3
10
37
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf
4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc
PDF Text
Text
L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS
Intervenció de Pasqual Maragall
Reials Drassanes de Barcelona
8 de setembre de 2003
1
�El canvi per Catalunya
Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra
presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el
curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot!
Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les
urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació
especial: són la proclamació de la nostra determinació, del
nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi
per Catalunya.
Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu:
Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot
pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar
el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres.
Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per
vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana.
Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte
amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya.
Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el
nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i
el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els
independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància,
a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de
2
�l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la
impotència.
Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern
popular és una prova negativa de la nostra legitimitat.
Però són molt més importants les proves positives: la nostra
audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta
de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de
Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper
rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme.
Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar
aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor
de nosaltres mateixos.
Amb dos grans actius que ens distingeixen:
Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del
poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta
espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar
aquesta unitat.
I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol
amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que
aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud
política catalana en el marc de l’Espanya plural.
*
El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern.
Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici?
3
�Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament
no.
Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya
lliure, pròspera i ben cohesionada.
I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un
moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el
moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la
llibertat dels pobles d’Espanya.
Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i
l’Espanya plural.
Avui us parlaré sobretot de l’Estatut.
Volem reformar l’Estatut: per què?
En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés,
el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.
A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma
de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat.
Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la
millora de l’autogovern.
Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat
esdevingui una eina suficient per donar resposta
a les
aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré:
4
�- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la
millora dels serveis públics que ho han de fer possible.
- Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar
resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les
carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i
l’homofòbia, a les falles de la
salut, la degradació dels serveis
públics...
- i per estar a l’alçada del repte que suposa
la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans
proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els
recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als
nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en
condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del
Raval, aquí a Ciutat Vella.
En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació
del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes
de Catalunya.
L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma
pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una
nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les
seves diferències.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el
predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb
un
excés de
cofoïsme i criticat per altres amb un
excés de
rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica
global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i
d’autonomia.
5
�Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les
nostres regles d’autogovern, les nostres institucions,
poden
millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la
descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el
rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia.
Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte
amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món.
Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és
un compromís clarament acceptat, de participar en la gran
família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del
món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li
hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any
1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb
Pere Bosch i Gimpera, fou memorable.
L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració
d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge.
L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració
d’interdependència.
Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en
una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a
actors en aquesta història.
6
�Aquest és l’Estatut que volem:
1)
l’eina eficaç d’un govern progressista,
2)
el pacte renovat d’una ciutadania democràtica,
3)
el compromís de solidaritat del poble català amb la
resta de pobles d’Espanya i del món.
Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els
ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta
darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la
reforma de l’Estatut.
Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya
tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar
l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar
avui una aliança com aquesta?
*
Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que
sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el
terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot.
Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i
arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El
juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el
guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a
Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble
català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les
forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per
a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya.
7
�I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les
seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva
majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb
un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el
que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria
dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema
basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural.
En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu.
I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el
Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut,
sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta,
que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una
governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat
catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han
frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del
govern de CiU en els darrers vuit anys.
Parlaré dels continguts de l’Estatut
No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha
frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb
nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i
desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979.
Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la
llei electoral proporcional i representativa dels territoris.
Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també
establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
8
�Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya,
reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada
pel Parlament que va crear la comissió i
així ha deixat l’Ebre i el
Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem.
El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent.
Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la
reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el
traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques
catalanes a la Generalitat.
És per tot això que guanya terreny entre nosaltres
la idea que
aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat
que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu
determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria
no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves
determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara.
Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest
quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria
del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una
eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el
president Rigol, en una definició operativa de les regles de la
convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a
sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la
gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a
vulnerar ni per acció ni per omissió.
L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el
govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut
Interior.
9
�Sóc
un
decidit
partidari
d’una
Presidència,
perdoneu,
“presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els
ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un
president que vetllarà per que es respectin totes les administracions,
que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà
els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la
del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees
metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat,
però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu
convenient.
Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò,
no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers
inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria.
S’han
d’extremar
les
possibilitats,
dins
de
la
Constitució,
de
plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del
1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els
immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en
unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les
grans ciutats.
I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de
Catalunya.
Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament
verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la
província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls
típicament
evasiu
i
estrictament
nominalista
del
nacionalisme
conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la
10
�província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la
Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix.
Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem
més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament
del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la
Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells
territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques
territorials.
Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i
ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals
puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou.
L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona,
capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les
conselleries i de tots els organismes d’abast català.
La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el
president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en
l’Estatut.
En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels
socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han
d’ostentar el comandament superior de les forces policials
uniformades
en
el
seu
territori,
un
cop
s’hagi
verificat
el
desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris.
Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de
la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya
en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres
11
�qualificats
de
la
intel·ligència
policial
a
Catalunya
és
una
descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa
forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per
a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la
pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les
comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va
contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats
reben dels seus antics emigrants residents aquí.
La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun
dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de
Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol.
És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria
crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya
es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya
no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva
voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra
espanyola de les autonomies.
El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants
comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada
justament al Senat de les autonomies.
El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment
per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model
federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en
la Unió, en funció de les seves competències exclusives.
La Conferència de Presidents aprovada en el document de
Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb
12
�el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui
lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran
presència destacada en condicions a determinar.
Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui
aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest
Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que
tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la
seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies.
Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents
del PP que han
vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola
és defensar-la!
El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina
de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural.
Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de
coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per
part
de Catalunya,
que el sistema Montoro/Homs de finançament
aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000.
El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes
miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria
econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt
considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el
nostre
crèdit
en
aquest
camp,
en
el
qual
certament
els
economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut.
Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics:
Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides
d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre
Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que
13
�no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net
en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits.
En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats
autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de
José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que
estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir
del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament
espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició.
Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança
econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot
conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en
aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut
vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a
Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació
per part del govern que hem tingut fins ara.
En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en
general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de
sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de
president del TSJC.
Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet
resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla
onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els
casos.
La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà
català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en
termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà
gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria
recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest
14
�tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir
entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de
passada la doctrina.
En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que
la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a
protegir el català i les altres llengües co-oficials.
No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia
els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament
documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó
“condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar
moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas
que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá.
La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès
econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en
els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les
polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser
sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una
perversitat fora de dubte, tenebrosa.
No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la
Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i
promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles
defensives. El català ha de poder estar present en documents
d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i
privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a
Espanya i a l’estranger.
15
�És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya
que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les
banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que
representen avanci amb el seu flamejar.
Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem
de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem
infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan
canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de
preveure.
I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina
útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en
unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25
anys.
Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem
previst:
-
Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població.
-
Precarietat de les relacions laborals.
-
Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi
amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a
la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà
no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El
metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho
necessiten! Segueixo.
-
Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per
interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament.
16
�-
Urbanització descontrolada.
-
Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge,
el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi.
Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu
que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per
tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern.
Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el
nostre Estatut ha de tenir-les en compte.
Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge
d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat,
d’una colla de
preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans:
-
Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a
l’univers cultural i cívic d’avui.
-
Per fer compatible vida familiar i vida laboral.
-
Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra
piràmide demogràfica.
-
Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten
per desplegar el seu projecte personal de vida.
-
I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no
podrem restaurar.
17
�FINAL
Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre
les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de
Catalunya.
Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora
de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor.
Els arguments, en síntesi, són:
1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació,
i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament
sobre el seu govern.
L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit.
2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la
seva relació amb Espanya.
Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i
plural de l’Estat.
3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a
Europa,
amb
personalitat
pròpia
en
allò
que
tenim
competències per decidir.
I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin
terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el
mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el
mapa d’Espanya és el dibuix.
18
�4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa,
més pròspera i més cohesionada.
Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en
eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar
el volum de la retòrica patriòtica.
5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar
i un govern que governi.
I que això sigui norma, no pas excepció.
6. Una
nova
relació
amb
el
govern
local:
Lleialtat,
subsidiarietat, estratègies compartides.
Recuperació de la confiança de la ciutadania en el
compromís de la política.
7. Un nou compromís amb la transparència, començant per
la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat
i amb més control social de les institucions púbiques.
8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància
dels valors cívics; participació de la societat civil en els
grans projectes de país.
9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de
Catalunya.
No participarem d’una política cultural estatal
que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional.
I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una
dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a
Espanya i a Europa.
10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran,
de futur,
en clau
amb ambició i confiança. Un mapa de
19
�complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte
mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i
quantitat en els dissenys complementaris.
*
Bé amigues i amics,
Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els
Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de
Catalunya en aquest moment decisiu.
Aquesta és la nostra via.
Que
té
definida
Una via real i realista. Una bona via.
l’estratègia
i
compta
amb
els
suports
necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya.
N’hi ha cap altra, de via?. Sí.
Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls
sobiranista.
Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar.
Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i
els darrers quatre anys en són prova suficient,
O no
hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica
sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els
més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè
s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos
la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel
20
�canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista,
de nou atractiu i apassionant!
Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI.
Un Estatut per al futur Catalunya.
No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de
Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la
tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest
és el quid.
No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons.
Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els
ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens
hem d’explicar bé.
Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes.
No ens hem de justificar.
No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí
de Catalunya cap a la millora del seu autogovern.
S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara.
Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si
realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes
garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir...
21
�Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat ,
amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta
de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de
Catalunya.
Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep
Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es
coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la
Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys.
I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi
oposen, a la reforma de l’Estatut.
Hem de deixar clar que
el millor reconeixement al valor de
l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les
condicions socials i polítiques del nostre temps.
Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap
frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense
suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir
pactant amb el PP.
I un crim condemnar a la Constitució a seguir
sense Senat, condemnar la constitució a la congelació.
Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora
de l’autogovern. I que m’ajudeu a
desmuntar l’engany dels
que tant criden en campanya i després callen per quatre vots.
Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya
també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors.
Mirant l’objectiu, fit a tit.
22
�Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents,
la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre,
que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres
impulsem
i
proposem.
La
via
de
l’avenç
tranquil
però
imparable.
Moltes gràcies.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Territoris
Acció política
Canvi
Espanya plural
Campanyes
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Reials Drassanes de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-08-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1755/0000001383.pdf
e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 2
Primer període
Dilluns, 15 de desembre de 2003
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió plenària núm. 2, primera reunió
Í
N
D
E
X
Expressió
de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3)
Debat
del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat
a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3)
��Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1
La secretària primera
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat
de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio.
«Presidència del Parlament.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en
funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions,
la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions
Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament
en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions,
la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura
del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07).
El president
S’obre la sessió.
Expressió de reconeixença al M. H. Sr.
Jordi Pujol i Soley
Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més
de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat
d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país.
El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en
un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes
institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la
recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern.
En aquests moments històrics que estem vivint, crec que
és de justícia començar la sessió d’investidura del cent
vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de
Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet
del servei al poble català una norma de vida.
President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la
vostra dedicació.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07)
Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la
Generalitat.
SESSIÓ NÚM. 2.1
»D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de
març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels
partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor
Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat.
»Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003.
»Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de
Catalunya.»
El president
El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira,
té la paraula, sense limitació de temps.
El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr.
Pasqual Maragall i Mira)
Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat»,
que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la
confiança –sense massa èxit, per cert.
Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol
fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui
la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–,
una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva
persona, sinó per aquelles persones que representen el
que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és
l’alternativa que governarà.
Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca
amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu
avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades
paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig
l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem
suportat o han suportat per un temps la seva distància,
la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha
estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període
enormement convuls i difícil.
Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent
virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la
nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i
menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres
representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant
se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent
del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot,
perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic
absolut, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
4
I em presento ara, molt honorable president, senyores
diputades i senyors diputats, davant de la cambra per
donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva
candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva
confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb
el programa que els exposaré tot seguit.
Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16
de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol
en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han
actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han
dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut,
els uns i els altres.
En aquest temps de passió política, de passió política
renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha
estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els
hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no
pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que
m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè
responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania
tal com ha estat expressada.
Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè
respon amb profunditat al mandat del nostre poble.
Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem
posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap
partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la
força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa.
El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà
només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa.
El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma
respectuosa amb els accents diversos, una suma que
afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però
que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra
fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble.
Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han
procurat superar les barreres que els separaven buscant
espais de trobada. Val a dir que la història comuna,
durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part
dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista,
és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir,
primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota
el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan
Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà
del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una
línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i
daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins
a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi
setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una
emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en
aquest moment, la confiança de vostès, honorables
PLE DEL PARLAMENT
diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys.
Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què
hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra,
un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la
investidura de 1984, fa quasi vint anys.
Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una
gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança
per part del poble. Milers i milers de catalans que ens
han votat, però també milers de catalans que no ens han
votat, demostren aquests dies una alegria incontenible,
no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el
cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una
elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar
amb rotunditat. I això és maduresa de país.
Aquest és ara un país políticament més complet. No dic
«un país complet»; altres canvis vindran. Un país més
complet, no idèntic a una determinada versió d’ell
mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que
ha regit els destins d’aquest país durant més de vint
anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per
tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles
orientacions. No pot.
Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els
governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar.
Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del
relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot.
Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com
passa a la majoria dels països europeus –de dos o de
tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que
tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa,
doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest
país.
Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes
que transcendeixen l’estricte marc de la governació i
entren en el camp de les regles i dels principis que l’han
de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne
segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest
no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el
govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de
l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades
sobre els grans temes del país.
I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc,
d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es
donen les condicions per fer possible una nova majoria
parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya.
Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que
han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres
anys.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
5
Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i
els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb
Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas
que avui donem.
Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec
que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes
catalans dels resultats electorals no era l’única lectura
possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar
les expectatives a les realitats electorals.
Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania.
És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors,
i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat
a treballar per construir una nova majoria plural, unida
pel catalanisme d’esquerres.
Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan
més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre
aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança
més representativa de la Catalunya d’avui.
I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense
entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans
–més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant
recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta
dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència,
però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es
tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en
una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament
representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que
trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves
aspiracions i a les seves necessitats.
No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de
la proposta que presento al poble de Catalunya, en
aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes.
Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de
Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que
nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme;
però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres
el millor catalanisme és el que representem, provinent
de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
SESSIÓ NÚM. 2.1
–com a mínim! Només des de la ignorància del que ha
estat la història del poble de Catalunya durant el darrer
segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país.
Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha
legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui
gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i
d’una expressió plural de la ciutadania catalana.
Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que
el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en
la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de
Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni
Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra
dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del
president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas.
Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història
del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i
compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista
Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari.
Hem compartit experiències polítiques determinants,
amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i
com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas,
també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre,
començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de
l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part
de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més
ajuntaments governats per aquestes coalicions que no
pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben
dit, governats– per unes altres coalicions.
És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada
constatem que és molt el que ens uneix; molt més del
que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el
moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern
de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya
d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances.
Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de
l’afirmació, és l’hora de les polítiques.
Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació,
salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions
que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el
coneixement i en el reconeixement per part dels que
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
6
habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet
de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva
vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la
il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país.
Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens
polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests
objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens
uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la
passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor
pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social
del nostre país.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més
unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I
voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou
amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten,
el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han
masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i
de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era
natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat
del poder –això no era natural– per part d’uns quants,
en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació
indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té
l’exclusiva!
Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix
comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon
ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han
estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat
anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que
estàvem dominats per un diàleg de sords; no només
durant la campanya electoral –tant de bo només hagués
estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat
d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La
manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit
Popular.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per
necessitat. Som en un moment històric transcendent:
Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés.
Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços
de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser
diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no
pas un impediment o un destorb per a la governança, tal
com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir.
Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant
perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més
PLE DEL PARLAMENT
respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots
els accents.
Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta
nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha
de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional,
ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte
que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya
ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país,
però en realitat aquesta virtut del president –que n’era–
feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo
vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a
Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també,
o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc
a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a
predicar-ho.
Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les
al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat
les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats
i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La
relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més
temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya
formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional
davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en
un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu
unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré
de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a
vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que
caldrà anar. Ara en parlarem.
Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part
infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix
d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la
gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com
proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més
convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat.
Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació
per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra
Republicana és igual a Catalunya. Després del que han
dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i
és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no
passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som
rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar
com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara
farà vint anys. Dit i oblidat.
Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps
exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha
fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria
dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el
seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
7
de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de
novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem.
Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable,
sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un
pensament que compartim molts, a totes dues bandes
d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem.
Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder
dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem.
Veig i desitjo una nova organització territorial perquè
els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran,
tal com demana l’Estatut i no s’ha fet.
Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més
transparents, i ho seran, ho poden ser.
Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que
defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i
canviarem paternalisme per respecte i per innovació.
Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora,
per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen
un teixit sobre què la nostra economia és possible; té
camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible.
L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample,
un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els
propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de
govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón
Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat
amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb
un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau
una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau
de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança,
encara el vol fer més sòlid i robust.
Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el
finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un
nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans
acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré
de nou.
El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el
marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo
he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó
el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important
no només per al poble de Catalunya, sinó també per al
conjunt dels pobles d’Espanya.
L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els
SESSIÓ NÚM. 2.1
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria
dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim
ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i
més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que
jo els dic que pot néixer.
Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els
sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El
segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el
primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de
l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el
moment en què van néixer i que els fa encara existir
avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament
de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del
dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els
habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga.
Aquesta ha estat la seva fortalesa.
Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic
que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers
anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte
ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme,
la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho
justifica.
En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per
donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la
vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la
inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al
carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa,
o per la salut o per la degradació dels serveis públics,
aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major
riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la
ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que
grans proclames buscant demagògicament l’adhesió
electoral –a les quals durant un moment va semblar que
el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern
central que no ha fet altra cosa que grans proclames
buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos
per afrontar els problemes concrets que es produeixen
als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres
pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució
de la conseqüència, és la solució de la causa de molts
dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de
molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs
que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho
aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
8
blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del
moment de la inexistència de frontereres clares dintre
d’Europa.
La immigració no és un problema en si mateixa, ben al
contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí,
en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català
d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest
sentit més valents i més avançats que nosaltres.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979,
han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat
democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i
criticat per altres amb un excés de rebentisme, però
l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han
de millorar molt. Descentralització, aproximació de les
institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració
de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem.
Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que
volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb
tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un
compromís clarament acceptat de participar en la gran
família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com
feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que
volem és una lliure declaració d’interdependència des
de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som
conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa
història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts.
I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser
la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha
d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja
és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels,
si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa
amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva
riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir;
si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el
ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida,
aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no
he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora
d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de
ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara
els convenci de per què és diferent, però a ningú de
vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història
d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què
forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb
sacrificis, per descomptat, però avançar.
Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya
i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el
PLE DEL PARLAMENT
nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de
nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment
que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si
aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no
serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai.
M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a
les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta
cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de
la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de
Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de
l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol
aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per
aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat,
amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen.
Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins
i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir
a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons
com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo,
si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la
institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb
l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa
a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra.
Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he
après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes
couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que
passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més
no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots,
es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del
que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació
de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu,
de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és
l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en
diuen els francesos, la tenim aquí.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam
tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal;
aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi,
ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a
l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
9
respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico!
passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir
és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes.
Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es
va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon
clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una
cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias
Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu
paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar
al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament
en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han
passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint
anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit
d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de
Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament.
I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha
de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi
referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també
l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol
dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers
europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa
en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat
vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint
anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest
país no està en condicions no només d’acceptar això,
sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de
l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota
aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al
final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà.
Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya
vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya
plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha
de defensar el català! Per obligació constitucional! No
és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho
ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans
només els que defensen allò que és seu perquè és seu.
Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres
exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es
parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà
possible sinó que els catalans diguem una cosa que és
ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar
per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma
és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans
com una fantàstica arma a les seves mans.
Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny,
si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en
fi, com una variant. No fa que en els seus passaports,
DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha
d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a
tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui
quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que
SESSIÓ NÚM. 2.1
En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades,
senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el
programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els
continguts i el procediment que proposo per arribar-hi.
El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un
procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que
representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres.
Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat
catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i
senyors diputats, ens comprometem a fer realitat.
Si hagués de definir breument el contingut d’aquest
meticulós document programàtic, que no els el llegiré
tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment
en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut
i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius
de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un
compromís d’equilibri.
Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un
compromís d’equilibri territorial i ambiental.
Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes
relatives al progrés nacional de Catalunya.
Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar
l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional
àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per
les que responen a un sentiment social majoritari en la
societat catalana.
Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El
progrés del nostre autogovern no és possible ni serà
possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
10
jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya
ha viscut en els moments decisius de la seva història.
D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de
manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces
polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar
un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament.
A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de
compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou
estatut.
Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots
els grups –és previsible que sigui així, molt honorable
senyor president, en cas que vagi endavant la nostra
proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb
entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil.
En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de
la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels
textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i
diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això
en diem «Acord nacional».
El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà
tramès a les Corts Generals abans de la primavera de
l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004
–no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum.
Simultàniament al procés de tramitació parlamentària,
les forces polítiques de la majoria es comprometen a
convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats
públiques i privades a expressar la seva implicació i
presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar
totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb
les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la
seva societat civil.
En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en
cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva
del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya,
que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se,
mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient
en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat,
i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.)
Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat
d’avançar les línies mestres compartides per les forces
de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT
ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no
como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de
la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió
Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora,
evidentment, del finançament autonòmic.
Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat
com a estat, ens proposem traduir en realitats positives
els principis inspiradors del pacte constitucional de
1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el
principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la
configuració institucional. Quan faci falta promourem
que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu
dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals.
Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències,
composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta
cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva
participació en la formació de la voluntat estatal, i com
a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i
plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució,
en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució
no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren
preautonomies, algunes autonomies, però encara en
faltaven unes quantes. El país encara no estava definit
en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava
creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar.
Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la
naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les
funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment,
del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre.
Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és
aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol
comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta
en una altra autonomia per a la seva causa.
Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la
designació dels membres d’institucions generals de
l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del
Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social.
I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques
i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la
Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho
recordo malament– i la modificació necessària de la
LOFAGE.
El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels
seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives
que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment
de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
11
els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional.
Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut,
aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i
no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim
electoral; assumir competències executives, bé per la
via de completar els traspassos pendents, bé per la via
d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar
–molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos
de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de
Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut,
i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja
saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la
televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves
competències legislatives i/o executives de la Generalitat.
Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la
formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació
espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb
l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe
molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha
un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi
va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.»
Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són
un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe
interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que
jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia,
l’argument, té bastanta gràcia.
En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de
poder representar l’Estat, com passa en altres països
de tall federal a Europa, en les matèries que són de la
seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la
Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir,
la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3
de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Promoure la presència de la Generalitat en organismes
que accepten la participació d’entitats subestatals. Es
parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la
Unesco.
Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs
locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1
ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el
finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya
per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per
aconseguir uns consells comarcals més municipalistes,
amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions
de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els
alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis.
I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts:
Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a
partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions
Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de
negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions
fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern
central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al
qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí
que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar.
Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un
informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre
l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat
i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a
saber de quines xifres parlem, i no només els entesos,
sinó l’opinió en general.
Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats
–el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa.
Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en
aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents
en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir:
els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a
equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació
dels sistemes de concert.
Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per
a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que
estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos
per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per
tres factors que hi incideixen d’una forma determinant:
costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors
demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals
qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri
que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres
d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
12
Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La
inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es
fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del
producte interior brut, tenint en compte la compensació
apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any
per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en
què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim,
un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per
part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes,
i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida.
Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és
que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació
d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè
l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les
que estan previstes, són menys de la meitat que les de
l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que
es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000
per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de
mantenir.
Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona,
per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és
evident que si un any s’ha fet una gran inversió en
aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de
l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en
cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és
en un període estadístic més llarg.
Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les
altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats autònomes als seus
ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un
esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç
de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena,
que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva
complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès
perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà
suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els
efectes.
Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre
avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de
renda relativa similar en altres països europeus. Aquest
és el punt de comparació en què finalment el tripartit
d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de
referència.
El govern es compromet a la publicació i actualització
anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya
així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No
creiem, com va dir una vegada el vicepresident del
Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT
rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores
el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una
altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions,
públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en
els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran
càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han
interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho
amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base
d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres
terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per
què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les
nostres peticions, probablement, i potser haurem de
reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens
hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que
ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la
raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un
barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores
evidentment que no voldríem anar –evidentment que
no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el
possible– perquè això canviï. Molts catalans diran:
«Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant
que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé
com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si
hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats
i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa
avançarà.
El segon punt del nostre programa de reformes és el
programa de reformes cap al progrés democràtic. No
em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que
és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que
no poden deixar de ser dites en aquesta sessió.
Aquesta proposta afecta la regulació del president de la
Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès
saben... Farem una llei del govern que reguli la figura
del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera
legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el
consell executiu, que preveu una delegació temporal
que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de
viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs.
No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a
favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la
Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al
final... Home!, segurament pot durar fins al final, però
aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei,
i la farem, una llei del govern que reguli la figura del
conseller en cap i l’organització de l’executiu.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
13
I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una
durada temporal màxima de l’exercici del càrrec.
Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments,
incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot
i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls,
control, participació especial i expressió del pluralisme
polític.
Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels
candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal
d’examinar-ne la idoneïtat.
I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la
Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar
una major participació de la ciutadania en el procés
legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per
tal que la Generalitat assumeixi competències en la
realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte
d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves
funcions.
I per acabar aquest capítol faré una menció especial a
la política de mitjans de comunicació audiovisuals.
Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual
de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva
l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema
audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que
definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb
precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica
en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es
publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als
drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels
mitjans.
Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que
se n’asseguri la independència i la professionalitat i la
dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció
dels directius, i fixant els objectius.
En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I
es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar
la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques
irregulars en les concessions i en les contractacions de
béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor.
Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que
SESSIÓ NÚM. 2.1
n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió
d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran
serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal,
perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les
seves intervencions, i en el futur també amb tota calma.
Però no vull acabar sense un compromís personal –fins
aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força
escapçada en alguns aspectes de les principals línies del
programa fruit del pacte per un govern catalanista i
d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés
en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri
territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur.
Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de
construcció de Catalunya que avui recomencem, hi
contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors
d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els
que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la
crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur,
virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de
ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que
porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers
i les qüestions essencials el país se’n podria anar en
orris.
No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius
que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven
part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord,
un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra
i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem
amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs
paralitzadors, perquè decebríem tots.
L’estatut nou ha de servir per governar millor en les
futures legislatures, les presideixi qui les presideixi.
L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho
demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès.
Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del
programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un
sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva
pluralitat.
Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells
la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el
diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest
país, que tenen objectius finals prou diferents o camins
que tenen objectius diferents o camins que en algun
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
14
punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns,
l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena.
Però precisament perquè no som iguals podem oferir
una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i
cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot
per salvar el bé més preciós que és la unitat civil.
tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament
aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull
dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les
dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El
mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment.
No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat
sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa
anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara
estem a punt d’inaugurar una governació que no té por
a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la
complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant,
cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant
per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de
moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar
els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem,
potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem,
perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la
taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i
hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és
com la gent s’entén.
Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver
renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha
conduït.
Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho
hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la
debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups
petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans
més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no.
Els petits més grans i els grans més petits, això sí que
vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai
hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de
les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai.
Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68,
67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria,
Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits
grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per
un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar.
Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per
molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa
ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a
aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva
interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT
La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és,
justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i
el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de
construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és
plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que
esperen, que han esperat durant anys un govern com el
nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures
econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La
força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició
única per sòlida que sembli.
De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha
sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà
adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les
relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb
Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes
difícils però apassionants que el futur ens imposa, la
pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves,
el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles
que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia
catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de
preservar el nostre territori, que sempre ens recorda
Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on
projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels
nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en
altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol
poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya
sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres
carrers.
De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol
apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor
se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que
durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El
nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc
menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un
pacte, d’accents diversos i complementaris.
Expressarem una confiança més decidida en la realitat
humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
15
pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com
deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens
interessa més el futur dels nostres fills que les dèries
dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho
sabeu.
El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns
problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme
esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans.
Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el
viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem
desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven
acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els
que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa.
Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès,
una època brillant de la nostra d’història. No vull, no
volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano
als que estan temptats de caure en el ressentiment que
superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant,
molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és
un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc
SESSIÓ NÚM. 2.1
de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor
que no pas eren.
Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més
justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta
il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i,
especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar
una petjada singular, no és per això que hem vingut.
Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que
són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la
dècada anterior.
Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una
nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya,
com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova
i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
El president
La sessió es reprendrà demà a les deu del matí.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts.
PLE DEL PARLAMENT
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Debats
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1749/0000001387.pdf
b8a07c5a4c4baad3a0cae8d6841dee57
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VI legislatura
Sèrie P - Número 65
Cinquè període
Dimecres, 17 d’octubre de 2001
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG
Sessió plenària núm. 42, primera reunió
Í
N
D
E
X
Moció de censura
al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat
a la presidència (tram. 205-00001/06) (p. 3)
→
��Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.1
La sessió s’obre a les deu del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots
els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i el lletrat Sr. Pitarch.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira
com a candidat a la presidència. Tram. 205-00001/06.
Sr. Joaquim Nadal i Farreras, juntament amb 48 altres
diputats del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans
pel Canvi. Debat i votació de la moció de censura.
El president
S’obre la sessió.
Moció de censura al president de la
Generalitat i proposta del diputat Sr.
Pasqual Maragall i Mira com a candidat
a la presidència (tram. 205-00001/06)
Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia,
que és debat i votació de la Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat senyor Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència,
el text de la qual ha estat repartit en el dossier.
Aquest debat es regirà per la normativa establerta a
l’article 121 del Reglament, i té la paraula per presentar la Moció l’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal i
Farreras.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Moltes gràcies, senyor president. Senyores diputades i
senyors diputats, compareixo en nom de cinquanta diputats i diputades d’aquesta cambra per presentar la
Moció de censura al Consell Executiu de la Generalitat i al president de la Generalitat, molt honorable senyor Jordi Pujol i Soley, i per presentar com a candidat
a la Presidència de la Generalitat l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall i Mira.
Ho fem tots els diputats i diputades signants, en un acte
de rigor i exigència democràtics; ho fem en escrupolós
compliment de les previsions estatutàries i reglamentàries, d’acord amb les previsions del capítol 2 de la Llei
del Parlament, del president i del Consell Executiu, que
en el seu article 85 diu: «El Consell Executiu respon
políticament davant el Parlament de forma solidària. La
responsabilitat del Govern és exigible per mitjà de la
Moció de censura i de la qüestió de confiança.»
I l’article 86 precisa que la delegació temporal de funcions executives, en un conseller o més d’un –els que
siguin–, no eximeix el president de la Generalitat de la
responsabilitat política davant el Parlament.
Ho fem en reivindicació i afirmació del catalanisme,
d’un catalanisme obert, plural i no excloent; ho fem
contra el monopoli del catalanisme; ho fem per no conSESSIÓ NÚM. 42.1
tinuar com fins ara, per trencar les inèrcies, per trencar
l’atonia i l’ensopiment, per desfer-nos, tots plegats, de
la teranyina de la passivitat i el conformisme; ho fem
per patriotisme –una paraula que ningú no té en exclusiva–; ho fem per fer sentir la nostra veu.
Des del debat de política general s’han produït dues
demostracions clares de la necessitat i oportunitat
d’aquesta Moció de censura. Primer, el conseller Mas,
posant preu al debat, en un acte d’imprudència política advertint que Pasqual Maragall ho pagaria molt car.
Darrere de Mas, diverses veus han repetit les mateixes
desqualificacions –tallades pel mateix patró– de les
consignes partidàries.
Segur que podríem replicar dient, simplement: Mas,
més; ho pagarà més car. Però ni aquest és el fil, ni això
és el que s’espera de nosaltres. Hi ha ple d’arguments
polítics a favor d’aquesta Moció de censura que explicarem, però durant nou mesos, vostès han fet un itinerari que va –i ho segueixen demostrant en aquest moment– de l’escepticisme cínic a la incredulitat, i de la
incredulitat a una voluntat de descrèdit. I, en canvi,
avui, la distància que separa l’estabilitat parlamentària
que diuen que tenen del ridícul és molt curta; de fet, han
substituït l’estabilitat per una altra cosa menys freqüent
i menys valorada en democràcia: el malabarisme,
l’equilibrisme. Aquesta és una segona raó recent de
pocs dies que avala la Moció de censura.
En totes les comissions celebrades la darrera setmana,
en aquest Parlament, vostès han practicat el funambulisme; han votat amb uns i altres, a favor i en contra,
d’acord i en desacord amb el seu ideari i el seu programa polític; han fet de l’oportunisme, doctrina; de la
continuïtat a qualsevol preu, dogma; de l’ambigüitat
permanent, pauta de conducta. S’han fet els reis del sí
però no, del no però sí; de l’aixeta que raja i de la sequera més eixuta; d’aquí «sí» –votar que sí aquí– i allà
«no», al Congrés dels Diputats; o d’allà «sí» i aquí «no»;
del no ens estimen, però els necessitem; han substituït
la política per l’aquí te pillo, aquí te mato. (Remor de
veus.)
Els ciutadans que ens observen han de saber que censurem els mals del Govern amb un objectiu molt clar,
que aquests mals, els mals del Govern no contaminin el
país; que Catalunya no es vegi arrossegada a rodolar
pel pendent que vostès han iniciat.
Anem als arguments. Una moció de censura anunciada fa mesos i que es presenta a l’equador de la legislatura, per raons de molt de pes. Quines són aquestes
raons? Permetin-me que reprodueixi la proposta de resolució de reprovació al Consell Executiu de la Generalitat, presentada i votada conjuntament pel nostre
Grup amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya - Verds. Aquella proposta de resolució deia: «El Parlament de Catalunya constata les
carències de la gestió del Govern de Convergència i
Unió en matèries essencials per garantir el benestar
dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i la comú
aspiració de justícia social. L’incompliment per part
del Govern de moltes de les resolucions aprovades per
la cambra en el darrer debat sobre orientació política
general. El manteniment d’un acord polític entre Convergència i Unió i el Partit Popular que resulta lesiu per
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
4
a l’autogovern de Catalunya i les aspiracions nacionals
del poble català. És per això –deia la resolució– que el
Parlament de Catalunya reprova la gestió del Consell
Executiu de la Generalitat.»
Tres motius de pes: gestió deficient, incompliment
d’acords parlamentaris, manteniment d’un acord polític lesiu per a l’autogovern. Tres motius defensats per
tres forces polítiques que ja el 1999 van recollir més
suport ciutadà que els partits que donen suport al Govern. Tres partits que, segons totes les enquestes, tenen
avui un suport encara més gran que el que van obtenir
llavors. Som molts els que diem –i no sols des de les
files de l’oposició– que així no es pot seguir; molts dels
que previsiblement no votaran la Moció també ho saben.
Aquesta Moció es presenta per donar resposta a moltes
preguntes que ens formulen i que els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya es formulen. Hi ha moltes inquietuds, hi ha molts interrogants, hi ha dèficits i mancances. Sectors de la societat catalana troben a faltar
ambició, d’altres troben a faltar diàleg i consens; uns
altres desaproven la tàctica sistemàtica de tensar sempre la corda institucional, cap amunt o cap avall.
Hi ha qui espera més generositat i visió de conjunt en
les polítiques socials, més fets que paraules en les polítiques de suport a la família; d’altres troben a faltar
compromís i projectes culturals, idees i pressupost en
l’àmbit de la cultura.
El món de l’educació espera, decebut, un revulsiu: estímuls, intensius, voluntat efectiva de fer de l’educació
una prioritat. Els territoris i el paisatge esperen una cura
que no reben i que no tenen, una intervenció inexistent
d’adequació i protecció combinades.
Els pobles, les ciutats, els col·lectius assisteixen al desgavell d’un final d’etapa ja sense respostes a les grans
qüestions de futur. Un futur incert que neguiteja molta
gent, una incertesa que neix de la mateixa indefinició
del Govern, d’una política de pedaços, de trossos, de
fragments, de miques. Aquí, avui, ja no és veritat que
de mica en mica s’omple la pica; aquí, ara, vessa la pica
de la paciència.
Davant d’aquestes constatacions, hi ha diverses opcions. Una, fer com si res: no passa res, el país va bé, tirem endavant. Una altra opció –també legítima, però
amb poc futur– és la d’oferir a l’actual Govern un canvi de majoria per assegurar l’estabilitat. Per què diem
«amb poc futur»? Perquè Convergència i Unió no vol
canviar de majoria, no dic que no pot, dic que no vol. Ho
va dir el president Pujol, el novembre de 1999; ho va
tornar a dir, amb més males maneres, l’octubre del
2000, i ho ha tornat a dir el conseller de Presidència fa
tres o quatre dies. I ho ha advertit Josep Antoni Duran
i Lleida, tampoc no fa gaires dies. I entre tots s’han fet
un nus.
Independentment de les mostres cada cop més
teatralitzades d’incomoditat política, les coincidències
de fons entre Convergència i Unió i el PP són molt
grans: el vot a les investidures de Jordi Pujol i José
María Aznar; el seu model socioeconòmic compartit; la
reforma laboral; la Llei d’estrangeria; els pressupostos
de l’Estat de 2001 i de 2002; els pressupostos de la
PLE DEL PARLAMENT
Generalitat del 2000 al 2001, i... aneu a saber!; el Pla
hidrològic nacional; el nou sistema de finançament
autonòmic; els casos «Treball» i «Turisme», on tots
eviten tota assumpció de responsabilitat política; les
lleis d’estabilitat pressupostària, pel que fa a limitar
l’autonomia dels ajuntaments; la Llei d’universitats,
que agrada al conseller i no agrada ni al sector ni als
rectors. Tan feliç està Convergència i Unió de la seva
relació, que ni tan sols ha formulat una sola pregunta al
president del Govern central en el Congrés dels Diputats; ni una!
El Partit Popular de Catalunya pregunta, cada vegada
que toca, sempre, al president Pujol en les sessions de
control; Convergència no pregunta mai al president
Aznar. Per què? No tenen res a dir. Ni tan sols han preguntat res a la ministra d’Educació i Cultura, ni per la
reforma de les universitats, ni per la Llei d’humanitats,
ni per res de res.
Com els deia, malgrat alguna mostra d’incomoditat,
feta més de cara a la galeria que no pas per altres motius, Convergència ha triat aliats i no pensa canviar
d’estratègia fins al moment que decideixi que vol acabar la legislatura o que els seus socis ho vulguin –o tots
dos posant-se d’acord per fer-ho. Aquest, de totes maneres, no és avui el tema ni l’argument principal d’aquesta Moció; és, això sí, una dada fixa en el paisatge; en
l’horitzó plana aquesta foto fixa.
Canvi de majoria, no sembla possible. Si la convocatòria d’eleccions anticipades està en mans del president
de la Generalitat, només queda una opció: la Moció de
censura.
La presentació d’aquesta Moció de censura, que recull
part dels arguments de les altres solucions proposades.
S’ha dit que era només una maniobra mediàtica: teatre,
vodevil, opereta, en la nomenclatura d’Artur Mas. Quin
menyspreu per als mecanismes parlamentaris, d’acord
amb els articles de la Llei que he llegit!
Recordin que els parlo en nom de la força política més
votada a Catalunya, la primera força política a Catalunya i la tercera de l’Estat. Vam anunciar la nostra intenció el mes de gener, en funció de com anessin les coses
amb un nou govern, que encara ha estat pitjor que l’anterior i que manté una crisi oberta que es tancarà en
funció dels acords de federació. Per això hem dit –ho
diem i continuarem dient– que l’«any Mas» ha estat
pitjor que l’«any Pujol».
Per això presentem ara aquesta Moció, precisament
després del recent debat d’orientació política general
que va posar de manifest l’esgotament d’un projecte,
les deficiències d’una gestió i el manteniment d’un mal
acord. Com els he dit, nosaltres no confiem en cap canvi per part del Govern i de l’actual majoria que el sustenta, no perquè no pugui, sinó perquè no vol.
Amb cinquanta diputats a la cambra podíem resignarnos tan sols a denunciar aquesta situació de retrocés
sense presentar una alternativa? Això és el que farà avui
el candidat que els proposem.
Pasqual Maragall presentarà el programa que proposa
a la cambra i, a través d’ella, als ciutadans i ciutadanes
de Catalunya. La meva intervenció ha d’insistir encara
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
5
més en els motius de la presentació de la Moció: motius que ja es van posar de manifest en el passat debat
d’orientació política general i que Pasqual Maragall va
formular; raons que el Govern va ser incapaç de contradir, en el terreny de la gestió, del compliment dels
acords, de la coherència i de l’ambició polítiques.
Recordin aquesta música que ja els deu sonar del debat
de política general: podem, realment, estar satisfets
davant de la imprevisió i manca de control amb la pesta
porcina i la sanitat ramadera, en general? Podem estar
satisfets de l’oferta de places de residències geriàtriques
o de l’escàs suport a l’habitatge social o de les insuficiències de la política de suport a les famílies? Hi ha un
sol sector cultural que se senti satisfet de la política
desenvolupada pel Govern? S’han preguntat mai per
què el perfil de la política cultural és el més pla de tot
el Govern quan és en el qual es juguen més clarament
tots els elements identitaris en què vostès tenen tanta
insistència?
A part de les mancances del nou sistema de finançament, podem estar satisfets dels nostres nivells de dèficit i de deute? Hem renunciat per sempre més a millorar la formació professional? Com es pot suportar ser
l’última comunitat autònoma en despesa educativa per
capita? Què em diuen de la desmotivació profunda de
la funció pública catalana? Saben –ho saben, i tant si ho
saben!– que en la preparació d’un llibre –d’encàrrec–
sobre el vint-i-cinquè aniversari de Convergència Democràtica de Catalunya, vint-i-cinc de trenta-vuit exconsellers enquestats diuen que «durant els anys vuitanta a Catalunya es va perdre l’oportunitat de fer una
administració pública catalana moderna i eficient»?
Podem estar satisfets de la tasca de la Conselleria d’Indústria davant els greus problemes de subministrament
elèctric que han patit diversos territoris i sectors de vital importància econòmica?
Podem estar satisfets quan veiem que el control sobre
manifestacions públiques que es desenvolupen a Barcelona es porta telefònicament des de Madrid? Podem
estar satisfets davant d’un model de substitució policial
que fa que mentre una policia ja marxa l’altra no acaba d’arribar mai del tot? Podem estar satisfets davant
les greus mancances pel que fa a l’atenció als menors
al carrer? O de l’escassa eficàcia per reduir la lentitud
dels procediments judicials?
Podem estar satisfets de la manca de consens en el procés d’elaboració del mapa d’energia eòlica? O en la
manca d’atenció i de pressupost als parcs naturals?
Podem estar satisfets dels retards crònics en matèria
d’infraestructures? Podem estar satisfets de la política
en matèria d’immigració? Podem estar satisfets del
procés de reducció de les llistes d’espera de la sanitat
pública? Podem estar satisfets del funcionament del
Servei Català d’Ocupació?
La seva gestió, senyores i senyors diputats, membres
del Govern, no és bona. I mai no hem escoltat la més
mínima autocrítica. Ha calgut aquesta Moció de censura o les sessions de control perquè se sentin veus discrepants amb la política i l’acció del Govern de Catalunya.
No hem escoltat, tampoc, la més mínima autocrítica
quan han aparegut irregularitats o casos de corrupció.
SESSIÓ NÚM. 42.1
Hem vist dimissions de consellers, condemnes d’alts
responsables de l’Institut Català de Finances, intents
–fallits– de crear empreses periodístiques, empara
d’empresaris model poc modèlics, o promoció de jutges poc desitjables al Consell General del Poder Judicial. Però no hem sentit mai –mai– la reflexió a
posteriori sobre els errors comesos, la voluntat de no
repetir-los, la humilitat de qui, sabent que s’ha equivocat –almenys de tant en tant–, renuncia a donar lliçons
als altres i manifesta un propòsit d’esmena.
I incompliments, molts incompliments. Els recordaré
només incompliments d’acords presos pel Parlament en
el debat d’orientació política general de l’any passat
–i em sap greu que hagi sortit el conseller Pomés, perquè això va per ell.
Què se n’ha fet, del compromís d’instituir el Consell de
Seguretat de Catalunya, ara que la seguretat preocupa
tant i, episodi darrere episodi, ens trobem amb una mala
gestió de la seguretat a Catalunya? Què se n’ha fet, del
compromís d’adoptar en el termini de sis mesos un pla
de millora del funcionament de l’Administració de Justícia, ara que amb l’Administració de Justícia passen les
coses que passen?
Què se n’ha fet, de la titularitat dels aeroports catalans
i dels aeroports d’interès general a Catalunya? I del seu
traspàs? I del model de gestió compartida amb ajuntaments i entitats socioeconòmiques, ara que ens hem
quedat sense vols transcontinentals? Què se n’ha fet,
per reduir la mortalitat per accidents de trànsit que
s’havia de redactar en el termini d’un any, ara que hem
viscut un cap de setmana, el del pont del Pilar, més
dramàtic que mai? Què se n’ha fet, del procés de desplegament territorial d’un servei d’urgències domiciliàries derivat del Pla de salut mental de Catalunya?
Què se n’ha fet, del Pacte local per a la nova ciutadania? Els recordo literalment el compromís: «Impulsar
un pacte local per a la nova ciutadania amb la participació de totes les administracions i els agents socials,
per garantir els recursos i les competències necessàries a totes les administracions catalanes a fi que puguin
aplicar polítiques efectives de rebuda i integració d’immigrants en matèria d’habitatge, ensenyament i assistència social, econòmica, laboral, cívica i cultural.»
Què se n’ha fet, de tot això?
Què se n’ha fet, del compromís de finalitzar de manera urgent la reforma de l’atenció primària, especialment
a la ciutat de Barcelona? Què se n’ha fet, del compromís d’impulsar una política de medicaments genèrics?
Truqui i pregunti, senyor conseller de Sanitat, a veure
si li contesten i tenim la resposta aquí a l’hemicicle. Per
què no propulsen els medicaments genèrics? On són els
plans de formació conjunts entre els professors dels dos
cicles d’educació infantil? On és el Pla 2001-2004 per
a la reindustrialització cultural i el foment de la creació? Està esperant, potser, un nou conseller, senyor
Vilajoana? Què se n’ha fet, del compromís de resoldre
el greu problema del dèficit acumulat que tenen la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i les seves empreses filials? On és el contracte programa?
Què se n’ha fet, del compromís de reforçar i prestigiar el model de formació professional a Catalunya? Per
no parlar de la precarietat d’un govern sotmès als canPLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
6
vis d’humor dels socis de la coalició. Quan serà la remodelació més anunciada que aquesta Moció de censura? Quan serà la remodelació anunciada? Fins quan
Catalunya veurà com el seu Govern és moneda de canvi
entre els partits de la coalició? Per què les conselleries
sembla que canvien de mà en el mercat en què Convergència i Unió s’ha convertit?
Sobren raons per presentar aquesta Moció de censura,
no només pels errors comesos, les mancances o les
omissions, sinó per la manca d’autocrítica i l’absència
total i absoluta de propòsit d’esmena. I també per les
renúncies: les renúncies de principi, les renúncies a
posar per davant de qualsevol altra consideració la defensa del país.
Vostès han volgut comprar temps a qualsevol preu.
Necessitaven temps per consolidar un candidat i a guanyar temps han subordinat qualsevol altre objectiu. Van
deixar de ser decisius a Madrid, i no els importa que
cada dia Catalunya sigui menys decisiva. Només volen
aguantar dies, setmanes, mesos al poder per seguir
malbaratant cabals públics en campanyes propagandístiques milionàries –30 milions un cap de setmana, diuen–, per seguir patrimonialitzant la institució i l’administració.
No cal que s’esverin, no facin escarafalls. La nostra llista, tots els nostres interrogants no omplen ni mitja pàgina de les seves campanyes publicitàries, però vostès
anuncien les engrunes d’una política i nosaltres plantejarem avui una nova política.
Perduda l’autoritat moral, volen excusar-se en preteses
causes de força major. Diuen: «Pactem perquè no ens
queda cap altre remei.» És fals, és mentida; una cosa és
que el Govern català hagi de dialogar, de negociar i
d’entendre’s amb el Govern de l’Estat, sigui el que sigui; i l’altra, supeditar els interessos nacionals a purs
interessos partidistes, que és el que han fet de forma
descarada en els darrers dos anys.
Els ho van dir, des de les files del Partit Popular, en el
debat de fa quinze dies: «En sis hores de discurs, ni un
minut per reconèixer la realitat, la realitat del seu pacte.» Però, precisament, potser el que es buscava era
amagar la realitat de cada dia, de cada setmana, de
cada mes, negant l’evidència en un discurs de sis hores. Negant el pacte que va fer Jordi Pujol, president,
el pacte per guanyar temps per intentar fer d’Artur
Mas un candidat creïble, un pacte no imposat, un pacte
volgut.
Hem sentit dir tantes vegades –i ho hem dit nosaltres,
també– que tenim un govern que no governa, que l’expressió podria perdre el seu impacte preocupant. Però
no per repetida la frase és menys certa i menys inquietant: tenim un govern que no governa. I sis hores de
discursos de Jordi Pujol no ens van pas convèncer del
contrari, malgrat que ell ho intentés.
Que aquest és un govern que no governa ho demostra
el fet que porta, com a mínim, dos anys instal·lat en la
provisionalitat permanent i en la frivolitat institucional.
Que aquest és un govern que no governa ho demostra,
també, la seva incapacitat per articular una majoria
estable entorn d’un programa ambiciós de govern. Una
PLE DEL PARLAMENT
cosa és un pacte de conveniències, més o menys confessat; una altra és articular una majoria estable entorn
d’un programa ambiciós de govern. I ho podien haver
fet –han tingut i segueixen tenint algunes ofertes de
sectors polítics ben diferents d’aquesta cambra–, però
no ho han sabut fer, els ha mancat energia, il·lusió i visió de futur. El Govern de Convergència i Unió prefereix sobreviure amb acords tàctics que articular una
majoria sòlida de govern que pugui liderar el país. És
una altra manera d’entendre la inestabilitat.
Que aquest és un govern que no governa ho demostra,
també, la seva incapacitat per negociar amb l’Estat
l’aprofundiment de l’autogovern i el finançament de la
Generalitat. Jordi Pujol s’ha entestat, tradicionalment,
en una estratègia: negociació en solitari, canviar autonomia per suport al Govern de l’Estat, que no porta
enlloc. Ja no va donar gran cosa a l’anterior legislatura, i ara simplement no aporta res de res.
Que aquest és un govern que no governa ho demostra,
també, la seva incapacitat per dissenyar les infraestructures i els serveis que necessita el desenvolupament
harmònic i la competitivitat de Catalunya.
La llista de dèficits d’infraestructures és inacabable –dèficits o retards, és igual–: l’ampliació de l’aeroport, la
connexió del tren d’alta velocitat, el desdoblament de
l’Eix Transversal, el peatge de les autopistes, la manca
d’atenció a l’educació pública, cosa que compromet la
qualificació imprescindible dels nostres joves per poder
construir una societat més justa i competitiva.
Que aquest és un govern que no governa ho demostra,
també, la seva incapacitat per resoldre conflictes socials i per defensar el nostre territori. Que davant del clamor popular un conseller s’hagi de protegir darrere
d’una pubilla o una munió de mossos d’esquadra hagi de
prendre un poble de les Gavarres és, sigui quina sigui
la consideració dels fets, que les coses no s’han fet bé.
Governar no vol dir tenir la força d’imposar decisions,
per inconvenients o impopulars que aquestes siguin.
D’un govern democràtic també s’espera que sàpiga
evitar i resoldre els conflictes socials i, darrerament,
sembla que aquest Govern només serveix per atiar-los.
Que aquest és un govern que no governa, ho demostra
també la seva incapacitat per liderar processos de reforma institucional i atendre, d’aquesta manera, dèficits
tradicionals cada vegada més injustificables. Catalunya
és l’única comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia, i segueix aplicant la legislació espanyola
en base a les previsions transitòries de l’Estatut –fa més
de vint anys. Durant llargs mesos hem assistit –i seguim
assistint– a la inoperància de la Sindicatura de Comptes, sense que el Govern hagi estat capaç de promoure
o acceptar dels altres grups de la cambra una reforma
imprescindible que asseguri l’eficàcia en el funcionament d’una institució decisiva per a la transparència i
l’eficiència en la gestió del recursos públics. La llista
d’exemples i arguments que demostren la seva incapacitat per governar, per impulsar i liderar la Catalunya
del segle XXI podria ser lamentablement molt més llarga. I estic segur que tots vostès la coneixen, com també la coneix la gent i la societat catalana. No hi insistiré més.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
7
La nostra obligació és prendre les iniciatives polítiques
que estan al nostre abast per denunciar la seva incompetència i per plantejar i visualitzar, davant d’aquest
Parlament i de la societat catalana, una alternativa viable i un projecte, i una capacitat de lideratge social i
polític que vostès no tenen, que han anat perdent.
Per això, presentem aquesta Moció de censura. Volem,
en definitiva, amb aquesta Moció de censura, retornar
a la política els seus significat i concepció més plens i
autèntics. No és una qüestió de detall, és una qüestió de
conjunt. No és qüestió de dramatitzar allà on vostès
frivolitzen, és una qüestió de moral i credibilitat públiques; és una qüestió d’estil, de formes –és no adonarse que han perdut les formes, com ara el conseller
Vilajoana–, de confiança cívica i de lleialtat i col·laboració institucionals. (Remor de veus.) Que quedi
clar per a tothom –que quedi per clar per a tothom–:
estem davant d’un problema que té la seva arrel a Convergència i Unió i en el Govern, no té la seva arrel a
Catalunya.
Pasqual Maragall, amb experiència de govern contrastada, amb vocació europeista fora de dubte, amb capacitat de liderar projectes i engrescar la comunitat, disposat a escoltar, formularà avui el seu compromís pel
futur de Catalunya. L’any 1919 Francesc Layret deia en
el manifest als electors del districte de Sabadell: «L’autonomia de Catalunya no ha de ser una senyera que
s’aixequi o s’arraconi a mesura de les conveniències
polítiques i partidistes. No ha de demostrar-se l’amor a
l’autonomia solament amb paraules sinó també amb
actes que converteixin en realitats els arguments que
retòricament es formulen.» Pasqual Maragall prendrà
avui la paraula per proposar-nos passar als fets, per
deixar la retòrica de banda i omplir d’arguments...
El president
Senyor diputat, s’està passant amb escreix.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Acabo; tinc dues ratlles.
Des de la confiança i l’optimisme que han caracteritzat
sempre la societat catalana, ara proposem l’ambició per
no quedar-nos parats, per evitar que els problemes
d’uns quants esdevinguin problemes de tots. Nosaltres
tenim l’obligació d’actuar, subratllant aquestes limitacions i oferint la nostra alternativa, que és el que fem
avui. Per molts adjectius que hi posi Artur Mas, per
moltes desqualificacions, res no alterarà el sentit profund d’aquesta Moció i de la nostra candidatura –estic
acabant, senyor president.
El president
Hauria d’acabar aviat.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
No és ni un vodevil, ni una opereta, ni focs d’artifici, ni
una traveta, ni una provocació, ni una flamarada, ni un
aperitiu; és, d’acord amb l’article 85 de la Llei del Parlament, una exigència de responsabilitat política. Ho
fem per responsabilitat i dignitat democràtiques. La
moció de censura és legítima sempre, es guanyi o es
perdi, però situa el debat al Parlament en aquest terreny
que preveu la Llei: el de la responsabilitat. Siguin responsables dels seus actes.
Aquest és un debat per al futur del país, un debat d’un
programa i un candidat: el debat de l’alternativa. Catalunya mereix més; Catalunya mereix un bon govern, un
govern que ara no té; Catalunya mereix un projecte, un
projecte que ara no té: el govern i el projecte que els
explicarà el candidat que els proposem, l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall i Mira; un govern que faci
de l’educació una prioritat radical, que no regategi les
infraestructures... (remor de veus), que asseguri la cohesió social, que aprofiti totes les oportunitats, que promogui l’ús i l’accés universal a les noves tecnologies,
que revitalitzi la cultura, que promogui el debat i el
diàleg, que escolti, que no es tanqui, que sàpiga rectificar, que faciliti la relació de Catalunya amb Espanya
i amb Europa, que faciliti el consens institucional i el
diàleg polític a Catalunya.
SESSIÓ NÚM. 42.1
El president
Gràcies.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
...per deixar la retòrica de banda i omplir d’arguments
l’esperança de l’alternativa. Hi ha, en aquesta Moció,
l’anunci de molts actes per a un futur millor.
Gràcies, senyor president, per la seva generositat; gràcies, senyors consellers i senyores conselleres, per la
seva variable atenció; gràcies, senyores i senyors diputats.
(Aplaudiments.)
El president
En representació del Govern, té la paraula l’honorable
senyora Núria de Gispert.
(Pausa.)
Pot començar, senyora consellera. (Remor de veus.)
Silenci, si us plau.
La consellera de Governació i Relacions Institucionals (Sra. Núria de Gispert i Català)
Molt honorable president del Parlament, senyores i senyors diputats, membres del Govern, president... Per
cert, un president i un govern que ara fa vint-i-un anys
que governa, que segons la darrera i l’única Moció de
censura presentada en aquests vint-i-un anys, a part
d’aquesta..., ja utilitzava un discurs molt semblant al
que avui ha utilitzat el senyor Nadal, adduïa que hi
havia un govern minoritari, sense il·lusió, sense projecte. I, tanmateix, hem governat vint-i-un anys, i, al país,
li ha anat prou bé.
Intervinc en nom del Govern de la Generalitat –intervinc en nom del Govern de la Generalitat– en resposta a la presentació de la Moció de censura que acaba de
fer el diputat senyor Nadal. I ho faig per rebutjar i rePLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
8
batre amb tota contundència els plantejaments, els arguments i les insinuacions que la fonamenten.
tre el Govern de la Generalitat i la societat catalana que
justifiquin el recurs a una mesura tan extrema.
Presentar una moció de censura entra dins de la normalitat del joc democràtic, de la vida parlamentària. Precisament, en els darrers dies, diversos mitjans de comunicació catalans han publicat articles i comentaris sobre
aquesta figura i la seva utilització recent en la nostra
vida democràtica. Ara bé, des del Govern de Catalunya,
podem discrepar i discrepem sobre el bon ús que es faci
concretament ara d’aquest mecanisme parlamentari.
Abans, però, d’entrar en continguts, permetin-me que
els faci avinent una qüestió que no podem deixar de
banda: la moció és un instrument de garantia democràtica molt seriós, atès que permet canviar un govern sense recórrer a les urnes, i, malgrat això, tenim la sensació que se n’ha pretès banalitzar la transcendència. En
aquest sentit, no es pot afirmar –nosaltres, si més no, no
ho faríem sota cap circumstància ni concepte– que potser fóra convenient presentar una moció de censura
cada any. Dir això és una frivolitat. Tampoc és de rebut
muntar el xou mediàtic d’aquests darrers dies i utilitzarlo en benefici propi i partidista, com si es tractés d’una
campanya electoral, d’una moció preelectoral. No és
aquest el clima que ha de presidir una moció de censura
constructiva, perquè això és el que vostès diuen, no?
–això és el que diuen.
En aquest cas –i creiem interpretar el sentit majoritari
de la població catalana–, hem de destacar que ens trobem davant una moció de censura oportunista i innecessària, però no pas irrellevant pel tarannà que denota, i, sobretot, supèrflua i fruit del caprici; és la digna
culminació d’un procés llarg d’anuncis de cara a la
galeria, de debats buits i d’ocasions perdudes en el qual
ha caigut el PSC, i que lamentem per l’estil que ha utilitzat, especialment aquests darrers dies –estil, per cert,
molt i molt allunyat del que reclama als polítics la societat catalana.
Tal com estableix el Reglament d’aquest Parlament en
el seu article 120, la moció de censura és un mecanisme de control reglamentat amb l’objectiu d’exigir la
responsabilitat política del president de la Generalitat i
del Consell Executiu. Pel que fa a les seves finalitats, i
segons els manuals de ciència política actuals, el mecanisme de la moció de censura pot expressar el trencament del vincle de confiança entre el Parlament i el
Govern o el divorci entre el Govern i la societat catalana, tot i que, de vegades, malgrat que sigui previsible
un resultat desfavorable pels promotors de la moció, es
plantegi com a forma extraordinària de control parlamentari que permeti provocar un debat de gran ressonància sobre un assumpte políticament molt rellevant.
Davant les tesis catastrofistes acabades de desenvolupar
pel senyor Nadal, davant aquesta Catalunya negra que
ens volgut presentar, ja hem presentat moltes altres
vegades, i ho vull fer ara també, la Catalunya real, amb
els seus reptes i les seves il·lusions, amb els seus problemes i les seves solucions.
Vull, en aquest sentit, referir-me a la Catalunya quotidiana, viscuda per tots i totes nosaltres, a la Catalunya
que avança i que, sense caure en el cofoisme, progressa nacionalment i socialment; a la Catalunya que es
manifesta entre desinteressada i perplexa davant una
moció censura anunciada durant tants mesos, una moció de censura que res no pot fer per donar resposta als
seus dubtes i a les seves inquietuds legítimes sobre la
greu conjuntura internacional i sobre com ens afectarà
a tots nosaltres; a la Catalunya que, en definitiva, es
preocupa i s’ocupa per la seguretat ciutadana, pel suport a les famílies, per com integrar positivament la
immigració, per l’educació, per la salut, és a dir, per tot
allò que vam parlar en el debat de política general –per
tot allò–, per tot allò que vostès no van escoltar –no
anava per vostès.
El gruix de la meva intervenció, en conseqüència, anirà adreçat en la línia de constatar dues grans evidències: que no hi ha trencament institucional ni divorci enPLE DEL PARLAMENT
Entrant en matèria, vull destacar, en primer lloc, que en
cap cas es pot dir que hi hagi una ruptura entre aquesta cambra i el Govern; menys encara si tenim en compte que acabem de finalitzar un debat de política general en el qual s’han aprovat totes les resolucions que el
Grup Parlamentari de Convergència i Unió ha proposat,
i s’ha fet amb el suport de diferents grups parlamentaris. No podem parlar en cap cas de ruptura, sinó, al
contrari, d’estabilitat i de normalitat parlamentària. És
en aquest punt que només vull recordar que, en aquests
dos anys darrers, el 90% de les lleis aprovades per
aquest Parlament –el 90%–, ho han estat amb el suport
de tres o més dels seus grups, i han estat 28 les lleis
impulsades des del Govern. També és important recordar que, de les 963 proposicions no de llei presentades
des de l’inici d’aquesta sisena legislatura, el 85% han
estat aprovades per unanimitat. Per tant, el Govern governa, senyor Nadal –el Govern governa–, i ho fa amb
normalitat parlamentària; no és pot parlar de trencament del vincle de confiança entre el Govern i el Parlament catalans.
(Pausa.)
No resulta acceptable remetre’s a l’altra possibilitat
expressada anteriorment, és a dir que la Moció de censura, tot i sabent els seus promotors que no prosperarà,
serveixi per endegar un gran debat sobre un assumpte
de política rellevant. Tenint en compte que no fa ni
quinze dies estàvem immersos en el debat de política
general, realment és necessària una moció de censura
que comporti un altre gran debat? Quin debat pot ser
més rellevant que el de política general, on, a més de
passar revista a l’acció del Govern, hi ha un espai per
a la discussió sobre el model de país, sobre el projecte
de la Catalunya de futur que volem bastir?
El debat de política general és també l’oportunitat perquè la ciutadania, gràcies al seu ressò mediàtic, se senti
més partícip de la vida política i parlamentària. I què
ha pogut observar la ciutadania? Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han pogut apreciar com el Grup de
Convergència i Unió, des d’una posició constructiva i
dialogant, consensuava resolucions sobre temes que
els afecten i els preocupen com la salut, l’ensenyament, la immigració, la família, la seguretat ciutadana,
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
9
l’autogovern o la presència de Catalunya en les institucions comunitàries. I ho feia amb el Grup Popular i
amb el Grup d’Esquerra Republicana, mentre que el
Grup Socialista, esclau de la seva dinàmica, mirava cap
a una altra banda com si el debat no anés amb ells, amb
el seu afany de desgastar i no contribuir a la governabilitat del país.
Vostès, signants de la Moció, han menyspreat aquest
debat. Ho van posar en evidència, precisament, en el
posicionament de les votacions: van retirar les seves
propostes de contingut propositiu, van mantenir les resolucions de reprovació cap al Govern i es van abstenir
en totes les resolucions de caràcter constructiu.
És per això que vull afirmar que el Grup Parlamentari
Socialistes - Ciutadans pel Canvi ha fet i està fent un ús
pervers dels mecanismes parlamentaris i els està utilitzant per als seus propis interessos.
Sincerament, crec que el senyor Maragall i el seu Grup
no han assimilat encara els resultats del 17 d’octubre de
1999. No han sabut reaccionar davant el resultat de les
urnes, d’acord amb les normes que tots havíem acceptat. Vostès van perdre. No han acceptat el joc democràtic. Despertin d’aquell malson.
I és per això que s’han dedicat a viure enganyats, a
muntar operacions d’estètica –vostès sí que les munten,
des de fa nou mesos les estan muntant– que fan perdre
la confiança en la forma de fer política i que l’allunyen
de la ciutadania. Van crear un clima de confusió l’endemà de les eleccions fent creure que havien guanyat,
i havien perdut. Han constituït un govern a l’ombra i,
ara, presenten aquesta Moció de censura. Tot això fa
molt més mal a la credibilitat del sistema democràtic
que al Govern. Vostès haurien de ser més prudents i
més responsables.
Una de les seves reaccions, la darrera cronològicament
de les que constitueixen el gran espot electoral en què
han convertit la seva acció opositora, ha estat d’anunciar durant més de vuit mesos la Moció que es debat
avui. És coherent aquesta llarga espera amb la suposada
situació de desgovern que han denunciat? Si tan greu
era la situació de paràlisi de l’acció del Govern de Catalunya, per què ha «castigat» el senyor Maragall el
poble de Catalunya amb vuit mesos més de Govern
nacionalista?, o és que passen els criteris d’estricta
oportunitat partidista per davant dels interessos generals de Catalunya?
Hem defensat, fins ara, que la Moció de censura presentada no s’ajusta a la lògica parlamentària, i això ja
és per si prou greu. Ara bé, la Moció de censura tampoc
no s’ajusta –i aquest és l’aspecte essencial– a la lògica
social: no existeix un trencament entre Govern i societat, no hi ha necessitat de canvi polític. No hi ha un
clam popular en aquest sentit, senyor Nadal, no n’hi ha,
no el sentim, no el veiem. No hi ha un creixent deteriorament de la situació política, com vostès diuen, que
justifiqui una mesura legítima, però extraordinària, com
la moció de censura.
Les enquestes oficialment encarregades pel Govern
durant aquests vint-i-un anys –vint-i-un anys, eh?, del
80 al 2001– posen de manifest l’alta valoració que els
ciutadans i ciutadanes de Catalunya han fet i fan de la
SESSIÓ NÚM. 42.1
seva gestió i del seu president, valoració que sempre
–sempre– s’ha mantingut entre un sis i un set; sempre,
durant els vint-i-un anys. Aquell Govern «minoritari»,
«sense il·lusió», «sense projecte», el mateix que vostès
diuen avui: vint-i-un anys, entre un sis i un set.
Hi insisteixo, senyor Nadal, senyor Maragall, no hi ha
cap necessitat social de canvi polític. Els ciutadans de
Catalunya estan satisfets del seu Govern.
Ja tenim un «govern que entén i atén els problemes dels
ciutadans», els entén i els atén. Preguntin, per exemple,
als veïns dels barris barcelonins de Canyelles, de
Valldaura o de Mundet, on recentment hem construït
les noves estacions de metro. Per cert, aquelles en què
vostès abans d’ahir repartien octavilles. Vostès reparteixen octavilles, nosaltres construïm el metro. (Rialles.)
O preguntin a les famílies dels nois o noies minusvàlids
que tindran aviat a Sant Adrià, Torredembarra, Amposta
i a Lleida, centres ocupacionals. Preguntin a les famílies si estan satisfets amb la gestió del Govern. O als
veïns de Sant Feliu de Llobregat, que d’aquí a pocs dies
assistiran a la inauguració d’una nova residència per a
la gent gran. O a la comarca de l’Alt Empordà, que
coneix els projectes industrials del Govern, que comportaran la creació de més de cinc-cents llocs de treball
en aquella zona. O als beneficiats pels nous projectes
de regadiu de Segarra, Garrigues o de la Terra Alta.
I mirin, perdonin, aquí –aquí– deixin que expliqui una
vivència personal, i ho dic de veritat. Miri, jo vaig néixer a Barcelona però la meva mare era de la Terra Alta.
Allà, a la Terra Alta, quan hi vaig diuen: «Aquesta és
mig nostra», i ho diuen així, perquè jo, em sento molt
de la Terra Alta, d’aquelles Terres de l’Ebre que vostès
diuen que no ens en preocupem. Jo he sentit durant
molts anys –molts anys– a casa meva: «Quan arribarà
el regadiu a la Terra Alta?» I el meu pare deia a la meva
mare: «Mira, no es pot fer tot. No arribarà mai, perquè
Batea és de secà.» I, escolti, el 2002 el tindran, el regadiu arribarà.
Per tant, aquest Govern governa. Aquest Govern entén
el que vol la gent. Aquest Govern governa, senyor
Maragall –no rigui, senyor Maragall–, governa. Vostè
està a l’oposició; vostè –desperti’s– està a l’oposició.
(Rialles.)
Això és un govern que compleix els seus compromisos
i que té com a únic objectiu treballar pels interessos dels
ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i el que és més
important: el Govern ha actuat i actua amb la concurrència d’altres administracions i dels diferents sectors
de la societat civil. I en podria posar molts exemples,
molts. Allò que en diuen vostès «trencament institucional, trencament social», no, no; connexió amb la societat, acords amb les administracions. És un exemple
que jo he viscut durant molts anys, gràcies a la iniciativa del Govern i la tossuderia del Govern, clar; perquè,
no per la de l’Ajuntament de Barcelona, i vostè era un
dels seus protagonistes.
I què ha acabat ara? L’acord sobre la substitució de les
presons de Barcelona ha costat, eh? Ara, això es necessitava i no publicitat, propaganda: «Només traurem una
presó, la de la Trinitat» –no sé per què– «no les tres
presons.» Al final ha arribat l’acord: les tres. Ens ha
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
10
costat molt, però aquest és un exemple d’actuació conjunta, malgrat que costi molt, a vegades, aquesta actuació conjunta, no per part nostra.
l’any 96 amb el PP, i els seus efectes es veuran en el
pressupost del 2002. El mateix conseller en cap així ho
ha anunciat.
O amb la societat civil. Miri, fa dos dies aquí, en el
Parlament, en seu parlamentària amb el president del
Parlament, amb el conseller de Sanitat es constituïa un
acte molt senzill, molt senzill en les formes, molt emotiu en el fons. Es constituïa una federació d’entitats
d’arreu de Catalunya per lluitar contra el càncer. Va
venir gent de tot arreu. Va venir gent de Riudoms, de
Reus, d’Amposta, de la Terra Alta, de Figueres, de la
Jonquera, de Vic. Vaig parlar amb molta gent, molta.
Molts havien estat afectats pel càncer i lluitaven junts
i amb el suport del Govern i d’aquesta institució, per
lluitar contra una malaltia que segons el conseller de
Sanitat diu cada any, per exemple, l’any 2001, vint-ivuit mil persones la patiran. I això és molt greu. Això
sí que toca la gent i les famílies, i això sí que és connectar amb la societat i no altres coses; això és connectar
amb la societat.
I respecte a l’autogovern, el president ja ho va dir en el
debat de política general: «El Govern català tornarà a
reclamar al Govern de Madrid una negociació a fons
sobre l’aplicació de l’Estatut i la Constitució que faci
possible una substancial millora del nostre autogovern.»
A més de preveure i de dissenyar el futur –i ho hem
fet–, governar significa també i, sobretot, gestionar el
present i ser-ne responsables davant del poble de Catalunya. I governar també vol dir arriscar-se i, de vegades,
fins i tot, prendre decisions impopulars si aquestes són
necessàries per al país i pensant sempre en el bé comú.
Governar no és només flors i violes. Governar és estar
al peu del canó, que és el que fem nosaltres, per això
vostès estan a l’oposició.
Senyor Nadal, i també vostè, senyor Maragall, sembla
estrany que persones acostumades a governar com vostès caiguin en el parany d’aquells que s’ho miren permanentment des de l’oposició, atiant demagògicament
conflictes socials i territorials i, també, veient problemes i desgovern, allà, on no n’hi han. Ni es pot fer tot,
ni es pot fer tot alhora, vostès ho saben prou bé.
No estem aturats, sinó que hi ha iniciativa. I em remeto al debat de política general i a l’acció de govern explicitada. A tall d’exemple, i pel que fa a l’àmbit legislatiu, en el que portem de legislatura aquest Parlament
ha aprovat trenta-sis lleis, de les quals vint-i-vuit han
estat a iniciativa del Govern de la Generalitat. Entre
d’altres, han estat aprovades lleis com la d’equipaments
comercials, la d’acolliment de les persones grans o la
de mediació familiar. Lleis de qualitat, pioneres a l’Estat i que donen resposta a les necessitats de la gent.
Actualment es troben en tramitació vint-i-dos projectes
de llei del Govern. L’últim –només faré esment de l’últim projecte– és un projecte que preocupa la nostra
gent, els nostres conciutadans, és la del soroll. Aquesta preocupa, i el Govern pensa, pensa en el que preocupa la gent, i aquí tenim un projecte de llei.
Ho repeteixo: el Govern governa amb iniciativa i responsabilitat i, a més, compleix els seus compromisos.
Els dos elements principals del nostre programa electoral i, també, d’aquesta legislatura eren la revisió del
finançament per obtenir més recursos per a Catalunya
i la millora del nostre autogovern. El finançament ha
tingut una millora substancial respecte al sistema vigent
fins ara. Tenim, en tot cas, un finançament que és molt
i molt millor que el pactat amb el PSOE l’any 93 i el de
PLE DEL PARLAMENT
Malauradament, però, la millora de l’autogovern no
depèn exclusivament d’aquest Parlament ni de les forces d’estricta obediència catalana. Això no és nou: podem recordar l’època negra de la majoria absoluta del
PSOE, amb destacats socialistes catalans al Govern de
l’Estat, durant la qual van ser aprovades lleis com ara
la Llei orgànica del poder judicial, la de règim local, la
de funció pública i moltes altres, exemples clars d’involució autonòmica, totes elles van limitar directament
les nostres competències estatutàries. I ara, com si el
tema no anés amb vostès o amb els seus cosins germans
de Madrid, parlen d’una justícia més autonòmica, d’un
consell territorial de la justícia, aplaudeixen les tesis del
president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I com s’ho faran, si van ser precisament vostès els
principals responsables de la involució autonòmica dels
anys vuitanta, les seqüeles de la qual encara estem patint?
Mirin, en matèria de justícia, encara avui no hem recuperat el que teníem d’acord amb l’Estatut. I tot això,
gràcies a aquella Llei del 85, de la qual vostès van ser
responsables. Jo demano una mica de memòria històrica sobre això.
En l’àmbit de la justícia, els guanyo pels anys que porto
treballant en la justícia, i, realment, la memòria històrica els falla. Estem molt per sota del que l’Estatut ens
donava, molt per sota, i vostès ara parlen de tot lo que
farien. Escolti, si tot lo que farien estem fent-ho nosaltres com podem, però, gràcies –gràcies– a la Llei del
85. Hi estaven vostès, el que passa és que vostès estan
i no estan. Estan aquí, estan allà, no els escolten, no els
senten, no parlen, no defensen, no defensen Catalunya.
(Remor de veus.)
Mirin, senyors diputats signants de la Moció, malgrat
que la relació de forces no ajuda gaire, hem aconseguit
més autogovern en els darrers anys del que vam obtenir amb el PSOE. Mentre continuïn lligats de mans i
peus, mentre siguin un partit dependent continuaran en
l’oposició, perquè mai podran defensar els interessos
dels ciutadans de Catalunya com nosaltres; mai podran
dir, d’una manera creïble: «Catalunya primer» o «a
Catalunya, primer les persones».
Deia, a l’inici de la meva intervenció, que aquesta
Moció de censura, tal com ha estat anunciada i plantejada, no és irrellevant. És, al contrari, simptomàtica
d’un estil de fer política gens positiu i al qual lamentablement ens tenen acostumats, més que no pas al Govern, deixa en evidència, precisament, a una oposició
que vol presentar-se com alternativa, entre d’altres raons, perquè es tracta d’una moció amb uns arguments
gastats, poc innovadors i gens mobilitzadors.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
11
Potser en aquestes circumstàncies són els del PSC Ciutadans pel Canvi els que s’ho han de fer mirar, perquè conscients que no hi ha trencament entre el Govern
i el Parlament, conscients internament que no hi ha necessitat social de canvi polític a Catalunya, el PSC intenta crear-la a corre-cuita, prefabricar-la a qualsevol
preu. Per això parla de la Moció de censura durant més
de vuit mesos, demana recentment als dirigents territorials que mobilitzin el Partit, reparteix fulletons a la sortida del metro –aquells que nosaltres construïm, se’n
recorden, eh?– carregats, els fulletons, d’una agressivitat pròpia de campanyes electorals amb mal estil, amb
crispació. Hi insisteixo: no és aquest el clima que ha de
presidir una moció de censura constructiva.
I ja en la recta final de la meva intervenció, la vull il·lustrar amb una cita d’una destacada personalitat del món
associatiu català i que, malauradament, ens va deixar fa
uns dies. Ell va deixar escrit que «la història és com un
gran mural d’autor col·lectiu.» Hi ha molt de cert en
aquesta afirmació. En efecte, a tothom pertoca garantir que el nostre futur nacional es dibuixi, no solament
amb traços ferms i perdurables, sinó, també, amb els
colors, variats i fecunds, del progrés, de la solidaritat i
de la pau. I val a dir que és important per a un país tenir un govern que governi, però també ho és tenir una
oposició que desenvolupi la seva funció adientment.
Vostès, signants de la Moció de censura, tanquen l’argumentació de la seva Moció tot afirmant que ara és el
moment d’un canvi tranquil i raonable. Per tot el que he
pogut dir i pels arguments que la manca de temps
m’han impedit desenvolupar, creiem que ara més que
mai el poble de Catalunya demana que continuï un
govern tranquil i raonable, com el que hi ha actualment;
un govern que compleix els seus compromisos amb les
persones, que actua en col·laboració amb les altres administracions i amb els diferents sectors de la societat
civil; un govern que té una il·lusió renovada, que té un
projecte de país i que arriba al conjunt dels ciutadans i
ciutadanes de Catalunya. El poble de Catalunya vol un
govern que treballi amb responsabilitat, que pensi en
les necessitats de la gent, que aporti seguretat i tranquil·litat i que, en un món convuls com el que vivim en
aquests dies, aporti dosis d’optimisme.
La nit del 17 d’octubre de 1999, Convergència i Unió
va revalidar la confiança del poble de Catalunya per
sisena vegada consecutiva. Avui, vint-i-un anys després
de la nostra primera victòria, podem afirmar amb convenciment que el nostre és un govern que governa amb
empenta i responsabilitat, amb seny i amb il·lusió, i que
pensa, per damunt de tot, en el present i en el futur de
Catalunya.
Moltes gràcies, senyores i senyors diputats, president...
(Aplaudiments.)
El president
A vostè, senyora consellera. Té la paraula per exposar
el programa polític, l’il·lustre diputat senyor Pasqual
Maragall i Mira.
(Pausa llarga.)
SESSIÓ NÚM. 42.1
El Sr. Maragall i Mira
Molt honorable senyor president del Parlament, honorables senyores i senyors diputats, m’adreço avui a la
cambra, i a través de la cambra –a través de vostès, representants de la sobirania popular– a tots els ciutadans
i a les ciutadanes de Catalunya, perquè crec arribada
l’hora de canviar de prioritats, de canviar de majoria i
de canviar de govern.
El conte de fades que ens acaba d’explicar la senyora
Gispert, la qual respecto molt, no m’ha fet canviar
d’opinió.
Una anàlisi objectiva d’aquesta legislatura, ara que estem en el seu pas de l’equador, mostra ben clarament
fins a quin punt l’estricta continuïtat del projecte de la
majoria i de l’equip que avui governa Catalunya no és
positiu per al país. El darrer debat d’orientació de política general, justament, ho va posar de manifest. El
nostre és un país –ho creiem– que no es pot permetre
el luxe de tenir un govern que sols vol guanyar temps
per consolidar la seva posició o per consolidar un candidat.
Per això presento, avui, aquesta Moció de censura en
seu parlamentària, nou mesos després d’haver-ho avisat i esperant que en aquests nou mesos es demostrés
exactament el contrari del que s’ha demostrat. En el
moment en què el senyor Pujol va canviar de govern, va
fer el canvi radical –de vegades n’hem dit, no cop d’estat, però sí cop de govern, d’aquell canvi, amb un trasbals considerable–, vam dir que aquell govern no aniria bé. Ens semblava que no aniria bé. I vam demanar
al president Pujol que presentés –perquè no era només
un nou govern, era també una nova manera de governar, francament innovadora respecte de l’Estatut i de la
Llei 3/82, que és la Llei del Parlament– una moció de
confiança que revalidés la confiança que el Parlament
li havia donat en el moment de la investidura, i va dir
que no, que ell no considerava que això fos necessari,
que el canvi no era pas tan important. En fi, no ho va dir
amb aquestes paraules, perquè el canvi ho era d’important, i ell mateix ho ha remarcat; però, en tot cas, ens va
emplaçar a fer una moció de censura, van ser paraules
seves.
Nosaltres vam admetre aquest guant, però vam dir: «No
la farem ara, s’ha de demostrar que, com ho creiem,
aquest Govern no anirà.» Aquest Govern no ha anat,
senyor president –aquest Govern no ha anat. L’any
2001 està sent un dels pitjors anys de la governació
democràtica i autonòmica d’aquest país. Així ho pensen gran part dels sectors que segueixen la política
d’aquest país, i és per això que nosaltres, avui, fent ús,
efectivament, del dret que la Llei ens dóna i amb tota
serietat, amb tot rigor, sense cap «tonteria», sense cap...
–no sé com ho han qualificat vostès, de mil maneres
diferents, però sempre frívoles o sempre frivolitzants–,
sense cap frivolitat presentem la nostra alternativa. El
poble de Catalunya té dret a conèixer una altra sortida
a la situació del país.
Per què cal l’alternativa? Permetin-me que evoqui preguntes que m’han anat fent al llarg d’aquests dos darrers anys sectors ben diversos de la societat catalana.
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
12
Pregunten els empresaris: «Podem seguir endavant amb
un govern que no fa ni ajuda prou a fer, mentre tot està
canviant, mentre Madrid creix i el món entra en un
període d’incertesa?»
«Podrem aguantar» –em preguntes molts alcaldes– «el
repte de la immigració que ens toca als ajuntaments
d’engolir i de resoldre en primer terme, si el Govern de
la Generalitat no s’adona de les múltiples necessitats
que tenim ni tampoc ens delega atribucions i mitjans en
matèria d’habitatge, d’educació i de seguretat? Que ens
podria ajudar a fer front al problema que tenim.»
«Podrem seguir aguantant...?» –em pregunten els pagesos i els ramaders que estan collats entre les exigències de Brussel·les, les exigències sanitàries i la fortíssima
competència. «Podrem seguir aguantant si el Govern
no ens dóna un bon guiatge tècnic, si no ens proposa
vies alternatives a la difícil conjuntura present?» Ja
queden menys de quaranta mil masies a Catalunya,
cada any se’n perden mil més.
«Podrem seguir sent pagesos» –diuen– «si en tants
anys encara el Govern no ha dissenyat un projecte de
política rural integrada, que integri en un tot la producció agropecuària, el medi ambient –com ho fa, a la
Unió Europea, la Comissió–, el paisatge, el turisme
rural, la producció i la vida civil de la gent del camp?»
Preguntes semblants m’han fet els mestres i professors,
de vegades desanimats o desincentivats. No es tracta
que nosaltres els desanimem més. Es tracta que prenguem
nota del desànim de molts d’ells, de l’ànim fantàstic i
heroic, de vegades, de la majoria, i que els donem sortida a tots dos; uns professors que són essencials per al
manteniment de l’esperit cívic, de l’empenta intel·lectual i del desenvolupament tècnic del país. «Quan tindrem al nostre costat» –ens diuen– «un govern que ens
defensi i que ens doni mitjans, que ens retorni l’orgull
de ser mestres i professors?»
També fan inquietants preguntes els representants dels
barris de Barcelona, de Cornellà, de Santa Coloma, de
Cerdanyola o de Terrassa i, fins i tot, de Girona, de Lleida
o de Tarragona, la majoria dels quals són néts dels andalusos o extremenys vinguts aquí els anys seixanta, els
néts dels que van contribuir a aixecar la demografia i
l’economia catalana tan decisivament en aquells anys.
Perquè els fills d’aquells obrers compromesos en les
files del PSUC, de la UGT, de Comissions, d’USO o del
PCC, els fills d’aquells obrers, van alimentar l’Assemblea de Catalunya i van impulsar els combats més decisius contra el franquisme. O no és així?
I aquests em diuen: «Quan serem cridats a protagonitzar la vida política i institucional catalana? Quan es
començarà a produir, de veritat, la trena institucional
entre els catalans de diverses procedències? Quan la
catalanitat deixarà de ser una clau màgica que uns administren i els altres només poden acatar o ignorar?
Fins quan, des del nacionalisme institucionalitzat, se
seguirà parlant de catalans bons i de catalans suspectes? Quan deixarà de parlar el president de la Generalitat de vot català i vot anticatalà, a Catalunya? Quan
deixarà de parlar d’això? Quin és el vot anticatalà a
Catalunya?»
PLE DEL PARLAMENT
També em parlen amb desencís a les comarques del que
es va anomenar equivocadament «Catalunya catalana».
Hi ha molts ciutadans en aquests territoris, com al Delta
de l’Ebre, fa uns mesos, a Llagostera, fa pocs dies, que
ens pregunten: «Què se n’ha fet, de les buides apel·lacions que el Govern feia a la Catalunya comarcal?»
Molts ciutadans d’aquestes comarques estan més que
ofesos, estan indignats, en aquests moments, pel que
comencen a percebre com una estafa. En teoria, l’autonomia catalana va ser impulsada per tots plegats per
reivindicar uns drets històrics, per defensar una llengua
perseguida, per restaurar la dignitat nacional de Catalunya; sí, tot això, sí, però també per acostar el poder
als ciutadans.
Ara molts d’aquests ciutadans s’adonen fins a quin punt
estan lluny del govern que els hauria d’acompanyar. És
un govern que té al·lèrgia a les vegueries i als territoris
de Catalunya, senyora de Gispert: a les Terres de l’Ebre,
a l’alt Pirineu, a la Catalunya central, al Camp de Tarragona, a les comarques gironines, a les terres de Ponent. És un govern que, amb totes les excepcions que
calgui fer, acostuma a delegar en els territoris, no pas
governants, sinó més aviats comissaris, càrrecs polítics,
sense capacitat de decisió, però amb molta capacitat
d’intervenció; càrrecs que fiquen el nas a tot arreu,
políticament parlant, amb tot el respecte, per controlar
molt i per ajudar poc.
Durant molts anys la retòrica comarcalista ha servit de
cortina protectora del Govern, però darrerament també
en aquests territoris s’ha evidenciat la falta de nord, la
pèrdua de referents, la pelada defensa d’interessos corporatius, privats, no generals. I, també, en aquestes
zones em pregunten: «Fins quan durarà aquest Govern
o aquest desgovern?»
I molts intel·lectuals, escriptors o periodistes es pregunten: «Fins quan seguirem donant voltes a l’entorn de la
ferida de la identitat?» No comença a ser hora, després
d’uns anys d’afirmació nacional, que, des de Catalunya, des de la nostra més alta Institució es faci una proposta clara a Espanya? Una proposta que combini, a
parts iguals, generositat i exigència, lleialtat i reclamació, simpatia i demanda. Una proposta de lleialtat de
doble recorregut, d’anada i tornada, que busqui obtenir
no el mercadeig, no el tracte malagradós o antipàtic, no
el pacte espuri, sinó la col·laboració de tots els espanyols a les necessitats catalanes, l’afecte pels nostres
signes culturals, la defensa del nostre patrimoni lingüístic i l’afavoriment de la nostra dinàmica econòmica,
com ara ha succeït gràcies a l’Entesa Catalana al Senat
i al senador català Alberto Fernández Díaz, en matèria
d’ensenyament de les llengües pròpies de les nacionalitats històriques. S’ha aconseguit. Es pot aconseguir.
Molts dels ciutadans que se m’acosten per parlar em
pregunten: «Quan trobarem una fórmula política entre
Catalunya i Espanya que busqui la cordialitat, la col·laboració i el respecte?»
Durant molts anys, el Govern de la Generalitat de Convergència i Unió ha tret petroli polític d’aquesta confusió entre la seva part i el tot català; però avui dia, en un
moment de tanta confusió mundial, amb tantes coses
com tenim per fer, amb la immigració portant tants
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
13
canvis, tantes esperances i també tantes dificultats, amb
una economia que exigeix, més que mai, el màxim nivell tècnic i una màxima preparació, en aquests moments crucials de principi de segle, el país no pot desgastar-se més amb plets que l’empetiteixen, que l’irriten, que el divideixen, que el porten a un cul de sac.
Molts ciutadans plens d’energia, plens d’il·lusió, de
projectes, pregunten: «Quant de temps més seguirem
confonent la part amb el tot? Quant de temps més haurem de perdre abans de reprendre el camí dels afanys
positius, del consens que ens agrupi a tots els catalans
en les coses bàsiques?»
És per totes aquestes raons que presento aquesta Moció
de censura, senyores i senyors diputats.
Per exigència de molts ciutadans tips de la inèrcia menor i estrictament supervivent que ens governa, amb ganes de veure créixer una Catalunya més ufana, amb
l’esperança de donar veu als catalans que reclamen un
canvi democràtic, amb l’entusiasme del qui voldria arrencar el motor, d’una vegada, per donar sortida a
l’energia de tants ciutadans i ciutadanes, l’energia, precisament, que ens cal per fer front a l’empantanegada
situació actual; l’empenta il·lusionada que ens cal per
afrontar el present mundial tan incert.
Però no pot haver-hi empenta perquè l’únic que vol
aquest Govern és guanyar temps. És públic i notori que
la consigna del Partit Popular de Catalunya és consolidar la figura del futur candidat de Convergència. Ho
hem llegit, ho hem sentit, i ens ho creiem: es tracta d’un
pacte legítim, ben legítim, el que han fet Partit Popular
i Convergència i Unió. No entraré pas a discutir-lo.
Altres vegades he dit que és estrany, perquè alia dues
forces d’accent nacionalista oposat; no és corrent, diguem-ho així. Però no en parlaré, ara; només en discuteixo les conseqüències.
aquest gran estadista, aquest gran actor–, acabi per fer
caure la coalició que governa Catalunya des de fa gairebé vint-i-dos anys.
Crec que tenim, que tinc l’obligació de visualitzar no
una altra Catalunya, perquè només n’hi ha una, però sí
la governació catalana que proposem des de posicions
progressistes. És per això que sóc aquí, i no per censurar una política que se censura moltes vegades sola,
sinó per proposar el meu projecte, perquè Catalunya el
conegui.
El que vull és convèncer. Les mocions de censura es
fan, la seva majoria, perquè els ciutadans sàpiguen el
que diuen uns i altres fora de període electoral i en
moments de crisi –això sí–, en moments de crisi aguda o larvada, com la que vivim. No cal un desastre nacional per a parlar de crisi; n’hi ha prou amb la constatació general que el país va però el Govern no tant. Que
el país va malgrat el Govern i que, si seguim així, arribarà el moment en què no anirà ni el Govern ni el país.
I en aquell moment la gent ja no contestarà que sí a la
pregunta: «Vostè està d’acord amb el Govern?» Només
faltaria que la gent de Catalunya no estiguéssim
d’acord amb el Govern autònom de Catalunya, que és
el primer que tenim durant vint anys després de segles!
Només faltaria que els catalans haguessin de contestar
que no al seu Govern! Aquí hi ha una confusió important.
La meva alternativa, la meva alternativa per a Catalunya
consta de quatre línies de treball. Perquè el debat d’avui
i demà no sigui balder ni inútil, perquè sigui profitós
com espero i interessant i respectuós amb les persones
i les institucions com desitjo, ha de ser un debat clar i
concret. I ho seré.
Proposo als ciutadans i ciutadanes de Catalunya quatre
grans línies de treball.
Els membres del Govern que promovien pactes el primer any de la legislatura –l’audiovisual, l’organització
territorial...– ja no hi són, en aquest Govern, i han tornat els vells esquemes excloents en aquestes dues matèries en aquest segon any, en els nou mesos famosos
en què s’ha forjat el descontent.
La primera, un govern que defensi els interessos i les
ambicions legítimes dels catalans i les catalanes a Espanya i a Europa.
És evident que es fan coses; però només es governa el
dia a dia, sense el tremp i la volada que exigiria –jo
crec– el moment històric. Sense l’energia que el país
reclama. Es gestiona el pressupost; es governa amb
una inequívoca sensació de lenta decadència perquè
això s’acaba; es governa en clau interna perquè Convergència i Unió pugui guanyar temps, perquè pugui
dissenyar un recanvi, per trampejar la fragilitat parlamentària. Vet aquí –jo crec– una concepció menor de
la política; vet aquí un testimoni d’una certa endogàmia, d’una endogàmia que irrita els ciutadans.
La tercera, una societat cohesionada i segura.
La segona, un progrés econòmic cert basat en l’educació i el treball.
I, la quarta, un govern proper i eficaç.
Aprofito, doncs, l’ocasió que em brinda la llei per exposar el meu projecte: que els ciutadans sàpiguen que
hi ha una alternativa.
Entrem a la primera línia: traslladar les aspiracions i les
aportacions catalanes a Espanya i a Europa i defensar
els nostres interessos. La meva proposta parteix d’una
premissa bàsica: el compromís catalanista de defensa
de la nostra identitat i el desenvolupament del nostre
autogovern. Afirmem el catalanisme com a valor unificador i no divisor, al mateix temps que neguem que
ningú tingui la capacitat d’atorgar certificats de catalanisme i encara menys de catalanitat. El catalanisme és
conscient que la fortalesa de Catalunya depèn en gran
mesura de la nostra capacitat d’expressar criteris comuns i de fixar-nos objectius compartits.
Sé que les matemàtiques parlamentàries són les que
són, mes jo sé que el poble català, ara mateix, no em
perdonaria una cosa: el silenci resignat. I no entra en els
meus costums polítics la comoditat, ja em coneixeu, la
del que espera que el temps acabi per fer –el temps,
La idea que la identitat que defensem i pretenem defensar és una identitat inclusiva és una idea pròpiament
catalana. Una identitat inclusiva i integradora per definició. Jo no crec en un nacionalisme que defensi la diferència fora de casa i la negui a dins de casa. Encara
SESSIÓ NÚM. 42.1
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
14
que estem parlant de dos tipus de diferències diferents,
estem parlant, aquí, d’una identitat nacional, i a fora, de
coses diferents. Però jo no crec en un nacionalisme que
sigui respectuós de la diferència aquí respecte de fora
i no aquí respecte d’aquí. Hem d’exigir a Espanya el
reconeixement de la pluralitat dels pobles que la integren, pluralitat que està recollida en la Constitució, i
aquesta demanda ha d’anar acompanyada també pel
respecte de la nostra diversitat com a poble; un sol poble, una sola identitat catalana amb accents diversos i
llengües diferents, i llibertats individuals escrupolosament respectades –llengües maternes diferents, o llengües pròpies o familiars diferents, i llibertats individuals escrupolosament respectades.
Un altre tret nuclear del catalanisme que volem practicar és el de la suma d’esforços entre totes les institucions. Volem aprofitar i impulsar a fons el potencial dels
ajuntaments de Catalunya, la confiança en els territoris.
Necessitem la sinergia institucional de la Generalitat i
dels ajuntaments per a una gestió de les polítiques públiques eficient i pròxima als ciutadans. En aquest sentit, volem practicar de veritat el que Jordi Pujol afirmava emfàticament en el seu primer discurs d’investidura l’any 80, fa més de vint anys, quan deia –i cito–:
«Moltes competències atribuïdes a la Generalitat hauran de ser redistribuïdes o hauran de ser assumides en
un fort procés de descentralització pels òrgans locals i
comarcals.» Fi de la cita. Paraules que hauríem volgut
profètiques i que han resultat inútilment oblidades i, a
voltes, trepitjades.
El nou catalanisme ha de ser capaç, també, d’impulsar
una transformació d’Espanya, no sols en un sentit de
modernització, sinó també de profund respecte a la seva
plurinacionalitat i plurilingüisme. Som diferents però
volem anar junts. Per això defenso una intervenció sense complexos a Espanya; una intervenció de Catalunya
a Espanya sense complexos. Tenim un model d’Espanya plural i un projecte polític federal; necessitem una
relació amistosa i franca amb tota Espanya que permeti
un mutu reconeixement i la definició compartida d’objectius comuns amb els pobles que la formen, tal com
diu la Constitució, que parla dels pobles d’Espanya. No
només del «pueblo español, fuente de soberanía»; parla
dels pobles d’Espanya. Som conscients de la dificultat
d’aquest plantejament, però també estic convençut que
sols des d’aquesta perspectiva podem construir un marc
favorable a les nostres aspiracions nacionals.
Finalment, però no en darrer terme, el nou catalanisme
parteix d’un compromís de retorn de responsabilitats a
la societat. Som devolucionistes, com diuen els politòlegs; necessitem desvetllar totes les energies i tota la
potencialitat creativa dels homes i les dones de Catalunya, sense tuteles innecessàries, sense proteccionisme
i sense traves burocràtiques.
Totes aquestes apostes no són simples opcions en funció d’una determinada convicció ideològica; creiem
que són alguna cosa més, són les condicions necessàries perquè Catalunya pugui seguir essent ella mateixa
en el marc de la globalització. No hi arribarem si no és
atiant –diria– i demanant i aconseguint la contribució
de tothom, totes les iniciatives individuals i comunitàPLE DEL PARLAMENT
ries, de grups, de persones que estan disposades a treballar per una Catalunya present a Europa i amb força.
Els catalans i les catalanes volen avui, de forma àmpliament majoritària, una Catalunya oberta, una Catalunya
disposada a compartir oportunitats, esforços i compromisos amb els altres pobles d’Espanya, d’Europa i del
món. Aquesta majoria no vol una Catalunya tancada,
esquerpa i a la defensiva. Jo em comprometo a convertir en obra col·lectiva l’ambició que batega en el poble
català, l’ambició de fer-se més i més present en l’escenari espanyol, en l’europeu i en el mundial.
I ara hi entro; deixin-me que comenci dient, respecte als
escenaris exteriors, com veig el paper de Catalunya en
el món actual. Els fets de les darreres setmanes han
confirmat de manera més brutal que mai que cap persona, cap país no pot situar-se al marge del que passa
a la resta del món. No és que no puguem, és que hi
som, dintre del món, d’una forma impossible d’evitar,
que no es pot matisar: som un sol món. No en podem
quedar al marge; no hi ha un món polític, però hi ha un
món social, hi ha un món econòmic, hi ha un món de
la violència, hi ha un món del terrorisme. Justament, el
que falta és el món polític. No hi ha un estat mundial;
hi ha les Nacions Unides pobres, que encara no estan
podent fer tot el que haurien de fer. I nosaltres, crec, des
de Catalunya, president, hem de reclamar que totes les
accions que es prenguin ara en nom de la lluita antiterrorista siguin amb una finalitat concreta, siguin amb la
finalitat de portar els responsables davant de la justícia,
no davant de la venjança, davant de la justícia. I, aquesta justícia, sí que serà, efectivament, una justícia internacional, perquè internacional és el fenomen en el qual
ha nascut aquesta violència terrorista.
Bé, els fets demostren que no podem eludir la nostra
responsabilitat en aquesta matèria, per petita que sigui.
Tothom hi ha de ser; no podem quedar al marge, ni que
volguéssim, del que passa a Bagdad o a Manhattan, a
Wall Street, o a les muntanyes de l’Atles del Marroc.
Catalunya hi ha de ser present perquè la seva presència,
tal com som, tractant-se del país que som, no es mesurarà en termes de producte interior o de capacitat militar. La nostra contribució es mesurarà per la capacitat
d’establir ponts, d’estimular el debat internacional i de
participar-hi des de posicions de solidaritat activa amb
els més desprotegits, amb els més vulnerables, amb els
més exposats a les conseqüències negatives del darwinisme econòmic, polític i social que s’està imposant.
Els països més forts ens diuen, interessadament, que
això és llei de vida, i nosaltres diem que això és llei de
mort per a una majoria important; que aquesta situació
no és vida per a una majoria important dels homes i
dones del nostre planeta.
Nosaltres estem per assolir els objectius internacionals
que es van formular l’any 2000, i per altres també, però
vull dir que n’hi ha tres que són enormement importants: Tribunal Penal Internacional, que encara no està
constituït perquè encara no està ratificat pel nombre
suficient de països i que els Estats Units han dit que no
reconeixen i que mai no deixaran que cap ciutadà del
seu país sigui jutjat per aquest Tribunal –si estan en
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
15
condicions d’impedir-ho, evidentment. Tribunal Penal
Internacional: ja l’hauríem de tenir i otro gallo nos
cantara, també, en aquesta matèria, si ara poguéssim
tirar mà d’aquest Tribunal Penal Internacional que encara no és efectiu.
fa quinze dies... (Rialles.) Sí, sí, ara, ara. Fa quinze dies
al Parlament espanyol sobre la presència de les comunitats autònomes als consells europeus de ministres,
proposta que va perdre perquè els seus aliats en aquesta
cambra van votar que no, i tenen majoria en aquella.
Hi ha dos tribunals penals internacionals, però són dos
tribunals penals ad hoc, per a crims a Ruanda i per a
crims a l’ex-Iugoslàvia. I ara voldríem veure que, efectivament, al costat d’aquests tribunals, se’n crea un altre per jutjar els crims del terrorisme que es produeix en
nom de l’Islam, i seria enormement legitimador per a la
justícia internacional que el mateix tribunal que està
jutjant Milosevic, que ell mateix es considera un croat
de la causa, defensa d’Occident, d’Europa i del Cristianisme davant de l’Islam i dels turcs, seria enormement
legitimador per a la justícia internacional que aquest
mateix tribunal o un tribunal com aquest, al costat
d’aquest, jutgés els terroristes de l’11 de setembre.
El govern que us proposo reforçarà la presència catalana a Europa reivindicant el paper que li correspon, quan
es tracta de formular la voluntat política de l’Estat i de
traslladar-la a les instàncies de la Unió, o del Consell
d’Europa. Però també vol intensificar la presència catalana directa en el debat encetat sobre la reforma de les
institucions de la Unió Europea. Insisteixo en aquestes
iniciatives, perquè la nostra Europa, l’Europa de la proximitat, és la que és construeix des de baix cap a dalt,
la que té en compte comunitats locals i comunitats nacionals, la que opta per donar la paraula als ciutadans
i ciutadanes en tot allò que afecta el seu benestar, la
seva cultura i la seva seguretat.
Per facilitar una presència internacional efectiva, el
nostre Govern es proposarà l’assoliment, en quatre
anys, d’una quota del 0,7% dels pressupostos corrents
dedicada a les accions de cooperació internacional.
El nostre catalanisme –he dit– és un catalanisme obert
a Espanya i a tots els seus pobles. Més de dues dècades
de Constitució i d’Estatut ja ens permeten fer una valoració del que han significat per a la nostra experiència col·lectiva. En primer lloc, cal deixar clar que mai en
la història contemporània del país, ni tan sols durant la
Generalitat republicana, hem comptat amb un espai
d’autogovern tan ampli com el que s’ha definit des de
la Constitució del 78 i des de l’Estatut del 79. És un fet
que hem de reconèixer i hem de valorar, perquè sense
aquest reconeixement i aquesta valoració, sense aquesta
perspectiva històrica, no encertarem les passes que cal
donar d’ara endavant. Però també hem de reconèixer
immediatament que després d’aquest vint anys, Catalunya es veu capaç i es veu legitimada per reforçar i ampliar l’àmbit del seu autogovern: no des d’una perspectiva d’autoprotecció i a la defensiva, sinó des de la confiança que els interessos de Catalunya són molt millor
servits i protegits si ens esforcem amb la resta de forces progressistes i aliades per traslladar al terreny de les
institucions i de les normes la realitat de l’Espanya plural, de l’Espanya plurinacional.
La millor tradició del catalanisme és i ha estat sempre
europeista. A nosaltres, ho hem dit molts cops, ens agrada l’Europa pròxima: no l’Europa llunyana. L’Europa
pròxima vol dir l’Europa de la subsidiarietat, de la proximitat. En altres termes: l’Europa de dinàmica
federalitzant, on cada poble té la voluntat de posar en
comú la decisió sobre els problemes i sobre les qüestions de base continental, en un autèntic projecte compartit, però on cada poble alhora té la capacitat de prendre decisions pròpies en matèries que pot resoldre per
ell mateix.
No se m’escapa en absolut la tasca, perquè la conec,
que Jordi Pujol ha fet en favor d’un rol creixent de les
regions fortes d’Europa en el si de la Unió, però també haig de dir que el paper de Catalunya en el Comitè
de les Regions de la Unió Europea, que vaig tenir l’honor d’encapçalar durant els quatre primers anys –dos
com a vicepresident i dos més com a president–, no és
el que hauria d’haver estat. Hauria pogut ser més forta
la presència de Catalunya en aquest Comitè.
Proposo que Catalunya estigui molt atenta al treball del
Comitè de les Regions de la Unió Europea durant la
presidència espanyola. I en aquest context creiem necessari que la Generalitat organitzi més endavant la
segona cimera de regions i ciutats d’Europa sobre el
model de la Primera Cimera d’Amsterdam de l’any
1997, que va ser un gran èxit.
No entenc com Catalunya, governada al llarg de vinti-un anys per una coalició que s’autoanomenava decisiva a Madrid, no ha aconseguit un estatus ni de lluny
similar al de les regions belgues durant la presidència
europea. Molts consells de ministres de la Unió que
s’estan reunint ara a Bèlgica, en aquest semestre, són
presidits –no és que hi assisteixin– per ministres regionals en representació de l’Estat. Ho subratllo: en representació de l’Estat.
Sé que em diran que el PSOE no va atendre aquests
requeriments el passat. Bé, jo em comprometo a garantir que el PSOE farà honor al seu vot, cosa que ja va fer
SESSIÓ NÚM. 42.1
El nostre catalanisme és federal. El federalisme és la
combinació de dues idees potents: unió i llibertat. Unió
feta en llibertat. Solidaritat nascuda de la lliure voluntat de tots els actors. Això és el que nosaltres i altres
forces progressistes espanyoles volem per a Catalunya
i per a tot Espanya: volem una relació de confiança i
lleialtat amb els altres pobles i comunitats espanyoles,
una relació que es construeix dia a dia fent propostes
per a tots i no instal·lant-se en la queixa permanent.
Com podem avançar en aquesta direcció? Hi ha valors
i idees a difondre en aquest sentit, hi ha pràctiques a
promoure, hi ha reformes legals a proposar.
En primer lloc, hi ha valors i idees a difondre sense els
quals les pràctiques i les lleis perden sentit. La cultura
de la pluralitat nacional ha de ser present en el sistema
educatiu i en el sistema de comunicació, com una riquesa a defensar per part de l’Estat. És una riquesa de
l’Estat, la pluralitat. No és una amenaça. No és un
barullo, com diuen de vegades a Madrid. No és una
amenaça permanent sobre la unitat sagrada del poble
d’Espanya. És el poble d’Espanya que és plural. Som
castellans, som gallecs, som catalans, però volem anar
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
16
junts. És aquesta voluntat d’anar junts el que ens uneix
i no el punt de partida: no ens enganyem. No som tots
tallats del mateix patró ni volem un govern que ens
uniformitzi. Nosaltres el que volem és ser nosaltres
mateixos i anar junts amb els altres. Anar junts. I quines són les eines bàsiques perquè la cultura de la diversitat nacional arreli i arreli entre els joves, doncs el reconeixement estatal de les llengües espanyoles en els
usos simbòlics, escrits i orals; l’accés a l’aprenentatge
d’aquestes llengües en totes les comunitats espanyoles,
com hem comentat; l’elaboració de la història comuna
dels pobles d’Espanya, no la història única d’Espanya
que ens van ensenyar als de la nostra generació, ni les
disset diferents històries d’Espanya que ara s’expliquen
a cada autonomia, no: la història comuna dels pobles
d’Espanya. O la lliure circulació d’estudiants entre totes les universitats de l’Estat.
En segon lloc, les pràctiques institucionals a promoure. Proposem la formació d’un sol grup català al Senat,
prefigurant la cambra com autèntica cambra federal de
representació territorial. Impulsarem, evidentment, la
celebració del debat anual al Senat sobre l’Estat de les
autonomies, que el govern del PP escamoteja, amb el
silenci de Convergència i Unió. Promourem la presència activa dels governs autonòmics i dels seus presidents en la corresponent comissió del Senat i en el plenari, quan toca en el debat. Reforçarem la col·laboració
cultural, social i econòmica entre les comunitats de
l’antiga Corona d’Aragó per damunt de les configuracions partidistes dels seus governs.
I ens proposem iniciar les reformes legals que l’experiència d’aquests anys ens demostra com a imprescindibles a tots els nivells i a tots els àmbits que sigui necessari. No ens ha de fer por aquesta tasca de revisió
legislativa. Això és un exercici inexcusable de totes les
societats que volen que les seves lleis no siguin un obstacle per al desplegament de les seves energies col·lectives.
Ens correspondrà promoure també la revisió del sistema de finançament autonòmic i local, d’acord amb els
criteris i principis que hem anunciat tantes vegades i
que exposàvem recentment en el Ple extraordinari de
principis de setembre. No hi ha bones notícies en
aquesta matèria, senyor Homs. L’evolució dels impostos en els darrers semestres no indiquen que aquest sistema sigui millor que l’anterior, però ja hi haurà ocasió
de discutir-ho. Penso que haurem d’arribar a alguna
determinació en la interpretació del que ha sigut aquest
acord per mirar-lo d’aplicar d’una forma diferent de
com està previst, però hi haurà ocasió de fer-ho, demà,
en tot cas, si hi ha debat sobre aquest tema.
Finalment, ens correspondrà plantejar la reforma de la
Constitució quan comprovem que les seves previsions
no s’adiuen amb les necessitats d’una societat que
sempre avança més de pressa que les seves normes
legals. Hi ha punts de reforma incontrovertibles. No els
discuteix ningú. Per exemple, la reforma del Senat:
article 69.1 contra 69.2. Hi ha dos articles de la Constitució que no s’adiuen, senyor conseller de Justícia.
Això és de general acceptació i, per tant, se n’ha de
modificar un. Però és que n’hi ha d’inevitables, si es fa
de la Constitució la lectura oberta que un text d’aquesta mena requereix. Per exemple: la participació de les
comunitats autònomes en les altres institucions de
l’Estat.
Algú dirà: les constitucions es debiliten quan es toquen.
No és cert. Les constitucions més estables han estat
sovint reformades. I altres diran: és un assumpte que
hem de deixar córrer perquè la conjuntura política és
desfavorable a la reforma. Tampoc és cert. No ho hem
de deixar córrer. Al contrari, hem d’insistir a crear l’estat d’opinió que afavoreixi el canvi de conjuntura: no
sempre refugiar-nos en la conjuntura per no canviar-la.
No arribarà mai la bona conjuntura. La renúncia a
aquest esforç, l’immobilisme, no és innocu. Reforça
justament la situació que diem, almenys de paraula, que
volem canviar.
Ens correspondrà revisar l’Estatut, incorporant-hi com
s’ha proposat des de moltes instàncies i com ha fet el
president del Parlament una carta autonòmica de drets
i deures, que a nosaltres ens agradaria anomenar de
drets, deures i principis. És la manera que els ciutadans
i ciutadanes de Catalunya identifiquin l’acció de la
Generalitat com a defensora no d’essències intangibles,
sinó de les legítimes aspiracions de les persones i dels
grups que integren la nostra nació en el marc de la filosofia política europea posterior a la Constitució i a
l’Estatut.
En tot cas, vull prendre el compromís de cercar el més
ampli suport de les forces polítiques representades en
aquest Parlament per desenvolupar aquestes propostes
de revisió o de reforma. No volem repetir els errors de
la minoria majoritària de Convergència i Unió, que ha
cregut que treballant en solitari obtindria millors resultats que treballant concertadament amb els altres grups.
Aquesta autosuficiència ha donat els resultats que coneixem, l’estancament i en darrer terme la subordinació a les exigències del nacionalisme espanyol.
Jo prenc el compromís de treballar sense descans per
aconseguir el suport de Partit Socialista Obrer Espanyol al text de projecte de modificació de l’Estatut de
Catalunya a preparar des d’ara, que compti amb l’acceptació de la majoria qualificada que es requereix en
aquesta cambra. I ho torno a repetir: prenc el compromís de treballar sense descans per aconseguir el suport
del Partit Socialista Obrer Espanyol al text de projecte que nosaltres aprovem aquí. Posem-nos-hi ara, per
tenir-lo enllestit abans d’acabar la legislatura. Impulsem de veritat la feina de la Comissió per a l’Aprofundiment de l’Autogovern.
La segona línia del programa que els proposo és garantir el nostre futur econòmic en el treball i l’educació,
com a principals prioritats. Efectivament, Catalunya
necessita en aquest camp un revulsiu. El poder polític,
el món empresarial, el conjunt de la societat, estan disposats –jo crec– a fer de la societat de la informació i
del coneixement una part important, central, de la seva
estratègia. Catalunya ha de tenir i té la voluntat de continuar sent el motor econòmic d’Espanya. Vol ser el
motor econòmic en els sectors més avançats tecnològicament, però amb això no n’hi ha prou. Ha de tenir
l’ambició de ser motor i a la vegada centre de decisió.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
17
Parlo tot seguit de la política de suport a les empreses.
Tots sabem la importància que té disposar de la seu de
grans empreses i dels òrgans reguladors. Són un factor
d’arrossegament important i és per aquesta raó que ens
proposem impulsar una major descentralització de les
seus d’aquestes entitats i en concret tractar de situar,
que es situï a Catalunya la seu d’un òrgan regulador
com la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones.
Els projectes de les noves tecnologies presenten un risc,
però també obren enormes oportunitats. Els països que
tinguin mercats i institucions financeres disposats a
arriscar són també els que més possibilitats tindran de
guanyar, i no estem molt avançats en aquest camp.
La política industrial del Govern de Catalunya en els
propers anys hauria de promoure polítiques justament
de competitivitat que ajudin a rebaixar els costos que
suporta el teixit productiu. En aquest sentit, s’ha parlat
–i nosaltres hi estem a favor– de la creació d’un òrgan
autonòmic de defensa de la competència, que vetlli pel
compliment a Catalunya de les condicions de la competència. Se’m dirà: És que el problema és la dimensió
de les empreses a nivell europeu. No, no, a Catalunya
hi poden haver..., a tots els nivells, als més petits dels
nivells, hi poden haver pràctiques monopolístiques, i és
important que Catalunya tingui el seu propi òrgan autonòmic de defensa de la competència.
El Govern actual, per exemple, no ha sabut definir i
aplicar un model energètic per a Catalunya que respongui a les necessitats de les empreses, del territori i
de la població en general. La manca de qualitat en el
subministrament elèctric està perjudicant el país amb
contínues incidències que afecten moltes comarques
de Catalunya. La indústria catalana ha fet un gran esforç d’adaptació a les noves condicions de la competència internacional, sobretot a partir de la incorporació continuada d’innovacions tecnològiques al procés
productiu.
No obstant, s’observen encara certes febleses estructurals sobre les quals l’actuació de la Generalitat hauria
de concentrar més esforços, especialment a recolzar les
inversions en I+D, d’investigació i desenvolupament,
de les empreses i crear mecanismes de finançament de
capital risc en les seves diverses formes per fomentar la
innovació, les noves empreses i la consolidació de projectes en fase inicial.
Ja ho he dit: el dèficit de capital risc a Catalunya és
notori. Estalviem molt i arrisquem poc. Una de les nostres prioritats serà l’impuls d’una xarxa d’empreses de
capital risc per invertir en nous projectes. De vegades,
penso si no serà justament la qualitat de vida, l’elevat
nivell de qualitat de vida, el que fa que el cost d’oportunitat d’arriscar sigui més alt: hi perds més, t’hi jugues
més a Catalunya, si perds la posició que tens i estàs
dintre dels sectors socials que efectivament gaudeixen
d’una qualitat de vida molt important.
Desplegarem un altre tipus de relacions amb els agents
econòmics i financers i entre les administracions públiques que faci possible superar aquestes deficiències.
Recuperarem la capacitat propositiva i de concertació,
i els casos del Cidem i, abans, del CARIC i EPLICSA
SESSIÓ NÚM. 42.1
ens semblen exemples que això no es té, que hi ha una
escassa visió estratègica de l’actual Administració i
una excessiva voluntat intervencionista i, moltes vegades, clientelar.
L’Institut Català de Finances no ha estat l’instrument
financer de suport amb estratègia econòmica i s’ha utilitzat sovint o s’han utilitzat els seus migrats recursos
–el seu passiu és menor que el de la més petita de les
caixes catalanes– com una eina per encobrir dèficits,
substituir subvencions i aplicar polítiques incentivadores discutibles i poc eficaces. L’altre dia, l’alcalde
d’una ciutat del Bages, que no diré quina és, de les que
van patir les inundacions de fa un any, em va dir: «Ens
hem gastat, pel cap baix, 25 milions, amb les inundacions. Qui ha pagat? Doncs, d’aquests 25, en vénen 19
de la Diputació, 6 de l’Ajuntament i, ara, un any després, ha arribat un talonet de l’Institut Català de Finances de 110.000 pessetes», pessetes que s’havien d’integrar en el pressupost d’aquest any o no sé què n’havien de fer. Molt bé, ja els portaré el rebut demà, ja els
portaré el rebut.
Presentarem una nova llei –això no és una mentida, és
una cosa que m’han explicat i que em crec del cert,
perquè jo, els alcaldes, me’ls crec–, presentarem una
nova llei de l’Institut Català de Finances per potenciarlo –i perdonin: de l’Institut Català de Finances, se’n
podria parlar molt més en el sentit que ha sigut el que
ha permès que molts ajuntaments facin coses que no
haurien d’haver fet ells, sinó la Generalitat; la Generalitat no té els diners, i ho fa l’ajuntament amb un crèdit
de l’Institut Català de Finances, moltes vegades. No
sabem si aquesta és la funció més important de l’Institut –l’ha fet. Jo els puc explicar que la Biblioteca
d’Igualada, per exemple, o el CAP de Mataró, que finalment ha sigut pagat per la Generalitat, al moment
que es van començar, estaven finançats amb crèdits de
l’Institut, que, naturalment, per les estretors financeres
que es viuen, de vegades, es veia obligat a avançar uns
diners.
Jo ho entenc perfectament, jo sóc de l’ofici! He estat en
un ajuntament, he governat un ajuntament i sé el que és
la dificultat d’arreplegar els quartos que necessites per
fer les inversions. Doncs, bé, moltes vegades l’Institut
els deia, a les entitats: «Vostès tenen la competència per
fer-ho? –No la tenim, és de la Generalitat. Ho volen fer
vostès? Facin-ho. Nosaltres no els podem pagar, els
podem acreditar». Els donaven un crèdit i, en el millor
dels casos, els deien: «No ens tornin els interessos i les
amortitzacions», amb la qual cosa es trobava una bona
solució, però jo li explicaré, al conseller Homs, no una,
deu o dotze maneres que tenen els ajuntaments de fer
coses per compte de la Generalitat –que la Generalitat
no pot fer–, de pagar-les ells i, tanmateix, de tenir algun
tipus de tracte amable per part de la Generalitat. Jo crec
que aquestes coses no són dolentes en si, són indicatives que el país tira més, que hi ha una demanda de crèdit i d’inversió públiques molt més important que la que
es reconeix oficialment i que la Generalitat, ella mateixa, no pot entomar. Jo crec que hi ha d’haver un acord,
que més que anar al cas a cas d’aquesta situació de
Manresa o de la de Mataró o de la d’Igualada, el que hi
hauria d’haver és una política més transparent en
aquestes matèries, perquè parlant la gent s’entén. NosPLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
18
altres presentarem una nova llei de l’Institut per potenciar el seu paper d’articulació de la política econòmica,
evidentment.
És evident que molts projectes industrials i tecnològics
presenten un problema de dimensió a Catalunya.
S’hauria d’esperonar, en aquest sentit, la col·laboració,
les unions, les fusions. Tots ho fem i tots fracassem una
mica. En aquest país, hi ha una tendència a mantenir la
mida reduïda de les empreses, o mitjana, i a considerar
que les fusions tenen més costos que no pas beneficis.
N’hem parlat –segur que el president de la Generalitat
ho ha fet i el conseller d’Indústria– amb sectors importants del país, que, confrontats davant de la –potser ingènua– intuïció política dels polítics que, si anessin
junts, anirien millor, ens diuen: «Bé, si anéssim junts en
aquest sector –el que sigui–, doncs, si ara som el 64 de
la llista europea, passaríem a ser el 48. No hi guanyaríem gaire i, a sobre, si estem investigant una molècula, per exemple, els americans ens la traurien, perquè
diuen que, si som el 48, ja comencem a ser una mica
més perillosos. De les cent molècules que investiguem,
els americans ens diran: “Vostè ja té un lloc en el
rànquing, que m’espanta, i, per tant, l’hi trec”». Bé, és
un tipus d’argumentació que hem de saber que existeix,
però que no ens ha de portar, crec, a la pura passivitat.
No tinc la solució màgica: només dic que la Generalitat s’hi ha de posar, no en el sentit de substituir sinó en
el sentit d’encoratjar. Així mateix, promourem nosaltres
una veritable internacionalització de les nostres empreses, on, el Copca, creiem que pot ajudar més, sobretot
en una cosa que no fa prou, des del nostre punt de vista, que no és solament exportar o incrementar la capacitat exportadora sinó presència directa a l’exterior. Ja
sé que ho ha començat a fer, però encara poc. El Copca
hauria d’estar més, jo crec, ajudant. Ens ho han dit sectors amb els quals hem parlat: «El Copca no ens ajuda
prou a instal·lar-nos fora». I, moltes vegades, el que s’ha
de fer per vendre –i ho sabem perfectament– és estar
fora i exportar capital abans d’exportar mercaderies. Es
va parlar molt del període de la pesseta alta, i jo pensava: aquesta pesseta alta ens està perjudicant molt per
exportar avui i beneficiant molt per exportar demà, el
dia que, amb actius a fora, amb xarxes a fora, puguem
realment vendre, no? Doncs, això és el que el Copca, jo
crec, en una situació totalment diferent de la del temps
Solchaga, hauria de fer en aquest moment.
En matèria de turisme, plantegem dues línies d’actuació prioritàries. En primer lloc, el turisme és el 10 o el
12% de l’economia catalana. Jo crec que hem de pensar –i ja s’hi ha pensat– en una marca turística de qualitat, que incorpori les possibilitats diverses que ofereix
Catalunya. Crec, també, de debò, que hauríem de pensar a situar el turisme a un nivell, si no de conselleria,
de secretaria general, com a mínim. El 10% –vostè ho
diu– o l’11 –em diuen a mi alguns–, o potser una mica
més, s’ho val. És un sector molt important de l’economia catalana i ha sigut moltes vegades considerat com
el que els estudiants en deien «una maria», una complementària. No és una complementària: en aquest moment és un pilar i és un pilar importantíssim. Ara ja
sabem que produir i exportar no vol dir produir mercaderies que es puguin tocar; exportar serveis i produir
serveis és tant o més important.
PLE DEL PARLAMENT
Donarem suport, el necessari suport al comerç tradicional en el centre de les nostres ciutats. Nosaltres no
pensem que se’ls hagi de passar la mà per l’esquena
dient-los: «Vostès són els bons, etcètera». No; el que
s’ha de fer en el centre de les ciutats –i ho estan fent a
Vic i ho estan fent a la carretera de Sants, i ho estan fent
als eixos del carrer de Sant Andreu, de Barnacentre, a
Sant Gervasi, etcètera, i a moltes ciutats de Catalunya–
és tractar d’ajuntar aquests comerços en eixos urbans,
tractar d’oferir serveis de postvenda, d’aparcament,
altres serveis que les grans superfícies ofereixen i que
ells, un per un, no poden oferir. Ja sabem –perdonin,
però això és molt important–, ja sabem que les targetes
de crèdit que alguns d’aquests eixos comercials de petits comerciants han tractat de viabilitzar no funcionen.
No funcionen, en part, pel cost, perquè nosaltres sabem
que les targetes de crèdit estan carregant el 2% mensual
per descoberts. Ara, multipliquin 2 per 12, perquè, si no
m’equivoco, són dotze mesos l’any, i és el 24%, i el
primer que em diuen els comerciants, quan em vénen
a veure, de Barnacentre, de la Rambla, de la carretera
de Sants, del carrer Gran de Sant Andreu, del Gran de
Gràcia, etcètera, és aquest problema: tenen una enorme
dificultat de poder competir en aquesta matèria.
Però el funcionament de l’economia està lligat, també
–i l’economia catalana–, a un factor cada cop més estratègic, que és l’existència d’un sistema universitari i
de recerca que pugui comptar-se entre els millors d’Europa. En tenim la tradició, en tenim les ganes, en tenim,
segurament, els elements conceptuals i no hi som. Hi
som, en alguns aspectes; en uns altres, no. Jo avui volia felicitar el conseller del DURSI –aquests noms tan
estranys que ens muntem, no?–, el conseller d’Universitats, per les seves iniciatives en el camp de la recerca
biomèdica. He esmorzat amb una mala notícia: que
això s’havia parat momentàniament. Espero que anirà
endavant, perquè el tema de la biomedicina i la recerca en aquest camp és enormement important i conec el
professor Messeguer i el que tot això podria representar per a nosaltres.
Les universitats prenen un protagonisme decisiu en el
marc d’una societat del coneixement. Per això, podem
considerar-les com un sector en expansió, proveïdor de
serveis de formació, d’innovació i de recerca. I perdonin, però hem de considerar les universitats, també,
com un sector exportador, com un sector d’exportació
de serveis, com un sector de què depenen el progrés i
el benestar general de la nostra societat. Paradoxalment, en el moment present, les universitats públiques
de Catalunya poden sentir-se amenaçades –ho estan!–
en la seva autonomia i en el seu finançament.
Quin paper li correspon, doncs, a un govern sensible a
aquestes preocupacions? És obligació del nostre Govern ajudar a definir les seves estratègies en coherència
amb les necessitats del moment. Toca, doncs, al nostre
Govern treballar en la posada en marxa d’un sistema de
finançament universitari suficient, objectiu i transparent, i es demana, sobretot, sempre, que estigui basat en
mesures objectives, és a dir que sigui comparable, que
hi hagi una competència –virtual, si vostès volen– entre les universitats perquè puguin saber per què tenen
els diners o no els tenen. Finalment, el nostre Govern
ha d’implantar una política de beques i crèdits-salari
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
19
que permeti la igualtat d’oportunitats a la gent del país
i, al mateix temps –i això és decisiu, senyor conseller;
n’hem parlat–, obrir les nostres universitats a professors
i estudiants de la resta d’Espanya, d’Europa i del món:
unes universitats que no poden situar-se en el mapa
mundial no serien, ja, universitats, quan, com s’ha dit
moltes vegades, les noves tecnologies han creat un
campus virtual global que ja no té en compte fronteres
de cap mena.
Estem a la cua d’Europa en esforç investigador i cal
rectificar. En matèria de recerca no s’han fet els esforços necessaris. Mai no ha estat tan clara la necessitat de
prioritzar-la pels recursos que s’hi destinen: s’han mantingut estancats al voltant de l’1% del producte interior brut en el darrer decenni, molt per sota del que és
norma en els països amb els quals ens comparem. No
podem esperar més i més en matèria de recerca: s’hauria d’establir –i m’imagino que deu ser complicat, però
s’ha de fer– una incorporació dels centres del CSIC, del
Consell Superior d’Investigacions Científiques de l’Estat, a una política conjunta que aprofiti el potencial que
aquests centres representen, que estableixi una col·laboració amb les universitats i incrementi el potencial de
transferència de tecnologia al sistema productiu i obri
la possibilitat de crear nous centres d’excel·lència. En
un termini de quatre anys, ens situaríem en una despesa, en l’horitzó desitjat, en R+D, en recerca i desenvolupament, de l’ordre del 2,3% del producte interior
brut. És possible, però cal prioritzar en polítiques i xifres, no només de paraula, els pressupostos dedicats a
recerca. I cal dur a terme una política concertada amb
el sector privat, amb les universitats, amb les escoles de
negocis i amb tots els centres públics que actuen a Catalunya.
Què ha passat amb el Pla estratègic per la Societat de la
Informació? Contenia força mesures per avançar en
diversos camps, des de les infraestructures de les tecnologies de la informació i la comunicació fins a la sanitat i l’ensenyament, o la mateixa activitat de l’Administració: el president ens en va parlar, ens en parla sovint,
en les seves compareixences anyals, sobre aquest tema.
Avui, després de trenta mesos del Pla, el Govern no ha
impulsat la major part de les actuacions previstes. Jo
em comprometo a impulsar-lo. De les infraestructures,
requisit indispensable de la competitivitat de la nostra
economia, podem estar-ne satisfets? No! No podem
sentir-nos-en satisfets. La dotació de capital públic a
Catalunya és del 85% de la mitjana espanyola i, en infraestructura de transport, ens trobem a la meitat de
l’estoc de capital de les principals regions europees.
Mirin: la viabilitat i la prosperitat de Catalunya depenen, bàsicament –molt essencialment–, de dues coses:
les connexions internacionals i les connexions interiors.
La creació del mercat, en definitiva, és un problema de
connexions i de xarxes, dintre i fora. El mercat es pot
ampliar dins de Catalunya; no cal anar fora, de vegades.
L’Eix Transversal ha sigut un gran creador de mercat.
Per què? Perquè hi ha connexions entre Girona i Manresa, que abans no hi eren, i entre Manresa i Lleida, i
entre Lleida i Girona, que abans no es produïen. Hi ha
anuncis, hi ha vendes, hi ha contractes que es donen
més enllà. Doncs, això és el que no hem fet prou. Catalunya és un mercat interior encara per profunditzar.
SESSIÓ NÚM. 42.1
És un mercat difícil, des del punt de vista geogràfic; és
rebregat, Catalunya! Hi ha poques planes: la plana de
l’Empordà, la plana de Vic, la plana de l’Urgell, i poca
cosa més, i el delta de l’Ebre. Però aquesta dificultat
s’ha de vèncer i no s’ha fet prou. Sí: hem fet alguns
eixos! –s’ha fet un eix!
Com en tantes coses, aquest Govern, veient-se amb
pocs quartos i poques possibilitats d’actuar, en comptes de fer sistemes nous, ha fet una cosa bona en cada
en cada sistema perquè no es pugui dir que no ho sabem fer. Una província que funcioni bé en desplegament de la policial, un eix transversal, una universitat
fantàstica, però no el sistema universitari nou, no el sistema d’eixos transversals, no les quatre províncies. Ara
en tenim dos, però, al camp de Tarragona, fins a l’any
2007 no hi haurà mossos d’esquadra! I ells van veient
com la policia nacional se’n va. Ho sap, senyor conseller? Perdó: estava mirant el conseller de Sanitat; tots
són metges, eh? (rialles) –el conseller de Governació.
Doncs, és clar, de cada cosa, una de bé! Una cosa molt
important en matèria de cultura, una cosa molt important en matèria de carreteres –una, eh? Molt important
però que no acaba de funcionar bé, que s’ha de desdoblar immediatament. Jo crec que això és un noucentisme mancat, senyor president. El Noucentisme es va
preocupar de fer les coses bé, però les feia totes. El
Noucentisme va fer sistemes de biblioteques, sistemes
d’escoles, sistemes, tot i que, en aquell moment, evidentment, els recursos, probablement, eren molt inferiors.
Bé, nosaltres –i vaig al tema, jo crec, crucial de l’estratègia econòmica– no som, en realitat, 6 milions sinó,
segons com ho mirem, 4 milions –els metropolitans–
més 2, els de la resta de Catalunya. Els quatre primers
connectats i encara no prou, perquè falten comunicacions metropolitanes suficients, i 2 milions més desconnectats entre si, amb eixos, com el Transversal i el de
l’Ebre, sense desdoblar o sense acabar del tot, o a mig
fer, com el Pirinenc –a mig fer és molt dir, de l’Eix Pirinenc–, o pendents de començar, com l’Eix diagonal
Manresa - Igualada - Vilafranca. No és cert: aquest està
ja començat, però va avançant quatre quilòmetres, quatre quilòmetres, cada any.
Amb els vials d’accés al Pirineu que s’estronquen en
arribar a l’Eix Transversal; sense prou transport públic
de viatgers; amb insuficiències a la cobertura de la telefonia mòbil; sense xarxa de cable de banda ampla
potent, amb ADSL, però per Telefónica, no per la xarxa de cable que aquí el president ens va anunciar que
tindríem per al mes de març de l’any 2001 –que després
es va retardar al desembre i que ara sabem que ha sigut
substituït per un altre sistema, més barat, més ràpid,
segurament; sí, sí, més barat i més ràpid, però molt
menys potent i molt menys eficaç–, amb territoris oblidats, no cal dir, com l’Ebre, els Pirineus i bona part de
la Catalunya central, una situació, jo crec, socialment
injusta i econòmicament perjudicial.
D’altra banda, s’ha de fer front a la creixent i mal solucionada mobilitat dins la regió metropolitana de Barcelona, que abasta una àrea d’influència que s’estén a
Vic, Manresa, Blanes i el Vendrell. Per citar una xifra
comparativa, la inversió en transport públic a la regió
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
20
metropolitana de Barcelona ha estat en mitjana, els
darrers deu anys, un 38% de la inversió feta a Madrid.
En fi, no ens quedem a la regió metropolitana i anem
més enllà.
Cal ser ambiciós, pensar en la perspectiva de l’àrea
europea de 15 milions d’habitants que té per centre
Barcelona, perquè, si no tenim aquesta àrea de mercat
gran, no serem capaços de finançar els grans equipaments que volem tenir: l’òpera que volem tenir, l’aeroport transoceànic que volem tenir, els espectacles de
gran qualitat. Tot això és molt car i això no es finança...;
moltes vegades, alguns d’aquests serveis no es financen
amb un mercat de 6 milions, fins i tot ben connectat.
Nosaltres hem de fer per manera que els 15 milions
d’habitants que ens envolten..., i està previst així.
L’AVE va fins a Montpeller, va fins a Toulouse, ha
d’anar a València –ha d’anar a València–, no a Palma de
Mallorca, per descomptat, perquè aquests estan molt
ben connectats pel pont aeri diari, i a Saragossa hi va.
Això són 15 milions d’habitants. És el que es necessita a Europa quan no s’està al centre d’Europa per tenir
la talla mínima per poder tenir aquestes coses que volem tenir. Si un està a Berna, està a Viena, està a Lucerna, o no diguem a Estrasburg, o a Luxemburg, doncs,
pot tenir qualsevol cosa perquè tot hi passa: estan al
mig d’Europa. Nosaltres estem en una situació intermèdia: no en l’extrema perifèria; sí en aquesta situació
intermèdia en què hem d’aglutinar una regió europea
important perquè les coses que volem tenir les puguem
pagar i les puguem tenir.
Moltes d’aquestes coses no les tindrem si no és amb
consorcis publicoprivats. Jo he parlat, de vegades, una
mica provocativament –després em diuen que massa–,
que l’aeroport s’hauria de privatitzar. Per què ho dic?
Ho dic perquè el senyor Cascos, que pertany al Partit
Popular, té l’obsessió que Espanya només té mercat per
a un sol aeroport transoceànic, cosa que desmenteix la
mateixa existència a Itàlia, per exemple, de dos aeroports o tres, perquè a Milà hi ha Malpensa i Linate.
Però, d’aeroports transoceànics, a Itàlia n’hi ha dos.
Itàlia és una mica més llarga, d’acord, i té una mica més
d’habitants, però no hi ha cap raó de mercat que impedeixi que a Barcelona hi hagi un aeroport transoceànic.
El que passa és que s’estan fabricant –i després ho demostraré, i, si no puc avui, demà–, s’estan fabricant les
condicions de finançament, d’inversions, a Catalunya i
a Madrid, que faran impossible que Barcelona sigui un
hub transoceànic, un centre de redistribució de vols, i
aquí ens la juguem. No és un tema de més diners o
menys, ni tan sols de poder o diners: és un tema d’estratègia.
El món en què vivim és un món de xarxes i en aquestes xarxes s’hi és o no s’hi és. S’hi és amb un node central o s’hi és amb un node perifèric, i nosaltres tendim
a ser un node perifèric, que podríem no ser. En el moment en què..., fixin-se, en el moment en què Marsella
i Gènova s’estan unint, amb alta velocitat; en el moment en què Marsella i Lille s’han unit amb alta velocitat; en el moment en què Lió i Torí estan construint
alta velocitat, nosaltres amb prou feines arribem...
L’any 2004, no travessarem la frontera. Aquí ens han
PLE DEL PARLAMENT
traït els números: havíem dit l’any 2004 i no serà. O
sigui, l’any 2004 no comptem que Toulouse i Montpellier estiguin connectats amb alta velocitat amb Barcelona, perquè no ho estaran. Sembla ser: és el que llegeixo, no? Doncs, bé, amb aquestes coses no ens hi
juguem poc. No és poc el que ens hi juguem.
I, per favor, prenguin atenció amb el tema de la connexió entre l’AVE i l’aeroport perquè és bàsica. Aquesta
connexió és absolutament bàsica per tot el que estem
dient. I el dibuix que se n’ha fet... Saben que s’ha aprovat tots els temes d’entrada a Barcelona, el que és l’àrea
metropolitana de Barcelona, però no sé si afortunadament o desafortunadament, o malauradament, ha quedat a part el tema de l’aeroport. L’aeroport..., l’entrada
a l’aeroport és un bunyol, és un autèntic bunyol. És un
autèntic bunyol que hem de pagar nosaltres, a més,
perquè ens hi vam comprometre i em sembla bé. Jo
hauria fet el mateix, però no aquest bunyol, però no
aquest bunyol, perquè amb aquest bunyol no aconseguim res del que volíem.
Perquè l’AVE sigui el subministrador de públic de l’aeroport, que és el que estem buscant, ha de passar per
l’aeroport: no hi ha d’anar i tornar. No pot fer una giragonsa. No, no, ha de ser la gent que ve de València,
la gent que ve de Figueres i la gent que ve de Montpellier i la gent que ve de Saragossa, que es trobin amb
una parada a l’aeroport perquè, aleshores, no aniran a
Madrid, o no aniran a Marsella, o no aniran a París.
Vindran aquí, que ho tindran més a prop. I això no s’ha
vist. Moltes vegades l’AVE s’ha vist més en l’inici de
la seva projecció com una...; en fi, seguint la nostra
vena poètica, de marxar cap al nord, cap a Europa: París, Frankfurt, Berlín. No és això, l’AVE. Anar a París
amb l’AVE pot ser molt distret però no és rendible. El
que és rendible és quatre-cents - cinc-cents quilòmetres.
És per això que el volem: per nuclear la regió de 15
milions d’habitants. I per poder sortir, o deixar sortir la
gent d’aquesta regió, cap a Amèrica Llatina, cap a Nova
York o cap al Japó –no; «quin cacau», no. Això és exactament el que nosaltres hem de fer si volem ser alguna
cosa més del que som i és evident que els catalans ho
volen. Vostès potser no, però els catalans, sí.
Bé, doncs, en això hi haurà d’haver capital públic. En
això hi haurà d’haver capital públic, però hi haurà d’haver també capital privat. Jo considero que és absolutament necessari que hi hagi una intervenció de capital
privat. Em consta que hi ha operadors privats que estarien molt interessats a participar en aquest tipus d’infraestructura.
Nosaltres, senyor president, necessitem l’arc mediterrani per dues raons. La potenciació de l’arc mediterrani.
Per raons polítiques i per raons econòmiques. Volem un
model d’infraestructures a Espanya que acabi amb la
radialitat i que potenciï eixos longitudinals i transversals, com, precisament, l’eix mediterrani. Catalunya i
València han d’enfortir les seves relacions econòmiques, infraestructurals i culturals. No és acceptable un
model de doble xarxa d’alta velocitat per a viatgers,
AVE i TAV –o «tren de velocidad alta»–, ni és acceptable el canvi d’eixos per a mercaderies i viatgers a
Perafort.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
21
Mentre el triangle Madrid - Barcelona - València estigui constituït per braços desequilibrats, no anirem bé.
Aquí hi ha una qüestió de confiança, justament, i hi ha
una qüestió d’acord amb el conjunt de la política espanyola que és absolutament bàsic. Nosaltres podem
guanyar políticament, competències, estar a Europa;
podem guanyar, fins i tot, més diners, si el sistema de
finançament millora, però continuaríem tenint una Espanya que no és la que volem si no està dibuixada de
la forma que hauria de ser –o que a nosaltres ens sembla que hauria de ser– bona per a Espanya i per a nosaltres. Espanya està concebuda, en aquest moment,
com un sistema radial: Espanya és un conjunt de punts
al voltant de Madrid que s’han de connectar com més
aviat millor amb Madrid, cosa que jo no nego. És un
sistema eficaç, però molt senzillet. És un sistema fàcil
d’optimitzar, però, clar, que no optimitza molt, per dirho d’alguna manera. Un sistema amb dos centres és
més complicat, és més car, però un sistema amb dos
centres és molt més òptim. Permetin-me l’expressió.
És a dir, l’altre és subòptim, com diuen els tècnics. És
molt millor un sistema amb dos centres. És una mica
més car, però és tant més rendible i tant més productiu, que, segurament, s’ho paga.
I, bé, la concepció que tenim, en aquest moment, d’Espanya és, des del punt de vista ideològic, centralista, i
des del punt de vista geofísic, radiocèntrica. I, es vol,
per exemple, que el tren d’alta velocitat que va a Lisboa
i a Oporto no vagi al mig –com volen els portuguesos,
que voldrien que fos una te, que petés al mig entre Lisboa i Oporto–, sinó que es vol que baixi des de Madrid
a les províncies del sud, per arribar a Lisboa i, després,
si els portuguesos volen fer-lo dur fins a Oporto, que el
portin.
Bé, tot això els pot semblar poc important i és molt
important, senyor president. En aquestes decisions ens
juguem molt, des del punt de vista de país, des del punt
de vista econòmic, des del punt de vista cultural i des
del punt de vista ideològic: des de tots. S’és o no s’és,
si es té un lloc i un lloc sòlid en la xarxa de ciutats. Jo
ja sé que el president de la Generalitat, en aquest matèria, ens ha dit més d’un cop –ens ho va dir aquí, fa un
any–, que un país amb ciutats fortes és un país feble, si
jo no el vaig entendre malament.
Clar, fa uns anys parlava –sí que ho va dir–, fa uns anys
parlava de Barcelona com de la force de frappe de Catalunya. Això està molt lluny. Ara ja ni force de frappe
de Catalunya, ni Girona és la Florència catalana, ni
Lleida és la que ha de tenir una carta municipal perquè
la Paeria va tenir carta de població l’any 1100, etcètera.
Tot això es va oblidant. Per què? En el fons no és que
s’oblidi: és que no es vol, perquè es pensa que l’important és defensar la Nació, amb majúscula, i no la nació,
amb minúscula, que és la que està formada per ciutats
i xarxes que viuen i que funcionen o no funcionen. I
una Nació, amb majúscula i sense xarxes, no és una
nació. A això és al que anava. Ens juguem molt amb els
temes dels quals vostès fan –sembla– una mica de broma. No són temes de broma: són temes enormement
importants.
Haig de dir que el president de la Generalitat –i això em
costarà haver-me de saltar un plec de pàgines i tots ho
SESSIÓ NÚM. 42.1
agrairan– una vegada em va dir per carta..., perquè hem
parlat..., no es pensin: hem parlat poques vegades ell i
jo, llargament, durant aquests vint anys, llargament i en
profunditat molt poc. Però algunes cartes ens hem enviat. I, concretament, jo vaig rebre una carta el 13 de
gener de l’any 1987 que em deia: «Maragall...» o «Alcalde, dissolem l’àrea metropolitana.» Raons, dues: les
dues negatives, dos «nos». Un «no» a la Catalunya hanseàtica –deia textualment–, que és un concepte dels
segles XVI XVII que torna i torna i torna en el discurs
del nostre president actual; i l’altra era: no a la fragmentació de Catalunya.
Bé, senyor president, jo estic d’acord –i és de les coses
que admiro de la seva obra– que ha sabut sacrificar elements secundaris en un moment en què el que calia...,
en una fase en què el que calia era triar, i fer les coses
importants, i anar per la majúscula, i defensar la bandera. Però això, senyor president, fa temps que s’ha acabat. Aquest període fa temps que s’ha acabat. Ara estem
en el període en el qual si aquesta ena majúscula,
aquesta nació, no té una xarxa potent, no té ciutats respectades; no té, fins i tot, una filosofia política de subsidiarietat, de proximitat, de devolució de poders a la
societat civil i al sector local..., com vostè va prometre
també l’any 80 en el seu discurs, que havia de tornar
tantes coses als ajuntaments.
Ho va sacrificar inicialment crec que justificadament. A
partir de fa..., això els historiadors ho diran... Ens podem barallar si fa deu anys que s’equivoca, o si en fa
dos o quatre. Per descomptat, aquest any ha sigut el
pitjor, en aquest sentit també. Perquè s’han aliat en
aquest envelliment de determinat tipus d’arguments...,
no de la seva persona –que el veig absolutament capaç
de seguir governant durant molts anys des del punt de
vista físic, gràcies a déu, com es diu–, doncs, des del
punt de vista polític, vostè sí que ha quedat encallat.
Aquests arguments valien. No és que no siguin veritat,
però ja no són els més importants. I no són els més
importants per al que vostè volia. I el que li estem dient avui és: «No venim aquí a fer una moció contra,
venim a fer una moció a favor, a favor de Catalunya, a
favor d’anar amb més empenta, amb més il·lusió, amb
més idees, amb un sentit una mica més realista de la
vida, també, ni massa optimista ni massa negatiu: no,
sinó simplement realista.»
Necessitem un arc mediterrani com el pa que mengem.
Això ho va dir el Banc Mundial l’any 60 i gràcies a
això tenim l’autopista: de peatge, però la tenim. I gràcies a això, també, hauríem de tenir el tren d’alta velocitat des de València i des de Múrcia, probablement,
fins a la Jonquera. Perquè pensin que per aquesta via
surt el 40% de les exportacions espanyoles, el 40%. No
per la via del tren. Comptant València i Catalunya, sense Múrcia, és el 42% de l’exportació espanyola.
I en el mapa del Govern del PP de Madrid, aquesta
Espanya no existeix, ni mentalment, ni pràcticament, ni
en el pressupost. Queda endarrerida en aquestes consignes una mica simplistes del que ha de ser una connexió
amb el centre, que és important, evidentment, i, amb la
globalització, més perquè Madrid ha esdevingut una
ciutat global que ens ha afavorit. És una ciutat global
que ens convé tenir a prop. Jo prefereixo una ciutat gloPLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
22
bal a prop que no pas a l’altra banda del mar. Ara, és
clar, que no em facin, justament per tenir-la a prop,
pagar un preu, en fi, que no sigui considerat i que sigui,
en definitiva, perjudicial, perquè, si no, sí que al final
preferiré São Paulo o Buenos Aires a Madrid, com a
capital llatinoamericana, des del punt de vista econòmic, no? Un arc mediterrani és absolutament important
i serà una prioritat del nostre govern.
Senyores i senyors diputats, nosaltres, des del punt de
vista econòmic, hem d’incorporar la inversió tendencial
que estem vivint en matèria d’inversions i anar a la
viabilització d’un nou endeutament important que esperem que la nova llei d’estabilitat pressupostària no
ens esguerri.
Perquè, és clar, a nosaltres el que ens està passant ara
en matèria econòmica és que, si volem fer aquestes inversions que diem que volem fer, necessitem diners. Sí,
necessitem diners (rialles); sí, necessitem diners, i amb
els diners que els han donat... No n’hi ha ni per començar, perquè el primer que els han fet...
Vostès, ara fa cinc anys els van dir en el Majestic: «Mirin, els donem l’IRPF i ens quedem la capacitat normativa.» Estic exagerant una mica o simplificant, però
bàsicament els donem un impost important, en fi, ja els
havien donat una part, però li’n donem una mica més,
i vostès van tornar contents a casa; li van dir a la dona:
«–Escolta, ens hem firat; oh, ens han donat l’IRPF!» I
aleshores... (Remor de veus.)
Perdó, però és que en el cas del president podia ser així
perfectament, i aleshores... (Rialles.) I, aleshores, quan
van arribar a casa, van posar la ràdio..., van posar la
ràdio i van sentir que deien: «En virtud de la capacidad
normativa de que dispone el Estado español, rebajamos
el tipo del IRPF.» Però llavors van dir: «Escolta: en
arribar a casa, ja t’havies adonat, com deia en Tarradellas, en sortir de Madrid: “Cuando llegas a Barajas,
ja t’adones que t’han pres el pèl”.» Doncs, molt bé;
aquí igual. El mateix dia ja t’han dit que et donen una
cosa i que després te l’estan traient.
I ara els han dit una altra cosa: «Miren, nos sabe muy
mal lo de hace cinco años, les quitamos la capacidad
normativa; pues ahora se la damos: les damos impuestos, capacidad normativa, hagan lo que quieran.» I arribes a casa i dius: «Bé, aquesta vegada...», li ho dius a
la família: «Aquesta vegada anem bé, perquè el que ens
havien tret l’altra vegada, aquesta vegada ens ho han
donat.» I poses la ràdio i diuen: «Utilicen la capacidad
normativa para subir los impuestos porque el crédito
queda prohibido.» Escoltin, cada vegada ens fan el
mateix...
una excepció. Això, el públic no ho entendrà, però mirin, perquè ho entenguin. (Remor de veus.) El sistema
antic..., el sistema antic ens donava una quantitat; el
sistema nou ens dóna el que en diuen una restricció
inicial de 40 a 50.000 milions més. Ens dóna diners
per avançat, diguéssim, i després ens donen una llibertat de posar uns impostos i de bellugar-los més que
abans i, per tant, el conseller es passarà el dia dient que
ara podem viure amb els impostos catalans. Tot això és
veritat.
Però resulta que els impostos que ens han donat, que
són els que havien pujat menys en els anys anteriors,
ara comencen a baixar. Per què? Perquè són els impostos sobre el consum i els indirectes, i com sabem, no per
la crisi de l’11 de setembre, sinó per la crisi que ja venia d’abans –i això, a l’estiu, ho devia saber el senyor
Giménez-Reyna, que és el que negociava amb vostès,
precisament; doncs, ho devien saber... El cas és que el
consum baixa i els impostos sobre el consum i els impostos indirectes baixen, i aleshores es poden trobar
–que és el que nosaltres hem calculat– que, d’aquí a dos
anys, aquests 40.000 milions de més que els van donar
al principi s’hauran convertit en 20.
En aquest moment és el nostre càlcul, també és el càlcul d’algunes altres autonomies que em consta que estan preocupades pel que està passant. Està passant que
el que ens havien dit que era tan bo, resulta que no és
tan bo, i hi ha una certa sorpresa en veure les xifres que
hi ha en el pressupost espanyol, en el projecte de pressupost de l’Estat espanyol, perquè les xifres no quadren
amb el que és el nou model i ens sembla que s’assemblen més a les de l’antic. En fi, o que no són ben bé les
que havien de sortir d’aplicar el model. Si ens donen els
diners, santo y bueno, no els ho discutirem, però em
penso que no serà pel nou model, perquè els impostos
indirectes no estan pujant, estan baixant, i aquests són
els que ens han donat.
En tot cas, ja li demostraré i ja els demostraré que tot
això que jo estic dient es pot pagar. Nosaltres tenim,
com a gran prioritat, dintre del tema econòmic –i ho
hem posat dintre del tema econòmic– l’educació; l’educació i el treball. És la riquesa que tenim, no som un
país estil de grans riqueses naturals, però aquesta sí que
la tenim. I quines són les obligacions del Govern en el
terreny educatiu?
És clar, això, a Europa, té pocs precedents; us ben asseguro que aquesta actitud del govern del PP, d’aquí te
lo doy y aquí te lo quito, té pocs precedents, i aleshores el que passa és que serà molt difícil que aquestes
coses que els estem criticant que no fan es puguin fer,
però es poden fer, es poden fer...
La principal obligació del Govern és restablir –creiem–
la confiança, rellançar un projecte educatiu col·lectiu i
liderar l’esforç de tots. En definitiva, oferir perspectives de futur. Hem consolidat avenços jo crec fonamentals, com la constitucionalització del dret a l’educació,
la competència plena de la Generalitat en matèria educativa, o l’extensió de l’ensenyament gratuït o obligatori fins als setze anys, la normalització del català a través de l’escola, la xarxa de centres públics i privats
concertats finançats amb fons públics, o un sistema de
participació de la comunitat educativa en la gestió dels
centres i del sistema educatiu.
Al final us diré que tot el que jo diré aquí es pot pagar,
es pot pagar. (Remor de veus.) L’únic que passa és que
us hauré de dir, lamentablement, que segurament ho
hauríem pagat millor amb el sistema antic que amb el
sistema nou, però, en fi, això és una... (Rialles.) Amb
Però avui assistim a una mena de fatiga, com si es dubtés del sentit de l’esforç realitzat i de l’orientació seguida. S’expressen dubtes sobre la qualitat de la nostra
educació, i més en concret sobre la idoneïtat de la reforma educativa i de la seva aplicació.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
23
L’escola pública és posada en qüestió quan està enfrontada a reptes que semblen superar-la. Es recela de l’escola privada concertada en creure’s que no aporta tot el
que cal a l’esforç comú. Sectors importants del professorat manifesten el seu malestar i el seu desconcert.
Aquest any s’ha pogut començar el curs molt millor
que l’any passat, i us felicito, en el sentit que tots els
nanos tenien lloc. Ara..., Sí, tenien lloc, l’altre any, no...
El que passa és que n’hi ha deu mil en barracots i hi ha
qui diu que no són deu, sinó que són vint, en fi, això ja
ens ho explicarà la consellera.
Però el que sí que li asseguro és que els professors, de
contents, no n’estan, perquè aquesta eficàcia que s’ha
tingut amb l’habilitació dels llocs per al dia que tocava ha estat moltes vegades en perjudici de les demandes de trasllat –no sé si justificades o no; m’imagino
que unes sí i unes altres no tant– dels professors. Sé
que hi ha desconcert i que hi ha malestar. No sabem
massa com hem d’afrontar noves situacions com l’escolarització dels fills de la nova immigració. El món de
l’escola i el món del treball segueixen sense estar ben
connectats i sense construir els ponts que facilitin l’intercanvi. En definitiva, estem davant d’una crisi de
confiança en el sistema educatiu, de vegades difícil
d’objectivar i que requereix un liderat polític i social
per superar-la, que vostès –jo crec– no estan en condicions d’exercir.
Quins són els nostres objectius? Doncs un sistema educatiu que proporcioni educació bàsica com a persones
i com a ciutadans per a tothom, que prepari de forma
exigent per a l’educació universitària de manera que no
es malmeti cap talent. I això significa que en acabar
l’ensenyament obligatori tots els alumnes han d’haver
adquirit el domini del català i el castellà, i la capacitat
de comunicar-se en una tercera llengua, i han d’haver
adquirit valors, coneixements, habilitats i destreses que
són absolutament necessaris en aquesta línia.
Nosaltres ens proposem treballar per tenir unes escoles
públiques dignes, que vol dir amb personalitat pròpia,
amb recursos i ben gestionades, que retin comptes;
connectades amb xarxa, arrelades en la comunitat local,
obertes a acollir altres funcions i a actuar com a centres
d’irradiació formativa i cultural. Ras i curt: escoles
públiques singularitzades per un projecte propi, amb
una àmplia autonomia de gestió i responsables davant
de les famílies i la comunitat local.
I ens proposem treballar perquè anem en això tots a
l’una: escola pública i escola privada. Per això proposem un gran pacte escolar –de pública i privada, dic–,
perquè s’integri plenament l’oferta privada concertada
en la planificació i programació escolars de cada territori, perquè totes les escoles atenguin tots els alumnes
sense discriminació de cap mena, perquè la gestió educativa i econòmica del centre sigui transparent, a la
vegada que els mòduls econòmics dels concerts educatius siguin suficients per assegurar la gratuïtat.
Tinc l’experiència d’haver-me trobat amb col·lectius de
dirigents escolars, directors d’escoles i d’instituts –no
sé per què en diem CEIP i IES, perquè la gent, en fi, la
gent que no hi té els nanos no sap què vol dir–, són
escoles i instituts, no?, potser que els hi canviem el nom
i els hi deixem el que tenien... (Rialles.)
SESSIÓ NÚM. 42.1
En tot cas, jo m’he trobat amb directors d’instituts de la
privada i de la pública en determinades ciutats mitjanes
de Catalunya –o no tant mitjanes–, que quasi no es coneixien. I em va estranyar, és a dir, hi ha realment una
fossa entre tots dos, i hi ha una mica la sensació a la
pública que estan pagant..., que estan pagant els plats
trencats, o els costos, més ben dit, de la privada i que,
per tant, si no els va bé és per culpa de l’altre, i hi ha la
sensació –hi ha aquesta sensació, que jo combato, amb
la qual jo estic enfrontat–, i hi ha la sensació a la privada que són millors perquè..., perquè són millors, i els
altres són pitjors perquè són pitjors!, cosa que tampoc
és veritat i que jo combato; no és que siguin ni millors
ni pitjors, és que en aquest moment li hem encarregat
a la pública que faci totes les funcions difícils d’aquesta
societat, moltes més de les que feia l’escola fa trenta, o
quaranta o cinquanta anys, perquè ara han d’integrar,
han d’ensenyar idiomes, han d’ensenyar tecnologies,
han d’enfrontar-se els professors amb uns sistemes de
valors que estan absolutament...
En canvi, com sempre ha passat, però més, i en aquest
moment demanar-li a l’escola tot això és el mateix que
dir: «La societat no ho resol, el Govern tampoc, però
vostès s’apanyin.» I en aquest sentit, com que l’escola
privada pot esmunyir-se –i perdonin l’expressió– d’algunes de les obligacions més difícils, més costoses... És
clar, si hi ha llibertat de dret d’admissió, això s’ha de
modular, no?, segur que s’ha de modular, perquè, si no,
ens podem trobar que, els costos, els paguin tots uns i
els beneficis els rebin tots uns altres. I ens podem trobar que els nanos de l’Institut de Bonavista, de Tarragona, que és esplèndid, i que té una línia des de pàrvuls
fins al final fantàstica, se’n vagin al centre de Tarragona perquè resulta que allà va millor. O ens podem trobar que nanos de Cornellà vagin a «escuela de pago en
Barcelona», o a Esplugues o a prop de Los Tres Molinos –m’ho va dir una senyora–, «porque en la escuela
donde estaba se estaba maleando». I, ara, a la privada,
està traient deus.
Això no pot ser! Si tenim un país en el qual un nano
que s’està espatllant a la pública treu deus a la privada,
aquest país no va. No aquell poble..., en fi, hi ha algú
que va molt malament? Hi ha alguna cosa que s’ha de
canviar, perquè hem de donar a l’escola pública no més
recursos que a la privada, ni menys recursos, li hem de
donar la moral que li falta i li hem de donar la convicció que és, efectivament, en fi, la locomotora del sistema educatiu, però hem de dir a la privada que estigui
amb la pública i a la pública que estigui amb la privada, també. Que es deixi de romanços de si són diferents
o no són diferents... No són tan diferents; estan vivint,
també, de recursos públics i, per tant, se’ls pot exigir.
En fi, perdonin l’excursió, però aquest és un tema absolutament fonamental, és una de les coses que no van
en aquest país i que, en aquest moment, estan tenint
conseqüències no només en el món educatiu en si mateix, sinó en el conjunt de la societat.
En el camp del treball els vull parlar només de dues
coses que em preocupen enormement; una és les noves
regulacions que prepara el Govern del Partit Popular
sobre la contractació col·lectiva. Estem davant d’un projecte que amenaça la supervivència de les centrals sinPLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
24
dicals autonòmiques. És a dir, el que entenem per UGT
de Catalunya, Comissions de Catalunya, la CONC, que
va néixer fa tants i tants anys, l’any, em penso que va
ser l’any 66 o 67, si no recordo malament. Doncs, bé,
això desapareixerà, perquè el Govern del PP, que té
idees acadèmiques –jo no dic que siguin idees que estan fetes per fer mal; no, estan fetes per anar bé, però
s’equivoquen, perquè el que fan és nacionalitzar la negociació col·lectiva sectorial.
S’han acabat els convenis de sector a nivell de Catalunya o a nivell provincial; mantenen els d’empresa –que
a mi em sembla bé–, amb un cert grau d’autonomia,
perquè, en fi, quan hi ha crisi i quan t’has de basquejar
com a empresa per poder tirar endavant, moltes vegades no pots pagar el sou del conveni provincial, no?
Però, els sindicalistes, de totes maneres, em diuen que
aquests sous del conveni provincial ni són tan alts, ni
són tan d’aplicació. És a dir que ja amb el sistema actual hi ha una mica de jurisprudència que permet que
les empreses individuals s’adaptin als convenis provincials, no?
Això s’ha vist com una típica combinació del que seria
centralisme amb el que és liberalisme, que és ben estrany, però en fi, n’hi ha... Mrs. Thatcher era una mica
una definició d’això: mano dura, és a dir, un govern
molt dur, molt centralista, molt intervencionista, i, al
mateix temps, ultralliberal en l’economia. Doncs, jo
crec que en aquest cas el PP està portant les coses cap
a aquest territori i, evidentment, les centrals sindicals es
queixaran, perquè és un..., és un torpede a la línia de
flotació de les centrals sindicals territorials i, concretament, de les catalanes.
I, en segon lloc, el tema del treball a temps parcial.
Nosaltres hem estat predicant, durant temps, i temps,
i temps que havíem d’anar al model holandès i al
temps parcial en comptes del contracte temporal. I
hem aplaudit quan el conseller d’Agricultura, que aleshores era alcalde de Mollerussa, va presentar al secretari general de la UGT, un industrial de Mollerussa
molt espavilat que es diu Pujol –Pretensats Pujol–, i
van aconseguir muntar un sistema de tres torns, amb
una entrada de 150 o 170 persones a treballar quatre
hores cada dia, amb un sou de 70.000 pessetes i escaig.
Això és el que s’havia de fer, efectivament. Val a dir
que qui ho va fer, qui va proposar-ho, va ser el secretari general de l’UGT, qui va proposar que fossin tres
torns en comptes d’un torn i mig, que és el que volia
l’empresari inicialment, que eren vuit hores més quatre la mateixa gent. I ell va dir: «No, no; per què vostè no fa tres torns?» Ho van fer amb una fórmula que
es diu «trabajo fijo discontinuo», que en aquell moment va servir per a això. Va ser innovador i positiu.
Però, bé, què ha passat? El Govern del PP ara està
redefinint el treball temporal. Abans, el treball temporal era el 70% de l’horari, com a màxim –tu eres un
treballador a temps parcial, quan estaves treballant fins
al 70%, però no més enllà–, i és que ara han decidit
que treball parcial és tot el que hi ha una hora per sota
de la jornada normal, amb la qual cosa tot és treball
parcial, i amb la qual cosa el que s’està fent és
fragilitzar el treball, convertir el treball fix –el nou treball fix– en treball parcial molt menys cobert pels convenis, molt menys defensat.
PLE DEL PARLAMENT
I els sindicats també en aquest tema reaccionen: m’expliquen que tots aquests tipus de temes de flexibilitat
–vostès ho deuen saber– són solubles, tenen solucions
en el camp del còmput anual d’hores, en el camp
d’étalement des vacances, que diuen els francesos, de
l’allargament de les vacances a tres mesos. És a dir, la
SEAT ha tingut una baixada de les vendes del 10%
aquest any. Ha tingut una baixada del 10% del personal? No. Què fa la SEAT? La SEAT té als estius vacances durant tres mesos, les concentren a juliol i setembre tot el que poden, perquè la gent se’n va a l’agost,
i cobreixen amb nous contractes d’estudiants. Quan hi
ha hagut una baixada tan important de l’activitat i de
la demanda els que han patit són els estudiants que ja
no hi han anat, no els han agafat. I els treballadors fixos han pogut muntar-se les vacances de forma que la
companyia pogués continuar, i no hi ha hagut disminució de plantilla havent-hi una disminució de la producció
del 10%.
Per tant, no és que això es pugui aplicar a tots els casos,
però jo demanaria que tots plegats aquí, a Catalunya, la
política del treball, la dissenyéssim tenint en compte
que les normes generals per molt que els llibres liberals
diguin que són bones moltes vegades no ho són.
Són les dues coses que els volia dir en matèria de treball.
Nosaltres som partidaris de reduir progressivament la
jornada a l’equivalent de trenta-cinc hores. No dic «a
trenta-cinc hores», dic «a l’equivalent de trenta-cinc
hores setmanals en còmput anual», que és el que estava
dient abans. En som absolutament partidaris i hi treballarem. Sobre aquest tema hi va haver molta litúrgia i
molt fonamentalisme al principi, a favor i en contra, i ara
jo crec que hi ha maneres més entenimentades d’abordar-lo.
I ens agradaria, finalment, que els serveis d’ocupació
poguessin posar en marxa programes sobre demanda,
diguéssim, programes de compromís individual per a
l’accés al treball, per a tots aquells aturats de més de sis
mesos, per a millorar la seva ocupabilitat.
Del treball de les dones. Ha fet un gran salt endavant.
Estem a nivell europeu en taxes d’activitat entre vinti-cinc i quaranta-cinc anys; passant de quaranta-cinc
anys, no, són les generacions a les quals costarà, ja,
entrar en aquesta nova dinàmica, fins i tot, familiar.
Però entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys la taxa d’activitat de les dones a Catalunya –no a Espanya, a Catalunya sí– és la taxa europea.
El que no tenim és la taxa d’ocupació, és a dir, aquesta activitat en el fons és una mica fula, perquè hi ha
unes taxes d’atur més elevades del que és la mitjana i,
per tant, el que estem trobant són dones que volen treballar però que moltes vegades no troben la feina.
Per tant, tenim un problema de les edats superiors que
s’ha de tractar segurament, fins i tot, més enllà del Departament de Treball. És un problema que té a veure
amb serveis socials, amb integració social, etcètera. I
tenim un problema que és més dur i que comentaré de
seguida quan parli de la societat cohesionada i segura.
(Pausa.) I passo a parlar d’ella, del tercer eix, que és
molt important.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
25
És clar, la família que hem concebut és una en la qual
hi havia una persona que treballava, una altra que s’estava a casa i tenia criatures i es cuidava dels avis, de tant
en tant, així com els avis dels néts. Per tant, ni guarderies ni doble feina, ni necessitat possiblement de tenirne perquè la demanda i els models socials eren els que
eren. I tenim la impressió que el Govern de Convergència s’ha quedat una mica ancorat en aquesta imatge de
família que ja no existeix? Que existeix però molt poc.
Ara, una família per menys d’un sou i mig no pot viure. Ara, el 50% de les llars a Barcelona estan ocupades
per tres persones o menys: una, dues o tres persones.
Per tant, la família estàndard no és la família més corrent. La família estàndard de dos pares, dos fills i un avi
o una àvia, això, no és el que és nombrós. I sabem que
les famílies no poden anar endavant si no és amb aquest
sou i mig com a mínim, amb dos sous normalment.
I aleshores estem veient que les dones hi van, efectivament, a mesura que hi ha hagut treball a temps parcial
i que hi ha hagut algun altre tipus de facilitats; no precisament de guarderies, que els puc parlar, fins i tot, per
experiència pròpia que és molt complicat –no de fills
sinó de néts, en aquest cas–, que és molt, molt complicat i car. Una guarderia pública aquí, a Barcelona, en el
nivell alt de renda són 48.600 pessetes si et quedes a
dinar... La pública! Sí, la que està subvencionada. De
manera que què està passant? Les dones es poden plantejar d’anar a treballar i ho fan, però difícilment tindran
un fill, i si en tenen un difícilment en tindran dos, quasi
impossible, perquè l’experiència que passen és tan absolutament difícil d’organitzar que moltes de vegades
es decideixen per quedar-se aquí.
I, mirin, nosaltres hem fet un càlcul. El sistema de pensions funciona bé, evidentment, amb famílies de dos
fills, perquè els dos fills paguen els dos pares; amb famílies de tres fills, molt millor. Els alemanys estan fent
estudis que diuen que el tercer fill –ja ho estan fent; no
estudis, estan fent polítiques, i els francesos–, el tercer
fill –del qual sempre havia parlat el nostre president
intuïtivament, perquè, d’intuïcions, en té– és el que s’ha
de subvencionar més, perquè aquest és una addició neta
de riquesa per al sistema social, per a la societat. Fins
i tot, en aquest sentit –compte! en aquest sentit– els
immigrants són també un gran negoci per a la societat,
des del punt de vista del finançament de la Seguretat
Social, diguem-ho tot.
Però, escoltin, no va. Aquest sistema no va i en aquest
moment nosaltres no estem tenint la taxa de natalitat
que hauríem de tenir. Estem vivint l’eufòria dels tres
anys o quatre anys del baby boom de finals dels seixanta, setanta. Les cohorts de joves que arriben ara a l’edat
de tenir criatures són molt nodrides, però després ve
una inversió de la piràmide. Ja els aviso que la piràmide després no és aixís, sinó que és aixàs, i, per tant, això
s’està començant a notar, ja... Perdó, ja sé que és un
tema que, a vostès, pot no interessar-los. Jo crec que és
un tema molt important; és, potser, el tema més important de tots, el de com fem front a la variació dels hàbits demogràfics i socials i als efectes que això té sobre
el treball i sobre la capacitat del país de progressar.
Perquè, mirin, un país que no té joves no és, no pot ser
un país innovador. La innovació es basa en què hi hagi
SESSIÓ NÚM. 42.1
gent innovadora, però l’existència de gent innovadora
depèn de dues coses: de l’enginy i de l’edat. La gent
jove és la que transmet i multiplica les innovacions.
Nosaltres hem dit abans que en política industrial –i en
tots els papers que m’han donat per preparar aquest
discurs– es diu mil vegades: la innovació, la tecnologia,
la recerca, la necessitat d’innovar, etcètera, però, quines
són les condicions materials de la innovació? Les condicions materials, evidentment, són els recursos, el capital risc –ja ho hem dit–, però és també un país que
estigui demogràficament, quasi diria físicament, en
condicions i amb ganes d’innovar. I un país que no té
joves no innova, no innovarà.
Necessitem un país més jove. Sabem que l’envelliment
és una riquesa i que l’envelliment ha sigut una conquesta de la societat, però necessitem un país efectivament
més jove, un país amb més capacitat d’innovació i un
país amb més capacitat per a les famílies, justament,
que tenen una mida més gran.
Com es pot aconseguir això? Nosaltres proposem una
mesura molt concreta que vull que vostès analitzin.
Nosaltres pensem que s’ha de fer un cop de puny amb
força sobre la taula, perquè, d’aquestes polítiques, de
vegades, n’hi ha moltes, però molt esmicolades i no
sumen, no sumen des del punt de vista dels diferents
col·lectius als quals van adreçades. Que convé fer un
gest com a país i com a govern en el sentit de dir: «Nosaltres, realment, estem molt preocupats per això i estem
disposats a fer un esforç com a govern i com a país
perquè això canviï.» Ja sabem que és un tema sagrat i
reconsagrat, i complicat, però hem de fer l’esforç.
Nosaltres hem calculat què costaria d’aplicar, hem estat assessorats per un dels assessors de la presidència
europea de Bèlgica, en aquests sis mesos, que viu aquí,
que és professor d’universitat aquí i, evidentment, hem
discutit amb els consellers alternatius i amb els nostres... (Remor de veus.) Evident, evident... Vostès no en
tenen d’alternatius, només tenen... (Remor de veus.).
Doncs, molt bé, han arribat a la conclusió que possiblement estaríem en condicions de fer una política de suport a la infància i la joventut decidida, una política
d’escoles bressol més decidida que la que estem fent,
per descomptat, però també una política d’incentius
econòmics.
Hem discutit molt sobre això, perquè hi ha qui diu: «No
pot ser que et trobis una família que digui: “Vinga, tinguem un ‘crio’, que comprarem un cotxe.”» I la gent
s’escandalitza molt.
No és tant per escandalitzar-se. Del que es tracta és que
arribi a la consciència de la gent la importància que té
per a la societat aquest tema. Nosaltres proposem que
de zero a divuit anys d’una forma progressiva –començant de zero a sis, després estenent-ho successivament
fins als zero - divuit– totes les criatures i joves tinguin
una subvenció de la Generalitat de Catalunya de l’ordre
de cinquanta euros per mes, dels zero als divuit anys.
Això, el primer any serà molt barat, perquè començarem per les primeres edats, però d’aquí a uns anys arribarà a ser una quantitat considerable: podrem arribar
a tenir un cost total, sense comptar que hi puguin haver
després eliminació d’algunes deduccions, però pot ser
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
26
un cost de l’ordre de 100.000 milions de pessetes l’any,
o 110.000 milions de pessetes l’any, la qual cosa vol dir
un 4%, entre el 4 i el 5% del pressupost de la Generalitat.
cia lligat a l’atenció a domicili. El cost total d’aquests
dos programes, més alguns de complementaris, és de
2.700 milions de pessetes, el primer any, amb un cost
al quart any de 8.500 milions.
No hi anirem l’any que ve? No. Hi anirem dintre de
quatre anys? Segurament més tard. Hem de començarho a fer? Sí. Hem de començar-ho a fer per les primeres edats? Seguríssim.
L’objectiu tercer és una assistència sanitària de major
qualitat i més humanitzada. Proposem un esforç addicional per reduir la durada del temps d’espera dels
malalts per ser intervinguts i per augmentar la durada
del temps de les visites mèdiques als centres d’assistència primària. Moltes vegades, se’m diu: «Amb les llistes d’espera anem millor, hauríem d’anar millor en totes, però, en general, anem millor; el problema és el
tracte» –em diuen de vegades –, «el tracte, la proximitat, la qualitat del servei, sobretot». La gent si ha de
baixar de Figueres a Barcelona per operar-se del cor,
doncs, diuen: si és per una cosa tan gran i tot això,
doncs, potser sí, però té uns costos importants, té uns
costos molt importants, perquè no és només la persona
que s’opera, és la família que ha de baixar o que s’han
d’allotjar, etcètera. Això passa; hi ha una recança sobre
això.
Podem fer alguna cosa més perquè aquesta proposta
sigui convincent? Podem, perquè hem estudiat la possibilitat que aquesta mesura en comptes d’estendre’s
durant divuit anys, a decisió de la família, es pugui capitalitzar en tres, de manera que es pugui triar o bé els
cinquanta euros –penso que són 8.000 pessetes cada
mes durant divuit anys– o bé concentrar-ho tot en tres
anys, de forma que els anys que són més difícils, quan
es té una criatura, doncs, es tingui una aportació realment més important. I hem arribat, pràcticament, a
constatar que si capitalitzem en tres anys podem tenir
una aportació de 40.000 pessetes per criatura i més, que
és, evidentment, com els he dit abans el cost d’una plaça de guarderia.
Senyor president, voldria anar acabant perquè, a mi, em
cansa molt quan he d’aguantar dues hores i mitja, com
vam aguantar fa quinze dies, i entenc que, a vostès, els
passa exactament el mateix, però no vull acabar sense
dir uns compromisos que vull prendre davant de la
cambra i que han de servir, jo crec, per concentrar la
discussió de demà i dels dies i mesos que vindran sobre propostes concretes.
Són disset compromisos concrets, que enumeraré i definiré desenvolupant un xic més, només, tres d’ells –un
d’ells ja ho fet–, que considero més expressius del conjunt de la proposta que els estic presentant.
Primer, suport a les famílies. És bàsicament el que els
acabo d’explicar. El cost inicial són 38.000 milions, en
el primer any. Hauria d’anar acompanyat de mesures
perquè tots els infants de quatre mesos a tres anys poguessin accedir a places d’escola-bressol públiques de
titularitat municipal, la qual cosa té un cost per a la
Generalitat el primer any de 3.600 milions, si el que
pretenem és crear 30.000 noves places en cinc anys,
sumades a les 12.000 que ja tenim, amb una dotació de
600.000 pessetes que es finançarien per terços, entre
Generalitat, Ajuntament i famílies, no només de Barcelona.
El servei d’ajut a domicili per a persones grans amb
dependència, que completaria aquesta política, serviria
per atendre unes 50.000 persones el quart any, és a dir,
una cobertura del 4% de la població major de seixanta-cinc anys fins a arribar al 8% progressivament. La
subvenció mitjana seria de 160.000 any i persona, i el
finançament, per part de la Generalitat, de 2.500 milions de pessetes el primer any –tot això, ho tindran per
escrit– fins a arribar als 8.000 milions el quart any. I
l’ajut –en aquest cas, sí– es modularia en funció de la
renda de l’individu.
El segon projecte és «Envellir a casa amb ajut». L’objectiu és augmentar la cobertura del Servei d’Atenció a
domicili, de les actuals 55,4 hores a 255 hores anuals,
i universalitzar en quatre anys el servei de teleassistènPLE DEL PARLAMENT
Però em diuen que la queixa més gran és respecte a la
proximitat, també, en el sentit de la qualitat del tracte,
del temps que s’hi dedica i, per això –precisament, en
l’assistència primària, em vull referir–, reconeixem que
s’ha fet una feina important en matèria de centres d’assistència primària –menys a Barcelona, menys a Barcelona que en el conjunt de Catalunya–, que s’ha fet una
feina important.
El quart objectiu és la creació dels pactes territorials de
l’ocupació, en la línia que he defensat quan discutia la
nova política del PP de convencions col·lectives. Jo proposo impulsar la negociació d’acords territorials per a
l’ocupació entre els agents socials al territori i les institucions locals o comarcals, acords que haurien de
garantir l’estreta vinculació entre escola, empreses i
territori, així com definir els compromisos concrets de
cada part en la creació d’ocupació, en la millora de la
qualitat de l’ocupació i en la disminució de la sinistralitat laboral.
La cinquena mesura és la devolució de competències
educatives al món local, tan predicada. Proposo transferir la gestió de l’educació infantil i primària i,
opcionalment, la secundària als ajuntaments –ajuntaments i comarques, s’entén–; en fi, mancomunitats
d’ajuntaments petits que no puguin per ells mateixos
fer front a aquest servei, perquè ja ara no el tenen, reservant per al Departament d’Ensenyament les funcions
directives del sistema educatiu: regulació, ordenació,
planificació i, finalment, l’avaluació, finançament, inspecció i polítiques compensatòries.
Sisè objectiu: model universitari obert i descentralitzat.
Proposo fer costat a les universitats catalanes en la seva
oposició al Projecte de llei d’universitats del Govern de
l’Estat. Així mateix proposo la redacció urgent de la
Llei d’universitats de Catalunya –text articulat que definirà un model global i transparent, com he dit, de finançament–, la reforma dels consells socials, que està,
precisament, en joc per la Llei del PP, les relacions de
les universitats presencials amb la UOC i la política de
professorat.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
27
Davant la caiguda del nombre d’estudiants universitaris, proposem treballar en diverses direccions i, concretament, la d’avançar més ràpidament en la línia del districte obert. N’he parlat amb el conseller –ell ho sap–:
sóc partidari de fer la política que altres comunitats
autònomes i, concretament, la comunitat presidida pel
senyor Ruiz Gallardón estan fent, que és preguntar quin
és el mínim de noves places que s’han de posar en districte obert –si és el 20%, nosaltres fem el 60%. A
Madrid, en aquest moment, tenen 285.000 estudiants
universitaris; nosaltres en tenim un 215.000. D’aquests
285.000, n’hi ha 45.000, aproximadament, de primera
entrada, que entren cada any. Doncs, molt bé: el 60%
d’aquests 45.000, que són 29.000/30.000, seran places
ofertes a tot Espanya –districte obert.
Això, què vol dir, senyor conseller? Vol dir que les notes de tall seran més altes; vol dir que, els estudiants
d’altres autonomies del voltant, és possible que –lentament, primer; els primers anys no serà molt escandalós,
seguidament serà més perceptible– vagin a estudiar a
aquelles universitats, i pot voler dir que un dia nosaltres
hi hàgim d’anar, que els nostres fills o els nostres nets
diguin: «No, no; jo vull anar a una universitat que tingui una nota de tall alta; en fi, que tingui un nivell altíssim, no només de professorat, sinó d’alumnat», i es
pot produir una mena de darwinisme considerable,
també, en la selecció universitària.
Nosaltres, això, no podem no combatre-ho en el bon
sentit de la paraula; no podem no enfrontar-ho. Hem
d’anar més enllà, i, a més, tenim la pega que molts estudiants de fora no vénen perquè pensen que això del
català és impossible d’assumir. I nosaltres ens diem,
amb el conseller:«Però si els que vénen aquí són els que
estan més contents!» Però és que la pregunta és una
altra, és: «I per què no en vénen més?», perquè, si en
vinguessin més, encara n’hi hauria més de contents i
faríem més propaganda.
No en tenim prou amb els estudiants de fora que venen
aquí, ni per començar! Més ara que la piràmide s’ha
invertit i hi ha baixades del 20 i del 30% en algunes
facultats universitàries, i estem condemnant les universitats perifèriques de Catalunya. Nosaltres –he de confessar que, algunes vegades, ho hem criticat– vàrem
dir: «Hi ha hagut una esquitxada d’universitats».
Doncs, molt bé: ara les defenso, i defenso que aquestes
universitats... Sí, sí; ara les defenso, i tant que sí! Si a
Finlàndia tenen quaranta –em penso que són– escoles
tècniques –en fi, això són universitats, que és més–,
nosaltres podem tenir les que tenim. I no fem demagògia, perquè sabem que n’hi ha que estan en grans dificultats –en grans dificultats–, i, possiblement, haurien
de treballar una mica més consorciadament. L’Eix, precisament, pot servir per fer un consorci universitari
potent, en el qual hi hagi una certa especialització. En
fi, ja veurem si l’alcalde de Girona i l’alcalde de Lleida
es posen d’acord en això; no necessàriament han d’estar-hi, d’acord. Defensaran a capa i espasa que la seva
universitat és la més important i l’única, però, en tot
cas, hem de reaccionar davant d’aquesta situació, perquè, si no, el resultat serà que, en baixar la matrícula,
Barcelona absorbirà una part important dels estudiants
que abans havien volgut venir i que, no podent trobar
plaça a Barcelona, havien anat al Vallès o més enllà.
SESSIÓ NÚM. 42.1
Això s’ha d’enfrontar, i s’ha d’enfrontar sobre una sola
via de solució, que és molt clara: hem de portar estudiants de fora, hem de portar estudiants de tot Espanya,
hem de portar estudiants de Llatinoamèrica, hem de fer
que en vinguin més i hem d’explicar que el català no és
un problema, sinó que és una solució i que és fàcil, que
és un idioma romànic, i hem de donar facilitats al primer curs per al bilingüisme –al primer curs. És l’únic
que demano, però, això, sí, perquè hi ha gent que, quan
acaba el primer curs i, fins i tot, abans ja estan satisfets
de poder-ho fer en català, perquè l’entenen, però s’han
passat sis mesos de calvari i, sobretot –sí, sí, sí: s’han
passat sis mesos difícils i, sobretot, els sis mesos anteriors a venir, com que no en sabien res, els van decidir
a no venir... I això és el que no pot ser; han de venir més
estudiants d’Espanya, més d’Amèrica Llatina, més de
França; hem de donar més suport als Erasmus, amb
complements per part de la Generalitat –això és important. En Erasmus, ja no som els primers, em temo –en
Erasmus–, però, en tot cas, com el pa que mengem,
necessitem un públic universitari de qualitat i ampli. Si
no, hem perdut una de les grans línies d’exportació i de
progrés econòmic i cultural d’aquest país.
Quant a les infraestructures per al segle XXI, els en diré
només els números ja directament, des del punt de vista
financer, perquè els n’he parlat una mica abans, quan
hem parlat d’estratègies i de logística, i de l’AVE i les
connexions. Catalunya, en aquest moment, el valor de
l’estoc de les infraestructures de transport és el 14% del
producte interior brut; la mitjana europea és el 28%, i,
les regions europees amb les quals ens comparem, el
18%. L’equiparació del nivell d’infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament requerirà una inversió total –i no estic parlant d’inversió pública, sinó
d’inversió total, pública i privada–, els propers deu
anys, de 7,5 bilions de pessetes, de les quals 4,7 bilions
correspondran a la inversió pública i 2,8 a participació
del sector privat. Els 4,7 bilions d’inversió pública es
distribueixen en 2,75 de l’Administració de l’Estat,
1,78 de la Generalitat, que és molt, i la resta de l’Administració local. El conjunt de la inversió es distribuirà de
la següent manera. El 42% per a millora de connexions
i competitivitat: aeroports, telecomunicacions, R+D,
ferrocarril d’alta velocitat i ports; el 13% per a un nou
model de mobilitat sostenible: transport públic, metro,
rodalies i transport lleuger, i el 19% per a la gestió sostenible del territori: infraestructures mediambientals i
operació litoral Besòs. El 26% restant per a la vertebració territorial de Barcelona amb les altres àrees
metropolitanes de Catalunya.
Això significa que Catalunya ha d’incrementar en un
punt percentual l’esforç inversor en infraestructures
econòmiques amb relació al PIB, que és molt; reconec
que és molt, però aquest esforç s’ha de fer i es pot fer.
El Pla estratègic de Catalunya. S’ha fet el Pla estratègic
de Barcelona; ha anat bé, ha sigut una experiència positiva, però li ha faltat el recolzament del Govern de la
Generalitat. No és que no hi hagi estat; no, no dic que
hi hagi estat en contra; no hi ha estat en contra, hi ha
estat present. Jo hi era amb el senyor Macià Alavedra
i ara hi deu ser vostè, senyors Homs. No sé si hi va molt
sovint, però no tinc la impressió que la Generalitat estigui prou implicada en aquest Pla. En tot cas, el que sí
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
28
que hem de fer –segur– és un Pla estratègic de Catalunya. Hem fet l’experiència del de Barcelona, ha sigut
una bona escola, ha sigut una bona manera de rodar,
una eina important per al país, però ara l’hauríem
d’ampliar al conjunt de Catalunya.
Els grans projectes del país, per la seva dimensió, el seu
caràcter estratègic, han de ser impulsats des del necessari acord entre totes les administracions, el sector privat i la comunitat acadèmica i científica en el marc d’un
Pla estratègic de Catalunya.
Nou. Comerç i turisme, indústries punteres. Catalunya
té una indústria puntera que encara pot créixer, si s’actua amb intel·ligència –i els parlo del turisme–; li donarem el nivell mínim que he dit abans dintre del Govern
de la Generalitat.
Un altre sector econòmic que és, alhora, factor de
dinamització urbana i nus del teixit social és el comerç,
i, en això, proposo el suport absolut als eixos comercials en els centres de les ciutats, prosseguir amb els esforços de modernització del comerç, fer del comerç
urbà una prioritat en polítiques de foment i modernització sense renunciar als ingressos derivats de l’impost
per a les grans superfícies, impugnat pel Govern del PP,
i retornar als ajuntaments el protagonisme en l’ordenació de l’activitat comercial.
Punt deu, compromís número deu: proposo, en cultura, duplicar el pressupost de Cultura; no és tan difícil,
no és tan difícil. Afortunadament, és molt fàcil perquè
el pressupost és tan baix que multiplicar-los per dos no
és un gran esforç. Aquest increment, relativament substancial, de recursos es destinarà al foment de les indústries culturals i a la implementació d’un pla d’infraestructures culturals territorials. Tenim la impressió que
s’ha avançat –i molt– en les grans infraestructures nacionals de teatre, d’òpera, d’art clàssic, d’art contemporani, etcètera –i d’arxius i biblioteques–, però, en canvi, la xarxa territorial d’instal·lacions culturals no té el
nivell que hauria de tenir. El cost global del programa
a deu anys és de 118.000 milions de pessetes finançades al 50% entre la Generalitat i Administració local.
Onze: tecnologies de la informació i la comunicació,
les TIC, com diu sempre el president de la Generalitat
i que la gent es deu pensar que és que tenim un tic (rialles), i no. Les TIC són les tecnologies de la informació i la comunicació. A les ciutats mitjanes de Catalunya proposo el desplegament efectiu de la xarxa de
comunicacions amb banda ampla a tot el territori, vetllant per a un equilibri territorial i social en les zones
que en són deficitàries.
Dotze: barris segurs i escoles dignes. Bé, això és realment decisiu, no? Si nosaltres seguim parlant dels temes de la immigració, dels temes de la inseguretat, dels
temes de la pèrdua de possibilitats d’integrar, d’identitats ben compartides, de capacitat d’assumir la diversitat... Tot això, de què depèn? És purament un tema de
valors? És un tema de valors que, afortunadament, com
a tals s’estan imposant. La gent ho diu, se’n parla cada
vegada més: els valors són importants. Però si després
no hi ha valors i no es poden realitzar, podem tenir-los
tots molt ben ordenats i, tanmateix, no estar solucionant
els problemes que hi ha al davant.
PLE DEL PARLAMENT
Barris segurs, barris tranquils, com diu Manuela de
Madre. Barris tranquils i escoles dignes..., és el més
important que podem fer en aquest país perquè la integració vagi endavant.
Jo demanaria als polítics catalans que no parlem tant i
tant de la immigració, que no parlem tant i tant de les
nostres sensacions personals sobre aquesta, que no reaccionem tant davant d’expressions que poden ser desafortunades d’uns o altres, o de persones que demanen
que se’ls parli en l’idioma que no és el català; que no
ens hi fiquem tant, en això. El que hem de fer és garantir que aquells que estan pagant el cost de la integració
tinguin manera de sortir-se’n, i, els que l’estan pagant,
saben qui són? Els antics immigrants. A mi em fa molta
gràcia, perquè, quan parlo amb ells, els antics immigrants, que ara no en volen sentir parlar, d’immigració,
diuen: «Nosaltres no som immigrants; somos españoles, somos catalanes», eh? No en volen sentir parlar,
d’immigració. Els immigrants, ara, són els nous, els
que vénen de fora. I, bé, aquests antics immigrants són
els que ho estan pagant, i és un sarcasme social –un
sarcasme social– que els que ja van pagar una vegada
el cost de la immigració –ells– i els que van trobar uns
barris que eren una misèria i que els van convertir amb
el seu esforç i l’esforç, després, dels ajuntaments democràtics i de la política de l’habitatge en barris dignes,
ara hagin de veure a la seva tercera edat com aquell
barri torna enrere i torna a passar el mateix que va passar quan ells van arribar, amb uns altres, però aquesta
arribada dels altres els provoca, a ells, un increment de
la inseguretat, del soroll, de les dificultats..., ja no tenen
edat, a més, per entomar un canvi com el que representa
l’entrada d’un 10, un 15 o un 20% de persones d’una
altra raça, d’una altra ètnia, d’una altra religió, etcètera.
En fi, aquest drama, aquest sarcasme, no el podem admetre com a país. I nosaltres ens hi hem d’abocar. Per
tant, jo jutjaré la qualitat dels polítics amb els quals
parlo d’aquesta qüestió per la mesura en la qual siguin
capaços de posar sobre la taula els diners, l’enginy i les
mesures polítiques que calen per tenir barris segurs i
tranquils i escoles dignes. Hi ha molta gent que pateix,
que canvia de barri precisament, que canvia de lloc,
perquè és l’escola la que no integra, o perquè l’escola
està sotmesa a unes demandes d’integració superiors a
la seva capacitat d’integrar.
Per tant, torno a repetir, aquesta és la nostra prioritat,
nosaltres hi destinarem molts recursos. Tenim el programa Urban, que preveu que quaranta barris –que
quaranta barris– de tot Catalunya tinguin una ajuda
especial per millorar les seves estructures físiques, l’habitatge i els equipaments, i en particular les escoles.
Això representarà una inversió de 62.500 milions de
pessetes durant un quadrienni –ho tenim mesurat, sabem quins barris són, sabem el que s’ha de fer.
Tretze: comandament únic de les forces de seguretat.
Senyor conseller, proposo l’atribució a la Generalitat,
a través de la delegació específica que correspongui,
del comandament de tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya, llevat de les funcions
estrictament reservades, com la vigilància de fronteres
o la lluita antiterrorista. Té problemes legals? Sí, però
té sortides legals.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
29
I n’hi ha dues. N’hi ha una que és evident, perquè ja
s’ha produït: molts ajuntaments de Catalunya, sobretot
ajuntaments d’esquerres: han assumit personal de la
Guàrdia Civil de Trànsit que normalment hauria hagut
de marxar; hauria hagut de marxar perquè es va deixar
un «cupo», concretament en el cas de Girona, del 13%,
i, en el cas de la província de Barcelona, del 15 –del 15.
(Algú diu: «A tot arreu, el 15.») Doncs, escolti, pitjor
per a vostè, perquè resulta que estan traient el 85%...
–deien el 30, al principi, a Girona; el que sí que sé és
que a Barcelona és el 15. Vostè em diu: «A tot arreu, el
15». Doncs, molt bé: el 85% han marxat, els han dit:
«Escolti, torni a casa seva.»
I aquesta gent són gent que tenen els nois a l’escola,
que estan casats aquí, amb dones d’aquí, que no volen
marxar i que marxen... –d’aquí no volen marxar. Estan
contents de tornar a Múrcia, Extremadura, Castella?
Què diuen de Catalunya quan arriben? Una: en relació
amb el que estàvem parlant abans. I dues: no podrien
fer-ho d’una altra manera? No es podria fer per manera que –com fan els ajuntaments en molts casos– també els Mossos d’Esquadra assumissin una part d’aquest
personal? No podrien dir a aquesta gent que estan amb
l’ai al cor de si marxen o no: «facin el favor de quedarse, perquè ja els entomem»? No es podria accelerar el
període fins a l’any 2007? Hem d’esperar al 2007, al
Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre –o al Camp
de Tarragona, en tot cas–, perquè hi hagi desplegament
dels Mossos, quan ja sabem que els altres cossos saben
que hauran de marxar i, per tant, ja no vénen? Per què
han de venir? Per passar un parell d’anys aquí, si saben
que després han de marxar? Si és lògic. Ja sé que les
lleis s’han de complir, però ja sé també –i vostè sap, tots
sabem– que el sentit comú és més fort que totes les lleis
i que aquesta situació actual no n’és, de sentit comú, i
l’hem de poder arreglar.
Hi ha una altra solució, que és anar a l’article 150.2
–al president de la Generalitat, li agrada molt i, al professor Argullol, també– i fer-lo servir d’una vegada; a
més de per escriure llibres, per practicar-lo. Per què no
fem servir l’article 150.2 perquè ens donin aquest tipus
de competències que algunes... (veus de fons), que algunes autonomies han fet servir –em diuen–, no en
grans quantitats, però que han fet servir?
Catorze: lleis institucionals bàsiques. Proposo l’aprovació o revisió de les següents lleis, i les dic –no les he
portat ara aquí per no portar més papers, però ja els les
ensenyaré i les passaré al seu dia per registre, quan el
Govern alternatiu hi doni el vistiplau absolut. (Remor
de veus.)
Proposo l’aprovació o revisió de les següents lleis: Estatut d’autonomia de Catalunya; Llei electoral de Catalunya, que s’havia d’haver aprovat fa vint anys... (veus
de fons), fa vint –vint–, perquè la disposició transitòria
que ens regeix en l’atribució dels escons diu que ha de
durar quinze dies, la vigència d’aquella distribució de
la població..., i ha durat no quinze anys, no, vint-i-un;
reforma de la Llei 3/82 del Parlament, el President i el
Consell Executiu; Llei reguladora de la iniciativa legislativa popular; lleis d’organització territorial –si no, per
què hem perdut tot l’any passat?–; lleis reguladores
dels organismes consultius de la Generalitat, amb espeSESSIÓ NÚM. 42.1
cial menció de la Sindicatura de Comptes, i Llei del
Consell Audiovisual de Catalunya.
Objectius? Els podem desgranar, si volen, en el debat
de demà.
Quinze: els quatre federalismes i la Carta de Barcelona. Nosaltres entenem que hi han quatre línies en les
quals la proposta federal ha d’avançar i avançarà. La
primera és la línia política: reconeixement explícit de
les nacionalitats històriques; la Constitució, quan es va
fer, va mencionar el concepte, però no les nacionalitats,
perquè no hi eren. Crec que abans ho hem dit: ha d’haver-hi un reconeixement explícit; no té sentit que vint
anys després les paraules «Catalunya», «Euskadi»,
«Galícia» no surtin en la Constitució –perquè no hi
surten.
I hi ha una altra paraula que el president del Tribunal
Constitucional ha manifestat recentment que tampoc hi
surt i que no té sentit que no hi surti, que és la paraula
«Europa». Per què? Perquè no hi érem; l’entrada a
Europa és de l’any 86. I hem firmat uns tractats que són
lleis, i aquestes lleis són molt més avançades que les
nostres, si més no, per raó de temps, perquè són més
modernes... Principis de proximitat, d’economia legislativa, de subsidiarietat, etcètera; tots aquests principis,
que són presents a les lleis que ja ens obliguen, no estan a la Constitució, no estan a l’Estatut. Els hi hem de
posar.
Senat federal, compost per representants acordats per
governs i parlaments autonòmics.
Presència directa de les nacionalitats històriques en les
institucions europees assumint o compartint la representació del conjunt de l’Estat en les matèries en què
tenen reconeguda competència. Em consta que el president de la Generalitat ha estat treballant fort en això,
perquè en la Cimera de Regions de..., deu ser de Liège,
potser, presidida pel senyor Van Cauwenbergh, que
abans n’havia sigut l’alcalde, i va ser membre, també,
del Comitè de les Regions, ha convocat una cimera de
regions amb capacitat legislativa, citant com a precedent la reunió que el president Pujol havia convocat
aquí a Barcelona.
Segon punt, federalisme fiscal, descentralització de la
despesa pública: 40, 30, 30; l’Estat ha de ser menys que
la suma dels municipis i les autonomies. És a dir, el
territori ha de tenir el 60% de la despesa, per mitjana,
a Espanya si volem que el sistema federal sigui alguna
cosa més que un principi eteri; que això tingui una traducció econòmica de proximitat, també, en les decisions que costa diners de prendre, perquè, si no, estem
parlant d’un federalisme buit i no és la nostra intenció.
I els avanço que, si a Espanya ha de ser una mitjana del
40, 30, 30, havent-hi com hi han a Catalunya més competències que en altres autonomies i havent-hi com hi
han a Catalunya ajuntaments grans que gasten molt,
molt més per habitant que la mitjana dels ajuntaments
d’altres autonomies, és possible que arribar a aquesta
mitjana a Espanya vulgui dir, a Catalunya, una mitjana
diferent, amb la qual cosa a Catalunya seria: 30, 35, 35,
probablement. Si diem això a Madrid, s’espantaran
tant, senyor Fernández Díaz, que no sé si dir-ho, però
cau pel seu propi pes, que ha de ser així: si a Espanya
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
30
és el 40, 30, 30, tenint més competències, Catalunya
–l’autonomia–, i més, els ajuntaments, probablement a
nosaltres ens en tocarà una mica més, perquè aquest
federalisme fiscal sigui efectiu.
Inversió bàsica de l’Estat per habitant en les grans àrees
metropolitanes que segueixi un criteri bàsic d’igualtat.
Hi han tres àrees metropolitanes de més d’un milió
–València, Barcelona i Madrid– i unes altres que hi aspiren per la via de l’agregació de municipis –Sevilla,
Màlaga, Saragossa i Bilbao–, i bé, els conec bé, perquè,
el grup de set, el vaig crear jo fa una colla d’anys, i està
funcionant i funciona bé i volen tenir –volen tenir–,
evidentment, com més inversions millor. Bé, l’Estat es
pot passar de tenir un criteri d’equitat no només en el
Fons de compensació, sinó en les inversions directes de
l’Estat, senyor conseller? És que les inversions directes
de l’Estat no són inversions? El finançament autonòmic, quina part és del total del finançament? És una
part, només una part. I les inversions directes de l’Estat, que estem veient aquests dies que és tres vegades
més alta en l’aeroport de Madrid que en el de Barcelona? Tenim un finançament autonòmic fantàstic, tenint
el triple d’inversió en l’aeroport de Madrid que en el de
Barcelona i tenint de renunciar a ser el hub, el centre
d’una regió de 15 milions d’habitants?
En fi, posem-ho tot sobre la taula –posem-ho tot sobre
la taula– i sobretot amb transparència. Que no ens digui el senyor Rato: «No, les balances fiscals no es poden publicar perquè aleshores la gent es baralla». No,
no, la gent no es baralla, la gent es baralla justament
quan no les té, les balances fiscals. A Alemanya les tenen i les publiquen cada any, i, com que les publiquen
cada any, han deixat de ser interessants, per dir-ho d’alguna forma. Home, hi ha baralles, sí que n’hi ha, però
no la baralla, no el barullo, no hi és el barullo, hi ha
transparència, i la transparència és l’aliat millor per
acabar amb els barullos que hi puguin haver en el cap
d’alguns polítics més que no pas en la realitat.
Inversió bàsica de l’Estat per habitant? Igual. I, en definitiva, pagar per renda i rebre per població. Es pot
matisar això? Es pot matisar, evidentment. Convergència i Unió ha dit de vegades: «Compte!, perquè els serveis que estem donant són elàstics a la renda, creixen
més que la renda.» Si tens un 10% de renda més, no
tens una despesa total del 10% més en sanitat, per
exemple. La gent, com més diners, més sanitat vol relativament. Bé, d’això, en discutirem. Fins i tot podríem discutir sobre la possibilitat de veure si, acceptant
que s’ha de pagar per renda i rebre per població, és a dir
que s’ha de pagar el 19% i rebre el 16 o el 15, que és
el que estem demanant, no seria, en el cas de la inversió de l’Estat, que no figura dintre del finançament autonòmic estricte..., sí que hauríem de tendir a una proporcionalitat amb el PIB; almenys la inversió, que té
més a veure amb la capacitat de créixer de la riquesa i
de creixement, etcètera..., es tingués en compte la variable «riquesa» o «creixement de la riquesa» més que
no pas la població.
I, finalment, la gestió compartida de l’Agència Tributària, perquè la gestió compartida de l’Agència Tributària ens pot estalviar d’anar a un enfrontament molt gran
amb el tema del concert. Jo estic d’acord amb els amics
PLE DEL PARLAMENT
d’Esquerra Republicana que el concert és la solució,
però ells haurien d’estar d’acord amb mi que és una
solució no fàcilment practicable i que, per tant, com a
quasi tot en la vida, ens hi hem d’anar acostant. Ens hi
podem acostar? Sí. Ens hi podem acostar perquè
l’Agència compartida, l’Agència Tributària compartida –o federal, digueu-ne com vulgueu–, amb diners a
compte, progressivament, acaba sent, en definitiva, un
sistema molt similar al sistema de la quota i del concert.
Ho torno a dir: l’Agència Tributària compartida, si hi
ha entregues a compte, que es calculen en funció, a
última hora, del que l’Estat igualment s’haurà de quedar, perquè són els serveis que l’Estat fa a Catalunya
–que és el que es fa quan es calcula la quota en el concert basc–, ens acostaria progressivament al sistema de
concert sense haver d’obrir el meló –i la guerra– de si
nosaltres tenim drets històrics, de si el Pacte de Bergara
va ser allà i no va ser aquí, etcètera, etcètera. No ens
querellem pels noms, barallem-nos per les coses. Això
és el que nosaltres estem plantejant.
Federalisme cultural: ple reconeixement de la pluralitat cultural –ho he dit–; ús de les quatre llengües de
l’Estat com a riquesa; reconeixement, per part de Catalunya, de la riquesa que és el castellà... Igual com demano a l’Estat que defensi el català, home!, nosaltres
hem de dir que defensem el castellà, perquè el castellà
és la manera que tenim d’anar pel món, la millor de les
maneres. Hi han molts països que no ho tenen això, ni
els holandesos, que han de parlar en anglès, ni tants
altres. Els francesos, amb més dificultats que nosaltres,
que ja és dir, perquè el francès va arribar a ser una llengua universal. I jo sóc partidari –i jo sóc partidari–,
senyora consellera, de la tercera llengua, però, a més,
ja que nosaltres, amb França, hi tenim tants deutes
–històrics, democràtics, culturals, de tota mena–, nosaltres hauríem de fer per manera que tots aquells nanos
que ara van a classe d’anglès perquè toca i que ja el
saben –i el saben perquè els seus pares els han dut a
l’acadèmia– puguin fer, com a tercera llengua, no l’anglès, sinó el francès. És un gest que hauríem de fer, que
ens aniria bé entre altres raons per una cosa molt clara:
bona part dels immigrants actuals –bona part dels immigrants actuals–, amb els quals ens hem d’entendre
d’una forma o altra, tenen com a segona llengua el francès i, per tant, aquest gest s’hauria de fer.
Federalisme judicial: atribuir al Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya les funcions de tribunal de cassació. Jo vaig creure, en la primera lectura del Pacte de
Justícia de Madrid, que s’havia aconseguit. No s’ha
aconseguit. No s’ha aconseguit perquè hi ha una limitació: perquè es diu, contextualment, que és cassació, el
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l’última
instància, sempre que es tracti de sentències en aplicació de lleis aprovades per les institucions autonòmiques
catalanes. Però això ja ho fem. No, no, del que es tracta
és d’una altra cosa que és bàsica i important i, en fi,
molt decisiva pel que pugui passar també en altres
àmbits. Què és? És la subsidiarietat judicial. El Tribunal Suprem ha de ser subsidiari i no ha d’actuar. Sempre que el Tribunal d’aquí pugui cassar sentències, en
última instància, que les cassi. Al ciutadà, però, se li ha
de reconèixer el dret individual a no estar d’acord amb
la sentència en el marc d’un estat que té altres tribunals
SESSIÓ NÚM. 42.1
�Sèrie P - Núm. 65
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
17 d’octubre de 2001
31
de cassació autonòmics que poden sentenciar a favor
d’un ciutadà que aquí mateix, per exemple, ha perdut la
causa.
Si jo he perdut una causa aquí i un gallec l’ha guanyat
en el seu Tribunal Superior de Justícia. Jo vaig al Tribunal Suprem espanyol i li dic: «Digui’m qui té raó: el
Tribunal Superior de Catalunya o el de Galícia?» I
aquest recurs, en última instància, que es denomina
recurs d’unificació de doctrina, existeix però no es fa
servir perquè, totes les cassacions, les fa el Tribunal
Suprem i, per tant, no serveix de res. Les cassacions
s’han de fer aquí i, al Suprem, s’hi ha d’anar només,
només, en unificació de doctrina.
I hem de desencallar la Carta municipal de Barcelona,
que està aturada pel Govern del PP al Congrés dels
Diputats. Aquí es va aprovar..., aquí es va aprovar la
Carta de Barcelona pel que es refereix a la llei autonòmica, a les competències que tenim atribuïdes aquí, i en
canvi, a Madrid, es va parar. Molt bé, jo crec que nosaltres hem de prendre la iniciativa de tornar a enviar la
Carta –estudiem-ho– a les Corts espanyoles, amb iniciativa legislativa des d’aquí.
I podem fer una altra cosa més: hi ha un esborrany de
l’anterior legislatura, del secretari d’Estat, Francisco
Camps, valencià, que ara ja no és secretari d’Estat, però
que va fer una llei de grans ciutats perquè, sempre que
arriba la Carta municipal de Barcelona a Madrid, diuen:
«Bueno, pero esto, ¿por qué es sólo para Barcelona?»
I els ho has d’explicar. Els governs van passant i van
canviant, i tu els ho vas explicant, i sempre en vénen de
nous que no ho saben. A la Llei de bases de règim local, a l’Estatut, a tot arreu, es recull –a la Llei de finances locals– que Barcelona té una legislació especial
com l’ha tingut, fins i tot, en el franquisme! La Carta
municipal va ser una cosa que va sobreviure al franquisme. Molt bé. Doncs, se’ls hi diu i aleshores contesten: «Sí, pero ¿por qué las demás ciudades de España
no? Las grandes...» I, aleshores, jo sempre els dic:
«¿Que también la quieren tener? ¡Pues, venga, todos!»
Primer, que es faci la Carta municipal, perquè està previst,
però després que s’estengui, o si volen fer-ho simultàniament, tramitem-ho simultàniament. Una vegada
això em va costar –quan tenia el senyor Mas d’oposició a l’Ajuntament, que ho feia molt bé, per cert; feia
molt bé d’oposició, vull dir. (Rialles.) Doncs em va
costar quatre anys de Carta municipal, perquè, quan ja
teníem la Carta municipal coll avall... Aquí, aquí, que
no arribava aquí, encara, no?, perquè Convergència i
Unió no l’aprovava allà, a l’Ajuntament. Volíem tenir
una majoria absoluta. No sé si el senyor Homs també hi
era... Sí que hi era. Doncs, molt bé, la vam portar a votació i es van agafar a l’excusa que jo havia dit a Madrid que sí a una llei de grans ciutats espanyoles, per
dir: «Ah!, doncs, ara no votem la Carta.» I Convergència i Unió va retardar quatre anys la Carta municipal de
Barcelona, la seva arribada aquí, amb l’excusa que jo
estava negociant a esquenes d’ells, que no era a esquenes perquè era ben sabut per tothom, a través del G-7,
que també hi havia d’haver una llei de grans ciutats
espanyoles.
Bé, ara ens hi tornarem a trobar, i el que vull que sàpiga aquesta cambra i el públic català és que aquesta veSESSIÓ NÚM. 42.1
gada no ens enredaran. Hi ha d’haver la Carta, i si pot
haver-hi carta i llei de grans ciutats, millor. Perquè mirin, saben què hi ha a la Carta municipal entre altres
coses? La justícia local. I saben quina és la solució dels
problemes que tenim al carrer? Dic «dels problemes
que tenim al carrer», no dic «dels grans problemes».
Dic dels problemes de cada dia. La justícia local, perquè no n’hi ha d’altra. (Remor de veus.) No n’hi ha
d’altra, de solució dels problemes de la petita delinqüència: del furt, de l’estrebada, del triler. No n’hi ha
d’altra. Fer que la policia federal, que n’hauríem de dir,
persegueixi els trilers és una monstruositat jurídica i
política; fer que la policia nacional es dediqui a vigilar
en els racons dels barris si hi ha problemes de delinqüència menor és una barbaritat, és un sense sentit.
Com ho fan els països? Què fa a Nova York, el senyor
Giuliani? Doncs té quaranta mil policies, però quins
policies són? Tots locals, perquè els altres són l’FBI i el
servei d’immigració, que aquests no porten uniforme i
no els veus. I on van aquests policies? De qui són policies judicials? De la justícia local. Quants jutges hi ha
a Nova York, locals? Seixanta. Vaig organitzar un seminari a Nova York, el vam anar a veure, i els alcaldes llatinoamericans li van preguntar: «–Com s’ho ha fet,
vostè, per arreglar Nova York?; –Oh! És que jo sóc fiscal, jo sóc dur, broken window.» Ell té la teoria que s’ha
de fer una reacció ràpida davant del crim i que, quan hi
ha un vagó de metro pintat, s’ha de treure i posar-ne un
altre de nou... I al final li van preguntar: «–Però, escolti,
quants policies té?; –Quaranta mil.» Que tampoc són
tants! Quaranta mil és la proporció. No, no... El senyor
Pomés ho sap. «–I què fan aquests?; –I què fan? Els
porten al jutge.» «– I quants jutges hi ha?; –Seixanta.»
«I qui els nomena?; –Jo.» No era ell, no era ell que els
nomenava, era una sanció que la ciutat donava a un sistema d’accés via carrera judicial, com s’ha de fer, però
amb una sanció del poder local, que diu a la seva policia: «–Tu ets policia judicial d’aquest jutge, d’aquesta
justícia local.»
Sapigueu que si no és per aquesta via no acabarem la
petita delinqüència a les ciutats de Catalunya, no l’acabarem, no hi ha solució. Per descomptat que hi ha un
problema addicional que haurem d’enfocar i que s’està enfocant, que és el tema de la multireincidència. El
conseller de Justícia ho sap ben bé; els fiscals i els jutges ens estan tractant de convèncer que no utilitzem
aquesta expressió. Per què? Perquè la multireincidència, que és el més escandalós..., perquè per què estan
desmoralitzats de vegades els policies municipals i els
habitants dels barris nostres? Home, perquè veuen venir el mateix lladre al mateix lloc a la mateixa hora i no
veuen que hi hagi una reacció..., o no poden comprovar que hi hagi una reacció real, no? Què estem demanant? Condemnar la multireincidència, però la teoria
jurídica diu que això no és possible perquè, en teoria,
el sistema penitenciari ha de netejar..., ha de deixar
aquell que ha complert la pena, tant si és al carrer com
si és a la presó..., l’ha de deixar exactament igual com
estava abans, sense cap mena de..., més que els antecedents, però sense cap mena de sospita respecte a ell. Per
tant, no es pot considerar que aquest que ja ha incidit
una vegada i torna a incidir en el delicte hagi de tenir
un agreujant.
PLE DEL PARLAMENT
�17 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 65
32
Molt bé, però, davant d’això, senyor conseller, nosaltres estem proposant –i vostè ho sap i no som nosaltres
sols, evidentment– la figura de l’habitualitat, que seria
una nova figura del Codi penal, en el qual viure permanentment amb càrrec al furt i al robatori fos vist no com
una reincidència en un furt antic, sinó com una nova
forma de delinquir, perquè és una vida organitzada per
fer-ho. I em consta que per aquesta via hi ha més possibilitats d’arribar a acords que no pas per les que havíem tractat d’arribar-hi fins ara.
I acabo, reforma de la Constitució, ho he dit. (Remor de
veus.) Proposa impulsar la reforma de la Constitució
espanyola per modificar el Senat en el sentit de convertir-lo en la cambra de representació territorial.
I, disset i últim: marc financer i factibilitat –ho discutirem amb més detall tot el temps que calgui. La viabilitat financera de les polítiques i propostes contingudes en el programa que els acabo de presentar vénen
garantides per la generació de recursos que el nou govern obtindrà i que es distribueixen de la següent manera: la diferència entre ingressos consolidats no financers de la Generalitat i les despeses corrents, limitades
aquestes últimes a un creixement real tendencial de
l’1,5%, proporcionen un marge addicional per al període de 2002-2006 d’1,37 bilions de pessetes, sense
assumir nou endeutament. Considerant un escenari
amb nou endeutament però amb manteniment de la
relació deute / producte interior brut, els recursos disponibles serien d’1,9 bilions de pessetes.
D’acord amb els criteris de finançament proposats pels
socialistes, d’anivellament del finançament de Catalunya amb la resta de les comunitats autònomes de règim
comú, i la progressiva convergència a llarg termini amb
les de règim floral com he dit, els recursos addicionals
serien de 322.000 milions de pessetes. Incorporant la
inversió tendencial actual de la Generalitat al marge de
recursos addicionals que generen en cinc anys seria de
3,35 bilions, sense nou endeutament i 3,90 bilions,
mantenint els nivells d’endeutament respecte del producte interior brut. Això garanteix la viabilitat financera
de les polítiques que comporten major despesa corrent
i els nous projectes d’inversió que proposo en aquest
programa.
Acabo. Els quatre eixos que he desenvolupat i els vint
o els disset compromisos que he detallat poden resumir-se en un de sol: governar Catalunya d’una altra
manera, caracteritzada... –aviat–, caracteritzada pel respecte, la confiança, l’eficàcia, el consens, la transparència i la proximitat.
L’autoritat del Govern de la Generalitat s’ha de fonamentar en un profund respecte als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la seva societat civil, al Parlament,
als territoris, i al poder local, a tot això. Nosaltres començarem justament per aquí, confiant més en els ciu-
PLE DEL PARLAMENT
tadans i ciutadanes d’aquest país, liderant d’una manera
diferent, escoltant i després actuant, i, sobretot, escoltant la gent i convidant la gent a actuar amb nosaltres.
Estic per la unió dels catalans entorn d’un projecte basat en la confiança i apuntant el futur. Unió de Govern,
societat, economia, escola i universitat entorn d’un pla
estratègic de Catalunya; unió dels territoris de Catalunya des de la veu pròpia de cada un d’ells; unió dels
catalans amb denominació i dels catalans sobrevinguts,
un sol poble, amb accents diferents, però un sol poble;
unió de Generalitat i ajuntaments, president i alcaldes,
aquesta serà la fórmula de l’èxit a Catalunya. Confiança
en nosaltres mateixos; autoexigència, sí, però no
autocomplaença; visió de futur, projecte, risc calculat,
ambició. Arrel, sí, però branques fortes; unió i llibertat,
una Catalunya sense classes diferents de catalans, simplement amb individus, i pobles i ciutats que es respecten i que són respectats. Una Espanya plural i viva, més
projectes compartits des de l’autonomia i des de la diferència; ens entendrem millor d’aquesta forma.
Estic convençut que la continuïtat de l’actual esquema
de Govern no serveix als interessos del país, que no
serveix per afrontar el futur, que no serveix per oferir
nous i més ambiciosos objectius al poble de Catalunya,
i crec que això ho comparteixen, fins i tot, alguns diputats i diputades dels qui votaran en contra d’aquesta
moció. (Remor de veus.) Aquells que diuen en privat
«així, no podem seguir»; els que s’incomoden pel fet
d’haver posat la clau del Govern de Catalunya en mans
del Partit Popular.
Estic també convençut que el nou estil i el nou programa de Govern que he dibuixat són els que més convenen a la Catalunya del segle XXI i per això, siguin
quins siguin, els vots de tots i cadascun de vostès, em
permeto de demanar-los que facin tot el possible per tal
que aquests objectius nacionals puguin ser assolits com
més aviat millor.
Per acabar vull dir-los que també estic convençut que
si la cambra no dóna suport a aquest programa demà
passat, sí que ho faran els catalans i les catalanes quan
siguin cridats a les urnes.
Moltes gràcies, senyor president; senyores i senyors
diputats.
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies, senyor diputat.
La sessió es reprendrà demà, a les deu del matí.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a dos quarts de dues del migdia i
dos minuts.
SESSIÓ NÚM. 42.1
�DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VI legislatura
Sèrie P - Número 66
Cinquè període
Dijous, 18 d’octubre de 2001
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG
Sessió plenària núm. 42, segona reunió
Í
N
D
E
X
Moció de censura
al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la
presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) (pàg. 3)
(Dos fascicles)
Fascicle primer
��Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.2
La sessió, suspesa ahir, es reprèn a les deu del matí i
nou minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat Sr. Santaló i Burrull.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
El president
Es reprèn la sessió.
Moció de censura al president de la
Generalitat i proposta del diputat Sr.
Pasqual Maragall i Mira com a candidat
a la presidència (tram. 205-00001/06)
(continuació)
Demana la paraula l’honorable conseller senyor Artur
Mas, que la té.
El conseller en cap (Sr. Artur Mas i Gavarró)
Molt honorable senyor president, senyores i senyors
diputats, senyor Maragall, replico, en nom del Govern,
la intervenció que vostè va fer ahir. I voldria començar
dient-li que..., fent-li una confessió, i és que jo tenia
previst començar aquesta intervenció jutjant –li he de
dir que negativament– el procés que vostè ha portat
amb aquesta Moció de censura, però no ho faré. No ho
faré perquè vostè ahir va presentar una sèrie de propostes, va fer, sobretot, una sèrie de reflexions, i a mi em
fa la impressió que, fins i tot per a la bona finalitat, per
al bon fi que del que ha de ser aquest debat i per l’interès que això pugui despertar entre la gent, crec que és
millor que jo em centri, no amb tot –perquè serà impossible–, però sí en algunes de les coses que vostè va dir
i, per cert, en algunes de les coses que vostè no va dir,
que també són importants.
De tota manera, deixi’m que jo li expressi, en nom del
Govern, una primera conclusió a què nosaltres vàrem
arribar. I, és que tot i que l’esforç que vostè va fer, perquè s’ha de reconèixer que nou mesos de feina, suposo que envoltat de molta gent que li donava papers –
com vostè mateix va reconèixer–, suposo que això,
doncs, havia de produir, per dir-ho així, una alternativa que realment fos esclatant, això és el que, més o
menys, durant aquests nou mesos flotava, per dir-ho
així, surava una mica en l’ambient, que podia ser
d’aquesta manera. I, en canvi, jo, sincerament, i no li
dic per raons estrictament partidistes, crec que comparteixo una mica l’ànim general –no diré de tota la cambra, perquè potser seria excessiu, però sí de molta
gent...(remor de veus) Si encara no he dit res, no, no,
esperin, home, encara no he dit res, a la millor anava a
dir una cosa que els hauria agradat...! (Rialles.) No, li
anava a dir que, sincerament, vostè, senyor Maragall,
no té alternativa. (Remor de veus.) Vostè no té alternativa, i li ho demostrarem.
Vostè no té alternativa, i li ho demostrarem, i l’hauria
de tenir, no només perquè està a l’oposició, i l’oposició,
a més a més de controlar el Govern ha de tenir una alSESSIÓ NÚM. 42.2
ternativa, sinó que, a més a més, hauria de ser una alternativa que, realment, despertés algun tipus de connivència, algun tipus de complicitat, algun tipus –fins i
tot, si m’ho permet– de passió. I, la veritat, la veritat,
escoltant-lo ahir –jo ho vaig fer amb moltíssima atenció, vaig prendre moltes notes–, escoltant-lo ahir, la
sensació que jo tenia –i crec que molta altra gent, sincerament– és que no hi havia alternativa. Vostè, per dirho gràficament, ahir no se’n va sortir; no se’n va sortir.
Atenció!, no perquè deixés de fer unes reflexions –que
tenien algunes d’elles un cert interès que, evidentment,
era així–, sinó perquè vostè havia creat una expectativa tan gran de l’alternativa que, al final, aquella alternativa se’ns va esmunyir entre els dits. Aquesta és la
impressió que jo, personalment, i el Govern ens vàrem
emportar de la seva intervenció d’ahir.
Deixi’m dir-li –a més a més d’aquesta constatació que,
realment, no hi ha alternativa– que això es veu des de
molts punts de vista. Per exemple, es veu des del punt
de vista del contingut –després m’hi referiré–, però,
abans d’entrar en el contingut hi ha una altra òptica que
també li volia comentar i és la del to; la del to que vostè
va emprar ahir. Un to, per altra banda, doncs, que suposo que volia ser didàctic, volia ser planer, però a vostè
se li va escapar una cosa que ara jo voldria recordar.
En un moment determinat vostè va dir: «Sóc conscient
que els puc avorrir», va dir això. Bé, no estàvem per
avorrir-nos, senyor Maragall, nosaltres; nosaltres estàvem atents al que vostè deia. Vostè presentava la seva
alternativa, vostè presentava la seva alternativa per a
Catalunya i tenia por d’avorrir la gent. I això no és un
bon símptoma, des del punt de vista del to.
Però, jo crec que encara li va passar una cosa pitjor,
molt pitjor que no pas aquest dubte de si avorria o no
avorria la gent, i és que em temo molt que vostè es va
avorrir a si mateix. (Remor de veus.) Em temo molt que
va ser així, sí, sí, i, a més a més, no només m’ho temo
sinó que se li va notar. Vostè ahir transpirava, senyor
Maragall, avorriment, i se li notava, se li notava i molt.
Li va faltar passió, i li va faltar energia, i li va faltar
convicció: tot això li va faltar.
Vostè va venir aquí, ens va fer una conferència, per altra banda, una conferència en un to acadèmic que –hi
insisteixo–, en alguns temes concrets tenia un interès,
i li ho he de reconèixer clarament, però que a l’hora de
traslladar en el que era no només aquesta cambra sinó
el poble de Catalunya, al qual vostè havia apel·lat que
seguís aquest debat a través dels mitjans de comunicació, li va faltar convicció, li va faltar passió; allà no hi
havia passió. I jo li dic, li dic això perquè jo a vostè l’he
conegut en altres circumstàncies, jo he vist un altre
Maragall, he vist un altre Maragall que no era el Maragall d’ahir. L’he conegut en circumstàncies més apassionades, quan vostè realment vivia amb aquesta passió el que feia. I, avui, se li nota molt que no ho viu amb
la mateixa passió. Se li nota, segurament vostè no n’és
conscient del tot, però els altres –i sobretot la gent que
l’hem conegut més en altres moments de la seva trajectòria política– això ho notem, i ho notem molt.
El Maragall d’ahir, evidentment, no era el Maragall
d’aquells temps, apassionat, sinó que era un MaraPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
4
gall que s’avorria a si mateix parlant de Catalunya, i
d’altres coses, perquè va parlar de moltes altres coses
a part de Catalunya –com després li explicaré. Però era,
hi insisteixo, un Maragall que s’avorria.
I, pensi una cosa, vostè s’avorria en un moment molt
delicat perquè, de fet, vostè tenia ahir la gran oportunitat –de fet, l’havia construïda vostè mateix–, tenia la
gran oportunitat de transmetre un projecte vital, un projecte de vitalitat, d’il·lusió per a Catalunya. I, sincerament, senyor Maragall, no li ho dic jo només, em sembla
que surava en l’ambient que això no va ser d’aquesta
manera.
Entrem ara ja en el contingut, en els temes de fons. En
aquests temes de fons hi ha coses que vostè no va dir –que
ara n’hi recordaré algunes– i algunes altres que va dir
–que intentaré matisar. En aquests temes de fons hi han
temes sectorials i, després, hi han temes més generals.
Primer, em referiré als més sectorials.
Vostè, senyor Maragall, ahir va tenir oblits molt greus, no
sé si se’n va adonar, però va tenir oblits molt greus. Dit
d’una altra manera, es va oblidar de molta gent d’aquest
país. Ens va dedicar una part molt important del seu
discurs i, per altra banda, interessant, a parlar, per
exemple, del Tribunal Internacional i de la necessitat,
que podem compartir –jo mateix ho he expressat en
declaracions públiques després que ho digués vostè–,
de la necessitat, que podem compartir, que, finalment,
la gent que comet actes terroristes siguin portats davant
de la justícia internacional. Cap inconvenient, jo mateix
comparteixo aquesta idea que vostè va expressar.
Però, potser va destinar tant temps a això –que, per altra banda, és molt interessant– que, al final, tot i que no
tenia limitació de temps, es va oblidar de gent molt
important del nostre país, molt important. Per exemple,
vostè va parlar de la necessitat que tinguem joves de
cara al futur, i ho va lligar a la innovació. Això és cert,
vostè ho va dir això, però jo li faig una pregunta que
m’agradaria que em contestés quan torni a replicar –si
aquesta és al seva intenció–: I els joves, d’avui, senyor
Maragall? D’aquests no en va parlar. Vostè va dir: «Necessitem joves de cara al futur», molt bé. Va vincular
aquests joves de cara al futur a la innovació, molt bé.
Però, i els joves d’avui, senyor Maragall? Aquests... No,
no, escolti’m, és que és molt gros, això, és molt gros.
(Remor de veus.) Els joves d’avui, els joves d’avui no
van merèixer, els joves d’avui no van merèixer ni trenta
segons de la seva atenció; ni trenta segons. I vostè va fer
un discurs de dues hores i mitja i va parlar de coses
molt importants, li ho he reconegut, però, els joves
d’avui no van merèixer ni trenta segons de la seva atenció, en un moment en què el senyor Maragall ens presentava l’alternativa per governar Catalunya.
Vostè sap que a Catalunya hi ha un milió i mig de joves,
en aquest moment? Vostè sap que Catalunya no havia
tingut mai, en tota la seva història, un volum de gent
jove tan important? I vostè sap, per cert, quan va parlar –que d’això sí que en va parlar, que després m’hi
referiré– de formació, aquest milió i mig de joves
d’avui és la generació de joves, de tota la nostra història, més ben formada, globalment considerada? Segurament no un per un, però sí tots ells, tots en conjunt.
PLE DEL PARLAMENT
Mai havíem tingut tanta gent jove i tan ben formada. I,
vostè, d’això, que és una realitat magnífica del país que,
com vostè va dir molt bé, és un factor d’innovació importantíssim, que és un factor de futur bàsic de cara a
les coses que hem de fer, vostè es presenta aquí, a la
cambra, a parlar de futur –perquè presenta una alternativa– i s’oblida del milió i mig de joves d’aquest país.
Va dir en algun moment, vaig observar que a vostè el
venia a veure tothom, últimament; vaig veure que el
venia a veure absolutament tothom –probablement perquè vostè ara ja, com que preparava la Moció de censura, durant molt temps, no tenia temps d’anar a veure als altres. (Rialles). Però, si hagués anat a veure..., sí,
pot passar, pot passar, jo sé que ha estat un treball molt
dens. Però, si ha parlat amb els joves durant aquests
darrers vuit o nou o deu mesos, amb els joves d’avui,
amb aquest milió i mig de joves que hi han al nostre
país, estic segur que li haurien parlat de coses com, per
exemple, la següent. Li haurien parlat de la necessitat
que ells tenen de tenir estabilitat a la feina. De la mateixa manera que avui, quan es transmet un missatge a
aquesta gent jove, se’ls ha de dir, perquè és així, que a
diferència del que passava fa quaranta anys enrere, que
una persona podia tenir una feina per a tota la vida, avui
és molt difícil tenir una feina per a tota la vida, molt
difícil.
I, que la condició que s’ha de seguir sempre, com a
nord de la seva actuació –i aquí nosaltres hi hem d’ajudar– és que aquesta gent jove que avui s’està formant,
i s’està formant bé, globalment, no abandonin mai la
seva formació, perquè és la millor garantia que de cara
al futur puguin conservar una feina o una altra. D’això
parla la gent jove en aquest moment.
Quan jo em veig amb la gent jove, em parlen d’una altra cosa. Em diuen que estan cansats de ser notícia en
els mitjans de comunicació només pel tema de les drogues i pels accidents de trànsit. Volen ser notícia en els
mitjans de comunicació per altres coses. Per exemple,
per tota la seva acció de voluntariat, que també és molt
important entre la nostra joventut. Parlen d’això, de
veure quins camins podem trobar, quines vies podem
trobar perquè finalment la notorietat de la gent jove del
nostre país s’expressi per camins moltes vegades més
positius que no pas negatius.
Parlen d’això i em parlen de l’habitatge. Vostè, senyor
Maragall, entre els seus oblits, no va fer ni una referència al tema de l’habitatge. Com es pot presentar, una
persona..., com pot presentar, una persona, una alternativa per governar el país i oblidar-se del tema de l’habitatge. Sí, sí, escolti’m. Repassin... (Remor de veus.)
Escoltin, jo només els puc dir una cosa... No em facin
culpable, a mi, ara pel que estic dient dels oblits del senyor Maragall, repassin l’acta de la intervenció del
senyor Maragall d’ahir, no hi ha ni una sola referència
al tema de l’habitatge, i, per suposat, no hi ha ni una
sola idea –ni una sola–, ni una sola proposta. I especialment lligada a la gent jove, tampoc. Una gent jove
que, quan em veig, jo, amb ells, lògicament em parlen
d’habitatge, i em parlen d’habitatge de lloguer, per
exemple, d’aquests 1.800 habitatges de lloguer que en
aquests moments està promovent la Generalitat de Catalunya a municipis com Barcelona, Castellar del VaSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
5
llès, Cornellà de Llobregat, Manresa, Reus, Salt, Vic, la
Seu d’Urgell i d’altres. A mi em parlen d’això.
De la mateixa manera que nosaltres expliquem al país
–el president de la Generalitat ho va explicar ara fa
quinze dies– que nosaltres com a Govern –en el debat
de política general, ho va explicar– tenim un programa
per promoure en els propers quatre anys 190.000 habitatges, per promoure sòl residencial que signifiqui
190.000 habitatges, 40.000 dels quals seran de promoció pública. A nosaltres ens parlen d’això. I vostè, de tot
això, se’n va oblidar.
Va parlar de la immigració d’una manera que li confessaré que a mi em va sorprendre molt. D’entrada li diré
una cosa que encara em va sobtar més, no?, i que em va
preocupar, fins i tot. Vostè va venir a dir: «Una d’aquesta gent que em vénen a veure són els fills» –vostè va
dir– «dels immigrants dels anys seixanta que no es veuen cridats, per dir-ho així, al que és l’actualitat del país
i el seu projecte de futur.»
Jo no ho comparteixo en absolut, senyor Maragall, això
no és veritat –això no és veritat. I vostè ho sap. Els fills
dels immigrants –si se’ls pot dir d’aquesta manera, que
jo no els en diria així– dels anys seixanta avui comparteixen el present i tenen ganes de treballar en el futur
del nostre país, i ho fan, i ho fan en el camp de la política, ho fan en el camp de la universitat; hi ha catedràtics, hi ha professors d’universitat que són d’aquesta
gent que vostè descrivia ahir, hi ha periodistes, hi ha alts
càrrecs de l’Administració, hi ha empresaris, hi ha
empresaris molt importants a Catalunya que pertanyen
a aquesta generació que vostè ha dit. Aquesta gent, no
estan compartint el present del nostre país? Aquesta
gent, no són protagonistes del seu futur? És clar que hi
són cridats, el que passa és que potser –potser– a vostè
li passa una cosa: que quan parla amb alguna d’aquesta gent, sobretot parla amb militants del Partit Socialista... (Remor de veus.) Sí. I els militants del Partit Socialista pot ser que diguin: «Escolta, nosaltres no estem
a la Generalitat.» Home!, això ja ho sabem, però això
no vol dir que tots, això no vol dir que tota aquesta gent
estiguin fora del que és el present i el futur d’aquest
país, ni molt menys –ni molt menys–, senyor Maragall.
Bé, a banda d’això, vostè va fer algunes altres reflexions que no comentaré, en el tema d’immigració, per no
entrar en polèmica amb vostè en un tema tan delicat i
que, de fet, no vol soroll. Em refereixo, en aquest cas,
a una altra immigració, a la immigració més present en
aquests moments, a l’autèntica immigració d’ara.
Però sí que li he de dir una cosa: vostè compartirà amb
mi –n’estic segur, sé que ho comparteix– que el tema
de la immigració és, si no el més gran –que jo crec que
sí–, un dels dos o tres reptes més importants que té
Catalunya de cara a aquests propers deu anys. Per tant,
la pregunta que jo li faig, senyor Maragall, és la següent: com pot ser que una persona que presenta una
alternativa de Govern per governar Catalunya en el futur no digui pràcticament res de què faria des del punt
de vista de les polítiques d’immigració, per part del
Govern de Catalunya, que té moltes competències per
fer això, almenys des del punt de vista de la integració
de la immigració. (Remor de veus.)
SESSIÓ NÚM. 42.2
Escoltin, el senyor Maragall... Jo els insisteixo una vegada més: no m’acusin, a mi, de les mancances que
ahir va posar en evidència el senyor Maragall; jo simplement –simplement– em dedico, diguem-ne, a reflectir-les.
Vostè va dir una cosa, en aquest sentit –va dir una cosa–,
va dir: «S’han de transferir competències als ajuntaments.» Va dir això. Però escoltin, amb això, en el cas
que vostè realment ho pensés a fons –que suposo que
sí, per això ho va dir–, amb això, no n’hi ha prou –amb
això, no n’hi ha prou. El Govern de la Generalitat té un
programa interdepartamental d’immigració –que, per
cert, jo presentaré en el Parlament de Catalunya, una
vegada ja aprovat pel Govern aquest proper dia 24,
aquest proper dia 24 d’octubre– que té 133 programes
d’actuació –133–, alguns d’ells tan importants com, per
exemple: plans comarcals d’integració dels immigrants,
amb 240 ajuntaments que hi estan col·laborant; reagrupament familiar; acollida a l’escola de l’alumnat nouvingut; formació d’adults per a persones estrangeres a
Catalunya... –l’any 99 vàrem tenir, a les escoles de formació d’adults, en els indrets de formació d’adults,
3.840 alumnes; l’any 2000 vàrem tenir-ne una mica
més de 8.000; per tant, evidentment que aquest és un
programa important de cara al món de la immigració.
O, per exemple, aquest programa que tenim ara –que va
comentar també el president en la seva intervenció–
d’obrir, per part de la Generalitat de Catalunya, una
sèrie d’oficines a l’estranger per assessorar i per informar i per orientar millor els immigrants que després
han de venir a treballar i a viure a casa nostra.
Tot això –tot això–, i molts altres, fins a 133, són programes que el Govern té –i que s’han explicat, i que
explicarem en el Parlament amb tot detall, aquesta propera setmana– en l’àmbit de la immigració i en allò que
la Generalitat de Catalunya pot fer, que és molt, a més
a més d’entendre’s amb els ajuntaments –que, per cert,
senyor Maragall, ens hi entenem molt més del que vostè va dir, i després també li’n posaré alguns exemples
importants–, però aquest –aquest– ho és –aquest ho és–,
d’important.
Jo vaig viure aquest mes d’agost els problemes que hi
va haver inicialment a la plaça de Catalunya i després
en altres indrets de Barcelona. Jo ho vaig viure, jo estava aquí. I vaig estar en contacte amb el senyor Clos
cada dia. I la consellera Gispert hi va intervenir molt
activament, i la consellera Rigau també, i el conseller
Pomés. El Govern estava al costat de l’Ajuntament de
Barcelona –al costat de l’Ajuntament de Barcelona–
per intentar, diguem-ne, ajudar-lo a resoldre una situació que evidentment era complexa. Va estar al costat
de l’Ajuntament de Barcelona, com tantes i tantes altres
vegades hi ha estat.
Per tant, senyor Maragall, la pregunta és: com pot ser
que, en dues hores i mitja de discurs, vostè només digués, com a alternativa de govern, des de la Generalitat de Catalunya, només digués que s’havien de transferir competències als ajuntaments i prou? Això és una
alternativa? Jo crec que no, sincerament.
També es va oblidar d’una altra cosa molt important,
respecte a la immigració, que nosaltres sap que reclaPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
6
mem constantment i que tenim una comissió creada en
aquest sentit: que és que no hem de demanar cap competència de l’Estat en matèria d’immigració? Que és
que no hem de fer cas de les referències, de les recomanacions que fa la Unió Europea, que diu que aquelles
administracions que tenen competències per integrar
els immigrants també han de tenir competències en tot
el que és el procés de regularització i tot és el procés
d’orientació d’aquests immigrants cap al país de destí?
De tot això, tampoc en va dir res, absolutament res.
Li he dit que s’havia oblidat de moltes coses. Per exemple, ens va dir que, a vostè, el venien a veure els pagesos i que li explicaven ara no recordo exactament què,
va explicar una cosa. (Remor de veus.) Sí, però hi va
destinar això. El senyor Maragall, ahir, als pagesos, als
ramaders, als pescadors d’aquest país, hi va destinar
això; ens va explicar, amb una frase, no recordo exactament què –segurament vostès ho recordaran millor.
Però, a més a més d’explicar-nos això, la pregunta que
jo li faig és: quan vostè va presentar la seva alternativa,
com pot ser –com pot ser– que no dediqués ni una sola
línia als pagesos, als ramaders i als pescadors, que, segons vostè, tenen tants i tants problemes? Com pot ser?
Com pot ser? Això sí que no s’explica, perquè ara imagini’s vostè, tot el món pagès de casa nostra, el que va
estar atent o el que ha seguit després a través dels mitjans de comunicació el que vostè va comentar ahir,
quina sensació poden tenir? Què els ofereix vostè?
Ahir va demostrar una cosa: que vostè no té res a oferir-los, perquè, si no, ho hauria dit –si no, ho hauria dit–
aquí, era la seva oportunitat, no tenia limitació de
temps, i nosaltres no fèiem cara d’avorrits, crec jo. Per
tant, vostè tenia, insisteixo, una gran oportunitat per
parlar de sectors molt importants de la nostra societat.
Vostè pot tenir la temptació, en la rèplica, de convertir
aquest debat en una acusació contra no se què fa el
Govern. Això ja va passar fa quinze dies en el debat de
política general. Li recordo que, avui, el que fa aquesta cambra és jutjar la seva proposta d’alternativa, avui
jutgem la seva proposta d’alternativa. No pugi aquí a
criticar no sé què del Govern, expliqui’ns –perquè ahir
no ho va fer, i el dia de fer-ho era ahir, no avui; el dia
de fer-ho era ahir, no avui–, vostè, quin programa realment té de cara al món de la pagesia, i després el contrastarem.
Jo li he de dir, per exemple –i ja li ho dic d’entrada,
perquè jo sí que en vull parlar–, que, de cara al món
pagès de Catalunya, nosaltres tenim en marxa un programa de desenvolupament rural que significa, en set
anys, invertir 156.000 milions de pessetes; que aquest
programa, el PDR, incorpora, incorporava 9.000 milions de pessetes de cara a la incorporació de joves al
camp català, i que, aquests 9.000 milions de pessetes,
els hem hagut d’incrementar fins a 12.000 perquè
aquest programa té demanda, per tant, hi ha gent jove,
a la pagesia de Catalunya, que es vol incorporar a l’activitat agrària. I li diré que nosaltres tenim en marxa un
programa de 17.000 milions de pessetes adreçat al món
de la pesca, per renovar flotes, per fer llotges i per ajudar a la comercialització dels productes pesquers.
I els regadius, senyor Maragall? Nosaltres, quan fem la
llista dels nostres regadius, quan parlem del Xerta PLE DEL PARLAMENT
Sénia, de la Terra Alta, del Segarra - Garrigues... (Remor de veus.) Vostès aleshores..., vostès sempre s’exclamen, no?, sempre es posen a riure. Del Segrià sud,
de les Garrigues sud, fem aquesta llista..., insisteixo:
vostès es posen a riure; no riguin tant perquè s’ho va
carregar el senyor Borrell, això del Segarra - Garrigues.
(Algú diu: «Vinga, va, home, ja n’hi ha prou, eh?» Pausa.) L’any 94. No, destinem trenta segons a això perquè
veig que vostès hi tenen un especial interès. (Remor de
veus.) L’any 94 –l’any 94 governaven vostès–, Borrell
–entre cometes–: «El Segarra - Garrigues creará agravios comparativos.» (Remor de veus.) Era ministre
d’Obres Públiques, depenia d’ell. No era, no era..., vaja, no era, era del PSOE, però a més a més era del Partit Socialista de Catalunya, per tant, era –encara ho és–
estrictament de vostès. (Remor de veus.) Borrell: «El
Segarra - Garrigues creará agravios comparativos.» Jo
no sé qui l’ha defensat, el Segarra - Garrigues –no ho
sé–, el que sé molt bé és que vostès no el van defensar,
quan podien, i nosaltres sí, perquè vàrem insistir una
vegada i altra vegada... –per cert, amb el suport en
aquell moment d’altres formacions polítiques, per
exemple, d’Izquierda Unida i del Partit Popular. Es va
fer en contra de la voluntat, es va declarar d’interès
general en contra de la voluntat del Govern socialista de
l’època, amb un ministre del Partit Socialista de Catalunya com a responsable d’aquelles obres d’inversió.
Per tant, quan nosaltres parlem d’aquesta llista de regadius, li preguntem, senyor Maragall, si un tema com els
regadius, que és un tema fonamental de cara a la modernització del nostre sector agrari, que és un tema que
aixeca expectatives molt importants a moltes comarques de Catalunya, com pot ser que vostè aquí no digués res? Com pot ser? I va passar això: vostè no va dir
absolutament res, tampoc, en aquest sentit.
Un altre tema que va causar una sorpresa li diré que infinita va ser que vostè no parlés tampoc de sostenibilitat.
Jo, senyor Ribó, no sé com s’ho farà per votar a favor
de l’alternativa del senyor Maragall. Ja ens ho explicarà. Perquè, vostès, que són Iniciativa per Catalunya Els Verds... (Veus de fons.) Sí, sí... «Verds?» (Veus de
fons.) Molt bé, Verds; d’acord, Iniciativa per Catalunya Verds.
Verds, com pot ser que vostès votin a favor d’una moció de censura, d’una alternativa que no parla de sostenibilitat quan presenta una alternativa de dues hores i
mitja davant d’aquesta cambra sense limitació de
temps? Com pot ser? Això suposo que vostès ho canviaran tot, no? Però vostès demà o avui, quan sigui, han
de votar a favor o no d’una alternativa que es va presentar ahir en aquesta cambra. Vostès votaran això i jo els
pregunto i ja em contestaran en el seu moment: com
s’ho faran per votar que sí?
Perquè realment no hi va haver, com han dit a través
dels mitjans de comunicació... Jo, simplement –simplement– transmeto el que en aquest cas he llegit. Em puc
equivocar –em puc equivocar–, de tota manera, aquesta
reacció airada m’agrada; m’agrada –m’agrada– perquè
vol dir que vostès han reflexionat. (Remor de veus.)
Sostenibilitat...
No va parlar de coses tan fonamentals com aquells subministraments que al final limiten o fan possible la
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
7
competitivitat d’un país: res d’aigua, res d’energia –res
de gas, concretament–, res d’energies renovables, ni
una paraula, ni una sola paraula, res d’Agenda 21.
Vostè sap que, a més a més, per mandat d’aquest Parlament el Govern de la Generalitat ha de presentar l’any
2002, abans de la propera cimera de Rio, ha de presentar la seva Agenda 21. Ni una sola referència, ni una,
absolutament ni una. Ni una referència a alguna mesura
per lluitar contra la contaminació ambiental. El nostre
Govern fa tot just uns pocs dies, com li va recordar la
consellera de Governació, va enviar a aquesta cambra
un projecte de llei per lluitar contra l’excés de soroll a
molts indrets de Catalunya i a moltes de les seves ciutats. De tot això, senyor Maragall, vostè no en va dir
absolutament re de re.
Algú ha dit –he llegit també amb molta sorpresa– que
vostè ahir va fer un discurs, va fer una intervenció amb
un fort contingut social. Doncs, escolti’m, no sé com
defensarà això, sincerament. Perquè, com és pot fer un
discurs de fort accent social sense ni esmentar les persones que tenen discapacitats en el nostre país? L’última estadística disponible ens diu que a Catalunya hi
han aproximadament unes 245.000 persones –245.000
persones– amb un grau del trenta-tres o superior de
discapacitat. Tota aquesta gent, que són gent, senyor
Maragall –i vostè ho sap molt bé–, gent especialment
vulnerable, tota aquesta gent no mereixen ni trenta segons de la seva atenció quan vostè presenta l’alternativa. Això és un programa social?
Va parlar de la família –després m’hi referiré–, per cert,
en la línia que nosaltres entenem que és correcta, però,
i els discapacitats? Són molta gent i –hi insisteixo– són
gent vulnerable. Són gent que no ho té tan fàcil com els
altres. Aquests no mereixen ni trenta segons d’atenció, per part d’una persona que està presentant un programa de futur per Catalunya?
I la pobresa i l’exclusió, tampoc no existeixen en el seu
programa? Ni una referència a la rendes mínimes d’inserció, ni una sola referència, com si aquesta part de la
societat no existís. I existeix, senyor Maragall, evidentment, amb molts problemes, amb molts problemes i,
per tant, res no és fàcil de resoldre en aquest sentit; res
no és fàcil.
I nosaltres podem reconèixer les limitacions de la nostra actuació, les podem reconèixer, i podem ser, fins i
tot, autocrítics en algun sentit i podem recollir idees
dels altres, tot el que vulgui –tot el que vulgui–, però el
que no és admissible, senyor Maragall, i li ho dic amb
tota fermesa, és que quan vostè es presenta davant del
poble de Catalunya i li parla de futur, quan vostè presenta una alternativa de govern –això és el que vostè
ens va presentar ahir–, que vostè no se’n recordi de la
pobresa i de l’exclusió, això no és presentable, això no
és acceptable.
I a aquestes forces d’esquerra que vostès moltes vegades diuen que són progressistes jo els pregunto ara: és
progressista fer això? És progressista donar suport a
una moció de censura que s’oblida d’això? És presentable quedar-se simplement indiferent davant d’un programa de govern que s’oblida d’això? Jo crec que no.
Jo no sé si vostès diran: «No. És que ho teníem previst,
SESSIÓ NÚM. 42.2
però...», no sé què; no sé si diran això. Però, escoltin,
el que val, el que val és el que vostès van dir aquí, en
aquesta tribuna, això és el que val, i eren vostès qui
presentaven la proposta, no nosaltres. Nosaltres la vam
presentar fa quinze dies i la presentem cada any, i la
sotmetem a la seva consideració. Eren vostès que presentaven la proposta.
A on estava tot això? On estaven els minuts llargs que
havia de significar l’atenció de tot això? No hi era. I
alguns diuen: «Això era una proposta de fort contingut
social.» Que s’ho mirin bé, que s’ho mirin bé perquè hi
haurà molta gent d’aquest país que no pot estar d’acord
amb això, que no hi pot estar absolutament d’acord.
Per suposat, ni una sola referència a la violència domèstica; ni una, ni una. Totes les dones que avui estan
assetjades al nostre país, com a conseqüència de la violència domèstica, ni trenta segons; això tampoc existeix. I vostè –li he de reconèixer, ho de fer públicament–, vostè té gent molt sensibilitzada en aquest sentit.
La té, la gent sensibilitzada. Té gent que, a més a més,
doncs, treballa en aquest camp i que ens ho han demostrat moltes vegades, i que ens donen opinions apreciables. Per tant, vostè ho havia d’haver posat i no ho va
posar.
Bé, li he fet aquestes referències, no per violentar-lo,
sinó simplement perquè vostè entengui que nosaltres
no acceptem el programa que vostè va presentar ahir
amb l’etiqueta de social. Si tot això simplement quedava oblidat, tot això quedava en el calaix, tot això no
existia, nosaltres de cap manera podem acceptar que
això sigui un programa de contingut social, tot i que,
evidentment, alguna cosa en la línia social lògicament
tenia, després m’hi referiré.
Una altra cosa que li volia comentar, que suposo que en
aquest cas és purament un oblit, però un oblit diguemne involuntari, vostè va parlar –hi insisteixo–, molt de
temes que afecten el món: va parlar de terrorisme, va
parlar de pau, va parlar de justícia. Bé, no va fer ni una
referència al Fòrum 2004, ni una. (Veus de fons.) No,
escolti’m això, alguns podrien dir: «Ahir no estava, diguem-ne, alt de reflexos el senyor Maragall, ni en va
parlar.» Perquè a més a més, com vostè sap, el Fòrum
està travessant un moment, està travessant un moment
complex, i, per tant, era un moment, parlant de futur –això és el 2004–, era un moment que vostè tenia una
oportunitat de fer-hi una referència. De tota manera –hi
insisteixo–, essent aquest el cas, suposo que va ser un
oblit involuntari.
Bé, deixem aquelles coses, per altra banda, algunes
d’elles gravíssimes, que vostè ahir no va dir quan presentava una proposta, una proposta de govern, i anem
a algunes que sí que va dir, a algunes que va citar, i que
jo hi voldria fer alguns comentaris, que necessàriament
han de ser molt de passada per no allargar tampoc excessivament la sessió.
Per exemple, vostè es va referir al tema de cooperació
amb el Tercer Món. Deixi’m dir-li que, com en altres
coses –com en altres coses–, aquí va fer una proposta
que no és viable des del punt de vista econòmic. I si
vostè creu que és viable ens ha de dir exactament, no
amb una frase genèrica al final, com després li comenPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
8
taré; no, ens ho ha de dir –i ara tindrà una oportunitat,
d’aquí a pocs dies, quan presentem el pressupost de
l’any 2002–, ens ha de dir d’on traurà els diners per
cobrir aquesta proposta. Perquè, escolti, vostè fa una
proposta de cooperació amb el Tercer Món, que és molt
gran econòmicament parlant i que, sincerament, jo li he
de dir que no està al nostre abast. Fixi’s en una cosa, li
posaré un detall per exemplificar bé això. El govern
basc, que té un model de finançament bastant millor
que el nostre, i fins fa poc molt millor que el nostre, no
pot destinar, amb gran model de finançament, no pot
destinar el volum que vostè demana de recursos a Catalunya, no pot, està destinant molt menys. Per tant,
això és inviable tal com vostè ho ha presentat, no? És
utòpic. Això suposo que queda molt bé, algú potser
s’ho pot arribar a creure, però això és inviable.
Jo li avanço el que nosaltres volem fer. Quan presentem
el projecte de pressupostos en aquesta cambra, nosaltres proposarem –i esperem que algú, doncs, ens doni
suport en aquest sentit–, nosaltres proposarem doblar
–doblar–, multiplicar per dos el pressupost, el que va
destinat concretament a ajuts del Tercer Món. I això,
multiplicar per dos, pujar el 100%, evidentment, és un
esforç molt considerable. Esforç que jo espero –esforç
que jo espero– que servirà també per poder, diguem-ne,
enllestir els treballs de la Llei de cooperació que s’està debatent en aquest Parlament.
Política familiar. D’això sí que en va parlar –d’això sí
que en va parlar–, i jo, senyor Maragall, li he de dir en
aquest sentit: «Benvingut, benvinguts a casa.» (Rialles.)
Sí: benvinguts a casa, perquè fa molts anys... (Remor de
veus.) Esperin, esperin un moment, nosaltres, ens hem
esperat molts anys –són dos segons el que vull dir–,
nosaltres, ens hem estat esperant molts anys que vostès
truquessin aquesta porta. Perquè quan nosaltres trucàvem la porta que deia «política familiar» ens la tancaven. No s’obria la porta. Quan nosaltres, any rere any,
Convergència i Unió anava a Madrid i feia els seus
plantejaments de política familiar, quan vostès deien
que allò no era massa progressista, ens tancaven la porta. I ens tancaven la porta a nosaltres i se la tancaven
vostès mateixos, com ara s’està demostrant. Però la
tancaven perquè no hi creien, simplement perquè no hi
creien. Evidentment, tothom, tothom pot rectificar i, a
més a més, doncs, bé, si avui vostès volen parlar de la
família en els termes que ho fan, nosaltres, com diríem
col·loquialment, encantats de la vida. Benvinguts a casa,
parlem-ne tot el que vostès vulguin i parlem-ne a fons.
Tindrem una oportunitat que no hem de desaprofitar.
No per fer-ho tot de cop, que no podrem perquè, com
vostè va dir –amb això estic d’acord– la política familiar és cara. La política familiar no són quatre duros, ni
dos euros. La política familiar val molts diners i, per
tant, s’han de sacrificar altres prioritats per poder fer
una política familiar important. I no es poden sacrificar
competències directes que té la Generalitat, aquestes no
es poden sacrificar perquè, aquestes, les hem de complir. Per tant, han de sortir diners, a més a més, d’allò
que no teníem per poder destinar a la política familiar.
Vostè, implícitament, va fer un altre reconeixement –vaja, no implícitament, explícitament– que l’honra, que l’honora, quan, de fet, adreçant-se al president Pujol, li va dir:
PLE DEL PARLAMENT
«Vostè va tenir» –li va faltar dir «fa molt temps»– «una
intuïció en el tema del número de fills per família.»
Això, ho va reconèixer i és una demostració seva que,
en el fons, quan jo els dic benvinguts a casa, tinc raó, i
vostès ho saben. De tota manera, no jutgem tant la història en aquest moment, que és la que és, sinó el moment present i sobretot els anys de futur. I en aquest
sentit, li insisteixo, tindrem amb el projecte de pressupostos de l’any 2002 una oportunitat de parlar de polítiques adreçades a la família.
Jo mateix, abans de l’estiu, vaig proposar –i així ho
farem– que totes aquelles famílies que en aquest moment per decisió del Govern de la Generalitat, d’acord
amb els pressupostos pactats en el seu moment, reben
62.500 pessetes quan tenen uns determinats límits d’ingressos, que són 3 milions i mig de pessetes bruts a
l’any, que aquest límit d’ingressos passi a 6 milions de
pessetes. Això ho proposarem.
En el debat de política general, concretament, el Grup
Popular va fer la proposta que nosaltres vàrem dir que
sí, que ho faríem, que ho incorporaríem, d’incrementar
aquestes 62.500 fins a 80.000 pessetes, això també.
Però, a més a més –però, a més a més–, el nostre Govern en aquest moment està preparant altres mesures,
que també proposarem i que esperem que algú ens donarà suport, que aniran directament en la línia d’un
major suport a la família. No només aquelles famílies
que tinguin nens o nois i noies fins a divuit anys, sinó
també aquelles famílies que tinguin gent gran –cosa
que, per cert, ja estem fent– i gent amb discapacitats a
casa seva. A tot aquest tipus de famílies adreçarem instruments més potents de suport.
I, a més a més, abans probablement d’arribar als divuit
anys, a més a més, volem primar especialment el que
són les famílies nombroses. Volem fer això. I com que
tot això, com vostè molt bé va dir, ha de ser progressiu,
tot això ha de ser progressiu, ho anirem fent a mesura
que el nou sistema de finançament ens vagi donant els
recursos de futur que esperem.
Per cert, parlant de la família, no tot són diners, hi ha altres coses. Per exemple, el Govern de la Generalitat està
promovent, a través d’un equip de sociòlegs de molt
reconegut prestigi en el país, està promovent un estudi
a fons en la línia del que estan fent, per exemple, països com Alemanya o com França, on aquest debat que
li vaig a dir és molt viu; estem promovent un estudi
sobre la compatibilització dels horaris, la compatibilitat entre la vida laboral i la vida familiar, cosa que, evidentment afecta, i molt, les parelles que treballen, com
vostè deia –en aquest cas sí que hi va fer una referència–, que treballen els dos.
En aquest sentit va fer, quan parlava de família, una
referència al tema de les guarderies, de les llars d’infants. Nosaltres, senyor Maragall, ho estem fent. Ens
passa una cosa, que quan vostè presenta la proposta,
moltes de les coses que vostè diu, o les estem fent o fem
més, com després li diré, del que vostè mateix proposa, cosa que vol dir que vostè probablement no coneix
a fons l’acció del govern, perquè si la conegués no proposaria menys del que nosaltres estem fent.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
9
En aquest tema de les guarderies, senyor Maragall, que
vostè sap que ho estem fent, ho estem fent, a més a més,
amb tot tipus d’ajuntaments, també amb el de Barcelona, no només amb el de Barcelona, però també amb el
de Barcelona. Li dic, perquè si tant, tant interès vostè té
a fer una política de llars d’infants, és bastant curiós,
bastant curiós, per no dir fins a cert punt inexplicable,
que en el seu moment, quan vàrem llançar aquest programa, ens trobéssim amb una certa obstaculització per
part del Partit Socialista. Vostès van arribar a recomanar, públicament, que els ajuntaments governats pel
Partit Socialista de Catalunya no s’hi afegissin, ho van
dir. El que passa és que els ajuntaments governats pel
Partit Socialista, com els governats per altres formacions polítiques, quan tenen responsabilitats de govern
han de fer front a aquestes responsabilitats de Govern,
no poden fer només partidisme, han de complir amb les
seves obligacions.
I la primera obligació d’un govern és atendre les necessitats de la gent, i com a conseqüència d’això, aquests
alcaldes del Partit Socialista no van complir la seva instrucció, feliçment per a ells i per a la seva gent, i van
signar, profusament, convenis per fer guarderies en els
seus municipis. El de Barcelona, també, i molt en primera línia, i per les informacions que jo tinc, a més a
més, àmpliament satisfet, suposo que també com alguns altres.
Un altre tema que vostè va comentar, el tema de la gent
gran. D’això sí que en va parlar; va proposar envellir a
casa; ajudar a envellir a casa. Nosaltres en diem d’una
altra manera que ens sembla més interessant, nosaltres
parlem de viure en família, parlem d’això, però, en definitiva, el concepte ve a ser el mateix. Aquest és un
d’aquells exemples, senyor Maragall, en què vostè presenta una alternativa i nosaltres resulta que no només ja
ho estem fent, sinó que fem més del que vostè proposa. Fem més del que vostè proposa, cosa que he d’imaginar que vol dir que vostè desconeix el que estem fent,
perquè si ho conegués no proposaria menys del que
fem nosaltres, segur. Agafin-se el programa electoral
del Partit Socialista de Catalunya –no recordo quina
pàgina– i mirin quantes places de gent gran vostès proposaven per a aquests quatre anys: 2.500; nosaltres
7.000, i les estem fent. Nosaltres 7.000 i les estem fent!
Per tant...
Després ens parlen d’ajuts a domicili, i, si no recordo
malament, diuen: «En el primer any hi destinarem
2.700 milions de pessetes.» Nosaltres, l’any 2001, per
a ajuts a domicili per cuidar persones grans amb dependència, hi destinem 3.700 milions, mil més dels que
vostès proposen i, a més a més, ens proposem d’incrementar-ho també, de cara als pressupostos de l’any
2002.
Per tant, escolti, tot aquest tema de la gent gran, si fem
més del que vostès demanen; fem més del que vostès
proposen, no tot el que caldria, no fem tot el que caldria
i lògicament hem de seguir fent més de cara al futur,
però fem més del que vostès mateixos proposen.
Un altre tema molt important que sí que vostè va tocar,
el tema de les tecnologies de la informació i de la comunicació, de les TIC. Vostès, en aquest tema, senyor
SESSIÓ NÚM. 42.2
Maragall –i jo li demano que canviïn d’estratègia–, li
ho demano de tot cor, vostès transmeten una imatge
negativa al país. La transmeten, constantment, i s’equivoquen. S’equivoquen, perquè Catalunya està fent un
esforç molt gran d’adequació i de modernització des
del punt de vista de les tecnologies de la informació i
de la comunicació. Vostè, ahir, venia aquí i ens parlava
d’aquesta tecnologia que en diuen l’ADSL, ens en parlava com si això fos una cosa de via estreta, com si això
fos una cosa d’estar per casa. No, senyor Maragall, no
s’equivoqui, això no és una cosa de via estreta, no és el
súmmum del súmmum, però en aquest moment, a l’any
2001, un país que està equipat per a l’ADSL com el
nostre, que en aquest moment –octubre de l’any 2001–
té el 93% de la seva població amb possibilitat de cobertura a través d’aquesta tecnologia, és un país que està
ben preparat, és un país que està molt ben preparat,
molt ben preparat. I les xifres són aquestes: 93% de la
població catalana coberta avui a través de l’ADSL.
Però és que aquí no s’acaba tot, aquí no s’acaba tot.
Vostè sap que en aquest moment –o ho hauria de saber–,
que en aquest moment el Govern de la Generalitat està
fent dos grans concursos per connectar, a través de les
TIC, a través d’aquestes tecnologies de la informació i
de la comunicació, tota la seva xarxa sanitària i tota la
seva xarxa educativa, i això vol dir arribar a racons del
país que no s’hi arribaria si el Govern de la Generalitat
no hagués pres aquesta iniciativa. Vol dir això. Vol dir
que, a més a més d’arribar a molta població, volem arribar també a molts llocs on hi ha poca població, però
que també, lògicament, han d’estar connectats a través
de la banda ampla. Això s’està fent a Catalunya, i vostès no poden dir que estem a la cua de no sé què. No ho
poden dir.
Evidentment, estem per darrere d’alguns països d’Europa, que són molt capdavanters, això és veritat, però
estem molt per davant o igual que altres països d’Europa que també són molt importants. I això ho estem fent,
ho estem, a més a més, fent tots plegats. Per exemple,
li posaré un cas claríssim que ho estem fent tots plegats
–exemple també evident d’aquesta permanent col·laboració entre el Govern de la Generalitat i els ajuntaments
del país–: l’Administració oberta de Catalunya. Vostè,
això ho coneix bé. L’objectiu de convertir la Generalitat de Catalunya, a través de les noves tecnologies de la
informació i de la comunicació, en una administració, diguem-ne, de gran modernitat, d’aprofitar a fons aquestes tecnologies des del punt de vista del funcionament
de l’Administració, que vol dir des del punt de vista de
l’eficàcia de la relació amb els seus ciutadans.
Doncs, escolti’m, això ho estem fent a Catalunya. Ho
estem fent tot això, i ho estem fent amb Localret, i vam
tenir molt interès a fer-ho amb Localret. Això ho vull
explicar, perquè a vegades es vol sembrar aquesta ombra de dubte de si la Generalitat de Catalunya dóna l’esquena o no als ajuntaments. Aquest és un projecte que,
d’una forma o d’una altra, jo ajudo també a dirigir conjuntament amb el conseller Mas-Colell. Escolti, nosaltres ens vam esperar uns quants mesos, a la Generalitat de Catalunya, a tirar endavant aquest projecte de
l’Administració oberta de Catalunya, per esperar que el
món local s’hi pogués incorporar.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
10
Per què? Per què? Sí, és veritat, vostè ho sap, senyor
Maragall, vostè ho sap, vostè ho sap... No negui l’evidència, si és un mèrit de tots, home, és un mèrit de tots,
si li ho estic dient així! Però per què em nega aquesta
evidència? És un mèrit de tots, no ens estem posant cap
medalla nosaltres. Li estic fent una reflexió sobre el
país, li estic dient, no facin propaganda negativa d’una
cosa que a Catalunya va bé, perquè donar una imatge
del país que no estem preparats des d’un punt de vista
tecnològic, és una imatge pessimista fora de la realitat.
Vostè, en una part del seu discurs ens va dir: «Escolteu,
jo no vull semblar ni massa optimista, ni massa pessimista, vull ser realista.» Oi que va dir això? Ho va dir
vostè. Jo li demano que en aquest tema de les noves
tecnologies de la informació i de la comunicació sigui
simplement realista, que sigui objectiu i que s’adoni
que a les administracions públiques d’aquest país, la
Generalitat de Catalunya i el món local estem col·laborant i som la primera comunitat de tot l’Estat que ho
està fent, per fer un projecte exemplar de modernització de l’administració pública. Això no ho hem de valorar? Això ens situa al davant de tot. Per què hem de
negar l’evidència? Per què l’hem de negar?
Per cert, en aquest àmbit de les noves tecnologies tenim
un altre exemple, que nosaltres citem moltes vegades i
que jo avui no vull oblidar de cap manera, vinculat també a aquest àmbit de les tecnologies de la informació i
de la comunicació, que és la Universitat Oberta de Catalunya. Escolti, exemple al món, no a Espanya, no a
Europa, al món, exemple al món. Aquest és un gran
actiu que té el país, i això està dintre d’aquest camp de
les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. No ho hem de valorar, això? No ho hem de posar en el nostre actiu? No pretenem ser tampoc els millors en tot això, ja sabem que no ho serem, però escolti, tot allò de bo que tenim ho hem de defensar i ho hem
de posar com a exemple, i ho hem d’oferir als altres,
cosa que, per cert, Catalunya fa d’una manera molt
habitual.
En aquest camp de les TIC, senyor Maragall, tenim...,
podem fer un bon balanç i tenim unes bones perspectives. No tot funciona al cent per cent bé, evidentment,
però tenim un bon balanç, podem fer un bon balanç i
tenim unes bones perspectives.
Un exemple de realitat. A Catalunya s’estan instal·lant,
cada vegada més –això m’ho explicava el conseller Subirà fa uns dies–, cada vegada més, centres de disseny
en el món de l’automoció. Aquestes empreses –moltes
vegades estrangeres– que inverteixen a casa nostra, no
podrien invertir, aquestes concretament, si no trobessin
un país ben preparat des del punt de vista de les tecnologies de la comunicació, i ho fan, ho fan, vénen aquí,
prova que, realment, aquest bon terreny i aquesta bona
base ells la troben.
Un altre tema que vostè va comentar, que jo no puc
deixar de passada, és concretament el tema de la recerca, el desenvolupament, i jo hi afegeixo una altra cosa
–que vostè no sé si va dir o no, no ho recordo bé, ho va
dir vinculat al tema dels joves–, que és la innovació.
Recerca, desenvolupament i innovació –ja he dit que no
em recordava i per tant, aquí no estic formulant cap
PLE DEL PARLAMENT
crítica explícita. Nosaltres, senyor Maragall, en aquest
camp tenim un programa ambiciós. Tenim un programa ambiciós, però una vegada més, realista; ambiciós,
però també realista, tocant de peus a terra. Vostè ens
deia: «Passarem la despesa en R+D sobre el PIB fins al
2,3%.» Escolti’m, amb això no es pot fer, vaja, no es
pot fer, no es pot fer a menys que vostè no sacrifiqui
moltes, i moltes, i moltes altres coses, i aleshores ens
hauria de dir què pensa sacrificar, no?
Nosaltres tenim un projecte a quatre anys, al 2004, que
és passar de l’1, l’1 que tenim en aquest moment, a
l’1,4, i al 2010 fins al 2%; 2% de R+D sobre el PIB.
Creiem que és un objectiu, per altra banda, molt ambiciós, no és qualsevol cosa i, lògicament, això requerirà esforços econòmics importants.
Estem fent, com vostè sap –es va referir a un d’ells–, tot
un munt de centres de referència en matèria de recerca.
Per cert, vàrem aprovar fa un parell d’anys enrere una
sèrie de beneficis fiscals a les Corts espanyoles, el Govern del Partit Popular i el Grup de Convergència i
Unió van aprovar rebaixes fiscals en el tema del R+D,
concretament per fer les empreses, i vostès hi van votar en contra d’allò. Ho dic perquè, és clar, és molt
important que tothom inverteixi en R+D, l’Administració pública, els governs i les empreses. Quan resulta
que promovem uns beneficis fiscals per poder estalviar impostos en aquelles empreses que inverteixin en
R+D, vostès, en aquella ocasió, hi van votar en contra.
En aquest moment, senyor Maragall, a Catalunya hi ha
quaranta-dos centres d’innovació, quaranta-dos. I les
exportacions d’alt contingut tecnològic que incorporen
innovació de Catalunya representen el 41,5% de les
espanyoles. Per què no parlem d’aquestes realitats?
Moltes vegades, ens anem posant cendra a sobre de la
teulada, a sobre del cap, amb aquesta comparació,
moltes vegades també malaltissa, amb Madrid, i en
canvi, tot allò que tenim de positiu, que és molt, i que
és molt important, perquè són vectors de la nostra activitat diària, que tenen molt de pes, tot això, moltes
vegades, ho oblidem.
Jo ara li dono una dada molt interessant: 41,5% de les
exportacions d’alt valor en contingut tecnològic de tot
l’Estat, catalanes. Aquesta és una dada absolutament
positiva.
Vostè va parlar, en aquest cas sí, amb molta profusió, de
les infraestructures. Ens va parlar del TGV, formulant
aquella ombra de dubte: el tindrem el 2004, el 2005...,
deixant l’interrogant. Escolti, i molt abans que l’hauríem tingut, el TGV!, molt abans! No? (Remor de veus.)
Com? Qui? No, no en Borrell, no només en Borrell. Si
només fos en Borrell ja hi hauríem estat acostumats.
(Remor de veus.) No, és que va ser allò un procés. Tots
hi van passar per allà: tots els ministres d’Obres Públiques del Partit Socialista. Tots s’hi van negar: tots, tots,
tots, fins al punt que vostès, i per això no el tenim encara –i per això no el tenim encara–, van decidir que
l’havien de fer entre Sevilla i Madrid, que és una opció –atenció– legítima. És una opció legítima, és una
opció de govern; però, home!, si la història és aquesta
i la coneix tothom, per què cada vegada que vostès intervenen es posen a la gola del llop? Jo no ho entenc.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
11
Per què ens van recordant una i altra vegada que tenim algun dubte sobre el tema del TGV..., que, per
cert, ara està plenament en marxa. El TGV s’està
construint a Catalunya, s’està construint, s’està arribant a acords pràcticament amb tothom. Els alcaldes
del Baix Llobregat van anar, ara fa pocs dies, a Madrid
a signar el conveni amb el Ministeri i amb el Govern de
la Generalitat per passar el TGV per algunes poblacions
del Baix Llobregat, que incloïen, per cert, aquell bunyol
que vostè diu de l’aeroport. Això també ho han signat.
(Remor de veus.) Sí, home, també hi ha una referència
allà. (Remor de veus.) Bé, ja en parlarem després.
El president
Prego silenci, si us plau, i deixem la qüestió del bunyol
aparcada. Gràcies. (Rialles.)
El conseller en cap
Moltes gràcies, senyor president. Jo els demano una
cosa. Mirin, el TGV, en la història del Partit Socialista,
és el següent. Primer, Barcelona - frontera i, per tant,
connexió internacional: no és necessari, no serà rendible, tindrà problemes d’inversió, tindrà problemes de
no sé què... Aquesta és la història.
La nostra història en aquest tema del TGV és la següent. Ho dic perquè quedin clares les coses una vegada més. La nostra història és, quan ningú en parlava,
estudi: 3.000 milions de pessetes gastats en aquell
moment per fer aquell estudi. Quan ningú en seguia
parlant: reserva de la traça urbanística. I tot això ens
anaven dient que no. I van començar el Sevilla – Madrid. I nosaltres vàrem seguir insistint una i altra vegada, posant-hi diners, fent reserves urbanístiques i posant
les coses a punt perquè algun dia, ara, feliçment, poguéssim tenir el TGV.
Vostè després, parlant d’algunes d’aquestes infraestructures... Bé, no va parlar dels ports. Li recordo que en
aquest moment s’està fent una inversió... jo m’atreviria
a dir gegantina, concretament en el port de Barcelona,
que doblarà la seva capacitat en els propers sis - set
anys. Doblarà la seva capacitat. S’està invertint fortament també en el port de Tarragona. I aquests dos ports
junts, evidentment avui, són un gran trumfo, per dir-ho
així, des del punt de vista de les nostres infraestructures i des del punt de vista del nostre comerç internacional.
Tema de l’aeroport. Bé, escolti, ara es farà. Les obres
començaran –cal suposar ja definitivament– aquest any
2002. Vostè sempre posa l’exemple de Madrid, però,
una vegada més es posa a la gola del llop, perquè, escolti, l’aeroport de Madrid, no només hi inverteix o no
només l’amplia el Govern del PP, que també, sinó que
ho feien vostès. No, escolti’m, jo els faig una pregunta: si tenim el sistema aeroportuari que tenim a Espanya
que vostès critiquen tant, si el tenim, per què és? Podia
decidir la Generalitat de Catalunya en una cosa que no
té competència directa? O havia de decidir el Govern
espanyol? Havia de decidir el Govern espanyol, perquè
no el varen canviar vostès si tan malament el troben?
Saben per què no el varen canviar? Perquè vostès en
aquest tema de la xarxa aeroportuària tenen exactament
SESSIÓ NÚM. 42.2
la mateixa concepció que el Partit Popular, la mateixa.
No és un problema... Sí, senyor Maragall. Sí, senyor
Maragall, sí. Vostè potser no. Sí, home, és clar, nosaltres tampoc, senyor Maragall, nosaltres tampoc, però el
seu partit... El seu partit, vull dir el que pren les decisions en últim terme. Escolti, les coses són com són.
(Remor de veus.)
Quan vostès podien decidir canviar la xarxa aeroportuària del model de gestió no ho van fer. I per què no ho
van fer? Perquè no se’n van recordar? No pot ser, perquè van tenir tretze anys. No pot ser. Per tant, segur que
és perquè no hi creien. No, si vostès creien en l’efecte
radial: tot a Madrid i, després, com vostè diu alguna
vegada, la perifèria, la perifèria. I a la perifèria... (Remor de veus.) Sí, i a la perifèria hi és Barcelona i hi és
Catalunya també. En aquesta perifèria imaginada des
de Madrid també hi ha Barcelona i també hi ha Catalunya i el seu aeroport i el TGV. Tot això era perifèria. No
n’és, de perifèria, atenció. Nosaltres som espai central.
S’ha acabat aquesta comparació també malaltissa, tot
en termes de l’Estat espanyol. Nosaltres avui a Europa
som espai central. Som espai central. Del sud d’Europa. I ho podem ser més.
Ara, des de Madrid no se’ns veu així. Evident. Però no
ara: ni ara ni abans –ni ara ni abans. Per tant, escolti,
d’acord, vostè fa una reflexió, vostè fa unes propostes...
Benvingut a casa una altra vegada, benvingut a casa,
però de tota manera em sembla que no tenen precisament el millor full de serveis –en podríem dir des
d’aquest punt de vista– per concretament fer propostes
en aquest sentit.
Com que vostè veig que es mira el rellotge i...(Remor
de veus.) Li volia parlar de les inversions. Vostè ahir va
fer una proposta d’inversions, una proposta que ens va
dir: «Invertirem, les administracions públiques, en els
propers deu anys...» Va dir: «Jo proposo que inverteixin 4,6 o 4,7 bilions de pessetes.» Va dir això, no?
Doncs bé, jo li voldria fer notar el següent. Si vol després en parlem. La proposta que vostè va fer ahir és una
proposta que significa menys del que s’ha fet en els
últims deu anys, que ja és fort, i menys del que es farà
en els propers deu anys, menys. Vostè concretament va
dir que l’Estat havia d’invertir en deu anys –la part de
l’Estat – 2 bilions 750.000 milions de pessetes. Dividit
per deu, 275.000 milions de pessetes. Aquest any 2001
l’Estat a Catalunya invertirà 332.000 milions de pessetes, bastant més del que vostè proposa per als propers
deu anys.
Però és que encara és pitjor! A la Generalitat de Catalunya, vostè li assigna 178.000 milions de pessetes
d’inversió cada any a partir d’ara, per cobrir el bilió
780.000, en deu anys, i resulta que en aquest moment
estem invertint a la ratlla dels 200.000 milions de pessetes, en xifres homogènies amb les seves.
Per tant, senyor Maragall, vostè ens presenta aquí un
programa i ens diu que hem de fer menys del que ja
estem fent ara en matèria d’infraestructura, que és on,
per cert, vostè dedica una part important del seu treball?
Educació i treball, molt breument. Vostè va dir, senyor
Maragall, «necessitem escoles públiques dignes», va
dir «volem escoles públiques dignes». I jo li dic, senyor
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
12
Maragall, que ja les tenim. Tenim escoles públiques
dignes. No totes les hem acabades. Això és veritat, no
totes estan acabades, però, escolti, això li passa a tothom que governa. No es pensin que és patrimoni del
Govern de la Generalitat. Vostès tenen en les seves files molta gent del món local i ho saben molt bé. Ho
saben molt bé, que quan es governa no es pot fer tot de
cop, i menys quan hi ha un programa tan ambiciós en
el món educatiu, que, per cert, porta la seva etiqueta, i
que, per tant, nosaltres... La seva etiqueta i la nostra,
perquè nosaltres també vàrem votar a favor de la
LOGSE, però vostès, quan governaven, en aquesta ocasió sí, varen prendre una iniciativa legislativa en el món
educatiu que es va dir la LOGSE, que té alguns interrogants, però que és el que estem aplicant a Catalunya.
I, per tant, un nivell alt d’ambició en el món educatiu
també el varen posar vostès. I nosaltres l’estem complint més que ningú, o tant com el que més.
Per tant, quan tu situes el llistó molt, molt alt, potser
que quan saltes acabis fregant el llistó i no l’acabis de
passar, però per què? Perquè l’has situat molt alt. Si el
situes a un pam de terra, és molt fàcil de passar. Passes
a l’any següent. Però, quan el llistó el poses molt alt, no
el passes a la primera vegada. Necessites alguns intents
per acabar-lo de passar, però l’estem fregant, l’estem
fregant. I, per tant, el passarem, i el passarem per sobre,
que és del que es tracta. Jo li demano que no doni
aquest exemple de «necessitem escoles públiques dignes» com si no les tinguéssim.
Ens va posar un exemple que a mi em va saber molt
greu. Va ser l’exemple d’aquella persona que vostè es
va trobar –em sembla que va dir– a Cornellà i que li va
dir que a l’escola pública no se n’havia sortit i que, en
canvi, a l’escola privada anava molt bé. Bé, això, posat
com un exemple i generalitzat. És a dir, el perill d’això és, senyor Maragall, que es podria confondre això
amb una generalització del sistema, perquè la resultant
del que vostè va dir és: «L’escola pública a Catalunya
no funciona i l’escola privada, sí. L’escola pública no
dóna oportunitats i la privada, sí.» Jo crec que això,
senyor Maragall, és molt greu. No es poden plantejar
les coses d’aquesta manera, encara que en alguna escola pública del nostre país hi hagin alguns problemes
especials. No es poden plantejar les coses d’aquesta
manera.
Jo només li diré una cosa. Mitjana de les proves d’accés a la universitat, per tant, de totes les escoles del país,
no d’un cas d’una persona, no d’una persona, de totes
les escoles del país. Mitjana dels centres públics: 5,74.
Mitjana dels centres concertats: 5,95. Pràcticament el
mateix. Aprovats en els centres públics: 88%. Aprovats
en els centres concertats: 90%. Per tant, escolti’m, en el
moment de la veritat, en el moment de l’objectivitat, no
es poden –insisteixo– presentar les coses així.
Una molt breu referència al tema dels mestres. Vostè va
dir: «Els mestres necessiten un major reconeixement
social.» D’acord, jo hi estic d’acord, i ho defensem. És
exactament així. Els mestres, sobre les espatlles dels
quals s’ha carregat una part molt important no només de
la feina educativa, sinó també del contingut social de la
LOGSE, que és molt alt..., els mestres evidentment
necessiten un major reconeixement social.
PLE DEL PARLAMENT
Jo els proposo, en aquest sentit, una reflexió. Nosaltres,
per exemple, el president i jo, l’altre dia vàrem despatxar els pressupostos de la Generalitat amb el conseller
d’Economia i li vàrem demanar que el nou model de
finançament, que significa més diners, tingui també
alguna traducció en el camp de les retribucions educatives. I hem de veure exactament com ho fem amb els
grups que ens donin suport en aquesta tramitació pressupostària. Però la nostra intenció és aquesta. Això també és un reconeixement. Això també és un reconeixement lògicament de la funció dels mestres.
Però, senyor Maragall, no és l’únic reconeixement. No
és l’únic, perquè la feina del mestre és una feina que té,
com vostè sap molt bé, una component vocacional molt
important. I, per tant, no només és un problema de diners. No només és un problema de diners: també és un
problema de discurs de tots nosaltres. Aquesta no és
una feina només del Govern de la Generalitat: és una
feina de tots. Tothom hi ha d’ajudar en aquest sentit. I
deixi’m dir-li una cosa molt concreta: no és la millor
manera d’ajudar a aquest reconeixement dels mestres
que vostè digui que per aprendre idiomes al final les
famílies han de portar els fills a les acadèmies. No és la
millor forma de reconèixer la tasca dels mestres, perquè
això vol dir que hi ha molts mestres a l’escola pública
i a l’escola concertada que ensenyen idiomes i que, lògicament, poden sentir-se especialment ferits per una
afirmació com aquesta que, per altra banda, en molts
casos pot ser injusta.
Hi havia algunes coses més del que vostè va dir. M’ho
estalvio, perquè es faria molt llarga la meva intervenció
i vull acabar també fent alguna reflexió en altres coses.
Simplement dir-li que seguim sent els primers en el
programa Erasmus. Vostè demanava això. En el curs
99-2000 seguim sent els primers. Segon, que tota la
seva proposta en el camp del turisme és crear una secretaria general. Que en el tema del comerç..., ara no m’hi
esmerçaré, però que m’agradaria poder tenir també un
debat amb vostè en aquest sentit.
I dos temes més. Tres temes més molt breus. Primer,
seguretat. Vostè parla del model i ens diu: «S’ha de fer un
model de comandament únic a les forces de seguretat.»
Aquest Parlament, més d’una vegada, ha votat un model de substitució, i nosaltres estem aplicant el programa de substitució aprovat per aquest Parlament més
d’una vegada. Per tant, no ens estem inventant res, estem fent allò que el Parlament de Catalunya ha decidit
com a model de seguretat a Catalunya. Després, si vol
insistir en aquesta línia, li recordaré quina era la posició del Govern socialista quan es va plantejar aquest
tema del comandament únic de les forces de seguretat.
Segon: vostè, ahir, va fer referències meves a l’època de
l’Ajuntament. Se’n recorda? Jo sóc dels que recordo
coses, també, d’aquella època. I en dos temes concrets
que vostè va dir, li’n vull recordar dues. Primer, en el
tema de la seguretat. Home, escolti, si les discussions
que teníem en aquella època allà, vostè i jo, eren que
vostès reduïen els recursos de la Guàrdia Urbana. Vostè
ens va posar l’exemple de Nova York i ens va repetir
dues o tres vegades quaranta mil policies dient: «Són
molts, i això és el que es necessita». I vostè reduïa la
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
13
plantilla de la Guàrdia Urbana; però, a més a més, la
reduïa significativament. Per tant, vostè, en aquest cas
vostè, aquest cas no s’atribueix a ningú més, vostè, amb
responsabilitats de govern, no va apostar pel que està
dient; va apostar pel model contrari, que era reduir
aquelles plantilles. I en el tema de cultura vostè ens va
dir: «Doblarem el pressupost de Cultura».
Home, jo també recordo una altra cosa, senyor Maragall, de l’època de l’Ajuntament: vostè tenia un regidor
de Cultura –per altra banda, molt important– que era
l’Oriol Bohigas. Per què va dimitir, l’Oriol Bohigas?
Per què se’n va anar a mig mandat? Per què el va abandonar, a vostè, quan vostè era alcalde? Sap per què? Ho
va dir ell: perquè vostè no li donava diners; no doblar,
no; molt menys que doblar; no n’hi donava. O no n’hi
donava prou. Escolti: però forma part de la història;
forma part de la història i dels exemples, i del tarannà, i del tarannà. Això passava. I ara ve el senyor Maragall, des de l’oposició, i ens diu: «S’ha de doblar el
pressupost de Cultura». Bé, escolti’m, però, quan vostè
tenia responsabilitats de govern, no ho feia, això; feia
coses molt diferents, no?, que fins i tot ocasionaven la
marxa d’algun regidor molt notable, com el senyor
Oriol Bohigas.
Bé, escolti’m, deixem-ho estar. Aquesta ha estat una
repassada, per altra banda, bastant exhaustiva; una repassada bastant exhaustiva de moltes coses que vostè
va dir. Jo, aquesta repassada, senyor Maragall, l’hi hauria pogut fer d’una altra manera; l’hi hauria pogut fer,
simplement, entregant-li el discurs que en aquesta mateixa tribuna va fer fa quinze dies el president de la
Generalitat. Només amb allò es contestaven moltes de
les coses que vostè no ha dit, que no hi ha fet referència, que se n’ha oblidat; o moltes de les coses que vostè
ha dit i que, nosaltres, o ja estem fent o fem millor i fem
més. Això es contestava en aquell discurs. Allò era un
programa de govern, senyor Maragall; un programa
d’un govern que governa, que governa el dia a dia.
Vostè ahir ho va dir despectivament: «Aquest és un
govern que governa el dia a dia.» És clar que sí, és clar
que sí: un govern ha de governar el dia a dia i, a més a
més, té visió a llarg termini, com moltes de les coses
que li he dit i que va dir el president en aquell moment
ho testimonien, i molt diferent, per cert, del programa
que vostè ens va presentar ahir. I després ens va dir:
«Aquest país va bé –ja ens ho han dit moltes vegades–,
malgrat el Govern de la Generalitat.» Com més vagin
insistint en aquesta idea, menys gent se’ls creurà, menys
gent se’ls creurà. Perquè això, que és un recurs dialèctic, que és una frase que queda molt bé, la gent no la
comparteix; la gent saben que, si el país va bé, en part
–més petita o més gran; això ja ho jutjarà cadascú-, en
part és perquè hi ha un Govern que s’ocupa de les coses de les quals s’ha d’ocupar.
Ens va dir una cosa molt grossa, senyor Maragall –no
sé si se’n va adonar. Ens va dir: «Home, és clar que, el
Govern de la Generalitat, el puntuen bé; simplement,
perquè no existia i ara existeix». Ens va dir això. I, aleshores, jo li faig una pregunta que m’agradaria que ens
contestés: si la gent el jutja bé –i vostè ho va reconèixer–, per què ens ha presentat una moció de censura?
(Remor de veus.) Senyor Maragall, són paraules seves;
SESSIÓ NÚM. 42.2
jo no me les he inventades. Vostè va dir... No, si, escolti’m, el senyor Maragall va dir exactament allò que
diuen les enquestes –va dir allò que diuen les enquestes–, però va dir: «La gent el valora bé, però, escolti’m, jo presento una moció de censura». Home, no,
perquè llavors vol dir que vostè no connecta amb la
gent; vol dir que vostè no connecta amb el judici i les
aspiracions de la gent, no?
Ahir –hi insisteixo una vegada més, senyor Maragall–,
es va veure que no hi ha una alternativa ni coherent ni
sòlida –no hi ha alternativa coherent ni sòlida–, i això,
bé, en el moment en què vostè tenia una gran oportunitat, com a mínim, fa pensar.
Un parell de paraules sobre el tema del finançament,
que m’agradaria especialment poder debatre amb vostè, quan vostè repliqui aquesta intervenció. On està,
senyor Maragall, la seva alternativa de finançament?
Una persona es presenta aquí per ser candidat; se’l votarà en aquest sentit; ens explica moltes coses: algunes
d’aquestes, les quantifica; d’altres, no, i, aleshores, la
pregunta que jo li faig és: quina és la seva proposta de
finançament? Perquè ahir no la vam sentir –ahir no la
vam sentir. Només vam sentir una cosa, que ja hem
sentit moltes vegades: que paguem per renda i cobrem
per població. Home, això no és una alternativa de finançament.
Nosaltres hem hagut de suportar moltes bufetades durant molts anys, hem hagut de situar el tema del finançament molt en primera línia, hem hagut d’arriscar
molt perquè al final poguéssim tenir un sistema de finançament que comenci a pagar la pena. Molt, hi hem
hagut de posar; molt risc polític, molt entusiasme, posar-ho en primera línia, molta capacitat negociadora,
molta influència en alguns casos, molt rebuig en d’altres, moltes campanyes en contra... Ho hem hagut de
fer, tot això, per arribar on estem. I vostè es despatxa
amb un discurs d’alternativa sense explicar-nos un
model de finançament per a Catalunya, que s’ha d’entendre que vostè ha de tenir perquè, a més a més, diu
que el que tenim ara és molt dolent.
És a dir, fixin-se en la paradoxa: vostè diu que el que tenim és dolent; ve aquí i no ens explica res sobre el que
ha de ser de nou. Com s’aguanta, això? Escolti: el finançament és la base estructural de qualsevol sistema
de govern. Què vol fer vostè sense una proposta de finançament? Com ens ho creurem, tot això que vostè
ens diu, algunes vegades? Jo li demano que no torni a
dir que no hem obtingut més diners –no ho tornin a dir.
No tornin a dir que no hem obtingut més diners, primer,
perquè d’aquí a poques setmanes, la realitat els desmentirà i els deixarà en evidència –primer. Nosaltres
tindrem un pressupost, l’any 2002, que tindrà un increment important, de l’entorn del 10%. D’on es pensa que
el traurem? De l’aire del cel? El traurem del nou model de finançament, en molt bona mesura –del nou
model de finançament (remor de veus i pausa). No ho
tornin a dir perquè no és veritat, i, a més a més, els ha
passat una cosa que els hauria de fer reflexionar, que és
que, per primera vegada des de fa molts anys –i després
m’hi referiré molt breument–, hem aconseguit un model de finançament pactat per tothom: pel Partit Socialista, pel Partit Popular i per Convergència i Unió.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
14
Això, senyor Maragall, amb visió històrica, és una gran
victòria. No la menyspreï, no la menystingui –és una
gran victòria. Després m’hi referiré.
Vostè també ens va proposar –en aquest cas, molt solemnement– la reforma de l’Estatut i, fins i tot, de la
Constitució. Ens va dir que treballaria fins al cansament, em sembla –va dir això–, per proposar al PSOE
que ho acceptés. Ja, explicat així, fa una sensació de
molta dependència –no sé si vostè se n’adona. «Treballaré molt, treballaré molt, molt, molt, molt per veure si
puc arribar a convèncer el PSOE.» (Rialles.)Home,
molt bé, molt bé. Ara, jo li proposo –com que parlem
de l’Estatut i de l’autogovern de Catalunya, no hi podem fer broma–, jo li proposo un mètode més senzill,
que segur que el deixarà més descansat –no haurà de
fatigar-se tant–, que és el que nosaltres proposem aprofitant el marc constitucional i estatutari, que permet fer
un salt de l’autogovern, importantíssim, segons com es
faci –importantísssim–, i no ho diem nosaltres, ho diu
gent amb molt criteri i amb molt aval acadèmic i amb
molta experiència, citada, també, per vostè.
Això, jo li proposo que ho voti el PSOE; convencin el
PSOE que ens accepti això. Segur que es cansarà molt
menys perquè és molt més fàcil, és molt més realista, en
la línia, aquella, que deia vostè. Nosaltres no ens tanquem a una reforma de l’Estatut en el futur. No ens hi
tanquem, no ens hi hem tancat mai. L’únic que li demanem, senyor Maragall, és, de cara al poble de Catalunya, que és el que tots volem servir..., només li demano una cosa: plantegem les coses d’una forma que no
porti Catalunya pel camí de la frustració, sinó que el
porti pel camí de l’esperança. Potser vostè, amb aquesta
reforma de l’Estatut, pot tenir la sensació que tindrà,
per dir-ho així, un crèdit catalanista més gran; pot passar això, pot passar que vostè ho plantegi per això. Però
no fa falta, en aquest sentit –no fa falta. Simplement, el
que hem de veure és quin és el camí millor, entre tots
plegats, per intentar que el nostre autogovern tingui un
sostre molt més alt. I n’hi ha un, de camí possible, que
és aquest que li deia. I aquest mereix ser escoltat per
part de les forces polítiques espanyoles, del PP i del
PSOE.
El PP fins ara ens ha dit que no. Ho tornarem a intentar. El president ho va dir: ho tornarem a intentar una
vegada més. Estem a la meitat de la legislatura; ho podem i ho volem tornar a intentar. Però ja els demanem,
des d’ara, també, el seu suport. Jo li demano això: vostè
vagi al Comitè Federal del PSOE, vegi’s amb el senyor
Rodríguez Zapatero, amb la gent que hi entén i porti’ns
l’aval a la fórmula que nosaltres hem plantejat. Significa un pas molt important de més autogovern. És possible; no fa falta canviar textos estatutaris i constitucionals, que vostè sap molt bé que porten per un camí
d’una gran dificultat –d’una gran dificultat: Per què no
fem això? Per què no ens ajuda a aconseguir-ho? Serà
molt més creïble, tot plegat, perquè jo li podria dir –no
hi vull insistir massa-, jo li podria dir: «Escolti’m, senyor Maragall, com pot ser que vostè ens plantegi una
reforma de l’Estatut, si el seu partit, el Partit Socialista de Catalunya, no és capaç d’aconseguir un grup parlamentari propi a Madrid? Com pot ser? (Remor de
veus.)
PLE DEL PARLAMENT
No, escolti’m: és que les coses són així –les coses són
així. Canviar l’Estatut és molt difícil, molt més difícil
que tenir un grup parlamentari propi a Madrid; vostès
no han aconseguit ni això. L’havien tingut, després el
van deixar de tenir. Com vol, vostè, això, aconseguirho? En canvi, hi ha camins més fàcils que porten a un
objectiu més o menys similar. Jo li demano que ens
ajudi en aquest sentit.
Les relacions entre Catalunya i Espanya. Vostè en va
parlar molt, ahir. Ara li diré una cosa que tampoc li
agradarà, però jo l’hi he de dir, que és que vostè, ahir,
va fer una intervenció que feia més la sensació o tant la
sensació d’un candidat al Govern espanyol. Sí, sí, sí,
perquè va parlar tant i tant i tant d’Espanya –sí: tant i
tant d’Espanya– que al final, doncs, tenies un cert dubte
d’on estàvem, no?, exactament. Jo li posaré un exemple, un exemple que em sembla que és bastant gràfic.
Vostè ens va parlar de la concòrdia espanyola –ens va
parlar d’això–; ens va parlar de la necessitat d’entendre’ns, de la necessitat de comprendre’ns, de la necessitat de respectar-nos. En tot això, hi estic totalment
d’acord –hi estic totalment d’acord.
Ara, quan repliqui, jo li demano només una cosa: si
això és així, si això ha de ser així, quina millor oportunitat hi ha per aconseguir aquesta fita que posar-se
d’acord amb els diners? Quina millor oportunitat hi ha?
Vostè sap perfectament –perquè ha estat alcalde durant
molts anys i s’ha hagut de barallar per obtenir diners–,
vostè sap perfectament que, quan es tracta de diners a
repartir entre les comunitats autònomes, és quan més
problemes i quan més bufetades –en sentit figurat– hi
ha, perquè és molt complicat posar-se d’acord amb els
diners –molt complicat. És, com s’ha demostrat en la
història, un gran punt de discòrdia entre les comunitats
autònomes. Perquè, quan pactàvem les coses amb vostès, s’hi oposava el PP, i, quan les pactàvem amb el PP,
s’hi oposaven vostès. Gran punt de discòrdia; no per
voluntat nostra, però sí per voluntat seva de confrontació partidista, no? Resulta que aquesta vegada ens posem tots d’acord.
I el PSOE finalment s’hi suma, finalment; va ser a l’últim moment, i per la decisió que ja coneixem de qui va
ser. No va ser la seva, precisament; va ser la d’altra gent
que tenen un pes important; però vostè es va trobar en
aquest escenari, i aleshores jo em vaig preguntar,
aquells dies: «Com reaccionarà el senyor Maragall?»
Vostè tenia dues opcions: tenia l’opció que va escollir
–que era l’equivocada–, de posar-s’hi en contra simplement perquè nosaltres havíem tingut un cert èxit, simplement per això; però tenia una altra opció; l’opció era
afegir-s’hi, i ho tenia molt fàcil, aquesta vegada, perquè
el seu partit s’hi havia afegit. Quina millor ocasió per
afegir-se a un acord de finançament que és –no ho oblidem– un acord de concòrdia entre això que vostè en diu
els pobles d’Espanya? Quin millor escenari per fer una
pedagogia de la concòrdia, de l’apropament, de la comprensió, del respecte, quin millor escenari?
Jo em vaig preguntar: «El senyor Maragall, quin camí
escollirà?» Perquè vostè tenia aquesta altra oportunitat,
i vostè va escollir el camí d’aquell que dóna cops des de
l’oposició, no va escollir el camí d’allò que en podríem
dir un estadista de veritat; i la tenia, aquesta oportuniSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
15
tat, la tenia millor que mai; no ho va fer, no ho va escollir, per tant, en el moment de la veritat, en el moment
dels fets, en el moment de les grans oportunitats que no
es presenten cada dia; vostè podia fer un gran acte de
pedagogia sobre la concòrdia entre això que vostè en
diu els pobles d’Espanya; i no ho va fer, –no ho va fer,
no ho va fer–, i suposo que avui ens explicarà una mica
el perquè.
Una altra part de la seva acusació contra nosaltres són
els pactes que vostè diu amb el Partit Popular. Això,
sembla que vostès aquí han trobat una espècie de mina
d’or i vostès aquí s’hi aboquen d’una forma i s’esplaien d’una forma absolutament impressionant. Va arribar
a dir el següent: «El senyor Fernández Díaz ha decidit
que s’ha de recolzar al senyor Mas perquè sigui president», i aleshores em va venir a la memòria una cosa
que tampoc és tan antiga –fa un parell d’anys–, que era
quan públicament, públicament –no «suposo que...»,
públicament– el senyor Vidal-Quadras, no del Partit
Popular, del punt més extrem del Partit Popular, aquell
que vostè deu rebutjar més de tots, li donava públicament suport a vostè com a president de la Generalitat.
És a dir, el senyor Fernández Díaz se suposa perquè no
sé qui li ha explicat que no sé que diu del senyor Mas,
però el senyor Vidal Quadras públicament, notòriament, davant de tot el país va dir: «Escolteu, s’ha de
votar al senyor Maragall», i segurament hi va haver una
part d’aquell espectre sociològic que el va votar a vostè.
Sap per què el votava aquella gent, senyor Maragall? El
votaven perquè tenien l’esperança que vostè limités
l’autogovern de Catalunya. (Forta remor de veus.) Sí,
sí, sí, senyor Maragall, el votaven per això. Segur que
vostè...
El president
Prego silenci, si us plau. (Persisteix la remor de veus.)
Silenci, senyors diputats i senyores diputades. (Pausa.)
Pot continuar.
El conseller en cap
Segur que vostè no deu estar satisfet d’aquests tipus de
suport, però no ho va manifestar; ja li van anar bé. Ho
dic perquè això de pactar amb el PP, tot això té uns límits, i els límits que té és que nosaltres també hi tenim
algunes coses a dir i a recordar, i a partir d’ara no callarem en aquest sentit, a partir d’ara no estarem en silenci, a partir d’ara els ho recordarem cada dia si vostès
insisteixen en aquesta línia. I també els dic una altra
cosa: és molt pobre argument d’oposició i d’alternativa que la gran part de la seva crítica sigui que nosaltres
pactem amb un partit que va tenir majoria absoluta a
Espanya en democràcia, que vol dir que una gran part
dels espanyols els varen preferir a ells abans que a vostès. I si les regles del joc democràtic porten al fet que
les coses són així, i nosaltres no ens les inventem, nosaltres tenim l’obligació, com sempre hem fet, d’intentar entendre’ns amb el Govern espanyol que hi hagi; sí,
sí, tenim aquesta obligació. I després hem de fer una
altra consideració, senyor Maragall: portem més de
vint-i-cinc anys de democràcia. Vostè no creu que ha
arribat el moment que ja ningú sigui considerat en
aquest Estat, en el conjunt de l’Estat, una mena de poSESSIÓ NÚM. 42.2
ble elegit amb el qual es pot pactar i uns altres amb els
quals és impossible pactar?
Vostès trobaven magnífic que nosaltres pactéssim amb
un govern del Partit Socialista, que, per cert, tenia
moltes vies d’aigua obertes, però que tenia objectius
importants de cara al futur que nosaltres respectàvem
per l’interès de Catalunya i per l’interès de tota Espanya; nosaltres els vàrem ajudar a vostès, en condicions
–i vostès ho saben– molt difícils, molt difícils per moltes coses que ara no vull recordar –vostès ho saben,
això–; ajudar-los a vostès en aquelles circumstàncies era
bo, vostès ho consideraven així, allò era bo; i en canvi
pactar amb el Govern del Partit Popular per obtenir un
millor sistema de finançament és dolent? O pactar amb
el Partit Popular perquè la policia de trànsit al final siguin els Mossos d’Esquadra és dolent? O pactar amb el
Partit Popular que els ports de Barcelona i Tarragona
siguin gestionats per la Generalitat és dolent? O suprimir
els governadors civils és dolent? O transferir l’Inem, que
vostès ens havien negat sempre a Catalunya, és dolent?
Tot això, és dolent? Jo els demano que aquest tema dels
pactes entre els uns i els altres els entenguem des d’un
punt de vista de l’estricte joc democràtic.
Si el que vostès volen dir a través d’això és que com a
conseqüència de qualsevol pacte a nivell espanyol, sigui amb el PP o sigui amb el PSOE, nosaltres hem d’estar molt vigilants per defensar l’autonomia de Catalunya, no es preocupi: nosaltres hi serem, hi som i hi hem
estat; ho podem dir jo diria més que ningú o tant com
el que més. Per aquí no es preocupin, això els podria
preocupar, d’acord, però aquí no cal que es preocupin,
nosaltres estem per defensar l’autonomia de Catalunya
fins a l’últim extrem, arriscant el que calgui arriscar; el
president Pujol ho deia amb paraules molt gràfiques:
l’estabilitat no és un bé suprem; tampoc ho és per a mi,
senyor Maragall, l’estabilitat no és un bé suprem. El
que és un bé suprem, si ho podem dir d’aquesta manera, és la defensa de Catalunya, de la seva autonomia i
de la seva gent, això sí. I nosaltres farem tot allò que
sapiguem i tot allò que puguem per actuar en aquest
sentit, tot; per tant, no es preocupin des d’aquest punt
de vista; aquest és un flanc que ja està cobert, amb una
majoria absoluta a Madrid, com hi va haver en les altres èpoques, i per tant, amb el perill que s’imposin
determinades coses i amb el recurs, moltes vegades,
d’haver de portar les coses al Tribunal Constitucional
per defensar-se i potser guanyar a la llarga. Jo els demano que tota aquesta reflexió sobre els pactes i els diàlegs amb uns i altres la convertim simplement, senyor
Maragall, en una reflexió de futur; no pot ser que sempre estiguem instal·lats en els mateixos clixés i en les
mateixes etiquetes.
Vostè ens va dir una cosa –i és la penúltima cosa que li
volia dir–, vostè ens va dir una cosa que a mi em va ferir especialment; vostè ens va dir que havíem de deixar
de patrimonialitzar el vot catalanista, ens va dir això:
«S’ha acabat la patrimonialització del vot catalanista i
del catalanisme en general», ens van dir això; precisament em volia referir a això. Jo li demano simplement
una cosa, si la reflexió és aquesta, li demano una cosa:
no ens facin culpables dels seus errors; no busquin en
aquest sentit l’enemic exterior, no el busquin; nosaltres
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
16
no som culpables que això hagi passat; no ens facin
culpables dels seus errors acumulats, perquè no en som.
Nosaltres hem fet la feina que hem cregut que havíem
de fer i, com tothom, hem aspirat a tenir la màxima
representació possible i el màxim suport possible de la
gent; com tothom, vostès també ho intenten sempre, i
és legítim que sigui així, però nosaltres no som culpables d’aquesta patrimonialització. Són errors seus i vostès se’ls han de resoldre.
Jo ara ho tindria molt fàcil, però no ho faré; ho tindria
molt fàcil, agafar el que van ser onze anys de majoria
absoluta del PSOE –no ho faré, senyor Nadal, no cal
que es preocupi–; no ho faré, però només els faig una
reflexió sobre aquells onze anys, només una: durant
bastant temps d’aquells onze anys, amb majoria absoluta del PSOE, l’element decisiu d’aquella majoria absoluta eren vostès, els diputats del Partit Socialista de
Catalunya a Madrid eren l’element decisiu d’aquella
majoria absoluta; nosaltres van ser l’element decisiu a
partir del 93, i ho vàrem ser a partir del 96, i ho hem
deixat de ser ara una altra vegada; nosaltres tornem a
estar exactament igual que estàvem quan vostès tenien
majoria absoluta, tenim una majoria absoluta enfront de
nosaltres a Madrid, en aquest cas del Partit Popular.
Però vostès formaven part de la majoria absoluta, vostès en formaven part, molts anys, i quan dic «vostès» no
vull dir el Partit Socialista en general: vostès, el Partit
Socialista de Catalunya, eren l’element decisiu de les
majories absolutes del PSOE. I aleshores la pregunta
és: si això era així –que és indubtable que ho era–, per
què vostès aleshores no van fer una autèntica política a
favor de Catalunya? Què els ho impedia? Els impedíem nosaltres fer-ho? Vostès saben que nosaltres hauríem
estat al seu costat, per qualsevol cosa que vostès haguessin plantejat a favor de l’autonomia de Catalunya.
No tinc temps de fer una reflexió que m’hauria agradat
fer: en aquells anys vuitanta es va decidir l’amplada de
la carretera que havia de significar l’autonomia de Catalunya; eren anys molt decisius perquè s’estava desplegant l’Estatut; s’estava mirant quina amplada tindria la
nostra autonomia, si seria més ampla o si seria més estreta. Reflexionin vostès quina amplada li van donar a
l’autonomia catalana quan vostès ho tenien tot a favor,
tenien totes les cartes a sobre la taula per poder decidir;
no hi havia res que els impedís allò, res. No ens facin
culpables dels seus errors, senyor Maragall, que no són
culpa nostra; en tot cas, reflexionin vostès –jo sé que
vostè l’altre dia ja ho va començar a fer– per què les
coses han estat d’aquesta manera.
Per cert, avui ens trobem encara parlant dels pactes
amb el Partit Popular, que molts d’ells es justifiquen, la
seva gent els justifica per això que vostès en diuen el
80%. El 80%, com deia el senyor Caldera fa un mes en
unes declaracions públiques, és la suma de vostès i del
Partit Popular, i aquests pactes –deia el senyor Caldera, no ho diem nosaltres–, aquests pactes justifiquen fer
determinats acords molts dels quals o alguns dels quals
no van precisament a favor de l’autonomia catalana.
Dic això perquè quan parlem d’aquestes coses val la
pena tenir una certa memòria ben fresca.
Bé, la part final de la meva intervenció, l’hi volia centrar en el següent: vostès, jo crec sincerament que no
PLE DEL PARLAMENT
han canviat de forma de ser i de forma de fer. Vostès...,
o vostè, d’una forma o d’una altra, ahir ens proposava
un canvi; vostè es va presentar aquí per posposar un
canvi.
Però aleshores la pregunta que nosaltres li fem és: vostès, des d’aquesta òptica de ser un partit que pot decidir
més lliurement, més autònomament, en què han canviat? Aquesta pregunta els l’hem de fer: quina garantia
ens donen vostès avui que realment el Partit Socialista
de Catalunya, des de l’òptica del país, de Catalunya, de
la Generalitat de Catalunya, té un grau d’autonomia i
d’independència superior. Vostès diran el que vulguin
(remor de veus), però, escoltin, és que és molt important saber-ho; és molt important saber-ho perquè el senyor Maragall, ahir, es va presentar a aquesta tribuna
per presentar un programa d’alternativa que acabarà
amb una votació per ser o no –espero que no– president
de la Generalitat. Per tant, no només jo, altra gent –ahir
vaig sentir altres opinions en aquest sentit– ens preguntem fins a quin punt vostès, aquest trajecte que es proposen, el poden fer, el poden fer, realment, amb l’autonomia que cal per poder governar un país com Catalunya
i per poder governar la seva gent.
A vegades, vostè em recorda, senyor Maragall, aquell
patró d’embarcació que té l’embarcació amb amarradors al moll, que engega els motors, que accelera, fa
molt soroll, molt soroll, molta escuma. Alguns badocs
que passen per allà s’hi aturen un moment a veure com
salpa aquella embarcació. Passen uns minuts, segueix
fent molt soroll, l’embarcació es queda quieta i la gent
se’n va, i el patró es queda sol. Això sí, ha fet una gran
sorollada, però té uns amarradors molt grans, molt
grans. (Remor de veus.)
Jo, senyor Maragall, ja que ens proposem..., ja que ens
proposem fer canvis, ja que ens proposem fer canvis,
jo, senyor Maragall, li dic que..., li dic que llevi «amarres». Vostè pot fer un canvi: llevi «amarres». Aquest canvi el pot fer. Aquest depèn, fonamentalment, de vostès.
Llevi «amarres». Nosaltres volem tractar amb el president del Partit Socialista de Catalunya i amb el Partit
Socialista de Catalunya, però també volem saber, quan
parlem d’aquestes coses, fins a quin punt això que hem
de tractar és alguna cosa que després, realment, ens en
podrem fiar. Volem això. Els posaré un exemple molt
breu. Quan es va pactar i quan es va acordar el model
de finançament, amb qui ho vàrem haver de fer? Vàrem
anar a trucar la porta del PSOE, vàrem anar a tocar la
porta del PSOE. No vàrem poder trucar només a la porta del Partit Socialista de Catalunya: vàrem anar a trucar a la porta del PSOE perquè finalment és on ens
havíem d’entendre.
Jo crec, senyor Maragall, per acabar definitivament,
que... Bé, escoltin, no s’escandalitzin, perquè porto
bastant menys estona que el senyor Maragall ahir. (Remors de veus.) No, bastant menys, bastant menys. Sí, sí.
El president
Prego silenci. Prego al senyor conseller...
El conseller en cap
No es preocupin que ara s’acaba definitivament.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
17
El president
...que acabi...
El conseller en cap
Miri... (Remor de veus.)
El president
Ah! Perdó. Deixin-me acabar la frase, que pugui acabar tranquil·lament, perquè té tot el temps que li correspon. (Remor de veus.) Pot continuar, senyor...
El conseller en cap
Moltes gràcies, senyor president.
Jo crec, senyor Maragall, que vostè amb la Moció de
censura s’ha equivocat. Crec que s’ha equivocat. Li ho
dic sincerament. I s’ha equivocat no només perquè
ahir... podríem dir allò col·loquialment que no se’n va
sortir, no només per això, que també, sinó per una altra cosa, perquè vostè amb la Moció de censura jo crec
que ha escollit el camí equivocat. Jo crec que vostè ha
escollit el camí de la confrontació i no el camí de l’entesa. I jo li proposo un altre camí, que sé que és un camí
que no és possible en els propers mesos. Ja ho sé. Que
probablement hauran de passar els anys que queden
d’aquesta legislatura. Però jo no li proposo el camí que
vostè ha escollit de la confrontació. Nosaltres els proposem el camí de l’entesa. Perquè... Sí, sí, els proposem
aquest camí.
En la propera legislatura, en la propera legislatura,
l’any 2004, farà un quart de segle que es va aprovar
l’Estatut d’autonomia de Catalunya. En algun moment
hem comentat abans que en aquests darrers vint anys
Catalunya no havia tingut mai tant durant tant temps, i
això, evidentment, ho hem d’apreciar. Però també hem
de saber una altra cosa: que Catalunya aspira a estar
entre els millors. Allò que fa vint-i-cinc anys, només
vint-i-cinc anys, amb perspectiva històrica, podria semblar una bona utopia avui és una sòlida expectativa.
Catalunya sap molt bé que el futur no és un regal, sinó
que és una conquesta, que cada pam que guanya de terreny significa un gran esforç, una gran voluntat d’anar
endavant i un afany de superació permanent. Catalunya, aquesta Catalunya que li descric, ha après, des de
fa molt temps, que, si vol progressar en molts àmbits de
la seva vida col·lectiva, el camí li vindrà de pujada i no
de baixada, i que cal dosificar l’esforç per no quedarse sense aire a mitja escalada. Però també sap que si
segueix bregant, si continua pedalant amb convicció,
un dia o un altre creuarà la meta.
Aquesta Catalunya, senyor Maragall, vol ser respectada
com el que és: una nació. I no vol ser servida i governada per gent que la tinguin... I vol ser servida –perdó–
i governada per gent que la tinguin com a veritable prioritat i no com a moneda de canvi. No vol ser inventada
cada dia a cop d’efecte mediàtic, sinó descoberta. Demana simplement que se la serveixi sense fer jocs de
mans, sense renúncies, sense dependències que ofeguin
el seu futur i sense tuteles que li amputin la seva esperança. Aquesta Catalunya real, de carn i ossos, de persones concretes que no volen perdre el seu patrimoni
col·lectiu ni la seva identitat; aquesta Catalunya tolerant
SESSIÓ NÚM. 42.2
i treballadora, oberta i sensible, que ho és, dinàmica i
emprenedora; aquesta Catalunya, senyor Maragall, té
un gran futur. Un futur que pilotem nosaltres, des de
Convergència i Unió, un futur, però, en el que hi cap
molta gent i en el que tots, sense excepció, simplement
amb l’excepció d’aquell que es vulgui autoexcloure, hi
podem posar el nostre modest gra de sorra.
Si això ha de ser així, que jo ho crec fermament, jo li
dic que tot i que en els propers temps... –evidentment,
vostè ha elegit aquest camí de la confrontació, que no
és el que jo crec que vostè hauria d’haver elegit: hauria d’haver tingut una mica més de paciència–, malgrat
tot, en els propers anys, en plural, a Catalunya vindran
temps de major entesa, i nosaltres treballarem fermament perquè això sigui així.
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors
diputats.
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Un segon, em demana la paraula el senyor Ribó, per...?
El Sr. Ribó i Massó
Senyor president, per una al·lusió directíssima a la meva
persona i al nostre Grup, segons l’article 65.1. No li ho
puc demanar per contradiccions, perquè em fa l’al·lusió
abans que haguem obert la boca en aquesta tribuna.
El president
A veure, primer, durant aquest debat, jo seré molt restrictiu en la interpretació sobre al·lusions i sobre contradiccions, tal com ja he compartit amb els portaveus.
Segon, jo no he vist cap al·lusió a la seva persona, sí al
seu Grup, però no a la conducta del diputat que es refereix aquí, i que, per altra part, em toca interpretar a
mi. Jo crec, senyor Ribó, que no correspondria, però és
la primera vegada i, per delicadesa, té un minut.
El Sr. Ribó i Massó
Gràcies, per la seva generositat, president. Senyor Mas,
vostè està amoïnat per la nostra coherència en el vot
sobre el tema de la sostenibilitat i jo estic amoïnat per
la seva coherència en l’acció de govern sobre la sostenibilitat.
El president
Perdó, senyor diputat...
El Sr. Ribó i Massó
S’ha de tenir...
El president
S’ha d’atendre a l’al·lusió a què ha sigut fet vostè.
El Sr. Ribó i Massó
L’al·lusió, senyor president, i m’estic menjant el minut,
era sobre sostenibilitat i la coherència, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
18
El president
Del seu Grup.
El Sr. Ribó i Massó
Del meu Grup, sí.
El president
Però del Grup...
El Sr. Ribó i Massó
I estic debatent amb el senyor Mas en aquesta al·lusió.
Senyor Mas, s’ha de tenir molta barra, estant en un govern... (Remors de veus.)
El president
Senyor diputat...
El Sr. Ribó i Massó
...estant en un govern...
El president
Senyor diputat, li prego que de debò se centri exclusivament en l’al·lusió a la seva persona o a la de vostè
com a diputat, no al seu Grup.
El Sr. Ribó i Massó
Senyor president, se m’ha al·ludit sobre la sostenibilitat,
i avui a Catalunya, i avui a Catalunya, hi ha trenta-set
pobles que no poden beure l’aigua de l’aixeta perquè
està contaminada i alguna cosa té a veure en la responsabilitat d’això l’actual Govern.
El president
Senyor diputat, senyor diputat! Prego al senyor diputat
que ara ja deixi la paraula en aquest moment perquè
continuarem el debat. Moltes gràcies, senyor diputat.
Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Molt honorable senyor president, senyores i senyors
diputats, el senyor Mas ens acaba de dir que... Perdó, la
meva veu està molt agafada avui, però anirà millorant.
Ens ha dit que l’estabilitat no és el tema que preocupa
al president i a ell mateix. Si és cert que l’estabilitat no
és la seva gran preocupació, no entenc, senyor Mas, per
què una moció de censura és tan mal vista per vostès.
No entenc perquè, tampoc, consideren que tot això que
estem fent ara, que és un debat molt seriós, és un vodevil. No entenc perquè la senyora Gispert va parlar ahir
d’una forma enormement crítica d’aquest debat que
estàvem fent, que estàvem fent aquí. No entenc perquè
si l’estabilitat és..., no és el seu valor més important,
vostès temen aquest debat.
Senyor Mas, jo voldria parlar, efectivament, de molts
dels temes que vostè ha tocat. No sé si és absolutament
correcta des del punt de vista formal, parlamentàriament, la seva intervenció. Crec que la sessió d’avui és
PLE DEL PARLAMENT
una sessió perquè la Moció de censura i la Moció d’alternativa sigui considerada pels grups, i que el Govern
i el candidat es pronunciïn sobre les opinions dels
grups. No ha estat així. Ha estat trastocat l’ordre de les
intervencions. Vostè ha intervingut al principi. No sé
fins a quin punt és correcte. Hi ha hagut algun precedent, senyor president del Parlament. Ho sé. Concretament no aquí a Catalunya. No es va donar aquesta situació en la Moció del senyor Benet. Es va donar en la
Moció de Felipe González a Madrid. El senyor Suárez
va intervenir com vostè ho ha fet, però vostè no és el
senyor Suárez. Sap per què? Primer perquè no es diu
Suárez, però en segon lloc perquè vostè no és el president del Govern.
Per tant, el que estem fent avui és una... (Aplaudiments.) Perdó, perdó, calma. És un debat al qual jo
m’avinc, és un debat al qual jo m’avinc, però que miraria, en fi, de substanciar en aquells punts més elementals i més concrets que vostè ha citat d’una forma
relativament ràpida per donar opció als grups que
efectivament puguin intervenir i dir les seves opinions
sobre el que ahir es va presentar.
Vostè ha parlat de passió, però en fi això són ja temes
molt personals. La passió jo la tinc, i la tinc tant que de
vegades fins i tot m’enfilo en un tema i segurament el
porto una mica més enllà del que la raó i la lògica parlamentària permetrien. I és veritat que això fa que alguns temes a vegades quedin en el tinter, perquè n’hi
han de tant importants que un té recança de deixar-los
i pensa que hi ha d’insistir. Jo crec que vaig insistir en
els temes més importants. No sectorials, sinó els temes
més importants del país, els temes més importants globals, els que afecten a tothom. I evidentment que hi ha
molts sectors que jo no vaig tocar, com vostè, que avui
ha fet una mica de Maragall bis sense haver-ho de fer,
probablement, no ha tocat la sanitat, per exemple, o de
la cultura ha parlat avui del Bohigas, però no de la cultura pràcticament.
De manera que la passió, senyor Mas, jo la tinc i me’n
sobra. A vostè no li... En fi, jo crec que no li abelleix
aquesta virtut, encara que altres les té. Vostè, per dir-ho
d’alguna forma, va néixer pentinat, és a dir, no l’he
vist... (rialles), no l’he vist... –i perdoni l’al·lusió–, no
l’he vist mai despentinat. No vol dir que ser apassionat
vulgui dir despentinar-se, però de tant en tant... Ja veig
que ara li fan una mica de pressió: li estan canviant el
look.
Bé. (Rialles.) De passió, en tenim tots. De passió, en tenim tots i tots l’aboquem en la defensa..., tots l’aboquem en la defensa d’uns valors, d’uns interessos i
d’uns objectius que segurament compartim en alguna
mesura. El que sí que no li vull deixar passar és... –de
totes les coses que ha dit i de les quals discrepo, de la
majoria d’elles– vostès han fet una història a la seva
mida i ara refer-la costarà una mica. En aquest país hem
de parlar de futur, però... –més de futur del que vostè
parla, segurament, i jo ho vaig fer ahir–, però és evident
que arribarà un moment en el començament d’aquest
futur en què haurem de revisar el passat, però no revisar-lo en funció del present per fer una racionalització
favorable del que havia passat diferent de la que s’ha fet
fins ara. En fi, algunes de les interpretacions que vosSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
19
tè ha fet de la nostra història, evidentment, s’hauran de
revisar. És a dir, són saviesa convencional aquí. Hi ha
uns bons, hi ha uns dolents. Vostès representen els bons.
Tot el que és de Madrid és dolent, tant si és de PP com
si és de PSOE; PP i PSOE són el mateix. La Constitució no es menciona perquè, en definitiva, hauríem de
reconèixer que la van fer una aliança dels nacionalistes
democràtics i les esquerres del país, que, per altra banda, són els que havien portat la lluita antifranquista i,
per tant, era lògic.
Tot això s’oblida i es passa a aquell moment que el president Pujol va batejar com «l’inici de la veritat», que
és l’any 1980, en el qual, finalment, els nacionalistes
arriben a governar. I, a partir d’aquí, no hi ha altre catalanisme que el nacionalisme del partit de Jordi Pujol
i tota la resta són enemics de Catalunya. Aquesta és...,
en fi, aquesta és la història que jo, afortunadament,
havia vist que anava desapareixent, però que veig que, a
les acaballes d’aquest Govern, torna a última hora –potser és el cant del cigne–, torna a aparèixer a última
hora.
Mirin, parlaré d’algunes de les coses que vostè m’ha
dit, perquè no les té ben endreçades. Sobre la cultura,
l’Ajuntament de Barcelona inverteix entre el 3, el 4 i el
5%, segons els anys, del seu pressupost. Com totes les
ciutats, efectivament. Vostès inverteixen l’1,16, que són
els que tenen l’1,16%, que són... (Remor de veus.)
El president
Prego silenci, si us plau.
El Sr. Maragall i Mira
...vostès, que tenen la competència exclusiva, vull recordar –a part que el senyor Vilajoana tingui raó sempre d’estar a punt de contestar, perquè se li adrecen
moltes crítiques i, per tant, ho entenc–, vull recordar
que la competència... –calli un moment, per favor, perquè, si no, no puc parlar jo–, vull recordar-li que qui té
la competència exclusiva en matèria de cultura és la
Generalitat de Catalunya. Dit això, i que les proporcions són les que són, nosaltres doblarem el pressupost,
efectivament.
Sobre el tema del medi ambient, que ha citat al principi. És clar, vostès no poden parlar gaire de medi ambient, oi? I no poden parlar gaire de medi ambient perquè
la gran agressió al medi ambient que s’està produint a
Catalunya –secular, diria– és la que s’està produint en
aquest moment entorn del Pla hidrològic nacional, que
vostès van rebutjar en aquesta cambra i vostès van votar a favor a Madrid. Si enviar 1.100 hectòmetres cúbics
l’any cap al sud no és una agressió al nostre ambient, si
dessecar el Delta o bé després recuperar-lo amb unes
inversions multimilionàries de 600.000 milions que no
s’haurien de fer, perquè el riu ja ho fa i de franc, no és
una agressió al medi ambient, si no és una vulneració
de l’esperit de Rio i de les successives conferències que
hi ha hagut en matèria de medi ambient i de totes les
agendes 21 que hi ha i que diu que vostès volen fer, ja
em diran el què és. Per tant, en fi, m’estalvio d’entrar
massa en aquest tema.
SESSIÓ NÚM. 42.2
Sobre el tema de l’aeroport, diuen que el PSOE ja va
començar a fer l’aeroport de Madrid. I és veritat, va
començar a dibuixar un segon aeroport de Madrid, amb
preocupació, per la meva banda, en aquell moment, no
perquè no cregui que Madrid hagi de tenir un altre aeroport, sinó perquè crec fermament que hi ha un esquema diferent i superior i millor, que és el que nosaltres
hem de recolzar, que és que hi ha d’haver un gran aeroport a Madrid, segurament més gran que el que hi ha
–això dóna per a més–, però hi ha d’haver un gran aeroport al Prat. I el país dóna de si, per a això, i el mercat dóna per a això. Això és el que jo li demano al senyor Cascos i li prego que vostè, a través del senyor
Rajoy, amb el qual té tan bona relació darrerament, li
faci arribar que, si ell creu que el mercat no dóna per a
més, per a més d’un aeroport transoceànic a Espanya,
que deixi que el mercat decideixi, que no sigui el senyor Cascos qui decideixi per nosaltres i pel mercat si
sí o si no hi ha aquesta possibilitat i, per tant, que deixi que les institucions financeres potents de Catalunya,
que ja hi estan disposades, entrin en consorcis publicoprivats per gestionar una infraestructura que, en aquest
moment, és rendible, s’autofinança i encara té perequació per enviar diners a la resta de l’Estat i finançar altres aeroports.
El PSOE va començar a fer l’aeroport de Madrid nou,
sí, però el PSOE va fer coses que el PP no ha fet. Per
exemple, els Jocs Olímpics amb nosaltres. I en el moment en què la Generalitat va dir que no volia estar en
el holding olímpic –i ho entenc, perquè tampoc era que
anessin sobrats de diners–, s’havien d’invertir 200.000
milions en infraestructures. Vam arribar a un acord amb
Solchaga de partir-nos aquestes inversions per tres,
Estat, Generalitat, Ajuntament; Solchaga va dir que sí,
la Generalitat va dir que no. Vaig haver de tornar a Madrid a veure el senyor Solchaga per anar a mitges i vam
anar a mitges i, per tant, en el holding olímpic, ells hi
van participar exactament amb el 50,1%. Presidint el
senyor Santiago Roldán, que va fer, una aportació esplèndida al que va ser la transformació de Barcelona en
infraestructures bàsiques. Això, en el període de cinc
anys que portem de PP, no ho hem vist, aquesta passió
d’un govern de Madrid per fer una cosa molt important
a Catalunya i abocar-hi diners i considerar-se absolutament, doncs, protagonista d’aquest esforç; senyors de
Convergència i Unió, no hem vist que vostès hagin
aconseguit que el PP, en fi, s’embarqui en aventures
positives a Catalunya amb la mateixa il·lusió.
Vostè ha parlat de discapacitats i ha parlat de menors,
i jo no sé vostè el que visita o no visita o què coneix o
no coneix. Jo li diré que vaig estar a Sitges, en l’assemblea d’entitats que tracten amb els temes de discapacitats. No vaig veure un gran entusiasme per la política de
la Generalitat. Això és tot el que vull dir, perquè tampoc no vull instrumentalitzar opinions d’altres. La senyora Marina Geli i la senyora Pilar Malla li’n poden
parlar amb més detalls, no? Però, clar, elles no podran
parlar; vostè sí, però elles no, perquè aquest és un debat molt curiós. A l’any 2001 –a l’any 2001... Sí, és un
debat amb tres presidents: un president, un candidat a
president i un altre senyor que no ho és, però que, en fi,
també intervé dos hores si cal. Vejam, jo crec que és bo.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
20
En fi, jo ja vaig dir una vegada –i la senyora de Gispert
m’ho ha retret– que a la millor seria bo que cada any
féssim un debat d’aquests. No vaig dir que poséssim
una moció de censura, però em referia que és bo que,
a més a més del debat de política general, en el qual el
president va parlar sis hores i els altres en van parlar
mitja, més un quart, més deu minuts, doncs, n’hi hagi
un altre en el qual el Govern faci d’oposició, com és el
cas avui, i que aleshores el públic de Catalunya, tot plegat, es pugui fer un cabal més correcte del que són les
propostes. Però, en fi, ella es va enfadar molt perquè jo
vaig dir que això seria molt bo cada any i diu: «Això és
una falta de respecte al Parlament.»
Home, no, no és una falta de respecte, és considerar que
aquest Parlament pot arribar a ser molt més del que és
–amb tot el respecte pel que ha sigut, que ha sigut
molt–, perquè pot arribar a ser comprès i entès i sentit
pel poble de Catalunya, en fi, amb molta més propietat
i amb molta més proximitat. Això serà! I sap el senyor
president del Parlament –sap el senyor president del
Parlament– que jo he demanat que aquest Parlament es
reuneixi, alguna vegada –una vegada l’any, que no fa
dany–, doncs, en alguna capital comarcal; que anéssim
a Tortosa per debatre, precisament, l’organització territorial de Catalunya; que anéssim a Puigcerdà per discutir de les polítiques de muntanya i de les polítiques
del Pirineu, i crec que, amb això, hi guanyaríem molt,
nosaltres, i ells també, no?
Però, en fi, estem en el debat que estem i, contestant el
tema de la preocupació social i per la infància i els discapacitats, jo li haig de dir que, amb la senyora Pilar
Malla, només a l’any 2001, hem visitat el Centre d’Infants del Raval, el Centre Marianao de Sant Boi, el
Centre Arrels, el Centre Català de Solidaritat, Sant Joan
de Déu, el Centre de Transeünts i el Centre de Malalts
de Sida, la Comunitat Terapèutica de Can Puig, que ja
coneixia, el Centre Sintra del Raval, el Centre d’Immigrants de Teresa Losada, que es diu Bayt Al Taqafa, i el
Centre Ibn Batuta, que porta l’amic Mohamed Chaib.
No és que ens falti informació, d’això, el que ens falta
és la possibilitat de posar-la en pràctica en un govern,
que és el que volem fer i el que ens porta avui aquí.
Hem vingut per això.
Sobre el TGV Madrid-Sevilla o Barcelona-Madrid. A
l’any que això es discutia –l’any 91, en fi, una mica
abans, segurament a finals dels vuitanta–, nosaltres vam
dir sempre que estàvem a favor del Madrid-Sevilla i sabíem que això no era popular. Vam atendre l’argument
de Felipe González que deia: «Si no es fa Madrid-Barcelona ara, es farà algun dia, i si no es fa el MadridSevilla, és possible que trigui segles.» Sí, poden riure,
però era un argument que tenia la seva solta i, per altra
banda, nosaltres vam seguir el criteri de l’alcalde de
Montpeller quan va estar aquí, a Barcelona, l’any 86,
que és l’any en què Espanya entrava al Mercat Comú i
els francesos ens tombaven els camions a la frontera, i
ell va venir aquí per dir: «Je suis pour..., jo estic a favor
de l’entrada d’Espanya al Mercat Comú» –va dir– «i hi
estic a favor perquè jo no vull que Montpeller sigui un
cul de sac: jo vull que nosaltres siguem un terrain de
passage» –va dir ell. I jo crec que nosaltres hem de fer
el mateix. Nosaltres estem interessats que tota la penínPLE DEL PARLAMENT
sula Ibèrica fins a Gibraltar sigui potent, sigui rica, es
desenvolupi i estigui ben comunicada.
Si això ha de trigar molts anys i es pot fer fer una drecera, jo penso que ha sigut bo, que serà molt bo que
això, efectivament, continuï amb el Madrid-Barcelonafrontera. Llàstima que no pugui ser l’any 2004. Era un
compromís important i, psicològicament, a nosaltres
ens hauria anat molt bé. Serà el 2005 que travessarem
la frontera, però, en tot cas, no repeteixo l’esquema que
ja vaig presentar ahir, l’esquema d’Espanya que nosaltres volem –que Catalunya vol– i que a Espanya li convé, que no és el del PP, que no és el de la mania radiocèntrica que tota la resta que no sigui una estrella és pur
«barullo».
No els el tornaré a repetir, però jo crec que nosaltres hi
hem jugat poc: ens vam seduir molt per la idea del TGV
com una fugida cap a Europa i podríem anar cap al
nord d’Europa, on la gent és, com deia un poeta, il·lustrada, lliure, feliç, educada, etcètera, no? I rica. I és
veritat, i aquesta és una pulsió que tenim, però nosaltres
hi hem de portar, senyor president, tota la Península
darrere, perquè, si no hi portem la Península darrere, no
hi aportarem, a Europa, allò que ells ens demanen que
aportem per deixar-nos entrar de debò en el nucli central de les decisions europees. Ja saben vostès –i perdonin l’excursió–, ja saben que a mi m’agrada que el
Mediterrani..., el Mediterrani hi ha de ser; nosaltres
hem d’aconseguir que el Mediterrani sigui la gran preocupació d’Europa a partir del 2004. Estem d’acord
amb l’Est; sabem que Europa va néixer per evitar guerres mundials i, per tant, ha de ficar dintre tots aquells
que les van provocar, però hi ha d’haver un moment en
què s’adoni que la guerra no vindrà d’allà. Ja ho vaig
dir el dia del debat de política general: pot venir d’una
altra banda, i, aquesta altra banda, nosaltres l’hem de
ficar en el quadre de les prioritats europees.
Volia parlar també un moment d’educació. No li passo
això de l’educació, això que, a l’educació, nosaltres no
ens hi hem abocat i... Miri, és la nostra preocupació,
però és que ho és ja des del 1920, com si diguéssim. Ja
la Unió Socialista de Catalunya i en Campalans i companyia ja ho deien, això, que la política era pedagogia
i que... Nosaltres creiem que Catalunya ha perdut el fil
de la gran tradició pedagògica catalana, ho creiem. L’ha
perdut, i l’hem de retrobar. No dic que l’ha perdut el
Govern, dic que Catalunya, en aquest moment, si haguéssim de ser sincers, no es considera ella mateixa
amb la tranquil·litat, en fi, amb la confiança en ella
mateixa en què estava, fins i tot, en els anys del franquisme i, per descomptat, en la República i abans. I
aquesta és una història que l’he seguit molt de prop, des
del Mont d’Or i els primers canvis de les escoles privades que, sense ser públiques, ja tenien més de pública
que les públiques, que eren escoles «nacionales», de
«maestros nacionales».
Home, el Mont d’Or i les escoles que van crear –fa molts
anys, d’això, evidentment: els anys deu–, que van crear la tradició pedagògica catalana, no podien ser públiques, perquè les públiques eren de l’Estat i, aleshores,
hi va haver aquesta substitució. Hi va haver una substitució de la societat catalana fent d’estat no essent-ho,
eh? Després ja va venir la Mancomunitat i va venir el
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
21
que va venir. Després va venir la República, però tot
això va passar, en el seu inici, per una escola privada,
va passar pel Manel Ainaud i va passar per tota la gent
que se’n va anar a Chicago a veure el John Dewey i
seguir l’escola activa, etcètera, no? Ara, què ha passat
després? Després ha passat que, efectivament, ens han
dit: «L’educació és la seva competència.» I segurament,
no ens han donat tots els diners que ens havien de donar, però nosaltres, alguns, hem seguit amb la dèria que
el bo, bo, bo, era allò que es feia a part del públic –diguem-ne–, i que les autèntiques escoles experimentals,
avançades, etcètera, eren aquelles, i, com ja vaig dir
ahir, no es tracta de fer una escola bona, que sigui el
mirall de les altres, es tracta de fer un sistema bo.
I aquest sistema bo, que nosaltres podem fer, que hem
avançat molt per fer, en aquest moment, no el tenim.
Diguem la veritat: en aquest moment, no el tenim. Els
mestres, els professors no tenen, en aquest moment, el
recolzament públic; no tenen, en aquest moment, la
moral, la seguretat de tenir el país al darrere essent veritat que ells són aquells a qui hem encarregat de fer la
cosa més difícil del món, que és entomar totes les contradiccions que es viuen en la nostra societat en el dia
d’avui, de tipus ètnic, de tipus immigratori, de tipus
econòmic, de tipus cultural, etcètera, no?
I hem de fer aquest gest, aquest gest de dir: «Nosaltres
estem al costat de vostès.» No que estiguem més a favor de la pública que de la privada: és que la pública és
nostra; és que la pública és pública, és del públic, i
nosaltres representem el públic. És que nosaltres som
els accionistes, per dir-ho així, de la pública. Vol dir que
menyspreem la privada? No, jo m’he insurgit en contra de... Una vegada, en una reunió amb directors d’instituts, quasi no es coneixien, els maristes i els jesuïtes,
que van venir –uns altres van fallar–, però aquests van
venir amb els instituts públics i, pràcticament, vaig descobrir que no s’havien parlat mai –exagerant, perquè sí
que es coneixen. No pot ser!
Nosaltres per això proposem una cimera pública-privada, amb el pare Rius i amb els representants de la pública, no només amb la Conselleria, per descomptat, on
aquests temes es discuteixin, i que no entrem més i que
no ens perdem més en la discussió de qui és el bo i qui
és el dolent: si no van junts, seran tots dos dolents.
Però diguéssim que aquí que representem la societat
tinguem una preocupació especial per la pública, perquè és la nostra en el sentit de la propietat i en el sentit que, poc o molt, ens sentim hereus d’una tradició
il·lustrada que vol que la República, en el sentit general
que el bé públic depèn enormement de l’escola.
Per últim... Per tant, no li admeto, senyor Mas, en fi,
algunes crítiques que ha fet en aquest sentit i m’agradaria acabar dient-li que això, en realitat, és un debat
d’investidura, que pot donar-se o no donar-se. En el
debat de política general el seu Govern va ser reprovat
pels representants de la majoria dels vots de Catalunya,
reprovat per Iniciativa, Esquerra i Socialistes - Ciutadans pel Canvi.
Si vostès segueixen igual, emparant-se en una minoria
de vots i en un fràgil escó de diferència en aquest Parlament per no governar i anar tirant –bé, perquè, aquest
SESSIÓ NÚM. 42.2
escó, se’ls pot canviar qualsevol dia–, i anar tirant; si
vostès insisteixen a estar a prop d’una aixeta que no raja, esperant que ragi; si segueixen negant la realitat –ja
en parlarem, dels diners, més endavant–; si segueixen
negant la realitat més evident, que és que vostès són en
aquest moment la part més gastada –més avorrida, anava a dir jo, aprofitant la paraula que vostè ha tret al
principi– i menys activa del catalanisme, la menys imaginativa, la més conservadora, la que menys valor afegeix a Catalunya, en aquest moment..., si vostès neguen
tot això i s’entesten a seguir governant amb el nacionalisme espanyol a Catalunya, no crec que la Legislatura acabi de mort natural.
Serà per una moció de censura, serà per una mala entesa dels dos nacionalismes, l’espanyol i el català; que
els bancs de la dreta, que són tots vostès, representen...,
serà pel que sigui, però dubto que les eleccions triguin
dos anys a arribar. El que vostès dos, Convergència i
PP, han pactat –no dic Convergència i el PP; dic el que
han pactat–, té molt poc a veure amb l’interès de Catalunya –i faig aquesta distinció perquè vull remarcar
que, al Partit Popular de Catalunya, jo crec, se li deu un
respecte que moltes vegades en aquesta cambra no s’ha
tingut. Per tant, dic que, respectant tothom, el pacte que
vostès dos han fet no serveix l’interès de Catalunya. Té
a veure molt més amb l’interès de la coalició Convergència i Unió , que, per cert, encara s’han de casar,
sembla ser –Convergència i Unió–, un dia d’aquests;
són els eterns promesos que mai s’acaben de casar.
Crec que és pel novembre, ara, no? (Remor de veus.)
Novembre o desembre. Quan es casin, quan es casin,
ens convidaran... (Persisteix la remor de veus.) Només
els demano que, quan es casin, abandonin la casa pairal del senyor Aznar. (Remor de veus i rialles.)
És clar, és clar: tot això que vostès fan té a veure més
amb l’interès del Govern espanyol, que és molt legítim,
que és molt legítim –però no és el mateix que l’interès
de Catalunya–, i la pretensió de vostès que l’esquerra
espanyola i la dreta espanyola són el mateix de cara a
Catalunya és inútil. Aquesta pretensió, senyor Mas,
senyor Pujol, o senyor Pujol, senyor Mas, és inútil. Ha
fet un servei al país durant un anys, que no m’atreveixo a xifrar –ja ho faran els historiadors–, però en aquest
moment és absolutament inútil i serveix, només, per a
la paralització de la política catalana. «Res no es pot fer
perquè les coses són així i ells són tots iguals i no hi ha
manera de tenir aliances bones fora de casa». Tot això
es basa en un apriorisme nacionalista que, com tots els
apriorismes, és obvi: tots són espanyols, tos dos, però
els uns van fer la Constitució amb el nacionalisme català i el socialisme català i els altres no hi eren, encara.
Fraga, sí que hi era –perdó–; és l’únic que supera Pujol en longevitat política i en contradiccions internes,
crec jo.
Les esquerres espanyoles van conduir el país a l’entrada a Europa i a la NATO (veus de fons). El Partit Socialista Obrer Espanyol va ser el primer de trencar el
malefici d’enviar el primer impost sobre la renda a Catalunya –els altres van seguir. Vostès pretenen que ara
ens va millor amb el PP, però això no s’ho creu ningú.
Ens hauria d’explicar el Partit Popular com s’ho farà
perquè les autonomies no li saltin al coll, si se li acut,
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
22
al senyor Montoro, d’aplicar estrictament la fórmula
que van pactar el senyor Homs i els altres senyors que
representaven altres autonomies i el senyor Montoro,
perquè, si apliquen aquesta fórmula aquest any, l’any
que ve hi sortirem tots perdent i em penso que faran bé,
amb el pressupost de l’Estat, de fer alguna giragonsa i
augmentar la xifra.
Moltes gràcies, senyor President.
El president
Moltes gràcies. (Aplaudiments)
En nom del Govern, té la paraula l’honorable conseller
senyor Artur Mas.
El conseller en cap
Sí; moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors
diputats, senyor Maragall, molt breument, perquè la
resposta seva, realment, ha estat molt succinta; simplement, per fer referència a algunes coses que ha dit.
En primer lloc, deixi’m constatar, una vegada més, que
vostè no té ni respostes ni propostes, perquè, escolti’m:
se li han posat tants temes a sobre de la taula, de mancances seves, de debilitats estructurals, d’oblits molt grans,
que vostè tenia una ocasió, fins i tot, per reconèixer humilment que, simplement, se n’havia oblidat. Ha dit una
cosa pitjor, molt pitjor, que a mi encara em preocupa
més, després d’escoltar-lo per segona vegada. Ha arribat
a dir: «És que algunes coses que no he dit tampoc són les
més importants.» Ha dit això; sí, sí que ha dit això: «Algunes de les coses que no he dit no són de les més importants», i és clar, aleshores, encara em deixa més preocupat que en la seva intervenció d’ahir, perquè no sé si
recorda la llista que li he fet al començament, no?
Però li he dit que no hi podia haver programes socials si
no es parlava d’exclusió, que no hi podia haver programa social si no es parlava de la gent jove, de la d’avui;
que no hi podia haver programa social si no es parlava
de la gent amb discapacitats, i vostè surt aquí i contesta: «Home, no he pogut parlar de tot però he parlat del
més important». Segurament, és que hi ha una diferència d’òptica real, entre vostès i nosaltres, perquè, evidentment, dir que això no és el més important a mi em
sembla, sincerament, que no pot representar, qui diu
això, una alternativa de govern seriosa a Catalunya –seriosa i responsable–, i no podia deixar de dir-l’hi.
La segona cosa que li voldria dir és que, a nosaltres, sí
que ens preocupa l’estabilitat; en el que no la convertim és en el fi últim de la nostra acció política. Miri si
ens preocupa l’estabilitat que, com li he dit abans, en
moments molt complicats, els hi vàrem donar a vostès
–miri si ens preocupa. Ara, és clar que l’hi vam treure; és clar que els la vam treure. Per què els la vam
treure? Perquè les circumstàncies que vostès estaven
patint –perquè la paraula és «patint»– en aquell moment eren circumstàncies que ja no es podien aguantar
ni un dia més, i vostès ho saben i no cal que entrem en
aquest debat perquè seria un debat molt complicat per
a vostès i molt fàcil per a nosaltres, però, simplement,
amb aquest exemple, el que li volia dir és que, efectivament, l’estabilitat ens preocupa –no ara, sempre– a
Catalunya i a Espanya, amb uns i amb uns altres, amb
PLE DEL PARLAMENT
independència total, senyor Maragall; no subjectes a
una disciplina en benefici de no sé quin interès partidista, sinó en benefici dels interessos d’aquest país que es
diu Catalunya i de la seva gent. En aquest sentit, efectivament, ens preocupa.
L’altra cosa que li volia dir –també molt breument– és
que, quan vostè parla de medi ambient, es traeix a si
mateix, perquè fixi’s en una cosa: vostè no ha entès,
encara –i a aquestes alçades, doncs, ja era hora que
vostè ho hagués assimilat al cent per cent–, que això és
un debat provocat per vostè, perquè vostè presenti un
programa. El nostre, el va presentar el president Pujol,
fa quinze dies, a aquesta cambra. Vostès ens censuren
a nosaltres. Com que a Catalunya, com li va dir la senyora Gispert, la moció és constructiva, no només ens
poden censurar sinó que s’han de presentar aquí amb
un programa alternatiu, que és el que vostè va fer ahir,
o, si no, què vàrem fer ahir? Escoltar el programa alternatiu, no? Doncs, escolti’m: quan hi havia aquest programa alternatiu a sobre de la taula, aleshores, no es va
parlar –senyor Ribó, ho sento molt– de sostenibilitat, ni
de discapacitats –ni físics, ni psíquics, ni sensorials, ni de
cap mena!–, ni de l’exclusió social, ni de la pobresa, ni
de l’habitatge, ni dels joves d’avui.
D’això, no en van parlar, i era la seva proposta; no jutgi la nostra. Vostès no es van voler defensar l’altre dia
amb un joc partidista i oportunista, posats a parlar
d’aquestes coses, perquè no van voler contestar al president de la Generalitat quan ell va fer un discurs aquí
de dues hores i mitja explicant el programa de govern
i l’obra de govern, que és el que havia de fer aquest
Parlament. Vostès, aleshores, van dir: «No, escolta’m:
ja ho farem d’aquí a quinze dies, que és quan ens interessa a nosaltres. Li interessa, al país? No ho sabem;
ens és igual, però ens interessa a nosaltres. Ho farem
d’aquí a quinze dies.» Doncs, escolti’m: avui han canviat les coses; avui és vostè que està a examen, i vostè
no pot venir aquí, simplement, a dir: «Vostè no està
autoritzat a parlar de política ambiental.» És clar que
n’estic, d’autoritzat a parlar, perquè vostè es presenta
per explicar-nos un programa de govern, i no en parla,
i, si no en parla, jo l’he de jutjar, i vostè hauria de tenir,
com a mínim, la sensibilitat suficient per dir: «Miri,
escolti: no m’hi va cabre», o allò que ha dit –pitjor,
encara–: «És que no era prou important o no era de les
coses més importants».
És vostè qui està a examen, senyor Maragall, i l’examen
l’ha passat molt malament; especialment, avui; avui
l’ha passat molt malament, perquè ha vingut aquí, podia donar respostes i no les ha donades, i em temo que,
si no les ha donades, almenys, a hores d’ara, és perquè,
potser, vostè no les té.
El tema dels Jocs Olímpics: «Barcelona assenta el seu
futur. La cascada de primeres pedres que està a punt
d’arribar suposa una transformació deu vegades més
gran que la dels Jocs Olímpics.» És un article signat pel
senyor Clos el 8 de juliol de l’any 2001, és a dir, ara
mateix. Quina història ens està explicant, senyor Maragall, de la productivitat dels nostres pactes amb el Partit
Popular? Vostè té..., vostè s’atreveix a pujar en aquesta tribuna a parlar d’infraestructures com n’ha parlat i
a dir que els nostres pactes amb el Partit Popular no han
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
23
servit per a res, que no tenen cap interès per a Catalunya, quan el senyor Clos diu: «Barcelona assenta el seu
futur. La cascada de primeres pedres –ho torno a repetir– que està a punt d’arribar suposa una transformació
deu vegades més gran que la dels Jocs Olímpics, i després diu, després diu: «És un moviment de terres deu
vegades més profund que el que es va dur a terme per
als Jocs Olímpics; no té equivalent en cap ciutat europea,
potser, amb l’excepció de Berlín.» Un moment –ara ve
la «i», senyora Figueras, que la preocuparà especialment: és cert (remor de veus) –tenia tant d’interès a
escoltar-ho que ara ho escoltarà en totes les seves paraules–, és cert que la Generalitat i l’Estat financen una
bona part d’aquestes infraestructures –aquesta és la
«i»– i, doncs, que els pactes (forta remor de veus) entre el Govern de la Generalitat...
El president
Perdó: prego a les senyores i als senyors diputats...
El conseller en cap
...Doncs, que els pactes entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat serveixen perquè, per exemple,
Barcelona tingui un nivell d’inversions públiques molt
més important que el que el senyor Maragall va aconseguir quan ell era alcalde de Barcelona –ves per on, ves
per on la utilitat! Tornem a estar en el mateix: quan ho
aconsegueix el senyor Maragall, tot és bonic, tot és florit, tot és positiu, tot és fantàstic; quan ho aconsegueixen
els altres, tot és negatiu, no serveix per a res, no té interès per a Catalunya, no té interès per a la seva gent.
Vostè creu que aquesta és una manera correcta, senyor
Maragall, d’analitzar les coses? Per cert, un afegitó:
quan, a vostè, el van ajudar a fer els Jocs Olímpics el
Govern del PSOE, i lamento molt que avui –veig que té
una fragilitat de memòria important– no hagi recordat
que, també d’una forma molt substancial, el Govern de
la Generalitat, perquè, això, vostè s’ho hauria d’apuntar
com un patrimoni propi seu i se n’oblida –i això és una
nota més de la seva visió i del seu mirall estrictament
partidista... Quan vostè diu això, s’oblida de dir que
aquell govern del PSOE que tanta confiança tenia amb
vostè i amb tots nosaltres, col·lectivament, perquè Barcelona no se n’anés massa de la ratlla –i Catalunya tampoc–, ràpidament, els va organitzar, al mateix temps, una
Expo a Sevilla i –i– una gran exposició, o una Olimpíada Cultural a Madrid –no fos cas, no fos cas que Catalunya brillés més del que calia o del que aspirava.
Nosaltres, senyor Maragall –nosaltres–, amb Unió, reforçarem els nostres mecanismes de relació. I sap per
què? Els reforçarem perquè sabem que Convergència i
Unió és el millor instrument per fer política catalanista a Catalunya. Així s’ha demostrat fins ara –no ho
diem nosaltres. I com que la nostra aspiració no és, com
vostè diu, anar passant, anar fent la videta –la nostra
aspiració apunta molt amunt, té el llistó molt alt–, nosaltres, el mecanisme principal per aconseguir aquesta
ambició per a Catalunya, aquest sostre per a Catalunya,
això, ho volem fer amb un instrument i amb un mecanisme reforçat. I això és bo, no per a Convergència i
Unió, sinó que serà bo i serà positiu per a Catalunya,
que és el nostre subjecte de preocupació.
SESSIÓ NÚM. 42.2
Potser, a vostès, el que els convindria, com els he suggerit, dintre d’aquest llevar amarres, és que en lloc d’un
procés de tanta unió amb aquells que vostès estan, entressin en un procés d’una mica més de separació. Perquè potser d’aquesta manera ens podríem entendre
millor aquí i potser d’aquesta manera nosaltres podríem pensar que, realment, vostès han canviat en alguna
cosa, i que, quan vostè ens parla de canvi, realment pot
oferir algun canvi substancial a la societat catalana.
Evidentment, això no ho hem sentit.
L’última cosa que li volia dir és que vostè... Jo, la veritat és que no m’hi volia ficar, en això, no?, però vostè ho ha provocat, en el fons. Vostè diu que no sap si el
que estem fent avui entra o no exactament dintre de les
regles del joc. Sí, senyor Maragall, sí que hi entra, en
les regles del joc; si no hi entrés, en les regles del joc,
el president del Parlament no ho permetria. Entra a les
regles del joc. El que passa és que cada vegada més
tenim la sospita que vostè, les regles del joc, no se les
acaba de creure. I, si se les creu, se li nota massa que en
té dubtes. Ho sento però és així. Insisteixo: jo no he
provocat aquesta discussió, l’ha provocada el senyor
Maragall. I no voler acceptar les regles del joc, per
exemple, significa voler confondre sempre i permanentment el paper del Govern i de l’oposició.
Les regles del joc, senyor Maragall, diuen que nosaltres
estem al Govern i vostès a l’oposició. Això és el que
diuen les regles del joc –això és el que diuen les regles
del joc–, i això no es pot canviar, això és així, i s’han
d’acceptar aquestes regles, i a més a més s’ha de notar
que s’accepten aquestes regles del joc. I aleshores, vostè, el que no pot fer –el que vostè no pot fer– és intentar confondre l’opinió pública, perquè això és un
menyspreu a la gent; vostè no pot confondre l’opinió
pública dient: «Aquest Govern, el van reprovar la gent
que havien obtingut la majoria a les últimes eleccions.»
No, senyor Maragall, les regles del joc d’aquest país,
que tots hem de respectar per conrear la nostra cultura
democràtica col·lectiva i per apostar democràticament
cap al futur, diuen que, vostès, les eleccions del 99, les
varen perdre. I, per tant, el que ens va reprovar, en
aquest Parlament, no va ser una majoria, senyor Maragall, no confongui ni enganyi la gent; qui va intentar
reprovar en el debat de política general el Govern va ser
una minoria, que va perdre. Ho ha d’explicar així: qui
va intentar reprovar –intentar reprovar– el Govern va
ser una minoria que va perdre en aquest afany de reprovació. Va ser exactament això. Jo li demano que procuri
explicar a la gent les coses tal com són i no simplement
com vostè desitjaria que fossin.
I, ja que ha sortit el tema, tot i que no sé quin interès
devia tenir, deixi’m dir-li, senyor Maragall, que: vol dir
que no és molt pobre d’argument, ficar-se amb el meu
pentinat?
(Aplaudiments.)
El president
No sap la sort que té, senyor conseller, que s’hi puguin
posar, amb el seu pentinat. (Rialles i forts aplaudiments.)
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
24
El conseller en cap
Segur que deu tenir arguments millors... (Aplaudiments.)
El president
ment, pel debat d’investidura, sinó el que pensen els
grups parlamentaris que ara són els que parlaran.
Moltes gràcies.
(Remor de veus.)
Té la paraula el candidat, senyor Pasqual Maragall.
El president
(Pausa. Rialles i forta remor de veus.)
Moltes gràcies, senyor Maragall. (Pausa.) Ara, pel Grup
Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya - Verds, té la
paraula l’il·lustre diputat senyor Rafael Ribó.
El president
Prego que en un debat de Moció de censura no es doni
promiscuïtat excessiva, perquè aleshores podem perdre
el nord.
(Remor de veus.)
Esperi’s un segon, senyor diputat, prego silenci, si us
plau. (Pausa.) Pot començar, senyor diputat.
Té la paraula, senyor Maragall.
El Sr. Ribó i Massó
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, senyores i senyors diputats, li he fet a
mans, li he fet a mans, al conseller en cap de la Generalitat de Catalunya el meu compromís per Catalunya,
que és el discurs que vaig fer ahir, tot sencer i polit,
perquè vegi que hi ha tot el que hi ha d’haver. I tenia la
recança d’haver-hi deixat alguna nota meva i per això
ho he anat a comprovar.
Bé, nosaltres hem parlat dels Jocs Olímpics justament
perquè ens semblava que era important d’assenyalar
que hi havien diferències entre el que es va produir fa
un temps i el que s’està produint ara, referent a les relacions entre el Govern de l’Estat i els interessos de
Catalunya. El senyor Clos, que està avui aquí present,
a més, va dir –i va dir molt bé– que la inversió que es
mobilitzarà entorn del 2004 serà molt més gran que la
que es va mobilitzar entorn dels Jocs Olímpics. El que
passa és que del que no estic tan segur –el «del que ja
no estic tan segur» no ho ha dit ell, però ho dic jo– és
que la participació de la Generalitat en aquestes inversions el 2004 sigui tan important com hauria de ser.
Això és l’única... Deixem-ho aquí; vostès en el moment
en què convingui –en el moment en què convingui– es
comprometen fermament a fer totes les inversions que
hagin de fer i ho diuen públicament, i sortirem de dubtes sobre aquesta qüestió –sortirem de dubtes.
Senyor Mas, la veritat és que una persona com vostè,
que ha dit que..., i com la senyora Gispert, també, que
han dit que tot això era un vodevil, que tot això és una
funció en la qual l’únic que es vol és el lluïment personal, etcètera, que no té cap interès des del punt de vista dels interessos de Catalunya, que això són ganes de
fer publicitat. No entenc com vostè té el coratge, aleshores, de venir aquí a fer el discurs que ha fet, de la llargària que l’ha fet, no sent, com no és, president del
Govern –i respecto totalment el criteri del president del
Parlament respecte de l’oportunitat o no de la seva intervenció aquí en aquest moment.
Però, cregui’m, el meu interès avui està a sentir els grups
parlamentaris, saber exactament què és el que han de
dir respecte de la proposta que se’ls va fer. Efectivament, aquest és un debat en el qual nosaltres hem presentat un programa i volem saber no el que en pensa el
Govern, que en bona mesura ja ho sabíem, efectivaPLE DEL PARLAMENT
Moltes gràcies, senyor president. Senyor candidat, nosaltres coincidim amb la diagnosi que s’ha expressat
abans de la proposta programa, tenim diferències en
l’estratègia i en el programa, i ho explicaré, també, a
través de les aportacions que faria el nostre Grup Parlamentari a aquest debat.
Coincidim en la diagnosi com hem coincidit els tres
grups parlamentaris de l’esquerra de la cambra els darrers dos anys. El Grup d’Esquerra Republicana, el seu
i el nostre portem moltes vegades..., votant resolucions
i fent propostes que coincideixen amb aquella diagnosi. En concret, ho hem expressat amb paraules textuals
de tots nosaltres. El mateix Carod-Rovira, en nom d’Esquerra Republicana, li deia a Jordi Pujol en un debat de
política general, de l’any 2000: «La societat catalana va
molt bé, qui no van bé són vostès, que tenen una mala
gestió.» Sectors molt importants de l’opinió pública
catalana coincideixen en aquesta diagnosi, no només
els que es mobilitzen –com el cas de l’Ebre, les Gavarres o els mestres o la salut mental–, ciutadans, sectors
amb els seus corresponents interessos. I en podria explicar moltes, d’anècdotes, com la de fa dos dies, quan
un alt dirigent de la banca catalana em deia: «Fa falta
aire fresc a la Generalitat de Catalunya.»
Hi han motius a balquena per al canvi, per a la nova
etapa. L’actual situació política fa una olor d’estancament, d’exhauriment, i, a més, és molt humà: són massa
anys, de tota una institució, de tot un equip, de tota una
forma de fer; que fins i tot des de dins del mateix equip
hi ha una percepció d’això: Duran i Lleida al paranimf
va tenir frases molt concretes que calia replantejar-se i
revisar a fons el que era la seva proposta política.
Els resultats del 99 ho varen expressar, quan va parlar
a la ciutadania. Va anar pels pèls, sí que va anar pels
pèls, però amb vot popular, no. Amb vot popular –i
aquí, senyor Maragall, li ho torno a recordar–, l’opció
més votada es deia Partit Socialista de Catalunya - Ciutadans pel Canvi - Iniciativa per Catalunya - Verds. Si
vostè li treu aquest sumando final, l’opció més votada
hauria estat Convergència i Unió. L’any 99 també els
resultats eren d’aquesta percepció. I, de la majoria, els
dic molt «carinyosament» que espero que estiguin molt
agraïts a Izquierda Unida i als que varen provocar, en
el nostre cas concret, una divisió que va restar alguns
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
25
diputats perquè ara hi hagués unes altres persones assegudes en aquest banc de Govern.
Però hi han motius molt profunds per parlar que cal
obrir una nova etapa: el doble joc que vostès fan sobre
l’autogovern constantment; promeses electorals o propostes solemnes de Jordi Pujol candidat al debat d’investidura sobre l’autogovern que estan per complir;
l’intercanvi partidista constant d’aquest tema amb qui
governi, sigui qui sigui, a Madrid. La consellera Núria
de Gispert va citar les lleis del PSOE antiautonòmiques.
I va citar la Llei de bases de règim local, la de forces i
cossos de seguretat de l’Estat, etcètera. Totes elles, senyora Gispert, van ser elaborades per la coalició del
Govern del PSOE amb el Grup Parlamentari de Convergència i Unió. I li diré, concret, fins i tot amb persones: Eduardo Martín Toval, en nom del Grup del PSOE,
i Miquel Roca i Junyent, en nom del Grup de Convergència i Unió. Moltes d’elles, varen ser dutes al Consell
Consultiu per part d’aquesta cambra, el Consell Consultiu va dir que eren inconstitucionals i vostès, en
aquesta cambra, van impedir amb el seu vot que hi recorreguéssim.
O sigui, ja n’hi ha prou, d’aquest doble joc. Com varen
practicar fa molt poc amb Esquerra Republicana al darrer debat de política general. Les resolucions abrandades contra la Llei d’estabilitat financera, pressupostària,
i l’endemà vota a Madrid –l’endemà, eh?– a favor
d’una sèrie d’articles, entre els quals els que ataquen
l’autonomia financera dels ajuntaments de Catalunya.
No és una coincidència casual, no és un acord de conveniència, és una clara coincidència social, són dues
opcions complementàries, especialment des dels resultats de les darreres eleccions generals. Ara –ara–, senyor Pujol, potser en aquest situació li ve un moment
de petit marge d’acció amb el cas Gescartera, si és que
–com es poden ensumar els analistes polítics– acaben
votant una vegada més per tapar les vergonyes del que
pugui ser la corrupció en el Govern Popular.
La diagnosi és aclaparadora quant a l’obra de Govern
i la necessitat d’un canvi. He començat per raons humanes, fins i tot. Ho és en temes d’administració. Com és
possible que encara ningú s’adoni que són opcions nacionalistes com Convergència i Unió Democràtica, que,
amb nosaltres, lluitaven contra el centralisme de Madrid a la clandestinitat, qui ha instaurat a Catalunya un
nou centralisme que es diu Barcelona, desconfiant de la
distribució territorial del poder? Ho han fet vostès. Tenen noranta-dos serveis, sobre cada cent que té la Generalitat de Catalunya, a la ciutat de Barcelona, amb
una macrocefàlia d’Administració com la que varen
heretar, amb una administració que té sectors importants de clientelisme i amb casos de corrupteles que no
han reconegut ni combatut mai, malgrat, de vegades,
fins i tot, evidències judicials.
Són aclaparadores les raons en el tema territorial. El
territori, per vostès, és un bé que, malgrat que és, en les
seves agressions, irreversible, està a mercè de les opcions econòmiques. Ho han demostrat ara fa molt poc a
les Gavarres; en podríem parlar a bastament, si tingués
temps, senyor Mas, amb el tema de l’aigua, amb l’energia, amb l’aposta per una determinada mobilitat privada..., i la senyora Núria de Gispert em cita el cas de la
SESSIÓ NÚM. 42.2
Terra Alta, quan tot just desembre vinent s’acabaran les
obres d’una primera fase d’un regadiu que té set fases,
sense xarxa elèctrica, encara, per fer-ho funcionar i que
poden trigar anys per rebre un reg de suport, un reg de
pagament en aquella comarca tan pretèrita. Podria allargar-me extensament sobre motius que emanen de les
polítiques que vostès tenen de cara a les persones.
Agafo el cas més espectacular i clamorós: les mancances
en els temes de benestar social. Per vostès, les polítiques
socials són sempre residuals; per exemple, hi dediquen
tan sols el 3% del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Ho diu el Síndic de Gregues any rere any. Aquest
Govern no té polítiques socials adequades per als problemes de Catalunya. El cost de les polítiques socials, el fan
recaure a les famílies i, molt en concret, sobre les dones
i també als ajuntaments, els quals els neguen diner públic
per dur a terme aquelles funcions.
Un claríssim cas és de les polítiques de cara a les persones dependents. Senyor Mas, recordi que el Govern
del qual vostè forma part només atén l’1,7 de persones
en situació de dependència a tot Catalunya. Recordi
que el que sí que fan és un discurs absolutament ideologista conservador: «La família –ho diu Jordi Pujol,
textualment, sobre la família– és el que serà qui salvi
l’estat de benestar.» Una família vista amb ulls carques,
sociològicament inexistent –perquè això ha variat absolutament a Catalunya– i mancada de polítiques de
suport econòmic. Això, sí: hi ha la dona: que no treballi, que es quedi a casa, que tingui cura dels petits perquè no fan escoles bressol, senyor Mas, i que tingui
cura dels grans. Aquesta és la seva concepció –un altre
motiu per coincidir.
El tema de l’ensenyament és aclaparador. Ha tingut vostè, en parlar amb el candidat, l’atreviment de tocar el
tema de les escoles bressol. Sap –i això no ho pot amagar, perquè són estadístiques molt transparents– que de
tots els nens i nenes escolaritzats en escoles bressol
només el 8% –només el 8%– està en escoles bressol de
la Generalitat. Hi ha ajuntaments, com el de Sant Feliu
de Llobregat, governat per Iniciativa per Catalunya Verds, que atén el 100% de la demanda. Però podria
parlar-li dels sous dels mestres, dels barracons, etcètera, etcètera, eh?
I, per últim, li podria parlar de raons que afecten allò
que vostè ha llegit per boca d’un altre, un altre que seria bo que pugés a la tribuna a parlar –no vostè, que llegeix els textos del senyor Pujol–, quan ha parlat solemnement, al final, de Catalunya. Ha de saber, en primer
lloc, que aquesta Moció de censura no s’adreça a vostè, senyor Mas. Si llegeix el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i veu el títol de la Moció de censura,
diu: «Moció de censura al President de la Generalitat»,
que, fins ara, el tenim entre bambolines i, fins i tot,
passant-li papers, com aquest text tan solemne que està
llegint sobre la gran Catalunya que s’ha de salvar.
Miri: també sobre això hi ha motius. Tants anys parlant
tan solemnement de la identitat i tenen el pressupost de
Cultura més baix de comunitats autònomes homologables amb la nostra o d’unitats subestatals, com pot ser
el Quebec o altres de similars que siguin homologables
amb la nostra, i en aquest mateix camp d’identitat caPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
26
talana, els haurien de pujar els colors a la cara quan
parlen de temes tan senzills com Països Catalans.
Per tant, senyor candidat, nosaltres coincidim, com ho
fa Esquerra Republicana, com ho fa el seu partit i com
ho fan tants sectors socials de Catalunya, en la diagnosi
del que està passant políticament. Per això, vàrem votar, fa molt poc, dos, tres grups plegats, una moció de
reprovació a l’actual Govern. Coincidint que cal una
nova etapa, no coincidim amb les estratègies que caldria emprendre per obrir-la. Nosaltres vàrem parlar que
caldria convocar eleccions. Evidentment, això depèn,
és una competència que té el president de la Generalitat. Al poc temps d’haver llançat la proposta d’Iniciativa per Catalunya - Verds, s’hi va afegir Esquerra Republicana, que va dir que també veuria amb bons ulls,
segons en quines condicions, la convocatòria d’eleccions i vostès mateixos també ho varen considerar públicament. Vostès, fa nou mesos, van anunciar una moció
de censura com un instrument per a aquesta nova etapa. I, poc després, Esquerra Republicana –crec que el
mateix Josep-Lluís Carod-Rovira– va anunciar que ells
també farien la seva pròpia moció de censura. Per tant,
també considerant aquesta possibilitat. Li faltaven, evidentment, dos diputats, que algú hauria d’afegir-li, perquè hi poguessin arribar.
I, per últim, tenim la tercera proposta, que és un pacte
nacional com el que ens va proposar Esquerra Republicana en el darrer debat de política general. Analitzem
aquestes tres propostes per veure si serveixen per superar l’actual situació i obrir aquesta nova etapa. El pacte nacional és una proposta molt seriosa. Fa molts anys
que diversos grups parlamentaris fan propostes pràcticament idèntiques. Nosaltres parlàvem d’un acord nacional sobre l’autogovern. Calia fa molts anys i segurament cal i continua sent necessari. La pregunta, molt
senzilla, a fer-se és: per què no s’ha produït fins avui
amb vint-i-un anys de Govern de Convergència i Unió,
de presidència de Jordi Pujol, un pacte similar?
Per què no ha estat el mateix Jordi Pujol –que ho hauria d’haver fet– qui hagués proposat, amb una visió
transversal des d’una transició plural, un pacte similar?
Per què Jordi Pujol, coneixent la solidesa de dirigents
polítics que provenen de la transició, com Josep-Lluís
Carod-Rovira, quan estava a l’Assemblea de Catalunya,
o com Pasqual Maragall, quan estava al Moviment de
Funcionaris Democràtics, o un servidor, amb tota humilitat? Per què, coneixent aquesta solidesa, ha estat
incapaç –o no ha volgut–, en vint-i-un anys, de fer una
proposta similar? Ara, no s’hi val; no és creïble. És que,
a més, no és factible; sona a cortina de fum, sona a coixí partidista per ajudar Convergència i Unió, encara que
sigui legítim, també, per ajudar els interessos de partit
d’Esquerra Republicana. Recordin –recordin– l’any 80,
quan van investir Jordi Pujol president de la Generalitat amb els vots d’Esquerra Republicana i amb els vots
de Martín Villa, que estava en aquesta banda de l’hemicicle; i que els van prometre que els reformarien l’Estatut a la primera Legislatura.
Recordin el que deia el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira al debat de l’any 2000 –any 2000, eh?, 4 d’octubre
del 2000. D’aquí a un any, senyor president, quan no
hagi sortit bé la negociació del sistema de finançament,
PLE DEL PARLAMENT
quan l’ofensiva anticatalana i antiinteressos econòmics
de Catalunya reprengui amb força, aleshores, no ens
vingui a trucar a la porta; aleshores, no ens diguin: «Ei,
que hi ha algú?», perquè no hi serem; nosaltres ja estarem pensant a treballar per saltar la paret. Perdoni perquè, segurament, no li he donat l’èmfasi que li va donar vostè però són les seves paraules. No creem un nou
miratge nacionalista, no mobilitzem brunetes mediàtiques per fer veure que aquest és el tema que avui té
plantejat el país. El dilema principal del país no és Catalunya - Espanya; el dilema principal és obrir una nova
etapa amb una opció progressista i plural, o continuar
amb l’opció conservadora –no pas plural. Com es pot
pretendre, ara, pactar amb qui depèn del PP? Com es
pot pretendre pactar, ara, amb qui té les responsabilitats
de vint-i-un anys de govern i amb aquella diagnosi anterior? Com es pot pretendre obrir una nova etapa amb
els mateixos que governen de sempre?
Hi ha una segona proposta, que és la que estem discutint aquests dies –ahir, avui–: una moció de censura. La
moció de censura –ho vull recordar no pas per deformació professional– al nostre ordenament jurídic és
constructiva, no més ho és que a la República Federal
Alemanya, a l’Estat espanyol i a les comunitats autònomes que ho varen copiar. Però vull recordar que, l’any
80, a la primera Legislatura, quan vàrem redactar la
Llei del Parlament, del President del Consell Executiu,
vàrem pactar l’equilibri –ningú tenia majoria absoluta–
que hi hauria moció de censura constructiva però que
el president de la Generalitat no tindria la facultat de
dissoldre el Parlament. Una forma clara del seu tarannà de govern és que aquest pacte se’n va anar en orris,
el van esmicolar, quan van aconseguir la primera majoria absoluta, per convocatòria d’urgència, en setantadues hores; per por que vingués de Banca Catalana, es
va introduir en les lleis de Catalunya la facultat de dissolució a mans del president. És un estil de governar.
Aquell pacte institucional se’n va anar –perdonin– a fer
punyetes per conveniències partidistes.
La moció de censura serveix sempre per iniciar alternatives. Això, ho saben perfectament. És el cas de Josep
Benet, de Felipe González, de Beiras a Galícia, d’algun
candidat de Convergència i Unió que ha dit aquests dies
que s’ho està plantejant per fer-ho al seu propi ajuntament, i, l’any 82, en vam veure un en aquest cambra, i
el PSC aleshores va dir que hi havia motius per presentar-la, però que no considerava que era oportú votar-la,
i Esquerra Republicana va votar en contra, malgrat els
flagrants incompliments que feia el Govern de Catalunya, com el que he cita de reforma de l’Estatut.
Avui, el candidat que encapçala aquesta Moció de censura, Pasqual Maragall, ha exposat un programa de
partit. Perdó: ahir, el candidat va exposar un programa
de partit, del PSC - Ciutadans pel Canvi. Una proposta, un programa, un bon programa de govern, del partit més important de les esquerres amb un candidat clar,
el que està més assenyalat a l’opinió pública per substituir Jordi Pujol, però és un programa de partit, senyor
Maragall, i un programa de partit –fins i tot, també, per
definició: partit polític: polític és el tot, partit és una
part–, un programa de partit sempre és una part, és parcial i, per tant, és incomplet. Per tant, no pot satisfer
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
27
totes les expectatives de canvi o d’obertura d’una nova
etapa. Hi ha expectatives –ho he dit al principi– al país
i, entre les esquerres, per a una nova etapa, però no les
pot satisfer.
Primer, per error de procediment: no ha fet cap negociació d’aquest programa abans de portar-lo a aquesta
cambra amb possibles partners, altres grups que hi
poguessin participar. No s’ha fet cap consulta ni treball
previ, i hauria estat molt més potent impulsar-ho en
forma més plural. Jo els reclamo més respecte pel pluralisme. Primer, per matemàtica electoral: ningú pot
esperar al 2003 a arribar a la majoria absoluta; segon:
l’hi reclamo, perquè ja l’any 99, com ja li he dit, l’opció més votada era plural; tercer: perquè hi hauria més
impuls i més força, i quart: perquè, fins i tot havent fet
les coses amb temps –nou mesos– ben fetes, a la millor,
la votació d’avui o de demà –no sé quan serà– hauria
estat, encara, més nombrosa. Són tres sumands diferents com els que governem la ciutat de Barcelona, de
fa molts anys –Esquerra Republicana s’hi ha afegit fa
poc, però també hi és–: Esquerra, PSC i Iniciativa per
Catalunya - Verds, i hi ha molts més sumands encara de
forces polítiques i socials que volen obrir aquesta nova
etapa.
Jo ho dic a totes les esquerres en general: l’aplicació de
les nostres polítiques, la de cadascun de nosaltres, no
serà possible si no hi ha un canvi a Catalunya, i el canvi,
a Catalunya, no serà possible sense la presència plural
de forces d’esquerra –també i amb un paper important
d’Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds a la nova majoria, des de la diferència, sense dispersió, com ha fet sempre la dreta! Com és que encara
no ens hem assabentat que ho ha fet sempre molt bé:
barallar-se i, en les coses de les garrofes, saber estar ben
junts, a l’hora de votar en coincidència social; si no, no
hi hauria canvi; si no, no seria possible fer avançar
aquelles polítiques.
Per això, jo, ara, amb orgull, vaig a aportar el que nosaltres creiem que cal per a aquesta nova etapa i per a
aquest canvi en nom del meu Grup Parlamentari i de la
meva formació política, constatant, en primer lloc, una
primera diferència en el camí a emprendre per a aquesta situació: nosaltres som partidaris de convocar eleccions, de donar vot, veu a la ciutadania perquè expressi
si és veritat, o no és veritat, que hem arribat al final
d’una etapa. I jo li demano, senyor candidat, el seu
compromís que, si guanyés la Moció de censura, convocaria eleccions, tant per motius que, per guanyar-la,
només seria factible si hi hagués canvis de vot com per
motiu de respecte a l’opinió pública, o com per protagonisme de la ciutadania. Nosaltres estem disposats a
votar favorablement aquesta Moció si es compromet
amb aquella convocatòria, perquè suposo que entén,
tothom, que, per nosaltres, entre un govern conservador
i una majoria plural d’esquerres, no hi ha color –està
molt clar–; suposo que s’entén que estem disposats a
conformar una majoria plural, i, per això, subratllem
des de la pluralitat les nostres aportacions programàtiques.
L’hi faré, senyor candidat, en tres apartats, en cada un
dels quals, evidentment, hi haurà de llegir la nostra
crítica. Primer, a les insuficiències que avui hi ha en
SESSIÓ NÚM. 42.2
aquests apartats a Catalunya i, després, al que potser...,
al que no està per molts motius en la seva pròpia proposta programàtica. Nosaltres apostaríem i apostem per
un programa de govern amb un model econòmic de
sostenibilitat avançat en el terreny social i radicalment
democràtic en els usos polítics. Miri: un model econòmic basat en la sostenibilitat per a Catalunya mereixeria, com vostè ha tingut –per respecte a vostès i, fins i
tot, a tota l’opinió pública– una bona estona per ser
explicat, i vaig a ser extremament telegràfic.
Podria començar per una bateria de propostes socioeconòmiques, com és un pacte social per a la innovació
tecnològica, o com és el programa de govern per reduir
dràsticament la sinistralitat laboral, o com és l’accent
de govern per a més i millor treball, fent d’aquesta acció, el combat a la precarietat, l’acció prioritària del
Govern. Qui vulgui governar Catalunya de forma progressista ha d’apostar per treball qualificat i ben remunerat. Però em cenyiré –no només perquè m’ho hagi
demanat el senyor Mas fa molt poc, sinó perquè crec
que encara és més específic–, em cenyiré a la dimensió
de sostenibilitat.
Apostem per un govern que presenti d’immediat en
aquesta cambra un debat, un informe per fer un debat,
sobre l’estat ecològic de la nació, amb el seu corresponent pla de sostenibilitat. Es fa a les democràcies més
avançades del món, ja fa molts anys que es fa. Un govern que tracti d’immediat –com deia abans– el territori
com a part de les llibertats nacionals de Catalunya,
aquesta Catalunya que tant s’estimen i que s’està malmetent en sectors molt importants; que plantegi una
política de planificació territorial, fins i tot per desplaçar el creixement de la població del litoral cap a les
comarques interiors, vinculant-lo a les noves infraestructures, la macrociutat compensada, com hi ha a les
zones més avançades del món; per un govern que desenvolupi el Pla de parcs naturals i doti el Pla d’espais
d’interès natural; que impulsi una nova cultura d’aigua
que no depèn del Roine o de l’Ebre, sinó que depèn de
començar per educar la població que l’aigua és un bé
escàs i cal gestionar-ne la demanda; per un govern que
vagi a un pla energètic, complint que l’any 2010 reduïm el 15% les emissions de CO2 a Catalunya, o que vagi
amb les energies renovables fins a arribar al 24% el
2010, com diu la nova directiva europea, i que es plantegi seriosament, com ha fet el govern Schröder, el tancament de les centrals nuclears; un govern que faci de
la política de residus una aposta pel reciclatge, no per
la incineració, una aposta per la reducció, per la minimització, començant pels envasos als comerços, com es
fa a les cultures més avançades.
Que faci una aposta pel transport públic de les persones
i mercaderies, amb un bon pla de ferrocarril, amb un
consorci per al transport col·lectiu públic a Catalunya.
Un govern que rescati els peatges, i vostès han conegut,
perquè ho hem distribuït en aquesta cambra, un pla
absolutament rigorós, que permet, amb un rescat de la
concessió i la nova concessió, reduir els beneficis al
15% –que no està malament uns beneficis del 15% en
les èpoques actuals– sense peatges a les entrades de les
àrees metropolitanes de Catalunya, no només la de Barcelona, i reducció, amb aquestes mesures, d’un 40% del
preu dels altres peatges.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
28
Amb un govern que implanti una ecotaxa, una taxa
sobre pernoctacions, amb caràcter finalista, per actuacions mediambientals i que redistribueixi la seva recaptació un 50% a la Generalitat i un 50% als ajuntaments.
Un programa inequívocament avançat en el terreny
social, i, en primer lloc, una de les mesures que està en
la punta de llança de les accions més progressistes arreu del món: la renda bàsica universal. Un govern que
garanteixi, no per a determinades rendes, senyor candidat, sinó una renda bàsica universal, i no m’estenc perquè és un programa prou conegut tant per vostès com
pel mateix Govern actual de Catalunya.
Un govern que faci un pla nacional d’habitatges de lloguer. Va ser el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que no té un caire partidista, senyor Mas, que
fa molt poc va denunciar el Govern de Catalunya pel
seu oblit absolut pels habitatges de lloguer per a joves,
i qualsevol política d’habitatges del futur govern de
majoria plural ha de començar per un pla nacional
d’habitatges de lloguer.
Amb un govern que faci dels serveis públics no quelcom per anar privatitzant, sinó quelcom per anar garantint la igualtat. Els dono l’exemple d’ensenyament, senyor candidat: un compromís pel 6% del PIB com a
inversió en ensenyament no universitari a Catalunya,
com fa la resta de països de la Unió Europea. Això permetria dignificar sous –són 22.000 milions de pessetes–, sous dels mestres; permetria una decidida aposta
per la formació professional, invertint l’actual relació,
que és absolutament deficitària, i permetria abordar un
pacte, però un pacte social per a educació, començant
per auditories i per una revisió seriosa dels concerts, suprimint aquells que són sobrers on pot haver-hi oferta
pública i, evidentment, anar, en primeríssim terme, a
aquells que couen a la pell quan són concerts per a escoles d’elit, on encara avui, senyors del Govern, es
margina la llengua catalana.
Un programa que faci dels drets socials una qüestió de
garantia per a tota la ciutadania, començant per la dependència, i podem coincidir amb moltes de les propostes que hi ha en el seu propi discurs pel que fa a
aquesta qüestió sobre la gent gran, sobre la gent oblidada, hi afegiríem els drets dels infants i hi afegiríem
les polítiques per als discapacitats. I un govern que, en
aquest apartat d’igualtat social, faci una aposta decidida
per la igualtat genèrica. Avui, a Catalunya, encara les
dones tenen una mitjana salarial del 75% del que és la
mitjana salarial dels homes. He dit abans que avui a
Catalunya –i són paraules del mateix president actual–
recau l’estat del benestar amb el fet que la dona es quedi a casa. Per què no una llei electoral de Catalunya
que, com la francesa, garanteixi que el 50% dels llocs
a sortir siguin de cadascun dels sexes? Per què no mesures que facin de la política de conciliació entre la vida
laboral i familiar una qüestió de dones i d’homes? Per
què no reducció d’horaris per maternitat o paternitat
tant en dones com en homes? Per què no un govern...,
i cal un govern que faci de l’atac a la violència domèstica una qüestió elemental i bàsica.
I per últim, un govern de radicalitat democràtica als
usos polítics. I permeti’m aquí una incursió a la crisi
PLE DEL PARLAMENT
mundial: hi ha por al carrer per temes de guerra, d’efectes econòmics, d’acomiadaments, de llibertats i seguretat, de racisme a la pell. Nosaltres apostem per un govern compromès amb la pau, amb la cooperació i amb
la solidaritat. Un Govern que digui no a la guerra com
a instrument per a solucionar un conflicte, no a la
demonització de l’islam, sí a la justícia internacional, sí
a les mesures per combatre els desequilibris.
Senyores i senyors diputats, a les Torres Bessones hi va
morir el fill d’un bon amic meu, però el mateix dia van
morir, segons la FAO, 35.615 nanos per fam en el món,
i no hi va haver cap campanya mediàtica, no hi varen
haver manifestacions de solidaritat, no hi varen haver
minuts de silenci, cap missatge del Papa, les borses
anaven prou bé, no es va mobilitzar cap exèrcit. Hi ha
moltes hipòtesis sobre la identitat dels criminals, algunes d’elles ens toquen de ben a prop, com a societat
desenvolupada. Un govern que compleixi amb l’aportació del 0,7% –del 0,7%, fa vergonya dir-ho– del producte interior brut per a cooperació al desenvolupament, i l’actual Govern a Catalunya no arriba ni al 0,2.
Un Govern que faci una autèntica llei de cooperació,
com demanen les ONG, no com la que avui està aturada en aquesta cambra. Una aplicació pressupostària i
dotació de la Llei del foment de la pau.
Un govern que tingui en compte els drets i deures de
les persones immigrades. Per què no el dret de vot a les
persones que portin tres anys de residència a casa nostra, com ja està en moltes democràcies avançades? Per
què no el dret de ser elegit als cinc anys de residència
a casa nostra? Per què no polítiques selectives sobre
l’habitatge, sobre la inserció social per a aquestes qüestions?
Un govern que construeixi una administració transparent, eficaç i que impulsi la participació. Un govern que
primer haurà d’agafar l’escombra per netejar alguns
racons de la mateixa Administració de la Generalitat de
corruptela, de corporativismes. Un govern que haurà
d’anar a obrir la participació cívica, començant pel que
és la informació i les propostes de cara a les mesures
que s’han de fer servir per governar el país. Un govern
que descentralitzi la mateixa Generalitat. En aquest
apartat, nosaltres hi posaríem les propostes de reforma
de l’autogovern.
Senyor candidat, li ho diré amb una frase d’un clàssic.
És Taine a Les origines de la France contemporaine,
que diu que les constitucions són com un vestit. De
Gaulle s’ho va agafar molt seriosament, això, a la cinquena república, i hi ha qui ha dit «carinyosament» que
Jordi Pujol també s’ho va agafar molt seriosament, amb
vint-i-un anys.
Un altre motiu per començar a reformar aquest vestit:
nosaltres estem treballant amb Esquerra Republicana i
amb vostès un document sobre l’autogovern, molt seriós, i crec que serà un exemple de com es pot obrir una
nova etapa. Un document al qual, tant de bo, s’hi afegís la força de Convergència i Unió. Segur que no s’hi
afegirà, ja ens ho ha dit mantes vegades, el mateix PP.
Bé, seríem quatre sobre cinc, tindríem la força política.
«Madrid», «no tenim la correlació de forces»... Per què
no parlem a la ciutadania? Per què no busquem el suSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
29
port de la gent? O és que sempre ho hem de portar a la
taula de negociació i d’intercanvi partidista, per veure
quan em convé o quan no em convé, segons els meus
beneficis socials?
bancs seríem nosaltres i no aquests senyors. (Remor de
veus.) Van ser trenta o quaranta mil vots que es van
perdre perquè no van arribar al percentatge aquest a
què s’ha d’arribar perquè es puguin tenir escons.
I una Catalunya, per últim, que s’integri plenament a la
Unió europea amb presència institucional, i aquest govern ho ha d’impulsar, amb la convenció per reformar
els tractats, amb el que és el fòrum de societat civil que
el mateix president del Consell Europeu d’ara, el belga, ho ha agafat de les seves mans. I quan vingui la
presidència espanyola, ho exigim. Catalunya ha de serhi present i, sobretot, no podem mancar a la cita del
2004 a Berlín, quan es vagi a la reforma dels tractats.
I aquest govern de la nova etapa, d’això n’ha de fer un
accent principalíssim.
Senyor Ribó, amb la força política que vostè representa
(persisteix la remor de veus), perdonin, vam perdre la
Guerra Civil, encara que ens discutíem sobre algunes
qüestions. Junts vàrem lluitar contra la dictadura, encara que ens discutíem també sobre algunes qüestions.
Junts vàrem treballar per la Constitució i l’Estatut, que
han garantit no sols la democràcia, sinó l’establiment
d’un autogovern català sòlid, com mai en la història del
nostre poble, encara que ens discutíem sobre algunes
qüestions. Junts vàrem treballar per fer arribar la democràcia als ajuntaments i en governem plegats una bona
colla, encara que ens discutim, de vegades, sobre algunes qüestions. I sense necessitat d’amagar algunes diferències, és molt més el que ens uneix que allò que ens
separa. Hem demostrat que som capaços de treballar
plegats en benefici de la majoria, i sabrem seguir-ho
fent en el futur.
El president
Senyor diputat...
El Sr. Ribó i Massó
Acabo, senyores i senyors diputats. Estem en un debat
legítimament de partits, sabem la votació, és prou coneguda, però torno al principi: si coincidim en la diagnosi, independentment de l’encert o no de la Moció de
censura, tenim dos anys per construir l’alternativa, tenim dos anys per anar des de la dispersió a la conjunció, tenim dos anys per no confondre l’adversari, tenim
dos anys per fer una bona priorització de les opcions
que espera el poble de Catalunya, aquell que diu prou
i que no espera a veure qui arriba primer a la cursa entre nosaltres, sinó que espera que fem visual, real i creïble que allò que s’està acabant, malgrat totes les operacions de maquillatge, tingui una bona substitució, ja
que ni ells mateixos, i sobretot el principal responsable,
que encara no ha parlat en aquest debat, ha estat capaç
de fer una reflexió col·lectiva sobre com es fa una transició. Nosaltres hi estem molt disposats, començant per
l’engrescament de la gent que pugui haver comprès les
nostres argumentacions en aquest debat.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre candidat senyor Pasqual Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, senyors diputats; senyor Ribó, permeti’m que, abans d’entrar a contestar-li algunes de les
qüestions que ha plantejat en la seva intervenció, faci
algun comentari previ.
Senyor Ribó, amb la força política que vostè representa, amb Iniciativa per Catalunya - Verds, ens uneixen
moltes coses, i no només el fet d’haver anat junts en les
darreres eleccions en tres de les quatre circumscripcions catalanes, tema sobre el qual vull dir-li que, efectivament, és gràcies a aquesta conjunció que es va donar el fet que nosaltres plegats vam ser la força més
votada, però també li vull recordar que si vostès no
haguessin deixat anar Esquerra Unida i Alternativa, la
seva esquerra, avui qui estaríem asseguts en aquests
SESSIÓ NÚM. 42.2
Vull aprofitar també per retre homenatge al que vostès
històricament han representat. Reconeixement que massa sovint s’oblida. Encara que el Govern de la Generalitat ha tingut algun gest positiu en aquest sentit i jo li
agraeixo, de vostès es poden criticar les coses que es
vulguin, però vostès no han fallat mai ni al país ni a les
seves classes populars, ni en els temps més difícils ni en
els d’avui. Del PSUC vàrem aprendre, jo personalment
i tots nosaltres, moltes coses, un cert gust pel treball
unitari, per la capacitat de sumar esforços si el repte ho
requeria. En fi, hem après molt i em pregunto si hauríem tirat endavant les tesis de l’Assemblea de Catalunya
sense el PSUC de Gutiérrez Díaz i Gregorio López Raimundo, evidentment, també sense Raimon Obiols o
Joan Reventós o sense Miquel Sellarès.
També hem apreciat la voluntat permanent que han tingut vostès de fer arrelar el catalanisme en els sectors
populars, els formats per la gent nascuda aquí i per la
gent vinguda d’arreu. Podríem parlar d’unitat civil del
poble català sense la tasca de tanta i tanta gent d’esquerres en els anys seixanta, setanta i vuitanta, en aquells
anys en què anar al carrer Alí Bei, al monument –que
no hi era– de Rafael de Casanova representava, sobretot, sentir parlar de l’11 de Setembre amb accent andalús –ho recordo perfectament– i córrer, evidentment,
perquè hi havia la policia? Hi havia més gent parlant
català amb accent andalús o castellà amb accent andalús, a vegades, que no pas amb l’accent més nostrat.
Nosaltres penso que no hauríem pogut fer res de tot
això, del que hem arribat a ser, sense parlar de la tasca
dels sindicats catalans, sense parlar de les Comissions
Obreres de José Luis López Bulla –la CONC, famosa
ja des de l’any 67, 68– i el Joan Coscubiela, o sense la
UGT de Pepe Alvarez. Podríem parlar de tot això si
l’esquerra no hagués convençut sobre la necessitat de
tenir una única xarxa escolar? Sense la feina de Marta
Mata i de Pepe González en aquest mateix hemicicle?
Li dic això perquè em comprometo que aquesta dimensió de la nostra història no sols no sigui negada, sinó
que sigui adequadament reconeguda.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
30
Senyor Ribó, comptem amb el que vostè representa,
amb les seves idees i amb la seva gent, per construir el
govern de progrés que Catalunya avui necessita. I sabem recollir amb la seva col·laboració directa la sensibilitat social i la preocupació mediambiental que vostè expressava. Sí, al plenari de l’estat ecològic del país,
evidentment; sí, a saber com tenim el mapa d’inundabilitat; sí, a saber quins són els indicadors de contaminació per territoris; sí, a com està avançant la reforestació espontània, i perdent-se per la via dels incendis.
Això cada any ho hauríem de fer i espero que es farà.
Des del punt de vista social hauríem de desenvolupar
conjuntament temes molt rellevants: el pla de suport a
la família, el pla d’universalització de l’atenció domiciliària, el pla d’atenció a la vellesa, les polítiques de
conciliació de la vida laboral i familiar, que fins ara han
fallat i que ara són absolutament crucials, les accions
positives per la igualtat d’oportunitats entre gèneres,
l’acció de prevenció i eradicació de la violència contra
les dones, el pla de lluita contra la pobresa i exclusió
social, la millora de la sanitat primària i hospitalària,
donant importància –la importància que es mereixen–
a temes com la salut mental, als disminuïts, la sida o als
malalts terminals.
Des del punt de vista mediambiental voldria assenyalar algunes prioritats. Per descomptat, i en primer lloc,
l’ús racional de l’aigua, que és la companya bessona
del que ha de ser una postura diferent sobre el Pla hidrològic nacional, interconnectant totes les xarxes per
tal de permetre derivar aigua entre zones deficitàries i
excedentàries en funció de la climatologia, al temps
que s’actua sobre les fugues i en la millora de la qualitat. Recuperació dels aqüífers sobreexplotats i contaminats, protecció integral del litoral per tal d’acabar
amb la seva degradació, temperament del consum de
sòl i de la destrucció del paisatge.
I aquí m’agradaria afegir «soterrament de les línies
elèctriques d’alta tensió». Estem molt endarrerits en això. En Raimon Obiols sempre em diu: «A Holanda, on
tenen un pam de terra i tota la resta és aigua, ja està
enterrat tot, i aquí tot són línies aèries.» N’he parlat
amb les companyies, també, i em diuen: «No, no, a
Holanda és el 50% i aquí és el 30% el que tenim enterrat, per tant, ja estem molt avançats.» Però les últimes
xifres que estem veient no coincideixen. Si agafem totes les tensions –l’alta, la mitjana i la baixa– per descomptat que no estem, sembla ser, en el 30%, i amb
l’alta tensió hi ha molt de camp per córrer. És evident
que hi ha molta conducció dintre de ciutats, però és
evident també, com diu Raimon Obiols, que el paisatge és una de les qualitats naturals que tenim i, per tant,
s’ha de protegir, encara que sigui de vegades amb inversions fortes.
Entenem que, quan les elèctriques estaven amb els problemes que estaven de capitalització i d’inici de la competència, això era impossible, però algun dia haurà
d’arribar, senyor conseller, senyores i senyors diputats,
que aquest tema del paisatge passi a ser una prioritat del
Govern de Catalunya.
Nosaltres, senyor Ribó, també creiem que cal avançar
cap a una democràcia més viva i més participativa, com
vostè ha dit. Nosaltres hem començat a parlar amb les
PLE DEL PARLAMENT
organitzacions no governamentals per mirar de portar
en un període de dos anys sobre la taula d’aquesta cambra els temes fonamentals de l’any 2000: el Tribunal
Penal Internacional, l’abolició de la pena de mort i la
reducció o absorció del deute dels països més endeutats; com també creiem que tots els temes sectorials del
comerç just, de la banca ètica, etcètera, s’hauran d’anar
enfocant.
En tot cas, creiem que és important que les institucions
catalanes tinguin una proximitat amb les organitzacions
no governamentals en els temes que realment aquestes
poden ajudar a resoldre, si, i només si –em penso que
aquesta condició se’ls ha d’exigir–, són capaces de traçar una línia molt clara entre aquestes organitzacions
pacífiques i el que són organitzacions violentes, que simplement aprofiten els temes per a l’aldarull i per al soroll.
En aquest punt estem. Hem estat reunits amb totes...,
amb una bona colla, hi havia potser dotze o catorze
organitzacions no governamentals d’aquest país. Hem
demanat al president del Parlament que tingui a bé acollir aquesta trobada, perquè sigui el mateix Parlament
qui desenvolupi aquest treball conjunt, amb organitzacions no governamentals de cara a temes que, en el
futur, ens seran molt i molt importants.
Em demana, senyor Ribó, què faria si aquesta Moció de
censura tirés endavant. Si això succeís voldria dir que
les condicions estan madures per promoure un canvi de
majoria que sols es podria produir a través d’unes eleccions anticipades. Per tant, estem d’acord.
Vostè ha assenyalat una cosa molt interessant i que la
gent ha oblidat, que és el paral·lelisme que hi havia en
un primer moment entre el sistema de Moció de censura i la capacitat de dissolució. Vull assenyalar-li, tanmateix, que entenc perfectament que això era un equilibri
que es va trencar, però també li haig de dir que pensanthi –hi he pensat molt durant aquests nou mesos, en
aquesta Moció de censura, i en general en el sistema de
censura del Govern, és a dir, de responsabilitat política del Govern, que és del que es tracta–, i crec que amb
una situació en la qual es pugui donar, com casualment
en aquest moment històric es podria donar, que un sol
diputat decidís el canvi de majoria d’un país, probablement seria necessari que el que en aquell moment fos
investit..., perquè ja saben que en acabar la Moció de
censura, si això es produeix, la investidura és immediata: no hi ha debat d’investidura, el mocionant passa a
ser president de la Generalitat. Però, què pot fer el president de la Generalitat amb una majoria que està depenent de l’actitud d’una persona que el dia abans ha canviat d’opinió, suposem?
Segurament no pot fer gran cosa i, per tant, és evident
que el que haurem de fer, si això arribés a passar, que
no crec que passi, perquè a més ni jo demanaré a ningú de Convergència i Unió que traeixi el seu compromís de partit, considero que aquest és un valor que aquí
s’ha consagrat i s’ha respectat i que és bo que se segueixi respectant, però, si això s’arribés a produir, evidentment l’única solució seria la dissolució, dissolució al
dia següent, dissolució al cap d’unes setmanes, al cap
d’uns mesos, amb quina transició?, perquè, de tota
manera govern se n’hauria de fer –govern se n’hauria
de fer–; d’això, ja en parlaríem.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
31
Vostè ha parlat, també, de temes de reducció d’horaris. Vostè ha parlat..., sap que anem bastant d’acord en
això, però vull que quedi clar, perquè no sé si s’han
entès bé algunes de les coses que vaig dir ahir en aquesta matèria, i és concretament que nosaltres estem a favor de les trenta-cinc hores setmanals en còmput anual, o sigui, no estem dient que s’hagin de fer trenta-cinc
hores cada setmana, sinó que el còmput anual de cinquanta-dues setmanes sigui l’equivalent a la suma de
cinquanta-dues vegades trenta-dues hores, menys les
setmanes de vacances. Que no és exactament el mateix,
perquè això permet una flexibilitat tant als empresaris
com als treballadors que és molt interessant.
Per últim, sobre el canvi de la Constitució, vostè ha
esmentat el tema de l’article... És l’article 152.1? (Pausa.) Em penso que és el tema preferit del president de
la Generalitat i del professor Enric Argullol. (Veus de
fons.) 151.2, perdó.(Veus de fons.) El senyor Nadal no
ho sabia, doncs, el senyor Nadal de Tarragona no ho
sabia. 150.2, aleshores, aquest punt, el que voldríem és
que alguna vegada se’n deixés de parlar i que s’utilitzés, i vostès ara tenen les aliances que s’han de tenir
perquè això es pugui plantejar, de manera que sense
canviar la Constitució, que és el que diuen sempre vostès: «No canviem la Constitució perquè no es podrà.»
Però és que tampoc es pot fer res amb l’article 150.2.
Aleshores, per què serveix no canviar la Constitució, si
tampoc es pot utilitzar l’article 152.1. (Veus de fons.)
Ui!, s’utilitza... S’hauria d’utilitzar, d’acord amb el professor Argullol, per a una tirallonga de lleis, en fi, de
lleis i de canvis que si s’arribessin a obtenir jo els felicitaria. No ho han aconseguit.
De manera que aquesta mena de moderació que han
tingut o de pessimisme ontològic, com si diguéssim,
sobre la Constitució espanyola no els ha servit de res i
no ens ha servit de res. I li dic al senyor Ribó que, efectivament, aquesta és una possibilitat, però tant de bo
que s’hagués pogut utilitzar.
Sobre la Llei d’estabilitat pressupostària, ja n’hem parlat i en seguirem parlant, perquè, com vostè pot comprendre, ja vaig explicar ahir aquesta situació que es
produeix cada cinc anys, quan ens diuen que «ara ens
donaran» i el dia següent quan arribem a casa ens diuen
que «no ens ho han donat», és a dir, que ens ho han
donat, però que allò que ens han donat no era exactament el que ens creiem, doncs, és una situació recorrent, que jo espero..., que ben aviat es tornarà a produir,
evidentment, ben aviat es tornarà a produir que haurem
d’explicar al poble de Catalunya que allò que ens havien dit que ens donaven, doncs, no pot ser i, aleshores,
haurem de tirar, en fi, haurem de tirar el carro contra els
bous o contra aquells que han preconitzat un sistema
que no s’aguanta i que no dóna de si tot allò que s’havia promès que donaria.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Gràcies, a vostè, senyor candidat. Té la paraula, per
catorze minuts trenta-dos..., és a dir, per quinze minuts,
el senyor diputat.
SESSIÓ NÚM. 42.2
El Sr. Ribó i Massó
Gràcies, senyor president. Senyor Maragall, al començament em pensava que hi havia una part que no havia
escoltat, perquè ara amb tot «carinyo», i no és praxi
meva ni del meu Grup, jo estic convençut que el que
vaig a dir ara no és praxi nostra, estic segur que el Govern de Catalunya cada any li deu enviar una panera a
Julio Anguita en agraïment al que va passar el 99;
l’Anguita ho va aconseguir, no? Jo crec que és una
bona lliçó, i creguin que és una bona lliçó perquè, com
he dit abans, rarament –rarament– la dreta entra en espirals ideologistes que els facin ignorar el moll de l’os
on està el seu interès social. I aquí és on jo crec que hi
ha el gran engany, en el sentit metafòric, polític, en
l’actual pacte de Convergència i Unió amb el PP.
Quan l’alcalde de les Gavarres va fer el que va fer en el
tema de FECSA, podem veure la pel·lícula a través de
la ironització que tots vàrem fer –jo el primer– sobre els
Mossos d’Esquadra, el setè de cavalleria, etcètera, realment impressionant, però era una pel·lícula molt més
profunda. El PP i Convergència i Unió coincideixen
que les companyies elèctriques han de rebre 1 bilió –amb
«b» de Barcelona–, 300.000 milions de pessetes per
adaptar-se a la competència; digui-li al del colmado o
al de la petita indústria o al professional liberal o al
pagès que li donaran diners per adaptar-se a la competència, i miri la factura de la llum: 1 bilió, 300.000 milions. Hi van coincidir i això passa desapercebut. «Catalunya per damunt de tot», «La unidad de España!»
són dos nacionalismes contradictoris, però tenen una
fermíssima coincidència, si més no.
No parlo de les formacions polítiques, fins i tot; parlo
de les accions de govern i de les votacions pressupostàries, que és quan es retraten els governs perquè és
quan es decideix on van els diners públics. Una gran
coincidència.
Jo li vull dir, senyor Maragall, que anirem junts tant com
calgui, com hem anat junts; vostè ha recordat una història i jo em voldria cenyir, fins i tot, només a la darrera
història, que és de les darreres eleccions fins ara.
Esquerra Republicana..., de vegades han votat Esquerra
Republicana amb nosaltres, sense vostès –i també li ho
vull recordar. I forma part del pluralisme de l’esquerra. Amb Esquerra Republicana i amb vostès, com han
anat? Perquè som ben conscients i estem molt serens,
perquè som diferents. I a vostè és al primer que li interessa que siguem diferents, perquè si no fóssim diferents
i si no poguéssim conrear legítimament i democràticament aquelles aportacions ideològiques i programàtiques
de cada un dels angles i ens deixéssim dividir com ens
va passar – responsabilitat meva més que de ningú– al
99, estem afavorint això, la continuïtat de la diagnosi!
Li agraeixo tots els seus reconeixements. Nosaltres som
petits avui per avui; som com aquell petit dragonet que
està a la paret, simpàtic, eh?, que no..., que de vegades
no es veu però fa tota la seva funció. Fins i tot li ho dic
en sentit ecològic, que tant de bo anéssim a la biodiversitat i a tot el que significa, també, una cultura al respecte.
M’interessa per la pluralitat, m’interessa perquè la nova
etapa també és una nova etapa de la pluralitat. Mirin,
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
32
senyor Maragall i senyor Pujol, el senyor Pujol és un
dirigent polític de l’alçada d’un campanar; és un dels
dirigents polítics més importants que ha tingut mai
Catalunya... (Remor de veus.)
El president
El senyor president ja està a la disposició. Ja pot continuar...
El Sr. Ribó i Massó
No sé per què diuen «ai, ai ai!», perquè els puc dir que
amb l’única persona –i suposo que no s’ofendrà– amb
la qual jo he dinat a soles, mano a mano, de tots els
grups dirigents i polítics de Catalunya, es diu Jordi
Pujol i Soley. I, per tant, és una cosa que jo, humanament, mai he entès aquell polític o aquella dona que fa
política que confon la crítica amb la relació personal,
perquè ja podem plegar en democràcia. Ara va, sí. Segurament, per aquest factor d’enorme pes polític i pel
seu tarannà, ell no ha acceptat mai el pluralisme: no
l’ha acceptat ni en la seva coalició –i lamento que no sigui ara, aquí, el president d’Unió Democràtica, del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, eh?–, ni
a la seva coalició. O sigui, un dels defectes –tots en tenim, de defectes; suposo que m’admetran que es pot ser
un gran dirigent polític i tenir defectes–, un dels defectes és no haver cregut mai en la força de la suma de la
diversitat i la pluralitat.
Jo recordo quan parlava amb ell fins i tot a l’Assemblea
de Catalunya –i d’això fa molts anys–, quan jo no pertanyia a cap partit polític i quan ell estava creant Convergència Democràtica... –n’hi ha molts que em diuen:
malament vas fer de no seguir-lo, i jo ho tinc claríssim,
cada opció és de cadascú–, però aleshores, ja aleshores,
ell –no pas tot el seu partit, i del seu partit n’hi ha molts
que han d’agrair l’escola de l’Assemblea de Catalunya–,
ja aleshores no hi creia, en aquestes coses. No hi ha
cregut mai, ell, que la llengua de Catalunya, que és
patrimoni de tots menys dels que s’hi volen excloure,
té més bons padrins si hi som tots. O no ha cregut mai
que, en comptes de demanar temps a l’hora de negociar
el finançament autonòmic –el senyor Mas demanant
400.000 mil milions i el senyor Homs picant-li la boca
perquè callés i demanant temps– hi havia quelcom que
es deixaven pel camí que es deia Pacte fiscal català.
I, per tant, en aquest sentit, senyor Maragall, una nova
etapa també vol dir que qui governi tingui molt arrelat
el sentit plural. D’aquí la nostra crítica, transparent.
Haurien tingut més força en aquesta Moció si aquests
nou mesos precedents haguessin conreat molt més el
pluralisme.
Miri, nosaltres ens ratifiquem en els tres apartats de les
aportacions que hem volgut portar en aquest debat: el
de la pau, amb tot el sentit noble del que significa la
cultura de la pau; nosaltres hem combatut com qui més
–no vull anar a cap medalla– el terrorisme, fins i tot en
les èpoques més difícils, però també voldríem veure la
justícia internacional per als responsables dels atemptats de l’11 de setembre i –oh, casualitats de la història–
per als responsables dels assassinats, a milers, a Xile,
l’11 de setembre del 73, es diguin Henry Kissinger o es
PLE DEL PARLAMENT
diguin Pinochet. És que si es parla de justícia internacional, se’n parla amb totes les seves conseqüències, no
se’n parla només com quelcom que es pot posar per
tapar els bombardejos sobre Afganistan, que aquests –i
ho veurem com en la Guerra del Golf– generen altres
coses, segurament, molt pitjors de les que diuen que
volen evitar!
Ens ratifiquem en allò dels drets socials universals, però
permeti’m que m’aturi en una cosa que, segurament,
per raons del temps, no he pogut fer abans i que ara
m’hi podré esplaiar una miqueta: el tercer apartat sobre
l’Administració.
Senyor Maragall, si hi ha una majoria d’esquerres –com
hi haurà– ha de garantir un posicionament moral i polític, amb canvis significatius en la forma d’actuar el
món de la política a les administracions. En primer lloc,
la transparència: per què les diputades i els diputats
d’aquesta cambra no poden conèixer amb transparència en què es gasten els diners públics del govern de
Catalunya? Per què han de passar pels sedassos i filtres
d’una sèrie de previsions reglamentàries, que acaben en
una resposta que pot tenir una línia –això són batalles
procedimentals–, però la qüestió és que els que estem
nomenats per controlar com es fa la despesa del diner
públic a Catalunya, no hi podem arribar! No és moralitzar l’Administració comprometre’s a donar transparència als comptes públics! I no estic parlant ara de
corrupció, estic parlant, fins i tot, d’errors, de mals usos
d’aquells diners, o d’encerts, o de previsions. I passa,
aquesta Administració passa perquè l’interès de la majoria, allò que se’n diu l’interès públic, primi sobre el
benefici privat. I no tinc temps de repetir –i em diran
que torno a un altre debat i no amb el candidat– els
exemples en què no ha estat així. Passa per obrir la
democràcia als ciutadans, fins i tot aquesta casa.
Hem fet un bon camí aquesta legislatura, i ens queda
molt per recórrer si no volem arribar a ser un òrgan
obsolet i anacrònic, quan la representació amb setmanes o mesos de retard pot quedar molt endarrerida sobre el fet instantani que passa al carrer, o substituïda –com
diria Sartori– perquè veuen els ciutadans l’escenari, que
ja no és aquesta cambra sinó la televisió. Una participació cívica a fons.
Per exemple, senyor Maragall, no pot ser que una iniciativa legislativa popular que entra contra la incineració surti a favor de la incineració. Això ha passat en
aquesta cambra, i això no pot tornar a passar. Hem de
preveure els mecanismes democràtics, que si algú posa
en marxa la iniciativa legislativa a favor d’un programa,
després, si es vol, es rebutja, per això som aquí elegits
per la població, però el que no pot ser és que la capgirem. I queda molt camí a recórrer, sense passar per cap
congelador de lleis per reformar seriosament mecanismes com el que acabo de citar, o com el que he citat
abans, que és un referèndum per fer de debò valer les
posicions de participació ciutadana. I ens queda molt
camí a recórrer en un funció pública que no sigui partidista.
L’actual president de la Generalitat es recordarà quan
va crear i va encarregar una comissió que es deia de
desburocratització, que va desburocratitzar tan poc que
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
33
va acabar per desaparèixer. O sigui, som conscients que
al segle XXI ens cal una reforma seriosa de l’Administració.
Acabo amb la reflexió que vostè ha fet sobre la Moció
de censura. No es pot governar en cap institució amb
vots trànsfugues; és un compromís que vàrem adquirir
tots, si més no, solemnement, amb una signatura, amb
un pacte a nivell d’Estat, a Madrid, a les Corts Generals. És un compromís que està pendent en una dimensió molt concreta, que és la municipal: que venci una
proposició de llei que vam fer nosaltres, que va ser acceptada per unanimitat i que està pendent de la seva
revisió en Comissió Primera i potser al Consell Consultiu. Però més enllà dels procediments, està clar que ningú
hauria de governar amb el suport d’aquell o d’aquella
que, havent estat elegit amb un color, canvia de color.
Seria una forma que la gent no digués: tots són iguals,
van al tripijoc..., això que diuen al carrer!
Nosaltres, per això creiem i acceptem i agraïm l’explicitació que caldria, en el cas que aquesta Moció triomfés, convocar la ciutadania. I no ho relacionaria amb el
mecanisme de dissolució, senyor Maragall. A la Segona
República, l’Estatut Interior del 33 –que va ser l’Estatut que va desenvolupar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la cosa homònima al que és avui la Llei del
Parlament, del President del Consell Executiu– preveia
que el mateix Parlament, per majoria, decidís la dissolució. D’això se’n diu, en termes de dret constitucional,
l’harakiri parlamentari.
Hi ha molts equilibris, però jo el que he volgut subratllar –també producte d’aquell tarannà que jo critico de
Jordi Pujol– que quan hi ha un acord solemne de tots
els grups, no pots esperar la primera majoria absoluta
per trencar-lo, quan és l’acord sobre un pilar fonamental de l’edifici institucional de Catalunya.
Nosaltres, senyor Maragall, votarem favorablement la
seva Moció, mantindrem les nostres propostes, i com
també creiem intuir –sense ser Epaminondes– els resultats, esperem que tenim dos anys per aprofitar-los de
cara a l’alternativa.
Gràcies president.
El president
A vostè, senyor diputat. L’il·lustre candidat té la paraula.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, senyor Ribó, bé, a la seva intervenció
hi ha elements que donarien per a reflexions molt profundes i molt llargues –no és el cas de fer-les, segurament– sobre la història de l’evolució de la nostra legislació bàsica i els compromisos que l’han anat canviant.
En tot cas, primer de tot, jo vull agrair-li el seu posicionament favorable; el considero, des del punt de vista
de la intenció d’aquesta Moció –que no és altra que la
d’aportar al poble de Catalunya la possibilitat de veure quines alternatives té–, enormement positiva. Hauria
estat, jo crec, en un moment d’una percepció generalitzada de, si més no, una situació d’impasse o de, en fi,
d’interrogants considerables en aquest país, hauria estat, segurament, molt trist que el Grup que s’hagués
SESSIÓ NÚM. 42.2
atrevit, com ens hem atrevit, a plantejar aquesta situació davant la cambra i l’opinió pública no estigués
acompanyat de cap altre, que després hi hagués abstencions i que hi hagués compromisos de caràcter parlamentari que impedissin una visualització de la importància, en fi, d’aquesta reflexió a Catalunya.
Penso que els ciutadans de Catalunya ens agrairan que
hàgim tingut aquest debat, i ho dic, en fi, el debat tot,
no només el que nosaltres hem dit, sinó tot el que hem
anat sentint i tot el que encara queda per sentir. Per tant,
jo li agraeixo que sigui, de moment, el primer Grup que
manifesta –i possiblement l’únic, encara que m’agradaria que no fos així– la seva adhesió a la iniciativa i, per
tant, a la Moció, i als seus resultats. Ja li he explicat
com jo crec que sabrem administrar en el cas que el
resultat es produeixi positivament.
En tot cas, sobre els temes que vostè ha esmentat referents a la qualitat de la nostra política, també li haig de
dir, sobre la pluralitat de l’esquerra, que nosaltres governem junts, com sap molt bé, a l’Ajuntament de Barcelona, a plena satisfacció. És un govern moderat, és un
govern estable, és un govern d’esquerra que jo diria que
és més prudent que molts governs de dreta, que ha estat
reconegut així reiteradament per la població de Barcelona, en retornar-li la seva confiança; i recordo també
que aquest govern va començar per un pacte de progrés.
Aquest Pacte de Progrés va reunir quatre partits: el
Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Socialista
Unificat de Catalunya, Convergència i Unió i Esquerra Republicana; i, al cap d’un parell d’anys –i ara els
diré perquè ho explico, això–, al cap d’un parell d’anys
Convergència i Unió va marxar, d’aquell Pacte de Progrés, cosa que a nosaltres ens va sorprendre perquè fins
i tot recordo que va ser com un, en fi, com un llampec
en cel blau... No hi havia..., no es veia cap motiu. Va
tornar de Madrid el tinent d’alcalde, que aleshores era
l’Antoni Comas, que havia substituït en Josep Maria Cullell, que havia marxat, ja, a ser conseller en aquella
època, perquè li haig de recordar, al senyor Mas, que ha
tingut predecessors. Van haver-hi dos consellers en cap
durant un temps: un es deia Cullell i l’altre Macià
Alavedra. I també dóna la casualitat que els van anomenar just abans d’unes eleccions que havien de venir i en
les quals el senyor Cullell havia d’ésser candidat contra
Maragall, en aquest cas a l’Ajuntament de Barcelona.
Però oblidem..., però oblidem aquesta..., diguem,
aquest camí una mica tortuós a través del qual el senyor
Pujol llença els seus candidats creant vicepresidències
i anem al que volia dir. Convergència i Unió va trencar
el pacte i recordo que el senyor Comas va tornar de
Madrid d’una negociació que hi havien tingut el senyor
Serra, que era l’alcalde, i ell mateix dient que l’alcalde
havia traït els interessos de la ciutat. En fi, començava
un tipus d’argumentació que durant vint anys després
hem hagut d’aguantar i que ara ja no aguantem. No
l’havia traït, evidentment, i la prova ha estat en els fets
dels vint anys que han anat transcorrent. Barcelona no
ha estat traïda. Barcelona ha estat ben servida, però es
va instal·lar en el conjunt..., en la imatgeria política catalana aquesta idea que hi havia uns que defensaven
Catalunya i uns altres que no, amb uns resultats que
coneixem: primer de majories absolutes i lentament
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
34
d’un decandiment que, de fet, és una desaparició lenta
d’aquell capital que van acumular en els primers anys.
Doncs molt bé, jo crec que..., jo crec que Pujol una altra vegada –li ho reconec– tenia raó en una cosa. I és
que era bo per a Catalunya, segurament, que hi hagués
una divisió en el sentit d’enfrontament, de pluralitat,
d’existència d’aquesta pluralitat que vostè, senyor Ribó, reclama dintre de l’esquerra..., jo crec que era bo
que a Catalunya hi hagués un nacionalisme, un socialisme, un socialisme més esquerrà, excomunisme, o
que hi hagués un partit d’esquerra republicana amb la
tradició que portava al darrere, i que hi hagués confrontació. Crec que això va ser bo, i l’únic que discuteixo
és que això, que en un moment determinat va tenir sentit i va animar la política catalana, per dir-ho d’alguna
forma, va crear contrast i va crear democràcia, que això
es pugui allargar en el temps en el sentit d’impossibilitar canvis, en el sentit d’identificar una part i un partit d’aquest univers democràtic catalanista amb el catalanisme.
Això és el que jo crec que ha sigut un joc de mans que
la mateixa intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira
l’altre dia posava de relleu d’alguna forma. S’ha acabat el període de la història de Catalunya en el qual
Convergència i Unió i el catalanisme són el mateix.
No són el mateix, i ara menys que mai per raons una
mica circumstancials de les seves necessitats partidàries d’aguantar durant un parell d’anys encara més, de
llançar un candidat i de tenir la seguretat que en
aquesta cambra a última hora un vot de més sempre el
tindran. Però el catalanisme vostès ja no ho són: vostès són una part del catalanisme, i en aquest moment
la menys activa, la menys interessant i la menys útil
per Catalunya. El que necessita Catalunya és justament obrir el futur i no viure del passat. I contesto al
senyor Ribó, i contesto al senyor Ribó que, com ell ha
dit molt bé, la governació de Catalunya és el que més
ha de canviar, probablement un estil de govern també.
Fa vint-i-cinc anys que celebràvem a Sant Boi el primer Onze de Setembre en semillibertat. Contenia un
gran capital de confiança en les futures institucions
públiques que el poble català volia recuperar després
de quaranta anys de dictadura.
Podem afirmar que hem satisfet plenament aquelles
expectatives? Sense caure en derrotismes que jo tampoc considero justificats, hem de reconèixer que el balanç presenta punts foscos i hem de reconèixer que no
podem resignar-nos a acceptar-los com un fatalisme
inexorable. En això estic amb vostè. Hi ha alguna cosa
més a fer. Hi ha una tasca de renovació democràtica i
de formes de fer política que no podem defugir. Com a
Govern contribuirem a reforçar aquell esperit de participació cívica que trobem a faltar i que trobem a faltar
en la manca de participació electoral, per començar,
d’una part substantiva o substancial de la nostra població, en la manca d’interès per l’acció de les institucions,
en la manca –que de vegades són una mica llunyanes
del poble i que jo crec que hem d’acostar– d’interès o
d’atractiu dels nostres partits per a una bona part de la
ciutadania. Tot això, referents o indicadors que les coses no van bé del tot, i esforços se n’estan fent i se n’estan fent també en aquesta casa positivament.
PLE DEL PARLAMENT
Però sense esperar miracles o transformacions sobtades
d’aquest estat d’ànim col·lectiu, no podem dimitir de
prendre iniciatives per modificar-lo en un sentit més
positiu i per recuperar una relació de més confiança
entre ciutadans, institucions i la classe política. Proposo
en aquest sentit algunes iniciatives que vaig esmentar
molt ràpidament ahir mateix. Una llei electoral catalana, que està manada per l’Estatut, que no és que la puguem fer: és que no podem no fer-la, perquè la disposició transitòria per la qual ens estem regint..., es va
acabar la seva vigència quinze dies després de l’aprovació de l’Estatut. Una llei electoral catalana que asseguri l’igual valor de tots els votants, el valor igual de
tots els vots, que és el que diu l’Estatut; que garanteixi la proporcionalitat, que és el que diu l’Estatut. I no
la tenim aquí. Si no, no estaríem aixís, estaríem aixàs.
Que doni més intervenció als electors en la presentació
i selecció de candidats i que garanteixi la correcta representació de les aspiracions territorials, dels territoris.
Vostès saben... (Remor de veus.) Sí, aquesta, però vostès saben que hi ha sistemes en el món que permeten la
proporcionalitat i la representació dels territoris. Alemanya en té un i Holanda en té un altre. Triïn, dels dos
el que més els agradi, però el que no podem és seguir
incomplint l’Estatut de Catalunya. El seu catalanisme
també falla per aquí. Senyors del Govern i senyor president, falla perquè no han complert totalment l’Estatut, no només en el seu esperit, moltes vegades, sinó en
aquest cas tampoc en la seva lletra.
Una altra iniciativa que s’ha de perseguir i que s’està
perseguint, també, des del Parlament: la limitació i la
transparència de les fonts de finançament dels partits a
partir del recent acord pres per les forces polítiques
catalanes, la limitació legal dels mandats, de la possibilitat de reelecció del president de la Generalitat com
a referent i exemple per a la renovació dels càrrecs executius, una regulació més oberta de la participació ciutadana en l’activitat parlamentària, tant en l’activitat
legislativa com en l’activitat de control del Govern, i, en
definitiva, iniciatives que ens permetin avançar en la
recuperació de la confiança ciutadana, en les institucions representatives del nostre autogovern, aquelles institucions que només eren un projecte, una aspiració i
que van fer sortir al passeig de Gràcia de Barcelona, ara
aviat farà vint-i-cinc anys, un milió de catalans.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre diputat
per cinc minuts.
El Sr. Ribó i Massó
Senyor candidat, jo em felicito de tot el to i el desenvolupament d’aquest debat des d’ahir. Crec que és un bon
exercici de pluralisme, d’aquell que vostè ha citat que
vostès i nosaltres, i també amb Esquerra exercim a altres institucions. Jo insisteixo en què és molt important
que coincidim en la diagnosi. Som a la tardor: els colors, les olors de tardor. També som a la tardor d’una
determinada majoria. La crítica se sent de molts angles
de Catalunya: «ja n’hi ha prou», «aire fresc», «cal suSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
35
perar-ho». Nosaltres ho hem expressat amb moltes coincidències parlamentàries, i demanaria tant a Esquerra com al Partit Socialista que no es deixessin dur al
parany del catastrofisme, que ens diguin que som catastròfics. Tot ho critiquen: són catastròfics. Miri, crítica
vol dir criteri.
El problema més important que ha tingut mai aquest
Govern que avui hi ha a la Generalitat de Catalunya va
ser el problema dels residus industrials. Van apedregar
l’helicòpter del president de la Generalitat. Van mig
segrestar un conseller. Era un problema enorme. Saben
qui va treure les castanyes del foc amb una proposició
de llei sobre residus industrials en aquesta cambra, a la
qual es van agafar com un ferro roent aquests que diuen
que som tan catastrofistes? El nostre Grup Parlamentari. Li podria dir el mateix sobre ordenació sanitària i
moltes altres qüestions. Ara poden fer molts «ohs» però
en aquell moment anaven una mica escarrinyadets i els
«ohs» no es sentien (rialles), perquè no és cap broma
que apedreguin un helicòpter, no és cap broma. (Remor
de veus.) Sí, no faré servir el terme del senyor Camps,
però és això, no?
Avui, molta gent fa servir aquesta crítica i la fa des de
la diversitat, des de la diversitat de propostes. Senyor
Maragall, nosaltres hi ha temes com el del territori que,
per exemple, estem en desacord entre vostès i nosaltres
en com haurien de ser determinades infraestructures. Ja
ho discutirem. Hi ha un sol apartat... –i ara celebro que
hi hagi el senyor Duran aquí–, hi ha un sol apartat que
no hauria de ser mai objecte de fraccionament partidista, el que els americans en diuen els nonpartisan issues,
que vol dir els temes no partidistes: la llengua, l’autogovern, el finançament. El senyor Homs es pot disfressar de Superman i fer tots els exhibicionismes que
vulgui del que ha negociat, però en aquesta mateixa
coherència política, potser hauria tingut molta més força si solemnement com a Govern de Catalunya hagués
fet del finançament un nonpartisan issue, com va proposar el president de la Generalitat en el seu discurs
d’investidura i va recollir l’aleshores conseller d’Economia, ara conseller de Presidència.
Nosaltres sobre aquests temes voldríem fer marca de
fàbrica, amb propostes primer aquí, buscant el consens
majoritari. Si un s’exclou, el consens continua essent
consens, però el que no pot ser és no anar a cercar la
força dels representants de Catalunya quan es parla de
temes tan importants com els que he esmentat. I això no
ho ha fet pràcticament mai l’actual majoria de Govern.
És un altre motiu per a una nova etapa. Catalunya és
molt diversa, però molt. I la diversitat està dintre de tots
els grups parlamentaris, creuant-se. No pot ser que la
seva expressió de govern sigui partidistament –no dels
partits, però sí en propostes– monocolor amb exclusions en temes tan importants com el que he citat.
Miri, en aquest moment al Parlament de Catalunya
s’està discutint un tema com és el de la participació de
Catalunya en la Unió Europea. Coincidim amb el Parlament Balear. Els puc dir per experiència política personal que molts presidents de comunitats autònomes de
tots els colors, inclosos els del PP, coincideixen que
això s’ha de resoldre. I hi ha un tancament absolutament cabut per part del Govern del senyor Aznar. NoSESSIÓ NÚM. 42.2
més es vencerà –evidentment, mentre tinguin majoria
absoluta– si hi ha la força del pluralisme i del consens
per fer-ho avançar. I no és una batalla partidista: és jugar-nos quelcom tan important com que Catalunya
compti, sigui algú, a l’escenari polític més important
que s’està dibuixant, proper a nosaltres, que es diu Unió
Europea.
I això, fins ara, el nostre actual Govern és incapaç d’encapçalar-ho. Per això, jo l’animo, senyor candidat, que,
superant errors com els que jo li he assenyalat sobre
aquest tema, ben aviat puguem treballar encara amb
més sentit plural.
Gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor diputat.
Se suspèn la sessió fins a les quatre d’aquesta tarda.
La sessió se suspèn a les dues del migdia i nou minuts
i es reprèn a les quatre de la tarda i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots
els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i pel lletrat Sr. Vintró i Castells.
Al banc del Govern seuen el conseller en cap, la consellera de Governació i Relacions Institucionals, el conseller
d’Economia i Finances, la consellera d’Ensenyament,
els consellers de Cultura, de Sanitat i Seguretat Social,
de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura,
Ramaderia i Pesca, de Treball, de Justícia, la consellera
de Benestar Social i els consellers de Medi Ambient, d’Interior, i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació.
El president
Es reprèn la sessió.
Té la paraula, pel Grup d’Esquerra Republicana de
Catalunya, l’il·lustre diputat senyor Josep-Lluís CarodRovira.
El Sr. Carod-Rovira
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats,
senyor Maragall, una moció de censura, tota moció de
censura, ha de ser presa sempre amb seriositat, amb
atenció i amb respecte. Nosaltres, doncs, no som avui
aquí per frivolitzar ni ridiculitzar ni desqualificar ningú, com potser algú voldria. Avui som aquí –ho hem
fet, avui i ahir– per escoltar-lo, a vostè, senyor Maragall, per debatre amb vostè el model de país i el model
de societat que tenim dret a construir.
Aquesta Moció té tota la legalitat de ser un instrument
previst en el Reglament. És, doncs, no un procediment
excèntric, sinó normal, propi de la cultura dels països
democràtics; però, a més a més, aquesta Moció té tota
la legitimitat que correspon a un grup parlamentari amb
cinquanta escons, i això mereix respecte. Legalitat i
legitimitat, doncs, l’emparen.
Després de quinze dies del debat de política general,
aquesta Moció té la virtut de tornar a situar el Parlament
de Catalunya al bell mig de la política catalana i, tant de
bo, de l’opinió pública d’aquest país. I això és positiu.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
36
Vostè, senyor Maragall, representa un partit fonamental per a la vertebració civil d’aquest país. I jo vull fer,
aquí, un reconeixement explícit a la tasca que duen a
terme tants alcaldes i alguna alcaldessa del seu partit a
l’entorn metropolità. Una tasca decisiva per assegurar
la convivència civil, social i l’articulació nacional de
tants i tantes nous catalans vinguts dels llocs més diversos d’Espanya, i sort n’hem tingut d’aquests alcaldes!
Deixi’m que digui aquí, precisament, que en els darrers
anys, un dels articles més destacats, millors, més útils,
més constructius, que s’ha escrit sobre l’ús normal de
la llengua catalana a la societat nostra va ser l’article
que va escriure l’alcaldessa Manuela de Madre.
Però aquesta Moció... –com que ara veig que no hi és,
després ja li ho diran–, però aquesta Moció té també,
senyor Maragall, el seu propi pes específic, el personal
de vostè a la política catalana. Vostè ha estat un gran alcalde de Barcelona, ha impulsat la modernització de la
ciutat, ha obert la capital al mar i al món, ha estat artífex dels Jocs Olímpics, i vam poder internacionalitzar
el coneixement de Barcelona i, de retruc, de Catalunya,
evidentment, amb el complement dels anuncis de la
Generalitat, dient on era Barcelona i anunciant que
Barcelona era a Catalunya, i amb el que en podríem dir
«els escamots pacífics del Freedom for Catalonia». És
a dir, desconnectats, tothom va fer el seu paper. Imaginin si haguéssim anat connectats! (Rialles.)
Vostè va dur, senyor Maragall, il·lusió, orgull i sensació
de triomf a una ciutat. Tots el recordem amb aquell
abric llarg saltant a les fonts de Montjuïc. Quedava bé,
tan bé, que al cap de poques setmanes jo me’n vaig
comprar un de semblant. (Rialles.)
És per tot això, senyor Maragall, que ahir el vam escoltar amb atenció malgrat la durada del discurs. Miri, està
bé que vulgui imitar Jordi Pujol –jo també procuro ferho-, però no copiem les coses dolentes, si us plau. Dues
hores i mitja de Pujol, més dues hores i mitja de Maragall, només en quinze dies. En un discurs sense mitja
part, però amb una mica de No-Do. Són massa hores
per a qualsevol mortal, per més parlamentari que sigui
el mortal en qüestió. Si hi afegim, a més a més, avui,
dues hores de més, de més..., de «Mas», doncs, vostè
mateix; cent cinquanta minuts donen per a molt. I vostè
ha fet afirmacions interessants que són tota una novetat en boca seva, en boca del seu partit, algunes de les
quals ja fa anys que nosaltres diem des d’Esquerra Republicana.
Ha parlat de reformar el marc institucional, de millorar
l’Estatut i de posar-lo al dia perquè han passat coses decisives en aquests vint anys: l’entrada a Europa, la revolució tecnològica, la immigració. Modificar la Constitució: sincerament, si hem de tocar la Constitució,
només per tocar el Senat, més val que ho deixem córrer, perquè encara acabarem prenent mal, com no sigui
que passem directament a suprimir el Senat, perquè, pel
servei que fa ara seria exactament igual.
Ha reconegut, com sempre hem dit nosaltres, que el
concert és el millor sistema de finançament, malgrat les
dificultats en la seva aplicació. Ha reivindicat, com ja
les tenia la Generalitat Republicana, les competències,
el comandament únic de les forces de seguretat, sense
PLE DEL PARLAMENT
límit de competències. O per què, no? Per què no, també, l’antiterrorisme? O es mana, o no es mana. I aquest
país porta massa anys en l’ambigüitat. Ha remarcat la
importància decisiva per al nostre futur de tenir un eix
mediterrani ben travat en tots els sentits: infraestructures, xarxa ferroviària, comunicacions, relacions culturals... Ha parlat d’un tribunal de cassació, com en l’època republicana. Aquestes són per Esquerra algunes de
les consideracions que més mereixen ser escoltades i
dutes a la pràctica. Benvingut, doncs, al club dels que
tenim més ambició per Catalunya, i en reclamem un
nou impuls de cara al futur.
Però, així, amb confiança, entre vostè i jo, ja ho saben
a Madrid, això? Ja saben al carrer Ferraz, aquest projecte de novetat política que presenta, vostè, per a Catalunya? Què en pensen els companys del Comitè Federal?
Els Ibarra, els Bono, els Chaves, els Caldera, els Vázquez..., també estan per la causa? Si diuen que sí, fantàstic, no en parlem més; però..., i si diuen que no? No
li pregunto què farà el PSOE, li demano què faran els
diputats del PSC, a Madrid, quan arribi la reforma de
l’Estatut si els del PSOE diuen que no hi donen suport.
Què votaran? Es comportaran com el tercer grup de la
cambra –com els agrada dir a vostès sovint darrerament, encara que no tinguin grup propi, diferenciat,
com sí que el tenen al Senat amb nosaltres?–, o passarà el que ha passat fins ara? Pot assegurar-nos, vostè,
que aquests diputats seran diputats de Catalunya abans
que membres del Grup Parlamentari del PSOE i que
votaran d’acord amb els compromisos, no que el PSOE,
sinó que vostè ha adquirit davant d’aquesta cambra?
Què hi defensaran, a Madrid, senyor Maragall, el catalanisme d’esquerres o el socialisme espanyol?
Josep Rovira... –sap de qui li parlo, no?, Josep Rovira,
no érem parents, no m’hauria fet res-, ara fa setantacinc anys, justament ara, aquests dies, participava en el
complot independentista a Prats de Molló. Anys després va ser un dels dirigents dels «músics», el Moviment
Socialista de Catalunya, i abans del POUM. Doncs bé,
en Rovira deia: «El catalanisme no és una tendència
política, és la interpretació d’una voluntat de reconeixement de la personalitat nacional, l’expressió d’una
necessitat de llibertat.» I confirmava: «El treballador
que a Catalunya és anticatalanista és un inconscient
reaccionari, però el treballador que a la resta de la Península és anticatalanista no fa res més que expressar
inconscientment l’imperialisme de la seva pròpia burgesia.» És bo que, sovint, l’esquerra catalana recuperi
la seva memòria.
El seu discurs ha obert portes, n’ha tancades d’altres;
algunes les ha deixades en una posició que no ens satisfà o, simplement, en alguns casos, ens ha deixat sense portes. En finançament, ja no parlem del cinquanta,
vint-i-cinc, vint-i-cinc..., ara ja estem a la fase del quaranta, trenta, trenta. Anem pel bon camí: de mica en
mica, s’omple la pica. Encara que no ens conformem
amb un finançament que només parli del pes demogràfic, del pes de la població, i no de l’esforç fiscal que fa
aquesta mateixa població, pesi menys o pesi més.
Ens fa un cert pànic, dit així en confiança, aquesta alegria universitària que fóra un suïcidi lingüístic, que
deixaria el català en inferioritat de condicions, i forçaSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
37
ria a anar a estudiar fora d’aquí molts estudiants del
país si hi havia un districte únic del tot. Si n’hi ha d’haver un, que sigui europeu; perquè, posats a abatre fronteres, siguem moderns del tot.
Parla d’immigració, i és un tema que preocupa a la
gent. Suposo que deu ser la proximitat de les eleccions
de diumenge, però quan ahir vostè parlava d’eleccions,
semblava gallec. En algun moment no sabia si pujava
les escales o si les baixava. Sembla que, a vostè, només
li hagi interessat de manera directa la penúltima immigració, i no tant l’última; almenys això era ahir. Si es
parla de la immigració, el primer que hem de fer és
reclamar competències sobre immigració per a la Generalitat; capacitat per decidir a qui, a quanta gent més,
podem assegurar unes condicions de vida digna amb els
papers en regla; més polítiques integrals; més mesures
socials, culturals, educatives. Mesures que han de fer
més fàcil la feina als ajuntaments. Nosaltres hem de
decidir quanta gent més ens convé que vingui a Catalunya. I això ho hem de decidir nosaltres, no Madrid. I,
sobretot, a veure si deixem de considerar immigrants,
ja, aquells que van arribar a Catalunya fa quaranta anys,
trenta anys o vint anys, perquè són tan catalans com els
que ja hi eren abans. (Remor de veus.)
Hem quedat bastant desconcertats amb les seves opinions en algun moment sobre l’escola pública i la privada, potser és que no ho vam saber entendre bé. Però,
francament, si la solució a tot plegat és que a l’escola
pública el que li cal és més moral, per moral ja tenim la
de l’Alcoià. A l’escola pública el que li cal és més suport a tots els nivells; no només més recursos, sinó
millor utilització d’aquests recursos, més instruments
materials, més augment de plantilla... Només de la
moral no en farem gran cosa més, perquè, si alguna
cosa han tingut, la comunitat educativa, ha estat sempre
moral.
M’ha semblat observar que en el seu programa l’impuls del català... –confio que després em rectifiquil’impuls del català com a idioma nacional comú
d’aquest país ocupa un lloc gairebé tan important com
el que ocupa i preocupa al govern actual; és a dir, aigua
en un cistell.
Expliqui’ns quines mesures de política lingüística pensa adoptar. Digui’m, podem aspirar a ser mai una llengua normal? No res de l’altre món, normaleta, una cosa
com el danès a Dinamarca, el finès a Finlàndia... Tindrem mai el català com una llengua normal de les trenta
més que hi ha en els productes bàsics de consum? Què
pensa fer el seu govern si guanyés aquesta Moció perquè el català figuri en els productes alimentaris, en els
electrodomèstics, en els productes farmacèutics? S’atrevirà vostè a fer, senyor Maragall, catalanista d’esquerra, allò que no ha fet el Govern de Convergència i Unió,
nacionalista, sinó de dreta, d’aquí cap allà?
M’interessa molt la resposta, perquè d’aquesta resposta
en depenen moltes actituds en el futur, no només avui.
I està molt bé això que siguem capaços de parlar com
a mínim tres llengües, ja ho vaig dir fa quinze dies. Em
va sorprendre, a mi, que la seva insistència en el francès, suposo que no deu ser precisament en justa correspondència a la preocupació en la república francesa pel
català a la Catalunya Nord. Està bé, em sembla bé que
SESSIÓ NÚM. 42.2
canviem cromos, però compte que els cromos no siguin
falsos, que siguin de col·lecció vàlida. D’acord, més
francès aquí, però més català allà. I això que el castellà és la nostra manera d’anar pel món..., no sé què vol
que li digui, és una de les nostres maneres d’anar pel
món, com també ho són l’anglès, el francès, l’alemany...
No podem desaprofitar de cap manera una llengua que
coneixem, que sabem, que parlem, que estimem, que
llegim, que escrivim, que parlem i que escoltem. Però,
de vegades, penso, per exemple, ara mateix, a l’Afganistan, o al Paquistan, que cau una miqueta més a prop
de l’Afganistan, em fa l’efecte que el castellà ens serveix gairebé tant com el català.
Crec que patim un cert provincianisme intel·lectual –no
parlo de vostè, parlo d’alguns sectors d’aquest país–
que fa que a alguns Catalunya els vingui petita, però
que el món se’ls acabi a Espanya. Ja ho advertia Maragall –l’avi, el poeta–, fa exactament cent quatre anys.
Deia: «El dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid –parèntesi: «i de la que
aquí encara es fa a la madrilenya»; tanquem parèntesi–,
la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada, i el dia que la nostra independència intel·lectual
sigui completa, lo de més serà lo de menos i Catalunya
formarà part d’Europa.» Per als estudiosos i erudits,
l’article es titulava «La independència de Catalunya»,
no per res. I encara afirmava: «Enfortint la nacionalitat, s’arriba a la mundialitat, però d’una vaga mundialitat, abstracta, mai s’ha arribat ni s’arribarà a fer-ne cap
nació.» I aquí, senyor Maragall, és on plora la criatura.
Vostè ens ha fet un discurs amb propostes interessants
–moltes!–, un discurs de possible gestió futura; en algun moment, un inventari de rutines possibles, i s’ha dit
ahir i s’ha dit avui i ho diuen alguns diaris, però sense
gaire ànima, sense emoció, sense passió. És clar, per a
rutines possibles, ja tenim les d’aquests vint anys i amb
triennis acumulats. Però, clar, que segons qui li digui a
vostè que no té passió és com comparar la passió d’Olesa amb la d’Esparreguera, que, sumades a la baixa, fan
passió de son.
El que vostè sembla que ha proposat en algun moment
no és ben bé un canvi, sinó un recanvi. Ja no es tracta
del recanvi d’una sola peça; no es tracta de recanviar
una sola peça a la Presidència de la Generalitat, si continuem anant en el mateix vehicle. No es tracta de canviar una peça; es tracta, senyor Maragall, de canviar de
vehicle. No parlo, doncs, de canvi generacional, no
parlo de posar-hi algú més jove o no tant per fer el
mateix, que tampoc seria cap meravella de canvi. Parlo de canvi polític de debò, no només de persones, no
només d’edats, esperant el dia que una nova fornada
d’homes i dones, de Barcelona o de comarques, nascuts
a Catalunya o nascuts a fora, que parlin el que vulguin
a casa seva i no necessàriament de classe alta, sinó de
classes populars i de classes mitjanes, com som la majoria, vells catalans o catalans nous, puguem dirigir el
futur d’aquest país. Ajudi’m, senyor president, «la fe
sense obres morta és.» (Rialles.) Corintis? Efesis?
El president
L’ajudaré. Jo no la buscaria en cap carta de sant Pau,
aquesta. (Rialles.) L’aniria a buscar a sant Jaume.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
38
El Sr. Carod-Rovira
Molt bé, doncs moltes gràcies. Sant Jaume: «la fe sense
obres...»
El president
Perdoni, però...
El Sr. Carod-Rovira
El senyor president em diu que no. Aquí hi ha un empat presidencial, que suposo que me’l descompta, perquè és temps mort entre presidents.
El president
Exactament el capítol segon.
El Sr. Carod-Rovira
Molt bé, moltes gràcies. Sant Jaume, capítol segon.
Després ja s’ho faran els dos de la coalició, que veig
que, en aquest tema, tampoc no ho porten gaire a l’hora. (Rialles.) Aquesta és la tragèdia d’aquest país. Aquí,
a la dreta, un president, un gran president, amb molta
fe, però, al cap del temps, en uns terrenys concrets, amb
poques obres. Molta Catalunya, molt de país, molta
nació, molta bandera, molt sentiment, molta emoció,
molta passió, però en vint-i-un anys no ha tocat ni un
sol gest de valentia real, i avui, esclaus del PP. A l’esquerra, un gran alcalde, un bon candidat, amb un important inventari d’obres anunciades, de projectes interessants, de grans intencions, però, pel que hem sentit,
amb poca fe, sense emoció, sense passió: en dues hores i mitja de discurs, ahir, l’únic instant d’emoció, de
sentiment, de passió, de ràbia que li vam trobar va ser
quan parlava, amb raó, de la necessitat de l’eix ferroviari mediterrani, que és importantíssim, i també quan
parlava de l’Espanya federal.
Però, saben què passa? Que Catalunya no és només una
xarxa de ciutats petites o mitjanes o una comunitat autònoma, una unitat administrativa, un bocí de territori,
un retall de mapa: Catalunya és una nació. I això implica –agradi o no– un sentiment. I aquest sentiment, ahir,
senyor Maragall, i avui tampoc, ens ha costat de veure.
Pel que hem sentit ahir, pel que hem sentit avui, vostè
seria, senyor Maragall, un gran president del Govern,
del Govern d’una Espanya federal. Prengui-s’ho com
un elogi: és el que és. Quin canvi, Mare de Déu, comparat amb el que patim ara! Vostè hi creu, en aquesta
Espanya, i s’esforça per arreglar-la, per fer-la d’una
altra manera, millor, més plural, més oberta, més moderna, més respectuosa amb la diversitat. Vaja, la vol fer
tan diferent que això ja no seria Espanya. Vostè s’entusiasma amb aquesta idea; jo no, francament. Crec que,
a l’hora d’Europa, aquesta és una batalla força perduda. Ja està bé que es disposi a arreglar Espanya; ens
acontentaríem que pogués arreglar una mica el PSOE
perquè fos més comprensiu en aquests temes, i si un dia
tots plegats dediquem una estoneta a arreglar-nos nosaltres, a arreglar aquest país, ja seria una sensació molt
propera a la felicitat.
Quan vam parlar vostè i jo per primer cop, fa uns anys,
en un restaurant, a Tarragona, prop del mar –suposo
PLE DEL PARLAMENT
que se’n recorda, perquè va ser un dinar molt agradable–, va sortir l’Oda a Espanya del seu avi. I li vaig dir
que una de les diferències entre vostè i jo era que –potser perquè sóc filòleg i la poesia la llegeixo més ràpid–
vostè estava encara en el primer vers de l’oda, «Escolta, Espanya», i jo ja havia acabat el poema: l’últim vers
diu «adéu, Espanya». Vostè ha estat, senyor Maragall,
un gran alcalde, però crec que ahir, ahir no va acabar de
liderar del tot, amb entusiasme, un nou projecte polític,
capaç de fer alçar aquest país de la cadira on està escarxofat vint-i-un anys després que no toqui en cap moment, capaç de fer-nos aixecar el cap amb orgull, amb
dignitat i amb valentia. Avui, conjugar fe i obres no és
fàcil: la fe per una banda, les obres per l’altra. Vostès
saben que des d’Esquerra Republicana, des de la modèstia actual d’Esquerra Republicana, farem el que calgui
perquè fe i obres, a través nostre, tinguin més còmplices
i més aliats en el futur. Si no fos pel nostre optimisme
en el futur de la societat catalana, si no fos pel nostre
convenciment que Esquerra Republicana anirà guanyant confiança en el si d’aquesta societat, avui ens
refugiaríem en el vers aquell de Bertolt Brecht: «No
m’agrada el lloc d’on vinc, no m’agrada el lloc on
vaig.» Perquè ja m’explicarà, si hem de decidir entre
una Convergència i Unió dependent del PP i un PSC
dependent del PSOE, doncs, que Déu nostre senyor ens
agafi confessats fins i tot als que som agnòstics.
No és possible una altra Catalunya? Ha de ser possible!
Volem que sigui possible! Vostè va fer un impecable
discurs de candidat demòcrata liberal, i això està molt
bé, molt bé, però jo sóc el secretari general d’un partit
d’esquerres i tinc alguns dubtes. Si els resultats electorals futurs –futurs: d’aquí a dos anys– li són favorables,
amb qui pensa governar, si això depèn de vostè? Amb
els altres partits d’esquerres, del qual tant ha parlat
avui? O, vista la insinuació que li ha fet el senyor Mas
aquest matí, amb Convergència i Unió? Contempla
aquesta possibilitat d’un futur govern Partit Socialista
- Convergència i Unió –Ciutadans pel Canvi, no sé ben
bé com quedaria això: ja no m’hi poso– a la pròxima
legislatura, o ho descarta del tot? Fóra bo de saber-ho,
més que res per saber de quin mal hem de morir. Quines mesures adoptarà per augmentar l’habitatge social?
Aquest matí n’hem parlat: els exclosos, la gent que no
arriba a final de mes o bé hi arriba amb l’aigua al coll,
la violència de gènere, la Catalunya de muntanya...
Com ho farem perquè cada vegada hi hagi més dones
que treballin? Per equiparar home i dona en el món del
treball i no només en el salari? Per fer més fàcil la vida
en família i l’accés a una casa digna? Per no continuar
castigant la maternitat en el món laboral de forma encoberta? Per combatre l’assetjament sexual? Quines
mesures per a aquestes mestresses de casa que es passen mitja vida cuidant els fills i, quan els fills ja són
grans, es passen l’altra mitja vida cuidant els pares i, a
elles, no les cuida ningú? Celebrem les seves referències a política familiar; justament, l’únic text de llei que
hi ha en aquest Parlament sobre la família és nostre.
Perquè els d’esquerres també en tenim, de família, com
a mínim nosaltres.
I la veritat, més que diners –més que diners–, subvencions directes, el que fa falta són altres mesures indirectes: llibres de text gratuïts, més possibilitats de llars
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
39
d’infants, més accés a un habitatge en condicions de
dignitat. Aquest Govern del qual vostè parla, senyor
Maragall, augmentarà l’oferta pública en escoles, en sanitat, en autopistes? Què en farem dels peatges? Continuaran esquilant-nos tota la vida? Modificarà la Llei
de caixes perquè inverteixen més a Catalunya, ajudin
les pimes –les empreses petites i mitjanes–, equilibrin
el territori, modernitzin el país, tinguin obres socials del
mateix nom? O faran com ha fet durant vint-i-un anys
Convergència i Unió, o sigui, res? Entrarà a fons en la
xarxa d’interessos pel que fa al negoci, al gran negoci
de la nostra dependència? Canviarà les bases d’aquest
model social que només beneficia una minoria i carrega
els neulers a la butxaca de la majoria? S’oposarà al Pla
hidrològic nacional i als grans interessos econòmics
que envolten aquesta obra faraònica amb totes les
conseqüències? Serà conseqüent a l’hora d’impulsar un
creixement econòmic sostenible i un respecte pel medi
ambient com a patrimoni a transmetre als nostres fills i
filles? Condemnarà el transfuguisme municipal que acata les ordres de les empreses que tenen el monopoli de
l’energia elèctrica i que presten uns serveis tan pèssims
que el mateix senyor Pujol júnior diu que es tracta d’empreses inútils? Com ho farà per tornar a engrescar el funcionariat de la Generalitat absolutament desmobilitzat en
un projecte de país i de servei realment útil?
Això seria fer política d’esquerres i nacional alhora,
catalanista i social al mateix temps, una política a favor
de l’Estat del benestar a Catalunya, que, diguem-ho
ràpid, vol dir Estat i benestar de Catalunya. Capacitat
de decidir a favor de la majoria sense passar per Madrid, però també sense passar per la xarxa d’interessos
catalaníssims que talla el bacallà a casa nostra i que ens
esquila tant com els altres, duguin el cognom il·lustre
que duguin. Necessitem un espai social propi, on pensions, salaris, beques, prestacions socials s’adeqüin al
que costa viure aquí. I encara, senyor Maragall, el seu
discurs d’ahir era un discurs una mica massa barceloninocèntric, i vostè es presenta com a candidat a president d’un país, no com a president d’una ciutat o d’una
àrea metropolitana. Compte amb la radialitat madrilenya, perquè hi ha coses que s’encomanen: més enllà del
Besòs, més enllà del Llobregat, hi ha vida, i vida intel·ligent. (Rialles.)
Però en els discursos d’aquest matí i en els discursos
d’ahir hem trobat tota la visceralitat i tota l’esterilitat de
la Catalunya dual que s’ha anat construint durant aquests
vint-i-un anys. Aquest país no pot ser una partida de
tennis, un dissabte a la tarda, al club de sempre. Aquest
país és una cursa de fons, on correm tots i de franc, i
vestit cadascú com vol; i això vol dir que no s’hi val a
intentar substituir la Catalunya dels convergents per
posar-hi la Catalunya dels socialistes. Doncs, miri, nosaltres no volem ni l’una ni l’altra: nosaltres en volem
una altra on hi capiguem absolutament tots. Fins i tot
els del PP, fixi’s. Una Catalunya dual, que no es basi
més en l’enfrontament, en la negació i en el rebuig. Votar els uns perquè no guanyin els altres, aquesta no és
una actitud constructiva. Construir una doble xarxa de
país, pagada per tothom, on la gent acaba percebent
que, per una banda, hi ha els Mossos d’Esquadra, que
són dels uns, la Guàrdia Urbana i els policies locals,
que són d’uns altres, i ahir ens semblava que la GuàrSESSIÓ NÚM. 42.2
dia Civil i tot. Els uns una emissora de ràdio, els altres
l’altra; els uns una tele i els altres l’altra; els uns una
associació de municipis, els altres l’altra; els uns el Teatre Nacional i els altres el Teatre Lliure. I els que volem
un teatre nacional lliure, com ens ho hem de fer?
La batalla partidista entre administracions dels uns i
dels altres, en vint-i-un anys, ha estat nefasta per a
aquest país. La contraposició entre municipalisme i
Generalitat, on tots dos bàndols tenen responsabilitats,
ha estat nefasta per a aquest país. Però hi ha hagut encara una cosa pitjor: vostès tenen, senyor Maragall,
senyor president Pujol, vostès tenen la corresponsabilitat, en vint-i-un anys, d’haver fet una operació realment greu, que és fer el divorci històric entre la noció
de país i la noció de progrés, entre catalanisme i esquerra, entre nacionalitat i modernitat, entre identitat i universalitat. Perquè han caigut en la trampa; vostès han
caigut en la trampa de confondre durant vint-i-un anys
pujolisme amb catalanisme i, en comptes de criticar la
política de Convergència i Unió, per ser una política –al
seu entendre o no– conservadora, de dretes, liberal, no
sé què més, durant anys, han caigut en el parany de
criticar-la per catalanista. Com es poden queixar després que s’han quedat la bandera? No és que se l’hagin
quedat; no és que els l’hagin pres en un descuit un diumenge tot passejant: és que els l’han regalada! La bandera aquesta d’aquí darrere –la bona, la del mig– és de
tots; no és més d’aquí que d’allí: és la bandera de tots!
I aquesta bandera, si d’alguna cosa ha de servir aquest
debat, és perquè aquesta bandera torni a ser de tots a
partir d’avui, més intensament que mai.
I vostès estan plenament legitimats per governar i vostè
està plenament legitimat per aspirar a fer-ho en algun
moment. No oblidem en cap moment que, a Catalunya,
a les urnes, no hi ha només dretes i esquerres. Jo no dic
que hi hagi només Espanya o Catalunya, però no entendrà res del mapa electoral i polític qui entengui que a
Catalunya la gent només funciona votant dreta o votant
esquerra; la gent quan vota..., quan votem també votem
alguna cosa més. I vostès al llarg d’aquests temps han
anat coincidint, amb una política molt similar en aspectes bàsics, en una falsa polarització –en una falsa polarització–; tantes i tantes mesures al llarg d’aquests vinti-un anys, que les han compartides.
Vostè, també, i s’ha dit en algun moment... Sap què, de
tot el d’ahir..., el que m’hi va faltar? I li ho dic sincerament, perquè hauria augmentat de manera considerable
la seva credibilitat: ni mitja paraula d’autocrítica pels
catorze anys de govern socialista. Jo no dic que vostè
surti a dir que aquells catorze anys van ser una meravella, però, home, alguna cosa malament segur que la van
fer –nosaltres també la fem; tothom fa coses mal fetes.
I el llistat de lleis involucionistes en el terreny autonòmic, de recursos d’inconstitucionalitat –vint-i-tres lleis
en pocs anys– o d’inversió pública baixa a Catalunya...,
no li costaria gens de reconèixer públicament..., o li
demano ara: quina consideració li mereixen a vostè,
aquests tres aspectes, durant aquests anys? És que si no
acceptem això, aleshores és que estem fent aquí davant
un joc de mans tots plegats.
De la seva intervenció hi ha moltes coses que ens suggereixen portes obertes per al futur. Ja acabo. Però deiPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
40
xi’m-li apuntar tres coses positives. Vostè ha parlat
d’una convivència plural, distinta a l’Estat espanyol. En
tot el que sigui –per part nostra– sumar esforços perquè
avanci un model respectuós amb la diversitat, es podrà
comptar amb Esquerra Republicana de Catalunya. Tant
de bo que això sigui possible: un estat plurilingüe, pluricultural, plurinacional. Però, sense ser pessimista,
vostè sap molt bé que, des de Pi i Margall a Maragall,
les úniques propostes reals de concebre l’Estat espanyol de manera diferent sempre han sortit d’aquí –sempre han sortit d’aquí–; és a dir, això del federalisme, de
debò, més enllà dels que s’ho puguin creure aquí, fora
d’aquí, qui s’ho creu? És a dir, amb qui ens hem de
federar nosaltres? O, a l’inrevés, hi ha algú que es
vulgui federar amb nosaltres de debò?
Segon suport: fer pinya per estrènyer els llaços en temes d’interès comú amb el País Valencià, amb les Illes
Balears i amb Aragó. El dia que al Saló de Cent es va
donar el premi Jaume I a Eliseu Climent vostè va dir
allò de «som 10 milions». I ahir em van desorientar
perquè va dir que érem quatre més dos i al final ja em
feia un petit embolic. Si som 10 milions, en alguns aspectes, fem que les institucions hi juguin..., com a mínim, ja que no ha estat possible en el terreny polític, sí
com a comunitat lingüística i com a mercat cultural.
Però sobretot, sobretot... (S’encén el llum que indica
que s’ha exhaurit el temps d’intervenció.) I amb això
acabo, perquè suposo que això vol dir que he d’acabar..., o encara no? (Pausa.) Sí...
lunya, i que estem segurs –i tothom sap– que ningú la
podrà construir sol, necessita molts més braços, necessita moltes més aportacions que no pas les d’un sol
partit. Hauríem de sortir d’aquí avui amb alguns, si no
compromisos, sí amb algunes actituds –si se’m permet–
fins i tot morals distintes...
El president
Senyor diputat, vagi, al més aviat possible, acabant.
El Sr. Carod-Rovira
...unes actituds morals distintes que impliquin –i ho
faig, senyor president– l’autèntica concepció nacional
del país, que vol dir que no pertany ni a cap classe social, ni a cap partit; la concepció del catalanisme com
el terreny comú –de joc– de les formacions polítiques
d’aquest partit. I com deien aquells diputats i... –anava
a dir «diputades»; diputades no, perquè no n’hi havia–,
com deien aquells diputats catalans del Parlament de
Catalunya, tant d’Esquerra Republicana com de la Unió
Socialista de Catalunya, en els anys d’exili, «no posem
cap límit al futur que lliurement aquesta societat es
vulgui donar».
Vostè tenia tot el dret del món a presentar aquesta Moció de censura; nosaltres, l’obligació d’escoltar-lo, i ara
vostè, la deferència de contestar-me.
Gràcies, senyor president.
El president
El president
Sí, senyor diputat.
Gràcies a vostè, senyor diputat. (Pausa.) Per altra part,
estic en condicions de confirmar-li que el que li he dit
era cert. (Rialles.) És...
El Sr. Carod-Rovira
Sobretot –sobretot– fem tots la màxima pinya possible
per incorporar plenament aquesta penúltima onada
d’immigració, sense ambigüitats, i d’incorporar-la al
projecte nacional català no com a subalterns, sinó com
a protagonistes actius. Durant quant de temps els que
van venir fa quaranta anys seran considerats encara
immigrants? I els fills dels immigrants no catalans que
van venir fa quaranta anys, també seran immigrants tota
la vida? Catalunya no és cosa d’ells, també? Catalunya
és cosa de tots i hem d’acceptar –i ho dic des de la plataforma d’un partit independentista, sobiranista– una
Catalunya amb identitats nacionals compartides. De la
mateixa manera que, amb nosaltres, hi ha molta gent
que no se sent espanyola i no vol que ningú l’obligui a
ser-ne, hem d’admetre com el més normal del món que
hi hagi gent que se senti espanyola i gent que se senti
alhora espanyola i catalana, i si fem una societat per a
tothom hi ha de cabre tothom.
Em sento molt més a prop dels castellanoparlants que
van venir fa temps i que, en moments de dificultat,
quan plegaven de treballar, aprenien català i s’esforçaven per utilitzar-lo en tots els àmbits, que no pas
d’aquella gent amb cognoms catalaníssims que fan un
menyspreu reiterat de la llengua, perquè, podent incorporar el català al circuit de les empreses que tenen, el
menystenen totalment i absolutament.
La Catalunya que nosaltres volem, la Catalunya que
volem construir des d’Esquerra Republicana de CataPLE DEL PARLAMENT
El Sr. Carod-Rovira
Senyor president, alabat sigui Déu. (Rialles.)
El president
He intentat complaure la seva petició d’ajuda.
(El president dóna la paraula al Sr. Maragall i Mira.)
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, no sóc tan versat en l’Evangeli ni en
les Cartes de sant Pau... (Veus de fons.) No, no, de sant
Pau –de sant Pau–, que són les més importants. Les de
sant Jaume...
El president
Els adverteixo que la Carta de sant Jaume és una carta,
des del punt de vista social, molt progressista; els la
recomano. (Rialles.)
El Sr. Maragall i Mira
De moment, ho deixarem córrer, senyor president, i
anirem no tant per l’erudició bíblica com pel que ens
reuneix aquí. En reuneix aquí, efectivament, la discussió sobre una mica el passat, molt el present i encara
més el futur d’aquest país.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
41
I acabem de sentir un gran discurs. I, a mi, no sempre
m’han agradat els discursos d’en Josep-Lluís CarodRovira –no sempre m’han agradat–, perquè, per les
raons que sigui, n’ha tingut de més..., sempre és brillant, des del punt de vista formal, però hi ha vegades
que jo em penso que aquesta passió, que, a ell, li sobra
i que, a mi, li asseguro que no em falta, encara que estigui constipat..., sigui un posat. De vegades la seva
passió és tan permanent i tan constant i tan contínua
que un arriba a pensar si és que..., que no està sempre
en el mateix nivell de passió, la qual cosa, senyor Carod, és absolutament impossible de suportar.
Avui m’ha semblat que parlava, efectivament, amb una
passió mesurada, com sempre, però també des del fons
de les seves conviccions. I jo li haig de dir que vostè ha
parlat de Josep Rovira, i vostè m’ha fet moltes mencions històriques. Pràcticament en totes elles jo coincideixo no només en la interpretació que vostè en fa, sinó
fins i tot en la passió –si em permet– o la simpatia, si
més no, més modestament, amb què ens podem referir
a aquests noms, no?
Josep Rovira va ser el que va crear..., no només va estar a Prats de Molló sinó que després va estar..., va crear
el Front de la Llibertat, l’any 45, i va ser l’iniciador, en
bona mesura, del que és el Moviment Socialista de
Catalunya, com vostè ha dit. La seva dona encara viu,
la Maria Manonellas, la trobarà al carrer Nicaragua
sempre que vulgui.
Jo penso, de vegades, quan ens parlen del catalanisme
i de qui és el català i qui és..., en fi, qui és més català o
qui és més catalanista, penso que aquesta gent es mereixen una reparació, es mereixen que, abans de morir,
algú els digui: «Vosaltres ho sou.» I ja sé que el president Pujol, de vegades, ho ha fet, però –com li ho diria?– no és ja una qüestió del president o, en fi, o d’una
persona que els ho digui, és una situació que hauria de
canviar, perquè ells sentissin que realment el seu catalanisme ha triomfat en el que té de catalanisme de tots, no
en el que té de catalanisme socialista, suposem.
Moltes d’aquests persones em deien, m’han dit sovint:
«Hem viscut per veure la democràcia, hem viscut per
tenir l’autonomia i hem viscut per veure una victòria
socialista a les eleccions» –com deia la Carme Carol
una vegada, la dona del Francesc Ramos, que el president de la Generalitat coneixia bé–, «però ens falta la
Generalitat socialista.» Jo sempre els dic: «No, no, la
Generalitat socialista no: la Generalitat de Catalunya.»
Però els falta una Generalitat de Catalunya que tingui
un accent que –per molt que vostè digui, senyor Carod,
que és el mateix en una banda i en una altra– és un altre accent del que ara té.
Vostè m’ha preguntat una sèrie de coses que jo li vull
contestar. No vull anar pel meu cantó, sinó que vull
contestar-lo, a vostè. M’ha parlat del Senat i ha dit –ja
ho pensava que ho diria–: «si només és per canviar el
Senat, no val la pena». Home, sí que val la pena; potser per vostè no, perquè vostè pensa –com ha dit, després, citant Joan Maragall– que està al final de l’Oda i
que jo estic al principi, i, per tant: «Adéu, Espanya...»,
no m’interessa res. I s’equivoca, en això, perquè en
moltes de les seves altres intervencions posteriors a
aquesta citació s’ha traït. Vostè està interessat per EspaSESSIÓ NÚM. 42.2
nya –i tant, que ho està! Primer, pels seus ancestres,
probablement com la majoria dels que som aquí en alguna mesura, però també pel futur. Vostè sap que no hi
ha una Catalunya..., vostè sap que no hi haurà una Catalunya lliure sense una Espanya diferent. I aquesta
Espanya diferent no ens hem de preguntar si mai existirà, dependrà, efectivament, del fet que les idees que
surten d’aquí –com vostè ha dit–, perquè sempre o quasi sempre han sortit d’aquí, triomfin.
Però aquestes idees sempre han tingut un ressò. Per
exemple: vostè parla de l’any 1904 o de l’any 1901 i jo
parlaria de l’any 1907 i de l’intercanvi de cartes entre
Maragall i Unamuno, perquè Maragall va fer un article,
aleshores..., després d’haver dit «adéu, Espanya» va dir
«visca Espanya», no? I vostè ho sabrà bé, i el president
Pujol encara més, perquè alguna vegada, fins i tot, potser n’hem parlat i tot.
I, quan va escriure aquest article del «visca Espanya!, i
nosaltres serem els autèntics espanyols, i ells no saben el
que és l’autèntica Espanya, i nosaltres la farem...» –que
ara podríem considerar que era una ingenuïtat, perquè,
efectivament, no va ser real–, va tenir una resposta. I la
resposta era de Miguel de Unamuno que li deia –li deia–, de Madrid estant –em penso–, o de Salamanca,
deia: «Maragall, no l’entendran, no cal que s’hi escarrassi» –diu– «perquè quan vostè..., cuando usted dice
“Visca Espanya!”, ¿sabe qué entienden? El otro día un
compatriota mío, en la estación de Bilbao, gritó “Gora
Euskadi!” y aquí en Madrid tradujeron “Muera España!”» –perquè havien entès «¡Muera España!». «No lo
entenderán nunca; piensan...» –en fi, deia coses molt
dures, no?– «piensan con aquello que sirve para otras
cosas en el cuerpo humano» –deia ell– «no piensan con
el cerebro.» Això ho deia Unamuno, però la veritat és
–la veritat és– que aquest diàleg de l’any 1904, de l’any
1907... –que evidentment era un moment de gran florida del catalanisme: va ser l’any del pressupost de
cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que, com tothom
sap, era un pressupost d’educació, i va ser l’any de la
Solidaritat i tantes coses més, no?
Però hi ha gent a Espanya que ens escolta. I tenim
l’obligació de parlar-hi. I no és el mateix, senyor Carod-Rovira, el senyor Zapatero que el senyor Aznar, en
aquest sentit, i, si no, vostè, per què em va demanar una
entrevista amb el senyor Zapatero i, que jo sàpiga, no
l’ha demanat amb el senyor Aznar? –o potser sí, potser
sí. Però a mi em va demanar una entrevista amb el senyor Zapatero i em penso que li va concedir. Per què?
Home, perquè vostè sap que, en bona mesura, la Catalunya lliure que volem –i deixi’m utilitzar «lliure» en
una accepció modesta, si vostè vol–, la Catalunya lliure
que nosaltres volem és compatible i és necessària i va
necessàriament lligada amb una Espanya lliure i amb
una Espanya plural i amb una Espanya viva, no l’Espanya de la por, l’Espanya del barullo. Que el barullo és
justament en el cervell dels que veuen, en el barullo, la
por que existeixi una Espanya plural en la qual ells no
tindrien missió, perquè la seva missió és mantenir-la
unida i tancada; Espanya, mantenir-la sempre diferenciada i en el fons dividida, i sempre sota les regnes d’algú que l’hagi de dominar perquè és..., en fi, perquè és
un país que en el fons el que fa sempre és acabar-se
barallant.
Fascicle segon
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
42
El Senat, el necessitem, senyor Carod, i el necessitem
per expressar políticament la pluralitat espanyola. La
Constitució ho diu; després ho impedeix, perquè el fa
elegir per províncies. I nosaltres necessitem un senat
com els alemanys, en què el Govern i el Parlament de
cada un dels Länder són representats en el Senat, i,
com vostè sap, el Senat és presidit, à tour de rôle, un
darrere l’altre, pels presidents de cada un dels Länder
alemanys. Aquí hauríem de fer el mateix. Aquí el president Pujol hauria sigut ja... –ara no ho podrà ser,
probablement, perquè no es torna a presentar a les
eleccions–, però hauria sigut president del Senat. I
vostè em dirà: «De què hauria servit que el president
Pujol fos president del Senat?» Home, sí que hauria
servit, no ens enganyem: és que l’avenç del català, per
exemple, i tantes altres coses que hem de fer en la línia
de predicar que Catalunya no és difícil, no és esquerpa, no és estranya, no és complicada, que Catalunya
no és Finlàndia ni Lituània, sinó que és, precisament,
un país amb un idioma llatí, proper, que s’aprèn fàcilment, és que tot això no avançaria si nosaltres tinguéssim l’oportunitat de participar d’una forma més viva
i amb més protagonisme en unes institucions que, per
ser federals, no deixarien de ser espanyoles, però serien diferents, serien d’aquesta Espanya diferent de
què abans parlàvem.
Vostè ha parlat del concert. Ja li vaig dir el que jo pensava, i jo crec que el País Basc té la seva història, nosaltres tenim la nostra, que ells tenen els seus antecedents, l’abrazo de Vergara, i el Pacte fiscal, i una sèrie
de coses que vénen del segle XIX i d’abans, que nosaltres no tenim. En tenim unes altres, segurament diferents i millors, en uns altres aspectes, però aquesta no.
Per tant, entestar-se a entrar per la via basca en el que
hauria de ser un millor finançament des del punt de
vista de la disposició de fons líquids mentre es van cobrant els impostos, em sembla una via tancada, i, en
canvi, la via de l’Agència Tributària, que li vaig exposar jo ahir, amb entregues a compte, amb lliuraments a
compte dels impostos que s’han d’anar cobrant, em
sembla a mi que seria, efectivament, una aproximació
molt gran al concert.
Vostè sap –i ho sap de sobres, perquè ho hem explicat
tantes vegades que ja, en fi, no ho hauria de repetir–
que entre els quatre punts del federalisme fiscal nosaltres hi posem, en el primer lloc, efectivament, el 40-3030, que ja vaig dir ahir que a Catalunya, probablement,
hauria de ser 30-35-35, perquè tenim més competències aquí. Però el segon és igualar el règim foral al règim
comú quant a resultats, no quant al mètode, que és una
baralla impossible, però sí quant a resultats. Quant trigarem? Doncs, vam fer números i vam comptar que
potser trigaríem vint anys. És a dir que nosaltres creixem aproximadament el 5% anual acumulatiu; aquest
any creixerem més, pel que sembla –si es compleix el
pressupost del senyor Montoro, que no hi crec, però
bé...–; aquest any hauríem de créixer més, però, si nosaltres creixem el 5% anual i ells creixen l’1,5 o l’1,8 –és
el que estaven creixent fa uns anys–, aleshores ens
ajuntaríem o ens aniríem ajuntant encara que això trigaria bastant temps. Però jo penso que això l’important
és posar-s’hi, saber que estem en el camí, perquè aquest
camí després s’escurça de mil maneres diferents.
PLE DEL PARLAMENT
Vostè ha parlat de l’eix mediterrani; és una obsessió
que compartim. Vostè ha parlat de la Corona d’Aragó,
és una altra obsessió que compartim; tenim aliats, el
Govern de la Generalitat de Catalunya sembla no saberho, té aquí al costat un president que es diu Marcel·lí
Iglesias, que és català de parla, de Bonansa, de la Franja; i té a l’altra banda i té a les Balears un president que
es diu Francesc Antich, exalcalde d’Algaida, catalanista
i que ha fet de la defensa de la llengua catalana, una, i
de la defensa de la qualitat del paisatge a les Illes Balears, el nucli del seu programa polític. I així li va: el
volen descavalcar; el nostre amic Mates, expresident i
que vol tornar a ser-hi com sigui, dedica més estona
pràcticament a anar a viatjar a Balears que a ocupar-se,
jo crec, dels temes de què s’hauria d’ocupar.
Doncs, bé, nosaltres, aquesta amistat amb aragonesos,
amb balears i amb valencians, jo penso que la podem
anar convertint, efectivament, en alguna cosa més que
una amistat. Una construcció política que, evidentment,
la Constitució no afavoreix perquè algun tipus d’inconvenient hi posa a la federació entre comunitats, però a la
pràctica els convenis no estan prohibits, i segurament,
per la via dels fets, es pot avançar bastant. Si algun dia
ens topem, senyor Carod, amb el fet que la Constitució
ens hi posa límits, aquí sí que haurem de dir que la Constitució s’ha de canviar en aquell punt, perquè contra la
naturalesa i contra les coses naturals és molt difícil de
posar-s’hi i no hi han lleis que prevalguin.
Vostè m’ha dit que el Tribunal de Cassació li sembla
fantàstic, i després m’ha dit que, bé, que eren coses
innovadores i que no les coneixia..., això l’hi vaig dir el
setembre de 1998 a la platja del Remei de Tarragona,
quan vam estar dinant, concretament –no es diu..., del
Miracle, perdó, de Tarragona, que és al costat d’on viu–,
vam estar dinant i jo li vaig portar un paper que no havia vist ningú –que no havia vist ningú–, que es deia
Carta autonòmica catalana, i en la qual nosaltres parlàvem dels quatre federalismes, i una de les coses que
demanàvem era que, en matèria judicial, el Tribunal de
Cassació vingués a Catalunya i que només quedés per
al Tribunal Suprem el recurs d’unificació de doctrina.
A Ferraz, vostè diu: «El senyor Vázquez» –el senyor
Vázquez no està al Comitè Federal, afortunadament–,
«el senyor Ibarra, el senyor Bono, etcètera.» No; «afortunadament» ho dic perquè no hi estic d’acord, amb ell,
no hi estic gens d’acord i és notori, de manera que no
em costa res de dir-ho. El senyor Bono sí que hi és,
però vostè sap que va perdre les eleccions al Congrés,
i el senyor Ibarra hi és, però el senyor Ibarra és el senyor Ibarra i jo li tinc molta simpatia, per altra banda,
encara que moltes vegades no estem d’acord. Però fiqui’s al cap, senyor Carod, i li dic amb tot l’afecte, que
la línia de conducta del Partit Socialista Obrer Espanyol
ja la va deixar ben clara José Luís Rodríguez Zapatero,
fa molt poc, quan va dir: «El dret..., no el dret, l’obligació constitucional i estatutària dels presidents autonòmics és defensar les seves autonomies primer de tot,
que han sigut elegits per a això.»
Després, aquí dintre del partit, en el Congrés, a la Comissió d’Executiva Federal, al Comitè Federal, ja discutirem
si sí o no arribem a tenir un model únic d’aquells temes
en els quals cada u ha defensat el seu interès. Però sàSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
43
piga que primer de tot és això, i ell sap perfectament
que encara que ell no ho hagués dit –i l’hi dic també, en
fi, en confidència, quasi– jo ho defensaria. Però dóna la
casualitat –i no és casualitat– que el Partit Socialista
Obrer Espanyol, que ha tingut la tradició que ha tingut,
avui està regit no només per una persona, sinó per unes
idees i una experiència i una cultura política que inclou
el federalisme real, el pràctic, el de l’amistat, el de l’obertura i el del respecte. I, per tant –i, per tant–, per aquest
carreró Catalunya té una possibilitat que abans no tenia;
no dic abans perquè el PSOE era diferent, sinó perquè
històricament les hem passat de tots colors, i això és
evident, i ara hi ha una possibilitat important d’avançar.
Nosaltres no acusem CiU de tenir contactes amb el
Govern de Madrid. És a dir, no acusem el Govern de
Catalunya –perdó– de tenir contactes amb el Govern de
Madrid, que els ha de tenir, ni tan sols CiU de tenir
contactes amb el Partit Popular. Nosaltres el que diem
és que moltes vegades aquests contactes no estan fets
en nom de l’interès de Catalunya, sinó a la pràctica, en
nom d’un interès partidari; és aquest el problema. I ho
dic per tancar el tema de Ferraz i no Ferraz: s’han de
tenir contactes a Madrid, per descomptat que sí, el que
passa és que s’han de tenir, jo crec, deixant ben clar
quin és el nostre interès.
Immigració. No li accepto que vostè digui que nosaltres
no hem lluitat a favor dels immigrants de la immigració anterior. Per l’amor de Déu, ara sí que puc citar Déu
aquí... (Remor de veus.) Bé, potser és que no l’he entès
bé, però m’ha semblat que vostè deia que no hi havia
hagut, en fi, una consideració suficient per part nostra.
I amb l’escola pública, tampoc. Vostè diu: «Només predica la moral»; no, no, jo predico la moral i els quartos
–perdó–, la moral i els... –ho dic, perdó, perquè després
això se sent per tot arreu–, la moral i els quartos i tot el
que calgui. Jo m’he passat dos anys durant la campanya
electoral i, després, en el primer any de mandat, doncs,
corrent Catalunya escola per escola, quasi. No, escola
per escola, no; d’escola en escola, no? Com d’oca en
oca, doncs, d’institut en institut. I la veritat és que la
moral els cal, però també els calen els diners, però la
moral molt, deixi-m’ho dir. Molt perquè, fins i tot amb
els diners que hi han es podria fer millor, i no perquè ho
facin malament, sinó perquè no tenen la sensació –i no
tenim la sensació, ningú– que Catalunya hagi trobat la
filosofia educativa que correspon al moment en què
vivim i que estigui a l’alçada de la seva tradició pedagògica clàssica.
Vostè ha parlat de l’idioma, i quin impuls donarem a
l’idioma, i quina política lingüística farem. Jo sóc un
convençut que el català té un capítol pendent, que és el
que la gent sàpiga que el català no és llunyà, que no és
difícil. És a dir, quan nosaltres diem: «És que nosaltres
sabem que el català no és tan diferent del castellà i que,
per tant, si vinguessin aquí ens entendrien de seguida»,
em comparo amb un empresari... Vostè em dirà: «Això
és molt..., en fi, això és molt materialista i és molt poc
patriòtic.» No, no, però jo em comparo amb un empresari que tingués dificultat a vendre el seu producte. Què
hauria de fer? Publicitat, explicar-se a última hora. Ja
ens hem explicat prou, en aquest sentit; hem dit prou,
una mica, per arreu que el català no és com el finès o
SESSIÓ NÚM. 42.2
com el lituà, sinó que és un idioma que s’aprèn molt
fàcilment, que en tres mesos els nois que vénen aquí
–ja ho vaig dir ahir–, doncs, l’aprenen quan estan a la
universitat i que, per tant, no hi ha dificultat. Hem fet
prou propaganda del català, per dir-ho així? No aquí,
no: fora d’aquí. Hem anat amb una actitud més que
defensiva, ofensiva? D’acord que hem publicat anuncis
al Times dient: «Where is Barcelona? In Catalonia, of
course», però això dubto que..., bé, va tenir la seva utilitat, probablement, en aquell moment, però potser s’hauria de fer més. En fi, deixem-m’ho aquí.
Potser aquest tipus de coses, l’exposició que finalment
s’ha fet, al cap de vint anys. Jo sempre li he demanat al
president Pujol que corri més per les Espanyes i que
s’expliqui, perquè quan s’explica l’entenen. I quan va
a Lepe triomfa –perdoni, però és veritat, és veritat–,
(rialles) i quan va al Senat, també, i va fer un discurs
magnífic al Senat. Després, no ho entenc, no s’ha posat mai en la cosa de demanar que torni a haver-hi la
sessió del Senat; per això el Senat és important, senyor
Carod. Jo crec que el català l’hem d’explicar també
actuant, d’alguna forma, parlant el català al Senat, evidentment, i practicant més la nostra pròpia autoconfiança en la nostra llengua. Serà una llengua normal?
Sí, serà una llengua normal. El que passa és que no hi
ha cap llengua normal en el sentit que no n’hi ha cap
que sigui exactament igual que cap altra llengua, cap.
Vostè em parla del flamenc a Flandes; la situació del
seu idioma, doncs, és absolutament diferent: l’anglès hi
juga un paper que aquí no juga; aquí en juga un altre
d’important. En fi, no hi ha dos idiomes que tinguin el
mateix estatut, la mateixa situació i, per tant, normal no
sé ben bé què vol dir. No serà l’espanyol, no serà l’anglès, no sé si serà el francès, perquè el francès, evidentment, està passant dificultats.
I, parlant de francès, per què parlo jo del francès?
Home, jo quan vaig parlar de francès va ser quan vaig
anar a veure la ministra francesa de Cultura, en aquell
moment, Catherine Trautmann, perquè li vaig dir: «Nosaltres, si vostès fan un gest a Catalunya Nord, nosaltres
el podem fer molt fàcilment a Catalunya, perquè nosaltres amb vostès hi tenim un deute històric. Per a nosaltres, vostès, França és el país de la llibertat durant molts
anys: quan hem hagut de llegir, quan hem hagut de veure
cine i quan hem hagut de discutir de política, hem hagut
d’anar, d’alguna forma, a beure de les fonts franceses.
França és per a nosaltres una referència positiva, i el francès també. Per tant, facin el favor, facin el favor de fer
aquest gest amb el català a la Catalunya Nord, perquè
nosaltres el farem amb el francès, perquè ens ve de gust,
perquè és un deute que tenim amb vostès.» I d’altra banda, i molt important, és el segon idioma de la majoria
dels immigrants o una bona part dels immigrants que
tenim a casa i, per tant, no és balder, no és absolutament
inútil que el francès sigui conegut. Potser més de la meitat dels immigrants recents que tenim de fora, extracomunitaris, tenen per segona llengua el francès. I és per
això que ahir en vaig parlar.
No vull parlar més de Joan Maragall, perquè semblaria
que estem massa en família, però li recomano que llegeixi, respecte als temes que vostè ha tractat citant-lo a
ell, L’Empordà, un article que té, dirigit als empordaPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
44
nesos i que els explica què és ser empordanès, què és
ser català, què és ser europeu, què és ser espanyol. O
sigui, penso que és molt interessant perquè ell diu que
la part és el tot i és un article que a mi, particularment,
doncs, m’ha impressionat molt i m’ha inspirat, però jo
crec que ha inspirat també molts altres catalans i, segurament, amb més propietat que a mi mateix, que totes
aquestes coses les puc veure, segurament amb una mica
pro domo, una mica amb un esperit familiar que no
seria fàcil de fer compartir per tothom.
Senyor Carod, no es tracta de canviar de vehicle, no es
tracta exactament de canviar de vehicle: es tracta que
tots els que hi hem de pujar, en el vehicle que sigui, ho
tinguem clar. O si vol, diguem-ho d’una altra forma:
canviem de vehicle, d’acord. Un altre, en fi, una altra
construcció política. Vostè hi pujarà? Clar, això és el
que jo voldria saber, si vostès ho tenen clar. A mi em
sembla bé que vostès juguin en aquesta mena de món
que està entre, en fi, entre el bé i el mal, entre el sí i el
no, entre el blanc i el negre i sempre tenen la raó de tot,
i els altres expressen les limitacions i vostès la completud i la generalitat. Home, ja estic d’acord que en
algunes coses vostè té el dret a fer-ho, però sempre,
sempre, sempre, no. No és..., vostè, in medio est veritas, però vostè no sempre està in medio, m’entén què
vull dir? Tinc la impressió que, de vegades, exagera una
mica aquest paper paternal sobre tots nosaltres, sobre
tots els altres, que per la seva edat no li correspon, per
altra banda, encara que vostè també ja la comença a
tenir, una mica d’edat. (Rialles.) I a més, va ser, si no
recordo malament, director general o delegat de Cultura..., no: delegat de Cultura a Tarragona de la Generalitat de Catalunya. Per tant, vostè sap perfectament –diguem-ho així– que hem de canviar de vehicle, però
que, clar, abans de canviar-lo i abans de comprar-lo,
quasi jo diria, hem de saber entre quants el comprarem,
aquest vehicle. Per utilitzar una mica el tipus d’exemples que vostè posa.
Miri, de comarques i de Barcelona, vostè diu que jo he
fet un discurs barceloní. Jo soc barceloní i, per tant, he
estat alcalde de Barcelona durant quinze anys i, per
tant, difícilment se’m treurà l’accent, per entendre’ns.
Però, sap què passa? M’ho he pres molt seriosament, la
meva feina me l’he presa molt seriosament, i des que
vaig tornar de Roma l’any 98 no he fet res més que
voltar per Catalunya, a part d’estar moltes hores aquí,
perquè s’hi havia d’estar, evidentment; però, a part
d’això, bàsicament no he estat a Barcelona, he estat,
bàsicament, per tot arreu. I sap quina impressió n’he
tret? Que de les comarques se’n parla molt, però que es
fa poc; una.
I dos –i és més referit al que vostè deia que no s’adopta al punt de vista de les comarques–: jo he trobat, per
exemple, entre els empresaris, he trobat més empresaris innovadors fora de Barcelona que a Barcelona. Jo
quan he trobat els Pujol, de Mollerussa –que sempre
surt, pobre!–, o el Ros Roca o els Terradelles, de l’espetec de Vic, eh?, o els Alsina, o els Pont..., en fi, aniríem seguint. Trobo que aquests senyors són probablement més innovadors del que és l’empresari mitjà de
Barcelona, per entendre’ns –m’ho sembla. És més,
quan vaig anar a un dels cercles empresarials barceloPLE DEL PARLAMENT
nins i els vaig dir: «Per què no convoqueu aquesta gent
que us parlin d’empresa?» Els va semblar que allò no
era important, que allò no era..., en fi, no els han convidat, i ells tampoc gosen. Sí que van a veure al president de la Generalitat, per descomptat, perquè, a més,
hi tenen confiança; però, venir a Barcelona a explicarse davant del públic empresarial..., primer, no els conviden, i, després, ells segurament no gosen ni creuen que
sigui important. I no només a nivell d’empresaris, també a nivell de pagesos, que ho són, d’empresaris, i cada
vegada més, i ho reivindiquen que ho són, eh?
I ja que jo pensava parlar d’agricultura quan vostè intervingués, però veig que no n’ha parlat, igual com amb
altres matèries, doncs, he hagut..., de medi ambient, he
hagut d’aprofitar la intervenció del senyor Ribó perquè
ja estava una mica previst així, però tots preveiem que
vostè parlaria d’agricultura i no n’ha parlat... (rialles),
o molt poc.
Aleshores, sí que els vull dir –sí que els ho vull dir– que
jo crec que hi ha hagut un canvi de tònica en agricultura
en aquest país, perquè el nou conseller és altrament més
dialogant que el conseller anterior. I això li dóna un
crèdit que efectivament l’anterior no tenia, encara que
li haig de dir, senyor Grau, que ser més creïble i més
dialogant que l’anterior conseller d’Agricultura no era
enormement difícil, no era... (Rialles.) És el que havia
aconseguit unes cotes d’incapacitat per al diàleg probablement no superades per cap altre conseller. En tot cas,
sàpiga que nosaltres veiem positivament les seves relacions amb la Unió de Pagesos i, en general, amb les
organitzacions agràries. Creiem que el Pla de desenvolupament rural és interessant per les seves xifres i és
interessant per la forma com s’ha anat desenvolupant.
Però pensem, també, que s’ha de fer una aposta més
forta a una sèrie de temes que el nostre conseller alternatiu, Ramon Vilalta, sempre hi insisteix: un són els
temes de qualitat, que vostè coneix bé. (Remor de veus.)
Un són els temes..., tots dos han sigut alcaldes de Mollerussa parlant-ho bé... (Veus de fons.) Ah, no. Ell no,
ell no..., perdó. (Remor de veus.) Regidor, regidor!,
regidor, sí!. Bé, molt bé. No, d’això se n’ha de preocupar, perquè com que vostè va marxar, ara, la pròxima
alcaldessa de Mollerussa serà la Teresa Ginestà, i, si no,
ja ho veurà. (Rialles i veus de fons.) Però, en tot cas, en
tot cas... (Remor de veus.) Això ho diu vostè...
El president
La campanya municipal, deixin-la per quan toqui, eh?
(Rialles.)
El Sr. Maragall i Mira
Bé. Crec que, francament, hauríem de ser una mica més
ambiciosos en el tema del cofinançament. És a dir, em
diuen, la Unió de Pagesos, que seria interessant intentar arribar l’any 2003 a la revisió de l’Agenda agrària
2000-2006 amb una possibilitat de pujar les quotes de
partida del que són els recursos que ens arribaran per
aquesta via, no?
Perquè, què va passar? Va passar que nosaltres no teníem calés, i com que no teníem calés, encara en vam
perdre més, curiosament; perquè per tenir 40.000 miSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
45
lions de, per exemple, indemnitzacions compensatòries d’alta muntanya –que és un dels programes agraris
que hi havia en marxa– vam arribar a poder tenir
40.000 milions i no els vam tenir perquè no teníem els
7.000 milions per al cofinançament i els vam perdre.
Això va ser dolent en aquell moment, però ha sigut
encara més dolent ara, en el moment de fer l’Agenda.
Perquè, què ha fet el comissari Fishler? Ha agafat el
que hi havia. Ha agafat els quartos que rebíem i, efectivament, a partir d’aquí ha anat indexant cap amunt els
quartos que podia enviar. I nosaltres hem partit d’una
quota molt baixa perquè durant uns anys aquests diners
no els vam tenir.
Aleshores, què diu la Unió? La Unió està dient... (Veus
de fons.) Perdó...? (Veus de fons.) És que el senyor Vilalta em dóna lliçons, també, sempre que pot... Què diu
la Unió de Pagesos? Diu que el que hauríem de fer ara
–el que hauríem de fer ara– és pujar el cofinançament,
anar una mica més enllà en els programes cofinançats
sobre la base d’aportacions extres de la Generalitat
durant uns anys, i també aportacions de fons privats, de
manera que el punt de partida dels programes en el
moment en què arribi la revisió sigui més alt i nosaltres
puguem pressionar la Unió perquè, efectivament, ens
posi en una categoria més alta quant a les quantitats.
Em sembla que això és absolutament important.
I, finalment, si hi ha... –referit a forestal i al bosc–, si
tornen a haver-hi incendis, que n’hi hauran –i n’hi han
hagut aquest estiu bastants, també, encara que no ho
sembli–, per favor, no tornin a fer el que van fer l’altra
vegada. Per exemple, quan es va cremar el Bages, vostès van donar les ajudes a través dels compradors de
fusta. I vostès les haurien de donar –o les haurem de
donar nosaltres en el seu moment–, no a través dels
compradors (rialles), dels rematadors, que en diuen,
que són els que van comprant camp per camp, i de les
serradores, que són els que compren els rematadors,
sinó que s’han de comprar als propietaris forestals, que
són els que venen. Perquè vostès han donat crèdit als
compradors i no als venedors, i els que estan arruïnats
són els venedors, que són als que se’ls ha cremat el
bosc. I què els passa? Ve el rematador i diu: «Escolti,
això que s’ha cremat –això que s’ha cremat– li ho compro demà a tal preu.» I el pobre propietari diu: «Home!
És un preu molt baix.» Diu: «Doncs, ja tornaré l’any
que ve.» I l’any que ve, en fi, amb el dessecament que
es produeix en un any la fusta perd valor, perd pes i
perd valor. De manera que si mai més hi tornen a haver
incendis, que n’hi hauran, per favor, canviïn de xip i
enfoquin el finançament cap als propietaris forestals i
no pas cap als compradors.
Vostè al final, després de parlar llargament, senyor
Carod, doncs, de temes que es referien a Catalunya i a
Espanya i a la nostra manera de ser i com haurien de
governar-nos, etcètera, ha citat una tirallonga de temes
que ara a mi em serà impossible de contestar, però que
estic disposat a contestar-li sempre que vulgui, fins i tot,
si els vol repetir ara els tornaré, en la contrarèplica, a
tocar, no? Ha parlat d’habitatge, de família, d’autopistes, de peatges, de Llei de caixes, del gran negoci –no
sé ben bé a què es referia–, del PHN... En tots aquests
temes la nostra postura és bastant coneguda, però si ho
torna a demanar, doncs, jo li ho explicaré, eh?
SESSIÓ NÚM. 42.2
Per acabar, nosaltres, de vostès, esperem quasi tant o
més del que vostès esperen de nosaltres. Però per això
s’han de definir. I li ho dic amb tota cordialitat: jo entenc perfectament les consideracions de caràcter politicoelectoral, d’espais, d’on és que un s’ha d’adreçar per
tenir més vots en les properes eleccions, però hi ha
moments, senyor Carod –no són moments de caixa o
faixa, perquè això tampoc és tant així, mai, però–, hi ha
moments a la vida que els principis han d’estar per sobre de les conveniències i del càlcul electoral i, en fi...,
de les conveniències a curt termini.
De debò, vostè ha explicat millor que ningú en quin
punt es troba Catalunya avui: es troba en una cruïlla,
però volem saber vostè quin cantó agafarà.
(Aplaudiments perllongats.)
El president
Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Josep-Lluís Carod-Rovira, per trenta-dos minuts.
El Sr. Carod-Rovira
S’ha deixat les ulleres, senyor Maragall..., ja les recuperarà. (Remor de veus.) D’aquesta segona intervenció
seva, m’han semblat particularment interessants les
seves propostes a l’entorn de la problemàtica de la pesca a Catalunya. (Rialles.)
Efectivament, la pesca. La flota pesquera catalana, senyor Maragall, necessita des de fa temps una renovació
important –necessita una renovació important. Perquè...
i és lògic que vostè n’hagi parlat perquè essent de Barcelona que tenen la mar a prop, és lògic que vostè parli de la pesca, com jo que vinc de poble, de què hem de
parlar els de poble, si no és d’agricultura, no? (Rialles.)
Doncs bé, la flota pesquera catalana necessita una renovació important –important–, i, a més a més, s’ha
d’anar en compte perquè en el seu moment la Unió Europea va facilitar, va animar els pescadors catalans –total sis mil famílies que s’hi dediquen, els va animar– a
embarcar-se en la compra de noves barques, de nous
bastiments, i després les coses no sempre han anat bé i
algunes d’aquestes famílies avui tenen veritables dificultats per retornar els crèdits on es van embarcar per
comprar aquestes embarcacions, com d’altra banda
vostè sap perfectament.
També és interessant la segona línia de reflexió que
vostè ha apuntat quan deia: «Compte, perquè hauríem
d’incrementar les mesures de control de tot el peix que
arriba al nostre mercat» –els de Cambrils som així–
«perquè part d’aquest peix no sempre se’n pot certificar amb precisió l’origen. Cal veure, doncs, si aquest
peix continua passant el que passava en plena guerra de
l’ex-Iugoslàvia quan molt peix amb l’etiqueta en italià,
en realitat era peix croat. És clar que per l’accent així
indirecte ben bé no es notava, no?, però no sempre tenia, aquest peix, el millor nivell de control higiènic, de
control sanitari i de control alimentari.
I, també, acord en la tercera línia de reflexió que vostè ha
apuntat quan deia: «Hem d’assegurar-nos que hi ha noves generacions de catalans que es volen dedicar a la
pesca i, per tant, a aquestes noves generacions els hem
de facilitar la millor formació professional possible.»
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
46
Sap què passa, senyor Maragall? Que em penso que...,
o és que nosaltres ens expliquem malament, que també és possible, o aquí hi ha algú que no acaba d’entendre les coses. I quan dic «algú» vull dir, per exemple,
vostè mateix i, per exemple, l’altre dia, el senyor Mas,
que deia: «Segons què voti Esquerra Republicana de
Catalunya, doncs ha d’anar cap aquí o ha d’anar cap
allà..., allò, nois a veure si feu bondat, no?» Nosaltres
no som Mas...overs de ningú, nosaltres som un partit
polític in-de-pen-dent, senyor Maragall, senyor Pujol i
companyia. I els partits independents voten el que els
dóna la republicana gana. I nosaltres no tenim la més
mínima obligació ni de votar-li a favor de la seva Moció de censura, ni devem res a ningú com perquè ens
forci tant que l’hàgim de votar en contra.
Nosaltres, sap què farem? El que voldrem, el que més
ens convindrà a cada moment, perquè hi ha una cosa
que s’ha acabat a la política catalana: la política catalana ja no és cosa de dos que es barallen o que fan veure
que es barallen i que al final resulta que es posen
d’acord en temes essencials, perquè algunes d’aquelles
lleis que dèiem abans de quan l’etapa involucionista del
PSOE en matèria econòmica... Escolti, algunes d’aquelles lleis les van votar aquí i les van votar aquí. Per tant,
nosaltres farem el que voldrem, i no tenim cap obligació.
Què vol dir decantar-nos? Vostè no m’ha contestat cap
on es decantarà vostè. Em pot precisar, vostè, quan el
Partit dels Socialistes de Catalunya - Ciutadans pel
Canvi –i ciutadanes suposo que també– posarà fi a la
seva equidistància entre l’Esquerra Republicana i Convergència i Unió? Quan posarà fi a aquesta equidistància? Està vostè en condicions d’assegurar-me, senyor
Pasqual Maragall i Mira –que l’altre dia em va dir el
Joan Francesc que es veu que són parents de lluny–,
senyor Pasqual Maragall, està vostè en condicions d’assegurar-me que la pròxima legislatura... –és que li ho he
preguntat abans i deu ser una de les coses que li he dit
que se li ha oblidat–, que la pròxima legislatura vostè
continuarà defensant, segons els resultats, un acord de
govern amb aquests partits que s’asseuen ara aquí, i
que, per tant, no proposarà una altra fórmula? Que no
dic que no la pugui proposar. Està perfectament legitimat per proposar el que vulgui democràticament. Però,
a veure si ens aclarim: es pot definir vostè? És vostè qui
es presenta avui, aquí, a candidat de president de la
Generalitat; jo no –ho rectifico–, jo encara no.
Vostè s’ha de definir. Vostè ha sortit aquí a fer una proposta de país, a fer una proposta de com organitzar
aquest país, de què ha de convertir, en realitat, el Govern que vostè es fia de presidir. I vostè ha de dir amb
qui espera fer aquest govern. Per què som nosaltres els
que ens hem de definir? O és que no ens definim prou?
Per què continuar pensant la política catalana només
com un joc a dos? Si és avorridíssim un joc a dos! Si
abans, quan he dit el d’Olesa i Esparreguera, ho he dit
per la banda baixa, no pel bé que ho fan, pel molt bé
que ho fan, a Olesa i Esparreguera, ho he dit per la banda baixa. Això és el que avorreix el país. El país vol una
altra cosa, perquè, és clar, segons quin vehicle, doncs,
potser hi sortirem guanyant anant a peu. Miri, jo vaig
parlar, efectivament, amb el senyor Zapatero. Va ser
una conversa molt, molt agradable. Recordo que el priPLE DEL PARLAMENT
mer que em va dir és: «Tu eres independentista pero
suave, )verdad?» I jo li vaig dir, sense cantar: «Suave,
que me estás matando.» (Rialles.) Perquè sap una cosa?
Mentre, per una banda, vostè fa un discurs federal impecable que se’l creu, perquè a més a vostè se li nota
que se’l creu de debò, per altra banda, trobem un Zapatero que està entre el discurs federal que fa vostè i el
pacte antinacionalista, antiterrorista –que ho anuncien
en castellà– que signen amb el Partit Popular. De quin
partit Socialista parlem? Del Partit Socialista del senyor
Odón Elorza y Aguiguren o del Partit Socialista del
senyor Redondo Terreros? No, no és el mateix, no. La
sigles són les mateixes, el que defensen no és el mateix.
No és igual defensar el dret a l’autodeterminació que
estar-hi en contra, com no és igual anar a peu que anar
en coet espacial. A veure si ens entenem: de quin Partit Socialista parlem? De quin federalisme parlem? Què
és el que volem realment federat? Vostè sap molt bé
–vostè sap molt bé– que ni Esquerra Republicana de
Catalunya ni jo no ens desentenem d’Espanya. Com
ens hem de desentendre d’Espanya si la tenim aquí al
costat, si molts en venim familiarment? Avui ningú, en
un món comunicat, es pot desentendre de ningú, absolutament ningú es pot desentendre de ningú. En un món
globalitzat, qualsevol cosa que passa immediatament
ens afecta, no només les nostres consciències, sinó les
nostres butxaques. Ningú es desentén d’Espanya.
Ara, en aquest Senat que volem fer, perquè serveixi,
tindrem les distintes comunitats nacionals, com els
Länder alemanys, dret a veto? Ho tindrem això? Podrem anar allà directament des d’aquest Parlament a
portar les nostres proposicions de llei perquè tinguin
vigència en el conjunt de l’Estat? En els organismes
que són comuns –diuen que són comuns– a l’Estat, des
del Banc d’Espanya –mentre duri–, el Tribunal Constitucional, Radio Televisió Espanyola..., en aquests
llocs continuarem barallant-nos per si hi ha una quota
de partit que al final es disfressarà amb quota nacional?
És que això ja ha de venir establert per llei. Com podem
passar-nos vint anys més agafant el telèfon, trucant al
col·lega de torn a Madrid –i fixi’s una cosa, senyor
Maragall–, col·lega de torn que avui és el PP, que ahir
era el PSOE i que demà tornarà a ser el PSOE? I els que
avui són comprensius, diuen, amb nosaltres, demà ens
recordaran el dolents que eren quan manaven. És això
que ens hem de demanar. Hi haurà un plurilingüisme
real en aquests organismes que són comuns? Quan tindrem en aquest país un ministre o una ministra de Cultura tan culte que, com a mínim, sigui capaç de parlar
dues de les quatre llengües oficials de tot l’Estat? Quan
ho tindrem això? (Remor de veus.) No estic dient quan
tindrem un ministre català, els catalans som plurilingües. No és d’aquí que parlo, no és d’aquí que parlo.
(Persisteix la remor de veus.) Estic dient, senyora Figueras i cia., que vol dir companyia, quan tindrem un
ministre castellanoparlant tan culte, plural, sensible i federal que serà capaç de parlar alguna llengua més enllà
de la seva? Els d’aquí ja en sabem, els europeus som així.
(Remor de veus.) Els d’aquí sempre hem parlat idiomes.
És d’això que els parlo, i no d’una altra cosa.
Quan hagi passat aquesta etapa, quan de manera progressiva hagi passat l’etapa del Partit Popular, en aquest
país i en aquest Estat, haurem de fer un pensament. I
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
47
quin pensament haurem de fer? Haurem de demanarnos si tot allò del que vam ser capaços al final de la
primera transició estem ara en condicions de tornar-ho
a impulsar amb més garanties i amb uns nous horitzons, que ja no poden ser els mateixos de fa vint-i-cinc
anys, perquè ja estem a la Unió Europea, i amb més
possibilitats d’èxit. És a dir, és possible una convivència igualitària en drets i en deures de la diversitat de
pobles, llengües i cultures de l’Estat espanyol? És això
el que ens ha d’interessar. I no tant el discurs aquí. Vostè ha de fer el discurs perquè el sentim, però nosaltres
ja n’estem de convençuts. És allà que s’ha de fer el discurs. I l’ha de fer vostè, i l’ha de fer Convergència i Unió,
i l’hem de fer tots nosaltres, perquè al llarg d’aquests
anys de democràcia, vint-i-quatre anys de sistema democràtic a l’Estat espanyol, quan no hi havia majoria
absoluta, els diputats que donaven la majoria absoluta
eren els diputats de Convergència i Unió, els diputats
del PSC o, com ara, els diputats del PPC. Per tant, sempre, quan no hi ha hagut majoria absoluta, han estat
diputats de Catalunya i diputades els que han donat
aquesta majoria absoluta. I un es pregunta de vegades:
a canvi de què? O si aquesta cessió de majoria absoluta ha estat realment beneficiosa.
Pocs mesos abans de l’any 31, de l’abril del 31, hi va
haver el que se’n va dir el Pacte de Sant Sebastià. No
estic pas reclamant la reedició d’un pacte d’aquelles
característiques, però sí que és bo que en recordem l’esperit, d’aquell pacte. En què va consistir? En el fet que
diferents partits de diferents comunitats nacionals de
l’Estat, d’acord amb polítics espanyols de partits d’esquerres progressistes, van pactar un escenari polític
diferent que fos respectuós amb aquesta diversitat. Jo
crec que quan hagin passat aquests anys de govern del
Partit Popular, no serà de més, perquè si no, no se
m’acut cap altra sortida, que posem les bases d’una
segona transició política, una segona transició política
en la qual siguem capaços de descriminalitzar de manera absoluta el que són afirmacions normals per la
gent normal, és a dir, valors que pertanyien al nostre
patrimoni cultural i polític. Per exemple: el valor democràtic de l’autodeterminació. Jo no sabria dir-ho amb
paraules millors que les que deia el document fundacional del PSC -congrés- quan deia que es tractava d’un
dret «inalienable» i «imprescriptible». Doncs això.
Quan deixarà de fer por la reivindicació serena i
tranquil·la del dret dels pobles a escollir a cada moment
amb llibertat el seu present i el seu futur? Qui té por
d’això? Ningú que sigui demòcrata no pot tenir por
d’això. Per això és important que ho recordem aquí. Ho
deia, a més a més, un socialista destacat, Serra i Moret,
quan afirmava: «Pertoca als catalans de no deixar-se
malmenar ni prendre l’esperit de ciutadania, el dret
d’autodeterminació, reconegut avui com un principi
universal de civilització i de suficiència humana.» I
concloïa: «Els catalans...», i les catalanes –això ho afegeixo jo– «diran si volen una Catalunya amb estatut
d’autonomia, si la volen independent de tot i de tothom,
si la volen confederada amb altres nacions peninsulars
o si la volen formant part dels Estats Units d’Europa, on
a nosaltres ens abelliria de veure-la.» Quan diem això,
quan afirmem això, com li sona això, senyor Maragall?
Li sona que això forma part del que en podríem dir el
SESSIÓ NÚM. 42.2
seu «patrimoni polític»? Forma part de la seva cultura
política? Se sent proper vostè a aquests plantejaments?
Crec que hem expressat amb claredat al llarg del debat
la voluntat d’Esquerra Republicana de Catalunya de no
ser subsidiària absolutament de ningú. Però si ens posem a tocar aquesta Constitució espanyola, que no sigui només pel Senat. Miri, si jo fos federal –que no és
el cas, en tot cas, federalista europeu, sí– estaria enormement preocupat perquè l’única vegada que en tota la
Constitució espanyola surt la paraula «federalisme» o
«federació» és justament per prohibir-la. Doncs, diguin-ho, això, si ho saben, perquè segur que se l’han
llegida moltes vegades. Diguin-ho. Que l’article 145 de
la Constitució espanyola va directament contra la nostra línia de flotació, contra la capacitat de retrobament
i col·laboració entre Catalunya, el País Valencià i les
Illes Balears. El senyor Ruiz Gallardón es permet de
potenciar un òrgan comú de la Comunitat Autònoma de
Madrid amb les dues Castelles i no passa res, i aquí,
amb vint-i-un anys, amb prou feines, i ara tot just, hem
començat a fer coses amb el govern de les Illes Balears.
Jo, senyor Maragall, voldria entendre que aquesta
Moció de censura, tal com ha estat presentada, ha de ser
entesa com el darrer episodi, com el darrer gest, com la
darrera etapa, de la cultura política de la transició. En
certa manera, és com una nova cessió de la vella política de sempre. I en alguns dels discursos que venien
d’aquí –i que venien d’aquí– això es notava més. És a
dir, semblava com si fos una mena de ball de bastons on
ningú volia reconèixer les coses positives dels altres.
Miri, jo no em poso al mig d’enlloc. El que sí que queda clar és que Esquerra Republicana de Catalunya si en
algun lloc està al mig, és al mig del catalanisme democràtic. Aquí sí que estem exactament al mig. Cadascú
deu saber qui són les seves fronteres i amb qui fa frontera. Però nosaltres, en aquest punt, sí que estem situats al mig. No pretenem tenir la raó, n’hem comesos
molts d’errors, lògic en un partit que és el partit degà de
la política catalana, que té setanta anys d’història. Hem
tingut dies gloriosos, hores adverses i episodis que més
val que els passem per alt o de puntetes, però hi som.
I no només hi som, sinó que hi serem cada vegada més.
I creiem que és estèril, inútil, injust, per a la societat
catalana que tota la política catalana s’acabi reduint a
dos pols que s’alimenten de la confrontació. Perquè
això l’únic que fa és afeblir-nos i, en el fons, donar una
imatge poc madura i poc nacional del país com a tal.
Vostè sap molt bé que nosaltres, que Esquerra Republicana de Catalunya, no votarem favorablement la seva
Moció. Allò que deia un diari: la moció de censura de
Maragall és la moció de censura de Pujol presentada
per Maragall com a candidat alternatiu. No hi votarem
a favor.
Això no vol dir que no votar-hi a favor impliqui que
votem a favor del Govern. Ja hi hauria algú que li faria
il·lusió interpretar-ho així. Però la realitat és que votar a
favor de, en una moció d’aquestes característiques –que
ha estat descrita, amb més o menys fortuna, per altres
oradors– implica necessàriament també votar en contra,
en contra de. I és justament aquest estil, aquesta manera, aquesta cultura, aquest escenari polític, el que nosPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
48
altres volem superar. És veritat que compartim bona
part del diagnòstic de la malaltia –encara que al Grup
Parlamentari no hi tinguem cap metge. El que no compartim és la recepta, no compartim la recepta. És evident que tenim una Generalitat, des de fa sis anys, que
està condicionada pel Partit Popular. És evident que hi
ha un cansament de model. Massa temps el mateix partit i la mateixa gent als mateixos llocs no acostuma a ser
mai bo, tot i que hi ha altra gent i altres partits que també fa molts anys que hi són, en àmbits de poder polític
i en àmbits de poder econòmic. És veritat que la gestió
és manifestament millorable o, com deia aquell, «que
ens falten competències i que sovint ens sobren incompetències.» Però li deia que votar a favor de seria en
aquest cas votar en contra de, i això és donar continuïtat a aquesta Catalunya dual, reduccionista, incompleta, que no és la nostra Catalunya. És fer una política
frustrant de sempre per no canviar res. Perquè, quin
sentit té presentar una moció de censura a un president
que plega, a un home que se’n va? Vindrà a la votació
amb un resultat més que anunciat i, quan s’hagi acabat,
Catalunya estarà igual, amb un govern de la Generalitat exactament igual, condicionat pel Partit Popular. A
aquest nivell, cap canvi, doncs.
Sap quin seria el canvi de debò? Ara que tothom ha
escoltat el seu programa de govern, ara que tothom sap
que vostè és un bon candidat, que ha estat un gran alcalde, que és un dels polítics en cartell més destacats
que té aquest país, el canvi de debò seria que vostè retirés la Moció de censura i no la sotmetés a votació, que
no anés a perdre una votació, que guanyés en credibilitat, en generositat i en patriotisme. Sigui valent i eviti la votació. Estengui la mà cap a tots els altres partits
catalanistes i gestionem tots junts els dos anys que ens
queden. Vam fer-ho els dos primers anys de la transició
amb el Pacte de progrés als ajuntaments.
Vostè deia ahir literalment: «Hem d’afrontar el futur
mundial tan incert.» Doncs, bé, en temps difícils, en
temps de crisi internacional els països fan pinya per
sobre de les diferències, i avui a Europa els països
adopten polítiques més nacionals que mai. A més a
més, fóra bo que ens acostuméssim a treballar en col·laboració partits diferents, perquè així serà el proper govern de Catalunya: un govern de partits diferents, plural, i Esquerra aspira a ser-hi com a garantia d’una
Generalitat nacional i progressista.
Aquesta és l’única estratègia per canviar consciències.
Jo em pregunto, per què, senyor Maragall? Per què,
senyor Pujol? Per què no pot ser allò que la gent veu
clar i veu bé. Per què no ens podem posar d’acord en
temes bàsics els dos anys que queden? Per què no preparem junts la segona transició els mateixos que vam
començar la primera?
Mentre uns i altres, mentre vostès es neguen a entendre’s, diuen: «No, perquè, és clar, si presenten una moció de censura vol dir que no es volen entendre amb
nosaltres.» I des d’aquí ens diuen: «No, perquè, clar,
com que ja pacten amb el PP no en volen saber res.»
Mentre es neguen a entendre’s, aquesta falsa bipolarització cada vegada més ens decanta cap a la dreta i cap
a l’Espanya més uniformista. O no és contradictori reclamar un front autonomista, un front en defensa de
PLE DEL PARLAMENT
l’autonomia política amb una moció de censura? Si
vostè acceptés un pacte nacional d’estabilitat com el
que vam proposar, sap què passaria? Que tindria un
impacte colossal aquí, i aquí és on es quedarien sense
els arguments excloents en què ara s’atrinxeren i que
són el pretext per no fer un acord entre tots els partits
catalanistes. Vostè s’imagina quin escenari?, que digués: «D’acord, retiro la Moció de censura i aquests
dos anys que queden ens arremanguem tots plegats i,
som-hi!, que continuï governant aquest Govern, però
amb un consens bàsic per part de tots.» Això obtindria
una enorme simpatia entre la majoria de catalans.
Si ho fa, tindrà la nostra complicitat, tindrà la nostra
col·laboració. I cregui’m, potser ara no li ho semblarà,
però seria la millor inversió de futur que vostè podria
fer, la millor inversió de futur que el Pasqual Maragall
candidat a presidir aquest país podria fer.
Si vostè manté la votació, senyor Maragall, malgrat les
coincidències en molts aspectes, com hem dit, no li
votarem a favor. Vostè no va ser, quan es va presentar,
el nostre candidat a president de Catalunya, el seu programa no era ni és exactament el nostre programa, el
seu govern a l’ombra, el considerem tan nostre com
l’altre Govern que massa sovint pren el sol.
Nosaltres no votarem «no». Nosaltres ens abstindrem.
Algú pot dir: «Ja ho sabíem.» I per què? Doncs, perquè
sí, perquè volem. Si vostè hagués volgut el nostre vot
favorable fa deu mesos, n’hauríem començat a parlar,
hauríem parlat del calendari, del contingut del programa, de cada detall del debat d’avui. Però no ha estat
així, i nosaltres el que no podem és acudir a una reunió
quaranta-vuit hores abans i donar-nos per satisfets.
Miri, al gener d’enguany, al Parlament de Galícia el
primer partit de l’oposició BNG, partit nacionalista i
d’esquerres, primer partit de l’oposició, va presentar
una moció de censura contra el president de Galícia,
exministre de Franco. El Partit Socialista, segon partit
d’esquerres del Parlament gallec –no sé si em va seguint el fil– es va abstenir tot defensant el caràcter diferenciat del seu projecte polític, deia: «Som un altre
projecte, som un altre partit, ens abstenim.» I Esquerda de Galicia, el tercer partit d’esquerres, abans vinculat a Izquierda Unida –suposo que em continua seguint– també es va abstenir pel mateix motiu.
Ara, vostès, el primer partit de l’oposició, partit d’esquerres, presenta una moció de censura contra Jordi
Pujol, president de Catalunya, demòcrata, catalanista,
empresonat per la dictadura, i Esquerra, segon partit
d’esquerres de la cambra, també s’abstindrà, perquè el
nostre és un tercer espai polític diferent del Socialista
i del Convergent, com ho era el seu a Galícia.
I aquí, a Catalunya, per què? M’ho he escrit molt bé i,
per tant, li ho llegeixo: «La nostra estimació és que
aquesta Moció se situa fora del context de viabilitat. La
seva presentació com a candidat a president no surt
d’una voluntat explicitada per diferents grups parlamentaris que poden constituir una majoria en aquesta
cambra. Com a projecte polític, aquesta Moció no és
una alternativa, tant des de la perspectiva de l’aritmètica parlamentària, com també per les motivacions que
la impulsen. Les iniciatives polítiques, a tots nivells, i
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
49
més quan són d’ampli abast, les decidim nosaltres mateixos, fixant els objectius, escollint el moment, l’abast
i, això sí, fent el treball necessari perquè prosperi. El
seguidisme no forma part de la nostra pràctica política,
les nostres no són visions limitades a interessos de partit, són posicions adreçades a construir una majoria
estable a Catalunya que eviti el desgast, el desprestigi
de les nostres institucions, que redreci la penosa situació a què ens ha portat el Govern de Convergència i
Unió, mitjançant la fixació d’un conjunt d’objectius
concretats en un ventall de realitzacions a complir en la
resta de la legislatura. Realitzacions que serveixin i que
recullin les aspiracions de la majoria del poble, per assolir la màxima identificació de tot el poble de Catalunya amb l’autonomia, la qual cosa voldrà dir que hem
recuperat i enfortit els nostres nivells de consciència.
»Senyores i senyors diputats, he fixat en termes que
crec que són clars la nostra posició política. Amb el que
acabo de dir, queda justificada la posició d’abstenció
davant la Moció de censura que avui debatem.
»Joan Raventós, 30 de setembre de 1982.
»Josep-Lluís Carod-Rovira, octubre de 2001.»
Gràcies, senyor president.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre
candidat senyor Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor Carod, vostè ha parlat de la necessitat de formar
un govern en què tindrien entrada totes les forces polítiques de llarga tradició democràtica i catalanista. Això
és el que va dir, almenys l’altre dia, en el pacte d’estabilitat. Està bé, si no és ni govern, aleshores no sé de
què estem parlant. Si el que estem parlant és de deixarho tot igual amb un canvi de majoria, que és el que ara
entenc que vostè estava proposant, pitjor que pitjor,
perquè aleshores encara estem més lluny, vostè i jo, del
que jo em pensava.
Jo no li he demanat a vostè, nosaltres no hem demanat,
Socialistes - Ciutadans pel Canvi no demanem a vostè,
no li hem vingut a demanar el vot explícitament. El
demanem, evidentment, a tothom, però no l’hi hem
vingut a demanar explícitament, sinó a saber exactament si vostès volen o no un pacte de progrés en el futur, presidit per l’esquerra. Això és el que nosaltres
voldríem saber.
Si en aquest pacte de progrés hi ha de ser o no hi ha de
ser Convergència i Unió, Convergència i Unió ho haurà
de decidir. Jo li he explicat el que va passar a l’Ajuntament de Barcelona i ho podríem repetir exactament
igual aquí.
Què va passar? Va passar que van guanyar les eleccions
els Socialistes i l’esquerra. Va passar que Convergència
i Unió, en aquell moment, va creure que havia d’estar en
aquest bloc catalanista, i va passar que amb això va durar dos anys, perquè al cap de dos anys se’n va sortir.
Per tant, torno a dir: nosaltres no li venim a demanar
avui el vot sobre la qüestió de la censura. Nosaltres
SESSIÓ NÚM. 42.2
volem saber si vostès volen governar en un pacte de
progrés decidit per l’esquerra o no, i si es conformarien que Convergència i Unió decideixi si en aquest cas
ells estaran o no estaran en aquesta majoria.
Una de dues: vostè o no vol l’alternativa, perquè el que
vol en el fons és no haver-se de pronunciar en aquest
moment sobre el futur, cosa que entendria des del punt
de vista electoral, però que no admeto des del punt de
vista dels principis, o no sé pas a què hem vingut.
Senyor Carod, i li ho dic amb tota la solemnitat, la proposta de pacte d’estabilitat parlamentària que vostè va
formular la setmana passada incloïa Convergència i
Unió, IC - Verds, Esquerra Republicana i PSC. Oi que
això vol dir una clara majoria de progrés? Sí o no? Haig
de donar per suposat, com seria natural, que vostè
donaria suport per a presidir aquest pacte, demà mateix,
segons vostè deia fa dues setmanes, al candidat del grup
majoritari del bloc de progrés, és a dir, a un president
socialista? Sí o no? Això és el que nosaltres volem saber.
Un govern d’aquestes característiques hauria d’estar
presidit per la força majoritària de les esquerres, entre
altres raons i entre altres coses, perquè respondria a una
majoria parlamentària de centreesquerra i suposaria un
veritable canvi, el canvi que tanta i tanta gent ens està
reclamant a tots. Nosaltres no creiem com vostè, si és
que l’he entès bé, que el moment polític actual sigui
d’apuntalar el Govern que hi ha. No ho creiem. Ni ens
tranquil·litza el fet que vostè faci servir per argumentar
aquesta seva posició que tot allò altre és difícil, que tot
allò altre és impossible.
Miri, els principis compten –li ho torno a dir– i les actituds també. Evidentment que tot és possible, però
nosaltres el que volem que quedi clar és: si podem o no
comptar amb vostès, o avui o quan calgui –o quan calgui–, per formar un bloc alternatiu de govern en aquest
país, amb Convergència i Unió o sense Convergència i
Unió.
Nosaltres, repeteixo, no creiem que sigui el moment
polític per apuntalar el Govern que tenim, ni tampoc el
d’esperar tranquil·lament que caigui, especulant que
s’endurà més runes de l’enderroc; no. Nosaltres creiem
que ha arribat el moment de mostrar als catalans i les
catalanes que hi ha una alternativa millor, perquè, en
efecte, això no pot continuar així. Perquè, en efecte, no
es pot deixar la clau del Govern de Catalunya a mans del
Partit Popular, amb tot el respecte pel Partit Popular.
Per què no hauria de governar Catalunya una majoria
com la que governa tants ajuntaments, començant pel
de Barcelona? Jo em proposo de formar un govern
d’aquestes característiques, i vull comprometre’m públicament i davant dels amics d’Esquerra Republicana
a discutir sobre el programa que vosaltres vàreu dipositar a la Sindicatura de Greuges, abans de les darreres
eleccions.
A veure, parlem de coses serioses. Parlem, com crec
haver parlat en el meu discurs d’ahir, d’una Catalunya
pròspera, justa i lliure; parlem d’un país just socialment, amb salut i formació i la família protegida; parlem d’un país productiu, competitiu i amb treball per a
tothom; parlem d’un país culte, segur i ben administrat;
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
50
parlem d’un país amb recursos suficients, ben gestionats i un sistema financer al seu servei; parlem d’un
país lliure, democràtic, que compti al món i que sigui
solidari i respectuós amb la diferència. Aquests eren els
sis objectius formulats per Esquerra Republicana de
Catalunya; ara podria dir «firmat: Josep-Lluís CarodRovira», com vostè ha fet abans amb Joan Reventós.
Aquests eren els sis objectius que vostès van formular;
és que no són els que nosaltres estem presentant?
Parlem de com articular aquests sis objectius en un programa de govern; fem-ho junts. A la gent de l’Ebre no
podem ja dir-los només que rebutgem el Pla hidrològic
nacional; hem de proposar una alternativa, i l’hem de
proposar des del Govern. A la gent del món educatiu no
podem dir-los només que aquest Govern no resoldrà els
problemes de l’escola; ja ho saben; hem de proposar
una alternativa i hem de practicar-la. A la gent de Llagostera, perquè falti un vot, vostè dirà «no votem això»,
això que va dir que volia; a la gent de Llagostera no
podem dir-los només que la posició d’aquest Govern
sobre el conflicte amb FECSA no ha estat equànime;
hem de proposar una alternativa i hem de votar a favor
que aquesta alternativa governi. A la gent del món de la
cultura, la d’avantguarda i la tradicional, no podem dirlos només que aquest Govern és més llast que estímul,
que oblida sovint que la cultura és també la nostra force
de frappe, que cal encara posar recursos per impulsar
la normalització lingüística o que cal reforçar l’aprenentatge de la llengua pròpia a l’escola, tenint present
l’arribada de nens procedents de la immigració; no n’hi
ha prou amb la queixa; hem de proposar una alternativa. I podríem anar seguint. Convergència i Unió no està
ja en condicions de canviar de política, senyor Carod;
és més: no és que no pugui, és que no vol, és que no vol
canviar de política; per això cal canviar de política. Fem
un pas en la línia de construir el que vàrem votar en
finalitzar el debat d’orientació de política general, que
vam votar-ho junts l’any passat, i aquest any hi vam
tornar, d’alguna forma.
Primer: la reforma de l’Estatut –l’hi recordo– i, si s’escau, la revisió del text constitucional. A la llum de l’experiència d’aquests darrers vint anys, a la llum de la
necessitat d’un reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat espanyol, i de la voluntat d’incorporar en l’ordenament jurídic el que es desprèn del Tractat de la Unió Europea
i de la Carta europea de l’autonomia local. Fa tres anys
que en vam parlar, vostè i jo, d’això, senyor Carod.
Dos: un nou sistema de finançament autonòmic que superi les insuficiències del sistema vigent i que, en el marc
d’una revisió global del sistema financer públic –insisteixo: en el marc d’una revisió global–, incloent-hi
les hisendes locals, l’acosti gradualment al nivell de
recursos del sistema foral.
Tres: les reformes legals necessàries per aprofundir
l’autogovern en la línia que actualment ja gaudeixen
diversos estats federals. Reforma del Senat per tal de
convertir-lo, efectivament, en cambra de representació
territorial; l’adequació de l’Administració de justícia a
la realitat autonòmica de l’Estat; la capacitat de les comunitats autònomes de ser presents en els organismes
europeus en la línia del que disposa el Tractat de la
PLE DEL PARLAMENT
Unió Europea en el seu article 203. Aquesta capacitat
s’hauria d’estendre a altres organismes internacionals,
com ara la UNESCO.
Quatre: una nova organització territorial de Catalunya,
que aquest Govern ens està endarrerint.
Cinquè: la redacció d’una llei electoral catalana, que
aquest Govern durant vint anys ha estat escamotejant.
Sisè: el desenvolupament d’una política sobre integració
social i cultural de la immigració en el marc d’aquell
pacte que havíem de fer i que el president Pujol es va
comprometre a comandar.
Setè: la configuració d’un espai social i laboral català,
que està amenaçat per la Llei de convenis col·lectius o
la proposta de convenció col·lectiva a nivell sectorial
estatal. Volen nacionalitzar, el Partit Popular vol nacionalitzar els convenis col·lectius sectorials; això seria la
mort de la configuració d’un espai social i laboral català que vostès i nosaltres vam votar aquí fa un any.
Vuit: la millora dels serveis públics, sanitat, ensenyament, serveis socials.
Nou: un programa per a la modernització i la incorporació de Catalunya a la nova economia i a la societat de
la informació que eviti la possible fractura social i territorial.
I deu: el foment del transport públic i la mobilitat sostenible, eliminant les discriminacions que a Catalunya
hi ha en el finançament i la gestió de les infraestructures per tal de garantir el progrés del país.
Per la nostra banda, senyor Carod, estem convençuts
que els catalans i les catalanes volen un govern de progrés, com més aviat millor. Estem convençuts que el
tindran, que a nosaltres ens correspondrà encapçalar-lo
i que Esquerra hi haurà de ser.
Moltes gràcies, senyor president.
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Demana la paraula, senyor...? Té la paraula l’il·lustre diputat senyor JosepLluís Carod-Rovira per cinc minuts.
El Sr. Carod-Rovira
Senyor Maragall, vostè ha fet avui un pas endavant, jo
crec que molt important en la política catalana. Jo, en
aquells moments, l’any 80, no hi era –no hi era políticament a primera fila, vull dir–, i sempre he sentit a dir
que un dels grans errors del Partit Socialista va ser no
incorporar-se en aquell moment a un govern tripartit a
Catalunya. No sé si això és així o no, el cert és que han
passat vint-i-un anys i el Partit Socialista no ha governat Catalunya. Avui s’ha explicitat d’una manera molt
clara, molt concreta la voluntat de vostè al cap davant
del seu partit, de voler convertir Catalunya en la seva
primera prioritat. Jo crec que hi ha elements simbòlics
que tenen una enorme càrrega política; no és menor el
fet que vostès hagin modificat les sigles estèticament,
i tampoc ho és que el Partit Popular hagi passat a dirse Partit Popular de Catalunya.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
51
A algú pot semblar que això és pura estètica; jo crec
que no ho és; de vegades l’estètica ve empesa, ve determinada per una realitat social, civil, nacional imparable, i això és el que hem vist avui. Vostè finalment ha
reconegut –perquè l’hi he preguntat dues vegades– que
en aquest horitzó democràtic i de progrés hi ha uns
agents possibles, i vostè no ha descartat Convergència
i Unió d’aquests agents possibles, com jo no vaig descartar aquesta coalició quan vaig plantejar aquest pacte nacional d’estabilitat. Jo no parlava d’un pacte de
govern. És clar, vostè em diu: «És que el que voleu és
apuntalar un partit.» Tan difícil és d’entendre que hi ha
algú que vulgui apuntalar un país? Tant costa d’arribar
a entendre que en un moment de transició de tota una
etapa política a una altra etapa política, que si és incert
a nivell mundial més ho serà per a nosaltres, cal més
que mai fer gestos de generositat política, de sacrifici
polític, a benefici col·lectiu i no a benefici d’unes sigles? Tant costa això?
És clar, vostè diu, què faríem? Aquest pacte a quatre,
donar suport a un govern, a un govern que, segons les
nostres posicions, hauria d’aplicar la política que pactéssim per als dos anys que queden; perquè, si no fem
això, sap què passarà? Que quan sigui que votem aquesta
Moció de censura, tindrem el mateix escenari que tenim ara, i vostè creu que serà millor per a Catalunya
que els dos pròxims anys el senyor Pujol, els seus consellers i conselleres vagin i vinguin de Madrid, condicionats pel Partit Popular a cada moment, limitada la
seva acció política i sovint reduïda la mateixa dignitat
d’aquest mateix país en determinades posicions per
polítiques adoptades des de Madrid? Això considera
vostè que és millor? No m’ho crec; sap vostè molt bé
que no és millor una Generalitat condicionada pel PP
que no pas una Generalitat que governi, que condueixi els dos anys que queden a partir d’un acord bàsic.
Que sabem que és difícil, naturalment que és difícil, tot
és difícil. També és difícil que prosperi la seva Moció
de censura d’avui. Però si no s’intenta, res no s’aconsegueix.
Vostè ha dit que hi havia uns agents possibles per a
aquest acord de cara al futur, i vostè parlava directament d’acord de Govern. Nosaltres estem convençuts
que hi serem en aquest Govern que deia vostè. M’ha
agradat més quan ho plantejava abans, que deia: «Si és
un pacte i un govern presidit per l’esquerra...» Home,
si és presidit per l’esquerra segur que hi serem, però
quan deia: «Podem comptar amb vostès?», podem
comptar amb vostè, senyor Maragall, nosaltres, la bona
gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, per, en un
govern progressista a Catalunya que faci política en
clau nacional, fer quadrar per exemple determinades
entitats d’estalvi, fer quadrar per exemple determinats
grups monopolístics del sector de l’energia elèctrica,
fer quadrar determinades empreses que fan negoci amb
l’esforç i el treball dels catalans i les catalanes? Podem
comptar amb vostè per fer això? Podem comptar amb
vostè per avançar cap allò que vulgui democràticament
la majoria de Catalunya sense cap límit, vulgui el que
vulgui el poble de Catalunya? No hi ha hagut només a
Catalunya al llarg d’aquests anys sucursalisme polític;
hi ha hagut també molt sucursalisme econòmic disfressat d’altres meravelles.
SESSIÓ NÚM. 42.2
Esquerra Republicana de Catalunya estarà on ha estat
sempre al llarg de setanta anys, al servei de Catalunya,
al servei de la llibertat i al servei de la gent.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular té la
paraula l’excel·lentíssim senyor Alberto Fernández
Díaz.
El Sr. Fernández Díaz
Senyor president, senyores i senyors diputats, molt
honorable president, honorable conseller, senyor candidat, bé, la veritat és que si li avanço el sentit del vot
del Grup Parlamentari Popular a la seva Moció de censura, probablement no desvetllaré cap sorpresa. Sí, senyor Pasqual Maragall, sap que el Grup Parlamentari
Popular no li podem votar a favor de la seva Moció, el
Partit Popular votarem en contra de la seva proposta,
però permeti que li avanci la raó certa de per què el
Grup Parlamentari Popular votarem en contra de la seva
Moció de censura.
Hi han hagut moltes interpretacions al llarg dels últims
dies, als passadissos polítics, als mitjans de comunicació,
de quines podrien ser les raons per les quals el Partit
Popular podria votar en contra de la Moció de censura
que vostè presenta. Però li diré l’única –i subratllo
l’única– que és certa –l’única que és certa–, que no és
una altra, perquè el projecte que vostè representa no
coincideix amb els plantejaments del Partit Popular.
Nosaltres votarem en contra de la seva Moció perquè
tenim un altre projecte polític, per cap altra raó. Jo no
li vull dir que el nostre projecte, el que representa el
Partit Popular sigui millor o, evidentment, no li diré que
és pitjor que el seu, cadascú tenim la nostra legitimitat
a defensar els nostres projectes, però no tingui el menor dubte que, en qualsevol cas, avui, en aquesta sessió
parlamentària, l’única raó per la qual el Partit Popular
expressem aquest vot contrari és, precisament, en la
defensa del projecte polític del Partit Popular de Catalunya. No hi ha cap altra raó més per no votar la seva
Moció.
També és ben cert, senyor candidat, que vostè no ha
pogut justificar la raó de la presentació d’aquesta Moció. No ha pogut justificar al llarg de les seves diverses
i llargues intervencions, no tan sols la possibilitat d’impulsar un canvi de Govern, sinó també que a Catalunya
hi hagi, en aquests moments, una greu situació d’incertesa política, una greu crisi institucional que aconsellin
un canvi de Govern de Catalunya. Ben al contrari, jo
diria, senyor candidat, que si hi ha una crisi en aquest
moment és precisament una crisi internacional, una
crisi internacional que potser hauria aconsellat que
vostè, com a mínim, ajornés la presentació d’aquesta
Moció de censura. Estem davant de temps d’incerteses,
de preocupació; tots encara tenim present, i sobretot la
nostra societat, aquell dimarts negre de l’11 de setembre. Potser, en aquests moments, la societat catalana, el
que ens demana a tots plegats són esforços de responsabilitat i esforços de complicitat a l’hora d’afrontar el
nostre futur. Però, en qualsevol cas, vostè ha optat per
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
52
mantenir aquesta Moció de censura, absolutament legítima, no ho qüestionaré pas, però li he de dir, amb tot
el respecte i la consideració que es mereix, que vostè,
quan li deien que era la gota malaia, doncs, precisament, ser la gota malaia no és això, senyor Maragall.
referència en el darrer debat, evidentment amb altres
connotacions, de la nebulosa del president de la Generalitat. S’ha contagiat, potser, dels mateixos vicis que
vostè diu ara que cal criticar, però que, evidentment, cal
superar d’aquell que vostè tant ha criticat i critica.
Aquí s’ha equivocat. Ser la gota malaia no és presentar
una moció de censura ara per traslladar la percepció
que hi ha una situació permanent de construcció d’una
alternativa al Govern de la Generalitat des d’una vessant d’esquerres. Perquè si tot està tan malament, si el
Govern de Catalunya no governa, com vostè diu, si tot
està tan negre, per què no han presentat aquesta Moció
des del primer moment que la van anunciar, fa nou
mesos? Per què un any de retard d’aquesta Moció de
censura, que vostè entén que era inexcusable la seva
presentació? Em pot dir que vostè necessitava presentar aquesta Moció de censura per presentar la seva alternativa al Govern de la Generalitat. Doncs jo em pregunto, senyor Maragall, si vostè necessitava presentar
ahir i avui la seva alternativa, què ha fet fins ara, en
aquests dos primers anys de legislatura? Continua encara de vacances, ara catalanes, abans romanes? Necessitava aquesta Moció de censura per donar satisfacció
a un grup parlamentari concret d’aquesta cambra únicament per proposar que el que convé són eleccions?
Per dir a aquest hemicicle i al poble de Catalunya que
calen eleccions tampoc calia, senyor candidat, presentar aquesta Moció de censura.
Jo crec sincerament, senyor Maragall, que entre el president del Govern de la Generalitat i vostè hi han moltes coincidències, moltes, sobretot a l’hora de mirar el
passat i a l’hora d’afrontar el futur. Potser necessiten de
corts i seguicis, de cultes a la personalitat. No és casualitat, i ho dic des d’una forma col·loquial i amb tot el
respecte, que a un l’anomenin el virrei i a l’altre, el
príncep. Jo crec que, en el fons, diuen que defensen dos
formes distintes d’entendre Catalunya i la nostra societat, però, a l’hora de la veritat, no deixa de ser una
mateixa prolongació d’una mateixa forma de ser.
I, per tant, des del Grup Parlamentari Popular, des del
rebuig a la seva presentació per diverses raons que després explicitaré, sí que li puc ben assegurar que no hi
haurà un abans i un després en el panorama polític català d’aquesta Moció de censura. Tot seguirà igual, hi
haurà un punt i seguit. Probablement serà l’anècdota,
l’anècdota d’aquesta sisena legislatura, però, en qualsevol cas, creiem sincerament que no aconseguirà
aquest objectiu que vostè perseguia o que almenys així,
ahir, ens va anunciar. I no ho serà perquè aquesta Moció que ens ha presentat no és ni creïble ni convincent,
perquè creiem sincerament que vostè s’autocensura a
l’hora de presentar en la forma i per les raons i amb els
arguments que vostè ha explicitat en aquestes dues ja
llargues sessions parlamentàries. Perquè creiem sincerament, des del Grup Parlamentari Popular, que la seva
Moció de censura és un punt i seguit a l’hora de no
assumir la seva derrota, de continuar mantenint vives
inèrcies electorals a Catalunya. Vostès, el Grup Parlamentari Socialista, des de les darreres eleccions catalanes han mantingut sempre el mateix nord i sempre el
mateix error: aquesta obsessió electoral. Estan demostrant més obsessió electoral que no pas ambició catalana. Fins i tot, estan pagant el preu de la contradicció de
mantenir actituds erràtiques: varen començar demanant, en aquesta legislatura, qüestions de confiança;
després van anunciar mocions de censura; ara, quan
arriba aquest moment, el que ens demana i el que ens
sol·licita és que es convoquin eleccions. I, a l’hora de la
veritat, el que està demostrant aquesta actitud erràtica
de vostès és que ni poden ser govern a Catalunya ni
saben exercir el seu paper d’oposició. Potser perquè
vostès s’han contagiat de la mateixa foscor del seu govern a l’ombra, potser perquè vostè s’ha contagiat de la
boira que el president del Govern de la Generalitat feia
PLE DEL PARLAMENT
Però, en qualsevol cas, senyor Maragall, nosaltres no
podem compartir el que vostè ahir anomenava un «nou
estil», un nou estil de governar Catalunya, entre altres
raons, perquè vostè i jo ens coneixem, i molt: hem
compartit responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona, i la veritat és que li hauria de dir que em preocuparia
molt que vostè traslladés a aquest hemicicle i al Govern
de la Generalitat de Catalunya el seu estil de governar
la ciutat de Barcelona, on, per cert, encara puc recordar
que mentre vostè n’era l’alcalde, l’oposició mai vàrem
poder votar ni una sola proposta de resolució ni una
moció, perquè vostè sempre entenia que no teníem
aquest dret. I per tant, evidentment, aquell estil que
vostè va impregnar i va traslladar a aquell govern municipal de la ciutat de Barcelona, doncs, és evident que
tingui una certa preocupació a l’hora que vostè el pugui traslladar, amb el permís, evidentment, del president del Parlament, a aquesta cambra.
I és evident, també, senyor Maragall, que al Partit Popular de Catalunya no qüestionem la presentació de la
Moció de censura. Jo he sentit, al llarg d’aquests dies,
molts qualificatius a la seva Moció. Nosaltres, evidentment, no els compartirem. Crec sincerament que la seva
Moció és absolutament legítima, però si ha demostrat
una cosa és que vostè portava dos anys fent un discurs
recurrent i parlant d’una majoria parlamentària caracteritzada pel guarisme 68. Parlava sempre d’aquesta
feblesa del Govern de la Generalitat de Catalunya emparada en una exigua majoria d’un vot. I avui, quan
aquesta Moció de censura finalitzi, podrem comprovar
que aquells que criticaven que es governava Catalunya
des d’una exigua majoria d’un vot resulta que ells estan encara més lluny d’una majoria de govern a Catalunya, perquè estan a tretze diputats d’aconseguir-ho.
Però jo li diré que hi ha diverses qüestions que podem
avançar. Al Partit Popular de Catalunya sempre hem
defensat afrontar el debat polític, en aquesta cambra
i en el conjunt de Catalunya, amb aportacions útils, no
pas amb controvèrsies o polèmiques estèrils. I ho volem fer, també, en aquesta sessió parlamentària, i per
això lamentem que aquesta obsessió electoral que
abans esmentava, que el Grup Socialista ha patit i ha
defensat aquests dos primers anys de legislatura catalana, ha barrat, i tant de bo que no continuï així en el
temps, la possibilitat d’arribar a grans acords en aquest
hemicicle.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
53
Vàrem començar aquesta legislatura, l’octubre de l’any
99 o el novembre de l’any 99, amb una gran oportunitat per davant, i era que feia molts anys –molts anys–
que a Catalunya i a Espanya no teníem la gran oportunitat d’estar més de tres anys, tres anys i mig, sense cap
tipus de convocatòria electoral. Teníem la gran oportunitat, al llarg de més de tres anys, de poder intentar
aconseguir un seguit d’acords entre totes les formacions polítiques catalanes per avançar en aquelles qüestions, o almenys en algunes qüestions, cabdals per al
futur de Catalunya. I, malauradament, aquesta obsessió
electoral ho ha impedit fins ara. Però encara hi som a
temps, senyor Maragall, i per això jo li demano que
deixi enrere aquestes inèrcies electorals, allò de fer-ho
tot en funció únicament d’interessos de partit o en funció d’aconseguir una projecció mediàtica per a unes
eleccions que vostè sap perfectament, com jo, que hi ha
la intenció d’esgotar la legislatura, perquè Catalunya
necessita estabilitat per continuar aquest progrés econòmic i aquesta millora del benestar social.
Encara tenim, per tant, senyor Maragall, dos anys per
davant sense cap tipus d’eleccions, o, com a mínim, de
catalanes. Anem a aprofitar-ho. Deixi enrere aquesta
estratègia que vostè ha posat de manifest, en aquests
dos primers anys de legislatura, d’arraconar el Govern
de la Generalitat al guarisme 68. Vostè ha estat més
preocupat a poder justificar un discurs des del Grup
Socialista contra el Govern de la Generalitat de Catalunya en base al guarisme 68 que no pas de fer avançar
de debò Catalunya en aquests últims mesos. Vostè ha
estat més interessat a buscar esquerdes en el marc de
relacions entre el Partit Popular i Convergència i Unió
que no pas a aconseguir uns consens mínims que permetin avançar i progressar la nostra societat. Probablement, perquè vostè sap com ningú que l’any 99, a les
darreres eleccions catalanes, vostè va tocar el cel, però
també va tocar el sostre. I ara, el que li demanem des
del Partit Popular és que toqui de peus a terra.
Tenim dos anys per davant. És molt de temps, podem
fer moltes aportacions útils, podem fer realitat un consens de mínims que faci realitat no pas el guarisme 123,
que a algun grup parlamentari d’aquesta cambra li
agradarà excitar, sinó per fer realitat el guarisme 135.
Hem aconseguit el guarisme 135 en algunes ocasions:
declaracions sobre la lluita contra el terrorisme, el finançament dels partits, sobre la immigració. Jo el convido a
deixar enrere aquesta obsessió electoral i apostar per ser
capaços d’assolir consensos mínims en qüestions cabdals, i vostè i jo podem arribar-hi en algunes qüestions.
I ho sap perfectament, perquè vàrem aconseguir alguns
avanços molt importants, també, a l’Ajuntament de
Barcelona, i perquè vàrem fer realitat uns estils que en
aquelles qüestions que eren cabdals per al futur de la
ciutat de Barcelona vàrem demostrar que Barcelona era
una ciutat, també, quan tots ens posàvem el vestit de
feina..., aconseguir grans consensos. Podem treballar
junts, tots els grups parlamentaris, amb la mira, amb la
fita, del guarisme 135 –no pas marcadors de golejades
futbolístiques de 4 a 1, sinó en el marcador, en qualsevol cas, del 5 a 0–, en la garantia de la prestació de serveis públics essencials: la sanitat, l’educació, la gent
gran; intentar assolir un consens mínim en aquelles
qüestions que haurem de regular els propers mesos, i
SESSIÓ NÚM. 42.2
que, com a mínim, haurien d’establir la base d’una definició dels serveis públics a Catalunya al marge de resultats electorals en properes eleccions. I ho podem
aconseguir.
Vostè sap perfectament que podem avançar, i molt, almenys des del Partit Popular, a l’hora de definir un nou
model organitzatiu de Catalunya i de descentralització
de la Generalitat. Vostè ha parlat de la Llei d’ordenació
territorial, unes lleis d’ordenació territorial que varen
ser aprovades des d’una majoria absoluta que ja no
existeix. Parlem-ne, d’aquestes qüestions. Parlem d’enfortir el protagonisme de les administracions locals;
parlem de descentralitzar, la descentralització, que, probablement, és una de les fites més importants que haurem d’afrontar els propers mesos; parlem també de fer
realitat el pluralisme d’aquesta cambra; parlem, senyor
candidat, de reformar el Reglament d’aquest Parlament
de Catalunya, i posem-nos-hi seriosament. Si som capaços de deixar enrere –hi insisteixo– aquestes controvèrsies, de fer discursos per esquerdar el marc de majories que fins ara han garantit l’estabilitat del Govern de
Catalunya els últims cinc anys o per justificar estratègies de partit amb el guarisme 68, estic ben segur –ben
segur– que podrem avançar –probablement no tot el
que vostè desitjaria, però, evidentment, vostè ha de
comprendre que nosaltres defensem, també, el nostre
projecte–, podrem avançar els propers mesos i fins al
final de la legislatura.
Li he de recordar que el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol ho hem fet –ho hem fet–, i tenim
moltes i importants diferències, però hem avançat, també, en algunes qüestions, des del diàleg: el pacte per la
justícia; el pacte per les llibertats i contra el terrorisme;
l’acord al voltant del finançament autonòmic, que a
vostè no li agrada; amb els sindicats, o almenys amb
algun, el més important d’ells, sobre les pensions. Al
Partit Popular, des del Govern d’Espanya, hem impulsat grans diàlegs i grans acords, i, evidentment, Catalunya no pot ser una excepció en aquesta dinàmica i en
aquest tarannà. Però, això sí, també li demanem que no
tingui por a arribar a pactes també amb el Partit Popular en aquesta cambra, que no tingui cap tipus de reserva, perquè hi han moltes qüestions en què podem avançar, amb el Partit Popular i amb el conjunt de la resta de
formacions parlamentàries. Perquè, a diferència d’altres, i ho vull subratllar, nosaltres no volem construir
una Catalunya des de l’exclusió, sinó, ben al contrari,
des de l’addició.
Per això jo també li demano, senyor Maragall, que
aquí, a Catalunya, defensi també els pactes d’Estat,
aquests pactes que abans anomenava jo, que havien signat el Partit Popular i el PSOE. Defensi també els pactes d’Estat a Catalunya, defensi’ls sense complexos i,
com a mínim, sense contradiccions. Per què vostè és
tan reticent a defensar un pacte antiterrorista que, al seu
moment, varen signar el PP i el PSOE? Defensi’l també aquí, a Catalunya. Perquè sap vostè que aquest pacte
no és pas un pacte contra el nacionalisme, com alguns
volen dir, sinó és, precisament, un pacte per defensar la
llibertat i la democràcia. Per què no li agraden pactes
que són acords d’Estat, com el del finançament autonòmic, i defensa vostè aquí unes posicions que vostès
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
54
saben que únicament tenen una justificació partidista?
Que, fins i tot, jo li podria dir que, a vegades, tinc la
impressió que vostè aquí, a Catalunya, està més a prop
de la defensa de determinats plantejaments nacionalistes, o si parléssim –abans s’ha comentat– del País Basc,
que està més a prop de defensar plantejaments del Partit
Nacionalista Basc que no pas de defensar els seus companys socialistes bascos, amb Nicolás Redondo al capdavant.
A vegades, vostès han introduït unes derives i unes argumentacions per mi molt equivocades i, fins i tot, molt
perilloses, i, evidentment, injustificades des d’una vessant socialista. Vostè deu recordar com poc abans de les
eleccions catalanes vostè parlava, fins i tot, del referent
irlandès. Va fer campanya amb John Hume, el president
del Partit Socialdemòcrata Laborista irlandès. Segur
que ja no em tornarà a parlar del referent irlandès, ni
em tornarà a visitar Catalunya i a fer reunions el senyor
John Hume, perquè vostè sap que aquells que anomenaven, com a solució de futur del terrorisme, la via irlandesa, també des de Catalunya i també des de les files socialistes, evidentment, ara no tenen arguments per
poder defensar-lo amb coherència.
Però, bé, jo li deia que el Partit Popular, el Grup Parlamentari Popular, rebutjaríem la seva Moció perquè tenim el nostre projecte polític, però també li dic que el
rebutjaríem perquè el seu projecte és ple d’inconsistències i de contradiccions; ple d’inconsistències i de contradiccions, probablement, perquè avui ha quedat constatat que el seu govern a l’ombra, cada cop més, serà
una ombra de govern. Que el seu govern té moltes ombres –massa– i que en aquest moment, i cada cop més,
la societat catalana el que reclama d’aquells que aspiren a governar Catalunya és claredat, confiança i idees
clares. I permeti que li digui que vostè les idees clares
no les té. Jo no dic que no tingui idees, el que dic és
que, les idees clares, no les té.
Vostè molt sovint aquests dos dies, mirant els escons
del Partit Popular, parlava d’allò que en diem des del
Partit Popular «el barullo del PSOE», i ho repetia, vostè. Jo li he de dir que hi ha un barullo del PSOE i que
hi ha un xivarri del PSC. Jo vull que m’expliqui o li
demano que m’expliqui –perquè vostè és qui ens diu
que vol presidir el Govern de la Generalitat– quines
seran de debò les seves propostes de Govern, no les
seves com a Pasqual Maragall, com a candidat: les del
Grup Socialista, les del Partit Socialista, les del Partit
Socialista-Ciutadans pel Canvi, les del Partit Socialista-Ciutadans pel Canvi més Iniciativa per Catalunya,
més Iniciativa per Catalunya i els Verds i, fins i tot, amb
Esquerra Republicana. Que ens digui de quina forma
els catalans podem saber ben bé, donant suport a Pasqual Maragall com a president del Govern de la Generalitat, quin Pasqual Maragall i quines propostes faria
vostè realitat des del Govern de la Generalitat, perquè
jo em temo que fins i tot vostès ni això saben.
Saben, això sí, que han de conciliar les propostes ara
amb l’esquerra. I és molt fàcil articular una posició i un
bloc d’esquerres a la contra d’un govern de la Generalitat. És molt fàcil, sense concretar, però és molt difícil
amb un mínim de rigor.
PLE DEL PARLAMENT
I li posaré alguns exemples. Quina serà la seva política d’immigració, senyor Maragall? La que generen alguns dels seus socis a l’ombra, que demanen complicitat als sense papers, que fins i tot els amaguen aquelles
persones que de forma il·legal estan al nostre país a la
seva seu, aquesta serà la seva política d’immigració?
Vostè, com a president del Govern de la Generalitat,
quina defensa farà de la lluita contra el terrorisme internacional després del dimarts negre de l’11 de setembre? Vostè defensarà i donarà suport a l’actuació del
Govern d’Espanya, dels governs de la Unió Europea,
de la comunitat internacional, o donarà suport, també,
a tot allò que diuen els seus socis a l’ombra que estan
en contra de l’actitud que estan mantenint, des de la
fermesa contra el terrorisme internacional i contra el
totalitarisme, aquests governs? Quina serà la seva actitud? Quin serà, també, el seu model de societat i quina
compatibilitat vostè vol articular entre l’Administració
del sector públic i el sector privat? Quina és la seva
complicitat?
Vostè ha pactat amb Iniciativa per Catalunya, ha ofert
a Esquerra Republicana un acord on es compatibilitzi
el que és públic amb el que és privat. Vostè ha parlat
d’un pacte escolar. Des del Partit Popular no tenim cap
dubte: nosaltres creiem i defensem un sistema d’ensenyament dual, perquè considerem que ambdós sectors
–el sector privat i el públic– presten un mateix servei a
la societat catalana en matèria d’ensenyament i, per
tant, no hi ha confrontació. Perquè els mals i els dèficits de l’ensenyament públic no estan en l’existència
d’un ensenyament privat, sinó ben al contrari: el concertat també és una garantia per adreçar més recursos
a les necessitats del sector públic.
I vostè parlava d’un pacte escolar, una compatibilitat
entre el sector públic i privat a l’ensenyament. Podríem
ampliar-ho a altres sectors: a la sanitat, a la cultura, a
nivell de l’Estat, probablement, a les pensions i a tants
i tants altres sectors econòmics i socials. Això, també,
ho ha parlat amb els seus socis a l’ombra, a aquells que
defensen l’intervencionisme i la tutela per sobre de
qualsevol altra consideració i qualsevol altra prioritat en
el Govern de la Generalitat?
Quin és el seu model, per exemple, de televisió? Vostè
parlava de privatitzar Televisió Espanyola. Suposem,
també, que ho traslladaria aquí a Catalunya. Hi estan
d’acord, també, els seus socis a l’ombra? Fins i tot algun membre del seu govern a l’ombra –fa pocs dies que
és alcalde i no hi és en aquests moments– ha privatitzat
un servei públic de transport en una capital catalana
molt important. Vostè també privatitzaria el transport
públic a Catalunya? També ho faria?
Jo li demano, senyor Maragall, li demano coherència.
Li demano idees clares. Li demano que sigui conscient
que, amb aquells que vol pactar o fins i tot amb aquells
que pacti, ens digui clarament quins són els continguts.
Avui acabem d’escoltar tot els seus oferiments a Esquerra Republicana. Bé, fa uns dies tots varen poder llegir als
mitjans de comunicació com el Grup Socialista deia
que no calia traslladar –vostè mateix–, que no calia
traslladar el model de finançament autonòmic al Senat,
i, en canvi, el Grup d’Esquerra Republicana diu que sí
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
55
que cal traslladar-lo al Senat. I, en canvi, tots dos comparteixen grup parlamentari al Senat. En què quedem?
Els senadors catalans de l’Entesa, què faran al Senat?
Portaran el model de finançament autonòmic al Senat? Sí o no? Quan el portin, tindran el mateix sentit de
vot? Sí o no? I el que és més important: donaran les mateixes argumentacions per defensar un o altre model de
finançament? Sí o no, senyor Maragall?
Perquè aquí, fins i tot, podem riure les gràcies, quan
alguns parlen amb un determinat to sobre el Partit Popular –jo hi entraré després, perquè jo crec que una
cosa és fer bromes en determinats moments i altra cosa
és fer bromes en qüestions que són especialment sensibles per a la convivència de Catalunya–, però, en
qualsevol cas, senyor Maragall, jo sí que li demano que
vostè conciliï primer amb l’esquerra el que vol fer si
algun dia és escollit president del Govern de la Generalitat, que primer conciliï abans de presentar aquesta
oferta i, després, que presenti aquesta Moció de censura. Perquè, aquestes propostes, no tan sols les ha de
conciliar amb l’esquerra: les ha de conciliar amb el
Partit Socialista Obrer Espanyol. Ho ha de conciliar
perquè, clar, vostè cada dia que passa fa el «més difícil todavía» en la política catalana; fins i tot ha patit una
crisi el govern a l’ombra, quan dos membres del seu
govern a l’ombra varen trencar la disciplina de vot del
Grup Socialista i els va multar. Ja és difícil això de patir una crisi a l’ombra. No sé si algun dia convocarà o
demanarà la convocatòria d’eleccions també a l’ombra.
Però, en qualsevol cas, vostè, que li agrada el «més difícil todavía», senyor Maragall, des d’una òptica d’aquells
que no ens considerem nacionalistes ho va aconseguir
al darrer debat de política general. Fixi’s vostè el que va
arribar a dir. Es van produir uns acords entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana en clau nacionalista,
que, evidentment, des del Partit Popular no podem compartir –cadascú tenim, i jo no ho qüestiono pas, la nostra legitimitat per a fer qualsevol plantejament–, però
vostès, el Grup Socialista va sortir a aquest faristol a dir
que el Grup Socialista no podia donar suport a aquells
acords de Convergència i Unió i Esquerra Republicana,
que havien signat en clau nacionalista, perquè la formació republicana havia rebaixat el seu sostre reivindicatiu.
Amb la qual cosa, vostè ha aconseguit el més difícil: i és
que no vagi més enllà que la mateixa Convergència i
Unió, molt sovint, a l’hora de fer determinats plantejaments, sinó que, ara, fins i tot, en aquest Parlament de
Catalunya i de forma molt recent, vostè ha anat més enllà que la mateixa Esquerra Republicana.
Pot ser que formi part d’allò que vostè, poc abans de la
campanya electoral, en una entrevista parlava de la fraternitat dels nacionalistes, i, en aquest sentit, vostè, a
vegades –a vegades–, quan no incorre en actituds erràtiques, com a mínim –com a mínim– incorre en algunes qüestions que s’allunyen d’una visió de Catalunya
que mantenim aquells que no ens sentim nacionalistes.
I per això, senyor Maragall, no ens ha d’estranyar que,
quan ve el senyor Zapatero –habitualment ve únicament
en ocasió de la festa de la rosa–, eludeixi de parlar de
Catalunya, que eludeixi de parlar de Catalunya quan
ve el senyor Zapatero. No pot parlar de Catalunya i no
pot parlar de Catalunya, primer, perquè no acostuma a
SESSIÓ NÚM. 42.2
parlar mai de res el senyor Zapatero, eh?, i, en segon
terme, perquè vostè..., perquè, si no, s’hauria de pronunciar sobre les seves propostes. S’hauria de pronunciar si està d’acord o no sobre la necessitat de reformar la
Constitució i l’Estatut que vostè proposa. S’hauria de
pronunciar sobre si dóna suport o no al desenvolupament
de l’article 152, que vostè avui hi ha tornat a insistir,
però no ens ha detallat les competències que voldrien
incloure en aquest desenvolupament de la Constitució
des d’un article 152, o s’hauria de pronunciar sobre si
està d’acord amb propostes –que, per cert, encara no he
sentit al llarg d’aquest debat si està d’acord amb vostè–,
quan demana, senyor candidat, la supressió de l’Administració general de l’Estat a Catalunya.
Tot això vostè ho ha demanat: reformes de la Constitució, supressió de l’Administració de l’Estat, aplicació
de l’article 152. Jo l’únic que li demano és que no hem
d’esperar que ens digui vostè –com va fer ahir, que
vostè es comprometia solemnement a dir-li al senyor
Rodríguez Zapatero– de traslladar-li al senyor Rodríguez Zapatero les seves propostes i d’aconseguir el seu
compromís de ser acceptades. Si no ho ha fet fins ara,
a què està esperant? Fa molt temps que estem escoltant
en aquest hemicicle que vostè vol reformar la Constitució o que vol suprimir l’Administració de l’Estat o
que vol canviar l’Estatut. Si fins ara no ha dit res al senyor Zapatero, quan començarà a dir-li alguna cosa?
Jo li demano, senyor Maragall, que tingui un major rigor, una serietat i una coherència a l’hora de presentar
aquesta alternativa. Que conciliï abans de presentar les
seves mocions de censura quines són les seves propostes, diàfanes, sense ombres, amb l’esquerra i amb el
PSOE. Que presideixi un grup parlamentari on els Ciutadans pel Canvi no tinguin complexos de ser del PSC,
i els dels PSC de ser militants del Partit Socialista Obrer
Espanyol. Que no impulsi un govern de la Generalitat
de Catalunya que..., creiem que l’últim que necessitaria la nostra societat és una Generalitat presidida per
una sopa de lletres d’ideologia i de sigles, amb una
barreja de set partits i de vostè mateix, d’un còctel d’esquerres i de nacionalisme. Perquè ja fa molt de temps
que vostè ha deixat de ser una opció que pretenia ser
transversal per escorar-se definitivament cap a l’esquerra i cap al nacionalisme.
I és que vostè apel·la un canvi, quan en realitat el que
s’està proposant és una veritable alternativa en fals.
Vostè apel·la el progrés i, en realitat, vostè el que representa és el retrocés, el retrocés d’aquells que pretenen
traslladar ara a Catalunya les fórmules que ja van fracassar amb un govern d’Espanya presidit pel Partit
Socialista Obrer Espanyol.
I per això, senyor Pasqual Maragall, entre altres raons
–i potser tindré temps en una segona intervenció, si
vostè ho considera adient, perquè vostè és el que marca la pauta d’aquest debat–, per tot això i perquè el
Partit Popular de Catalunya defensem un projecte alternatiu, el seu, el votarem en contra.
Però sí que li vull dir, senyor Maragall, que el Partit
Popular defensem un projecte integrador, un projecte
plural que no té cap tipus de complex per defensar una
Catalunya de futur que compatibilitzi sentiments, llengües i cultures, que defensa de debò el pluralisme...,
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
56
que, per cert, senyor candidat, vostè, a l’hora de presentar la Moció, el seu Grup Parlamentari, en el seu escrit
no hi havia ni una sola línia que parlés de pluralisme,
ni una sola línia. Ni tan sols les referències al pluralisme, que sí que va fer de forma verbal a la sessió d’ahir,
han estat capaços de mantenir en el debat que han mantingut amb el president del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana.
Ni una sola línia de pluralisme, ni una sola línia a l’hora
d’articular aquesta nova forma d’entendre un sentit
social que ha de prioritzar el Govern de la Generalitat
de Catalunya.
Nosaltres és evident que no podem compartir la seva missió. Nosaltres considerem que Catalunya fa molt de temps
que ha deixat de ser cosa de dos, d’aquella Catalunya en
què, en aquestes dues primeres dècades d’autogovern,
s’ha produït un perfecte repartiment de poders i de papers
entre el Partit Socialista i Convergència i Unió.
Avancem en un nou mil·lenni i en una nova Catalunya,
una nova Catalunya on s’ha posat, ja, fi a aquest duopoli català i on cada cop més la pluralitat de la nostra
societat estarà cada cop més reflectida a l’hora de prendre decisions de futur.
I sí que li demano una cosa, i estic ben segur que, probablement, aquí, l’escoltarà amb un major interès. Miri,
per fi –per fi– amb una Constitució hem posat fi a allò
que havien anomenat sempre «les dues espanyes». I
ara, precisament, que hem aconseguit posar fi a aquella història dolenta, negra de les dues espanyes, alguns
–alguns– volen començar a construir la Catalunya del
nou mil·lenni des de les dues catalunyes.
Vostè té una gran oportunitat per fer-ho. Jo conec el seu
tarannà, jo sé que vostè no està per aquesta línia. Jo sé
que vostè no pot compartir aquells discursos d’aquells
que des d’aquest faristol dibuixen línies divisòries sobre bons catalans i catalans dolents, que reparteixen
carnets de catalanitat en funció de les coincidències
polítiques. Jo sé que, vostè, no és aquest el seu tarannà.
Per això jo li demano que, quan faci oferiments a
aquells que aposten per dibuixar línies divisòries en
aquest hemicicle, no continuï vostè en aquests mateixos
plantejaments. Perquè comencen aquests grups dibuixant línies divisòries en aquest Parlament de Catalunya
i acaben aixecant murs en la societat catalana, demostrant que, en el fons, per molt que ho vulguin amagar,
representen la visió més excloent del nacionalisme.
Nosaltres, des del Partit Popular, no volem línies divisòries en aquest Parlament, i jo estic ben segur que aquelles persones que aspiren a presidir el Govern de la Generalitat de Catalunya –i també estic segur que, algun
dia, aquells que presideixen el Govern de la Generalitat
de Catalunya– no permetran que, en aquest hemicicle, hi
hagi catalans de primera o catalans de segona; bons catalans o catalans dolents, línies divisòries que parteixen
aquest hemicicle quan tots tenim la nostra legitimitat i
també el nostre orgull de defensar una Catalunya
convivencial, una Catalunya que forçosament ha de ser
de tots, i una Catalunya on tenim cabuda tots.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
PLE DEL PARLAMENT
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. L’il·lustre candidat, senyor Maragall, té la paraula.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, senyor diputat, senyor Albert Fernández –Albert, he dit!–, vostè ha parlat de crisi internacional, ha parlat de si estem trobant la millor manera de
contribuir a la millora de la vida política en un moment
de crisi internacional; ha parlat de les motivacions
d’aquesta Moció; ha preguntat si tot seguiria igual, o,
més aviat, ha afirmat que tot seguiria igual. En fi, ha
parlat de la coincidència de punt de vista entre Convergència i els socialistes en molts aspectes, del virrei i del
príncep. Ha qualificat la Moció de censura...
Miri, jo li haig de dir que l’objectiu fonamental d’aquesta
Moció de censura, amb tots els respectes, jo crec que
l’hem aconseguit. L’objectiu era posar de relleu, davant
del poble de Catalunya, que, efectivament, hi ha una
alternativa, que hi ha un bloc de vots important que
representen, efectivament, molts vots populars a favor
d’aquesta alternativa, que hi ha un bloc en contra. I jo
li ben asseguro que hi ha una cosa que és certa en el
futur i és que el primer bloc tirarà endavant i creixerà,
i que el segon petarà: abans de les eleccions –estic segur, en fi, és general pronòstic–, el bloc de 68 –en fi, el
número sagrat que vostè deia de 68– deixarà d’existir,
en fi, per les conveniències electorals de cadascun
d’ells, dels que el formen.
Jo crec que aquí hem vingut a parlar, per això, més que
de números i de guarismes, i de qui vota i qui no vota,
i quines són les matemàtiques i les aritmètiques electorals... Si jo hagués pensat en això no hauria presentat la
Moció de censura fa nou mesos, i li diré perquè la vaig
presentar fa nou mesos i perquè fa nou mesos que no
l’hem activat.
La vam presentar fa nou mesos perquè va haver-hi un
canvi de govern, i m’he cansat d’explicar-ho. I el govern que va néixer fa nou mesos, com era lògic, era nou
i, a aquest govern, se li havia de donar la confiança de
demostrar si sí o no responia a unes expectatives de
millora, que nosaltres, ja des del primer moment, no
vam creure que existien. I, efectivament, els nou mesos
ens han demostrat que teníem raó. Però, al govern nou
se li havia de donar un període de gràcia, o no?
Era un govern nou que deixava de banda figures importants de la política catalana i convergent, o de Convergència i Unió; era un govern que naixia clarament de la
forma que va néixer, en fi, amb un cert obscurantisme,
amb les innovacions que va introduir des del punt de
vista de la conducció del propi govern, no només les
persones que el formaven, sinó la manera de formar-se,
la distribució de feines entre el conseller en cap i el president, el president i el conseller en cap –que encara no
tenim clares, perquè no sabem mai qui presideix. Jo no
sé si vostè ho sap, però jo no! Qui presideix els consells?
Vostè m’ha dit: «Per què ha trigat nou mesos?». Home,
hem trigat nou mesos per respecte, també!
A mi, aquests nou mesos no m’han servit per preparar
l’alternativa! Ja la teníem preparada, l’alternativa! Han
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
57
servit perquè el país pogués comprovar si sí o no aquella intuïció inicial, que per aquí no anàvem enlloc, era
raonable o no. I era raonable! I vostès, estic segur que,
en el fons, estan convençuts d’això, perquè vostès, aquí,
hi juguen un paper important, però no decisiu des del
punt de vista governamental: tenen un paper decisiu des
del punt de vista parlamentari. En aquest Parlament tira
endavant al que vostès diuen que sí, al que vostès diuen
que no, no tira endavant: quan vostès diuen: «Aquesta
Moció de l’esquerra, d’IC, d’Esquerra o de Socialistes
m’agrada», aleshores, Convergència, ràpidament, retira
la seva posició i van darrere la seva, perquè no volen
quedar en solitari. I això, ho sap tothom que està més
o menys a prop d’aquest Parlament, però vostès no tenen cap influència en la forma de governar. La té el
Partit Popular? Sí, però a Madrid, a nivell d’Espanya,
diguem, no vostès.
Jo, a vostès, el que els demano és una mica més de personalitat, precisament, en aquest sentit; una mica més
d’autonomia i que siguin capaços de formular la política catalana del Partit Popular que faci honor a la «C»
que han posat a les seves sigles –que jo penso que l’han
posada molt bé, que han fet molt bé de posar-la, no?;
algú ho ha posat en dubte i jo crec que no...
Vull dir-li que li agraeixo la seva intervenció i les seves
crítiques: no esperava menys de vostè, com tampoc no
espero els vots del seu Grup. Sóc conscient de la distància de les nostres posicions polítiques. Vostès pensen
que l’autogovern de Catalunya està bé com està; nosaltres creiem que no; tinc la sospita que, en la seva intimitat, possiblement hi estan d’acord, però afirmen que
ja estan satisfets de com està. Vostès pensen que l’economia que tenim, bàsicament economia de mercat, resol tots els problemes; nosaltres creiem que no. Vostès
s’estimen més un senyor que es diu Aznar que un senyor que es diu Zapatero; nosaltres, no. Vostès s’estimen més el senyor Berlusconi que Blair, Jospin o
Schröder; nosaltres, no. I el conec, el senyor Berlusconi, però no me l’estimo. Però jo respecto la seva força
política. No sé el senyor Pujol, perquè ara no hi és, però
li ho hauríem de preguntar, per què forma part.. en fi,
formen part, amb el senyor Duran Lleida, més ben dit,
perquè Convergència no hi és...! Parlant de «barullos»,
Convergència, a Europa, no hi és! En el Grup Popular..., però el senyor Duran Lleida, sí. I que jo sàpiga, en
el moment en què va entrar Berlusconi, ja que en parlem, doncs, van tenir el dubte de si sortir o no del Grup,
però, finalment, hi han tornat i, a més, hi han tornat
acceptant les posicions dels tories britànics que diuen
que el Grup Popular Europeu ja no està pel federalisme
europeu, que va ser l’inici de tot, l’inici de tot del temps
de Schuman i del temps de Spaak i dels socialdemòcrates europeus, que van llançar Europa. Aleshores, tots
eren federals!
Tornem a això nostre. Jo respecto la seva força política i el que representa. Com a president de la Generalitat, jo, això, no ho oblidaria mai i no ho oblidaré mai,
perquè crec en una Catalunya plural i perquè crec que
la presidència de la Generalitat té un doble rol, que fins
ara no s’ha sabut escatir..., en fi, aclarir. Un rol polític
de Govern, en el qual les diferències polítiques pesen –i
molt!–, però també un rol institucional.
SESSIÓ NÚM. 42.2
El president de la Generalitat ho és –ho ha de ser– de
tots els catalans, i no només directament de tots els catalans, sinó també de tots els partits catalans –per dirho d’alguna forma– i també de tots els governs catalans
del nivell que siguin, nivell local inclòs. Jo això mai no
ho oblidaré, li ho ben asseguro.
Deixi’m que li digui també que no sols el respecto a
vostè i el que representa: vostè representa la força política d’Espanya que governa amb majoria absoluta. A
vegades he dit públicament –i no ho dic ara per quedar
bé amb vostè– que també ha sigut afortunat que hi hagués una victòria per majoria absoluta de la dreta conservadora espanyola, perquè mai més ningú ens pugui
dir... Això és afortunat: tothom és constitucionalista; no
hi ha ningú a Espanya, pràcticament, llevat d’ETA i els
terroristes que digui: «No som constitucionalistes.»
Vull dir, ni Esquerra Republicana deixa de ser constitucionalista, m’imagino. Tots estem d’acord que es pot
canviar –m’imagino que vostès també: ho diu el Pacte
antiterrorista–, tots estem d’acord que es pot canviar la
Constitució, però seguint els articles de la Constitució
com s’ha de canviar. I això és enormement positiu. És
a dir, que a Espanya no hi hagi cap col·lectiu important
social i polític que pugui dir: «estem fora del sistema
constitucional» és enormement important. Jo crec que
això es va produir per unes circumstàncies una mica
escadusseres i que van coincidir en el temps, que va ser
l’esclat de nou del terrorisme després de la treva i l’esclat de El Ejido, crec que allò va crear una psicologia
a Espanya que va donar lloc a una reacció popular que
va ser favorable al Partit Popular. Però, dit això, això té
unes conseqüències, des del meu punt vista, positives,
mirat fredament.
Ara bé, deixi’m que els digui també que, d’alguna forma, això, a vostès, no els capacita tampoc per anar dient a tothom el que ha de fer. Vostès, per descomptat,
han de governar a Madrid. Vostès, aquí, tenen el vot
decisiu en el Parlament. Jo els demano que vostès pensin de debò que el rol que vostès tenen aquí podria ser
més ben aprofitat per a Catalunya, en tinc la convicció!
Jordi Pujol, com va dir la senyora Nadal en el debat de
política general, no va trobar un minut, en un discurs de
sis hores, per dir el que jo he dit abans que passin cinc
minuts, o deu minuts, o quinze minuts del meu diàleg
amb vostè. Jo no posaré mai en dubte la seva catalanitat ni deixaré que altres ho facin; li he de dir que m’agradaria que el Partit Popular, com abans he iniciat a dir,
tingui més veu pròpia, que sigui més ambiciós i més
autònom i que, d’aquesta forma, sens dubte, serà més
respectat. Sabem que vostè farà tots els possibles perquè jo no arribi al Govern, tant és així que fins i tot arribaria a recolzar el senyor Artur Mas, com va dir el
senyor Rajoy.
Jo vull intentar treballar, en alguns temes, amb vostès.
En primer lloc, perquè crec en el diàleg i en el respecte com a actitud democràtica i en el respecte als electors i electores que vostè representa. Jo no crec que, a
Catalunya, hi hagi un vot anticatalà –ja ho he dit abans.
En segon lloc, perquè és molt possible... No n’hi ha
cap! Tots els vots catalans són vots catalans, no són vots
anticatalans, pensin el que pensin, diguin el que diguin.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
58
En segon lloc, perquè és molt possible que, quan canviï el govern de Catalunya, encara hi hagi un govern del
Partit Popular a Espanya, molt possible. No cal que li
digui que jo intentaré que el govern d’Espanya canviï
també com més aviat millor!, però sempre he defensat
que, governi qui governi la Generalitat, ha de dialogar
i acordar coses amb el govern de l’Estat, governi qui
governi.
Vostès, en aquest moment, estan en un lloc de privilegi per ajudar en aquesta relació. Tant és així que vull
començar per agrair-li els seus bons oficis per tal que
fos... –començar, no, perquè ja li vaig dir ahir mateix–,
que fos aprovada la proposta de l’Entesa Catalana de
Progrés al Senat per fer que el català, l’euskera i el gallec siguin assignatures optatives a tot Espanya, però
voldria aprofundir amb vostè algunes qüestions que em
semblen fonamentals en el moment present.
Senyor Fernández Díaz, ens hauria d’ajudar a modificar substancialment les lleis d’estabilitat pressupostària.
Sí, ja sé que, per començar, potser estic demanant massa, però pensi un moment en el que li dic: no sols en la
limitació que suposen a l’autogovern de les comunitats
autònomes i a l’autonomia local dels ajuntaments, que
ja serien qüestions prou importants com per replantejar
aquestes lleis, pensi també en l’actual moment de crisi internacional i els seus efectes sobre una economia
que ja presentava elements de recessió. Jo sóc contrari
al dogma del dèficit zero i tothom ho està deixant de ser
en aquests dies, però és que, en moments així, el dèficit zero és suïcida per a qualsevol país.
Deixi’m que li plantegi també una altra cosa: vostè i jo
discrepem sobre el nou sistema de finançament autonòmic; vostè pensa que és fabulós i que ho resol tot i per
sempre, i jo no. Jo crec que és un sistema estable i que,
per tant, és per sempre, i justament perquè és estable i
per sempre és dolent! Si fos un sistema que es pogués
canviar d’aquí dos, tres anys... Que és canviarà! Es canviarà quan hi hagi una altra majoria, però està pensat
per ser estable. «Es canviarà!» –diu el senyor conseller.
Menys mal que ho diu ell també! És clar que és canviarà! Però nosaltres ho vam dir des del primer dia: el dia
que es va aprovar, vam dir: «el canviarem!» Nosaltres
–vull dir el senyor Zapatero i jo, vam dir..., i el senyor
Sevilla– vam dir: «El canviarem! Quan nosaltres governem, en farem un de diferent!».
Però jo no vull parlar-li d’això: ja ho farem quan arribi
la revisió del sistema, si és que arriba, que jo crec que
l’hem de fer arribar. Vostè sap que el nou sistema no
contempla un element, que jo considero cabdal: el compromís del repartiment territorial de les inversions de
l’Estat. En els pressupostos generals de l’Estat de l’any
2000, la mitjana d’inversió directa de l’Estat per habitant
és de 148 euros –multipliqui per 166 i són les pessetes.
A Catalunya, ens correspondran 50,7 euros! I ja sé que
em dirà que l’AVE i les altres inversions ferroviàries
queden fora, perquè aquestes –oh!, perquè aquestes són
inversions productores d’ingressos i, per tant, són inversions que finalment paguem, que s’autofinancen! L’aeroport és exactament igual, el port és exactament igual!
I ja els vaig dir que, a més, algunes d’aquestes entitats
encara tenen diners per finançar, per la via de la perequació, infraestructures de la resta d’Espanya. Per tant, no
PLE DEL PARLAMENT
les podem considerar com a inversions de l’Estat pures
i dures, en el sentit de desinteressades! Ja tenen el seu
pagament! S’han de finançar, això sí, però, a última hora,
els crèdits els pagarà l’usuari.
En allò que és inversió directa, directa –que per això jo
insisteixo amb el senyor Homs, que no em fa cas, que
hi ha de ser en els pactes de finançament autonòmic o
públic en general–, en allò que és inversió directa de
l’Estat, la mitjana d’inversió directa de l’Estat per habitant és de 148 euros, i a Catalunya és de 50! No és
menys cert que la desproporció és important –i jo li dic
que, si jo fos president de la Generalitat, el cridaria per
intentar treballar junts per corregir això.
Com que tenim constància que, en aquest moment, hi
ha dificultat perquè el pressupost de l’Estat reculli amb
fidelitat els acords als quals es va arribar, perquè si
s’apliquessin –bé, ja m’explicaran vostès que no– «en
puritat», el que hi hauria són més diners que el que ara
hi ha en l’avantprojecte de pressupost. Jo no sé per quin
fi, per quin joc de mans, el senyor Montoro ha col·locat
en els pressupostos de l’Estat de l’any 2002 unes xifres
per repartir entre les autonomies que s’adiuen més amb
el que ell va prometre que no pas amb el que, efectivament, surt del model.
El model està en baixa, sap per què? Perquè el model
està basat en els impostos indirectes i el consum està
baixant. I com que el consum no està pujant tot el que
s’esperava, resultarà que la restricció inicial que diuen
vostès amb aquell llenguatge tan esotèric que ens va
donar de quaranta o cinquanta mil milions de pessetes
d’aquí a dos anys seran vint. I com que d’aquí a dos anys
seran vint, si tot seguís igual, si tot seguís igual –no vol
dir que el consum hagi de baixar sempre–, d’aquí a
quatre anys serien menys de vint, és a dir, el que es va
donar inicialment a cada una de les autonomies. I li
comunico, senyor Albert Fernández Díaz, que totes les
autonomies estan inquietes. El senyor Homs ja veig que
no, però totes les autonomies estan inquietes per això:
les autonomies socialistes i les que no ho són. I estan
esperant, que, efectivament, el senyor Montoro faci
honor a la paraula, no del que va dir en el model, sinó
a la paraula del que ha dit en el projecte de pressupost
que és més elevat.
Per tant, el sistema l’haurem de canviar i jo ara tampoc
li demano, en fi, que em digui en això que tinc raó, que
ja tot arribarà. Estic segur que en el moment convenient podrem fer la revisió que el país demana. De moment, sols aprofito el debat per demanar-li que consideri si com a president del Partit Popular de Catalunya
no hauria d’intentar d’ajudar en aquesta situació.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies a vostè, senyor candidat. Té la paraula l’il·lustre
diputat senyor Alberto Fernández Díaz. Per quinze
minuts.
El Sr. Fernández Díaz
Moltes gràcies, senyor president. Senyor candidat, vostè feia una referència a l’inici de la seva intervenció, de
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
59
la seva rèplica, en què dubtava si finalitzaríem aquesta
legislatura amb el guarisme 68, si continuaríem amb
aquest guarisme els propers mesos. Bé, jo crec que no
és cap secret: el guarisme 68 es mantindrà. D’una forma o una altra es mantindrà. Amb unes formacions
polítiques o amb altres es mantindrà. Jo l’únic que li
puc dir... que aquesta legislatura s’ha iniciat amb un 68
protagonitzat pel Partit Popular de Catalunya amb una
aposta sincera del Grup Parlamentari Popular de Catalunya que manté..., perquè nosaltres no actuem en funció d’interessos conjunturals o d’estratègies de curta
volada, sinó que apostem per l’estabilitat per convicció
i perquè, com abans li comentava, creiem que es el
millor per consolidar el progrés social de Catalunya,
però el que està clar és que amb un 68 o per un 68, per
una de les dues raons, aquesta legislatura vindrà marcada pel seu final.
Però ja que li agraden tant els guarismes, que jo abans
he esmentat... Li he demanat un consens mínim en algunes qüestions cabdals i parlava dels 135. Hem parlat
del guarisme 67 que fins avui semblava que formava
part d’un projecte d’esquerres sense cap tipus d’esquerda. Hem parlat, també, en la primera intervenció,
d’aquest guarisme 123 i de les línies divisòries que a
alguns equivocadament els agradaria dibuixar.
Permeti’m, senyor Maragall, que a més d’afegir el guarisme 68 fem un nou guarisme: el 62. Jo li proposo el
guarisme 62, senyor Maragall. Li proposo un acord
coherent entre el Partit Popular i el Partit Socialista per
defensar qüestions centrals i importants també per al
futur de Catalunya. I li faig aquesta referència al guarisme 62 des d’una reflexió, una reflexió sincera, una
reflexió personal que molt sovint, mentre estava llargues hores assegut al meu escó, em venia al cap. Jo
m’he preguntat en aquests dos anys que porto de diputat en aquest Parlament de Catalunya, per què mai, ni
una sola vegada, el guarisme 62, és a dir, la coincidència entre el partit Popular i el Partit Socialista ha sigut
una realitat en el marcador de l’expressió d’aquest hemicicle. Jo em pregunto per què mai hi ha hagut aquest
guarisme 62 en aquest Parlament de Catalunya. Recordem que hi ha hagut 67, 68, 123, 135, però el 62 mai.
Alguna cosa ha de passar, sobretot perquè a vegades
s’han plantejat, s’han defensat i s’han votat qüestions
en les quals el Partit Popular de Catalunya ens hem
quedat en solitari en aquesta cambra catalana, quan a la
societat catalana hi ha més catalans que donen suport a
plantejaments concrets del Partit Popular a l’hora d’entendre la societat catalana i una forma d’articular i d’entendre Catalunya en un projecte compartit amb la resta d’Espanya del que representen els vots del Partit
Popular. I si això és així, alguna cosa falla en aquest
Parlament de Catalunya perquè aquest guarisme 62 no
es produeixi i únicament hi hagin els dotze vots del
Grup Parlamentari Popular.
S’ha parlat, i molt, en aquesta sessió de la pluralitat de
Catalunya. S’ha parlat i molt de la pluralitat que tots
plegats representem en aquest hemicicle. Jo crec que és
important, també, començar a reflexionar sobre per què
no hi han determinades pluralitats de guarismes. Jo
estic segur que amb aquest guarisme 62 hi haurien
molts socialistes catalans que defensen un model pluSESSIÓ NÚM. 42.2
ral per a Catalunya i que defensen un projecte sense
complexos i sense trampes, des de Catalunya amb la
resta d’Espanya, que s’hi sentirien identificats.
Jo crec, sincerament, senyor Maragall, que molt sovint
el Partit Popular ha defensat en aquesta cambra aquests
socialistes catalans que creuen també en un projecte
amb la resta d’Espanya i que vostès, per moltes raons,
no ho han fet. I per això jo li proposo una cosa tan senzilla com fer realitat, de tant en tant... No li dic sempre,
no li dic moltes vegades. Li dic almenys, en alguna
ocasió, hauria de ser lògic que el guarisme 62 fos una
realitat, per constatar i defensar la vigència de la Constitució i de l’Estatut, per exemple; per rebutjar l’autodeterminació que ha sigut apel·lada, aquest dret, que ja
els avanço que, evidentment, el Partit Popular de Catalunya no compartim, entre altres raons perquè creiem
que Catalunya s’autodetermina elecció rere elecció
quan els catalans es pronuncien a les urnes.
Els catalans i Catalunya ja ens autodeterminem i el que
no podem acceptar com dret, que és el de l’autodeterminació, un principi que les Nacions Unides consideren per als països en vies de descolonització i jo estic
convençut, senyor Maragall, que vostè comparteix amb
mi que Catalunya no és colònia de ningú ni Espanya és
la seva metròpoli. I per tant, com jo estic segur que el
Partit Socialista hauria de coincidir que el dret d’autodeterminació no és aplicable a Catalunya, doncs, a vegades em sorprèn que el Grup Socialista mai hagi rebutjat el dret a l’autodeterminació en aquesta cambra
catalana. Fins i tot ha anat més enllà. Ja no n’hi ha prou
que el Partit Socialista no hagi dit que no al dret a l’autodeterminació que propugnen formacions nacionalistes. Ha anat més enllà.
Les últimes setmanes podem comprovar com en nombroses administracions locals, en molts ajuntaments i
consells comarcals de Catalunya, el Partit Socialista
està votant a favor de l’autodeterminació, i això, senyor
Maragall, crec sincerament que és una contradicció. Jo
no gosaré dir-li del Partit Socialista perquè, evidentment, jo no sóc el seu president, però sí que és una contradicció amb tots aquells socialistes, que són molts a
Catalunya, que també es senten orgullosament espanyols d’una Espanya democràtica, d’una Espanya
constitucional, d’una Espanya plural.
I jo li demano, també, en aquesta referència al guarisme 62, que apostem de debò pel pluralisme. En alguna ocasió, vostès i nosaltres, podríem coincidir en
aquest Parlament de Catalunya a l’hora de defensar el
pluralisme social i lingüístic de Catalunya. No li dic
que coincideixi amb tots els plantejaments que en matèria lingüística faci el Partit Popular, però en alguns,
com a mínim, jo crec que vostès, sincerament, haurien
de coincidir. Tampoc ho han fet. Probablement perquè
estan més preocupats pel què diran que no pas pel què
pensen i jo crec, sincerament, que aquest debat..., i jo
intento fer almenys unes reflexions des de la utilitat en
el futur, crec que ens hauríem de plantejar la necessitat
de fer realitat, també, la defensa d’un pluralisme social
i lingüístic que reconegui que la catalana és una societat tan oberta com diversa, que s’ha forjat en generacions de catalans amb arrels, però també en generacions ja
de catalans amb cognoms d’altres parts d’Espanya.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
60
I ho dic perquè sé que vostè ho pensa, també, això. I el
que li critico no és que vostè no ho pensi, sinó que no
ho defensi, que no ho digui clarament o que a vegades
faci un ullet per intentar justificar un titular a uns sectors socials que li puguin donar suport, però que després no ho defensi amb fermesa i amb coherència en
aquest Parlament de Catalunya.
I li demano, també, que tingui la valentia, si és que ho
pensa, de reconèixer, per exemple, que aquesta Administració de l’Estat que vostè vol suprimir és també una
Administració catalana, en tant que presta serveis a la
societat catalana. Jo crec, sincerament, senyor Maragall, senyor candidat, que aquesta proposta del guarisme català és vàlida per a aquells socialistes, populars i
catalans que, com deia abans, creuen en aquesta Espanya democràtica, constitucional i plural.
Vostè m’ha fet referència perquè l’ajudi en algunes qüestions concretes. Jo crec que ajudar-lo és precisament no
fer-li cas –i ho matisaré–, no fer-li cas en aquells tres
punts concrets que vostè m’ha esmentat: Llei d’estabilitat, finançament i les inversions de l’Estat.
Lleis d’estabilitat. Jo no el puc ajudar perquè, si l’ajudés a vostè, sincerament, crec que estaria perjudicant
Catalunya. La Llei d’estabilitat significa aplicar el que
són les noves regles derivades de la nostra incorporació
a la Unió Europea i dels futurs reptes de modernització
d’aquest país. I per això, precisament, som conscients
que el dèficit ha sigut el gran entrebanc del creixement
econòmic de la nostra societat; que el dèficit, precisament, el que ha fet, a la pràctica, amb l’excepció de situacions molt concretes, ha sigut distreure recursos que
finalment no han pogut ser adreçats a altres polítiques
prioritàries com les polítiques socials. I perquè crec
sincerament que la Llei d’estabilitat el que pretén és
mantenir la garantia de progrés i creixement econòmic,
que, precisament, des d’un control pressupostari i des
d’una austeritat en la despesa, garanteix la consecució
dels fins que en principi tots perseguim.
Vostè em parlava d’una altra qüestió, el finançament
autonòmic. Tampoc li puc fer cas, senyor Maragall, perquè crec sincerament que el nou model de finançament
autonòmic pactat... El Partit Popular amb Convergència
i Unió, cert, però també amb el Partit Socialista Obrer
Espanyol en totes aquelles comunitats autònomes on el
Partit Socialista té responsabilitat de govern, han donat
suport a aquest acord de finançament. Vostè, molt sovint,
per furgar en les ferides polítiques, molt sovint, diu que
el Partit Popular hem enganyat el president de la Generalitat, el president Jordi Pujol. Senyor Maragall, nosaltres tenim moltes capacitats d’engany potser, però jo
no em veig capaç, ni el Partit Popular tampoc, d’enganyar alhora el senyor Chaves, el senyor Ibarra, el senyor Pujol... Potser vostè s’enganya a si mateix i no vol
reconèixer que Catalunya ha aconseguit fa poques setmanes el millor acord de finançament i el major avenç
de l’autogovern de la nostra història més recent. I per
això, jo no el puc ajudar, senyor Pasqual Maragall.
I després, m’ha demanat un tercer ajut, que és el de les
inversions de l’Estat. Bé, jo crec que l’estem ajudant,
més que a vostè a Catalunya, des del moment que el
govern del Partit Popular està aconseguint i està impulPLE DEL PARLAMENT
sant i està aplicant a Catalunya més inversions, no tan
sols que mai, sinó fins i tot del que vostè va demanar
ahir en la presentació del seu programa de govern. Més
inversions que mai. Mai Catalunya havia aconseguit el
sostre inversor que està aconseguint amb els pressupostos de l’Estat, any rere any, en els últims cinc exercicis.
L’any 2002, l’any 2002, Catalunya veurà com s’inverteixen més de 330.000 milions de pessetes des de l’Administració de l’Estat, una quantia molt superior a la
xifra que vostè s’havia fixat amb l’ambiciós horitzó
dels propers deu anys. Una xifra molt superior a qualsevol etapa presidida o protagonitzada per un govern
del Partit Socialista a Espanya. Molt superior, senyor
Maragall, a aquella etapa caracteritzada pel Jocs Olímpics. I vostè ho sap, vostè ho sap, que hi ha més inversió
que mai i, el que és més important, aquesta inversió, a
més de generar noves oportunitats de futur per a Catalunya, el que està aconseguint, és compensar molts dels
errors i dels dèficits d’inversions de l’etapa socialista.
Li hem de recordar, per exemple, que l’AVE serà una
realitat l’any 2004 i, a la frontera, el 2005. Vostè ahir
criticava el retard d’un any. Bé, doncs, a qui hem de
criticar pel retard de dotze anys de l’arribada de l’alta
velocitat a Barcelona amb relació a Sevilla?
Per què ara podem parlar de la tercera pista de l’aeroport i de tots els projectes per millorar les nostres estructures aeroportuàries quan vostès –i vostè en aquell
moment era alcalde i, el senyor Acebillo, el seu principal assessor...? Vostè sap que, quan vostè era alcalde, la
tercera pista de l’aeroport, la situen a l’horitzó del
2002. I això no serà una realitat, entre altres raons perquè hi ha un Partit Popular que governa i perquè el senyor Acebillo, malauradament per al senyor Clos, li
influeix encara a nivell de Barcelona, però no a l’Estat
a l’hora d’afrontar les seves inversions.
I, per exemple, vostè que em demanava que l’ajudi en
les inversions, hem ajudat i molt, el Partit Popular de
Catalunya, a l’hora de fer realitat l’arribada de l’AVE
de la forma en què arriba a la ciutat de Barcelona. Perquè vostè ho sap, segur que els alcaldes socialistes de
l’àrea metropolitana, i molt en concret els alcaldes del
Prat, de Cornellà, de Sant Boi, de l’Hospitalet, l’hauran
informat i li hauran donat trasllat dels acords entre el
Ministeri de Foment i el Govern del Partit Popular, i els
ajuntaments governats pel Partit Socialista, per fer realitat l’alta velocitat. I, fent realitat aquesta arribada d’alta
velocitat, transformar, també, els seus nuclis urbans.
I li hauran explicat que l’Ajuntament de Barcelona, amb
l’alcalde socialista, senyor Clos, al capdavant, no volia
l’entrada de l’alta velocitat per l’Hospitalet i fer realitat, per tant, en aquestes ciutats de l’àrea metropolitana el soterrament de les línies. Volien entrar-hi pel morro, però, afortunadament, no li hem fet cas, senyor
Maragall, i hem fet entrar l’alta velocitat per allà on
corresponia, que era per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, pels nuclis urbans, garantint el soterrament de
la via i la millora.
I podríem continuar, podríem parlar, aquest Govern del
Partit Popular, que ha fet realitat els seus incompliments. Vostè se’n recorda, quan era alcalde de Barcelona, que sempre deia, abans dels Jocs, que era impresSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
61
cindible finalitzar la pota sud? Doncs, la pota sud no es
va finalitzar l’any 92, es va finalitzar amb un govern del
Partit Popular; el mateix amb l’autovia del Baix Llobregat; el mateix a l’hora de redimensionar les rondes,
aquelles rondes que vostè deia que no havien de ser una
via interurbana, que havia de ser un carrer més de la
ciutat, i ara hem de patir les conseqüències de les seves
mancances, amb dos i tres carrils que necessiten la seva
ampliació, i que també està fent realitat el Govern del
Partit Popular.
I ha parlat de les inversions, les del Pla Hidrològic
Nacional. Nosaltres no amaguem aquest debat, potser,
a vostès, no els interessa aprofundir-hi, no ho han fet al
llarg d’aquest debat, perquè vostès recorden el que demanava el senyor Borrell: 1.800 hectòmetres cúbics
d’aquell Pacte de l’aigua, que vostès han signat en
aquest Parlament de Catalunya no fa més d’un any, on
parlaven que hi havia quatre referències a transvasaments. De quina aigua parlàvem de transvasar en
aquest Pacte de l’aigua que hem signat amb el PP i amb
Convergència i Unió, el Partit Socialista?
Jo crec, senyor Maragall, que vostè sap perfectament
que el Partit Popular estem ajudant Catalunya. I, ajudant Catalunya amb el flux inversors, estem ajudant,
també, aquells ajuntaments, fins i tot els que presideixen vostès. I el seu portaveu, el senyor Nadal, també li
podria dir moltes coses de les inversions de l’Estat al
pas per la ciutat de Girona, que estic segur que està
molt més satisfet del que vostè ha expressat.
En qualsevol cas, senyor alcal... (rialles), senyor candidat... –se m’escapava allò d’alcalde–, han sigut dotze
anys, entre els dotze anys que he compartit amb vostè
anomenant-lo alcalde, comprendran que, de vegades, se
m’escapi..., que en una hora i mitja li digui candidat.
Però també, també, a vegades, a un el traeix el subconscient perquè li he de dir, senyor candidat –li ho he de
dir–, que vostè al llarg de la intervenció d’ahir i d’avui,
de vegades, em donava la impressió que continuava
escoltant no pas a un alcalde, sinó a un barceloní. I jo
crec que tots plegats hem de ser conscients que ens hem
de canviar el xip i hem de ser conscients que Catalunya
va molt més enllà que Barcelona, i que no podem
substituir un centralisme de Madrid, no pas per un centralisme de Barcelona, sinó per un centralisme de la
plaça de Sant Jaume.
Jo estic segur, també, que en aquesta línia vostè coincidirà amb mi, i, en qualsevol cas, disculpi aquest lapsus que he mantingut.
El president
Moltes gràcies, senyor... (Veus de fons.) Demana la
paraula...? (Pausa.) Senyor Homs, demanava la paraula...? (Veus de fons.) És igual, és que l’han demanada a
l’hora. (Remor de veus i rialles.) Sí, és igual... Té la
paraula, senyor candidat.
El Sr. Maragall i Mira
Sí. És curiós que es donin coincidències com les que
s’acaben de donar entre el senyor Fernández Díaz i el
senyor Carod, perquè els dos m’han criticat pel mateix: per barceloní. Dic, home..., jo sóc molt orgulloSESSIÓ NÚM. 42.2
sament barceloní, però em penso que ja he donat prou
raons per les quals no se m’ha de considerar un
barceloní, políticament parlant, esbiaixat a favor de
Barcelona i en contra de Catalunya. No és aquest el
meu problema, de debò.
Senyor Fernández Díaz, el dia que vostès facin, des del
Govern de l’Estat, la meitat del que va fer el Govern socialista durant els anys que van del 1986 al 1992, començarem a parlar d’inversions –i estic parlant d’inversions,
no productores d’ingressos, estic parlant d’inversions
pures i dures, de les inversions que no tenen retorn.
Miri, començo pel final: el bunyol del Prat és un bunyol.
És a dir, aquest pas que han acabat fent, o que diuen que
volen fer –jo espero que encara tingui solució– de l’AVE
des de, pràcticament, de Sants fins a l’aeroport i tornada, per dir-ho així –encara que dóna un giravolt–, això no
és el que necessitem. I la veritat és que vostè ha contraposat Hospitalet amb Barcelona ara, per dir que si no
s’hagués fet el que s’ha fet, no s’hauria pogut ensorrar la
línia fèrria de l’Hospitalet. Això és mentida. (Remor de
veus.) Perdoni, això és mentida. S’hauria pogut fer perfectament una línia arribant pel Morrot i entrant directament des de l’aeroport fins a la plaça de Sants, venint des
de Tarragona o des de Vilafranca, i, en canvi, ensorrar les
línies de l’Hospitalet.
És evident que l’Hospitalet va aprofitar el fet que les
línies passessin per allà per demanar l’ensorrament.
Això és cert. I és evident que seria més car fer les dues
coses que no pas una de sola. Però jo li dic que aquest
estalvi que fem, aquest estalvi que es fa no havent de
soterrar les línies de l’Hospitalet, a part de l’AVE, ens
costarà molts milions i milions d’euros, en el seu dia,
quan ens adonem de l’impacte que això tindrà sobre
l’ús de l’aeroport de Barcelona. Aquest és el tema.
Vostè ha parlat diverses vegades de perquè no hi han
seixanta-dos vots sovint aquí, i jo li ho podria preguntar exactament igual, a vostè. Però, en tot cas, em sembla que no hi ha cap mena de dubte que l’opció que
representem, sent respectuosa, mútuament respectuosa,
és una opció allunyada. Així com amb els altres sempre
hi han, sembla que hi han friccions o hi han «solapaments», hi han moments de dubte sobre si estem o no
estem..., en el cas del Partit Popular hi ha una actitud
que es deriva del fet de tenir plantejaments també a
nivell espanyol –tots dos–, però això no implica que
tinguem ni la mateixa ideologia, ni els mateixos continguts, ni les mateixes idees i, rarament –rarament– coincidim. Sí que hem coincidit, però no a seixanta-dos,
sinó justament a cent trenta-cinc, com vostè deia abans,
i diverses vegades, eh? Per exemple, la votació, en
aquest Parlament, de la declaració sobre el terrorisme,
va pivotar clarament sobre vostès i nosaltres i es va arribar a un acord que, en aquell moment, va ser realment
innovador a nivell de l’Estat espanyol, o no? Perquè no
es va produir en cap més autonomia, tots hauríem volgut que s’hagués produït.
I, per cert, el Pacte antiterrorista, ho vull recordar aquí,
perquè en aquesta cambra s’han sentit coses molt dures
contra aquest Pacte, hi ha un punt –per a mi molt important i és el que em va decidir a acceptar-lo clarament– en què diu que la Constitució es pot canviar. El
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
62
que passa és que s’han de seguir els tràmits que la
Constitució preveu, però diu: «Tota idea és defensable.» Diu: «Tota idea és defensable si es defensa amb
democràcia i dintre dels camins que marca la Constitució». Jo crec que era un punt molt important.
Vostè ha parlat, i abans s’ha parlat també, del senyor
Redondo, eh? I vostè ha parlat de les posicions dintre
del Partit Socialista d’Euskadi, també n’ha parlat el
senyor Carod-Rovira. Jo vull que sàpiga que jo vaig
defensar aquí un dia, amb gran xivarri de tothom, que
hi havia hagut una ofensiva nacionalista espanyola, en
les eleccions d’Euskadi, i se’m va contestar d’una forma molt agra, per part del president de la Generalitat,
que el senyor Nicolás Redondo era l’escolanet del senyor Mayor Oreja, i que el PSOE era l’escolanet del PP.
Vull que sàpiga –vull que ho sàpiga–, vostè, senyor
Fernández Díaz, i el senyor president de la Generalitat,
també, que en aquell moment, i avui, jo penso que al
senyor Redondo se l’ha de defensar tenint en compte,
sempre, sempre i en tot lloc, tenint en compte que el
Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Socialista, a
Euskadi, i el Partit Popular, d’Euskadi, estan patint el
que estan patint. I, per tant, tot el que no sigui justificar,
almenys explicar, no justificar, explicar-nos el perquè
de les seves posicions, és quasi sempre injust.
Dit això, jo estic d’acord amb les posicions del senyor
Nicolás Redondo, moltes vegades. Sobretot és ell que
ho diu públicament, no sóc pas jo que ho dic públicament, però ell sí que ho ha dit. I és més, m’ha comunicat, més d’un cop, la seva admiració pel president de la
Generalitat que, avui, ha tingut més floretes que mai en
molts anys. Doncs, hi afegeixo aquesta altra: és a dir,
vostè que el va qualificar d’escolanet ha de saber que el
senyor Redondo –em consta– està demanant una entrevista amb vostè, perquè li vol dir que està molt més
d’acord amb vostè que amb el senyor Arzalluz, com era
de preveure.
En tot cas, sàpiguen que el meu respecte per la gent que
està patint directament –i nosaltres ho hem patit i vostès
ho han patit– el que se’n diu la lacre, que és una paraula que a mi no m’agrada del terrorisme, mereixen i mereixeran sempre el meu respecte i la meva col·laboració.
Vostè ha preguntat abans, també, sobre Televisió Espanyola i si jo era partidari de privatitzar-la. La veritat és
que vaig recollir una frase del senyor Miquel Puig que
em va semblar suggerent, en el sentit que no quedava
clar –no queda clar– que estigui justificat haver de pagar quasi 100.000 milions l’any de deute, o sigui, de
dèficit, d’una corporació pública com és la Televisió
Espanyola per tenir una cadena que, a última hora, és
una cadena de programació pràcticament privada: o
sigui, que té els talk shows, i té..., en fi, té una programació pràcticament privada.
Aleshores, hi ha hagut una resposta indirecta d’un ministre del govern de Madrid dient: «Home, sí que s’ha
de fer; perquè, si no es té aquesta programació no es té
l’audiència que es necessita perquè allò que té de públic
aquella cadena tingui el públic que ha de tenir», per
entendre’ns, «allò que té de missatge oficial, de missatge de país, institucional, tingui el públic amplíssim que
hauria de tenir per ser eficaç.» Però, clar, això és una
explicació una mica..., si ha de ser així, aleshores, que
PLE DEL PARLAMENT
es posin d’acord públics i privats i que una cadena privada, gestionada privadament, tingui unes hores
d’emissió pública que es puguin llogar, per exemple. Jo
no sóc privatista per definició, però sí que penso que
moltes vegades la defensa d’allò públic, sobretot per
part de la dreta, encobreix interessos que no són exactament els que haurien de ser. No sé quins interessos.
Però, en tot cas, ho torno a dir: televisió pública, televisió TV1, eh? I de Sant Cugat jo vaig dir –ho vaig dir–
que Sant Cugat és una llàstima com s’està desaprofitant. És un gran casalot buit, amb molta... En fi, en gran
mesura el senyor Fernández Deu ho sap millor que ningú, que no està aprofitat com s’hauria d’aprofitar, i que
té uns professionals perfectament preparats per fer molt
més del que estan fent; que està produint molt en aquest
moment, també, per la primera cadena, però que hem
d’aconseguir –potser per un acord entre Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya ho hauríem d’aconseguir– que Sant Cugat estigués ple, per dir-ho així, i que
fos utilitzat en la seva totalitat. I, en canvi, estalviar-nos
quartos per la banda del que és una programació privada de TV1, que jo crec que no està justificada, des del
punt de vista del dèficit públic.
Cas de Televisió de Catalunya, tampoc, però és cert que
hi han més motius per justificar el fet que, pel fet de ser
en català, ja té en si mateixa una funció pública important. I això no ho negarà ningú.
Per altra banda, abans, vostè m’ha preguntat que per
què nosaltres parlàvem sempre de l’article 152; per a
què el volíem, l’article 152. L’article 152 el volem,
concretament, per tenir el comandament unificat de la
policia en aquell país. Perquè això es pot tenir de dues
maneres: o bé per la via pràctica que vaig suggerir ahir,
que fossin els ajuntaments i els mateixos Mossos d’Esquadra, la Policia local i els Mossos, els que assumissin tot aquell personal restant encara aquí de la Policia
Nacional i de la Guàrdia Civil i que en el temps anirà
desapareixent. Es pot arribar per la via de pactes que
això sigui..., que a la pràctica hi hagi una unificació;
però, també es podria –per la via de l’article 152– arribar a la delegació de competències en matèria d’ordre
públic que permetessin que tot això es fes no per via
d’acord amical, sinó, a més, amb una sanció legal a
nivell espanyol i des del punt de vista constitucional,
absolutament irrebatible, no?
Vostè m’ha parlat molt –al principi i, al final, una mica–
de la crisi internacional i dels temes relacionats amb la
crisi de l’11 de setembre. M’ha preguntat si jo donaria
suport al Govern, i jo li dic que sí; jo li dic absolutament
i rotundament que sí. Jo crec que el Govern ha fet el
que havia de fer. El Govern espanyol ha fet el que havia de fer en aquesta matèria. També crec que tot aquest
drama ha tingut un reflex indirectament encoratjador a
Europa, amb la creació del fiscal general europeu contra el terrorisme i contra el blanqueig de diners, contra
el tràfic d’armes, contra el tràfic de persones. I també
crec que ha tingut –i que ho pot tenir en el futur– un
reflex positiu en la lluita contra el terrorisme a Espanya.
Efectivament, les últimes notícies que estem tenint són
positives en aquest sentit, i jo vull felicitar el ministre
Rajoy pels èxits que està obtenint.
Moltes gràcies.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
63
El president
Moltes gràcies. El conseller d’Economia i Finances, té
la paraula.
(Remor de veus.)
El conseller d’Economia i Finances (Sr. Francesc
Homs i Ferret)
Disculpeu, és que és tan estret, això, que no...
El president
És que fem molts estalvis, senyor conseller, quant a
economia, aquí, al Parlament.
El conseller d’Economia i Finances
És bo –és bo– que feu molts estalvis –és bo que feu
molts estalvis.
Senyor president, senyores i senyors diputats, només
intervinc... –i no ho faig amb la intenció d’ingerir-me
en el debat polític de la Moció de censura; no tinc cap
interès a intervenir, raonar i comentar, explicar res del
que, doncs, s’ha estat analitzant més en el vessant més
polític, més general de la proposta programàtica del
candidat–, simplement, perquè vostès han pogut veure
al llarg de tota la sessió d’avui –i també a la d’ahir– que
el candidat ha dit en moltes ocasions valoracions purament, doncs, en fi, dirigides a criticar, a desvalorar el
nou acord de finançament autonòmic, no? I jo m’he
anat contenint fins a un punt, Pasqual Maragall, que li
he de dir que no hi insisteixi més, no hi insisteixi més,
és a dir, no hi insisteixi més utilitzant arguments que en
el fons només tenen una finalitat: és, en fi, confondre
l’opinió pública.
Aquestes tres brometes que ha fet en tres ocasions que
un dia nosaltres vam anar al Majestic i vam acordar,
allà, eliminar els topalls de l’IRPF, pujar del 15 al 30,
i després, a vostès, per darrere, els vam enganyar abaixant l’IRPF, no és veritat –no és veritat. (Rialles.)
Senyor Pasqual Maragall, l’any 96 –l’any 96; els seus
col·laboradors, que en prenguin nota–, la recaptació a
tot l’Estat, de l’IRPF, va ser de 5,2 bilions de pessetes.
La recaptació, aquest any, de l’IRPF és de 7,3 bilions de
pessetes –recaptació executada–, 39,3% d’increment –a
tot l’Estat–; mitjana anual: 6,6. A Catalunya, l’any 96,
IRPF recaptat –estadística, eh?, estadística–: 1 bilió
80.000 milions de pessetes. Any 2002, previsió, dintre
dels pressupostos de l’any que ve: 1 bilió 708.000 milions de pessetes; increment: 58% d’increment; anualitat: 9,4% per a Catalunya. És a dir, l’IRPF, en els últims quatre, cinc anys ha crescut un 9%. No torni a dir
més que nosaltres en el Majestic..., o que quan nosaltres pactem una reforma del finançament, per darrere
ens abaixen la recaptació de l’IRPF. No és veritat.
Després li voldria dir: no digui més que el nou acord
del finançament, l’Administració central de l’Estat l’està posant dintre del pressupost de l’any que ve de manera que ja ens estan retallant els guanys que nosaltres
hem acordat. No és veritat –no és veritat. I no, no és
veritat perquè jo ho digui capritxosament o políticament o intencionadament des d’aquesta tribuna, sinó
SESSIÓ NÚM. 42.2
perquè en la Memòria dels pressupostos ja presentats...
–i que els seus companys diputats de Madrid poden
estudiar, li poden dir que no és veritat. Per tant, li vull
dir que l’informe econòmic i financer que acompanya
els pressupostos de l’Estat diu que la previsió de l’IRPF
per a l’any que ve és un increment del 8%. No torni a
dir que baixarà la recaptació –un 8%. Diuen, el pressupostos de l’Estat ja en el Congrés, que la previsió de
recaptació d’impostos indirectes és un 7%. No torni a
dir que baixaran els impostos, no ho digui més. El
model té una virtualitat: repartir-nos les recaptacions
que paguen els catalans a Catalunya, i la previsió sempre és creixent.
Jo només voldria dir-li que aquesta insistència a desqualificar el nou acord ja no té seguidors. Vostè és
l’únic, és l’única força política que avui s’entesta a fer
veure a l’opinió pública que això és dolent, ni els parlaments de la resta de comunitats autònomes, ni els
consellers socialistes de la resta de comunitats autònomes, ni els principals responsables polítics socialistes
de la resta de l’Estat, ningú ja parla i diu que el nou
acord del finançament és dolent, ningú –ningú–, només
vostè.
Jo li vull dir que, fins i tot, fa dos dies he rebut l’informe que Comissions Obreres ha fet sobre el model de
finançament. Comissions Obreres ha fet una valoració
del nou model de finançament, i diu literalment: «A
judici de Comissions Obreres de Catalunya, el nou
model de finançament representa un avenç significatiu
de l’autonomia i la coresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes i de Catalunya.»
Però –i acabo, president– concretament, en la seva intervenció i en la seva proposta, de les disset propostes
que ha fet, vostè ha fet una última proposta, la 17, que
és: «el marc financer i» –diu– «de factibilitat».
El detall d’aquesta proposta hauria de ser la consistència de com finançar tota la seva línia d’actuació de
Govern per al futur a Catalunya. Vostè fa setze propostes, que, d’aquestes, set les valora, les quantifica, diu
quant previsiblement vostè creu que valdran, i les altres
no diu quant valdran, però en un conjunt diu que...,
aquest conjunt de despesa, 2,4 bilions, això, vostè proposa que ho pagarà per tres conceptes. Un concepte és
el marge diferencial, un altre és el nou endeutament
–benvingut sigui el criteri– i finalment el nou finançament autonòmic; nou finançament autonòmic –pàgina
70– que, quan el llegim, són cinc línies –cinc línies–, el
nou finançament autonòmic és cinc línies de redacció.
No diu res ni concreta res, però sí que diu una cosa:
que, per vostè, el nou model de finançament autonòmic
–en versió socialista, en versió Pasqual Maragall– portarà a Catalunya en els propers cinc anys 322.000 milions de pessetes –322.000 milions de pessetes. Carod,
322.000 milions de pessetes és l’oferta que fa Pasqual
Maragall a Catalunya per millorar el finançament autonòmic en cinc anys. I no ens diu amb qui, i no ens diu
de quina manera. I això que ja tenim acordat, aprovat,
tres lleis orgàniques de les Corts, i ficat en els pressupostos de l’Estat, i 770.000 milions en cinc anys, això
és dolent –això és dolent–, i 322.000 en cinc anys, això,
ha de ser bo, perquè ho diu Pasqual Maragall –ha de ser
bo. Tot un exemple d’inconsistència.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
64
Bé, president..., només dir-li: Pasqual Maragall, no insisteixi més a desqualificar i a desorientar l’opinió pública, a Catalunya, que aquest acord és dolent.
Res més. Moltes gràcies.
(Alguns aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Per tancar aquest torn,
té la paraula l’il·lustre diputat senyor..., té la paraula l’illustre candidat.
El Sr. Maragall i Mira
Sí. Senyor conseller, senyor Homs, vostè diu que
l’IRPF ha pujat tant i tant, perquè jo vaig fer aquella
broma –ja reconec que va ser una broma–, dient que
ens havien donat l’IRPF i quan havíem arribat a casa
havíem sentit per la ràdio que deien que l’abaixaven. I
efectivament això és el que ha passat, perquè, si no, si
no hagués passat, com és, senyor Homs, que tots els
anys hem viscut de la clàusula de garantia del PIB?
(Remor de veus i aplaudiments.)
Com és, senyor Homs, que les coses van anar tan malament amb l’IRPF que hem hagut de viure del fet que
hi havia una clàusula de garantia, afortunadament, que
deia: «i si el PIB creix més que l’IRPF...» Perquè, clar,
què ha passat? L’Estat ha crescut més que el PIB, i,
això, em donarà la raó: els ingressos de l’Estat, en
aquests últims cinc anys, han crescut més que el PIB, és
a dir, la pressió fiscal ha augmentat. El senyor Homs no
m’escolta, però ja els ho dic jo, a vostès: els ingressos
de l’Estat han pujat més que el PIB, més que la renda
nacional i això vol dir que la pressió fiscal ha augmentat. En els cinc anys del PP. La pressió fiscal, que és:
impostos que cobra l’Estat partit per renda nacional, ha
crescut. Per tant, en els cinc anys del PP, hi ha més pressió fiscal, no menys. Per què? Perquè han abaixat
l’IRPF, però han apujat els impostos indirectes. Qui
paga l’IRPF? Els més rics. Qui paga els indirectes? Els
més pobres. Què ha passat? Ja ho veieu: més Estat, més
Estat... (Forta remor de veus.) Sí, sí, sí, sí. Més Estat,
més pressió fiscal –més Estat. (Alguns aplaudiments.)
Perdó, perdó. I això té un contingut ideològic, també...
(remor de veus), si m’ho permeten; això té un contingut, també, ideològic: més Estat, més Estat –més pressió fiscal vol dir més Estat, més Estat– sobre el conjunt
de l’economia; l’Estat pesa més que no pas pesava
abans. Primera.
I segona: com que el PIB o renda nacional ha crescut
més que l’IRPF, vol dir que el sistema de finançament
que ens van donar ha crescut menys que la renda nacional i menys que l’Estat. És a dir que en aquests últims
cinc anys, senyor Homs, en comptes d’haver-hi devolució, hi ha hagut involució; en comptes d’haver-hi
devolució de recursos des de l’Estat cap avall, hi ha
hagut devolució de recursos des d’avall cap a l’Estat,
per tant, el contrari del que es tractava.
Tinguin en compte que això ha estat així –tinguin en
compte que això ha estat així–, i jo entenc que, un cop
això ha passat d’aquesta manera, quan els han dit: «ara
els donarem impostos indirectes», han dit: «molt bé,
PLE DEL PARLAMENT
doncs, ara ens firarem perquè, a última hora, doncs,
tenim els impostos que estan creixent». Però resulta
que la conjuntura ha canviat, senyor Homs, i no des de
l’11 de setembre, des d’abans, i, com que ha canviat, el
consum està creixent menys que la renda nacional.
Perquè, quin efecte té això? Té l’efecte que els impostos que ens han donat estan creixent, ells, ara, menys
que la renda nacional; tornem a estar igual que abans.
Hi ha la clàusula de garantia del PIB, senyor Homs, ara,
de cara al futur? Tres anys amb sanitat, només. I per a
tota la resta? S’ha acabat, senyor Homs, què ens ha fet?
–què ens ha fet? (Remor de veus.) En quin embolic ens
hem posat? Ens hem posat en un bon embolic, perquè
resulta que el sistema antic, que era dolent, tenia una
clàusula de garantia que el senyor Montoro, hàbilment,
ha aconseguit de treure, i ara se n’adona, ell mateix,
que l’ha fet tan grossa que l’ha de maquillar, l’ha fet tan
grossa que ha d’inventar-se una partida –que ja veurem
d’on surt–, en l’avantprojecte de pressupostos de l’Estat, per compensar les autonomies del greuge que tindrien amb el nou sistema perquè la gent no se n’adoni.
Miri, nosaltres hem fet els càlculs. I no jo personalment, eh?; el senyor Antoni Castells, el senyor Martí
Carnicer, gent de reconegut prestigi en aquesta matèria,
de manera que... I què han vist? Han vist exactament
això: han vist que el nou sistema, que és estable –la
qual cosa vol dir definitiu– és dolent; és a dir, que el sistema antic..., llevat de la restricció inicial, que en deien
vostès, que és els diners que els van donar el primer any
i que després van creixent correlativament... –els
50.000 milions..., vostès en diuen 80; bé, són 40 o 50
més els Mossos d’Esquadra, etcètera. Però la quantitat
inicial, que van dir: «les damos ésto de más», que no
sabia ningú d’on sortia, ni cap a on –no «a Mas», «de
más», eh?–, doncs, aquesta quantitat és la que els salva; però, aquesta quantitat, hem calculat què passarà
amb ella d’aquí a dos anys i haurà disminuït a 20.000
–ja li ho dic. Per què? Perquè els impostos que ens
donen per «disfrutar» d’ells, i que són l’única font d’increment possible, són en aquest moment –no li dic que
ho seguiran sent sempre– uns impostos que van avall.
I quant a les inversions que nosaltres fem, jo no sé
quins números vostè ha fet, però el que jo tinc és que
nosaltres estem proposant unes inversions, per a les
disset mesures, d’uns 955.000 milions de pessetes per
al conjunt del període 2002-2006. I estic dient que el
marge disponible entès com la diferència entre els ingressos no financers i les despeses corrents és de l’ordre d’1.380.000 milions.
El marge disponible, per tant, és clarament suficient; és
a dir que el que li estic dient és que tot el que nosaltres
hem proposat està per sota del que normalment s’obtindrà, tant si és amb el sistema antic com amb el sistema
nou. I jo li dic que ara el sistema antic seria millor que
el nou, però és que fins i tot amb el sistema nou, que no
és el millor, hi sortirem guanyant.
I per últim, sobre això que jo sóc l’únic que dic que el
sistema és dolent. Bé, si sóc l’únic, la història em donarà la raó, suposo. (Remor de veus.) Però és que no
sóc l’únic –és que no sóc l’únic. (Remor de veus.) Esperi, sí, li ha agradat això... És que no sóc l’únic. Miri,
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
65
vostès estan tan satisfets de la negociació del nou sistema de finançament que no s’han assabentat que el
34,6% del públic, dels ciutadans de Catalunya, creuen
que vostès han negociat malament, contra el 21,6% que
creu que ho han fet bé; fins i tot el 30% dels seus votants pensa que vostès ho han fet malament. Miri, jo no
sóc partidari de discutir de la realpolitik, que consisteix
a dir que les coses són bones si de sobte la gent diu que
són bones, no: sí o no, depèn; en tot cas, en aquest cas
la gent té raó.
Moltes gràcies, senyor president.
(Aplaudiments.)
El president
A vostè, senyor diputat. Té la paraula el conseller
d’Economia.
El conseller d’Economia i Finances
Veig que hi insisteix –veig que hi insisteix. Jo crec que
tots els consellers d’Economia de totes les comunitats
autònomes l’haurien de contractar, a vostè, perquè els
assessori, eh? –els assessori. No hi ha cap conseller
d’Economia del seu partit que entengui les coses com
vostè les entén. Cap. Però li diré més: vostè insisteix
que els impostos en el futur baixaran. No és veritat.
Però no, no és veritat perquè jo li ho vulgui dir contradient-lo a vostè, és que demani a qualsevol dels seus
assessors que li passin les estadístiques dels últims vint
anys, que hem tingut crisis profundes, més profundes
de les que potser vostè intueix que poden venir, i no han
baixat mai les recaptacions fiscals, mai, mai han baixat
les recaptacions fiscals.
Jo li estic parlant d’unes previsions, a futur, que les
fonamentem en les recaptacions passades. No em torni a dir més allò de l’IRPF, perquè no és que jo ho
vulgui interpretar, és que és així en la recaptació ja certificada; en la recaptació certificada, l’IRPF dels últims
cinc anys a l’Estat i a Catalunya ha pujat, i a Catalunya
molt més que la mitjana de l’Estat. No ho torni a dir
més. No és que jo vulgui que això sigui així, és que són
les recaptacions certificades en les estadístiques de
recaptacions que avui es publiquen en les sèries públiques i oficials, i on les pot, vostè, contrastar: 38,6%
d’increment en els últims cinc anys a l’Estat, i a Catalunya, 46, és a dir, per damunt. Catalunya sempre ha
anat per damunt de la mitjana de l’Estat en recaptació
fiscal, sempre. Per això nosaltres hem volgut anar cap
a aquest nou model. Perquè aquest nou model, senyor
Maragall, és el que ens assegura que l’esforç fiscal que
es fa a Catalunya, que sempre es fa per damunt de la
mitjana de l’Estat, participar directament en la recaptació de Catalunya, sempre és més bo, sempre serà més
bo que participar en les mitjanes de recaptació de l’Estat. I això, per a Catalunya, és molt més bo que per a
Andalusia o per a Extremadura o per a qualsevol altre
comunitat autònoma. Aquest és el tema.
I vostè insisteix que en el futur baixaran les recaptacions dels impostos indirectes. No és cert –no és cert. En
el futur, en l’immediat, la recaptació de la imposició
indirecta que hi ha a l’Estat espanyol és, en el conjunt
de la Unió Europea, de les més baixes. I la necessària
SESSIÓ NÚM. 42.2
i obligada harmonització tributària que s’haurà de procedir a realitzar en els propers quatre, cinc, sis, set, vuit,
deu anys tendirà a l’harmonització de la imposició indirecta de l’Estat espanyol. Per tant, no hi haurà mai
caigudes de recaptació d’imposició indirecta a Catalunya i a l’Estat espanyol. No hi seran. Ens agradi a nosaltres o no ens agradi, això serà així. Per això té aquesta
virtualitat aquest nou acord de finançament, perquè ens
assegura que, a Catalunya, es quedin els increments
futurs de recaptació tributària que fins ara anaven sempre directament a l’Administració central de l’Estat. I
si vostè aspira a governar Catalunya hauria d’acceptar
que això és molt millor per als catalans que el que vostè
tossudament vol fer creure, que això és pitjor. I per això
nosaltres li estem dient des d’avui: no hi insisteixi, no
insisteixi a fer veure les coses que no són, i no hi insisteixi quan vostè és l’única persona que insisteix en
aquesta direcció.
Jo només li vull dir, senyor Maragall, que si vostè hagués fet un esforç de concreció d’un model molt més
elaborat, molt més treballat, molt més indicant exactament on fonamenta vostè la millora de recursos cap al
futur, potser tindríem alguna base on poder contrastar
el model que s’ha acordat amb el que vostè presenta.
Però vostè presenta un model de finançament per als
propers cinc anys en què l’única cosa que diu és: els
criteris de finançament proposats pels socialistes –que
no coneixem–, d’anivellament del finançament de Catalunya amb la resta de les comunitats autònomes de
règim comú i la progressiva convergència en cinc anys
amb les de règim foral donaran a Catalunya 322.000
milions de pessetes. Ja està. Així. No hi ha res més.
Aquesta és tota la literalitat. I jo torno a dir: per què ha
de ser més bo per a Catalunya 322.000 milions de pessetes que no un acord ja tancat que ens proporciona
770.000 en el mateix període, cinc anys? Per què? Per
què per a Catalunya ha de ser més bo?
Nosaltres no hem dit mai, senyor Maragall, que aquest
acord que hem fet és el millor acord –el millor acord–
que en el futur pot tenir Catalunya. Hem dit que aquest
és el millor que s’ha fet, mirant endarrere, de tots els
que s’han fet. I, mirant endarrere, li hem de dir, senyor
Pasqual Maragall, que el posicionament del seu partit
en les reformes de finançament autonòmiques en relació amb el que hem adoptat ara, en aquests moments,
dóna molt que desitjar. Quan vostès presentaven les
seves propostes de finançament per a les últimes revisions, presentaven unes propostes i uns plantejaments
que eren molt més inferiors dels que ara, en aquests
moments, hem acordat. Per això, en aquests moments,
li estem dient: no hi insisteixi més, no hi insisteixi més
perquè el seu comportament del passat no el legitima
per poder, avui, invalidar l’acord de finançament que
s’ha adoptat en aquests moments de cara al futur.
Només vull tancar –només vull tancar– dient-li concretament: miri, el pressupost de l’any que ve, el pressupost del 2002 de la Generalitat de Catalunya, serà el
pressupost que vostès podran discutir, que contindrà un
increment dels més importants que aquesta cambra mai
hagi pogut analitzar. I, això, vostè, no ho hauria de
menysprear, i no hauria, diguem-ne, de fer confondre
l’opinió pública: fer créixer el pressupost –com ha inPLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
66
dicat el conseller en cap– per damunt del 10%, no s’hi ha
trobat mai, aquesta cambra, sense canvi de continguts
competencials, sense alteracions diguem-ne qualitatives
per assumir noves funcions i noves competències. A
equivalents, competències i funcions, un increment com
el que tindrem l’any que ve per poder discutir en aquesta
cambra, es dóna bàsicament i exclusivament per la nova
incorporació de recursos que la Generalitat de Catalunya disposarà com a conseqüència del nou acord de
finançament.
No menyspreï, vostè, senyor Maragall, els 86.000 milions de pessetes que vindran l’any que ve a Catalunya
com a conseqüència d’aquest acord, no els menyspreï.
I no menyspreï els 770.000 que ens vindran en cinc
anys; 770.000, Pasqual Maragall, són tres vegades –tres
vegades– el pressupost d’Ensenyament –tres vegades,
eh?–; 770.000 és quasi la totalitat del pressupost de
Sanitat, tot el pressupost de la sanitat de Catalunya ens
ve en els propers cinc anys, no el menyspreï –no el
menyspreï–, i no el menyspreï quan vostè puja a aquesta tribuna a oferir un programa de govern per a cinc
anys en què ens diu que el que vostè aspira aconseguir
per a Catalunya són només 322.000 milions de pessetes. Un zero, senyor Maragall, un zero de previsió d’objectius polítics –un zero.
Moltes gràcies.
(Remor de veus i aplaudiments.)
El president
Senyores i senyors diputats, vostès saben que reglamentàriament no hi ha límit en aquest, diguem-ne..., en
les respostes i qüestionaments. Però sí que hem quedat
en un acord, i és que serien com tres, els torns d’anades
i vingudes en aquest sentit. Això, ho teníem previst més
aviat per al dematí que no per ara, però ho faig extensiu a ara i, per tant, els prego que ara entrem ja en l’últim –si ho creuen convenient– debat. (El president dóna
la paraula al Sr. Maragall i Mira.)
El Sr. Maragall i Mira
No, jo seré breu... Perquè jo haig de contestar: aleshores, si Catalunya va tan bé, senyor Homs... Jo, la veritat, senyor Pujol, és que crec que en aquest canvi de
Govern que vostè va fer al gener i que es va..., en fi, la
madre del cordero de tot el que està passant, d’alguna
forma, doncs, va tenir un encert, almenys un –va tenir
alguns errors, des del meu punt de vista, però, en fi,
algun encert també hi va haver–, i és posar un gran
advocat al front de l’economia. (Remor de veus.) Perquè, realment, salvar l’insalvable de la forma brillant en
què ho fa, a mi, m’admira. Jo, una vegada, en una reunió amb empresaris de Terrassa, amb el Cecot, abans
de les eleccions, vaig exposar el meu programa empresarial i em va dir: «Estem d’acord amb tu, absolutament, amb vostè, estem absolutament d’acord. Ara, hi
ha una cosa que ens preguntem: “Qui farà d’Homs?
Quin ens farà d’Homs?”» Jo vaig dir: «Això té una resposta molt senzilla: “L’Homs.”» (Rialles.) I aleshores
tothom ho va entendre de seguida. I jo espero que el dia
de demà l’Homs podrà seguir fent d’Homs a Madrid, i
que ens anirà a tots molt bé, però no cal que governi i
que salvi causes perdudes.
PLE DEL PARLAMENT
Miri, si Catalunya anava tan bé, per què –per què– estàvem tan malament? És a dir... –a veure si ho entenem,
això–, si el sistema era tan bo, si el sistema que hi havia abans era tan i tan bo, per què aquestes corredisses
per fer un sistema millor? Perquè vostè ens ha estat
dient que va anar fantàstic, això, i que en aquest moment estem cobrant més que mai. Vostès han previst un
increment d’1,4 punts per damunt del producte interior brut en les seves previsions aquestes dels 700.000
milions, i la veritat és que els últims cinc anys el creixement diferencial nostre, per sobre de la mitjana, ha
sigut del 0,5 –del 0,5–; són les dades que em donen els
economistes, i jo me’n fio més que de vostè. (Remor de
veus.) Molt bé.
Vostès acabaran..., vostès acabaran apujant els impostos. Alguna cosa m’ha semblat que ens estava dient ara
amb això de l’harmonització; alguna cosa m’ha semblat que estava insinuant, que, per la via d’harmonització amb els impostos europeus, els acabaran apujant.
Per què? Perquè, a més, el senyor Montoro, que els va
donar aquells diners que ara no són suficients, els ha
tret la possibilitat d’endeutar-se. I per tant, ara... (Veus
de fons.) Tampoc. Bé, doncs, aleshores tot Espanya està
equivocada i vostè té raó, perquè tota Espanya, els ajuntaments, les diputacions, les autonomies..., tothom està
esverat amb la Llei de deute zero, i vostè està tranquillíssim. De manera que vostè és un gran advocat, efectivament, perquè, si no, no m’explico com ha pogut
arribar a aquestes conclusions.
Pel que em diuen a mi, quant a l’harmonització, per
altra banda, només n’hi haurà una, que serà l’harmonització de la gasolina; tota la resta, no. En tot cas, a efectes de la clàusula de garantia del PIB en la restricció
inicial de l’any 1999, què els donaran de més a vostès
ara quan liquidin el 99? 32.000 milions, no és moco...
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies. Senyor Fernández Díaz..., senyor Fernández Díaz? (Remor de veus.) Sí? (Pausa.) A veure,
un minut i des de l’escó, senyor conseller.
El conseller d’Economia i Finances
Sí, ens en donaran 56.000, no 30. No inventi. És que
vostè el que passa és que inventa, i, inventant, ens diu
coses que no són veritat. (Remor de veus.) Vull creure
que és amb bona intenció, però no és veritat –no és
veritat. Com tampoc és veritat la previsió. Miri, la previsió d’increment per damunt del PIB nominal que hi
ha en els Pressupostos de l’Estat per a l’any que ve, per
impostos directes, és 2,1 i per impostos indirectes és
1,5; la mitjana és 1,4. Escolti’m, és exactament el que
hem previst, el Govern de Catalunya, per a l’any que
ve, exactament; ens vindrà de Madrid la mateixa previsió econòmica que hem fet i de la qual he informat
aquest Parlament.
I, per últim, vostè confon el criteri del dèficit zero amb
l’endeutament. Pasqual, haurem de tornar a l’època de
la universitat, i ara seré jo que t’explicaré a tu les coses,
quan tu abans eres el que me les explicaves a mi: dèficit zero és una cosa i endeutament n’és una altra...
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
67
El president
Senyor conseller...
El conseller d’Economia i Finances
...i el que diu la Llei d’estabilitat pressupostària és: «No
pots fer més endeutament si fas més dèficit, però si fas
dèficit zero pots fer l’endeutament que tu puguis suportar.» Això és el que diu.
(Alguns aplaudiments.)
El president
Parlant d’universitat... (Pausa.) Parlant d’universitat, als
que venim de lletres ens semblava que els números era
una cosa molt més sòlida i que no permetien tantes discussions, però estem canviant una mica d’idea, eh?;
potser les lletres són més..., més precises.
Té la paraula per un minut, senyor Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Sí, la veritat és que si vostès cobraran no 30.000 i escaig, sinó 56.000 milions de la liquidació de l’any..., en
fi, de l’any 99, encara em dóna més la raó –encara em
dóna més la raó–, si l’efecte de la clàusula de salvació
aquesta que hem perdut encara és més gran.
I quant al dèficit i quant a l’opinió que vostè ha dit dels
altres consellers de tot Espanya..., tots estan que la camisa no els arriba al cos, el que passa... (Veus de fons.)
Sí, ja li ho dic jo que jo hi he parlat –jo hi he parlat. El
que passa és que ningú vol dir res. No ens enganyem.
(Veus de fons.) No, no, no, ja sabran per què, és clar, ja
sabran per què... (Remor de veus.) Per què no volen dir
res? (Veus de fons.) No, no, perquè els va bé el pressupost, no el sistema; perquè, al pressupost, han posat una
xifra que està per sobre del sistema, en fi, de l’acord
que havien arribat i, per tant, tothom calla a veure...
El president
Senyor diputat...
El Sr. Maragall i Mira
...virgencita, virgencita, que quede como estoy, i a veure
si és veritat que aquests quartos arriben.
Moltes gràcies, senyor president.
(Alguns aplaudiments.)
El president
A vostè. Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Alberto
Fernández Díaz.
El Sr. Fernández Díaz
Bé. Després que ahir el Grup de Convergència i Unió,
senyor candidat, qualifiqués la seva Moció de censura
d’espot de televisió, jo li he de dir, a vostè, després de
l’intercanvi d’opinions sobre el futur de la televisió, que
vostè i jo tornem després de la publicitat, no?, tornem
després de la publicitat perquè... (Rialles i aplaudiments.) Que agraïm..., des del Grup Parlamentari PopuSESSIÓ NÚM. 42.2
lar agraïm –com no podia ser d’una altra manera– la
intervenció del conseller d’Economia perquè subscrivim absolutament tot el seu raonament i totes les seves
argumentacions. I l’únic que modestament puc afegir,
que no ha dit ell, no sé per què –jo sempre els he dit que
tenen a vegades..., el Govern pateix amnèsia selectiva.
El que no ha dit és que precisament aquest nou model
de finançament, que és el major avenç de l’autogovern
i que generarà més ingressos que mai per a Catalunya,
s’ha aconseguit, precisament, en un moment on el Grup
de Convergència i Unió no és determinant per garantir
la governabilitat d’Espanya, i que això referenda que
aquest nou model de finançament, aquests majors ingressos, aquest avenç de l’autogovern..., ho ha fet el
Partit Popular per convicció i no pas per imposició de
ningú.
I a partir d’aquí –i a partir d’aquí–, en aquests tres minuts... (Remor de veus.) La veritat –la veritat. Podrien
haver intervingut altres consellers..., el senyor Pere
Macias per parlar de les inversions, perquè li hauria fet
la mateixa argumentació.
Jo únicament, perquè són a penes cinc minuts..., probablement ja són tres d’intervenció el que em resta... El
senyor candidat ha fet dues reflexions: una al voltant
dels impostos en l’etapa del Partit Popular, que han
pujat, i recordant, també, aquell progrés que es generava, segons ell, en l’etapa el Partit Socialista; i, en segon,
una reflexió ja de caràcter polític com a cloenda del que
ha de ser aquesta intervenció del Grup Parlamentari
Popular.
Miri, senyor Maragall, en l’etapa que el Partit Socialista
tenia responsabilitats de govern a Espanya, el que passava és que el que havia de baixar –els impostos– pujava; el que havia de pujar, que era el creixement econòmic, baixava o no creixia en la forma que caldria
esperar. Els aturats, en l’etapa socialista, no baixaven,
pujaven. Els afiliats a la Seguretat Social no s’incrementaven tampoc en la forma que havia determinat.
Jo, amb això, li vull dir que al Partit Popular podem dir
amb orgull, amb satisfacció, que Catalunya ha progressat com mai amb un Govern d’Espanya amb el Partit
Popular. I això vostès no ho poden dir. Perquè de la
mateixa forma que quan Catalunya estava presidida per
un Govern de Convergència i Unió..., i continua presidint-la amb un suport del Partit Popular, amb un suport
del Partit Popular està progressant. Jo li vull dir, senyor
Pasqual Maragall, que Catalunya està progressant i
continuarà progressant amb un govern de Convergència i Unió que té el suport del Partit Popular. I això ha
sigut una realitat en els últims cinc anys, des de Catalunya i des d’un Govern d’Espanya. Que el Partit popular no estem pendents de conjuntures polítiques, no
estem pendents de si llegim als diaris si depenem molt,
una mica, massa, d’una o altra formació política: ens
fixem únicament en els resultats per a Catalunya.
I des del Partit Popular podem dir amb orgull: aquest
progrés, aquests beneficis socials derivats d’una bona
governació a Espanya i també d’una actitud responsable del Partit Popular de Catalunya a Catalunya, que
han permès aquest progrés social i econòmic de Catalunya, que han permès més benestar, més treball, més
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
68
inversions, menys impostos... També, senyor Maragall,
menys impostos, no pas com quan vostè era alcalde de
Barcelona. Vostè se’n deu recordar. Vostè va aconseguir
també un nou rècord a Barcelona. Era la ciutat... –continua sent-ho, però amb vostè es va fixar aquell sostre–,
era la ciutat més cara d’Espanya, amb els impostos més
cars d’Espanya. Era la ciutat de Barcelona, quan vostè
era alcalde. Al màxim legal teníem establerts els tipus
de l’impost d’activitats econòmiques, de l’impost de
béns immobles, de vehicles. I malauradament, encara
Barcelona..., perquè continua sent governada pels socialistes, encara manté aquesta càrrega.
Bé, senyores diputades, senyors diputats, estimat candidat i president del nostre Grup Parlamentari, ahir vaig
començar la primera intervenció de justificació d’aquesta
Moció de censura subratllant la importància i l’oportunitat, des del nostre punt de vista, d’aquest debat. Ara,
molt a punt d’acabar, però no del tot, perquè naturalment
queda el torn del Grup que dóna suport a l’actual majoria i al Govern, nosaltres estem avui més convençuts
encara que ahir que aquest era un debat oportú, que
aquest era un debat necessari, que aquest era un debat
positiu i que aportava al país la sacsejada necessària per
canviar les coses a partir d’aquesta Moció de censura.
Però, en qualsevol cas, sí que li podem dir que a Catalunya, amb el Partit Popular des del Govern d’Espanya
i des del nostre protagonisme en aquesta cambra, hem
aconseguit totes aquestes fites que eren imprescindibles
per al nostre progrés. Altres potser continuaran les properes setmanes pensant i decidint al voltant de les conjuntures, si han de tenir garantides les majories parlamentàries amb uns o amb uns altres. Nosaltres, ja li puc
dir, senyor Maragall, que no hem mantingut cap tipus
de variació en el nostre oferiment per garantir aquesta
estabilitat, però sí que... –i amb això sí que finalitzo, senyor president–, sí que demano al senyor candidat que
no s’oblidi del que per a nosaltres era una part central
de la nostra intervenció, que era l’objectiu d’aconseguir
aportacions útils en aquest debat, malgrat que hi ha
importants dosis d’estabilitat.
Estem contents, sobretot, de veure com els que, durant
nou mesos i fins ahir mateix, la desqualificaven i la trobaven inoportuna i mal plantejada, i sense justificació,
hi han entrat. Potser a desgrat, però hi han hagut d’entrar. I la veritat és que en aquest entrar-hi d’aquells que
fins ahir la desqualificaven –recordin aquells articles
que jo comentava i que parlaven de vodevil, d’opereta,
de mal plantejada, d’operació mediàtica, de mer teatre–
avui hem pogut apreciar i observar l’esforç que feien
per iniciar el seu aprenentatge per al paper que el futur
els ha d’oferir.
Hi ha hagut, senyor candidat, unes aportacions que
volem mantenir els propers mesos i fins al final de la
legislatura, amb el conjunt dels grups parlamentaris
polítics. Aconseguir el 135, aquest guarisme, en qüestions cabdals, i li reitero: reforma del Reglament, major protagonisme de les administracions locals i enfortiment del paper dels nostres ajuntaments, un consens
mínim a l’hora de definir de quina forma haurem de
prestar els serveis públics essencials, on hi hagi una
plena compatibilitat entre el sector privat i el sector
públic. Són coses i qüestions tremendament importants,
que van més enllà de qui governa Catalunya, perquè li
hem de donar estabilitat per donar, precisament, estabilitat al nostre futur. No s’oblidi, senyor Maragall,
d’aquest guarisme 135, perquè és factible, però també
li demano que no s’oblidi del guarisme 62, perquè jo
estic ben segur que molts, molts, dels socialistes catalans que defensen una Catalunya plural en una Espanya
de tots segur que també li ho agrairan fins i tot a les
urnes.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Socialistes Ciutadans pel Canvi té la paraula l’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal.
(Pausa.)
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Estàvem acabant d’aclarir una qüestió operativa i reglamentària, pactada abans i parlada amb els portaveus,
però perquè el senyor president sabés exactament com
es plantejava.
PLE DEL PARLAMENT
En la intervenció que feia aquest dematí Artur Mas,
hem apreciat l’esforç que ha fet per començar el lent
aprenentatge del paper que li tocarà de jugar en el futur. El debat ha tingut el to, la solemnitat, la solidesa i
la qualitat que calien i que volíem. Ahir el candidat ens
proposava el seu programa de Govern. Un programa
madur, elaborat, progressista, sòlid i coherent. I tots
vam assistir a una exposició detallada, extensa i didàctica. Més detallada, una mica més extensa, força més
didàctica, que la intervenció que hem escoltat aquest
dematí del representant del Govern. Sumats els temps i
sumades les coses dites, va dir moltes més coses i de més
alt interès nacional –si se’m permet l’expressió– Pasqual
Maragall que no pas Artur Mas avui aquest dematí.
Però avui hem vist com, en el diàleg amb els partits
polítics, amb Iniciativa, amb Esquerra, també amb el
Partit Popular, aquest programa que ahir ens presentava el candidat s’ha enriquit i ha adquirit perfils i contorns cada cop més precisos i més engrescadors. Ahir
vam veure el marc general, l’estructura de l’edifici, els
pilars fundacionals, els temes de caràcter més institucional. I avui hem vist –i hem anat veient com desgranava– els temes més vius, més punyents, de la vida dels
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
Ahir, com avui, hem vist, cada cop més clarament, una
voluntat de canvi, una coincidència en la necessitat
d’un nou Govern, d’un nou estil, de noves formes en la
governació de Catalunya. Avui com ahir, hem vist, cada
vegada amb més claredat, la necessitat d’una renovació
que avui és urgent i imprescindible. D’una renovació,
de l’inici d’un canvi, que ja ha començat amb aquest
mateix debat, que ha vist com el Parlament entrava i
entrava a fons –i n’hem tingut diverses mostres al llarg
del dia d’avui– en temes de gran importància i transcendència política, en tots els àmbits de la vida política de Catalunya i en tots els àmbits de les capacitats i
competències del Govern de Catalunya pel que fa a la
vida, la qualitat de vida, les condicions de vida dels
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
69
Del conjunt de les qüestions abordades, m’agradaria
subratllar-ne aquelles que per al nostre Grup Parlamentari, Socialistes - Ciutadans pel Canvi, són vitals ara per
a Catalunya. Què cal, des del nostre punt de vista, de tot
el que ha proposat i presentat el nostre candidat, perquè
Catalunya tingui l’ambició que necessita?
articuli, que engresqui la ciutadania en un projecte
comú compartit que faci que la gent gaudeixi amb la
feina que fa, sàpiga que aquest és un país on serà còmode de viure i on, a més a més, la gent es podrà guanyar
la vida molt dignament, podrà continuar guanyant-s’hi
la vida molt dignament.
Primer: l’aprofundiment de l’autogovern. Allò que hem
dit diverses vegades que volíem fer –i ho hem dit amb
Esquerra Republicana de Catalunya i amb Iniciativa per
Catalunya - els Verds l’any 99 i ho tornem a dir ara en
la Comissió de l’Aprofundiment de l’Autogovern– i la
dotació dels instruments necessaris per arribar-hi. Tots
aquells canvis, totes aquelles reformes que siguin necessàries per arribar de veritat a l’aprofundiment de
l’autogovern. Competències i finançament, reforma de
l’Estatut i canvis constitucionals allà on calgui, i la necessitat, sobretot, de deixar de fer d’això, de l’aprofundiment de l’autogovern, un càlcul tàctic, i entrar en un
nou pacte constituent per als propers vint anys.
Una estratègia econòmica que, com deia el nostre candidat, en matèria d’agricultura i ramaderia, garanteixi
que no es perdrà cap fons europeu per manca de cofinançament, que, per desídia, per una visió esbiaixada
de què vol i què convé al camp català, no deixi passar
aquelles oportunitats de finançament que s’ofereixen al
camp català i que es deixen passar de puntetes.
Segon: la reforma institucional. La devolució, la proximitat, l’acord, la col·laboració institucional, la subsidiarietat ben entesa: tots, tots, peces d’un mateix edifici.
La reforma institucional que consagri que Catalunya no
es construeix des de dalt, sinó que es construeix des de
baix; que consagri que Catalunya no es construeix sense
els ajuntaments, sinó amb els ajuntaments; que consagri que els ajuntaments són, com diu l’Estatut, l’expressió territorial de la Generalitat; que atorgui a l’alcalde
la condició de representant ordinari del Govern de la
Generalitat en el terme municipal de cada poble i de
cada ciutat de Catalunya. Tots –municipis, comarques,
governs locals, vegueries, Govern de la Generalitat–,
tots, peces d’un mateix edifici.
Tercer: l’atenció al territori amb un Govern proper i
eficaç. Una Administració millor, la que no han fet, la
que els exconsellers consultats en el llibre sobre vinti-cinc anys de Convergència han explicat que no es va
fer i va ser una ocasió perduda. La vella reforma administrativa que tots els ajuntaments van haver de fer i
volien fer, quan l’any 79 van entrar als ajuntaments les
administracions democràtiques, i que en el cas de l’Administració de la Generalitat no s’ha fet. No es perdin,
senyores i senyors diputats, cap de les pàgines que en
matèria d’Administració pública dedica a aquestes
qüestions l’esmentat llibre sobre els vint-i-cinc anys de
Convergència Democràtica de Catalunya. No s’ho perdin, perquè diu de tot: origen, extracció, procedència,
pertinença política, cronologia del seu origen polític, si
primer el carnet i després la feina o primer la feina i
després el carnet. No s’ho perdin! Ja m’agradaria llegirlos-el, però els en faig mercè, perquè, si no, potser no
acabaríem. Una Administració millor, una Generalitat
descentralitzada, com no ho han fet. Poder als territoris i capacitat de decisió als territoris.
Quart: la necessitat d’una estratègia econòmica visible,
perceptible, identificable; que tots els empresaris, els
pagesos, els ramaders, els pescadors, els comerciants...,
tots els sectors de la vida econòmica i social de Catalunya puguin percebre en l’acció del Govern de Catalunya
una estratègia econòmica, un horitzó; no el llibre del
2010 –que ja ens sabem de memòria–, una estratègia
econòmica per al futur de Catalunya, que vertebri, que
SESSIÓ NÚM. 42.2
Una estratègia econòmica que prevegi, per als anys difícils que vénen, a la universitat, a la recerca, a la innovació, a l’accés a les noves tecnologies, l’ambició necessària per no perdre el tren. I, senyor conseller, conseller
Mas, Localret, d’acord. Primer, l’ou o, primer, la gallina? Es va haver d’esperar el Govern o es va haver d’esperar Localret? Localret tenia la idea i estava esperant
que el Govern digués que sí, però, en qualsevol cas,
l’ADSL és sucumbir –només l’ADSL–, sense el pacte
de Localret pel cablejat de Catalunya, i l’accés del cable a les capitals de comarca és sucumbir al monopoli
de Telefónica. Les infraestructures que calen, el respecte degut a l’entorn natural per a una política efectiva de
protecció del medi, al territori i al paisatge.
Cinquè: una política per a la cohesió social amb els
pobles i les ciutats, amb la gent, amb els ciutadans i les
ciutadanes de cada poble i de cada ciutat, amb oportunitats per als joves en el camp de l’educació, del treball
i de l’habitatge; amb polítiques per a la gent gran que
permetin envellir amb dignitat, amb polítiques contra
l’exclusió, que comentaré després un moment; amb capacitat adequada d’acollida dels immigrants, amb –cito
textualment la proposta de Pasqual Maragall– «barris
dignes i ciutats tranquil·les».
Sisè: lligar l’educació i el treball. Escoles bressol, millora de l’escola pública, dignificar i reformar la formació professional, acostar l’educació al treball i al territori, i un compromís real i a fons contra la sinistralitat
laboral.
I setè, començant el segle XXI: una política en l’àmbit de
la cultura que faci que tots els sectors culturals no es
sentin orfes i desatesos, en el terreny dels equipaments,
de la col·laboració amb les altres comunitats al nostre
àmbit lingüístic, en la política lingüística, sigui o no a
través del Consorci de Normalització Lingüística... Una
política cultural per a Catalunya que sigui més, més que
la que va fer la Mancomunitat de Catalunya i a la qual
vostès, amb la seva política cultural, no arriben a la sola
de la sabata.
Si ens ho poguéssim permetre, hauríem de dir: «Catalunya, a l’entrada del segle XXI, necessita, en l’àmbit de
la cultura, que és un factor clau en la política d’identificació del nostre marc nacional, una visió oberta, una
visió universal, l’ambició d’un nou noucentisme aplicat al segle XXI.»
Catalunya –ho saben tots vostès; alguns millor que jo–
és un país antic i petit, de pobles i ciutats antics i petits,
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
70
i una gran capital; un país molt treballat, molt fet, fet
pels segles, pel sediment cultural, social, humà, de segles i segles d’assentaments en aquest territori; un paisatge, un territori, una economia, una cultura..., en definitiva, una nació feta de moltes aportacions i moltes
sensibilitats.
Aquest país és de tots, i aquest país té un gran futur.
Entre tots, entre tots –sovint, en moments difícils–,
aquest país ha fet grans salts endavant: ni el segle XVIII,
ni el segle XIX, amb la revolució industrial, no eren el
millor moment, políticament parlant, per a Catalunya,
i, en canvi, la gent, els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya van fer en el XVIII i el XIX els grans salts endavant que van permetre que Catalunya fos, als inicis
del segle XX, l’autèntic motor del conjunt d’Espanya.
Grans canvis, grans acceleracions en un país, una nació
fent-se cada dia i canviant, amb ambició, amb esperit
innovador, amb creativitat. I aquest, ara, és un d’aquests
moments. Entre ahir i avui s’ha començat a veure el
passat i el futur: un passat passable, és clar; passablement raonable, però el passat; un passat sense retorn.
Vostès, el Govern censurat i el president censurat, tenen
tot el dret a defensar-se; s’ha de defensar d’una moció
de censura, però Catalunya no necessita un Govern
amb només instint de supervivència; és la pitjor medecina per a aquest país que s’estimen i que ens estimem
tots tant, però, en el seu cas, a hores d’ara, hi ha amores que matan.
Tots, senyora consellera, si mirem la cambra, si mirem
el públic, si mirem la tribuna, si mirem la gent que ens
escolta i està mirant si encara pot aguantar aquest debat per la televisió, o l’està escoltant per alguna emissora, tenim una Terra Alta o una altra –tots. Tots tenim
un pare, una mare, un avi, una àvia, amb arrels a una o
altra de les nostres terres. Tots, tots tenim actes –tots,
tots, tots–; tots tenim trobades aquí i fora d’aquí, contactes socials amb uns i altres, associacions contra el
càncer o associacions de tota mena –tots–, però la gent,
tota la gent són ciutadans i ciutadanes, amb drets i deures, ciutadans i ciutadanes madurs, sensibles, exigents
i crítics. Vostès, amb vint-i-un anys, però, en els últims,
més que mai, han arriscat tant que han tingut la temptació de patrimonialitzar no només el país, sinó la gent.
I, ahir, en aquell acte intimista i dolç de la seva intervenció, senyora consellera, vostè, quan ens parlava de
les senyores de l’altre dia aquí fora i dels seus contactes, i del seu pare, legítimament ens volia posar la mà
al cor i, a tots plegats, fer-nos agafar una petita esgarrifança que tots ho podem fer. Tots ho podem fer i
aquesta és la qüestió: no es pot patrimonialitzar la gent,
per extensió i en abús d’allò que ha sigut la patrimonialització, també, del país. No es pot usar ni apel·lar a la
gent en va.
Deixin-me –el temps corre prou a poc a poc perquè tingui temps per esplaiar-m’hi, malgrat que no els acabi
d’agradar–, deixin-me explicar-ho amb algun exemple.
Posin-se els cinturons, si volen, perquè entrem en una
realitat virtual. Diu l’anunci: «Obrin la porta de casa
seva, surtin contents i feliços per anar a treballar i, només obrir la porta, podran entrar directament al metro
més endreçat d’Europa.» Ahir, la consellera ens en parPLE DEL PARLAMENT
lava: nosaltres, la gent; nosaltres, allò que, a la gent, li
preocupa, li agrada, la resposta als seus problemes i a
les seves necessitats... D’acord. Estan preparats? Han
obert la porta de casa seva? Tres estacions, tres estacions; en realitat, inaugurades: tres estacions. De tres en
tres –de tres en tres–, una línia de catorze estacions, que
són les estacions que té el Via Crucis (rialles), tardarà
cinc anys a fer-se –cinc anys a fer-se.
Ah, ah! Ei!, i pagat pel mètode alemany, que en això no
ens supera ningú, que vol dir: «Avui fem i, quan acabem, ja pagarem, a terminis i durant dotze anys.» Fer
avui i pagar d’aquí a deu anys. «Ja ho faré jo i pagarà
en Maragall», diuen uns. Fer uns i pagar els altres, cosa
que és, a mesura que ha avançat el temps i, per més que
digui el conseller Homs, que ara no hi és, un mètode
que s’ha anat generalitzant.
Pasqual Maragall ahir va posar un exemple i va ser
d’una prudència exquisida. Jo no vull ser tan prudent:
les 138.534 pessetes d’un municipi del Bages per ajuts
per subvenir als aiguats de fa dos anys són, ep, ep, ep!,
amb un crèdit a dotze anys a l’euríbor 0,50! (rialles i
aplaudiments), de l’Institut Català de Finances! –de
l’Institut Català de Finances! Home, volen dir que anem
tan malament que hem de donar a un ajuntament, mitjanament arreglat, 138.534 pessetes amb un crèdit a
dotze anys i a un euríbor 0,50 i alguna comissió d’obertura? Volen dir, realment, que hem de fer això? I, és
clar, aquest cas no és l’excepció que confirma la regla!
Quants centres d’assistència primària, quants instituts
d’ensenyament secundari, quants centres d’ensenyament infantil i primari, quantes instal·lacions esportives
en aquest país s’estan finançant amb convenis amb els
ajuntaments, amb crèdits de l’Institut Català de Finances, d’aquells que «a mi em toca, jo t’ho faig, Govern;
a mi em toca per competències, jo t’ho faig»: CEIP,
IES, CAP, Pavelló Esportiu, però, com que les coses no
estan per gaires alegries, ho he de pagar amb un crèdit,
que demanes tu, que avales tu i que torno jo –principal,
interessos i amortització– amb les anualitats corresponents que ja t’aniré donant. M’agradaria que fessin la
suma, saber on som en aquesta operació i arribar a precisar si, realment, valia la pena.
Hi ha en aquest sentit una altra manera de fer les coses.
Ahir i avui s’ha debatut dos models, dues concepcions,
dues maneres de fer, dos estils, i no és veritat que hi
hagi una línia borrosa al mig que permeti la confusió:
hi ha un programa, hi ha un model, hi ha un candidat,
hi ha unes idees, i totes les apel·lacions que feia aquest
matí el conseller Mas al debat de política general ens
indiquen i ens recorden que, ben garbellat i treta tota la
palla del Catalunya 2010, les seixanta mesures i no sé
quantes coses més del debat de política general són re
de re de re.
Com hi ha una altra manera de fer en la relació i la collaboració entre el Govern de la Generalitat i els ajuntaments. N’he parlat un moment; ara hi torno un moment: no es pot fer política catalanista i d’afirmació
nacional a Catalunya amb recel, amb recança, amb reticència a l’hora de col·laborar amb els ajuntaments. El
model de col·laboració s’explicita a través d’un marc
legal, i el marc legal és el que defineix aquest edifici
únic d’un nacionalisme que permet construir el país de
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
71
baix a dalt, no de dalt a baix. Ha de ser un marc legal
obert; ha de ser a través de la modificació de les lleis
d’organització territorial; ha de ser amb diners i pressupostos, amb fons de cooperació local –que no es
mou–, amb plans d’obres i serveis que pugin –que no
es mouen, pràcticament–, i ha de ser amb unes condicions en el marc dels acords que subscriguin amb els
ajuntaments que no continguin clàusules contra llei pel
que fa a les llicències, pel que fa als terrenys, pel que fa
als impostos locals: quin exemple...? Aquell govern que
li diu a un ajuntament: jo et donaré algun calé perquè
facis això –el que sigui–, però la llei no ho diu pas, però
m’has de fer exempt d’aquests impostos –llicència
d’obres o el que sigui. Això sí, a l’hora de la veritat, els
ajuntaments sí que han de passar per la «guixeta», però
la Generalitat no ha de passar per la «guixeta» dels
ajuntaments.
Passa, també –i ho subratllo, estem en el moment, només, dels exemples– una cosa semblant amb la pobresa, amb la lluita contra la pobresa, contra l’exclusió,
amb les polítiques a favor dels discapacitats. També,
aquí, hi ha dues maneres de fer, dues concepcions: hi ha
un plantejament propagandístic, assistencial, de simple
subvenció; la subvenció per engreixar la societat civil,
però per no fer ni deixar fer, finalment. Allò que hem
dit moltes vegades en el debat sobre els barris, les ciutats, la gent: pa per a avui i gana per a demà; una manyaga amb una mà i un desaire amb l’altra –per no dir
un bolet.
I no han actuat mai, en aquestes matèries, amb criteris
d’intervenció a fons, amb polítiques estructurals; no
han anat mai a l’arrel de les causes de les desigualtats
i de l’exclusió; només atacant aquestes arrels s’avança
en una línia en positiu que permetrà superar la pobresa, l’exclusió, les desigualtats. Podríem dir-ho amb una
consigna que els sonarà, si volen, potser una mica forta, però és la veritat: menys arrossades i més inversions.
En la política de relació entre un govern autonòmic
d’un país com Catalunya i la ciutadania: menys arrossades i més inversions; menys demagògia –si m’ho
permeten– i més política, que és el que estem discutint
avui. I deixin-me dir: la Mina –la Mina–, no pot ser
l’excepció que confirma la regla. Per això nosaltres
proposem i demanem una política específica per als
barris de les ciutats que permetin barris dignes i ciutats
tranquil·les.
Quart exemple, i vaig acabant. La immigració. Deia el
senyor Mas: «Fem moltes coses: plans comarcals i reclamem competències.» I què més? De moment, res més.
Passivitat i omissió; estudis, estudis, estudis... Potser la
setmana que ve, el dia vint-i-quatre, el Pla interdepartamental, però fins avui, com que els plans comarcals són,
escassament, de 6 a 12 milions de pessetes per comarca,
per fer un estudi previ per decidir què es farà, fins avui,
pel que fa a les polítiques d’acollida, el Govern de la
Generalitat: zero, zero, zero –el senyor Homs, no hi és,
que en allò del zero...–, zero, zero; estudis, plans, estudis i més estudis, i res més. De moment, la setmana que
ve veurem el Pla interdepartamental, però de moment,
pel que fa a la política d’immigració, de moment, res
més. Això sí: que el Govern de l’Estat ens traspassi les
competències per controlar, per donar els papers, per fer
SESSIÓ NÚM. 42.2
l’acollida, perquè això ens permetrà fer alguna cosa interessant; però, a part d’això, res més.
I acabo, senyor president, amb dues consideracions.
Mirin, aquest cap de setmana passat, aquest cap de setmana llarg del pont del Pilar, el president de la Generalitat va anar a Navars. I a Navars va veure dues coses:
una manifestació contra una planta de purins i la celebració, al costat, dels bisbes Deig i Tresserres, dels cinquanta anys de l’Escola de Formació Professional de
Navars. La realitat d’aquesta gent –tant els de l’escola
com els de la planta de purins– no és ben bé la realitat,
el capteniment, la forma de pensar d’aquell to intimista que ahir ens utilitzava la consellera, apel·lant, amb la
mà al cor, a la gent. Perquè si l’Escola de Formació
Professional de Navars és un exemple, i és un exemple
a seguir en la política de formació professional que
vostès han fet, més aviat han espatllat allò que, amb
l’esforç de tota la comunitat educativa, estava mig funcionant. I ara cal reformar la formació professional per
adequar els cicles formatius al desgavell que vostès han
introduït i donar una resposta adequada a aquesta necessària transició de la formació de l’educació al treball, a les oportunitats per a la joventut.
I la veritat és que, davant de tot això, nosaltres ens fem
forts en la idea que aquesta Moció de censura era necessària, era oportuna, serà ben vista i hi haurà un abans
i un després de la Moció de censura, passi el que passi
en la votació que farem, si no avui, demà.
Gràcies senyores diputades; senyor president. Moltes
gràcies.
El president
Demana la paraula... –esperi’s, senyor Maragall. Té la
paraula el senyor conseller.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
(Sr. Pere Macias i Arau)
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats..., la intervenció del senyor Nadal ha fet referència
a un tema que considero d’una gran importància i, d’altra banda, d’un gran relleu polític, als efectes del que
avui aquí s’ha intentat dir. Perquè, la referència que ell
fa al transport públic crec que exemplifica perfectament, tal com ho va fer la consellera ahir, el fet de la
política real, la política dels fets, la política de l’atenció
a les persones i la política, simplement, d’enraonar.
Mirin: jo, fa pocs dies, vaig ésser convidat per l’Associació de Veïns de Canyelles, en un acte que posteriorment va sortir a tots els mitjans informatius, amb una
foto, més o menys espectacular; em refereixo que, vostès saben que aquesta Associació de Veïns havia demanat la construcció del metro. I una de les fórmules per
reclamar-lo va ser, a part d’anar a la plaça de Sant Jaume, fa uns quants anys, i muntar amb cartrons una estació de metro, varen anar, també..., varen construir, a
la plaça de Karl Marx, on els semblava que s’havia de
fer l’estació del metro de Roquetes, van construir amb
maons el que més o menys podia ésser una estació de
metro. I van posar la banderola que posem –que posàvem; ara ja és, sortosament, més moderna– de l’estació
de metro del barri de Canyelles.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
72
Fa poques setmanes aquestes tres noves estacions, que,
pel que sembla aquí fan riure, i jo crec que no en fan,
de riure: el que fan és servei a la gent d’aquests barris;
jo estic realment molt estranyat, no?, perquè he vist la
il·lusió que els feia a aquesta gent, no?, i aquí veig que
per a l’únic que s’utilitza això és per fer riure, no? Bé,
doncs, aquesta gent, l’Associació de Veïns, els veïns,
dintre de les festes del barri de Canyelles, varen convidar-me, van dir: «Escolta’m, ja que heu treballat, el
Govern de la Generalitat, per fer aquestes noves estacions tan importants i tan estructurants per al nostre barri,
vine i celebra-ho.» Curiosament –curiosament–, no hi
havia massa altres autoritats convidades, sinó que van
voler convidar la meva persona, sobretot per la representació del Govern de la Generalitat, per l’esforç que
el Govern de la Generalitat havia fet per prioritzar
aquesta línia, aquestes estacions, que donen servei a les
persones, per les que, només, possiblement, donaven
servei a les muntanyes. I, per tant, aquesta invitació que
em van fer, aquesta festassa que ells van fer –em van
donar un mall i em van fer clavar el primer cop; després, posteriorment, s’hi van apuntar tots; i després, els
quatre o cinc més valents del barri varen enderrocar la
banderola, i aquesta era la foto que sortia–, aquest acte,
si vostès volen, senzill, no oficial, de la gent d’un barri, de la gent d’un barri on fins i tot potser Convergència i Unió no hi té una majoria de vots, però que van
convidar els representants del Govern de Catalunya,
avui és posada en ridícul, aquí, reiteradament.
A mi em sembla –a mi em sembla– que aquesta no és
una bona manera de voler dir: «Nosaltres som la gent
que hem de defensar la gent d’aquest barri, que hem de
presentar, que volem governar la gent d’aquest barri i,
per tant, d’aquest país.» Però, és clar, més enllà d’aquesta
broma jocosa entorn de les tres noves estacions d’aquesta línia, jo crec que aquí hi ha un gran desconeixement;
un desconeixement que, a mi, en temes d’infraestructures, m’ha preocupat al llarg de tot el debat. I em permetran –i crec que dec tenir temps, no, senyor president?...
El president
Sí, té el temps que vostè cregui convenient.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Mirin: el debat del tren de gran velocitat. Aquest és un
debat que podem allargar molt; però deixin-me dir-los
una cosa: l’any 1993 es va dissenyar, pel Govern, en
aquell moment, de l’Estat espanyol, un anomenat Plan
director de infraestructuras. Aquest Pla director d’infraestructures, document publicat pel que llavors era Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente, conté tota una sèrie de decisions importants;
alguna d’elles molt decisiva.
Per exemple, aquí es parla molt del Barcelona - València i tot el corredor del Mediterrani, en alta velocitat.
Bé, doncs aquest document, a la seva plana 149 –repeteixo: a l’any 93 i fet pel Ministeri, en aquell moment,
de Transportes, Obras Públicas y Medio Ambiente–,
parlava que el tram, que curiosament anomenava «La
Encina» –vostès saben que La Encina és entre Albacete
i València–, «La Encina - Valencia - Barcelona» –era
PLE DEL PARLAMENT
així com, curiosament, anomenaven en aquest Pla
aquest tram–, deia: «elevación a 200-220 kilómetros
por hora» d’aquest tram. I fruit d’aquest Pla, efectivament, es van fer una sèrie d’inversions en la línia, que
ara en diem la línia Euromed, a 220 km/h. Per exemple,
es va fer el nou pont sobre l’Ebre, tot el tram des de
Vandellòs fins a Castelló, i es va posar, posteriorment,
en funcionament.
Bé, la decisió de fer aquesta línia a 220 per hora –200220 per hora– és una decisió presa l’any 93. Què passa? Que ara es reclama: escolti’m, és que això ha de ser
d’alta velocitat. Segurament sí, però, és clar, algú, l’any
93 –i no estem parlant del 87–, al 93 ja s’anava de
Madrid a Sevilla amb alta velocitat, de veritat. Per tant,
quan ara es reivindica, es reclama, es ve a parlar aquí
del corredor de la Mediterrània, què va passar l’any 93?
Qui demanava que això fos alta velocitat, de veritat? O
és que els 35.000 milions que va costar allò ara els hem
d’enderrocar i tornar-ho a fer per poder anar a l’alta
velocitat, de veritat?
Per tant, en tema d’infraestructures, jo crec que cal una
mica, una mica més de rigor. Rigor que, de manera
molt especial, jo vull demanar –i ara el senyor Fernández Díaz es posarà molt content– en el tema que el senyor candidat ha anomenat «el bunyol». Jo, aquí, tinc
una foto –que va sortir als diaris– on apareix el ministre de Foment, el senyor Álvarez Cascos, el senyor
Manuel Niño –que és el director general de Ferrocarrils–, el senyor Montilla, en la seva condició d’alcalde
de Cornellà, el senyor Corbacho, en la seva condició
d’alcalde d’Hospitalet; el senyor Tejedor, en la seva
condició d’alcalde del Prat de Llobregat; senyor Morlanes, com a president del Consell Comarcal del Baix
Llobregat, i jo mateix, en la meva condició de membre
del Govern de Catalunya, i resulta que vam firmar un
document. Un document del qual jo aquí no tinc la
còpia signada, però està signada absolutament per tots,
i aquest document els el llegiré; està redactat en castellà i els el llegiré. Perquè, és clar, «això és un bunyol,
això no ha estat acceptat...» Bé, això, totes aquestes
autoritats que estan aquí, varen signar, vàrem signar
conjuntament un document que descriu amb una precisió mil·limètrica i que va acompanyat d’un plànol, com
ha de ser tota la solució del tren d’alta velocitat. Però,
és clar, resulta que el candidat no se n’ha encara assabentat.
Permeti’m que llegeixi, perquè, realment, això que se’n
diu el bunyol ha estat acceptat per totes aquestes autoritats. Diu: «Las siguientes actuaciones seran objeto de
desarrollo en los proyectos que se lleven a cabo conforme a los siguientes criterios.» I comença: «Municipio
de Sant Boi», i descriu: «En el municipio del Prat, el
paso de las vías UIC» –vol dir l’ample internacional–
«significará también una remodelación de la infraestructura de ancho ibérico en el tramo comprendido entre la prolongación del eje de la avenida del Remolar y
la calle Joan Maragall», etcètera. No els canso. Perquè
vegin el detall. Segueixo. Això era l’apartat B; arribem
a l’apartat D, que, això que és qualificat com a bunyol,
diu: «El acceso al aeropuerto desde la línea principal a
la altura de los términos municipales de Sant Boi y el
Prat de Llobregat seguirá el trazado del estudio inforSESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
73
mativo elaborado por el Ministerio de Fomento para
dar acceso a las terminales actuales y futura en ancho
ibérico, en bucle completo y reincorporación a la línea
principal. El proyecto» –fixi’s com això està detalladíssim– «tendrá dos vías en ancho UIC y dos en ancho
ibérico desde las respectivas vías principales hasta la
estación de la nueva terminal entre pistas. Y será compatible con un acceso de ancho ibérico en dirección
Vilanova.» Fixin-se vostès al detall que arriba això: «A
partir de ahí, la incorporación a las respectivas vías
principales se haría en sentido levógiro en una vía de
ancho UIC y una vía de ancho ibérico a lo largo del
recinto aeroportuario.»
Bé, no els canso més. En qualsevol dels casos, això,
signat per totes aquestes autoritats, avalats, després de
mesos i mesos de treball, de consens, on, per cert, allò
que segurament i encara fa poca estona aquí ha defensat com una legítima visió personal el candidat, doncs,
ha estat substituït per un altre document –aquí no tinc
el plànol, però també el podem ensenyar, perquè forma part del document públic– en el qual totes les autoritats, totes –el senyor Montilla, el senyor Corbacho,
el senyor Morlanes, el senyor Tejedor, per descomptat, el senyor Álvarez Cascos i jo mateix– signem dient
que aquesta és la solució que institucionalment posa fi
a una cosa que havíem de saber resolta i que l’hem resolt –i que l’hem resolt. Si volen vostès, després explicaré per què potser s’ha tardat més i quins són els responsables, però em penso que de moment el que hem
de fer és estar contents perquè això s’ha resolt. Home,
escolti’m, que després de tot això resulti que es digui
que això és un bunyol i que no existeix, em penso alguna informació deu fallar per aquesta banda.
Deixi’m, de totes maneres, dir-los una altra cosa: el debat del transport públic. Fa poc més de cinc anys, l’aleshores alcalde Clos i el conseller Artur Mas, de Política
Territorial, varen signar la constitució de l’Autoritat del
Transport Metropolità. Jo crec que això –i ho situïn
vostès, si volen, en el panorama, en el moment que ho
van fer, fa cinc anys–, aquesta constitució d’aquest consorci de l’Autoritat del Transport Metropolità ens vinculava a les administracions locals, l’Ajuntament de Barcelona, l’Entitat Metropolitana de Transports i el Govern
de la Generalitat, ens vinculava a treballar conjuntament per millorar el sistema de transports en l’àmbit
metropolità. En cinc anys, en només cinc anys, hem fet
molta i molta més feina que segurament altres. Per cert
–per cert–, que a vegades que es posa com a exemple
Madrid, senyor candidat, l’Ajuntament de Madrid no té
res a dir; els altres ajuntaments, menys: el Consorcio
Regional de Transportes és només una eina descentralitzada de la mateixa comunitat autònoma. Aquí totes
les decisions les prenem per voluntat lliurement
consorciada al 50% entre els ajuntaments i el Govern
de la Generalitat. Per tant, poca cosa se’ns pot ensenyar
en l’àmbit de la cooperació interinstitucional, en aquest
àmbit.
Què hem fet, en aquests cinc anys? Molt. No els cansaré, però entre altres coses hem fet que en aquests
moments s’estigui construint –perquè està ja signat i
quan s’ha signat ja el contracte vol dir que oficialment
ja computen els terminis– la construcció que serà la líSESSIÓ NÚM. 42.2
nia de metro més important d’Europa en aquests moments. S’ha parlat avui aquí de ciutats que estan fent
grans esforços, i s’ha posat l’exemple de Berlín, crec
que llegint un text de l’alcalde Clos. Doncs, bé, en això
passem nosaltres a davant, i això s’està fent. La línia 9
és una obra important que està ja en marxa; que, per
cert, aquest Parlament haurà d’aprovar una llei per fer
possible un organisme públic per dur a terme la construcció, i que crec que aquesta línia 9 posarà de manifest la prioritat que el Govern de la Generalitat, que la
finança al 100%, per cert, amb un valor total de 240.000
milions de pessetes, li dóna el transport públic.
Podria posar-los molts altres exemples fets de la mà de
les persones; per exemple, els barris de Ciutat Meridiana i de Can Cuiàs i de la Torre Baró. En aquests barris hi havia una demanda històrica de prolongació del
metro; el metro convencional era una mala solució,
perquè era molt aparatosa i aquests barris, que suposo
que el senyor alcalde coneix prou bé i altres senyors i
senyores diputats també –el senyor exalcalde de Barcelona–, són barris amb una orografia diferent i, per tant,
el metro, o el fas a dalt o el fas a baix; si el fas a dalt,
els de baix queden sense metro; si el fas a baix, els de
dalt queden sense metro. Bé, doncs, fruit del diàleg que
la gent del Govern de la Generalitat vàrem tenir amb els
veïns, amb totes les associacions de veïns, es va consensuar un nou sistema, el primer metro lleuger que
s’està construint ja a la ciutat de Barcelona, que amb un
cost raonable, entre el del metro convencional i el d’un
tramvia, dóna un servei excel·lent a tots aquests barris.
Aquesta és una altra de les grans obres que en aquests
moments tenim.
I en tenim moltes més. Jo, quan vaig per aquests móns
de Déu, sempre els explico, els poso una pregunta, que
també, doncs, aquesta cambra crec que ja la sap, perquè
alguna vegada, almenys els diputats fidels que segueixen les intervencions o les interpel·lacions, ja la coneixen. Jo sempre els demano si saben quina ha estat la
inversió més grossa que ha fet el Govern de la Generalitat tots aquests anys. L’Eix Transversal! No és veritat:
la inversió més grossa que ha fet el Govern de la Generalitat no és l’Eix Transversal, sinó el metro del Baix
Llobregat. Transformar allò que era un carrilet a punt
de tancar en un metro amb prestacions de metro, que
ens permet, doncs, un servei cada quatre minuts fins a
Sant Boi o, en aquests moments, cada dotze minuts fins
a Martorell, en el futur cada deu minuts. 80.000 milions s’han esmerçat fins avui en això. Quan llavors algú
fa aquelles xifres, aquell joc de mans comparant Madrid i Barcelona, resulta que a Madrid hi posen una
cosa que, evidentment, és un servei públic, que és el
ferrocarril –ells en diuen el Ferrocarril de Arganda–,
inversió privada que la computen com a metro, que no
ho és, perquè no va pràcticament en superfície, i, en
canvi, diuen: «No, no, això no s’hi val, això no és un
metro, això no és un servei públic.» Però això, que alguns diuen falsejant les informacions, quan jo vaig a
Sant Boi, la gent de Sant Boi, amb l’alcaldessa al seu
costat, diu: «Conseller, seguiu per aquí, perquè aquest
és un servei excel·lent.» I, a més a més, l’excel·lència
d’aquest servei la diuen vostès, la diuen els usuaris: en
cinc anys hem duplicat el trànsit d’aquesta línia.
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
74
Per tant, si volen, parlem-ne, de transport públic. Podem parlar tot el que vulguin. I jo crec que, a més a
més, el transport públic és un més d’aquests aspectes en
el qual el Govern de la Generalitat pot presentar un
balanç molt positiu d’actuacions, de projectes i, sobretot, de col·laboració institucional.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Senyora consellera.
La consellera de Governació i Relacions Institucionals (Sra. Núria de Gispert i Català)
Molt honorable president, senyor Nadal, ahir al matí el
senyor Maragall va parlar dels aiguats només amb un
exemple, un exemple –permeti’m– ridícul i, a més a
més, sense cap consistència. Jo ara els diré exactament
el que el dia 20 d’agost es va publicar al Diari Oficial
de la Generalitat, 20 d’agost d’aquest any, que culminava el procés d’atorgament d’ajuts als ajuntaments
afectats pels aiguats de juny i octubre de l’any passat.
Miri, 193 entitats locals afectades, 641 actuacions, una
inversió de 4.647,7 milions de pessetes, i d’aquestes
inversions, l’Administració Local ha rebut un 70% per
part de la Generalitat –un 70% per part del Govern de
la Generalitat– a través d’un crèdit i a través del pressupost directe de Governació i sense interessos a càrrec
d’ells, sense cap interès; un 20% a càrrec del MAP –el
Ministeri d’Administracions Públiques–, i un 10% a
càrrec dels ajuntaments. I no dic el percentatge de la
Diputació perquè és tan ridícul que..., tinc el decret de
la Diputació de Barcelona dient que atorga per a tot
60,5 milions. Per a tot. Per tant, l’exemple que vostè
posa em sembla realment ridícul; no té en compte els
4.600 milions que s’han gastat i que en un any els han
rebut i, a més a més, l’agraïment de tots els ajuntaments
i especialment dels socialistes, i concretament en tinc
un, l’alcalde de Godall, del Montsià, amic seu –perquè
m’ho va dir, amic seu– i que ha declarat públicament
que la Generalitat ha resolt, no bé, molt bé el tema dels
aiguats. Com a mínim, una mica més d’explicació i
saber més de què estem parlant.
I una altra cosa. Miri, senyor Nadal, el Govern governa, el Govern connecta, el Govern governa des de fa
vint-i-un anys perquè connecta, i connectar significa
apropar-se als problemes de la gent. Significa construir
estacions de metro, com li deia ahir. És igual, tres, en
farem moltes més, ja ho ha dit, ja ho ha dit el conseller
Macias: farem totes les que siguin, perquè, miri, un
Govern que governa seguirà governant. Vostès continuïn repartint octavilles, que així els va. O sigui, aquest és
un exemple. Un altre, governar és connectar; connectar significa estat prop de la gent, i significa que, com
que estàs en un càrrec públic, doncs, has de connectar
també amb els problemes de la gent. I llavors els exemples que jo vaig posar els vaig posar perquè penso que
a la gent aquests exemples els van; els van perquè tothom té problemes i creu que el polític a la millor no els
té. Per tant, és en aquest sentit que vaig posar aquells
exemples, però en tinc molts més, i si vol li explico al
Vendrell, a Molins de Rei, a Tona, a Orpí... Miri, nosPLE DEL PARLAMENT
altres, com que hem après del president Pujol, ens coneixem Catalunya i la trepitgem, i ens passem els caps
de setmana trepitjant Catalunya, i això és el que fem, i
això a la gent li agrada. Això significa connectar amb
la gent, i això significa que quan arriben les eleccions
la gent ens vota. No la Moció de censura, que ja saben
des del primer dia que la perden.
Miri, vostès van perdre el 17 d’octubre de fa dos anys,
van perdre des de l’any 80, i d’això no saben com sortir-se’n. Van perdre el 80, van perdre cada quatre anys,
van perdre fa dos anys, no s’han despertat, i demà tornaran a perdre.
El president
Senyor Nadal, té vint-i-dos minuts; els té a la seva disposició.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyor president. Perdre, perdre, senyora consellera, perdre, perdre vaig perdre jo molt més que no
pas el senyor Maragall quan era candidat –esperi un
moment–, l’any 95. Però, en el mateix moment en què
jo, com a cap de llista dels socialistes, perdia les eleccions autonòmiques de l’any 95, en el mateix moment,
vostès perdien, per primera vegada en molts anys, la
majoria absoluta, que és com perdre alguna cosa força
important. I aquella nit, aquella nit, quan ens vam veure
–crec recordar– al Palau Robert, la cara del conseller
Macià Alavedra, a mi, em va justificar tota la campanya! (Rialles.) És a dir, vaig quedar francament...
(Aplaudiments.)
És a dir, que, senyora consellera... –escolti, escolti!–
(Remor de veus.) Vostè pot fer els jocs que vulgui amb
la noció de guanyar o perdre, com que la majoria dels
que som aquí estem acostumats a guanyar i a perdre,
segons les circumstàncies, sabem perfectament de què
estem parlant i no cal que ens digui vostè què hem perdut, quan ho hem perdut, de quina manera ho hem perdut i què és el que representa en cada moment.
Cada elecció té un significat i una lectura política. La
del 80 va tenir el que va tenir; la del 95 va tenir el que
va tenir, i li asseguro que la lectura política del resultat
de les eleccions autonòmiques de 1999 no es juga tant
en el terreny de guanyar o perdre les majories aquí
com, sobretot, el canvi substancial d’equilibris que va
significar en el mapa polític català en el seu conjunt. I
el resultat de l’any 99 és, naturalment, l’anunci de futurs millors resultats.
Dit això, dit això, senyora consellera, vostè pot explicar el que vulgui, explicar el que vulgui sobre els ajuts
i la política d’ajuts del Govern de la Generalitat en
matèria d’aiguats. I podríem, fins i tot, discutir si ho van
fer bé o malament.
Abans de parlar dels aiguats, havíem debatut, en aquest
Parlament, com pagaven els ajuts pels incendis, i vam
coincidir que pagaven molt tard i molt malament, fos
quina fos la quantia de l’ajut. I amb els aiguats va començar a passar una cosa força semblant fins que, donades les circumstàncies i amb ganes que no es repetís
la mateixa història que als incendis, vostès van haver de
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
75
corregir la situació, van rectificar i van començar a pagar més a temps. Però, en qualsevol cas, en qualsevol
cas, jo no parlo ara, jo no parlo ara de la proporció...
(Remor de veus i pausa.) Jo no parlo ara de la proporció entre administracions, el meu exemple és ridícul! El
meu exemple és ridícul! És clar que és ridícul!, però, és
que és ridícul pel que han fet vostès! (Rialles.) Perquè,
és clar, vamos allá, vamos allá, vamos allá (Remor de
veus.) Vamos allá, vamos allá...
El president
Comencem per l’assumpte, comencem per l’assumpte
en qüestió. Títol de l’actuació, títol de l’actuació... Ja és
mala sort també que els passi el que els passa, i ara llegiré: «Actuacions de màquina i personal en el tancament i neteja del camí de Joan Maragall i altres...» (Rialles.) «123.345 pessetes» i «Esllavissades del camí a
Monistrolet, 15.590». Total de l’aportació, «138.935»
–abans m’he equivocat!–, concretament, 835,02 euros.
I el document a través del qual l’Ajuntament en qüestió ha de prendre un acord de ple per accedir a aquest
ajut, diu el següent: «Amb data 31 de gener de 2001, es
formalitzà el Conveni entre el Departament de Governació i Relacions Institucionals i l’Institut Català de
Finances, per al finançament d’inversions per al restabliment de les obres i els serveis de competència municipal ocasionats pels aiguats de l’any 2000. I, en compliment de l’acord del Govern de la Generalitat de 23
de gener de 2001, per resolució de la consellera de
Governació i Relacions Institucionals, de 22 de maig de
2001, s’han atorgat, a favor de l’Ajuntament tal, ajuts
per un import de 138.935 pessetes, que es faran efectius
d’acord amb l’Ordre de 14 de febrer de 2001, mitjançant la subscripció d’un crèdit –d’un crèdit!– amb l’Institut Català de Finances, per aquesta quantitat, amb les
condicions que els he dit, etcètera, etcètera. Escolti, el
ridícul no és l’exemple, el ridícul, en això, són, absolutament, vostès! (Veus de: «Molt bé.» i aplaudiments.)
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Dit això, dit això, un comentari breu sobre la gran intervenció que ha fet el conseller Macias sobre la política de transport públic, que tampoc no desmenteix
l’únic que jo pretenia aportar en aquest petit debat de
torn de partit del meu Grup parlamentari, per dir que...,
home!, d’acord... La consellera ens havia posat l’exemple de les estacions de metro: tres!, vostè hi va anar a
fer un cop de mall..., ja en té tota la pinta! (Rialles.) Ja
en té tota la pinta! Per fer un cop de mall simbòlic, també hauríem pogut fer-lo tots plegats! I escolti: de tres en
tres, jo crec que el futur no li donarà gaires cops de mall
més, però, en qualsevol cas, per acabar la línia, aquesta, i la del Baix Llobregat, i les que siguin, en tenim per
estona! Però, dit això i anant al gra: home, és evident...
(Veus de fons i pausa.) No, quan el senyor Nadal deixi
de fer comentaris prou forts perquè jo els senti, llavors
em consideraré amb prou condicions –perdoni, senyor
president– per continuar. (Remor de veus.)
El president
No, no. Calli, si us plau, que no li toca ara. Continuï,
senyor Nadal...
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Sí; continuo, continuo... (Forta remor de veus.)
SESSIÓ NÚM. 42.2
Silenci, si us plau! Prego silenci! No..., perdoni, senyor
Nadal, com que ha estat al·ludit, quan s’acabi, podrà
demanar la paraula; no ara, perquè vostè sap que el
Reglament és el Reglament. (Remor de veus.)
Té la paraula, senyor Nadal, senyor Joaquim Nadal. Pot
continuar.
Gràcies, senyor president. Miri, senyor Macias, és evident que la política de transport públic és molt, molt,
molt important i l’hem de fer entre tots! Entre tots vol
dir entre l’Administració de l’Estat, l’Administració
autonòmica i l’Administració local, però, avui per avui
–cito un moment només l’acord que van anar a signar
al Ministeri vostè i els alcaldes del Baix Llobregat pel
que fa a la línia d’alta velocitat–, pel que jo sé i he vist,
allà on precisen els radis de gir i tot allò que vostè ens
ha llegit és en allò que ha estat, efectivament, un canvi
substancial i important per als municipis en qüestió;
mentre que el traçat de la línia de l’aeroport fila menys
prim –i en podrem parlar amb molt més detall en el
futur–, però, dit això, dit això, alguna cosa més...
El Pla de transport de viatgers del seu Departament, en
aquest moment a informació pública, senyor conseller,
no preveu l’AVE en el corredor mediterrani, i diu textualment: «canvi d’eixos a Perafort», i prou! I, per altra banda, els pressupostos de l’Estat de l’any que ve no
preveuen les partides per pagar ni el Pla director d’infraestructures de l’ATM, ni el contracte programa, de
tal manera que s’han hagut d’impulsar esmenes diverses dels pressupostos generals de l’Estat, des de diverses administracions, per deixar constància que hi ha
una gran desproporció entre les partides contemplades
i els acords exigibles en matèria de transport públic. Si
cal, ho precisarem més, però de moment deixem-ho
aquí.
I, per altra banda, vostè diu que nosaltres anem fent
malabarismes amb els números de la inversió pública a
Madrid o a Barcelona en matèria de transport públic,
però el fet és que la inversió en transport urbà a l’àrea
metropolitana de Barcelona, comparada amb la que es
fa a Madrid en pessetes per capita, des de l’any 90 fins
a l’any 2001, significa que, en la darrera dècada –tota–,
la inversió a Barcelona ha estat només el 38% de la
inversió feta a Madrid. I, concretament, 3.700 pessetes
per capita! Sí, sí, sí...
Però, anem a alguna altra cosa, anem a alguna altra
cosa! El conseller Macias ha tingut l’afany de sortir,
perquè jo he citat les tres estacions que ahir ens comentava amb gran satisfacció la consellera, però, ja que
parla, podríem parlar d’uns quants incompliments de la
Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques; li
ho esmento, ràpidament, simplement per situar-nos.
El Pla de carreteres, que va acabar la seva vigència el passat mes de juliol, té un incompliment del 30%: queden 970
quilòmetres de carreteres de la Generalitat per fer, i la inversió pendent és de 435.000 milions de pessetes.
Segon, el Govern, el Govern va trigar dotze anys a elaborar el Pla territorial general, i constatem avui, com
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
76
tots aquests dies, la nul·la voluntat actual d’elaborar
qualsevol estratègia en l’articulació del territori català.
Tercer, el Govern, durant divuit anys –quasi tants com
la Llei electoral–, ha incomplert les obligacions que es
desprenien de la necessitat de redactar els plans territorials parcials i, tot just ara, han aprovat el primer, i forçats pel conflicte de l’Ebre.
I el Pla de xoc d’habitatges és totalment insuficient per
a les necessitats del país i vostès en fan menys que d’altres administracions i, a més a més, en aquest Parlament
i en la Comissió corresponent, van votar contra la nostra proposta d’un Urban català, que hauria significat la
inversió necessària per tenir barris dignes i ciutats
tranquil·les.
Pel que fa a la línia IX del metro, aquests quaranta quilòmetres significaran més de 100.000 milions de pessetes a pagar amb el mètode alemany, és a dir, aquell
mètode que significarà que pagaran uns altres. I ara
presenten un projecte de llei que pot significar la pràctica privatització de la gestió de la xarxa ferroviària
catalana.
I acabo, senyor president, sense exhaurir el meu temps.
Jo hauria hagut de fer aquesta intervenció sobre el faristol, amb un petit autobús de cartró, amb l’anagrama
de Transports Públics de Catalunya, i un forat a sobre
que diu: «La guardiola del transport públic de Catalunya.» I quan la vaig rebre –crec que aquí al Parlament–,
vaig agafar un duro que tenia a la butxaca, el vaig posar dintre la guardiola i vaig dir: «Algun dia podràs
treure el petit autobús que t’ha enviat el senyor Enric
Ticó per explicar que, en matèria de la xarxa de transport públic per carretera de Catalunya, la gran innovació dels darrers anys ha sigut canviar el color dels autobusos de les empreses concessionàries.»
s’han pagat més de 4.000 milions. Parlen d’un exemple, un de sol de 641. És ridícul l’exemple. No és ridícula l’ajuda en situacions d’emergència. I això és el que
fa el Govern: connectar amb la gent en tots els moments i en els d’emergència.
El president
Moltes gràcies. Algú més demana la paraula? Senyor
conseller.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
Bé, segurament l’hora fa que jo no tingui... Tinc temps
il·limitat, però per respecte a les senyores i senyors diputats crec que he de ser breu. Però em permetran que
sí que parli d’unes quantes coses.
Miri, senyor Nadal, vostè s’ha despatxat al final amb
l’autobuset del senyor Ticó amb la lleugeresa acostumada, que demostra i exemplifica perfectament tot el
que hi ha darrere la Moció de censura. Vostès treuen
aquest titular. Diuen: «L’única política del Govern de la
Generalitat és pintar els autobusos de color vermell de
darrere.» I amb això queden tan descansats. Algú agafa aquest titular i ja està. Això no és així. Això és fruit
d’un pla de millora que va preveure tota una sèrie d’actuacions i que ha fet que simplement en dos anys, del
desembre del 99 al desembre del 2001, quan entrin els
últims autobusos que aquest any han entrat en servei,
que cada més n’estan entrant en servei, resulta que haurem disminuït l’edat mitjana de la flota d’autobusos de
Catalunya d’11,4 anys a 7,3 anys, amb només dos anys.
I amb dos anys més això quedarà estabilitzat en els sis
anys, que és absolutament considerat òptim a tot arreu.
La consellera de Governació i Relacions Institucionals
Però és més –i vostè, senyor Nadal, ho sap això, com a
gironí–, jo fa tres anys, poc després d’obrir l’Eix Transversal, el primer que vam fer va ser convocar un concurs per fer-ho en transport públic. I aquest transport
públic va començar i el dia que vaig anar a inaugurar
em van dir... Van venir una colla, una associació de
persones amb dificultat de mobilitat, i em van dir: «Escolta’m, això està molt bé, però nosaltres no hi podem
anar.» «Teniu tota la raó.» Vaig cridar en Ticó: «Ticó,
què passa?» En aquell moment per a transport per carretera, no per a transport per ciutat, no hi havia encara
a l’Estat espanyol homologació d’autobusos. Bé, sortint
d’allà ens en vam anar a Arbúcies, que sap vostè que
s’hi construeixen carrosseries, i vam parlar amb la gent
d’Indústria. Al cap de mig any ja tenien..., que a més a
més això els ha donat un plus de competitivitat, els primers autobusos homologats. Estic parlant de l’any 97,
segurament 98. En aquest període de temps de zero
autobusos adaptats, perquè no n’hi havia, hem passat
avui al 25%, només en dos anys. I havent-hi hagut de
fer una feina tecnològica i burocràtica, per cert, d’homologació.
És per tornar al tema dels aiguats. Miri, 641 actuacions,
només en parlen d’una. Però vaig al problema de fons.
Solucionar els problemes de la gent, solucionar els problemes dels ciutadans, dels ajuntaments, en situacions
d’emergència no és ridícul. I a més ho hem fet en un
any, després de dos aiguats: juny i setembre. En un any
Això és la política de transport públic. No s’enganyi:
no és pintar. A mi ja em va bé que vostè expliqui que és
pintar, perquè jo explico això. I és més, el dia 31
d’aquest mes jo el convido a vostè i tots els senyors i
senyores diputades a la plaça de Catalunya de Barcelona a sortir simultàniament a la una de la nit amb el ser-
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
(Aplaudiments.)
El president
La senyora consellera té la paraula. Perdoni, senyora
consellera, és que abans, com que el senyor Nadal s’ha
sentit al·ludit, té la paraula.
El Sr. Nadal i Malé
Senyor president, jo comprenc clarament que després de
l’embolic mental que portava el senyor Nadal necessités
el Nadal de Tarragona per recuperar el fil. Gràcies.
El president
No hi ha de què. (Remor de veus.) Senyora consellera,
té vostè la paraula.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
77
vei de transport públic per carretera, que també el Govern de la Generalitat, d’acord amb tots els consells
comarcals de la Regió I farà. I a la nit sortiran disset
línies d’autobusos tots pintadets de vermell, tots nous
i tots adaptats, donant un servei que els ciutadans no
tenien. Això no és pintar els autobusos, no és pintar els
autobusos. I sap què passa? Que, quan la gent veu que
passa això, aleshores ens diuen: «Tu, vine a fer el cop de
mall.» Jo vaig anar a Canyelles a fer el cop de mall i no
és mèrit meu. Fa uns quants anys algú des de l’Ajuntament de Barcelona deia que s’havia de fer el metro a
Montjuïc, i alguns altres, l’Artur Mas, deien que s’havia de fer a Nou Barris. Per això em van convidar a mi.
Potser hi hauria d’haver anat l’Artur, però per això em
van convidar a mi, sap? No pintem autobusos ni clavem
cops de mall en va.
Bé, anem a Madrid. És clar, aquí grans comparacions.
Com es pensen vostès que finança una obra molt important que fa el Govern regional de Madrid?, que és el
Metrosur, que en diuen ells, que és una obra semblant
a la línia 9 més petita, que l’estan finançant, que l’estan construint ara i que té una magnitud –podríem dir–
semblant, més petita, però més semblant que la línia 9.
Doncs, exactament com ho fem nosaltres. Varen
constituir una societat, una IFC, que allà en diuen... Ara
no recordo el nom, però en qualsevol cas varen
constituir una societat pública, que té la titularitat
d’aquesta infraestructura. El mateix que farem nosaltres, però això és el que fan tots els països. No a Anglaterra, que a Anglaterra es van equivocar i van liberalitzar fins i tot la infraestructura. Per tant, nosaltres fem
això, que és el que es fa: que es fa a Berlín, que es fa a
París, que es fa a tantes altres ciutats. I això és el que les
directives europees diuen.
Quins metros hi farem passar aquí? Doncs hi farem
passar, suposo, els metros d’alguna de les molt bones
companyies que tenim de transport públic, públiques,
a casa nostra. Jo sempre ho he dit. Ho he dit a tots els
fòrums, i quan ho dic la gent dels Ferrocarrils de la
Generalitat, la gent de Renfe, la gent de Transports de
Barcelona, ho accepten. Nosaltres tenim tres excel·lents
companyies de transport públic. Bé, el més normal és
que sigui una d’aquestes companyies la que operi això.
I possiblement la que li toca més, que és la dels Transports Metropolitans de Barcelona. Ara, lligant amb això... Per cert, a Barcelona, en aquests moments, el
metro, el que anomenem com a «metro», no l’explota
només una companyia: l’exploten dues, perquè la línia
9... –vostès saben que ara hi ha cinc línies–, la línia 9
no li diem «línia 9» per caprici. Li diem «línia 9» perquè
hi ha una línia 6, una 7 i una 8 que corresponen –al seu
dia es farà el canvi, quan toqui– a les línies actualment
de metro gestionades per Ferrocarrils de la Generalitat,
amb una visió d’unitat de la xarxa.
Bé, per tant, la línia 9 del metro la finançarem com es
fa a tot el món, com es fa a tot el món. Les comparacions amb Madrid a mi sempre m’han apassionat i hem
fet fer moltes estadístiques. Jo n’he fet fer una i he dit:
«Escolta, poseu-hi tot el que Madrid està a punt d’inaugurar, comparació entre el que diem la conurbació de
Barcelona que podia ser...» –no podem comparar la
ciutat de Barcelona perquè és més petita de terme que
SESSIÓ NÚM. 42.2
la de Madrid– «compareu-me conurbació de Barcelona i Madrid amb una relació entre quilòmetres de xarxa, estacions i persones.» Bé, els índexs uns a favor
d’uns i els altres a favor d’un altre: 14-16,4 en aquest
cas a favor de Madrid, 14,3-13,1 a favor de Barcelona,
a disposició de qui ho vulgui. Per tant, estem en disposició de comparar el que vostès vulguin.
Finalment, nosaltres estem fent un gran esforç inversor
i, quan vostès van fer públic fa pocs dies que quedava
un 30 % del Pla de carreteres per fer, jo vaig pensar
«això està bé», perquè, és clar, el període d’aquest Pla
de carreteres, tots vostès se’n deuen recordar que era
agafant els últims anys de la dècada dels noranta, que
han estat uns anys que no el Govern de la Generalitat,
sinó totes les administracions públiques europees han
hagut de fer una gran contracció de la seva inversió
pública per altres objectius que em sembla que tots
compartíem. Si amb això ens ha quedat un 30%, doncs,
escolti’m, està prou bé. I hem de mirar de complir-lo,
però, si aquests anys ens ha passat això, està prou bé.
I finalment una correcció, perquè, és clar, les coses no
es poden dir amb la lleugeresa que es diuen. Diu: «Vostès han aprovat l’únic pla..., el Pla territorial parcial de
les Terres de l’Ebre, fruit de l’agitació com a conseqüència del Pla hidrològic nacional.» Escolti’m, si vol
agafarem, anirem a buscar les dades d’aprovació, les
dades que per unanimitat de tots els membres, cosa que
ara... –vostè s’imagina; jo m’imagino que seria difícil–,
abans que sortís tota aquesta polèmica, el Consell de l’Institut de les Terres de l’Ebre va aprovar per unanimitat
i amb grans escarafalls de satisfacció aquest Pla territorial. Per tant, no digui que l’hem fet per això, però és
que hi ha massa dades: butlletins oficials, secretaris i
interventors, tothom que vindran a desmentir-lo. Home,
no ens diguin les coses així.
Finalment, nosaltres amb el tema del transport públic
no només actuem a la ciutat de Barcelona. Vostè i jo no
som barcelonins i, per tant, algú ens podria acusar del
contrari. Tinc aquí una llista dels nous serveis de transport de viatgers a Catalunya que s’han posat en marxa
els últims quatre anys: per autobús, per carretera... No els
cansaré més, però són tres folis. Jo crec que això no és
pintar autobusos, no és fer cops de mall a l’aire, sinó
que és comptar a donar servei als ciutadans, que ho
saben i per això ens hi conviden.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor conseller. (Aplaudiments.) L’il·lustre
candidat té la paraula.
El Sr. Maragall i Mira
Breument, senyor president. El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques ha tocat uns temes que jo
crec que mereixen un esclariment. La comparació Madrid -Barcelona, que tots hi som aficionats –de vegades
massa i tot–, el que ens diu és que fa quinze o vint anys
el nombre de quilòmetres de metro de Barcelona i el de
Madrid era igual, pràcticament. Estaven a la ratlla en
aquell moment dels vuitanta quilòmetres, si no recordo
malament. En aquest moment nosaltres devem haver
PLE DEL PARLAMENT
�18 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 66
78
arribat als cent i ells estan als cent seixanta, o sigui ells
han doblat.
Per tant, vostè, senyor conseller..., jo respecto molt la
seva tasca. És molt al final d’aquest període i tampoc
l’hauríem d’acusar de tot. La veritat és que en aquests
últims dotze anys, quinze anys, s’ha produït realment
una diferència substancial. Vull recordar que... –vostè
ha citat el famós metro de Montjuïc–, jo vull recordar
que el senyor Barrionuevo, que aleshores era ministre
d’Obres Públiques si no recordo malament, va signar
amb el conseller Molins, que va signar ell mateix; amb
l’alcalde de Barcelona, que era jo, i amb la Mercè Sala,
que era en aquell moment vicepresidenta de l’Àrea
Metropolitana i presidenta de les companyies de transport, una aportació que crec recordar que estava entre
els nou i els dotze mil milions de pessetes per una línia
que havia de començar..., la línia 2, que s’havia d’allargar des del Poble Sec fins a dalt a Montjuïc i que havia
de continuar cap a la Zona Franca i l’aeroport, any
1990. Immediatament va sortir el senyor president i el
senyor Miquel Roca, que aleshores devia ser precandidat per a les eleccions, si no recordo malament. No, va
ser posterior. És veritat, però és que quan va ser candidat a les eleccions van sortir i van dir: «Doncs, aquests
diners els agafem i els portem a Can Cuiàs i a la Ciutat Meridiana, que és on serveix, perquè allà hi ha la
gent, allà hi ha el poble i totes aquestes coses de Montjuïc i la Zona Franca i l’aeroport són coses per a la gent
de molt nivell.» I ara avui ens assabentem..., avui, ja fa
temps que ho sabem, però avui ratificat pel conseller,
que el metro no hi va a Can Cuiàs, no hi va: hi va un
metro lleuger, que diu que faran arribar, però jo recordaré sempre aquella fotografia del senyor Roca i del
senyor Pujol assenyalant Can Cuiàs dient: «Aquí, aquí
vindrà el metro i no pas a Montjuïc.» Clar, entremig hi
ha un tema greu, que és la demagògia que vostès van
fer servir, perquè vostès van dir: «Allò era per als senyors i això és per al poble.» Primer, no han fet el metro que van dir que farien, han fet un metro lleuger,
quan el facin. I en segon lloc, van fer una cosa gravíssima, que és que una signatura que havien fet amb un
ministre del Govern espanyol i un conseller i l’alcalde
de Barcelona i la presidenta de les companyies, vostès
la van deshonorar. I vostès es van tirar enrere i van dir:
«Això està signat, però, davant d’unes eleccions», com
han fet més d’una vegada, «canviem de criteri i dediquem aquests diners a una altra cosa.» I això, senyor
president, no es pot fer.
Jo ho dic al conseller, perquè aleshores no hi era. Miri,
senyor conseller, a mi m’ha agradat el tremp de la seva
intervenció, perquè vostè ha sortit a defensar la seva
tasca. Vostès no en tenen la culpa, del que està passant.
És dalt, que no va. Vostès en pateixen les conseqüències, igual que tothom.
(Forts aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies. Per tancar... Sí? Té la paraula el conseller.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Sí. Des de l’escó només dir-li una qüestió: el metro lleuger de Can Cuiàs s’està construint, pot anar-ho a veuPLE DEL PARLAMENT
re qualsevol dia. És una obra bastant aparatosa i, a la
vegada, aquest metro dóna exactament les mateixes
prestacions. Jo crec que millors, perquè permet tres
estacions en lloc de només una o dues i, per tant, acosta
tot, els veïns, més, i, per tant, això s’ha fet parlant i
convencent els veïns, i ells ho han acceptat, i, per tant,
jo crec que no és just que vostè digui que no s’està fent
un metro o un estri de transport, el seu nom és «metro
lleuger», que dóna exactament el mateix servei.
Pel que fa a la comparació que vostè diu de Madrid i
Barcelona –repeteixo–, hem d’afinar el llapis, però
adoni’s d’una cosa: les prestacions que nosaltres donem
en aquests moments, ja fins a Sant Andreu de la Barca,
aquest desembre, per la línia del metro del Baix Llobregat, són exactament les mateixes prestacions d’un metro convencional. Fem un exercici, sovint, no? A Madrid hi posem això que dic que és el «tren d’Arganda»
i aquí no hi posem alguna cosa que fa la funció de
metro i que, de fet, ho és. Si fem aquestes comparacions, les xifres s’igualen.
Però, deixi’m dir-li una altra cosa: analitzades les xifres
de viatgers amb transport públic entre Madrid i Barcelona, la gran diferència no és en el conjunt de modes
ferroviaris, tot i que Renfe a Madrid ens porta una mica
més que Barcelona, per tant, amb la resta, el que en
podríem dir metro, el metro seu d’allà, que és metro
més Ferrocarrils de la Generalitat, sinó que és amb el
transport d’autobusos, amb la qual cosa la Generalitat,
diguem-ne, hi té..., ens en sentim, també, de responsables, però hi tenim menys responsabilitat.
Per tant, les comparacions de Madrid amb Barcelona
són molt sucoses, però deixi’m dir-li també que, és clar,
vostè pot dir: «Vostè és interessat», no?, però uns senyors que es diuen Healey & Baker, que fan un estudi
sobre les ciutats europees quant a la seva qüestió competitiva per a seu d’oficines, ens situen, a nosaltres, pel
que fa al transport urbà, al número 8, entre una trentena de ciutats. A Madrid els situen en el número 14. Per
tant, en fi, em sembla que aquests senyors no estan influïts directament pel Govern de la Generalitat.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies. L’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal té la paraula per cinc minuts.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Gràcies, senyor president. Primer, una petita cosa dedicada a l’honorable consellera. Jo no discuteixo –no
discuteixo– tot l’ordre i els ajuts atorgats. El que discuteixo i considero una mostra de molt mala gestió, que
li proposo que corregim avui mateix prenent un acord de
paraula, és donar 138.000 pessetes a crèdit a dotze anys.
Si vol, fem una subscripció popular, recollim-les, donem-les i s’estalvien els interessos que això representa.
(Remor de veus.) És un desastre. És a dir, anar a 138.000
pessetes de crèdit és un desastre. Primera qüestió.
Segona qüestió. Senyor conseller, des de l’any 83, vostès tenien l’obligació d’elaborar els plans territorials
parcials. Des de la Llei de política territorial, i d’això fa
SESSIÓ NÚM. 42.2
�Sèrie P - Núm. 66
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
18 d’octubre de 2001
79
divuit anys. No n’han fet cap dels sis que havien de fer,
i al Pla territorial metropolità s’han gastat 2.000 milions de pessetes, com a mínim, i, de moment, no ha
donat cap resultat. I l’únic que han aprovat, que és el
pla de l’Ebre –l’únic que han aprovat–, el Govern no el
va aprovar fins aquesta primavera, després que hi haguessin hagut unes mocions aquí al Parlament, a instàncies de diversos grups de la cambra, i del nostre, exigint
l’aprovació immediata del Pla territorial parcial de les
Terres de l’Ebre, en un moment en què, tal com estaven
les coses, no tenien gaire més remei que afanyar-se i
fer-ho.
I pel que fa al transport públic, i acabo, senyor conseller, vostè és d’Olot, jo sóc de Girona, portem molta
estona, com ens deia un il·lustre diputat, parlant de
transports a l’àrea metropolitana de Barcelona, i jo no
he frivolitzat amb la història de pintar autobusos. (Remor de veus). No, no. Perquè, a veure, una cosa és pintar i l’altra és quina política hi ha al darrere de la xarxa
de transports públics de viatgers a Catalunya, si deixem
de banda les empreses públiques vinculades a l’àrea
metropolitana. I el que passa, senyor conseller, és que
el Pla de transports de viatgers preveu una perversió del
règim de concessions, i línies que vostè coneix, i que jo
SESSIÓ NÚM. 42.2
també conec, però que trobaríem també a la demarcació de Lleida i a la demarcació de Tarragona, allargant
les línies o creant filloles noves, consolidaran un model
de transport en règim de concessions sense concurs
públic per a aquestes ampliacions, i, per tant, pervertint
el sistema i consolidant no pas un règim de monopoli,
però sí pràctiques de caràcter monopolístic que altres
empreses perjudicades per aquesta ampliació de la xarxa una mica perversa hi recorreran oportunament, perquè vostès amb això atempten contra les lleis de mercat.
Gràcies, senyores diputades i senyors diputats.
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies. Per tal de donar compliment a l’article
121.10 del Reglament, la votació tindrà lloc demà, un
cop acabat el debat, i no abans de les onze del dematí.
La sessió es reprendrà demà a les deu del dematí.
Es suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a un quart de deu del vespre i
dotze minuts.
PLE DEL PARLAMENT
�DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VI legislatura
Sèrie P - Número 67
Cinquè període
Divendres, 19 d’octubre de 2001
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG
Sessió plenària núm. 42, tercera i darrera reunió
Í
N
D
E
X
Moció de censura
al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira
com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) (p. 3)
��Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.3
La sessió suspesa ahir, es reprèn a deu del matí i onze
minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i pel lletrat Sr. Muro i Bas.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
El president
Es reprèn la sessió.
Moció de censura al president de la
Generalitat i proposta del diputat Sr.
Pasqual Maragall i Mira com a candidat
a la presidència (tram. 205-00001/06)
(continuació)
Té la paraula el candidat senyor Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Molt honorable senyor president, senyores i senyors
diputats, molt breument per demanar, amb la seva vènia, al president de la Generalitat que faci ús de la paraula en el curs de la sessió d’aquest matí, perquè, per
respecte a aquesta cambra, jo crec, i als ciutadans de
Catalunya, doncs, que aquesta Moció, tot i ser una
moció constructiva i, per tant, de presentació d’una alternativa i no anar contra ningú, és tècnicament una
moció en contra del president del Govern.
Per tant, crec que seria escamotejar una part del debat
que el president del Govern no parlés, no dic ara, dic en
el curs del debat d’aquest matí.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Gràcies a vostè, senyor candidat. Té la paraula l’honorable senyor Josep Antoni Duran i Lleida.
El Sr. Duran i Lleida
Senyor president, senyores diputades, senyors diputats,
senyor candidat, és evident que el debat resta encara obert
i que, per tant, més enllà dels nervis del candidat, quan ho
cregui oportú –ho reitero–, més enllà dels nervis del candidat, quan ho cregui oportú el president del Govern, si ho
creu oportú, perquè les regles de joc d’aquest debat estan
taxades en el Parlament –això no és un ajuntament en què
l’alcalde permet o no permet–, com se’ns recordava ahir
a la presentació de propostes de resolució és un debat
passat i, a partir de les regles de joc, democràticament,
prèviament establertes, el president de la Generalitat en
farà l’ús que cregui convenient.
La Moció de censura està dirigida al Govern i al president, però aquestes regles de joc preveuen que qualsevol membre del Govern pot fer ús de la paraula per, en
tot cas, explicitar les seves posicions, que d’altra banda –sigui dit de passada– ho va fer i molt bé. I la millor
prova és que vostè va dedicar-hi pocs minuts per por al
conseller en cap, en nom i representació del Govern de
la Generalitat. (Remor de veus.) (Aplaudiments.)
SESSIÓ NÚM. 42.3
La veritat és que tenia la intenció d’encetar aquest debat amb un to més cordial, però la forçada intervenció
del candidat, òbviament, m’ha obligat també... –forçada i legítima, pot ser legítima i a la vegada forçada–, la
legítima i forçada intervenció del candidat m’ha obligat a recórrer la lògica i legítima explicació, pel nostre
Grup Parlamentari, de quines són les consideracions
que pot tenir el Govern de la Generalitat.
Deia que tenia intenció, en qualsevol cas, d’expressar
un parell de qüestions preliminars. Jo tenia, senyor candidat, i tinc una incertesa i una convicció preliminar. La
incertesa és a partir d’una condició innata –deu ser de
tafaneria–, jo no tinc una finestra indiscreta però sí una
diagonal indiscreta amb el seu escó i he vist –com, d’altra banda, és habitual en qualsevol grup i en qualsevol
debat– les carpetes, que més o menys li passen preparant-li les respostes, que ve a col·locar després de la
resposta: cultura, del senyor Fernández Díaz; el medi
ambient... –d’altra banda, vostè ho va explicitar també
en la seva intervenció–, i, per tant, pujo amb la incertesa
de què és el que col·locarà en la resposta a la meva intervenció.
Em pensava que em parlaria d’agricultura i ramaderia,
pel fet de coincidir geogràficament, a banda d’amistat,
amb el conseller i conseller a l’ombra, però ja va substanciar aquest tràmit amb el senyor Carod; de pesca, en
va fer una tesi doctoral al representant d’Esquerra Republicana, i, per tant, pujo amb la incertesa de veure
què em tocarà a la rèplica.
I una convicció. Amb mi haurà de buscar altres arguments que no siguin els del pentinat. (Rialles). I per
tant, tot i que no comparteixo l’enyorança del president
del Parlament –aquí hi ha una discrepància sobre
aquestes qüestions–, espero, per tant, que tots plegats
sapiguem trobar el millor encert en el que ens resta de
debat.
El president
Espero, senyor diputat, que no hi hagi una revolta pels
calbs en aquest moment. (Rialles.)
El Sr. Duran i Lleida
No seré jo qui l’encapçali, senyor president. (Rialles.)
El proppassat dia 4 d’octubre, tot just finalitzat el debat
de política general, s’oficialitzava la presentació d’una
moció de censura al Govern de Catalunya, moció de
censura que vostès saben i s’ha reiterat al llarg d’aquest
debat que va ser anunciada nou mesos abans. Moció
legítima i que té tot el dret a presentar el candidat o el
nombre de diputades i diputats que a tal efecte han fet
ús del seu legítim dret. Aquell mateix dia, el candidat
en presentar-la públicament davant dels mitjans de comunicació demanava el vot de les esquerres i el judici
favorable dels cinquanta-sis diputats, per tant, entenc
diputades i diputats de Convergència i Unió.
Em permetrà, arran d’algunes al·lusions fetes en la seva
intervenció en utilitzar per primera vegada el nom de
Convergència i Unió, que li faci un parell de cordials
reflexions. Ahir el candidat va expressar la seva preocupació pel matrimoni de Convergència i Unió: si ens
casem o no ens casem. Una persona tan moderna i tan
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
4
progressista com vostè hauria de reconèixer la condició
de parella de fet de Convergència i Unió (rialles) i, per
tant, l’estabilitat a partir d’aquesta condició de parella
de fet que tant i tant –i tant– ha aportat positivament al
país.
Després, una qüestió més profunda, tot i que ho és també aquesta. Vostè va intentar allò, deixant a l’aire, amb
aquell to que no saps ben bé si ho diu amb serietat o
amb alguna altra finalitat, les identificacions per intentar situar-nos en un esquema d’identificació política
molt clar amb els tories britànics o amb el senyor
Berlusconi.
Miri, vull recordar-li al senyor candidat el següent. Primer, nosaltres hem votat en contra –parlo en aquest cas
d’una part de la coalició, parlaré de les dues parts–, en
contra de l’ingrés del senyor Berlusconi en el Partit
Popular europeu. Ho vàrem fer en el seu dia, també, del
Partit Popular espanyol. Fa pocs dies hem tingut l’oportunitat, i jo, personalment, de distanciar-me clarament
d’algunes afirmacions del senyor Berlusconi quan va
dir que, en tot cas, considerava superior la cultura occidental de la islàmica.
Per tant, no estem d’acord amb la presència de Berlusconi en el marc polític que, des de fa molts anys –i
qualsevol persona que amb dignitat, i vostè la té, aspiri a ser candidat de Catalunya, a presidir Catalunya, ha
de saber reconèixer, perquè no és un actiu del meu Partit sinó del nostre país–, que fa molts anys que nosaltres
des d’aquesta implicació política internacional hem
aportat molts fruits positius al nostre país.
Però el senyor Berlusconi és una persona elegida democràticament i, per tant, tot i no estar a favor de les seves
tesis, tot i votar en contra de la seva presència, no perquè
de fora vingueren de casa ens tragueren, el senyor
Berlusconi ha estat elegit democràticament pels italians.
I sé que vostè no comparteix l’opinió d’aquells que creuen que el poble s’equivoca a l’hora de votar, i, per tant,
que respecta, com jo, aquesta condició del senyor Berlusconi. Dit de passada, si el senyor Berlusconi hagués
escoltat alguns passatges, sobretot econòmics, del seu
discurs, estic convençut que hauria manifestat la seva
coincidència amb les seves propostes.
Voldria, també, expressar en nom de Convergència i Unió
les raons per les quals no només no votarem a favor de la
seva Moció de censura –vot que per ser justos, val a dir,
vostè no ens va demanar–, sinó, també, desgranar els
motius pels quals tampoc podrem emetre un judici favorable del nostre Grup, que sí que ens va demanar en presentar la Moció de censura.
Sé que no els sorprendrà que no votem a favor de la seva
singular Moció de censura. I remarco la «seva», perquè
sap que he dit sempre públicament i amb tot respecte a
vostè i, òbviament, al partit que representa, ho he dit
públicament i no tinc perquè amagar-ho aquí, que ha
estat una iniciativa sobretot particular seva i que, als
seus companys de partit, no els ha tocat altre remei que
seguir-lo en la seva aventura particular; tant com un
altre dia, no a nivell partidista, sinó a nivell institucional, va succeir amb la iniciativa del 2004, que no li ha
tocat altre remei al Partit i a la institució que seguir una
iniciativa que era personal.
PLE DEL PARLAMENT
Fins i tot, hem d’imaginar-nos que no els sorprendrà
tampoc que no mereixi, tal com ens demanava, la idea
el nostre judici favorable. Però m’agradaria deixar molt
clar que, si no compta ni amb el nostre vot ni amb el
nostre judici favorable, no és només, tot i que també,
perquè creiem que Catalunya té un govern que governa
–que governa amb notable acceptació i alta valoració de
la ciutadania, que defensa els interessos de Catalunya i
de la seva gent, millor que ningú, que governa amb il·lusió
i que representa en el projecte i assegura en el futur la vertebració nacional i la cohesió social vàlida per a més de
sis milions de ciutadans–, si no compta amb el nostre
vot ni amb el nostre judici favorable, no és només per
tot això, que ja seria suficient, és que, més enllà de
l’evidència que avui vostè sortirà derrotat o de la mateixa evidència de la victòria del Govern, ens interessa
el país, la gent que hi viu.
Estimem aquest país, i és perquè estimem aquest país
que, més enllà de respectar i valorar l’home, la persona –com valorem i respectem més enllà de reconèixerli, com li reconeixem, encerts polítics en el passat, quan
va ser alcalde de la ciutat de Barcelona, tot recordant de
passada que en alguns d’ells, el més notori en particular, vàrem ser molts els que hi vàrem contribuir–, més
enllà de no dubtar de la seva bona voluntat i, també, de
l’estimació del país, més enllà del respecte al partit i del
reconeixement de les importants contribucions que ha
fet, estem convençuts que no està en condicions de
garantir el lideratge que el país necessita.
No és per ara ni per demà passat un bon candidat a
la presidència de la Generalitat. No és el cap de govern que l’Executiu requereix. I no és, sobretot, el president que Catalunya necessita.
La seva aparent modernitat, més enllà de ser aigua passada, no és suficient per governar aquest país. Les seves constants contradiccions, la supeditació del seu
partit als interessos i estratègies del Partit Socialista
Obrer Espanyol, la vaporositat del seus plantejaments,
l’escenografia del cop d’efecte permanent, la vaguetat
i confusió dels seus plantejaments fan bo el proverbi
xinès que «l’objectiu suprem d’un viatger és ignorar
cap a on va». Tot això no serveix, senyor candidat, als
interessos del poble de Catalunya.
El nostre vot contribuirà, per tant, a la victòria del Govern
i a la derrota de la Moció de censura i del candidat. Però
repeteixo, i ja ho he dit, que és molt més important que
el nostre vot el nostre judici. No utilitzaré pas, per tant, el
temps que disposo a explicar ben bé el sentit del vot, que
també. Ni esmerçaré tampoc part d’aquest temps a recordar-li, un cop més i d’una manera inexorable, que
s’ha acomplert aquella primera llei de Murphy, que adverteix que si una cosa pot anar malament acaba anant
malament. M’interessa anar molt més enllà i remarcar
les raons per les quals al llarg d’aquests nous mesos ha
perdut també la credibilitat de convertir-se en president
de la Generalitat avui i demà. Em permetrà, per tant,
que porti unes quantes reflexions en aquesta direcció.
Hi ha qui ha escrit que la permanent confusió, per part
seva, de la realitat amb el desig –de conseqüències gravíssimes, per cert, per a un candidat i per a un governant– es troba en la gènesi de la Moció de censura
anunciada fa nou mesos. Crec que no tenen raó. En
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
5
aquest cas, la confusió de la realitat amb el desig comença
la mateixa nit de les eleccions, avui fa dos anys. En aquest
cas, la confusió de la realitat amb el desig comença quan
es posa de relleu, quaranta-vuit hores després, que encara s’insistia en què s’havien guanyat les eleccions. És la
constant imposició de la percepció personal a la realitat
del país. No ho ha dit vostè, vull que quedi molt clar;
però, en el fons, des del 17 d’octubre del 99, creu que a
qui li pertocava governar era a vostè i no al president
Pujol. I, per tant, es tracta de crear l’agitació necessària
per fer real allò que no és res més que virtual.
El que ha aconseguit no és bloquejar el Govern. El que
ha aconseguit és bloquejar l’oposició. No hi ha oposició que representi una autèntica alternativa: no hi és
amb vostè i no ha estat capaç de construir-la amb els
altres. El problema, tot i que no ho trobo un bon exemple, no és qui portarà el volant del cotxe, sinó que el
cotxe té moltes rodes punxades, i un dels principals
responsables de les rodes punxades és vostè mateix. Ha
intentat canviar el centre de la política catalana d’avui
en interès seu propi; però, al meu parer, ha fet amb això
un flac servei al seu Partit.
La sublimació d’aquesta estratègia –que passarà als
annals de la ciència, no política, sinó de la comunicació– són els anuncis d’abans-d’ahir als diaris. Sincerament, el felicito, senyor candidat, s’ha superat a vostè
mateix. Entenc la preocupació que expressaven en nom
seu alguns mitjans de comunicació amb relació a la guerra. Ho han resolt amb diligència. Que la guerra ens pot
robar titulars? Doncs, anuncis als diaris: «Som-hi, passin, senyores i senyors.» Només els faltava agafar un
megàfon i anar també al camp de l’agitació per intentar encapçalar aquesta mostra més evident d’inoportunitat d’aquesta Moció de censura. (Remor de veus.)
Vostè sap que no hi havia, per tant, motius ara fa nou
mesos i que no hi són en l’actualitat. I la millor prova
ens l’han donada –ho deien vostès mateixos– 50.000
«octavilles» pel carrer, intentant crear artificialment un
estat d’ànim que la població no té respecte el Govern de
Catalunya. Deixi’m, per tant, posar l’accent en un
exemple prou il·lustratiu que tots plegats protagonitzem.
Ho deia, dilluns, en una roda de premsa; ho repetia la
consellera de Governació en la seva intervenció, i sé
que ahir provocava, doncs, moltes gràcies –no en el
sentit expressiu d’agraïment, sinó en el sentit de burla
o quelcom semblant– la referència a una part de l’obra
del Govern de la Generalitat: «Tenim un govern que
governa i que, producte de la seva acció de govern,
construeix també noves línies de metro, també, com la
Línia 9, per exemple; o amplia les que ja existeixen,
com les tres recents noves estacions de la Línia 3. I,
tenim una oposició que, d’esquena a la realitat, reparteix en aquestes mateixes estacions octavilles dient que
el Govern no governa.» Repetint amb tècnica prou coneguda una mentida per intentar traslladar-la a l’opinió
pública i convertir-la en veritat.
Només té... (remor de veus), només té, senyor candidat,
aquesta estratègia, un punt feble: no són conscients que
vostès mateixos estan avalant el que vostès proposen i
el que a la gent preocupa, que no té res a veure una cosa
amb l’altra? Els agraeixo, per tant, que siguin tan sincers i explícits a l’hora de reconèixer que viuen d’esquena a la realitat. Quin és, sinó, l’autèntic significat de
la Moció de censura? Creu, sincerament, que la gent
pensa que no podem seguir així? Que els ciutadans diuen prou? Que hem de sortir de l’atzucac? Que és un
situació insostenible, tal com vostè explicava a la roda
de premsa del dia 4 d’octubre? I, si tot fos així, que no
ho és, ho era també ara fa nou mesos, quan va anunciar que la presentaria, i, si ho era fa nou mesos, per què
no la presentava, per coherència amb vostè mateix, i
per responsabilitat amb el país –dues condicions: coherència i responsabilitat, necessàries tot i que no suficients per governar?
Sap què ha aconseguit aquests nou mesos? Bloquejar
l’acció de Govern? No. El Govern ha anat governant,
presentant, per exemple, un modern projecte de llei
mediambiental, fa quatre dies; impulsant un pacte parlamentari sobre la societat de la informació; aprovant
un altre projecte legislatiu sobre la reforma de justícia
juvenil, fa tres, quatre setmanes; negociant un nou
acord de finançament que ha comptat, fins i tot, amb
el vistiplau del primer secretari del seu Partit; arribant, el
Govern, a un acord sobre les bases i creació d’un nou
servei d’ocupació de Catalunya, amb la UGT, amb
Comissions, amb Foment del Treball, amb Pimec-Sefes, amb la Federació de Municipis, amb l’Associació
Catalana de Municipis; permetent, ahir mateix, que la
Unió Europea, a través de la seva Comissió, adjudiqués
en el portal educatiu una distinció –alta distinció–, per
part de la Comissió Europea, com a projecte de qualitat de government. Hi havia deu projectes de l’Estat espanyol, tres d’ells de l’Ajuntament de Barcelona. El triat, en qualsevol cas, el seleccionat ha estat el Projecte
de la Conselleria d’Educació. El Govern, per tant, ha
anat governant.
SESSIÓ NÚM. 42.3
Si m’ho permet, senyor candidat, obro aquí un parèntesi per fer un retret al Govern, al nostre Govern, sí...,
al Govern de Convergència i Unió, perquè després no
diguin que no hi ha autocrítica. (Remor de veus.) El
Govern de Catalunya no pot permetre que la seva acció
de govern sigui deslleialment utilitzada i aprofitada per
altres institucions. I ahir es feia molta burla sobre el
ferrocarril, però, si l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona edita la seva revista amb portada a la Línia 9 de
metro, vol dir que no deu ser per fer tanta gràcia i que
no deu important tan poc a la gent l’obra del Govern de
la Generalitat. (Alguns aplaudiments.)
Per tant, li demano, en nom del Grup Parlamentari, al
Govern de Catalunya, al Govern de Convergència i
Unió, que expliqui amb instruments publicitaris la seva
acció de govern, més... (remor de veus) i no pateixin...
No pateixin, tenen molt terreny abans de superar les
despeses amb publicitat d’altres administracions. (Forta
remor de veus i aplaudiments.) Ho poden fer amb tranquil·litat! Només han de saber, d’antuvi, que no els estranyi que d’unes despeses en diguin pedagogia i de les
altres en diguin despesa innecessària. (Remor de veus.)
La Moció de censura, per tant, al nostre entendre i amb
tot el respecte, no és res més que una moció mediàtica,
que no suporta la mínima confrontació amb un programa de govern –i ho reitero que ahir al matí es va posar
en evidència amb la intervenció i resposta del conseller en
cap i del candidat. Em diuen els pagesos, em diuen els
comercials, em vénen a veure els empresaris, em vénen
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
6
a veure... Sabem molt bé com està al país, ja ho sabíem
abans d’acudir a aquest debat de política general, però
seguim sense saber què diu vostè. I, en canvi, enfront
d’això, una innegable acció positiva del Govern, que he
recordat abans, que s’ha recordat, àmpliament i a bastament, al llarg d’aquests dies i fa quinze dies en el
debat de política general.
Quan parlo que enfront de la realitat del Govern només
hi ha una moció de censura amb pretensions publicitàries, no ens adjudiquin la responsabilitat, a nosaltres,
d’aquesta manifestació. Diumenge, un diari, entre cometes, portava les declaracions d’un diputat socialista i deia:
«En Maragall tindrà a la seva disposició l’espai publicitari més gran de què podrà disposar des d’ara fins a les
eleccions, i, a més a més, gratis. Ha d’aprofitar-ho per
fer un gran espot.» Subratlla el mateix diputat. Per tant,
una moció de censura respectable, però amb intencions
de desgast de govern, no amb intencions de substitució
de govern, pensant en l’interès personal més que en les
institucions, i, enfront d’això, del que ha estat i el que
s’ha explicitat, per activa i per passiva, una acció de
govern, hi ha buidor, hi ha inconsistències, imprevisibilitats, ocurrències, contradiccions, això sí, i poca
cosa més.
Avui es prorroga el peatge de les autopistes. Demà es
diu que s’han de rescatar els peatges. Un dia s’afirma
que hi ha un dèficit estructural d’aigua a les conques
interiors i un altre dia es diu que és un problema purament estacional. Tan aviat es fa referència a la Cimera
de Rio, dient que no es poden transportar recursos, i al
cap de quatre dies es diu que pot plantejar-se i no es
renuncia al transvasament del Roina. Un dia es diu que
el model federal fa prescindible el Ministeri de Cultura, i al cap de quatre dies es declara que s’és partidari
que existeixi, però que no molesti. I no parlo de contradiccions de fa anys, sinó de setmanes i, a vegades, de
dies.
Per tot això, el nostre vot contribuirà a la victòria del
Govern i a la derrota de la Moció de censura. Però hi ha
altres raons, també: la primera condició per ser president de Catalunya és estar lliure de dependències orgàniques polítiques que tinguin interessos contraposats
als del poble de Catalunya –dependències orgàniques
polítiques. I vostè sap molt bé que, més enllà del reconeixement de les seves aportacions com a Partit, el seu
no és una força independent. Els seus lligams amb el
Partit Socialista Obrer Espanyol l’han condicionat,
el condicionen i el condicionaran, més encara si vostè
governés Catalunya. Vostès no hi són mai com a Partit
Socialista de Catalunya en els moments més decisius
per a Catalunya, ni alcen la seva veu fora de Catalunya
per defensar allò que ens pertoca. I, si estem com estem
és, en part, gràcies al paper del socialisme durant la
transició i a la poca capacitat d’influència del PSC enfront i davant del PSOE quan governava amb majoria
absoluta. Ni tan sols ho varen fer quan els seus diputats
eren imprescindibles per complementar la majoria,
condicionants, per tant, de la majoria del PSOE, quan
eren vostès decisius; només quan nosaltres ho vàrem
ser, quan ho va ser Convergència i Unió, varen condicionar el socialisme espanyol canviant –i no prou, quedi molt clar– la seva actitud.
PLE DEL PARLAMENT
Què han fet vostès, sinó, per millorar el finançament? Què
han fet per millorar les infraestructures? Cal tornar a recordar xifres d’inversió pública? Cal tornar a recordar
–s’ha fet al llarg d’aquest debat i també s’ha volgut ridiculitzar i és molt important– per on havia d’iniciar-se el
tren d’alta velocitat? Perquè després parlem amb tota
alegria de si aquesta obra es farà o no es farà, i sempre
es deixa en l’aire, amb aquella clàssica retòrica la responsabilitat per si de cas l’agafen els ciutadans del Govern de la Generalitat.
Què va dir el PSC quan el senyor Felipe González va
afirmar que no feien el Barcelona frontera perquè era
de rendibilitat dubtosa? Varen callar, i punt. Només hi
va haver una senyora, la senyora Mercè Sala, que va
atrevir-se a dir que era un error de planificació fer, en
primer lloc, el Madrid - Sevilla. La resposta a la senyora Sala, i no tinc cap mena d’animadversió personal al
senyor Borrell, al contrari, li tinc afecte personal... (remor de veus), sí..., la resposta a la senyora Sala... –en
Borrell és de Lleida, també, i li tinc molt d’afecte–,
la resposta a la senyora Sala, del senyor Borrell i de la
senyora Conde, fou tan contundent com el silenci del
Partit dels Socialistes de Catalunya: «Las palabras de
Mercè Sala son una gran metedura de pata.» Parlar, per
tant, després, com es feia, de si Lió, Torí, Marsella, Lilla,
pot donar la sensació de ser un gran estadista, d’ocuparse molt d’Europa, però de no saber defensar Catalunya.
Què han fet perquè els ajuntaments, que ens en parlen
sovint, tinguin finançament millor? Mirar de reüll a la
Generalitat? Fer-ne responsable la Generalitat? Sé, i és
cert, no clar –ho sé i és cert–, que els ajuntaments no
tenen prou diners, i és veritat, sí; però no mirin aquí,
mirin on hi ha la responsabilitat. No, on és que vostès
plantejaven, l’any 82, que, de guanyar les eleccions,
incrementarien la participació dels ajuntaments del 8%
que estaven els ingressos en els pressupostos generals
de l’Estat al 12% si guanyava el PSOE, i varen guanyar? En el seu programa electoral. I el resultat és que
vostès varen entrar amb un 8, el 82, i ho varen deixar
per sota del 5 quan varen deixar el Govern, i, per tant,
les responsabilitats, a Madrid. (Alguns aplaudiments.)
El senyor candidat, d’altra banda... (Remor de veus.) El
senyor candidat, d’altra banda, sap bé del que li parlo,
perquè ha estat ja gestor de l’Ajuntament de Barcelona i, per tant, aquí també podem avaluar –i ahir va haver-hi alguna intervenció, per part del nostre conseller
en cap i d’algun altre portaveu que va encetar aquesta
avaluació... Va avaluar-lo com a gestor: recordar que el
rebut mitjà de l’IBI era superior a qualsevol altra ciutat de l’Estat; recordar que tenim un tipus de gravamen
superior; recordar que l’IAE era molt superior al que
estava, en tot cas, aplicant-se a la resta de l’Estat, per
no parlar d’altres tarifes. Si no fos així, per què la gent no
els veu, a vostès, com el partit que millor defensa els interessos de Catalunya? És que la gent s’equivoca? És
que la...? (Veus de fons.) No, no ho dic jo; ho diu... (veus
de fons), no. Sí, també ho dic jo, evidentment. Jo repeteixo el que diu qualsevol enquesta, fins i tot les seves, amb
relació a qui defensa millor els interessos de Catalunya,
i la resposta, malauradament per vostès i afortunadament per nosaltres, és Convergència i Unió. I vostès
s’haurien d’interrogar, i com a nacionalista demano que
ho facin, perquè ens convé un partit socialista com a
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
7
partit d’oposició que sàpiga també defensar, com fa el
Govern, els interessos de Catalunya. No és un interrogant per mi, és un interrogant per vostès.
He parlat de la dependència, i aquí entrem en una qüestió que és vital aquesta constatació. Vostè parla de federalisme asimètric un dia, federalisme sense asimetria un
altre, reforma de l’Estatut, addenda de l’Estatut, reforma
de la Constitució, que a part de crear confusió no provoquen cap credibilitat. Què aconsegueix amb aquestes
propostes? No el creuen els nostres electors. Els vol enganyar desconsiderant la seva intel·ligència i memòria?
Però tampoc ho creuen els seus electors, no ho creuen ni
els seus dirigents territorials ni el seu primer secretari, el
secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol.
Com pot presentar-se com hereu del catalanisme polític
o garant d’una Espanya plurinacional, plurilingüística,
pluricultural, avalant l’exclusió d’uns quants partits democràtics del pacte antiterrorista? O donant suport a qui
va donar suport en la campanya electoral basca, operant
al Parlament català perquè, si es produeix de tant en
tant la votació seixanta-dos, en comptes d’una iniciativa
d’Iniciativa per Catalunya, es demani una presència
institucional, en aquell cas de Catalunya la designació
en la proposta de membres del Tribunal Constitucional?
O votant, com després veurem, perquè la importància
no és saber en quin grup parlamentari està Unió o Convergència al Parlament Europeu, sinó, què vota Unió i
Convergència i si voten plegats, i amb qui vota el PSC
al Parlament Europeu quan es tracta de qüestions referides a Catalunya?
Què va presentar el Partit Socialista en el recent debat
de «política del Estado de la Nación a Madrid», sobre
Catalunya i defensant Catalunya, que permeti avalar la
tesi d’un alt dirigent socialista català que assegura que
vostès representen el catalanisme polític, si de les vinti-cinc propostes de resolució, cap d’elles plantejava cap
qüestió que afectés Catalunya com a país o la seva gent
o els seus interessos? (Veus de fons.) Sí, fa molta gràcia, senyor Maragall, però és en el Parlament –vostè
sempre ens ho recorda– el centre de la vida política, i
és en el Parlament, i no només en declaracions, on
s’han de concretar els fets.
I, per tant, un polític seriós no pot parlar de representar el catalanisme polític, i a Catalunya, i arribar a l’hora de la veritat en el Parlament i no presentar cap resolució en defensa de Catalunya, i a sobre, doncs, quan es
pronuncia i es recorda aquesta afirmació ens fa gràcia.
Com es pot demanar noves competències, que el Tribunal Superior de Justícia ha tornat a insistir-ho al llarg
d’aquest debat, si quatre dies abans d’excloure l’anterior legislatura vostès varen votar en contra del que
demanava Convergència i Unió, que coincideix amb el
que ara vostès demanen? Com es pot demanar? Com es
pot assumir el compromís de defensar davant del PSOE
la reforma de l’Estatut amb tots aquests antecedents?
Té tanta feina, senyor Pasqual Maragall, té tanta feina
a fer, si vol convèncer el PSOE en la reforma de l’Estatut, que quan la tingui feta torni i, llavors, ens pot intentar arribar a convèncer a nosaltres. Ja no hi serà a
temps, però mentrestant torni... (Veus de fons.) Sí, ja em
pot ensenyar els diaris que vulgui. No m’ensenyin diSESSIÓ NÚM. 42.3
aris sinó vots del Partit Socialista Obrer Espanyol... (remor de veus), i quan tingui la feina feta tornin.
A un candidat, se li ha d’exigir responsabilitat, i també responsabilitat en allò que fa referència a la proposta
de la reforma de l’Estatut.
Per què dic «els vots del PSOE»? No me’n vaig a la
LOAPA o a lleis més recents. L’any 99, només l’any
99, senyor Pasqual Maragall, l’any 99, el Tribunal
Constitucional, l’any 99 només, va declarar inconstitucionals, a requeriment de recursos plantejats pel Govern de Catalunya, quatre lleis aprovades pels socialistes. Només l’any 99, quatre de les moltes lleis, només
l’any 99, van ser declarades inconstitucionals. Però
abans li deia que l’important no és declaració o el vot.
Què vota el PSOE al Parlament Europeu? Només –fixi’s– per demanar substituir «parlamentos nacionales»
per «parlamentos de estados miembros», o per demanar
la presència de les regions en el nou context de la configuració europea, els vots són claríssims: els seus, amb
el Partit Popular i el PSOE; els nostres, amb la resta de
l’arc parlamentari amb representació al Parlament europeu.
Per tant, per tot això –i s’acaba el temps de la primera
part–, nosaltres –ja ho he dit– no votarem a favor. Voldria –i espero tenir-ne oportunitat– deixar clar a l’opinió pública, al país, als ciutadans, que no ens conformem només a dir «no votarem la Moció de censura»,
que no volem fer d’oposició d’oposició malgrat que la
naturalesa del debat ens hi porti, sinó que volem que quedi clar que aquí hi ha un projecte de present que representa continuïtat i canvi a la vegada, un projecte il·lusionat,
conscient que té encara moltes responsabilitats de cara
al futur, i que és un conjunt d’homes que no té l’objectiu... (Remor de veus.) Un momentet, si us plau, que
estic parlant d’una determinada qüestió. Després, si
volen, parlem de les dones, que es deixa el senyor
Maragall. És el primer dia que demana només el vot
dels homes de Convergència i Unió. Estic dient que és
una opció política amb tres homes al seu capdavant
–el president Pujol; el conseller en cap, que serà candidat a la presidència de la Generalitat, i jo mateix– que
darrere té molts milers de dones i homes arreu del territori que sovint –i els felicito en nom de Convergència
i Unió– aguanten la provocació en el territori, moltes
vegades de part de vostès. I aquest és un projecte de
futur. (Remor de veus.)
Al llarg del debat, s’ha fet referència a Sant Jaume, a
Sant Pau i em permetrà, per tant, que faci ús de
l’Eclesiastès. I ens recorda que per tot hi ha un moment, que tot hi ha un moment i un temps per a cada
cosa sota el sol. Demà, senyor diputat, haurà passat ja
la seva oportunitat, el seu temps. No serà ben bé un
diputat ras i curt, però haurà passat la seva ocasió de ser
candidat a la presidència de la Generalitat. L’examen
no l’haurà superat. Tot tornarà a la seva normalitat: un
Govern que continuarà governant, una Administració
que continuarà treballant al servei dels ciutadans i, més
que mai, una estabilitat parlamentària que garantirà una
i altra activitats. Tots ens posarem a treballar, però algú
pot tenir la temptació de continuar pensant que va guanyar les eleccions el 99 i que el país el continua reclamant permanentment. Alguns...
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
8
El president
Senyor diputat, hauria...
El Sr. Duran i Lleida
Acabo immediatament, senyor president. Alguns també hauran viscut un dels moments de major vergonya
de la seva digna història política. Seria bo recordar,
seria bo recordar, allò que ens deia Disraeli: «No hi ha
res al món que no tingui el seu moment decisiu, i l’obra
mestra de la bona conducta és conèixer i elegir aquest
moment.»
Moltes gràcies, senyor president.
(Aplaudiments.)
El president
Té la paraula l’il·lustre senyor candidat.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor diputat –senyor president, amb el seu permís–,
senyor diputat, si jo fos malèvol, com vostè ho és, quan
vol i com avui, li diria que segurament..., li diria que jo
puc ser candidat, com ho sóc, a la presidència de la
Generalitat, però que vostè, desgraciadament, ni candidat serà. Jo, que sigui... (Remor de veus.) Si fos malèvol, he dit «si fos malèvol». (Aplaudiments.) Que jo
sigui o no sigui... Per una vegada, deixi’m entrar en
l‘estil que vostès practiquen tan sovint. (Remor de
veus.) Si jo sóc president de la Generalitat o no depèn
dels vots dels ciutadans de Catalunya. Que vostè no
sigui candidat depèn no del seu partit, però sí de la seva
coalició, que ha decidit que no ho sigui. Vostè és una
persona brillant, com acaba de demostrar. Vaig dir al
senyor Homs que el voldria tenir per advocat. A vostè
no sé per què ben bé el voldria tenir. Possiblement per
diputat, millor a Europa que no pas aquí, potser (rialles), però en tot cas un diputat eficaç que, tanmateix,
amb la seva vehemència va moltes vegades més enllà
del que hauria d’anar.
I va més enllà del que hauria d’anar perquè ha aconseguit realment tractar... En fi ho ha intentat almenys. No
sé si ho ha aconseguit, però ha intentat i, a vegades,
eficaçment salvar coses que són absolutament insalvables. Ha arribat fins al punt d’una desqualificació personal que jo no contestaré, perquè la desqualificació
personal és l’últim recurs, i es desqualifica per ella
mateixa. I d’altra banda... (Aplaudiments.) I d’altra
banda, a mi em confirma que alguna pupa els hi hem
fet, perquè una resposta tan irada com la del senyor
Duran Lleida, a qui conec bé, només té sentit o només
s’explica si realment el que aquí s’ha discutit els ha arribat molt, molt, a fons i els ha fet mal en el bon sentit de
la paraula. Els ha fet mal en el sentit que ha tocat realment
–jo diria– la fibra política més íntima que vostès posseeixen, que tots posseïm, i els l’ha tocat en el sentit que
vostès tenen la impressió que aquí a Catalunya hi ha
algú que els està dient el que vostès a vegades han sospitat, que és que el seu Govern no respon en aquest moment
als interessos del país amb l’eficàcia amb què hauria de
respondre. Aquesta és la veritat, i veig algun diputat de la
dreta que està fent que sí amb el cap.
PLE DEL PARLAMENT
Mireu, amic Duran, vostè parla molt de victòria i de
derrota. Vostè parla, en aquest sentit, per a un petit món
d’iniciats que, a més a més, no se’l creuen. La gent ha
pogut veure en aquest debat una victòria de tots. La gent
ha pogut veure en aquest debat una victòria de la democràcia, aquí a Catalunya, i una victòria... (Aplaudiments.)
I una victòria prevista pel Reglament, d’altra banda. No
té res d’heroic aquesta victòria. Simplement s’havia
d’aplicar la llei, s’havia d’aplicar el Reglament que
existeix i deixar que donés tota la seva virtualitat. La
gent ha pogut veure un debat que és alguna cosa més
que el llistat de telèfon de les realitzacions que cada
mes d’octubre ens aporta el president de la Generalitat,
les acostumades desqualificacions del Partit Socialista
Obrer Espanyol i prou. Estem cansats i el poble de Catalunya està cansat de sentir un cop l’any un debat en
el qual el que sentim és: les realitzacions de la guia telefònica, que es poden fer amb 2 bilions coma 300.000
milions de pessetes cada any, i, a més a més, per què el
PSOE és tan dolent com el PP.
Quan, a més, sabem..., senyor Pujol, vostè sap que això
no és veritat des del punt de vista de la seva ideologia:
no ja dels interessos de Catalunya, que em sembla evident
–una altra cosa és en passat que ho justifiquen–, sinó,
fins i tot, des del punt de vista dels seus principis, que
jo respecto. Des del punt de vista dels seus principis,
vostè no té el dret de dir i el senyor Duran no té el dret
de defensar que és absolutament indiferent per a Catalunya que a Madrid governin o els uns o els altres. Sembla que és una raó de pes... –i després li ho diré amb
més detall, perquè segurament intervindrà–, és una raó
de pes tot allò que té a veure amb el fet de quina és l’actitud del poble de Catalunya respecte d’aquestes qüestions, però torno al discurs del senyor Duran.
Vostè ha parlat del senyor Berlusconi i diu que vostès
estan en minoria, o sigui que vostès dintre del Partit
Popular Europeu han votat en contra del senyor
Berlusconi i en contra de l’entrada del Partit Popular
espanyol. I aleshores el que li haig de concloure és que
vostès, que ens acusen a nosaltres d’estar en minoria,
estan en franca minoria en el seu Grup Parlamentari
europeu. És a dir, vostès deuen ser la minoria discrepant.
Però a vostès, que tant ens diuen a nosaltres que no fem
arribar els nostres desitjos a Madrid ni tan sols, ni per
descomptat a Europa, deuen pensar que no hi pintem
absolutament res, cosa que no és certa, perquè el senyor
Joan Colom hi té un paper molt important i el senyor Raimon Obiols hi té un paper molt important a Europa. I
tothom ho sap. I si vostès... El senyor Gasòliba ho sap,
per exemple. Doncs, molt bé, vostès, el que és segur és
que a Europa no fan arribar els seus criteris perquè evidentment va entrar el senyor Berlusconi, evidentment
van entrar els tories britànics i evidentment van canviar la carta fundacional del Partit Popular europeu i la
van convertir de federalista..., cosa que a vostè no li
hauria d’estranyar tant aquest mot, i no s’hauria d’entortolligar tant en si és asimètric o simètric. Jo sempre
tracto d’evitar aquestes confusions. Federalisme és federalisme. Federalisme és unió i llibertat. És anar junts
sent diferents. Tan complicat és entendre-ho, que vostès hagin d’inventar-se sempre un qualificatiu per veure
si el desdibuixen? Igual com el senyor... Jo ja entenc
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
9
que el senyor Aznar no ho entengui, perquè de matriu
no li ve segurament aquesta capacitat de comprensió,
però que vostè no ho entengui, vostè que ve del
Carrasco i Formiguera, i vostè que ve del confederalisme, que no pugui entendre ni el federalisme! A
veure!
De manera que vostès ara estan en un Partit Popular
europeu en el qual no pinten absolutament res i, per
tant, la seva influència a Europa és nul·la i l’interès que
nosaltres puguem tenir a tenir a Catalunya un govern
que a Europa no hi pinta res també és nul. També és
nul. L’interès que tenim aquí a Catalunya de tenir un
govern instal·lat a Catalunya que no té cap mena d’influència a Europa, com s’acaba de demostrar, és perfectament descriptible.
Jo, efectivament, els he demanat, senyor Duran, un judici favorable; els he demanat un judici favorable perquè estic convençut que vostès han de votar el que han
de votar, han de defensar el seu Govern, i vostè ho ha
fet amb molta eficàcia, però jo tinc l’obligació de pensar que vostès..., en fi, en el seu íntim convenciment, no
estan del tot convençuts que allò que estan fent és absolutament el millor que es pot fer per a Catalunya. Jo,
fins i tot, estaria disposat a demanar-los que fossin capaços de canviar de majoria, perquè, encara que nosaltres no hi siguem –que no hi serem–, qualsevol altra
majoria seria millor que la que hi ha.
En fi, arran d’unes propostes que hi han hagut s’ha fet
especulacions sobre això, i fins i tot en els diaris d’avui
titulen..., i evidentment que els diaris titulen el que titulen. Jo penso que és cert que hi han altres possibilitats a Catalunya, en les quals nosaltres ara, ara, ara, hi
podríem ser, però ara hi podríem ser a condició que
guanyés una moció de censura que no guanyarà –guanyarà en el sentit que vencerà, perquè convencerà, però
no guanyarà amb els números perquè aquesta situació
es produeixi, per tant, deixem d’especular.
Ara bé, vostès poden canviar. Efectivament, vostès tenen..., dotze és igual a dotze. Jo crec que vostès poden
canviar en el moment que vulguin i jo crec que, amb
això, hi sortiríem guanyant tots. I no faci la defensa
tancada del Govern tal com el tenen, perquè tal com el
tenen, senyor Duran, encara que vostè ja no hi sigui...
I, per cert, no acabo d’entendre –no acabo d’entendre–
per què vostè va marxar d’aquest Govern en el qual
estava tan còmode i que troba tan fantàstic. (Rialles i
aplaudiments.) Si no és per una raó, que tots entendríem, però que no té res a veure amb l’interès de Catalunya, té a veure amb l’interès de la seva coalició, en tot
cas, de clarificar situacions internes, però no amb el
país. Al país li anava més bé que vostè estigués de conseller que no pas que no hi sigui, perquè la prova és que
les coses que vostè va pactar –vostè no, el Govern a través de vostè– amb els altres grups de la cambra, també amb aquests d’aquí, van anar endavant, es van fer bé,
ens vam estar un any privats de tenir iniciatives, per exemple, en el camp de l’organització del territori, perquè tots
els grups vam considerar que era millor que hi hagués
una comissió d’alt nivell, presidida per una persona
que mereixés el respecte de tothom, amb components
tan significatius i tan respectats, també, com el senyor
Enric Lluch, que ens digués per on havíem d’anar, i
SESSIÓ NÚM. 42.3
després nosaltres decidíem, senzillament, però decidir
sobre la base d’una comissió de savis que fos absolutament irreprotxable des del punt de vista del rigor. Aquesta
comissió que vostè va crear, la va presidir el senyor Roca, hi havia el senyor Lluch, hi havia el senyor Franquet, hi havia una sèrie de senyors que van arribar a la
conclusió que Catalunya tenia sis vegueries i mitja.
Bé, des del moment que vostè va marxar, ha desaparegut això, perquè ha vingut un altre conseller
–consellera, en aquest cas– que ha dit que s’ho haurà de
mirar des de zero, que ha de parlar amb tothom, que ha
de recórrer el territori, parlar amb els municipis, parlar
amb aquests, amb aquells, per saber a què atenir-se. I la
veritat és que, des que vostè ha marxat, hem perdut el
temps.
Quan va canviar el Govern, senyor Duran... I vostè em
pregunta per què hem trigat nou mesos a fer-la, la Moció?
Perquè, per respecte a una possibilitat en la qual jo no
creia en absolut però que la gent podia dubtar que existís, per respecte a la possibilitat que aquest Govern, més
dolent que l’anterior, fos millor, nosaltres no ho podíem
dir el dia que va sortir el Govern... Va néixer malament,
això és evident, però amb el sol fet de néixer malament i
de no tenir la confiança de la cambra, perquè el senyor
Pujol es va negar a demanar-la, que és una altra manera
de substanciar les responsabilitats polítiques, segons l’Estatut i la Llei 3/82... No havent-se fet això, nosaltres vam
dir: «Bé, donem un coll, a aquest Govern, perquè d’aquí
a uns mesos sapiguem si sí o no és efectivament tan dolent com ens pensem que pot arribar a ser, faltant-hi les
persones que hi falten i havent-hi les que hi han.»
I, efectivament, han passat nou mesos i s’ha demostrat: ha
sigut el pitjor any de la governació de Catalunya en vinti-un anys –el pitjor; hem perdut l’Ebre, hem perdut diners, hem perdut poder, hem perdut pràcticament tot el
que ens havíem proposat que havíem de guanyar. (Forts
aplaudiments.) I vostès no se n’adonen, i, vostès, el pitjor és que no se n’adonen. I si jo haig d’alçar la veu i pràcticament imitar el senyor Duran, que no és el meu costum, o el senyor Carod, que tampoc, doncs, és perquè,
efectivament, això sí que porta una càrrega d’una certa
indignació per la nostra banda, que vostès no siguin capaços de veure que la fórmula que han adoptat no és bona
i que no tinguin la humilitat de reconèixer que hi han fórmules millors, i que no sàpiguen, senyor Duran, que tenen a la mà altres possibilitats, altres línies de Govern,
altres aliances.
Tindrien de fer una autocrítica, evidentment, haurien
de reconèixer que, en l’Ebre, s’han equivocat; hauran de
reconèixer –no ara, eh?, però d’aquí a uns mesos; no
d’aquí a uns anys, d’aquí a uns mesos– que segurament
el sistema és millorable, el sistema de finançament;
haurien de reconèixer que, amb els ajuntaments, no s’hi
han acabat de posar d’acord; haurien de reconèixer que
els ajuntaments haurien de tenir més competències, i
haurien de reconèixer, senyor Durant, el següent.
Miri, el senyor Borrell, que sempre surt en els debats,
perquè, clar, és tan brillant –és tan brillant– que quan se
li pot..., és molt brillant, el senyor Borrell, tant que realment impressiona i quan hi ha algun argument que se
li pugui demostrar que és un argument equivocat,
doncs, realment té més valor, no? I per tant, jo crec que
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
10
se’l cita una mica per això. Però miri, quan el senyor
Borrell va entrar... I li estic donant molt temps perquè
respongui, eh?, en fi, espero que ho farà d’una forma
una mica més constructiva que abans. (Alguns aplaudiments.) Quan el senyor Borrell va entrar..., quan el senyor Borrell va entrar... –perquè jo ho estic sent, de
constructiu. El senyor Borrell entra... Només estic negatiu negant les exageracions del senyor Duran; el senyor Duran ha dit que, quan els socialistes van entrar al
Govern espanyol, va baixar el finançament dels ajuntaments. Home, no –no–, perquè jo hi era, ja li ho puc
explicar i seria molt llarg i no ho faré, però només li
diré una cosa.
El senyor Borrell, quan va entrar, l’Ajuntament de Barcelona tenia un deute insà, que en dèiem, perquè venia
dels dèficits de deu anys anteriors –quan vam arribar a
l’Ajuntament–, de 100.000 milions de pessetes, de
l’any 79. I, això, el senyor Abril Martorell i... –això, ho
sap molt bé el senyor Comas, encara que ara està llegint
el diari, però ho sap perfectament, perquè hi era.
Aquests 100.000 milions es van solucionar, perquè el
senyor Abril Martorell i el senyor Serra van acordar que
la meitat d’aquest deute desapareixeria; i, això, no va
ser el senyor Borrell, va ser la UCD. Però, quan jo vaig
entrar d’alcalde em vaig trobar que encara quedaven
50.000 milions per absorbir per part..., d’aquest deute
insà. Nosaltres teníem un pressupost de 20.000 milions.
O sigui que tranquil, senyor Homs, perquè vostè està
molt millor avui que no pas nosaltres quan vam entrar
a l’Ajuntament. I jo quan entri estaré molt millor que
no pas quan vaig entrar a l’Ajuntament. O sigui: tranquils..., tothom, eh? Ho pagarà en Maragall? En Maragall ho pagarà, no tinguin por, perquè la situació de
l’Ajuntament era infinitament pitjor. (Alguns aplaudiments.)
En tot cas, què va fer en Borrell? En Borrell va fer el
següent. En Borrell ens va cridar i ens va dir: «A veure, quan deuen vostès?» i els vam dir: «–Bé, doncs, de
deute insà, ja només ens en queden 50.000 milions.
–Doncs, l’absorbim.» Què més passa? Passa que nosaltres tenim un pressupost de 20.000 milions, en cobrem..., em penso que van ser 18 –senyor Comas?– i en
vam gastar 30, suposem, el primer any, no?; o sigui, hi
havia un forat de 12. Amb els anys, quan va arribar en
Borrell, que era l’any 83, doncs ja l’havíem anat rebaixant i teníem un dèficit de 8.000 milions. I aleshores en
Borrell va dir –com que és matemàtic, és catedràtic de
matemàtiques a la Facultat d’Economia, com vostès saben, i és enginyer aeronàutic, a més, però d’aire, d’aire, no de terra– doncs, va dir: «Fem un càlcul del que
s’ha de pagar, a Barcelona, que és el que està pitjor, i en
base a aquest càlcul veiem quant haurà de pagar l’Estat, perquè Barcelona, que és la que està pitjor, enrasi,
no tingui dèficit, i tots els altres no hi perdin.» I fixi’s el
que va donar això com a resultat: va donar com a resultat que un fons de cooperació local de 140.000 milions
havia de passar a ser, per complir aquestes dues restriccions, aquestes dues equacions, de 210.000 milions, és a
dir, un increment del 50%, de 140.000 milions a 210.000
milions, 70.000 milions més, dels quals, 9.000 milions
per a l’Ajuntament de Barcelona i la resta a repartir entre tots els altres. (Remor de veus.)
PLE DEL PARLAMENT
Molt bé, això és el que va fer el senyor Borrell en matèria de finançament local. (Persisteix la remor de veus.)
El president
Prego als senyors diputats que guardin silenci.
El Sr. Maragall i Mira
Miri, fer d’alcalde no és el mateix que fer de president;
un president que no sàpiga el que és fer d’alcalde, malament. (Alguns aplaudiments.)
El 17 d’octubre del 99, senyor Duran, no pertocava governar a ningú. Senyor Duran, el 17 d’octubre no pertocava governar a ningú, sinó a aquell al qual el president
del Parlament demanaria de formar Govern i tingués
majoria. Ho va demanar al senyor Pujol, va obtenir l’ajut
del Partit Popular i l’abstenció d’Esquerra Republicana en
aquell moment, i nosaltres, a partir d’aquell moment, no
hem discutit mai la legitimitat de l’actual Govern, però sí
la seva eficàcia –però sí la seva eficàcia–, i sí, sobretot,
l’eficàcia de la seva estratègia i dels seus plantejaments de
fons. I és per això que estem discutint no només un punt
del pressupost o una globalitat del pressupost, sinó alguna
cosa més: una censura a un govern que no és útil a Catalunya.
Deixi’m que, de tant en tant, tanmateix, nosaltres recordem que els grups d’esquerra vam tenir més recolzament
electoral, fa exactament dos anys, no?, el dia 17 d’octubre va ser. Dir això no és dir que no acceptem els resultats o la legitimitat del Govern, l’acceptem, l’hem acceptat sempre, però això no ens impedeix utilitzar les lleis
que hi han per posar, davant del poble, en clar, quines són
les contradiccions d’aquest Govern i de quina forma nosaltres podríem millorar...
Vostè parla de l’AVE, de la línia 9, del Segarra - Garrigues, del metro, sempre surten les quatre mateixes coses.
L’AVE és de l’any 91; la línia 9 és de l’any 92 –i ja vaig
recordar aquí com va néixer i on van anar a parar els
12.000 milions del senyor Barrionuevo–; el Segarra Garrigues no és del 92, és de Carles III; el metro... Escolti’m, està molt bé que facin la línia 9, és el més important,
i és veritat, com ens va dir ahir el senyor Macias, que és
l’obra més important que s’està fent, però hi ha més coses a fer en el metro, a més de la línia 9 i d’altres línies.
Al metro, per exemple, una de les coses que falla... –i és
culpa de tothom, i en part em faig autocrítica amb això.
Però, per exemple, les connexions, en el metro, són funestes; són unes connexions de Tercer Món. Per anar del
Passeig de Gràcia al Passeig de Gràcia, des d’Aragó fins
a la Gran Via, en fi, no sé si l’han agafat mai vostès, però
és un passadís molt llarg. I si han d’anar des de Diagonal
a Provença, que és la mateixa estació, també. Hauríem de
fer moltes més inversions per fer el metro més amable. I
segurament hi ha altres connexions, a la Sagrera o allà on
sigui, que també són llargues. Però, totes aquestes, jo crec
que haurien de retenir la seva atenció, també.
I ara deixi’m dir-li una cosa –perquè ahir va sortir també
i avui ha tornat a sortir– amb relació als temes que jo
havia tocat o no havia tocat. Vostè s’ha referit, i el senyor
Carod, ahir, també, a la pesca. El senyor Carod va sortir
i va dir: «Com que el Maragall parla sempre de les coses
que no toquen, ara començaré a parlar de la pesca.»
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
11
Doncs, toca –toca–, la pesca toca. I com que el senyor
Duran l’ha citat, en parlarem un moment.
Mirin, aquí hi ha un senyor, aquí, en aquest Parlament, hi
ha un senyor, que està allà a dalt de tot a l’esquerra, a la
«muntanya», que en diuen –a l’«alta muntanya» quasi–,
que és en Martí Sans, que és de l’Alt Empordà, que està
preparant una llei, que ja els la portarem. I, aquesta Llei,
l’haurem d’enviar a Madrid, probablement, però és una
llei de pesca mediterrània. Per què? Saben per què? Perquè la Llei de pesca que tenim, aprovada per l’Estat espanyol, en la qual no hem pogut influir suficientment –i
ho reconeixerem tots–, és una llei atlàntica. Qui fa la Llei
de pesca espanyola? Qui la fa? Potser el senyor Sirera hi
ha contribuït, perquè veig que riu molt. Però normalment
–normalment–, la Llei de pesca –i és lògic–, a Espanya,
la fan... Qui la fan? Els pescadors del Cantàbric, o els
pescadors de Galícia, o els pescadors de l’Andalusia atlàntica també. I, per tant, la Llei de pesca que ens regeix,
a les costes de Catalunya, és una llei de pesca que no és
bona per a Catalunya, ni ho és tampoc per a València, ni
per a l’Andalusia oriental, i hauríem de fer per manera
que, des d’aquest Parlament, o bé llancéssim, dintre de les
nostres competències, que són molt menors en aquesta
matèria, una llei nostra de pesca, o bé una iniciativa parlamentària, en la qual espero que el Grup del Partit Popular de Catalunya ens ajudés, per poder complementar la
Llei de pesca espanyola amb un capítol de pesca mediterrània que fos realment el que a nosaltres ens convé.
Dit això, senyor Duran, anirem acabant. Sobre el tema
Madrid - Sevilla, jo ja l’he contestat. (Veus de fons.) Li
ho vaig dir ahir; no hi era vostè, senyor president? Ahir
en vaig parlar una estona, també, de..., en vaig parlar,
també, del Madrid - Sevilla. (Remor de veus.) És igual,
ho dic perquè potser el senyor Duran no hi era –potser
el senyor Duran no hi era– i per això no m’ha... (Veus
de fons.) No, ja pot penjar –ja pot penjar.
De l’augment dels recursos locals, ja n’he parlat; del federalisme, n’he parlat... Vostè, senyor Duran, viu una
mica de les enquestes, però les enquestes diuen que la
gent vol un govern català, encara que sigui aquest, però
que voldrien un govern català que fos capaç de resoldre una sèrie de coses que totes les enquestes diuen que
no van bé.
I, per últim, senyor Duran, sobre el senyor Zapatero, el
seu federalisme i el que representa, agafi el diari d’avui,
llegeixi’l i veurà que anem per bon camí.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies, senyor candidat. Té la paraula per vinti-dos minuts l’honorable senyor Josep Antoni Duran i
Lleida.
El Sr. Duran i Lleida
Senyor president, senyores diputades, senyors diputats,
senyor candidat, amic Maragall, les primeres paraules
de la seva intervenció han intentat, cosa que és un signe evident de la consistència de la seva resposta, entrar
en un tema personal. Jo no seré candidat... Sí, un tema,
SESSIÓ NÚM. 42.3
circumstància personal, no capacitat, o si perds o guanyes una moció de censura. Tal vegada hàgim oblidat
el sentit de la moció de censura. M’he deixat a l’escó,
però valdria la pena llegir textualment les paraules del
senyor Alfonso Guerra en la Moció de censura presentada per Alianza Popular enfront de... No, no perquè
siguin paraules antigues deixen de ser importants. És
perquè parla del sentit constitucional i en el nostre cas
estatutari d’una moció de censura. I per tant no els ha
d’estranyar, i no és cap desqualificació personal, que
una moció de censura que no es presenta en altre sentit... –i aquesta és la seva naturalesa constitucional–,
de rellevar el govern que està present, per una sèrie de
condicions que avalen la inacció d’aquell govern..., es
pugui parlar amb naturalitat, amb justícia i amb tranquil·litat que la moció de censura s’ha perdut. I per tant
hi ha una derrota política i hi ha una victòria. La derrota
política és per a qui la presenta i la victòria és per al
Govern a qui anava dirigida la Moció de censura.
I la circumstància personal és si jo sóc o no sóc candidat. A banda de dir-li que per arribar a la condició de
candidat seva em falten encara tres legislatures, que tinc
temps per si finalment sóc o no sóc candidat, m’interessa, puc o no puc ser candidat, li diré una cosa que és
molt més important que això. Miri, el projecte de Convergència i Unió no és un projecte personal: és una forma d’entendre Catalunya i de voler que sigui Catalunya. La nostra, sabent que n’hi ha d’altres, sabent que és
un error pensar que la veritat dels altres és purament un
error –la veritat dels altres és una veritat contrària–,
però jo tinc la que defenso i així l’expresso amb tota
naturalitat. És un projecte, és una manera d’entendre el
país i sobretot ha quedat molt clar que no és una qüestió de noms. I li asseguro que poden insistir tot el que
vulguin d’aquí a les properes eleccions i d’aquí al final
de la meva vida política sobre si sóc o no sóc candidat
a la Presidència de la Generalitat. Jo no faig política per
ser candidat a la Presidència de la Generalitat, ni... (Remor de veus.) No, no, no, no. Ni fins ara ni abans. I he
tingut la gran sort i el gran honor de tenir molta representació, que mai hauria pogut imaginar. Si fos per una
qüestió personal, jo no estaria aquí defensant amb tota
l’energia i capacitat que sigui capaç les tesis del nostre
Govern i ajudant d’aquí al dia que sigui president de la
Generalitat tot el que pugui el senyor Artur Mas. Si fos
una qüestió personal, jo no estaria aquí fent això
(aplaudiments), que ho faré tot el millor que sigui capaç d’aquí al final de les eleccions.
Jo no sóc capaç –i, si ho fóra, de veritat que li’n demano
excuses– de trobar una desqualificació personal més enllà —insisteixo— del tema lògic que en un context d’un
debat com aquest calgui incloure en les intervencions
d’un i altre. No, li asseguro que no ha fet cap pupa al
debat pel fet que hagi fet un tipus de discurs o un altre. És
un discurs que els companys saben que està fet abans de
començar aquest debat, que està escrit abans de començar aquest debat. Per tant, li asseguro que no té cap influència. Si la tingués, segurament hauria estat el discurs
d’una altra manera, no hauria calgut intentar ser tan efectiu, perquè no feia falta, però, com que està escrit abans,
doncs l’he llegit tal com està.
Ha tornat a parlar del tema europeu. És curiós perquè
quan vostès introdueixen una llicència, allò..., diguemPLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
12
ne per distensionar el debat... Ahir va ser vostè el que
va parlar de pentinats i avui m’he permès allò per entrar una mica distès parlar-ne i he vist unes cares de
«què diu ara aquest?» Però si el primer que en va parlar és vostè. Quan en parla vostè se’n pot parlar i quan
en parlo jo no se’n pot parlar. Doncs, tothom tranquillitat. Tan bo o tan dolent deu ser parlar-ne quan en parla
vostè, quan en parla el senyor Mas o quan en parli jo.
Ahir va parlar també vostè en aquest mateix to, que no
saps ben bé què vol dir, però que la deixa anar, d’en
Berlusconi. No ho va fer per casualitat. Va voler dir:
«Escolti’m, vostès estan separats.» L’interessa traslladar la sensació que és un bunyol. Ja s’ha demostrat
que no és un bunyol allò del Prat. «Intentem demostrar que Convergència i Unió és un bunyol.» I, per tant,
que la gent no hi tingui confiança i ens ubiqui en el
mateix àmbit ideològic que en Berlusconi. I parla també
dels tories britànics, que, per cert, parli de «conservadors
britànics» perquè la gent no l’entendrà. Conservadors britànics i, per tant, el senyor Berlusconi. L’important –ja li
ho he dit abans– no és en quin grup estàs. L’important
és què votes.
Jo no he volgut tractar el PSC de minoritari, ni en la
seva relació amb el Partit Socialista ni menys a Europa.
I sé que tenen excel·lents diputats, als quals conec personalment, perquè aquesta responsabilitat que em vol
adjudicar de futur de diputat al Parlament europeu ja
l’he ostentat en el passat. I per tant sé qui són el senyor
Colom i altres membres distingits del Partit dels Socialistes de Catalunya. Jo no vull posar de relleu si estan
en minoria o no ho estan. Vull posar de relleu, primera, que han estat decisius i que en aquell moment la
minoria que representen dintre el PSOE s’hauria pogut
exercir d’una manera positiva per a Catalunya i es va
exercir de manera negativa per a Catalunya: no neutral,
sinó negativa. I segona, que el vot que vostès practiquen,
que és el que conta, és el vot contra Catalunya.
Reitero: El senyor Colom és un gran diputat, però a
l’hora de votar sobre allò que vostè demanava, cosa que
és una gran contradicció, que com a candidat té l’obligació d’explicar al país, i no d’explicar-ho jo... Vostè
diu aquí: «com a candidat de la Presidència de la Generalitat que reclama en el futur la participació directa
de Catalunya en el Consell de Ministres». S’absté en el
debat de política general quan ho proposen Esquerra
Republicana –Iniciativa, m’imagino, va votar-ho– i
Convergència i Unió, perquè els proposants eren Esquerra Republicana i Convergència i Unió. I al Parlament europeu els seus diputats –no parlo de minories,
sinó els seus diputats–, allò que vostè proposa solemnement aquí dirigint-se al poble de Catalunya ho voten
en contra. (Remor de veus.) Sí, senyor, el poble de Catalunya ha de saber que el mes de maig en el debat sobre la reunió de Niça i el futur institucional europeu
–a esmenes presentades per diputats del Grup Verd i esmenes presentades per diputats del Bloc Nacionalista
Gallec demanant, primer, allò de supressió dels «parlamentos de estados miembros..., estados nacionales
por estados miembros»; segon, la presència i el reconeixement d’acord amb el principi de subsidiarietat, de què
tant li agrada parlar, en els consells de ministres i altres
institucions comunitàries, i, tercera, l’accés de les regions,
per tant entitats com la nostra, directament al Tribunal de
PLE DEL PARLAMENT
Justícia de Luxemburg– els seus diputats varen votarhi en contra juntament amb els diputats del PP i amb els
diputats del Partit Socialista Obrer Espanyol. Mes de
maig del 2001. No l’any 82 o 83. No parlo de la
LOAPA. Parlo del mes de maig del 2001: fa molt pocs
mesos. (Remor de veus.)
Ens parla també... Ah!, i després una altra qüestió, senyor Maragall, que és important i que sé que li agradarà. A veure, jo no em sento prou còmode en el Partit
Popular Europeu ni a la Internacional. No, i m’agradaria que vostès tampoc se sentissin prou còmodes, perquè
a l’hora de fer el llistat de partits en la seva Internacional
hi ha un fotimer de partits que han tingut responsabilitats
de dictadures a l’est d’Europa i a les seves mans... Sí, a la
seva Internacional, la seva Internacional, la Internacional
Socialista, hi han anat a parar tots els partits comunistes
reciclats de l’est d’Europa. Per tant, la mateixa confessió
pública que jo faig de no sentir-me còmode allà
m’agradaria que vostè la compartís també per la seva
Internacional i pel seu Grup Parlamentari en el Parlament europeu. (Aplaudiments.)
Feia referència –i ha estat un fil conductor del debat–
a la nostra relació amb el Partit Popular. A banda que jo
exhibeixo amb orgull que, més enllà del tangible que
pot presentar el Govern per compte propi, hi ha tot el
que implica la relació positiva amb el Govern de l’Estat, que en aquest cas és el PP, i que és un balanç superior a quan era el PSOE el responsable del Govern de
l’Estat –ho exhibeixo amb orgull perquè forma part
també del que nosaltres representem, aquesta voluntat
de dialogar amb el Govern de l’Estat–, m’agradaria ferli una reflexió. Vostès varen tenir alguna responsabilitat
que el PP arribés al Govern el 96. Algun dia el Partit Socialista Obrer Espanyol en lloc de presentar sempre el
PP…, ha de fer un acte de constricció i reconèixer la gravíssima responsabilitat de la victòria del PP l’any 96. La
nostra purament i simplement va ser contribuir que el
PP pogués governar el 96, però, demanat des d’en
Felipe González fins a qualsevol ciutadà de sentit
comú, aquesta és la nostra única contribució, demanada des d’en Felipe González fins a qualsevol ciutadà
espanyol amb sentit comú, que ajudéssim i votéssim
favorablement la investidura de Govern del president
Aznar. És l’única nostra responsabilitat. La de la victòria del PP del 96 no és nostra: sobretot és de vostès.
Jo no faig referències al senyor Borrell, llevat de
la del tren d’alta velocitat. Les podria fer. Podria fer la del
Pla hidrològic nacional i recordar com el 94 fa una proposta i el 96 al congrés del PSC surt el més votat. Podria
parlar d’allò que vostè també reclama des d’aquesta tribuna, que és la transferència dels aeroports. Borrell assegura que l’Estat no transferirà les competències sobre
ports i aeroports. No he fet aquestes referències. Purament he fet una referència al senyor Borrell en allò del
tren d’alta velocitat, que ja sé que se n’ha parlat al llarg
de les intervencions, però que és obvi que jo tinc dret
a tornar-ho a fer.
Diu que és important que un president hagi estat alcalde. La veritat que no em consta que el senyor Zapatero
hagi estat alcalde de León. Ho dic per no donar cap
pista a un argument electoral de l’oposició al senyor
Zapatero. Però el problema és que vostè continua fent
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
13
d’alcalde. Vostè continua tenint com a única prioritat la
ciutat de Barcelona (aplaudiments) i vostè continua
tenint en el seu cap polític... I per tant, és bo, és positiu, que hi hagi des d’aquesta perspectiva una experiència municipal que nosaltres valorem, però que en tot cas
insisteixo té els referents i els límits que té.
I acabo parlant de dues qüestions. Federalisme. Sé bé
que significa el federalisme. Per això no estic d’acord
amb les propostes que vostè formula. La tradició del
federalisme d’Unió Democràtica confederal em permet
discrepar de les seves propostes sobre federalisme i
molt més de les del senyor Zapatero, molt més. Ahir ho
recordava també el senyor Carod-Rovira: la diferència
d’unes propostes i de les altres. Em permet, per tant, la
meva tradició política discrepar de la seva proposta de
federalisme, reiterar-li que evidentment nosaltres som
federalistes a nivell europeu. Gràcies a una esmena presentada per Unió Democràtica al congrés recent de la
nostra organització política a nivell europeu, va passar
de ser per influència... –els tories, per cert, no formen
part del Partit Popular Europeu–, de fundar uns estats
units d’Europa, gràcies a una esmena nostra, va quedar
fundar una unió federal com a unió de poble lliures i ciutadans responsables. M’agradaria que en el text o textos
en plural del Partit Socialista Europeu hi hagués aquesta
expressió als pobles lliures que configuren l’Europa.
I finalment l’organització territorial. No s’ha trencat
cap consens ni el canvi de govern té res a veure amb
això. Per cert, deixi’m obrir un parèntesi al canvi de
govern. Jo vaig deixar la conselleria, senyor Maragall,
per una qüestió de gran importància, no per interessos
personals o de partit: per interessos de país. Sí, em permetran que ho expliqui. I vaig explicar-ho en aquell
moment. Ja s’ha acabat que vostès diguin que el senyor
Mas i jo perdem el temps només ocupant-nos en la successió i que ens barallem i que som els responsables
que el Govern no funcioni bé. Ara han hagut de buscar
altres raons. Ja s’ha acabat. Ja es va acabar el dia que jo
vaig deixar el Govern. Ja s’ha acabat. El que vostès
diguessin que el senyor Mas i jo només ens preocupàvem de veure qui era el candidat i que no es ocupàvem
de les nostres responsabilitats de govern ja s’ha acabat,
des del dia que vaig dimitir. Ho he explicat a l’opinió
pública. Es deu haver entès, no es deu haver entès. Es
deu haver acceptat, no es deu haver acceptat. L’opinió
pública encara espera l’explicació d’un exalcalde de
Barcelona sobre les raons per deixar la seva alcaldia.
(Aplaudiments.)
Em permetrà per acabar una referència a l’organització
territorial, que és la que m’ha permès obrir aquest parèntesi. No hem trencat cap consens. El consens està en
seu parlamentària. Hi ha una ponència oberta. El que
passa és que el consens ha de ser polític i territorial. Jo
mateix, senyor Maragall, abans de deixar la conselleria
vaig dir públicament també..., el mateix dia que el senyor Mas prenia posició com a conseller en cap, vaig
dir públicament: «Escolti’m, sobretot hem de parlar
amb la gent.» Home, hem de parlar entre altres coses
perquè alcaldes com el d’Igualada i el de Manresa, que
tots dos són del Partit Socialista, diuen coses molt diferents sobre la vegueria central. Per tant, és important
que coneguem la veu del territori. Per tant, no ha trencat el Govern el consens. La paraula i la responsabiliSESSIÓ NÚM. 42.3
tat en aquests moments és del Parlament. Per tant, el
Parlament decidirà allò que cregui convenient sobre
l’organització territorial.
Moltes gràcies.
El president
Gràcies a vostè, senyor diputat. (Aplaudiments.) Senyor
Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Senyor president, senyor Duran, a vostè i a mi ens toca
parlar d’Europa i potser n’hem parlat un gra massa per al
que és el gust, jo crec, polític d’aquest país o la mitjana
de gust polític d’aquest país, no? Ja n’hem parlat prou, ja
ens hem entès; en part de les coses que vostè ha dit, jo hi
estic d’acord, i en les respostes que m’ha donat. Els conservadors o tories britànics, doncs, segurament, encara no
hi són, al Partit Popular europeu, però ja hi seran, perquè
com vostè sap molt bé, en el moment en què el senyor
Kohl es va retirar, abans de retirar-se, va acordar amb el
senyor Aznar que, per no quedar-se sol el senyor Aznar,
en aquell moment, com a president conservador, o lliberal conservador, de centredreta, en el Parlament europeu,
doncs, havien de fer alguna cosa perquè el Partit Popular
europeu fos més gran i tingués altres forces, no de la tradició federal, com la seva, sinó ben diferents, com el senyor Berlusconi i com els senyors conservadors britànics,
que són anti federals; no és que no sigui federals, és que
són antifederals i antieuropeus, encara que ara han elegit
un candidat nou que ja veurem per on sortirà però no és
el més pro europeu, precisament.
En tot cas, deixem un moment el tema d’Europa –és
que serà molt important, eh?–, en el qual jo crec que el
president Pujol ha fet una bona feina en un altre terreny,
que és el d’unes certes aliances que jo crec que haurem
de continuar a nivell regional i també en prestigi, a nivell d’Estat, que s’ha aconseguit, sobretot en dues zones que jo considero que seran decisives per a l’estratègia econòmica i de país que haurem de seguir, que
són el nord d’Itàlia, el sud de França, i el sud d’Alemanya, a la República Federal, i també a la zona de Lió, i
les aliances que en aquesta línia el president Pujol ha
sabut connectar fora del Parlament Europeu, en el qual
estava incòmode perquè el seu Grup no estava ben ubicat –tenen el mateix Grup el meu amic el senyor Ruteli
i el senyor Gasòliba; són molt amics, a més. Però, en fi,
no és el Grup que influeix més, el Grup Lliberal. Vostès, que no són lliberals, perquè no ho han sigut mai
–en fi, no és l’essència del seu pensament; ni molt
menys!... Doncs, està al Grup Lliberal europeu el senyor Pujol...
Jo crec que la feina que vostè ha fet i a la qual el senyor
Duran no s’ha referit perquè tampoc no li tocava en
matèria de política europea, ha sigut positiva i l’hem
d’aprofundir i l’aprofundirem, plegats, si pot ser. Hi
haurà feina per a tothom, però deixi’m dir-li, senyor
Duran, que els partits que estan al Partit Socialista Europeu i a la Internacional Socialista de l’Est d’Europa
són partits, en aquest moment, en molts casos, elegits
pel poble –en aquest moment. El cas de Polònia, d’una
forma claríssima, de manera que vostè no em parli, en
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
14
fi, de fantasmes dictatorials perquè això no respondria
a la realitat.
L’únic que li vull dir, senyor Duran, és que, si vostès
segueixen amb les aliances que tenen, l’estratègia de
país que tenen i que vostè és molt partidari de continuar, si vostès no opten per un canvi de majories i d’aliats –ja ho he dit–, que, en fi, que són possibles, no
comptaran amb nosaltres perquè, efectivament, nosaltres hem vingut aquí a explicar tota una altra cosa, que
és com governar Catalunya d’una forma diferent,
amb uns objectius diferents, amb un tarannà diferent, amb
unes prioritats distintes i amb un personal també diferent.
Per tant, desgraciadament, nosaltres ara no estem disponibles per a aquest tipus d’operació; si hi hagués hagut un
resultat positiu de la Moció de censura, amb una postura més clara d’Esquerra Republicana i alguna defecció que nosaltres mai haguéssim propiciat –els hi ben
asseguro–, què hauríem fet?, es poden preguntar, o, si
no, vostè pot preguntar: doncs, vostè, per què l’ha presentat, la Moció? O és que la Moció s’ha de presentar,
tant si es guanya com si no, diferentment de quan només es pensa en els resultats; s’ha de presentar quan es
creu que el país no té la política que es mereix i que el
Govern ha de ser censurat i substituït per un altre govern.
Què faríem? Doncs, evidentment, nosaltres hauríem
comptat amb aquest escenari –que no es produirà,
aquest migdia... Nosaltres hauríem hagut de convocar
eleccions, que és el que ens demanava el Partit Iniciativa per Catalunya, però, segurament, primer, hauríem
d’haver format govern i, aquest govern, l’hauríem format, com? –perquè, tècnicament, s’ha de formar immediatament. Doncs, hauríem fet, possiblement, un govern ciutadà i, de cara a unes eleccions, us voldria dir
que estaria en una situació, pràcticament, preelectoral
i, per tant, el que hauríem hagut de fer és, simplement,
gestionar les coses fins a les eleccions amb un govern
neutre, amb un govern de gestió de caràcter tècnic, de
personalitats ciutadanes que tinguessin el recolzament
–això, sí– de tots els partits de la cambra per poder administrar la situació excepcional que s’hauria creat, no?
Dit això, vostès, torno a dir, tenen una possibilitat de
donar un tomb a la política d’aquest país i canviar d’aliats. Jo crec que qualsevol cosa és millor que la que ara
tenim i que la Moció de censura es justifica, en bona
mesura, perquè ha posat de relleu que a Catalunya hi ha
un alternativa, alternativa de fons i radical i un curt termini que podria anar variant i que faria que les coses
anessin millorant.
Nosaltres hem de fer algun acte de contrició, diu el senyor Duran, pel que va passar l’any 96 i per la majoria
del PP. Home, nosaltres no estem dient que vostès no
parlin de Govern a Govern amb el PP: nosaltres els estem dient –i ho repeteixo per enèsima vegada– que com
a partit i aquí a Catalunya no tenen per què fer-ho i no
ho haurien de fer, que això no respon a l’interès dels
catalans i al sentiment de la majoria dels catalans. A
veure si m’entenen, amb el Govern, facin el que
vulguin. De Govern a Govern s’han de parlar i han de
convèncer, que convencen poc, convencem massa poc,
a més. Tampoc els necessiten i aquesta és la realitat
nova des del març de l’any passat, però, en tot cas, vosPLE DEL PARLAMENT
tès aquí a Catalunya no tenen per què dependre de qui
estan depenent i la gent a Catalunya ho sap i ho vol, senyor Duran.
Nosaltres hem de fer..., nosaltres tenim la culpa que
l’any 96 guanyés el PP per primera vegada i que, per
tant, ara vostès hi hagin de pactar. No, no, amb el PP, no.
Vostès han de, Govern a Govern, pactar amb el Govern.
Ara, reunions per parlar de qui serà el candidat que..., en
fi, promocionarem reunions per parlar de si el PP s’ha de
dedicar a captar el vot immigrat, perquè, clar, vostès sí
que en parlen quan parlen en privat, eh?, quan parlen en
privat sí que parlen d’immigrants i sí que parlen de vot
anticatalà, per exemple. (Aplaudiments.) Sí que en parlen, però, clar, en públic no. En públic no només hi ha...
Els immigrants són els d’ara i els d’abans eren catalans,
són catalans i són espanyols. Evidentment que ho són,
i ells són els primers de dir-ho i vostès han trigat molt
a adonar-se’n.
Però, en tot cas, nosaltres acte de contrició, senyor
Duran, no l’hem de fer perquè l’any 96, quan es va
perdre per 300.000 vots... Per començar, l’any 96..., i
això és el que vostès no acaben d’entendre, una cosa és
Espanya i una altra és Catalunya, des del punt de vista
electoral. Ara no estic fent essencialisme, no? Què va
passar l’any 96? L’any 96 va guanyar el Partit Popular
per 300.000 vots a tot Espanya, sobre molts milions de
vots. No me’n recordo quants són: 20 milions, els que
siguin..., 30. En tot cas, 300.000 vots de diferència,
però resulta que a Madrid, a la Comunitat de Madrid,
la diferència va ser de 600.000. És a dir, nosaltres ja
vam fer la feina, perquè jo dic: home, a Madrid..., si es
tragués Madrid, l’any 96 traguéssim Madrid d’Espanya, ja hauríem guanyat, l’esquerra. (Aplaudiments.)
Calma, calma, tranquils, tranquils, tranquils... (Forta
remor de veus.) Tranquils que la història no s’acaba
aquí, tranquils que la història no s’acaba aquí, la història no s’acaba aquí... (Persisteix la remor de veus.)
Mirin, estiguin tranquils. Si l’any 96, si l’any 96... Esperi’s que la història no s’acaba aquí. Si l’any 96 traiem
la Comunitat de Madrid del conjunt del vot, els socialistes haurien guanyat a la resta d’Espanya, s’entén, per
300.000 vots, però què va passar? Ara anem al més
important. Què va passar? Que aquí, a Catalunya, havia passat exactament el contrari. És a dir, només a la
província de Barcelona, només a la província de Barcelona, els socialistes havien guanyat sobre els populars
per 700.000 vots i, per tant, els socialistes havien guanyat al Partit Popular per 700.000 vots i, per tant, el
meu argument ja no era vàlid. O sigui, estiguin tranquils, que el meu argument ja no calia esbossar-lo. Però
no ens diguin..., senyor Duran, no ens digui que l’any
96 nosaltres teníem..., que tenim la culpa de tot i que
tenim la culpa dels seus pactes amb el PP: no la tenim
i, sobretot, la tenen vostès des del moment en què van
saber que el Partit Popular tenia majoria absoluta i, en
comptes de saber-se enfrontar a aquesta situació amb una
actitud d’estratègia a llarg termini, van agafar la de curt
termini de qui dies passa anys empeny. I dies passen, però
els anys no s’empenyen: estem cada vegada més en la
mateixa situació.
Per últim, vostè diu que jo parlo molt de Barcelona, i a
mucha honra. (Aplaudiments.) No sé per què no n’hem
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
15
de parlar, de Barcelona. En el món polític, a vegades es
fan uns clixés impressionants i, en fi, ens pensem que
convencem la gent a base de repetir uns clixés que la
gent se’n riu i la gent..., vostès es creuen que es pensen
de debò que el Maragall és anticomarques? Vostès es
creuen de debò que això que van fent córrer... o que una
vegada me’n recordo a Vilafranca, quan teníem el Congrés de la Federació Catalana de Municipis, van posar
Convergència i Unió del Penedès... –no sé qui hi ha
aquí del Penedès, però algú hi deu haver. Aquell,
aquell!–, doncs van posar una pancarta que deia: «Fora
els metropolitans de Vilafranca. Fora del Penedès. Ens
volen ficar dintre de l’Àrea Metropolitana.» Bé, ara
curiosament és tota la comarca de l’Alt Penedès que vol
estar dintre de la regió metropolitana, a pesar de la pancarta que van posar en aquell cas. Però, en tot cas,
aquest tipus d’arguments tan simplistes que vostès han
fet servir i els han donat rendiment durant una colla
d’anys, a partir d’ara, ja no els en donaran encara que els
defensin persones tan brillants com els senyor Duran.
I finalment, quines són els seves propostes, senyor
Duran? Perquè l’hem sentit desqualificar molt... (Remor de veus.)
El president
Silenci si us plau, silenci si us plau.
El Sr. Maragall i Mira
Bé, les seves propostes jo no les he sentit, perquè, clar,
ell ha parlat en nom de la coalició i, per tant, evidentment, havia de defensar-se de la Moció de censura però
havia de dir alguna cosa també (rialles) respecte del que
ell pensa que s’ha de fer. Havia de dir alguna cosa més.
Ell s’ha retirat de l’escenari molt modestament, dient: «Jo
no sóc el candidat. Jo ho he fet pel país. Ho he fet per
conveniències del país.» Li ho respectem. Suposem que
sigui així i que tot això ho han fet perquè no hi hagués
més enrenou dintre del seu partit respecte de qui havia
de ser candidat i que vostè, per tant, no pugui ser-ho en
les properes eleccions, cosa que molta gent lamentarà.
En tot cas, sàpiga, senyor Duran, que té tot el meu respecte, que la política catalana després d’aquest debat
haurà millorat, haurà guanyat, haurà tingut i tindrà més
referències de les que tenia abans. Sabrà exactament, a
més, a què atenir-se i que, per tant, deixem a la illustració del poble i al seu més gran coneixement del
que realment està en joc la decisió sobre qui, finalment,
haurà de governar.
Moltes gràcies. (Aplaudiments.)
El president
Moltes gràcies. En l’últim torn té la paraula l’honorable senyor Josep Anton Duran Lleida. Per cinc minuts.
El Sr. Duran i Lleida
Senyor president, senyores i senyors diputats, senyor
candidat, jo he de reiterar l’argument que he expressat
en la meva primera intervenció i en les meves primeres
paraules. La discussió sobre el Govern, primera, no l’ha
de fer amb mi. Ja hem quedat que jo no era candidat.
Per tant, jo no he d’explicar cap programa de govern.
SESSIÓ NÚM. 42.3
És vostè que l’ha d’explicar i la veritat és que passa
molts minuts parlant del passat i no del futur, però, en
tot cas (rialles), en tot cas, la discussió sí: la de la pancarta, de Borrell, de no sé quantes coses. D’en Borrell
si jo en parlo..., però és que jo tinc l’obligació de parlar-ne perquè jo faig d’oposició al senyor candidat. El
candidat, no. El candidat ha de presentar al país un programa de govern i és el que no ha fet al llarg de tres
dies. Aquest és el sentit de la discussió. (Aplaudiments.)
A veure, la discussió sobre el Govern i amb el Govern,
el senyor candidat la podia haver fet ahir amb el conseller en cap. Sí, ja veig la portada amb una fotografia:
«Preciós, ha quedat molt bé. Pasqual, has quedat molt
bé en la portada del Ya.» A dintre, jo el debat el faig
sobre el que el senyor candidat ha dit aquí a l’hemicicle i el senyor candidat a l’hemicicle, per les raons que
fossin, va dir el que va dir i tots els grups parlamentaris sense excepció, tots, han posat de relleu les carències
en determinats àmbits d’aquell debat.
I amb relació a la intervenció del Govern en aquest
debat, li reitero que, si vostè volia fer el debat, va tenir
una gran oportunitat de fer-lo amb el conseller en cap.
I ja he dit abans quines són –en tot cas, és un judici, un
criteri– les raons per les quals vostè no va fer-ho. I és
perquè el conseller en cap va donar moltes voltes a les
poques propostes i va posar de relleu els dèficits que
vostè havia tingut. (Fortes rialles.) Sí, fa molta gràcia,
però aquesta és la resultant d’aquest debat.
Volia llegir, però no tinc temps i per tant ho deixo,
aquella intervenció per centrar la naturalesa d’una
Moció de censura, però deixem-ho córrer.
Torna a fer referència al tema o a l’aliança o la collaboració amb el Partit Popular. Parla del que parlem en
privat. Com que vostè no serà present i jo tampoc perquè
no sóc ni candidat, el dia que tingui el temps lliure podem fer, vostè i jo, una agència d’investigació perquè em
meravella la capacitat que té de saber les coses que passen en privat. I, per tant, jo vull invertir el poc que tinc en
la seva capacitat de saber el que passa en privat, no? Perquè en privat no sé el que parla el PP amb Convergència
i Unió ni jo. Per tant, tampoc no deu saber-ho vostè. Però,
en tot cas, a veure, senyor candidat, el 96 jo no els acuso
de la nostra relació amb el PP. Som prou responsables per
assumir-la lliurement. Jo he dit que d’entre nosaltres –deixo de banda el Partit Popular– els responsables que el
Partit Popular pogués tenir una victòria són vostès. Els
més responsables de tot són ells i el seu programa, evidentment; si no, seria per part meva no només una falta
de cortesia, sinó que seria una ignorància històrica. Un
partit que té en aquest moment més de 10 milions de
votants és obvi què té. Per tant, des d’aquesta perspectiva, jo el que li dic és que vostès hi varen contribuir; nosaltres hi vàrem contribuir en positiu, amb responsabilitat,
una responsabilitat que ens demanava tothom i, des
d’aquesta perspectiva, és el que he assenyalat.
Ara, nosaltres creiem que aquesta ha estat una relació
positiva per al país, i és una relació positiva per al país.
I el dia que aquesta relació no tingui una influència positiva per al país, que no tingui una influència beneficiosa
per a Catalunya, nosaltres, no perquè vostès ens ho diguin, nosaltres ja decidirem el que hem de fer, no per
motius partidistes, no per estratègies, no perquè ens
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
16
haguem de deslliurar de la línia d’atac polític que permanentment vostès exhibeixen, sinó perquè més enllà
del que ens interessa com a partit, que podríem prendre
una decisió potser diferent; com a país ens interessa
continuar amb aquesta col·laboració. I això, si està proper o està llunyà i quan i com o si s’ha de fer o no s’ha
de fer, ho hem de decidir nosaltres, i no perquè vostè ens
ho digui; per tant, ja pot insistir davant de l’opinió pública d’aquesta relació: és una relació, fins ara, positiva per a Catalunya. El dia que no ho sigui, nosaltres
deixarem, en tot cas, de tenir-la.
I res més, perquè em sembla que ja hi ha hagut, des
d’aquesta perspectiva prou temps. Moltes gràcies, senyor president.
El president
Molt bé. Prego a la secretària primera que faci lectura
del que se’ns demana.
La secretària primera
«Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat senyor Pasqual Maragall i Mira com
a candidat a la presidència. Tramitació 205-00001/06.
Senyor Joaquim Nadal i Farreras, juntament amb 48
altres diputats del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi.»
El president
Moltes gràcies, senyora secretària.
El president
Gràcies a vostè, senyor diputat.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
I acabat el debat passarem, doncs, a la votació de la
Moció... (El Sr. Fernández Díaz demana per parlar.)
Demana la paraula, per...?
Senyor president, no vull fer altra cosa que evidenciar
que he demanat la lectura del text que ara sotmetrem a
votació per posar de manifest que el censurat no ha
intervingut.
El Sr. Fernández Díaz
Gràcies, senyor president.
A l’empara de l’Article 65, per contradiccions.
(Forts aplaudiments.)
El president
El president
Ha estat contradit?
Prego als serveis de la cambra que mantinguin tancades
les portes d’aquest hemicicle, totes les portes d’aquest
hemicicle.
El Sr. Fernández Díaz
Hi ha hagut diverses referències molt concretes al Partit
Popular, i únicament voldria fer una observació de deu
segons, senyor president, no són més de deu segons.
Senyor Duran Lleida, la responsabilitat que el Govern
d’Espanya sigui en aquest moment exercida pel Partit
Popular no és pas per l’actitud del PSOE, sinó per la
responsabilitat de 10 milions d’espanyols que varen
votar la nostra formació política.
El president
Senyor diputat...
El Sr. Fernández Díaz
D’acord amb l’article 80 del Reglament, la votació
pública per crida es farà per ordre alfabètic i començarà
pel diputat el nom del qual haurà sortit per sorteig. Els
membres del Consell que són diputats i la Mesa votaran al final. Per tal de clarificar la votació s’entén…
Prego a les senyores i als senyors diputats que prestin
atenció al que després hauran de fer. Per tal de clarificar la votació s’entén que els diputats que donen suport
a la Moció de censura voten «sí» i s’entén que els diputats que rebutgen la Moció de censura voten «no», i
altres serà amb «abstenció».
Prego que la senyora vicepresidenta segona tregui el
sorteig del nom que ha de sortir primer.
I li demano que sigui respectuós amb aquest principi
democràtic bàsic.
(La vicepresidenta segona treu una bola amb el número
del diputat pel qual ha de començar la votació nominal.)
El president
Ha sortit el número 3.
Se li han acabat els deu segons.
Procedim ara a cridar a votació, i prego als serveis de
la cambra... (El Sr. Joaquim Nadal i Farreras demana
per parlar.) Escolti, no han estat al·ludits, ni han estat
contradits, ni res d’això. Ah, perdó, senyor diputat.
Prego al secretari de la Mesa que procedeixi a anomenar les diputades i diputats per ordre alfabètic, que els
senyors diputats es posin dempeus en el moment en
què els correspongui definir el seu vot. Prego als senyors secretaris que facin el còmput dels resultats que
de viva veu anirà dient cada diputat.
El Sr. Joaquim Nadal i Farreras
Pot començar.
Senyor president, abans de procedir a la votació, i d’acord
amb l’article 66, apartat 2, demano que sigui llegit per
algun membre de la Mesa el text de l’ordre del dia
d’aquesta sessió de Moció de censura.
Gràcies, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
La secretària primera
Senyor Jordi Ausàs i Coll: «Sí.»
Senyora Assumpta Baig i Torras: «Sí a Pasqual Maragall.» (Remor de veus.)
SESSIÓ NÚM. 42.3
�Sèrie P - Núm. 67
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
19 d’octubre de 2001
17
El president
Senyor Antoni Fernández i Teixidó: «No.»
Perdó, prego que se circumscriguin al «sí» o al «no»,
tal com he indicat abans. Prego silenci, si us plau, prego silenci.
Senyor Bernardo Fernández Martínez: «Sí.»
Senyor Joan Ferran i Serafini: «Sí.»
Senyor Francesc Ferrer i Gironès: «M’abstinc.»
La secretària primera
Senyor Joaquim Ferrer i Roca: «No.»
Senyor Miquel Barceló i Roca: «Sí.»
Senyora Carme Figueras i Siñol: «Sí.»
Senyor Josep Bargalló Valls: «M’abstinc.»
Senyora Bet Font i Montanyà: «Sí.»
Senyor Jesús Bartolomé i Carrascal: «No.»
Senyor Joan Galceran i Margarit: «Sí.»
Senyor Joan Boada i Masoliver: «Sí.»
Senyora Maria Àngela Gassó i Closa: «Sí.»
Senyor Carles Bonet i Revés: «M’abstinc.»
Senyora Marina Geli i Fàbrega: «Sí.»
Senyora Meritxell Borràs i Solé: «No.»
Senyor Frederic Gené i Ripoll: «No.»
Senyor Francesc Xavier Boya i Alós: «Sí.»
Senyor Rafael Hinojosa i Lucena: «No.»
Senyora Rosa Bruguera i Bellmunt: «No.»
Senyor Josep Huguet i Biosca: «M’abstinc.»
Senyor Manuel Bustos i Garrido: «Sí.»
Senyor Miquel Iceta i Llorens: «Sí.»
Senyor Ramon Camp i Batalla: «No.»
Senyor Francesc Iglesias i Sala: «No.»
Senyor Jaume Camps i Rovira: «No.»
Senyor Juan Manuel Jaime Ortea: «Sí.»
Senyora Marta Camps i Torrens: «Sí.»
Senyor Roberto Edgardo Labandera Ganachipi: «Sí.»
Senyor Josep Maria Carbonell i Abelló: «Sí.»
Senyor Pere Lladó i Isàbal: «No.»
Senyor Martí Carnicer i Vidal: «Sí.»
Senyor Joaquim Llena i Cortina: «Sí.»
Senyor Josep-Lluís Carod-Rovira: «M’abstinc.»
Senyor Ramon Llumà i Guitart: «No.»
Senyor Joan Manuel Carrera i Pedrol: «No.»
Senyor José Luis López Bulla: «Sí.»
Senyor Eudald Casadesús i Barceló: «No.»
Senyor Agustí López i Pla: «No.»
Senyor Josep Casajuana i Pladellorens: «Sí.»
Senyor Marc López i Plana: «Sí.»
Senyor Jordi Casas i Bedós: «No.»
Senyor Rafel Luna i Vivas: «No.»
Senyor Antoni Castellà i Clavé: «No.»
Senyora Pilar Malla i Escofet: «Sí.»
Senyor Josep Clofent i Rosique: «Sí.»
Senyor Pasqual Maragall i Mira: «Sí.»
Senyora Dolors Comas d’Argemir i Cendra: «Sí.»
Senyora Núria Martínez i Barderi: «No.»
Senyor Antoni Comas i Baldellou: «No.»
El secretari segon
Senyora Maria Eugènia Cuenca i Valero: «No.»
Senyor Àlex Masllorens i Escubós: «Sí.»
Senyor Josep Curto i Casadó: «No.»
Senyora María Caridad Mejías Sánchez: «No.»
Senyor Marià Curto i Forés: «No.»
Senyor Josep Micaló i Aliu: «No.»
Senyora Manuela de Madre Ortega: «Sí.»
Senyora Caterina Mieras i Barceló: «Sí.»
Senyora Pilar Díaz i Romero: «Sí.»
Senyor Josep Enric Millo i Rocher: «No.»
Senyora Montserrat Duch i Plana: «Sí.»
Senyora Misericòrdia Montlleó i Domènech: «No.»
Senyor Josep Antoni Duran i Lleida: «No.»
Senyora Maria Dolors Nadal i Aymerich: «No.»
Senyor Ramon Espasa i Oliver: «Sí.»
Senyor Joaquim Nadal i Farreras: «Sí.»
Senyora María Ángeles Esteller Ruedas: «No.»
Senyor Manel Nadal i Farreras: «Sí.»
Senyor Salvador Esteve i Figueras: «No.»
Senyor Joan Miquel Nadal i Malé: «No.»
Senyor Josep Maria Fabregat i Vidal: «No.»
Senyor Oriol Nel·lo i Colom: «Sí.»
Senyora Maria Jesús Fanego Lorigados: «Sí.»
Senyora Trinitat Neras i Plaja: «No.»
Senyor Jaume Farguell i Sitges: «No.»
Senyor Jaume Oliveras i Maristany: «M’abstinc.»
Senyor Ricard Fernández Deu: «No.»
Senyor Carles Pellicer i Punyed: «No.»
Senyor Alberto Fernández Díaz: «No.»
Senyor David Pérez Ibáñez: «Sí.»
Senyor Josep Lluís Fernàndez i Burgui: «No.»
Senyora Carme Porta i Abad: «M’abstinc.»
SESSIÓ NÚM. 42.3
PLE DEL PARLAMENT
�19 d’octubre de 2001
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 67
18
Senyor Carles Puigdomènech i Cantó: «No.»
Senyor Ramon Vilalta i Oliva: «Sí.»
Senyor Joan Maria Pujals i Vallvé: «No.»
Senyora Flora Vilalta i Sospedra: «Sí.»
Senyor Josep Maria Rañé i Blasco: «Sí.»
Senyor Vicenç Villatoro i Lamolla: «No.»
Senyor Lluís Miquel Recoder i Miralles: «No.»
Senyor Joan Viñas i Bona: «No.»
Senyor Pere Ribera i Guals: «No.»
Senyora Joaquima Alemany Roca: «No.»
Senyor Rafael Ribó i Massó: «Sí.»
Senyor Lluís Armet i Coma: «Sí.»
Senyor Joan Ridao i Martín: «Sí.»
Senyor Josep Grau i Seris: «No.»
Senyor Marcel Riera i Bou: «No.»
Senyor Pere Macias i Arau: «No.»
Senyor Joan Maria Roig i Grau: «No.»
Senyor Eduard Rius i Pey: «No.»
Senyor Joan Roma i Cunill: «Sí.»
Senyor Artur Mas i Gavarró: «No.»
Senyor Josep Rull i Andreu: «No.»
Senyor Jordi Pujol i Soley: «No.»
Senyor Joan Manuel Sabanza i March: «No.»
Senyor Isidre Gavín i Valls: «No.»
Senyor Antoni Sabaté i Ibarz: «Sí.»
Senyor Esteve Orriols i Sendra: «No.»
Senyor Josep Maria Salvatella i Suñer: «No.»
Senyor Ernest Benach i Pascual: «M’abstinc.»
Senyora Flora Sanabra i Villarroya: «No.»
Senyora Carme Valls Llobet: «Sí.»
Senyora Alícia Sánchez-Camacho i Pérez: «No.»
Senyora Maria Dolors Montserrat i Culleré: «No.»
Senyor Martí Sans i Pairutó: «Sí.»
Senyor Higini Clotas i Cierco: «Sí.»
Senyora Núria Segú i Ferré: «Sí.»
Senyor Joan Rigol i Roig: «No.»
Senyora Teresa Serra i Majem: «Sí.»
Senyor Domènec Sesmilo i Rius: «No.»
El president
Senyor Joan Horaci Simó i Burgués: «No.»
Alguna senyora diputada o algun senyor diputat dels
presents no ha estat cridat a la votació?
Senyor Josep Maria Simó i Huguet: «Sí.»
Passo, per tant, ara, al recompte de vots.
Senyor Daniel Sirera i Bellés: «No.»
(Es procedeix al recompte.)
Senyor Antoni Siurana i Zaragoza: «Sí.»
El resultat és el següent: han votat «sí» 55 diputats, han
votat «no» 68 diputats, s’han abstingut 12 diputats.
Senyor Xavier Soy i Soler: «No.»
Senyora Maria Concepció Tarruella i Tomàs: «No.»
Per tant, en no tenir la majoria requerida, que és la
majoria absoluta, ha sigut rebutjada aquesta Moció de
censura.
Senyora Montserrat Tura i Camafreita: «Sí.»
S’aixeca la sessió.
Senyor Josep Maria Vallès i Casadevall: «Sí.»
(Aplaudiments forts i perllongats.)
Senyor Joan Surroca i Sens: «Sí.»
Senyor Francesc Vendrell i Bayona: «No.»
Senyor Xavier Vendrell i Segura: «M’abstinc.»
Senyora Cristina Viader i Anfrons: «Sí.»
Senyor Pere Vigo i Sallent: «M’abstinc.»
PLE DEL PARLAMENT
La sessió s’aixeca a tres quarts de dotze del migdia i
onze minuts.
SESSIÓ NÚM. 42.3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de l'alternativa i debat parlamentari en la moció de censura al president de la Generalitat
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Transcripció del debat parlamentari en la presentació de la moció de censura al president Pujol i el seu Govern i la proposta del diputat Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Moció de censura
Parlament de Catalunya
Oposició
Pujol, Jordi, 1930-
Mas, Artur, 1956-
Govern alternatiu
Catalunya
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-10-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1747/0000001607.pdf
2a7e764bac1164cdde2ef44003df915d
PDF Text
Text
PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Discurs al Parlament de Catalunya
Pasqual Maragall
1
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Presentació
En aquest nou número dels Papers de la Fundació, us presentem el discurs que en
Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CiPC, va realitzar en el debat
d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el
passat 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya.
Fundació Rafael Campalans
2
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Té la paraula l’il·lustre senyor diputat Pasqual Maragall i Mira, president del Grup
Parlamentari Socialistes –Ciutadans pel Canvi.
El Sr. Maragall i Mira
Gràcies, senyor president. Molt honorable president del Parlament, senyores i senyors
diputats, em plau prendre la paraula per explicar la posició del meu Grup Parlamentari
en aquest debat d’investidura.
Deixin-me que els expliqui, que els digui, en primer lloc, que, de seguir per la línia del
discurs del candidat, que ahir vàrem escoltar, correríem el risc de fer un debat en fals.
Estem davant un discurs que no constitueix un veritable programa de govern. Un
discurs pronunciat per un candidat que no ha rebut la confiança inequívoca dels
catalans i de les catalanes i que es proposa formar una eventual majoria precària, fruit
d’uns acords poc transparents i segurament molt contradictoris entre allò que es diu
voler i el que realment s’aconsegueix.
No voldria, doncs, centrar la meva intervenció en la rèplica del discurs del president en
funcions. És un discurs conegut, la vella cançó, previsible, en el qual no he sabut
trobar res de nou. I això no és anecdòtic, el programa del candidat havia de dir alguna
cosa nova. Altrament es tractaria, com efectivament es tractava, d’un discurs previ i
independent del resultat electoral, com si no hagués passat res. Aquesta no és només
una impressió personal meva, sinó un sentiment compartit per molts dels membres
d’aquesta cambra i també per l’opinió pública; en definitiva, és un discurs decebedor,
que no respon a la demanda que el poble de Catalunya ens ha fet en aquestes
eleccions. Tot va canviant, però vostès no se n’adonen. Perquè, què és el que ens han
reclamat els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya? Què ens han dit els catalans?
El canvi ha tret més vots que la continuïtat. I molts més encara si hi afegim les
propostes d’aire fresc i la demanda d’una política netament progressista. Interpretem
que el que ha volgut dir el poble de Catalunya és que comencem a canviar, que
encetem el canvi que des de fa temps s’hauria d’haver iniciat. Ara bé, el poble ha dit
també: «Aquell que diu que tot això ha de canviar té raó, però que vagi a poc a poc i
respecti els que han d’anar plegant.» D’acord –d’acord. Així, doncs, a nosaltres ens
correspon presentar el projecte alternatiu que els catalans i les catalanes ens
demanen. Un projecte que impulsarem des del Parlament, tot cercant els acords
necessaris, i que esperem desenvolupar des del Govern quan els ciutadans ho creguin
oportú.
L’etapa que s’obre ara. Unes noves regles de joc: Parlament i mitjans de comunicació.
En primer lloc, cal establir unes noves regles de joc que permetin avançar cap a una
nova forma de governar i de fer política a Catalunya. Això vol dir, primerament, que el
Parlament ha d’esdevenir el centre neuràlgic de la política catalana. Que el que ha
passat en aquest hemicicle en els darrers anys no es pot tornar a repetir: any rere any,
s’ha anat escamotejant l’autèntic debat sobre el nostre autogovern, com ahir –crec–, i
sobre molts dels problemes que preocupen més directament els ciutadans.
El Parlament, conseqüentment, s’ha de dotar a partir d’ara d’unes noves regles de
funcionament i de nous mitjans, tal com ja ens anunciava el president de la cambra en
el seu discurs de presa de possessió. I me n’alegro. I ha de maldar, així mateix, per
obtenir una major obertura envers la societat i un més gran prestigi. Vetllarem
escrupolosament i col·laborarem entusiàsticament per tal d’assolir aquests objectius.
3
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
Aquest repensament de les regles del joc ha de comportar també, a parer nostre,
l’elaboració d’una llei electoral pròpia per Catalunya, que permeti una millor relació
dels diputats amb els seus electors; l’establiment d’un límit màxim de dos mandats
consecutius per al president de la Generalitat, i el requeriment que en la dissolució del
Parlament sigui almenys preceptiva la informació prèvia a la cambra. Sembla, com a
mínim, normal.
Cal establir, així mateix, un nou estatut de l’audiovisual que asseguri la neutralitat dels
mitjans públics, concretament de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que ha
de ser independent del Govern, que no ha de tenir res a veure amb el Govern–, i unes
noves relacions més transparents de l’Administració amb els mitjans de comunicació
privats, per a garantir-ne millor la independència, particularment en relació amb la
concessió de freqüències, tema estratègic per a tots els grups multimèdia. No volem
que a Catalunya, també a Catalunya, es passi de monopolis públics, sempre
perillosos, a oligopolis privats, encara menys controlables. En aquest sentit, la
celebració d’un ple monogràfic sobre els mitjans audiovisuals, impulsada per quatre
d’aquesta cambra, pot significar un primer pas en la bona direcció.
Un nou estil de fer política: diàleg, acords i competència. La política que els ciutadans
reclamen requereix una major predisposició a escoltar, una més gran capacitat
d’arribar a acords i una més alta competència tècnica. Es tracta d’una combinació que
no és fàcil d’aconseguir. Bons professors universitaris poden inventar fórmules bones
que en mans de polítics no tan bons no serveixin per a res. Hi pensava ahir mentre
escoltava el candidat explicar i citar una colla de professors, tots eminents, bons
amics, per altra banda, però que, pel que sembla, no han produït per la virtut dels seus
consells l’èxit que els polítics els haurien d’haver garantit.
Diguem-ho clar, a Catalunya s’ha sentit durant massa temps una sola veu, un únic
discurs. Ha acabat l’època de la veritat única, perquè Catalunya és un país plural en
què cada grup, cada territori ha de poder fer sentir la seva aportació i les seves
demandes al conjunt. No n’hi ha prou amb escoltar aquestes veus diverses, es
requereix també una més alta capacitat d’arribar a acords, a acords Catalunya endins i
a acords Catalunya enfora. Catalunya endins, perquè només des de l’acord
s’interpreta adequadament el país, i només des de l’acord es guanya la força per
buscar els acords Catalunya enfora, que seran els que faran avançar el nostre
autogovern. I permetin-me l’incís: Madrid no pot ser l’excusa d’una manca
imperdonable d’autoexigència i, per tant, d’una progressiva pèrdua de qualitat i de
nivell en l’autogovern. La referència a Madrid.
Les enquestes reflecteixen, a més del desig de canvi, clarament, la satisfacció dels
catalans després de vint anys de gaudir d’un nivell d’autogovern com mai no havíem
tingut. Ara bé, la general satisfacció sobre el nostre autogovern no és incompatible ni
amb l’exigència de millorar-lo ni amb l’autoexigència d’utilitzar-lo amb més rigor i amb
més competència. Per aquesta raó, quan es demana als ciutadans la seva opinió
sobre el Govern la valoració és bona, però encara es valora millor la proposta d’un
canvi de Govern.
Tarradellas deia que els catalans ens havíem d’autogovernar, és més, que havíem de
decidir nosaltres el nostre destí i que l’havíem de decidir per nosaltres mateixos. Però
afegia: «Gran part dels nostres mals són deguts als nostres propis errors.» Jo crec que
actuant així, segurament, no ens hauríem d’haver dit, tan sovint, a nosaltres mateixos:
«Què lluny estem d’allò que havíem imaginat que seria el Govern de la Catalunya
autònoma!» Noves prioritats: educació, territori, economia. La proposta catalana. Els
eixos de la nostra política són la millora de l’autogovern i la millora de la qualitat de
vida dels ciutadans. I és per això que ens plantegem unes noves prioritats: millora de
4
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
l’educació, nova gestió del territori, impuls del progrés econòmic i una proposta
catalana per a Espanya –per a Espanya i per a Catalunya, com veureu.
Millora de l’educació. Hem dit que, avui, l’educació ha de ser la primera prioritat del
Govern de Catalunya, i, això, per tres raons: per tal de permetre a cadascú el ple
desenvolupament de les seves potencialitats personals aquesta obsessió que Tony
Blair ha posat tan bé de relleu en els darrers anys–, per tal d’assegurar la igualtat
d’oportunitats de tots els ciutadans amb independència del seu origen social –la vella
creença socialdemocràtica–, amb independència del seu origen social o del seu lloc de
residència, i per tal d’impulsar la competitivitat de la nostra economia –si volen, una
herència liberal.
Es tracta d’una prioritat que entronca directament amb la tradició del catalanisme,
perquè el catalanisme, que no ha disposat d’Estat –almenys, no ha disposat d’Estat
amb suficient quantitat i durant temps suficient per a enfortir-se–, ho ha fet,
històricament, entorn de la cultura, l’educació i, també, a través dels ajuntaments. El
dret local és la nostra especialitat; és en això que hem excel·lit històricament: des del
Consolat de Mar, des de la Taula de Canvi i des dels Usatges. I no és cosa que s’hagi
d’oblidar ara perquè ara tenim govern del país –no és cosa que ara s’hagi d’oblidar–:
és l’essència del catalanisme, és el que nosaltres podem aportar als altres ismes. El
catalanisme és, ha estat i ha de seguir sent una pedagogia, una tensió cultural i un
procés de devolució de responsabilitats a la societat i als territoris. Això vol dir, en
primer lloc, aconseguir que l’escola actuï com un factor d’integració i no de selecció
social, per la qual cosa és essencial dotar equitativament de mitjans i de capacitat
d’actuació tot el sistema escolar finançat per fons públics: la xarxa pública i l’escola
concertada, amb les mateixes responsabilitats, amb coresponsabilitat sobre els
problemes de la integració social, que són els que jo he trobat corrent per Catalunya,
que en aquest moment angoixen més els nostres conciutadans. La integració social i,
concretament, la integració cultural, ètnica, social, econòmica, psicològica, quasi diria,
de la joventut. La xarxa pública hi ha de ser i és central, però l’escola concertada hi ha
d’ésser, també; ha d’entomar la seva part de responsabilitat en aquest tema.
En segon lloc, els vull anunciar que, de seguida que governem i d’acord amb una vella
aspiració, desenvoluparem, efectivament, el sistema d’escoles bressol per a
l’escolarització dels infants de zero a tres anys. Si, com se’ns deia ahir, estem força
punts per sota de la mitjana europea de les taxes d’ocupació, això es deu reflexió que
sembla que el Govern que ens va deixar no va fer–, això es deu, en bona part, a les
dificultats que les dones han trobat per incorporar-se al món laboral i empresarial –no
diguem sempre «el món laboral», quan parlem de les dones–, laboral i empresarial.
Les desenes de milers de llocs de treball per a les dones que ahir se’ns prometien molt
difícilment podran ocupar-se efectivament sense proveir les famílies dels serveis
mínims necessaris en aquest camp –reflexió que cal estendre a la urgència d’impulsar
mecanismes d’assistència domiciliària de la gent gran i persones que ho necessitin.
Geriàtrics, sí, però, en primer lloc, assistència domiciliària a la tercera edat.
Finalment, s’ha de vetllar per tal d’assegurar que la transició de l’escola al treball per
part dels joves es produeixi en les millors condicions. En acabar l’educació secundària
obligatòria, cap noi o noia hauria de quedar-se sense treball o sense escolaritzar. És
possible, en aquest moment, o treballant o formant-se. Això és el que els joves i les
seves famílies exigeixen i que ara és possible segurament de garantir. Si en campanya
electoral tots n’hem parlat, ara és l’hora de prendre els corresponents compromisos
concrets.
Tot això requereix nous recursos, però també una manera diferent de gestionar
l’ensenyament des del territori. És des de cada poble i de cada ciutat que es coneixen
5
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
millor les necessitats i les mancances dels seus centres escolars. Jo sóc partidari de
l’escola local, de l’escola municipal, no de l’escola nacional, ni de l’escola nacional de
l’Estat espanyol ni de la Generalitat de Catalunya; sóc partidari de l’escola local. És
des de prop que se sap exactament com les coses en aquest terreny poden millorar.
És necessari, doncs, dotar els ajuntaments d’un major protagonisme en la gestió i
l’organització del sistema escolar per tal, com he dit, de millorar-ne el rendiment.
No em voldria estendre sobre qüestions de política cultural. Sols vull oferir a tots els
grups de la cambra, molt honorable senyor president del Parlament, la possibilitat
d’obrir un gran debat en el qual nosaltres aportarem els continguts del Llibre blanc de
la cultura, que, elaborat amb la participació de més d’un centenar de creadors i
emprenedors culturals, planteja les línies de reflexió que el país reclama en aquest
camp i que, anys enrere, es va tractar de començar a formular sense èxit.
Una nova forma de gestionar el territori. La major implicació dels ens locals en la
gestió dels serveis ens remet a la segona de les grans prioritats de la política catalana
d’avui. El que estem tractant de trobar –i el que proposem– és una nova forma de
gestionar el territori. Durant els darrers anys hem assistit massa sovint a un regateig
sistemàtic de competències i recursos dels municipis per part de la Generalitat. Això
s’ha d’acabar. Els municipis són una peça essencial de l’Administració catalana i han
estat un instrument importantíssim en la millora de les condicions de vida en els pobles
i ciutats, i amb èxit, tant d’èxit que no seria impossible que un alcalde català passés a
ser ben aviat president de la Federació Espanyola de Municipis, sobretot si tots els
grups representats en aquesta cambra –o, si no tots, quasi tots– ho recolzem.
En consonància amb l’aplicació... Perdoneu, és una referència a una experiència
efectiva i real. En els darrers anys, els municipis catalans han destacat en el conjunt
d’Espanya com a referència de bona manera de governar la ciutat i els municipis.
En consonància amb l’aplicació del principi de subsidiarietat, consagrat en els tractats
europeus, cal retornar-los ara el poder, les competències i els recursos que els
permetin d’intervenir de manera decisiva en la gestió dels serveis essencials:
l’ensenyament, com dèiem fa un moment, i també la sanitat i la política o les polítiques
de benestar i de serveis socials. En aquest sentit, l’anunciada celebració del Segon
Congrés de Municipis de Catalunya, seixanta-sis anys després del primer sembla
mentida!–, pot constituir un avenç extraordinari en la construcció del necessari impuls
municipalista al nostre país.
El segon aspecte de la reforma en la gestió del territori consistirà en la
descentralització de l’Administració de la Generalitat. Ens trobem, avui, davant la
paradoxa que unes forces polítiques que s’han vantat reiteradament de mantenir
posicions antiprovincialistes i favorables a l’equilibri territorial hagin construït una
administració extraordinàriament centralitzada a Barcelona. En procedir d’aquesta
manera, el Govern de la Generalitat no només ha incomplert les seves declaracions
públiques d’intencions, sinó també les lleis emanades d’aquesta cambra que preveien
l’avenç cap a una major descentralització i la construcció ordenada de l’Administració
perifèrica de la Generalitat.
Aquest impuls descentralitzador ha d’avançar, en paral·lel amb el reconeixement de
l’empenta dels territoris naturals, cap a la seva autoorganització. Assistim avui a tot
Catalunya a una florida de propostes de reflexió estratègica i de coordinació
d’iniciatives locals.
Aquestes iniciatives van dibuixant els territoris de la nova Catalunya, els vells territoris,
diria, de la nova Catalunya, la Catalunya que s’estructura sobre els eixos de
6
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
desenvolupament econòmic i sobre la xarxa de ciutats no ho oblidem, és la seva
força–, la Catalunya que té set territoris naturals, econòmics, quasi diria culturals, és a
dir, d’identitats fortes: la regió metropolitana de Barcelona, el camp de Tarragona, les
comarques gironines, la Catalunya central, les terres de l’Ebre, les comarques de
Ponent i l’Alt Pirineu.
El reconeixement i el suport a aquestes realitats a través del planejament territorial i
les polítiques sectorials ha de ser, així mateix, un dels eixos d’actuació del Govern de
la Generalitat. Les sinergies, la il·lusió i l’embranzida que d’aquesta manera donarem
als territoris de Catalunya seran extraordinàries. He tingut ocasió de comprovar-ho
aquest any –per mi irrepetible, esplèndid, ple de lliçons– que he viscut recorrent
Catalunya de banda a banda.
Impulsar el progrés econòmic. Hi ha d’haver una política econòmica financera i
industrial catalana; Catalunya necessita el seu pla estratègic; hem de combatre la
inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es
perd i la marxa o la manca –la marxa, de vegades, a Madrid–, molt sovint, d’empreses
mitjanes i grans. Per fer-ho, s’ha d’impulsar, no amb paraules, sinó amb fets,
l’economia productiva, i això vol dir..., què vol dir economia productiva?
Anem a pams; això vol dir: augment de la taxa d’ocupació mercès a l’entrada de dones
i joves al món laboral i empresarial; perquè, amb la concepció de la família que vàrem
sentir ahir, crec que és lògic que no anem molt enllà o molt més enllà de les bones
paraules en aquesta matèria.
Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la
informació.
Tercer: més innovació de producte –no solament de procés–, més innovació de
producte –inventem poc en aquest país, en aquest moment–; més capital/risc –
arrisquem poc–, i més suport als nous emprenedors –els ho posem massa difícil,
massa complicat.
Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i
sindicats, que ja ha donat lloc a pactes territorials de gran interès; també les
universitats i les escoles hi han de ser, en aquests pactes.
Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures,
perquè un país també pot créixer cap endins, i aquí permetin-me que evoqui algunes
de les grans infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació
de l’aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de
Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions ruteres
i ferroviàries interiors.
Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses.
Setè: en aquest pla estratègic, trobar un lloc rellevant, així mateix, a una política per a
l’agricultura i la ramaderia catalanes que contempli el seu impuls, en primer lloc, per la
seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d’exportació, però també per la seva
significació territorial, social i mediambiental: l’agenda del camp català 2000-2006 que
reclama la Unió de Pagesos. Per tot això, ens cal un govern que no sigui un simple
espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha
estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial.
En aquesta matèria semblem com paralitzats, no sabem què volem.
7
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
I aprofito per dir-ho aquí: no em sembla sensat –no em sembla que se serveixi així els
interessos de Catalunya–, no em sembla sensat ajornar l’inici del debat sobre els
pressupostos de la Generalitat per a l’any 2000 al proper mes d’abril. Les properes
eleccions generals no han de ser el refugi on Convergència i Unió busqui la
tranquil·litat que no ha trobat en les eleccions catalanes. No podem sotmetre’ns a una
sucursalització de la pitjor espècie. Catalunya necessita ja un nou pressupost, no
podem perdre sis mesos sense saber per què. No hi ha cap motiu perquè el Parlament
no pugui treballar el gener i el Govern pugui presentar el seu projecte de pressupost.
La manca de decisió en aquest camp hipoteca l’aplicació de polítiques en molts
àmbits: per exemple, faria del tot impossible obtenir els resultats en matèria educativa
que ahir se’ns prometien per al mes de juny.
La proposta catalana per a Espanya. L’Espanya d’avui no és la de fa vint anys, ni els
partits polítics són avui els mateixos que fa vint anys, ni les comunitats autònomes
d’avui són les mateixes de fa vint anys. Nosaltres fem una valoració positiva de
l’evolució que hem experimentat, com positiva és la nostra valoració del
desenvolupament de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt. Ara, sí; ara es pot fer
un salt endavant. En efecte, no és que hàgim de canviar perquè tot ha anat malament;
podem canviar justament perquè portem vint anys d’experiència i els resultats són
raonablement bons; el canvi que hem de fer no és altre, en la nostra opinió, que el
d’arribar a una Espanya federal, unida a un projecte de modernització i progrés,
respectuosa de la diversitat dels pobles que la integren, compromesa en
l’aprofundiment de l’autogovern de les nacionalitats i les regions i capaç de vincular-se
a la nova realitat europea des de la seva pròpia diversitat.
En aquest camí trobarem moltes complicitats. O és que no les trobarem en el govern
de progrés balear encapçalat per Xisco Antich? O en el govern socialista regionalista
de l’Aragó encapçalat per Marcel·lí Iglesias? O és que no trobarem ressò en temes de
finançament en el president de la Generalitat valenciana? O en el mateix president de
la Junta d’Andalusia, el qual ja ha mostrat el seu interès per la nostra proposta federal?
Per cert, la proposta del president Chávez, la proposta d’un període de temps definit
per tal de recuperar retards estructurals històrics, està perfectament en línia amb la
recent sentència del tribunal alemany sobre els fons de solidaritat interterritorial entre
els länder d’aquell país. Per això, els proposo de fer una proposta catalana per a
Espanya, proposta que ha de partir d’un consens bàsic de les forces polítiques
catalanes. Tots junts aquí a Catalunya per formular un consens que ha de traslladar-se
a les forces polítiques espanyoles i al mateix Congrés dels Diputats i, finalment i
idealment, al Senat de caràcter federal. Un consens que s’obrirà camí... (Remor de
veus.) Sí, sí, un senat de caràcter federal. Avui hi ha un article d’un altre professor
eminent que ahir no es va citar, però que es podia haver citat, l’Eliseo Aja, que explica
clarament per on hem d’anar i per on podem efectivament anar. Un consens, doncs,
que s’obrirà camí si és alhora innovador i ofereix un projecte global, no sols cercant
resoldre els problemes d’encaix de Catalunya a Espanya, sinó descobrint camins
perquè Espanya, ella mateixa, es retrobi en la seva diversitat.
Una senzilla raó per ser optimistes, o millor, per tenir confiança. Sabem que, si anem
junts tots els catalans, Espanya haurà de dir sí; junts tots. Espanya no es pot resistir a
una demanda catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en
aquest Parlament. Se’m pot dir que l’Estatut va tenir retalls. Se’m pot dir el que es
vulgui dir. Jo els ho torno a dir: Espanya, avui, i tractant els temes que estem tractant,
no es podrà resistir llargament, no es podrà resistir permanentment a una demanda
catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en aquest
Parlament. Fins i tot l’actual Govern de l’Estat ha acabat acceptant la proposta dels
alcaldes de les més grans ciutats per dotar-les d’una llei de grans ciutats. És una bona
proposta que ha presentat l’amic Camps, que em penso que és subsecretari, un alt
8
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
càrrec del Ministeri d’Administració Pública, exregidor valencià i molt coneixedor del
nostre projecte de Carta municipal de Barcelona, que és l’origen d’aquest Projecte de
llei de grans ciutats –magnífic projecte, per cert.
Doncs, molt bé, l’Estat ha acabat acceptant aquesta proposta, basada en un exemple
més proper: vàrem trigar, nosaltres, disset anys a formular una pretensió barcelonina
unànime, la Carta municipal –disset anys–, però quan la vàrem tenir, la unanimitat,
teníem ja el sí de Catalunya i tindrem el d’Espanya, n’estem certs.
Aquest és el camí a seguir.
Sobre finançament. Les propostes són més a tocar del que sembla: coresponsabilitat
fiscal, sí; cistella d’impostos, sí. Fa anys que ho diem. Apropament en el temps dels
rendiments diferencials del règim comú i del règim foral... Ho repeteixo: apropament en
el temps impossible immediat, n’estem massa lluny– dels rendiments diferencials del
règim comú i del règim foral.
Dic «dels rendiments», no del sistema. No tenim per què copiar sistemes que no són
els nostres, però rendiments diferencials tampoc. Ens hem d’igualar, sí. 60%, 40%:
60% els territoris, 40% l’Estat; sí, és possible. Hi ha països que ho tenen; nosaltres hi
arribarem, hi podem arribar. Però del 60%, la meitat per als municipis.
Pagar per renda i rebre per població. Fins i tot amb alguna correcció si resulta i es
demostra que, en alguns dels criteris que nosaltres proposem, hem quedat massa
endarrerits en els darrers anys, per exemple, en el d’igualar la inversió en les àrees
metropolitanes de més d’un milió d’habitants. Si tenim endarreriments, haurà d’haverhi recuperacions. Aquesta és la divisa, la base de la negociació alhora necessària i
possible.
Però això no ho aconseguirem, senyor president, sobre la base de reivindicacions
parcials o acords bilaterals. Això no ho aconseguirà un govern minoritari negociant
amb un altre govern minoritari. Això no ho aconseguirà en solitari una minoria
nacionalista al Congrés. Això, ho repeteixo –i vegin que no he dit «minoria catalana»,
per descomptat, he dit «una minoria nacionalista» al Congrés–, sols ho aconseguirem
junts, tots. I això ho aconseguirem si formulem una proposta acordada, capaç de
pensar una solució global vàlida per a tot Espanya. Altrament, com ja s’ha demostrat –
i ahir se’ns confirmava–, obtindrem només algunes bones paraules i un bon grapat de
ressentiments, que, finalment, aboquen a un mal resultat en les negociacions sobre
finançament autonòmic.
Prediquem confiança i pedagogia, i no malfiança i regateig. Proposem objectius, per
començar, i no egoismes; i no simplement mesures instrumentals. Els números, les
mesures instrumentals vindran després, però els objectius són el que cal compartir i es
pot compartir. Vaig acabant, senyor president. La proposta catalana també ha de
contemplar la necessària reforma del Senat i la participació de les comunitats
autònomes en la Unió Europea, en la línia que la República Federal Alemanya ha
resolt aquestes qüestions, i el mateix Tractat de la Unió Europea. En una paraula: un
senat que esdevé el lloc d’encontre dels governs autònoms, i un estat que atorga la
seva representació en la Unió Europea a les comunitats autònomes, per aquelles
matèries en què aquestes tenen competència exclusiva –article 146 del Tractat de
Maastricht, actualment 210 del Tractat d’Amsterdam.
No m’hi allargo, les posicions sobre aquestes matèries són prou conegudes; però m’hi
faig fort: sols junts ens en sortirem. Ahir vaig trobar a faltar una crida clara a aquest
9
�PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118
respecte, més enllà de la cortesia parlamentària que sempre hi és. Crida que faig avui
en nom del meu Grup i que s’adreça a tots i cadascun dels grups de la cambra.
La millora del nostre autogovern no s’esgota en la proposta a Espanya. És necessari,
així mateix, que reflexionem sobre la conveniència de revisar l’actual marc estatutari.
No forçosament per a canviar la nostra norma bàsica tal com és, en el seu contingut
actual, però sí per tal de precisar-ne l’abast a la llum dels nous textos que hem subscrit
com a membres de la Unió Europea. És en aquest sentit que hem proposat que aquest
Parlament elabori una carta autonòmica com a addició i ampliació de l’Estatut per tal
de presentar-la a l’aprovació de les Corts Generals.
Acabo. Després de l’experiència de la darrera legislatura, després del discurs
decebedor d’ahir, no votarem la investidura que se’ns proposa, i instem les altres
forces polítiques de progrés a fer el mateix. Enfront del discurs desconnectat de la
demanda ciutadana expressada en les darreres eleccions que vàrem escoltar ahir, he
presentat el programa alternatiu que creiem que serveix millor els interessos de
Catalunya. El defensarem al Parlament i cercarem els acords necessaris per a
desenvolupar-lo. Ens manifestem, així mateix, oberts a discutir-lo amb totes les forces
polítiques de la cambra com a punt de partida per a l’eventual formació, si s’escau,
d’un nou govern en cas que, ni avui ni dijous, el candidat proposat pel president del
Parlament no obtingués el suport necessari de la cambra.
En qualsevol cas, ofereixo sincerament un acord a l’actual president en funcions i
candidat de CiU: hem d’entendre’ns des de l’exigència mútua i des de la diferència,
fins i tot des de la mútua oposició. Constato, això sí, que no s’ha reiterat l’oferta que
se’ns va fer l’any 1980, però segurament no es tracta de governar junts, perquè
deixaríem fora només una minsa part de l’espectre polític quan allò que vol el país és
justament una bona, una civilitzada controvèrsia, la fi de les unanimitats, quasi diria
l’explosió democràtica de les diferències que ens farà ser, finalment, un país normal.
Som un país normal, deixem-lo fer.
Senyor Pujol, si finalment vostè és investit trobarà en nosaltres una oposició alhora
innovadora, constructiva i esperançada, basada en el convenciment de la necessitat i
la imminència del canvi a Catalunya. El programa del canvi és imparable: o vostès
entomen els seus continguts i el nou estil que planteja o el país començarà a aplicarlo, malgrat el Govern.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs en el debat d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Intervenció que va realitzar Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CpC, i cap de l'oposició.
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Debats
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Parlament de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Model social
Acció política
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-11-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1743/0000001382.pdf
7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945
PDF Text
Text
VOLUNTAT
DE CANVI
Intervenció de
Pasqual Maragall
en la presentació
del document
Per Catalunya
PSCl!
Palau de la Música
9 de setembre 1998
�VOLUNTAT DE CANVI
Intervenció de Pasqual Maragall
en la presentació del document
Per Catalunya
Palau de la Música. 9 de setembre 1998
PSCl!
�Introducció
Avui hem de parlar una mica del lloc on som,
des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us
ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si
ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen.
A Convergència i Unió, per exemple, el mateix
dia, em penso, van fer públics dos documents.
Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada
Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava,
més aviat, de transitar des del nacionalisme cap
11
�al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives
i el projecte que esperem encara de
Convergència i Unió.
Haurem de parlar de
quin és el tap que
no acaba de saltar
en aquest procés de
definició franca i
oberta de
Catalunya.
D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí
que havien estat sem p re confederals: en els
seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va
néixer és confederal i parla de confederació.
Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió
no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler
ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita
de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella
hora, i sota aquell n om.
En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que
Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu
ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia
política forta.
De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem
de parlar de quin és el tap que no acaba de
saltar en aquest procés de definició franca i
oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i
de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig
de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han
deixat de fer com a agenda primera del que
aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar
a la pràctica.
Probablement ens obligaran a dos anys de
posar-nos al dia; probablement el programa
immediat d'un nou govern haurà de ser el de
posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan
pendents, que havien estat previstes anys
enrere. Però aban s vull fer una invitació
molt especial.
Relectura de la Constitució
Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint
anys . La Constitució, com ha dit en Narcís
Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni
com es deien les nacionalitats i les regions que es
preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i
qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que
vint anys d'experiència en la convivència amb
aquesta formulació i amb el descabdellament del
qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots
plegats que la Constitució va ser una ambigüitat
calculada.
�Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir
Napoleó: com més curtes i més confuses millor.
Perquè probablement el que fan és cobrir amb
un vel de silenci el que són els problemes que en
aquell moment no es poden resoldre. Però vint
anys després -ha passat una generació-- hem
d'estar en condicions d'especificar coses que la
Constitució deixava ambigües i una d'aquestes
coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions.
Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà,
amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que
Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a
favorable, per les forces que són partidàries de la
secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista.
En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat
del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que
no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van
de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i
amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals
ha fet les inversions a mig termini poden perillar.
I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les
persones, les famílies, els individus i les petites
empreses. No és només una qüestió d'estabilitat
del capital financer, que ja sabem que és molt
més volàtil i molt més sensible. M'estic referint
al fet que un país no pot anar endavant si no sap
amb una mínima certesa que les coses aniran
evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur.
Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no
pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser
capaç de comprometre en el moment en què
Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis
fonamentals, en la lectura o en la modificació
de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a
nació, com a nacionalitat.
Procés de devolució
a Itàlia i Gran Bretanya
Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i
també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que
ara jo proposaré han d'anar precedides d'un
punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara
som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït.
El programa
immediat d'un nou
govern haurà de ser
posar a zero els
rellotges de les
coses que s'han
endarrerit, de totes
les coses que estan
pendents.
�Som en el moment de veure que el que ha via
succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era
el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem
amb calma. l Europa, que ens mira amb calma,
perquè està a la distància necessària per veure les
coses fredament, així ho veu. Quan els britànics
comencen el seu procés de devolució, quan els
italians inicien el seu procés federal de revisió de
la Constitució (que ara està parat pel problema
de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi
ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens
enganyem- és Espanya.
El preàmbul del
Tractat diu
clarament que la
Unió Europea és una
Unió dels Estats i
dels pobles en la
qual tot es farà com
més a prop dels
ciutadans millor.
És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el
qual els països que avui estan portant a terme
processos de devolució de caràcter federal -no
dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè
he viscut un any a un d'aquests països , que és
Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo
catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia
política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per
exemple, segurament, un pressupost més gran
que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot
com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga
fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta
transició espanyola cap a la dev olució de poders
importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir.
Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un
procés que de vegades aquí desqualifiquem com
a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu
que a Escòcia no li han donat en definitiva gran
cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a
la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia,
amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull
ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués
dir el mateix substituint escocesos per catalans.
Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver
fet o no haurem d'haver fet perquè això algun
dia passi, suposem? l no estic dient que
Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s
o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas
és evident que el procés que s'ha endegat al
Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat
obligat per la necessitat de resoldre el problema
fonamental.
Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part
d'un govern que primer havia fet la devolució a
Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del
Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé,
que el govern britàni c ha anat per aquest camí
perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa
l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat.
Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant,
és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política
per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per
�compensar l'allunyament d'aquelles que s'han
d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens
hem quedat una mica aturats.
El principi de la proximitat
Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui
decidirà, en definitiva. I el problema no és qui
decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a
cada nivell. I aquest principi està establert ja en
el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat
diu clarament que la Unió Europea és una unió
dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà
com més a prop millor dels ciutadans. es a dir,
està establert que això sigui així i hem de saber
que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra
el que va succeir a partir de la Revolució
Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com
a substitut del poder reial, que venia de dalt.
Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència
unitària -quasi diria- que el poder reial; no
s'havia canviat la qualitat del poder en el seu
contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu
origen, però no en el retorn. Bé, el que està
succeint a Europa ara és que, una mica forçats
per la necessitat de convèncer els ciutadans
que és possible anar a una Unió Europea, els
països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució.
Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de
la democràcia. Em sembla que és evident que el
que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus
de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en
les quals els somnis democràtics més o menys
radicals, més o menys utòpics de finals del segle
passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de
les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès
que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no
havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys.
Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat
federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya
tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar
amb cartes vistes, de canviar el sistema.
Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè
els sistemes com els nostres es diuen federals
arreu, perquè el federalisme es va evitar en la
primera redacció constitucional sàviament per
evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la
Primera República i cap a Pi i Margall, quan el
que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat
un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè
molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el
Nosaltres, com a
catalans, oferim
lleialtat federal.
Sabem que aquí a
Catalunya tot això
anirà endavant i
que Espanya anirà
endavant si som
capaços de fer joc
net i de canviar el
sistema.
III
�nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i
això no és el menys important, perquè la dreta
espanyola, el gran enemic del federalisme i de la
plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar
amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única
de fer un pas endavant cap a la realització de les
nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a
la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi!
No tenim al davant la reacció antiautonomista i
antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els
programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar.
se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant
el dret a l'acritud, almenys la meva generació el
té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot
ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de
contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n
deriva no una solució sinó una complicació del
problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem
d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi
tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació
de superar-la per plantejar els temes importants
de la configuració d'una nova Espanya, d 'una
Espanya que no ha estat mai quallada, perquè
han passat quaranta anys de dictadura i vint anys
de democràcia des del final de la guerra. Ja és
hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un
model europeu.
El valor de la confiança
Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com
a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit
en Quim Nadal abans. Proposem justament la
confiança com a principi i, per començar, la
confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la
pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica
menys de paternalisme.
Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu,
a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim
heroi nacional encara mort en l'enfrontament
amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys.
En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de
l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen-
El centre europeu
No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan
obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els
d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de
Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda,
aquesta història, que diuen els italians, i és molt
interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada
de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho
sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin
les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la
Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el
gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es
Ens enfrontem a la
desconfiança com a
principi i al
regateig com a
mètode. Proposem
justament la
confiança com a
principi i, per
començar, Ja
confiança en
nosaltres mateixos.
�diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho
ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del
partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica
de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi.
Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure
com els nostres democristians es situen davant de
la crisi italiana per saber també quin és realment
el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest
afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà
també si a Europa neix un esquema nou amb
partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho
així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val
a dir sense igualació entre creences personals i
creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o
creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria,
més confessionals. Des de Catalunya seguirem
tot això amb atenció començant per la propera
reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço
que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i
del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon
tros de transcendentalisme.
Que la pau venci al terror
ACatalunya hi ha
un enorme, immens
desig de canvi.
Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa
entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics
per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò:
aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo
estic convençut, i des de fa molt de temps, que
ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del
Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat
decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a
tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang
vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que
l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del
Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que
la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i
tot en el cas que el referèndum, que un eventual
referèndum de l'autodeterminació, acabés amb
una victòria dels que volen la unificació amb
Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del
Nord perquè tot està previst.
Però el mé s important per nosaltres és que la
sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un
capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima
en el cinisme estúpid amb el qual el general
Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí
Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics
de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí
oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment
els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta.
S'ha de fer la
regionalització de
Catalunya, que és
un mandat del
Parlament no
acomplert. El
Parlament va votar
que s'havia de fer.
�Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes
que aquests dies estem contemplant. Alguns han
assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva
pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com
ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present,
sinó també als judicis Filesa, HB -amb una
sentència duríssima també- i GAL. j àuregui
respecta les sentències i garanteix que el PSOE
"no se echarà al monte". Que quedi clar.
De passada hauria de dir que les declaracions
conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en
el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va
significar el famós discurs de Molins després
d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre
d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i
gestos malsonants, organitzat pels diputats del
Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de
les mines polítiques existents en el moment de la
transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la
forma, perquè era català. No mereixia aquell
comportament per part de Convergència. I que
consti que no farem mai de la catalanitat de cap
de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que
n'hem comès.
Desig de canvi
j
j
Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens
desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir
a Roma, abans de tornar, en veure que un absent
suscitava tantes esperances. Això havia de ser
forçosament el senyal que alguna cosa anava
molt malament. Solament el clima dominant de
cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és
no hi és comptat.
La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda
aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva
feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut
acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i
dues: que m'entenen.
He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès;
regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del
partit del Baix Penedès; olivaires més o menys
efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és
una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de
Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i
cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb
amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes;
joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que
he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós,
són catalanistes perquè s'estimen Catalunya,
tant si ho fan en català com si ho fan en castellà,
Qui parla de ciència
a Catalunya? Tenim
la millor escola
d'oceanografia i
cap vaixell, el
millor físic i és a
París, el millor
cardiòleg i no volen
que torni de Nova
York.
�i que estan tips que els posin entre l'espasa i la
paret de la seva identitat, tips que els demanin el
carnet de catalanitat cada dia.
El proper govern i
les coses pendents
El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes
rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també
s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha
massa coses que s'han deixat de fer; us les dic
molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern
durant els dos primers anys. Coses que s'han
deixat de fer:
- Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses
d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no
són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és
Urgell, és Garrigues i és Rialb.
Les empreses de la
Generalitat perden
diners, totes menys
una: Catalana
d'Iniciatives,
gestionada per en
Francesc Raventós.
Els hem d'ensenyar
fins i tot a ser bons
empresaris!
11
- L'aeroport, el port, el desviament del riu
Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de
rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta
quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota,
la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig
de dir que el desviament del riu està aprovat i
dotat financerament amb quatre mil milions de
l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell
any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens
van treure a cops de peu).
- Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans
els han pintat de blanc i en diuen metro, però no
cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on
anem en velem.
- Un projecte per al Maresme sense el dogal del
tren de la costa.
- L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de
Congressos... en Joan Clos hi està lluitant.
- El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem
malgré qui.
- La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat
de segons qui.
- El segon Congrés de Municipis i la unificació
de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes
cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que
tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es
vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el
congrés es buscarà una unificació, que tot el
poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho
considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea
Metropolitana, no a les comarques fortes que
no siguin purament el contrapès de les capitals
-que eren normalment més progressistes-,
tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res
Si no s'arrisca no es
guanya. Catalunya
podria estar
arriscant poc.
�El govern que tenim
segurament és una
de le pitjors
empreses de
Catalunya i la moral
de treball hi és molt
baixa.
n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país.
(G ir on a- Salt- Sa rr ià
Banyoles-Girona) .
- S'ha de fer la regionalització de Catalunya,
que és un mandat del Parlament no ac omplert.
El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert
que es va votar juntament amb la prop osta de
la creació d 'una provín cia única i es va votar
per aix ò probablement perquè se sabia que la
província única era impracticable i aleshores
també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de
vista formal, ho és de s del punt de vista de la
bona marxa de Catalunya. es que si no hi han
sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les
regions el tindran. Imagineu-vos set regions on
hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la
província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb
Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar.
Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una
regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser
que Catalunya segueixi vivint sense que el
Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms
forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per
gov ern ar. N o és purament un compliment del
desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat
en què això es va votar. És una necessitat que
no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la
necessitat de concentrar.
- El desenclavament d'Olot, que encara no
està resolt.
- El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona
eventualment
l'eix
- La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo
. vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat.
Quin problema hi ha via per que la Generalitat li
donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que
ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint,
però quinze any s després d 'haver-se començat.
- La conversió de les comarques en entitats àgils.
- La solució del problema del futur de les diputacions.
- L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està
produint a tot Europa i als Estats Units, quan
aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden
defugir obrir-se a les m inories ètniques, com
pretén el conseller d'Ensenyament en aquest
moment.
- El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb
la sorpresa que el camp no tenia interlocució,
que no hi han idees sobre això al govern; no hi
són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o
que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament
o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp
en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la
Unió Europea.
- L'urbanisme encara en mans d'una sola perso-
�na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de
tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols
sem pre rec orda.
El que he dit és que
el català no ens ha
d'importar només a
nosaltres. És un
patrimoni comú,
una riquesa de tots.
Ho ha de ser.
- La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya?
Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el
millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no
volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no,
no tornis. No pot ser.
- Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans
d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics,
molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos
general molt respectable, però que el que no sap
és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera.
El govern català
no sap fer d'empresari
- Les empreses de la Generalitat perden diners
totes, segons la premsa de la setmana passada.
Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en
aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en
forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els
hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris!
L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea
de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la
immodèstia-, l'única empresa que va realment
bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver
una empresa de capital risc de la Generalitat
que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es
pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver
d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que
es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les
pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la
pau i vam tirar endavant una empresa que avui
està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives.
El deute de la Generalitat
- L'acumulació de deute que ens deixen, que
potser és el més important: dos bilions, amb una
disminució de les inversions possibles, quan a
l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què
dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del
que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era
una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que
Barcelona havia fet una gran festa però que ara
no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la
pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne
una altra i mentrestant de fer tot el que està fent.
Hem passat molta gana d'inversions en aquests
�sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant
no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha
costat.
Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la
Generalitató que es constituís un organisme
semblant al holding olímpic, que vam fer servir
per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el
tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi
ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller
delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari
d'Estat, un director general, un conseller, que
treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota
sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles.
Continuem amb els assumptes pendents:
- La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat.
- La justícia ràpida.
- La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi
feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és
sorprenent.
- La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria
del llibre en castellà som els primers productors
en el món i no ho sembla.
Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a
Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho
passa malament, que encara és molta, massa, i
que té un tractament patèticament paternalista i
clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es
pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent
peu, relativament.
Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria
estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions
com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de
Cambridge.
Escola i cultura
El govern que tenim, segurament, és una de les
pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per
exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de
persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades,
i presoneres del paradigma una mica carrincló
que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys.
Hem de canviar tot això .
No pot ser que les esperances generades per
l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de
Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans
en aquests anys, la tradició de la Universitat
El nacionalisme
genèric, oficial, ha
estat necessari
però ha deixat de
ser útil per
Catalunya. El
catalanisme passa
a primer pla.
�Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i
l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens
interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el
teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser ,
dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on
des embocar, on anar a parar, que tot això acabi
en discussions fratricides sobre la llengua i en
anatemes creuats entre uns i altre s.
És hora d'agrair els
serveis prestats.
Hem de donar les
gràcies a qui ha fet
serveis al país però
que segurament ja
no en pot donar
més. Donem les
gràcies però també
és el moment de no
amagar les
insuficiències, que
són notòries i que
són conegudes per
bé que poc
ventilades.
S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública
catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre
la lenta burocratització de la TV catalana que
sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai
serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar
les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir
el domini d'una determinada concepció de l'art,
de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan
sols té representants de gran mèrit i va sobrada
d'apologiste s i d'inquisidors.
A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya
col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués
sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual
a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és
l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que
quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i
del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi-
cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de
Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem
ofert, això? També podríem esperar que fos
l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s
estaríem negant tota la nostra teoria, que és la
d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem
de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre
estan en contra d'això. Desconeixen.
El català, patrimoni de tot l'Estat
L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de
ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan
deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van
interpretar que havia dit que a Almeria s'havia
d'ensenyar el català forç osament i amb van venir
a protestar.
I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit
és que el català no ens ha d'importar només a
no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de
tots. Ho ha de ser.
Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són
nostres, perquè algunes són nostres: no és només
que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton,
molt important, des del Peret fins a la Mayte
Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte
cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala-
Ho hem de fer per
Catalunva, no per
un partit. Aquest és
en sentit de l'acte
d'avui i del
document que s'ha
presentat.
�na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem
fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que
reconegui que Catalunya és una protagonista
molt creativa, molt important d'Espanya.
Catalunya protagonista
M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres
hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem
més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix
temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració
de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de
l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per
m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una
pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens
adonem que fent això -que ho farem, en cinc o
deu anys, perquè això no es p ot fer en dos
an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura
política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment
quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una
autèntica integració del s ciutadans de
Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats
prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures,
que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn-
gels Barceló, des de Madrid, o Andreu
Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a
Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què
diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i
que vivim massa tancats. Ho diuen ells.
Apliquem-nos aquesta reflexió.
El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s
catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla.
I en això estic d'acord amb alguns dels textos
que abans hem comentat. El catalanisme és un
determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una
nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc
de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas .
I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat
tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que
troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en
l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens
són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme.
Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment
respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard
no per a ells, però sí per canviar el tarannà del
conjunt del catalanisme oficial.
Faig una invitació a
tots els que tenen
alguna cosa a dir, a
tots els qui vulguin
canviar la direcció
de Catalunya per
fer-la més lliure,
més rica i més
justa.
�Gràcies pels serveis prestats
Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un
diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al
carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la
conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats.
Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al
país, però que segurament ja no en pot donar
més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències,
que són notòries i que són conegudes per bé que
poc ventilades.
Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit.
Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com
un punt d'arribada sinó justament com un punt
de partida, com una invitació. Una invitació a
tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui
vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa.
Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de
debò.
Visca Catalunya!
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Voluntat de canvi
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Música Catalana (Barcelona)
Abstract
A summary of the resource.
Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Campanyes
Canvi
Federalisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-09-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1728/0000001575.pdf
c6c8717f087708d86fc1d6a5dd3c486d
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 00395M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 28/09/2005 - Hora: 00:36
Tema del día
MIÉRCOLES
28 DE SEPTIEMBRE DEL 2005
N La reforma estatutaria
el Periódico 3
ALTIBAJOS EN EL PROCESO DE REFORMA ESTATUTARIA
2003 15 DE DICIEMBRE
Pasqual Maragall
promete en el
discurso de
investidura que el
principal objetivo
del Govern será la
reforma del Estatut
2004
9 DE FEBRERO 2004 12 DE NOVIEMBRE
Los líderes
políticos se reúnen
en la cumbre
de Miravet
El Parlament
constituye
la ponencia
para la reforma
estatutaria
2005
24 DE FEBRERO 2005
28 DE ABRIL
El tripartito
presenta su
propuesta fiscal,
rechazada por CiU
Pasqual Maragall
y Mas abren la
crisis del 3%
en el Parlament
2005
11DE JUNIO
Los líderes
catalanes celebran
una segunda
cumbre, esta vez
en el Parlament
2005
29 DE JULIO 2005 5 DE SEPTIEMBRE
El Consell
Consultiu
considera
inconstitucionales
19 artículos
ERC y CiU votan
conjuntamente
en la comisión
y abren una brecha
con el PSC,
que cuestiona la
lealtad de ERC
2005 22 DE SEPTIEMBRE
Zapatero,
Maragall y Mas
se reúnen en
la Moncloa
DANNY CAMINAL
DECLARACIÓN
ÍNTEGRA DEL
‘PRESIDENT’
documento
«Los trabajos del Estatut han acabado. El Parlament ha hecho su
trabajo escrupulosamente y estoy
convencido de que lo acabará con
el mismo rigor con que se han
conducido los trabajos durante
casi dos años. Hay acuerdo sobre
la mayor parte de los puntos tradicionales.
Habiendo acuerdo en la práctica totalidad del articulado, sería
difícilmente comprensible que se
malograra una oportunidad
histórica por las diferencias que,
legítimamente, nos separan aún.
Hasta ahora el acuerdo final
no ha sido posible. El sistema de
financiación propuesto por una
de las dos fuerzas políticas más
decisivas en el Parlament implica
un cambio constitucional para el
que no hay una mayoría posible,
aunque el partido del Gobierno
español la llegara a aceptar.
Los representantes de los partidos del Govern han elaborado
una propuesta de síntesis que
mantiene y especifica fielmente
los contenidos esenciales de la última propuesta de financiación
presentada por el principal partido de la oposición. Lamentablemente, hasta ahora, esta nueva
propuesta no ha sido aceptada.
En todo caso, el pleno del Parlament permitirá a todos los grupos dejar constancia de sus legítimas posiciones y aspiraciones sin
que esto haya de condicionar el
sentido del voto final al Estatut.
Como president, confío en que
prevalecerá la responsabilidad y
la evidencia de la ambición para
profundizar en el autogobierno,
a través del nuevo Estatut.
Las fuerzas que apoyan al Govern quieren un Estatut ambicioso y defendible con argumentos
incontestables ante las Cortes. La
puerta abierta por la propuesta
de los partidos del Govern es el
camino que conviene transitar
para acceder a este nuevo estadio
de nuestra vida política.
El president hará un último paso en esta dirección reuniendo
nuevamente a los líderes políticos. Confío en que servirá para
allanar el camino. El éxito del Estatut será el de aquellos que habrán sabido poner los intereses
de Catalunya por delante de los
de su propia fuerza política y que
sean percibidos, por tanto, como
más fieles al proyecto de un país
fuerte, avanzado y consciente de
sus inmensas posibilidades.
Nunca se había dado una coyuntura tan favorable para este
paso adelante. Aprovechémosla».
33 Carod-Rovira, ayer, durante la reunión de la ejecutiva de ERC en una sala del Parlament.
REUNIÓN EXTRAORDINARIA DE LA EJECUTIVA DE LOS REPUBLICANOS EN EL PARLAMENT
Carod arrincona a Mas con el
anuncio de que ERC votará ‘sí’
b Advierte a la
federación de que se
alineará «con Aznar»
si frustra la reforma
ANDREAS GONZÁLEZ
BARCELONA
l tiempo para salvar el Estatut se agota. Visto el inmovilismo en el que parece instalada CiU, Esquerra Republicana ha llegado a la conclusión
de que ya no tiene sentido seguir interpretando el papel de mediador
que se había arrogado en las últimas
semanas para intentar aproximar la
propuesta de financiación del tripartito y la de la federación nacionalista. Por ello, ayer, Josep Lluís Carod–
Rovira viró públicamente de rumbo
y anunció, ya sin ambages, que ERC
votará a favor del contenido del actual proyecto de Estatut.
Carod ya había hecho saber a sus
socios de tripartito que estaba de
acuerdo en desmarcarse del «radicalismo» de la federación de Artur
Mas. Ayer, la reunión en el Parla-
E
b Conmina a CiU a
convertir Catalunya
en nación, y no en
«vergüenza o ridículo»
ment de una ejecutiva ampliada de
ERC –en la que participaron también su grupo parlamentario y sus
seis consellers en el Govern– solemnizó el paso de la mano tendida a
CiU a la presión para abandone «el
tacticismo» y se avenga al pacto. Carod no ahorró términos duros para
referirse a la principal fuerza de la
oposición y llegó a formular en voz
alta la siguiente pregunta. «¿Quién
querrá sentarse junto a José María
Aznar para decir no al Estatut? No le
mencionó, pero se la dirigía, obviamente, a Artur Mas.
PERPETUAR EL DÉFICIT ACTUAL / La traca de advertencias a CiU tuvo otros
argumentos. Avisó de que, de la votación del próximo viernes, depende
que Catalunya dé «el paso más grande desde 1714» o, por el contrario, se
quede con un sistema de financia-
ción que perpetuará el déficit fiscal
y hará imposible garantizar el bienestar de los catalanes.
Otro dardo fue que el eventual no
de CiU impediría consagrar la definición de Catalunya como nación,
algo que, dijo Carod, justifica por sí
solo la apuesta que ERC hizo por dar
a luz el tripartito. «Nadie se creerá
–dijo tratando de cargar el peso de
la responsabilidad sobre CiU– que
somos una nación si no somos capaces de ponernos de acuerdo para
avanzar. Seremos una vergüenza o
un ridículo, pero no una nación».
/ El presidente
de ERC, previendo la reacción airada
de CiU, intentó también desmontar
de entrada las críticas de la federación a que no se haya sumado a su
propuesta de concierto económico solidario. Carod defendió la enorme similitud de la oferta del tripartito y
la de CiU, y remarcó que en ninguna
de ellas «figura el concierto», aunque «se acercan mucho».
Tras recordar que la reforma del
Estatut tiene como límite una Constitución que ERC fue la única que no
DESMONTAR CRÍTICAS
apoyó ni votó, también reprochó a
la federación que durante los 23
años en que gobernó la Generalitat
«no tuvo la valentía de pedir lo que
exige ahora», y defendió que el nuevo Estatut no debe ser «nacionalista», sino de todos los catalanes, porque «no es patriotismo querer expulsar a alguien de la patria».
Con todo, los republicanos creen
que CiU se escuda en «diferencias
formales» para no pactar la financiación porque quiere «mantener la notoriedad mediática» hasta el último
momento, aunque «probablemente»
acabará dando su apoyo imprescindible para que el Estatut se apruebe
el viernes. Si al final no es así, Carod
cree que Mas habrá cometido el
error fatal de no sopesar suficientemente las consecuencias. Entre ellas
citó la «desmoralización» de la sociedad catalana, la «deslegitimación»
de su clase política y, en última instancia, la imposibilidad de plantear
una nueva reforma: «¿Con qué cara
podremos pedir repetir algo que habrá resultado un espectáculo penoso
y que no habrá servido para nada»?,
se interrogó. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Reforma estatutaria: declaración íntegra del president
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Estatut
Parlament de Catalunya
Govern
Catalunya
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1618/0000000715.pdf
ec8c8c61252ceee631979a4b056ee24e
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Amb CiU o sense, aquest any hi haurà un nou i millor Estatut
Source
A related resource from which the described resource is derived
Segre
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Costa, Santiago
Gómez, Anna
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Competències
Convergència i Unió
Parlament de Catalunya
Acció política
Territoris
Catalunya
Espanya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-01-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1610/0000000771.pdf
beaceb460a9e1385fa8480f10e54dcfd
PDF Text
Text
���
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Si fracassa l'Estatut, fracassa Catalunya
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Sanchis, Vicent
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Acció política
Territoris
Parlament de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1609/0000000770.pdf
911183b6e84813e84c359241e0da0997
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Vamos a hacer realidad el viejo sueño del catalanismo
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Antich, José
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Acció política
Territoris
Parlament de Catalunya
Nació
Constitució
Eleccions
Catalanisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/938/elsorigensdelfutur.jpg
913d0585f11c37ccf83d1990dde423aa
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els orígens del futur
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Acció política
Parlament de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Futur
Description
An account of the resource
192 p.
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Planeta
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- (pròleg)
Febrés, Xavier, 1949-
Maragall Garrigosa, Airy
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Pròleg de José Luis Rodríguez Zapatero; amb la col·laboració de Xavier Febrés i Airy Maragall.
Sinopsi a la contracoberta:
Una de les experiències polítiques més dinàmiques i innovadores de les últimes dècades; destil·la al llarg del llibre noves propostes de futur per a Catalunya i Espanya. A través d'abundants episodis viscuts com a protagonista o testimoni directe, Pasqual Maragall assenta una visió personal del projecte col·lectiu, dóna la seva pròpia versió sobre el trajecte recorregut i rellança un ambiciós programa de superació d'objectius. El bagatge acumulat de coneixements, la confusió personal i les expectatives obertes configuren un repàs temàtic a la història recent, a l'actualitat i al demà imminent.
Bibliographic Citation
A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible.
ISBN: 9788497080903
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall