1
10
37
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2843/20011127_CATALUNYA_I_L_AUTOGOVERN_PERSPECTIVA_2008.pdf
be6e1a666261cd538694b52602320f45
PDF Text
Text
,
COMISSIO D'ESTUDI PER A
L'APROFUNDIMENT DE
L'AUTOGOVERN
I
PROPO.STA D~INFORME
lniciativa-Verds
per Catalunya
A
1•
Esquerra Republicana de Catalunya
Grup Parlamentari
•
Grupf'eriamenilari
s oclaUeto..Cluta dana pel Oanvl
�CATALUNYA I L'AUTOGOVERN: PERSPE CTIVA
2008
Sumari
I.
PRESEN TACIO
II.
LES RECOM ANACIO NS DE LA COMIS SIO
1. Actualitzar la definici6 de les competencies de la
Generalitat i del seu exercici
2. Revisar la regulaci6 de les instituci ons propies de la
Generalitat i del govern local a Catalunya
3. Refon;ar la posici6 de la General itat com a part de
l'Estat
4. Instituci onalitza r la presencia de la General itat en la
Uni6 Europea
en l'ambit de les relacions
internacionals
5. Garantir el reconeixement dels aspectes simbolics
culturals de l'Estat plurinacional
6. Establir els drets i els deures d~ls ciutadans de
Catalunya
III.
CONSID ERACIO NS FINALS
2
�I. PRESENTACIO
1. El treball de la Comissi6 ha tingut per objectiu l'avaluaci6 del rendiment
de l'autogovern i la proposta de Hnies de reforma per a millorar-lo, d'acord
amb la Resoluci6 343/VI, aprovada pel Pie del Parlament en data 14 de
novembre de 2000 (BOPC 117).
2. Es opini6 de la Comissi6 que l'equilibri assolit pel pacte que culminava
la transici6 democratica, amb renuncies per totes les parts, ha produ'it el
periode mes llarg i ha suposat significatius avenc;os en el nivell
d'autogovern de Catalunya. Tanmateix, la Comissi6 constata que no s'han
desenvolupat
estatutaris
comparegut
totes
(vegeu
davant
les
potencialitats
dels
els informes presentats
la
Comissi6).
A
textos
pels
mes,
constitucionals
experts
les
que
i
han
circumstancies
socioeconomiques, politiques, tecnologiques i culturals del darrer quart de
segle han modificat de manera substantiva el context en que Catalunya ha
d'exercir la seva capacitat politica. La intensificaci6 de les dinamiques
integradores a escala europea i mundial i en paral·lel el reforc;ament
d'identitats i solidaritats de caracter nacional i local han de ser recollides
en la proposta d'aprofundiment de l'autogovern que es fa en aquest
Informe.
3. La Comissi6 considera que la posta al dia de l'autogovern de Catalunya
es justifica tambe en la necessitat de facilitar l'elaboraci6 de les politiques
avanc;ades que el pais exigeix i que han de donar a la nostra societat mes
cohesi6, mes justicia i mes benestar. No es d'estranyar, per tant,
l'existencia de l'aspiraci6 d'una majoria social catalana a una major
capacitat d'autogovern, tal com revela el suport electoral obtingut per les
forces politiques que han proposat l'extensi6 d'aquest autogovern i tal
com es manifesta tambe en els estudis d'opini6 sobre la questi6.
4. La Comissi6 avanc;a una serie de propostes de reforma normativa,
d'actuaci6 jurisdiccional o d'iniciativa politica. Aquestes recomanacions
s'inspiren en principis com la plurinacionalitat de l'Estat, la subsidiarietat o
proximitat, l'autonomia territorial i local i la solidaritat. Aquests principis
3
�deriven dels Tractats de la Uni6 Europea, de la seva Carta de Drets
Fonamentals, de la Carta europea de l'Autonomia local, de la Constituci6
de 1978 i de l'Estatut de 1979. Amb aquestes propostes, la Comissi6
estima que poden ser corregides moltes de les carencies del sistema
actual i millorar-ne els resultats en benefici de la societat catalana.
Finalment, l'Informe de la Comissi6 conclou amb unes consideracions
sobre les mesures disponibles i el ritme d'aplicaci6 de les seves propostes.
5. L'Informe de la Comissi6 no fa referencia al sistema de financ;ament de
l'autogovern, tot i tenir una importancia decisiva quan
es tracta
d'aprofundir l'autonomia catalana. Altres iniciatives parlamentaries sobre
el tema han portat la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de
l'Autogovern a no tractar la q0esti6 del financ;ament en aquest Informe.
Per la mateixa ra6, la Comissi6 nomes ha considerat de forma somera les
questions referides a l'ordenaci6 territorial que actualment s6n objecte del
treball d'una ponencia parlamentaria especial.
6. La Comissi6 ha tingut molt en compte les aportacions que en els
darrers anys ha fet la doctrina juridico-publica sobre la materia, tant la
que s'ha elaborat entorn de l'Institut d'Estudis Autonomics, com la que
han produ"it els Departaments i Instituts de les Universitats catalanes. La
Comissi6 agraeix la contribuci6 de totes les persones que han col•laborat
amb la mateixa en el curs dels seus treballs. De manera especial, reconeix
la contribuci6 que han fet les persones que han comparegut durant les
seves reunions en qualitat d'experts i l'Informe preparat pel Lletrat de la
Comissi6. Les seves aportacions han estat de gran utilitat.
4
�II. LES RECOMANACIONS DE LA COMISSIO
Les recomanacions de la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de
l'Autogovern afecten a diversos ambits de la nostra organitzaci6 polftica.
Aquests ambits s6n exposats a continuaci6 en sis apartats, amb indicaci6
dels objectius espedfics i dels instruments jurfdics i polftics que poden
contribuir al seu assoliment.
1) Actualitzar la definici6 de les competencies de la Generalitat i del
seu exercici
2) Revisar la regulaci6 de les institucions de l,a Generalitat i del govern
local a Catalunya
3) Reforc;ar la posici6 de la Generalitat com a part de l'Estat
4) Institucionalitzar la presencia de la 'Generalitat en la Uni6 Europea i
en l'ambit,de les relacions internacionals
I
5) Garantir el reconeixement dels aspectes simbolics i culturals de
l'Estat plurinacional
6) Establir els drets i els deures dels ciutadan~ de Catqlunya
I
'.
I
1. Actualitzar la definici6 de les competencies ,de la Generalitat i
del
seu exercici
1. La Comissi6 considera que les inte'rpretacions extensives del bloc de la
constitucionalitat 1 la concepci6 expansiva de la legislaci6 basica i de les
lleis organiques han a·l terat el repartiment competencial previst en els
I
'
!
I
textos de la Constituci6 espanyola (CE) i l'Estatut d'Autonomia de
Catalunya (EAC) i han produ'it una reducci6 de les potencialitats
"
'
'
d'autogovern contingudes en els textos esmentats. Per altra part,
l'abandonament practicat pel legislador• autonomic en el desplegament
d'algunes de les seves competencies o determinades renuncies a utilitzar
la via jurisdiccional davant del Tribunal Constitucional (TC) han restringit
tambe l'exercici de l'autogovern. Es necessari, per tant, actualitzar la
definici6 de les competen<;:ies autonomiques en funci6 de l'experiencia
5
�acumulada,
sense
alterar el
caracter obert
dinamic del
model
constituciona I.
2. Mes en concret, la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de
l'Autogovern considera que ~al apuntar a q'uatre objectius, que s'han de
traduir en decisions autonomes de la Generalitat o en decisions conjuntes
de la Generalitat, i de l'Estat. Aquests objectius s6n els segOents:
a) Desplegar les competencies legislatives reconegudes en l'Estatut i que
no s6n objecte de contro'versia
b) Desplegar les competencies executives, procedint a
-
requerir de l'Estat la culminaci6 dels traspassos pendents
-
enfortir les instancies polftico-·a dminiitratives territorials mes properes
'
als ciutadans, transferint competencies i recursos de l'Estat a la
Generalitat i d'aquesta als governs locals
I
-
actiyar les competencies de la Generalitat pel que fa a l'Administraci6
'
'
de Justicia
-
adscriure
''
la
potestat
reglamentaria
plena
a
les
compet~ncies
executives
-
avam;ar en la transferencia de l'execuci6 de competencies· propies de
l'Estat a l'Administracio de la Generalitat
c) Recuperar plenament el repartiment cornpetencial Estat-Generalitat
establert a la CE i lfEAC, procedint a
-
fer efectives les previsions estatutaries n<;> realitzades (per exemple, en
materia d'administraci6 de justi,cia, demarcacions judicials, notarials i
registrals, medi ambient, gesti6 d(infrastructures d'interes general,
participaci6 de la Generalitat en entitats i empreses estatals, etc.)
-
activar· la participaci6 de la Generalitat en l'ambit de l'ordenaci6
general de i''activitat economica (CE art. 131), que emmarca les
competencies exclusives de la Generalitat en aquest camp (EAC art.
12)
6
�-
promoure la
revisi6
de l'abast de les lleis organiques en el
desenvolupament i l'exercici dels drets fonamentals i del regim
electoral general
-
promoure la revisi6 de l'abast formal i material de la legislaci6 basica
estatal, que no hauria de desbordar l'establiment de principis o regles
fonamentals
-
promoure la revisi6 de l'abast de la noci6 d'interes general com a
criteri
de
repartiment
competencial
(per exemple,
en
materia
d'infrastructures), per tal que en l'apreciaci6 de l'existencia d'aquell
interes intervingui tambe el govern autonomic
-
promoure la revisi6 de l'abast del principi de territorialitat com a lfmit
de l'exercici de competencies autonomiques, substituint la concepci6
inspirada en una desconcentraci6 administrativa per una concepci6
decidida
d'autonomia
territorial
que
simplifiqui
tambe
l'acci6
administrativa
-
promoure la revisi6 de l'abast de les competencies transversals (per
exemple, foment de l'activitat economica), per tal que ' no produeixin
una desvirtuaci6 del repartiment competencial i es converteixin en
obstacle per al disseny de polftiques efectives i eficients en determinats
sectors
d) En el mare constitucional i estatutari. procedir a l'ampliaci6 de les
competencies de la Generalitat, admetent la singularitat de la distribuci6
competencial i avanc;ant cap a convertir-la en actor principal de la
legislaci6 i execuci6 en fT1ateries ,com les segUents:
- regulaci6 de les institucions d'autogovern
I
- regim jurfdic i organitzaci6 del govern local
- organitzaci6 territorial
- manteniment de la seguretat publica i policia
- llengua
- ensenyament
- medi ambient
7
�- migracions
- cutLt ra, mitjans de comunlcaci6 i esport
- organitzaci6 de l'administraci6 de justfcia
- funci6 publica notarial i registral
- legislaci6 electoral autonomica i local i consultes populars
- foment de l'activitat economica general
3. Aquests quatre objectius impliquen actuacions diferents. En alguns
casos, l'actuaci6 se situa en l'ambit estrictament catala, per exemple,
quan es tracta d'activar una capacitat legislativa de la Generalitat encara
no exercida, tot i tenir una competencia indiscutida sobre la materia. En
altres casos, es tracta d'emprendre actuacions en l'ambit estatal, establint
acords amb el Govern ~e l'Estat, fent us de la iniciativa legislativa o
recorrent als instruments jurisdiccionals.
La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern enumera, per
tant, les actuacions relacionades amb cadascuna dels objectius anteriors i
seguint el mateix ordre.
a) Respecte del desplegament normatiu de l'Estatut, la Comissi6 d'Estudi
per a l'Aprofundimen t de l'Autogovern recomana:
-
Impulsar
la
iniciativa
legislativa
en
materies
de
competencia
reconeguda i no abordada fins ara pel Parlament catala: per exemple,
ordenaci6 de l'ensenyament, recerca, poHtica familiar, ordenaci6 del
sector industrial o regim electoral
-
Activar les previsions estatutaries no implementades en materia de
delegaci6 o gesti6 de competencies,
per exemple,
la clausula
subrogatoria en materia de just1cia o'' de gesti6 d'infrastructure s
d'interes general
8
�b) Respecte de l'assumpci6 de competencies executives, la Comissi6
d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern recomana:
-
Impulsar la intervenci6 de la Comissi6 Mixta per a completar els
traspassos pendents i, en cas de desacord en la Comissi6 Mixta, insistir
en el conflicte de competencia davant del TC o atribuint facultats en
aquest punt a un Senat reformat. Es recomana impulsar la modificaci6
de la LOTC, per tal que incorpori un procediment espedfic per a
resoldre les situacions de desacord en aquesta materia
-
Adequar progressivament l'administraci6 periferica de l'Estat al nivell
de competencies realment exercides per aquesta en l'ambit territorial
catala i promoure la unificaci6 de l'atenci6 administrativa al ciutada a
traves dels acords institucionals que corresponguin, per la via de l'art.
150.2 CE i reformant la LOFAGE (Llei 6/1997)
-
En el mare de la revisi6 de les lleis d'ordenaci6 territorial, instituir la
demarcaci6 de la vegueria com a ambit de descentralitzaci6 de la
Generalitat i de cooperaci6 municipal, promovent, quan s'escaigui, la
reforma de la legislaci6 estatal sabre regim local per al reconeixement
d'aquesta demarcaci6 per part de l'Estat
-
Exercir per part de la Generalitat la potestat reglamentaria que Ii
pertoca quan es tracti de les seves competencies executives i rec6rrer
als instruments jurisdiccionals adequats quan aquesta potestat sigui
enva"ida competencialment pel govern de l'Estat
c) Respecte de la recuperaci6 del repartiment competencial potencialment
incorporat a la CE i a l'EAC, la Comissi6 recomana:
-
Instar -mitjan~ant l'acord polftic o l'actuaci6 jurisdiccional davant del
TC-
la
recuperaci6
d'una
interpretaci6
no
expansiva
de
les
competencies estatals en la normativa basica i les lleis organiques, aixi
com de les competencies transversals (per exemple: legislaci6 sabre
RTVE, bases del reglm local, dret a l'educaci6, sistema educatiu,
comer~ minorista, sanitat, poder judicial, espais naturals)
9
�-
Impulsar, quan s'escaigui, la iniciativa legislativa del Parlarnent davant
les Corts per a reformar les lleis estatals quan puguin limitar les
potencialitats de l'autogovern
-
Instar la modificaci6 de la normativa estatal pertinent pel que fa a la
definici6 dels principis de territorialitat i interes general i establir
convenis amb altres Comunitats Autonomes (CCAA), quan els Hmits de
la territorialitat puguin significar un obstacle a l'adequada prestaci6 de
serveis i funcions de titularitat autonomica
-
Insistir en la conveniencia d'interposar recurses d'inconstitucionalitat
en cas de nova legislaci6 estatal restrictiva de la interpretaci6 de la
competencia autonomica
d) Respecte de l'ampliaci6 de competencies estatutaries, la Comissi6
recomana:
-
Incorporar a l'Estatut -mitjanc;ant la seva reforma- les competencies
sobrevingudes despres de la seva aprovaci6 (policia de transit, mitjans
de comunicaci6 publics)
-
Rec6rrer a la previ'si6 de l'art. 28 de l'EAC per tal d'impulsar l'aplicaci6
'
de l'art. 150.1 i 2 CE en materia d'ampliaci6 de competencies, per
exemple, en l'ambit de la immigraci6
-
Explorar la via de la Disposici6 Addicional Primera de la CE, que
empara i r:especta els drets histories
-
Un cop exhaurides les vies assenyalades en els apartats anteriors,
considerar l'eventualitat de la revisi6 de les disposicions estatutaries i
constitucionals en materia competencial
'
10
�2. Revisar la confiquraci6 de les institucions de la Generalitat i del
aoyern local a catalunya
1. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundim ent de l'Autogovern considera
que el rendiment de les institucions propies de la Generalitat permet ja
una avaluaci6 i justifica una proposta de revisi6 en funci6 de la seva
efectivitat i de la legitimitat adquirides durant aquests anys. Una avaluaci6
globalment positiva no pot lgnorar la necessitat de revisar alguns aspectes
de la configuraci6 d'aquestes institucions. ,De la mateixa manera, es pot
constatar la importancia del govern local, ,.que du rant aquests vint anys
d'autogover n ha fet una gran contribuci6 al desenvolup ament democratic,
economic i social, tot i les insuficiencies de la seva po~ici6 institucional i
dels recurses que se Ii han assignat. En conseqOencia, les propostes de
reforma afecten a l'Estatut i a les lleis de desplegament estatutari que
regulen institucions· com el propi Parlament, la Pre~idencia, el Consell
Executiu, l'organitzac i6 territorial, els , mitjans de co'municaci6 publics, el
Consell Consultiu o la Sindicatura de Comptes. Igualm~nt, es recomanen
actuacions pel que fa a la normativa que · afecta pis governs locals de
' 11,
Catalunya, la seva estructuria, competencies i 'recurses.
•
'
I
2. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundim ent de l'Autogovern proposa que
!
!;
aquesta revisi6 tingui en compte, entre d'altres, els criteris seguer:its:
'
I
- Incrementa r la participaci6 ciutadana en l'activitat poHtica, , tant en la
designaci6 d'organ~ representatius com en , procedjments d'intervenci 6
directa
- Reequilibrar les relacions Parlamentl!'Executiu i reforc;ar la capacitat de
I
control del Parlament sobre el Govern 1,les seves actuacions
- Fer mes efectius els mecanismes de responsabilitzaci6 publica dels
orqanismes consultius i fiscalitzadors de la Generalitat
11
�- Augm entar la transparencia en la gesti6 dels mitjan s de comun
icaci6
publics o dependents de concessions publiques i vetllar per la
seva
observancia del principi constitucional del pluralisme politic
-
Reforcar els governs locals i acostar a la ciutadania els centre
s
territo rials de decisi6 polftic o-adm inistra tiva, amb aplicaci6 del princip
i de
proxim itat a les relacions entre nivells territo rials, fent efectiu el princip
i
de l'auton omia local i facilita nt la simplificaci6 i la coordinaci6 de la
xarxa
admin istrativ a
3. La Comissi6 d'Estudi per a l~Aprofundiment de l'Autog overn consid
era
que la traduc ci6 d'aquests criteris s'ha d'expressar en la reform a de
lleis
auton omiqu es vigent s, especialment de la llei 3/198 2 i de les
lleis
reguladores dels organismes assessors de la Gener alitat, aixf com
en
l'elaboraci6 de noves normes legals. De manera particu lar, es recom
ana
-
Elabo rar immed iatame nt la llei electoral catalana, respec tant
els
princip is establ erts en l'EAC i institu int la Junta Electoral de Catalunya
- Incorp orar les disposicions relatives al Parlamerit contingudes a
la Llei
3/198 2 (del President, del Parlament i del Consell Executiu) a l'Esta
tut o al
Regla ment parlam entari , segons escaigui
- Reform ar el Reglament del Parlament, per a facilita r l'agilit at dels
seus
proced iments , l'efect ivitat de la seva capacitat d'impu ls i de contro
l, la
participaci6 c;iutadana i social en les seves tasques, l'expressi6
del
plurali sme politic i la p~nalitzaci6 del transf uguism e
- Elaborar una Llei del President i del Govern, en substi tuci6 de
la Llei
3/198 2, que revisi la dinamica presidencialista actual del sistem
a i
establ eixi la limitaci6 del nombr e de manda ts consecutius del Presid
ent, la
regulaci6 de la figura del Conseller Primer, la respon sabilit at
polftica
individ ual dels memb res del Govern, etc.
12
�- Establir a l'Estatut el rang de les llels institucionals basiques ( o de
desplegament estatutari) i establir el control parlamentari dels decrets
·Iegislatius
- Reformar la llei catalana 2/1995 d'iniciativa legislativa popular, facilitant
una major participaci6 de la ciuta~ania en el proces legislatiu
-
Reformar les lleis reguladores dels organismes assessors de la
Generalitat (Consell Consultiu, Sindicatura de Comptes,
Consell de
!'Audiovisual), per' tat de revisar les compe~encies, la responsabilitat
'
polftica, la designaci6 i la revocaci6 parlamentaria dels seus membres i
establir la limitaci6 dels seus .mandats
I
- Regular el regim de I'activitat dels· alts carrecs a!_ servei del Govern i de
l'Administraci6 de la Generalitat, aixf com del , personal eventual no
estructural, a traves de la fixaci6 d'inc;:ompatibilitats i de , mecanismes
I'
d'avaluaci6 de la seva idone"itat
- Assumir per part de la Generalitat i en ·e1 mare de l'ordenament actual
les
competencies
referents
a · les
consultes · populars,
els
nuclis
d'intervenci6 participativa o consells ciuta~c1ns ' i l'acces a les tecnologies
de la comunicaci6 per a 'la partic:ipaci6 pdlftica
I
- Elaborar la llei reguladora del servei public de radio i televisi6 de la
·Generalitat de Catalunya i la llei general de !'audiovisual de Catalunya
I
- Incorporar l'afirmaci6 del principi ·de proximitat (o subsidiarietat) a l'art.
'
'
5 de l'EAC, reformqr les lleis catalanes d'ordenaci6 territorial de 1987,
constituir el Consell L:ocal de Catalunya, i impulsar la reforma de la Llei de
Bases de Regim Lo.cal o el ~ecurs a I? delegaci6 prevista en l'art. 150.2 CE,
per tal d'aconseguir una ordenaci6 del govern lqcal que faclliti l'efectivitat
del principi de la seva al:ltonomia, el reeq,uilibri territorial, la cooperaci6
intermunicipal
i
la
transferencia
a
les
competencies, equipaments I recursos 'en
administracions
locals
de
polftiques (ensenyament,
, ocupaci6, habitatge, immigraci6, serveis socials) que requereixen una
maxima proximitat als ciytadans
13
�3. Reforcar la posici6 de la Generalitat com a part de l'Estat
1. Es opini6 de la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern
que cal desenvolupar alguns dels principis basics de la Constituci6 de
1978 pel que fa a l'organitzaci6 territorial de l'Estat:
-
El principi segons el qual les institucions d'autogovern de les
nacionalitats i regions s6n Estat, amb les seves conseqOencies sobre la
subrogaci6
dels
organs
estatals
per
part
de
les
institucions
autonomiques i sobre la lleialtat i solidaritat redproques entre aquestes
i les institucions estatals
-
El principi de la plurinacionalitat d'Espanya (art. 2 CE), que es pot
expressar en formes singulars en diversos camps competencials i
simbolics, en els quals la Generalitat pot tenir una posici6 diferenciada
-
El principi d'autonomia, que ha d'informar l'exercici de competencies
estatals i la configuraci6 de les seves institucions, de manera similar al
paper que te el principi constitucional del pluralisme democratic
Aquest principis s'han de traduir en la participaci6 de la Generalitat en
l'exercici de funcions estatals i, per tant, en les institucions generals que
en s6n titulars. Si aquests principis s'accepten plenament, les institucions
comunes de l'Estat faran possible que la voluntat general de l'Estat
expressi efectivament les voluntats de les comunitats que l'integren.
2. La Comissi6 creu necessari, per tant, que es facin efectius els principis
esmentats quan l'Estat configura les seves institucions i quan exerceix les
seves competencies. De manera mes espedfica, aquest objectiu implica:
-
Revisar les competencies,
la
composici6
i
l'elecci6
del
Senat,
convertint-lo en cambra de representaci6 efectiva de les CCAA i de la
seva participaci6 en la formaci6 de la voluntat estatal, i com a
expressi6 del caracter plurinacional,
d'Espanya
pluricultural
i plurilingOistic
14
�Facilitar l'exercici de la iniciativa legislativa davant les Carts Generals
per part de les Comunitats Autonomes, revisant la normativa actual
sabre aquesta tramitaci6
-
Establir la intervenci6 de la Generalitat -especialment a traves del
Senat- en la designaci6 dels membres d'institucions generals de l'Estat
(Tribunal Constitucional, Consell General del Peder Judicial, Tribunal de
Comptes, Consell Economic i Social)
-
Establir la participaci6 de la Generalitat en els tramits previs a la
designaci6 dels membres d'organismes i agencies les intervencions
dels quals afecten tot el territori espanyol (Banc d'Espanya, Agencia
Tributaria, Comissi6 Nacional del Mercat de Valors, Comissi6 del
Sistema Electric Nacional, Comissi6 del Mercat de Telecomunicacions,
Agencia de Protecci6 de Dades, Consell de RTVE, etc.)
-
Adaptar l'estructura del Peder Judicial a la naturalesa d'un Estat
compost com el que defineix la Constituci6 de 1978, atribuint a cada
Tribunal Superior de Justkia les funcions de Tribunal de Cassaci6 per
resold re en darrera instancia ,els recurses judicials iniciats en el territori
de la seva jurisdicci6, instituint la justkia municipal de pau als grans
nuclis urbans, descentralitzant les tasques d'organitzaci6 i de govern
del Peder Judicial, assegurant la intervenci6 de la Generalitat en la
fixaci6 de la planta i demarcaci6 judicial i integrant el seu personal no
judicial en la funci6 publica catalana
-
Ampliar i consolidar els mecanismes de col·laboraci6 entre les
institucions estatals i les CCAA i les CCAA entre elles, especialment pel
que fa a l'establiment de convenis i acords intercomunitaris i d'organs
permanents de col·laboraci6 interterritorial en allo que no sigui
competencia del Senat reformat
-
Reforc;ar els mecanismes de relaci6 ordinaria entre la Generalitat i
l'Estat de caracter bilateral
-
Reconeixer legalment totes les consequencies que han de derivar de la
consideraci6 del President de la Generalitat com a representant
ordinari de l'Estat a Catalunya
-
Transferir progressivament les funcions executives de l'Estat en el
territori de Catalunya a la Generalitat, per tal d'esdevenir unica
administraci6
responsable
de
les
competencies
autonomiques
i
15
�estatals, actuant en aquest darrer cas com a administradora de
tasques comuns
3. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern opina que
els objectius anteriors podran ser aconseguits mitjanc;ant el recurs a
reformes normatives d'ordre divers que s'enumeren tot seguit.
a) Pel que fa al Senat, reforma del Titol III de la CE, d'altres normes
vinculades a aquesta reforma i de l'EAC
b) Pel que fa al Peder Judicial, reforma de la LOPJ i de la Llei de Planta i
Demarcaci6 i, eventualment, activaci6 de la clausula subrogatoria
continguda a l'art. 28.2 EAC
c) Pel que fa a l'exercici de la iniciativa legislativa davant les Carts,
reforma del Titol III CE, per tal siguin preses en consideraci6 en el
Senat
d) Pel que fa a la intervenci6 en la designaci6 dels membres d'institucions
generals de l'Estat, reforma de les Lleis estatals que les regulen i del
Reglament del Senat
e) Pel que fa a les relacions entre CCAA, suprimir l'autoritzaci6 previa
sabre acords de cooperaci6 intercomunitaris que preveu l'art. 27 .1 i 2
EAC
f) Pel que fa a l'assumpci6 per part de la Generalitat de les competencies
d'execuci6 estatals a ,Catalunya, reforma de la LOFAGE
La reforma del Senat apareix com una actuaci6 indispensable per a
l'aprofundim ent de l'autogovern i per a la transformaci6 federal de l'Estat,
desplegant les virtualitats no activades de la Constituci6 de 1978. Per aixo
mateix, la Comissi6 atorga una importancia essencial a aquesta reforma.
El Senat ha de ' ser la Cambra de les Comunitats Autonomes, per tal de
poder debatre i decidir sabre les questions que se suscitin entre elles,
entre elles i el govern de l'Estat, i entre elles i el Congres dels Diputats.
D'aquesta manera, es converteix en la miller garantia per a la defensa de
la plurinacionalitat, la pluricultural itat i el plurilinguisme de l'Estat de les
Autonomies i pot abordar de forma decisiva la participaci6 de les
Comunitats Autonomes en questions com l'elaboraci6 de la legislaci6
16
�estatal, especialment quan afectl la distribuci6 territorial del poder politic,
la formaci6 de la voluntat estatal en la construcci6 europea, la designaci6
de membres d'organismes comuns de l'Estat o les decisions sobre
financ;ament autonomic i territorialitzaci6 de les inversions estatals.
La reforma del Senat i les demes reformes normatives previstes en aquest
apartat poden ser impulsades mitjanc;ant la iniciativa legislativa en el
Congres o en el Senat, basada en un acord entre formacions poHtiques
amb presencia a les Corts. Alternativament, es pot rec6rrer a la iniciativa
legislativa del Parlament de Catalunya davant les Corts Generals.
17
�4. Institucionalitzar la presencia de la Generalitat en la Uni6
Eurooea i en l'ambit de les relacions internacionals
1. Tai com s'afirma en l'apartat anterior, la Comissi6 estima que la
Generalitat es Estat i que l'Estat -en la seva configuraci6 i en les seves
actuacions- ha de ser informat pel principi d'autonomia territorial. Al
mateix temps, la Generalitat te tambe encomanada la defensa dels
interessos de Catalunya.
La Comissi6 dedueix d'aquestes dues
premisses una doble conclusi6. En primer lloc, la Generalitat ha de
participar en la formaci6 de la voluntat estatal en la UE, en organismes
internacionals i en l'ambit de les relacions internacionals, especialment
quan aquestes relacions afecten a ambits competencials reconeguts
com a propis de la Generalitat o participats per ella. En segon floe i de
la mateixa manera, la Generalitat -i les demes CCAA- han de participar
en l'aplicaci6 de les decisions adoptades per la UE i per organismes
internacionals. En aquesta doble perspectiva, s'ha d'admetre que els
mecanismes fins ara existents de col ·laboraci6 i de participaci6, tant a
nivell intern com extern, s'han mostrat del tot insuficients. De manera
particular, la integraci6 d'Espanya en la Uni6 Europea -sobrevinguda
despres de l'entrada en vigor de la CE i de l'EAC- obliga a regular
situacions no previstes en aquell moment.
2. Per tal de regular aquesta situaci6, la Comissi6 d'Estudi per a
l'Aprofundiment de l'Autogovern considera necessari aprofundir en
•
I
aquesta dimensi6 de l'autogovern, d'acord amb els criteris segOents.
a) Pel que fa a la presencia en la UE, ·
-
Institucionalitzar la partidpaci6 de la Generalitat i de les altres
CCAA en la formaci6 de la voluntat estatal en les institucions
comunitaries, especialment a traves del Senat reformat
-
Assegurar la participaci6 ordinaria de la Generalitat i de les altres
CCAA en la representaci6 espanyola davant del Consell Europeu, del
COREPER, dels Comites i dels Grups de Treball del Consell i d'altres
18
�organs
auxiliars
quan
tractin
de
materies
de
competencia
autonomica
-
Exercir per delegaci6 estatal la representaci6 espanyola en les
institucions de la UE, quan tractin de materies de competencia
autonomica, d'acord amb l'art. 203 del Tractat de la Uni6 Europea
-
Assumir de forma plena per part de la Generalitat l'execuci6 del
dret comunitari -es a dir, la seva transposici6 al dret intern- en
l'ambit de les seves competencies, tal com estableix l'art. 27.3 EAC
-
Ampliar i assegurar la intervenci6 de les CCAA en les actuacions de
l'Estat davant del TJCE quan es tracti de Ia defensa de Ies
competencies i interessos autonomics i tal com es produeix en
altres Estats compostos
-
Promoure el reconeixement de la representaci6 catalana en la
composici6 del Parlament europeu en vistes a l'horitz6 2004,
despres de l'ampliaci6 i de la Conferencia Intergovername ntal de
Berlfn
b) Pel que fa a les relacions amb orqanismes internacionals,
-
Facilitar la participaci6 de les CCAA en les relacions de l'Estat amb
el Consell d'Europa i els seus organs i, en especial, promoure Ia
cooperaci6 entre el Parlament de Catalunya
I'Assemblea
Parlamentaria def Consell d'Europa
-
Incorporar una representaci6 de la Generalitat en la delegaci6
estatal en organismes internacionals quan es tractin materies de
competencia autonomica
-
Promoure Ia presencia de la Generalitat en organismes que
accepten la participaci6 d'entitats subestatals i tenen objectius
relacionats
amb
competencies
autonomiques
(per
exemple,
UNESCO, Organitzaci6 Mundial del Turisme, etc.)
19
�c) Pel que fa a altres relacions internacionals,
-
Participar en la negociaci6 de tractats sobre materies d'interes
autonomic, d'acord amb les competencies del Senat reformat i fent
efectives les previsions de l'EAC (art. 24.4 i 5)
Establir acords internacionals amb altres entitats poHtiques
sobre materies de competencia de la Generalitat, especialment pel
que fa a la col•laboraci6 transfronterera
Impulsar la participaci6 de la Generalitat en els forums i
organitzacions internacionals, on
hi
hagi
presencia
d'entitats
politiques subestatals i facilitar la seva adhesi6 als acords i tractats
que contribueixin a la consecuci6 d'un m6n mes just i solidari
Establir la cooperaci6 amb les institucions representatives
dels territoris histories de la comunitat cultural catalana en materia
economica, cultural i de serveis en el mare de la UE
Promoure la coordinaci6 de poHtiques economiques, socials i
culturals
en
el
conjunt
dels
territoris
del
denominat
"arc
mediterrani" en el mare de la UE
3. Per assolir aquests objectius, la Comissi6 recomana, entre altres, les
mesures segOents:
-
Reformar les competencies del Senat per tal que -com a Cambra de
representaci6 territorial- incorpori de manera expressa les funcions
'
de relaci6 de les CCAA amb la UE i la participaci6 de les CCAA en la
negociaci6 de tractats internacionals que afectin materies de la seva
competencia
-
Revisar les lleis estatals que transposen directrius o executen
reglaments comunitaris a partir de competencies basiques per fer
efectiu allo que estableix l'art. 27.3 EAC, en materia de tractats i
convenis internacionals
-
Establir l'acord amb l'Estat per ampliar els suposits de participaci6
de la Generalitat en les diverses delegacions espanyoles a les
institucions de la UE i per millorar la defensa de les competencies i
interessos de la Generalitat davant del TJCE
20
�-
Revisar les disposicions de la LOREG pel que fa a les eleccions al
Parlament Europeu, per tal que -a partir de la propera reforma de
les institucions de la UE derivada de la seva ampliaci6 i en vistes a
la futura definici6 d'una legislaci6 electoral europe a- es promog ui la
representaci6 de Catalunya al Parlament Europeu
-
Fer us de !'article 27.4 EAC i, en el seu ca s, reform ar-lo per amplia r
1
les seves possibilitats en materia d'acords i tractat s de conting ut
'
academic, linguistic i cultural
-
Establir una oficina de relacions del Parlament de Catalunya amb el
Consell d'Europa
-
Establir una agencia publica de representaci6 instituc ional de la
Generalitat on ho aconsellin circumstancies de caracte r politic,
economic, cultural o d'altre tipus
21
�s. Garantir el reconeixement dels aspectes culturals i simbolics de
la plurinacionalitat de l'Estat
1. Es opini6 de la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofund iment de l'Autogovern
que el caracter plurinacional i pluricultural de l'Estat no es manifesta de
forma clara en el reconeixement i la regulaci6 dels aspectes simbolics,
culturals i comunicatius en que s'expressa l'activitat institucional de
l'Estat. La situaci6 actual es, en aquest aspecte, claramen t deficient.
Sovint, les iniciatives preses des de Catalunya no han trobat l'acollida
necessaria per a garantir aquest reconeixement.
2. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern considera,
per tant, que aquest reconeixement ha d'activar-se en alguns ambits
preferents
com
s6n
l'ambit educatiu,
cultural,
lingufstic
i
de
la
representaci6 simbolica de l'Estat. Mes en particular, el mare legal ha
d'orientar -se a
Garantir el desenvolupament de les diverses cultures d'Espanya,
tant a !'interior de l'Estat com a !'estranger
Promoure el coneixement i l'us de les seves llengues, pel que fa a
les activitats institucionals i de representaci6 simbolica
Fomentar el respecte i la valoraci6 positiva de la diversitat cultural
especialment entre els joves
3. Amb aquest objectiu, la Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofund iment de
l'Autogovern proposa que l'Estat i la Generalitat adoptin les mesures
legals i polftiques necessaries per tal de
-
Incorpora r al sistema educatiu en tots els seus nivells les
materies obligatories i/o optatives que expressen la diversitat
cultural i lingufstica d'Espanya
-
Reconeixer la realitat plurilingufstica de l'Estat en la seva
denominaci6 oficial, en els registres publics, l'emissi6 de moneda
i segells, el DNI i el passaport i l'etiquetatge de productes
22
�-
Establir el requisit del coneixement d,e les llengOes cooficials per
exercir funcions administratives -incloses les judicials- en els
corresponents territoris de l'Estat
-
Establir l'us de les llengOes cooficials a Espanya en les
institucions comunes de l'Estat (Certs Generals i altres), d'acord
amb l'art. 3 CE
-
Crear un Consell de les Cultures, encarregat de dur a terme les
funcions previstes en l'art. ,149.2 CE i al qual s'aniran trar;isferint
aquestes funcions per part del govern de l'Estat
-
Condicionar les concessions administrativ!;:!S ·per a la comunicaci6
audiovisual a un compromfs d'utilitzaci6 de les diverses llengOes
estatals per part del concessiona~i
-
Fomentar per part de la Gene~alitat .l'activitat cultural
en les
,,
llengOes reconegudes a l'~AC de Catalunya
-
Aplicar la Llei de Politica LingOfstica · ' '
'
1
4. Aquests obje~tius requereixen la revisi6 de· les legislacions estatat' i
,,
autonomica i de les normatives derivades vigents que es relacionen amb
I
aquestes materies, mitjanc;ant la iniciativa legislativa del Congres o Senat
o mitjanc;ant la iniciativa legislqtiva del Parlament.
,
1
I
I~
11
I
23
�6. Establir els drets i els deures dels ciutadans de Catalunya
1. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundim ent de l'Autogovern enten que
la pertinenc;a a la nostra comunitat nacional es defineix avui pel fet de
compartir els mateixos drets i els mateixos deures, sense discriminaci6 de
cap mena. La seva identitat s'actualitza permanentm ent, d'acord amb la
voluntat dels seus ciutadans i de les seves ciutadanes. Aquests drets i
deures han de tenir el seu reconeixement en el text normatiu basic de
l'autogovern que es l'Estatut. A mes, la progressiva unificaci6 polftica i
economica de la Uni6 Europea avanc;a cap a una (mica ciutadania europea,
amb uns drets i deures comuns compartits per tots els habitants de la
Uni6, basats en els principis de llibertat i igualtat. Per aixo, la Comissi6
creu que la Generalitat haura de vetllar tant per l'efectiva aplicaci6 dels
drets de tots els ciutadans de la Uni6 residents en territori catala, com per
la preservaci6 de la identitat nacional catalana.
Per aquesta ra6, es convenient desplegar i ampliar la breu referencia que
l'Estatut (art. 8) fa als drets i deures dels ciutadans de Catalunya que es
limita a una remissi6 a la Constituci6 espanyola. Aquesta remissi6, pero,
no impedeix l'establimen t d'un cataleg propi de drets i deures. Aquest
cataleg no pot limitar en cap cas el que figura a la CE. Pero sf que pot
ampliar-lo mitjanc;ant
- La incorporaci6 dels drets declarats i protegits en la Carta de
Drets Fonamentals de la UE (Ni<;a, 2000)
- L'ampliaci6 del contingut de drets ja contemplats a la CE en les
materies sobre les que la Generalitat te competencies reconegudes
-La garantia reforc;ada de prestacions que facilitin l'exercici dels
drets
- La transformac i6 en drets subjectius d'alguns principis rectors de
la CE (Tftol I, cap. III) que han d'inspirar les polftiques socials,
sobre les que la Generalitat te competencies
- La transformac i6 en drets subjectius de principis que s'afirmen en
els Tractats de la UE
24
�-
El
reconelxement
de
drets ja
contemplats
en
legislaci6
autonomica catalana de caracter sectorial
2. La Comissi6 d'Estudi per a l'Aprofundiment de l'Autogovern considera
que aquest desplegament en un cataleg propi ha de fer referencia a drets i
deures, que poden agrupar-se de la manera segOent:
a) Drets i deures de participaci6 ciutadana que concreten el principi
democratic:
petici6,
participaci6
en
l'activitat
administrativa
(audiencia, acces a documentaci6 publica, arxius i registres), acces
a mitjans de comunicaci6, associaci6, iniciativa legislativa popular i
altres formes d'intervenci6 polftica directa.
b) Drets i deures denominats de "tercera generaci6" que concreten el
principi social: relacions laborals, ensenyament, medi ambient,
I
habitatge digne, salut, consum, igualtat i no discriminaci6. De
manera especial, haurien d'incloure's aquf una millor definici6 dels
drets
de
determinats col·le~tius:
,,
infants
i joventut,
dones,
homosexuals, discapacitats, tercera edat i estrangers, amb especial
atenci6 a l'acollida i integraci6 de nacionals no comunitaris.
Igualment, s'haurien d'incloure els deures de solidaritat social,
discriminaci6 positiva i compromfs voluntari en l'atenci6 a col-lectius
I
mes desfavorits.
c) Drets i deures ,de caracter cultural: no discriminaci6 per raons
lingOfstiques
i/o
recomanacions
culturals,
formulades
usos
per
linguistics
la
Comissi6
d'acord
en
els
amb
les
apartats
anteriors, respecte i foment de les expressions culturals, etc.
3. La Comissi6 constata que alguns d'aquests drets i deures es troben ja
formu~ats en lleis catalanes sectorials. Pero considera que es convenient la
seva incorporaci6 a l'Estatut, juntament amb la definici6 d'altres com els
esmentats en l'apartat anterior. Aquesta incorporaci6 implicaria l'addici6 a
I
l'Estatut d'un Titol relatlu als drets i als deures polftics, economics i
socials, seguint el procediment de reforma previst en el seu art. 57.
D'aquesta manera, tot partint dels drets i deures establerts en la
Constituci6, els Tractats de la UE, la Carta de Drets Fonamentals de la UE
25
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Catalunya i l'autogovern: perspectiva 2008
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Comissió d'estudi per a l'aprofundiment de l'autogovern
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-11-27
Type
The nature or genre of the resource
Informe
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Parlament de Catalunya
Acció política
Partits Polítics
Description
An account of the resource
Proposta d'informe elaborat per la comissió formada pels grups parlamentaris d'ICV, ERC i PSC-CpC.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Informes
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2821/20021002_DebatOrientacioPoliticaGeneral_PM.pdf
64517a5791129e0c9afaedb3942ac09e
PDF Text
Text
u<>
DEBAT D'ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL
2 d'octubre del 2002
Senyor
President,
senyores
Diputades
i
senyors Diputats.
Jordi Pujol és un President molt respectable i
molt honorable. Ha respectat el seu càrrec i l'ha
honorat.
Diria
que
Macià,
Companys,
Tarradellas i Pujol no solament l'han honorat:
l'han engrandit.
Tarradellas quan torna a Catalunya i diu: "Sóc
el 115è President de la Generalitat" enllaça
coratjosament, hàbilment, amb un passat remot
que el passat immediat havia tractat d'esborrar
de la memòria.
i
�Com el President va explicar en el Saló de Sant
Jordi
abans
d'ahir,
Tarradellas,
per
via
personal, va lligar magistralment les dues
legitimitats
separades
per
una
interrupció
injusta i cruel. Però el cert és que els 113
Presidents de la Generalitat, fins el 1714, van
ser
majorment
eclesiàstics
sense
gran
significació política. La prova és que el nostre
heroi avui és Rafael de Casanovas, Cap del
Consell de Cent, és a dir, Alcalde de Barcelona.
La història del catalanisme modern comença
amb
la
Solidaritat
Catalana.
La
història
moderna de la Generalitat comença
amb
Macià. Macià, Companys, Tarradellas i Pujol,
sense oblidar Iria, han engrandit la institució. Li
han donat una ressonància que només la
monarquia dels Comtes de Barcelona havia
tingut.
2
�Dit això, haig de dir també que el seu sentit
institucional, que li reconec, President, ha tingut
sovint una falla important: vostè ha actuat amb
una certa manca de consideració respecte del
Parlament. Encara li hauria de dir i li diré coses
bones del seu llarg mandat. Però em permetran
que intercali una reflexió crítica, carregada de
conseqüències.
Hi ha hagut moments, President, en que m'ha
semblat que vostè desapoderava el Parlament.
De fet. Fa un any vostè no va respondre, aquí
en el Parlament, a una moció de censura, fet
inèdit no sols en la història moderna de
Catalunya sinó de tota Europa. Va voler
convertir el Parlament en una plataforma de
llançament electoral, pel que veiem sense
grans resultats. I ahir va dir que d'algunes
coses importants, les més importants, no en
3
�parlaria. Queja en parlaria algú altre en un altre
lloc.
Tanmateix vostè és fill del Parlament. Li ho dic
amb tot el respecte: és aquí on s'ha de parlar.
Fa un any i ara. Vostè ha estat elegit per
aquest Parlament. Va ser aquí, gràcies al
suport que el Sr. Aznar telefònicament li va
donar des de Cuba, que vostè va ser elegit
President.
És aquí on ara ha de justificar perquè pensa
que és millor per a Catalunya mantenir un
President
que
ha
abandonat
les
seves
obligacions, en comptes de dir, senzillament,
adéu siau. Aquest no és el President que volen
l'Estatut i la llei. Un President que s'acomiada
un any abans de plegar, que dimiteix de les
seves funcions molt abans de deixar el càrrec.
Si vostè s'acomiada del Parlament, perquè es
4
�el seu darrer debat de política general, vostè
s'està acomiadant del govern i del país.
Amb tot el respecte i un punt de decepció, però
encara amb alguna esperança, haig de dir-li
també una altra cosa que fa referència a un
punt molt calent de l'actualitat política. Un punt
que no es pot obviar per bé que no és ni ha de
ser el centre del nostre debat.
Jo no he demanat que el President de la
Generalitat fes de mitjancer amb el govern
basc. Si així es va entendre, puntualitzo amb
respecte
i
emfàticament:
jo
espero
del
President de la Generalitat, quasi diria, tinc dret
a exigir, que s'impliqui en la solució d'un
problema que està enverinant no sols la política
i la vida a Euskadi, sinó les possibilitats de dur
5
�Catalunya
fins
al
sostre
de
les
seves
aspiracions. Catalunya ha de ser la locomotora
política d'Espanya, si volem obtenir el que estic
segur que vostè i jo volem obtenir pels
ciutadans de Catalunya. Vostè ho va dir ahir:
un país per prosperar necessita autoestima. I
autoestima vol dir un lideratge i un rol polític
que amb realisme podem aspirar a obtenir. No
hi ha autoestima sense ambició. Si el govern no
té l'ambició que el poble espera no pot esperar
del poble la resposta que vostè requereix de la
societat civil quan diu: hem de posar la societat
davant de les seves responsabilitats.
Quan jo dic això, quan jo dic que Catalunya ha
de fer una proposta a Espanya, i dic quina,
vostè
respon:
emmirallaments.
No,
Sr.
President, no emmirallaments, una ambició
realista, una ambició raonable, la Pàtria radiant
i lliure de la que vostè parlava ahir, que no pot
6
�ser només una frase. Una ambició raonable. No
empetitim la magnitud dels nostres objectius
nosaltres mateixos, per després dir que els
altres
no
reconeixen
les
ambicions
de
Catalunya. No pot dir que d'aquí a dos anys ja
en tornarem a parlar si segueixen ignorant les
nostres aspiracions i malagraint el nostre
sacrifici, com vostè va dir ahir. Hem de parlar
més clar.
Amb total sinceritat li dic: parlar clar vol dir
proposar coses factibles, encara que no siguin
senzilles i fer-ho amb lleialtat. Parlar clar vol dir
parlar en nom del país i no en nom del nostre
partit, quan el país ho reclama. I ara el país ho
reclama. Ara convé. Convé que vostè i jo, i els
diferents líders de la política catalana, parlem
clar explicant quins són els nostres objectius i
especifiquem amb precisió el que volem dir.
7
�Ibarretxe ho ha fet. Carod-Rovira, a casa
nostra, s'hi ha mostrat d'acord. Jo no hi estic
d'acord. Primer és la llibertat i la vida.
Crec també que el govern espanyol va mostrar
una absoluta manca de sentit de l'oportunitat,
immediatament que l'Ertzaintza executés fil per
randa les resolucions d'un Jutge Instructor
(instructor!). En el moment que era obligat,
doncs, prendre una iniciativa política de diàleg
que només el govern, repeteixo, només el
govern, podia prendre. D'això no se'n pot dir
solament manca de sentit de l'oportunitat, sinó
manca de sentit d'Estat. Ibarretxe ha omplert
aquest buit amb més audàcia que seny.
Tenim un President del govern espanyol que no
parla amb ningú: no parla amb Ibarretxe, no
parla amb Vostè, al menys que es sàpiga, no
parla ni amb el líder de la oposició més
8
�dialogant que ha tingut Espanya en els 25 anys
de democràcia
El que vull dir-li, President, és que Catalunya
no pot ser la gran absent d'un debat que ni tan
sols s'ha encetat. I que no s'encetarà fins que
Catalunya no parli, que és el debat sobre
l'Espanya plural. L'autèntic debat. Perquè el
tema no és Euskadi, el tema és Espanya i
Euskadi
n'és
la cortina.
I el paper que
Catalunya hi ha de tenir.
*****************************
Parlem de Catalunya. En efecte, els darrers vint
anys Catalunya ha fet un gran salt endavant, ha
experimentat un progrés del que podem sentirnos orgullosos. Vostè com a President té una
part important del mèrit. Però, com vostè
mateix
deia, és
un
mèrit
compartit,
per
9
�Ajuntaments, sindicats, emprenedors, societat
civil, professionals...
L'autoestima com a país implica també un alt
nivell d'exigència envers les seves institucions.
Una cosa és autoestima i l'altra absència
absoluta de reconeixement de mancances. I
ahir, President, en el seu llarg discurs no va
haver-hi ni una sola frase per reconèixer cap
error.
No podem oblidar la pèrdua d'impuls que s'ha
anat produint especialment en aquests darrers
anys. Vostè es lamentava, amb motiu de la
celebració de la Diada d'enguany, de la pèrdua
d'impuls, de tremp. El cert és que l'excel·lència
de la nostra transició, l'entusiasme dels primers
anys, ha anat cedint pas a la resignació i a
l'empobriment de projectes i esperances.
10
�Un segon error és la seva patrimonialització
del país, l'apropiació interessada de la idea de
Catalunya fins el punt que mai no han
reconegut a ningú el patriotisme que jo li he
reconegut sempre. Vostès han cregut que
podien garantir per si sols el progrés i el
benestar del país. I això els ha portat a la
marxa lenta que avui tothom reconeix.
Un
tercer
error
d'irregularitats
i
ha
estat
l'acumulació
connivencies
que
han
perjudicat la imatge de les nostres institucions.
Massa casos poc o gens aclarits, massa
negocis a l'ombra de l'administració, massa
clientélisme i favoritisme.
Per últim, vull destacar la persistent voluntat
de
controlar
la
societat
civil.
Siguin
associacions, entitats, Òmnium Cultural o clubs
de futbol. O les Caixes. Introduir incertesa,
H
�sense explicació, en algunes de les més
sòlides
institucions
financeres
no
ja
de
Catalunya sinó d'Espanya, no té cap mena de
sentit. És un acte temerari.
***************************
President, vull expressar-li el nostre profund
desacord en com està finalitzant aquest darrer
període del seu llarg mandat. Els 22 anys
transcorreguts no tapen els tres darrers anys.
Parlar del 2010 no ens estalviarà l'agonia del
2003.
Aquesta legislatura ha estat temps perdut.
Tres anys perduts. ¿I encara en volen
perdre un altre?
12
�I d'aquest fracàs en l'acció de Govern, qui en
surt perjudicada
és Catalunya
i els seus
ciutadans.
Existeix un problema de manca de liderat, de
manca d'orientació que s'afegeix a una gran
incompetència en la gestió que està causant
danys, de vegades irreparables i que es
tradueixen en episodis ben visibles:
Pla
Hidrològic
Nacional,
contaminació
d'aqüífers,
Problemes d'habitatge, sinistralitat laboral i en
la carretera,
Però també es tradueixen en els altres danys
menys visibles que tindran efectes a més llarg
termini: sistema educatiu, recerca, protecció
social, dèficit d'infrastructures
13
�Catalunya no va tan bé com podria,
Està perdent pes en el conjunt d'Espanya i des
del Govern no s'està fent el necessari per a
mantenir-nos en primera línia del progrés
econòmic, social i cultural.
¿Recorda, President, quin era el seu programa
de legislatura?
Més poder i més diners. Han passat ja tres
anys i ni més poder ni més diners. Ni més
respecte, ni més influència.
¿Què hem aconseguit? De debò. ¿En què és
ara més forta la nostra autonomia que fa tres
anys? ¿Quines majors quotes de poder hem
assolit? CAP.
14
�¿És que Catalunya és ara més forta, més
potent, més influent en el conjunt de l'Estat?
NO.
¿És
que
hem
aconseguit
traspassos
rellevants? NO.
¿Quines grans obres s'han fet des del 92, llevat
de l'eix transversal i les del 2004? CAP.
Els grans projectes: Aeroport, Metro, SegarraGarrigues són futuribles que nosaltres haurem
de realitzar... i pagar. El més calent és a
l'aigüera.
¿És que
hem millorat substancialment
el
finançament de la nostra Autonomia? NO. ¿On
són els recursos addicionals?
¿On és la
suficiència financera?
15
�I si tenim més recursos, ¿per què vostès estan
traslladant al futur els pagaments de grans
obres? ¿Per què continuen practicant tècniques
de desviament del dèficit a través d'empreses
públiques o de crèdits de l'Institut Català de
Finances? ¿Per què estan duent a situacions
de pràctica fallida a importants corporacions
públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua o
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Vostès estan hipotecant les finances de la
Generalitat. S'estan endeutant a futur i estan
comprometent el progrés del país.
Repeteixo: ni més poder, ni més diners
ni
més influència, ni més liderat com a nació.
El que sí que han aconseguit vostès i el govern
del Partit Popular és reduir el pes econòmic de
16
�Catalunya. Avui, Catalunya pesa menys en el
context espanyol.
Des de que vostès treballen colze a colze amb
el PP, Catalunya perd participació en el PIB
espanyol i la població ocupada catalana perd
pes en el conjunt de l'espanyola. I això vol dir
pèrdua de potencial econòmic, però també
menys capacitat de generar ocupació, com
s'està veient.
¿Defensem bé els interessos de Catalunya si el
Govern de la Generalitat baixa la guàrdia? ¿La
moral del país és prou forta?
¿És que la psicologia del país no està prou
influïda pel tancament final de la planta de Lear
a Cervera (esperem, President, que, almenys,
amb bona predisposició per part seva en les
converses amb els treballadors - encara que ja
17
�no sé si demanar-li rés, ...que no els passi com
a la gent de Bagà, que han hagut de pagar car
l'enuig de vostè per la reivindicació de millores
en la carretera de Coll de Pal).
¿És que la psicologia col·lectiva no està influïda
per l'amenaça de Volkswagen d'endur-se feina
de Seat a Bratislava?
¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat
en bona part a Saragossa per desacords amb
el govern de la Generalitat, desacords que no
se'ns han volgut explicar?
¿De
què
ens
estan servint
les
seves
aliances? De res.
No confondran el poble de Catalunya simulant
ara un allunyament del PP, que a tots dos els
convé a efectes d'imatge. És una escena
18
�massa repetida... ja ningú no s'ho pot creure.
És purament oportunista.
El que compta és el balanç negatiu per
Catalunya de la seva ferma aliança dels darrers
set anys... I molts no poden suportar-ho, n'hem
vist un exemple molt destacat fa ben poc.
¿Repetirà, President, la vella cançó que diu
que PP i PSOE, "puix que són espanyols", són
iguals? A Catalunya ningú no creu que Aznar i
Zapatero siguin el mateix. No es pot governar
Catalunya des d'una falsedat i un error tan
evidents.
President, vostès no poden donar lliçons de
catalanisme a ningú.
I ara menys que mai després de sis anys de
pacte amb la dreta nacionalista espanyola. Un
19
�pacte que arribava inclus a proposar al PP que
s'esforcés a atraure un pretès vot anti-català en
la regió metropolitana de Barcelona! Això no és
catalanisme, això és una visió perversa de la
realitat de Catalunya!
Vostès han condicionat negativament la
vida política i la capacitat d'avançar del
nostre país, per motius partidistes.
Any rera any ens han desgranat una llista
interminable de realitzacions. No faltaria més.
El Pressupost de la Generalitat és de 15.000
milions d'euros (2,5 bilions de pessetes).
Prou
que
ens
ho
recorda
la
insistent
propaganda oficial. Tot i que aquesta mateixa
propaganda ens recorda que "queda molt per
fer". Vostès han deixat molt per fer. I ja no
estan en condicions de fer-ho.
20
�Una bona gestió no ha estat la característica
d'aquest
Govern.
Catalunya
és
de
les
Comunitats Autònomes que presenta les xifres
de despesa corrent per habitant més altes i la
inversió pública més baixa.
L'acció del seu Govern no ha estat a
l'alçada
del
que
Catalunya
demanda
i
espera. És la vitalitat de la societat catalana la
que ha mantingut la nostra vitalitat nacional.
¡Amb la de coses que es podrien haver fet i no
s'han fet! ¡Amb la de coses que es podrien
haver fet millor! ¡Ja les farem!
***********************************
21
�¿Quin país volem els catalans?
Els catalans i les catalanes volem una
societat cohesionada i solidària. Volem que
les famílies trobin l'ajut que necessiten per
tirar endavant. I la tindran!
Fa molts anys que vostè parlava de la
necessitat
que
els
catalans
i
catalanes
tinguessin més fills.
Fins i tot a la primera emissió de deute públic
parlaven de fer guarderies, ho recorda? Fa vint
anys... Però els ajuts i les places d'escoles
22
�bressol tot just comencen a arribar ara i encara
resulten molt insuficients.
Per això més de 85.000 ciutadans han signat la
Iniciativa Legislativa Popular que acaba d'entrar
a la Cambra.
I per això són també tan importants també
altres polítiques de suport a la família, com les
ajudes a la gent gran i a les persones
dependents.
I no em diguin que no es pot fer tot de cop...
Han tingut 22 anys per fer-ho!
El problema és que s'han fet moltes coses,
però sense model, sense nord. A cap país
europeu hi ha tants tipus d'ajuts amb tan poca
dotació.
23
�Pregunteu sinó a les famílies que s'han de fer
càrrec d'avis i persones dependents, als que
tenen problemes de malalties mentals a casa
seva,
a
les
famílies
amb
persones
discapacitades.
Els
catalans
volem
una
millor
política
d'ocupació activa. I la tindrem.
Una política que vetlli per la formació,
amb uns serveis d'intermediació eficaços,
una política que redueixi la temporalitat i la
precarietat, i que es prengui seriosament la
sinistralitat laboral: quantes morts fan falta
perquè
s'acabi
fent
el que
els
sindicats
reclamaven fa temps?
24
�Una política d'ocupació
adaptada a cada
territori, en col·laboració amb els Ajuntaments,
com
s'hauria
d'educació,
de
serveis
fer
també
socials
en
i
matèria
habitatge.
Generalitat més Ajuntaments, aquesta és la
política que funciona i no la de la desconfiança
sistemàtica envers els governs locals.
Els catalans volem un canvi radical en la
política d'habitatge. I el farem.
L'anterior Pla d'habitatge ha estat un fracàs. El
nou Pla, objectius
rebaixats. Ni habitatge
protegit, ni de lloguer, ni de promoció pública.
Vostès no han tingut com a prioritat l'habitatge
a l'abast de les persones treballadores, dels
joves. Com volem que s'emancipin!
El Parlament de Catalunya va aprovar una
desgravació en els lloguers que vostès diuen
25
�que no aplicaran. En canvi apugen els impostos
que graven l'habitatge. (ITP)
Els catalans volem una societat segura.
Hem vist com ha augmentat la inseguretat. I no
estic parlant només de delinqüència.
Parlo de sinistralitat a les nostres carreteres
(103 trams de carretera superen el coeficient
europeu de sinistralitat),
Parlo de contaminació de l'aigua (132 municipis
sense aigua de boca)
Parlo de la qualitat dels aliments,
26
�Parlo de la qualitat del subministrament elèctric
(amb talls i micro-talls),
Problemes que el seu Govern ha estat
incapaç d'entomar.
¿No hi ha responsabilitat del Govern de CiU en
tot això? ¿No hi ha abandonament de funcions,
ineficàcia? ¿Sols és culpa dels altres? ¿Dels
treballadors, dels empresaris, dels conductors,
dels
consumidors,
dels
ramaders,
dels
Ajuntaments?
És també obligació de tot govern garantir la
convivència, la tranquil·litat, la seguretat a les
places i als carrers de Catalunya.
També en això fan com el PP: si hi ha un
problema, tapem-lo amb una llei. Els americans
27
�ridiculitzen la ineficàcia dels governs que tiren
diners sobre els problemes, vostès hi tiren lleis.
Ara ens proposen una llei de seguretat
pública sense el desplegament ràpid dels
Mossos
d'Esquadra,
sense
parlar
de
comandament únic de totes les forces de
seguretat que actuen a Catalunya, sense posar
més recursos, sense plantejar la revisió de la
Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del
Estado...
Els catalans volem i tindrem una escola de
qualitat i una formació de primera.
Catalunya és la Comunitat Autònoma que
menys gasta en educació per habitant (495
euros, front als 700 de Canàries, als 579 de
Madrid, o als 554 d'Andalusia). No hem dedicat
recursos suficients a l'escola pública.
28
�El seu Govern no ha estat just en la seva
política de concerts.
No ha estat sensible als problemes dels
mestres.
¿President, és prou conscient de les altes taxes
de fracàs escolar que tenim?
Sabent com sabem el dèficit de formació de la
població activa, ¿podem sentir-nos satisfets de
les polítiques de formació professional? No em
parli ara de plans que arriben amb deu anys de
retard, parli'm dels resultats obtinguts fins ara.
Els catalans volem una atenció sanitària de
qualitat. I la tindrem.
Sense llargues llistes d'espera pel diagnòstic i
tractament de malalties greus. Amb major
29
�temps d'atenció als pacients. Amb un sistema
eficient de transport sanitari.
Catalunya ha d'ocupar un lloc rellevant a
Europa en la societat del coneixement, amb
una Universitat que faci de motor.
Ni tenim prou beques, ni programació solvent
dels ensenyaments universitaris. I ara, desprès
de tants anys, vostès comencen a parlar d'un
model objectiu de finançament.
Nosaltres farem un esforç en recerca similar
al dels països més avançats d'Europa.
Vostès, amb nova Conselleria i tot, no han estat
capaços de complir els seus compromisos
programàtics d'elevar el nivell de despeses en
R+D. Quan avui Europa es planteja l'objectiu
del 3% respecte al PIB, vostès es mantenen al
30
�voltant de l'1% des de fa una dècada, i ja altres
CCAA ens superen.
Catalunya
necessita
una
xarxa
de
telecomunicacions ben estesa al territori.
Hem vist el fracàs de les polítiques del seu
govern en matèria de telecomunicacions, que
sols han servit per reforçar l'operador dominant
i impedir l'extensió de les xarxes a totes les
comarques.
Vostès han dut a terme una errònia política de
privatitzacions de les empreses tecnològiques
de la Generalitat que ens ha impedit disposar
d'un sector de telecomunicacions radicat a
Catalunya,
com
tenen
els
bascos
amb
Euskaltel.
31
�Per no parlar del fracàs del Pla Estratègic
"Catalunya en xarxa" o de la inoperància del
Consorci
per a l'Administració
Oberta de
Catalunya (incomplint el mandat parlamentari
de fa dos anys).
Els catalans i les catalanes volen preservar
el
medi
natural
per
a
les
futures
generacions. Amb l'Ebre i al Pirineu el seu
govern ha comès errades greus.
El caciquisme històric de les regions extremes
de Catalunya ha estat suplantat per un neocaciquisme, de vegades fins i tot amb els
mateixos
personatges,
altres
amb
nous
testaferros que tenen poc a envejar als antics.
¿Com estranyar-se aleshores que aquests
territoris reaccionin amb una actitud indignada,
en la que es barreja la ira antiga dels
32
�abandonats amb la nova decepció dels qui tot
ho esperaven del nou règim?
Jo confio que la sacsejada, amb tots els
elements passionals que es vulguin, que son
lògics, servirà, ja està servint, per al sorgiment
de noves classes dirigents i noves filosofies
d'acció, tant pel que es refereix a la cultura de
l'aigua com pel que es refereix a la de l'alta
muntanya. En aquests temes l'acció de l'actual
govern no podia ser més centralista.
Ahir vàrem sentir-lo, per primer cop, parlar de
territoris. Paraula que tenia prohibida. Bravo!
Arriba tard però arriba. Com vol que la gent de
l'Ebre parli si porta tants anys negant-li la veu.
Ja sabem que caldrà esperar a la seva marxa
perquè s'aprovin d'un cop les recomanacions
de
la
Comissió
Duran-Roca
de
nova
33
�organització territorial. No s'amoïni. Serà el
primer que farem.
Les darreres decisions referents a la Vall de
Ruda, sota Baqueira, i a la portada d'aigua a
Barcelona són significatives.
La interconnexió de l'Ebre amb el sistema
Ter-Llobregat, amb unes dimensions (7 m3 /
segon) molt superiors a les previstes en el minitransvassament (4 m3 / segon), i seguint fil per
randa les prescripcions del Pla del PP, és una
nova agressió a les Terres de l'Ebre. I més
quan les inversions de revestiment dels canals
de l'Ebre no s'han portat totalment a terme.
La
insinuació
que
la
magnitud
de
les
conduccions està calculada per a l'eventual
portada d'aigua del Roine cap a Tarragona és
ridícula.
34
�No es pot tapar el desastre de l'Ebre creant
un altre problema al Nord.
Conec
el dossier
del
Roine
i conec
la
rendibilitat indirecta que representaria la nova
conducció per als inversors francesos que van
dimensionar
en
excés
l'arribada
de
les
canonades al Llenguadoc. No és una dada
menyspreable. El que és menyspreable és
l'intent de tapar un forat amb un altre forat. La
portada d'aigua dels Alps a la península o és
una decisió europea transcendental en funció
del canvi climàtic o no es produirà, simplement.
Catalunya necessita unes infrastructures
punteres. I avui no les té.
Ho han reclamat la Cambra de Comerç, el
RACC,
Foment
del
Treball,
el
Cercle
35
�d'Economia, el Col·legi d'Economistes i el
d'Enginyers.
El dèficit infrastructural és un coll d'ampolla
per a la nostra competitivitat.
Catalunya és la Comunitat de l'article 151 que
menys recursos per habitant destina a inversió
en els seus pressupostos: el 81 % del que
inverteix Andalusia, o el 65 % del que inverteix
el País Valencià. Per això s'endarrereixen, o
simplement s'obliden, projectes indispensables
per al progrés econòmic de Catalunya.
Projectes de futur que cal plantejar ja des d'ara.
Com és el d'expandir cap a la Catalunya
interior l'activitat econòmica concentrada en el
litoral, en el corredor mediterrani, a través d'una
adequada
planificació
dels
eixos
viaris
i
ferroviaris.
36
�Tampoc no va bé la inversió de l'Estat. Any
rera
any
l'Estat
inverteix
molt
menys
a
Catalunya del que li correspondria. Ja sé que
em dirà que aquest any es fa un gran esforç.
Que gràcies a l'aliança amb el PP, l'Estat
invertirà més que mai.
En el pressupost del 2003 la inversió directa de
l'Estat a Catalunya assoleix un mínim històric
del 5%. Les que creixen són les inversions
productores d'ingressos, que són les que
acabarem pagant entre tots al llarg dels anys.
La seva aliança tampoc haurà servit per a
canviar la concepció radial i centralista amb
que planteja les infrastructures de transport el
govern del PP, ni per a garantir les connexions
transpirenenques,
o
la
millora
de
l'Eix
Mediterrani o de l'Ebre cap al Nord d'Espanya,
37
�millora que necessitem per a engrandir els
nostres mercats i trobar complementarietats
amb el País Valencià i l'Aragó.
Els ciutadans de Catalunya saben que la nostra
estratègia de govern contempla una bona, una
estreta relació amb els territoris de l'antiga
Corona d'Aragó.
La regió econòmica europea en la que ens hem
d'inserir equival bàsicament a la formada per
aquests
territoris,
comptant
també
el
Llenguadoc i el Rosselló i la regió de Tolosa
(Midi Pyrenees).
Els quinze milions d'habitants d'aquesta gran
regió son el mercat imprescindible per a les
nostres empreses i institucions culturals. I per
descomptat no exclouen estratègies similars,
38
�centrades en els seus propis territoris, per part
de cadascuna d'aquestes Comunitats.
******************************************************
*
Sr. President, vostè va saber complir una funció
clara en els seus primers mandats, ja li he
reconegut. Però fa temps que presideix un
govern que
no està a l'alçada
del que
Catalunya mereix.
Aquesta situació s'ha accentuat a partir de
decisions preses en clau estrictament partidista
els dos darrers anys.
El govern de Convergència i Unió ha retardat i
ha fet impossible un acord majoritari per
aprofundir en l'autogovern. Ara probablement ja
és massa tard per a reaccionar. Tot i que
39
�constatem amb satisfacció que el Partit Popular
accepta el que abans negava: la reforma de
l'Estatut. Convergència i Unió haurà estat el
darrer partit de Catalunya a reconèixer aquesta
possibilitat. Per a nosaltres és una obvietat, 23
anys desprès de la seva aprovació, i 15 anys
desprès de l'entrada a Europa.
Val a dir que 23 anys després de l'aprovació de
l'Estatut encara no l'hem desenvolupat: falta la
Llei Electoral i la nova organització territorial i
falta modificar l'Estatut com vostè va prometre i
que la Televisió de Catalunya sigui de titularitat
catalana i no estatal.
Vostè, President Pujol, que s'ha guanyat un lloc
en la història, no mereix acabar de forma tan
grisa i trista el seu mandat. No crec que ni
vostè ni el país es mereixin la prolongació
artificial d'un mandat agònic.
40
�President, vostè ha honorat la Presidencia, i
l'ha engrandit potser més que cap altre
President. No vulgui durar més del compte.
Fora un final poc honorable, que ni vostè ni
sobretot
la
Institució,
i encara
menys
Catalunya, no es mereixen.
Moltes
gràcies, Sr.
President,
senyores i
senyors Diputats.
41
�RÈPLICA
Vostè ha fet el que ha fet i la història ho
recollirà, ja li he dit. Però el seu temps s'ha
acabat. Vostè mateix el va donar per acabat
quan va forçar les coses i va delegar en algú
altre la rèplica a la moció de censura. Ara no
ens vingui en llistats d'intencions i projectes.
Perquè jo podria respondre amb els llistats dels
incompliments, el llistat de les renúncies o el
llistat de les contradiccions entre vostè i els
consellers i entre els mateixos consellers. L'Eix
Transversal s'ha de desdoblar o no? Hi haurà
canvis en el govern o no?
Que queda molt per fer a Catalunya, ja ho diu
la seva propaganda. Però no ens vingui ara
amb històries, que 20 anys són tota una vida
política i que el no s'hagi fet és perquè no s'ha
sabut fer o no s'ha volgut fer.
42
�En tot cas, ja no és el seu temps. Ara, cada nou
anunci d'una obra, d'un nou projecte, és com
l'anunci d'una nova hipoteca pel futur govern de
Catalunya i només fa que alimentar les sospites
sobre el desori inversor d'aquesta darrera
etapa. Fa mesos que venim denunciant els
perills d'aquest final de mandat i saben vostès
que hem posat en marxa un programa de
seguiment i control de la despesa de cada
conselleria i de tots els compromisos financers
que puguin prendre. L'administració del dia a
dia no es pot aturar, però cal que fem tots els
esforços per preservar la llibertat d'acció de
futurs governs.
Vostè va donar per acabat el seu temps i
després d'escoltar-lo ara es fa evident que no
té cap interès en allò que interessa Catalunya.
No està
disposat
a
impulsar
una
major
43
�implicació de Catalunya en ajudar a resoldre
els problemes d'Espanya, ni està disposat a
propiciar la col·laboració de Catalunya en la
recerca d'una sortida de diàleg pel País Basc.
Les seves renúncies són molt i molt negatives
per Catalunya.
Queda
perfectament
clara
la
seva
única
intenció al prolongar el seu mandat: un interès
partidista per guanyar temps en la promoció del
candidat de CiU.
Però el país demana un govern capaç de donar
un nou salt endavant. Catalunya no es pot
permetre el luxe de perdre més temps.
Apel·lo al seu patriotisme. Deixi que els
catalans decideixin com més aviat millor el futur
del seu país.
44
�Perquè Catalunya necessita més ambició, més
empenta, més capacitat. I vostè ja no pot, ni
vol, donar-les.
Nosaltres proposem un nou projecte sustentat
en una nova majoria. Com ho vol, n'estem
convençuts,
una
majoria
de
ciutadans
i
ciutadanes de Catalunya.
Per tant, en nom del grup parlamentari que
presideixo, li demano formalment la dissolució
del Parlament.
45
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs al debat d'orientació de política general
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-02
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Parlament de Catalunya
Debats
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Govern
Oposició
Acció política
Model social
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2792/19880305_ConvencioMajoriaSocial_PM.pdf
227f4df0d70909f5b116c1d9a91f852a
PDF Text
Text
PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES
I. Un moment decisiu en el procés d'afirmació nacional de Catalunya.
Durant deu anys, entre 1977 i 1987, els catalans hem viscut el període
més llarg d'autonomia política de la nostra història contemporània.El
poble de Catalunya ha recuperat les institucions d'autogoven i, malgrat les dificultats, incomprensions i insuficiències que com a poble
hem hagut de vèncer, el marc ofert per la Constitució i l'Estatut
d'Autonomia
ha
permès
que
el
país
tirés
endavant.
A
diferència
d'altres moments de la nostra història nacional, avui aquest procés
sembla assentar-se en un marc democràtic irreversible, caracteritzat
per
la voluntat
de
tots de viure en pau
i llibertat
i d'assolir
progresivament uns nivells més alts d'autogovern i de prosperitat.
En aquesta etapa de la història recent de Catalunya, l'esquerra i els
sectors més progressistes de la societat catalana han tingut un paper
cabdal. Aquestes forces foren decisives en la resistència al franquisme durant els anys més negres de la dictadura i ho foren també en la
transició democràtica. Van saber interpretar millor que ningú les aspiracions nacional del poble de Catalunya, les van saber traduir en
iniciatives polítiques concretes i van ser destacadament presents en
els moments decisius de la formulació de l'alternativa democràtica a
Espanya. Avui, al cap de deu anys, perquè els intents de tergiversació
histórica no acabin emmascarant la realitat, cal afirmar clarament que
el camí fet només ha estat possible perquè a les primeres eleccions,
el juny de 1977, les esquerres van ser majoritàries.
Aquella majoria nacional de progrés féu possible el ràpid procés de
restabliment de la Generalitat i el retorn del President exiliat, Josep
Tarradellas.
En
una
transcisió
complexa
i a voltes
confusa,
aquells esdeveniments catalans constituiren el fet més nítid de trencament democràtic: entroncaven
la nova democràcia amb la que havia
caigut sota el franquisme, reivindicaven amb honor la nostra pròpia
�historia
nacional
i
mostraven
nítidament
no
tan
sols
la
nostra
voluntat de ser, sinó també la nostra voluntat i capacitat d'avançar
en el camí de l'autogovern democràtic, de la creixença nacional i del
progrés.
Durant la dècada 1977-1987 hem assistit a profundes transformacions en
la configuració del sistema de forces polítiques de Catalunya. El mapa
polític de la dreta s'ha recompost i la representació dels sectors socials més conservadors de la societat catalana -que el 1977 era exercida en primer lloc per la UCD- és avui pràcticament monopolitzada per
la coalició de Concergència Democràtica i Unió Democràtica.
També el bloc de les forces d'esquerra ha estat sotmès a intensos processos de canvi. L'espai comunista, que durant la dictadura va desplegar una tasca essencial per als interessos nacional de Catalunya i que
en els primers anys de la transcisió es va constituir en la segona
força política de Catalunya després del socialisme, ha viscut una profunda crisi. El nacionalisme radical, no ha aconseguit mai de superar
el caràcter de força minoritaria i no ha pogut connectar realment amb
els amplis sectors d'esquerra i catalanistes que havien protagonitzat
la transició. L'espai socialista s'ha consolidat com a punt de referència fonamental de l'esquerra, i gradualment s'hi han anat aglutinant els sectors progressistes més nombrosos de la societat catalana.
Però també aquest espai ha hagut de passar un procés complex i difícil.
El Partit dels Socialistes és el resultat del procés d'unitat or-
gànica probablement
més complicat
i arriscat
viscut per cap força
política durant la transició. I aquest procés s'ha saldat positivament. És hora de reconèixer la importància innegable d'aquest fet,
gràcies al qual els sectors populars i progressistes han donat la seva
representació política a unes forces de signe catalanista, les temptacions "lerrouxistes" no han trobat un espai on prosperar i el procés
de recuperació de l'autonomia política s'ha pogut establir i fonamentar sobre una voluntat d'integració de la societat catalana.
Però els costos d'aquesta unitat també han estet considerables. La veu
del socialisme català ha estat sovint condicionada per la seva
�vinculació
societat
amb
el
catalana
socialisme
han
trobat
esperaven de l'esquerra
n'hi
ha
espanyol.
a
faltar
Sectors
importants
la posició
majoritària per denunciar
hagut, d'una política
poc
respectuosa
de
de
fermesa
la
que
els errors, quan
amb
l'autonomia
de
Catalunya per part del govern central.
Les
conseqüències
d'aquests
canvis
són
evidents.
El
nacionalisme
conservador ha assumit la representació política del catalanisme de
molts sectors de la població que no comparteixen pròpiament el seu
projecte nacional ni la seva ideologia. El projecte nacional de les
forces
d'esquerres
superat per
s'ha
vist
l'enfrontament
difuminat
i, políticament,
entre el nacionalisme
ha
estat
conservador
i el
centralisme; aquest ha estat el signe dels darrers anys a la vida
política de Catalunya.
Aquest enfrontament és frustador i desgastador, perquè serveix per reforçar políticament i electoralment l'espai de la dreta conservadora,
pero no permet obtenir
resultats apreciables en l'aprofundiment
de
l'autogovern. Convergència -que va aprofitar amb èxit les contradiccions i limitacions de les esquerres catalanes- ha assolit una posició
fortament predominant i s'ha instal·lat amb una desimboltura abusiva a
la Generalitat, mentre que ha anat decantant-se ostensiblement cap a
la dreta. En part, pel seu propi impuls i pels seus propis interessos
-sovint no gaire coincidents amb els de la seva base electoral- i en
part per unes circumstancies que l'han anada involucrant cada vegada
més
íntimament
amb
les
percepcions
i
els
interessos
de
ladreta
espanyola, i d'una dreta espanyolista a Catalunya, que en el passat
havia
donat
proves
permanents
de col.laboracionisme
amb
qualsevol
aventura anticatalana i antidemocràtica quan això semblava afavorir
els
seus
interessos.
L'expansió
d'una
mena
de
neonacionalisme
instrumental de la dreta, que s'aprofita a fons de l'altual estat de
coses, és un dels trets més inquietants d'aquesta evolució.
Avui la vida política de Catalunya apareix marcada per un fet: la recuperació de l'autogovern és un èxit que correspon al conjunt de la
societat catalana i a la totalitat der les seves formacions polítiques; però els rendiments polítics d'aquesta recuperació no seran òp-
�tims mentre apareguin monopolitzats per un projecte polític de signe
conservador.
Per això, el moment és decisiu. Es donen les condicions necessàries
perquè de nou un projecte nacional impulsat pels sectors més progressistes de la societat catalana pugui permetre, com ara fa deu anys, de
fer un salt qualitatiu endevant.
En el terreny econòmic, el país pot fer un gran pas endavant en la mesura que se sàpiga aprofitar una conjuntura especialment favorable, a
condició que l'obra de govern resolgui satisfactòriament alguns reptes
fonamentals en els terrenys de les infrastructures, de l'ensenyament
universitari, del desenvolupament tècnic i de la formació professional
i tecnològica.
En el camp de la cultura, les energies estan a punt per avançar significativament, sempre que el preces de catalanització no sigui segrestat o minimitzat per unes opcions reaccionàries i sempre també que la
creació
no
sigui
pel
dirigisme
i el
d'ensenyament,
l'atenció
preferent
a
Universitat, a la formació professional
i tècnica
i a la millora
clientélisme.
pedagògica
En
sota
paralitzada
matèria
unes
guies
o
de
entrebancada
renovació
i
rigor
ja
no
la
depnèn
fonamentalment dels condicionaments pressupostaris o de competències,
sinó de factors polítics de decisió, entusiasme i participació.
En el terreny social, l'autogovern, més que predicar la compassió, ha
de prendre consciència que té la possibilitat real de fer una política
de redistribució social i d'equilibri territorial capaç d'evitar una
escissió comunitària com les que avui viuen les societats regides per
governs neoconservadors (dualisme social que a casa nostra prendria un
caràcter de més específica gravetat en la mesura que s'hi imbricarien
factors culturals i lingüístics.)
En conjunt, tot sembla a punt per a una nova situació. Es donen les
circunstancies necessàries perquè pugui reeixir una gran iniciativa
nacional de signe progressista. Però la situació en què estem és una
cruïlla. També s'hi poden interposar factors de signe negatiu. La con-
�1
f
tinuïtat de l'actual projecte conservador corre el risc de mantenir la
seva lògica estèril i frustradora. I, cosa que encara seria més greu,
corre el risc de mantenir els sectors populars i progressistes de la
societat catalana al marge del procés de consolidació de l'autogovern;
aquest fet fóra de conseqüències imprevisibles sobre les formes de representació política que aquests sectors poden acabar adoptant i, per
tant, sobre la configuració del sistema de forces polítiques a Catalunya .
Estem doncs, en un moment especialment decisiu. Un procés fràgil, reeixit a base de difícils equilibris, que tant es pot consolidar i aprofundir com començar-se a esquerdar. Naturalment, la direcció que
seguirà el curs de la vida política de Catalunya depèn de la voluntat
de les forces polítiques, de l'encert que puguin tenir a formular els
seus projectes i a corregir i modular les seves propostes. Però també
depèn, fonamentalment, de la capacitat de mobilització i d'incidència
dels sectors més actius i progressistes de la societat catalana per
particpar en aquest procés i condicionar-lo.
Es per aquests motius que els sotasignats creiem necessari de platejar
a la consideració pública unes propostes que ajudin a desbloquejar
l'actual situació política catalana.
II. Unes propostes per a una nova majoria nacional de progrés.
Volem assenyalar la nostra convicció que l'objectiu d'una nova majoria
nacional i de progrés, en el Parlament i en el Govern de Catalunya, és
avui a la vegada convenient i possible.
És un objectiu convenient per a Catalunya perquè és la fórmula capaç
de permetre unes noves cotes de competencies i un nivell més ample i
potent d'autogovern polític, no pas en el simple terreny de l'enfrontament retòric, sinó de la negociació concreta. Aquests darrers anys
hem fet la prova que una tàctica orientada al conflicte formal no
reporta resultats pràctics perceptibles. Les relacions entre el Govern
de Catalunya
i el Govern de l'Estat han d'estar presidides per la
�lògica
dels
interessos, moltes
vegades contraposats,
i no per
la
lògica de l'emotivitat. En aquest sentit, una nova majoria progressista de govern, bastida al voltant de les opcions majoritàries de
l'esquerra
i amb els més amplis suports parlamentaris, és avui la
solució més idònia.
Un govern nacional de progrés també és convenient en una conjuntura de
rellançament econòmic, per donar a l'obra de govern una perpectiva
reformadora favorable als sectors populars de la societat catalana i
per tornar a la Generalitat una coloració més oberta i plural, que
permeti aglutinar esforços més amples i potents i, en conseqüència,
una
ambició i un dinamisme de més volada.
Avui aquesta nova majoria de progés és possible. El temps pitjor de
1'ofensiva conservadora que s'ha produit a Catalunya i a tot Europa ja
ha passat. Les crisis, grans
i petites, dels diversos
sectors de
l'esquerra han estat superades. La coalició Iniciativa per Catalunya
ha emprès un procés de recuperació. Esquerra Republicana s'ha alliberat de la presència minoritària i coactiva en el govern de Convergència i dels nuclis que, des de dins mateix del partit, preconitzaven
l'entesa subordinada amb la dreta. Els socialistes catalans apareixen
units
i amb
testimonia
el
un marge
ressò
de maniobra
de
la
seva
cada vegada
proposta
més
ample, com
federalista.
El
ho
debat
d'orientació política al Parlament (octubre 1987) ha posat de manifest
un sensible acostament de les perspectives i els projectes immediats
d'aquestes forces polítiques.
Però la possobilitat -que afirmem ben real- d'un canvi de la correlació política no depèn únicament -ni tan sols, potser, fonamentalmentd'una recuperació d'aquestes forces polítiques i d'un acostament entre
elles. Depèn substancialment deia capacitat de reacció i mobilització
general dels sectors de progrés de la societat catalana, que avui,
n'estem persuadits, són majoria en el nostre país.
Es a aquesta majoria social, activa i dinamitzadora deia societat civil, des de les classes treballadores fins als sectors empresarials
més
dinàmics,
a
qui
avui
correspon, des
del
seu
pluralisme,
la
�possibilitat
de decidir. Homes i dones que volen participar
en la
definició del nostre futur col·lectiu: obrers, professionals i
tècnics, joves, pagesos, empresaris de mentalitat oberta i moral de
treball, gent de la cultura i les arts... Tots ells tenen avui la
capacitat de deicidr si volen que la situació continuï com ara o si
volen un canvi de panorama i l'obertura d'unes noves perspectives.
El nostre missatge a aquesta majoria és ún missatge concret. Avui
convé una nova majoria política a Catalunya: una majoria nacional i de
progrés. Per fer-la possible en les eleccions de 1988 són necessàries
les condicions següents: que els socialistes catalans aconsegueisin
dinamitzar
al
voltant
del
possible; que es produeixi
seu projecte
el màxim
suport
electoral
un increment general de les opcions de
progrés; que es verifiqui un acostament entre aquestes opcions a fi de
constituir una majoria parlamentària i de govern; que l'esquerra no
enquadrada
en els partits es mobilitzi; que hi hagi un gran debet
nacional sobre la tasca política i de govern que haurà de realizar la
nova majoria.
Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg
i de debat amb les
forces polítiques que poden representar aquest projecte nacional i de
progrés, en especial amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Una
iniciativa que permeti establir un espai de suport, però també de
condicionament crític, que serveixi per aglutinar forces i que ajudi a
conformar aquesta nova majoria nacional i de progrés. Us convidem a
participar
en
aquesta
iniciativa
guanyar aquests objetius.
- i -
i a
treballar
amb
nosaltres
per
�"GRANS EIXOS D'ACTUACIÓ DEL NOU
GOVERN"
"PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE
PROGRÉS"
• Des de les 9.00 h. matí
Recepció, informació i lliurament de
documentació.
• A les 7.00 h. tarda.
Presentació de la Declaració de la Convenció.
• A les 7.30 h.
Parlaments.
• A les 9.00 h.
Festa.
M A les 11.00 h.
Ponències "Grans eixos d'actuació del nou
govern".
• A les 12.30 h.
Debat.
• A les 2.00 h.
Descans per dinar.
• A les 4.30 h. tarda.
Ponències i debat "Desenvolupar el país:
innovació tecnològica, creixement econòmic i
equilibri mediambiental"..
Ponències i debat "Governar amb els
ciutadans, administrar amb rigor".
Ponències i debat "Superar les desigualtats:
solidaritat social i reequilibri territorial".
Ponències i debat "Preparar el futur, formar la
joventut".
• A les 6.00 h.
Debats.
• A les 7.30 h.
Debat sobre l'esborrany de Declaració de la
Convenció.
• A les 9.00 h.
Fi de la sessió.
Informació i secretaria
Adreça: Rosselló, 2293er. Ia., Barcelona 08008.
Telèfon: 238 31 79.
M Convenció
Per Una M a j o r i a
Nacional i de
Progrés.
_^g
Butlleta d'inscripció
Nom i cognoms,
Adreça
Població
D.P.
Telèfons
Professió
Observacions ¡propostes
Preu d'inscripció: 500 pts.
Inscriviu-vos telefònicament, o bé per correu, mitjançant la butlleta.
•
�El desembre últim, un grup de
seixanta-vuit persones de procedències
polítiques diverses i vinculades a diferents realitats associatives, culturals i
territorials, va donar a conèixer un
document, titulat "Per una majoria
¿; c-onal i de progrés", on s'afirmava la
necessitat i la conveniència d'una
majoriaxl'orientació progressista per
governar el nostre país, i es proposava un
procés de reflexió i mobilització que la fes
possible. Posteriorment, en el congrés
del Partit dels Socialistes de Catalunya,
Raimon Obiols recollia la iniciativa i proposava dos nivells de diàleg en el si del progressisme i de l'esquerra catalana: el diàleg amb les altres forces de progrés; i,
molt especialment, el diàleg amb l'esquerra no enquadrada, desmobilitzada en
molts casos. Un diàleg que tingués com
objectiu el disseny de les grans línies programàtiques del nou govern, així
com la mobilització del poble català per
una nova etapa de construcció nacional.
D'aquesta voluntat compartida,
n'ha sorgit la convocatòria d'aquesta Convenció per una majoria nacional i de progrés, que vol ser la plataforma on tingui
lloc el diàleg de l'esquerra no enquadrada
amb els socialistes catalans i des d'on,
alhora, es promogui la idea d'un acord
programàtic i de govern entre les forces
d'esquerra catalanes.
En el document inicial que desencadenava aquest procés, hi dèiem, entre
altres coses:
I "Volem assenyalar la nostra
convicció que l'objectiu d'una nova majo; ria nacional i de progrés, en el Parlament
I i en el Govern de Catàïuâyà,<jés avui a
! la vegada convenient; impossible. "
I "Per fer-la possible en les eleccions
de 1.988 són necessàries les condicions
següents: que els socialistes catalans
aconsegueixin dinamitzar al voltant
del seu projecte el màxim suport electoral possible; que es produeixi un
increment general de les opcions de
progrés; que es verifiqui un acostament
entre aquestes opcions afide constituir
una majoria parlamentària i de govern;
que l'esquerra no enquadrada en els
partits es mobilitzi; que hi hagi un gran
debat nacional sobre la tasca política i de
govern que haurà de realitzar la nova
majoria".
I "Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg i de debat amb les forces
polítiques que poden representar
aquest projecte nacional i de progrés,
en especial amb el Partit dels Socialistes
de Catalunya. Una iniciativa que permeti establir un espai de suport, però
també de condicionament crític, que
serveixi per agrupar forces i que ajudi a
conformar aquesta majoria nacional
i de progrés. Us convidem a participar
en aquesta iniciativa i a treballar amb
nosaltres per guanyar aquests objectius. "
"UNA NOVA ETAPA DE CONSTRUCCIÓ
NACIONAL"
Dissabte, dia 5 de.Març
• Des de les 9.00 h. matí
Recepció, informació i lliurament de
documentació.
• A les 10.30 h.
Acte de Presentació de la Convenció.
• A les 11.30 h.
Ponències "Una nova etapa de construcció
nacional".
• A la 1.00 h.
Debat.
• A les 2.30 h.
Descans per dinar.
• A les 4.30 h. tarda.
Ponències i debat "Catalunya: perspectiva
europea i internacional".
Ponències i debat "El desenvolupament
institucional".
Ponències i debat "Municipis i construcció
nacional".
Ponències i debat "Catalunya i Espanya:
democràcia i federalisme".
• A les 6.00 h.
Debats.
• Ales 7.30 h.
Presentació de l'esborrany de Declaració de la
Convenció.
• À les 9.00 h.
Fí de la sessió.
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
COMUNICACIÓ INTERIOR
( Copia d"arxiu )
Data: 28-04-88
Ref. : 05116/88
Senyor Xavier Roig
Cap del Gabinet de Comunicació
Assumpte: Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés
Resposta: S
Us adjunto fotocòpia de la transcripció de la
intervenció del senyor Alcalde a la primera sessió de la
Ce?..venció Per Una Majoria Nacional i de Progrés, que ens ha
ríreçat el senyor Carles Navales, de la Comissió Organitzadora.
«";:-'• agrairia que? tal i com sol·licita, vulgueu examinar el text,
c< r::agir-lo, si s'escau, i enviar-lo abans del dia 9 de Maig.
Gràcies i cordialment,
Salvador Sarqueila
ALCALDIA
Registre de sortida
Ne
005205
�_ J * Convenció
Per Una M a j o r i a N a c i o n a l
¿S
f'; '€. r
r i
Barcelona, 26 d'abril de 1988
Benvolgut Pasqual Maragall,
T'adrecem la transcripció de la teva intervenció a
la
la. sessió
¿e i a Convenció, amb
1
l objectiu de que corregeixis el text adequadament, modificant-lo,' en el seu cas, de la manera que creguis més
convenient, a punt de publicar. Per complir els plaços que
ens hem marcat, convindria tenir enllestida la correcció, i
entregada al carrer Rosselló, abans del dilluns dia 9 de maig,
Ben cordialment.
f}--^~r
Carles Navales
Comissió organitzadora
A L C A
!.. D I A
'• " ; * *..
rñSfi¿SÍL«...í:
_ 2 7 04 !968_ j
¡7o
0051 fe
Secretaria: Rosselló, 229 3er. la., Barcelona 08008, Telèfon 238 31 79.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció de Pasqual Maragall a la primera sessió de la <em>Convenció Per Una Majoria Nacional i de Progrés</em>.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-03-05
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Parlament de Catalunya
Campanyes
Acció política
Description
An account of the resource
Transcripció de la intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cotxeres de Sants (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2791/19880412_FuturEsperancat_Campanya_PM.pdf
7848df711773d57282d87a35d9f0935f
PDF Text
Text
.o
¿ft \»j//f>5- •
ON DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FÜTOR DE CATALUNYA
Abril 1988
�UN DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FUTUR DE CATALUNYA
Però abans els haig de dir unes coses sobre el passat. Molts
de vostès, potser, no recordaran qui i com va fer més per a Catalunya i per la llibertat en els anys negres de la dictadura, en
els cinquantes, en els seixantes i en els primers setantes.
Ara és fàcil omplir-se la boca de paraules sobre Catalunya i
l'Autonomia i la Llibertat, però la veritat és que en aquells
anys molt pocs dels que avui s'omplen la boca d'aquestes paraules
estaven entre tots aquells, entre nosaltres, quan fèiem front a
una situació d'opressió i de persecució dels drets més elementals.
Jo recordo perfectament que aleshores els onzes de setembre
no eren com ara una processó pacífica, per davant del monument de
Rafael de Casanova, sinó una manifestació de poca gent i molts
policies al darrera, convocada en bona part pel moviment sindical
clandestí i, -els ho asseguro-, no gens agradable. Molts d'aquells que ara parlen de Catalunya i de la llibertat no estaven
entre nosaltres.
Però, potser no cal anar tant lluny. Recordem, tan sols el
primer de febrer de 1976 i el vuit de febrer de 1976 i les grandioses manifestacions pel Passeig de Sant Joan i per tot el centre de Barcelona. No recorden vostès aquella fotografia que s'ha
fet famosa d'una colla de ciutadans asseguts a terra en el passeig central del que encara es deia Passeig General Mola, rebent
les bastonades de la policia del règim?. Si esbrinen bé qui hi
havia allà, distingiran una colla de ciutadans, majoritàriament
d'esquerres i, si s'hi fixen prou, descobriran Joan Reventós, en
Xirinachs, en García Faria... i podríem anar seguint.
Però el que m'interessa ara, és recordar el què pensàvem en
aquells moments, i des del moment actual preguntar-se avui, "Què
caldria haver fet?" Què pensàvem al 76 i al 77 que en dotze anys
estaria fet?
Molts, la majoria, imaginaven que en dotze anys tindríem més
que enllestida la divisió territorial de Catalunya i l'organització d'una nova Administració, que l'Eix Transversal estaria acabat, que Tarragona i Reus i el Garraf tindrien aigua, que les
rieres de Catalunya no serien pudentes i el sistema de depuració
hauria millorat ostensiblement, que l'escola catalana seria capdavantera a Espanya i comparable a les millors d'Europa, que la
tradició del Patronat Municipal Escolar i la Universitat Autònoma
de la República no s'haurien estroncat, que els 600.000 pobres
que avui hi ha en aquest país estarien atesos, que els problemes
d'inseguretat i drogaddicció no haurien arribat al grau de manca
de polítiques definides que avui observem. En fi, que l'atur
hauria disminuït i que una política industrial de promoció pròpia
de Catalunya hauria contribuït clarament a la millora de la situació, en aquest terreny. És cert que també pensaven que el
�2
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ja s'hauria format,
que l'Administració Perifèrica de l'Estat s'hauria adaptat als
esquemes territorials catalans, que s'haurien d'haver aprovat
temps enrerra, molt abans i, per tant, que molts problemes que
tenim, no només a Catalunya, sinó a la Governació espanyola en el
seu conjunt, també estarien més ben solucionats, més avançats.
Però això no treu el fet evident que ara, i aquí, a Catalunya, no s'ha sabut donar solucions originals i profundes a molts
dels problemes del moment, que Catalunya, la Catalunya que tenim
avui, no és ni de bon tros, aquella que fa dotze anys esperàvem
de tenir, a hores d'ara.
Després els parlaré de les coses que s'han fet bé i de les
coses que no s'han fet bé i d'aquelles que caldrà fer. Però per
començar aquest discurs esperançat sobre el futur m'han de deixar
que faci una petita reflexió sobre el present i sobre les eleccions que s'acosten.
Molta gent pensa que allò que hem aconseguit és important (i
tenen raó). Molta gent pensa que el govern de Felipe González a
Madrid i el govern Pujol a Catalunya estan presidint sobre una
situació que és francament millor del que era fa uns anys. Potser
no tan bona com esperàvem fa dotze anys però potser millor del
que fa 4 o 5 podríem esperar. I en funció d'aquesta regla de tres
molta gent diu "ja ens estan bé els governs que tenim i, per
tant, potser que continuem igual". Per què és això? perquè els
governs actuals tenen una especial legitimitat, el govern espanyol representa no només un govern sinó l'Espanya democràtica,
l'Estat de les Autonomies, el país que entra a Europa, el país
que s'arrenglera clarament amb les seves aliances internacionals
i que li sap plantar cara als EE.UU., el país que ha aconseguit
una inflació i un creixement econòmic que són perfectament comparables, si no millors, a la de molts països europeus; en definitiva, un país que pot començar a anar amb la cara alta pel món.
I tot això és cert. Però per la mateixa regla de tres també
es pensa, a vegades, que l'actual govern de Catalunya representa
l'Autonomia, la Catalunya que s'autogoverna, la Catalunya que
torna a créixer econòmicament, que mira esperançadament el futur,
en definitiva, la Catalunya que som.
I, per tant, de la mateixa manera que qui vol una Espanya
democràtica vol el govern actual, espanyol, sembla que es vingui
a dir que qui vulgui una Catalunya autònoma que voti el govern
actual que tenim.
�3
Hi ha un 20% de persones a Barcelona que voten Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall i que no hi veuen cap contradicció.
Cada un representa, respectivament, la democràcia, l'autonomia de Catalunya i la pròpia ciutat de Barcelona.
Però jo els haig de dir que s'ho pensin dues vegades. Jo
els haig de demanar que analitzin detingudament qui ha fet què i
com ho ha fet i que vegin fins a quin punt és veritat que el que
tenim avui a Catalunya, més que un govern, és una digníssima
representació que els catalans es van donar l'any 1984, però que
aquesta representació no ha estat a l'alçada del que Catalunya
podria esperar.
Que aquest govern es gaudeix d'unes millores majorment aconseguides per altres nivells de govern i que més aviat actua com
un no govern, gairebé diria com un sindicat, com un grup de
pressió que tracta de posar punts i comes i accents i de criticar
o aplaudir les accions que els altres governs, el de l'Estat i el
de les ciutats van fent dia rera dia. No és que el govern de
Catalunya no faci res, ja hi tornarem sobre això; però sí que és
ben evident que esmerça tant o més d'energies, d'esforços i de
temps en comentar, en criticar i, a vegades, en combatre el que
els altres nivells de govern fan.
Nosaltres el que necessitem ara és un autèntic govern, un
autèntic equip de govern, amb un autèntic director de l'equip i
amb un programa, amb un programa clar per desenrotllar.
No necessitem d'un gran solista, necessitem d'un gran director. No necessitem d'un solo, necessitem un concert, una orquestra.
Vostès s'imaginen el que podria ser un equip, un govern
dirigint Catalunya que aprofités tota la immensa experiència
acumulada en el govern de les grans ciutats de Catalunya, i en el
govern de l'Estat ?.
Vostès s'imaginen el que podria ser un govern presidit per
un President que representés la totalitat de Catalunya, que quedés al marge de la lluita partidària, en Raimon Obiols, amb un
equip que podria molt bé ser dirigit per un Conseller en cap, com
ell ha promès, com ara en Narcís Serra ?
Vostès s'imaginen el que podrien aportar en aquest govern
personalitats com l'Ernest Lluch o en Joan Majó ?
�4
Vostès s'imaginen el que podria ser un equip de govern amb
un Conseller de Governació com en Joaquim Nadal, l'Alcalde de
Girona, i amb uns altres Consellers que es diguessin Lluís Armet
o Mercè Sala o Antoni Siurana o Rafael Suñol, l'actual President
del Banc de Crèdit Industrial, o Francesc Raventós, l'home que ha
creat 16 empreses en un any, sota l'impuls d'Iniciatives, S.A., o
una Conselleria d'Educació dirigida per la Marta Mata ?
S'imaginen el que això significaria per a Catalunya? Jo no
dic que aquests siguin els noms que hagin de ser. Serà en Raimon
Obiols qui haurà de decidir. Jo només dic que dintre de les possibilitats que ofereix l'opció socialista hi ha tots aquests
noms. I, afegeixo: en aquest govern hi haurien també tots aquells
noms que la resta de les formacions de l'esquerra catalana pogués
oferir.
Catalunya faria un salt, Catalunya faria un bot endavant, no
en dubtin ni un segon. Tota l'energia i tota l'experiència acumulada en el govern de l'Estat i en l'enorme impuls de canvi que
han vist les nostres ciutats, els nostres carrers, les nostres
places, les nostres iniciatives empresarials, les nostres iniciatives culturals, es reflectirien en una nova situació en la
qual Catalunya seria dirigida pels millors catalans per dirigirla.
Parem-nos un moment a pensar què és Catalunya. Catalunya és
un nom, una bandera, una unitat, una totalitat?. No és més cert
que Catalunya és una diversitat de ciutadans i de ciutats i de
pobles que li donen el seu caràcter, que la fan tal com és? No
és veritat que Catalunya és la suma de Barcelona i Girona i Manresa i Tarragona i Lleida i Reus i Olot i Figueres i Amposta i
Tortosa i Terrassa i Sabadell i Vic i Ripoll... i que Catalunya
no serà forta fins que no sàpiga sumar bé les potencialitats de
tots aquests noms, de totes aquestes ciutats, de tots aquests
ciutadans amb l'única i estricta finalitat de fer-la gran?.
A principi de segle un poeta va dir que "Catalunya sense
l'Empordà no fóra Catalunya, i que, tanmateix, si de Catalunya
només quedés l'Empordà Catalunya tornaria a ser". Què vol dir
això? Vol dir que la veritat no està en el tot sinó en la part.
Vol dir que la llavor del creixement del nostre futur s'ha d'anar
a cercar en cada una de les parts que fan de Catalunya una cosa
diferent, plural, rica, diversa, heterogénea i, tanmateix, única.
Aquests darrers anys se'ns ha vulgut contraposar la idea (i
dic la idea) abstracta de Catalunya a la realitat de Barcelona o
d'altres parts del nostre país. I s'ha especulat amb què els
interessos de l'una i 1'altra o les altres podien no ser coincidents; i això és fals.
�5
Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya; que
quedi clar. Més enllà de la distribució de recursos, més enllà de
la gran concentració de despeses de govern, de funcionariat que
es donen a Barcelona... Més enllà de totes aquestes inèrcies que
un govern conscient hauria de corregir, en allò que és fonamental, repeteixo, allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya.
I ara ens hauriem de preguntar què caldria haver fet a Barcelona i caldrà fer a Barcelona. Refer la Barcelona vella, tirar
endavant un autèntic pla de metros d'àmbit metropolità, abonar a
Barcelona les despeses de capitalitat d'aquells serveis que fa
per suplència en museus, en cultura, en ensenyament, en sanitat,
en joventut, en serveis socials... en tantes i tantes coses;
millorar el seu tràfic, construint definitivament els cinturons
de ronda, disposar d'una autèntica política social autonòmica que
faci front a les bosses de misèria que encara hi ha; recolzar la
Barcelona que mira esperançada el seu futur i el 92 i no negar-li
el pa i la sal, posant en qüestió constantment els petits detalls; ajudar a escampar pel món la bona nova del nou urbanisme
barceloní: això és el que caldrà fer, això és el que caldria
haver fet i que es farà; n'estic segur.
A Barcelona què li cal? Un govern de Catalunya que s'estigui
barallant amb el govern de l'Estat un dia sí i l'altre també
sobre quants mossos d'esquadra hi ha d'haver, o si han de portar
pistoles o no a l'estranger, o si ens sentim ofesos per unes
paraules dites per un artista en havent sopat?. No és més cert
que a Barcelona li cal un govern de Catalunya que col·labori
clarament i es comprometi a fons en el Consell de Seguretat Urbana que hem creat, en una política de seguretat conjunta de tots
els nivells de govern per fer front als problemes que creen la
drogaddicció, la marginació i l'envelliment d'algunes zones de la
nostra ciutat, d'alguns barris de la nostra ciutat?. No és més
cert que a Barcelona li cal un govern que ens digui "Mireu, Ajuntament de Barcelona, estem disposats a arribar fins aquí, o fins
allà; això us ho podem oferir; més enllà no hi podem anar, però
amb això hi podeu comptar"?. No és més cert que és millor això
per a Barcelona, i per tant per a Catalunya, que no pas un govern
que a cada demanda barcelonina només sap contestar "demaneu
massa"?. No ens hem guanyat el dret, amb el nostre treball, el
nostre esforç i la nostra contribució a una comprensió més gran
dels nostres problemes?
Penseu que l'ARl (l'Area de Rehabilitació Integrada) de la
Ciutat Vella vam trigar dos anys per a tenir-lo acceptat, i quan
es va aprovar l'Estat ja havia decidit, o pràcticament va decidir
desseguida, de suprimir-lo, de suprimir-lo en general, a tota
Espanya, per tal com les Comunitats Autonomes no havien fet bon
ús dels instruments que s'havien creat per rehabilitar. Penseu
�6
que l'actual pla de
arribar a dos barris
tan sols es planteja
Montgat, o d'Horta a
i la Zona Franca.
metros només preveu unes petites cues per
propers de l'Area Metropolitana, però que ni
l'anar de Sardanyola a Sarrià, o de Papiol a
Sabadell, de la Ciutat Meridiana a Montjuïc
Pensin que l'Ajuntament de Barcelona, el contribuent barceloní, segueix pagant 24 museus, 20 escoles, entre E.G.B. i F.P.,
i encara més escoles d'Educació Especial. Penseu que paga una
part del Liceu, del Palau de la Música, de la Fundació Miró, de
la Fundació Tàpies, la totalitat de l'Orquestra Municipal, la
totalitat del Conservatori Municipal, sense cap mena d'ajuda; i
que l'Estat diu que no pot pagar perquè tot això ja està transferit, com a competència de la Comunitat Autònoma, i que la Comunitat Autònoma ens diu que no pot pagar-ho perquè l'Estat no li
va transferir. En fi, que Barcelona no s'ha vist acompanyada en
la solució dels seus problemes financers, s'ho ha hagut d'arreglar tota sola. Volen creure que els cinturons de ronda, que tot
just ara s'encetaran, estaven dibuixats, ja, i projectats l'any
1965?, fa 23 anys, per tant, i que encara és l'hora que el govern
de Catalunya i el govern de l'Estat es posin d'acord per fer les
cues d'aquests cinturons, des de Trinitat fins a Montgat i des de
la Diagonal fins a l'Aeroport.
Algú podria creure l'any 76, l'any 77, quan va tornar Tarradellas, l'any 78 quan vern votar la Constitució, l'any 79 quan
les primeres eleccions municipals, l'any 80 ja amb el nou govern
que 8 anys després, 9 anys després, 10 anys després, tot això no
s'hauria encetat?
Mirin: Barcelona, com deia
gran fornal de Catalunya", és la
totes les viles, pobles i ciutats
ció, a la seva cultura, a la seva
Josep Garriga i Massó, és "la
resultant de la contribució de
de Catalunya a la seva governaexpansió internacional.
Barcelona no ha creat Catalunya: és Catalunya qui ha creat
Barcelona, és Catalunya qui ha tingut prou força com per dotar-se
d'una capital, a diferència de tantes regions europees
respectables en la seva cultura, fins i tot, el seu idioma i els
seus habitants, però que no tenen aquest caràcter de nacionalitat, justament perquè no han estat capaces de crear una capital i
un sistema de ciutats. Doncs bé, aquesta Barcelona necessita més
que mai d'un govern que l'ajudi a tirar Catalunya endavant, no
ella sola sinó amb totes les ciutats i pobles de Catalunya, però
a tirar Catalunya endavant, tan endavant com pugui anar. Si
Barcelona no va, els ho asseguro, això sí, que és ben cert,
Catalunya tampoc no anirà.
�7
A partir del 29 de maig caldrà fer molt perquè aquesta connexió funcioni bé. Perquè mai més un govern de Catalunya deixi
d'avançar cap a 1'objectiu raonable d'una xarxa de rehabilitació
i reinserció que permeti estabilitzar el nombre d'heroïnòmans,
impedir el creixement d'altres addiccions i decididament, tenaçment, lentament, però amb tota fermesa, anar acotant, primer, i
disminuint, després, la magnitud d'aquest problema pavorós.
Citaria set polítiques concretes: la lingüística, la de
serveis socials, la de política industrial, la de sanitat, les
escoles, la marginació i la droga. Són set mostres, set qüestions
en les quals hem de millorar, clarament.
Deixin-me que els digui una cosa: cap d'aquestes qüestions i
cap altra gran qüestió de Catalunya no millorarà decididament si
no hi ha un canvi en les relacions institucionals.
Torno a repetir-ho i ho repetiré tantes vegades com calgui:
no hi ha cap gran problema que tingui solucions que sigui competència d'una sola de les tres Administracions que treballen en el
nostre país. Tots els grans problemes són, de fet, competències
compartides i requereixen una entesa.
Jo, personalment, oferiré un acord en nom de la ciutat de
Barcelona, al proper govern de Catalunya, sigui quin sigui el
resultat de les eleccions, per tal que aquests problemes, almenys
aquí a Catalunya, puguin ser resolts dins d'un clima d'entesa.
En tots els camps que he citat, hi ha indicis d'aquesta
entesa o hi ha també manca de generositat, manca d'una decidida
voluntat de posar els problemes i les necessitats per damunt de
tot.
La ciutat de Barcelona necessita un gran acord nacional, amb
el govern català, per elaborar la seva Carta Municipal, que com a
Llei especial haurà de ser aprovada pel Parlament de Catalunya,
abans de ser enviada al Parlament espanyol; per resoldre els
grans temes culturals del país, els grans museus, la política
musical i els grans equipaments culturals; per aconseguir per a
Barcelona, vinguin d'on vinguin, els diners que li han de ser
estalviats al contribuient barceloní pel pagament dels serveis de
suplència que realitza l'Ajuntament de Barcelona, avui; per promocionar, conjuntament, l'Area de Barcelona i tot Catalunya, en
el món econòmic internacional; i per organitzar els millors JJ.00. de la història, de comú acord totes les Administracions, sota
la direcció inescapable, perquè així ho diu la Carta Olímpica, de
la pròpia ciutat.
Al mateix temps, oferiré i, evidentment, demanaré, un acord
per les grans infraestructures de la nostra Area Metropolitana:
metros, port, aeroport, cinturons, depuració d'aigües i col·lectors necessaris per lluitar contra les inundacions.
�8
Jo soc un convençut que en totes aquestes qüestions el Poder
Local hi té molt a dir, perquè és aquell que està més a prop del
ciutadà i el qui sap realment a on li apreta la sabata, per on
s'ha de començar, com s'han de fer les coses, com s'han de negociar, com s'ha d'expropiar, com s'ha d'indemnitzar, com s'ha de
dialogar amb els veïns, com s'han de gestionar els serveis.
Però
temps que
d'aquests
cessàries
la ciutat de Barcelona és generosa i sabrà, al mateix
reclama la seva part de protagonisme en la solució
problemes, sabrà, dic, oferir les compensacions neal govern de la Generalitat.
És evident que Barcelona, com a ciutat, ha anat acumulant,
durant el période d'inexistència de l'Autonomia catalana, una
colla de significats i de representacions que, pròpiament, pertocaven a un govern de Catalunya que en aquell moment era inexistent. Avui el tenim, i és de rigor que el govern de Catalunya
tingui un paper important en molts d'aquests temes, un paper
presidencial, un paper directiu, un paper orientador, un paper
d'un fort simbolisme, en el millor sentit de la paraula, d'exercici del simbolisme nacional, de posessió d'alguns equipaments i
infraestructures que tenen un abast català, però aquest intercanvi, aquesta compensació, aquest gran acord no ha estat possible
fins ara, perquè no ha existit el clima en el qual aquestes ofertes es poguessin encadenar positivament, no hi ha hagut ganes
d'escoltar, ni a l'hora de pagar ni, per descomptat, tampoc a
l'hora d'obtenir les compensacions, hora que, com és lògic, no ha
arribat mai; ni a l'hora d'ajudar ni a l'hora de rebre.
Quin efecte enormement positiu no tindria un acord, en virtud del qual, la ciutat de Barcelona renunciés a algun dels seus
actius més simbòlics en benefici del govern de Catalunya i obtingués, en canvi, un recolzament total en la seva lluita per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i la qualitat de la nostra ambició com a ciutat europea ?
No cal fer grans cabòries per imaginar els efectes, enormements benèfics, que tot això podria tenir. Doncs bé, ha arribat
el moment de plantejar-s'ho, sigui quin sigui el resultat de les
eleccions, repeteixo. Però com és natural, no hi ha cap mena de
dubte que si les eleccions del 29 de maig permeten un canvi de
majories, tots aquests resultats estan garantits.
Però sàpiguen que en cas contrari, jo igualment oferiré un
acord.
No sé si saben que hi ha autonomies a Espanya, concretament
la de Castilla-Leon, on s'ha iniciat ja un procés de transferències de serveis de l'Autonomia als Ajuntaments en els camps en
què aquesta delegació és més natural i lògica: joventut, serveis
socials, esports i escoles Bressol.
�9
Aquest procés que va ser aprovat en un mandat anterior, amb
presidència socialista, està essent respectat per l'actual President d'AP, el senyor Aznar, i s'està tirant endavant. És un procés modèlic que s'ha de seguir de prop i que tant de bo pogués
desenvolupar-se en el nostre país.
Però jo no demano només això, que estic segur que es produirà, per la força de les coses, sinó que ofereixo un acord global
perquè Catalunya i la seva capital treguin el màxim profit de les
seves energies.
No ens podem conformar amb una Catalunya de pa sucat amb
oli, basada en quatre adagis i prou, quatre adagis que són una
caricatura de la nostra manera de ser, amb una Catalunya orgullosa i prou, suspicaç i prou, atenta als símbols i no als fets.
Hem de voler una Catalunya jove, moderna, hereva d'una colla de
virtuds, que compti en els temes importants de futur, en el treball de les dones, en el de la sort dels marginats, en el del
futur dels joves, en el de la confiança dels empresaris, en que
la vida de cada dia sigui millor, en art, en ciència, en qualitat
de vida, una Catalunya que tregui tot el profit de les reflexions
que sobre ella han fet els catalans. Llegiu un Ferrater Mora, un
Vicens Vives, recordeu un Bosch Gimpera, aquesta Catalunya que
ells han descrit i que està encara desgraciadament tan lluny però
que en el fons si hi pensem, està a tocar de dits.
No ens podem conformar i no ens conformarem, construirem la
Catalunya dels nostres somnis. El país amable, obert, tolerant,
liberal, en el millor sentit, la nació no excloent, formada de
tots els rius que l'han regada, construïda, pam a pam, per les
seves viles i ciutats, pels seus ciutadans més actius.
A Catalunya, avui, a molta gent els fa mandra de venir:
forasters, estudiants, empreses que ens diuen la veritat, jutges
i policies, artistes i científics que no troben l'escalf que voldrien. Els hem de fer venir. Ens consolem, a vegades, amb els
afalacs d'aquells que prenen la nostra causa com a seva. Però
aquests són una minoria. No hem d'exigir una militància per
conviure aqui amb nosaltres, sinó senzillament respecte, com
arreu. No n'hi ha prou en aparèixer com un país singular, diferent, propi, com nosaltres, com el que som. Hem de fer l'esforç
pedagògic d'explicar que som un país obert, diferent, però obert;
singular, però senzill d'entendre; amable, tolerant, desitjós
d'explicar-se, de rebre, d'integrar. Un país atractiu, no solament per a aquells que ens coneixen i ens estimen, sinó també per
a aquells que no ens coneixen.
�10
Que ningú no s'imagini, del que he dit, que jo em cregui que
no hi ha res que es faci bé; ben lluny d'això. Hi ha moltes coses
a la Catalunya d'avui i a la Catalunya oficial d'avui i en el govern de Catalunya d'avui que van bé. I m'agradarà de dir-ne unes
quantes: les carreteres durant el primer mandat del govern de
Convergència, els ferrocarrils catalans, el mini-transvàs -encara
que massa tard-, el projecte de TGV, és a dir, el conjunt de
projectes, que jo en diria els projectes Vilalta, perquè tots
venen del mateix lloc.
La ubicació de serveis a la Barcelona vella, el Palau Moja,
el Palau Marc, l'Esglèsia de Santa Mònica, evidentment totes
elles iniciatives del primer mandat o bé de l'època Rigol, però
que són aquí i contribueixen a la millora de la Barcelona vella.
I més que n'hi haurien d'haver. Les cases de l'Onyar, el "Catalunya Música", la calitat mitja de TV3 i de Catalunya Ràdiomalgrat del Dallas-, els bons professionals, molts d'origen
esquerrà que hi ha en aquestes emissores, i també Ràdio 4 i el
segon canal que, fet i fet, van ser les primeres estacions en
català i tenen també una qualitat digníssima; la política lingüística i la seva Llei unànimement aprovada, tot i que falta la
política i la campanya del "Català és fàcil", del català proper;
la dedicació dels mestres, malgrat les crítiques que se'ls ha
adreçat, el Laboratori d'Assaig, l'Institut de Cartografia, el
Consorci Hospitalari de Barcelona. Aquestes i altres coses que
segurament no sentiran anomenar en les exposicions, aquestes
d'auto-complaença, d'auto-bombo, que s'haurien de prohibir en
període pre-electoral i que jo no vaig fer en el període préélectoral de la campanya municipal, de l'any passat. Aquestes i
altres coses com aquestes són coses que van, que funcionen, que
se'ls poden posar pegues, però que estan ben fetes, en principi i
en general.
Però hi ha dues coses a dir: una és que n'hi haurien d'haver
moltes més de coses que anessin bé, i podrien i podran haver-n'hi
moltes més; i també, que hi ha coses que no van bé, que no es fan
bé. Hi ha coses que van bé perquè una cosa és la cúpula de govern
i una altra la dedicació, gens sectària, de molts departaments i
responsables que treballen tan bé com poden, sota un govern que
ells no han triat. I hi ha coses que no van bé.
Els parlaria hores i hores de com s'hauria d'enfocar la
política de l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la seguretat, la universitat, les presons, la pesca, la música, i tantes
altres coses que no van com haurien d'anar.
Deixin-me que els doni alguns exemples:
�12
L'habitatge: No hi ha a Catalunya, una autèntica política de
rehabilitació de cascs antics.
Es fa el que migradament puguin fer els Ajuntaments, i algunes
accions aïllades. A la Ciutat Vella de Barcelona s'ha trigat vuit
anys a acabar les cases de la Maquinista i gairebé el mateix amb
les cases del carrer de l'Om, quan les necessitats que hi ha són
d'una extraordinària urgència i d'una enorme dimensió. Aquí no
podem anar amb mit jes tintes, ens hi hem d'abocar.
Però l'Ajuntament de Barcelona ha decidit fer una inversió
de 13.000 milions a partir de fons de les Caixes, d'empreses
interessades i de comerciants i empresaris de l'entorn, per tal
de rehabilitar espais, obrir carrers i crear infraestructures i
permetre la construcció de vivenda nova, que sigui atractiva per
preu i per qualitat per la joventut barcelonina, i per les classes mitges.
L'Ajuntament s'ha compromès a incloure una partida de 1.500
milions cada any fins l'any 2.000 en els seus pressupostos, per
tal de garantir als que aportin aquest capital la seva rendabilitat.
Hauríem d'estar més ben acompanyats en aquest esforç, que és
crucial per recuperar el cor de Barcelona.
La sanitat: Hi ha desenes de petits hospitals de comarques
que no han rebut l'empenta que esperaven. Hem estat vuit anys
esperant el Consorci Hospitalari de Barcelona, per fi el tenim.
Però Sant Pau ha empitjorat des que està en mans d'una Presidència anomenada pel govern de Catalunya, hi ha acumulat un dèficit
de més de 10.000 milions de ptes.
Policia i seguretat: No pot ser que mentre a la nostra ciutat, a les nostres ciutats, com passa a Madrid, com passa a la
resta d'Europa, en les grans aglomeracions urbanes, s'estan vivint moments, a vegades dramàtics, d'explossió de la delinqüència, l'única preocupació del nostre govern sigui el de poder
utilitzar pistoles fora del nostre país, acompanyant amb els
viatges oficials. O dictaminar els uniformes que han de dur les
policies locals, sense donar un impuls que tothom esperava a
l'Escola de Policia Local de Catalunya, o enviar els Mossos d'Esquadra a les festes majors i en algunes accions de prestigi.
Hauria de quedar més clar que, tot i reivindicant, les dotacions de Mossos d'Esquadra que l'Estatut permet i les competències que l'Estatut reconeix, la gran preocupació, la prioritat
fonamental és en la coordinació de totes les forces per combatre
un mateix mal.
�13
Les presons: No fa pas molt, el dia 3 d'abril, els diaris
portaven el nombre de places penitenciàries a Catalunya i el
nombre de presoners: 2.000 places, 4.000 presoners. Les presons
de Catalunya s'han convertit en autèntiques escoles del delicte.
I no perquè hi manqui l'esforç dels funcionaris que hi treballen,
sinó per la senzilla raó que uns equipaments pensats per una
determinada població reclusa no fan els seus serveis, sinó el
contrari, quan són invadits per un nombre infinitament superior
de reclusos.
Vagin a la presó de joves de la Trinitat Vella, la presó de
dones de Wad-Ras, vagin a la Model i veuran el que no és un
servei públic, sinó tot el contrari.
Vagin, passegin pels entorns del barri de la Trinitat Vella
i veuran fins a quin punt una presó es pot menjar un barri.
I que no se'ns digui que no arriben els "quartos", (perquè
això està transferit i ben transferit) o que els Ajuntaments no
volen tenir presons. Naturalment que tothom s'hi resisteix, però
l'habilitat d'un govern ha de consistir, justament, en imposar
raonablement a cada ú la part de càrrega que li toca. He dit raonadament, persuassivament, i això és el que no s'ha sabut fer.
Algú s'estranya, aleshores, que els jutges tinguin problemes
de consciència, a l'hora de dictar actes d'empresonament de joves
sense antecedents o fins i tot reincidents? Algú se n'estranya?
Algú se'n pot estranyar? Fins que no s'arregli aquest punt cabdal
de la nostra política d'ordre públic i de seguretat, tot ballarà,
tot el sistema funcionarà malament. Hem de fer un esforç important perquè les presons de Catalunya siguin dignes, estiguin ben
ubicades allà on han d'anar i contribueixin a la rehabilitació
del delinqüent. Tota la resta és música celestial.
La universitat: La Universitat sembla ser l'esgraó més feble
de la nostra societat. Ni s'hi dediquen tots els recursos que
calen, (només la meitat), ni els que s'hi dediquen són ben distribuits. Avui la Universitat resta desbordada per l'increment
massiu de la demanda d'educació superior. I aquí rau una de les
claus del que ha de ser el nostre èxit en un futur de competència
europea.
Un país amb la Universitat malalta és un país malalt. S'ha
de fer un gran esforç financer per dotar les Universitats catalanes de l'espai i els equipaments, els mitjans d'investigació i
els mitjans retributius necessaris.
�11
L'esport: En el camp de l'esport, del qual tant s'ha parlat,
s'ha fet tot al revés del que s'hauria de fer. Recolzar els clubs
ha de significar donar-los el seu lloc, no substituint una escola
insuficientment dotada, sinó complementant una escola eficient,
que selecciona, que tria els nanos i els adreça cap a nivells
específics de perfeccionament en els clubs. Avui en dia per manca
de dotacions escolars, de mestres i d'instal·lacions, de mestres
reciclats i d'instal·lacions, els clubs estan substituint l'escola, estan fent el paper que a Alemanya Oriental, o a França o a
Itàlia o a qualsevol altre país fa la pròpia escola.
L'esport ha estat una mica concebut com a una mena de sindicat nacionalista. S'ha practicat la política de l'afalac, com a
sistema. Hi ha anècdotes divertidíssimes, hi ha aquells anuncis
que en Comas va encarregar als diaris per a la famosa manifestació de la querella, en els quals els espeleòlegs se'ls anomenava
jugadors i als excursionistes atletes, per error, amb les presses. Hi ha aquella iniciativa, tan "xusca", de Convergència adreçant-se als clubs, per tractar de prohibir l'homenatge que em van
fer després de la consecució de la nominació de Barcelona com a
seu dels JJ.OO. del 92. En fi, hi ha tota una antologia d'una
concepció de l'esport com a massa de maniobra política. Tots hem
vist el fill del Secretari General de la Presidència amb pancartes amb referència a una campanya llançada contra l'actual directiva del "Barca". Tots hem sentit a Terry Venables referint-se al
mateix. I bé; els polítics no ens hauríem de ficar en tot això.
No hem de tenir altra ambició, en el món de l'esport, que concebre'1 com un sistema educatiu, com un sistema formatiu, integrat
dins del món escolar i perfeccionat, després, a través dels clubs
i del sistema de perfeccionament d'alta competició. Com en altres
països, simplement.
L'escola: Hem perdut l'empenta del Patronat Escolar Municipal, de la Universitat Autònoma de la República - que es va muntar en un tres i no rés- fins i tot el Rosa Sensat. Quin gran
desencís! Es fan coses magnífiques, però no hi ha l'escalf des de
dalt. No som capdavanters i hem de ser-ho; ens toca, ho podem
ser, ho fórem. No hi havia més autonomia en la Mancomunitat i ho
van fer. I el mateix en la República.
Hauríem d'optar pel model anglosaxó: l'educació no ha de ser
nacional, sinó local. Que s'expressin les comunitats bàsiques,
que s'expressi la llibertat ciutadana dins unes normes nacionals.
Hi sortirem guanyant. Entre l'escola nacional i l'escola privada
hi ha un esgraó privilegiat que és l'escola local, municipal o
comarcal, on es dóna el respecte a l'orientació nacional i la
vivacitat de l'iniciativa de baix, diversa, competitiva sí, en el
bon sentit.
�14
I ara els parlaria de la música i de com, Catalunya que té
en l'Orquestra Ciutat de Barcelona la seva, de fet, orquestra
nacional, no contribueix al seu finançament. I com el Conservatori Municipal de Música de Barcelona que, de fet, és el gran
conservatori central de música de Catalunya, tampoc no rep l'ajuda que necessita. Més aviat es pensa en alternatives en aquesta
Orquestra i en aquest Conservatori, de forma incomprensible.
I els parlaria de la pesca, per a la solució als seus problemes només els haig de dir una cosa: preguntin als pescadors de
Begur, als pescadors de Port de la Selva i els explicaran què és
el que cal fer i què és el que no cal fer en aquesta metèria. Els
ben asseguro que el que cal fer no és el que s'està fent.
Hi ha moltes coses que no es fan bé. Hi ha massa coses que
no es fan bé. És dificil de pensar que tot això es pugui redreçar, si no hi ha un canvi de majories. Són massa falles. Un país
en què l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la inseguretat, la Universitat, les presons, la música, la pesca, la política de comunicació no van com han d'anar en un país que està
demanant a crits una empenta nova. Perquè volen, ara, un altre
canal de televisió? No seria millor arreplegar els canals locals
que ja hi ha i els canals per cable que comencen a existir i que
es poden implantar i crear una autèntica xarxa, aquesta sí que
seria una autèntica xarxa comarcal, d'interès comarcal i d'interès local a Catalunya? Per què les comarques s'han d'expressar
des d'una nova TV4 i no per elles mateixes?
A Catalunya hi ha els homes i les dones i les idees que
permetran de fer-ho millor, tot això.
A Catalunya hi ha l'orquestra i el director d'orquestra,
Raimon Obiols: casat, tres fills, llicenciat en Geologia, fill de
Josep Obiols, pintor al servei de Catalunya, científic, polític,
tres vegades detingut i empresonat, actiu des de 1958 en la causa
de Catalunya i el socialisme, sense falles, sense ni un minut
d'absència, com ningú, present al 59-60 i al 62 i a la Coordinadora de Fonts Polítiques i a l'Assemblea de Catalunya (quan pocs
dels que avui manen eren a l'Assemblea), en fi, sempre present,
testimoni viu del que ha passat, jove encara, honest 100%, sense
cap taca, expert, bon home, dur quan cal, i tant!, però d'una
gran tendresa i una gran poesia com demostra el seu llibre (escrit per ell) "Els futurs imperfectes": un èxit editorial sense
precedents entre els escriptors progressistes.
Raimon Obiols: el futur possible, perfectament possible, de
Catalunya.
�K'Ct'yT
^
1^,}\
J*. LLf'I^IUAKI"
•4- ) ! C/
t/í/j
(vu QJU li
^^v/i
/-.faytsui.
¿¿P_J^vC^^y> ¿:¿¿2Í^ f
' fer^MA ¿&
fe,
UJr"
J?)
^ u
ft-W cd.dt,u ^-^
Jj «. [U/u'
1
V
/
2).
c^^-^iL
\) i - - _ : - — + t ^ù
: ¿ *l^f ¿A,w
M i4o) A, ^ w ^ - > ^ ^ ^
! >n .'v·-í
l'VM/*~
a*-K
Lf- A/.
/•'
¿•¿•Le,
V«
-'• - ' - U ^ Q
t
i
'^í-''
/I*
¡ ,
/
V
n>
;i/U
4 5"}
¿
K W ^,i¿^)^-íLJít
TtK . " V . - ^ t í ^ 'A;'
L,-.'--/ i.'•K: O-í U.i'' cbí*. \ ' /Vi I/I-'"U.^.
, f,JvT
\ .*
Vi-
o'
tUi
r/^l-.'Vl
/-Ó ¿¿C£ -
Cf^
�J/MA
¿U^utoiU' {câ
tjW)
i/l
l) ¿ 1
liíti^Z.
S3
C
(LiíeMJr.
lH
lusH "C '• Ç\AA Un ¡¿X ico,
\U
ÍS&MJ
UM
l
U
u 1 ^' 1
4
J
>1 ,AU-Çt^A
"il
Ut*.
¿ t /
l'U y»f> - ^ \H ft^ÁAAA.
//w
•.ifCtM
1
^
r-f^ ai.../
J-Cttr,
�•1.
y
L·ol^
, áuíí^H^ : ''#/>«/'<^°' ^ huillak A k y ^
fet")
^ ^ /
C^fJuu^^
^^^
^ > ^ 7 (XT
^.
,
,,/
ù ^
Y
r't
CíUWW^'
i^> í ^
5
^ '
�3
f
jiLÙUlV'^
/*"
/
;}..{1lfl<Ct¿K^)
:¿C iféJgêd-
¿VL
Ui
¡4^
/H*,IIW
i*
V
inte*
i'^
-l-lü'óu. -¿> ^ ' ' V "
y
/
-
-
"ft, á, .,U. «w.— ^ J ^ J i - ^
~-
¡T"^7
ívH^i' - ^
?u ;u
"
' ^ u "' '
Atj>
UA.¡^/'
/I^VvUi 7 5 ^
/l^'
t-l·
�¿•(X.16',"u¿> •• ¿- ^ W t
ls)
tó—
|-V
h ^ 4,L-
-, -j"'
,JV>A
T^CL^
\ ¿
, •
• •
1
>
V
\ ni
l·
7^7
\
i I
.
/lli]
Cc-i l U£
>¿U
tAMAdJ)
i 'iXy
/ W
fciU-4\As\H._
Aj
L
HLL,,'^
/"*-' - /-t 4
b
A
/A
iw
¿vuH 7 i p
(h cJ :h M\7 • M -**«-
&uw¿> i / / ¿ ¿ ^ ¿ ' y ' " 1
;
-
-•>
,
.v .
¿Oi't**-
a«^
"'-C/V . / V / / ¿ (
l ^ ^ / t - Z ^ w i ' ¿>'
ví
^7'^'7f tr'^'
/UlM /
�^
I
'i Li
,vv
V\Atb'y-
A
!»i^
•TTK
A.>
V
'\
. \S
<-x
$-.*>
"\xV
V ^
O
y
C
M 71'
1
fne^-Á^l *' ^-
>
•ri"
(j-ÁltrU.
•c , Uiv~f-i
W°'
. ' iM '
~>
1
ív *ï.
V
l(k k l Tl'•>''- <¿(
J
Cana ;M
„ ,, Í-MA -
iA
^
H
'
fF*z&%,
I
aJ
; & - * <**'?
" ^
•
I
v
�í
'lu ^ 4P
'¡~a~rnT
M)
/
/U/w
i' T"> ¡
• IY**
fl'-ut )
^-^-^
Sj H^ faç ¡.VCA
¿J*
^{M^^:AF
A
n Lz.
i'liA w w * ' ^
I A
h
chd^ ¿J ¿k^ K^Jû.
n
/ Ú, c^h/"*^
'^^f^'
.Ù ^
fa™
a û'^'H/
^
W ¿
/i/jVr™^ 1 ^'
ftiMi >^^/
fori
7T
X/n-.,
/ Vi.vi ' v
7
..Lifl-ufxû/e..
~
�?
IrHKO'f***
)ç\
U-
1
::
tó^^7^fl^-^i^-^-^ — —
,
¿A 7A ? a
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Un discurs esperançat sobre el futur de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-04-12
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Campanyes
Obiols, Raimon, 1940-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Parlament de Catalunya
Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
Discurs de Pasqual Maragall en un acte de campanya del PSC per les eleccions autonòmiques de 1988, amb Raimon Obiols de cap de llista i candidat a la presidència de la Generalitat. Conté diversos fulls amb notes manuscrites de PM.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 175
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2783/19991108_DeclaracionsGovern1999_PM.pdf
7e460c57cd30cecc8f0dd65204ec4840
PDF Text
Text
"9
I I
99
MAR
1 1 : v.-,
j.
A V
Ciutadans pel canvi
Maragatfl
Ciutadans
ser á l'eler.aó
ae 'asa·Jí'. Marigaü
s la Presidència
ce U Geneialitat
8 de novembre de 1999
Declaracions de Pasqual Maragall
"Tindrem un govern de continuïtat Pujol amb el suport del PP"
- Araja_sabem que tindrem un governde_^ontínuïtat presidit per Jordi Pujol.
Fiñs^^dres~passat no hi havia garantia que el PP donés els seus vots en
aquest govern. Ara ja ho sabem. El govern Pujol no hagués estat garantit si
només hi hagués hagut abstenció per part del PP i si tots els altres partits i
forces polítiques haguessin votat en sentit contrari. Per tant, ara ja sabem que
tindrem un govern Pujol recolzat pel Partit Popular. Dins per tant de
£alternativa entre un govern de continuïtat i un govern de canvi, l'únic govern
possible avui és un govern de continuïtat.
- La tercera possibilitat, un govern de consens, de pacte entre continuïtat i
canvi, nohiha la voluntat de fer-l'ho per cap de les dues bandes.
- Una aliança diferent per part de Pujol seria un fals canvi L'electorat s'ha
pronunciat per un altre tipus de canvi que no pas la pura ampliació de
l'espectre polític que ha governat fins ara, amb ERC.
- Els governs tripartits o quatripartits que s'han proposat no eren governs de
consens, si no que eren governs de fals canvi en la pràctica. Es a dir, no
neixien de la voluntat d'un acord entre la principal força del canvi i la
principal força de la continuïtat.
Con;e!A oe Cent, 323 b-;:xos
08007 Sarce'.ora
T
ei. 53 215 41 8 ; - 93 272 38 33
Fax 93 495 5¿ 4 , - 93 272 38 42
e-Tial·l: rra'ógi .ró-c^r .i.corr,
.v.v,7.C3nv-.c"ü
�Ciutadans pel canvi
Maragalfl
Ciutadans
per a IV.ecdc
de 3asquai Md'aga«
a '.a Presidència
dt la Generalitat
- L'electorat ens ha dit: volem que guanyeu però no us donem majoria
suticient per governar i a CiU l'electorat els ha dit: volem que governeu però /
no que sigueu guanyadors, volem que sapigueu que el canvi ha començat.
I
- En aquestes circumstàncies, nosaltres interpretem aquest mandat del poble
de Catalunya com una clara preferència per un Parlament fort, amb una
oposició clara i rotunda, per bé que innovadora, constructiva i esperançada.
Això~ésel que farem. La gent vol un joc politic més viu en el Parlamentj a
fora del Parlament, en el territori, i a això ens dedicarem.
Per tant, les nostres prioritats són:
"El Parlament centre neuràlgic de la política catalana".
- Nosaltres tenim una primera prioritat, que és convertir el Parlament en el
centre neuràlgic de la política catalana, de la mateixa manera que ho són els
parlaments d'altres països europeus. Per això plantejarem la reforma del
seu reglament, del seu pressupost, de les seves condicions de treball i de la
seva efectivitat.
D'acord amb el president Rigol anirem a una potenciació de les condicions de
trebaü, de la visibilitat i de 1'eficacia del nostre Parlament. Aquest és el primer
gran canvi que es començarà a produir immediatament a la política catalana.
1.- Regulació audiovisual
- Estem explorant els altres grups per, de manera immediata, entrar al registre
de la Mesa del Parlament una proposta de cara a fer un primer ple monogràfic
sobre el Consell de L Audiovisual i la regulació dels mitjans de comunicació
públics i privats a Catalunya.
CcnseU ue Cent, 322 b=;x:s
ÛS007 Barcelona
Tel. 95 215 ¿1 8* - 93 H2 38 23
Fax 93 495 54 ¿3 - 93 111 38 42
e-mail: náriqa\'A>r-£r;ixc>(T
�(19 1)
99
>IAK 1 1 : 2 7
FAX
lá¡004
Ciutadans pel canvi
Maragall 1
Ciutadans
per a l'elecció
de Pasa-Jai Maraga'.l
a la Presidència
cíe la Generalita;
- Entenem que ens hem d'acostar al model francés de regulació audiovisual i a
altres models europeus similars. Elsmi^ans^úblics han de ser efectivament
neutrals i els mitjans privats han de ser efectivament independents.
2. - Educació, cultural i territori
- En quant a les altres prioritats de continguts de cara a l'acció
parlamentarària, insistim en l'educació com a primera i gran prioritat.
L'educació i el pas al treball i la reforma de la FP i la seva millor connexió
amb la societat.
- Insistim també en la importància de la connexió entre educació i cultura. I
en la necessitat d'un gran debat cultural entorn del Llibre Blanc de la Cultura,
que va ser dirigit per Ferran Mascarell i que està elaborat per més d'un
centenar de figures de la cultura catalana.
- L'altre gran eix de les nostres prioritats és el territori, la regionalització
pendent (les set regions) i la devolució de competències a les autoritats locals.
3 - Senat Federal i la proposta catalana
- Formalització d'acords en matèria fiscal, cultural, judicial i política,
començant per l'acord polític sobre l'estructuració del Senat Federal. Per
aquest tema demanarem obertura de converses entre totes les forces polítiques
catalanes abans d'avançar en la formalització de la proposta a Madrid.
4 - Reforma política
J& &?4 ¿SftiWc" aS
- La reforma política a Catalunya, començant per la Llei electoral que ha de
Y M-jt
combinar el sistema proporcional al nivell territorial que s'estimi més
J
"L .
convenient amb el sistema majoritari per circunscrtpcions relativament
p , \ >f C
petites.Això permetrà d'una banda la formació de blocs polítics ideològics
^ '[J//A
estables i importants i alhora la més directa connexió de l'elector amb els
QMM'íh1 Jf
/¡XfM, x a
U ~ ¿WM-C^
Cens».', de Cert 323 BS'XOS
03007 Barcelona
Tei. S3 215 ¿ 1 81 - 93 272 38 3B
fax 93 ¿95 5 - ¿3 - 93 lli 38 42
�09 11 99
MAR 1 1 : 2 8 FAX
lá¡005
Ciutadans pel canvi
Maragalll
Ciutadans
per a l'elecció
de Fasqcal MaragaU
a U Presidència
de ia Generalitat
candidats territorials que, un cop elegits, representaran aquestes petites
circunscripcions directament al Parlament amb una més fiirecta i clara
visualització de la connexió territori/Parlament.
- Dins d'aquest mateix capítol hi haurà la reforma d'altres aspectes de la
legislació electoral i política a Catalunya, entre les quals com a molt
important la de la limitació del nombre mandats consecutius en la Presidència
de la Generalitat.
5.- Propostes econòmiques
0
\
- Propostes econòmiques en torn d'una primera prioritat: innovació, innovació
i innovació, que és la gran assignatura pendent de la política econòmica i
mdustriaO un segon eix: Disminució de la inflació, avui superior a la mitjana
espanyola i molt superior a la mitjana europea, i per tant, causa de pèrdua neta
de competitivitat. S'haurà d'establir una autoritat de vigilància sobre els preus
i la inflació per tal d'aconseguir aquests resultats. Aquesta autoritat també
vetllarà pel manteniment de la competència i la limitació dels poders
monopolístics.
Sotmetrem tots aquests punts a la consideració en primer lloc
del grup IC-Verds, en segon lloc (TERÇ i en tercer lloc dels
partits que fumen el bloc de la majoria.
Corneli ce Cent, 323 ba'xcs
08007 Barcebna
Tel. 93 215 «
31 - 93 2?2 ?.í 3?
Fan 93 495 54 43 • =3 2;2 32 '-?
e-mai'.: maiagaHi'Soa-: .i
it-i
�UH 11 9 9
MAK 1 1 : 2 9
FAA.
''
Í
i
I
J
Ciutadans pel canvi
V
- Ciutadans pel Canvi s'està convertint en una estructura com a resultat de
l'èxit de la seva contribució a la formulació d'una alternativa de canvi a
Catalunya. No volen ser un partit polític més. CpC vol contribuir a la
modificació del panorama de les forces polítiques a Catalunya en el sentit
d'una més gran transparència i d'una millor connexió amb la ciutadania. I ho
farà a través de la col·laboració ja iniciada i amb èxit amb l'únic partit de
Catalunya que ha tingut la força, Pautoconfiança i la generositat d'iniciar
'
aquest procés d'obertura: el PSC.
i
Autonomia del PSC i dependència de CiU
- Com a socialistes catalans gaudim en aquest moment d'una major autonomia
de la que hem tingut durant els darrers 20 anys per tal com s'ha aconseguit ja
consagrar el model politic constitucional autonòmic. Ara és l'hora d'innovar i
de fer passes endavant en el sentit de la seva aproximació en els desitjós i les
necessitats de la ciutadania. Aquesta evolució i aquesta aproximació passen
per un reconexiement franc del caràcter plural i diferencial d'Espanya i d'una
aposta més decidida per un model federal que està implícit a la Constitució
però mai no ha estat desarrollat.
- Constatem amb sorpresa que a aquesta major autonomia del socialisme
català, reforçada pel fet de la seva obertura a sectors importants de la
ciutadania, i correspon una progresiva dependència per part de CiU respecte
als resultats que puguin obtenir a les eleccions generals. Així ho expressen les
paraules recents d'alguns dirigents, com les del diputat López de Lerma,
insistint en la importància, de cara a la estabilitat interna de CiU, d'un resultat
a Madrid que els permeti garantir-la a través del caràcter més o menys
necessari que els vots de CiU puguin tenir a l'hora de formar govern esanyol.
Pensem tanmateix que CiU perdrà vots i probablement el seu caràcter
"decisiu" en resultarà afablit.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Declaracions de Pasqual Maragall sobre la formació de govern a partir dels resultats electorals de les eleccions autonòmiques de 1999
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-11-08
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Parlament de Catalunya
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Generalitat de Catalunya
Description
An account of the resource
5 p. Document esquemàtic amb les declaracions de Maragall sobre la formació del govern Pujol amb el suport del PP. Conté notes manuscrites de PM.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 87
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2782/20010125_BalancPerspectives_PM.pdf
e6f5a3070497efb2d5499b59adb762bd
PDF Text
Text
GENER 2001:
BALANÇ I PERSPECTIVES
Conferència del Sr. Pasqual Maragall
President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans
pel Canvi
Collegi de Periodistes
Barcelona, 25 de gener 2001
0. Introducció
Moltes gràcies Degà. Gràcies a tots per la vostra
assistència.
Ara fa un any, exactament el 26 de gener de l'any passat,
el Collegi de Periodistes ens acollia per tal de presentar el
balanç dels primers 100 dies de legislatura.
Avui, fent ús de l'hospitalitat que caracteritza aquesta casa
i al seu Degà, ens hi apleguem de nou per analitzar què ha
passat de llavors ençà. Per fer balanç de la situació de la
política catalana i també per plantejar quines són, a parer
nostre, les perspectives per al futur immediat.
1
�En mirar endarrera i avaluar allò que aquest any ens ha
deixat és inevitable, tanmateix, referir-se en primer lloc a
la violència terrorista.
Violència que té l'origen a la situació al País Basc i que ha
colpit tot Espanya i, amb particular intensitat, Catalunya.
En aquest any -en quatre mesos, de fet- aquí a Catalunya
els terroristes han assassinat als regidors del PP Ruiz
Casado i Francisco Cano, a Ernest Lluch i al guardia urbà
Juan Miguel Gervilla.
Amb aquestes morts, que s'afegeixen a la llista,
escruixidorament llarga de les víctimes d'ETA, els
terroristes han portat la tristesa i la inquietud a moltes
llars. I han fet que les paraules de condemna, de tan dites,
ens semblin gastades.
Ara el que s'ha d'exigir és que els polítics facin (fem)
menys declaracions i actuïn més, que els governs governin
i que la societat es mobilitzi per tal d'establir vincles i
contactes amb la societat basca.
Hem de posar tot l'enginy i el coratge en l'objectiu d'obrir
portes i finestres , de societat a societat.
Perquè entorn del tema terrorista hi ha un excés de
posicionaments polítics i una manca de d'activitat civil o
social. No hi ha prou contactes socials, culturals,
econòmics, entre Euskadi i la resta d'Espanya, al meu
entendre, per a compensar i digerir l'impacte brutal i
simplificador de la reiterada imatge "bascos maten/altres
moren" i de l'etiqueta "constitucionalistes contra
nacionalistes". Tot això està trastocant l'imaginari
2
�col·lectiu de la democràcia espanyola i de l'Estat de les
autonomies.
En certa manera, es tracta de respondre a la crida discreta i
ja per sempre silenciada de l'Ernest Lluch: crear espais de
diàleg (elkarri) entre bascos i no bascos. Fer com ell.
I en aquest preàmbul de la conferència no vull deixar de
referirme a la immigració. En la immigració sobra
ideologia i falta efectivitat. S'ha de des-electoralitzar. José
Luis Rodríguez Zapatero té raó quan demana un Pacte
d'Estat per dos grans temes, el terrorisme i la immigració.
La solució més efectiva, sense excloure polítiques de
control de la demanda (quotes d'immigració) és la política
d'oferta: barris segurs i condicions de treballs dignes.
1. Balanç: un any perdut
Pel que fa pròpiament a la política catalana, el balanç de
l'any 2000 és, dissortadament, prou senzill: un any perdut.
El 2000 ens ha donat el pitjor any i el pitjor govern de la
Catalunya autònoma. Mai, en la fràgil història de la
Catalunya autònoma havíem tingut tan poc govern i tan
mal govern.
Ni les dones que volen treballar, ni els mestres, ni els
professionals de la salut, ni la gent gran, ni els joves que
busquen casa, ni els funcionaris, ni la gent de l'art i la
cultura ... han rebut aquest any cap bona notícia del
govern de la Generalitat.
3
�Ni una bona notícia. Cap illusió, a tot estirar les bones
paraules de sempre, cada vegada més toves, cada vegada
més sabudes, cada vegada més ensopides.
I és així com hem perdut un altre any per a la resolució de
les qüestions que afecten de manera més directa la vida de
cada dia dels ciutadans.
Si algun avenç s'ha produït ha estat en la modificació de
les regles del joc institucional. Diguem-ho clar: sense els
resultats, tan ajustats, de les eleccions d'octubre passat el
nou marc de 1'audiovisual, l'enfortiment del Parlament i el
projecte de regionalització no haurien estat possibles.
I és innegable que una mica, tan tímidament com vulgueu,
en cada un d'aquests camps s'ha avançat.
Pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació,
hem aconseguit la constitució del Consell de l'Audiovisual
de Catalunya, al qual cal exigir ara que compleixi les
seves funcions de garantir la pluralitat i la imparcialitat en
els mitjans públics i vetllar perquè els continguts siguin
respectuosos amb els drets de les persones.
Pel que fa al Parlament, hem aconseguit (amb la
benevolència i eficàcia, cal dir-ho, del president Rigol)
dotar-lo de més mitjans ( despatxos, portàtils, mòbils,
senyal...) per complir les seves funcions.
Segueix pendent, tanmateix, la reforma en profunditat del
Reglament que permeti trencar les rigideses i les inèrcies
que atenallen la institució, i que l'apropin als ciutadans.
4
�Finalment, pel que fa a la reforma de l'organització
territorial, l'informe de la comissió d'experts suposa un
pas endavant molt important. Un pas que assenyala el
camí a seguir per tal de descentralitzar la Generalitat,
enfortir els ajuntaments i retornar la veu als territoris.
Cal continuar ara amb la constitució de la Ponència
Conjunta al Parlament i amb la modificació d'alguns
aspectes de la proposta, com per exemple, el
reconeixement explícit del Pirineu i l'allargament a 20 ó
25 anys del procés d'agrupació -incentivada però
voluntària- de petits municipis. Però l'avenç ha estat
important. Potser és per això que des de Convergència
mateix, s'han aixecat tantes veus desqualificant-lo.
Val a dir també que seguint la tradició que ha caracteritzat
l'executòria dels darrers governs, cada un dels consellers
que han estat implicats en el diàleg sobre aquests temes, o
ja és fora del govern o s'hi troba en situació ben difícil:
¿On és el conseller Trias, que va portar la negociació
sobre 1'audiovisual? ¿On és el conseller Triadú que va
continuar-la? ¿Quin futur espera al conseller Duran, que
va iniciar les converses sobre la regionalització?. Per no
parlar de l'ex - conseller del Pacte Cultural.
Una cosa que em preocupa es la manca de reflexes del
país en segons quins temes. L'assalt a què està sotmès un
partit de llarga tradició democràtica com és Unió
Democràtica de Catalunya, sense quasi reaccions fa
pensar. No ho dic per ficar el dit a la nafra.
El Govern de Jordi Pujol és un govern suspès per Europa.
5
�Un govern que s'inhibeix tant com pot de temes que
l'afecten directament. Un govern que assisteix impàvid als
problemes.
Mancat de projecte, captiu del PP, havent triat malament
les aliances parlamentàries a començament de legislatura,
inefectiu a Madrid, aïllat de la societat i enredat en pugnes
internes, el Govern ha acabat fent malbé el seu propi
fonament, que és la coalició.
Els resultats electorals mostraven clarament que l'única
alternativa de govern viable aleshores a Catalunya era una
gran coalició entre les dues forces centrals: Convergència i
Unió i PSC-Ciutadans pel Canvi. Però va faltar ambició,
generositat i reflexes i va sobrar inèrcia i egoisme.
Ara ja és tard. Aquest govern és el de la retirada de Jordi
Pujol i en tot cas el govern del candidat de CDC com a tal,
presidit per l'oponent del Cap de l'oposició. Tot per la
preparació d'una campanya electoral que en principi no
hauria de tenir lloc fins d'aquí tres anys.
Nosaltres, abans de la compareixença del president,
havíem demanat que el govern se sotmetés a una moció
de confiança. Però l'espectacle de cansament i de
reiteració de lletanies sabudes que hi vàrem veure ens va
acabar de convèncer que, si el govern no reacciona de
manera immediata, ens veurem obligats a presentar una
moció de censura.
Així ho vaig anunciar abans d'ahir en el Parlament.
6
�Nosaltres emplacem el Govern a aconseguir avenços
substancials i significatius en deu temes, i si en el termini
de dos períodes de sessions aquests avenços no es
materialitzen, el nostre Grup presentarà una moció de
censura. Deu temes i dos períodes de sessions. Ho reitero.
I evidentment, si el ritme del Govern (campanyes
publicitàries a part, que ara en veurem unes quantes)
s'encalla encara més; si el resultat del famós slogan "més
poder i més diners" és el que em temo (pagar la sanitat
endarrerida i poc més) aleshores haurem d'avançar la
moció. Si la relectura promesa de l'Estatut i les lleis
fonamentals no avança haurem igualment de dir "prou".
No vull que mai es pugui dir: "Catalunya va perdre 4 anys
i ningú no va cridar a l'alto"
7
�2. Perspectives: hem de reaccionar
¿Quins són aquests temes?
Doncs aquells en els que Catalunya es juga el futur.
1. Educació: El Govern ha d'adoptar com a primera
prioritat l'enfortiment del sistema educatiu. La primera
prioritat. Això vol dir de manera immediata: la dotació
de 300.000 pessetes per infant i any en el finançament
de l'escola bressol i l'impuls de l'ensenyament públic
de qualitat, en el marc de la realització de la
Conferència General d'Educació, tot buscant acords i
convenis de col·laboració entre l'empresa, el territori i
les institucions educatives.
2. Immigració
La immigració és una oportunitat,
oportunitat plena de reptes que fan necessari un gran
acord polític i institucional per tal de: a) Sostreure la
immigració i les seves conseqüències del debat polític
partidista, a tots els àmbits, i, en particular, en l'esfera
local; b) Dotar els ajuntaments de les competències i
els recursos necessaris en educació, ensenyament i
benestar social per tal de fer front a la problemàtica que
l'acollida de la immigració planteja; c) Assegurar a tots
els immigrants establerts a Catalunya i a les seves
famílies els mateixos drets assistencials i laborals que
ja gaudeixen la resta dels treballadors. L'acollida del
immigrants, que necessitem i apreciem, ha de ser un
esforç de tots i no pot carregar-se precisament sobre els
sectors autòctons més desafavorits, als quals després es
8
�demanarà el vot amb un missatge electoral ambigu. El
cinisme d'aquestes actituds és infinit.
3. Seguretat i Violència : El Govern ha de fer front, de
manera efectiva, als problemes de seguretat que
inquieten la població catalana. La seguretat respecte el
que mengem, la seguretat a les places i carrers, la
seguretat a les carreteres, la seguretat de les dones
davant la violència domèstica (ahir la consellera de
Justícia va anunciar una sèrie de mesures en aquesta
línia, benvingudes siguin), la seguretat respecte les
calamitats naturals i ambientals. I fer front a la
inseguretat vol dir: a) prevenir -com no s'ha fet prou,
per exemple, en el tema de les inundacions: prevenir
abans que plogui i abans que es cali foc; b) dotar-se
dels mitjans necessaris, tot superant la situació difícil
del desplegament dels mossos a l'àmbit metropolità de
Barcelona i la manca d'efectius totals (hauríem de tenir
4,4 policies per 1000 habitants: 2,2/1000 de mossos i
policia nacional, 1,2/1000 de policia local i 1,0/1000 de
policia federal; i c) respondre eficientment si la
calamitat arriba -tot evitant desastres com els derivats
de la reforma del transport sanitari. A Catalunya falla
la seguretat, falla la coordinació i fallen les xifres.
4. Infrastructures: El Govern ha de trencar el dogall que
la migrades d'infrastructures de comunicació exterior
representa per l'economia i la societat catalana. El
Govern Pujol és incapaç de resoldre els problemes
relatius a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de
Madrid i València ( que està comportant el desequilibri
del triangle barcelona-València.Madrid); l'ampliació
de l'aeroport i l'acompliment del pla Delta. I al mateix
9
�temps, no ha sabut resoldre les necessitats de
comunicació interior: el metro, la xarxa de ferrocarril
de rodalies, l'eix del Llobregat, l'eix de l'Ebre, l'eix
Pirinenc...Cal connectar Catalunya interiorment i cal
fer-la accessible des de l'exterior, i en un i altre tema
s'acumula retard rera retard. L'any 2001 és
absolutament decisiu per aquestes qüestions.
Precisament abans d'ahir la Cambra Oficial de
Contractistes de Catalunya donava a conèixer les dades
de l'obra pública licitada a Catalunya durant el 2.000.
¿I quina és l'administració que va tenir una inversió
més baixa?: la del Govern de la Generalitat. La realitat
desmenteix els seus propis anuncis. No inverteixen ni
tan sols allò que prometen i anuncien. Mentrestant
l'Estat disminueix la inversió en rodalies i carreteres a
compte de l'AVE de Madrid, i avui llegim al diari que
el bitllet de rodalies de l'àrea de Barcelona ha pujat
aquest any, per terme mig, el doble que a Madrid.
5. Estratègia econòmica: Al costat del retard en les
infrastructures tenim alguns altres punts febles: el baix
creixement de la productivitat (0,5% anual en front el
4% dels Estats Units i l'l,3% de la Unió Europea); el
diferencial d'inflació (pèrdua de competitivitat d'entre
1,5 i 2 punts anuals) i les mancances en serveis públics
(amb els més que discutibles efectes de la
liberalització, en especial pel que fa al sector de les
comunicacions i l'energia) Tots aquests són elements
que juguen en contra nostra. Cal, com hem dit tantes
vegades, una estratègia econòmica catalana que
conjugui esperit empresarial,més capital - risc,
capacitat investigadora, desenvolupament tecnològic,
formació i serveis. Una estratègia que empresaris i
10
�sindicats reclamen, que algunes iniciatives privades
(com el projecte Sabadell-La Caixa) ja estan
desenvolupant i que el Govern és incapaç d'impulsar.
6. Tecnologies de la informació i la comunicació: Un
aspecte fonamental d'aquesta estratègia és la nostra
posició en el camp de les tecnologies de la
comunicació. I això vol dir coses concretíssimes:
augment de la inversió en matèria de R+D (que és ara
d'un 0,9% del PIB, mentre a Madrid és ja 1*1,8% i la
mitjana europea el 2%), política universitària,
transferència tecnològica a les empreses. Els acords
inicials de Localret sobre l'extensió del cable a tot
Catalunya (que havia de complir-se el març d'aquest
any) i el projecte "Barcelona, ciutat del coneixement"
(amb l'àrea 22@ al Poblenou i l'impuls de l'operació
2004) són una bona base de partida. Estenguem-la i
fem-la fructificar.
7. Habitatge, barris i transport públic: El Govern ha
d'emprendre, així mateix, accions immediates per tal
de fer front a les dificultats d'accés a l'habitatge que
afecten sectors molt importants de la població catalana
i, en particular, els joves. Les propostes contingudes en
allò que tan pomposament han titulat "pla de xoc en sòl
i habitatge" són gairebé un escarni: 1.865 unitats
d'habitatge de lloguer per a joves en quatre anys per a
tot Catalunya! I, de la mateixa manera, s'han de posar
en peu programes d'actuacions integrades en els barris
més necessitats, amb una inversió mínima per part de
la Generalitat estimada pel nostre govern alternatiu en
62.500 milions de pessetes per als propers quatre anys
(90.000 si s'inclou el finançament local). I en matèria
11
�de transport públic s'ha d'iniciar aquest any la
construcció de la línia 9 del metro, connectar
immediatament les dues fires i reclamar - com
propugna l'alcalde Clos - la transferència del servei de
rodalies de Renfe i dotar de serveis efectius les àrees
urbanes de Tarragona, Lleida i Girona.
8. Finançament: Una qüestió, ho reitero, que només tindrà
una sortida favorable per nosaltres si aconseguim dues
coses: primer, elaborar una proposta coherent, a tres
nivells i vàlida per tot Espanya i per un llarg termini; i
segon, si aconseguim defensar-la junts totes les forces
polítiques catalanes. A tots els països de la Unió
Europea, quan els polítics actuen cara enfora donen
una imatge d'unitat. A tot arreu s'entenen. Nosaltres
també ho hem de fer. Catalunya ha de parlar amb una
sola veu: potent, clara, rigorosa, solidària i exigent. Els
5 punts que nosaltres proposem respecte aquest tema
són plenament coneguts.
9. Llei electoral i devolució: Una llei que cal fer per
mandat estatutari: el govern de la Generalitat no pot
renegar de les competències que ja té, i menys encara
de les obligacions que l'Estatut li marca a l'article 31.1
i a la Disposició transitòria quarta, que s'estan
vulnerant. Aquesta llei ha de ser fruit de l'acord de
totes les forces polítiques catalanes i ha de conjuminar
la representació dels territoris amb la proporcionalitat
del vot. En una paraula, ha d'acabar amb el contrasentit
de que el vot de un ciutadà de Saldes valgui la meitat
que el vot d'un ciutadà de Gósol per al simple fet de
pertànyer a circumscripcions electorals diferents tot i
estar situats a menys de 10 quilòmetres de distància.
12
�Al costat de la reforma electoral cal abordar de manera
inexcusable la devolució de competències i recursos als
nostres ajuntaments. El Segon Congrés de Municipis
de Catalunya, tantes vegades posposat, ha de permetre
posar les bases d'aquest procés de devolució.
10.Reforma de l'Estatut: La reforma de l'Estatut pot
concretar-se en els punts d'una Carta Autonòmica que
possibiliti l'adaptació de la nostra norma bàsica a les
transformacions socials i als requeriments del procés
d'integració europea. Sobren lleis i falta agilitat.
Avançarem així en la perspectiva del nou federalisme
que hem reclamat per Espanya. I ens posarem en línia
amb el nou federalisme europeu al que aconduirà, ben
segur, el procés iniciat -amb tantes dificultats- a la
cimera de Niça. El Govern català haurà de decidir si
està en condicions d'afrontar aquest repte. O si
finalment es produeix la paradoxa de que un partit que
es diu catalanista no pot evitar l'envelliment de
l'autogovern per raó de la seva dependència exterior.
Aleshores si que haurà arribat el moment de canviar-lo.
3. Cloenda
Aquests són els deu temes, el decàleg si ho voleu, respecte
els quals emplacem al govern a aconseguir de manera
immediata avenços significatius.
El camí per aconseguir-ho existeix. L'apunta cada dues
setmanes el Govern Alternatiu que hem constituït
precisament per tal de fer-ho evident. Les propostes
adoptades en els dos darrers mesos (sobre la Proposta
13
�Catalana de l'AVE, sobre el Programa Urban de suport als
barris, sobre el Pacte Català de l'Aigua, sobre el Pla
d'Immigració...) mostra amb rigor tècnic i amb voluntat
d'acord la manera d'avançar.
En les setmanes properes farem públics nous projectes en
relació a la prevenció d'inundacions, el pla de port de
Catalunya, agenda del camp català, la liberalització
elèctrica, les telecomunicacions, l'educació infantil, la
seguretat alimentària, el finançament local, l'administració
de justícia, la ciència i tecnologia, la política de suport a
les famílies, el pla de carreteres i el model policial.
Per tal d'encarar els problemes plantejats, el nostre grup
ofereix al govern actual el seu suport i col·laboració. Al
govern correspon decidir si vol acceptar-lo.
Però, i amb això acabo, si en termini d'un any no s'han
produït avenços substancials en bona part dels deu temes
plantejats, presentarem la moció de censura contra el
govern de Convergència i Unió.
Catalunya no es pot permetre l'estancament polític. Ja és
hora de reaccionar.
Hi haurà o no hi haurà majoria. Ja en parlarem. Però el que
no faltarà és la voluntat, les converses, l'esforç, les
gestions i la pressió -tota la que calgui- per canviar les
coses.
Res més. Moltes gràcies.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Gener 2001: Balanç i perspectives: Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-01-25
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Balanç
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Parlament de Catalunya
Acció política
Description
An account of the resource
14 p. Conferència de balanç de l'activitat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi durant l'any 2000.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2776/20000412_DebatPressupostos_PM.pdf
265aeeb93d70228a7173899cede18aba
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ
DEL
PRESIDENT
DEL
GRUP
SOCIALISTES-
CIUTADANS PEL CANVI EN EL DEBAT DE TOTALITAT
DELS
PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT PER A L'ANY 2 0 0 0
Molt Honorable Sr. President, Senyores i Senyors Diputats,
He volgut defensar personalment l'esmena de retorn al Govern del
Projecte de Pressupostos de la Generalitat per a l'any 2000 per
subratllar la importància que té pel nostre país que, entre tots
plegats, fem una anàlisi adequada de la situació econòmica i posem
sobre la taula els instruments per a fer front els reptes que ens
planteja.
Cal dir, en primer lloc, que fem aquest debat amb retard. Un retard
de quatre mesos. Convergència i Unió i el President Pujol, encara
sotragats pels resultats de les eleccions d'octubre, varen decidir no
decidir-se fins que no s'haguessin celebrat les eleccions generals del
12 de març. Com la seva majoria en escons, que no en vots, era
precària i no volien casar-se amb ningú, varen preferir esperar.
El President Pujol esperava, sens dubte, que els seus vots fossin
decisius
al
Congrés
dels
Diputats
per
assegurar-se
aquí
una
tranquil·litat de la q u e j a no disposa.
Érem molts els que dèiem que endarrerir decisions no era bo. I
menys quan es tracta de decisions pressupostàries que tenen una
traducció immediata en el benestar de molta gent, en la qualitat dels
serveis prestats des del sector públic, i també de cara als sectors
econòmics i socials que han de prendre les seves decisions des del
coneixement de les orientacions generals de la política econòmica del
govern.
1
�Dèiem també que Catalunya volia una majoria parlamentària estable,
sòlida, àmplia, amb prioritats clares. I que estàvem disposats a
parlar-ne. El mes de Desembre vàrem fer pública una proposta per
avançar en la confecció d'un Pressupost per a l'any 2000.
Però CiU no sols no ha volgut atendre la nostra disposició al diàleg,
sinó que va preferir esperar i és l'única responsable del retard amb
què encetem aquest debat pressupostari.
Hem mantingut permanentment un oferiment de diàleg sobre els
grans temes. Vàrem creure, de ventat, que en el discurs d'investidura
de Jordi Pujol hi havia molts elements sobre els que era possible que
ens poséssim
d'acord.
Nosaltres també
creiem
que
Catalunya
necessita més i millor autogovern i més i millor finançament.
Òbviament nosaltres afegim que cal, al mateix temps, una gestió més
rigorosa de les competències, recursos i serveis dels que ja disposa la
Generalitat.
Tanmateix, hem constatat que no hi ha cap voluntat d'arribar a
acords per part del President Pujol i de la majoria parlamentària en
què se sustenta el seu mandat. Però com creiem que l'interès del país
està per sobre del nostre interès polític, per sobre de qualsevol
interès partidista, mantenim aquesta voluntat de diàleg.
Però avui ens trobem aquí per debatre els Pressupostos presentats
pel Govern. I vull dir-ho ras i curt: aquests Pressupostos no defensen
adequadament l'interès de Catalunya. No responen a la nostra
situació real. No responen als reptes que tenim plantejats. No són els
Pressupostos que el país necessita. És per això que he volgut
defensar personalment el retorn d'aquest projecte al Govern, tot
oferint la possibilitat de negociar uns Pressupostos que sí donin
resposta a les necessitats del país.
2
�En la meva intervenció en el Debat d'Investidura vaig plantejar quins
eren, al meu entendre, els eixos de la política econòmica que
Catalunya necessita.
Deia llavors i permetin que ho recordi ara: "Hi ha d'haver una política
econòmica financera i industrial catalana. Catalunya necessita el seu
pla estratègic. Hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat
que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o
la manca -la marxa, de vegades, a Madrid-, molt sovint, d'empreses
mitjanes i grans. Per fer-ho, s'ha d'impulsar, no amb paraules, sinó
amb fets, l'economia productiva.
I això vol dir, primer: augment de la taxa d'ocupació mercès a
l'entrada de dones i joves al món laboral i empresarial.
Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes
de la societat de la informació.
Tercer: més innovació de producte -no solament de procés-, més
capital/risc, i més suport als nous emprenedors.
Quart: suport als processos de concertació entre
ajuntaments,
emprenedors i sindicats, i també amb les universitats i les escoles.
Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les
infrastructures
que ara
estan
inexplicablement
pendents: TGV,
ampliació de l'aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del
port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però
també
el
sistema
de
comunicacions
interiors
per
carretera
i
ferroviàries.
Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses.
3
�Setè: una política per a l'agricultura i la ramaderia catalanes que
contempli, en primer lloc, la seva viabilitat empresarial i la seva
capacitat d'exportació, però també la seva significació territorial,
social i mediambiental".
Constatem, amb preocupació, que aquests Pressupostos no van en la
direcció
que
assenyalàvem
com
a
necessària
en
el
debat
d'Investidura.
Però els motius pels quals demanem el retorn d'aquest Projecte al
Govern
no són només que no s'ajusta
a les prioritats
que jo
assenyalava llavors. No és aquest l'únic problema d'aquest Projecte.
El principal problema del Projecte de Pressupostos presentat pel
Govern és que no parteix d'una anàlisi adequada de la situació real de
la nostra economia.
L'economia catalana està creixent en els últims anys a un ritme
proper al 4 % . Aquest és un nivell relativament alt i molt proper al del
conjunt espanyol.
Aquest
creixement
l'aportació
en
els dos
últims
negativa del sector exterior.
anys
ve
condicionat
per
Mentre que la demanda
interna està creixent a un ritme que alguns experts consideren fins i
tot massa elevat, el saldo exterior, tant amb la resta d'Espanya, com
amb la resta del món, ofereix taxes negatives.
Per tant, per consolidar el nostre creixement econòmic, el Pressupost
de la Generalitat per a l'any 2000 hauria d'incloure mesures per
corregir els factors que poden esdevenir limitacions a mig termini:
-
Cal controlar el diferencial de preus amb Espanya i Europa.
4
�-
És precís millorar la competitivitat del sector exterior.
-
Cal millorar la nostra taxa d'activitat.
-
S'ha d'incrementar la productivitat de la nostra economia.
-
El nostre
increment
de
preus
és
més
alt
que
l'espanyol
i
pràcticament el doble del dels països europeus més importants.
L'IPC de Catalunya el passat mes de Febrer era 0,6 punts més alt que
l'espanyol. Aquest diferencial ha anat creixent des de l'inici de 1998
quan estàvem al mateix nivell.
En el passat aquesta situació es justificava per un creixement del PIB
més ràpid; avui això ja no és cert.
Amb un nivell de canvis fix mantenir un creixement de preus més
ràpid és una amenaça per a la competitivitat del país.
Els sectors més inflacionistes són la sanitat, l'alimentació, l'oci i el
lleure, tots ells entren dins del camp de les competències de la
Generalitat. Però en el seu Projecte de Pressupost no hi ha cap
mesura que tendeixi a millorar aquesta situació.
-
Mentre les exportacions creixen de forma semblant a la del PIB
( 3 , 8 % ) , les importacions ho fan a un ritme tres vegades superior.
La taxa de cobertura ha passat del 7 8 % el Gener de 1998 al 7 0 % del
passat mes de Setembre.
Les dues terceres parts del nostre comerç exterior tenen com a
origen o destí països de la Unió Europea.
5
�Per millorar la nostra situació cal controlar els preus i millorar les
nostres actuacions en aquells sectors que són claus pel futur:
-
Formació
-
Recerca
-
Infrastructures
El Projecte que el Govern ens ha presentat no va en aquesta direcció.
-
Un altre indicador de la nostra evolució econòmica està lligat a la
capacitat de generar llocs de treball
En el darrer any, segons l'EPA, s'han creat a Catalunya 89.000 llocs
de treball. Això suposa un increment del 3,8%. Aquest és un ratio
que queda molt per sota de la mitja (5,2%) i, en tot cas, molt lluny
de les Comunitats que presenten els índexs més dinàmics, Madrid
(7,2%), Andalusia
(6,5%)
o València
(5,3%). Ja en la meva
intervenció al Debat d'Investidura vaig demanar "un govern que no
sigui
simple
espectador
de decisions
empresarials
no
sempre
favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades
fusions i decisions sobre localització empresarial".
-
El creixement de la productivitat global del país està sotmès a un
alentiment perillós.
A finals de 1997 la nostra productivitat creixia al voltant del 1,5%, en
acabar 1999 aquesta taxa s'havia reduït a zero.
En aquest sentit ens preocupa molt la inhibició del Govern i la manca
de propostes en aquesta direcció del Projecte de Pressupost que ens
ocupa.
6
�He donat ja dos tipus de raons per justificar la nostra petició de
retornar el Pressupost al Govern. No s'ajusta a les prioritats que
vàrem assenyalar en el Debat d'Investidura ni respon a una anàlisi
rigorosa de la nostra situació econòmica.
N'afegiré encara un tercer tipus d'arguments: els que es desprenen
de l'anàlisi del Projecte del Pressupostos presentat.
Parlem
ara
d'inversions,
poques,
de
despeses
corrents,
descontrolades, i d'endeutament, descomunal.
Com és possible que en un Pressupost que augmenta el 8,4% en
relació al de l'any passat i en el que la previsió d'inflació és del 2,4%,
les inversions previstes siguin solament de 262.000 milions de
pessetes?
Per tal de tenir una idea més concreta fem la comparació amb les
altres Comunitats Autònomes de l'article 151 de la Constitució.
Mentre les despeses de capital per càpita del Pressupost consolidat
del 2000 són 79.570 pessetes a Galícia, 74.173 pessetes a Canàries,
70.247 a València i 60.119 a Andalusia, a Catalunya són sols 42.600.
Quins són els motius d'aquesta diferència sagnant? Són dos: el
govern és incapaç de controlar el creixement de les seves despeses
corrents i el model de finançament pactat entre CiU i PP no respon a
les necessitats del país.
Ho veurem clarament amb ben poques xifres.
Les dades demostren clarament la mala gestió de l'actual Govern de
Catalunya. I és que les despeses de funcionament per habitant són
7
�més grans aquí que a qualsevol de les altres quatre Comunitats del
151. Aquí són 314.000, mentre a Canàries són 312.000, a Andalusia
són 302.000, a Galícia són 289.000 i a València són 258.000.
Com és possible que mentre el Pressupost s'incrementa en un 8,4%,
el capítol d'alts càrrecs s'incrementa un 15,3%? O que la despesa per
lloguers s'incrementi un 24%?
Donaré una altra dada comparativa:
índex de creixement del
Pressupost consolidat del 2000 en relació al de 1996. València, 148.
Canàries, 135. Andalusia, 135. Galícia, 128. Catalunya, 127. Com és
possible que en aquests anys s'hagin
produït diferències
tant
importants entre aquestes Comunitats Autònomes?
La Generalitat ha perdut 8 punts d'increment en relació a les altres
Comunitats del seu mateix nivell de competències. No és un bon
balanç.
Potser algú em podria dir que un deficient sistema de finançament
autonòmic està al darrera d'alguns d'aquests problemes. I és ben
cert. Però estic establint comparacions de l'any 96 al 2000, per deixar
clar que són els anys del pacte CiU-PP, quan se'ns parlava meravelles
dels acords de finançament.
I sé que em diran que els Pressupostos de les Comunitats Autònomes
no sols es nodreixen dels recursos derivats del nou sistema de
finançament. I és cert. Però no em negaran l'evidència que una
Comunitat que va negar-se a aplicar-lo, Andalusia, perquè es creia
perjudicada
pel
nou
sistema,
ha
vist
incrementar
els
seus
Pressupostos més que Catalunya. No em diguin que no és curiós!
8
�Parlem ara d'endeutament, encara que sigui breument, tot i que ens
hi podrem estendre si calgués a la rèplica.
Per fer les escasses inversions de les que parlava, el Projecte de
Pressupost que se'ns presenta preveu un endeutament de 74.000
milions de pessetes.
Per tal de camuflar aquest endeutament addicional, que no compleix
els criteris de convergència econòmica europea, s'ha situat un 45%
del nou endeutament (33.536 milions de pessetes) en les empreses
públiques
que
no
consoliden.
Continua,
doncs,
el
procés
de
centrifugació del deute que ja ha estat denunciat any rera any.
Un endeutament global que, a finals de l'any 2000, superarà els 2,2
bilions de pessetes. És a dir, un volum igual al del Pressupost que
se'ns proposa aprovar.
Però no vull quedar-me tant sols en la crítica als resultats d'una mala
política. Així com el govern és l'únic responsable de la seva
incapacitat per reduir la despesa corrent i del deute acumulat i dels
acords de finançament que se'ns van presentar a ritme de bombo i
plateret, no és menys cert que totes les forces polítiques hem
d'aportar els nostres plantejaments sobre el finançament autonòmic
de cara al futur.
El nou model de finançament per Catalunya i la resta de Comunitats
Autònomes ha d'inspirar-se en els següents principis:
-
Els governs han de poder decidir lliurement la distribució dels seus
recursos. Una part important d'aquests ingressos han de procedir
directament dels tributs pagats pels ciutadans en cada Comunitat.
9
�Els governs i els parlaments han de tenir capacitat de decisió
(normativa i administrativa) sobre aquests ingressos.
-
El finançament autonòmic ha de garantir raonablement l'objectiu
d'igualtat d'ingressos per habitant entre les diferents Comunitats.
L'existència de sistemes diferents, que la Constitució consagra i
nosaltres respectem, no ha de significar un privilegi o una
desigualtat flagrant. És per això que cal establir els mecanismes
adequats per tal que en aquest període de temps dilatat i de forma
gradual es pugui produir aquesta aproximació entre el sistema
general i els forals.
-
En iguals condicions de pressió fiscal i de nivell de competències,
totes les comunitats han de poder atendre els seus ciutadans amb
les mateixes prestacions.
El resultat d'aquestes propostes implica la reducció del dèficit fiscal
de Catalunya respecte l'Estat. Catalunya és una regió econòmica rica,
dins d'espanya, i per tant és lògic que existeixi un dèficit fiscal. És
normal que pagui més impostos del que rep en forma de despesa
pública. Ara bé, aquest dèficit ha de ser el resultat de pagar en
proporció a la renda i rebre en proporció a la població, que són els
criteris bàsics que han inspirat els objectius enunciats en els punts
preferents.
Els poders públics tenen l'obligació
de contribuir a reduir les
diferències de renda entre territoris; les polítiques adreçades a
aquesta finalitat s'han d'aplicar a través de mecanismes específics
(FCI, Fons europeus), clarament diferenciats dels que tenen per
objecte el finançament dels serveis autonòmics. Caldria definir el
tractament concret que s'ha de donar als Fons europeus, en funció de
les perspectives que s'estan generant.
10
�Però, sobretot, cal no tornar a caure en els mateixos errors polítics de
l'anterior acord. El nou model no pot ser el resultat de l'acord entre
dos grups polítics o entre dos governs. Les bases del finançament
autonòmic i la seva concreció en propostes de futur han de ser el
resultat d'un acord polític d'ampli abast. La nostra responsabilitat és
assolir un acord primer a Catalunya, traslladant-lo posteriorment al
conjunt d'Espanya.
Tampoc no voldria deixar de presentar les línies mestres d'un
Pressupost alternatiu que respon, molt
presentat
pel Govern, als requeriments
millor
de
la
que el
Projecte
nostra
situació
econòmica i a una política que impulsi un creixement equilibrat i
sostingut.
El mes de Desembre presentàvem els nostres plantejaments que
reitero avui.
-
No incrementar la pressió fiscal. El creixement dels ingressos és el
mateix del PIB nominal.
-
Limitar el creixement de l'endeutament a 10.000 milions.
-
Controlar el creixement de les despeses corrents, que no superin
l'increment d'inflació previst.
-
Increment de les inversions.
-
Solució dels greus
problemes financers
de
la Sanitat
i la
la liquidació
del
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
L'aplicació
d'aquests
criteris a les dades de
Pressupost de 1999 donaria llocs a resultats que representen millores
substancials en relació al Projecte de Pressupost presentat pel
Govern.
-
Un estalvi de 45.000 milions en les despeses de funcionament.
11
�-
Un increment en les despeses financeres que el Govern ha previst
a la baixa.
-
Incrementar les inversions en un 46%.
La nostra proposta alternativa permet generar uns excedents que
farien compatibles dos objectius, d'una banda generar, entre el 2000
i el 2003 un volum d'inversions de la Generalitat proper al bilió i mig
de pessetes, distribuïts d'acord amb les necessitats reals.
I també es podria aconseguir un fons per la creació de nous serveis i
millora dels existents que anés creixent fins a situar-se, l'any 2003,
en 250.000 milions de pessetes. La distribució d'aquest fons seria
d'un 50% per ensenyament, universitats i recerca, un 25% per
Sanitat, mentre que la resta es destinaria a altres serveis.
Acabo.
El Projecte que se'ns presenta no respon als reptes del futur, ni a la
situació econòmica real i ens planteja gravíssims dubtes en matèria
d'inversions, despesa corrent i endeutament.
Catalunya necessita un Pressupost ben diferent. És per això que els hi
demano que amb el seu vot retornin al Govern el Projecte de
Pressupost i, en nom del meu Grup, mantinc la nostra oferta de
diàleg per una política diferent, més eficaç en la defensa dels
interessos reals dels catalans.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció del President del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en el debat de totalitat del Pressupostos de la Generalitat per l'any 2000
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-04-12
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Debats
Pressupostos autonòmics
Generalitat de Catalunya
Parlament de Catalunya
Model social
Oposició
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Economia
Description
An account of the resource
Intervenció de Pasqual Maragall al debat dels pressupostos.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2770/20000126_100diesOposicio_Col_legiPeriodistes_PM.pdf
6cdd9e18836460d64b186c1410297b93
PDF Text
Text
SUMARI
1 . - Introducció: Cent dies que han començat a canviar la
política catalana
2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans
públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser
igual
3.- La fiscalització i el control del Govern: De la
denúncia a la proposta
3 . 1 . - El pressupost de l'any 2 0 0 0 : Del retard
injustificable a l'alternativa constructiva
3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la
Conferència Nacional
3.3.- La sanitat: De l'assistència primària a la
reforma del sistema
3.4.- El transport públic: De la congestió a
l'eficiència
4.-
La construcció de l'alternativa
de govern: La
regionalització com a exemple
5.- Les noves dinàmiques polítiques: Del balanç a les
perspectives
�1.- Introducció: Cent dies que han començat a
caniar la política catalana
Gràcies degà, gràcies a tots per ser aquí.
Han passat 100 dies des de les eleccions
autonòmiques. Ens ha semblat que és un bon
moment per fer un primer balanç de la feina
endegada des del Parlament pel grup SocialistesCiutadans pel Canvi, de com aquesta feina ha influit
en la dinàmica política catalana i també les
perspectives que se'ns obren en els propers mesos de
legislatura.
Cent dies... una mica més de tres mesos, però mirat
amb perspectiva, a mi em fa la impressió que fa més
temps. Suposo que tinc aquesta impressió perquè ha
estat un període molt intens i, deixeu-m'ho dir,
fructífer. Fructífer en iniciatives que han marcat
l'agenda política, i sobretot, en l'activitat del
i
�Parlament, que ha començat a comptar més, a tenir
una influència més àmplia i a ser el termòmetre de
l'actualitat.
La setmana passada vaig demanar als diputats del
nostre grup - el Grup dels 50, com a mi m'agrada
anomenar- que valoressin l'activitat d'aquests cent
dies. Hi va haver una coincidència unànim: "Podem
dir que, en certa mesura, hem començat a governar
des de l'oposició, des de la nostra alternativa".
Com s'explica això que hem començat a governar
des de l'alternativa?
Tot i que aquest era un dels nostres principals
objectius després d'obtenir els resultats que vam
obtenir, en ser la força política més votada, per a mi
- ho confesso - ha estat una descoberta que es pugui
influir tant o més des del Parlament com des del
Govern.
2
�Les rutines pròpies de la governació poden impedir
tirar endavant temes, però si el govern mostra una
manca real d'iniciativa - que en alguns aspectes pot
arribar fins i tot a la paràlisi, com en l'assumpte del
Pressupost del 2000 amb tot el que comporta de falta
de presa de decisió en diferents àmbits - aleshores
aquest govern no governa. I qui agafa la bandera de
les propostes, les iniciatives, i també les
responsabilitats, és l'oposició. Buscant acords i
promovent el consens, tal com vam dir que faríem.
2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans
públics de comunicació): Mai més res no tornarà
a ser igual
La composició parlamentària sorgida arran de les
eleccions autonòmiques ha propiciat una situació
3
�diferent i ha obert una etapa en la qual ja mai més
tornarà a ser res igual.
S'ha acabat el funcionar per inèrcies. Perquè contra
les inèrcies del govern hi ha un grup potent de 50
diputats que empeny i porta la iniciativa cap a una
nova forma de governar i de fer política a Catalunya.
r
Es per això que el dia del debat d'investidura vaig
dir a l'hemicicle que allò que havia passat en el
Parlament els darrers anys no es tornaria a repetir.
En aquesta línia, hem començat a treballar per dotar
al Parlament de més condicions logístiques per
acomplir la seva funció, que vol dir dotar-lo de més
condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més
actiu.
I deixeu-me dir que Déu ni do el que s'ha avançat.
El Parlament ha estat durant aquest temps el punt de
referència davant l'enrocament del govern per
4
�mantenir una situació de refredament polític que ara
ja s'ha mostrat totalment inadecuada perquè el país,
els ciutadans, caminen cap a una altra direcció. Haig
de constatar que al president de la Generalitat l'hem
vist molt poc pel Parlament, justet només quan havia
de votar i quan havia de contestar les preguntes de
control ( en una sessió de mal record pel menyspreu
i desqualificacions personals expressat en les seves
intervencions).
Tanmateix, val a dir que un dels aventatges de la
situació present és tenir ocasió d'escriure allò que
altrament hauria pogut ser el capítol perdut en la
novel·la del canvi. Si s'hagués produit una transició
sobtada en les eleccions d'octubre, potser ens hauria
faltat l'ocasió per escriure aquest capítol necessari
en la vida política. El capítol en el que els nous
protagonistes s'enfronten als antics, els diuen tot el
que els han de dir i maleeixen l'hora en què aquests
van començar a manar. Si se'ls fa fora sense aquest
5
�capítol, el lector (en aquest cas el ciutadà) té la
sensació d'assistir a una injustícia, a un final
prematur.
Deia que el Parlament ha estat punt de referència
com impulsor d'un canvi en les regles del joc polític
a Catalunya. I en aquest camp estem preparant
iniciatives en relació al sistema d'incompatibilitats
dels alts càrrecs de l'administració catalana i a la
representació plural en els consells d'administració
de les empreses públiques de la Generalitat.
Però la millor mostra fins ara d'aquesta voluntat de
canvi ha estat el debat sobre el model de mitjans
públics audiovisuals a l'inici de la legislatura. Arran
d'aquest debat es va crear una situació interessant en
el sentit que la discussió va traspassar les parets del
Parlament. No només en parlaven els polítics: el
debat estava també al carrer promogut pels propis
professionals. Aquesta és una dinàmica de
6
�funcionament que ha de reixir, el Parlament ha de
discutir en temps real per fer-lo més proper a la
societat i tornar-li la dignitat d'autèntica cambra de
representació, de legislació i d'impulsió i control de
l'acció de govern.
El tema dels mitjans públics encara està obert; hi
estem treballant i va per bon camí, però ara ja no hi
ha marxa enrere. Vam fer un esforç des dels grups
de l'oposició - i des del govern, val a dir-ho- per
consensuar mesures que semblaven impossibles i es
va marcar un punt d'inflexió que va permetre
començar a configurar unes noves regles del joc
entre govern, societat i mitjans públics.
Però si el dia 15 de febrer no tenim nou director
general de la CCRTV i entrem en temps electoral
amb el vaixell de les emissores públiques sense
direcció - amb previsiblement cinc mesos (de
novembre a abril) sense que l'empresa pública més
7
�important, o més influent, de Catalunya tingui
autèntics responsables nomenats pel president de la
Generalitat d'acord amb el Consell d'Administració
que reflectirà les opinions del Parlament - si això
passa, el pes de la vergonya caurà sobre un govern
que haurà demostrat ineptitut, frivolitat i prepotència
tot alhora. El conseller de la Presidència no podrà
haver inventat pitjor manera d'acomiadar-se del
govern i de Catalunya.
3.- La fiscalització i el control del govern: De la
denúncia a la proposta
Deia que la nova situació política ens ha permès
plantejar amb profunditat en aquests cent dies el
canvi de les regles del joc. Però al mateix temps ens
ha fet possible exercir la labor d'oposició, en el
sentit clàssic de control i fiscalització de l'acció del
govern, amb molta més efectivitat que mai.
8
�El nostre grup ha presentat en aquests tres mesos
697 iniciatives parlamentàries entre proposicions
de llei, proposicions no de llei, interpel·lacions,
preguntes i d'altres.
Explicar amb detall aquestes iniciatives seria molt
interessant però segurament massa llarg per a fer-ho
avui. Deixeu-me doncs que em centri en quatre
camps que tenen particular incidència en la vida
quotidiana dels ciutadans: el pressupost, l'educació,
la sanitat i el transport públic.
~— ^Vk^p^d^Z
; hesso^i L· u^L· ^M^k ¿¿Ce**
3.1.- El pressupost de l'any 2000:Del retard
injustificable a l'alternativa constructiva
Com afecta que encara no s'hagi presentat el
pressupost a discussió al Parlament i la nostra
alternativa pressupostària?
9
�Catalunya no té encara pressupost per aquest any i
no el tindrem aprovat, anant bé, fins el mes de maig.
El desembre vam fer una oferta d'acord per
consensuar alguns aspectes bàsics, però el govern
ha preferit supeditar la discussió al Parlament i la
seva aprovació als resultats de les eleccions
generals.
Això és greu perquè, a més de menysprear la
sobirania del Parlament de Catalunya, té uns efectes
molt negatius sobre l'hisenda de la Generalitat.
Les característiques de proposta d'acord que vam
adreçar al govern i a tots els grups de la Cambra eren
les següents:
- No
incrementar
la
pressió
fiscal.
El
creixement dels ingressos era el mateix del
PIB nominal ( 5, 5 % ).
10
�- Controlar el creixement de les despeses
corrents, que no superes el previst per la
inflació ( 2 % )
- Incrementar les inversions ( 40 % )
- Resoldre els greus problemes financers de la
Sanitat i la CCRTV
Les últimes dades de la execució del pressupost de la
Generalitat, corresponents al tercer trimestre de 1999
- que hem conegut fa pocs dies - ens confirmen
l'existència de greus desequilibris als que cal trobar
solució ràpidament. L'ajornament de les mesures tan
sols farà que les dificultats siguin cada cop mes
elevades:
li
�^(¿fo^Â&vÇoioUiJ ^ JX£/u¿&W wu¿*e*k)
- Les despeses corrents, excloses les financeres,
s'han incrementat mes del 8 % en relació al
mateix període de l'any passat.
- El " forat" del Servei Català de la Salut es
cada cop mes gran. A l'any 1999 s'han
comptabilitzat 155.000 milions de despeses
procedents de l'any anterior. La desviació és
un 27 % mes elevada que la de l'any passat.
- A finals de setembre el Servei Català de la
Salut ja havia gastat el 99,7 % de tot el capítol
2 de bens i serveis. Cap de les despeses del
darrer trimestre es podrà comptabilitzar.
En els darrers mesos s'ha constatat un agreujament
de l'evolució relativa del creixement dels preus a
Catalunya.
12
�JU^OAT^O^
^ ; -' <^/^W
EVOLUCIÓ DE LA INFLACIÓ INTERANUAL
Espanya
1996
1997
1999
3.21%
2.01%
1.41%
2.92%
1996-99
9.89%
1998
Catalunya
3.66%
2.11%
1.76%
3.46%
Diferencial
0.45%
0.09%
0.36%
0.54%
11.43%
1.55%
Com veiem, el diferencial de la inflació entre
Catalunya i Espanya de l'any 1999 es el més elevat
dels últims quatre anys. En total en aquest període
hem acumulat un diferencial de mes del 1,5 %.
Aquest diferencial és equivalent a la inflació anual
de la zona Euro. Així, es podria dir que la nostra
competitivitat s'ha retardat un any en relació a la
resta d'Espanya. I això és especialment greu perquè
Espanya, en el seu conjunt,
s'ha retardat uns dos
anys en relació al països de la Unió Europea que són
els nostres principals competidors.
13
�Els experts estan d'acord en què el diferencial
d'inflació és degut bàsicament a dos factors:
i) a Catalunya pesen més els sectors de serveis,
que
són
els
que tenen
més
inflació;
especifícament els de serveis mèdics i lleure i
cultura.
ii) la inflació en aquests sectors és més elevada a
Catalunya que a la resta d'Espanya,
Al mes d'agost, la major inflació d'aliments, begudes
i tabac a Catalunya explica per si sola dos terços del
diferencial amb el conjunt d'Espanya.
-^ T/^AjrpMfeAíti ñ S !
Davant cTaquesta situació, el govern
Generalitat hauria hagut
de
la
d'actuar en una doble
direcció:
a) Directament, en els camps en que té una
responsabilitat immediata:
- Preus de les escoles concertades
- Preus
dels
llibres
en
l'ensenyament
obligatori
14
�- Preus de la sanitat concertada
- Política compres en farmàcia
- Reducció o eliminació de peatges
b) Indirectament, tot exercint pressió prop del
govern central, en altres temes:
- Liberalització tarifes telefòniques
- Liberalització mercat farmacèutic
- Carburants
______^^
Això no s'ha fet prou, ni prou bé i els efectes
d'aquesta mancança es poden comprovar en la
pèrdua de competitivitat de l'economia catalana.
Així ens ho mostren les dades de l'evolució del
comerç exterior de Catalunya en els darrers mesos. I
així ho exemplifiquen les notícies que cada dia
podem llegir en la premsa econòmica. La qual, sigui
dit de passada, ens ha informat aquests dies d'allò
que n'hi podríem dir "la mala setmana catalana": la
desaparició
de la marca Banca Catalana,
la
15
�preeminència de Repsol sobre l'antiga Catalana de
Gas i la recança que suscita el prodigiós l'augment
de la cotització borsària de Terra, que la Generalitat
es va deixar perdre per un plat de llenties i per raons
que no responien de cap manera a criteris
econòmics.
3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la
Conferència Nacional
Un altre camp en el que la nostra acció
parlamentària ha estat contundent és el de
l'educació: un tema que m'apassiona i em preocupa
extraordinàriament.
Durant la campanya vàrem explicar que aquesta
havia de ser no un prioritat, sino la primera prioritat
de Catalunya. I no ho afirmàvem per casualitat, sino
perquè el país ens ho diu, ens ho reclama.
16
�Mireu, en el camp de l'educació a Catalunya partim
d'una herència magnífica -la del període de la
República i del moviment de renovació pedagògica
dels anys de la transició- i hem fet avenços molt
importants. Mai, com ara, havíem tingut unes
generacions joves tan ben formades.
Però l'escola té problemes. La unificació de
l'educació secundària - ben intencionada i positiva,
però aplicada amb poca traça administrativa i pocs
recursos- ha abocat a l'ensenyament un conjunt de
problemes socials que l'escola té moltes dificultats
per resoldre.
A més, l'escola pública, que hauria hagut de ser el
motor i l'exemple de l'avenç educatiu, ha patit
d'una desatenció reiterada per part del govern de la
Generalitat. Un govern que, com en d'altres camps,
ha prioritzat els acords i els concerts amb el sector
privat. I així en l'escola pública tendeixen a
17
�concentrar-se aquells sectors de l'alumnat amb més
necessitats i problemes. Problemes que -malgrat els
esforços dels mestres, els pares i molts ajuntamentssón molt difícils de resoldre en les condicions
actuals.
Tot això és molt preocupant. En primer lloc, perquè
del funcionament del sistema educatiu en depèn la
nostra capacitat de donar resposta als requeriments
del mercat de treball. Requeriments de formació
tecnològica, de capacitat d'adaptació, de capacitat
d'innovació. Ahir mateix, em reunia a Reus i a
Tarragona amb ensenyants i empresaris, i en el que
em deien constatava com és d'important escoltar a
uns i altres per tal d'assegurar als nostres joves una
bona transició de l'ensenyament al treball.
Però la situació actual de l'escola no només planteja
problemes de manca d'adaptació als requeriments
del treballa, sinó que també posa en qüestió el paper
18
�de l'escola com a instrument d'integració i cohesió
social.
Es per tot això que no podem esperar quatre anys. Ni
un. Nosaltres hem començat a actuar i a prendre
iniciatives per tal que les coses comencin a canviar
des d'ara mateix. Així, per exemple, hem presentat
dues proposicions al Parlament de Catalunya per tal
que la matrícula per al curs 2000-20001 de tots els
centres educatius sostinguts amb fons públics - els
pròpiament públics i els concertats - es faci sobre
noves bases. Unes bases que assegurin l'equitat i la
transparència i evitin la concentració en determinats
centres de l'alumnat amb risc de marginació.
Però al costat d'aquestes mesures que podríem
anomenar d'urgència, hem plantejat també la
necessitat d'una reflexió en profunditat. Així estem
impulsant per als propers mesos la realització d'una
Conferència Nacional d'Educació, en la que esperem
19
�que hi participi els mestres, els pares, els empresaris,
els sindicats, els ajuntaments i, naturalment, el
govern de la Generalitat.
3.3.-La sanitat: De l'assistència primària a la
reforma del sistema
Al costat de l'ensenyament, la sanitat és un altre
qüestió que condiciona molt estretament la vida
quotidiana dels ciutadans. També aquí hem
començat a actuar. I hem volgut fer-ho en relació a
l'atenció primària, és a dir, l'atenció que hauria de
ser la porta d'entrada al sistema sanitari.
Es aquest un àmbit que ha estat particularment
desatès per part del govern de la Generalitat. I els
resultats estan a la vista: els ciutadans acudeixen
directament als hospitals per l'entrada d'urgències i,
en ocasions, com en aquests darrers dies, colapsen el
20
�servei, especialment a la ciutat de Barcelona i al seu
entorn.
La reacció del govern de la Generalitat ha estat
blasmar els ciutadans. ¿Com volen que els ciutadans
acudeixin l'assistència primària si a Barcelona, per
exemple, encara més de la meitat de la població està
atesa pel sistema antic d'ambulatoris massificats i
ineficients? ¿Com volen que el ciutadà tingui
confiança amb la primària si a Catalunya el temps
mitjà de visita és només de dos minuts, la més baixa
d'Espanya?
És per això que com a primer pas cap a la millora
del sistema sanitari a Catalunya, hem exigit al
conseller Rius un pla raonable per acabar la reforma
de l'assistència primària. I hem reclamat la dotació
urgent de més mitjans per a la reforma dels centres
d'assistència primària. Al costat d'això, he creat una
comissió integrada pels millors experts sanitaris
21
�perquè ens ajudi a analitzar la problemàtica de les
urgències i a plantejar alternatives viables.
3.4.- El transport públic: De la congestió a
l'eficiència
Un altre tema. A Catalunya en un de cada dos
municipis almenys la meitat dels ciutadans que
treballen s'han de desplaçar fora del seu municipi de
residència. Aquesta realitat és fruit d'un creixement
urbanístic que no ha tingut prou cura a mantenir
integrada la residència amb el treball i el comerç.
Com a resultat d'això s'ha produit un veritable esclat
de les necessitats de mobilitat dels ciutadans. Esclat
que, en no veure's acompanyat per les necessàries
inversions en transport públic, ha comportat l'ús
cada vegada més majoritari del vehicle privat. Les
conseqüències les podem escoltar cada matí quan
ens llevem i encenem la ràdio, a les set o a quarts de
22
�vuit, i sentim com en Bassas o en Cuní ja ens
expliquen que els cotxes estan "aturats en els dos
sentits de la marxa"
Per fer front a aquesta situació, hem proposat al
Parlament un pla de mesures urgents per la
reactivació del transport col·lectiu a Catalunya. Un
pla que entre altres resultats persegueix la
potenciació i la integració dels serveis de metro,
autobús i ferrocarril urbà i suburbà (amb els serveis
ferroviaris de rodalies de l'àrea metropolitana de
Barcelona, del Camp de Tarragona, Lleida i Girona),
així com la millora de les infrastructures (tant les
existents -tren Lleida-La Pobla de Segur,VicPuigcerdà i Mollet-Papiol - com les de nova
creació: el tren d'alta velocitat).
I al costat d'aquestes accions en matèria d'educació,
de sanitat i de transport públic, en podriem esmentar
moltes d'altres, en l'àmbit del benestar social, de la
23
�indústria i les noves tecnologies, de la cooperació,
etc. Però no voldria abusar de la seva paciència.
4.- La construcció de l'alternativa de govern: La
regionalització com a exemple.
El que si voldria fer és posar un exemple del perquè
l'experiència d'aquests cent dies ens permet
d'afirmar que, en certa manera, estem ja començant
a governar des de l'oposició. I per fer-ho
m'agradaria explicar com estan avançant les nostres
propostes per a la reforma de l'organització
territorial de l'Administració a Catalunya.
Es tracta, com saben, d'un àmbit en el qual l'acció
dels successius governs de Convergència i Unió ha
estat particularment desafortunada i ha creat un
garbuix administratiu ineficient, centralista i poc
transparent. Un garbuix que comporta
disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de
24
�serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat,
que substreu capacitat d'actuació als municipis i que
facilita el desordre en matèria de planejament
urbanístic.
Es per això que en el nostre programa vàrem
incloure la resolució d'aquesta qüestió com una de
les prioritats principals. El que cal, diem, és
aconseguir un gran acord entre totes les forces
polítiques i tots els territoris de Catalunya per tal
d'avançar simultàniament en tres direccions: enfortir
el govern local, descentralitzar l'administració de la
Generalitat i adaptar les províncies a l'ordenació
territorial que resultarà de la reforma.
Per portar endavant aquest programa hem proposat
la creació de set regions. Set àmbits que es deriven
de les característiques geogràfiques del territori
català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat
manifestada reiteradament pels seus ciutadans:
25
�l'àmbit metropolità de Barcelona, el Camp de
Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya
Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les
Terres de Ponent.
Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de
la Cambra immediatament després de la constitució
del Parlament, en ocasió del debat d'investidura. I de
llavors ençà ha estat una de les línies prioritàries de
la nostra acció parlamentària.
Paral·lelament, en correspondència amb la voluntat
d'obrir el debat polític i d'apropar el Parlament a la
societat, el nostre grup ha iniciat una sèrie de visites
a cada una de les regions de Catalunya, amb
l'objectiu de donar a conèixer la nostra proposta i
d'escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les
associacions i entitats locals.
26
�La primera d'aquestes visites es realitzà els dies 14 i
15 de desembre a l'Alt Pirineu català i fou una fita
fins a cert punt històrica. Mai, d'ençà de la
restauració de la democràcia, un grup tan nombrós
de parlamentaris catalans s'havia desplaçat a
aquelles terres per dialogar i per escoltar. La visita que inclogué sessions plenàries a la Seu d'Urgell i
reunions específiques a Puigcerdà, Sort i Vielha permeté no només constatar l'excel·lent rebuda del
projecte de regionalització, sino també avançar un
programa de 10 propostes per millorar la qualitat de
vida dels pirinencs. Cada una d'aquestes propostes
s'ha convertit ja en una inicitaiva parlamentària que
-esperem- donarà aviat els seus fruits. Per al proper
mes de febrer preparem una visita amb un format
similar a les terres de l'Ebre.
Arran de la nostra actuació el tema de la
regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i
s'ha transformat en un veritable clamor en molts
27
�llocs del territori (i en aquest sentit podria mostrarvos articles molt reveladors apareguts en la premsa
de l'Ebre o de la Catalunya Central, per exemple).
Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan
afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt
d'actuacions que el conseller de Governació i
Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i
Lleida, ha acabat acceptant la necessitat de revisar
l'organització territorial de Catalunya.
Es tracta d'un avenç important: per primera vegada
el govern de la Generalitat accepta que el model
establert i aplicat sense consens per Convergència i
Unió fa 13 anys no es pot mantenir. I és positiu
també que el govern accepti que per resoldre aquesta
qüestió cal arribar a un acord entre totes les forces
polítiques.
28
�Si, com esperem, aquests propòsits es concreten
aviat en fets haurem fet un pas important endavant. I
amb el tema de la regionalització -que, repeteixo, no
és altre que el de la millora en la prestació dels
serveis i l'enfortiment dels ajuntaments- haurem
donat un excel·lent exemple de la forma com, des de
l'oposició, anem construint l'alternativa política a
Catalunya.
5.- Les noves dinàmiques polítiques: del balanç a
les perspectives
Acabo perquè m'estic allargant massa.
He volgut explicar-los el que per a nosaltres està
sent una experiència apassionant. Ens han volgut
matar d'avorriment, han volgut que a Catalunya
s'escoltés una sola veu. I més que exercir el govern,
l'ocupen. Però nosaltres no ens resignem. No ens
deixarem adormir.
29
�Deien: uEn Maragall no aguantarà gaire" i ara diuen:
" Que pari, que va massa ràpid".
No pararem. Nosaltres no tenim cap pressa, però la
resolució dels problemes dels ciutadans i ciutadanes
de Catalunya no admet demora.
En aquest cent dies hem iniciat una nova etapa
política que, com els he explicat, té repercussions
parlamentàries clares i concretes. Però que va molt
més enllà, em sembla, dels murs de la Cambra.
La col·laboració entre el PSC i el moviment cívic
Ciutadans pel Canvi, que tan bon inici va tenir en la
campanya electoral, ha continuat de manera
modèlica en el grup parlamentari. Amb això hem
desmentit els qui ens pronosticaven tota mena de
desastres i baralles. I, el que encara és més
important, hem posat en peu un laboratori de noves
30
�formes de fer política. Un laboratori on la vella saba
del partit socialista s'enriqueix amb les aportacions
d'altres sectors socials i professionals.
r
Es una experiència que, ho estem veient aquests
dies, atreu l'atenció de forces polítiques de tot
Espanya. I que ha estat la llavor de molts dels
esdeveniments que avui estem vivint.
D'altra banda, som conscients que els cent primers
dies de la nostra acció parlamentària no es
corresponen amb els cent primers dies del nou
govern. Especialment no són encara suficients per
començar a jutjar l'acció dels nous consellers.
Creiem que aquests mereixen un període de respecte
que no s'ha exhaurit encara.
Tanmateix, hi ha exemples d'iniciatives ja preses per
alguns d'ells, tant dels nous com dels vells, que
semblen anar en una direcció correcte. Això és
31
�particularment visible en els temes de la
regionalització i de 1'audiovisual, camps en els que
hem trobat una actitud raonablement receptiva.
Però, com hem vist, hi ha altres temes en que les
coses no han anat bé i no poden esperar: el
pressupost, el colapse de les urgències, les
prematriculacions escolars, la millora de les
condicions de treball del parlament i l'estatut de
l'oposició.
Per això hem decidit no deixar passar el mes de
gener sense donar fe de vida davant els mitjans de
comunicació amb aquest primer balanç. Un balanç
que vol iniciar un costum ja habitual en altres
institucions.
Deixeu-me, abans d'acabar, fer una referència a la
manera com les eleccions generals incideixen en la
marxa de les coses aquí a Catalunya. La vida
32
�política, com l'economia, és cada cop més un mercat
d'expectatives tant o més que de realitats.
El govern català sembla atenallat no solament per
l'inici de la legislatura, sempre feixuc, sino també
per la proximitat de les eleccions generals.
Però això, que seria normal, ve agreujat per
l'estratègia política del nostre govern, que ha basat
tota esperança de millora en la coincidència d'una
determinada configuració de les majories en el
Congrés i en el Senat espanyols.
No és aquí el lloc, per fer judicis - d'altra banda,
prou coneguts pel que a nosaltres respecta- sobre la
política espanyola i els seus efectes a Catalunya.
El que volem, justament, és un canvi de la política
catalana en el seu conjunt. No podem dependre
exclusivament del que passi a Madrid. Això si que
33
�ha acabat sent una estratègica i tràgica cessió de
sobirania.
Estratègica perquè és consubstancial al plantejament
nacionalista de descompromis real en la política
estatal. I tràgica per dues raons: perquè ho fa
dependre tot d'un Estat en el que no es creu i perquè
no produeix resultats, excepte el de la
desresponsabilització de la política catalana.
Només si som capaços d'enaltir el nostre Parlament,
vitalitzar la connexió entre política catalana i
societat catalana, augmentar el prestigi interior de
l'acció de govern a Catalunya i de les nostres
institucions - que han de deixar de ser vistes com
irresponsables per manca de poder i diners -. Només
així, dic, esdevindrem un país políticament autònom
en el sentit fort de la paraula. Un model contrastable
i alguna cosa més que una curiosistat intrigant, un
34
�país simpàtic o antipàtic, segons els gustos, i un
escenari de frustracions interiors.
"II modelo catalano", com diuen a Itàlia, pot
esdevenir un autèntic model de referència a Europa
si ens ho proposem. Un model amb legislatiu,
executiu i justícia propis i singulars. Amb una
relació positiva amb els seus territoris i ciutats. I
amb una connexió saludable, no com ara, entre
política i mitjans de comunicació i entre política i
diners.( En el benentès que els mèdia i el diners són
els dos nou poders socials i polítics que han emergit
amb força en la segona meitat del segle XX).
Aleshores si que podrem optar a obtenir un paper
capdavanter en un país, Espanya, que ha ampliat
considerablement els seus mercats, per dir-ho així,
polítics i econòmics. Altrament, no.
35
�Les claus per a aquest nou rol de la política catalana
les tenim a la mà. No s'han d'inventar ni s'han
d'anar a buscar a fora. Es diuen Parlament fort i
govern responsable, territoris respectats, ciutats
robustes, institucions de qualitat, mitjans públics
neutrals i mitjans privats independents, empreses
innovadores, sindicats imaginatius. Els tenim? En
tenim, però hem de millorar-los. Serem capaços de
fer-ho, i per tant els tindrem. És per això que
treballem els diputats i diputades Socialistes de
Catalunya i Ciutadans pel Canvi.
Moltes gràcies.
36
�}/>
VAXVAA^
UA^&
SÍ^NJ^'
¡M ^ ^Ki^jY :
>[*+)
WUM
Oí^
t^^r
^
t
,*
-?
u ^
^
-OJ±
Vi]
v
* & * : * $ :
i
4.
'fés^>^
K
A u.
y^rr
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
100 dies d'oposició al Parlament. Conferència al Col·legi de Periodistes.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-01-26
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Parlament de Catalunya
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Govern alternatiu
Catalunya
Model social
Acció política
Description
An account of the resource
Conferència de Pasqual Maragall repassant l'activitat parlamentaria del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2768/19991209_20anysEstatut_PM.pdf
1f5d90bb39c9ea6361bdb1b1da8f32ef
PDF Text
Text
Diseurs de Pasqual Maragall
XX ANYS D'ESTATUT 9/12/99
Deixeu-me dir d'entrada que aquesta commemoració
del XXè aniversari de l'Estatut no es una ocasió per
a la nostàlgia, sinó una magnífica oportunitat per a
la projecció del futur.
Aquesta sessió coincideix amb l'inici d'una
legislatura nova al nostre Parlament, on ressonen ja i
seguiran ressonant les expectatives de canvi de la
majoria de la nostra ciutadania.
Com es contempla l'Estatut de 1979 des d'aquesta
nova perspectiva? Quin balanç se'n pot fer i quina
projecció futura li poden atribuir?
Si ens fixem en els resultats de les eleccions del 17
d'octubre, les forces que proposaven una ampliació
o reforma de l'Estatut van obtenir al voltant de
100000* vots més que les que no la proposaven.
Per a la majoria d'aquests votants, això no
significava un rebuig del que aquest Estatut ha
comportat per a la vida del país i de la seva gent en
les dues últimes dècades: la seva contribució ha estat
<*~
—
-—-
molt positiva. No era, doncs, un rebuig. Però era i és
i
�una intuïció de què l'Estatut ha quedat desbordat per
la dinàmica de la història accelerada d'aquest final
de segle.
Hi haurà ampliació de l'Estatut. No és que l'Estatut
hagi envellit prematurament: és la història la que ha
corregut més de pressa del que era previsible. I
l'Estatut i el marc constitucional hi ha contribuït. És
el millor elogi que en podem fer.
D'ençà de l'aprovació de l'Estatut hi ha elements
nous a considerar. El més important d'ells ha estat
l'entrada a laJJE i la ratificació dels seus Tractats i
d'altres documents, com ara- la Carta Europea de
l'Autonomia local del Consell d'Europa.
Aquests documents són llei vigent a Espanya i per
tant a Catalunya, i poden ser aplicats pels jutges en
les seves sentències. En ells es consagra una
renovada concepció de la sobirania, distribuïda entre
eís diversos nivells de govern, i es consagra també
una indisimulada preferència per la proximitat en la
gestió dels afers públics.
El principi de subsidiarietat vol que el complement
del procés d'unió i integració sigui el de devolució i
acostament dels poders: la devolució és la penyora
que la unió no se'ns endurà el poder massa lluny
quan no cal.
2
�És en aquest marc de principis que Catalunya
aconseguirà l'acompliment del seu desig històric de
llibertat sense renunciar a la unió amb els pobles
d'Espanya i d'Europa.
En aquest context nosaltres pensem que l'Estatut no
s'ha de tocar_en_allò que constitueix el seujracli
jonamental: és un equilibri massa delicat, igual com
la Constitució.
Però se li pot afegir i se l'hi ha d'afegir el que hem
après en aquests 20 anys. Aquests principis derivats
W T à formació gradual de l'Europa unida i de la
nostra pròpia experiència d'jutogoverrî~ajudaran a
interpretar amb una altra llum els textos legals.
Altrament els petrificaríem i acabaríem de fet traintlos.
D'això se n'ha dit de vegades una nova lectura. Però
aquesta nova lectura necessita d'una_ampliació_o
jddició al text inicial. Aquesta lectura distinta
necessita explicitar les claus de la nova interpretació,
que és absolutament legítima i necessària desprès de
tot el que ha passat.
Perquè tot ha anat prou bé, no ens enganyem. Els
més grans ho poden valorar millor que els més
joves.
3
�Però, diguem-ho també, sense que aquests, els més
joves, hi posin el seu accent no hi haurà realment
passes endavant. Entorn de ja meitat de les
I ciutadanes i els ciutadans que^ voten noJian-votat ni
\ J^L£QnsütucLó_njJL'Estatut. I cada vint o trenta anys
tornarà a passar el mateix. I caldrà rellegir les lleis
fonamentals en veu alta, permeteu-me l'expressió, si
volem saber quina cara hi posen els ciutadans.
Si ara haguéssim de fer la Constitució i l'Estatut els
faríem diferents. Però es evident que no ens podem
arriscar a una re-escriptura total, de cap i de nou. Si
per primer cop gaudim de 20 anys de democràcia i
d'autonomia, fem-nos-hi forts.
El que podem i hem de fer es afegir a l'Estatut els
jgrincipis nies claus d'una interpretació més d'acord
amb els temps que vivim i les modificacions
puntuals que convinguin a aquesta interpretació.
M'explicaré: sortint d'una dictadura de 40 anys, on
l'Estat ho era tot, forçosament l'Estatut i la
» Constitució havien de ser una llista exhaustiva,
circumstanciada i prolixa de totes aquelles
competències que aquell Estat omnipotent perdria en
benefici de les autonomies i de la societat.
4
�Però ara no tenim darrera 40 anys de dictadura sinó
20 anys de democràcia. Això vol dir que si ara
Tía^u^ssini d'escriure un text per obtenir el mateix
resultat que hem obtingut, ens limitaríem a dir
quines són les coses que es quedaria l'Estat, les
poques i elementals que es quedaria l'Estat, i no les
moltes que deixaria anar i les circumstàncies i
condicions en què les deixaria. Això és el que s'està
fent a la Gran Bretanya i a la revisió de la segona
part de la Constitució italiana.
Avui a Europa se sent un clam a favor de fer realitat
el vell principi de que la societat és primer que
FEstat, primer que les administmdons_públiques.
Subsidiarietat vol dir que l'Estat és secundari
respecte de la societat, que n'és l'expressió formal i
en garanteix l'estabilitat i la justícia, però que no la
substitueix.
Avui es evident que l'Estat no es necessàriament un
bon gerent però que ha de ser un bon garant, una
bona garantia, més eficaç i més forta que fins ara, si
cal, dels drets de la societat i dels individus enfront
dels vells i nous poders fàctics, enfront de la innata
tendència dels mercats i els grups socials al
monopoli i a la dominació.
El Tractat de la Unjo diu clarament en el seu
preàmbul que la UE es una Unió dels pobles cada
5
�cop mes estreta i on tot es farà com més a prop dels
ciutadans millor.
I després en l'articulat afegeix que en virtut del
mateix principi, en tots aquells temes que no siguin
comunitaris la Unió només farà allò que els estats no
puguin fer millor.
Aquesta és una visió reductiva però interessant.
Reductiva en el sentit de que es limita a la relació
entre la Unió i els estats, mentre que el preàmbul es
refereix genèricament a totes les relacions entre
governs i entre governs i ciutadans.
Però interessant perquè ens obre la via del que
haurien de ser aquí les relacions^ entre Estat,
Generalitat i poders locals. ~
Tot això comportarà tres conseqüències:
—En primer lloc, sense alterar-ne substancialment el
contingut, rEstatut^ ha de compíax_amb unj^odi
intejr^ejajru^jiina guia de lectura, uiia_aiírmació_de
principis que permetin la_seva_aplicació en sintonia
amb el nou moment que vivim.
—En segon lloc, s'han d'elaborar les lleis de
desplegament de l^Estatut, que ordenin, reformin o
"substitueixin la lletania de lleis post-estatutàries,
% * -
—
—
6
•
•
—
-
—
~
�especialment jeja matèrie&_d' organització del territori
uJeTàdministració pública catalana.
"
—Finalment, hem d'estar preparats a respondre de
les^_imglic^çiû^—això—pugui—tenir—en_Ja
configuració de l'Estat, en particular pel que es
refereix al Senat __com a cambra. federaL o dels
territoris i a la formació de la voluntat política
éstâtâTdavant de tercers.
La diferència entre l'esperit amb que es van redactar
els textos fonamentals i l'actual es immensa. Les
finalitats que es volien aconseguir amb l'estil que es
va utilitzar ja han estat aconseguides.
Ara el text de l'Estatut es tant una garantia com la
seva falta d'actualització seria un obstacle al
progrés. No som partidaris de tocar-lo pel que té de
garantia. Però som partidaris d'interpretar-lo a la
llum de la realitajTi de les nécessitais actuals per
evitar que es converteixi en un fre per al nostre
progrés natural.
El món es fa mes complicat i alhora mes senzill.
Més complicat perquè progressivament anem
renunciant a la comoditat d'una organització política
amb un sol concepte central, la sobirania. I més
senzill perquè les distorsions produïdes per aquest
simplisme conceptual que ha dominat fins ara són
7
�tan importants que la seva flexibilització serà com
un alliberament.
Com podem arribar a aquest resultat? Qui ha de
participar en aquesta tasca d'eixamplar els marges
de l'autogovern en direcció, no a un passat que no
pot tornar, sinó cap a un futur que es dibuixa davant
nostre?
En tot cas nosaltres proposem una entesao^ertaj.
sense exclusions. Però naturalmHïTIâ^olnelîçarem a
Construir amb aquells que han mostrat la seva
disponibilitat a entendre's. Confio que al final ens hi
podrem trobar tots.
Hem de contemplar també aquest tema a partir de
l'examen de la situació política a Madrid. ¿Com pot
incidir aquesta situació en el procés que pretenem
engegar?
En aquest moment la sucursalitzacio més important
es produeix indirectament a través de la
impossibilitat de fer a Catalunya governs amb
majoria suficient sense aliances que limiten la seva
llibertat de moviments. I també pel fet que_el
nacionalisme català, que es accidentalista en matèria
de^cojrfíguració de l'Estat, ha optat per basar la seva
capacitat de construir un marc polític català en la
necessitat que els partits centrals puguin tenir del
8
�recolzament nacionalista per formar majories de
govern a Madrid.
Tot això ha complicat extraordinàriament les coses i
ha empobrit considerablement el panorama polític.
Però aquest escenari s'acaba.
El futur de Catalunya en llibertat consisteix també
en la participació activa de Catalunya en la nova
etapa de l'Espanya que aspira a un rol important i
estable dins d'Europa, en el Mediterrani i a Amèrica
Llatina. De l'Espanya entesa com un conjunt de
pobles diferents que es respecten i s'estimulen.
D'això nosaltres en diem federalisme, es a dir,
diversitat, unió i llibertat. El nostre projecte es basa
en la construcció constant de la confiança, en ej.
diàleg i e n e l consens. L'arquitectura institucional
d'aquesta confiança i d'aquest diàleg té una primera
peça -però no la única- en l'existència d' un òrgan,
el Senat federal, on es formulen els compromisos i
els objectius compartits imprescindibles.
Poc a poc hem anat convencent a la força política
que ha estat l'eix i la columna vertebral de la
modernització de l'Estat espanyol i de l'entrada
d'Espanya a Europa de la necessitat de adoptar un
plantejament federal.
9
�Ara hem de convèncer els nacionalistes que la única
solució a les seves legítimes aspiracions és un marc
de caràcter federal, amb el nom que sigui.
Això es el que nosaltres interpretem que els catalans
desitgen.
Ha de quedar clar que les coses han canviat i que no
és factible pensar en un acord a Madrid que no
tingui un correlat a Catalunya. Els socialistes
catalans hem demanat als nostres companys
espanyols que siguin conscients que nosaltres no
avalarem cap pacte o entesa a Madrid que no vagi en
el sentit que des del nostre punt de vista convé als
interessos generals de Catalunya i d'Espanya. Que
tothom en tregui les conseqüències oportunes.
S' ha acabat el tacticisme, s'ha acabat la supeditació
de la política catalana als problemes de la
governabilitat espanyola: els dos temes estan
relacionats.
Si Catalunya no va bé Espanya^anirà malament. I si
Catalunya pot encolomar a Madrid tots els mals que
li arriben Catalunya anirà malament per força,
perquè li mancarà motivació per a superar-se, li
mancarà auto-exigència - com ja ha passat en
diverses etapes de la nostra història.
10
�Aquest nou plantejament de les relacions
Catalunya/Espanya requereix temps, constància i
acords. Però requereix sobretot una Catalunya
autoexigent amb si mateixa, en les seves relacions
socials, culturals i polítiques.
Perquè l'autogovern que volem no és una finalitat en
si mateix. Només es justifica perquè ha de ser una
eina al servei de les aspiracions i les necessitats dels
ciutadans i les ciutadanes.d'aquest país.
En això vaig totalment d'acord amb el
M.H.President del Parlament i li reitero la meva
disponibilitat per a col·laborar en la recerca de la
Catalunya sense exclusions, culturalment robusta i
políticament dialogant que uns i altres hem imaginat
possible.
Hem de completar l'Estatut per tal d'aconseguir-ho.
Aviat, crec, i espero, Euskadi no serà ja una excusa
per a que no es pugui parlar de tot això.
Els moments alhora dramàtics i expectants en que
celebrem l'esperançador vintè aniversari del nostre
Estatut ens mouen a pensar amb prudència però
també amb gran convicció que estem a prop
d'encetar la millor vintena de la nostra història
contemporània.
H
�Que el Parlament de Catalunya, M.HH. Senyors, que
vostès han conduït tan dignament fins aquí, se'n faci
valedor. I que sàpiga estar a l'alçada de les
renovades responsabilitats que li escauen.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de Pasqual Maragall a l'acte commemoratiu de 20 anys d'Estatut de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-12-09
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Commemoracions
Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Còpia del discurs de Maragall a l'acte celebrat al Parlament. Conté subratllats manuscrits de Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 293
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2767/19991214_DiariSessions_DebatAudiovisual_PM.pdf
631078ea4efd208fb57113a585e64c4a
PDF Text
Text
DIARI DE SESSIONS
D E C ATA LU N YA
DEL PARLAMENT
VI legislatura
Sèrie P - Número 5
Primer període
Dimarts, 14 de desembre de 1999
Ple del Parlament
PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG
Sessió plenària núm. 4.1
Í
N
D
E
X
Manifestació de condol
per la mort de l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres
Debat general
sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/06)
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
2
S
U
M
A
R
I
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i sis minuts.
1. Manifestació de condol per la mort de l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres
El president anuncia la mort de l’exdiputat i exconseller de Treball Sr. Joan Codina i
Torres. Tot seguit, la cambra serva un minut de silenci.
3
2. Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/06)
(punt únic de l’ordre del dia)
Exposició: conseller de la Presidència
3
La sessió se suspèn a un quart d’una del migdia i cinc minuts i es reprèn a les quatre de la tarda
i cinc minuts.
Intervenció del G. P. Socialistes - Ciutadans pel Canvi: Sr. Maragall i Mira.
Resposta: conseller de la Presidència.
Rèplica: Sr. Maragall i Mira (S-CC).
Contrarèplica: conseller de la Presidència.
Segona rèplica: Sr. Maragall i Mira (S-CC).
Intervenció del G. P. Popular: Sr. Fernández Deu.
Resposta: conseller de la Presidència.
Rèplica: Sr. Fernández Deu (P).
Contrarèplica: conseller de la Presidència.
Segona rèplica: Sr. Fernández Deu (P).
Intervenció del G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya: Sr. Bargalló Valls.
Resposta: conseller de la Presidència.
Rèplica: Sr. Bargalló Valls (ERC).
Intervenció del G. P. d’Iniciativa per Catalunya - Verds: Sra. Comas d’Argemir i
Cendra.
Resposta: conseller de la Presidència.
Rèplica: Sra. Comas d’Argemir i Cendra (IC-V).
Contrarèplica: conseller de la Presidència.
Intervenció del G. P. de Convergència i Unió: Sr. Codina i Castillo.
La sessió se suspèn a les vuit del vespre i tres minuts.
SUMARI
17
21
22
23
24
24
28
30
32
32
32
36
38
39
43
45
47
47
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
3
SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 4.1
La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i sis minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat
de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida
per l’oficiala major i el lletrat Sr. de Alfonso i Pinazo.
Al banc del Govern seu el president de la Generalitat,
acompanyat dels consellers de la Presidència, de Governació i Relacions Institucionals, de Cultura, de Sanitat i Seguretat Social, de Política Territorial i Obres
Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i de Treball, les conselleres de Justícia i de Benestar Social, i
els consellers de Medi Ambient i d’Interior.
ORDRE DEL DIA
– Punt únic: debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Tram. 255-00001/06. Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi, Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya - Verds (IC-V), Grup
Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i
Grup Parlamentari Popular. Substanciació.
El president
S’obre la sessió.
Manifestació de condol per la mort de
l’exdiputat Sr. Joan Codina i Torres
Les senyores i els senyors diputats probablement saben
que s’ha mort recentment un antic diputat d’aquest
Parlament, exconseller de Treball de la Generalitat, el
senyor Joan Codina i Torres. Els prego que fem un
minut de silenci en la seva memòria.
(La cambra serva un minut de silenci.)
Moltes gràcies.
Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya (tram. 255-00001/
06)
Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia,
que és el debat general sobre els mitjans audiovisuals
de Catalunya. Té la paraula el conseller de la Presidència, l’honorable senyor Xavier Trias.
El conseller de la Presidència (Sr. Xavier Trias i Vidal
de Llobatera)
Molt honorable president, il·lustres senyores i senyors
diputats, iniciem aquesta sisena legislatura del Parlament de Catalunya, després del Ple del passat dia 1 i de
l’acte de commemoració del vintè aniversari de l’Estatut d’autonomia, amb aquest debat general sobre els
mitjans audiovisuals, un debat que, més enllà de l’oportunitat política que ha mogut els grups parlamentaris
promotors d’aquest, és un reflex de l’interès ciutadà,
social i polític, que existeix no solament a casa nostra,
sinó també a la resta de l’Estat i dels països del nostre
entorn al voltant del paper dels mitjans de comunicació,
dels audiovisuals, de les telecomunicacions i de les tecnologies de la informació en general.
SESSIÓ NÚM. 4.1
I, per tant, tenint en compte la complexitat i la pluralitat dels factors i els mitjans que, al nostre entendre, són
subjectes del present debat, crec que no respondríem a
les expectatives creades en tant que representants del
poble de Catalunya si avui i demà ens limitéssim a debatre i a arribar a acords sobre aspectes molt concrets
i singulars que, tot i ser importants en si mateixos, han
de ser considerats en la seva justa mesura. Em refereixo, per exemple, a qüestions susceptibles de rellevants
titulars mediàtics i de notòria confrontació política,
com ara el sistema d’elecció de determinats responsables dels organismes d’administració i de gestió dels
mitjans de comunicació públics.
En aquest cas, entenc que estaríem defraudant les expectatives que s’han generat alhora que defugint la
nostra responsabilitat política, que en aquest supòsit
interpreto que se situa en la demostració de les nostres
capacitats de diàleg i de formulació de propostes globals de futur, des de la coherència, la generositat política i la recerca dels màxims acords a què els respectius
grups parlamentaris som capaços d’arribar en benefici
del país en el seu conjunt.
Vagi, doncs, per endavant, l’expressió de la voluntat
política del Govern de la Generalitat i del grup parlamentari que li dóna suport d’arribar al màxim consens.
Dic això, també, per ajudar a evitar malentesos si plantegem obertament des de l’inici del debat la necessitat
d’abordar el conjunt de l’univers dels mitjans
audiovisuals.
Tot i que entenc que algú podria estar interessat a defensar posicionaments i propostes dirigides a analitzar
la situació dels audiovisuals a casa nostra de manera
parcial, en el sentit d’excloure del debat determinades
realitats, mitjans o sectors, també crec que és de justícia intentar, si més no, una anàlisi general dels mitjans
audiovisuals en sentit ampli, és a dir, tant els de naturalesa pública com privada, amb l’objectiu últim d’arribar a propostes de reformulació de l’actual marc normatiu relatiu als audiovisuals a Catalunya, i també a
l’Estat.
També és cert que, amb motiu del debat d’avui, la força i la capacitat d’influència dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública s’ha constatat de nou en
aquestes darreres setmanes. Des del mateix anunci de
la sol·licitud de convocatòria d’aquest debat general, no
ha passat dia sense que els mateixos mitjans de comunicació i les diferents instàncies polítiques s’hagin fet
ressò de la necessitat de modificar la regulació dels
mitjans de comunicació públics de Catalunya, amb una
especial incidència sobre la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió. I crec que això és positiu sempre que
els mateixos mitjans apostin per fer-se ressò del conjunt
del debat, evitant tant com sigui possible el reduccionisme o la simplificació de les propostes que es puguin
arribar a donar a conèixer.
En aquest sentit, des de la constatació que són diverses
les causes que motiven els canvis que es proposen, cal
dir que el nou marc legal a nivell de la Unió Europea,
la mateixa evolució tecnològica de les telecomunicacions i la innovació que es produeix de manera constant,
també, en l’àmbit dels mètodes de gestió de les organit-
Punt 1
2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
4
zacions, són factors prou rellevants en si mateixos que
justifiquen el replantejament de determinades normes
i regulacions.
No es pot oblidar, tampoc, que, atesa la transcendència
de rol dels mitjans de comunicació sobre la societat, es
fa cada dia més necessari comptar amb la màxima participació i coresponsabilització dels agents socials i dels
usuaris i consumidors en el disseny i control dels continguts que s’ofereixen i de les eines de gestió amb què
es doten els mateixos mitjans de naturalesa pública.
Però seríem injustos si no valoréssim la importància del
camí recorregut a tot arreu –però, especialment, a
Catalunya– en el camp dels mitjans de comunicació,
aquests darrers vint anys, i, d’una manera més que rellevant, en el dels mitjans en català. El balanç d’aquest
període és força positiu si tenim en compte la situació
de partida. També és veritat que, com en tots els ordres
de progrés de Catalunya i de l’Estat, la feina feta és el
resultat del treball de tothom: de les institucions públiques de tots els colors polítics, dels professionals de la
informació, de les empreses de comunicació, dels usuaris. Tot i que, durant aquests vint anys, han estat diverses i molt importants les normes legals aprovades tant
pel Parlament de Catalunya com per les Corts Generals
en l’àmbit dels mitjans audiovisuals, creiem que reptes
del present immediat i del futur ens obliguen a abordar
un nou marc normatiu general.
Aquesta asseveració es justifica plenament si tenim en
compte que la Llei 4/1980, de 10 de gener, de l’Estatut
de Ràdio i Televisió Espanyola, després de quasi vint
anys d’existència, ha demostrat nombroses limitacions,
tant en l’ordre tècnic com en el que crec que més ens
afecta: en el del vessant de la norma bàsica en la seva
integritat, circumstància que deixa un reduït marge
d’acció al legislador català.
Permetin-me, a continuació, fer un breu balanç de la
feina feta durant aquest període en l’àmbit de la política
dels mitjans de comunicació i dels audiovisuals en general. Les iniciatives del Govern de la Generalitat i del
Grup parlamentari que li dóna suport han estat, des dels
inicis de l’actuació dels governs de Convergència i
Unió, encaminades a dotar Catalunya de la situació de
normalitat en tots els ordres que, com a país, li corresponen. Aquesta activitat també s’ha desenvolupat en el
camp dels mitjans de comunicació i de les telecomunicacions, en la mesura que la Generalitat ha tingut marge
de maniobra, i, més recentment, en el camp de la societat de la informació.
Punt 2
El primer any de funcionament del Govern de Convergència i Unió es va aprovar el Decret 175/80, pel qual
es regulava la concessió d’emissores de radiodifusió
institucional i privades en ones mètriques amb modulació de freqüència. Aquest Decret, que va tenir desplegaments posteriors, va ser recorregut davant del Tribunal Constitucional pel Govern de l’Estat, el qual posava en dubte la capacitat normativa de la Generalitat
de Catalunya en el camp de la ràdio. Afortunadament,
el Tribunal Constitucional va reconèixer clarament
aquesta competència a favor de la Generalitat. Aquesta sentència, que no ha estat l’única, va marcar en positiu la resta del desplegament legislatiu que les Corts
PLE DEL PARLAMENT
Generals, a impuls dels diferents governs espanyols,
han anat fent des d’aleshores ençà. No obstant això,
com tindrem ocasió d’analitzar posteriorment, cal constatar que les lleis que han anat aprovant les Corts Generals han procurat, d’una forma o d’una altra, limitar
en la mesura que els ha estat possible el camp d’acció
del Govern de Catalunya.
Una altra fita molt significativa de l’actuació en matèria de mitjans de comunicació socials desplegada a
Catalunya fou l’aprovació de la Llei 10/1983, de creació de l’ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, fet que va suposar una aportació essencial en el
procés de normalització en el camp de mitjans de comunicació. Normalització en el camp de la comunicació social vol dir diverses coses. En primer lloc, significa l’existència de mitjans de comunicació propis en
tots els camps, des de la premsa fins a la ràdio i la televisió i, més recentment, els que es difonen per les
noves tecnologies: cable i Internet. També vol dir que
aquests mitjans de comunicació emprin, ni que sigui de
forma més o menys majoritària, la llengua pròpia de
Catalunya. En tercer lloc, el procés de normalització
comporta l’existència d’una veritable pluralitat d’ofertes, a fi a i efecte que els ciutadans de Catalunya puguin
escollir el mitjà de comunicació que volen llegir, que
volen escoltar o que volen veure en funció de la diversitat d’ofertes, siguin aquestes de l’ordre de continguts,
de les qualitats o de les sensibilitats diverses que es
manifesten al si de la societat catalana. I finalment, també vol dir normalització en aquest camp el fet que els
mitjans de comunicació analitzin les notícies, els successos, transmetin les opinions a partir dels punts de
vista de la societat catalana, a partir de la idiosincràsia
dels catalans, a partir de la percepció de com afecta
aquest o aquell succés a altres catalans. És a dir, la normalització en el sector dels mitjans de comunicació
social comporta l’existència d’un veritable espai comunicatiu català.
L’aparició de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i, conseqüentment, la posada en marxa de TV3 i
de Catalunya Ràdio i, posteriorment, de Canal 33 i d’altres ofertes radiofòniques de la Corporació va suposar
un salt qualitatiu d’una magnitud molt elevada, ja que
permetia que els catalans poguessin accedir a una televisió no solament en la seva llengua, sinó també feta i
pensada des de Catalunya. I, en el camp de la ràdio,
significava l’aparició de mitjans de comunicació també d’alta professionalitat i que venien a reforçar d’una
manera molt accentuada els intents anteriors més o
menys reeixits d’una ràdio en català, entre els quals no
voldria oblidar el que va suposar en el seu dia la creació de Ràdio 4.
Crec, per tant, que aquesta ha estat una fita de primer
ordre en el camí del nostre govern. Una iniciativa de la
qual el Govern de la Generalitat se sent més que orgullós i que respon a la prioritat de defensar, potenciar i
projectar la nostra identitat com a país, des de requeriments de professionalitat i de qualitat. D’aquesta manera, estarem d’acord que l’impuls que pot procedir d’un
govern en matèria de mitjans de comunicació té dos
vessants. El primer és la creació de mitjans institucionals, que crec que a les societats modernes occidentals
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
5
aquesta creació es cenyeix, gairebé en exclusiva, al
món de la ràdio i de la televisió, i incloc en aquest camp
els diversos suports de difusió que la tecnologia
audiovisual permet. El segon vessant és el d’impulsar
el sorgiment en el sector privat d’ofertes suficients, tant
pel que fa a la diversitat com a l’especialitat, que completin l’acció dels mitjans institucionals quan aquests
existeixen. Això que acabo d’afirmar no vol dir en cap
cas que pressuposi una situació de subordinació d’uns
mitjans respecte als altres, sinó ans al contrari, una situació que suposa una oferta plural i diversa, a fi i efecte que els ciutadans puguin elegir lliurement.
M’acabo de referir al que ha fet el Govern en el camp
dels mitjans de comunicació institucionals. Però el
Govern també ha pretès, amb diversa fortuna, que des
de la societat civil, que des de les empreses de comunicació existents a Catalunya, sorgissin ofertes de tot
ordre que permetessin parlar d’un espai comunicatiu
català, consolidat, plural i atractiu. En aquesta línia
voldria destacar el suport que des del Govern s’ha donat a la premsa escrita, tant la diària com la d’altra periodicitat, tant la d’abast nacional català com la d’abast
comarcal i local, i també que ha posat aquelles peces
que li pertoquen per tal que existissin ofertes radiofòniques genuïnament catalanes, a partir, òbviament, de
l’escrupolós respecte a les lleis generals i d’acord amb
les propostes que lliurement han pogut fer al llarg
d’aquests dinou anys les empreses que han tingut interès, en un moment o altre, per crear i gestionar emissores de ràdio.
Abans m’he referit als problemes competencials amb
què ens hem trobat en diferents ocasions en el camp de
la ràdio i difusió, i, en aquest sentit, crec que és
especialment rellevant la sentència de 2 de novembre
d’enguany, del Tribunal Suprem, per la qual desestima
la pretensió del Govern de l’Estat de qüestionar la capacitat reglamentària en l’àmbit de la radiodifusió de la
Generalitat. El Govern socialista, l’any 1991, va recórrer contra el nostre Decret 80/1989, de regulació del
servei de radiodifusió sonora, per entendre que la Generalitat no disposava de capacitat reglamentària ni inspectora ni sancionadora en la major part de les qüestions que afecten les emissores de freqüència modulada.
Com poden observar, la consolidació de la recuperació
de les competències en aquesta matèria no ha estat fàcil ni curta.
Voldria remarcar que no he pogut fer un esment específic del camp de la televisió de gestió privada, i no ho
he pogut fer perquè la Llei de televisió privada, aprovada per les Corts Generals durant el Govern socialista, i les modificacions que han pogut introduir posteriorment les mateixes Corts Generals durant el Govern
del Partit Popular no han permès fins ara l’existència
d’una televisió privada d’àmbit autonòmic, afavorint
d’aquesta manera exclusivament –jo m’atreviria a dir
«voluntàriament de forma exclusiva»– ofertes del que
s’anomena a les lleis –i permetin-me dir-ho en castellà–
de televisiones de ámbito nacional.
Quan hem procurat donar suport, impulsar, ajudar
l’aparició d’un marc televisiu català, que fins ara només
ha estat possible en el que s’anomenen «les televisions
locals», la inactivitat dels successius governs espanyols
SESSIÓ NÚM. 4.1
ha aconseguit que també en aquest camp de la televisió
local els esforços de la Generalitat topessin amb inconvenients de tot ordre. Aquests inconvenients tenen el
seu origen en la mateixa redacció de la Llei de televisions locals, millorada substancialment gràcies a les
esmenes del Grup Parlamentari Català, i en la inactivitat dels governs espanyols en el seu desplegament.
Aquesta inactivitat ha estat la causa de la no-aprovació
fins a la data del corresponent Pla tècnic nacional, que
ha d’establir les freqüències que s’han assignar a les
televisions locals. I és per això que aquesta important
oferta comunicativa de proximitat, que està destinada a
tenir un paper molt remarcable a Catalunya, no ha pogut avançar en el seu procés de consolidació, d’extensió i de professionalització.
Per demostrar l’estat de la situació en aquest àmbit de
la televisió local, vull recordar-los que l’any 1996 la
Generalitat va aprovar un decret que regulava el règim
jurídic d’aquestes televisions i va obrir el corresponent
concurs públic d’atorgament de concessions. Doncs,
bé, el Govern de l’Estat no solament va impugnar un
article del Decret, sinó que també ha aconseguit paralitzar el concurs obert per la Generalitat perquè, com els
he dit, no ha procedit a planificar les freqüències que
se’ls havia assignat.
No voldria acabar la repassada del que ha estat l’activitat del Govern de la Generalitat en aquest període
sense fer un esment de la Llei 8/1996, de regulació de
la programació audiovisual distribuïda per cable. També en aquest camp el Govern va impulsar l’aprovació
d’aquesta Llei, que establia diversos criteris relatius a
l’audiovisual distribuït per cable i que pretenia que,
quan els ciutadans de Catalunya tinguessin accés a
aquestes noves ofertes, poguessin també rebre, a través
d’aquest nou mitjà de difusió, una programació diversa i que contingués productes fets i pensats al nostre
país. Aquesta Llei, no obstant, contenia una altra aportació absolutament innovadora i pionera en el conjunt
de l’Estat; em refereixo, òbviament, a la creació del
Consell de l’Audiovisual de Catalunya, al qual em tornaré a referir posteriorment.
Pel que fa al camp de telecomunicacions, molt sintèticament, voldria recordar-los quina ha estat l’actuació
del Govern en les passades legislatures. L’any 1982
varen ser transferides a la Generalitat les competències sobre instal·lacions d’antenes col·lectives en edificis
i televisió amb circuit tancat. En aquest camp, a partir
d’aquell moment, el Govern va procedir a actuar de la
mateixa manera que havia estat la tònica general en el
conjunt de l’Estat. Però, conscient de la rellevància
social i econòmica que anava prenent aquest sector,
l’any 1995 va aprovar un decret pel qual s’establia un
registre d’instal·ladors que representa, permetin-m’ho
dir sense falsa modèstia, una nova mostra d’anticipació
respecte a l’activitat de les altres administracions públiques de l’Estat espanyol. La Generalitat va voler,
d’acord amb els representants d’aquest sector, introduir
elements suficients per tal d’estimular la professionalitat de les empreses que actuaven en aquest sector de
les instal·lacions d’antenes en edificis. Dos anys abans,
el 1993, el Govern va impulsar l’aprovació d’una llei
que creava el Centre de Telecomunicacions de la Gene-
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
6
ralitat de Catalunya. Aquestes dues iniciatives normatives he de recordar que s’emmarquen en un terreny
molt limitat per a la Generalitat. En aquest sentit, cal
recordar que la Constitució espanyola estableix que
l’àmbit de les telecomunicacions és competència exclusiva de l’Estat. Sense discutir el contingut d’aquest precepte constitucional, sí que vull remarcar que difícilment el Govern podia plegar-se de braços davant d’un
sector industrial professional i, en definitiva, econòmic,
que anava adquirint una importància cabdal en els països occidentals i que avui dia ningú no discuteix que
està cridat a ser un dels principals, si no el principal
sector econòmic d’Europa i de la resta de països desenvolupats.
La creació del Centre de Telecomunicacions de la Generalitat va suposar dotar el país d’un ens que, permetin-me dir-ho amb orgull, s’ha consolidat com un punt
de referència obligada quan a Espanya es parla de telecomunicacions. Aquest organisme públic ha estat bàsic
per a la modernització dels serveis de telecomunicacions de les administracions catalanes, i en els seus sis
anys d’existència ha executat importants projectes a un
cost per a la Generalitat molt més baix dels que s’haurien aconseguit amb un mercat bàsicament monopolista. Entre aquests projectes, cal destacar la modernització de les xarxes de ràdio i televisió autonòmiques; la
implantació de la xarxa de comunicacions mòbils per
a la Policia Autonòmica; la creació de la xarxa corporativa de veu i dades de la Generalitat; la instal·lació de
més de tres-centes infraestructures de telecomunicacions a tot el territori, que han facilitat la implantació dels
nous operadors de telefonia fixa i mòbil; l’execució de
la xarxa de comunicacions mòbils per a altres serveis
de la Generalitat, com ara els bombers, els agents forestals, sanitat, carretera, Junta d’Aigües...; la introducció
a Catalunya de la televisió i la ràdio digital terrestre,
etcètera. Així mateix, i a partir de l’aprovació de la Llei
del cable, es va procedir a l’establiment de tres demarcacions a Catalunya, amb què es garantia la viabilitat
econòmica dels projectes i s’aconseguia que la implantació de noves xarxes de telecomunicacions fos una
eina d’equilibri territorial. Cal remarcar que aquesta
fita, la Llei del cable, es va aconseguir malgrat l’oposició frontal inicial del Partit Socialista.
En aquest mateix capítol, cal remarcar la creació del
Consorci Localret, amb una col·laboració estreta i fructífera de tots els ajuntaments catalans, així com la realització dels concursos per a l’adjudicació dels serveis
de telefonia fixa, mòbil i dades de la Generalitat. En
darrer terme cal tenir present que, en el context de la
liberalització completa a l’Estat de la telefonia fixa, es
va procedir a la privatització d’aquesta activitat del
Centre de Telecomunicacions amb l’objectiu de potenciar els operadors amb seu a Catalunya, millorar l’oferta de telecomunicacions, millorar la qualitat i els cost
dels serveis i potenciar la indústria del país.
Punt 2
L’acció del Govern, en aquest camp de les telecomunicacions i de les noves tecnologies associades, té una
última referència a la creació, l’any 1998, del Comissionat per a la Societat de la Informació. Comissionat
que, en aquest brevíssim període de temps, ha tingut
ocasió de demostrar la importància atorgada pel Go-
PLE DEL PARLAMENT
vern a aquest canvi, no només tecnològic, sinó fins i tot
social, que s’està produint ja amb força a tot el món.
També es mostra aquest capteniment en la qualitat de
les iniciatives preses pel Comissionat en allò que fa
referència a preparar el conjunt de Catalunya per a l’accés a això que s’anomena la societat de la informació.
No només a nivell de l’Administració pública, a nivell
dels serveis essencials –com són l’ensenyament i la
sanitat–, sinó també pel que fa al conjunt de l’activitat
econòmica i social de Catalunya, a fi i efecte de poderlo situar en l’avançada d’aquest canvi tecnològic, i ferho d’una forma cohesionada, tant pel que fa a l’aspecte social com pel que fa a l’aspecte territorial. Actitud
aquesta que es deriva del que ha estat un dels principis
inspiradors de l’acció del Govern durant totes aquestes
legislatures, i que no és altre que el de preservar la cohesió social i l’equilibri territorial de Catalunya.
A tall d’exemple, i pel que fa a l’activitat del Comissionat per a la Societat de la Informació, cal destacar
l’execució de més de cinquanta projectes, en els quals
sobresurten el Pla estratègic per a la societat de la informació i la realització del Pla estratègic sobre la indústria audiovisual, presentat el passat mes de març.
Abans m’he referit a la importància estratègica de la
creació i el desenvolupament de la Corporació de Ràdio i Televisió, com a eina pública al servei del país. I
és precisament per la transcendència que cal atorgar-li
que es mereix un tractament especial en aquesta meva
primera intervenció en aquest debat.
Un dels principis inspiradors de la programació de la
Corporació, motor i raó de ser de la Llei que va crearla, va ser la promoció de la llengua i de la cultura catalanes. Amb la posada en funcionament de la Corporació, es produeix el que el sociolingüista Francesc
Vallverdú denomina «una revolució cultural a petita
escala», que trasbalsa, en el pla de les idees i dels comportaments, nombroses pautes socioculturals dins la
societat catalana.
A tall d’exemple els he de dir que cada setmana el 85%
de la població de Catalunya veu o escolta un dels programes de les emissores de la Corporació. Gràcies a
l’impacte dels mitjans audiovisuals, la cultura catalana
ha entrat en un dinamisme nou, malgrat que el seu efecte multiplicador és desigual, com es veu en l’hegemonia del castellà en les altres televisions, en la premsa
escrita, en el cinema o en el vídeo. No obstant això, la
missió de normalització lingüística i de cohesió social
de la Corporació és tan vigent ara com ho era el 1983.
Si bé als anys vuitanta calia crear una ràdio i una televisió fortes i de penetració social ràpida, ara, en l’era de
la informació, cal refermar aquesta voluntat normalitzadora, en els mitjans convencionals o generalistes, de
ser presents amb entitat pròpia i en català dins d’Internet, el satèl·lit i el cable.
Tot i la competència aferrissada en la ràdio i la consolidació de les televisions privades, Catalunya Ràdio i
TV3 han aconseguit mantenir-se com a líders d’audiència. I és caricaturesc i frívol que, per desqualificar
aquestes dades, s’atribueixi el liderat de TV3 al fenomen futbol o Barça, quan en el terreny de la informació i de l’entreteniment, sigui el dia que sigui, i en l’hoSESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
7
rari que sigui, els èxits són tan significatius i de repercussió tan gran.
Encara que sembli anecdòtic, em referiré a un cas adient per a les dates nadalenques i de canvi d’any que
s’acosten. Televisió de Catalunya va ser la televisió més
vista quan es van emetre l’any passat les campanades
de fi d’any; va desplaçar Televisió Espanyola, i, diguem-ne, l’emblemàtica Puerta del Sol. Però són tantes les poblacions que demanen la retransmissió de les
campanades, que l’elecció, aparentment rutinària, s’ha
convertit en un autèntic problema de la direcció de Televisió de Catalunya. Aquesta repercussió, que augmenta el prestigi dels nostres mitjans, és extrapolable a
qualsevol altre aspecte de l’actualitat, l’entreteniment o
la cultura del país. Si no, aquí tenim l’èxit tan recent de
l’última Marató sobre els trasplantaments, d’abansd’ahir, a la qual s’aboca la gent més que davant de qualsevol altra iniciativa semblant. Per moltes raons: perquè
és una iniciativa que senten seva, i perquè rere d’una
situació com aquesta, hi ha una gran professionalitat i
un treball no improvisat.
No és estrany trobar-se els titulars dels diaris amb notícies com aquestes: «TV3 concentra l’atenció dels catalans en la nit electoral», «El temps bat el rècord d’audiència de l’any, per la nevada», «Televisió de Catalunya, líder del prime time a Catalunya», «Dos milions
de telespectadors veuen la final de Copa d’Europa per
Televisió de Catalunya», «Malalts de tele guanya, per
primera vegada, Médico de familia»... A falta de saber
com acabarà l’any, amb les dades de les setmanes que
manquen, tot apunta que Televisió de Catalunya serà
líder d’audiència per tercer any consecutiu. Però, per
exemple, l’any passat, un de cada dos dels cinquanta
programes més vistos a Catalunya va ser emès per TV3.
I pel que fa a franges horàries, Televisió de Catalunya
va liderar les de 7:30 a 10:30 del matí; al migdia, de 14
a 17:30, i la del prime time, de 20:30 a 23:30.
Respecte a les altres televisions autonòmiques, TV3
continua al capdavant de totes, amb una tendència a
augmentar les distàncies. L’any passat va acabar amb
tres punts d’avantatge sobre la seva immediata seguidora, Telemadrid, que va tenir una quota de pantalla del
20,6%. Vam aconseguir 4 punts per davant del Canal
Sur, i 5,3 de Canal 9, i amb diferències més àmplies
respecte a les televisions gallega i basca.
Aquest posicionament de liderat és perfectament
extrapolable a la ràdio. Amb paraules del president de
la Generalitat, que es remunten al 1983: «Catalunya
Ràdio no ha de ser una ràdio més, sinó la ràdio institucional de Catalunya, que ha d’arribar absolutament a
tothom, a tots els ciutadans de Catalunya, per molt allunyats que visquin del centre emissor.» Cobertura, programació de qualitat, servei públic i audiència han estat fonamentals perquè Catalunya Ràdio hagi assolit la
posició de liderat indiscutible que ostenta des de fa
anys. Concretament, i segons dades de l’Estudi General de Mitjans, Catalunya Ràdio va aconseguir ser líder
d’audiència per primera vegada l’any 1989, i des del
1994 ho és de manera ininterrompuda.
Un dels principis inspiradors de la programació de les
emissores de la Corporació, que proclama la Llei, és
SESSIÓ NÚM. 4.1
l’objectivitat, la veracitat i la imparcialitat de les informacions, així com el respecte al pluralisme polític, cultural i lingüístic. Aquest punt, que ens parla de conceptes profundament democràtics, situa, en ocasions, els
nostres mitjans públics en el centre de la polèmica, i
fins i tot el debat polític, com ho ha estat darrerament.
Aquest és un fet generalitzat en l’àmbit dels mitjans
públics del nostre entorn, i difícil de contrarestar, ja que
sembla que formi part de les rutines mediàtiques i polítiques.
Certament, ni la prestigiosa BBC, en un context de
bipartidisme gairebé pur, ni qualsevol altre mitjà públic
europeu, es lliura del debat permanent respecte a
aquests principis i com garantir-los. Un debat que té
una presència continuada, però que –reconeguem-ho–
és més virulent i exacerbat quan s’acosten processos
electorals. Tan virulent i exacerbat que arriba a deformar la realitat, una realitat certament millorable –com
tot–, però realitat al cap i a la fi.
La feina que s’ha fet i que s’està fent en els mitjans
públics es basa en uns fonaments molt sòlids. El primer
és el de la professionalitat. Aquest criteri, aplicat des del
començament, d’aplegar els millors professionals, al
marge de les seves ideologies, ha donat uns fruits que
salten a la vista: el liderat, la qualitat, la influència, la
innovació, la mentalitat oberta, el ser imitats, l’exportació de talent, l’estabilitat. En fi, tot aquest cúmul de
valors no s’aconsegueix des del sectarisme, ni des de la
intromissió externa sobre l’activitat professional, ni des
de la manipulació, ni des de comissariats polítics. El
temps de l’autarquia i del monopoli fa anys que ha
quedat enrere. Per sort, hi ha moltes opcions per informar-se, molts mitjans de comunicació generalistes i
especialitzats que competeixen amb la ràdio i la televisió públiques de Catalunya.
En aquest sentit, doncs, des d’aquest punt de vista, no
es pot atribuir als oients o als telespectadors de les
emissores de la Corporació ni passivitat ni falta de
maduresa per la seva fidelitat, gràcies a la qual aquestes emissores se situen al capdavant de les audiències.
El públic és molt més que l’aritmètica de les audiències, molt més que l’audiometria, igual que el sufragi
universal és molt més que la suma de vots. Aquesta
realitat ens porta a recordar el president americà
Abraham Lincoln, quan deia que no es pot enganyar
tothom durant tot el temps.
Per situar-nos a prop en el temps, dos estudis d’opinió
recents refermen la bona salut pluralista de TV3. El
mes de maig, a punt de començar la campanya de les
eleccions municipals, La Vanguardia publicava una
enquesta de l’Institut Opina, en la qual es comprovava
que, per a la majoria de catalans, votants de qualsevol
opció de les representades en aquest Parlament, TV3
està considerada la televisió pública més plural de
Catalunya. El mateix succeïa el passat mes de setembre, a punt de començar l’última campanya electoral,
quan el PSOE va presentar un informe intitulat «La
manipulación informativa en Televisión Española». Les
dades del seguiment sobre l’aparició de líders i forces
polítiques a les televisions públiques de l’Estat, que
efectua l’empresa Sofres, indiquen que Televisió de
Catalunya, en els seus informatius, ofereix una infor-
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
8
mació plural i en consonància amb la representativitat
parlamentària.
Per no remuntar-nos excessivament en el temps, un
estudi d’Eco Consulting sobre programes informatius,
publicat el mes de juliol de l’any passat, conclou que
els aspectes en els quals TV3 sobresurt més de la competència és en la credibilitat, la fiabilitat i la claredat
amb què s’exposen les notícies. TV3 és també on
menys proporció de telespectadors, tant habituals com
no, aprecien l’existència del que l’estudi denomina
«molta tendenciositat», un 18%, davant del 41% a TV1
i un 26% a Antena 3.
Com una garantia més de respecte al pluralisme, l’objectivitat i altres valors de la feina periodística, com són
els del codi deontològic, Televisió de Catalunya i
Catalunya Ràdio són els únics mitjans públics de
Catalunya que s’han dotat d’un estatut professional –i
avui dia sembla que alguna altra emissora, de les que
s’afanyen a endreçar la casa, tingui algun projecte sobre la taula en aquest mateix sentit. La potenciació de
la cultura i de totes les seves manifestacions és un altre
principi de la Llei 1983, que ens diu que ha d’inspirar
la programació dels nostres mitjans públics.
Des de la ràdio i la televisió s’ha tingut sempre una
especial sensibilitat a donar una visió globalitzadora i
no exclusivista de la nostra cultura. El resultat ha estat
una programació variada, que aporta continguts més
divulgatius als espais de màxima audiència de TV3, de
Catalunya Ràdio i de Catalunya Informació, i continguts més especialitzats al Canal 33, Catalunya Música
i Catalunya Cultura, l’única emissora de ràdio del país
–i ho podem dir amb molt d’orgull– que dedica íntegrament tota la seva programació a la cultura.
El paper de la Corporació com a motor de la indústria
audiovisual és una realitat objectiva. Si Catalunya Ràdio ha estat impulsora de la nostra indústria discogràfica catalana, amb el reconeixement explícit del sector,
Televisió de Catalunya ha assumit el rol de motor que
li pertoca jugar respecte a l’audiovisual a Catalunya, i
particularment en el sector cinematogràfic, amb una
situació de feblesa industrial. Conseqüència d’aquesta
voluntat són els convenis periòdics signats amb les
associacions de productors, en els quals es regulen i es
fixen les normes d’actuació en diferents aspectes, com
la compra de drets d’antena, la realització de TV movies i sèries a través de productores independents, la compra de passis, la precompra sobre projectes, etcètera.
L’objectiu d’aquestes polítiques és l’enfortiment del
sector, consolidant i garantint les inversions, prioritzant
el component industrial sobre el lingüístic, potenciant
les seccions encaminades a l’execució de l’obra per
sobre de les estructures materials, intensificant els processos de creació i de promoció i treballant per crear un
mercat més ampli que permeti l’aparició de nous valors.
Punt 2
Dins els diversos compromisos concrets es poden assenyalar diferents fins, com, per exemple, que Televisió
de Catalunya ha estat la primera televisió de l’Estat a
produir regularment TV movies, que ha estat la primera
a establir compres automàtiques de tots els llargmetratges catalans i, en tercer lloc, que Televisió de
PLE DEL PARLAMENT
Catalunya ha estat la primera a incentivar la
comercialitat de les pel·lícules, amb increments en funcions dels rendiments de taquilla, o a incorporar les
empreses privades que han fet la producció executiva
de les TV movies, en el rendiment comercial de les
obres, amb un 33% a partir del tercer any.
El passat mes d’abril la revista Tiempo dedicava un
ampli reportatge al fenomen del teatre català. Un dels
titulars deia: «Nous rostres gràcies a la televisió.» I en
el text, que «part de l’èxit de les obres de teatre que
s’estrenen resideix en el boom de les sèries dramàtiques
que realitza Televisió de Catalunya. A través de Televisió de Catalunya molts actors s’han fet populars.»
Aquestes dades no han de fer oblidar un altre fenomen
de gran transcendència en el món de la comunicació al
nostre país i que parteix de l’èxit de la nostra ràdio i de
la nostra televisió: l’aportació de nous talents al mercat.
Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya s’han caracteritzat per descobrir i potenciar els seus professionals.
Es pot dir, a la vista del que està succeint, que l’efecte
de renovació permanent funciona. Una nova generació
de professionals, formats a casa, ha anat prenent el relleu d’altres que han marxat a altres mitjans i empreses
de comunicació.
En els darrers cinc anys la Corporació ha afrontat amb
el consens del Consell d’Administració, també, el repte
de les noves tecnologies i de la societat de la informació amb els següents objectius: aconseguir la presència
de la llengua i la cultura catalana en les noves tecnologies –Internet, televisió digital per satèl·lit, cable–;
aconseguir que els nous sistemes de distribució siguin
un nou motor per a la indústria audiovisual independent
del nostre país, i facilitar l’accés del conjunt de la societat catalana a la societat de la informació.
Per aconseguir aquests objectius, i d’acord amb el Consell d’Administració, va dissenyar una estratègia que en
el dia d’avui es concreta en el següent: el setembre de
1995 Televisió de Catalunya va iniciar, per primer cop,
les seves emissions per satèl·lit amb cobertura europea.
El febrer-març del 96 Televisió de Catalunya va aconseguir els drets audiovisuals dels clubs catalans de primera i segona divisió –Barcelona, Espanyol i Lleida–
fins a l’any 2003. El futbol es va considerar i es considera un gran motor en el creixement de les plataformes
digitals per satèl·lit i en el futur del cable i de la televisió digital terrestre.
Televisió de Catalunya va tenir un paper actiu al servei
dels objectius fixats i en el que es va anomenar «la
guerra del futbol», i amb posterioritat tothom ha reconegut el seu paper determinant en l’acord que es va
anomenar com «pacto de Nochebuena», que es va signar el 24 de desembre del 96 amb Sogecable i GMAF,
que va donar lloc a l’empresa Audiovisual Sport, que
gestiona els drets de la lliga de futbol professional espanyola i que ha permès l’explotació pacífica d’aquests
drets. Audiovisual Sport està actualment participada en
un 40% per Gest Esport, l’empresa propietat de
Sogecable, 40% per GMAF, propietat de Telefònica
Media, i 20% per Televisió de Catalunya Multimèdia,
societat propietat de Televisió de Catalunya. Respecte
a la llengua podem parlar que en aquests moments, pel
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
9
fet de ser dues plataformes, l’opció catalana hi és present en més de trenta hores de programació.
Finalment i indirectament lligats als acords audiovisuals, la Corporació va entrar a formar part, el setembre del 97, en l’accionariat i el Consell d’Administració de Via Digital, plataforma de televisió digital per
satèl·lit. L’entrada a Via Digital ha permès que més d’un
25% dels canals que ofereix la plataforma siguin produïts o empaquetats a Catalunya.
La societat Media Park, centre de producció i de confluència a Multimèdia, constituïda l’octubre del 96 i
participada per la Corporació, per Iberdrola, Philips i
Antena 3, és proveïdora de vuit canals temàtics per Via
Digital, així com per a la totalitat de cables i operadors
espanyols. En aquests moments, Media Park, amb els
seus vuit canals, és el primer productor de canals temàtics a Espanya, amb 1.500 hores de producció pròpia,
500 hores produïdes per la mateixa Media Park i 1.000
hores de producció delegada a empreses del sector, sent
les hores d’emissió de 75.000 per satèl·lit i 30.000 per
cable. Els productors de cinema català tenen una finestra permanent als canals de cinema de Media Park de
setanta-cinc pel·lícules l’any, i el 25% de la programació emesa pels canals de Media Park hi tenen l’opció
lingüística catalana.
Finalment la Corporació ha potenciat la presència de la
ràdio i la televisió a Internet, amb la creació, l’abril del
96, dels canals Televisió de Catalunya On-line i
Catalunya Ràdio On-line. Això ha permès 1,5 milions
d’accessos i interaccions amb la ràdio i Televisió de
Catalunya de mitjana mensuals. Per altra banda, Catalunya Ràdio On-line s’ha transformat en una real
Catalunya Ràdio internacional, que facilita tant la ràdio
en directe com la ràdio a la carta des de qualsevol punt
del planeta i es reben més de 400.000 visitants per any.
El panorama radiofònic a Catalunya ha canviat moltíssim en els darrers vint anys. Només cal recordar que la
regularització de la situació de ràdios amb freqüència
modulada, que es produí per Ordre del Govern de l’Estat l’any 82, va establir el panorama radiofònic català,
pel que fa a la ràdio comercial, en setze emissores.
Actualment, en tenim noranta-cinc, és a dir, al llarg
d’aquests vint anys la Generalitat ha atorgat setanta-nou
emissores de freqüència modulada.
Ningú pot discutir que el conjunt de l’oferta radiofònica
que representen aquestes emissores de ràdio escampades per tota la geografia de Catalunya configuren un
marc absolutament plural. Tant pel que fa a les fórmules radiofòniques emprades per cadascuna d’elles, que
van des de la ràdio convencional a la ràdio fórmula
musical, més avantguardista, passant per ràdios locals,
dedicades a continguts de proximitat, com pel que fa als
diferents corrents d’opinió que aquestes emissores ofereixen.
La incidència de la Llei de normalització lingüística,
primer, i la Llei de política lingüística, posteriorment,
ha suposat un avenç qualitatiu molt considerable pel
que fa a l’ús de la llengua catalana a les emissores comercials de casa nostra. Així, mentre abans del darrer
concurs d’enguany, les emissores que empraven el català habitualment tan sols representaven el 38% del
SESSIÓ NÚM. 4.1
conjunt d’emissores comercials, ara, després del concurs, sense comptar les sis emissores que resten per
adjudicar, les emissores que utilitzen el català al llarg
de tota la seva programació representen el 54%
d’aquestes, a les quals podem afegir aquelles emissores
que fan un ús del català superior al 50% del seu temps
diari, que sumades representen quasi el 16% del total.
Estem parlant, per tant, d’un 70% d’emissores comercials que fan ús constant de la llengua catalana durant la
seva programació diària.
També s’ha produït un increment molt notori de l’oferta d’emissores municipals. Si bé en el 79 existien tan
sols tres emissores municipals, actualment n’hi han
dues-centes tres. Més de la meitat d’aquest conjunt
d’emissores utilitzen el català durant tota la seva jornada diària, i de les que no ho fan, la immensa majoria
l’utilitza, en un percentatge significativament superior
al 50% del temps diari d’emissió.
Si a les anteriors dades hi afegim el que ha fet el conjunt d’emissores que integren l’oferta radiofònica de la
Corporació Catalana de Radio i Televisió, la comparació entre l’oferta de ràdio que hi havia l’any 80 amb el
panorama radiofònic de l’any 99 és absolutament positiu. Avui Catalunya gaudeix d’una oferta molt extensa, molt plural, altament qualificada i que permet triar
al radiooient entre una gran diversitat de fórmules radiofòniques, com abans s’ha assenyalat.
Després de la resolució parcial del concurs concessional obert per la Generalitat a finals de l’any passat i
resolt enguany, es van aixecar veus posant en dubte els
criteris que s’havien emprat per resoldre aquest concurs. Jo mateix vaig tenir l’ocasió d’explicar en aquesta
cambra quines havien estat les regles del joc que va
regir aquest concurs. Aquestes regles del joc, recordemho, es deriven directament de les lleis vigents de l’Estat espanyol, les quals han estat respectades escrupolosament. Això no obstant, vull recordar que el sistema
concessional utilitzat a l’Estat espanyol per totes les
administracions competents en la matèria, és a dir, a
l’Estat i a les comunitats autònomes, es deriva de la
previsió legal que considera la ràdio i la televisió com
un servei públic essencial de titularitat de l’Estat.
En conseqüència, l’atorgament de títol d’habilitació per
prestar aquest servei públic a través de la gestió privada, el que s’anomena gestió indirecta, passa necessàriament per la via de la concessió administrativa que s’articula a través d’un contracte administratiu de prestació
de serveis.
Per les implicacions de tota mena que tenen aquest tipus de concessió és cert que normalment solen despertar algun tipus de polèmica, i això ha estat, d’una manera o d’una altra, present a la majoria dels concursos
concessionals que s’han produït en el conjunt de l’Estat, sense distinció del Govern que en cada cas li corresponia efectuar aquesta tasca. És cert que el model utilitzat a l’Estat espanyol presenta diferències respecte a
l’emprat en altres països occidentals. En general, però,
les diferències són de tècnica jurídica i les més profundes es deriven de la diferent concepció de la relació
entre el poder públic i l’empresa titular de l’emissora.
En aquest sentit, és molt diferent considerar que la rà-
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
10
dio i la televisió són un servei públic que considerar
que és una activitat econòmica lliurement realitzable
per qualsevol persona o empresa.
No podria acabar aquesta repassada a la situació actual del panorama de la radiodifusió de Catalunya sense
fer un esment de les ràdios comunitàries, també conegudes com ràdios associatives o culturals o educatives.
Catalunya, com en tantes i tantes altres coses, també té
una important presència d’aquest tipus d’oferta radiofònica, per bé que no s’ha pogut desenvolupar en tota
la seva extensió i amplitud, atès que una vegada més els
successius governs espanyols no han mostrat el més
mínim interès per aprovar la normativa bàsica reguladora d’aquest tipus de barems.
Els he de recordar, senyores i senyors diputats, que el
Govern de Convergència i Unió ha reiterat fins a l’esgotament, davant els diferents executius espanyols, la
conveniència de regular aquesta activitat, que nosaltres
creiem altament interessant, no només per les aportacions que representen a l’oferta radiofònica de cada contrada, sinó també pel que aporten d’escola de futurs
professionals de la ràdio i de l’alternativa al lleure i a
l’entreteniment de tants i tants joves de casa nostra. El
Govern de Catalunya no renuncia a impulsar la regulació d’aquestes emissores, a fi i efecte de dotar-les d’un
marc jurídic estable i possibilitar-lo en la seva feina, la
seva consolidació i permetre que en puguin sorgir de
noves a partir de les propostes que generin els col·lectius que estiguin interessats a crear i desenvolupar
aquest tipus de ràdio.
Ja els he comentat abans, senyores i senyors diputats,
quin era i és el capteniment del Govern de la Generalitat pel que fa a les televisions locals. Només voldria
afegir, ara, que a Catalunya existeixen actualment un
centenar llarg de televisions locals, algunes gestionades
per ajuntaments i altres per empreses privades, que segueixen sense poder gaudir d’una empara total a nivell
legal per la manca d’activitat de l’actual Govern de
l’Estat i també de l’anterior. El Govern de la Generalitat
té plantejat un recurs contenciós administratiu contra el
Govern de l’Estat a fi i efecte d’aconseguir que, finalment, es planifiquin les freqüències que cal atorgar a
aquestes televisions i poder tancar d’aquesta manera el
procés concessional obert pel Govern de la Generalitat
l’any 1996.
Al llarg del meu discurs he fet referència, una i altra
vegada, a les freqüències, a l’aspecte radioelèctric i a la
seva planificació. Aquesta competència està reservada,
actualment, al Govern de l’Estat en virtut del mandat
contingut a l’article 149.1 de la Constitució, quan defineix les competències exclusives de l’Estat, entre les
quals inclou el règim general de comunicacions, les
telecomunicacions, els cables aeris, submarins i la radiocomunicació.
Punt 2
La facultat de planificar l’ús de l’aspecte radioelèctric,
tot i reconèixer que en part ve dirigida per l’acord de la
Unió Internacional de la Telecomunicació, pel que fa a
l’ús de les grans bandes d’aquest espectre, és una facultat que incideix d’una manera determinant en l’oferta
de mitjans de comunicació que utilitzen les ones hertzianes.
PLE DEL PARLAMENT
No vull posar en qüestió la bondat o la conveniència de
la reserva constitucional que acabo de citar, però tampoc vull passar per alt que l’ús d’aquesta competència
per part del Govern de l’Estat pot revestir diverses fórmules: des de l’actual, utilitzada àmpliament durant
totes les legislatures de mandat del Partit Socialista i
també durant l’actual legislatura el Govern del Partit
Popular, fins a un model que comptés amb la participació de les comunitats autònomes, més d’acord amb
l’estat de les autonomies, i que, en definitiva, respectaria d’una manera més intensa les competències de les
comunitats autònomes en matèria de comunicació social; fins a, fins i tot, fórmules més innovadores, que
també tenen referència en la legislació comparada d’altres països occidentals, que podrien consistir a l’atribució d’aquesta facultat a un organisme com la Comissió
del Mercat de Telecomunicacions.
És cert que aquesta tasca de gestió de l’espectre radioelèctric comporta necessàriament ser altament respectuós amb les decisions i realitats que prenen els països
amb els quals l’Estat espanyol té confrontació d’espais
radioelèctrics, i que, per tant, és necessari que el Govern de l’Estat, ja sigui directament o per mitjà d’un
organisme adscrit a aquest govern, intervingui d’una
manera o altra en la gestió d’aquest espectre, independentment del que pogués dir la carta magna.
Però aquesta constatació no comporta necessàriament
que la gestió de l’espectre radioelèctric pugui efectuarse discrecionalment. No és admissible que a hores d’ara
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió no tingui
plenament legalitzades tot el conjunt de freqüències
que utilitza per donar servei, segons el mandat d’aquest
Parlament, a tot el territori de Catalunya, tant pel que fa
a la ràdio com pel que fa a la televisió; res justifica tècnicament aquesta anòmala situació. Tampoc és de rebut
que el govern d’una comunitat autònoma s’adreci al
ministeri de torn bo i sol·licitant la planificació d’una
nova freqüència per atendre necessitats detectades o
instades per altres administracions públiques o per altres ens socials, i la resposta que s’obtingui és que en
aquell moment no té previst cap tasca de planificació,
o alguna cosa per l’estil. Perquè per aquest camí el que
s’està produint és, una vegada més, una laminació de
les competències de les comunitats autònomes en matèria de mitjans de comunicació social difosos per ones
hertzianes.
En els propers anys, el mercat audiovisual continuarà
experimentant unes transformacions molt profundes
que en la seva major part no seran sinó la profundització d’aquelles que es poden observar en el present.
Les tendències predominants seran principalment dues.
D’una banda, el continu creixement de la demanda
degut a la multiplicació dels canals televisius a conseqüència de la digitalització i de la irrupció d’una
Internet amb major ample de banda i, per tant, capaç de
transportar imatges en moviment. I de l’altra, la segmentació del mercat en funció de l’impacte de dues
forces de creixent importància: l’aparició de canals que
permeten l’explotació de productes adreçats a mercats
cada cop més minoritaris –minisales de cine, canals
temàtics a les televisions digitals, Internet– i la globalització del mercat de certs productes de masses –pel·líSESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
11
cules de gran pressupost i espectacles esportius, principalment.
Si atenem la clàssica divisió dels audiovisuals en cinema i televisió i hi afegim el nou suport que representa
Internet, es poden fer les següents previsions. Pel que
fa al cinema, la tendència dominant és l’encariment del
producte, que requereix pressupostos creixents no sols
pel que fa a la producció, sinó també a la promoció,
que, a la seva vegada, exigeix públics massius i, per
tant, internacionals. També disminuirà el pes de les escoles nacionals de cinema perquè els mercats domèstics
són incapaços de rendibilitzar aquestes inversions. En
aquest sector, cada cop perdrà més sentit la nacionalitat del producte, que serà finançat en un punt del planeta, decidit en un altre i rodat en un tercer.
Per a la potenciació d’aquest sector a Catalunya és imprescindible la consolidació d’empreses potents, organitzades amb criteris empresarials i integrades verticalment –producció, distribució, exhibició. Aquestes empreses haurien de trobar al seu voltant escoles de cinematografia que emfatitzin més la gestió empresarial de
la producció, canals de finançament adients a la seva
producció –com el que acaba d’implantar la Generalitat
a través de l’Institut Català d’Economia i Finances–, estimular o importar talent, particularment en direcció i
guionatge.
Per altra banda, aquest sector coexistirà amb el cinema
d’autor, de baix pressupost i adreçat a mercats molt
minoritaris, principalment de caràcter local. Per a la
supervivència d’aquest sector a Catalunya, el factor
clau és l’existència d’empreses de distribució capaces
de comercialitzar aquests productes internacionalment,
ja que les productores per si soles no són capaces de
fer-ho.
Pel que fa a la televisió, també en aquest segment, ens
trobem la dicotomia entre productes pensats per a mercats internacionals, com els d’animació, i els locals,
com algunes sitcom. L’explosió dels canals de televisió
donarà cada cop més oportunitats per a la producció de
canals adreçats a públics especialitzats. Catalunya disposa en aquest sector d’una capacitat demostrada per
l’èxit de productes de Televisió de Catalunya, encara
que aquests productes no s’exporten prou, i per la importància del sector de l’animació, que és molt exportador. Té, en canvi, el gran inconvenient de no tenir la
seu de cap televisió adreçada a un públic més ampli que
el català.
Les claus per a la potenciació d’aquest sector seran
principalment quatre: millorar la formació, particularment pel que fa a la gestió de l’empresa audiovisual;
millorar la capacitat tecnològica del país en matèria
d’animació; externalitzar part de la producció de Televisió de Catalunya, de tal manera que els productors
siguin cada cop més empreses privades, les quals amb
tota probabilitat buscaran la rendibilització dels seus
productes a través de la seva comercialització arreu del
mercat de parla castellana; assentar a Catalunya canals
de televisió adreçats a àrees de parla castellana.
I en darrer terme, pel que fa a Internet, encara no disposem d’elements suficients per preveure l’evolució
d’aquest sector, però tot sembla indicar que acabarà
SESSIÓ NÚM. 4.1
sent molt important. Pel que fa a assentar les bases per
al seu desenvolupament a Catalunya, creiem que el més
important serà potenciar la penetració a Internet entre
la població catalana, principalment a través de l’escola, i potenciar el nivell tecnològic català a través de la
creació i consolidació de centres de desenvolupament
tecnològic al voltant d’Internet.
Per afrontar aquests reptes de futur, caldrà actuar decididament i des de la màxima col·laboració entre les
administracions públiques i el sector privat. També caldrà abordar alguns canvis des del punt de vista legislatiu de la gestió i també des del punt de vista del control
dels mitjans, tant públics com privats.
Abans, per referir-me a aquests plantejaments del futur
pel que fa a la normativa legal, voldria insistir en alguns
aspectes de la indústria visual que crec que condicionen
precisament les mesures que esmentaré posteriorment.
El sector de l’audiovisual –com els he dit– és un sector
de gran importància estratègica per dos motius: per
raons econòmiques i per raons culturals. Des del punt
de vista econòmic, el sector audiovisual representa una
potencialitat de creixement extraordinària; en el conjunt
dels països occidentals, abasta una alta taxa de creixement del 10 % anual que supera la de qualsevol altre
sector, fora dels de la informàtica i de les telecomunicacions. D’altra banda, totes les prediccions sobre el
sector són extraordinàriament optimistes degut a
l’enorme demanda de productes audiovisuals que els
canvis tecnològics, en especial la digitalització, estan
provocant.
Des del punt de vista cultural ens interessa disposar
d’un sector audiovisual potent perquè els audiovisuals
són avui el principal canal de creació i de divulgació
dels referents culturals d’un país. En el nostre cas, el fet
diferencial de la identitat i la cultura catalanes reclama
una acció política decidida per tal de garantir el seu
enfortiment i la seva projecció.
Així mateix, el sector audiovisual ha de poder aprofitar l’alta creativitat demostrada pels professionals catalans en altres sectors de la cultura. Per tant, interessa
molt potenciar l’audiovisual, però tenint en compte tres
qüestions prèvies. En primer lloc, cal tenir present que
no solament cal potenciar la projecció i, per tant, la
producció de pel·lícules en català, sinó que també cal
que es facin moltes pel·lícules a Catalunya que tinguin
el reconeixement de la crítica i amb èxit de públic. En
aquest sentit, és bo recordar, per exemple, que la Resolució de 25 de febrer del 1998 del Departament de
Cultura establia la concessió d’ajuts a empreses de televisió per a la realització de llargmetratges televisius
o sèries de ficció i animació en català per un import de
450 milions de pessetes. En segon lloc, cal tenir present
que cal continuar disposant d’instruments de suport per
al sector de l’audiovisual, però des de la perspectiva
que les previsions de rendibilitat futura han de permetre que aquest sector pugui desenvolupar-se fins i tot
millor que la majoria de sectors industrials tradicionals.
I en tercer lloc, l’audiovisual interessa també per la seva
incidència cultural, encara que seria enganyós considerar-lo globalment com a indústria cultural atenent a
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
12
determinats continguts, que jo qualificaria de poc culturals, d’alguns programes de televisió.
Des d’aquesta perspectiva, es pot analitzar l’evolució
del sector de l’audiovisual català en funció de tres etapes viscudes. La primera, fins a la creació de la Corporació l’any 83; una segona, que va del 84 fins a la digitalització que ha començat els anys 96-97, i una tercera, a partir de la digitalització fins a la data d’avui.
L’àmplia diversificació de l’oferta ha promogut un fort
desenvolupament de l’audiovisual fet des de Catalunya:
de les 3.065 hores d’emissió l’any 85 s’ha passat a
11.397 l’any 95, sumant TV3 i Canal 33, fins a arribar
a les 40.027 hores el passat 98, incloses les dels canals
per satèl·lit i les dels canals temàtics. I quant a hores de
producció pròpia, en aquests quatre darrers anys, s’ha
passat de 6.155 hores l’any 95 a 14.297 l’any 98.
En definitiva, Televisió de Catalunya va invertir l’any
97 un total de 672 milions en productores privades de
Catalunya, i el 98 s’ha arribat a un total de 1.088 milions també amb la mateixa destinació. Els quinze anys
de trajectòria de Televisió de Catalunya han permès
també adquirir un especial know how, i, a més de servir els interessos de l’operador públic, han ajudat a
molts dels seus professionals a completar un aprenentatge que ha servit perquè alguns d’ells decidissin assumir personalment el risc de muntar-se un negoci
audiovisual des de l’àmbit privat.
Per tot això, no es pot jutjar la realitat audiovisual
d’aquesta segona etapa a Catalunya per l’escassa difusió del cinema català, sinó que cal tenir en compte, a
més, altres referents que n’han fet una etapa d’especial rellevància. I és que durant aquesta etapa hem assistit
al naixement de productores dedicades a programes de
flux i de ficció a les televisions; hem comprovat la clara
consolidació d’una reconeguda indústria de l’animació
i de la postproducció, com també de la distribució i de
l’exhibició. Així mateix, hem detectat un entorn d’escoles de formació que, juntament amb la creativitat, tan
present en altres expressions com el teatre, la literatura i la música, anuncien un futur prometedor.
I ja ens trobem en la tercera i nova etapa sorgida de la
digitalització i del trencament dels monopolis, una etapa que col·loca tots els països tecnològicament preparats en un mateix punt de sortida, però, en canvi, des
d’ara, exigeix a cadascun d’ells una determinada capacitat per mantenir-se al front de la nova cursa i no perdre posicions. Per tant, no hi ha res que impedeixi
Catalunya excel·lir en aquest sector. I per afrontar
aquest futur el Govern de la Generalitat ha treballat,
treballa i té projectes de futur, que es consoliden d’una
manera especial amb la creació, el mes de maig del 98
–com els he dit abans–, del Comissionat per a Societat
de la Informació. En aquest sentit, cal recordar que,
segons el Decret de creació del Comissionat esmentat,
se li atribueix la promoció del sector de la indústria
audiovisual a Catalunya, alhora que es crea la Comissió de la Promoció del Sector Audiovisual, encarregada de proposar la realització d’actuacions de la Generalitat en aquest àmbit.
Punt 2
És evident que una de les directes conseqüències de la
societat de la informació serà la major demanda de pro-
PLE DEL PARLAMENT
ductes audiovisuals. En aquest sentit, no només cal tenir en compte les possibilitats que obren les noves tecnologies, com la digitalització, en multiplicar el nombre de canals de televisió possibles i fer-los interactius,
i, a més, el procés de liberalització que impulsa la Unió
Europea i al qual el Govern de la Generalitat ha donat
un decidit suport, sinó que també s’albiren canvis pel
que fa als hàbits de consum dels ciutadans durant el seu
temps d’oci. Si a aquesta tendència –que ningú nega–
hi afegim la imminent revolució que suposarà la convergència entre l’actual sector audiovisual i el de les
telecomunicacions i la informàtica, cal preveure, aleshores, que a Europa es produirà un augment encara
més destacat en el mercat dels productes audiovisuals.
Aquesta visió de l’immediat futur de l’audiovisual, que
ara ningú, absolutament ningú, discuteix, va ser intuïda amb claredat al si del Govern de la Generalitat des
de l’any 91, i la seva darrera aportació és el recent document elaborat pel Comissionat per a la Societat de la
Informació amb el títol El sector audiovisual a Catalunya: una nova etapa, un document que va ser aprovat per la Comissió de Promoció del Sector Audiovisual establert en el si del Comissionat, creat a instàncies dels departaments de la Presidència i d’Indústria,
i en què participen els departaments de Cultura i d’Ensenyament, i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Catalunya es troba entre els països europeus de més alt
consum de l’oferta audiovisual, per sobre de la mitjana espanyola. I, pel que fa a la seva producció, Catalunya està protagonitzant en aquests darrers anys, en
aquests anys, un vigorós desenvolupament, de manera
que pot afirmar-se sense cap mena de dubte que, des
del punt de vista quantitatiu, es troba en el millor moment de la seva història. Catalunya acull avui dia les
empreses més importants de l’Estat en productes d’entreteniment de la televisió i en animació, i les més avançades en serveis de postproducció, i també algunes de
les més importants pel que fa a la distribució i exhibició de pel·lícules i a l’empaquetat de canals temàtics de
televisió. El sector privat de l’audiovisual de Catalunya
va facturar, el passat 98, entorn dels 59.000 milions de
pessetes, un 19% més que l’any anterior. Dintre
d’aquesta quantitat, es van destinar 12.000 milions de
pessetes a produir obres per al cinema i la televisió. Cal,
per tant, reforçar aquesta positiva realitat amb la presència d’un entorn industrial que ajudi al desenvolupament de les iniciatives privades en els camps de la
producció, distribució i exhibició que promoguin una
oferta catalana suficient per compensar l’allau de produccions foranes tant a les sales com a les televisions.
En aquest marc, el Govern de la Generalitat ha estat
treballant en diversos projectes i actuacions de futur. El
document La indústria de l’audiovisual a Catalunya:
una nova etapa –com els deia, elaborat i publicat pel
Comissionat, amb la col·laboració dels departaments de
Cultura i d’Ensenyament i del sector privat de l’audiovisual– analitza aquest sector i arriba a dues conclusions: aconseguir una indústria audiovisual consolidada
ha de ser una estratègia prioritària per a Catalunya
–només una indústria forta podrà generar productes
culturals que reforcin la identitat del país i el projectin
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
13
cap a l’exterior– i proposa una sèrie d’accions per enfortir el teixit industrial de l’audiovisual a Catalunya a
fi d’assegurar la seva millor capacitat per produir també obres d’alt contingut cultural que ajudin a projectar
la identitat del país.
Són les següents: donar suport a les accions encaminades a implantar la televisió digital terrestre, consolidar
la televisió per cable, augmentar en la televisió la col·laboració de Catalunya amb el sector privat i desenvolupar les empreses catalanes en l’àmbit de la distribució,
exhibició i empaquetat, des del convenciment que són
els veritables motors de la producció audiovisual.
Potenciar la creació de línies de finançament específiques del sector audiovisual per part de les entitats financeres privades, que completin la iniciativa ja endegada
per l’Institut Català de Finances de la Generalitat.
Facilitar la comercialització dels productes audiovisuals a les fires internacionals, mitjançant l’elaboració
d’un catàleg susceptible de ser ofert a les televisions
digitals i altres operadors internacionals, a fi d’exportar la producció de Catalunya arreu del món, completant la tasca que està fent Catalan Films.
Potenciar la formació de capital humà amb mesures
que ajudin a reforçar la demostrada capacitat creativa
dels professionals del nostre país.
Les accions previstes per a l’assoliment d’aquests objectius són les següents.
Pel que fa a la consolidació empresarial, ajudar a la
creació de joint ventures i d’altres fórmules de col·laboració que reforcin el teixit industrial en operacions
concretes, en especial les relatives a programes d’exportació i de localització de socis financers estrangers.
Col·laborar en l’aprofitament de manera habitual de les
experiències reeixides en les indústries d’altres països,
incorporant temporalment professionals estrangers de
primera línia en la gestió i en l’elaboració de productes
fets a Catalunya que permetin contrastar les tècniques
pròpies amb les que han consolidat diverses línies de
productes en països d’indústria audiovisual consolidada.
Organitzar jornades de sensibilització a les entitats financeres privades sobre la creació de riquesa que presenta el sector audiovisual i, en conseqüència, animarles a crear àrees i línies de finançament específiques de
l’estil de les establertes en el conveni amb l’Institut
Català de Finances.
Col·laborar amb el Comissionat per a Universitats i els
corresponents centres acadèmics en l’elaboració de
plans d’estudi que doni resposta a les necessitats actuals i futures de la indústria pel que respecta a la formació de professionals especialitzats, en especial en les
àrees de gestió empresarial de les productores i en les
tècniques d’animació i de postproducció.
I, a nivell legislatiu, preparar iniciatives parlamentàries que, per una banda, augmentin les desgravacions fiscals per a les inversions dels particulars en productes
audiovisuals i, per altra, revisar aquella legislació vigent que no compleixi la finalitat de reforçar el teixit
industrial.
SESSIÓ NÚM. 4.1
I, pel que fa a l’oferta, estimular l’establiment a
Catalunya dels centres de decisions dels nous canals
d’àmbit estatal que la digitalització permetrà crear, en
especial els derivats de la televisió digital terrenal i ajudar a apropar la producció de Catalunya a tots els radicats a Madrid, que en breu disposaran de més canals.
Introduir l’obligació d’ajudar la indústria audiovisual
catalana en totes les concessions que depenguin de la
decisió del Govern de Catalunya.
Incorporar als Estatuts de Televisió de Catalunya l’obligació d’ajudar la indústria audiovisual catalana,
d’acord amb l’esperit que inspira la legislació sobre
televisió sense fronteres i, en conseqüència, reflectir-ho
en el seu pressupost, dedicant el 5% de la xifra total
dels ingressos de les dues cadenes, TV3 i Canal 33, al
finançament de llargmetratges cinematogràfics i pel·lícules per a la televisió produïdes a Europa, quantitat
que oscil·la entorn dels 2.000 milions.
Pel que fa a la demanda, organitzar amb els ajuts del
Copca i del Copecc plataformes de venda de productes
audiovisuals en el mercat i fires internacionals destinats
a aquesta finalitat.
Col·laboració en l’edició de llibreries de productes
audiovisuals destinats a l’exportació i estimular la demanda de pel·lícules catalanes a Catalunya, en especial
mitjançant ajuts a les accions de promoció publicitària
convencional i a través de la implicació informativa de
les televisions.
Creiem, doncs, que Catalunya està preparada per superar amb èxit la revolució que implica i implicarà encara més en els propers anys tot el sector dels audiovisuals. I en aquest sentit creiem que les conclusions i
les propostes contingudes en aquest informe, més les
iniciatives posades en marxa per la Generalitat i pel
mateix sector privat, són una garantia perquè aquests
reptes tinguin una realitat.
Però per plantejar-nos noves fites en el camp de
l’audiovisual cal que tinguem present quin és l’actual
marge de maniobra de què disposa el Govern –el Parlament i el Govern de Catalunya– en aquest camp.
Pel que fa a la modificació de la Llei de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió, ja ho he esmentat al començament. Em sembla que cal, primerament i de forma imprescindible, una prèvia modificació de l’Estatut
de la ràdio i la televisió aprovat el 1980 a les Corts
Generals. L’article 2 d’aquesta Llei estableix de forma
clara que el seu text i les disposicions complementàries d’ordre tècnic constitueixen les normes bàsiques del
règim de servei públic de radiodifusió i televisió i seran
d’aplicació general en tot el territori estatal. Per reblar
el clau, l’apartat tercer d’aquest mateix article diu literalment: «L’organització i el control parlamentari del
tercer canal regional previst en el paràgraf anterior, així
com de la radiodifusió i televisió en el mateix àmbit
territorial, s’articularà orgànicament i funcionalment d’acord amb els criteris establerts als articles cinquè a dotzè i vint-i-sisè del present Estatut i segons la
llei de la comunitat autònoma.»
No cal que els digui, senyores i senyors diputats, que
els articles esmentats són els que regulen l’ens públic
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
14
Radiotelevisió Espanyola i que, per tant, obliguen a
copiar mimèticament l’esquema orgànic i de funcionament que l’Estatut de la ràdio i la televisió preveu per
a aquell ens públic a totes les entitats que constitueixin
les comunitats autònomes d’Espanya. És, per tant, absolutament imprescindible que es procedeixi a modificar, com a mínim, aquest article 2 de l’Estatut de la
ràdio i televisió, a fi i efecte de permetre amb tota legalitat que el Parlament de Catalunya pugui aprovar, en ús
de la seva sobirania, les normes orgàniques i de funcionament que siguin convenients per a la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió.
Nosaltres, des d’ara mateix, assumim una vegada més,
com ja hem fet reiteradament en el passat, el compromís d’impulsar aquesta modificació legislativa a les
Corts Generals. Espero que la resta de grups presents
en aquest Parlament i que tenen representació a les
Corts Generals se sumin a aquesta iniciativa i permetin
d’una vegada que aquest Parlament pugui legislar segons el seu propi criteri en allò que fa referència a l’Estatut de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
També hem de tenir present que quan ens disposem a
legislar sobre ràdio i televisió, s’ha de tenir en compte
el que ha anat dictant la Unió Europea en relació amb
aquests serveis, així com les recomanacions que sobre
el servei públic de televisió ha establert recentment.
Tothom té present les recents controvèrsies pel que fa
al servei públic de televisió i al seu finançament. Per
aquest motiu, senyores i senyors diputats, entenc que és
indefugible recollir aquestes directrius europees en el
moment de definir el model de servei públic de ràdio i
televisió que volem que tingui Catalunya en un futur
proper a fi de garantir-ne la viabilitat, no solament en
l’àmbit organitzatiu, sinó també –el que és més important– en l’àmbit econòmic.
Nosaltres ens proposem, en la propera legislatura a les
Corts Generals i tan aviat com sigui possible, modificar
l’actual Llei de televisions locals, a fi de tancar definitivament el procés de consolidació de les televisions
locals a casa nostra. Sobre aquesta Llei hi ha una unànime coincidència que cal retocar-la, ja que s’ha constatat la seva inviabilitat pràctica.
També en l’àmbit de la televisió, el Govern de la Generalitat té tot l’interès per tal que es puguin desenvolupar de forma ràpida les noves ofertes televisives que
permeten la introducció de la televisió digital terrenal,
tant en l’àmbit de l’Estat com de Catalunya. Entenem
que aquest nou marc jurídic i tecnològic ha de permetre superar d’una vegada la injusta restricció que va
suposar la Llei de televisions privades pel que fa a
l’existència de televisions d’aquest tipus d’àmbit autonòmic. Des del nostre punt de vista, el sorgiment
d’aquestes noves ofertes ha de permetre a la vegada un
impuls renovat en el món de la producció audiovisual
catalana.
Punt 2
Volem impulsar la redacció d’una nova llei de
l’audiovisual a l’Estat que, d’acord amb les previsions
de la disposició transitòria sisena i la Disposició final
tercera de la Llei 11/98, de 24 d’abril, general de telecomunicacions, que sigui efectiva i que en aquest moment, fins al moment actual, el Govern no ha fet el seu
PLE DEL PARLAMENT
desenvolupament. Òbviament, pretenem que la nova
llei respecti la capacitat normativa i d’execució a les
comunitats autònomes, a fi i efecte de poder debatre en
aquest Parlament una proposta de llei de l’audiovisual
a Catalunya adaptada a les necessitats i interessos del
nostre país i pensada, entre altres coses, per afavorir la
consolidació de l’espai comunicatiu català i el desenvolupament de la indústria audiovisual.
El nostre Govern i la coalició que li dóna suport es proposen, durant aquesta legislatura, recolzar decididament les emissores municipals a fi i efecte que puguin
retrobar el sentit primigeni que inspirà la seva creació,
és a dir, els seus mitjans de comunicació de proximitat,
oberts a la participació de la societat de cada municipi,
i això vol dir que les entitats cíviques, culturals, científiques, sindicals, empresarials, veïnals, polítiques,
juvenils i de tot ordre en els seus continguts de programació facin èmfasi absolut en la informació local, en el
contacte amb la realitat ciutadana, en la dinamització
cultural de la ciutat o poble i, també –per què no?– en
la formació dels seus ciutadans i ciutadanes. També
entenem que aquestes emissores tenen un important
paper d’escola de formació de futurs professionals
d’aquest mitjà de comunicació social.
Nosaltres pensem que aquestes emissores són una eina
magnífica de participació democràtica en la vida pública d’una localitat. Paral·lelament, creiem que s’ha d’impulsar, d’una vegada per totes, que els plenaris dels
respectius ajuntaments assumeixin el paper de control
democràtic d’aquests mitjans de comunicació local,
d’acord amb el que la Llei estableix i amb el que la lògica d’una societat democràtica reclama, i crear, si cal,
òrgans específics sorgits d’aquests plens. Entenem que
cal fer un esforç decidit en aquesta línia que acabo d’assenyalar, a fi i efecte que aquestes emissores no perdin,
com ha estat succeint en els darrers temps, el seu sentit profund de mitjà de comunicació de proximitat, de
mitjà de servei a la comunitat local a què van adreçats.
Durant aquesta legislatura tindrem ocasió d’impulsar la
implantació de la nova ràdio digital terrenal que, al
contrari del que s’ha previst per a la televisió, no està
cridada a substituir les actuals ofertes d’ona mitjana i
de freqüència modulada, per la qual cosa ens permetrà
enfortir i diversificar encara més el teixit informatiu
radiofònic de Catalunya. Amb aquesta innovadora oferta, Catalunya consolidarà la seva posició de lideratge en
l’aplicació de les noves tecnologies, com a mínim en el
sector de la difusió, tal com ho havia estat en el període de l’experimentació.
Per acabar aquesta primera intervenció en nom del
Govern, a l’espera de tenir oportunitat de donar resposta a les intervencions dels diferents diputats o diputades
que prenguin la paraula en nom dels grups parlamentaris durant la sessió de la tarda, voldria, com abans
m’he referit, fer alguns plantejaments de futur, especialment a nivell legislatiu català, que valorem com a
imprescindibles per avançar en els camins i objectius
que he anat desgranant fins ara.
En primer lloc, i pel que fa a l’àmbit d’actuació del
Principat, i, per tant, d’aquest Parlament i del Govern
de la Generalitat, entenem que cal plantejar tres nous
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
15
marcs legislatius que superin les actuals regulacions
que afecten l’audiovisual. En primer lloc proposem
l’elaboració i l’aprovació d’una nova llei de l’audiovisual, que incorpori entre altres qüestions la regulació
del règim jurídic de les ràdios i televisions de Catalunya, tant públiques com privades, i tant les d’àmbit
autonòmic com les televisions locals i associatives, els
mecanismes de suport a la producció cinematogràfica,
l’audiovisual distribuït per taula, la regulació del suport
a l’audiovisual pel parc de les televisions catalanes i
l’impuls de l’ús del català, d’acord amb les tradicions
de la Llei de política lingüística.
»Continuar sent un element constitutiu de cohesió i
d’integració social i de promoció de la convivència,
sense deixar de tenir present que els mitjans ajuden a
configurar un país, ja que un país també és un imaginari
compartit, i els mitjans ajuden a crear espais de comunicació, amb els quals la gent s’hi identifica. Actualment els mitjans ocupen un lloc preponderant en la
cultura popular i en la narrativa comuna, amb una funció exemplar i especular ja que creen referents admesos per tothom i tenen la funció de connectar i articular els individus i els grups que viuen o han de viure a
l’interior de la societat catalana.
En segon lloc, entenem que la nova conjuntura del sector, la normativa comunitària europea, la de l’ens tecnològic i la mateixa evolució de la Corporació fan imprescindible la modificació de la Llei de creació la
Corporació, en la línia dels treballs iniciats durant la
passada legislatura per part de la Comissió d’Estudi
sobre la Modificació de la Llei 1983. No obstant això,
no podem perdre de vista, hi insisteixo, les dificultats
derivades del fet que l’Estatut de ràdio i televisió espanyola tingui la consideració de legislació bàsica.
Aquesta circumstància, tal com m’he referit durant la
meva intervenció, limita extraordinàriament la nostra
capacitat d’actuació fins a l’extrem que d’un informe
encarregat al senyor Marc Carrillo, catedràtic de dret
constitucional, es desprèn la quasi nul·la capacitat de
modificar la regulació de l’organització de la Corporació, si no és en la línia de les previsions de l’esmentat
Estatut.
»Continuar el camí que fa possible la promoció de la
tolerància, la solidaritat i el respecte per les minories,
amb totes les seves possibles expressions i pluralitat pel
que fa als canals de difusió i el seu àmbit: local, autonòmic, estatal, europeu.
Aquestes consideracions ens porten inequívocament a
la necessitat de plantejar l’abordatge de la modificació,
com he dit abans, prèvia, de la normativa estatal. I en
aquest mateix sentit proposem que també s’abordi la
modificació de l’anomenada Llei de tercers canals,
amb el propòsit que la Generalitat passi a ser la titular
del canal autonòmic, circumstància que entra dins
d’una estricta lògica política.
El nou marc normatiu, la nova Llei de la Corporació,
hauria de vetllar, alhora, per mantenir un conjunt de
valors i de principis que defineixen el servei públic que
presten les televisions públiques. En concret, crec que
Televisió de Catalunya té el deure de potenciar unes
determinades funcions i plantejaments generals, en la
línia –i que agraeixo que m’hagi sigut enviada– de les
defensades per l’Associació de Directors de Realització d’Audiovisual de Catalunya. Aquestes són –i les cito
textualment, perquè m’han agradat especialment–: «Continuar reflectint com a televisió pública els valors democràtics, els drets humans i la solidaritat com a elements fonamentals.
»Continuar fent un paper de primer ordre en la consolidació i la difusió de la llengua i de la cultura catalanes, amb el màxim nivell de qualitat lingüística.
»Continuar posant l’accent en la seva funció informativa i cultural, enfortint-la, potenciant-la i actualitzantla, sense aprimar-la ni desnaturalitzar-la, perquè arribi
millor a tothom, és a dir, perquè sigui d’accés universal i esdevingui més eficient en la consecució de la seva
missió.
SESSIÓ NÚM. 4.1
»Vetllar com a servei públic per la qualitat de tots els
programes, amb respecte per la llengua, les persones,
les institucions, les tradicions, les minories racials i
culturals, la joventut, sense caure en etiquetatges que
impedeixen la integració social de col·lectius marginals.
»Fer compatible en els seus programes d’entreteniment
la qualitat i l’audiència.»
Per donar resposta a les transformacions dels propers
anys és necessari un nou model de finançament de les
televisions públiques a nivell de l’Estat, que tingui en
compte la seva realitat plurinacional. Entenem, per la
seva transcendència i per la necessitat de definir un
model clar i viable de futur, que el finançament de la
televisió de la Corporació, en la mateixa mesura que la
d’altres empreses públiques d’aquest sector, ha d’incorporar alguns criteris, com ara l’establiment de contractes-programa i plans d’inversió d’una durada no inferior als cinc anys i la confecció de plans de reducció del
deute.
En aquest sentit, i atesa la finalització de la vigència del
contracte-programa aprovat pel Govern l’any 93, i per
tal d’assegurar l’equilibri i la suficiència financera de la
Corporació i les seves empreses filials, caldrà procedir
a la realització d’un nou contracte-programa que fixi
les relacions econòmiques per al període 2000-2005,
que reflectirà la projecció de les aportacions per part de
la Generalitat de Catalunya. En aquest sentit, creiem
que serà convenient procedir a l’elaboració d’un nou
contracte marc entre la Generalitat i la Corporació.
Tot això són iniciatives que amb d’altres que s’aportin
a aquest debat han de contribuir a resoldre les tensions
econòmiques que provoca l’actual règim de ràdio i televisió, amb un sistema mixt de finançament, i encarar
el futur dels nostres mitjans públics, no solament amb
la certesa de la seva utilitat i la seva legitimitat, sinó
també de la seva viabilitat.
Per altra banda, la nova estructura orgànica de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió ha de respondre
a criteris que, sense menystenir l’adequat control i la
convenient participació social, garanteixin una correcta
gestió empresarial de l’entitat. En aquest sentit, entenem que el Consell d’Administració hauria de ser un
òrgan de composició reduïda, altament professional, i
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
16
que tingués com a missió principal la gestió econòmica i l’alta direcció del conjunt d’empreses que integren
la Corporació. Es tractaria, doncs, d’un consell d’administració entès en el sentit que té aquesta figura en el
dret mercantil.
Paral·lelament caldria que existís un consell general de
ràdio i televisió de Catalunya, d’àmplia representació,
integrat per persones designades per aquest Parlament,
pel Govern, per les entitats socials, acadèmiques, culturals, sindicals i patronals més representatives de
Catalunya. Aquest Consell General hauria de tenir com
a missió principal concretar les finalitats del servei públic, que són la ràdio i la televisió institucionals, garantir un adequat pluralisme, independència informativa i,
en definitiva, exercir el control intern a la Corporació.
Finalment, al Consell de l’Audiovisual de Catalunya li
pertocaria el control extern de les activitats de la Corporació, bàsicament en allò referent als continguts, a la
publicitat, al respecte a les persones i als diversos
col·lectius socials.
Aquest nou marc normatiu hauria d’incorporar, així
mateix i entre altres previsions, una nova organització
interna quant a estructura de gestió, la regulació de la
seva participació en altres empreses del sector, i la relació de les seves empreses filials amb el sector privat,
així com la possibilitat d’una externalització selectiva
de serveis en la línia de les tendències comunament
acceptades al conjunt de les administracions i empreses
públiques del nostre entorn. Així mateix, i prèvia modificació de l’actual normativa bàsica de l’Estat, caldria
plantejar el nou rol de la Corporació que hauria de desenvolupar a la Unió Europea de Radiodifusió... Sóc una
mica llarg, eh?, però... (Remor de veus.)
Punt 2
Des del nostre punt de vista, cal valorar positivament
l’experiència recollida per aquest organisme durant la
seva recent existència. Al llarg d’aquests tres anys
d’existència del Consell de l’Audiovisual de Catalunya,
aquest ha estat capaç de fer-se un lloc en el panorama
audiovisual de Catalunya, bo i actuant com a referent
en múltiples i diverses qüestions sobre els continguts de
mitjans de comunicació audiovisuals. A tall d’exemple,
cal citar les seves propostes en la línia de consensuar
pactes d’autoregulació del sector i les iniciatives a favor dels membres d’edat respecte a la programació de
televisió.
El Consell de l’Audiovisual de Catalunya va ser concebut per la Llei de creació com un òrgan plural, divers,
representatiu dels diversos sectors que es trobaven a
Catalunya en el món dels mitjans de comunicació
audiovisual. Si la designació dels seus membres ha estat més o menys encertada, no és una qüestió que calgui atribuir al mateix Consell ni a les previsions de la
Llei que el regulen, només podem atribuir-ho a la voluntat de les entitats o de les organitzacions que els han
proposat.
També s’ha suggerit des de diverses instàncies que el
mandat dels membres del Consell de l’Audiovisual
havia de ser més llarg que una legislatura. Respecte a
això, només cal constatar que les legislatures del Parlament de Catalunya tenen una durada de quatre anys, i
que, si llegim l’article 11 de la Llei que crea el Consell
de l’Audiovisual de Catalunya, es preveu que el mandat dels membres del Consell serà de cinc anys, és a dir,
superior al d’una legislatura parlamentària.
Tal com he avançat en referir-me al Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, entenem que del debat
d’avui i de demà haurà de sortir un compromís
d’aquesta cambra, al més consensuat possible, que instés el Govern a presentar per a la seva aprovació un nou
text legal que regulés aquest organisme, per tal de situar-lo en la línia dels organismes homòlegs més avançats
dels països del nostre entorn, sense oblidar, però, que el
Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha estat el fruit
de la voluntat política del Govern de la Generalitat i
pioner a nivell de l’Estat.
El programa electoral de Convergència i Unió per a les
eleccions al Parlament de Catalunya, recentment celebrades, incloïa, ja, la modificació de la Llei de creació
del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Estem, per
tant, legitimats per fer una proposta i per tirar-la endavant, com pensem fer en aquesta legislatura. I, en tot
cas, estic segur que aquesta voluntat política es concretarà en la negociació i posterior aprovació de les consegüents resolucions subsegüents al present debat. En
conseqüència amb aquest capteniment polític, caldrà
afrontar l’elaboració d’una llei pròpia, específica, que
reguli la naturalesa d’aquest Consell, bo i dotant-lo de
personalitat jurídica pròpia, reconeixent-li autonomia
orgànica, funcional i financera.
En aquest sentit, cal recordar i tots vostès saben, senyores i senyors diputats, que aquest Consell de l’Audiovisual –que podrem valorar d’una manera o d’una altra– era i segueix sent en l’actualitat l’únic exemple
d’òrgan de control del món audiovisual que existeix a
l’Estat espanyol. Ningú, cap govern, cap força política
de la resta de l’Estat, ha estat capaç o ha volgut impulsar la creació d’un òrgan similar. Convergència i Unió
va voler amb aquesta iniciativa acostar Catalunya a la
realitat de la majoria de països de la Unió Europea, i
ara, transcorreguts alguns anys de la seva creació, som
capaços de valorar-ne l’experiència i tenim elements
suficients i experiència bastant com per proposar un
nou pas endavant que torni a situar Catalunya en aquest
camp al capdavant de les experiències en el conjunt de
l’Estat.
La nostra proposta comportarà l’aprofundiment de les
competències del Consell de l’Audiovisual, en el sentit que el seu àmbit d’actuació comprengui totes les
formes de radiodifusió sonora i televisiva, i d’emissions
de productes audiovisuals, independentment de la seva
forma de gestió, o de la tecnologia utilitzada, que efectuïn els operadors que siguin de titularitat de les administracions públiques de Catalunya o que hagin obtingut la concessió o la llicència de la Generalitat de
Catalunya, o que també efectuïn emissions específiques
per al territori de Catalunya. També voldríem explorar
la possibilitat que, si en el futur s’introdueix algun tipus
de funcions similars, pel que fa al contingut audiovisual, difoses a través d’Internet, aquest Consell estigués en condicions d’assumir, també, aquesta nova funció.
PLE DEL PARLAMENT
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
17
Tenim la voluntat política, doncs, de concebre el nou
Consell de l’Audiovisual de Catalunya com un ens altament professionalitzat i prestigiat, compost per personal de reconegut prestigi professional, i en la línia ja
apuntada per l’actual Llei de regulació, consolidant una
fórmula de nomenament mixt, en sintonia amb les opcions dels països més avançats d’aquest àmbit, i, per
tant, allunyant-nos del que és la fórmula de nomenament de la majoria dels consells d’audiovisuals dels
altres països del món occidental, que, com els he esmentat al començament del meu discurs, són nomenats
pels respectius governs.
La sessió se suspèn a un quart d’una del migdia i cinc
minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i cinc minuts.
Presideix el president del Parlament, acompanyat de
tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per
l’oficiala major i el lletrat Sr. Muro i Bas.
Al banc del Govern seuen els consellers de la Presidència, de Governació i Relacions Institucionals, de
Sanitat i Seguretat Social, de Política Territorial i Obres
Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, d’Indústria, Comerç i Turisme i la consellera de
Benestar Social.
El president
També entenem que el Consell de l’Audiovisual de
Catalunya ha d’intervenir amb informes preceptius en
els processos concessionals de freqüències que faci el
Govern, a fi de garantir el respecte a la pluralitat d’informació i evitar d’aquesta manera la concentració de
mitjans en poques mans; en definitiva, procurar evitar
que es produeixin abusos derivats de posicions dominants i de manca de competència en el sector. Creiem
necessari introduir-hi un règim d’incompatibilitats, que
en garanteixi la independència i, alhora, un tractament
de les causes de cessament dels seus membres que
compleixi aquesta mateixa finalitat. No voldria deixar
d’esmentar el nostre convenciment que, per tal que
aquest òrgan pugui complir plenament les funcions a
les quals està destinat, ha de tenir la capacitat
sancionadora oportuna.
Per acabar, crec sincerament que ens hem de sentir orgullosos, orgullosos del camí que hem fet entre tots.
Lluny de valoracions catastrofistes o poc constructives,
i també lluny de cofoismes i de balanços triomfalistes,
podem afirmar que estem en bona disposició per anar
superant els escenaris que es dibuixen; no podem oblidar que Catalunya és una nació sense Estat, i que, als
problemes de manca de suficient autogovern, s’hi sumen els propis de les característiques d’aquest sector
que, com hem dit, transcendeixen les fronteres estatals
i el converteixen en un dels principals exponents de
l’anomenada «globalització».
Hem d’avançar, doncs, entre tots –i jo els ofereixo el
màxim consens–, per tal que Catalunya consolidi la
seva posició actual i progressi en aquells aspectes que,
per diverses raons ja exposades, són susceptibles de
millora. Catalunya mai, mai ha renunciat a liderar el
progrés, i ara, de la mà del seu Govern i de la mà de
totes les institucions i de la del sector audiovisual català, ha de fer realitat l’aspiració i l’ambició de formar
part del grup de països capdavanters en l’era de la societat de la informació.
Moltes gràcies, president; moltes gràcies, senyores i
senyors diputats.
El president
Moltes gràcies, honorable senyor conseller.
La sessió es reprendrà aquesta tarda a les quatre.
Se suspèn la sessió.
SESSIÓ NÚM. 4.1
Es reprèn la sessió.
Prossegueix el debat amb les intervencions dels representants dels grups. L’ordre d’intervenció serà de major a menor.
Té la paraula, pel Grup Socialistes - Ciutadans pel Canvi, l’il·lustre senyor Pasqual Maragall i Mira.
El Sr. Maragall i Mira
Molt honorable senyor president del Parlament, honorables companys i companyes, aquest matí hem escoltat el Govern, llàstima que no hem escoltat el president
del Govern. Això és una mostra més que el Govern,
aquest debat, no el volia. M’he quedat parat ara en sortir, el migdia, perquè he sentit a la ràdio que el Govern
havia decidit, no sé si avui mateix, fer una nova llei. No
sé si ho he entès bé, però m’ha semblat entendre a la
ràdio que el Consell Executiu aquest migdia havia acordat –aquest migdia, o aquest dematí, no sé quan exactament..., aquest migdia– una nova llei. En tot cas, jo
crec que testimonia una vegada més que aquest Govern
no té una clara noció del que el Parlament significa.
El Govern no volia aquest debat. De fet, el Govern ha
vingut al debat forçat per l’acord de quatre grups parlamentaris i, després d’escoltar el Govern, aquest matí,
entenc, perfectament, per què no es volia el debat. No
es volia, probablement, perquè el Govern no és capaç
de sortir d’un discurs cofoi i autocomplaent: «Tot ho
fem bé, tot va bé, si no va bé és perquè no ens deixen...». En definitiva, doncs, «hem fet el que hem pogut», és una mica la filosofia política d’aquest país
d’ençà d’una colla d’anys.
S’ha volgut parlar de tot sense donar respostes concretes ben bé a res. I això és el que jo crec que pot frustrar
el debat: parlar molt i no resoldre res. Això, nosaltres,
com vostès comprendran, no ho podem permetre.
Com es pot tenir respecte a l’opinió pública, com es pot
regular correctament el paper dels mitjans públics i dels
privats d’informació i de comunicació si no es té respecte al Parlament? El Parlament és una cosa que és
clar..., almenys al Parlament et poden cridar i et poden
criticar i et poden dir alguna cosa. L’opinió pública, no.
Més enllà de les enquestes.
Jo crec que avui hem pogut constatar, aquest matí, la
permanència de la vella cançó: «Si no fem més, si no
ho fem millor és perquè no ens deixen; a Madrid no ens
deixen. Si no podem canviar la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió no és perquè no ho vulguem, sinó pel
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
18
que estableix l’article segon de l’Estatut de la ràdio i la
televisió espanyola.» Au, va!, no fugim d’estudi. No
fugim d’estudi. Volem canviar, sí o no? Estem disposats
a arribar a acords? Sí o no? Estan disposats a acordar
una nova llei del Consell de l’Audiovisual? Sí o no? Pel
que he sentit a la ràdio, sembla que sí. Estan disposats
a parlar seriosament del deute de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Sí o no? Estan disposats a
acordar amb el conjunt de grups d’aquesta cambra un
procediment que asseguri un ampli consens en el nomenament del director o directora de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió? Sí o no?
Ja he dit que el Govern no volia aquest debat. Només
cal veure com el seu president no el vol protagonitzar.
No només no el vol protagonitzar, sinó que, a més, no
el vol sentir aquesta tarda, tret que vingui ara. Tant se
val! S’equivoca. He expressat diverses vegades el màxim respecte, el respecte que tinc envers el conseller
Trias. De fet, les possibilitats d’acord sobre moltes
qüestions són superiors quan en Trias s’hi posa. I com
que aquest és un tema important potser és millor que
sigui ell qui s’hi hagi posat, francament. Però avui el
conseller Trias és un conseller que, com a conseller, té
data que caducitat. Aquest és el seu darrer debat en
aquesta legislatura que tot just comença. Les garanties
que ell ens pugui donar són garanties, doncs, fugisseres. El seu destí és un altre. Sembla reblar-se el clau de
la vella màxima: «els millors, com més lluny millor».
Però el fet que el president Pujol no hagi volgut protagonitzar el debat, ni sentir-lo, no vol dir que no li atorgui cap importància. Ha estat ell mateix, a través dels
mitjans de comunicació, i no en seu parlamentària, qui
ha fixat una posició rotunda i esclaridora: «la responsabilitat sobre els mitjans de comunicació públics de la
Generalitat és meva» –diu–, «i només meva». President, us equivoqueu.
L’enorme transcendència del paper dels mitjans de comunicació públics, i també dels privats, fa del tot impossible que la responsabilitat sobre aquests recaigui
només sobre una persona, ni tan sols sobre un govern,
ni sobre un partit. Fóra un error, un error greu i perillós.
Perquè estem davant d’un dels temes que conformen
les regles del joc més importants de la política. La qualitat de la democràcia depèn, en bona mesura, del paper
que hi juguin els mitjans de comunicació. Els públics,
neutrals; els privats, independents. Els públics han de
ser neutrals, han de ser del públic, i no de ningú; els
privats han de ser independents, no han de ser pas interferits. Així és com els volem.
Punt 2
Però com poden ser neutrals els mitjans de comunicació públics si els seus responsables només responen, a
la pràctica, davant del Govern que els ha nomenat?
Com poden ser independents els mitjans de comunicació privats –sí, els privats– si quan volen estendre el seu
negoci a altres àmbits de la comunicació depenen de la
discrecionalitat del Govern que atorga llicències i freqüències? No ens enganyem! No hi ha cap mitjà important avui que pugui sobreviure si no és amb un plantejament multimèdia. No és així? Per tant, aquell que no
pugui entrar en un sector dels media, no pot ser media,
ni en un altre sector. Hi ha de ser una mica en tots. Això
no ho ignora ningú. La gent del carrer ho sap.
PLE DEL PARLAMENT
La qualitat, doncs, de la nostra democràcia, important
com és, no és l’única qüestió que depèn dels mitjans de
comunicació. També en depenen altres coses. En depenen l’impuls de la nostra llengua, l’impuls de la nostra
cultura, el foment de les indústries culturals, l’empenta del sistema educatiu, la qualitat de l’oci dels nostres
conciutadans i la nostra presència en les avançades tecnologies de la informació i de la comunicació. Tot això
està molt en funció del paper que hi juguin els mitjans
de comunicació públics i privats.
La necessitat del debat no ha estat, doncs, solament
subratllada per nosaltres i per altres grups de la cambra.
A tots els països europeus s’ha produït o s’està produint
aquest debat. Però no cal sortir de casa nostra per afirmar la necessitat i la urgència del debat sobre els mitjans de comunicació, només cal referir-se als diferents
posicionaments públics de sectors professionals sobre
aquesta qüestió. S’hi han pronunciat els sindicats, els
comitès d’empresa, els comitès professionals i el mateix Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Si tenim, a més, un d’aquests posicionaments, ben recents, signat per professionals tan destacats com Enric
Bastardas i Josep Gifreu, Victòria Camps i Miquel de
Moragas, Llorenç Gomis i Salvador Cardús, Josep
Maria Martí, Santiago Ramentol i Imma Tubella. El
primer paràgraf d’aquest manifest diu literalment:
«L’actual model de gestió i control de la ràdio i la televisió públiques al nostre país travessa una greu crisi. La
total dependència dels mitjans públics respecte dels
governs de torn i la creixent instrumentalització partidista dels continguts ha creat una dinàmica que atempta
contra el pluralisme informatiu i dificulta la tasca dels
professionals del periodisme que hi treballen.» Tanco la
citació.
D’això no n’ha parlat, el conseller Trias, malgrat l’extensió del seu discurs. Tampoc no ens ha explicat per
què hi ha manifestacions davant de les principals emissores de titularitat pública. Potser això aniria en contra
del cofoisme exhibit impúdicament. Ens trobem,
doncs, davant d’un debat –conclusió– necessari i urgent; un debat que vol claredat i consens. Claredat, primer, i consens, després. I la claredat exigeix fer, en
primer lloc, un balanç de la situació actual, posant especial èmfasi en els dèficits que arrosseguem, els dèficits i les virtuts.
Comencem per les virtuts, perquè les mancances que
constatem, ben evidents, no ens han de fer perdre de
vista que, en conjunt, el balanç d’aquests anys en matèria de comunicació és raonablement bo. En els darrers
quinze anys els canvis han estat molt notables i, en el
seu conjunt, prou positius.
En primer lloc –en primer lloc perquè el marc constitucional ha permès una cosa tan important com és la
llibertat d’expressió–, llibertat, tant pel que fa a la transmissió de les idees com a la creació de mitjans. D’altra
banda, l’expansió de mitjans públics ha estat molt notable.
I així avui gaudim d’uns mitjans públics de la Generalitat i d’uns mitjans públics del món local importants.
Així mateix s’ha expandit de manera molt saludable
l’oferta en mans dels grups privats. Tal vegada, els mitSESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
19
jans privats catalans haurien de guanyar, efectivament,
una major independència –com deia abans– aconseguint que els poders públics renunciïn a interferir-los i
donant més responsabilitat, potser, si volen, als professionals que hi treballin; és la seva lliure decisió.
Tot això ha permès un avenç notable pel que fa al pluralisme i també –tot i les dificultats que hem trobat– per
l’ús públic del català. En aquest balanç positiu hi han
tingut un paper clau els professionals dels mitjans. Ha
estat en bona part gràcies a la seva capacitat d’innovació i, en definitiva, a la seva professionalitat que els
avenços s’han pogut consolidar.
Els avenços no s’han restringit als grans mitjans nacionals, sinó que ha renascut amb força arreu de
Catalunya un teixit vigorós de comunicació local fet
d’una multitud de ràdios, de petites televisions, de butlletins, de revistes i de diaris que configuren, tot i la
manca de suport, un enorme potencial, un gran potencial.
Com expliquem, doncs, o com ens podem explicar,
doncs, en aquestes condicions que, malgrat aquests
avenços innegables hi hagi avui una preocupació tan
general sobre la situació de la comunicació? Com podem explicar que un exponent significadíssim del món
de la comunicació afirmés ahir mateix que mai, de la fi
del franquisme ençà, hi havia hagut una inquietud tan
gran entre els professionals? Al nostre entendre aquesta
situació es deu a la presència de tres grans dèficits, tres
grans mancances que responen, en molt bona part, a
deficiències en l’acció del Govern català.
En primer lloc: manca encara pluralisme. I ha mancat
sobretot voluntat de potenciar-lo. Massa sovint hem
vist com els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió han estat sotmesos a pressions i manipulacions. Vostès han volgut posar-los, de vegades, no al
servei del país, sinó al servei d’interessos de partit.
D’això, molts dels grups de la cambra en poden donar
testimoni. Els estalvio els detalls, d’altra banda coneguts per tots. Em sembla més útil obrir un nou capítol
en què puguin fer-se sentir totes les veus, un capítol en
què els mitjans públics catalans esdevinguin veritablement plurals i neutrals. I això requereix consens i sobretot voluntat política.
Acabem ja amb la propaganda més o menys inconscient, més o menys culpable, i establim unes noves regles
del joc clares i equitatives. Acabem amb el partidisme
que sortia en alguna de les pancartes que he vist, en els
diaris d’avui, fotografiades.
En segon lloc: problemes de finançament. En efecte, al
costat de les mancances de pluralitat hi ha un greu problema econòmic que afecta la mateixa viabilitat dels
mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya.
Escoltin bé: el deute consolidat de l’any 97 era, si no
m’erro, de 57.026 milions de pessetes; l’any 98 en reconeixien ja uns 80.013 milions. Ningú s’acaba d’atrevir ara a dir amb seguretat on som en matèria de deute. Superarem enguany els 100.000 milions? Digui’nsho, si és que pot, senyor Trias –perquè el senyor Mas
tampoc hi és, a més. Digui’ns si és veritat, com han
afirmat diverses fonts, que Televisió de Catalunya és
l’única televisió pública d’Espanya que segueix fent
SESSIÓ NÚM. 4.1
créixer el seu nivell d’endeutament. Digui’ns –i sap que
ho pregunto a contracor, senyor Trias– si és veritat que
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió es troba a
les portes de la fallida econòmica. Digui’ns com es
poden justificar els 13.000 milions de pessetes de pèrdua en el pressupost d’explotació de 1998. Per què arriba tard la proposta de nou contracte programa, que
era la responsabilitat d’un conseller que ara tampoc no
hi és i que jo crec que va ser la primera víctima d’aquest
debat –els ho dic francament–, víctima preventivament?
En tercer lloc, falta un marc jurídic més estable per als
mitjans locals. La gran riquesa que representa el teixit
de comunicació local a què em referia abans, més
amunt, no ha trobat el necessari suport per part del
Govern. Han estat massa temorosos de la pluralitat,
també en aquest camp, fins a tal punt que no s’han preocupat de garantir l’accés de tots els ciutadans a una
informació plural, que han permès que en territoris de
Catalunya –en alguns territoris de Catalunya– no sigui
possible rebre el senyal de totes les televisions i ràdios;
i, si no, que els ho preguntin al Pallars o al Ripollès.
Sí, hi ha moltes i moltes emissores –és veritat–, però
totes amb el mateix parte, que dèiem abans; totes amb
el mateix parte. I això no és pluralitat. Els mitjans públics locals no tenen encara un marc jurídic prou sòlid,
amb la manca d’aplicació de les lleis de televisions locals i amb el retard injustificat de l’adjudicació de les
concessions de les televisions locals. L’excés de dependència dels mitjans locals respecte dels governs municipals no és de cap manera –de cap manera– comparable a la realitat que vostès han creat en la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió. I, en tot cas, no els pot
servir –no ens pot servir– de coartada per tal de mantenir l’estat de coses que tants critiquem. Més aviat el
que haurien de fer és seguir el camí que ja han emprès
diversos municipis per tal de garantir i potenciar la pluralitat en els seus mitjans.
Bé, doncs, en resum, aquesta és una situació insostenible, no s’adiu amb la funció de servei que els mitjans
públics han de complir, ni amb la sensibilitat democràtica del nostre poble, ni tampoc amb la necessitat
d’adaptar-nos als canvis tecnològics. Ens trobem en un
context que ha canviat molt. En aquests darrers deu
anys el món audiovisual català, i l’espanyol, i l’europeu, s’han transformat completament. Hem passat
d’una situació de monopoli del sector públic a un model mixt públic i privat, d’un model relativament limitat a un model que ha esclatat per la seva potència, per
la seva influència i per la seva presència en el conjunt
de la societat.
En aquesta situació de canvi tecnològic accelerat, vostès no han fet altra cosa que tractar de cavalcar en el
tigre, renunciant a portar la iniciativa. I això els ha fet
perdre un tren darrere l’altre. Ara, el servei públic i els
mitjans públics han de trobar una nova lògica que els
justifiqui, que els doni sentit, que permeti explicar, que
permeti justificar el seu finançament públic. I per això
ens cal resoldre els dèficits que hem anunciat i conferir una nova legitimitat als mitjans públics. Per on ha de
passar, aquesta nova legitimitat? Per què volem un nou
marc de l’audiovisual? Perquè volem uns mitjans pú-
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
20
blics neutrals i plurals. Perquè volem que els mitjans
públics ajudin a enfortir la nostra democràcia i la cohesió de la societat. Perquè volem un model audiovisual
català equilibrat, competitiu i no dependent exclusivament del mercat. Perquè els canvis tecnològics ens obliguen a tenir un model amb capacitat d’adaptació i d’innovació. Per tot això, oferim un acord a tots els grups
de la cambra, per tal de definir el nou marc de
l’audiovisual a Catalunya; un marc que al nostre entendre hauria de basar-se en les deu propostes següents.
Primer. Modificar, per aprovar-la abans del proper mes
de març –i el timing és molt important en aquesta discussió: hem de donar senyals que alguna cosa canvia i
que canvia ja–, l’actual Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, per tal de convertir-lo, com en altres països europeus, en l’única autoritat reguladora de
l’espai audiovisual; un Consell administrativament autònom i amb capacitat sancionadora que ha de poder
actuar amb plena independència i efectivitat jurídica,
com succeeix en altres països.
Segon. Posar sota l’autoritat del Consell l’atorgament
de les freqüències i llicències de ràdio i televisió a les
emissores privades, que sigui el Consell Català de
l’Audiovisual qui pugui atorgar freqüències i llicències de ràdio i televisió a les emissores privades. I hauríem de veure si no hauria de ser també aquest Consell
qui atorgués les llicències de les emissores locals.
Tercer. Fer una nova llei que reguli la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Fer una nova llei que reguli
la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i que ha de
tenir com a objectiu l’adequació dels mitjans públics als
nous requeriments tecnològics, com s’ha dit aquest
dematí; una llei que garanteixi major transparència i
neutralitat, que doti de majors atribucions el Consell
d’Administració i que defineixi un marc estable per als
serveis de comunicació local –també per als serveis de
comunicació local. Entre les atribucions del Consell
d’Administració ha de figurar de manera destacada el
nomenament del director general de la Corporació per
una majoria qualificada. Ens sembla que aquesta és una
–potser la millor– de les vies que es poden pensar per
garantir el que la majoria dels grups d’aquesta cambra
desitgen.
Quart. Instar el Govern per tal que, mentre aquesta llei
no estigui aprovada, el nomenament del director general de la Corporació sigui acordat amb la participació
de tots els grups de la cambra.
Punt 2
Cinquè. Garantir que els organismes rectors dels mitjans públics estiguin integrats per experts i gestors acreditats. La composició del Consell de l’Audiovisual de
Catalunya haurà de ser, igualment, equilibrada i els
seus components s’hauran de sotmetre a una avaluació
–avaluació de la seva idoneïtat– per part de la Comissió de Control Parlamentari. Crec que aquest control
d’idoneïtat s’hauria de fer també, evidentment, amb el
director de la Corporació i amb el seu equip. No es tracta només de nomenar una persona: es tracta de nomenar una persona amb un programa i un equip. I independentment del sistema que finalment decidim per al
nomenament, crec que aquestes persones han d’estar
sotmeses democràticament a l’escrutini d’aquesta cambra; aquestes persones i el seu programa.
PLE DEL PARLAMENT
Sisè. Acordar un marc de finançament estable per al
mitjans de la Corporació Catalana; un marc basat en un
contracte programa que permeti, en primer lloc, eixugar el deute, i defineixi les fonts de finançament i les
obligacions de la Corporació pel que fa al servei públic
en el període 2000-2005, és a dir, el que no ha fet el
senyor Vilajoana, fins ara.
Setè. Ampliar les tasques de la Comissió de Control
Parlamentari de la Corporació a tots els àmbits
audiovisuals, tot incloent, així mateix, els nous serveis
de comunicació i de telecomunicació: cable, Internet,
televisió digital terrestre, etcètera. Aquestes tasques han
d’incloure també el fet de vetllar per la qualitat dels
serveis i pels drets dels usuaris de la xarxa, amb la consecució, per exemple, de la tarifa plana d’accés a
Internet.
Vuitè. Impulsar el desenvolupament de la indústria
audiovisual de Catalunya a través de les oportunes
mesures de foment i mitjançant la constitució d’una
entitat de caràcter consorcial que agrupi administracions i empreses, primer les administracions i les empreses concernides.
Novè. Defensar el paper de Sant Cugat com a centre de
producció audiovisual, tot radicant-hi la producció de
la segona cadena de la televisió estatal. En aquest sentit, caldrà impulsar un nou paper del Consell Assessor
de Ràdiotelevisió Espanyola a Catalunya, modificant,
si cal, la llei que en regula el funcionament. El fet que
nosaltres diguem que no volem que tot quedi suspès en
funció del que passi amb les lleis de Madrid, perquè
pensem que moltes coses més de les que s’han fet es
poden fer amb aquelles lleis, no vol dir que nosaltres no
estiguem d’acord a canviar-les, «al tanto!», que quedi
clar.
Novè. Defensar el paper de Sant Cugat... I per cert, el
senyor Carrillo, el senyor Marc Carrillo, el que va dir
en el seu dictamen és que la millor manera de procedir,
des del punt de vista de l’ordre jurídic, seria començar
per les lleis de Madrid i seguir per les d’aquí. Però mai
no va dir –pel que jo he llegit– que no fos possible començar a canviar des d’aquí. D’això, tothom se n’adona en aquest país, menys el Govern, sembla ser.
Desè. Aprofitar les potencialitats derivades del modèlic acord impulsat pels ajuntaments catalans que donà
lloc a Localred per aconseguir que el sistema de comunicació per cable de banda ampla arribi amb la major
simultaneïtat possible a tot el territori de Catalunya, tot
evitant nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Em consta que per aquesta via s’ha avançat.
Molt honorable senyor president, senyores i senyors
diputats, avui són molts els ciutadans i els sectors professionals que tenen els ulls posats en aquesta cambra
i que esperen d’aquest debat i de les seves conclusions
un senyal inequívoc de canvi; un canvi que faci dels
mitjans de comunicació públics de Catalunya uns mitjans efectivament neutrals, i no instruments al servei de
qui mana. Un canvi que faci dels mitjans de comunicació privats uns mitjans efectivament independents i
conscients de la importància pública del servei que
presten. Som en un punt de no-retorn: la solució no
admet demora. Esperem que, de les nostres propostes
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
21
i de les que puguin aportar els altres grups de la cambra, en surti el senyal que els ciutadans esperen.
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors
diputats.
El president
Moltes gràcies, il·lustre senyor diputat. Té la paraula
l’honorable conseller senyor Xavier Trias.
El conseller de la Presidència
Molt honorable senyor president, senyores i senyors
diputats, és veritat que no ho escolta, el president, no?
Jo crec que té lògica, no?, és a dir, el conseller de la
Presidència sóc jo. És veritat –i té raó vostè– que amb
data de caducitat. Sí, sí, és cert. Em presentaré a les
eleccions a nivell de l’Estat i, per tant, dintre d’un
temps dimitiré el meu càrrec. Però la veritat és que he
estat fent la tasca, i, essent ara el responsable del Departament de Presidència, durant quatre anys, m’hauria
sabut molt de greu perdre’m aquest debat. Li ho dic de
debò. Semblava lògic que fos, a més, el conseller de la
Presidència, que està aquests anys al capdavant del
Departament de Presidència, qui donés la cara i qui
donés les explicacions. Per tant, no ens amaguem de
ningú, no ens amaguem de re; expliquem, expliquem el
que hem fet, expliquem el que farem, sense cofoismes... No sé com explicar que, en explicar les coses que s’han fet, en estar orgullosos d’això que vostè
diu –que s’han fet coses raonablement bé–, doncs, això,
jo crec que és un motiu d’orgull per a tots nosaltres, de
satisfacció, i això no vol dir que no hi pugui haver crítiques, que no es puguin millorar coses i que no es pugui avançar en segons quins aspectes, no?
La veritat és que jo li he d’agrair que, vostè, quan es
refereix a mi, sempre té paraules molt correctes. Jo li
agrairia, més que mai, que les fes en contraposició,
perquè això crea una situació que jo crec que no és
positiva, i, sincerament, crec que no va bé a ningú, no?
(Remor de veus.)
Jo crec, sincerament, que el debat que hem plantejat
avui no és un debat... Vostè diu: «Escolti: els hem forçat, no?» No hauria elegit aquest moment; no hauria
elegit aquest moment, no? La veritat és que, si hagués
tingut la possibilitat de donar l’opinió, hauria dit que
aquest debat sobre els mitjans de comunicació, sobre
l’audiovisual a Catalunya, és millor fer-lo fora d’una
situació electoral o fora d’una situació preelectoral.
Però hi insisteixo: jo crec que és un debat que, com
haurà vist, doncs, no fa por; jo crec que podem fer una
explicació llarga; podem explicar, certament, quines
són les situacions i per què hem pres unes decisions fins
ara, i per què, la veritat, estem davant d’una situació
nova i d’una situació que exigeix, per part de tothom,
noves respostes.
Aquesta és una veritat, i és una veritat perquè estem
davant d’una autèntica revolució dels mitjans de comunicació, no? I estem davant d’una gran evolució de la
societat de la informació; no em canso d’explicar-ho a
tots els indrets, i nosaltres, Catalunya, crec que té l’obligació d’apostar –i d’apostar amb força– envers aquesta societat de la informació, no?
SESSIÓ NÚM. 4.1
Per tant, escolti’m: jo crec, sincerament, que nosaltres
tenim el deure –tots– d’afrontar aquesta nova situació
amb força i amb la convicció que és evident que l’experiència d’aquests darrers anys ens pot fer fer un salt
endavant. També és cert –i vostè ho ha dit– que estem
davant d’una situació en què, a nivell dels professionals
dels mitjans de comunicació, hi ha inquietuds. Hi ha
inquietuds, i hi ha situacions complexes, no? A mi no
em treuen del cap..., jo sempre utilitzo termes sanitaris,
no?; sóc un metge, vostès saben que m’agrada la sanitat, i el que passa, el que passa en els mitjans de comunicació no és molt diferent del que passa en els hospitals –no és molt diferent, eh? S’hi sumen diferents
coses i diferents situacions, no? Una explosió, un creixement espectacular d’un mitjà, o d’un sistema, i què
passa amb això? Els professionals se senten inquiets, se
senten incòmodes, perquè es troben en una situació
nova, no? Una situació en què jo m’he trobat, com a
metge, i és que el meu jefe tenia deu anys més que jo;
el meu jefe tenia deu anys més que jo, i em podia haver
passat tota la vida en un hospital essent adjunt, perquè
la funció pública comporta això: crea aquestes dificultats, aquests problemes, i això genera tensions que se
sumen a les tensions lògiques que vostè diu de voler
influir en un mitjà o en un altre per part dels polítics,
no?
Quan vostè diu: «Escolti’m: vostès intenten influenciar
a nivell dels mitjans de comunicació?», senyor
Maragall, em deixa preocupat. Vostè sap perfectament
que vostè intenta influir en els mitjans de comunicació
–i ho sap. I escolti’m: jo crec que, entre tots, no?, hem
de fer un esforç de mentalització, que no és veritat que
no intentarem influir de cap manera en els mitjans de
comunicació; el que hem de fer és donar les garanties
i forçar els mecanismes que permetin que aquesta influència sigui una influència contrastada, i que siguem
capaços de posar en evidència aquestes situacions i siguem capaços de posar autèntics mecanismes de control.
Fixi’s vostè que, quan nosaltres diem que han de canviar moltes coses –i canviarem coses–, vostè acaba dient: «Escolti’m: hem de posar un nou consell d’administració, hem de fer això, hem de fer allò.» Vostè sap
quin és el problema? El problema és que la gent que
posem en els consells d’administració no són persones
posades independentment. Jo li’n podria posar un conjunt, d’exemples i de situacions que passen aquí, a
Catalunya, no? Per tant, escolti’m: fem el compromís
de fer les coses ben fetes entre tots, començant per nosaltres –començant per nosaltres–, perquè, si som capaços de crear un consell d’administració de debò, si som
capaços de canviar aquestes coses, les coses aniran
endavant.
I ho hem de fer, escolti’m, des de la sinceritat i des de
la veritat d’aquests temes, no? Perquè el que no és
de rebut és defensar unes coses a Andalusia diferents de
les que es defensen a Madrid i diferents de les que es
defensen aquí. Jo ja entenc que vostè diu: «Escolti: a
mi, això, com si plou a la teulada d’un altre...» He, he...
Escolti’m, és divertit, però jo, sincerament, crec que li
plou –i bastant– i que ha de vigilar que no tingui goteres, perquè, realment, quan un pren la decisió de de-
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
22
nunciar segons quines manipulacions i s’atreveix a dir
que hi ha manipulacions en els mitjans de comunicació
públics dependents de la Generalitat, escolti’m, s’ha
d’estar molt segur de no tenir la teulada de vidre, no?
Aquest debat és un debat que no es produeix només a
Catalunya; vostè ha dit una cosa que és veritat, no?
Aquest debat no es produeix només a Catalunya; aquest
és un debat que es produeix a nivell de tot Europa, no?
Tots els països, totes les administracions, tots els parlaments, intenten veure de quina manera es legisla, la
manera d’assegurar aquesta independència dels mitjans
de comunicació. I és evident que, dintre de tot això,
doncs, escolti’m, hi ha moviments, hi ha... I escolti’m:
nosaltres, el que sí que hem ofert –i avui, aquest matí,
ho hem ofert de totes totes– és el consens.
Em sembla que, la meva intervenció d’avui, no podrà
dir que no sigui una intervenció dirigida a buscar el
consens dels diferents grups de la cambra. Vostè, al
començament de la seva intervenció, feia una explicació i deia: «Escolta: però què feu, que avui sortiu dient
que es farà una llei sobre el Consell de l’Audiovisual de
Catalunya?» No avui: ahir es va reunir el Govern, i vam
admetre a tràmit en aquest Parlament –va admetre a
tràmit– una llei que proposa el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i, per tant, això té una
gran lògica, i nosaltres, aquest, és un paper que fem de
totes totes: això no és una cosa que ens hàgim tret de la
màniga avui. Hi ha un grup parlamentari que ha presentat això, eh?, i, per tant, nosaltres hi estem d’acord, i
estem d’acord que vagi endavant, i estem d’acord a
buscar fórmules de consens perquè, al cap i a la fi, el
Consell de l’Audiovisual de Catalunya sigui un ens
independent, un ens jurídicament independent, i que, a
més, tingui un finançament a part, de manera que pugui tenir la seva màxima llibertat. (Remor de veus.)
Vostè em diu: «El finançament...» Vostè sap perfectament per què ha passat el que ha passat i per què hi ha
l’endeutament a la Televisió catalana, no?, com sap
vostè perfectament per què la Televisió espanyola està
endeutada. Ho sap perfectament, perquè vostè pertany
a un partit que va optar per aquesta situació, de dir:
«Escolta’m: què hem de fer per complir els criteris de
Maastricht?» Doncs una cosa que es va fer va ser dir:
«Escolta’m: deixem les televisions, deixem que es facin avals, o que es faci aquest sistema, i això ens permet
un cert coixí...» Evidentment, aquest no és un sistema
bo; és evident que això exigeix un nou sistema de finançament; és evident que això exigeix un contracte
programa a cinc anys; és evident que exigeix una solució a l’endeutament, però també li dic una cosa: això
exigeix que nosaltres busquem una solució al finançament de TV3, de la Corporació, que ha d’anar lligat al
sistema de finançament que es doni a tot l’Estat espanyol.
Punt 2
Vostè proposa deu punts; amb la majoria d’aquests
punts, hi estic completament d’acord, i el que sí que li
puc assegurar, de totes totes, és que nosaltres farem un
esforç, no?, i farem un esforç de consens, i farem un esforç, malgrat les dificultats legislatives, i farem un
esforç perquè el proper director general de la Corporació també neixi –malgrat que el nomeni el president del
Govern– del màxim consens possible, no? Aquesta és
PLE DEL PARLAMENT
la via que prenem, aquest és el camí que jo crec que és
important que siguem capaços de prendre entre tots,
sense demagògies, sense voler-nos tirar els plats pel cap
els uns als altres... Vostè diu: «Escolti’m, els ens locals,
no sé què, jo li podria explicar...» Jo li podria explicar
moltes coses dels ens locals, no? Li podria explicar
molt de les televisions, de les ràdios locals, però, escolti’m, jo crec, jo crec que un debat com aquest no consisteix que ens tirem els retrets, sinó que busquem solucions de futur, i això és el que jo avui els ofereixo:
solucions de futur, que no seran fàcils, que seran complexes, però li asseguro que les fem absolutament convençuts que la nova situació que es crearà a Catalunya
i a Europa, que la nova situació que crea aquesta revolució tecnològica que és la societat de la informació
requereix aquest esforç entre tots.
Ha de ser un esforç sincer, basat en la confiança mútua
i basat en la confiança que, quan diguem una cosa per
a uns, també la diguem per als altres.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, honorable conseller. Té la paraula
l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Agraeixo la seva intervenció, tant pel to com per l’actitud, que sé que no és senzill de mantenir. Jo he estat
president d’un govern local, durant una colla d’anys, i
sé, en fi, com, de vegades, dol que a un el critiquin des
de l’oposició, i un veu, o un pensa, que no ho ha fet tan
malament com diuen des de l’oposició, i un voldria
poder contestar, de vegades, amb la mateixa passió amb
què l’oposició fàcilment arriba a les seves formulacions, i no pot, d’alguna forma; sobretot, quan un és alcalde, perquè, aleshores, a sobre de president del Govern, és president del plenari, d’alguna forma; és el
moderador del plenari, no? De manera que jo li agraeixo molt de debò el que ha dit i com ho ha dit.
Vostè diu que no hauria elegit aquest moment; jo crec,
francament, senyor Trias, que vostè s’equivoca, en
això: les regles del joc són les regles del joc, i el joc no
es pot fer bé si les regles no són clares, i no n’estan, de
clares –no ho estan del tot. La gent, la gran majoria, jo
diria, dels catalans, i la gent que es mou en aquests
mitjans i en el món de la política i dels mitjans de comunicació, ho té clar: que les regles no estan prou clares, que el camp de joc no està prou net, i que s’ha de
netejar. Després podrem jugar –millor o pitjor–, però el
camp ha d’estar net, i les regles han de ser evidents, no?
Era el moment, és el moment, després d’unes eleccions? Es podria reflectir en un debat, després de les
eleccions, el ressentiment, les angúnies, en fi, les petites ferides personals? No, no s’hi reflecteixen; jo ja els
ho dic: jo tinc la impressió que els mitjans de comunicació no han influït en el resultat de les eleccions que
hem tingut, tot i que alguns, possiblement, ho volien,
però no hi han influït, i estigui segur que aquest és el
meu convenciment absolut. És a dir, no vinc aquí a dir:
«Ha passat alguna cosa...» No, no, estem parlant del
futur; comença un nou període, han passat vint anys
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
23
d’un govern, entrem en un segle nou i en un cicle nou;
fem-ho bé; deixem clar què fa el Parlament, què són
mitjans de comunicació públics neutrals, què són mitjans privats lliures, independents, que tenen els seus
criteris, que no se senten interferits ni per la concessió
de freqüències ni per cap altra qüestió. Per tant, bon
moment, senyor Trias; jo crec que bon moment.
«Els hospitals s’assemblen a les televisions i als mitjans?» Segur! El dolent seria que l’hospital al qual s’assemblés la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió fos
l’Hospital General de Catalunya. Ja m’entén: això seria horrible. Però vostès no ens contesten sobre aquesta qüestió. Ens diuen: «A Madrid també en tenen, de
dèficit.» D’acord, però aquí hem de governar el nostre
i hauríem de demostrar que el dèficit que tenim, en fi,
està ben trobat; que, en fi, es té perquè s’ha fet una colla
de coses que no es podien fer d’una altra manera.
Vostès volen influir, vostès també... Deixem-ho córrer,
deixem-ho córrer perquè amb això no convencerem
ningú, avorrirem tothom, i, aquest matí, una mica, senyor conseller, ens hem avorrit –una mica.
Vostè té exemples? Home, jo, sí; per fer-ho una mica
més distret, jo sí que tinc exemples. Vostè diu: «Vostè
no pot demostrar...» Sí que ho puc demostrar, perquè
vinc del ram que vinc –de la política– i, per tant, he tingut experiències, i vostè dirà: «Doncs no són tan
greus». D’acord, no són greus. Diu: «Són divertides?»
Doncs sí, són divertides, però són, i demostren l’existència d’un món que jo imagino que deu ser així per a
tothom, no només per a mi.
Jo vaig a Sarajevo l’any 95 i el corresponsal de la Corporació Catalana –una anècdota que no té més transcendència, eh?, però, en fi...–, de Catalunya Ràdio, que
està a Zagreb –no està a Sarajevo–, em pregunta, perquè se n’assabenta, si ha d’anar a Sarajevo, i li diuen:
«No», i no hi va, i, l’últim dia, abans, quan ja és tard per
anar-hi –al final hi va arribar, pobre home, però amb
dificultats i tard–, li diuen: «Vagi-hi corrents, que també
hi va el senyor Miquel Roca i Junyent.» El senyor m’ho
diu, ho diu, ho explica... S’ha llegit en aquesta cambra,
em penso, en una ocasió anterior; de manera que no
estic explicant res que no sigui conegut.
Aquest estiu passat; pregó de Puigcerdà: «Convergència i Unió està en contra que l’alcalde» –que és d’Esquerra Republicana, per cert– «hagi convidat Pasqual
Maragall a fer el pregó de l’estiu, de la Festa Major de
la Vella del Llac.» I, és clar, amb això el que fa és, encara, crear més enrenou; el pregó es converteix en un
acte públic de masses –massivament seguit–, i es converteix en notícia, i, al migdia, el Telenotícies dóna la
notícia d’aquest pregó, i, com que el cap d’aquell informatiu estava de vacances aquell dia, el senyor que està
fent la comesa, o la senyora –no sé si era senyor o senyora–, ho posa com a segon lloc en el Telenotícies
d’aquell dia i rep una «bronca» descomunal davant de
tota la plantilla –o pràcticament– per part del director
d’informatius.
D’aquestes –que són «tonteries»; vostè em dirà que ho
són–, n’arriben cada dia, de manera que un té la impressió que, quan diu que hi ha partidisme en els mitjans no s’ho està inventant.
SESSIÓ NÚM. 4.1
«Consens»? A vostè, li ha passat això? Senyor Trias, a
vostè, li ha passat això, o alguna cosa semblant, en fi,
a Barcelona Televisió, a la COM, en alguna ràdio local...? Li ha passat, en fi, que li facin aquest tipus de
cosetes? No? Doncs, fantàstic, si no li ha passat, perquè
senyal que les coses van bé. (Rialles.)
«Consens»? Vostè –i ara anem al més important–, el
pitjor jo crec que seria que les coses no quedessin clares, perquè, amb tanta expectació com aquest debat ha
suscitat, seria molt dolent que, d’aquí, no en sortís alguna cosa clara. Jo li he proposat deu coses en les quals
vostè diu que, en general, està d’acord, i, aleshores, fa
un matís sobre el nomenament del president de la
Corporació. Diu: «Farem un esforç perquè el nomenament d’aquesta persona es faci amb les màximes condicions de consens.»
Posem-ho una mica més clar. Nosaltres hem dit una
fórmula –n’hi ha d’altres de possibles–, nosaltres hem
dit que el Consell d’Administració de la Corporació
Catalana sigui elegit –aquest, sí– per dos terços –que ja
ho és, no?– de la cambra i sigui el que anomeni, com
succeeix en d’altres països, el director general de la
Corporació i el seu equip –i el seu programa. I vostè em
diu: «Bé, el màxim que li puc dir és que farem l’esforç
perquè això es produeixi amb el màxim de consens.»
Doncs jo faig un esforç, també, i li dic, li pregunto el
següent. Vostè estaria d’acord amb una formulació –per
anar una mica més enllà d’allà on vostè ha arribat– que
digués: «El president de la Generalitat no nomenarà
una persona que no tingui el consens del Parlament»?
Fixi’s que és ben senzill... Vostè estaria d’acord a dir
avui, aquí, fins allà on vostè es pot comprometre –i
esperem que, evidentment, comprometi, com l’està
comprometent, tot el Consell Executiu i, per tant, el seu
president–: «El president no nomenarà una persona que
no tingui el consens del Parlament.»? Estaria vostè
d’acord que aquest nomenament es produís immediatament després de la renovació del Consell d’Administració que l’ha de controlar –renovació que jo espero
que es produirà en la sessió ordinària del dia 21 i 22
d’aquest mes–? Contesti aquestes preguntes, perquè,
aleshores, sense haver resolt el problema, perquè aquesta formulació no és cap mètode –és un principi–, tindrem
un principi per resoldre’l.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Senyor conseller...
El conseller de la Presidència
No, des de l’escó, i només perquè, escolti’m, vostè ha
posat tot un conjunt d’exemples, eh?, que escolti’m...
Jo no pensava contestar, però, escolti’m: vostè s’imagina algun cop que nosaltres féssim aquest anunci i aquí
hi hagués, en lloc de BTV, la Corporació Catalana, i
que a la Televisió catalana hi hagués la foto del senyor
Pujol? (Remor de veus.) El senyor Clos, no?
Home, jo, sincerament, crec que hauríem de deixar
exemples d’aquest tipus. A vostè, ja li ho he dit, que hi
ha cops que es té el sostre de vidre, i, llavors, el que
hem de fer és buscar aquestes fórmules de consens,
no?, i el que sí que li puc assegurar és que el president
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
24
nomenarà el director de la Corporació buscant el consens dels grups d’aquest Parlament.
El president
Moltes gràcies, senyor conseller.
Té la paraula el diputat senyor Pasqual Maragall.
El Sr. Maragall i Mira
Home, la veritat és que no, senyor Trias, que no, que
no, que no anem bé, que no és suficient. No, no anem
bé, no anem bé; no.
Miri: hem de fer, tots, un esforç perquè... Vostè diu:
«Farem un esforç: el president mirarà de posar-se
d’acord.» No, escolteu: nosaltres defensem el que defensem, es faran diverses propostes diferents a la cambra, aquesta tarda –m’imagino–, i alguna d’elles haurà de sortir; res de res no pot quedar perquè, escolti: els
criticaran a vostès i a nosaltres, a tots, quan sortim a
fora; ens diran: «Però, què heu fet? Tant de discutir i tot
queda igual.» No pot quedar igual, i la seva fórmula
encara deixa massa dubtes sobre si quedarà igual o no.
De manera que jo li dic: pel que fa al Consell d’Administració, que vostè i jo estem d’acord –n’estic segur–
que ha de tenir un paper més important i que ha de ser
més d’administració... Estic d’acord amb el que vostè
ha dit que no sempre els seus membres han sigut, potser..., no han respost a la configuració que haurien de
tenir per ser un consell d’administració que administrés; fa més de control polític... Això ja ho farem aquí,
a la Comissió de Control –estic d’acord amb vostè.
Però si ha de manar, ha de poder, és clar, manar en el
sentit de determinar coses. La més important, quina és?
Nomenar el director? Potser no sigui la més important;
en tot cas, és la més emblemàtica i la que jo crec, no
essent tan categòrica com que sigui el Parlament el qui
nomeni, que ja entenc que té..., en fi, ja li he dit que jo
tinc una certa experiència de govern, i sé el que és que
et diguin: «No, no; això no ho decidiràs tu, ho decidirà el Ple, ho decidirà el Parlament.» Jo entenc que un
governant, sobretot si hi està acostumat, digui: «Això
és una renúncia que em fa quedar com amb menys força davant del poble, i no ho puc fer, fins i tot per la idea
que jo en tinc, del que el poble és i ha de ser, no?, pel
bé de Catalunya, diríem.» Doncs us equivocaríeu, en
això.
En aquest moment, el que Catalunya ha de fer –i n’estem convençuts, jo crec, la majoria dels membres
d’aquesta cambra– és enfilar el camí europeu i el camí
europeu és que no pot ser que una persona governi, que
tingui una personalitat extraordinària... És una bona
notícia per al país; de vegades, incòmode per a alguns,
per a l’oposició, sobretot, però és bona notícia; el que
és una mala notícia és que ell nomeni els senyors que
li han de fer la crònica de la seva personalitat, i el comentari. Això no pot ser, això ha de canviar. Hem de ser
un país europeu de debò, i el president ha de renunciar a aquesta prerrogativa que té.
Punt 2
Si vostè em diu: «Farà els possibles.» Bé, aquesta és
una cambra..., la democràcia és, també, un principi de
desconfiança raonable, i la desconfiança es manté. Per
PLE DEL PARLAMENT
tant, mirin de fer un pas més. En tindrà ocasió, perquè,
per altra banda, hi haurà altres intervencions, m’imagino, en la mateixa línia, i a veure si el seu pensament va
evolucionant una mica més en la línia que convé a tots.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular, té la
paraula l’il·lustre diputat senyor Ricard Fernández Deu.
El Sr. Fernández Deu
Molt honorable senyor president del Parlament de
Catalunya, il·lustres senyores diputades, il·lustres senyors diputats, permetin-me, abans que cap altra cosa,
l’expansió personal d’expressar davant la cambra una
doble emoció: la que suposa adreçar-me per primera
vegada al Ple del Parlament des de la tribuna d’aquest
hemicicle i la de fer-ho a propòsit d’un argument que
ha estat l’eix vertebrador de tota la meva vida professional. Aquesta és, també, la raó que em porta a reiterar als membres del Grup Parlamentari Popular el reconeixement a què m’obliga l’honor que suposa la confiança que han dipositat en mi.
Senyor conseller, hem seguit, he seguit amb molta atenció la seva intervenció d’aquest matí; potser –si em
permet una crítica constructiva–, més abocada al terreny de les telecomunicacions que no pas al terreny de
l’audiovisual, quan del que, segons el meu punt de vista, es tractava era de reflectir la situació per la qual travessa aquest sector a Catalunya i tractar de cercar una
solució als problemes que a hores d’ara té plantejats,
que són molts i molt importants.
I he vist un cert cofoisme en alguns moments de la seva
intervenció, quan posava, per exemple, el fet que la
transmissió de les campanades de Televisió de
Catalunya havia passat per damunt de les campanades
de la Puerta del Sol. Jo li diria, senyor conseller, que
això, en certa mesura, potser ens ajuda a entendre l’actitud, la idea o el tarannà, o la sensibilitat de vostès a
l’hora d’analitzar el paper de la televisió pública de
Catalunya, més exactament, de la dependent de la Generalitat de Catalunya. No és tan important passar per
damunt de les campanades de la Porta del Sol com que
les campanes sonin bé. I jo crec que és això el que ens
hem d’aplicar.
I el que avui ens porta aquí és tractar de construir entre tots plegats un marc raonable, modern, democràtic
i de progrés que vingui a garantir l’existència i el desenvolupament del sector públic de la ràdio i la televisió
els propers anys. Però ja els dic, d’antuvi, que des del
meu modest punt de vista, aquest debat no pot ser una
altra cosa –i, si ho aconseguíssim, ja fóra important–
que la primera pedra d’un procés que vingui a garantir
el correcte funcionament, l’eficàcia i, àdhuc, la pervivència de les nostres emissores públiques.
I això ho hem de fer entre tots; absolutament entre tots;
no hi caben exclusions, raó per la qual apel·lo no només
al bon criteri que, sens dubte, ens anima a tots els qui
estem aquí, sinó també a un exercici d’imaginació i,
sobretot, de generositat, un exercici que ens permeti
debatre sobre continguts reals, superant la retòrica de la
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
25
confrontació. Per tant, crec amb tota franquesa que ens
haurem de prestar a cedir, tots plegats –tots plegats.
Creguin-me si els dic que, sense un projecte susceptible de ser assumit per la totalitat de les forces polítiques
representades en aquest Parlament, la ràdio i la televisió públiques no tenen garantit el seu futur. Ja sé que les
dificultats són molt nombroses –ja ho sé. Vostè, senyor
conseller, aquest matí, s’ha referit a la Llei 4/80, del 10
de gener, en el sentit d’atribuir-li un paper de llei de
bases, que, des del meu modest punt de vista, no té i
que, per tant, resulta impossible o resultava impossible
la producció de qualsevol mena de reforma.
Miri: les interpretacions a propòsit de textos jurídics
són moltes i molt diverses, però aquí hem fet, moltes
vegades, exercicis d’imaginació. Recordi, per exemple,
com es va posar en marxa el Canal 33 de Televisió de
Catalunya –només li recordo això. Però sé també que,
de la mateixa manera que Catalunya ha estat capdavantera en la posada en marxa del sector audiovisual a
Espanya –ara fa 75 anys que es va produir el llançament al món del primer missatge radioelèctric, justament des de la ciutat de Barcelona–, ara ens pertoca
elaborar un marc legal per donar resposta a tota aquesta
complexitat de què li parlava.
És evident que el model que tenim no resol els problemes que actualment se’ns plantegen. A setze anys vista de la Llei 10/83, de 30 de maig, de creació de la
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ens trobem
un escenari totalment diferent, senyor conseller –molt
més complex.
Les noves tecnologies, per exemple, la digitalització,
que en certa mesura vindran a resoldre molts problemes, és veritat, però, que, d’altra banda, ens proposen
un repte al qual hem de fer front pel que significa la
reordenació, la redistribució de l’espai radioelèctric, on
les recents disposicions hagudes en matèria de televisió sense fronteres, les dificultats de finançament,
etcètera, s’han d’abordar, s’han d’afrontar decididament. Això sense oblidar que també des de llavors altres operadors institucionals s’han afegit al concert
públic de les comunicacions; estic parlant, per exemple,
de COMRàdio, estic parlant de Barcelona Televisió, o
estic referint-me a qualsevol emissora municipal.
El que ens correspon ara, doncs, és donar a tot plegat
una solució constructiva. I en aquest sentit, ja els anuncio que el nostre Grup ha resolt proposar la creació
d’una ponència conjunta capaç de produir, dins el termini d’un any, la Llei de l’audiovisual de Catalunya, on
s’haurà de definir clarament el concepte de ràdio i de
televisió públiques que volem, així com tot el que d’això se’n deriva.
El conseller aquest matí parlava del règim jurídic. Jo
diria que també hem de decidir què és el que fem amb
el nous suports; si les televisions públiques han de participar dels mecanismes de la televisió de pagament, de
la televisió sota comanda, del pay per view, de la seva
presència en les plataformes digitals. Tot això, crec que
ho haurem de definir.
I, naturalment, també, i com s’ha dit aquí, crec que és
fora de qualsevol dubte que la televisió pública, a
SESSIÓ NÚM. 4.1
Catalunya, ha d’actuar de dinamitzadora, de locomotora del sector industrial, que, d’altra banda, ja apunta, en
determinats aspectes, clarament bé.
Aquesta Llei a què em referia, a més, i sobretot, haurà
de garantir la neutralitat que justifica l’existència dels
mitjans públics de comunicació, cosa que només resulta possible des de la transparència en la gestió i la pluralitat, atributs que, units a la qualitat dels continguts,
n’han de constituir els eixos vertebradors. I també, en
aquest sentit, els anuncio que el Grup Parlamentari
Popular presentarà demà diverses propostes de resolució, perquè sembla evident que, sigui quina sigui l’Administració que tingui atribuïda la gestió d’una ràdio o
d’una televisió públiques, s’ha d’acostumar a retre
comptes i a sotmetre’s a un control rigorós i eficient, a
donar una resposta solvent als qui són els seus propietaris que, tractant-se dels mitjans públics, no crec que
sigui necessari dir que resulten ser els ciutadans de
Catalunya, legítimament representats per tots els qui
compartim aquesta cambra.
Ningú no pot creure –i actuar molt menys encara, des
del meu punt de vista– que, a partir del moment en què
se li atribueix l’administració d’una ràdio o d’una televisió públiques, pot fer amb ella el que li plagui. I, dissortadament, aquesta és una pràctica molt habitual. Ens
uns casos és cert més que no pas en uns altres, però
habitual. Ara els en donaré una mostra.
El dia 29 de novembre, senyor conseller, va produir-se
el nomenament del director general cessant de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió com a conseller
de Cultura. Això va donar lloc que es designés un director general suplent, cosa que es va fer mitjançant una
resolució seva, utilitzant la via de la Llei d’organització,
procediment i règim jurídic de l’Administració de la
Generalitat. El Consell d’Administració, per tant, no
només no va ser consultat sinó que ni tan sols va ser
convocat; ni per rebre la notificació formal del cessament de l’anterior director general, ni per obtenir la de
la designació del seu suplent, amb clara conculcació,
des del meu punt de vista, de l’esperit de l’article cinquè de la Llei de creació. Aquest, senyor conseller, és
només un exemple, el més recent; se’n podrien afegir
molts més.
Vostè em dirà, potser, que el procediment s’ajusta a
dret. D’acord, no discutirem aquest tema; a mi em sembla que no, però és igual. Del que no en tinc cap dubte
és del menysteniment de què és objecte, de manera sistemàtica, el Consell d’Administració i del fet de considerar-lo com una simple unitat de l’Administració.
Aquesta actitud, més enllà de les consideracions procedimentals que pertoquin, el que ve a reflectir clarament és una determinada sensibilitat: la de considerar
els mitjans públics un patrimoni exclusiu del Govern.
I ja no li parlo de la presència d’uns o d’altres en els
espais informatius, ni de l’orientació dels programes, ni
tan sols per confegir els continguts; li parlo de quelcom
tan simple com la necessitat de tenir present que la ràdio i la televisió públiques són cosa de tots i que, per
tant, és des de la pluralitat que es reflecteix en el Parlament que s’han de decidir les qüestions capitals que
afecten el seu funcionament.
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
26
Nosaltres hi posem molt èmfasi, en això de la pluralitat, perquè creiem que Catalunya, que el nostre país ho
és, de plural, i, per tant, en tot s’hi ha de notar, en tot
s’hi ha de veure. Però que passin aquestes coses, senyor
conseller, no és culpa només del Govern, no es preocupi; crec, amb tota franquesa, que per part de les forces
polítiques, de totes les forces polítiques, hi ha hagut un
interès més aviat minso per conèixer l’autèntica problemàtica dels mitjans públics, dedicats com estem quasi
exclusivament a controlar el temps de les nostres intervencions davant del micròfon i de la càmera.
La major part dels polítics s’obsessionen cronometrant
els temps de les seves aparicions, comparant-les amb
les dels altres líders. I així és com, instal·lats en aquesta mena de competició iconogràfica, els arbres no ens
deixen veure el bosc. I el que passa és que el bosc existeix. Ben sovint és en els programes d’entreteniment i
de ficció on es pot trobar, senyor conseller, l’autèntica
intencionalitat, la càrrega ideològica que perverteix la
finalitat amb què aquests mitjans foren concebuts: els
estereotips dels personatges, una determinada manera
de parlar o de vestir, un to foteta quan es parla de determinades coses o de certes persones, fins i tot el públic assistent... El públic assistent –fixi’s quina cosa
més senzilla!–, el públic assistent pot condicionar –i de
fet ho fa– l’opinió dels espectadors.
Hem de fer els esforços necessaris per tal d’introduir en
els mitjans de titularitat pública criteris de proporcionalitat, però no només pel que fa a les aparicions dels
polítics. I ho dic perquè, també en aquest sentit, assistim a un cert desgavell. No es poden, per exemple, esmerçar els recursos públics a produir continguts que no
responen a res que tingui a veure amb la finalitat que
justifica la seva existència. Només a tall de reflexió em
permetré fer-los avinents alguns exemples propers,
d’altra banda, en el temps. L’altre dia veia, pel Canal
33, un partit de rugbi entre el Perpinyà i el Narbona, i
em preguntava el sentit que pot tenir transmetre des de
França, amb tot el que això suposa, la competició d’un
esport que, tot plegat, no arriba a tenir a Catalunya ni
mig miler de llicències. És que, potser, del que es tracta
és d’eixamplar l’abast de la cobertura? No ho sé ben
bé. Però mentre això passava a Televisió de Catalunya,
Barcelona Televisió ens obsequiava amb el monòleg
d’un peculiar actor o comentarista –no sé ben bé, exactament, el que era– que considerava, així com sona, la
conveniència d’escanyar la seva mare. Per dir-ho tot,
això passava –com dic– a Barcelona Televisió, just després d’emetre’s una pel·lícula a la qual la mateixa cadena atribuïa la qualificació d’«ics», suposo que per indicar que es tractava de sexe explícit, com, efectivament,
així era. En conclusió, és aquesta la missió que tenen
encomanada les televisions públiques?
Punt 2
On tampoc es deixa veure massa el respecte exigit pels
mitjans públics és en el que en podríem dir la línia editorial subjacent en alguns d’ells, la línia editorial subjacent. Veuran què vull dir amb això. M’apresso a manifestar, senyor conseller, que moltes vegades em consta que això no és fruit de cap consigna, de consigna
explícita, vull dir, però aquesta consigna es percep,
existeix, flota en l’ambient.
PLE DEL PARLAMENT
Em permetré fer només algunes preguntes. És acceptable la desqualificació sistemàtica d’un dirigent polític?
És de rebut que cada vegada que es parla d’un determinat personatge es faci per escarnir-lo o per ridiculitzarlo? És una mostra de rigor escoltar en l’informatiu
d’una ràdio o d’una televisió públiques «els reis de
l’Estat espanyol» per referir-se als reis d’Espanya? O
«plou a tot l’Estat», per dir que està plovent en el conjunt de la geografia espanyola? Jo quan sento això
m’imagino el despatx del president del Congrés dels
Diputats, o el del president del Tribunal de Comptes, o,
fins i tot, el del president de la Generalitat –que també
és Estat–, mullant-se, plovent allà a bots i a barrals. És
evident que, a més d’estar dient una barbaritat, el que
s’intenta és utilitzar la teràpia de què parlava per tal
que les coses, més que no pas com són, acabin sent
el que interessa que siguin; ja saben que les coses presentades com a reals acaben sent reals, amb les seves
conseqüències.
I que no se’ns digui que són fets aïllats o que es tracta
d’un error, perquè mai he sentit dir, per exemple, «la
reina de l’Estat britànic» o que «plou a l’Estat francès»,
no ho he sentit dir mai. A què cal, doncs, atribuir aquestes coses? Sens dubte, a un cert ambient, més o menys
tolerat, potser, fins i tot, en alguns casos, estimulat, però
reconeixeran amb mi que no, precisament, nodrit de
rigor. I aquesta és la raó per la qual molts ens venim
queixant des de fa temps, però els que es queixen sobretot són els professionals dels mitjans, de moltes
altres coses, tips de veure’s injustament obligats a treballar sota sospita, sense tenir, en la major part dels supòsits, cap mena de culpa. Molts s’han pronunciat en
aquest sentit, hem llegit comunicats a bastament difosos, no?
Per això, en les propostes de resolució que demà presentarà el nostre Grup hem volgut incloure un reconeixement explícit a la seva tasca. I abans que qualsevol
pugui pensar que es tracta d’un afalagament interessat
o, tractant-se d’aquest modest diputat que els parla,
d’un cert gremialisme, vull dir que ningú no pot posar
en dubte que és gràcies, entre altres coses, als professionals dels mitjans de comunicació que s’ha remogut
la consciència política en el sentit d’endegar la reflexió
pública que significa un debat d’aquesta naturalesa. Un
cop més s’ha de valorar que el paper dels professionals
hagi estat el de criticar, no pas el d’aplaudir, perquè
aquesta és la seva missió i, sens dubte, també la seva
obligació.
Abans deia que se’ns fa necessari canviar les regles del
joc perquè les que tenim, que varen ser produïdes durant la transició, ja no serveixen. I és que la transició ja
s’ha acabat, i també es fa necessari que tots plegats en
adonem que cal afrontar la realitat des d’una altra perspectiva, sense el menysteniment de ningú i amb amplitud de mires, perquè això, en alguns casos, encara no és
així.
Quan reclamem –i nosaltres, el nostre Grup, ho fem–
una ràdio i una televisió públiques de qualitat, què és el
que estem demanant? Doncs, uns continguts que procurin complaure la majoria, al temps que suposin una
aportació positiva al patrimoni intel·lectual dels espectadors, molt especialment d’aquells que integren el que
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
27
anomenem públic infantil i juvenil, que reflecteixin
valors de tolerància, de rebuig de la xenofòbia i del
sexisme, que difonguin arguments d’integració de les
minories ètniques marginades. I m’afanyo a dir que
això no està renyit amb els índexs d’audiència, perquè
espais d’un alt interès informatiu, debats participatius
que s’han esvaït en el temps... Quan fa que no assistim
a un debat com aquells que es produïen fa alguns
temps? I un bon gruix de produccions divulgatives han
assolit, per exemple, a Televisió de Catalunya, extraordinaris nivells d’acceptació. En conseqüència, el Grup
Parlamentari Popular presentarà demà diverses propostes de resolució encaminades a garantir l’acompliment
dels criteris esmentats.
La Llei de l’audiovisual, per tant, des de la nostra perspectiva, haurà d’abordar el disseny de tots aquests
mecanismes i, per tal de garantir la neutralitat i el respecte a la veritat que han d’informar els continguts, per
tal d’assegurar el rigor i la qualitat dels mitjans públics,
es fa necessari que els dotem d’un òrgan capaç d’exercir des de la independència la necessària supervisió del
sector en el seu conjunt. I aquest organisme ha de ser,
un cop dotat de les competències necessàries, sorgides
de la seva reforma, el Consell de l’Audiovisual de
Catalunya. Aquest Consell haurà de reflectir la variada
composició social i professional del nostre país, i afegir, a les competències que li varen ser atribuïdes en el
moment de la seva creació, aquelles altres que li permetin exercir amb plenitud i garantia la supervisió i el
control dels mitjans de comunicació públics, i en determinats aspectes també dels privats.
Així, doncs, produirem una proposta de resolució al
respecte que faci possible l’inici immediat dels treballs
legislatius d’una ponència conjunta que hauran de concloure, en el pitjor dels supòsits, abans de sis mesos. I
malgrat que sigui, en aquesta ponència conjunta que
proposem, on s’haurà de parlar a bastament d’aquesta
qüestió, vagi per endavant la nostra voluntat, la nostra
voluntat d’atribuir al Consell Audiovisual de Catalunya
competències suficients en matèria d’ordenació de l’espai radioelèctric, és a dir, l’atribució de les llicències i
de les freqüències, i capacitat sancionadora en els temes
que li corresponguin, per tal de poder fer complir la llei.
Com els deia, serà al llarg de l’elaboració del text corresponent que haurem de fer avinents els diversos punts
de vista. Algú, per tant, podria pensar que potser ens
estem excedint manifestant-nos a propòsit d’aspectes
concrets, però nosaltres, al contrari, pensem que això es
fa necessari, que, al marge del lliure criteri que ha de
presidir els treballs de la ponència, políticament resulta del tot convenient fixar determinats punts amb la finalitat de donar resposta a la inquietud, m’atreviria a dir
l’enorme inquietud, que existeix en el sector.
I per cert, senyor conseller, en aquest punt voldria dirli que l’atorgament de llicències creiem que no s’hauria de produir només a través d’un criteri presidit per la
normalització lingüística. Les ones també tenen la seva
democràcia, i la democràcia de les ones exigeix una
possibilitat d’accedir als mitjans des de les preferències de cadascú, sobretot quan es tracta de mitjans acreditats, si més no, per la seva llarga història. Però, tornant al fil del que li deia, i pel que fa a la Corporació
SESSIÓ NÚM. 4.1
Catalana de Ràdio i Televisió, principal tributària del
nostre interès atesa la importància de la seva influència
social i cultural, dels seus pressupostos, dels recursos
humans de què disposa i, sobretot, de la complexitat de
la seva gestió, que correspon a la Generalitat, entenem
que s’ha procedir d’immediat a la revisió de la Llei
10/83, de 30 de maig, de la creació d’aquest ens públic.
I per tant, proposem que es resolgui elaborar, també a
través d’una ponència conjunta, un nou text legal capaç
de donar resposta, abans de sis mesos igualment, als
reptes que tenim plantejats i que en tot cas atribueixi al
Consell d’Administració un paper determinant en la
gestió de l’ens i de les seves empreses filials.
Igualment, entenem que de forma immediata s’ha de
procedir a la renovació de la totalitat d’aquest Consell,
respecte del qual la proposta que farem, en tràmit de
ponència, i que ja manifestem ara, és que els seus membres siguin elegits per majoria absoluta del Parlament.
Respecte del paper que, al nostre entendre, hem
d’atribuir a aquest Consell d’Administració, voldria
subratllar –hi insisteixo– la necessitat de fer d’aquest
organisme un autèntic òrgan de gestió, a l’estil del que
passa amb qualsevol societat mercantil, i que tal vegada es podria exercir conjuntament amb el director general des d’una comissió delegada. No tindríem pas cap
inconvenient tampoc, senyor conseller, que la fórmula
que pogués adoptar-se fos la que vostè proposava
aquest matí: un consell més reduït, dotat de competències executives i després, diguem-ne, un consell general de la ràdio i la televisió de Catalunya, més ampli i
amb representativitat diversa. No hi haurà problema en
aquest sentit perquè qualsevol fórmula que vingui a
reflectir la pluralitat serà una fórmula a la qual nosaltres ens afegirem; qualsevol, naturalment, des de la
perspectiva del que estic dient, com no podria ser d’una
altra manera, és clar.
Hi ha aspectes, com per exemple el del finançament,
tant de la Corporació com de les seves empreses filials,
las solucions dels quals tampoc, senyor conseller, admeten demora. A 31 de desembre de 1998 el deute consolidat arriba ja als 80.000 milions de pessetes; vostès
mateixos ho reconeixen. No em detindré ara en els detalls de la gestió duta a terme, però crec no errar si dic
que la fórmula de l’aval no és el millor camí ni per a
finançar la ràdio i la televisió públiques ni per a treureles de la situació per la qual travessen. Per cert, senyor
conseller, permeti’m que li faci una petita correcció. No
sé si la voluntat d’arribar a Maastricht en les degudes
condicions de l’anterior Govern espanyol, el Govern
del Partit Socialista, va dur a produir un nou sistema de
finançament des de tots els punts de vista ineficaç, com
s’ha pogut revelar de forma manifesta i palesa, en tot
cas, el que sí que també és segur és que la decisió de
renunciar a la subvenció fou duta a terme l’any 1982
per un director general que, a més de creure només en
una televisió antropològica, pel que feia a Catalunya,
considerava, com un afegitó, que de la publicitat se’n
podia viure, i això quan tothom donava per cantat que
la televisió privada era una cosa que estava a punt d’arribar; en fi.
Ja he parlat del motor industrial que ha de consistir o
que ha de constituir la televisió pública de Catalunya.
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
28
I voldria dir que, respecte a la Corporació Catalana de
Ràdio i Televisió, i pel que fa a aquest aspecte diguemne –per utilitzar una frase que ja ha estat dita– emblemàtic, el del nomenament del director general, el nostre Grup Parlamentari treballarà en aquesta ponència
conjunta amb la voluntat que el nomenament del director general de la Corporació passi pel fet que el Parlament assumeixi un paper rellevant. Hi han moltes fórmules, moltíssimes –moltíssimes. Nosaltres el que volem és que el Parlament tingui un paper rellevant, que
quedi clar que les coses no poden seguir com fins ara,
que s’ha d’atribuir, com dic, protagonisme al Parlament
i que hem d’estar oberts a totes les propostes i triar-ne
la millor –triar-ne la millor. No podem per menys que
creure que la democràcia, la participació i la pluralitat,
les veuen, els ciutadans, reflectides molt més que en
l’acció de qualsevol govern, dit sigui això amb tots els
respectes a tots els governs, en l’actitud que es desenvolupa en el Parlament. I per tant cal enfortir-lo, el Parlament, i la millor manera de fer-ho és atribuint a la
cambra un paper decisiu en els assumptes que, com
aquest, són, des del nostre punt de vista, fonamentals.
Permeti’m dir-li, però, senyor conseller, que, malgrat
que és obvi que encara no disposem d’aquest instrument legal –vostè també ho ha apuntat fa un moment,
per tant, crec que aquí hi haurà plena coincidència–,
fóra bo –jo accepto aquest oferiment seu, doncs, amb
satisfacció– que, en efecte, abans de procedir-se, abans
–hi insisteixo– que aquesta llei sigui aprovada, la designació del nou director general –cosa que m’imagino
que haurà de tenir lloc ben aviat– es faci un cop adequades consultes amb els diversos grups polítics representats a la cambra, perquè, en la pràctica, puguem estar en disposició de dir que tenim, si més no, un director general de consens.
Aquesta recomanació, però, no és només per a vostè,
perquè creiem que s’ha de fer extensiva a les corporacions locals de què depenen els mitjans públics de ràdio i televisió municipals, igualment tributaris del control que garanteixi la seva pluralitat, com esperem que
vingui a reflectir, en efecte, la Llei de l’audiovisual a
què em referia en un altre moment del meu discurs,
estic pensant, per exemple, en les emissores de ràdio i
televisió municipals, en Barcelona Televisió, en
COMRàdio, etcètera; com comprendran, atenent a l’interès respecte a la pluralitat, no podem establir diferències entre uns i altres. Temps tindrem, però, per discutir a bastament i constructiva totes aquestes qüestions.
No voldria acabar, però, sense fer un breu esment, encara que només fos, al tema de la societat de la informació manifestant a la cambra la voluntat –i així ho
recollirà demà una de les nostres propostes de resolució– que, abans de finalitzar la present legislatura, es
garanteixi l’accés de tot el territori de Catalunya a la
xarxa de banda ampla que permeti la integració de tota
la població en les noves tecnologies i en la societat de
la informació.
Punt 2
Em permetré dir per acabar, senyor president, que
aquest debat no només ha suscitat una extraordinària
expectació en el conjunt de la societat, sinó que era
esperat pels professionals del sector amb autèntic interès, cosa que des d’aquí voldria agrair, i l’esperaven
PLE DEL PARLAMENT
amb interès amb la confiança de trobar en ell un signe
inequívoc que les coses milloraran, que milloraran per
a ells i per al conjunt de la societat, perquè el tema de
què estem parlant ens afecta a tots. Només, en conseqüència, un desig per acabar: tant de bo que d’aquí a
uns quants mesos tots els qui de nosaltres esperaven
una resposta en consonància amb els seus anhels puguin dir que en nosaltres l’han trobat.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula el senyor
conseller de la Presidència.
El conseller de la Presidència
Molt honorable president, senyores i senyors diputats,
senyor diputat, és veritat que aquest matí els he pegat
una petita pallissa –això ho reconec–; ha sigut un discurs llarg i jo, sincerament, crec que no estava basat en
el cofoisme, però, sincerament, em semblava que o
parlava de tot o després vostès em dirien que no havia
tocat els temes a bastament, no? Vostè diu: «Home,
vostè ha parlat molt més de les telecomunicacions que
no pas de l’audiovisual.» Bé, és la seva visió. Jo crec
que he parlat de tot; ho he fet llarg expressament per
parlar de tot –per parlar de tot. I per tant, escolti, jo,
sincerament, crec que aquesta era la meva obligació
perquè –hi insisteixo– la meva opinió és que el tema
dels audiovisuals, de les telecomunicacions, de la revolució aquesta de la societat de la informació és un tema
d’una gran importància de cara al nostre futur.
Jo li he dit que el naixement de la televisió, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió responia, entre
altres coses, a un intent de normalitzar el país. I bé, és
veritat que l’important és com sonen les campanes,
però escolti, a mi em sonen molt millor –o em sonaran
molt millor– les de Montserrat, aquest any, que no pas
les de la Puerta del Sol; segur: és un problema de sensibilitat. Vostè em diu: «Escolti, és la seva sensibilitat.»
És cert; és un problema de la meva sensibilitat i l’hi
reconec: sóc un enamorat del meu país, sóc un enamorat de Catalunya. Això no vol dir que estiguem contra
ningú; sincerament, sóc dels que no creuen que sigui un
problema d’estar contra l’altre, però sí que és evident
que ens sentim orgullosos del nostre país i de les nostres tradicions, i el fet del final d’any és evident que és
un fet que colpeix.
Agraeixo que vostè plantegi els temes amb el to que ho
ha fet. Vostè diu: «Escolti, hem de prendre decisions
encara que sigui sense variar les lleis estatals.» Bé, ho
farem –ho farem–, prendrem decisions sense variar les
lleis estatals; les lleis estatals no ens impediran crear
una llei de l’audiovisual, no ens impediran crear una
nova llei de la Corporació, no ens impediran crear una
llei del Consorci de l’Audiovisual de Catalunya, però
llavors li demano que no ens ho porti al Constitucional;
sincerament, l’hi demano de tot cor perquè ho podria
portar i, a sobre, guanyaria –i, a sobre, guanyaria. Per
tant... Home, aquesta és la veritat. Vostè diu: «Posemhi imaginació.» Bé, escolti, és la imaginació que jo els
demanaria; jo li demanaria que fossin imaginatius,
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
29
doncs, en el moment d’interpretar la Llei de seleccions
esportives catalanes i s’estalviaria el recurs del Constitucional, per exemple, no?
Escolti, jo crec, sincerament, que hem de canviar
aquesta llei i aquest article d’aquesta llei. El que sí que
és cert és que jo crec que no és raó, el canvi d’aquest
article d’aquesta llei, per paralitzar-ho tot. Per tant, jo
sóc dels que creuen que ens hem de posar a fer feina,
a treballar per a fer els canvis adients, per a legislar,
però, evidentment, això també ens exigirà un esforç a
nivell de l’Estat, de canviar l’article 2 de la Llei.
Estic d’acord que fem una ponència per fer la Llei de
l’audiovisual de Catalunya. És important que aquesta
llei sigui el màxim consensuada possible. Jo crec que
és una de les lleis més importants que podem fer i és
una llei que, a més, jo crec que tindrà una importància
gran si nosaltres som capaços de consensuar-la. Evidentment, no la lligo a cap llei a nivell de l’Estat, però
sí que és evident, també, que seria bo ser capaços de fer
una llei a nivell de l’Estat que ens permetés tenir les
competències que nosaltres necessitem per desenvolupar aquest sector de l’audiovisual a nivell de Catalunya.
Necessitem uns mitjans públics transparents, capaços
de retre comptes, capaços de tenir control, i aquest és
un punt molt important, no? Nosaltres necessitem, de
totes totes, separar els mecanismes de control dels de
gestió. Aquesta és una obsessió de barrejar aquests temes, i això fa que les coses no funcionin, i ho explicaré amb un altre exemple, i un exemple que, a més, és
nascut del consens, però que jo he viscut; també és sanitari: al seu dia vàrem fer aquí una llei, no?, la Llei del
Servei Català de la Salut, i vam crear un consell d’administració molt participatiu, extraordinàriament participatiu, que jo crec que ha anat bé, i ha sigut positiu, i
ha sigut un punt de trobada i d’acords amb molts partits, no? Però vostè sap el que em passava...? Jo no sé
què li passa ara al conseller Rius –no?–, però sap el que
em passava a mi quan jo era conseller de Sanitat i presidia aquest Consell del Servei Català de la Salut, en el
qual hi ha sindicats, ajuntaments, hi ha una mica de tot?
Doncs el que em passava és que, quan arribava el moment de votar els pressupostos, hi havia tot un conjunt
de persones que em deien: «Escolta’m, nosaltres ens
abstindrem o votarem sempre negatiu, perquè comprendràs que, el que no et donarem, és la coartada de
tenir aprovat aquest pressupost a nivell del Parlament i
que després no et puguem criticar en el Parlament.»
Aquest és un error, aquesta no és una bona manera perquè funcioni un consell d’administració. Hem de fer un
esforç de trobar punts de trobada, punts de discussió,
punts on es pugui arribar amb aquest cert grau de complicitat que es pot aconseguir entre partits, encara que
tinguin ideologies diferents, però al mateix temps hem
de saber impulsar aquests consells d’administració, de
gestió, que facin que les coses funcionin i que cada un
tingui la seva responsabilitat, i responsabilitats ben assumides a nivell de gestió.
Vostè em fa una crítica que li admeto. Diu: «Escolti,
vostè ha nomenat un director suplent, no?» És veritat,
he nomenat un director suplent. Em semblava que la
Corporació no podia estar sense director general. El
tràmit de director suplent és un tràmit absolutament
SESSIÓ NÚM. 4.1
mecànic, i, escolti’m, jo crec que això és un desastre, si
nosaltres hem de consensuar el director suplent per uns
dies, fins que es nomeni el nou director general. Sincerament, el nomenament d’un director suplent, que ja
em va arribar una música que tothom estava revoltat, el
fet de nomenar un director suplent és un tràmit absolutament puntual, perquè en el que consisteix és a nomenar un nou director general; el que no podem tenir és un
director suplent mesos i mesos, que aquest és un costum que hi ha llocs que s’ha arribat a fer, de posar suplents mesos i mesos... Escolti’m, no crec que sigui una
cosa efectiva. Això seria un gran desastre, i lamento si
algú s’ho ha pres, això, com un menysteniment, perquè,
en absolut, la voluntat era de tenir un menysteniment,
sinó buscar una solució administrativa, puntual, a una
situació també puntual que passa ara.
És veritat que, en la majoria de casos, la gent es basa
més en els minutatges que no pas en l’autèntica pluralitat, no? I això és trist. Home, vostè ha dit una cosa, de
tota manera, que em permetrà dir-li que em deixa sorprès, eh? Que el públic assistent hàgim de valorar la
quota, a veure quants n’entraran d’un color o d’un altre, o tal, això és impossible, escolti’m, això és impossible. El públic assistent als programes, doncs, hi va qui
vol, hi entra qui vol, i estan amb l’actitud que volen,
no? Sí que vostè acaba fent una explicació que és veritat, i aquesta veritat és un gran problema de sensibilitat: vostè no entén per què el Canal 33 fa un partit de
rugbi a Perpinyà. Lamento que no ho entengui, lamento
que no ho entengui... És un problema de sensibilitat
profunda, i jo ho entenc perfectament: a nosaltres ens
agrada veure un partit de rugbi de la Catalunya Nord,
no? Jo, escolti’m, crec que és un problema absolutament de sensibilitats i, per tant, escolti’m, nosaltres
estem encantats de la vida que es doni, això.
Sí que vostè diu: «Escolti’m...», hi han expressions o hi
han maneres de parlar que a vostè el sorprenen, i diu:
«Escolti’m, que no són prou correctes, i normalment
parlen d’”Estat espanyol”, en lloc d’”Espanya”...» Jo
sóc dels que diu molt «Estat espanyol», i escolti, no ho
faig per molestar i no ho faig per, quan dic això, donar
la sensació que plou dintre de cap institució. A mi em
resulta més fàcil dir «Estat espanyol» que «Regne d’Espanya», per raons òbvies, de pronunciació i de dificultat
de la meva llengua... (Rialles.) Tota televisió, evidentment, ha de defensar uns valors, no? I jo crec que és
important, i crec que és important que nosaltres defensem uns valors, i aquest és un paper important que jo
crec que ha de tenir el Consell de l’Audiovisual, i que
n’ha de tenir una vigilància especial, perquè no ha de
defensar els seus valors o els meus, sinó que són uns
valors diferents, de respecte a tothom –de respecte a
tothom.
Jo ja he dit que hi ha una proposició d’Esquerra Republicana sobre el Consell de l’Audiovisual, que va endavant i, per tant, nosaltres estem disposats a discutir-la i
a aprofundir en aquest tema, no? I creiem, sincerament,
que el Consell de l’Audiovisual ha de tenir capacitat
sancionadora –hi estem completament d’acord–, però,
escolti, jo, en el que no estic d’acord –i li ho dic sincerament, i me n’hauran de convèncer molt– és que el
Consell Audiovisual hagi d’adjudicar les freqüències,
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
30
eh? Ho he dit repetides vegades; per tant, no... Jo crec
que ha de fer informes preceptius, però no acabo d’entendre que el Consell de l’Audiovisual hagi de donar
les freqüències, molt més, encara –i em costa d’entendre–, si això no es fa a nivell de l’Estat. I que vostè ho
proposi em deixa bastant sorprès, perquè no sé que a
nivell de l’Estat s’estigui fent aquest plantejament.
És veritat que l’adjudicació de freqüències no s’ha de
fer només per la normalització lingüística, seria un gran
disbarat, no? Quan es fa un concurs hi han unes bases,
hi ha un reglament, i la gent s’ha d’ajustar a això, i el
que és evident és que hi ha cops que, la gent, aquests
concursos –i entenc que és per falta de costum–, jo, sincerament, crec que se’ls prenen a broma. Diu: «Escolta’m, ens faran una renovació automàtica», i un concurs
és un concurs, i està sotmès a una normativa i a unes
maneres i a unes formes, no? Escolti’m, el que no es
pot fer mai és que, si un senyor té una puntuació de 90
i un altre la té de 45, donar-ho al de 45. Per tant, escolti’m, jo crec que un concurs és un concurs... Una altra
cosa diferent és quan s’han de fer aquests concursos,
quant de temps ha de ser el temps d’adjudicació que es
fa, quan s’han de fer les renovacions i com funciona tot
això, no? Perquè és veritat que, segons com és faci
això..., i això és cert, i és un fet que ens ha de fer reflexionar a tots, i hem de veure com ho fem, i això jo crec
que és una reflexió que hem de fer a nivell de l’Estat,
hem de veure que, evidentment, un Govern no tingui un
poder discrecional que, sincerament, crec que de cap de
les maneres ha de tenir.
Nosaltres hem de fer una nova Llei de la Corporació, hi
estic d’acord; estic d’acord que es busquin fórmules de
fer-la conjuntament, i de fer, si és necessària, una ponència conjunta, però també estic d’acord que, durant
aquest temps, el que s’ha de fer és una renovació immediata del Consell d’Administració, i jo demano –hi insisteixo– a tots els grups de la cambra, i el nostre espero
que donem exemple especialment, que la renovació la
fem ben feta, que la fem ben feta, no?, i que fem una
renovació d’una manera clara i amb la màxima independència de les persones i la màxima professionalitat
possible, tenint clar que un consell d’administració és
un consell d’administració, i que, a més, és un òrgan
que separa el control de la gestió. El control és evident
–ja ho he repetit diferents vegades– que el pot fer el
Consell Assessor de l’Audiovisual, i al control, a més,
jo, sincerament, crec que hi hauria d’haver una estructura, que és aquest Consell de Ràdio i Televisió de
Catalunya, que jo crec que podria ser un òrgan representatiu que permetés aquestes maneres de control.
Punt 2
Vostè critica el finançament... És cert, no?, hi ha un
problema de finançament. No, no, hi ha un problema de
finançament: un problema gros de finançament, i el
tenim nosaltres i el tenim totes les televisions públiques, no? I, escolti’m, no l’hem solucionat, ni nosaltres,
ni l’ha solucionat l’Estat central, no? I no dono la culpa al PP, és una culpa que tenim conjuntament tots. La
veritat és que, es vulgui o no, agradi o no, el que s’ha
buscat és una fórmula en tots els governs, que és aquesta fórmula d’avals que, evidentment, té un joc per un
temps, però no pot continuar endavant, no? Per tant, és
evident que nosaltres hem de donar una solució de fi-
PLE DEL PARLAMENT
nançament, que és una solució de finançament que s’ha
de donar globalment, però que, evidentment, a part de
la solució de finançament global que es doni, i de quina és la participació pública, i de quina és la participació de publicitat en aquest finançament, el que és evident és que s’ha de fer un contracte programa deixant
clar quins són els diners que gastarem nosaltres en la
nostra televisió pública.
Vostè diu: «El Parlament, que faci un paper rellevant»;
bé, el pot tenir, escolti’m, però vostè fixi’s en la quantitat de controls que té: si hi ha una Comissió de Control de la Corporació de Ràdio i Televisió, en aquest
Parlament! Aquesta Comissió ja existeix, no? El Consell d’Administració es nomena amb una aquiescència
important dels grups de la cambra, no? És a dir, jo crec
que el que no es pot fer és segons què, més controls
dels normals. Però, evidentment, de totes totes, el que
sí que he dit i el que repeteixo és que nosaltres el que
procurarem, avui, demà i els propers dies, de buscar la
màxima col·laboració i el màxim consens amb tots els
grups.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Senyor diputat...
El Sr. Fernández Deu
Moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors
diputats, senyor conseller, vejam, jo també sóc un enamorat del meu país, eh?, i vostè diu que la ràdio i la
televisió públiques han nascut amb la voluntat de normalitzar, de normalitzar Catalunya. Bé, em sembla molt
bé; si, d’això, no en tenim cap dubte, i a més hi estarem
d’acord, amb tota franquesa li ho dic. El que passa és
que, això –jo entenc– res té a veure amb aquesta –diguem-ne– actitud escadussera i minimalista de reduir a
una consideració entre les campanades d’allà o allà on
sigui, sinó que, del que es tracta, és d’abordar els temes
amb un cert grau de realisme, si més no, superior del
que veiem per part del Govern.
Vostè diu –sé que en el millor sentit de la paraula, però
ho diu–: «Farem lleis sense variar les lleis de l’Estat.»
Escolti, jo, el que li volia dir, senyor conseller, és que
hem de fer un exercici d’imaginació, i moltes vegades
vostès els han fet, aquests exercicis d’imaginació. N’he
citat un; n’hi han més. Vol dir que quan hi ha voluntat
política, que quan hi ha interès, que quan existeix realment el desig de donar solució a un problema, les fórmules es troben, perquè existeixen, i, escolti, si per tal
d’aconseguir allò que tots els membres de la cambra o
que tots els grups de la cambra considerem el millor per
a la radiotelevisió pública del nostre país, fa falta
produir algun tipus de modificació, doncs, endeguem el
procediment necessari per tal d’aconseguir allò que ens
permeti produir-nos en el sentit que resulti convenient.
Però, en tot cas, ja ho veurem en la ponència; no ens
neguem a re, siguem imaginatius!
El Consell Audiovisual de Catalunya, escolti, des del
meu punt de vista, jo crec que un consell audiovisual
sense competències en matèria d’ordenació de l’espai
radioelèctric i sense capacitat sancionadora –amb tota
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
31
franquesa, eh?–, vull dir, no serveix de massa cosa. I
vostè em dirà: «Per què? És que hi ha desconfiança?»
Doncs, no necessàriament hi ha d’haver desconfiança,
però el que hi ha és la necessitat d’atribuir a un organisme independent el fet d’afrontar aquest tipus de cosa,
perquè, si no, ens trobarem en circumstàncies com les
que ja hem tingut oportunitat de viure molt recentment,
fa ben poc temps. I és en aquest sentit que es produïa
la meva reflexió a propòsit d’aquest tema, i per això
deia que hem de fer propostes raonables i viables. I
això ho aplico a tot: la viabilitat és molt important, estic d’acord amb vostè, senyor conseller, molt important.
De res ens serviria fer lleis que poguessin resultar molt
altisonants si, al cap i a la fi, això no ens servís ni per
al que és més mínim. Imaginem-nos produir plantejaments en base a majories qualificadíssimes, que probablement –dic en un supòsit teòric, de forma exclusiva–
aconseguissin el suport suficient per tirar endavant,
però després, a l’hora de materialitzar-ho, això no seria possible. Per tant, estem d’acord: hem de buscar
criteris raonables, però també viables.
Escolti, pel que fa al tema del director suplent, a veure, no entrarem ara en una discussió a propòsit del procediment emprat, però, amb tota franquesa també,
senyor conseller, què costava convocar el Consell
d’Administració per dir-li-ho? Què costava? És a això
al que em refereixo també, llevat que existeix un fet suplementàriament important, i és que l’article cinquè de
la Llei de creació de l’ens públic diu que el Consell
d’Administració coneixerà la separació, el cessament
del director general quan es produeixi, per decisió del
Govern, i al mateix temps serà escoltat abans que es
procedeixi a qualsevol designació. Bé és cert també que
es refereix a la d’un nou director general, no parla de
suplència, però en fi... I tampoc passava res, perquè si
comptem des del dia en què el senyor Vilajoana va deixar de ser director general i el dia en què vostès, amb
tota probabilitat, produiran el nou nomenament, veurà
com alguns viatges del director general eren més llargs
que no pas aquest termini i la televisió pública de
Catalunya no es va enfonsar per això.
Vostè em deia allò del públic assistent. Escolti, escolti, li parlo seriosament, senyor Trias, i sé que vostè em
diu això que el públic assistent no té importància, perquè vostè –i no té per què saber-ho– ha viscut una formació intel·lectual i acadèmica que no té res a veure
amb tot això, però el que li dic no és cap fotesa, és molt
important. Vostè ha de saber que el públic no s’hi presenta espontàniament, a la televisió. El públic és, per
dir-ho d’alguna manera, sotmès a allò que en diuen «el
banderín de enganche», per entendre’ns; és a dir, hi ha
unes empreses que els convoquen, que els inviten, que
els donen un obsequi, els hi fan anar, i els criteris que
s’han de seguir per a aquest públic es tenen molt presents, i, a més, es produeixen, es donen. No dic quins,
però es donen.
Sí, sí, d’acord, el Consell de la Corporació s’ha de renovar immediatament, immediatament, i ha de ser un
consell de gestió, un consell capaç de treballar en el
sentit no només de donar la seva opinió, sinó de comprometre’s en la gestió del dia a dia. Per tant, en això no
hi ha cap diferència substancial. Probablement no m’he
SESSIÓ NÚM. 4.1
sabut expressar suficientment bé, però el que jo volia
venir a dir és exactament això: el Consell d’Administració ha d’anar per aquí. I també en tràmit de ponència jo crec que trobarem –i em fa l’efecte que amb no
massa dificultat– fórmules igualment raonables en
aquest sentit.
El tema del finançament, miri, jo, la fórmula que considero més viable dins d’aquest ampli ventall que suposa dir «finançament mixt: publicitat-subvenció», mai
aval, eh?, mai aval –abans ja hem comentat per què, i
també hi estem d’acord, però mai aval–, finançament
mixt, la fórmula del contracte programa és la millor. La
fórmula del contracte programa produeix, a més, senyor conseller, una extraordinària estabilitat. Ara mateix, fa una setmana, he assistit al Fòrum Internacional
de la Televisió i he estat parlant amb els companys de
la BBC, i els companys de la BBC tenen clarament establert en el temps fins d’aquí a sis anys tot el que faran, i això és gràcies al contracte programa.
I existeixen fórmules alternatives, és clar que n’existeixen! Ja les coneixem, ja les vivim o ja les patim, per dirho d’alguna manera, però no ho vénen a garantir de
debò. Intentem acostar-nos a aquesta fórmula.
I, després, em permeto dir-li que ens hem d’acostumar
a inventar recursos. I ho dic amb tota intenció, perquè
en aquests moments vostè sap que Televisió de Catalunya, que és una televisió petita –és una televisió petita– té una importància extraordinària en el conjunt del
món, molt important, i això és degut segurament al fet
que Televisió de Catalunya fa les coses ben fetes, que
també s’ha de dir que hi ha coses molt positives a Televisió de Catalunya, però aquí no venim a fer els Jocs
Florals, venim a criticar allò que no està bé.
Però a més d’aquestes coses que poden, diguem-ne,
justificar el fet que tingui un determinat prestigi, el que
té és una arma estratègica, que són els drets del Futbol
Club Barcelona. I el Futbol Club Barcelona, perquè ho
sàpiga tothom, és el producte de televisió més car del
món, el més car del món, i aquí incloc tots els altres
productes, tots: de cinema, de tota mena, que n’hi ha
alguns que déu n’hi do, i del que vostè vulgui.
Per tant, ara disposem d’una arma –com deia– estratègica molt important. Tal vegada, això no ho podrem
mantenir en el temps molts anys, per una raó: perquè
les despeses a què han de fer front, no el Barça, sinó
tots els clubs del món, són creixents, i són creixents en
funció –perquè això és un peix que es mossega la cua–
també del nombre d’espectadors de què disposen
aquells qui estan en condicions de pagar quantitats astronòmiques per aquests drets, cosa que tinc la sensació que nosaltres no estarem en disposició de fer. Per
tant, també, senyor conseller: imaginació a l’hora d’inventar nous recursos.
I, per acabar, no volia dir que hàgim d’establir més
controls dels normals; en tot cas, el que hem de fer és
establir-los millor.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Senyor conseller...
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
32
El conseller de la Presidència
Sí, només una cosa, una mica de distensió, eh? Quan
vostè parla del públic assistent i diu: «escolti, Trias,
vostè...» No, no, jo ja sé de què va, això del públic assistent. Miri, em va passar un cop que vaig anar a TV3,
en un programa, quan era conseller de Sanitat, i a la
primera fila tot eren persones que anaven de color negre. Vostè es pot imaginar per què anaven totes de negre, no? Va ser un programa d’aquests catastròfics. Per
tant, sí que passa, això. Però és que és lògic que el públic que vagi a un programa sigui el públic que estigui
interessat en aquell programa, i, per tant, jo crec que
això és d’una lògica absoluta.
Gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Senyor diputat...
El Sr. Fernández Deu
Ara no el sabré fer anar, jo, aquest aparell... Senyor
conseller, no, sense ànim de polemitzar, i només a propòsit d’aquest exclusiu punt a què vostè feia referència.
Vostè sap, per exemple, que d’un determinat gènere de
molt èxit a totes les televisions del món, que són les
comèdies de situació, a la intervenció dels actors que
vénen a desenvolupar el contingut d’un guió prèviament escrit, s’hi afegeixen sons característics de
somriures, de músiques, etcètera. Això mai es fa com a
producte de la casualitat; això es fa perquè a través
d’aquestes manifestacions que, aparentment, són espontànies, i que no ho són, que són interessades i preconcebudes, es pot arribar a influir en la gent de manera
molt més eficaç.
Això és, senyor conseller, al que em referia.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup d’Esquerra
Republicana, té la paraula l’il·lustre diputat senyor
Josep Bargalló.
El Sr. Bargalló Valls
Senyor president, senyores i senyors diputats, senyors
consellers, senyora consellera, pel Grup Parlamentari
d’Esquerra Republicana, aquest debat ha de ser el punt
d’inflexió en la política de comunicació de Catalunya,
i especialment el punt de partida d’un disseny modern,
nacional i professional del sistema de ràdio i televisió
a partir de l’impuls i la definició del que és el servei
públic audiovisual.
Punt 2
I això és el que pretenem: definir el servei de ràdio i
televisió, i establir els plantejaments fonamentals de
refermament del sistema públic. Sens dubte que, en
aquest context, l’elecció d’òrgans directius i d’òrgans
de regulació i control és un component important, però
no l’únic ni el més cabdal. Perquè, de què ens servirà
un procés transparent i plural si mantenim un model
públic de ràdio i televisió anacrònic i poc professionalitzat?
PLE DEL PARLAMENT
Ens interessa, doncs, començar pel model, per una concepció global del servei i per l’anàlisi d’un sistema que
no deixi de banda cap dels seus elements. Sens dubte,
també, que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió
és una peça clau d’aquest sistema, però no l’única.
No podem ni volem deixar de banda els serveis de
Radiotelevisió Espanyola a Catalunya, les televisions i
les ràdios locals o supralocals, l’Agència Efe, i tampoc
podem deixar de banda el passat, tot i que volem centrar-nos en el futur. El present, que no ens convenç, ve
definit per uns mitjans públics que a hores d’ara no
conformen un sistema de ràdio i televisió públic; conformen més aviat un sistema oficial.
Aquest matí vostè ho deia, amb paraules del president
Pujol, que deia que Catalunya Ràdio era la ràdio institucional de Catalunya. Doncs, no volem un servei institucional de ràdio i televisió: volem un servei públic.
En aquest present, els errors de la classe política governant han estat continus i diversos. Les institucions que
tenen i han tingut ràdios i televisions han actuat sovint
més com a amos que com a dipositaris d’una titularitat
pública i garants de la seva utilitat social, cultural i nacional. Fins i tot quan aquest Parlament va dotar
Catalunya de la primera autoritat audiovisual independent –Consell de l’Audiovisual– ho va fer sense la
valentia que calia, donant-li algunes atribucions però
denegant-n’hi d’altres d’entre les que defineixen una
veritable autoritat independent.
No volem parlar del passat, però, en tot cas, en aquest
moment en farem un esment per deixar clars aquests
errors, aquest sistema que no ens agrada. Si repassem
els noms dels dotze membres del CAC trobem mostres
d’aquests errors: dels membres nomenats pel Govern hi
ha dos diputats d’aquesta cambra; dels designats pel
Parlament, un productor audiovisual en actiu; dels nomenats per la Federació de Municipis de Catalunya hi
ha un regidor que és president d’una empresa pública
que gestiona una televisió i un membre de la direcció
política d’un partit, i, finalment, dels designats per l’Associació Catalana de Municipis, una directora de programes d’una ràdio municipal. Aquests no són els perfils d’una autoritat audiovisual independent dels poders
polítics i econòmics. No ho diem només perquè en
aquest cas –com en els altres– nosaltres tenim les mans
netes, sinó que ho diem des del més ferm convenciment
moral. Nosaltres també ens vam equivocar, nosaltres
també ens vàrem equivocar quan vàrem acceptar una
llei que permet aquestes compatibilitats injustificables.
Quina regulació independent es pot exercir des
d’aquesta perspectiva? Quina caracterització professional tenen reconeguts i coneguts càrrecs que hi ha hagut i hi ha a TV3, a Televisió Espanyola a Sant Cugat,
a la COM, a l’Agència Efe, si no la de ser corretja de
transmissió? Interferències damunt la tasca dels professionals que sovint han vist constreta i menystinguda
aquesta tasca a causa d’aquestes interferències.
Tenim un model, doncs, que no és professional, que no
pot afrontar amb garanties el futur. Hem de canviar
aquest model. I per fer-ho cal la construcció d’un marc
legislatiu nou, i cal fer-ho des d’una clara concepció
d’on estem, d’on volem anar i de quin és el context
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
33
nacional i internacional en què ens movem. I no ens
equivoquem, però; aquest no és un debat entre polítics
i periodistes, ni tan sols és un debat entre polítics i professionals dels mitjans audiovisuals, que és un concepte
molt més ampli i molt més real que el de periodistes, no
és un debat en aquest sentit: és un debat per a la ciutadania catalana espectadora i radiooient, és un debat,
abans que res, sobre els drets d’aquesta ciutadania.
La constitució d’una comunitat cultural en una col·lectivitat de telespectadors i radiooients, per seguir els
conceptes formulats pel professor Joan Manel Tresserras, és el resultat d’un llarg procés històric. La complexitat d’aquest procés i els seus costos materials i
d’adaptació ens autoritzen a parlar de la condició telespectadora de les cultures contemporànies com d’un
patrimoni comunitari. Aquest patrimoni comunitari ha
de ser protegit i administrat per les institucions públiques, i, des d’aquest punt de vista, el marc legal en què
ens movem no tan sols és insuficient per a garantir el
desenvolupament d’aquest patrimoni, començant per la
Llei de l’estatut de ràdio i televisió, per la Llei dels tercers canals o la de les televisions locals, sinó que, de
vegades, constitueix un flagrant malbaratament
d’aquest patrimoni, com s’esdevé amb la llei reguladora de les televisions privades, constrenyidora, a més, de
les facultats i competències d’aquest Parlament.
La televisió i els altres mitjans contenen entre les seves
funcions el necessari desenvolupament d’uns serveis
públics que han de garantir l’accés de la població a la
informació i a la participació cultural. És la satisfacció
d’aquestes funcions de servei públic, la principal font
de legitimació de l’existència de mitjans públics i de
l’establiment d’inversions i de subvencions també públiques. La televisió i la ràdio públiques, en una xarxa
que ha d’integrar tant els mitjans locals com els nacionals, són el principal instrument de qualsevol política de comunicació que ha de contemplar també el
paper dels altres mitjans privats i mixtos, conjuntament
amb les xarxes i serveis de telecomunicacions i allò que
s’anomena les indústries culturals. Aquesta política de
comunicació que reclamem, clara i decidida, ha de contenir objectius precisos en camps com l’expressió de les
minories culturals, l’ús de mitjans públics des del sistema escolar o l’establiment de programes nacionals. El
professor Miquel de Moragas, en el seu llibre Els serveis públics de comunicació, parla de diverses funcions
d’aquests serveis públics: la democràtica, la política, la
cultural, l’educativa, la identitària, la social, l’econòmica, la moralitzadora i l’estratègica; és a dir, una definició que ja supera la tradicional tríada de formar, informar i entretenir.
Estem en condicions, com a país i com a societat, de
defensar el millor model audiovisual europeu per a
Catalunya, un model de progrés i professional, universal i català, amb l’explícita renúncia a qualsevol caracterització de control polititzat i amb una ferma aposta
per la professionalitat i la no-dependència governamental en consonància, per exemple, amb el conegut Informe Tongue del Parlament europeu, de cultura, educació
i mitjans de comunicació.
En definitiva, hem d’establir un sistema de ràdio i televisió que accentuï la concepció de servei públic, s’obri
SESSIÓ NÚM. 4.1
a la pluralitat social, formuli un clara definició de l’espai comunicacional nacional i de difusió de valors ètics
i democràtics, integri les noves tecnologies, esdevingui
motor de la indústria audiovisual i tingui una organització àgil i democràtica, amb un finançament proporcional i transparent, i l’estructuració professional adient. I això no és cap plantejament radical; això, en el
fons, és el mateix que diu el protocol sobre el sistema
de radiodifusió pública inclòs al Tractat d’Amsterdam
–i que esdevé, a partir d’aquí, part component del tractat constitutiu de la Unió Europea– quan assenyala que
el sistema de radiodifusió pública està directament relacionat amb les necessitats democràtiques, socials i
culturals de cada societat, així com amb la necessitat de
protegir el pluralisme en els mitjans de comunicació.
Doncs bé, aquest plantejament de servei públic ens
aboca a la necessitat d’un marc legislatiu que el pugui
encabir. La Llei 10/83, de creació de la Corporació,
mimètica de la Llei 4/80 espanyola, de l’estatut de ràdio i televisió, és un marc legislatiu que hem de superar ràpidament, no només pel fet que ja des del seu inici
consagrava mesures de governamentalització del servei
públic, sinó perquè d’aleshores ençà han succeït moltes coses: les noves tecnologies, l’aparició de les privades, la consolidació d’una xarxa de televisió local, les
diverses directives europees.
L’informe del grup d’alt nivell de política audiovisual,
presidit pel comissari Marcelino Oreja, i la consegüent
resolució del Consell de Ministres insisteixen en l’honestedat del servei públic, en l’obligació de la seva definició per cada estat membre i per cada territori interestatal que en tingui competències. Aquest mateix Ple
va coincidir en aquesta necessitat en la passada legislatura en crear per unanimitat la Comissió d’Estudi de
Modificació de la Llei de Creació de la Corporació. És
per tot això que el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana també proposa la immediata creació i posada en
marxa d’una ponència conjunta que redacti, en un termini inicial de sis mesos, el que nosaltres anomenaríem la llei de la ràdio, la televisió i l’audiovisual de
Catalunya, per tal que posteriorment passi els tràmits
parlamentaris reglamentaris.
Cal una reforma a fons de la Corporació i cal trencar els
lligams jurídics que obliguen a assimilar les organitzacions de Radiotelevisió Espanyola i les anomenades
televisions autonòmiques. Catalunya necessita un sistema propi. Ens cal un nou sistema de televisió pública, ens cal un nou sistema de ràdio pública. Cal ampliar
l’àmbit de la Corporació i fer-hi cabre les noves tecnologies, la indústria cultural, l’audiovisual, l’espai comunicatiu nacional.
Arribats a aquest punt hem de plantejar la necessitar de
fer una aposta política i econòmica decidida per a reforçar la centralitat de Barcelona en l’estratègia de les indústries culturals i de projecció identitària; centralitat
respecte a l’Europa d’estats i nacions de baixa demografia i de llengües que es veuen subordinades als grans
mercats i a la gran indústria audiovisual; centralitat,
també, respecte a un món culturalment tan ric i atractiu com la Mediterrània. Això, des de Catalunya, només
es pot fer partint de la indústria de la cultura, partint del
sistema públic de ràdio i televisió, tenint la Corporació
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
34
com a eix d’aquest sistema, fent actuar la Corporació
com a pivot estimulador d’un sector públic, privat i
mixt, articulant al seu voltant subsectors vinculats –informàtica, subtitulat i traducció automàtica, DVD, doblatge, efectes digitals– i procurant atraure l’establiment d’un conglomerat que, des de Barcelona, connecti
i coordini coproduccions, intercanviï continguts, participi en cessió de formats, en la comercialització i l’adquisició sindicada de programes en condicions més
favorables en el mercat global, en l’adaptació de programes per a certes discapacitats. Un cert lideratge selectiu en el camp de les indústries audiovisuals respecte
a les cultures europees mediterrànies de mercat limitat,
la seves cadenes i els altres mitjans seria una bona garantia de futur per a la nostra cultura i una porta d’accés immillorable a la societat del coneixement, i trencaria una dinàmica de poca participació en programes
europeus com els de producció audiovisual o recerca.
Tot això vol dir, també, dotar de més autonomia els
professionals a l’hora d’establir criteris de programació, en el marc de les previsions i els objectius dels
necessaris contractes programa.
I fem un incís, que hauria de ser innecessari, però del
qual volem deixar constància perquè ningú vulgui fer
demagògia amb la nostra intervenció: el nostre reconeixement de la tasca d’aquests professionals que han desenvolupat Catalunya Radio i Televisió de Catalunya en
uns alts nivells de qualitat. Però aquí estem parlant
d’una altra cosa, estem parlant de model, de gestió, de
continguts, de definició de servei públic. Apostem, en
conseqüència, per una llei de la ràdio, la televisió i
l’audiovisual de Catalunya fonamentada en l’àmbit
competencial que ens aporta l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, l’article 9.1, que centra la facultat organitzativa de les pròpies institucions de la Generalitat, i
l’article 16, que fa referència a les competències en
comunicació, i en les diverses directives i resolucions
europees.
Pel que fa a la possibilitat competencial de fonamentar
el nostre sistema a través de l’Estatut d’autonomia, hi
ha –en som conscients– discrepàncies. El nostre convenciment de poder fer-ho es basa en el convenciment
jurídic que les lleis bàsiques estatals no poden arribar
a marcar l’autoorganització dels organismes públics
d’altres institucions. I com a mostra evident, posem per
cas la reforma legislativa aprovada al País Basc en
aquesta matèria. El concepte de legislació bàsica de la
Llei 4/80 no abraça el que és, simplement, un aspecte
relatiu a la potestat autoorganitzativa de l’ens públic. El
contingut bàsic de la norma afecta la garantia dels principis inspiradors de les activitats en matèria de radiodifusió i televisió, però no el mecanisme de designació
del director general o el nombre i el sistema d’elecció
dels membres del Consell d’Administració. Una altra
lectura constitueix una expansió exorbitant del concepte de legislació bàsica; no utilitzin el concepte de legislació bàsica com a excusa d’una manca de voluntat
política.
Punt 2
Un reconegut especialista, el professor Josep Gifreu, en
la seva compareixença davant la comissió que estudiava
la modificació de la llei, apuntava els següents eixos del
que hauria de ser el model de servei públic en la
PLE DEL PARLAMENT
Catalunya del segle XXI. Primer, creació d’un holding
públic potent, canviant el model administratiu actual
per un d’industrial. Segon, el servei públic plenament
civil, independent. Tercer, el control per objectius de les
filials. Quart, la creació d’un grup multimèdia, amb
programació de qualitat i per a grans audiències. Cinquè, finançament ajustat a objectius, amb publicitat limitada. Sisè, el motor de la indústria audiovisual i
multimèdia. I setè, les sinergies de l’espai català i europeu.
En aquesta estructuració d’aquest sistema públic amb
aquestes funcions, amb les quals coincidim, per nosaltres cal definir diversos àmbits competencials. Primer,
el Parlament, que ha de tenir la responsabilitat de nomenar els òrgans i els càrrecs del Consell Audiovisual
i de la Corporació Catalana, així com d’establir mesures de control a través d’una comissió específica més
àgil i amb més atribucions que les actuals. En segon
lloc, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, l’autoritat audiovisual independent, garant deontològica, garant del control de continguts i amb capacitat sancionadora sobre tot el sistema, públic i privat, i amb la
responsabilitat d’atorgament de les llicències i les freqüències de radiodifusió. En tot cas, emplaço les senyores i els senyors diputats a resseguir la Proposició de llei
ja presentada pel Grup d’Esquerra Republicana on, a
més a més, es marquen les condicions d’incompatibilitat, pel que fa a l’exercici professional audiovisual i
l’ostentació de càrrecs electes o de designació i de càrrecs orgànics en partits, pel que fa als seus membres. I
en tercer lloc, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb capacitat executiva, industrial i professional.
I, finalment, en aquest sistema públic i en la seva estructuració, també hi caben la funció de les altres ràdios
i televisions i de les administracions que en són titulars.
La Corporació s’hauria d’organitzar, doncs, com un
holding empresarial. El director general hauria de ser
nomenat pel Parlament, per dos terços, si més no en una
primera volta. El Consell d’Administració, amb competències referents a la gestió, hauria de continuar sent
nomenat també pel Parlament. Els seus integrants haurien de complir les mateixes incompatibilitats professionals i polítiques que exigim en la nostra Proposició
per als membres del Consell de l’Audiovisual. Cada
component d’aquesta estructura –Catalunya Ràdio i
Televisió de Catalunya, els altres serveis públics que
ofereix la Corporació, la gestió de participacions en
empreses privades o mixtes– hauria de tenir, per nosaltres, un consell professional amb funcions tècniques,
laborals i professionals específiques integrat per representants dels professionals i dels diversos sectors socials. Seria convenient que el mandat de tots aquests òrgans no coincidís, primer, entre ells i, segon, amb el del
Parlament.
El finançament de la Corporació, d’acord amb les directrius europees, ha de ser mixt, estable i fixat a través
d’un contracte programa d’àmplia periodicitat. Aquest
finançament s’ha de fonamentar en les aportacions
públiques d’Europa, amb els seus programes audiovisuals, de l’Estat –de l’Estat: si tots, encara, i totes, en
aquest moment, en formem part, doncs, tenim dret,
també, que les televisions públiques del nostre país en
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
35
rebin subvencions– i de la Generalitat, i, en segon lloc,
pels ingressos directes.
La nova llei també ha de plantejar la connexió dels professionals i els centres de Ràdiotelevisió Espanyola a
Catalunya amb aquest sistema públic. Perquè, per
exemple, és racional plantejar-se que el servei públic de
ràdio i televisió sigui un motor del rellançament de les
indústries audiovisuals a Catalunya, deixant de banda
la gran quantitat de professionals i les instal·lacions de
Sant Cugat? I, fent esment del rellançament de les indústries audiovisuals, hem de preveure, també, la connexió del sistema de ràdio i televisió amb el futur Institut Català per a les Indústries Culturals, la creació del
qual s’ha anunciat per a aquesta legislatura.
Vostè, conseller Trias, aquest matí ha afirmat que «Televisió de Catalunya ha assumit el rol de motor que li
toca jugar respecte a l’audiovisual de Catalunya i, particularment, respecte al sector cinematogràfic. La directiva europea de la televisió sense fronteres recomana
que les televisions emetin el 51% de producció europea
i, d’aquest 51%, un mínim d’un 10 d’una producció
local independent.» Doncs bé: TV3 està a un 2,8 i, el
Canal 33, a un 5,6; de llarg, la televisió de l’Estat que
menys cas fa a aquestes recomanacions. Al costat d’això hi ha el paper de Televisió Espanyola, que també se
subvenciona, com he dit, amb les nostres aportacions,
on la marginació a què ha estat sotmesa la indústria
catalana és absoluta. Cal negociar amb Televisió Espanyola i les cadenes privades una participació proporcional de la indústria audiovisual catalana.
Pel que fa a la ràdio i les televisions d’institucions locals, la llei hauria de preveure processos d’elecció democràtica de control plural, a banda de refermar les
competències reguladores i sancionadores del CAC,
damunt de tots els mitjans a Catalunya; també
d’aquests.
Hem de subratllar la funció nacional, precisament, dels
mitjans públics. El sistema català de ràdio i televisió ha
de ser també l’eix bàsic i fonamental de l’espai comunicatiu nacional. La llengua i la cultura són fonaments
identitaris dels espais comunicatius, i l’aportació corresponent i pròpia a la complexa estructuració de l’espai europeu. En aquest sentit i sense oblidar que allò
que nacionalitza un espai comunicatiu no són els
posicionaments partidistes, sinó les regles del joc, no
podem deixar de lamentar que aquesta ha estat una de
les possibilitats més inexplorades per Televisió de
Catalunya, que només ha recordat la potencialitat del
seu espai a l’hora de plantejar potencialitats del seu
marcat publicitari. En les documentacions oficials de la
Corporació, en l’únic moment on apareixen els països
catalans és a l’hora de vendre la publicitat. Per al diner,
sí; per als interessos de la nostra comunitat lingüística
cultural –climatologia a banda–, no tant.
Així ens equivocaríem, també, si situéssim l’Agència
Efe fora d’aquest debat. També ens cal una agència
informativa i de comunicació en aquesta estructuració
del sistema de ràdio i televisió i audiovisual que estem
dissenyant. Els recursos humans i materials d’Efe a
Catalunya, mitjançant un procés de traspàs, han de ser
l’embrió, al costat d’iniciatives semblants que han sorSESSIÓ NÚM. 4.1
git des del món local, d’una agència catalana de comunicació, amb serveis per a la premsa escrita, els mitjans
audiovisuals i les noves tecnologies. I ho hem de fer
ara, més que mai, que sobre Efe plana el fantasma de la
privatització, amb decisions i actuacions diligents que
han provocat que els seus treballadors de Catalunya es
trobin avui –precisament, avui– en vaga. Això ens recorda la problemàtica professional i laboral de molts
dels actuals mitjans, en absència d’estatuts de redacció
en la gran majoria dels casos; amb precarietat laboral,
com és el cas, també, dels fotoperiodistes, i amb la utilització inadequada dels estudiants en pràctiques.
Aquesta és, a grans trets, la nostra proposta legislativa;
la deixem damunt la taula amb voluntat de consens i
oberts a qualsevol proposta millor.
Com ens recordava el professor Miqueló Tresserras, en
la seva compareixença davant l’esmentada Comissió
parlamentària, en cap moment d’aquest procés hem
d’oblidar que la ràdio i la televisió configuren el país,
construeixen l’imaginari col·lectiu que defineix i entrelliga la societat, una nació, en aquest tombant de segle.
La televisió articula el país, fa civilitat, fa laïcitat –en el
sentit republicà francès i humanista del terme «laïcitat»–, a la vegada que és un mitjà universalitzador, i la
civilitat obliga al pluralisme. De fet, per a ser-los sincers, nosaltres preferiríem, més que parlar de pluralisme, que sempre té adjunta la semblança d’estar parlant
només de pluralisme polític, preferiríem parlar de reflex de la diversitat i de la riquesa de la nostra societat.
Les rèmores predemocràtiques que subsisteixen en
bona part del sistema públic de ràdio i televisió en l’Estat també van tenir, han tingut i tenen la seva incidència en aquest model que encara patim al nostre país:
l’habitud del control partidista i la manca de transparència en la gestió econòmica i en la contractació de
serveis aliens. El model socioconvergent de repartiment
institucional sense fórmules de participació ciutadana,
ni en un ni en l’altre cas, també ha tingut el seu reflex
en els mitjans públics dependents de les respectives
institucions, en els quals la primacia de l’administrativisme i la politització dels càrrecs per damunt de la
professionalitat hi ha estat evident.
Volem creure, des d’Esquerra Republicana de Catalunya, que el principi de consens existent en la necessitat de formular un nou marc legislatiu és, també, un
consens per a superar aquest dèficit. Enfoquem, doncs,
ara, amb el poc temps que em resta, el darrer interrogant d’aquest debat. Si l’actual Llei no ens agrada i
estem d’acord a fer en un període de temps suficient
una nova llei, com gestionem aquesta transició a la qual
ens veiem abocats? Com es fa la gestió d’aquesta transició en la qual ja som? En primer lloc, és urgent la reforma del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, perquè cal la garantia que en aquest procés hi hagi un òrgan deontològic que vetlli per la seva netedat. Cal, a
més a més, que aquest Consell de l’Audiovisual també
existeixi per la seva funció –existeixi reforçat– de suport en aquesta recerca del nou model. El nostre Grup
–ja s’ha dit aquí– té una proposició de llei presentada,
a la qual el Govern de la Generalitat, en la seva reunió
d’ahir, va mostrar la seva no-oposició a la tramitació
parlamentària. En el proper ple la posarem a la presa de
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
36
consideració dels grups parlamentaris perquè, a partir
del proper Ple mateix, que és el dia 22 d’aquest mes, ja
puguin iniciar-se els treballs pertinents per a la seva
discussió i la seva aprovació; esperem que abans del
mes de març, desitgem que abans del mes de març.
Hem de renovar el Consell d’Administració ara mateix,
en el proper Ple ordinari, també, i comprometre’ns tots
–tots– els grups parlamentaris a presentar candidats i
candidates que tinguin el perfil que nosaltres hem definit per a membres del Consell de l’Audiovisual, professional no partidista, no institucional. I hem de posarnos d’acord en un sistema de nomenament del director
general provisional, fins a l’aprovació de la nova llei,
que ens complagui. L’actual Llei diu que l’ha de nomenar el Govern –no podem fer-ho d’una altra manera
perquè és l’actual Llei–; l’actual llei no impedeix trobar mecanismes previs a aquest nomenament oficial pel
Govern. Nosaltres proposem mecanismes parlamentaris de majoria qualificada. No trobaríem malament altres mecanismes públics, transparents, als quals, previ
el nomenament del Govern, hi hagués un consens ampli. No ens agrada parlar de consens entre grups parlamentaris. Ens agrada parlar d’un consens per escrit, en
un organisme públic, preferentment parlamentari. No
ens oposaríem a la proposta del Consell d’Administració, però no acceptem converses entre grups parlamentaris que no estiguin fetes a la llum pública i que no tinguin el seu referent en les corresponents actes.
El president
Senyor diputat...
El Sr. Bargalló Valls
Moltes gràcies, senyor president, per la seva gràcia en
concedir-me més temps del marcat.
El president
Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula el senyor
conseller de la Presidència.
El conseller de la Presidència
Molt honorable president, senyores i senyors diputats,
vostè pren la partida del que es necessita en fer un sistema de l’audiovisual a nivell de Catalunya, amb un
disseny nacional i professional. Hi estem completament
d’acord, i vostè fa un especial èmfasi en el sistema públic. Hem de ser capaços que coexisteixi un sistema
públic i un sistema privat. Crec, sincerament, que és
necessari un sistema públic en el nostre país, no? I ho
crec sincerament i, a més, sóc dels que creuen que el
sistema públic pot col·laborar d’una manera estreta, en
competència dintre d’un mercat, amb el sistema privat,
i ser capaços de marcar aquelles regles que limitin
quins són els papers que ha de tenir cada un dels dos
sistemes: el públic i el privat; com es coordinen i com
poden funcionar.
Punt 2
Vostè diu: «S’ha de fer un model, s’ha de tenir una
concepció global i s’ha de tenir una concepció global
d’un model de ràdio i televisió, a nivell del nostre país,
que respongui a la idiosincràsia, a la manera de ser, del
PLE DEL PARLAMENT
nostre país i a la nostra realitat nacional.» Vostè fa una
distinció que, des del punt de vista de discurs, està bé
–és separar el sistema públic en el sistema institucional–, però, sincerament, no sé si es pot separar una cosa
de l’altra, no? Sí que és veritat que vostè diu: «Escolti: no hi ha d’haver amos.» És cert. I és cert que, a més,
en aquest sistema públic o en el funcionament d’aquest
nostre sistema públic, durant aquests anys s’han comès
errors i s’han comès experiències que ens permeten
corregir-les. Vostè ho deia d’una manera molt clara.
Vostè diu: «Escolti’m: nosaltres hem creat una eina,
una eina molt important, i hem estat els primers a crear-la, que és el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.»
I és cert que la composició i el nomenament de les persones que formen aquest Consell de l’Audiovisual de
Catalunya és equivocada. És cert. És una experiència
que hem vist, és una experiència en què tots estem
d’una manera o d’una altra involucrats. És veritat que
nosaltres, probablement..., no per les persones que
componen aquest Consell, sinó per la manera, l’acció,
o la filosofia en què es va fer l’acció, és equivocada. I,
sobretot, és equivocada si nosaltres volem donar-li la
força que li volem donar, al Consell de l’Audiovisual
de Catalunya, no? Hem de fer una aposta clara, hem de
fer una aposta clara envers aquest Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
Per tant, escolti’m: estem completament d’acord que es
treballi en la línia de creació d’aquest Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, amb uns paràmetres diferents, amb uns aspectes en què el punt de diferència
que tenim i que veig que tenim amb la majoria és en un
aspecte que jo crec que és especialment important, que
és el fet que, aquest Consell de l’Audiovisual, el que ha
de tenir és capacitat de control, capacitat sancionadora
per a totes les televisions, ràdios o altres entitats que
intervenen en el món de l’audiovisual, i el que és molt
més discutible és si aquest Consell de l’Audiovisual ha
de donar les freqüències o si aquest Consell de l’Audiovisual les ha d’informar, amb un model transparent –és
evident–, amb un model absolutament transparent, que
permeti de totes totes que les coses es facin amb una
claredat meridiana.
Jo sóc dels que creuen, sincerament, que les adjudicacions de freqüències es fan d’una manera clara i transparent. Entenc que altres poden opinar el contrari. Però,
escolti’m: jo sempre he dit –i ho he dit a l’últim concurs– que es pot venir a veure exactament, les puntuacions, com es van donar, per veure si estem o no
d’acord amb això.
Nosaltres hem de marcar unes línies, uns objectius, per
a la ràdio i la televisió de Catalunya, del servei públic,
i amb els que vostè ha orientat hi estic completament
d’acord, no? I això exigeix, evidentment, fer un marc
legislatiu, i estem d’acord amb aquesta ponència de
redacció de la Llei de l’audiovisual de Catalunya. Crec
que és important, com també és important, de totes totes, que siguem capaços de fer funcionar i d’impulsar
aquest Institut Català de les Indústries Culturals que ha
de posar-nos en una situació de lideratge en l’audiovisual.
Jo ho deia en la meva intervenció aquest matí: no és
veritat que nosaltres no puguem tenir, malgrat ser un
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
37
país petit, una capacitat de lideratge; hem d’apostar per
ser líders en el tema de l’audiovisual i, evidentment,
aquesta creació d’aquest Institut Català de les Indústries
Culturals pot ser una eina bàsica per a aquest lideratge;
un lideratge que, evidentment, s’ha de basar en les nostres indústries, però una tasca que s’ha de basar, també,
en els nostres professionals.
Per aconseguir segons quins canvis, i per aconseguir
canvis de la Corporació, tothom em diu: «escolti’m, no
hi ha excusa que hi hagi una legislació bàsica». En discrepo absolutament, però també dic que no servirà
d’excusa; també dic molt clar que no servirà d’excusa.
Però haurem de canviar aquest article, no? Vostè diu:
«escolti’m, no hi ha dret que segons quines lleis hagin
sigut capaces de fer uns plantejaments que, a través de
la normativa bàsica, envaeixen competències que han
de ser nostres de totes totes», no? I en això vostè té tota
la raó: és evident que no es pot legislar i que no es pot
dir que una cosa que és merament organitzativa és una
cosa bàsica. Però el que és evident és que en aquest
moment l’article 2 és bàsic. Per tant, l’hem de canviar,
no? És allò que dèiem, i hi insistim, i ho repetim diferents vegades, que hi ha lleis que s’han de canviar perquè realment tinguin resposta en el nostre Estatut i en
la nostra capacitat d’autogovern.
Vostè diu: «escolti’m, hi hem de posar la imaginació, i
hem de buscar les escletxes que ha utilitzat el País Basc,
el Govern basc...» No és una escletxa, és l’Estatut; no
és una escletxa, eh?, ho té més fumut, si ho vol, més
fumut, no?, però no és una escletxa, no. Perquè, fixi’s
vostè: l’article 16 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya estableix: «En el marc de les normes bàsiques de
l’Estat, pertoca a la Generalitat el desenvolupament
legislatiu i l’execució del règim de radiodifusió i televisió en els termes i casos establerts en la Llei que reguli l’estatut jurídic de la ràdio i la televisió.» Segon:
«Li pertoca...», etcètera, etcètera. En canvi, l’article 19
de l’Estatut d’autonomia del País Basc estableix:
«Corresponde al País Vasco el desarrollo legislativo de
las normas básicas del Estado en materia de medios de
comunicación social, respetando en todo caso lo que
dispone el artículo 20.» Tercer: «De acuerdo con lo
dispuesto en el párrafo primero de este artículo, el País
Vasco podrá regular, crear y mantener su propia
televisión, radio y prensa, y, en general, todos los
medios de comunicación social para el cumplimiento
de sus fines.»
es porti d’una manera absolutament empresarial i, a
més, que es porti amb la màxima transparència, i que
estigui lligat a unes regles del joc i a uns objectius molt
clars, no? Per a això es necessita un consell d’administració fort, i escolti, per a això es necessita ser capaços
que aquest consell d’administració siguin persones
d’una alta qualificació, perquè s’hauran de prendre
decisions, decisions no fàcils, decisions complexes,
amb un sistema globalitzat, ja que estem en una carrera tecnològica espectacular, i s’han de prendre decisions importants d’un dia a l’altre, no? I hem de ser capaços de prendre-les i de decidir, no? És clar, escolti,
nosaltres necessitem fer aquesta llei de la Corporació,
una llei clara, una llei que sigui capaç de donar aquelles eines necessàries perquè nosaltres puguem gestionar adequadament aquest motor que ha de ser aquest
holding, un motor per a la indústria i per a la cultura
catalanes.
S’ha de buscar un nou sistema de finançament –vostè
ho ha dit–, un sistema de finançament mixt, que és veritat que ha de rebre fons d’Europa, de l’Estat, de la
Generalitat, ingressos directes. I hem de ser capaços de
marcar en quina proporció ha d’anar tot això. I, evidentment, el que no té lògica és que l’Estat estigui finançant, o que acabi finançant, o doni solució als
problemes de Televisió Espanyola, i que no es doni solució als problemes de finançament que tenen les televisions i, en el nostre cas, la Televisió i la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió.
Sí que és cert que s’han de buscar fórmules d’entesa, de
col·laboració i d’aliances amb altres televisions; amb les
televisions locals, la Corporació ha de buscar fórmules
de col·laboració, però també nosaltres hem de buscar
fórmules de col·laboració amb altres televisions autonòmiques, i hem de buscar fórmules de col·laboració, evidentment, amb Televisió Espanyola de Sant Cugat. No
té sentit que tinguem centres de producció tan grans
com aquests i que no arribem a punts d’acord per fer
segons quines coses conjuntament, i buscar solucions
conjuntes. Això sempre és difícil, és complex, però
estem en un món que, si volem que les empreses funcionin, vagin endavant i siguin competitives, és un món
on cada dia més hi ha les aliances, i hem d’aprendre,
també, que les administracions públiques han de ser
capaces de buscar aliances per potenciar-se unes amb
les altres.
Malauradament, hi ha una diferència important entre
l’Estatut del País Basc i el nostre i, per tant, tenim una
deficiència en aquest aspecte, una deficiència important, una deficiència que, amb una relectura o amb una
lectura diferent de l’Estatut, podria estar compensada.
El que és evident és que aquesta deficiència, si es fa una
legislació bàsica tan exhaustiva com la que s’ha produït
en l’Estatut bàsic de ràdio i televisió, ens crea una dificultat, i una dificultat que, per superar-la, he dit abans
que espero la màxima col·laboració de tots els grups de
la cambra per poder plantejar aquests temes a nivell de
l’Estat.
Necessitem una agència informativa catalana, i no és
necessari que la creem nosaltres, ja està creada, no? I
nosaltres el que hem de fer és potenciar-la, donar-li el
màxim ajut possible, perquè aquest també és un altre
motiu de normalització. Jo crec que és normal que un
país tingui la seva pròpia agència informativa. I moltes
coses no té sentit que les creï una administració si altres
administracions o altres entitats, d’una manera clara i
d’una manera competent, són capaces de crear-les.
Nosaltres el que hem de fer és donar suport perquè
neixin aquestes iniciatives, i ajudar-les. I estic completament d’acord que, a més de la pluralitat, nosaltres
hem de tenir un gran respecte envers la diversitat.
Vostè fa una explicació, que jo hi estic completament
d’acord, que la ràdio i la televisió de Catalunya han de
ser un holding, un holding amb diferents empreses, que
Escolti’m, sí que és cert que tindrem un problema. Podem estar d’acord que ja s’ha de crear una llei del Consell de l’Audiovisual, que tirarem endavant; és veritat
SESSIÓ NÚM. 4.1
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
38
que hem de crear una llei de la Corporació; hem de crear una llei de la ràdio i la televisió i de l’audiovisual a
Catalunya, i tenim un problema de com gestionem la
transició. És cert. Escolti’m, com es gestiona la transició? Doncs, jo crec que de dues maneres, i de dues
maneres molt clares. Primer, creant un nou consell
d’administració a la Corporació, i, com deia vostè, posant-nos d’acord en quin tipus de persones i quin plantejament fem amb les persones que posem davant; buscant fórmules d’acord per a la nominació, per part del
Govern i del president, del director de la Corporació;
però hi ha una altra cosa, encara, més, que hem de fer:
nosaltres, com vostè deia, necessitem que el Consell de
l’Audiovisual de Catalunya funcioni, i funcioni plenament. I, per tant, el que hauríem de fer és una cosa, i
aquesta cosa és complexa; hauríem de demanar que, si
us plau, tots els membres dimitissin.
Jo crec que nosaltres hauríem de fer que, el Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, les persones que el formen, que probablement són persones que hi estan posades, i que com vostè explicava abans, probablement,
no són les persones més adients per als càrrecs que ostenten, doncs, el que hem de fer és demanar-los que, si
us plau, dimiteixin. I fem un altre cop la composició de
l’audiovisual, amb persones més independents, amb
persones que comencin a respondre, ja, al perfil que
han de tenir les persones que componguin el futur Consell de l’Audiovisual, i escolti’m, així començarem a
caminar a l’espera que tinguem la llei feta i que les
coses puguin funcionar.
Jo crec que, aquest tipus de processos, la demostració
que tots estem d’acord que les coses funcionen es demostra caminant, no?, i aquest seria un mecanisme o
una manera perquè les coses funcionessin o perquè les
coses anessin endavant. Aquest és el tipus de consens
a què jo crec que tots nosaltres hauríem d’arribar, perquè les coses vagin endavant.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, honorable senyor conseller. L’il·lustre
senyor diputat té la paraula.
El Sr. Bargalló Valls
Gràcies, senyor president. A veure, així, per clarificar
alguns dels conceptes que han anat sortint en el nostre
debat... Primer, quan nosaltres parlàvem que havíem de
distingir entre el sistema institucional de ràdio i televisió i el sistema públic, no fèiem referència al fet que
ambdós existeixin a la vegada, subsisteixin a la vegada,
sinó que en aquest país –producte dels errors que hi ha
hagut en la legislació estatal, i producte, fins i tot, dels
errors de la transició política, etcètera, etcètera– es va
construir un sistema públic de mitjans d’informació des
de la concepció de sistema al servei de les institucions
o de sistema que formava part de les institucions.
Punt 2
Nosaltres el que diem és que les ràdios i les televisions
públiques, de titularitat o de gestió d’institucions públiques, no han de ser concebudes com un element
d’aquesta institució, com un òrgan d’aquesta institució,
sinó com un servei públic que ofereixen les institucions
PLE DEL PARLAMENT
per obligació conceptual, cultural, nacional, etcètera,
etcètera, i que, per tant, en cap moment es pugui entendre una utilització governamental d’aquests serveis. És
aquesta concepció distinta dels mitjans de comunicació
com a servei públic o com a servei institucional. Nosaltres diem: la tradició històrica de diverses administracions, per diversos motius, ens ha portat a un sistema
més institucional, més oficial que altra cosa; fem el salt,
atrevim-nos, fem el salt, i anem al sistema públic. És
això el que li volia dir.
En segon lloc, la discussió sobre la legislació bàsica, jo,
senyor conseller, no la voldria fer amb vostè, perquè jo
no sóc jurista, vostè tampoc ho és –segurament que en
té molt més coneixement que jo, de lleis–, però en tot
cas, sí que aquest migdia, després de dinar amb professionals de la matèria, jo volia qüestionar-los que
m’anessin donant la seva opinió, i n’hi ha hagut un que
m’ha dit: «depèn de quin catedràtic et dirà que és impossible; un altre et dirà que és totalment possible, i el
tercer et dirà que, segons com, ho podràs fer i, segons
com, no». Vista, per tant, diguem-ne, l’objectivitat de la
ciència jurídica, em sembla que, d’escletxes, n’hi ha
pertot arreu, si les volem utilitzar. I, d’acord, si, a més
a més, les forces catalanes tenen damunt dels grups
parlamentaris del Congrés de Diputats la influència
suficient com per modificar la llei bàsica espanyola en
el seu article 2, perfecte; si no, no ens quedem aquí,
aturats en aquesta paret; la saltem, la girem, fins i tot
–i em perdonaran–, si convé la dinamitem, des del punt
de vista pacífic i democràtic que ens caracteritza, però,
si convé, la dinamitem.
Després, també té raó que topem, aquí, amb el nostre
Estatut d’autonomia; també té raó. I celebro que ens
hagi donat una nova argumentació per a l’exigència
d’Esquerra Republicana sobre la necessària, urgent i
ineludible reforma d’aquest Estatut, perquè habitualment, quan fem aquest discurs –que no només ens el
creiem, sinó que és cert–, en aquest cas l’oblidàvem, i
afegirem la contundència de la seva argumentació en el
fet que, al llindar del segle XXI, amb les noves tecnologies i amb la societat de la informació el nostre Estatut, en aquest camp, tampoc ens va bé.
La gestió de la transició. Nosaltres estem contents, de
moment, d’aquest debat; contents del consens, diguemne, d’on volem anar a parar. Sembla que tots estiguem
d’acord a on volem anar a parar. Ens preocupa quina
transició; ens preocupa quan tardarem a anar a parar
aquí –quan tardarem–, què succeirà mentre no hi arribem. I li insisteixo que en aquest camí d’anar-hi anant
amb la màxima pressa possible hi ha dos condicionants
per nosaltres bàsics: primer, realment, el Consell de
l’audiovisual. I si no dimiteixen tots i totes, els seus
representants –i a mi em consta que una gran majoria
té ganes, moltes ganes de dimitir, per tant, els farem un
favor si els ho demanem–..., però si no dimiteixen la
nostra previsió és que tampoc hauríem de tardar massa a tenir el nou Consell audiovisual –no hauríem de
tardar massa.
I el segon és un fet, que jo he dit abans que no era cabdal, que estic convençut que no és el més important,
però, miri, estem parlant de mitjans de comunicació, i
és un fet que serà sí cabdal per com sortirà reflectit en
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
39
la societat aquest debat, que és si el Govern es tanca, es
bloqueja a dir: «nomenem nosaltres, perquè ho diu la
Llei, però no establim cap mecanisme previ definit, clar
i democràtic», hi haurà un resultat, i si trobem entre tots
aquell mecanisme clar, hi haurà un altre resultat. No em
satisfà aquest plantejament, perquè per mi el resultat bo
ha estat, o haurà estat o serà, l’acord en el servei públic,
l’acord en el model, l’acord amb la comunitat independent, però vostès saben, tots sabem, que això també està
damunt la taula i que això també ho hem de solucionar,
i ho hem de solucionar –ho he dit abans–, ho podem
solucionar.
Estic convençut que si en una actuació democràtica i de
consens tots cedim el que podem cedir sense anar més
enllà d’on volem anar, podem arribar a un acord tots
–tots. Quan dic «tots» vull dir els grups parlamentaris.
Hi havia grups, aquí, que una setmana enrere estàvem
capficats en votació en el Ple del Parlament per dos terços; avui ja li ho hem dit: «La votació en el Ple del
Parlament per dos terços, en una altra instància parlamentària o» –hi ha grups que li ho han dit– «en el mateix Consell d’Administració.» Doncs, si ens movem
tots que es mogui també el Govern en aquest sentit,
perquè, si no es mou, nosaltres creiem que perdrà el
Govern, però perdrem, fins i tot, la transició, la credibilitat de la transició. I pensin, senyores i senyors diputats, una cosa: aquesta és la primera transició de la
Catalunya del 2000; la Catalunya del 2000 tindrà moltes transicions; aquesta és la primera; fem-la bé, comencem a fer aquesta transició que s’espera, i fem-la
bé.
I em permetrà, senyor president, que doni una informació per al bon coneixement de les senyores i els senyors
diputats. La Federació Catalana de Rugbi té 1.989 llicències, de les quals 1.745 són masculines, 244 són
femenines; són 26 clubs, els federats, implantats en deu
comarques del Principat de Catalunya, i la Federació
Catalana de Rugbi és fundadora de la Federació Internacional de Rugbi. (Remor de veus.)
Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors
diputats.
El president
Moltes gràcies. Pel Grup d’Iniciativa per Catalunya Verds, té la paraula la il·lustre diputada senyora Dolors
Comas d’Argemir.
La Sra. Comas d’Argemir i Cendra
Gràcies, senyor president. Senyores diputades, senyors
diputats, som conscients que aquest debat propiciat per
quatre grups de la cambra es fa enmig d’un profund
malestar per la situació dels mitjans de comunicació,
sobretot dels mitjans de comunicació públics, i respon
també a una inquietud respecte al conjunt de l’espai
català de comunicació i del seu futur.
El malestar és evident malgrat que el Govern, senyor
conseller, continua dient que tot va bé, que la televisió
i la ràdio públiques van bé i que Catalunya va bé –bé,
això em sembla que no ho ha dit, però vaja, forma part
d’una mateixa lògica o d’un mateix discurs.
SESSIÓ NÚM. 4.1
Aquest debat no és gens artificial. El malestar no ha
estat inventat ni és oportunisme polític d’una oposició
queixosa i només interessada per incrementar les seves
quotes de presència en els mitjans. No és així. El malestar està en la mateixa professió periodística, que ha
fet un clam molt clar i manifest respecte a la necessitat
de despartiditzar els mitjans de comunicació públics i
de posar-los al servei de la societat i no sols d’un partit, de convertir-los, doncs, en un veritable servei públic.
Així ho han expressat aquests dies el Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, l’Associació de
Directors i Realitzadors Professionals, els comitès professionals i comitès d’empresa de totes les ràdios i televisions públiques, els fotoperiodistes, diversos representants municipalistes, així com experts en comunicació i personalitats rellevants del món cultural i universitari.
Alguna cosa no va bé – alguna cosa no va bé. Vostès
han aconseguit violentar tota una professió, perquè, a
més, el clam que fan ara no és nou, ni molt menys.
L’any 95 ja hi era aquest malestar –ja hi era–, però vostès es van tapar les orelles, no en van voler fer cas i ara,
naturalment, la bola de neu s’ha fet més gran.
«Estem en situació d’emergència», així m’ho deia fa
pocs dies un periodista tot expressant el sentir d’ell i de
molts altres professionals pel fet de trobar-se al límit
del que poden aguantar: per dignitat professional, per
les repercussions laborals que tot això implica, per la
voluntat –gens arbitrària, per cert– de voler estar al servei del públic i no de grups polítics o econòmics.
Quina ha estat fins ara la resposta del Govern? No veure res, no sentir res, seguir fent la seva com si res no
passés i prenent, fins i tot, actituds d’autèntica provocació. Va ser una provocació nomenar Jordi Vilajoana
director de la Corporació l’any 95, quan aquesta persona era justament el paradigma del partidisme pur i dur
portat a la direcció dels mitjans públics catalans. Continua essent avui una provocació el fet de pagar-li els
serveis prestats amb una Conselleria de Cultura, quan
el país necessita, senyor conseller, una autèntica política cultural, no un conseller de propaganda governamental. I ha estat una nova provocació i una decisió de
dubtós encert, com a mínim pel mecanisme seguit en el
nomenament, la decisió de resoldre Lluís Oliva com a
suplent, sense ni tan sols l’opinió del Consell d’Administració i sense aplicar el que la Llei 10/83 preveu, que
és que sigui nomenat per l’Executiu. El de Lluís Oliva
ha estat un nomenament fantasma i per la porta petita.
És així que volen continuar?
Una de les conseqüències d’aquest debat hauria de ser
que els mitjans de comunicació institucionals deixin de
ser una corretja de transmissió del partit que governa.
Cal introduir els criteris de qualitat, rigor professional
i pluralisme en tots els mitjans de comunicació de titularitat pública, en tots: en la Televisió i Ràdio de
Catalunya, però també en la COMRàdio, en Barcelona
Televisió, en les cent vuitanta-set emissores de ràdio
municipals, en les televisions locals, en tots els mitjans
públics. I no oblidem que la democràcia, el pluralisme
i la professionalitat han d’estar presents també en els
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
40
mitjans de titularitat privada, perquè l’espai comunicacional és públic per definició i ningú es pot sostreure
dels criteris bàsics que han de guiar la labor periodística. Si en els mitjans públics cal canviar la forma de
nomenar la direcció i els òrgans de gestió, en tots els
mitjans, en tots, cal assegurar la implantació dels estatuts de redacció i dels consells de redacció.
El fet que el Govern nomeni els màxims responsables
dels mitjans de comunicació de titularitat pública perverteix tot el sistema. La persona que ha estat nomenada per dirigir tal o qual televisió o ràdio difícilment
mantindrà una posició d’independència en situacions
on el principi de veracitat i neutralitat informativa col·lideixi amb el principi de lleialtat cap al superior. I això
mateix contamina tot l’organigrama i els criteris de
selecció professional, perquè aquesta mateixa persona
procurarà rodejar-se de gent fidel, i aquest criteri, el de
la legalitat política, passa a prevaler per sobre del de la
competència professional. I això és greu; és greu perquè afecta el dret a la informació i afecta la professió
periodística.
Tot això es fa molt evident en els mitjans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Malgrat disposar
d’uns excel·lents professionals –i ho vull subratllar,
perquè no és a ells a qui estem qüestionant–, l’excessiu
intervencionisme del Govern ha donat lloc al fet que hi
predominin els criteris partidistes en el seu organigrama, en els mecanismes de promoció professional i en
la selecció dels continguts informatius.
Hi ha manipulació informativa, diguem-ho sense embuts: hi ha manipulació informativa. M’atreveixo a dirho, perquè n’estic segura. Es pot demostrar, per exemple, amb l’omnipresent presència de Jordi Pujol a la
televisió, que pràcticament només li falta sortir per fer
d’home del temps, com ens deia Manolo Vázquez
Montalbán, en detriment de la presència d’altres polítics, perquè no sols és rellevant el que surt, sinó també
el que no surt.
És del tot lògic que hi surti el president, és clar que sí,
amb la màxima rellevància, a més, però el que ja no és
lògic és que a altres polítics se’ls faci aparèixer poc,
molt menys del que els correspondria pel que representen en la societat. Com tampoc no surten mai els sectors
discrepants respecte a una determinada política del
Govern perquè els afecti directament. Només cal repassar els informatius sobre els incendis de l’any 98. On
eren els afectats? I els ensenyants de secundària? Se’ls
dóna oportunitat perquè expliquin, ells, amb la seva
visió, com està funcionant el sistema educatiu? No apareix la crítica. Això incomodaria el conseller corresponent, faltaria més. I és així que Catalunya esdevé en els
informatius com una mena de Disneylàndia on tothom
viu feliç, i si la cosa no funciona prou bé, ja tenim el
gran pare protector, el nostre president, que ens ho arregla tot. Manipulació pura.
Punt 2
I, és clar, una altra conseqüència d’això és el baix nivell
cultural de la programació, que busca sobretot l’entreteniment: futbol i futbol, i més futbol; l’absència d’espais de debat cultural, social, científic i, per què no dirho, polític; el fet que a les tertúlies sempre es convidi la
mateixa gent; la uniformització, en definitiva, de l’ex-
PLE DEL PARLAMENT
pressió informativa i, per tant, la manca de reflex dels
mitjans, del pluralisme existent en la societat.
Vostè esmentava aquest matí la importància de tenir
una emissora com Catalunya Cultura, i en té, però el
que no ha dit és que Catalunya gasta menys de la meitat que les altres comunitats autònomes en cultura, i
això ja és ben significatiu.
El partidisme ha portat a l’autoritarisme i a l’arbitrarietat amb fets tan rellevants com la concessió o la
cancel·lació de llicències de radiodifusió. Encara podem
recordar, perquè és ben recent, el cas de la COPE o els
intents per eliminar COMRàdio. Altres, però, han tingut un tractament ben diferent. La gent amiga o propera
a Convergència i Unió té les coses més fàcils, sigui en
la concessió de llicències, sigui en poder gaudir de patrocini públic per a les seves empreses privades. El
clientelisme és tan exacerbat que resulta fins i tot un
insult. Vostès fan un ús abusiu, un mal ús del poder respecte als mitjans de comunicació que de cap manera
poden actuar amb independència i pluralisme. I això no
és bo, ni és correcte, ni es pot perllongar per més temps.
Aquesta classe d’actuacions mereixen la desaprovació
de la societat catalana.
Els mitjans de comunicació públics han de ser del país
i no del Govern, han de ser de la societat i no d’un partit. I aquesta afirmació val per tots, pels que depenen
directament de la Generalitat i pels de titularitat local.
Però, lògicament, és la Corporació qui ha de tenir el
màxim protagonisme en aquest debat, perquè ha estat
la seva situació la que l’ha generat, perquè el volum de
pressupost i l’escala de l’àmbit d’influència són incomparables respecte a altres mitjans i perquè no podem
permetre de cap manera aquesta degradació progressiva
que s’hi està produint; la deslegitimació de la ràdio i
televisió públiques només serveix per legitimar els projectes privatitzadors i no volem ni pensar que això estigui en el pensament de cap grup polític.
Ens referirem, doncs, bàsicament, a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, però cal que prenguem
abans una perspectiva més general i fem una reflexió
global sobre la situació dels mitjans de comunicació a
Catalunya. I és en aquest punt on hem d’expressar, ara
sí, la nostra inquietud, no sols malestar, i amb ella la
necessitat d’emprendre actuacions decidides per fer-hi
front.
Què tenim avui? Una desregulació del sector que no es
contradiu, sinó que pel contrari dóna lloc a una intervenció política de marcat caire partidista –ja hi he insistit–; l’absència d’una autoritat de l’audiovisual independent; la dificultat de discernir les diferències entre
la televisió pública i la privada –i si no hi ha diferències, què justifica el manteniment d’una televisió pública?–; un fortíssim endeutament de la Corporació agreujat, precisament, en els darrers anys sota la direcció del
senyor Vilajoana; la feblesa del sector públic, amb dificultats de competir, cosa que s’agreuja amb les noves
tecnologies de la comunicació i la informació; la
desregulació total dels mitjans de comunicació públics
locals; el retrocés constant de la indústria cultural de
l’audiovisual; l’allunyament dels objectius per a la normalització lingüística i cultural, i finalment, un bosc
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
41
legislatiu amb grans buits i mancances que dificulta la
revisió del sector.
Tot això no és poc. De fet, cal avançar molt per arribar
al que nosaltres creiem que seria òptim, cal contribuir
a crear l’espai comunicacional català i en català que
vertebri els mitjans de comunicació locals, que defineixi de forma clara el paper dels mitjans públics en relació als privats, que tingui en compte les grans tendències que s’estan adoptant a Europa, que s’adapti als
canvis tecnològics en el sector de les telecomunicacions i que tingui un paper estimulador de la cultura i de
la indústria de l’audiovisual.
És importantíssim, substancial, abordar totes aquestes
qüestions des d’una visió global. Tinguem present
l’enorme importància que tenen avui els mitjans de
comunicació en la configuració de les nostres societats
degut a la seva gran capacitat d’influència. Les democràcies modernes s’enfronten avui, de fet, a tres grans
problemes bàsics: el poder dels grups financers, que es
fan amos del món; l’avenç de les desigualtats i de la
pobresa i, per tant, la necessitat d’una major justícia
social, i unes noves tecnologies de la informació i les
comunicacions que estan configurant noves formes de
poder, influència i desigualtats. D’aquí que no estem
parlant de res anecdòtic ni secundari, sinó d’un sector
molt substancial, tremendament important i decisiu. I
en aquest context és necessària una televisió pública;
evidentment que ho és perquè hi ha aspectes que si es
deixen a l’arbitri del mercat mai podran assegurar-se: la
satisfacció de necessitats d’interès general, la neutralitat
informativa, l’accés de grups socials i polítics significatius, l’èmfasi en la transmissió dels valors democràtics, els drets humans, la solidaritat i el respecte a les
minories, així mateix com el fet de donar prioritat a la
qualitat de la programació. La legitimitat del sector
públic audiovisual ha estat ratificat per tots els països de
la Unió Europea en forma de diferents resolucions, informes i declaracions, i en cas de Catalunya, s’hi afegeix, a més, la importància de primer ordre que tenen
els mitjans de comunicació públics en la consolidació
i difusió de la llengua i cultura catalanes.
visual i de les telecomunicacions a Catalunya. No es
refugiïn, si us plau, per endarrerir sine die el que és una
necessitat peremptòria, en allò que cal revisar prèviament la llei estatal. Aquesta cambra ha de legislar, ha
de fer ús de la seva sobirania, i ja ens trobarem el conflicte de competències, si ens el trobem. Miri, quan es
va voler impulsar Canal 33 es va fer, i llavors es va incórrer en alegalitat. Senyor conseller, de veritat que ens
limita, la llei de base? On situa, vostè, la Constitució i
l’Estatut d’autonomia? No serà que l’autèntica llei de
base limitadora d’aquest Parlament és Convergència i
Unió?
Anem a més propostes. En primer lloc, el Consell de
l’Audiovisual de Catalunya, que, per cert, es va crear
–recordo–, va ser una proposta nostra que Convergència i Unió va entendre que era interessant de tirar endavant, ha de deixar de dependre del Govern com succeeix ara i ha de ser un organisme independent, amb
personalitat jurídica pròpia, pressupost propi i plena autonomia orgànica i funcional per a ser justament la màxima autoritat en la regulació i supervisió dels mitjans
de comunicació. I proposem denominar-lo Consell de
l’Audiovisual i les Comunicacions de Catalunya, per
deixar obert el seu àmbit d’aplicació a totes les possibilitats que la tecnologia actual permet en la comunicació, entre elles, les derivades, per exemple, de l’ús i
difusió de la Internet, i que en algun moment caldrà
afrontar. Els membres d’aquesta màxima autoritat haurien de ser experts en comunicació de reconegut prestigi, ser escollits pel Parlament, sense poder ser renovats, però tampoc sense poder ser revocats del seu càrrec en el període que l’exerceixin.
Tot plegat obliga a redefinir el servei públic de la ràdio
i televisió catalanes i obliga a configurar un nou marc
organitzatiu institucional que reculli les necessitats de
la nova composició de l’espai de la informació i les
comunicacions a Catalunya. Ens cal un model alternatiu que asseguri la independència, el pluralisme i la viabilitat del sector públic de les comunicacions; ens cal
una autoritat reguladora de l’espai audiovisual, independent, amb competències i recursos propis, i ens cal
donar un impuls decisiu a l’espai català de comunicació. I per fer això, no ens serveix el marc legal –altra
vegada, justament, el marc legal.
Pel que a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Com a mitjans públics, han de ser exemplars en el compliment dels seus deures, han d’estar a l’alçada dels
grans reptes del sector audiovisual, s’ha d’assegurar la
seva viabilitat econòmica, i cal que funcionin amb criteris de democràcia i pluralisme. Això implica redefinir
el seu contingut i paper com a servei públic, i com es
reflecteix això en la programació. I cal vetllar per la
qualitat. Hem de poder oferir una qualitat superior a la
dels productes estrictament comercials que avui dominen el mercat. Cal introduir, també, pluralisme en els
continguts. No entenc, per exemple, per què no es fan
entrevistes als líders dels grups polítics i, en canvi, les
cadenes privades sí que en fan; per què no es fan debats
polítics; per què els mitjans públics no són un reflex
fidel del treball de les institucions i no sols de la
«bronca» política. Tot això, cal revisar-ho, i introduir
també el pluralisme cultural i social; es dóna massa
sovint una imatge de Catalunya uniformitzadora; cal
assegurar l’accés de diferents grups socials perquè puguin expressar la seva visió de les coses.
No n’hi ha prou a modificar la Llei 10/1983, de creació de la Corporació, ni la llei 8/96, de regulació de la
programació audiovisual distribuïda per cable, o altres
lleis i decrets; Catalunya necessita un sistema legal propi i diferenciat que reguli, en el seu conjunt, l’espai
català de comunicació fent ús de les competències i del
grau de sobirania que atorga l’article 16, justament, de
l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i, malgrat la seves
limitacions, cal elaborar una llei general de l’audio-
Pel que fa a les transformacions tecnològiques imminents. Com abordarà Televisió catalana el pas al sistema digital? Quins continguts, per als diferents canals
possibles? Tots en obert? S’introduirà el pagar per veure –deixem de dir allò, si us plau, del pay per view, que
tenim suficient vocabulari–? S’introduiran canals temàtics o tot serà generalista? Tot això s’ha de definir. Entenem que el pas al món de la comunicació digital s’ha
de fer a partir de la idea de servei públic, que cal garan-
SESSIÓ NÚM. 4.1
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
42
tir l’existència de canals temàtics d’interès social i que
és indefugible que, almenys, algun d’ells, s’orienti específicament a satisfer les demandes de les minories
culturals presents avui a Catalunya.
El finançament. El finançament no és un tema menor
perquè un finançament estable i suficient és una premissa indispensable per a la independència dels mitjans
i la seva viabilitat com a servei públic. Si democratitzem les estructures organitzatives però ofeguem la
Corporació econòmicament, no s’aconsegueix, de fet,
la seva independència. I no podem seguir com ara, en
aquest terreny. L’endeutament de la Corporació és brutal. D’acord amb la liquidació del pressupost del 98, el
deute global, el consolidat més el deute a curt termini,
és de 93.000 milions de pessetes. Per cert, aquesta és la
memòria, és l’informe anual de la Corporació; en ella,
hi consta la liquidació del pressupost que és el que he
pogut consultar; està publicada. El Consell d’Administració encara no ha aprovat la liquidació del pressupost;
un petit detall de com vostès funcionen i quin respecte tenen pel Consell d’Administració.
Molt probablement, aquesta xifra que he indicat abans,
si fos actualitzada a 31 de novembre d’enguany, seria
molt superior i sobrepassaria el 100.000 milions de
pessetes. El dèficit respecte a l’any anterior s’ha incrementat, doncs, en 23.000 milions de pessetes. És una
progressió del tot insostenible. Cal posar en marxa un
pla de sanejament de forma immediata i cal, sobretot,
resoldre, en previsió de futur, aquesta qüestió. El finançament ha de ser estable i suficient –hi insisteixo–, i el
que s’aporta a través dels pressupostos ha de sufragar
les activitats definides com a servei públic, i, per això,
l’instrument més útil és el del contracte programa que
pot ser de caràcter plurianual i que té l’avantatge d’obligar a especificar compromisos i objectius i, per tant,
d’estar subjecte al seguiment i control parlamentari.
Totes aquestes qüestions no es poden abordar amb l’actual esquema organitzatiu de la Corporació; uns mitjans
governamentals deficitaris, qüestionats fins i tot pels
seus mateixos professionals i que malbaraten recursos
públics per afavorir el partit governant no poden plantejar-se seriosament cap d’aquests reptes.
Vostè, senyor conseller, ens ha presentat la proposta
d’una nova estructura orgànica de la Corporació amb
un consell d’administració reduït i un consell general
més ampli. Aquest és, de fet, el model alemany. Allà, al
consell social li diuen consell de la televisió, té setanta-set membres i és d’una gran diversitat i pluralitat.
Volen anar per aquí? D’acord, hi han diverses opcions
possibles, anem-hi, però amb totes les conseqüències:
nomenament del director general, que, en aquest cas, el
fa aquest consell tan plural. Quines competències?
Quin finançament? De tot això, que és tan substancial,
vostè no n’ha dit res i, evidentment, és importantíssim
per definir el model.
Punt 2
Nosaltres entenem que és imprescindible reformar l’actual estructura organitzativa, canviar el sistema de nomenament de la direcció mitjançant concurs públic que
garanteixi capacitat de gestió i professionalitat, donar
més competències al Consell d’Administració perquè
pugui ser un veritable organisme de gestió, revisar el
PLE DEL PARLAMENT
paper del Consell Assessor –actualment ben poc operatiu–, crear la figura del síndic del telespectador i del
radiooient per atendre les queixes i demandes de la
societat, democratitzar la Corporació, despartiditzar-la
i fer que tingui un funcionament i una administració
general d’empresa, que això és, en definitiva, una empresa pública que, com a tal, ha de tenir capacitat de
gestió i la responsabilitat davant del Parlament d’aquesta gestió.
És clar, tot això requereix canviar la legislació, però
mentrestant cal seguir funcionant i fer-ho ja amb
aquests criteris perquè hi ha coses que no poden esperar. Cal abordar primer, i de manera urgent, el nomenament del Consell d’Administració i del director general, i despartiditzar-los ja des d’ara. Proposem que es
faci un Ple extraordinari per resoldre aquestes qüestions
i que els consellers, nomenats pel Parlament, tinguin un
perfil d’independència i prestigi professional, cosa que,
per cert, i ho dic amb tota legitimitat, nosaltres hem fet
i altres grups, no. I cal nomenar un nou director general. Aquí s’ha parlat de consens. A mi m’agradaria saber què vol dir aquest consens. S’hauria de quantificar
per majoria absoluta de la cambra? Per dos terços? Per
més d’un grup? Per tres? Per cinc? Nosaltres entenem
que aquest director general no pot ser d’altra manera
que el que preveu la llei, però proposem que aquest
nomenament recaigui en la persona que el Parlament
aprovi per majoria qualificada de dos terços, després
que el president del Parlament consulti els diversos sectors afectats. Si busquem el consens, fem-ho ara i habilitem els instruments per procedir a modificar després
tot el que cal.
Un altre aspecte essencial que cal abordar –i és l’últim
apartat de la meva intervenció– és l’impuls de l’espai
català de comunicació, i això té diferents vessants.
Enunciaré, només enunciaré, pràcticament, els aspectes principals.
El primer, i més elemental, es refereix a la situació laboral dels treballadors i treballadores –ara estem de nou
en el context general i no sols en els mitjans de comunicació públics– i a la negociació dels conflictes. Cal
prendre mesures per a garantir unes condicions laborals
dignes, perquè ara no ho són per a un bon nombre de
treballadors. La precarietat laboral està molt generalitzada, amb utilització abusiva de becaris, situacions
d’il·legalitat contractual i baixos salaris. Més d’un 40%
de periodistes –més d’un 40%– no tenen cap mena de
relació laboral amb els mitjans amb què treballen. Avui
mateix, els fotoperiodistes han manifestat la seva protesta en aquesta cambra, i avui mateix, també, els treballadors de l’Agència Efe estan en vaga. Cal que ens
dotem d’una legislació similar a la dels països de democràcia consolidada que protegeixi les condicions laborals i professionals dels informadors i informadores.
Un segon factor que destacaré és la necessitat de regulació del sector de les ràdios i televisions locals, i la
necessitat d’establir unes bases mínimes de coordinació, especialment amb les televisions. Al nostre país no
hi ha espai per competir tantes televisions públiques,
per això cal una voluntat de diàleg, d’aprofitament i
enriquiment mutu entre les empreses de la Generalitat
i les del món local.
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
43
Un tercer aspecte: les televisions de titularitat estatal.
Cal vetllar per al manteniment i la potenciació de Ràdio 4 i la programació en català de Televisió Espanyola. I cal arribar a acords amb l’ens públic Ràdiotelevisió
Espanyola per federalitzar els dos organismes i fer no
solament un millor aprofitament dels locals, sinó també dels arxius, que és un element molt important.
La qüestió lingüística. Llegiré un fragment de l’informe que, l’any 98, el Consell Audiovisual va publicar.
Diu així: «Les disposicions de la Llei de política lingüística no s’han desenvolupat en el cas de la televisió,
on el predomini del castellà continua essent evident.
Només els canals de la Corporació Catalana de Ràdio
i Televisió utilitzen el català com a llengua única, mentre que en les cadenes d’àmbit estatal la presència del
català es limita a algunes desconnexions. Així, des de
Televisió Espanyola, a Sant Cugat, al llarg de 1998
s’han emès 1.340 hores de programació en català; 507,
a TV1, i 833, a la 2. Mentre que a les televisions privades l’ús del català es redueix als quinze minuts diaris,
de 8 a 8,15 del matí, de l’informatiu de Tele 5. La situació de les plataformes digitals tampoc és molt favorable el català.» No cal que jo afegeixi res a aquest informe tan contundent. Cal desenvolupar senzillament el
que la Llei de política lingüística preveu.
I per anar més enllà, la màxima conquesta de TV3 és
«fer el país més petit del que és, malgrat ensenyar un
territori més gran en el mapa meteorològic». Aquestes
paraules no són meves, són d’Albert Boadella, però em
serviran, em vénen bé per mostrar la poca empenta que
ha tingut el Govern per potenciar l’espai comunicacional en els territoris de parla catalana. No té sentit
avui en dia plantejar la limitació de zones i, tot partint
del diàleg i respecte mutus, cal establir acords amb el
Govern balear i amb el del País Valencià; instem
el Govern que ho faci. Segur que el Govern balear vol
normalitzar la relació i no s’entén que no hi hagi hagut
iniciatives per fer ja algun conveni de col·laboració.
Em referiré, finalment, en aquest apartat, a la indústria
de l’audiovisual, que ha estat esmentada tantes vegades
i amb una visió diferent a la del conseller. M’alegra, per
cert –m’alegra–, que s’anunciïn mesures de cara a
aquest sector.
Tenim en el país sectors creatius i de talent que no han
rebut el suport necessari per mantenir el seu pes específic en el panorama català, en l’espanyol i en l’europeu. La indústria de producció independent de l’audiovisual està en constant retrocés i avui té el perill, fins i
tot, d’esdevenir un sector merament testimonial de producció. I això és ben absurd, justament en el context
actual en què s’han multiplicat les hores de programació televisiva i s’ha incrementat molt el consum domèstic en productes audiovisuals.
Resulta que tenim una televisió que dóna l’esquena a la
indústria de producció audiovisual independent. La televisió catalana és la televisió pública d’Europa amb
menys hores –amb menys hores– d’emissió de producció independent. D’acord amb un estudi encarregat per
l’Associació Catalana de Productors, TV3 només destina un 2,8% de les hores d’emissió a la producció independent, i el Canal 33, un 5,3%. Aquests percentatSESSIÓ NÚM. 4.1
ges estan molt lluny del 10% que recomana la directiva europea de televisió sense fronteres. Fixem-nos-hi:
només arribar a aquest percentatge i fer que Televisió
Espanyola –que nosaltres també paguem, per cert–
s’avingui a emetre la part proporcional que li pertocaria a Catalunya en el conjunt estatal, ja significaria un
avenç notable. Ja es comprèn que això no suposa que
el sector públic disminueixi la producció pròpia, sinó
que s’impliqui amb el sector independent i sigui un
veritable motor per al seu desenvolupament.
A més, cal desenvolupar línies d’acció des dels departaments d’Indústria i de Cultura, amb ajuts a la producció, millora a la distribució i difusió, i impuls de la formació de professionals. Dues petites qüestions més i
ja...
El president
Senyora diputada, se li ha acabat el temps. Hauria
d’acabar ben aviat.
La Sra. Comas d’Argemir i Cendra
Doncs, sí. Caldria que el Govern donés explicacions
sobre la concessió d’ajuts, avals, préstecs i publicitat a
determinats mitjans de comunicació. Amb quins criteris?
I, finalment, caldria també que el Govern complís les
mocions aprovades pel Parlament en relació amb els
audiovisuals.
I ara sí, per acabar, penso que aquest debat hauria de
servir per a alguna cosa. Cal arribar al màxim consens
per democratitzar els mitjans de comunicació públics i
que el seu funcionament tingui caràcter exemplaritzant
per a la resta de mitjans.
Nosaltres plantegem que les reformes siguin de fons i
de cara al futur. Mirin, estem disposats a negociar, tenim un model, propostes clares i concretes, volem
consensuar-lo perquè puguem construir entre tots un
model de futur que serveixi per al país. I això té sentit.
Mantenir-se en actituds sectàries, senyor Trias, els pot
servir a vostès per conservar momentàniament la seva
parcel·la de poder, però no és útil per a Catalunya. No
deixem que el debat es quedi sols en paraules; cal passar als fets i cal fer-ho ara i, si ho fem, aquest debat
haurà tingut els seus fruits i podrem felicitar-nos d’haver donat un pas endavant ben important.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, senyora diputada. Senyor conseller de
la Presidència.
El conseller de la Presidència
Molt honorable president, senyores i senyors diputats,
senyora diputada, vostè em diu que hi ha profund malestar, una inquietud, i és cert que hi ha malestar, és
cert... Jo també he rebut la informació de tots aquests
grups, a nivell de periodistes, de persones que treballen
a diferents mitjans de comunicació, tant de l’Administració nostra com de l’Administració local. Escolti, de
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
44
tots, absolutament de tots. I em sorprèn sobretot la seva
primera part de la intervenció perquè sembla que vostè estigui en un món diferent. I el seu Grup col·labora i
participa, a nivell d’administracions locals, en mitjans
que tampoc n’estan contents, els seus treballadors.
L’altre dia jo vaig rebre uns treballadors i em deien:
«Escolti, els seus mitjans –i es referia als que depenien de l’Administració pública catalana– no van prou
bé.» Però em deia d’una manera molt clara també que:
«Escolti, de totes maneres, tenim clar que els altres són
bastant pitjors...» (Remor de veus.) Això és així. Li ho
dic sincerament. I, per tant, escolti, sincerament... (Remor de veus.)
No, no cauré en aquest plantejament, no caure en
aquest plantejament perquè m’he plantejat des d’aquest
matí que intentaria anar pel camí d’un debat constructiu, d’un debat de consens i li he de dir sincerament,
senyora diputada, que probablement la seva intervenció
ha estat, amb tota la legitimitat, però la que ha buscat
menys consens. És així i jo no cauré ara a intervenir i
a fer una explicació sobre aquest mitjà, sobre aquell,
sobre el d’aquí, sobre el d’allà. No, no ho faré...
Nosaltres, el que és evident i la reflexió que ens hem de
fer tots és si tots els mitjans estan funcionant com haurien de funcionar i quins canvis s’han de produir. I el
que és evident és que s’han de fer canvis profunds, canvis de funcionament, canvis lligats a aquestes transformacions que es donen i que es continuaran donant en
el nostre sistema audiovisual a nivell de Catalunya, a
nivell de l’Estat i a nivell d’Europa.
Vostè ha dit «perversió del sistema», vostè ha parlat de
«manipulació periodística». No estic d’acord en absolut amb el que vostè planteja, vostè parla de criteris
partidistes. Vostè no deu escoltar ni Catalunya Ràdio, ni
deu escoltar les tertúlies, ni deu veure..., i li podria donar llistats sencers de persones que participen en aquestes tertúlies, de tota classe i de tots colors.
També he entès –el que passa és que ho he entès de
passada, perquè era en un moment en què vostè deia
tantes coses... Em sembla que ha dit que això possiblement encobriria projectes privatitzadors que, sincerament, no conec en absolut.
Punt 2
La seva inquietud és la qualitat, la independència i el
pluralisme, i en aquest punt nosaltres coincidim. Jo crec
que és evident que nosaltres hem de ser capaços, com
vostè deia, de crear un sistema propi. Vostè deia, escoltin, han de crear una llei de l’audiovisual, i deia: «Escolti’m, no es refugiï en possibles situacions de les lleis
a nivell de l’Estat.» I jo dic, escolti’m, no em refugio en
això; des del començament he dit que nosaltres la farem, la llei, des del començament ho he dit. Una altra
cosa és que jo digui..., i l’hi puc ensenyar l’informe del
senyor Marc Carrillo que diu quin és l’àmbit competencial en què ens movem i les dificultats i les limitacions que tenim, i la importància que tindria la modificació d’aquest marc legal a nivell de l’Estat espanyol.
Però això és així. Però malgrat això jo dic que nosaltres
farem aquesta Llei. I, per tant, no ens refugiarem en
això per retardar fer aquesta Llei, i nosaltres la tirarem
endavant.
PLE DEL PARLAMENT
Vostè fa un plantejament en què també estic d’acord,
que és que vostè diu que s’hauria de fer un consell de
l’audiovisual i de comunicacions de Catalunya. Em
sembla encertada la proposta. Ja he dit abans que no sé
el grau d’intervenció que podrem tenir sobre aquests
mitjans, però crec que incidir i estudiar treballar en
aquesta línia és especialment important, i és evident
que aquest Consell de l’Audiovisual i de Comunicacions hauria d’estar format per persones expertes, professionals reconeguts. La Corporació ha de ser exemplar
i ha de ser capaç de redefinir els seus continguts, i hem
de ser capaços de fer una corporació que doni qualitat.
I és evident que s’han de buscar fórmules en què hi
hagi pluralisme, i és evident que hi ha d’haver plantejaments perquè es pugui donar lloc a debats polítics –i
jo crec que n’hi ha, però se’n poden intensificar, i
aquest és un tema que fins i tot es pot modificar.
Aquesta ha de ser una línia d’actuació, que jo crec que
no ha de ser ni una línia d’actuació que marqui el Parlament, sinó que ha de ser una línia d’acció que marqui
el mateix Consell d’Administració.
Sí que haurem de definir què és el servei públic, fins on
arriba el servei públic i quin abast té aquest servei públic a nivell dels mitjans audiovisuals. I en això vostè
té la raó. Hi hauran plantejaments; hi hauran d’haver
uns serveis bàsics; uns serveis bàsics que, evidentment,
han de ser absolutament gratuïts per a la població, i
evidentment haurem de discutir si una televisió pública ha de fer serveis o ha de donar serveis de pagament.
Jo sincerament crec que una televisió pública no té
gaire sentit que doni serveis de pagament; probablement els serveis de pagament els han de donar altres
televisions privades.
Sí que una televisió pública pot col·laborar i donar aliances amb les televisions privades, a fi i efecte de
disminuir el seus costos i buscar plantejaments que facin que la seva estructura sigui una estructura més eficient.
Vostè parla de canals temàtics, és evident que aquest és
un tema que s’ha de plantejar i s’ha de plantejar també
des d’un punt de vista de servei i econòmic.
Vostè em parla del finançament; parla d’unes xifres
d’endeutament de 93.000 milions de pessetes. Vostè té
la informació absolutament correcta i vostè planteja la
necessitat absoluta –que jo comparteixo– que hi hagi
un pla de sanejament, amb un finançament estable, i
que la via adient per fer aquest finançament estable
seria un contracte programa; un contracte programa
que ha de tenir un conjunt de punts.
Primer, ha de ser un contracte programa que sigui en un
temps, en un període de temps. Jo crec que l’adient és
fer-lo a cinc anys, del 2000 al 2005. I crec que aquest
contracte marc ha de regular un conjunt d’apartats; ha
d’atendre els interessos derivats de les operacions financeres aprovades en els diferents pressupostos de la
Generalitat; ha d’atendre les amortitzacions de capital
que hauran de suportar la Corporació i les empreses
filials, derivades dels diferents endeutaments autoritzats
pel Govern de la Generalitat; ha de preveure, en funció
del model de televisió i ràdio nacionals de Catalunya,
d’acord amb les normatives europees, el futur de la teSESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
45
levisió pública, el finançament necessari que correspongui com a servei públic a la societat civil catalana;
ha de potenciar mesures correctores que facilitin optimitzar la gestió dels actius, tenint com a objectiu la
contenció de l’endeutament; ha de crear la infraestructura financera necessària, d’acord amb el Pla
d’amortitzacions de capital de l’endeutament, perquè,
a deu anys, l’impacte sigui la reducció d’aquest; ha de
contemplar un pla que haurà d’incloure el sistema de
finançament, per part de la Corporació i les empreses
filials, pel que fa a la publicitat, venda de productes i
altres programes; ha de fer la valoració de l’aportació
necessària, com a prestació, al servei públic de televisió i ràdio a Catalunya pel Govern de la Generalitat; ha
de continuar la tasca, ja iniciada, que té, com a objectiu, un major control de gestió dels recursos existents a
les organitzacions, com a eina de l’analítica i altres productes, amb la finalitat de contenir la despesa, i s’ha de
dotar de recursos necessaris perquè es consolidi la nostra presència en el món mediàtic i de comunicació; en
el sector actual i futur, s’haurà de disposar d’uns mitjans que puguin competir amb la resta: digitalització,
adaptació a les noves tecnologies, nous processos informàtics, interactivitat, televisió i ràdio a la carta, i altres.
Bé, jo crec que aquest és un plantejament que jo crec
que hem de ser capaços de tirar endavant, hem de ser
capaços de crear aquesta nova situació d’aquest contracte programa, i aplicar-lo d’una manera que sigui, a
més, com vostè deia, seguible i, per tant, que tingui la
màxima transparència. Hi ha d’haver un nou esquema
organitzatiu –és cert–; l’hem plantejat, l’hem proposat.
Creiem que és necessari que es creï una nova llei de la
Corporació, i és evident que nosaltres hem de ser capaços, durant el temps en què es consensua aquesta Llei,
hem de ser capaços, nosaltres, de totes totes, de tirar
endavant una solució intermèdia durant aquest temps,
no?
Vostè parla d’una nova figura, que és el síndic del televident, o del radiooient. Jo, sincerament, crec que, nosaltres, el que hem de fer, si de cas, és que la sindicatura tingui una eina –ella–, no?, perquè, anar creant
noves sindicatures, no crec que sigui positiu; jo crec
que, això, evidentment, hauria de ser, si de cas, una
secció dintre la mateixa Sindicatura de Greuges actual,
a fi i efecte que nosaltres no diversifiquem les estructures, que tenen un cost molt alt, poca eficiència i, probablement, no té una utilitat pràctica, si es fa aquest tipus
de coses, no?
Nosaltres, és veritat que hem de fomentar un espai català de comunicació i hem de ser capaços de fer que en
aquest espai català de comunicació la situació laboral
de la gent sigui correcta. Vostè em diu que els
fotoperiodistes estan en vaga, l’Agència Efe està en
vaga –m’han donat els papers en el moment de l’entrada... Crec que hem de fer un esforç entre tots, però, sincerament, aquest és un tema que, les empreses en les
quals s’està fent vaga i que tenen aquestes situacions de
precarietat, potser que facin un pensament, s’ho plantegin, perquè, fins i tot, algunes d’aquestes empreses,
després, normalment, tenen plantejaments progressistes i avançats, i haurien de plantejar-se si això respon a
SESSIÓ NÚM. 4.1
aquesta situació o no respon a aquesta situació, el tractament que donen als seus treballadors, no?
Nosaltres col·laborem amb el Govern Balear; hi col·laborem, i hi col·laborem de fa temps, i, encara dissabte,
jo vaig tenir la satisfacció d’estar aquí amb el senyor
Antich, president del Govern Balear, intentant parlar i
buscant fórmules de possible col·laboració amb la Marató de TV3. Jo crec que hi haurà una col·laboració estreta amb el Govern Balear, amb altres governs, a nivell
dels Països Catalans, i jo crec, sincerament, que nosaltres serem capaços de trobar unes bones fórmules de
coordinació i de col·laboració des del respecte mutu i
des d’una col·laboració estreta entre tots nosaltres.
Vostè em diu: «Escolti’m: consens, què vol dir consens?» Home, consens vol dir diàleg, no? Consens vol
dir diàleg, no?; consens no vol dir posar-se d’acord en
tot; vol dir diàleg, ser capaços de contrastar punts de
vista i veure si, des de la nostra diferència, som capaços de buscar aquells intersticis que fan possible el fet
d’arribar a acords entre tots nosaltres.
La veritat, jo li asseguro que nosaltres buscarem, amb
el nomenament del director de la Corporació, el màxim
consens possible amb tots els grups de la cambra. Buscarem fórmules, buscarem mètodes, no? Potser no els
que els agradarien a vostès, no?, però segur que buscarem fórmules per trobar aquest consens i aquesta col·laboració entre tots nosaltres, perquè sí que és cert que
crec que és un moment important, i crec que és un
moment important no només per la inquietud que hi ha
en els mitjans de comunicació –que hi és–, no perquè
això sigui culpa, com vostè ha dit, d’un partit, sinó perquè jo crec que tenim l’obligació, tots, de donar resposta a aquesta nova situació que vindrà, que és una situació que no em canso d’explicar que és una situació
d’un canvi profund de les estructures, dels mitjans
audiovisuals, a nivell de Catalunya, a nivell de l’Estat
espanyol, a nivell d’Europa, i nosaltres hem de ser capaços de donar-hi resposta.
Moltes gràcies.
El president
Moltes gràcies, honorable conseller. Té la paraula la
il·lustre senyora diputada.
La Sra. Comas d’Argemir i Cendra
Gràcies. Senyor conseller, no confongui la crítica amb
no voler el consens. He sigut crítica –ho he sigut–, però,
precisament, no perquè estigui en un món diferent.
Com pot parlar que són determinats grups els que estan
descontents, quan és tot el Col·legi de Periodistes, quan
és el Sindicat de Periodistes? És la professió periodística en ple; aquests són «determinats grups», que vostè desqualifica d’aquesta manera? Quins mitjans? Vostè
ha al·ludit... Doncs, no li ho puc contestar, perquè diu
que hi ha mitjans que estan pitjor que els que depenen
de la Generalitat... Com que no hi he al·ludit... En tot
cas, jo he parlat de reformes a tots els mitjans públics,
però, quina casualitat!, vostès només han parlat de la
Diputació de Barcelona o de l’Ajuntament, quan s’ha
plantejat, justament, aquest debat; fins ara no havien
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
46
plantejat cap queixa. I, per cert, en aquestes institucions, reformes ja s’han posat en marxa.
No em negarà, senyor conseller –per allò de buscar el
consens–, que el nostre Grup ha estat fent fins ara contribucions positives en aquest terreny. Abans, li he recordat que l’actual Consell de l’Audiovisual, amb totes
les seves insuficiències, va ser una proposta del nostre
Grup. L’Estatut de redacció, que existeix fa només dos
anys, a proposta nostra, es va poder implantar malgrat
l’opinió del senyor Lluís Oliva, i, si es va tirar endavant,
va ser gràcies a una part del Consell d’Administració,
i no precisament pels nomenats per Convergència i
Unió. I torno a recordar que, precisament, nosaltres
som els únics que, de cara al Consell d’Administració,
hem proposat persones amb perfil d’independència i no
partidista, justament.
Em diu..., em nega de nou que no hi ha manipulació.
Miri, no són coses objectives. Vostè, en el discurs inicial, ha expressat que la gent està satisfeta dels mitjans,
que hi ha un elevat índex d’audiència, però, evidentment, al costat d’aquestes coses n’hi ha unes altres. Al
costat d’aquestes dades, li’n donaré d’altres d’objectives, perquè, vostè, del que parlat és de qüestions subjectives –el grau de satisfacció és una qüestió subjectiva. Miri: el mes d’agost, Convergència i Unió va
acumular el 62% de les informacions dels telenotícies
de TV3; al PSC li van dedicar un 16%; a Esquerra Republicana, un 8%, i a Iniciativa - Verds i al PP, el 7%.
Precisament entenc que no és de rebut que una sola
candidatura superi amb escreix més de la meitat del
temps total que es dedica, a Televisió 3, a parlar de les
qüestions en què intervenen polítics d’aquest país.
Podríem parlar, també, d’altres coses amb relació a la
manipulació informativa. Justament el Sindicat de Periodistes ha denunciat recentment que: «quan el dissabte dia 11 de desembre es va obrir el Telenotícies Vespre
amb la resposta destacada del president Pujol a l’allau
de crítiques contra el pacte PP - Convergència i Unió
sobre la Llei d’estrangeria» –estic llegint un comunicat
del Sindicat de Periodistes–, «amb un vídeo apologètic
basat en un fax sense capçalera enviat des de la Conselleria de Presidència i que començava amb la frase
“S’hauria de destacar...”, fax que no van rebre els altres
mitjans de comunicació, excepte els de la Corporació...» A la millor, a vostè, aquests grups no li mereixen
crèdit; a mi sí que me’n mereixen, però li posaré un
altre exemple.
En aquest cas és una publicació de Lluís Prenafeta,
L’ombra del poder. Explica una altra situació. Diu: «Va
haver-hi un moment dur: TV3 va emetre un 30 minuts
incendiari sobre el Pla de residus, on es venia a dir que
les instal·lacions que volia construir la Generalitat per
tractar-los a la Conca de Barberà eren pura dinamita
contra la salut dels habitants de la comarca. Vaig ser
testimoni de la conversa més dura que he sentit en la
meva vida per telèfon, entre el president de la Generalitat i el de la Corporació de Ràdio i Televisió. Pujol li
va dir el que li havia de dir.» Passo coses, eh?
Punt 2
Diu: «No puc pas imaginar-me com allò va anar a parar a mans d’una becària, que va dedicar tot un 30 minuts a advertir sobre el gravíssim perill potencial que
PLE DEL PARLAMENT
implicava el sistema, amb insercions d’ecologistes
alertadíssims i excitadíssims. No entenc pas com, en
una qüestió tan delicada, ningú no es va mirar el programa abans de l’emissió.» Censura. «Quan el programa es va emetre, els resultats van ser fulminants. Jaume
Ferrús va oferir a Josep Maria Ràfols –que havia estrenat el càrrec feia poc– una altra destinació més
tranquil·la, és a dir, allò de «destituir pujant cap amunt
–a Washington, em sembla–, però ell va preferir deixarho córrer i va deixar la casa.» Escolti’m: el senyor
Prenafeta, suposo que té més solvència; no és d’Iniciativa, no és dels Socialistes; deu tenir més solvència...
O no en té; a la millor, no en té, de solvència... (Remor
de veus.) A la millor no en té. D’acord, a la millor no en
té...
Per tant, miri: sí, hi ha manipulació informativa, hi ha
manipulació informativa i, per tant, doncs, pensem que
no és anecdòtic això, en què tant hem insistit, de
«despartiditzar» els mitjans de comunicació, i això,
precisament, pel que fa referència al nomenament del
seu director o directora, té una importància fonamental;
per tant, no és un element anecdòtic, no és un element
gens anecdòtic.
Pel que fa referència a la legislació a què abans s’ha
referit, vostès s’autoqualifiquen de nacionalistes, però
s’autolimiten, per cert, quan els interessa. Abans ja he
comentat la creació de Canal 33; ara podríem afegir les
seleccions esportives catalanes. Ens diu que l’Estatut de
ràdio i televisió ens condiciona. És veritat, ens condiciona, però intentava demostrar que podria ser que no
ens condicionés. I ara ens diu que vol canviar l’article
2 d’aquesta Llei, però, miri: quan han tingut oportunitat de fer-ho, no l’han canviat.
Ara, fa cosa d’un mes, al mes d’octubre, Convergència
i Unió va votar en contra de la modificació, justament,
d’aquest Estatut de ràdio i televisió espanyola, que ens
condiciona, a partir d’una proposta d’Izquierda Unida
- Iniciativa per Catalunya, on es regulava, justament,
l’elecció parlamentària del director. I el senyor Burballa
i Campabadal va argumentar que aquest no era un tema
nuclear. Per vostès, efectivament, no és un tema nuclear, però, per a molta altra gent, sí. L’Estatut ens limita
perquè és una llei bàsica; aquesta llei bàsica no marca
el que, genèricament, defineixen la Constitució i l’Estatut d’autonomia de Catalunya, perquè hi estan per
sobre. Què ens proposem, en definitiva? Legislem en
funció de la capacitat que ens atorguen la Constitució
i l’Estatut d’autonomia. El Govern estatal, per cert, no
ha fet cap recurs contra el Govern basc, quan ells han
reformat la seva constitució, malgrat que sí que és cert
–com vostè deia– que els límits que imposa el seu Estatut són una mica –una mica– menors.
Finalment, per no allargar-me, torno a insistir que
aquest debat ha de servir per a alguna cosa. Vostè s’ha
referit, ara, a les qüestions de finançament, al fet que cal
fer contracte programa –crec que això és positiu. S’ha
expressat en aquesta cambra un ampli acord per reformar el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i és positiu que s’emprengui aquesta reforma l’abans possible,
ens trobarà en qualsevol moment per emprendre totes
aquestes mesures i reformes necessàries amb la màxima eficàcia, i perquè realment pugui haver-hi una auSESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
47
toritat independent que reguli tot l’audiovisual de
Catalunya, però –li ho pregunto una vegada més, senyor conseller– i ara, què? Estem parlant d’un futur,
d’un futur proper, naturalment, però li demanaria quins
compromisos està disposat a contreure ara mateix; no
n’hi ha prou que digui «consens, consens, consens»; li
demano, en concret, què farem ara?
El president
Moltes gràcies, senyora diputada. Senyor conseller.
El conseller de la Presidència
Només, des de l’escó, perquè com que la diputada fa
unes interpretacions del que dic que, com a mínim, són
inexactes, per deixar, en qualsevol cas, absolutament
clar que jo en cap cas he desqualificat els professionals
dels mitjans de comunicació.
El president
Moltes gràcies, senyor conseller. Passem ara al torn de
Convergència i Unió, i té la paraula l’il·lustre senyor
diputat Francesc Codina.
El Sr. Codina i Castillo
Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats,
ja a la recta final d’aquesta primera jornada de debat,
em toca, en nom de Convergència i Unió, posicionar
quin és el nostre pensament i el que serà demà la presa en consideració, les nostres propostes i les que, eventualment, puguem pactar amb algun altre grup.
Voldria tranquil·litzar, d’entrada, la senyora Comas
quan diu: «Voldria que aquest debat servís per a alguna cosa.» Senyores i senyors diputats, estiguin absolutament convençuts que aquest debat ja ha servit per a
alguna cosa. Aquest debat servirà per a alguna cosa,
sobretot perquè avui no ens hem allunyat tant del que
hem anat discutint durant anys, o sobretot, i especialment en els darrers temps, la gent que hem tingut
una actitud més dedicada al món de l’audiovisual en
general. I diré per què.
Avui fem aquest debat, i és un debat molt important, hi
hauran resolucions que ens permetran prendre posicions clares per part de cadascú. Però insisteixo que
aquest no és un debat que neix avui; aquest és un debat
que ja fa temps que s’està tenint en aquesta cambra. I
m’agradaria, encara que sigui molt breument, fer un
petit comentari recordatori de tot plegat com ha anat
per arribar on som, per dir què és el que volem. On hem
arribat i per què hem arribat fins aquí? Insisteixo, si em
permeten, un lleuger record de la història.
En el Senat espanyol el Grup Popular presenta la conveniència de crear una comissió d’estudi de continguts
televisius en un moment en què la televisió se la coneixia, molt i molt, amb el qualificatiu de «telebasura».
Era un moment molt crític i que, a través del Senat, es
decideix fer una comissió que estudiï els continguts
televisius. Aquella Comissió, que va ser –repeteixo–
creada a instàncies del Grup Popular i amb el suport de
tots els grups de la cambra, va donar com a fruit, per
l’ordenació que tocava en aquell moment de les difeSESSIÓ NÚM. 4.1
rents presidències, la senyora Victòria Camps, senadora
independent a les llistes del Grup Socialista. I durant
molt de temps, durant molt de temps vam estar treballant per intentar trobar quin era del desllorigador que
permetés donar resposta a la societat de què era el que
preocupava en aquell moment, sobretot en el món televisiu i en el conjunt de l’audiovisual.
Aquella Comissió va acabar les seves tasques i es va
demanar que hi hagués una pròrroga, perquè després
d’unes jornades en el mateix Senat, de debat, on van
participar experts de fora i al marge del que en podríem dir la classe política exclusivament i on, per exemple, un català que va participar va ser el professor Marc
Carrillo. Després d’aquelles jornades es va arribar a la
conclusió de demanar que es creés una autoritat
audiovisual com hi havia ja en alguns països d’Europa.
Això era el novembre del 85. El Senat pren aquell
acord... (Remor de veus.) Perdoneu, del 95 –el 85 era
molt jove, jo encara no estava aquí. El novembre del 95
es pren aquell acord. Les dues forces majoritàries del
Senat –no cal dir a nivell de l’Estat–, socialistes i populars, tenien la possibilitat de començar a treballar amb
aquell mandat que acabava de fer el Senat. A hores
d’ara, a les Corts Generals encara no tenen cap tipus
d’acord per crear un consell d’audiovisual. Si la informació que tinc no és errada, hi ha cinc proposicions de
llei de tots els grups incapaços de posar-se d’acord en
el que ha de ser un consell audiovisual a nivell de l’Estat espanyol.
Què va passar a Catalunya? Exactament al cap de cinc
mesos, aquesta cambra aprovava una llei en què, en el
seu article onzè, creàvem el Consell de l’Audiovisual
de Catalunya. Aquí, a Catalunya, ho vam fer en cinc
mesos, l’aprovació; vol dir que prèviament hi havia
hagut la presentació, senyora Comas, d’un projecte de
llei del Govern que va ser pactat, consensuat, especialment amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana, i amb el concurs una mica més tardà del Grup
Socialista, i que, exclusivament en un article, el Grup
Popular s’hi va abstenir. La resta va ser una llei aprovada per unanimitat. Repeteixo: cinc mesos després. A
l’Estat, després de cinc anys, no hi ha manera que s’entenguin. Per tant, vocació del que volem que siguin els
mitjans audiovisuals a Catalunya, nosaltres, el Parlament –i modestament, Convergència i Unió– vam plantejar-ho fa molts anys i així està funcionant.
Què més? En aquesta mateixa cambra, i més enllà del
que han estat els debats pressupostaris, també una moció que vam pactar en aquell moment, casualment
també amb Iniciativa per Catalunya i amb Esquerra Republicana –aquesta només va ser a tres bandes–, ens
comprometíem a modificar la Llei que crea el Consell
de l’Audiovisual. Per tant, sensibilitat, tota; vocació i
demostració política, tota.
Què més vam fer? Una compareixença del conseller de
la Presidència, el conseller Trias, a la Comissió de Control de la Corporació de Ràdio i Televisió. Ell diu, davant del debat que es produïa: «Si el Parlament ho creu
oportú, creï’s una comissió que estudiï la possibilitat de
modificar la Llei de creació de la Corporació Catalana.» Els grups, òbviament, ho vam acceptar, vam proposar-ho, vam tirar-ho endavant, i aquella Comissió
Punt 2
PLE DEL PARLAMENT
�14 de desembre de 1999
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Sèrie P - Núm. 5
48
s’ha estat reunint, pràcticament acabant els seus treballs, fins quatre dies abans de la convocatòria d’eleccions, cosa que va fer que, per aquesta raó, no es poguessin obtenir les conclusions d’aquella Comissió, que
havia estat amb vocació de modificació de la Llei de la
Corporació, però que més enllà d’això es veia, es palpava –i em guardaran de mentir qualsevol dels membres que formava part d’aquella Comissió de qualsevol
dels grups d’aquesta cambra– que va anar molt més
enllà del que havia de ser la pretesa modificació de la
Llei de la Corporació. Aquest Parlament ja estava sensibilitzat per això, ja fèiem aquesta feina.
I ve la campanya electoral, i dintre de la campanya
electoral –la precampanya, més aviat– algú descobreix
que s’hauria de fer un consell de l’audiovisual a
Catalunya. Ja hi era, i a partir d’aquí es dóna una marxa –i permeti’m l’expressió– sobre el tema de l’audiovisual, l’autoritat única. Hi va ficar mà tothom, partits
polítics, el mateix CAC; tothom ha anat inflant una
necessitat que, en un moment determinat –hi insisteixo– com és l’electoral, té una certa explicació que prengui un volum diferent del que seria el dia a dia. I acabem la campanya electoral, i què passa? Doncs, passen
dues coses més: Esquerra Republicana presenta una
proposició de llei per modificar la Llei del CAC; Iniciativa per Catalunya presenta una proposició de llei per
modificar la Llei de la Corporació.
Tot això, que no ens estranya res a ningú. I que els discursos d’avui han sigut molt simètrics, molt, i en algun
cas gairebé mimètics, no és fruit de la casualitat; és fruit
del debat de molt de temps de totes les forces polítiques
que hem estat interessades en aquesta qüestió. Això no
és cap novetat, això d’avui no és cap novetat. És la concreció d’un estat d’ànim, d’una preocupació que –hi
insisteixo– ha vingut des de fa molt de temps.
La Proposició de llei d’Esquerra Republicana, ja ho
hem dit pel dret i pel revés, estem disposats no només
a votar la presa en consideració, sinó que ja dic també
públicament que al cent per cent no hi estem d’acord,
però estem molt a prop del conjunt de la seva proposta. La Proposició de llei d’Iniciativa per Catalunya, que
ara han retirat, era la translació mimètica del que en
aquest moment ja està passant: elecció del director general, escoltat el Consell d’Administració de la Corporació. Com que això és el que ja diu la Llei i és el que
es feia, suposo que per aquesta raó, molt intel·ligentment, Iniciativa per Catalunya fa la seva retirada.
Punt 2
Escolti, aquesta és la situació. Això és al que hem arribat fins ara –això és al que hem arribat fins ara. I ara
què volem més? També ho hem dit, i també és molt
igual del que han dit tots vostès: volem modificar la
Llei de la Corporació, que ens permeti d’una forma
immediata elegir els seus membres del Consell d’Administració amb les característiques que vostès han
apuntat –que el conseller Trias ha dit que sí i que nosaltres, òbviament, perquè forma part del mateix discurs,
també hi estem d’acord–, amb unes competències segurament més àmplies, però molt més de gestió del que és
una empresa pública, i un CAC, una autoritat única en
l’audiovisual, diguem-li CAC o diguem-li com vulguem, però que, en definitiva, permeti fer tot allò que
s’aparti del que és la gestió del dia a dia, que és el que
PLE DEL PARLAMENT
ha de fer el Consell d’Administració, és a dir, diguem,
amb totes les cometes que vulguin, la «policia»; és a
dir, el control, el poder sancionar... En tot això estem
d’acord, ara, abans i quan en parlàvem fa molt de
temps.
Què més? L’elecció immediata dels membres del Consell d’Administració en el proper Ple –ja s’ha dit–; hi
estem absolutament d’acord. I què queda? Què queda
en aquest moment? L’única qüestió que queda pendent
quina és? Bé, és el nomenament del director general,
que al llarg d’aquesta sessió d’avui i al llarg d’aquests
dies que n’hem anat parlant en els passadissos i que
hem intentat trobar fórmules que ens poguessin acostar, hem anat acostant.
Però què ens podem trobar? I a continuació portaré
també la nostra idea de què és el que hem de fer. El
CAC, la Llei del CAC la podem modificar com
vulguem i quan vulguem, diríem, perquè les competències que li vulguem donar són exclusives, que emanen
del nostre propi Estatut i, per tant, no tindrem problemes. La podem fer tan aviat com vulguin; si es tracta de
fixar temps també el podríem fixar, i no tenim cap inconvenient que en molt poques setmanes, en molt pocs
mesos això pugui ser.
Què passa amb la Llei de modificació de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió? Passa el que s’ha dit: que
hi ha un component important que emana de la Llei
marc, i jo els ofereixo les següents possibilitats. Per una
banda, tot allò que des del Parlament de Catalunya siguem capaços –siguem capaços, no: això, és segur que
ho serem–..., sinó que ens permeti el marc estatutari
poder modificar des d’aquí, fem-ho des d’aquí. El que
no ens permeti, aquelles coses que després de discutir
a veure fins on arribem, que no ens permeti, jo dic que,
també, amb consens de tota la cambra, presentem proposicions de llei a Madrid per modificar aquell reguitzell de lleis –que no és una, només– que ens permetin,
després, poder desenvolupar aquells criteris que tots
plegats hem anat demostrant al llarg del dia d’avui com
a elements aclaridors del que ha de ser el marc audiovisual a Catalunya.
I retorno a la qüestió del director general. Seria un error que avui, com a final d’aquest debat, ens tanquéssim –convençuts, si fos el cas– que exclusivament i el
més important és el nomenament del director general.
I això ja s’ha dit, ja hi han aproximacions i algú en els
passadissos em deia, em confessava –i més d’un grup
polític–, em deia: «Home, és que és veritat que l’important, el més important no és el nomenament del director general. El més important és la Llei que doni poder
al CAC per fer el que ha de fer, la Llei que reguli la
Corporació de la forma que ha de fer-ho, però» –deia–
«donaria credibilitat que prenguéssim una mesura
d’aquestes característiques. Si fem això donarà credibilitat per a tot allò que després ha d’anar venint.»
Nosaltres ens ho prenem molt seriosament i volem que
hi hagi moltíssima, moltíssima claredat en la nostra
exposició i anar en la línia de compromís que agafem
amb la modificació de les lleis.
I acabo dient públicament a la cambra que una manera de creure, de donar fe, que la gent de Convergència
SESSIÓ NÚM. 4.1
�Sèrie P - Núm. 5
DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA
14 de desembre de 1999
49
i Unió estem compromesos amb aquest futur és que jo,
que sóc membre del Consell de l’Audiovisual de
Catalunya, en aquest moment presento la meva dimissió i formalment demà, de forma escrita, ho faré, però
avui, en la solemnitat d’aquesta cambra, en la solemnitat d’aquest debat, presento la meva dimissió. Això,
senyores i senyors diputats, va de debò.
Moltíssimes gràcies.
El president
comunicació als grups parlamentaris de les propostes
admeses es farà a les 10. El termini per a presentar les
propostes transaccionals serà a dos quarts d’una. La
comunicació als grups parlamentaris de les propostes
admeses es farà a la una del migdia. Comunicació a la
Mesa de les propostes de resolució que els grups parlamentaris sol·liciten que es votin separadament, a les
dues del migdia. La sessió del debat i la votació de les
propostes es reprendrà a dos quarts de cinc de la tarda.
Deu minuts abans, especialment per als nous diputats,
que encara no han tingut la pràctica de poder votar...
(Remor de veus.) No, no ho considerin una..., és que
realment es necessita una certa pràctica. I, en consideració als nous diputats, hi haurà a la disposició d’ells,
aquí, una sessió d’entrenament. (Rialles.)
Moltes gràcies, senyor diputat. Acabat el debat, aquesta
Presidència fa avinent que, per tal de donar compliment
a l’article 124 del Reglament, la tramitació de les propostes de resolució subsegüents a aquest debat serà la
següent.
Fins demà a la tarda, es suspèn la sessió.
Prego a les senyores diputades i als senyors diputats un
minut més d’atenció. El termini per a presentar les propostes de resolució serà demà al matí de 8.30 a 9.30. La
La sessió se suspèn a les vuit del vespre i tres minuts.
Punt 2
SESSIÓ NÚM. 4.1
PLE DEL PARLAMENT
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció de Pasqual Maragall al Debat general sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya. Transcripció al Diari de Sessions.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999-12-14
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Mitjans de comunicació
Parlament de Catalunya
Legislació
Catalunya
Description
An account of the resource
Diari de sessions que recull les intervencions dels diputats, entre ells Pasqual Maragall com a cap de la oposició i líder del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de sessions del Parlament de Catalunya
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 88
Discursos i conferències