2
10
37
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1609/0000000770.pdf
911183b6e84813e84c359241e0da0997
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Vamos a hacer realidad el viejo sueño del catalanismo
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Antich, José
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Acció política
Territoris
Parlament de Catalunya
Nació
Constitució
Eleccions
Catalanisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2684/20050224_DiarideSessions_Parlament.pdf
8753b7471ace620e8a699f360cb60d25
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 36
Quart període
Dijous, 24 de febrer de 2005
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió núm. 45, primera reunió
Í
N
D
E
X
Debat
general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel,
de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets
(tram. 255-00002/07) (p. 3)
(Dos fascicles)
Fascicle primer
�NOTA
Aquesta publicació és impresa en paper ecològic (definició europea ECF), en compliment del que estableix la Resolució
124/III del Parlament, sobre la utilització del paper reciclat en el Parlament i en els departaments de la Generalitat, adoptada el 30 d’abril de 1990.
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
3
SESSIÓ NÚM. 45.1
La sessió s’obre a les onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots
els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i el lletrat major.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb l’evolució dels fets del barri del
Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets (tram. 25500002/07). President de la Generalitat de Catalunya.
Debat i votació.
El president
Comença la sessió.
Debat general sobre l’acció política i de
govern en relació amb l’evolució dels
fets del barri del Carmel, de Barcelona,
i amb les conclusions de l’expedient
informatiu obert arran d’aquests fets
(tram. 255-00002/07)
Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia,
que és el debat general sobre l’acció política i de govern
en relació amb l’evolució dels fets del barri del Carmel,
de Barcelona, i amb les conclusions de l’expedient informatiu obert arran d’aquests fets.
Aquest debat es regirà per la normativa establerta en els
articles 123 i 124 del Reglament i els criteris adoptats
per la presidència i la Junta de Portaveus del dia 21 de
febrer de 2005.
Té la paraula l’honorable senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
(Sr. Joaquim Nadal i Farreras)
Molt honorable president del Parlament de Catalunya,
molt honorable president de la Generalitat, honorables
conselleres i consellers, il·lustres senyores i senyors
diputats, a fora plou, fa fred, en algun lloc de Catalunya
potser neva, i hi ha més de mil persones que demà passat farà un mes que viuen fora de casa seva. Mentre una
sola família, mentre una sola persona, continuï vivint
fora de casa seva, el Carmel, i per al Govern de Catalunya al Carmel o allà on sigui, el Govern de Catalunya,
en el cas del Carmel, d’acord amb i en coordinació
permanent amb l’Ajuntament de Barcelona, mantindrà
amb la màxima intensitat, tant com calgui en cada
moment, tots els operatius i tots els mecanismes que ha
posat en funcionament des del dia 25 de gener fins
avui; ni una sola persona sense ser atesa en tot moment
i fins a les últimes conseqüències.
Aquest va ser el nostre compromís el primer dia, i
aquest és el compromís que avui reiterem i que mantindrem fins deixar ben clar que el temps i les circumstàncies no poden acabar en l’oblit i en l’abandonament.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Quan el Carmel perdi actualitat, quan perdi notorietat
mediàtica, aquest compromís haurà d’adquirir en la
continuïtat i el compliment el seu més alt valor, un valor ètic, moral, polític i també material.
No fa gaires dies, al Carmel mateix, en un programa de
televisió un veí deia: «Quan les càmeres marxin els
polítics desapareixeran.» En nom del Govern de Catalunya, en nom, en la mesura que puc, de l’Ajuntament
de Barcelona, vull que quedi clar, ho torno a dir, que
faci fred o calor, mentre una sola persona del Carmel
visqui fora de casa seva el compromís del Govern és
estar al costat dels veïns i veïnes afectats per aquesta
circumstància, que és conseqüència d’un accident dramàtic que podria haver tingut unes conseqüències imprevisibles.
Comparec avui, en nom i a petició del Govern, després
de quasi un mes de l’inici de la crisi del Carmel i quinze
dies més tard de la meva compareixença parlamentària
davant de la Comissió de Política Territorial.
En aquella primera compareixença, celebrada el dia 9
del mes de febrer, vaig presentar un primer informe
d’urgència sobre els fets relacionats amb l’accident
produït a la cua de maniobra de la prolongació de la
línia 5 del metro al barri del Carmel.
No és la meva intenció, en absolut, donar lliçons ni
emetre judicis de valor, però no em puc estar de dir, ara,
que en molts moments, més en els darrers dies que en
els primers, he tingut, hem tingut molts, la sensació que
l’ordre de les prioritats que havíem establert des del
primer moment havia deixat de ser un ordre de prioritats compartit per Govern i algun grup de l’oposició.
Per a tots aquells qui essent legítims representants dels
ciutadans de Catalunya..., també ho són, ho som tots,
dels veïns del Carmel. He tingut la impressió que en
algun moment, en el fragor de la batalla partidària, es
posaven per davant els objectius d’aquesta batalla partidària fins a posar en risc la mateixa credibilitat institucional. I he tingut la sensació que els atacs, les defenses, les autodefenses, els judicis previs, les presses i les
urgències polítiques, havien distorsionat els principals
objectius després de l’accident. Ho dic perquè ha sonat
sovint aquests dies aquella cantarella que diu: «Si això
ens hagués passat a nosaltres, què no dirien els que ara
estant al Govern?»
I he fet aquest repàs –he fet aquest repàs–, i en el repàs
de les hemeroteques consta que fos quina fos la virulència de l’oposició el capteniment institucional dels
grups polítics que donen suport al Govern..., es van
posar sempre, i no m’ho ha semblat sentir aquests dies,
a disposició del Govern mentre durés l’emergència.
«Primer apaguin el foc, primer resolguin les nevades,
després establim i arreglem les responsabilitats polítiques.» Vostès han tingut una pressa que entenc que ha
estat una mala consellera del plantejament que inicialment havien fet.
Vaig dir en aquella compareixença que ens trobàvem
davant d’un fet greu que hauria pogut tenir conseqüències imprevisibles; vaig dir també que, des del meu
punt de vista, s’hauria pogut evitar si els responsables
directes de les obres haguessin pres determinades cauteles, i no em vaig estar de dir que trobava en tot el problema no només un fet puntual, un accident, ni tan soPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
4
lament un accident fortuït, sinó un corrent de fons que
obligava el Govern a prendre mesures de gran abast,
alhora que calia establir les responsabilitats, de tota
mena, que se’n derivessin.
El dia d’aquella compareixença van quedar apuntades
unes línies d’exploració, un esquema de conclusions i
un conjunt d’interrogants als quals calia donar resposta. També vaig dir, i m’hi reafirmo, que en el cas que
s’emprenguessin accions judicials, i era previsible que
així fos, posaríem tota, tota, tota l’Administració de la
Generalitat a disposició de la justícia per tal que tingués
tota la informació, com no podria ser d’una altra manera, tota la informació, i disposés de tots els mitjans per
poder instruir amb diligència i rapidesa el cas.
Vaig afirmar que no faltaria cap informació i que no
escatimaríem esforços per tal de donar plena satisfacció a les naturals i legítimes aspiracions i exigències
dels veïns del Carmel, a les seves preocupacions, als
seus dubtes, a les seves pors. Ni una pregunta sense
resposta fins allà on sigui possible.
Estic en condicions avui d’aprofundir l’anàlisi dels
antecedents i de les causes de l’accident, de determinarne les responsabilitats, les immediates i les remotes, i,
el que per mi és més important, de presentar davant de
la cambra un conjunt de mesures destinades a evitar al
màxim possible nous riscos, aquí o en qualsevol altra
obra pública que es dugui a terme a Catalunya.
25 de gener: els primers despreniments. Relato els fets
que tots vostès coneixen, però no és sobrer. A un quart
de nou del matí s’inicien els treballs de neteja del terra de la cua de maniobra del Carmel, en un punt determinat, per fer l’excavació necessària per formar una
solera. En aquest punt determinat, la màquina que estava operant a la zona toca i trenca la base d’una falla.
Es produeix el que s’anomena una xemeneia. I aquest
fet és la base de l’accident. No és la primera, ni en
aquest, en qualsevol moment de l’evolució de les obres,
ni en molts altres túnels que s’han construït a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.
Es produeix una xemeneia. Davant d’una xemeneia el
manual del mètode de construcció que s’està seguint
planteja com a solució i reacció la projecció de formigó i material de segellat, gunita, per estabilitzar la balma formada i retornar-li la consistència. Tots els tècnics
diuen: «No patiu, això aguantarà.» Tendeix a aguantar
quasi sempre, però aquesta vegada va caure.
A última hora de la tarda, a les vuit del vespre, veient
que segueix la caiguda de roques al lloc de l’accident
es desallotjà l’edifici d’habitatges veí del taller. A migdia, s’havia desallotjat el taller.
El 26 de gener es seguiren les tasques de consolidació
de la xemeneia, de la campana, projectant formigó i
apilonant terres per intentar evitar l’efecte en profunditat de la caiguda.
Res més lluny de mi que la pretensió de creure que ja
no correm cap risc, però els puc ben assegurar que, per
tot el que he pogut saber aquestes setmanes, se m’ha
demostrat que si no actuem amb contundència i en profunditat no atacarem d’arrel el problema que ens ha dut
fins aquí.
El dia 27 de gener a les nou del matí es produeix l’enfonsament total, el col·lapse fins a la superfície del solar del taller a nivell de carrer. El forat produït és de
divuit metres de diàmetre. I immediatament es prepara un dispositiu per tapar tot el forat produït, la base de
la xemeneia, amb formigó.
Permetin-me, però, que en la primera part de la meva
intervenció segueixi un esquema similar al de la compareixença del dia 9 i que doni resposta també a l’evolució de la situació des del dia 25 de gener fins avui,
tant pel que fa als fets com pel que fa a l’atenció a les
persones i a l’actuació en el conjunt de l’obra i de la
zona sinistrada. No perquè sí, sinó perquè aquesta ha
estat una pregunta formulada una i altra vegada de forma reiterativa i una de les acusacions principals que
se’ns ha fet: «Han gestionat malament la crisi», s’ha
sentit. Doncs parlarem també, i abans que de moltes
altres coses, de com s’ha gestionat la crisi, qui l’ha gestionada i per què s’ha gestionat com s’ha gestionat.
A les deu de la nit d’aquell dia s’inspeccionen els dos
túnels, que no presenten danys aparents. Es va posar en
marxa un dispositiu de mesura de convergències, tant
en el túnel de la cua de maniobres com en el túnel de
l’estació, a fi de comprovar si l’esfondrament havia
desestabilitzat un sistema complex de dues estacions
que estaven molt a prop l’una de l’altra, d’unes seccions molt àmplies, d’una superfície molt considerable,
i que la caiguda d’una hauria pogut produir danys en la
del costat.
Després, tinc també la intenció d’analitzar les causes
remotes i immediates del que ha succeït i tot el que
envolta el projecte de prolongació de la línia 5 del metro, i, per extensió, una determinada manera de procedir amb relació a l’obra pública a Catalunya, que s’ha
revelat com una herència feixuga i complexa de redreçar que calia haver qüestionat molt més críticament des
del desembre de 2003.
Els recordo ara, quasi fil per randa, l’explicació dels
fets i de la seva cronologia més immediata en la versió
que em confirmen els tècnics, tècnics del Departament,
i el geòleg que el Departament de Política Territorial ha
tingut assignat de forma constant a l’atenció de les
queixes de les persones i al seguiment de l’evolució de
l’obra.
PLE DEL PARLAMENT
Va haver-hi, efectivament, moviments; es van detectar
moviments. I com que es van detectar moviments, es va
decidir reforçar el túnel principal amb encavallades i
contravolta de formigó i reforç de gunita, segons les
zones i els moviments.
El 3 de febrer, vostès ho recorden, després m’hi tornaré a referir, es va produir un segon enfonsament de dimensions més reduïdes sota la casa que s’havia hagut
d’enderrocar. Aquest forat també s’omple de formigó.
Hi ha una valoració molt de matís en la versió que vaig
donar en la meva anterior compareixença i la d’avui.
Aquell dia vaig dir –el 9 de febrer– que el trencament
de la falla, de la base de la falla s’havia produït en iniciar-se els treballs coneguts com a destrossa. Però l’esfondrament es produeix no exactament en la fase anomenada de destrossa, sinó en un punt on, en el túnel de
la cua de maniobres, s’havia avançat a secció compleSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
5
ta, i només faltava la formació d’una solera que la direcció d’obres considerava necessària per estabilitzar
les convergències.
El mètode austríac estableix dues maneres d’avançar:
mitja volta fins al final i retorn de la contravolta per
baix, en fase de destrossa, o avanç a secció completa.
Si hagués estat destrossa pura en el punt de l’esfondrament, hauríem parlat d’un rebaix d’uns quants metres.
No és destrossa pura, és simplement un rebaix de no
més de setanta centímetres per formar la solera que la
direcció d’obres havia demanat per estabilitzar les
mesures de convergència.
Tornarem després sobre les causes més immediates de
l’esfondrament i les possibles explicacions, més endavant. Ara voldria només fixar l’atenció i posar tot l’èmfasi en un fet. La nit del 25 de gener el conseller en cap,
l’alcalde de Barcelona i jo mateix vam entrar al punt de
la cua de maniobra on s’havia format una campana o
xemeneia, fins quasi sota la campana.
En aquell moment –en aquell moment– els tècnics, la
direcció d’obra, l’empresa de control geològic, l’UTE
que tenia l’adjudicació de les obres, tots –tots– van
coincidir a considerar que el que acabava de passar era
un fenomen controlable i que no revestia un perill especial: no haurien posat en perill ni les seves vides ni
les dels treballadors que hi treballaven ni tampoc la del
conseller en cap, la de l’alcalde de Barcelona o la meva
mateixa. No ens transmetien cap motiu d’alarma, ni per
als treballadors que hi havia al túnel, hi insisteixo, ni
per a nosaltres mateixos; ni, per descomptat, en aquell
primer moment, per als veïns de l’entorn, excepte una
sola casa.
No és un fet irrellevant. Perquè vull dir que en les reunions de treball i seguiment de l’obra, dels dies i de les
setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament, si
bé apareixen –apareixen– qüestions sobre mesures,
materials i forma d’orientar els treballs, no es produeix
en cap moment cap advertiment formal a GISA, ni a
ningú, sobre la percepció de perill greu. En cap de les
setmanes immediatament anteriors a l’esfondrament es
produeix cap avís formal ni a GISA, ni al Departament,
naturalment, més enllà de l’assistència a les reunions de
seguiment de les obres d’un tècnic de GISA que n’era el
director d’obra per compte d’aquesta empresa pública.
GISA assistia a les reunions, a la majoria de les reunions, en la seva condició de supervisora, com ho feia
també en condició d’observador i de futur usuari algun
tècnic de l’Ajuntament de Barcelona. En condició
d’observador. La representació de la propietat, la propietat pública, l’empresa pública, el Govern, l’Administració, l’ostentava, naturalment –després veurem per
què–, la direcció d’obra, que des de l’inici mateix de les
obres estableix una dinàmica de seguiment i de decisions sobre la marxa però que no arriba a concretar mai
en aquests dies en un advertiment seriós de perill o inestabilitat. Mai prou, com a mínim per ordenar la paralització de les obres o per advertir formalment d’incompliment d’alguna de les parts.
L’obra comença a finals del 2002. L’esfondrament és
de primers del 2005. Les reunions són quinzenals, de
les reunions se n’aixeca acta. Del que passa entre reuSESSIÓ NÚM. 45.1
nió i reunió no en queda constància, però d’una reunió
a l’altra es prenen prou decisions com perquè, si el
tema apuntat en una no és reiterat en la següent, hagi
deixat de ser un problema.
En el seguiment quinzenal hi ha problemes de gestió de
l’obra des del principi mateix? Com en totes les obres
segurament, és clar que n’hi ha. Es van resolent? Es van
resolent. Però, hi insisteixo, no hi ha –no hi ha– ni el dia
de l’esfondrament ni cap dia en les setmanes anteriors
cap advertiment formal de perill immediat. Fossin quines fossin les mesures que es prenien, les discussions
que hi hagués, els retrets sobre gruixos o els problemes
de determinades mesures. El fet és que no hi ha en cap
moment res que apunti cap a la percepció de la previsibilitat del que finalment va passar. Deixo apuntada
aquí una línia que reprendrem més endavant amb més
detall. Tornarem sobre això.
Ara, però, deixin-me relatar i exposar detalladament la
reacció de les administracions i dels responsables de
GISA i de la direcció d’obres i de l’UTE constructora
davant del desencadenament dels fets. Els parlaré, primer, de l’operatiu d’atenció a les persones i, posteriorment, de l’operatiu en relació amb les obres.
Diran, potser, vostès, que el que ara els explicaré és
prou conegut. Ha estat difós. S’ha explicat a bastament.
Hi ha informacions diàries, hi ha notes, hi ha sessions
informatives, sens dubte. Però si alguna cosa ha estat
posada en qüestió amb un èmfasi, amb una reiteració,
amb una contumàcia poc fonamentada és el suposat
fracàs de l’operatiu o la manca de capacitat de reacció
davant dels fets.
Com ja vaig tenir ocasió d’exposar el dia 9 de febrer en
la meva compareixença i com he anat explicant aquestes darreres setmanes, a partir de l’inici de la crisi les
nostres prioritats, les del Govern de Catalunya i les de
l’Ajuntament de Barcelona, prioritats compartides sempre, en relació amb l’atenció a les persones van ser en
tot moment, minut a minut, les següents.
Primer. Garantir la màxima seguretat dels ciutadans del
Carmel. Evitar danys. Evitar víctimes. Deixin-m’ho dir
cruament. (Pausa.) Que no quedi per nosaltres i que no
resulti que haguem de lamentar ferits o víctimes mortals. Cal dir-ho. Per què un operatiu un tan ampli?, per
què un perímetre de seguretat tan ampli? Per què aquell
pas enrere, dos dies després? Per seguretat absoluta, per
una seguretat de màxims. En algun cas, potser fins i tot
no calia, però en això, el senyor Xavier Casas i jo, i
tothom que hi va intervenir –i ho explicaré– vam tenir
molt clar en l’operatiu diari que garantir la màxima
seguretat dels ciutadans del Carmel, dels treballadors
de les obres del túnel, dels membres dels cossos i forces de seguretat i de tot el personal que l’Ajuntament de
Barcelona, primer, i el Govern de la Generalitat, després, van posar a disposició de l’operatiu, havíem de
treballar amb plenes garanties.
Segon, atendre amb la més absoluta sensibilitat les necessitats immediates i quotidianes, de tot ordre, que tinguessin les 1.057 persones desallotjades. Era el seu
dret, és el seu dret. No és perquè sí, és un compromís
d’arrel i de valor, de radicalitat democràtica amb els
drets de les persones, la vida, les seves necessitats quoPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
6
tidianes. Quan, quan he començat he dit: «Fa fred,
plou, és un dia inhòspit, en algun lloc de Catalunya
neva...», he volgut dir que la vida d’hotel un dia, que la
vida d’hotel dos dies, que la vida d’hotel unes vacances, pot ser molt divertida... Però que la vida d’hotel,
compaginada amb la vida quotidiana de pares, fills i
néts, tant li fa la qualitat de l’hotel, és incòmoda, és una
situació no desitjable i, per tant, ha de quedar clar que
el Govern i l’Ajuntament havien de posar a disposició
de les 1.057 persones desplaçades de casa seva tot i més
–tot i més– del que tinguessin a disposició, quasi una
persona per desallotjat, per atendre les seves necessitats.
Haurem fallat en alguna cosa? No haurem arribat a tot
arreu? Hauran quedat detalls penjats? Hi haurà gent
que tingui legítims motius de queixa? Sí, però no haurà quedat..., per tenir clar i per deixar clar que amb sensibilitat per a aquestes qüestions tan elementals de la
vida quotidiana, el Govern i l’Ajuntament hi posaven
tot de la seva part.
Tercer, 1.057 persones fora de casa era un munt de persones que havien deixat les seves cases desemparades.
Calia vetllar també –calia vetllar també– i cal encara
per la protecció dels béns i de les activitats i per garantir
l’estat i el valor dels béns privats i públics afectats pel
desallotjament. I no parlo només de la seguretat física
o material, sinó també de la plena –de la més absoluta,
de la més radical– seguretat jurídica.
I, finalment, tenint en compte els tres punts anteriors,
oferir la màxima informació possible als ciutadans, directament o a través de tots els mitjans i vehicles de
comunicació amb la ciutadania.
Així mateix, el Govern i l’Ajuntament de Barcelona,
amb els més de 915 professionals que hi estan implicats, segueixen treballant amb diligència i rigor per fer
efectiu, gradual, tant com sigui possible, lliure, el retorn
de les persones desallotjades a les seves llars al més
aviat possible, i garantir, hi insisteixo, per damunt de
tot, la seva seguretat.
Des del mateix dia 27 de gener –i hi insisteixo, gràcies a la col·laboració extraordinària de l’Ajuntament de
Barcelona–, 632 persones van quedar allotjades en
hotels, 3 en residències assistides i 2 al Centre Municipal de Can Planes, mentre que la resta van preferir
allotjar-se en habitatges de familiars o d’amics. Així
mateix, es va elaborar un primer registre dels ciutadans
afectats, es van activar els serveis d’atenció oportuns,
amb tècnics especialitzats per part de les administracions públiques i d’organitzacions de voluntaris, i es va
crear una comissió mixta de coordinació entre l’Ajuntament i la Generalitat, que des d’aleshores i fins al dia
d’avui, sense cap interrupció, s’ha reunit una o dues
vegades cada dia per avaluar en cada moment la situació, d’acord amb els objectius, aquells quatre objectius
que acabo de definir anteriorment.
Diumenge, 30 de gener, es varen establir punts d’informació a tots els hotels, que han comptat amb la presència d’un tècnic del Departament de Política Territorial,
d’un tècnic del Departament de Medi Ambient i Habitatge, un tècnic del Departament de Benestar i Família
i de la majoria de tinents d’alcalde i regidors i regidoPLE DEL PARLAMENT
res, així com nombrosos tècnics de l’Ajuntament de
Barcelona.
Des d’aleshores s’ha mantingut un punt d’informació
a cada hotel on resideixen, de forma provisional, els
afectats. Els dies 28, 29 i 30 de gener es van celebrar
reunions informatives diàries a Boca Nord. Del dia 31
de gener al 6 de febrer, diàriament a les vuit del vespre
i, a partir del dia 7, els dimarts i els dijous. També es
van establir punts d’atenció d’informació al Casal de
Gent Gran del carrer Tolrà, a partir del dilluns dia 31;
a l’oficina del Departament de Benestar i Família, situada a la plaça Pastrana; a més de l’existent a l’Espai
Jove Boca Nord, del carrer dels Agudells. En total
s’han realitzat 9.822 atencions personals als veïns afectats a tots aquests punts d’informació i atenció, i 5.733
atencions telefòniques, a dia d’ahir, en l’Espai de Boca
Nord.
La situació generada pel nou esvoranc del dia 3 ens va
mostrar la impossibilitat de resoldre la situació amb la
rapidesa que hauríem desitjat. Per aquest motiu, sense
alterar els objectius inicials, vam replantejar el dispositiu. Amb la prioritat absoluta d’atendre i informar les
persones afectades i de coordinar millor totes les actuacions, es va decidir crear tres subcomissions per fer un
seguiment diari, puntual i més efectiu de tot el procés.
Una comissió d’habitatge, coordinada pel conseller
Salvador Milà i el regidor Eugeni Forradelles, amb la
inestimable col·laboració del secretari del Departament
de Medi Ambient d’Habitatge –secretari d’Habitatge–,
el senyor Ricard Fernández. Una comissió d’atenció a
les persones, coordinada per la consellera Anna Simó
i el regidor Ferran Mascarell, i amb la col·laboració directa i permanent del secretari general del Departament.
I una comissió de seguiment de les obres, coordinada
pel tinent d’alcalde senyor Xavier Casas i per mi mateix.
Així mateix, s’ha continuat mantenint el dispositiu de
seguretat activat des del principi, coordinat per la consellera Montserrat Tura i el regidor Jordi Hereu, que ha
comptat amb la participació de Joan Delort, secretari de
Seguretat. I, per la seva part, l’Ajuntament de Barcelona ha constituït una unitat executiva especial per al barri
del Carmel, amb l’objectiu de prestar serveis vinculats
a l’atenció social de les persones, el suport logístic, la
seguretat i la informació als veïns i les veïnes.
Des del primer dia –des del primer dia–, el conseller en
cap ha exercit la coordinació d’aquestes tres subcomissions del dispositiu d’atenció a les persones, així com
la coordinació de la participació de les altres conselleries, i ha fet un seguiment absolutament exhaustiu de
l’evolució dels esdeveniments. És justament aquest seguiment el que ens ha permès anar millorant progressivament els dispositius establerts d’atenció i suport
mèdic, econòmic, tècnic, jurídic, a les persones afectades pels desallotjaments –que explicaré a continuació–
i vetllar per la protecció dels béns públics i privats de
la zona, sense que s’hagi produït cap incidència destacable al respecte...
A partir del dia 31 de gener –i més enllà de les quatre
subcomissions, he esmentat ja altres tres conselleries
directament implicades en l’operatiu: Justícia, Educació, Salut–, a partir del dia 31 de gener es va articular
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
7
un operatiu per assegurar les activitats lectives dels infants de les dues escoles afectades pel desallotjament,
i es van habilitar espais provisionals on els infants han
pogut continuar les classes amb normalitat, s’ha establert un servei de trasllat i recollida dels alumnes a cada
centre i s’assumeixen les despeses del servei de menjador escolar, quan han calgut. Aquest operatiu ha permès
que tot i el lògic trasbals inicial de l’activitat escolar,
l’assistència a les classes des de fa dies estigui completament normalitzada i la tasca docent es pugui dur a
terme en bones condicions.
Així mateix, el dia 7 de febrer vam situar l’Oficina
d’Orientació Jurídica a l’oficina del Casal de Gent Gran
del carrer Tolrà. En aquesta Oficina, el Col·legi d’Advocats ofereix un servei gratuït d’assistència i orientació jurídica a les persones afectades que ho sol·licitin,
el cost del qual és assumit pel Departament de Justícia,
i fins al dimarts 22 de febrer s’hi havien atès 241 consultes.
A partir del dilluns 14 de febrer es va establir un nou
servei d’autobús entre el Carmel i els hotels, que ha
funcionat amb regularitat horària, afegit al que ja existia
al matí i al servei que, com ja he explicat, el Departament d’Educació ofereix per al transport escolar dels
infants.
A més, el Govern de la Generalitat, de comú acord amb
l’Ajuntament de Barcelona, va acordar amb les empreses subministradores de serveis Aigües de Barcelona,
Gas Natural, Endesa, Telefónica i d’altres operadors, la
paralització de l’emissió dels rebuts dels veïns desallotjats. Així mateix, se’ls ajornà el cobrament de tributs i
preus públics municipals, vinculats als habitatges, pàrquings i locals de la zona afectada, i s’està estudiant
quines són les fórmules més adequades per trobar una
solució a l’ajornament del pagament d’hipoteques que
han demanat o que tenen actives alguns veïns.
Des del dia 9, des del dia de la compareixença, hem
avançat més en el treball, en l’atenció a les persones. A
aquest efecte, hem treballat amb el conjunt dels desallotjats en tres grups: els veïns que vivien en els blocs
que han caigut o que han de ser enderrocats, trenta-un
habitatges –dotze ja enderrocats, dinou pendents d’enderroc–; els veïns que podran tornar properament i esglaonadament a casa seva, i els treballadors i els titulars
dels comerços i de les activitats econòmiques de la
zona afectada.
Primer, les persones que s’han quedat sense casa. El
nostre compromís amb els veïns que han perdut casa
seva és que tindran un habitatge alternatiu amb les
mateixes prestacions d’ús i règim de tinença en el menor termini possible. Per tal d’atendre els veïns que
s’han quedat sense casa, trenta-tres famílies que agrupen noranta-dues persones, s’ha obert una oficina
d’atenció per al reallotjament a Adigsa, formada per
dos professionals de l’Ajuntament i dos de la Generalitat, on se’ls ha atès de forma personalitzada i se’ls ha
informat de les diferents possibilitats de reallotjament
que tenen.
Pel que respecta al reallotjament, se’ls ofereixen dues
alternatives. Primera, mentre duri el procés d’assignació o construcció d’un nou habitatge definitiu –assignaSESSIÓ NÚM. 45.1
ció, si ja estigués fet, que n’hi han, o construcció del
nou habitatge definitiu, que n’hi ha també en tracte,
com a sòl i sostre construïble per poder aportar aquests
habitatges alternatius a la gent que ha perdut casa seva–
es reallotjarà aquestes famílies en pisos pont, com els
de les promocions del carrer Llobregós, a Horta i Guinardó, i del carrer Garcilaso, completament equipats. I
en el cas que alguna família prefereixi adquirir directament l’equipament bàsic de la llar, se li oferirà un import econòmic global equivalent a 9.000 euros. Així
mateix, l’Administració aportarà una quantitat de 200
euros mensuals per fer front a les despeses ordinàries
de serveis bàsics i, en funció del cas de cada família,
s’estudiarà la possibilitat d’oferir places d’aparcament
en el mateix edifici del reallotjament.
Segon. En el cas que els afectats d’enderrocament no
optin per accedir als habitatges de reallotjament perquè
prefereixin resoldre directament el seu allotjament, bé
a casa de familiars o mitjançant altres alternatives al seu
càrrec, se’ls oferirà una compensació econòmica mensual de 700 euros i 200 euros més per cobrir els consums bàsics que la família pugui tenir. Si s’escau, també s’oferirà l’aval per al lloguer, sense límit. A aquests
veïns se’ls pagaran, com correspon, les dietes de 15
euros per parella, 10 euros per adult i 5 per menor de
setze anys.
Així mateix, mentre no es produeixi el reallotjament,
l’ajut per persones, dietes que l’Ajuntament havia avançat des del dia 31 de gener, a partir del 13 de febrer s’ha
fet i s’està fent efectiu per part del Govern de la Generalitat, d’acord amb el Decret aprovat el dia 8 del mateix mes, amb uns percentatges avui de pagament ja
molt elevats, si bé encara no totalment complets. L’objectiu d’aquests ajuts és compensar, amb caràcter d’urgència, les despeses corrents a compte de la indemnització final als residents dels habitatges perjudicats, amb
períodes quinzenals. Les quantitats de l’ajut en concepte de dietes, per dia i persona, varien en funció de l’estructura familiar, de l’edat de les persones i del tipus
d’allotjament en què es trobin. Així mateix, la Generalitat ofereix a aquestes persones bestretes a compte de
les indemnitzacions futures.
Per la seva banda, l’Estat farà efectiu un ajut d’11.500
euros a cada unitat familiar que hagi perdut totalment
el seu habitatge i els seus béns familiars, personals i
domèstics, i obre, a més, la possibilitat d’una línia de
crèdit subvencionada amb l’Institut de Crèdit Oficial.
Segon grup. Els veïns i veïnes que tinguin algun desperfecte en els seus habitatges tenen el nostre compromís que, a més de garantir al màxim la seva seguretat,
la Generalitat es fa responsable que es reparin satisfactòriament tots aquests desperfectes, pis per pis, abans
no retornin a les seves cases. La Generalitat i l’Ajuntament han posat a disposició de l’associació de veïns, i
de tots els col·lectius de veïns i del conjunt de persones
afectades, quatre certificats de seguretat sobre l’estat
del subsòl de l’àrea que va ser desallotjada el dia 27 de
gener. Un certificat amb la demanda de l’aixecament de
l’ordre preventiva de desallotjament, dictada el dia 27
de gener a instàncies de la direcció d’obres. Certificat
que signen els senyors Javier Gete Alonso, de TecCuatro; el senyor Benjamín Celada, de Geocontrol, i el
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
8
senyor José Antonio Rubín, d’UTE constructora de la
línia 5. Segon, un certificat sobre les mesures d’anivellament en superfície, preses pel Servei Geològic de
l’Institut Cartogràfic de Catalunya, signat pel senyor
Antoni Roca. Tercer, un informe sobre l’estat actual
dels moviments apreciats en el sòl i el subsòl de l’àrea
afectada, emès per l’empresa Eurogeotecnica, signat
pel seu director gerent, el senyor Carles López. I finalment, un informe sobre l’estat actual de la zona afectada pel despreniment a la cua de maniobres, emès pels
tècnics que han assessorat, a proposta dels diferents
agents intervinents, les tasques de consolidació del túnel, i que són els professors Eduardo Alonso i José Manuel Serrano i el senyor Xavier Borràs. A partir d’aquest
certificat s’ha identificat una àrea on no s’han produït
moviments significatius que es considera estabilitzada
i on, per tant, ja s’està en condicions d’iniciar les inspeccions corresponents per tal de verificar l’estat dels
habitatges que s’hi troben i fer efectiu el retorn dels
veïns.
Fins allà on sigui visible la zona verda (l’orador mostra uns gràfics, els quals es reprodueixen en l’annex)...,
la zona verda és la zona en què, un cop reunits els quatre certificats que he esmentat, més els certificats del
Col·legi d’Arquitectes i el Col·legi d’Aparelladors, i els
pèrits que han de certificar l’estat del pis, pis a pis, i del
conjunt de l’edifici, després d’una visita, acompanyats
d’un bomber i un mosso d’esquadra, que visaran aquesta
inspecció..., podran tornar a casa seva. Tota la zona verda ja està començant a ser inspeccionada; no al ritme que
voldríem, però tota la zona verda ja està començant a ser
inspeccionada. (Vegeu el gràfic 1 de l’annex.)
I la zona groga, la que està al voltant de la zona de l’esfondrament, la de la cruïlla Conca de Tremp, Sigüenza
i passatge Calafell, on s’estan efectuant treballs de consolidació, pilotatge i injecció, i on s’hauran de fer treballs
d’enderrocament, els mateixos tècnics que certifiquen
que es pot aixecar l’acta d’ordre de desallotjament diuen
que no tornaran a firmar la possibilitat del reallotjament
fins que, en l’àmbit de la zona groga, no s’hagin acabat
aquests treballs.
El procés, doncs, està ben definit, està acordat amb l’associació de veïns. Aquest procés s’ha iniciat i –és natural– en el seu inici s’ha produït un cert recel, encara.
Aquest serà, a partir d’ara, el repte dels responsables
tècnics i polítics: retornar aquesta confiança i efectuar
amb diligència les reparacions, i , si cal, esperar fins a
la demolició dels immobles identificats, i fins a la finalització de les operacions de micropilotatge d’alguns
dels edificis més pròxims a la zona de l’esvoranc, és a
dir, la zona que he denominat com a zona groga. L’únic
que els puc dir és que serà un esperó més per fer la feina ben feta i en el mínim temps possible. En qualsevol
cas, les famílies ocupants d’aquests edificis, i que es
trobin acollides en instal·lacions hoteleres o en allotjaments alternatius, tenen dret a les mateixes dietes que
he explicat en el cas de les persones ocupants d’edificis afectats que està previst enderrocar.
Tercer, els titulars de les explotacions econòmiques de
la zona desallotjada. Finalment, les persones titulars,
jurídiques o individuals, d’explotacions econòmiques
que es duien a terme en els immobles afectats rebran
PLE DEL PARLAMENT
una bestreta en concepte de danys emergents i lucre
cessant a compte de les futures indemnitzacions; activitats econòmiques tancades i activitats econòmiques
obertes, l’activitat econòmica de les quals el calaix
s’hagi vist afectat per una disminució del seu rendiment.
Els titulars d’una activitat econòmica amb seu en un
edifici afectat que figurin en el cens elaborat per l’Administració podran rebre 1.500 euros per treballador i
mes, incloent el propietari, i deu euros per cada metre
quadrat del local o establiment on es desenvolupi l’activitat, en concepte de lloguer més despeses generals
per cada metre quadrat de local. El pagament es farà
efectiu per local.
Així mateix, es farà efectiu un ajut estatal de deu mil
euros a cada titular de negoci situat en els edificis enderrocats, i aquestes persones tindran dret a una línia
estatal de crèdit subvencionada amb l’ICO.
El reconeixement d’uns drets, la resposta a unes necessitats, les mesures per a l’allotjament, la manutenció,
les dietes i la compensació pels danys. A hores d’ara, el
Departament d’Economia i Finances ha fet efectiu ja
més de 700.000 euros en concepte de dietes i bestretes
als veïns i comerciants afectats, a dia d’avui, a quaranta-quatre, dels quaranta-cinc comerços directament
afectats i a una part molt important del cens dels veïns
amb dret a bestreta, i que l’han acceptada, amb el benentès que ni el cens recull tots els desallotjats, ni tota la
gent que figura en el cens ha volgut cobrar aquestes
bestretes. Però l’oferiment es manté, i queda clar que
tot és a punt per mantenir aquest operatiu fins on calgui i, mentre calgui, fins a l’últim moment, l’últim dia
de l’última persona que no hagi tornat a casa seva o a
la seva activitat econòmica.
Per concloure aquest apartat voldria reiterar que, més
enllà d’aquestes actuacions, que són d’emergència, ens
proposem una nova fase de millora i remodelació del
barri del Carmel, que es va iniciar amb la demanda de
declaració com a àrea de rehabilitació integral del barri
del Carmel per part del Govern de la Generalitat a petició de l’Ajuntament de Barcelona.
Segon, l’actuació i l’operatiu en la zona d’obres. Entro
ara a detallar –a detallar-les– quines han estat les actuacions pel que fa a la consolidació de l’obra. Primer,
pel que fa a la part tapada de la cua de maniobra, que
va ser objecte de formigonat.
Com vostès saben, després del segon esfondrament que
es va produir el dia 3 de febrer, es va decidir, amb l’assistència d’experts independents, procedir al rebliment
de la part inaccessible del túnel de maniobra amb formigó. La decisió, molt sospesada, es va prendre davant
de les incògnites sobre l’estat del túnel i el temps que
hauria estat necessari per accedir-hi i comprovar-ne
l’estat. Es produeix la xemeneia, queda un tros de túnel
tapat, els tècnics no ens saben dir què pot haver passat
allà dins i ens diuen que trigaran tres setmanes llargues
a poder-hi entrar, de forma prou efectiva com per mesurar què hi està passant i com per actuar-hi si es detectava que hi estava passant alguna cosa greu.
Per tant, davant de l’eventualitat d’una zona fosca, desconeguda, de moviments no mesurables, la decisió va
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
9
ser immediata, radical, contundent: costi el que costi,
prescindim d’aquest túnel de maniobres, anul·lem-lo,
reconstruïm la natura, reomplim el túnel, assegurem el
terreny, fem que parin els moviments que es detecten
en superfície i creem les condicions objectives de seguretat perquè la gent pugui tornar a casa seva.
Les senyores i els senyors diputats tenen el detall i els
plànols, dia a dia, de com ha estat aquest operatiu, i
com s’han fet, i per quins punts, els treballs d’injecció.
Aquests treballs van començar el dia 8 de febrer i van
concloure’s el dia 16 de febrer. Als vuit punts d’injecció s’hi han injectat 14.573 metres cúbics de formigó
d’una capacitat teòrica calculada de 16.000 metres cúbics. La diferència de volum seria atribuïble als materials acumulats en l’enderrocament i a les terres aportades en un primer moment per reforçar el túnel. En
aquell moment, 16 de febrer, la seguretat ja era total pel
que feia a l’estabilitat del túnel.
Per tant, només restava anar buscant els possibles buits
que haurien quedat i acabar-los d’omplir a través de
perforacions més primes i més precises. Poden haver
quedat bombolles, petits forats no reomplerts? Els tècnics diuen que sí. Greus? No. Amb perill per a l’estabilitat? No. Que caldrà anar detectant i reomplint? Sí.
Però, de cinc punxades addicionals que s’han fet, quatre han tocat formigó i només una ha admès 5 metres
cúbics de lletada de formigó. Per tant, tot dóna a entendre que l’operació de reblert amb formigó de la part no
visible de la cua del túnel de maniobres està completament assegurada i ja no ens pot donar cap tipus de sorpresa.
Segon, a la part visitable de la cua de maniobres les
actuacions de reforç han consistit a fer 25 metres de
solera, un embigat de reforç i posar 50 centímetres de
gunita a tot el túnel.
Finalment, pel que fa al reforç de l’estació i del túnel
principal, s’ha procedit al seu total reforç i consolidació. Aquest reforç ha consistit a posar totes les encavallades, seguint dos trams: en el tram que va des de la
cruïlla de connexió amb la cua del Carmel, en direcció
a Teixonera, s’han posat 67 encavallades, cobrint 81
metres de túnel. I en el tram que va des de la cruïlla de
la connexió de la cua de maniobres en direcció a Horta, s’han posat 15 encavallades, que cobreixen uns 18
metres, i en queden per posar uns 8 per fora de l’estació.
S’ha reforçat l’estació amb 60 metres de solera d’uns
130 del total que mesura la part no formigonada. I en
el túnel de línia, el túnel principal, des de l’estació del
Carmel en direcció a Teixonera, s’han col·locat 16 encavallades, que cobreixen tot el tram excavat fins al
punt on es va produir una altra xemeneia.
No és gratuït tot això que estic explicant. No és per
prolixitat, no és per cansar-los, no és per avorrir-los,
és... –i és avorrit i és cansat, ho entenc–, però ha de
quedar clar que en un mes, en les dues estacions, a tres
torns, grups de treballadors, vint-i-quatre hores sobre
vint-i-quatre, han estat treballant més enllà del que els
tècnics recomanaven i consideraven raonable, simplement perquè el Govern de Catalunya i l’Ajuntament de
Barcelona volien tota, tota, tota i més seguretat. I en
SESSIÓ NÚM. 45.1
això han consistit, dia a dia –dia a dia–, matí i tarda, les
sessions maratonianes amb les empreses de direcció
d’obres i l’empresa que fa les obres de la línia 5 i amb
el conjunt dels responsables tècnics de GISA. S’han de
posar encavallades? El mètode diu que no. Hi ha hagut
convergències? Sí. Doncs, digui el que digui el mètode, posin encavallades.
Després parlarem del mètode, i de qui i quan defineix
el mètode; però, digués el que digués el mètode, en un
punt delicat, complex, sensible, perillós, objectivament
perillós perquè havia caigut, la seguretat era una norma
bàsica per damunt dels criteris de seguretat que la mateixa norma estableix. I si la norma diu «fins aquí ja
n’hi ha prou», i complint la norma es va enfonsar, canviem la norma o incomplim la norma. I aquest va ser el
criteri: forçar fins a les últimes conseqüències per assegurar la totalitat dels espais dels dos túnels de la zona
del Carmel, anticipant obra que potser s’hauria hagut
de fer d’aquí a sis mesos, vuit mesos o un any, forçant
el ritme, assegurant les coses, donant garanties, ensenyant-ho tant com sigui possible.
Pel que fa a les actuacions en superfície, explicar –és
també conegut– que s’han fet una trentena d’injeccions
perimetrals al passatge Calafell, Sigüenza i Conca de
Tremp en la cruïlla de l’enfonsament per assegurar el
terreny i fer disminuir progressivament els moviments
d’enfonsament que es produïen, i que s’estan produint,
també, injeccions en el tap de formigó per treure l’esponjositat, la porositat del reblert del fons. Mentre el
fons sigui més flonjo que la massa de formigó injectada es va produint un moviment d’assentament. Foradant la massa de formigó per quaranta punts diferents,
dels quals se’n porten deu o dotze en aquests moments,
s’injecta formigó a tota la base de l’enorme pilar que
forma l’esfondrament fins a la base mateixa del túnel.
Consolidada la part més porosa de baix de tot, deixarà
de moure’s el terreny, que ara es mou, de l’ordre, en
aquell punt, d’1 mil·límetre al dia.
Però aquesta és una qüestió que cal tenir en compte,
que convé explicar i que és important que se sàpiga perquè quedi clar que aquesta és una manera d’actuar que
vol abordar totes les eventualitats per tal de, abans que no
prossegueixin les obres de la línia 5, tenir totalment assegurat tot l’entorn de l’estació del Carmel i permetre el
progressiu retorn de les famílies a casa seva.
I per això també, i amb l’assessorament dels professors
Ramon Buxadé i Vicente Alegre, s’han identificat dotze
cases més una en construcció –dotze cases més una en
construcció– que caldrà recalçar. Diu el professor Buxadé: «Amb micropilotatge, travessant les argiles, injectant formigó fins a la roca, aquestes cases tindran ara
millors fonaments que no tenien.» Si al Carmel en algun moment el procés de construcció s’havia fet sobre
reblerts de rieres i runes acumulades, ara, en aquestes
dotze cases en les quals s’han detectat moviments estructurals, el micropilotatge haurà assegurat fonaments
per a tota la vida. En aquestes cases, en aquestes dotze
cases, primer es consolidaran els fonaments, després es
consolidarà l’estructura, després s’haurà de restaurar
allò que s’ha fet malbé de la planta baixa de la casa per
poder fer el pilotatge i, finalment, es procedirà a la rehabilitació del conjunt dels edificis afectats.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
10
Al llarg de tot el procés s’han fet mesures des de diferents àmbits, l’Institut Cartogràfic, Eurogeotecnica,
l’UTE constructora, per tal d’anar definint amb extensòmetres, amb el mètode Cyclops i amb mesures de
superfície, què estava passant en tot l’entorn de la zona
sinistrada. I avui podem dir que, excepte el moviment
que es produeix en l’entorn immediat del forat produït per l’esfondrament del primer dia, tot es manté estable i no hi ha cap nou moviment. És a partir d’aquest
moment quan diem: ja hi ha les condicions perquè la
gent pugui començar a tornar a casa seva. Tots menys
aquells de la zona groga que, o bé perquè són els habitants de les dotze cases a recalçar o bé perquè estan en
la zona en què les màquines que hauran de recalçar els
produiran molèsties, no és recomanable que tornin.
Podem, doncs, fer a dia d’avui un balanç de situació: on
som? On som avui, després d’un mes d’informacions
contradictòries, de rumors, de temors imparables i de
dubtes raonables? De tot el que s’ha dit, ara on som?
Fins on hem arribat en el laboriós i complex procés de
neutralització de la crisi?
Avui encara només podem fer un balanç provisional, un
estat de la qüestió amb molts aspectes oberts; el que sí
que podem afirmar, però, és que allò que comportava
més risc, una part del túnel de maniobra a què no es
podia accedir, ha estat resolt d’una forma satisfactòria.
I el balanç ara és el següent: hi ha 33 famílies que han
perdut casa seva; 92 persones que s’han quedat sense el
seu habitatge. Ja he dit com el recuperaran i trigaran o
dos anys a tenir-ne un de nou, o en trobaran de seguida un de nou que els podrem oferir, o tindran un pis
pont fins que tinguin el pis nou que haguem acordat.
Segon, hi ha 13 edificis, un dels quals és obra nova, que
han quedat afectats en graus diversos i que són ara objecte de treballs de refonamentació i recalçament, com
els deia, amb actuacions de micropilotatge que fa l’empresa Rodio i que no fa l’UTE, que s’ocupa únicament
i exclusivament dels treballs en la línia 5 del metro. En
aquests edificis hi ha 92 persones que podran anar tornant a les seves cases un cop acabats els treballs de reforç i les obres dels interiors dels pisos per reparar els
danys que s’hagin originat i que, en part, ja es reparen.
mitgera, en la crugia, que uneix aquesta casa amb la del
costat per tal d’assegurar que no hi ha un enderrocament traumàtic, sinó que es fa amb la delicadesa suficient com perquè només caigui la que ha de caure i totes les altres es puguin assegurar plenament. La resta,
més de vuit-centes persones, poden tornar a casa seva
progressivament i gradualment després de les certificacions que els he explicat.
Si volen, i quan es pugui, després de les inspeccions, si
una família va a casa seva i en el punt en què la troba
diu: «Està com estava, només hi ha la pols d’un mes»,
i té tots els certificats, pot tornar avui mateix. Si, fruit
de la inspecció, hi troba una esquerda, acordarem com
vol el veí que s’arregli l’esquerda. Ho vol fer ell? La
hi pagarem. Vol que ens en fem càrrec nosaltres? La hi
repararem. I un cop reparat el dany, tornarà a casa seva,
de manera que de les vuit-centes persones que ja avui
podrien tornar a casa seva n’hi ha, sens dubte, que ho
podrien fer sense cap altra condició i n’hi ha moltes
d’altres que necessitaran una intervenció que resolgui
aquells danys que s’hagin pogut produir, alguns dels
quals potser no seran ni tan solament atribuïbles a l’accident del Carmel. Però és igual: el Govern ha decidit
que vol que el procés de retorn gradual de la gent a casa
seva sigui amb plenes garanties i d’una forma que es
vagi fent de mica en mica, tant com vulgui la gent, al
ritme que vulgui la gent, sense forçar per res aquest ritme. Tenim massa viu el record del 3 de febrer. Per tant,
no volem –no volem– tornar a repetir la mateixa operació, sinó que volem fer-ho de tal manera que a poc a
poc –a poc a poc– les coses es vagin resolent.
És brut, aquest treball, fa fang, fa pols, avui deu ser un
desastre l’entorn de les refonamentacions, sens dubte,
totes les obres provoquen molèsties, però quan s’acabin
els treballs de refonamentació puc assegurar-los que
tothom podrà tornar a casa seva, excepte aquestes trenta-tres famílies que hauran de triar una altra casa.
Anem ara a alguns dels aspectes que es desprenen un
cop fet el balanç de situació, ho repeteixo: quantes cases s’hauran hagut d’enderrocar, quantes cases s’han
hagut de desallotjar, quantes estan ja en condicions que
la gent hi torni de seguida que vulgui i pugui, quantes
trigaran unes setmanes o uns mesos. Establertes les xifres, anem ràpidament a algun dels resultats de l’expedient informatiu i de l’evolució dels fets. Els estalvio la
part més administrativa d’aquest expedient informatiu,
perquè vull suposar que totes les senyores i els senyors
diputats saben quines són les funcions, les facultats i les
responsabilitats de les parts actuants en la gestió d’una
obra pública com aquesta. Però no serà un detall menor
recordar aquestes funcions, les del Govern de la Generalitat, les del conseller de Política Territorial i Obres
Públiques, les de les direccions generals del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i les de
GISA. Sí vull dir, però, perquè és un matís important,
que mentre que a la resta dels departaments del Govern
de la Generalitat són aquests departaments, cadascun,
els que es relacionen amb GISA, consten en el seu Pla
economicofinancer i figuren com a departament actuant en els encàrrecs del Govern a GISA, en l’àmbit de
Política Territorial i Obres Públiques són les direccions
generals, Carreteres, Ports i Transports, i abans Arquitectura i Habitatge, i ara Arquitectura i Paisatge, les que
figuren com a titulars de les obres encarregades i com
a responsables del seu finançament, i així ho reflecteixen també en els seus respectius pressupostos.
Queda pendent una casa per enderrocar, que s’enderrocarà previsiblement a finals de la setmana que ve i que
no s’enderrocarà fins que no s’hagi fet un tall en la
En conclusió, tot i que la Direcció General de Ports i
Transports no té cap responsabilitat específica, cap,
sobre el control i la direcció de les obres de la seva
Algú ha dit –algú ha dit– que els treballs que proposa
el professor Ramon Buxadé són un nyap, i ho ha dit
visitant casa seva, i amb raó diu: «Jo tinc al costat de la
persiana un forat per on ara em passa la mà.» I diu: «Jo
en aquesta casa no hi vull tornar.» I, de moment, té raó.
Només no té raó en una cosa: com que no hi tornarà
fins que no estigui tot fet, quan hi torni tornarà a una
casa més sòlida i més nova, i trigarà un mes, o dos, o
tres, o, com a molt, quatre, però quan hi torni tornarà a
una casa més sòlida i més nova que quan en van sortir.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
11
competència encarregades pel Govern a GISA, en principi, hauria d’estar informada de la seva evolució i té
facultats per donar instruccions a GISA si creu que s’ha
de rectificar alguna cosa.
Amb relació a GISA, els estalvio també el que són les
seves funcions, tot i que també hi haurem d’anar a l’hora d’establir qui exerceix el control i com i qui fa la
direcció d’obres i com, perquè hem d’establir les responsabilitats de l’Administració, per un costat, les del
projectista, per un altre, que es fa responsable dels prejudicis que es puguin ocasionar com a conseqüència de
defectes i insuficiències tècniques al projecte o d’errors
materials, omissions i infraccions que li siguin imputables, i les de la direcció d’obra, que ho és per compte
d’un contracte subscrit amb GISA i que té les màximes
facultats per assistir el contractista, requerir, acceptar o
reparar els plànols d’obra, fer comprovacions, paralitzar els treballs, informar o proposar a GISA propostes
de modificació, informar periòdicament GISA, coordinar els temes de seguretat i salut. En definitiva, la direcció d’obres dirigeix l’execució de l’obra, ha d’informar
GISA sobre la marxa d’aquesta i ho ha de fer immediatament si detecta factors problemàtics o pertorbadors,
pot aturar les obres si ho creu convenient i té, per tant,
plena responsabilitat en la direcció i control de les
obres. El constructor ha de construir l’obra segons el
projecte projectat, segons el projecte aprovat, sota el
control i la direcció de la direcció d’obra, amb plena
responsabilitat pels danys que es puguin ocasionar en
el desenvolupament d’aquesta tasca, i, si bé pot proposar modificacions, aquestes només es poden realitzar si
són aprovades per GISA.
El projecte i el mètode constructiu. Pel que fa a l’execució del perllongament de la línia 5 del metro amb
l’anomenat «mètode austríac», els informes i converses
mantingudes han mostrat les característiques intrínseques del mètode, en especial les alteracions dels mètodes de treball que es donen respecte de les previsions
del projecte inicial. Hi ha un professor que diu: «El
mètode austríac s’aplica amb una pauta, que és com
una quadrícula, amb unes mesures de seguretat, que si
donen el que donen no cal reforçar i que si no donen
prou cal reforçar.» És un mètode aleatori que neix de
l’observació geològica, física, material, de l’obra. Diu:
«I avança com puguis i decideix què faràs en funció del
que trobis.» Per tant, és, en la seva aleatorietat, un mètode, segurament, ho vaig dir en la primera compareixença i m’hi reitero avui, que, com que es fia massa de
l’observació directa, està massa a prop del risc que
comporta o que pot comportar l’error humà.
Aquests canvis que el mètode comporta per si mateix
no són canvis de traçat, sinó que els mètodes d’elaboració del túnel es van modificant i adaptant d’acord
amb les incidències. Els informes emesos per GISA
amb posterioritat a l’accident determinen que una vegada iniciades les obres i aprovades apareixen condicionants reals nous, geològics o físics, que provoquen
que s’hagi d’anar readaptant el projecte a la nova situació requerida, i es proposen adaptacions i/o modificacions del projecte original.
La direcció d’obres té la missió d’estudiar la viabilitat
dels canvis, tant a nivell tècnic com econòmic, i presentar les seves conclusions a les parts implicades.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Igualment, a mesura que avancen les obres i es va readaptant el projecte a la situació real, es fan estudis geològics i geotècnics complementaris per a una definició més exhaustiva i acurada del terreny i es realitzen
nous sondejos i s’instal·len seccions d’auscultació.
De la informació apuntada per GISA cal destacar el
següent, i cito literalment: «Cal tenir present que una
característica rellevant dels túnels construïts amb el sistema del nou mètode austríac és que la definició de les
obres a executar s’inicia en la fase de projecte, però
s’acaba determinant durant tot el període d’execució de
l’obra.»
En efecte, en el projecte, a partir de les dades provinents dels informes geotècnics i dels càlculs pertinents,
es defineixen diversos tipus de sosteniment en funció
de la naturalesa i competència del terreny, mesurada
mitjançant paràmetres, i un cop a l’obra s’analitzen sistemàticament aquests paràmetres del terreny i, en funció del resultat, es decideix el tipus de sosteniment.
Així, i respecte a les obres de la línia 5, GISA esmenta que tot i que en general la naturalesa del terreny que
s’ha trobat coincideix força amb la previsió del projecte, no passa el mateix amb el seu grau d’alteració i, per
tant, amb els esmentats paràmetres de competència. De
manera que s’ha hagut d’utilitzar més longitud del sosteniment, més potent i menys del més feble respecte del
que hi havia previst en el projecte. Per prendre en cada
moment la decisió de com s’ha de seguir avançant en
l’obra es disposa d’un equip de tècnics de la direcció
d’obra i del contractista.
Per tant, d’acord amb el que s’ha exposat, entenc que
en el cas de les obres i infraestructures ferroviàries subterrànies efectuades d’acord amb el nou mètode austríac, les previsions del projecte original sofreixen alteracions en la fase d’execució de les obres, que són
modificacions del mètode constructiu, però que en cap
cas poden emparar modificacions de traçat o altres alteracions respecte al projecte aprovat.
D’acord amb el que he exposat, per detectar la causa de
l’esfondrament produït, caldrà estar amb més intensitat a l’estudi de la documentació emesa en la fase
d’obres que no en el mateix projecte.
La determinació de la causa del dany. GISA ha realitzat un informe en què es descriu l’actuació que s’estava duent a terme en el lloc concret en què es determina que la causa immediata que desencadena el procés
que s’inicia el dia 25 de gener i condueix a l’ensorrament del dia 27 és l’actuació d’excavació de la solera,
tal com he dit fa ja una estona, just en la zona del despreniment, combinada amb la presència d’una discontinuïtat del terreny molt propera a la mateixa zona que
impedeix la seva autoestabilització, que és el que els
tècnics esperaven i predeien i ens deien el dia vam anar
allà a sota.
La discontinuïtat del terreny és interpretada de forma
diferent segons de l’informe que es tracti; mentre que
la direcció d’obra esmenta una zona més diaclasada o
fracturada, l’informe del contractista i el del geòleg de
Política Territorial es refereix a l’existència d’una falla
vertical. En qualsevol cas, es tractaria d’una debilitat
del terreny.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
12
Les afeccions produïdes per l’ensorrament del terreny,
al voltant i a les zones properes de la cua de maniobres
podrien explicar el segon esfondrament de menor envergadura. Res a veure amb el primer, simplement a
efecte d’arrossegament; els deu metres més no serien
res que no fos el mateix fenomen, ja conegut, de la falla que provoca el lliscament de tots els materials i no
pas un nou fenomen que hagués de generar alarma addicional, com no fos la desestabilització general del
sector que els mesuraments podien donar a entendre.
Si ens n’anem als informes esmentats, s’observa el següent. D’acord amb la informació facilitada per l’UTE
constructora a GISA, l’execució de les obres en el
moment previ i precís de l’accident era la següent. El
mes de juliol de 2004 s’havia excavat la cua de maniobres pel que fa al tram de l’accident en la seva major
part a secció completa.
A partir del dia 21 de gener es va iniciar el buidat de
terres al –cito en castellà la paraula tècnica que esmenta
l’informe– cajeo necessari per a l’execució d’una solera que havia de tenir trenta centímetres. Un rebaix de
70 per fer un reomplert de 30.
S’indica que es van col·locar extensòmetres incrementals al llarg de l’obra; un dels quals a quatre metres de
l’hastial esquerre en el punt quilomètric 0,935, i es va
comprovar una absència de moviments en els últims 14
metres pròxims a la superfície del terreny i que corresponen a l’espessor quaternari de la zona. No es detecten moviments en els extensòmetres en la zona dels
materials més antics.
En data 25 de gener de 2004, a les dotze del matí, un
cop efectuat aquest cajeo necessari per a la solera, es va
produir el despreniment, i tots els fets que ja els he
relatat amb anterioritat. L’UTE constructora amb relació a les causes indica: «El anómalo comportamiento
del terreno a excavar en ejecución del túnel, imposible
de prever a priori y con aparición de grandes discontinuidades en él, es posiblemente la principal causa de la
formación de la primera caverna descrita. En concreto,
se detectó a posteriori un liso –una falla vertical– en la
proximidad del hastial izquierdo que pudo provocar el
inicio del derrumbe.»
La Direcció General de Ports i Transports emet un informe geològic amb relació al terreny en què es determina que a la cua de maniobres van aparèixer uns gresos potser amb unes característiques mecàniques
inferiors a les de l’estació, potser la causa, la presència
d’aigua. Però en general, durant l’excavació del túnel,
no es va detectar un accident geològic diferent al trobat
a la caverna de l’estació.
Cito literalment: «Vist el que ha passat, i veient les roques despreses per la xemeneia i l’aspecte: plànols molt
brillants, sense estries i lleugerament humits, la majoria de les roques són gresos molt tectonitzats, amb plànols de ruptura i alguna pissarrositat.» I a la part alta
sembla que també ha caigut algun bloc de pissarra. Per
tant, creiem que en una direcció paral·lela al túnel existeix una zona de fractura per on circula aigua i sense
cohesió que, en excavar per executar l’hastial, s’ha
posat en moviment, i en no tenir cohesió, no s’ha aturat la caiguda de materials fins a arribar a la superfície.
PLE DEL PARLAMENT
Per part de la direcció d’obra s’esmenten com a causes
del despreniment: «Pudiera ser...», la direcció d’obra:
«Pudiera ser la existencia de una zona puntual más
diaclasada del macizo rocoso que al acometer el contratista el cajeo para la ejecución de la solera en esta parte del túnel movilizara empujes adicionales sobre el
hastial izquierdo dando lugar a una rotura frágil del
mismo.»
Per tant, vistos els fets que es descriuen, cal analitzar el
comportament de les empreses que estaven actuant i
determinar la responsabilitat de cadascú amb relació a
les obligacions que li són pròpies.
Assumpció de responsabilitats sobre les causes remotes i immediates de l’accident. Torno enrere en l’operatiu que es va posar en marxa el dia 25 de gener, i torno a dir –torno a dir–: assumeixo, com assumeix el
Govern, la plena responsabilitat d’aquest operatiu; l’assumeixo i la comparteixo amb tots els companys i companyes del Govern que, de forma immediata, es van
posar a disposició per tal de coordinar les tasques que
calguessin. I assumeixo que, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona, vam establir un mecanisme diari, eficient i continuat de seguiment de la crisi, amb
plena i permanent coordinació.
Vaig dir en la meva anterior compareixença que assumia la responsabilitat de la continuïtat institucional de
les obres en curs de la línia 5 i en totes les altres obres
que s’havien estat licitant durant l’any 2003 a un ritme
sense precedents. Ho reitero –ho reitero–: aquest és el
sentit de la responsabilitat que he après amb relació a
la funció pública, l’Administració i la continuïtat institucional. He vist, però –he vist, però–, que durant
aquests dies no era precisament aquesta l’actitud i el
capteniment del primer grup de l’oposició, que no ha
fet –no ha fet– en cap moment el gest de posar-se a disposició per tot el que calgués amb relació a la mateixa
emergència ni ha tingut la prudència de situar les responsabilitats polítiques en un àmbit on es poguessin
delimitar en un sentit estricte amb relació als fets ocorreguts i a les seves causes immediates o remotes.
Convé, doncs, ara, afirmar, precisar molt més les meves
afirmacions de l’anterior compareixença, i distingir
entre els orígens remots les decisions ja condicionades,
la tramitació administrativa i els fets més immediats.
Començaré per això darrer, que és el que ens convoca
per urgència, i que origina aquesta compareixença i
aquest conflicte. He explicat fa una estona què passa la
nit del 25 de gener i en els dies successius; he dit també que no hi havia cap advertiment formal –cap–, radical i explícit sobre detecció de perill, tant que no es va
veure cap perill en la visita que he esmentat ja tres vegades. Tot i així, per què passa?
Els puc assegurar que no he sabut trobar una causa
única que per ella sola, tota sola, amb simplicitat, amb
rigor planià, de frase de subjecte, verb i predicat, expliqui satisfactòriament, doni una resposta satisfactòria a
aquesta pregunta. No hi ha una resposta concloent. Diu:
«Per què va caure la cua de maniobra del Carmel?»
Resposta: «Perquè no hi havia no sé què...» No es pot
dir, o no es pot dir amb aquesta simplicitat. No hi ha
només una causa geològica com a causa única de l’acSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
13
cident; si hi fos, que hi podria ser, no percebuda, però
la geologia per ella sola, diuen els geòlegs, i diuen els
tècnics, i diu la direcció d’obra, i diu l’empresa constructora, no hauria hagut de fer caure el túnel, si no hi
haguessin concorregut d’altres circumstàncies també.
Vull dir que una major abundància d’estudis i sondeigs,
que algú ha reclamat, no necessàriament hauria estalviat l’esfondrament. Es coneixia bé la textura de la
zona; el caràcter antiquíssim i triturat dels materials, la
condició de zona de reble, de rieres i la formació de
terrasses per a la construcció de molts habitatges del
barri del Carmel. Però l’obertura de l’estació principal
i el fet que el túnel de maniobra, obert a secció completa, portés sis mesos excavat donava pautes suficients als
geòlegs i als tècnics i a la direcció d’obres, així ho diuen, pautes suficients per a no fer patir. Tant és així que
allà on apareixen i s’evidencien en l’excavació a secció
completa les pissarres, al fons del túnel de la cua de
maniobres, la direcció d’obres sí que ordena, tot just
obert, la instal·lació de reforços en forma d’encavallades sobre tot el túnel a secció completa; arriben fins al
final, diuen: «Tot és roca bona, això aguanta. Perfecte,
no cal reforçar. El mètode austríac ens permet tirar
milles, anem fins al final.» I al final troben pissarres, i
la direcció d’obres diu: «Doncs, aquí s’ha de reforçar.»
I el fons, des del carrer Llobregós fins al final de tot de
la cua de maniobres, des de l’origen mateix està reforçat.
De les reunions d’obra i dels informes de què sobre
aquestes reunions he disposat s’apunten alguns temes
d’interès per a la qüestió. El primer de tots és que, a
diferència –a diferència, molt important– de la constància explícita de discrepàncies de la direcció d’obra pel
que fa a l’obertura a secció completa del túnel en altres
parts de l’obra, aquí i en aquest punt, i per aquesta
qüestió, no apareix cap constància explícita de queixa.
Hi ha, en actes d’obra anteriors d’altres punts de l’obra,
d’altres moments i de cronologies diferents, advertiments de la direcció d’obra, que diu: «No avanceu més
a secció completa, perquè no és segur»? Sí. N’hi ha en
aquest punt? No. No hi ha cap advertiment explícit que
digui: «No continueu avançant a secció completa.» Sí
que consta, en canvi –sí que consta, en canvi–, en les
actes de les reunions d’obra, que no sempre les mesures i els assajos del gruix de la gunita donen la resistència i l’espessor requerits. Com també consta que, en
funció de les mesures de convergència i de la seva evolució, la direcció d’obra estableix la necessitat d’acabar
la solera, de repetir els assajos i d’assolir els estàndards
requerits.
La direcció d’obra diu: «Fa sis mesos que està obert, a
secció oberta, però com que les mesures diuen que això
es mou una mica, faci una solera de trenta centímetres
que estintolarà aquests moviments.» Hi ha qui diu:
«Trenta centímetres, si va baixar el que va baixar, no
haurien aguantat tot el que va baixar.» Per tant, la solera, per ella sola, potser tampoc no hauria estat garantia que no hagués passat l’accident que es va produir.
Tampoc en les actes no apareix un motiu d’alarma evident, perquè, en actes anteriors i des de l’inici mateix
de les obres, aquestes són qüestions controvertides que
SESSIÓ NÚM. 45.1
es van resolent sobre la marxa o que es reiteren en reunions posteriors, si no s’han resolt.
Dedueixo de tot això que el perill era latent però que no
era evident, o que ningú de la direcció d’obres no el va
considerar imminent. No ho era o no ho era prou perquè els representants de GISA que assistien a les reunions, i que molts de vostès coneixen molt bé, trobessin cap motiu –cap motiu– per traslladar al senyor
Rossell, responsable de la direcció general d’obra civil,
o a la mateixa presidència de GISA, primer el senyor
Puigdollers i després, des del mes de març, el senyor
Serra, cap motiu d’alarma greu.
Tampoc no apareix –i aquest no és el criteri, ni les ordres, ni el sentit de l’eficàcia aplicat a GISA–, en cap
moment, no apareix en cap moment cap relació entre
possibles problemes de reforç, gruix o mesures i l’evolució econòmica del cost de l’obra. El cost de l’obra es
dirimeix en un altre àmbit i en les mateixes certificacions d’obra, i enlloc no es veu ni enlloc no es diu..., i és
evident que GISA no ho hauria permès, que algú jugui
amb la seguretat a costa de les certificacions. I aquest
és un fet molt important, perquè algú ha dit: «Bé, mira,
tira milles, que s’estalviïn uns quants centímetres de
formigó, i si no passa res, no passa res.» Vull que quedi clar que en cap cas, en cap moment, no hi ha una
relació directa entre les determinacions de la direcció
d’obra, de la mateixa UTE, dels tècniques de GISA que
assisteixen a la reunió i de tota la direcció de GISA, i
les eventuals desviacions del cost de l’obra.
Feblesa objectiva del terreny?, com dèiem abans. Sí; no
aparent en la part excavada i esfondrada. Discrepàncies de gruix i mesuraments? Sí. Necessitat de formar
solera si les convergències no estabilitzaven? Sí. Insistència de la direcció d’obres en la formació d’aquesta
solera? Sí. És la formació de la solera el detonant de
l’esfondrament? Sí.
La direcció d’obra, el mateix 13 de gener, insisteix que
caldrà acabar –acabar– la destrossa, llevat que l’UTE
formuli una justificació. Però «acabar» deu voler dir
«concloure» i no «interrompre». En canvi, sí que és
molt evident que s’estableix com a prioritari acabar la
solera.
La conclusió més evident i més circumscrita als fets
podria ser la següent. A finals de 2004, alguns assajos
de gunita no donaven resultats prou positius. La direcció d’obres detecta que en les mesures de les convergències costa tendir a l’estabilització. La direcció
d’obres avisa que, si no hi ha estabilització de les mesures, o bé s’inverteix la tendència o caldrà fer la solera. El 13 de gener, la direcció d’obres insisteix que es
faci la solera. La xemeneia apareix el dia 25 de gener,
just en iniciar-se la destrossa per fer la solera. Aquesta
solera, que havia de ser de trenta centímetres, amb un
calaix de setanta..., si la inestabilitat hagués estat molt
manifesta i alarmant, els tècnics asseguren que amb una
solera de trenta centímetres –ja ho he dit abans– tampoc no s’hauria estabilitzat.
Des de la meva primera compareixença s’ha produït un
fet decisiu: l’obertura d’un procediment penal. I, en
conseqüència, hi ha uns condicionants que em limiten:
la prejudicialitat penal, que implica que, quan s’inicia
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
14
una acció penal, aquesta és l’única que es pot pronunciar respecte de culpabilitats. Jo no emetré cap judici
sobre actituds doloses, culposes, perquè no els he sabut
veure, però ara tampoc no ho podria fer perquè hi ha un
procediment penal en marxa. Tant és així –tant és així–,
que el tècnic de Geocontrol, ahir a la tarda, m’envia una
carta dient: «Miri, ho sento. Vostè m’ha demanat un
informe. Sóc titular d’aquesta empresa, he estat sotmès
a una querella. Ja em perdonarà, però jo, aquest informe, a vostè, no l’hi faré.» Per tant, vull que quedi clar
que, en el conjunt del procediment, tenim ara uns condicionants que no teníem en els primers moments de la
meva anterior compareixença.
del projecte constructiu i d’autorització per a adjudicar,
per no gens menys que 393.000 euros, amb una clàusula final que no té pèrdua. «Clàusula cinquena: Atès
que la redacció dels esmentats treballs d’ampliació del
projecte constructiu s’han portat a terme integrant-los
en els projectes que s’estan redactant», autoritza GISA
perquè adjudiqui l’ampliació del projecte, pel procediment negociat i sense publicitat a favor de l’UTE: TecCuatro, Typsa, Intraesa, adjudicatària del projecte de
referència, atès que és l’única que pot fer-ho. Deu ser
que és l’única que pot fer-ho perquè ja està fent l’altre,
però no deu ser pas l’única enginyeria del món, de Catalunya o d’Espanya, que sigui l’única que pot fer-ho?
Anem ara a les causes remotes i al conjunt de fets de
caràcter tècnic i administratiu que poden tenir una relació directa o indirecta amb el punt de l’esfondrament.
Aquesta terminologia, aquest «que es redactarà en el
transcurs de l’obra», o aquest «integrant-los en els projectes que s’estan redactant» –tanco les cometes de la
cita literal– ens parla d’una manera de fer que consistia a fer obres amb un projecte bàsic o de traçat i en
projectes constructius, modificats o no, que s’anaven
fent i no s’aprovaven mai; mai a temps, vull dir –mai a
temps.
Hem vist que en el mètode austríac la determinació dels
graus d’assegurament es deriva cap a l’observació directa a mesura que avancen les obres i en els termes que
determini la direcció d’obres o el geòleg responsable de
l’avanç de l’excavació. Primera qüestió rellevant, crec
jo: on s’estableix el mètode austríac? En el projecte
aprovat el dia 16 de novembre de l’any 2000.
Segona qüestió: quan es decideix quina o quines empreses, o quina UTE d’empreses, farà la direcció
d’obres? En l’adjudicació del dia 25 de juliol de 2002.
Hi ha alguna altra adjudicació posterior a aquestes i fins
a la data d’avui? No, cap més –cap més. Cap més adjudicació ni de l’obra, ni del projecte de què es deriva
el mètode, ni de la direcció d’obres: Tec-Cuatro, Geocontrol, Intraesa; FCC, COMSA, COPISA, cap altra
adjudicació. Hi ha algun altre projecte o acord de caràcter administratiu des del novembre del 2002 fins al febrer del 2004? No, cap altre –cap altre.
Quan comença la idea de la realització de l’obra a base
de projectes modificats sobre la marxa i en el decurs de
l’obra? Quatre dies més tard de l’acord d’adjudicació
de les obres. Efectivament, el dia 2 de juliol de 2002
–2 de juliol de 2002–, el senyor Jordi Joan Rossell,
aleshores i ara director general d’obra civil de GISA,
comunica al director general de Ports i Transports, aleshores el senyor Enric Ticó, que el 27 de juny s’havia
adjudicat l’obra a l’UTE FCC, COMSA, COPISA, en
la seva variant 1, per un pressupost de 93.682.442 euros.
En el mateix escrit s’afirma: «Les modificacions citades, les de la variant de l’oferta, seran incorporades a
un projecte modificat M1, que es redactarà en el transcurs de l’execució de l’obra.» Existeix aquest projecte
modificat M1? No, no existeix. Tant no existeix l’M1
de quatre dies després de l’adjudicació de l’obra, que el
mateix senyor Rossell, la mateixa persona, en escrit del
6 de febrer de 2004, adreçat al nou director general de
Ports i Transports, senyor Jordi Julià, li sol·licita l’autorització per a la redacció d’un projecte modificat M1.
No hi ha dos M1, no hi ha dos modificats. El que hi ha
és un buit clamorós d’administració entre el juliol del
2002 i el febrer del 2004. Amb una excepció –amb una
excepció–, que confirma la regla: el 10 de juny de
2003, l’aleshores director general, senyor Enric Ticó, fa
una resolució per l’encàrrec d’ampliació de redacció
PLE DEL PARLAMENT
Ahir, el molt honorable president de la Generalitat va
recordar-nos que en el projecte de metro lleuger a Can
Cuyàs i a Ciutat Meridiana, el mes d’abril del 2004 fem
l’aprovació definitiva del modificat, encarregat dos
anys abans, d’unes obres inaugurades l’11 de desembre
del 2003; és un exemple. (Remor de veus.) És un exemple, però no és l’excepció que confirma la regla ni el
cas més clamorós. No és gens estrany, doncs, que es
tramitin amb molta freqüència obres que s’estan fent,
amb projectes sempre redactant-se, sense l’empara,
doncs, d’un projecte tancat i conclòs, i que es conclou
com un as built i una liquidació de final d’obra, és a dir,
«ja el tancarem quan es tanqui tot».
Anem a una altra qüestió determinant: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia, el pou d’atac
de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i la localització de la cua de maniobres al Carmel. (Remor de
veus.) Ho repeteixo: qui i quan decideix que es modificava el traçat de la línia –el traçat de la línia–, la substitució del pou d’atac del carrer de Lisboa pel pou
d’atac de Pastrana, la posició de l’estació del Carmel i
la localització de la cua de maniobres al Carmel? Tots,
tots i ningú des del mateix dia del novembre de 2002
que comencen les obres. Si no hi ha, des de l’endemà
del començament de les obres fins al 6 de febrer, cap
acte administratiu, com no sigui aquell encàrrec que els
he citat, i es prenen decisions sobre el traçat i la localització de la cua de maniobres i es comencen obres,
qui ho decideix? Tots i ningú. No hi ha ningú que ho
empari. Tots i ningú.
Ara, consta així en les actes dels dies 25 de novembre
de 2002, 16 de gener de 2003, 30 de gener de 2003 i 13
de febrer de 2003, i per a aquesta qüestió és determinant assenyalar el contingut de les reunions del 25 de
novembre de 2002, quatre dies després d’haver començat les obres, i del 10 de març de 2003. En totes dues
assisteixen representants de la Direcció General de
Ports i Transports, de GISA i de TMB, i en totes dues
es planteja ja la localització de la cua de maniobres al
Carmel. Notin que la reunió del dia 25 de novembre és
–he dit quatre...– quinze dies posterior a la comunicaSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
15
ció, per part de GISA al Govern, de l’inici de les obres.
I notin, també, que en la reunió del 10 de març de 2003,
que presideix l’aleshores director general de Ports i
Transports, senyor Enric Ticó, es valora molt positivament la localització de la cua de maniobres al costat de
l’estació del Carmel.
Aquest fet podria no tenir més importància si no fos
que des d’aquestes mateixes dates, des de l’inici de les
obres, totes les decisions d’obres que es prenen es prenen ja des d’aquest supòsit. Els sondejos nous de l’any
2003 són ja sobre el nou traçat. Tots els sondejos nous
de l’any 2003 són ja sobre el nou traçat. Els plànols
nous incorporen ja la nova disposició de tot el sistema
i les obres que es comencen a Pastrana –maig del
2003– ho fan d’acord amb decisions d’un projecte
modificat que no existeix.
No sé si es veurà prou bé, però crec que és prou rellevant. (Vegeu el gràfic 2.) El projecte originari situa la
cua de maniobres a Horta i el traçat de la línia amb
aquest color blau. L’estació es disposa en aquesta orientació una mica esbiaixada. El modificat –el modificat inexistent– treu la cua de maniobres d’aquí, desplaça la via cap a aquest punt, resitua l’estació del Carmel
desplaçant-la uns metres i posant-la més ortogonal, i
col·loca la cua de maniobres aquí. I el pou de Pastrana
substitueix el pou de Lisboa, per a iniciar, des d’aquí,
l’atac cap a l’estació, cap a l’obertura del túnel, en el
nou traçat, i cap a l’obertura de la cua de maniobres. De
tal manera que quan al febrer del 2004, quan encara no
s’havien complert ni dos mesos de la presa de possessió del nou govern, GISA demana autorització, ho fa
seguint el mètode tradicionalment establert per redactar el modificat i iniciar les obres amb l’eufemisme de
dir: «Autoritzin a donar suport administratiu a un conjunt de modificacions i d’obres que ja he estat fent o
que he de començar a fer i que no tenen, ara per ara,
cap empara administrativa.» Quan el 6 de febrer, el senyor Rossell s’adreça al senyor Julià i li diu: «Autoritzi’m aquest modificat, i autoritzi’m a començar les
obres que inclou aquest modificat.» Li està dient: «Encarrega un modificat a l’UTE: Tec-Cuatro, Geocontrol,
Typsa, Intraesa, que reculli tot allò que fem i hem estat fent des que va començar l’obra i que no hem recollit enlloc i que són modificacions del traçat. Fes un
modificat que inclogui obres que ja tenim fetes i posahi tot allò que encara no està o començat del tot o acabat i que hem de continuar fent si volem continuar al
ritme de l’obra.»
I això és el que passa. Què passa? Deu dies després,
repetint el mètode establert en el manual de GISA, el
director general encarrega el modificat i amb la mateixa
data autoritza l’inici de les obres, com tots els precedents anteriors; exactament seguint el mateix mètode:
«Faci un modificat però no pari res perquè hem de fer
l’obra i l’hem d’acabar en temps i en cost», i no hi ha
el que ara hi haurà d’haver, i el que és evident que hauria d’haver-hi sigut, que és que si hi ha un modificat
prou substancial, s’han d’aturar les obres i tramitar el
modificat, cosa que feia un any que no s’estava fent.
Ah, i si no cau res, no cau res, i tots tan feliços!, i GISA
és un instrument excepcional, però si cau, cau, li caigui
a qui li caigui. I ens ha caigut a nosaltres, és evident.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Però queda clar que la perversió del sistema és que, a
base d’externalitzar-ho tot –fins el control!– i acordar
modificar els termes del control de qualitat fa quatre
anys, dient: «El control de qualitat a partir d’ara serà
autocontrol. Tu, UTE que tens encarregades les obres,
contracta tu el laboratori, paga-te’l tu, i que et controli
que jo ja et vigilaré.» I el Consell d’Administració de
GISA, del juliol del 2004, anul·la això i torna al control
directe, fet des de GISA.
De tal manera que... (pausa), deixin-me dir fins a quin
punt em trobo ara en una situació peculiar, que és la
següent: la d’haver d’assumir –la d’haver d’assumir– i
la de voler assumir, i de creure que és com ha de ser, la
responsabilitat de la continuïtat institucional, i, de l’altra, i al mateix temps, la de posar de manifest i denunciar alhora que, per la feblesa del projecte, per la seva
immediata i simultània modificació no concretada ni
encarregada, per un accés de confiança en el mètode
–cosa que no passa en la línia 3, no passa, i en l’estudi
comparatiu línia 5 - línia 3 la inspecció que s’ha fet de
la línia 3 dóna un resultat excepcional, perquè l’UTE,
que ho ha fet, ha dit: «Reforcem des del primer dia»–,
per la recurrència de problemes de gestió des de l’inici de les obres, per la forma d’adjudicar les obres i la
direcció d’obres, per la concentració d’adjudicacions i
per la confiança reiterada i contumaç en una única
empresa de control geològic, resulti que, d’una banda,
cal assegurar i mantenir la continuïtat institucional de
les obres..., però que consideri una autèntica immoralitat que ara s’intenti situar i atribuir un determinat nivell de responsabilitats polítiques amb un menyspreu
absolut i un oblit clamorós d’uns antecedents que són
absolutament imprescindibles per a la comprensió dels
fets i que ho seran també per fonamentar les reformes
que ja hem començat i que són imprescindibles.
I això vol dir –i això vol dir– que, atès que a GISA s’ha
produït un canvi d’escala espectacular –un canvi d’escala espectacular–, fruit de les adjudicacions dels anys
2002 i 2003, tant pel que fa al volum total d’obra com
pel que fa al volum total de direcció d’obra, cal continuar amb més fermesa, i amb més radicalitat, i amb més
rotunditat, tots els processos de reforma que s’havien
iniciat tant per depurar les perversions administratives
que en l’àmbit de la tramitació de les obres permetia el
sistema, i ho permetia, però eren una perversió, com per
donar dimensió adequada a aquesta empresa pública,
que fa un salt d’una cartera de –parlo en pessetes–
100.000 milions de pessetes a 1 bilió de pessetes.
Tampoc no em puc estar d’ensenyar-los-ho, perquè
aquest no és... (Remor de veus.) Aquesta és la gràfica de
les adjudicacions: 530 milions d’euros l’any 2003. (Vegeu el gràfic 3.)
I aquesta és la gràfica encara més espectacular i més
peculiar, i no té els índexs de concentració de les direccions d’obres: 70 milions d’euros l’any 2003. Volum i
concentració –volum i concentració– són, atès l’alt
grau d’externalització, una mala medecina per gestionar una cartera d’obres de l’envergadura del que compraven. (Vegeu el gràfic 4.)
Havíem, naturalment, començat un conjunt de reformes, el retorn al control en substitució de l’autocontrol,
i vam produir un sisme, no un sisme, sinó un moviment
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
16
del terreny, en el canvi, dos canvis successius, del plec
de condicions per a l’adjudicació d’obra pública a
GISA. Per què? Perquè el plec de condicions vigent
que ens trobem quan entrem a assumir responsabilitats
de govern establia que la manera d’adjudicar les obres
situava en el punt de ser triada –triada– aquella empresa
que no es separés més/menys un punt de la base mitjana, amb tendència a encertar-les quasi totes, i, per tant,
amb baixes de perfil absolutament pla i amb opció,
doncs, de decidir a qui s’adjudicava d’una forma aleatòria i discrecional –aleatòria i discrecional. Quan canviem el plec i diem: «No un punt, deu», es produeix tal
trasbals que comencen a haver-hi baixes del 15 i del 20
per cent. I en l’assemblea de la Cambra de Contractistes el senyor Rafel Romero m’ensenya el seu gràfic i
em diu: «–Mira, conseller, des que heu canviat el plec
de clàusules ha passat això. –Bé, i què ha passat?» Diu:
«Que és la guerra.» Dic: «La guerra entre qui, entre
vosaltres i el Govern?» Diu: «No, la guerra entre nosaltres!» Dic: «–Que no sou partidaris del lliure mercat,
que no sou partidaris del lliure mercat? –Home, sí, però
tant no! –Bé, doncs, ajustem-ho una mica, ajustem-ho
una mica, que el plec sigui al cinc.» Ja està fet –ja està
fet–, és al cinc i ara és sempre la més barata, ara és al
cinc i ara és sempre la més barata, i en l’ajustament del
mètode –en l’ajustament del mètode– els contractistes
han entès i han acceptat que hi ha unes noves regles del
joc en la forma d’adjudicar l’obra pública que és imprescindible per a la transparència i per a la bona gestió de l’Administració.
Això vol dir, sens dubte, que cal continuar la reforma
en profunditat de l’empresa pública GISA; això vol dir
que cal enfortir la relació entre GISA i els departaments
clients d’aquesta empresa pública; això vol dir que
GISA s’haurà de dividir en tres unitats de negoci diferents, carretes, ferrocarrils i obra civil, previsiblement
amb tres direccions d’obres i tres nivells de responsabilitat, i això vol dir que en la supervisió dels projectes
i de les obres hi haurà d’haver un sistema no només de
supervisió, sinó de control i auditoria, entre el Departament i l’empresa pública GISA, o els departaments clients i l’empresa pública GISA, que determini amb claredat que el grau de supervisió mai no permet que es
produeixin fets que puguin ser no del gust i d’acord
amb les necessitats del client..., i, naturalment, d’acord
amb el que són les necessitats més imperioses del procés. Farem aquesta reforma.
I els estalvio un munt de pàgines amb la reforma proposada, perquè em sembla que ja he sigut molt llarg,
però els porto directament a les meves conclusions sobre tot aquest afer.
Primer, i amb relació a l’obra de la línia 5 del metro i
a la cua de maniobres, suspendre les obres de tot el
projecte de prolongació de la línia 5 del metro. «Suspendre» vol dir aturar. Tot aturat, de punta a punta,
d’Horta a la Vall d’Hebron, tot aturat.
Segon, requerir a l’UTE contractista i a l’UTE que té la
direcció d’obres perquè realitzi les tasques d’urgència
que es considerin imprescindibles i que es vagin acordant en les taules de treball i de seguiment de l’emergència o de l’obra per tal d’assegurar el conjunt de
l’obra feta.
PLE DEL PARLAMENT
Tercer, requerir a GISA perquè convoqui un nou concurs per a la redacció d’un nou modificat projecte refós
de tots els treballs fets fins ara en què es replantegin el
mètode i les condicions de seguretat i reforç i s’avaluïn la necessitat i les possibilitats i la localització d’una
nova cua de maniobres.
Quart, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques ordenarà al president de GISA que proposi al
Consell d’Administració que suspengui l’executivitat
del contracte amb les empreses constructora i direcció
d’obra dels treballs de la línia 5 fins a l’esclariment de
la part de responsabilitats de cadascuna de les empreses causants del dany.
Cinquè, crear una comissió d’experts que elabori un
dictamen sobre el cas del Carmel i del conjunt del projecte a petició del Govern i amb lliurament de les seves
conclusions per ser analitzades.
Segon, amb relació a les responsabilitats derivades dels
fets ocorreguts, respondre davant de tercers dels danys
causats i emprendre accions legals per tal que les empreses responguin de la totalitat dels danys causats a
tercers, i, per tant, de la pèrdua dels habitatges, dels
desperfectes de la resta d’habitatges afectats i dels
danys en continguts dels habitatges i en la via pública.
Igualment, hauran de respondre de totes les despeses
que l’Administració ja ha sufragat, consistents en el
pagament de dietes, bestretes a compte d’indemnitzacions, despeses en hotels i tots els conceptes a què les
administracions implicades hagin fet front.
Així mateix, les empreses hauran d’indemnitzar la
Generalitat, si fos el cas, per la mala execució i/o direcció de les obres de perllongament de la línia 5 del metro, i, consegüentment, de tots els reforços que s’hagin
hagut de fer o s’hagin efectuat a posteriori com a conseqüència de l’esfondrament.
Segon, mantenir l’operatiu d’atenció a les persones
mentre hi hagi un sol veí del Carmel que encara no hagi
tornat a casa.
Tercer, amb relació a les obres públiques: elaborar i tramitar una llei reguladora de l’obra pública; crear un òrgan d’auditoria i control de qualitat de l’obra pública. Pel
que fa a la tramitació dels projectes d’infraestructura que
comportin la construcció de túnels, revisió per part del
Departament de Política Territorial i Obres Públiques de
tots els projectes dels túnels de la Generalitat que estiguin en fase de projecció o d’execució, sota la supervisió d’un òrgan tècnic especialitzat; i col·laboració i coordinació amb totes les altres administracions que estiguin
fent o hagin de fer túnels a Catalunya, de tal manera que
–notícia d’avui– si per al túnel del TGV ara a Barcelona
farem un assaig cada 62 metres –la línia 5 en tenia un
cada 64–, i això és conseqüència, en part, de la psicosi o de la psicologia col·lectiva de por que s’ha generat
aquí, a Madrid o a Lausana, respecte a l’esfondrament
d’obres de túnel construïdes amb mètode austríac, caldrà revisar tots els projectes, analitzar-ne la seva tramitació, assegurar-ne tots els conceptes i coordinar-se
amb altres administracions.
Establir amb l’Ajuntament de Barcelona i amb els
municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona que tinSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
17
guin obres de construcció ferroviària o de túnels de
metro que els afectin mecanismes col·lectius o de bilateralitat per al seguiment d’aquestes obres i el seu assegurament.
Per millorar les responsabilitats en la gestió de les obres
públiques, definir clarament, redefinir les atribucions
del titular i del gestor de l’obra, especialment quan
ambdues funcions són exercides per òrgans diferents.
Ha de correspondre al titular decidir la realització de
l’obra, encarregar-la al gestor, decidir el model de finançament i, si s’escau, finançar-la, aprovar el projecte després d’haver-lo avaluat i/o auditat. Ha de correspondre al gestor encarregar i rebre el projecte, adjudicar
la construcció i la direcció de l’obra, controlar el procés constructiu, executar el pagament, i encarregar el
control de qualitat, supervisar i inspeccionar la construcció, i supervisar si s’escau, aprovar el control de
qualitat en col·laboració i coordinació amb el titular de
l’obra. Delimitar millor les responsabilitats del constructor respecte de les de la direcció d’obra, i unes i
altres respecte de les del gestor. Definir bé l’abast de les
potestats de control i supervisió que poden exercir tant
el gestor –GISA o el que sigui–, com el titular de
l’obra, el Govern, i establir els mecanismes o procediments que permetin assolir aquesta finalitat amb els
deures de col·laboració que s’imposa en el constructor
i a la direcció d’obra per facilitar-ne l’exercici.
Elaborar, pel que fa a les obres ferroviàries, una normativa pròpia que reguli, entre altres aspectes, el procediment d’elaboració i aprovació dels projectes de les
obres ferroviàries de Catalunya, i aquesta normativa ha
de contenir els elements següents: fases de projecció de
l’obra necessàries, projecte de traçat, projecte constructiu, determinació del contingut necessari de cadascun
d’aquests projectes, determinació de la tipologia de tècnics competents per a la seva elaboració, determinació
del procediment d’elaboració i aprovació del projecte,
informes a autoritats competents, procediment d’informació pública i institucional del projecte, regulació dels
supòsits de modificació del projecte aprovat, causes de
modificació, determinació del procediment a seguir,
regulació de la necessitat de suspensió de les obres fins
a l’aprovació de les modificacions, i aquesta legislació
hauria de contenir altres elements com la regulació dels
aspectes de qualitat, la participació social en la fase de
l’elaboració dels projectes, i en el seguiment de les
obres l’organització administrativa, els controls administratius i les responsabilitats.
Amb relació a GISA. Ja ho he esmentat, però torno a
insistir en la necessitat de fer un nou conveni, reorganitzar l’empresa, reforçar les direccions generals, establir tres direccions generals i situar les decisions en un
àmbit que permeti aquesta modificació de l’estructura
interna de GISA, a fi d’organitzar els serveis de gestió
d’obres en aquestes tres seccions: obres viàries, obres
ferroviàries i obra civil, tot establint els ponts adequats
i estables amb el Govern i amb Ifercat per a obres ferroviàries, i amb ICF Equipaments per a obres d’obra
civil. I encarregar al Consell d’Administració que adopti les mesures necessàries per assolir la màxima diversificació dels contractes de direcció d’obra i de control
de qualitat i l’aplicació de criteris clars en les revisions
i modificacions dels contractes.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Pel que fa a les responsabilitats polítiques. La Direcció
General de Ports i Transports no té responsabilitats pel
que fa al control i direcció de les obres de perllongament de la línia 5, sí que existeixen responsabilitats
perquè es produeix una tramitació administrativa del
modificat no conclosa, en els termes de com es feia,
que com a tal mancança administrativa no té rellevància pel dany produït –no té rellevància pel dany produït–, però té tota la rellevància política que vostès hi
vulguin donar –tota la rellevància que vostès hi vulguin
donar.
Per tant, faig meves les paraules d’ahir del molt honorable president de la Generalitat. Pagaran justos per
pecadors –pagaran justos per pecadors–, i el senyor
Jordi Julià, que és un enginyer excel·lent, un tècnic de
primera línia, que ha estat un bon director general i que
simplement ha firmat dues autoritzacions el mateix dia
per encarregar el projecte i fer les obres, amb tot el
dolor, li accepto la seva dimissió, però no li tocaria –no
li tocaria. (Remor de veus.) Ja en parlarem aquesta tarda
de qui li tocaria, si els sembla. (Persisteix la remor de
veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats...
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
L’empresa pública GISA tenia instruments necessaris i
possibles per estar al corrent de qualsevol incidència a
les obres, si bé és cert que no consta en aquests moments, no consta, que fos requerida per part de cap de
les empreses perquè prengués alguna determinació
amb relació als contractes vigents. Cal indicar, vull indicar que no s’ha detectat cap responsabilitat en GISA
amb relació al dany produït, però, i amb els mateixos
motius, amb el mateix dolor, no perquè li toqui, accepto
la dimissió del president de GISA, que es mantindrà en
les seves funcions fins que el Govern nomeni –com diu
la Llei: a proposta del conseller de Política Territorial
i Obres Públiques– un nou president d’aquesta empresa
pública, perquè GISA ha de continuar la seva feina, i ha
de continuar adjudicant obres, i ha de continuar les reformes a empreses, però accepto la dimissió del senyor
Ramon Serra com a president d’aquesta empresa pública. I encarregaré, en nom del Govern, al nou president
que estableixi, delimiti i depuri, si n’hi haguessin, aquelles responsabilitats de caràcter tècnic que en l’escala
subsegüent inferior de l’empresa pública GISA pogués
haver-hi, per acció o per omissió, en relació amb aquest
cas concret. No ara, ja ho farà el president que ho hagi
de fer.
Acabo. La Terra no és inerta, la Terra és viva, el subsòl
té vida, cal incidir en el subsòl amb cura, amb sensibilitat, sense temptar-lo més del compte. Aquest ha estat
el sentit, aquest ha estat el sentit de la insistència obsessiva fins a límits potser inexplicables pels mesuraments
sistemàtics des del dia 25 de gener, cent tretze punts
monumentalitzats en superfície per l’Institut Cartogràfic per veure què es mou, extensiòmetres, sismògrafs,
mesuraments en alçada en les terrasses i els terrats de
les cases, tot tipus de mesuraments i auscultacions per
arribar a saber que com que la Terra té vida i es mou,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
18
només podem donar garanties i seguretats als veïns
quan no es mou, o es mou prou poc com perquè estigui
dintre dels marges d’error dels mateixos instruments de
mesura, per constatar que res no s’atura de cop, que
quan una cosa es mou triga a assentar-se, a posar-se,
que la compressió i descompressió genera elasticitats i
flexibilitats impredictibles, que si es controlen tendeixen a disminuir, a fer-se residuals, i, finalment, imperceptibles.
Voldria, per altra banda, insistir un altre cop en una
qüestió cabdal. Hem de gestionar aquesta crisi i volem
gestionar-la sense alterar el ritme, el calendari i les previsions del programa d’obra pública que Catalunya
necessita i que els catalans i les catalanes esperen. Només que ara caldrà aplicar-hi, també aquí, tots els sensors i més, tots els controls, totes les auditories que
calguin per tal de garantir la seva plena eficiència.
GISA seguirà operativa, però GISA continuarà la seva
reforma en profunditat fins a fer desaparèixer totes les
inèrcies i els factors de descuit i abandonament que, a
través de l’externalització, podien donar a entendre que
s’havia dimitit i abandonat els controls públics: massa
externalització, massa concentració, massa subcontractació, massa autocontrol i una supervisió massa feble.
En el procés de reforma de GISA havíem començat pel
plec de condicions i per les relacions amb el món de les
empreses constructores. Ho repeteixo, totes van ser
advertides que el canvi de plec significava un canvi de
les regles del joc a favor de la transparència i la competència i a favor de fer desaparèixer la discrecionalitat i l’arbitrarietat.
El món empresarial va rebre aquests senyals amb prevenció i confiança alhora, i va veure que havia arribat
el moment d’esvair tota mena de malentesos. Ara, però,
les empreses constructores i les enginyeries saben que
caldrà anar més lluny, que s’haurà acabat l’autocontrol,
la concentració, la percepció que la relació entre l’obra
pública i l’Administració està amortida per GISA.
GISA, intervinguda i relacionada amb el Govern, exercirà un control directe i establirà totes les cauteles per
impedir la desinformació i la interrupció dels circuits.
No es tracta de diluir i de burocratitzar els processos,
sinó de reafirmar el caràcter d’empresa pública de la
Generalitat al servei de l’execució, el seguiment i el
control de l’obra pública, en termes d’eficiència i qualitat. Els mecanismes de les revisions de preus, modificats, reformats i liquidacions seran intervinguts i evitaran l’equació diabòlica, denunciada per la Sindicatura
de Comptes a vegades, que voldria establir una relació
entre l’eficiència en el cost i la minva en la qualitat. Mai,
en tot cas, al preu de la seguretat i de les garanties.
I una darrera cosa. En algun moment he viscut de prop
l’arrogància de la tècnica, la constatació que la confiança en la tècnica és a vegades excessiva, perquè no és
–no pot ser– il·limitada. L’experiència que hem fet el
conseller Bargalló i jo, i el senyor Xavier Casas, presidint reunions amb tècnics i sospesant les opinions tècniques dels tècnics, ens han posat sovint davant d’una
evidència tremenda del dubte entre posicions discrepants, entre interpretacions no coincidents, fins a fernos dir –i el conseller d’Universitats sap que ho vaig
PLE DEL PARLAMENT
comentar un dia a Govern: «És que els que som de lletres, com que som de lletres, volem més seguretats, i els
tècnics, a vegades, no ens les esteu donant.»
I això vol dir –això vol dir– que el diàleg entre la tècnica i la natura ha d’extremar (remor de veus), ha d’extremar la humilitat, la sensibilitat i el respecte. No estic fent –no estic fent– un al·legat ambientalista, estic
dient que tots hem de ser capaços –tots, tots, tots!–,
hem de ser capaços d’ajustar les necessitats i els reptes
a les possibilitats i capacitats, també les econòmiques,
que tenim, mostrar un respecte extrem a les lleis de la
natura i a les nostres limitacions –les de tots– per controlar-la.
Aquest principi és imprescindible per tornar la confiança en l’obra pública i en la necessitat de continuar el
programa que s’ha traçat el Govern i que ens és imprescindible. Però caldrà aprendre dels errors i avançar per
camins segurs i ajustats, on ningú tingui la temptació de
creure que com que el paper –o sense paper– tot ho
aguanta, la natura, també, perquè no és veritat. Ni el
paper tot ho aguanta –quan no hi ha paper, molt
menys–, però la natura, a vegades, no avisa i tampoc no
ho aguanta tot.
Gràcies, senyores diputades, senyors diputats.
(Aplaudiments en un sector de l’hemicicle.)
El president
Se suspèn la sessió fins a les quatre de la tarda.
La sessió se suspèn a tres quarts de dues del migdia
i deu minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i quatre minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major, el lletrat major i el lletrat Sr.
Muro i Bas.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat de tot el Govern.
El president
Es reprèn la sessió.
Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups parlamentaris... (Remor de veus.)
Deia que prossegueix el debat amb les intervencions
dels representants dels grups parlamentaris. L’ordre
d’intervenció serà de major a menor.
Té la paraula, pel Grup Parlamentari de Convergència
i Unió, l’honorable senyor Felip Puig.
El Sr. Puig i Godes
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors consellers..., senyores i senyors diputats..., senyores i senyors, vull, alhora de començar aquesta primera intervenció, traslladar la solidaritat i el sentiment de
comprensió a totes les famílies i a totes les persones que
avui, com a conseqüència de l’accident del barri del
Carmel, estan patint una situació personal, familiar, i
fins i tot, també, empresarial, complicada.
La seva intervenció, senyor conseller, no ens ha sorprès, però li haig de dir que ha decebut molta gent. I
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
19
també li vull dir que des de Convergència i Unió no
caurem en la major part de les seves provocacions. I és
que no volem contribuir de cap manera, rotundament,
a fer del problema del Carmel un espectacle de batalla
partidista, que és l’escenari on sembla que vostè i el
Partit Socialista es mouen millor. (Remor de veus.)
I també li vull fer notar, senyor Nadal, que avui creiem
haver assistit a un exercici d’arrogància i, fins i tot, de
supèrbia personal i política com poques vegades s’havia assistit en aquest Parlament.
També li hem de dir, en iniciar aquesta intervenció, i
amb tota solemnitat, que, com altres afirmacions que
vostè ha fet, ha faltat a la veritat. En cap moment jo
mateix he defugit les responsabilitats que hauríem pogut tenir els governs de Convergència i Unió. I ho dic
amb l’autoritat moral que em dóna que en les meves
primeres intervencions apareix en els mitjans de comunicació aquesta afirmació en la meva boca. (Veus de
fons.) Gràcies.
També li vull dir, senyor Nadal, que tampoc és cert que
no hi hagi hagut un oferiment de col·laboració per part
de Convergència i Unió. Des del seu president..., Artur
Mas, el mateix dia 3 i en aquesta cambra, va efectuar un
oferiment formal d’ajuda i de col·laboració, absolutament formal.
Però, més enllà d’aquesta introducció, hem de recordar
necessàriament de què estem parlant, i és que, entre els
dies 25 i 27 de gener, es produeix un accident a les
obres d’execució de l’ampliació de la línia 5 del metro,
i que avui, després d’un mes d’aquest accident, l’anàlisi, les causes de l’accident, així com també la gestió
de l’emergència, la gestió de la crisi, continuen essent
dos fronts oberts en què s’han produït errors, negligències, i en els quals avui hem constatat, també, incompetència i, fins i tot, en determinades decisions, mala intenció.
Però la veritat..., les conseqüències són que estem, a
més de la situació humana i personal, davant d’una crisi
de govern que simbolitza i recau en la seva persona,
però que evidencia també una notable manca de lideratge i de capacitat de governabilitat.
Els objectius a dia d’avui continuen essent els mateixos: recuperar, en primer lloc, la normalitat al barri del
Carmel, garantir als veïns la recuperació del seu patrimoni, redreçar la seva estabilitat personal, familiar i, si
s’escau, empresarial; en segon lloc, restituir la confiança dels ciutadans en les institucions i en la seguretat de
l’obra pública, i, també, més a mig termini, prosseguir
amb les obres, amb l’extensió del metro, tan necessària en aquests barris i altres llocs de la ciutat de Barcelona.
I les accions? És evident la prioritat: la intervenció sobre el terreny, la proximitat humana, la necessària i
millorable coordinació, l’atenció tècnica, l’atenció personal.
De la seva exposició, n’hem tret una certa sensació, i és
que, fins i tot, algú podria pensar que algun veí havia
d’agrair que hagués succeït aquest accident. Les millores que es produïen en base a la seva exposició han
generat aquesta sensació.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Però, és conscient, senyor conseller, que en els darrers
dies, a les darreres hores, s’ha retirat l’atenció psicològica que es prestava a les famílies? Ha contestat ja, el
Govern, si pensa compensar els possibles danys morals
que moltes famílies han vist trencats? És segur que
mantenen viu el record del 3 de febrer, del que va passar el 3 de febrer? Fa falta més sensibilitat per atendre
totes les necessitats humanes, sempre en farà falta; però
creiem..., i aquí també hauríem esperat una certa i necessària autocrítica.
Avui, en l’anàlisi de les causes de l’accident també
continuem demanant la petició d’una comissió d’investigació, més que mai. Una comissió parlamentària que
cerqui l’assessorament de tècnics, de consultors, si s’escau, una comissió parlamentària d’investigació per analitzar la informació que avui encara no es té. I vostè
s’escuda sota les diligències judicials, però utilitza la
informació, segons els seus interessos, esbiaixadament,
parcialment –informació que avui no disposa ningú–,
per a delimitar les causes de l’esfondrament, les reals;
per a proposar de veritat mesures que millorin els procediments, sempre millorables, de planificació, execució de control; per a millorar la participació social en
futurs projectes d’infraestructures; per a analitzar decisions tècniques adoptades durant la gestió de la crisi,
per a millorar la resposta durant situacions d’emergència. No volem una comissió d’investigació per a buscar
culpables, senyor Nadal! I és que creiem que, a través
d’aquesta comissió d’investigació, també els veïns tenen dret a saber la veritat.
Insistim en aquesta petició, i és que vostè avui ha donat la culpa al terreny, a la insolvència dels tècnics, a la
gestió del Govern de Convergència i Unió, a dos col·laboradors seus, a les empreses, a la direcció d’obra, a
tothom. Vostè no assumeix cap responsabilitat.
I recordem que a la Comissió, a la compareixença, vostè ens va afirmar que l’accident s’hauria pogut evitar, i
avui no hem conegut cap nova informació. Avui no ens
ha explicat –i creiem també que els veïns volen i tenen
el dret de saber-ho– com i per què s’hauria pogut evitar.
Com segurament també s’hauria pogut evitar l’accident
que va tenir lloc fa uns dies a Madrid –per cert amb el
mètode de la tuneladora–, o el que abans-d’ahir va tenir lloc a Lausana, a Suïssa –per cert, amb un altre
mètode, que tampoc és l’austríac.
Però ens preguntem si s’hauria pogut evitar, en el supòsit, per exemple, que no s’hagués trencat un cercle de
confiança i d’excel·lència, que ha funcionat durant anys
entre el Govern, GISA, les empreses i els tècnics del
país... (remor de veus), un cercle d’excel·lència i de
confiança, de solvència tècnica, de confiança política,
de capacitat de gestió dels equips polítics i tècnics implicats, amb una línia oberta permanent que ha permès
sempre prendre les decisions que calien en el seu moment i que el nou equip polític no ha mantingut i ha
trencat.
O si s’hauria pogut evitar, per exemple, si no s’haguessin forçat –si no s’haguessin forçat– ritmes d’obres per
accelerar calendaris. Potser, senyor Nadal. Al cap i a la
fi això és el que vostè va manifestar com a intenció seva
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
20
en el moment de prendre possessió com a conseller.
Ens plantejarem escurçar els terminis d’execució
d’aquelles altres obres que tinguin incidències importants?, ens ho preguntem.
També ens preguntem si s’hauria pogut evitar si no
s’hagués produït un buit en l’execució de l’obra,
d’aquesta obra entre el Departament, GISA, la direcció d’obres, les empreses decidint, com vostè va suggerir, més reforços, llegint millors els indicadors, analitzant els censors avariats, escoltant els moviments
que l’octubre i el novembre ja van generar unes esquerdes que sembla que no van ser objecte de massa
atenció... Això sí, no ens consta cap advertiment formal. Pot garantir si coneixia algun advertiment informal o no escrit?
S’hauria pogut evitar si el febrer del 2004 –sí, el febrer
del 2004–, quan s’encarrega la redacció del projecte
modificat del túnel de maniobra –sí, del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs. Potser s’hauria
pogut evitar.
S’hauria pogut evitar si el juny de 2004 –sí, el juny del
2004–, quan es comencen les obres, el juny de 2004,
del túnel de maniobra –del túnel de maniobra–, s’haguessin fet més sondeigs.
«Si s’hagués fet més atenció a les obres que al projecte...», literal. Vostè també va suggerir-ho el dia de la
seva compareixença. Potser si tot això s’hagués fet,
s’hauria pogut evitar.
S’hauria pogut evitar, senyor conseller, senyor Nadal,
si vostè també hagués prestat més temps i atenció a les
seves tasques de conseller d’Obres Públiques i potser
no tant de temps a les seves responsabilitats com a portaveu d’aquest Govern, amb permanent estat de desballestament, intentant evitar la descoordinació, installant-se massa sovint al seu despatx del Palau i no al
despatx de l’avinguda Tarradellas.
I vostè basa la seva argumentació en el procés administratiu d’un modificat inexistent. De modificats en l’obra
pública, que s’aproven al final de les obres, n’hi han
molts, i més en aquest tipus d’obres on les necessàries
adaptacions a les permanents necessitats d’actuar tècnicament amb solvència sobre el terreny generen el que
és..., sí, habitual. I també en altres administracions, de
modificats, n’està curulla la història: a l’Ajuntament de
Barcelona, i si volen repassem les obres notables i significades amb modificats..., o potser a l’Ajuntament de
Girona.
No és aquest el problema, senyor Nadal, i si el fos, i si
fos aquest el problema, per què des del maig del 2004
no aproven, vostès, el modificat que tenien sobre la taula? Contradicció culposa?
Això sí, hem vist avui, entre altres personatges, un gran
buròcrata que amb algunes de les decisions pot fer caure el risc al país de paralitzar tota l’obra pública només
per buscar la seva exoneració. (Remor de veus.)
Però, si m’ho permet, senyor Nadal, senyores i senyors
diputats, és en el front de la gestió de l’emergència, de
tot allò que s’esdevé a partir de l’aparició dels primers
incidents, la xemeneia del 25 i l’esfondrament del dia
PLE DEL PARLAMENT
27, que s’esdevé una successió de decisions i d’accions
errònies, negligents, impròpies d’un govern eficaç i
valent.
És sobretot a partir de l’esfondrament del dia 27 de
gener que aquest Govern evidencia una greu incompetència, que no pot amagar darrere l’al·lusió permanent
a l’herència del passat. En primer lloc: precipitació,
improvisació, falses esperances, imprudència... Sí, imprudència.
El retorn a casa en un termini màxim d’una setmana, en
poques hores, fins i tot, l’alcalde de Barcelona... El dia
27..., el projecte inclou i està garantit amb tots els estudis geològics; solvència total de l’estudi geològic del
projecte. Anuncis, el dia 30, de retorns esglaonats, amb
garanties escrites de plena seguretat, documents subscrits per tècnics independents, i es trasllada la pressió
sobre els tècnics que ja estan sota sospita màxima, perquè són els que se’ls ha ensorrat el túnel, perquè signin
ells els certificats.
Això sí, com vostè deia, no ho podem oblidar..., el 3 de
febrer. El dia 3 de febrer es produeix la greu crisi de
confiança en les institucions, en els tècnics, en la societat, quan una decisió seva va provocar que uns veïns
reallotjats amb precipitació siguin desallotjats en poques hores, davant del risc que un nou esfondrament
pugui afectar la seva integritat.
Aquí hi ha un dels punts clau de la gestió de la crisi. El
mateix conseller, compungit i impotent, reconeix que
s’ha dit tota la veritat en cada moment, però que la veritat d’un dia a l’altre ha estat desmentida per la veritat de
l’endemà.
Segon, informacions contradictòries, confusió, maquinació de falses sospites, insinuacions incertes, manca
de coratge. El mateix director general reconeix el dia 5
de febrer no es pot dir que hi hagi hagut error o negligència tècnica; hi havia una falla a un metre del túnel
que no es va poder detectar, però els estudis van ser
correctes.
Això coincideix el mateix dia amb unes imputacions i
insinuacions al Govern de Convergència i Unió fetes
pel president del Govern en seu parlamentària, que suggereix que faltaven estudis geològics: «Sabem que van
ser incomplets.» L’endemà mateix el desmentiment del
director tècnic de GISA i les seves declaracions en la
compareixença en seu parlamentària corregeixen la
falsa insinuació del president de la Generalitat.
Però és que aquí ja estàvem, en aquest segon punt, preparant la vergonyosa línia defensiva del Partit Socialista: els atacs al Govern de Convergència i Unió. Que si
el canvi d’ubicació del túnel de maniobra, que si la insuficiència dels sondejos, que si el projecte justet, que
si el mètode constructiu, que si el sistema de control i
d’inspecció, que si el model de relació entre PTOP i
GISA, que si les insinuacions sobre els processos de
contractació d’obra i selecció d’empreses. Fa trenta
dies que intenten construir la teoria de la culpabilització
de Convergència i Unió des d’allò tan miserable que és
intentar sortir el menys malparat possible carregant les
culpes als altres, minimitzant, això sí, els costos polítics
i electorals.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
21
I ho dic des de l’autoritat que ens confereix que no vam
aparèixer, des del Grup Parlamentari, fins al dia 5 de
febrer, havent donat al Govern més de deu dies perquè
s’atenguessin les prioritats de la gent, perquè es veiés
com s’orientava la crisi, perquè es veiés com s’anaven
prenent decisions, i que no és fins després de l’accident,
on posem una gran comprensió..., comencen a prendre
decisions que s’orienten en aquesta línia. L’ombra de la
sospita pertot arreu: al Govern del passat, a les obres del
futur, als tècnics i a les empreses del present, menys
allà on recau la responsabilitat.
Aquesta tàctica, per nosaltres innoble i covarda, els
portarà directament fins i tot a la fi de la política. La
política no és només quedar bé o fer tot el que calgui
per quedar el menys malament possible; la política és
servir la gent, estar al seu costat, dir la veritat, assumir
els riscos i la responsabilitat. O no és política.
Tercer, frivolitat, demagògia, despotisme ignorant.
«Això és com el chapapote.» Es tracta el barri del Carmel com un barri marginal, tot just descobert com a
realitat urbana, potser, per alguns... –més que una reserva, potser, electoral?
Es promet el Pla de rehabilitació integral del barri,
aprovat des de l’any 1987. Divuit anys espera el barri
del Carmel la seva rehabilitació profunda i resulta que
és com a conseqüència de l’esfondrament, després que
el mateix Govern i l’Ajuntament de Barcelona no l’haguessin situat a les seves prioritats de la Llei de barris
–Roquetes i Santa Caterina, i no hi havia el Carmel. És
gràcies a l’accident que ara sí que s’emprendrà la rehabilitació del barri del Carmel?
Quatre, subhasta d’inversions: 200 milions de dòlars,
56 milions d’euros aprovats des del Govern, 235 milions en el Pla de rehabilitació de l’Ajuntament. La realitat és crua; arriba el president Zapatero: 16 milions
d’euros. Per cert, ni els milions de dòlars ni els euros
d’Europa hi són.
Ocultació d’informació i manca de transparència, cinc.
Només vint dies després dels forats apareix el projecte modificat. I quatre papers més que l’acompanyen
com a tramitació administrativa. Vint-i-vuit dies després, el 22 de febrer, se’ns envia, això sí, un projecte
molt complet de reompliment, amb tots els forats que
s’han fet per injectar el formigó en el túnel enfonsat.
Res més. Ni el llibre d’ordres, ni les actes de les comissions de seguiment quinzenals, ni els informes dels
gerents, mensuals, ni informació que es conté en l’expedient informatiu. Això sí: filtracions interessades i
controlades als mitjans de comunicació.
Sis, apagada informativa i intent de manipulació dels
mitjans de comunicació. «Apagueu les càmeres. Foragitem les televisions de les assemblees.» Protocol de
cobertura informativa impropi d’un sistema democràtic i d’un país modern. Apagada informativa, intent, i
censura dels mitjans de comunicació.
Set, visita gloriosa. Veni, vidi, vinci!: el president Zapatero arriba al barri –per cert, no visita el barri–; com
mister Marshall –no sé qui feia el paper de Pepe
Isbert–, regala generosament 16 milions d’euros,
menystenint, des d’un punt de vista de prestigi, les institucions catalanes, amb una pèrdua de valor de la GeSESSIÓ NÚM. 45.1
neralitat absoluta. Això sí: ve a salvar, ve a salvar el
Partit Socialista, el projecte socialista.
Vuit, insensatesa. Hem estès la sospita sobre la solvència de tots els túnels del país. Només vetllen per l’interès propi. Avui, qualsevol barri està ja generant i organitzant una plataforma per evitar que es passi el túnel
per sota de casa seva. Estenen la sospita sobre totes les
obres que s’han de fer a Barcelona i a altres ciutats catalanes: plataformes, traçats alternatius, reaccions... I
avui encara –avui encara– ha tingut un nou episodi...,
a l’absoluta indigència dels tècnics del país.
Nou, criminalització dels tècnics de l’empresa GISA.
Diu que es revisaran tots els processos d’externalització,
senyor conseller. Vostès han fet el procés d’externalització de culpes més increïble i mai vist políticament en
aquest país. Això sí, qualsevol altra externalització ara...,
evidentment, des de la visió de l’intervencionisme i del
control.
Tot això és culpa –tot això és culpa– de Convergència
i Unió, senyor conseller? La imprudència i els certificats que són erronis, la fractura total de la confiança, els
enganys i les mitges veritats i mentides al Parlament, les
contradiccions en les informacions, la maquinació i la
conspiració contra el Govern anterior, la frivolitat, la
indolència, la referència del chapapote, la desídia d’un
pla especial de rehabilitació interior que espera des de
l’any 87, la subhasta d’inversions, les promeses de recursos d’Europa que no hi són, l’ocultació d’informació, la manca de transparència, les filtracions interessades, l’apagada informativa, el protocol de censura als
mitjans de comunicació, la vergonyant visita del president del Govern de l’Estat, les sospites sobre tots els
túnels, la criminalització dels tècnics de GISA, tot això
és culpa del Govern de Convergència i Unió?, preguntem modestament i humilment.
Creiem que la gent comença a pensar –i ens ho diuen,
també al barri del Carmel– que l’ombra del lideratge
del president Pujol i de la major o menor, però de l’eficàcia dels seus governs... (remor de veus), sí, no els
deixa respirar, no els deixa actuar. I és que la comparació, dia que passa, comença a ser odiosa. Els comença
a pesar com una llosa, els deixa en evidència, i per això
es dediquen incessantment, però en va, a intentar destruir l’obra de govern i el seu record. Fins i tot ara que
estan al Govern continuen prioritzant la destrucció de
l’adversari per sobre de la recerca del bé comú. Són un
govern acomplexat, i això els està paralitzant, i això els
acabarà passant factura. Els exigim que abandonin la
crítica sistemàtica del passat. Fa tretze mesos que governen; assumeixin les seves responsabilitats.
Deixi’m que m’aturi, senyor Nadal, un moment en la
seva subtil referència a la continuïtat institucional. No.
No. I no. No hi ha continuïtat institucional. Hi ha un
abans i un després del 20 de desembre de l’any 2003.
Hi ha un canvi de govern que, per exemple, en els processos de planificació i de decisions sobre l’àmbit del
transport públic, allà on hi havia abans mecanismes
plurals, consensos administratius, diàleg, debat des de
les administracions de diferents colors polítics, doncs,
resulta que en aquest sistema complex i difícil la crisi
comença a aparèixer quan totes les administracions són
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
22
del mateix color, quan no hi ha contrast, quan no hi ha
debat, quan la prepotència els comença a fer prendre
decisions errònies.
O és que no canvia vostè tota la línia directiva, la que
l’interessa i creu, del seu Departament? I els que no
canvia, no passen a ser propis del seu equip? O és que
des del Departament de Política Territorial no es carrega, atura, corregeix, rectifica, modifica molts projectes
en marxa de l’anterior Govern?
«Tinc sobre la taula Bracons i l’orella de Casserres, per
mirar-los amb lupa...» Revisarà les obres públiques
pendents, establertes per l’anterior Executiu, analitzades una per una per decidir si s’han de fer correccions.
Desembre del 2003.
Les decisions i accions d’empreses a partir del gener
del 2004 no són imputables a Convergència i Unió, ni
a decisions ni a accions prèvies de Convergència i
Unió: són decisions i accions seves, senyor conseller.
O és que el traspàs de poder es fa a benefici d’inventari? O és que la medalla del tramvia, perquè és net i brillant, sí, i el metro del Carmel, perquè s’ensorra, no?
O és que em vol dir que vostè es mira tots els projectes,
com se’ls mira; canvia els directors generals que vol,
com els canvia; modifica les comissions d’urbanisme;
modifica, per cert, els plecs de condicions de GISA el
mateix mes que autoritza la redacció del projecte modificat del túnel que s’ensorra; que canvia el sistema de
control d’obres, els sistemes d’adjudicacions d’obres;
que acomiada el director de GISA –per cert, el tornem
a agafar a cuita-corrents com a assessor per a la comissió d’experts que han d’analitzar l’accident–, tot això,
i no és responsabilitat seva? I aquí hi ha una continuïtat de la responsabilitat institucional, amb el break, amb
el tall que es produeix d’una manera absoluta i plena?
Traslladar la culpa al Govern anterior després de tretze mesos, senyor Nadal, a les empreses, als tècnics, als
subordinats, creiem, com va dir vostè en la compareixença, que té un punt d’obscenitat.
Ja n’hi ha prou! Repetim: els exigim que abandonin la
crítica sistemàtica del passat i que assumeixin la seva
responsabilitat. I és que no reneguem del projecte de la
línia 5 del metro. De cap manera! I ara! Però si, per bé
o per mal, tothom sap que el que s’està fent avui encara al país tot és obra de Convergència i Unió. (Remor de
veus.) Res del que avui s’està executant, res, no té el seu
origen en decisions, planificacions, projectes, execucions... No ha començat ni una sola obra que no estigués
planificada o projectada per Convergència i Unió.
Ara, el que han de saber –el que han de saber–, i són
vostès que ens han portat a aquest debat, no nosaltres,
que no el vam provocar..., el que han de saber és que el
canvi del túnel enfonsat, ens el demana el metro i nosaltres l’assumim, sí. I la decisió del canvi del túnel de
maniobres és nostre, sí. Però el projecte del túnel enfonsat l’encarreguen vostès, el supervisen vostès, no
l’aproven vostès, l’executen vostès i l’ensorren vostès.
(Pausa.)
No s’amaguin darrere l’herència del passat. Ineficàcia,
confusió, alguns nivells d’incompetència..., tot plegat
desborda qualsevol defensa i protecció que intentin aiPLE DEL PARLAMENT
xecar. I creiem sincerament que és indigne i vergonyós
per a aquesta cambra i aquest país. S’han d’assumir
amb coratge i valentia els errors i les responsabilitats.
La desqualificació que avui ha fet aquí, senyor Nadal,
de tots els cossos tècnics és un nou exercici d’irresponsabilitat institucional i nacional. Com demanarà als
vint-i-nou veïns i famílies que ahir no van voler creure en vostès que es creguin els certificats que signen
aquests tècnics que avui aquí vostè ha desqualificat
d’una manera genèrica i absoluta?
Però en el fons, si m’ho permeten, i vaig acabant, per
què està passant tot això? Tot plegat, entre altres motius, i sobretot pel que fa a la gestió de l’emergència, és
una conseqüència del seu estil de fer política, senyors
del Partit Socialista.
La seva excessiva vocació partidista i sectària en l’exercici del poder, la seva permanent manca d’autocrítica
–ni un bri d’autocrítica, ni una espurna d’autocrítica
avui s’ha vist en aquest Parlament–, els porta a governar des d’una certa prepotència, supèrbia. S’acaben
desentenent, fins i tot, de les angoixes dels ciutadans.
Intenten el control dels mitjans de comunicació. Evidencien una voluntat d’intoxicació permanent.
Si hi afegim, a més, la descoordinació i la desorientació d’aquest Govern i el fet que estan convençuts que
«el poble som nosaltres», que el poble són vostès,
aquest convenciment, que només vostès tenen la raó,
acaben donant la prioritat a salvar el projecte socialista. Minimitzant el cost polític, deixant els patiments
dels ciutadans sempre en segon ordre. Han prioritzat la
gestió política davant de la gestió humana.
S’hauria pogut evitar, senyor Nadal, i no ho ha fet.
Vostè ha gestionat en primera persona, potser fins i tot
massa sol, la crisi, i avui la societat evidencia, el barri
evidencia que la crisi de confiança és molt més gran
que el dia 25, que el dia 27 i que el dia 3 de febrer.
Vostè, i ho dic amb tot sentiment, vostè ha quedat desautoritzat. No tant per l’accident, que avui ha demostrat
que també, sinó per les decisions i per la gestió a partir del dia 27 i sobretot del dia 3 de febrer.
Vostè no pot continuar dirigint l’obra pública del país,
vostè no pot seguir donant la cara en nom del Govern,
des d’un punt de vista de portaveu i de la imatge de
comunicació. Vostè ha de dimitir, ha de plegar, senyor
Nadal, i si no ho fa el president l’ha de cessar.
La crisi, entenem, se li ha escapat de les mans, ja no té
el control ni la credibilitat necessària. I no ho diem
només nosaltres, ho diuen els veïns que ahir..., que no
accepten les propostes que els fa el seu Govern. No
volen tornar a casa; de trenta inspeccions només una
accepta el plantejament tècnic de retorn administratiu.
Avui la crisi de Govern afecta l’autoestima del país, la
confiança de la gent en la Generalitat, la qualitat democràtica d’aquest país.
S’ha ensorrat un túnel, sí. L’han tapat molt de pressa,
molt, molt de pressa. Però el que no podran és tapar
l’immens forat obert en l’autoestima de la gent del barri. No podran tancar la fractura, que tardarà temps a
cicatritzar, de la confiança de la gent en les institucions,
en els polítics, en el seu Govern. No podran esborrar de
la memòria de la gent la seva imprudència i incompeSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
23
tència, del dia 3 de febrer, en què se’ls arriba a posar en
perill. I no podrà fer oblidar tampoc, senyor Nadal, la
trista sessió que avui ha protagonitzat.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Gràcies, senyor Puig. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors
diputats, he dit aquest matí i ho repeteixo ara, i val per
al que val, per a les persones que ens escolten i ens
veuen –i no val per al senyor Puig perquè ja ha demostrat que per ell no val–, que l’atenció del Govern de
Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona posa al davant de tot, per damunt de tot, l’atenció preferent, sistemàtica i constant a les persones del Carmel que no
poden tornar a casa seva; sistemàtica i constant.
No s’ha retirat res a ningú. No s’ha retirat res a ningú.
Es continua atenent a tothom i al CAP del Carmel s’ha
normalitzat l’assistència psicològica als veïns. Però no
s’ha retirat cap assistència psicològica als veïns, tot al
contrari. De la mateixa manera que obrir el Mercat del
Carmel és un intent de normalitzar la vida al Carmel,
normalitzar l’atenció psicològica als veïns al CAP del
Carmel és també normalitzar la vida en aquest sector.
Vostè, senyor Puig, no ens ha impressionat ni amb el to
ni amb els adjectius ni amb les acusacions ni amb la
rastellera encadenada de fets dubtosos, tal com demagògicament l’ha presentat, i menys amb acusacions de
faltar a la veritat, que ha formulat sobre aquest conseller i sobre tot el Govern. Perquè aquest Govern ha dit
i dirà i continuarà dient tota la veritat –tota la veritat.
Hi ha una veritat, senyor Puig, que vostè ha establert
d’una forma meridiana i a la qual jo em resistia. Efectivament, hi ha un abans i un després del 20 de desembre. Després del 20 de desembre es trenca, no el cercle
d’excel·lència: altres cercles, i es trenquen. I el problema és que potser no s’han trencat prou –i el problema
és que potser no s’han trencat prou. Li hauria de quedar clar que, pel que fa a la confiança en les institucions, nosaltres no juguem, i no volem jugar a barrejar el
crèdit i la confiança en les institucions amb la crisi del
Carmel.
Quan vostès es concentren en la gestió de la crisi, cometen un acte d’imprudència política descomunal. Primer,
perquè en la seva forma de respondre a crisis similars, i
de respondre-hi políticament i parlamentàriament, no
són precisament un exemple a seguir, ni en la diligència,
ni en la transparència. I no és per exposar-me en res,
simplement és per deixar constància que passat un mes
hem comparegut ja dues vegades i no hi ha precedents
en la història parlamentària d’aquest Parlament de respostes, que són sovint de sis, vuit i dotze mesos, i de
negatives sistemàtiques a la creació de qualsevol tipus
de comissió d’investigació per fets més evidents i més
greus que qualsevol dels que estem abordant avui.
Hauria de quedar clar que si s’ha establert algun dubte respecte al buit clamorós que hi ha entre el novemSESSIÓ NÚM. 45.1
bre del 2002 i el febrer del 2004 sobre què i qui permet
tot això, «tots i ningú» vol dir «Fuenteovejuna del 2002
fins a aquell moment», és a dir, «només vostès», en una
frase que és per esculpir en pedra que diu: «La decisió
de canviar l’emplaçament del túnel de la cua de maniobres del projecte de la línia 5 és una decisió tècnica, no
política, que assumim i ens hi reafirmem. La prenem
nosaltres, vostès l’executen i és a vostès a qui els cau.»
I si hagués calgut una informació pública per prendre
aquesta decisió? I si el tenor i la importància d’aquest
canvi, que prenen i comencen a executar, hagués hagut
de ser objecte d’una tramitació pública diferent, ni que
només sigui per la Llei de contractes de l’Estat o de
contractació de l’obra pública? Senyor Puig, jo no vull
tirar endarrere per tirar endarrere, vull deixar clar simplement que quan vostè descriu una crisi de Govern i
intenta situar damunt de la taula determinades qüestions, posa sobre la taula noms i cognoms de col·laboradors seus, d’abans i d’ara, als quals jo he renovat la
confiança a vegades i altres no, la majoria se n’han fet
mereixedors i d’altres no, però en qualsevol cas qui els
ha posat a la picota avui és vostè i no jo. Perquè m’és
igual que per esperit corporatiu vostè interpreti la meva
interpretació com un atac als tècnics d’aquest país, tot
al contrari. El respecte als tècnics em porta a reclamar
dels tècnics l’arbitri de solucions que siguin conciliables en el terreny administratiu, econòmic i de les decisions polítiques que s’han de prendre.
Repeteixo el que vaig dir sobre si s’hagués pogut evitar: és clar que s’hagués pogut evitar. Simplement aplicant un projecte diferent, un mètode constructiu diferent, un sistema de protecció diferent i un sistema de
seguiment de les obres absolutament diferent. Perquè si
vostè insisteix en els temes de caràcter més tècnic sobre l’esfondrament, convé recordar que si fallen alguns
controls, que si no és prou diligent el seguiment i les
auscultacions, tot això se situa en diferents moments en
els temps i amb les mateixes empreses, que no sempre
responen amb la diligència, que tampoc no he trobat en
fets ocorreguts anteriors al 20 de desembre, i que vostè, ni ningú, ni cap col·laborador seu, no corregeix ni fa
corregir.
Nosaltres no hem volgut forçar el calendari de les
obres. Nosaltres hem dit, amb tota claredat: «Si hi ha
obres que s’allarguen mandrosament d’una forma impresentable en la imatge popular vint-i-quatre mesos
quan es poden fer en dotze, si el contractista ho assumeix, que es facin en dotze.» Nosaltres hem dit: «Hem
d’acabar amb l’espectacle lamentable que en els accessos a les poblacions turístiques de tota la costa catalana s’estigui amb obres obertes que haurien pogut estar
tancades i acabades d’una forma sistemàtica i reiterativa com si estiguéssim en la manera de fer obres públiques dels anys cinquanta.» Però això no és posar a prova ni sotmetre a risc el sistema, és simplement deixar
molt clar que a vegades parlant d’una forma diferent,
dialogant d’una forma diferent, buscant el cercle de
l’excel·lència d’una forma diferent i menys perversa,
l’excel·lència emergeix i és possible.
I vostè, senyor Puig, es concentra en un «acte» –diu–
«d’imprudència» el 3 de febrer. Diu: «Forcen els tècnics a firmar uns certificats. Porten la gent a casa i els
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
24
fan tornar a marxar.» Per sort –vostè ha faltat a la veritat–, per sort. En l’explicació de com es gestiona
aquest episodi, respecte al qual vam ser autocrítics des
del primer dia, vostè ha faltat a la veritat, perquè va
haver-hi un segon esfondrament, que vostè mateix
aquest dematí amb el cap –si l’he interpretat bé– venia
a dir que era un efecte col·lateral de l’esfondrament
primer, que ens porta a decidir que s’aturin els retorns
de la gent quan tot just hi havia començat a haver un
primer retorn de molt poca gent a casa seva. Sobre el
retorn esglaonat de cinc-cents, n’havien tornat no més
de trenta o quaranta, i per tant, a tots els altres simplement se’ls diu: «No volem jugar amb les vostres vides.
No volem que es pugui dir que per l’alarma que ha
generat aquest segon esfondrament, si us continuem
demanant que torneu a casa vostra, algú pugui dir que
esteu cometent una irresponsabilitat i una imprudència,
que no vam cometre i que no vam voler cometre.»
Parla d’informació disponible i d’informació no disponible, diu: «Els llibres d’ordres.» Els llibres d’ordres,
sap què diu el manual de GISA del 20 de maig de 2002
sobre els llibres d’ordres? «La Direcció d’Obra tramitarà el Llibre d’ordres oficial del Col·legi d’Enginyers,
Camins, Canals i Ports, on s’anotaran els esdeveniments més remarcables a parer de la Direcció d’Obres.»
Re més que això –re més que això. Hi he buscat, senyor
Puig, els d’un episodi del mes de març de 2003 i d’un
altre episodi del 26 de novembre de 2003, senyor Puig,
i no hi són. No hi són perquè com que els llibres d’ordres només recullen l’opinió del director d’obres, però
no són l’element de contrast pel seguiment de les incidències de les obres en la relació entre l’UTE constructora i la direcció d’obres, finalment, fins allà on jo sé,
els llibres d’ordres són ben poca cosa, més enllà del que
vostè pugui arribar a pensar.
Vostè, senyor Puig, no només ha compromès els seus
antics col·laboradors, no només ha plantejat una certa
cacera inquisitorial en aquest sentit, no només ens ha
recordat un intent d’externalització de culpes, sinó que
a l’hora de fer pagar justos per pecadors és vostè, avui,
en la forma d’actuar d’avui, ahir, abans-d’ahir i des del
5 de febrer ja li admeto, si és que és veritat que va ser
el 5 de febrer, que vostè va començar a dir coses sobre
aquest tema, qui ha posat GISA en risc, després d’haver trencat el cercle, ha estat vostè. Perquè si GISA
estigués a punt de trencar-se no seria per voluntat
d’aquest Govern, sinó perquè vostè, senyor Puig, hauria posat en perill allò que per vostè mateix era, segons
sembla, un invent extraordinari que calia cuidar com
una peça preciosa de l’herència que ens transmetia.
Però amb relació a aquest tema tinc la impressió que és
precisament vostè –precisament vostè– qui, per raons
que se m’escapen, intenta fer saltar ara l’invent. I nosaltres per aquí no hi passarem. (Remor de veus.)
Perquè, per altra banda –per altra banda–, vostè fa referència a un projecte d’un govern acomplexat. Quin
complex d’un govern que afronta i aborda aquesta crisi
en coordinació, dins del Govern i amb col·laboració
amb l’Ajuntament de Barcelona, i, lluny de qualsevol
complex, assumeix totes les responsabilitats de la gestió d’aquesta crisi i la intenta conduir de la millor manera possible perquè els veïns del Carmel, molts dels
quals ens estan acompanyat avui, ara i aquí, puguin
PLE DEL PARLAMENT
tornar com més aviat millor a casa seva. Sense cap oferiment de col·laboració per part de vostès, com a mínim
que ens consti, potser en seu parlamentària en el torn de
preguntes, però li asseguro, senyor Puig, que a mi no
em consta. A mi no em consta que vostè hagi fet cap
tipus d’oferta en aquest sentit.
I, per altra banda, diu: «Home!, vostès viuen de la renda de la nostra herència. Tot el que s’està fent és perquè
ho vam deixar nosaltres a punt. Vostè no és digne» –em
diu a mi– «de continuar gestionant l’obra pública de
Catalunya. I, en aquests moments, hauria de quedar clar
que aquest traspàs de poder que vam fer no és a benefici d’inventari.»
Senyor Puig, tinc gravat, gravat molt a fons, aquí, molt
a fons, l’episodi del nostre traspàs de poders. (Remor de
veus.) I el tresor més preuat que tinc d’aquell traspàs de
poders és, senyor Puig, la clau que no he canviat per
entrar a la porta del seu despatx. Res més. En el traspàs
de poders, que van intentar que fos silenciat i vergonyant, en una major apagada informativa que no té res
a veure amb el que ara intentava denunciar... (remor de
veus), l’únic que passa –l’únic que passa, senyor Puig,
en aquell traspàs de poder a benefici d’inventaris– és
que, com que no ens podien traslladar ni traspassar el
cercle de l’excel·lència no identificable, era preferible
que no ens traspassessin res. I així va anar.
El nostre Govern, senyor Puig –el nostre Govern, senyor Puig–, ha aprovat en menys d’un any i ha aplicat
en menys d’un any la Llei de barris a la qual vostès van
votar en contra reiteradíssimes vegades, fins i tot, amb
el vot favorable en contra de la seva posició del Partit
Popular. Sistemàticament, el Partit Popular estava a
favor de la Llei de barris i vostès hi van votar sistemàticament en contra. (Remor de veus.) El Govern de
Catalunya en un any –en un any– ha aplicat els tretze
primers programes i abans de final d’aquest mes, o com
a molt tard el 15 de març, haurà convocat la segona
convocatòria dels propers tretze barris per atendre amb
la Llei de barris.
I si alguna cosa tenim clara és que si l’ARI del Carmel
ha de tenir un caràcter extraordinari, justament no és la
Llei de barris qui ha de resoldre els problemes del
Carmel, sinó el caràcter extraordinari de l’ARI que s’hi
ha de fer. I precisament per això parlem de més diners
dels que parlem en el programa de barris, parlem de
més fons de finançament dels que parlem en el programa de barris i abordem totes aquestes qüestions intentant
que la forma d’aplicar els recursos –la rehabilitació, els
projectes urbanístics, les previsions d’intervenció, el
caràcter integral en el barri del Carmel– tingui una dimensió que si fa divuit anys que s’espera, com a mínim, a vostès els en correspon la quota a part de disset.
Per tant, ja em dirà vostè mateix com és que si hi ha
divuit anys d’espera en un programa d’intervenció integral en el Carmel vostès no van estar en condicions
d’acordar i concertar amb l’Ajuntament de Barcelona
una intervenció d’aquestes característiques i d’aquesta
envergadura per al barri del Carmel. (Remor de veus.)
Senyor Puig, és curiós, no?, però, de la forma com vostè intenta posar en evidència aquest conseller o aquest
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
25
Govern, tinc tota la impressió –tota la impressió– que
no fa altra cosa que posar-se en evidència vostè mateix.
I ho fa –i ho fa– amb tota claredat perquè en la forma
de demanar responsabilitats polítiques no fan altra cosa
que assenyalar amb el dit noms de persones que potser
les haurien d’assumir i ja no les poden assumir perquè
no ocupen aquest càrrec.
Probablement, la major autocrítica que jo hauria de ferme és la d’haver donat per més bona del compte l’herència d’aquest traspàs de poders no fet que vostè em
va donar el dia 22 de desembre de l’any 2003. (Forta
remor de veus.)
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
El president
Té la paraula, per al torn de rèplica, l’honorable senyor
Felip Puig.
El Sr. Puig i Godes
Gràcies, senyor president. Senyor Nadal, ho tenia equivocat, jo no venia aquí a impressionar... No era la nostra intenció. No era el nostre objectiu. No sé si això...,
en tot cas, ha sigut un lapsus, sí que aquesta era la seva
voluntat. Nosaltres veníem aquí a veure si era possible
avançar, a conèixer més a fons la veritat i amb el fet que
s’assumissin, de veritat, les responsabilitats polítiques
que avui no s’han assumit.
Vostè parla d’un buit clamorós en la informació pública. Bé, si és així..., per què no la fan? Si tan veritat i cert
i tan rotund és això, per què no la fan al febrer, al març,
a l’abril, al maig del 2004, al juny del 2004 abans de
començar les obres del túnel modificat? Per què?
Vull recordar que quan jo he parlat de les responsabilitats en cap moment jo m’he posat a la boca el nom de
ningú. No he posat a la picota a ningú. Vostè sí que ho
ha fet, reiteradament, tant dels seus com dels antics,
amb un estil, crec, que també ens diferencia..., també
ho crec. (Veus de fons.) Jo no he posat a la picota a ningú, més aviat he recordat el que vaig fer des del primer
moment i el que, òbviament, vaig fer en el seu moment
també: proclamar la meva confiança en la solvència
tècnica de tots els col·laboradors que jo vaig tenir i el
que continua treballant amb vostè.
I també li he de dir: és casual, però GISA ha construït
en els darrers dotze anys 45 quilòmetres de túnels en
carreteres; 24, 25 quilòmetres de túnels d’obres ferroviàries, de metro; 40 noves estacions... Alguna xemeneia apareix. No se’ns va ensorrar cap túnel de maniobres. GISA ha fet en els darrers deu o dotze anys més
de tres mil obres, amb una inversió que supera els 7.000
milions d’euros, amb un nivell de solvència, de qualitat que creiem que avala la feina que s’ha fet.
I quan nosaltres diem, senyor Nadal, que «fa falta més
atenció als veïns», escolti’m, l’oficial dels bombers de
Barcelona –no ho diu el senyor Puig, l’oficial dels
bombers de Barcelona– diu: «Crec que a molta gent no
l’hi han donat suficient informació ni seguretat.»
I quan diem que hi han altres objectius polítics en la
seva gestió, fins i tot una de les persones que molta gent
identifica com és de les que més a peu de carrer i al
SESSIÓ NÚM. 45.1
costat de la gent estan, deixa l’evidència en els mitjans
de comunicació. En funció de com són els titulars del
dia dels diaris del matí acabem tenint el dia d’una manera
o d’una altra. El fet és que un titular et canvia el dia. La
seva prioritat, la seva obsessió és aquesta en el fons –és
aquesta–, ho diu la regidora de districte, del Partit Socialista. Aquesta és en el fons... (remor de veus), del
Govern municipal –del Govern municipal–, disculpin
l’error, del Govern municipal. (Remor de veus.) Del
tripartit municipal. Ho he dit bé ara? (Veus de fons.) Del
tripartit municipal.
Senyor Nadal, vostè, també, deixi’m ja que, per acabar,
li recordi: no sé com pot comparar el meu traspàs de
poders i l’acord que vàrem tenir vostè i jo en donar-li
o no publicitat..., per cert, un traspàs que jo sí que el
tinc gravat, certament cordial, com certament cordial
han sigut, malgrat la dificultat política, algunes entrevistes i algunes trobades que hem tingut vostè i jo durant aquests dies. Però vull recordar que el traspàs que
vam fer en què, segons a criteri seu, vaig traslladar-li
tota la informació i em vaig posar a la seva disposició
per donar tota la informació que fos necessària, no sé
com ho pot comparar amb un protocol de censura dels
mitjans de comunicació que emana d’aquest Govern.
Sincerament, és un nou exercici de perversió.
Finalment..., home, dir que..., i és només una referència perquè, sí, jo sóc tècnic, tinc aquesta, en tot cas,
desviació. (Rialles en un sector de l’hemicicle.) Però,
clar, comparar el mètode de construir túnels amb aquella, diguem-ho així, teoria de deixar anar l’ase per la
muntanya i per on passa l’ase anar construint la carretera amb el mètode austríac, em sembla molt poc procedent.
Escolti, el mètode austríac consta de tot un manual, de
tot un seguiment importantíssim de protocol d’actuació
dels tècnics que estic convençut que és –i ho continuarà sent, doncs– un mètode, entre molts, utilitzat per
construir els túnels, com s’estan construint avui a Catalunya, com s’estan construint avui a Barcelona i no
passa res, o sí, segons, ho repeteixo, en funció de quin
seguiment i de quines responsabilitats s’assumeixin.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Senyor Mas, té la paraula.
El Sr. Mas i Gavarró
Sí... Senyor Nadal, en la seva intervenció ha planat, he
entès jo –i em sembla que ho ha entès gairebé tothom–,
ha planat l’ombra d’una certa sospita, se suposa que de
mètodes no precisament ajustats a la legalitat. Sí, tothom ho sap.
Jo només els demano una cosa: si tenen més que sospites, tenen proves, vagin als tribunals. Presentin querelles. De sospites, n’hi ha respecte a tothom. Respecte a vostès, n’hi ha un munt, però no les manifestem, ni
les insinuem. Sí que sabem una cosa, que si algú en
aquest país no pot parlar d’aquest tipus de sospites o
d’ombres són precisament vostès, perquè... (remor de
veus) –permetin-me un moment, els hem escoltat a tots
vostès amb molta atenció–, perquè si alguna herència
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
26
va deixar el projecte socialista fa uns quants anys a
l’Estat espanyol amb participació seva era precisament
una manca molt important de confiança respecte a tots
vostès.
I escolti, no som nosaltres els que ens dediquem a parlar d’aquestes coses, i menys jo, no m’ho han sentit a
dir pràcticament mai, entre altres coses perquè no tinc
cap interès a parlar del passat, però no estem disposats
a què vostès contínuament vagin estenent aquesta ombra de sospita.
Després de la intervenció del senyor Nadal d’aquest
matí hem escoltat un grapat d’aplaudiments. Què
aplaudien, senyores i senyors diputats del Partit Socialista? Què aplaudien? Vostès han vingut aquí a salvar
la cara i a salvar-se vostès. A això és al què han vingut.
Perquè quan els veïns a vostès –i a vostè, senyor Nadal–
els xiulen i vostès els aplaudeixen, no pot tenir també
en aquest cas la sospita que els equivocats són vostès i
els que l’encerten són els veïns?
Els veïns és veritat que han perdut la casa alguns d’ells
–altres no saben si la podran recuperar–, tot això és
cert. Afortunadament, comparteixo amb vostè plenament, al 100 per cent, que afortunadament no hi ha
hagut ni una sola víctima mortal. No han perdut les
seves vides, i això és el més important de tot, totalment
d’acord, però han perdut, senyor Nadal, senyores i senyors del Govern, una part de les seves vides, perquè
quan s’ensorra una casa, no només s’ensorren unes
pedres, no només s’ensorren unes parets, s’ensorra alguna cosa més important que tot això, i això sí que s’ha
perdut. I això, em sembla que encara que hagin perdut
la casa, aquestes persones afectades el que no han perdut és ni el criteri ni la sensibilitat.
No aplaudeixin més durant tota la sessió d’aquesta tarda, els ho demano. No és cap consell, simplement és
una petició.
El senyor Maragall ahir, i avui ho ha tornat a fer el senyor Nadal, m’ha recordat una anècdota del servei militar. Un cop es va produir un accident que va consistir
en què es va disparar un fusell –es va disparar–, i van
estar hores i hores buscant qui era el responsable i qui
era el culpable, i no el varen trobar. Sap que varen fer,
aleshores? Van arrestar el fusell, el van arrestar. (Remor
de veus.) Sí, sí, vostès ja saben que això passava.
Bé, el problema, senyor Nadal, i senyor Maragall –ja
que vostè també va insistir en aquest sentit–, el problema del que ha passat en el Carmel no és el «mètode
austríac». El problema no és l’externalització, no és
GISA –no és GISA–, no és Convergència i Unió, no és
el subsòl i el terra, que segons vostè ara resulta que s’ha
de mimar. No és aquest el problema. El problema, senyor Maragall –disculpi’m que m’adreci a vostè com a
màxim responsable del Govern–, el problema són vostès. El problema són vostès, i avui ho han tornat a demostrar. Vostès, per la seva incompetència, per la seva
arrogància, de la qual presumeixen, dia sí dia també, la
seva manca de sensibilitat i en alguns moments la seva
manca de coratge.
El Carmel, senyor Maragall, és el mirall i l’aparador
d’una cosa que nosaltres ja més o menys sabíem, que
és que en aquest país no hi ha govern, en aquest país no
PLE DEL PARLAMENT
hi ha bon govern. I tot això que ja sabíem però que
s’amagava darrere dels discursos, de les declaracions,
de les contradeclaracions, de la pirotècnia i dels focs
d’artifici, tot això ha sobresortit d’una forma evident i
absoluta en el tema del Carmel. No hi ha bon govern.
Vostè fa poc aquí va dir que estàvem, que el país estava en bones mans. No, senyor Maragall, estem en males mans, no nosaltres, el país en el seu conjunt està en
males mans.
Vostès diuen, i vostè ho va dir ahir i per això m’adreço a vostè...
El president
Senyor Mas, hauria d’anar acabant...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí, acabo en un minut o dos. (Remor de veus.) Vostè va
dir... (Remor de veus.) Ja sé que tenen ganes que acabi
de pressa però tinguin un mínim de paciència.
El president
No, senyor Mas, és que se li ha acabat el temps.
El Sr. Mas i Gavarró
Vostè va dir, senyor Maragall, i avui s’ha reiterat, que
paguen justos per pecadors. No sé si els que avui han de
plegar, per decisió del conseller d’Obres Públiques, són
justos o no –això ja ho decidiran vostès–, però el que sí
que sabem és que els pecadors són vostès. I vostès no
assumeixen aquesta responsabilitat. Altra cosa és que
vulguin fer, o que no vulguin fer –millor dit–, penitència, i que vulguin convertir el seu pecat en virtut –allà
vostès–, però els pecadors són vostès. I pel que sigui,
per raons que es poden entendre i d’altres que potser
no, pel que sigui, vostès no assumeixen, en el nivell que
correspon, les seves responsabilitats.
I darrer tema. M’agradaria, senyor Maragall, que vostè pugés a la tribuna, en un dia solemne com aquest, i
reiterés que la culpa de tot plegat, com va dir ahir en
seu parlamentària, és de Convergència i Unió. Si ho fa
s’enfonsarà una mica més en el pou de la incredulitat,
i també en el pou del descrèdit. Però jo li demano que
ho faci, per poder tenir un debat, si cal, en aquest sentit. Perquè, si calla, aquesta serà la imatge viva de la
seva impotència política.
El president
Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim
Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Senyor Mas... Vull fer, abans de contestar al senyor
Puig i al senyor Mas, dos aclariments. Un primer, respecte al retorn frustrat del dia 3 de febrer. Els tècnics
continuaven mantenint, l’endemà, que es ratificaven en
aquell certificat, que no se’n volien desdir i que el volien mantenir fins a les últimes conseqüències fins ara
mateix.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
27
Tant és així que, quan vam haver de plantejar si firmaven un nou certificat pel retorn, ara, els tres tècnics responsables de les dues UTE, deien: «No, amb el que ja
vam firmar el 3 de febrer ja n’hi ha prou.» I nosaltres
vam creure, sense forçar res, sinó situant les coses en
aquell terreny que ens és imprescindible per ser jutjats
com a bons gestors i no dilapidant els termes contractuals de la relació entre el Govern, el gestor, la direcció
d’obres i l’empresa contractista, que és per deixar clar,
que ara n’hi ha uns que firmen perquè volen i perquè de
bona fe s’hi mostren disposats, i n’hi ha uns altres que
havien de firmar i era la seva més absoluta obligació,
perquè eren en els termes del contracte que tenien firmat els responsables de l’obra i havien de respondre’n
civilment, com civilment de forma subsidiària respondrà aquest Govern si així toca. Per tant, aquell certificat val per al que val, i no val per als veïns, però per al
Govern era absolutament imprescindible per deixar clar
que en les reclamacions legals de caràcter patrimonial
que formularem, aquells tècnics ens deien que més
enllà de l’esfondrament puntual que s’havia produït res
–res– no havia de fer patir ningú.
Pensi que la preocupació per allò que les persones han
deixat en les seves cases, aquells que hi han deixat alguna cosa, que n’hi ha un grapat –trenta-tres, moltes
coses; d’altres, uns quants dies de les seves vides; d’altres, la moral col·lectiva com a barri–, tothom hi ha deixat alguna cosa. Però pensin que, filant primíssim, el
Govern va esperar la disponibilitat del cap dels bombers de Barcelona per fer entrar a la casa que s’havia
d’enderrocar, un cop s’havia enderrocat el primer forjat, per treure tantes coses com es poguessin treure, atenent justament aquesta sensibilitat i responent una interpel·lació que ens feien, a l’alcalde de Barcelona i a
mi mateix, en el barri, dient: «No prometis el que no
pots prometre. No diguis que podrem recuperar coses
que tenim a dintre casa si no les podrem recuperar.»
I el primer dia, el senyor Vicente Alegre, que estava
entrant, ens truquem i diu: «Entro perquè jo no hi veig
cap perill.» I degudament assessorat, jo li dic: «No entris. I no entris fins que els bombers no et deixin entrar.
I quan els bombers et deixin entrar, aleshores entra tu,
i que entri tothom qui calgui, i traguem tantes pertinències com sigui possible, com més millor.»
Però si alguna cosa no farà aquest Govern serà justament barrejar els sentiments dels veïns del Carmel, els
seus problemes, la gestió d’aquests problemes i l’intent
de solucionar-los amb la baralla i batalla política en la
forma i en els termes que vostès ara aquí, des de fa ja
una setmana l’han volgut conduir i l’han volgut portar
cap aquí.
De fet, senyor Mas, ara, intervenint, intentant que el
senyor president de la Generalitat respongui i atengui
el seu requeriment, vostè, senyor Mas, fa bo, sensu
contrario, aquell argument que deia. Perquè sortint
vostè ara ens honora amb l’honor que no ens va concedir el president Pujol no responent directament la Moció de censura que li formulava el senyor Maragall en
aquell moment.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
El president
Té la paraula el senyor Mas.
El Sr. Mas i Gavarró
Senyor Nadal, avui hauria estat molt més senzill per a
tots plegats, també per a vostès, que en la seva intervenció hagués actuat amb molta més humilitat, amb molta menys arrogància i assumint la responsabilitat important que vostè té o que li han delegat –esculli el que
vulgui. Això no ho ha fet.
I, posats a parlar de l’episodi del 3 de febrer, jo no li
nego que a vostès els ha impulsat en tot moment...
–perquè, si no, serien males persones–, no els nego que
els ha impulsat un desig de garantir per sobre de tot la
seguretat. Només faltaria, senyor Nadal; no es posi cap
medalla per això. És la pura evidència, és el que cal fer
no per part d’un govern, per part de qualsevol persona
sana, saludable i que tingui dos dits de judici: garantir
primer la seguretat de tothom.
Per tant, vostès han fet allò que és més elemental, però
no pretenguin que nosaltres a més a més els aplaudim
per haver indicat a uns veïns una tarda que anessin a
casa seva, que dormissin allà i l’endemà que els haguessin de treure. Si això, senyor Nadal, no li mereix
cap mena d’autocrítica, ni un petit mil·límetre d’autocrítica, si vostè considera que això no és suficient perquè
algun alt responsable polític plegui immediatament,
aleshores és que no parlem el mateix llenguatge.
Reflexioni sobre això. Reflexioni a fons vostè mateix,
i independentment de voler salvar la cara a qualsevol
preu, i el càrrec, que s’entén molt bé, pensi si això és
una actuació correcta o no: enviar uns veïns a casa seva
una tarda i treure’ls l’endemà.
Vostè creu que a partir d’aquí hi pot haver el més mínim, la més mínima dosi de confiança respecte a vostès? No s’estranyi si ara no hi volen tornar encara que
els donin garanties. No s’estranyin, senyor Maragall, si
en aquest moment a tot Catalunya, a aquelles ciutats on
ha d’arribar el metro, a la ciutat de Barcelona, la gent
en lloc de reclamar el metro com han fet durant tants
anys, ara estan reclamant a crits que el metro no hi vagi.
Això no és culpa d’altres, és culpa seva per no haver
actuat amb la diligència i amb la competència que hauria calgut, i també amb la transparència.
I, finalment, senyor Nadal –i ara suposo que es posaran
a riure–, nosaltres no tenim res contra vostè –nosaltres
no tenim res contra vostè. Entre altres coses, perquè ens
coneixem des de fa molts anys, hem col·laborat en diverses ocasions, jo mateix amb vostè he fet un munt de
coses positives al servei de molta gent, i no li tenim ganes especials; no senyor, encara que vostè s’ho pensi.
L’única cosa que li estem demanant és que aquest Govern i el seu president actuïn amb el coratge necessari.
I coratge significa que en un moment clau, ara no protegit per una pregunta parlamentària de dos minuts i
mig, senyor Maragall, com ahir, on vostè sempre té
l’última paraula, que en un moment clau vostè pugi a
la tribuna i digui la seva, i torni a repetir, si realment ho
pensa, que tot això, com va dir ahir en seu parlamentària, és culpa de Convergència i Unió. Faci-ho un altre
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
28
cop, i aleshores tindrem un debat també sobre això i
sobre altres coses.
Per tant, escolti’m, no hi ha res personal respecte a ningú; hi ha el judici sobre un govern que està actuant
malament. Vostès són govern i nosaltres som oposició,
vostès són govern i nosaltres, oposició avui, i, per tant,
vostès han de fer de govern i nosaltres d’oposició.
I això és el que nosaltres hem fet, com ha dit molt bé el
senyor Puig, durant els primers dies, fent exactament el
contrari del que vostès feien sempre... (remor de veus)
–sí, senyors i senyores, sempre; que sempre intentaven,
a la més mínima, i jo n’he patit alguna conseqüència,
entre d’altres, saltar a la jugular–, i donar-los temps per
gestionar correctament una emergència important. Però
no ens facin culpables d’allò que simplement és atribuïble a vostè, a vostès en general.
Per tant, senyor Maragall, seguim esperant que vostè
pugi a la tribuna i que torni a ratificar –que torni a ratificar– si com va dir ahir... (remor de veus), si com va
dir ahir tot això és culpa de Convergència i Unió i si
resulta que nosaltres tenim el desvergonyiment que
vostès, pobrets angelets, hagin d’assumir les responsabilitats d’aquests dimonis escuats que eren la gent de
Convergència i Unió.
El president
Senyor Nadal, em demana la paraula? (Pausa.) Sigui
conscient que obre torn, eh? Té la paraula.
El president
Senyor Mas...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí, molt breument, també des d’aquí mateix..., observant el silenci avui absolutament protegit del president
de la Generalitat (remor de veus), per dir-li, al senyor
Nadal, que altra gent i jo mateix hem assumit totes les
responsabilitats per bé i per malament; les bones guanyant les eleccions, les no tan bones no guanyant-les
prou bé. Les hem assumit absolutament totes.
I dit això, deixi’m dir-li que el que avui es posa en evidència, en total evidència, és que vostès no només han
actuat amb greu incompetència, sinó que actuen amb
greu manca de coratge polític. I això encara és pitjor
–això encara és pitjor.
I el que hauria d’haver fet vostè, també per dignitat, és
no tallar el coll d’uns col·laboradors només, sinó presentar formalment la seva dimissió. I el president de la
Generalitat, el que hauria d’haver fet immediatament és
acceptar-la. Potser vostè és un peça massa important
d’aquest Govern perquè el deixi, potser aquest Govern
sense vostè i algú altre faria aigües per tots costats. I per
això, probablement, vostè avui no plega, però en circumstàncies normals d’un govern normal, vostè hauria
d’haver plegat.
(El president de la Generalitat demana per parlar. Forta remor de veus.)
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Ho sé, però no em puc estar de dir, senyor president, de
l’escó estant, que en aquesta darrera intervenció, amb
un punt de cinisme, de demagògia, d’una certa indignitat, el senyor Mas està intentant portar les coses a un
terreny en què, com que falta a la veritat i no es recorda de les seves experiències passades, en realitat imputa
i fa culpables i estableix unes responsabilitats polítiques
que ell sap que en el terreny que les han plantejades no
hi són i que en el terreny que les hem reconegudes no
són justes, però serveixen per deixar clar que al Carmel
l’única prioritat són els veïns.
El president
Té la paraula el president de la Generalitat.
El president de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall
i Mira)
Però hauria de quedar clar que si hem de repassar les
trajectòries de cadascun i l’evolució, els problemes són
d’una altra índole i se situen en un altre terreny.
Amb la vènia... (Pausa.) Vostè ha volgut que jo sortís i
jo surto, efectivament. A dir-li que la seva intervenció
demostra que hi ha alguna cosa més –alguna cosa més–
que simplement un mal govern per part de vostès en els
darrers anys. Que el president Pujol es va equivocar. Es
va equivocar en el moment en què no va contestar allò
que per llei efectivament havia de fer, que era contestar una moció de censura, que no hi ha cap llei al món
que digui que es pot contestar per algú que no és el
mateix «mocionat», cap, ni, per descomptat, el Reglament del Parlament de Catalunya. Que es va equivocar
nomenant-lo, a vostè, i llançant-lo, a vostè, en aquella
ocasió com a candidat. (Remor de veus.) Per això va
guanyar..., ha guanyat tant que no el veig governant. I
facin el favor d’escoltar un moment.
I jo no vull –no vull– tornar a recordar els actes de dimissió de responsabilitat que en el passat alguns responsables dels governs anteriors havien fet. Nosaltres
assumim la nostra, l’assumim i l’assumirem, governem
i governarem, i per més que vagin dient, aquesta cantarella inacabable «és que vostès no governen, és que el
problema són vostès, és que el problema és que no tenen no sé què» esdevé la descripció d’un únic problema, que és que el Govern ara el tenen uns i abans el
tenien uns altres.
Miri, la malícia de les seves paraules a mi em demostra..., la malícia de les seves paraules, el to de les seves
paraules, després del to que ha utilitzat el conseller, em
demostra que vostès tenen la cua de palla, que vostès
realment tenen un problema i que s’han sentit atacats
per una acusació que d’alguna forma vostès mateixos
se’n deuen ressentir, com a verídica, perquè altrament
no s’explicaria que vostè hagi sortit aquí amb el to, amb
la falta de respecte, amb el to i la falta de respecte que
ha utilitzat.
Tant és així –tant és així– que, dels que van tornar el
primer dia, uns quants que van voler encara estant vivint a casa seva i naturalment no ha passat res. Perquè
si parlem de vides –si parlem de vides–, que quedi clar,
ell ho ha reconegut, aquí no hi ha cap vida humana en
joc en aquest moment.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
29
Nosaltres hem aplaudit el conseller aquest dematí, sí,
però l’hem aplaudit segurament equivocadament, perquè no havíem d’haver-ho fet. Però ha sigut perquè hi
ha hagut una reacció, jo crec, instintiva per aplaudir
l’honradesa i el rigor de l’explicació que s’havia fet i al
mateix temps el conteniment amb la qual s’havia fet.
I vostès no han estat a l’alçada, senyor Puig i senyor
Mas. I vostès no han estat a alçada perquè vostès tenen
alguna cosa a amagar; si no, no s’explicaria el seu to.
La història ho demostrarà. Vostès han trencat avui una
regla que en aquest Parlament s’havia respectat sempre,
que era el respecte entre diputats i el respecte al president de la Generalitat. I, d’això, la història els en passarà factura. (Remor de veus.)
El president
El president de la Generalitat de Catalunya
Sí, no, molt breument, perquè penso que, efectivament,
hem tocat el moll de l’os. Vostès tenen un problema, i
aquest problema es diu 3 per cent. (Forta remor de veus.)
El president
Senyor Mas... (Remor de veus.) Sí, sí, senyor Mas, té la
paraula...
El Sr. Mas i Gavarró
Sí. Senyor Maragall... (Persisteix la remor de veus.)
El president
Senyores diputades, senyors diputats, si us plau... (Pausa.) Senyor Mas, té la paraula, breument.
Senyor Mas, s’ha obert un torn, per tant, té la paraula.
El Sr. Mas i Gavarró
El Sr. Mas i Gavarró
Senyor Maragall, m’hauria d’explicar exactament en
què li hem faltat al respecte, perquè, si no, és simplement una frase.
El que passa, que potser vostè té la pell tan prima i l’orgull tan ple i l’amor propi tan inflat que al final resulta que, a qualsevol crítica, encara que sigui expressada
en termes absolutament correctes des d’un punt de vista
parlamentari i des d’un punt de vista personal –no se li
ha fet cap al·lusió personal de cap mena, simplement
sobre el funcionament del seu Govern–, vostè hagi de
replicar que se li està mancant al respecte. Algun problema deu tenir vostè si considera que en aquest Parlament se li falta al respecte simplement per la sessió que
hem tingut avui.
Segona cosa. Jo estic absolutament al·lucinat que vostè s’aixequi en aquest Parlament en un sessió com la
d’avui i parli de tot menys del Carmel. És a dir, vostè
es posa dret, ens parla de la Moció de censura que vostè
va organitzar per criteris purament partidistes, o per
passar l’estona perquè es devia avorrir, i ara resulta que
el gran problema és si el senyor Pujol li va contestar o
no la Moció de censura? Aquest és el problema, senyor
Maragall? Aquest és el problema del Carmel? Aquest és
el problema del túnel del metro? Aquest és el problema
de l’obra pública de Catalunya?
No, senyor Maragall, jo no esperava això de vostè, jo
esperava una altra cosa. Jo esperava que vostè, que ahir
en aquesta mateixa seu, ben emparat pel Reglament del
Parlament i, per tant, sense capacitat de controvèrsia...,
que avui anés a aquella tribuna (l’orador assenyala la
tribuna d’oradors), no a aquesta, a aquella tribuna, i
davant de tothom ens parlés del tema que avui ens ha
convocat, que és el Carmel, els veïns, la gent afectada,
l’obra pública a Catalunya, la confiança que ha de merèixer un govern del país, el bon govern que tots plegats
necessitem, els que hi són –vostès– ara i els que esperem tornar-hi ben aviat.
El president
Senyor president..., el senyor president demana la paraula...?
SESSIÓ NÚM. 45.1
...vostè ha perdut completament els papers. Si el president de la Generalitat avui ha d’acabar aquest torn parlamentari d’aquesta manera, vostè ha perdut completament els papers. Vostè ha perdut completament els
papers, senyor Maragall. Si era per això, realment es
podia haver estalviat aquesta intervenció.
Jo li demanaria, senyor Maragall..., senyor Maragall, li
demanaria... (veus de fons), li demanaria una cosa, i li
ho dic també amb tota la modèstia i espero que amb
tota la correcció i amb tot el respecte: entre vostès i
nosaltres en aquests propers mesos hem de fer coses
molt importants al servei d’aquest país, no ho oblidi.
Per fer aquestes coses importants és molt necessari que
un cert cercle de confiança entre vostès i nosaltres segueixi existint, i que aquest cercle de confiança, que no
és d’amistat, però és de confiança política, d’intentar
fer coses junts al servei del nostre país i de la seva gent,
de la gent del Carmel i de molta altra gent, que això no
es trenqui. I amb la seva última intervenció això es trenca definitivament. Vostè engega la legislatura a fer punyetes. Suposo que n’és conscient.
I, per tant, li demano, formalment, amb modèstia i amb
ple respecte, que vostè retiri aquesta última expressió i
que puguem tornar a restablir aquest mínim de confiança que el nostre país necessita.
(Remor de veus.)
El president
El senyor president demana la paraula..., i la té.
El president de la Generalitat
Honorable senyor diputat, accedeixo a la seva demanda. Però accedeixo a la seva demanda per una sola raó,
perquè vostè acaba de dir una cosa molt important, que
interessa més el país que tot el que ens ha dit abans. I
això tan important és que Catalunya té al davant coses
molt importants a fer i espero de vostè i del seu Grup
que estiguin en condicions de complir efectivament la
seva part de l’obligació en els mesos que vindran en els
quals es jugarà l’Estatut de Catalunya, la Constitució
espanyola i, en bona mesura, el nostre futur.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
30
El president
Senyor Mas...
El Sr. Mas i Gavarró
Jo li agraeixo, senyor Maragall, aquesta rectificació,
que em sembla que és bona, no l’humilia en absolut
–no l’humilia en absolut–, però els ho torno a dir, si en
algun moment vostès tenen alguna sospita, al marge del
que s’ha dit avui, sobre el que sigui, facin el favor de fer
allò que s’ha de fer: anar als tribunals, presentar les
demandes que calgui i, a partir d’aquí, ja se’n parlarà.
Però deixin d’estendre l’ombra de la sospita pertot arreu, perquè vostès no ho poden fer, per trajectòria, i no
ho han de fer sobretot mirant cap al futur.
El president
Moltes gràcies a tots dos.
És el torn del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans
pel Canvi i té la paraula el seu portaveu, el senyor Miquel Iceta.
El Sr. Iceta i Llorens
Moltes gràcies, senyor president, he de dir-li que he
estat a punt de demanar-li empara, perquè em semblava... (Remor de veus.)
El president
Senyor Iceta, fem-ho bé, esperi’s un segon...
El Sr. Iceta i Llorens
Jo parlo per als veïns, i em sembla que ells sí que escoltaran.
El president
Va, doncs. Endavant.
El Sr. Iceta i Llorens
He estat a punt de demanar-li empara perquè corríem el
risc de perdre el fil de debat, i jo crec que el tema no es
mereix que es perdi el fil de debat.
Volia començar així, senyor president, senyores i senyors diputats..., vull que les meves primeres paraules
vagin adreçades a mostrar la solidaritat del Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi amb els veïns i veïnes del
barri del Carmel afectats per una desgràcia causada per
les obres de la línia 5 del metro.
(El president s’absenta del Saló de Sessions i el vicepresident primer el substitueix en la direcció del debat.)
La intervenció del nostre Grup, així com la tasca dels
governs de Catalunya i de la ciutat de Barcelona, té
com a objectiu prioritari defensar els interessos dels
veïns i les veïnes afectats, la seva seguretat, la compensació pels perjudicis que han patit, la recuperació
dels seus immobles, o l’assignació de nous immobles
quan la recuperació sigui impossible, i també pal·liar
el perjudici sofert pel comerç i les activitats econòmiques.
PLE DEL PARLAMENT
Volem reconèixer i agrair la presència d’alguns veïns i
veïnes del Carmel i dels seus representants avui, aquí.
Compartim la seva angoixa, som conscients que hi ha
pèrdues que no es podran mai compensar, ens sotmetem, per tant, de bon grat a les seves crítiques i acollim
les seves propostes.
El nostre objectiu és fer possible que recuperin la tranquil·litat i l’alegria de viure en el seu barri, i volem que
sàpiguen que no descansarem fins a aconseguir-ho.
Tothom parla en nom dels veïns del Carmel. Ells ja han
dit el que volen: explicacions, disculpes, responsabilitats, compensacions, garanties i exemples. Nosaltres
creiem sincerament, conseller, que vostè les ha donat.
Més enllà d’errors i encerts puntuals, vostè i el Govern
de què forma part estan treballant amb la responsabilitat, la serietat i l’eficàcia que ha de dignificar la gestió
pública, potser sense l’espectacularitat d’efectes immediats, difícils en circumstàncies com aquesta, per no dir
impossibles, però fent el que cal fer per recuperar la
confiança de fons en la política i en la gestió pública.
I volem dir-los, modestament, però fermament, als veïns i les veïnes del Carmel, que la millor garantia per a
la recuperació de la tranquil·litat en el seu barri, per
impulsar la regeneració urbana que cal i assegurar la
continuïtat amb seguretat de les obres del metro..., cal
prosseguir en la línia que el conseller Nadal i el Govern
de la Catalunya està tirant endavant. N’hem estat convençuts des de sempre, però encara més després de sentir la seva intervenció d’aquest matí. Sabem conseller
que per vostè en aquests moments no hi ha més èxit
personal o polític que el retorn, la satisfacció i la compensació als afectats, i en el fons aquesta és la màxima
garantia que podem donar-los.
I feta aquesta menció, em deixaran que discrepi amablement del molt honorable president de la Generalitat.
Perquè avui, si no l’he entès malament, deia: «Potser no
hauríem hagut d’aplaudir.» Jo discrepo d’ell. Nosaltres,
als responsables polítics que donen la cara, siguin o no
del nostre partit, els aplaudim. No ho hauríem pogut
fer, si haguessin defugit responsabilitats, si s’haguessin
amagat o si s’haguessin dedicat en moments de crisi a
inaugurar una discoteca, llavors no. (Remor de veus.)
Segona qüestió que jo crec que cal parlar i parlar clarament. Es parla de transparència –tota, tota, absolutament– i que no es poden fer acusacions o insinuacions
infundades –tota la raó. I en la meva intervenció, creguin-me, i a més em subjecto, com no podia ser d’altra
manera, a la crítica pública dels altres grups, dels altres
companys diputats, dels mitjans de comunicació, intentaré no caure en el que considero un error de tot debat
parlamentari, que a més desprestigia no només la persona o el Grup que fa mal ús de les seves prerrogatives
parlamentàries, sinó el conjunt de la política.
I creguin-me que nosaltres també hem aplaudit el conseller Nadal per un altre motiu: perquè creiem que ha
entomat responsabilitats que li pertocaven, però també
algunes que no li pertocaven. I això en política pot no
tenir compensació. Ningú té l’obligació d’agrair el que
podem considerar una obligació dels responsables polítics. Però, creguin-me, el Grup a què pertany el conseller té l’obligació, moral, si m’ho permeten, de fer un
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
31
reconeixement especial, singular, perquè creiem que és
sobretot merescut.
Hem pogut aquests dies parlar amb molta gent, del
Carmel i de fora, i ens diuen: «Mira, sort que ha passat
això amb en Nadal, ja veurem si hi té responsabilitat o
no, però amb aquest estem segurs que el tema tirarà
endavant.»
I pensava que potser només era una opinió meva, però
he d’agrair al senyor Artur Mas la sinceritat de part de
la seva intervenció. Jo li vull agrair que hagi pujat a
aquesta tribuna, perquè l’he entès així, i em disculpo
per endavant si no és..., però deia: «Home, nosaltres
entenem per què no plega vostè, perquè al cap i a la fi
és un dels puntals del Govern.»
Si m’ho permet, senyor Mas, si es girés el revés, sembla que Convergència i Unió es veu obligada a demanar la dimissió del senyor Nadal precisament perquè és
un dels puntals del Govern. Si no és així, doncs, millor;
si vostès consideren que és proporcionada la responsabilitat, doncs, ja es veurà.
Nosaltres, la veritat és que ens sentim orgullosos de
tenir-lo en el nostre partit. Ens va costar. No sé si tothom ho recordarà: el senyor Nadal no... En fi, va costar. Va voler estar en una llista, va estar disposat a fer
d’alcalde, deia, «per una estona», perquè li agradava
molt la feina, però sempre que anés com a independent,
no fos cas, no? I nosaltres, la veritat, vam fer els possibles per convèncer-lo que tampoc érem tan mala gent,
i finalment ho vam aconseguir.
Però ens en sentim orgullosos no només perquè ens va
costar incorporar-lo en la nostra candidatura, ja m’entendran, sinó perquè hem après d’ell, hem gaudit del
seu exemple, de la seva feina. I permetin-me que ho
torni a recordar, perquè qualsevol responsable polític
pot tenir en un moment determinat la temptació de posar davant la defensa de la seva imatge: el que és important és aquell responsable polític que sap posar davant
l’interès públic, davant del que pot ser el seu interès
personal, la seva imatge personal o perdre el temps
defugint responsabilitats, intentant establir quines eren
i quines no eren. Ho sento, hem aplaudit, però jo, si
avui no hagués aplaudit, no hauria dormit tranquil.
Una cosa és aquest orgull que sentim com a socialistes..., i l’orgull que sentim perquè en Joaquim Nadal
hagi entomat crítiques, algunes que potser li corresponien i altres que no.
Però, escoltin-me, que ell hagi volgut mossegar-se la
llengua, en fi, pot ser un costum; ara, el seu Grup Parlamentari no pot –no pot. I nosaltres hem de dir a la
cambra, als ciutadans, en general a l’opinió pública,
que ens ha dolgut assistir aquests dies a una campanya
de desprestigi precisament perpetrada pels que van
aprovar el projecte, van adjudicar l’obra, van aprovar
un mètode constructiu que planteja problemes, que
s’han de poder resoldre, però que planteja problemes,
van acceptar modificacions a pilota passada, saltant-se
tràmits i verificacions, concentrant encàrrecs en poques
empreses, reduint fins a fer pràcticament inservibles els
controls de l’obra i, en canvi, avui volen, pretenen aparèixer com els garants de transparència i eficàcia.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Mirin, estem indignats. Però ho repeteixo..., i crec que
compliré, perquè m’ho he preparat, no vull que les
emocions que a vegades es poden desbordar en un debat em traeixin, no voldria traspassar el que crec que en
un debat polític ha de ser l’enumeració de fets, i, per
tant, fer un estalvi solemne de qualificatius, particularment de desqualificatius; no crec que sigui bo.
Jo crec que el judici l’han de fer els ciutadans; nosaltres
podem i tenim l’obligació de proporcionar arguments.
Creguin-me que crec que els ciutadans faran un judici
que no serà negatiu respecte al conseller Nadal ni
d’aquest Govern, entre d’altres coses, perquè alguns
dels defectes que nosaltres apreciàvem en el Govern de
Convergència i Unió, Convergència i Unió segueix
practicant-los des de l’oposició. Per exemple: tenim un
problema? Doncs, què fem? Encarregar una enquesta i
publicar-la. Doncs, com avui. Amb un avantatge, que
volem reconèixer aquí: aquest cop sí, almenys, l’enquesta la paga el partit; és un avanç.
Jo recordo fa mesos que per intentar explicar el canvi
vaig dir: «El canvi és que vostè ja no és conseller.» Hi
ha gent que només recorda aquella part de la meva intervenció, que maleïda la gràcia, perquè..., i per això
em limito, intento limitar-me al màxim, però potser
vaig ser ingenu. I també ho vull dir. Perquè realment el
canvi no és només un problema que un govern entra i
un altre surt, o un surt i un altre entra, per aquest ordre,
sinó realment si canvien les polítiques i es revelen com
a més eficaces i capaces de reformar.
I, per tant, probablement, el canvi que jo en aquell
moment potser d’abrandament veia estrictament com
aquell moviment de files que ha permès que la primera fila d’aquest Parlament sigui ocupada per un personal polític diferent, doncs, calia que madurés i s’assentés.
Jo potser vaig ser ingenu pensant que la hipoteca, diríem, desapareixeria d’un dia per l’altre. Però no creguin,
no crec que es tracti..., i en aquest sentit també he de
valorar positivament la intervenció del senyor Mas, en
el sentit de no criticar l’obra d’una o altra persona: aquí
en el fons estem posant en discussió, amb arguments,
models diferents de fer, i al final són només els ciutadans els que poden jutjar.
Però nosaltres creiem que s’ha marcat fins i tot en la
gestió d’aquesta crisi, amb el capteniment d’un conseller, un model ben diferent de fer les coses.
Primer, perquè se’ns han donat explicacions, i en aquesta
cambra, i en un temps raonable. En fi, recordem quant
es trigava abans a comparèixer en comissió? Recordem
un ple extraordinari d’aquesta naturalesa? Recordem la
creació d’alguna comissió d’alguna cosa –no m’atreveixo a dir encara quina veurem avui? No. Per tant, hi
ha un canvi radical.
Assumpció de responsabilitats de tipus polític? Poquíssimes. I n’hi deuen haver. Algunes, potser, d’immediates, de gent que ha actuat directament i no ho ha fet
prou bé, i algunes, potser, més estructurals, d’aquestes
que em sembla que el conseller anomena «remotes».
Miri, sabem ja moltes coses, tot i que, a vegades, conseller, li he de dir que la seva intervenció ens ha costat
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
32
de seguir, eh? Però vostè ha donat moltes explicacions
sobre què ha passat i el perquè. Sabem quan es va pensar l’obra, qui i com la va adjudicar, qui va executar-ne
els canvis, qui els convalidava a pilota passada, qui tenia la responsabilitat del control tècnic i qui havia
d’avisar de problemes i no ho va fer. Més o menys.
Aquest és el panorama que ens ha situat. Home, algú va
tapar o com a mínim no va advertir de problemes.
Conseller, vostè s’hi ha compromès, però jo li ho he de
repetir en nom del meu Grup: actuï, contra persones,
empreses, siguin responsables tècnics o no, o siguin
tècnics de les empreses, o qui sigui; modifiqui el que
calgui perquè mai més a Catalunya una obra pública
pugui executar-se sense requeriments de seguretat del
màxim nivell.
O la consellera de Benestar i Família, demostrant la
proximitat als afectats, que, efectivament, aquesta ha
estat la primera prioritat, no podia ser d’altra manera.
La nostra obligació?, sí, però algú ha de reconèixer que
s’ha fet, i s’ha fet bé.
La consellera d’Interior que, en fi, la gent sap que el seu
concepte de seguretat és tan ampli com l’exigència ciutadana de tranquil·litat, i per això la seva expansivitat.
Si algú va estalviar recursos per augmentar guanys, sigui inflexible –sigui inflexible–, si és que es va donar,
i si no, no en parlem més, perquè si es va donar, jo crec,
no sóc expert, ho podem portar a la fiscalia que probablement hi apreciaria delicte, i si no ha passat...
L’Ajuntament de Barcelona. Queda malament que ho
diguem, potser, fora d’allà, però també el nostre Grup
es veu obligat a dir-ho: l’alcalde, els tinents d’alcalde
i la gent del districte, siguin del partit que siguin, que
alguns sí que sabem cadascú d’on és; la presidenta del
Consell, la Maravillas, la Mavi; la regidora, l’Elsa, i
tanta i tanta gent; tècnics del districte –veig la Núria
Carmona a la sala–, atenent les persones, que era la
nostra obligació, particularment des de l’Ajuntament
on, des del punt de vista de responsabilitats per l’obra,
ni n’hi havien ni se n’hi han de buscar, encara que alguns sembli que només es dediquin a això.
Anem on calgui i allà on calgui perquè jo crec que
aquest Govern, tots els governs tenen una obligació
envers la institució que ocupen temporalment, i és donar la màxima garantia als ciutadans que s’està utilitzant el poder, l’autoritat i els recursos de la forma més
eficient possible. «Podemos meter la pata pero no meter la mano», s’ha dit en castellà i lamento no tenir en
català en aquests moments una expressió comparable.
Doncs, jo crec que això tots els governs, ho repeteixo,
tenen aquesta obligació i han de maldar perquè així sigui.
En els moments més crítics, si no estic mal informat,
fins a –que no sé si vol dir «fins a» o «més de»– noucents treballadors de l’Administració dedicats sobre el
terreny sense horari i sense límit. I això em serveix també per parlar del mèrit d’aquestes persones, no ja dels
governs, no ja de les administracions, sinó la gent que
va entendre que si hi havia dies que un no podia anar a
dormir, no hi anava. Jo crec que han honorat, com convé fer de tant en tant, perquè, si no, tots ho oblidem, la
funció pública, el servei públic, que no és només una
feina, també és una vocació.
I, per tant, no s’aturi, ni es quedi curt, ens té al seu costat, vagi fins on calgui, nosaltres no volem exonerar
ningú de les seves responsabilitats, perquè si ho féssim,
ens estaríem fent responsables; no ho volem.
El Govern ha aprovat les mesures que estaven al seu
abast, des del punt de vista de pal·liar el dany en la
mesura que es pot, perquè, ho he dit abans, hi han coses que no es recuperen, algunes de materials i algunes
que entren en aquest camp, difícil però existent, de l’esperit. He llegit coses aquests dies terribles, i hem vist
fotos de gent buscant aquell record, no?, aquell record
que pren cos i no sempre el podrem recuperar, aquella
peça; però, en canvi, el record espero que sempre el tinguem, no?
És veritat que potser això de la continuïtat institucional,
que ja he vist que hi han interpretacions diferents, s’ha
d’acceptar a benefici d’inventari, potser. Jo no sé si de
vostè canviaria la clau del pany del despatx. Però és
veritat que potser algú ha apreciat que potser s’haurien
hagut d’aplicar reformes més valentes, més directes,
més ràpides, sobre procediments que potser no proporcionen les garanties més altes exigibles.
I això sí que li ho demano, conseller, perquè algú pot
pensar: «Escolti’m, si no hagués passat això de l’esvoranc» –també dit socavón o forat–, «no hauria passat
res.» Vostè..., m’ha semblat llegir en la seva intervenció, o escoltar, millor dit, que ja hi havien procediments
de reforma en curs, però jo crec que davant de la cambra, davant dels veïns, de l’opinió pública, dels ciutadans, convé deixar clar quins i com.
No voldria deixar de parlar d’altres membres del Govern, perquè això és un govern, de tres partits, sí, però
per mi tots i cadascun membres del meu Govern. El
conseller en cap; ara no sé per què s’ha dit: «No hi és.»
Jo crec que hi ha estat sempre que calia i sempre coordinant. A vegades no cal estar a l’escó per fer la feina.
I, de fet, em tranquil·litza saber que algú està en un altre lloc en aquests moments, ara. La coordinació es pot
produir des de molts llocs i em consta que s’ha fet, i
s’ha fet bé.
PLE DEL PARLAMENT
Per tant, no hi ha mai prou diners per compensar coses
perdudes d’aquesta naturalesa, perquè, i perdoneu el
castellà, es necio confudir valor y precio; hi han coses
que no tenen preu però que sí que tenen un immens
valor.
I també no oblidar que és veritat que hi han uns afectats directes, però hi ha una voluntat política d’actuar
decididament sobre un barri. I jo crec que amb això el
conseller Nadal, millor que molts –anava a dir millor
que ningú, però aquesta contenció que se’ns demana i
que de grat compleixo...–, millor que molts, coneix.
Entre altres coses gràcies a ell tenim una llei de barris,
que, per cert, no per al Carmel, perquè això ho hem
d’abordar específicament, però jo crec que ja hem de
començar a pensar a incrementar la seva dotació econòmica perquè hi han molts barris a Catalunya que ho
necessiten. I l’èxit de la convocatòria dels ajuts, fins i
tot alguna petita querella institucional que s’hi va
produir en el moment de l’adjudicació, ens indiquen
fins a quin punt és una línia política adequada.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
33
Nosaltres creiem, sincerament, que la resposta a la crisi
ha estat ràpida i eficaç. I, perdonin, aquí s’ha dit:
«Home, ha estat ineficaç...» Que algú recorda encara el
retard a cobrar, per exemple, indemnitzacions en casos
d’incendi? Ho dic... (Veus de fons.) No sabia les xifres
–gràcies, diputat.
Per tant, jo crec que s’ha estat eficaç. Ara, és evident,
hi ha hagut una resposta no exempta d’ensurts; hi ha
hagut una gent que li vam dir que podia tornar i després
li vam dir: «Millor que surtis perquè, escolta’m, tot i
que els tècnics ens diuen que això és segur, no ens la
volem jugar perquè encara la terra belluga.»
El valor a preservar aquí no era la imatge d’un polític
o un tècnic, el valor d’una opinió, sinó el valor de la
seguretat, no només de les vides, que afortunadament...,
però també d’aquesta noció de seguretat que les persones hi tenen dret per ser ciutadanes del nostre país.
Conseller, ho he dit al principi, vostè sempre ha donat
la cara –per això potser li trencaran–, però nosaltres,
aquest valor, l’hi hem de reconèixer abans de res. Ens
ha donat una informació exhaustiva, he intentat resumir-la, m’he quedat avui sense dinar, però... Anem a
veure... Si no ho he entès malament, causa immediata
única de l’accident..., no hi és –no hi és–, és difícil d’escatir o de trobar. Potser –jo ho dic així, perdonin, eh?–
una falla geològica difícil de detectar? Podem dir-ho
així? Amb tot allò, jo em perdo. Potser caldria haver
incrementat mesures perquè un determinat mètode
constructiu exigeix més que l’estricte compliment
d’una norma de seguretat? És això? És això, ultrapassar el que diuen les normes.
Ara, és evident que hi han accidents que no es poden
evitar. També és evident. I també és evident que en
aquest cas hi han causes remotes o estructurals que han
tingut la seva importància, i que estaríem fent un flac
servei als veïns i a la ciutadania si no en parléssim.
Hi ha un projecte discutible. Vostè ensenyava des
d’aquí uns gràfics. He vist que allò bellugava molt, i si
no ho he entès malament, sense que ningú se’n fes càrrec, cap firma, cap informe, cap valoració. Escolti’m,
això, jo, que la meva experiència de gestió pública és
limitada, crec que no es pot fer així. Jo recordo que al
meu ajuntament fins i tot per aprovar un «retranqueig»
s’havia de fer una paperassa tremenda. Per tant, aquí
alguna cosa ha fallat o han canviat molt les coses des
que jo vaig ser regidor a l’Ajuntament de Cornellà del
Llobregat.
El mètode constructiu aquest, vàlid i que ha funcionat
a molts llocs, i que té problemes, que tenen una solució..., però és veritat que potser en funció del terreny
s’hi ha de parar més atenció des del punt de vista de la
seguretat i de l’actuació directa.
clar és que s’hagin de convalidar molt a pilota passada
i que es vulguin fer tan de pressa que després ningú es
pugui fer responsable d’un efecte negatiu d’una actuació d’aquesta naturalesa. Per cert, si no l’he entès
malament, a partir de quatre dies que s’havia adjudicat
l’obra. No és una mica estrany? O és que ja es va adjudicar sabent que seria modificada i en fi..., perquè també és possible, jo no hi entenc gaire.
I després ha dit unes coses que..., un control geotècnic
i geològic, jo diria, com una finca extremenya, manifestament millorable. Perquè, clar, és que vostè ha dit:
«Confiança reiterada i contumaç» –això, ho he anat a
mirar a la transcripció perquè...– «en determinades
empreses.» Jo no hi afegeixo res. No cal. Aquí ja s’ha
parlat d’un cercle d’excel·lència, de qualitat i de confiança política. Doncs, si hi havia un cercle... Després,
m’ha semblat veure en un gràfic que els anys electorals
aquí les adjudicacions es disparen... Una cosa és un
cercle d’excel·lència, però jo espero que no es tracti
d’un cercle de connivència.
Jo m’he hagut de rellegir la seva intervenció un i altre
cop perquè hi ha una cosa que no és comprensible, almenys, des del punt de vista d’una persona que no està
avesada a la gestió pública. Però hi ha un buit clamorós
d’administració entre el juliol del 2002 i el febrer del
2004, però tots sabem que l’obra seguia i es feia, perquè
han arribat on ha arribat i, per tant, es bellugava.
Després li hem sentit dir, conseller: «Obres que es fan
sense l’empara d’un projecte.» Ah, això sí, un director
general el 2004 va firmar por lo que había, por lo que
iba a haber..., i tot plegat, i dues firmes un mateix dia...
I, efectivament, segurament, això, no ho podia haver
fet, o hauria hagut d’advertir que allò no podia ser.
Per tant, arribats aquí, aquesta sensació que pagaran
justos per pagadors, que és veritat que la noció de
justícia i de pecat, doncs, és molt làbil. Però per nosaltres és bastant una certesa, perquè, si no ho hem
entès malament en la seva intervenció, conseller, pagaran aquells que intentaven esmenar errors que venien
d’abans. Potser ells havien comès també algun error,
però en tot cas jo crec que la valoració no serà suficientment ajustada i plegaran els que intentaven posar
remei a errors estructurals comesos quan manaven alguns dels que pugen a la tribuna a criticar-lo a vostè,
conseller. Potser li estan criticant que no els hagi esmenat abans la plana. L’altre dia hi havia, per cert, un acudit en un diari que assenyalava aquesta eventual circumstància.
És veritat que, als que no hi entenem, això que les empreses es controlin a si mateixes sobre la qualitat de
l’obra que fan, sona malament. Jo abans feia una frase
d’aquestes: «Si l’autocontrol esdevé descontrol, mal
assumpte.» Algú ho ha de vigilar, i algú que no tingui
interès directe amb l’assumpte.
Vostè ha plantejat una esmena a la totalitat, no?, parlamentàriament, des del punt de vista dels procediments.
Llàstima que en l’àmbit de l’obra pública no existeixi
l’esmena de devolució, perquè les coses són com són.
S’ha de revisar encara més l’herència, conseller, em
temo, no per assenyalar responsabilitats, no –jo crec
que quan un polític n’assenyala com a responsable un
altre, lamentablement la nostra credibilitat col·lectiva no
està a la màxima alçada–, però sobretot per evitar problemes, per evitar que alguns errors es puguin tornar a
produir en el futur.
Això de fer modificacions fetes sobre la marxa? A mi
també em sona que això es fa; el que ja no sé si és tan
Nosaltres, no podia ser altra cosa, fem nostres les seves
conclusions, les mesures que es proposa aplicar, i ens
SESSIÓ NÚM. 45.1
Fascicle segon
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
34
agradaria que quedés clar que aquestes propostes d’esmena s’estaven ja aplicant en certa mesura abans, perquè el gest que els veïns pensin que només s’arreglen
les coses quan hi han desgràcies no ens agrada.
Miri, arribem al capítol de les responsabilitats. Aquí
també hi ha canvis, conseller, respecte a l’abans i el
després, que es deia, del desembre del 2003.
Vostè podia haver dit que el que ha passat era un accident inevitable. Ho hem sentit dir en altres ocasions, en
altres llocs, en altres administracions –no em refereixo
només a Catalunya, estic referint-me en general.
Hem vist gent trigar molt, molt, molt a comparèixer al
Parlament; hem vist que es neguen explicacions; fins i
tot hem vist moments en què s’ha fet que aquest Parlament aprovés resolucions laudatòries que nosaltres crèiem injustificades. De tot hi ha hagut. Però nosaltres
celebrem que el seu estil, que és el nostre, no sigui
aquest.
Com que em diuen que en els discursos convé posar-hi
alguna cita d’autoritat, he buscat les de la responsabilitat, les de Weber. També m’han dit que es fan servir,
però que no sempre es compleixen i que cadascú les
interpreta com vol. Però n’hi ha una que ens podem
aplicar tots i que jo crec que tots hi estarem d’acord, i
és que, quan parlem de justos i pecadors, en política
sols hi ha dos tipus de pecats mortals, diu Weber, no
implicar-se en les tasques públiques i la falta de responsabilitat. Jo crec que en això tots hi podem estar
d’acord.
I, què és responsabilitat? Diu Weber: «L’ètica de la responsabilitat és la que ens obliga a respondre de les conseqüències de les nostres accions.» Diu: «Un polític
sense conviccions és senzillament un oportunista, un
professional de la manipulació, un venedor de fum,
però un polític sense consciència de la responsabilitat,
perdut en el seu món neuròtic d’utopies irrealitzables,
és un perill.» No estic pensant absolutament en ningú.
Feia la cita com d’autoritat.
Però el que sembla que ha de quedar clar és que un és
responsable d’allò que fa, d’allò que decideix o d’allò
que, havent-ho de saber, no ho sap, o de la seva tria.
Aquesta és la seva responsabilitat. I, per tant, jo ho dic
perquè..., a part que avui vostè ha establert unes responsabilitats, que pel nostre Grup són les ajustades, jo crec
que convé que fem tots un esforç d’assentament d’una
certa teoria democràtica de la responsabilitat. I jo els
diré, no com que sigui veritat revelada, la meva opinió
respecte a això. Els responsables polítics no són fitxes
de dòmino. No cauen del primer a l’últim amb independència de la seva actuació concreta o de la seva vinculació amb els errors comesos, si no hi ha una relació
directa..., miri, vostè no és responsable, potser ho hauria volgut ser per a poder-ho evitar, però no n’és.
Tampoc no em sembla ni just ni acceptable graduar les
responsabilitats en funció de l’alarma social: a més
alarma, més responsabilitat, perquè cal tranquil·litzar
l’opinió pública.
Miri, creguin-me, la gent no quedarà avui més tranquil·la en funció de quants caps o colls siguin tallats, em
sembla en l’expressió del senyor Mas, sinó quanta
PLE DEL PARLAMENT
llum, quanta transparència, quanta garantia siguem
capaços de posar sobre la taula.
Tampoc és acceptable, en termes de responsabilitat,
intercanviar cromos entre socis de govern. Ni entre
govern i oposició. Siguem, en això, rigorosos. Per tant,
es tracta de delimitar responsabilitats en funció
d’aquests principis, que diuen els experts en dret i gràcies als quals m’han ajudat, «proporcionalitat i equitat». Per tant, ni a pes ni a «bulto».
Nosaltres acceptem la delimitació que ens proposa,
conseller, perquè la proposa i la justifica, conscients
que potser estem determinant responsabilitats d’una
forma massa difusa, i, per tant, aquesta noció genèrica
que potser justos paguen per pagadors és dolenta.
Em sembla que acaba el meu temps i no vull depassarlo massa. Una mica..., president, amb un minut crec
que acabaré.
Conseller, el nostre Grup és escèptic, vostè ho sap, sobre la constitució d’una comissió parlamentària d’investigació, creiem que pot convertir-se fàcilment en un
terreny de nou escenari de lluita partidista, però som
conscients que això ha de ser un acord dels grups, i, per
tant, treballarem per fer l’acord que creiem, entre tots,
que millor serveix, precisament, a l’interès públic de
transparència i d’atribució de responsabilitats, però,
particularment, com evitar que torni a passar el que ha
passat.
Jo ja els ho adverteixo, en el nostre Grup no hi ha ni
geòlegs, ni enginyers de mines, ni tampoc directors
d’obra. He trobat un arquitecte, si convé ja els el portarem. A nosaltres no ens podran trobar –i perdoni que
en això el copio– discutint d’injeccions de formigó, de
gunitats, encavallades, xemeneies, triangulacions, micropilotatges, el sistema Cyclops, convergències o anivellacions de precisió. Tampoc ens hi trobaran per un
espectacle de foc creuat de responsabilitats. Per això
havíem pensat que potser una comissió de tipus independent podria funcionar millor. Ho parlarem amb els
grups. Els ho he de dir: la idea no és original. Creiem
que és una bona còpia, una bona interpretació. «CIU i
PP volen un estudi independent sobre les causes del
sinistre» –1 de febrer del 2005–, «els diputats sotasignats del Grup de Convergència i Unió sol·liciten la creació d’una comissió d’investigació per a analitzar i conèixer les circumstàncies de caràcter tècnic que han
provocat l’esfondrament.»
Per tant, en fi, creiem que la nostra, diríem, obsessió, o
que la nostra insistència sobre determinades qüestions
lliga amb algunes de les propostes o sensibilitats que en
alguns moments s’han expressat, i espero, pel bé
d’aquest bé públic que és la transparència i la confiança
en les institucions, que ens puguem posar d’acord.
Conseller..., m’adreço a tu, no paris. Recorda la frase de
Willy Brandt: «No són les dificultats sinó la resignació
allò que ens pot vèncer.» Els veïns del Carmel et necessiten, necessiten la teva feina. El president i el Govern
t’han reiterat la confiança, i avui ho fa, també, Quim, el
teu Grup Parlamentari.
Moltes gràcies, president, per la seva amabilitat, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
35
El vicepresident primer
Gràcies, senyor Iceta. Honorable conseller, té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors
diputats, il·lustre senyor diputat, podria, segurament,
prescindir d’aquest torn, i fins i tot n’havíem parlat,
considerant que el to i el sentit de la seva intervenció
recollirien en molt bona mesura aspectes centrals del
que havia estat el meu intent, aquest matí, de fixar i
establir quines eren les prioritats del Govern amb relació als fets del Carmel. Vull, sí, però, aprofitar aquesta
intervenció per afegir alguna dada més i algun compromís més a alguna de les coses que he comentat aquest
matí.
S’ha formulat, no l’ha formulada vostè, però s’ha formulat aquesta tarda una pregunta sobre el reconeixement dels drets morals dels veïns i dels danys morals
soferts pels veïns. Aquest, com tots els altres termes
referits als danys soferts pels veïns, serà un procés laboriós i, alhora, generós de converses i negociacions
que voldríem portar de la manera més clara, més transparent, més oberta, menys condicionada per intents
d’aprofitar l’avinentesa i per situar les coses en un punt
just: que tothom recuperi allò que ha perdut, que tothom recuperi allò que sent un intangible o pertinences
difícils de valorar també rebi una valoració i ho recuperi, i que els danys morals siguin reconeguts d’una
forma que estableixi justícia i equitat, i, per tant, respongui al que podríem dir-ne una jurisprudència que
serveixi per a aquest cas i per a d’altres.
bona mesura crec que vam encertar, que, fent les coses
ajustades i amb un tempo ben plantejat, es podien resoldre molt bé problemes de canvi d’orientació de determinades prioritats polítiques sense fer tabula rasa, tant
és així que, probablement, donada la dimensió del Departament, no hi ha cap altre departament –cap altre
departament– en el Govern que aculli en els rengles
dels seus tècnics qualificats excàrrecs polítics avui rellevats del seu càrrec polític. Però aquest és un fet administrativament inevitable. Així està plantejat: qui té
un lloc que ocupa plaça a..., i cedeix aquesta plaça per
a ocupar un lloc de confiança, té el dret del retorn a la
plaça que ocupava si aquella plaça és vacant.
Per tant, és veritat que segurament no vam fer prou de
pressa totes les reformes que calien, però vull que també li quedi clar que és veritat que es van començar totes les que calien. No serà ara pel Carmel que abordarem la reforma de GISA, no serà ara pel Carmel que
revisarem els projectes ferroviaris de Catalunya, sinó
que una cosa i altra estaven enfocades, plantejades i
fent-se. I el que serà la meva màxima feina en aquest
moment serà impedir, justament, que la incidència tan
monogràfica del cas del Carmel freni o alenteixi aquest
procés de reforma necessària que havíem entomat amb
anterioritat.
Gràcies, senyor diputat, senyor president.
El president
Passem al següent Grup Parlamentari, que és el d’Esquerra Republicana de Catalunya, i té la paraula, en el
seu nom, l’il·lustre senyor Joan Ridao.
(El president es reincorpora al seu lloc.)
El Sr. Ridao i Martín
Vull dir també que vostè ha fet esment d’aquesta qüestió i vull aprofitar també l’avinentesa per situar el tema
en el seu punt just. Tot allò que s’hagi de fer al Carmel,
que s’ha de fer, no serà i no volem que sigui, i no ens
podem permetre que sigui plantejat i entès en detriment
de coses que s’han de fer a d’altres llocs.
Moltes gràcies, senyor president. Molt honorable president de la Generalitat, honorables consellers, honorable senyor Nadal, em sap greu que ara el senyor Mas no
hi és, en aquests moments, a l’hemicicle, però em volia adreçar a ell, ni que fos un instant ras i curt per dirli que al nostre Grup Parlamentari no li han passat inadvertides algunes de les seves paraules. Vull dir que el
futur de l’Estatut no pot ser una amenaça per a amagar
el 3 per cent. D’això ja en parlarem, tindrem l’oportunitat de parlar-ne més endavant. El nostre Grup està
compromès amb el combat i la lluita per la transparència i per la netedat de les institucions, però una cosa no
es pot vincular a l’altra.
Hi ha qui ha esmentat..., i la simetria pot ser en qualsevol moment, potser, no prou ben interpretada, però és
igual. Si han passat coses o a Lleida, o a Tarragona, o
a Sallent, o a d’altres àmbits, on fenòmens diversos de
subsidència plantegen situacions de pèrdua també irreparable de les cases o de necessitat de rehabilitació i de
recuperació de barris sencers, vull que quedi clar que el
Carmel tindrà tot allò que li correspon, i que, a més a
més, ningú mai no podrà dir: «Ho han donat al Carmel,
però ho han tret d’aquests altres.»
Crec que és un compromís important que ha de servir
per situar les coses al seu punt just i per a ajudar a entendre i a fer entendre que la sensibilitat que el Govern
de Catalunya està aplicant per tot allò que està passant
al Carmel, naturalment l’aplicarà tant com calgui als
altres casos que es produeixin.
I vull concloure, senyor diputat, reiterant-me en una
idea que vostè també em plantejava i que vull que li
quedi clara: potser sí que havíem d’haver anat més de
pressa, potser sí que havíem d’haver sigut més radicals,
però vam creure, i ho vam creure de bona fe, i amb
SESSIÓ NÚM. 45.1
Com que hem vingut a parlar del Carmel, és d’això que
principalment vull parlar, i, per tant, tampoc vull contribuir a convertir aquest debat en un autèntic espectacle.
Com recordava, i, de fet, ho ha recordat insistentment,
el conseller Nadal durant les seves intervencions, demà
passat farà un mes que es va iniciar el malaurat drama,
l’episodi del Carmel, amb un fet que es va iniciar, si
vostès volen, amb un ensurt: l’enfonsament del túnel
que s’estava construint en l’ampliació de la línia 5 del
metro. Un accident que probablement no hauria passat
d’això: d’un accident d’allò més probable en aquest
tipus d’obres públiques importants, si no és que, com
tots sabem, dos dies més tard, es va descobrir un enorme esvoranc que va motivar el desallotjament d’un
miler llarg de persones dels seus habitatges.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
36
Fins aquí, senyor Nadal, el seu Departament, el de Política Territorial i d’Obres Públiques, i el Govern en el
seu conjunt van superar aquesta primera fase d’incertesa, d’inquietud, gràcies al fet que la crisi, l’enderrocament d’alguns immobles, només va afectar un grapat
de famílies, i perquè el conjunt d’administracions concernides van assegurar a la resta de les persones damnificades que podien tornar a casa perquè havien conjurat el perill.
Però aquest clima, com tots sabem, es va estroncar.
L’esvoranc era molt més gran del que s’havia previst
inicialment. Es va haver de desallotjar tot el perímetre.
Es van enderrocar tres edificis més.
I cregui’m que aquest relat no el faig per delectar-me en
la desgràcia ni per retornar al període emocional i esquinçador de la memòria sentimental de molta gent que
ens escolta, de molts dels damnificats del Carmel, ni
per reviure, lògicament, el xoc traumàtic de veure la
gent del Carmel garbellant entre llàgrimes en els contenidors de deixalles per trobar alguns objectes de la
seva existència: una foto esgrogueïda –s’ha dit–, una
peça de roba, el disc dur de l’ordinador. Una crua, per
cert, estampa, en una de les ciutats que es vanta, jo crec
que amb raó, de ser de les millors del món, i en molts
aspectes ho és.
Faig aquest relat dels fets, que és una mica més càlid,
potser, del que vostè mateix ha fet aquest matí, senzillament perquè per a molts aquests fets són uns fets
inexplicables. Perquè deixant de banda els aspectes dels
estudis geològics pertinents –que en parlarem–, deixant
de banda també el procés previ dels treballs de perforació –i després en parlarem–, que són evidentment
elements centrals per entendre bona part del que ha
passat, aquí, abans que re, el que va fallar és tot un sistema –tot un sistema– de realització de l’obra pública.
L’actual Govern, probablement sense intencionalitat, el
que ha fet és perpetuar aquest sistema. Allò que vostè
eufemísticament ha dit, «donar continuïtat institucional». Bé, aquest Govern, en part, és responsable d’haver perpetuat aquest sistema, tan «denostat», que avui
tots plegats estem desestimant.
I si va fallar tot un sistema d’obra pública, que afecta
l’actual Govern i, evidentment, el Govern anterior, evidentment va fallar i falla la confiança. Hem insistit des
del primer dia que aquí hi ha una autèntica crisi de legitimitat i de confiança. I la confiança, en la nostra societat, s’ha convertit en una categoria política transcendental. Diguem-ne que és el fil molt prim, molt delicat,
que relliga de vegades el ciutadà amb els governants, en
una època, per cert, més aviat de lleialtats precàries.
Una confiança que té molt a veure amb la fermesa i
amb la seguretat, que són dos elements que són, probablement, el codi genètic de qualsevol estat. Una confiança, per cert, que tots els que som aquí sabem perfectament que ens costa molt de guanyar, als polítics, i que
si es perd costa molt de recuperar.
No ho ha dit, senyor Nadal, no ho ha admès –ja li ho
diré jo, sense cap mena d’empatx– que aquesta confiança probablement es va esmicolar aquella atziaga nit
en què un grup de veïns, amb tots els informes tècnics
que probablement ara es tornarien a reproduir amb la
PLE DEL PARLAMENT
mateixa intensitat que es van fer en el seu dia –vostè ho
ha dit–, en el moment que es va autoritzar aquells veïns a tornar a casa seva i l’endemà van ser desallotjats.
A partir d’aquell moment, per desgràcia –a partir
d’aquell moment–, tot l’episodi malaurat del Carmel es
va començar a escriure d’una altra manera, i vostè segurament és el primer que n’és conscient, d’això. A
pesar que –i ho vull dir molt clar– la gestió de la crisi,
es digui el que es digui, ha estat positiva en termes generals. En alguns aspectes, particularment, no. No passa re. Però en termes generals ho ha estat, perquè la
resposta per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de
Barcelona, les dues administracions conjuntament, no
han escatimat ni els recursos ni els esforços necessaris.
Avui per avui encara hi ha un miler de treballadors
públics per atendre els damnificats.
Seria inacabable –vostè ho ha fet, jo no tinc el mateix
temps que vostè– de fer una llista exhaustiva, prolixa,
del conjunt d’actuacions fetes per tots els departaments
del Govern, encara que els esforços d’aquests departaments del conjunt del Govern puguin quedar literalment sepultats per la magnitud del desastre. Les coses
són com són. Encara que aquests esforços estan, o han
estat, literalment, sepultats, en molts moments –avui
mateix– per l’estultícia d’alguns que volen fer veure
que hi ha hagut descoordinació, que hi ha hagut
insolidaritat, que hi ha hagut inhibició per part d’alguns
membres d’aquest Govern. Els primers que ho saben
són les famílies que ocupaven o que s’han vist afectats
i han hagut de desallotjar els seus habitatges. Saben, per
exemple, que s’ha declarat el barri àrea de rehabilitació
integral; saben que rebran, si no les estan rebent ja, les
bestretes a compte de futures indemnitzacions; han disposat d’habitatges pont si ho han volgut, dietes per subvenir a les despeses de supervivència ordinària; ajuts
per poder compensar el lucre cessant de les seves activitats econòmiques; serveis d’autobusos, transport escolar; s’han suspès el pagament de rebuts d’aigua, llum,
electricitat, l’IBI, telèfon, etcètera.
I tot això, i més, vull dir que està en sintonia, en directa
sintonia amb allò que el nostre Grup Parlamentari va
reclamar des del primer moment de la gestió d’aquesta crisi. La nostra primera i principal preocupació ha
estat sempre –i en això el Govern ha estat, jo diria, encertat– que calia atendre i compensar les persones, al
marge d’aclarir els fets, al marge d’assumir també, si
s’esqueia, les eventuals responsabilitats. Però també és
veritat que a mesura que passaven els dies les causes
d’aquest fiasco del túnel sota la muntanya del Carmel
han esdevingut més espesses. Es va assegurar, òbviament, la seguretat del veïnat, els damnificats van començar, com he dit, a rebre les necessàries compensacions, però també es van multiplicar de forma
inquietant els interrogants. I voldria, en tot cas, fer una
referència a un aspecte molt particular, com és el pecat,
per nosaltres, d’imprevisió.
Malauradament, la desconfiança juga molt males passades de vegades, i de vegades té efectes, diguem-ne
que retroactius, canvia el judici sobre les coses del passat, a vegades llença una implacable, diguem-ne, mirada retrospectiva. I comença a fer, a tots plegats, el terreny de joc una mica més costerut del que caldria.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
37
Hi ha qui aquests dies responsabilitza, jo diria que amb
molta raó, els gestors actuals –també els anteriors, lògicament– d’haver-los entabanat des del mateix inici de
la democràcia amb un urbanisme d’aparador, que ha
oblidat els dèficits estructurals de barris com el Carmel,
erigits sobre el «desarrollisme» més salvatge. Perquè,
no ens enganyem, assistim en bona part a un episodi
–a un dels successius episodis negatius– d’un barri ara
molt més digne que no era fa uns anys, però d’un barri –s’ha de reconèixer– generalment maltractat, mal
utilitzat i mal gestionat des de fa anys, des de l’època
del caos urbanístic, del barraquisme, de l’autoconstrucció incontrolada els anys cinquanta, seixanta, també
dels anys setanta, per tal d’acollir a corre-cuita la immigració desatesa i obligada a construir temeràriament en
terrenys inservibles.
No vull dir amb això –preciso– que el responsable directe de l’actual crisi sigui aquest fenomen, sinó que
una part del problema l’hem d’anar a buscar en els errors del que s’ha denominat el «porciolisme». El porciolisme en tants i tants barris intersticials com el Carmel, però com el Verdum, com la Verneda, com la
Mina, com Torre Baró, on els greus errors del porciolisme ens han portat l’expansionisme urbà sense planificació, sense el mínim sentit de la sociabilitat, sense
serveis. Els immobles cauen també, per tant, moltes
vegades perquè unes obres normals d’urbanització i de
transport no són sostenibles a causa de les pèssimes
condicions d’un espai que mai no s’hauria d’haver urbanitzat ni habitat de forma tan densa.
El responsable directe, ho repeteixo, d’aquesta crisi no
és que fa anys s’hagués destronat un dels pocs pulmons
de la ciutat de Barcelona per esdevenir un refugi de la
immigració –salvatgement explotada, lògicament–,
però sí que afirmem que el problema de la baixa qualitat territorial del barri del Carmel era prou conegut. I
era prou conegut com per haver extremat les precaucions a l’hora de decidir la construcció d’un túnel.
Per tant, no es poden dissimular –entenem– errors de
previsió. Vull dir que el fet que hi hagi hagut, com hi ha
hagut, altres tipus de dificultats i de desgràcies acumulades en tot aquest afer, que recauen sobre tècnics intervinents, que recauen sobre les empreses constructores,
no sana en absolut l’omissió, el pecat o l’error d’imprevisió, perquè, evidentment, tot acte humà incorre en
risc, no existeix la seguretat absoluta –ho hem vist a
Madrid, ho hem vist a Suïssa, també, amb un túnel de
les mateixes característiques que el del Carmel–, i per
això la qüestió és sempre si resulta assumible, de què
depèn i com es pot reduir. Aquest és l’abecé de tot gestor prudent.
Vull dir que estem davant de l’autèntica paràbola del
porciolisme, que és, probablement, el que ha passat al
Carmel, el símbol de l’enfonsament d’aquest porciolisme, de vegades una mica sociovergent i transversal que
s’ha viscut en aquest país. I, per tant, n’hi ha alguns que
han estat marmessors tradicionals d’aquesta manera de
fer.
Potser és per això que ara es comença a veure el problema urbanístic amb tota la seva extensió. Hi ha un pla
integral. No es tracta només de construir en les cases
ensulsiades durant aquest incident, ni de refer, lògicaSESSIÓ NÚM. 45.1
ment, una part del barri –que es tracta d’això–, sinó que
es tracta autènticament de repensar i de dignificar bona
part de l’estructura d’aquest sector. I, per tant, no només garantir un habitatge digne, sinó també un barri
digne, que vol dir amb densitats adequades, amb serveis públics i també amb identitat pròpia.
Per tant, la primera causa determinant, per nosaltres, de
responsabilitats en aquesta crisi, honorable conseller,
rau en la imprevisió i en el fet que se sabia la naturalesa geològica del terreny. Perquè la majoria d’experts
que coneixen les nostres profunditats coincideixen –i
aquests dies ho hem sentit a bastament– que el subsòl
de la zona és canviant, amb calcificacions, amb forats
càrstics com el de l’AVE famós de Saragossa. Per tant,
el Carmel és una zona, com a mínim, dubtosa –ho era
fa uns anys– per construir-hi pisos, i probablement també per fer-hi passar el metro, miri què li dic.
I això, com a mínim, ens porta a una altra consideració,
i és que si s’havien d’extremar les degudes cauteles,
entrem en el segon pecat de tota aquesta història, per
nosaltres. Ja no és un pecat d’imprevisió, no és un pecat d’omissió, és un pecat d’acció que té a veure amb
els errors tècnics que hi hagi pogut haver en tot plegat.
El mateix conseller Nadal –avui no ho ha dit, però l’altre dia ho va dir en la Comissió– va admetre que l’esllavissada era evitable. Ho era, entenc, amb més reforços, ho era amb més atenció a tots els indicadors que hi
havia. I això és el que determina que estem davant d’un
accident, la causa del qual està bàsicament en l’existència d’algun tipus de conducta negligent. I estem davant
del típic supòsit, per tant, de la responsabilitat política
que dimana, en aquest cas, d’errors o d’incompetència
tècnica, per tant, d’un projecte mal concebut, probablement d’una obra mal executada.
Ja sabem, doncs, que hi ha hagut falta d’imprevisió,
però també sabem que hi ha una segona causa que determina un nivell de responsabilitats, que hi ha hagut
una obra pública planejada i executada sense el degut
rigor tècnic, sense les precaucions constructives que
exigia la geologia del terreny. I, evidentment, estem
davant d’un fet que no era un fet natural, que el que ha
esquerdat el Carmel és la mala execució d’una obra
pública i no una nevada o una catàstrofe atmosfèrica.
Creiem, per tant, que el que hi ha hagut és una manca
de diligència per part sobretot de la direcció de l’obra
–vostè ho ha dit– i creiem també que hi ha hagut un mal
control, supervisió, per part de l’empresa pública
GISA, que és l’empresa pública encarregada de la seva
supervisió. Per què? Perquè de les explicacions que
vostè mateix ha donat avui aquí, fa uns dies en comissió, llegint detalladament el projecte i el projecte modificat es desprèn, primer, que no es van fer més informes geològics addicionals, per tant, tot i el canvi
d’ubicació de la cua de maniobres, no es van encarregar més estudis geològics. No consta en els llibres
d’obra que es prenguessin mostres del terreny durant
l’avançament del túnel. Que es va planificar mentre
s’anava fent, que no es van adoptar probablement les
mesures de reforç necessari.
I tots aquests errors, i d’altres, van ser provocats. I
aquest és un element, per nosaltres, molt important.
Una lliçó a extreure de cara al futur. Van ser provocats
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
38
per aquesta pràctica, que vostè ha admès generalitzada,
de pretendre buscar amb menys costos majors avenços.
La modificació del projecte hauria d’escurçar les obres
dos mesos i mig, abaratint costos. Es deia, i ho diu literalment el projecte, que el sistema d’obra elegit, el
famós nou «mètode austríac», havia de permetre uns
resultats econòmicament competitius. Ho diu literalment el projecte. El mateix conseller Nadal ha admès
que en ocasions hi ha hagut un predomini d’aspectes
financers sobre els aspectes tècnics. Un criteri, evidentment, molt discutible.
Per això, dins de la cadena d’errors hi ha una qüestió
que cal aclarir i que és un tema estructural, més enllà de
tot aquest fenomen conjuntural que s’ha produït al
Carmel, que és l’opacitat en la política de contractació.
Allò que vostè ha dit de contractació, de subcontractació, de subcontractació a l’hora de la subcontractació.
Ens demanem en quina mesura tot això té, per tant, a
veure amb aquests procediments que se segueixen en
subhastes, en adjudicacions d’obra pública, que en alguns casos fa que empreses poc solvents facin postura
a la baixa i ofereixin preus inferiors als costos reals de
l’obra, per després, un cop adjudicat el contracte, incrementar progressivament els preus. Fins i tot s’ha dit, de
vegades, que aquest estalvi conseqüent va a parar directament al plateret, allò del 3 per cent que abans algú ha
citat, ni que fos de forma molt críptica. I en tot cas, el
que és segur és que tot això acaba repercutint en procediments tècnics més insegurs, en l’expulsió del mercat,
literalment, de les empreses més serioses, i en un preu
final més elevat que el que s’hauria d’haver fixat inicialment.
I per si això no fos poc, a part de l’opacitat, hi ha un
altre element, per a nosaltres, preocupant, que és la
gestió i la política de l’empresa GISA, que vostè ha dit
que canviarà i que nosaltres aplaudim. Una GISA que
adjudica el projecte, que adjudica l’obra, que més tard
adjudica la direcció de l’obra i es reserva la inspecció,
però alguna cosa de vegades no funciona quan, per
exemple, el mateix director general de GISA ha arribat
a dir que no va veure el projecte de la línia 5, perquè
estava ocupat, estava immers a estudiar el projecte de
la línia 9.
Quant a les responsabilitats. I parlo de les responsabilitats públiques, perquè el forat és públic i les responsabilitats, també. Les de la direcció de l’obra, les de les
empreses constructores semblen evidents, i ja es determinaran, ja es depuraran internament, per tant, en això
li fem total confiança, honorable conseller. Les responsabilitats no són al mateix nivell, però són, en part,
compartides. El Govern actual, diguem, el de la continuïtat institucional, és un govern que, amb la millor de
les intencions del món, ha donat continuïtat al desgavell
de l’empresa GISA, que ve del passat, però que ha estat acceptat; probablement en aquest punt no s’ha estat
prou diligent com per canviar el funcionament i la dinàmica d’aquesta empresa. Aquesta empresa va fer,
creiem nosaltres, humilment, un control deficient de
l’obra, que, tot i que no va rebre, certament, cap comunicació, com vostè ha dit, d’incidències, probablement
no va atendre tots els avisos de perill que constaven –i
n’hi va haver. I probablement va ignorar, per exemple,
jo diria desencertadament, alguns moviments en la base
PLE DEL PARLAMENT
del túnel que haurien alertat qualsevol. Perquè també
tenint el túnel obert, des del mes de juliol del 2004, no
va aturar l’obra, tot i que, com vostè mateix ha admès
aquest matí, hi havia fins a tres interpretacions geològiques distintes.
I un altre element més, perquè el director general de
Ports i Transports, que segurament és un gran professional –no ho posem en dubte–, amb la seva firma estampada a l’expedient, el que està fent és validant el
projecte modificat, improvisat, el regularitza com si res,
quan la modificació suposava l’obertura, per exemple,
d’un forat enorme que no estava previst, per exemple,
a la plaça Pastrana. I també amb la seva firma autògrafa
en aquell expedient, el que fa és també validar el mètode constructiu, avui, per cert, tan infamat per tots plegats. Per això, honorable conseller, no són sobreres, per
doloroses que siguin, aquestes dimissions, tot i que
volem més concrecions, ja ho avenço, en nom del nostre Grup Parlamentari. Per tant, demà, nosaltres demanarem, amb la resta de grups que donen suport al Govern, la creació d’una comissió d’investigació.
I el Govern anterior. He dit que les responsabilitats hi
eren a tots nivells, probablement no al mateix nivell. El
Govern anterior, d’entrada, va pensar, per error, que el
subsòl del Carmel oferia, en teoria, més garanties
geomecàniques que el d’Horta. I això és un cras error.
Això és un error, es digui com es digui. L’opció política
la va prendre l’anterior Govern. I per cert, com revela
l’informe de la Sindicatura de Comptes, em sembla que
el senyor Nadal no s’hi ha referit avui, però fa alguns
dies sí que ho va dir. GISA va encarregar el projecte
constructiu sense que el projecte estigués degudament
realitzat, i més concretament, el va aprovar el mateix
dia en què es va encarregar l’estudi geològic. Sí que ho
ha dit, el que no ha dit era la font d’autoritat que era
l’informe, em fa l’efecte, de la Sindicatura. Per tant, es
van modificar les obres amb una ordre oral, sense cap
mena, en aquest cas, de formalitat, per fer una cosa tan
greu com canviar el traçat i canviar l’emplaçament o la
ubicació de la cua de maniobra. I a més a més es va
adjudicar el projecte per menys diners del pressupostat.
Però, oh!, meravella de les meravelles! Què tenim? Ho
diu la Sindicatura, que el mes d’agost ja es va detectar
un desviament a l’alça del 30 per cent. I què tenim?
Que el pressupost de l’empresa pública GISA, per a
l’any 2005, ja ha hagut de preveure un segon pagament,
amb un increment del 17,9 per cent.
Per tant, en definitiva, senyores, senyors diputats, honorable conseller, el Carmel ha estat una catàstrofe social, humana i urbanística. Ho ha estat i ho continua sent
per a l’actual Govern, no pas perquè tingui la culpa
principal, aquest Govern. Aquest Govern s’ha trobat
una herència de projectes defectuosos, s’ha trobat, probablement, amb un mal control de les obres, amb un
sistema dissenyat i previst per l’antiga Administració,
tot i que, en bona part, també és veritat que l’actual
Govern ha acceptat mètodes i projectes anteriors. Això,
per a nosaltres, determina una responsabilitat que
aquest Govern ha d’assumir, i que, de fet, ja ha assumit,
i per tant entenem que està molt ben assumida.
Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
39
El president
Gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller, senyor Joaquim Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Moltes gràcies, senyor diputat. Molt honorable senyor
president, senyores diputades i senyors diputats... Vostè
ha començat, senyor diputat, fent esment d’un tema al
qual el Govern creu que ha de donar el suport que es
concreti en les resolucions que es puguin votar demà al
dematí. Efectivament, tots tenim el compromís, i tots
tenim la voluntat política d’establir tants mecanismes
com faci falta per vetllar per la transparència en la gestió i l’adjudicació de l’obra pública.
Vull, en aquest sentit, afirmar que qualsevol observatori
de la transparència, qualsevol sistema que s’estableixi,
serà benvingut per part del Govern, però vull també
advertir –i m’agradaria que quedés molt clar per a tothom– que el sol fet d’haver canviat el plec de clàusules de GISA per a l’adjudicació, licitació i adjudicació
de l’obra pública, determinava ja, amb absoluta claredat, una voluntat d’anar en aquesta direcció i d’establir
que, fos quina fos la situació, que ara no jutjo, el cert és
que la desfilada d’empreses intentant esbrinar quina
seria la voluntat del Govern a l’hora d’adjudicar i dir:
«Escolta, a mi mai no me n’ha tocat cap; me’n tocarà
alguna?» «Si guanyes la subhasta, sí.» Només això tan
simple: «Si, fruit de l’aplicació del plec, et toca, sí».
«Oh, és que a mi mai...» És igual. Va quedar clar, i ha
anat quedant clar, entrevista darrere entrevista, que al
marc, hi podem afegir les cauteles que vostès vulguin
i tots els mecanismes que facin falta, però és indiscutible que la sola modificació del plec desfeia un punt
d’una excessiva horitzontalitat en l’oferta, i per tant
assegurava una major competència en la licitació, i en
aquest sentit, una major transparència en l’adjudicació.
De manera que la qüestió de si mantenir la confiança de
determinats càrrecs públics representava o no perpetuar
el sistema, jo li voldria discutir, sobretot perquè entenc
que, en la mesura que tots ells, o una bona part d’ells,
han estat fidels servidors en l’àmbit de la funció pública, del que és el comès que tenien, en funció d’un nou
programa de Govern i dels objectius definits en l’Acord
del Tinell, a tots, sense cap mena de dubte, en aquest
àmbit, se’ls va fer la confiança, que jo crec que valia la
pena de fer-los-la.
Vostè, després, ha fet referència a un aspecte de caràcter més concret, que és el tema de la confiança entorn
del desallotjament o del retorn, fruit d’aquella nit del 3
de febrer. És veritat, és veritat que, tant l’Ajuntament de
Barcelona com el Govern de la Generalitat viurien en
aquests moments la crisi del Carmel d’una forma diferent si aquell vespre no hagués calgut decidir que era
millor que els microbusos que hi havia a punt per a
l’endemà, perquè la gent tornés dels hotels a casa
seva, aturessin tot el dispositiu. Però les causes són
clares, ja les hem dites, i, probablement, el preu polític
pagat i la responsabilitat assumida guarda la proporció justa, la necessària, la que calia, amb la voluntat
explícita i radical d’evitar, per tots els mitjans, que mai
no ens haguéssim de penedir de l’existència de víctimes
mortals al Carmel. I aquest fet, que és considerat com
SESSIÓ NÚM. 45.1
un acte d’irresponsabilitat que genera responsabilitat
política per a alguns, per a aquest conseller és, mal li
pesi, un acte de responsabilitat per garantir i esclarir
que, si hi havia una única ombra de dubte respecte al
nivell de seguretat assolible, era preferible la marxa
enrere a mantenir la pruïja del retorn i córrer un risc del
qual mai més, mai més no ens n’haguéssim refet si
hagués passat alguna cosa.
Li agraeixo, senyor diputat, d’una manera molt especial, les paraules que ha tingut per a l’acció conjunta i
coordinada de tot el Govern, perquè entenc que, molt
més enllà del que ha estat el meu relat, no hi ha operatiu possible que aguanti la forma, l’estructura, les característiques, la durada i la dedicació que ha hagut de
tenir, si no hagués estat amb aquesta condició, tant pel
que fa a l’Ajuntament de Barcelona com pel que fa als
diferents departaments del Govern de la Generalitat.
En el meu Departament vam assumir només una presència pública donant la cara, com deia el portaveu del
Grup Parlamentari Socialista, amb relació al fet més
directe relacionat amb la crisi, però preteníem i volíem,
i així va ser, i el conseller en cap ho va coordinar, que
fossin tots els departaments del Govern, tots, els qui
donessin resposta de Govern a una crisi que, per la seva
magnitud, es situa en un terreny de dimensions difícilment avaluables, ni que només sigui perquè deu ser,
segurament, més fàcil gestionar un municipi de 1.057
habitants, amb tota la seva complexitat com a municipi, que gestionar 1.057 habitants dispersos en hotels,
concentrats en una forma de viure que no és la seva
habitual, i sotmesos a unes tensions i a unes pressions
i a unes dinàmiques que són necessàriament incòmodes; incòmodes, per utilitzar una paraula suau.
Però, ja ho he dit aquest matí, aquell punt de calidesa
que hi posava vostè, senyor Ridao, és recollit, per part
meva, d’aquesta manera també. Els pares, els fills, els
néts..., el dinar del diumenge, els records, la normalitat
de la vida quotidiana queda interrompuda brutalment
per aquesta manera de viure. I, en aquest sentit, té tota
la raó. I, per tant, jo li agraeixo que vostè ens recordi
fins a quin punt l’operatiu transversal i coordinat que ha
establert el Govern ha estat d’un enorme potencial.
Després vostè ha entrat en una qüestió de la màxima
importància, tant pel que fa als orígens remots del problema com pel que fa a la projecció futura de la qüestió. I és allò que n’ha dit «la gestió en herència sociovergent del porciolisme».
A mi m’agradaria fer una reivindicació, ara, aquí, avui,
del Carmel tal com és. Del Carmel d’avui, que no és el
Carmel de fa vint-i-cinc, trenta o trenta-cinc anys, com
tants altres barris de Catalunya que han canviat i molt.
Per tant, és veritat que probablement en els seus orígens, reblerts de rieres, processos d’autoconstrucció,
arribades de gent, etcètera, assenyalin unes densitats en
una topografia compromesa que no fa les coses fàcils.
Però li puc assegurar, senyor diputat, que vint-i-cinc
anys de gestió democràtica, d’urbanisme i de polítiques
socials al Carmel i arreu han fet possible, a Barcelona,
però a qualsevol altra ciutat de Catalunya, la combinació d’aquesta cosa, si se’m permet l’expressió perquè
ha sortit als diaris, fashion, i al mateix temps el reconeiPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
40
xement d’arrel dels valors ètics, morals, associatius,
comunitaris, de barris com el Carmel, que, fets a si
mateixos, viuen un procés de canvi i de transformació
radical en vint-i-cinc anys que els porta a tenir un conjunt d’equipaments, un urbanisme ben plantejat –rambla del Carmel o Biblioteca Joan Marsé–, que han de
ser atribuïts a unes polítiques que, en el seu procés acumulatiu –en el seu procés acumulatiu–, signifiquen
–signifiquen– una visió contrastada que en cap cas no
hauríem de situar com una foto fixa de l’origen en els
termes que vostè plantejava, sinó com el resultat d’una
evolució en la qual els mateixos veïns hi han tingut un
paper determinant, com tants altres barris hi ha hagut a
Catalunya. Tant que, a vegades, quan un relaciona barris i en posa un al costat de l’altre i hi posa noms pot
cometre l’error, té el risc d’equivocar els elements de
simetria i comparació que es poden establir, i per això
em sembla tan important fer una reivindicació del
Carmel tal com és.
Ara, n’hi ha prou? No n’hi ha prou. I en cal més? En cal
molt més. I calen aquests recursos que s’ha dit? Calen
aquests recursos que s’ha dit. Hi ha unes polítiques
plantejades des d’un àmbit d’intervenció amb voluntat
de rehabilitació integral que ha de permetre un pas més
en una projecció a vuit anys que signifiqui un canvi
encara més important? Sí.
I, a més a més, respecte a això, hi ha coses que costen
diners i altres que, com el somiar, són gratis. I l’Ajuntament de Barcelona, però el Govern de la Generalitat,
estan en disposició de, conjuntament amb els veïns i
veïnes del Carmel, somiar gratis, perquè si tenim les
facultats com a autoritat urbanística per intervenir, planejar, ordenar, preveure, crear noves condicions de present i de futur que ajudin a construir les bases d’un nou
urbanisme, s’ha de poder fer, entès el Carmel en un
sentit ampli, el Carmel tot sol potser no seria possible,
als Tres Turons, sí, estenent-ho cap a la Vall d’Hebron,
també. Definint una política urbanística que, per exemple, trenqui aquella gran discontinuïtat que se situa en
l’àmbit que separa el Carmel de l’Hospital de la Vall
d’Hebron, amb terrenys que, en paraules de l’alcalde de
Barcelona, són terra de ningú, on fa una mica de por de
passar-hi. Per què? Perquè són terrenys, si no erms, no
prou utilitzats; que, intel·ligentment utilitzats, pensant
en els termes del Carmel i de les necessitats del Carmel,
poden permetre, primer, definir les condicions urbanístiques i, després, anar definint el volum de les inversions necessàries perquè l’àrea del Carmel esdevingui un
model d’aplicació d’una política urbanística en l’estil,
en la línia i en l’orientació del programa de barris definit per la Llei de barris.
Crec que aquesta és una qüestió important. I crec, fins
i tot, que puc dir que s’han donat les primeres passes,
anticipant-se en molts aspectes –en molts aspectes– a
les previsions del programa global. Una cosa són els
pisos de Llobregós o de Garcilaso, però una altra és el
compromís previ, signat pel carrer Dant, per adquirir
els drets edificatoris sobre trenta-vuit habitatges que
han de permetre definir amb molta claredat les primeres passes de la segona fase d’oferta als veïns afectats
que s’han quedat sense casa en aquest procés de
reallotjament.
PLE DEL PARLAMENT
I no és una operació qualsevol. És una operació que, si
l’aportació del Govern espanyol s’ha situat de moment
en 16 milions d’euros, aquesta sola operació en són 14.
Per tant, estem parlant de definir polítiques, algunes
desenvolupades des de l’Institut Català del Sòl, que
ajudin a anar situant les coses de tal manera que totes
les peces es moguin en una direcció adequada per fer
que el Carmel, i en el conjunt ampli del Carmel, s’hi
facin aquelles polítiques que ajudin a resoldre totes
aquestes qüestions.
Finalment, senyor diputat, vostè ha parlat d’imprevisió,
omissió, acció i errades tècniques com a causes de responsabilitat. I les hem situades en el terreny que les
hem situades per deixar clar que, efectivament, n’hi
havia algunes. I ho hem reconegut. Però vull, sobretot,
que quedi clara una cosa, i aquesta era la perversió del
sistema: el director general al qual hem acceptat la dimissió signa l’autorització per l’encàrrec de la redacció
del projecte modificat i, alhora, autoritza l’inici d’unes
obres que ja s’estaven fent. Error, evidentment. Però...,
però, senyor Ridao, mai no les aprova, i no les aprova,
tot i que en la forma que s’aplicava aquest sistema tenia vuit mesos per fer-ho, perquè en el caràcter fragmentari de la documentació que, respecte a l’encàrrec
de modificat que se’ns fa, recull el projecte modificat
respecte a la cua de maniobres de la Teixonera, el porta a pensar que, naturalment, o el modificat és més
ampli, i ara ho haurà de ser per encàrrec extern i licitació pròpia, o que aquell era un document insuficient; no
per allò que calia fer, sinó amb relació a l’encàrrec que
se’ns havia formulat. Amb el benentès que també és
veritat que, pel que fa a la naturalesa geològica del terreny... –jo ara li parlaré un moment dels assajos fets, i
on es van fer i quan es van fer.
I tothom ve a dir: «Amb aquests assajos n’hi havia
prou.» I el fet que tothom sabés que més enllà dels aspectes de roques més antigues, paleozoiques, dels trencaments d’aquestes roques, era també un fet conegut el
reblert de rieres, l’acumulació de runes, la textura superficial d’una geologia inestable, no era una dada determinant per sondatges que travessaven tot aquest conjunt de materials inestables i anaven a buscar 15, 20,
30, 40 metres més avall la textura adequada i exacta de
la roca que es trobava.
Quan es planteja així –quan es planteja així– el que els
sondatges donen és que el terreny sondejat, en funció
del túnel, té les condicions geològiques adequades, en
aquell punt o en aquells punts.
I el que diuen els tècnics és que, donada la naturalesa
geològica del terreny, també en aquell punt, el tall estratigràfic que representa la mateixa obertura del túnel,
el principal, i la cua de maniobres, és el més gran sondatge que es podia haver fet i que es fa i que s’analitza. I, per tant, per aquesta tècnica de «definim les condicions geològiques del terreny o les del projecte sobre
la marxa», que quedi clar que hi havia en el moment de
la decisió elements suficients, com a mínim, per deixar
clar que no per molta més geologia disponible hauríem
tingut més, o tantes com hauria estat desitjable, garanties que haguessin pogut evitar allò que vaig dir que es
podia evitar. Però es podia evitar per la suma de tot plegat. Es podia evitar? Sí. Però només es podia evitar si,
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
41
fruit del conjunt dels elements coneguts en un moment
donat, algú hagués pres, amb un principi d’autoritat, un
lideratge que hagués dit: «Per aquí no anem bé, hem de
reforçar.» I l’explicació causal és aquesta, és o la fortuïtat de l’accident o la imprevisibilitat de l’accident que
s’hauria pogut evitar adoptant mesures de prevenció.
El president
I aquesta és la situació, lamentable, com pot imaginarse, en què ens trobem i amb tot el problema que tot això
ocasiona.
El Sr. Ridao i Martín
No he dit –no ho he dit, senyor Ridao, no ho he dit– que
en cap cas hi haguessin condicionants econòmics pel
que fa a la continuïtat de les obres i els estudis. I, en
aquest sentit, crec que és important d’assenyalar i de
garantir que en cap moment no hi va haver cap argument econòmic, plantejat per GISA, que volgués tenir
repercussions i responsabilitats sobre les causes de l’esfondrament.
I acabo. És clar que hi havia desviacions pressupostàries, i més que n’hi hagués hagut –i més que n’hi hagués hagut–, tot i que, analitzant el pressupost, el modificat com a tal havia de ser un modificat de cost zero,
perquè és estació per estació. Si la treus d’un lloc i la
poses a l’altre, en tot cas el marge no és escandalós, i,
per tant, les desviacions provenen, provindrien..., caldria analitzar d’on provenien per altres costats.
I si el control va ser deficient o no.., jo vull afirmar que
no. Amb un matís: ni el senyor Antoni Pérez, com a
enginyer, ni el senyor Guinot, com a tècnic de GISA,
que participaven directament en el seguiment de les
obres, no són persones donades a confiar cegament en
la direcció d’obres que es té al davant. Són gent exigent, són gent competent, són gent que avui es troben
desbordades pels fets, són gent molt tocada per allò que
ha passat, però són gent que et diuen amb tota sinceritat que, amb les dades que els donava la direcció
d’obres i el conjunt d’elements de què disposaven, no
hi havia motiu per generar una alarma que no era com
a molt aparent.
Després es va fer evident, i a partir d’aquest moment és
quan, en la lògica de la política que vostè planteja,
anem a l’establiment d’unes responsabilitats polítiques,
bé per negligència, per no haver, diligentment, de forma suficient, vigilat el conjunt de les obres... Amb el
benentès, però –i amb això acabo definitivament–, que
si el senyor Tersol s’estava dedicant monogràficament
a la línia 9 no és pas perquè fes una actitud d’abandonament respecte a la línia 5, sinó perquè el volum, la
dimensió, l’entitat, la densitat dels problemes d’avanç
que la tuneladora té, o les dues tuneladores, respecte a
aquesta obra requerien, tota i més, la seva atenció especial, que continua tenint-la.
Haurem de parlar de la línia 9, però la línia 9, que té un
mètode constructiu diferent, avança més lentament del
que hauria d’avançar, però és objecte d’un seguiment i
d’una vigilància superior a la línia 5, perquè en la línia
9, al ritme de l’avanç de les tuneladores, el conjunt de
les incidències detectades així ho feia recomanable,
com no era el cas en el cas de la línia 5.
Gràcies, senyores diputades, senyors diputats.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor
Joan Ridao.
(Pausa.)
Senyor president, senyores i senyors diputats... Honorable conseller, quan jo parlo de perpetuar el sistema
d’obra pública o aquesta continuïtat institucional mal
entesa, no em refereixo a la continuïtat de determinats
alts càrrecs en el seu Departament, que, si presenten,
diguem-ne, el currículum adequat i, per tant, la perícia
i la professionalitat adequades, poden continuar en el
seus llocs de responsabilitat. Vull dir que té molt més a
veure amb els procediments i, per tant, amb la cadena
de contractacions, que vostè ha blasmat insistentment;
amb la reducció de costos a ultrança per actuar amb
més celeritat, però alhora amb més inseguretat; amb la
incúria, en ocasions també, d’alguna empresa, de
GISA, per què no?, en algun moment. Em refereixo
estrictament a això.
En segon lloc, a mi em molesta, igual que a vostè,
aquests dies, quan he llegit els mitjans de comunicació,
que es refereixin tot sovint al Carmel com un barri
marginal, perifèric, com un suburbi. A mi em molesta,
i m’emprenya, i recordo haver estat... I jo no sóc del
Carmel, no sóc de Barcelona; sóc de Rubí, que és una
ciutat que estructuralment té molts problemes també,
com el Carmel. Per tant, comparteixo la mateixa opinió
que vostè.
I, a més, el Carmel avui és un barri molt més digne que
no fa vint o trenta o quaranta anys enrere, això és obvi,
i gràcies a l’esforç, sobretot, de les administracions, de
l’Ajuntament de Barcelona molt particularment... Em
refereixo al Carmel, en origen, com l’epifenomen, una
mica, com el paradigma, si vostè vol, d’aquell expansionisme sense planificació, sense el mínim sentit de la
sostenibilitat, sense els deguts serveis. Una mica, allò
del Candel de Donde la ciudad pierde su nombre, no?,
probablement, amb el degut respecte, però és una mica
demodé, ja. I, per tant, aquesta referència probablement
és sobrera i anacrònica.
Jo el que li vull dir és que qui va beneir això, en definitiva, qui és el responsable d’això en el seu moment va
ser un senyor que es diu Porcioles, a qui, per cert, no
vam ser pas nosaltres que vam atorgar la Medalla d’Or
de la Ciutat de Barcelona –oi que m’entén? Per tant,
des d’aquest punt de vista, hi ha un altre element a tenir en compte, com és el passat; cadascú sap el seu,
però a mi m’interessa molt particularment, de cara al
futur, probablement..., la meva queixa és que no es va
tenir en compte en els antecedents, probablement, tot
plegat, per extremar les degudes precaucions.
Pel que fa a les responsabilitats, no li sàpiga greu acceptar les responsabilitats que convingui, perquè l’objectiu que ens porta ara i aquí –per això hem acceptat
aquest Ple monogràfic– és recuperar la credibilitat, i
això passa necessàriament també per assumir responsabilitats.
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
42
Vostè s’ha referit al paper del director general. El director general autoritza a fer un projecte modificat, no el
projecte, diu vostè. D’acord. Però igualment això és
tant com fer un vestit a mida, per exemple, per al forat
de la plaça Pastrana, i això es va fer a través d’aquest
projecte modificat, i, per tant, en això té una responsabilitat també el director general.
Vostè diu: «Es van fer sondejos cada seixanta-vuit
metres al túnel principal», vostè ho ha dit, i és veritat,
però zero sondejos a la cua de maniobres; dos, però la
veritat és que no se’n van fer tants com al túnel principal. Per tant, des d’aquest punt de vista..., i el sondeig
S-14 té dinou metres de profunditat; per tant, no es va
actuar amb la mateixa diligència i amb la mateixa prudència que en altres casos.
tar de dintre, les faci qui les faci i les digui qui les digui. El joc net per part de tothom no només ha de ser
compatible amb l’Estatut, sinó que sense joc net no cal
que ens posem a fer un nou Estatut. Un estatut limitat,
hipotecat o condicionat per les irregularitats, no se’l
mereix el poble de Catalunya i no podria tenir mai el
suport d’un parlament com aquest. Estatut i Catalunya,
sí; honradesa i comptes clars, també.
Gràcies, senyor president.
El president
Senyor Nadal, té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Li dic que no tingui recança a admetre responsabilitats
perquè el quid de la qüestió, el que ens porta ara i aquí,
hi insisteixo, és aquesta autèntica crisi de confiança en
les institucions públiques, també en aquest Govern. I el
primer objectiu de tota administració pública ha de ser
vetllar per la seguretat, i també pels drets dels seus ciutadans. I, si això no és així, la confiança, la legitimitat,
la credibilitat del conjunt d’administracions entren en
crisi. I quan un àmbit del Govern, qualsevol, el Departament que vostè dirigeix, el de Política Territorial i
Obres Públiques, pot perjudicar la credibilitat de tot un
govern, vostè ha de ser el primer interessat que aquest
Departament, el seu Departament, assumeixi la seva
responsabilitat. Per què? Per evitar perjudicar tot el
Govern i el conjunt de les institucions públiques. I cregui’m, que li ho dic jo, en nom del meu Grup Parlamentari, d’Esquerra Republicana, que aquesta doctrina
la tenim, com vostè sap, molt ben assumida.
Pujo a la tribuna, senyor president, per deixar clar, molt
clar, que, efectivament, una cosa és una cosa, i l’altra és
l’altra. És a dir, el compromís de la transparència és un
compromís que hem assumit, és un compromís que
hem acceptat i que hem compartit, i és un compromís
que ens hem exigit mútuament i que mantindrem. Però
és també molt evident que l’Estatut que Catalunya
mereix i necessita no pot quedar sotmès a cap pressió
ni a cap preu vinculat a aquesta qüestió.
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors
diputats.
I, per altra banda, Catalunya necessita, Catalunya vol,
Catalunya ha de tenir un estatut a la mida de la voluntat i de les necessitats del poble de Catalunya, sense cap
condicionant ni contrapartida de cap mena.
El president
Té la paraula el senyor Carod-Rovira.
El Sr. Carod-Rovira
Senyor president, senyores i senyors diputats, hem seguit el debat amb interès polític i amb atenció personal,
per motius obvis, i desitgem, com estem convençuts
que desitja tothom, que es resolgui el problema dels
afectats, que s’evitin situacions similars en el futur i que
s’assumeixin les responsabilitats que s’han d’assumir.
Però si surto jo ara a fer ús de la paraula és perquè
abans hem sentit en aquest hemicicle afirmacions d’una
gravetat extraordinària a propòsit de l’anomenat «3 per
cent», és a dir, sobre presumptes irregularitats financeres en obra pública. I aquest Parlament no pot tolerar,
per respecte a la seva sobirania i a la seva dignitat, la
més mínima expressió per part de ningú que pugui ser
interpretada com una amenaça, com un silenci, com
una acusació, com una dissuasió o com un pretext que
ningú, de cap banda, pugui utilitzar com a moneda de
canvi davant l’elaboració de l’Estatut. Cap interès econòmic de ningú, de cap part, pot passar al davant o pot
condicionar l’interès nacional de la majoria.
Si no estem disposats com a Parlament a acceptar limitacions de fora, tampoc aquest Parlament les pot accepPLE DEL PARLAMENT
De manera que recullo les seves paraules i expresso
que, en allò que s’hagi d’investigar pel sistema que
s’hagi d’investigar –comissió d’investigació, estudi o el
que decidíssim–, en allò que s’hagi d’establir com a
mètode per afavorir i garantir la transparència i tots
aquells altres compromisos de control democràtic que
vam signar i compartir plegats, farem tot el que s’hagi
de fer.
El president
Hi ha cap més paraula? (Pausa.) Per tant, passem al
Grup Parlamentari del Partit Popular de Catalunya. Té
la paraula, en el seu nom, l’excel·lentíssim senyor Josep
Piqué.
El Sr. Piqué i Camps
Moltes gràcies, molt honorable president del Parlament. Il·lustres diputats i diputades, estem aquí en un
ple extraordinari demanat pel Grup Parlamentari del
Partit Popular en primer terme, sobre això que jo crec
que en termes mediàtics ja es comença a conèixer com
«el cas Carmel». Això s’ha utilitzat, aquesta expressió
s’ha utilitzat en altres circumstàncies, no?, i de seguida va tenir èxit; però jo crec que estem parlant del cas
Carmel.
Per què? Home, perquè estem davant d’un fenomen
molt greu i d’una situació molt complicada, molt greu,
hi insisteixo.
Abans el senyor conseller ha dit una cosa que en el
context d’avui no m’ha semblat, si m’ho permet, gaire
oportuna, no? Aquí hi ha veïns del Carmel i els deia que
somiar és gratis. De moment el que necessiten és poder
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
43
dormir a casa seva, de moment. El primer que necessiten és dormir a casa seva, i quan dormin al seu llit, potser podran somniar. Però mentrestant aquestes expressions, si m’ho permet, eh? –i li ho dic amb tots els
respectes–, jo me les estalviaria, i a més a més perquè
no només hi ha veïns del Carmel, sinó que també hi ha
veïns de Sallent, que també avui no han merescut ni una
sola paraula de ningú. (Veus de fons.) Potser sí, doncs
escolti’m me n’alegro, potser m’he despistat en algun
moment, però jo els vull expressar també la meva solidaritat, com és natural, no?
S’han comès greus errors en la gestió de la crisi, senyor
conseller, probablement no imputables a vostè. I vostè
sap que jo li tinc un gran respecte personal i un apreci
personal, però s’han comès greus errors, probablement
alguns d’ells inevitables, no dic que no, perquè és veritat que quan hi ha un problema, doncs, tots som propensos a generar falses esperances, a minimitzar el problema, a dir que això només durarà unes hores, que
només durarà tres dies, que al final d’això no n’hi ha
per tant. Després hem vist que les coses es compliquen,
com és natural, no?
Però, deixi’m... (remor de veus), no se’m posin nerviosos perquè avui ja els anticipo que vull parlar claret.
Només hi ha una dada positiva de tot el que ha succeït
en aquest darrer mes i, particularment, del que ha succeït avui només hi ha una dada positiva, i és que no hi
ha desgràcies personals, és l’única dada positiva, tota la
resta és un desastre. El debat d’avui és un desastre, el
que hem vist aquesta tarda... –no parlo d’aquest matí, senyor conseller, li ho dic amb tota sinceritat–, el que hem
vist aquesta tarda és un desastre, un desastre per als veïns
que ens estan escoltant, per als ciutadans que ens estan
escoltant per la ràdio i per als ciutadans que ens estan veient per la televisió. I ho justificaré, no és una afirmació que vulgui ser demagògica, ho justificaré. Però, a
més a més, és que aquí hi ha representants dels veïns
afectats i estem parlant, gràcies a Déu que no hi ha desgràcies personals, no hi ha hagut ni morts ni ferits, però
estem parlant de grans drames humans, de sentiments
molt profunds d’angoixa, d’irritació, de sentiments de
desconfiança respecte a les institucions, de desesperança. I em vull fer una pregunta, i la faig a aquesta cambra i la faig a ells també, que no me la poden contestar,
a diferència dels que estem a la part baixa de l’hemicicle, a l’hemicicle. Aquests sentiments d’irritació, de
desconfiança, de desesperança, d’angoixa després del
debat d’avui, s’han reduït? Han millorat, però, després
d’haver escoltat com els polítics parlàvem només de les
nostres coses, només dels nostres problemes i que ens
intercanviàvem amenaces i xantatges, de la qual cosa
vull parlar al final, jo em pregunto si els sentiments dels
afectats han disminuït o han augmentat. I tinc la personal convicció, i tinc la clara intuïció que avui els veïns
surten més angoixats, més irritats, no amb més confiança en les institucions i, probablement, més desesperançats.
Hem vist també, des del punt de vista de la gestió de la
crisi, com des del Govern, al qual vostè pertany –tot el
seu Govern, que presideix el senyor president de la
Generalitat, que li agraeixo la seva presència perquè sé
que tenia un altre compromís i que ha tingut la deferència, ara, d’estar en aquests moments, i li agraeixo–,
doncs, hem vist com s’ha intentat limitar la llibertat
d’informació per part dels mitjans de comunicació.
Avui gairebé no se n’ha parlat, d’això, no?, però crec
que és un dels escàndols democràtics més importants
que hem assistit en molt de temps, dir: «Escolti’m, jo
ja li diré a vostè, mitjà d’informació, quines són les
informacions noticiables, i ja li passaré les imatges que
jo crec que són les importants.» Escolti’m, ja sé que
després això s’ha corregit, en part –en part–, però no
del tot.
Ha passat un mes. Hi ha moltes famílies sense casa que
no saben si hi podran tornar o no, i els que se’ls diu que
hi poden tornar, amb claríssima desconfiança. Com
molts de vostès jo també he visitat el barri. Ho he fet
sense càmeres, per cert, i sense fotos, com molts d’altres, ja ho sé, però he vist l’angoixa dels ciutadans i he
vist les esquerdes, i he vist gent plorar –he vist gent
plorar–, i això mereix una resposta per part de la classe política d’una alçada intel·lectual i d’una alçada
moral –moral– molt superior a la que hem vist aquesta tarda, molt superior. Els ciutadans afectats i el conjunt dels ciutadans que poden estar afectats per altres
coses, que també en vull parlar, mereixien dels que estem en aquest hemicicle representant-los, a ells, representant el conjunt del poble de Catalunya, respostes
millors, i una mica més d’humilitat, efectivament, no?,
i més autocrítica.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Hi ha hagut precipitació en determinades decisions. Se
n’ha parlat tant que jo no hi insistiré massa, però, quan
es decideix que poden tornar i després es decideix que
no poden tornar, a alguns dels afectats se’ls produeix un
mal irreparable i una desconfiança, probablement, irreversible respecte a les institucions i respecte a les certificacions dels tècnics. Però, al mateix temps, també hi
ha hagut un retard en decisions que fa molt de temps
que tots sabem que eren inevitables. Tots sabíem que
aquest tema tant i tant important s’havia de debatre en
aquest Ple, que havíem de fer un ple extraordinari monogràfic, tots ho sabíem. Per què hem tardat tant? Perquè hem vingut, arrossegant els peus, i tots sabem que
de la forma que sigui –i estic disposat a parlar-ne–, de
la forma que sigui cal una comissió d’investigació.
Estic disposat a parlar-ne, i els grups parlamentaris, i
demà segurament..., estem en disposició d’arribar a un
acord. Però que cal una comissió d’investigació, sobretot després d’haver escoltat les coses que hem escoltat
aquesta tarda, segur, més que mai. Era una decisió irreversible –irreversible–, inevitable, perquè portem un
mes discutint sobre aquesta qüestió. Fem-ho ja d’una
vegada.
I després, una mica d’autocrítica. Si totes aquestes coses són així –que crec que són així–, si a més a més els
veïns, per més que se’ls digui tot el que se’ls ha dit
avui, se senten amb una certa situació d’indefensió, fem
una mica d’autocrítica.
No parlaré de què hauria passat si els responsables
d’aquesta història fóssim uns altres, no en parlaré, d’això. Ja no en vull parlar, d’això, perquè em sembla que
queda prou clar.
Per què no en parlaré? Perquè avui tenim tots en aquesta cambra –i representem el conjunt del poble de Catalunya– una gran responsabilitat, i és –i fins ara no l’hem
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
44
complert–, és estar a l’alçada de les circumstàncies. I
estar a l’alçada de les circumstàncies vol dir evitar fer
partidisme, sovint barat, evitar actuar per càlculs electoralistes o oportunistes.
En una situació com aquesta, amb els afectats davant
–i encara que no hi estiguessin, evidentment, igual–, els
polítics, els que tenim responsabilitats polítiques des
del Govern o des de l’oposició –i de vegades hem estat al govern i ara estem a l’oposició– hem d’estar a l’alçada d’allò que ens exigeixen els ciutadans. I vol dir
que hem d’estar a l’alçada del rigor, de la seriositat i
també de la transparència, i també d’evitar determinats
espectacles.
I això també exigeix que exigim tots plegats saber el
que ha passat, per què i qui a pres les decisions, i exigir, probablement, com a mínim, tres coses: responsabilitats, evitar que això torni a passar en el futur i, potser, el que és més important ara, que els afectats puguin
veure satisfetes les seves necessitats com més aviat
millor, i que puguin tornar a confiar, com més aviat
millor, en les institucions. Hem de tornar la confiança
en les institucions per part dels ciutadans, que, hi insisteixo, avui està perduda. Per això em sembla que la
comissió d’investigació en la forma que acordem és
absolutament imprescindible, no per tirar-nos els trastos al cap, perquè tots tenim al cap perquè serveixen
determinades comissions d’investigació al final, i jo no
vull compartir aquesta responsabilitat des del meu
Grup Parlamentari, no la vull compartir. No vull que hi
hagi una comissió d’investigació al si del Parlament de
Catalunya i que al final els ciutadans pensin que només
serveix per retreure’ns, els diferents grups polítics, les
nostres misèries.
Vull una comissió d’investigació política –política– que
dirimeixi responsabilitats polítiques però que simultàniament treballi amb rigor i treballi amb seriositat i
doni respostes reals a les preocupacions de la gent. I, en
aquest terreny, jo ja els avanço que el meu Grup Parlamentari hi serà i treballarem en aquesta direcció.
no es poden complir; els certificats perquè la gent pugui tornar i que es veu que són, al final, paper mullat;
decisions polítiques prèvies a l’emissió d’aquests certificats, que ja estaven preses. Bé, no només el treball
del senyor conseller de Política Territorial i Obres Públiques, que em consta que ha dedicat moltes hores a
això, sinó de la resta de consellers afectats.
Ara, el senyor Bargalló, quan jo deia que alguns hem
visitat el barri de manera discreta, ell em deia que també, i estic disposat a creure’l, no?, però també és veritat que he tingut la temptació de pensar que, com que
el primer dia el van dur a un lloc que després va demostrar que es podia enfonsar, potser se li van acabar les
ganes de tornar-hi, perquè no hem sabut que hi tornés
–no hem sabut que hi tornés. Permeti’m la petita broma, però que no ho és –que no ho és–, perquè és veritat que el conseller d’Habitatge té les seves responsabilitats i no l’hem escoltat avui, ni avui, ni pràcticament
al llarg de la crisi. I la consellera de Benestar Social,
també, i el conseller de Comerç ja no és ni aquí, i es va
permetre el gran luxe de dir: «Escolti’m, no aniré al
Carmel ni hi penso anar. Però ja he parlat amb els comerciants del Carmel –he parlat amb els comerciants
del Carmel.» I el senyor conseller de Comerç no es pot
escaquejar com s’està escaquejant. I el senyor conseller
en cap, amb tots els respectes, doncs ha d’agafar també les regnes d’aquesta història, perquè no és només un
problema del conseller de Política Territorial, sinó que
és un problema del conjunt del Govern –del conjunt del
Govern .
Després, bé, hi pot haver un debat sobre si s’havia de
segellar o no el túnel de maniobres. Hi ha diferents
opinions. Jo les que he consultat, i que em mereixen
més confiança, és que s’havia de fer. Ja li anticipo que
s’havia de fer. Són els mateixos que em diuen que utilitzar el nou «mètode austríac» per fer túnels sota les
cases d’una ciutat és una catàstrofe i un desastre, els
mateixos –els mateixos–, per tant, ja aniré després a
això, no?
Però més enllà de la gestió de la crisi hem de parlar de
moltes coses, i, efectivament, hi ha una cosa que és la
gestió de la crisi, hi ha un altre tema que és els darrers
catorze mesos, i després hi ha un altre tema que és el
que el senyor conseller en deia aquest matí «els orígens
remots»; és clar, remots..., remots tampoc, no?, però
dels últims tres o quatre anys quan s’inicia tota aquesta història.
Però després també m’agradaria parlar d’aquests ajuts
de la Unió Europea que havien de venir, que ja no sé
quins són, perquè avui no s’ha esmentat això, que jo
sàpiga, que jo recordi, almenys en quantitat fixa, 235 o
238 –ara no ho recordo– milions d’euros. En algun
moment s’havia parlat de 200 milions de dòlars. Després la Unió Europea va dir: «Escolti’m, potser sí, però
vostè m’ha de dir a què renuncia, perquè això és un joc
de suma zero», d’això també n’hauríem de parlar, no?
I per tant, hauríem de parlar també..., és clar, també
s’ha dit, en aquest context, no?: «Ara l’Ajuntament ha
arribat una mica tard», el senyor conseller de Comerç...
(Remor de veus.) En aquest context ara es diu: «No, és
que pel Carmel farem un ARI», ara... Calia que s’enfonsés el Carmel perquè es fes una actuació de rehabilitació integral del Carmel, no?, calia que s’enfonsés.
Home, pensem-hi tots plegats, no?, perquè també, si em
queda temps, voldria parlar d’això que en diuen la
«Barcelona del disseny i la Barcelona real», que passa
també per aquí, no?
Jo, si m’ho permeten, faré un petit comentari sobre les
tres qüestions. Sobre la primera, la gestió de la crisi.
Home, un pèl d’autocrítica, no? Terminis que després
M’agradaria també que en algun moment, quan es demanen responsabilitats a les empreses, també es parlés
de les assegurances, i a qui estan atribuïdes. Però, bé,
Estem davant d’una crisi important. Aquí s’ha esmentat
molt sovint la paraula accident. Miri, no. Un accident és
un accident. Això és el resultat d’una actuació de l’Administració, que a la vista del que he escoltat aquest matí
jo crec que ja ens queden molts pocs dubtes que, com a
mínim, és negligent, i puc seguir expressant dubtes, però
com que sé que hi ha un procediment penal obert em
quedaré aquí, però no estic gens segur que les negligències no siguin, a més a més, culposes, per no dir doloses,
que no ho sé, però segurament aquesta sospita s’ha instal·lat ja i veurem quin resultat té.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
45
errors de gestió de la crisi crec que són evidents. Però
he vist un intent del conseller, raonable d’altra banda,
de dir: «Miri, ho hem fet raonablement bé.» Vostè ha dit
que ho havien fet del tot bé, i jo li dic que ho han fet
bastant malament. Però al final la culpa és dels anteriors. I aquest matí ha dedicat vostè una bona estona a
derivar la responsabilitat cap als governs de Convergència i Unió. Molt bé, jo també en vull parlar, d’això, també, però vostès porten catorze mesos –catorze mesos–
i vostè va dir en la compareixença a la Comissió de
Política Territorial –no ho sabem ben bé, perquè en un
moment parlava d’accident, en d’altres no–, va dir:
«Això no es podia preveure, però sí que es podia prevenir.» Hem d’anar al diccionari, eh?, per esbrinar tot
això –hem d’anar al diccionari. Però, bé, en qualsevol
cas els canvis, que és veritat que s’havien anat fent amb
anterioritat i que es fan sense estudis ni al·legacions, al
final també es legalitzen sense publicitat ni concurrència, sí, perquè resulta que el que es presenta té seixanta-un cèntims de diferència –menys– del límit que obliga que efectivament els estudis s’hagin de fer amb
publicitat i concurrència.
Deixo a part el tema de dir: «Escolti, és clar, nosaltres
ens vam trobar en una situació que no podíem fer res
més, vull dir, ens trobàvem en una situació de fet, que
és que les coses ja s’estaven fent i per tant, la construcció havia de seguir i havíem d’autoritzar que es fes el
modificat el mateix dia.» Que no deixa de ser una cosa
bastant peculiar i bastant pintoresca, no?, però puc entendre que com que s’havia fet així i es legalitzava una
situació de fet, doncs, la seva Administració ho fes.
Però del febrer del 2004 al febrer del 2005 ha passat un
any –un any. I ara els faig una pregunta: calia que s’esfondrés el Carmel perquè vostès s’adonessin que els
procediments que es fan servir són una catàstrofe? Si
no s’hagués esfondrat el Carmel, seguirien fent exactament el mateix? Perquè jo entenc molt bé la crítica als
procediments dels anteriors, i la comparteixo, però
vostès porten més d’un any, i, des del moment que es
produeix aquesta circumstància, vostès haurien pogut
adonar-se que algunes coses, efectivament, s’havien de
canviar. Van publicitar fins a límits propagandístics que
havien fet una auditoria de gestió que va permetre al
senyor conseller d’Economia i Finances donar un suspens a l’actuació administrativa de l’anterior Govern.
Ens en vam adonar, d’aquestes coses? Ens en vam adonar, dels forats brutals del procediment administratiu
que se segueix en les obres públiques a Catalunya i que
vostè aquest matí ens ha explicat a bastament i que a
mi, personalment, m’han deixat esparverat? –hi torno
de seguida, perquè no vull acabar encara amb els darrers catorze mesos.
Quin cas hem fet de les discrepàncies que després s’han
conegut entre la direcció d’obres, les constructores i la
mateixa GISA? Quin cas hem fet dels avisos dels mateixos veïns? I dels grups municipals? El Grup Municipal del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona,
doncs, ja fa molts i molts mesos, si no ho recordo malament des del passat mes de març o de maig de l’any
passat ja li preguntava a l’Ajuntament: «Escolti, vostè
n’és conscient, del que està passant al Carmel?» I el
nostre propi Grup Parlamentari aquí al Parlament de
Catalunya, el mes de gener, va presentar també aquesSESSIÓ NÚM. 45.1
ta qüestió en aquest Parlament. Respostes en els dos
cantons? Zero –zero. En termes pràctics, cap. I els veïns no ho saben, a més a més.
Però –però– jo he tingut ocasió de repassar les hemeroteques, i tots hem vist la notícia d’una floristeria al
Carmel, del mes de gener, que diu: «Escolti’m, és que
no puc entrar, perquè se m’ensorra la vorera de davant
de la floristeria» –del mes de gener. Què passa?, que
aquests avisos no són suficients? Hem de seguir fent el
mateix? Hem de tirar pel dret? És que tot això és molt
preocupant, no? No parlo ja que no hi hagi avaluació de
l’impacte ambiental del projecte, que probablement és
legal que no hi sigui, però no deixa de ser una cosa,
com a mínim, que permet una certa interrogació.
Me’n vaig als orígens remots, perquè voldria parlar de
tot el que tinc ganes de parlar. Home, ara, és clar,
dius..., allò que en diuen en castellà «a toro pasado»,
no? Però quan parles amb els veïns et diuen: «Escolti’m, és que per allà sota era impossible fer el que vostès plantegen.» A qui se li pot ocórrer fer una cua maniobres en una muntanya, en un lloc que tothom sap
que abans hi passava una riera? Sí. Això, ho diuen els
veïns; no ho dic jo –no ho dic jo. I vostè aquest mateix
matí ens ha explicat els problemes d’allà sota. A qui se
li pot ocórrer fer una cosa tan important i tan àmplia
com una cua de maniobres, un túnel de cua de maniobres, en un terreny que és un terreny com el del Carmel,
absolutament inestable, per molts motius? Diu: «No, i
a més a més, per si no n’hi ha prou, ho fem al costat de
l’estació. I a més a més perforem el túnel per un mètode com el mètode austríac, que ens dóna els resultats
que ara hem vist que ens dóna.» I va decidir que fos el
mètode austríac, quan en molts altres llocs això ja està
prohibit i quan et diuen: «Aquest és un mètode per
obrir mines, explotacions mineres, però no per fer túnels sota conurbacions, perquè té enormes riscos» –enormes riscos.
Diu: «No, hi ha una explicació, i és que costa menys.»
Ai las! Tremend, perquè, si aquesta és la raó, algú haurà
de donar moltes i moltes explicacions; els d’abans i els
d’ara, perquè vostès han avalat la continuïtat d’aquest
mètode, almenys fins ara.
Aquest matí hem sentit coses també tremebundes sobre
la tramitació administrativa i el paper de GISA. Escolti’m, això de GISA és molt important, molt; però al final, pel que hem descobert aquest matí, o tot ho contracta o tot ho subcontracta. Per què? Deixo la pregunta
amb interrogant, perquè, com que avui hi ha hagut
moltes coses que han quedat amb interrogant, la deixo
aquí; però estic segur que tots vostès estan intuint el que
estic intentant explicar. Per què?
Vostè mateix, senyor conseller, ha dit: «Hi ha una concentració inexplicable d’adjudicataris i de càrrega de
treball»; ho ha dit avui i ho va dir en la seva compareixença davant de la Comissió de Política Territorial i
Obres Públiques. En quin país vivim? –en quin país
vivim? Vostè ens ha explicat uns procediments d’adjudicació de l’obra pública i de modificació dels projectes que segurament els ciutadans que viuen al Poblenou, o que viuen a la Teixonera, o que viuen al carrer
Rosselló, o que viuen al Coll, o que viuen al Bon Pastor han entès perfectament, perquè resulta que tots ells,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
46
no només els del Carmel, estan dient que les seves cases s’estan movent i que tenen esquerdes que abans no
tenien.
Hem de donar una resposta a això, senyor conseller. I
la resposta no pot ser: «Oh!, és que fins ara les coses es
feien sobre la marxa» –sobre la marxa. Fins ara se’ls ha
dit, a tots aquests veïns, que les seves esquerdes no tenien res a veure amb les obres del metro. Som capaços
de mantenir aquesta afirmació avui? No sé si el Govern
ho ha fet, però l’Ajuntament de Barcelona, sí. I hem de
donar una resposta a aquesta gent perquè, Déu no ho
vulgui, però que no passi res –que no passi res.
I de la manera que hem vist que s’adjudicaven les obres
públiques i que es modificaven els projectes, sense al·legacions, sense informació, sobre la marxa i a posteriori, i, al cap de no sé quants mesos, doncs, resulta que es
legalitzaven, quina confiança hem de tenir respecte al
que està succeint? I no em digui que la Terra es mou. És
clar; és clar, en rotació. Des de Galileu ho sabem. (Rialles.) Sí, sí. I a Galileu li va costar el que li va costar,
no?, però nosaltres ja estem en una altra etapa històrica. Oh, és clar que la Terra es mou!, només faltaria! I
és clar que hem de fer túnels sota les ciutats!, només
faltaria! Totes les ciutats del món estan plenes de túnels
per sota, i de conduccions de tot tipus. Només hi ha un
petit problema: que s’han de fer bé –que s’han de fer
bé. I no hem de mirar d’estalviar costos ni hem de mirar de dir: «Bé, doncs, escolti, vejam, qui dia passa any
empeny, i ja en parlarem, i tant de bo que no ens passi
mai re...», fins que passa. I ara, i ara ens ha passat, no?
I això de posar les prioritats financeres per sobre de la
seguretat, doncs, em sembla que, als afectats, no els deu
agradar gaire.
Per això mateix –i vaig acabant, senyor president–, crec
que la comissió d’investigació, en la forma que considerem oportuna, però que ha de ser una comissió política, en seu parlamentària, perquè, si no, segurament els
ciutadans no ens ho entendrien, ha d’entrar en totes
aquestes coses, no? –ha d’entrar en totes aquestes coses. Entre d’altres, perquè el que era un clamor en l’opinió pública catalana però que ningú en parlava perquè,
com que Catalunya és el regne d’allò políticament correcte, allà on tots ja ens entenem, no?, «tu ja m’entens»
i, en fi, «no cal que en parlem, perquè tots estem al cap
del carrer»..., el clamor que hi ha a la societat catalana,
jo avui l’he vist confirmat per afirmacions –no només
per insinuacions, no?, sinó per afirmacions– de destacats membres del Govern de la Generalitat, com vostè
mateix, o pel mateix president de la Generalitat.
Em refereixo a aquest clamor que existeix des de fa
molt i molt de temps, que l’adjudicació de les obres
públiques a Catalunya, doncs, passava pel pagament de
comissions. Jo no vull anar..., jo no hagués fet mai pàbul a aquest tipus de rumors, i menys en seu parlamentària, però és que avui he escoltat determinades afirmacions del conseller de Política Territorial i del mateix
president de la Generalitat que em porten a la conclusió de dir: «Escolti’m, ja no és només un rumor.» Per
tant, parlem-ne. O a què ve aquesta referència al 3 per
cent que ha fet el senyor president de la Generalitat?, a
què ve? I després en parlaré, d’això, en la línia d’una de
les coses que ha dit el senyor Carod-Rovira.
PLE DEL PARLAMENT
Vostè mateix ha dit que hi havia una concentració difícilment explicable de l’adjudicació d’obres, tant des del
punt de vista de la direcció d’obres com des del punt de
vista de la construcció: el paper de GISA. Sé que es pot
obrir la via penal sobre tot això, només faltaria; però jo
crec que els ciutadans també es mereixen que els que
tenim responsabilitats polítiques, un cop aquest tema
s’ha suscitat en seu parlamentària amb la claredat amb
què s’ha suscitat avui..., formi part també d’allò que
hagi de veure i discutir la comissió d’investigació.
I espero que en aquest tema no passi –i ara ho diré amb
tota solemnitat, i em dirigeixo als dos grups majoritaris de la cambra–, espero que en aquest tema no passi
el que va passar en el tema de les enquestes, que al final els dos grups majoritaris de la cambra es van posar
d’acord per tapar-se mútuament les vergonyes. Espero
que en aquest tema no torni a passar, i demano la col·laboració de la resta de grups parlamentaris.
I vaig acabant, senyor president, i vull tornar al principi.
Jo crec que l’espectacle que hem donat avui, doncs, ens
ha avergonyit, ens ha d’avergonyir com a representants
dels ciutadans i representants de la sobirania. Durant
molts minuts hem vist com el que interessava, el que es
discutia, no era només la problemàtica dels ciutadans
del Carmel, dels afectats o del conjunt dels ciutadans de
Catalunya, preocupats pel que passarà amb l’obra pública. Hem vist com es retreia, fins i tot, què havia passat en la legislatura passada sobre una determinada
moció de censura. Jo crec que els veïns del Carmel
deuen haver quedat estupefactes que avui es parlés, en
aquesta sessió parlamentària, d’aquesta història.
No parlem d’això, avui. Un altre dia potser sí, però avui
hem de parlar de les coses que ens han convocat en
aquest Ple extraordinari i monogràfic, que és un problema angoixant, profundament angoixant, dels afectats,
i un problema molt de fons per als ciutadans de Catalunya, que és com es fa l’obra pública a Catalunya i què
hi pot haver darrere les adjudicacions de l’obra pública
a Catalunya, després de les coses que jo avui he tingut
ocasió d’escoltar i que, d’altra banda, estan en el Diari
de Sessions, recollides també de manera explícita.
Jo no sé què poden pensar els ciutadans després
d’aquest debat, però tinc la impressió que, confiança en
les institucions, menys que abans de començar. Tinc la
impressió que, confiança en els nostres polítics, menys
que abans de començar. Tinc la impressió que el prestigi de les nostres institucions és cada vegada menor,
sobretot després d’haver vist el que hem vist avui.
I vull dir una altra cosa. Jo avui he assistit a un espectacle profundament lamentable, que té dos protagonistes: senyor president de la Generalitat, senyor president
del grup parlamentari més important de l’oposició. I he
vist com s’intercanviaven acusacions. I hi ha hagut un
moment en què s’ha dit: «Escoltin, retirin l’acusació
perquè, si no, en els grans temes de país, nosaltres no
hi serem.» I he vist la resposta del president de la Generalitat, dient: «Escolti’m, no, no, si ens hi juguem els
grans temes de país, nosaltres no continuarem per
aquesta via.» Això no pot ser –això no pot ser. I estem
parlant de coses prou serioses –prou serioses– perquè
no siguin objecte d’intercanvis estranys –d’intercanvis
estranys– i, com es diu en castellà, de cambalaches –de
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
47
cambalaches. Estem en un país en què potser hem de
començar a ser conscients de les nostres pròpies limitacions, de començar-nos a convèncer que això que
estem en l’oasi, que potser vol dir que en el fons estem
en una mena de desert ètic –en una mena de desert
ètic–, i que quan pensàvem, com deia la propaganda del
Fòrum, que des d’aquí volíem canviar el món..., hauria
estat molt més important, molt més important i molt
més significatiu, intentar canviar el Carmel.
Per tot això, jo ho lamento, senyor conseller –i li ho dic
des de l’estimació personal–, m’hauria agradat poder
retirar la petició del Grup Parlamentari Popular de la
seva dimissió; també m’hauria agradat retirar la petició
de dimissions d’altres consellers afectats. Després d’haver vist el que avui hem vist, crec que el millor que
poden fer vostès, és anar a casa.
Gràcies.
El president
Té la paraula l’honorable conseller senyor Joaquim
Nadal.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Molt honorable president, molt honorable president de
la Generalitat, excel·lentíssim senyor, senyores diputades i senyors diputats... Vostè pot dir –perquè l’expressió parlamentària és tan lliure i gratuïta com el somniar– que, vist el que ha vist, el millor que podem fer és
anar-nos-en a casa; d’acord, és el seu punt de vista. Hi
pot posar aquell punt d’afectació, de contundència
matisada, d’habilitat retòrica que li coneixem i li reconeixem. I podem donar-li alguna credibilitat, molta o
gens. Jo no li’n negaré, però tampoc no la hi reconeixeré tota, senyor Piqué, perquè, com que en el debat
polític el joc de les paraules ens transporta amb una
enorme facilitat..., de tocar els sentiments de les persones, d’anar al cor de la gent, de dir: «Jo sí que..., i ningú més no hi pensa.» I després... (l’orador fa petar els
dits) gran salt mortal i arribar al Fòrum o a l’Estatut.
Perquè ha passat, d’acord, però, en qualsevol cas, si ens
hem de lamentar d’un espectacle, en graus diversos, hi
haurem contribuït avui, aquesta tarda i aquest matí, tots
plegats, vostè en la seva petita part, amb la quota del
punt d’habilitat que jo li reconec, perquè sé que sap
construir els discursos de tal manera que –ja em perdonarà–, entre el joc de les ulleres i de la reflexió,
conduint les coses d’un costat cap a l’altre... (Remor de
veus.) Tothom té els seus recursos, no? Però ens porta
a aquell punt de: «Jo sí que voldria un debat net, un
debat no contaminat, un debat tot ell només pensant en
el Carmel i parlant del Carmel.» I per què no s’hi ha
agafat, senyor Piqué?
Jo he dedicat tres hores aquest matí, tres hores, a parlar del Carmel; de les tres hores, una l’he dedicada a
alguna d’aquestes qüestions que tenen una certa rellevància, però que no són, amb relació al Carmel, les
centrals. I no m’he dedicat –no m’he dedicat– d’una
forma autocomplaent a dir «que bé que ho hem fet!»,
perquè jo sé quanta gent insatisfeta hi ha al Carmel,
encara avui, de com estan les coses i sé quants dies ens
costarà encara redreçar la situació. I hi serem cada dia
i tots els membres del Govern hi seran cada dia, i de
SESSIÓ NÚM. 45.1
l’Ajuntament de Barcelona, també, per redreçar aquesta situació.
I, és veritat, no hi ha hagut cap víctima mortal i això ens
deixa un punt de tranquil·litat que jo els primers dies no
tenia, li ho puc ben assegurar, no la tenia, perquè no me
les tenia totes. I ara , en canvi, m’ho miro amb un punt
de tranquil·litat moral, pensant que s’està fent tot el que
s’ha de fer, tant com es pot, de la millor manera possible, amb entrebancs, amb errades, amb sotragades.
D’acord, però tot el que s’ha de fer per atendre les persones, totes. No cal la presència mediàtica o la presència subterrània dels consellers.
El conseller Huguet potser no ha anat al Carmel, però
potser s’ha reunit tantes vegades com ha calgut amb
sectors implicats per abordar qüestions específiques
que afecten el problema del comerç, en allò que és de
la seva competència i que no és estrictament allò que és
la compensació econòmica pel lucre cessant i pels problemes derivats del tancament dels establiments com a
conseqüència de l’ensorrament, que és competència
d’altres departaments, que han entomat i que hem entomat aquesta situació.
Exactament igual com els altres consellers i conselleres que s’hi han dedicat, han fet tot i més per aconseguir que un dispositiu dedicat a atendre i a respondre
les necessitats de les persones fos al més complet possible, al més continuat possible, al més eficaç possible
i que duri tant com calgui.
Vostè està d’acord que tothom qui ha perdut la casa l’ha
de recuperar? Suposo que sí, no? Vostè està d’acord
que mentre no la pugui recuperar tingui una solució de
transició? Vostè està d’acord que per a allò que ha perdut, que tenia dintre casa seva, recuperi un valor que
hem d’acordar amb ells i que estem acordant amb ells?
I vostè està d’acord que l’hem de compensar pels danys
morals que ha sofert per aquesta qüestió, aquests i tots
els altres fins allà on es determini? Oi, que sí? Doncs,
des del primer dia –des del primer– i amb un acord de
Govern –amb un acord de Govern– que estableix i determina la forma dels ajuts i que mostra que com que
som dues administracions diferents, per mètodes diferents, l’Ajuntament de Barcelona, des del primer dia,
pot fer lliuraments a compte com a diner de butxaca als
veïns i, en el cas del Govern de Catalunya hem d’arbitrar un ordre, un acord de Govern, crear un dispositiu,
concordar diferents departaments implicats, establir un
cens, rebre les competències que havia assumit l’Ajuntament de Barcelona i entomar totes aquestes qüestions
per donar les dietes que corresponguin, per avançar les
bestretes que corresponguin, i per començar a negociar les indemnitzacions que corresponguin, segons els
casos. I suposo que també hi està d’acord?
I també suposo que tots estem d’acord que, encara que
sigui un plantejament –algú pot dir– maximalista, vist
el desastre, no per maximalista hauria de quedar que
tots els veïns del Carmel que han estat desallotjats tinguin garanties plenes, suficients, assegurades que els
desperfectes que es detectin a les seves cases siguin
reparats abans no tornin a casa seva. I s’està fent, d’una
manera no fàcil, d’una manera no gens fàcil. El dia que
tinguem tothom a casa i reconstruïm la complexitat de
l’operatiu, ho entendrem tots plegats. Tenir dotze, quinPLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
48
ze, vint, trenta facultatius o perits dedicats a analitzar i
certificar i dedicar-hi el temps que cal, i assegurar que
els veïns no es pensin que (l’orador pica de mans) plasplas, visita de metge, (l’orador fa petar els dits) cinc
minuts i s’ha acabat, sinó... De metge no reformat (rialles) –no reformat–, metge no reformat, sinó visita pis
per pis, tot el temps que calgui, diagnòstic acurat i concertació amb els veïns –concertació amb els veïns.
Hem visitat, per exemple, les dues escoles i l’església
d’una de les dues escoles. Algú de la mateixa escola
diu: «Aquesta, aquesta i aquesta ja hi eren, d’escletxes,
ja hi eren.» Però, oi que també estarem d’acord que si
hem hagut de desallotjar un barri sencer d’una zona
concreta i deixar alumnes de dues escoles sense escola, ara quan els plantegem la solució, la solució abordi
la totalitat del problema i els plantegi les fórmules que
siguin. Abans-d’ahir en parlàvem: «Voleu una reparació d’una setmana del més evident, tornar a l’escola,
reparar per Setmana Santa en una segona fase i acabar
a l’estiu o voleu dos mesos d’obres i tornar d’aquí a dos
mesos?» I es farà el que acordem i triïn, perquè em
sembla elemental, perquè s’ha de fer així, perquè no
ens ho podem plantejar d’una altra manera, perquè és
veritat, vam dir-ho el primer dia: l’atenció a les persones és prioritària, és l’única qüestió que avui manté el
tema del Carmel viu com un problema ciutadà de
primeríssima magnitud, tota la resta ho resoldrem, amb
les discrepàncies que vulgui pel que fa a la valoració
tècnica de les solucions adoptades o dels problemes
polítics respecte a la gestió administrativa dels problemes plantejats. Però hem dedicat una hora i mitja llarga a parlar només d’això.
De manera que, senyor Piqué, i amb el mateix respecte que vostè m’expressa, jo també hi puc posar aquest
punt de sentiment personal, d’afectació, de dir (l’orador pica de mans): «No ens podem permetre donar
segons quin espectacle», però tampoc no estaria bé
que perquè estem tan marcats per determinades situacions ens trobéssim tot el dia mirant-nos a nosaltres
mateixos com a classe política i dient: la classe política, la desconsideració de la classe política feta per un
polític pot ser un recurs retòric o un moment d’oportunitat per dir, home, plantegem-nos-ho seriosament
–plantegem-nos-ho seriosament. Però tots, tots hem
quedat colpits en altres moments d’altres episodis per
aquella situació tan interpel·lant que deia: «Senyors
d’aquesta Comissió, de què volen parlar: de l’objecte de la Comissió o de les seves picabaralles?» No vull
anar més enllà, sabem de què parlem. Simplement
estic dient: no és el cas o no hem volgut que fos el cas.
Jo mateix aquesta tarda, en algun moment, amb el
senyor Puig he derivat cap aquí, i no m’ha agradat. Jo
mateix en algun moment aquesta tarda en el frec a
frec amb el senyor Puig he derivat cap aquí, potser ell
també, però vull dir-ho jo. El cert és que efectivament,
si poséssim les coses en el seu punt just, i efectivament investiguéssim allò que hem d’investigar i abordéssim l’anàlisi de les causes que hem d’analitzar, i ho
fem amb l’oferiment que vostè acaba de fer i o que
han fet altres grups de la cambra, potser aportarem a
aquesta cambra un plus de credibilitat entre tots, no
guanyat per ningú en el moment de la seva intervenció dient «ara, ara sí; ara sí». No. Entre tots, per qüesPLE DEL PARLAMENT
tió de capteniment de la cambra, per dir, home... Perquè és veritat que és fàcil jugar amb les paraules, no?
I vostè diu, només de començar: «Senyor conseller, no
m’ha agradat, vostè ha dit que somiar és gratis, però
mentre no puguin dormir a casa seva..., primer que
puguin dormir, després, deixi’ls somiar.» I jo estava
parlant d’una altra cosa. No em negui que pel fet d’haver dit que somiar és gratis, jo ja no he dedicat avui i el
nostre Govern no ha dedicat avui tota l’atenció que cal
a una i màxima prioritat que són les persones, que tenen dret, tenen tot el dret a tornar com abans millor a
casa seva i que han de poder somiar a casa seva i fora
de casa seva que les administracions respondran les
expectatives que sobre el Carmel entre tots hi hem de
posar.
De manera que vull insistir, d’una banda, que, d’acord,
les persones primer, però posem-nos d’acord que tots hi
hem donat la nostra part de feina, amb errors i encerts,
i que tothom hi ha posat de la seva part, posem-n’hi
més; si en cal més, posem-n’hi més. O és que no tenim
encara un problema obert mentre hi hagi discrepàncies entre els veïns pel que fa a la possibilitat de tornar?
Entre aquells que creuen de bon grat que l’Administració ha fet tot el que havia de fer, dedicant-hi totes les
hores que hi havia de dedicar, i aquells altres que creuen que «han de passar encara moltes coses per poder
tornar a casa meva».
I el Govern respecta exactament igual a uns i a altres.
Però aquesta situació també l’haurem de gestionar, i
forma part de l’escenari del problema, i ens hi haurem
de dedicar i haurem de treballar sobre aquesta qüestió.
De manera que, transparència, sí; investigació, sí; no
donar espectacle, sí; situar les coses en el seu punt just,
sí; parlar de les persones, sí, sincerament, obertament,
cadascú des de la seva posició. I quan fem després un
altre pas i diem: «I per tornar la confiança als ciutadans» –diu– «no me la vull jugar, hi ha un procés penal obert, però jo hi veig responsabilitats negligents o
culposes, però, bé, no ho diré.» (Remor de veus.) Ja ho
ha dit, però és igual, queda dit a benefici d’inventari i
a aplicar a qui sigui: direcció d’obres, UTE, GISA,
Govern... No ho sé. És igual.
Ara, si és un accident que es podia haver evitat, és evident que, si s’hagués fet tot el que es podia fer, potser
això no hauria passat. Però també és molt evident, molt
més del que vostè diu, i, per tant, molt menys radicalment en contra del que vostè diu, que a Lausana ahir, a
Madrid fa una setmana, a Heathrow fa deu anys, al Japó
no sé fa quant temps, amb el mateix mètode –amb el
mateix mètode– excepte un cas –excepte un cas–, ha
passat el que ha passat.
I podia haver passat molt pitjor, perquè si s’esfondra
tot un supermercat, no és el Carmel, però, si s’esfondra tot un supermercat pot passar el que sigui. I no ha
passat, i tant millor, no?, i Déu no ho vulgui! Però el
mètode austríac, amb les adaptacions que siguin, és un
mètode que el senyor Melis ha proscrit a Madrid, però
que ningú més no ha proscrit enlloc més, amb el matís
que sent exactament el mateix el que s’aplica en la línia 3, com que s’aplica amb criteris de màxima seguSESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
49
retat, tot apunta al fet que no hi ha els mateixos problemes –no hi ha els mateixos problemes.
Ara bé, concentració, adjudicacions, controls, negligència..., no m’ho tingui en compte, senyor Piqué, però...
(Veus de fons.) No, li ho diré, perquè igual que ell ha dit
que hi havia possibles responsabilitats culposes, que no
diré, eh?, doncs, no m’ho tingui en compte, però li ho
diré, perquè, a l’hora d’intentar fer simetries respecte a
l’escàndol, a l’espectacle, a la degradació de l’espectacle, no ens agrada, però no ens agrada ni a vostè ni a mi,
ni a ningú del Govern ni a ningú d’aquesta cambra. No
ens agrada. No ens agrada, i és així, que la mateixa
empresa que fa els controls geològics de la línia 5, sigui la que fa i feia els de l’AVE Madrid - Lleida.
prendre ara, però moltes de les que s’havien pres, s’havien pres i estaven en procés de reforma abans que passés el del Carmel, i, per tant, no ha calgut que passés el
del Carmel perquè això passi, però en aquest cas sí, és
evident –i això tindrà els seus costos, però és evident–
que, com fan la majoria de les altres administracions,
qualsevol encàrrec de modificat, fins que no hagi estat
tramitat i aprovat adequadament, ha de comportar la
interrupció de les obres de què és objecte aquell modificat, sens dubte –sens dubte.
Per tant, també va en el conjunt de les propostes de reforma de l’empresa pública GISA que he plantejat, no
per fer un procés enrere cap a les causes remotes, sinó
simplement per dir: «Escolteu..., fem-ho, fem-ho tot!»
No ens agrada. S’ha publicat. S’ha dit –s’ha dit. No té
més valor que el que té, simplement serveix perquè alhora que vostè diu «m’hauria agradat moltíssim poder
acabar aquest debat dient “ni aquest, ni aquesta, ni
aquest, i no sé quin altre conseller o consellera”, ni
vostè mateix no haguessin hagut de dimitir», però, és
clar, «com que jo tinc memòria» –ho ha dit en premsa,
no ho ha dit avui aquí, no?– «com que jo tinc memòria
i sé com ens van tractar...» Home!, la simetria és doble:
si estableix la simetria respecte a les peticions de dimissió, tampoc no és gratuït que jo recordi –tampoc no
m’ho tingui en compte– que hi ha una coincidència,
que no és fruit de concentració perquè són dos administracions, com tampoc que no té res a veure que un munt
de túnels, molts d’ells no urbans, encara avui, alguns
d’ells començats en època del Govern del Partit Popular i d’altres començats ja en època del nou govern socialista, amb xemeneies o no, se segueixin excavant
amb el mètode austríac.
I una última cosa..., una última cosa, senyor Piqué,
potser –potser–, hem comès algun error en matèria de
política informativa, potser sí. (Remor de veus.) Potser
ens hauríem pogut estalviar algun episodi, potser sí.
Però li ben asseguro, senyor Piqué, el següent: primer,
en aquesta matèria, i els prego que si hem de tenir respecte per les institucions i pel debat i per tot allò que
vostè ens deia en aquest intent de..., que avui ha fet amb
tant d’èmfasi, de donar-nos unes quantes lliçons, que jo
he recollit –que jo les he recollides–, pel que fa a les
situacions d’emergència i de tragèdia i de perill, algun
cas havíem de fer de les recomanacions del CAC en
aquesta matèria.
Probablement, potser em puc equivocar, però, si d’aquí
una setmana es produeix el calat de Viella, Viella mateix... (Veus de fons.) Evident, és un matís... (Rialles i
veus de fons.) No, no, no, no..., és un fet important.
Però a Viella no hi ha gent a sobre, però a Lausana sí
que hi havia gent a sobre. (Remor de veus.) Vull dir que,
pel que fa a la decisió del mètode, que jo no defenso,
perquè he dit que el canviaríem i he dit que no el tornaríem a aplicar en zona urbana i que l’aplicaríem corregit. Si això no és autocrítica respecte a un mètode que
hem heretat i hem dit «doncs, ara no –doncs, ara no»,
vull també que quedi constància, senyor Piqué, que en
la revisió dels procediments –en la revisió dels procediments– havíem començat i de molt –havíem començat i de molt. Quin és el nostre problema? Potser no
haver arribat prou enllà –no haver arribat prou enllà.
Vostè sap el que són les càmeres anant marxa enrere
filmant una persona que avança, no? I en una obra en
què hi ha màquines, obrers, fang i molt de merder, li
asseguro que les coses s’havien de fer, pel que fa a baixar al túnel –pel que fa a baixar al túnel–, amb una cura
molt especial.
Però, escolti... No facin cas de la procedència, no?, és
igual... (Remor de veus.) Diu: «El Govern de CiU va
encarregar obres a GISA sense un projecte previ.» Sindicatura de Comptes de l’any 2000, Diari de Girona...,
és igual, no? (Rialles.) Sindicatura de Comptes de l’any
2000. Aquest..., aquest és un problema compartit que
ve de lluny i que s’ha de reformar amb cura, sense cap
connivència, amb les propostes que he fet de reformar
l’empresa GISA i deixant clar..., deixant clar una sola
cosa –una sola cosa–: el manual estableix el mètode, i
en el mètode es defineix que el mateix dia s’encarrega
i autoritza. N’hi ha prou –n’hi ha prou– amb una decisió, que naturalment prendrem, i aquesta l’hem de
SESSIÓ NÚM. 45.1
I una segona qüestió, i aquesta ja me la pot imputar
directament a mi, no al secretari de Comunicació, i és
que en el perímetre de seguretat de les obres no hi podien entrar les càmeres, si no era d’una forma preparada, esglaonada i ordenada com es va fer en un dia determinat. (Remor de veus.)
I, pel que fa al perímetre de seguretat de l’enderroc,
potser ho hauríem de compartir amb la consellera Tura,
però, pel que fa al perímetre de seguretat..., mentre dura
l’enderroc havent obert un punt d’informació on es van
atendre els mitjans de comunicació, ho havíem de fer,
crec, com ho vam fer.
Perquè, per altra banda, hem fet 15 conferències de
premsa sobre el tema; 13 entrevistes; d’1 a 3 notes diàries informatives, i l’únic que es va fer va ser establir
–establir-lo– un perímetre de seguretat per a l’enderroc
i unes cauteles per entrar al túnel.
Hi ha una altra qüestió sobre la qual jo no puc opinar,
sobre la qual no m’atreveixo a opinar, que és si en les
assemblees dels veïns, on n’hi ha que ho volen i n’hi ha
que no ho volen, han de ser totalment obertes o no. No
m’atreveixo a opinar. Sobre això jo no hi he intervingut, però li asseguro que no em veig amb cor de tenir
una opinió clara respecte de si ha de ser tot obert o si
s’han d’establir unes regles del joc que hem d’acordar.
Hem comès algun error? Segurament que sí. Jo mateix,
com a portaveu, potser –potser– no hem acordat amb
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
50
els mitjans la manera d’acordar conjuntament com
abordàvem l’accés a la màxima informació. Però li asseguro que, notes a part, afortunades o no, si alguna
cosa ha mogut el Govern és la voluntat de donar tota,
tota, tota i més, la informació de què disposava.
Gràcies, senyor diputat.
El president
Gràcies, honorable conseller. Té la paraula el senyor
Piqué.
El Sr. Piqué i Camps
Sí, moltes gràcies, senyor president. Moltes gràcies,
honorable conseller, gràcies per les seves paraules i pel
seu to. Jo vull ser congruent amb les paraules que he dit
abans, no? I, per tant, li anticipo que sobre aquesta darrera qüestió jo avui no en parlaré. Sobre la qüestió de
la política informativa, avui –avui–, no en parlaré, en
parlarem en un altre moment, perquè avui crec que no
toca parlar d’això, més enllà d’haver-ne fet la referència. Però aquest és un debat que avui no crec que sigui
el que realment esperen escoltar els ciutadans que ens
escolten. Per tant, li anticipo que en parlarem un altre
dia; no sé si vostè tindrà la responsabilitat de contestar
com a conseller portaveu o serà el conseller en cap o a
qui li toqui..., m’és igual, en tornarem a parlar i ho plantejarem en seu parlamentària.
Tampoc voldria anar a algunes al·lusions que vostè ha
fet respecte a actuacions d’altres administracions i de...,
no, perquè a mi això també em resultaria fàcil i segurament divertit i trobaria molts exemples que podríem
intercanviar, no? –que podríem intercanviar.
Jo crec que avui el que toca, i, per tant, ja li anticipo que
seré breu amb aquesta intervenció..., avui el que ens
toca és, efectivament, parlar. Primer, de com atendre les
necessitats dels ciutadans afectats; de com tranquil·litzar
aquells ciutadans que creuen que es poden veure afectats per situacions similars –i no n’hem parlat gaire–, i
de com tranquil·litzar el conjunt dels ciutadans i que
recuperin la confiança en les seves institucions a l’hora de resoldre problemes com els que hem tingut.
I jo li he distingit en la meva intervenció dues coses,
que torno a reiterar, si convé, jo li he dit: «Vostè ha fet
una intervenció prolixa aquest matí, de gairebé tres
hores.» En alguns moments, li haig de dir, que..., en fi,
es feia difícil de seguir perquè estaven plenes de tecnicismes i jo no sóc un tècnic en geologia ni amb... Vostè n’ha hagut d’aprendre com jo, en altres circumstàncies, que al final has d’aprendre coses de les quals no
necessàriament ets un expert, no?
Però jo li he reconegut que aquest matí vostè ha fet un
esforç d’explicació, li he retret que en alguns casos no
hi havia prou autocrítica respecte a la gestió de la crisi, però quan he fet la qualificació del resultat d’aquest
debat no m’he referit a la seva intervenció d’aquest
matí, m’he referit al debat d’aquesta tarda entre els diferents grups polítics. I, per tant, em puc reiterar de
nou, perfectament, amb les afirmacions que li he fet.
Jo ja sé que vostè ha dedicat més d’una hora a parlar de
tot el que s’havia fet per als veïns. Vostè també convinPLE DEL PARLAMENT
drà amb mi que tot el que es faci sempre és poc i que
el sentiment de molts veïns, com han expressat avui
mateix, és que se senten indefensos, que creuen que no
estan prou informats... I això és natural, i segur que tenen raó, perquè els afectats per una desgràcia que ells
no han provocat sempre –sempre– tenen raó o, com a
mínim, se’ls ha de donar la raó i se’ls ha de donar satisfacció.
Per tant, sobre això no estem discutint. Estem discutint,
en tot cas, de què més es pot fer respecte a l’angoixa,
a la irritació, a la desesperança, a la desconfiança de
totes aquestes persones. Què és el que podem fer, que
n’hem parlat pràcticament gens avui, respecte a la desconfiança i a l’angoixa que tenen altres veïns d’altres
llocs de Barcelona i de Catalunya perquè també creuen
que els pot passar quelcom similar, i pràcticament no
n’hem parlat, i es mereixen que els prestem exactament
la mateixa atenció –exactament la mateixa atenció–, i
que també parlem, al final, no només de què és el que
hem de fer per intentar donar resposta a les necessitats
dels veïns afectats, sinó què hem de fer perquè el que
ha succeït no torni a passar.
I, per tant, la pregunta bàsica no és només què hem de fer
per als veïns, sinó què hem de fer perquè el que ha passat no torni a passar. I, per tant, saber per què ha passat.
I aquí, doncs, segurament, ens hem de preguntar què ha
passat en els darrers mesos, quan vostès porten responsabilitats de govern; què ha passat en anterioritat, quan
les responsabilitats dels governs eren d’uns altres, i
quines conseqüències en podem treure..., i quines conseqüències en podem treure, hi insisteixo, per evitar
que es tornin a produir situacions tan dramàtiques com
les que vivim.
Però és que, a més a més, d’aquest debat d’avui ha sortit una altra circumstància que nosaltres, com a representants dels ciutadans de Catalunya, no podem deixar
de banda, i crec que seria una responsabilitat de tots
plegats, de tots els grups polítics, i és que, arran del
debat d’avui, en seu parlamentària i per persones molt
autoritzades, s’ha fet un intercanvi no només d’insinuacions, sinó d’acusacions respecte al fet que hi poden
haver comportaments irregulars en els processos d’adjudicació de l’obra pública a Catalunya. No sé si ara,
abans, o ara i abans.
Jo crec que tenim l’obligació, per tots els ciutadans que
ens han escoltat, de donar-los una resposta adequada
que els tranquil·litzi –que els tranquil·litzi–, i que no puguin tenir la sospita, que avui queda enlaire –queda
enlaire–, queda en l’atmosfera, que puguin tenir la sospita que, com que s’han de pagar determinades comissions, potser no es gasta allò que s’ha de gastar perquè
l’obra pública sigui absolutament segura.
Gràcies, senyor conseller.
El president
Senyor Nadal..., té la paraula.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Gràcies, senyor president. Excel·lentíssim senyor, recullo aquesta qüestió, que jo he esmentat potser molt de
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
51
passada aquest matí, i a la qual vaig dedicar més estona perquè el Grup Parlamentari de Convergència i Unió
així m’ho va demanar en la compareixença parlamentària del dia 9, on em demanava «no ens parli només
dels problemes tècnics per l’esfondrament de l’AVE,
sinó del conjunt de l’obra pública que s’està fent a
Catalunya en termes semblants i quina és la seva situació». És veritat... (veus de fons), del metro, perdó, del
metro, del metro... (Remor de veus.)
Però anem cap a tot allò altre, no? És veritat. És a dir,
hi ha 70 quilòmetres de túnels a fer en l’entorn metropolità de Barcelona, part dels quals corresponen a
aquesta Administració i part dels quals corresponen a
l’Administració de l’Estat; que s’han de fer, que hem de
fer i que els farem, i que abordarem les qüestions de
seguretat que ara emergeixen amb més contundència
pel camí que faci falta.
De manera que és veritat, vostè ho diu «avui, d’això,
n’hem parlat poc», però és un tema del qual també
n’haurem de parlar, i, sobretot, no sé si n’haurem de
parlar gaire, sinó que el que haurem de fer és fer coses
que ho assegurin, fer totes les que calguin perquè ho
assegurin, tant en allò que fa als traçats subterranis
complexos de la línia del TGV com pel que fa als traçats subterranis complexos de les diferents línies de
metro que s’estan construint i que s’han de construir a
la ciutat de Barcelona i a la seva àrea metropolitana.
De manera que li recullo el repte, que és un compromís
que prenc en nom del Govern, que ho farem i que ho
hem de fer.
I, a més a més, jo li he tornat a repassar el conjunt de
les propostes que hem fet per a les persones. Vostè ja
m’ha reconegut que ho havíem fet així. Però, si hem de
tornar a parlar de les persones del Carmel o de qualsevol altra persona de Catalunya afectada per situacions
no similars però que tinguin una certa equivalència, les
que siguin, a part de parlar-ne molt, han fet, els grups
de l’oposició, en aquesta matèria per a aquesta funció
alguna proposta concreta? O la faran demà en les resolucions, senyor Piqué? (Veus de fons.) Perfecte. Si hi
són..., a Madrid han presentat iniciatives, és veritat. Si
demà hi són, les veurem, les analitzarem, i totes aquelles que siguin positives li asseguro que les recollirem.
I jo crec que, plantejades les coses en aquests termes,
aquest debat d’avui en el seu balanç global, un cop hagi
intervingut el portaveu d’Iniciativa per Catalunya, podrem fer un balanç contrastat en què, si en algun moment ens hem sortit del guió d’allò que seria esperable
per part de la gent, per exemple, en el meu debat amb
el senyor Felip Puig, en el balanç global puguem convenir tots plegats que hem estat fent un servei a la comunitat i a les necessitats concretes dels veïns i les veïnes del Carmel.
El president
Senyor Piqué...
El Sr. Piqué i Camps
Gràcies, senyor president. D’una manera molt breu.
Senyor conseller, com és natural, després d’aquest deSESSIÓ NÚM. 45.1
bat, jo em veig amb l’obligació, en nom del meu Grup
Parlamentari, de mantenir la petició de dimissió, també la petició de responsabilitat d’altres membres del
Govern, però sé molt bé que vostè és lliure de..., diguem-ne, d’acceptar-ho, o el president de la Generalitat és lliure, doncs, de provocar el seu cessament, no?
I no ens correspon a nosaltres aquesta responsabilitat.
Sí que li anticipo que la nostra posició demà en les resolucions tindrà un to, com acostuma a ser, com sempre és, per part del Grup Parlamentari Popular, constructiu, des del punt de vista de les aportacions que
puguem fer a l’hora de prestar l’atenció màxima als
afectats, als veïns, i de prevenir situacions de futur;
però, també, a l’hora de buscar una fórmula que permeti que aquesta imprescindible investigació es porti a
terme i que recuperem, entre tots, la confiança dels ciutadans amb les nostres institucions.
Gràcies.
El president
Gràcies. És el torn, doncs, ara, del Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa,
i té la paraula l’il·lustre senyor Joan Boada.
El Sr. Boada i Masoliver
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats,
vull aprofitar també per saludar els veïns i veïnes del
Carmel que ens estan seguint en aquest debat, alguns
aquí a l’hemicicle, altres a la sala gran i altres, segur,
des de casa seva, i mostrar la solidaritat que tenen, del
nostre Grup Parlamentari, en tot el que està passant.
La meva intenció és dirigir-me als veïns del Carmel, per
un cantó, i al Govern per l’altre, i fer tot un seguit de
reflexions i propostes amb relació a aquestes qüestions.
Vull dir que jo no entraré en qüestions que aquí s’han
debatut i que en aquests moments –en aquests moments– a nosaltres no ens interessen.
Perquè l’objectiu d’aquest Ple, per a nosaltres, d’aquest
Ple extraordinari, era donar resposta als ciutadans de
Catalunya, i ho és, i, en concret, als dels Carmel; o sigui, posar la gent en primer pla. La gent que ha patit i
continua patint aquests dies no mereix ser doble víctima: una, de l’accident, i, l’altra, de perdre protagonisme perquè ho siguin les lluites partidistes, com ha passat avui.
Cal depurar responsabilitats? Sí. Cal saber el que ha
passat? Sí. I, a més a més, posar les bases perquè no es
torni a repetir. Però, sobretot, el que cal és no descansar fins que tot estigui solucionat, que tothom estigui a
casa fins que la llum torni a fer brillar les cares de la
gent del Carmel, una gent orgullosa i orgullosa del barri
tal com és perquè l’han fet ells amb les seves mans.
M’explicava el senyor Fernando González, el dia que
vàrem anar a visitar, el nostre Grup Parlamentari, i ho
explicava orgullós, quan i on va construir la seva primera casa, i de quina manera construïen les cases tots
junts, les persones, sobretot els caps de setmana després
de treballar hores i hores durant la setmana, i que, a més
a més, tots aplegats esmorzaven i continuaven la seva
obra. És un barri de la gent i fet per la gent! I això és el
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
52
que nosaltres volem que continuï essent, amb les reformes, amb els canvis que calgui; però, sobretot, cal tenir en compte, doncs, aquestes qüestions perquè aquestes són imprescindibles, per a la gent, per a ells i també
per a nosaltres.
Per això, per aquestes qüestions creiem que el primer
objectiu són les persones, i per això ho valorarem i
volem valorar com s’ha gestionat la crisi. Continuo
pensant –ho vaig dir en l’anterior intervenció– que s’ha
fet bé, malgrat, i en sóc conscient, que hi ha molts homes i dones del Carmel que no creuen el mateix que jo
acabo de dir, que segur que pensen que hi ha coses que
s’han fet malament, que creuen que no s’han atès, però
jo continuo pensant, escoltant el senyor Nadal, escoltant les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona, que
s’han fet moltes i moltes coses, que hi ha hagut una
reacció ràpida de les administracions i, especialment,
de l’Ajuntament de Barcelona, i que, a partir d’aquí, hi
ha hagut una col·laboració i coordinació entre aquestes
dues administracions.
Que es podia millorar? Segur, ho ha dit també el conseller Nadal. Que s’haurien de tenir respostes més ràpides en casos d’emergència d’aquest tipus? Sí, però si
fem un repàs a les actuacions, veiem que són moltes i
molt eficients, des de l’atenció personalitzada, passant
pels reallotjaments, les indemnitzacions, habitatges i
comerços... No em vull estendre, s’ha explicat aquí
moltes vegades, i em sembla que tothom en som conscients, de tota aquesta feina. S’ha de fer tot el que calgui i amb la màxima sensibilitat, i en això hi vull insistir, senyor Nadal, i la resta de membres del Govern,
perquè al més aviat possible puguin estar ja altra vegada a les seves cases les 800 persones que ja poden tornar i, evidentment, la resta que queden fins a arribar a
les 1.057.
També sóc conscient que la confiança es va perdre el 3
de febrer. Ho vaig dir l’altre dia, i és veritat. Es va perdre amb el procés d’allotjament i altra vegada a tornar
a casa i altra vegada tornar a sortir pel perill que hi havia. Ho reconec. Comparteixo aquesta pèrdua de confiança, però també estic ben segur, i es demostra, que el
Govern i l’Ajuntament de Barcelona la recuperen a
marxes forçades, perquè aquesta és la seva obligació, a
través d’actuacions concretes, i que aquesta és l’obligació de tots plegats, fins i tot dels que estem aquí, també, i fins i tot dels que opinem sobre com funciona
aquest debat parlamentari.
El primer objectiu he dit que són les persones. El segon
és la transparència. Jo crec que avui es fa un nou exercici de transparència. Alguns poden pensar que un mes
és massa llarg pel que s’ha fet, però en aquest mes s’ha
fet una compareixença del conseller Nadal i avui un ple
extraordinari a iniciativa del Partit Popular i posteriorment, evidentment, del Govern. I això és una qüestió,
senyor Piqué i senyors de Convergència i Unió, que
m’hauran de reconèixer que això no s’havia fet en actuacions semblants en altres períodes legislatius. No hi
vull entrar; només ho vull citar. Aquesta és una realitat.
A algú li pot semblar que és poc, segur, però, en tot cas,
és molt més del que s’havia fet i s’acosta molt a allò
que entenem tots els ciutadans que vol dir «transparència».
PLE DEL PARLAMENT
Una explicació aquest matí exhaustiva per part del conseller Nadal que ha servit per saber més coses, que ha
demostrat que el Govern ha tingut una dedicació plena
a buscar els orígens de l’accident, però, des del nostre
punt de vista, no n’hi ha prou. El mateix conseller ho
reconeixia aquest matí quan afirmava que el col·lapse es
produeix per una conjunció de diferents causes. Encara no les sabem totes. Per això, cal una comissió parlamentària, amb presència, si cal, de tècnics, que investigui fins al final. Tota la informació que ens ha donat
el conseller s’ha de contrastar, i ho hem de fer amb els
representants polítics i en seu parlamentària, i en aquesta comissió, en presència, hi torno a insistir, de tècnics
o no, haurem d’establir els mecanismes de decisió, adjudicació i control de l’obra pública que s’han de canviar, em sembla que tots ho reconeixem, i, en definitiva, haurem de saber què ha passat en el Carmel, i,
sobretot, perquè no torni a passar més, és a dir perquè
portem a terme totes les mesures preventives possibles
perquè no torni a passar.
I també caldrà saber quines responsabilitats tenen les
empreses, deixem-ho clar, també, que portaven la direcció d’obres i la construcció, i, si cal, si hi ha responsabilitats, passar també tota la informació aconseguida
a la justícia. D’aquesta manera, també farem un pas
més per anar recuperant la confiança dels ciutadans.
I em penso que després de les intervencions del senyor
Mas, sobretot, i també del senyor Maragall, encara cal
més una comissió d’investigació, perquè sentim moltes
coses..., que poder s’hauria d’anar molt més al fons de
tota aquesta qüestió.
No ens fa por cap comissió d’investigació, en un partit
que dóna suport al Govern. Al contrari –al contrari:
estem obligats a tirar-la endavant i estem obligats a ferho d’una manera ràpida i eficient per, hi torno a insistir, recuperar la confiança dels ciutadans.
Hi havia una qüestió que el senyor Nadal en deia les
«causes remotes», l’ha batejat amb les «causes remotes» (l’orador riu), és igual, ha quedat bé, vull dir que
ja ens entenem què vol dir. Jo en dic les «responsabilitats de l’anterior Govern». Ho dic perquè a partir de,
em penso, l’anterior intervenció, la compareixença del
conseller Nadal..., va dir que reconeixia que es podia
haver evitat, no?, i, fins i tot, em penso que va ser titular d’algun mitjà de comunicació. Nosaltres ho compartim: es podia haver evitat.
A partir d’aquí, a partir d’aquesta afirmació, s’ha de
saber quines són les causes i les responsabilitats que
se’n deriven, les properes i les més llunyanes. I en tots
aquests dies, aquest mes, tots hem parlat amb tothom i
amb molt gent, i hem parlat amb tècnics, hem parlat
amb enginyers, hem parlat amb tot un seguit de gent
que en saben molt, molts tècnics que saben molt
d’aquestes qüestions, i tots, molts, ens arribaven a quin
era el moll de l’os de tota aquesta qüestió, i sempre
sortia la paraula «GISA» –«GISA»–, més que GISA, la
manera com funcionava GISA.
El conseller ja n’ha fet una explicació exhaustiva, però
jo li voldria donar dues o tres reflexions, o potser dues
o tres informacions complementàries. Bé, complementàries per a tots plegats, suposo que per al conseller no
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
53
ho són. L’empresa pública GISA, quan estava controlada i governada per Convergència i Unió, es converteix, des del nostre punt de vista, de forma volguda,
evidentment, en un monstre, en un monstre que actua
com una altra administració paral·lela, sense control
polític. He dit «de forma volguda». I quin era el procediment de GISA, amb el vistiplau del Govern de Convergència i Unió i, evidentment, amb un dels protagonistes que ha intervingut aquesta tarda al capdavant del
Departament? Doncs donar la major part de projectes
i direccions d’obres a les mateixes empreses. Però jo les
diré, perquè han sortit: Auding, Ibering, Typsa, TecCuatro... Les veuran vostès en un 70 o un 80 per cent
d’obres donades, o d’obres construïdes, o obres adjudicades. Això quant a direcció d’obres. I quant a constructores: Fomento, COMSA, COPISA, etcètera. I no
en dic algunes, perquè, evidentment, doncs, no hi participaven quasi mai.
Però això no només ho dic jo, això ho reflecteix l’informe que algú ha dit que no se’n parlava massa, jo sí que
en parlaré, l’informe de gestió elaborat pel Govern de
la Generalitat, presentat el desembre passat, que diu que
amb relació al volum de contractes de GISA hi ha, diu
textualment: «Poca diversificació dels adjudicataris,
per la qual cosa els contractes es concentren tant pel
nombre d’expedients com pel seu volum econòmic en
algunes empreses i en algunes persones físiques, arquitectes o enginyers.» Una comissió d’investigació
parlamentària posarà noms i cognoms a aquestes qüestions.
També diu, s’afirma –que no sé si s’ha dit massa avui,
això ho dit el senyor conseller, sí–, que es fraccionen
els contractes per poder utilitzar el procediment negociat, que és un procediment que, d’aquesta manera –un
topall de diners– s’evita el concurs públic, i després es
van fent adjudicacions sense concurs públic, és una
manera d’evitar el concurs públic. El concurs públic si
una cosa positiva té és que és transparent; l’altre, no
tant. El conseller Nadal n’ha fet un exemple, em sembla, amb la resolució feta pel senyor Ticó, exdirector
general i molt citat avui, en què ampliava la redacció
d’un projecte a Typsa, una de les empreses que jo he dit
abans.
Bé, però aquest monstre que jo he dit que era aquesta
estructura de GISA anterior, o del Govern anterior, es
converteix en l’únic client, gairebé l’únic client, d’enginyeries i constructores del país, cosa que provoca una
situació de domini i que s’esdevingui una mena de llei
del silenci que fa que aquestes pràctiques no siguin
denunciades pel sector. No sé si podria acostar-se al que
explicava el conseller Nadal quant a la reacció de la
Cambra de Constructors davant l’anunci del conseller.
Aquesta concentració feia que els projectes i la direcció d’obra fossin dolents, molts dolents, dit per persones que hi entenen, no només pel Grup Parlamentari
d’Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Alternativa,
sinó per persones, enginyers, que hi entenen i que alguns, evidentment, els han vist. Per què? Perquè se’ls
obligava que es fessin molt de pressa, les feien sempre
els mateixos, amb honoraris baixos, em deien, fins un
40 per cent més baix del que es paga a les obres que fa
l’Estat, les d’aquí, amb terminis d’execució molt curts.
SESSIÓ NÚM. 45.1
En definitiva, un menyspreu al projecte inicial amb la
idea que ja s’arreglarien en el procés de construcció i ja
ho assumiria l’empresa constructora. El senyor Nadal
em penso que ha explicat perfectament que és el que
havia passat en totes les obres de la línia 5. D’aquí l’enfrontament continuat entre l’UTE, la que toqués; la direcció facultativa, la de sempre, gairebé, i GISA.
En definitiva, un sistema de gestió i control de l’obra
pública pervers, sense control polític, que el Govern
actual, evidentment, no pot assumir. No sé si això és el
que volia dir el senyor Puig quan en deia «cercle d’excel·lència», no?, però, en tot cas, poder s’hi deu apropar
bastant.
Això que acabo d’explicar que ningú pensi que és mirar enrere. Això és, també, parlar del Carmel, és constatar una realitat que ha estat una –una–, no la, sinó una
de les causes d’un accident que es podia evitar, i per
això cal, per un cantó, aprofundir més la responsabilitat, i, sobretot, canviar el sistema i proposar-ne un de
nou, com ja ha explicat el conseller.
Però per nosaltres, em sembla que de tota aquesta situació que ja se n’ha parlat molt avui i que en continuarem parlant hi ha tot un seguit de lliçons de què aquest
Govern també ha de prendre nota..., i que ha de començar a actuar.
Estic d’acord amb vostè, senyor Nadal, que la gestió de
l’obra pública s’havia d’haver qüestionat més fermament des del desembre de 2003. Vostè ho ha dit aquest
matí. Caldria haver iniciat abans aquests canvis, ser
molt més ràpids amb canvis que són del tot necessaris.
No s’havia de mantenir, conseller Nadal, l’herència del
passat. Era massa feixuga. Vostè n’era conscient, i per
això ara ens sembla molt positiu que vostè continuï les
reformes –«continuï», dic, que ja les havia començat–
en la contractació, en la gestió i el control de l’obra
pública. Però vull deixar molt clar que, des del nostre
punt de vista, s’havia d’haver començat abans i amb
més contundència. No podem tolerar moltes de les herències que ens ha deixat l’antic Govern de Convergència i Unió.
I, a més a més, hi volem participar, en aquests canvis.
A més a més, ja n’hem fet, de canvis, en altres empreses que tenien una situació semblant, com, per exemple, Adigsa, no?, que ja hi tirem endavant, ja s’hi han
tirat endavant, reformes per què es publiquen, sense cap
tipus de problema, el preu d’adjudicació d’una obra i el
de liquidació. Així es veu claríssimament què és el que
es fa, com es fa i fins on es pot arribar. Transparència,
transparència i més transparència, perquè la gestió pública no admet que s’hagi d’amagar absolutament res,
i per nosaltres això també és prioritari. I això continua
essent parlar del Carmel.
I també, per nosaltres, hi ha una altra lliçó que hauria
d’aprendre el Govern i que, de ben segur, n’ha pres
nota, en tota aquesta situació: millorar la capacitat de
resposta a emergències d’aquest tipus, que potser no ha
estat tan ràpida i efectiva com hauria d’haver estat. I em
sembla que aquest és un element també a tenir en
compte i poder reparar. No només en aquesta, sinó en
emergències semblants que ens poden sortir, necessitem, el Govern necessita, un dispositiu molt ràpid,
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
54
doncs, que hi pugui fer front, tot i que, hi torno a insistir, al llarg dels dies aquest dispositiu s’ha fet ferm, fort
i, a més a més, molt eficient en col·laboració amb
l’Ajuntament de Barcelona.
Hi ha una qüestió que no compartim, senyor Nadal: no
compartim la seva decisió de deixar que els tècnics de
la direcció de l’obra o de l’UTE signin documents acreditatius. Ells han fet l’obra, no poden ser jutge i part.
Han de ser altres persones, altres tècnics, que signin
aquests documents que donen facilitat als veïns, perquè
és possible que nosaltres encara no comprenguem la
situació, és possible..., que vostè hi està molt més a dintre, però, a mi, em costa molt veure aquelles signatures
i darrere el director de l’obra de Geocontrol i TecCuatro, el de l’UTE, que, precisament, pot ser que en
algunes de les seves actuacions, potser, podran tenir
algunes certes responsabilitats; avui vostè ja n’ha insinuat unes quantes, en aquest sentit.
Jo crec que el Govern... Algú ha dit aquí que ja era
hora, o que tot just ara, em sembla que des de Convergència i Unió, es deia, han descobert els barris, o a través de l’actuació del Carmel han descobert els barris.
Home!, a mi, em sembla que no és del tot adequat dir
qüestions com aquestes, perquè el Govern de la Generalitat actual ja coneixia la realitat dels barris des de fa
molt de temps, sobretot perquè hi havia començat a
actuar. No és una retòrica per part meva, sinó que hi
havia començat a actuar a través de la Llei de barris,
una eina importantíssima, insuficient, potser, quant als
diners, és possible que n’hi hauria d’haver més, però,
en tot cas, sí que és eficient..., sinó que, a més a més,
s’ha actuat amb rapidesa. Mentre succeïa això del
Carmel, mentre es feien altres coses, el Govern continuava governant, com deia el president Maragall ahir,
perquè mentre passava això s’actuava amb rapidesa per
solucionar els problemes en el barri del Turó de la
Peira, a Barcelona, el de Mariola, a Lleida, o el barri de
l’Estació de Sallent, que és veritat que hi va haver persones aquí..., on, precisament, durant molts d’anys
–molts anys–, molts, massa, no hi ha aparegut ni el senyor Pujol ni la seva ombra, on durant anys, molts
d’anys, massa anys, allà s’han donat llicències per
construir en una zona totalment inestable i que el Govern de Convergència i Unió no hi havia fet res. Ni tampoc havíem notat la sensibilitat que ha demostrat el
senyor Mas amb el barri del Carmel, que hi estem
d’acord, evidentment..., no l’havia demostrat amb el
barri de l’Estació de Sallent, ni de bon tros. En canvi,
ara, se soluciona el barri de l’Estació de Sallent, el Turó
de la Peira, la Mariola, a Lleida, i, evidentment, també,
al Carmel es fa tot el que és possible i més.
I acabo amb dues reflexions: una, dirigida al Govern,
que estic segur que el senyor Nadal entendrà perfectament, i estic segur que aquesta, com que acabo, serà
una reflexió transversal, espero que a la resta de membres del Govern.
Miri, tots hem de ser capaços –tots– d’ajustar les necessitats i els reptes a les possibilitats i capacitats, també
les econòmiques, que tenim per mostrar un respecte
extrem a les lleis de la natura i a les nostres limitacions,
les de tots..., que tenim per controlar-la. La Terra es
mou..., la natura és molt important. Això ho deia vosPLE DEL PARLAMENT
tè, senyor Nadal, i això és un al·legat mediambientalista.
Això és un al·legat ambientalista, i aquestes són paraules que esperem que siguin també una lliçó per al Govern, no només per al barri del Carmel, no només per
a les obres subterrànies, sinó per a totes les actuacions
que es facin en el territori... De ben segur, si apliquem
aquest al·legat ambientalista que ha dit vostè, senyor
Nadal, segur que les generacions futures ens ho agrairan,
de ben segur.
I una altra –i acabo–, als veïns. Senyores i senyors veïns
i veïnes del Carmel, si us plau, des del nostre punt de
vista, o des d’aquesta tribuna deixin que els digui una
cosa. No dubtin ni un moment que estem al seu costat,
que no pararem fins a solucionar tots els seus problemes,
i, sobretot, si us plau, ens tinguin confiança.
Gràcies, senyor president.
El president
A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’honorable conseller.
El conseller de Política Territorial i Obres Públiques
Molt honorable president, senyores diputades, senyors
diputats. Senyor diputat, és clar que era un al·legat ambientalista, de contingut ambientalista, però no estava
fet, en el moment que ho he fet i per què ho he fet, amb
aquesta finalitat. I a més a més, com l’he fet i quan l’he
fet, l’he fet naixent d’una reflexió que venia d’una geòloga prestigiosa, que en unes notes que havia preparat per a membres del Govern venia a dir: «Potser al
Carmel, entre l’opinió del professor Riba i la dels que
han mostrat una confiança il·limitada en el subsòl del
Carmel, hauria calgut un punt intermedi de sensibilitat
per saber que segons què s’havia d’haver pensat dues
vegades.»
De manera que, evidentment que tenia un punt..., no
era una evasió poètica, ni tan solament una disquisició
ambientalista contra els tècnics, com el senyor Puig en
algun moment ha volgut entendre. De cap manera. Jo
ara, quan vaig a l’Escola d’Enginyers, senyor Puig, dic:
«Aquesta és la meva escola.» Jo dic: «Jo sóc de lletres,
però ara aquesta és la meva escola.» De manera que ha
de quedar molt clar també que amb relació a totes
aquestes qüestions, tot plegat és molt delicat i molt subtil, i requereix justament d’escoltar tots els missatges,
de rebre totes les indicacions de tots els grups parlamentaris, d’assumir-les com a Govern i d’acceptar i
entendre que és veritat que calen a vegades canvis de
ritme, canvis d’escala, propostes radicals..., però li vull
assegurar una cosa, senyor Boada. GISA potser va esdevenir un monstre, però GISA són dues-centes persones, no més. És un gran aparell tècnic administratiu, en
la seva major part molt qualificat, que només espera
que s’acabi de completar un procés de reforma que
n’asseguri els processos administratius i de transparència. Però l’instrument és preciós i segurament no ens
podríem permetre de no tenir-lo, amb les reformes que
calguin, però li ben asseguro que pel que fa a la gestió,
al control de l’obra pública, al control dels comptes
públics i a l’eficàcia per a la realització de l’obra pública, GISA i el conjunt dels seus tècnics ha demostrat, en
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
55
aquests dotze mesos llargs de Govern nou de Catalunya
que ha sabut entomar no tot –no tot–, però sí un bon
grapat de coses que havien quedat malmeses..., o insuficientment abordades en situacions anteriors i que ara
anaven agafant vies de solució.
Per exemple –i el conseller de Justícia ho podria dir–,
la secretària general del meu Departament ho deia,
posant-se gairebé vermella després d’un consell tècnic
el dia que en el mateix moment que es comunicava la
notícia del Carmel, el secretari general de Justícia estava dient en el consell tècnic: «La gestió que ha fet
GISA amb relació als drets de superfície i a les adjudicacions dels edificis judicials, que havien quedat deserts en una gestió anterior, un cop n’hem parlat dues
vegades, ha estat exemplar i eficient.» I la secretària
general deia: «Home, fins i tot m’ha sabut greu, perquè
m’ha semblat que es produïa en un moment que no tocava.»
Però, qui diu això diu que anirem abordant el Pla d’autovies, el Pla d’edificis judicials, el Pla de comissaries,
el Pla de centres de salut i tots aquells centres d’educació que, pel sistema de dret de superfície, haurem de
compartir entre ICF Equipaments i l’empresa pública
GISA.
Naturalment, amb canvis en els gestors, amb més gerents d’obra, amb més directors generals, amb més òrgans de control i amb un lligam polític i d’auditoria
molt més garantit. Sens dubte.
I deixi’m dir també que al llarg del dia hem estat parlant dels veïns del Carmel, de l’atenció a les persones,
de tots els problemes del Carmel. I han anat sortint
noms diversos del govern i del govern de la ciutat, alguns presents aquí des de primera hora del matí. I si en
començar el debat jo no he saludat ni els veïns del
Carmel –que els he saludat només d’arribar, a l’escala–
i no he saludat tants i tants membres del Govern, secretaris generals o directors generals que han estat al peu
del canó sempre i als hotels, informant-los, ho vull fer
ara.
Perquè, per exemple, fóra una brutal injustícia que igual
com hem esmentat només una vegada –i ho hauríem de
fer deu– en Ricard Fernández, o Antoni Segarra, o la
Carmina Llumà, que no esmentéssim l’Oriol Nel·lo, el
Manel Nadal, en Joan Llort, el mateix Jordi Julià, en
Joan Delort, tots els comandaments dels Mossos d’Esquadra, en Xavier Casas, l’Imma, l’Elsa, i tots aquells
que a Boca Nord –a Boca Nord– s’han estat dedicant
hores i hores, dies i dies, matí, tarda i nit, i no han perdut el somriure a la cara –alguna vegada potser sí, alguna vegada potser sí–, que no els agraeixi en nom del
Govern tota, tota la feina que han fet. (Remor de veus.)
Els consellers ja els he citat aquest matí, no?, però pel
que fa a la resta de la gent, vull que quedi clar fins a
quin punt hi ha tanta, tanta, tanta gent que pensa en
vosaltres, treballa per vosaltres i no pararà (l’orador
pica amb el puny a la tribuna) de reunir-se amb vosaltres dematí, tarda i nit, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte o diumenge, fins que acabem.
I ho farem plegats, i arreglarem aquest problema, i
abordarem futures reformes d’aquest país, que aquest
país necessita.
SESSIÓ NÚM. 45.1
Senyores diputades i senyors diputats, senyor diputat,
moltes gràcies.
El president
El senyor Puig demana la paraula...
El Sr. Puig i Godes
Sí, gràcies, senyor president, per al·lusions reiterades.
Una primera –i seré molt breu–, una primera reflexió
és: s’ha parlat molt de GISA, amb molts qualificatius i
amb moltes valoracions. No hi entraré a fons, perquè
donaria per, segurament, un ple monogràfic o una nova
compareixença. Només manifestar que ens reiterem en
la nostra convicció que l’equip tècnic i professional, i
que l’empresa en si, ha estat un magnífic instrument al
servei de la Generalitat i al servei del país, i que la seva
acció en inversió en infraestructures del país ha estat
sempre al nivell exigit per la societat, que hem estat
construint i que s’està construint en aquests moments.
I vull dir-ho perquè com que s’avancen..., i crec que
serà una de les víctimes, des d’un punt de vista de les
propostes de reforma i de revisió..., una de les víctimes
del que nosaltres entenem que no és el que hauria de ser
l’assumpció de les responsabilitats polítiques i no pas
els processos de reforma.
I la segona, per al·lusions, també, a algun diputat absent
en aquests moments... (Remor de veus.) Sí, per allusions a un diputat absent, em crec, senyor president...,
que puc al·ludir i al·legar al Reglament.
El president
Senyor Puig, acabi...
El Sr. Puig i Godes
Moltes gràcies.
El president
...i en tot cas, prego..., que estem al final d’aquest debat...
El Sr. Puig i Godes
Sí, volia fer referència a les insinuacions que, òbviament, des d’un punt de vista polític han estat retirades
pel president de la Generalitat, però que des d’un punt
de vista dialèctic s’han mantingut durant la resta del
debat. Les insinuacions i les concretes i específiques
mencions al tema de suposades comissions del 3 per
cent, que han estat reiteradament citades pels diferents
grups parlamentaris. Només vull dir –i no hi entraré,
perquè el president ja ha retirat el que ell havia dit–,
però sí que, el que vull dir és que qualsevol insinuació
en aquest sentit, o es porta allà on s’ha de portar, que és
a les instàncies judicials, o evidentment no poden quedar protegides per la inviolabilitat parlamentària.
Moltes gràcies, senyor president.
El president
Acabat el debat, doncs, aquesta presidència fa avinent
que per tal de donar compliment a l’article 124 del
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
56
Reglament, la tramitació de les propostes de resolució
subsegüents a aquest debat serà la següent. El termini
per a presentar les propostes de resolució acabarà demà
a les deu del matí. La comunicació als grups parlamentaris de les propostes admeses es farà a les deu i deu. El
termini per presentar les propostes transaccionals serà
des d’un quart d’onze fins a les onze. La comunicació
als grups parlamentaris de les propostes admeses es
farà a les onze i deu i la comunicació a la Mesa de les
PLE DEL PARLAMENT
propostes de resolució que els grups parlamentaris
vulguin votar separadament s’hauria de fer a dos quarts
de dotze. La sessió per al debat i votació de les propostes començarà –es reprendrà, en aquest cas– a les dotze del migdia.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les nou del vespre i dos minuts.
SESSIÓ NÚM. 45.1
�Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
57
ANNEX
...\Barcelonès\elcarmel3.dgn 22/02/2005 14:12:49
Gràfic 1
SESSIÓ NÚM. 45.1
PLE DEL PARLAMENT
�24 de febrer de 2005
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 36
58
Gràfic 2
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 45.1
�SESSIÓ NÚM. 45.1
4
4
6
0
11
11
31
31
0
31
1993
36
36
0
36
1994
48
1995
48
48
0
1998
118
118
0
118
1996
Anys
248
248
70
178
1997
259
259
84
175
1998
Nombre Obres Adjud. Edificació
1997
84
1999
95
2001
117
234
353
353
95
258
1999
373
373
97
276
2000
351
351
117
234
2001
TOTAL Nombre Obres Adjud.
2000
97
276
351
350
350
143
207
2002
2002
207
143
350
2003
254
272
530
526
254
272
2003
530
3
TOTAL Nombre Obres Adjud.
4
0
6
11
1992
0
1996
175
258
373
Nombre Drets de Superfície Adjud.
Total Nombre Obres Adjud.
1995
48
48
70
178
259
353
1
0
4
Nombre Obres Adjud. Edificació
1991
6
1994
36
36
Nombre Obres Adjud. Obra Civil
1993
31
31
118
118
248
Nombre d'Obres Adjudicades 1990-2004
Nombre Concessions Adjud.
4
1992
11
11
1990
1991
6
6
GISA
Import (Milers €)
Nombre Obres Adjud. Obra Civil
1990
0
100
200
300
400
500
600
286
-
-
286
128
158
2004
* Sense RAM
3.004
3
1
3.000
988
2.012
TOTAL
2004
128
158
286
Sèrie P - Núm. 36
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
24 de febrer de 2005
59
Gràfic 3
PLE DEL PARLAMENT
�PLE DEL PARLAMENT
0
723
8.418
8.429
5.952
10.987
6.674
10.806
12.736
15.987
Total Nombre Adj. Direccions
Nombre Adj. Direcc. Edificació
0
0
3
3
723
1994
5.952
16
16
8.418
8.418
1992
29
29
8.429
8.429
1993
Import Adj. Direcc.Obra Civil
1993
8.429
40
40
5.952
5.952
1994
1995
10.987
44
44
10.987
10.987
1995
1996
6.674
40
40
6.674
6.674
1996
349
211
138
15.987
8.105
7.881
1999
1999
8.105
7.881
345
150
195
16.642
7.117
9.525
2000
17.688
370
178
192
37.468
8.127
29.341
2001
2001
8.127
Total Import Adj. Direccions
2000
7.117
9.525
Adjudicació Direcció d'Obra Línia 9
157
95
87
153
62
66
12.736
3.314
4.648
10.806
9.422
1998
1998
3.314
6.158
1997
Import Adj. Direcc. Edificació
1997
4.648
9.422
-
473
293
180
25.485
11.274
14.211
2002
32.889
848
620
228
75.716
20.584
55.132
2003
2002
11.274
14.211
25.485
5.467
505
378
127
26.296
14.277
12.019
2004
2003
20.584
55.132
75.716
3.372
2.012
1.360
262.318
77.446
184.872
TOTAL
2004
14.277
12.019
26.296
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Nombre Adj. Direcc. Obra Civil
Total Import Adj. Direccions
0
723
0
Import Adj. Direcc. Edificació
1991
1990
1992
8.418
GISA
1991
723
Import Adj. Direcc.Obra Civil
1990
0
10.000
6.158
29.341
30.000
20.000
37.468
16.642
Imports d'Adjudicació de Direccions d'Obra 1990-2004
40.000
50.000
60.000
70.000
80.000
24 de febrer de 2005
Sèrie P - Núm. 36
60
Gràfic 4
SESSIÓ NÚM. 45.1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Debat general sobre l'acció política i de govern en relació amb l'evolució dels fets del barri del Carmel, de Barcelona, i amb les conclusions de l'expedient informatiu obert arran d'aquests fets (tram. 255-00002/07).
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Nadal Farreras, Joaquim
Mas, Artur
Puig, Felip
Benach, Ernest
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
El Carmel
Obres públiques
Catalunya
Barcelona
Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Diari de sessions del Parlament de Catalunya de la sessió dedicada a la crisi del Carmel.
VII legislatura. Quart període. Sèrie P - Número 36
Dijous, 24 de febrer de 2005
Sessió núm. 45, primera reunió
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de sessions del Parlament de Catalunya
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-02-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Debats
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1755/0000001383.pdf
e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
DEL PARLAMENT
D E C ATA LU N YA
VII legislatura
Sèrie P - Número 2
Primer període
Dilluns, 15 de desembre de 2003
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL
Sessió plenària núm. 2, primera reunió
Í
N
D
E
X
Expressió
de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3)
Debat
del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat
a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3)
��Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1
La secretària primera
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat
de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio.
«Presidència del Parlament.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en
funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions,
la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions
Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament
en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions,
la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions.
ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA
Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura
del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07).
El president
S’obre la sessió.
Expressió de reconeixença al M. H. Sr.
Jordi Pujol i Soley
Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més
de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat
d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país.
El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en
un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes
institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la
recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern.
En aquests moments històrics que estem vivint, crec que
és de justícia començar la sessió d’investidura del cent
vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de
Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet
del servei al poble català una norma de vida.
President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la
vostra dedicació.
(Aplaudiments forts i perllongats.)
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
(tram. 201-00001/07)
Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la
Generalitat.
SESSIÓ NÚM. 2.1
»D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de
març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels
partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor
Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat.
»Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003.
»Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de
Catalunya.»
El president
El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira,
té la paraula, sense limitació de temps.
El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr.
Pasqual Maragall i Mira)
Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat»,
que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la
confiança –sense massa èxit, per cert.
Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol
fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui
la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–,
una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva
persona, sinó per aquelles persones que representen el
que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és
l’alternativa que governarà.
Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca
amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu
avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades
paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig
l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem
suportat o han suportat per un temps la seva distància,
la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha
estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període
enormement convuls i difícil.
Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent
virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la
nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i
menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres
representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant
se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent
del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot,
perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic
absolut, senyor president.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
4
I em presento ara, molt honorable president, senyores
diputades i senyors diputats, davant de la cambra per
donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva
candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva
confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb
el programa que els exposaré tot seguit.
Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16
de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol
en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han
actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han
dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut,
els uns i els altres.
En aquest temps de passió política, de passió política
renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha
estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els
hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no
pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que
m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè
responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania
tal com ha estat expressada.
Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè
respon amb profunditat al mandat del nostre poble.
Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem
posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap
partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la
força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa.
El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà
només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa.
El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma
respectuosa amb els accents diversos, una suma que
afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però
que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra
fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble.
Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han
procurat superar les barreres que els separaven buscant
espais de trobada. Val a dir que la història comuna,
durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part
dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista,
és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir,
primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota
el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan
Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà
del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una
línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i
daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins
a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi
setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una
emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en
aquest moment, la confiança de vostès, honorables
PLE DEL PARLAMENT
diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys.
Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què
hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra,
un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la
investidura de 1984, fa quasi vint anys.
Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una
gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança
per part del poble. Milers i milers de catalans que ens
han votat, però també milers de catalans que no ens han
votat, demostren aquests dies una alegria incontenible,
no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el
cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una
elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar
amb rotunditat. I això és maduresa de país.
Aquest és ara un país políticament més complet. No dic
«un país complet»; altres canvis vindran. Un país més
complet, no idèntic a una determinada versió d’ell
mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que
ha regit els destins d’aquest país durant més de vint
anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per
tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles
orientacions. No pot.
Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els
governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar.
Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del
relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot.
Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com
passa a la majoria dels països europeus –de dos o de
tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que
tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa,
doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest
país.
Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes
que transcendeixen l’estricte marc de la governació i
entren en el camp de les regles i dels principis que l’han
de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne
segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest
no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el
govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de
l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades
sobre els grans temes del país.
I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc,
d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es
donen les condicions per fer possible una nova majoria
parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya.
Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que
han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres
anys.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
5
Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i
els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb
Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas
que avui donem.
Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec
que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes
catalans dels resultats electorals no era l’única lectura
possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar
les expectatives a les realitats electorals.
Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania.
És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors,
i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat
a treballar per construir una nova majoria plural, unida
pel catalanisme d’esquerres.
Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan
més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre
aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança
més representativa de la Catalunya d’avui.
I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense
entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans
–més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant
recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta
dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència,
però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es
tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en
una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament
representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que
trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves
aspiracions i a les seves necessitats.
No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de
la proposta que presento al poble de Catalunya, en
aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes.
Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de
Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que
nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme;
però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres
el millor catalanisme és el que representem, provinent
de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara
SESSIÓ NÚM. 2.1
–com a mínim! Només des de la ignorància del que ha
estat la història del poble de Catalunya durant el darrer
segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país.
Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha
legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui
gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i
d’una expressió plural de la ciutadania catalana.
Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que
el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en
la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de
Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni
Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra
dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del
president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas.
Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història
del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i
compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista
Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari.
Hem compartit experiències polítiques determinants,
amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i
com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas,
també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre,
començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de
l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part
de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més
ajuntaments governats per aquestes coalicions que no
pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben
dit, governats– per unes altres coalicions.
És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada
constatem que és molt el que ens uneix; molt més del
que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el
moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern
de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya
d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances.
Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de
l’afirmació, és l’hora de les polítiques.
Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació,
salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions
que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el
coneixement i en el reconeixement per part dels que
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
6
habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet
de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva
vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la
il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país.
Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens
polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests
objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens
uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la
passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor
pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social
del nostre país.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més
unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I
voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou
amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten,
el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han
masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i
de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era
natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat
del poder –això no era natural– per part d’uns quants,
en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació
indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té
l’exclusiva!
Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix
comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon
ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han
estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat
anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que
estàvem dominats per un diàleg de sords; no només
durant la campanya electoral –tant de bo només hagués
estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat
d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La
manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit
Popular.
Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per
necessitat. Som en un moment històric transcendent:
Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés.
Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços
de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser
diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no
pas un impediment o un destorb per a la governança, tal
com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir.
Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant
perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més
PLE DEL PARLAMENT
respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots
els accents.
Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta
nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha
de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional,
ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte
que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya
ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país,
però en realitat aquesta virtut del president –que n’era–
feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo
vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a
Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també,
o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc
a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a
predicar-ho.
Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les
al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat
les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats
i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La
relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més
temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya
formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional
davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en
un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu
unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré
de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a
vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que
caldrà anar. Ara en parlarem.
Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part
infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix
d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la
gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com
proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més
convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat.
Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació
per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra
Republicana és igual a Catalunya. Després del que han
dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i
és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no
passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som
rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar
com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara
farà vint anys. Dit i oblidat.
Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps
exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha
fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria
dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el
seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
7
de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de
novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem.
Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable,
sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un
pensament que compartim molts, a totes dues bandes
d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem.
Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder
dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem.
Veig i desitjo una nova organització territorial perquè
els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran,
tal com demana l’Estatut i no s’ha fet.
Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més
transparents, i ho seran, ho poden ser.
Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que
defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i
canviarem paternalisme per respecte i per innovació.
Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora,
per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen
un teixit sobre què la nostra economia és possible; té
camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible.
L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample,
un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els
propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de
govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón
Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat
amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb
un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau
una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau
de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança,
encara el vol fer més sòlid i robust.
Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el
finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un
nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans
acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré
de nou.
El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el
marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo
he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó
el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important
no només per al poble de Catalunya, sinó també per al
conjunt dels pobles d’Espanya.
L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els
SESSIÓ NÚM. 2.1
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria
dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim
ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i
més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que
jo els dic que pot néixer.
Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els
sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El
segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el
primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de
l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el
moment en què van néixer i que els fa encara existir
avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament
de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del
dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els
habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga.
Aquesta ha estat la seva fortalesa.
Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic
que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers
anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte
ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme,
la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho
justifica.
En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per
donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la
vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la
inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al
carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa,
o per la salut o per la degradació dels serveis públics,
aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major
riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la
ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que
grans proclames buscant demagògicament l’adhesió
electoral –a les quals durant un moment va semblar que
el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern
central que no ha fet altra cosa que grans proclames
buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos
per afrontar els problemes concrets que es produeixen
als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres
pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució
de la conseqüència, és la solució de la causa de molts
dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de
molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs
que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho
aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
8
blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del
moment de la inexistència de frontereres clares dintre
d’Europa.
La immigració no és un problema en si mateixa, ben al
contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí,
en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català
d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest
sentit més valents i més avançats que nosaltres.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979,
han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat
democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i
criticat per altres amb un excés de rebentisme, però
l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han
de millorar molt. Descentralització, aproximació de les
institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració
de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem.
Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que
volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb
tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un
compromís clarament acceptat de participar en la gran
família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com
feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que
volem és una lliure declaració d’interdependència des
de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som
conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa
història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts.
I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser
la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha
d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja
és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels,
si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa
amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva
riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir;
si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el
ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida,
aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no
he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora
d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de
ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara
els convenci de per què és diferent, però a ningú de
vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història
d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què
forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb
sacrificis, per descomptat, però avançar.
Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya
i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el
PLE DEL PARLAMENT
nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de
nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment
que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si
aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no
serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai.
M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a
les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta
cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de
la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de
Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de
l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol
aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per
aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat,
amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen.
Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins
i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir
a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons
com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo,
si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la
institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb
l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa
a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra.
Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he
après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes
couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que
passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més
no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots,
es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del
que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació
de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu,
de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és
l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en
diuen els francesos, la tenim aquí.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam
tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal;
aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi,
ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a
l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
9
respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico!
passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir
és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes.
Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es
va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon
clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una
cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias
Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu
paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar
al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament
en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han
passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint
anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit
d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de
Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament.
I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha
de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi
referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també
l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol
dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers
europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa
en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta.
Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat
vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint
anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest
país no està en condicions no només d’acceptar això,
sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de
l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota
aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al
final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà.
Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya
vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya
plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha
de defensar el català! Per obligació constitucional! No
és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho
ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans
només els que defensen allò que és seu perquè és seu.
Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres
exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es
parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà
possible sinó que els catalans diguem una cosa que és
ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar
per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma
és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans
com una fantàstica arma a les seves mans.
Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny,
si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en
fi, com una variant. No fa que en els seus passaports,
DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha
d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a
tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui
quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que
SESSIÓ NÚM. 2.1
En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades,
senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el
programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els
continguts i el procediment que proposo per arribar-hi.
El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un
procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que
representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres.
Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat
catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i
senyors diputats, ens comprometem a fer realitat.
Si hagués de definir breument el contingut d’aquest
meticulós document programàtic, que no els el llegiré
tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment
en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut
i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius
de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un
compromís d’equilibri.
Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un
compromís d’equilibri territorial i ambiental.
Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes
relatives al progrés nacional de Catalunya.
Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar
l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional
àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per
les que responen a un sentiment social majoritari en la
societat catalana.
Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El
progrés del nostre autogovern no és possible ni serà
possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
10
jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya
ha viscut en els moments decisius de la seva història.
D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de
manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces
polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar
un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament.
A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de
compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou
estatut.
Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots
els grups –és previsible que sigui així, molt honorable
senyor president, en cas que vagi endavant la nostra
proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb
entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil.
En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de
la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels
textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i
diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això
en diem «Acord nacional».
El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà
tramès a les Corts Generals abans de la primavera de
l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004
–no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum.
Simultàniament al procés de tramitació parlamentària,
les forces polítiques de la majoria es comprometen a
convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats
públiques i privades a expressar la seva implicació i
presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar
totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb
les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la
seva societat civil.
En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en
cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva
del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya,
que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se,
mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient
en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat,
i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.)
Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat
d’avançar les línies mestres compartides per les forces
de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT
ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no
como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de
la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió
Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora,
evidentment, del finançament autonòmic.
Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat
com a estat, ens proposem traduir en realitats positives
els principis inspiradors del pacte constitucional de
1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el
principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la
configuració institucional. Quan faci falta promourem
que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu
dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals.
Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències,
composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta
cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva
participació en la formació de la voluntat estatal, i com
a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i
plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució,
en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució
no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren
preautonomies, algunes autonomies, però encara en
faltaven unes quantes. El país encara no estava definit
en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava
creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar.
Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la
naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les
funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment,
del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre.
Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és
aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol
comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta
en una altra autonomia per a la seva causa.
Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la
designació dels membres d’institucions generals de
l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del
Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social.
I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques
i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la
Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho
recordo malament– i la modificació necessària de la
LOFAGE.
El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels
seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives
que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment
de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
11
els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional.
Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut,
aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i
no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim
electoral; assumir competències executives, bé per la
via de completar els traspassos pendents, bé per la via
d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar
–molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos
de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de
Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut,
i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja
saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la
televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves
competències legislatives i/o executives de la Generalitat.
Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la
formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació
espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb
l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe
molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha
un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi
va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.»
Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són
un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe
interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que
jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia,
l’argument, té bastanta gràcia.
En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de
poder representar l’Estat, com passa en altres països
de tall federal a Europa, en les matèries que són de la
seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la
Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir,
la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3
de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
Promoure la presència de la Generalitat en organismes
que accepten la participació d’entitats subestatals. Es
parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la
Unesco.
Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs
locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1
ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el
finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya
per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per
aconseguir uns consells comarcals més municipalistes,
amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions
de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els
alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis.
I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts:
Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a
partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions
Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de
negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions
fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern
central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al
qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí
que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar.
Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que
calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un
informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre
l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat
i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a
saber de quines xifres parlem, i no només els entesos,
sinó l’opinió en general.
Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats
–el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa.
Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en
aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents
en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir:
els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a
equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació
dels sistemes de concert.
Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per
a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que
estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos
per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per
tres factors que hi incideixen d’una forma determinant:
costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors
demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals
qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri
que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres
d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes.
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
12
Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La
inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es
fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del
producte interior brut, tenint en compte la compensació
apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any
per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en
què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim,
un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per
part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes,
i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida.
Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és
que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació
d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè
l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les
que estan previstes, són menys de la meitat que les de
l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que
es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000
per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de
mantenir.
Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona,
per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és
evident que si un any s’ha fet una gran inversió en
aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de
l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en
cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és
en un període estadístic més llarg.
Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les
altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis
prestats per les diferents comunitats autònomes als seus
ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un
esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç
de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena,
que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva
complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès
perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà
suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els
efectes.
Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre
avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de
renda relativa similar en altres països europeus. Aquest
és el punt de comparació en què finalment el tripartit
d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de
referència.
El govern es compromet a la publicació i actualització
anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya
així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No
creiem, com va dir una vegada el vicepresident del
Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT
rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores
el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una
altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions,
públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en
els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran
càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han
interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho
amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base
d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres
terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per
què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les
nostres peticions, probablement, i potser haurem de
reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens
hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que
ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la
raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un
barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores
evidentment que no voldríem anar –evidentment que
no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el
possible– perquè això canviï. Molts catalans diran:
«Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant
que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé
com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si
hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats
i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa
avançarà.
El segon punt del nostre programa de reformes és el
programa de reformes cap al progrés democràtic. No
em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que
és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que
no poden deixar de ser dites en aquesta sessió.
Aquesta proposta afecta la regulació del president de la
Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès
saben... Farem una llei del govern que reguli la figura
del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera
legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el
consell executiu, que preveu una delegació temporal
que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de
viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs.
No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a
favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la
Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al
final... Home!, segurament pot durar fins al final, però
aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei,
i la farem, una llei del govern que reguli la figura del
conseller en cap i l’organització de l’executiu.
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
13
I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una
durada temporal màxima de l’exercici del càrrec.
Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments,
incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot
i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls,
control, participació especial i expressió del pluralisme
polític.
Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels
candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal
d’examinar-ne la idoneïtat.
I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la
Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar
una major participació de la ciutadania en el procés
legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per
tal que la Generalitat assumeixi competències en la
realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte
d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves
funcions.
I per acabar aquest capítol faré una menció especial a
la política de mitjans de comunicació audiovisuals.
Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual
de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva
l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema
audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que
definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb
precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica
en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es
publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als
drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels
mitjans.
Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que
se n’asseguri la independència i la professionalitat i la
dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant
la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció
dels directius, i fixant els objectius.
En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I
es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar
la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques
irregulars en les concessions i en les contractacions de
béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor.
Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que
SESSIÓ NÚM. 2.1
n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió
d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran
serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal,
perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les
seves intervencions, i en el futur també amb tota calma.
Però no vull acabar sense un compromís personal –fins
aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força
escapçada en alguns aspectes de les principals línies del
programa fruit del pacte per un govern catalanista i
d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés
en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri
territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur.
Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de
construcció de Catalunya que avui recomencem, hi
contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors
d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els
que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la
crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur,
virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de
ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que
porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers
i les qüestions essencials el país se’n podria anar en
orris.
No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius
que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven
part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord,
un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra
i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem
amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs
paralitzadors, perquè decebríem tots.
L’estatut nou ha de servir per governar millor en les
futures legislatures, les presideixi qui les presideixi.
L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho
demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès.
Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del
programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un
sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva
pluralitat.
Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells
la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el
diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest
país, que tenen objectius finals prou diferents o camins
que tenen objectius diferents o camins que en algun
PLE DEL PARLAMENT
�15 de desembre de 2003
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 2
14
punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns,
l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena.
Però precisament perquè no som iguals podem oferir
una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i
cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot
per salvar el bé més preciós que és la unitat civil.
tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament
aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull
dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les
dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El
mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment.
No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat
sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa
anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara
estem a punt d’inaugurar una governació que no té por
a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la
complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant,
cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant
per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de
moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar
els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem,
potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem,
perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la
taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i
hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és
com la gent s’entén.
Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver
renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha
conduït.
Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho
hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la
debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups
petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans
més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no.
Els petits més grans i els grans més petits, això sí que
vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai
hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de
les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai.
Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68,
67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria,
Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits
grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per
un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar.
Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per
molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa
ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a
aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva
interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT
La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és,
justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i
el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de
construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és
plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que
esperen, que han esperat durant anys un govern com el
nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures
econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La
força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició
única per sòlida que sembli.
De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha
sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà
adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les
relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb
Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes
difícils però apassionants que el futur ens imposa, la
pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves,
el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles
que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia
catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de
preservar el nostre territori, que sempre ens recorda
Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on
projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels
nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en
altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol
poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya
sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres
carrers.
De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol
apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor
se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que
durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El
nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc
menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un
pacte, d’accents diversos i complementaris.
Expressarem una confiança més decidida en la realitat
humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no
SESSIÓ NÚM. 2.1
�Sèrie P - Núm. 2
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
15 de desembre de 2003
15
pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com
deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens
interessa més el futur dels nostres fills que les dèries
dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho
sabeu.
El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns
problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme
esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans.
Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el
viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem
desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven
acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els
que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa.
Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès,
una època brillant de la nostra d’història. No vull, no
volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano
als que estan temptats de caure en el ressentiment que
superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant,
molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és
un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc
SESSIÓ NÚM. 2.1
de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor
que no pas eren.
Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més
justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta
il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i,
especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar
una petjada singular, no és per això que hem vingut.
Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que
són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la
dècada anterior.
Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una
nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya,
com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova
i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments.)
El president
La sessió es reprendrà demà a les deu del matí.
Se suspèn la sessió.
La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts.
PLE DEL PARLAMENT
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Investidura
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Debats
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1760/20031114_Declaracio_a_Montblanc.pdf
0dbf42fe0685410d15513a14b5bf37df
PDF Text
Text
HONORAR, PRESERVAR I ENGRANDIR
UN LLEGAT HISTÒRIC
Declaració de Montblanc, 14 de novembre de 2003
PASQUAL MARAGALL
Arribo al moment decisiu del 16 de novembre amb la íntima
convicció d’haver estat fidel al compromís de servei a Catalunya que
vaig contraure quan –de Roma estant- vaig decidir donar el pas de
presentar-me a les eleccions del 1999.
D’aleshores ençà he fet un itinerari personal i compartit que m’ha
portat a amarar-me de Catalunya, dels anhels i els somnis de la
nostra gent; també dels seus temors i de les seves incerteses, però
sobretot de la seva necessitat d’esperança i de confiança.
Tota la meva proposta gira entorn de l’esperança en una
Catalunya millor i de la confiança en les possibilitats que tenim
d’arribar-hi.
Som a port. A punt de salpar. Amb el bagatge d’aquests anys de
feina feta, amb la gent, al carrer, als pobles, viles i ciutats d’arreu de
Catalunya; i també al Parlament, traduint en propostes el pols del
país, dels catalans i les catalanes.
Estem a punt d’iniciar la segona etapa del nostre autogovern. Ho
farem amb confiança, seguretat i il·lusió.
1
�He fet una campanya orientada al futur, esperançada, optimista,
amical. Amb la convicció de qui creu en les immenses possibilitats del
nostre poble.
He tingut com a guia una sentència de Rafael Campalans que diu:
“Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història
que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte
als fills que encara han de venir”.
Avui trencaré per unes hores aquesta orientació.
En acabar aquesta visita a Montblanc, passaré unes hores a
Poblet.
Després de la intensitat d’aquests dies, en contacte directe amb
cada ciutat i cada comarca, amb cada necessitat i cada esperança
dels homes i dones d’aquest país, em cal recapitular, asserenar
l’esperit, repensar i confirmar les certeses bàsiques que m’han empès
a emprendre aquesta batalla per Catalunya.
Més encara: em cal passar de l’espai al temps, complementar la
fresca visió de l’avui de Catalunya, de la seva humanitat i el seu
territori, reprenent una altra visió: la que es desprèn de la trajectòria
del nostre poble, de la seva evolució en el decurs del temps.
Per unes hores vull dirigir la mirada cap a la nostra història, cap al
nostre llegat.
Es tracta de mirar el passat amb ulls de futur. El futur no es
construeix des del no res, des de la pura invenció: el futur es trena
amb vímets nous, però també amb vímets antics, arrelats.
2
�Perquè el canvi no pot ser una improvisació ni un salt en el buit.
Vull expressar amb aquest gest la voluntat d’inserir el projecte de
futur que represento en les arrels profundes de la nostra història.
Amb humilitat i modèstia, conscient com sóc que el poble és el
protagonista de la història i no les personalitats individuals; que la
seva acció col·lectiva és el que ha marcat i marcarà el destí de
Catalunya.
Catalunya no és una essència immutable a la qual hàgim de rendir
culte ni un mite al que servir. Catalunya és una realitat històrica
renovada per la voluntat dels catalans.
Catalunya és una realitat consolidada amb l’esforç de generacions i
generacions de catalans, amb les aportacions permanents de gent
vinguda d’arreu, amb la voluntat de ser un sol poble.
Catalunya és la identitat trenada històricament pels catalans i les
catalanes i, a la vegada, Catalunya és un determini d’autogovern.
Hi ha un fil conductor en la història de Catalunya: les seves
institucions. I Poblet és el símbol de la continuïtat de les nostres
institucions.
Poblet és l’ombra dels comte-reis i de la Corona d’Aragó, d’un
passat que ens va llegar una llengua i una literatura esplendorosa. I
que ens va llegar també una tradició política singular: la de l’estat
compost.
3
�Una corona confederativa, de Corts itinerants, en la qual el
jurament de lleialtat al rei implicava també la lleialtat del rei envers
els qui juraven, de manera que si aquesta fallava, s’extingia el
jurament. Una concepció contractual, basada en el pacte entre les
parts.
Una tradició que seria negada per l’absolutisme borbònic, que
perviuria en el cor i el cervell dels “austriacistes”, després de la
derrota del 1714, com va estudiar i ens explicava, amb la seva
característica erudició, l’inoblidable Ernest Lluch.
Una tradició que reviuria amb forces renovades en el moviment
democràtic, liberal i federalista, d’una extraordinària força popular
entre nosaltres, que hauria de fer front al jacobinisme d’alguns
liberals i del qual sorgiria la primera formulació del catalanisme, el
catalanisme progressista de Valentí Almirall.
Poblet allotja, en bona part encara inèdit, el llegat de Josep
Tarradellas, la memòria viva d’aquella altra generació que, amb la
torxa
del
catalanisme
d’esquerres,
del
federalisme
republicà,
obtindria el 1931 el primer autogovern de Catalunya des de 1714:
- Francesc Macià, “l’avi”, el President fundador, el que tothom
faria seu.
- Lluís Companys, l’amic de Francesc Layret i de Salvador Seguí,
amic dels sindicalistes i dels rabassaires, que alguns consideraven
poc catalanista i que moriria amb una dignitat infinita, esdevenint el
primer dels nostres patriotes.
4
�-
Josep Irla, que va guiar l’inici de la diàspora de la Generalitat
exiliada.
-
Josep
Tarradellas,
que
va
completar
el
trajecte
fins
a
aconseguir el retorn de la Generalitat com a autogovern legítim
de tots els catalans.
-
Avui, després de 23 anys de Generalitat estatutària, presidida
per Jordi Pujol, hem afermat la nostra identitat i hem assegurat
la continuïtat de les nostres institucions.
Els que ens han precedit han constituït un llegat que ens toca
honorar, preservar i engrandir.
Faig meu aquest compromís: vull que els catalans i les catalanes
vegin, en el projecte del Canvi que represento, una promesa
d’esperança en una Catalunya més lliure i més plena.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Honorar, preservar i engrandir un llegat històric: Declaració de Montblanc
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Montblanc
Subject
The topic of the resource
Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Història
Eleccions
Canvi
Parlament de Catalunya
Acció política
Campanyes
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-11-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2674/2003_programaPSC_autonomiques.pdf
c1d31988e8f7f64a68a0303eb22a3049
PDF Text
Text
PROGRAMA ELECCIONS
AL PARLAMENT DE
CATALUNYA
2003
�PROGRAMA ELECTORAL
ÍNDEX
Pàg.
1. EL CANVI PER CATALUNYA. ARA ÉS L’HORA DE CATALUNYA, ARA ÉS L’HORA
DEL CANVI
4
2. L’AUTOGOVERN I LES INSTITUCIONS AL SERVEI DE LA CIUTADANIA
8
2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets de la ciutadania
2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura
2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència
2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat
2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici de la ciutadania
2.6. La relació Generalitat–governs locals: col·laborar per millorar els serveis públics i la qualitat
de vida
2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i projectes dels
territoris
2.8. Mitjans de comunicació: pluralitat i servei públic
2.9. El compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos
2.10. Política lingüística
2.11. Catalunya oberta a Europa i al món
2.12. Catalunya_solidària
10
14
18
23
25
3. MILLOR QUALITAT DE VIDA PER A LES PERSONES. UNA CATALUNYA
SOCIALMENT AVANÇADA
29
31
34
38
51
56
61
67
3.1. Donar suport a les famílies. Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència. Polítiques
per a la gent gran.
3.2. Prioritat per l’habitatge i uns barris dignes i segurs
3.3. Drets de les dones i igualtat d’oportunitats
3.4. Llibertat sexual
3.5. Facilitar l’emancipació del jovent
3.6. Serveis sanitaris de qualitat per a tothom
3.7. Esport, salut física i ocupació activa de l’oci per a totes les edats
3.8. Una societat sense barreres. Noves polítiques per atendre les persones discapacitades.
3.9. La seguretat és un dret
3.10. Eradicar la pobresa
3.11. Catalunya, un país que acull i integra: la immigració
81
88
95
98
101
113
120
126
141
146
4. EDUCACIÓ, PROGRÉS ECONÒMIC I OCUPACIÓ
Competitivitat i cohesió social: una aposta pel futur de Catalunya
4.1. L’educació és la clau de l’èxit com a país
4.1.1.Un_sistema_educatiu_de_qualitat
4.1.2.Més_formació_professional_i_tècnica
4.2. L’economia catalana a la societat del coneixement
4.2.1.Capital_humà
4.2.2.Universitats
166
166
172
172
180
185
185
187
2
69
�4.2.3. Recerca_i_innovació
4.2.4. Adaptació_a_la_Societat_de_la_Informació i el Coneixement (SIC)
4.2.5. Capital_risc
4.3. Ocupació i mercat de treball
4.4. Una economia basada en l’esperit emprenedor
4.4.1. Suport_als_emprenedors
4.4.2. Autònoms
4.4.3. Suport_a_l’economia_social
4.4.4. Pimes_i_empresa_familiar
4.4.5. Condicions de la competència, marc_institucional i facilitat per a l’activitat
empresarial
4.4.6.Internacionalització_de l’empresa_catalana
4.5. Potenciar els sectors productius fonamentals de la nostra economia
4.5.1. Sectors_industrials
4.5.2. Sectors_emergents
4.5.3. Sector_agroalimentari
4.5.4. Comerç_i_consum
4.5.5. Turisme
4.5.6. Sector_financer
4.6. Política pressupostària, finançament autonòmic i fiscalitat
4.6.1. Finançament_autonòmic
4.6.2. Fiscalitat
4.6.3. Gestió_pressupostària
190
193
198
200
206
206
209
213
217
5. EL PAÍS QUE VOLEM, LES INFRAESTRUCTURES QUE NECESSITEM
5.1. Les infraestructures que Catalunya necessita
5.1.1. Ferrocarril
5.1.2. Xarxa viària
- Autopistes, autovies i peatges
- Xarxa europea
- Pla de carreteres
5.1.3 Un pla de mobilitat per a Catalunya i foment del transport col·lectiu
5.1.4.Foment_de_la_bicicleta
5.1.5. Ports
- Port de Barcelona
- Port de Tarragona
5.1.6. Aeroports
5.1.7. La logística, factor de competitivitat
5.1.8. Energia
5.1.9. Telecomunicacions
258
260
261
265
265
267
268
269
273
274
276
276
278
282
284
289
6.LA_DEFENSA_DEL_MEDI_AMBIENT PER UN DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE
6.1. L’aigua: planificar, invertir, estalviar i administrar amb justícia
6.2. Fer compatible el creixement i el medi ambient
6.3. Planificar l’ús del sòl i protegir el paisatge
6.4. El camp, un lloc per viure i prosperar
292
292
296
311
315
3
220
222
225
225
229
231
236
241
244
251
251
252
254
�1. EL CANVI PER CATALUNYA. ARA ÉS L’HORA DE
CATALUNYA, ARA ÉS L’HORA DEL CANVI
Els Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi compareixem de nou davant de la
ciutadania catalana amb el propòsit d’impulsar el canvi que el país demana i necessita.
Volem convocar tots els catalans i catalanes que creuen, com nosaltres, que ha arribat
l’hora de Catalunya, de la Catalunya millor. Posarem en peu la coalició més gran que
hagi conegut mai aquest país: la de tota la gent que pensa que no és l’hora de la queixa,
sinó l’hora de l’afirmació i de la proposta. Fem aquesta convocatòria amb més il·lusió,
més empenta, més idees noves i més experiència que fa quatre anys.
Nosaltres tenim un somni: volem una Catalunya mai vista
Volem una Catalunya gran, una Catalunya amb ambició, capaç d’afegir valor a la gran
família dels pobles d’Espanya i d’Europa.
Volem una Catalunya forta, segura d’ella mateixa, confiada en les seves possibilitats.
Volem una Catalunya acollidora, integradora, plena d’oportunitats.
Volem una Catalunya de tots, on tothom compti, on tothom pugui dir la seva, on tothom
pugui viure millor.
Volem una Catalunya que sigui referent de convivència social i cultural.
Volem una Catalunya ben governada.
Volem una Catalunya amb una identitat reforçada per la seva capacitat de compartir.
Volem una Catalunya amb més i millor autogovern, amiga dels seus amics, sense
complexes, lliure, creativa i justa.
Volem una Catalunya dedicada a grans projectes de formació i d’infraestructures, que
facilitin el creixement de la seva gent i de la seva economia.
Volem una Catalunya equilibrada, on tots els territoris tinguin veu i puguin realitzar els
seus projectes col·lectius.
Volem una Catalunya respectada a Espanya i a Europa, capaç de projectar-se per la seva
creativitat i capacitat d’innovació. Volem ser capaços de resoldre els problemes que
tenim més a prop i d’aprofitar les oportunitats que se’ns presentin.
Volem una Catalunya capdavantera de l’Espanya plural.
Volem una Catalunya inserida en una Espanya en xarxa.
Volem una Catalunya que vol estar amb Espanya dins d’Europa, que vol liderar l’avenç
d’Espanya cap a un rol decisiu a l’Europa dels pobles.
4
�Volem una Catalunya motor de l’euroregió Pirineus–Mediterrània, una Catalunya que
sàpiga treure partit de la seva situació en el món.
Ara podem tornar a imaginar el futur. Després d’una etapa d’ineficàcia, de desencís,
d’inèrcies debilitades, podem tornar a imaginar un futur esplèndid per a Catalunya. La
política de reformes socials, l’experiència reconeguda i la nova manera de governar
faran creïble el projecte de la Catalunya gran que entre tots serem capaços de fer.
Ha arribat l’hora del canvi
Catalunya entra en una nova etapa de la seva història. Nosaltres volem que ho faci amb
empenta i energia renovades, volem guanyar el temps perdut.
El nostre compromís és fer real aquest designi, convertir-lo en projecte i convocar els
catalans i les catalanes perquè en siguin els protagonistes.
Fer-ho, i fer-ho ara, és un deure que tenim amb aquells que ja no hi són i que hi tenien
posades totes les seves esperances. Però, sobretot, tenim un deure amb les expectatives
dels qui ens han de seguir.
El nostre projecte
El nostre projecte és innovador, net, amic, convincent i mira cap al futur.
El nostre projecte està inspirat en un esperit de superació que volem que sigui digne
d’una Catalunya dempeus, jove, justa, amb confiança en ella mateixa, competent i
innovadora; una Catalunya que canviï la queixa per la proposta; una Catalunya que
recuperi l’energia positiva que fa anys que perd lentament; una Catalunya que es
reconegui ella mateixa, que sigui l’expressió real de totes les persones que la formen,
amb les seves il·lusions i amb les seves capacitats, i que avanci confiada i segura.
Volem una Catalunya amb empenta. Amb l’empenta d’un país d’emprenedors.
Catalunya ha de saber i poder acollir els emprenedors, la gent amb capacitat de risc,
amb coratge i amb ganes d’anar més enllà.
Catalunya es pot convertir, i es convertirà, en el lloc de trobada dels creadors.
Catalunya es pot convertir, i es convertirà, en la pàtria dels emprenedors econòmics i
socials; dels treballadors que innoven a la feina; de les dones empresàries i autònomes;
dels pagesos modernitzadors; de les organitzacions no governamentals més
compromeses i imaginatives; dels investigadors i inventors reconeguts; de la gent gran
activa; dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d’un món sense
fronteres; dels empresaris conscients que guanyar diners gràcies a l’augment dels costos
socials i ambientals no és crear valor sinó traspassar el mort a un altre; dels funcionaris
motivats pel servei públic; d’uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i
agents socials, i també exigents amb ells mateixos.
5
�Amb l’empenta del lideratge d’una Generalitat que proposi un nou horitzó per a
Catalunya, que promogui els grans acords de país (Estatut, Llei electoral, organització
territorial, etc.), que impulsi els grans projectes territorials i que engresqui tots els
catalans a participar en l’obra col·lectiva de guanyar el nostre futur.
Amb l’empenta que ha sorgit de la col·laboració lleial i permanent de la Generalitat i els
ajuntaments de Catalunya.
Amb l’empenta que proporciona l’aposta plena per les noves tecnologies, que ens han
de permetre ser a primera línia de la societat de la informació.
Catalunya ha de passar a ser un país d’actors, no un país d’espectadors; no un país de
propietaris d’uns quants pams quadrats que augmenten de preu sense que facin
pràcticament res.
El nostre projecte s’aferma en el lideratge polític i social de Pasqual Maragall.
És un lideratge conscient de l’exigència que comporta encapçalar una ambició
col·lectiva de gran abast, que no recula davant els reptes i les dificultats, i que ha
demostrat saber estar a l’altura sempre que el país li ho ha demanat.
És un lideratge que prefigura un nou estil a la presidència de la Generalitat, amb un
president que creu en la gent, que ens dóna esperances, que fa confiança, que ofereix
seguretat.
Durant molts anys Catalunya ha tingut un president que deia què calia i què no calia, i
un país que havia d’escoltar i aplaudir o tancar-se a casa. Ara Catalunya serà un país
que parlarà, i que tindrà un president que l’escoltarà i després governarà.
El nostre projecte és un projecte col·lectiu, no un projecte d’un home sol, ni un projecte
d’un partit, ni tan sols un projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. Vol ser
un projecte sorgit des de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb
un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. Per això, és un projecte servit per
dones i homes amb il·lusió, empenta, experiència i preparació. I, per això, no ens
cansarem de convocar els millors perquè aportin els seus coneixements i la seva
experiència a la causa col·lectiva de Catalunya.
L’experiència reconeguda és la penyora d’una gran proposta. Catalunya viurà una
experiència com la que va viure Barcelona. Aplicarem a la política nacional els
elements del "model Barcelona" (d’aquest model que ha esdevingut un referent
internacional i que està fet de lideratge, de consens polític, social, empresarial i
institucional, d’inversió pública com a catalitzador de la privada, i d’equip humà). Ho
farem en tots i cadascun dels territoris del país: a les terres de l'Ebre, als Pirineus, al
Camp de Tarragona, a les terres de Lleida, a les comarques de Girona, a la Catalunya
Central, a la Regió Metropolitana de Barcelona.
El nostre projecte és un projecte amb idees de futur. Tenim un programa per fer un país
per viure-hi millor. Catalunya necessita un canvi en les seves polítiques perquè tot és
diferent de fa 25 anys.
6
�Volem que aquestes eleccions autonòmiques siguin unes eleccions en què es discuteixi
de polítiques, sobre com s’arreglen les coses. No tirant diners als problemes com fa la
dreta moltes vegades. Volem parlar de coses reals, perquè venim d’on venim, dels barris
de Girona, de Barcelona, de Lleida, de Tarragona, i perquè sabem com s’han de fer les
coses. Darrere hi ha tota una concepció que hem estat discutint durant quatre anys. Les
intuïcions de fa quatre anys continuen sent vigents: educació, educació, educació. Però
també sabem què hem de fer amb l’habitatge, la seguretat, la protecció de la família,
l’ajut als pares i mares que volen tenir criatures i alhora treballar. Ho sabem perquè ho
vivim.
El nostre programa insisteix en les polítiques que facin possible que les oportunitats
arribin a tota la ciutadania i a tots els territoris del país, per assegurar la cohesió social i
la cohesió territorial. Per això, prioritzem les polítiques socials, que ens permetran tenir
els serveis propis de l’Estat del Benestar, de qualitat al servei de les persones i de les
famílies.
El nostre programa té l’ambició d’impulsar les bases de la prosperitat dels catalans i
catalanes, amb una estratègia econòmica de país basada en l’educació i la innovació, i
un model d’infraestructures coherents amb el propòsit de fer de Catalunya un país de
qualitat obert al món.
El nostre programa és un compromís amb la regeneració de la política, amb propostes
per fer possible una altra manera de governar, amb la bandera de la proximitat per
escoltar i atendre millor les demandes ciutadanes, amb la lleialtat institucional per ser
més eficaços en el servei a la ciutadania i amb la transparència de l’acció pública.
I, finalment, el nostre programa proposa la reforma de l’Estatut per arribar a tenir un
autogovern a l’altura dels temps, per establir una relació positiva i creativa amb
Espanya, per assegurar-nos una presència a Europa amb tota la nostra especificitat i,
sobretot, per aconseguir la societat més justa, més pròspera i més igualitària a què
aspirem.
Polítiques socials, ambició estratègica, regeneració política i més autogovern i millor,
configuren els grans eixos programàtics que doten de contingut concret el projecte de
canvi que sotmetrem a la consideració de la ciutadania de Catalunya.
7
�2. L’AUTOGOVERN I LES INSTITUCIONS AL SERVEI DE LA
CIUTADANIA
Catalunya és un país avançat. La complexitat que comporta la seva diversitat cultural,
social i econòmica exigeix la millora constant de les seves institucions de govern, si
volem que tinguin la capacitat de respondre a les demandes del seus ciutadans i
ciutadanes i de satisfer els nostres deures i compromisos de solidaritat en un context
universal.
Els desafiaments actuals no justifiquen un retorn a moments històrics superats. Ens
demanen, en canvi, un esforç per donar un fonament socialment i econòmicament més
sòlid a la nostra convivència, per incrementar la qualitat de la nostra democràcia i per
fer-la avançar en el camí del progrés, el benestar, la llibertat, la igualtat i la justícia
social. Per això, proposem les reformes legals i institucionals que ens permetin avançar
cap a una Espanya plural i cap a una Catalunya més justa i més pròspera.
El salt endavant que ha significat per a Catalunya el règim autonòmic no ens fa ignorar
que el pas dels anys i l’evolució política i social fan palesa la necessitat d’introduir
reformes i millores en el seu funcionament. El Govern de la Generalitat, el Parlament,
l’administració pública, els poders locals, la justícia i els mitjans de comunicació
públics han d’accentuar la seva proximitat a la ciutadania i als seus problemes.
Les institucions polítiques són instruments d’organització de la convivència en llibertat i
de solució dels problemes de la societat, sobre la base dels principis constitucionals i de
valors com el pluralisme, la participació democràtica i l’interès públic. Per això,
proposem una sèrie de reformes que afecten les relacions entre les institucions i la
ciutadania.
En aquest sentit, la ciutadania del nostre país ha anat molt per endavant de les
institucions: malgrat una suposada manca d’ideologies i de motivació, els ciutadans i
ciutadanes han sortit al carrer per fer palesa la seva disconformitat amb les decisions
que es prenien en nom seu. Però una anàlisi serena de les mobilitzacions recents, des de
l’assassinat d’Ernest Lluch o de Miguel Ángel Blanco, fins a la solidaritat amb Galícia o
l’oposició contundent i contínua a l’atac contra l’Iraq, ens obliga a anar més enllà dels
lloables motius concrets que en van ser la causa. Allò que la ciutadania ha volgut
expressar cada vegada que s’ha aplegat en els pobles i ciutats de Catalunya, és la
voluntat de participar directament en els afers públics, d’expressar l’opinió sense
intermediaris, decebuts en molts casos pel funcionament dels canals exigibles en un
règim democràtic. Per això, per no deixar debilitar més la nostra democràcia, cal saber
escoltar i fer-se dignes de representar un poble actiu i amb inquietuds com és el nostre.
El Govern de la Generalitat ha de ser capdavanter, a Espanya i a Europa, en el foment
de la participació política, que atorgui a la ciutadania la capacitat d’intervenció pública
que li correspon en un sistema democràtic, és a dir, ben al contrari del que s’ha fet fins
ara. El Govern de la Generalitat no pot malbaratar el cabal participatiu que ha
demostrat, una vegada rere l’altra, la ciutadania catalana.
La vida pública no acaba amb l’acció del Govern o de l’Administració de la Generalitat.
Té moltes altres esferes que també s’han de posar a l’abast de la ciutadania: la justícia,
8
�la cultura, la llengua o l’administració tributària són àmbits d’una importància cabdal en
qualsevol societat. Sigui quina sigui la seva definició competencial exigeixen
l’existència de serveis públics prestats amb la màxima eficiència, transparència i control
democràtic.
La ciutadania ha de ser informada, ha de poder opinar lliurement i ha de tenir el dret
efectiu a decidir si volem que Catalunya sigui una societat plural, solidària i oberta, que
comparteixi un espai de convivència i de garantia dels drets fonamentals des del qual
sigui possible avançar cap a cotes més elevades de progrés, benestar, llibertat i justícia
social.
Això significa que l’autogovern i les seves institucions tenen valor, ja que actuen com a
instruments efectius al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya,
incrementant la qualitat de la nostra democràcia política i social.
En aquesta matèria, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi es
comprometen a governar seguint les línies que s’apunten en aquest programa.
9
�2.1. El nou Estatut de Catalunya: garantia de progrés social i dels drets de la
ciutadania
Avui el nostre autogovern es regeix per l’Estatut d’Autonomia de 1979 i per la
Constitució de 1978. Són textos d’ara fa un quart de segle, quan Espanya no formava
part de la Comunitat Europea, precedent de l’actual Unió Europea. Aquest marc
normatiu –que es va aprovar democràticament– ha de servir d’instrument per fer
polítiques socials i econòmiques que facin efectius els drets dels ciutadans i ciutadanes
de Catalunya. Contempla una distribució de competències entre la Generalitat i l’Estat.
Però en l’exercici efectiu d’aquestes competències, s’han produït desequilibris i
deficiències:
el Govern de CiU no ha promogut l’exercici d’algunes competències
de la Generalitat, que no han estat mai qüestionades per l’Estat;
una interpretació expansiva de les competències estatals ha reduït –
mitjançant el recurs a normes de presumpte caràcter bàsic i a les lleis
orgàniques– l’àmbit competencial de la Generalitat;
finalment, l’aparició de nous fenòmens socials i polítics (immigració,
noves tecnologies, integració a la UE, etc.) no tenen el tractament
adequat en l’actual regulació constitucional i estatutària.
Per això, Catalunya necessita un nou Estatut per tal que la Generalitat sigui capaç de
respondre als reptes del segle XXI i de satisfer les demandes dels catalans i les
catalanes. Cal fer un pas endavant en l’actualització de l’autogovern que el converteixi
en una eina més adequada per a la consolidació i perfeccionament del model social que
coneixem com a Estat del Benestar i per a la resolució dels problemes contemporanis de
la nostra societat.
Per aquestes raons i des del lideratge del catalanisme polític, en concertació i amb el
consens necessari amb la resta de forces polítiques, impulsarem l’aprovació d’un nou
Estatut, amb la voluntat d’arribar a un projecte àmpliament compartit, perquè només
d’aquesta manera podrem avançar de debò en la consolidació d’una majoria social i
política favorable a Catalunya i a Espanya, sense les quals el projecte no pot prosperar.
El nou Estatut s’ha de fonamentar en els principis següents:
Catalunya és una nació i els seus ciutadans i ciutadanes es declaren
titulars del dret a l’autogovern que confereix una voluntat nacional
expressada repetidament a través de la nostra història i ratificada amb
mitjans democràtics en el marc constitucional i estatutari.
Els catalans i les catalanes tenen dret a intervenir en totes les
decisions públiques que afecten els nostres drets i interessos.
La Generalitat ha de tenir la capacitat d’elaborar i aplicar polítiques
que defensin aquests drets i aquests interessos.
Catalunya té una vinculació històrica i de futur amb una Espanya federal, amb una
Espanya que és plural en continguts nacionals, lingüístics i culturals, a la qual hem fet i
volem continuar fent una contribució que, d’altra banda, és insubstituïble.
10
�Catalunya ha de tenir presència i intervenció en les institucions de la UE, de la qual
forma part com a comunitat política.
Catalunya ha de poder cooperar amb altres pobles i nacions del món per tal d’establir un
ordre internacional democràtic regit pels principis de la Carta de les Nacions Unides,
malgrat totes les seves limitacions.
Parlar avui d’evolució de l’Estat autonòmic és parlar d’una dinàmica federalista que
s’ha d’expressar en dimensions diverses de l’organització de l’Espanya plural: política,
fiscal, judicial i cultural. Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi
proposem, per tant, que el nou Estatut avanci cap a aquest horitzó federal.
FEDERALISME POLÍTIC
Riquesa de la diversitat entre nacions i unió voluntària entre pobles: aquests són els principis
que inspiren el federalisme i que són els més adaptats a la realitat plural d’Espanya. La
Constitució de 1978 conté els elements adequats per avançar cap a un model d’aquestes
característiques. La reforma de l’Estatut que nosaltres ens proposem de pactar amb les altres
forces polítiques de Catalunya i amb les forces progressistes espanyoles s’ha d’inspirar en
aquests elements de caràcter federal, acostant la capacitat de decisió política als territoris i a la
ciutadania.
OBJECTIUS
1. Reforçar la garantia efectiva dels drets polítics, econòmics i socials dels catalans i de
les catalanes, incorporant-los al nou Estatut i convertint-los en l’objectiu principal
de les actuacions legislatives i executives de la Generalitat.
2. Assegurar la intervenció de la Generalitat en totes les decisions que afecten els
catalans i, per tant, una ampliació de les seves competències en l’àmbit legislatiu i
executiu, tot respectant el principi de subsidiarietat.
3. Revisar la configuració i el funcionament de les institucions catalanes, per tal de ferles més obertes a la participació directa de la ciutadania i de les organitzacions
socials, i promoure un control efectiu de la seva gestió i un rendiment de comptes
periòdic de les seves actuacions. Això comporta, entre d’altres coses, la limitació de
mandats del president i d’altres càrrecs de designació parlamentària, el control de la
idoneïtat dels candidats a ocupar alguns d’aquests càrrecs i uns mecanismes efectius
i de control periòdic de la seva actuació.
4. Impulsar la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra de
representació territorial de la realitat plurinacional d’Espanya, basada en la
representació de les comunitats autònomes. El Senat ha de ser el marc idoni de
reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional
d’Espanya, expressió i instrument de la confiança federal.
11
�5 Emprendre la desconcentració i la descentralització de l’administració de la
Generalitat a favor de vegueries, comarques i municipis dotats de capacitat de
decisió i de recursos suficients.
6 Impulsar les reformes legislatives necessàries per fer efectiva la participació de la
Generalitat en la Unió Europea i per assegurar la seva presència en els organismes
internacionals adequats, perquè és en aquests escenaris on avui dia es defineixen
sovint les polítiques que condicionen la nostra existència col·lectiva.
MESURES
Proposar immediatament la constitució de la ponència parlamentària conjunta per a
la redacció del nou Estatut, a partir dels treballs presentats per les diferents forces
polítiques de Catalunya, per tal de poder aprovar el projecte d’Estatut durant l’any
2004.
Presentar immediatament al Parlament els projectes de llei de caràcter institucional
referits al règim electoral de Catalunya, la limitació de mandats del president, la
figura del conseller primer, l’ordenació territorial de Catalunya i els òrgans
consultius de la Generalitat, entre d’altres.
Impulsar la reforma del Reglament del Parlament per donar més agilitat,
transparència i accessibilitat a les seves funcions legislatives, d’impuls i de control
de l’acció del Govern, durant l’any 2004.
Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal impulsant
la reforma constitucional del Senat.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per promoure la revisió de les lleis
orgàniques, de la legislació bàsica i d’altres normes estatals que desborden
l’establiment de principis o regles fonamentals en matèries de competència
autonòmica (entre les quals, les que afecten el règim jurídic de les administracions
públiques, ports i aeroports, medi ambient, ràdio i televisió, immigració, seguretat
pública o funció pública notarial i registral) o que impedeixen la conversió de
l’administració autonòmica en administració ordinària a Catalunya.
Promoure que el Parlament faci ús de la seva iniciativa legislativa estatal pel que fa
a la delegació de competències legislatives i executives de l’Estat a la Generalitat,
de conformitat amb l’art. 150 de la CE.
Proposar novament que el Parlament de Catalunya faci ús de la seva iniciativa
legislativa davant de les Corts Generals per regular la participació de la Generalitat i
de les altres comunitats autònomes a la Unió Europea.
Promoure l’establiment a Catalunya de la seu d’organismes reguladors espanyols
(Comissió del Mercat de Telecomunicacions, Comissió Nacional de l’Energia, etc.)
Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per tal que la Presidència
de la Generalitat assumeixi el comandament i la coordinació de les forces i cossos
de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de Catalunya.
12
�Adoptar les iniciatives polítiques i legislatives necessàries per garantir la intervenció
de la Generalitat en la determinació de les disposicions que afecten els sectors
regulats de l’activitat econòmica (energia, telecomunicacions) i assumir la defensa
dels interessos dels consumidors.
Promoure el desenvolupament i el coneixement del dret públic i del dret civil de
Catalunya, com a instruments de regulació d’una convivència nacional orientada
pels valors de l’equitat, la llibertat, la igualtat, la justícia social i el pluralisme
democràtic.
FEDERALISME FISCAL
Un autogovern eficient se sustenta en la suficiència de la seva autonomia financera per assolir
els objectius que la societat catalana encomana a les institucions de la Generalitat. Aquesta
autonomia financera no ignora els compromisos de solidaritat amb la resta de pobles
d’Espanya i, per tant, s’ha de definir i concertar en relació amb les seves administracions.
Aquest lligam i aquesta concertació –lliurement assumits a partir del coneixement d’una
informació exacta, pública i accessible de les balances fiscals– caracteritzen el federalisme
fiscal que proposem. Aquest federalisme es basa en els criteris següents:
Avançar cap a uns percentatges finals de distribució de la despesa pública entorn
al 40% estatal - 30% autonòmic - 30% local.
Aportar des de Catalunya a la hisenda estatal el que sigui necessari en proporció a
la riquesa i rebre en proporció de la població.
Igualar els resultats en despesa pública per habitant de les comunitats de règim
comú amb els de les autonomies de règim foral, en proporció a les seves
competències.
Igualar a totes les comunitats autònomes la inversió de l’Estat per habitant.
En el capítol FINANÇAMENT AUTÒNOMIC, FISCALITAT I GESTIÓ PRESSUPOSTÀRIA
del programa, es detallen les característiques del federalisme fiscal que proposem (vegeu pàg.
251).
13
�2.2. El nou estil de governar: més participació, més obertura
El federalisme també comporta aprofundir en el funcionament democràtic del sistema
polític. Ha de donar més veu i intervenció a la ciutadania i ha de fer més accessibles les
institucions representatives i administratives.
La millora de la qualitat de la democràcia exigeix obrir nous canals a la participació
política que permetin rebre les demandes concretes de diversos grups socials.
La Generalitat ha de promoure de manera activa mecanismes de consulta, deliberació i
intervenció de la ciutadania en l’elaboració de les seves polítiques i en el control de la
seva aplicació, de manera directa o a través de les organitzacions socials. Desenvolupar
la participació i el civisme és un compromís del nou Govern de la Generalitat per tal de
tenir més democràcia i que aquesta sigui millor.
El nou Govern ha de propiciar que els ciutadans i les ciutadanes puguin intervenir
directament en l’activitat legislativa, mitjançant la iniciativa legislativa popular i a
través de les diverses modalitats de consulta directa. Els poders públics han d’emprar
activament les tecnologies de la informació i de les comunicacions per tal d’incrementar
tots els nivells de la participació política.
Per la seva part, el Parlament de Catalunya –com a institució representativa de la
voluntat popular– ha d’actuar com l’espai principal de debat polític, d’idees, de control
del govern i d’elaboració de polítiques estratègiques. Cal convertir el Parlament en una
eina per despertar l’interès de la ciutadania per la vida política i on ressonin les veus de
tots els membres de la nostra societat, inclosos els immigrants residents a Catalunya i
que manifesten la voluntat de sentir-se ciutadans d’aquest país.
Els òrgans fiscalitzadors i consultius vinculats al Parlament (Sindicatura de Comptes,
Consell Consultiu, Consell de l’Audiovisual) s’han de configurar de manera que
serveixin per controlar de manera efectiva l’acció del Govern i per proporcionar-li
assessorament de qualitat i desvinculat d’interessos parcials.
OBJECTIUS
1. Augmentar les vies de participació ciutadana en l’activitat política, tant en la
designació d’òrgans representatius com en procediments d’intervenció directa, per
tal de millorar la qualitat de la democràcia i de recuperar la confiança de la
ciutadania en les institucions.
2. Reforçar les relacions de cooperació entre les institucions de la Generalitat i les
organitzacions socials i col·lectius cívics per tal de potenciar el dinamisme de la
societat catalana.
3. Reforçar el paper del Parlament en el conjunt institucional de la Generalitat,
especialment en les seves funcions d’impuls de l’acció de govern i de control de
l’Executiu.
14
�4. Instituir mecanismes efectius de consulta social durant els processos legislatius,
utilitzant també les tecnologies de la informació i de les comunicacions.
5. Governar de manera oberta i transparent, facilitant tota la informació que la
ciutadania consideri rellevant per als seus interessos.
6. Limitar la discrecionalitat en les decisions de l’Executiu, especialment pel que fa a
les actuacions relacionades amb la qualificació del sòl i els temes urbanístics i, en
general, en els contractes de les administracions públiques i els seus nomenaments.
7. Desterrar la patrimonialització de les institucions públiques per part dels partits
polítics que les governen.
8. Fomentar el reforçament de la xarxa associativa com a eina de participació
ciutadana.
MESURES
Reformar la llei catalana d’iniciativa legislativa popular, facilitant una major
participació de la ciutadania en el procés legislatiu.
Prendre les iniciatives necessàries per tal que la Generalitat assumeixi competències
en la realització de consultes populars directes i reguli altres formes de participació
–nuclis d’intervenció participativa, consells ciutadans, etc.–, per tal de fomentar-ne
l’ús en l’àmbit local i nacional.
Presentar immediatament un projecte de llei electoral per a l’elecció del Parlament
de Catalunya, que garanteixi la proporcionalitat, la igualtat de vot, l’equitat de
gènere, les condicions territorials i la representació dels catalans residents a
l’estranger.
Estudiar les iniciatives legals necessàries per incorporar un sistema de llistes obertes
a les eleccions dels municipis amb menys de mil habitants.
Estudiar l’oportunitat d’iniciar les reformes legals necessàries per atorgar el dret de
sufragi actiu i passiu en les eleccions municipals i autonòmiques als ciutadans i
ciutadanes no espanyols que acreditin haver mantingut la seva residència a
Catalunya en el període que la llei determini.
Limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat, establint una durada
temporal màxima en l’exercici del càrrec.
Limitar el nombre de mandats representatius consecutius i establir un sistema de
compensació econòmica que possibiliti la reincorporació professional dels qui
cessen sense una altra font d’ingressos.
Facilitar la comunicació directa de la ciutadania amb els seus representants
parlamentaris, mitjançant les previsions de la llei electoral, la reforma del
Reglament i el recurs a les noves tecnologies de la comunicació.
15
�Impulsar la reforma del Reglament del Parlament, per agilitar-ne els procediments,
facilitar-ne les funcions d’impuls i de control, la participació social i l’expressió del
pluralisme polític.
Promoure la creació d’una oficina parlamentària especialitzada que contribueixi a
potenciar la capacitat de control del Parlament sobre la gestió pressupostària i
financera de l’Executiu i l’avaluació de les seves polítiques i de la seva producció
normativa.
Reformar les lleis reguladores dels organismes assessors de la Generalitat (Consell
Consultiu, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual) per tal de facilitar
l’exercici de les seves funcions, mitjançant la dotació adequada de recursos, la
revisió de les seves competències, la definició de la seva responsabilitat política, els
procediments de designació i revocació parlamentària del seus membres i la
limitació dels seus mandats.
Atorgar a les organitzacions, cíviques i culturals la facultat de presentar als grups
parlamentaris candidats als òrgans consultius i fiscalitzadors de la Generalitat
(Consell Consultiu, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de
l’Audiovisual).
De manera especial, contribuir des de la majoria parlamentària i des del Govern a
restaurar la independència, la professionalitat i l’eficàcia de la Sindicatura de
Comptes, tenint en compte la importància de les funcions de control democràtic que
té assignades.
Introduir a la reforma del Reglament del Parlament el tràmit preceptiu de
compareixença prèvia dels candidats a ocupar determinats càrrecs públics, per tal
d’examinar-ne la idoneïtat.
Reforçar les obligacions dels membres del Govern i dels alts càrrecs d’informar i de
comparèixer davant del Parlament, així com de les autoritats cridades a retre
comptes a les comissions parlamentàries d’investigació.
Adaptar l’estructura de l’Executiu de la Generalitat a criteris de racionalitat,
economia organitzativa i eficiència, revisant la relació entre els departaments i els
organismes vinculats.
Crear un marc legal estable que defineixi les atribucions, composició i regles de
funcionament dels consells i òrgans consultius de l’Executiu, per tal d’assegurar la
seva representativitat social i l’eficàcia de la seva intervenció.
Adoptar les mesures legals necessàries per eliminar les sessions secretes de totes les
institucions amb caràcter representatiu, llevat dels casos que puguin afectar el dret a
la intimitat o a la seguretat.
Adoptar les mesures legals, fiscals i formatives necessàries per tal d’afavorir la
creació i consolidació d’associacions que responguin a interessos col·lectius i que
16
�actuïn d’acord amb els principis democràtics, reivindicant per a la Generalitat la
competència per fer la declaració d’utilitat pública.
17
�2.3. L’administració de justícia: més proximitat, més eficiència
El sistema judicial espanyol no ha experimentat el procés modernitzador que han viscut
–tot i les seves limitacions– altres poders de l’Estat. La Constitució de 1978 permetria
l’adopció d’una articulació més descentralitzada de l’administració de justícia. En
aquesta matèria, l’Estatut d’Autonomia de 1979 conté previsions que no s’han
desenvolupat.
En canvi, la versió centralitzadora adoptada a la Llei orgànica del Poder Judicial i la
interpretació d’altres disposicions relatives a l’administració de justícia perjudiquen la
seva eficiència i fan que la institució judicial sigui una de les menys valorades per la
ciutadania. El resultat no és gens estrany, perquè no s’ha sabut adaptar a les necessitats i
al ritme de vida de la ciutadania i de les empreses i organitzacions socials.
Les expectatives suscitades per la publicació del Llibre Blanc del Consell General del
Poder Judicial i pel denominat Pacte per la Justícia, subscrit pels partits polítics estatals,
no s’han satisfet. Algunes decisions del Govern del PP han produït un retrocés
preocupant en la valoració social del prestigi del poder jurisdiccional i de la
independència de les actuacions del Consell General del Poder Judicial respecte de
l’Executiu.
Per la seva part, l’acció del Govern de CiU en aquest camp ha estat insuficient, malgrat
algunes millores parcials. Però no ha sabut respondre a una dinàmica social cada cop
més exigent amb el servei públic de l’administració de justícia, ni ha sabut encarar
problemàtiques noves sorgides dels canvis socials.
Catalunya ha de disposar d’una administració de justícia que respongui a les necessitats
i expectatives dels usuaris de la Justícia. La nostra societat necessita més òrgans
judicials, més ben repartits territorialment i més dotats de mitjans tècnics i humans, per
tal de garantir un servei públic a l’altura de la seva vida quotidiana: més rapidesa, més
qualitat i molta més proximitat.
Les decisions sobre la gestió d’aquest servei s’han de prendre des de Catalunya, per
adaptar-la millor a les necessitats –econòmiques, socials i culturals– del país. El
Parlament i el Govern de Catalunya –cadascun en el seu àmbit respectiu de funcions–
han d’intervenir de prop en la dotació i supervisió de l’administració de justícia, en
coordinació amb un Consell General del Poder Judicial que s’ha d’adaptar a l’Estat
descentralitzat que defineix la Constitució i que reclamen les societats complexes del
segle XXI.
18
�FEDERALISME JUDICIAL
1.
La Constitució de 1978 no utilitza el terme federal ni s’ajusta a una
concepció tradicional del federalisme, però està inspirada en el principi
federal de distribució territorial dels poders públics. Així i tot, mentre el
poder legislatiu i el poder executiu han quedat distribuïts entre l’Estat i les
comunitats autònomes, el poder judicial segueix una pauta centralitzada que
no s’adiu al caràcter compost de l’Estat espanyol. Un quart de segle després
de la promulgació de la Constitució, la dinàmica política i social exigeix
l’adaptació d’aquest poder judicial –tan poc valorat en la percepció de la
ciutadania– a la diversitat de condicions que es donen a Espanya per poder
respondre amb més efectivitat a les necessitats de la societat.
19
�OBJECTIUS
1. Contribuir a la construcció d’una administració de justícia més propera als ciutadans
i a les ciutadanes i capaç d’actuar amb la qualitat necessària per tal de garantir amb
més efectivitat els drets de la ciutadania i la independència judicial.
2. Per tal d’aconseguir l’objectiu anterior, impulsar la descentralització de
l’administració de justícia, adaptant-la al caràcter plurinacional de l’Estat.
3. Respondre particularment a les necessitats actuals que la funció jurisdiccional
experimenta en els gran nuclis urbans.
4. Impulsar un pacte cívic per la justícia, que impliqui a la ciutadania i proposant una
carta de drets dels usuaris de la justícia que contempli compromisos concrets.
5. Adoptar les mesures legislatives, pressupostàries i de govern orientades a establir un
sistema d’administració de justícia que respongui als paràmetres de qualitat i
d’eficàcia de qualsevol servei públic, garantint en particular: l’estabilitat dels jutges
en les seves demarcacions judicials; el compliment dels terminis processals i en
l’adopció de les resolucions judicials; els mecanismes que assegurin l’efectivitat de
les resolucions i que garanteixin un millor sistema d’atenció a l’usuari de la justícia;
la garantia d’accés de tothom a l’administració de justícia.
6. Dotar el Parlament de les funcions de seguiment i d’avaluació del funcionament del
servei públic de l’administració de justícia.
7. En particular, concentrar l’acció de govern en tres grans objectius: a) Una dotació i
una gestió adequades dels recursos personals; b) una redefinició del paper i
l’estructura de les oficines judicials; c) la millora de les infraestructures (parc
immobiliari i parc informàtic).
8. Reorientar el sistema penitenciari català per tal que, a més d’una bona previsió en
matèria d’infraestructures, faciliti un tractament personalitzat a cada intern, que es
gestioni de manera eficient i coordinada amb els altres departaments de la
Generalitat i amb les entitats socials col·laboradores.
9. Revisar a fons el sistema sancionador de menors, oferir als jutges d’aquesta
jurisdicció tot el ventall de mesures previstes a la legislació i adequar els centres al
nombre i característiques dels interns.
MESURES
Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’atribuir al Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya les funcions de Tribunal de Cassació per resoldre
en darrera instància a Catalunya els recursos judicials en processos iniciats en aquest
territori (excloent-ne només el recurs per unificació de doctrina i determinats
conflictes de competència jurisdiccional).
20
�Impulsar les iniciatives legislatives necessàries per constituir la Comissió de Justícia
de Catalunya que pugui exercir –en coordinació amb i per desconcentració del
Consell General del Poder Judicial– funcions de govern i de supervisió de
l’administració de justícia a Catalunya i garantir de manera més eficaç la qualitat
d’aquest servei públic.
Assegurar amb la reforma estatutària i legal l’exercici, per part de la Generalitat, de
les competències relatives a la fixació de les demarcacions judicials i promoure que,
des de l’òrgan propi de govern dels jutges i magistrats de Catalunya, es nomenin els
magistrats que integren el TSJC.
Impulsar actuacions dels centres de formació –Escola Judicial, Centre d’Estudis
Jurídics i Formació Especialitzada– que reforcin la qualitat de la preparació de
jutges i altres funcionaris vinculats a l’administració de justícia a Catalunya, no
només en matèria jurídica sinó també en altres matèries necessàries per al
coneixement de la societat on exerceixen les seves funcions.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que la Generalitat disposi de
competència plena sobre la selecció, formació i gestió de tot el personal al servei de
l’administració de justícia, llevat de magistrats i fiscals.
Facilitar als òrgans judicials els mitjans humans, materials i pressupostaris que
s’escaiguin, d’acord amb la legislació vigent.
Promoure i garantir l’ús del català a l’administració de justícia com a expressió del
principi de proximitat de servei, amb la implantació de programes i d’incentius
adequats.
Adoptar les mesures legals necessàries per tal que el Parlament sigui informat de
manera preceptiva i periòdica de l’estat de l’administració de justícia a Catalunya
per part del president del TSJC, dels vocals competents del CGPJ i del Consell dels
Col·legis d’Advocats de Catalunya.
Impulsar la iniciativa legislativa necessària per tal d’establir òrgans d’administració
de justícia de proximitat a les principals aglomeracions urbanes, amb jurisdicció en
conflictes d’entitat o quantia menors.
Instituir les comissions territorials de justícia, integrades per representants de les
administracions i de les entitats professionals, socials i cíviques del territori, amb la
finalitat de fer el seguiment del funcionament del servei d’administració de justícia
en el seu àmbit.
Adoptar les mesures legislatives i pressupostàries necessàries per millorar la qualitat
del servei públic de la justícia gratuïta, confiant l’assistència lletrada a advocats
designats d’acord amb criteris de mèrit i capacitat, amb la intervenció de la
Generalitat i dels col·legis professionals competents.
Aprovar un reglament penitenciari de Catalunya que inclogui el tractament
personalitzat dels interns, els faciliti la incorporació al mercat de treball, tingui en
21
�compte l’especificitat de la funció pública en aquest àmbit i adeqüi les condicions de
les infraestructures a les mesures de seguretat convenients.
Fomentar les mesures penals alternatives per tal de superar la visió centrada en la
presó, amb el foment de la construcció de les infraestructures necessàries per dur-les
a terme: centres de desintoxicació, pisos tutelats, xarxa psiquiàtrica penitenciària
eficient, sistema descentralitzat per al compliment de mesures en règim obert, etc.
Reformar el sistema d’execució de mesures en l’àmbit de la justícia juvenil, amb la
creació d’un centre per a noies, la duplicació de les places existents, la posada en
marxa de centres semioberts per a desintoxicació i tractament de trastorns
psiquiàtrics, la concessió d’ajuts a les famílies per fer complir mesures de correcció
en l’àmbit familiar, integrant els serveis responsables en un únic sistema.
Fomentar la mediació penal i impulsar els programes de reparació a les víctimes:
cap víctima no pot quedar sense rebre la sentència que posi fi al plet, ni sense
conèixer els mecanismes pels quals pot obtenir la compensació que s’hi contempli.
22
�2.4. L’acció política: transparència, responsabilitat, imparcialitat
L’actuació dels governs de CiU s’ha caracteritzat per la seva opacitat en molts àmbits de
l’acció política i administrativa i per les reticències a l’hora de facilitar l’accés d’altres
forces polítiques o de la mateixa ciutadania a informació d’interès general. Sovint ha
resistit l’obligació de retre comptes i amb això ha augmentat la suspicàcia sobre la
pràctica de favoritismes polítics o familiars, sobre la comissió d’irregularitats o sobre
l’existència de corrupcions que embruten el bon nom de la Generalitat.
Per això els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi ens comprometem a
impregnar amb el valor de la transparència tots els aspectes de l’actuació política i
administrativa: l’actuació de les institucions, el procediment administratiu, la gestió de
la funció pública, la prestació de serveis públics i l’actuació de les empreses públiques o
vinculades d’alguna manera a l’Administració.
Ens comprometem a aplicar normes de bon govern a les empreses del sector públic
català, i a exigir aquestes mateixes normes a les empreses que es privatitzin, a empreses
on la Generalitat tingui una participació o que contractin amb la Generalitat. Això vol
dir: transparència en nomenaments i retribucions, protecció dels accionistes minoritaris,
absència de conflictes d’interessos en els executius i membres del consell
d’administració de l’empresa.
El nou Govern de la Generalitat donarà informació permanent i entenedora sobre les
seves actuacions. Amb això es pot superar la desconfiança que sovint alimenta la
ciutadania respecte de les institucions públiques i pot servir d’estímul important per fer
dels habitants de Catalunya persones decididament implicades en la defensa dels valors
democràtics i cívics.
OBJECTIUS
1. Governar de manera oberta i transparent, facilitant tota la informació que el ciutadà
o ciutadana consideri rellevant per als seus interessos.
2. Assegurar l’agilitat de l’Administració en les seves prestacions i obligacions amb la
ciutadania.
3. Limitar la discrecionalitat administrativa, en especial en qüestions com la política
urbanística i del sòl, la contractació administrativa o el reclutament i promoció del
personal.
4. Eliminar qualsevol forma de clientelisme, corruptela o corrupció en les actuacions
administratives i desterrar la patrimonialització de les administracions i institucions
de la Generalitat per part dels partits polítics que la governin.
23
�MESURES
Adoptar l’avaluació preceptiva i periòdica de les polítiques públiques aplicades
d’acord amb les pautes fixades per la Unió Europea, mitjançant l’establiment d’una
oficina o servei adscrit a la Presidència o al departament en què es delegui.
Promoure l’aprovació de codis de bon govern per part de les administracions.
Reformar la llei de publicitat institucional i el decret que la desplega per tal de
controlar-ne efectivament l’ús per part de les institucions públiques i evitar la seva
utilització partidista.
Aplicar de manera immediata i voluntària a l’administració autonòmica els convenis
del Consell d’Europa relatius a la lluita contra la corrupció, encara que no hagin
estat signats ni ratificats pel Govern de l’Estat, així com el manual de bones
pràctiques sobre ètica pública.
Establir criteris objectius en les convocatòries públiques destinades a la concessió de
subvencions per a entitats i activitats privades o socials, per tal d’evitar que les
subvencions es converteixin en font de clientelisme polític.
Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet o, en tot cas, fer públics tots els
contractes que l’administració de la Generalitat i les societats i fundacions amb
participació majoritària de l’administració autonòmica estableixin amb proveïdors
de béns i de serveis. En especial, adoptar les mesures legals necessàries per fer
públics i accessibles a través de la xarxa d’Internet els convenis i operacions
urbanístiques en què participin les administracions catalanes.
Fer accessibles a través de la xarxa d’Internet o, en tot cas, fer públiques les
condicions contractuals del personal que està al servei directe de l’administració de
la Generalitat, dels seus organismes vinculats i de les empreses on aquesta té
participació majoritària, especificant-ne les funcions i retribucions.
Incorporar a les decisions sobre contractació pública la valoració de les condicions
de les empreses concursants en matèria de responsabilitat social, seguretat laboral i
respecte al medi ambient.
Exigir la realització periòdica d’una auditoria externa de qualitat a les empreses
proveïdores de béns i de serveis a les administracions.
24
�2.5. L’administració pública eficient: serveis de qualitat en benefici de la
ciutadania
En 23 anys, el Govern de CiU no ha tingut interès a construir una administració pública
innovadora a Catalunya i ha mantingut un aparell administratiu burocràtic, seguint les
pautes de l’administració de l’Estat. En cap moment no s’ha optat per un model propi.
Més enllà de la retòrica i d’alguns plans no aplicats, només s’hi han introduït algunes
reformes disperses. La centralització, el partidisme i el clientelisme caracteritzen una
Administració intervencionista que pretén imposar i dirigir, en lloc de dialogar, donar
servei i liderar.
L’acció administrativa de la Generalitat és, en línies generals, poc eficaç, costosa, lenta i
poc receptiva, i esdevé un fre per a la competitivitat de Catalunya. El Govern disposa
d’una extensa maquinària administrativa, amb més de 130.000 empleats, però sovint
infrautilitzada. La cultura interna manté pautes molt jerarquitzades i no estimula la
participació dels treballadors.
Una part majoritària dels alts càrrecs i directius s’ha estat reclutat per vinculacions
partidistes. Hi ha una greu manca de professionalització entre els directors generals.
Avui, bona part dels empleats de la Generalitat es troben desmotivats per culpa d’una
Administració que no compta amb ells. L’Escola d’Administració Pública de Catalunya
està mancada d’una orientació estratègica i mai no ha tingut la confiança del Govern per
esdevenir un instrument de modernització.
El resultat d’aquesta negligència manifesta dels governs de CiU ha proveït aquests
mateixos governs d’una justificació perversa per externalitzar alguns serveis públics –
per privatització o concertació– en nom d’una pretesa eficiència més gran de la gestió
privada.
A més, el Govern de CiU ha intentat instrumentalitzar l’Administració al servei dels
seus interessos de partit. S’ha consolidat la confusió entre el Govern, l’Administració,
partit i grup parlamentari de la majoria governamental. El clientelisme i l’amiguisme
presideixen sovint la relació de l’Administració amb els ajuntaments, les associacions i
les empreses.
Els Socialistes de Catalunya i els Ciutadans pel Canvi tenim com a prioritat la millora
de l’administració pública catalana: en la seva organització, en la gestió, en la formació
i la promoció del seu personal, i en el rendiment de comptes a l’opinió pública i al
Parlament.
OBJECTIUS
1. Facilitar la comunicació i la cooperació entre administracions i ciutadans per tal de
restaurar el prestigi del servei públic, tant entre els ciutadans que en són destinataris
com entre els funcionaris i empleats que l’han de prestar.
2. Impulsar estratègies de millora de qualitat en tots els serveis públics prestats per les
administracions catalanes.
25
�3. Vetllar per l’ús eficient de tota mena de recursos públics.
4. Orientar l’acció administrativa d’acord amb els principis de descentralització,
proximitat i subsidiarietat, amb la promoció de la intervenció ciutadana i social en el
disseny de les polítiques públiques.
5. Reforçar la qualitat professional i el comportament ètic de tot el personal al servei
de les administracions i, especialment, dels seus alts càrrecs.
6. Potenciar el prestigi social i professional de la funció pública catalana, amb accions
de formació i col·laboració entre totes les administracions del país.
7. Establir una relació constructiva amb els sindicats, als quals, a més de la legítima
defensa dels interessos professionals, es convidarà a corresponsabilitzar-se a bastir
una administració cada cop més orientada al servei dels ciutadans i ciutadanes i dels
seus drets.
8. Posar en marxa els instruments necessaris per a una avaluació permanent de l’acció
de les administracions i per tal que aquestes retin comptes de manera efectiva sobre
la seva actuació davant el Parlament i davant la societat.
MESURES
Presentar al Parlament una carta dels ciutadans o ciutadanes establint els principis
bàsics que hauran de regir les relacions de les administracions amb els ciutadans.
Publicar, per part dels serveis de l’Administració, els seus compromisos de qualitat
davant dels usuaris i assegurar mecanismes de compensació en cas d’incompliment.
Es facilitarà a la ciutadania l’elecció de proveïdor quan sigui possible.
Crear consells d’usuaris, sistemes de queixes, suggeriments i fórmules de consulta
per a la ciutadania i parts interessades. Els serveis treballaran per obtenir
certificacions ISO 9000 i ISO 14000, per tal d’assegurar la seva qualitat i
sostenibilitat mediambiental. Periòdicament, es realitzaran i publicaran auditories de
qualitat i enquestes de satisfacció dels usuaris.
Potenciar la informació, tramitació i serveis públics via Internet i via telèfon, les 24
hores del dia i per oferir nous serveis, reforçant l’AOC (Administració Oberta de
Catalunya) com a xarxa en què els governs locals ocupen una posició central.
Fomentar els acords amb altres administracions per oferir tràmits integrats a la
ciutadania.
Fer públiques al web les actuacions, documents, informes, contractes i recursos de
l’Administració, tot preservant les garanties de confidencialitat i privacitat que la llei
prescriu.
Simplificar el llenguatge i els procediments administratius, facilitar-ne l’accés i
comprensió, i ampliar horaris i punts d’atenció a la ciutadania.
26
�Reforçar la qualitat tècnica en l’activitat normativa, tant en el Parlament com en
l’Executiu, amb la incorporació als projectes dels corresponents estudis d’impacte,
memòria de costos i participació, i pla d’implantació.
Fomentar l’economia normativa, amb l’avaluació dels rendiments de les
disposicions legislatives i administratives, evitant normes complexes i supèrflues i
eliminant les obsoletes.
Racionalitzar la gestió patrimonial i, en els casos en què sigui necessari, renegociar
contractes amb proveïdors.
Establir processos preceptius i periòdics d’avaluació dels serveis de l’Administració,
dels organismes autònoms, agències i empreses públiques, i procedir a la supressió
d’aquells que no generin un valor afegit.
Fixar i fer públics els criteris que han d’orientar les diverses formes de gestió dels
serveis i la seva eventual externalització, establint contractes–programa i sistemes
de control per resultats amb les agències, empreses públiques, organismes i entitats
concertades.
Impulsar la desconcentració de l’administració de la Generalitat a favor de les
delegacions territorials i la descentralització de les seves competències en benefici
dels governs locals, per tal d’apropar l’acció administrativa a la ciutadania i als
territoris.
Establir fórmules de partenariat amb altres actors públics, socials i privats per
dissenyar i, si s’escau, gestionar l’aplicació de polítiques que han de respondre a
necessitats col·lectives.
Impulsar amb el conjunt d’administracions i organismes públics de Catalunya la
definició d’un sistema de funció pública catalana que faciliti la gestió de polítiques i
de programes interadministratius, que generi sinergies entre les administracions
catalanes i que faciliti la mobilitat del personal entre les diverses administracions de
Catalunya.
Establir sistemes de formació permanent del personal que permetin aprofitar les
capacitats de tots els empleats, obrint canals per a la gestió del coneixement i per a
la seva participació en els processos de millora, especialment pel que fa als empleats
que treballen en la prestació directa de serveis o en l’atenció als ciutadans i
ciutadanes.
Assegurar la convocatòria regular de les convocatòries per a l’accés al servei públic,
per tal de reduir l’interinatge, evitar la discrecionalitat i el favoritisme en la provisió
provisional de llocs de treball, i reforçar el respecte als principis de mèrit, capacitat i
igualtat d’oportunitats.
Reordenar el temps de treball d’acord amb les característiques de cada servei, tenint
en compte, d’una banda, la qualitat de la prestació i l’atenció al ciutadà, i d’altra
banda, la compatibilització del treball i les responsabilitats familiars dels empleats.
27
�Establir l’estatut del directiu públic, fixant un sistema adequat per a la seva
formació, promoció i reclutament, que es fonamentarà en criteris públics de mèrit i
capacitat.
Publicar via Internet les retribucions íntegres del personal de la Generalitat, inclosos
els llocs de confiança política i els alts càrrecs, que hauran de fer una declaració
pública del seu patrimoni, interessos i activitats professionals i mercantils.
Impulsar la reforma de la llei de la funció catalana, per tal d’incorporar-hi les
disposicions legals necessàries per dur a terme les mesures abans esmentades.
Ampliar les competències i els recursos de la Sindicatura de Comptes per tal
d’incloure entre les seves funcions el seguiment de la qualitat dels serveis i de
l’acció administrativa i l’avaluació de l’eficàcia de les polítiques.
28
�2.6. La relació Generalitat–governs locals: col·laborar per millorar els serveis
públics i la qualitat de vida
Els municipis són actors principals de l’acció pública a Catalunya. Els ajuntaments han
assumit un paper de lideratge social, han dinamitzat la vida de les seves comunitats
locals i han aglutinat esforços per impulsar amb èxit molts projectes d’interès col·lectiu.
Malauradament, la relació històrica del Govern de CiU amb els ens locals ha estat
marcada per la desconfiança, el recel i una falsa relació de competència. De fet,
l’administració autonòmica, a causa de l’incompliment de les seves obligacions envers
la ciutadania, ha carregat els municipis amb l’obligació de dur a terme i sufragar
polítiques públiques que, en realitat, corresponen a la Generalitat. Això ha contribuït de
manera decisiva a l’ofegament financer i pressupostari en què avui es troben tants
municipis del país.
A Espanya els governs municipals tenen un pes molt més reduït que a altres països. En
tot el període democràtic hem passat del 10% al 13% del sector públic, davant del 20%
als països federals i més del 33% als unitaris. Això és ignorar l’autonomia local
garantida en el text constitucional, tot frenant el seu reconeixement com el govern més
proper al ciutadà.
La realitat, però, s’ha imposat i els ajuntaments han pres la iniciativa en la prestació de
serveis públics i en el foment d’iniciatives que la societat catalana reclama cada dia amb
més força. Per això trobem que la despesa no obligatòria que els ens locals efectuen
arriba al 27% dels seus pressupostos. El municipi ha començat a cobrir necessitats en
matèria de seguretat, educació, sanitat, promoció social o cultura, sense tenir
pròpiament assignades aquestes competències.
Els municipis són l’àmbit d’actuació pública més proper a la ciutadania i, per això, han
de veure reconegut i enfortit el seu paper fonamental en l’edifici politicoadministratiu
de Catalunya. Per això, l’actuació de Socialistes i Ciutadans pel Canvi ha d’impulsar a
fons una relació de col·laboració permanent i constructiva de la Generalitat amb els
governs locals de Catalunya, treballant –des dels respectius àmbits competencials– per
servir millor els interessos dels ciutadans i les ciutadanes del Principat.
OBJECTIUS
1. Establir una nova relació entre la Generalitat i els municipis basada en la confiança
mútua i la cooperació.
2. Aplicar el principi de subsidiarietat, traslladant als governs locals competències que
es poden exercir amb més eficiència i amb els recursos necessaris per fer-ho.
29
�3. Acompanyar el traspàs de competències d’una redistribució adequada del
finançament de cada nivell territorial, de manera que els ens locals disposin de
suficients recursos per aplicar les noves competències que assumeixin, apuntant a
una distribució final de la despesa que se situï al voltant del 40% per l’administració
estatal, el 30% per l’administració autonòmica i el 30% pels municipis.
4. Assegurar la suficiència financera dels municipis i reduir la seva dependència de
subvencions governamentals. La hisenda municipal s’ha d’assentar en tres pilars
fonamentals: la tributació pròpia, la participació en el rendiment dels grans impostos
del sistema fiscal i les transferències procedents del Govern de l’Estat i del Govern
autonòmic.
5. Fomentar el desenvolupament de formes múltiples de col·laboració entre l’activitat
pública local i els interessos privats.
MESURES
Traspassar competències en matèria d’educació, habitatge, immigració, atenció
primària sanitària i polítiques d’ocupació actives, amb les condicions i amb el
finançament necessaris per exercir-les adequadament.
Crear, per part del Govern de la Generalitat, comissions o organismes de consulta
per tal d’atendre les corporacions municipals quan les competències apuntades a
l’apartat anterior no es puguin transferir als ajuntaments i les exerceixi
l’administració autonòmica.
Aprovar, d’acord amb les institucions representatives del món local, un conjunt
d’indicadors de gestió bàsics per als serveis públics locals, assequibles per a tots els
municipis catalans, que els ajudarà a l’hora de retre comptes.
Adoptar les iniciatives necessàries per a la reforma de la Llei d’hisendes locals, per
tal que els ajuntaments disposin dels recursos adequats per prestar aquells serveis
que ara ja tenen atribuïts i els que els correspongui prestar en el marc de la
reordenació de competències entre nivells de govern, amb respecte pels principis de
suficiència, autonomia, responsabilitat i equitat i participant, si s’escau, en els
impostos estatals o transferits a la Generalitat.
Reconèixer els alcaldes com a representants de la Generalitat en el territori.
30
�2.7. La nova ordenació territorial: adaptar les administracions a les necessitats i
projectes dels territoris
A Catalunya existeixen diferents nivells de govern que no sempre poden exercir
adequadament les seves funcions a causa de la seva dimensió inadequada, de la
indefinició de les seves competències o de la seva insuficiència pressupostària. Aquesta
diversitat de nivells –municipis, comarques, províncies, Comunitat Autònoma, Estat i
Unió Europea– fa més difícil l’assoliment dels objectius de servei públic eficient i de
transparència democràtica. Però sovint també és un obstacle que dificulta que la societat
d’un territori determinat pugui elaborar i tirar endavant un projecte de futur per a la seva
població.
És necessari simplificar i reordenar la configuració i les relacions d’aquestes estructures
administratives. D’aquesta manera, es podrà afavorir el desenvolupament del conjunt
del territori català, permetre i fomentar la col·laboració dels municipis dins l’àmbit de
l’autonomia local i aprofitar els recursos públics de la manera més eficient i eficaç,
sense menystenir els trets històrics i diferencials del municipalisme català. Aquesta
voluntat d’ordenar territorialment Catalunya justifica també la necessitat de recuperar o
promoure els organismes metropolitans que gestionin els interessos comuns en matèries
o competències dels municipis que es vulguin organitzar al voltant de les seves àrees
metropolitanes.
En lloc d’una defensa retòrica dels petits municipis i de la seva manipulació
clientelística, un nou Govern de la Generalitat ha de facilitar als ens locals –amb
incentius i recursos– la possibilitat d’agrupar-se lliurement de la manera que considerin
oportuna, per tal que el règim legal no constitueixi un fre a les aspiracions legítimes dels
municipis i a la seva col·laboració més eficient. La desconfiança, la voluntat de control i
la manca de desenvolupament d’un marc legal modern i versàtil per als ens locals han
de deixar pas a un nou model que tingui en compte, primordialment, les necessitats dels
pobles i de les ciutats.
La divisió provincial de Catalunya prové d’una decisió política de mitjans del segle
XIX. Avui dia cal repensar la província, sense ignorar que aquest ens té un
reconeixement constitucional que fa impossible la seva desaparició sense el consens de
les forces polítiques d’àmbit estatal. Tot i que el Govern de CiU ha proclamat sempre el
seu desacord amb el mapa provincial, la seva Administració l’ha utilitzat amb
freqüència a l’hora d’organitzar els seus serveis i ha deixat de banda altres possibilitats
més adequades al territori. S’han creat altres ens, amb poca o cap voluntat real de
potenciar-los.
Durant la passada legislatura, el Govern de CiU va paralitzar al Parlament els treballs
iniciats per examinar de manera concertada entre totes les forces polítiques aquesta
qüestió i per elaborar propostes legislatives de renovació. Per tant, el Govern de CiU no
només ha fet molt poc per superar els defectes de la situació present, sinó que ha fet tot
el possible per impedir les actuacions que podrien millorar-la.
Ha arribat el moment de posar fi a l’extremada centralització de la Generalitat, a la
confusió i superposició de nivells de govern i a la incapacitat de donar representació
satisfactòria a les aspiracions i als projectes que configuren el mosaic territorial català.
31
�És necessari, doncs, reformar en profunditat l’organització territorial de l’administració
de la Generalitat, per tal d’adaptar-la al territori, afavorint alhora un repartiment del
poder que contribueixi al desenvolupament del conjunt del país i a l’equilibri territorial.
OBJECTIUS
1. Assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a les prestacions i serveis públics per
part de tota la ciutadania, amb independència del seu lloc de residència.
2. Aconseguir que els ciutadans i ciutadanes de tots els territoris participin de manera
activa en les institucions representatives dels diversos nivells de govern local.
3. Reformar les administracions públiques a partir de quatre principis: l’aproximació
de la gestió dels serveis a la ciutadania (subsidiarietat), la simplificació de les
instàncies administratives (racionalitat), l’optimització en l’aplicació dels recursos
(eficiència) i el fet que els gestors públics hagin de retre comptes de manera clara i
permanent (responsabilitat).
4. Ordenar les administracions catalanes basant-se en tres nivells territorials: les
vegueries o regions, les comarques i els municipis.
5. Convertir les vegueries o regions en el lloc de trobada entre totes les
administracions: àmbit territorial per a la descentralització de la Generalitat (amb la
reordenació de les actuals delegacions dels departaments del Govern), àmbit per a la
cooperació local (amb la revisió i reorganització de les funcions de les diputacions) i
àmbit per a la reorganització de l’administració estatal a Catalunya (en substitució
gradual de les demarcacions provincials actuals).
6. Descentralitzar i flexibilitzar el repartiment de les competències, de manera que
cada territori assumeixi les que corresponen a les seves característiques i capacitats.
MESURES
Adoptar immediatament les iniciatives legislatives necessàries per establir la divisió
territorial en set vegueries (Alt Pirineu, Catalunya Central, Comarques Gironines,
Regió Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i Terres de
Ponent), que seran àmbit de desconcentració de l’administració autonòmica i àmbit
de descentralització i de foment de la cooperació intermunicipal.
Descentralitzar a favor dels municipis, comarques i regions, la gestió de serveis i de
recursos fins ara exercida per l’administració de la Generalitat, amb la col·laboració,
si s’escau, d’organitzacions socials i d’entitats cíviques.
Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per proposar a les Corts
Generals l’adaptació de l’organització provincial a la nova estructura que hagi
aprovat el Parlament.
Adaptar el funcionament intern de les diputacions provincials a l’estructura de
vegueries, organitzant sobre aquesta base la representació política i la cooperació
32
�local en els set territoris, mentre no es produeixi la revisió pertinent del mapa
provincial.
Promoure –conjuntament amb el Conselh Generau d’Aran i atenent les especificitats
del Govern local aranès– el desenvolupament de la Llei 16/1990 que regula el seu
autogovern.
Reformar el règim comarcal per tal de fer-lo més flexible pel que fa a la seva
organització i les seves competències, més democràtic en la seva presa de decisions
i més municipalista en el seu funcionament, convertint les comarques en òrgans de
cooperació entre els municipis que les integren.
Afavorir la cooperació i prestació conjunta de serveis entre els municipis tot
incentivant –administrativament i econòmicament– la formació de mancomunitats i
comunitats de municipis, especialment entre els de menor dimensió, per tal de
superar la seva manca de capacitat i de recursos per proporcionar els serveis
necessaris a la ciutadania.
Prendre les iniciatives legislatives necessàries per fer possible que la Regió
Metropolitana de Barcelona disposi de les competències, recursos i formes de gestió
adients a la seva condició metropolitana.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per al reconeixement de les àrees
metropolitanes de Catalunya i per a la determinació de les seves competències,
recursos i gestió de serveis.
Impulsar la culminació del procés d’aprovació de la Carta Municipal de Barcelona,
instant el Govern i les Corts de l’Estat a procedir a la seva tramitació immediata.
33
�2.8. Mitjans de comunicació: pluralitat i servei públic
Les característiques nacionals, culturals i lingüístiques de Catalunya fan necessari que el
país disposi d’un sector de la comunicació suficientment potent per poder mantenir una
presència pròpia, autònoma i significativa en un àmbit en què les tendències dominants
estan condicionades per la concentració en grans grups transnacionals i la globalització
dels continguts.
Les evidents limitacions d’un mercat mediàtic i publicitari de sis milions de persones
aconsellen explorar fórmules de col·laboració entre administracions, operadors i
territoris que presenten elements culturals i econòmics comuns per intentar assolir una
audiència suficient per al desenvolupament dels mitjans de comunicació en català.
Per fer possible el desenvolupament d’aquest espai comunicatiu català és imprescindible
l’existència d’uns mitjans de comunicació de titularitat pública que tinguin aquest
objectiu com a prioritari, més enllà de les possibilitats que ofereix el mercat i la
competència entre mitjans de comunicació de propietat privada.
El Govern de la Generalitat ha de tenir un política orientada a la configuració d’un
sistema de comunicació català (premsa, ràdio, televisió, mitjans en línia), en què la
convivència del sector públic i el sector privat permeti disposar d’uns mitjans solvents i
d’una indústria audiovisual competitiva.
Aquesta política de comunicació del nou Govern mantindrà l’especificitat local del
model de comunicació català. La tradició de la premsa, la ràdio i la televisió de caràcter
local, sigui pública o privada, constitueix un factor diferencial i enriquidor d’aquest
model que ha de sobreviure i enfortir-se amb l’objectiu general de configurar un sistema
de comunicació competent i competitiu. En aquesta nova etapa, caldrà tenir especial
cura a assegurar que aquests mitjans locals tinguin garantida la seva migració a la
tecnologia digital en igualtat de condicions.
En aquest sistema de comunicació, el grau d’influència del Govern encara és perceptible
en el sector audiovisual, tant pel fet de l’existència de mitjans de titularitat pública com
per la capacitat de regulació. Així, el sector audiovisual català està format per uns
mitjans de titularitat pública que han de complir una missió de servei públic definida pel
Parlament, oferir una programació de qualitat i reflectir, respectar i fomentar el
pluralisme; i per uns mitjans de titularitat privada que han de ser regulats de manera
transparent, afavorint la competitivitat i potenciant l’existència de grups solvents, tant
informativament com econòmicament.
El sector públic comprèn a Catalunya els mitjans de comunicació gestionats per l’Estat,
la Generalitat i l’administració local. Aquest sector s’ha format per la successiva
agregació d’operadors en funció de les respectives legitimitats de cada nivell
d’Administració per convertir-se en gestors de mitjans de comunicació audiovisual.
Aquest conjunt de mitjans públics, finançat de manera mixta i de caràcter bilingüe, s’ha
de modular tant pel que fa al seu volum i capacitat com en la seva participació en el
mercat publicitari, amb l’objectiu d’assolir un sector públic eficaç en l’acompliment de
la seva missió de servei públic, informativament plural i econòmicament viable.
34
�El sector privat està format per uns mitjans audiovisuals que operen amb llicència
adjudicada bé per l’administració de l’Estat bé per l’administració de la Generalitat, en
funció de les respectives regulacions de ràdio i televisió. El mapa audiovisual de
Catalunya –integrat per la relació de llicències atorgades, les freqüències ocupades i les
disponibles, així com pels paràmetres tècnics dels emissors– s’ha de revisar per
aconseguir una adequació de la realitat a la legalitat vigent. Aquesta revisió s’ha de fer
salvaguardant la igualtat d’exigència i l’equilibri entre els diferents operadors, però amb
la voluntat inequívoca d’acabar amb una llarga política de discrecionalitat i de manca de
transparència.
La perspectiva de la migració de la ràdio i la televisió analògiques a l’emissió digital,
així com el desenvolupament de noves fórmules comunicatives a partir de les
aplicacions tecnològiques en xarxa, obligaran els futurs governs de la Generalitat a
disposar de programes específics per garantir la transició a la societat de la informació
tant dels operadors del sector com de la ciutadania en el seu conjunt.
Respecte a la premsa escrita, la Generalitat ha mantingut una política de suport en
funció del seu paper de divulgació de la llengua catalana, així com algunes ajudes
financeres a l’equipament industrial. Tot mantenint les ajudes a la difusió en català, i
amb la perspectiva de fomentar l’existència d’empreses de comunicació solvents i
competitives, el nou Govern estudiarà noves fórmules de suport al sector, donant
prioritat a les ajudes industrials, la renovació tecnològica i la xarxa de distribució.
OBJECTIUS
1. Configurar i desplegar un sistema comunicatiu català propi, autònom, potent i
efectiu en la projecció del país i que afavoreixi els valors de convivència,
pluralisme, llibertat, democràcia i cohesió social.
2. Obtenir competències plenes en matèria audiovisual per aconseguir que la
Generalitat tingui la titularitat dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i
Televisió i sigui l’Administració competent per atorgar totes les concessions de
ràdio i televisió que operin a Catalunya.
3. Modificar la normativa existent amb l’aprovació d’una nova Llei de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió, establint els principis generals de la missió de servei
públic i independència dels mitjans públics i assegurant els mecanismes de
transparència i objectivitat que han de caracteritzar la regulació del sector privat.
4. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio han de poder emetre a tot l’àmbit
lingüístic català. Així mateix, la ciutadania catalana ha de poder rebre les
transmissions d’altres comunitats d’aquest mateix àmbit.
5. Afavorir el sector de la comunicació local a Catalunya, el seu arrelament al país, el
seu paper en la comunicació de proximitat, de formació i participació social i
comunitària.
6. Assegurar una migració a la ràdio i televisió digital, consensuada amb tots els
operadors, que permeti alhora el desplegament de tota la potencialitat de la nova
35
�tecnologia i que faciliti la relació de la ciutadania amb les noves tecnologies de la
comunicació.
7. Proposar un acord entre el sector públic i el sector privat que permeti el
desenvolupament equilibrat d’un nou model audiovisual a Catalunya.
8. Promoure la consolidació d’una estructura industrial audiovisual forta, viable, que
asseguri la canalització de la creativitat existent en el país i que atregui el talent i les
produccions exteriors afavorint la internacionalització del sector.
MESURES
Modificar l’Estatut d’Autonomia i les lleis estatals corresponents (Estatuto de Radio
y Televisión, Llei del tercer canal, Llei d’ordenació general de les
telecomunicacions, Llei de televisió privada i Llei de l’Estat 66/1997), per
aconseguir que la Generalitat tingui la titularitat dels mitjans de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió i sigui l’Administració competent per atorgar totes les
concessions de ràdio i televisió que operin a Catalunya.
Elaborar la llei de l’audiovisual de Catalunya, establint els principis generals de la
missió de servei públic i independència dels mitjans públics, així com els
mecanismes de transparència i objectivitat que han de caracteritzar la regulació del
sector privat per garantir la pluralitat del sistema.
Ampliar la Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya per assegurar la
vigilància del mandat del Parlament.
Aprovar una nova Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que
aprofundeixi en els mecanismes per garantir-ne la independència i asseguri una
programació de qualitat en la qual siguin prioritaris el foment del pluralisme, la
formació, la cultura i el lleure, la indústria audiovisual del país i en la qual es tingui
especial cura de la protecció de la infància i l’eradicació de la violència.
Revisió del contracte–programa dels mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i
Televisió per establir: un pla financer per a la liquidació del deute acumulat, un
programa de finançament públic transparent i suficient per garantir la programació
de servei públic i de qualitat, tot revisant progressivament l’accés al mercat
publicitari, i un compromís de gestió sense dèficit.
Crear un consorci de la Comunicació Pública de Catalunya amb l’objectiu de
racionalitzar la despesa de recursos públics, reordenar l’oferta pública d’informació
i potenciar l’eficàcia de l’esforç de les diferents administracions en aquest sector.
Establir mecanismes de control per tal de prevenir missatges publicitaris de caràcter
discriminatori cap a qualsevol col·lectiu social que incloguin continguts sexistes,
xenòfobs, violents, fent una atenció especial a l’horari de la programació infantil.
Consolidar una xarxa pública de televisions i ràdios locals i dotar-les de major
capacitat per a la producció mancomunada de programes informatius i d’interès
36
�social i cultural, i garantir la supervivència i la vitalitat de les televisions i ràdios
locals.
Elaborar un pla de suport per facilitar el desplegament de la ràdio i la televisió
digital.
Crear una mesa permanent entre els operadors públics i els operadors privats per
garantir el diàleg en el sector i per impulsar la indústria audiovisual.
Millorar la implicació de Televisió de Catalunya (TVC) amb la indústria audiovisual
i el sector cultural català, amb l’elaboració d’uns criteris objectius i estables que
assegurin una relació eficaç i transparent.
Crear un fons de garantia per a les indústries culturals amb l’objectiu d’incentivar
les produccions fetes a Catalunya.
Crear, en el marc del CAC, l’Observatori de la Indústria Audiovisual, que aporti a
tots els agents implicats en la indústria els elements necessaris per a l’anàlisi de
l’evolució del sector i que vetlli pel control de qualitat.
Afavorir la comercialització de la producció audiovisual catalana, participant
activament en els circuits i mercats internacionals i en la projecció internacional dels
festivals de cinema i audiovisuals a Catalunya.
Elaborar un programa per afavorir l’etapa de transició de la societat presencial a la
societat de la informació tant dels mitjans de comunicació com dels seus usuaris,
potenciant instruments com l’Agència de Qualitat d’Internet.
Establir una línia d’ajudes financeres per a la millora de la xarxa de distribució de
publicacions escrites i per a la consolidació d’una indústria de la impressió a
Catalunya.
Mantenir la política de suport actiu als mitjans de comunicació en català, així com la
d’una inversió publicitària aplicada amb criteris objectius i transparents.
37
�2.9. El compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos
La història de 23 anys de Govern de CiU és exactament el negatiu del que expressa el
títol del programa de cultura dels socialistes. Poca ambició, diàleg escàs i recursos
insuficients, i, sobretot, una capacitat nul·la per fer de la Generalitat un instrument de
promoció d’una societat més culta, on tota la ciutadania pugi accedir als nivells culturals
propis d’un país avançat.
Poca ambició perquè Catalunya, durant els anys de Govern de CiU, no ha disposat d’un
marc general de política cultural on inserir els programes d’actuació. Aquesta manca
d’ambició s’ha traduït, a la pràctica, en tres característiques que han definit aquesta
llarga etapa: manca de planificació, manca de directrius generals i manca de lideratge.
Podem trobar multitud d’exemples en qualsevol dels sectors culturals: en el terreny de
les infraestructures no hem disposat de cap document de referència ni de cap instrument
inversor, ni tan sols no ha estat aprovat el mapa de biblioteques que, segons la Llei de
1993, s’havia de presentar l’any 1994. Davant la crisi de sectors claus de la indústria
cultural catalana, especialment del cinema, l’audiovisual i les discogràfiques, el Govern
de CiU ha estat un simple espectador i ha reaccionat tard i malament. Davant dels
problemes que han denunciat els agents culturals o els representants de les
administracions locals, ha tendit a defugir les seves responsabilitats, creant taules o
comissions equívoques i poc operatives.
Diàleg escàs perquè l’única iniciativa sòlida nascuda del diàleg entre pocs polítics i
societat civil, el Pacte Cultural de 1985, va ser torpedinat des del mateix Govern, i el
Consell Assessor de Cultura que es preveia ni tan sols no va iniciar la seva tasca. I
aquesta situació no s’ha produït per una actitud obstruccionista de l’oposició o la manca
d’interès de les organitzacions representatives dels sectors culturals, ans al contrari. La
voluntat de cooperació de les administracions locals i dels sectors culturals ha quedat
palesa a les lleis més importants: la del sistema bibliotecari, la de museus o la de
normalització lingüística, i també en la gran quantitat de manifestos, escrits i iniciatives
dels professionals de la cultura. La resposta de CiU ha estat puntual, per sortir del pas,
fent algunes concessions menors a les demandes ciutadanes o pactant les lleis i
incomplint-les reiteradament, sense desplegar o fer ús dels mecanismes de participació i
control previstos. En definitiva, el Govern de CiU ha tirat endavant les seves actuacions
menystenint el territori i els agents culturals, i negant-se a qualsevol diàleg i concertació
amb les administracions locals i amb els representants associatius i professionals i
agents emprenedors dels respectius sectors culturals.
Que els recursos que ha destinat el Govern de CiU han estat insuficients és una realitat
que ningú no discuteix. La situació ha estat paradoxal. Mentre des del Govern es deia
que la cultura era l’eix central de la construcció nacional, els pressupostos aprovats any
rere any desmentien aquesta afirmació. La despesa cultural del Govern de Catalunya no
tan sols no és comparable amb la d’administracions similars en el context europeu, sinó
que és una de les més baixes de totes les comunitats autònomes d’Espanya. Aquesta
situació és ja del tot insostenible i està portant moltes institucions i sectors culturals
cabdals per al desenvolupament del país a una situació insostenible (des de la política
lingüística als museus nacionals, des dels ensenyaments artístics a la producció i la
difusió artística).
38
�El Govern de CiU ha disposat d’una oportunitat única que també ha malbaratat: la
possibilitat de crear de nou una organització administrativa moderna i competent
adaptada als reptes contemporanis. La pròpia manca d’orientació general ha produït
que, en aquests moments, l’organització de la Conselleria de Cultura sigui el resultat de
la superposició d’organismes creats per circumstàncies diverses, amb multitud de
càrrecs de lliure designació, cosa que provoca la manca de motivació dels veritables
professionals.
OBJECTIUS
1. Una política cultural central i transversal
La cultura és l’espai on cal construir i socialitzar valors i actituds que permetin el
progrés i garanteixin la integració de tots els ciutadans i ciutadanes, com ara
l’assumpció col·lectiva de la democràcia i de la pluralitat, el compromís cívic, el
cosmopolitanisme, la defensa de les llengües i el respecte de totes les tradicions
culturals. Però la cultura és, fonamentalment, un dret inalienable de l’individu, que ha
de garantir el ple desenvolupament del seu judici crític, la capacitat d’emancipar-se de
les seves circumstàncies i de concretar les seves potencialitats com a ésser humà. La
lògica derivada dels àmbits convencionals de la cultura –les arts escèniques, el
patrimoni, la música, etc.– no és suficient.
Cal tenir en compte totes les dimensions reals del fet cultural, el seu caràcter
transversal: la capacitat de creació, la innovació, la construcció de la identitat,
l’educació, el desenvolupament econòmic, etc. Només des d’aquesta concepció es
garanteix el paper estratègic de la cultura com un dels factors essencials en el
desenvolupament integral del país. Aquesta concepció transversal assegurarà la
centralitat de la cultura en la totalitat de les polítiques de govern.
2. Un nou impuls a la capacitat de creació i innovació
La cultura catalana s’ha expressat històricament i encara s’expressa destil·lant una
enorme dosi de creativitat i de talent. Si en el passat Catalunya va ser coneguda a la
Mediterrània i a Europa com a potència marítima els segles XIV i XV, i com a potència
industrial (la fàbrica d’Espanya) el segle XIX, en el futur ha de ser considerada un dels
centres creadors de continguts culturals més importants de la Unió Europea. La
creativitat i la capacitat d’innovació depenen, en bona mesura, del bon funcionament del
sistema educatiu i formatiu (l’escola, els ensenyaments artístics, la universitat, la
formació professional), dels recursos destinats a la investigació, recerca i
desenvolupament, de la creació d’un substrat favorable a la innovació i el risc en el
conjunt de la societat. Sense el desenvolupament de la recerca científica el país no pot
encarar el seu futur. En aquest sentit, cal promoure decididament la implantació de les
noves tecnologies a tots els camps per millorar la creativitat, la recerca i la difusió de la
memòria i del coneixement. L’aposta del Govern de la Generalitat en aquesta direcció
serà una de les seves prioritats.
39
�3. Garantir l’autonomia de la cultura: repensar el paper del sector públic
L’autonomia de la cultura respecte dels poders públics és un principi indestriable de
l’acció del Govern. Sense defugir les seves responsabilitats ni recórrer a l’apel·lació
retòrica del paper de la societat civil, la pràctica d’una doble subsidiarietat (en relació
amb la capacitat de decisió i gestió de l’administració local), d’una banda, i els agents
culturals privats i associatius, d’altra banda, garantiran la limitació de l’acció
governamental. Per això, es proposa crear el Consell de la Cultura i de les Arts, amb
capacitat operativa pròpia i al qual se sotmetran, conjuntament amb altres òrgans
independents del Govern, les grans decisions en matèria de política cultural. El Consell
de la Cultura i de les Arts és una pedra angular d’una nova manera de concebre la
funció cultural del Govern i de la voluntat de retornar el protagonisme a la societat i les
seves organitzacions.
La posició actual del Govern i de l’administració catalana en relació amb l’ordenació
competencial, el model públic d’intervenció i l’estructura organitzativa, és absolutament
insatisfactòria. Els criteris bàsics que defineixen la reforma de l’organització
administrativa de la política cultural són: la proximitat, la concertació, la concepció
veritablement nacional de la funció dels serveis i institucions, l’economia en els factors
de producció, l’eficàcia en els resultats i la transparència en els processos. Igualment,
promourem l’extensió progressiva del sistema de mèrits i la concurrència professional
fins al màxim nivell de la gestió pública.
4. Per una àmplia descentralització cultural
Catalunya necessita una descentralització cultural que permeti assegurar una densitat
cultural equilibrada arreu del Principat. Cal promoure una densitat homogènia,
quantitativament i qualitativament, dels serveis i equipaments culturals a l’abast de
tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies personals o geogràfiques. Aquest
model, a més, proposa com a objectiu principal l’impuls i la dinamització de les xarxes
associades als diversos sistemes culturals sectorials, de manera que permeti tant la
distribució territorial coherent dels espais de difusió cultural com l’entrada en circuit de
qualsevol producció cultural, independentment d’on es generi. També serà
imprescindible donar resposta a les necessitats específiques de tots els territoris de
Catalunya, des de l’àrea metropolitana fins a la regió pirinenca i les terres de l’Ebre.
Per assolir aquest objectiu, cal que el Govern, amb l’aplicació dels principis de
subsidiarietat i equilibri territorial, confiï en el territori i en el teixit social i empresarial i
que concerti les actuacions amb els ajuntaments i amb els interlocutors socials,
empresarials i associatius. Per crear densitat cultural, cal que les actuacions del Govern
es concertin no només amb els municipis, sinó també amb el món associatiu. Donarem
suport a l’associacionisme cultural; incorporarem les seves seus i propostes a les xarxes
de serveis i equipaments; impulsarem la presència de les associacions, els professionals,
les universitats i els emprenedors en la gestió de projectes, serveis i activitats; vetllarem
per la participació de la societat civil en els organismes i les grans institucions culturals,
i fomentarem la concertació entre el sector públic i els sectors socials –associatius i
privats–, per tal de compartir o delegar la prestació de determinats serveis, d’acord amb
uns contractes–programa que en garanteixin el control públic.
40
�En definitiva, ens proposem millorar l’accés de tota la ciutadania als serveis culturals –
espectacles, equipaments, formació– sense discriminacions per raons de territori o de
preu. En aquest sentit, caldrà establir amb els promotors i titulars de serveis i
equipaments, incentius, descomptes i altres mesures de foment per promoure el consum
de béns culturals, sobretot entre el jovent.
5. La cultura, factor de desenvolupament econòmic i de projecció internacional
La dimensió econòmica de la cultura és cada vegada més important. La presència activa
del sector cultural a l’escenari econòmic no només genera riquesa directament, sinó que
és clau per millorar la competitivitat i l’atractiu final del país. Quatre afirmacions
indiquen l’impacte de la cultura en el desenvolupament econòmic: la cultura incideix en
el desenvolupament de sectors econòmics pròxims, com ara el turisme; la cultura és un
valor afegit de l’entorn; la cultura dinamitza la capacitat de creació i innovació; i la
cultura genera ocupació de manera creixent. La tradició catalana en el món de la
producció cultural, la seva capacitat tècnica i la posició respecte a mercats diversos,
permetran superar l’actual etapa de cert aïllament i de presència simbòlica
desconnectada de la lògica dels mercats culturals. Una prioritat de l’acció de govern és
definir estratègies precises d’internacionalització de la producció cultural en relació amb
Europa, Amèrica del Sud i el nord i el sud de la Mediterrània.
La “marca país” serà efectiva si aconseguim que Catalunya es consolidi com un dels
focus culturals més vibrants de la Mediterrània. Per tal que la marca “fet a Catalunya”
sigui susceptible d’ésser “comparada” internacionalment, cal que sigui expressió rica i
creïble de sinergies i diversitat cultural.
6. L’aposta per la formació: enfortir els lligams entre educació i cultura
L’acumulació educativa és un dels factors més determinants de la realitat cultural d’un
país. Desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa de la
cultura és una exigència essencial per a la configuració de la societat del coneixement
en què ja estem immersos. Amb la perspectiva transversal ja apuntada, la intersecció de
cultura i educació és un dels aspectes principals que han d’impregnar totes les polítiques
sectorials. En aquest sentit, l’ampliació de les competències i recursos de
l’administració local en matèria d’educació serà un element clau per a la millora del
sistema. De manera específica, es dedicarà especial atenció a la formació artística durant
l’ensenyament obligatori i la de règim especial amb finalitat de capacitació professional
o de sensibilització. L’endarreriment del país en aquesta matèria és un llast notable per
al desenvolupament de multitud d’iniciatives culturals.
7. Una cultura de valors, cívica i comunitària
Les desigualtats tradicionals, les noves exclusions de caràcter tecnològic, els nous
fenòmens socials produïts pels moviments migratoris, els processos de globalització i
les necessitats d’afirmació de la identitat del nostre país formen part de l’agenda d’acció
cultural del Govern. Al marge de prescriure que cadascun dels programes culturals que
el Govern aprovi hauran de tenir en compte les mesures necessàries per a la
compensació de les desigualtats i els mecanismes de participació, cal establir línies
específiques d’actuació per promoure un projecte cultural, cívic i comunitari, basat en el
respecte, la solidaritat i el diàleg intercultural que enforteixi la cohesió social. És
41
�imprescindible construir un projecte cultural de futur integrador i, a la vegada,
respectuós amb la diversitat.
8. Una nova idea de la relació entre política cultural i política lingüística
Un dels problemes més greus que ha planat sobre el desenvolupament cultural de
Catalunya ha estat la confusió permanent entre la política lingüística i la política
cultural. Aquesta situació, a banda de produir alguns dels episodis més lamentables en
el conjunt de l’actuació de CiU, ha suposat, de fet, una minva de les possibilitats de la
indústria cultural catalana i ha generat desconfiança en molts agents culturals. En aquest
sentit, el Govern ha de considerar com a cultura pròpia del país totes les manifestacions
i productes culturals al marge del seu idioma. No es pot reduir cultura a llengua ni
llengua a cultura. El nou Govern de la Generalitat ha d’estimular el consens social al
voltant del català, mitjançant el diàleg, la mediació i la concertació, i posar en marxa, si
s’escau, mesures de discriminació positiva. D’altra banda, aquesta no serà la comesa
d’una direcció del Departament de Cultura, sinó la responsabilitat de tota
l’administració de la Generalitat.
9. Per un federalisme cultural a l’Estat espanyol
Un dels objectius principals del Govern és obtenir el reconeixement institucional i
administratiu del caràcter plurinacional i pluricultural de l’Estat espanyol. Per això, cal
millorar substancialment la relació i el coneixement mutu entre Catalunya i la resta de
pobles d’Espanya, incloses les diverses llengües. D’altra banda, cal comprometre el
Govern de l’Estat en la defensa de la pluralitat cultural, dels seus valors, la seva riquesa
i el seu futur, i en la promoció internacional de la cultura. Cal adequar l’actual
organització estatal de la cultura des de la perspectiva d’un estat federal. En aquest
sentit, cal promoure la relació cultural de tots els territoris de parla catalana.
La qualitat de la cultura és la millor carta de presentació per obtenir el reconeixement
internacional i de la resta d’Espanya, així com el principal mitjà de diàleg amb altres
pobles. Però això, per si sol, tot i ser important, no és suficient: al mateix temps cal
aprofundir en els instruments de promoció de la cultura catalana a escala internacional.
10. Una nova concepció del paper cultural dels mitjans de comunicació públics
A la societat del coneixement, continuen tenint un paper determinant els mitjans de
comunicació, particularment els audiovisuals. La televisió i la ràdio públiques de
Catalunya –dependents del Govern– no s’han compromès suficientment amb la creació,
promoció i difusió de la cultura catalana. És significatiu que, tot i formar part del mateix
Govern, la Conselleria de Cultura i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió han
instrumentat les seves relacions mitjançant convenis que han suposat la transferència
dels migrats recursos de la Conselleria. Cal redreçar aquesta situació; els mitjans públics
de comunicació, sense renunciar als seus objectius de reforçar l’espai audiovisual de la
llengua catalana, han de ser part activa de la política cultural del Govern de la
Generalitat.
42
�MESURES PRINCIPALS
1. Creació del Consell de la Cultura i de les Arts
La cultura és el terreny de la llibertat, on s’expressa la pluralitat de la societat i la seva
capacitat de creació i d’innovació. És vital preservar l’autonomia de la cultura respecte
dels poders polítics, econòmics i socials. Per això, proposem la creació del Consell de la
Cultura i de les Arts, que esdevingui la formalització d’un espai comú per a la cultura,
un àmbit de diàleg i d’entesa, i el motor d’un ampli acord entre tots els agents que
incideixen en la vida cultural catalana; que ens situï de manera decidida en una
perspectiva no només de normalització cultural, sinó de resposta imaginativa i eficient
als reptes culturals que el futur ens planteja; que no només aplegui els representants de
les diverses administracions públiques, sinó que també, i sobretot, incorpori els diversos
agents de l’activitat cultural, creadors, associacions, professionals, universitats,
intel·lectuals, gestors.
El CCA estarà format per persones de significació plural, que comptin amb un ampli
reconeixement en el món de la cultura o bé siguin exponents significatius dels principals
segments de l’activitat cultural. Els seus membres s’escolliran per consens, seguint el
model del Consell Audiovisual de Catalunya. Participaran en les reunions el conseller
de Cultura i altres càrrecs de la Conselleria. Tanmateix, es constituiran taules sectorials
representatives per al diàleg i la concertació sobre les polítiques que s’hauran
d’impulsar, així com taules intersectorials relatives a polítiques que impliquin diversos
sectors. La creació del CCA suposarà la modificació de la composició i les funcions de
diversos òrgans consultius actualment existents.
Les funcions bàsiques del consell seran les següents:
Articulació del debat estratègic i establiment dels grans objectius nacionals
en matèria de cultura.
Impuls del consens bàsic entre el sector públic, l’associatiu i l’empresarial al
servei dels objectius fixats.
L’arbitratge i la defensa dels drets culturals dels ciutadans i de les
ciutadanes.
Establiment dels criteris i d’un model de relació transparent entre el Govern i
la societat civil pel que fa a les polítiques de suport econòmic i de
concertació.
Atorgaments anuals dels Premis Nacionals de Cultura.
Elaboració d’un informe biennal sobre l’estat de la cultura a Catalunya.
2. Aprovació del Pla d’Infraestructures Culturals Territorials
Després de 23 anys de govern de CiU, el balanç de la inversió en equipaments culturals
és clarament insuficient. Aquesta constatació és especialment greu en el cas dels
equipaments territorials. El pes de la inversió feta l’ha hagut d’assumir l’administració
local. No es tracta només d’una manca flagrant de sensibilitat i de sentit de l’equilibri
territorial en termes pressupostaris: és que el Govern ha estat incapaç d’elaborar,
presentar i debatre cap mena de mapa o de pla.
43
�La premissa de partida del pla no ha estat només l’actual marc competencial, sinó el
decantament del conjunt de serveis que, en la percepció de la majoria de ciutadanes i
ciutadans, són ja considerats bàsics i que, en qualsevol cas, l’administració pública, per
si mateixa o de manera concertada amb els agents socials, ha de garantir. El pla
contempla de manera específica la tipologia d’equipaments que proveeixen aquests
serveis culturals bàsics: les biblioteques, pel que fa a la lectura pública; els museus, les
col·leccions i centres d’interpretació i arxius, pel que fa al patrimoni; els teatres, les
sales polivalents, les sales d’exposicions i els centres d’art, pel que fa a la difusió
artística. Preveu també un equipament de producció cultural per a aquells municipis
que, en termes d’equilibri territorial, han d’exercir la capitalitat cultural d’un territori.
El pla es complementa amb tres programes d’inversió en patrimoni immoble, de suport
als equipaments dels sectors productius i de millora dels equipaments culturals
associatius.
El cost previst és de 770.000.000 d’euros i s’executarà al llarg dels propers deu anys.
El pla contempla també la participació del Govern en el finançament de les despeses de
funcionament i activitats de tota la xarxa d’equipaments culturals territorials.
3. Doblar el pressupost de Cultura
Sense fer servir la retòrica de la importància de la cultura per a la vertebració nacional
de Catalunya, el compromís del futur Govern socialista és clar i contundent: situar la
despesa cultural en el 2% del pressupost de la Generalitat. I fer-ho al llarg d’un sol
mandat. En termes concrets, això suposa situar el pressupost de la Conselleria en,
aproximadament, 325 milions d’euros constants, és a dir, prop de 51 euros per any i
habitant. L’avenç és substancial si tenim en compte que, per a l’any 2003, la despesa se
situa en prop de 186 milions d’euros, 29 euros per habitant.
La implantació d’aquesta mesura és de caràcter tècnic i disposa d’un document detallat.
Tanmateix, és important remarcar els criteris i principis bàsics que la sustenten:
Major transparència i claredat en la destinació de les despeses.
Donar resposta a les demandes dels sectors culturals i a les resolucions
aprovades pel Parlament de Catalunya.
Dotar de manera adequada les altres dues mesures principals proposades, el
Consell de les Arts i de la Cultura i el Pla d’Infraestructures.
Completar les inversions en els equipaments culturals nacionals i dotar-los
dels recursos adequats per al seu funcionament.
Disposar d’un pressupost equilibrat i útil per a tots els sectors i agents
culturals del país.
Disposar d’un pressupost integrador que agrupi i ordeni totes les operacions
culturals del Govern.
Construir un pressupost ambiciós que aposti per la innovació i l’excel·lència
cultural.
44
�OBJECTIUS I MESURES EN ELS DIFERENTS “SECTORS CULTURALS”
1. El patrimoni cultural
El patrimoni cultural és un recurs principal per generar coneixement, valors, gaudi i
qualitat de vida per a les ciutadanes i ciutadans de Catalunya, compatible amb un
desenvolupament econòmic i territorial sostenible. Cal aprofitar les potencialitats
objectives del patrimoni cultural i, en especial, la seva dimensió social i col·lectiva, la
seva capacitat educadora, el seu caràcter científic, el seu potencial econòmic i estratègic,
i els seus valors simbòlics i identitaris.
Per potenciar el patrimoni cultural cal establir com a principal axioma, l’interès públic i
col·lectiu, cercant la dinamització i rendibilització social de la memòria i dels béns
culturals, assegurant-ne l’accessibilitat. En aquest sentit, cal utilitzar els valors
intrínsecs dels béns culturals –i també naturals– com a factors de dinamització social,
amb el suport i l’acord de la societat civil, concertant les polítiques sectorials amb els
ajuntaments i el teixit social. Així mateix, cal gestionar el patrimoni amb una visió
d’integralitat i de transversalitat, sobretot a escala territorial, vinculant les polítiques de
patrimoni amb les de medi ambient, en el marc d’una sola política de tractament integral
del paisatge. Cal aprofitar de manera sostenible el potencial econòmic de patrimoni
mitjançant serveis i recursos de qualitat. Caldrà, en qualsevol cas:
Modernitzar els instruments de protecció, conservació, recerca i difusió del
patrimoni cultural català (arqueològic, arquitectònic, documental,
bibliogràfic, etnològic, etc.), convertint l’Inventari del Patrimoni Cultural de
Catalunya en una eina de gestió.
Impulsar la concertació amb el món local de xarxes públiques d’equipaments
territorials en el marc de sistemes nacionals de gestió: els sistemes de
museus, el sistema d’arxius, la xarxa de parcs arqueològics i la xarxa de
monuments.
Desplegar els grans equipaments nacionals (Biblioteca de Catalunya, Arxiu
Nacional de Catalunya, museus nacionals, etc.) com a referents de la seva
especialitat i com a prestadors de serveis i de recursos al territori. Instituir els
museus nacionals com a capçaleres dels seus respectius sistemes.
Impulsar, en el marc del Pla d’Infraestructures i amb els mapes respectius i
concertadament amb l’administració local, un pla d’intervenció sobre el
patrimoni immoble, així com els respectius plans de museus, arxius i parcs
arqueològics.
Retorn dels documents espoliats per les tropes franquistes dipositats a
Salamanca.
2. Les arts escèniques
En relació amb les arts escèniques, volem vertebrar un entramat local de suport a la
producció i a la difusió artística.
Els criteris bàsics que inspiraran el nostre model seran els següents:
Determinar, en el marc del Pla d’Infraestructures, el pla de teatres i sales,
així com el suport als equipaments privats.
45
�Crear una xarxa de centres de suport a la producció artística i una xarxa
d’equipaments escènics de difusió artística, d’acord amb la realitat local de
Catalunya. Aquestes dues xarxes cercaran com objectius bàsics, alhora, els
de la qualitat i l’excel·lència artística i els d’igualtat d’accés a l’oferta
artística i descentralització. S’establiran els mecanismes de concertació
necessaris perquè aquestes xarxes es nodreixin de les grans produccions
impulsades pels grans equipaments teatrals d’àmbit nacional (el Teatre
Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure en el marc de la Ciutat del Teatre),
per tal que arribin al públic de tots els territoris de Catalunya.
Establir, d’acord amb la Conselleria d’Ensenyament, el mapa
d’ensenyaments escènics, incloent-hi els cicles formatius de formació
professional reglada, les titulacions mitjanes i les superiors.
Establir dos plans específics de promoció destinats al sector de la dansa i al
sector del circ que contemplin tots els segments de l’activitat: formació,
creació, producció i difusió.
3. Les arts visuals
Les arts plàstiques i visuals és un dels sectors de la cultura a Catalunya amb més
potencial i que més necessita una política global que contribueixi a estructurar-lo i
vertebrar-lo. Cal abordar amb decisió alguns dèficits estructurals en matèria
d’ensenyament i estimulació dels públics que permeti una plena interactuació entre
societat i art contemporani. Ens plantegem, per tant, assolir un nou lideratge en el
foment de la creació més experimental, desenvolupar un extens programa de difusió a
tot el territori amb les infraestructures actuals i les noves, i projectar internacionalment
la producció artística generada a Catalunya.
Les propostes principals del nostre model són:
Impulsar una reforma profunda a l’ensenyament que asseguri la plena
integració de la cultura visual a tots els nivells educatius. Potenciar els
programes d’ampliació dels diferents segments de públic i la presència de
l’art als mitjans de comunicació.
Convertir Catalunya en un laboratori (R+D de les arts visuals) on els millors
projectes disposin dels recursos econòmics, tècnics i humans necessaris per a
la seva formalització.
Crear i articular a tot el territori una xarxa de centres d’art i de sales
d’exposicions, ja prevista en el Pla d’Infraestructures, que permeti establir i
consolidar un circuit específic. Mitjançant les infraestructures actuals
(municipals i privades) i una nova generació de centres d’art, establir un
ambiciós programa de difusió que faci possible l’accés de la ciutadania a
l’art a tot el territori.
Potenciar el MACBA amb més recursos i espais perquè pugui desenvolupar
el seu programa museològic, d’exposicions temporals i d’activitats,
convertint-lo en un museu de referència a escala internacional. Impulsar els
museus d’art i les col·leccions públiques a les principals ciutats catalanes.
Promoure, d’acord amb les institucions públiques, els professionals i els
operadors privats, el desenvolupament d’estratègies comunes de promoció a
nivell català, espanyol i internacional dels artistes catalans.
46
�Potenciar el col·leccionisme privat amb mesures fiscals i donar suport a
iniciatives del galerisme i als nous mediadors per estructurar un nou mercat.
4. La música
La tradició musical a Catalunya ha estat especialment rica i inclou una gran diversitat de
gèneres. Volem enfortir i facilitar l’activitat dels protagonistes i assegurar l’accés de la
ciutadania a les diverses expressions musicals i a la formació, cercant com objectiu
prioritari el compromís amb la qualitat.
Ara bé, el sector musical continua manifestant dèficits estructurals que necessiten una
acció contundent per part del Govern de Catalunya amb l’objectiu de consolidar un
sector potent i estructurat. Els criteris d’actuació seran els següents:
Establir un pla de suport als compositors, intèrprets i formacions musicals
que garanteixi la possibilitat de desenvolupar projectes artístics a mig i a
llarg termini.
Potenciar la concertació entre els programadors públics i privats a fi i efecte
d’establir línies d’acció conjuntes i complementàries en el territori de
Catalunya. Promoure la consolidació dels circuits musicals públics i privats
que abracin la totalitat del territori i dels diversos sectors musicals,
reconeixent la funció cultural dels clubs de música i completant la xarxa
d’equipaments.
Establir, d’acord amb el conjunt de les institucions implicades, un pla de
viabilitat i de consolidació de les formacions orquestrals.
Establir un conjunt de mesures de suport a la indústria discogràfica catalana,
incloent-hi la creació d’un fons de risc, en el marc de les mesures de suport a
les indústries culturals.
Desplegar la xarxa d’escoles de música i conservatoris –municipals i
privats– amb el doble objectiu de formar i sensibilitzar la ciutadania, i de
possibilitar l’aparició de futurs especialistes, que des dels primers nivells
escolars es puguin formar cap a una capacitació professional i adreçar-se, si
s’escau, a l’ensenyament superior.
Impulsar la creació de nous públics.
5. L’edició i la literatura
El sector editorial és l’àmbit de més pes i significació de les indústries culturals
catalanes. Catalunya ha de mantenir i consolidar la posició del seu sector editorial. En el
marc del sistema de suport general a les indústries culturals, s’establirà, de comú acord
amb els diversos representants del sector, un pla d’innovació permanent de les
estructures de producció, distribució i les polítiques d’internacionalització. Es destinarà
un suport especial a la incorporació de noves tecnologies i a la producció multimèdia.
47
�Establir un pla de promoció de la lectura de manera coordinada entre el
sistema bibliotecari, l’ensenyament obligatori i els programes i entitats de
difusió de la literatura.
Mantenir el sistema de suport genèric a l’edició en català, establint
mecanismes més rigorosos d’accés i de control en funció de les tipologies de
llibres i nombre d’exemplars. S’estendrà a les edicions multimèdia.
Defensar de manera activa la política de preu únic del llibre, ja que forma
part de l’excepció cultural associada a l’especificitat i el valor cultural
d’aquest sector.
Incrementar la presència internacional de la indústria editorial catalana en la
perspectiva de l’ampliació de mercats.
Promoure una presència més àmplia i qualificada del llibre i la literatura als
mitjans de comunicació públics i privats i, d’una manera especial, als
audiovisuals.
6. Les biblioteques i el sistema bibliotecari
Les biblioteques públiques són una de les eines fonamentals en la democratització de
l’accés a les noves tecnologies de la comunicació per part de tota la població, siguin
quines siguin les seves circumstàncies personals. El nou Govern ha de coordinar els
programes d’informació electrònica amb el sistema bibliotecari. Cal desplegar i articular
un sistema bibliotecari potent, dotat i equilibrat arreu de Catalunya.
Les biblioteques públiques són el principal mitjà d’accés a la cultura per a la majoria de
la població. Cal garantir que els equipaments bibliotecaris disposin dels espais i mitjans
suficients per desplegar aquesta funció de manera adequada. És imprescindible aprovar
un mapa actualitzat d’equipaments que contempli els estàndards de dotacions, espais i
serveis, i biblioteques a tots els municipis a partir de 3.000 habitants i servei de
bibliobús als municipis d’entre 300 i 3.000 habitants.
Les mesures principals són:
Promoure la regulació complementària de la missió i el funcionament de les
biblioteques escolars i, d’acord amb la Conselleria d’Ensenyament, establir
un pla per a la implantació i millora de les biblioteques escolars, tenint en
compte les estructures educatives i els recursos bibliotecaris existents.
Reforçar el programa de plans anuals d’inversió bibliotecària, per a la qual
cosa es tindrà en compte, prioritàriament, la construcció de noves
biblioteques públiques i el desplegament del pla de bibliobusos.
Desplegar les funcions de la Biblioteca de Catalunya, en especial les que fan
referència al patrimoni documental, i impulsar les accions de cooperació
amb altres centres bibliogràfics del país que disposen de fons d’interès
patrimonial.
7. Cinema i audiovisual
Per qualsevol observador de la vida cultural, l’evolució del sector audiovisual és un
indicador de progrés molt important a Catalunya. Una cultura d’un país petit com el
48
�nostre, per ser forta en el marc d’un món globalitzat, ha de disposar d’una indústria
audiovisual i cinematogràfica potent des del punt de vista creatiu i avançat des del punt
de vista tecnològic. És una garantia de projecció en el futur i un dels pocs elements que
permet construir una posició sòlida en el mapa de les ubicacions culturals. Els criteris
d’actuació seran els següents:
Configurar i desplegar un sistema comunicatiu català propi, autònom, potent
i efectiu en la projecció del país i que afavoreixi els valors de convivència,
pluralisme, llibertat, democràcia i cohesió social. Proposarem un acord entre
el sector públic i el sector privat que permeti el desenvolupament equilibrat
d’aquest nou model audiovisual a Catalunya.
Promoure la consolidació d’una estructura industrial audiovisual forta,
viable, que asseguri la canalització de la creativitat existent en el país i que
atregui el talent i les produccions exteriors afavorint la internacionalització
del sector. Facilitar la integració del sector cinematogràfic i audiovisual
català a les xarxes de producció i distribució internacionals, especialment les
d’àmbit europeu i de l’Amèrica Llatina.
Assegurar una migració a la ràdio i la televisió digitals consensuada amb tots
els operadors, que permeti, alhora, el desplegament de tota la potencialitat de
la nova tecnologia i que faciliti la relació de la ciutadania amb les noves
tecnologies de la comunicació.
Modificar la normativa existent amb l’aprovació d’una nova Llei de la
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que estableixi els principis
generals de la missió de servei públic i independència dels mitjans públics i
asseguri els mecanismes de transparència i objectivitat que han de
caracteritzar la regulació del sector privat.
Impulsar una política cinematogràfica comptant amb els creadors, que
estableixi nous models de finançament mixtes basats en la corresponsabilitat
entre la indústria i les televisions privades i les televisions públiques i
l’Administració. Les televisions públiques han de vertebrar i liderar la
promoció, la difusió exterior i l’obertura de nous mercats per als productes
audiovisuals catalans.
Treballar per normalitzar amb eficàcia l’ús del català al cinema.
Donar suport als nous creadors que treballin nous formats i medis de difusió
de l’audiovisual a les xarxes de banda ampla i a les aplicacions multimèdia.
8. La cultura popular
Considerem imprescindible elaborar i potenciar un discurs identitari nou per a una
catalanitat nova que assumeixi el passat de Catalunya i la complexitat de la seva
història; es vinculi a la Catalunya actual, reconeixent que cultura popular catalana és
tota la que es fa a Catalunya; reforci la consciència i la convivència democràtica;
encaixi en el marc d’un projecte social i polític plural, i dissenyi un projecte de futur
integrador, creatiu, intercultural i cosmopolita. Els criteris d’actuació seran els següents:
49
�El Departament de Cultura serà l’interlocutor del conjunt d’expressions de
cultura popular, i vehicularà les relacions a través dels seus creadors, agents i
organitzacions.
Promoure la dinamització del teixit associatiu de cultura popular, incloent-hi
la diversitat d’entitats i de col·lectius de cultura popular presents a
Catalunya, segons una única política cultural i des d’un únic organisme.
Derogar la Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura
popular i tradicional i de l’associacionisme cultural, i tornar a situar els seus
continguts a les normatives de patrimoni cultural, a una nova Llei
d’associacions i a les mesures de promoció de la cultura popular i
tradicional, respectivament.
El Govern de Catalunya concertarà acords, amb la participació del teixit
associatiu i d’altres instàncies de l’Administració, amb altres comunitats
autònomes i països per a la recerca, promoció i projecció de les cultures
populars i/o tradicionals.
50
�2.10. Política lingüística
Per primera vegada en la història contemporània de Catalunya, hi ha hagut durant més
de vint anys institucions d’autogovern que han actuat en matèria de política lingüística.
L’avenç del coneixement i de l’ús del català en aquests anys és indiscutible, tota vegada
que el punt de què es partia a principis dels vuitanta, data en què es creà la Direcció
General de Política Lingüística, era mínim a causa de l’acció de la dictadura. S’ha
aconseguit un ús oficial del català àmpliament estès i acceptat per la ciutadania, a les
administracions públiques locals i autonòmiques. També hi ha hagut avenços, encara
que desiguals, en la presència del català als mitjans de comunicació –orals i escrits– i en
la consolidació d’indústries culturals. Especialment, hi ha hagut avenços en la
consolidació i acceptació col·lectiva del català com a llengua d’ús oficial i avenços
evidents en el grau de coneixement del català, gràcies a l’escolarització i a l’esforç d’un
gran nombre de professionals de l’ensenyament regulat i d’adults i, sobretot, a l’interès i
la voluntat d’aprenentatge dels mateixos ciutadans, que ha fet possible que més d’una
generació sencera hagi estat educada plenament en català. Els ajuntaments, els sindicats
i els partits d’esquerres hi han contribuït en primer pla, i els socialistes catalans, amb la
seva prioritat històrica de mantenir la unitat civil del poble de Catalunya, ho han fet
d’una manera molt fonamental.
Darrerament, les enquestes constaten que l’alt grau de coneixement del català que
existeix no es correspon amb un augment del seu ús públic, en especial en els sectors
clau de la vida col·lectiva com ara el socioeconòmic, el món laboral o el del lleure.
Constatem que els ciutadans, fins i tot els que no tenen el català com a llengua d’ús
habitual, no hi són reticents. Alhora, es detecta que es produeix un cert estancament i un
retrocés en alguns àmbits i territoris, i també s’incrementa la sensació col·lectiva que el
català és, bàsicament, la llengua de relació amb l’administració catalana –ajuntaments i
Generalitat– i no pas la llengua d’ús social.
A més, encara hi ha importants dèficits no resolts. La política lingüística feta en aquests
vint anys no ha aconseguit que a Catalunya hi hagi una situació realment d’igualtat entre
les dues llengües oficials d’ús majoritari que hi coexisteixen. Aquesta coexistència es
produeix de manera desigual en els diferents àmbits de la vida col·lectiva i en les
diferents parts de territori. Alhora, la competència dels habitants de Catalunya a saber
parlar i escriure és, estadísticament, menor que la d’entendre i llegir. Encara es constata
l’existència d’àmbits on l’ús del català avança lentament, com ara la justícia, i d’altres
en què la llengua catalana té poc pes, com ara el món de l’empresa i la societat de la
informació. Es constata també el paper decisiu que té l’hàbit de les persones que parlen
català i castellà d’adaptar-se sistemàticament a l’ús de la llengua castellana.
En l’actualitat s’hi afegeix, a més, el fet que ens trobem en una nova situació
caracteritzada per la globalització i la irrupció de les tecnologies de la informació i la
comunicació. Es caracteritza també per l’arribada, en quantitats importants i que
previsiblement augmentaran en els propers anys, de població immigrada de llengües i
cultures diferents, que percep que no necessita saber català. Tot i així, una bona part
d’aquestes persones demanen formació lingüística tan bon punt arriben a Catalunya.
Una formació a la qual les actuals estructures existents no donen resposta amb la
immediatesa que caldria, de vegades per manca de recursos, d’altres per la inexistència
de criteris institucionals decidits i clars sobre com tractar l’acolliment lingüístic i
cultural d’aquesta nova i diversa població que arriba a Catalunya. S’hi afegeix el fet que
51
�els departaments encarregats de la formació de la nova immigració adulta no tenen cap
pla organitzat ni han previst les dotacions de recursos suficients perquè els professionals
puguin dur a terme l’ensenyament del català.
La situació actual demana ineludiblement un tractament global de l’ús de les llengües a
Catalunya. I això perquè a la innegable existència d’una cultura catalana escrita i
parlada en castellà, que a més a més és la llengua d’ús habitual de molts catalans i
catalanes, s’afegeix la presència progressiva de llengües diferents del català en sectors
com el món dels negocis en general i del turisme, el mosaic plurilingüe de la
immigració i l’ús de l’anglès en el món de la ciència, en les TIC i en els productes
culturals i d’oci.
OBJECTIUS
La nova política lingüística que plantegem per a la Catalunya actual es basa en la
consecució d’un gran principi polític:
Que la llengua catalana –i l’aranès en el seu territori d’ús– es consolidi efectivament
com a instrument de prestigi, d’identificació col·lectiva, de patrimoni comú i de llengua
de cultura i de futur, a la vegada que com a eina de comunicació i de cohesió socials, en
el marc d’una realitat plurilingüe. La llengua castellana s’ha de considerar com una
realitat positiva i un valuós patrimoni de la nostra societat. Les altres llengües
utilitzades a Catalunya tampoc no s’han de considerar com a problema. Els ciutadans de
Catalunya han d’acabar el seu cicle escolar dominant el català, el castellà i l’anglès.
Aquest principi es concreta en cinc objectius estratègics per canviar la situació actual:
1. Garantir que el català, com a llengua pròpia de Catalunya i llengua de futur, continuï
sent la llengua de l’ensenyament (mantenir i enfortir decididament la xarxa única
vehiculada en català), la dels mitjans de comunicació institucionals, de les
institucions públiques, de l’administració de la Generalitat i les administracions
locals, de la toponímia i dels sectors clau de la nostra societat.
2. Liderar un gran pacte entre les institucions i la societat civil per la llengua i la
cultura catalanes –i araneses en el seu territori d’ús–, que són les pròpies de
Catalunya, amb l’objectiu d’incrementar-ne l’ús social, en especial en els sectors
socioeconòmic, els mitjans de comunicació privats i el sector del lleure, per tal de
garantir-ne la plena normalitat.
3. Assegurar el paper del català com a llengua d’acollida dels nous col·lectius
d’immigrants i impulsar les mesures adequades per tal que aquesta premissa sigui
seguida per totes les administracions públiques i per l’àmbit de l’ensenyament
públic, privat i d’adults. Des dels diferents departaments de la Generalitat que hi
actuïn s’han d’arbitrar i executar les mesures necessàries perquè el català es
converteixi en un element d’integració social i econòmica i perquè aquests
col·lectius coneguin la realitat plurilingüe i pluricultural de l’Estat. L’obtenció de
competències en matèria d’immigració és condició indispensable per afavorir aquest
procés.
52
�4. Instar, en el marc del projecte federal, el reconeixement efectiu, jurídic i legal del
caràcter plurilingüístic d’Espanya, per tal de garantir el respecte dels drets
lingüístics de tota la ciutadania de l’Estat. Així mateix, vetllar, d’acord amb les
respectives instàncies acadèmiques i governamentals, pel foment de la llengua
catalana en tot l’àmbit lingüístic. L’Estat ha de complir de manera efectiva la Carta
Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, d’acord amb l’instrument de
ratificació corresponent, i ha de defensar el ple reconeixement del català com a
llengua oficial de la Unió Europea.
5. Promoure que el català i les seves varietats siguin especialment protegits pels
diferents governs dels territoris de parla catalana. Potenciar, en aquest sentit, el
paper de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Institut Ramon Llull.
MESURES
La planificació ha de ser l’eix de la Política Lingüística. Alhora, aquesta no pot ser la
política d’un únic departament del Govern, sinó una acció integrada de totes les
conselleries, serveis públics i empreses que depenen de l’administració catalana. Una
acció rigorosa gestionada amb transparència. Una acció planificada a partir de dades,
indicadors i estudis sobre la situació, en actualització permanent, i seguida i avaluada
amb els indicadors corresponents. La mesura prioritària serà l’elaboració d’un Pla
Estratègic de la Llengua Catalana, que superi la política lingüística de la improvisació i
de la simple fe en les normes, i que obri una nova perspectiva de futur per a la llengua
catalana, implicant-hi tot el Govern i el conjunt de la societat catalana. Aquest Pla ha
d’establir:
Les línies precises i prioritàries d’actuació política, amb objectius a llarg i a mig
termini que permetin incrementar l’oferta en català en els sectors que es
consideren prioritaris: mitjans de comunicació privats, àmbit socioeconòmic i
l’àmbit del lleure.
Un pla global de tractament i de coneixement de les llengües diferents del català
a Catalunya, que permeti observar-les com un patrimoni comú i faci possible
bandejar de la vida social i política la seva utilització instrumental i partidista.
Els nivells de concertació social i econòmica que són imprescindibles per
consolidar el català com a llengua de prestigi i d’ús quotidià i també com a
llengua amb reconeixement de l’Estat i d’Europa.
Els instruments d’anàlisi, seguiment i avaluació imprescindibles i els recursos
humans i econòmics necessaris per garantir el desplegament i l’execució més
adequats de les propostes i la consecució dels objectius que s’hi plantegen.
Les estratègies de desplegament i aplicació a partir de plans específics
d’actuació que han d’incloure propostes d’àmbit sectorial i territorial i on s’han
de recollir les mesures i les accions proposades, els òrgans executors, les
entitats, associacions i organismes privats que hi col·laborin i els recursos
humans i econòmics que s’hi destinaran.
53
�Paral·lelament a l’elaboració i execució d’aquest Pla Estratègic, el govern ha d’adoptar
les mesures següents:
La previsió dels recursos humans i econòmics necessaris per tal de desenvolupar
programes potents de concertació social i econòmica: uns recursos econòmics no
només de les administracions catalanes sinó també dels pressupostos de l’Estat.
La creació d’un nou Consell de la Llengua Catalana, dotat suficientment i amb
presència d’agents públics i socials, com a marc de debat i de construcció permanent
del marc de concertació i consens imprescindible sobre la política lingüística.
També com a plataforma d’impuls de la iniciativa social a favor del català. D’ell ha
de partir l’elaboració del Pla Estratègic de la Llengua Catalana.
La concertació entre el conjunt de les administracions públiques estatals i catalanes,
cadascuna des del marc competencial que li és propi: Estat, Generalitat,
ajuntaments, consells comarcals, diputacions (o vegueries).
La reivindicació i l’obtenció de la corresponsabilitat dels governs de l’Estat i de la
Unió Europea ha d’aconseguir l’existència de polítiques a favor de la diversitat
lingüística i a favor del català i les seves varietats des de tots els nivells de poder
democràtic que inclouen l’àrea lingüística catalana. Amb aquesta finalitat, el Govern
ha d’elaborar i promoure una proposta programàtica referida a l’Estat espanyol i una
altra referida a la Unió Europea.
La concertació amb els governs dels territoris on es parla el català, en les seves
diverses modalitats, i amb tres finalitats: la coordinació de les respectives polítiques
lingüístiques, la protecció de les diverses modalitats i l’establiment d’una política
comuna de projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes.
L’impuls i la preservació de la pervivència de l’aranès com a patrimoni de tots els
catalans i catalanes i el foment de la seva normalització.
L’establiment d’un gran marc d’acord amb els diferents sectors implicats per tal que
es compleixi el que estableix la Llei de política lingüística.
La planificació i consolidació d’una oferta àmplia de formació, adequada a la
demanda i a les necessitats, i dotada de suficients recursos, que permeti a les
persones adultes que arriben a Catalunya, parlants d’altres llengües, poder aprendre
a parlar i escriure en català.
La concertació amb els sindicats, organitzacions d’empresaris i comerciants, i
patronals, de les polítiques i els plans estratègics per fomentar que el català
esdevingui llengua d’ús habitual en l’activitat comercial i llengua de treball. Alhora,
cal establir acords per concertar mesures que garanteixin l’accés a l’aprenentatge de
la llengua catalana als treballadors en horari laboral, en especial als nouvinguts no
catalanoparlants.
La incidència en el fet que l’ensenyament obligatori ha d’assegurar als alumnes un
nivell de competència lingüística en català, castellà i anglès, que els permeti
desenvolupar-s’hi perfectament. Per tant, cal dotar l’ensenyament reglat de les
54
�condicions necessàries per un bon aprenentatge lingüístic (formació de mestres i de
professors, recursos pedagògics, metodologies específiques per als diferents
col·lectius, material competitiu, etc.).
La reforma del Consorci per a la Normalització Lingüística per tal de garantir-ne un
finançament i una organització suficients per al desenvolupament de les seves dues
funcions principals: l’ensenyament de la llengua i la promoció de l’ús a escala
general i local. En aquest context, s’ha de mantenir una atenció especial als
col·lectius no catalanoparlants.
La promoció de l’elaboració acadèmica destinada a incrementar l’accessibilitat del
català a tots els usos de la llengua. Un treball de foment i acostament del català als
usos quotidians que s’ha de fer amb la col·laboració i la implicació dels equips
universitaris i de l’Institut d’Estudis Catalans.
55
�2.11. Catalunya oberta a Europa i al món
Catalunya forma part d’un espai geogràfic, on les fronteres dels estats comencen a jugar
un paper secundari. En aquest nou context Catalunya retroba la seva vocació –europea,
mediterrània– de llarga tradició i amb un gran futur. Catalunya necessita Europa per al
seu ple desenvolupament com a país. Europa és el marc institucional i, alhora, a Europa
s’inicien processos de descentralització, de devolució de poder, de recuperació del
territori i les identitats, on Catalunya té molt a dir: també Europa necessita Catalunya.
Durant aquests anys, el Govern de CiU ha tingut al seu davant un doble repte: d’una
banda, el repte europeu –inserir Catalunya en l’àmbit institucional comunitari– i, d’altra
banda, el repte de la globalització –projectar Catalunya a l’exterior en termes polítics,
comercials i culturals. Poc s’ha avançat en aquest doble sentit.
Responent al primer repte, el Govern de CiU ha creat, entre altres instruments, el
Patronat Català pro Europa i les iniciatives de cooperació transfronterera iniciades amb
altres regions europees. Però aquestes iniciatives són insuficients. Europa és una gran
oportunitat per al desenvolupament comercial, econòmic i cultural de Catalunya. Això
no obstant, els mecanismes de participació catalana en la presa de decisions en el marc
de la Unió Europea o són inexistents o es troben bloquejats.
La situació encara s’agreuja més si tenim en compte que, amb l’ampliació, s’adheriran a
la Unió Europea estats de molt menys pes econòmic i demogràfic que Catalunya que,
malgrat això, participaran de ple dret en les institucions de la Unió i hi faran sentir la
seva influència. D’altra banda, l’experiència del pluralisme que representa Catalunya
dins d’Espanya pot ser determinant per a la construcció d’una realitat europea lliure
d’essencialismes nacionals que es consolidi com una amalgama de realitats culturals
diverses.
La vocació europeista de Catalunya s’ha de reflectir en la seva major implicació dins la
construcció europea. Fins ara, aquest europeisme ha estat expressat reiteradament, però
amb poques (o nul·les) projeccions institucionals. Hem de tenir present que la
Constitució europea s’està convertint en un risc i en una oportunitat per a la posició de
Catalunya. És un risc perquè una orientació excessivament intergovernamental del futur
text constitucional fa dependre la situació de Catalunya del que sigui l’estructuració de
l’Estat de les autonomies i de la seva interpretació constitucional. Però també és una
oportunitat, si més no a mig termini, perquè la dinàmica que inicia la Constitució
modifica les categories jurídiques clàssiques i pot donar a les entitats no estatals una
major possibilitat d’aconseguir el reconeixement formal del paper que ja juguen ara en
les relacions socials, econòmiques i culturals entre pobles. El nou Govern de la
Generalitat ha de tenir-ho en compte.
En aquest context, cal revisar el règim de relacions directes entre Catalunya i la Unió
Europea i, sobretot, reformar els aspectes de l’Estat de les autonomies a Espanya que
impedeixen la plena realització de la dimensió europea que Catalunya ha d’exercir. El
nou Govern de la Generalitat ha d’impulsar aquestes reformes per tal que Catalunya
participi en les institucions i organismes de la Unió Europea quan aquests tractin
matèries que siguin de la seva competència. Així mateix, la Generalitat, en coordinació
amb l’Estat, ha de mantenir una presència permanent davant la Comissió Europea.
56
�El Govern de CiU ha tingut poca ambició a l’hora de projectar Catalunya en el context
europeu. Amb massa freqüència, les polítiques exteriors de l’actual Govern han estat
guiades per criteris de clientelisme, per no dir de simple sectarisme. Aquestes actituds
han dictat els criteris pels quals es concedien i administraven els fons i les subvencions
europees. S’han perdut oportunitats de consolidar inversions importants en àrees com la
recerca aplicada a la indústria, la protecció davant dels incendis, el medi ambient, el
Fons Social i el Fons Regional europeus, o les estructures agrícoles. El resultat és ben
notori: Europa no és pròpiament un espai d’oportunitats per als empresaris catalans o
per fer servir les seves iniciatives per impulsar l’activitat econòmica i social de
Catalunya. A escala política, el Govern de CiU s’ha deixat perdre l’oportunitat
d’enfortir el Comitè de les Regions com a cambra representativa del territori de la Unió.
Malgrat la retòrica de CiU, s’ha assistit amb impotència al fracàs del reconeixement del
català com a llengua oficial de la Unió Europea. Socialistes i Ciutadans pel Canvi es
comprometen a fer avançar aquest reconeixement amb estratègies polítiques i jurídiques
més efectives.
La societat catalana s’ha d’incorporar de manera activa a les dinàmiques positives que
comporta el món globalitzat. Més que mai, el desenvolupament –social, polític i
econòmic– de Catalunya passa inevitablement per enfortir la seva presència tant a
Europa com al món. De la mateixa manera que l’activitat empresarial, cultural i d’altres
sectors d’emprenedors han de cercar nous mercats, les regions europees s’han de
relacionar amb el seu entorn geogràfic i trobar quin és el seu espai propi com una
realitat que també sap afirmar la seva identitat mitjançant una obertura cap a l’exterior.
En un moment en què les tensions entre països, ocasionades per la modificació de la
geoestratègia mundial a causa de la política exterior nord-americana amb la total
connivència del Govern del PP, són importants, Catalunya ha de donar suport a totes les
iniciatives orientades a recuperar la pau al món i l’establiment de relacions de franca
cooperació entre països. El primer repte és recuperar el sentit polític del projecte
europeu. En aquest sentit, cal aprofitar activament el fet que en la construcció d’Europa
els estats no són ja els únics actors internacionals: els municipis i les comunitats
nacionals i regionals hi guanyen veu. Per això, Catalunya té molt per aportar a Europa i
al món. Catalunya ha d’explicar el seu model basat en una convivència social harmònica
i una identitat forta, una unitat civil que encaixa a Espanya i a Europa i que no renuncia
a oferir la seva història com a referent.
Per la seva transcendència, la projecció exterior de Catalunya no es pot fer només des
d’un exercici arrogant del Govern. Cal concedir a les qüestions europees i internacionals
la importància que mereixen. Cal potenciar tant el debat parlamentari com la
concertació i el diàleg a l’hora de cercar quines són les posicions i els objectius polítics
que s’han d’assolir en aquest camp. El nou Govern de la Generalitat ha de tenir com un
dels seus objectius prioritaris la refermança de l’aportació catalana a la consolidació de
la UE i –des de la UE– a la comunitat mundial. Per això, ha de potenciar el debat
europeu al Parlament de Catalunya i estimular al màxim la presència i l’activitat de tots
els sectors socials en les qüestions europees i internacionals. Cal aconseguir que
Catalunya tingui una agenda comuna entorn als temes que avui formen part del debat de
la construcció d’Europa i d’una comunitat mundial regida pels principis de la Carta de
l’ONU i del dret internacional.
57
�OBJECTIUS
1. Intensificar la participació de Catalunya en el procés d’aprofundiment de la
integració dels estats de la UE i de reforma de les seves institucions.
2. Potenciar els instruments d’interlocució directa de la Generalitat amb la UE,
assegurant que Catalunya intervingui en els processos de definició de polítiques en
matèries de la seva competència.
3. Reforçar la identificació de la societat catalana amb la dels altres pobles europeus i
contribuir a la consolidació de les polítiques comunitàries conjuntes que facin més
estreta la unió entre aquests pobles.
4. Promoure la cooperació entre les administracions i institucions catalanes per tal que
sigui més efectiva la seva participació en la preparació i aplicació de les polítiques
de la UE.
5. Impulsar la reforma de les estructures de l’Estat de les autonomies a Espanya per tal
d’assegurar que les polítiques i les decisions adoptades per les institucions catalanes
tinguin projecció a escala de la UE.
6. Complementar les polítiques de la Unió Europea dins el marge competencial de
Catalunya per assolir el màxim grau d’integració de determinats col·lectius.
7. Aconseguir la declaració d’oficialitat del català com a llengua de la Unió Europea.
8. Pel que fa a la dimensió mediterrània, promoure l’activitat econòmica i comercial,
estretament lligada a les polítiques actives en matèria de cooperació, diàleg cultural,
foment de la societat civil i la democràcia, i de la col·laboració en matèria
d’educació de la regió.
9. Participar de manera activa en la construcció d’una comunitat internacional pacífica
i més justa, que es regeixi pels principis de la Carta de l’ONU, de la Declaració
Universal de Drets Humans i del dret internacional.
10. Reconèixer l’existència i el valor humà, cultural i polític de la Catalunya exterior
integrada per més de 500.000 persones de diverses generacions repartides per tot el
món, mitjançant l’impuls de polítiques que afavoreixin el reconeixement de drets a
aquest col·lectiu.
MESURES
Utilitzar la iniciativa legislativa del Parlament de Catalunya per impulsar la reforma
del Senat per tal que constitueixi el fòrum de participació i de decisió de les
comunitats autònomes en relació amb la Unió Europea.
Adoptar les iniciatives legislatives i polítiques necessàries per tal d’articular
mecanismes de coordinació entre les comunitats autònomes i entre les comunitats
58
�autònomes i l’Estat, complementàries al Senat, que contribueixin a la fixació de les
posicions comunes i a l’eficiència en l’aplicació de les decisions comunitàries.
Activar la Conferència per a Afers Relacionats amb la Unió Europea, promoure
l’establiment d’unes normes d’actuació permanent i crear mecanismes permanents
de col·laboració interadministrativa entre les comunitats autònomes.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal que el dret espanyol reconegui
la facultat de la Generalitat per intervenir en el procés de control de la subsidiarietat
–previst a la Constitució europea–, ja sigui en l’àmbit legislatiu o en l’àmbit de
l’execució.
Adoptar les iniciatives legislatives necessàries per tal d’assegurar la representació
electoral de Catalunya en el Parlament europeu.
Establir una delegació de la Generalitat davant la Comissió Europea.
Prendre les iniciatives polítiques i legals necessàries per tal que s’atorgui a les
regions la possibilitat de recurs davant del Tribunal de Justícia de les Comunitats
Europees en casos de vulneració del principi de subsidiarietat..
Adoptar les mesures administratives i polítiques que permetin una major
participació dels ens locals i de les organitzacions socials i cíviques en el control i la
gestió dels programes d’actuació cofinançats pels fons estructurals europeus.
Millorar l’eficiència en la utilització dels fons europeus i assegurar el control
parlamentari en la seva assignació, utilització i complement d’objectius.
Reforçar la relació de Catalunya amb altres regions europees amb capacitat
legislativa per concloure acords dins del seu àmbit de competències.
Impulsar la constitució de xarxes europees transestatals de col·laboració econòmica,
social i cultural que eliminin l’efecte frontera, en especial amb les regions veïnes del
sud de França.
Adoptar les mesures necessàries per incrementar la difusió i ensenyament del català
a centres universitaris i culturals europeus, com a suport al seu reconeixement
oficial a les institucions de la UE.
Establir una política activa d’ajuts, de difusió de coneixements de les llengües de la
Unió i de foment de xarxes transeuropees de treball i recerca universitària, amb
l’ampliació de subvencions per a beques i altres complements.
Prendre les iniciatives polítiques necessàries davant del Govern espanyol i de la
resta de governs implicats per tal de rellançar la política euromediterrània iniciada a
la Conferència de Barcelona de 1995.
Contribuir a la consolidació de l’Institut Europeu de la Mediterrània, donant suport a
les seves activitats i reforçant els seus recursos per tal que esdevingui un centre de
definició d’una política euromediterrània catalana.
59
�Promoure la presència institucional de Catalunya en els organismes internacionals,
amb la participació en la representació de l’Estat o directament quan s’admet la
presència d’entitats polítiques no estatals. De manera particular, es promourà
aquesta presència a la UNESCO.
Promoure acords de cooperació entre la Generalitat i les organitzacions i col·lectius
de Catalunya amb les institucions i col·lectius socials dels altres pobles de la Unió
Europea i de la resta del món.
Preveure a la futura llei electoral la representació al Parlament dels catalans
residents a l’exterior.
Col·laborar amb els casals i entitats catalanes a l’exterior per tal que esdevinguin un
element central de la política de difusió cultural, sempre respectant el seu pluralisme
polític, adoptant les mesures legals i polítiques necessàries i, si s’escau, reformant la
Llei 18/1996.
60
�2.12. Catalunya solidària
Catalunya és un país compromès amb la solidaritat. La societat catalana vol que el seu
govern contribueixi a crear en el món condicions de justícia, equitat, fraternitat i
llibertat, que eradiquin la pobresa i l’enorme desequilibri econòmic i social entre el
Nord i el Sud. L’objectiu és construir un nou ordre mundial basat en una redistribució
justa de la riquesa, el respecte als drets humans, els valors democràtics i l’estat de dret.
Els socialistes ens comprometem a dur a terme una política catalana de cooperació per
al desenvolupament i la solidaritat internacional, orientada a combatre les desigualtats i
la injustícia. Una política fonamentada en la participació ciutadana i el consens social.
L’actual globalització neoliberal ha accelerat els processos econòmics, ha incrementat la
interdependència de les economies nacionals i ha agreujat les diferències socials ja
existents entre països rics i països pobres. El binomi “decisió global–repercussió local”
afecta cada vegada més la vida quotidiana dels ciutadans i les ciutadanes. Els avenços
tecnològics han permès una mundialització sense regles del sector dels negocis i les
finances, la qual cosa ha atorgat al capital especulatiu el paper de locomotora de
l’economia. Aquest és un gran risc que cal controlar. Cal fer de la globalització un
instrument al servei de les persones, d’universalització dels drets i d’una nova societat
del benestar.
Un món nou és possible si construïm una nova societat solidària tant al Sud com al
Nord. Una societat que incorpori al seu ideari col·lectiu el valor de la solidaritat. Que
entengui la solidaritat com un principi de justícia social i no de caritat. Per això han
d’adquirir especial importància l’educació i la sensibilització, sobretot de les noves
generacions, en els valors solidaris, la cultura de la pau i els drets humans.
La societat solidària que volem ha de garantir els drets fonamentals de les persones a
una vida digna i feliç, en harmonia amb el seu entorn. Són imprescindibles polítiques
públiques redistributives orientades a aconseguir l’objectiu d’un desenvolupament humà
sostenible.
Les polítiques econòmiques impulsades pels organismes internacionals durant les
darreres dècades no han donat els resultats previstos. Malauradament, la 5a Conferència
Ministerial de l’OMC a Cancún, de la Ronda per al Desenvolupament, ha estat un nou
fracàs. Kofi Annan, secretari general de l’ONU, declarava fa uns dies la necessitat d’una
nova arquitectura política i organitzativa dels organismes internacionals, que respongui
a l’actual realitat política i que superi la ineficàcia per resoldre els conflictes i el fracàs
dels seus programes.
Per eradicar la pobresa al món és necessari redefinir els objectius i les polítiques,
principalment de l’ONU, l’FMI, el BM i l’OMC. Garantir el multilateralisme, la
transparència i l’eficàcia de les agències i institucions internacionals és condició sine
qua non per treballar per la governabilitat, la pau i el progrés de les diferents regions del
planeta. Canviar les regles que regulen l’economia internacional: obrir els mercats del
Nord als productes, principalment agrícoles, dels països del Sud; eliminar els aranzels i
mesures proteccionistes que els penalitzen; crear una fiscalitat internacional que gravi el
capital especulatiu i eviti l’enfonsament d’economies a nivells nacional i regionals, etc.
61
�En aquest context internacional, ens plantegem una política catalana de cooperació
orientada a fomentar els canvis estructurals perdurables a les comunitats receptores, que
ajudin a fomentar l’economia local, a crear capital humà, a consolidar els drets i
l’exercici de la democràcia.
La primera condició per al desenvolupament humà és la pau. Sense pau i estabilitat no
és possible generar i redistribuir la riquesa. No és possible crear capital humà. Som un
país que sabem de què parlem. Encara retenim a la nostra memòria la tragèdia i el
patiment de la nostra guerra civil. El treball per a una cultura de la pau ha de ser un
compromís de tots, promocionat des de i amb el suport de les institucions. Nosaltres
treballarem perquè la cultura de la pau sigui un valor fonamental de la societat catalana.
Barcelona ha estat reconeguda internacionalment com un exemple de defensa de la pau
durant les darreres mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq. Creiem en el diàleg entre la
política, les institucions i la societat civil. El Govern de la Generalitat promourà la
presència de Catalunya en el món global institucional i social.
Donarem suport a iniciatives com el Fòrum Social de Porto Alegre o el Fòrum Social de
la Mediterrània, sorgides de la voluntat de la ciutadania per trobar noves fórmules de
lluita contra les injustícies produïdes arreu del món.
Catalunya no és un estat, però té la voluntat de contribuir amb les seves aportacions al
debat de les idees i les propostes de futur, per la qual cosa és imprescindible la
participació del Govern català en els fòrums i els debats internacionals. Catalunya té
voluntat de treballar fermament per la pau al món.
OBJECTIUS I COMPROMISOS
1.- Aquests objectius ens fan adquirir un compromís que va més enllà de la simple
aportació de recursos econòmics, però aquests són indispensables per a la seva
realització. Adquirim, com a primer compromís, l’increment progressiu dels recursos
econòmics que es destinen a la política de cooperació i de solidaritat internacional fins
arribar, com a mínim, al 0,7% dels tributs propis del pressupost de la Generalitat durant
aquesta legislatura i al 0,7% dels ingressos incondicionats a l’any 2010.
2.- Elaborarem el Llibre Blanc de la cooperació catalana, que farà balanç de l’estat
actual d’aquesta política, analitzarà els actuals escenaris polítics i econòmics dels països
potencialment receptors de la cooperació, focalitzarà adequadament les causes
estructurals que afecten negativament les seves poblacions i proposarà les estratègies
idònies de cooperació al desenvolupament per lluitar eficaçment contra la pobresa i la
marginació.
3.- Proposem la concertació de les polítiques governamentals de cooperació
internacional entre el Govern de l’Estat i el Govern català, sobre la base de criteris de
complementarietat i subsidiarietat de les actuacions. Catalunya vol participar en
l’elaboració de la política espanyola d’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD).
Defensarem la participació i el consens polític com a mètode de treball de la Comissió
Interterritorial de Cooperació al Desenvolupament, absolutament devaluat pel Govern
del PP, i necessari per desenvolupar estratègies efectives de lluita contra la pobresa. El
62
�Govern no ha de confondre la legítima política de comerç i suport a les inversions
exteriors, amb la política de cooperació al desenvolupament.
Es necessiten grans canvis estructurals en la política econòmica internacional perquè les
estratègies de cooperació produeixin resultats òptims. Donarem suport a una política de
condonació condicionada, total o parcial, del deute extern dels països en vies de
desenvolupament. Estem a favor de la creació d’una fiscalitat internacional que gravi les
transaccions financeres del capital especulatiu. Creiem necessària la desaparició dels
paradisos fiscals.
4.- Atorgarem majors competències al Parlament de Catalunya per aprovar i fer el
seguiment de l’acció del Govern en matèria de cooperació al desenvolupament i
solidaritat internacional.
5.- La cooperació catalana donarà prioritat als projectes de creació d’economia local
productiva, principalment de petites i mitjanes empreses. Impulsarem projectes
d’implantació de tecnologia, de capacitació dels treballadors, de construcció
d’infraestructures, de foment del microcrèdit, de suport a les iniciatives d’economia
social, així com totes les intervencions necessàries per assolir aquest objectiu.
Afavorirem la creació de xarxes i sistemes de finançament local en els països d’origen.
Amb aquesta finalitat, donarem suport a l’establiment d’acords i convenis de
col·laboració amb les organitzacions de representació dels instruments de finançament
ètic, amb les entitats del tercer sector compromeses amb el projecte d’impulsar les
finances ètiques a Catalunya i amb institucions i iniciatives microfinanceres als països
del Sud, per al suport al desenvolupament i a la consolidació de les xarxes de
finançament local autòctones.
6.- En els països del Sud l’accés de les dones al treball permet la doble finalitat de
proporcionar recursos de subsistència a les famílies, en molts casos monoparentals, i a
la vegada incorporar una política d’igualtat de gènere als programes de cooperació al
desenvolupament. Promourem aquests objectius en els programes de creació de
microiniciatives d’economia local.
7.- Treballarem en la línia dels objectius del Programa del Mil·lenni de l’ONU. Els
nostres programes de cooperació s’orientaran a la creació de capital humà, amb especial
atenció als àmbits de l’educació i la salut. Invertir en educació, invertir en salut, invertir
en programes per eradicar la fam, és invertir en un futur digne per a les properes
generacions.
8.- Una educació que eradiqui l’analfabetisme, respectuosa envers la cultura autòctona
de les comunitats receptores, que permeti l’accés al coneixement i les noves tecnologies,
difusora dels drets humans i els valors democràtics. Una capacitació professional que
respongui a les potencialitats dels mercats de treball emergents en els països receptors.
Promourem la concertació amb la universitat i altres institucions privades per dur a
terme una intervenció sostinguda en el camp de l’educació.
9.- Impulsarem la cooperació cultural, amb la participació de tots els agents que puguin
aportar valor afegit a l’acció del Govern en els diferents àmbits de les arts i la cultura. El
millor coneixement per part de la ciutadania de Catalunya dels entorns culturals i socials
dels principals països emissors d’emigració, ha de ser un factor que millori
63
�simultàniament l’eficàcia de la cooperació i les polítiques d’integració a casa nostra.
Promourem un millor coneixement de l’entorn cultural dels països generadors
d’emigració, així com l’intercanvi cultural. Fomentarem el diàleg intercultural, sobretot
a la Mediterrània, i ens dotarem dels instruments de cooperació necessaris per dur-lo a
terme.
10 .- Impulsarem projectes de salut que millorin les condicions de vida de la població.
És indispensable la creació d’infraestructures que facilitin l’accés a l’aigua.
Fomentarem la concertació amb els sectors professionals i els sectors empresarials en
l’àmbit de la sanitat i la farmacologia, per impulsar programes de lluita contra les
pandèmies com la sida i malalties curables com la malària o altres, que actualment
arruïnen la demografia de molts països, principalment de l’Àfrica Subsahariana.
Actuarem en l’àmbit de la prevenció i l’educació sanitària.
11.- La dispersió geogràfica de l’actual model de cooperació catalana disminueix
l’eficàcia de les actuacions. Cal concentrar les intervencions de cooperació en
determinades zones o països per raons d’eficàcia. Els lligams històrics i culturals, les
raons de veïnatge, la generació dels principals contingents d’immigració que rep
Catalunya, són elements que cal tenir en compte per fixar les prioritats. Actuarem
prioritàriament al Magrib, Amèrica Central i el Carib, i Amèrica del Sud, sense oblidar
la inexcusable actuació als països més pobres, bona part dels quals es troben a l’Àfrica
Subsahariana.
12 .- Ningú no pot obviar que la gran fractura existent entre els països rics i els països
subdesenvolupats que es pretén minvar amb les accions de solidaritat internacional, és
el primer i principal motor del fenomen migratori, per tant, sense pensar que les accions
de cooperació al desenvolupament puguin ser eficaces a curt termini per frenar l’allau
migratori, sí que cal tenir en compte la profunda relació entre els dos temes. Impulsarem
programes de codesenvolupament, dirigits als països que generen un major contingent
de població immigrada resident a Catalunya. Aquests programes tindran la doble
finalitat de crear riquesa en els països d’origen i d’ajudar a la integració dels nous
ciutadans o ciutadanes amb la seva comunitat d’acollida.
13 .- Promourem la cooperació tècnica en els àmbits que conformen les polítiques
públiques i que afecten sobretot el benestar de les persones. Formació del personal,
transvasament de coneixements, suport tècnic, jurídic i administratiu, etc., seran camps
d’actuació de l’esmentada cooperació.
14.- Potenciarem les relacions Nord–Sud sota els criteris democràtics d’horitzontalitat i
codecisió entre iguals, que superi la percepció de superioritat de la contrapart del Nord i
estableixi criteris de corresponsabilitat durant tot el procés.
15.- Introduirem en totes les nostres polítiques de cooperació criteris d’eficiència de
recursos, eficàcia de gestió i avaluació de resultats, que ens permetin la màxima
rendibilitat dels programes i projectes. Corregirem la falta de planificació i de la
dispersió de l’actual política de cooperació del Govern de CiU, que malmet bona part
dels minsos recursos que s’hi destinen i disminueix els beneficis socials dels projectes.
16.- Volem reconèixer la importància de la cooperació al desenvolupament que des de
fa anys han impulsat els ajuntaments, bé directament o bé per mitjà del Fons Català de
64
�Cooperació. Ressaltem la importància dels agermanaments en la cooperació entre
municipis. És just dir que, malgrat la precarietat de recursos econòmics a què estan
sotmesos la majoria d’ajuntaments, han estat l’única Administració que han complert
l’objectiu de destinar el 0’7% dels seus recursos a cooperació i solidaritat internacional
(0’28% l’administració espanyola i 0’16 % l’administració catalana).
Donarem una major participació a l’administració local en la política autonòmica de
cooperació.
El municipi és l’espai idoni per aconseguir la cohesió social i la participació ciutadana.
Concertarem polítiques de cooperació amb els ajuntaments orientades a enfortir la
democràcia local i els programes de servei i atenció a les persones.
17.- Dotarem la política catalana de cooperació, dels instruments i mètodes adequats a
criteris de transparència, transversalitat, eficiència de recursos i eficàcia de gestió.
Fomentarem la participació i el consens social.
Coordinarem les actuacions solidàries dels diferents departaments del Govern de
la Generalitat.
Aplicarem la transversalitat a les polítiques solidàries, per la qual cosa
garantirem que aquests valors estiguin continguts en les diferents polítiques i
programes d’actuació del Govern de la Generalitat.
Implicarem en la cooperació catalana els organismes i institucions propis o
concertats que actuen en l’escena de les relacions internacionals: CIDOB,
Institut Català de la Mediterrània, Casa d’Àsia, oficines a l’exterior, Fons Català
de Cooperació, etc.
18 .- Una nova societat solidària al Nord i al Sud només és possible si donem a
l’educació i la sensibilització ciutadana la importància que es mereixen, tant a l’escola
com als altres àmbits socials i als mitjans de comunicació, per tal de facilitar la difusió i
la conscienciació de la ciutadania sobre aquests temes.
19.- El poble català té un alt valor solidari reiterat sobradament davant de qualsevol
catàstrofe natural o tragèdia produïda pels conflictes bèl·lics que assoten un nombre
considerable de països. Des de la Generalitat promourem una resposta àgil, coordinada i
eficaç a les situacions d’emergència, amb la participació de tots els agents socials i
institucionals de Catalunya, sense disminuir els recursos destinats als projectes i
programes de cooperació al desenvolupament. En aquest sentit, assumim el repte de
construir a mig termini, la coordinació d’un equip d’urgència amb capacitat i mitjans
per actuar tan aviat com la situació de la zona afectada ho permeti en qualsevol crisi
humanitària provocada per conflictes bèl·lics o catàstrofes naturals. Així la solidaritat i
la complicitat que la societat catalana genera en aquestes ocasions es veurà traduïda, de
manera immediata i efectiva, en una acció, sobre el terreny, de suport i auxili a les
víctimes.
20.- Permanentment nous reptes s’afegeixen a l’agenda de la cooperació al
desenvolupament, orientats a denunciar la injustícia de determinades polítiques i normes
de funcionament del sistema econòmic i polític actual. Temes com el comerç just, la
necessitat d’una banca ètica que posi en contacte i busqui les sinergies entre els
estalviadors ètics del Nord i els demandants de microcrèdits del Sud, i d’uns fons ètics i
65
�solidaris, que reconciliïn diners i ètica, a la vegada que doni cobertura financera a les
iniciatives emprenedores d’economia social i de microcrèdits que donen viabilitat a
petites iniciatives empresarials, gairebé sempre vinculades a les persones més
desprotegides de la societat. El dret, principalment dels països del Sud, a una sobirania
alimentària són línies de treball que necessiten la complicitat dels poders públics. Des
del Govern de la Generalitat donarem suport a aquestes iniciatives que en l’actualitat
s’impulsen des de la societat civil.
21.- Defensem les diferències necessàries entre les polítiques de solidaritat i cooperació
que cal exercir des de la responsabilitat de govern, i les que realitzen les ONG des de la
seva sobirania i independència. Reiterem, però, el nostre compromís amb un procés
continu de diàleg i de trobada que faciliti la comprensió mútua i l’intercanvi de
coneixements necessaris entre els agents públics i privats que realitzen tasques de
cooperació, sensibilització i solidaritat a Catalunya. Des del Govern de la Generalitat
donarem suport a l’enfortiment de l’associacionisme en l’àmbit de la cooperació i la
solidaritat. Promourem fórmules com el mecenatge que fomenti la participació altruista
de la iniciativa privada en programes de cooperació i solidaritat.
22.- Impulsarem el treball en xarxa de tots els agents de la cooperació, per tal de
compartir la informació, corregir l’atomització de les actuacions, potenciar la
complementarietat i millorar l’impacte dels projectes.
66
�3. MILLOR QUALITAT DE VIDA PER A LES PERSONES. UNA
CATALUNYA SOCIALMENT AVANÇADA1
La proposta dels Socialistes–Ciutadans pel Canvi és fer de Catalunya una societat de
benestar avançat; una societat on tots els catalans i catalanes tinguin dret al benestar i a
aprofitar les oportunitats per tal de viure en plenitud, salut i maduresa, en cadascun dels
moments de la vida; on tots tinguem la capacitat i els recursos per escollir amb llibertat i
responsabilitat com volem viure. Aquesta política de benestar que proposem es basa en
l’exercici dels valors de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat. Gràcies a aquests
valors, la societat catalana pot avançar cap a un futur més just i sense exclusions.
Els drets asseguren la nostra llibertat. Per això, cal reafirmar-ne uns quants amb
rotunditat, alguns de discutits, altres de mal utilitzats fins ara. El nou Govern de la
Generalitat els posarà en el centre dels seus esforços i els tractarà com el que són: com a
prerrogatives dels catalans i no regals o promeses aplicats per la seva administració.
-
-
-
Tots els ciutadans i ciutadanes tenen dret a un treball que els permeti créixer i
desenvolupar-se. Tothom té dret a treballar en unes condicions respectuoses amb la
seva seguretat i la seva salut. Tot català té dret a una sanitat preventiva o a estar atès
correctament en el cas d’una malaltia.
Tothom té dret a tenir una infància i una joventut respectades i orientades al futur.
Tot català té dret a constituir una família i que aquesta sigui un àmbit d’educació
activa i de solidaritat. Tothom té dret a l’educació, al desenvolupament professional
i a la cultura.
Tothom té dret, en el cas d’una discapacitat, a poder dur una vida autònoma.
Tothom té dret a percebre les atencions socials necessàries per poder mantenir la
seva qualitat de vida.
Tothom té dret a una vellesa digna i segura a través d’uns serveis de suport de
qualitat i unes pensions dignes.
Tothom té dret a un habitatge digne, amb un cost raonable, en un entorn tranquil i
segur.
Tots els catalans tenen el dret a triar el seu propi estil de vida sense patir
discriminacions o exclusions, i a exigir del seu Govern i de la resta
d’administracions que el tractin de manera personalitzada respectant aquesta opció.
Reiterem-ho: la visió de Catalunya del nou Govern de la Generalitat passa per oferir
aquests drets dels catalans amb eficàcia, amb proximitat i en condicions de seguretat i
d’igualtat. Fins ara, el Govern de la Generalitat no només no ha estat capaç de garantir
aquests drets, sinó que encara estem ben lluny del nivell al qual ja han arribat altres
països europeus i la majoria de comunitats autònomes espanyoles.
Establim el compromís de consolidar el sistema català de serveis socials amb una xarxa
de serveis de responsabilitat pública, d’accés universal, consolidant el quart pilar de
l’Estat del Benestar al costat d’educació, salut i pensions. Per això liderarem un gran
acord polític i social a nivell de l’Estat i de Catalunya i crearem un organisme que
detecti les necessitats socials i que coordini i avaluï les polítiques socials implementades
pel nou Govern.
1 Vegeu annex al final de l’apartat
67
�•
La llibertat es complementa amb el valor de la igualtat. Igualtat vol dir que tots
els catalans, independentment de la seva condició, tenen les mateixes oportunitats
d’escollir les seves opcions de vida. Igualtat vol dir absència de situacions que
neguen la igualtat d’oportunitats. El nou Govern de la Generalitat vetllarà i
combatrà a fons tota exclusió i, en especial, les noves formes de desigualtat, com ara
la precarietat laboral que pateix el jovent, la nova pobresa urbana, la violència
familiar i l’agressivitat social, i les tensions envers els immigrants, així com les
desigualtats que afecten col·lectius específics.
Assolir el benestar és una qüestió de solidaritat i de justícia social: el benestar del
conjunt i de cadascun dels catalans només es pot assolir mitjançant la cooperació
d’aquest mateix conjunt. Si tots els catalans tenim els mateixos drets, també ens
corresponen les mateixes responsabilitats a l’hora de construir el benestar de la societat,
de mantenir aquest sistema i emprar-lo de manera responsable. Només un ús acurat i
ajustat a les necessitats personals permetrà que tothom es pugui beneficiar del model
que construïm.
•
Les polítiques per fer de Catalunya una societat de benestar avançat necessiten un
important consens social: un nou contracte entre generacions per tal que el jovent es
puguin incorporar a l’activitat adulta amb totes les garanties laborals i d’habitatge i
per tal que la gent gran pugui exercir plenament tots els seus drets i gaudir d’una
vida activa. La pròpia complexitat del sistema de benestar exigeix noves polítiques
socials més integrades i integradores, que superin les pràctiques parcials i
fragmentades. El progrés social de Catalunya exigeix una comprensió diferent del
benestar, que apropi les diferents polítiques i les unifiqui en una actuació única
orientada a millorar les condicions de vida dels catalans. Finalment, la possibilitat
de fer de Catalunya una societat de benestar avançat exigeix la participació dels
ajuntaments i les administracions locals, i la col·laboració institucional de la
Generalitat amb elles. Són les comunitats locals, per la seva proximitat als
ciutadans, les que estan en millors condicions per identificar les desigualtats i actuar
per evitar l’exclusió: un pacte institucional entre la Generalitat i els ens locals per fer
realitat aquest objectiu comú.
68
�3.1. Donar suport a les famílies. Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència.
Polítiques per a la gent gran
Sens dubte, la família és la institució social més important. Constitueix el marc principal
de convivència de les persones, on s’expressen múltiples formes de solidaritat i on es
desenvolupa l’afectivitat i el creixement personal. La família és l’àmbit en el qual les
persones se senten acollides i acompanyades en el seu desenvolupament personal.
Malgrat la seva centralitat, la família no és una institució sense tensions, és una
institució dinàmica; més aviat al contrari, està vivint profundes transformacions, tant en
les seves estructures com en les relacions entre els seus membres. En podem citar
algunes: l’endarreriment de l’edat d’emancipació dels fills, de la creació de noves
famílies i de l’edat de la paternitat i la maternitat; la disminució del nombre de fills i els
canvis en els rols clàssics del pare i de la mare; la incorporació progressiva de la dona al
món del treball remunerat; l’augment del nombre de llars, sobretot les unipersonals i les
monoparentals, i la disminució del nombre mitjà de persones per llar; les noves formes
de convivència; l’augment del nombre de persones grans que es troben en situació de
dependència, etc.
Aquesta situació és encara més difícil a Catalunya, on existeix un dèficit greu de
polítiques de suport a les famílies. La manca de perspectives i de seguretat laboral del
jovent, els costos dels habitatges o la manca de places d’escola bressol, es projecten
negativament sobre l’estructura familiar i, per extensió, sobre l’estructura social. Són
uns dèficits que es fan evidents si establim comparacions amb la resta de països de la
Unió Europea: els nostres nivells de cobertura dels serveis de suport a les famílies, les
escoles bressol i els serveis de suport a la dependència, i la quantitat de les prestacions
econòmiques són dels més baixos d’Europa, alhora que les polítiques de conciliació de
la vida familiar i laboral estan molt poc desenvolupades. Això té uns costos molt
importants, especialment per a les dones, els infants, la gent gran i les persones amb
discapacitat. Les famílies catalanes, a més, s’han vist obligades a proporcionar, de
manera informal, la provisió de béns i serveis que en altres països europeus assegura
l’Estat del Benestar. Dins la família, la dona ha estat qui ha portat més el pes d’aquesta
tasca.
Una família que entenem i defensem en totes les seves formes: matrimonis, amb infants
al seu càrrec o sense; parelles estables de diferent o d’igual sexe, amb infants a càrrec
seu o sense; progenitors sols amb infants a càrrec seu (famílies monoparentals); nuclis
familiars amb persones dependents al seu càrrec; famílies nombroses, així com
qualsevol tipus nou de família. Les entitats que fan funcions de família tindran dret a
aquests programes de suport.
OBJECTIUS
1. Conciliar la vida laboral i la vida familiar, per donar valor a l’àmbit privat–familiar.
2. Facilitar la formació de noves famílies.
3. Reconèixer el valor individual i col·lectiu que tenen els infants.
69
�4. Possibilitar que les famílies tinguin el nombre de fills/es que desitgin.
5. Corresponsabilitzar els pares i mares des de la primera infància en l’atenció i
educació dels seus fills/es.
6. Assolir la igualtat d’oportunitats de les dones per accedir al mercat laboral.
7. Garantir els serveis de suport a les persones amb dependència.
8. Fomentar el paper de la família com a àmbit de relacions intergeneracionals i
intrageneracionals, afavorint la prevenció de qualsevol violència a la llar.
9. Potenciar la solidaritat familiar i la igualtat de gènere en el marc de la família.
10. Promoure la participació dels membres de la família en la comunitat.
MESURES
Mesures de prestacions econòmiques directes i universals
Assignar a cada família, per cada fill/a a càrrec menor de 18 anys, 600 € anuals (50
€ al mes per fill/a) amb la possibilitat de capitalitzar-ho en tres anys.
Incrementar aquesta prestació econòmica per fills/es a càrrec: el 25% per a les
famílies monoparentals i per a les famílies amb pocs recursos econòmics, i el 100%
per a famílies amb infants discapacitats al seu càrrec.
Atorgar una prestació econòmica universal de 300 € per naixement o adopció.
Mesures de promoció del lleure
Potenciar l’associacionisme educatiu del lleure.
Garantir ajuts econòmics per a famílies amb pocs recursos econòmics pel lleure i les
activitats extraescolars.
Ampliar l’horari d’obertura de les escoles amb activitats no lectives.
Mesures per potenciar la solidaritat entre generacions
Desenvolupar els programes Viure en família, amb l’objectiu de facilitar que la
persona amb dependència pugui romandre en el seu propi entorn social i familiar
habitual, i per al qual es crearan 4.000 places en 4 anys; i el programa pilot
d’Acolliment Familiar de les persones grans com a servei social (375 places en 4
anys).
Oferir a les famílies que optin per acollir-se a aquests dos programes una prestació
econòmica d’entre 5.400 € i 6.500 €, segons el grau de dependència de la persona
gran, sense límit de renda pel programa d’Acolliment familiar i amb rendes de fins a
70
�21.000 € bruts anuals pel programa Viure en Família (tenint en compte, per al seu
càlcul, la renda familiar disponible).
Mesures relatives a desgravacions fiscals en els impostos propis i els cedits a la
Generalitat de Catalunya
Adoptar una deducció incrementada en la quota per l’adquisició d’habitatge habitual
per part d’una família nombrosa o de joves.
Aplicar el tipus reduït quan és tracti d’un immoble que hagi de constituir l’habitatge
habitual d’una família nombrosa o de joves.
Aplicar el tipus reduït quan es tracti de la transmissió de l’habitatge habitual a un
membre de la família immediata.
Mesures relatives a taxes i preus públics
Preveure, en l’ordenació de les taxes i preus públics de la Generalitat, la regulació
de les tarifes corresponents (segon diferents criteris: nombre de fills/es de la família;
fills/es discapacitats; família monoparental, etc.).
Mesures per millorar els serveis d’ajut a domicili per persones amb dependència
Considerar com a dret universal els serveis de suport a totes les persones amb
dependència. Aquests serveis estan dirigits a totes les persones dependents per
diferents motius i a les seves famílies (malalties, maternitat, etc.).
Prioritzar l’atenció a domicili.
Augmentar la cobertura del servei integral d’atenció a domicili al 6%. I incrementar
a un mínim de 5 hores setmanals l’atenció.
Garantir els serveis d’ajuda a domicili a totes les persones amb discapacitats que ho
requereixin (ampliar a un mínim de 20.000 persones l’atenció a domicili).
Reconèixer el dret individual a la prestació social de dependència.
Mesures per afavorir els serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar
Garantir en 4 anys la creació de serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar
en l’àmbit de l’atenció primària dels Serveis Socials a tot el territori català.
71
�Mesures per conciliar la vida laborar i la vida familiar
Revisar els criteris per accedir al permís de maternitat, en particular el dels mesos
requerits de cotització a la Seguretat Social.
Promoure, afavorir i donar a conèixer l’assumpció voluntària per part de les
empreses de les actuacions adreçades a la conciliació de la vida familiar en la línia
de la responsabilitat social de les empreses, que propugna la Unió Europea.
Introduir a les negociacions de convenis col·lectius més oportunitats de conciliació
de la vida familiar i laboral, en referència a:
-
-
Racionalitzar els horaris de funcionament dels centres productius en benefici
d’una conciliació útil per a empresa i treballadors.
Introduir permisos que facilitin –tant a homes com a dones– l’atenció de les
seves responsabilitats familiars, sense que vagin en detriment de la seva
competència i estabilitat laboral.
Facilitar formes de flexibilitat de caràcter voluntari, reversible i no precari
per a l’acompliment de la jornada laboral (horaris d’entrada i sortida,
distribució de la vacances, etc.) per a les persones ocupades amb
responsabilitats familiars.
Promoure el còmput anual dels horaris de treball.
Incentivar el treball a temps parcial fix, de caràcter temporal–reversible i no
precari.
Permís de paternitat o de progenitors sols (famílies monoparentals) addicional de 4
setmanes, a les 16 setmanes actuals.
Promoure canvis per a la gestió del temps en la vida quotidiana que facilitin la
conciliació de les diferents funcions de la família (horaris laborals, escolars,
comercials, vacances, etc.).
Altres mesures
Assegurar la coordinació efectiva dels diferents nivells de l’Administració en les
polítiques de suport a les famílies i evitar així la superposició de les actuacions
públiques en aquesta matèria.
Garantir el pagament de les pensions als fills/es (fons de reserva previst a la Llei
d’acompanyament dels pressupostos de 2003).
Desenvolupar un pla contra la violència familiar.
Escola bressol
És ben reconeguda la importància bàsica que els primers anys de vida tenen per al
desenvolupament psicològic dels infants. Com a conseqüència d’això i per altres causes
–principalment la incorporació de la dona al mercat laboral–, la demanda d’educació
preescolar ha augmentat a tots els països de la Unió Europea. A més, també hi ha un
72
�consens en els organismes internacionals a favor de l’educació en els primers anys de
vida. L’objectiu principal de la Unió Europea en el camp de l’educació infantil és
familiaritzar els infants amb la vida en societat i ensenyar-los a viure amb els altres.
En els darrers anys a Catalunya s’ha assistit a una creixent demanda social d’escoles
bressol. L’escola bressol és un servei socioeducatiu, no estrictament escolar, que ha de
ser capaç d’integrar els aspectes educatius, socials i assistencials amb els corresponents
estàndards de qualitat escolars. L’educació dels infants de 0 a 3 anys és una
responsabilitat compartida entre les famílies, els agents socials i les administracions
públiques. Si es considera que crear places d’escola bressol és un servei educatiu, un
servei a la família i una bona mesura per facilitar la incorporació de la dona al treball en
igualtat de condicions, és evident que es tracta d’una política transversal. Malgrat la
seva importància i transcendència, la política de l’actual Govern de la Generalitat no ha
donat una resposta adequada a la dinàmica que reclama l’increment de places d’escoles
bressol i l’augment de la seva qualitat.
El principal objectiu del nou Govern de la Generalitat en aquest camp serà articular la
xarxa pública d’escoles bressol. Cal fer que Catalunya gaudeixi de més places, de més
qualitat. Cal tenir en compte que Catalunya té una realitat geogràfica, territorial i de
distribució demogràfica heterogènia que obliga necessàriament a impulsar un servei
d’escoles bressol diversificat, però que contingui els objectius comuns de respondre a
les demandes socials del seu entorn.
OBJECTIUS
1. Dotar Catalunya de les places d’escola bressol públiques, en col·laboració amb els
ajuntaments, que garanteixin una cobertura suficient per a les necessitats de les
famílies catalanes.
2. Garantir la sostenibilitat econòmica del model d’escoles bressol públiques de
titularitat municipal i establir els convenis necessaris amb els ajuntaments i, alhora,
dotar-los dels recursos necessaris per poder mantenir aquestes places.
3. Articular la xarxa pública d’escoles bressol. Això serà possible un cop aconseguits
els dos objectius anteriors (augmentar l’oferta i els recursos).
Polítiques de suport a la infància i a l’adolescència
Nombroses limitacions afecten l’exercici dels drets dels infants, que es troben sotmesos
a moltes situacions de risc social. Es tracta de situacions que impedeixen oferir una
atenció adequada a un menor, amb el possible dèficit en les seves possibilitats de
desenvolupament com a persona. En aquestes situacions l’infant té dret a rebre l’atenció
dels serveis públics que són, en darrera instància, els garants del seu benestar.
Dos factors intervenen en aquest increment del risc social: d’una banda, un nivell de
desequilibri social més alt, originat per una bossa de pobresa infantil important i, d’altra
banda, la dificultat per resoldre satisfactòriament els nous problemes que es donen a
l’entorn familiar.
73
�La irrupció del fenomen migratori ha comportat també l’aparició d’una immigració
infantil. Així, en els darrers anys, el sistema de protecció de la infància ha hagut de
donar resposta a una realitat per a la qual no estava preparat. Bona part d’aquests
menors es troben en situació de manca de protecció i alguns han passat a formar part de
cercles delictius.
El nou Govern de la Generalitat ha d’evitar l’aparició o el manteniment de situacions
adverses per als infants. Ha de fer possible que romanguin en el seu entorn familiar i,
quan això no pugui ser, ha de crear les condicions per a un creixement personal de
qualitat per a l’infant i l’adolescent.
Davant la situació de manca de protecció, cal assegurar un marc normatiu de protecció
als menors. Aquesta protecció legal ha de garantir a tots els menors que es trobin a
Catalunya el seu desenvolupament personal i social i assegurar-los el dret a rebre
protecció per part dels poders públics. Aquest marc normatiu ha de reconèixer que la
institució més adequada per al desenvolupament dels menors és una família, tot
admetent que els poders públics són responsables dels menors que no en tinguin i dels
menors la família dels quals no compleixi adequadament amb les seves funcions
respecte al menor.
És necessari desenvolupar un Pla Integral d’Infància i Adolescència, que coordini tant
mesures que incideixin sobre aquest col·lectiu com els esforços fets des de la Generalitat
amb les iniciatives impulsades pels ajuntaments. L’eficàcia d’aquest pla depèn tant de la
capacitat d’adaptar el sistema de protecció i atenció a la infància a les necessitats i drets
dels infants i adolescents i les seves famílies, com d’arribar a un compromís
institucional i social a l’entorn d’aquesta problemàtica, un compromís que aplegui, entre
d’altres, totes les institucions, la iniciativa social i els experts en la qüestió.
OBJECTIUS
1. Garantir els drets dels infants i la seva protecció.
2. Desenvolupar plenament un Pla Integral d’Infància i Adolescència coordinat amb el
Pla de Suport a les Famílies.
3. Intensificar l’acció preventiva des de l’àmbit local.
4. Adaptar el sistema de protecció i atenció a la infància a les necessitats i drets dels
infants i adolescents i les seves famílies.
5. Crear un sistema de treball i cooperació permanent entre el sistema de protecció
social i el de justícia juvenil.
74
�MESURES
Mesures per millorar la sensibilització sobre els drets dels infants
Revisar i desplegar la normativa de Protecció de Menors, ordenar-la i sistematitzarla, recollint els drets dels menors, la funció de la família en el desenvolupament dels
infants i el reconeixement dels poders públics a l’hora de tutelar el menor quan la
família no pot fer-ho de manera adequada.
Aclarir els àmbits d’actuació i de coordinació de la Generalitat i els ajuntaments en
les matèries de protecció dels menors i especificar els diferents graus de
responsabilitat en matèries de desempara i de protecció.
Potenciar l’ús del telèfon de la infància i l’adolescència, les 24 hores del dia, per
intentar trobar una solució personalitzada als seus problemes, garantint-ne la
confidencialitat.
Mesures per conèixer i prevenir millor les noves situacions de risc dels infants
Reorientar l’Observatori de la Infància i l’Adolescència per tal que permeti l’anàlisi
de les necessitats específiques i territorialitzades d’aquest àmbit a Catalunya.
Elaborar un mapa de recursos, programes i personal existent en aquest sector, així
com un mapa del perfil dels infants que cal atendre i tendències, per tal de permetre
la seva adequació i viabilitat.
Identificar les zones geogràfiques i els col·lectius d’atenció preferent, en relació amb
els maltractaments greus i els factors de risc que els desencadenen.
Mesures per atendre integralment els infants en situació de risc
Elaborar un Pla Integral d’Infància i Adolescència i coordinar les actuacions de la
Generalitat en aquesta matèria amb tots els departaments implicats.
Mesures per intensificar l’acció preventiva des de l’àmbit local
Elaborar un manual de procediments i criteris específic per al primer nivell
d’atenció social.
Prioritzar la detecció de situacions de risc per als infants, especialment en la primera
infància, a través de la cooperació amb els equips i serveis que hi treballen (atenció
precoç, educació infantil, sanitat, etc.).
Realitzar una atenció preventiva preferent a famílies amb fills/es en situació de
dificultat social a través dels serveis d’assessorament, mediació i teràpia familiar.
Dur a terme una acció preventiva i de control del treball, mendicitat o prostitució
infantils, així com aquelles situacions que atemptin contra els drets individuals dels
infants residents a Catalunya, encara que es produeixin fora de Catalunya (turisme
sexual, ablació del clítoris, etc.).
75
�Mesures per millorar el sistema de protecció i atenció a la infància i l’adolescència
Reconvertir els equips d’atenció a la infància i a l’adolescència (EAIA) en equips
més interdisciplinaris, de base territorial, que han de decidir les mesures de
protecció que cal adoptar.
Promoure l’acolliment en família, família extensa o aliena (d’urgència i ordinari)
amb suport específic i dotació suficient com a recurs prioritari per tal que cap nen de
menys de deu anys estigui en un centre sinó en una família.
Garantir que els infants que hagin d’estar transitòriament en centres d’acollida,
d’estada limitada o centres residencials d’acció educativa (CRAE), hi estiguin el
menor temps possible. Assegurar que els centres residencials només estiguin
destinats a infants en situació d’alt risc social o especial dificultat.
Potenciar l’assistència psiquiàtrica i els serveis específics per a infants i adolescents
que es troben en situació de risc social i que presenten problemes de salut mental.
Polítiques per a les persones grans2
Un dels èxits més evidents de les societats avançades és l’augment de l’esperança de
vida, que, sovint, va acompanyat d’una millora de la qualitat de vida de la gent gran.
Ara bé, aquest increment de l’esperança de vida, unit a una natalitat menor, ha derivat
en un envelliment progressiu de la població. Aquest és un dels principals reptes al qual
s’afronten la majoria dels països occidentals, sobretot en relació amb el manteniment de
la viabilitat de les pensions, amb les garanties de serveis a la dependència i per
aconseguir un equilibri entre les cotitzacions de la població activa i els drets dels
pensionistes.
A Catalunya, l’índex d’envelliment és cada vegada més alt (actualment la proporció de
gent gran ja està a l’entorn del 18,28%, quan el 1981 era només del 15,28%) i
l’esperança de vida és, també, cada vegada més elevada (79,30 anys) i se situa entre les
més altes del món, comparable a la que tenen països com Islàndia, Noruega, Suècia,
Holanda i el Japó.
Actualment es pot parlar d’una situació “d’equilibri del sistema de llarga durada“
(referint-se al fet que la major part de l’assistència a persones grans dependents la
proporciona la pròpia família (83%) o serveis domiciliaris contractats privadament per
la família (12%)). La resta de les persones –aquelles que no tenen suport familiar ni els
recursos econòmics necessaris per rebre assistència privada– són ateses per
l’Administració, per voluntaris, amics, veïns o per ningú.
L’any 2026 el nombre de persones dependents a Espanya serà de 2.200.000. A
Catalunya, en l’actualitat hi ha 1.032.835 de persones majors de 65 anys. D’aquestes, al
voltant de 138.400 persones tenen algun tipus de dependència (13,4%) –amb
2 Vegeu annex al final de l’apartat
76
�restriccions en activitats instrumentals i bàsiques de la vida quotidiana– i unes 213.797
persones tenen restriccions en activitats instrumentals de la vida quotidiana (20,7%).
El nou Govern de la Generalitat s’ha de replantejar la política de vellesa no només pel
que fa a increments de serveis i de programes, sinó també pel que fa als principis, a la
revisió del model i al finançament. Es fomentarà una política que compti amb la
participació de les persones grans, que n’eviti l’aïllament i afavoreixi una vida plena i
activa, que ajudi les famílies amb persones grans dependents a càrrec seu, que
personalitzi els serveis, que professionalitzi el sector d’atenció a la gent gran i que
fomenti la comunicació i la sensibilització de la societat.
OBJECTIUS
1. Envelliment actiu en una societat per a totes les edats.
2. Prevenir i atendre les persones grans dependents.
3. Garantir pensions o altres ingressos econòmics dignes a totes les persones grans.
- En el marc de la legislació estatal, impulsar la revisió de les pensions (sobretot, les
no contributives i les de viduïtat, i vetllar per l’increment de les pensions
contributives més baixes).
- Impulsar el debat en relació amb una assegurança a la dependència, a escala
europea, d’Estat i de Catalunya, que garanteixi, definitivament, la cobertura
universal de serveis de qualitat. La provisió de l’assegurança, sempre de caràcter
universal, pot ser pública, mixta pública–privada o privada.
MESURES
Mesures per possibilitar un envelliment actiu
El nou govern liderarà la transversalitat en les diferents polítiques, tenint en compte
les persones grans.
Potenciar des de l’àmbit educatiu una formació en relació amb l’envelliment i, en
especial, amb l’envelliment actiu.
Establirem un sistema de programes i de beques per a les persones grans que
vulguin accedir a qualsevol estudi i a les noves tecnologies.
Potenciar els casals per a la gent gran i rescatar-los com a centres socials, sense
perdre l’activitat actual però ampliant-ne els serveis i equipaments. Aquests
equipaments han de dependre del món local o del sector privat sense ànim de lucre.
Reforçar i fer representatiu el Consell de la Gent Gran de Catalunya i que la seva
opinió vinculi les decisions del Govern.
Crear la figura del Defensor de la Gent Gran, lligat a la Sindicatura de Greuges.
77
�Mesures per potenciar els equipaments i les ajudes a la gent gran
Liderar el reconeixement dels drets de totes les persones grans a accedir a serveis i
prestacions quan arribi la dependència, a través de legislació bàsica a nivell d’Estat i
normativa autonòmica.
Elaborar un protocol, unificat per a tot Catalunya, que reguli la prestació del Servei
Integral Sociosanitari d’Atenció a Domicili.
Adoptar el pagament conjunt dels serveis a la gent gran segons el nivell de renda de
l’usuari i la valoració de les seves necessitats específiques.
Possibilitar que les persones dependents envelleixin en el seu entorn.
- Estendre, incrementar i adaptar els serveis integrals d’atenció a domicili a les
persones amb dependència.
- Coordinar els diferents serveis existents i equilibrar el sector públic i el sector
privat en la provisió del Servei Integral d’Atenció a Domicili.
- Assegurar l’atenció a domicili o recursos alternatius a la llar que ho requereixin.
- Garantir un servei de qualitat i, per tant, tenir cura de la formació permanent de
les persones que treballen en el Servei Integral d’Atenció a Domicili o/i dels
cuidadors familiars o informals.
Augmentar la cobertura del servei integral d’atenció a domicili de l’1,7% actual al
6%. I incrementar en un mínim de 5 hores setmanals l’atenció. S’adoptarà una ràtio
d’un professional per a cada set persones ateses pel Servei Integral Sociosanitari
d’Atenció a Domicili.
Universalitzar, en quatre anys, el servei de teleassistència, lligat a l’atenció a
domicili. Per cada 100 terminals de teleassistència es crearà un nou lloc de treball.
Ampliar la xarxa d’habitatges tutelats d’oferta pública. L’oferta actual és de 445
places d’habitatge tutelat, de les quals 323 són d’oferta pública, amb una cobertura
mitjana del 0,031%. Afegir-hi un total de 1.000 places d’habitatges tutelats d’oferta
pública per arribar a una cobertura mínima del 0’13%.
Ampliar el nombre de places de centre de dia d’oferta pública i assegurar el servei
de transport als centres de dia. Actualment hi ha 6.730 places de centre de dia, de les
quals 2.571 són d’oferta pública, amb una cobertura mitjana del 0,25%. Ampliar, en
4 anys, 2.000 noves places d’oferta pública de centre de dia (a raó de 500
places/any) i arribar a una cobertura del 0,44% (per cada 100 persones majors de 65
anys). Per cada sis places de centre de dia es crearà un nou lloc de treball.
Augmentar el nombre de places de residència d’oferta pública. Actualment hi ha
41.996 places de residència, de les quals 16.300 són d’oferta pública, amb una
cobertura mitjana de l’1,58%, tot i que molt desigual a escala comarcal. Oferir
10.000 places noves de residència en el període de 4 anys (a raó de 2.500 places
l’any), per arribar a una cobertura d’oferta pública del 2,55%. Reservarem el 5% de
les places a estades temporals. Per cada tres places residencials es crearà un nou lloc
de treball.
78
�Ens dotarem dels instruments necessaris per prevenir i detectar el maltractament
físic i psíquic de les persones grans.
Mesures per impulsar l’acolliment familiar
Desenvolupar i executar la Llei 11/2001 d’acolliment familiar, de 13 de juliol. I com
a mesura proposem un programa pilot d’acolliment familiar de persones grans com
a servei social (actualment hi ha 0 places d’acolliment familiar). Arribar a les 375
places d’acolliment familiar en 4 anys.
Potenciar el programa Viure en Família.
Desenvolupar el programa Viure en Família, oferint a les famílies que reuneixin les
condicions necessàries un suport econòmic si opten per tenir a casa una persona
dependent (un membre de la seva família).
Crear 4.000 places per a Viure en família en el període de 4 anys (a raó de 1.000
places anuals).
Concedir una ajuda anual d’entre 5.400 € i 6.500 €, segons el grau de dependència,
per a famílies amb rendes fins a 21.035,42 € bruts anuals que s’acullin a aquest
programa (Viure en Família).
Mesures per afavorir l’arranjament d’habitatges
Arreglar una mitjana de 100 habitatges cada any (400 habitatges en 4 anys), 20 dels
quals hauran de ser habitatges “d’acolliment familiar”. Aquest arranjament ha de
contemplar: a) la conservació; b) el correcte funcionament de les instal·lacions
(aigua, llum, gas), dels serveis sanitaris i de la cuina; c) condicions higièniques,
ventilació, desguassos, condicions de seguretat, evacuació en cas d’incendis i
barreres arquitectòniques.
Establir un ajuda de 6.010,12 € per arreglar els habitatges per a persones amb rendes
baixes.
Mesures complementàries
Crear un model sociosanitari d’atenció per a la integració de la xarxa sanitària i
social dels serveis per a les persones grans amb dependència.
Adaptar el sistema sanitari públic a les demandes de les persones grans, en especial
davant de les malalties cròniques. Prioritzar les prestacions socials i sanitàries que
permetin retardar la dependència de les persones grans.
Mesures per assegurar unes pensions i ingressos dignes
El nou govern instarà l’Estat, les Corts Generals i el Pacte de Toledo a avançar cap a
unes pensions dignes per a tothom. Mentrestant, implementarem de manera transitòria
ajuts econòmics a les pensions baixes.
79
�Augmentar les pensions més baixes, tendint a assolir entre el 80-100% del salari
mínim interprofessional.
Augmentar les pensions de viduïtat fins arribar al 70% de la base reguladora per a
les vídues i vidus que no tenen fills a càrrec i 100% quan tinguin fills a càrrec.
La pensió de viduïtat serà compatible amb el SOVI.
Regular el dret a les pensions per a les parelles de fet.
Consolidar i establir un sistema d’ajuts econòmics a les persones amb pensions
baixes (inferiors al 80% del salari mínim interprofessional). Aquests ajuts tindran
caràcter de prestació econòmica per lluitar contra la pobresa i seran transitoris fins
aconseguir un pacte de pensions digne.
80
�3.2. Prioritat per l’habitatge i uns barris dignes i segurs
Avui l’accés a l’habitatge de Catalunya és, a causa dels seus preus elevats, difícil per a
moltes persones, en particular per al jovent. Així mateix, el manteniment del parc
construït presenta molts problemes, que tendeixen a concentrar-se sobretot en
determinats barris i que requeririen operacions de rehabilitació integral.
Els resultats de l’actual conjuntura, agreujada per la manca d’una política d’habitatge de
l’actual Govern de la Generalitat capaç de donar resposta a la situació, genera
conseqüències d’ordre demogràfic, territorial i social. La política de govern de CiU ha
fomentat l’especulació immobiliària i el risc de fractura social.
Les conseqüències demogràfiques més importants són, en primer lloc, el retard en l’edat
d’emancipació del jovent (l’any 2000, el 60,7% de joves entre 25 i 29 anys no s’havien
emancipat). Aquest fet provoca una demora important en l’edat de reproducció i és una
de les raons de la baixa taxa de natalitat.
Les conseqüències territorials també són molt rellevants. Com que els preus són
relativament més elevats a les ciutats més grans, la demanda es tendeix a desplaçar cap
a localitats menys denses i de poblament més dispers, contribuint així als fenòmens de
dispersió urbana i a l’increment del consum de sòl.
Les conseqüències socials són de dos ordres. En primer lloc, hi ha l’increment de la
població mal allotjada: s’ha calculat que el 13% de la població catalana (300.000 llars i
700.000 persones, en particular joves, nous nuclis familiars, persones acabades d’arribar
i gent gran) està mal allotjada i prop d’un terç d’aquest conjunt (és a dir, al voltant de
90.000 llars i 210.000 persones) es troba en situació clarament deficient o de precarietat
(persones sense sostre, en infrahabitatge o amb greus dificultats per mantenir-se en
l’habitatge actual). En segon lloc, hi ha la concentració territorial de la part menys
solvent de la demanda, que tendeix a concentrar-se, lògicament, a les àrees urbanes de
preu més baix, que són les més mal equipades i, en ocasions, degradades.
En definitiva, ni el Pla d’Habitatge 1998-2001 ni el Pla de Xoc d’Habitatge i Sòl 20002003 van assolir uns resultats superiors al 30%. El nou Pla –Pla Català de l’Habitatge
2002-2007– no contempla ni polítiques prioritàries de lloguer, ni mesures d’accés al sòl
assequible (cessió, lloguer, etc.) per a la construcció d’habitatges protegits, ni de control
de les segones transmissions d’habitatge de protecció oficial (HPO), ni de foment dels
patrimonis públics de sòl i habitatge, ni d’intervenció integral en barris, ni preveu
l’acord estratègic amb els promotors privats o sense afany de lucre.
En conjunt, el nombre d’habitatges protegits ha conegut una forta caiguda (de 17.876
unitats l’any 1996, a 2.176, l’any 2000). Això implica que la quota de mercat de
l’habitatge protegit a Catalunya ha passat del 34,2% al 4,0%. Per dir-ho pla: només 1 de
cada 25 habitatges que es fa avui a Catalunya gaudeix d’alguna mena de protecció.
81
�Habitatge accessible
Davant d’aquesta situació, el nou Govern de la Generalitat desenvoluparà una política
d’habitatge basada en un doble compromís: facilitar l’accés a l’habitatge i rehabilitar els
barris que ho requereixin.
D’aquesta manera, volem garantir l’accés a l’habitatge, sobretot per als sectors més
vulnerables i, per això, apostem per una política de lloguer potent –promoció,
construcció i tractament fiscal–, per la promoció de l’habitatge de protecció oficial i el
reforçament del parc públic d’habitatge.
Considerem habitatge accessible aquell l’impacte del qual en la renda familiar no supera
el 30%. És per això que hem de treballar per tal que la despesa en habitatge no superi el
30% de la renda familiar en cas de compra ni el 20% en cas de lloguer.
D’altra banda, una nova política de foment a l’accés a l’habitatge ha de comptar amb un
suport ampli dels diversos sectors implicats. Primer, de les administracions públiques
amb competència específica (Govern de la Generalitat, Govern de l’Estat i
ajuntaments). Segon, de les entitats sense afany de lucre. Tercer, del sector privat. Sense
un pacte per l’habitatge accessible (amb els tres components) no es pot tirar endavant
una nova política de foment d’accés a l’habitatge amb nivells d’eficàcia.
És imprescindible que la nova política de l’habitatge a Catalunya pugui arribar, com a
mínim, als nivells estatals d’ajuts per a l’accés a l’habitatge, ja que es troba actualment
per sota de la mitjana espanyola.
OBJECTIUS
1. El foment de l’habitatge de lloguer, mitjançant un tractament fiscal favorable a la
demanda i/o ajuts a les famílies.
2. L’impuls de l’habitatge protegit mitjançant un sistema d’ajuts als promotors públics
i privats d’habitatge protegit per tal d’incrementar i ampliar l’oferta dins del mercat
(en matèria de sòl, fonamentalment).
3. La rehabilitació del parc construït mitjançant una nova política de control,
manteniment, adaptació, renovació i/o reconversió del parc construït, tant en el medi
urbà com en el rural.
MESURES
Mesures en matèria de sòl i urbanisme
Reservar sòl per a l’habitatge protegit (amb un mínim del 25% dels nous
aprofitaments en sòl urbà i del 50% en sòl urbanitzable), que possibilitin el
desenvolupament de polítiques d’HPO adaptades a les realitats locals, tot tenint en
compte les realitats urbanístiques i socials dels diversos territoris de Catalunya.
82
�Iniciar l’estudi de les mesures pertinents per tal d’intervenir en l’estabilització del
preu del sòl i combatre l’especulació.
Ampliar el patrimoni públic de sòl de la Generalitat, donant suport a la creació i
consolidació dels patrimonis municipals del sòl i aplicant els recursos procedents de
l’Estat per a la creació dels fons.
Cedir sòl públic, en règim de lloguer, per a la construcció de l’habitatge protegit
possibilitant, fins i tot, l’ús temporal del sòl destinat a equipaments per aquesta
finalitat.
Negociar la reforma de l’actual règim públic d’expropiacions sobretot pel que fa al
valor de reposició per tal d’agilitar la cessió de sòl per habitatge protegit.
Mesures en matèria de lloguer
Aplicar 600 € anuals de desgravació fiscal, sobre el tram autonòmic de l’IRPF, o un
ajut directe equivalent a fons perdut, per despeses de lloguer de l’habitatge principal,
al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos inferiors a 21.035 € anuals
(3,5 vegades el salari mínim). Prop de 200.000 famílies es beneficiaran de la
implementació d’aquesta mesura.
Promoure mesures fiscals per fomentar el mercat de lloguer: negociació de la
reducció de l’IVA a les promocions de lloguer i bonificació per dos anys de l’ITP en
la compra d’habitatge que es destini a lloguer.
Dins el Pla de Promoció i Construcció d’Habitatges de Protecció Oficial, destinar
aproximadament el 50% en règim de lloguer dins el Pla de Promoció d’Habitatges
Públics.
Establir ajudes específiques per afavorir la rehabilitació adreçada a lloguer tot
impulsant, entre d’altres mesures, acords entre propietaris i llogaters per a la millora
de l’habitatge habitual.
Donar suport des de la gestió pública al foment del mercat de lloguer mitjançant la
creació d’instruments públics de promocions immobiliàries.
Mesures en matèria de rehabilitació urbana
Realitzar 37.000 actuacions de rehabilitació urbana que puguin allotjar un nombre
similar de famílies.
Afavorir un tractament fiscal de la rehabilitació millor (bonificació de les taxes
municipals sobre obres de rehabilitació), així com la modificació de la normativa
d’ajuts a la rehabilitació.
Estimular l’aparició d’agents rehabilitadors de caràcter local o sense ànim de lucre.
Establir programes específics per a l’eradicació de l’infrahabitatge.
83
�Influir en l’adaptació de les característiques de l’habitatge a les noves necessitats de
la demanda (eliminació de barreres, instal·lació d’ascensors, etc.).
Promoure l’increment dels ajuts per a la rehabilitació d’habitatges rurals destinats a
primera residència.
Establir concerts amb les administracions locals per tal que, en matèria de
rehabilitació d’habitatges, puguin desenvolupar accions directes amb dotacions de
recursos tècnics i financers millors que permetin generalitzar experiències de
recuperació dels habitatges i del teixit urbà, en especial els que es deuen a l’impuls
d’iniciatives socials.
Mesures en matèria de gestió del parc construït
Unificar les funcions de diagnosi, control, inspecció i avaluació de l’estat del parc
de l’habitatge.
Dur a terme diferents actuacions per incrementar en 4.000 habitatges (1.000
habitatges l’any) el parc públic construït, mitjançant mecanismes de rescat dels
habitatges de protecció oficial, basats en el pacte de recompra i/o compra de pisos
buits.
Adoptar noves mesures de control de les condicions d’habitabilitat i seguretat de
l’habitatge existent.
Crear el registre municipal de pisos buits i promoure’n l’ús residencial.
Establir mesures per garantir l’accessibilitat per a tothom.
Redactar un pla especial d’actuació per tractar en matèria d’habitatges, urbanisme i
serveis, les urbanitzacions amb dèficits urbanístics.
Mesures en matèria de l’habitatge protegit
Promoció i construcció de 42.000 habitatges de protecció oficial, 14.000 dels quals
seran promoguts directament per l’INCASOL, i aproximadament 20.000 seran en
règim de lloguer.
Establir ajuts de suport a la promoció de l’habitatge protegit que permetin la
subvenció directa als promotors per garantir la cobertura del diferencial del cost del
sòl en la construcció de l’habitatge de protecció oficial.
Establir nous sistemes de cessió o de lloguer de sòl per a la construcció de
l’habitatge de protecció oficial.
Impulsar la modificació de la normativa vigent de l’habitatge protegit, per tal
d’ampliar-ne el concepte a tots els efectes, a qualsevol habitatge (nou o de segona
mà) que respecti els preus màxims de venda i s’adreci a població amb ingressos per
sota de les 3,5 vegades el salari mínim interprofessional.
84
�Incrementar el control sobre les segones transmissions promovent l’ampliació del
període mínim per requalificar l’habitatge protegit fins a 20 anys.
Mesures en matèria d’ajuts a la solvència de la demanda
Promoure programes específics de préstecs subsidiaris per a l’accés a l’habitatge
protegit de joves, persones grans, llars monoparentals, nous residents, persones amb
discapacitats i persones que viuen en condicions d’infrahabitatge.
Bonificar l’ITP per a les famílies nombroses en l’adquisició del primer habitatge i
quan la renda no superi els 36.000 euros anuals.
Incloure en la desgravació de l’IRPF (tram autonòmic) les despeses de lloguer o un
ajut a fons perdut per a les famílies amb menys recursos.
Mesures en matèria d’intermediació no lucrativa i mediació social
Crear serveis de mediació (públics i/o concertats) per facilitar el suport als sectors
més vulnerables del mercat.
Fomentar les cooperatives d’habitatge, establint un percentatge de reserva per a la
promoció d’habitatge de protecció oficial i donar-lo a gestionar per cooperatives.
Reglamentar la figura del promotor d’habitatge social sense ànim de lucre.
Mesures en matèria de política fiscal
A més de les desgravacions ja especificades anteriorment, es promouran les següents:
Aplicació de l’IVA superreduït (4%) a qualsevol modalitat d’habitatge de protecció
oficial.
Regular la declaració d’exempció per a les subvencions rebudes en l’adquisició d’un
habitatge de protecció oficial.
Bonificar les taxes de llicències i impostos sobre la construcció en qualsevol
modalitat d’habitatge de protecció oficial.
Bonificar l’IBI en el període de construcció d’habitatges de protecció oficial
destinats a lloguer.
Bonificar l’IBI als habitatges protegits destinats a lloguer durant tot el període de
vigència d’aquest règim.
Establir un sistema de rescabalament per als municipis que apliquin les mesures de
bonificació de tributs locals en la promoció de l’habitatge de lloguer.
85
�Barris dignes i ciutats i pobles segurs
La problemàtica de l’habitatge va acompanyada, a més, de la situació difícil en què es
troben molts barris de Catalunya, situats sobretot a les grans àrees urbanes. Són molts
els ajuntaments que han tractat d’emprendre accions de rehabilitació a gran escala en
àrees d’aquest tipus. De fet, s’han obtingut alguns èxits notables en alguns barris de
ciutats de Catalunya. En aquestes accions s’ha comptat, sovint, amb la complicitat del
sector privat, de les associacions veïnals i de les institucions europees. La intervenció
dels successius governs de la Generalitat en aquest camp ha estat, però, massa tímida i
erràtica, limitada per visions estretament sectorials, mancada de recursos i sense un
projecte de conjunt.
En efecte, tot i la millora que, en termes generals, han conegut les viles i ciutats de
Catalunya en els darrers vint anys, àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen
problemes importants d’ordre urbanístic i social que, en ocasions, lluny de resoldre’s,
tendeixen clarament a empitjorar. De fet, el 55% del sòl residencial de l’àmbit
metropolità, on habiten dues terceres parts de la població de Catalunya, tenen algun
tipus de dèficit de qualitat (urbanització, ordenació, equipaments o accessibilitat).
Aquests dèficits afecten amb particular intensitat els nuclis antics, les àrees d’expansió
urbana i els polígons d’habitatges. En la major part dels casos, les carències
urbanístiques van acompanyades, a més, d’una problemàtica social: envelliment, nivell
de renda baix, pèrdua de població i concentració de grups amb necessitats especials.
Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes que s’hi plantegen, una
sèrie de barris que representen el 7% de la superfície residencial, amb prop de 180.000
habitatges i una població de prop de 400.000 habitants. En aquestes àrees, els dèficits
superposats d’ordenació, edificació i benestar requereixen operacions d’intervenció
integrals.
OBJECTIUS
1. Impulsar la rehabilitació integral, mitjançant la posada en marxa del Pla
d’Intervenció Integrada en Barris, de les àrees que requereixen atenció especial
adreçada a la rehabilitació de l’habitatge, la millora dels equipaments i l’impuls de
l’activitat econòmica.
MESURES
Mesures en matèria d’intervenció integral en barris
Emprendre la rehabilitació integral de 40 barris de tot Catalunya que requereixen
atenció especial, en un període de quatre anys, mitjançant la posada en marxa del
Pla d’Intervenció Integrada en Barris. La rehabilitació estarà adreçada tant a
l’habitatge, com a la millora dels equipaments i l’impuls de l’activitat econòmica.
Crear un fons de foment per a barris i àrees urbanes que requereixen atenció especial
amb una dotació de 600 milions d’euros, en part procedents dels fons europeus.
86
�Concertar les actuacions amb els ajuntaments i altres administracions locals per a la
intervenció conjunta.
87
�3.3. Drets de les dones i igualtat d’oportunitats
A Catalunya, des de l’adveniment de la democràcia, s’han produït canvis accelerats en
la situació de les dones, especialment si ens comparem amb altres països europeus. Això
es deu, fonamentalment, a l’acció de les dones, que no s’han resignat al paper que,
tradicionalment, se’ls havia atorgat i han trencat la frontera que separava l’àmbit públic
del privat, l’antiga i persistent estructura social que perpetuava la divisió sexual del
treball entre homes i dones. Són canvis que afecten tant les millores legislatives de què
ens hem anat dotant com, sobretot, la mentalitat de les dones respecte al seu lloc i les
seves potencialitats en la societat.
Aquests canvis es concreten en algunes dades espectaculars, com ara la feminització de
les universitats o l’increment de la taxa d’activitat femenina (el nombre de dones que
volen accedir al mercat laboral). Això no obstant, aquestes dades no ens poden fer
oblidar una realitat no tan positiva, que ens mostra com el nivell d’atur entre les dones
és molt superior al masculí, malgrat la seva formació superior. També es constata que
les diferències d’ocupació s’agreugen quan les dones estan en edat de fertilitat, sent en
aquests casos molt més difícil accedir a un lloc de treball. Si tenim en compte que les
dones són les qui més pateixen la precarietat contractual i les qui menys cobren subsidi
d’atur, en totes les edats, es comprèn per què es parla de la feminització de la pobresa,
un risc que amenaça totes les dones però especialment les que viuen soles per decisió
pròpia o per circumstàncies de separació o viduïtat. Aquests factors ens dibuixen un
quadre on, a totes llums, manca una política decidida envers l’ocupació i l’eradicació de
la pobresa entre les dones.
I què podem dir de les afortunades que han trobat una feina? També en aquests casos hi
ha senyals d’alarma que ens han de fer estar alerta. Observem que les dones continuen
cobrant un sou sensiblement inferior al dels homes per un mateix treball realitzat i
també com moltes dones s’enfronten amb dificultats per a la seva promoció laboral,
especialment si es tracta d’accedir a llocs de direcció. És el que s’anomena "sostre de
vidre", un fenomen de segregació vertical que es produeix tant a l’empresa privada com
a l’àmbit públic i polític. Els i les socialistes volem una societat on el saber de les dones
i les seves aportacions estiguin reconeguts amb valor específic, i on la igualtat
d’oportunitats en el mercat laboral i dins de les organitzacions estigui absolutament
garantida.
D’altra banda, les circumstàncies socials fan que, en aquests moments, les dones joves
no puguin decidir lliurement sobre la seva maternitat. Les reivindicacions clàssiques
sobre el dret a la no-maternitat han donat pas a una situació en què les dones no tenen
llibertat real per decidir en quin moment volen tenir fills ni quants en volen. Es planteja
la necessitat de triar entre la independència econòmica o bé la carrera professional i la
maternitat. Cal, per tant, garantir la llibertat d’elecció entre les dones. És evident que
l’organització social no està responent a les necessitats individuals ni familiars en
l’atenció a les persones ni en els usos del temps, circumstàncies que obliguen moltes
dones a realitzar dobles, i fins i tot triples jornades (quan fan treball voluntari o
comunitari) que repercuteixen en la seva salut i en la qualitat de vida de tota la societat.
I per tenir cura de la salut de les dones, no podem oblidar la necessitat d’una assistència
sanitària pública universal amb visió de gènere. Certament, la introducció de la targeta
sanitària individual ha suposat una autonomia més gran per a les dones, que poden
88
�accedir al sistema sanitari com a ciutadanes i no com a dependents d’un treballador
(com succeïa fins ara). Malgrat això, a les prestacions no cobertes pel sistema públic i
en tot l’entorn sanitari cal acceptar que encara existeixen diferències de gènere que
deriven en desigualtats envers les dones. Es basen, sobretot, en imatges socials i
prejudicis sobre la malaltia que, en ocasions, prioritzen l’atenció i el diagnòstic
terapèutic en els homes respecte de les dones, donant també un valor diferent a les
queixes i símptomes femenins respecte dels masculins. Així mateix, persisteixen
diferències en els assaigs clínics, tant en la seva realització (ja que la majoria de vegades
es fan amb homes) com en la interpretació de resultats, en què de vegades la
complexitat de la biologia femenina no està prou contemplada. Cal, en definitiva, fer un
esforç per introduir la perspectiva de gènere a la salut al llarg de tots els cicles de la vida
de les dones, valorant les seves especificitats quant a morbiditat i, fins i tot, mortalitat.
Cal treure les dones de la invisibilitat que han tingut per a la ciència, en general, i la
medicina, en particular, per tal que la nostra societat sigui tan justa com pretenem.
Finalment, com a socialistes, ens neguem també a tancar els ulls davant d’un problema
tan greu com és el de la violència envers les dones. Només una política basada en el
respecte i la igualtat d’oportunitats entre els sexes aconseguirà una Catalunya lliure de
violència de gènere. Una mort setmanal de mitjana és molt més del que una societat
conscient pot suportar. Es tracta d’una violència irracional, sustentada en arguments
antiquíssims de la dona com a propietat masculina i de la qual moltes persones encara
no han comprès que poden ser còmplices, si no se solidaritzen amb les víctimes, si no
protegeixen les vides de les dones maltractades, si no treballem per la seguretat absoluta
de cada una de les dones del nostre país. Es calcula que la violència física afecta unes
100.000 catalanes i la violència psicològica més del 50% de les dones. Amb aquestes
dades, ningú no es pot quedar indiferent. Treballarem per sensibilitzar la societat i
aconseguir actuacions actives contra la violència. Treballarem per no deixar impunes les
agressions ni els agressors. Treballarem per educar el nostre jovent en la igualtat
d’oportunitats i la independència de cada ésser humà. Només així estarem en el camí
d’una societat en pau on les dones siguin valorades.
Com a resposta a aquestes situacions, el nou Govern de la Generalitat proposarà un
contracte social nou entre homes i dones que arribi a tots els àmbits de la nostra
cultura, tant públics com privats. Això implica la reformulació de la distribució actual
de tasques entre dones i homes per tal d’aconseguir una igualtat d’oportunitats efectiva.
Implica també, com a eix fonamental de la nostra política, transformar les actituds i els
valors socials que condicionen la imatge de les dones construïda a través de l’educació,
el llenguatge i els mitjans de comunicació. Només així s’assoliran els objectius
essencials d’aquest nou pacte social entre homes i dones que propugnem i que
consisteix a:
-
Compartir responsabilitats familiars.
Compartir el treball.
Compartir el poder.
Promoure les condicions que possibilitin aquesta societat en igualtat
d’oportunitats.
La nova distribució de funcions, juntament amb el reconeixement social de les
aportacions específiques de les dones, permetrà superar els rols sexistes i crear una
89
�societat on dones i homes puguin desenvolupar les seves capacitats i enriquir-se
mútuament en la vida personal, familiar i social.
OBJECTIUS
Les línies estratègiques de govern que conduiran a aquest nou pacte social entre dones i
homes són les següents:
1. Aconseguir la transversalitat efectiva en el desenvolupament de les polítiques de
govern.
2. Lluitar per una Catalunya lliure de violència envers les dones.
3. Assolir la igualtat d’oportunitats en el mercat laboral.
4. Treballar pels nous usos del temps: conciliació de la vida laboral, familiar i
personal.
5. Garantir l’accessibilitat per a tots i per a totes amb polítiques de mobilitat
quotidiana.
6. Incentivar la participació de les dones i les xarxes socials.
7. Oferir una atenció integral davant de les necessitats de les dones.
8. Promoure nous valors socials envers les dones.
MESURES
Mesures per aconseguir la transversalitat efectiva en el desenvolupament de les
polítiques de govern
Presentar un projecte de llei per a la igualtat d’oportunitats, que englobi tots els
sectors polítics i socials implicats.
Incorporar la perspectiva de gènere als nous programes de govern, decrets, projectes
de llei i revisar els que ja existeixen, seguint la normativa que ha elaborat la UE.
Mesures per lluitar per una Catalunya lliure de violència envers les dones
Desenvolupar un pla integral contra la violència de gènere, que s’avaluarà i
pressupostarà bianualment.
Estudiar l’impacte de la violència envers les dones i elaborar mapes de recursos
públics per a les dones víctimes de maltractaments (a escala autonòmica, provincial
i local), recursos privats i també mapes dels serveis que ofereixen les associacions
de dones i d’altres entitats.
90
�Impulsar un circuit de coordinació d’atenció i detecció de la violència de gènere a
Catalunya. Una comissió permanent interdisciplinària elaborarà els protocols
d’actuació pertinents i coordinarà les actuacions entre els diferents agents implicats,
com ara els serveis sanitaris, policíacs, judicials, socials i els ens locals. Així mateix,
garantirà l’atenció de qualitat i la calidesa envers les dones, el compliment de la
legislació i la protecció i la recuperació personal de les dones que pateixen
maltractaments. Aquest àmbit definirà mesures de formació específica de personal i
protocols d’actuació efectiva.
Desplegar en el territori, conjuntament amb les entitats locals, punts d’informació i
atenció a les dones per atendre les seves necessitats, promoure la seva autonomia i
eradicar la violència envers les dones. Aquests punts, un per cada 150.000 habitants,
han d’estar integrats per treballadors/es socials, professionals de la psicologia i de
l’assessorament jurídic. Aquests espais de proximitat tenen la triple funció de
finestra única on rebre informació i primera atenció en casos de violència de gènere
i d’altres temes d’interès per a les dones; la promoció de la seva emancipació, i el
treball amb la societat per tal d’aconseguir una tolerància zero en la violència envers
les dones.
Crear centres d’atenció a les dones que pateixen violència –un a cada regió–,
equipaments d’atenció integral especialitzats i de referència per a tots els serveis de
la zona, destinats a la recuperació personal i socioeconòmica de les dones, i donar
impuls a plans d’emancipació (inserció laboral i accés a l’habitatge).
Garantir la creació d’una xarxa d’equipaments d’acollida que respongui a les
diverses necessitats de les dones: centres d’urgència (en col·laboració amb els
ajuntaments) –un a cada regió–, cases d’acollida, cases de recuperació integral i
pisos pont. Garantir, per tant, l’existència i l’accés a aquests recursos per part de les
dones, a tot el territori de Catalunya.
Crear fiscalies especials, jutjats que atenguin de manera específica els casos de
violència de gènere, dotant així de majors recursos les fiscalies i reforçant el torn
d’oficina.
Arribar a acords socials, incloent-hi els mitjans de comunicació, per dur a terme
accions per a l’eradicació de la violència de gènere, especialment de conscienciació
de la ciutadania per tal d’aconseguir la tolerància zero envers la violència de gènere.
Promoure accions formatives amb infants i joves, tant en l’àmbit de l’educació
formal com la informal, per a la prevenció de les relacions abusives i el foment
d’aprenentatges de models alternatius de convivència en el marc d’una cultura per la
pau.
Prevenir, detectar i perseguir judicialment l’assetjament sexual i moral (mobbing) al
lloc de treball i d’altres àmbits on es pugui produir.
Mesures per assolir la igualtat d’oportunitats en el mercat laboral
Crear l’Oficina per a la Igualtat de les Dones en el Mercat de Treball, depenent de
l’Institut Català de la Dona (ICD). Aquesta oficina ha d’impulsar les mesures
91
�específiques per assolir la igualtat d’oportunitats de les dones en l’accés i en les
condicions de treball, amb accions concertades amb els ajuntaments.
Promoure programes estratègics d’acció positiva, formació, informació i
sensibilització a treballadors/es i empresaris/es, dels drets i deures sobre la igualtat
d’oportunitats i l’eliminació de les discriminacions de gènere en la línia de la
responsabilitat social de les empreses que propugna la Unió Europea.
Reduir la segregació de gènere a determinats sectors professionals en els quals les
dones, tradicionalment, no estan presents o estan subrepresentades, afavorint la seva
formació específica i sensibilitzar i esperonar les empreses per fer efectiva la seva
inserció.
Afavorir la presència i participació de les dones en els programes formatius per a la
reconversió de les actituds i perfeccionament de les persones semiqualificades o
qualificades perquè conservin el seu lloc de treball, o accedir a altres ocupacions de
més qualificació.
Posar en funcionament programes d’informació a treballadors/es i empresaris/àries,
dels drets i deures sobre la igualtat d’oportunitats i sobre l’eliminació de les
discriminacions de gènere.
Fomentar la sensibilització, la formació i la posterior ocupació de les dones en
professions científiques i tècniques.
Fomentar els projectes d’autoocupació especialment orientats a millorar les
ocupacions de les dones i establir programes formatius orientats a la formació de les
dones per a la direcció.
Adreçar programes de formació, assessorament i foment de l’ocupació als col·lectius
de dones amb més dificultats per a la inserció laboral, com ara dones amb poca
qualificació professional, dones majors de 45 anys, dones soles amb responsabilitats
familiars, dones immigrants, etc.
Presentar un informe sobre l’estat de les situacions de discriminació vers les dones
al Parlament de Catalunya durant el primer semestre de cada any, per part de la
Conselleria de Treball.
Mesures per als nous usos del temps: conciliació de la vida laboral, familiar i
personal
Facilitar l’organització del treball de manera flexible per als treballadors/es, així
com la flexibilitat a les escoles i en el teixit comercial.
Introduir, a les negociacions de convenis col·lectius, més oportunitats de conciliació
de la vida laboral, familiar i personal mitjançant la incentivació dels còmputs anuals
dels horaris de treball, la incentivació del treball a temps parcial tant per a homes
com per a dones sempre que sigui indefinit, reversible a voluntat del treballador/a i
no precari.
92
�Mesures per garantir l’accessibilitat per a tots i per a totes
Fer dels mitjans de transport instruments que garanteixin l’accessibilitat als llocs de
treball, a l’assistència sanitària, a l’oci i als equipaments culturals, sense
discriminació de gènere.
Apostar pels transports que tinguin un ús menys discriminatori, com són els mitjans
col·lectius i públics.
Introduir, en els plans de mobilitat urbans i territorials, la perspectiva de gènere,
perquè els homes i les dones vivim de manera diferent la ciutat i cal tenir en compte
aquestes diferencies perquè no esdevinguin desigualtats d’accés.
Mesures per incentivar la participació de les dones i les xarxes socials
Fomentar l’accés a Internet per part de les dones com una eina estratègica de
participació social que possibilita el treball comú i la comunicació entre dones
diverses, per tal de visibilitzar el saber de les dones en l’àmbit públic.
Impulsar nous models de lideratge que incorporin els valors de direcció femenins,
com ara el treball en equip, l’horitzontalitat en els llocs de treball, les estructures
flexibles, etc. com una manera d’enriquir les organitzacions i la vida social.
Incloure a la llei electoral catalana la presència equilibrada d’homes i de dones a les
candidatures i assumir la paritat com una de les mesures bàsiques per assolir la
democràcia plena i compartida. Impulsar la presència paritària de les dones en tots
els àmbits de la vida pública catalana: organitzacions empresarials, culturals,
organismes de representació agraris, socials, etc.
Mesures per oferir una atenció integral davant les necessitats de les dones
Analitzar i publicar sistemàticament les repercussions de la salut física i mental de
les dones contractades a temps parcial.
Incloure, a l’anàlisi i programes de salut laboral, els riscos psicosocials i els de la
doble jornada sobre la salut de les dones.
Promoure polítiques de salut que permetin la qualitat de vida i la independència de
les dones, sobretot en edats avançades.
Estudiar la viabilitat de la renda bàsica universal com a mesura que podria eradicar
la feminització de la pobresa, especialment en dones soles o en dones grans.
Oferir informació i formació específica a les dones de zones rurals, tenint en compte
les seves necessitats i circumstàncies per tal d’augmentar-ne el nivell d’autonomia i
lideratge.
Establir programes socials i sanitaris per a les dones que es dediquen a la prostitució
i facilitar que puguin accedir a altres oportunitats.
93
�Mesures per promoure nous valors socials envers les dones
Convertir la Generalitat en una institució exemplificativa respecte a la igualtat
d’oportunitats i la conciliació de la vida laboral, familiar i personal.
Treballar per una nova cultura social que contempli les dones i les seves
característiques com un valor fonamental i necessari per a l’existència humana.
Respectar les decisions sobre la maternitat, l’educació dels fills/es i qualsevol àmbit
social, en el marc del respecte a l’autoritat i el saber femení.
Adreçar campanyes als homes (infants, joves i adults) sobre actituds alternatives de
vida respecte a l’atenció a la família, la conciliació de la vida laboral, familiar i
personal, el repartiment del treball domèstic i, especialment, sobre la necessitat
d’una convivència no violenta i respectuosa. Formar-los en els valors d’una nova
masculinitat.
Treballar en el concepte de “feminització de la política”, redefinint els espais
públics i privats, estenent la democràcia a l’esfera domèstica, introduint nous temes
a les agendes polítiques (com ara la sexualitat, la maternitat, l’avortament, el medi
ambient, el tenir cura de les persones, la pau o d’altres que interessin específicament
a les dones), repensant les ciutats d’acord amb les aportacions de les dones i
reforçant la política de participació femenina.
Aprofundir en la coeducació (tant amb professors/es com amb l’alumnat) com a
mecanisme essencial per assolir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
Donar suport, en àmbits educatius, a accions encaminades a difondre valors
d’igualtat d’oportunitats entre noies i nois. Introduir en els plans d’estudi
assignatures transversals sobre igualtat encaminades a fomentar valors de solidaritat
i convivència cívica
94
�3.4. Llibertat sexual
La situació social de les persones homosexuals ha millorat en els darrers temps. En la
majoria dels països democràtics, els gais i les lesbianes han vist reconeguts drets
comuns i un prestigi social que fins ara els eren negats. Els darrers vint anys no han
estat una excepció a aquest progrés a Catalunya i a l’Estat espanyol.
Gais i lesbianes aporten a la societat actual un seguit de valors com a comunitat. Han
format una xarxa social informal que, de manera contínua, transmet a la societat
missatges a favor del respecte a la diversitat sexual i afectiva: el “viu i deixa viure”. Una
altra contribució a la societat és una redefinició no sexista, ni “heterosexista” de les
identitats masculina i femenina. Aquest avenç en els drets que s’ha produït en el darrers
temps en la societat és un clar exemple de la necessitat de majors espais de llibertat en
els àmbits de la sexualitat i l’afectivitat. La presència creixent de gais i lesbianes a la
vida social, d’una manera visible, demostra que la seva contribució a la vida col·lectiva
és indispensable. La seva igualtat i llibertat és profitosa per al conjunt de la societat.
Les accions destinades a la millora de la qualitat de vida dels gais i les lesbianes s’han
desenvolupat sovint des de l’actitud de la tolerància. Els gais i les lesbianes creuen que
aquesta ha estat una perspectiva errònia del tractament de les seves reivindicacions. La
tolerància, en ella mateixa, és un mecanisme de control de les minories, ja que, per
definició, allò que no agrada es tolera. Tolerància no és sinònim de normalització. Es
tolera els dissidents mentre no pretenguin exercir drets ciutadans comuns. La tolerància
és un acte de caritat, que no resol res. Des del nou Govern de la Generalitat treballarem
per a una igualtat real.
I és que, malgrat els avenços i la integració, encara queda molt a fer. La llibertat i la
igualtat dels gais i les lesbianes no són del tot reals i efectives. La presència social de les
dones i els homes homosexuals (i el seu tractament) encara és inferior a la dels homes i
les dones heterosexuals, no s’ha avançat prou en el reconeixement i l’aplicació efectiva
de les normes legals que regulen el dret a la igualtat d’oportunitats. La identitat gai i
lesbiana continua sent un fenomen clarament urbà. Viure d’una manera visible la pròpia
homosexualitat encara comporta un cost social de marginació i discriminació.
La política educativa continua sense prestar l’atenció que correspon al fenomen de la
pluralitat sexual i familiar. La dona lesbiana continua patint un doble procés de control
social. Als tòpics de sempre sobre els gais i les lesbianes, se n’hi han afegit uns altres
que intenten positivitzar l’homosexualitat, però que no deixen de constrènyer-la en uns
rols que no es corresponen a la realitat de diversitat i pluralitat de les persones
homosexuals. La situació, en la major part del món, continua sent catastròfica:
l’assassinat, la tortura i el menyspreu envers gais i lesbianes continuen sent quotidians
en els països del sud, mentre que a Occident els gais i les lesbianes no han deixat de ser
ciutadans de segona, pàries socials a qui la seva diversitat sexual i afectiva ha fet
mereixedors del càstig legal i l’ostracisme social. Finalment, els i les transsexuals
pateixen actituds socials de rebuig, així com diverses limitacions legals que fan que no
puguin viure la seva condició amb la plenitud necessària.
El nou Govern de la Generalitat tindrà com a referent central la plena igualtat de les
persones, així com la igualtat bàsica entre tots els éssers humans. És una evidència que
95
�la sexualitat i l’afectivitat no poden, en cap cas, constituir un impediment per al ple i
lliure desenvolupament de la personalitat, ni ser tampoc un factor de desigualtat. Si
l’homosexualitat és un manifestació més de la pluralitat sexual i afectiva de les
persones, el nou Govern assumirà l’homosexualitat com una forma de sexualitat i
afectivitat plenament equiparable a l’heterosexualitat.
Per això, garantir el lliure exercici de la sexualitat i l’afectivitat com un dret de les
ciutadanes i els ciutadans serà una prioritat del nou Govern de la Generalitat. Hem de
fer de la llibertat sexual de les persones una llibertat efectiva i real. Aquest ha de ser el
sentit de la llibertat en el segle XXI: treballar per una llibertat plena de les dones i els
homes.
OBJECTIUS
1. Assolir la plena igualtat de gais, lesbianes i transsexuals, i promoure la
normalització del fet homosexual i transsexual.
2. Vetllar pels drets de gais, lesbianes i transsexuals a la lliure expressió de la seva
sexualitat i al desenvolupament de la personalitat, i assegurar l’equiparació legal del
fet homosexual i transsexual.
3. Garantir el respecte a la dignitat de la persona, independentment de la seva
orientació sexual, i defensar la no-discriminació a causa de l’opció sexual.
MESURES
Mesures per al foment de la igualtat d’aquests col·lectius
Donar suport a les actuacions i iniciatives de les associacions de gais i lesbianes, o a
aquelles que, en un marc d’actuació més ampli en la defensa de la igualtat o la
diversitat, incloguin la normalització d’aquest col·lectiu.
Propiciar el treball conjunt de col·laboració entre les organitzacions socials i els
col·lectius sense ànim de lucre que treballen en la defensa dels drets dels gais i
lesbianes, i totes les administracions per tal de promoure els valors de respecte i
igualtat.
Defensar, davant de situacions de discriminació, les persones homosexuals, ja sigui
mitjançant serveis específics de suport o bé a través de la inclusió d’aquest col·lectiu
de manera específica en els serveis de defensa dels drets dels ciutadans (defensor del
ciutadà, oficina per a la no-discriminació, etc.).
Mesures per al reconeixement dels drets dels homosexuals i dels transsexuals
Equiparar parelles de fet, amb independència de la seva orientació sexual, en el
conjunt d’ajuts i suports (serveis socials, política d’habitatge, formació, treball, etc.).
96
�Revisió del Codi de Família i de la Llei d’unions estables de parella per incloure-hi
el tractament de l’homosexualitat en tots els seus aspectes i donar curs, en els
parlaments català i espanyol, a la regulació dels drets de matrimoni i adopció.
Establir el diàleg entre l’Administració i el conjunt d’associacions legalment
constituïdes d’aquest àmbit, a fi de remoure tots els obstacles per a la plena igualtat
de les persones pel que fa a la seva orientació sexual i gènere. Garantir el
desenvolupament de les polítiques d’igualtat que en resultin, en tots els sectors
(joventut, immigració, gent gran, etc.).
Obrir un espai de reflexió entre les associacions de gais i lesbianes i el conjunt de la
comunitat educativa, per tal de tractar en profunditat el fet de la llibertat sexual i la
introducció de mesures pedagògiques antidiscriminatòries.
97
�3.5. Facilitar l’emancipació del jovent
El jovent de la Catalunya d’avui està format per una de les generacions més preparades i
amb més capacitats de transformació de la història d’aquest país. Però, al costat
d’aquesta realitat, molts joves troben contínues dificultats que els impedeixen poder
desenvolupar plenament els seus projectes de vida, trobar ocupacions on aportar els seus
coneixements, emancipar-se i entrar en la vida adulta.
La majoria de les persones joves no es poden emancipar i romanen en els domicilis
paterns fins als 30 anys o més. L’any 2002, el 67% de joves entre 25 i 29 anys encara
vivien a casa dels pares. L’índex de joves membres d’associacions, molt baix i molt per
sota de la mitjana europea, mostra que la condició juvenil, generosa en les seves
respostes solidàries davant les injustícies de la societat, no troba en l’associacionisme
una forma vàlida d’expressió de les seves inquietuds.
L’actual Govern de la Generalitat ha fet poc per modificar aquesta situació. L’existència
del Pla Nacional de Joventut no ha estat suficient per respondre a les necessitats
d’aquesta nova condició juvenil. Han faltat recursos i capacitat d’implementació
concertada amb totes les administracions per dur a terme polítiques actives i eficaces. El
Pla ha servit, sobretot, per fer activitat publicitària.
La condició juvenil, amb noves necessitats, exigeix que el Govern de la Generalitat
faciliti les condicions necessàries perquè els joves es puguin emancipar. Emancipar-se
significa assolir el màxim desenvolupament personal: entre altres coses, l’accés a un
lloc de treball i a un habitatge.
El nou Govern de la Generalitat assumeix la qüestió de l’emancipació juvenil com un
tema prioritari. El nou Govern de la Generalitat ha d’ordenar la seva política de joventut
entorn a tres eixos bàsics: l’educació i la cultura, el treball i l’habitatge.
Cal un sistema educatiu on tant l’ensenyament professional com la formació
universitària de grau mitjà i superior de titularitat pública siguin els protagonistes i
impulsors de la formació continuada, a través de la reorientació i ampliació de les seves
funcions tradicionals.
En l’àmbit del treball, té especial importància reduir la temporalitat i combatre la
inestabilitat i la inseguretat laboral. A llocs de treball fixes, contractes indefinits; a igual
treball, igual salari.
No volem cap jove sense més formació o treball garantits en acabar l’etapa d’educació
obligatòria.
En l’àmbit de l’habitatge, el nou Govern de la Generalitat arbitrarà un paquet d’accions
adreçades a afavorir l’accés dels joves a un habitatge, en lloguer o en propietat.
98
�OBJECTIUS
Els tres eixos d’una política adequada de joventut se situen, fonamentalment, entorn de
la formació, el treball i l’habitatge. Sobre aquests eixos se situen les Taules
d’Emancipació Juvenil, que esdevindran la xarxa d’actuació de les administracions
públiques en matèria de joventut. Integrant en un mateix centre els serveis fins ara
dispersos, es podran atendre de manera combinada i personalitzada les necessitats de
cada persona jove en un territori determinat.
Aquests centres permetran:
1. Conèixer en profunditat els mercats locals de treball, formació i habitatge del
territori.
2. Identificar les necessitats i particularitats d’aquests territoris.
3. Establir una xarxa de relacions amb els agents econòmics i socials locals implicats.
4. Desenvolupar polítiques personalitzades segons les singularitats del mercat de destí.
5. Intermediar entre joves, empresaris, centres de formació i els que ofereixen
habitatge de lloguer o compra.
Les taules actuaran com a punts de servei on es podrà tractar i resoldre de manera
personalitzada i integral la problemàtica juvenil al voltant dels tres eixos bàsics:
formació, educació, treball i habitatge.
MESURES
Mesures per fomentar la formació dels joves
Potenciar que els programes de garantia social (PGS) cerquin la reinserció en el
sistema educatiu i no només la sortida ocupacional.
Desenvolupar una política de beques que incentivi els alumnes capacitats a
continuar els estudis, davant de l’alternativa d’incorporar-se al mercat de treball, en
la perspectiva d’assolir una taxa d’escolarització postobligatòria del 80% de les
persones entre 16 i 25 anys.
Potenciar i prestigiar el cicles formatius professionals, especialment els vinculats
amb els oficis.
Afavorir la possibilitat d’alternar formació i treball.
Consolidar un sector no universitari d’ensenyament superior per donar resposta a les
necessitats tècniques del sector productiu del nostre país, vinculant l’ensenyament al
progrés social i econòmic a través del teixit associatiu i del món empresarial.
Potenciar l’intercanvi de joves de diversos països i la creació de xarxes
d’interculturalitat i solidaritat.
Mesures per fomentar la inserció laboral dels joves
Vetllar perquè la contractació dels joves es produeixi en igualtat de drets socials i
laborals evitant l’existència de discriminacions per raons d’edat.
99
�Potenciar els programes de formació i ocupació (escoles taller, cases d’oficis), en
condicions de qualitat, per inserir els joves amb greus dificultats per continuar els
estudis, així com potenciar la utilització dels contractes amb contingut formatiu
(pràctiques i formació), vetllant per un ús correcte i afavorint-ne l’estabilitat.
Donar suport a les iniciatives empresarials dels joves, especialment les relacionades
amb l’aparició de noves activitats i, en particular, les relacionades amb el
reforçament de la inclusió social, el lleure i el medi ambient.
Oferir a totes les persones joves en situació d’atur, en el termini màxim de sis
mesos, una oferta formativa ocupacional adequada a les seves potencialitats o una
oferta de treball a través del Servei d’Ocupació de Catalunya o les Taules
d’Emancipació Juvenil.
Mesures per afavorir l’adquisició d’habitatges per als joves
Impulsar una oferta adequada a les necessitats de la gent jove, facilitant l’accés a
l’habitatge (bosses de lloguer, foyers, lloguer rotatori, convivència amb gent gran).
Programa de suport per a l’accés al primer habitatge, tant pel que fa al finançament
per a l’adquisició com a les garanties exigibles en els contractes de lloguer.
Aplicar l’IVA reduït a les promocions de sòl destinat a habitatge protegit. Aplicar
un marge de reducció en l’ITP i concedir una desgravació o ajut de 600 € anuals per
contractes a persones joves.
100
�3.6. Serveis sanitaris de qualitat per a tothom
La salut és l’element de la vida més apreciat per la ciutadania i les polítiques públiques
són determinants per garantir-la.
El sistema de salut es consolida com a Sistema Nacional de Salut, finançat a base
d’impostos, a la Llei general de sanitat de l’any 1986, que garanteix la protecció de la
salut del ciutadà i és un dels instruments més poderosos de redistribució de la renda i
d’igualtat d’oportunitats, juntament amb l’educació i les pensions, principals elements
dels estats del benestar europeus.
A Espanya i a Catalunya, s’ha viscut un procés accelerat de construcció del sistema
sanitari i més si es té en compte el baix nivell de prestacions i de recursos de què
partíem.
Les polítiques públiques de salut són clarament un dels pilars bàsics del sistema de
benestar social avançat perquè, a més de ser un instrument de cohesió social, és alhora
font de riquesa i d’ocupació (el sector sanitari té un pes del 3,9% en el PIB català, l’1%
de la població treballa en una empresa sanitària publica i 49.774 persones formen part
del personal sanitari).
Des de mitjans dels noranta fins avui s’ha perdut la iniciativa i el lideratge polític per
orientar el sistema, ja que la sanitat no ha estat una prioritat per al Govern de la
Generalitat de Catalunya, sobretot en temes com la salut pública, la salut mental, la salut
ambiental, la salut laboral i la defensa del consumidor. D’aquesta manera, s’ha produït
una pèrdua de confiança creixent dels ciutadans en l’atenció sanitària (llistes d’espera,
ambulàncies, etc.) i en la protecció de la salut (vaques boges, legionel·losi, intoxicacions
alimentàries, etc.). A més, constatem el desencís i manca de motivació dels
professionals i una iniquitat territorial creixent. En definitiva, podem parlar de crisi del
model sanitari català i del seu finançament.
El nou Govern ha de revisar i actualitzar el sistema sanitari, conservant-ne els elements
vigents, útils i eficaços, tornant-ne a examinar d’altres i generant noves idees, projectes i
il·lusions que trenquin amb les inèrcies i carències actuals. El nou Govern de la
Generalitat ha de modernitzar l’Institut Català de la Salut. El nou ICS gaudirà una
veritable autonomia de gestió, i descentralitzarà la presa de decisions operatives als
centres o a xarxes integrades en el territori.
Cal reformar l’administració sanitària catalana, garantint-ne la viabilitat econòmica, i
executar un pla especial d’inversió per millorar el servei. La gestió pública del sistema
sanitari pot ser, i ha de ser, de qualitat i eficient.
Aquest nou sistema de salut ha d’integrar i coordinar els serveis socials d’atenció a la
dependència juntament amb l’atenció sanitària i prioritzar la salut pública entesa com a
promoció de la salut, prevenció i vigilància de la malaltia, protecció de la salut general,
de la salut laboral i la mediambiental.
101
�Salut mental
Cal fer especial esment en la salut mental. Catalunya va ser capdavantera en la reforma
de l’assistència psiquiàtrica però, un cop restaurada la Generalitat i després de rebre els
primers traspassos en matèria sanitària, va romandre aturada durant tota la dècada dels
anys vuitanta, fins a la promulgació de la Llei d’ordenació de la sanitat a Catalunya
(LLOSC), l’any 1990.
El desenvolupament de l’assistència psiquiàtrica dels darrers anys s’ha basat, sobretot,
en les estructures hospitalàries històriques, fent girar el sistema al voltant de les
necessitats dels centres i no de les dels malalts i els seus familiars. No han existit uns
criteris clars i explícits de planificació global del fenomen, fet que ha provocat una
proliferació de dispositius d’assistència sanitària especialitzada, amb molta iniquitat en
l’accés territorial i la qualitat. Actualment, Catalunya està per sota de la mitjana de
l’Estat en despesa sanitària destinada a l’atenció psiquiàtrica per habitant.
El propòsit del nou Govern de la Generalitat és afavorir la normalització de la vida de
les persones que pateixen malalties mentals i de les seves famílies. Així doncs, caldrà
establir una coordinació interdepartamental per tal que el malalt mental i les famílies
que en tenen cura tinguin recursos per a la integració social i laboral del malalt.
Salut pública
Un altre àmbit de l’actuació del Govern de la Generalitat en sanitat que requereix una
intervenció especial i un canvi d’orientació és el de la salut pública. Catalunya té un
dels dèficits més importants d’Espanya i d’Europa en el desenvolupament de la salut
pública i altres temes relacionats amb ella (salut ambiental, salut laboral, defensa del
consumidor, etc.). Pel Govern de CiU, aquest no ha estat mai un tema prioritari i, per
això, no existeix al nostre país una xarxa catalana de salut pública. L’exemple més clar
d’aquest dèficit és que Catalunya té el nombre més elevat de malalties disentèriques
d’Espanya i una de les taxes d’intoxicació alimentària més elevades.
Ús racional dels medicaments: increment de l’ús dels genèrics
L’ús dels medicaments és bàsic per al control de les malalties i redueix el nombre de
baixes laborals, d’ingressos hospitalaris, d’intervencions quirúrgiques, millora la
qualitat de vida i, per tant, redueix la pèrdua de vides humanes. Ara bé, els medicaments
també poden tenir efectes negatius sobre la salut de l’usuari, en els casos en què hi ha
una selecció inadequada dels medicaments o si se’n fa un ús inadequat.
L’espectacular creixement del consum de medicaments i de la despesa farmacèutica ha
estat motiu de preocupació en el conjunt de la UE. A Catalunya la despesa pública en
medicaments és molt elevada: la mitjana de creixement durant els darrers vuit anys ha
estat al voltant de l’11% anual. I la despesa en medicaments suposa al voltant del 24%
de la despesa sanitària pública total.
102
�Cal una aposta decidida per fomentar el bon ús dels medicaments, impulsar l’ús dels
genèrics i racionalitzar la despesa, actuant en tots els sectors implicats: usuaris
(consumidors), indústria farmacèutica i prescriptors (metges i farmacèutics).
Medicines naturals
Un altre tema d’interès creixent en aquest àmbit és el de les medicines naturals
(naturopatia, osteopatia, homeopatia, medicina tradicional xinesa i acupuntura). A
Catalunya, l’interès per aquestes pràctiques representa la recuperació d’una llarga
tradició i experiència, i hi ha més de 2.000 professionals en actiu al sector.
En aquest sentit, les administracions de l’Estat i de Catalunya han ignorat la medicina
natural i l’han deixat en una situació d’al·legalitat: es pot consumir i practicar, però cap
Administració no en garanteix la qualitat al consumidor ni empara el professional.
El nostre compromís és el de regular les medicines naturals com a part dels recursos per
a la salut i com a complementàries de l’actual medicina convencional. A través de la
regulació i avaluació, es garantirà la qualitat de l’oferta i la formació, i l’estabilitat i el
reconeixement dels professionals.
OBJECTIUS
Salut (atenció sanitària, salut pública i serveis socials d’atenció a la dependència)
Establir un model basat en la salut més que en la malaltia i en “tenir cura” davant de
la cronicitat.
Millorar la qualitat de l’atenció sanitària amb un enfocament biopsicosocial i amb
perspectiva de gènere. Potenciar l’atenció primària de salut com a base fonamental
del sistema sanitari.
Prioritzar la salut pública i oferir garanties de salut i de seguretat alimentària.
Atendre la cronicitat en les situacions que ho requereixin, mitjançant serveis socials
d’atenció a la dependència.
Situar el ciutadà com a centre del sistema.
Dret a decidir sobre la pròpia vida i una mort digna.
Establir polítiques públiques per disminuir les desigualtats socials en salut i
incorporar en el Pla de Salut objectius substancials i avaluables en la reducció de la
mortalitat.
Millora del finançament sanitari i increment dels recursos.
103
�MESURES
Mesures per millorar i reformar l’atenció primària
Garantir un temps de visita suficient de deu minuts, proporcionar més recursos
humans per tal d’adaptar les plantilles a les peculiaritats geogràfiques i socials de
l’àrea, i incrementar la capacitat resolutiva dels centres d’atenció primària (CAP).
Atendre els ciutadans i les ciutadanes abans de 24 hores amb el seu metge de
capçalera en els centres de salut (sempre que la situació no sigui urgent).
Realitzar la revisió anual de la història clínica a tots els ciutadans i ciutadanes per tal
de garantir les activitats preventives i de promoció i protecció de la salut adequades
a cada persona d’acord amb l’edat, hàbits, etc.
Augmentar la cartera de serveis: prestacions dentals gratuïtes per a nens i nenes
entre 6 i 14 anys i per a malalts crònics.
Proporcionar atenció podològica a malalts de risc (diabètics, malalties de l’aparell
circulatori, etc.).
S’establiran mecanismes per tal d’evitar problemes d’equitat en el tracte i en els
resultats de la salut de la ciutadania, establint terminis per a la integració total de tots
els professionals sanitaris de l’atenció primària.
Potenciar l’atenció domiciliària. L’atenció primària atendrà millor les persones
grans i les persones que en tenen cura, mitjançant l’ús conjunt dels recursos socials i
sanitaris, amb la col·laboració estreta dels ajuntaments.
Dur a terme un canvi d’orientació en el sistema per dotar-lo d’eines de salut pública
i comunitària que permetin la promoció de la salut, la prevenció de la malaltia i que
evitin la medicalització excessiva. Així doncs, els centres d’atenció primària, a part
de cobrir l’atenció sanitària, gestionaran l’aplicació de programes de salut pública i
de programes d’atenció integral a la dependència.
Introduir formació per una concepció integral de la persona en els CAP.
La plantilla dels centres d’atenció primària s’ha d’adaptar al tipus de població i a les
seves necessitats (increment d’immigració, increment de la natalitat, població
envellida, etc.).
Adequar els sistemes d’informació de l’atenció primària i fer-los compatibles amb
els de la resta del sistema sanitari per tal d’aconseguir una bona coordinació entre
nivells assistencials, respectant la privacitat del pacient.
Els centres d’atenció primària han d’actuar com a motors de difusió de la informació
i la formació dels usuaris de la sanitat pública. El personal sanitari, amb ajuda
d’altres professionals, s’ha d’encarregar de la pedagogia sanitària de la població.
104
�L’assistència domiciliària ha de cobrir i fomentar la recuperació dels pacients en el
seu entorn habitual, des d’una perspectiva sanitària i social, amb la participació
d’equips multidisciplinars i acompanyada de polítiques de suport a la família.
Prestar especial atenció a les malalties estranyes, amb centres de referència a
Catalunya, en el camp científic i, molt especialment, en la reinserció del malalt a la
societat i en el suport a les famílies i a les persones que en tenen cura.
Tenint en compte l’increment de població procedent d’altres països, es facilitarà al
personal de l’atenció primària la formació en la diversitat intercultural i en les
patologies pròpies de cada país.
Mesures per reduir les llistes d’espera
Garantir serveis accessibles de diagnòstic ràpid a tot el territori, que evitaran les
demores en la realització de proves o estudis i serviran per fer un diagnòstic precoç
de malalties greus (com les oncològiques o cardiològiques).
Reorganitzar l’oferta d’especialistes, fet que permetrà donar garanties d’un temps
màxim d’espera d’entre un i dos mesos per a les visites no urgents, segons
l’especialitat.
Assegurar un temps màxim d’espera inferior als sis mesos per a les intervencions
quirúrgiques de malalties no greus (cataractes, pròtesi de genoll i maluc, hèrnies,
varius, etc.). Periòdicament, es revisarà quines són les intervencions amb llistes
d’espera per evitar que l’actuació preferent en unes operacions no provoqui llistes
d’espera en d’altres.
Gestionar amb transparència les llistes d’espera. Establirem uns registres
centralitzats que publicaran cada mes els indicadors de temps d’espera per centres,
per procediments quirúrgics i per proves complementàries i visites d’especialistes.
Proporcionar al pacient un certificat d’inclusió en una llista d’espera, perquè pugui
tenir constància escrita del moment en què ha entrat en llista d’espera.
Mesures per uns serveis sanitaris més confortables i humanitzats
Millorar l’accessibilitat, les infraestructures i el confort de l’atenció primària i dels
serveis d’urgència. Garantir una atenció telefònica o via Internet adequada.
Introduir millores a les habitacions dels hospitals per fer-les més confortables. A les
habitacions que no puguin ser individuals, els llits quedaran separats per mampares
que garanteixin la intimitat. Els acompanyants disposaran de butaques més
còmodes. Cap habitació no tindrà més de dos llits i la tendència de cara al futur ha
de ser augmentar el nombre de cambres individuals, especialment en ginecologia i
obstetrícia, i per a malalts en fase terminal.
Millorar les infraestructures de les urgències hospitalàries per augmentar la
intimitat, la dignitat i la comoditat del pacient.
105
�Millorar l’atenció hospitalària urgent per poder disminuir el temps d’espera en els
serveis d’urgència.
Millorar el transport urgent (urgències i emergències sanitàries) arreu de Catalunya,
diferenciat del transport programat (trasllat de malalts a rehabilitació, visites
hospitalàries, diàlisi, etc.).
Creació d’una xarxa de transport sanitari urgent que contribueixi a disminuir el
temps d’arribada als punts d’assistència, tenint en compte les particularitats
territorials i la distribució de la població.
Increment del transport sanitari medicalitzat per tal que arribi a tot el territori en les
mateixes condicions, amb els mateixos temps de resposta i amb la mateixa oferta de
serveis, en funció del territori.
Assegurar la coordinació de tots els recursos sanitaris d’urgència dins d’un mateix
territori, en el marc del 112 català. Millorar l’atenció a les emergències sanitàries
extrahospitalàries, fent del 112 un número especialment sanitari i perfectament
coordinat amb d’altres actuants del món de les emergències.
Mesures per garantir l’atenció a les malalties cròniques
Oferir un servei integral, sanitari i social a domicili, amb un treball conjunt de tots
els professionals, en especial dels auxiliars de la llar, els treballadors socials i els
infermers/es. Aquests darrers seran els professionals clau d’aquest servei, que es
gestionarà des de l’àmbit local i als centres d’atenció primària (CAP).
Creació de l’Agència Sociosanitària d’Atenció a la Dependència, que tindrà les
funcions de planificació i de garantir l’accés i la qualitat dels serveis sanitaris i
socials per a les persones amb dependència (malalts crònics, persones grans, amb
discapacitats, malalts mentals, etc.), amb el finançament adequat i impulsant-hi la
participació de les organitzacions socials no lucratives.
En l’àmbit local –municipi o mancomunitat de municipis–, els serveis d’atenció
sanitària i social garantiran un suport adequat a les persones amb dependència, en
què es prioritzarà la dependència greu, el suport a domicili, la rehabilitació i, quan
siguin necessaris, habitatges amb suport, centres de dia i residències.
Establir mecanismes d’informació i de suport efectius a les entitats (associacions,
fundacions, etc.) que agrupen voluntaris, familiars i malalts crònics (càncer,
Alzheimer, fibromiàlgia, reuma, parkinson, malalties neuromusculars, malalts
mentals, etc.), i coordinats amb la sanitat i els serveis socials públics.
Que tota la població amb dependències pugui accedir als serveis amb igualtat de
criteris de qualitat en l’assistència i el més a prop possible del seu entorn.
Mesures per garantir un plantejament integral de la malaltia mental
Implementar un nou model de salut mental que tindrà les característiques següents:
serà d’accés universal i de responsabilitat pública; abordarà la malaltia amb una
106
�visió biopsicosocial (sanitària, social i psicològica alhora); els serveis hauran d’estar
a prop del malalt i la comunitat intervindrà en l’atenció per evitar-ne l’aïllament;
serà equitatiu territorialment; s’acordarà amb tots els agents de salut, i rebrà un
finançament suficient que, a més, permetrà incrementar la recerca i la prevenció.
S’integrarà la salut mental en els hospitals generals i en les estructures sanitàries
d’àmbit territorial.
Desplegament de dispositius assistencials d’àmbit comunitari (hospitals de dia,
serveis d’internament a la comunitat i atenció domiciliària, comunitats terapèutiques
i rehabilitadores) com alternativa a l’hospitalització tradicional en els grans hospitals
psiquiàtrics.
Afavorir la reinserció social i laboral del malalt psiquiàtric.
Establir mecanismes per tal de garantir la continuïtat en la trajectòria assistencial del
malalt mental més greu (trastorns mentals severs).
Posar l’accent en una articulació adequada per efectuar un treball en xarxa entre els
diferents agents de la salut mental i associacions d’usuaris i famílies, professionals,
entitats proveïdores i diferents estaments de l’Administració.
Establir criteris d’ús racional de psicofàrmacs i anàlisi de les seves indicacions.
Realitzar un mapa de recursos per a la salut mental i accions per desplegar en vuit
anys per a la universalització de l’assistència i les garanties de qualitat i d’equitat
territorial. Definir la cartera o prestacions bàsiques de salut mental de tots els
departaments implicats, amb indicadors de qualitat assistencial.
Possibilitar que l’atenció sanitària primària atengui les persones amb trastorns
mentals lleus i assegurar la formació adequada a la xarxa d’atenció hospitalària,
sanitària, social i primària, i el treball conjunt entre la xarxa de salut mental i la
xarxa sanitària i social bàsiques. Potenciar la intervenció psicoterapèutica i social de
l’entorn familiar de les persones amb trastorns mentals lleus. Introduir de manera
gradual terapeutes grupals a les àrees bàsiques de salut per donar cobertura
psicoterapeuta a l’atenció dels trastorns mentals lleus.
Increment del nombre de psicoterapeutes i terapeutes grupals en els centres de salut
mental, així com dels infermers/res especialistes en salut mental.
Donar suport a les associacions de familiars de malalts mentals de Catalunya, les
associacions de malalts mentals i les de professionals de la salut mental.
Integrar la xarxa de salut mental i la xarxa d’atenció a drogodependències dins de la
xarxa integrada de salut.
Mesures per millorar la salut pública
Crear l’Agència de Salut Pública, amb un infraestructura (epidemiologia, recerca
científica, laboratoris) basada en el rigor científic. Els serveis corresponents
abordaran aspectes fonamentals, com la promoció de la salut, la prevenció de la
107
�malaltia i la protecció de la salut, l’educació per a la salut, la salut laboral, la salut
comunitària, la seguretat alimentària, la seguretat viària i la salut mediambiental.
Crear instruments de coordinació entre la formació, la recerca i l’aplicació de la
salut pública.
Reforçar els serveis de vigilància epidemiològica de manera que es garanteixi el
seguiment de tots els casos notificats de malalties transmissibles de rellevància
sanitària, per tal d’esbrinar l’origen de la infecció i poder identificar, tractar i
prevenir altres casos.
Millorar la formació dels tècnics en salut pública i vetllar per la seva carrera
professional.
Estimular la recerca a través de la xarxa de salut pública a Catalunya, que permetrà
obtenir dades actualitzades dels problemes de salut emergents per realitzar-ne una
prevenció adequada. Un esforç en anàlisi epidemiològica servirà per decidir els
objectius en salut i per a l’avaluació dels programes.
Fomentar estratègies en relació amb l’exercici físic, l’alimentació correcta, el sexe
segur, la prevenció d’embarassos no desitjats, la reducció de riscos i danys en l’ús de
drogues il·legals i l’educació per a la salut al llarg de tota la vida, amb especial
atenció a la salut escolar i als col·lectius més vulnerables.
La promoció de la salut i la prevenció seran estratègies essencials en l’abordatge de
les drogodependències, especialment del tabac i l’alcohol, però també l’heroïna, la
cocaïna, les drogues de síntesi i altres substàncies addictives. Els programes d’acció
contra les drogodependències hauran de contemplar la participació activa de les
administracions locals. Així ho recomanen els components preventius, comunitaris,
rehabilitadors dels programes. Els dispositius assistencials d’atenció a la
drogoaddicció estaran integrats als serveis de salut mental.
Donar suport a la lluita contra la sida, com a malaltia que ens afecta a tots i a totes.
Realitzar campanyes de prevenció contra la sida i la resta de malalties de transmissió
sexual i fomentar l’ús de mètodes anticonceptius. Programes generalitzats sobre
sexualitat a centres educatius i centres cívics, i repartiment gratuït de preservatius,
especialment entre els sectors considerats de més risc per a la transmissió del virus
de la sida (persones dedicades a la prostitució, adolescents, etc.).
Estendre els serveis que proporcionen xeringues esterilitzades als drogoaddictes, per
evitar el contagi de la sida a través de xeringues infectades.
Atendre les persones seropositives. En el cas de persones que no tinguin la sida,
però que en siguin portadores del virus, proporcionar gratuïtament la medicació que
necessiten per no desenvolupar la malaltia. En el cas de persones que ja tinguin la
malaltia, procurar que disposin del màxim d’atencions mèdiques possibles.
Dotar de més mitjans la sanitat pública per fer front als malalts/es d’anorèxia,
bulímia i altres trastorns de l’alimentació. Vetllar perquè els mitjans de comunicació
disminueixin les imatges de dones extremadament primes, presentant-les com a
108
�models a seguir. Realitzar campanyes per difondre bons hàbits alimentaris i de salut.
Cal explicar els avantatges de la dieta mediterrània per evitar un consum excessiu
del menjar tipus fast-food i fomentar la pràctica de l’exercici físic per combatre la
sedentarietat.
Elaborar i presentar un informe de salut de Catalunya cada any i per cada regió
sanitària.
Establir programes concrets de salut pública per a cada àmbit territorial local,
adaptats a les necessitats reals de salut dels ciutadans de cada territori.
Mesures per millorar la gestió de l’Institut Català de la Salut
Dotar cada hospital i equip d’atenció primària de l’ICS d’elements efectius
d’autonomia de gestió.
Crear òrgans de govern a cada hospital o àmbit territorial de l’ICS, amb la
participació de l’administració local.
Presentar anualment, igual que els altres centres de la xarxa, un informe sobre la
gestió de l’Institut Català de la Salut i els seus resultats en el camp de la salut.
Mesures per garantir l’ús racional dels medicaments
Promoure un pacte amb els diferents sectors implicats per a l’ús racional dels
medicaments (ciutadania, professionals sanitaris, farmacèutics, distribuïdors,
indústria farmacèutica). El bon ús de la targeta sanitària individual serà un element
estratègic per a l’avaluació del consum de fàrmacs.
Desenvolupar un programa de qualitat en l’àmbit del medicament dins d’un marc
normatiu per a l’acreditació dels serveis sanitaris públics, que permetrà la millora de
les activitats assistencials que incideixin en el bon ús del medicament.
Assegurar el seguiment i control de les compres de medicaments realitzades pels
serveis farmacèutics de la Xarxa Pública Hospitalària per optimitzar la política
actual, agilitar els procediments i dotar de transparència el sistema. Centralitzar la
informació i crear preus de referència propis del sistema.
Potenciarem les funcions de promoció de la salut i de prevenció de la malaltia de les
oficines de farmàcia i la coordinació amb els serveis d’atenció primària. Cercar el
consens amb tots els agents implicats entorn d’un nou sistema de retribució de les
oficines de farmàcia que contempli les funcions assistencials i sanitàries dels
professionals farmacèutics, per tal d’impulsar les modificacions legals pertinents.
Impulsarem programes globals d’atenció farmacèutica amb la coordinació de
l’Oficina de Farmàcia i els centres d’atenció primària que incloguin la detecció,
correcció i prevenció dels problemes associats a l’incompliment dels tractaments i
els errors de prescripció, interaccions farmacològiques o reaccions adverses als
medicaments.
109
�Establir un pacte amb les oficines de farmàcia i els col·legis de farmacèutics de
Catalunya, mitjançant el qual la Conselleria de Salut incideixi en la regulació i
contractació de les oficines de farmàcia, en aplicació de les seves competències.
Adaptar la regulació de les oficines de farmàcia a les característiques especials de
cada territori.
Promoure un pacte de sostenibilitat amb la indústria farmacèutica que contempli un
codi ètic de les polítiques de promoció i que premiï la inversió en recerca.
Difondre polítiques integrals per a la implantació de medicaments genèrics, que
siguin un eix bàsic en els pactes de prescripció de sostenibilitat i de concertació.
Elaborar guies terapèutiques de referència i la prescripció per principi actiu dels
medicaments.
El sistema sanitari català donarà especial prioritat a la recerca en aquells àmbits que
reben menys atenció per part del sector privat i que alhora tinguin un impacte més
gran sobre la salut pública catalana i la global.
Mesures per regular les medicines naturals
Regular les medicines naturals com a part dels recursos per la salut i/o
complementaris i alternatius de l’actual medicina convencional. Oferir garanties de
qualitat en l’ús de les medicines naturals: acreditació i homologació
d’ensenyaments, centres i professionals.
Instar l’Estat a regular les medicines naturals en l’àmbit de les seves competències i
instar la Unió Europea a harmonitzar la regulació de les medicines naturals en el
marc de la UE.
Mesures per tenir un sistema sanitari democràtic i participatiu
Reforçar la percepció que els ciutadans són propietaris del sistema de salut i, alhora,
en són consumidors i usuaris. És necessari determinar els seus drets i deures per a la
seva corresponsabilitat en el bon ús del sistema. També tindran dret a decidir en
qualsevol intervenció i en el testament vital.
Els ciutadans han de participar en els consells de salut nacionals, regionals i locals,
on es retin comptes, amb total transparència, dels resultats del sistema en termes de
salut i econòmics. Des dels organismes de defensa del consumidor s’ha de fer un
seguiment de la qualitat del sistema, i des dels òrgans de participació ciutadana s’ha
d’avaluar el grau de compliment dels objectius plantejats en els plans de salut per a
cada regió sanitària.
El dret a escollir el professional i el centre ha de ser del pacient, amb la garantia del
dret a la segona opinió en cas de malalties de pronòstic greu detectades a través del
metge de capçalera.
Es donarà suport a les associacions de ciutadans i ciutadanes en defensa dels drets
dels consumidors i entitats de persones o familiars específics per malalties i
110
�s’establiran mecanismes perquè puguin intervenir en la presa de decisions sobre el
model organitzatiu dels serveis que reben.
Les organitzacions i grups d’ajuda mútua de malalts i familiars de malalts són els
autèntics clients del sistema i en coneixen les necessitats –tot i que puguin
expressar-les de manera fragmentada– i, per tant, cal fomentar i donar suport a la
seva existència i a la seva tasca, així com a la seva coordinació i interlocució amb el
sistema sanitari.
L’accés al sistema a partir de les noves tecnologies serà una prioritat. L’ús dels
mitjans necessaris ha de permetre als ciutadans i ciutadanes accedir i moure’s a
través del sistema des de qualsevol lloc. La història clínica compartida –amb la
garantia de la protecció de les dades confidencials– facilitarà la informació. Els
ciutadans podran accedir als indicadors de qualitat tant del sistema públic com del
privat.
Mesures per millorar les condicions dels professionals sanitaris
Establir un model retributiu bàsic homogeni, de carrera professional i d’incentius,
per a tota la xarxa sanitària que comporti un correcte nivell salarial i una
homologació de les condicions laborals bàsiques de tota la xarxa sanitària.
Incentivar en base a objectius (econòmics i professionals) la dedicació exclusiva a la
xarxa pública.
Analitzar detalladament les càrregues professionals per potenciar les zones amb els
dèficits més grans.
Assegurar la participació dels professionals en la presa de decisions tant pel que fa a
la gestió com als plantejaments d’objectius clínics.
Adequar el nombre de professionals a la població que cal atendre, valorant
l’envelliment, les noves migracions, la demanda i l’ús dels serveis, l’àmbit rural i
aquelles zones amb més problemes socials.
La infermeria ha de veure potenciat tant el seu rol comunitari com el seu paper
fonamental en l’atenció domiciliària, les cures de recuperació i de rehabilitació, el
seguiment i atenció dels malalts crònics i de les necessitats de la gent gran
dependent, l’educació per a la salut, la promoció d’hàbits saludables i la prevenció
de malalties, així com el seu paper assistencial en l’àmbit hospitalari.
Estimular la creació i/o el desenvolupament de les noves professions sanitàries
(salubristes, especialistes en salut laboral, professionals sociosanitaris,
fisioterapeutes, etc.). Desenvolupar les especialitats d’infermeria, determinant-ne les
funcions i les competències. Impulsar la creació de la Llicenciatura en Infermeria.
Impulsar una carrera professional on els incentius no siguin només de caire
econòmic, sinó també de caire social: jornades de descans, períodes de formació
subvencionats, reciclatge en altres centres, etc.
111
�Fomentar una política laboral en què el personal sanitari assistencial, després de
determinats anys d’exercici, pugui desenvolupar càrrecs de caire consultiu.
Mesures per reformar l’administració sanitària catalana per tal de millorar-ne els
serveis
Promoure una llei de modernització i de qualitat del Sistema Català de Salut.
Treballar, en un horitzó de vuit anys, per arribar a equiparar el percentatge respecte
al PIB del finançament sanitari al d’altres regions o països amb una renda per càpita
i característiques similars a les nostres.
Les inversions tindran les característiques següents:
- Quantificarem l’import de les inversions traslladades als proveïdors així com
les necessitats no cobertes per als propers quatre anys. S’elaborarà un pla de
refinançament de les inversions.
- Elaborarem un pla específic d’inversions, reposicions i recursos de l’ICS
necessaris en els propers vuit anys.
- Prepararem un pla de refinançament de les inversions en salut mental, avui
sota l’esforç dels proveïdors, amb l’ampliació del seu abast a l’atenció
ambulatòria i comunitària, i amb la dotació de recursos socials i laborals
suficients per a la inserció del malalt mental a la societat.
- Es mantindrà el pla d’inversions sociosanitàries previst fins al 2005 (27
milions d’euros), però es clarificarà el sistema d’endeutament o pagament
per part del sistema públic de salut.
Rendibilitzar les inversions o actius importants en forma d’instal·lacions o equips
mèdics dels centres públics. Per tant, es potenciarà l’ús de les instal·lacions matí i
tarda, d’una manera més intensiva.
Establir sistemes eficaços de coordinació entre l’atenció hospitalària i la primària,
per evitar la duplicació de proves, per millorar la informació sanitària, reduir-ne el
cost i, sobretot, per donar un servei més eficaç i eficient a la ciutadania.
112
�3.7. Esport, salut física i ocupació activa de l’oci per a totes les edats
En els darrers 25 anys s’han produït una sèrie de canvis que han modificat
profundament el sector de l’activitat física i de l’esport. Avui dia, aspectes tan
tradicionals com la competició, l’esforç, la superació o el sacrifici, estan deixant pas a
altres conceptes com el benestar, el manteniment físic, la relació o la recreació.
Estem vivint, doncs, una transformació del model d’organització esportiva. La
verticalitat del sector, caracteritzada per la competició esportiva, s’ha transformat en un
model horitzontal en què interaccionen un conjunt molt interessant d’àrees, conceptes i
valors.
La transversalitat de l’esport obliga a un nou plantejament en el qual l’activitat física i
l’esport han esdevingut un factor indispensable a l’hora de parlar d’integració social,
serveis socials, joventut, benestar social, turisme, desenvolupament econòmic, igualtat,
diversitat, etc.
L’esport és una eina per treballar la cohesió social i la millora de la qualitat de vida dels
nostres ciutadans i ciutadanes dins del marc de les polítiques de l’Estat del Benestar.
L’esport és un factor d’ocupació del temps de lleure i apareix com un element que
transmet valors, que millora la salut i l’autoestima, que fomenta la participació, que
genera cultura social i que fomenta la diversitat en la nostra societat plural.
A la vegada, l’esport s’ha convertit també en un motor de creixement econòmic del país.
El turisme, la indústria i altres sectors de l’economia troben en l’esport un element de
creixement i de creació de riquesa.
La base social de la pràctica esportiva ha variat totalment i avui dia una part molt
important de la ciutadania, amb independència de la seva edat o condició, practica
esport de manera regular. La progressiva incorporació de l’esport en els hàbits de vida
dels ciutadans i ciutadanes i l’aparició de noves demandes i necessitats, han obligat les
administracions a intervenir activament.
Tot i aquest escenari, l’esport català viu una crisi de lideratge i de direcció. Hi ha una
manca evident de coordinació entre les institucions i les entitats que, sota el nostre punt
de vista, ha afectat molt directament 4 aspectes clau per al desenvolupament esportiu,
econòmic i social d’un país com Catalunya:
L’esport escolar. Elements que cal millorar
L’organització esportiva als centres educatius públics de primària (CEIP) és insuficient i
gairebé inexistent als instituts d’ensenyament secundari (IES).
A la majoria de centres docents de Catalunya hi ha un divorci total entre l’educació
física curricular i l’activitat esportiva dels alumnes, cosa que converteix l’activitat física
i l’esport en un element marginal de l’educació dels nostres fills i filles.
Les instal·lacions esportives dels centres escolars no estan optimitzades. Moltes tanquen
a partir de les cinc de la tarda, fet que impossibilita l’organització d’activitats
esportives.
113
�La relació entre els centres i els clubs i altres associacions esportives per tal
d’aconseguir un millor aprofitament dels equipaments i dels recursos també és escassa.
En molts casos el material esportiu, els recursos i les instal·lacions dedicades a la
promoció de l’esport no són els adients ni estan preparats per satisfer les noves
inquietuds o necessitats esportives dels joves.
La formació i professionalitat dels tècnics esportius orientats a la iniciació esportiva no
és l’òptima des d’un punt de vista quantitatiu ni qualitatiu. Encara és molt habitual
trobar persones que, tot i que ho fan amb bona fe, no tenen ni la formació ni els recursos
adients per desenvolupar una activitat formativa tan important com aquesta.
La concepció de l’esport en edat escolar i la iniciació i la promoció esportiva encara es
dissenyen sobre eixos directrius tradicionals. La planificació del cicle esportiu dels
nostres fills i filles, en la majoria dels casos, no té en compte que l’activitat s’ha
d’adaptar a l’estat evolutiu de la persona i que durant l’entrenament infantil s’han
d’establir les bases de l’entrenament i del rendiment futur.
A causa d’aquest mal plantejament de l’activitat esportiva en edat escolar,
l’abandonament esportiu és molt ràpid i nombrós. Són escasses les alternatives cap als
joves que abandonen l’esport en edat escolar per falta d’interès o competència esportiva.
De la mateixa manera que veiem amb la promoció esportiva dels joves a qui no
interessa el model tradicional actual, la selecció de talents esportius està mancada d’un
model de planificació global amb el qual els joves talents obtinguin el millor tractament
i les millors condicions de desenvolupament integral per a totes les disciplines
esportives.
El paper dels pares i les mares no s’està treballant. El seu comportament o
posicionament davant de l’activitat o rendiment esportiu del seu fill o filla, pot afectar
positivament o negativament el desenvolupament integral futur del jove.
El desenvolupament de la pràctica esportiva
Tot i la indiscutible feina feta, encara hi ha un llarg camí a recórrer per garantir les
possibilitats d’accés de tots els segments de la població a un sistema de pràctiques
físiques esportives que transmeti valors positius i que sigui equilibrat i de qualitat, amb
independència de la procedència, de l’edat, del sexe, de la condició física o del nivell
socioeconòmic dels usuaris.
En molts casos, el teixit esportiu actual està d’esquena a les noves ofertes i formes de
pràctica esportiva. Des de les institucions, des dels clubs, federacions i altres operadors,
no hi ha ni la suficient coordinació ni la sensibilitat adequada per donar resposta a les
noves necessitats de totes les persones que formen les societats modernes. Això, entre
d’altres, està provocant la decadència de molts clubs modests i la crisi del sector
associatiu a Catalunya.
La concepció dels equipaments esportius que des de l’actual Govern de la Generalitat es
defensen i se subvencionen, encara segueix el model tradicional a què fem referència.
114
�Les dimensions, distribucions i dotacions dels actuals equipaments esportius no estan
preparades per donar resposta a les noves necessitats esportives de la població.
Esport espectacle
Defensem una reflexió a nivell de l’Estat i europeu sobre el futur de l’esport espectacle
amb una revisió necessària dels mecanismes de control públic, de les lligues i dels clubs
professionals i un endinsament dels instruments de fiscalització per tal de garantir la
sostenibilitat del sistema i evitar-ne la fallida.
Catalunya ha de continuar essent la seu de grans esdeveniments esportius i, a la vegada,
continuar essent la seu de grans competicions internacionals de caràcter extraordinari.
L’èxit esportiu i organitzatiu de tots aquests esdeveniments és un factor de promoció
integral de la imatge del país, no només esportiva, sinó també política i econòmica. Per
això mobilitzarem recursos públics i privats que ajudin a la seva consolidació.
En el nostre punt de vista, la difusió dels esdeveniments esportius a través dels canals de
comunicació de titularitat pública és reduïda i inexistent en els esports minoritaris i és
per aquest motiu que promourem la màxima difusió de l’activitat esportiva a través dels
mateixos i, molt especialment, a la televisió de Catalunya.
L’esport, contingut transversal i factor econòmic important
La renovació de la pràctica esportiva a Catalunya necessita una nova manera de
gestionar l’esport. Cal integrar en un organisme de gestió esportiva els diferents
departaments i unitats amb competències en l’activitat física i esportiva.
L’esport, a més de ser un poderós element integrador de les polítiques de benestar, és
també un sector amb un gran potencial de creixement que contribueix de manera molt
significativa a la creació de riquesa, de coneixement i d’ocupació. L’esport ha estat
recentment un instrument per a l’assoliment del creixement i de l’impuls del país
(l’exemple més clar n’han estat els Jocs Olímpics).
Avui, a la Unió Europea, la despesa realitzada en esport i la seva pràctica equival a un
2% de la despesa en economia domèstica i té un considerable potencial de creixement.
A finals de l’any 2003, el consum de material esportiu a l’Estat espanyol serà de 3.840
milions d’€. El 45% de les indústries relacionades amb la producció de material esportiu
es troben a Catalunya. Per tot això des del Govern de la Generalitat farem un esforç de
captació i de localització per a les grans empreses de la indústria esportiva, dins d’un
programa d’abast nacional que converteixi Catalunya en el país de l’esport.
e) L’esport a Catalunya
L’especificitat històrica, cultural, lingüística i política del nostre país té també la seva
expressió en el fet esportiu. El ric teixit esportiu, la capitalitat de l’esport que Catalunya
ha mantingut al llarg de més d’un segle a l’Estat espanyol, la vocació dels seus
dirigents, esportistes, clubs i federacions, cal que tinguin la seva expressió en la
promoció de la presència organitzada del nostre país en el món de l’esport.
Per això lluitarem per dissenyar un marc europeu institucional que permeti que les
nacionalitats, les regions i els altres àmbits de desconcentració política i administrativa
115
�dels Estats, tinguin un àmbit de participació i protagonisme en les competicions
internacionals que doni sortida a l’anhel de projectar col·lectivament els sentiments
esportius dels pobles i nacions. Ho farem a través d’un triple principi de: realisme
respecte al marc legal i reglamentari que regula l’organització esportiva; gradualisme, a
través d’una progressiva presència internacional del nostre esport; i possibilisme per
esgotar al màxim les oportunitats de presència, amb la qual cosa avançarem en el
reconeixement internacional de la realitat esportiva catalana.
OBJECTIUS
1. Reformar i impulsar l’esport en edat escolar i per a la joventut.
2. Garantir el dret a la pràctica esportiva del conjunt de ciutadans i ciutadanes, i
constituir i consolidar xarxes de desenvolupament esportiu sostenibles, socialment i
econòmicament.
3. Consolidar Catalunya com un país de l’esport, seu de grans esdeveniments
esportius, i mantenir-hi les competicions més emblemàtiques, fent-les cada cop més
importants.
4. Crear l’Agència Catalana de l’Esport, que assumirà la coordinació amb les diferents
polítiques que l’afectin transversalment (educació, salut, igualtat, integració, cultura,
economia, indústria, turisme, urbanisme, medi ambient, etc.).
5. Garantir la presència internacional de l’esport català de manera realista, gradual i
possibilista, cercant el màxim de complicitats que històricament han estat a la base
de l’èxit de l’esport català.
MESURES
Mesures per reformar i impulsar l’esport en edat escolar i per a la joventut
Convertir els centres educatius en llocs de referència i pràctica esportiva de nens i
joves, i garantir-ne la continuïtat una vegada s’abandona el centre escolar, i la
selecció i promoció dels talents esportius que destaquin.
Millorar el model organitzatiu dels jocs escolars de Catalunya, especialment
unificant les competicions en les edats infantils.
Aprofitar més la utilització de les instal·lacions esportives dels centres escolars,
millorar-les i arribar a acords amb instal·lacions properes, ja siguin públiques o
privades.
Crear la figura del dinamitzador d’activitats del centre escolar, que desenvoluparà
les activitats extraescolars dintre del seu projecte educatiu. Farem un esport educatiu
a través de la formació dels tècnics esportius, mestres d’educació física i llicenciats
en INEFC.
116
�Incorporar a la iniciació, activitat i competició esportiva valors socials positius.
Establir les bases per donar la informació necessària per educar els pares i les mares
en la manera d’afrontar la pràctica esportiva dels seus fills.
Posar en marxa un programa d’iniciació esportiva perquè tots els nens i nenes
aprenguin a nedar abans dels 6 anys.
Mesures per construir i consolidar xarxes de desenvolupament esportiu per
afavorir la pràctica esportiva
Potenciarem la generalització de la pràctica esportiva dels ciutadans i ciutadanes
com element de benestar físic, equilibri de salut, interrelació social i transmissió de
valors positius, incentivant aquesta pràctica conjuntament amb els sectors públic i
privat de l’oferta esportiva.
Establir un programa d’ajut a les federacions esportives i als clubs tradicionals per
trobar un major equilibri entre els serveis als socis, l’esport educació, l’esport salut,
l’esbarjo i l’esport de competició.
Facilitar la transformació dels clubs i federacions catalanes, d’entitats
administratives a entitats de serveis, per això impulsarem la participació dels clubs i
de les federacions a l’explotació i gestió d’instal·lacions i serveis esportius.
Racionalitzar les competicions esportives de nivell mitjà i l’esport d’alt nivell,
millorant-ne les estructures, amb la detecció de talents, formació de tècnics i la
integració educativa i laboral de l’esportista.
Impulsar la participació femenina en l’esport, mitjançant el desenvolupament de
programes específics al centre escolar, a l’esport universitari i a l’esport federat.
Crear àmbits de coordinació amb els ajuntaments per tal d’impulsar les xarxes de
desenvolupament esportiu entre els diferents nivells d’Administració i els clubs
esportius locals.
Substituir el mai aprovat Pla d’Instal·lacions Esportives de Catalunya pels
Programes d’Ordenació Esportiva Municipal, buscant la complicitat amb les
administracions locals i el conjunt del sector esportiu –federacions, clubs,
associacions esportives, empreses de serveis, etc.– que permeti adequar les
infraestructures esportives del país al servei de les demandes de pràctica esportiva
del conjunt de la ciutadania i, a la vegada, possibilitar el manteniment i adequació de
les instal·lacions lligades a l’esport federat. Des de la Generalitat promourem un
Programa Específic de Construcció d’Instal·lacions Esportives d’Especial Interès.
Intervenir en el sector del coneixement del món esportiu, amb la transformació de
l’INEFC en Universitat Temàtica de l’Esport (referent mundial) i dotar-la d’un
Observatori de l’Esport Català per conèixer i mesurar-ne els principals indicadors.
Revisar i implementar el Pla Estratègic del CAR de Sant Cugat.
117
�Impulsar la programació esportiva a la televisió de Catalunya.
Mesures per una nova manera de gestionar l’esport
Crear l’Agència Catalana de l’Esport, on s’integrarien els diferents departaments i
unitats administratives que tenen competències en l’activitat física i esportiva. En
aquesta agència s’integrarien les unitats dels departaments d’Educació, Benestar
Social, Salut (Sanitat), Turisme, Cultura, Urbanisme i Ordenació Territorial,
Indústria, etc., a més de la integració i adequació de les actuals estructures
administratives responsables de l’esport –Consell Català de l’Esport. L’agència
també tindria com a funció la coordinació transversal del conjunt de polítiques de
benestar i econòmiques que afectin la pràctica i l’activitat esportiva.
Creació d’un equip d’assessorament per als municipis que requereixin l’ajut extern
per tal de planificar i desenvolupar les seves polítiques esportives.
Apostar clarament per la formació específica dels gestors esportius a Catalunya.
Dotar de mitjans econòmics els ens locals per tal de donar ajuts al teixit associatiu i
d’aquesta manera fomentar i sostenir l’esport tradicional.
Posada en marxa d'un pla de millora i adequació de les instal·lacions esportives ja
existents al territori, en alguns casos totalment obsoletes. Revisar la legislació vigent
i adequar-la als nous temps i necessitats dels municipis i al món de l’esport en
general, creant una comissió específica, amb la participació de tots els sectors
afectats.
Cal facilitar i potenciar la pràctica esportiva dels discapacitats i d’altres grups
específics mitjançant actuacions d’adequació de les instal·lacions esportives per tal
d’eliminar barreres arquitectòniques; programes de promoció de l’activitat física
entre les persones amb disminucions, i acords amb els diferents sectors esportius per
tal de promoure activitats d’esport adaptat.
Mesures per fer de Catalunya el País de l’Esport
L’esport és una de les senyes d’identificació internacional del nostre país arreu del
món. Des del Govern promourem la captació per a Catalunya de grans
esdeveniments esportius, a partir del programa Catalunya, País de l’Esport.
Ajudarem a la consolidació i millora dels esdeveniments que any rere any se
celebren al nostre país i en garantirem la continuïtat (Trofeu Comte de Godó de
Tennis, Gran Premi de Fórmula 1, Gran Premi de Motociclisme, Ral·li de
Catalunya, regates de creuers, Concurs Hípic Internacional, Volta Ciclista a
Catalunya, Marató de Barcelona, etc.).
Promourem, en conveni amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals, clubs i
federacions, la creació d’una xarxa de grans premis en diversos esports.
118
�Crearem àrees de desenvolupament esportiu a diverses regions del país (Pirineus,
Terres de l’Ebre, Franja Costanera, etc.), per tal de promoure’n el desenvolupament
a través d’una oferta esportiva i de lleure de qualitat.
119
�3.8. Una societat sense barreres. Noves polítiques per atendre les persones
discapacitades
Catalunya va liderar, durant els primers anys de recuperació de l’autogovern, les
polítiques i accions que han contribuït a millorar la qualitat de vida de les persones amb
discapacitats. A l’Estat i, fins i tot, en àmbits internacionals, Catalunya havia estat líder.
Però, en els darrers anys, s’ha perdut iniciativa política, s’han perdut moltes oportunitats
procedents del propi sector, associatiu o professional, i dels municipis.
Això no obstant, segons dades de la Generalitat a Catalunya, s’ha passat de tenir
167.706 persones amb discapacitats registrades a finals del 1996, a tenir-ne 224.438 a
finals del 1999. Això suposa un increment anual del 8%. A més del canvi quantitatiu, hi
ha també un canvi qualitatiu, perquè han variat les tipologies considerades de
discapacitat. Aquest augment de les persones amb discapacitats no vol dir que aquesta
població augmenti, sinó que en els darrers anys està aflorant i cal preveure que,
progressivament, Catalunya s’aproparà a la prevalença que marca l’Organització
Mundial de la Salut. A més, cal tenir en compte que el fenomen del progressiu
envelliment de la població també té incidència sobre la població amb discapacitats, i
que hi ha algunes tipologies de trastorns que encara no estan suficientment quantificades
ni s’han establert programes especialitzats per a elles, com en el cas del 2% de la
població amb diferents graus de quequesa, o bé les més de 1.000 persones sordes i
cegues, o les més de 3.000 persones amb pluridiscapacitats.
Després de 23 anys, la cobertura de serveis i prestacions per a persones amb
discapacitats a Catalunya és baixa i molt heterogènia en la qualitat. Això comporta que
la família continuï sent el recurs bàsic per a una part molt significativa de la nostra
població adulta de persones amb discapacitats. Encara és més greu en el cas de les
persones discapacitades i amb malaltia mental. Un altre element d’aquest diagnòstic és
la desigual dotació en el territori dels serveis necessaris per a les persones amb
discapacitats.
Davant d’aquesta realitat, cal defensar la universalitat d’uns drets bàsics per a les
persones amb discapacitats. Aquests drets s’han d’assolir en el termini de dues
legislatures. La proposta de societat de benestar avançada defensa que les persones amb
discapacitats puguin gaudir d’una qualitat de vida millor. La responsabilitat política dels
Socialistes–Ciutadans pel Canvi és construir de manera gradual escenaris d’inclusió. Es
tracta d’adaptar i de no segregar. Per tant, el disseny del model educatiu, sanitari,
laboral i social ha de contemplar tothom. Cal pensar en totes les persones i especialitzarse per poder proporcionar la igualtat d’oportunitats i el màxim de llibertat possible a les
persones amb discapacitats.
Per això, un objectiu prioritari del nou Govern de la Generalitat és garantir la qualitat de
l’atenció i l’equitat com un dret de totes les persones amb discapacitats a ser ateses, com
a ciutadanes, d’acord amb les seves circumstàncies i necessitats. Al mateix temps, cal
impulsar la descentralització de serveis i recursos no només per fer més eficient la seva
planificació, sinó per millorar-ne la implementació, control, gestió i avaluació, així com
facilitar un grau més alt de participació. El nou Govern de la Generalitat ha de crear,
comptant amb la col·laboració de les entitats representatives de les persones amb
120
�discapacitats, un pla de mesures que ordeni els recursos i que en permeti un ús més
racional i eficient. Aquest pla ha de contenir un finançament adequat.
A més de les prestacions generals, les persones amb discapacitats han de rebre una
atenció personal individualitzada que adeqüi els recursos existents a la naturalesa de la
seva situació. Aquest pla ha contemplar també un seguit de mesures econòmiques per a
les famílies de les persones discapacitades i ha de garantir que el pares puguin decidir la
modalitat educativa dels seus fills i accedir a les noves tecnologies (audiòfons digitals,
teletext, Internet, lectors òptics, etc.) que faciliten l’accessibilitat en la comunicació i
l’aprenentatge del llenguatge oral, de signes i escrit. I quan siguin adults han de rebre tot
el suport necessari per tenir una vida autònoma.
És una responsabilitat del nou Govern de la Generalitat fomentar campanyes de
sensibilització que trenquin els estereotips fixats. Cal combatre el prejudici que generen
els problemes de mobilitat, de comunicació i d’accés al coneixement. Moltes persones
amb discapacitats són vàlides per diferents activitats laborals o per a les activitats de la
vida diària, i poden ser persones molt qualificades en el seu treball. En aquest sentit, cal
promoure l’accés específic de les persones amb discapacitats a totes les activitats
pròpies del món de la cultura i de l’esport, dins dels circuits més normalitzats possibles.
OBJECTIUS
1. Defensar la universalitat d’uns drets bàsics per a les persones amb discapacitats
(PAD), que s’han d’assolir en el període de dues legislatures, ja que la comunitat es
beneficia de la inclusió d’aquestes persones.
2. Garantir la qualitat de l’atenció i l’equitat com un dret de totes les PAD a ser ateses,
com a ciutadans, d’acord amb les seves circumstàncies i necessitats.
3. Impulsar la coordinació de serveis com a camí cap a la integralitat que doni resposta
a la globalitat de les necessitats de les PAD.
4. Impulsar la descentralització de serveis i recursos per desenvolupar el principi de
subsidiarietat.
5. Fomentar la participació i practicar-la de manera habitual, no només en la
planificació dels serveis, sinó també en la seva implementació, control, gestió i
avaluació.
6. Definir, de manera consensuada, indicadors de necessitat i d’activitat, criteris de
cobertura i d’avaluació dels serveis necessaris per a les PAD, amb les entitats,
ajuntaments i col·legis professionals del sector.
121
�MESURES
Mesures per crear un marc de defensa de la qualitat de vida de les persones amb
discapacitats
Elaborar, amb la col·laboració del sector i en els dos primers anys de la propera
legislatura, una llei d’atenció i millora de la qualitat de vida de les persones amb
discapacitats.
Establir un catàleg de prestacions i serveis, així com el finançament i els nivells
competencials de cada Administració.
Revisar el dret civil català en matèria familiar i patrimonial per tal de considerar la
situació singular de les persones amb discapacitats.
Elaborar un programa de prevenció de les discapacitats a escala de Catalunya, i
plans regionals que establiran les accions que s’han de dur a terme. Aquestes
accions han de ser avaluables.
Crear el marc adequat per al seguiment actualitzat de la situació de les persones amb
discapacitats i formular propostes i recomanacions de millora de l’atenció i la
qualitat de vida d’aquestes persones.
Cercar la integració dels discapacitats sensorials i, en el seu cas, reconèixer el
llenguatge de signes i el braile com un dret de la comunicació.
Mesures per ordenar els recursos adients per atendre les necessitats de les
persones amb discapacitats
Realitzar el Pla de Mesures d’Ordenació dels Recursos que s’haurà d’aplicar en un
període de 4 a 8 anys, comptant amb els professionals i entitats del sector.
Aquest pla ha de desenvolupar un programa específic per a cada sector de persones
amb discapacitats, que abraci no només les necessitats de serveis socials, sinó també
sanitaris, educatius, laborals, de mobilitat, de comunicació, d’habitatge i de lleure,
oci i esport. Aquests programes sectorials han d’incorporar indicadors d’avaluació i
criteris de qualitat per al conjunt dels serveis.
Mesures per cooperar amb les entitats municipals en l’aplicació de les polítiques
envers les persones amb discapacitats
Delegar en els municipis (especialment els de més de 20.000 habitants), en major
mesura, la gestió de les competències en serveis personals.
Comptar, en els municipis (especialment els de més de 20.000 habitants) i
mancomunitats de municipis, amb professionals especialitzats per donar suport als
professionals de la xarxa bàsica de serveis socials i atendre les persones amb
discapacitats.
122
�Mesures de suport a les famílies amb persones discapacitades
Crear un punt d’atenció única (finestreta única i caixa única) per a la informació i
l’adjudicació de prestacions i de recursos per a les persones amb discapacitats i les
seves famílies.
Assignar a les famílies amb fills de 0 a 18 anys, amb caràcter progressiu, una
prestació econòmica mensual de 100 euros (el doble de la dotació per a les famílies
amb fills sense discapacitats) dins el programa Més Suport a les Famílies.
Garantir els serveis d’ajuda a domicili de qualitat o d’assistent personal a totes les
persones amb discapacitats que ho requereixin. Assegurar l’atenció a domicili o
recursos alternatius a la llar que ho requereixi, així com serveis de descans per a les
famílies. Es proposa ampliar a un mínim de 20.000 persones l’atenció a domicili o
assistent personal a la llar.
Vetllar perquè, en totes les etapes educatives, hi hagi els professionals necessaris per
facilitar la integració dels infants amb discapacitats.
Garantir l’adaptació de places en l’etapa d’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i
en les de batxillerat, cicles formatius, formació ocupacional, formació continuada i
universitàries, per a les persones amb discapacitats, en centres de finançament
públic o privat, i la suficiència de recursos humans i materials.
Facilitar a les famílies suport de transport per a les activitats extraescolars o laborals
complementàries, així com formació als pares.
Oferir programes integrals específics per les famílies amb risc de marginació o
desestructuració.
Mesures per afavorir l’accessibilitat i la comunicació de les persones amb
discapacitats
Elaborar un pla d’accessibilitat de Catalunya, acompanyat d’un finançament adequat
per poder-lo dur a terme.
Fer plenament accessible el servei de metro l’any 2008. Assegurar, a les noves
concessions de transport urbà i interurbà, la plena accessibilitat dels seus elements i
garantir que un mínim del 10% dels taxis siguin adaptats, garantint el porta a porta.
Promoure les reformes legislatives necessàries per tal que el 100% de la
programació de les televisions públiques sigui subtitulada.
Millorar les condicions d’habitabilitat de les persones amb discapacitats i eliminar
les barreres arquitectòniques urbanes i d’accés als habitatges (línies d’ajuts per a
l’arranjament d’habitatges).
Proveir l’accés individual a les noves tecnologies, per afavorir la mobilitat i/o la
comunicació de les persones amb discapacitats motrius o de comunicació.
123
�Fomentar la subtitulació en el cinema (incloses les pel·lícules espanyoles i
catalanes), a les obres de teatre i espectacles en general.
Proveir pantalles de transcripció de text i de lectura labial per tal que s’utilitzin a les
conferències, debats i en tota mena d’intervenció pública que empri l’expressió oral.
Complementar el pla individual amb les ajudes econòmiques familiars que
s’escaiguin en l’etapa dels 0 als 18 anys, i les prestacions econòmiques individuals
que necessiti la persona amb discapacitat, a partir de l’inici d’aquesta discapacitat.
També disposarà de prestacions tècniques per a l’autonomia i independència
personal.
Mesures per als col·lectius de persones sordes i cegues
Garantir la diversitat de necessitats individuals, segons si utilitzen la llengua oral o
el llenguatge de signes per a la seva comunicació i accés a la informació. Qualsevol
normativa, proposta o pla respecte a les persones sordes i a la seva educació ha de
contemplar la realitat i diversitat actual. Donar suport efectiu, a través de la
protecció normativa necessària, per poder exercir el dret de les persones sordes a
utilitzar el llenguatge de signes, possibilitant l’ús d’intèrprets.
Garantir el dret que tenen totes les persones cegues i les persones sordes a rebre tot
el suport necessari per restablir i/o mantenir la comunicació (suport psicològic,
classes de lectura labial), i a estar informats i accedir als últims avenços mèdics i a
les noves tecnologies (audiòfons i altres aparells que afavoreixen la comunicació) i
d’altres mitjans tècnics que permetin una vida autònoma (audiodescripció).
Mesures per afavorir la integració laboral i social de les persones amb
discapacitats
Elaborar un pla a quatre anys per complir, de manera efectiva, el requisit del 2% de
treballadors amb discapacitats a l’administració de la Generalitat i per tal de facilitar
que els ajuntaments també ho facin efectiu. Complirem la Llei d’integració social
dels minusvàlids (LISMI), i exigirem a les empreses concessionàries de serveis i
contractes de la Generalitat el compliment de la reserva de llocs de treball.
Garantir que el 4% dels habitatges de promoció pública, de compra o lloguer
s’adaptin o es reservin per a persones amb discapacitats, per a famílies que tinguin
al seu càrrec una persona discapacitada o per a persones amb discapacitat psíquica
amb tutela, dins el programa Una Nova Política d’Habitatge.
Impulsar des del Govern de la Generalitat, a través del Parlament de Catalunya, un
gran acord polític i social per revisar la Llei d’integració social dels minusvàlids
(LISMI), i garantir, des de l’Estat, el finançament de les prestacions i serveis
universals per a la dependència.
Impulsar, des del Govern de la Generalitat, un acord en el Parlament i amb el sector
per a una normativa catalana per a la igualtat d’oportunitats de les persones amb
discapacitats i per a la seva qualitat de vida, que incorpori l’elaboració d’un pla
124
�català de supressió de barreres arquitectòniques i de comunicació, i que clarifiqui les
prestacions i serveis d’accés universal.
Mesures d’acord polític amb altres institucions
Establir una relació de concerts plurianuals amb les entitats que gestionen els serveis
de les persones amb discapacitats i les seves famílies per tal d’acabar amb la seva
fragilitat econòmica i financera actual.
Definir els drets i les mesures de discriminació positiva per fer real una autèntica
igualtat d’oportunitats per a les persones amb disminució dins la futura Constitució
Europea.
Impulsar a escala de l’Estat espanyol (i de la Generalitat de Catalunya, en els temes
en els quals tingui competència) una valoració del nivell de compliment de la Llei
d’integració social dels minusvàlids, i elaborar un pla d’acció perquè aquesta llei es
faci del tot efectiva. Elaborar una proposta de normativa desenvolupant-ne els
aspectes encara pendents i incomplets.
Impulsar i liderar un gran acord polític i social per resoldre el finançament dels
serveis (universals) de les persones amb dependència. En el si de la revisió del Pacte
de Toledo i en el Congrés dels Diputats, buscar acord per garantir una nova línia de
finançament dels serveis de dependència.
125
�3.9. La seguretat és un dret (garantir la seguretat: prioritat del nou govern)
Seguretat i llibertat són dos valors propis de la societat del benestar avançat. Les
persones, a més de tenir assegurada la llibertat des del reconeixement dels seus drets
polítics, també demanen, amb la mateixa intensitat, tenir garantides les seves necessitats
socials bàsiques i poder viure en una societat que sigui, en múltiples sentits, segura. El
mateix concepte de progrés combina els múltiples avantatges dels avenços socials amb
un conjunt de riscos potencials que es poden desencadenar per circumstàncies alienes a
la pròpia llibertat individual. Per això, els ciutadans, que contribueixen a construir
aquesta societat de benestar avançat, reclamen més garanties contra qualsevol mena
d’inseguretat.
La tradició històrica del socialisme democràtic ha estat protegir les persones contra les
inseguretats que podien afectar el seu benestar personal. Per això, el sistema de benestar
tradicional oferia la protecció d’un treball estable davant la incertesa, la protecció de la
salut davant de possibles malalties, la garantia del dret a l’educació i la defensa davant
de tota necessitat que pogués provocar alguna mena d’exclusió social.
Garantir la seguretat ciutadana per a l’exercici dels drets i llibertats en igualtat de
condicions ha de ser un dels objectius principals de qualsevol societat democràtica. Cap
ciutadà, sigui quina sigui la seva situació social i econòmica o el territori en què visqui,
no ha de quedar privat del dret a estar i a sentir-se segur, o el que és el mateix, privat del
dret a ser i a sentir-se lliure.
Els ciutadans a Catalunya, Espanya i Europa exigeixen més garanties de seguretat i de
llibertat. La seguretat és una de les primeres responsabilitats d’un govern que vulgui
merèixer el nom de govern: cal garantir, doncs, la tranquil·litat als carrers, barris, pobles
i ciutats.
Les acaballes del segle XX i l’inici del segle XXI han estat testimonis de profundes
transformacions en les vides de les persones a les societats industrials avançades. El
fenomen de la globalització, l’aparició de nous riscos i incerteses, el perill de la
delinqüència organitzada i les actituds que malmeten la convivència poden provocar
canvis profunds en la vida social, econòmica i política del nostre país.
La manca de prevenció institucional del risc pot posar en dubte la nostra seguretat. Les
tecnologies es troben a l’epicentre de les nostres vides i les nostres societats són
potencialment generadores de riscos constants. El vertiginós desenvolupament
tecnològic assolit pel món industrialitzat demana als poders públics els més alt grau de
responsabilitat davant de les possibles situacions d’emergència que es poden produir. La
seguretat mai no podrà ser completa i, a més a més, la posarem en dubte si no tenim un
govern que en el centre de la seva agenda política no contempli la prevenció,
planificació i gestió eficaç del risc.
És evident que la seguretat va més enllà de la policia o de la justícia, i els professionals i
experts de la seguretat, així com els ciutadans i ciutadanes, ho saben prou bé. La
sensació de seguretat va molt lligada, per exemple, a com ens imaginem cadascú el
nostre futur, a les pors creades per la precarietat del treball, als preus de l’habitatge, a la
seguretat en el treball, a les carreteres i, en definitiva, als riscos lligats a com ens
alimentem, a l’aire que respirem, al mal ús de les noves tecnologies, etc.
126
�Els drets i les responsabilitats han estat, són i seran al cor de la nostra política. Respecte
pels altres, per les seves opinions, valors i estils de vida. El respecte, que és rebre i
donar, és la base per creure en la comunitat, en la societat plural. El respecte és el que fa
que siguem comunitat i no només un grup d’individus aïllats.
El respecte i la convivència fan possible un nou contracte entre la ciutadania i el
Govern. Un contracte que ha de possibilitar que amb els drets i les oportunitats es facin
evidents, també, les responsabilitats i les obligacions.
La delinqüència i la fractura social afecten tothom, però els més dèbils i amb menys
oportunitats a la vida són els qui pateixen més.
En el món d’avui les persones, la gent, volen una societat lliure de prejudicis, de
racisme i d’intolerància, però no lliure d’unes pautes de convivència. L’estabilitat i la
tranquil·litat dels nostres barris, ciutats i pobles és fonamental per al nostre projecte, per
al canvi i per a l’extensió de les oportunitats.
Els nostres sistemes de solidaritat social han de funcionar perfectament i no poden
retrocedir de cap de les maneres. És imprescindible millorar la qualitat de la nostra
escola pública i del nostre sistema d’assistència sanitària, així com de les pensions i de
les ajudes a la família. Aquest és, probablement, el mecanisme de prevenció de la
inseguretat més important que tenim.
Hem d’aconseguir una societat forta i justa. Apostem per una articulació coherent de
resposta a la delinqüència i als comportaments que trenquen la convivència, i restaurem
la responsabilitat cívica com a valor de la justícia social i part essencial de la seva
realització.
Una millor o pitjor organització del model policíac que opera en el territori influirà en
els millors o pitjors resultats pel que fa a l’eficàcia del sistema de seguretat. Els cossos
policíacs han d’estar, doncs, al servei de la ciutadania, al servei de la resolució dels
conflictes que apareixen a les societats plurals i diverses.
Els socialistes remourem els entrebancs legals per tal que el nou model policíac que
implementarem a Catalunya s’adeqüi a les necessitats de la població i dels municipis
que vulguin establir una cooperació policíaca per compartir i estalviar recursos.
Seguretat ciutadana
La seguretat ciutadana s’ha convertit en una de les preocupacions principals de la
societat catalana i, en els darrers anys, ha passat a ocupar un lloc prominent a l’agenda
política. Totes les dades indiquen que en els últims anys s’ha produït un preocupant
augment de la inseguretat. Per això, la política de seguretat ciutadana ha de ser el primer
eix de la política del nou Govern de la Generalitat.
Després de 20 anys d’autonomia i d’institucions democràtiques, els successius governs
de CiU no han aconseguit definir un model de seguretat pública per a Catalunya, més
enllà de la voluntat de tenir un cos de policia propi. A més, el PP, des del Govern
127
�central, lluny de resoldre el problema de la inseguretat ciutadana, n’ha provocat un
empitjorament: la delinqüència durant aquests anys de Govern popular s’ha incrementat
en un 20%. Aquest és el llegat d’uns mandats caracteritzats per l’abandonament de les
polítiques socials i el deteriorament progressiu del servei públic de seguretat en benefici
de la seguretat privada. Per això, el nou Govern de la Generalitat ha d’adoptar un
sistema integral de seguretat, coordinar les diferents polítiques i cossos de seguretat
existents a Catalunya i governar la seguretat. El nou Govern de la Generalitat ha de
crear un sistema de seguretat adequat a la realitat social i política del país amb la
concurrència d’aspectes com la representativitat, la participació comunitària, la
coordinació institucional, la descentralització, la informació i l’accés al sistema de
seguretat. Es tracta d’establir una coalició capaç d’oferir solucions de conjunt a les
necessitats de seguretat del país.
A més, actualment, a Catalunya hi ha una greu situació de provisionalitat, amb un
procés de substitució dels cossos policíacs. El desplegament de la Policia de la
Generalitat–Mossos d’Esquadra comporta una redistribució i substitució dels diversos
cossos policíacs existents al Principat. Una mala planificació d’aquest desplegament per
part del Govern de CiU, una mala previsió dels seus efectes i la manca de
corresponsabilització del Govern central, són els factors determinants que han provocat
un augment de la inseguretat, la reivindicació dels alcaldes i el descontentament de la
societat civil dels territoris afectats, aquells on encara no s’ha desplegat ni saben quan hi
arribarà la Policia–Mossos d’Esquadra.
El procés de transició de cossos policíacs no ha s’ha produït com s’hauria desitjat. El
Govern de la Generalitat no ha vetllat perquè, des del Ministeri de l’Interior, es
garanteixin les dotacions dels cossos estatals. A una gran part del territori, el
desplegament dels Mossos d’Esquadra tardarà a arribar i la societat es troba desatesa per
un període massa llarg de temps, amb la inseguretat que això genera. A Catalunya s’ha
produït una desigualtat territorial pel que fa a l’accés a un bon servei policíac; hi ha
diferències ostensibles de ràtios policíaques. Hi ha municipis i territoris on trobem més
de 4 policies per cada 1.000 habitants, i d’altres on només es disposa d’1,5 agents per
1.000 habitants. CiU, en benefici d’un pacte de permanència amb el PP, ha sacrificat els
interessos de Catalunya i de la seva seguretat.
La societat catalana no pot continuar instal·lada en el clima d’incertesa creat per una
política inadequada de desplegament del cos dels Mossos d’Esquadra. Inadequada i poc
eficient, ja que no s’han previst els efectes negatius de la reducció progressiva dels
efectius de les forces i cossos de seguretat de l’Estat a Catalunya. Inadequada, perquè
s’ha basat en l’exclusió de la integració en els Mossos d’Esquadra d’efectius de les
forces i cossos de seguretat de l’Estat (FCSE) a Catalunya. Per això, l’estratègia i els
criteris prioritaris del nou Govern de la Generalitat han de ser accelerar l’arribada del
desplegament dels Mossos a les zones amb necessitats urgents de seguretat. Cal establir
acords amb l’administració de l’Estat per tal de cooperar i col·laborar en els territoris on
encara no s’ha desplegat la Policia–Mossos d’Esquadra. En aquest sentit, cal incorporar
agents del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil al cos de Mossos d’Esquadra i
reconèixer l’experiència i els serveis policíacs realitzats a Catalunya pels agents de les
forces i cossos de seguretat de l’Estat. Aquests cossos també són policia de Catalunya.
Actualment, a Catalunya la seguretat pública és una competència exercida des de tres
nivells diferents d’administració. Aquesta situació exigeix una planificació coordinada i
128
�efectiva, que eviti situacions de manca de coordinació i de duplicitat i, al mateix temps,
urgeix un desplegament uniforme, ràpid i eficaç, per no augmentar el deteriorament de
la seguretat. El Govern de la Generalitat ha d’impulsar un nou sistema de participació i
col·laboració política amb els responsables municipals en el disseny del desplegament
policíac.
Encara és possible actuar correctament i no malmetre, com s’ha fet fins ara, una ocasió
idònia per racionalitzar els serveis policíacs, optimitzar els mitjans i recursos actuals i
definir les pràctiques i la infraestructura per construir un model sostenible de policia
integral, que constitueix un eix fonamental de l’autogovern de Catalunya.
El nou Govern de la Generalitat promourà una acció decidida per assumir l’autoritat del
Govern de la Generalitat en matèria de seguretat pública. Res d’allò que preocupa als
ciutadans, com la seva seguretat, no és aliè a l’autoritat i la responsabilitat del seu
Govern. El Govern de la Generalitat ha de tenir autoritat plena en matèria de seguretat:
comandament únic dels cossos de policia a Catalunya i acabar el desplegament del Cos
de Mossos d’Esquadra l’any 2007. El conseller d’Interior ha de ser el màxim
responsable de la seguretat a Catalunya. El Govern de la Generalitat, mentre no finalitzi
el desplegament de la Policia–Mossos d’Esquadra, ha d’assumir l’autoritat plena sobre
tots els cossos de seguretat. És imprescindible que el Govern de la Generalitat exerceixi
aquesta competència completament i en la totalitat del territori. A través de l’exercici
d’aquesta autoritat sobre els cossos policíacs a Catalunya, el Govern de la Generalitat
podrà gestionar i governar de manera eficient la situació de transició en la substitució
dels cossos de seguretat, a partir dels principis bàsics de seguretat i lleialtat
institucional.
El nou Govern de la Generalitat ha d’estendre la idea que a més comunitat, menys
delinqüència: la seguretat necessita la participació de tots els actors socials implicats. En
aquest sentit, s’alinea la proposta dels contractes locals, socials i de seguretat. Aquests
contractes esdevenen l’instrument principal de la política de seguretat del nou Govern
de la Generalitat i es basen en la intensificació de les accions conjuntes de totes les
administracions públiques implicades i en la millor coordinació de les accions i
iniciatives de les associacions locals i ciutadanes, de l’escola, el comerç, la policia, etc.
Les accions dels contractes locals, socials i de seguretat estaran encaminades a dotar les
àrees escollides d’una qualitat urbana i condicions equiparables a la mitjana de
Catalunya, mitjançant accions com: la creació de nous espais lliures, el foment de la
mobilitat sostenible, la rehabilitació del parc d’habitatges, operacions de reforma
urbana, la dotació d’habitatges per al jovent, l’adaptació d’equipaments, la integració de
la població immigrada, el foment d’activitats econòmiques i comercials, la lluita contra
el fracàs escolar, i programes de policia de proximitat. Aquests contractes són
vertaderes polítiques transversals per a les autoritats locals.
Els barris seran els espais privilegiats de l’aplicació de les noves propostes polítiques de
seguretat per tal de garantir la qualitat de vida. Per això, el nou Govern de la Generalitat
ha de crear uns lligams de col·laboració activa amb els municipis i els seus barris, la
Policia, l’escola, la justícia, el comerç i les associacions cíviques, i prioritzarà
l’educació i el civisme com a eix de la prevenció, i la proximitat com a objectiu de
l’actuació policíaca.
129
�OBJECTIUS
1. Aconseguir l’autoritat plena del Govern de la Generalitat en matèria de seguretat:
comandament dels cossos de policia a Catalunya.
2. Un nou sistema integral de la seguretat: coordinació i planificació.
3. Seguretat pròxima: contractes locals, socials i de seguretat i coordinació amb les
autoritats locals.
4. Acabar el desplegament del Cos de Mossos d’Esquadra durant la primera legislatura
del nou Govern: any 2007.
5. El nou Govern de la Generalitat establirà els mitjans necessaris per enfortir la
coordinació, col·laboració i treball conjunt dels Mossos d’Esquadra i les policies
locals per tal que esdevinguin un únic servei de policia.
6. Remoure les traves legals que actualment impedeixen la mancomunitat dels serveis
policíacs per tal que els municipis veïns que així ho desitgin puguin fer-ho.
7. Prioritzar un servei de policia d’àmbit i actuació metropolitana.
MESURES
Mesures per assegurar la planificació de les polítiques de seguretat
Informar sobre la seguretat a Catalunya. El Govern de la Generalitat elaborarà un
informe anual sobre la situació de la seguretat a Catalunya.
Articular un pla de seguretat pública. El Govern presentarà, bianualment, un pla de
seguretat que establirà les directrius i les polítiques per desenvolupar, a partir de les
previsions generals de riscos, actuacions i mitjans en seguretat ciutadana,
emergències, seguretat viària i aquelles que afectin la convivència i el civisme.
Compromís d’elaborar un pla de prevenció de Catalunya que faciliti les
intervencions públiques i la implicació de les entitats públiques i associacions,
mitjançant la definició d’objectius principals i l’aportació de recursos pressupostaris.
El pla de prevenció de Catalunya ha d’abordar de manera expressa les limitacions
del sistema educatiu actual, en especial pel que fa a la incorporació al mercat laboral
de joves i adolescents; les vinculacions entre l’urbanisme i l’ús social dels espais
públics; la política d’habitatge social, etc.
Cercarem, en col·laboració amb els diferents operadors que intervenen en el camp
de la prevenció de la inseguretat, especialment de l’administració de justícia, el
consens necessari per establir un sistema universal de recollida d’informació
estadística sobre la criminalitat. Així mateix, es constituirà un espai d’anàlisi de les
dades (mesa o observatori d’anàlisi) on participaran els diferents operadors, amb
l’objectiu de poder retornar als ciutadans i ciutadanes una informació validada.
130
�Mesures per coordinar les polítiques de seguretat a Catalunya
Convertir la Junta de Seguretat de Catalunya en el veritable òrgan de coordinació de
la Generalitat de Catalunya amb el Govern central i els ajuntaments. Canviar el
reglament que la regula per tal que el conseller d’Interior en sigui el president i,
d’aquesta manera, assumir la coordinació dels cossos policíacs a Catalunya, d’acord
amb el principi de lleialtat institucional. També es donarà participació a una
representació de les autoritats locals.
Assegurar la coordinació de les actuacions dels departaments del Govern en matèria
de seguretat i el trasllat de la política general de seguretat a les actuacions sectorials
dels departaments del Govern.
Completar el desenvolupament del Centre Coordinador de Seguretat i Emergències
– Telèfon Únic 112. Aquest òrgan ha de garantir una atenció eficaç de les trucades
dels ciutadans i les ciutadanes al telèfon únic d’emergències. A través d’aquest
centre es coordinaran i gestionaran operativament les activitats i serveis de totes les
organitzacions relacionades amb la prevenció, planificació, atenció, assistència
tècnica i professional de persones, béns o drets, per tal de disposar d’una actuació
ràpida i eficaç dels serveis públics i privats d’emergències i de seguretat.
Crear els consells regionals de seguretat, formats pel conjunt dels ajuntaments de les
diferents regions o vegueries. Aquests consells han de dissenyar i aplicar els plans
regionals de seguretat, que no han de ser sinó l’adaptació del Pla de Seguretat
Pública de Catalunya a les especificitats de les diferents regions que formen el
Principat. En aquesta línia, s’ha de prestar una atenció específica a les àrees
metropolitanes existents a Catalunya.
Potenciar el paper de les juntes locals de seguretat, presidides pels alcaldes, com a
òrgans de coordinació executius amb competències preventives i de planificació de
les actuacions dels cossos presents al territori.
Potenciar els consells locals de seguretat com a fòrums de participació i debat de
propostes de polítiques públiques i avaluació de programes.
Comunicar i coordinar totes les policies locals amb els Mossos d’Esquadra, a través
de l’establiment de bases de dades comunes i sistemes de comunicació conjunts que
permetin garantir-ne la coordinació.
Mesures orientades a acabar el desplegament del Cos dels Mossos d’Esquadra
Aconseguir el comandament dels cossos de policia a Catalunya.
Acabar el desplegament dels Mossos d’Esquadra durant la primera legislatura
socialista, l’any 2007.
Incloure la màxima aplicació del criteri d’integració en els Mossos d’Esquadra dels
membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat residents a Catalunya.
131
�Revisar el procés de selecció i formació dels aspirants a agent del Cos dels Mossos
d’Esquadra.
Adoptar una nova política de recursos humans basada en l’increment del nombre de
policies destinats a tasques exclusivament policíaques. Incorporació de facultatius,
administratius i tècnics en les tasques de suport a l’actuació policíaca.
Mesures per desenvolupar la seguretat de proximitat
Establir els contractes locals, socials i de seguretat, en el marc de la política de
suport als barris que desenvoluparà el Govern de la Generalitat en coordinació amb
les autoritats locals.
Establir mecanismes regulars de coordinació entre els contractes locals, socials i de
seguretat amb la proposta de suport als barris amb projectes.
Protecció civil
Avui adquireixen més importància els serveis públics de protecció civil com a sistemes
estructurats per a la salvaguarda i seguretat de la ciutadania en cas d’emergències i de
catàstrofes, per la qual cosa caldrà realitzar una aposta per la planificació de l’esmentat
servei (en els municipis radica la resposta primera i bàsica davant una situació de risc
per a la població) i per a la millora i tecnificació dels serveis públics i els serveis
d’extinció d’incendis.
Com a conseqüència de la implantació i funcionament del servei públic de telèfon únic
d’emergència 112, cal realitzar un plantejament que contribueixi a donar una
participació més activa als municipis, tant en la implantació i coordinació, com en el
funcionament d’aquests nous serveis d’atenció a l’emergència.
OBJECTIUS
1. Elaboració dels corresponents plans de protecció civil, contemplant els objectius de
prevenir els riscos que afectin el conjunt de Catalunya i els diversos municipis.
2. Preveure una organització eficaç en cas d’emergència i risc per a la població, un
desenvolupament de les accions que tendeixen a la promoció de l’autoprotecció
corporativa i ciutadana, i la implantació de totes les mesures que coadjuvin a la
minimització del risc d’emergència al municipi.
3. Una normativa nova en matèria de protecció civil, amb l’objectiu d’incrementar les
actuacions preventives, que defineixi clarament la participació dels ajuntaments en
el desenvolupament i funcionament dels serveis de protecció civil.
4. Potenciar la participació ciutadana i fer costat a la creació d’associacions de
voluntaris coordinats per tècnics en la matèria.
5. Incrementar la cultura de protecció civil a les escoles.
132
�MESURES
S’impulsaran les gestions necessàries per realitzar les campanyes de divulgació i
l’elaboració de guies dirigides a la població amb l’objectiu de minimitzar els riscos a
la població civil, en especial, a les de major risc (població escolar, gent gran, etc.).
S’impulsarà la definició de la carrera tècnica dels diversos professionals, la formació
adequada que han de tenir i la seva imbricació en l’estructura administrativa de què
depenen.
Planificació de plans especials de formació en matèria de protecció civil, dirigida als
serveis municipals dels ajuntaments.
Es potenciarà la definició de la carrera professional de bomber, amb l’elaboració de
l’estatut del bomber professional, que recollirà les condicions de treball, la formació
i la resta d’aspectes vinculats a l’exercici de la seva professió.
Elaborar, amb l’acord dels ajuntaments, nous protocols de coordinació i de gestió de
trucades al 112, amb els objectius finals de garantir un millor servei a la ciutadania i
convertir-lo de veritat en el telèfon únic d’emergències de la Comunitat Autònoma.
Seguretat viària
Un altre eix clau en la política de seguretat del nou Govern de la Generalitat és la
qüestió viària. L’any 2002 es van produir a Catalunya 21.465 accidents, que van
provocar un total de 30.600 víctimes, entre les quals 812 morts.
Els accidents de trànsit són la primera causa de mortalitat entre la població de 5 a 34
anys.
La Federació Europea de Víctimes d’Accidents de Trànsit recomana a l’Estat espanyol i
a Catalunya que s’obri un debat en profunditat per millorar el suport a les víctimes i als
seus familiars. Manca una xarxa de dispositius de rehabilitació física i psicològica per a
la víctima amb seqüeles greus després del període d’hospitalització i una xarxa suficient
de reinserció sociolaboral per a les víctimes d’accident de trànsit. Les responsabilitats
dels conductors no s’han tractat de manera adequada i hi ha una manca de reflexió sobre
el tema entre els responsables de l’administració estatal i la catalana.
A més, les víctimes dels accidents de trànsit es troben en una situació d’indefensió
davant dels conductors agressors que porten vehicles amb motor sense la corresponent
assegurança, en situació de préstec del vehicle o sense la llicència obligatòria que
habilita per a la conducció. Aquesta indefensió també és jurídica, ja que la víctima no té
una informació adequada sobre els procediments judicials de l’accident i, a més, es
troba amb els perjudicis personals i socioeconòmics que provoca el retard de la quasi
totalitat de processos judicials, en relació amb el cobrament de possibles
indemnitzacions i/o percepció de pensions d’invalidesa.
133
�El Cos de Bombers de la Generalitat serà una eina clau en l’assistència i trasllat urgent
de les víctimes d’accident de trànsit.
Respecte a la seguretat viària, els objectius del nou Govern de la Generalitat són clars i
pocs: reduir la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit a la xarxa viària catalana,
objectiu que es pot expressar en els termes de reduir pel cap baix en un 50% el nombre
de víctimes d’accidents de trànsit abans de l’any 2010.
OBJECTIUS
1. Reduir la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit a la xarxa viària catalana.
2. Reduir pel cap baix en un 50% el nombre de víctimes d’accidents de trànsit abans de
l’any 2010.
MESURES
Crear el Pla integral per a la reducció de la sinistralitat a causa d’accidents de trànsit
a la xarxa viària catalana 2003-2007, amb la finalitat de reduir en un 50% el nombre
de víctimes d’accidents de trànsit abans de l’any 2010, com és l’objectiu de la UE.
Desenvolupar la recerca necessària per a la prevenció d’accidents al nostre país amb
la participació dels diferents departaments que hi intervenen (Obres Públiques,
Sanitat, Interior, Justícia, Presidència, universitats, etc.) i sota la coordinació de
l’autoritat de trànsit.
Ampliar la xarxa de bases del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) d’assistència
a emergències integrades per tal d’augmentar el parc de vehicles d’assistència
medicalitzada (VAM), amb la finalitat de proporcionar suport vital avançat a les
persones accidentades a les regions sanitàries de Lleida, Tarragona, Tortosa, Girona
i Centre, que actualment tenen l’índex més baix de cobertura territorial i que
presenten a la vegada major nombre de trams de concentració d’accidents (TCA).
Continuar el desplegament de recursos d’atenció a les emergències mèdiques per tal
que, mitjançant els vehicles d’atenció medicalitzada i altres dispositius d’assistència
prehospitalària, es pugui donar suport vital avançat a tot el territori de Catalunya a
les persones que es trobin en una situació potencialment crítica.
Incrementar la dotació de recursos humans i tècnics de l’autoritat competent en
trànsit per a la promoció de la prevenció dels accidents de trànsit i la sensibilització
en matèria de seguretat passiva.
Revisar la xarxa viària per tal d’eliminar-ne els punts negres ja identificats.
Incrementar i estendre programes d’educació i de formació viàries.
Crear una comissió parlamentària permanent de seguretat viària i mobilitat
sostenible, que reculli propostes, encarregui informes sobre competències en matèria
134
�de seguretat viària i promogui la legislació pertinent, estudiï i doni a conèixer
l’impacte socioeconòmic de la sinistralitat per accidents de trànsit i proposi mesures
per eradicar-la.
Crear un fons d’ajut a les corporacions locals perquè puguin actuar amb major
eficàcia en la seguretat viària.
Impulsar l’acció de la fiscalia de trànsit i dotar-la de recursos per tal que pugui
desenvolupar la seva tasca de manera territorialitzada i amb més eficàcia.
Establir un sistema d’ajut immediat (avançament indemnitzatori) a les víctimes
d’accidents de trànsit i/o les seves famílies, que pugui ser gestionat amb rapidesa per
l’Oficina de la Víctima.
Promoure campanyes per evitar que es consumeixi alcohol abans de conduir.
Seguretat i salut laboral
Un dels altres eixos importants de les polítiques de seguretat són les qüestions
relacionades amb la seguretat laboral. Des del Departament de Treball, es va afirmar
que lluitar contra la sinistralitat laboral era una prioritat del Govern de la Generalitat per
a aquesta legislatura, però la sinistralitat no ha parat d’augmentar, tal com demostren les
xifres: 1.609 persones han mort en accidents laborals en els últims 10 anys a Catalunya.
L’any 2002 va registrar l’índex de sinistralitat laboral més elevat de la dècada, amb un
total de 186 treballadors morts (segons estadístiques del Departament de Treball,
Indústria, Comerç i Turisme).
La sinistralitat laboral i les malalties professionals, que no han parat de créixer, suposen
l’expressió de la precarietat i feblesa d’una part del teixit econòmic productiu. Els
primers perjudicats són les persones que les pateixen i, en segon lloc, la societat en el
seu conjunt, pels costos socials i econòmics que en deriven.
Existeix un ampli consens, tant científic i tècnic com social, que entre les causes més
conegudes cal assenyalar les següents:
-
Compliment insuficient de la normativa sobre la prevenció de riscos laborals.
Baixa qualitat de les accions preventives que es fan a les empreses, ja que no
incideixen directament en la millora de les condicions de treball i de salut.
Manca de polítiques públiques i recursos insuficients per tal d’acomplir les funcions
de vigilància, control i sanció, per part de l’Administració.
Un model productiu de béns i serveis que fa de la precarietat en l’ocupació
(fonamentalment expressada en forma de temporalitat i subcontractació en cadena) i
en les condicions de treball, el mecanisme de competitivitat.
El nou Govern de la Generalitat ha d’assumir una nova política de salut i seguretat
laboral orientada a eliminar aquells factors que són determinants en els alts índexs de
sinistralitat actuals. Per obtenir el principal objectiu d’aquesta estratègia, treballarem
paral·lelament per reduir fins al 15% la temporalitat en la contractació.
135
�OBJECTIUS
1. Crear ocupació de més qualitat.
2. Reduir fins al 15% la temporalitat en la contractació.
3. Reduir, de manera dràstica, la precarietat i la sinistralitat en les condicions de treball
i de seguretat.
Mesures per millorar la seguretat i la salut laboral
Desenvolupar un pla de prevenció de la sinistralitat laboral a Catalunya, acordat
amb els agents socials i econòmics, dirigit a assolir els objectius, mínims i
quantificats, de reducció de la sinistralitat per sectors i globals, que millorin de
manera substancial la situació actual. Els sectors i les empreses amb un índex de
sinistralitat més alt s’inclouran en plans específics. Aquest pla contemplarà
l’increment de la inspecció i el control del compliment de la llei de prevenció de
riscos laborals mitjançant la Inspecció de Treball; els continguts i qualitat dels plans
de prevenció; la capacitat, la solvència i la qualitat dels serveis de prevenció de les
empreses, propis i aliens; i la participació dels treballadors/es en el seu disseny i
execució.
Incrementar els recursos públics, tant humans com tècnics i econòmics, i organitzarlos adequadament per tal d’assolir la realització d’estudis i recerca tècnica en la
matèria de prevenció dels riscos laborals, anàlisi de la situació i tendències i
elaboració de propostes d’actuació que donarien contingut i suport a l’elaboració de
les polítiques preventives.
Potenciar l’existència de delegats territorials de prevenció de riscos laborals, com un
col·lectiu col·laborador de l’Administració en les tasques de prevenció de riscos
laborals en les petites i mitjanes empreses i en aquelles que no disposin de
representació sindical en aquesta matèria.
Intensificar els controls sobre les condicions de salut i seguretat en l’externalització i
subcontractació d’operacions. En aquesta línia, totes les contractacions públiques
respectaran la legislació existent en matèria de salut i seguretat laboral, de manera
que no s’admetran licitacions que no incorporin el compliment de les obligacions
existents en aquest àmbit, ni la participació d’empreses amb un alt índex de
sinistralitat.
Fomentar la investigació dels nous riscos i patologies laborals, amb especial atenció
als psicosocials, així com la recerca dels sistemes de resolució de les problemàtiques
derivades del treball i les seves formes d’organització. Difondre els resultats entre
les empreses i els treballadors, perquè puguin ser coneguts, reconeguts i previnguts.
Incrementar el nombre d’unitats de salut laboral, que actualment depenen de la
Conselleria de Sanitat, amb la intenció d’arribar a tot el conjunt del territori de
Catalunya amb el seu desplegament.
136
�Incorporar a tots els nivells educatius, des de l’ensenyament primari, continguts
transversals en matèria de seguretat i de salut en el treball, que permetin assolir una
cultura preventiva en aquest tema. Introduir en els programes de formació
professional (reglada, ocupacional i continuada) i universitària, unitats educatives de
la matèria seguretat i salut laboral, adaptades a les diferents especialitzacions que es
cursin.
Orientar part de la programació de formació contínua cap al desenvolupament d’un
programa de formació en matèria de seguretat i de salut laboral en el treball, adreçat
a les persones que s’han de responsabilitzar de la prevenció a les empreses, amb
especial preferència per a les petites i mitjanes empreses.
Desenvolupar els estudis de formació de caràcter mitjà i superior que capacitin i,
finalment, acreditin les persones que els rebin com a tècnics en prevenció de riscos
laborals.
Sensibilitzar sobre la necessitat d’incorporar la prevenció dels riscos laborals als
processos productius, adreçada principalment a les microempreses i a les petites i
mitjanes empreses.
Comprometre les mútues d’accidents de treball, com a gestores de la Seguretat
Social, perquè financin la Fundació per a la Prevenció de Riscos de Catalunya,
prevista a la Llei de prevenció de riscos laborals, a partir dels excedents
d’explotació.
Aplicar mesures administratives per incentivar les polítiques de prevenció a les
empreses.
Modificar l’actual llistat de malalties professionals adequant-lo a les patologies
actuals.
Fomentar la formació a tots els treballadors, especialment als de nova contractació i
contractació temporal, als empresaris i als treballadors autònoms.
Garantir el compliment de la legislació vigent en matèria de seguretat i de salut
laboral, en les contractacions públiques.
Incrementar el paper dels Centres de Seguretat i Condicions de Salut en el Treball
de Catalunya per tal que tinguin un paper més important en la prevenció de riscos.
Fomentar la informació i formació del personal sanitari de les àrees bàsiques en la
detecció de problemàtiques de salut d’origen laboral.
Seguretat alimentària
Fa menys d’un segle, els aliments es consumien localment, molt a la vora del seu lloc de
producció. En canvi en les últimes dècades, tant el sector agrícola i ramader com la
indústria alimentària han patit canvis radicals i complexos que han fet possible
137
�consumir productes d’origen molt divers i llunyà, la qual cosa fa que resulti difícil
seguir tota la cadena alimentària.
Es pot afirmar que mai no s’havia disposat de tants aliments i de tanta qualitat. Però
també és veritat que, actualment, existeix una gran sensibilització ciutadana respecte als
problemes de salut pública i de seguretat alimentària. Les darreres crisis sanitàries
(vaques boges, dioxines, legionel·losi, febre aftosa, mercuri i metalls pesats, etc.) han
afectat greument la confiança dels consumidors i han posat de relleu les febleses d’un
sistema productivista que, en ocasions, no atén els codis de bones pràctiques.
Davant d’aquesta situació, és important que el nou Govern de la Generalitat endegui un
programa integral que reguli tots els sectors que incideixen sobre l’alimentació de les
persones per tal de garantir-ne la salut. Aquest programa ha de preveure com exercir un
major control de la seguretat, higiene i qualitat dels aliments, afavorir les bones
pràctiques productives i el control exhaustiu en la producció d’aliments, i garantir el
principi de precaució i de transparència informativa als consumidors.
OBJECTIUS
1. Vetllar per la salut de la ciutadania i garantir-ne la protecció.
2. Exercir un major control de la seguretat, higiene i qualitat dels aliments.
3. Afavorir les bones pràctiques productives i el control exhaustiu en la producció
d’aliments.
4. Protecció i control ambiental.
5. Garantir el principi de precaució i de transparència informativa.
MESURES
Mesures per millorar la seguretat alimentària
Farem que l’Agència de Salut Pública i l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària
siguin, efectivament, organismes independents basats en el rigor científic, imparcials i
transparents, que garanteixin la salut pública i proporcionin confiança als consumidors.
Dotarem aquestes agències de tots els instruments necessaris per dur a terme la seva
tasca amb eficàcia.
Elaborar un pla per disminuir l’exposició dels éssers humans a substàncies que, per
via alimentària o respiratòria, poden produir problemes de salut.
Garantir una coordinació permanent i estricta entre els diferents organismes
responsables de l’avaluació i control dels antibiòtics utilitzats en veterinària.
138
�Controlar específicament, en aplicació de la normativa comunitària, des de la
inspecció del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, la qualitat dels pinsos i
farines, i la utilització de greixos i olis.
Fer efectives les mesures de seguretat i de bioseguretat a les explotacions i en el
maneig i transport de bestiar.
Fomentar i incentivar l’agricultura i la ramaderia ecològiques o integrades, que es
comprometen a utilitzar mètodes biològics contra les plagues vegetals o pinso i
aliments naturals per a la cria i engreix del bestiar, de comú acord amb les
organitzacions agràries.
Facilitar els processos d’identificació i de traçabilitat dels productes alimentaris, tant
els destinats al consum humà com els destinats al consum animal, al llarg de totes
les etapes de la cadena alimentària, així com el procés de composició, de manera
clara i entenedora.
Promoure campanyes de difusió d’informació pública sobre factors de risc, d’acord
amb les directrius de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària.
Protecció dels animals
La recent Llei de protecció dels animals, aprovada pel Parlament de Catalunya, recull
una nova concepció dels animals com a éssers vius capaços de sentir i de patir, tant des
del punt de vista físic com psíquic. La Constitució Federal Alemanya, així com la
majoria de constitucions dels länder alemanys, inclou el deure de l’Estat de protegir els
animals de manera diferenciada a la protecció de la natura o del medi ambient. Un
Govern de la Generalitat de progrés adoptarà les mesures necessàries per situar-nos al
nivell dels països del nostre entorn cultural més pròxim respecte a la defensa del
benestar animal.
MESURES
En relació amb els animals de companyia, se’n fomentarà la tinença responsable.
S’adoptaran mesures rigoroses de control de la cria i la venda. Pel que fa a la
identificació, s’establirà un arxiu general dels animals de companyia i el cens dels
ajuntaments. Es realitzaran programes de vacunació i d’esterilització d’animals
sense llar i es promourà la gestió dels centres d’acollida per part d’associacions
protectores sense ànim de lucre, així com la creació de colònies controlades de gats i
d’ocells urbans.
Adoptar mesures per a la professionalització dels manipuladors d’animals,
particularment dels que s’utilitzin en la producció d’aliments, per tal de millorar el
seu benestar en l’allotjament i transport i, en especial, de procurar-los un sacrifici,
previ atordiment, sense dolor, d’acord amb les directives europees. Aquestes
mesures promouran tant la millora del benestar animal com la qualitat i seguretat
alimentària.
139
�Promoure la cobertura de l’atenció veterinària, les operacions, cures i sacrifici dels
animals i elaborar una normativa adequada pel que fa al transport d’animals de
companyia en els transports públics.
En relació amb la fauna silvestre, s’adoptaran mesures per regular-ne el comerç i la
possessió, en la línia de disminuir-ne o evitar-ne l’ús com a mascotes o en
espectacles, darrere dels quals hi ha, en molts casos, un tràfic il·legal que provoca
greus perjudicis tant per als animals implicats, com per al medi ambient, per
exemple, en el cas d’abandonaments que poden produir la invasió d’espècies
al·lòctones.
140
�3.10. Eradicar la pobresa
Els darrers anys la conscienciació de la problemàtica que representa la pobresa s’ha
consolidat a escala mundial. La pobresa i l’exclusió social són fenòmens de caràcter
estructural i, al contrari del que es creia en els anys setanta, no desapareixen amb el
creixement econòmic ni el progrés.
A Catalunya, i segons estudis recents, aproximadament dues terceres parts de les
persones pobres no tenen cap possibilitat de sortir-se’n, si no es modifiquen les
condicions de redistribució actuals del sistema de benestar social. El quart món no
només és quantitativament important, sinó que és permanent.
Tot i que en les últimes dècades la pobresa severa ha disminuït –gràcies a les mesures
de protecció social–, n’han sorgit noves formes. L’evolució de la societat ha fet que les
causes de la pobresa i l’exclusió canviïn. Hi ha hagut un canvi en l’estructura de la
pobresa, que ha passat a afectar col·lectius que compten amb poca o cap protecció social
(per les llacunes en el sistema de protecció social).
Ens trobem amb uns col·lectius concrets, amb pocs recursos econòmics, sobre els quals
cal incidir perquè:
-
-
Uns són determinants en l’autoreproducció i expansió de la pobresa. Aquest és el
cas de les famílies (joves) amb fills al seu càrrec, sobretot llars monoparentals. La
pobresa dels pares es pot propagar molt fàcilment als fills. Així, la pobresa infantil
també és un fenomen a considerar i tractar.
Els altres, les persones de més de 65 anys amb pensions no contributives, de viduïtat
o mínimes de la Seguretat Social, que formen un col·lectiu molt important que ha de
viure amb una economia per sota del llindar de la pobresa.
Finalment, els sense sostre, un col·lectiu dispers i en deteriorament constant que
requereix una política integral que se n’ocupi.
A més, cal posar de manifest que la incidència de la pobresa és encara més elevada quan
la persona de referència és una dona.
La prioritat política del nou Govern de la Generalitat respecte a la pobresa i l’exclusió
social té com a objectiu principal disminuir el nombre de pobres d’uns col·lectius
concrets: les famílies amb fills al seu càrrec (sobretot monoparentals), la gent gran i els
sense sostre. El millor instrument per lluitar contra la pobresa i l’exclusió és
implementar polítiques transversals. Pensem que els col·lectius de pobres –tant els
d’exclosos com els que es van empobrint– s’han de tractar com a part de la política
general, encara que siguin un grup amb uns problemes específics i unes necessitats
concretes.
Les propostes polítiques que cal promoure s’orienten a capacitar les persones que
encara estan en edat de treballar per tal que, per elles mateixes, surtin de la pobresa i de
la dependència institucional. Els socialistes apostem per la formació encaminada al
treball. Amb tot, per trencar el cercle de la pobresa cal implementar polítiques d’altres
tipus que incideixin sobre aquest grup: polítiques de salut (prevenció i educació
sanitària), d’educació (escoles bressol), d’habitatge (habitatges dignes per a tothom i
lloguers a preu social per a aquests col·lectius), etc.
141
�La política que el nou Govern de la Generalitat ha d’aplicar per a aquests col·lectius
implica i compromet totalment l’administració autonòmica (en la seva funció de
planificació, avaluació i finançament) i la local (en la seva funció d’execució i
planificació), però també, parcialment, l’administració de l’Estat i la iniciativa social. A
més, cal assolir uns objectius que vénen determinats per les diferents situacions en què
es troben alguns col·lectius davant els problemes de pobresa i exclusió.
OBJECTIUS
1. Dones: neutralitzar els riscos de les dones de caure en situacions de pobresa
mitjançant la potenciació de la seva formació, la seva entrada al mercat laboral i la
millora de les seves condicions de treball.
2. Jovent: prevenir que les famílies joves caiguin en situacions de pobresa per evitarne la reproducció en els seus fills, sobretot mitjançant el sistema educatiu.
3. Infants: evitar la pobresa infantil mitjançant la prevenció i polítiques específiques
per a aquest grup de població.
4. Gent gran: garantir una vida digna, amb qualitat de vida i amb la possibilitat de
viure-la amb certa independència, mitjançant el manteniment de la capacitat
econòmica de les persones grans.
5. Els sense sostre: dissenyar una política consensuada per als sense sostre per
facilitar-ne la integració.
MESURES
Mesures per a la implementació d’una renda bàsica
El Govern estudiarà la viabilitat d’establir una renda bàsica, prestacions no
contributives i altres ajuts econòmics actuals.
Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de les famílies (joves)
amb fills al seu càrrec
Invertir en educació infantil i crear la xarxa pública d’escoles bressol (30.000 places
noves), per a la qual cosa es donarà suport econòmic als municipis.
Garantir beques en educació infantil per a famílies amb pocs recursos econòmics.
Combatre el fracàs escolar i promoure programes específics adreçats a l’alumnat
amb greu risc d’abandonament del sistema escolar.
Atendre la diversitat de l’alumnat en l’educació, fent una atenció especial i més
personalitzada a les seves necessitats.
142
�Subvencionar el menjador, el transport escolar i els llibres per a famílies amb pocs
recursos econòmics.
Incentivar la permanència dels alumnes a l’ensenyament secundari postobligatori
mitjançant una política de beques que redueixi el cost de l’oportunitat d’abandonar
aquests estudis, per tal que les famílies amb menys recursos puguin assumir la
càrrega econòmica que representa mantenir estudiant un fill/a en edat de treballar.
Posar els mitjans perquè, des del territori, els nois i noies tinguin una oportunitat
d’ocupació en sortir del sistema educatiu.
Establir una major connexió entre l’escola i el treball, ja sigui mitjançant polítiques
d’orientació laboral o amb una nova formació professional que respongui a les
demandes del mercat, que tingui una continuïtat al llarg de la vida i que permeti
adaptar-se a les necessitats i tecnologies de cada moment.
Fomentar les ajudes directes a les famílies que tenen infants al seu càrrec.
Incrementar en un 25% les prestacions econòmiques directes per a les famílies
monoparentals i per a les famílies amb pocs recursos econòmics i amb infants al seu
càrrec: 750 € anuals per a cada infant menor de 18 anys que estigui al seu càrrec.
Potenciar les empreses d’inserció social, tot establint un marc normatiu estatal i
autonòmic que permeti la suficiència econòmica i jurídica.
Mesures per combatre la pobresa infantil
Implementar el Programa d’Atenció a la Infància i l’Adolescència amb Dificultats
Socials (elaborat pel Govern Alternatiu), dins el marc general del Pla d’Infància i
Adolescència de Catalunya i el Programa de Suport a les Famílies.
Dissenyar i implementar un programa transversal de prevenció primària i de
detecció de les situacions de risc social que afecten els infants, des de Benestar
Social i d’acord amb els departaments d’Educació i Sanitat. Augmentar la capacitat
de detecció, especialment a la primera infància, en cooperació amb els equips i
serveis que hi treballen (atenció precoç, educació infantil, sanitat, etc.).
Dur a terme un treball comunitari per combatre els elements socials i culturals que
incideixen en un desenvolupament inadequat de l’infant, com ara els entorns
marginals, la pobresa, la violència social i grupal, i els continguts ideològics
contraris als valors propis d’una societat democràtica.
Potenciar l’atenció preventiva preferent a famílies amb fills en situació de
marginació i/o pobresa a través de la xarxa bàsica de serveis socials en col·laboració
amb els equips d’atenció precoç, educació, sanitat, etc.
Acció preventiva i de control de la prostitució infantil (amb infants residents a
Catalunya), el treball infantil, la mendicitat, així com aquelles situacions que
atemptin contra els drets individuals dels infants residents a Catalunya, encara que
es produeixin fora de Catalunya.
143
�Atendre a la pròpia llar les famílies desestructurades mitjançant acció assistencial,
educativa i preventiva de les treballadores i treballadors familiars o, si s’escau, dels
educadors i educadores.
Introduir programes específics de prevenció i d’educació per a la salut a les escoles.
Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de dones
Crear un marc institucional per equiparar home i dona en el seu accés al treball i en
les condicions de treball.
Continuar fomentant projectes d’autoocupació i de creació de llocs de treball per a
dones que desitgin incorporar-se al món del treball, professionalitzant les seves
habilitats i capacitats.
Potenciar la creació de llocs de treball en el sector serveis, particularment en els
serveis d’ajuda a la llar (potencial jaciment d’ocupació).
Afavorir que les mares soles i treballadores tinguin a l’abast una bona xarxa
d’escoles bressol i serveis complementaris a la petita infància.
Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu de la gent gran
Incidir en les properes negociacions sobre les pensions i revisar-les: a més dels
increments generals, caldria revisar les pensions contributives més baixes, les no
contributives i les de viduïtat, per tal que tots els col·lectius que estan per sota del
salari mínim interprofessional arribin a assolir-lo d’immediat. Contribuir, a través
d’ajuts econòmics de la Generalitat amb caràcter transitori, per ajudar a sortir de la
pobresa les persones amb pensions mínimes.
Universalitzar els serveis d’atenció a domicili i crear una xarxa d’equipaments i de
serveis d’oferta pública per a la gent gran: casals, servei d’atenció a domicili,
habitatges tutelats, centres de dia, residències, acolliment familiar, etc.
Organitzar aquests serveis i equipaments dirigits a la gent gran de manera que
s’adaptin a les necessitats de les persones i de les famílies, i que permetin la
conciliació de les diferents responsabilitats de les persones.
Promoure i impulsar que, des dels diferents nivells competencials, s’incrementin els
recursos destinats als grups de dones grans en situació de pobresa i que es doni el
màxim suport a la coordinació entre les actuacions en curs.
Garantir el dret a rebre ajuts econòmics a les persones grans amb pensions baixes
per a l’adquisició de material òptic, pròtesis auditives o dentals.
Mesures per combatre la pobresa i l’exclusió en el col·lectiu dels sense sostre
Planificar una política consensuada entorn als rodamóns que permeti actuar els
diferents serveis i institucions amb uns criteris i objectius clars per assolir el major
grau d’integració possible d’aquest col·lectiu.
144
�Destinar recursos suficients per pagar professionals i personal administratiu per
poder rendibilitzar millor les tasques dels voluntaris, que suposen el 90% del
personal en aquest àmbit a Catalunya i entre les entitats sense ànim de lucre.
Prendre les mesures necessàries perquè s’atengui en els mateixos centres els malalts
mentals i es potenciïn programes de prevenció i de control de drogodependències
per a les persones que no tenen recursos.
Buscar solucions que permetin una certa estabilitat a les persones que s’insereixen a
la societat, com ara pisos compartits i tutelats.
Desenvolupar una xarxa d’informació que permeti saber quina entitat fa el
seguiment d’una determinada persona.
Establir prioritats en el Pla de l’Habitatge per assignar habitatges a grups de risc.
Establir una política de subvencions per a la rehabilitació d’habitatges buits i el
lloguer de pisos i per afavorir el fet de compartir pis.
Destinar 1.800 € anuals per a cada un dels 2.000 sense sostre que hi ha a Catalunya.
Mesures per a l’habitatge social
Atorgar 600 € anuals d’ajut directe a fons perdut per despeses de lloguer de
l’habitatge principal, al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos
inferiors a 21.000 € anuals en declaració individual i 30.000 € en declaració
conjunta.
Implementar programes específics de préstecs amb subsidis per a l’accés a
l’habitatge protegit (en l’adquisició) per a joves, persones grans, llars
monoparentals, nous residents, persones amb discapacitats i persones que viuen en
condicions d’infrahabitatge.
Adaptar les característiques de l’habitatge a les noves necessitats de la demanda
(joves, famílies monoparentals, persones o famílies amb persones dependents al seu
càrrec).
Arranjar habitatges per a gent gran, és a dir, millorar una mitjana de 100 habitatges
cada any (400 habitatges en 4 anys), 20 dels quals hauran de ser habitatges
d’acolliment familiar. L’ajuda per arreglar els habitatges serà de 6.000 € per a
persones amb rendes baixes.
Aplicar noves mesures de control de les condicions d’habitabilitat i seguretat de
l’habitatge existent.
Crear programes específics per a l’eradicació de l’infrahabitatge.
145
�3.11. Catalunya, un país que acull i integra: la immigració
Catalunya ha configurat la seva personalitat col·lectiva al llarg de la història a partir de
capes successives, que es vertebren a l’entorn d’un nucli que aglutina el conjunt. La
diversitat és una de les senyes d’identitat veritables del poble català. La realitat social
d’ara exigeix integrar de nou realitats que vénen de fora, repetint un procés que ja s’ha
produït moltes vegades al llarg de la història d’aquest país. L’actual procés immigratori
presenta com a característiques: un fort creixement i acceleració del ritme d’arribades,
ja que la població immigrada s’ha doblat en cinc anys (el maig del 2002, a Catalunya
residien legalment 310.057 estrangers, dels quals 76.310 –el 25%– eren ciutadans de
països de la UE, i els que es troben en situació irregular són entre 50.000 i 125.000,
segons diverses fonts); concentració a determinats barris, pobles i ciutats; i pluralitat (és
a dir, diversitat en molts aspectes, també cultural i religiosa). Tot això diferencia aquest
procés d’altres processos previs. Aquestes són dades que cal tenir en compte per a una
gestió correcta del fenomen.
La població immigrada –tant la regularitzada, com la que no n’està– tendeix a
concentrar-se intensament a determinats barris, pobles i ciutats. Aquesta concentració fa
molt difícil la gestió d’aquest gran fenomen social, els efectes del qual recauen
precisament sobre els ciutadans autòctons amb una situació social més desfavorable. A
més, la presència al país de desenes de milers de persones indocumentades planteja una
situació de risc per al benestar, la convivència i la seguretat col·lectives. L’única
possibilitat que tenim, per tant, d’encaixar el procés immigratori, sense trencar la
cohesió social de la societat d’acollida, és entendre que el procés ha de ser ordenat i que
ha de tenir com a eixos principals l’aplicació del sistema legal vigent i la regulació.
Cal, però, transmetre a l’opinió pública que la immigració no és un problema en si
mateix per a les societats d’acollida i, sobretot, que la immigració no és “el problema”,
tot i que provoca noves situacions que poden resultar problemàtiques i que també
accentua i ajuda a evidenciar problemes preexistents de la societat d’acollida. El
problema rau en la manca de recursos públics per fer front a aquestes situacions (poca
quantitat de policies, justícia ineficaç, manca de recursos per reestructurar barris,
insuficients recursos educatius i d’assistència social, etc.). Els veritables responsables
dels dèficits són les polítiques neoliberals, que han reduït el sector públic i que
afebleixen l’Estat del benestar. Els governs del PP i de CiU han reduït la despesa social
al 2% del PIB des de 1996.
Des d’una perspectiva econòmica, es calcula que aquesta població immigrada genera el
4% del PIB. Pel que fa a l’afiliació a la Seguretat Social, aquesta va augmentar un
32,6% a Catalunya entre el març del 2001 i el març del 2002. Més del 40% dels nous
afiliats a la Seguretat Social són immigrants.
La situació administrativa no ha de modificar el respecte pels drets que tenen les
persones que es troben en aquesta situació. El reconeixement efectiu d’aquests drets és
un dels aspectes que el nou Govern de la Generalitat ha d’assumir d’acord amb les seves
competències. Una part del problema es pot gestionar des del Govern de la Generalitat
(escolarització, sanitat, ajuts socials, etc.), però les mesures polítiques que poden
permetre realment afrontar aquesta qüestió i reduir-ne l’impacte negatiu han de ser
146
�adoptades, sobretot, des del Govern central o han de ser concertades per l’Estat
espanyol amb els altres estats de la UE.
Les polítiques sobre immigració del nou Govern de la Generalitat s’han de guiar pel
principi de transversalitat i assegurar condicions d’equitat en el suport a totes les
persones que viuen a Catalunya per tal que puguin desplegar les seves oportunitats de
vida. La política d’immigració ha de ser fonamentalment una política social, és a dir, de
promoure les millors condicions i oportunitats de vida per a tots els ciutadans de
Catalunya, tant dels autòctons com dels nouvinguts. Això requereix incrementar els
recursos actualment destinats a les polítiques socials i reorientar-les per tenir en compte
l’impacte del fenomen migratori. Entre aquestes polítiques, tenen una importància
especial les referides a habitatge, sanitat, educació, ocupació, atenció social o família.
Des de l’any 1993, en què s’inicia la política dels contingents anuals, la distribució dels
nous immigrants entre comunitats feta per l’Estat requeria establir formes de
participació en la decisió estatal i mecanismes de coordinació per evitar que les
intervencions dels diversos poders públics generessin actuacions contradictòries. La
gestió dels fluxos migratoris constitueix un dels eixos centrals de la política en matèria
d’immigració. Gràcies a la seva regulació, el fenomen migratori es pot modular segons
les necessitats i possibilitats de la societat d’acollida a fi de millorar el grau d’acceptació
social i, alhora, la seva visibilitat. L’actual Llei d’estrangeria, malgrat les seves
limitacions, és l’únic marc legal existent, per això cal que l’administració estatal, que és
qui té les competències en matèria de regulació de fluxos, l’apliqui de manera coherent i
amb rigor.
L’impacte del fet migratori sobre el territori és tan important que el nou Govern de la
Generalitat ha d’insistir en la participació més efectiva de les comunitats autònomes i
dels ajuntaments sobre la definició de les polítiques d’immigració i dels contingents.
Però l’ús instrumental de la Llei d’estrangeria no impedeix que el nou Govern de la
Generalitat promogui iniciatives per modificar-la. Entre aquestes, cal prestar especial
atenció a tots els aspectes que dificulten l’exercici dels drets fonamentals de la persona i
als que puguin representar una millora en els aspectes administratius que afecten els
immigrants. La Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels
estrangers i la seva integració social, així com la seva posterior reforma, la Llei orgànica
8/2000, va posar en relleu les importants tasques que corresponien a les comunitats
autònomes i als municipis en l’àmbit de la immigració, i va donar entrada a un nou
òrgan de participació i de coordinació interadministratives en l’àmbit estricte de la
immigració: el Consell Superior de Política de la Immigració, malbaratat pel Govern del
PP, tant com el Foro para la Inmigración.
En aquest marc legal, les funcions de les comunitats autònomes passen inexcusablement
a un primer pla i es pot plantejar amb major facilitat, fins i tot, un increment de les
competències autonòmiques, tot i que, un dels aspectes clau en tota aquesta estratègia, la
canalització i control dels fluxos d’immigrants, està fora de l’àmbit competencial de la
Comunitat, ja que està situat a escala estatal i de la Unió Europea.
En l’àmbit de Catalunya, cal reforçar les polítiques socials orientades a assegurar la
cohesió social i la integració dels immigrats. El nou Govern de la Generalitat ha de
promoure un pla d’acollida dels immigrants que en faciliti la incorporació a la nova
147
�societat, que promogui el coneixement de les nostres lleis i costums, de les nostres
expressions culturals i que proporcioni la competència indispensable en les nostres
llengües. La primera acollida és un moment clau per facilitar la posterior inserció social,
econòmica, laboral i familiar dels immigrants i, a més, actuarà com element preventiu
de situacions problemàtiques des del mateix moment de la seva arribada. Aquest pla
d’acollida s’adaptarà a les necessitats i condicions dels diferents territoris de Catalunya:
culturals, urbanes, econòmiques, etc. És necessari implementar una política efectiva
d’integració, per tal de construir una societat plural i, en cap cas, una pluralitat de
societats. El compliment d’aquesta voluntat política exigeix, en primer lloc, un
reconeixement de l’existència d’un nucli de valors comuns: respecte a la diferència,
participació, igualtat davant la llei i submissió de tots a la llei. Per això, cal exigir als
immigrants una cultura de la integració i l’acatament de la llei, tot i que aquesta mateixa
exigència cal reclamar-la també als membres de la societat d’acollida.
La política d’acolliment implica el reconeixement d’uns drets i l’exigència d’uns deures,
coherents amb el marc de valors sobre els quals s’ha organitzat la societat catalana. Des
de la responsabilitat de govern, el nou Govern de la Generalitat ha d’articular les seves
propostes d’acollida sobre la definició dels valors vertebradors de la societat catalana,
aquells valors que identifiquen tots els catalans i que són innegociables, i aquells altres
que permeten generar un consens amb les persones nouvingudes. Entre els primers,
figuren els drets humans, la defensa de la ciutadania, el respecte a la diferència i al
pluralisme, i els valors i pràctiques bàsiques de la democràcia, com la igualtat, la nodiscriminació i la solidaritat. En aquest grup cal incorporar també el coneixement i
respecte de les lleis i costums propis de Catalunya.
Per tal de garantir la cohesió i de preservar la convivència, són necessaris barris més
segurs i escoles dignes, especialment a les zones on es reben els principals contingents
dels fluxos migratoris. Les polítiques públiques han de garantir que es respecti l’ús
normal dels espais públics, carrers i places, evitant que la seva ocupació per a altres
activitats sigui motiu de tensió i estimuli la reacció agressiva contra els immigrants.
L’accés a un habitatge digne és una altra peça clau de la política d’acolliment,
juntament amb l’existència d’escoles dignes, amb suficients recursos per tal de fer front
als nous reptes que planteja el fenomen migratori. Finalment, la inserció laboral de
l’immigrant és un dels altres elements crítics en aquesta política d’acolliment. Tenir un
lloc de treball retribuït és, per moltes persones, el principal element per a la seva
integració a la societat que l’acull.
Pel que fa als municipis, que són la primera Administració amb què l’immigrant
estableix contacte, gestionen bona part dels serveis primaris d’atenció social o de les
prestacions educatives. Per això, el nou Govern de la Generalitat ha d’establir amb el
món local uns criteris generals sobre la primera acollida i facilitar que els ajuntaments
puguin assumir aquesta activitat amb els recursos suficients.
A més, la Generalitat disposa de competències sobre alguns àmbits que van més enllà
de les polítiques d’integració, que incideixen en les competències estatals exclusives i
que es refereixen a la situació administrativa i laboral dels estrangers: són la inspecció
laboral i la Policia Autonòmica. I aquestes competències s’han d’exercir contra el tràfic
d’immigrants, de dones i d’infants de les organitzacions que el practiquen. El fenomen
migratori també planteja qüestions de seguretat, el tractament de les quals correspon a
les administracions judicial i de policia. La situació actual no és satisfactòria en cap dels
148
�dos àmbits i requereix mesures que la Generalitat pot impulsar o proposar a les altres
administracions.
El nou Govern de la Generalitat ha d’instar l’Estat perquè doti de més mitjans les
oficines consulars als països d’origen de la immigració, tot reforçant les oficines
laborals especialitzades destinades a la contractació en origen dels immigrats i obrint-les
a la participació de les comunitats autònomes. El fet que darrere dels corrents migratoris
dels països empobrits cap als països rics hi hagi, sobretot, un conjunt de causes d’origen
econòmic i social, obliga a desbordar les actuacions que es puguin fer a l’interior de la
societat catalana i a dur a terme una acció per influir sobre les polítiques exteriors
perquè adoptin, entre d’altres coses, mesures que permetin modificar les condicions
econòmiques i socials que justifiquen els fluxos migratoris.
La importància de la immigració actual i dels seus efectes és una qüestió que afecta el
model de societat. El seu tractament i la seva gestió han d’implicar, per tant, tota la
ciutadania i, en conseqüència, també tots els nivells de govern: UE, Estat, autonomia i
municipi. Per aquest motiu, el nou Govern de la Generalitat impulsarà la col·laboració
institucional i la cooperació amb lleialtat, amb l’objectiu de garantir les millors
condicions per fer possible una integració dels nouvinguts que asseguri la cohesió social
i la convivència pacífica. L’acció de govern també ha de comportar que s’expliqui a
l’opinió pública que la immigració no és un problema en ella mateixa. Cal remarcar que
la immigració no és el problema, malgrat que provoqui situacions que poden ser
problemàtiques per a la societat d’acollida. Des de la responsabilitat de govern, cal
definir les bases per crear un consens mínim en la societat catalana que consolidi la
legalitat del fenomen migratori, si es dóna de manera planificada, ordenada i emparada
per llei.
OBJECTIUS
1.
Contribuir a l’ordenació dels processos migratoris i a una política que desplegui
els instruments i mecanismes per aconseguir la legalitat i regularitat dels fluxos
migratoris.
2.
Reforçar les polítiques socials i les polítiques públiques orientades a assegurar la
cohesió social i la integració dels immigrants.
3.
Vetllar per la regularitat i transparència del mercat laboral i de les condicions de
treball.
4.
Contribuir, amb els mitjans a l’abast de la Generalitat, a la repressió del tràfic de
persones i, molt especialment, de les organitzacions que el practiquen.
5.
Establir mecanismes de coordinació permanent
d’administració (estatal, autonòmica i local).
6.
Crear una política exterior de cooperació econòmica, comercial, cultural i de
promoció dels drets humans per millorar la situació dels països d’origen de la
immigració.
entre
els
tres
nivells
149
�7.
Combatre les expressions de racisme i xenofòbia entre la població, en especial
entre adolescents i joves.
MESURES
Mesures per garantir la convivència i la cohesió social
Reforçar les polítiques socials de la Generalitat, amb la finalitat de millorar el
benestar, assegurar la cohesió social, garantir la convivència i evitar qualsevol tipus
de discriminació derivada de la insuficiència de recursos.
Redefinir i millorar la col·laboració entre Generalitat i municipis, amb redistribució
de competències i recursos. Treballar de manera transversal en totes les àrees
d’actuació de la Generalitat i dels ajuntaments, per tal que el pes del fet migratori no
recaigui exclusivament en els serveis socials. Les ONG i associacions socials seran
copartícips d’aquest projecte i ajudaran a canviar la imatge que els immigrants són
els únics beneficiaris dels serveis socials.
Desenvolupar, des de la Generalitat de Catalunya, un pla d’acollida d’immigrants
que apliqui l’administració local, amb mesures específiques d’atenció en el moment
de la seva arribada a Catalunya.
Definir les àrees urbanes d’atenció especial, crear un fons de foment d’aquestes
àrees per llei del Parlament i constituir els instruments d’actuació per acord entre la
Generalitat i els ajuntaments afectats.
Desenvolupar polítiques orientades a evitar l’exclusió social i el deteriorament dels
espais i serveis públics.
Promoure l’aprenentatge de la llengua i la cultura catalana com a via d’integració i
de promoció a la societat catalana.
Desenvolupar polítiques específiques en relació amb la dona immigrant tant per
abordar la seva problemàtica com per reforçar el seu paper cohesionador.
Ordenar i planificar la ubicació dels centres de culte, cercant el màxim consens amb
totes les parts interessades.
Fomentar des de les institucions els valors de convivència, tolerància i respecte a la
diversitat.
Mesures d’introducció de canvis legislatius
Instar la reforma de la normativa i de la pràctica estatal per tal d’augmentar la
capacitat d’actuació i d’intervenció de la Generalitat en les polítiques estatals
d’immigració i en el servei exterior (en especial pel que fa a contingents anuals i
contractació en origen).
150
�Instrumentalitzar una acció coordinada de la Generalitat en aquesta matèria,
confiant-la a un organisme adequadament dotat de recursos i competències.
Instar canvis, dins de la normativa i la pràctica estatals, en el tractament de la
condició legal dels immigrats per tal de facilitar-ne la integració. En concret, cal
reformar l’anomenada Llei d’estrangeria, actualment en vigor, en els apartats en què
es dificulta l’exercici de drets fonamentals de la persona (reunió, manifestació,
associació, sindicació, etc.). Promoure la simplificació i agilització de tràmits
administratius i el funcionament efectiu d’una oficina única per tramitar-los com a
elements d’una política orientada a garantir la legalitat, i la concessió (a les persones
amb una ordre d’expulsió que no es pot executar) d’una documentació provisional
de tolerància que els permeti treballar mentre no se n’executa l’expulsió.
Promoure canvis legislatius que facin possible una major participació i implicació
política dels estrangers.
Establir una regulació adequada dels comerços i locals de concurrència pública
modificant la legislació vigent en matèria d’horaris comercials i garantint en tots els
casos el ple compliment de les ordenances fiscals i generals i la resta de normatives
vigents.
Mesures específiques en matèria judicial, laboral i educativa
Instar una millora de la coordinació de les administracions en matèria judicial i de
seguretat.
Reclamar a l’Estat que ampliï el nombre, la capacitat i les condicions dels centres
d’internament, distribuint-los pel territori per permetre un millor control i seguiment
judicial.
Impulsar l’actuació de la Inspecció de Treball en la lluita contra l’explotació laboral
i la degradació del mercat laboral, i enfortir els seus recursos humans i materials.
Garantir escoles dignes amb recursos adequats i la implicació de l’escola pública i
l’escola concertada en l’educació dels fills de famílies immigrades o nouvingudes, i
dotar de recursos extraordinaris les escoles amb alta concentració d’alumnes
immigrants.
Destinar els recursos per a la formació i dotació d’habilitats professionals a fi i
efecte de facilitar la inserció laboral dels immigrants, en col·laboració amb els
empresaris i sindicats.
Mesures en matèria de cooperació internacional
Incrementar les accions destinades a reforçar la cooperació internacional en matèria
de desenvolupament i, en particular, fomentar el codesenvolupament; establir, per
part del Govern de la Generalitat, programes especials de formació de personal
dirigent dels països emissors d’emigració; donar suport a l’harmonització de les
polítiques d’immigració de la UE, i fer una acció decidida de la Generalitat a favor
151
�del respecte pels drets humans, econòmics, socials i laborals dels ciutadans i
ciutadanes del Tercer Món.
152
�ANNEX 1:
Aportació del Grup de Politòlegs i Sociòlegs X Maragall
VALORS DE L’ESQUERRA, PARTICIPACIÓ CIUTADANA I DIVERSITAT
Des d’una perspectiva d’esquerres, la Llibertat, entesa com emancipació integral de
l’ésser humà, no-dominació i no-interferència arbitrària d’unes persones sobre les altres
o del poder sobre els individus, és el fonament sobre el qual s’ha de construir l’ordre
polític, econòmic i social.
La Llibertat mai no es pot gaudir amb plenitud si existeixen condicionants que
n’impedeixin, dificultin o limitin el ple exercici i que creïn situacions de desigualtat
entre les persones.
Per això, en l’objectiu d’emancipació i d’autorealització integral de l’ésser humà, la
igualtat d’oportunitats i la garantia universal de la seguretat vital i de l’educació, són
imperatius essencials per a la construcció d’una societat d’homes i dones lliures, amb
cohesió social i amb una economia sostenible i socialment responsable.
Un discurs de progrés ha de rebutjar qualsevol plantejament que afirmi que les
diferències identitàries formen la línia de separació “natural” i irreductible entre les
persones i ha de postular amb rotunditat la radical igualtat de tots els ciutadans i
ciutadanes en drets i en deures com a principi irrenunciable.
La Civilitat, expressió del compromís de la Ciutadania amb la Llibertat, la forma de
vida lliure i els valors democràtics i les institucions que la fan possible, actua com a
mecanisme d’integració de les diferències i fa que tothom sigui igual en drets i en
deures.
La Democràcia és l’eina més poderosa per promoure la transformació social i la
realització integral dels individus. Per això, per a la consecució de l’objectiu
emancipador de l’esquerra, cal promoure els mecanismes i els instruments adequats per
fer possible una participació activa i inclusiva de la ciutadania en els processos de
deliberació i decisió política.
En aquest context, és imprescindible que, des d’una perspectiva de progrés, es reclami
el reconeixement del dret al vot als immigrants, així com la implementació de polítiques
de protecció dels col·lectius més fràgils i més amenaçats per la discriminació, l’exclusió
social i la marginació per qualsevol causa o motiu.
Només des de la difusió dels valors de l’esquerra i amb polítiques públiques de progrés
que proporcionin un horitzó de seguretat vital, serà possible combatre la incertesa que
amenaça amplis sectors de la nostra societat que no poden construir un futur més
estable. Això impedeix la construcció d’una societat més participativa amb un
compromís cívic i col·lectiu més sòlid, essent aquest problema més accentuat entre la
ciutadania nouvinguda.
153
�ANNEX 2:
Sectorial de Gent Gran del PSC
“LA GENT GRAN: NOVES POLÍTIQUES PER A NOUS TEMPS”
L’ampliació de l’esperança de vida és una de les conquestes de l’Estat del Benestar. El
descens de la mortalitat infantil i els avanços en la millora generalitzada de les
condicions de vida de les societats avançades, fa que les persones visquin més anys i, en
general, en millors condicions de salut, econòmiques i socials.
Catalunya, amb una població total d’uns 6.506.0403 habitants, té un dels índexs
d’envelliment més alts d’Espanya i de l’Europa dels quinze, i el nombre de persones de
més de 65 anys al Principat se situa al voltant del 18,28% de la població
(aproximadament 1.189.000 persones). L’esperança de vida també és una de les més
altes d’Espanya i dels països de la Unió Europea, 80,1 anys4 de mitjana (79,87 els
homes i 83,4 les dones). La taxa de natalitat és molt baixa, 1,32 fills per dona (en certa
mesura a causa de la immigració estrangera), xifra que encara que supera la mitjana
espanyola (1,24), no supera la mitjana de la Unió Europea (1,4).
L’existència de moltes més persones de més de 80 anys (sobreenvelliment), amb riscos
evidents d’estar exposades a pluripatologies i a malalties de caràcter neurodegeneratiu,
que signifiquen un alt grau de dependència, obliga a replantejar un nou marc d’actuació
dels serveis de caràcter sociosanitari, serveis de proximitat, serveis residencials, etc.
Aquest escenari demogràfic no farà sinó ampliar-se en un futur pròxim i està obligant la
Unió Europea, organismes internacionals com l’ONU o l’OMS, a una profunda reflexió
i revisió de l’enfocament de l’envelliment i no només des de l’assistència sinó també
des de l’òptica social i cultural. Actualment els experts indiquen que, independentment
de l’edat que s’utilitzi en els diferents contextos, és necessari reconèixer que l’edat
cronològica no és un indicador exacte dels canvis que acompanyen l’envelliment. Per
això, les polítiques socials dirigides a la gent gran han de contemplar, actualment, tres
elements essencials:
I.- L’envelliment actiu en una societat per a totes les edats.
II.- L’assistència sociosanitària a domicili: la prevenció i l’atenció. La lluita contra
la dependència.
III.- Un equitatiu i sostenible sistema públic de pensions.
I. ENVELLIMENT ACTIU EN UNA SOCIETAT PER A TOTES LES EDATS
1. L’envelliment actiu des del cicle vital significa que les persones grans no són
homogènies i que la diversitat de l’individu tendeix a créixer amb l’edat. Com
indica l’OMS5, abordar l’envelliment des d’una perspectiva de desenvolupament
3 INE, actualització 2002
4 IEC, actualització març 2003
5 OMS, “Envelliment actiu”, 1999
154
�significa la possibilitat de fer front a molts dels reptes de les persones i les
poblacions que envelleixen. Donar suport a l’envelliment actiu en una societat per
a totes les edats des de l’àmbit de la salut, el mercat de treball, les polítiques
d’educació i formació contínua, serveis socials i sanitaris, significarà, en una o altra
mesura:
El descens de la mortalitat prematura en les etapes més productives.
La disminució de les malalties cròniques relacionades amb el procés
d’envelliment.
L’augment de la qualitat de vida de les persones grans.
Una participació més gran de la gent gran en els àmbits culturals,
socials i polítics de la societat. Un nexe intergeneracional més gran.
El descens de la despesa en sanitat i tractaments mèdics.
Així doncs, es tracta d’un nou enfocament global que normalitzi una part del procés
vital de les persones i que la societat ha d’assumir sense sobresalts. Significa que la gent
gran puguin comptar amb l’oportunitat de gaudir sense cap impediment dels drets
garantits.
La realitat d’aquest canvi la tenim en les diferències que, de manera general, podem
observar en salut, nivell cultural, integració a la societat civil, etc., de la generació que
es jubila en l’actualitat respecte a generacions anteriors.
2. Abans indicàvem que un dels elements que caracteritza el col·lectiu de la gent gran
és la seva heterogeneïtat i un element comú generalitzat és el temps social i
políticament útil de què disposen. Aquest tret suposa una força social i política
molt important, però encara poc desenvolupada. La dreta nacionalista i espanyola
subratlla el paper de la gent gran en el marc de la família, com el fet que tinguin
cura dels néts que, deixant de banda el caràcter afectiu, significa un substitut de les
mancances institucionals en matèria d’ajuda i cobertura social a les famílies, que a
Espanya representa el 0,5% del PIB davant la mitjana del 2,1% europeu.
3. És necessari lluitar contra els estereotips que marquen la gent gran. És necessari
que, des dels àmbits institucionals i polítics, es realitzi un esforç per combatre una
visió de la vellesa negativa i desproporcionada. Una visió en què la vellesa apareix
unida gairebé exclusivament a una despesa “desproporcionada” en sanitat, la
“bancarrota” de les pensions i els serveis socials, etc. És a dir, la visió assistencial,
exagerada i falsa, que intenta justificar un discurs privatitzador –almenys parcial–
dels serveis i prestacions socials públiques i al qual no interessa posar de manifest la
visió positiva de l’envelliment actiu com a part del cicle vital de les persones.
4. Si bé és cert que des dels àmbits institucionals es desenvolupen programes culturals,
de promoció associativa i altres, no és menys cert que la responsabilitat de canviar
“un estil… marcat per –com indicava el Pla Gerontològic Nacional de 1992–
l’assistencialisme paternalista i per una concepció del jubilat com a inútil
social” subjacent a la societat, radica en la voluntat política d’articular des del PSC
un discurs i una acció coherent i creïble amb aquest nou marc polític des del qual
hem d’enfocar l’envelliment de la societat. D’aquesta manera estarem en condicions
de poder oferir a la societat aquesta visió de l’envelliment més acord amb la realitat
dels temps en què vivim. És necessari recordar que la gent gran gasta en béns i
155
�serveis, i que al voltant d’aquest col·lectiu existeixen importants jaciments de
treball.
5. És necessari que en aquest nou context enfoquem l’associacionisme i la participació
activa de la gent gran, políticament i socialment, com un bé que preocupa i interessa
a les institucions, a la societat i que forma part activa de la societat civil. Aquesta
nova interpretació significa més participació de la gent gran en el disseny i
construcció de les polítiques dirigides al col·lectiu.
6. Els avenços en la societat del coneixement i, en general, un nivell cultural més gran
de la nostra societat, fan que la formació i el coneixement no siguin un element
circumstancial sinó quelcom que es projecta, cada vegada més, al llarg d’una part
important del cicle vital de les persones. Ja no produeix estranyesa que les entitats
de gent gran disposin de sistemes informàtics d’adquisició de dades o que els
utilitzin per interrelacionar-se, que els jubilats tinguin accés a Internet. Tampoc no
resulta del tot estrany que ampliïn o comencin estudis universitaris que els puguin
donar una nova perspectiva personal o que adquireixin coneixements d’idiomes. És
necessari que prestem atenció a aquestes noves tendències que afloren per
proporcionar camins i mitjans per poder desenvolupar aquestes iniciatives que, en
definitiva, redunden en benefici del conjunt de la societat.
7. Un element que cada cop es debat més a la societat i al qual no es pot sostreure el
col·lectiu de la gent gran, ja que també en formen part, és el del reconeixement del
dret de gais i lesbianes a envellir amb els mateixos drets civils i socials, i l’accés,
com a tal, als equipaments i serveis com la resta del col·lectiu, individualment o com
a parella.
OBJECTIUS
1. Liderar des del PSC aquest nou enfocament polític de l’envelliment actiu com a part
del cicle vital de les persones, convertint-lo en acció de govern i un dels eixos de les
polítiques dirigides a la gent gran.
2. Impulsar una visió normalitzada de l’envelliment en l’àmbit de l’escola.
3. Impulsar l’associacionisme i la participació activa de la gent gran com un eix
important del desenvolupament de la societat civil.
4. Fomentar entre la gent gran l’accés a la societat del coneixement i, en general, a la
formació, reglada o no.
5. Igualtat de drets de la gent gran independentment de la seva opció sexual o gènere.
MESURES
La Generalitat de Catalunya haurà de crear un organisme institucional que lideri el
conjunt de polítiques socials dirigides al sector de la gent gran i que haurà de
dependre de la conselleria adequada, amb independència de la necessària
156
�transversalitat de les diferents polítiques: sanitat, esports, serveis socials i la seva
imbricació amb respectius àmbits públics d’actuació.
Establir des de l’àmbit de l’educació pública matèries que formin els infants i el
jovent en la vellesa activa.
Establir un sistema de beques que depengui dels ingressos personals per als qui
pretenguin realitzar estudis, reglats o no. Facilitar l’accés d’entitats i persones a la
societat de la informació.
Traspassar als ajuntaments l’actual xarxa de casals de gent gran, amb la dotació
pressupostària i de personal adequada i la seva conversió a centres socials.
Normativitzar el funcionament democràtic dels centres socials de la gent gran, així
com el foment de projectes de caràcter comunitari que disposin del suport tècnic i
financer adequats.
Reglamentar les competències del Consell de la Gent Gran de Catalunya, de manera
que les seves conclusions tinguin caràcter vinculant, havent-se contrastat la seva
viabilitat tècnica i financera. Dotar de mitjans econòmics i tècnics camins de
participació amb més capacitat de decisió. En aquest sentit, és necessari que els
casals per a la gent gran deixin de ser, de manera gradual, equipaments diferenciats
per convertir-se en centres socials, integrats o no en altres equipaments però, en
qualsevol cas, oberts a la societat.
Crear els consells territorials de la gent gran, que agrupin els consells municipals de
participació i les entitats que representin els interessos de la gent gran dels diferents
àmbits. Regular-ne la composició i representativitat, així com la seva imbricació
amb el Consell de la Gent Gran de Catalunya.
Aplicar i fer aplicar la no-discriminació per sexe o orientació sexual, segons s’indica
a la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya.
Realitzar campanyes institucionals al voltant de “l’envelliment actiu com a part del
cicle vital, en una societat de totes les edats”, principalment en els mitjans de
comunicació públics i establir convenis amb els privats.
II. LA NECESSÀRIA ASSISTÈNCIA SOCIOSANITÀRIA A DOMICILI: LA
PREVENCIÓ I L’ATENCIÓ. LA LLUITA CONTRA LA DEPENDÈNCIA.
LA DEPENDÈNCIA
1. L’envelliment de la població –i les seves conseqüències de pèrdua d’autonomia de
les persones més grans– constitueix un repte per a la nostra societat i les del nostre
entorn, ja que és necessari articular mesures i recursos per millorar la qualitat de
vida de les persones grans que s’afronten, a casa seva o al seu establiment
residencial, a una pèrdua progressiva de l’autonomia.
157
�2. Més del 80% de les persones grans opten per mantenir-se en el seu entorn quan
necessiten atenció a la seva dependència. A Catalunya hi ha al voltant de 138.400
persones amb algun tipus de dependència per poder efectuar les activitats de la vida
diària (AVD) i unes 214.000 persones amb restriccions per realitzar les activitats
instrumentals de la vida diària (AIVD).
3. És necessari, en aquest escenari, un pacte que abraci el Govern d’Espanya, les
comunitats autònomes i els ajuntaments per impulsar una Llei de dependència, que
se sustenti en el reconeixement dels drets de les persones. La dependència
contemplada com un factor de risc en el marc dels drets socials bàsics –marc
jurídic estatal de la universalitat dels serveis socials– constitueix un dels pilars de
l’Estat del Benestar juntament amb les pensions, la sanitat, l’ensenyament i els
serveis socials. A països del nostre entorn com França o Alemanya, l’Estat ha
abordat la dependència des del reconeixement dels drets subjectius de les persones,
articulant sistemes públics solidaris que cobreixen les necessitats d’aquesta
població.
4. Per tant, la llei que definirà objectius, finançament i metodologia d’intervenció ha de
tenir un caràcter universalista i unes vies de finançament públic. Dues variables són
interessants en l’anàlisi d’aquest fenomen:
El grau de dependència de la persona que sol·licita la prestació.
El nivell d’ingressos d’aquesta persona.
5. El 1999 la Llei de 30 de desembre sobre mesures fiscals administratives i d’ordre
social, va establir que el Govern del PP, en el termini de sis mesos, havia de
presentar a les Corts un informe sobre la dependència, cosa que fins ara no ha
efectuat –tenint en compte a més que era fruit d’una petició de la UE a tots els
països membres. El 2001 el PSOE va presentar una proposició no de llei sobre el
tema que no va obtenir cap resposta.
ENVELLIR EN EL SEU ENTORN I A CASA SEVA és un principi bàsic per
enfocar l’assistència a la gent gran. Per aconseguir-ho, és necessari disposar,
principalment, d’un programa integral de caràcter sociosanitari que doni resposta a la
necessitat que plantegen les persones grans amb dificultats per realitzar les activitats de
la vida diària (AVD), així com les activitats instrumentals de la vida diària (AIVD);
amb el finançament adequat, amb professionals ben preparats i amb instruments
metodològics d’intervenció i avaluació.
1. A Catalunya l’atenció a les persones grans amb dependència es realitza, en un 83%
dels casos, en el marc de la pròpia família; en un 12%, amb serveis domiciliaris
contractats privadament per la família; al voltant de l’1,3 són serveis públics d’ajuda
a domicili, i la resta de les persones que ho necessiten són ateses per veïns,
associacions o es veuen abocades a viure i morir sense atenció i en la més absoluta
solitud. Malgrat tot, aquest “equilibri” està amenaçat en l’actualitat per tres factors:
el sobreenvelliment de la població, els canvis en l’estructura familiar i la situació de
les classes mitjanes, que per renda no poden optar a serveis públics i pels preus de
mercat no poden accedir als privats durant un període prolongat de temps.
158
�2. El perfil de la persona que té cura de la gent gran és: dona, mestressa de casa, filla,
mare o cònjuge, d’entre 45 i 64 anys, amb poca formació i que dedica més de quatre
hores diàries a realitzar aquesta tasca.
3. A Catalunya un 66,5% de les dones entre 25 i 54 anys treballen fora de la llar;
únicament un 9% ho fan a partir dels 55 anys.
4. Catalunya està a nou punts de diferència (17%) de l’Europa dels 15 (al voltant del
27%) i és de les regions on proporcionalment es dedica menys part del PIB a
despesa social, menys fins i tot que Grècia, Portugal i dos punts menys que la
mitjana espanyola, 19% (des del 96 al 2003, el PP ha reduït en dos punts –del 19 al
17% del PIB– la despesa social, retrocedint, en aquest com en altres aspectes, la
convergència amb els nostres socis europeus).
5. El traspàs de l’ajut a domicili per a les persones grans que en el seu dia va realitzar
la Generalitat als ajuntaments amb competències es va efectuar en condicions
extremadament dures per als municipis. Es va traspassar un sistema basat en el
suport familiar, la discrecionalitat administrativa i pressupostària i no en
reconeixement dels drets. És a dir, un model sense futur. Malgrat els esforços dels
ajuntaments socialistes i de progrés, la situació és greu.
6. D’altra banda, els serveis residencials estan poc desenvolupats i tenen una important
presència del sector privat, amb preus poc accessibles per a persones o famílies amb
ingressos baixos o, fins i tot, mitjans. En aquests moments hi ha 1.051 centres amb
41.954 places residencials. Les places concertades representen el 24,01% del total,
les públiques el 14,74% i les privades el 61,25%. Els preus mitjans de les places
concertades i de gran dependència oscil·len al voltant dels 1.081 euros al mes i
exigeixen requisits molt alts. Les places de curta estada per a descans familiar o
emergències són escasses. El conveni que regeix el sector és baixíssim, el salari base
d’una gerocultora no supera els 600 euros. És un sector altament feminitzat. Això no
obstant, el sector de residències privades ha realitzat el 2002 una xifra de negoci
d’uns 1.700 milions d’euros que podria arribar, el 2003/2004, als 2.100 milions
d’euros.
OBJECTIUS
1. Establir un model únic de servei integral sociosanitari d’ajuda a domicili, que suposi
un trànsit entre el model actual i la futura Llei de dependència, basat en la
universalitat del sistema.
2. Envellir en el seu entorn.
3. Estendre, incrementar i adaptar el servei integral d’ajuda a domicili a les persones
grans dependents.
4. Assegurar al domicili els serveis alternatius que es consideri convenients.
5. Establir un marc jurídic transitori entre el SISSAD i la futura Llei de dependència
estatal.
159
�6. Establir els criteris adequats pel que fa a la qualitat de servei, formació de
professionals i nivells de remuneració, mitjançant una nova normativa que obligui
tant els serveis de caràcter públic, com els privats o concertats.
7. Planificar a nivell territorial (regió, municipi o mancomunitat de municipis) la xarxa
d’equipaments i serveis.
8. Planificar la rehabilitació i adequació d’habitatges, així com l’eliminació de barreres
arquitectòniques i millora de l’accessibilitat.
9. Revisar el programa Viure en Família.
10. Desenvolupar la Llei d’acolliment familiar, Llei 11/2001, de 13 juliol.
11. Establir ajudes en espècies (lloguers i energia) per compensar pensions baixes de
persones soles.
MESURES
Traspassar als ajuntaments els centres socials de gent gran –casals–, els quals, sense
perdre les seves activitats actuals, ampliaran el nombre i serveis, dins o fora d’altres
equipaments comunitaris –centres cívics o aules de cultura–, assegurant que la
gestió la realitzen les entitats de gent gran. Assegurar la transparència de la gestió
per als públics i els privats.
Regular, des del Parlament de Catalunya, el Servei Integral Sociosanitari d’Ajuda a
Domicili, basat en la universalitat del sistema amb protocol, metodologia
d’intervenció i regulació de funcions professionals unificades, tenint en compte la
diferència entre la realitat rural i la urbana. Replantejar la necessitat de nous quadres
de remuneració professional, tant per al sector públic com per al privat.
La intervenció domiciliària s’ha de basar en els elements bàsics següents:
El nivell de dependència de la persona que sol·licita el servei.
El seu nivell d’ingressos.
Augmentar la cobertura del servei integral sociosanitari d’atenció a domicili de l’1,3
actual al 6% entre quatre i vuit anys, incrementant en un mínim de 5 hores
setmanals l’atenció. Es crearà un lloc de treball per cada set persones ateses.
Universalitzar en quatre anys el servei de teleassistència, lligat a l’atenció
domiciliària. Per cada 100 terminals de teleassistència es crearà un nou lloc de
treball.
Ampliar l’oferta d’habitatges amb serveis comuns d’oferta pública (l’oferta actual és
de 445 places d’habitatge amb serveis comuns, de les quals 323 són d’oferta
pública, amb una cobertura mitjana del 0,031%) en 1.000 places, en quatre anys i
una cobertura mínima del 0,13%.
160
�Ampliar el nombre de places de centre de dia d’oferta pública, assegurant el
transport (l’oferta actual és de 6.730 places, de les quals 2.751 són d’oferta pública i
una cobertura mitjana del 0,25%) en 2.000 noves places, en quatre anys i una
cobertura mitjana del 0,44%. Per cada sis places de centre de dia es crea un nou lloc
de treball.
Crear 4.000 places del programa Viure en Família en quatre anys.
Concedir una ajuda d’entre 5.409 € i 6.490 €, segons el grau de dependència, per a
les famílies amb rendes de fins a 21.035 € anuals que s’acullin al programa.
Promoure des del Parlament de Catalunya una iniciativa estatal per regular la figura
del metge geriatra com una especialitat de la carrera mèdica.
Promoure la investigació i l’estudi del procés d’envelliment des dels àmbits geriàtric
i gerontològic.
Activar des del Parlament de Catalunya un Pla d’Acció contra la malaltia de
l’Alzheimer i d’altres de caràcter neurodegeneratiu. Aquest pla ha d’estar connectat
amb el Pla Estatal.
És necessari revisar i dotar de vies de finançament clares el Pla d’Acció per a la
Gent Gran 2003-2007, aprovat el passat mes d’agost pel Consell de Ministres.
Establir el Pla d’Acció per a la Gent Gran de Catalunya.
Crear des del Parlament de Catalunya una comissió que investigui la realitat dels
maltractaments físics i psíquics a la gent gran i que proposi mesures.
Assegurar els drets de la gent gran en general i de la dependent en particular, així
com establir mecanismes que sancionin els abusos i maltractaments, físics o
psíquics.
Establir la figura del Defensor de la Gent Gran, adjunt al Síndic de Greuges.
Establir un Pla de xoc per pal·liar la solitud i l’aïllament de la gent gran, que és un
factor important en desorientació, demència i mort.
MESURES COMPLEMENTÀRIES
És necessari integrar la xarxa sanitària i de serveis socials per establir un sistema
sociosanitari d’intervenció domiciliària, així com aclarir-ne les fonts de
finançament.
Revisar el sistema públic sanitari adequant-lo a les demandes de la gent gran, en
particular per a les malalties cròniques.
161
�Assegurar que el Consell de la Gent Gran de Catalunya, així com les diferents
entitats de gent gran, s’impliqui i participi activament en la definició de les
propostes.
III. UN SISTEMA PÚBLIC I SOSTENIBLE DE PENSIONS
1. El sistema públic de pensions, impulsat pels governs socialistes, significa un avanç
significatiu en la definició de l’Estat del Benestar. L’anomenat Pacte de Toledo,
també impulsat pels socialistes el 1995, representa el compromís de totes les forces
democràtiques per assegurar la sostenibilitat del sistema, equilibrar la quantia de les
diferents pensions, concretar les fonts de finançament i realitzar, de manera gradual,
la convergència amb els països de la UE en aquesta matèria.
2. Malgrat les alarmes que veiem, de tant en tant, en els mitjans de comunicació, el
sistema públic de pensions gaudeix de bona salut, és sostenible i té capacitat per
millorar en general el nivell de pensions i, en primer lloc, de les que són més baixes
i injustes.
3. L’estructura demogràfica d’Espanya i de Catalunya és molt semblant a la mitjana
europea. Malgrat tot, Espanya gasta al voltant del 8,4% del PIB en pensions
comparat amb el 12% de la mitjana europea. Si agafem com a referència les
prestacions per vellesa6 –de les quals les pensions són les més importants–, la
despesa en unitats de poder de compra (upc, xifra que s’utilitza per estandarditzar el
valor adquisitiu de la moneda a cada país) el 1999 era de 1.393 i la mitjana europea
va augmentar fins a les 2.3037. Espanya gasta cada vegada menys en pensions i
Europa cada vegada més.
4. És incert que les pensions a Espanya siguin molt altes, el que passa és que els
salaris, en general, són molt baixos. Agafem com exemple l’SMI, que és la meitat
de la mitjana europea. Els salaris mitjans dels treballadors més ben pagats a Espanya
–la manufactura– són un 63% de la mitjana de la mateixa categoria a Europa.
5. Un factor important és que les altes per pensions aquests anys són molt baixes,
perquè es tracta de les generacions que van néixer durant la guerra i la postguerra.
Els fluxos augmentaran més quan ingressin en el sistema les persones que provenen
del baby-boom de finals dels 50 i una part dels 60.
OBJECTIUS
Des del Parlament de Catalunya és necessari realitzar una sèrie d’iniciatives que puguin
presentar els corresponents grups parlamentaris a les Corts Generals, al voltant dels
objectius següents:
1. Augmentar les pensions més baixes i injustes.
2. Augmentar de manera gradual el nivell general de les pensions, per realitzar la
convergència amb Europa.
6 Vicenç Navarro, 2003.
7 Vicenç Navarro, 2003.
162
�3. Augmentar el nivell de les prestacions no contributives.
4. Assegurar la sostenibilitat del sistema.
PROPOSTES
Millorar el poder adquisitiu de les pensions
1. Revalorització inicial de les pensions en funció d’una previsió realista de l’IPC i no
com fins ara, mitjançant un percentatge allunyat de l’evolució dels preus.
2. Millora del poder adquisitiu de les pensions més baixes, incrementant en almenys un
10% les pensions del SOVI i un 5% les pensions mínimes de jubilació sense
cònjuge a càrrec i de viduïtat.
3. Incrementar les pensions no contributives amb una quantia no inferior a l’SMI, quan
no existeixin altres ingressos.
4. Increment en un 1% per cada any cotitzat per a les pensions d’incapacitat i de
jubilació en la seva modalitat de no contributives.
Un nou concepte de la pensió de viduïtat
1. Es proposa canviar la concepció i quantia actual de la pensió de viduïtat de la
manera següent:
Durant els dos anys immediatament posteriors al fet causant, la pensió serà
equivalent al 100% de la base reguladora en el cas de vídua amb fills al seu
càrrec (en aquest import es considera inclosa la pensió d’orfenesa), i el 70%
quan la vídua i vidu no tinguin fills al seu càrrec.
Després dels dos anys, la pensió serà el 70% de la base reguladora, sempre que
altres ingressos familiars no sobrepassin un determinat nivell. En la resta de
casos serà el 55% de la base reguladora. La suma de la pensió de viduïtat i la
d’orfenesa podran sobrepassar en la unitat familiar el 100% de la base
reguladora.
Quan la pensió de viduïtat s’obtingui a partir de la pensió que percebia el
subjecte causant, la quantia, un cop complerts els 65 anys la persona beneficiària
i si no té altres ingressos, serà equivalent a la de la pensió que hagués rebut el
causant.
En els supòsits de diversos beneficiaris procedents de situacions de separació o
divorci, s’haurà de garantir la percepció de la pensió mínima per a cada
beneficiari.
Els beneficiaris de pensions de viduïtat que hagin cotitzat a la Seguretat Social,
sense arribar a generar amb les seves cotitzacions una pensió contributiva,
163
�tindran dret, un cop fets els 65 anys, a incrementar la quantia de la pensió que
els correspongui en un 1% per cada any o fracció que hagin cotitzat.
En el cas d’unions de fet, es tindrà dret a percebre pensió de viduïtat quan quedi
demostrada la convivència ininterrompuda, en els cinc anys immediats anteriors
a la defunció del subjecte causant, en les mateixes quanties i condicions
establertes per la llei.
La pensió de viduïtat serà compatible amb la pensió del SOVI.
Quan la pensió de viduïtat s’obtingui en un moment en què el subjecte causant
estava de baixa en el moment de la defunció, generarà el dret a percebre aquesta
i les d’orfenesa en les condicions establertes anteriorment, sempre que tingui
coberts cinc anys de cotitzacions amb anterioritat al fet causant.
Millores de les condicions d’accés a la pensió
1. Consideració de període cotitzat fins al màxim del temps que s’estableix com
d’excedència per tenir cura de fills (3 anys) i l’utilitzat per tenir cura de familiars en
situació de dependència per malaltia o minusvalidesa.
2. Regulació del dret de les pensions de viduïtat a les parelles de fet.
No-discriminació entre pensionistes
1. Igual tractament per als treballadors que s’acullin a la jubilació anticipada, aplicant
als pensionistes abans de l’1 de gener de 2002, els nous coeficients establerts en
aquest mateix any, en raó dels períodes de cotització establerts. Reconeixement del
dret a la jubilació anticipada dels treballadors autònoms.
Garantir el sistema financer de les pensions
1. Accelerar el procés pel qual l’aportació de l’Estat atén el finançament dels
complements a mínims de les pensions, amb l’objectiu que en cinc anys quedin
coberts pels Pressupostos Generals de l’Estat.
2. Incentivar l’augment de l’edat de jubilació de manera voluntària i restringir l’abús
per part de les empreses de la jubilació anticipada a càrrec de la Seguretat Social.
Les jubilacions anticipades que siguin finançades amb càrrec a recursos públics no
s’hauran d’imputar als pressupostos de la Seguretat Social fins que s’arribi a l’edat
de 65 anys.
3. Dur a terme, sense dilació, el procés d’unificació dels diferents règims de la
Seguretat Social agrupant-los en dos únics règims: treballadors per compte propi i
treballadors per compte aliè, equiparant esforços de cotització, tenint en compte les
singularitats de determinats col·lectius, i igualant l’acció protectora.
164
�MESURES COMPLEMENTÀRIES
El Govern de la Generalitat de Catalunya establirà un sistema directe d’ajudes8
econòmiques a les pensions de viduïtat, no contributives i d’altres de quantia
inferior al salari mínim professional.
8 Anomenades així i no “complementàries” per evitar la seva incostitucionalitat.
165
�4. EDUCACIÓ, PROGRÉS ECONÒMIC I OCUPACIÓ ÒMIC I OCUPACIÓ
Competitivitat i cohesió social: una aposta pel futur de Catalunya
1. Catalunya continua sent el principal motor de l’economia espanyola. Hem guanyat
posicions de manera molt clara en termes europeus. El nostre PIB per càpita se situa
ja lleugerament per sobre de la mitjana comunitària, tenim un gruix d’empreses
altament competitives i gaudim d’un entorn envejable. Malgrat tot, cal fer una
constatació: hi ha aspectes fonamentals que no van com haurien d’anar.
•
L’economia catalana està perdent velocitat de creuer. Els darrers anys hem
crescut per sota de la mitjana espanyola. Durant el període 1995-2002, el nostre
PIB ha crescut un 22,6% en termes reals, mentre que el del conjunt de l’Estat ho
feia en un 26,4%. Hem crescut menys que la mitjana espanyola i clarament per
sota de les regions més dinàmiques, com Madrid (amb un 30,25%) i València
(amb un 30,83%). Això és una novetat, perquè en el passat sempre es complia
una llei: quan les coses anaven bé i creixíem, a l’economia catalana sempre li
anava millor que al conjunt de l’economia espanyola; i quan les coses anaven
malament, li anaven pitjor.
•
Catalunya ha perdut capacitat de lideratge. Ha deixat de ser al capdavant de
l’economia espanyola. Hi ha la sensació difosa que l’economia catalana, que té
uns potencials enormes, corre el risc de perdre peu i de no estar en condicions de
desenvolupar el paper de primera fila que hem ocupat i que tenim l’ambició de
continuar ocupant. No cal que en posem gaire exemples: hi ha centres de decisió
empresarial que es traslladen fora del nostre territori; les multinacionals, que
abans s’instal·laven sobretot a Catalunya, ara busquen altres localitzacions; en
centres d’R+D estem molt per sota d’altres comunitats; en empreses de serveis
avançats i d’alta tecnologia hem perdut terreny d’una manera molt clara; tots
coneixem gent jove que acaba els estudis i que ha d’anar fora de Catalunya si
vol trobar oportunitats professionals en determinats sectors de serveis o de
tecnologia avançada.
•
Les raons d’aquest canvi apunten al pes més elevat del sector industrial
tradicional i a la menor aportació de la indústria i serveis avançats, tant públics
com privats, en el creixement de la nostra economia. D’aquesta manera, la
creació d’ocupació i, a la vegada, el creixement econòmic, es fonamenten en
bona part en un sector industrial que va perdent posicions a Europa.
•
Aquesta situació no és conjuntural. Ens trobem davant de l’esgotament d’un
model de creixement basat en costos baixos, sobretot laborals, treball poc
qualificat i sovint precari, i una producció de poc valor afegit. En definitiva, un
model de baixa productivitat que va aprofitar les irrepetibles oportunitats dels
noranta (devaluacions de la pesseta, contenció de salaris i preus, davallada dels
tipus d’interès, inestabilitat a l’est de la Mediterrània). En aquesta nova dècada,
aquestes oportunitats no es repetiran. El model de baixos costos ha de donar pas
a un nou model d’elevat valor afegit.
166
�•
En el mercat del treball, el creixement dels darrers anys ha estat massa supeditat
a sectors que difícilment poden ser motors de creació d’ocupació en el futur
proper. El 80% de l’ocupació creada a Catalunya en els darrers cinc anys ha
estat propiciada per tres sectors: la construcció, el comerç (molt lligat al turisme)
i els serveis públics. No es tracta precisament de sectors de productivitat
elevada. És un model en què la construcció juga un paper massa determinant i
enfosqueix les expectatives de creixement de l’ocupació per als propers anys.
2. Tenim una ambició de país. Tenim una ambició per a Catalunya. Volem recuperar el
tremp i el paper capdavanter que Catalunya sempre ha tingut. Volem que Catalunya
estigui en condicions d’assolir en la nova societat del coneixement un paper similar
al que va tenir durant la revolució industrial, al capdavant de l’economia espanyola i
ocupant una posició destacada entre les regions més avançades d’Europa.
•
Si volem ser competitius, haurem de fer una aposta decidida per augmentar la
productivitat. L’economia europea i internacional ens obliguen a actuar en
aquesta direcció, ja que les condicions de competència dels productes catalans
han canviat considerablement amb l’emergència de nous competidors industrials
i turístics. De fet, el creixement més gran de l’ocupació a Europa s’ha donat a les
regions més terciaritzades i amb un valor afegit més elevat. Catalunya ha de
tenir un paper central en la societat del coneixement. Això no vol dir que només
ens haguem de centrar en els sectors de les noves tecnologies, en les TIC. Però
aquesta capacitat de ser competitius en coneixement i en valor afegit s’ha de
projectar a tota l’economia. Ha de tenir com a característica essencial la
transversalitat a tots els sectors econòmics i, evidentment, en el sector de les TIC
(biomedicina, telecomunicacions i informàtica). Però també en els sectors que
constitueixen el gruix de la nostra activitat productiva (l’agroalimentari, el tèxtil,
el metal·lúrgic, el farmacèutic, el químic, l’editorial, el de l’automòbil, els
serveis, el turisme) i en els serveis a les empreses. A més, cal reforçar els sectors
estratègics per aquest canvi: les empreses d’infraestructures, les de
telecomunicacions, les del sector energètic i del sector financer (bancs, caixes i
capital de risc).
•
Per tenir un pes real en el món globalitzat necessitem estar situats en una regió
més àmplia i tenir-hi un paper estratègic. Catalunya ha de ser una peça essencial
d’una regió europea de disset milions d’habitants. La regió que s’estén del sud
de França, des de Montpeller i Tolosa, fins a València, Saragossa i Palma de
Mallorca; que connecta el nucli central de l’Europa comunitària amb la
Mediterrània occidental, i també amb el nord d’Itàlia i el Magrib. Una regió
d’aquestes característiques, on les complementarietats entre els seus components
són elevades, es pot comparar amb altres centres de la Mediterrània occidental,
com Roine–Alps i Provença–Alps–Costa Blava a França (amb prop de 10
milions d’habitants) o la regió del nord-oest italià (Piemont, Ligúria i
Llombardia, amb uns 15 milions).
Catalunya ja significa prop del 36% de la població i del PIB d’aquesta
macroregió i aporta més del 38% del total d’ocupats, amb prop del 46% del total
de força de treball a la indústria i el 36% en serveis. Hem de convertir Catalunya
en el centre productiu, logístic, de lleure i de consum més important d’aquesta
zona. Hem de disposar d’equipaments comercials i culturals atractius i de
167
�qualitat; serveis educatius avançats i serveis de salut. I, evidentment,
d’infraestructures.
Molta feina ja està feta. L’eix Catalunya–València n’és un exemple. Hem
d’avançar en la línia de la feina feta i no podem acceptar una concepció radial i
centralitzada de l’Estat, en què Madrid és l’únic punt de referència. Hem
d’apostar decididament per la bicapitalitat econòmica. Catalunya s’ha de
comprometre a fons en el desenvolupament de l’Arc Mediterrani i de l’eix de
l’Ebre, dels quals és punt de confluència i, a més, s’ha de comprometre en el
reforçament de totes les infraestructures que vinculin les regions espanyoles de
l’euroregió amb les franceses: TGV, túnels pels Pirineus, etc.
•
Totes les regions capdavanteres del món tenen centres universitaris potents. A
Europa o als Estats Units, aquesta és una constant que es repeteix arreu. Si
parlem de la societat del coneixement, aquest n’és un aspecte fonamental. En els
darrers anys el sistema universitari català ha avançat molt. Cal continuar
treballant-hi, mirant més enllà de les nostres fronteres. Hem d’exportar els
nostres serveis universitaris fora de Catalunya. D’entrada, a aquesta regió
europea i, si podem, més enllà: a la resta d’Espanya, al conjunt d’Europa, als
països americans. Perquè això voldrà dir que tindrem la gent més preparada per
accedir al sistema productiu i que disposarem d’un entorn apropiat per impulsar
una activitat econòmica rica en coneixement i en valor afegit. Catalunya ha
d’atreure els millors professors i els millors estudiants, que vol dir els millors
professionals de demà. Les empreses de la societat del coneixement es localitzen
allà on hi ha un capital humà potent. Aquest és el nostre objectiu.
•
Disposar de centres de decisió econòmica és fonamental. Catalunya té una xarxa
de petites i mitjanes empreses altament competitives que han estat, en molts
casos, capaces de situar-se a un nivell envejable. Ara bé, ens convé trobar un
equilibri apropiat entre aquest teixit, que cal ajudar a ser competitiu, i
l’existència de grans centres de decisió. Algunes de les nostres empreses
mitjanes estan en condicions de fer el salt a primera divisió. I si poden fer-ho,
cal ajudar-les i incentivar-les. D’altra banda, dins d’aquest teixit empresarial, no
podem oblidar el paper fonamental dels treballadors autònoms. Assumeixen
riscos i impulsen projectes de caràcter vertaderament innovador. Són un clar
exemple d’un actiu de primera magnitud de l’economia catalana: l’esperit
emprenedor. L’economia catalana disposa d’un gran potencial, al qual podem
sumar un entorn envejable. Cal aprofitar-ho per ocupar el lloc que tenim
l’ambició d’ocupar.
3. Quines polítiques cal posar en marxa per assolir els objectius esmentats? Els
socialistes catalans volem que Catalunya estigui a primera línia, a Espanya i Europa.
Per això, cal anar cap a un nou model de creixement econòmic que es basi en una
millora de la nostra productivitat. Es tracta, en conseqüència, de polítiques
transversals, que afecten tota la societat i tot el teixit econòmic, perquè el que
pretenem és reforçar les bases de la nostra economia, cosa del tot imprescindible per
donar un gran impuls cap endavant al país: invertir en coneixement, combatre el
dèficit d’infraestructures, dur a terme polítiques de millora en el mercat de treball, el
disseny de les condicions institucionals favorables per al desenvolupament de
168
�l’activitat empresarial i, finalment, la consolidació i ampliació del nostre model
social d’Estat del Benestar.
•
Invertir en coneixement:
Millorar substancialment el nostre sistema educatiu i la qualificació dels
que s’incorporen al mercat de treball. En especial, aquesta inversió implica
reduir les elevades taxes de fracàs escolar i el percentatge de ciutadans que
només tenen educació primària, i potenciar de manera decidida la
formació professional més directament vinculada al teixit productiu del
país.
Augmentar la dotació mitjana de recursos per estudiant, per assolir un
sistema universitari d’excel·lència i uns professionals perfectament
adaptats a les necessitats productives del país.
Incrementar i estimular la inversió en R+D, i reforçar i potenciar els
centres d’innovació tecnològica, en la línia de l’augment necessari de la
productivitat agregada de la nostra economia i, en especial, de la nostra
indústria.
•
Combatre el dèficit d’infraestructures de Catalunya:
Dotar el país de les infraestructures necessàries en matèria de transports,
comunicacions i xarxa energètica per assegurar la connectivitat cap enfora
i la connectivitat cap endins.
Necessitem un aeroport transoceànic i transcontinental i un sistema
portuari de primer nivell. També necessitem l’eix diagonal, l’eix pirinenc,
l’eix de l’Ebre o el desplegament de l’eix ferroviari transversal.
Alhora, cal reforçar els lligams de comunicacions entre tots els territoris de
l’euroregió (TGV, transport ferroviari de mercaderies) o facilitar el pas
dels Pirineus.
•
Dissenyar i dur a terme les polítiques necessàries per pal·liar els problemes del
mercat de treball:
Cal dissenyar una política en relació amb el mercat de treball que permeti
compatibilitzar de manera adequada, per als individus i per al país, la
flexibilitat necessària amb la seguretat imprescindible.
La nostra economia no pot continuar suportant les elevades taxes de fracàs
escolar avui existents ni la baixa participació del jovent en els estudis
postobligatoris, ja que el nostre mercat de treball necessita gent cada cop
més formada.
•
La caiguda demogràfica tindrà conseqüències negatives sobre l’oferta de
treball catalana, que no podrà cobrir els 400.000 llocs de treball
demandats per les empreses en els propers deu anys. Caldrà desenvolupar
169
�polítiques actives en immigració, que atenguin la doble necessitat
d’integració social i l’elevació del nivell formatiu del immigrants.
•
Crear un marc institucional favorable a l’activitat empresarial:
El sector empresarial català, que ha d’assumir riscos i que té un esperit
emprenedor envejable, no pot trobar barreres per desenvolupar els seus
projectes.
Cal introduir les condicions de competència imprescindibles per al bon
funcionament del mercat, en especial en els serveis en xarxa com l’energia i
les telecomunicacions.
També s’ha d’apostar per les pràctiques de bon govern i per la responsabilitat
social de les empreses.
Per últim, però no menys important, s’ha de subratllar la necessitat d’un tracte
fiscal just per a les empreses i per a la ciutadania. El nostre projecte no passa
per augmentar els impostos. Els socialistes apostem per uns impostos més
justos. Volem que pagui qui ha de pagar i que paguin allò que han de pagar.
•
Consolidar el nostre model social d’Estat del Benestar i reforçar les polítiques de
cohesió social:
Impulsar amb decisió les polítiques socials és fer un aposta per una gran
inversió productiva per a Catalunya. L’empenta econòmica que Catalunya
necessita ha de servir per aprofundir en la igualtat d’oportunitats.
Els poders públics han de facilitar que les famílies puguin decidir lliurement
el nombre de fills que volen. Massa vegades les dones han de renunciar a tenir
fills perquè no poden compaginar la maternitat amb la carrera professional. Ni
des d’un punt de vista de justícia social, ni tampoc atenent les necessitats
econòmiques del país, Catalunya no pot continuar en la situació actual.
La nostra societat ha d’atendre els problemes que deriven de l’envelliment de
la població i ha de donar a la gent gran l’oportunitat i l’ajut necessari per
passar la vellesa en el seu entorn i gaudir de les mateixes possibilitats, sentintse útils per a la societat.
És del tot imprescindible desenvolupar una veritable política d’habitatge que
el faci accessible als joves que es volen emancipar i a la població que ho
necessita, i que ha d’anar acompanyada d’una actuació integral en els barris
més degradats de Catalunya.
I, evidentment, cal un compromís decidit en la lluita contra la pobresa. Un
país modern i avançat com volem els socialistes és del tot incompatible amb
l’existència d’un quart món a casa nostra que afecta més de 700.000 persones
que viuen per sota del llindar de la pobresa.
170
�4. Cap d’aquests objectius no podrà ser efectivament assolit sense el compromís decidit
dels poders públics. Però no només dels poders públics:
•
És imprescindible la complicitat entre el sector públic i el sector privat, amb el
lideratge de la Generalitat, sense dirigismes de cap mena, fent cadascú la feina
que li pertoca, amb la voluntat decidida d’aplegar esforços i de dur a terme una
àmplia concertació social i institucional per tirar endavant l’estratègia
econòmica que Catalunya necessita.
•
S’ha d’impulsar un gran acord social amb els sindicats, que busqui la seva
complicitat per fer els canvis que el país necessita. Aquest acord s’ha de referir a
totes les qüestions d’interès comú i, molt en especial, s’ha d’articular al voltant
dels eixos vertebradors següents: a) polítiques actives d’ocupació, b) mercat de
treball, en la línia de conjugar flexibilitat i seguretat, i c) educació.
•
És fonamental gaudir de palanques de poder polític que avui no tenim. Les
decisions econòmiques estan estretament vinculades al poder polític. Les
decisions recents del poder central en matèria d’infraestructures i en altres
camps que afecten directament els processos de concentració empresarial, n’han
estat un bon exemple. Per això, ens cal més autogovern. Per això, volem revisar
el model de finançament autonòmic. Per això, la Generalitat ha de participar en
la determinació de l’assignació de la inversió estatal a Catalunya i en la
determinació de la compensació apropiada pels dèficits acumulats d’inversió
pública estatal en infraestructures a Catalunya.
171
�4.1. L’EDUCACIÓ ÉS LA CLAU DE L’ÈXIT COM A PAÍS
Els Socialistes de Catalunya, en els 25 anys de la nostra història, hem fet de l’educació
la primera de les nostres banderes distintives. L’educació té com a objectiu essencial la
realització de la persona com a ésser social, és a dir autònoma en una societat que volem
democràtica.
Entenem l’educació com un dret l’exercici del qual no s’acaba amb l’adquisició de
coneixements i habilitats, sinó que és un mitjà que ens ha de portar cap a un progrés
sense exclusió ni marginació, com un element clau per a les polítiques de cohesió i de
desenvolupament social i com un instrument bàsic per a la igualtat d’oportunitats.
Tenim davant un repte important, la necessitat d’una educació de qualitat per a tots els
nois i noies de Catalunya; encertar en aquest repte pot comportar que ens encaminem
cap a un model social menys desigual o, al contrari, cap a una societat amb més
desigualtats; que aprofundim els valors democràtics i de ciutadania o incrementem la
insolidaritat i la manca de civisme.
L’educació és un element fonamental perquè el país produeixi riquesa per al bé de tota
la societat, però també ho és per fomentar els valors democràtics i de civisme. Formar
ciutadans cultes, amb valors cívics per poder participar en una societat democràtica, ha
de ser un dels nostres objectius principals.
L’educació s’ha de vertebrar al voltant d’un sistema públic com a garantia de cohesió
social, que incorpori la diversitat social i cultural de la nostra societat.
L’educació l’hem de contemplar amb una visió àmplia tant en l’espai com en el temps.
El fet educatiu supera les parets de l’escola i els horaris escolars. Per això, s’ha d’obrir i
relacionar amb mitjans de comunicació, activitats de lleure, ciutat educadora, etc. Amb
la clara consciència que l’escola no ho pot fer tot tota sola, que necessita la cooperació
de tothom, som conscients que la voluntat política i l’esforç pressupostari seran
insuficients si no aconseguim una implicació del conjunt de la societat en les
responsabilitats educatives. Per això, demanem el compromís amb l’educació a les
famílies, als agents socials, a l’escola concertada i als ajuntaments.
4.1.1. Un sistema educatiu de qualitat
Malauradament, la situació després de 23 anys d’autogovern no és afalagadora.
Certament, els nivells educatius de la població i, en especial, de la població jove, han
millorat, malgrat que la formació de la població activa catalana no està a l’altura de les
regions més avançades d’Europa.
El més greu del Govern de CiU en educació no és el que ha fet quantitativament, que és
bastant en alguns camps (però menys del que calia), encara que en altres ha mostrat una
preocupant paràlisi. El més greu és com ho ha fet, com ha governat i administrat
l’educació, sense una participació efectiva, amb to baix i encobrint el sectarisme amb un
excés de burocràcia o legalisme. El resultat ha estat l’atonia pedagògica i el
manteniment de la desigualtat social a l’escola.
172
�S’han malbaratat dos elements clau per al bon funcionament del sistema educatiu: d’una
banda, l’entusiasme i l’extraordinari esforç del professorat, la seva creença en la
importància de la seva tasca i, d’altra banda, la creença col·lectiva en el centralisme de
l’escola pública com a gran instrument de cohesió i de democratització, en el doble
sentit de proporcionar a la població jove un alt nivell cultural i de construir un sistema
d’igualtat d’oportunitats que permetés a cadascú arribar al màxim de les seves
possibilitats, amb independència del seu origen social i cultural.
A Catalunya hi ha un nivell de fracàs escolar alt, que explica, en part, el problema de la
baixa escolarització dels joves en l’etapa postobligatòria. Constitueix, per tant, un greu
problema, cosa que agreujarà el dèficit de treballadors qualificats que es preveu per als
propers anys.
D’altra banda, hi ha un assumpte no menys greu que el punt anterior: les mitjanes
obtingudes a Catalunya en proves de comprensió lectora, en matemàtiques o en
ciències, per exemple, ens situen per sota de la majoria de països del nostre entorn. Els
catalans tenen un important dèficit en matèria de llengües estrangeres. En aquest sentit,
el nou Govern de la Generalitat ha de garantir la formació en noves tecnologies i
llengües, que avui són una formació imprescindible per a la vida i el treball.
Malgrat l’esforç realitzat pel sistema educatiu en el coneixement del català, no s’ha
aconseguit generalitzar-ne l’ús com a llengua principal de comunicació. Això comporta
reforçar la tasca que ha estat fent fins ara el sistema educatiu, tant pels nous reptes que
presenta en el camp de la llengua catalana el fenomen migratori, com per la necessitat
de garantir la plena capacitat de l’ús de la llengua catalana a tots els ciutadans quan
acaben l’etapa d’escolarització obligatòria.
Cinc acords per avançar:
Per poder dur a terme totes les mesures que proposem a continuació, necessitem la
implicació dels principals actors del sistema educatiu, un compromís que implica la
voluntat de compartir responsabilitats a través de cinc acords:
•
•
•
•
•
un acord amb els ajuntaments i els altres ens locals per cooperar en l’educació de
la ciutadania;
un acord de corresponsabilitat educativa amb les famílies, per crear les
complicitats necessàries en l’educació dels fills;
un acord amb el professorat per desenvolupar una carrera docent estimulant;
un acord amb les escoles finançades amb fons públics per compartir
responsabilitats,
i un acord amb la comunitat educativa per gestionar els centres de manera
autònoma i eficaç.
Aquests seran els pilars de la nostra política educativa, ja que la cultura del nostre
Govern es basarà en escoltar, dialogar, proposar i governar.
173
�OBJECTIUS
Per resoldre aquesta situació, el nou Govern de la Generalitat ha d’oferir més educació i
millor mitjançant l’ampliació de l’oferta educativa i la realització d’un esforç més gran
en tots els àmbits educatius.
Per això proposem els objectius següents:
1. Ampliar i millorar una oferta educativa atractiva i adequada per als infants i joves
d’avui, amb més hores de classe i més serveis educatius, sense que això comporti un
increment d’hores de dedicació del professorat.
2. Compartir les responsabilitats educatives entre l’escola, les famílies i els agents
socials.
3. Promoure l’excel·lència i combatre el fracàs escolar del nostre sistema educatiu, de
manera que millorin els resultats de tots els alumnes en l’ensenyament obligatori i
s’incrementin les taxes de continuïtat i d’èxit en l’ensenyament postobligatori.
Aconseguir una formació professional més completa i adequada a les necessitats de
les persones i del món del treball.
4. Formar persones en els valors del civisme i la ciutadania, la tolerància i el respecte
als altres.
5. Impulsar i aprofundir els processos d’innovació educativa necessaris per poder
tractar millor la creixent diversitat i per incorporar i aprofitar satisfactòriament els
avenços científics i tecnològics, particularment reforçant una presència més real de
les TIC en els diferents ensenyaments.
6. Avançar cap a una xarxa integrant de tots els centres sostinguts amb fons públics per
evitar la dualització del sistema educatiu entre un subsistema per als més aptes i amb
més recursos i un subsistema per als menys aptes i amb menys recursos. Així doncs,
la nostra obligació serà que totes les escoles amb fons públics ofereixin un servei
públic d’educació sense cap discriminació i amb un nivell de qualitat satisfactori.
7. Aconseguir uns centres educatius autònoms i un professorat reconegut socialment i
econòmicament, per millorar la gestió del servei educatiu.
8. Impulsar la formació permanent del professorat i la reflexió metodològica que
permeti incorporar millores en els projectes educatius dels centres i en la pràctica
educativa.
9. Fer més pròxima l’administració educativa, a la qual s’atorgarà un protagonisme
creixent en els ajuntaments.
10. Establir les coordinacions necessàries entre el sistema educatiu i l’educació fora de
l’escola.
174
�MESURES
Mesures per millorar l’educació infantil
Considerar l’educació infantil, és a dir, l’escola bressol de 0-3 anys i el parvulari de
3-6 anys, com el primer nivell del sistema educatiu a Catalunya.
Promoure a cada territori la coordinació del 0-3 i el 3-6 per garantir la coherència
pedagògica del nivell d’educació infantil i establir la continuïtat amb els altres
nivells.
Dotar Catalunya d’una oferta de 30.000 places més d’educació infantil, d’acord amb
la Iniciativa Legislativa Popular presentada en el seu dia al Parlament de Catalunya.
Impulsar un servei d’escoles bressol diversificat i flexible, en funció de les
necessitats de l’entorn i de les famílies, amb objectius comuns i respecte pels
infants, famílies i professionals en les seves relacions i condicions de treball.
Articular una xarxa de titularitat pública d’escoles bressol entre les que actualment
depenen de la Generalitat i les d’iniciativa municipal.
Desplegar un programa de cooperació amb els ajuntaments per tal que l’oferta
d’escola bressol sigui assumida pels municipis d’acord amb les seves necessitats i
amb les garanties de finançament adequat.
Ampliar el nombre de mestres a tots els parvularis garantint, com a mínim, la
dotació d’un mestre més per a cada tres grups.
Mesures per ampliar i millorar l’oferta educativa obligatòria i postobligatòria
Dotar el sistema educatiu de més temps i més serveis, tant escolars com
extraescolars.
Garantir la formació en àmbits clau del coneixement –noves tecnologies, llengües
estrangeres, matèries instrumentals (matemàtiques i llengua) i educació artística– a
partir de la implantació gradual d’una hora diària més de classe a primària sense que
això comporti un increment de dedicació del professorat. Així, els centres educatius,
en exercici de la seva autonomia, podran programar activitats en relació amb els
àmbits de coneixement esmentats.
En acabar la secundària, tots els alumnes hauran de dominar perfectament el català,
el castellà i l’anglès, i haver assolit un bon nivell de matemàtiques.
Obrir progressivament els centres educatius públics fora de l’horari escolar, en una
zona que reculli les necessitats de diversos centres, de manera que durant 11 mesos
a l’any, 7 dies a la setmana i 12 hores al dia es faciliti una oferta de serveis educatius
i assistencials, i la realització d’activitats extraescolars i comunitàries.
Dur a terme un pla d’inversions de xoc per posar a punt tots els centres públics
d’educació infantil i primària i tots els instituts d’ensenyament secundari. Aquest pla
175
�intentarà substituir les instal·lacions provisionals i dignificar els centres docents
públics. A més, estarà acompanyat de plans plurianuals de renovació i de
modernització de l’equipament de la xarxa de centres públics.
Iniciar un procés que permeti una reducció del cost dels llibres de text i del material
escolar.
Combatre el fracàs escolar mitjançant l’increment dels recursos destinats al sector
públic, tant per la necessitat, a llarg termini, que les persones tinguin una major
qualificació professional, com per assegurar, a curt termini, la integració social i la
igualtat d’oportunitats. Territorialment i socialment, aquest fracàs afecta amb més
intensitat els barris i zones de menys renda, als quals destinarem proporcionalment
més recursos. En aquest sentit, caldrà atendre els alumnes de manera personalitzada
en funció de les seves capacitats, motivacions i interessos, i dels seus ambients
familiars i socials.
Elevar la taxa d’escolarització postobligatòria per arribar al 80% de la població
escolaritzada a partir dels 16 anys en les diferents ofertes educatives
postobligatòries. Incentivar la permanència dels alumnes a l’ensenyament secundari
postobligatori mitjançant una política de beques.
Incloure, en els continguts d’aprenentatge, punts de referència culturals, ètics i
cívics, aptes per a societats plurals i complexes, amb diversos nivells d’identitats,
però que necessiten compartir uns valors comuns per mantenir la seva cohesió.
Mesures per compartir responsabilitats amb les famílies
Activar la responsabilitat educativa de les famílies mitjançant la promoció d’una
relació individualitzada entre la família i l’escola, que estableixi la cooperació
necessària i especifiqui els compromisos adquirits per totes dues bandes en relació
amb l’educació dels infants, adaptada a cada etapa escolar. Reforçar la figura del
tutor amb la formació, la dedicació i el reconeixement adequats.
Organitzar activitats de formació per a mares i pares perquè puguin exercir millor
les seves responsabilitats educatives, donant especial importància a l’educació de les
emocions, de la convivència i la col·laboració.
Si s’escau, incorporar sistemes de mediació i de resolució de conflictes per millorar
la convivència en els centres educatius.
Agilitar i simplificar els procediments de participació de la comunitat escolar per tal
d’estimular-la i fer-la més efectiva.
Fomentar l’associacionisme familiar educatiu per tal d’estimular les associacions de
mares i pares d’alumnes com a associacions autònomes, formades i dirigides per
voluntaris socials, amb gestió participativa, democràtica i transparent, i arrelades a
la xarxa ciutadana d’entitats i a les institucions municipals de participació.
176
�Mesures per compartir responsabilitats amb els agents socials
Promoure vinculacions dels centres educatius amb entitats i associacions culturals i
socials dirigides a possibilitar la seva consideració com a centre comunitari i
compromès amb els problemes de la societat.
Donar suport a la implantació i desenvolupament de projectes educatius de territori,
que impulsin les vinculacions a l’entorn i afavoreixin una major implicació de les
institucions i la ciutadania en el procés educatiu.
Mesures per innovar l’educació
Orientar l’educació cap a una dimensió afectiva i emocional, relacional i social
perquè ha de procurar, a banda de l’adquisició de coneixements, la formació integral
de la persona i el desenvolupament de les seves capacitats, tant en el camp personal
com social.
Consolidar programes coeducatius a l’escola i a les activitats de lleure, a través de
currículums equilibrats i d’una orientació que trenqui les limitacions tradicionals
entre gèneres.
Introduir temes com la coeducació i la dimensió emocional de l’educació en la
formació inicial i permanent del professorat.
Consolidar i afavorir les zones escolars rurals de Catalunya i facilitar les
possibilitats de coordinació i de formació dels mestres que hi treballin, potenciantne les experiències innovadores, com ara la formació de grups heterogenis
d’alumnes, i garantint l’accés a les TIC. L’escola rural és clau per a la dinamització
sociocultural del poble.
Atendre la diversitat de l’alumnat amb una atenció més personalitzada i adaptada a
les seves necessitats. Incrementar els recursos humans, materials, organitzatius i
formatius per atendre’ls. Incloure mesures de discriminació positiva (ràtios més
baixes, més recursos, etc.) en els centres educatius que acullen un percentatge més
elevat d’alumnes amb dificultats.
Coordinar les actuacions dels centres educatius amb les necessitats formatives i
informatives que apareixen a l’entorn social: violència de gènere, igualtat de sexes,
sexualitat, sida, alcoholisme, drogues, tabaquisme i trastorns alimentaris.
Reforçar la cobertura i la capacitat d’actuació dels serveis de suport i
d’assessorament al professorat especialitzat a atendre la diversitat. Promoure la
constitució d’estructures territorials de coordinació de tots els serveis especialitzats
(EAP, CREDA, educació compensatòria, etc.) que actuen en una mateixa zona i que
estan relacionats amb aquesta atenció a la diversitat.
Implantar un pla director de l’educació especial que ha de preveure tant la
distribució territorial com la dotació i l’àmbit d’influència de la xarxa d’educació
especial.
177
�Atendre la doble necessitat d’integració social i d’elevació del nivell formatiu de
l’important contingent d’immigrants que el país necessita. Els reptes que això
suposa cal afrontar-los amb un treball coordinat amb els serveis socials municipals,
els mediadors culturals, els educadors socials i altres professionals que aborden
aquesta problemàtica des del treball amb les famílies i els col·lectius. Aquesta
política ha de ser complementària a la de reforçament de l’ensenyament obligatori a
les zones o barris amb rendes més baixes, ja que és allà on es concentra el gruix de
la immigració.
Constituir plataformes que apleguin els diferents agents educatius, on es puguin
conèixer i, si s’escau, coordinar les diverses tasques educatives.
Impulsar les tecnologies de la informació i la comunicació dins el món educatiu.
Incorporar-les en els currículums i dotar els centres dels equipaments necessaris i de
personal i professorat coneixedor de la matèria.
Mesures per integrar els centres educatius finançats amb fons públics
Posar al dia el pacte escolar segons la lletra i l’esperit constitucional, per tal de
garantir a tothom el dret a l’educació.
Mitjançant aquest pacte, tots els centres mantinguts amb fons públics tindran els
mateixos drets i deures.
Les escoles privades concertades s’hauran de comprometre a complir tres
obligacions bàsiques:
a) Admetre i atendre tots els alumnes sense cap discriminació explícita o
implícita.
b) Fer efectiu el principi de gratuïtat, separant nítidament les activitats
corresponents a l’ensenyament obligatori d’aquelles de caràcter
complementari i voluntari.
c) Dur a terme una gestió transparent i socialment controlable.
A canvi, els poders públics es comprometran a:
a) Un finançament suficient per garantir-ne la gratuïtat.
b) Incorporar l’oferta de les escoles privades concertades (que compleixin els
requisits establerts a la programació general de l’ensenyament) per tal de
garantir l’estabilitat del sistema educatiu.
c) Promoure la integració de les escoles privades concertades a les xarxes
escolars territorials, per tal d’intercanviar experiències, recursos i serveis
educatius amb el conjunt de les escoles mantingudes amb fons públics.
178
�Mesures per apropar la gestió: centres autònoms i professorat reconegut
Impulsar uns centres més responsables i autònoms (en els currículums, en
l’organització i en la gestió del personal, i econòmicament).
Potenciar la funció tutorial i reconèixer al professorat que l’exerceix.
Reforçar la funció directiva i la seva professionalització, que es farà compatible amb
la participació de la comunitat educativa (el Consell Escolar, el Claustre i
l’Administració participaran en el procés de nomenament del director).
Crear la figura dels administradors escolars, que permetrà descarregar els equips
directius de tasques administratives i econòmiques.
Desplegar la carrera docent i fer-la més estimulant. Per això promourem a
Catalunya, en l'àmbit de les competències pròpies, una veritable promoció
professional.
Creació de l’Institut Català de la Formació i la Renovació Pedagògica que, en
col·laboració amb la universitat, farà el seguiment de la formació del futur
professorat, habilitarà els qui vulguin optar per l’ensenyament públic i oferirà
formació contínua. L’institut també es farà càrrec de la formació dels educadors dels
serveis educatius no formals.
Establir un sistema de formació inicial del professorat de primària i de secundària
que permeti equilibrar la formació acadèmica necessària pròpia de les diferents
àrees de coneixement amb la formació psicopedagògica, didàctica i organitzativa,
així com assegurar que la formació permanent del professorat estigui vinculada a les
diferents tasques que es desenvolupen als centres.
Mesures per descentralitzar l’administració educativa
Dur a terme un procés de descentralització de la gestió del sistema educatiu, en el
qual els ajuntaments assumiran de manera gradual les funcions en educació, en
paquets que siguin coherents i que es puguin administrar per separat.
Establir, com a principi d’actuació, el caràcter cooperatiu entre les dues
administracions educatives resultants: els ajuntaments i el departament de la
Generalitat de Catalunya. Aquest caràcter cooperatiu, en les diferents intensitats que
calgui, es garantirà reglamentàriament.
Dissenyar i executar un pla en què participin tots els ajuntaments, dividint el territori
en unitats prou grans (districtes escolars) que agrupin els municipis per tal que es
pugui gestionar una oferta educativa completa. En aquest marc es desenvoluparan
projectes educatius que abracin el conjunt del districte i permetin la creació de
camins educatius entre els centres de primària i els de secundària.
179
�Mesures per desenvolupar els ensenyaments de règim especial
Revisar el sistema de formació inicial i continuada del professorat, i la contractació
d’especialistes.
Promoure la interrelació de les diverses arts i dels seus ensenyaments, i promoure
l’ensenyança d’idiomes.
Elaborar el mapa de mínims amb les proporcions territorials que assegurin una implantació
de centres i de recursos a tot el país.
Màxima desregulació de currículums i altres aspectes normatius.
Promoure projectes singulars adaptats a cada territori.
Formar, seleccionar i homologar el professorat.
Executar els plans inversors i incentivadors conjuntament amb els ajuntaments per tal
d’implantar uns ensenyaments de règim especial al servei de les societats on estan
implantats.
4.1.2. Més formació professional i tècnica
Bona part de les propostes que presentem en els àmbits econòmic i laboral esmenten la
importància decisiva de l’acció educativa per a la millora dels recursos humans. Des
d’una visió progressista del desenvolupament social, l’educació es veu com el gran
recurs per generar riquesa i repartir-la en forma de treball.
I, per això, volem tirar endavant un sistema educatiu de qualitat com a base per
combatre el fracàs escolar i aconseguir que més persones estiguin més preparades i
millor. Per això, també volem incrementar el nombre d’alumnes que accedeixen al
batxillerat.
Ha de ser un sistema educatiu que també asseguri altres competències bàsiques en
elements clau com són les llengües estrangeres i les TIC, i que incorpori elements
d’orientació professional dins els processos d’ensenyament obligatori.
La situació de Catalunya és clarament desfavorable respecte a altres països de la UE pel
que fa al percentatge de persones que tenen un nivell de formació que els permet
afrontar amb èxit els requeriments que presenta avui el mercat laboral.
Això s’ha fet palès en la darrera fase expansiva de l’economia catalana, en què les
tensions del mercat de treball s’estan concentrant en una determinada tipologia de títols
de formació professional. Manquen treballadors amb qualificació adequada a les
demandes del mercat, mancança que sovint s’ha vist mitigada per la contractació de
persones amb estudis universitaris per a llocs on el perfil professional demanava una
qualificació no universitària.
Patim una manca d’adequació entre les demandes de les empreses i la política formativa
que s’ha portat a terme fins ara. La poca sensibilitat que ha tingut el Govern en el camp
180
�de la formació professional ens ha dut a una situació clarament deficitària que necessita
un redreçament urgent.
Una de les preocupacions més importants del jovent és la perspectiva de trobar una
feina digna i satisfactòria quan acaben els estudis. El mercat de treball s’ha tornat més
opac i la complexitat dels sistemes per trobar feina és cada vegada més gran, malgrat
que sabem que hi ha una clara possibilitat de trobar-ne perquè, d’altra banda, també
sabem que les empreses ens demanen treballadors preparats i qualificats.
De la mateixa manera que sabem que hi ha joves que poden i volen desplegar projectes
emprenedors autònoms, que permetin desenvolupar petites empreses en què
l’autoocupació pugui ser també la sortida per a projectes creatius que desitgin realitzar.
Però des del Govern no s’ha tingut en compte la dificultat que comporta avui aquest
procés i no s’han establert els mecanismes per donar expectatives als joves i facilitar-los
la seva transició al treball.
També sabem que, en la societat del coneixement, totes les persones tenim la necessitat
de formar-nos contínuament. Els canvis tecnològics comporten una actualització
permanent de la nostra formació i de les nostres competències professionals, de manera
que d’aquesta necessitat se n’ha de desprendre el dret que totes les persones puguin
accedir a la formació que necessiten al llarg de tota la seva vida, com a garantia per
poder continuar progressant en el seu treball i com a garantia, també, del progrés que
necessitem com a país.
Per tirar endavant la nostra proposta ens dotarem d’un sistema de formació professional
adaptat a la nostra realitat de país:
Un sistema català que contempli globalment les necessitats concretes de
desenvolupament social i econòmic del nostre país, molt lligat a la realitat propera de
les persones i de les empreses, en connexió amb les innovacions que es produeixin en el
món i amb la suficient flexibilitat per poder-les incorporar amb la immediatesa que
reclama la transformació contínua del sistema de producció.
Un sistema de formació professional que ens permeti donar sortida a les necessitats de
tots els ciutadans i ciutadanes i coordinar les polítiques formatives amb les de treball i
desenvolupament econòmic.
Un sistema integrat de formació professional (reglada, ocupacional i contínua) arrelat al
territori i capaç de donar resposta a les necessitats de treballadors i empreses.
Un sistema amb la participació dels ens locals i dels agents socials, amb gestió
descentralitzada i interconnectat en xarxa.
Un sistema connectat amb el sistema d’R+D per facilitar la transferència de tecnologia i
connectat amb el Servei Català d’Ocupació i amb els pactes locals per l’ocupació, per
fer més fluid l’accés al mercat de treball.
Un sistema que incorpori el dret a la formació permanent de totes les persones al llarg
de tota la seva vida.
181
�Un sistema que contempli l’orientació personal, acadèmica i professional, amb
instàncies úniques d’acompanyament a la inserció laboral.
Un sistema que proporcioni a les persones les competències clau per poder
desenvolupar-se en el mercat de treball i que superi les mancances importantíssimes que
es presenten avui en temes tan fonamentals com les llengües estrangeres o les
tecnologies de la informació i la comunicació.
Un sistema flexible, àgil i que incorpori de manera sistemàtica les innovacions que es
presenten en el mercat de treball.
OBJECTIUS
1. Incrementar l’oferta de formació professional, tant quantitativament com
qualitativament, en totes les seves modalitats (reglada, ocupacional i contínua) i
especialitats, per tal que tothom pugui tenir una possibilitat de formar-se i una
oportunitat de trobar feina.
2. Lligar la formació professional a les necessitats de desenvolupament de les
empreses.
3. Lligar la formació professional a les necessitats de desenvolupament del territori.
4. Dissenyar un sistema integrat de formació que permeti als seus usuaris arribar a
adquirir les competències professionals per diferents itineraris, de manera que
faciliti la formació de totes les persones, sigui quina sigui la seva situació.
5. En el marc d’aquest sistema integrat, assegurar el dret a la formació permanent de
totes les persones al llarg de la seva vida.
6. Assegurar un sistema de transició entre l’escola i el treball que permeti que tots els
nois i noies puguin trobar feina quan surten del sistema educatiu.
7. Incorporar la formació professional en el sistema d’R+D de manera que es pugui
convertir en un instrument de transferència de tecnologia i d’innovació en el teixit
empresarial de Catalunya.
MESURES
Mesures per assegurar la transició entre l’escola i el treball
Es dissenyarà un sistema d’orientació al món del treball que asseguri que tots els
nois i noies tindran una oportunitat d’ocupació quan deixin el sistema educatiu.
Per això, es dissenyarà un sistema que:
Doni prioritat a l’orientació personal, acadèmica i professional en els centres de
secundària.
182
�Estableixi connexions entre els centres de secundària i els serveis locals d’inserció
professional.
Estableixi una instància única d’orientació i acompanyament a la inserció laboral
que actuï en l’àmbit local.
Impulsi un projecte dissenyat pels joves que tingui en compte que la formació,
juntament amb l’habitatge i l’ocupació, són l’eix fonamental per a l’emancipació del
jovent.
Mesures per a la integració dels tres subsistemes
Crear uns centres de formació professional que oferiran formació reglada,
ocupacional i contínua.
Fomentar la cooperació amb les empreses de formació no reglada que, a nivell local,
gaudeixen d’un important bagatge en aquest camp.
Establir un sistema d’articulació i convalidació dels mòduls de formació
ocupacional i els reglats.
Organitzar la formació permanent de manera que permeti enllaçar la formació
reglada i l’ocupacional amb la contínua.
Consolidar un sistema que, en qualsevol moment de la vida de les persones, ofereixi
una oportunitat d’actualització de les seves competències professionals.
Establir un marc per a la valoració i certificació de les competències adquirides pels
treballadors durant la seva vida laboral.
Mesures per a la integració local del sistema de formació professional
Creació d’organismes territorials que coordinin l’oferta de formació professional en
el marc del seu territori, amb la participació de les administracions locals i dels
agents socials.
Connexió en xarxa dels centres que formen el sistema, per aprofitar potencialitats i
assegurar la cobertura de la demanda.
Foment del paper de la formació com a element per al desenvolupament social i
econòmic del món local.
Mesures per a un sistema formatiu obert a la innovació
Creació d’una unitat d’innovació, amb terminals en els centres, per promoure la
innovació a tot el sistema i connectar-lo amb els centres d’innovació tecnològica.
183
�Dotar els centres de formació professional d’una unitat d’innovació i transferència
de tecnologia connectada als centres educatius i als grans centres d’innovació
tecnològica i lligada a les necessitats de l’entorn productiu.
Dotar d’autonomia els centres de formació perquè es puguin adaptar als canvis
tecnològics i de producció.
Capacitar els centres per poder establir contractes amb empreses per impartir
formació a les seves instal·lacions.
Dotar les pràctiques a les empreses del seu caràcter d’innovació i aproximació al
món productiu.
Mesures per a la planificació i gestió del sistema
Definir una política conjunta de formació entre tots els ens implicats que superi la
dispersió de competències entre les actuals conselleries, política que haurà de
contemplar els elements d’observació i prospectiva, avaluació i gestió.
184
�4.2.
L’ECONOMIA CATALANA A LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT
4.2.1 Capital humà
Un capital humà altament qualificat és un element fonamental per a la competitivitat de
la nostra economia. Tanmateix, la població activa de Catalunya té un nivell de formació
clarament inferior a la mitjana europea i a la de les principals comunitats autònomes
d’Espanya. Aquesta caracterització es deriva de l’excessiu pes del col·lectiu que només
té estudis primaris en relació amb, per exemple, Madrid i el País Basc, que presenten
pesos superiors als catalans en estudis superiors (el cas de Madrid) o en estudis mitjans
(el del País Basc). Si es compara l’estructura catalana amb la de les regions líders dels
principals països de la UE, aquest desequilibri es fa encara més evident. En aquests
països, el nivell d’estudis predominant és el de secundària, mentre que els actius amb
estudis primaris o sense cap formació tenen un pes relativament residual (no arriba al
20%), enfront de l’excessiva aportació catalana (superior al 50%).
Aquesta situació de retard relatiu s’està aguditzant en aquests darrers anys, a causa
d’una taxa d’escolarització dels joves inferior a la d’altres comunitats i un ritme de
creixement d’aquesta escolarització també menor. Ambdós factors es deuen al fet que el
mercat de treball català ha tingut una dinàmica més intensa que a la resta d’Espanya,
amb una taxa d’atur notablement inferior i una taxa d’activitat dels joves més elevada.
Així mateix, cal destacar l’alt nivell de fracàs escolar que es produeix a Catalunya, que
explica també en part el problema de la baixa escolarització dels joves.
El fet que només un percentatge baix de joves catalans continuïn l’escolarització
postobligatòria constitueix un greu problema, que s’agreujarà per la manca de
treballadors i treballadores que s’albira per als propers anys. Es calcula que, en un
termini de deu anys, l’oferta de treball catalana no podrà cobrir els 400.000 llocs de
treball oferts per les empreses. Per tant, caldrà recórrer a la immigració.
OBJECTIUS
1. Realitzar un esforç més gran en l’educació en tots els seus àmbits: la primera
infància, l’ensenyament obligatori, l’ensenyament postobligatori, la formació
professional reglada, l’ensenyament universitari, la formació continuada i el
reciclatge professional.
2. Ampliar l’oferta de treball incorporant una millora significativa de la qualificació
dels treballadors i treballadores i respondre a la integració necessària de contingents
creixents d’immigrants per fer front als dèficits de mà d’obra i, en especial, de
treballadors i treballadores relativament especialitzats.
3. Dotar Catalunya dels instruments d’anàlisi actualment inexistents, per auscultar les
necessitats presents i futures del mercat de treball i seguir de prop els canvis en les
demandes de les empreses i les noves necessitats.
185
�Mesures en l’àmbit de l’ensenyament obligatori
Combatre el fracàs escolar mitjançant un increment dels recursos destinats al sector
públic, tant per la necessitat, a llarg termini, de disposar de treballadors i
treballadores com més qualificats millor, com per assegurar, a curt termini, la
integració social i la igualtat d’oportunitats. Territorialment i socialment, aquest
fracàs afecta amb més intensitat els barris i zones amb menys renda, als quals caldrà
destinar proporcionalment més recursos.
Mesures en l’àmbit de l’ensenyament postobligatori
Elevar la taxa d’escolarització postobligatòria amb l’objectiu que el 80% dels joves
d’entre 16 i 25 anys estiguin escolaritzats. Aquest augment només pot venir de fer
més alt el cost de l’oportunitat de deixar els estudis mitjançant una política de
beques que incentivi els alumnes capacitats a continuar en els estudis davant de
l’alternativa d’incorporar-se al mercat laboral.
Dissenyar un mecanisme de reciclatge per als col·lectius (bàsicament femenins) que
vulguin entrar en el mercat de treball en els propers anys.
Reforçar la formació professional, en especial en els ensenyaments més vinculats als
oficis. Aquest impuls ha de venir amb la integració dels mecanismes actuals de
reciclatge professional i de formació continuada, en una mateixa estructura
educativa que tingui una visió clara de les necessitats de formació del país a mig
termini. Tot i que en l’actualitat el volum de recursos que s’hi esmercen és molt
elevat, difícilment s’assoleixen els objectius pels quals s’ha pensat aquesta política.
El disseny d’una formació professional integradora ha de permetre transitar amb
facilitat des de qualsevol dels seus subsistemes a qualsevol altre o a la resta
d’ensenyaments postobligatoris.
Mesures en l’àmbit del reciclatge professional i la formació continuada
Promoure mecanismes que integrin i coordinin territorialment la formació, les
necessitats de les empreses i les polítiques d’ocupació a través d’una
descentralització local adequada d’aquestes competències, molt en particular pel que
fa a la formació permanent.
Mesures per adequar el nivell formatiu dels immigrants
Atendre la doble necessitat d’integració social i d’adequació del nivell formatiu de
l’important contingent d’immigrants a les necessitats del nostre sistema productiu.
Aquesta política ha de ser complementària a la de reforç de l’ensenyament obligatori
a les zones o barris amb rendes més baixes, ja que és on es concentra el gruix de la
immigració.
Promoure l’aprenentatge del català entre els immigrants, com un requisit per
millorar les seves possibilitats laborals.
186
�4.2.2. Universitats
En els darrers vint anys, i en bona part gràcies al que va significar en el seu moment la
implantació de l’LRU i de la Llei de la ciència, així com a la posterior transferència de
competències de l’Estat cap a la Generalitat, el sistema universitari català ha
experimentat un creixement molt important.
Aquest creixement ha fet que actualment Catalunya tingui 12 universitats (7 públiques,
4 privades i la UOC), i que més de 200.000 joves (el 90% dels quals a les universitats
públiques) hi cursin estudis superiors, la qual cosa significa que prop d’un 40% dels
joves d’entre 18 i 25 estudien avui dia a la universitat.
A més, prop d’una vintena de ciutats catalanes, de 17 comarques diferents, disposen
com a mínim d’un centre universitari, la qual cosa posa de manifest una important
presència i impacte del sistema universitari en el conjunt del territori de Catalunya.
El creixement del sistema s’ha vist acompanyat per un increment global en la qualitat de
les universitats, tant en docència com en recerca. Aquestes millores s’han produït
malgrat les dificultats derivades de la manca d’una veritable política universitària, la
insuficiència del finançament, favoritismes i arbitrarietats, i han estat possibles, en bona
part, gràcies als esforços dels diferents estaments de la comunitat universitària.
La millora en la qualitat ha tingut lloc en paral·lel a un augment important (fins i tot
excessiu) en el nombre de titulacions i s’ha traduït en un major nivell de preparació dels
titulats, fet que ha permès a les universitats donar una resposta millor a les necessitats
dels diferents sectors productius, amb una demanda de recursos humans en canvi
permanent.
Això no obstant, en els darrers anys el model incrementalista seguit pels governs de
CiU, sempre insuficient, ha mostrat creixents evidències d’esgotament, totalment
incapaç de donar resposta a les necessitats actuals de les nostres universitats.
De cara al futur, el sistema universitari català ha de fer front a nous i importants reptes
quan encara pateix importants mancances que han condicionat la seva evolució recent.
Entre aquestes i en primer lloc, la manca d’un finançament adequat per part de la
Generalitat ha fet que els recursos rebuts per les universitats s’hagin apartat any rere any
de les seves necessitats pressupostàries reals, de manera que han hagut de desenvolupar
les seves funcions en una situació de dèficit pressupostari crònic.
En segon lloc, el desenvolupament i la millora en la qualitat del sistema universitari
català ha estat possible en bona part gràcies a l’esforç del personal acadèmic i
d’administracions i serveis, en un context d’una manca absoluta de política de recursos
humans i amb una situació d’important precarietat del professorat contractat. En canvi,
el reconeixement d’aquesta tasca per part del Govern de la Generalitat ha estat
pràcticament nul durant tots aquests anys, com ha posat de manifest la tardana (i
insuficient en comparació amb altres comunitats autònomes) implementació dels
anomenats complements autonòmics o l’incompliment flagrant de la resolució del
Parlament de Catalunya de juny de 2000 que instava el Govern a constituir la Mesa
Sectorial d’Universitats.
187
�A més, en els darrers temps, CiU, primer donant suport a la LOU del Govern espanyol
del Partir Popular, i després impulsant una LUC elaborada sense un ampli consens,
allunyada de les necessitats presents de les universitats catalanes i que encara
reglamentava molt més el seu marc d’actuació, ha fet possible l’establiment d’un marc
legal en el qual l’autonomia de les universitats s’ha vist fortament retallada.
Finalment, cal assenyalar que, malgrat els pronòstics, no s’ha produït la davallada
important en el nombre d’estudiants universitaris que els canvis demogràfics feien
preveure. La demanda de segones titulacions, l’èxit creixent del districte obert i
l’important flux migratori que està acollint Catalunya en els darrers anys, fa pensar que
el nombre d’estudiants universitaris es mantindrà globalment.
Per tot això, i per altres raons, els socialistes volem aconseguir el canvi que faci possible
que el sistema universitari català faci un important salt cap endavant que li permeti fer
front, amb garanties, als importants reptes que té plantejats, i que situï Catalunya com
un país de referència en els àmbits de la universitat i de la recerca, a la primera línia del
que ha de ser la societat del coneixement.
OBJECTIUS
1. Potenciar la dimensió de servei públic de la universitat catalana, oberta al conjunt de
la societat: formadora dels professionals d’alt nivell que demanda la societat actual,
però també agent clau per a la formació integral de la persona, garantia de la igualtat
d’oportunitats i la promoció social.
2. Fer possible que la universitat catalana participi plenament en la construcció del nou
Espai Europeu d’Educació Superior, element cabdal de l’avenç cap a una veritable
Europa de la ciutadania, on la mobilitat de titulats i professionals sigui una
possibilitat real. Cal obrir les nostres universitats a estudiants i a professors d’altres
territoris i països. Cal que Catalunya sigui capaç d’atraure i de retenir els millors
professors i estudiants, el millor capital humà, element cabdal per al
desenvolupament d’una economia basada en el coneixement.
3. Impulsar la recuperació i la potenciació d’una veritable autonomia universitària,
fortament retallada en els últims temps. Una autonomia que no ha d’estar renyida,
en el cas de les universitats públiques, amb el fet necessari d’haver de retre comptes
cap a la societat que la finança, representada pel Parlament.
4. Dotar Catalunya d’un sistema universitari competitiu i de qualitat, capaç de formar
els recursos humans d’elevada qualificació que necessita el país, superant les actuals
deficiències en relació amb les demandes dels diferents sectors productius. Una
universitat que constitueixi un factor d’atracció i de permanència d’activitats
econòmiques en àmbits punters i d’alt valor afegit i que permeti situar Catalunya en
una posició capdavantera en el marc de la societat del coneixement.
5. Impulsar una universitat que aporti als seus graduats no només una formació
especialitzada, sinó també les competències necessàries que facin possible la seva
adaptació als canvis que, sense dubte, hauran d’afrontar en un mercat laboral en
constant mutació. Necessitat d’adaptació i d’actualització de coneixements que
188
�posen de manifest la importància creixent de la formació continuada o al llarg de la
vida.
6. Connectar les universitats amb les necessitats dels diferents sectors productius i
possibilitar la innovació constant tant en continguts com en els processos de
formació i aprenentatge. Potenciar la vinculació entre les universitats i els seus
entorns territorials, i impulsar la seva dimensió d’instruments de desenvolupament
econòmic i de cohesió del conjunt del país.
7. Dotar la universitat amb les eines adequades per gestionar una situació de
competència, estimular l’eficiència en la gestió i aprofundiment a l’hora de retre
comptes. Tots aquests aspectes són clau per a la salvaguarda del paper central de la
universitat com a institució generadora i difusora del coneixement, en un context en
què ja fa temps que ha perdut el monopoli de l’ensenyament superior.
MESURES
Establir un model de finançament de les universitats públiques catalanes transparent,
d’aplicació general, incentivador de l’excel·lència, la qualitat i la competència, i
basat en conceptes mesurables, comparables i objectius.
Incrementar els recursos que es destinen a les universitats públiques en un 30% en
termes reals i de manera gradual i progressiva durant el període 2004-2010.
Establir vies de finançament addicionals vinculades a l’assoliment d’objectius
específics. Aquest finançament condicionat s’incrementarà progressivament fins a
un percentatge del 10% del total del finançament públic.
Suprimir el finançament directe o encobert de les universitats privades. Únicament
es contemplarà la implicació de la Generalitat a les universitats de promoció pública
amb gestió privada que tinguin funcions de desenvolupament per al territori o altres
funcions específiques. Aquesta implicació estarà vinculada a l’assoliment
d’objectius específics.
Incrementar la despesa pública per estudiant en relació amb el PIB fins assolir un
nivell de finançament per estudiant similar a la mitjana europea (5.000 euros per
alumne).
Impulsar una política pròpia de crèdits, beques i ajuts als estudiants que es
concretarà en un sistema català complementari a l’estatal (fins que es produeixi la
transferència de les beques), format per tres modalitats: la beca bàsica o
complementària, la beca salari o d’ajuda compensatòria, i el préstec–renda.
Incentivar l’estada dels estudiants dels darrers cursos a altres centres universitaris i
de recerca. Les beques tipus Erasmus o Sócrates, de baixa quantia, es
complementaran per garantir la igualtat d’oportunitats.
Reprogramar el mapa universitari català, en paral·lel a la implantació de
l’harmonització dels sistemes europeus d’ensenyament superior (Declaració de
189
�Bolonya), d’acord amb criteris de qualitat, eficàcia, excel·lència i equilibri
territorial.
Dotar del suport necessari tant el professorat com l’alumnat per fer possible el canvi
de paradigma pedagògic que comporta la nova arquitectura dels sistemes
d’ensenyament superior europeus, acordat a la Declaració de Bolonya (19 de juny
de 1999) i l’èmfasi en el valor de la formació continuada que posa el Comunicat de
Praga de 2001. D’acord amb les universitats, establirem programes d’implantació de
les noves titulacions amb la dotació necessària de recursos de formació, tutoria i
orientació per a professorat i alumnat.
Impulsar una política de professorat contractat que faci possible una veritable
autonomia a les universitats.
Impulsar l’establiment d’una veritable carrera professional dels diferents estaments
universitaris.
Crear la mesa sectorial d’universitats tripartita.
Modificar la legislació vigent perquè els presidents dels consells socials siguin
elegits pel Parlament de Catalunya.
Vincular les universitats a les capacitats i necessitats de desenvolupament dels seus
territoris mitjançant el model de campus territorial que serà projectat amb precisió
d’acord amb les universitats.
Crear un observatori permanent del mercat laboral per detectar les necessitats
presents i futures, i així definir els perfils professionals que han d’orientar la
programació dels estudis universitaris.
Potenciar la implantació i plena aplicació de les tecnologies de la informació i la
comunicació (TIC). Per fer-ho, impulsarem la formació del professorat i de
l’alumnat en la utilització de la xarxa per a la millora de la qualitat de la docència i
l’aprenentatge; l’exploració de noves fórmules mixtes presencial–distància per
implantar nous models pedagògics, i la creació d’una potent plataforma telemàtica
plural però prevista per ser presentada com l’oferta de la universitat catalana al món.
4.2.3 Recerca i innovació
La recerca i la innovació són motors del creixement econòmic. A tots els països
capdavanters de l’economia mundial s’han fet importants inversions en recerca i
innovació. El sector públic i el sector privat han de prioritzar i finançar la recerca bàsica
i aplicada, generadora de coneixement, i incentivar la innovació. En aquest sentit,
Espanya i Catalunya no estan gens bé. Catalunya destina a R+D un total de recursos
públics i privats del voltant de l’1% del PIB, aproximadament la meitat de la mitjana
europea, i una tercera part d’allò que hi destinen els països europeus punters. Per una
visió més àmplia de la política de recerca, vegeu el document Una política de recerca
per a Catalunya a www.psc.es.
190
�Tot i així, el potencial actual de la universitat catalana en R+D, tant en personal com en
instal·lacions, permet pensar que podria ser la base sobre la qual construir el sistema
públic de ciència i tecnologia del futur. D’altra banda, d’acord amb l’Estat central,
s’haurien de potenciar els centres del CSIC a Catalunya, integrats en aquest sistema.
Finalment, la recerca hospitalària i dels centres de la Generalitat completen el potencial
de la recerca pública a Catalunya.
La política de recerca i innovació no és una política aïllada. La seva eficiència es pot
degradar sense una política paral·lela en el camp de l’educació, la cultura, la indústria i
l’ocupació, entre d’altres. Requereix un territori amb una elevada cultura innovadora i
emprenedora, i amb un entorn urbà, cultural i científic capaç d’atreure altres
investigadors i empreses.
D’altra banda, cal tenir en compte la necessitat de potenciar grups de recerca mitjançant
la reforma dels actuals grups consolidats de recerca, i de centres d’excel·lència, en el
marc de l’Espai Europeu de Recerca.
Malgrat que l’Estatut d’Autonomia atorga a la Generalitat competències en matèria de
recerca, el cert és que el traspàs dels recursos no s’ha produït (excepte, parcialment, per
a la recerca agrària). Això vol dir, per tant, que hi ha competències compartides que han
de permetre construir àmbits de col·laboració amb l’objectiu d’impulsar conjuntament la
recerca. Crear un entorn innovador és un element bàsic en l’estratègia per situar
Catalunya en els llocs capdavanters de recerca a Europa. I també és essencial procurar
els mecanismes adients per a una correcta difusió de la ciència en els mitjans productius
i en la societat en general.
OBJECTIUS
1. Fer de la política de recerca i innovació un instrument eficaç per promoure el
progrés econòmic i social. Això demana més finançament, sistemes d’avaluació
objectius, més professionalització i més cultura innovadora. Cal afavorir el canvi
generacional i renovar les infraestructures necessàries per al desenvolupament de
l’activitat investigadora.
2. Situar Catalunya en el nivell dels països més avançats de la UE en R+D, en el
termini de temps més curt possible, incrementant els recursos públics i privats
destinats a activitats científiques i d’innovació tecnològica.
3. Ordenar l’espai de recerca català en la línia d’incorporar-lo a l’espai europeu de
recerca, d’acord amb les directrius aprovades en el document Towards an European
Research Area presentat per la Comissió Europea el gener del 2000.
4. Crear un entorn innovador com a element bàsic en l’estratègia per situar Catalunya
en els llocs capdavanters de recerca a Europa, així com procurar els mecanismes
adients per a una correcta difusió de la ciència en els mitjans productius i en la
societat en general.
191
�5. Establir un mecanisme de participació entre els sectors implicats –investigadors,
empresaris–, per tal d’aportar la informació necessària per a l’elaboració d’una
política de recerca i establir els mecanismes de seguiment i d’avaluació adients.
MESURES
Mesures per adoptar una política de xoc en recerca
Preparació i aplicació d’un pla de recerca i d’innovació de Catalunya 2004-2007,
amb l’objectiu de situar-nos a la mitjana europea en R+D i de potenciar la capacitat
innovadora de les empreses catalanes. Aquest pla tindrà dues prioritats: la
potenciació d’activitats R+D dels sectors emergents, i la difusió d’innovacions en
els sectors tradicionals.
Acordar amb l’Estat les formes de col·laboració i traspàs de recursos per poder fer
efectives les competències que la Generalitat té atribuïdes en matèria de recerca a
l’Estatut d’Autonomia.
Augmentar la dotació dels pressupostos de la Generalitat destinats a recerca i
innovació, passant en quatre anys dels 75 milions d’euros actuals (DURSI més
Departament d’Indústria) a 240 milions d’euros, sobre els quals bastir una autèntica
política de recerca i innovació, i afegir recursos addicionals procedents d’altres
fonts. Caldrà garantir la coordinació dels departaments del govern que gestionen
programes de recerca i d’innovació.
Establir mecanismes competitius d’acord amb les millors pràctiques per al
finançament dels grups de recerca de manera adequada en quantitat i en temps, i
posar-hi a l’abast una gestió professional.
Afavorir el canvi generacional amb una política de remuneracions i d’incentius
laborals que estimuli i faciliti l’acompliment de les vocacions d’investigació a les
universitats.
Superar els punts de col·lapse actual: personal investigador, xarxa bibliogràfica
digital, gestió dels serveis cientificotècnics existents, resoldre l’obsolescència de
l’equipament dels grups de recerca i dels serveis generals de suport a la recerca, i
proveir-los del personal tècnic necessari.
Elaborar un pla especial d’infraestructures científiques i tecnològiques de Catalunya,
amb una primera fase 2004-2007 que ens situï en condicions similars a les dels
països de la UE més avançats.
Mesures per ordenar els espais de recerca
Augmentar l’esforç de finançament de la recerca bàsica i la innovació, potenciant
les àrees científiques més necessàries per millorar els sectors més productius i
innovadors del país i fent especial atenció a les àrees prioritàries europees.
192
�Promoure l’atracció de científics (amb particular èmfasi als joves talents), que
aportin la seva capacitat als grups de recerca d’excel·lència, amb uns contractes que
assegurin un funcionament estable com a punt de partida de la carrera investigadora.
Prioritzar, en els programes públics de recerca, l’impuls de projectes interegionals
amb les regions capdavanteres d’Europa en el camp de la innovació, els acords entre
universitats (xarxes virtuals en el marc de l’Espai Europeu de Recerca) i la
promoció de grups de referència a Europa.
Mesures per promoure la creació d’un entorn innovador i la difusió de la ciència
en els mitjans productius i en la societat
Establir incentius perquè el sector públic i el privat realitzin projectes conjunts i
aconseguir un flux major d’investigadors entre sectors, així com estimular la
generació de patents. Promoure la implicació del món empresarial a través de la
figura dels parcs científics, que cal potenciar en el futur a diverses universitats
catalanes.
Incorporar en els contractes–programa entre la Generalitat i les universitats
l’exigència de disposar d’un instrument de transferència de tecnologia
professionalitzat i coordinat amb els de les altres universitats públiques de
Catalunya. Disposar de serveis comuns per millorar-ne l’eficiència.
Potenciar l’entorn innovador de les empreses a Catalunya mitjançant un pla de
centres tecnològics en el marc de l’esmentat Pla Especial d’Infraestructures
Científiques i Tecnològiques.
Mesures per implicar els diferents sectors i fer un seguiment de la política de
recerca
Establir, a partir de l’actual Fundació Catalana per a la Recerca, una agència per
impulsar l’avaluació i el seguiment del Pla de Recerca que, alhora, desenvolupi
tasques de prospectiva científica i altres que el departament corresponent li pugui
delegar.
Preparar un conjunt d’indicadors del potencial innovador de la indústria, basat en els
proposats per la UE, que ens permetin mesurar la situació dels diferents sectors i del
conjunt de la indústria catalana, en relació amb els altres països de la UE. Els
diferents plans relacionats amb la recerca i la innovació es marcarien objectius
quantitatius d’acord amb aquest conjunt d’indicadors.
4.2.4 Adaptació a la Societat de la Informació i el Coneixement (SIC)
L’adveniment de la SIC comporta noves oportunitats per al benestar social, però també
nous riscos de desigualtats, amb els consegüents perills per a la cohesió de què
gaudeixen les societats europees. En aquesta nova societat, la globalitat i la localitat
interactuen contínuament, aportant a la gestió de ciutats i territoris noves oportunitats,
però també nous problemes. Els sectors socials més febles viuen amb angoixa els
efectes de la globalització, que permet la mobilitat d’empreses, capitals i mercaderies
193
�per tot el planeta, però que pot deixar sense recursos zones importants del territori i
sense esperança sectors importants de la població. Els governs, doncs, han d’incorporar
a la seva gestió l’acció decidida contra allò que ja es coneix com la “fractura digital”
(diferents nivells d’accés a la informació, capacitat per seleccionar-la), han de garantir
la sostenibilitat (econòmica, social i ambiental) del país i dels municipis, i han de
gestionar una diversitat cultural, ètnica i social cada cop més complexa.
El grau de penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a
l’economia i la societat és francament baix en relació amb la resta de països de la UE,
tant pel que fa a les infraestructures com a la seva producció i utilització. A Espanya
s’observa un estancament en la penetració d’Internet des de 2001. I a Catalunya la
situació és encara més preocupant: hem perdut el lideratge entre les comunitats
autònomes d’Espanya. El retard en el desenvolupament d’Internet no és només una
qüestió relacionada amb les tecnologies, sinó també el resultat d’un problema educatiu i
formatiu. Hi ha una relació entre el nivell de formació general de la població i la
penetració d’Internet.
Malgrat l’elaboració d’un Pla Estratègic per a la Societat de la Informació –el pla
Catalunya en Xarxa–, el Govern de CiU no ha tingut una estratègia clara per
desenvolupar a Catalunya la Societat de la Informació i del Coneixement. Com a
resultat, a Catalunya s’està instal·lant l’esmentada “fractura digital”. Estem lluny de la
mitjana europea en els principals indicadors de la SIC i el Govern és incapaç de
presentar un pla que permeti pensar que en el futur aquesta realitat canviarà.
D’altra banda, la liberalització del sector de les telecomunicacions, impulsada per la
Unió Europea i iniciada a Catalunya l’any 1997, no ha produït els resultats que
s’esperaven. El Govern de la Generalitat no ha aprofitat l’oportunitat que li brindava la
liberalització de les telecomunicacions perquè la societat catalana es beneficiés
plenament de les noves oportunitats. La introducció de la competència no ha millorat la
qualitat, ni ha abaixat els preus dels serveis; a més, el concurs per a l’operador de cable
tampoc no ha garantit la cobertura de tot el territori català amb una xarxa alternativa a la
de l’operador dominant. Sis anys després de la liberalització, la quota de mercat dels
nous operadors és gairebé testimonial i la seva cobertura territorial no abraça ni tan sols
la zona metropolitana de Barcelona.
Cal reconèixer l’esforç fet pels governs locals catalans, diputacions i ajuntaments, que,
amb actuacions complementàries i amb el desenvolupament dels seus propis plans
locals per a la SIC, han fomentat l’ús social de les TIC i han contribuït a la dinamització
econòmica del sector. Fruit d’aquesta empenta i de la voluntat del Parlament
d’esperonar el Govern, el juliol de 2001 se signà el Pacte per a la promoció de la
societat de la informació a les administracions públiques catalanes, més conegut com
l’acord per a l’Administració Oberta de Catalunya (AOC), subscrit per tots els grups
parlamentaris.
El Govern de CiU ha donat prioritat, amb unes despeses innecessàries i improductives,
als aspectes d’imatge i de comunicació (portal CAT365) de l’Administració Oberta,
sense desenvolupar una autèntica plataforma de connexió telemàtica entre les
administracions que, respectant les seves competències i la seva identitat, integri els
processos administratius per oferir serveis amb més celeritat i més qualitat a la
ciutadania. Tampoc no s’ha avançat prou en la definició del marc normatiu de referència
194
�per al desenvolupament de la SIC a les administracions públiques. Cada Administració
ha desenvolupat les seves iniciatives i fins ara el Govern de la Generalitat no ha estat
capaç de definir estàndards de dades, ni de documents, ni de procediments comuns per a
les administracions catalanes.
En definitiva, estem perdent els elements objectius que ens permetrien ser una zona
pionera en l’economia del coneixement al sud d’Europa. Estem endarrerint-nos en els
elements estructurals (físics, tecnològics, immaterials i humans) que han de ser la base
d’aquesta realitat. L’empenta de la societat civil catalana no ha anat acompanyada de la
voluntat política ni de les mesures de govern que mereix. Som un país que no va
malament, però que no s’està preparant per ser allò que diu que vol ser en els propers
anys.
Tot i que aquest capítol tracta específicament de l’Adaptació a la Societat de la
Informació, les polítiques per desenvolupar aquesta societat han de tenir un clar
component de transversalitat i coordinació entre les diverses àrees del govern. Així
doncs, al llarg del programa trobarem apartats que el complementen (telecomunicacions
a infraestructures, formació i treball a sectors emergents, innovació educativa a
educació, administració oberta a administració, etc.). També cal fer referència al
document del Govern Alternatiu El compromís per situar Catalunya al capdavant en la
Societat de la Informació i del Coneixement, que desenvolupa amb més detall aquest
apartat del programa.
Per a l’execució d’aquest programa de govern volem el consens, la participació, la
implicació de la societat civil, la corresponsabilitat en la gestió i en l’esdevenir dels
afers públics. I això és així perquè la nostra voluntat de servei al país no creu en
l’exclusivitat. Som plenament conscients que els temps de canvis accelerats i les
incerteses que ens presenta el futur, reclamen la major de les complicitats possibles
amb tots els agents socials, amb tots els ciutadans i ciutadanes, per tal de reduir les
amenaces i aprofitar les oportunitats en benefici de tots. Per això, el nou Govern es
dotarà de l’estructura organitzativa adient per executar amb la màxima eficiència les
actuacions pròpies, però també per garantir la implicació i participació de la societat
civil (empreses, institucions, entitat i persones) en els processos de deliberació,
definició i execució dels projectes d’interès general del país.
OBJECTIUS
1. Estendre l’ús d’Internet i de les TIC al conjunt de la població i evitar la fractura
digital, tant social com territorial. Crear un mercat de demanda per afavorir la
generació de productes i de serveis a la xarxa. Potenciar l’ús de les TIC per part de
les empreses catalanes, com a generadores de desenvolupament econòmic i
d’ocupació, amb l’objectiu quantitatiu de superar la mitjana dels països de l’OCDE
en el termini de quatre anys.
2. Corregir l’actual model de liberalització afavorint la competència entre operadors i,
des de l’acció de govern, complementar les seves actuacions. De manera específica,
cal col·laborar amb els operadors de telecomunicacions per a la planificació i
implantació de les infraestructures necessàries i establir un nou marc relacional entre
operadores i administracions. Al mateix temps, cal garantir la igualtat d’oportunitats
195
�per a la ciutadania, les empreses i les organitzacions en l’accés a la xarxa i garantir
l’equilibri territorial en l’accés a la banda ampla per afavorir el desenvolupament
integral del país.
3. Promoure la defensa activa dels nous drets de la ciutadania que deriven de l’aparició
de les TIC. En especial, el dret a l’alfabetització tecnològica, que condiciona tota la
resta, desenvolupant iniciatives públiques i privades per elevar els coneixements i la
familiaritat amb el nou entorn tecnològic, especialment de les persones amb risc
d’exclusió.
4. Fer de l’administració pública catalana una autèntica administració en xarxa, i
promoure la integració i concreció a Catalunya de l’estratègia europea (e-Europe
2005), amb la planificació coordinada de les actuacions adients per a cada una de les
àrees de govern.
MESURES
Liderar la modernització de les administracions públiques catalanes i implementar
plenament l’Administració Oberta de Catalunya transparent, en xarxa, moderna,
propera i integrada davant la ciutadania.
Impulsar la Carta dels Drets del Ciutadà en la SIC. Mitjançant l’aplicació
progressiva de les mesures necessàries, es garantiran els drets reconeguts a la carta a
tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya com a fet imprescindible per aconseguir
que el nostre país sigui competitiu i competent en la societat de la informació i el
coneixement, garantint alhora la cohesió social i l’equilibri territorial.
Identificar i establir projectes locals amb les especificitats pròpies de cada territori,
donant suport a les iniciatives locals per a la SIC, amb el compromís de dotar-los
pressupostàriament.
Generalitzar l’ús d’eines telemàtiques per a la gestió de processos de participació
ciutadana. Posar en marxa vies de participació electrònica ciutadana en les fases de
deliberació i de consulta prèvies a la decisió política.
Endegar i liderar la modernització, coordinada i consensuada, i la integració dels
sistemes d’informació sanitària. Posar a disposició de la ciutadania, a través
d’Internet, informació i serveis, i informació sanitària i personal, amb garanties de
confidencialitat i seguretat.
Impulsar la creació d’un cluster d’indústries i serveis de les TIC aplicades a la salut.
Formar el professorat en competències bàsiques en TIC, preferentment en el mateix
centre i amb l’objectiu que puguin fer el pas d’usuaris a actors. Aplicar mesures per
al professorat per adquirir equipaments informàtics i connexió a Internet.
Tot i que el lideratge i la gestió del canvi organitzatiu, pedagògic i social que suposa
el ple ús de les TIC en el centre educatiu és una responsabilitat troncal de tot l’equip
196
�directiu, dotar cada centre de perfils docents especialitzats en TIC, en el doble
vessant d’Educació en Comunicació i en Gestió de la Informació.
Utilització del centre escolar com a centre de recursos en tecnologies de la
informació de la comunitat, en la línia esbossada dels centres públics com a centres
oberts i amb intensitats diferents en funció de les seves característiques (en especial
els centres de formació professional). En aquesta línia, crear i modernitzar les
biblioteques escolars fins a convertir-les en centres de recursos interconnectats i
vinculats a la xarxa pública de biblioteques.
Desplegar una política industrial que possibiliti la consolidació del sector productiu
d’infraestructures, serveis i continguts TIC per a l’educació. Promoure el sector de
producció de continguts i serveis educatius multimèdia.
Crear la Xarxa del Coneixement i l’Aprenentatge de Catalunya (XCAC) integrada
per escoles, universitats, centres de recerca, biblioteques, museus i altres entitats
educatives amb presència en línia, com un instrument bàsic per estimular la creació
de comunitats d’aprenentatge i la generació de continguts propis a la xarxa.
Promoure l’ús del programari lliure.
Introduir plenament les TIC a l’escola rural, com un projecte específic.
Impulsar un pla de xoc per a la formació bàsica de la ciutadania per a l’ús de les
TIC, que s’executarà en coordinació amb els governs locals, empreses i associacions
de tot el territori. Per donar suport a aquesta mesura caldrà garantir l’existència de
punts d’accés a la xarxa (PIAP) amb banda ampla arreu del territori. Assegurar
l’accessibilitat als PIAP a persones amb qualsevol tipus de discapacitat.
Impulsar l’adaptació a la SIC dels sectors empresarials en general i, en particular,
als de més incidència econòmica i arrelament al país: logística i distribució
comercial, agroalimentació, tèxtil i turisme.
Afavorir el desenvolupament de la televisió i de la radiodifusió digitals i fomentar el
lideratge tecnològic de les televisions públiques catalanes.
Promoure i donar suport al desenvolupament de la indústria catalana del sector,
específicament a la d’elaboració de programari i a la del tractament de la llengua
(traductors, reconeixedors de veu, cercadors, etc.).
Impulsar la creació d’un cluster d’indústries i de serveis dels audiovisuals. Afavorir
una indústria d’avantguarda per a la recuperació i producció de continguts
audiovisuals, amb la seva transformació d’analògics a digitals. Fomentar
l’exportació d’aquests serveis. Aprofitar els recursos de l’e-content (UE) per dur-ho
a terme.
197
�4.2.5. Capital risc
Segons les darreres dades europees sobre capital risc i innovació tecnològica, Espanya i
Catalunya mostren resultats bastant pobres en la majoria d’indicadors relatius a la
implantació de la societat del coneixement i de la nova economia.
Mentre que als Estats Units els recursos per a capital risc representen l’1,3% del PIB,
Anglaterra té l’1,0% i la mitjana europea es troba en el 0,4% del PIB, la mitjana
espanyola només és del 0,2% i Catalunya encara està per sota d’aquesta xifra.
El Govern de CiU ha impulsat tard i d’una manera feble l’aparició del capital risc.
Tampoc no ha impulsat accions de manera sistemàtica per fomentar i posar en marxa
programes de formació de l’esperit emprenedor i de la capacitat d’iniciativa en
l’educació universitària i secundària. Només algunes iniciatives locals, algunes
universitats parcialment i escoles de negocis privades han desenvolupat programes per
assolir aquest objectiu.
Els instruments financers de l’actual Govern no han afrontat seriosament, o ho han fet
aïlladament, la necessitat de dedicar recursos per donar suport a la creació de noves
empreses en el moment en què comencen, quan a la iniciativa privada li costa més
arriscar capitals per fer-ho.
Les empreses han de disposar del finançament necessari. És en aquest sentit que els
mecanismes de capital risc són imprescindibles perquè els projectes innovadors tinguin
oportunitats per esdevenir financerament viables.
OBJECTIUS
1. Augmentar els recursos destinats a capital risc per a nous projectes i impulsar
l’aparició de nous models de préstec del sistema financer i, en especial, de les caixes
d’estalvi, que siguin accessibles a les noves empreses o a les empreses en
creixement.
2. Facilitar l’accés als nous mercats d’emprenedors de certs segments de població
menys afavorits (majors de 40 anys, immigrants, aturats de llarga durada, joves,
etc.) per evitar la seva exclusió de la nova economia del coneixement.
3. Crear i, si s’escau, ampliar les infraestructures tecnològiques i de comunicacions
que facilitin l’accés, la implementació i el desenvolupament de projectes
empresarials en els àmbits innovadors i la seva existència en xarxa.
4. Fomentar l’esperit emprenedor, l’assumpció de riscos i la capacitat d’iniciativa
empresarial de les noves generacions d’estudiants de secundària, de formació
professional i universitaris.
198
�MESURES
Fer una aposta decidida per incorporar l’esperit emprenedor a l’educació secundària
i a la formació professional. Crear un programa transversal en tot el sistema
universitari i de la formació professional per formar l’esperit emprenedor, amb un
paquet troncal mínim per a tots els estudiants i un paquet optatiu d’importància
creixent, amb un bon nivell de qualitat i utilitzant els darrers suports multimèdia.
Formular un programa de suport específic que faciliti l’accés dels emprenedors amb
més dificultats als nous mercats (majors de 40 anys, joves, aturats de llarga durada,
immigrants, etc.).
Estendre el model de viver virtual a tot el territori de Catalunya per facilitar la
creació d’una gran xarxa de nous projectes d’empresa, d’emprenedors i
emprenedores, de recursos humans i de serveis i, al mateix temps, crear un espai
transparent de projectes empresarials susceptibles de rebre finançament.
Potenciar a les universitats les infraestructures i els serveis de transferència de
tecnologia al sector empresarial i de suport a la conversió en noves empreses dels
resultats de la recerca i la innovació. Establir un model que permeti conèixer els
àmbits de la recerca actual de totes les universitats, coordinar les diverses oficines
de transferència de tecnologia i promoure societats que la comercialitzin.
Crear un programa d’atracció d’emprenedors i emprenedores i de recursos humans
internacionals a Catalunya que faciliti la immigració per als extracomunitaris,
estableixi mecanismes d’acollida i orientació en el seu accés als recursos i potenciï
el contacte amb els grups locals d’emprenedors, empreses i capitals.
Crear fons específics per invertir a risc en nous projectes empresarials en sectors
avançats tecnològicament i en projectes de desenvolupament de petites i mitjanes
empreses que requereixin fer un salt en la innovació i desenvolupament tecnològic.
Aquests fons es crearien amb l’impuls inicial del sector públic, però cercant un
efecte multiplicador amb la participació i protagonisme creixent del sector privat.
Establir instruments financers adequats per invertir a risc en aspectes com: petits
projectes, instruments de garantia recíproca que minimitzin el risc per al sistema
financer i mercats financers ad hoc per a aquest tipus de projectes.
Suport al finançament dels costos d’anàlisi de nous projectes i la formació de tècnics
en anàlisi de risc en noves activitats tecnològiques.
Impulsar millores en el tracte fiscal que avui reben els petits inversors en projectes
de capital risc.
Crear un gabinet d’informació sobre ajuts, subvencions i finançament per a pimes
que també faci costat a tots els àmbits de suport al territori, cambres de comerç,
ajuntaments i associacions empresarials.
199
�4.3. OCUPACIÓ I MERCAT DE TREBALL
Assolir a Catalunya la plena ocupació de qualitat, és a dir digna i segura, és l’objectiu de
la nostra proposta. Pel socialisme, l’ocupació sempre ha estat quelcom més que un
concepte econòmic. És un valor social i cultural, que es refereix tant a la inserció
socioeconòmica com a l’assoliment d’una dignitat i d’unes competències i sabers, que
permetin a la persona desenvolupar-se íntegrament com a tal.
A la Cimera de Lisboa, l’any 2000, la Unió Europea va decidir no només assolir arribar
a aquesta fita a l’horitzó de l’any 2010, sinó també què significava plena ocupació i com
fer el camí per aconseguir-ho. Es va definir l’estratègia europea per l’ocupació. En
percentatges, l’objectiu es va fixar en una taxa global d’ocupació del 70%, una taxa
d’ocupació femenina del 60% i en la necessitat que un 50% de les persones de més de
55 anys es mantinguin ocupades.
A Catalunya, l’any 2002 l’atur es va situar en el 9,6%, la taxa d’ocupació en el 65,6% i
la taxa d’ocupació femenina en el 52,5%. Per assolir els objectius establerts a Lisboa,
cal augmentar sobretot el nombre de dones que treballen, ja que el mercat català pateix
un dèficit d’ocupació femenina, i també de les persones més grans de 55 anys. Per situar
Catalunya en el camí de la plena ocupació, l’any 2007 hauran d’estar treballant 120.000
dones més que ara. Les nostres polítiques d’ocupació estaran orientades a aquesta
finalitat.
L’atur a Catalunya es caracteritza per ser:
a) Femení: la taxa d’atur entre les dones (13,1%) gairebé dobla la dels homes (7,1%), i
el diferencial més gran entre sexes afecta les dones de 25 a 45 anys.
b) Jove (sense distinció de sexe): la taxa d’atur entre els menors de 25 anys és del 18%.
c) Selectiu: està concentrat sobretot en persones amb nivells de qualificació baixos, ja
que el 66% dels aturats només tenen estudis primaris.
En els propers anys tindrem un dèficit important d’oferta laboral, especialment amb una
qualificació professional mitjana, que es pot avaluar entre 350.000 i 400.000 llocs de
treball. La resolució d’aquesta necessitat del nostre teixit econòmic i productiu vindrà,
sens cap dubte, de l’aportació de mà d’obra qualificada procedent de la resta de l’Estat,
així com de les persones procedents de fora de l’Estat i de la UE.
El Govern de la Generalitat ha de facilitar l’ampliació i millora de l’oferta de treball,
incrementant significativament la qualificació dels treballadors i treballadores, per tal
que s’adeqüin a les demandes de les empreses, i facilitar la incorporació de la dona al
mercat laboral.
D’altra banda, el Govern ha de respondre a la integració necessària de contingents
d’immigrants per fer front a les mancances de personal, especialment la de personal
relativament especialitzat. En aquest sentit, s’hauran de desenvolupar actuacions en el
camp professional, així com en els coneixements que els immigrants no tenen assolits
en l’àmbit lingüístic, cultural, social i econòmic de Catalunya. D’aquesta manera, des
del punt de vista ocupacional tindran els mateixos drets, deures i oportunitats que la
resta de persones en el mercat laboral. En definitiva, el Govern ha de vetllar per ordenar
els fluxos immigratoris d’acord amb les necessitats del nostre mercat de treball.
200
�El mercat laboral català té un clar problema de qualitat, que es manifesta en un dèficit
de formació, una alta sinistralitat, un excés de temporalitat i massa precarietat laboral.
El nivell de formació de la població activa és clarament inferior a la mitjana europea i a
les principals comunitats autònomes, i el gruix de l’ocupació generat en l’etapa
expansiva 1994-2001 s’ha caracteritzat per realitzar-se en sectors amb un nivell
tecnològic relativament baix. Els socialistes catalans defensem la flexibilitat en el
mercat de treball. Però aquesta ha d’anar inexcusablement unida a la seguretat dels
treballadors i treballadores i a la millora permanent de les condicions contractuals.
Molts dels problemes del mercat de treball deriven de les mancances del sistema
educatiu: de l’elevat nivell de fracàs escolar; del baix percentatge de joves catalans que
continuen l’escolarització postobligatòria; de la manca d’adequació entre la política
formativa i les demandes de les empreses. En conseqüència, per resoldre els dèficits del
mercat de treball cal dirigir les polítiques fonamentalment en el camp de l’educació i la
formació.
A més, patim la manca o insuficiència d’un sistema de protecció social que, articulat
mitjançant la col·laboració pública–privada, afavoreixi la mobilitat territorial i faciliti la
conciliació de la vida personal i familiar amb la laboral. Cal treballar amb dedicació i
intensitat en el camp de l’habitatge, la creació d’escoles bressol, la generació de
recursos i serveis per a l’atenció de persones dependents.
Per la seva part, el Servei d’Ocupació de Catalunya no està responent a les demandes i
necessitats de les empreses, persones i territoris. És poc transparent i eficaç, està
desconnectat dels serveis homòlegs de l’Estat i d’Europa, i només ha intentat atendre la
dimensió professional del mercat de treball. Cal transformar-lo per garantir un
funcionament correcte i adequat que el faci capaç de respondre a les transformacions
que s’estan produint en el mercat laboral català, espanyol i europeu.
OBJECTIUS
1. Assolir la plena ocupació, estable i de qualitat a Catalunya. Això significa,
essencialment, aconseguir que en quatre anys 120.000 dones més que ara tinguin
treball.
2. Crear més ocupació i millor: 1) afavorir la creació d’empreses i l’autoocupació, amb
el desenvolupament dels sectors relacionats amb les noves necessitats, la
modernització del nostre teixit econòmic i productiu amb el desenvolupament de la
recerca o la innovació i afrontant les causes i els efectes de la deslocalització; 2)
promoure una organització i utilització més racional del temps de treball; i 3) reduir
l’excés de temporalitat en la contractació i la sinistralitat.
3. Millorar les capacitats d’ocupació de les persones, amb la potenciació de la ràpida
reinserció de les persones aturades al mercat de treball i la capacitació professional
de les ocupades. Les polítiques actives d’ocupació tindran un paper clau.
4. Evitar la dualitat en la societat i el mercat de treball. Les persones amb més
dificultats, les afectades per diferents factors de desigualtat que limiten les seves
201
�possibilitats d’inserció laboral, requereixen actuacions complementàries per
compensar la situació de desavantatge inicial i situar-se en igualtat de drets i deures
respecte a la resta.
5. Facilitar la conciliació entre la vida laboral i la familiar i personal.
6. Crear un sistema ocupacional que tingui com a motor del desenvolupament el món
local, els agents econòmics i socials i el món del coneixement que conviuen a cada
territori, i que faci protagonista l’aprofitament dels recursos humans i materials del
propi territori per a la generació de riquesa i d’ocupació i no es limiti a atraure
inversions externes o exclusivament a pal·liar les conseqüències de l’atur.
MESURES
Mesures per adequar el sistema educatiu a les necessitats del mercat de treball
Consolidar un sistema de formació al llarg de la vida que afavoreixi el
desenvolupament de les capacitats personals, millori la capacitat d’adaptació a les
innovacions, formi en noves tecnologies i llengües, i que estableixi mecanismes de
formació laboral per a les persones que vulguin entrar o reincorporar-se al món del
treball.
Establir el sistema per reconèixer la millora de la qualificació professional adquirida
en el desenvolupament de l’exercici de l’activitat professional i formativa de
caràcter no reglat (ocupacional i contínua).
Adoptar el compromís d’impartir formació professional a 250.000 persones en atur,
com a mínim, durant els propers cinc anys, i fomentar la capacitació professional de
250.000 persones més en aquest mateix període mitjançant la formació continuada,
amb especial atenció a les empreses amb menys de 10 treballadors (recursos
controlats de manera pública, concertada i transparent).
Reforçar els mòduls formatius de l’ensenyament reglat, en especial els més vinculats
als oficis; afavorir la integració dels actuals mecanismes de formació ocupacional i
de formació continuada en una mateixa estructura educativa.
Reconèixer el dret individual a la formació per iniciativa del propi treballador i en
condicions pactades.
Mesures per evitar la dualitat a la societat i el mercat de treball i potenciar les
actuacions territorials i locals
Aplicar un pla de recerca d’ocupació personalitzat per a i amb totes les persones
desocupades abans del quart mes d’atur.
Oferir una experiència laboral o una formació a totes les persones desocupades
abans del dotzè mes d’atur i del sisè mes a les persones joves o a les més
vulnerables.
202
�Oferir una experiència laboral o formació a les persones aturades de llarga durada i
establir ajudes per a la seva contractació per part de les empreses.
Incentivar les accions que s’adrecin a la permanència en el treball de les persones
més grans, afavorint l’aprofitament i actualització de les seves capacitats, el pas
progressiu de la vida activa a la jubilació o la seva participació en activitats de
l’economia solidària.
Facilitar l’accés al treball a les persones amb dificultats especials d’inserció laboral,
mitjançant la seva incorporació automàtica als programes ocupacionals per a
persones en atur de llarga durada; potenciant l’actuació de les empreses d’inserció
sociolaboral, els centres ocupacionals, els centres especials de treball i les empreses
del sector de l’economia social; establint clàusules socials en els contractes públics
de les administracions públiques catalanes, adreçades a afavorir aquest objectiu, i
creant ajudes per a la seva contractació per part de les empreses.
Concedir ajuts a la contractació estable de les persones majors de 45 anys. Es
destinaran a aquest fi, com a mínim, 6 milions d’euros durant els propers 5 anys.
Mesures per establir nous instruments de gestió de l’ocupació
Desenvolupar totes les potencialitats existents en el territori per crear ocupació i
millorar la capacitat d’ocupar-se de les persones, mitjançant els acords locals per a
l’ocupació que integraran tots els recursos orientant-los en aquesta direcció. Així,
les competències efectives de la política d’ocupació residiran en el món local.
Fer del Servei d’Ocupació de Catalunya un organisme integrador de polítiques,
descentralitzat, desburocratitzat i participat en la seva direcció i gestió per les
organitzacions empresarials i sindicals i les administracions locals. En aquesta
direcció promourem la reforma de la llei del sistema ocupacional i del Servei
d’Ocupació de Catalunya.
Gestionar la intermediació laboral, garantint l’adequada connexió informàtica amb
la resta de l’Estat i Europa per tal de fer efectiu, amb eficàcia, el dret a la mobilitat
laboral lliurament decidida.
Mesures per crear més ocupació
Potenciar l’activitat en sectors econòmics emergents amb capacitat per atendre
necessitats no cobertes o insuficientment cobertes d’empreses i de persones, com ara
els serveis de proximitat (escoles bressol, serveis d’atenció domiciliària, atenció a
les persones amb dependència), els relacionats amb l’educació, el lleure i el temps
lliure, el medi ambient i la cultura, la solidaritat i la cooperació, o el suport als
centres d’investigació.
Col·laborar en el desenvolupament dels sectors d’activitat econòmica generadors
d’ocupació en què les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) tinguin
un paper fonamental i dels sectors industrials en què es disposa de recursos humans
203
�competents i de capacitat per ser econòmicament competitius amb l’activitat d’altres
països.
Establir, des del Govern de la Generalitat, un programa d’incentius als acords
col·lectius i individuals que tingui com a objectiu les 35 hores setmanals (1.600
anuals), a través de noves contractacions estables, a jornada completa o a temps
parcial, o la reordenació i reducció de la jornada de treball.
Promoure la contractació a temps parcial, fixa i amb igualtat de drets, amb l’objectiu
de doblar-la abans del 2010.
Exigir un pla de reparació social dels perjudicis que produeixen a les empreses amb
beneficis que optin per deslocalitzar-se. Aquest pla haurà de contemplar el retorn
dels ajuts rebuts, les accions de la recol·locació de les persones que pretenen
acomiadar i el suport a la regeneració del teixit econòmic i productiu de la zona que
pretenen abandonar.
Mesures per fomentar l’autoocupació
Fomentar l’autoocupació (col·lectiva i individual) com a fórmula de creació
d’ocupació estable des dels programes de desenvolupament local, mitjançant un
suport i impuls decidit i descentralitzat a la xarxa d’infraestructures de vivers,
incubadores, parcs científics i tecnològics, vivers virtuals, centres de serveis,
d’iniciatives de suport als projectes d’autoocupació i noves creacions d’empreses.
Donar suport a les cooperatives i societats laborals que estan actuant de manera
activa en tots els sectors del mercat més tradicional i competitiu, i cercar la
col·laboració amb elles, així com amb la resta d’entitats i d’empreses de l’economia
social, en la generació de respostes a les noves necessitats socials, és fruit de la
iniciativa i l’actitud emprenedora, generadores de treball estable i de qualitat, i
innovadores.
Mesures per millorar la qualitat de l’ocupació generada
Establir un marc de relacions laborals que faci possible conjuntar flexibilitat i
seguretat. Per tant, cal potenciar la negociació col·lectiva a Catalunya, vetllar per
evitar les discriminacions laborals, en especial per motius de gènere, promoure
l’aflorament de l’activitat laboral no declarada o irregular i el reconeixement dels
drets de les persones que la desenvolupen, transformar en contractació fixa l’excés
de temporalitat amb l’objectiu de reduir-la fins al 15% (la temporalitat s’ha de
limitar a aquells casos en què està justificada pel caràcter temporal de l’ocupació),
potenciar i descentralitzar al territori el Tribunal Laboral de Catalunya, i fomentar la
promoció i constitució dels comitès d’empresa europeus a les empreses
internacionals, per harmonitzar les condicions de treball i evitar el dúmping social.
Promoure la responsabilitat social a les empreses (RSE) que impulsa la UE.
L’acceptació i la incorporació voluntària de les empreses dels valors de respecte al
204
�medi ambient i de millora de les relacions laborals que configuren aquesta iniciativa
haurà de suposar una millora “en origen” de les relacions laborals.
Mesures per disminuir la sinistralitat laboral i les malalties professionals
Establir un pla d’inspecció i control de la sinistralitat laboral i les malalties
professionals amb la participació de tots els sectors implicats (empresa, treballadors
i treballadores) en el seu disseny i execució; intensificar els controls sobre les
condicions de salut i seguretat en l’exteriorització i subcontractació d’operacions;
sensibilitzar sobre la necessitat d’incorporar la prevenció dels riscos laborals en els
processos productius.
205
�4.4.
UNA ECONOMIA BASADA EN L’ESPERIT EMPRENEDOR
4.4.1. Suport als emprenedors
Els emprenedors, col·lectiu insubstituïble en la generació d’iniciatives creadores
d’ocupació i riquesa (en particular microempresaris, autònoms, treball associat i
iniciatives socials), són protagonistes importants del creixement de la nostra economia
ja que aporten elements innovadors en matèria de gestió empresarial, en recerca de
major qualitat en la producció de béns i serveis, en l’ús de nous models de prestacions
socials i en l’aplicació intensiva de noves tecnologies.
Catalunya, al llarg de la seva història, ha estat sempre un país d’emprenedors i
d’empreses. Per això volem que Catalunya sigui la pàtria dels emprenedors. I, com a tal,
que sigui un país que mobilitzi totes les seves energies, que no menyspreï cap talent,
que estimuli els innovadors i la innovació, i que confiï en la gent que aposta esforços i
riscos en la creació de noves empreses, nous llocs de treball, noves iniciatives cap a la
societat.
No és menys important la demostració de major flexibilitat i agilitat en les respostes als
canvis en l’impuls de la innovació i en l’ampliació del teixit econòmic que esdevé
complementari a les grans empreses. El propi desenvolupament de l’esperit emprenedor
i la iniciativa empresarial són una valuosa habilitat social i productiva que
objectivament enriqueix la capacitat global del país, així com un espai fonamental per
oferir una autèntica igualtat d’oportunitats i una nova manera d’entendre la redistribució
dels recursos per a totes les persones que volen emprendre un activitat econòmica o
social.
L’elevat nombre d’emprenedors que tenim a Catalunya és un factor de competitivitat
que cal reforçar. Les microempreses i els treballadors autònoms doten de flexibilitat el
sistema productiu, faciliten noves formes d’organització del treball i impulsen la
mobilitat social. Tanmateix, és imprescindible que no pateixin situacions de desigualtat
respecte a les grans empreses i a la resta de treballadors, per això cal una política activa
a favor d’aquest col·lectiu.
Els darrers anys, l’acció de la Generalitat no ha estat ni compromesa ni capdavantera en
aquest camp. Amb una política tímida, poc engrescadora, escassament imaginativa, amb
escassos recursos, molts dels quals simplement transferits des de l’Estat i la UE, poc
innovadora i gens arriscada en matèria de finançament directe, de creació
d’infraestructures o de suport mitjançant avals i garanties, no ha respost a les necessitats
del país. La seva aportació des del CIDEM o des del Departament de Treball ha estat
reactiva i no proactiva.
En contraposició, i sense ser la seva competència, a partir dels anys 80 molts governs
locals i associacions empresarials territorials van entendre la necessitat d’implementar
polítiques locals de caràcter públic per tal de donar suport a la capacitat de crear i de
generar noves iniciatives al teixit professional, tot seguint les recomanacions europees
en matèria de foment de l’esperit emprenedor i de generació d’ocupació. Aquesta
experiència continua sent l’actiu principal del país en matèria de suport als emprenedors
206
�i la creació d’empresa, i haurà d’estar present i ser potenciada en qualsevol disseny de
polítiques actives del futur govern de la Generalitat.
D’altra banda, la universitat també ha de tenir un paper important com a motor de
creació de noves iniciatives empresarials. La creació de noves empreses de base
tecnològica (EBT) sorgides dels entorns de la recerca pública que es duu a terme a les
universitats i a altres centres de recerca, representa una de les modalitats de
transferència de tecnologia de major valor afegit (ha representat una de les modalitats de
transferència de tecnologia), alhora que una oportunitat per generar llocs de treball
d’elevada qualificació, una oportunitat de regeneració del teixit productiu del país, i un
espai que facilita que una part de joves preparats (gràcies a la formació universitària
rebuda a càrrec dels pressupostos públics), pugui desenvolupar una trajectòria
professional. En aquest sentit, cal dir que no ha estat fins fa molt poc que el Govern de
la Generalitat ha prestat atenció a aquest teixit derivat del món de la recerca, de les
universitats i dels centres de transferència de tecnologies, i la seva relació amb el camp
dels nous emprenedors i emprenedores.
OBJECTIUS
1. Fomentar activament l’esperit emprenedor relacionat amb les iniciatives de creació
d’empreses i promoció de nous emprenedors i emprenedores que impulsen diversos
agents: ajuntaments, cambres de comerç i associacions empresarials, universitats i
centres de recerca, centres de formació de professionals, etc., donant un nou
protagonisme als emprenedors i emprenedores i a les microempreses com a
generadors d’ocupació, motors del creixement econòmic i espais d’igualtat
d’oportunitats de totes les persones que vulguin posar en marxa una iniciativa
empresarial o social.
2. Promoure polítiques de suport directe i descentralitzades (ajuntaments i universitats
principalment) en matèria d’infraestructures (vivers, incubadores i centres de
serveis), suport logístic, informació, formació, transferències de tecnologies i capital
pragmàtic, suport a la innovació i a l’R+D, i finançament (recursos econòmics i
assessorament).
3. Potenciar mecanismes d’enfortiment en aquest camp, en particular en processos de
concertació públic–privat, així com de promoció de models de cooperació,
col·laboració i associacionisme entre emprenedors, microempresaris, autònoms,
economia social i, en general, iniciatives que es desenvolupen dins del sector,
aprofitant també les sinergies que donen els acords i pactes locals per l’ocupació
entre administracions i agents socials.
4. Potenciar a l’ensenyament universitari i professional la divulgació, informació i
formació per a la creació d’empreses i potenciar la creació d’espais a les
universitats, parcs científics i centres de recerca d’espais específics per aquest fi.
5. Impulsar millores en matèria de protecció social, fiscal i laboral d’acompanyament
al procés de creació d’empreses adequades a les necessitats i demandes del sector.
207
�MESURES
Enfortir i augmentar els recursos per a la difusió de la cultura emprenedora tant des
de l’àrea educativa com institucional, en especial mitjançant el foment de la
capacitat emprenedora dels nostres joves.
Potenciar i promoure des del món local (ajuntaments i associacions empresarials) i
des de les universitats, amb un suport decidit i descentralitzat del Govern de la
Generalitat, la xarxa d’infraestructures de vivers, incubadores, parcs científics i
tecnològics, vivers virtuals, centres de serveis, de suport a noves iniciatives
emprenedores i noves creacions d’empreses, etc.
Impulsar les estructures tecnològiques d’atenció unificada de “tot en un”, superant
l’actual descoordinació entre administracions, en les quals l’emprenedor–recent
empresari trobi suport en temes legals i fiscals, de gestió empresarial, aspectes
financers, protecció de patents, accés a inversors, etc.
Proposar que els Acords Nacionals de Formació Contínua estableixin el compromís
de duplicar la taxa global de cobertura formativa per als nous emprenedors,
autònoms i microempreses.
Proposar la inclusió normalitzada en els programes d’estudis universitaris, tècnics i
de formació professional, d’ensenyament i mòduls especialitzats de creació
d’empreses i promoció de noves iniciatives emprenedores.
Impulsar la creació de noves empreses de capital risc mixtes per invertir en nous
projectes i donar suport a iniciatives ja existents amb aquest perfil, i establir un
model de préstecs amb garantia recíproca que permeti als nous emprenedors i
microempresaris accedir als recursos necessaris per començar una nova activitat
empresarial, amb la promoció del desenvolupament d’una xarxa de business angels
a nivell de tot Catalunya.
Potenciar, des de la col·laboració entre entitats públiques i privades, un fons per al
cofinançament de préstecs participatius destinat a autònoms, emprenedors i
microempreses, així com impulsar un servei financer integrat que inclouria l’anàlisi
dels projectes d’innovació, assessoria tecnològica i propostes sobre les línies de
finançament disponibles.
Afavorir el desenvolupament de sistemes de comptes d’estalvi per a inversió en
petits projectes empresarials. S’impulsarà que aquests comptes estiguin
complementats amb recursos de les partides socials d’entitats financeres. També
s’ha de promoure, amb el concurs de les entitats financeres i de les institucions
comunitàries, la millora del sistema de microcrèdits sense avals.
Assegurar la disponibilitat d’infraestructures (xarxes) de qualitat a tot el territori,
posant en marxa un pla de difusió social de les noves tecnologies per als
emprenedors, els microempresaris i autònoms, i promoure un model que permeti
augmentar significativament el nombre de noves iniciatives innovadores.
208
�Difondre entre els investigadors la importància de la patent com a instrument de
captura i protecció del valor afegit potencial d’una recerca.
Posar a disposició dels investigadors estructures que facilitin la valoració de la
recerca i que els assessori en els processos de protecció i comercialització (via
empresa derivada o altres) dels resultats obtinguts.
Continuar impulsant iniciatives que aportin els recursos primerencs necessaris que
permetin desvetllar i donar suport a projectes en estat encara embrionari sorgits de
l’àmbit de la recerca.
Potenciar concursos de projectes d’empreses derivades o start-up, que facilitin uns
certs recursos a les iniciatives guanyadores, ajudin a revelar projectes i presentin un
efecte de publicitat i de demostració a l’entorn.
Orientar i potenciar la creació de noves empreses i el desenvolupament de noves
iniciatives emprenedores sota el model de fórmules empresarials d’economia social,
treball associat i, en altres casos, empreses del tercer sector.
4.4.2. Autònoms
Els autònoms, com ja hem dit, constitueixen un element de riquesa i competitivitat del
nostre país. Més de mig milió de persones desenvolupen a Catalunya la seva activitat
laboral com a treballadors autònoms, i generen, amb el seu treball, una riquesa a
Catalunya en torn al 12% de PIB Aquest col·lectiu té una importància cabdal en la
nostra economia. Assumeixen riscos i sovint impulsen projectes innovadors amb
adaptació i flexibilitat, i contribueixen a crear llocs de treball i riquesa.
Malgrat el seu pes econòmic i social, l’ordenament jurídic, que es desenvolupa a nivell
d’Estat espanyol i que regeix la seva activitat, no s’adequa a les seves necessitats ni
reconeix el seus drets socials de la mateixa manera que als treballadors assalariats. Els
autònoms han de superar diferents tipus de problemes quan duen a terme la seva
activitat. Aquests problemes deriven del fet que, socialment, no se’ls reconeix el seu
paper com a emprenedors i creadors de riquesa, de la seva desfavorable relació
juridicolaboral amb tercers, d’una inadequada fiscalitat, de la seva insuficient protecció
social, de la relació que mantenen amb les administracions públiques i, molt
especialment, per la feblesa i transitorietat de les mesures de suport i de foment de
l’activitat emprenedora.
Particularment feble és, a més, la situació dels treballadors autònoms dependents que
avui dia pateixen una situació més complexa ja que estan vinculats a un o a molt pocs
clients, i estar sotmesos a un règim de dependència severa de tercers, que els fan
extremadament vulnerables, i protegits de manera quasi nul·la davant dels canvis dels
cicles econòmics.
La situació, a Catalunya, ha estat encara més agreujada per la significativa indiferència
del Govern de CIU de la Generalitat envers aquest col·lectiu. Les polítiques de suport al
treballador i empresari autònom, a la creació d’empreses i als nous emprenedors, han
estat molt poc desenvolupades, molt dependents de les transferències des de
209
�l’administració central al Departament de Treball, i amb un suport quasi nul d’Indústria
i Comerç.
Els autònoms tenen i tindran un paper protagonista en el creixement de la riquesa i
l’ocupació en els propers anys. És i serà un espai cabdal per oferir mesures en línia per
estendre una nova manera d’entendre la redistribució dels recursos per donar suport a
les noves activitats econòmiques o socials, i espai de recerca d’una major igualtat
d’oportunitats per amplis col·lectius de treballadors i empresaris del nostre país.
És hora d’incidir activament i de fer tota la pressió necessària en la política del Govern
de l’Estat i a les Corts, per potenciar aquest sector i donar-li el tractament legal i formal
que li correspon.
OBJECTIUS
1. Emprendre iniciatives des del Govern de la Generalitat perquè les Corts Generals
desenvolupin un marc legislatiu de millora de la situació i condicions laborals
d’aquests treballadors i empresaris autònoms, i eixamplar l’àmbit laboral i l’abast de
l’acció protectora del sistema de protecció social públic envers aquest col·lectiu.
Alhora, és indispensable aclarir i simplificar la seva fiscalitat.
2. Impulsar accions per a la promoció, el foment i la creació neta d’ocupació com a
autònoms mitjançant l’autoocupació i noves empreses.
3. Promoure espais que facilitin la concertació, cooperació i associacionisme entre els
propis autònoms per afavorir el desenvolupament de la seva pròpia empresa i
augmentar la seva presència i reconeixement, social i cultural, promovent la seva
participació i rol actiu en els debats que els afecten directament.
4. Pal·liar les mancances formatives, de capacitació, d’informació, de suport logístic,
de suport en capital financer i pragmàtic, que obstaculitzen el desenvolupament del
sector, i fer-ne partícip i actor principal l’administració local, la xarxa
d’associacions empresarials i els agents socials del territori.
5. Crear i promoure instruments de suport financer públics i privats que donin suport al
sector, en particular per la posada en marxa de noves empreses.
MESURES
Promoure que les Corts Generals emprenguin una revisió de la legislació actual
perquè els autònoms estiguin en igualtat de drets i prestacions en relació amb els
altres treballadors i ocupats, i per definir un marc públic i empresarial que n’estimuli
l’activitat. En aquest sentit, és crucial impulsar l’Estatut Jurídic del Treballador
Autònom, incloent-hi el reconeixement dels seus drets i deures. Dins d’aquesta
proposta cal promoure:
L’eliminació dels obstacles per a la contractació de familiars.
210
�L’impuls de la contractació estable i la promoció de l’ocupació
mitjançant bonificacions i ajuts fiscals similars als que tenen les
empreses.
L’adaptació de les normes previstes per la Llei de prevenció de riscos
laborals per cobrir les necessitats i realitats d’aquest col·lectiu.
La promoció de la creació d’un fons de garantia per tal de cobrir les
prestacions d’atur i incapacitat permanent.
L’impuls de la reforma de les prestacions socials per als autònoms per
equiparar-les amb les del Règim General en els casos d’incapacitat,
jubilació, maternitat i conciliació de la vida familiar i laboral.
El fet de permetre la modificació voluntària de les cotitzacions socials
en funció de l’edat per tal de millorar les pensions de jubilació.
L’establiment d’un marc de garanties en la base reguladora dels
treballadors autònoms que els permeti poder calcular les seves bases
reguladores i practicar cotitzacions per assolir una pensió digna.
El suport i tractament específic a les necessitats del col·lectiu de
treballadors autònoms dependents, tot impulsant un tractament
singular relatiu a les seves condicions de treball i als drets com a
treballadors que depenen d’una sola o de molt poques empreses, així
com millorar el nivell de protecció social davant la pèrdua d’ocupació
per causes alienes a la seva voluntat com a prestador de servei o
treballador.
En l’àmbit fiscal, cal redefinir el sistema de mòduls en el sentit següent: ampliació a
noves professions, revisió dels mòduls existents i desenvolupament d’una nova
normativa sobre conceptes desgravables; així mateix, aplicar coeficients correctors
segons un límit de renda, durant els primers quatre anys d’una activitat i per als
menor de trenta anys, i impulsar una reducció dels coeficients als successors dels
titulars que tinguin més de 55 anys.
Incorporar a la formació professional i universitària capacitació orientada a la
creació d’empreses i establiment com autònom, així com la creació de programes
específics de formació ocupacional per als aturats que es vulguin establir com a
autònoms, amb especial atenció als joves, dones i aturats de llarga durada.
Fomentar xarxes, plataformes tecnològiques i espais d’intercanvi que afavoreixin les
relacions d’associacionisme i comercials dels autònoms i emprenedors. En especial,
en el suport a la creació de centrals de compra, cooperatives de serveis i per a la
contractació de gerents i de suport administratiu.
Fomentar i estimular espais de suport logístic, de creació d’empreses –vivers,
incubadores–, de suport i assessorament general als autònoms, de centres de serveis
especialment adreçats a aquest sector, de serveis de formació i informació, de suport
en capital pragmàtic, de suport tecnològic, a partir del treball que desenvolupa
211
�l’administració local, les associacions al territori, les cambres de comerç i els agents
socials, integrant aquestes iniciatives en les estratègies europees per a l’ocupació
que es desenvolupen al territori (acords i pactes locals per l’ocupació, etc.).
Adaptar els programes de competitivitat i de qualitat empresarial als treballadors
autònoms i les microempreses, tant als que tinguin instal·lacions obertes al públic,
com a la resta de professionals.
Establir l’obligació que les empreses que presentin expedients de regulació o de
supressió d’ocupació informin sobre com poden afectar les mesures laborals als
treballadors autònoms que depenen de l’empresa.
Defensar de manera intensiva, mitjançant programes específics, tota l’economia que
depèn de l’activitat rural, fent especial incidència a incentivar la successió de les
empreses de caire familiar.
Crear un observatori permanent de les iniciatives d’emprenedors i autònoms, i de
creació i de potenciació de microempreses. Aquesta iniciativa vetllarà per les bones
pràctiques laborals, amb dedicació preferent a la prevenció de riscos laborals,
seguretat en el treball i el suport a la xarxa de centres de serveis, vivers, etc., que es
dediquin al suport de la creació d’empresa.
Potenciar l’oferta de serveis des de les cambres de comerç per als autònoms i les
microempreses, així com la defensa dels seus interessos col·lectius.
Potenciar la creació de fons d’estalvi per a la creació de noves empreses, amb la
promoció per tal que les entitats financeres aportin un cofinançament equivalent o
superior a l’estalvi produït per l’emprenedor, així com un augment dels fons per la
millora del sistemes de microcrèdits sense garanties per accedir als recursos
necessaris per crear o eixamplar una activitat.
Potenciar, des de la col·laboració entre entitats públiques i privades, un fons per al
cofinançament de préstecs participatius destinats a autònoms, emprenedors i
microempreses de nova creació o existents, garantint els mecanismes de
transparència i avaluació.
Impulsar un servei financer integrat que inclouria l’anàlisi dels projectes
d’innovació, assessoria tecnològica i propostes sobre les línies de finançament
disponible, dissenyant un sistema d’avaluació de la implantació dels projectes i les
reduccions fiscals que siguin possibles per estimular aquests projectes.
Estendre als autònoms les mesures proposades per al conjunt dels emprenedors en el
camp del finançament: millora del sistema de garanties, de les condicions del capital
risc i ajuts privilegiats a projectes innovadors.
Afavorir el desenvolupament de sistemes de comptes d’estalvi per a inversió en
petits projectes empresarials per a persones amb dificultats. Aquests comptes
estarien complementats amb recursos de les partides socials d’entitats financeres.
212
�4.4.3. Suport a l’economia social
L’economia social és, en el nostre país, un element cabdal si es vol parlar d’una
economia de progrés i de distribució de la riquesa, ja que s’ha de tenir present
l’aportació que té en la creació de riquesa i d’ocupació. No podem oblidar que a
Catalunya el sector d’economia social aporta entre el 5% i el 7% al PIB, i entre el 9% i
l’11% d’ocupació. La seva importància no deriva exclusivament dels factors
quantitatius, sinó també dels qualitatius.
Hom reconeix que les cooperatives i societats laborals, així com la resta d’entitats i
d’empreses de l’economia social, són fruit de la iniciativa i l’actitud emprenedora d’un
col·lectiu de persones, generadores de treball estable i de qualitat, i innovadores.
Actuen de manera activa en la generació de respostes a les noves necessitats socials i,
alhora, també ho fan en tots els sectors del mercat més tradicional i competitiu.
Per la seva configuració, funcionament democràtic i finalitat, s’adapten a la proposta
d’empreses socialment responsables que promou la Comissió Europea. Al mateix
temps, la seva aportació a la cohesió social i al creixement sostenible els atorga un paper
clau en la manera de fer empresa, tan important en el propi desenvolupament local.
En aquest context no és menys important, també, tenir present el paper que compleix la
banca ètica en la difusió de noves maneres d’entendre l’economia del país. En aquest
sentit, és fonamental impulsar i promoure iniciatives com la banca ètica, una
manera diferent d’entendre el sistema financer, que posa al mateix nivell la
consecució del benefici econòmic i del benefici social, i que atorga a les persones
capacitat de decisió i de control sobre l’ús i la destinació que les entitats
financeres fan dels seus estalvis.
La banca ètica es diferencia de la banca convencional tant de cara als
estalviadors com de cara als receptors de finançament. D’una banda, intenta
atraure els estalviadors sensibles a determinats valors, com ara la cohesió i la
justícia social, la sostenibilitat mediambiental o la igualtat de gènere. D’altra
banda, finança els projectes empresarials que, sent sostenibles des del punt de
vista financer, compleixen una sèrie de requisits vinculats als valors abans
esmentats.
Els anys de govern de CiU no han estat beneficiosos per al desenvolupament del sector.
La manca de mesures en temes de formació i l’escassa transversalitat i coordinació en
les mesures que podrien beneficiar el sector, són l’evidència de la indiferència envers
problemes cabdals de funcionament del sector.
L’actitud dels socialistes no vol ser exclusivament passiva sinó que serà de veritable
canvi. Un compromís que volem basar en la col·laboració, concertació i
corresponsabilització entre la societat i les entitats i empreses d’economia social, amb
un suport decidit del sector públic, mitjançant una aliança estratègica que s’ha d’orientar
a la resolució dels reptes que té plantejats, d’una banda, l’economia social com a tal i,
d’altra banda, la societat en relació amb la conciliació al manteniment del creixement
del benestar de les persones i d’una economia plural sostenible i amb dimensió humana.
213
�OBJECTIUS
1. Fomentar el creixement del sector, animant la creació d’empreses sota les fórmules
d’economia social i incentivant la generació de noves iniciatives de treball associat i
de foment cooperatiu com a forma de construcció de noves modalitats de
democràcia econòmica.
2. Donar suport als processos que permetin la millora de la qualitat dels béns i serveis
que produeixen, per afavorir la seva consolidació empresarial i la millora de la seva
valoració econòmica i social. Incrementar el nivell de coneixement de les tècniques
de gestió empresarial.
3. Impulsar la constitució de consorcis i xarxes de cooperació sectorial, intersectorial,
territorial i transnacional, per reforçar la seva capacitat d’actuació, contractació,
negociació i representació.
4. Afavorir l’accés a un finançament i una fiscalitat que atengui la seva especificitat
empresarial.
5. Afavorir els projectes de banca ètica i de finançament ètic i socialment
responsable a Catalunya, sensibilitzant la societat catalana en el coneixement
de l’estalvi i les inversions ètiques i socialment responsables, i reconeixent a
les organitzacions de representació dels instruments de finançament ètic, el
paper d’agent actiu i d’interlocutor de l’Administració en aquesta matèria.
6. Donar a conèixer i reconèixer el paper d’economia social com un espai clau en els
processos de consolidació de noves formes d’organització de la producció i de
prestació de serveis, amb un sentit fortament democràtic, participatiu i redistributiu.
7. Actuar transversalment des del Govern per donar suport a aquest sector, tant en
matèria de formació, com d’ajuts fiscals, reconeixement de drets socials, innovació i
qualitat, transferència de tecnologies i implantació d’NTI.
8. Impulsar l’establiment i la generalització de les etiquetes socials com una manera de
posar en relació els consumidors amb sensibilitat social amb els productors de
l’economia social, i posar els moviments de consum responsable al servei del
creixement de l’economia social.
MESURES
Mesures en matèria de potenciació del sector de l’economia social
Recuperar la mesura del pagament únic de la prestació per desocupació, sense
limitacions, per aquelles persones que després d’haver finalitzat una relació laboral
amb una cooperativa o societat laboral tenen la possibilitat de passar a ser soci de
treball d’aquesta mateixa cooperativa.
Complementar amb aportacions específiques per les cooperatives i societats laborals
els
programes
generals
d’ajuts
al
desenvolupament
empresarial
214
�(internacionalització, qualitat, etc.) i, especialment, els referents a les petites i
mitjanes empreses, als quals han de tenir accés de manera normalitzada.
Facilitar l’accés al finançament públic dels projectes empresarials creats per entitats
i empreses d’economia social.
Incrementar dins dels programes de vivers d’empreses la consolidació de fórmules
empresarials relacionades amb l’economia social.
Promoure en els programes de desenvolupament local la col·laboració amb les
cooperatives i societats laborals existents, així com el foment de l’autoocupació
col·lectiva com a fórmula de creació d’ocupació estable.
Establir clàusules socials en els contractes públics de les administracions públiques
catalanes, adreçades a afavorir la integració laboral o la prestació de serveis de
proximitat a les persones amb dificultats especials d’inserció sociolaboral i amb més
necessitats.
Fomentar l’accés i l’ús de les noves tecnologies, mitjançant plans específics de
desenvolupament i innovació tecnològica.
Promoure i potenciar l’establiment dels consorcis i xarxes que tendeixin a dotar les
entitats i empreses de l’economia social d’una dimensió d’actuació adequada.
Mesures en matèria de formació i investigació
Fer partícip actiu i sense discriminació les empreses de l’economia social en tots els
ajuts a la formació existents, en particular millorant el tractament que se’ls dóna en
el marc de la formació contínua (Forcem).
Incorporar en els diferents programes formatius ocupacionals, continuats, reglats,
uns mòduls formatius i universitaris de formació en matèria dels avantatges socials i
econòmics del treball associat.
Incrementar la presència de l’economia social en l’àmbit universitari, incorporant el
seu estudi a les llicenciatures i diplomatures connexes amb la seva actuació
empresarial i social.
Establir les condicions per al desplegament de la investigació i la recerca sobre
temes d’economia social.
Possibilitar i fomentar la realització de crèdits en pràctiques a entitats i empreses
d’economia social.
Proposar la creació d’un espai de formació, reflexió i recerca d’alt nivell dedicat
específicament a l’economia social, el cooperativisme i la democràcia econòmica.
215
�Mesures en matèria fiscal
Unificar el tractament fiscal de totes les fórmules jurídiques d’economia social.
Adaptació de la Llei de règim fiscal de les cooperatives als canvis que s’han produït,
tant a nivell estatal com autonòmic.
Establir exempcions per a la transmissió de drets de socis de cooperatives i societats
laborals a favor de familiars.
Mesures de potenciació de la banca ètica
Donar suport a les propostes de reforma de la legislació financera per tal que els
crèdits per a la creació d’empreses socials i per a l’autoocupació sense garanties
reals deixin de ser considerats productes d’alt risc.
Potenciar la recentment creada Societat de Garantia Recíproca AVALIS per tal que
esdevingui una eina eficaç a l’hora de facilitar l’accés al finançament de les entitats
que formen l’economia social catalana. Crear, també, fons d’avals específics per
l’economia social, així com potenciar i agilitar els que ja existeixen.
Impulsar els programes de sensibilització ciutadana i educació en l’àmbit del
comerç just, la banca ètica i el consum responsable, establint els oportuns
acords de col·laboració amb les organitzacions representatives del sector.
Mesures en matèria de foment i promoció
Millorar de manera substancial els recursos destinats a l’enfortiment de les
estructures representatives del sector, per tal que pugin desenvolupar els objectius i
finalitats pròpies.
Incrementar la visibilitat de les entitats i empreses de l’economia social. Els mitjans
de comunicació de titularitat pública tindran present la difusió i explicació d’aquesta
realitat econòmica i social.
Mesures en matèria de representació institucional
Reconèixer a les organitzacions de representació del sector de l’economia social la
presència en els òrgans en què les administracions públiques tinguin prevista la
participació d’agents socials i econòmics per al disseny i/o consulta de les polítiques
referents a economia, ocupació, afers socials, formació i qualificació professional, i
relacions laborals i contractació.
Mesures en matèria d’organització administrativa
Crear l’Institut Català de l’Economia Social, en substitució de l’actual Institut per a
la Promoció i la Formació de Cooperatives, perquè desenvolupi, amb una dotació i
216
�organització adequades, la promoció, divulgació i foment dels sector i els seus
principis i valors socials.
Reorganitzar i dotar de recursos humans i tècnics suficients, els registres públics de
les entitats i empreses relacionades amb l’economia social (cooperatives, societats
laborals, fundacions, associacions i mutualitats), per tal que puguin ésser un
instrument de transparència del sector i no un fre burocràtic.
4.4.4. Pimes i empresa familiar
Catalunya té un teixit empresarial basat en la petita i mitjana empresa majoritàriament
de caràcter familiar que és la principal font d’ocupació del país, motiu pel qual ha de ser
matèria d’interès per al nostre programa. Les empreses catalanes han de poder
desenvolupar el paper clau que han tingut històricament en termes de creació de riquesa,
ocupació i capacitat exportadora. Els principals reptes que afronta aquest teixit són la
competitivitat en la societat del coneixement, mitjançant les millores de la productivitat
i la creació de valor per sobre d’altres factors que han estat importants en el passat, i la
capacitat per generar, via fusions o aliances d’empreses, entitats de major grandària que
competeixin globalment.
Com a país, a més, tenim el repte de la creixent competència global i la deslocalització
d’empreses tant per la marxa dels centres de decisió com pel trasllat dels centres de
producció, que encara que sobretot es dóna entre grans empreses, afecta el teixit de
pimes que en són proveïdores. A més, avui Catalunya no estimula els emprenedors i hi
ha una mancança de nous projectes empresarials.
En el marc actual, alguns dels reptes que les petites empreses afronten i que dificulten la
seva continuïtat són: la dificultat d’accés a finançament; la necessitat de modernitzar-se
i d’integrar-se en l’economia del coneixement; la barreja de la dinàmica familiar i
l’empresarial en la direcció de l’empresa –successió, repartiment de funcions, fiscalitat
de la successió, etc.–, o la poca transparència en les actuacions de l’administració
autonòmica, especialment en termes de contractació, concessions, finançament, ajuts,
etc.
En clau d’empresa familiar, cada cop és més difícil encarar amb èxit el relleu
generacional en un entorn cada vegada més complex per a la supervivència de les pimes
i on és difícil plantejar projectes a llarg termini.
OBJECTIUS
1. Generar un entorn estimulant per als emprenedors i els petits empresaris, així com
per a la continuïtat de les empreses familiars amb flexibilitat de formats i fórmules, i
fer un país on una part important de la inversió vagi a nous projectes empresarials i
on crear o continuar una empresa sigui una possibilitat real a l’abast de molta gent.
2. Generar entorns que impulsin i facilitin la col·laboració entre empreses a tots els
nivells, des d’aliances temporals fins a fusions per afrontar projectes de major
217
�nivell, i esperonar les empreses que puguin fer-ho, a competir a primera línia en una
economia globalitzada.
3. Fomentar la formació i la qualificació del capital humà: facilitar l’accés a la
formació dels directius i els treballadors/es de les pimes. Una formació útil i
continuada de debò, compatible amb la feina, que potenciï la formació a distància, in
company i adaptada a les necessitats de l’empresa.
4. Facilitar l’accés al finançament per a projectes empresarials nous o d’expansió.
Potenciar el desenvolupament de nous mecanismes de finançament que representin
alternatives reals per a projectes empresarials de pimes.
5. Afavorir que les nostres empreses competeixin avançant en la societat del
coneixement i en la utilització de les noves tecnologies. Hem d’ajudar les nostres
empreses a competir en valor i a no haver de competir reduint costos laborals.
6. Generar sinergies i complicitats amb les empreses des de l’Administració, en una
relació que estimuli a emprendre i que ofereixi punts de trobada i un model de gestió
i actuació transparent i rigorós que incentivi el compliment de les obligacions i les
actituds responsables per part de les empreses.
7. Crear entorns d’empresa diversificats i impedir la concentració d’una sola font de
riquesa per a les pimes en una comarca o ciutat.
Mesures per reforçar el capital humà
Assegurar la qualitat de la gerència empresarial creant, en col·laboració amb escoles
de negocis i coordinant els mecanismes institucionals de suport a la gestió de les
petites empreses, un sistema de promoció econòmica per augmentar el nombre
d’empreses que utilitzen assessorament extern i millorar la seva qualitat de manera
continuada. Aquesta xarxa estarà oberta a tot tipus d’iniciatives públiques i privades
que puguin estendre l’assessorament i reduir el seu cost per a les pimes.
Reforçar la connexió entre les pimes, la universitat i la formació professional per tal
d’adequar la formació a les demandes de les empreses, alhora que cal desenvolupar
programes d’emprenedors que fomentin el risc empresarial des dels centres
d’ensenyament.
Afavorir la contractació i la formació de personal qualificat a les petites i mitjanes
empreses, donant incentius pels esforços fets en aquesta matèria i per l’esforç
formatiu. El Govern pot generar punts de trobada i marcs de relació assequibles
entre les pimes i els seus representants i el mercat de directius. A la vegada, s’ha de
vetllar perquè els períodes de formació no impliquin la contractació abusiva de les
persones que comencen en el mercat de treball, regulant, per exemple, figures com
les dels becaris, i reforçant-ne la situació.
Impulsar noves formes de contractació que garanteixin que les empreses es
proporcionen la flexibilitat que pot requerir la competitivitat, sense augmentar la
precarietat ni perjudicar la seguretat jurídica pel que fa a les garanties dels
218
�treballadors i treballadores i les seves cobertures socials. D’altra banda, han de
permetre conjugar millor la vida personal i la laboral.
Mesures per facilitar l’accés a la societat del coneixement
Impulsar la creació de centres de transferència de tecnologia. Millorar l’accés a la
innovació i a la tecnologia de les pimes i de les microempreses; habilitar centres
d’R+D, també per a pimes, fomentant l’aprofitament de sinergies i col·laboracions.
Mesures per facilitar la gestió
Impulsar l’estabilitat i la seguretat jurídica en matèria laboral i tributària i impulsar
un marc simplificat de tributació en què el cost del compliment no sigui elevat.
Ajudar les petites empreses i els empresaris individuals a complir amb les seves
obligacions fiscals, comptant amb el suport dels col·lectius professionals.
Donar suport a empreses en el compliment de les exigències socials i
mediambientals. Hem de canviar el punt de vista: l’Administració no és només un
fiscalitzador o un sancionador, sinó també un còmplice en el compliment de la
responsabilitat i la funció social de l’empresa.
Mesures per assegurar el finançament idoni per al funcionament de les pimes
Generar accions, iniciatives de mediació i incentius fiscals que afavoreixin la
concentració empresarial i la creació i la continuïtat d’empreses, sota qualsevol tipus
de forma jurídica i titularitat, així com l’estalvi i l’acumulació de capital per a
aquestes finalitats. Per als empresaris individuals i totes les formes d’autoocupació,
impulsar la creació d’empreses, igual que s’incentiva la compra de l’habitatge, i per
a les empreses ja existents primar legalment i fiscalment l’autofinançament.
Facilitar l’accés al finançament incentivant algunes entitats financeres a reduir
l’excés de garanties exigides; promoure alternatives de finançament dirigides a les
pimes (crèdits tous, préstecs a llarg termini, fons d’inversió empresarial, capital risc
per a pimes, etc.) i als seus projectes d’expansió, intentant que s’obrin a tots els
sectors –no tecnològics i empreses petites–, i creant marcs de relació entre capital i
emprenedors.
Protegir les empreses de la morositat, de les pràctiques abusives a mercats amb
concentració i de l’efecte dels deutes de l’Administració.
Creació amb capital privat d’una societat o fons de capital risc per a pimes que actuï
a tot el territori i impulsi també projectes de qualitat i modernització.
Facilitar a les pimes l’accés a contractes de l’Administració, tant discriminant
positivament com amb accés a finançament.
Crear plans de recuperació empresarial per a activitats viables que puguin deixar
sense feina els treballadors i treballadores, i també ajut a la liquidació d’empreses.
219
�Mesures per reforçar la col·laboració dels agents socials
Amb l’ajut dels agents socials i de col·legis professionals, crear oficines d’atenció a
l’empresari per canalitzar les informacions rellevants de totes les administracions de
cara a l’empresari, facilitar informació de programes i ajuts, canalitzar demandes de
treball i ajudar els nous emprenedors.
Impulsar la col·laboració i la creació de programes conjunts amb els agents socials
en l’àmbit de les pimes, en matèries com les relacions laborals, la contractació,
l’accés a formació i tecnologia. També es podria ajudar a reforçar la mediació en el
mercat de treball i avançar cap a uns serveis d’ocupació útils i eficaços. A la vegada,
s’ha de reforçar el paper del agents socials en aquest món que és on menys presència
tenen i estendre la responsabilitat social entre les empreses.
Mesures per a l’empresa familiar
Incentivar –amb estímuls fiscals i financers– i donar suport als processos de
planificació de la successió en empreses familiars, d’acord amb uns certs criteris i
estàndards de qualitat –protocol familiar, normes de bon govern, etc.
Coordinar subvencions i actuacions públiques de manera transversal i vertical entre
administracions, en col·laboració amb entitats privades; impulsar iniciatives
legislatives, promoció directa i suport als projectes de viabilitat d’empreses
familiars, com a enllaç entre agents socials i nexe per a projectes d’aliances;
promoure partenariats, etc.
4.4.5. Condicions de competència, marc institucional i facilitat per a l’activitat
empresarial
El Govern de la Generalitat no ha tingut una visió estratègica ni ha creat polítiques
adients respecte a sectors clau de l’economia, ni davant els processos de concentració
econòmica. Catalunya ha perdut pes en la localització de les seus de grans empreses,
capdavanteres en sectors punters –com l’audiovisual o les aplicacions informàtiques– o
centres d’R+D de grans empreses que definiran la posició productiva dels territoris en el
futur.
El Govern de la Generalitat ha d’aconseguir que Espanya i Europa vegin Catalunya com
un territori d’oportunitats empresarials envejables. Per aconseguir-ho, s’han d’alliberar
les energies del teixit productiu català. El Govern ha de liderar aquest procés a través de
les polítiques sectorials i de foment de competència, i ha de donar suport a les noves
iniciatives productives capdavanteres. Això no serà possible sense una reforma de
l’administració de la Generalitat, que els últims anys ha patit una pèrdua de credibilitat i
qualitat que li ha restat legitimitat i eficàcia.
El Govern de la Generalitat té un rol molt important en el vessant de la regulació i
supervisió, que fins ara no ha volgut o no ha sabut dur a terme a Catalunya. A més, pot
fer molt més del que ha fet fins ara en termes d’exercir lideratge i predicar amb
l’exemple a Catalunya, creant sistemes d’indicadors, promovent el bon govern de les
empreses amb qui contracta, etc.
220
�OBJECTIUS
1. Impulsar polítiques de competència: 1) Reformar els mercats de serveis en xarxa,
com l’energia i les telecomunicacions, per ajudar a rebaixar els costos del teixit
productiu a Catalunya; i 2) potenciar l’acció del Tribunal de Defensa de la
Competència Català, dotant-lo de major independència respecte al poder executiu.
2. Millorar les condicions per al funcionament de les pimes i també per a la creació de
noves empreses. Les petites i mitjanes empreses són un pilar essencial en la
prosperitat de l’economia catalana.
3. Promoure, pels seus efectes positius sobre l’economia, l’establiment de la seu
d’organismes reguladors a Catalunya.
4. Fer de les polítiques de consum un instrument potent i eficient, tant des del punt de
vista dels interessos de la ciutadania en la seva dimensió de consumidora, usuària o
inversora particular, com per millorar la qualitat dels nostres productes i serveis, la
seva competitivitat, el foment de la competència i el bon funcionament dels mercats.
Mesures per millorar la competència
Reformar el Tribunal Català de Defensa de la Competència per tal de dotar-lo de
més independència respecte al Consell Executiu. Les seves decisions es prendran de
manera col·legiada per un consell format per experts de reconegut prestigi, escollits
per majoria qualificada del Parlament de Catalunya.
Reformar els mercats de serveis essencials en xarxa perquè es donin les condicions
de competència idònies i el nivell de qualitat apropiat. En aquest sentit, cal ordenar i
racionalitzar la intervenció de la Generalitat.
Aconseguir la distribució en el territori dels òrgans espanyols de supervisió i
regulació sectorial. Catalunya ha de ser seu d’un o més òrgans rellevants.
Mesures per facilitar la creació de noves empreses
Simplificar l’Administració per reduir les càrregues burocràtiques requerides per a
la creació de noves empreses, prenent com a exemple experiències d’èxit com les
anglosaxones (tipus Small Business Administration), i eliminar tots els punts
estranguladors de l’Administració que impedeixen l’agilitat en la creació
d’empreses.
Promoure la dinamització de tots els aspectes judicials i de legislació mercantil que
afecten la creació i el funcionament de les empreses.
221
�Reformar els actuals sistemes de contractació externa de la Generalitat tot evitant
situacions de monopoli i facilitant la competència i la creació de teixit empresarial.
Mesures per incorporar pràctiques de bon govern al sector públic autonòmic i a la
resta de l’economia
Fomentar l’adopció de pràctiques de bon govern i de responsabilitat social a les
empreses. Estimular també la introducció del balanç social en la gestió de les
empreses i aprofitar, en aquest sentit, l’experiència que poden aportar les empreses
de l’economia social. Es fomentarà la inclusió d’una Memòria de Responsabilitat
Social en els comptes anuals de les empreses, que permeti valorar la contribució
social i mediambiental de la seva activitat.
Especialment, adoptar a les empreses públiques i a les participades majoritàriament
o minoritàriament per la Generalitat, un codi de bon govern que se situï a
l’avantguarda de les recomanacions internacionals en aquest sentit. Les vendes
d’actius que dugui a terme la Generalitat tindran en compte l’existència de
pràctiques de bon govern a les empreses compradores o resultants d’aquesta venda.
La contractació de la Generalitat amb empreses privades en tots els terrenys també
valorarà l’existència d’aquestes pràctiques.
Impulsar des de la Generalitat, amb les institucions locals i els agents econòmics i
socials, l’adopció de pràctiques de gestió responsable, des del punt de vista social i
ecològic, en totes les organitzacions del territori. En aquest sentit, s’elaborarà un
Codi de Responsabilitat Social Corporativa, l’adhesió al qual serà considerada com
un mèrit preferent per a les empreses que vulguin participar en la contractació amb
el sector públic català.
Mesures per potenciar les polítiques de consum
Reformar l’Institut Català de Consum per tal de convertir-lo en un òrgan capaç de
dissenyar i d’executar polítiques modernes i eficients de consum. És a dir, dotar-lo
d’un caràcter transversal; proporcionar-li capacitat regulatòria o de proposta de
regulació i capacitat o proposta sancionadora, i dotar-lo d’una major capacitat
d’anàlisi i recerca, de formació i divulgació en les matèries de la seva competència.
Potenciar el sistema català de mediació i arbitratge amb un desplegament territorial
en cooperació amb les administracions locals.
4.4.6. Internacionalització de l’empresa catalana
El pes de les multinacionals dins del sector industrial a Catalunya és molt important.
Representen el 47,5% de la producció industrial i el 60% de les exportacions. Tenen
presència a pràcticament tots els sectors industrials i es concentren, en un 80%, a la
regió metropolitana de Barcelona. L’ampliació de la UE prevista per als països de l’Est
podria desviar futures inversions cap a aquests països pel seu atractiu, tenint en compte
la seva situació geogràfica, els baixos costos laborals i la formació del personal.
222
�La indústria catalana ha fet un gran esforç d’internacionalització durant els darrers anys,
que es reflecteix tant en les xifres d’exportació com, darrerament, en les inversions a
l’estranger. Amb tot, l’ampliació prevista de la UE pot representar un incentiu per a les
exportacions, però també una amenaça per al creixement de potencials competidors amb
una especialització productiva no gaire diferent de la nostra. D’altra banda, la manca de
dimensió de la indústria catalana fa més difícil la possibilitat d’emprendre projectes
importants de caràcter internacional o les possibilitats d’inversió en R+D.
A Catalunya, en l’àmbit industrial, el CIDEM i el COPCA són instruments molt
importants, però segurament caldria potenciar-los i dotar-los de més recursos i més
participació del partenariat públic i privat. També caldria promoure la descentralització
territorial i la col·laboració amb l’administració local i els agents de promoció
econòmica de l’administració central.
El Govern de la Generalitat ha d’ajudar a configurar un entorn més amable i atractiu per
a la implantació a Catalunya d’activitats productives estratègiques. Així mateix, ha
d’ajudar a la implantació internacional dels productes i de les empreses amb seu a
Catalunya. Cal aconseguir una posició favorable del teixit productiu català en el context
espanyol, europeu i internacional. Aquesta és l’estratègia més operativa per fer front a la
pèrdua de centralitat de Catalunya en el context productiu espanyol.
OBJECTIUS
1. Convertir Catalunya en seu d’empreses multinacionals així com de petites i mitjanes
empreses estrangeres i d’emprenedors que vulguin fer negocis o invertir fora del seu
país. Potenciar la posició competitiva de les empreses filials de multinacionals
ubicades a Catalunya.
2. Afavorir l’aparició d’empreses grans, capaces de competir a primera línia d’una
economia globalitzada; empreses que han de tenir la seu i els centres de decisió i
R+D a Catalunya.
3. Consolidar grups en activitats capdavanteres, amb un important component
tecnològic, per la seva capacitat d’innovació, de creació d’ocupació i de motor del
conjunt de l’economia.
4. Afavorir la presència de l’empresa catalana a l’exterior.
Mesures per atreure les inversions de les multinacionals
Crear un entorn amigable que augmenti l’atractiu del nostre país per a la localització
de seus d’empreses que treballin en l’àmbit d’activitats punteres en tecnologia, com
l’audiovisual, la logística, la biotecnologia i la indústria del coneixement. Per
aconseguir-ho, l’existència d’infraestructures apropiades (telecomunicacions,
energia) i de capital humà abundant i qualificat és clau i cal concentrar-hi esforços
en matèria d’educació i investigació.
Sistematitzar l’atenció personalitzada del Govern envers les empreses
multinacionals ubicades a Catalunya, alhora que fer que sigui transparent i d’acord
223
�amb les normes de la Unió Europea, i afavorir les seves inversions, sobretot les de
més contingut tecnològic.
Potenciar el servei d’inversions estrangeres del CIDEM, coordinant les seves
actuacions amb altres institucions com l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de la
Zona Franca i les cambres de comerç i, evidentment, la xarxa internacional del
COPCA.
Definir un pla de potenciació dels sectors proveïdors i subcontractistes de les
empreses multinacionals, amb la finalitat de donar-los més valor afegit, afavorint-ne
el creixement i actuant com a atractiu per a les noves inversions multinacionals.
Retenir, fidelitzar i afavorir l’expansió de la xarxa de les empreses internacionals ja
presents en el nostre territori. La reinversió de les empreses ja existents és tant o
més important que la captació de noves empreses.
Mesures per promoure la internacionalització de les empreses catalanes
La consolidació i el creixement dels grups industrials amb seu a Catalunya n’exigeix
la internacionalització física. Establir-se a l’estranger ajuda a guanyar quotes
efectives de mercat i ajuda a exportar. Cal que el sector públic ajudi, en la línia
iniciada per l’empresa privada, impulsant programes específics, com per exemple
els de mobilitat de joves professionals i, fonamentalment, facilitant l’accés al mercat
de capitals perquè les empreses mitjanes i grans puguin fer el salt i convertir-se en
vertaderes multinacionals catalanes.
Promoure, dins l’àmbit industrial, la reforma i la potenciació de les agències
CIDEM i COPCA de la Generalitat. En aquest marc, posar a punt un nou pla de
promoció de les exportacions industrials, liderat pel COPCA, amb el suport i la
participació dels sectors empresarials i de forma coordinada amb l’ICEX.
Facilitar la diversificació de mercats tenint en compte que actualment el 70% de les
inversions se centren en el mercat europeu. Cal explorar nous mercats amb
possibilitats com Àsia, el Magrib o els Estats Units.
224
�4.5 POTENCIAR ELS SECTORS PRODUCTIUS FONAMENTALS DE LA
NOSTRA ECONOMIA
4.5.1 Sectors industrials
Catalunya compta, actualment, amb una estructura industrial molt diversificada en els
diferents sectors industrials tradicionals, resultat de l’evolució històrica seguida pel
nostre país des de la revolució industrial del segle XIX. El pòsit de cultura industrial que
aquest procés històric ens ha deixat és, segurament, l’actiu més important que té la
nostra economia. Els sectors industrials que resulten d’aquest procés, i que per això
anomenem tradicionals, representen actualment la base econòmica del país. Fomentar
aquesta cultura industrial i promoure la competitivitat dels sectors industrials, serà un
dels objectius més importants de la nostra estratègia econòmica.
Pel valor de la producció i per la seva incidència en l’economia catalana, destaquen, per
aquest ordre, els sectors químic, alimentari, de material de transport, metal·lúrgic i
tèxtil–confecció. Farem una breu diagnosi de la situació de cada un d’aquests sectors. El
sector alimentari el tractarem amb més profunditat en el capítol Sector agroalimentari.
Així mateix, cal trencar la tendència actual a la progressiva decadència de sectors com
el farmacèutic, no només per la pèrdua d’ocupació i d’ingressos que comporta, sinó
també de recerca en un sector clau de futur.
Sector químic
Catalunya suposa al voltant del 44% de la producció del sector químic estatal i genera,
aproximadament, la meitat del total de les exportacions, amb la qual cosa el Principat es
configura clarament com la regió espanyola amb una especialització més marcada en
aquesta branca. L’especialització també es posa de manifest en considerar que, dins el
conjunt de la indústria catalana, la química, inclosa la farmàcia, esdevé el primer sector
quant a aportació al valor afegit brut. El sector químic és el primer en importància pel
que fa a la seva aportació al PIB industrial de Catalunya. L’any 2000 va suposar el 17%
del PIB industrial i el 5% del PIB total de Catalunya.
Des del punt de vista de l’estructura subsectorial, es pot apuntar que l’activitat al
Principat està encapçalada per la química bàsica. El seu pes és del 48% en termes de
producció i del 45% en termes de valor afegit brut. En el conjunt del sector de la
química bàsica a Espanya, suposa el 60% del total. Això és conseqüència de la forta
presència que té aquest tipus d’activitat en el polígon petroquímic de Tarragona, que
constitueix el pol estratègic més important de la indústria petroquímica del sud
d’Europa.
Alguns factors que limiten la competitivitat de la indústria química a Catalunya són: les
tarifes portuàries, molt altes comparades amb les dels països amb què competim;
l’amplària de via, a Espanya diferent de la resta d’Europa, fet que endarrereix i encareix
el transport; el preu de l’energia, sobretot, l’electricitat, el gas natural i l’aigua; i,
finalment, el fort pes de les multinacionals, amb el que això representa en manca de
centres de decisió i de pràctica absència d’activitats d’alt contingut tecnològic, com
centres de recerca o enginyeries de procés.
225
�Sector de material de transport
El sector del material de transport concentra la major part de la seva activitat en el
sector de l’automòbil i la seva indústria auxiliar. L’evolució del sector de l’automòbil a
Catalunya segueix les mateixes tendències que a Espanya i a la Unió Europea, i destaca
per la seva gran vocació exportadora. Espanya s’ha consolidat com a cinquena
productora mundial de turismes. Catalunya participa amb el 23% en el total d’aquesta
producció. Al Principat el sector del vehicle turisme representa aproximadament el 5%
del valor afegit brut, el 4% de l’ocupació manufacturera i supera el 22% en exportacions
manufactureres.
Espanya és el sisè país en importància pel que fa a la indústria auxiliar de l’automòbil, i
a Catalunya es concentra pràcticament el 37% de l’activitat productiva en termes de
volum de negoci i el 38% de la xifra total d’empreses. Aporta el 7,5% pel que fa al valor
total de la producció industrial a Catalunya en empreses de més de vint treballadors. És
la primera Comunitat en importància a Espanya en aquest segment de la indústria.
Sector metal·lúrgic
El sector metal·lúrgic és molt ampli i variat i té una llarga tradició a causa de la forta
implantació de la indústria al Principat. Si ens remuntem a les èpoques contemporànies,
podem dir que durant els anys seixanta, de progressiva liberalització a Espanya, el
sector es va haver d’obrir a l’exterior per poder ser competitiu i depenia fortament de la
tecnologia estrangera. Així, va ser un dels sectors industrials amb més patents i
llicències. La crisi dels setanta va suposar una profunda reestructuració del sector i la
desaparició de nombroses empreses. L’any 1986 marca l’inici de la recuperació
econòmica, amb l’ingrés a la Comunitat Europea. Aquest fet provoca un creixement
molt gran de les importacions que fa perdre quota de mercat a les empreses catalanes
davant les companyies estrangeres. Cal destacar l’entrada d’un gran nombre d’empreses
foranes en el sector interior, mitjançant la participació o adquisició de firmes locals o bé
a través de la instal·lació de plantes de fabricació que s’especialitzen en una
determinada producció dintre d’un grup internacional. A començaments dels anys
noranta s’inicia una altra crisi que arriba al seu punt més crític l’any 1993. Això provoca
un nou procés de reestructuració de l’activitat i esforços per part de les empreses per
penetrar en els mercats exteriors.
Concretament, el subsector dels equips mecànics té necessàriament una estreta
vinculació amb la inversió industrial, cap on està dirigida, principalment, la producció
d’equips, encara que també té una vinculació amb l’activitat constructora. Per això
s’explica la dependència que té envers els cicles econòmics. És una conseqüència lògica
que la marxa del sector depengui de la conjuntura econòmica.
Aquest és un sector fortament marcat per la introducció de l’electrònica i la informàtica
i dels nous materials. Els aspectes tecnològics són claus per a la competitivitat del
sector, la qual cosa confereix a la recerca i desenvolupament una gran rellevància,
especialment quan els cicles de vida són més curts a causa dels ràpids avenços i
converteixen la mà d’obra qualificada en un factor indispensable. El sector destaca
perquè té unes ràtios de recerca i desenvolupament sobre facturació, i una participació
de personal qualificat més elevats que altres sectors industrials.
226
�Tèxtil i confecció
La situació actual del sector tèxtil i de la confecció a Catalunya és preocupant. Durant el
primer semestre del 2003 s’han perdut més de 2.000 llocs de treball i tot podria apuntar
a una situació semblant a la de la primera part de la dècada del noranta, quan es van
perdre prop de 50.000 llocs de treball. Ara tenim un sector exterior aparentment saturat i
una data cada vegada més propera, l’1 de gener del 2005, amb el final de les quotes i la
desaparició de les barreres aranzelàries de la UE.
Els possibles avantatges competitius de Catalunya, que s’han de potenciar durant els
propers anys, són prou coneguts: nivell tecnològic de procés i de producte, formació del
personal, potenciació d’escoles tècniques i de disseny, xarxes comercials i de
distribució, capacitat de resposta ràpida, diferenciació de productes per la via de la
moda i el disseny, potenciació de marques pròpies, deslocalització d’algunes activitats,
etc., tot plegat amb una intensitat d’aplicació diferent segons el subsector. De ben segur,
però, que no podrem competir en costos amb productes de baix nivell.
OBJECTIUS
1. Potenciar la capacitat competitiva dels sectors industrials tradicionals que avui
representen el gruix de la base productiva industrial de Catalunya.
2. Millorar la posició competitiva dels sectors industrials indicats i de la resta de
sectors i activitats industrials, mitjançant acords del Govern de la Generalitat amb
els diferents sectors.
3. Potenciació de les activitats de recerca i, en general, d’alt valor afegit, per acords
amb sectors i empreses.
4. Fomentar la internacionalització dels diferents sectors industrials en el marc de
l’economia global.
Mesures en el sector químic
Preparar, amb la participació activa del sector, un pla estratègic del sector químic a
Catalunya, amb l’objectiu de millorar la seva posició competitiva en relació amb els
principals competidors europeus. Es tindrà en compte la superació dels factors
limitadors abans esmentats.
Elaborar i aplicar un nou pla de seguretat de la indústria química basat en la
Directiva Seveso II, amb la finalitat de reduir al màxim el risc de les plantes
químiques existents a Catalunya.
Redefinir el contingut i objectius de l’Institut Català d’Investigació Química,
actualment promogut per la Generalitat, d’acord amb el sector, tot connectant-lo
amb el pla estratègic esmentat i en el marc d’un nou projecte de parc científic i
tecnològic de Tarragona.
227
�Potenciar el centres de formació i de recerca existents avui a Catalunya relacionats
amb el sector químic.
Mesures en el sector de material de transport
Potenciació de les activitats de recerca de les empreses de material ferroviari
ubicades a Catalunya, en el marc del pla d’inversions en infraestructures
ferroviàries.
Acords específics amb les empreses del sector de fabricants de vehicles i amb la
indústria auxiliar, per potenciar els centres de recerca i desenvolupament ubicats a
Catalunya.
Potenciació de les activitats del centre tecnològic IDIADA al servei de l’estratègia
del sector de l’automoció.
Pla específic de reforç de la capacitat competitiva del sector auxiliar de l’automòbil,
potenciant la seva posició relativa en la cadena de subcontractació.
Mesures en el sector metal·lúrgic
Concretar, d’acord amb el sector, un pla d’acció dirigit a millorar la capacitat
competitiva de les empreses.
Potenciar les tasques pròpies que donen més valor al sector, com el disseny, el
muntatge final, la comercialització i el servei postvenda, deixant les tasques
bàsiques de mecanitzat, forja, submuntatges i altres, a subcontractistes, com tallers
mecànics, etc.
Tenint en compte les necessitats creixents d’un grau superior d’especialització dels
fabricants del sector, preparació d’un pla especial i urgent de formació de
treballadors i treballadores qualificats, a escala de formació professional i de
diferents especialitats d’enginyeria.
Preparar un pla específic de promoció de les exportacions del sector de fabricació de
maquinària en el marc del COPCA, en col·laboració amb les associacions
empresarials.
Mesures en el sector tèxtil i de la confecció
Acordar amb el sector un programa específic amb caràcter urgent per: potenciar el
nivell tecnològic de procés i de producte, millorar la formació del personal,
potenciar xarxes comercials i de distribució, fomentar la diferenciació de productes
per la via de la moda i el disseny, i la potenciació de marques pròpies.
En el marc de l’acord anterior, preparació d’un projecte de nou centre tecnològic del
sector tèxtil, aprofitant els nuclis existents, com a base de suport per a la nova
estratègia sectorial.
228
�4.5.2 Sectors emergents
És prou conegut que a Catalunya s’ha generat un nou teixit productiu a cada nova onada
de canvi tecnològic, però aquesta tradició catalana s’hauria estroncat els anys 1970 i
1980, amb un sector electrònic que neix i desapareix. Ara ens trobem amb una poca
presència en el sector TIC i en altres sectors emergents i d’alt contingut tecnològic. La
biotecnologia, les telecomunicacions i els nous materials pràcticament no han generat
empreses a Catalunya. El poc pes dels sectors emergents o basats en els nous nuclis
tecnològics és un dels condicionants més importants per al futur econòmic del país.
D’altra banda, també se sap que per poder créixer més ràpidament i poder-nos acostar
com més aviat millor al PIB per càpita mitjà de la UE, cal apostar per alguns sectors
amb un fort potencial de creixement. Així ho han fet, entre d’altres, regions com BadenWürttemberg, Baviera, Flandes o el País Basc, a Europa; i Massachussets, Florida o el
Quebec a Amèrica. Tots aquests territoris han elaborat un pla estratègic, han identificat
els clusters o sectors amb un major potencial de creixement i, finalment, han posat en
pràctica les polítiques concertades entre sector públic i privat per impulsar el
desenvolupament d’aquests nous sectors d’activitat.
A Catalunya, el Govern de la Generalitat no ha fet els deures en aquest camp, com posa
de manifest l’estudi “Catalunya 2010: orientacions de les millors pràctiques
internacionals per a l’economia catalana”, elaborat recentment pel Boston Consulting
Group, per encàrrec de la mateixa Generalitat.
Amb els sectors que hem anomenat “tradicionals”, l’economia catalana podria aspirar a
mantenir un cert nivell d’activitat i d’ocupació, però segurament no podria aprofitar les
oportunitats de creixement i de nova ocupació que ofereixen alguns sectors emergents,
com han posat de manifest les regions esmentades.
A Catalunya hem de ser capaços d’identificar les noves activitats en què podem estar
ben posicionats a escala internacional, per apostar, decididament, per invertir-hi
mitjançant un procés de concertació entre el sector públic i el privat, entre el Govern de
la Generalitat i els sectors empresarials de Catalunya.
Entre aquests nous sectors podem destacar els relacionats amb les TIC i amb la
biotecnologia, tenint en compte el potencial actual existent a Catalunya. En el sector
TIC disposem d’un elevat potencial de recerca pública i d’un cert teixit productiu, i en
el biotec comptem amb una sòlida base de recerca biomèdica i amb un sector
farmacèutic com a base per a les actuacions futures. També podríem considerar el sector
aeroespacial, els nous materials, les energies alternatives –com la que pot girar al
voltant de l’hidrogen–, les renovables o el sector de la indústria i de l’enginyeria de la
llengua, entre d’altres. Tots aquests sectors tenen unes característiques comunes:
necessitat d’importants despeses en R+D, fort creixement sectorial a nivell mundial i
necessitat de personal altament qualificat.
229
�OBJECTIUS
1. Identificar els nous sectors amb un fort potencial de creixement a Catalunya, en
funció de la situació de partida i dels nostres avantatges competitius, mitjançant
l’elaboració d’un pla estratègic segons la metodologia utilitzada, seguint les bones
pràctiques internacionals.
2. Reforçar la posició competitiva dels subsectors ja existents a Catalunya que resultin
identificats en el procés anterior, com per exemple el de l’electrònica de consum,
l’electrònica professional, els components i la subcontractació, o telemàtica i, de
manera més incipient, l’audiovisual i els continguts digitals.
3. Donar prioritat a les despeses en R+D dirigides als sectors emergents, en el Pla de
Recerca i Innovació Tecnològica de Catalunya.
4. Potenciar les noves iniciatives empresarials dels sectors emergents i els nous
productes i serveis de les empreses ja existents d’aquests sectors.
5. Impulsar la creació d’entorns territorials innovadors, relacionats amb sectors
emergents, d’acord amb les administracions locals.
MESURES
Tot i que a Catalunya encara no s’ha realitzat un pla estratègic com el que sí s’ha fet a
les regions esmentades, volem avançar algunes mesures que considerem que ja es
podrien iniciar, juntament amb la realització del mateix pla:
Pla de promoció del sector TIC a Catalunya 2004-2007, amb mesures concretes
dirigides a cada un dels subsectors escollits.
En el marc anterior, definir i aplicar una estratègia nova dirigida al sector de les
telecomunicacions, considerant indústria, serveis i continguts.
Així mateix, definir i aplicar una estratègia nova dirigida al sector de la
biotecnologia, basada en el potencial de recerca i en el sector farmacèutic.
Potenciació dels centres d’R+D públics i privats dedicats a les tecnologies TIC i
d’altres sectors emergents, en el marc del Pla de Recerca i Innovació de Catalunya.
Aquest pla tindria dues prioritats: l’esmentada (activitats R+D dels sectors
emergents), i la difusió d’innovacions en els sectors tradicionals. Serien els dos
eixos principals d’actuació del pla.
Promoure el creixement d’un mercat d’oferta i demanda dels sectors emergents, a
partir de la demanda de grans grups empresarials i de l’oferta d’un creixent sector
auxiliar.
Preparar un pla estratègic de nous sectors emergents, amb un accent especial als
sectors d’alt contingut tecnològic, com per exemple l’aeroespacial, biomed-biotec,
nanotecnologies, nous materials, energia i medi ambient. També, valorar les
230
�oportunitats que ofereix la integració de serveis amb un alt contingut de
coneixement, com per exemple la formació universitària continuada i de tercer cicle,
els serveis sanitaris i el lleure, les tecnologies biomèdiques i l’esport, o el turisme i
les tecnologies de la informació, entre d’altres. Finalment, també s’haurà de
considerar la importància de les indústries culturals.
Valorar les oportunitats que ofereix l’àmbit de les iniciatives empresarials basades
en els serveis personals.
4.5.3. Sector agroalimentari
El sector agrari català s’ha vertebrat històricament entorn a les explotacions familiars.
En els darrers decennis, el sector agrari català ha experimentat una evolució similar a la
dels altres països propers. La població activa agrària s’ha reduït de manera dràstica, així
com el nombre d’explotacions agràries. El 53% dels titulars d’explotacions té més de 55
anys i moltes es gestionen a temps parcial. El seu titular es dedica a altres activitats i, a
més, treballa a la seva explotació els caps de setmana o quan disposa de temps, o bé la
lloga o en contracta la gestió a una empresa de serveis agraris. D’altra banda, tot i que el
80% de la producció final agrària catalana procedeix de sectors que no disposen
d’ajudes a la producció (porcí, fruita dolça, vi), i que el conjunt d’ajudes signifiquin
només el 20% de la renda agrària, el sector agrari català està condicionat per la Política
Agrària Comuna i per les diverses normatives i acords comercials.
La majoria de les explotacions agràries més professionalitzades combinen la producció
agrícola (40% de la PFA) i la ramadera (60% de la PFA). En general, les explotacions
agràries catalanes són petites o mitjanes, encara que també hi ha grans explotacions,
sobretot ramaderes, de caràcter molt intensiu. En els darrers anys s’han reduït d’una
manera molt accelerada les explotacions agràries, sobretot les més petites i sense
expectativa de continuïtat, i les situades a zones de secà i de muntanya. Tanmateix, la
superfície conreada s’ha mantingut estable, de manera que ha augmentat
progressivament la superfície mitjana de les explotacions i simultàniament s’han
incrementat els arrendaments rústics i la contractació laboral, especialment en els
períodes de recol·lecció. La producció, tot i la disminució de la població activa agrària,
també s’ha incrementant de manera progressiva. Aquest increment de productivitat s’ha
sustentat de manera evident en la pràctica del regadiu, en una important mecanització de
l’activitat i en un gran consum d’aportacions d’origen industrial (pinsos per al sector
ramader, maquinària, fito i zoosanitaris, energia, lubricants i pneumàtics).
Catalunya ocupa un lloc destacat a Espanya pel que fa a la indústria agroalimentària
(23% de les vendes i 21% de l’ocupació). El volum més important de vendes es
concentra a la indústria càrnia. La destinació de la producció industrial alimentària és
d’un 41% al mercat català, un 47% a la resta d’Espanya, un 7,7% al conjunt de la Unió
Europea i un 4,3% a la resta del món. Amb la UE, la balança comercial agroalimentària
de 1999 va presentar un saldo negatiu de 1.000 milions d’euros. La balança comercial
va ser positiva per a l’exportació de vi i cava, carns i transformats carnis, greixos i olis.
Però fou negativa pel que fa al peix, els productes làctics, begudes alcohòliques, fruites i
hortalisses i els seus transformats, alimentació animal, molineria i begudes no
alcohòliques.
231
�Pel que fa al sector pesquer, la Generalitat de Catalunya té assumides les competències
d’ordenació dintre de la legislació bàsica de l’Estat, tot i que, cada vegada més, les
normatives sobre pesca provenen de la Unió Europea. De fet, les polítiques estructurals
en aquest sector estan integrades en el dispositiu dels fons estructurals des de l’any 1993
i estan guiades pel programa Instrument Financer d’Orientació de la Pesca (IFOP) fins
l’any 2006.
Això no obstant, cal tenir en compte les particularitats de Catalunya en relació amb
l’activitat pesquera. Al nostre país es pesca només el 20% del peix que es consumeix,
per la qual cosa s’ha de recórrer a la importació per satisfer la demanda. Aquest dèficit
comercial no és sostenible a llarg termini. L’aqüicultura ha d’esdevenir l’alternativa per
compensar aquesta mancança.
D’altra banda, el Llibre Verd sobre el futur de la política pesquera comunitària
assenyala com un dels dèficits de l’àrea de la Mediterrània la insuficiència d’estudis
rigorosos sobre la situació en què es troba. En aquest sentit, el DARP ha estat incapaç
d’aprofitar d’una manera positiva els científics que tenim en el nostre país en aquestes
especialitats.
OBJECTIUS
1. Impulsar una veritable política agroalimentària catalana vertebrada en els eixos
següents:
A favor de la competitivitat del sector agroalimentari.
A favor de l’equilibri territorial i de la sostenibilitat, mitjançant la
consolidació i la potenciació de la presència de pagesos en el territori.
A favor d’una nova administració agrària, de serveis i participativa.
A favor d’aconseguir suport financer per a l’esforç dels agents
agroalimentaris catalans (financer, R+D+I).
2. Millorar la competitivitat del sector agroalimentari (les explotacions agràries, el
cooperativisme agrari, la indústria agroalimentària, la comercialització i el regadiu)
mitjançant inversions en R+D+I ( innovació, processos de transformació).
3. Fomentar la producció d’aliments segurs, de qualitat, respectuosos amb el medi
ambient, de manera eficient i d’acord amb les exigències del consumidor.
4. Promoure una major participació del sector productor, tant individualment com
col·lectivament, en els processos de transformació i comercialització dels productes
agraris.
5. Fomentar les actuacions que permetin la presència dels productes agroalimentaris
catalans en els mercats.
6. Contribuir a dinamitzar el medi rural per millorar-ne les condicions de vida i
reforçar les seves activitats econòmiques (tal com s’indica al punt 5.5 del programa,
“El camp, un lloc per viure i progressar”).
232
�7. Aprofitar les oportunitats que la PAC i la seva reforma ofereixen per endegar una
veritable política agrària catalana.
8. Aconseguir la delegació de competències en matèria de control de l’activitat
pesquera que permetin unificar, en una única autoritat, les inspeccions.
9. Promoure un creixement modern i sostenible del sector pesquer, millorant-ne la
competitivitat global.
10. Impulsar, a partir de polítiques consensuades amb tots els sectors afectats, les
“vedes” o “aturades biològiques” per tal de facilitar la regeneració de la fauna
marina.
11. Desenvolupar l’aqüicultura amb la instal·lació, condicionada a la seva sostenibilitat,
de piscifactories al litoral català, facilitant-ne la incorporació.
12. Incorporar les confraries en el procés de comercialització per estendre la seva
activitat més enllà del sector extractiu i que assumeixin iniciatives empresarials,
mitjançant les organitzacions de productors.
MESURES
Mesures a favor de la competitivitat del sector agroalimentari
Promoure la constitució d’intersectorials, a partir de les quals elaborar i aprovar
plans estratègics sobre els diversos subsectors agraris per tal d’orientar les
produccions a les previsions de mercat.
Incentivar la formació continuada de l’agricultor.
Crear un institut tècnic que acrediti i atorgui les distincions de qualitat i presti suport
als consells reguladors.
Garantir l’existència de controls efectius que assegurin la qualitat dels productes de
consum directe i de tots els que s’incorporin indirectament en el mercat de
l’alimentació. En aquest sentit, són bàsiques les mesures generals de seguretat
alimentària. Cal reforçar el paper de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària i
el suport dels professionals implicats en el procés.
Incrementar el suport als processos de transformació i comercialització dels
productes agraris, en especial si els protagonitzen entitats associatives agràries.
Fomentar les assegurances agràries mitjançant una major col·laboració pública a la
subscripció de primes com a mecanisme bàsic de seguretat davant de catàstrofes.
Incentivar la fusió de cooperatives i la formació de cooperatives de segon grau a
través d’un veritable Pla de Modernització del Cooperativisme Agrari.
233
�Fomentar les accions emprenedores en matèria d’artesania agroalimentària.
Fomentar la gestió empresarial.
Mesures a favor de l’equilibri territorial i la sostenibilitat
Establir un catàleg de classificació d’espais d’especial interès agrari on es
desenvoluparan programes específics, en què caldrà comptar amb tots els nivells
d’organitzacions i administracions territorials.
Proposar que, en un termini raonable, els paràmetres propis de la producció
integrada siguin els de l’agricultura convencional catalana; així com la promoció de
l’agricultura ecològica i altres formes de producció raonables (fomentar la
traçabilitat).
Promoure nous procediments per a la gestió efectiva dels residus ramaders.
Fomentar la ramaderia extensiva a les zones de muntanya.
Fomentar les races i varietats autòctones.
Promoure una xarxa pública per a la gestió de residus ramaders i alhora fomentar
l’aparició de fórmules de participació del sector.
Promoure l’aplicació dels mecanismes contemplats a la PAC destinats a establir una
certa retenció a les ajudes directes en determinats sectors en benefici d’uns majors
recursos per mesures agroambientals, forestació de terres, d’indemnitzacions
compensatòries de muntanya i del cessament anticipat de l’activitat agrària.
Aplicar les indemnitzacions compensatòries de muntanya i les ajudes
agroambientals sense generar un greuge comparatiu, fent que la dotació d’aquestes
indemnitzacions sigui efectiva.
Mesures a favor d’una nova administració agrària, de serveis i participativa
Reconèixer la capacitat de les organitzacions sindicals agràries i cooperatives per
participar activament en l’administració de l’agricultura catalana i establir convenis
de delegació de certes funcions administratives o col·laboradores amb
l’Administració.
Recuperar i reivindicar la funció d’assessorament i transferència de l’anterior servei
d’extensió agrària creant el Servei d’Assessorament i Gestió Agrària (SEAGA).
Mantenir actualitzats els bancs de dades i registres del sector, i fer-los transparents
al sector.
Modernitzar els recursos i les infraestructures de funcionament de les llotges.
234
�Crear el Consell Assessor Agrari i potenciar les taules de foment, modernització i
sectorials com a instruments de concertació de la política rural i agrària de la
Generalitat de Catalunya.
Mesures a favor d’aconseguir suport financer per l’esforç dels agents
agroalimentaris catalans (financer, R+D+I)
Potenciar la recerca, el desenvolupament i la transferència tecnològica a través de
l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries i de les universitats.
Fomentar la implicació del sector agrari i agroalimentari en els programes de
recerca.
Renovar i potenciar el contracte programa en el marc dels programes generals de
recerca i desenvolupament.
Regular les relacions de l’Administració amb les explotacions agràries mitjançant
un Pla Tècnic de Gestió (agrícola, ramadera i forestal). Aquest pla estableix la
relació contractual entre l’explotació i l’Administració mitjançant, d’una banda, la
regulació dels objectius i les pràctiques agràries, i d’altra banda, les ajudes
(tècniques i econòmiques).
Mesures per a la pesca
Elaborar el Pla de Pesca del Mediterrani conjuntament amb les comunitats
autònomes afectades i la Unió Europea. En aquest document s’han d’especificar les
actuacions tècniques que cal emprendre i el suport econòmic adient per tal de crear
una situació d’equilibri i de sostenibilitat per part de la flota pesquera del
Mediterrani espanyol.
Consensuar amb el sector l’elaboració de propostes dirigides a la UE per aconseguir
l’harmonització de les obertures de les xarxes.
Intensificar els controls durant el trajecte i a les grans àrees de venda per eradicar la
venda de peix immadur, fent molt d’èmfasi en l’entrada de peix d’altres països
comunitaris i no comunitaris.
Elaborar, d’acord amb els estudis científics i amb la participació de les confraries i
els ajuntaments, un mapa de piscifactories per al litoral català que tingui en compte
les exigències de sostenibilitat de la normativa vigent.
Modular el règim sancionador a la capacitat extractiva de la flota. Per aquest
objectiu, es proposa modificar la normativa sancionadora tot diferenciant la pesca de
gran altura, de la d’altura i de la costanera o litoral, així com les de tipus industrial,
semindustrial i artesanal.
Adequar la normativa vigent a les noves exigències de sostenibilitat, modernitat,
eficàcia i de millora de la situació laboral dels treballadors de la mar. En aquest
sentit, serà de gran utilitat revifar el Consell de Pesca de Catalunya i instar un
funcionament eficaç del Consell de Pesca de la Mediterrània.
235
�Proposar a les autoritats comunitàries l’elaboració d’una normativa pesquera bàsica
per als països de la Mediterrània.
Establir convenis amb l’Institut d’Estudis del Mar, depenent del CSIC, de l’IEO i
amb les universitats catalanes per tal que obrin línies d’investigació que permetin
tenir una diagnosi acurada de l’estoc de la Mediterrània per modular les polítiques
de racionalització i consolidació del sector pesquer català.
Potenciar el Centre Nacional d’Aqüicultura i l’Escola Nauticopesquera.
Portarem a terme polítiques clau de suport a la pesca artesanal.
Promourem una moratòria per adequar a la legalitat vigent les embarcacions que en
aquest moment no la compleixen.
4.5.4. Comerç i consum
Comerç
Catalunya disposa d’una gran tradició comercial articulada arreu del país i que per la
seva importància econòmica, però també social i cultural, constitueix un sector
estratègic i cabdal per a l’economia catalana.
En els darrers 20 anys aquest sector ha experimentat una profunda transformació a
causa de l’existència de diversos fenòmens. En primer lloc, a causa de l’aparició de
nous formats comercials que han contribuït a la modernització del conjunt del comerç i
l’increment de la superfície dels establiments. En segon lloc, per la desaparició
d’algunes especialitats i l’aparició d’altres de noves. En tercer lloc, per l’increment de la
capacitat de compra i canvi d’hàbits dels consumidors, tant per la disminució del temps
destinat a realitzar les compres, que ha reforçat la presència de nous formats, com per
l’aparició de noves demandes de productes i serveis resultat del canvi social i cultural. I,
finalment, també hi ha tingut el seu efecte la transformació dels carrers comercials,
parcs, centres comercials i eixos comercials.
No és menys important afirmar que el comerç en el nostre país ha patit un canvi de
model d’empresa. Mentre el nombre d’establiments s’ha reduït, la superfície de venda
s’ha incrementat, així com la titularitat de les empreses en benefici de societats
mercantils i altres figures societàries en detriment de la titularitat de persones físiques.
En matèria de concentració comercial, la quota de superfície de venda de les cinc
primeres empreses de distribució sobre el total ha passat del 47,6% al 64,6% durant el
període 1994-1999, i les tres primeres empreses que representaven el 76% respecte de
les cinc primeres l’any 1994, el 1999 representaven el 86%.
Aquestes transformacions no poden deixar impassible el Govern, veient canvis que
poden perjudicar l’estabilitat laboral, la supervivència d’un ric teixit econòmic i la
pròpia fesomia de les ciutats. És imprescindible continuar apostant per mesures que
permetin combinar les necessitats d’evolució del comerç d’acord a les demandes dels
consumidors, amb la protecció de l’important teixit comercial que ha estat molt
important en l’evolució econòmica del país.
236
�Els municipis són una peça clau en la defensa del teixit comercial, i avui dia els
instruments d’actuació importants en matèria comercial s’articulen entorn dels Plans
Municipals d’Ordenació Comercial (POEC). Mitjançant els municipis, tenint en compte
la normativa urbanística, ordenen els seus equipaments comercials, amb el suport del
Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials de Catalunya (PTSEC), que
estableix l’ordenació de les implantacions comercials subjectes a llicència comercial
arreu del país a fi d’assolir un equilibri entre els diversos formats de la distribució.
Aquests instruments es complementen amb el Pla de Dinamització del Comerç Urbà, a
través del qual s’estableixen les diverses línies de suport a la modernització i
dinamització del sector comercial.
El 21 de desembre de 2000 s’aprovà la Llei 17/2000, de 29 de desembre, d’equipaments
comercials, que incorpora dos elements nous per ordenar el futur creixement en el marc
dels processos de concentració en el sector: el control del creixement dels establiments
comercials mitjans i l’avaluació de la concentració empresarial. D’aquesta llei en sorgí
un nou PTSEC, que és l’actualment vigent. Paral·lelament, és plenament actiu i operatiu
el Pla de Dinamització del Comerç Urbà 2001-2004.
Avui, el comerç urbà a Catalunya s’enfronta a dos reptes importants: l’aparició de nous
productes i formats derivats dels processos de liberalització econòmica i de la creació de
l’espai econòmic europeu, i la necessitat de donar resposta a una eficient demanda dels
consumidors respecte dels nous hàbits del consum que s’expressen molt clarament en el
tema dels horaris comercials. En aquests moments, es dóna una forta pressió a favor
d’una liberalització horària i de calendari que si bé incrementa aparentment la
possibilitat de satisfer la demanda, afecta d’una manera totalment negativa el petit i
mitjà comerç, que difícilment podrà suportar l’increment de costos que aquesta
liberalització genera. Així doncs, és imprescindible actuar per tal de donar suport als
canvis d’hàbits de consum, però a la vegada preservar la xarxa potent i dinàmica que
conforma el petit comerç arreu de Catalunya amb la seva aportació fonamental a la
generació d’ocupació i riquesa.
OBJECTIUS
1. Garantir que el consumidor tingui a l’abast, de manera ordenada i equilibrada, una
oferta comercial àmplia i de qualitat. El ciutadà, com a consumidor, és l’objectiu
prioritari de la política dels Socialistes–Ciutadans pel Canvi. Cal satisfer les
demandes d’aquest sector, adequar-les als nous hàbits de consum i atorgar al
consumidor el dret a escollir.
2. Facilitar al sector comercial els instruments i suport per realitzar amb èxit la
necessària modernització. Mantenint el model urbà de comerç, cal convertir-lo en un
sector modern i dinàmic, amb un empresariat competitiu, afavorint
l’associacionisme i els centres comercials a cel obert, en equilibri amb l’entorn urbà,
on les noves tecnologies estiguin al servei dels consumidors i dels empresaris.
3. Planificar de manera ordenada i equilibrada tots els formats comercials ubicats a la
trama urbana: la llibertat d’elecció dels consumidors i el respecte als principis de la
competència ha de ser compatible amb l’ordenació planificada de l’activitat
237
�comercial en els àmbits urbans, per tal d’evitar el domini del mercat o el
desenvolupament d’un model que posi en risc els valors de convivència i de relació
entre la ciutadania, valors que fomenta el model de comerç urbà.
4. Proporcionar al conjunt de municipis de Catalunya la legislació i les mesures de
suport que els facilitin el desenvolupament ordenat i pròsper del comerç.
MESURES
Desenvolupar la programació dels equipaments comercials en el marc dels models
de desenvolupament que concreti cada municipi a partir de la seva realitat i dels
projectes de futur i assolir l’equilibri entre l’oferta i la demanda comercial.
Garantir que durant la propera legislatura tots els municipis de Catalunya que ho
proposin, en particular els de més de 5.000 habitants i els que ho requereixin per la
seva especial activitat comercial, puguin disposar de plans municipals d’ordenació
comercial (POEC). Per això dotarem un programa de suport, adreçat als municipis,
per a la seva elaboració.
Potenciar el comerç urbà, convertint l’urbanisme comercial en una eina per enfortir i
renovar el comerç a les nostres ciutats.
Donar suport a la consolidació d’eixos comercials urbans. És un model que
afavoreix les condicions per disposar d’una oferta comercial amb concentració i
diversitat, que dóna resposta a les necessitats dels consumidors i a l’existència de
comerç petit amb qualitat, potencia un associacionisme que actua per a la promoció
col·lectiva i facilita la convivència d’usos urbans, així com la dinamització de
centres històrics.
Constituir una nova comissió amb tots els sectors implicats, per tal de realitzar
l’avaluació i les propostes de modificació del Pla Territorial Sectorial
d’Equipaments Comercials de Catalunya (PTSEC). La revisió futura del PTSEC la
realitzarem sobre la base d’allò que prevegin els POECS aprovats en el marc d’una
nova comissió assessora, en què participaran la totalitat d’agents públics i privats
que pertanyen a l’àmbit comercial. Aquesta revisió tindrà com a objectiu prioritari la
definició, amb claredat, dels conceptes de zones d’impacte comercial i la detecció de
zones on es produeixen desequilibris en l’oferta causats per l’impacte de grans àrees
comercials i, alhora, desenvoluparem programes d’actuació per a les mateixes.
Elaborar, d’acord amb el sector, el nou Pla de Dinamització del Comerç Urbà, per al
període 2004-2008.
Posar en marxa programes de formació, tant professionals com de gestió d’empresa,
amb els sindicats més representatius i amb les organitzacions de comerciants.
Promoure una defensa activa del consumidor i propiciar el desenvolupament
d’accions d’informació i de formació dirigides a aquests, amb participació de les
organitzacions i associacions sectorials i territorials de consumidors.
238
�Encoratjar les iniciatives que ampliïn l’ús de les tecnologies en l’àmbit de la gestió,
la creació de xarxes comercials i la venda.
Incentivar la col·laboració amb les empreses comercials o les seves organitzacions,
en la realització de jornades adreçades a la millora de la competitivitat i la gestió de
les empreses comercials.
Reformar i adequar els mercats municipals a les exigències dels consumidors
d’avui, tant pel que fa a l’oferta comercial com a les franges horàries d’activitat. Els
mercats municipals han de continuar exercint les funcions dinamitzadores del
comerç.
Desenvolupar i proporcionar un programa adreçat al sector comercial, preferentment
el de venda a la menuda o de petit format, per tal de facilitar el desenvolupament i la
participació a les centrals de compra amb l’objectiu de facilitar la convivència
competitiva entre formats en l’àmbit urbà.
Dinamitzar i modernitzar els equipaments i les iniciatives firals com a instrument
per a la dinamització de les economies locals i millorar la senyalització dels recintes
i espais firals.
Vetllar per la lliure competència en l’àmbit de la distribució comercial, amb especial
cura pel que fa a les posicions de domini de mercat de les empreses i perquè els
processos de concentració empresarial que es puguin produir respectin els principis
de la lliure competència i s’eviti la concentració, en poques mans, de grans quotes
de mercat.
Reforçar la inspecció relacionada amb les vendes per liquidacions, saldos, rebaixes
etc., per tal que s’ajustin a la normativa existent.
Consum
Les noves modalitats de comerç i de noves formes de distribució de béns i de serveis,
inclosa la influència de la globalització –amb els seus avantatges i problemes de formar
part d’un mercat global–, canvia la realitat del consum, amb noves oportunitats, però
també amb noves amenaces de frau i d’abús. Les polítiques de consum no només s’han
de dirigir a béns tangibles, sinó també als usuaris del serveis públics, d’inversió i de
finances (bancs, fons d’inversió, etc.), de serveis privats diversos (energia, transport,
tallers de reparació, etc.). Són una expressió rellevant del concepte “interès general” i
aporten elements significatius com factors de qualitat, competitivitat i transparència dels
mercats. El nou Govern de la Generalitat ha de garantir als consumidors més seguretat
en els productes i en els serveis. En aquest context, la informació i la formació són un
mitjà indispensable per compensar les situacions d’inferioritat dels consumidors en un
entorn més complex. Han de ser l’eix vertebrador de totes les polítiques de consum.
El nou Govern de la Generalitat ha de potenciar les associacions de consumidors de la
mateixa manera que remodela i potencia la mediació i l’arbitratge com a eines clau de
les polítiques de consum. També és necessari propiciar els compromisos
d’autoregulació dels sectors empresarials i que s’assumeixi, des dels mitjans públics i
239
�privats dedicats a la defensa i protecció dels consumidors, un compromís ètic per evitar
les situacions d’indefensió.
En aquest sentit, l’Institut Català de Consum, convertit en un òrgan burocratitzat, poc
operatiu i amb un sistema d’arbitratge poc eficient, ha de caminar cap a una veritable
transformació com a espai de trobada real i efectiva entre les administracions, els
moviments associatius, les associacions empresarials i els moviments sindicals, i
s’haurà de complementar amb la creació i potenciació del Consell Català de Consum.
OBJECTIUS
1. Convertir les polítiques de consum en un instrument potent per als consumidors,
usuaris de serveis públics i privats, estalviadors, ajudant a fer una economia més
competitiva i de més qualitat.
2. Prioritzar la informació, la formació i l’educació dels consumidors amb el pacte,
l’acord i el compromís de tots els estaments implicats.
3. Potenciar les associacions de consumidors, identificant des del Govern les
interlocutores a les quals els consumidors s’han de dirigir en cas d’abús, frau, etc.
4. Remodelar els actuals sistemes de mediació i d’arbitratge, a la vegada que
s’estudien noves formes, per uns nous temps, de protecció dels drets de consumidors
i usuaris. L’eix vertebrador passa pel fet que el consumidor no s’ha de trobar en
desavantatge davant de l’empresa.
5. Potenciar l’agricultura ecològica, la cooperació en plans de reciclatge i la recollida
de residus; així com promoure la utilització d’energies renovables i el consum
responsable de béns escassos, com l’aigua, l’electricitat, etc.
6. Defensar la competència real i efectiva en els sectors on és escassa o inexistent, de
la mateixa manera que el Govern ha d’intervenir en els mercats poc transparents per
tal de millorar la posició del consumidor. La democràcia ha d’arribar també a
l’àmbit econòmic, on els consumidors es troben moltes vegades en situacions
d’indefensió i de subordinació.
MESURES
Posar en marxa campanyes d’informació, de formació i d’educació als consumidors
sobre les noves modalitats de comerç, i en totes les formes de provisió de béns i
serveis existents, i els fraus que es poden cometre en un context de mercat global.
Impulsar la col·laboració amb les associacions empresarials per potenciar les
pràctiques d’autocontrol intern, elaboració de codis de bones pràctiques i propiciar
la participació de tots els agents implicats en tasques de control de mercat per
eradicar comportaments lesius tant per al consumidor com per a l’empresari
responsable.
240
�Fer un seguiment estricte del compliment de les normes de fabricació, manipulació i
distribució de productes especialment insegurs i perillosos.
Crear el Consell Consultiu de Consum de Catalunya, amb personalitat jurídica
pròpia. Aquest òrgan, juntament amb l’Institut Català de Consum, ha de ser el punt
de trobada, diàleg, corresponsabilització i participació d’associacions, col·lectius,
empreses i sindicats, les activitats dels quals tinguin a veure amb la defensa dels
interessos dels consumidors i usuaris.
Potenciar el sistema català de mediació i arbitratge amb un desplegament territorial
en cooperació amb les administracions locals, dotant-les de recursos per tal que tots
els ajuntaments tinguin la possibilitat d’optar als serveis d’arbitratge en matèria de
Consum.
Crear un programa de suport als ajuntaments per tal que tots els municipis puguin
disposar d’un servei municipal d’informació al consumidor i de recepció de
reclamacions, en coordinació i col·laboració amb les associacions de consumidors
amb presència al municipi. Així doncs, la Generalitat també hauria de facilitar als
municipis que no puguin comptar amb aquests serveis, un suport puntual itinerant i
mòbil per efectuar reclamacions i assessorament als consumidors.
Donar suport a les associacions de consumidors i usuaris que duguin a terme tasques
de gestió de serveis d’informació, assessorament i tramitació de reclamació,
incloent-les a totes les negociacions que afectin el sector, potenciant la transparència
dels sistemes de subvenció existents, estudiant mesures de major estabilitat al règim
de suport a les associacions, i estudiar mesures fiscals de suport a l’activitat i de
microcrèdits per millorar el finançament del sector.
Realitzar, de manera periòdica, campanyes en col·laboració amb el sector associatiu
de consumidors, que fomentin l’adhesió al sistema arbitral per part de les empreses,
ja siguin públiques o privades.
Ampliar la representació dels consumidors, a través de les seves organitzacions més
representatives, en els organismes de control i supervisió dels sectors energètics.
Elaboració del Pla Estratègic Consumerista pels propers anys a Catalunya.
4.5.5. Turisme
El turisme no només constitueix un sector molt important de l’economia catalana, sinó
que permet difondre el coneixement de Catalunya arreu del món. Tanmateix, l’aparició
de nous mercats que diversifiquen l’oferta a uns preus molt competitius fa que hi hagi
cada cop més opcions per escollir la destinació turística. Catalunya disposa d’una
capacitat d’oferta molt concentrada a la ciutat de Barcelona i el litoral que, en algunes
zones, experimenta un nivell de saturació i de maduresa que convé reorientar i corregir.
Actualment, malgrat que enguany s’està produint per causes diverses una lleugera
davallada en l’afluència de turisme estranger, els resultats econòmics continuen essent
satisfactoris i les previsions de les diferents organitzacions internacionals sobre
241
�l’evolució futura del turisme preveuen que continuarà el creixement dels fluxos turístics
mundials. Però d’uns anys ençà, es perceben clarament indicis d’esgotament i d’algunes
disfuncions d’un model que requereix un replantejament a fons d’algunes variables per
part de l’administració de la Generalitat, d’acord amb el sector i les administracions
locals. Les externalitats negatives no estan ben resoltes, l’adequació als canvis de la
demanda no és prou àgil i una part significativa de l’oferta no és satisfactòria i és poc
competitiva en instal·lacions o en qualitat dels serveis. Els nous mercats emergents
plantegen nous reptes de competitivitat respecte dels mercats tradicionals: la necessitat
de millorar l’oferta global a través d’una diversificació de productes i d’una millora de
la qualitat en els equipaments, en els serveis i en el medi on aquesta activitat turística es
realitza, així com d’instrumentar els mecanismes més adients per desestacionalitzar i
estendre territorialment l’oferta turística, diversificant-la i contribuint a rebaixar els
nivells preocupants de saturació i massificació que presenten determinades destinacions
turístiques.
D’altra banda, el turisme és un sector que a escala internacional està incorporant grans
dosis d’R+D+I, però malauradament Catalunya ja no és un referent en innovació
turística.
OBJECTIUS
1. Projectar Catalunya i les seves marques turístiques ja consolidades, per tal
d’incrementar-ne la notorietat i garantir el creixement i la rendibilitat d’aquest sector
vital per a l’economia catalana.
2. Assolir alts nivells de qualitat i d’excel·lència, per tal de disposar d’una oferta
turística de prestigi i qualitat que ens mantingui competitius internacionalment.
3. Assegurar un desenvolupament sostenible. Optar, com a garantia de prosperitat del
sector, per un model territorial i turístic sostenible i respectuós amb el medi i capaç
de convertir en valor afegit la riquesa de recursos, tant naturals i paisatgístics com
històrics i culturals, de Catalunya.
4. Esdevenir capdavanters a la Unió Europea en la recerca, formació i l’aplicació de les
noves tecnologies en el sector turístic.
5. Configurar una administració turística reformada en la qual el sector es pugui sentir
identificat i representat de manera satisfactòria.
MESURES
Redefinir, racionalitzar i incrementar el sistema de promoció i comercialització de
Catalunya i de les seves marques turístiques creant marcs operatius i destinant-hi
recursos suficients per tal que, conjuntament amb l’esforç del sector privat en la
seva acció comercialitzadora i segmentant les estratègies per mercats, s’obtingui la
màxima eficàcia.
242
�Fomentar l’autoregulació i la creació de labels i segells de qualitat amb estàndards
exigents que garanteixin i dotin de prestigi l’oferta turística catalana a tots els
mercats.
Establir unes directrius clares de desenvolupament turístic i cooperar amb el sector
privat en la gestió dels diversos productes turístics de Catalunya, cercant la
desestacionalització i potenciant el turisme interior i de muntanya mitjançant la
valoració del patrimoni ambiental, cultural, gastronòmic, folklòric o paisatgístic, i
donant suport a les iniciatives privades, en especial, a les dels petits empresaris,
valorant el turisme en el seu important potencial com a factor d’equilibri territorial.
Protegir els usuaris turístics i garantir-los la informació, els serveis que reben i la
defensa dels seus drets i interessos.
Potenciar l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació en la difusió
interior i exterior dels recursos turístics de Catalunya, en les relacions entre
l’Administració i els subjectes turístics, i en els serveis i la informació a les persones
usuàries. Propiciar la qualitat i la innovació en els dissenys i continguts de les
aplicacions d’aquestes tecnologies i impulsar un programa d’informació a la carta
via TIC.
Potenciar la recerca en l’àmbit turístic. Tant en la millora substancial del sistema
d’informació (estadístiques, prospectiva, tendències, coneixement dels mercats,
etc.), com en les noves formes de gestió, els sistemes de creació de productes i la
planificació territorial i sectorial, així com en l’aplicació de la tecnologia a la millora
i permanent adaptació de les instal·lacions i serveis turístics per garantir-ne la
qualitat.
Cooperar i dotar totes les administracions responsables en el tema dels instruments
financers i d’assistència tècnica necessaris per a un correcte desenvolupament del
potencial turístic del país i possibilitar projectes consorciats, tenint en compte que
els serveis públics formen part indestriable del producte turístic i del seu nivell de
competitivat, amb èmfasi en la qualitat mediambiental i posant en marxa models
pilot demostratius de sostenibilitat aplicada al turisme.
Instrumentar programes específics per a la formació i qualificació del treballadors
del sector, dignificant al màxim la professió i assegurant amb aquesta capacitació la
qualitat dels serveis.
Concertar amb el sector privat les actuacions de l’Administració que així ho
requereixin, reassignant funcions i competències a l’Agència Catalana de Turisme i
recomponent les institucions mixtes o de participació que així ho facilitin, amb
participació, també, de les administracions locals per tal de cooperar sectors públic i
privat conjuntament en el planejament d’actuacions i en la corresponsabilització en
la generació i aplicació de recursos destinats a la permanent millora de l’oferta.
243
�4.5.6. Sector financer
Les institucions financeres (bancs, caixes, assegurances i mutualitats) tenen un paper
clau en l’activitat econòmica. Constitueix un interès essencial del Govern de la
Generalitat contribuir perquè Catalunya disposi d’entitats financeres arrelades al
territori, amb el centre de decisió al nostre país, i que existeixi una competència
efectiva.
La importància que té la confiança del públic en la solvència de les entitats que formen
aquest sector atorga a la política financera de la Generalitat un caràcter que transcendeix
els límits sectorials i els objectius d’eficiència i competitivitat, tot adquirint una
dimensió institucional de primer ordre per a l’economia catalana. Això comporta, per
tant, no només l’exigència d’una regulació adequada, sinó també la d’una supervisió
atenta, competent i eficaç, que el Govern de la Generalitat –a més del Banc d’Espanya,
la Comissió Nacional del Mercat de Valors i altres organismes estatals– ha d’exercir,
d’acord amb les seves competències.
En virtut d’aquestes competències i pel gran pes que a Catalunya han assolit en l’àmbit
financer formes d’empresa no mercantils, de naturalesa fundacional –com les caixes
d’estalvis– o, en menor mesura, de tipus mutual o cooperatiu, la funció supervisora de la
Generalitat té una gran responsabilitat. En conseqüència i tenint en compte les notòries
mancances amb què s’exerceix, li donarem una prioritat que fins ara no ha tingut i
reforçarem els mitjans al seu servei.
Per les raons anteriorment esmentades, la nostra proposta electoral relativa a la
regulació financera se centra en dos aspectes addicionals, de caràcter general el primer i
específic el segon, més un altre de dedicat a l’Institut Català de Finances. El primer fa
referència a les pràctiques de bon govern empresarial que, de manera creixent, es
consideren com una exigència ineludible per a les empreses modernes, i que en l’àmbit
financer adquireixen –particularment les relacionades amb la transparència– una
importància cabdal. El segon aspecte, que desenvolupem a continuació, és el de les
caixes d’estalvis.
Caixes d’estalvis
Les caixes d’estalvis constitueixen la columna vertebral del sistema financer català i,
sens dubte, són protagonistes de primer ordre del futur econòmic de Catalunya.
Absorbeixen el 70% de l’estalvi generat a Catalunya, actuen profundament arrelades al
territori i han mostrat rigor i eficiència en la gestió. Les deu caixes d’estalvis catalanes
són molt diferents entre elles. Algunes tenen una clara vocació territorial i el seu èxit
està estretament vinculat al territori, fet que dóna peu a l’existència d’externalitats
mútues. Les altres, les dues grans caixes, són entitats de primera fila, amb un important
volum d’actius i destacades participacions industrials.
La naturalesa fundacional de les caixes els atorga una forma d’empresa peculiar, ja que
han d’exercir la seva activitat financera en benefici d’un conjunt d’interessos econòmics
i socials. En contra de determinats tòpics de pensament econòmic únic, aquesta
peculiaritat no ha estat un obstacle, sinó un avantatge per poder acreditar una llarga
trajectòria d’eficiència empresarial, competitivitat i rendibilitat social, i per fer front
satisfactòriament a la competència de la banca, tant a Catalunya com a Espanya.
244
�Tanmateix, el model ha tingut algunes debilitats importants. En primer lloc, com que no
són societats per accions, les caixes han vist limitat el seu accés als mercats de capitals
per obtenir recursos propis. En segon lloc, ni la configuració ni el funcionament (ni els
procediments per retre comptes) dels òrgans de govern no han estat els idonis. Cal, per
tant, emprendre reformes que consolidin i reforcin el model de caixes d’estalvis, que ha
patit, per una banda, una politització excessiva i, per altra banda, una certa relaxació de
les seves funcions per part dels òrgans de govern, a favor d’unes direccions generals no
sempre controlades com cal. Aquests defectes han donat arguments als partidaris de la
privatització. Per això, és important que el nou Govern de la Generalitat promogui
iniciatives que permetin mantenir la naturalesa fundacional de les caixes d’estalvi, i
alhora establir fórmules que reforcin la capitalització d’aquestes entitats; però, sense
obrir en cap cas les portes a la seva privatització ni posar en perill aquest model.
Els canvis –alenats des del Govern de la Generalitat– que s’han introduït per la Llei
financera estatal aprovada el novembre del 2002, respecte a la duració i el nombre de
mandats, i la limitació d’edat per accedir als òrgans de govern, han estat un exemple
d’intervencionisme nociu. I les modificacions en la normativa catalana, entre altres el
límit de vint anys per ser als òrgans de govern, acumulant el temps transcorregut en
diferents entitats i, fins i tot, en el càrrec de director general, no s’han quedat enrere en
aquest estil de governar.
Aquest procés ha tingut dues víctimes clares: l’autonomia de Catalunya, ja que la Llei
estatal ha regulat temes de competència exclusiva del Parlament, i, en segon lloc, la
independència i autonomia de les pròpies entitats, ja que s’han regulat aspectes que són
competència dels seus estatuts.
OBJECTIUS
1. Garantir la independència, professionalitat i eficiència en les tasques de control i de
gestió dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis. A aquest efecte, caldrà revisar
la legislació actual, de manera que s’asseguri la seva independència respecte de les
administracions públiques i, alhora, es mantingui la seva naturalesa i representació
social.
2. Emmarcar l’actuació dels òrgans de govern en codis de bones pràctiques
empresarials. La reforma del òrgans de govern necessita el complement
imprescindible d’unes normes de bon govern. A més, per la seva naturalesa
fundacional i el seu caràcter social, les caixes estan obligades a adquirir una
legitimació suplementària, de manera que les exigències imposades a les empreses
cotitzades s’han de considerar el nivell mínim exigible a les caixes.
3. Fomentar els criteris de responsabilitat social en la gestió i la direcció estratègica de
les caixes, per potenciar-ne la finalitat social i solidària, i assumir la necessitat de
liderar criteris d’actuació empresarial ètics i socialment responsables, que portin a
l’ampliació de l’oferta de productes financers amb aquestes condicions.
4. Reforçar els recursos propis de les caixes d’estalvis, regulant els instruments
financers necessaris per augmentar-los i mantenir així els nivells adequats de
245
�solvència, incorporant alhora determinades condicions, sense les quals es deixaria la
porta oberta a la desnaturalització d’aquestes entitats.
5. Reorientar l’obra social, que ha de ser ètica i autèntica i no pas un producte de
màrqueting ni una coartada perquè les caixes oblidin la seva finalitat social i
fundadora. L’obra social, autònoma en la seva gestió, ha de cobrir les grans
necessitats reals, socials i culturals existents, sense perjudici de les competències i
responsabilitats que corresponen a les administracions públiques.
MESURES
Mesures per reformar els òrgans de govern
Restaurar i fer respectar l’àmbit competencial de la Generalitat en relació amb la
regulació dels òrgans de govern.
Afegir a la llei estatal que en els òrgans de govern s’inclogui una representació
d’entitats de la societat civil i establir el ventall de percentatges que els corresponen.
Concretar, a la llei autonòmica, la relació d’entitats de la societat que designarien
aquests consellers. Haurien de ser entitats d’inqüestionable prestigi i
representativitat: sindicats, universitats, cambres de comerç, col·legis professionals,
associacions empresarials i associacions de consumidors, bàsicament. La llei
autonòmica haurà de precisar, com ja ha de fer ara, els ventalls dels percentatges que
corresponen als diferents tipus de consellers i, posteriorment, els estatuts de les
entitats els haurien de concretar.
Redimensionar els percentatges corresponents actualment a impositors i treballadors
de les entitats per facilitar la incorporació dels consellers designats per les entitats
representatives de la societat (entre les quals els sindicats) i establir els mecanismes
de selecció apropiats per tal de garantir que els consellers de les diferents
representacions responen als criteris d’idoneïtat, rigor, independència i capacitació
exigibles.
Augmentar l’estabilitat dels òrgans de govern de les caixes, així com l’exigència de
competència, independència i bona conducta dels seus membres, i diferenciar el
nivell de govern del de direcció, deixant per a aquest la formulació de propostes i la
gestió.
Mesures per millorar les pràctiques de bon govern
Incorporar, en l’àmbit d’aplicació de les bones pràctiques de govern de les caixes, la
conducció dels interessos empresarials en els grups que les entitats més grans han
format via filials, holdings i participacions.
Establir la introducció de criteris de responsabilitat social en la informació sobre
l’activitat inversora i de gestió que les caixes han de remetre periòdicament a la
Generalitat.
246
�Desenvolupar la Llei financera de 2002 pel que fa a les funcions d’auditoria que ha
d’assumir la Comissió de Control i a la regulació de les noves comissions
d’inversions i de retribucions.
Establir la capacitat d’iniciativa i la competència del Consell d’Administració per
sol·licitar auditories relatives als assumptes sobre els quals hagi de decidir.
Mesures per reforçar els recursos propis
Impulsar un nou instrument financer per a la captació de recursos propis, ja que les
vies de les participacions preferents i el deute subordinat semblen haver tocat sostre.
Aquest nou instrument financer hauria de reunir unes determinades característiques.
La primera és que la seva emissió total no hauria de superar el 15% dels recursos
propis bàsics (dotació inicial i reserves) de la caixa emissora. A més, no ha d’atorgar
drets polítics (presència en els òrgans de govern) als seus subscriptors. La seva
retribució, condicionada a l’obtenció de beneficis per a les entitats, hauria de
conciliar l’atractiu per als inversors amb l’interès de les caixes a aconseguir
finançament en les millors condicions possibles. Només podrien ser-ne titulars
persones físiques, fins una quantia per titular no superior a 120.000 €. Es tractaria
d’un instrument financer negociable en mercats secundaris.
Mesures per reorientar l’obra social
Establir normativament un mínim obligatori de dotacions a l’obra social, sempre
que no posi en perill la viabilitat financera de les entitats i reforçar el vessant dels
òrgans de govern més específicament responsables de vetllar per aquest dividend
singular de les caixes.
Orientar l’actuació de l’obra social de les caixes, de manera que es destini
efectivament a cobrir les necessitats reals, socials i culturals del seu entorn, sense
perjudici de les competències i responsabilitats que corresponen a les
administracions públiques.
Impulsar un estudi de l’autèntic balanç social de les caixes, que va molt més enllà
del de l’obra social estricta i que fa que aquestes entitats siguin avui insubstituïbles
en la vida quotidiana i financera dels ciutadans i ciutadanes, que les consideren els
seus bancs de serveis personals.
Institut Català de Finances
L’Institut Català de Finances ha tingut un paper molt limitat en el món financer. La
principal limitació política li ve de la incapacitat del Govern de donar-li unes funcions i
una projecció importants en l’economia catalana. Des del punt de vista financer, s’ha de
recordar que, fins ara, l’Institut Català de Finances no disposa de dipòsits de tercers. Per
tant, tots els seus recursos i, en conseqüència, la seva activitat es basen en els préstecs
que obté d’altres entitats financeres. El volum de crèdits concedits per l’ICF se situa per
sota de la més petita de les caixes catalanes i en menys de l’1% de la principal caixa.
247
�En realitat, el Govern ha utilitzat l’Institut Català de Finances com un simple instrument
al servei de la seva política. Les principals actuacions de l’Institut han estat la
preparació d’algunes línies de crèdit especialitzades –puntualment amb costos per sota
del mercat– i el suport financer a algunes actuacions del Govern. En els darrers temps, a
causa dels problemes per poder fer efectives algunes subvencions, el Govern ha emprat
l’Institut Català de Finances per fer arribar recursos a algunes entitats i s’ha compromès
a retornar tant les amortitzacions com els interessos que derivin d’aquestes operacions.
El cas més conegut correspon a determinades subvencions del món cultural i dels
esports.
OBJECTIUS
1. Potenciar el paper de l’Institut Català de Finances en l’articulació de les polítiques
econòmiques catalanes. Especialment, s’ha de reforçar el seu paper en el seguiment
de l’activitat econòmica catalana, en l’execució de determinades competències
financeres de la Generalitat i en l’impuls dels grans projectes de Catalunya.
MESURES
Mesures per a la renovació de l’Institut Català de Finances
Desenvolupar algunes de les previsions contingudes en la mateixa llei de creació i
que han restat inactives per manca de voluntat política del Govern, per tal de situar
l’Institut Català de Finances com un observador privilegiat de l’economia catalana.
Modificar la legalitat vigent per garantir la independència dels òrgans rectors de
l’Institut Català de Finances, canviant absolutament el model actual, en què la
dependència del Govern és clarament manifesta.
Modificar la llei per convertir l’Institut Català de Finances en un motor important
per conciliar les voluntats adequades en la recerca dels recursos necessaris pel
finançament dels projectes que han de constituir l’eix del futur de Catalunya. El
marc financer en què es desenvoluparà en el futur l’administració pública serà cada
cop més restrictiu. Cal explorar la major participació dels recursos privats en el
finançament de les inversions de la Generalitat. Aquesta participació s’hauria
d’efectuar a partir del lideratge públic d’una institució que mereixés la confiança de
la resta d’actors, entre els quals caldria incloure, també, com a entitats
col·laboradores, les que ofereixin instruments de finançament ètic i socialment
responsable. Pensem que aquesta institució és l’Institut Català de Finances.
Sector assegurances i mutualisme
La importància del sector de les assegurances a Catalunya, que suposa el 25% del sector
assegurador espanyol (clarament per sobre de la mitjana d’altres sectors) i en particular
de les mutualitats de previsió social, ja que a Catalunya el 55% de les entitats
asseguradores amb seu social són MPS i donen protecció a prop d’un milió de persones,
suposa que el PSC-CpC manifesti la seva voluntat de desenvolupar al màxim l’àmbit
competencial en aquest sector.
248
�Les mutualitats de previsió social són unes entitats de gran tradició i arrelament al
Principat, l’origen de les quals són els gremis i les confraries de l’edat mitjana i que
mantenen una àmplia presència en el sector assegurador català, la qual cosa mostra el
sentit associatiu del poble de Catalunya a l’hora de cercar solucions, des de la
col·laboració i la solidaritat, als problemes plantejats per esdeveniments que comporten
riscs per a les persones o els seus recursos.
L’article 9.21 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya atorga a la Generalitat
competència exclusiva en matèria de mutualisme no integrat a la Seguretat Social
obligatòria, d’acord amb la legislació mercantil. Actualment a Catalunya les mutualitats
de previsió social es regulen amb la Llei 10/2003, de 13 de juny, aprovada amb el
suport de PSC-CpC.
Un primer objectiu d’aquesta llei és adaptar la normativa catalana als desenvolupaments
que han tingut lloc en el marc normatiu estatal, però el seu objectiu fonamental és el
foment del mutualisme i facilitar la presència de les mutualitats en el mercat.
Malgrat els últims escàndols produïts en el sector, cal remarcar la validesa actual del
moviment mutualista que, lluny de mirar cap enrere, continuarà essent una modalitat
asseguradora per a la cobertura de riscos des de l’àmbit de l’economia social, una
alternativa a les companyies mercantils i que té un fort potencial de creixement en les
prestacions vinculades a la vida, especialment en les que materialitzen l’exteriorització
dels compromisos per pensions de les empreses envers els seus treballadors i en el
proper desenvolupament de la prestació de dependència.
OBJECTIUS
1. Fer efectiva l’assumpció de competències per part de la Generalitat establertes pels
articles 9.21 i 10.4 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en matèria asseguradora,
en particular les relatives a mútues d’assegurances, plans i fons de pensions,
societats gestores de plans i fons de pensions, i qualsevol altra persona o entitat,
present o futura, que dugui a terme activitat asseguradora, d’acord amb les
definicions legals que escaiguin.
2. Desenvolupar les competències sobre les persones o les entitats amb domicili o
actuació principal a Catalunya que duen a terme activitat asseguradora, pel que fa
als aspectes d’organització.
3. Garantir la independència, professionalitat i eficiència en les tasques de control i de
gestió dels òrgans de govern de les mutualitats de previsió social. Caldrà
desenvolupar la legislació actual de manera que se n’asseguri la independència
respecte de les administracions públiques i que alhora mantingui la seva naturalesa i
representació social.
4. Emmarcar l’actuació dels òrgans de govern en codis de bones pràctiques
empresarials. La reforma dels òrgans de govern necessita el complement
imprescindible d’unes normes de bon govern. A més, pel seu caràcter social, les
mutualitats estan obligades a adquirir una legitimació suplementària.
249
�5. Reforçar els recursos propis, regulant els instruments financers necessaris i mantenir
així els nivells adequats de solvència, incorporant alhora determinades condicions,
sense les quals es deixaria la porta oberta a la desnaturalització d’aquestes entitats.
6. Potenciar, en el marc d’un model de previsió social, el creixement en les prestacions
vinculades a la vida, especialment les que materialitzen l’exteriorització dels
compromisos per pensions de les empreses envers els seus treballadors i en el proper
desenvolupament de la prestació de dependència.
MESURES
Restaurar i fer respectar l’àmbit competencial de la Generalitat, que ha de regular els
òrgans de govern i la supervisió de les entitats que tinguin la seva seu o activitat
principal a Catalunya.
Millorar l’estructura de la Direcció General d’Assegurances i reforçar la
Sotsdirecció de Mutualitats, amb recursos, mitjans tècnics i més especialistes en
assegurances, com actuaris i advocats.
Augmentar la professionalitat dels òrgans de govern i de direcció de les mútues així
com l’exigència de competència, independència i bona conducta dels seus membres,
i diferenciar el nivell de govern del de direcció, deixant per aquest la formulació de
propostes i la gestió.
Desenvolupar actuacions especifiques per millorar l’eficiència de les mutualitats
concentrant serveis comuns per a la seva gestió (creació d’AIE entre mutualitats).
Recuperació de la totalitat o de part de l’impost de primes d’assegurances pagat pels
assegurats catalans per impulsar mesures de promoció del sector.
Impulsar la creació i dotació del refugi mutual de la Federació de Mutualitats
Catalana per donar cobertura i protecció als mutualistes d’entitats en procés de
liquidació.
Fomentar la previsió social complementària, tant individual com col·lectiva, i les
prestacions per cobertures de riscos personals i de salut, mitjançant mesures fiscals
efectives.
Desenvolupar un model de protecció per les situacions de dependència en què el
sector tindrà un paper important per donar protecció efectiva a clients i usuaris, així
com incrementar la transparència i solvència dels instruments financers que
canalitzin l’estalvi destinat a la previsió a llarg termini.
250
�4.6. POLÍTICA
FISCALITAT
PRESSUPOSTÀRIA,
FINANÇAMENT
AUTONÒMIC
I
4.6.1. Finançament autonòmic
El finançament autonòmic és un element essencial per a l’autogovern de Catalunya, no
només per les seves repercussions financeres, sinó també per les seves repercussions
polítiques. Considerem essencial millorar el finançament de Catalunya, reforçar
l’autogovern, estabilitzar el model d’Estat que propugnem i ajudar a fer més
transparents i col·laboradores les relacions entre les comunitats autònomes.
L’acord assolit el juny de 2001 va ser un acord de mínims entre el Govern i les
autonomies que no va respondre a les aspiracions fixades. CiU va afrontar aquesta
negociació en una posició d’extrema feblesa i va obtenir un mal acord per a Catalunya.
Vam dir que els resultats de l’acord serien molt inferiors als pronosticats pel Govern de
CiU i els fets ens han donat la raó. Només cal veure les xifres: CiU va anar a les
eleccions autonòmiques de 1999 amb la proposta de pacte fiscal, que xifrava l’augment
del finançament en 2.400 milions d’euros. Doncs bé, un cop disposem de la liquidació
de l’any 2002, primer any de l’aplicació del nou model, podem verificar que aquest nou
model només ha aportat un increment de finançament de 100 milions d’euros.
El model acordat no és el nostre. Hi ha aspectes essencials que no s’hi van incorporar: la
capacitat normativa de les comunitats autònomes sobre els impostos que formen la
cistella d’impostos és molt insuficient; no es van produir avenços realment substancials
en la corresponsabilització de les comunitats en l’administració tributària; no es va
adoptar cap compromís per aproximar gradualment els ingressos per habitant de les
comunitats autònomes de règim comú i les forals; no es van preveure mecanismes
d’actualització i ajust de les diferents variables que intervenen en el model, de manera
que es poden produir situacions de greu desequilibri financer; no es va adoptar un
compromís ferm en relació amb la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya; i
no es va realitzar un enfocament global del finançament dels tres nivells de govern
(central, autonòmic i local), tenint en compte les competències i funcions que cada un
ha de dur a terme dins del conjunt del sector públic.
Per totes les raons esmentades no podem acceptar aquest acord com a definitiu i en
promourem la revisió. D’altra banda, el model ha d’estar obert a revisions periòdiques
que permetin compensar l’impacte sobre la despesa autonòmica, tant dels canvis
normatius introduïts per l’Estat –per exemple, la Llei de qualitat de l’ensenyament–,
com per canvis en l’estructura social –com l’envelliment de la població o la immigració.
OBJECTIUS
1. Assegurar que el finançament de la Generalitat es regeix pels principis de suficiència
financera, autonomia i responsabilitat fiscal, igualtat entre ciutadans, equilibri i
solidaritat territorials, i coordinació entre institucions.
2. Disminuir el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat. Per aconseguir-ho és necessari
revisar el sistema de finançament autonòmic de manera que es tendeixi a contribuir
segons la renda i a rebre recursos segons la població, i augmentar sensiblement la
inversió de l’Estat en infraestructures a Catalunya.
251
�3. Avançar cap a una distribució del pes dels diferents nivells de govern en el conjunt
del sector públic en la línia del 40% (Estat), 30% (CA) i 30% (ens locals).
MESURES
Aconseguir que la Generalitat gaudeixi de suficiència financera i d’autonomia
tributària sobre els seus ingressos. Correspon a la Generalitat una participació
destacada en els impostos principals del sistema fiscal (IRPF, IVA, Societats,
Especials i altres) i unes àmplies facultats normatives sobre els mateixos.
Atribuir a la Generalitat l’administració dels impostos propis i compartits. La gestió,
liquidació, recaptació i inspecció d’aquests tributs es farà a través d’una agència
tributària autònoma que establirà les relacions de cooperació apropiades amb els ens
responsables de l’administració dels tributs a la resta de l’Estat.
Garantir que el finançament de la Generalitat es regeixi pels principis de contribuir
segons la capacitat fiscal dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya (fonamentalment,
la renda) i de distribuir els recursos segons les necessitats dels serveis públics
(calculats, fonamentalment, segons la població) que s’han de prestar als ciutadans i
ciutadanes del Principat. A aquests efectes, es computarà com a contribució a l’Estat
l’excés de preus públics i de peatges pagats per damunt de la mitjana espanyola.
Aconseguir que l’import de l’aportació incondicionada que rep la Generalitat
s’actualitzi anualment de manera automàtica i es revisi periòdicament, atenent a
l’evolució de les necessitats de despesa dels serveis assumits i de qualsevol nova
obligació de despesa derivada de la legislació estatal.
Equiparar, a mig termini, els ingressos disponibles per habitant a Catalunya amb els
de les comunitats autònomes de règim foral.
Iniciar el procés que porti, a través d’un pacte a tres bandes entre Estat, Generalitat i
ajuntaments, al reforç competencial i financer dels ajuntaments, en la línia del 40%30%-30%.
Promoure un pacte amb el sector públic central que inclogui el compromís de
l’assignació de la inversió estatal a Catalunya, així com la determinació de la
compensació apropiada pels dèficits acumulats d’inversió pública estatal en
infraestructures al Principat.
4.6.2. Fiscalitat
El nou model de finançament, amb totes les limitacions que ja s’han posat en evidència,
ha transformat fortament l’estructura d’ingressos de la Generalitat, que ha fet que
depengui molt més dels ingressos tributaris i que estigui menys lligada a les
transferències de recursos de l’administració central. La participació s’ha estès a tots els
impostos amb més recaptació, amb l’excepció de l’impost de societats, que també
hauria de passar a formar part de la cistella d’impostos com més aviat millor. En aquest
252
�sentit, la definició de la política fiscal del Govern de la Generalitat esdevé un factor
important de les propostes polítiques que s’han de formular.
Ara bé, mentre no es produeixin avenços en el marc competencial, la capacitat de
regulació normativa de les comunitats autònomes en els impostos queda acotada,
essencialment, a la participació en l’impost sobre la renda i en els impostos cedits,
transmissions, patrimoni i successions. Les actuacions del Govern de CiU en aquest
terreny s’han limitat al seguiment de la política del PP i a afavorir les grans rendes en
detriment de la majoria de contribuents. S’ha perdut, com en altres camps, la possibilitat
de generar una política fiscal pròpia d’acord amb les necessitats concretes del país.
En els darrers temps hem de constatar la proposta del Partit Popular de fer desaparèixer
l’impost de successions amb l’excusa que hi ha instruments que permeten evadir-ne el
pagament. En realitat, el PP vol desviar l’atenció de la ciutadania sobre l’increment de
la pressió fiscal en els darrers anys. Un increment que s’ha produït a partir de l’augment
dels impostos que són més injustos, els indirectes, i reduint el pes dels que tenen
caràcter més progressiu. El PP ha augmentat la regressivitat del sistema. La pretesa
desaparició de l’impost de successions és un nou intent en aquest sentit. Això no vol dir
que no calgui modificar de manera substancial alguns elements d’aquest tribut per
adequar-lo a les noves circumstàncies, però la seva supressió, a més de suposar una
important reducció dels recursos de la Generalitat, comportaria una regressió en la
fiscalitat.
D’altra banda, també cal recordar que el Govern de CiU ha incrementat la pressió fiscal
derivada dels tributs cedits en els darrers quatre anys. Així, mentre el 1998 aquests
impostos representaven l’1,64% del PIB, l’any 2002 ja eren del 2,04%. En termes
comparatius, CiU, amb la complaença del PP, ha incrementat la pressió d’aquestes
figures en més del 20%.
Els socialistes catalans no apostem per augmentar els impostos. Tampoc per abaixar-los,
ja que això significaria, en el marc de finançament actual, empitjorar els serveis públics.
Tanmateix, això no vol dir que en determinats casos no s’hagin de fer reformes que
impliquin una reducció. Apostem per mantenir el nivell actual de pressió fiscal.
Apostem, en definitiva, per uns impostos més justos. És a dir: que paguin els qui han de
pagar i que paguin allò que han de pagar.
L’altra cara de la política fiscal és la recaptació. Els tributs propis s’estan recaptant des
dels serveis de la mateixa Generalitat, mentre que, pel que fa als tributs participats, és
l’Agència Tributària, directament dependent de l’administració central, qui cobra els
diferents impostos i transfereix els recursos a les administracions autonòmiques. A més
de ser un element clar d’ineficàcia en la gestió dels recursos, l’existència de diferents
circuits afavoreix la descoordinació i incrementa les possibilitats de frau, cosa que
deslegitima l’acció de l’administració tributària. La lluita contra el frau i l’elusió fiscal
és prioritària per a la nostra acció de govern.
OBJECTIUS
1. No incrementar la pressió fiscal. El pes dels tributs de la Generalitat en relació amb
el PIB català s’ha de mantenir a nivells semblants als actuals, alhora que es millora
l’eficiència de la gestió tributària.
253
�2. Definició d’una nova política fiscal, reformant les figures tributàries actuals en
funció d’objectius definits prèviament, d’acord amb els requeriments de les
necessitats del país i els principis generals de justícia, equitat i progressivitat.
3. Millorar la transparència dels recursos administrats pel Govern de la Generalitat,
afavorint la relació directa dels tributs amb actuacions concretes del Govern.
4. Simplificar i millorar la gestió de la recaptació d’impostos.
5. Assegurar la responsabilitat de la Generalitat en l’administració dels impostos
pagats a Catalunya.
6. Reforçar amb els mitjans apropiats la lluita contra el frau i l’elusió fiscal.
MESURES
Incrementar el suport a les famílies, d’acord amb el nombre de fills i l’acolliment de
les persones grans. Consideració especial per la persona que té cura de la pròpia llar.
Millorar el tractament fiscal de l’habitatge de lloguer i de la rehabilitació
d’habitatges. Per exemple, 600 € de desgravació fiscal a aplicar sobre el tram
autonòmic de l’IRPF, o ajut directe a fons perdut, per despeses de lloguer de
l’habitatge principal, al qual es podran acollir totes les famílies amb ingressos
inferiors a 21.035 € anuals (3,5 vegades el salari mínim).
Modificar l’impost de successions, amb l’increment substancial del mínim exempt i
l’afavoriment en especial de la successió entre cònjuges i de pares a fills, el
tractament de l’habitatge i els actius afectes a l’activitat empresarial familiar.
Promoure una nova regulació de l’impost de transmissions, que tingui en compte les
condicions dels afectats en el moment en què es produeix la transmissió. Per
exemple, tipus reduïts per a l’adquisició del primer habitatge als menors de 30 anys.
Crear una agència tributària autònoma de Catalunya que tindrà la responsabilitat
d’administrar els tributs propis i compartits, i que establirà les relacions de
cooperació apropiades amb els ens responsables de l’administració dels tributs de
l’Estat.
4.6.3. Gestió pressupostària
Avui el pressupost de la Generalitat és un exemple de manca de transparència. El
Govern el tramita perquè la llei l’obliga, però després el transforma i deforma fins on li
convé.
La mala gestió del Govern de CiU ha convertit Catalunya en la Comunitat Autònoma
que menys inverteix i la que més gasta en despeses de funcionament, al mateix temps
que ha deixat com herència un alt nivell d’endeutament.
254
�En els darrers anys, el Govern de CiU ha aconseguit que Catalunya sigui la Comunitat
Autònoma que necessita més recursos per al funcionament de la seva pròpia
Administració, comparada amb comunitats com Galícia, València, les Illes Canàries o
Andalusia, és a dir, la que més gasta en despeses com pagar el personal, els béns i
serveis com ara publicitat, propaganda, dietes o atencions protocol·làries. Cada cop
creix més el volum de la despesa per fer funcionar la maquinària del Govern i aquesta és
la causa essencial de la manca de recursos per a noves inversions, així com de la baixa
despesa en programes bàsics com els d’habitatge, benestar social o educació.
L’any 2003 estava previst invertir 245 euros per habitant, davant dels 402 de mitjana de
la resta d’autonomies amb les mateixes competències que nosaltres. A més, la inversió
real està sempre per sota de la que figura als pressupostos. El resultat d’aquesta política
és clar: una pèrdua de posicions tant econòmiques com socials per al futur.
Per compensar aquesta situació, l’única solució que ha trobat l’actual Govern ha estat
incrementar fortament l’endeutament. Catalunya és la Comunitat Autònoma més
endeutada. L’endeutament de la Generalitat, comptant el sector empresarial, supera els
15.000 milions d’euros (2,5 bilions de pessetes), cosa que representa un 7% del PIB. I
això sense comptar l’enorme dèficit ocult en tot tipus d’operacions financeres que no
s’inclouen en aquest endeutament.
L’absència d’un rigor pressupostari i la manca de mecanismes de control acurats ha
portat les finances públiques catalanes cap a una política de tapar forats. Com a resultat
d’aquesta situació, apareixen fórmules d’endeutament camuflat com els censos
emfitèutics, que amaguen l’adquisició d’immobles; el cobrament anticipat de tributs
amb la garantia de futures recaptacions; i la comptabilització ajornada de factures o
l’autorització a proveïdors del descompte de factures, cosa que genera despeses
financeres. També podem trobar altres pràctiques amb què l’actual Govern de la
Generalitat pretén dissimular el dèficit i l’endeutament, com camuflar alguns tipus de
despeses fent constar com a ampliacions de capital conceptes que s’acaben convertint en
despesa corrent, o demanant als ajuntaments que s’endeutin amb l’Institut Català de
Finances per compte de la mateixa Generalitat.
En els darrers temps, esgotats els mitjans d’actuació d’aquest tipus de mesures, el
Govern està encarregant inversions sense que el seu finançament estigui definit. La
situació és del tot preocupant. L’actual govern de CiU està hipotecant el futur de
Catalunya i les actuacions dels successius governs.
Cal una nova manera de gestionar el pressupost i les finances de la Generalitat. En
aquest sentit, un objectiu bàsic de govern és limitar l’augment de les despeses corrents
per sota del creixement del PIB per tal d’alliberar recursos i destinar-los a augmentar les
inversions, adequant el nivell de la Generalitat als governs de les altres comunitats
autònomes.
L’increment anual de les despeses corrents s’ha de situar entre la inflació i el creixement
nominal del PIB. Tot i que les necessitats de noves inversions i la conjuntura faran
imprescindible un manteniment de les xifres d’endeutament actuals a curt termini, una
millor política pressupostària i financera portarà a la seva progressiva reducció.
255
�La nova majoria de govern ha de millorar la transparència i vivificar el debat
parlamentari en matèria pressupostària. La mateixa complexitat i responsabilitat política
adquirida a través del pressupost exigeix l’existència d’un organisme professional
especialitzat, una oficina pressupostària, que assessori els diputats per a la correcta
discussió, control i seguiment del pressupost per part del Parlament. No es pot mantenir
de cap manera la desproporció entre els mitjans de què disposa el Govern per tractar els
temes econòmics i els del Parlament per analitzar les diferents propostes que se li
presenten.
El nou Govern es compromet a un rigor i una eficiència majors en la gestió dels
recursos, amb un control adequat i transparència en tots els processos pressupostaris.
OBJECTIUS
1. Rigor i eficiència en la gestió dels recursos, amb un control adequat en tots els
processos pressupostaris.
2. Millorar la transparència i vivificar el debat parlamentari en matèria pressupostària.
3. Limitar l’augment de les despeses de gestió i administratives, per tal d’alliberar
recursos i destinar-los a noves polítiques i a augmentar les inversions.
4. Situar l’increment anual de les despeses corrents entre la inflació i el creixement
nominal del PIB. Els serveis existents no incrementaran els seus recursos per
damunt de l’increment dels preus, i l’increment real de les despeses corrents només
estarà destinat a la millora i ampliació dels serveis a la ciutadania.
5. Reduir l’endeutament. Les necessitats de noves inversions i la conjuntura faran
imprescindible un manteniment de les xifres inicials a curt termini, però la política
pressupostària i financera farà que es redueixin.
6. Separació entre responsabilitat política i gestió professional.
MESURES
Prioritzar les actuacions destinades a noves inversions fins a doblar el volum de les
inversions en el termini de cinc anys. Les necessitats del país requereixen un
increment important del volum d’inversions gestionades pel Govern de la
Generalitat.
Controlar amb més rigor les despeses pressupostades: eliminació de les desviacions
actuals.
Aplicar un pla d’optimització de recursos de la Generalitat amb la voluntat d’aplicar
mesures racionals de gestió que permetin un ús més eficient dels recursos públics
destinats a personal i a la despesa corrent. Qualsevol activitat regular de la
Generalitat ha d’estar guiada per l’aplicació de les mesures proposades per aquest
pla.
256
�Adequar les plantilles de personal, controlant-ne l’increment, amb l’única excepció
de les derivades de la implantació dels Mossos d’Esquadra i d’altres serveis nous.
Transformar la tramitació del pressupost de manera que cada conseller i el Govern
en el seu conjunt, explicitin quins són els seus objectius i ho facin a través del debat
parlamentari i amb els diferents responsables.
Dotar el Parlament d’una oficina pressupostària que assessori els diputats per la
correcta discussió, control i seguiment del pressupost.
Separar responsabilitat política i gestió per mitjà de la figura de les agències
especialitzades amb responsabilitat directa de gestió i separades dels àmbits de
decisió política.
Establir una política de contractes–programa amb diferents agències i centres de
gestió.
Implantació de les tècniques de gestió per objectius, amb la definició d’indicadors
que permetin fer un seguiment posterior dels diferents programes de despesa.
Complir els compromisos de pagament del sector públic, reforçant la intervenció del
Síndic de Comptes i l’auditoria permanent dels compromisos i pagaments de la
Generalitat.
Afavorir la publicitat mitjançant Internet, la informació respecte a les dates clau en
tota activitat de prestació i la venda de béns i de serveis al sector públic.
257
�5. EL PAÍS QUE VOLEM, LES INFRAESTRUCTURES QUE
NECESSITEM
Catalunya ha de continuar tenint el paper estratègic de connexió entre la Mediterrània
Occidental/Sud d’Europa i el nucli central de l’Europa comunitària. Catalunya i
Barcelona han d’esdevenir un node essencial de les xarxes globals, molt especialment
en transports i telecomunicacions. Per aconseguir aquest objectiu hem de construir
sense centralismes una regió europea Pirineus – Mediterrània, de 17 milions d’habitants,
que enllaci Montpeller–Tolosa–Saragossa–Barcelona–València–Ciutat de Mallorca, i
que estableixi lligams amb la indústria del País Basc, del Cantàbric, de la regió de
Madrid, d’Andalusia i de la del nord d’Itàlia, i amb Porto, Lisboa i el Magrib.
A més, a Catalunya hem de començar a millorar les relacions i connexions amb el País
Valencià. El procés d’obertura al món i de consolidació de Catalunya com a xarxa de
pobles i ciutats, obliga a millorar les grans infraestructures de connexió amb l’exterior:
els ports de Tarragona i Barcelona, l’aeroport de Barcelona, la xarxa de gran velocitat,
les autopistes, les telecomunicacions i la xarxa energètica. La persistència d’un model
centralista i centralitzador en la planificació i les inversions de l’Estat en
infraestructures pot esdevenir un obstacle insuperable per al progrés econòmic de
Catalunya i la seva vocació d’obertura al món. El Govern de la Generalitat ha de liderar
un projecte d’infraestructures per a Espanya que substitueixi l’actual model radial que
impulsa el PP per una proposta de xarxes (amb eixos transversals i longitudinals) i de
nodes.
El conjunt de l’administració estatal i autonòmica ha invertit a Catalunya quasi l’1%
menys del PIB que al conjunt d’Espanya. La meitat d’aquest diferencial d’inversió
correspon a infraestructures del transport. Les carreteres són les infraestructures amb un
diferencial negatiu més gran, seguides d’aeroports i ports. En ferrocarrils, la posició de
Catalunya també és clarament insatisfactòria. Estem molt lluny dels estàndards
europeus. S’ha de vetllar per la cohesió i l’equilibri dels territoris; assegurar la seva
accessibilitat en temps raonable i la connexió entre els diferents punts de Catalunya;
aplicar realment la descentralització; i fer de les ciutats mitjanes autèntics pols de
dinamisme econòmic, on sigui possible viure en condicions d’igualtat.
Pel que fa a infraestructures de telecomunicacions, és inexplicable un desplegament tan
lent. El retard en el cable és imperdonable. El conjunt del territori ha d’accedir en
condicions d’igualtat a la xarxa de banda ampla de telecomunicacions i evitar, de nou, la
separació dels territoris en una Catalunya de dues velocitats.
La supressió d’alguns peatges i l’establiment de tarifes molt reduïdes a la resta de la
xarxa per als usuaris habituals haurà de comportar l’eliminació de les actuals traves a la
mobilitat quotidiana. Per resoldre la mala comunicació de la Catalunya no
metropolitana, caldrà acabar els grans eixos de connexió interna i de vertebració de les
regions. Ens proposem reclamar la delegació de la gestió de les grans infraestructures i
del sistema ferroviari regional i de rodalies. La situació actual de dependència total
d’organismes estatals, subordina els interessos de Catalunya a projectes centralitzadors.
Necessitem un gran pla de transport de viatgers que aprofiti l’empenta del tren de gran
velocitat per reforçar i ampliar les línies de rodalies i per modernitzar i fer créixer la
xarxa de ferrocarrils convencionals.
258
�Les administracions han de vetllar per assegurar que la xarxa de gas arribi a tot el
territori i per garantir la qualitat del subministrament elèctric. Caldrà triplicar la
generació elèctrica amb fonts renovables.
A Catalunya s’han d’emprendre actuacions enèrgiques per millorar l’hàbitat rural. És
necessari l’augment i millora de les infraestructures bàsiques i l’accés i l’ús de les
tecnologies de la informació i de les comunicacions al món rural. Cal assegurar que tots
els nuclis rurals de més de 1.000 habitants tinguin un sistema de depuració d’aigües
residuals. Cal incrementar a tots els municipis rurals més serveis dels que prescriu la
legislació vigent. S’ha de considerar el paisatge com un valor cultural i un actiu
econòmic per a les zones rurals, que beneficia i que es projecta al conjunt de Catalunya.
En definitiva, volem una Catalunya oberta al món, ben estructurada interiorment,
sostenible ambientalment i que sigui motor econòmic d’Europa: una Catalunya nucli de
l’euroregió Pirineus–Mediterrània.
259
�5.1. Les infraestructures que Catalunya necessita
El procés d’obertura al món i la consolidació de Catalunya com a xarxa de pobles i
ciutats obliga, com ja hem dit, a millorar les grans infraestructures de connexió amb
l’exterior: els aeroports, els ports, la xarxa de gran velocitat, les autopistes, les
telecomunicacions i la xarxa energètica.
Catalunya té una situació privilegiada. A distàncies avui dia assequibles, ens podem
connectar fàcilment amb les grans ciutats europees, en especial amb les del sud
d’Europa.
Però, en comparació amb les principals regions europees, tenim una dotació
d’infraestructures del transport que se situa en el 63% de la mitjana.
Catalunya, amb més de 6 milions d’habitants, fa una aportació decisiva a la construcció
de l’euroregió Pirineus–Mediterrània, de 17 milions d’habitants.
L’Arc Mediterrani, territori comprès entre el Lazio (Roma) i Algesires (Andalusia), i
entès com una xarxa de regions i de ciutats, té punts de discontinuïtat, de ruptura o de
debilitat de la trama urbana: en els espais del nostre interès més immediat, el primer
punt se situa a les terres de l’Ebre, en l’espai comprès entre Castelló i Tarragona, i
l’altre punt a les comarques gironines i la Catalunya Nord, a l’espai comprès entre
Barcelona i Montpeller.
Dins de l’Estat espanyol, Catalunya té una dotació d’infraestructures de transport que se
situa en el 73% de la mitjana espanyola. Catalunya és una de les comunitats autònomes
amb una dotació d’infraestructures menor en relació amb la seva grandària econòmica.
Tenim el 65% de dotació de capital públic, el 70% d’infraestructures econòmiques en
relació a la mitjana espanyola.
La persistència d’un model centralista i centralitzador en la planificació i les inversions
de l’Estat en infraestructures, pot esdevenir un obstacle insuperable per al progrés
econòmic de Catalunya i la seva vocació d’obertura al món. Per això el Govern de la
Generalitat ha de liderar un projecte d’infraestructures per a Espanya que substitueixi
l’actual model radial per una proposta de xarxes.
Des de la perspectiva de la connectivitat interior de Catalunya, la nova divisió del
Principat en set vegueries ha d’anar acompanyada d’un nou mapa infraestructural que
reestructuri i reequilibri els diferents territoris del país.
Tots els territoris de Catalunya són diferents, tots tenen capacitats i vocacions
específiques i han de formar un conjunt ben ajustat i relacionat a través de diferents
mitjans de transport per tal de fer de Catalunya una xarxa de pobles i ciutats.
Així doncs, és d’una necessitat imperiosa per a la competitivitat de la nostra economia,
corregir els dèficits que té Catalunya en matèria d’infraestructures. Per fer-ho, cal una
acció decidida del nou Govern de la Generalitat.
260
�5.1.1. Ferrocarril
Nova xarxa mixta de mercaderies i passatgers per a la Catalunya interior, eix
transversal ferroviari
Catalunya, amb l’1% de la superfície de la Unió Europea i l’1,6% de la població, només
té el 0,82% de la xarxa ferroviària. Les infraestructures ferroviàries de qualitat (però
encara amb molts dèficits) se situen a l’entorn de Barcelona. Fora de la regió
metropolitana predominen els trams de via única (per exemple, de Tarragona a Castelló
i de Tarragona a Lleida).
Els temps d’accés de les ciutats de Catalunya a Barcelona són molt deficitaris i encara
ho són més les interconnexions que no passen per Barcelona. El model de gran velocitat
del Ministeri de Foment és absolutament radial: s’oblida de l’Eix de l’Ebre, de la
connexió amb el País Basc, deixa coix l’Eix Mediterrani en el tram Tarragona–Castelló
i tampoc no planteja la unió d’aquest eix amb la xarxa andalusa. La proposta ministerial
no resol el tràfic de mercaderies i no dóna resposta a la combinació de la gran velocitat i
les mercaderies; i el tram Figueres–Perpinyà tindrà un cànon d’infraestructures més alt
que la resta de la xarxa per remunerar la participació privada.
La política ferroviària espanyola no és homogènia i Catalunya està discriminada
negativament: bona part de la xarxa radial centrada a Madrid és exclusiva per a viatgers
i gran velocitat (350 km/h), mentre que a Catalunya es proposa que, de Barcelona a la
frontera, sigui d’ús mixt viatgers/mercaderies. El mateix passa de Tarragona a València,
només una adequació de l’actual (200 km/h), també d’ús mixt. El model radial del
Ministeri de Foment deixa Catalunya en una situació perifèrica perquè està mal resolta
la connexió amb València (menor velocitat i eliminació de la xarxa convencional), no hi
ha connexió amb el País Basc ni amb el Corredor Atlàntic i no hi ha visió europea de la
xarxa. Amb visió europea es guanya centralitat, ja que Catalunya es troba en un dels
grans corredors europeus, el Corredor Mediterrani.
Davant de la previsió que es dupliqui el trànsit terrestre de mercaderies d’aquí al 2020,
cal una nova xarxa ferroviària de mercaderies. Per tal d’evitar la congestió de la xarxa
viària i els alts costos ambientals del transport per carretera, el Llibre Blanc de la Unió
Europea fixa l’objectiu mínim d’assolir el 15% de quota modal per al ferrocarril
(Espanya està en el 4%).
L’obertura del mercat ferroviari i, molt especialment, del transport de mercaderies, que
regulen les directives europees, és una oportunitat que cal saber aprofitar.
OBJECTIUS
1. Definir un nou model de xarxa ferroviària per a Catalunya per poder servir millor
l’economia i la població europea.
2. Incrementar la dotació ferroviària per tal d’aproximar-nos als estàndards europeus.
3. Assolir l’objectiu que del 15% al 30% del transport de mercaderies es realitzi per
ferrocarril.
261
�4. Accelerar l’arribada del tren de gran velocitat a Barcelona i a la frontera francesa per
tal que aquesta es produeixi el més a prop possible del compromís –ara impossible–
del 2004, per tal d’integrar Catalunya a Europa i de vertebrar l’euroregió Pirineus–
Mediterrània, de 17 milions d’habitants, amb la xarxa de gran velocitat.
5. Articular entre elles les ciutats de la Catalunya interior (Lleida–Tàrrega–Igualada–
Manresa–Vic–Olot i Vic–Ripoll–Puigcerdà) i també amb les de l’eix costaner
(Tarragona–Barcelona–Girona).
6. Assegurar que totes les capitals comarcals i els pobles i ciutats de més de 5.000
habitants estiguin a un màxim de 30 minuts d’una estació ferroviària i que el temps
de connexió amb la capital regional sigui inferior a 50 minuts i que estiguin a menys
de dues hores de Barcelona (excepte en el cas de la Vall d’Aran).
7. Crear la xarxa ferroviària de mercaderies, en el context de la millora de les relacions
ferroviàries entre la Península Ibèrica i Europa i de la potenciació dels ports de
Tarragona i Barcelona.
8. Signar el traspàs de la línia Lleida–La Pobla.
9. Aconseguir la gestió dels serveis de trens regionals i de rodalies.
10. Impulsar la creació d’un nou operador ferroviari català per tal de fomentar el
desenvolupament de les noves xarxes de gran velocitat i mixta en el context de la
liberalització de serveis de la Unió Europea.
11. Reassignar recursos per reequilibrar la situació de dotació de capital públic i
d’infraestructures, adoptant una política d’inversió més eficient.
12. Construir aparcaments dissuasius a preus polítics (no gratuïts per evitar que es
converteixin en un aparcament alternatiu per als veïns i que no compleixin el seu
objectiu) vinculats a l’ús del transport públic a totes les estacions de ferrocarril de
rodalies i intercanviador.
13. Impulsar la construcció de vies exclusives o preferents per a transport de
mercaderies, o carrils únics.
MESURES
Redactar un nou pla de xarxa ferroviària per a Catalunya.
Millorar els serveis de la xarxa de rodalies i regionals, formada pels actuals serveis
de Rodalies i Regionals de Renfe i les línies de Ferrocarrils de la Generalitat de
Catalunya al Vallès i al Baix Llobregat, especialment pel que fa als temps de
recorregut de Manresa, Igualada i Vic.
Estendre els serveis de rodalies i regionals cap a Tarragona i Girona, i crear un nou
nucli de rodalies a les terres de Lleida.
262
�Afegir, a la línia actual del tram Tarragona–Castelló, una altra línia de gran velocitat
per a viatgers. És a dir, dotar aquest tram de 4 vies, com a la resta de corredors
importants de la Península.
Construir una nova xarxa ferroviària catalana mixta mercaderies/viatgers per a
l’interior de Catalunya, que connecti la regió metropolitana amb els ports de
Tarragona i Barcelona.
Aprofitar les línies convencionals existents, que són bàsicament de passatgers, per a
la xarxa de mercaderies. Modernitzar les línies Barcelona–Puigcerdà–La Tour de
Querol, Lleida–Manresa–Barcelona i Reus–Gandesa.
Completar el traspàs de la línia Lleida–La Pobla.
Establir quatre xarxes ferroviàries:
Línies de trens de viatgers a velocitats de 300-350 km/h:
− Línia Madrid–Saragossa–Lleida–Tarragona–Barcelona–Girona–Figueres–
Perpinyà.
− Corredor mediterrani: València–Castelló–Tarragona i incorporació a la
línia Madrid–Barcelona.
Noves línies mixtes per a trens de mercaderies i viatgers:
− Eix transversal ferroviari: Lleida–Igualada–Manresa–Vic–Olot–Figueres,
amb connexió per l’Eix de l’Ebre cap al Cantàbric.
− Eix transpirinenc: Barcelona–Igualada–Manresa–Vic–Ripoll–Puigcerdà–
Tolosa.
− Connexions als ports de Barcelona i Tarragona.
La xarxa de “metro regional” a partir de les rodalies de Renfe i dels
Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Establir serveis de rodalies a les
terres de Ponent, Tarragona i Ebre, i Girona. A les terres de Ponent crear dues
línies de rodalies: Cervera–Lleida–Montsó i Balaguer–Lleida–Les Borges. A
Tarragona i l’Ebre, les rodalies passarien per les poblacions de Valls–Reus–
Tarragona–Sant Vicenç, amb extensions a Montblanc, Móra i Amposta. A
Girona, les rodalies enllaçarien Figueres–Girona–Blanes.
Xarxa convencional per a trens de mercaderies:
− Madrid–Saragossa–Lleida–Valls.
− Corredor mediterrani actual: València–Tarragona.
− Figueres–Portbou.
Crear la xarxa de “metro regional” que connecti l’àrea metropolitana amb l’eix
transversal ferroviari i la nova línia orbital Mataró–Vilanova i la Geltrú.
Crear serveis de trens lleugers en el Camp de Tarragona, de Puigcerdà a la Seu
d’Urgell i Andorra, i d’Aran a Cominges.
263
�Crear centres logístics i estacions intermodals en els nusos d’intersecció de la xarxa
ferroviària i la xarxa viària d’alta capacitat.
Contribuir a l’arribada del tren de gran velocitat a Barcelona i a la frontera francesa
el més pròximament possible al 2004. Estacions de les línies principals de gran
velocitat als aeroports.
Demanar la transferència dels serveis de rodalies i la creació de nous serveis a les
terres de Ponent, comarques gironines, Camp de Tarragona i terres de l’Ebre.
Incorporar les noves línies mixtes de gran velocitat (eix transversal i connexions als
ports, i eix pirinenc Barcelona–Manresa–Vic–Puigcerdà–frontera francesa) a la
xarxa transeuropea i a la llista d’Essen de projectes prioritaris de la UE.
Crear un nou operador ferroviari català, amb la participació dels actuals operadors
(Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya), per part d’empreses privades
del sector del transport, els ports de Barcelona i Tarragona, i entitats financeres.
264
�5.1.2. Xarxa viària: un nou eix europeu d’alta capacitat per a la Catalunya interior
Autopistes, autovies i peatges
És coneguda la situació de greuge comparatiu i de desavantatge competitiu que
comporta l’elevat nombre d’autopistes de peatge de Catalunya en relació amb la resta de
l’Estat.
La xarxa viària d’alta capacitat a Catalunya està formada per 624 km de peatge i 361 km
lliures. La proporció d’autopistes de peatge i lliures presenta els percentatges següents:
64% de peatge i 36% lliure. En canvi, la xarxa viària d’alta capacitat a tot l’Estat resta
configurada per 2.250 km de peatge i 6.963 km lliures, de manera que la proporció
d’autopistes de peatge i lliures en aquest cas presenta els percentatges següents: 24% de
peatge i 76% lliure.
És imprescindible, per acabar amb la situació de greuge comparatiu i de desavantatge
competitiu que pateix Catalunya, avançar cap a un nou model de xarxa viària d’alta
capacitat tant de peatge com lliure, homogeni per a tot Espanya.
Aquest nou model exigeix passar per una etapa de transició en la qual l’Estat haurà de
fer un esforç inversor en autovies lliures de peatge i en el qual, mitjançant un fons de
transició per a la millora de la mobilitat i homogeneïtzació dels peatges de gestió
autonòmica (dotat en part dels impostos que generen les autopistes), es puguin superar
els conflictes històrics i eliminar greuges comparatius.
OBJECTIUS
1. Definir un model federal de gestió d’infraestructures d’altes prestacions homogènia i
harmònica per al conjunt de l’Estat per tal de superar l’actual situació de greuge
comparatiu.
2. Millorar l’accessibilitat de la gent i del territori a la xarxa d’autopistes i autovies,
passant del 21% del territori que actualment és a menys de 15 minuts d’una via
ràpida al 60%.
3. Elaborar un pla d’autovies gratuïtes que ens equipararà a la dotació estatal durant el
període de transició cap al model de gestió federal.
MESURES
Mesures per igualar la proporció de vies ràpides gratuïtes i de peatge amb la resta
de l’Estat
Redactar un nou pla d’autopistes i autovies equilibrador del territori. Aquest pla ha
d’articular la nova construcció de 500 km d’autovies.
Redactar un nou pla d’inversions de les concessionàries de les autopistes.
265
�Crear un fons de transició per a la millora de la mobilitat i l’homogeneïtzació dels
peatges, integrat principalment per la recaptació dels impostos sobre els usuaris i les
societats concessionàries, i completat amb aportacions estatals i autonòmiques,
d’acord amb els criteris següents:
Les aportacions de l’Estat a través de les actuals partides ja destinades a
l’homogeneïtzació de peatges i a la recaptació dels impostos que generen les
autopistes: IVA, Impost sobre Societats i IRPF.
− Les aportacions autonòmiques a través de les actuals partides destinades a
l’homogeneïtzació de peatges: el tram autonòmic de l’IVA i les aplicacions
complementàries.
− Les aportacions de les concessionàries de les autopistes a través dels increments
nets obtinguts com a conseqüència de l’increment del trànsit produït i no
contemplat en els respectius programes economicofinancers.
− Les aportacions directes de les concessionàries de les autopistes. Aquestes
acordaran amb l’Administració un pla d’inversions i de millora de la xarxa i dels
accessos a les autopistes.
−
Eliminar l’increment dels peatges que es va produir arran de l’aplicació del nou IVA
del 16% en lloc del 7% per compliment de normativa comunitària. En aquest sentit i
per donar compliment a la legislació vigent, l’Estat es farà càrrec de l’increment
mitjançant una subvenció a les concessionàries per tal d’evitar que el recàrrec vagi a
compte dels usuaris.
Suprimir gradualment els peatges que afecten la mobilitat quotidiana dels ciutadans
i ciutadanes situats a 30 quilòmetres dels entorns metropolitans i que no disposin
d’una alternativa raonable de transport públic o d’autovies lliures de peatge.
Destinar part dels beneficis de les concessionàries a una política de rebaixes per als
usuaris habituals i a actuacions de millora de la xarxa viària.
La nostra proposta de construir prop de 500 km de noves autovies, que es
concentren en els grans eixos vertebradors del país, és:
1. Xarxa europea:
- Eix Transversal (Lleida–Manresa–Vic–Girona), vertebrador de la
Catalunya Central i, per extensió, de les terres de Ponent i les
gironines.
- Eix Tarragona–Montblanc–Tàrrega, vertebrador del Camp de
Tarragona i inici de l’Eix Tarragona–Andorra.
- Eix del Llobregat fins al Túnel del Cadí.
- Ampliació a tres carrils de l’autopista A7 des del Vendrell fins a
Salou.
- Ampliació a tres carrils de l’autopista A-7.
2. Xarxa d’autovies catalanes:
- Eix de l’Ebre - Eix Occidental (Amposta–Lleida–Vielha), vertebrador de les
terres de l’Ebre i les de Ponent.
266
�- Quart Cinturó (Abrera–Terrassa–Granollers), vertebrador de la regió
metropolitana de Barcelona.
- Eix Olot–Girona–Costa Brava, vertebrador de la regió de Girona.
- Eix Vilanova i la Geltrú–Vilafranca.
- Eix Olot–Figueres, connexió del Pirineu de Girona amb França.
- Eix de la Cerdanya desdoblat fins a Ripoll.
- Connexió de la C-32 amb l’A-7 a Maçanet de la Selva i prolongació fins a
Lloret de Mar.
- Eix Maçanet–Platja d’Aro–Palamós–Palafrugell–La Bisbal–Girona,
vertebrador del Baix Empordà i la Costa Brava sud i connexió d’aquest eix amb
l’Eix Transversal de Catalunya.
- Desdoblament de l’N-II i de l’N-340 en tot el territori català amb
característiques d’autovia.
- Accessos als Pirineus: Eix Lleida–Artesa–Ponts i desdoblament de l’N-230
fins a Alcarràs.
- Autovia Lleida–Osca (N-240) com a part de l’eix Tarragona–País Basc.
Xarxa europea
Catalunya concentra el pas de dos corredors de fort trànsit de llarg recorregut: el
Corredor Mediterrani (A-7 i N-340) i el de l’Ebre (A-2 i N-II), però té un sol eix amb
continuïtat coherent en el seu pas per la zona més congestionada, la regió metropolitana:
l’autopista A-7. Considerem que cal definir els itineraris que han d’absorbir el trànsit de
llarg recorregut i donar-los la consideració de xarxa europea. La nostra proposta permet
donar continuïtat a l’N-340 i a l’N-II per un nou corredor de la Catalunya interior, i
alhora reforça el caràcter europeu de l’Eix del Llobregat.
OBJECTIUS
1. Potenciar l’Eix Transversal com el tram que manca per donar continuïtat a les
carreteres nacionals/autovies del corredor mediterrani (N-340) i el d'interior (N-II),
mitjançant la construcció de l’autovia Montblanc–Igualada–Manresa i el
desdoblament Manresa–Vic. El nou eix Vic–Olot–Figueres, l’existent Vic–Girona i
el desdoblament de l’N-II en el tram Girona–frontera francesa, completen
l’esquema.
2. Assumir, d’una manera clara, l’emergència del nou eix transpirinenc Barcelona–
Tolosa (E-9), recalcant que l’autopista Tolosa–París està ja gairebé completada i
que, per tant, constituirà, a mig termini, el camí més directe entre Catalunya i
l’Europa Occidental.
MESURES
Mesures per a la constitució d’una nova xarxa europea
-
Incloure a la xarxa europea:
− Les autopistes A-2 i A-7.
267
�− L’actual N-II Lleida–Port de Barcelona, amb continuïtat cap a un nou
“eix transversal” Cervera/Igualada–Manresa–Vic–Girona.
− L’N-340 des de l’Ebre fins a Tarragona, amb continuïtat cap al nou eix
transversal per Tarragona–Valls–Montblanc–Igualada.
− L’eix transpirinenc (E-9) Barcelona–Manresa–Berga–Tolosa.
Pla de carreteres
El Govern de la Generalitat no ha actualitzat encara l’actual pla de carreteres, esgotat el
juliol del 2001. El 30% del quilometratge del pla resta encara per executar i el mateix
pla significà en el seu moment una clara rebaixa de la Normativa de la Xarxa de
Carreteres. El Govern de la Generalitat no ha planificat ni actuat a les xarxes arterials
metropolitanes. L’actual Govern de la Generalitat ha estat incapaç de planificar les
xarxes comarcals i locals, que són carreteres oblidades.
OBJECTIUS
1. Desenvolupar una xarxa d’infraestructures basada en el model territorial de les set
vegueries.
2. Invertir fort en infraestructures, amb l’objectiu de millorar la connexió amb la resta
d’Espanya, amb Europa i, especialment, amb l’Arc Mediterrani.
3. Elaborar les directrius nacionals de mobilitat: Pla d’ús i foment del transport
col·lectiu a la xarxa viària.
4. Assolir, com a mínim, l’objectiu del Llibre Blanc de reducció de l’accidentalitat en
un 50% en un període de deu anys.
5. Contemplar la planificació i la reserva de sòl destinada a ampliar i a completar la
xarxa ferroviària en els grans corredors viaris.
6. Eliminar els obstacles que impedeixen la mobilitat de les persones i les mercaderies
a parts importants del territori.
7. Reduir la mobilitat quotidiana i obligada per tal de fixar la població en el territori.
8. Redefinir les xarxes bàsiques, comarcal i local, i aclarir-ne la titularitat.
MESURES
Mesures per a la millora de la xarxa viària de Catalunya
Redactar un nou pla de carreteres que ha de distingir, a més de la xarxa europea,
dues grans categories d’actuacions: la xarxa bàsica i la xarxa capil·lar, i dins
d’aquesta, les xarxes arterials, regionals i locals. Aquest nou pla ha de precisar,
268
�també, les característiques tècniques de la xarxa i establir una política clara de
conservació i manteniment de les carreteres.
Incrementar un 25% la inversió anual en carreteres a la xarxa capil·lar.
Racionalitzar la despesa en xarxa viària, tot garantint que el 30% d’aquest
pressupost es dedicarà a millores de la seguretat, en especial dels punts de major risc
i trams de concentració d’accidents (TCA), i a manteniment i conservació.
5.1.3. Un pla de mobilitat per a Catalunya i foment del transport col·lectiu
La mobilitat de les persones i les mercaderies és un element cabdal per a la cohesió i
funcionament del país i té una forta interrelació, en termes de causa i efecte, amb la
planificació i ocupació del territori, el desenvolupament econòmic i social i la qualitat
ambiental.
La mobilitat és l’element que permet el desenvolupament econòmic i social,
l’accessibilitat al territori i als serveis.
Per tot això, és absolutament necessari dotar Catalunya d’un model de mobilitat que
garanteixi l’accessibilitat a tot el seu territori, minimitzant els costos socials i no
hipotecant-se el futur.
El repte consisteix a articular un model de mobilitat sostenible que permeti assolir,
simultàniament, l’increment de la competitivitat i el desenvolupament econòmic i
social, amb la millora de la qualitat de vida i la màxima garantia de respecte pel territori
i el paisatge.
OBJECTIUS
1. Vincular la planificació territorial i de la mobilitat, tot garantint la sostenibilitat del
sistema de desplaçaments en termes d’eficiència i de reducció de costos socials.
2. Equilibrar l’accessibilitat al territori, preferentment en transport públic.
3. Millorar la connectivitat de Catalunya amb les xarxes transeuropees de passatgers i
mercaderies.
4. Fomentar la integració tarifària i funcional de les xarxes de transport col·lectiu i la
seva intermodalitat.
5. Reduir l’accidentalitat associada a la mobilitat.
6. Implantar un nou marc organitzatiu i financer dels sistemes de transport, definint
clarament les diferències entre titular del servei, ens regulador i operador.
7. Millorar la qualitat dels serveis de transport públic i del manteniment de les
infraestructures viàries i de transport.
269
�8. Reduir la dependència energètica, tot fomentant els combustibles i sistemes
alternatius.
9. Racionalitzar el transport i la distribució de mercaderies, garantint alhora
l’eficiència de les activitats logístiques.
10. Articular i incrementar la participació social envers l’objectiu de la mobilitat
sostenible.
MESURES
Mesures per a la millora de la mobilitat
Millorar l’articulació de la planificació territorial i dels instruments de què disposa,
amb la planificació i gestió de la mobilitat. Reformulació de la Llei de mobilitat
incidint molt especialment en la relació entre planificació territorial, infraestructures
i mobilitat.
Elaborar plans de mobilitat i d’accessibilitat a totes les àrees urbanes de Catalunya,
prioritzant els de la regió metropolitana de Barcelona, Camp de Tarragona, Lleida,
Girona, Manresa, Vic, La Seu–Andorra i Tortosa–Amposta.
Impulsar i desenvolupar plans sectorials (infraestructures viàries de transport,
seguretat viària, transport de viatgers i mercaderies) en coherència amb els plans de
mobilitat d’abast territorial.
Incentivar, mitjançant polítiques fiscals, la internalització dels costos socials
associats a la mobilitat.
Articular un sistema harmònic de peatges que elimini els greuges comparatius i que
possibiliti la funcionalitat dels peatges com a elements de regulació i distribució de
la demanda amb criteris d’eficiència.
Disminuir les demores en els peatges mitjançant la racionalització de les barreres de
pagament i la utilització de les noves tecnologies de sistemes de peatge.
Fomentar una nova cultura en l’ús de l’automòbil mitjançant la promoció de
fórmules alternatives com el car sharing (cotxe multiusuari) i el car pooling (cotxe
compartit).
Elaborar un nou pla de transport de viatgers de Catalunya, així com nous plans
sectorials de carreteres i infraestructures ferroviàries que afavoreixin la creació
d’intercanviadors modals.
Connectar, en el marc del Pla de Transports de Viatgers, totes les capitals comarcals
amb transport públic amb una freqüència mínima d’una hora.
270
�Millorar la velocitat comercial del transport col·lectiu per carretera: creació de
carrils bus i VAO (vehicles d’alta ocupació) als accessos a les ciutats.
Implantar sistemes de transport públic a la demanda a les àrees rurals i de baixa
densitat.
Crear autoritats reguladores i organitzatives en els àmbits metropolitans. En una es
crearan les autoritats de les 7 regions.
Impulsar processos d’integració tarifària en les diferents àrees urbanes i comarcals.
Crear intercanviadors modals, en el marc de la planificació.
Elaborar la llei d’ordenació dels transports de Catalunya en el marc de les
modificacions de la reglamentació europea.
Elaborar una llei del finançament del transport de viatgers que garanteixi un
finançament suficient tant pel que fa a despeses d’explotació com a noves
inversions.
Reclamar el traspàs de la titularitat dels serveis ferroviaris de rodalies i regionals a la
Generalitat.
Incrementar els recursos destinats al transport col·lectiu, vinculant-los a la
realització de plans de qualitat del servei.
Garantir l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda a la xarxa de transport
públic. Compliment del codi d’accessibilitat de Catalunya.
Incloure la tarifació social en el sistema tarifari integrat i col·laborar des de la
Generalitat en el seu finançament, que fins avui és únicament dels ajuntaments.
Crear un mecanisme de coordinació de la senyalització viària amb l’objectiu
d’eliminar les disfuncions existents entre els diferents titulars de les vies.
Millorar els sistemes d’informació del transport col·lectiu i de la mobilitat en
general, mitjançant la utilització de les noves tecnologies.
Assolir, com a mínim, la proposta del Llibre Blanc europeu que en el termini de vint
anys el 20% dels combustibles del transport urbà siguin alternatius (gas natural i
biocombustibles).
Incentivar fiscalment l’ús de combustibles més respectuosos amb el medi ambient i
articular mecanismes d’ajut per a l’adaptació de les flotes de transport i de la
infraestructura de distribució necessària.
Fomentar la recerca en el desenvolupament de sistemes alternatius de transport,
mitjançant la col·laboració amb universitats i el sector industrial.
271
�Vincular, amb caràcter finalista, una part de la fiscalitat a la millora i
desenvolupament de sistemes de mobilitat sostenible i més respectuosos amb el
medi ambient.
Impulsar línies d’ajut econòmic al cultiu i producció agrària de biocombustibles.
Elaborar un pla de transports de mercaderies que tendeixi a potenciar el transport
per via ferroviària i que afavoreixi la intermodalitat.
Impulsar i executar un pla de centrals integrades de mercaderies.
Revisar els horaris i trajectes, especialment a les corones metropolitanes, per tal
d’aconseguir més hores i un millor horari de servei mitjançant el transbordament
entre mitjans davant d’una situació de trajectes equivalents i paral·lels de moltes
línies de rodalies de les grans ciutats en apropar-se a menys de 15-20 km.
Fomentar la inclusió dels polígons industrials en els trajectes de les línies de
transport públic.
Fomentar l’ús de l’hidrogen com a mitjà de transport públic urbà i interurbà,
introduint programes de cofinançament de la renovació del parc mòbil actual i
objectius concrets en un pla a 8 anys.
Tractament especial per a vehicles privats menys contaminants (amb hidrogen,
elèctrics, mixtes) en aspectes com:
- Gratuïtat o preu molt reduït a les autopistes i aparcaments públics.
- Accés preferent al centre de ciutats.
- Subvenció de l’impost de circulació.
La construcció de cadascuna de les propostes es realitzarà tenint en compte
l’impacte ambiental corresponent a cada obra, amb criteris de sostenibilitat i
juntament amb un pla de reposició de l’arbrat.
Aconseguir una coordinació efectiva sobre tota la xarxa viària catalana, l’estatal,
l’autonòmica i la local per tal de millorar la gestió, la continuïtat i l’homogeneïtat de
la xarxa amb inversions equilibrades a tot el territori.
Establir un pla de senyalització d’orientació integrat que asseguri la continuïtat, la
llegibilitat i el millor aprofitament de les infraestructures viàries.
Impulsar el desenvolupament, la utilització de noves tecnologies per a la gestió del
trànsit i la seguretat viària redactant un pla de carreteres intel·ligents a tot el territori,
especialment a les vies més utilitzades.
Realitzar auditories de seguretat viària a les carreteres del país, tant a les de nova
construcció com a les que ja estan en funcionament, i destinar-hi els recursos
econòmics necessaris per tal que es compleixin les exigències més elevades de
seguretat amb l’objectiu de millorar la seguretat dels desplaçaments (600 morts a les
carreteres catalanes cada any).
272
�Establir un pla integral de seguretat en el transport públic i de millora de
l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda. Tots els elements que
intervenen en el transport públic s’hauran d’analitzar, de manera que existeixin
itineraris accessibles fins a les estacions i parades, i que els diferents vehicles de
transport disposin dels elements necessaris per garantir aquesta accessibilitat.
També caldrà preveure aparcaments propers per a aquestes persones i sistemes de
transport a la demanda amb vehicles adaptats.
Intervenir activament, amb una política de preus, en el transport públic privat com
element essencial per afavorir la migració cap al transport públic (peatges variables
en funció de les zones i les hores, zones blaves, etc.).
Crear un Comissionat de Seguretat Viària.
5.1.4. Foment de la bicicleta
OBJECTIUS
1. Potenciar l’ús de la bicicleta com una forma de mobilitat sostenible.
2. Potenciació de les rutes ciclistes de Catalunya, les anomenades vies verdes: Ruta del
Ferro, Ruta del Carrilet, Ruta de la Via del Tren, Via Verda de la Terra Alta i l’Ebre.
3. Suport a les actuacions municipals de promoció de l’ús de la bicicleta, com la
creació de carrils bici, zones de trànsit tranquil o aparcaments.
4. Foment de l’ús de la bicicleta per a recorreguts urbans de menys de 8 km, pels
efectes beneficiosos sobre la salut dels usuaris i el medi ambient (estalvi energètic,
reducció de la contaminació acústica, etc.).
MESURES
Integrar dins les autoritats territorials de la mobilitat una àrea per al
desenvolupament de les polítiques afavoridores del transport/bicicleta.
Obrir una línia dins el Pla d’Obres i Serveis de Catalunya per a la construcció de
carrils bici urbans, zones de trànsits tranquil i aparcaments de bicicletes segurs a
zones d’intermodalitat.
Impulsar la unificació de la Legislació a Catalunya, per tal de permetre els processos
d’intermodalitat bicicleta / tren–bus–avió, i en el transport de bicicletes en el cotxe
privat.
Realitzar carrils bici, paral·lels a les noves construccions i remodelacions de
carreteres i vies de tren, fins que aconseguim una xarxa catalana de carrils bici en el
marc de l’Euro-velo.
273
�Reduir la sinistralitat. Establiment de rutes de prioritat els caps de setmana i festius
per a bicicletes de lleure a zones adients i en recorreguts homogenis (carreteres de
segon ordre, locals).
Impulsar programes de salut. Caminar/pedalar. Enfortir les organitzacions ciclistes i
els clubs per fer arribar la bicicleta des de les llars d’infants fins als casals de
jubilats.
Impulsar, des del Departament d’Ensenyament i els consells comarcals, el transport
escolar sostenible (substitució del bus per la bicicleta amb monitor). Polítiques de
cada infant una bicicleta.
Impulsar la consolidació de les vies verdes a Catalunya. Construcció de la via verda
al Canal d’Urgell i de vies paral·leles als gran rius (Llobregat, Ter, etc.).
Suport per a la promoció de la investigació i de la fabricació de bicicletes a
Catalunya (bicicletes elèctriques, plegables, etc.).
Crear la Taula bicicleta/turisme, per tal de revaloritzar els punts forts existents i
disposar d’una oferta turística per a bicicletes (lloguer) i cicloturisme. Impulsar i
integrar els centres BTT en aquest sector.
Mesures per fomentar anar a peu i la protecció dels vianants
MESURES
Impulsar els camins per a vianants entre pobles i/o nuclis urbans.
Construir voravies i marges de carreteres locals i comarcals segregats i protegits per
als vianants, especialment entre nuclis urbans amb mobilitat obligada (escola,
residència, polígons industrials o serveis).
5.1.5. Ports
El mar Mediterrani ocupa un posició estratègica en la gran ruta marítima dels vaixells
de transport de contenidors i d’automòbils, que dóna la volta al món unint l’Extrem
Orient, Europa i Amèrica passant pel canal de Suez.
L’activitat dels ports catalans d’interès general (Tarragona i Barcelona) està patint un
cert alentiment, amb un creixement menor en el volum de mercaderies i contenidors que
el d’altres ports competidors espanyols com Algesires i València. Tant o més
preocupant és la pèrdua de pes davant d’altres ports de la Mediterrània com Gènova i
Marsella que, a més, estan teixint aliances amb els ports del nord d’Europa, com
Hamburg o Rotterdam, que poden marginar els ports de Tarragona, Barcelona i
València.
274
�Tanmateix, els ports esportius i pesquers són un dels centres d’activitat econòmica més
importants de moltes poblacions costaneres.
El Pla de Ports aprovat per l’actual Govern de la Generalitat no és coherent amb les
directrius que el Pla Territorial General de Catalunya plantejava respecte al sistema
portuari català: ordenar el front portuari, aconseguir l’especialització i la
complementarietat dels grans ports i relligar les infraestructures portuàries amb la resta
de xarxes de transport.
El nombre d’embarcacions del litoral català és molt superior al d’amarratges i
continuarà creixent, ja que estem molt lluny dels estàndards d’altres països marítims.
Malgrat aquesta tendència, l’actual Pla de Ports no preveu adequadament quina és la
capacitat d’absorció dels ports catalans.
OBJECTIUS
1. Esdevenir la principal porta del sud d’Europa per a la ruta marítima dels vaixells de
transport.
2. Esdevenir la gran zona logística de la Mediterrània Occidental.
3. Impulsar una aliança portuària per facilitar la coordinació de polítiques comunes
entre els ports de l’Arc Mediterrani, afavorir el creixement de la regió i fer front a la
situació privilegiada dels ports del nord d’Europa.
4. Ampliar les experiències de rutes entre Barcelona i Tarragona i altres ports de la
Mediterrània.
5. Preparar els ports catalans per a la potenciació del transport marítim entre països de
la Unió Europea (cabotatge o short sea shipping).
6. Preparar els ports catalans per a un augment del trànsit de passatgers.
7. Integrar els ports als seus entorns territorials i resoldre els problemes
d’accessibilitat.
8. Ordenar el front portuari català d’acord amb les noves tendències de
desenvolupament econòmic i de competència internacional.
9. Establir les línies estratègiques per aconseguir una major especialització dels ports
de Barcelona i Tarragona i proposar graus de col·laboració i complementarietat entre
ells i amb la resta de ports comercials del litoral català.
10. Impulsar un nou Pla de Ports que contempli la posada en funcionament del Front
Portuari Català per coordinar l’activitat dels ports comercials, plantejant dues
estratègies diferenciades: una per als ports de Tarragona i Barcelona, i una altra per
als ports comercials de la Generalitat, que són els de Sant Carles de la Ràpita,
Vilanova i la Geltrú i Palamós.
275
�11. Coordinar l’activitat dels ports esportius i evitar que el nombre d’embarcacions sigui
molt superior al d’amarratges, com passa actualment.
12. Garantir la seguretat de totes les operacions i instal·lacions portuàries.
- Port de Barcelona: la porta logística del sud d’Europa
El port de Barcelona s’ha de convertir en el gran centre de distribució del sud d’Europa.
Les obres d’ampliació actuals del port de Barcelona, previstes ja en el seu pla director,
permetran doblar-ne la superfície de servei, i l’any 2015 doblar el trànsit general fins a
60 milions de tones, 3,5 milions de contenidors i més de 900.000 creueristes, i crear una
gran zona d’activitats logístiques (ZAL). Aquest port s’ha especialitzat en mercaderia
general i en contenidors, i s’ha convertit en la principal seu de creuers de la
Mediterrània Occidental.
Ara bé, el port de Barcelona continua tenint pendent de resolució la millora dels seus
accessos viaris i ferroviaris, així com la relació amb els centres logístics i les centrals
integrades de mercaderies.
OBJECTIUS
1. Convertir el port de Barcelona en el gran centre de distribució del sud d’Europa.
2. Resoldre els accessos al port de Barcelona.
MESURES
Culminar les obres d’ampliació programades.
Prioritzar l’accés viari directe a la nova ampliació del port i el manteniment lliure de
congestió de l’N-II i de l’A-7.
Facilitar l’accés ferroviari en les tres amplades: mètrica, ibèrica i, sobretot,
internacional, i la creació de noves línies per al transport de mercaderies entre la
Península Ibèrica i Europa.
Crear noves àrees logístiques de gran superfície a la Catalunya Central i al Baix
Penedès (ports secs).
- Port de Tarragona: especialització i diversificació
El port de Tarragona té una gran especialització en productes petrolers, però ha de
continuar diversificant la seva activitat, ampliant la superfície destinada a contenidors i
a transport de vehicles, i apostar també pels creuers de passatgers. El seu pla director ja
preveu una duplicació de la superfície, però també necessita resoldre els seus accessos.
276
�OBJECTIUS
1. Convertir el port de Tarragona en port de la nova gran àrea econòmica de Catalunya
i reforçar-lo com a port de referència de Saragossa i l’Aragó.
2. Diversificar l’activitat econòmica.
3. Resoldre el problema dels accessos al port de Tarragona.
MESURES
Culminar les obres previstes en el pla director del port de Tarragona.
Connectar el port de Tarragona amb les autopistes A-7 i A-2, amb la nova autovia
N-340 i amb l’Eix Transversal.
Dotar el port d’un accés ferroviari al Corredor Mediterrani, mitjançant la nova línia
Madrid–Barcelona, i a la futura línia ferroviària de mercaderies que el connecti amb
Europa.
- Nou Pla de Ports de Catalunya
El Pla de Ports de Catalunya no serveix per reforçar la dinàmica econòmica de les
poblacions del litoral català. A part d’oblidar-se de la coordinació necessària de tots els
ports catalans (també Barcelona i Tarragona), es concentra en la problemàtica de les
instal·lacions esportives i no analitza la importància del sector pesquer. Ens proposem
elaborar un nou Pla de Ports de Catalunya amb els objectius següents:
OBJECTIUS
1. Incorporar al nou Pla de Ports de Catalunya les anàlisis i les propostes relatives als
vessants comercials, industrials, pesquers, de transport de mercaderies, passatgers i
activitats logístiques dels ports.
2. Redactar nous plans estratègics per als ports de Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i
la Geltrú i Palamós que assegurin un estret lligam entre el port, la ciutat i el seu
entorn.
3. Incloure en els plans estratègics el disseny de polítiques econòmiques comercials i
logístiques que facilitin l’ús d’aquestes infraestructures per part dels diferents
sectors productius de la zona.
4. Aplicar el principi de subsidiarietat i crear òrgans gestors de cadascun dels ports
comercials amb una forta participació municipal.
277
�5. Impulsar l’aprovació de plans especials, ja previstos a la Llei de ports, com a
instrument de planificació de l’activitat portuària i els seus lligams amb els teixits
urbans, les xarxes de comunicacions i les estratègies econòmiques i urbanístiques
municipals.
MESURES
Identificar la capacitat d’absorció d’embarcacions del litoral català per tal que
aquesta dada ordeni les previsions futures del Pla de Ports de Catalunya.
Incorporar al Pla de Ports mesures que contemplin tots els aspectes relacionats amb
les marines seques, fixant-ne la possible localització, la capacitat i la integració
urbana, territorial i paisatgística.
Adoptar dues estratègies diferenciades, una per als ports de Tarragona i Barcelona, i
una altra per als ports comercials de la Generalitat, que són els de Sant Carles de la
Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós
Evitar la construcció de nous ports al Maresme.
Acordar una moratòria fins a l’any 2015 en la construcció de ports esportius a les
comarques tarragonines ja que l’oferta és molt superior a la demanda (exceptuant el
cas del port nou de Salou, que substituirà l’actual, perquè s’ha de desmantellar).
En el Pla de Ports, donar a les Terres de l’Ebre, per la seva especial importància
econòmica, una atenció diferenciada per als embarcadors que serveixen les
muscleres.
El Pla de Ports, igual que les lleis sectorials de ports i costes, ha de preveure les
obligacions adquirides per les empreses concessionàries de realitzar el manteniment
de la dinàmica de les sorres del litoral (pas de llevant a ponent, dragatge de les
bocanes, espigons etc.)
5.1.6. Aeroports
El sistema d’aeroports espanyol, dissenyat pel Govern de l’Estat, al servei d’AENA i
d’Iberia, vol la potenciació de l’aeroport de Madrid–Barajas i la subordinació de la
resta, inclosos els catalans, a aquesta estratègia. Aquest sistema és coherent amb el
model polític i territorial del PP d’una Espanya centralitzada que gira l’esquena a
Europa.
Són elements clau de l’estratègia econòmica de Catalunya la potenciació dels aeroports,
la seva interconnexió ferroviària a la gran velocitat i el foment de la indústria i
l’activitat aeronàutica.
Davant una proposta de sistema aeroportuari dissenyat amb visió ibèrica, volem que
cada aeroport català i espanyol tingui un paper a la xarxa europea. L’estímul de la
278
�competència permetrà assolir l’objectiu de la bipolaritat Barcelona–Madrid del sistema
espanyol.
El model d’AENA fomenta la concentració i la congestió a Madrid i va en contra del
reequilibri territorial. D’altra banda, és un model de gestió centralitzada i en règim de
monopoli que perjudica els usuaris i dificulta l’entrada de nous operadors. És un model
obsolet només aplicable a països amb característiques físiques complexes, quan la
tendència internacional actual és la fragmentació dels antics sistemes aeroportuaris
estatals.
Aquesta forma de gestió no contribueix a desenvolupar tot el potencial del sector
aeroportuari espanyol i molt menys el dels aeroports de Catalunya. D’altra banda, el
sistema de subsidis creuats és opac i ineficaç.
Actualment, el sector aeri està sotmès a un important procés de reestructuració dominat
per la creació de tres grans grups o aliances de companyies aèries: One World–Iberia,
Skyteam–AirFrance–Alitalia i Star Alliance, integrada per Spanair, SAS i Lufthansa.
Mentre que el primer grup aposta per operar a l’entorn de l’aeroport de Madrid–Barajas
i el segon pels aeroports italians i francesos, el tercer grup, Star Alliance, presenta
oportunitats per a un hub9 al sud d’Europa. Aquesta nova situació es complementa amb
l’aparició de nous actors: les companyies de baix cost Ryanair, EasyJet i Go.
OBJECTIUS
1. Dotar-se dels instruments planificadors que permetin a la Generalitat incidir en les
decisions estratègiques més importants d’aquest sector.
2. Poder influir en les tendències actuals de reorganització del sector i, de manera
particular, aconseguir que l’aeroport de Barcelona tingui autonomia suficient per
relacionar-se amb One World i la resta de grups.
3. Aconseguir que cada aeroport català i espanyol tingui un paper a la xarxa europea.
4. Estimular les potencialitats de tots els territoris i els seus aeroports que, amb plena
independència de gestió i autonomia financera, competiran sense subordinació.
5. Dotar-se d’una política estratègica específica per al sector aeroportuari. Cal elaborar
un pla estratègic dels aeroports de Catalunya que permeti ocupar diferents segments
del mercat aeroportuari. En aquest sentit, són imprescindibles les polítiques
relacionades amb les infraestructures aeroportuàries i les polítiques econòmiques
complementàries per al seu desenvolupament.
6. Facilitar, a l’entorn dels aeroports, un nou sector econòmic generador de riquesa i de
noves oportunitats empresarials i laborals.
7. Fer la gestió dels aeroports més transparent i més arrelada al territori.
9
Aeroport hub és l’aeroport en què el percentatge de passatgers que hi transborden és alt en relació amb
el total anual de passatgers que l’utilitzen.
279
�8. Garantir la continuïtat de la inversió pública i impulsar l’entrada de finançament
privat.
9. Contribuir a la modernització del conjunt d’aeroports.
10. Impulsar el gran potencial que té Catalunya per a la càrrega aèria.
11. Fer de l’aeroport del Prat un autèntic intercanviador multimodal amb connexió
ferroviària de gran velocitat amb els aeroports de Girona i Reus.
12. Potenciar les infraestructures internes de l’aeroport en dos àmbits (passatgers i
càrrega), per recuperar la nostra competitivitat.
13. Millorar els serveis d’inspecció sanitària i veterinària dels ports i els aeroports
catalans, demanant el traspàs de les competències pertinents per evitar la pèrdua de
competitivitat respecte d’altres.
14. Impulsar iniciatives encaminades a desenvolupar l’aviació general i l’esportiva,
donant més protagonisme a les iniciatives locals, així com recuperar el
protagonisme de Catalunya en el sector aeronàutic.
15. Fer que l’aeroport de Barcelona esdevingui el gran hub (aeroport de connexió)
europeu i intercontinental del Mediterrani Occidental. Multiplicar per quatre els
passatgers que fan transbord al Prat.
16. Incrementar l’autonomia i la gestió empresarial de l’aeroport de Barcelona. Aquesta
autonomia i gestió empresarial també s’ha d’estendre a la resta d’aeroports
comercials de Catalunya.
17. Col·locar els aeroports de Reus i de Girona com a aeroports internacionals amb el
desenvolupament de nínxols específics de mercat: turístic, companyies de baix cost i
càrrega, però també comptant amb serveis regulars domèstics operats per
companyies d’aviació regional.
18. Connectar per via ferroviària els aeroports de Reus i Girona amb Barcelona i el seu
aeroport per optimitzar el potencial de la seva complementarietat.
19. Fer que l’aeroport de la Seu d’Urgell també esdevingui un aeroport internacional
vinculat al turisme i a l’accessibilitat d’Andorra i dels Pirineus.
20. Crear una xarxa d’aeroports regionals que incorpori els nous aeroports de les terres
de Lleida, de la Catalunya Central i de les terres de l’Ebre.
21. Trobar una localització per al segon aeroport d’aviació general i esportiva de la
regió metropolitana de Barcelona.
22. Complementar la xarxa d’aeroports d’Empuriabrava, Manresa (Sant Fruitós de
Bages), Igualada–Òdena i la Cerdanya amb el desenvolupament de pistes auxiliars
per a treballs forestals, agrícoles, emergències, heliports i hidroports.
280
�23. Contribuir a l’impuls del sector aeronàutic en els vessants educatiu (enginyeria,
pilots, controladors, manteniment, personal de vol, etc.) i empresarial (disseny,
fabricació de components, serveis aeroportuaris, companyies aèries, etc.).
Actualment, s’estan desenvolupant ja un conjunt d’iniciatives vinculades als
aeroports existents, a les universitats i a zones industrials, que configuren els futurs
districtes industrials aeronàutics.
24. Minimitzar els impactes ambientals dels aeroports.
MESURES
Constituir societats de gestió per als aeroports catalans, societats anònimes amb
participació dels tres nivells de l’Administració i del sector privat. Mantenir-ne la
titularitat pública.
Crear consells territorials de gestió participativa i pròxima dels aeroports, amb uns
aeroports més transparents i més arrelats al territori.
Elaborar el Pla Estratègic dels Aeroports de Catalunya, que ha de completar, de
manera especial, actuacions que permetin la complementarietat dels aeroports de
Girona i Reus en relació amb el de Barcelona; impulsar l’aeroport de Lleida per a la
seva adequació al transport de passatgers i mercaderies; assegurar la intermodalitat
als aeroports i convertir l’aeroport de la Seu–Andorra en una aeroport binacional.
Incrementar el moviment d’avions de 400 places al Prat, el transport de mercaderies,
la ubicació d’hangars de manteniment, noves àrees d’acollida de viatgers i
connexions viàries i ferroviàries fàcils amb l’entorn, per tal que Barcelona
esdevingui el hub (aeroport de connexió) del sud d’Europa. Crear un sistema
aeroportuari espanyol bipolar.
Construir la ciutat aeroportuària i articular l’àrea econòmica aeroportuària. En
particular, crear l’observatori de l’ocupació aeroportuària per tal d’adequar les
ofertes formatives a les noves ocupacions generades a l’entorn d’aquesta activitat
econòmica.
Impulsar el gran potencial de Catalunya per a la càrrega aèria. Això comporta
reclamar a l’Estat el traspàs i la constitució d’una empresa autònoma gestora de la
terminal de càrrega de l’aeroport de Barcelona i afegir a aquest projecte la proposta
d’integrar l’aeroport de Barcelona i la plataforma logística del Delta del Llobregat,
l’aeroport de Reus i la plataforma logística del Camp de Tarragona, l’obertura dels
punts d’inspecció fronterera les 24 hores del dia i un nou centre de càrrega aèria a
l’aeroport de Reus.
Fer de l’aeroport de Barcelona un autèntic intercanviador multimodal amb connexió
ferroviària de gran velocitat amb els aeroports de Girona i Reus.
Construir els aeroports regionals de Lleida, l’Ebre i la Catalunya Central.
281
�Planificar el creixement dels aeroports d’aviació general i esportiva com el de
Puigcerdà–La Cerdanya, Igualada–Conca d’Òdena, Lleida, Empuriabrava i terres de
l’Ebre.
Crear les condicions per a una major participació d’empreses catalanes en els grans
projectes industrials d’aerobús i dels altres constructors aeronàutics, reforçant el
paper d’institucions com la BAIE (Barcelona Aeronàutica i de l’Espai).
Ampliar l’oferta formativa superior en especialitats relacionades amb l’aeronàutica,
com l’enginyeria aeronàutica, la creació d’MBA (Màster en Administració
d’Empreses) especialitzats en el transport aeri, la creació d’un centre de controladors
aeris, formació de pilots, etc.
Fer que Barcelona pugui esdevenir un lloc de trobada professional del sector del
transport aeri a escala nacional i internacional.
5.1.7. La logística, factor de competitivitat
En general, a tot el territori català cal potenciar les activitats lligades a la logística, el
transport i la distribució, com a instrument que doni competitivitat a l’activitat
pròpiament portuària, a la indústria i al comerç, i que generi valor afegit amb la
manipulació de les mercaderies. Caldrà potenciar les zones d’activitats logístiques
lligades a aquestes infraestructures i als aeroports, i fomentar la instal·lació de la
indústria transformadora.
Les ampliacions dels ports de Barcelona i Tarragona, previstes en els corresponents
plans directors, plantegen increments notables de les respectives àrees logístiques, però
així i tot aquests creixements semblen insuficients per cobrir la demanda. La nostra
proposta de política portuària i el nostre model territorial vol prefigurar les solucions
que cal donar a les necessitats de noves superfícies industrials i d’activitats logístiques, i
planteja la creació d’una gran àrea logística (port sec) al Baix Penedès, compartida entre
el ports de Tarragona i de Barcelona, i una altra a la Catalunya Central per al Port de
Barcelona.
Un element fonamental del mapa logístic de Catalunya és la proximitat entre aeroports,
ports, nova xarxa ferroviària de mercaderies i nusos de la xarxa viària.
El model que ha creat CiU, en els més de 23 anys de govern, ha concentrat les
instal·lacions logístiques a la franja litoral. Nosaltres volem acabar amb aquest model i
estendre els centres logístics a la Catalunya interior. Les terres de Ponent i la Catalunya
Central tenen una situació privilegiada per esdevenir el gran motor logístic de
Catalunya.
Per superar el dèficit d’infraestructures d’accés als ports i resoldre els problemes de
coordinació entre els diferents sistemes de transport viari, portuari, ferroviari i
aeroportuari, ens proposem crear un consorci de gestió portuària amb participació de
totes les administracions, que afronti amb decisió la solució dels dèficits
infraestructurals, especialment els d’accés ferroviari amb amplada internacional. El
consorci vetllarà per a la ubicació de zones d’activitat logística associada als ports.
282
�OBJECTIUS
1. Permetre l’establiment d’un sistema de nusos abundant que actuï com a sistema
logístic per a tot Catalunya.
2. Crear un eix de desenvolupament nou a la Catalunya interior: l’eix transversal
(Lleida–Tàrrega–Cervera–Igualada–Manresa–Vic–Girona–Figueres), que estigui
perfectament connectat als corredors del Mediterrani i de l’Ebre, i que alhora
permeti la connexió transpirinenca amb Europa.
3. Ampliar el Corredor Mediterrani des del congestionat front litoral cap a la Catalunya
interior.
4. Facilitar el transvasament entre els modes i potenciar l’ús del ferrocarril per a les
llargues distàncies, mitjançant la creació de centrals de mercaderies i àrees
logístiques en els punts d’encreuament de les principals infraestructures viàries i
ferroviàries (Lleida, Cervera/Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic, Figueres, L’Aldea,
Tarragona, El Vendrell, La Llagosta, Girona).
5. Aprofitar el lligam de la logística amb les noves tecnologies. Caldrà reservar espais
per ubicar activitats relacionades amb les noves tecnologies, el coneixement, la
informació, la investigació i el transport, i situar-nos al front de les grans àrees
urbanes del món que saben resoldre de manera adequada treball, creixement,
sostenibilitat i qualitat de vida.
6. Potenciar les activitats lligades a la logística, el transport i la distribució, com a
instrument que doni competitivitat a l’activitat pròpiament portuària, a la indústria i
al comerç, i que generi valor afegit amb la manipulació de les mercaderies.
7. Potenciar les zones d’activitats logístiques lligades a aquestes infraestructures i
fomentar la instal·lació de la indústria transformadora.
8. Prefigurar les solucions que cal donar a les necessitats de noves superfícies
industrials i d’activitats logístiques mitjançant una nova política portuària i el nostre
model territorial.
MESURES
Crear una gran àrea logística (port sec) al Baix Penedès, compartida entre els ports
de Tarragona i Barcelona.
Crear una altra gran àrea logística a la Catalunya Central per al port de Barcelona.
Crear noves centrals intermodals i zones logístiques de mercaderies a l’Empordà,
l’aeroport de Girona, Cervera/Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic, Olot o ampliar les
existents a Lleida, Tarragona/Reus i La Llagosta.
283
�Crear una gran zona logística a les terres de l’Ebre (L’Aldea).
Potenciar la Pobla de Segur com a centre de distribució dels Pirineus.
Crear un consorci de gestió portuària amb participació de totes les administracions,
que afronti amb decisió la solució dels dèficits infraestructurals, especialment els
d’accés ferroviari amb amplada internacional. El consorci vetllarà per la ubicació de
zones d’activitat logística associada als ports.
5.1.8. Energia
En el nostre país, malgrat el discurs nacionalista del darrer Govern durant 23 anys, cal
destacar que, pel que fa a la política energètica, hem viscut una pèrdua de capacitat de
decisió. El Govern de la Generalitat ha permès que diverses companyies elèctriques que
operaven al Principat amb centre de decisió a Barcelona hagin estat absorbides per una
única empresa privada amb centre de decisió a Madrid, acceptant un nivell d’inversions
insuficient que ha perjudicat la qualitat del servei.
A Catalunya, la separació entre les grans zones productores d’energia elèctrica i les
zones on es concentra la demanda, fa necessària l’existència d’una xarxa de línies
elèctriques que connecti els centres productors amb els centres de consum.
A més, l’energia elèctrica té la singularitat que la generació, el transport, la distribució i
el consum funcionen en temps real, ja que no es pot emmagatzemar. Per tant, aquesta
xarxa ha de ser suficientment segura com per garantir el subministrament en els casos
d’interrupció parcial del servei. Així mateix, aquesta xarxa ha de permetre les
connexions necessàries, a escala internacional i amb la xarxa de l’Estat, per una òptima
regulació del conjunt del sistema i per facilitar els intercanvis d’energia entre les
diferents àrees geogràfiques.
La xarxa elèctrica catalana totalitza gairebé 100.000 km de línies elèctriques, amb
52.000 km de baixa tensió (inferior a 1 kV) i 46.000 km d’alta tensió (superior a 1 kV),
dels quals 9.000 km corresponen a la xarxa de transport i subtransport.
Aquesta estructura de la xarxa comporta la necessitat de realitzar inversions importants
cada any per assegurar la qualitat del subministrament.
D’altra banda, Catalunya es troba pràcticament a la cua en el foment de l’energia
renovable. Efectivament, en l’energia eòlica fa molts anys que la situació està aturada i
en el foment de les altres energies renovables (solar, minihidràulica, geotèrmica,
residus, biomassa, etc.) encara s’ha avançat molt menys. S’han d’establir mecanismes
per facilitar l’expansió i la connexió d’aquestes noves fonts a la xarxa general d’energia
per garantir-ne la viabilitat econòmica. Actualment Catalunya només disposa d’una
potència instal·lada en energia eòlica de 83,5 MW, superada de molt per Galícia (973
MW), Navarra (597 MW), Castella–la Manxa (464 MW) o Aragó (465), entre d’altres.
La manca d’iniciativa del Govern català en aquest àmbit contrasta amb moltes de les
iniciatives del món local, que s’han dotat de programes i plans energètics força
ambiciosos. A la Cimera de Johannesburg, la UE va anar més enllà i va plantejar
284
�incrementar la participació de les energies renovables fins al 15% de cara al 2010. Les
previsions presentades pel Govern en el Pla de l’Energia a Catalunya per al 2010 se
situen, a més, lluny de les expectatives de creixement de moltes comunitats autònomes
de l’Estat i de les d’altres països europeus líders en l’ús de l’energia eòlica.
Pel que fa a la xarxa de transport de gas, tant Catalunya com Espanya no disposen d’una
producció de gas significativa. Per tant, depenen del gas natural exterior per cobrir les
seves necessitats.
OBJECTIUS
1. Les energies renovables han de jugar un paper essencial en el nou model energètic.
En aquest sentit, es pretén aconseguir que el 2010, a Catalunya, entre el 12% i el
15% de l’energia primària sigui d’origen renovable.
2. Limitar l’evolució futura del consum d’electricitat, fomentant l’estalvi energètic, i
millorar-ne l’eficiència.
3. Millorar la qualitat del servei elèctric i del subministrament de gas canalitzat.
4. Garantir el subministrament elèctric a tot el territori cobrint la demanda estimada de
consum i garantir el menor cost possible.
5. Facilitar l’accés dels consumidors catalans a altres productors i garantir la capacitat
real d’elecció del consumidor.
6. Ampliar el servei de gas canalitzat i la xarxa secundària de transport de gas.
MESURES
Mesures per tal d’aconseguir que una part creixent de l’energia primària sigui
d’origen renovable (horitzó 2010)
Posar en marxa mesures econòmiques i fiscals per afavorir la producció d’energies
renovables.
Reformar l’actual sistema de primes del règim especial per potenciar la cogeneració
i les energies renovables, donant estabilitat a la retribució per kW/h generat.
Instal·lar plaques solars a prop de 8.000 sostres de Catalunya i elaborar un pla de
crèdits tous per a la instal·lació de plaques solars.
Aplicar de manera immediata als edificis de la Generalitat criteris d’eficiència, amb
la instal·lació de captadors d’energia solar en els de nova construcció i la
construcció d’edificis energèticament eficients, avançant-nos en l’aplicació de la
directiva sobre control i estalvi d’energia en els edificis que ha aprovat la UE.
285
�Conrear i aprofitar els anomenats biocombustibles o biocarburants.
Redactar un nou pla de parcs eòlics que permeti la instal·lació de nous parcs eòlics
amb un mínim de potència instal·lada de 1.500 MW, que siguin respectuosos amb el
medi i el paisatge i que permetin la transició a noves energies renovables.
D’acord amb el Consell de Seguretat Nuclear, fer un seguiment dels plans de
manteniment de les centrals nuclears i reclamar a l’Estat la solució al problema dels
residus.
Afavorir el comerç de productes de baix consum i difondre els avantatges de
l’eficiència energètica en tots els sectors de consum, de manera que la ciutadania
assumeixi la cultura del baix consum energètic, de l’estalvi o el que es coneix com a
negawat.
Mesures per garantir el subministrament a tot el territori, d’acord amb la
demanda estimada de consum elèctric al menor cost possible
Dotar de l’estructura i la dimensió adequades les xarxes de transport, transformació i
distribució, en relació amb la situació i el volum de la producció i el consum.
Garantir a tota la població, mitjançant certificació emesa per una part no implicada
directament, l’acompliment de les normes internacionals més estrictes en matèria
dels efectes dels camps electromagnètics sobre la salut de les persones i de l’impacte
ambiental sobre el territori.
Realitzar un pla anual de soterrament i de desplaçament de les línies que afectin
zones densament poblades.
Proposar i estudiar, juntament amb els municipis afectats, les compensacions de les
empreses elèctriques en benefici de les persones que viuen en els territoris pels quals
passaran les noves línies.
Fer un seguiment anual de l’evolució del consum elèctric a Catalunya i informar-ne
al Parlament durant el primer trimestre de cada any.
Assegurar la construcció i posada en marxa del mínim de grups necessaris de cicle
combinat per garantir el subministrament elèctric futur durant el període 2004-2010,
d’acord amb l’evolució de la demanda.
Elaborar i aplicar un pla d’emplaçaments de noves centrals basat en la distribució de
petites unitats properes a les zones de consum.
Reforçar la interconnexió de la xarxa elèctrica catalana amb la de la resta d’Espanya
i amb França, per millorar el marge de seguretat del subministrament elèctric i per
facilitar la connexió amb altres generadors de les xarxes europees.
Preparar simultàniament amb la mesura anterior un pla de reordenació de línies per
reduir l’impacte ambiental del conjunt de línies d’alta tensió.
286
�Mesures per facilitar l’accés dels consumidors catalans a altres productors i
garantir la capacitat real d’elecció
Facilitar l’entrada de nous operadors de generació d’energia elèctrica al mercat per
millorar la competència i la capacitat real d’elecció de proveïdor.
Garantir a la població afectada, mitjançant certificació per part no implicada,
l’acompliment de les normes internacionals més estrictes en matèria dels efectes
dels camps electromagnètics sobre la salut de les persones i de l’impacte ambiental
sobre el territori.
Estudiar, juntament amb els municipis afectats, les possibles compensacions de les
empreses elèctriques en benefici de les persones que viuen en els territoris pels quals
passaran les noves línies.
Mesures per millorar la qualitat del servei elèctric
Renegociar el Protocol d’acord entre el Departament d’Indústria i l’actual empresa
Fecsa-Enher, signat el desembre de 1998, amb l’objectiu de millorar el nivell de
qualitat del subministrament elèctric. Disposar i aplicar els recursos adients per fer
front a les inversions necessàries per obtenir la qualitat de servei requerida pels
consumidors de Catalunya.
Reformar l’actual reglament de qualitat posant l’accent en l’anàlisi i el seguiment de
les avaries, la informació al consumidor i l’edició de recomanacions periòdiques
dirigides a les empreses distribuïdores i als consumidors.
Preparar un pla d’extensió de la xarxa de distribució que asseguri que, en un termini
de cinc anys, tots els municipis de Catalunya de més de 2.000 habitants no tindran
alimentació en antena sinó que formaran part d’una xarxa mallada o tindran doble
alimentació. Un cop preparat l’esmentat pla, se’n prepararà un de nou per estendre’l
als municipis de més de 500 habitants.
Mesures per limitar l’evolució futura del consum d’electricitat
Preparar programes específics de promoció de l’estalvi d’energia elèctrica, tant per
al consum domèstic com per a l’industrial.
Negociar amb el Govern de l’Estat el restabliment d’un fons destinat a la gestió de
la demanda.
Estudiar l’establiment d’un nou sistema tarifari que fomenti l’estalvi d’energia
elèctrica i que no es gravi a l’usuari.
Donar suport a la comercialització de productes de baix consum. Difondre els
avantatges de l’eficiència energètica en tots els sectors de consum, de manera que la
ciutadania assumeixi la cultura del baix consum i l’estalvi energètic.
287
�Mesures per ampliar el servei de gas canalitzat i la xarxa secundària de transport
de gas
Redactar un nou pla de gasificació que ampliï la xarxa de gas en 500 km més en el
període de 3 anys.
Dotar de subministrament de serveis de gas 196 municipis que ara no estan
incorporats a la xarxa.
Crear un pla de suport financer al desplegament de la xarxa secundària de transport
de gas i de la dotació de serveis de distribució de gas a nous municipis de Catalunya,
amb especial atenció als municipis petits, i adaptar aquest Pla a les prioritats de
reequilibri industrial i/o territorial.
Negociar amb Gaz de France per fer viable la connexió a la xarxa de gas natural de
la Vall d’Aran.
Negociar amb el Govern de l’Estat el volum de compensació econòmica mitjançant
modificació de la legislació vigent per tal d’obtenir un índex de compensació en
l’extensió de la xarxa que atengui a criteris de reequilibrament industrial i/o
territorial.
Negociar amb les empreses de gas l’extensió de tubs per a la xarxa de
telecomunicacions.
288
�5.1.9. Telecomunicacions
Competència i equilibri territorial. Banda ampla a tot Catalunya
El model de liberalització de les telecomunicacions impulsat, en general, a Europa ha
demostrat tenir greus mancances: desequilibris territorials, fallides, pèrdues de llocs de
treball, etc. Molts països, regions i ciutats s’estan replantejant les actuacions en matèria
de telecomunicacions.
Com a principi general podem dir que a Catalunya cal promoure la competència i
garantir l’equilibri territorial, amb l’objectiu general de proporcionar servei de banda
ampla a tots els ciutadans i ciutadanes i a totes les empreses del país, per tal que els
ciutadans es puguin beneficiar dels serveis avançats de les telecomunicacions
(informació, formació, telemedicina, etc.) i les empreses puguin millorar l’eficiència,
competitivitat i l’aplicació d’innovacions.
OBJECTIUS
1. Dotar Catalunya de les infraestructures necessàries per dur la banda ampla a tot el
territori, a un preu raonable i en un escenari de competència real. Per tant, planificar
i promoure la construcció d’una xarxa de BA adequada als interessos generals del
país, mitjançant la concertació d’inversions publiques i privades.
2. Fomentar la inversió empresarial en el camp de les telecomunicacions, la xarxa
energètica i en R+D+I, i ampliar-la a nous sectors.
3. Promoure la competència. Per fer-ho, les administracions han d’actuar de
facilitadores (drets de pas, infraestructures, grans consumidors, etc.) per als
operadors.
4. Garantir l’equilibri territorial ajudant al desplegament i incentivant-lo a les àrees on
les operadores no tenen un mercat suficient (agregació de demanda, ajuts, etc.).
5. Dotar les administracions d’eines d’ordenació, planificació i gestió de les
telecomunicacions, així com de les infraestructures necessàries per garantir els
serveis als catalans.
6. Definir els nivells de compromís dels serveis de telecomunicacions que es volen per
al territori.
7. Acordar amb els diferents operadors els plans de desplegament que garanteixin
l’arribada de la banda ampla a tot el país.
8. Ordenar un sector on existeixen molts tipus de xarxes i tecnologies: mòbils,
telefonia, ADSL, Cable, Wi-fi, televisió, etc., amb diferents graus de cobertura.
289
�MESURES
Mesures per fer arribar la banda ampla a tot Catalunya
Estructurar la xarxa de telecomunicacions de Catalunya en tres nivells: una xarxa
nacional i internacional, una xarxa interurbana de transport i les xarxes d’accés.
La xarxa nacional i internacional està formada pels mitjans que permeten
enllaçar Catalunya amb la resta d’Espanya i l’estranger. És un mercat amb
suficients operadors internacionals i nacionals.
− La xarxa interurbana de transport ha de permetre enllaçar de manera
estructurada els diferents pobles de Catalunya. Avui dia hi ha comarques i
pobles sense una correcta cobertura i, en la majoria dels casos, sense
competència. Localret proposa la cobertura territorial mitjançant una estructura
funcional de quatre anelles. La seva implantació pràctica, sigui mitjançant
sistemes de consorci amb operadors d’infraestructura o fets directament per la
pròpia Administració, permetrà posar a disposició dels operadors de serveis la
capacitat de transmissió necessària d’acord amb el pla d’infraestructures
proposat.
− Les xarxes d’accés són les que, dins de cada ciutat o poble, uneixen els diferents
terminals dels clients amb les centrals de telecomunicacions locals, i s’hauran de
desenvolupar amb la col·laboració dels municipis. Són de desplegament difícil i
car, però s’estan desenvolupant tecnologies que en molts casos facilitaran el
procés ( Wi-Fi, LMDS, PLC, etc.).
−
Col·laborar amb els operadors de telecomunicacions per a la planificació i la
implantació de les infraestructures necessàries i establir un nou marc relacional entre
operadores i administracions.
Elaborar, amb la participació i implicació dels governs locals, un nou pla director de
les infraestructures de telecomunicacions de banda ampla, coordinat amb el
desplegament d’altres infraestructures, amb l’objectiu de promoure el total
desplegament de la banda ampla a tot el territori.
Promoure experiències pilot de ciutats: xarxes sense fils, fibra òptica fins a l’usuari,
accés per la xarxa elèctrica (Power Line Comunications), etc.
Redefinir les infraestructures de telecomunicacions com a suport d’un servei bàsic i
de provisió obligatòria per a la qualificació de sòl urbà.
Promoure la rehabilitació d’edificis antics i la dotació d’ajuts per a la seva adaptació
a les normes de les instal·lacions de telecomunicacions i vetllar pel compliment de
les normes vigents (ITC) en les noves edificacions.
Incorporar a tots els projectes d’infraestructures públiques de qualsevol mena,
l’anàlisi i, si s’escau, la conseqüent obra civil per al desplegament de les xarxes de
telecomunicacions.
Promoure experiències d’ús dels sistemes de telecomunicacions capdavanters per
part de l’administració pública, assumint un paper actiu i pioner en l’aplicació de les
290
�innovacions. Així mateix, potenciar el projecte I2CAT com a banc de proves
d’Internet avançat a Catalunya, experimental i obert, on universitats, operadors,
empreses i administracions públiques provin les noves tecnologies, serveis i
aplicacions abans del seu desplegament massiu.
Constituir un Observatori de les Telecomunicacions com a eina per a l’anàlisi i la
planificació estratègica de la política de TC.
Aconseguir els fons estructurals europeus (ETEN i altres) per finançar el
desenvolupament d’infraestructures de telecomunicacions.
Desenvolupar la normativa adient per garantir la seguretat de la informació i que les
empreses productores de software assumeixin les seves responsabilitats i, si s’escau,
revelin les vulnerabilitats dels seus productes als seus clients.
291
�6. LA DEFENSA DEL MEDI AMBIENT PER UN DESENVOLUPAMENT
SOSTENIBLE
6.1. L’aigua: planificar, invertir, estalviar i administrar amb justícia
Una gestió sostenible de l’aigua per garantir-ne el subministrament
El principal problema hidràulic a Catalunya se centra actualment en el subministrament
de la regió metropolitana, juntament amb la defensa de l’Ebre (un conjunt de més de 4,5
milions d’habitants), a causa dels períodes cada cop més persistents de sequera, d’una
escassa capacitat de reserva i de les greus mancances en la qualitat del subministrament.
Catalunya en el seu conjunt no és deficitària en aigua, però sí és cert que les conques
internes (on es concentra la major part de la població) pateixen problemes de quantitat i
de qualitat en el subministrament d’aigua i, a determinats indrets, es pateixen greus
deficiències per la sobreexplotació dels recursos hídrics o la contaminació dels aqüífers.
Malgrat això, el Govern de la Generalitat no ha començat a prendre alguna mesura de
caire estructural fins al 2001, com la construcció de la primera dessaladora a Blanes,
així com alguna actuació aïllada de protecció dels aqüífers amb major pressió.
Així doncs, garantir el subministrament d’aigua en quantitat i qualitat suficients és la
prioritat de la nostra política hidràulica, així com protegir especialment l’Ebre i la
quantitat i qualitat de les seves aigües, que actualment es troben en situació de risc. En
aquests moments, es calcula que calen uns 100 hectòmetres cúbics d’aigua l’any
addicionals per resoldre la demanda més immediata, i uns 250 hm3/any per cobrir les
necessitats futures de les conques internes.
El PSC proposa optar per una solució interna catalana que possibiliti un millor
aprofitament dels recursos hídrics existents i la incorporació de fonts alternatives com la
dessalinització o la reutilització. Una bona planificació i una bona gestió, basades en
una concepció integral i sostenible de l’ús de l’aigua, ens ha de permetre obtenir els
recursos suficients per donar resposta a les necessitats actuals i futures.
Les mesures que els socialistes hem proposat, i que s’emmarquen dins de l’anomenat
Pacte Català de l’Aigua, ens han de garantir la disponibilitat de 175 hm3/any d’aigua a
curt termini i fins a 290 hm3/any a mig i llarg termini, recursos suficients per cobrir la
demanda i els dèficits previstos.
MESURES
Mesures per al Pacte Català de l’Aigua
Desenvolupar programes de consum i de gestió racionals que fomentin l’estalvi en
tots els sectors.
La gestió racional i acurada dels aqüífers i la recuperació de fonts que s’havien
abandonat per excés de contaminació o de salinització permet assegurar unes
aportacions addicionals d’aigua potable d’entre 10 i 20 hm3/any.
292
�Fer un pas endavant en l’aprofitament integral dels recursos i en la millora de la
gestió, programes d’estalvi a tots els sectors, millora de les conduccions i
instal·lacions existents, protecció de fonts i captacions estratègiques, etc.
Articular diverses actuacions alternatives per tal de disposar, de manera immediata,
de més de 175 hm3/any i per solucionar els problemes puntuals de subministrament
d’aigua de boca.
Obtenir part dels recursos a partir de l’aigua potable obtinguda a fins a tres plantes
de dessalinització que s’instal·laran al litoral català (la primera ja funciona al delta
de la Tordera). Totes aquestes plantes podrien aportar entre 60 i 120 hm3/any.
Reutilitzar les aigües extretes de les depuradores i de les capes freàtiques per
garantir els cabals ecològics, recs per a l’agricultura, jardins urbans i usos
industrials. Per exemple, la reutilització de les aigües de la depuradora del Prat pot
sumar 55 hm3/any, mentre que la resta de projectes en marxa sumaran fins a 70
hm3/any a curt termini i un potencial de gairebé 300 hm3/any a llarg termini.
Interconnectar les xarxes existents per poder resoldre una situació d’emergència per
manca d’aigua en algun territori català. Això no obstant, en cinc anys posarem en
marxa les inversions necessàries perquè aplicant la tecnologia més avançada de
potabilització, cada territori català arribi a l’autosuficiència.
La protecció dels recursos hídrics i dels espais fluvials
Però, per tal de disposar d’aigua en quantitat i qualitat, també és necessari recuperar els
nostres rius i protegir l’espai fluvial i les fonts d’aigua subterrània. La legislació bàsica
que ha de guiar tota la planificació hidràulica és la Directiva Marc 2000/60 del
Parlament Europeu i del Consell, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació
en l’àmbit de la política d’aigües.
El nou Govern de la Generalitat ha de garantir la disponibilitat del recurs assegurant,
alhora, la seva qualitat i la protecció dels espais fluvials, dels aqüífers i del litoral,
sotmesos sovint a fortes pressions.
Disposar de la nova planificació hidràulica a Catalunya, a través del Pla de Gestió
de Districte de Conca Fluvial, pendent des de fa anys, i que ha de ser el marc per
actuar en tots els àmbits relacionats amb la gestió hidràulica.
Encarregar a experts qualificats en aquest àmbit les actuacions que cal realitzar per
retornar l’equilibri ambiental als rius catalans.
D’acord amb el desenvolupament de la nova planificació, cal establir un programa
específic per regular i fixar normes d’explotació, gestió i protecció de tots els
aqüífers, així com delimitar la restricció d’usos a les fonts amb major risc de
sobreexplotació, i la descontaminació progressiva dels aqüífers més afectats.
293
�Aplicar un pla de protecció i de prevenció d’inundacions per reduir al màxim el risc
i els efectes de les inundacions, tant amb actuacions de planificació preventiva com
amb l’establiment de limitacions urbanístiques a les zones inundables de major risc.
Cal fixar, determinar i implantar, de manera prioritària, els cabals mediambientals o
de manteniment (ecològics), en funció de cada tram de riu i amb criteris variables al
llarg de l’any, així com actualitzar i revisar les concessions d’aigua actualment
existents.
Revisar el Pla de Sanejament (presentat recentment) per imposar noves fites de
qualitat i de recuperació ecològica dels rius, i redefinir i intensificar els programes
de control i vigilància del domini públic hidràulic davant dels riscos d’abocaments i
de contaminació.
Aplicar les directives comunitàries, tant la Directiva marc d’aigües com la Directiva
de qualitat de les aigües, i desenvolupar una normativa pròpia per tal de garantir un
major control en els punts de captació d’aigua potable, especialment en els que es
considerin reserves estratègiques per la seva qualitat.
Adoptar el concepte integrat d’una conca hidrogràfica i la gestió integral amb
criteris únics dels recursos superficials i subterranis.
Adoptar mesures de protecció del domini públic hidràulic i de recuperació dels rius i
riberes més degradades.
El Pla Hidrològic Nacional
La presentació, debat i aprovació del Pla Hidrològic Nacional per part del Govern del
Partit Popular, amb el suport de CiU, ha distorsionat i condicionat la política hidràulica
dels darrers anys a Catalunya, ja que la gestió del Govern de la Generalitat en aquest
àmbit sovint s’ha limitat a justificar el seu suport al Pla Hidrològic i al controvertit
transvasament del riu Ebre que s’hi planteja. Efectivament, el Pla Hidrològic, ja vigent i
convertit en llei, preveu transvasar anualment 1.090 hm3 d’aigua des del tram final del
riu Ebre per cobrir tots els dèficits de les conques mediterrànies, des de la regió
metropolitana de Barcelona fins a Múrcia i Almeria.
Davant d’aquesta llei, els socialistes catalans (i també el PSOE, des d’on es va presentar
un text alternatiu en el seu dia) hem rebutjat rotundament el transvasament proposat,
fins i tot les aportacions previstes per a la regió metropolitana (de 190 hm3/any), ja que
considerem que és injust, abusiu i absolutament insostenible carregar sobre el riu Ebre i
sobre el seu delta la solució a tots els dèficits hídrics d’Espanya. El transvasament s’ha
de considerar com l’últim recurs possible, un cop esgotades totes les polítiques de gestió
eficients de l’aigua i d’aportació de fonts alternatives, aprofitant millor les noves
tecnologies existents, principalment la dessalinització. A més, el projecte del Govern del
PP no garanteix que l’aigua es tracti com un recurs estratègic i no com una simple
mercaderia. Quant al transvasament previst per a Barcelona, el PSC reitera que es tracta
d’un projecte innecessari, perquè els dèficits previstos es poden cobrir amb un millor
aprofitament dels recursos ja existents i aplicant mesures alternatives.
294
�A més, des del punt de vista estrictament més mediambiental, el Pla Hidrològic
Nacional no considera el cabal ecològic un requisit imprescindible a la zona de la
desembocadura de l’Ebre, de manera que no es garanteix el manteniment de la
plataforma deltaica per tal d’evitar la regressió i la salinització.
Davant l’actual amenaça que suposa l’execució del Pla Hidrològic Nacional per als
recursos de bona part de Catalunya (en concret, els rius i afluents de la part catalana de
l’Ebre, que suposa la meitat del territori), els socialistes apostem per una política
hidràulica menys agressiva, que respecti el territori i els ecosistemes, i que garanteixi de
manera sostenible el subministrament d’aigua en condicions a tota la població.
295
�6.2. Fer compatible el creixement i el medi ambient
A Catalunya hi ha una enorme sensibilitat pels temes relacionats amb la defensa del
medi ambient. Però, malgrat la preocupació creixent per aquestes qüestions, no hi hagut
una resposta adequada a l’actual Govern de la Generalitat, que s’ha limitat a crear una
Conselleria específica de Medi Ambient, malgrat que a l’hora de la veritat, les diferents
polítiques que incideixen en el tema continuen sense resoldre’s.
La política urbanística i territorial de CiU ha consolidat un model de creixement basat
en un aprofitament extensiu del sòl i en un nul respecte pels impactes que aquesta
política té sobre els recursos naturals. Els espais naturals de Catalunya suporten un grau
excessiu de pressió humana i no s’han aplicat els mecanismes per a la seva protecció. El
litoral ha estat ocupat massivament amb tot tipus d’infraestructures que malmeten la
costa, que s’ha convertit en una de les zones del país amb més risc de degradació. La
gestió dels residus és un dels problemes mediambientals més greus, mentre que no para
de créixer el volum de deixalles generades. No hi ha un pla coherent d’ubicació dels
abocadors i no s’ha resolt satisfactòriament el problema de la contaminació dels aqüífers
per nitrats. En l’àmbit forestal, no s’ha avançat en la definició del model que el país
necessita per tal de fer realitat la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat.
La solució als problemes mediambientals no és només el resultat de l’acció de govern.
Cal basar les polítiques en relació amb el medi ambient sobre la base d’un ampli
consens. I aquesta no ha estat la situació fins ara. La manca de comunicació clara entre
legisladors i executors de les polítiques mediambientals ha estat sovint motiu de
conflicte i de problemes innecessaris. El nou Govern de la Generalitat ha de consensuar
les seves polítiques mediambientals a partir de la total participació i cooperació de la
societat.
Així doncs, en aquest sentit, cal fer una gestió responsable, en la línia de les directrius
establertes a l’Estratègia de Desenvolupament Sostenible de la Unió Europea, per tal
d’implementar polítiques efectives de qualitat ambiental.
Per aconseguir aquest objectiu és necessari adoptar de manera urgent una estratègia per
resituar el medi ambient i el desenvolupament sostenible a l’eix i al centre de la política
catalana. Una estratègia que, com defineix el VI Programa de Medi Ambient de la UE,
ha d’aconseguir la integració de les preocupacions mediambientals en totes les altres
polítiques, la implantació del mercat i la col·laboració de la ciutadania. El medi ambient
ja no es pot tractar com un fet aïllat. Es planteja a escala mundial una nova tendència: la
necessitat d’apostar per una economia ambientalment sostenible, una “ecoeconomia”,
capaç de demostrar que es pot reestructurar l’economia global per tal que sigui
compatible amb l’ecosistema del planeta i amb el progrés econòmic.
Els socialistes proposem, en el marc d’aquestes tendències mundials, una nova política
mediambiental a Catalunya, amb l’objectiu fonamental de fer compatible la preservació
de la diversitat biològica i la conservació dels nostres recursos naturals amb l’activitat i
el progrés econòmic.
296
�Planificar el territori
En les darreres dues dècades, a Catalunya, la qualitat de la major part de les àrees
urbanes ha conegut millores assenyalades. Ara bé, l’evolució positiva no s’ha estès de
manera homogènia sobre el conjunt del territori. Ans al contrari, a Catalunya
subsisteixen i s’agreugen problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i
ambiental, d’àmbit i, sobretot, supralocals. Entre aquests problemes territorials
destaquen: les carències i els retards en les grans infraestructures d’accessibilitat
exterior (aèria, portuària i ferroviària); l’exacerbació de la mobilitat en vehicle privat i la
petitesa del transport públic; les mancances en la cobertura i l’accés a les noves
tecnologies de la informació i la comunicació; el consum accelerat de sòl i el
malbaratament d’energia i recursos hídrics; la urbanització poc ordenada i matussera
d’espais de valor paisatgístic i la manca de preservació del patrimoni construït; la
problemàtica irresolta dels residus urbans, agropecuaris i industrials; les desigualtats
d’oportunitats en l’accés a la renda i als serveis a causa del lloc de residència; la carestia
i dificultat en l’accés a l’habitatge; l’aparició i persistència d’àrees amb profundes
problemàtiques socials i el desgavell del mapa administratiu.
La concurrència d’aquestes mancances fa que bona part del territori de Catalunya
conegui avui problemes que afecten la sostenibilitat ambiental, l’eficiència funcional,
l’equitat social i la competitivitat econòmica del país.
La incapacitat manifestada al llarg de més de vint anys per part del Govern de la
Generalitat ha abocat el conjunt de Catalunya a una situació d’indefinició d’una
estratègia territorial que descrigui i orienti les polítiques de gestió del territori i del
conjunt dels espais naturals amb criteris de racionalitat i qualitat. Per això subsisteixen i
s’agreugen aquests problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i ambiental.
OBJECTIUS
1. Impulsar un nou model de ciutat compacta i accessible ambientalment sostenible i
socialment equitativa tot revisant la normativa urbanística i el planejament territorial
per tal de garantir-ho.
2. Dotar les ciutats d’equipaments i espais lliures, que possibilitin la coexistència de
funcions variades, amb un equilibri entre funcions productives i residencials
mitjançant l’impuls d’actuacions de rehabilitació urbana, donant major rellevància i
connexió als espais públics i millorant l’eficiència i la universalització dels serveis
urbans. Així mateix, es millorarà la qualitat ambiental de les ciutats a través
d’actuacions diverses que passen per la reducció i millora de la gestió dels residus,
la millora de la mobilitat i l’accessibilitat, l’increment de l’eficiència energètica i la
millora de la qualitat ambiental urbana (olors, sorolls, parcs, espais públics
accessibles, etc.).
3. Canviar l’actual política d’ocupació del sòl, de regeneració dels espais periurbans,
de protecció dels espais naturals, de valoració dels espais agrícoles i forestals, per
una ocupació sostenible del sòl.
297
�4. Fer realitat una política d’usos del territori que recuperi el concepte d’espai natural,
espai agrari, espai obert i abandonar definitivament la idea que l’únic centre
d’interès és l’àmbit urbà o urbanitzable.
5. Promoure activament la conservació dels espais naturals i la preservació de la
biodiversitat.
6. Dissenyar un nou model territorial general, que sigui sostenible pel que fa al medi
ambient, i que per a la seva aplicació tingui en compte el món local, que és qui ha de
planificar els usos del sòl no urbanitzable. Així mateix, s’establirà de comú acord
amb el món local el sistema d’espais lliures i de connectors biològics.
MESURES
Elaborar i aprovar de manera immediata, amb la participació de tots els agents
implicats, els plans territorials per a cadascuna de les regions de Catalunya, pendents
des de l’aprovació de la Llei de política territorial de 1983, i essencials per establir
les grans directrius d’ordenació del territori en matèria d’infraestructures, espais
oberts, habitatge i grans equipaments.
Incorporar als plans territorials i generals, atenent a les recomanacions de la Unió
Europea, estudis d’impacte estratègic per mantenir el model de la ciutat
mediterrània, on el paisatge també és un element de qualitat de vida i garanteix la
cohesió social, permet un estalvi d’energia, de sòl, de recursos naturals i de temps.
Establir també, en aquests estudis, suficients àrees periurbanes obertes i no
edificades, que s’han de convertir en les infraestructures bàsiques per garantir la
biodiversitat i que actuïn com a connectors biològics entre el camp i la ciutat.
Millorar els espais naturals
L’administració forestal no té ni direcció ni orientació clares. El balanç de la política del
Govern de CiU pel que fa a la protecció dels espais naturals, especialment mitjançant la
figura del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) de 1992, és força decebedor, ja que 10
anys després de la seva aprovació només s’hi ha invertit prop del 10% dels recursos
previstos i pràcticament no s’han desenvolupat els mecanismes de gestió i protecció
programats. L’acció del Govern en la delimitació dels espais de la Xarxa Natura 2000
(tant els llocs d’importància comunitària com les zones d’especial protecció per a les
aus proposades), acumula un retard inexplicable i ha estat fruit de continus requeriments
per part la CE per incompliments en els requisits de protecció dels hàbitats. Només cal
posar com exemple l’Estratègia Catalana per a la Conservació i l’Ús Sostenible de la
Biodiversitat que el Govern està elaborant, en compliment d’una resolució del
Parlament de 1997 i per tal d’assumir les iniciatives de la Unió Europea, amb uns
resultats francament modestos i una participació social limitada. En l’àmbit forestal (no
hem d’oblidar que a Catalunya hi ha prop de 2 milions d’hectàrees forestals, el 61% del
territori), es disposa d’una llei pròpia forestal des de 1988, d’un pla general de política
forestal de 1994 i del Centre de la Propietat Forestal, creat el 1999, que no s’han
desenvolupat amb el corresponent pla de producció forestal ni amb les línies bàsiques
d’orientació sobre la gestió aplicada dels boscos. Això ha contribuït, així mateix, a la
proliferació i la gravetat dels incendis forestals. Aquest fet s’ha agreujat amb les
298
�actuacions erràtiques i alguns cops contradictòries dutes a terme pels diversos
departaments que han tingut, o tenen, competències en el tema (Medi Ambient,
Agricultura i Interior).
La natura a protegir no és només la que està inclosa en alguna de les figures jurídiques
actuals, sinó que cal tenir especial cura pel que fa a conreus, pastures, boscos, rocams i
muntanya alta, rius i zones humides, litoral i mar, etc., i s’ha de considerar i gestionar en
conjunt.
A Catalunya hi ha una política caracteritzada per la manca d’acció en la gestió dels
espais naturals, així com per la inexistència d’una autèntica xarxa interconnectada
d’espais i d’una estructura amb participació cívica que asseguri una gestió responsable i
eviti la pèrdua progressiva de biodiversitat.
L’aplicació dels mecanismes disciplinaris en matèria d’espais naturals protegits ha estat
molt limitada, cosa que explica la proliferació extraordinària d’agressions que han patit
molts espais naturals, fins i tot reserves integrals i reserves naturals, sovint promogudes
per administracions públiques, i que el govern de CiU a la Generalitat ha tolerat amb
una completa passivitat.
OBJECTIUS
1. Impulsar una autèntica estratègia de protecció i conservació del medi natural i de la
biodiversitat.
2. Ordenar les polítiques referents a la natura, els boscos i el paisatge mitjançant
normatives específiques i amb el desenvolupament d’instruments administratius
adequats.
MESURES
Coordinar l’estratègia amb les directives europees, la política agrària i el
planejament territorial.
Incorporar els ens locals en la gestió del medi.
Crear els parcs naturals del Montgrí–Medes, del Pla de l’Estany, del Montsec, dels
secans de Lleida i de les muntanyes de Prades.
Crear les reserves naturals de la Timoneda d’Alfés i dels Aiguamolls del Baix
Empordà.
Consolidar la xarxa de parcs naturals, tornant la il·lusió als equips humans que hi
treballen, i potenciant la conservació de la biodiversitat, l’ús públic, l’educació
ambiental i la integració de les comunitats que hi viuen.
S’establiran formes de gestió compartida per canalitzar oportunitats i optimitzar
esforços i recursos en agrupacions d’espais d’interès natural. Per exemple, a les
299
�comarques gironines: l’Albera, Cap de Creus, aiguamolls de l’Alt Empordà,
Montgrí–Medes, aiguamolls del Baix Empordà, zona volcànica de la Garrotxa, Alta
Garrotxa, les Gavarres, etc. Això mateix s’hauria de fer als espais del litoral, a tots
els del Pirineu, a l’anella verda metropolitana, als espais de l’Ebre, de la Catalunya
Central i a les terres de Lleida.
Establir eines de coordinació entre les xarxes d’espais naturals de les diferents
administracions.
Estudiar i establir parcs naturals transfronterers, i potenciar la xarxa Natura 2000.
Protegir la flora amenaçada de distribució restringida, creant la nova figura de
microreserva de flora a la Llei d’espais naturals.
Recuperar l’estany d’Ivars, l’estany de Sils i diversos estanys dessecats de la plana
empordanesa.
Aprovar un pla de protecció dels amfibis.
Instaurar plans d’eradicació d’espècies invasores animals i vegetals (cranc americà,
visó americà, tortuga de Florida, plomall de la Pampa, etc.).
Crear bancs genètics de flora amenaçada i endèmica, fruiters tradicionals i races
ramaderes autòctones.
Conservar i recuperar les dunes litorals.
Iniciar i en algun cas mantenir els programes de seguiment a llarg termini dels
bioindicadors de l’estat de salut ambiental (papallones, ocells, etc.).
Incidir en la interconnexió dels diversos espais protegits, assegurant la sostenibilitat
i la multifuncionalitat del bosc en un àmbit de desenvolupament rural.
Crear, ampliar i potenciar com a reserves marines les costes del Montgrí i del
Garraf.
Convertir els vells fars en equipaments d’educació ambiental i de recerca científica.
Assegurar la protecció de tots els espais naturals que queden al litoral català.
Protegir el litoral
Actualment Catalunya és una de les zones costeres mediterrànies amb una major pressió
turística i urbanística i, per tant, està sotmesa a una forta degradació i a greus problemes
de contaminació i regressió. A això cal afegir el que ha estat en aquests darrers anys una
política inadequada i insuficient dels espais litorals (competències entre l’administració
central, titular del domini públic maritimoterrestre; l’administració autonòmica, que pot
intervenir al litoral en funció de les seves competències en ordenació territorial i en
300
�medi ambient, i l’administració local, responsable del manteniment de platges i de la
gestió urbanística).
OBJECTIUS
1. Promoure els diferents usos combinats a la costa (naturals, pesquers, recreatius,
etc.). Preservar o potenciar la pesca artesana (trasmall, palangre, etc.) davant d’altres
arts més agressius per als fons marins.
2. Aplicar una gestió integrada veritable i efectiva que resolgui, per la via de l’acord i
el conveni, l’actual dispersió i conflictivitat competencial, i donar coherència a les
diverses actuacions mitjançant l’elaboració d’un pla de gestió, actuació i protecció.
Aquest pla ha de preveure:
a) La compatibilització dels diferents usos a la costa (naturals, pesquers recreatius,
etc.). Per això cal establir reserves marines dels hàbitats essencials per les
espècies més importants, i preservar i potenciar la pesca artesanal (trasmall,
palangre, etc.) davant d’altres arts més agressius per al fons marí.
b) La protecció ambiental de les platges per tal de preservar al màxim la qualitat
sanitària de les aigües de bany i informar i predir la ciutadania sobre el seu
estat.
c) La definició de la xarxa d’espais protegits de la costa (inclou fons propers), on
no només es tingui en compte la singularitat sinó que es garanteixi la
connectivitat ecològica entre els diferents espais.
d) La creació de nous espais protegits, especialment els que es troben en una
situació de major risc, com els herbassars de posidònia oceànica (principalment
a les costes del Maresme), els fons tous sedimentaris poc profunds o els
anomenats fons detrítics costaners, com ara zones amb Gorgona eunicella sp.
(davant les costes del Garraf, entre d’altres).
e) La defensa dels ecosistemes litorals i marins importants.
f) Actuacions emblemàtiques de foment del turisme sostenible.
3. Millorar les condicions del litoral.
4. Incidir positivament en la qualitat de les aigües que desemboquen al litoral.
5. Mantenir un grau de protecció que equilibri la demanda de creixement del sector
nauticoesportiu i la necessitat d’apostar per un model de desenvolupament
sostenible, la protecció del paisatge i un sector turístic respectuós amb el medi
ambient. Per assolir-ho, són necessaris importants canvis en la qualificació dels
diferents trams de la costa per incrementar el grau de protecció del litoral català.
6. Redactar un pla de gestió, actuació i protecció integrada del litoral que compti,
mitjançant convenis de col·laboració, amb la implicació de tots els nivells
competencials: estatal, autonòmic i local. Aquest pla determinarà els programes de
protecció necessaris del litoral i fixarà uns criteris generals d’ordenació i gestió.
301
�MESURES
Avaluar l’estat actual del litoral català, amb la definició de les diferents tipologies de
zones d’acord amb les seves característiques ambientals, socials i econòmiques.
Incloure en el pla els primers trams de la costa submergida, tenint en compte la seva
importància per a la protecció del sistema litoral.
Contemplar els diferents plans sectorials que estan íntimament lligats al litoral, com
tota la normativa urbanística: el Pla de Sanejament, els plans d’usos de les platges,
la regeneració de platges, la planificació de la pesca en aigües interiors, el Pla de
Ports i tots els que tenen vinculació o incidència en la protecció del litoral.
Definir una política sostenible al llarg del litoral que comprengui tant la protecció de
les zones naturals com la seva compatibilitat amb els usos de lleure i les activitats
econòmiques (pesca, activitat dels mariscadors, activitat portuària, etc.).
Establir actuacions de recuperació i regeneració de sectors costers degradats, com
poden ser zones amb alt índex de contaminació, zones humides amb fortes afeccions
o àrees amb sobreexplotació urbanística.
Determinar les mesures de protecció i correcció que siguin necessàries a cada tram
del litoral.
Establir les fases d’implantació del pla i els diferents programes que en derivin
(qualitat de les aigües de bany, recuperació de fons marins, recuperació d’espais
naturals, etc.).
Crear una autèntica xarxa d’àrees protegides marines i costeres, definint quins espais
en formen part i quin grau de protecció hauran de tenir (en funció dels hàbitats
existents, però també amb criteris per garantir la connectivitat ecològica a totes les
zones preservades de la costa). Dotar de més protecció determinats fons marins i
espècies com els herbassars de posidònia oceànica.
Definir nous espais protegits i programar el desenvolupament de plans específics de
gestió que garanteixin la seva conservació o la seva compatibilització amb
determinades activitats que ja es fan ara.
Coordinar, amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques per
incorporar als nous plans urbanístics i a la revisió del planejament dels municipis
costers per tal de garantir actuacions respectuoses amb el litoral.
Inventariar la situació del domini públic, establint quines són les ocupacions il·legals
i fixant un programa de regularització.
Regular les activitats pesqueres potenciant la pesca d’arts menors i regular les
explotacions d’aqüicultura marina. És del tot necessari disposar d’un veritable cos
de guardapesques.
302
�Avaluar la qualitat sanitària de les aigües litorals per tal d’aplicar la nova Directiva
d’aigües de bany.
Potenciar, mitjançant convenis i altres instruments legals, els mecanismes de
participació, col·laboració, cooperació i coordinació entre totes les administracions
implicades.
Establir un major grau de protecció a diverses zones de la costa catalana com són: el
nord de la Costa Brava, des del port de Portbou al port de Roses; la Costa Brava
centre, des de la platja de Pals a la de Castell, a Palamós; i tota la Costa Brava sud,
des de Sant Feliu de Guíxols fins a Blanes. Dins de cada tram hi ha àrees que
preocupen més que d’altres i que necessiten una protecció especial, com la zona de
Garbet a Colera, la zona afectada per una possible ampliació del port de Llafranc, i
la possibilitat de construir ports al municipi de Tossa o a la zona de Pinya de Rosa, a
Blanes.
Instal·lar elements flotants o plataformes estacionals a les cales de la Costa Brava
com a alternativa a la construcció d’instal·lacions permanents o que es perpetuï el
fondeig d’àncores o de morts de formigó que arrosseguen i destrueixen el fons marí.
Incorporar al Pla de Ports directives específiques en la línia d’exigir la implantació
de tècniques de fondeig no agressives com les utilitzades a les Illes Medes
(barrines). Aquesta mesura s’ha de complementar amb un estudi previ del fons marí.
Assegurar un major grau de protecció a les platges i roquissars de Tarragona (la
Savinosa, l’Arrabassada).
Gestionar els residus
La gestió dels residus s’ha convertit en un dels problemes ambientals més punyents,
mentre no para de créixer el volum de deixalles que es generen. La política de l’actual
Govern de la Generalitat és força decebedora en la gestió dels residus domèstics, molt
especialment pel que fa als residus agrícoles, industrials, miners, de la construcció,
radioactius o, fins i tot, als fangs de les depuradores.
L’actual Govern de la Generalitat ha fracassat en els seus intents de trobar ubicacions
especials per als abocadors de residus industrials en el territori, un cop demostrada la
ineficàcia del Pla de Prevenció i Correcció de la Contaminació de Nitrats del 2000 i dels
diversos decrets posteriors. La problemàtica dels purins és especialment greu, ja que
continua sense resoldre’s el tractament dels més de 3,3 milions de metres cúbics anuals
que genera el sector ramader que són excedentaris, malgrat l’anunci de construir més de
vint plantes de tractament a tot Catalunya i de diverses mesures complementàries.
OBJECTIUS
1. Avançar en la recerca de solucions efectives i viables en l’àmbit dels residus
domèstics, agrícoles, industrials, miners, de la construcció, radioactius i dels fangs
de les depuradores.
303
�2. Ajudar a incrementar l’eficiència en les tasques de reciclatge de les unitats familiars.
3. Incorporar als programes de gestió de residus, accions de prevenció d’acord amb els
principis establerts a les normatives europees, que marquin objectius quantitatius
realistes de reducció de la producció de residus des del seu origen (“el millor residu
és el que no existeix”), d’acord amb els mitjans tècnics i econòmics disponibles i
dins d’un marc de corresponsabilització mútua per tal de finançar els costos entre
totes les administracions competents (central, autonòmica i local). Adoptar mesures
legislatives per promoure la utilització dels envasos biodegradables.
4. Contemplar en els programes de gestió de residus, mesures de foment de tecnologies
i productes nets, d’increment de la reutilització, de limitació de les substàncies
contaminants en els productes, d’educació i sensibilització del consumidor, de
creació de les instal·lacions necessàries de tractament i valoració i, molt
específicament, de la utilització de substàncies perilloses.
5. Promoure la creació de les infraestructures necessàries per al tractament més adient i
el suport a les polítiques locals per a la gestió més eficient dels residus.
6. Apostar decididament per fer un nou programa de gestió de residus municipals.
7. Establir un pla de foment de la utilització del compost procedent del tractament dels
residus orgànics en les activitats agrícoles, la protecció del paisatge, la lluita contra
l’erosió i la desertització.
8. Garantir el nivell més alt de protecció ambiental i avançar en la recerca de solucions
efectives i viables. La política de prevenció, amb la reducció del consum de matèries
primeres i d’energia, i la disminució de l’ús de substàncies tòxiques, són les línies
mestres d’aquesta protecció.
9. Gravar a origen els productes de difícil reciclatge.
MESURES
Introduir claus de prevenció en la fabricació, fent assumible l’economia de la
durabilitat, la reparabilitat i la millorabilitat dels productes.
Afavorir les iniciatives dels fabricants que “dissenyen per al desmuntatge”.
Adoptar mesures legislatives per afavorir el reciclatge integral.
Introduir un nou marc financer equitatiu i estable, mitjançant la possibilitat d’aplicar
figures tributàries que incentivin la correcta gestió de les diferents fraccions dels
residus.
Incentivar i diversificar els programes de tractament de purins amb tecnologies
noves i més adients, prioritàriament amb solucions per a cada granja.
304
�Aplicar codis de bones pràctiques agràries en la deposició del residu com a adob i de
la correcta disponibilitat de terres.
Impulsar solucions addicionals a escala comarcal mitjançant plantes especialitzades
en el tractament de purins.
Fomentar i impulsar un nou programa de gestió de residus municipals amb la
participació de les administracions implicades.
Contaminar menys
Un dels problemes més greus que pateixen actualment les concentracions urbanes amb
forta activitat industrial i importants volums de trànsit, són els elevats índexs de
contaminació i els efectes que això suposa sobre la salut de les persones. L’emissió de
gasos a l’atmosfera és, avui dia, un dels temes més candents. La preocupació per
l’escalfament del planeta produït per l’efecte hivernacle, el creixent forat de la capa
d’ozó, els progressius processos de desertificació i de desforestació, les pluges àcides,
etc., són fenòmens que incideixen en les condicions de vida del planeta.
Entre el 1990 i el 2000 a Catalunya han augmentat les emissions de gasos d’efecte
hivernacle prop del 50%, lluny de les previsions del Protocol de Kyoto. Davant
d’aquesta disminució de la qualitat de l’aire, el Govern de CiU s’ha limitat a anunciar
estudis per diagnosticar les zones del territori amb fortes emissions de gasos de cara al
Pla de Sanejament Atmosfèric i els Plans Graduals de Reducció de les Emissions
(especialment en àrees industrials), amb resultats fins ara força modestos. Així mateix,
resten pendents de compliment diversos acords parlamentaris per tal d’inventariar amb
detall els focus emissors de compostos forans, dioxines i altres compostos orgànics
persistents, i alhora cal adoptar un pla de reducció de les emissions de compostos
orgànics volàtils. El Govern, fins ara, només ha anunciat la posada en marxa de
l’inventari d’emissions i fonts contaminants de Catalunya (EPER-CAT).
OBJECTIUS
1. Frenar la producció i el consum d’energia a partir de combustibles fòssils, igual que
es planteja a escala mundial, per tal de no incrementar l’efecte hivernacle i de
complir els compromisos del Protocol de Kyoto.
2. Cobrir la demanda d’energia mitjançant processos eficaços i el foment d’energies
renovables que substitueixin les fonts contaminants o d’alt risc.
3. Millorar la gestió de la qualitat de l’aire i l’entorn dels nostres pobles i ciutats, amb
la reducció dels processos de contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica, així
com els que puguin afectar la salut.
4. Recuperar la qualitat de l’aire, afrontant els aspectes relacionats amb la producció i
el consum d’energia. Cal recuperar la qualitat de l’aire i superar l’efecte hivernacle.
El nou Govern de la Generalitat ha d’emprar les noves tecnologies per actuar de
manera efectiva en aquest àmbit.
305
�5. Establir un marc clar de protecció de l’atmosfera que contempli la regulació i
reducció de tot tipus d’emissions per tal de recuperar la qualitat de l’aire que
respirem.
6. Posar en marxa actuacions transversals de polítiques d’eficiència energètica i foment
de les energies renovables que substitueixin les fonts contaminants o d’alt risc
(combustibles fòssils i nuclears); polítiques de mobilitat sostenible i, per tant, de
potenciació del transport públic, i aplicació de condicionants ambientals als motors
dels vehicles privats; polítiques agrícoles i forestals que permetin la fixació dels
gasos emesos; i actuacions de control de la contaminació industrial, amb l’objectiu
d’aconseguir una major qualitat atmosfèrica, o de campanyes de sensibilització
ciutadana.
MESURES
Desplegar per tot el territori català la Xarxa de Vigilància i Previsió de la
Contaminació Atmosfèrica (XVPCA).
Aplicar els nous requisits imposats per la Directiva 1999/30/CE, de 22 d’abril,
relativa als valors límits de diòxid de sofre, diòxid de nitrogen, partícules i plom,
que implica un canvi substancial en la gestió de la qualitat de l’aire a Catalunya.
Com a resultat de la posada en marxa d’aquestes directrius, cal adoptar plans de
sanejament específics per a les zones que superin els valors límits.
Establir sistemes d’inspecció i de control efectius per tal de limitar rigorosament les
emissions dels diferents sectors i fonts productores de gasos que causen l’efecte
hivernacle, tant a través de solucions concretes amb plans específics de reducció a
les indústries, com de l’efectiva adequació als requisits de la Llei d’intervenció
integral de l’administració ambiental.
Actuar, tant a través de les normatives corresponents com articulant les dotacions
pressupostàries suficients, per reduir les diferents fonts de contaminació.
Crear riquesa de manera sostenible
El món de l’empresa comença a veure les oportunitats i els avantatges del
desenvolupament sostenible. L’opció pel desenvolupament sostenible s’acabarà
imposant en el món empresarial a causa, entre d’altres coses, de la reglamentació
ambiental cada cop més estricta, la pressió social envers actituds empresarials més
respectuoses amb el medi ambient i l’increment de la sensibilitat ambiental dels
consumidors. Malgrat que avui dia encara hi ha moltes empreses que perceben els temes
ambientals com una barrera o com un cost afegit, també és cert que n’hi ha moltes que
hi veuen una bona oportunitat i que incorporen el desenvolupament sostenible a les
seves consideracions estratègiques com una de les vies per assolir avantatges
competitius. Moltes d’aquestes empreses que han pres consciència dels temes
mediambientals ho han fet com un element bàsic de les seves polítiques de
responsabilitat social. Aquestes empreses són conscients de la importància social
306
�d’aquests temes i de la major sensibilitat que té la societat per la defensa del medi
ambient.
OBJECTIUS
1. Promoure una consciència empresarial nova i cercar la complicitat necessària del
sector privat en les decisions i en les transformacions socials que implica el procés
cap a la sostenibilitat.
2. Adoptar un model de diàleg o acords voluntaris entre Administració i empresa al
voltant dels temes mediambientals.
3. Fixar un marc regulador per a les ecoauditories i ampliar l’obligació de realitzar
estudis d’impacte ambiental als plans i programes de l’Administració.
4. Promoure el desenvolupament d’un mercat de productes i serveis més respectuosos
amb el medi ambient.
MESURES
Adoptar un model de diàleg o acords voluntaris entre el Govern, l’Administració i el
sector empresarial. Des del Govern cal promoure espais de trobada i de participació
per tal d’aconseguir la cooperació de la comunitat econòmica en l’aplicació de les
noves polítiques ambientals, per la qual cosa les empreses obtenen del Govern major
flexibilitat, ajuts, ampliació de terminis i procés simplificat de llicències per tal que
es puguin adoptar als canvis necessaris.
Incentivar i promoure l’adopció d’iniciatives tipus “ecoetiquetes” o les
ecoauditories. La introducció de les “ecoetiquetes” i la superació de les auditories
empresarials col·loca els productes i les empreses en una posició millor en el mercat,
ja que els compradors identifiquen que un determinat producte o el comportament
d’una determinada empresa és més respectuós amb el medi ambient. Al Govern de
la Generalitat li correspon fixar, per la seva part i d’acord amb els agents implicats,
un marc regulador per a les ecoauditories i fomentar-ne la generalització. Així
mateix, s’ha de comprometre a promoure el desenvolupament d’un mercat de
productes i serveis més respectuosos amb el medi ambient.
Iniciar una reflexió sobre les possibilitats d’adoptar mesures de “fiscalitat
ambiental”.
Avançar cap a la democràcia ambiental
La necessitat de desenvolupar un nou model de sostenibilitat en el nostre territori obliga
a plantejar un nou concepte de societat, en què els ciutadans hauran d’adoptar canvis
d’actituds, culturals i de consum. Cap dels objectius anteriors no és possible sense la
corresponsabilitat i participació ciutadana. La democràcia ambiental ha de permetre una
acció de govern ambientalment sostenible. És necessària una política ambiental que
307
�apropi amb èxit Catalunya a una societat sostenible. Això requereix importants canvis
en la vida quotidiana de la ciutadania que fan necessari utilitzar el major nombre
possible de mecanismes socials i mediàtics sota nous processos de participació, de
democràcia participativa. En aquest sentit, i arran de la Cimera de Rio de 1992,
s’adopten iniciatives tan importants com l’elaboració i aplicació de processos de
l’Agenda 21 i l’adopció d’estratègies de desenvolupament sostenible. La realització
d’una Agenda 21 local esdevé un compromís per a un nou model de sostenibilitat que
faci compatible el creixement econòmic amb el medi ambient i la cohesió social,
mitjançant polítiques integrades i estratègiques globals.
A Catalunya, aquest moviment amb vocació de participació clara de la ciutadania i
d’implicació dels diversos sectors econòmics i socials l’ha liderat el món local,
principalment els ajuntaments de les grans ciutats, mentre que el Govern català s’ha
limitat a publicitar un pla que queda reduït a una simple diagnosi autocomplaent.
OBJECTIUS
1. Impulsar una reorientació de l’actual procés i concepció de l’Agenda 21 de
Catalunya.
2. Consolidar definitivament el camí de la sostenibilitat amb l’adopció d’una estratègia
catalana per al desenvolupament sostenible. És una estratègia pròpia de
desenvolupament sostenible, fruit d’un pacte entre la societat i tota l’Administració,
capaç de definir unes fites clares, concretes i quantificables, que compti amb la
complicitat necessària dels diversos sectors socials i econòmics.
3. Contemplar el cost de la “insostenibilitat” i implementar les mesures de correcció
necessàries.
4. Aplicar a Catalunya les propostes que va adoptar la Comissió Europea al Consell
Europeu de Göteborg, de juny del 2001, i que defineixen el que ha de ser
l’estratègia, per la Unió Europea, capaç de conciliar desenvolupament econòmic,
social i ecològic a llarg termini.
MESURES
Recollir, integrar i donar suport al procés de desenvolupament de l’Agenda 21 local
i oferir una base de col·laboració tècnica i econòmica, per tal d’implicar els
ajuntaments que encara no han iniciat el procés d’ambientalització.
Crear la figura del Síndic Ambiental per tal de defensar els drets de la ciutadania en
aquest camp.
Disposar, d’acord amb la metodologia establerta de manera genèrica per
desenvolupar l’Agenda 21 local, dels requisits mínims que ha d’assolir un municipi
per tal de certificar l’adopció d’una Agenda 21.
308
�Elaborar un ampli diagnòstic de la realitat mediambiental a Catalunya, dels avenços
i de les mancances, mitjançant un Llibre Blanc del Medi Ambient, amb la
participació del món local, dels experts i de les entitats cíviques i conservacionistes.
Així mateix, s’elaborarà i es publicarà bianualment un Informe sobre l’Estat del
Medi Ambient a Catalunya, que establirà com a referent els indicadors de l’Agència
Europea de Medi Ambient.
Establir les grans línies estratègiques d’actuació que impliquin i comprometin
transversalment tots els departaments de la Generalitat per fixar uns objectius
mínims de qualitat ambiental a Catalunya.
Per tal de prendre consciència de l’impacte negatiu que el nostre actual estil de vida
causa a altres parts del món, es calcularà bianualment la petja ecològica de
Catalunya i es proposarà una estratègia de reduccions graduals d’aquest indicador.
Implementar un programa d’educació ambiental amb la participació de tots els
sectors afectats i adreçat especialment al jovent.
Recuperar el consens ambiental
A Catalunya els conflictes ambientals són a l’ordre del dia. La correcta gestió dels
residus, el sanejament de les aigües, la producció d’energies netes, etc. requereixen
instal·lacions i una ubicació concreta en el territori. Aquestes decisions no sempre
gaudeixen del consens necessari i sovint han originat greus problemes de convivència
ciutadana. El fenomen del “no a casa meva” o “no en el meu pati del darrere” s’ha estès
com un dels comportaments característics de les societats desenvolupades, davant del
qual és responsabilitat de l’Administració posar els mecanismes i mitjans per tal
d’aconseguir els consensos i acords necessaris. Així mateix, en els darrers anys se
succeeixen en molts dels territoris de Catalunya encesos debats ciutadans per a la
col·lisió, sovint, de models de creixement enfrontats amb un rerafons mediambiental (la
indústria química de Tarragona, per exemple, amb les expectatives turístiques de la
ciutat; l’expansió urbanística dels Pirineus amb la necessària preservació del paisatge; el
negoci turístic de la costa amb les reclamacions de posar fre a l’ocupació massiva del
sòl, etc.). El Govern de la Generalitat, lluny d’atenuar molts d’aquests conflictes, ha
optat per actituds d’inhibició, en alguns casos, o per assolir acords puntuals amb
determinats sectors, en d’altres, i així ha encès encara més el malestar social a
determinats municipis i comarques, com s’ha posat de manifest amb la ubicació dels
abocadors industrials o amb l’elaboració del mapa eòlic.
OBJECTIUS
1. Recuperar el consens necessari per vèncer el distanciament existent entre els
legisladors i els executors de les polítiques públiques, que és font de molts conflictes
i tensions.
309
�MESURES
Modificar l’actual composició del Consell Assessor per al Desenvolupament
Sostenible per tal d’assegurar una àmplia representació de tots els sectors socials.
Implicar els actors de la societat civil en la definició i seguiment de les polítiques de
sostenibilitat mitjançant processos participatius i a partir d’una correcta planificació
en l’àmbit ambiental.
310
�6.3. Planificar l’ús del sòl i protegir el paisatge
Avui el paisatge es considera com un dels elements que determinen el grau de qualitat
de vida d’una societat. El desenvolupament econòmic, les necessitats d’infraestructures
i el creixement urbà han superposat noves estructures paisatgístiques a allò que abans
eren espais naturals o agraris. L’estratificació del paisatge ha suposat la superposició
d’estructures i utilitzacions de sòl en funció de les necessitats socioeconòmiques de cada
moment. Les perifèries urbanes i les zones costaneres són les zones més maltractades
des del punt de vista paisatgístic.
El planejament territorial a Catalunya té importants deficiències. Avui dia subsisteixen
greus mancances en l’ordenació del territori català, entre d’altres, per exemple, la noredacció dels plans territorials parcials (amb l’excepció del recent Pla Territorial Parcial
Terres de l’Ebre); la manca de planejament urbanístic a 181 municipis, que signifiquen
el 19% del territori, i l’incompliment en la redacció i execució dels plans d’espais
d’interès natural.
La incapacitat manifestada al llarg de més de vint anys per part del Govern de la
Generalitat ha abocat el conjunt de Catalunya a una situació d’indefinició d’una
estratègia territorial que exposi i orienti les polítiques de gestió del territori i del conjunt
dels espais naturals amb criteris de racionalitat i qualitat. Per això subsisteixen i
s’agreugen problemes de caire urbanístic, paisatgístic, funcional i ambiental. Entre els
que afecten el territori i el paisatge cal destacar els següents: el consum accelerat del
sòl; la problemàtica irresolta dels residus urbans, agropecuaris i industrials; la
urbanització poc ordenada i matussera d’espais de valor paisatgístic, i la manca d’una
definició estratègica de les polítiques de paisatge.
OBJECTIUS
1. Gestionar de manera adequada els espais lliures.
2. Frenar l’excés d’ocupació de sòl.
3. Impulsar polítiques transversals orientades al desenvolupament de polítiques
territorials i paisatgístiques reals i efectives. Les polítiques de paisatge han d’estar
relacionades amb les polítiques d’ordenació del territori i les de caràcter ambiental.
4. Definir lògiques d’utilització del sòl i conservació dels entorns que permetin
racionalitzar-ne els usos i compatibilitzar-los amb les activitats productives
necessàries.
5. Promoure plans territorials del paisatge que li han de donar caràcter jurídic,
desenvolupar mesures per protegir-lo, fer compatible el progrés econòmic amb la
preservació del paisatge, millorar la percepció de l’entorn, ajudar a desenvolupar un
urbanisme més integrat als entorns, integrar adequadament els equipaments i les
infraestructures en el paisatge, facilitar l’habitabilitat del territori, reduir els costos
socials dels problemes mediambientals i orientar les polítiques turístiques.
311
�Els plans territorials del paisatge són projectes de concertació entre el conjunt de les
comarques de cada una de les set vegueries. Definiran i fixaran els principis directors
per a la conservació i afectació del paisatge, i coordinaran totes les polítiques que, de
manera transversal, afectin el conjunt de l’entorn paisatgístic. Aquest plans han de
fomentar l’accessibilitat als paisatges i la difusió del concepte del paisatge entès com a
“element essencial del benestar individual”; afavorir la visibilitat i la intervisibilitat dels
diferents paisatges; avaluar de manera permanent les activitats que degraden els
paisatges; establir objectius de qualitat paisatgística per a cada àmbit de l’ordenament,
adequats a la seva escala i a la seva diversitat, i identificar les activitats visualment
inadequades amb l’objectiu de resituar-les en emplaçaments no perjudicials per al
paisatge.
Els plans territorials del paisatge han de ser figures complementàries dels plans
territorials parcials i han de tenir caràcter de plans sectorials. Els plans determinaran i
concertaran l’adhesió de cada comarca i municipi als objectius determinats en el pla per
aquest àmbit d’aplicació, i la participació en els fons plurianuals destinats a la millora
del paisatge català. Aquests plans han d’incloure qüestions referents als sistemes de
caràcter ambiental en l’àmbit regional en què es determinarà, per a cada zona, el tipus
de protecció i d’utilització. Així mateix, els plans han de contemplar les actuacions
transversals sobre el conjunt de les unitats locals i comarcals en què les
interdependències socioeconòmiques i funcionals actuen sobre el conjunt del paisatge.
Els plans també han d’incorporar indicacions a les administracions i gestors de les
infraestructures, per tal d’incidir en les matèries que condicionen la mobilitat, el disseny
de les grans infraestructures i les polítiques de prevenció i protecció davant de les
catàstrofes naturals.
La protecció del paisatge només serà possible si existeixen mesures que garanteixin la
preservació del sòl no urbanitzable i, per tant, d’aquells valors agropecuaris,
paisatgístics, turístics i ambientals del territori català. Per tal de fer una bona gestió de
les actuacions d’interès públic que s’hi hagin de realitzar, així com la compensació dels
seus eventuals impactes, el Govern haurà de prendre mesures específiques per protegir
l’ús del sòl no urbanitzable. En aquest sentit, les mesures que ha emprendre són de
caràcter regulatori i normatiu.
MESURES
Mesures de protecció del paisatge
Donar protecció jurídica al paisatge d’acord amb allò que estableix la Convenció
Europea del Paisatge, aprovada pel Consell d’Europa, a la qual s’ha adherit el
Parlament de Catalunya.
Elaborar plans directors del paisatge per al conjunt del territori de Catalunya, en els
quals s’estableixin, en connexió amb el planejament territorial urbanístic i sectorial,
els principis, les estratègies i les línies orientadores de la política de paisatge.
Establir un fons per a la conservació i millora del paisatge amb l’objectiu de
contribuir al finançament d’actuacions de millora i gestió del paisatge.
312
�Crear una taxa urbanística sobre les infraestructures i edificacions en sòl no
urbanitzable –a excepció de les destinades a usos agrícoles, ramaders i forestals que
respectin la normativa ambiental–, per tal de nodrir el fons per a la conservació i
millora del paisatge.
Mesures per protegir els usos de sòl no urbanitzable
Regular per decret les actuacions i els usos d’interès públic que, pel seu caràcter,
s’hagin de realitzar a un sòl que tingui la qualificació urbanística de no urbanitzable,
d’acord amb allò que es disposa a l’article 42 de la Llei d’urbanisme de Catalunya.
La regulació ha d’establir que els projectes d’actuacions específiques d’interès
públic hauran de justificar que, pel seu caràcter, les actuacions i usos previstos s’han
d’efectuar en sòl no urbanitzable. Així mateix, quedaran obligats a definir, amb tota
precisió, l’ús o els usos corresponents i les obres i instal·lacions necessàries per al
seu desenvolupament.
Establir que, per a l’aprovació de cada projecte d’actuació específica, es requerirà
l’estudi de les repercussions socioeconòmiques, territorials i ambientals previsibles,
directes i indirectes, i la declaració del seu caràcter assumible, d’acord amb
l’organització de l’espai rural establerta pel planejament general, amb determinació,
si s’escau, de les condicions que s’imposaran en aquest sentit. Quan, pel seu objecte,
el projecte estigui subjecte a avaluació d’impacte ambiental, l’estudi inclourà
aquesta avaluació i la corresponent declaració d’impacte ambiental.
Establir l’apreciació positiva de l’interès general del seu objecte, que només hi
podrà ser quan es consideri necessària la localització de l’ús o els usos en sòl
urbanitzable no sectoritzat i compatible amb els objectius de la política o polítiques
sectorials corresponents.
Establir la solució satisfactòria, amb càrrec al promotor, del funcionament de les
instal·lacions, construccions i edificacions mitjançant la connexió adequada a les
xarxes supramunicipals i generals d’infraestructures, dotacions i serveis públics de
l’ordenació estructural del planejament general, de manera que, en qualsevol cas,
quedi garantit el manteniment de la capacitat, funcionalitat i qualitat de servei dels
preexistents.
Establir l’assumpció de l’aixecament de les càrregues i del compliment dels restants
compromisos previstos per la legislació o l’ordenació urbanístiques o, si s’escau,
assumits voluntàriament i, en tot cas, dels compromisos de restauració dels terrenys
a l’acabament de l’ús o els usos i conforme al pla definit per aquesta finalitat.
Determinar, quan procedeixi, la fixació justificada del termini de vigència de l’ús o
els usos atribuïts.
Fixar la prestació de garantia davant la Generalitat de Catalunya per import del 10%
del cost total d’execució de les obres que es realitzin, per cobrir, si s’escau, les
responsabilitats derivades d’incompliments i infraccions, inclòs el pla de restauració
dels terrenys. En atenció a les característiques específiques del projecte, el Govern
de la Generalitat de Catalunya podrà establir l’import mínim de la garantia prestada
fins al 20% del cost total de les obres previstes.
313
�Establir, per tal de compensar l’impacte ambiental que derivi de les actuacions
d’interès públic, el pagament d’un cànon per part del promotor, públic o privat, de
l’actuació. El cànon tindrà una quantia de l’1% sobre el pressupost total d’execució
de les obres, construccions, edificacions i instal·lacions que es realitzin, serà
percebut per l’ajuntament o ajuntaments afectats, i el seu import es destinarà a
preservar i millorar la qualitat ambiental del municipi.
S’establiran figures jurídiques de protecció clara del sòl no urbanitzable i se’n
reglamentaran, de manera detallada, els usos permesos.
314
�6.4. El camp, un lloc per viure i prosperar
A Catalunya s’ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització
creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen
de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris
més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats.
Per superar l’antic dualisme camp–ciutat, hem de tornar el protagonisme al territori, a la
rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món
rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També
cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar
sobre els problemes mediambientals de tot el territori.
Cal abordar els problemes amb aquest esperit, sabent que el problema del regadiu de les
terres de Ponent o bé el dels boscos de la Catalunya Central són un problema de “país”,
igual que la millora de l’aeroport de Barcelona o el tren de gran velocitat. Cada territori
té les seves prioritats i tots són prioritaris per al país.
La centralització administrativa i política duta a terme pel Govern de CiU des de la
Generalitat no ha estat positiva per superar aquest dualisme. Cal un nou govern per
enfocar una nova política: la potenciació de les xarxes de ciutats petites i mitjanes que
actuen de focus de desenvolupament i servei; la promoció d’estratègies adaptades al
potencial de les àrees rurals; el foment d’una agricultura sostenible i competitiva; un
turisme respectuós amb el medi; la promoció de la cooperació rural–urbana, i la
integració de la perifèria rural a la planificació estratègica de les vegueries, són, entre
d’altres, línies de treball inspirades en els programes europeus més acreditats.
OBJECTIUS
1. Evitar que els agricultors abandonin el camp i que les zones rurals europees entrin
en una etapa de despoblament i de declivi.
2. Promoure uns objectius per al sector rural que complementin les iniciatives
específiques que el Pla de Desenvolupament Rural de la Unió Europea preveu per a
Catalunya. De fet, les 22 mesures en matèria de desenvolupament rural contingudes
en aquest pla per al període 2000-2006, permeten articular tres possibles plans
d’actuació diferents. Set mesures es poden agrupar en dos plans als quals l’Estat
espanyol ha assignat un caràcter horitzontal i, per tant, que també afecten Catalunya,
mentre que les quinze mesures restants, de caràcter optatiu, també han estat
assumides, en la seva totalitat, pel Govern de Catalunya.
3. Impulsar un programa d’actuacions específiques per a Catalunya basades en el Pla
de Desenvolupament Rural i en altres mesures complementàries, per tal d’evitar el
despoblament i de reactivar les zones rurals del Principat.
4. Millorar les condicions de vida en el medi rural.
5. Millorar les oportunitats de treball i de renda de les persones que hi viuen.
315
�6. Enfortir el sector agrari mitjançant una política pròpia que estableixi prioritats
específiques orientades a millorar la competitivitat del sector agrari; produir
aliments de qualitat i segurs per al consumidor; potenciar els processos de
transformació i comercialització dels productes agraris, i impulsar el caràcter
multifuncional i sostenible de l’agricultura catalana.
Millora de l’hàbitat rural
El Govern de la Generalitat ha d’emprendre diverses actuacions per millorar l’hàbitat
rural. En primer lloc, en la línia de millora de les infraestructures bàsiques, cal garantir
que tots els nuclis de població habitats disposin, en un període màxim de vuit anys, de
les infraestructures bàsiques (accés asfaltat, subministrament d’aigua potable distribuïda
per xarxa, subministrament elèctric de qualitat, subministrament telefònic i d’accés a les
noves tecnologies de la comunicació). En segon lloc, cal assegurar que tots els nuclis
rurals de més de 1.000 habitants tindran un sistema de depuració d’aigües residuals. Cal
assegurar que tots els municipis rurals, a més dels serveis que prescriu la legislació
vigent, puguin oferir habitatge, llar d’infants i escola primària, assistència mèdica
primària i transport sanitari eficient, i serveis d’assistència a la gent gran a través de
servei domiciliari, centres de dia o residència geriàtrica.
La millora dels equipaments també és una altra actuació que s’ha d’emprendre per a la
millora de l’hàbitat rural. Tots els habitants del medi rural haurien de poder disposar
d’equipaments bàsics de caràcter esportiu, cultural i d’ús i divulgació de les noves TIC,
d’acord amb els programes d’equipaments mínims definits per les associacions
municipals.
El paisatge constitueix un valor cultural i un actiu econòmic per a les zones rurals. Per
això les mesures específiques referents a la preservació del paisatge també tindran un
efecte positiu en el desenvolupament del medi rural.
Foment de l’activitat econòmica del medi rural
La formació professional en l’àmbit rural, a més de participar en el conjunt de polítiques
pròpies d’aquest sistema formatiu, s’ha d’adequar de manera específica a la realitat
socioeconòmica de la zona i a la previsió de demanda del mercat laboral, especialment a
les necessitats dels nous jaciments d’ocupació en aquest àmbit (atenció a la gent gran,
serveis turístics, activitats mediambientals, etc.).
L’accés i l’ús de les tecnologies de la informació i de les comunicacions constitueix
avui un factor imprescindible per a la realització de les diverses activitats que incideixen
en el desenvolupament rural. Per això, des del Govern de la Generalitat cal promoure les
condicions per accedir-hi i facilitar la divulgació del seu ús en l’àmbit rural.
Cal establir actuacions concretes encaminades a ajudar els joves que s’incorporen a
l’activitat agrària.
El nou Govern de la Generalitat, a partir del model de la iniciativa LEADER +, ha de
promoure plans de desenvolupament rural integrat a la resta de l’àmbit rural,
especialment a zones d’agricultura mediterrània de secà i de muntanya, i a les zones
més deprimides, on no s’assoleixi la renda mitjana de Catalunya.
316
�MESURES
Habilitar línies d’ajuda específica adreçades als emprenedors que vulguin
desenvolupar un projecte econòmic no agrari en nuclis de població de fins a 2.000
habitants. Hauran d’acreditar la viabilitat del projecte, la seva formació per
desenvolupar-lo i un compromís de continuïtat de la iniciativa.
Impulsar plans de desenvolupament rural integrat a les zones d’agricultura
mediterrània de secà i de muntanya, i a les zones més deprimides, on no s’assoleixi
la renda mitjana de Catalunya.
317
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Programa electoral del PSC a les eleccions al Parlament de 2003
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Llibret
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Eleccions
Parlament de Catalunya
Catalunya
Federalisme
President de la Generalitat de Catalunya
Description
An account of the resource
317 p.
Abstract
A summary of the resource.
Programa electoral de PSC-CpC per les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Programes electorals
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2670/20030915_Activitat_Govern_Alternatiu.pdf
4134d497c8de5d407c1c5722b98826d1
PDF Text
Text
L’ACTIVITAT DEL
GOVERN ALTERNATIU
Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi
15 de setembre de 2003
�1. QUÈ ÉS EL GOVERN ALTERNATIU. Objectiu. Funcions. Composició
El Govern Alternatiu és l’equip de dones i homes encarregat d’oferir una nova política per a
Catalunya. L’encapçala Pasqual Maragall com a president i el formen el Conseller Primer i deu
consellers i conselleres i un secretari general.
Un conseller adjunt i quatre conselleres adjuntes s’integren també en el Govern Alternatiu.
El Govern Alternatiu va ser creat per Pasqual Maragall, president del Grup Parlamentari Socialistes
– Ciutadans pel Canvi l’11 d’octubre de 2000.
El seu objectiu és doble: l’elaboració de propostes de polítiques públiques que el Partit dels
Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi posaran en marxa en un futur Govern de la
Generalitat i el seguiment i valoració crítica de les actuals polítiques del Govern de la Generalitat.
Les seves principals funcions són:
- La generació de propostes alternatives a les polítiques del Govern actual i l’elaboració de
projectes de polítiques públiques en matèries no abordades per l’actual Govern, tot aplicant el
programa electoral del PSC-CpC.
- Fer un seguiment crític de cadascun dels departaments de la Generalitat i de les seves
polítiques.
- Incrementar la presència dels membres del Govern Alternatiu i dels diputats que integren els
equips de cada Conselleria alternativa en els diversos sectors econòmics, socials,
professionals, etc. i en el territori.
- Contribuir a l’acció parlamentària de proposta i oposició.
- Incrementar la notorietat i presència mediàtica de l’acció parlamentària i d’oposició del Grup
parlamentari.
El Govern Alternatiu, durant els tres anys d’existència, ha cobert una funció important:
-
ha generat un mètode de treball (anàlisi de situació i propostes alternatives);
-
ha preparat i posat en marxa un equip de col·laboradors tècnics sense el qual no
hagués estat possible la tasca del Govern Alternatiu
2
�-
ha produït un conjunt molt ampli de projectes de polítiques públiques a aplicar pel
futur Govern de la Generalitat, d’abast desigual: molt àmplies (dossiers-marc) o
molt específiques (dossiers executius).
El treball del Govern Alternatiu ha tingut també efectes polítics directes:
-
en
l’acció
parlamentària
d’oposició
(moció
de
censura,
proposicions,
interpel·lacions, etc.)
-
en l’elaboració i presentació pública del programa de les 17 mesures, que s’han
basat en la feina del Govern Alternatiu
-
en l’aportació al futur programa electoral i de govern.
Durant la legislatura el Govern Alternatiu ha fet 3 sortides al territori on ha tingut ocasió de
presentar els diversos plans territorials per a cada un dels casos i trobar-se amb els sectors més
representatius del territori.
-
Govern Alternatiu de Girona: 12 de febrer de 2002
-
Govern Alternatiu de Lleida: 14 de gener de 2003
-
Govern Alternatiu de Tarragona: 25 de febrer de 2003
3
�-
Composició del Govern Alternatiu:
President
President
Pasqual Maragall
Conselleries
Conseller Primer, d’Educació i de Treball
Joaquim Nadal
Consellera adjunta d’Educació
Assumpta Baig
Conseller adjunt de Treball
Josep M. Rañé
Conseller d’Economia i Finances
Martí Carnicer
Conseller de Presidència i Justícia
Josep M. Vallès
Conseller de Governació i Interior
Antoni Siurana
Consellera de Salut i Benestar Social
Marina Geli
Consellera adjunta de Sanitat
Carme Figueras
Conseller d’Universitats, Indústria i Societat de la Informació
Miquel Barceló
Consellera adjunta d’Universitats
Montserrat Duch
Consellera adjunta per la Societat de la Informació
Teresa Serra
Conseller de Cultura i Audiovisual
Josep M. Carbonell
Conseller d’Agricultura, Comerç i Turisme
Ramon Vilalta
Consellera de Medi Ambient
Montserrat Tura
Conseller de Política Territorial
Oriol Nel·lo
Conseller d’Infraestructures
Manel Nadal
Secretari General
Andreu Morillas
4
�2. EL CONSELL TÈCNIC. Funcions. Composició actual
Constitueixen el Consell Tècnic el Conseller de la Presidència, el Conseller d’Economia, els/les
Consellers/es Adjunts/es, el Secretari General del Govern Alternatiu i els/les Secretaris/es
Tècnics/ques.
Presideix el Consell Tècnic el Conseller de la Presidència o, en la seva absència, el Conseller
d’Economia.
El Consell Tècnic és l’encarregat de preparar els projectes i propostes que s’estudiaran i aprovaran
per part del Govern Alternatiu. Cada Conselleria sota la direcció del Conseller alternatiu, ha creat un
equip de treball amb diversos diputats coordinats pel corresponent Secretari Tècnic.
Josep M. Vallès
Conseller de Presidència i Justícia
Martí Carnicer
Conseller d’Economia
Àlex Masllorens
Assumpta Baig
Josep M. Rañé
Marc López
Carme Figueras
Pilar Malla
Caterina Mieras
Montserrat Duch
Teresa Serra
Roberto Labandera
Joan Surroca
Josep Clofent
Marta Camps
Francesc Boya
Antoni Sabaté
Secretari tècnic de Presidència i Justícia
Consellera adjunta d’Educació
Conseller adjunt de Treball
Secretari tècnic de Governació i Interior
Consellera adjunta de Sanitat
Secretària tècnica de Benestar Social i Sanitat
Secretària tècnica de Benestar Social i Sanitat
Consellera adjunta d’Universitats
Consellera adjunta de Societat de la Informació
Secretari tècnic d’Universitats, Indústria i Societat de la Informació
Secretari tècnic de Cultura i Audiovisual
Secretari tècnic d’Agricultura, Comerç i Turisme
Secretària tècnica de Medi Ambient
Secretari Tècnic de Política Territorial
Secretari Tècnic d’Infraestructures
Andreu Morillas
Secretari General
5
�3. MECANISMES DE FUNCIONAMENT
El Govern Alternatiu es reuneix cada 15 dies, els dimarts. Des de la seva creació ha celebrat 53
reunions i ha aprovat 86 projectes.
El Consell Tècnic es reuneix els dimarts en que no hi ha reunió de Govern Alternatiu per preparar els
dossiers que aprovarà el Govern Alternatiu. Aquests dossiers han estat elaborats pels equips de cada
Conselleria i amb la col·laboració de grups de suport ad hoc.
Des de l’inici de l’actual període parlamentari, el Govern Alternatiu estudia en cada sessió un dossier
departamental, en el que s’analitza una Conselleria del Govern també de la Generalitat, es valora el
seu funcionament i les necessitats de reorganització futures.
4. PROJECTES DEL GOVERN ALTERNATIU
Conselleria
Aprovats
Educació i Treball
7
Economia i Finances
6
Presidència i Justícia
8
Governació i Interior
4
Salut i Benestar Social
15
Universitats, Indústria i Societat de la Informació
11
Cultura i Audiovisual
4
Agricultura, Comerç i Turisme
7
Medi Ambient
6
Política Territorial
9
Infrastructures
9
TOTALS
86
6
�Els projectes aprovats pel Govern Alternatiu agrupats per conselleries són:
Educació i Treball
- Política d’Escola Bressol
- Polítiques d’Ocupació per a Catalunya
- Escola i Municipi: Proposta de devolució de l’educació als Ajuntaments
- Política d’Escola Rural
- Pla de Formació Professional
- L’educació, servei públic bàsic. Més i millor educació
- Informe sobre construccions escolars
Economia i Finances
- Política pressupostària. Pressupost alternatiu
- Proposta de finançament autonòmic
- Informe sobre finançament local
- Proposició de Llei de creació del Tribunal de Defensa de la Competència
- Avaluació i projecció pressupostària del Govern Alternatiu
- Dades més significatives del Pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2003
Presidència i Justícia
- Informe sobre la Llei Electoral
- Política alternativa per a la millora del servei de l’administració de justícia a
Catalunya
- Proposta de mesures penals alternatives
- Proposta de Política Penitenciària
- Informe sobre el Dret Civil català
- Dossier informatiu relatiu a la transposició de directives europees a l’ordenament
jurídic català
- Política d’immigració
- Polítiques per a infants i adolescents en situació de risc social
Governació i Interior
7
�-
Informe sobre prevenció d’incendis a Catalunya
-
Pla de seguretat pública de Catalunya
-
Informe sobre la Llei d’Ordenació del sistema de Seguretat Pública de
Catalunya
-
Informe sobre el desplegament dels Mossos d’Esquadra
Salut i Benestar Social
-
Informe sobre immigració (nova ciutadania)
-
Política de seguretat i qualitat alimentària i creació de l’Agència de Seguretat
Alimentària
-
Política sobre pobresa i exclusió social
-
Accions positives per a la igualtat d’oportunitats
-
Pla d’atenció domiciliària
-
Pla per a la prevenció i eradicació de la violència contra les dones
-
Polítiques de suport a la Família
-
Pla de vellesa
-
Ús racional dels medicaments
-
Proposta per a la regulació de les medicines naturals
-
Política de salut mental
-
Compromís per a la millora de la qualitat de vida de les persones amb
discapacitat
-
Un compromís de govern per la qualitat del model sanitari català del segle XXI
-
Política d’immigració
-
Polítiques per a infants i adolescents en situació de risc social
Universitats, Indústria i Societat de la Informació
-
Informe sobre la liberalització del sector elèctric de Catalunya
-
Informe sobre el Model Federal de Ciència i Tecnologia
-
Nova política universitària per a Catalunya: les universitats catalanes en el
marc de la societat del coneixement
-
Informe de situació del Pla estratègic Catalunya en xarxa
-
Pla de promoció del disseny industrial
8
�-
Programa de promoció econòmica local
-
Propostes d’actuació per a l’ampliació de la xarxa secundària de transport de
gas
-
Informe sobre l’administració oberta de Catalunya
-
Proposta de reforma de la xarxa de centres d’innovació tecnològica, grups
consolidats de recerca i centres d’excel·lència
-
Noves polítiques de la societat de la informació i recursos informàtics de la
Generalitat
-
Política industrial
Cultura i Audiovisual
-
Pla d’Infrastructures culturals territorials
-
Proposta de reforma de la Llei de la CCRTV
-
Consell de la Cultura i les Arts
-
Projecte per a la promoció dels ensenyaments artístics
Agricultura, Comerç i Turisme
-
Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000
-
Informe sobre la crisi del sector boví
-
Proposició de Llei de turisme
-
Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural
-
Política agrària a Catalunya: Pla de regadius
-
Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català
-
Política de comerç i turisme
Medi Ambient
-
Pacte català de l’aigua
-
Pla rector d’avingudes de Catalunya
-
Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya
-
La qualitat de les aigües a Catalunya
-
Pla integral de gestió del litoral
9
�-
Una nova política mediambiental per a Catalunya
Política Territorial
-
Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN
-
Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració
-
Informe sobre la Llei d’Urbanisme
-
Política de Foment de l’Habitatge
-
Política de Muntanya
-
Política de Paisatge
-
Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges
-
Pla territorial de les Terres de Lleida
-
Pla territorial del Camp de Tarragona
Infraestructures
-
Proposta catalana de l’AVE
-
Pla de ports de Catalunya
-
Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa
-
Proposta sobre política de peatges
-
Pla de carreteres
-
Política sobre finançament i gestió d’infraestructures
-
Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa
-
Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya
-
El país que volem, les infraestructures que necessitem
10
�5. ELS 17 COMPROMISOS
Els treballs del Govern Alternatiu també han servit de base per a la redacció i elaboració del discurs
d’alternativa que Pasqual Maragall va pronunciar amb motiu de la presentació de la moció de censura
l’octubre de l’any passat on va proposar 17 compromisos per governar Catalunya al costat de la gent.
Aquests compromisos són:
1. Un govern que doni suport a les famílies. Que ajudi econòmicament totes les famílies amb fills. Que
ampliï les places de les escoles bressol. Que faciliti l’accés de les dones a la feina i garanteixi la igualtat
d’oportunitats entre homes i dones. Que doni suport a les persones amb dependència.
2. Un govern que ajudi la gent gran. Que permeti les persones grans d’envellir a casa amb el suport
d’un Pla d’Atenció Domiciliària.
3. Un govern que humanitzi i doni més qualitat a l’assistència sanitària. Que augmenti el nombre de
metges de capçalera i d’especialistes. Que redueixi les llistes d’espera i incrementi el temps dedicat a
l’atenció als pacients.
4. Un govern que generi ocupació i activitat econòmica. Que sàpiga col·laborar amb els agents socials i
el món local en la promoció de l’activitat empresarial i la creació de llocs de treball.
5. Un govern que faci de l’escola la seva prioritat essencial. Que doti les escoles i els mestres dels
recursos i el suport necessaris per tal que l’educació sigui la clau del progrés dels nostres infants i
joves.
6. Un govern capaç de potenciar les nostres universitats. Que posi els postres centres universitaris a
l’avantguarda de la recerca, la docència i la innovació a Europa.
7. Un govern que posi en marxa les infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament, tant
pel que fa a la millora de les telecomunicacions i les connexions amb Europa com pel que fa a la
vertebració territorial de Barcelona i de la resta del territori de Catalunya. Que faci de la sostenibilitat un
factor essencial del desenvolupament econòmic
11
�8. Un govern capaç de posar d’acord a totes les administracions en els grans projectes de país, i de
consensuar un Pla Estratègic per a Catalunya, amb participació de tots els territoris i de tots els sectors.
9. Un govern que faci de la qualitat i la sostenibilitat el factor diferencial del nostre turisme. Un govern
que impulsi també la modernització del comerç i retorni als Ajuntaments el protagonisme en l’ordenació
de l’activitat comercial.
10. Un govern que posi l'accent en una efectiva política agrària i d'ordenació rural, amb assistència
directa a la gent del camp, a la producció agropecuària i al seu entorn, tot potenciant la unitat del sector
agroalimentari.
11. Un govern que dupliqui el pressupost dedicat a la cultura per tal de potenciar la indústria cultural,
crear una xarxa d’equipaments de qualitat homogènia arreu del territori i garantir la igualtat
d’oportunitats en l’accés a la cultura.
12. Un govern decidit a estendre sobre tot el territori les tecnologies de la informació i la comunicació,
desplegant una xarxa de banda ampla a tot Catalunya.
13. Un govern que doni prioritat a l’actuació integral en 40 barris d’arreu de Catalunya, per afrontar i
resoldre els seus problemes urbanístics i socials.
14. Un govern decidit a assumir el comandament de tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat a
Catalunya, per garantir la seguretat i la tranquil·litat ciutadanes.
15. Un govern que impulsi la reforma de l’Estatut d’Autonomia, l’aprovació de la Llei Electoral de
Catalunya, i la reforma de les Lleis d’Organització Territorial, per descentralitzar la Generalitat i enfortir
els Ajuntaments.
16. Un govern que promogui el reconeixement explícit de les nacionalitats històriques, el Senat Federal
i la descentralització de la despesa pública: 40% dels ingressos públics per a l’Estat, 30% per a les
Autonomies i 30% per als Ajuntaments.
12
�17. Un govern que assoleixi el ple reconeixement de la pluralitat cultural i lingüística d’Espanya; l’ús de
les quatre llengües de l’Estat; l’ensenyament de la història dels pobles d’Espanya; un Ministeri de les
Cultures, participat per les Autonomies; i la presència de la Generalitat en els organismes europeus i
internacionals de cooperació cultural i lingüística.
Proposem governar Catalunya d’una altra manera: des del respecte, la confiança, l’eficàcia, el
consens, la transparència i la proximitat.
Cada un d’aquests compromisos ha estat desenvolupat i presentat públicament d’acord amb el següent
calendari:
Data
Compromís
22/01/2002 Més suport a les famílies
19/02/2002 Més ambició per la gent gran
29/04/2002 Compromís amb l’ocupació: més competitivitat i més cohesió social
05/06/2002 Compromís amb la cultura: més ambició, més diàleg, més recursos
18/07/2002 Un projecte econòmic per a Catalunya en la societat del coneixement
14/10/2002 El compromís per uns barris dignes i per un habitatge accessible
06/11/2002 El compromís per una nova política ambiental
05/12/2002 El compromís per a la seguretat: per una nova política de seguretat a Catalunya
29/01/2003 El compromís per a la qualitat de vida de les persones amb discapacitat
15/03/2003 Produir bé, transformar més, comercialitzar millor. Un compromís de govern amb el
sector agroalimentari i el medi rural
18/03/2003 El turisme i el comerç, sectors de futur
07/04/2003 L'educació: un servei públic bàsic. Més i millor educació
02/06/2003 Per una sanitat més humanitzada i de qualitat. Un compromís de govern per un nou
Model Sanitari Català
12/06/2003 El compromís per situar Catalunya al capdavant en la Societat de la Informació i el
Coneixement
16/06/2003 El país que volem, les infraestructures que necessitem
13
�A més d’aquests compromisos s’han presentat també públicament altres projectes que es deriven
d’alguna d’aquestes mesures, aquests són:
- Una nova proposta ferroviària per a Catalunya (12/09/2002)
- Bases per a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (25/03/2003)
- Drets de les dones i igualtat d'oportunitats (12/09/2003)
Tots ells estan disponibles en la web del PSC en el següent enllaç:
http://www.psc.es/ambit/govern/Documents/view.asp?id=30535&apt=973
14
�6. BALANÇ DE L’ACCIÓ DE GOVERN
Durant els mesos de juliol, agost i setembre d’enguany han tingut lloc diverses compareixences davant
la premsa dels consellers alternatius per presentar una crítica de l’acció del Govern de CiU, Conselleria
a Conselleria.
Cadascuna dels balanços es pot consultar en la següent adreça:
http://www.psc.es/ambit/govern/Documents/view.asp?id=60999&apt=973
Aquestes compareixences de premsa han tingut lloc segons aquest calendari:
Conselleria
Data
1.
Economia i Finances
17 de juliol
2.
Infraestructures
22 de juliol
3.
Governació i Interior
25 de juliol
4.
Política Territorial
29 de juliol
5.
Salut
1 d’agost
6.
Universitats, Indústria i SI
5 d’agost
7.
Treball
7 d’agost
8.
Justícia
20 d’agost
9.
Educació
22 d’agost
10.
Cultura
28 d’agost
11.
Medi Ambient
29 d’agost
12.
Benestar Social
13.
Presidència i general de l’acció del Govern de CiU
1 de setembre
15
15 de setembre
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'activitat del Govern Alternatiu
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi
Type
The nature or genre of the resource
Informe
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern alternatiu
Parlament de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
Resum de l'activitat del Govern Alternatiu o govern a l'ombra, durant la legislatura 1999-2003.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-09-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Informes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf
4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc
PDF Text
Text
L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS
Intervenció de Pasqual Maragall
Reials Drassanes de Barcelona
8 de setembre de 2003
1
�El canvi per Catalunya
Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra
presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el
curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot!
Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les
urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació
especial: són la proclamació de la nostra determinació, del
nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi
per Catalunya.
Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu:
Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot
pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar
el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres.
Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per
vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana.
Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte
amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya.
Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el
nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i
el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els
independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància,
a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de
2
�l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la
impotència.
Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern
popular és una prova negativa de la nostra legitimitat.
Però són molt més importants les proves positives: la nostra
audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta
de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de
Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper
rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme.
Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar
aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor
de nosaltres mateixos.
Amb dos grans actius que ens distingeixen:
Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del
poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta
espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar
aquesta unitat.
I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol
amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que
aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud
política catalana en el marc de l’Espanya plural.
*
El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern.
Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici?
3
�Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament
no.
Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya
lliure, pròspera i ben cohesionada.
I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un
moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el
moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la
llibertat dels pobles d’Espanya.
Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i
l’Espanya plural.
Avui us parlaré sobretot de l’Estatut.
Volem reformar l’Estatut: per què?
En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés,
el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.
A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma
de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat.
Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la
millora de l’autogovern.
Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat
esdevingui una eina suficient per donar resposta
a les
aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré:
4
�- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la
millora dels serveis públics que ho han de fer possible.
- Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar
resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les
carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i
l’homofòbia, a les falles de la
salut, la degradació dels serveis
públics...
- i per estar a l’alçada del repte que suposa
la immigració.
Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans
proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els
recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als
nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en
condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del
Raval, aquí a Ciutat Vella.
En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació
del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes
de Catalunya.
L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma
pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una
nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les
seves diferències.
Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el
predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb
un
excés de
cofoïsme i criticat per altres amb un
excés de
rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica
global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i
d’autonomia.
5
�Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les
nostres regles d’autogovern, les nostres institucions,
poden
millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la
descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el
rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia.
Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte
amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món.
Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és
un compromís clarament acceptat, de participar en la gran
família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del
món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li
hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any
1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb
Pere Bosch i Gimpera, fou memorable.
L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració
d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge.
L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració
d’interdependència.
Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en
una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a
actors en aquesta història.
6
�Aquest és l’Estatut que volem:
1)
l’eina eficaç d’un govern progressista,
2)
el pacte renovat d’una ciutadania democràtica,
3)
el compromís de solidaritat del poble català amb la
resta de pobles d’Espanya i del món.
Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els
ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta
darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la
reforma de l’Estatut.
Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya
tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar
l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar
avui una aliança com aquesta?
*
Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que
sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el
terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot.
Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i
arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El
juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el
guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a
Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble
català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les
forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per
a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya.
7
�I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les
seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva
majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb
un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el
que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria
dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema
basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural.
En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu.
I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el
Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut,
sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta,
que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una
governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat
catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han
frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del
govern de CiU en els darrers vuit anys.
Parlaré dels continguts de l’Estatut
No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha
frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb
nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i
desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979.
Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la
llei electoral proporcional i representativa dels territoris.
Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també
establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
8
�Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya,
reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada
pel Parlament que va crear la comissió i
així ha deixat l’Ebre i el
Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem.
El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent.
Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la
reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el
traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques
catalanes a la Generalitat.
És per tot això que guanya terreny entre nosaltres
la idea que
aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat
que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu
determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria
no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves
determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara.
Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest
quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria
del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una
eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el
president Rigol, en una definició operativa de les regles de la
convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a
sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la
gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a
vulnerar ni per acció ni per omissió.
L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el
govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut
Interior.
9
�Sóc
un
decidit
partidari
d’una
Presidència,
perdoneu,
“presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els
ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un
president que vetllarà per que es respectin totes les administracions,
que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà
els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la
del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees
metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat,
però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu
convenient.
Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò,
no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers
inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria.
S’han
d’extremar
les
possibilitats,
dins
de
la
Constitució,
de
plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del
1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els
immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en
unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les
grans ciutats.
I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de
Catalunya.
Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament
verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la
província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls
típicament
evasiu
i
estrictament
nominalista
del
nacionalisme
conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la
10
�província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la
Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix.
Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem
més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament
del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la
Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells
territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques
territorials.
Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i
ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals
puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou.
L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona,
capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les
conselleries i de tots els organismes d’abast català.
La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el
president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en
l’Estatut.
En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels
socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han
d’ostentar el comandament superior de les forces policials
uniformades
en
el
seu
territori,
un
cop
s’hagi
verificat
el
desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris.
Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de
la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya
en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres
11
�qualificats
de
la
intel·ligència
policial
a
Catalunya
és
una
descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa
forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per
a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la
pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les
comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va
contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats
reben dels seus antics emigrants residents aquí.
La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun
dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de
Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol.
És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria
crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya
es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya
no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva
voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra
espanyola de les autonomies.
El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants
comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada
justament al Senat de les autonomies.
El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment
per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model
federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en
la Unió, en funció de les seves competències exclusives.
La Conferència de Presidents aprovada en el document de
Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb
12
�el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui
lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran
presència destacada en condicions a determinar.
Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui
aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest
Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que
tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la
seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies.
Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents
del PP que han
vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola
és defensar-la!
El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina
de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural.
Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de
coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per
part
de Catalunya,
que el sistema Montoro/Homs de finançament
aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000.
El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes
miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria
econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt
considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el
nostre
crèdit
en
aquest
camp,
en
el
qual
certament
els
economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut.
Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics:
Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides
d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre
Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que
13
�no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net
en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits.
En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats
autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de
José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que
estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir
del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament
espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició.
Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança
econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot
conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en
aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut
vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a
Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació
per part del govern que hem tingut fins ara.
En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en
general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de
sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de
president del TSJC.
Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet
resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla
onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els
casos.
La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà
català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en
termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà
gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria
recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest
14
�tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir
entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de
passada la doctrina.
En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que
la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a
protegir el català i les altres llengües co-oficials.
No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia
els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament
documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó
“condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar
moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas
que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá.
La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès
econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en
els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les
polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser
sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una
perversitat fora de dubte, tenebrosa.
No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la
Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i
promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles
defensives. El català ha de poder estar present en documents
d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i
privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a
Espanya i a l’estranger.
15
�És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya
que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les
banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que
representen avanci amb el seu flamejar.
Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem
de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem
infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan
canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de
preveure.
I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina
útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en
unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25
anys.
Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem
previst:
-
Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població.
-
Precarietat de les relacions laborals.
-
Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi
amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a
la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà
no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El
metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho
necessiten! Segueixo.
-
Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per
interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament.
16
�-
Urbanització descontrolada.
-
Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge,
el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi.
Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu
que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per
tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern.
Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el
nostre Estatut ha de tenir-les en compte.
Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge
d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat,
d’una colla de
preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans:
-
Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a
l’univers cultural i cívic d’avui.
-
Per fer compatible vida familiar i vida laboral.
-
Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra
piràmide demogràfica.
-
Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten
per desplegar el seu projecte personal de vida.
-
I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no
podrem restaurar.
17
�FINAL
Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre
les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de
Catalunya.
Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora
de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor.
Els arguments, en síntesi, són:
1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació,
i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament
sobre el seu govern.
L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit.
2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la
seva relació amb Espanya.
Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i
plural de l’Estat.
3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a
Europa,
amb
personalitat
pròpia
en
allò
que
tenim
competències per decidir.
I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin
terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el
mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el
mapa d’Espanya és el dibuix.
18
�4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa,
més pròspera i més cohesionada.
Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en
eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar
el volum de la retòrica patriòtica.
5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar
i un govern que governi.
I que això sigui norma, no pas excepció.
6. Una
nova
relació
amb
el
govern
local:
Lleialtat,
subsidiarietat, estratègies compartides.
Recuperació de la confiança de la ciutadania en el
compromís de la política.
7. Un nou compromís amb la transparència, començant per
la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat
i amb més control social de les institucions púbiques.
8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància
dels valors cívics; participació de la societat civil en els
grans projectes de país.
9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de
Catalunya.
No participarem d’una política cultural estatal
que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional.
I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una
dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a
Espanya i a Europa.
10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran,
de futur,
en clau
amb ambició i confiança. Un mapa de
19
�complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte
mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i
quantitat en els dissenys complementaris.
*
Bé amigues i amics,
Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els
Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de
Catalunya en aquest moment decisiu.
Aquesta és la nostra via.
Que
té
definida
Una via real i realista. Una bona via.
l’estratègia
i
compta
amb
els
suports
necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya.
N’hi ha cap altra, de via?. Sí.
Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls
sobiranista.
Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar.
Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i
els darrers quatre anys en són prova suficient,
O no
hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica
sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els
més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè
s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos
la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel
20
�canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista,
de nou atractiu i apassionant!
Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI.
Un Estatut per al futur Catalunya.
No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de
Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la
tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest
és el quid.
No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons.
Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els
ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens
hem d’explicar bé.
Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes.
No ens hem de justificar.
No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí
de Catalunya cap a la millora del seu autogovern.
S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara.
Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si
realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes
garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir...
21
�Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat ,
amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta
de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de
Catalunya.
Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep
Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es
coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la
Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys.
I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi
oposen, a la reforma de l’Estatut.
Hem de deixar clar que
el millor reconeixement al valor de
l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les
condicions socials i polítiques del nostre temps.
Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap
frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense
suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir
pactant amb el PP.
I un crim condemnar a la Constitució a seguir
sense Senat, condemnar la constitució a la congelació.
Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora
de l’autogovern. I que m’ajudeu a
desmuntar l’engany dels
que tant criden en campanya i després callen per quatre vots.
Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya
també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors.
Mirant l’objectiu, fit a tit.
22
�Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents,
la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre,
que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres
impulsem
i
proposem.
La
via
de
l’avenç
tranquil
però
imparable.
Moltes gràcies.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Territoris
Acció política
Canvi
Espanya plural
Campanyes
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Reials Drassanes de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-08-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/936/el-canvi-que-catalunya-necessita_9788429753578.jpg
046ced6802489e1edb7c5e941f9de57f
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El canvi que Catalunya necessita
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Parlament de Catalunya
Catalunya
Campanyes electorals
Description
An account of the resource
80 p.
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Amb pròleg de Juan José López Burniol.
Llibre publicat en motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003, on Pasqual Maragall sintetitza la seva proposta política.
Proposa canviar Catalunya en el mateix sentit que va canviar Barcelona: en el sentit de la justícia i de la qualitat de vida. Per això escriu: "El canvi no és un somni". I aclareix: "¿Quina és la Catalunya que proposo? Jo vull un país que mobilitzi totes les seves energies, que no desaprofiti cap talent, que estimuli els innovadors i els emprenedors, que miri sempre endavant, que confiï en la seva gent". El punt de partida bàsic d'aquest discurs és el següent: Catalunya és una nació, una comunitat de persones amb consciència de posseir una personalitat històrica diferenciada i amb voluntat de projectar-se cap al futur per mitjà del seu autogovern. I l'autogovern implica la gestió de les matèries que determinen de manera directa la qualitat de vida dels ciutadans: sanitat, ensenyament, pensions, infraestructures, ordenació del territori, cultura, seguretat..., així com el control dels recursos propis.
Bibliographic Citation
A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible.
ISBN: 9788429753578
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Is Part Of
A related resource in which the described resource is physically or logically included.
Col·lecció: Llibres a l'Abast
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall
Programes electorals
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/776/20021013_LV.pdf
133f74f2869211319e084eeb598acd1d
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
13/10/2002
La Vanguardia, p.034, Opinión
Después del debate
PASQUAL MARAGALL
Hemos asistido, hace pocos días, al último debate de orientación política entre el presidente de
la Generalitat en ejercicio y los grupos parlamentarios. Es más que probable que Jordi Pujol no
vuelva más a la tribuna del Parlament, dado que las respuestas breves a las preguntas
formuladas durante las sesiones de control las da desde el propio escaño.
Por regla general, estas sesiones parlamentarias no permiten expresarse, en extensión e
intensidad, tan a fondo como uno quisiera. Por ello me gustaría exponer aquí algunas
reflexiones, no tanto sobre el debate como relativas al entorno del debate; no ya sobre lo dicho,
sino sobre lo no dicho pero presente y pesante, de manera muy perceptible, en el ambiente.
Veintidós años son muchos años. Han sucedido muchas cosas. Algunas dejaron huella. Ha
habido momentos exultantes, compartidos a lo largo del tiempo. Existe la sensación de que ha
sido un periodo prolongado de paz y trabajo, que Cataluña no había podido vivir cuando tocaba
décadas atrás, siglos atrás. Pero existe también la sensación de que estamos todavía lejos de
donde podíamos estar. También existen heridas, cicatrices, agravios...
Hay cosas difíciles de superar; hay prejuicios enquistados muy difíciles de deshacer; problemas
endémicos cuya solución no es fácil encarar adecuadamente; hay responsabilidades
generacionales que demasiado fácilmente se olvidan; hay, en fin, peligros inherentes al cese de
un gobierno de larga duración y de su deseo de seguir durando más allá de su final. Veámoslo:
Hay algunas cicatrices. A los socialistas nos ha sido difícil olvidar la ruptura de la unidad
catalanista que se produjo hace veinte años, cuando CiU se desmarcó de la cabecera unitaria del
Onze de Setembre y nos condujo a la fragmentada y dividida ofrenda floral –con silbidos
incluidos– de la calle Ali Bei.
Nosotros volveremos a instaurar una celebración unitaria de la Diada, en la que deberemos
recordar el pasado, el de nuestro Onze de Setembre, así como, en alguna medida, el 11 de
septiembre chileno y el de Estados Unidos, el del 2001. Pero en la Diada Nacional,
celebraremos especialmente el presente que vivimos, después de más de veinte años de paz,
democracia y autonomía; y de progreso social. Asimismo celebraremos nuestra voluntad de
contribuir a la paz de España, de Europa y del mundo entero.
Pero no solamente recordamos fechas: recordamos procesos y a las personas que estuvieron
involucrados en ellos. En este sentido me produce desazón que a lo largo de las últimas
semanas (Onze de Setembre, reinstauración de la Generalitat, debate de orientación política) el
actual presidente no haya nombrado ni tan siquiera una sola vez a Joan Reventós, sin el que ni
Cataluña estaría donde está ni, probablemente, Pujol sería presidente. Nadie puede dudar de la
generosidad de Reventós en la formación del primer gobierno de unidad de la Generalitat
restablecida, admitiendo la misma responsabilidad que otros líderes políticos, a pesar de haber
ganado las primeras elecciones, en 1977.
No dudo que el presidente de la Generalitat debe mantener, más allá de su ambición personal,
un elevado sentido del cargo. Y no dudo que el sentimentalismo no forma parte de su función.
El sentimentalismo quizá no, pero –y aquí voy– el sentimiento sí.
152 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Me refiero al sentimiento político. Y no estoy seguro de que la ausencia de sentimientos de
cordialidad política, incluso de agradecimiento, no tenga, en este caso, una razón interesada;
política en el peor sentido de la palabra, y ajena a la psicología del president. Y esta razón no es
otra que la errónea y malévola presunción de que todos los socialistas son buenos... mientras no
sean catalanes. En su discurso del Parlament, Pujol se refirió en términos que podríamos
considerar elogiosos a Giddens, Schröder, Schmidt,... incluso a J.L. Rodríguez Zapatero. Todos
le parecen bien. De los de aquí, ninguno.
Alguien ha dicho, y no precisamente desde el campo socialista, que en relación con Cataluña,
PSOE y PP no son la misma cosa. En CiU están obsesionados en negarlo, porque de lo
contrario los anales históricos deberían condenar al olvido los últimos tres años de su política,
que se han basado, justamente, en el supuesto contrario.
No pedimos a CiU que se someta, aquí y ahora, a este ejercicio de humildad, reconociendo que,
con el PP, Cataluña no ha ganado nada. Les pedimos, eso sí, que se vayan preparando para
admitirlo dentro de un par de años. El nacionalismo catalán de centroderecha deberá cambiar su
análisis, abandonar el accidentalismo, renunciar al tópico de “todos los partidos de ámbito
español son iguales”, y decidirse de una vez a admitir que, al catalanismo –incluso al
catalanismo de derechas– le conviene más la visión que de España tiene la izquierda.
Cataluña y España. Pujol ha tenido y tiene una posición relevante dentro de la generación que
condujo este país por el final del franquismo y por el camino hacia la normalidad democrática
del Estado español y de Cataluña. Y del mismo modo que no veo cómo puede conducirnos por
más tiempo en la búsqueda de soluciones a los problemas que Cataluña tiene planteados para
adentro, sí creo sinceramente que puede hacer un último gran servicio a la causa de la
consolidación del estado democrático y autonómico en estos momentos difíciles.
Es cierto que Pujol manifestó, desde el primer momento, muy poco entusiasmo con la
declaración de Barcelona. Porque, en el fondo, su negativa a considerar seriamente la
posibilidad de un viaje conjunto de los nacionalismos catalán, gallego y vasco era bastante
elocuente de la deriva hacia la derecha que CiU había emprendido en 1999.
Ahora ya es tarde. El nacionalismo vasco ha iniciado una carrera en solitario que quizás le vaya
a dar votos, pero no traerá ni la reconciliación interior del pueblo vasco ni la paz. Entre otras
muchas razones porque el nacionalismo español se encuentra perfectamente a gusto en el
terreno de la competencia y en el mercado de los despropósitos (el penúltimo episodio, el de las
banderas). Pero sobre todo porque la falta de sensibilidad interior de los nacionalistas vascos
respecto de los que no lo son no augura nada bueno para un eventual futuro estado vasco.
Tengo la impresión de que Pujol está más ensimismado pensando en su futuro personal que en
su contribución al presente y al futuro del país. Tiene derecho a ello. Pero sólo si de verdad se
va. No es bueno que un país tenga un presidente a medias. Si se está en el cargo, es con todas
las consecuencias.
Pero ya se ha dicho que, irse, lo que se dice irse, no puede. Y que disolver el Parlament para
convocar nuevas elecciones, que sería lo propio en un país democrático maduro, no quiere. Irse
a casa sin convocar elecciones no puede por interés del partido: sus aliados del PP le iban a
hacer la vida imposible antes de investir, con sus votos, al sucesor in péctore. Y convocar
elecciones no le interesa porque cree que las perdería.
153 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
La democracia tiene muchas limitaciones. Una buena cultura democrática puede poner remedio
a las limitaciones. Pero aquí no hemos alcanzado todavía esta madurez. Aquí no hay
penalización moral para los vicios evidentes.
Con todo, quedaría un consuelo posible: si Pujol se implicara de verdad en un balance colectivo
de la Constitución, balance que la generación que la hizo puede llevar a cabo con más autoridad
que otros, entonces nuestro presidente huidizo podría estar contribuyendo a que el país
avanzara en la buena dirección.
Lo que le he pedido es que se implique en la solución del mayor problema que tenemos como
país. Tengo derecho a hacerlo mientras él sea presidente. Cuando deje de serlo solamente
tendremos derecho a sugerírselo. Y a fe que creo que en estos momentos su aportación podría
ser útil. Incluso para la causa de su partido. ¡Cuántos sacrificios –suponiendo que lo sean– del
nacionalismo catalán en aras de la gobernabilidad les perdonaríamos si, finalmente, estos
sacrificios sirvieran para llevar la paz a Euskadi y, por lo tanto, a España!
Gobernabilidad significa precisamente esto: hacer gobernable un país. Ahora puede llegar a no
serlo. La carrera de las banderas que ha iniciado el Partido Popular, sin duda por no entender
que nuestra pequeña obsesión es justificada y bastante inocente, puede acarrear mayor
dificultad a la gobernación. Hay lo que se llama contención y lo que llamamos sentido de la
proporción, que el Madrid oficial y actual desconoce. Y digo actual porque en ocasiones debe
haberla tenido. De otro modo no habría podido ser capital durante cinco siglos.
Si el presidente de la Generalitat enseñara contención a sus aliados del PP, algo que sabe hacer,
diríamos que sigue siendo, también moralmente, presidente. De otro modo, los catalanes no
entendemos muy bien qué hace en Presidència. Durar. Pero durar no es suficiente.
PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC
154 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1363
Title
A name given to the resource
Después del debate
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Extent
The size or duration of the resource.
20021013_LV.pdf
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Pujol i Soley, Jordi
Política
Nacionalisme
Parlament de Catalunya
Catalunya
Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Acció política
Oposició
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2821/20021002_DebatOrientacioPoliticaGeneral_PM.pdf
64517a5791129e0c9afaedb3942ac09e
PDF Text
Text
u<>
DEBAT D'ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL
2 d'octubre del 2002
Senyor
President,
senyores
Diputades
i
senyors Diputats.
Jordi Pujol és un President molt respectable i
molt honorable. Ha respectat el seu càrrec i l'ha
honorat.
Diria
que
Macià,
Companys,
Tarradellas i Pujol no solament l'han honorat:
l'han engrandit.
Tarradellas quan torna a Catalunya i diu: "Sóc
el 115è President de la Generalitat" enllaça
coratjosament, hàbilment, amb un passat remot
que el passat immediat havia tractat d'esborrar
de la memòria.
i
�Com el President va explicar en el Saló de Sant
Jordi
abans
d'ahir,
Tarradellas,
per
via
personal, va lligar magistralment les dues
legitimitats
separades
per
una
interrupció
injusta i cruel. Però el cert és que els 113
Presidents de la Generalitat, fins el 1714, van
ser
majorment
eclesiàstics
sense
gran
significació política. La prova és que el nostre
heroi avui és Rafael de Casanovas, Cap del
Consell de Cent, és a dir, Alcalde de Barcelona.
La història del catalanisme modern comença
amb
la
Solidaritat
Catalana.
La
història
moderna de la Generalitat comença
amb
Macià. Macià, Companys, Tarradellas i Pujol,
sense oblidar Iria, han engrandit la institució. Li
han donat una ressonància que només la
monarquia dels Comtes de Barcelona havia
tingut.
2
�Dit això, haig de dir també que el seu sentit
institucional, que li reconec, President, ha tingut
sovint una falla important: vostè ha actuat amb
una certa manca de consideració respecte del
Parlament. Encara li hauria de dir i li diré coses
bones del seu llarg mandat. Però em permetran
que intercali una reflexió crítica, carregada de
conseqüències.
Hi ha hagut moments, President, en que m'ha
semblat que vostè desapoderava el Parlament.
De fet. Fa un any vostè no va respondre, aquí
en el Parlament, a una moció de censura, fet
inèdit no sols en la història moderna de
Catalunya sinó de tota Europa. Va voler
convertir el Parlament en una plataforma de
llançament electoral, pel que veiem sense
grans resultats. I ahir va dir que d'algunes
coses importants, les més importants, no en
3
�parlaria. Queja en parlaria algú altre en un altre
lloc.
Tanmateix vostè és fill del Parlament. Li ho dic
amb tot el respecte: és aquí on s'ha de parlar.
Fa un any i ara. Vostè ha estat elegit per
aquest Parlament. Va ser aquí, gràcies al
suport que el Sr. Aznar telefònicament li va
donar des de Cuba, que vostè va ser elegit
President.
És aquí on ara ha de justificar perquè pensa
que és millor per a Catalunya mantenir un
President
que
ha
abandonat
les
seves
obligacions, en comptes de dir, senzillament,
adéu siau. Aquest no és el President que volen
l'Estatut i la llei. Un President que s'acomiada
un any abans de plegar, que dimiteix de les
seves funcions molt abans de deixar el càrrec.
Si vostè s'acomiada del Parlament, perquè es
4
�el seu darrer debat de política general, vostè
s'està acomiadant del govern i del país.
Amb tot el respecte i un punt de decepció, però
encara amb alguna esperança, haig de dir-li
també una altra cosa que fa referència a un
punt molt calent de l'actualitat política. Un punt
que no es pot obviar per bé que no és ni ha de
ser el centre del nostre debat.
Jo no he demanat que el President de la
Generalitat fes de mitjancer amb el govern
basc. Si així es va entendre, puntualitzo amb
respecte
i
emfàticament:
jo
espero
del
President de la Generalitat, quasi diria, tinc dret
a exigir, que s'impliqui en la solució d'un
problema que està enverinant no sols la política
i la vida a Euskadi, sinó les possibilitats de dur
5
�Catalunya
fins
al
sostre
de
les
seves
aspiracions. Catalunya ha de ser la locomotora
política d'Espanya, si volem obtenir el que estic
segur que vostè i jo volem obtenir pels
ciutadans de Catalunya. Vostè ho va dir ahir:
un país per prosperar necessita autoestima. I
autoestima vol dir un lideratge i un rol polític
que amb realisme podem aspirar a obtenir. No
hi ha autoestima sense ambició. Si el govern no
té l'ambició que el poble espera no pot esperar
del poble la resposta que vostè requereix de la
societat civil quan diu: hem de posar la societat
davant de les seves responsabilitats.
Quan jo dic això, quan jo dic que Catalunya ha
de fer una proposta a Espanya, i dic quina,
vostè
respon:
emmirallaments.
No,
Sr.
President, no emmirallaments, una ambició
realista, una ambició raonable, la Pàtria radiant
i lliure de la que vostè parlava ahir, que no pot
6
�ser només una frase. Una ambició raonable. No
empetitim la magnitud dels nostres objectius
nosaltres mateixos, per després dir que els
altres
no
reconeixen
les
ambicions
de
Catalunya. No pot dir que d'aquí a dos anys ja
en tornarem a parlar si segueixen ignorant les
nostres aspiracions i malagraint el nostre
sacrifici, com vostè va dir ahir. Hem de parlar
més clar.
Amb total sinceritat li dic: parlar clar vol dir
proposar coses factibles, encara que no siguin
senzilles i fer-ho amb lleialtat. Parlar clar vol dir
parlar en nom del país i no en nom del nostre
partit, quan el país ho reclama. I ara el país ho
reclama. Ara convé. Convé que vostè i jo, i els
diferents líders de la política catalana, parlem
clar explicant quins són els nostres objectius i
especifiquem amb precisió el que volem dir.
7
�Ibarretxe ho ha fet. Carod-Rovira, a casa
nostra, s'hi ha mostrat d'acord. Jo no hi estic
d'acord. Primer és la llibertat i la vida.
Crec també que el govern espanyol va mostrar
una absoluta manca de sentit de l'oportunitat,
immediatament que l'Ertzaintza executés fil per
randa les resolucions d'un Jutge Instructor
(instructor!). En el moment que era obligat,
doncs, prendre una iniciativa política de diàleg
que només el govern, repeteixo, només el
govern, podia prendre. D'això no se'n pot dir
solament manca de sentit de l'oportunitat, sinó
manca de sentit d'Estat. Ibarretxe ha omplert
aquest buit amb més audàcia que seny.
Tenim un President del govern espanyol que no
parla amb ningú: no parla amb Ibarretxe, no
parla amb Vostè, al menys que es sàpiga, no
parla ni amb el líder de la oposició més
8
�dialogant que ha tingut Espanya en els 25 anys
de democràcia
El que vull dir-li, President, és que Catalunya
no pot ser la gran absent d'un debat que ni tan
sols s'ha encetat. I que no s'encetarà fins que
Catalunya no parli, que és el debat sobre
l'Espanya plural. L'autèntic debat. Perquè el
tema no és Euskadi, el tema és Espanya i
Euskadi
n'és
la cortina.
I el paper que
Catalunya hi ha de tenir.
*****************************
Parlem de Catalunya. En efecte, els darrers vint
anys Catalunya ha fet un gran salt endavant, ha
experimentat un progrés del que podem sentirnos orgullosos. Vostè com a President té una
part important del mèrit. Però, com vostè
mateix
deia, és
un
mèrit
compartit,
per
9
�Ajuntaments, sindicats, emprenedors, societat
civil, professionals...
L'autoestima com a país implica també un alt
nivell d'exigència envers les seves institucions.
Una cosa és autoestima i l'altra absència
absoluta de reconeixement de mancances. I
ahir, President, en el seu llarg discurs no va
haver-hi ni una sola frase per reconèixer cap
error.
No podem oblidar la pèrdua d'impuls que s'ha
anat produint especialment en aquests darrers
anys. Vostè es lamentava, amb motiu de la
celebració de la Diada d'enguany, de la pèrdua
d'impuls, de tremp. El cert és que l'excel·lència
de la nostra transició, l'entusiasme dels primers
anys, ha anat cedint pas a la resignació i a
l'empobriment de projectes i esperances.
10
�Un segon error és la seva patrimonialització
del país, l'apropiació interessada de la idea de
Catalunya fins el punt que mai no han
reconegut a ningú el patriotisme que jo li he
reconegut sempre. Vostès han cregut que
podien garantir per si sols el progrés i el
benestar del país. I això els ha portat a la
marxa lenta que avui tothom reconeix.
Un
tercer
error
d'irregularitats
i
ha
estat
l'acumulació
connivencies
que
han
perjudicat la imatge de les nostres institucions.
Massa casos poc o gens aclarits, massa
negocis a l'ombra de l'administració, massa
clientélisme i favoritisme.
Per últim, vull destacar la persistent voluntat
de
controlar
la
societat
civil.
Siguin
associacions, entitats, Òmnium Cultural o clubs
de futbol. O les Caixes. Introduir incertesa,
H
�sense explicació, en algunes de les més
sòlides
institucions
financeres
no
ja
de
Catalunya sinó d'Espanya, no té cap mena de
sentit. És un acte temerari.
***************************
President, vull expressar-li el nostre profund
desacord en com està finalitzant aquest darrer
període del seu llarg mandat. Els 22 anys
transcorreguts no tapen els tres darrers anys.
Parlar del 2010 no ens estalviarà l'agonia del
2003.
Aquesta legislatura ha estat temps perdut.
Tres anys perduts. ¿I encara en volen
perdre un altre?
12
�I d'aquest fracàs en l'acció de Govern, qui en
surt perjudicada
és Catalunya
i els seus
ciutadans.
Existeix un problema de manca de liderat, de
manca d'orientació que s'afegeix a una gran
incompetència en la gestió que està causant
danys, de vegades irreparables i que es
tradueixen en episodis ben visibles:
Pla
Hidrològic
Nacional,
contaminació
d'aqüífers,
Problemes d'habitatge, sinistralitat laboral i en
la carretera,
Però també es tradueixen en els altres danys
menys visibles que tindran efectes a més llarg
termini: sistema educatiu, recerca, protecció
social, dèficit d'infrastructures
13
�Catalunya no va tan bé com podria,
Està perdent pes en el conjunt d'Espanya i des
del Govern no s'està fent el necessari per a
mantenir-nos en primera línia del progrés
econòmic, social i cultural.
¿Recorda, President, quin era el seu programa
de legislatura?
Més poder i més diners. Han passat ja tres
anys i ni més poder ni més diners. Ni més
respecte, ni més influència.
¿Què hem aconseguit? De debò. ¿En què és
ara més forta la nostra autonomia que fa tres
anys? ¿Quines majors quotes de poder hem
assolit? CAP.
14
�¿És que Catalunya és ara més forta, més
potent, més influent en el conjunt de l'Estat?
NO.
¿És
que
hem
aconseguit
traspassos
rellevants? NO.
¿Quines grans obres s'han fet des del 92, llevat
de l'eix transversal i les del 2004? CAP.
Els grans projectes: Aeroport, Metro, SegarraGarrigues són futuribles que nosaltres haurem
de realitzar... i pagar. El més calent és a
l'aigüera.
¿És que
hem millorat substancialment
el
finançament de la nostra Autonomia? NO. ¿On
són els recursos addicionals?
¿On és la
suficiència financera?
15
�I si tenim més recursos, ¿per què vostès estan
traslladant al futur els pagaments de grans
obres? ¿Per què continuen practicant tècniques
de desviament del dèficit a través d'empreses
públiques o de crèdits de l'Institut Català de
Finances? ¿Per què estan duent a situacions
de pràctica fallida a importants corporacions
públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua o
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Vostès estan hipotecant les finances de la
Generalitat. S'estan endeutant a futur i estan
comprometent el progrés del país.
Repeteixo: ni més poder, ni més diners
ni
més influència, ni més liderat com a nació.
El que sí que han aconseguit vostès i el govern
del Partit Popular és reduir el pes econòmic de
16
�Catalunya. Avui, Catalunya pesa menys en el
context espanyol.
Des de que vostès treballen colze a colze amb
el PP, Catalunya perd participació en el PIB
espanyol i la població ocupada catalana perd
pes en el conjunt de l'espanyola. I això vol dir
pèrdua de potencial econòmic, però també
menys capacitat de generar ocupació, com
s'està veient.
¿Defensem bé els interessos de Catalunya si el
Govern de la Generalitat baixa la guàrdia? ¿La
moral del país és prou forta?
¿És que la psicologia del país no està prou
influïda pel tancament final de la planta de Lear
a Cervera (esperem, President, que, almenys,
amb bona predisposició per part seva en les
converses amb els treballadors - encara que ja
17
�no sé si demanar-li rés, ...que no els passi com
a la gent de Bagà, que han hagut de pagar car
l'enuig de vostè per la reivindicació de millores
en la carretera de Coll de Pal).
¿És que la psicologia col·lectiva no està influïda
per l'amenaça de Volkswagen d'endur-se feina
de Seat a Bratislava?
¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat
en bona part a Saragossa per desacords amb
el govern de la Generalitat, desacords que no
se'ns han volgut explicar?
¿De
què
ens
estan servint
les
seves
aliances? De res.
No confondran el poble de Catalunya simulant
ara un allunyament del PP, que a tots dos els
convé a efectes d'imatge. És una escena
18
�massa repetida... ja ningú no s'ho pot creure.
És purament oportunista.
El que compta és el balanç negatiu per
Catalunya de la seva ferma aliança dels darrers
set anys... I molts no poden suportar-ho, n'hem
vist un exemple molt destacat fa ben poc.
¿Repetirà, President, la vella cançó que diu
que PP i PSOE, "puix que són espanyols", són
iguals? A Catalunya ningú no creu que Aznar i
Zapatero siguin el mateix. No es pot governar
Catalunya des d'una falsedat i un error tan
evidents.
President, vostès no poden donar lliçons de
catalanisme a ningú.
I ara menys que mai després de sis anys de
pacte amb la dreta nacionalista espanyola. Un
19
�pacte que arribava inclus a proposar al PP que
s'esforcés a atraure un pretès vot anti-català en
la regió metropolitana de Barcelona! Això no és
catalanisme, això és una visió perversa de la
realitat de Catalunya!
Vostès han condicionat negativament la
vida política i la capacitat d'avançar del
nostre país, per motius partidistes.
Any rera any ens han desgranat una llista
interminable de realitzacions. No faltaria més.
El Pressupost de la Generalitat és de 15.000
milions d'euros (2,5 bilions de pessetes).
Prou
que
ens
ho
recorda
la
insistent
propaganda oficial. Tot i que aquesta mateixa
propaganda ens recorda que "queda molt per
fer". Vostès han deixat molt per fer. I ja no
estan en condicions de fer-ho.
20
�Una bona gestió no ha estat la característica
d'aquest
Govern.
Catalunya
és
de
les
Comunitats Autònomes que presenta les xifres
de despesa corrent per habitant més altes i la
inversió pública més baixa.
L'acció del seu Govern no ha estat a
l'alçada
del
que
Catalunya
demanda
i
espera. És la vitalitat de la societat catalana la
que ha mantingut la nostra vitalitat nacional.
¡Amb la de coses que es podrien haver fet i no
s'han fet! ¡Amb la de coses que es podrien
haver fet millor! ¡Ja les farem!
***********************************
21
�¿Quin país volem els catalans?
Els catalans i les catalanes volem una
societat cohesionada i solidària. Volem que
les famílies trobin l'ajut que necessiten per
tirar endavant. I la tindran!
Fa molts anys que vostè parlava de la
necessitat
que
els
catalans
i
catalanes
tinguessin més fills.
Fins i tot a la primera emissió de deute públic
parlaven de fer guarderies, ho recorda? Fa vint
anys... Però els ajuts i les places d'escoles
22
�bressol tot just comencen a arribar ara i encara
resulten molt insuficients.
Per això més de 85.000 ciutadans han signat la
Iniciativa Legislativa Popular que acaba d'entrar
a la Cambra.
I per això són també tan importants també
altres polítiques de suport a la família, com les
ajudes a la gent gran i a les persones
dependents.
I no em diguin que no es pot fer tot de cop...
Han tingut 22 anys per fer-ho!
El problema és que s'han fet moltes coses,
però sense model, sense nord. A cap país
europeu hi ha tants tipus d'ajuts amb tan poca
dotació.
23
�Pregunteu sinó a les famílies que s'han de fer
càrrec d'avis i persones dependents, als que
tenen problemes de malalties mentals a casa
seva,
a
les
famílies
amb
persones
discapacitades.
Els
catalans
volem
una
millor
política
d'ocupació activa. I la tindrem.
Una política que vetlli per la formació,
amb uns serveis d'intermediació eficaços,
una política que redueixi la temporalitat i la
precarietat, i que es prengui seriosament la
sinistralitat laboral: quantes morts fan falta
perquè
s'acabi
fent
el que
els
sindicats
reclamaven fa temps?
24
�Una política d'ocupació
adaptada a cada
territori, en col·laboració amb els Ajuntaments,
com
s'hauria
d'educació,
de
serveis
fer
també
socials
en
i
matèria
habitatge.
Generalitat més Ajuntaments, aquesta és la
política que funciona i no la de la desconfiança
sistemàtica envers els governs locals.
Els catalans volem un canvi radical en la
política d'habitatge. I el farem.
L'anterior Pla d'habitatge ha estat un fracàs. El
nou Pla, objectius
rebaixats. Ni habitatge
protegit, ni de lloguer, ni de promoció pública.
Vostès no han tingut com a prioritat l'habitatge
a l'abast de les persones treballadores, dels
joves. Com volem que s'emancipin!
El Parlament de Catalunya va aprovar una
desgravació en els lloguers que vostès diuen
25
�que no aplicaran. En canvi apugen els impostos
que graven l'habitatge. (ITP)
Els catalans volem una societat segura.
Hem vist com ha augmentat la inseguretat. I no
estic parlant només de delinqüència.
Parlo de sinistralitat a les nostres carreteres
(103 trams de carretera superen el coeficient
europeu de sinistralitat),
Parlo de contaminació de l'aigua (132 municipis
sense aigua de boca)
Parlo de la qualitat dels aliments,
26
�Parlo de la qualitat del subministrament elèctric
(amb talls i micro-talls),
Problemes que el seu Govern ha estat
incapaç d'entomar.
¿No hi ha responsabilitat del Govern de CiU en
tot això? ¿No hi ha abandonament de funcions,
ineficàcia? ¿Sols és culpa dels altres? ¿Dels
treballadors, dels empresaris, dels conductors,
dels
consumidors,
dels
ramaders,
dels
Ajuntaments?
És també obligació de tot govern garantir la
convivència, la tranquil·litat, la seguretat a les
places i als carrers de Catalunya.
També en això fan com el PP: si hi ha un
problema, tapem-lo amb una llei. Els americans
27
�ridiculitzen la ineficàcia dels governs que tiren
diners sobre els problemes, vostès hi tiren lleis.
Ara ens proposen una llei de seguretat
pública sense el desplegament ràpid dels
Mossos
d'Esquadra,
sense
parlar
de
comandament únic de totes les forces de
seguretat que actuen a Catalunya, sense posar
més recursos, sense plantejar la revisió de la
Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del
Estado...
Els catalans volem i tindrem una escola de
qualitat i una formació de primera.
Catalunya és la Comunitat Autònoma que
menys gasta en educació per habitant (495
euros, front als 700 de Canàries, als 579 de
Madrid, o als 554 d'Andalusia). No hem dedicat
recursos suficients a l'escola pública.
28
�El seu Govern no ha estat just en la seva
política de concerts.
No ha estat sensible als problemes dels
mestres.
¿President, és prou conscient de les altes taxes
de fracàs escolar que tenim?
Sabent com sabem el dèficit de formació de la
població activa, ¿podem sentir-nos satisfets de
les polítiques de formació professional? No em
parli ara de plans que arriben amb deu anys de
retard, parli'm dels resultats obtinguts fins ara.
Els catalans volem una atenció sanitària de
qualitat. I la tindrem.
Sense llargues llistes d'espera pel diagnòstic i
tractament de malalties greus. Amb major
29
�temps d'atenció als pacients. Amb un sistema
eficient de transport sanitari.
Catalunya ha d'ocupar un lloc rellevant a
Europa en la societat del coneixement, amb
una Universitat que faci de motor.
Ni tenim prou beques, ni programació solvent
dels ensenyaments universitaris. I ara, desprès
de tants anys, vostès comencen a parlar d'un
model objectiu de finançament.
Nosaltres farem un esforç en recerca similar
al dels països més avançats d'Europa.
Vostès, amb nova Conselleria i tot, no han estat
capaços de complir els seus compromisos
programàtics d'elevar el nivell de despeses en
R+D. Quan avui Europa es planteja l'objectiu
del 3% respecte al PIB, vostès es mantenen al
30
�voltant de l'1% des de fa una dècada, i ja altres
CCAA ens superen.
Catalunya
necessita
una
xarxa
de
telecomunicacions ben estesa al territori.
Hem vist el fracàs de les polítiques del seu
govern en matèria de telecomunicacions, que
sols han servit per reforçar l'operador dominant
i impedir l'extensió de les xarxes a totes les
comarques.
Vostès han dut a terme una errònia política de
privatitzacions de les empreses tecnològiques
de la Generalitat que ens ha impedit disposar
d'un sector de telecomunicacions radicat a
Catalunya,
com
tenen
els
bascos
amb
Euskaltel.
31
�Per no parlar del fracàs del Pla Estratègic
"Catalunya en xarxa" o de la inoperància del
Consorci
per a l'Administració
Oberta de
Catalunya (incomplint el mandat parlamentari
de fa dos anys).
Els catalans i les catalanes volen preservar
el
medi
natural
per
a
les
futures
generacions. Amb l'Ebre i al Pirineu el seu
govern ha comès errades greus.
El caciquisme històric de les regions extremes
de Catalunya ha estat suplantat per un neocaciquisme, de vegades fins i tot amb els
mateixos
personatges,
altres
amb
nous
testaferros que tenen poc a envejar als antics.
¿Com estranyar-se aleshores que aquests
territoris reaccionin amb una actitud indignada,
en la que es barreja la ira antiga dels
32
�abandonats amb la nova decepció dels qui tot
ho esperaven del nou règim?
Jo confio que la sacsejada, amb tots els
elements passionals que es vulguin, que son
lògics, servirà, ja està servint, per al sorgiment
de noves classes dirigents i noves filosofies
d'acció, tant pel que es refereix a la cultura de
l'aigua com pel que es refereix a la de l'alta
muntanya. En aquests temes l'acció de l'actual
govern no podia ser més centralista.
Ahir vàrem sentir-lo, per primer cop, parlar de
territoris. Paraula que tenia prohibida. Bravo!
Arriba tard però arriba. Com vol que la gent de
l'Ebre parli si porta tants anys negant-li la veu.
Ja sabem que caldrà esperar a la seva marxa
perquè s'aprovin d'un cop les recomanacions
de
la
Comissió
Duran-Roca
de
nova
33
�organització territorial. No s'amoïni. Serà el
primer que farem.
Les darreres decisions referents a la Vall de
Ruda, sota Baqueira, i a la portada d'aigua a
Barcelona són significatives.
La interconnexió de l'Ebre amb el sistema
Ter-Llobregat, amb unes dimensions (7 m3 /
segon) molt superiors a les previstes en el minitransvassament (4 m3 / segon), i seguint fil per
randa les prescripcions del Pla del PP, és una
nova agressió a les Terres de l'Ebre. I més
quan les inversions de revestiment dels canals
de l'Ebre no s'han portat totalment a terme.
La
insinuació
que
la
magnitud
de
les
conduccions està calculada per a l'eventual
portada d'aigua del Roine cap a Tarragona és
ridícula.
34
�No es pot tapar el desastre de l'Ebre creant
un altre problema al Nord.
Conec
el dossier
del
Roine
i conec
la
rendibilitat indirecta que representaria la nova
conducció per als inversors francesos que van
dimensionar
en
excés
l'arribada
de
les
canonades al Llenguadoc. No és una dada
menyspreable. El que és menyspreable és
l'intent de tapar un forat amb un altre forat. La
portada d'aigua dels Alps a la península o és
una decisió europea transcendental en funció
del canvi climàtic o no es produirà, simplement.
Catalunya necessita unes infrastructures
punteres. I avui no les té.
Ho han reclamat la Cambra de Comerç, el
RACC,
Foment
del
Treball,
el
Cercle
35
�d'Economia, el Col·legi d'Economistes i el
d'Enginyers.
El dèficit infrastructural és un coll d'ampolla
per a la nostra competitivitat.
Catalunya és la Comunitat de l'article 151 que
menys recursos per habitant destina a inversió
en els seus pressupostos: el 81 % del que
inverteix Andalusia, o el 65 % del que inverteix
el País Valencià. Per això s'endarrereixen, o
simplement s'obliden, projectes indispensables
per al progrés econòmic de Catalunya.
Projectes de futur que cal plantejar ja des d'ara.
Com és el d'expandir cap a la Catalunya
interior l'activitat econòmica concentrada en el
litoral, en el corredor mediterrani, a través d'una
adequada
planificació
dels
eixos
viaris
i
ferroviaris.
36
�Tampoc no va bé la inversió de l'Estat. Any
rera
any
l'Estat
inverteix
molt
menys
a
Catalunya del que li correspondria. Ja sé que
em dirà que aquest any es fa un gran esforç.
Que gràcies a l'aliança amb el PP, l'Estat
invertirà més que mai.
En el pressupost del 2003 la inversió directa de
l'Estat a Catalunya assoleix un mínim històric
del 5%. Les que creixen són les inversions
productores d'ingressos, que són les que
acabarem pagant entre tots al llarg dels anys.
La seva aliança tampoc haurà servit per a
canviar la concepció radial i centralista amb
que planteja les infrastructures de transport el
govern del PP, ni per a garantir les connexions
transpirenenques,
o
la
millora
de
l'Eix
Mediterrani o de l'Ebre cap al Nord d'Espanya,
37
�millora que necessitem per a engrandir els
nostres mercats i trobar complementarietats
amb el País Valencià i l'Aragó.
Els ciutadans de Catalunya saben que la nostra
estratègia de govern contempla una bona, una
estreta relació amb els territoris de l'antiga
Corona d'Aragó.
La regió econòmica europea en la que ens hem
d'inserir equival bàsicament a la formada per
aquests
territoris,
comptant
també
el
Llenguadoc i el Rosselló i la regió de Tolosa
(Midi Pyrenees).
Els quinze milions d'habitants d'aquesta gran
regió son el mercat imprescindible per a les
nostres empreses i institucions culturals. I per
descomptat no exclouen estratègies similars,
38
�centrades en els seus propis territoris, per part
de cadascuna d'aquestes Comunitats.
******************************************************
*
Sr. President, vostè va saber complir una funció
clara en els seus primers mandats, ja li he
reconegut. Però fa temps que presideix un
govern que
no està a l'alçada
del que
Catalunya mereix.
Aquesta situació s'ha accentuat a partir de
decisions preses en clau estrictament partidista
els dos darrers anys.
El govern de Convergència i Unió ha retardat i
ha fet impossible un acord majoritari per
aprofundir en l'autogovern. Ara probablement ja
és massa tard per a reaccionar. Tot i que
39
�constatem amb satisfacció que el Partit Popular
accepta el que abans negava: la reforma de
l'Estatut. Convergència i Unió haurà estat el
darrer partit de Catalunya a reconèixer aquesta
possibilitat. Per a nosaltres és una obvietat, 23
anys desprès de la seva aprovació, i 15 anys
desprès de l'entrada a Europa.
Val a dir que 23 anys després de l'aprovació de
l'Estatut encara no l'hem desenvolupat: falta la
Llei Electoral i la nova organització territorial i
falta modificar l'Estatut com vostè va prometre i
que la Televisió de Catalunya sigui de titularitat
catalana i no estatal.
Vostè, President Pujol, que s'ha guanyat un lloc
en la història, no mereix acabar de forma tan
grisa i trista el seu mandat. No crec que ni
vostè ni el país es mereixin la prolongació
artificial d'un mandat agònic.
40
�President, vostè ha honorat la Presidencia, i
l'ha engrandit potser més que cap altre
President. No vulgui durar més del compte.
Fora un final poc honorable, que ni vostè ni
sobretot
la
Institució,
i encara
menys
Catalunya, no es mereixen.
Moltes
gràcies, Sr.
President,
senyores i
senyors Diputats.
41
�RÈPLICA
Vostè ha fet el que ha fet i la història ho
recollirà, ja li he dit. Però el seu temps s'ha
acabat. Vostè mateix el va donar per acabat
quan va forçar les coses i va delegar en algú
altre la rèplica a la moció de censura. Ara no
ens vingui en llistats d'intencions i projectes.
Perquè jo podria respondre amb els llistats dels
incompliments, el llistat de les renúncies o el
llistat de les contradiccions entre vostè i els
consellers i entre els mateixos consellers. L'Eix
Transversal s'ha de desdoblar o no? Hi haurà
canvis en el govern o no?
Que queda molt per fer a Catalunya, ja ho diu
la seva propaganda. Però no ens vingui ara
amb històries, que 20 anys són tota una vida
política i que el no s'hagi fet és perquè no s'ha
sabut fer o no s'ha volgut fer.
42
�En tot cas, ja no és el seu temps. Ara, cada nou
anunci d'una obra, d'un nou projecte, és com
l'anunci d'una nova hipoteca pel futur govern de
Catalunya i només fa que alimentar les sospites
sobre el desori inversor d'aquesta darrera
etapa. Fa mesos que venim denunciant els
perills d'aquest final de mandat i saben vostès
que hem posat en marxa un programa de
seguiment i control de la despesa de cada
conselleria i de tots els compromisos financers
que puguin prendre. L'administració del dia a
dia no es pot aturar, però cal que fem tots els
esforços per preservar la llibertat d'acció de
futurs governs.
Vostè va donar per acabat el seu temps i
després d'escoltar-lo ara es fa evident que no
té cap interès en allò que interessa Catalunya.
No està
disposat
a
impulsar
una
major
43
�implicació de Catalunya en ajudar a resoldre
els problemes d'Espanya, ni està disposat a
propiciar la col·laboració de Catalunya en la
recerca d'una sortida de diàleg pel País Basc.
Les seves renúncies són molt i molt negatives
per Catalunya.
Queda
perfectament
clara
la
seva
única
intenció al prolongar el seu mandat: un interès
partidista per guanyar temps en la promoció del
candidat de CiU.
Però el país demana un govern capaç de donar
un nou salt endavant. Catalunya no es pot
permetre el luxe de perdre més temps.
Apel·lo al seu patriotisme. Deixi que els
catalans decideixin com més aviat millor el futur
del seu país.
44
�Perquè Catalunya necessita més ambició, més
empenta, més capacitat. I vostè ja no pot, ni
vol, donar-les.
Nosaltres proposem un nou projecte sustentat
en una nova majoria. Com ho vol, n'estem
convençuts,
una
majoria
de
ciutadans
i
ciutadanes de Catalunya.
Per tant, en nom del grup parlamentari que
presideixo, li demano formalment la dissolució
del Parlament.
45
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs al debat d'orientació de política general
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-02
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Parlament de Catalunya
Debats
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Govern
Oposició
Acció política
Model social
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències