
petits serien les unitats polítiques de participació o descentralització territorial.
Dels 935 municipis de Catalunya, 50 tenen entre 5.000 i 10.000 habitants, 38 entre \0.000 i 20.000, 24 entre 20.000 i 50.000, 8 entre 50.000 i
100.000, 7 entre 100.000 i 500.000, i només un, Barcelona, té més de mig
milió d'habitants.
Des d'aquesta perspectiva és evident que les corporacions locals comparteixen algunes de les caracteristiques de les empreses. És significatiu
que quan en un sistema d'economia centralitzada es vol fer un apropament al sistema de mercat es recorre als ajuntaments. Això va succeir a
Hongria on, per primer cop, els ciutadans van poder comprar un paper
que donava interessos. 1 aquest paper era emès pels ajuntaments.
En el camp de la incorporació de procediments informàtics, la capacitat de reacció dels ajuntaments ha estat molt a prop de la que es diu que
tenen les empreses. L'Ajuntament de Barcelona en va ser el capdavanter,
però l'esperit innovador s'ha estès a municipis més petits.
És molt significatiu el cas de Monòvar, on van dissenyar un programa
que va permetre informatitzar pràcticament tota la gestió municipal, incloses les actes de la Comissió de Govern. La qualitat del programa era
tan notable que la companyia subministradora de l'ordinador va comprar-ne el software per comercialitzar-lo entre els ajuntaments.
El professor Garcia Duran, seguint Kenneth Arrow, explica que bona
part de les crisis es poden analitzar en funció de la distribució de les expectatives optimistes i pessimistes. Segons aquest model, la crisi es pot
explicar per la polarització d'expectatives pessimistes. És adir, que el
grau de pessimisme existent és superior a allò que justifiquen les possibilitats reals d'inversió, d'activitat o d'ocupació.
Probablement, aquest país està visquent un moment semblant a aquest.
El que es tractaria de fer, des del punt de vista de política econòmica, seria frenar aquesta polarització excessiva cap al cantó pessimista. 1 aquest
paper de trencadors de la uniformitat, que diu García Duran, es pot exe~
cir molt millor des dels ajuntaments que des de cap altre centre de decisió.
EL CAS DE BARCELONA
L'Ajuntament de Barcelona és un conglomerat d'àre~s. i d'empreses el
moviment anual del qual està al voltant dels 120.000 milions de pessetes.
El ventall dels servei s que produeix comprèn des de serveis de software
fins a clavegueram i teatre infantil. La seva producció repres;nta m~s del
5 per cent del producte interior brut de la ciutat. Sens dubte es la pnmera
"empresa" de Catalunya i la que genera més efecte colaterals en totes
les direccions.
Té una plantilla de més de 11.000 funcionaris i 2.000 ~?'!tractats laborals. i afegim el personal del organs autònom de gesuo I el de les empreses municipals, arribem a xifre que ronden el 24.000 llocs de treball.
Barcelona, per tes seves característ iques especials, és una bon~ mo~tra
del que pot arribar a fer el sector local en general, sempre que hi hagi la
voluntat política adient.
.
.
La gestió portada des de 1979 ha permès realitzar un sa~eJ~ment financer i una reforma administrativa que són un punt de referència per la resta de les administracions públiques.
Durant els mesos immediats a la presa de possesió del primer consistori
democràtic es va constatar la dificultat d'aïllar els problemes i tractar-los
seguint un ordre de prioritats. A Barcelona es van inventari~r fins a 230
serveis específics molt diferents els uns dels altres, la major part dels
quals no tenien cap escala jerarquitzada d'objectius.
, ..
D'altra banda, la situació financera es caractentzava per un dèficit
enorme, producte d'una estructura local inflexible i antiquada i .dels hàbits adquirits als anys 60 en què el creixement accelerat permetia pagar
els dèficits d'un any amb l'augment dels ingressos dels següents.
Finalment i aquesta és una caracterí tica especifica de Barcelona,
l' Ajuntamen~ carregava, i carrega, amb el ~ost dels se~v.eis ~ipícs d'una
capital com Barcelona. La manca de reconeixement politic d aquesta c~
pitalitat ha fet que l'admini tració local sigui responsable d'uns ,serveIS
que normalment paga l'estat, o més recentment , els governs_ auton.oms:
L'Ajuntament de Barce lona. per exemple. manté 24 museus, ) hospitals I
11 centres d'EGB.
El procés de millora de la gestiò encetat per l'Ajuntament va començar
per la millora del control de la despesa. I aquest control havia de
començar per la de pesa de personal. En meny d'un any es va fer un
cens de per sonal, es van ampliar i unificar el horaris ~ es va impla~tar ~.n
control d'assistència informatitzat. Es va fer un proces de regularització,
es va simplificar la plantilla, i es van reduir les categories de 260 a 71. Es
van reconèixer les organitzacions sindicals com a interlocutores dels tre-
�L'O P IN IO SOCI A LIST A
balladors i es va firmar un acord de condicions laborals. Tot un seguit de
mesures que l'Administració central no va dur a terme fins tres anys després.
El resultat d'aquest procés va ser augmentar la tecnificació de l'Administració sense que el cost, en termes reals, pugés . El 1985 hi ha 1.000
funcionaris menys que el 1979, i les empreses municipals, incloent-hi
autobusos i metro , han pas sat de 11.200 a 8.900 treballadors .
Aquesta reducció absoluta amaga una intensa renovació de personal.
Es van incentivar les jubilacions anticipades, es van amortitzar places de
categories tècniques, que es van cobrir amb personal més jove i més ben
qualificat.
Aixi, el nombre de persones amb fun cions tècniques ha augmentat un
17 010 des de l'abril del 79 al desembre del 84, mentre que el nombre de
persones amb funcions administratives i subalternes ha baixat un 16 per
cent en el mateix període.
Després de 6 an ys es pot presentar un augment en la quantitat i una
millora en la qualitat dels Serveis municipals sense que els recursos consumits hagin augmentat. En efecte, el 1980 les despeses ordinàríes totals
van pujar a 79.067 milions de pessetes , pràcticament la mateixa quantitat
que el pressupost ordinari el 1985: 72.501 milions de pessetes. Això vol
dir, evidentment, que hi ha hagut un augment de la productivitat dels recursos.
Les causes de l'augment de la productivitat , tot i que són molt variades, es poden resumir en dos grups.
El primer consi steix en l'aprofitament dels estímuls productius que la
democratització de la vida municipal comporta: la transparència de les
condicions de treball, dels horaris, de les retribucions; l'aplicació d'inc.o~pa~~bili~ats, la introducció de la negociació cellectiva, la crítica i participacio CIUtadana, molt facilitades pel procés de descentralització
territorial.
Aquest conjunt de factors constitueixen estimuls molt poderosos per
augmentar l'eficàcia i la ineficàcia de la màquina municipal que , en definiti va, funciona dins d'un aparador. De fet, aquesta és la justificació de
fons de l'eficiència productiva de la despesa pública local en relació amb
altres sectors de l'Administració.
En segon lloc, l'Ajuntament de Barcelona és probablement l'Administració Pública que més ha contribuït, amb els plantejaments i amb els
fels, a posar en crisi el model d 'organització i gestió burocràtic, no sense
resistències per part dels sectors més interessats en defensar aquest model.
PARTICIPACIÓ DEL SECTOR LOCAL
EN LA DESPESA PÚBLICA
El subsector local de l'Administració Pública espanyola, amb més d'I
bilió de pessetes d'operacions sobre un total de 8 bilions, és una part no
gens menyspreable del Sector públic. Juntament amb el Sector autonòmic, que supera també el bilió, representa el 29 per cent de la despesa pública consolidada segons dades de la Dirección General de Coordinación
de Haciendas Territoriales, mentre que a Itàlia i al Regne Unit aquest nivell és del 17 i del 26 per cent, respectivament.
Això, d'una banda, vol dir que tenim uns nivells de descentralització
territorial de la despesa més plausible d'allò que normalment es vol admetre. Però, d'altra banda, encara estem molt lluny dels percentatges que
a l'any 1980 els experts reconeixien com a desitjables , que eren 50, 25 i 25
per les adminístracions central, autonòmica i local, respectivament.
El que és més greu, però, és que estem molt lluny d 'allò que la pròpia
realitat exigeix. Especialment en el subsector local, perquè no supera el
15 per cent del Sector públic, sense Seguretat Social.
Per assolir l'objectiu del 25 per cent de participació sense reduir els recursos de les comunitats autònomes no hi ha cap altra solució que recórrer a mesures fiscals no contemplades per les lleis vigents o no desenvolupades . Aquestes mesures haurien de permetre, en el context d'un augment del pressupost brut de les comunitats autònomes, un augment de la
capacitat neta de despesa del subsector local, mitjançant la redi stribució i
la creació de fons de cooperació municipal als governs autònoms.
Des de l'alcaldia de Barcelona defensarem sempre la implantació d'una
fiscalitat autonòmica sempre que es donin tres condicions: (1) que els recursos obtinguts es dediquin a nodrir la capacitat de despesa dels ajuntaments, és adir, el sector gestor per excellència, (2) que la redistribució es
faci objectivament, i (3) que la població en percebi clarament el benefici .
Però els tributs que es puguin establir d'acord amb aquesta concepció
fiscal, tot i que es refereixin a problemes específics i a zones concretes del
país, haurien de respectar el principi que, a mig termini, els impostos no
han de tenir un caràcter estrictament finalista. A mig termini, la solució
és federalitzant; renda, societats i IVA, repartits entre els tres nivells de
govern, com a Alemanya .
Cal que es produeixi una autèntica redistribució en cascada cap al Sector públic autònom i cap al Sector públic local. Nosaltres defensarem
sempre que en aquesta redistribució progressiva s'introdueixin criteris
d 'organització, exigències de control de qualitat, de màxims i mínims per
part de l'Administració central i, òbviament, de les administracions autònomes.
Els governs autònoms haurien de reconèixer que la pròpia essència del
seu poder polític en relació a les administracions local s consisteix precisament en això : la determinació dels criteris polítics que poden orientar la
despesa dels recursos que ells controlen.
�L'OPINIO SOCIALISTA
PROBLEMES PENDENTS
Hi ha un seguit de problemes que no han estat encara resolts després
de sis anys d'administració local democràtica, o que han sorgit de bell
nou durant aquest temps. Es tracta de la drogaaddicció i les seves derivacions cap al camp de la seguretat i l'administració de justícia i, indirectament, la sanitat, així com d'altres problemes relatius al comportament civil en una fase de transició.
En relació a les drogues, els últims cinc anys han vist créixer uns fenòmens molt semblants als que ja coneixen altres països, especialment els
Estats Units, des de fa quinze o vint anys. Ens referim a l'extensió del
consum, a les seves repercussions socials i als debats que genera.
No hi ha una forma única i definitiva de tractament dels drogaaddictes, especialment els heroïnòmans, a llarg termini. La discussió entre professionals gira sobretot entorn de les mesures de reinserció i de prevenció.
El ~ue.sí està clar, però, és que cal afrontar, com a mínim, els aspectes
samtans de la drogaaddicció.
Probablement la gestió dels serveis sanitaris és la prova més important
per aclarir com serà el repartiment de funcions entre les administracions
públiques. Per la seva participació al PIB i a la despesa pública són sens
dubte la columna vertebral dels serveis personals transferits a les comunitats autònomes.
La gestió per part de l'Administració local aquí també és garantia
d'eficàcia i innovació. Contra el que s'ha dit a vegades, quan l'administració local ha irromput a la Sanitat, ho ha fet atenent necessitats que altres administracions més burocràtiques o poc participatives havien ignorat, com Planificació familiar o Salut mental.
I no només en aquests casos. També en la gestió d'institucions complexes com hospitals, l'Administració local ha demostrat que té la força política i el coneixement professional precís per portar-la d'una manera diferent.
A Barcelona, per exemple, el cost per unitat d'assistència bàsica UBA
va ser, al 1984, de 15.691 ptes. per UBA i dia a l'Hospital del M;r i, d~
10.060 ptes. a l'Hospital de l'Esperança. Als hospitals de la Seguretat Social el cost és desconegut. La subvenció rebuda per UBA i dia ha estat de
10.472 ptes., mentre que a Sant Pau i al Clínic ha estat de 20.000 ptes. i
de 15.000 a alguns centres privats.
Quant a l'actuació dels ajuntaments davant l'atur, tot just hem
començat.
A Barcelona hi ha 270.000 joves entre 14 i 24 anys. Entre els 16 i 24
anys, el 42 per cent és a l'atur. La taxa de fracàs escolar, en termes de repetició de curs, és del 50 per cent a EGB, 55 per cent a BUP i 75 per cent
a FP. Aquestes xifres donen una idea de la magnitud del problema, de tal
com és ara i de com pot agreujar-se en un futur.
L'Ajuntament de Barcelona ha emprès la creació d'un dispositiu d'actuació en el camp de les iniciatives locals d'ocupació i de les iniciatives
empresarials.
D'aquesta manera s'ha fet un capgirament de fons. Fins ara els ajuntaments no admetien cap altra responsabilitat respecte a l'atur que l'ajut
per mitigar-ne els efectes. La veritat és que la contribució dels ajuntaments en la lluita contra l'atur és relativament marginal. Però no és possible declarar-se irresponsables davant aquest problema. La duració de la
crisi, que és superior del que ningú no havia previst, produeix efectes
qualitatius importants. Les possibilitats de reinserció laboral d'una persona decreixen en progressió geomètrica a mesura que s'allarga la durada
de la situació de desocupat.
El finançament dels transports públics exigeix també la perspectiva de
les solucions específiques. En el cas de Barcelona, la singularitat rau en el
caràcter metropolità dels serveis prestats i en els dèficits derivats de la
gran complexitat dels moderns sistemes de transport urbà.
LA CAP ACITAT DE BARCELONA
Tots els problemes esmentats anteriorment necessiten solucions específiques. En el cas concret de Barcelona, però, les solucions han de passar
també per la constatació de la capitalitat que Barcelona exerceix de fet i
que té voluntat de consolidar. Barcelona és capital de Catalunya, però és
també capital d'Espanya.
El reconeixement d'aquesta capitalitat no ha de limitar-se a uns drets
econòmics. Barcelona proposa un reconeixement polític de la seva capitalitat.
Hi ha una certa contraposició entre el debat propi de les ciutats i l'inevitable grau d'uniformitat que provoquen les capitals. Els valors propis
de les ciutats a vegades es veuen amenaçats per la presència d'una capitalitat política.
És important que hi hagi un equilibri entre el rol de capitalitat i el més
genèric, i fins a cert punt oposat, de ciutat. I potser aquí tenim la diferència que encara s'aprecia entre el cas espanyol i la posició que ocupen
Washington o Bonn als seus països. Ni Washington ni Bonn pretenen ser
al mateix temps la capital i la primera ciutat.
Evidentment a Espanya la situació no és la mateixa. La realitat de Madrid també és un factor que s'imposa. Però cal reconèixer que la llei no
esgota la realitat. Cal acceptar la idea d'un cert dualisme fàctic.
CRITERIS PER A UN MODEL DE GESTIÓ
Un model de gestió possible per a Espanya, que hauria de començar a
aplicar-se ara perquè estigués rodat el 1990, hauria de tenir en compte els
següents criteris i propòsits:
�I. Legalment o pràcticament les competències de l'estat i de les comunitats autònomes haurien de ser taxatives, amb numerus clausus i les locals, residuals.
'
2. No hi ha gairebé cap problema que pugui solucionar-se només des
d'un sol nivell de govern. L'atribució de competències que fan la Constitució i les lleis bàsiques és només una convenció simplificadora.
3. En realitat no hi ha competències exclusives, ni tan sols plenes. Totes són compartides, o quasi totes. El que és important és identificar el
responsable o responsables del projecte, de cada projecte.
4. El sector local ha d'arribar en cinc, sis o set anys al 25 per cent del
sector públic, excloent-ne la Seguretat Social.
5. Aquests objectius poden perseguir-se encara que no hi hagi lleis que
els consagrin.
6. Els polítics haurien de contenir-se la tendència a tractar directament
amb el ciutadà, passant per sobre dels poders elegits de nivell inferior.
7. Cal també autocontenció en la susceptibilitat. Hauria de ser normal
per exemple, que un ministre anés al Liceu sense haver de passar per la
taquilla del president de la Generalitat , del delegat de Govern i de l'alcalde. Els municipis no tenen fronteres . Aquesta és la seva força. Cal no enyorar els burots.
8. Barcelona hauria de ser la seu d'institucions d'àmbit estatal. Ni la
Constitució ni els costos ho impedeixen.
9. Barcelona ofereix a Catalunya i a Espanya un gran projecte, bo per
a tothom: l'organització dels Jocs Olímpics de 1992, que faran de trencadors d'uniformitat.
Aquests criteris i propostes no són el fruit de la bona voluntat o d'una
certa imaginació . Són el fruit de sis anys de pràctica política local: el
fruit d'una apassionada lectura, des de Barcelona, del projecte de construcció d'una Catalunya autònoma i d'una Espanya moderna.
El Wojtylanisme i
la tercera restauració
Del Vaticà II a la Contrareforma polonesa-germànica?
JOSEP M. a PIÑOL
La publicació d'un informe confidencial sobre la teologia de
l'alliberament presentat pel cardenal Ratzinger en una reunió
de cardenals i la de "La instrucció sobre alguns aspectes de
la teologia de l'alliberament" subscrita per la Congregació
per a la Doctrina de la Fe (3 de setembre de 1984), sacsejaren
potser per primera vegada amb contundència l'opinió pública. L'escalada, però, tot just havia començat. Seguirien les
declaracions explosives de Ratzinger a la revista "Jesus",
com a primícia del seu "Informe sobre la fe", la notificació
de l'ex-Sant Ofici: reserves sobre Boff (11 de març de 1985)
i, finalment, la sanció d'un any de silenci imposada paternalment al franciscà brasiler Leonardo Boff -què més voldria,
declarava ingènuament Ratzinger, que un any sabàtic? (I)
El cèlebre Informe Rockfeller ja havia donat el primer toc d 'alerta a
Nixon (1969), tot denunciant "la transformació de l'Església en força de
can vi a Llatinoamèrica". El " Comitè de Santa Fe", braintrust de la
ideologia reaganiana ja afirmava sense embuts : "cal enfrontar-se (i no
senzillament reaccionar a posteriori) amb la teologia de l'alliberament
com és utilitzada a l'Amèrica Llatina" (1980) (2). A Ratzinger, maitre- àpenser teològic de la Restau ració woj tyliana , només li intere s a l'ortodò xia , perqu è tal co m declarava a Viuorio Messori " defensar l'ortodòxia é
defensar el pobres". Una corti na de fum per tal d'encobrir la convergència objectiva amb le co nsigne de Reagan i, allò que és més greu, la
benedicció als dictadors llatinoamerican s. Encara no feia vint -i-quatre
hores de la promulgació de la "Instrucció", que els sicaris de Pinochet
assas sinaren el capellà francès André Jarlan a la barriada de la Victoria
de Santiago ...
Finalment, la paraula fatídica "restauració" és pronunciada obertament en la seva conversa. Ratzinger tocà d'entrada el tema suaument i
amb una extraordinària habilitat dialèctica: "Si per restauració s'entén
un tornar endarrera, aleshores no és possible cap restauració. L'Església
va endavant cap a l'acompliment de la història, mira endavant cap al Senyor". És l'aperitiu, la tasseta de cafè que va oferir gentilment a Leonar-
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La capacitat de gestió dels ajuntaments
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Administració local
Descentralització administrativa
Subsidiarietat
Espanya
Ciutats
Description
An account of the resource
n. 1 , febrer 1986
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Source
A related resource from which the described resource is derived
L'Opinió socialista
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1986
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Article de Pasqual Maragall, revisant els reptes i capacitats de gestió de les corporacions locals de l'Estat Espanyol i en particular el cas de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles