1
10
4
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/763/20060628_LV.pdf
2b18d183a2f09cbb8dd22223e115e5bf
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
28/06/2006
La Vanguardia, p.032, Sociedad
UNA PÉRDIDA PARA LA COMUNIDAD EDUCATIVA. Una vida dedicada a la política y la
pedagogía
MARTA MATA. Tenaz y dulce
Marta Mata pertenece al grupo de jóvenes de la inmediata posguerra que en los momentos
difíciles no se resignan y se ponen a trabajar para imaginar el futuro.
Marta Mata es protagonista de la generación que enlaza con el ideal del noucentisme popular,
de la Mancomunitat y, después, de la Generalitat republicana.
Nunca se cruzó de brazos a esperar que las cosas cambiaran. Trabajó para cambiarlas y lo
consiguió. Lo hizo de manera tenaz y a la vez dulce, sobreponiéndose a las circunstancias
adversas que dominaban nuestro país.
Marta Mata nunca se refugió en el victimismo. Se comprometió a fondo con la base de lo que
debe ser un país civilizado, es decir, la educación. Y respecto a la educación se centró en el
factor clave: el maestro. La formación del maestro.
Se esforzó por que Catalunya tuviera una nueva generación de profesionales dedicados a la
pedagogía. E impulsó una profunda renovación pedagógica.
Marta Mata nunca ha sido mesiánica. Ha sido una eficaz constructora.
A partir de su compromiso civil y social, Marta Mata también dio el paso hacia el compromiso
político. Fue en el momento en el que recalaron en la política los hombres y mujeres que,
habiendo luchado para resistir, se habían preparado sobre todo para construir. Su entrañable
relación con Joan Reventós fue clave en este paso.
Marta Mata ha dejado una huella importante en la política catalana y española. Su huella está
presente en la Constitución española, en el Estatut de 1979 y, sobre todo, en el desarrollo de los
textos constitucionales, a través de la ley orgánica del Derecho a la Educación (1985).
Esta ley, que ha sido básica para la educación de nuestro país en los últimos 25 años, es, en
buena medida, deudora de la huella de Marta Mata.
También fue decisiva su intervención, con Pepe González, en la elaboración de la primera ley
de Normalització Lingüística, en 1983. Si hoy hay en Catalunya una convivencia lingüística
ejemplar, es en buena medida por esta ley. Y en lo que se refiere a la lengua en la escuela, la
influencia de Marta Mata fue notoria.
Fue concejal de su ciudad y mi ciudad, concejal de Barcelona. Desde aquí impulsó el concepto
y el proyecto de las ciudades educadoras, con el apoyo y el impulso de Pilar Figueras.
Ha muerto una ciudadana honrada de nuestro país. Constructora de realidades más que de
sueños, forjadora de los cimientos de la Catalunya de hoy.
PASQUAL MARAGALL, presidente de la Generalitat de Catalunya
175 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1234
Title
A name given to the resource
MARTA MATA. Tenaz y dulce
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Mata, Marta, 1926-2006
Educació
Necrologies
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Article publicat simultàniament a El País i La Vanguardia amb motiu de la mort de Marta Mata.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
President de la Generalitat de Catalunya
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/882/0000000634.pdf
52e551ee5305d04f2746763f677de502
PDF Text
Text
46 / SOCIEDAD
EL PAÍS, miércoles 28 de junio de 2006
La pedagoga Marta
Mata muere de infarto
cerebral a los 80 años
Luto
en la comunidad
educativa
La presidenta del Consejo Escolar del Estado
impulsó la escuela laica y la entidad Rosa Sensat
EL PAÍS, Barcelona
Marta Mata, presidenta del Consejo Escolar del Estado, máximo
órgano consultivo de la Administración en materia de educación
no universitaria, falleció ayer víctima de un infarto cerebral en el
Hospital de Barcelona, donde llevaba 22 días ingresada. Mata, de
80 años, destacada impulsora de
los movimientos de renovación
pedagógica, exdiputada socialista al Congreso, exsenadora y exconcejal de Educación del Ayuntamiento de Barcelona, había ingresado en el centro hospitalario
el pasado día 5 de junio tras un
conato de angina de pecho, dijo
ayer uno de sus colaboradores.
Dos días después de ingresar en
el hospital, los médicos le pusieron un catéter y tuvo que afrontar la aparición de un trombo
que acabó paralizando la parte
del lado derecho del cuerpo y provocándole un infarto cerebral
que acabó con su vida.
Mata fue un referente para el
mundo docente. Nacida en Barcelona en 1926, niña de la guerra,
cristiana, renovadora y progresista, se consideraba heredera del
espíritu de la Institución Libre
de Enseñanza, y de la tradición
de las entidades de vanguardia
pedagógica en Cataluña y sus valores como el laicismo y la renovación escolar. Hija de la maestra Ángels Garriga, estudió en
centros de la Generalitat republicana. Tenía 13 años cuando acabó la guerra. “Cuando llegaron
los nacionales, la enseñanza re-
trocedió cien años. El primer día
de clase después de la guerra nos
encontramos con los crucifijos y
retratos repartidos por toda la
escuela. Nos pusieron una capilla en el instituto y se decía misa
cada día”, declaraba a este diario
en 1999.
En los años cuarenta, Marta
Mata formó parte de un grupo
infantil y juvenil de tiempo libre
en Saifores (Tarragona), de donde era originaria su familia y donde vivió durante veinte años y se
forjó como maestra. En 1957 se
licenció en Pedagogía. A mediados de la década de los sesenta
impulsó la clandestina Escola de
Mestres Rosa Sensat, que aunaba los esfuerzos de un grupo de
profesionales de la enseñanza.
En 1976 se afilió al Partit dels
Socialistes de Catalunya (PSC).
En los inicios de la nueva legalidad democrática, se opuso a que
hubiera dos redes escolares en
Cataluña: una en catalán y otra
en castellano. Como mujer de izquierdas creía que con ello evitaba la discriminación de los alumnos en función de la lengua materna, en contra de la opinión
sostenida entonces por los nacionalistas conservadores.
“Lo más difícil, gobernar”
Tras pasar por el Congreso y ser
senadora por el PSC, entre 1987
y 1995 fue concejal de Educación de Barcelona con Pasqual
Maragall de alcalde. “Para mí, lo
más difícil ha sido gobernar (...)
Marta Mata. / CONSUELO BAUTISTA
tener a tu cargo 40 escuelas infantiles, ocho de secundaria, de 14
primarias, tres artísticas, Tener
1.700 maestros”, declaraba en
una entrevista en octubre de
2002.
Ese año dimitió de su cargo
de consejera del Consejo Escolar
del Estado por discrepancias con
la política educativa de la entonces ministra en el Gobierno del
PP, Pilar del Castillo. En 2004,
con gobierno socialista, fue nombrada presidenta de este organismo y no dudó en utilizar su voto
de calidad para que se aprobara
un informe proponiendo al gobierno sacar la religión del cu-
rrículo escolar y que esta materia
no fuera evaluable. Un año antes
había señalado que “la religión
principal de la escuela es la de la
convivencia, del civismo y en la
escuela deben aprender a convivir distintas creencias y convicciones”. “Toda su vida estuvo al servicio de la transformación de la
escuela para que la sociedad fuera mejor”, dijo ayer Irene Balaguer, miembro como Mata de la
asociación Rosa Sensat.
La capilla ardiente de Marta
Mata ha sido instalada en el Tanatorio de Sant Gervasi, en Barcelona. La despedida será mañana a las 13 horas.
EL PAÍS, Madrid
De izquierdas y de derechas, liberales y progresistas, profesores,
padres y estudiantes, lamentaron
ayer la muerte de Marta Mata.
Así lo hicieron algunos de los sindicatos más representativos del
sector como CC OO, UGT,
STES, CSIF, quienes destacaron
su trayectoria en favor de la educación en tiempos más difíciles.
El responsable de Educación
de UGT, Carlos López, la recordó como la pedagoga “comprometida con las clases más desfavorecidas”, y su homólogo en
CC OO, José Campos, lamentó
la pérdida que supone su muerte
para la educación pública.
“Profundamente afectada” se
mostró la presidenta de la Confederación laica de padres de alumnos (Ceapa), Lola Abelló, quién
recordó la “gran maestra, gran
mujer y gran persona” que fue
Mata. El presidente de la Confederación católica de padres, Luis
Carbonel, de ideas bien contrarias a la fallecida, también destacó su implicación y dedicación
con la mejora de la enseñanza.
El Sindicato de Estudiantes
también envió un comunicado expresando su tristeza, que también manifestaron organizaciones estudiantiles de signo opuesto. Los titulares y patronales de
la enseñanza, como la FERE y la
CECE se sumaron también al pésame. Desde la FERE agradecieron el trabajo desarrollado en el
Consejo Escolar en años de leyes
difíciles.
La comisión de Educación en
el Congreso expresó sus condolencias, que también llegaron desde la Junta de Extremadura, una
de las últimas regiones donde
Mata participó en un acto público sobre lectura.
Una figura imprescindible
Tenaz y dulce
MERCEDES CABRERA
PASQUAL MARAGALL
Ayer, y de forma repentina, murió Marta Mata i
Garriga. Una marcha que contrasta con la longeva, intensa y persistente dedicación que destinó a la mejora y modernización de la educación
de nuestro país. Hoy mostramos públicamente y
con el mayor orgullo que estas palabras puedan
albergar, el profundo agradecimiento de la comunidad educativa, del Ministerio de Educación y Ciencia y de todo el Gobierno ante la
marcha de una pedagoga imprescindible.
Nacida en Barcelona en 1926, Marta Mata
sintió la imperante necesidad de no esperar al
fin de la oscuridad para volver a recuperar la luz
que surgió a raíz de la fundación de la Institución Libre de Enseñanza. Era parte de su bagaje
personal, pues había sido educada en la mejor
tradición institucionista, como alumna de bachillerato en el Instituto Escuela de la Generalitat
de Catalunya. De ahí que ya en los años cincuenta participara en la renovación pedagógica en
Cataluña, retomando el espíritu de libertad que
instauraron Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate y Nicolás Salmerón, por
citar algunos ejemplos. El mismo espíritu que
abrió el horizonte de la educación española y
que tan buenos frutos dio durante la II República.
Reivindicar el esfuerzo republicano implicaba combatir la dictadura franquista. Marta Mata lo hizo con sus propias armas. En 1965, junto
con otros compañeros, fundó la Escuela de
Maestros Rosa Sensat, cuyas actividades fueron
conocidas a través de las Escuelas de verano.
Fue una actividad semiclandestina, si bien, poco
a poco, el esfuerzo dio sus frutos y las autoridades franquistas se vieron obligadas a una cierta
tolerancia. Muerto Franco, las Escuelas de Verano devinieron en el foro público donde se deba-
tieron los documentos que inspirarían el desarrollo de la futura escuela pública y democrática, y
que la misma Marta presentó públicamente. A
partir de entonces, proyectó su interés por la
educación en su actividad política, tanto en el
Ayuntamiento de Barcelona, como en el Parlamento de Cataluña y en las Cortes Generales.
Al Consejo Escolar del Estado llegó en 1986
con la decisión, el vigor y el compromiso por la
educación que la han acompañado toda la vida.
Allí nos ha ofrecido durante estos dos últimos
años, como presidenta, un ejemplo cotidiano de
dedicación sin reservas a la nueva tarea de coordinar los complejos trabajos de este órgano en el
que se reúnen los representantes de toda la comunidad educativa. Mientras escribo estas líneas recuerdo el entusiasmo con que me enseñaba la Biblioteca del Consejo Escolar durante mi
última visita. En estos dos años se ha producido
en el Consejo un intenso debate educativo en
torno a las propuestas educativas y al proyecto
de Ley que finalmente han culminado con la
aprobación de la Ley Orgánica de Educación.
Ha sabido Marta extender su preocupación
de siempre por los más pequeños y su magisterio a todos los ámbitos educativos, a todos los
destinatarios de la educación, a los responsables
y a los implicados. Alumnos, profesores, padres,
personalidades del mundo educativo y autoridades hemos podido compartir con ella el análisis
apasionado y lúcido y la reflexión serena sobre
lo que más convenía a nuestros jóvenes y a la
educación española. Y hemos aprendido con
ella cada día. Esa es la tarea a la que ha dedicado su vida. Muy sinceramente, en nombre de
todos los ciudadanos, te lo agradecemos.
Mercedes Cabrera es ministra de Educación y Ciencia.
Marta Mata pertenece al grupo de
jóvenes de la inmediata posguerra
que en los momentos más difíciles
no se resignaron y trabajaron para
imaginar un futuro.
Marta Mata es protagonista de
la generación que enlaza con el
ideal del noucentisme popular de la
Mancomunitat y, después, de la Generalitat republicana.
Nunca se cruzó de brazos para
esperar que las cosas cambiaran.
Trabajó para cambiarlas, y lo consiguió. Lo hizo de modo tenaz y, al
mismo tiempo, dulce, sobreponiéndose a las circunstancias adversas
que dominaban en nuestro país.
Marta Mata nunca se refugió en
el victimismo. Se comprometió a
fondo con la base de lo que debe ser
un país civilizado; es decir, la educación. Y en la educación se centró en
el factor clave: el maestro; la formación del maestro.
Se esforzó para que Cataluña tuviera una generación de profesionales dedicados a la pedagogía, e impulsó una profunda renovación pedagógica.
Marta Mata nunca ha sido mesiánica. Ha sido una eficaz constructora.
A partir de su compromiso civil
y social, Marta Mata también dio el
paso hacia el compromiso político.
Fue en el momento en que fueron a
parar a la política los hombres y
mujeres que, después de haber luchado para resistir, se habían prepara-
do sobre todo para construir. Su entrañable relación con Joan Reventós
fue clave en este paso.
Marta Mata ha dejado una huella importante en la política catalana y española. Su huella está presente en la Constitución española, en el
Estatuto de 1979 y, sobre todo, en el
desarrollo de los textos constitucionales, a través de la Ley Orgánica
del Derecho a la Educación (1985).
Esta ley, básica para la educación en nuestro país en los últimos
25 años, es en buena medida deudora de la huella de Marta Mata.
También fue decisiva su intervención, con Pepe González, en la elaboración de la primera Ley de Normalización Lingüística, en el año
1983. Si hoy en Cataluña hay una
convivencia lingüística ejemplar, es
en buena medida por esta ley. Y en
lo que respecta a la lengua en la
escuela, la influencia de Marta Mata fue notoria.
Fue concejal de su ciudad, y mía,
concejal de Barcelona. Desde aquí
impulsó el concepto y el proyecto de
las Ciudades Educadoras, con el apoyo y el impulso de Pilar Figueras.
Ha muerto una ciudadana honrada de nuestro país. Constructora de
realidades más que de sueños, forjadora de los cimientos de la Cataluña de hoy.
Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1392
Title
A name given to the resource
Tenaz y dulce
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Educació
Mata, Marta, 1926-2006
Necrologies
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Description
An account of the resource
Article publicat simultàniament a El País i La Vanguardia amb motiu de la mort de Marta Mata.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1212/19900119d_00367.pdf
967cdfa71141b4f0b36bcd230848e48a
PDF Text
Text
EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
DISSABTE, 19 DE GENER DE 1990. PARAULES DEL SR. ALCALDE A SAIFORES, DOMICILI SRA. MARTA MATA, AMB MOTIU DEL DINAR AMB EL PERSONAL DE L'AREA D'EDUCACIO
Moltes gràcies. Per molts anys, Marta. No sabia que feies anys.
En tot cas, per molts anys a tots. Esteu representant una ciutat
que avui en dia és una mica vigilada quasi des de tot arreu, des
de molts punts de la geografia política i de la geografia cultural de Catalunya, de tota Espanya.
Crec que se'ns mira una mica des de per tot arreu, a veure
què fem com a ciutat. I no només si a l'Estadi hi ha goteres o no
hi ha goteres; o si el Bob Beamon o el seu succesor batran el
rècord o no; o si els Cinturons estaran acabats per l'abril del
92 o no ho estaran, per poder anar de l'Aeroport fins els Hotels;
o si haurà metro a Montjuïc o no n'hi haurà; sinó -i sobretot- a
veure quina ciutat és aquesta, que tothom en parla.
Però la gent té curiositat per més: la gent vol saber la
Ciutat com és, com son els seus habitants, els seus sistemes com
van. I els seus sistemes van de coses tan prosaiques com les
clavegueres -però tan importants, que s'estan arreglant- fins a
la seva cultura, els seus Museus o el seu sistema educatiu.
Com a molts indrets a arreu del món, el sistema educatiu no
és un sistema elegit per la Ciutat, és un tema nacional: l'escola
nacional. Però en el cas de Barcelona hi ha un ingredient ciutadà, hi ha un ingredient municipal de gran tradició que la Marta
ens explica millor que ningú, quan cal, de tant en tant, quan
s'ha de recordar i a mi m'agrada tenir present sempre.
La Ciutat és un laboratori, la Ciutat no és la Nació, la
Ciutat no és en majúscula, la Ciutat no té himne, té bandera,
però, en fi, no és la bandera, no és la senyera. La Ciutat té una
identitat, però és una identitat esportiva, cultural, que hi és
sempre en to menor. I per tant, la Ciutat ha de ser -i és de fet,
ja us ho he dit alguna altra vegada- el lloc on es troben al
laboratori -on s'assagen- els instruments nacionals, del que la
Nació necessita per ser tal com és i millor del que és.
A Barcelona això ha estat així, històricament, de moltes
maneres diverses. Catalunya ha estat un país dual sempre -no en
els seus pitjors moments i perquè no hi havia més remei, sinó en
els seus millors moments i, justament, perquè ens ho podíem
permetre-. A la baixa Edat Mitjana ja hi havia la Generalitat, hi
havia Les Corts i la Diputació del General o Generalitat i també
hi havia el Consell de Cent. I hi havia aquesta -diguem-ne ara
modernament- dialèctica entre dos poders, perquè ens ho podíem
permetre i això enriquia el país, no l'empobria. Doncs bé, aquest
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
2.
element barceloní, que era present en tantes i tantes coses, en
l'educació ho ha sigut d'una forma molt important durant tota la
història i, en particular, durant aquest segle. Per tant, vosaltres teniu una herència que heu de mantenir i que heu de desplegar i desenvolupar d'una forma digna. 1 és l'herència de la
contribució que la Ciutat ha donat a la Nació o al País, en un
moment en què tothom ens mira.
Jo us vull animar a seguir en aquesta línia. Des de l'última
vegada que ens vam veure, fa cosa d'un any, ha passat un any dur,
un any difícil en el qual la Ciutat s'ha concentrat -i l'Ajuntament en particular- en posar en marxa el que n'hem dit "els trens
del 92", encara que el metro no ha sortit. Però entenem per
"trens del 92" tots aquells projectes que s'havien d'endegarperquè necessiten una maduració en el temps-, s'havien d'endegar
l'any 89: treure la via del tren del Poble Nou i arribar al mar
era necessari per poder començar a construir les cases que han
d'estar acabades -suposem- el 31 de desembre del 91; signar els
convenis que hem signat pel Cinturons o les "potes" aquestes que
tant trigaven, doncs també s'havia de fer l'any 89; o definir el
Museu d'Art Contemporani; o tirar endavant tantes i tantes coses
com aquest any s'han tirat endavant i això ha fet que per a molta
gent, dels temes de qualitat -no els trens dels grans projectes
amb 1'Abatex, com diuen els urbanistes de l'any 92-, sinó els
temes de qualitat de vida i de sensibilitat hagin quedat no
endarrerits però si en un segon pla. Se'ls ha donat menys atenció públicament.
Jo, aquest any 90, l'enceto amb la confiança de pensar que,
finalment els trens han endegat, potser en queden un parell -el
metro per exemple, el Palau Nacional de Montjuïc, però això ja us
ho puc dir que serà per a la setmana que vé, pel dia 26, que
endegarem el tren del Palau Nacional de Montjuïc reformat i el
Museu d'Art de Catalunya. Es a dir, que els grans projectes que
ha costat tant de concebir ja son en marxa i que, ara, hem de
retornar, afortunadament per a tots, una mica a les coses que son
realment més importants en el cor de la Ciutat, que son les que
tenen a veure amb la qualitat dels seus serveis.
Vosaltres esteu al capdavant del front més significatiu o
d'un dels més significatius -la cultura també-, de l'educació per
descomptat i jo us volia agrair -i acabo- que darrerament he
sentit (i ho volia comentar amb la Marta i la Montserrat) de veus
independents i neutrals i que no tenen res a veure amb l'Ajuntament, ni amb cap tendència política, doncs que a Barcelona si hi
ha millora pedagògica, això es deu als Serveis de l'Ajuntamentho he pogut sentir més d'un cop-. Jo us faig un cabal molt ràpidament de quines coses son les que es diuen per dir, quines coses
son les que es diuen perquè son veritat de debó, i aquesta em fa
l'efecte que es veritat de debò, que hi ha una opinió no pública
majoritària, però si aquella que compta que és la que crea l'opinió dels altres, hi ha una opinió minoritària, important de la
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
3.
Ciutat, que sap que les Arees de l'Ajuntament -i en particular
la de l'Educació- estan creant, generant, millora pedagògica. I
aquest grans de millora son molt més importants que molts dels
projectes dels "trens del 92" sumats amb uns altres: perquè son
grans de millora que s'acumulen a l'interior de les persones de
la Ciutat, i per tant, tenen una garantia de continuïtat. Sabem
que aquestes estan ben plantades, amb un material que és molt
noble, que son els ciutadans joves -sobretot- de Barcelona.
Us vull agrair que hàgiu fet que això sigui així i que
encetem, els que estem al davant de la Ciutat, aquest any amb
esperança, per tant, amb il.lusió i sabem que ara, a més a més de
grans obres, a més a més de posar la Ciutat de potes per amunt, o
de potes per avall i de regirar-la tota ella per fer les coses
que s'hi havien de fer des de fa molts anys, en el cor dels
barcelonins també hi ha un canvi en marxa.
Moltes gràcies.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4118
Title
A name given to the resource
Paraules del Sr. Alcalde a Saifores, domicili de la Sra. Marta Mata, amb motiu del dinar amb el personal de l’Àrea d'Educació
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saifores
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Educació
Ajuntament de Barcelona
Lideratge
Barcelona
Territoris
Model social
Mata, Marta, 1926-2006
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-01-19
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf
e6da3ed395d455150e4f7194582717f4
PDF Text
Text
16
e
PERSONATGES
núm.59 juny/juliol 2007
U
HOMENATGE A MARTA MATA
An
na
Bo
yé
MESTRA
de MESTRES
�núm.59 juny/juliol 2007
e
PERSONATGES 17
Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents
moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat.
Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres.
M
arta Mata va néixer el 22 de
juny de 1926 i va morir el 27
de juny de 2006. Va dedicar
tota la seva vida a treballar
per a l’educació dels infants i els joves. Ho va
fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens
i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola
Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la
creació de la qual va col·laborar. L’any 1965
va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat,
amb altres professionals de l’educació, amb
l’objectiu de formar els i les mestres en una
altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els
cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un
dels focus de resistència al franquisme. Al seu
voltant van anar sorgint unes escoles que més
endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles
per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC).
L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat
va esdevenir Associació de Mestres.
La Marta explicava que la seva relació
amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar
al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant
l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on
només va poder anar el curs 1937-38. El
model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella
un referent.
«N’enyorem l’afecte, la capacitat
de treball, la coherència,
i recordem i assumim
les seves conviccions.»
En el cas de l’Ajuntament de Barcelona,
citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la
creació i construcció dels Grups Escolars i la
col·laboració en la creació de l’Institut Escola
de la Generalitat. També els noms de
Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa
Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i
altres, com a mestres i directors modèlics.
«El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre
article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia
més de cinquanta anys, des de 1876, que la
Institución Libre de Enseñanza treballava
discretament per un nou model d’educació
(...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de
renovació pedagògica català, el qual tenia
arrels en els ateneus obrers i en l’escola
rural, en el moviment per la recuperació de
la llengua, en el catalanisme polític (...) Que
sense escarafalls de cap mena col·laboressin
el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments,
especialment el de Barcelona, a dotar-nos
des del primer any dels Grups Escolars i el
següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal
de Mestres i la Universitat Autònoma, no es
pot explicar sense aquesta conjunció.»1
EL SALT A LA POLÍTICA
Marta Mata va fer el salt a la política des de la
pedagogia. «Una bona escola –deia– només
s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la
renovació pedagògica parteix de la realitat
escolar i de la participació, però que no es pot
generalitzar sense un sistema educatiu que
no tan sols la permeti sinó que la impulsi.
Això la va portar a formar part del Congrés
dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la
llista socialista, teòricament en una posició per
recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any
1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a
1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions.
Va ser també membre del Consejo Escolar del
Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què
va dimitir per la política del Partit Popular.
L’any 2004 la van nomenar presidenta del
Consejo Escolar del Estado, responsabilitat
que exercia en el moment de la seva mort.
Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona,
quan li van proposar d’anar a la llista de les
eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar
amb la idea de poder continuar la feina que
l’Ajuntament democràtic havia començat
l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual
l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques.
A grans trets, les principals actuacions que
va liderar van ser:
EL CAMÍ DE L’ESCOLA
Marta Mata. El camí de l’escola és
l’últim llibre publicat que repassa la
trajectòria de Marta Mata. A partir
del que va deixar escrit i de la gent
que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a
pas. Ens explica com va aconseguir
–van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella
va viure de petita i va veure com
mataven tornés a renéixer. Una
lluita a favor dels infants i de la
qualitat de l’escola en la qual mai
no va perdre l’esperança. El llibre
ha estat editat per l’Associació de
Mestres Rosa Sensat, arran de
l’acte d’homenatge que li van fer el
passat mes d’abril a les Drassanes
de Barcelona.
Podeu consultar tota la seva obra a:
www.escriptors.cat/autors/matam/
obra.php
Webs d’interès
www.martamata.cat
www.tinet.org/~mmata
�18
e
PERSONATGES
La transformació de l’Institut Municipal
d’Educació en organisme autònom, per fer
la gestió completa de l’Àrea d’Educació,
com a primer pas per arribar a l’actualment
vigent Consorci d’Educació de Barcelona.
L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la
implantació de la LOGSE a les escoles
municipals.
L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles
bressol, les de primària i les de formació
professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a
totes les escoles de Barcelona.
La incorporació a la xarxa municipal de les
escoles bressol.
L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en
pràctiques.
La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992.
L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis.
L’acolliment, escola per escola, dels centres
del CEPEPC que passaven a públiques a
Barcelona, gràcies a la llei que ella havia
impulsat al Parlament l’any 1983.
La creació el Consell Escolar de Barcelona i
els deu Consells Escolars de Districte, en
compliment de la LOGSE.
L’organització a Barcelona del I Congrés
Internacional de Ciutats Educadores, on es
va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i
la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores.
La publicació del número 1 d’aquesta
revista, Barcelona educació.
Marta Mata convidava cada any a Cal Mata
de Saifores (Baix Penedès) a les persones
que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones
tenen un record molt agradable d’aquestes
trobades, de la visita que la Marta guiava
per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de
geografia i història que feia des del terrat tot
explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que
un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara-
núm.59 juny/juliol 2007
gall... Cal Mata és la seu de la Fundació
Àngels Garriga, que Marta Mata va crear
amb el nom de la seva mare l’any 1984, per
dedicar-la a la pedagogia.
Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan
va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i
la Diputació, i va poder complir un dels seus
desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi
parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com
sempre havia fet, i al Consejo Escolar del
Estado, i feia conferències a diferents llocs
de Catalunya i d’Espanya.
A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona
2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi
vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de
2004, la ministra d’Educació del govern
socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir.
–«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de
recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més».
PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA
E
ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema
educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres
Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació
pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió.
Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre.
Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase
«política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se
entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la
qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer
possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit
quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat
cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors.
La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan
vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a
ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de
Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i
al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de
tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat,
ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem
veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat.
La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives
més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de
1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I
també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de
convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983.
En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a
la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president
de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta
Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a
Sant Boi de Llobregat.
Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del
catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat:
l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del
Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall
l’any 1985. I encara falta, Marta.
Pasqual Maragall
�núm.59 juny/juliol 2007
M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè
estigués cansada, no perquè fos gran, sinó
perquè no podia dedicar-se a la Fundació
tant com li hauria agradat.
–«És que... en aquest cas no puc dir que
no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja
ho sabia jo, que passaria això.
EL RECORD
Les persones que hem treballat amb ella,
durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les
seves principals conviccions:
L’escola com a element compensador de
les desigualtats, és a dir, l’escola pública.
La necessitat que l’escola estigui centrada
en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves.
L’educació dels nens i nenes més petits.
La importància del llenguatge, el seu ús
rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera
e
PERSONATGES 19
especial el de l’aprenentatge de la lectura i
l’escriptura.
El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull.
L’ús de les noves tecnologies. Sempre
atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on
tenia responsabilitats.
La participació, com a element essencial
de l’escola i del sistema educatiu, i que
practicava amb les persones que treballàvem amb ella.
Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la
vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar,
i voldria fer-ho amb paraules seves:
«La lliçó de política educativa, d’educació i
d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes
orientacions: la del somni, la de la tensió per
l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per
acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la
de l’atenta observació, la de la imaginació, la
de la col·laboració i la de la bonhomia i el
bon humor, la del sentiment del deure
envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la
comunitat, de la humanitat.»3 e
Maria Josep Udina
1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en
la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa
Sensat, juny de 2004.
2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La
Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia,
núm.23, abril de 2004.
3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola
pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa
de la UAB. Bellaterra, 1999.
LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA
E
ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una
fundació de vocació pedagògica i penedesenca.
No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica,
em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no
coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari.
Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar
part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més
perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia.
En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de
Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i
també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova
per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec.
Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una
casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a
impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol
per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu,
la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf,
que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu.
Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana
de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam
obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala
Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any
1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els
llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca
personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb
les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que
nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que
avui dia continuen treballant-hi».
A la fundació conservem un important patrimoni documental
corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta
al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació,
davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu
d’elaborar un dossier bibliogràfic.
Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per
a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la
Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i
amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic.
M. Assumpta Baig i Torras
Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata
�20
PERSONATGES
e
núm.59 juny/juliol 2007
UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT
E
ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del
moment, tant per part d’escoles com per part de mestres,
es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa
Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix
desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i
a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció.
Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la
discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció
aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i
d’intercanviar experiències.
S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió
i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i
els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor
per l’escola i la seva esperança en l’educació.
L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat
de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres
i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola.
L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa
i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau.
L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives.
no
rda
Gio
a
í
Luc
La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte
d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua
materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip
dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…,
demanen professionals amb un bagatge força diferent del que
garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares
fan tot el que poden per omplir el buit.
Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa
seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les
seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode
Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de
setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc.
L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a
les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es
desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de
reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre
mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la
seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes.
Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de
l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim,
sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella,
mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar
una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera
d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la
Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa
és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la
Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure.
Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del
menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer
inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare,
Rosa Sensat.
Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat
el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació
de la renovació pedagògica.
M. Teresa Codina i Pere Darder
1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica
a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat.
�núm.59 juny/juliol 2007
e
PERSONATGES 21
LA MARTA A MADRID
M
arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en
part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990
en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la
seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat
sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació.
L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo,
que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple
condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública,
per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva
casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a
aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de
transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les
Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca
per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació
d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar
en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993.
La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors
més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre
els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no
deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda.
Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló
de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que
van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal
de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el
Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat
per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear
una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el
Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del
que suposa la participació en el sistema educatiu.
Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució
que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que
escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i
que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va
constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat.
Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei
orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i
un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els
consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de
síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris.
La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del
Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el
Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga
Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara
conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i
els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions.
Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu
de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic.
Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va
fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per
visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de
Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure
a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques:
«Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo
de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo
las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes
que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron
ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el
nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.»
Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a
preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat
autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el
procés de discussió amb els representants dels sectors educatius
li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent
del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per
la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en
marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar
que quan acabés la modificació de la composició del Consell es
retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida
havia estat molt satisfactòria per a ella.
Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb
ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més
repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la
qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur,
que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició
de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de
Renovació Pedagògica en la democràcia.
I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com
ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure.
Helena M. Juárez del Canto
Professora d’educació secundària
Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pedagogia és política
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Mata, Marta, 1926-2006
Pedagogia
Educació
Commemoracions
Model social
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1251
Source
A related resource from which the described resource is derived
Barcelona Educació
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-06-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles