1
10
32
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1544/0000000609.pdf
f9a4e891acb9e492937dd68f53f1116f
PDF Text
Text
Entrevista a La Vanguardia (2-9-2001)
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
La Vanguardia
03/09/2001
ALFREDO ABIÁN
Barcelona
Titulares
OPINIÓN PÚBLICA. "Mucha gente dice: ‘
Estos critican mucho, pero no los
echan y son incapaces de hacerlo’
"
PUJOL-MAS. "¿Cómo se puede censurar a un president que no gobierna porque
dice que eso ya lo hace Mas?"
Pedro Madueño
NACIONALISTAS. "Han abandonado la tradición catalanista por una especie de
pragmatismo de vía estrecha"
GOVERN. "Por razones electorales no busca lo mejor para Cataluña, sino lo mejor para él: continuidad"
MOCIÓN DE CENSURA. "No se suelen presentar para ganarlas numéricamente; no se trata de ver
quiénes la votan"
Aunque siempre se ha dicho que Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) no era un corredor de fondo, lo
cierto es que el líder del PSC llega al ecuador de la legislatura casi sin despeinarse, algo habitual en la
apacible política catalana. Ahora se dispone a calentar motores cuando aún faltan dos años para los
comicios autonómicos. El combustible que emplea para animar el eterno debate preelectoral es su
largamente anunciada moción de censura, que será debatida en octubre. Es una apuesta cuestionada,
quizás porque existe el riesgo de que el motor se recaliente antes de tiempo y sufra un percance. Pero
Maragall es tenaz y cree tener una buena presa: el supuesto entreguismo del nacionalismo catalán al
nacionalismo español.
-Usted y su partido actúan, en ocasiones, como si ya fuera el futuro president. Pero la aritmética
parlamentaria jugó malas pasadas al PSC en 1980 y en 1999.
-Si eso fuera así, no habría presentado la moción de censura; estaría sentado tranquilamente para ver
pasar el cadáver del adversario por delante de la puerta de mi casa. Y no pienso hacerlo. En política
nunca tienes que esperar a que las cosas sucedan. Hay que pelearlas y es lo que me pide mi moral
política.
-Tenemos en puertas un pleno sobre financiación, el debate general y la moción de censura. La
oposición no para de pedir elecciones anticipadas. Cualquiera diría que Cataluña padece un cataclismo.
-Cataluña sufre los efectos de una crisis larvada. Este Gobierno no sólo no ha hecho nada, sino que
desde su última remodelación ha tirado para atrás todos los acuerdos que se habían logrado antes y ha
expulsado a los sectores más dialogantes de CiU. Ha perdido todas las batallas políticas (desde la
financiación al trasvase) y ha ratificado la renuncia de Convergència a tener una política autónoma
respecto al PP. Hombre, la situación no es la de que se estén hundiendo los puentes de las carreteras,
pero bastantes cosas se han hundido. ¿Estamos ante una crisis final? No es final porque empezó hace ya
mucho tiempo y tiene pinta de no acabarse nunca y alargarse otros dos años. Frente a esta situación,
tenemos no sólo la posibilidad legal de presentar la moción de censura, poco corriente en este país, sino
la obligación moral de hacerlo porque obtuvimos más votos.
-Pero la moción de censura tiene algo de fuego de artificio. La tiene perdida y ni siquiera ha convencido
a Esquerra e Iniciativa.
-No se trata de saber quiénes van a votar a favor o en contra. Raramente se hacen censuras para
ganarlas numéricamente.
-Sí, pero a veces se corre el riesgo de perderlas también políticamente.
-No hay nada positivo que no conlleve un riesgo. Pero a mí me preocupa más el debate de política
general, que por definición es de crítica al Govern. Y me preocupa porque quien llevará el peso de ese
debate es Pujol, cuando ha admitido que no es él, sino Artur Mas, quien coordina y dirige el Govern. Es
algo tremendo, porque el propio Estatut dice que es el president a quien corresponde dirigir la política
del Govern y que esa misión no es delegable. Por eso tengo dudas. ¿Cómo se puede censurar a Pujol
sabiendo que no gobierna? Es un poco raro. La moción de censura ya está más clara, porque no será
�contra nadie, sino en positivo. Servirá para debatir la propuesta de un candidato, con un programa y un
gobierno alternativos. Es bueno que haya un intercambio de ideas más transparente de lo que ha sido
hasta ahora.
-Pero hay sectores de su partido que apuestan por una oposición más templada, por no dar pasos en
falso y esperar a que CiU caiga como fruta madura.
-Mire, la gente esta desorientada porque ve que la parálisis del Govern lo perjudica todo. Pero también
es crítica con la oposición porque dice: "Estos critican mucho, pero no los echan y son incapaces de
hacerlo". Y hay algo que quiero recalcar: no entiendo cómo hay partidos que dicen estar a favor de las
elecciones anticipadas y cuando Pujol dice que no, se van a casa tranquilamente y no hacen nada. No
me parece muy congruente.
-¿Y es congruente deslegitimar a CiU por gobernar con el apoyo parlamentario del PP? Sus
correligionarios también gobiernan Aragón y Baleares con la derecha regionalista.
-Ciertamente, gobernar con el apoyo del PP no es ilegal. Lo raro es que el nacionalismo catalán se eche
en brazos del nacionalismo español. Sólo en una ocasión ha pasado algo similar. Uno de los ingredientes
que encolaron los ánimos durante la II República fue cuando el Parlament, con mayoría de izquierdas,
aprobó en 1934 la ley de contratos de cultivo y la Lliga acudió al amparo del Tribunal de Garantías
Constitucionales, que anuló la ley. Aquello provocó un cisma. Todas las ocasiones en que el nacionalismo
catalán conservador ha buscado el apoyo del Estado español, o de las fuerzas más propensas al
nacionalismo español, han sido un desastre para Cataluña, al margen de contradecir la historia del
catalanismo tolerante.
-Pero esa será una contradicción de los nacionalistas. No se va a erigir usted en valedor de las esencias
del nacionalismo catalán.
-No, no. Uno puede ser pragmático si da resultados. Lo que no se puede decir es que hay que pactar con
quienes tienen la llave del grifo, renunciar a tus postulados y que luego no salga agua. Hay momentos
en que se puede decir que más vale un mal pacto que una buena guerra, pero no es el caso.
-Y usted cree que hay margen de maniobra ante un PP con mayoría absoluta.
-Por supuesto. Nadie puede creerse que el Gobierno habría podido imponer un modelo de financiación si
se hubiera hecho un frente común de las comunidades no gobernadas por el PP. Lo que pasa es que CiU
ha cogido el camino más fácil y no por pragmatismo económico, sino electoral. Porque hacer otra cosa
les hubiera supuesto perder la mayoría. Y con el trasvase ha sucedido lo mismo. CiU podía haber hecho
una gran propuesta de financiación, apoyada por la mayoría de los partidos catalanes, y unirla a las
iniciativas de otras autonomías. Podía haber forzado algo que no se ha logrado en la España del PP:
dialogar. Y no han querido porque electoralmente les da pavor perder el poder. Estamos en manos de un
gobierno que, por razones electorales y de partido, no quiere obtener lo mejor para Cataluña, sino lo
mejor para él. Y lo mejor para él es la continuidad. Les da lo mismo que Cataluña no dé el do de pecho
para afrontar el siglo XXI.
-Pero esa alianza CiU-PP es lógica hasta cierto punto. Probablemente, después de Pujol el primer
interesado en que usted no sea president es el propio José María Aznar.
-Sí, pero también es en clave electoral, no por los intereses de Cataluña. En lugar de ir contra la historia
del catalanismo, a Pujol le habría convenido hacer una propuesta a España contra esa especie de
unitarismo obsesivo de Aznar. Se hacen concesiones a ese unitarismo, que vuelve de la mano de Aznar
con el discurso de que esto es un barullo y si no hay un mando unificado que determine todo lo que
ocurre, España se va al garete. Todo lo contrario de lo que Cataluña ha pensado siempre
mayoritariamente en los últimos 125 años. Y lo que tiene que hacer un gobierno que se reclama del
nacionalismo catalán es contribuir a formular una España posible y plural, que es algo que ya
propugnaban en el siglo XIX los catalanistas y los liberales. Lo grave es que han abandonado esa línea
por una especie de pragmatismo de vía estrecha, que además no da resultados.
Ustedes no paran de criticar a Pujol, pero también lanzan guiños al electorado de CiU. Dicen que la
figura de Pujol es irrepetible y que cuando los socialistas gobiernen la Generalitat no lapidarán su
legado. Sin embargo, la izquierda lleva 20 años denunciando la supuesta perversidad intrínseca del
pujolismo. ¿En qué quedamos?
-Aquello era una obsesión... Todos nos hemos moderado, aunque yo nunca he sido partidario de la
estigmatización y del absolutismo antipujolista. Creo que Pujol ha hecho una función muy importante en
Cataluña y en España y que la historia se lo reconocerá. Lo que pasa es que hace ya bastantes años que
no aporta el valor añadido que aportó en su momento. Por la propia limitación de sus coordenadas
ideológicas y de su propia trayectoria es incapaz de dar, en nombre de Cataluña, el mensaje que España
está esperando. Un mensaje de confianza en que España puede ir a mejor, que la Constitución no es
intocable, que se puede cambiar y que la Constitución buena es precisamente la que se cambia. Pujol ya
no sirve para dar el paso adelante que Cataluña tiene que dar para hacer una propuesta de España.
�-Pujol no sirve porque, entre otras razones, se retira dentro de dos años.
-No sirve porque se va, pero también se va porque ya no sirve.
-Pero antes de irse ha organizado una exposición itinerante para "vender" Cataluña en el resto de
España.
-Me parece muy bien, aunque ya era hora de que lo hiciera. Todo lo que haga el Pujol embajador, el
Pujol pedagogo, me parece fantástico. Lo que no entiendo es cómo no lo ha hecho antes. Lo que no
entiendo es cómo no se hace más propaganda para explicar que el catalán no sólo no es un problema,
sino que es una riqueza y es fácil. Lo que hacen es enviar mensajes defensivos y subliminales de todo lo
contrario, con lo que en la práctica lo que están diciendo a España es que esto es un lío y que Cataluña
es muy difícil. La moderación formal de Pujol ha servido a la causa de todos, pero él no ha creído nunca
en el poder de esa relación. Para entendernos, él no cree que España tenga arreglo. Los nacionalistas no
lo creen: sólo creen que España es un mal menor. Y tanto es así que hasta pactan con el nacionalismo
contrario. No piensan que pueda haber un terreno de acuerdo ideológico, mientras que la mayoría de los
catalanes sí lo cree. A fin de cuentas, muchos, o casi todos, tenemos ancestros españoles o estamos
mezclado, y nos gustaría que la España plural, desinhibida, relajada y tranquila fuera posible. Yo no soy
nacionalista. Soy de los que creen que a España se la puede convencer lentamente para que se
reconozca a sí misma como lo que en realidad es.
-Curiosamente, CiU y ERC coinciden cíclicamente en que usted pertenece a la misma generación política
de Pujol y que ya le está llegando la hora de jubilarse. ¿Es un argumento recurrente o un síntoma de
debilidad de los nacionalistas?
-Es falta de imaginación. La que cuenta es la edad del alma y del corazón. Ya he dicho más de una vez
que no me considero abuelo aunque tengo un nieto.
-Pero aunque usted y Pujol se lleven 11 años, no me negará que comparten genes, una forma intuitiva
de hacer política, incluso un estilo personalista.
-Hombre... Algo sí que compartimos. Yo he sido 15 años alcalde y él 20 años president. De alguna forma
hemos coincidido una serie de años en la plaza Sant Jaume. Es verdad. Pero él pertenece a una
generación distinta. Una vez Solana me dijo que la gran virtud de Pujol es que era la única persona de
su generación que estaba ahí. Y es verdad. En Cataluña sólo estaban Joan Reventós y él. No había
nadie. Eran los últimos aledaños de la generación de mi padre, que son la generación perdida.
-Vamos, que lo suyo con Pujol es mera coincidencia temporal, sin similitud alguna.
-Sin duda. Bueno, tengo algún vínculo familiar indirecto. Ya le digo, nos hemos conocido, pero cuando
yo era chico y corría por la montaña, él ya llevaba tiempo por allí. Con quien sí conectó mucho Pujol fue
con mi hermano mayor y con mi padre. O sea, que relación con la familia ha habido mucha. Pero más
allá de eso, coincidencias, ninguna. Él era de derechas, más de lo que siempre ha dicho, nacionalista,
católico...
-O sea, que se equivocan quienes ven en usted y Pujol las dos caras contrapuestas de una misma
moneda.
-Sería presuntuoso que yo emitiera juicios sobre cómo nos ven los demás. Otra cosa es que en España
todo lo que es catalán les parece igual. Pero yo nunca he sido español del año en "ABC".
Estará satisfecho de que el Govern destine parte de los nuevos recursos de la financiación a programas
de ayuda familiar, tal y como usted propuso.
-Pujol lleva 20 años gobernando y ha conseguido la tasa de natalidad más baja de Europa. Aquí las
mujeres están entrando a trabajar masivamente. En todos los grupos de edad entre 25 y 45 años, la
tasa de actividad de las mujeres en Cataluña es igual que la europea. ¿Qué pasa entonces? Que todas
las chicas jóvenes están trabajando o dispuestas a hacerlo y dejan de tener hijos. Un matrimonio joven
no puede vivir con menos de dos salarios. Y si no hay guarderías y no hay ayudas económicas, todo
seguirá igual. Nosotros tenemos en fase de estudio una propuesta para dar 50 euros al mes por cada
niño hasta que cumpla 18 años. Esto costaría cien mil millones al año. Es mucho, pero puede puede
aplicarse de forma gradual. Incluso se puede contemplar la posibilidad de capitalizar la ayuda en tres
años en lugar de en 18. Hay fórmulas, y aunque no sea un tema fácil hay que actuar con rapidez, que es
lo que no hace el Govern en casi todos los terrenos.
-¿Por ejemplo?
-Ni siquiera han sido capaces de tomar las responsabilidades de orden público, cuando se está viendo
que esto no funciona. Este sistema de transición en el que una policía viene y otra se va y que dura
tanto tiempo -hasta el 2007 no se van a desplegar los Mossos en Tarragona y Lleida- está preocupando
a la población, que se siente desprotegida. Los que tienen que llegar no han llegado y los que que
tendrían que seguir se están yendo porque no cubren las vacantes. ¿Cómo van a cubrirlas? Si no tienen
�moral para venir, porque si lo hacen les van a echar dentro de poco, como ha pasado con los guardias
civiles de Tráfico, a los que les han dejado unos cupos de permanencia del 30% en Girona y del 15% en
Barcelona. Lo que quiere decir que el 85% por ciento deberá marcharse cuando tiene aquí a la familia y
a los críos en las escuelas. Esto se ha llevado muy mal.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
No voy a quedarme sentado para ver pasar el cadáver de CiU ante mi puerta
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Abián, Alfredo
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Moció de censura
Oposició
Pujol, Jordi, 1930-
Catalanisme
Nacionalisme
Acció política
Convergència i Unió
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1564/0000000799.pdf
8b9b6e815a39192cec28e8e7f7ccf3b4
PDF Text
Text
E
N T R E V I S T A
a PASQUAL MARAGALL
JO NO ESTARÉ MAI TAN LLIGAT AL
NACIONALISME ESPANYOL COM HO ESTAN
AVUI ELS NACIONALISTES CATALANS
Pujol sol dir que el PSC és el màxim responsable de les renúncies de Catalunya en
la Transició. Com valora aquell període?
La Transició va ser impulsada pel
PSC i pel PSUC bàsicament, que van
ser els dos partits més votats el
1977. Eren els partits més arrelats
en els moviments polítics del final
del franquisme: l’Assemblea de Catalunya, CCOO, els moviments dels
barris, etc. En aquells moviments el
nacionalisme hi era molt poc. Ara alguns sectors parlen de la necessitat
d’una segona Transició i jo penso
que, efectivament, cal fer una actualització de la Constitució i l’Estatut.
L’elaboració de l’Estatut es va fer en un
clima de consens entre les diferents
formacions catalanes democràtiques.
Quan es va trencar aquell consens?
El trencament de la unitat catalanista es produeix el 1982, i queda
simbolitzat en el moment en què
CDC va trencar la capçalera de l’11
de setembre. Aquell dia, abans de la
manifestació, el Guti, en Raventós i
en Roca es van reunir en un bar de
la Via Laietana, i Roca va dir que Pujol havia decidit que no hi hagués
capçalera unitària, i mai més no n’hi
ha hagut. És el moment en què Pujol
estableix la teoria segons la qual hi
havia hagut una traïció del PSC.
Potser CiU va voler monopolitzar el catalanisme, però, com a reacció, el PSC
se’n va anar desmarcant. En els seus
orígens, el PSC tenia uns dirigents i uns
intel·lectuals clarament adscrits a la
tradició catalanista, com Raventós,
Obiols, Alexandre Cirici o Oriol Martorell. Avui costa més trobar-hi persones
d’aquest perfil.
41
El PSC d’avui continua essent un
partit catalanista. Hi ha gent que
parla amb to crític dels “Montilles”,
però el cert és que Montilla ha declarat que ni Mas ni Duran no li poden donar lliçons de catalanisme i
�E
N T R E V I S T A
nó positiu, amb sentit de futur, perquè la política, en el món, és un mercat de futurs en el qual ens hem de
situar bé.
En quins aspectes no n’hi ha prou amb
el que tenim?
Si ara escrivíssim la Constitució i
l’Estatut, els faríem diferents. Jo sóc
partidari d’afegir a l’Estatut un codi
interpretatiu, que li doni una visió
més en la línia de la devolution escocesa, més federal. Cal posar l’èmfasi
en la proximitat: l’autonomia dels
pobles, de la societat i dels poders
propers ha de ser la norma, i les
matèries reservades a l’estat han de
ser l’excepció. Per això el que caldria
és posar-se d’acord sobre quines han
de ser aquestes excepcions, que són
necessàries perquè la proximitat no
és bona sempre. En moneda, control
de fronteres i defensa, no ho és.
Cal tocar també la Constitució?
ningú no l’ha desmentit. És possible
que algun comportament del PSC
està fent ara en una situació que ho
és menys. Han de ser els historiadors els qui interpretin si el
El trencament de la unitat catalanista es pro- PSC va donar lloc o no al
trencament de la unitat catadueix el 1982, i queda simbolitzat en el mo- lanista per part de CiU. Noment en què CDC va trencar la capçalera de saltres creiem que no.
l’11 de setembre.
propiciés que CiU hagi actuat com
ha actuat, però jo crec que la responsabilitat va ser i és de CiU. El
1982 CiU va plantar la bandera del
“nosaltres sols”, que ha durat més
de vint anys. Avui, en la crisi basca
que vivim, Pujol és exquisidament
delicat amb els equilibris de l’Estat,
però als anys 1981-82, al moment de
la LOHPA, etc., també hi havia una
situació crítica. El 1982 Pujol ens va
estigmatitzar per ser curosos en una
situació delicada, que és el que ell
Fa cent anys el catalanisme es va
proposar regenerar Espanya i obtenir l’autonomia de Catalunya, objectius que avui es poden considerar assolits. No està esgotat aquest tipus de catalanisme?
El somni catalanista de fa cent
anys en certa manera s’ha complert,
perquè per primera vegada des que
es va formular aquell projecte hem
tingut vint anys d’autonomia. Però
no n’hi ha prou amb el que hem
aconseguit, i amb això no faig un
plantejament només reivindicatiu si-
42
La Constitució és una gran disposició transitòria concebuda per
passar de la dictadura a la democràcia i a l’autonomia, i té l’ambigüitat
que, com deia Napoleó, una constitució ha de tenir per durar. A la
Constitució no hi surt la paraula Europa ni la paraula Catalunya, perquè
encara no s’havia entrat a la UE i les
comunitats autònomes encara no
s’havien constituït. Per tant, caldria
introduir a la Constitució la filosofia
dels tractats de la UE i la regulació
bàsica ja consolidada de les comunitats autònomes.
Persones pròximes a vostè, com Oriol
Bohigas o Rubert de Ventós, consideren
que Catalunya ha de reivindicar un estat. Ara que entraran a la UE Lituània,
Eslovènia, Xipre o Malta, no és lògic
pretendre que Catalunya tingui un estatus com el d’aquests països?
Els estats que entren ara a la UE
són els que van desaparèixer el 1871
�E
o 1914 o 1945. Els qui vam perdre la
cadira dos segles abans ho tenim més
complicat; haurem d’esperar una mica més per obtenir a Europa l’estatut
que volem. Europa farà, ella mateixa,
una evolució. Quan es va negociar el
Tractat de Maastricht, els länder alemanys van dir a Köhl que no era lògic
que Luxemburg tingués veu i vot a la
UE i ells no, i això va donar lloc a la
creació del Comitè de Regions, que
almenys permet a les regions europees d’expressar la seva opinió. Ara entraran uns quants “luxemburgs” i, per
tant, la situació encara és més calenta. Però cal donar un marge de respiració als estats, que estan cedint sobirania per dalt i reben molta pressió
per baix. Si no deixem respirar els estats, entrarem en un procés molt difícil de controlar. Però la batalla dels
populars, singularment dels espanyols, per evitar una Constitució federal és una batalla perduda.
N T R E V I S T A
Catalunya té prou instruments polítics
per afrontar la globalització?
corrent de la història, que tendeix a
simplificar les estructures.
La globalització encara fa les coLa necessitat de tenir una certa dimenses més difícils als països com Catasió per a no ser engolit per les cultures
lunya, perquè la globalització fa amb
globals és el que el du a plantejar una
els països el mateix que amb les emaliança dels territoris de l’antiga Coropreses: els concentra. La globalitzana d’Aragó?
ció ha acabat amb moltes empreses
industrials, per falta de dimensió, i
Respon a dos factors. Per un
ha provocat la seva integració en
cantó, les eleccions de 1996 van deempreses més grans. Amb els estats
mostrar que hi ha un triangle constipassa igual: dins de cada estat hi
Els estats que entren ara a la UE són els que
ha un procés de concentració.
Madrid és una ciutat global
van desaparèixer el 1871 o 1914 o 1945. Els
perquè té l’estat, té un pes
qui vam perdre la cadira dos segles abans ho
demogràfic, està ubicada al
tenim més complicat.
centre de la península, etc.;
s’ha beneficiat de la concentració. Això fa els problemes més
tuït per Aragó, Balears, Catalunya, el
greus perquè nosaltres no només no
País Basc, Astúries, etc., on es fa una
tenim veu pròpia a Europa sinó que,
interpretació d’Espanya diferent. A
a més, a Espanya ja no tenim el pes
València aquesta opció encara no és
que teníem. En certa manera, quan
majoritària, però ho serà. Per un aldemanem singularitat anem a contra
tre cantó, efectivament, és una res-
43
�E
posta de Catalunya a la globalització.
Si no tens 10-15 milions d’habitants,
no pots tenir un aeroport potent i,
sense aeroport, ja et poden donar
veu a Europa que no arribaràs a ser
allò que voldries. En aquest procés
de concentració, per a fer un país i
una metròpoli potents cal definir un
espai més gran del que som estrictament. Si no sustentem el nostre projecte en l’intent de reunir unes condicions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques d’una dimensió
determinada, no tindrem mai allò
que considerem que ens correspon
políticament, perquè no hi haurà la
base necessària per a sustentar-ho.
Aquesta estratègia no és tan efectista com una “Declaració de Barcelo-
N T R E V I S T A
na”; és una opció de llarg termini. I
és més efectiva.
Vostè últimament ha denunciat els excessos del nacionalisme espanyol.
Ara manen tres nacionalismes i,
encara que no ho sembli, s’aguanten
mútuament perquè tots els nacionalismes es fonamenten en l’existència
d’un adversari. La situació dramàtica
del País Basc ha creat un espai polític
per al nacionalisme espanyol. I,
històricament, ha estat el nacionalisme espanyol el que ha creat el drama basc, quan el 1938 Franco va dictar un decret que va suprimir els
furs de les “províncies traïdores”.
Aquí hi ha l’origen del conflicte, que
es confirma quan el 1948 Aguirre,
des de l’exili, va enviar una
En aquest procés de concentració, per a fer un carta a gent diversa del país
país i una metròpoli potents cal definir un es- dient que, si allò continuava
així, es perdria la identitat del
pai més gran del que som estrictament.
País Basc, i fent una crida a la
44
joventut basca a reaccionar, “si cal,
violentament”, diu textualment la
carta, que jo vaig llegir fa uns anys a
l’arxiu Tarradellas. Per tant, està tot
escrit: la provocació de Franco i la
resposta del nacionalisme basc.
El context de la carta d’Aguirre era la
desesperança que va causar el fet que
Franco no caigués en acabar la Guerra
Mundial.
Sí. Sembla com si el món ho hagués oblidat. Recordo que fa anys em
vaig entrevistar amb George Bush senior, quan ell era vicepresident, en un
moment en què hi havia un conflicte
entre Espanya i els Estats Units sobre
la renovació de l’acord sobre les bases americanes i ells no entenien els
recels espanyols. Com a alcalde, li
vaig explicar que els ciutadans de
Barcelona pensàvem que els americans no van arribar a Espanya igual
que van arribar a Itàlia, perquè a Ità-
�E
lia van fer fora els feixistes i, en canvi, a Espanya va ser al revés, van venir
de la mà de Franco.
Com veu la situació actual d’Euskadi?
Si no incideix algun factor extern, no hi ha sortida. Buscant on es
pot trobar un desllorigador, crec
que la generació que va fer la Constitució hi hauria de dir la seva. Per
sobre d’Aznar només hi ha el rei, i és
difícil que la corona intervingui. Els
únics que poden tenir una certa autoritat moral sobre el Govern són la
generació constituent: Pujol, Roca,
Fraga, Carrillo, Suárez, González,
etc. A mi m’ha semblat bé l’actitud
de prudència de Pujol davant el conflicte basc, però en el moment en
què aquest conflicte s’està convertint en la gran excusa per impedir
que Catalunya pugui tenir el que li
correspon, crec que Catalunya s’ha
d’implicar més. Encara que la Constitució no sigui dels qui la van fer, sinó que és de la ciutadania, no es pot
negar que una opinió sospesada de
la classe política d’aquell moment
tindria un impacte.
N T R E V I S T A
el 30 % local. Tercer, la inversió estatal per habitant a les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants
(ara mateix, Barcelona, Madrid i
València, i, progressivament, Sevilla,
Màlaga, Saragossa i Bilbao) ha de ser
la mateixa arreu. I quart, aplicar el
principi de pagar per renda i rebre
per població.
CiU sosté que el nou sistema de finançament ha estat un pas endavant.
L’Homs diu que el nou sistema
és millor perquè els impostos dels
catalans es quedaran a Catalunya,
però ben mirat potser era millor el
sistema anterior, perquè abans l’Estat ens enviava uns diners que es calculaven segons el cost efectiu dels
serveis, i cada cinc anys es revisava
aquest cost. Ara el que l’Estat dóna
Centrant-nos ara en la política catalana, vostè proposa potenciar l’ensenyament públic, doblar el pressupost de
cultura, promoure habitatge públic, etc.
D’on sortiran els diners?
D’un sistema de finançament millor, perquè amb l’actual no anem
enlloc, i d’una major inversió de l’Estat. Nosaltres proposem un sistema
de finançament amb els objectius següents: primer, els rendiments per
habitant dels règims foral i comú
s’han d’igualar; és insostenible que el
finançament per habitant del País
Basc superi en més del 50 % el de
Catalunya. Aquesta igualació proposem que es produeixi en un termini
de vint anys. Segon, el repartiment
de la despesa pública entre els diferents nivells administratius ha de ser
el 40 % estatal, el 30 % autonòmica i
45
són uns impostos, i no es garanteix
que es cobreixi el cost dels serveis.
El resultat és molt dolent perquè els
impostos que ens han donat són els
indirectes, que abans pujaven més
que la renda, però ara pugen menys.
Per tant, si bé és cert que des d’un
punt de vista acadèmic i també des
del punt de vista de l’autonomia el
nou sistema és millor, el fet és que
s’han equivocat a l’hora de definir
quins i quants impostos s’havien de
traspassar: el resultat pràctic és un
desastre.
Amb la majoria absoluta del PP a Madrid era difícil obtenir un acord millor.
Tot això ve del pacte de 1999 entre CiU i PP per a la investidura de
Pujol. Per imperatiu d’aquest pacte,
CiU, per una banda, ha acceptat un
�E
N T R E V I S T A
Els rendiments per habitant dels règims foral i
comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi
en més del 50 % el de Catalunya.
finançament insuficient i, per l’altra,
va acceptar l’exigència del PP de no
plantejar la reforma de l’Estatut en
aquesta legislatura. (Però el que més
em va sobtar en el debat de política
general de l’octubre passat va ser el
suport implícit d’ERC al pacte CiUPP, ja que ERC va votar a favor de no
tractar la reforma de l’Estatut fins la
propera legislatura).
Quan va ser alcalde va tenir problemes
amb el seu partit, fins i tot es va dir que
aquests problemes van causar la seva
renúncia a l’alcaldia. Si vostè arriba a la
presidència de la Generalitat, es podrien reproduir aquelles tensions?
Em vaig retirar en el moment en
què, des de molt abans, havia decidit fer-ho, no pels problemes que hi
pogués haver al partit, encara que
és cert que l’anunci de la meva retirada va coincidir en un moment en
què el partit de Barcelona havia
pres la decisió d’ampliar l’Executiva
a 30 membres, decisió a la qual jo
vaig ser contrari. Pel que fa a la situació actual, d’entrada hi ha un
canvi important, que és que ara sóc
el president del partit. La relació
entre el partit i jo i entre Ciutadans
pel Canvi i el partit és més madura.
CpC ha firmat un conveni amb el
PSC, sense supeditar-s’hi, que ha
aclarit aquestes relacions. Tenim la
convicció que la fórmula clàssica
dels partits polítics necessita una
renovació. Ara tots els partits
intenten crear un moviment extern
afí, per tal de mobilitzar voluntats
de persones que volen col·laborar
sense fer-se militants.
Es diu que vostè té un caràcter especial, amb cops de geni imprevistos, etc.
Creu que aquesta imatge el
pot perjudicar en les eleccions?
Em perjudicaria si no hagués
governat Barcelona durant
quinze anys. Aquest és l’últim
recurs de CiU; davant un adversari que no poden batre opten
per la desqualificació personal. Però
aquests recursos no serveixen quan,
com és el meu cas, s’apliquen a una
persona coneguda de tothom. Ara
bé, és cert que en determinats moments hi ha hagut campanyes en la línia que indiqueu i fins i tot més perverses, però tot i aquestes campanyes jo vaig guanyar Trias, Cullell
dues vegades, i Roca.
Quines aliances es planteja el PSC per
governar la Generalitat?
Nosaltres mirarem de guanyar
amb una diferència important.
Si el PSC pogués governar sol tindria
més poder del que mai ha tingut Pujol,
ja que podria dominar la Generalitat i
l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta possible acumulació preocupa alguns sectors.
Barcelona, i el PP manifesta que és
inacceptable que el PSC governi
Catalunya amb un partit independentista. Jo crec que tots els partits,
quan governen, es tornen partits de
govern.
Una altra possibilitat és la coalició
PSC-CiU. Un escenari amb Maragall
president de la Generalitat i CiU decisiva a Madrid podria afavorir aquesta
fórmula?
Si CiU perd el Govern de la Generalitat, es reduirà la seva capacitat
de condicionar el Govern estatal,
perquè si CiU perd les eleccions catalanes difícilment podrà votar a favor del PP a Madrid. Si de cas s’abstindrà, com sempre. Quan es facin
les eleccions generals, les eleccions
catalanes encara seran massa recents com perquè CiU canviï la seva
estratègia i confessi d’una vegada
que l’esquerra espanyola i la dreta
espanyola no són el mateix. Perquè
si accepten això se’ls enfonsa la seva
construcció ideològica, que, des de
1982, s’ha basat en el discurs que
tots els partits espanyols són iguals
pel que fa a la qüestió nacional. Però
la història demostra tot el contrari i
CiU, finalment, ho haurà d’acceptar.
Estic convençut que finalment es
produirà un pacte entre els nacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà una nova “Declaració de Bar-
Jo sempre he dit que la meva
presidència serà clarament “presidencial” i que tindré un conseller
primer. I aquesta estructura la farem
seriosament, amb una llei, no com
s’ha fet ara. El president ha de ser-ho
de tothom, no en el sentit Tarradellas de govern d’unitat, siFinalment es produirà un pacte entre els nanó en el sentit de representacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà
ció institucional, d’una presidència moderadora que reuna nova “Declaració de Barcelona” en què
presenti l’interès general.
participaran el nacionalisme i el federalisme.
Tornant a les aliances, la fórmula natural seria la coalició PSC-ERCIC. Aquesta coalició podria hipotecar
alguns elements de programa del PSC?
Hi ha qui diu que la col·laboració amb ERC a la Generalitat seria
més complicada del que ha resultat,
per exemple, a l’Ajuntament de
46
celona” en què participaran el nacionalisme i el federalisme. I això
potser també fa que CiU no ho admeti obertament, ja que, per a poder fer un bon pacte, els convé no
donar-lo per descomptat. Però tot
això només és una especulació.
�E
N T R E V I S T A
En els sectors més catalanistes hi ha
una certa recança davant la possibilitat
que la Generalitat sigui governada per
un partit lligat a una formació estatal.
Què els diria?
El primer que els puc dir és que
jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els
nacionalistes catalans. Primer, perquè de nacionalistes espanyols n’hi
ha de vàries classes i, segon, perquè
actualment el PP determina des de
Madrid el que es vota al Parlament
de Catalunya, i els nostres estatuts
deixen molt clar que el PSOE mai no
determinarà el que el PSC voti a Catalunya.
Un tema que planarà damunt les properes eleccions és la immigració. Què
en pensa?
És una vergonya que la gent que
va immigrar els anys 60 i que ha superat la situació de pobresa que tenia aleshores hagi de veure com els
seus barris, les seves escoles, etc.
tornen a ser miserables. Hi ha qui
diu que ells, que van ser immigrants,
haurien d’entendre millor els qui vénen ara, però és lògic, justament,
que no vulguin sentir-se immigrants
per segona vegada.
A Pedralbes no hi ha conflicte perquè
no hi viu cap immigrant.
Exacte. El que no es pot fer és
titllar de racistes els qui viuen en els
barris on es concentra tota la immigració. Cal invertir en els barris més
desafavorits, perquè un barri depauperat produeix un efecte de crida a
què s’hi concentri la immigració. I cal
dir que la dreta no està aportant solucions a aquesta situació.
Ara mateix els socialdemòcrates governen pocs països a Europa. Es pot esperar un canvi de tendència?
La DS italiana ha publicat una
carta a Le Monde i a La Repubblica,
firmada per d’Alema i Amato, és a
dir per l’exPC i l’exPS, on diuen que
cal crear una formació reformista a
nivell italià i europeu. Ho argumenten dient que Köhl, quan es va quedar sol com a governant de dretes a
Europa, va dir que per tal que la dreta tornés a ser hegemònica calia deixar-se de manies i integrar dins la Internacional Demòcrata-Cristiana els
Tories britànics, però també Berlusconi, Haider, etc., és a dir el populisme nacionalista. D’Alema i Amato
diuen que ara l’esquerra ha de fer el
mateix però al revés, és a dir, ha
d’integrar dins el reformisme els que
van sortir perjudicats per aquella
gran coalició de dretes.
Els liberals?
No, els demòcrata-cristians. Ells
sostenen que aquest moviment de
Köhl va deixar fora de joc els demòcrata-cristians i, per tant, els interpel·len a unir-se als socialdemòcrates per a fer una gran formació de
centre-esquerra.
47
Fa prop de 25 anys de l’aprovació de
l’Estatut. Com somia la Catalunya del
2025?
Hi ha qui pensa en la independència, i a mi em sembla bé que
ho pensin. Us contestaria amb una
altra pregunta: ara fa 25 anys, on
pensàveu que podíem arribar en
aquest període? Contestant aquesta
pregunta es contesta l’altra. Jo crec
que hi ha hagut un ritme positiu;
que, després de 1714, a la història
de Catalunya mai no hi havia hagut
25 anys com aquests, amb democràcia, tranquil·litat, progrés econòmic,
autonomia, etc., però també penso
que ara és el moment de fer un pas
endavant. No sé on haurem arribat
el 2025, però si recuperem el ritme
inicial i donem una empenta a l’evolució estatutària i constituent, l’any
2025 estarem molt bé, fins i tot en
l’àmbit europeu.
Raimon Carrasco
i Miquel Sellarès
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans
Source
A related resource from which the described resource is derived
Debat nacionalista
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Carrasco, Raimon
Sellarès, Miquel
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Federalisme
Espanya plural
Nacionalisme
Acció política
Oposició
Territoris
Catalunya
Constitució
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-03-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2837/espana_cabemos_todos.jpg
af12276b04fb15d381a97666a21c26a1
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
España ¿cabemos todos?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Fernández García, Tomás
Laborda, Juan José
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Espanya
Divisions administratives i polítiques
Nacionalisme
Federalisme
Catalunya
Description
An account of the resource
Obra col·lectiva coordinada per Fernández i Laborda, inclou una contribució de Maragall "La España viva. La España común", p. 173-196, a més de les de: Juan José Laborda Martín; Iñaki Anasagasti i Joseba de Zubía Atxaerandio; Joseba Arregi Aranburu; Carlos Aymerich Cano Árbol; Enrique Barón Crespo Árbol; Gabriel Cisneros Laborda; Luis Miguel Enciso Recio; Gaspar Llamazares Trigo; Juan Fernando López Aguilar; Josep Ramoneda; Joan Rigol i Roig; Miquel Roca i Junyent; Juan José Solozábal Echavarría; Alejo Vidal-Quadras Roca.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Madrid
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Alianza
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1593/0000000756.pdf
5168c605ef584676091064734e08704b
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els partits nacionalistes no creuen en una Constitució que resolgui els problemes
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Gispert, Emili
Espada, Ferran
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Constitució
Nacionalisme
Economia
Turisme
Model social
Acció política
Diada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1662/0000001316.pdf
3ba741e04e06a3c39f2b7087f14bc69a
PDF Text
Text
CULTURA
LA VANGUARDIA
A
Y ARTE.6
MARTES, 28ENERO1992
casá meya
,
Aquestes notes pertanyen
al discurs d’acceptació del
doctorat “honoris causa”
per la Universitat Lehigh de
Bethlehem, Pennsylvania,
el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragail les ha traduYt
al cata1t a partir de la versió
anglesa publicada a “The New
York Review” el 5 de desembre
.
.
-
.
Avui, aquest principi cíyic és presentat de
vegadescom si fos oposat al principi d’afilia
ció
nacional, i es dóna a entendre que ignora o
suprimeix l’aspecte de la nostra casa representat per la nostra nacionalitat. Aixó és un malentés barroej del principi esmentat. Bén al
contrari, jo estic a favor del principi cívic per
qué represénta la millor manera per tal que els
individuses realitzin i realitzin la seva identi
tat en tots els cercles de casa seva i perqué
frueixin de tot el que pertany al seu món iiatu
ral i no solament d’alguns dels seus aspectes.
Establir un Estat sobre qualsevol altre princi
pi que el del civisme —perexemple el principi
de la ideologia, la nacionalitat o la religió—sig
nificaria fer más important que els altres ñn
aspectede casa nostra i, per tant, ens reduiria
com a pqble, reduiria el nostre món natural. 1
aixó quasi mai no condueix a res de bo. La
major part de les guerres i revolucions, per
exemple, yan succeir a causa d’aquésta concepció unidimensional de l’Estat. Un Estat
VÁCLAVHÁVEL
.
-
-
categoria “casa” pertany al que els
filósofs moderns anomenen el “món
natural” (. ..). Per a tothom la própia
casa és una experiéncia existencial
básica. El que una persona percep com a casa
seva (en el sentit filosófic del terme) es pot
comparar a un conjunt de cercles concntrics
amb el seu “jo” al mig. Casa meya és l’habi
tació on visc un temps, la cambra a la qual
m’he habituat, i que he cobert, per dir-ho així,
amb el meu invisible llençol. Recordo que fins
i tot la meVa cella a la presó era en un sentit
casa meya, i que em sentia molt fumut si em
requerien de sobte que canviés a una altra cel
la. La nova era exactament igual que l’ante
rior, o potser millor, peró sempre l’experi
mentava com una cosa aliena i poc amistosa.
Em sentia desarrelat i envoltatd’estranyesa, i
em costava un temps deixar d’enyorar la cella
anterior i sentir-me un altre cop a casa.
Casa meya és la casa on visc, el poble o
ciutat on vaig néixer, on he passat la major
part del temps. Casa meya és la meya famí
ha, el món dels meus amics, el medi social i in
teFlectual en el qual visc, la meya professió, la
meya empresa, el meu lloc de treball. Casa
meya és també, per descomptat, el país on
visc, la llengua que parlo i el clima espiritual i
intellectual del meu país expressat en l’idio
ma que s’hi parla. La llengua txeca, la manera
txeca de percebre e! món, l’experiéncia histó
rica txeca, el coratge txec i la covardia txeca,
l’humor txec: tot aixó és inseparable del cercie
de casa meya. Casa meya és doncs la meya
“txequitat”, la meya nacionahitat, i no veig
cap raó per la qual jo no hagués d’assumir-la
coma própia, essent com és una part tan subs
tancial de mi mateix com ho és, per exemple,
lameya masculinitat —unaltre aspecte de casa
meya—. Casa meya és, naturalment, no sols
la meya “txequitat” sinó la meya “txecoslova
queYtat”, és a dir, la meya ciutadania. En darrer terme, a casa meya és Europa i la meya
europeitat i —finalment—aquest planeta i la
seva actual civilització i, amb tota probabali
tat, el món sencer. Peró aixó no és tot: Casa
meya és també la meya educació, la meya
criança, els meus costums i el medi social on
Establir un Estat sóbrequalsevol
altre principi que el del civisme
—perexempie el principide la
ideologia, la nacionalitato la
religió—ens reduiriacom a poble
[a
—
basat en la ciutadania, que respecti la gent en
tots els aspectes del seu món natural, será un
Estat bésicament pacffic i hum.
Certament no vuil, per tant, suprimir la dimensió nacional de la persona humana, o ne
gar-la, o refusar de reconéixer la seva legitimi
tat i el seu dret a l’autoreahització. Simplement rebutjo aquehles nocions polítiques que,
en nom de la nacionalitat, pretenen o intenten
suprimir altres aspectes de la casa huiana, altres aspectes de la humanitat i els drets hu
rnans. 1em sembla que tina societat cívica, del
tipus que s’estit estabhint gradualment en els
estats democrtics moderns, és justament el
tipus de societat que deixa espai a la gent en
tot l’espectre del que determina la seva natu
ralesa, en tots aquells nivelis del món natural
que constitueixen la seva identitat.
Una societat civil basada en la universalitat
deis drets humans és el qué millor ens permet
realitzar-nos com tot el que som —nosolarnent.
membres de la nostra nació, sinó membres de
ARIANNEFABER la nostra família, del nostre barri, de la nostra
regió, de la nostra església, del nostre collegi
visc i considero meu. 1 si pertanyo a un partit, teixos i són un medi per a la nostra identitat professional, del nostre partit polític, del nos
indiscutiblernent será també casa meya.
humana. Si a l’home se’1priva completament tre país, de les nostres comunitats supranacio
Crec que cada cerche,cada aspecte de la casa dels diferents aspectes de casa seva, se’l priva nals—. 1ens permet ser tot aixó perqué la socie
humana, mereix que se Ii atorgui la seva part. de Simateix, de la seva humanitat.
tat ens tracta principalment com a membres
No té sentit negar o excloure per força cap as
de la raça humana, ésa dir, com a poble, com a
pecte, ni un de sol, en benefici dels altres; cap Societat cívica
sers humans singulars, amb una individuali
tat que troba la seva expressió més primária,
no hauria de ser considerat menys important
o inferior. Són tots part del nostre món natu
Jo estic per un sistema polític basat en el més natural i també més uniyersal en el nostre
ral i una societat córrectament organitzada els ciutadít i que reconegui els drets fonamentals, estatut de ciutadans, en la ciutadania en el
ha de respectar tots i donar-los la possibibtat civils i humans, en tota la seva universal vali sentit més ample i més pregon.
de plena realització. Aquesta és l’única viaper desa, i aphicats amb igualtat: és a dir, que cap
La sobirania de la comunitatla regió, la na
tal que la gent es realitzi lliurement com a és membre de cap raça, nació o religió no pot ser ció i l’Estat —defet tota la sobirania superior
sers humans1i exerciti la seva identitat. Tots dipositari de drets básics diferents dels dels al es deriva de l’única sobirania genuina, és a
els cercles de casa nostra, el nostre medi natu tres. En altres paraules: sóc partidari del que dir, la sobirania humana, que s’expressa polí
ral, formen part inseparable de nosaltres ma- s’anomena una societat cívica.
ticament en la sobirania cíyica..
PARACREAR
OAMPLIAR
SU
NEGOCIO
TENEMOS
UNA
FRANQUICIA
N°1
1
Escala i mitjó;1]
—
ENLOS
ESTANCOS . Invertir una escala és, sens
CONESTE
DISTINTIVOdubte, un gest modern. Corn ho
és, en general, segonsels catecis
USTED
PUEDE
PONER mes de la .modernitat artística,
qualsevol manipulació d’un obSUSANUNCIOS
EN
jecte quotidiá feta amb el propó
—
—
-
Un prodúcto líder en los Estados
—inidos,
desarrollado con tecnología
NASA, para la restauraáión de aparatos
sanitarios (bañeras, lavabos, inodoros, etc.),
elementos de cocina,etc., SIN OBRAS.
Formación para la utilizaciónpráctica del producto
y de su sistemade aplicación.
Concedemos zonas en exclusiva y apoyo
permanente para el desarrollode su negocio.
-
sit d’aconseguir alguna mena
d’ambigüitat semántica a través
LA VANGUARDIA;0]
de la introducció d’algun ele-
-
fltO9
Capacidad de inversión (variable
-egún
zonas) ambicióny dedicaciónpara
atender un importantey ampliomercado.
Si leinteresa,
escnbanos
incluyendo
suteléfono
y experiencia
a
FRANQUINTERS.A cf PradUlo,5.28002 MADRID.
FORA D’HORA
Sy
-
Y DEMAS
PRENSA
NACIONAL
AHORA
DESDE:
ment literari, metafóric o polisé
mic. Reproduir, a gran escala, un
mitjó o. qualseyol altre objecte
d’ús comú és, en canvi, segons
aquests mateixos catecismes, un
gest de mitificació d’alló triyial
típicament
postmodern. Dit
d’una altra manera: l”Homenat
ge a Maciá” segueix les petjades
de Duchamp, mentre que el
“Mitjó” projectat per al Palau
Nacional segueix els passos del
moviment inaugural de l’art
postmodem, el pop-art.
L’escultura de la plaça Catalu
nya confirma, en definitiva, una
obyietat que sol ser camuflada
pels crítics, que Josep Maria Su-
VIC,MANLLEU,
CARDEDEU,GRANOLLERS,
LLIÇÁ
DEVALL,CALDES
DE
MONTBUI
infórmese:
Tels:(93)4140279-4146561
ALQUILER
TV
VIDEO — CAMARAS
PROYECTORES
RETROPROYECTORES
—
TELEVISOR, Gran de Gracia, 7
Tel. 217-53-47
-
.
birachs, a pesar de les seves vel
leYtats verbals postmodernistes,
és el principal exemple nacional
deis carrerons sense sortida, deis
laberints de la puerihitat, a qué
condueix l’art modern. El projec
te de mitjó confirma, en canvi, el
que feia sospitar l’anáIisi de l’o
bra pictórica receñt del seu autor,
cada cop més caracteritzada per
trets .proverbialment postmo
derns, com el retom a la figuració, i’espiritualismé para-religiós
i conservador o l’ús d’un doble
codi que combina les técniques
modernes (trebahl matéric,,..)
contrastant amb el pastitx tradi
cionalista (referéncies a l’estética
oriental). Confirma, per dir-ho
rápid, que, per bé que Antoni Tá
pies s’entesti a oficiar literária
ment com a summe sacerdot de
la modernitat, s’ha convertit en
el mihlor, el més decoratiu i el
més genuí deis nostres artistes
postmoderns.
JOSEP MARIA RUIZ SIMON
.4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
03. Activitat creativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
A casa meva
Subject
The topic of the resource
Identitat col·lectiva
Europa
Ciutadania
Nacionalisme
Model social
Filosofia
Description
An account of the resource
Article de Václav Havel, traduit al català per Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Havel, Václav
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Maragall, Pasqual, 1941- (traductor)
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Aquestes notes pertanyen al discurs d’acceptació del doctorat “honoris causa” per la Universitat Lehigh de Bethlehem, Pennsylvania, el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragall les ha traduït al català a partir de la versió
anglesa publicada a “The New York Review” el 5 de desembre.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/174/20040701.pdf
bc483b8944323d8d20c45bd7c489704c
PDF Text
Text
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Universitat d'Estiu Ramon Llull | 1/7/2004
Ja sabeu que jo sempre he cregut que el triangle màgic d'un país és
el triangle universitat, govern i territori. Pot ser el Govern de la
Generalitat, pot ser el Govern d'una gran ciutat, i l'empresa. Si
aquest triangle funciona, funciona tot. Si aquest triangle no va i no hi
ha prou interrelacions, anem malament.
Catalunya ha sigut sempre un país molt singular: com que l'Estat no
donava de si el que aquí es demanava, el país es va haver d'inventar
moltes coses. Moltes vegades se les va inventar com a mini-estat,
com a Mancomunitat... després com a Generalitat, també com a
Ajuntament de Barcelona. I altres com a institucions privades que
tanmateix tenien una vocació pública, començant per les escoles, que
o eren privades o eren municipals, però en el fons el que volien ser
era catalanes, com les escoles de la Mancomunitat.
Vet aquí, doncs, la vostra, una Universitat privada que en definitiva
neix també d'aquest mateix impuls de la societat catalana de tenir
institucions, tant si la llei, o l'Estat, o la situació política les permetia,
com si no. I de tenir-les amb un alt nivell de qualitat. Dit això, jo
només us demanaré una cosa: treballeu a igualtat de costos socials.
És a dir, per què és tant important la Universitat Pública? Perquè és la
Universitat de tothom. Perquè és la Universitat que no només parteix
d'un designi, privat o no, però relacionat amb l'excel·lència del país,
sinó que a més pretén estendre aquesta excel·lència més enllà de les
fronteres de les classes socials o de la capacitat econòmica.
Si voleu ser fidels a aquest esperit del vostre naixement, i que és tant
comú a tantes iniciatives importants d'aquest país, haureu de tenir en
compte que la vostra excel·lència encara es veurà millorada i serà
més palesa en la mesura que sapigueu fer front en aquestes
condicions, que són una mica més restrictives per a l'excel·lència.
Vull aprofitar aquesta ocasió que m'oferiu per exposar algunes
reflexions sobre el moment que estem vivint, sobre present i
el futur de Catalunya, un cop tancat el llarg -llarguíssim- cicle
electoral que es va iniciar fa més d'un any amb les eleccions
municipals i que acabem de tancar amb les eleccions europees.
La successió d'esdeveniments electorals i polítics ha estat molt
intensa i ha donat lloc a interpretacions i balanços de tota mena. La
opinió pública ja s'ha fet una composició de lloc sobre els actors
1
�d'aquestes comtesses electorals i sobre l'argument de la situació
política resultant.
Catalunya té, des de fa mig any, un nou govern. Amb un
programa diferent, amb uns objectius diferents, amb noves
sensibilitats, noves prioritats i amb estils també diferents. Dilluns
d'aquesta setmana vaig comparèixer al Parlament llargament
per retre compte de l'acció de govern d'aquests sis primers mesos.
Ahir hi vaig tornar per una sessió ordinària de control. I també en
això, en la disposició a rendir comptes, el meu Govern - i crec que el
Govern espanyol també, per la assiduïtat amb la que el president del
Govern espanyol s'està sotmetent a l'escrutini del Parlament espanyol
- estem marcant una diferència.
Però crec que cal també un altre tipus de reflexió (més enllà dels
resultats electorals i dels primers balanços de gestió) i amb
voluntat de transcendir els esdeveniments immediats i els
càlculs a curt termini.
No crec errar gaire si interpreto que va prenent cos la idea de
que estem en un moment de transició a Catalunya i Espanya.
No és casual que, des de la distància, "The Economist" hagi titulat
el seu recent informe sobre Espanya: "The second transition".
Jo crec que els temes que no es posin sobre la taula ara, en
l'inici d'aquesta segona transició, no seran comptats. I és molt
important, en aquest moment precís, que tots els temes que
han de marcar el futur estiguin sobre la taula, perquè aquells
temes que no s'hi hagin posat seran escombrats per la marxa
endavant, que a partir d'ara serà frenètica, en els congressos que
s'obriran de tots els partits polítics; en els debats de la tardor; en
l'aprovació dels pressupostos... i immediatament després en
l'aprovació dels estatuts basc i català i l'obertura del meló de la
Constitució.
Obrim un període que jo crec que haurà de durar 25 anys o més.
Estem obrint un segon quart de segle diferent, i per tant estem en un
moment francament decisiu.
A Catalunya, amb unes o altres paraules i imatges, s'està
aixecant acta del final d'un paradigma polític, gairebé diria
d'un paradigma político-cultural, que ha configurat per a bé i
per a mal la política i la societat catalana durant 25 anys.
És el paradigma forjat durant la Transició i interpretat de forma
principal pel que -sense cap ànim pejoratiu- s'ha
anomenat pujolisme: és a dir aquest conjunt format per quelcom
més que un líder, més que uns partits, més que un moviment, i que
2
�ha tingut la virtut d'ocupar i vertebrar l'espai central de la política
catalana durant aquests anys. L'ha ocupat tan abastament que la part
i el tot (la part activa i la resta més passivament) s'han confós
completament durant una colla d'anys.
Ha estat un paradigma fundat en la necessitat i, quasi diria,
la obsessió per la recuperació, la reconstrucció i la preservació
de la identitat nacional. I probablement ha estat més un
paradigma negligent en la bona fonamentació i el bon ús de
l'autogovern i dels seus instruments. Ha estat més polític que
administratiu o més ideològic que polític, com volgueu.
S'ha pensat des d'un país a la defensiva, instal·lat permanentment
-o, almenys, massa sovint- en la identificació de perills d'enemics
exteriors i també interiors, més que no pas des de el punt de vista
d'un país optimista i segur de les seves capacitats i possibilitats, i no
dic que això no estigués justificat, estic descrivint una situació.
Però aquesta hiper consciència de la nostra fragilitat col·lectiva
ha acabat per passar-nos factura: la persistència en el discurs i
en les actituds defensives enlloc d'enfortir-nos ens ha evidenciat més
febles, els uns dels altres i potser de nosaltres mateixos, del que
realment som.
Així hem posat la nostra llengua i la nostra cultura a la defensiva, en
declarar-les en un estat de permanent normalització. La lògica de
la preservació essencial ha acabat per convertir-se,
paradoxalment, en el principal obstacle per a l'exercici de la
normalitat. La normalització s'ha menjat la normalitat, ha
ofegat la normalitat. Sempre dic que això és comprensible,
s'havia de passar per la normalització per arribar a la
normalitat, el que passa és que probablement ja fa un cert
temps que a la normalitat hi som i no ho sabem, o no ho hem
confessat.
Aquesta actitud defensiva ha convertit la cultura en una
dependència a vegades viciada. El proteccionisme condemna sempre
a la llarga a una eterna minoria d'edat, en el cas de la cultura
catalana o en qualsevol altre cas.
I una cultura permanentment sobreprotegida pot acabar
convertint-se en quelcom de massa fràgil, massa artificiós, i gairebé
diria fictici.
I sense sistema immunològic. Vull que se m'entengui. I que no
corrin a esquinçar-se les vestidures els qui ens acusen constantment
de voler desnaturalitzar, desnacionalitzar, desmuntar l'edifici de la
nostra identitat. Justament el que reclama, avui, el President de la
3
�Generalitat, és que comencem a mirar el present i el futur en clau
d'exercici de la normalitat que ja tenim. Que enfortim el sistema.
Que, com deia Miquel Martí Pol, ens llancem a caminar sense
crosses.
El proteccionisme sense límit, dic, és un vici que ha
contaminat les relacions entre el poder polític i el món de la
cultura i el món dels mitjans de comunicació.
La independència reclamada i proclamada d'actors i de vehicles
culturals ha acabat empantanegada en les xarxes d'un cert
clientelisme sorgit de la intervenció pública per mitjà d'ajudes massa
sovint poc transparents.
Estic convençut que en l'origen de l'enrevessada situació a
que hem arribat hi havia la voluntat indefugible de defensar,
protegir i impulsar la nostra cultura. Mai no negaré el mèrit i
la conveniència d'actuar així en els primers anys de la llibertat
recobrada.
D'una banda, la necessitat de recuperar anys i anys perduts per la
persecució política; i d'una altra, la consciència d'haver d'encarrilar la
cultura catalana en un mercat cultural dominat per altres cultures
més potents -molt més potents- com l'espanyola i, en un sentit més
ampli, l'anglosaxona.
El que ha succeït en la política cultural i de comunicació no és sinó un
exemple -probablement el més característic- d'una cultura política
que ha modelat la política i la societat catalana, la seva manera de
relacionar-se amb Espanya i Europa i, també, la seva manera de
posicionar-se al món.
Però el problema és que hem acabat enrocats en la defensa
identitària, intentant aprofitar les conjuntures favorables per
millorar la nostra situació, però renunciant a navegar en el
mar obert per la incapacitat o la poca voluntat de cercar els
aliats necessaris per solcar nous oceans amb seguretat.
Potser ens ha sobrat proteccionisme i ens ha faltat coratge.
Sincerament, entenc que aquest paradigma que ha presidit la realitat
i la interpretació de la realitat catalanes ha deixat de funcionar bé.
Avui, per llei de vida -i per les lleis de la política- el cicle protagonitzat
per aquell moviment - que per comoditat hem anomenat pujolismes'ha esgotat. Amb tot el respecte que em mereix la persona que el va
generar.
4
�Les interpretacions sobre les causes d'aquest fet poden ser diverses:
des de qui ho atribueix a causes personals (un recanvi de líder no
prou reeixit), a qui apunta a un error tàctic (mantenir una
determinada aliança política més temps del compte), passant pels qui
creuen que aquella estratègia política està exhaurida o, fins i tot, pels
qui - amb el final d'aquesta situació- entonen les absoltes pel
catalanisme, equivocadament.
Com poden comprendre ni em pertoca ni aquest és el lloc adequat
per a que els hi faci una exegesi d'aquestes interpretacions.
En canvi sí que m'interessa referir-me a la última qüestió, que de
molt llarg ultrapassa les peripècies dels partits polítics. És a dir,
m'interessa més dilucidar la qüestió de si hi ha catalanisme
després del pujolisme. N'hi ha. I tant si n'hi ha. Aquesta és la
qüestió. N'hi havia abans, n'hi ha hagut durant i n'hi ha ara. I n'hi
seguirà havent, no ho dubtin.
M'interessa referir-me, doncs, a aquesta qüestió perquè es vol fer
estendre la brama, com he dit fa un moment, que el canvi polític
esdevingut a Catalunya suposa l'inici d'un procés conscient de
descatalanització o, dit amb paraules més aparatoses per a alguns,
que estem davant d'un procés imparable d'espanyolització del país.
Podria tenir la temptació de despatxar aquest procés d'intencions
dient que es tracta d'una visió interessada i pròpia d'una concepció
patrimonialista de Catalunya, de la seva llengua i de la seva cultura,
de la seva història i de l'acció política catalanista.
Aquesta concepció és la que legitimaria la pretensió de repartir
patents de catalanitat i de catalanisme.
Però entenc que si fes això estaria entrant en un joc massa fàcil,
d'esgrima política probablement gratificant pels qui la practiquen, i
els qui de vegades la practiquem, però poc ben útil per aixecar un
debat amb ganes de mirar endavant.
Els qui creiem que el vell paradigma ha esgotat la seva utilitat,
el que hem de fer és pensar, assajar i articular un nou
paradigma, amb tota l'ambició de país que això exigeix, però a
la vegada amb tota la modèstia de comptar amb les lliçons i
amb els fets positius del passat, sense els quals tampoc
estaríem on som.
El meu punt de vista i el del meu Govern és diferent al punt de vista
dominant fins ara. Bastant diferent. Perquè avui ja no és suficient
defensar la identitat de Catalunya, de protegir la llengua i la cultura
5
�catalanes, mirar de sobreviure en un context que considerem
sistemàticament hostil. No, ja no es tracta d'això.
Es tracta de passar de la defensa a l'atac - en el bon sentit de
la paraula- , de superar els tics defensius, de pensar més en el
futur que podem construir que en el passat que volem
preservar, de confiar més en les nostres possibilitats que de
témer les nostres febleses i insuficiències.
Es tracta de rellegir el passat, sí, però amb menys beneiteria i també
amb més curiositat. Perquè sinó partiríem de bases viciades. És
curiós, perquè en tota aquesta preocupació que hem tingut per mirar
més el que ens deia el passat que no pas el futur, tanmateix el passat
no ha estat ben explicat. Per exemple, en aquest país hi ha la
tendència a confondre el Consell de Cent i la Generalitat: pregunteu
a la gent qui era Rafael de Casanova i us dirà, potser en un 70%,
que era el President de la Generalitat, i en canvi era el Conseller en
Cap del Consell de Cent de Barcelona. Un altre exemple: es parla de
la Corona d'Aragó i alguns pensen que estic inventant una cosa nova,
però només cal baixar des de la Diagonal cap a la Plaça Catalunya i
passar per Rosselló, Provença, Mallorca, València i Aragó. I si baixeu
més trobareu el Consell de Cent, la Diputació i les Corts Catalanes,
és a dir, les institucions.
Ho teníem ben enfocat a principis de segle. Jo sóc un obsés de mirar
el futur i tanmateix de buscar en alguns moments molt brillants del
passat el punt de partida. Crec que ens hauríem de dedicar a fer
aquest esforç, no de reconstrucció o reinvenció del passat, sinó de
franca investigació sobre el que va succeir, perquè va ser realment
extraordinari. El que va passar en aquest país els anys 6 i 7 del segle
passat és extraordinari: la Solidaritat Catalana, el Pressupost de
Cultura, que no era només de Cultura sinó que era d'escoles i
d'educació, que va ser la base del Patronat Escolar i de les escoles
municipals de Barcelona.
Torno al que he dit al principi de tot: com que l'Estat no donava de si
el que aquest país volia, el país es va inventar la solució. I la solució
va ser una trampa. L'Ajuntament de Barcelona va entabanar a l'Estat:
com que aquí hi havia mar i a Madrid no, aquí hi havia d'haver
l'Escola del Mar. I l'Escola del Bosc... i tantes altres, que figurava que
eren escoles per a nous projectes, però era mentida, en realitat
s'estava muntant un sistema escolar nou. I després va venir la
Mancomunitat, amb unes escoles d'una categoria molt noucentista,
extraordinària.
Segurament ens enganyaríem si penséssim que ara podem fer igual,
perquè aleshores, malgrat tot, es tractava de que una part de la
classe mitja-baixa entrés al sistema d'excel·lència educativa. I no
6
�tant com ara, amb la universalització no hi ha només classes mitgesbaixes relativament nombroses però no massives, sinó d'un país que
està sofrint un creixement demogràfic de portes enfora molt
important. Els problemes per tant són molt diferents. En tot cas,
fixeu-vos, l'any 1906-1907: Solidaritat Catalana; Pressupost de
Cultura; Congrés d'Escriptors Catalans; l' "Enllà" de Joan Maragall;
les cartes Maragall-Unamuno... que diuen molt sobre el que aquell
país era i hauria de ser cent anys després; "Les senyoretes d'Avinyó"
de Picasso; l'inici dels congressos municipalistes, que si aneu seguint
la història, són aquells que van marcar la pauta del progrés polític
cap a la Segona República, cap a l'intent d'una democràcia no
autocràtica.
Tot això haurà de ser, crec, objecte d'una gran celebració, que no dic
pas que hagi de ser un altre Fòrum. Dic que Catalunya haurà de fer
aquesta gran celebració, mirant el passat com a punt de partida
d'un altre salt endavant que ara hem de fer com es va saber fer en
aquell moment, per molt que després el futur immediat va ser tan
dramàtic, com tots sabem.
Hem de passar doncs de la normalització a la normalitat.
De la celebració de les derrotes a la de les passes endavant.
De la reivindicació a la proposta catalana: Catalunya no s'ha
de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar... Catalunya
ha de proposar. Ha d'exigir, però en el sentit més cordial de la
paraula.
Del proteccionisme a la llibertat amb regles equitatives.
De la ficció d'un món una mica fet a mida a la realitat del món
tal com és, del món obert. Les fronteres no existeixen, ni per
bé ni per mal, i per tant, enyorar-les és absurd.
En definitiva, estem parlant d'una nova cultura política i cívica,
d'un canvi en la nostra mentalitat col·lectiva que hauria
d'alimentar un nou escenari polític vàlid per a la Catalunya dels
propers vint-i-cinc anys.
Els canvis en la mentalitat col·lectiva no es fan d'un dia per l'altre, ni
òbviament es decreten.
No és cosa d'avui per demà unir cívicament Catalunya fins
aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes: la que ha
parlat o s'ha sentit expressada fins ara, la que ha callat o no s'ha
sentit ben expressada i, també, la que encara no té consciència de
poder-hi dir la seva, però que n'anirà aprenent en els propers anys.
7
�Ras i curt, no s'improvisa en un dia una nova síntesi que representi
els valors compartits, les aspiracions socials, els imaginaris col·lectius
que donaran sentit i cohesió a la Catalunya del primer terç del segle
XXI.
No s'inventa el patriotisme. El patriotisme pensat pels fills més que
no pas des dels avis. És el que estic proposant. No s'inventa. Sense
oblidar allò, però pensat pels fills. El patriotisme que neix del barri
endreçat, de l'escola lluminosa, de la sanitat propera. Aquest és
l'autèntic patriotisme. El dels països que han fet la seva revolució en
el moment que l'havien de fer i que han sigut capaços de basar el
patriotisme justament en l'orgull que té cada ciutadà, no aquell de
més nissaga o el que més s'ha abraçat a la bandera, o el que més ha
sabut interpretar la pròpia identitat de país. Sinó el patriotisme
d'aquells que arribant allà moltes vegades des de fora, moltes
vegades des de les classes baixes d'aquell mateix país, han vist
gratificada la seva identitat personal per la existència d'un sector
públic, d'un estat, d'una societat vertebrada que els donava raó de
les seves pretensions i que els feia persones. Aquest és l'autèntic
patriotisme des del meu punt de vista. I això és el que hem de
pretendre.
Cap on crec que ha d'apuntar aquest nou paradigma?
S'ha acabat la Catalunya del "Pal de paller"? Probablement la
resposta sigui Sí.
En altres moments m'he servit de la bella imatge espriuenca dels
fragments del mirall que, reunits, permetien que Catalunya es veiés
sencera.
Avui els proposo que comencem a pensar i a parlar en termes d'una
mena de catalanisme que podríem anomenar Catalanisme coral.
Amb veus diverses, que ni sempre hagin de ser les mateixes
ni hagin de tenir sempre el mateix so, i que no ens preocupi
que no el tingui. Això no vol dir que siguin dissonants. Una
coral no és un sol so; és una coral, però tanmateix és
eufònica.
El "pal de paller" és la imatge d'una centralitat que, tant com
galvanitza i concentra al seu entorn, exclou del projecte tot allò que
no se situa en funció del propi subjecte polític central. Això és fins a
cert punt lògic o necessari en els períodes de construcció del país o
de re-construcció del país.
Però ja no podem aspirar més temps a ser una excepció
permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser motor
d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les dues coses alhora.
8
�Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
L'Euroregió i l'Espanya plural i diversa han de desactivar les
pors i permetre'ns caminar amb més naturalitat per abordar
els nostres objectius. A tots els nivells: el cultural, el
lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic... El nacional,
en definitiva.
M'agradaria posar alguns exemples concrets de la nova actitud que
proposo.
No se'ls escaparà que la proposta de l'Euroregió PirineusMediterrània, consistent en articular un espai econòmic d'àmbit
superior al marc estricte de Catalunya, va en aquesta direcció i
moltes vegades per raons d'economies d'escala. Si no tenim l'escala
d'aquesta Euroregió no tindrem algunes de les coses que pensem que
tenim dret a tenir, però que ningú ens regalarà si no creem el mercat
interior que les faci rendibles. Per menys d'una població de 10, 12 o
16 milions d'habitants difícilment és pot tenir un aeroport
transoceànic. I això implica no només voler-ho, no només proclamarho.... també construir línies d'alta velocitat que connectin aquests
punts. Jo sóc un obsés de que Catalunya es definirà sobretot per la
equidistància, la capacitat d'accés a cada un dels seus punts. Perquè
la Catalunya estricta és un país suficientment petit tot i que molt
rebregat i, per tant, costós de comunicar, en termes econòmics i en
terme ecològics, però que tindrà la seva excel·lència el dia que
puguem dir que viure a Olot, o a Tortosa, o al Pallars, des del punt de
vista de l'accés, del tren, dels serveis, sigui raonablement similar a
punts de més centralitat.
Doncs bé, la proposta d'Euroregió va en aquesta direcció, no
solament per fonamentar el nostre futur econòmic sobre bases més
àmplies i potents que assegurin el progrés, la competitivitat i el
benestar en el nou marc europeu. Sinó també en el sentit de trobar
un referent que simbolitzi la vocació europea de Catalunya i la nostra
manera d'estar a Europa. Una manera, si volen, de visualitzar la
interdependència a escala europea i, a la vegada, la relativitat
creixent de les fronteres i els límits estatals.
En l'àmbit lingüístic, més enllà de la necessitat política de protecció
i estímul del català i més enllà de la decisiva batalla dels propers
anys per a que l'Estat espanyol assumeixi amb totes les
conseqüències el seu caràcter plurilingüístic -amb el
reconeixement europeu inclòs-, podem proposar-nos esdevenir
un idioma bandera de tots els idiomes que corren perill de perdre's.
Aquesta és una possibilitat que hem de considerar, sobretot perquè el
nostre no es perdrà, encara que hi ha qui diu que si. I jo estic
convençut de que no. En aquest sentit el català és, també,
9
�d'alguna forma una icona. I ha de fer servir aquesta icona com
a capital. Pot fer-ho.
Crec sincerament que el català s'ha de posar al servei d'una causa
que el transcendeix i fent-ho es beneficiarà també a ell mateix.
Fa pocs dies vaig participar al Fòrum en un Diàleg sobre la diversitat
lingüística. Un expert d'origen irlandès que ara viu a Gal·les va
proclamar la necessitat o la possibilitat de crear un museu mundial
dels idiomes, a manera de laboratori o centre d'investigació. Jo li vaig
contestar que aquesta és una idea molt interessant per Catalunya.
Perquè si s'ha de generar al món un laboratori o un lloc on estiguin
acumulats els registres i els escrits en tots els idiomes que encara
existeixen i que estan en perill de desaparèixer, el lloc ideal és
Catalunya. I aquí és on el català probablement s'ha de guanyar el
reconeixement. No només per la via de proclamar-se exactament
igual que les llengües estatals, perquè el català, tot i sent més
important, des del punt de vista numèric i literari, que moltes
llengües estatals, és molt fàcil d'entendre que els estats el dia que es
reuneixen no el comptin com a tal. És molt difícil d'aconseguir que el
català sigui considerat igual que una llengua estatal a Europa. I és un
mèrit del Govern espanyol aparèixer amb una fórmula, que no existia
inicialment en el projecte de Constitució Europea, i que és un punt de
partida.
Amb això vull dir que els catalanoparlants sentim com a pròpia la
causa general de la diversitat lingüística. És la nostra causa. Ens hi va
la identitat, la memòria i l'esdevenidor. El noble combat per la
llengua catalana no el lliurem en solitari, no és un combat
estrictament només per a nosaltres. La nostra causa és també la
causa de totes les llengües del món que no tenen prou reconeguts els
seus drets i estan més o menys amenaçades d'extinció.
Òbviament, l'important no és que el català sigui una icona,
l'important és que el català visqui. Contra el que es diu massa
sovint, el català no l'hem de només "defensar". L'hem de conrear,
l'hem d'expandir, l'hem d'esponjar internament per a que hi càpiguen
totes les variants i l'hem de portar més enllà de les seves fronteres
internes i externes, amablement, amigablement. Amb tenacitat. Jo
sempre poso l'exemple de tres expressions de la llengua catalana: del
que aquí diem capvespre, a les Illes diuen s'hora baixa i a la terra
dels meus avis, a Monóver, en diuen la poqueta nit. Són tres
maneres diferents de dir en català el mateix. És una llengua i al
mateix temps és una llengua internament molt plural.
Però això no és una tasca fàcil. Conciliar la necessària unitat de
l'idioma amb la seva diversitat real no és pas gens fàcil. Si volem
unir tots els qui l'haurien de defensar perquè el projecte tingui
10
�economies d'escala i, per tant, sigui viable, resultarà que la unitat
necessita de la diversitat. No és el mateix sobreviure amb una base
demogràfica de 6 milions que amb una de 12. Però els 12 no els
tindrem sense flexibilitat interior. Duresa i elasticitat alhora, dues
coses que no són gens fàcil de conjuminar.
El nou projecte col·lectiu que ha d'assegurar la nostra identitat,
reforçar la nostra capacitat de decisió, situar-nos en la nova Europa,
fer-nos competitius en un món global i, per tant, garantir el progrés
econòmic, social i espiritual dels catalans i les catalanes del nou segle
ha de sorgir d'una nova cultura política més oberta, més creativa,
més plural i amb més ambició real que verbal.
En els propers mesos penso anar desenvolupant aquesta reflexió que
avui he iniciat davant de tots vostès.
Perdonin-me la impertinència d'haver utilitzat un marc universitari
com aquest per fer-ho, però francament no en conec d'altre millor per
incitar i convidar a debatre.
Aquesta ha estat la meva intenció: provocar el debat col·lectiu, coral,
plural sobre el sentit de l'acció cívica i política que Catalunya
afrontarà en els propers anys.
Perquè seria una paradoxa que Catalunya entrés en un procés de
reformes institucionals i polítiques de gran abast i que, a la vegada,
l'enfonsament del vell paradigma cultural provoqués la percepció de
greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la viabilitat com a
país. Ens cal entendre que el canvi de paradigma no només és
possible sinó que és necessari.
Aquesta és la qüestió que els hi vull deixar sobre la taula.
Moltes gràcies per la seva atenció i que tinguin una molt bona
Universitat d'Estiu.
Pasqual Maragall
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1656
Title
A name given to the resource
Del "Pal de paller" al "Catalanisme coral"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Universitat d'Estiu Ramon Llull
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Espanya plural
Lideratge
Nacionalisme
Política
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-07-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/248/20060124.pdf
b70263bd10c0f77367228f5f5b982d2e
PDF Text
Text
Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell
Tribuna Oberta"
Sabadell | 24/01/2006
Vull agrair a Ramon Pasqual les seves paraules i anar directament al gra, perquè estem en un
moment en què cada minut compta i cada trucada és important.
Per anar directament al nus de la qüestió i també a la possibilitat que vostès facin les preguntes
que vulguin fer, doncs la meva impressió és que el concepte de nació, de ciutat o de municipi, ha
sofert uns canvis molt importants en els darrers anys, en la pràctica, vull dir, en els llibres de text
encara no, però en la pràctica sí, perquè tots estem acostumats a pensar que un Estat és un Estat
i no és altra cosa que un Estat; i que això és inequívoc, i que, dins dels altres, normalment hi ha
una nació, i després dins hi ha municipis, de vegades comarques o regions, i que el món està
format per estats i que si sumem aquests estats ens dóna el món.
Doncs mirin, sí i no, perquè el que està passant, justament, és que tot això era vàlid en el
moment en què els Estats eren, no diré relativament similars, perquè n'hi havia de grans i de
petits, però hi havia un concepte estàndard d'Estat. Però és que ara resulta que els Estats, els
Estats-nació, el que pugui ser Espanya, el que pugui ser França, el que pugui ser Alemanya, el que
pugui ser Gran Bretanya, o els grans Estats, degut precisament a l'existència dels grans Estats,
han trobat una llei impossible d'evitar, que és la llei de les economies d'escala.
És a dir, quan un té una fàbrica més gran, fins a una certa mida, aleshores les coses es
compliquen, normalment els productes unitàriament surten més barats. I amb els Estats passa
igual. És a dir, com més gran, els costos són més baixos i, per tant, són més potents, de manera
que països petits, encara que es col·liguin, els hi costa més. Això no vol dir que els guanyin,
encara que més aviat, sí, ni vol dir que tinguin raó. Això és a part. Però la veritat és que hi ha
una economia d'escala dels Estats i que, per tant, països petits o s'uneixen o ja no podran
competir amb els demés.
De què surt la Unió Europea? La Unió Europea surt d'aquesta constatació i d'aquesta necessitat,
no només de l'existència d'una història comuna, sinó de l'existència d'una història comuna enfront
d'unes altres històries, i d'uns altres països i d'uns altres estats, units algun d'ells, doncs, que
marcaven la pauta de quin havia de ser el treball mínim per ser algú. I els països europeus, que
cadascun d'ells és cadascun i de quina manera, lentament, sacrificadament, esforçadament, van
arribar a la conclusió de què havien de sacrificar una part de la seva identitat, cadascun, per tenirne una de col·lectiva que fos competitiva amb les que ja hi havia. No diem ja la Unió Soviètica,
l'aparició de la Xina actual, el Japó, la Índia, etcètera. Més aviat, la tendència serà a Estats més
grans, és clar. L'Estat més gran és el que marca la talla a la qual tendiran tots els més petits. Això
no vol dir que no hi puguin haver Liechtensteins o Singapurs, n'hi poden haver, per descomptat,
perquè tenen un nínxol, tenen una possibilitat d'especialitzar-se en un tema, i van fent la viu-viu.
Però els estats normals, no. Tendiran, efectivament, a unificar-se per tenir la mida que s'ha de
tenir.
Què hem de fer nosaltres? Què som nosaltres? Nosaltres no som un Estat, nosaltres som un país.
Nosaltres ja ho podem dir, avui més que ahir, som una nació. Que forma part d'un Estat
plurinacional. En el qual hi ha, per altra banda, regions o comunitats autònomes, no totes elles
amb la mateixa singularitat, amb la mateixa personalitat, cosa que, a més a més, fa cent anys
potser no s'entenia i ara s'entén una mica més.
Justament perquè ens hem afranquit per la banda de dalt, ens hem liberalitzat per dalt, ja no som
enemics del país que tenim al costat, sinó junts estem en contra, en el sentit de la competitivitat
econòmica d'altres Estats, de la mateixa manera que de cara endins s'ha entès que es pot tenir un
Estat amb diverses nacions. Els anglesos, quan fan els campionats de futbol i de rugbi, en diuen el
Torneig de les Cinc Nacions, i no s'esvera ningú. Els belgues tenen Flandes i Valònia, i a més tenen
la regió de Brussel·les, o sigui que són tres regions. I jo recordo que el president de la regió de
Brussel·les em deia "jo faig tractats comercials amb la Unió Soviètica". Bé, potser era una
exageració, potser Bèlgica és tan petit que tampoc ningú es preocupava massa en aquest sentit.
Espanya ha estat un dels grans Estats de la història. És un Estat que ha anat bé durant una colla
de segles; va arribar a ser la primera potència mundial, però després va començar, molt abans
que aquests altres competidors, rivals o companys, a entrar en una certa decadència que es va
1
�perllongar molt. Què va passar? Va passar que ara fa cent anys, exactament, l'any 1906-1907 del
segle passat, Catalunya va arribar a la conclusió que com a país, avançava bé; econòmicament i
culturalment, va fer un gran salt endavant. L'any 1906, la solidaritat catalana, és el Maragall i
l'Ors al mateix temps, o sigui el modernisme i el noucentisme. És el moment en què comencen a
fer-se escoles municipals a Barcelona, perquè l'Estat feia unes escoles que la gent d'aquí no les
volia, perquè no donaven la talla. El "pasa usted más hambre que un maestro de escuela", i aquí
ens podíem permetre de despreciar-ho i fer-ho diferent. El meu avi, els seus amics, fundaven
escoles, el "Món d'Or" i unes altres. Perquè? Escoles de vocació pública. Les van fer privades
perquè el públic era de l'Estat i l'Estat no convenia. Espanya havia perdut les últimes colònies. I
anava avall. I en el mateix moment que Espanya va avall, Catalunya va amunt. Va amunt
industrialment, políticament, econòmicament, socialment. Surt el catalanisme. El catalanisme és
això.
Després va venir tot el que va venir, que m'ho estalvio, perquè ben dramàtic que va ser, perquè la
història necessita passar dues vegades per haver passat. Hi ha l'intent inicial, hi ha el desastre, hi
ha el fracàs, i després, més endavant, hi ha l'eclosió. L'eclosió ha estat que l'any 1978, 1977, vam
tenir democràcia.
A l'any 1978 va tornar el president Tarradellas i, per tant, la nostra autonomia és una mica
diferent de les altres, perquè ja era autonomia abans de la Constitució. I la Constitució va
sancionar un fet preexistent, a veure si ens expliquem. No és que nosaltres vulguem "ser
diferents" o ens vulguem separar. Només expliquem que la realitat és aquesta. Qui hi ha unes
autonomies que són nacions, que tenen aquest caràcter de nació, per la seva cultura, pel seu
idioma, per la seva manera de ser i perquè van aparèixer a la història d'una manera diferent. Cosa
que no vol dir que no en puguin aparèixer més.
Per què Andalusia no ho va ser? Doncs no ho va ser pels pèls. Perquè es va acabar la guerra en el
moment que ells tot just estaven començant. Per què Galícia sí? Doncs perquè van fer-ho abans. I
per què van fer-ho abans? Doncs perquè, sense ganes de tirar-nos més flors a nosaltres mateixos,
un dels màxims dirigents del galleguisme havia estudiat a Barcelona i havia vist que no només es
podia ser galleguista sinó també nacionalista gallec.
Tot això va acabar molt malament, com sabeu. Però totes aquestes coses que tenen una arrel, si
no arranqués l'arrel, és pràcticament impossible que desapareguin. Ja en democràcia, a la primera
Constitució, es va dir que n'hi havia tres, es va dir amb la boca petita, amb una disposició
addicional "aquellos territorios que en el pasado hubieren plebiscitado un estatuto", doncs eren
tres. Era una manera de dir bascos, gallecs i catalans, sense que ningú s'enfadés. Després va
venir el que va venir, que és la generalització. Que està molt bé. El que va passar és que alguna
d'aquestes autonomies es va autodenominar nacionalitat, quan no tenien aquest caràcter històric.
No dic que no ho siguin, que siguin el que vulguin, i a més, nosaltres ho vam votar, tothom ho va
votar, ningú va dir que no. Que n'hi ha quatre més: Canàries, Balears, la Comunitat Valenciana i
l'Aragó.
Què hem fet nosaltres ara? 25 anys després de tot allò hem dit que no hauríem de reposar les
coses allà on estan perquè tot anés bé. I per tant, quin és el terme que hauríem de fer servir
perquè aquella dualitat que es va crear amb la Constitució i que després s'ha anat esvaint, i
aquelles lleis que es van fer al principi que després s'han anat esvaint perquè hi va haver un cop
d'estat, perquè la gent es va esverar.
En Pujol deia al 1987: "Jo vaig haver de triar quan el senyor Calvo Sotelo em va dir: 'de todo lo
que le había dicho que le daría, esto no, esto no, esto no y esto quizá sí'. I clar, jo vaig haver de
triar en aquell moment entre Catalunya i la democràcia. I vaig triar la democràcia, diu, perquè
clar, si no hi havia democràcia no hi havia Catalunya".
Perdoneu aquest discurs. Només dir-vos que passats aquests 25 anys, ara sí que potser Catalunya
pot dir el que és en veu alta i que ningú s'esveri, o que s'esverin però que finalment s'accepti, i
tothom quedi tranquil. Perquè us ben asseguro que no hi ha antídot més efectiu contra l'ansietat
que els fets consumats, els fets reals. I si resulta que el Parlament espanyol aprovarà que
Catalunya és una nació, us ben asseguro que tots aquells que pensaven que no ho era
començaran a dir que potser sí que ho és. Per què? Perquè ha arribat fins aquí, perquè ho ha dit el
Parlament espanyol, que és qui ho ha dir. Per tant, dir-vos que en aquest aspecte i tornant avall,
Catalunya ara què ha de fer? Catalunya ara ja ha fet la guerra d'Espanya, per entendre'ns, en el
sentit positiu. I ara Espanya, més ben dit, serà ella qui dirà que Catalunya és una nació.
Què fem ara nosaltres? Catalunya ha de mirar cap endins, enlloc de tant cap enfora com en
aquests dos anys, o almenys ho ha semblat. I fer dos coses: una, governar. Cosa que ja ha fet
2
�però que la gent no sap, i s'ha governat més en aquests dos anys que potser en els últims vuit
anteriors. No perquè nosaltres siguem superhomes i els altres fossin un desastre, sinó perquè els
altres portaven 25 anys i ja es valien del vet i anaven seguint, com és lògic, la línia que duien,
però no tenien l'incentiu, l'ambició, les ganes d'agradar, diguem-ho així, que té sempre un govern
nou. Per tant, nosaltres hem governat més però no s'ha vist. Perquè si estàs discutint si ets i no
ho ets, si existeixes o no existeixes, el que fas és molt menys important. Però ara l'important és el
que fem. Una. I dos, què farem? A part de les coses que estem fent, que s'aniran explicant cada
dia més, i s'aniran sabent, una cosa que farem serà dir als Ajuntaments: mireu, us ha arribat
l'hora.
Fins ara, a Espanya, les proporcions, quan va començar l'Estat de les Autonomies, eren 80 per
cent l'Estat, 0 per cent les Autonomies -que no hi eren-, 20 per cent els Ajuntaments. Recursos
nets, després de transferències. Doncs ara, devem estar a 30-50-20. L'Estat és el trenta i ha
baixat del vuitanta al 30. No hi ha cap país europeu on això hagi passat amb aquesta intensitat.
Alemanya està molt descentralitzat, sí, però va perdre la guerra. No sé si m'explico. Van venir els
demés i els van fer federals tant si volien com si no. Aquí no. Aquí ha estat un acord al qual hem
arribat i un procés evolutiu que ens ha dut fins aquí. 30-50-20. Què passa? Que 30-50-20 i 80-020, que era al principi, hi ha una cosa que lliga: els Ajuntaments eren 20 i són 20. I continuen
sent 20. I això no pot ser. És lògic que havent-hi la qüestió de les nacionalitats, les regions i la
devolució, doncs això hagi estat el tema més important, en el qual ens hem concentrat
absolutament i els canvis en les xifres que us he dit són molt significatius.
Però ara és l'hora en que les nacionalitats i les regions, és a dir, les comunitats autònomes, es
tombin als Ajuntaments i els diguin: tu què vols ser quan siguis gran? Ja ets gran i, per tant,
digues en què et veus en condicions de fer. I dos, aquí tens els recursos per fer-ho, evidentment.
No s'hi val badar i es tracta de donar competències i recursos.
Què passa? I acabo aquí. Els Ajuntaments, com que tot aquest període l'han viscut amb un
sentiment ambivalent, perquè d'una banda s'han vist amb més obligacions i amb més recursos,
per descomptat, perquè hi ha hagut increment de recursos, però en proporció no. La gran qüestió
no eren ells, sinó l'altra. Era la qüestió autonòmica i nacional; doncs, d'alguna forma malfien.
Perquè diuen: tot el que em passin, m'ho faran pagar. És tracta que quedi clar que a Catalunya
això no serà així. Que a Catalunya direm als Ajuntaments, aquí teniu les responsabilitats i aquí
teniu els recursos per afrontar aquestes responsabilitats. Dit això, hi ha mil maneres de millorar
l'equació, hi ha mil maneres d'aconseguir recursos addicionals, hi ha mil maneres d'aconseguir que
la gent s'impliqui més en la pròpia prestació del servei, com més avall vas més s'impliquen, i, per
tant, que els serveis siguin en aquest sentit menys costosos econòmicament perquè hi ha més
aportació de la pròpia població.
En fi, què us haig d'explicar si vosaltres ho sabeu perfectament? Els que sou de municipis perquè
sou de municipis, els que sou empresaris perquè sou empresaris. És a dir, quan s'ho fa un, surt
més barat. Només que ha de tenir unes regles clares i uns ajuts que siguin evidents i que siguin
escrupolosament acceptats. Això és el que us volia dir i l'alegria d'estar una altra vegada a
Sabadell, que per mi representa Catalunya en un sentit, n'hi ha d'altres, que també la
representen, però de maneres diferents, avui li deia a l'alcalde. Però Sabadell, d'alguna forma, no
sé perquè té aquesta cosa de dir que és una ciutat que s'ha fet a ella mateixa i que no depèn de
ningú, que depèn d'ella, que ho ha tingut difícil, que el seu ofici principal en aquest moment està
en crisi, s'ha hagut de transformar i, tanmateix, el tremp econòmic doncs ha continuat i el tremp
empresarial també i, per tant, des d'aquest punt de vista, per mi, Sabadell és Catalunya, igual
com dic que Catalunya és Espanya. No que Catalunya pertany a Espanya, sinó que Espanya és
Catalunya, és a dir, que la millor definició d'Espanya és el que nosaltres som i el que nosaltres
estem fent aquí, en aquest moment, de l'Espanya plural. I de la mateixa manera una de les millors
definicions, sinó la millor, del que Catalunya és, és Sabadell.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1730
Title
A name given to the resource
Conferència del president de la Generalitat a "Sabadell Tribuna Oberta"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sabadell
Subject
The topic of the resource
Economia
Competitivitat
Nacionalisme
Espanya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-01-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/676/19840427_LV.pdf
0a374f8d61ee9e82f7ce069c814ba3b8
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
::
6LA
Dpiniones1
VANGUARDIA
VIERNES,27ABRIL1984
señorObiols;bienvenido,señorGonzále
Consultorio
sentimentalAdiós,
L
A raíz de lo que escribí el
otro día sobre las ilusiones
ópticas que provocan fatalmente en nuestro espíritu los
recursos propagandísticos de
una campaña electoral moderna, he recibido cantidad
de cartas de detráctores y de
admiradoras que han convertido mi despacho en una
especie de consultorio senti—
mental.
Para empezar, un amable
lector de Cornellá ha acudi
do a mí para que le despeje la
duda metafísica que le asaltó
en el momento de leer las de—
claraciones de un responsa
ble técnico de campaña elec
toral que aseguraba que el aspecto físico de los candidatos
a la presidencia de la Gene—
ralitat simboliza el mensaje
político de los partidos. Según este técnico, los hombres
jóvenes, altos y dinámicos,
expresan modernidad y renovación, mientras que los
bajos, mayores de edad y
poco esbeltos,- expresan ar
caísmo y carrinclonería. Mi
amable corresponsal, al igual
que millones de seres que vi—
vimos en la península Ibéri
ca, pertenece a la segunda ca—
tegoría física y, naturalmen
te, está abrumado
por
tamaña afirmación de sober
bia de los atléticos y de los as—
ténicos. No se apure usted,
apreciado comunicante: yo,
que también pertenezco a
este biotipo inferior y denos—
tado de los pícnicos, no com
parto su estado de ánimo,
aunque en este caso me iden
tífico con todos los de mi es—
pecie. Piense, apreciado
amigo, que, según las estadís
ticas, en este país somos ma—
yoría los bajos y poco esbel
tos, y en democracia las mayorías, por ahora, también
cuentan.
Por su parte, unas amigas
de Lliçá de Munt que están
encantadísimas con lo del hi
pódromo que les van a mon
tar allí, cosa que encuentran
fenomenal, me preguntan si
son ciertos los rumores de
que la becaria del Estado
María Jesús Llorente, íntima
de Guerra, e Isabel Preysler,
que lo es de Boyer, vendrán a
Cataluña para participar en
la campaña electoral junto a
los ministros respectivos, lo
cual prestaría mucho espIendor a los comicios autonómi
cos. Y un señor de Berga me
inquiere sobre si no serán
unas “satélites” o unos “sub
marinos” de Convergéncia i
Unió aquellos partidos de la
extrema izquierda que predícan —nunca mejor empleada
la palabra dado el tono litúr
gico de sus intervenciones en
televisión— la abstención.
Siento defraudarles, mis di—
lectos comunicantes, pero no
está a mi alcance en estos momentos dilucidar la certeza
de sus apreciaciones, aunque, particularmente, consi
deraría de muy mal gusto que
ambas conjeturas guardasen
alguna relación con la reali
dad.
Finalmente, una encanta
dora lectora de Plegamans
me interroga sobre cuáles
pueden ser los efectos de la
afonía total o parcial de un
candidato preponderante sobrevenida en plena vorágine
de mítines de una campaña
electoral. En el caso hipotéti—
co, teórico, que me plantea,
mi querida amiga, la afonía
no tiene por qué causar estra
gos en un partido. Al contrario de lo que ocurre con el hecho de ser bajo y poco esbel
to, la pérdida o disminución
de la voz debidas principalmente a inflamaciones agu
das o crónicas de la laringe, o
bien a sobreesfuerzos en la
fonación, como sería en este
caso, no constituyen impedi
mento impediente o dinmente para acostarse en la
magnífica “suite” que el se—
ñor Samaranch hizo amue
blar en la Casa dels Canonges. Todo lo contrario, mi
querida amiga: la afonía, en
estos casos, es un don del cie—
lo, una bendición divina. La
afonía impide que se apre
cien con claridad las prome
sas que no se cumplen.
JOSEP
MARIA
CASASÚS
Cartas
de
los
lectores
La defensa de animales
.
cer el agradeciinienta por quie—
nes han demostrado interés en
Señor Director:
nuestra propuesta. No existe
El hecho de aprecr
nuestra
una sola opción política, de las
Asociación implicada en la car
mayormente
conocidas, que
ta que le dirigió don E. Giralt pueda alegar ignorancia sobre
Barroso, presidente de la Fede
este hecho; nosotros mismos he—
ración Española de Sociedades mos llamado a sus puertas.
Protectoras de Animales y Plan—
Y para concluir, conviene detas, el pasado 18/4/84, nos obli— clarar que en ningún momento
ga a puntualizar lo siguiente:
nos hemos sentido ni utilizados
Las actuales normativas vi- ni manipulados. Nuestra causa,
gentes se caracterizan por su consideramos, es lo suficiente—
condición de caducas y se reve
mente importante y altruista,
lan inoperantes por una actuali
como para no prestarse a este
dad que las sobrepasa larga- tipo de instrumentación.
mente.
MANUEL CASES 1 PUIG
Aincorporación del presidente del
Gobierno, en su calidad de Secretario
General del Partido Socialista Obrero Español, a la campaña electoral de los socialistas de Cataluña, dando apoyo al candi—
dato Raimón Obiols, nos permite sacar unas
cuantas conclusiones. La primera de ellas es
que se consolida la progresiva desaparición
de Raimón Obiols como candidado, que si
hasta ahora venía siendo amparado y tutelado por la larga lista de ministros que lo han
convoyado durante toda la campaña, en esta
última instancia, ha optado por desaparecer
engullido en la personalidad del presidente
del Gobierno.
Esta circunstancia es realmente lamentable. Es necesario destacar una vez más que el
socialismo en Cataluña representa una corriente de pensamiento de fuerte arraigo y
con importante proyección que deberá ser
capaz de poder protagonizar, desde sus propios hombres, una campaña electoral desti
nada a asegurar el futuro Gobierno de Cata
luña. Y para ello, la contemplación de los
problemas de nuestra sociedad, y la búsque
da de las soluciones más apropiadas, reque
rían que el candidato a la presidencia de la
Generalitat pudiera mantener sus posicio—
nes desde su propia autoridad y no delegar
esta misión en otros representantes del socialismo español. Ello todavía se hace más
evidente cuando dentro de las funciones
más relevantes de un presidente de la Generalitat se encuentra precisamente la de ne—
gociar con el presidente del Gobierno cen
tral como interlocutor válido para solventar
las cuestiones que necesariamente van a
plantearse entre ambas Administraciones.
Y el hecho insólito de que el presidente del
Gobierno central venga a reclamar el apoyo
para un determinado candidado a la presi
dencia de la Generalitat, como mínimo per
mite la suposición de que a preferencia entre los diversos candidatos se ha realizado en
base a una mayor sumisión o dependencia
de uno en relación con los demás.
Esta decisión del candidato Sr. Obiols lo
N
ha colocado en una difícil situación ante su
propio electorado y, en cierto modo, ante
todos los ciudadanos de Cataluña. No se
trata ahora de una lícita aspiración de un
candidato socialista a la presidencia del Gobierno central, de contar con el apoyo y los
votos de los socialistas en Cataluña, sino de
la insólita situación de que el presidente de
aquel Gobierno venga a recomendar a los
ciudadanos de Cataluña cuál debe ser el pre
sidente de la Generalitat, por entender que
en el que es el objeto de sus preferencias se
reúnen unos requisitos que pueden ser realmente muy distantes y alejados de los que el
ciudadano de Cataluña gustaría de ver en el
futuro presidente de la Generalitat.
En estas circunstancias no se alcanza a entender cómo todavía alguien pretende insis
tir en la necesidad de un debate entre el Sr.
Pujol, presidente de la Generalitat, y el Sr.
Obiols, candidato a dicha presidencia. En
todo caso, el debate debiera producirse entre aquellos que cuenten con la autonomía
de actuación suficiente para comprometerse frente a los ciudadanos, y en este sentido
es evidente que el Sr. Obiols, a partir del momento en que subsume su actuación política
en la figura del presidente del Gobierno, reconoce carecer de esta autonomía de actua
ción. Y nada más lamentable sería que el ac
tual presidente de la Generalitat retara a un
debate al presidente González para hablar
de las elecciones de Cataluña; quizás ésto
agradaría al Sr. Obiols, pero sería conducir
las instituciones del autogobierno catalán a
una línea de confusión y mixtificación que
no beneficiarían a nadie y en ningún caso a
Cataluña.
Pero esto no es obstáculo para que no se
dé, juntamente a la noticia del adiós del Sr.
Obiols, la bienvenida más cordial al Sr.
González. Lo cortés no quita lo valiente.
Cataluña ha sido siempre tierra de hospita
lidad y en esta virtud debemos insistir. Será
ello una buena oportunidad para que los
ciudadanos identifiquen al secretario gene-
ral del PSOE como el interlocutor que desdt
el Gobierno central debe tener la Adminis
tración de la Generalitat. Que identifiquen
en él al protagonista desde la Administra
ción central, de las largas negociaciones que
el presidente de la Generalitat, Jordi Pujol.
ha mantenido en torno a temas tan impor
tantes como las valoraciones, los traspasos,
el tercer canal, la reconversión industrial.
etc. Temas todos ellos, en los que han existi
do discrepancias y que se han saldado, a veces con acuerdos y en otros casos permanece
todavía el desacuerdo, por cuanto uno y
otro han tenido que defender posiciones
contradictorias que, si en algunos podrían
encontrarjustificación,
en otros sólo la peetenencia a la opción política que el presi
dente del Gobierno representa, puede amparar.
Bienvenido sea el Sr. González y bienve
nida sea su incorporación decidida a esta
campaña. Una campaña en la que hemos
querido hablar de futuro y de un futuro mejor para todos los ciudadanos de Cataluña,
para aquellos que se encuentran en paro,
como consecuencia de una política que el
presidente del Gobierno protagoniza; de
aquellos que se ven amenazados en la conti
nuidad e incremento de sus pensiones por
decisión del Gobierno socialista; de aquellos
otros que, afectados por un largo sinfín de
problemas, esperan que la Generalitat pue
da plantear con fuerza y reivindicar frente
al Gobierno central, la defensa de sus inte
reses y derechos.
Toda noticia tiene, muy a menudo, su
lado bueno y su lado negativo. En ésta, lo
negativo es esta desaparición, por absor
ción, del candidato socialista. La positiva es
que, al final, aun cuando sea con el pretexto
de una campaña electoral, el presidente del
Gobierno viene a Cataluña.
Adiós, señor Obiols; bienvenido, señor
González.
ROCA .JUNYENT
Alianza y heridasde Cataluña
UESTROpueblo tiene autonómicos de la izquierda de fato confunde la caricia halaga
un instinto certero, in- la República al tiempo que se dora con la auténtica amistad!
cluso desmesurado, para olfatear a sus adversarios.
nos oculta la agresión sin paliativos, secular, de los que, desde
Pero varias veces en nuestro los ministerios de la censura,
pasado nos hemos equivocado desde los medios de comunicade aliados. Demasiadas veces ción “populares” o desde la banhemosligadolacausadenuestra
ca que financió el franquismo,
libertad como pueblo a la de quisieron y consiguieron no
aliadosquenoibanparaadelan“recortar” sino aplastar nuestra
te, sino que estaban condenados autonomía!
por la historia y que nos arras¡Qué corta memoria la nuestraron en su caída.
tra al olvidar las veleidades que
Quizá desconfiamos en exce- apostaron por soluciones proviso de lo que nos parece prepo-
sionales! Como el Consejo Ge-
tencia y no es más que acento ex- neral promovido por mi viejo
traño al nuestro. Somos impru- conocido Federico Mayor, un
dentes al ignorar la arrogancia
proyecto seguramente loable en
que se oculta en los ropajes pro- su intención, pero afortunadavisionalmente
humildes
de
mente abortado antes de nacer.
quienes, durante siglos, conde- ¿Recuerdan ustedes quién lo vio
naron a nuestros pueblos a la su- con simpatía desde Cataluña?
misión, y que hoy nos hablan un ¿Recuerdan ustedes quién se relenguaje comprensivo,
mista o popular.
refor-
sistió a reunir la asamblea de
parlamentarios de la que, en de-
mente un empleo y un trato dig
no. El campo nacionalista radi
¡Con qué impunidad se han cal está plagado de Garcías,
podido erigir en intérpretes de Castellanos, Giles y Grandes.
nuestro pueblo los promotores
En los Estados Unidos pocos
de tan extraños aliados!
defensores hay en América tan
Es probable que tengamos entusiastas como los italoameri
concluir que nuestro ten- canos, que consiguieron allila
dón de Aquiles está
laselec
libertad que Sicilia les habíane
ción de los aliados. Cualquiera
gado.
puede escoger los peores a conLo mismo aquí.
dición de apostar fuerte contra
Ellos construirán para noso
los adversarios más aparentes.
tros la auténtica alianza con sus
Cataluña tiene que pasar de pueblos de origen, hoy dispues
lamerse sus heridas y dejar que tos a marchar hacia Europa y
la naturaleza obre el milagro re- hacia el futuro, con más deci
petido de la curación sin cata sión que nunca desde 1812.
plasmas. Cataluña debe
Recuerden que en el próximo
cer de una vez entre
heridas otoño se firmará, con toda prolas de miles de inmigrantes en babilidad, la adhesión de Espa
tierra ya propia. Lo dejaron ña al Mercado Común. ¡Qué
todo para conseguir un sueldo y bueno sería poder firmar en
una dignidad personal que sus Barcelona y en toda Cataluña
pueblos de origen no pudieron
apostando fuerte por los alíadarles.
dos que lo habrán hecho posi
Ellos serán nuestros defenso— ble!
-Qué corta memoria la nues- finitiva, saldría el Estatut y, en
tra!
buena parte, el título VIII de la res más vigorosos. Nadie como
¡Con qué facilidad se nos ha- Constitución?
ellos defenderá esta tierra si
cen
MIQUÉL
presentes
los ‘recortes”
para la humanidad, pero tam
bién podríamos imaginar que el
hombre alcanzara un nivel in
A.D.D.A.también ha instado
sospechado de agresividad, que
Presidente de la Asociación
al Ministerio de Agricultura
para la Defensa de los Derechos
la falta de trabajo para muchos
para que se defina al respecto.
del Animal (Á.D.D.A.)I
creara la división entre hombres
Desde el 27/ 10/78, fecha en que ¿Salud para todos en
de primera y hombres de segun—
el Patronato Central pasó a deda, que la persistente presión
el
año
2000?
pender del Ministerio de Agni—
demográfica e industrial sobre
Sr. Director:
cultura, A.D.D.A. ha insistido
la tierra dejara a ésta totalmente
reiteradamente en la necesidad
Las utopías son bellas, pero a yerma y degradada, que la amede articular y dar forma y conte— menudo irrealizables. Una de naza de una tercera guerra mun.
nido a una Organización que ellas es, a mi parecer, la que pro- dial nos hundiera en un fatalis
fue disuelta por el Real Decreto dama el “slogan” de la O.M.S., mo paralizante, que el miedo a
de esa misma fecha. El Ministe— «Salud para todos en el año superar definitivamente nues—
rio de Agricultura lleva ya cinco 2000”. Pero, ¿qué es la salud?; tra casi absoleta sociedad indus
años y medio estudiando el según definición de la propia trial, nos castrara la imaginatema.
O.M.S. «Salud es un estado de ción y nos convirtiéramos en
Nos parece ciertamente enco— completo bienestar físico, men— portadores
de ideas fosiliza
miable que nuestro Proyecto de tal y social, no únicamente au
das...
Ley de Defensa de los Animales sencia de enfermedades”.
Ante todo este espectro de
haya sido admitido a trámite reEl hombre es un ser totalmen
posibilidades, ¿tendría sentido
te
interrelacionado
con
el
ame glamentanio en el Parlament de
hablar de salud para todos en el
Cataluña. Los animales no en- biente que le rodea, y el concep
tienden de Leyes pero sufren las to de salud tiene que incluir esta año 2000?
JAUME ROY MENAL
consecuencias. No importa la interrelación para que adquiera
Médico
región en que se inicie ese proce— su total significado. Por tanto, la
so regulador, aunque como ca- salud así entendida es la ausen—
talanes nos sintamos particularDrogas y seguridad
cia de enfermedad en una rela
mente halagados de que sea ción armoniosa y equilibrada
Señor Director:
nuestro Parlament el primero con el ambiente físico y social
El señor Roca Junyent escri
en arbitrar unas medidas cierta- que rodea a cada una de las per
be en «La Vanguardia» del
mente progresistas. Lo auténti sonas o grupos humanos.
1 1/4/84, como si el aumento del
: camente importante es sentar Yo me pregunto si esta rda problema de la droga fuese conun precedente que sirva de base ción armoniosa será posible al- secuencia de que el mayor conpara otras regiones y permita li canzarla en el año 2000, o por el trol en otros paí3es hubiese tras—
;
berar de sufrimientos innecesa— contrario, seguiremos hablando ladado su mercado, cuando el
• nos a los animales.
sólo de ausencia de enfermedad.
problema
ha aumentado
en
?
Nos cumple afirmar nuestra
Porque podríamos imaginar todo el mundo e incluso recien
:• condición de entidad apolítica, que en el año 2000 el cáncer hu
temente hemos podido leer que
lo que no es óbice para recono
biera dejado de ser una plaga las Fuerzas Americanas han re—
1Con qué facilidad nuestro ol-
aquí
enc uen tran definitiva-
patriado a un 25 %de sus efecti
pos (anfetaminas y similares).
vos debido a las drogas.
La publicidad a veces puede serEste caos, no ha aparecido de vir de recordatorio e incitar al
la noche a la mañana y no sola- consumo.
mente afecta a nuevos iniciados
El conseller Laporte, en su li
a la droga, sino que los que hace bro “Les drogues”, denunció
años se iniciaron, hoy ya son un también el peligro de las anfeta
verdadero problema. Quien en minas y me extraña que después
alguna ocasión ha asistido a reu de cuatro años, no haya insisti
niones de padres de drogadictos do públicamente, limitándose al
habrá observado que lo que alcohol y al tabaco, que aun
hace años solamente eran la- siendo drogas, su producción y
mentaciones, ante el descubri—
distribución no dependen de
miento de que su hijo se droga
Sanidad.
ba, ahora ya son gritos de deEn cuanto a lo que él denomi
sesperación porque sus hijos
han pasado por la cárcel, El Pa- na ejemplar huelga de comertriarca, etc. y además ya se han cios, olvida que algunos de los
llevado todo lo que había de va- farmacéuticos que cerraron, en
otras épocas vendían anfetami
br en su casa...
A principios de los años 70 y nas y similares sin receta, conaún antes, casi la única droga virtiéndonos en drogadictos en
peligrosa que corría, por su bajo potencia. .. y quizás ahora en sus
precio y facilidades en conse asaltantes.
guírla, eran las anfetaminas y siENRIC LLORENS ALTURA
milares, que algunos médicos
recetaban sin ser indispensables
y que los mismos laboratorios Carteles sobre
facilitaban a los universitarios. las piedras venerables,
Esto se pudo leer durante la
Señor Director:
Dictadura, año tras año.
Ya se sabe que las actuaciones
Señor Roca, reconozca que de nuestros dirigentes de hoy no
quien verdaderamente ha he- se distinguen precisamente por
cho algo positivo contra la dro- su buen gusto. Es éste un conga en España, ha sido el ministro cepto decadente asociado a la
de Sanidad, señor Lluch, quien burguesía. Pero que, para anun
por primera vez en la historia y ciar una exposición sobre Maenfrentándose
con intereses cié, se peguen carteles gigantes,
económicos, ha cursado órdenes con su nombre y retrato, en los
para controlar fármacos peli— muros góticos de la casa del Ar
grosos, entre ellos los psicotro— cediano o en las murallas roma-
PASQUAL
MARAGALL
nas, ya me parece, con mis respetos a l’Avi, una impertinen
cia.
Como vecino y apasionado
admirador de nuestro Barrio
Gótico, me permito sugerir que
la solución al mal aspecto que
presenta no es taparle las vergüenzas con rostros ilustres, y
agradezco de antemano a los
responsables su decisión de qui
tar los panfletos aunque sea al
finalizar la exposición, día que
espero con impaciencia.
JOSE MART! CABA
Experimentos
con vidas humanas
Señor Director:
El 16—4-84,como colofón del
Telediario de las 3, sacaron una
noticia que calificaron de espe
ranzadora: había nacido una
niña cuyo embrión fue congelédo en nitrógeno líquido durante
dos meses.
Quería advertir la manipuléción de la noticia, y sin meterme
en razonamientos éticos, expli
car que este “éxito” ha sido el resultado de someter nada menos
que 230 embriones humanos’,
es decir, vidas humanas, a este
proceso de congelación, de los
cuales 40 fueron descongelados
y se han implantado 20, de ellos
solamente 4 han dado embarazo
y uno de éstos era la niña Zoe.
TERESA BLANCOSARTO
12 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1138
Title
A name given to the resource
Alianza y heridas de Cataluña
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Nacionalisme
Acció política
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1984-04-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/692/19911012_LV.pdf
b1cb17eeb8aff947b5fce7cfb4add858
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
12/10/1991
La Vanguardia, p.015, Opinión
Una invitación a participar
PASQUAL MARAGALL
El viernes 20 de septiembre Narcís Serra relató en el Saló de Cent la prehistoria y la historia del
proyecto de la Barcelona de hoy, movida, dijo, por los vientos más favorables de nuestra era
moderna. Sus palabras sonaban a sugerencia, a mano tendida a todos los barceloneses a
participar.
El jueves 26 de septiembre Raimon Obiols hizo una intervención en el Parlament que puede
considerarse, en palabras del director de "La Vanguardia", una invitación a Pujol. Una
invitación a colaborar, a apasionarse por la labor de gobierno y no sólo por la reivindicación y
el agravio; a reconocer los peligros del nacionalismo agresivo, del que hoy observamos
muestras evidentes; y, en definitiva, a unir la voz de Cataluña para que sea escuchada fuera de
Cataluña. Una voz que no sea un simple lamento victimista, sino una reclamación seria y
responsable formulada desde la conciencia de nuestros derechos conculcados y también de
nuestros errores en el pasado.
Pujol, que tuvo un momento brillante en la respuesta a Colom, al señalarle que su partido,
Esquerra Republicana de Catalunya, no había sido separatista ni con Companys ni con Macià,
dejó sin contestar algunas cuestiones importantes: la invitación de Obiols -salvo en el
compromiso por la convivencia-, la crítica de Obiols al nacionalismo ignorante de las minorías,
su defensa del federalismo inscrito en el artículo primero del proyecto europeo de Unión
Política. El presidente del Consell Executiu dejó sin respuesta incluso la réplica de Colom, en
el sentido de que los gestos "españolistas" de Macià y Companys habían sido anteriores a las
sucesivas decepciones del bienio negro y, por supuesto, de la Guerra Civil.
Este último punto merece una reflexión más atenta. Se pueden albergar dudas sobre el sentido
de las palabras de Pujol: "Aún no he hecho lo que hizo Companys en el Parlamento español,
cuando gritó'¡Viva España!'".
Sería bueno saber si el "aún no" de Jordi Pujol, quiere decir: "Ya lo haré en su momento", o
más bien: "A mí no me cogerán diciendo esa barbaridad". Probablemente tampoco Pujol lo
sabe.
Sería bueno ir aclarando este dilema, al menos por una razón: ¿no es verdad que la decepción
de la República hundida y la guerra -con la derrota de la Cataluña autónoma- son los elementos
determinantes de la presente acritud al referirnos a España? Es innegable que en esa acritud
reside la gran diferencia entre Pujol y Tarradellas e incluso, quizás, entre el actual nacionalismo
dominante y el viejo patriotismo de Verdaguer y Maragall, y finalmente entre el catalanismo de
Obiols y el de Pujol.
En Verdaguer y Maragall hay lamento e incluso despecho con respecto a España –el
desesperado "Adéu Espanya" que cierra la oda-, pero desde la legitimidad del hijo que habla a
la madre. Hay un sentimiento trágico, precisamente en la medida en que en él se unen el
alejamiento y la proximidad familiar, el tronco común y el inicio de un desgajamiento.
33 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
En el nacionalismo de CiU no se da este elemento trágico, sino una fría y calculada utilización
del agravio histórico, al que los inevitables pequeños -o no tan pequeños- agravios de cada día
nos refieren de nuevo, incansablemente.
Parece como si, en efecto, el desgarro total ya se hubiera producido en nuestros corazones
catalanes, como si nuestro tronco pendiera tan sólo de una debilísima rama, en realidad seca,
incapaz de soportar nueva vida, y buscara en nuevo suelo, como la zarzamora, un lugar donde
rebrotar, sola e independiente.
Y, a veces, eso que Colom proclama parece que Pujol lo oculte, aun sabiéndolo, o pareciendo
que lo sabe.
El nacionalismo de CiU sería así una calculada espera, un frío sentimiento, un "aún no", que
sólo aguarda a que se den las circunstancias del "¡por fin!" soñado, del momento de una
separación que no podemos proclamar todavía, porque ahora no sería positivo ni sensato, y
porque quizá podría engendrar entre los jóvenes un sentimiento incontrolable, próximo a la
generosa violencia que todos, desde la guerra, detestamos.
Tarradellas fue otra cosa. Su vuelta en 1977, diciendo en un Madrid todavía muy confuso que
él era "el sucesor de aquel que Franco mandó fusilar", tiene toda la grandeza de un episodio
evangélico y está en la base de su simultáneo pactismo. En Tarradellas no dejó de existir, ni por
un momento, ese hilo de profunda vinculación a Cataluña como patria, que se refleja en la
emoción de las palabras y que siempre deja abierta en el interlocutor una duda sobre las
auténticas intenciones del sujeto. Era como si esas intenciones sólo pudieran decidirse en la
intimidad, cuando la voz de la patria, calladas las demás, se dejara oír en el corazón de su
máximo representante. Intenciones por tanto no revelables, ni siquiera conocidas, tal vez, por la
propia persona. Lo mismo que en Pujol, aparentemente.
En el caso de Tarradellas, "la esfera nacional" o la ambigüedad necesaria del catalanismo con
respecto a España integraban un comportamiento que seducía, que inducía al poder central a
entrar en el juego y a arriesgar ante un contendiente de talla al que era imposible no
corresponder. Tarradellas daba al mismo tiempo muestras de saber perder si era preciso, es
decir, de dejar de ganar batallas sin acritud.
Y lo mismo, en medida creciente, sucede con Raimon Obiols. En el caso de Pujol, por contra,
la ambigüedad se ha asemejado hasta ahora a un aburrido agarrarse al tablero, a un incesante
"pasar cuentas" de cada avance y retroceso.
Desde la LO APA hasta la denominación de la "ratafia", desde la financiación de la Seguridad
Social hasta el "tono" en que el Gobierno se dirige a la Generalitat, o la duración de la estancia
del Rey o el protocolo de la visita de Gorbachev. Como si se quisiera ocultar un designio
cualitativo que nada tiene que ver con las cuentas y el protocolo y mucho con la soberanía. Y
produciendo en consecuencia un diálogo crispado, tenso, cargado de sospechas mutuas. Un
diálogo en el que curiosamente el nacionalismo de CiU es jaleado casi siempre por la derecha
madrileña de tradición más anticatalana, en la medida en que aparece más como un incordio
para el Gobierno socialista que como una auténtica amenaza, excepto cuando toda la Europa
del Este estalla y el "español del año" se convierte en peligroso secesionista.
Esta dialéctica, que sin duda tiene un público parcialmente fervoroso en Cataluña, no nos
enriquece como país. Obiols ha venido señalándolo en los últimos dos años. Quizá por eso he
podido decir que la ambigüedad de Pujol se ha asemejado "hasta ahora" a ese juego estéril.
34 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
En efecto, parece como si la presión amable de Obiols estuviera produciendo -aliada con el
trabajo sordo de Serra- un perceptible cambio en la actitud de la cúpula de CiU, sincronizado
con cambios en la cúpula del Estado.
Pujol estuvo "tarradelliano" en más de un pasaje del último pleno del Parlamento. La
afirmación de la Generalitat como "el Estado en Catalunya" y la exigencia de asumir el mando
de las fuerzas de seguridad son divisas que Tarradellas acuñó y defendió. Por otro lado, su uso
y abuso del reglamento -que le permite contestar sin límite de tiempo, ni de asunto, ni de estilo
y cansar a los diputados hasta el agotamiento- y su posterior ausencia del hemiciclo durante
todo el curso político, han hecho más en pro del desprestigio del Parlamento que todos los
artículos antiparlamentarios; aunque Pujol tenga razón al rebatir la profunda frivolidad de estos.
No hay ninguna duda, sin embargo, de que Pujol es una máquina política coherente, de gran
categoría, que merece respeto, o cuando menos curiosidad, fuera de Cataluña y de España, y
que en momentos determinados de su intervención en la Cámara brilla a gran altura, aunque
Obiols le dominara, esta vez, en todos los terrenos. Este Pujol parece dispuesto sinceramente a
escuchar. Parece a punto de abandonar viejas actitudes, como la gravedad que le censuraba
amablemente un biógrafo tan benevolente con él como fue Manuel Ibáñez Escofet.
Pienso que la gravedad de Pujol tiene que ver con su historia personal, que todos conocemos, y
que en gran parte es la nuestra.
Porque Pujol no era, precisamente, el sucesor de Companys; no procedía de un digno exilio,
sino de un interior frustrante, hecho de compromisos y sacrificios, esperanzas y cansancio,
vueltas y revueltas de un calendario que incluyó el encarcelamiento, el insulto, las iniciativas
políticas y las civiles, 40 años de convivencia con lo peor de nuestra historia presidiendo
nuestras vidas.
Este es el caldo de cultivo y de desarrollo de la acritud nacida en los años 30 y que hoy
amenaza con colorear definitivamente la evolución de las relaciones de Cataluña con España e,
indirectamente, determinar de un modo particular nuestra inserción en Europa.
Las actitudes políticas de Pujol y Obiols en este punto no son muy distintas, en el fondo. En
cambio, los talantes sí. Sí, todavía. Pujol debería aceptar la invitación de Obiols y de Serra a
colaborar con el Gobierno español, que es el mejor que Cataluña podía esperar.
Colaborar no quiere decir entregarse. Colaborar quiere decir tratar de instalar un clima parecido
a lo que los alemanes llaman confianza federal ("bundestreue"); mejor dicho, no excluir que,
mediante los esfuerzos de unos y otros, esa confianza pueda finalmente presidir las relaciones
entre las partes, singularmente las partes diferenciadas y el todo. Y que eso ocurra en el tránsito
hacia un "todo" mayor y distinto, que es Europa.
Seguramente, cuando Pujol va a Madrid a no hablar de nada en concreto, sino a establecer
conceptos comunes, se está tratando de avanzar por ese camino.
La invitación de Obiols va en ese sentido. El catalanismo "noucentista" al que se refirió como
matriz de su actitud huía siempre, dijo, de la "sabonera", del jabón, del exceso verbal; confiaba
en el trabajo bien hecho; y detestaba el victimismo como fuente de argumentación política,
tomándolo seguramente por una confesión anticipada de debilidad.
Pujol, que estuvo recientemente en Praga, puede ser consciente de hasta qué punto a Havel le
falta ese terreno común, la posibilidad de un Obiols y de un Serra a partir de los cuales
35 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
construir -o mejor reconstruir parcialmente- un lenguaje dotado del mínimo de sentimientos
comunes.
No basta la moderación. Tiene que haber un consentimiento, a veces dramático, en ocasiones
sereno, como lo hubo en Macià y en Companys, antes y después de Prats de Molió y del 6 de
octubre, como lo hubo en el Maragall de la "Oda" y el Verdaguer de la "Atlántida". No sólo
contabilidad de errores y aciertos mutuos.
Muchos catalanes, catalanistas, liberales, tolerantes, empresarios y profesionales partidarios del
consenso interior y del diálogo exterior son sensibles a esta exigencia. A ellos iba dirigida
también la invitación de Obiols.
PASQUAL MARAGALL, diputado por el PSC en el Parlament de Catalunya
36 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1154
Title
A name given to the resource
Una invitación a participar
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Pujol i Soley, Jordi
Obiols i Germà, Raimon
Acció política
Parlament de Catalunya
Nacionalisme
Catalunya
Espanya
Autogovern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-10-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/694/19911129_LV.pdf
3242e75146e5f5306ca920f6d11fbf28
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
29/11/1991
La Vanguardia, p.019, Opinión
Sobre Macià y su monumento
PASQUAL MARAGALL
Por fin la hija de Macià y los hijos espirituales de Macià, que somos todos, hemos podido ver
levantado el monumento a l'Avi.
El primer proyecto fue de Peyrí, nieto de Macià, que también estuvo presente en el acto del día
de Navidad. Pere Pi i Sunyer presentó este proyecto al alcalde Narcís Serra. Se titulaba
"Tombes flamejants" y era un gran plantel de metales alzándose hacia el cielo en todas
direcciones desde el centro de la plaza -entonces todavía- de Calvo Sotelo.
Tal como estaba concebido, se hubiera visto desde la parte alta de la Diagonal. Y hubiera hecho
un gran efecto. Pero no nos decidimos. Se impuso la obligación de respetar el magnífico jardín
de Nicolau Rubio y Tudurí.
Oriol Bohigas propuso entonces lo que personalmente creo que era la mejor idea desde el punto
de vista urbanístico: una reproducción del olvidado Sant Jordi ecuestre de Llimona, que se
situaría en la plaza Macià, al inicio de la avenida Pau Casals. Tampoco cuajó. Quizá se quería
algo más corpóreo y monumental, un homenaje menos indirecto y más sencillo.
Nos quedamos sin monumento ecuestre (¡y hay tan pocos!). Puede que algún día podamos
retomar esta idea en el otro extremo de la plaza Macià y para otro gran presidente: Joseph
Tarradellas. La ciudad tendrá que pensarlo. Todas estas decisiones requieren tiempo -pero ni
aun así está garantizado el éxito-.
El diario "Avui" emprendió entonces una campaña popular para el monumento a Macià.
Un tribunal en el que había gente tan prestigiosa como Chillida -que presidía-, el querido
George Collins -el gaudiniano más importante que ha existido- y el propio Oriol Bohigas,
seleccionó un pequeño grupo de proyectos a partir del centenar que se presentaron.
La votación popular sobre esta preselección eligió el proyecto de Vaquero Turcios, que partía
la plaza de Catalunya con un muro bajo las fuentes y proyectaba al cielo un rayo láser con las
cuatro barras, visible -decía el proyecto- desde el Montseny.
No pudo comprobarse la auténtica visibilidad del rayo láser rojo y amarillo -que el
Ayuntamiento había probado a través del haz luminoso situado detrás del Palau Nacional de
Montjuïc- ni gustó a los urbanistas el hecho de que se partiera la plaza Catalunya (si bien de
aquel proyecto quedó -y el concejal Serra Martí la realizó- la idea de prolongar la Rambla
Catalunya a lo largo de la plaza hasta unirla con la Rambla de Canaletes). Por otro lado, los
problemas de sustentación del muro sobre la estación subterránea eran considerables.
El Ayuntamiento, informando al Departamento de Cultura, encargó entonces a los arquitectos
Piñón y Viaplana un Saló Macià en la parte baja del paseo de Gracia, en el umbral de la plaza
Catalunya. Una pieza de Maillol, magnífica, negra; la reurbanización del paseo, que se
planificó peatonal en el centro, como en la avenida Pau Casals o en el paseo Lluís Companys; y
el busto de Clarà -iluminado el 25 de diciembre por un rayo de sol al mediodía- gustaron a
Maria Macià y a buena parte de la crítica.
39 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Pero tampoco hubo unanimidad. Finalmente, Lluís Armet y el conseller Guitart acordaron la
salomónica solución que inauguramos esta Navidad. Una pieza de Subirachs, propuesta por el
Consell Executiu de la Generalitat, en un entorno de Piñón y Viaplana. El busto de Subirachs
interpretando el de Clarà, fue para mí una sorpresa de última hora.
El monumento no tiene demasiadas complicaciones y -gustos a parte- será respetado por todos.
¿Y Macià? ¿Será también respetado por todos? Creemos y esperamos que sí. De la misma
manera que creemos y esperamos que lo será Francesc Cambó, a quien pronto los empresarios
del 92 levantarán un monumento, si todo va bien, delante de la fachada del Palau Nacional de
Montjuïc.
Sin Macià (y sin Companys y Layret) el catalanismo popular no hubiese existido. Sólo hubiese
existido un folclorismo y un cultismo interesantes.
La revuelta popular de 1909 -la Semana Trágica-, que marcó los dos campos que años más
tarde, durante la Guerra Civil, se enfrentarían en Cataluña, era una premonición del posible
naufragio político de un catalanismo conservador que no había sabido enraizar en el pueblo y
que reaccionaba con exceso ante la cólera popular.
Francesc Macià reunificó pueblo y catalanismo. No se entiende la pasión partidaria que su
nombre encendió como contrario a los que representaban el otro bando del catalanismo si no se
admite la tragedia anterior.
La restauración del nombre y la figura de Macià en el centro de Barcelona es un paso más en la
asunción de nuestro pasado tal y como realmente fue. Un paso importante.
Queda alejado así el espejismo de una Cataluña milenaria, hija del imperio medieval, que
habría naufragado en el siglo XVIII y resucitado en la entrada del siglo XX reinterpretando el
románico y el gótico para adquirir una madurez definitiva con el Noucentisme, y saltar sin
transición desde el Noucentisme hasta la Generalitat de hoy.
La historia es más compleja y la figura de Macià -como la de Companys- van unidas a la
solución de esta complejidad: pueblo y patria han de unirse no sólo en el mundo de las ideas y
las palabras sino en la realidad de las actitudes y los sentimientos de la mayoría. Las ideas han
de bajar a la calle y hacerse pueblo antes de mover la rueda de la Historia.
Esta fue la acción de Macià y los suyos, como en cierta manera la de Mossèn Cinto Verdaguer.
El período trágico en que sucedió todo esto es tan parte de nuestra historia como los años más
tranquilos y placenteros.
Y si hoy somos el espejo en el cual se miran muchos pueblos, sobre todo en el Este de Europa
pero también en el Oeste, es porque pasamos aquellos difíciles trances, porque derramamos la
sangre que la Historia pidió por nuestros errores y porque todo ello sucedió en torno a figuras
de una gran dignidad, como Francesc Macià, como Francesc Cambó, como Lluís Companys y
como Josep Tarradellas. Ellos marcaron con sus actitudes un camino para ser leído, en medio
del fragor de los terribles acontecimientos del siglo -el peor de la historia de Europa- por las
generaciones actuales.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
40 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1156
Title
A name given to the resource
Sobre Macià y su monumento
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Macià, Francesc, 1859-1933
Barcelona
Monuments
Nacionalisme
Catalunya
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-12-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles