2 10 54 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_intel_lige_ncia_de_l_equilibri_poli_tica_prosa.pdf 2f003fd80c81db7ce38aac722084e2a9 PDF Text Text Idioma CAT ES NÚM. 72 PERSONES | POLÍTICA Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant l'enregistrament del seu missatge institucional de Cap d'Any, el 30 de desembre del 2005. Fotografia de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOST 2024      Gestionar el consentiment �E n les properes pàgines voldria deixar al marge els debats polítics basats en posicions ideològiques, en declaracions programàtiques o en enfrontaments partidistes. Voldria, en canvi, centrar-me en les polítiques públiques; és a dir, en allò tangible que es promou des dels governs i s’executa des de les administracions públiques. Les polítiques públiques són la pista d’aterratge de la política. En aquest sentit, si la política s’ha definit a partir de dues dimensions sovint contradictòries -l’ànima platònica i l’ànima maquiavèl·lica-, les polítiques públiques són l’arena on ambdues han de combinar-se i concretar-se en resultats específics i en impactes sobre la realitat. Les polítiques públiques representen allò més complex de l’exercici de la política, doncs s’inspiren en utopies (platòniques) i reclamen el pragmatisme imprescindible (maquiavèl·lic) per passar de la teoria a la pràctica. Un difícil equilibri, efectivament. Pasqual Maragall, al meu entendre, va ser un polític preocupat i ocupat en les polítiques públiques. Primer per transformar Barcelona, després per intentar impulsar i reactivar Catalunya. En aquest segon moment s’hi va afegir José Montilla, tot i que, malgrat les evidents línies de continuïtat, es va produir certa pèrdua d’equilibri. Pasqual Maragall, tal com apunta el subtítol del llibre editat per Jaume Claret (2017) és pensament i acció; capacitat per reflexionar políticament sense renunciar al pragmatisme de �convertir aquestes reflexions en accions i impactes concrets. José Montilla, per la seva banda, va posar l’èmfasi en el pragmatisme, deixant en segon terme la construcció d’una utopia que, al meu parer, resulta també imprescindible per al disseny i la implementació de les polítiques públiques. Recordem que el lema de la campanya de José Montilla va ser un contundent i clarificador Fets, no paraules. Mentre Pasqual Maragall feia a partir de les paraules que articulaven un projecte polític, un somni de futur; José Montilla va menysprear les paraules per poder posar tot l’èmfasi en els fets. Probablement aquesta opció tenia justificacions vinculades a l’estratègia electoral del moment; però al focalitzar tota l’atenció en l’acció li treia, de fet, tota la força i la consistència que només li donen les paraules. És en la combinació de fets i paraules on trobem la peculiar aportació política de Pasqual Maragall i, sobretot, de les seves polítiques públiques. Aquest equilibri entre el pensament i l’acció es pot rastrejar tant en la seva etapa barcelonina com en la catalana. En ambdós casos, Maragall prepara des del pensament uns programes plens d’utopia que, posteriorment, trasllada a l’acció des del pragmatisme. En la seva tasca de govern resulta indestriable el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Només a títol d’exemple, coincidint amb la celebració de les Olimpíades de París, podem avui recordar l’estiu de 1992 i constatar com les Olimpíades de Barcelona van concretar-se en un seguit de polítiques públiques �que van transformar la ciutat a través d’accions reals i tangibles, alhora que s’inspiraven en un coneixement de la història i expressaven idees i projectes de futur. En paraules de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall va començar el seu parlament recordant l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar l’any 1936 al mateix escenari i que, malauradament, no va poder tenir lloc a causa de l’inici de la Guerra Civil. També va tenir un record per a Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat pel feixisme. Pot sorprendre avui, però Maragall va afirmar que parlava en nom del President de la Generalitat i del President del Govern Espanyol, als quals honorava representar.» (Entrada al blog 25/7/2022). Un polític que pensa i fa Un coneixement de la història que permetia equilibrar la gestió d’un gran esdeveniment amb el reconeixement del passat i amb la projecció de la ciutat cap el futur. Més enllà d’aquest moment tan destacat, el conjunt de la trajectòria de Pasqual Maragall es veu impregnat d’aquesta capacitat per enllaçar el seu projecte polític amb el desplegament de polítiques públiques. Una capacitat que té molt a veure amb un lideratge basat en una peculiar combinació de teoria i pràctica. Maragall és un polític que pensa i fa; un polític que harmonitza el seu coneixement �acadèmic amb la seva implicació en la transformació efectiva de la realitat. En aquest sentit, no és casual que els inicis tant de la seva etapa d’alcalde com del període on va exercir, primer, com a líder de l’oposició al Govern i, posteriorment, com a President de la Generalitat, vinguessin precedits d’un temps per estudiar i pensar sense el qual no podem entendre les seves accions posteriors. Així doncs, el pensament de Pasqual Maragall abans d’arribar a l’ajuntament de Barcelona es construeix a partir d’una trajectòria acadèmica que li proporciona no només coneixement sinó, potser més rellevant, criteris i valoracions que li permeten tant entendre el present com imaginar possibles escenaris de futur. D’entrada, Maragall va estudiar Dret i La seva darrera i Economia a la crucial etapa formativa serà a Nova York, on, Universitat de Barcelona. Durant aquest període (1957- entre 1971 i 1973, farà un màster en estades al estranger, Economia Política a la New School for Social que començaven a Research. 1965) va realitzar dues perfilar els seus interessos i els seus punts de vista. La primera la va realitzar l’any 1963 a Estrasburg, on va estudiar dret europeu comparat; mentre la segona la va fer a Roma l’any següent, apropant-se als models de desenvolupament territorial analitzats des de l’Associazione per lo Sviluppo dell’Industria nel �Mezzogiorno. Després d’aquesta etapa formativa inicial, al 1965, va incorporar-se al Gabinet de programació de l’Ajuntament de Barcelona i al servei d’estudis del Banc Urquijo, dues experiències de les quals n’extrauria un important aprenentatge pràctic. De manera simultània, ja al 1966, aprofundeix en l’estudi de la planificació territorial amb una nova estada a l’estranger, aquest cop a París. Finalment, la seva darrera i crucial etapa formativa serà a Nova York, on, entre 1971 i 1973, farà un màster en Economia Política a la prestigiosa New School for Social Research. Aquesta trajectòria acadèmica no és anecdòtica sinó que ens permet entendre les característiques de la seva acció política. Sobretot a Nova York, Maragall es va veure immers en un entorn intel·lectual on el progressisme liberal tenia una forta presència. S’impregna, així, d’una mirada socialdemòcrata que dotarà de sentit tant al seu pensament com a la seva acció política. L’experiència, en paraules d’Oriol Nel·lo, va ser estimulant i intel·lectualment molt enriquidora: «(…) es tractava d’un centre marcat per l’empremta de pensadors “marxistes a l’americana” molt antidogmàtics (com Paul M. Sweezy, Paul Baran i Harry Magdoff, entre d’altres), que congeniava amb les seves afinitats intel·lectuals i polítiques. Això li va permetre estudiar en profunditat els clàssics els fisiòcrates, Ricardo, Marx i Keynes- en un ambient cultural en el qual s’estaven gestant els treballs de David M. Gordon sobre la pobresa urbana, els de James O’Connor sobre la crisi fiscal de la ciutat o els estudis de David Harvey sobre la �segregació urbana. A l’estímul acadèmic, s’hi afegí l’impacte del coneixement directe de la metròpolis americana, llavors a un pas de la fallida econòmica.» D’aquesta reflexió intel·lectual en sorgirà la preocupació pel futur de les ciutats, així com un conjunt de polítiques públiques urbanes que incorporaran aspectes com la perspectiva estratègica, el desenvolupament endogen, la necessitat de la col·laboració público-privada o un estil de lideratge que es caracteritza més per la seducció i l’articulació que per la imposició i les instruccions. D’aquesta manera, tot el bagatge acadèmic s’equilibra amb la voluntat d’incidir en la realitat. I Maragall, en el seu estil, després de pensar es concentra en l’acció i aconsegueix que la política aterri en les polítiques públiques. Un recorregut similar defineix la seva segona S’impregna d’una gran experiència mirada socialdemòcrata que política, que culmina la Generalitat de dotarà de sentit tant al seu pensament com a Catalunya (2003). Una la seva acció política. amb la Presidència de posició d’alta responsabilitat política que, de nou, arriba precedida d’un període de reflexió i dedicació acadèmica. Així, després de renunciar a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall es va traslladar a Roma on, entre 1997 i 1998, va dirigir un projecte de recerca (Europa Prossima) i va coordinar un cicle de seminaris �sobre el mateix tema a la Università degli Studi di Roma. ‘Govern a l’ombra’ Aquest període, junt amb l’etapa a l’oposició al Parlament de Catalunya (1999-2003), on va desplegar una enriquidora iniciativa a través del seu govern a l’ombra, li va servir per, un cop a la Presidència, desplegar ràpidament unes polítiques públiques prèviament pensades (com és el cas de la llei de barris) i, també, per disposar d’un model de país i d’una idea sobre com encaixar la relació entre Catalunya, Espanya i Europa. Segurament, usant l’expressió de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el projecte va quedar inacabat potser truncat- però seguia representant l’acció d’un polític que pensava i actuava. No voldria finalitzar aquest article sense incorporar un nou tema i evitar la sensació d’una obra de govern que, fonamentada en la solidesa acadèmica, imposa l’òptica tecnocràtica a la perspectiva política. Pasqual Maragall pensa, però governa més des de la democràcia que des de la tecnocràcia. Aquesta darrera frase pot ser polèmica i, en tot cas, la utilitzo per a situar-me en un debat clàssic en l’àmbit de les polítiques públiques. El debat que exemplifiquen els títols dels llibres de dos dels referents d’aquesta disciplina: Speaking Truth to Power d’Aron Wildavsky (1979) i The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). �Per a Wildavsky, els que tenen el Pasqual Maragall ja se coneixement, els situava en el terreny de la democràcia quan experts i els aquells que han encara la posició tecnocràtica era d’explicar la veritat als dominant. tecnòcrates, són governants o, si es prefereix, aquells que han de determinar els continguts de les polítiques públiques. En canvi, per a Lindblom és la democràcia, expressada a través de la conversa pública, allò que dota les polítiques públiques de la necessària intel·ligència per fer front als complexos problemes de la ciutadania. En el marc d’aquest debat, l’anàlisi de les polítiques públiques ha estat dominat per les posicions tecnocràtiques fins els anys 90, quan es produeix l’anomenat gir deliberatiu (Frank Fischer, 2002) o, expressat d’altra manera, la democratització de les polítiques públiques. Intel·ligència democràtica Pasqual Maragall ja se situava en el terreny de la democràcia quan encara la posició tecnocràtica era dominant. Ho podem constatar a través de la seva pionera aposta per la participació ciutadana des de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que des de la Generalitat va impulsar per primer cop una política de reforçament democràtic. Ja en el Pacte del Tinell, parlant de polítiques públiques, es reconeixia la voluntat de canviar tant els seus �continguts com les seves formes, impregnant-les de qualitat i sensibilitat democràtica. D’aquesta manera, l’obra de govern de Pasqual Maragall pot interpretar-se des d’un doble equilibri. D’una banda, l’equilibri entre el pensament i l’acció. D’altra banda, l’equilibri entre el coneixement expert i la deliberació democràtica. El primer li facilita l’aterratge de la política a les polítiques públiques, mentre el segon li facilita dotar a aquestes polítiques no només d’eficiència tècnica sinó, sobretot, d’intel·ligència democràtica. Probablement aquesta intel·ligència és el tret principal del llegat de Pasqual Maragall. Arxivat a Barcelona · Catalunya · Maragall · Montilla · Política Compartir     Quim Brugué És catedràtic de Ciència Política, Universitat de Girona.  �Articles relacionats | Persones Mercè Crosas: «El benefici de compartir el coneixement científic és per a tota la societat» Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL LAIA REVENTÓS ROVIRA Maria Nicolau: «Part de l’hostaleria podria cremar tota i no passaria res» Keir Starmer, l’home que solia arribar tard RAFAEL RAMOS I MARÍN ÀNGELA VINENT Qui som? Fundadors Butlletí Quinzenal Som una plataforma subscriptors periodística de debat obert i Una proposta plural i a la vegada un periodística amb instrument d’acció ideològica subscriptors polítiques de disposats a canviar privacitat Correu electrònic Accepto les �i política pel damunt de blocs les coses. Rebre el butlletí i de partits. Subscriure’m ara © 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació � https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_inteligencia_del_equilibrio_poli_tica_prosa.pdf c4602c8001ceba9fca68dea26bce3303 PDF Text Text Idioma CAT ES SUSCRIBIRME ACCESO SUSCRIPTORES  DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO   SALIR   ACCESO SUSCRIBIRME SUSCRIPTORES REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA  PERSONAS   Búsqueda... NÚM. 72 Pasqual Maragall: la inteligencia del equilibrio En su tarea de gobierno resultan inescindibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones El presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, durante la grabación de su mensaje institucional de Fin de Año, el 30 de diciembre de 2005. Fotografía de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOSTO 2024 Gestionar el consentiment � E     n las próximas páginas querría dejar al margen los debates políticos basados en posiciones ideológicas, en declaraciones programáticas o en enfrentamientos partidistas. Querría, en cambio, centrarme en las políticas públicas; es decir, en aquello tangible que se promueve desde los gobiernos y se ejecuta desde las administraciones públicas. Las políticas públicas son la pista de aterrizaje de la política. En este sentido, si la política se ha definido a partir de dos dimensiones a menudo contradictorias –el alma platónica y el alma maquiavélica–, las políticas públicas son la arena donde ambas tienen que combinarse y concretarse en resultados específicos y en impactos sobre la realidad. Las políticas públicas representan lo más complejo del ejercicio de la política, pues se inspiran en utopías (platónicas) y reclaman el pragmatismo imprescindible (maquiavélico) para pasar de la teoría a la práctica. Un difícil equilibrio, efectivamente. Pasqual Maragall, en mi opinión, fue un político preocupado por y ocupado en las políticas públicas. Primero, para transformar Barcelona; después, para intentar impulsar y reactivar Cataluña. A este segundo momento se añadió José Montilla, aunque, a pesar de las evidentes líneas de continuidad, se produjo cierta pérdida de equilibrio. Pasqual Maragall, tal como apunta el �subtítulo del libro editado por Jaume Claret (2017) es pensamiento y acción; capacidad para reflexionar políticamente sin renunciar al pragmatismo de convertir estas reflexiones en acciones e impactos concretos. José Montilla, por su parte, puso el énfasis en el pragmatismo, dejando en segundo término la construcción de una utopía que, a mi parecer, resulta también imprescindible para el diseño y la implementación de las políticas públicas. Recordemos que el lema de la campaña de José Montilla fue un contundente y clarificador Hechos, no palabras. Mientras Pasqual Maragall hacía a partir de las palabras que articulaban un proyecto político, un sueño de futuro, José Montilla despreció las palabras para poder poner todo el énfasis en los hechos. Probablemente esta opción tenía justificaciones vinculadas a la estrategia electoral del momento; pero al focalizar toda la atención en la acción le quitaba de hecho, toda la fuerza y la consistencia que solo le dan las palabras. Es en la combinación de hechos y palabras donde encontramos la peculiar aportación política de Pasqual Maragall y, sobre todo, de sus políticas públicas. Este equilibrio entre el pensamiento y la acción se puede rastrear tanto en su etapa barcelonesa como en la catalana. En ambos casos, Maragall prepara desde el pensamiento unos programas llenos de utopía que, posteriormente, traslada a la acción desde el pragmatismo. En su tarea de gobierno resultan indistinguibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones. Solo a título de �ejemplo, coincidiendo con la celebración de las Olimpiadas de París, podemos hoy recordar el verano de 1992 y constatar cómo las Olimpiadas de Barcelona se concretaron en una serie de políticas públicas que transformaron la ciudad a través de acciones reales y tangibles, a la vez que se inspiraban en un conocimiento de la historia y expresaban ideas y proyectos de futuro. En palabras de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall empezó su parlamento recordando la Olimpíada Popular que se tenía que celebrar en 1936 en el mismo escenario y que, desgraciadamente, no pudo tener lugar a causa del inicio de la Guerra Civil. También tuvo un recuerdo para Lluís Companys, presidente de la Generalitat fusilado por el fascismo. Puede sorprender hoy, pero Maragall afirmó que hablaba en nombre del Presidente de la Generalitat y del Presidente del Gobierno Español, a los cuales se honraba en representar.» (Entrada del blog 25/7/2022). Un político que piensa y hace Un conocimiento de la historia que permitía equilibrar la gestión de un gran acontecimiento con el reconocimiento del pasado y con la proyección de la ciudad hacia el futuro. Más allá de este momento tan destacado, el conjunto de la trayectoria de Pasqual Maragall se ve impregnado de esta capacidad para enlazar su proyecto político con el despliegue de políticas públicas. Una �capacidad que tiene mucho que ver con un liderazgo basado en una peculiar combinación de teoría y práctica. Maragall es un político que piensa y hace; un político que armoniza su conocimiento académico con su implicación en la transformación efectiva de la realidad. En este sentido, no es casual que los inicios tanto de su etapa de alcalde como del periodo en que ejerció, primero, como líder de la oposición al Gobierno y, posteriormente, como presidente de la Generalitat, vinieran precedidos de un tiempo para estudiar y pensar sin el cual no podemos entender sus acciones posteriores. Así pues, el pensamiento de Pasqual Maragall antes de llegar al Ayuntamiento de Barcelona se construye a partir de una trayectoria académica que le proporciona no solo conocimiento sino, quizás más relevante, criterios y valoraciones que le permiten tanto entender el presente como imaginar posibles escenarios de futuro. De entrada, Maragall estudió Derecho y Su última y crucial Economía en la etapa formativa será en Nueva York, donde, Universitat de Barcelona. Durante este periodo (1957- entre 1971 y 1973, hará un máster en estancias en el Economía Política en la New School for Social extranjero, que Research. 1965) realizó dos empezaban a perfilar sus intereses y sus puntos de vista. La primera la realizó en 1963 en Estrasburgo, donde estudió derecho europeo �comparado; mientras la segunda la hizo en Roma el año siguiente, acercándose a los modelos de desarrollo territorial analizados desde la Associazione por lo Sviluppo dell’Industria nel Mezzogiorno. Después de esta etapa formativa inicial, en 1965 se incorporó al Gabinete de Programación del Ayuntamiento de Barcelona y al servicio de estudios del Banco Urquijo, dos experiencias de las cuales extraería un importante aprendizaje práctico. De manera simultánea, ya en 1966, profundiza en el estudio de la planificación territorial con una nueva estancia en el extranjero, esta vez en París. Finalmente, su última y crucial etapa formativa tendrá lugar en Nueva York, donde, entre 1971 y 1973, hará un máster en Economía Política en la prestigiosa New School for Social Research. Esta trayectoria académica no es anecdótica sino que nos permite entender las características de su acción política. Sobre todo en Nueva York, Maragall se vio inmerso en un entorno intelectual donde el progresismo liberal tenía una fuerte presencia. Se impregna, así, de una mirada socialdemócrata que dotará de sentido tanto a su pensamiento como su acción política. La experiencia, en palabras de Oriol Nel·lo, fue estimulante e intelectualmente muy enriquecedora: «(…) se trataba de un centro marcado por la impronta de pensadores “marxistas a la americana” muy antidogmáticos (como Paul M. Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff, entre otros), que congeniaba con sus afinidades intelectuales y �políticas. Esto le permitió estudiar en profundidad a los clásicos –los fisiócratas, Ricardo, Marx y Keynes– en un ambiente cultural en el cual se estaban gestando los trabajos de David M. Gordon sobre la pobreza urbana, los de James O’Connor sobre la crisis fiscal de la ciudad o los estudios de David Harvey sobre la segregación urbana. Al estímulo académico, se añadió el impacto del conocimiento directo de la metrópolis americana, entonces a un paso de la quiebra económica.» De esta reflexión intelectual surgirá la preocupación por el futuro de las ciudades, así como un conjunto de políticas públicas urbanas que incorporarán aspectos como la perspectiva estratégica, el desarrollo endógeno, la necesidad de la colaboración público-privada o un estilo de liderazgo que se caracteriza más por la seducción y la articulación que por la imposición y las instrucciones. De este modo, todo el bagaje académico se equilibra con la voluntad de incidir en la realidad. Y Maragall, en su estilo, después de pensar se concentra en la acción y consigue que la política aterrice en las políticas públicas. Un recorrido similar define su segunda gran Se impregna de una experiencia política, mirada socialdemócrata que que culmina con la Presidencia de la Generalitat de Cataluña (2003). Una posición de alta responsabilidad política que, de nuevo, dotará de sentido tanto a su pensamiento como a su acción política. �llega precedida de un periodo de reflexión y dedicación académica. Así, después de renunciar a la alcaldía de Barcelona, Pasqual Maragall se trasladó a Roma donde, entre 1997 y 1998, dirigió un proyecto de investigación (Europa Prossima) y coordinó un ciclo de seminarios sobre el mismo tema en la Università degli Studi di Roma. ‘Gobierno en la sombra’ Este periodo, junto con la etapa en la oposición en el Parlamento de Cataluña (1999-2003), donde desplegó una enriquecedora iniciativa a través de su gobierno en la sombra, le sirvió para, ya en la Presidencia, desplegar rápidamente unas políticas públicas previamente pensadas (como es el caso de la ley de barrios) y, también, para disponer de un modelo de país y de una idea sobre cómo articular la relación entre Cataluña, España y Europa. Seguramente, usando la expresión de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el proyecto quedó inacabado –quizás truncado– pero continuaba representando la acción de un político que pensaba y actuaba. No quisiera terminar este artículo sin incorporar un nuevo tema y evitar la sensación de una obra de gobierno que, fundamentada en la solidez académica, impone la óptica tecnocrática a la perspectiva política. Pasqual Maragall piensa, pero gobierna más desde la democracia que desde la tecnocracia. Esta última frase puede ser polémica y, en todo caso, la utilizo para situarme en un debate clásico en el ámbito de las políticas �públicas. El debate que ejemplifican los títulos de los libros de dos de los referentes de esta disciplina: Speaking Truth to Power de Aron Wildavsky (1979) y The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). Para Wildavsky, los que tienen el Pasqual Maragall ya se conocimiento, los situaba en el terreno de la democracia cuando expertos y los quienes tienen que la posición tecnocrática era explicar la verdad a los todavía dominante. tecnócratas, son gobernantes o, si se prefiere, los que tienen que determinar los contenidos de las políticas públicas. En cambio, para Lindblom es la democracia, expresada a través de la conversación pública, lo que dota a las políticas públicas de la necesaria inteligencia para hacer frente a los complejos problemas de la ciudadanía. En el marco de este debate, el análisis de las políticas públicas ha sido dominado por las posiciones tecnocráticas hasta los años 90, cuando se produce el llamado giro deliberativo (Frank Fischer, 2002) o, expresado de otra manera, la democratización de las políticas públicas. Inteligencia democrática Pasqual Maragall ya se situaba en el terreno de la democracia cuando la posición tecnocrática era todavía dominante. Lo podemos constatar a través �de su pionera apuesta por la participación ciudadana desde el Ayuntamiento de Barcelona, mientras que desde la Generalitat impulsó por primera vez una política de reforzamiento democrático. Ya en el Pacto del Tinell, hablando de políticas públicas, se reconocía la voluntad de cambiar tanto sus contenidos como sus formas, impregnándolas de calidad y sensibilidad democrática. De este modo, la obra de gobierno de Pasqual Maragall puede interpretarse desde un doble equilibrio. Por un lado, el equilibrio entre el pensamiento y la acción. Por otro, el equilibrio entre el conocimiento experto y la deliberación democrática. El primero le facilita el aterrizaje de la política en las políticas públicas, mientras que la segunda le facilita dotar a estas políticas no solo de eficiencia técnica sino, sobre todo, de inteligencia democrática. Probablemente esta inteligencia es el rasgo principal del legado de Pasqual Maragall. Archivado en Barcelona · Cataluña · Maragall · Montilla · Política Compartir Quim Brugué      �Es catedrático de Ciencia Política, Universidad de Girona. Artículos relacionados | La república insostenible LLUÍS BASSETS Mercè Crosas: «El beneficio de compartir el conocimiento científico es para toda la sociedad» LAIA REVENTÓS ROVIRA Contra lo ‘woke’ CARMEN DOMINGO Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL �¿Quiénes somos? Fundadores Somos una plataforma suscriptores periodística de debate abierto Una propuesta y a la vez un instrumento de periodística con acción ideológica por encima suscriptores políticas de de bloques y de partidos. dispuestos a cambiar privacidad las cosas. Boletín Quincenal Correo electrónico Acepto las Recibir el boletín Suscribirme © 2018 – 2024 Politica&Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIOS | Aviso Legal | Política de Privacidad | Política de Cookies | Condiciones de contratación � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri Creator An entity primarily responsible for making the resource Brugué, Quim Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024/08/07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- President de la Generalitat de Catalunya Govern Polítiques públiques Acció política Description An account of the resource Article publicat al n.72 de la revista Política & Prosa. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Abstract A summary of the resource. En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/" target="_blank" rel="noopener">https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2682/viatges_internacionals_PMaragall_2004.pdf 6d1b389d6a5e2e5f6dc8a9dde554a75e PDF Text Text Acció de Govern Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya 2004 SUÏSSA DAVOS 23, 24 i 25 de gener Intervenció del President “The Case for Olympic Truce” Intervenció del President "The World in 2014: The Battle between Nation States and Regional Blocs" Intervenció del President "Closing Remarks to the Open Forum 2004" BÈLGICA BRUSSEL·LES 19 de febrer Entrevista amb Javier Solana, Alt Representant per a la PESC Entrevista amb Pedro Solbes, Comissari d'Economia i Afers Monetaris Entrevista amb Romano Prodi, President de la Comissió Europea Recepció d'Any Nou del Patronat Català pro Europa Sopar amb Michel Barnier, Comissari de Política Regional i Afers Institucionals Dinar amb eurodiputats i alts càrrecs catalans a les institucions comunitàries FRANÇA MONTPELLIER I PERPINYÀ 18 i 19 de març Signatura de l'acord de cooperació futura entre Catalunya, Aragó, Midi-Pyrénées i Languedoc-Roussilon Visita a la Casa de Catalunya de Perpinyà FRANÇA PARÍS 2 i 3 de maig Inauguració del Congrés Fundacional de Ciutats i Governs Locals Units Trobada Internacional sobre l'organització del territori Entrevista privada amb Valéry Giscard d'Estaign Visita a l'exposició de Joan Miró al Centre Georges Pompidou Dinar amb François Hollande i altres representants del PSF MARROC RABAT, AGADIR, CASABLANCA, MARRAKESH, TÀNGER 27, 28 i 29 de maig Audiència amb SM El Rei del Marroc Mohamed IV Ofrena floral al Mausoleu de Hassan II Entrevista privada amb la diputada marroquina Nouzha Skalli Entrevista amb Mohamed Benaïssa, ministre d'Afers Exteriors del Marroc Conferència del MHP "Le Processus de Barcelone aujourd'hui: les défis et les espoirs" Sopar ofert per Mohamed Benaïssa, Ministre d'Afers Exteriors del Marroc ( Esmorzar privat amb Driss Jettou, Primer Ministre del Marroc Inauguració del Fòrum "Les relations economiques Maroc-Espagne " Trobada amb el wali de Casablanca Ofrena floral al monument conmemoratiu dels atemptats de Casablanca Presentació conclusions de la taula rodona sobre cooperació Marroc-Catalunya Dinar ofert pel President a les personalitats econòmiques catalanes i del Marroc Trobada amb els empresaris catalans Visita al COPCA i inauguració de la Plataforma empresarial del COPCA Visita a la mesquita Hassan II amb el wali de Casablanca Entrevista amb el wali de Marrakesh Dinar amb catalans al Marroc, amb assistència de les autoritats de Tànger Taula rodona "Societat civil i desenvolupament ", amb ONG's i societat civil ALGÈRIA ALGER 3, 4 i 5 de setembre Sopar amb Juan Bautista Leña, Ambaixador d'Espanya a Algèria Trobada amb empresaris catalans a Algèria Audiència amb Ahmed Ouyahia, Primer Ministre 1 �Entrevista amb Abdelaziz Belkhadem, Ministre d'Exteriors Sopar ofert per Abdelmalek Sellal, Ministre dels Recursos de l'Aigua Entrevista amb Khalida Toumi, Ministra de Cultura Entrevista amb Daho Ould Kablia, Ministre de l'Interior Entrevista amb Karim Djoudi, Ministre de Finances, encarregat de la Reforma Financera Seminari: Les relacions econòmiques Algèria-Espanya Dinar ofert pel President a les personalitats econòmiques d'Algèria i Catalunya Conferència sobre els nous Reptes del Procés Euro-Mediterrani Entrevista amb Chérif Rahmani, Ministre de l'Ordenament del Territori i Medi Ambient XINA I JAPÓ BEIJING, FUZHOU, SHANGHAI, MACAO, TOKIO Del 18 al 23 d’octubre Acte d'inauguració de la Plataforma Empresarial del COPCA Entrevista amb el Ministre de Comerç Dinar ofert per l'ambaixada espanyola als empresaris catalans Entrevista amb membres del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics Beijing 2008 Entrevista amb el Ministre Assistent d'Assumptes Exteriors Sopar ofert per Chen Haosu, President de l'Ass. de l'Amistat amb els pobles estrangers Esmorzar amb responsables d'empreses catalanes que acompanyen al viatge Dinar amb touroperadors xinesos Entrevista amb Jia Quinglin, President de la Conf. Consultiva Política del Poble Xinès Visita al campus de la China Europe International Business School (CEIBS) Reunió amb empreses catalanes a l'àrea de Shanghai Cloenda de la sessió sobre medi ambient amb empreses catalanes Visita a la fàbrica Relats Insulation Material Entrevista amb l'Alcalde de Shanghai Final Mundial B hockey patins Catalunya-Anglaterra a Macao Recepció a l'Ambaixada d'Espanya als catalans residents al Japó Sopar ofert per l'Ambaixador d'Espanya a Tokio Entrevista amb Kazuyuki Kinbara, director per a Europa de Keidanren Signatura del conveni entre Casa Asia i la Japan Foundation Visita a la Japan External Trade Organization (JETRO) Esmorzar amb representants de Nissei Giin Renmei Entrevista amb Syuzen Tanigawa, viceministre d'Assumptes Exteriors Entrevista amb el príncep hereu del Japó Conferència del President "Cataluña como destino de las inversiones" i sopar Entrevista amb el diari Nikkei Acte d'inauguració de la Plataforma Empresarial del COPCA Dinar amb Kenzaburo Oé, Premi Nobel de Literatura BÈLGICA BRUSSEL·LES 17 de novembre Entrevista amb Jacques Delors, expresident de la Comissió Europea Dinar informal amb els Presidents dels "Quatre Motors per a Europa" Entrevista amb M. Janez Popotocnic, futur Comissari de Recerca Entrevista amb Jacques Barrot, Comissari de Política Regional Sessió commemorativa X Aniversari del Comitè de les Regions Intervenció en la taula rodona "Regions i ciutats, pilars de la nova Europa" MÈXIC MÈXIC DF, ZAPOPAN, GUADALAJARA Del 24 al 28 de novembre Visita a l'Orfeó Català a Mèxic Entrevista amb Ariadna García, periodista del Diari Reforma Visita al Museu Nacional d'Antropologia Sopar ofert per Cristina Barrios, ambaixadora espanyola a Mèxic Visita al Museu del "Templo Mayor" Dinar ofert per Luis Ernesto Derbez Bautista, Ministre de Relacions Exteriors Entrevista amb Fernando Canales Clariond, Ministre d'Economia Entrevista amb Vicente Fox, president de Mèxic Esmorzar amb els periodistes que acompanyen en el viatge 2 �Donació a la ciutat de Guadalajara de l'escultura de Josep Llimona "Sant Miquel" Inauguració de l'exposició "La Divina Comedia" de Miquel Barceló Dinar ofert per Emilio González, presidente Municipal de Guadalajara Conferència a càrrec del President amb el títol "Elogio de la Hospitalidad" Visita al Museu d'Art de Zapopan Inauguració de l'exposició "Retrospectiva" d'Antoni Tàpies Sopar privat ofert per José Trinidad Padilla, rector de la Universidad de Guadalajara Inauguració de la XVIII Fira Internacional del Llibre de Guadalajara Lliurament del Premi de Literatura Juan Rulfo a Juan Goytisolo Recorregut inaugural pel Gran Saló d'Exposicions de la FIL Inauguració del Pavelló de la Cultura Catalana a la FIL Dinar ofert pel Govern català i per la FIL Sopar ofert pel Fondo de Cultura Económica en honor a Juan Goytisolo Esmorzar amb una delegació d'empresaris catalans Acte d'homenatge a l'exili català Trobada amb els representants del sector editorial i escriptors presents a la FIL Homenatge a Manuel Vázquez Montalbán FRANÇA TOULOUSE 19 de novembre Visita a la seu d'Airbus Dinar de treball i visita als laboratoris de Sanofi-Aventis Visita a les instal·lacions de Prologue Biotech Trobada amb el President de la regió Midi-Pyrénées Martin Malvy Presentació del llibre "Républicains espagnols en Midi-Pyrénées" 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, el 2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Gabinet del president Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals President de la Generalitat de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Viatges i visites Description An account of the resource Document resum de l'activitat internacional del President Pasqual Maragall durant el seu mandat. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2685/internacional_MHPMaragall_2005.pdf 1281ab7cd2d1472e986ff6b9fb70944f PDF Text Text Acció de Govern Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya 2005 BÈLGICA BRUSSEL·LES 19 i 20 de gener Reunió amb Carlos Bastarreche, ambaixador representant permanent d'Espanya a la UE Dinar amb els alts càrrecs catalans de la Comissió Europea Reunió amb Javier Solana, Alt Representant per a la Política Exterior de la UE Reunió amb Eneko Landaburu, Dtor Gral de Relacions Exteriors de la Comissió Europea Pressa de possessió d'Anna Terrón com a Delegada del Govern a Brussel·les Reunió amb Joaquin Almunia, Comissari d'Afers Econòmics i Monetaris Acte de celebració de l'Any Nou Sopar amb els diputats catalans al Parlament Europeu Entrevista amb Josep Borrell, president del Parlament Europeu Reunió amb José Manuel Barroso, president de la Comissió Europea SUÏSSA DAVOS 28 de gener Intervenció a la Cena Iberoamericana “ Which way now" Intervenció a la taula "Europe 2020: Dressing up for the occasion" URUGUAI MONTEVIDEO 1 i 2 de març Esmorzar amb la delegació de premsa catalana Trobada amb Enrique Iglesias, president del Banco Interamericano de Desarrollo (BID) Sessió solemne de l'Assemblea General d’acte de traspàs de poders a Tabaré Vázquez Entrevista en directe per Canal 5 d'Uruguai Entrevista amb Julio Maria Sanguineti, senador i ex-president de l'Uruguai Entrevista amb Néstor Kirchner, president de l'Argentina Dinar-Conferència del President "Catalunya pont entre la Unió Europea i Mercosur" Visita al Museu Torres Garcia i al Casal Català de Montevideo Ofrena floral al Monument del President Companys ITALIA CIUTAT DEL VATICÀ 8 d’abril Funeral solemne en memòria del Papa Joan Pau II TURQUIA ISTAMBUL, ANKARA 14, 15 i 16 d’abril Conferència "The Barcelona Process at 10: a time of new opportunities" Sopar ofert per Mimar Kadir Topbas, alcalde d'Istambul Esmorzar amb els empresaris de la delegació catalana Inauguració del seminari empresarial Catalunya – Turquia Signatura de l'Acord entre les Cambres de Comerç de Barcelona i d'Istanbul Visita al Parlament Turc Trobada amb Tayyip Erdogan, primer Ministre de Turquia Sopar ofert per Abdullah Gül, ministre d'Afers Exteriors i viceprimer ministre Esmorzar amb la premsa catalana Visita a l'exposició sobre el llibre català al Museu d’Art Modern d’Istanbul Dinar amb representants de la societat civil i intel·lectuals turcs FRANÇA PARÍS 20 d’abril Entrevista amb Michel Barnier, ministre d'Afers Exteriors Entrevista amb Jacques Delors BÈLGICA BRUSSEL·LES Entrevista amb José Manuel Barroso, president de la Comissió Europea 1 �26 d’abril FRANÇA PARÍS 13 de maig Lliurament del XVII Premi Internacional Catalunya 2005 al filòsof Claude Lévi-Strauss ISRAEL, JORDÀNIA I PALESTINA TEL AVIV, JERUSALEM, RAMALLAH, GAZA, MAR MORT Del 19 al 22 de maig Entrevista amb Simon Peres Ofrena floral al lloc de l'assassinat de Yitzak Rabin Sopar ofert per Eudaldo Miralpeix, ambaixador d'Espanya a Israel Entrevista amb Ehud Olmert, viceprimer Ministre i ministre d'Indústria Comerç i Treball Visita al nou Museu de l'Holocaust i a la ciutat vella de Jerusalem Entrevista amb Adnan Badran, primer ministre de Jordània Sopar ofert pel Rei Abdullah II de Jordània World Economic Forum. Panel sobre els 10 anys del Procés de Barcelona Entrevista amb Karen Koning Abu Zayd, comissària de les UNRWA Entrevista amb el Rei Abdullah II de Jordània Entrevista amb André Azoulay, conseller del Rei del Marroc Entrevista amb Ahmed Qurie, primer ministre palestí Dinar amb personalitats palestines de Jerusalem Entrevista amb Hassan Khreisheh i Ghazi Hananieh, vicepresidents del Parlament palestí Entrevista amb Nasser Al-Qidwa, ministre d'Afers Exteriors de l'ANP Ofrena floral a la tomba de Iàsser Arafat Entrevista amb Mahmoud Abbas, president de l'Autoritat Palestina Visita a l'Ajuntament de Gaza City Visita al Parc de la Pau 'Gaza-Barcelona' i al barri d'East Al Nasser Visita al camp de refugiats de Jabaliya Visita a l'Instituto Hispano-Palestino de Gaza Visita al Laboratori Fitosanitari (DARP) Recepció oficial oferta per l'Ajuntament de Gaza Entrevista amb Moshé Katzav, president d'Israel Lliurament dels Premis del partit de futbol entre nens israelians i palestins FRANÇA NÎMES 27 de maig Míting a favor de la Constitució Europea "La France et l'Europe à l'heure des choix" PORTUGAL LISBOA 22 i 23 de juny Sopar amb opinadors portuguesos Esmorzar amb José Manuel Carrilho, candidat PS portuguès a l'alcaldia de Lisboa Dinar privat amb Jorge Sampaio, president de Portugal Entrevista amb José Sócrates, primer ministre de Portugal FRANÇA PERPINYÀ 19 de juliol Inauguració obres túnel del Perthus (AVE), amb la Ministra espanyola i el Ministre francès ITALIA NÀPOLS 7 i 8 d’octubre Inauguració oficial de “Veles e Vents” amb el concert “La princesa filòsofa” Inauguració de l’exposició de Miquel Barceló "La divina comedia" Sopar privat amb Antonio Bassolino, president de la regió de Campania BÈLGICA BRUSSEL·LES 16 de novembre Intervenció del MHP en català a la reunió del Ple del Comitè de les Regions Reunió amb el Grup Socialista al Comitè de les Regions Dinar amb la delegació espanyola del Comitè de les Regions 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, el 2005 Creator An entity primarily responsible for making the resource Gabinet del president Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals President de la Generalitat de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Viatges i visites Description An account of the resource Document resum de l'activitat internacional del President Pasqual Maragall durant l'any 2005. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2694/viatges_internacionals_2006.pdf b2187491ac4742ec0d8e56fe1ffc64d3 PDF Text Text Acció de Govern Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya 2006 MARROC RABAT, CASABLANCA 16 i 17 de gener Dinar oficial de celebració de la missió empresarial ofert per la regió de Rabat-Salé Trobada privada dels Presidents dels 4 Motors per Europa Sessió inaugural de la Conferència Plenària dels 4 Motors per Europa Sopar de gala ofert per les autoritats marroquines Trobada amb la premsa i traspàs de la presidència al president Queyranne Inauguració II Fòrum Econòmic Catalunya-Marroc BÈLGICA BRUSSEL·LES 7 i 8 de febrer Recepció d'Any Nou a Brussel·les Reunió amb el Joaquín Almunia, Comissari d'Economia i Afers Monetaris Reunió amb Janez Potocnik, Comissari de Ciència i recerca Dinar amb els alts càrrecs catalans de la Comissió Europea Reunió amb Josep Borrell, president del Parlament Europeu Reunió amb Javier Solana, Alt Comissionat de la PESC Trobada amb Yves Leterme, ministre-president de Flandes Reunió amb Eneko Landaburu, DG de Relacions Exteriors de la Comissió Europea FRANÇA TOULOUSE 10 de febrer Dinar dels Presidents de l'Euroregió Trobada dels Presidents de Regió i els presidents de les Cambres de Comerç Debat-taula rodona dels Presidents amb els mitjans de comunicació EUA NOVA YORK 21, 22 i 23 de febrer Visita a les instal·lacions del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center Seminari amb els estudiants del programa d'estudis urbans de la New School: "From the Barcelona Model to the Catalonia Project" Trobada amb Arjun Appadurai, provost de la New School Entrevista amb Kofi Annan, secretari general de l'ONU Trobada amb Emily Rafferty, presidenta del Metropolitan Museum de Nova York. Anunci de l'exposició sobre Barcelona i la Modernitat l'any 2007 Recepció a la residència de l'ambaixador d'Espanya davant les NNUU Recepció amb els membres del Catalan Institute of America Visita als arxius de la Brigada Lincoln. Acord per fundar un Catalan Center. Trobada amb Juan Antonio Yáñez-Barnuevo, ambaixador d'Espanya davant les NNUU Entrevista amb Eveline Herfkens, coordinadora executiva de la Campanya del Mil·leni Visita al Laboratori Thomas J. Watson d'IBM Trobada amb científics i responsables de la política d'estímul a la innovació tecnològica de Nova York a la New York Academy of Sciences Conferència sobre el moment actual a Catalunya al King Juan Carlos I Centre de la NYU Visita a l’exposició sobre Goya a la Frick Collection Sopar ofert pel President de la Generalitat a la Galeria Salander O'Reilly de Nova York Visita a l'exposició "On site: new architecture in Spain" del MOMA Visita a les oficines del COPCA-CIDEM Visita a la seu de Hewlet-Packard a Manhattan i videoconferència BRASIL SAO FÉLIX DO ARAGUAIA 9 de març Acte de lliurament del Premi Internacional Catalunya a Pere Casaldàliga 1 �XILE SANTIAGO DE XILE, VALPARAISO, VIÑA DEL MAR 11, 12 i 13 de març Visita a Isla Negra Presentació artística oferta per la Presidenta Bachelet Cerimònia de "Transmisión del mando Presidencial" a Michelle Bachelet Dinar privat amb Isabel Allende Sopar ofert pel MHP amb motiu del centenari del Casal Català de Santiago Visita al Museu de la Solidaridad Salvador Allende Visita al Cementiri de Santiago i ofrena al mural les víctimes de la dictadura Trobada de la presidenta Bachelet amb els convidats especials al Palacio de la Moneda Recepció oferta per la presidenta Bachelet a les delegacions i convidats especials Visita al Centre Català de Santiago de Xile Visita a les instal·lacions de la CEPAL i esmorzar amb José Luís Machinea Acte acadèmic d'imposició al MHP de la medalla rectoral de la Universitat de Xile ITALIA ROMA 27 setembre Dinar privat amb Romano Prodi Signatura d'un conveni amb la FAO BÈLGICA BRUSSEL·LES 3 i 4 d’octubre Conferència-sopar del MHP "20 anys de Catalunya a Europa" Esmorzar amb Javier Solana Visita a les oficines de la Delegació/PCPE, Turisme de Catalunya, ICIC i COPCA FRANÇA PARÍS 11 d’octubre Signatura del Memoràndum d'entesa entre Catalunya i la UNESCO Dinar amb periodistes i personalitats polítiques Visita al Museu Jeu de Paume i trobada amb Marta Gili Sopar privat a casa de Montserrat Casals, amb Jorge Semprún Entrevista amb Jacques Delors SENEGAL Del 5 al 9 de novembre de 2006 Visita al projecte de recursos hidràulics de l'entitat ACPP a Siganar Visita a una granja-escola de gallines a Mlomp Benviguda amb les autoritats locals a Ziguinchor Visita al Centre de Salut de l’Assemblea de Cooperació per la Pau a Oussouye Dinar amb entitats de Velingara Entrevista amb Abdou Malal Diop, ministre de Senegalesos a l'Exterior Entrevista amb Macky Sall, primer ministre de Senegal Dinar amb Fernando Morán Calvo-Sotelo, ambaixador d'Espanya a Senegal Reunió amb ONG's catalanes a Dakar Entrevista amb Abdoulaya Wade, president de la República del Senegal 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Viatges internacionals de Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, el 2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Gabinet del president Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals President de la Generalitat de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Viatges i visites Description An account of the resource Document resum de l'activitat internacional del President Pasqual Maragall durant l'any 2006. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf 53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006 Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per parlar com a President de la Generalitat. Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista formal, sinó des del punt de vista de l'experiència. Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser el futur per fer-lo millor. Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat. S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li "president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra, però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós. Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur. Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya. Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable. En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic, sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en aquesta etapa. Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència política que hem viscut?. Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara 1 �acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està mostrant positiu per Catalunya. Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte segueixen sent, bàsicament, les mateixes. Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la propera campanya electoral. I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció d'avui. Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec fins al darrer minut del mandat. El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor. Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar. I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a fer realitat en aquesta legislatura. Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra. Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc. Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres? Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló del Tinell, el desembre de l'any 2003. El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de la meva investidura com a President de la Generalitat. Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades. El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem. Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris. 2 �Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió. Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada. L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya, persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això, perquè és així. A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic, tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador. I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de dictadura. Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però encara falta molt camí per recórrer. Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya, sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc. El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la seva execució. Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de les tres forces que vam formar el govern. Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita, com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats. Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la cohesió social i l'equilibri territorial. Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea, el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana, ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va fer. 3 �Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat. A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya. Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de Catalunya i d'Espanya. Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana. I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social. Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del barri, de la ciutat i de baix cap amunt. Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària. En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les polítiques públiques. Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en aquest país. I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat. En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat: - el nou model d'organització territorial; - el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa ferroviària; - l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya; - una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de l'Ebre; - i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana. 4 �El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política. Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai social del catalanisme. L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia l'espai polític que representaven les tres forces de govern. Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició. Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer. I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat. Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut una realitat. El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els he apuntat. A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana. En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes: 1) 2) 3) 4) 5) l'alternança democràtica, molt important; un nou paradigma catalanista, molt complicat: el nou Estatut, molt difícil; la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem; i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes. L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el tenim. El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública realitzada a Catalunya. Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai, justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit. Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat 5 �justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric, segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que, altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat. Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar, de les regions franceses. No en tenen més. Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus, la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el marc que avui permet la internacionalització. No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid. Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que estem edificant. El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot. Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del proper 1 de novembre. De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys, van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior. El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana. Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja disposem en els problemes dels catalans. El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les quals ens hem dotat. També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar amb el nom de "Catalunya proposa". 6 �Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions d'autogovern durant la transició. Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i, normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i els desitjos de futur dels catalans i les catalanes. La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya. De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder Judicial. He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien. M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya, l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya. Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura "conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el nostre grup polític. Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix. 7 �Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat. Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen. Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries. O és que hi ha cap altre camí sensat? Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble. La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural. En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap generació havia pogut tenir. Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els resultats de les seves polítiques públiques. Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem trobar. Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute, tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i 2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics de la ciutadania. Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps. El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern. Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern. Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments: Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve, Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà, Tura, Vallès, Valls i Vendrell. 8 �Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i d'elles. Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la llibertat i la seguretat de la nostra societat. Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris, amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió, amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua... Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor. Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia. És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció governamental. Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició postelectoral? Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord. He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir. Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits. Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la Presidència. També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i d'impregnació recíproca. 9 �Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del govern de coalició. Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular. En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia. La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent. Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció executiva. M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional, comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació mateixa de l'autogovern. El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit, l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la legitimació de la pluralitat d'opcions. L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura. Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara, relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple. En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions. Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense conflictes. Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem. El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir. El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà. Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies. 10 �Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do. Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes. Moltes gràcies. 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1770 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Competitivitat Estatuts Govern Acció política Territoris Model social Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona President de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/761/20050925_LV.pdf 1e133fa4a4d0e93b25584bfcb2342d90 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 25/09/2005 La Vanguardia, p.016, Política EL AUTOGOBIERNO DE CATALUNYA. El mensaje de Pasqual Maragall Carta abierta del president a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya El presidente de la Generalitat ha difundido una carta en la que recuerda a los catalanes que el "laborioso proceso" de elaboración de un nuevo Estatut está a punto de llegar a su final, por lo que "tenemos a nuestro alcance un muy buen" texto estatutario. Un texto, añade el president, que "nos proporcionará el nivel más alto de autogobierno del que Catalunya ha dispuesto desde 1714 y que proclame bien alto que somos una nación". Finalmente, Maragall advierte que velará para que nadie frustre la ambición de Catalunya con propuestas inconstitucionales, aunque muestra su confianza en la “generosidad” de todas las fuerzas políticas para lograr un acuerdo. PASQUAL MARAGALL Ciutadanes i ciutadans de Catalunya Divendres vinent, dia 30 de setembre, el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar el nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments haurà pogut semblar per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep Lluís Carod Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a President de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era la d’impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us haig de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte del medi, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica. tecnològica i infrastructural del país. Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per fer-ho. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per exercir l’autogovern. L'Estatut que arriba al Ple del Parlament, quan sigui efectiu, no només serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d'autogovern de què Catalunya hagi disposat mai d'ençà de 1714. No en tingueu el més mínim dubte. 169 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir essent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. Pot Catalunya tenir les competències que necessita? Pot. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, el col·legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tothom qui treballa per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el President del govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, les seves Institucions i els seus partits polítics, del govern i de la oposició. Si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és hora de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és altra que seguir indefinidament amb l’Estatut del 1979; i que això fóra anar enrere. Perquè l’Estatut vell era bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats - és clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Fóra un gran error no adonar-se del gran pas endavant que podem donar. 170 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques - he parlat amb tots ells aquests dies- son conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara cal tenir el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable a l’hora, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver de governar-se els propers 25 anys amb un estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle - per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a President, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul per a que d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Hi compto i el necessito, aquest suport, el necessitem. El President, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i afegeixo també el principal partit de la oposició, dedicaran - em consta- tots els seus esforços fins el darrer moment per fer-ho possible. Pasqual Maragall President de la Generalitat 171 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1232 Title A name given to the resource Carta oberta del president als ciutadans i ciutadanes de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya President de la Generalitat de Catalunya Espanya Autogovern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/776/20021013_LV.pdf 133f74f2869211319e084eeb598acd1d PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/10/2002 La Vanguardia, p.034, Opinión Después del debate PASQUAL MARAGALL Hemos asistido, hace pocos días, al último debate de orientación política entre el presidente de la Generalitat en ejercicio y los grupos parlamentarios. Es más que probable que Jordi Pujol no vuelva más a la tribuna del Parlament, dado que las respuestas breves a las preguntas formuladas durante las sesiones de control las da desde el propio escaño. Por regla general, estas sesiones parlamentarias no permiten expresarse, en extensión e intensidad, tan a fondo como uno quisiera. Por ello me gustaría exponer aquí algunas reflexiones, no tanto sobre el debate como relativas al entorno del debate; no ya sobre lo dicho, sino sobre lo no dicho pero presente y pesante, de manera muy perceptible, en el ambiente. Veintidós años son muchos años. Han sucedido muchas cosas. Algunas dejaron huella. Ha habido momentos exultantes, compartidos a lo largo del tiempo. Existe la sensación de que ha sido un periodo prolongado de paz y trabajo, que Cataluña no había podido vivir cuando tocaba décadas atrás, siglos atrás. Pero existe también la sensación de que estamos todavía lejos de donde podíamos estar. También existen heridas, cicatrices, agravios... Hay cosas difíciles de superar; hay prejuicios enquistados muy difíciles de deshacer; problemas endémicos cuya solución no es fácil encarar adecuadamente; hay responsabilidades generacionales que demasiado fácilmente se olvidan; hay, en fin, peligros inherentes al cese de un gobierno de larga duración y de su deseo de seguir durando más allá de su final. Veámoslo: Hay algunas cicatrices. A los socialistas nos ha sido difícil olvidar la ruptura de la unidad catalanista que se produjo hace veinte años, cuando CiU se desmarcó de la cabecera unitaria del Onze de Setembre y nos condujo a la fragmentada y dividida ofrenda floral –con silbidos incluidos– de la calle Ali Bei. Nosotros volveremos a instaurar una celebración unitaria de la Diada, en la que deberemos recordar el pasado, el de nuestro Onze de Setembre, así como, en alguna medida, el 11 de septiembre chileno y el de Estados Unidos, el del 2001. Pero en la Diada Nacional, celebraremos especialmente el presente que vivimos, después de más de veinte años de paz, democracia y autonomía; y de progreso social. Asimismo celebraremos nuestra voluntad de contribuir a la paz de España, de Europa y del mundo entero. Pero no solamente recordamos fechas: recordamos procesos y a las personas que estuvieron involucrados en ellos. En este sentido me produce desazón que a lo largo de las últimas semanas (Onze de Setembre, reinstauración de la Generalitat, debate de orientación política) el actual presidente no haya nombrado ni tan siquiera una sola vez a Joan Reventós, sin el que ni Cataluña estaría donde está ni, probablemente, Pujol sería presidente. Nadie puede dudar de la generosidad de Reventós en la formación del primer gobierno de unidad de la Generalitat restablecida, admitiendo la misma responsabilidad que otros líderes políticos, a pesar de haber ganado las primeras elecciones, en 1977. No dudo que el presidente de la Generalitat debe mantener, más allá de su ambición personal, un elevado sentido del cargo. Y no dudo que el sentimentalismo no forma parte de su función. El sentimentalismo quizá no, pero –y aquí voy– el sentimiento sí. 152 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Me refiero al sentimiento político. Y no estoy seguro de que la ausencia de sentimientos de cordialidad política, incluso de agradecimiento, no tenga, en este caso, una razón interesada; política en el peor sentido de la palabra, y ajena a la psicología del president. Y esta razón no es otra que la errónea y malévola presunción de que todos los socialistas son buenos... mientras no sean catalanes. En su discurso del Parlament, Pujol se refirió en términos que podríamos considerar elogiosos a Giddens, Schröder, Schmidt,... incluso a J.L. Rodríguez Zapatero. Todos le parecen bien. De los de aquí, ninguno. Alguien ha dicho, y no precisamente desde el campo socialista, que en relación con Cataluña, PSOE y PP no son la misma cosa. En CiU están obsesionados en negarlo, porque de lo contrario los anales históricos deberían condenar al olvido los últimos tres años de su política, que se han basado, justamente, en el supuesto contrario. No pedimos a CiU que se someta, aquí y ahora, a este ejercicio de humildad, reconociendo que, con el PP, Cataluña no ha ganado nada. Les pedimos, eso sí, que se vayan preparando para admitirlo dentro de un par de años. El nacionalismo catalán de centroderecha deberá cambiar su análisis, abandonar el accidentalismo, renunciar al tópico de “todos los partidos de ámbito español son iguales”, y decidirse de una vez a admitir que, al catalanismo –incluso al catalanismo de derechas– le conviene más la visión que de España tiene la izquierda. Cataluña y España. Pujol ha tenido y tiene una posición relevante dentro de la generación que condujo este país por el final del franquismo y por el camino hacia la normalidad democrática del Estado español y de Cataluña. Y del mismo modo que no veo cómo puede conducirnos por más tiempo en la búsqueda de soluciones a los problemas que Cataluña tiene planteados para adentro, sí creo sinceramente que puede hacer un último gran servicio a la causa de la consolidación del estado democrático y autonómico en estos momentos difíciles. Es cierto que Pujol manifestó, desde el primer momento, muy poco entusiasmo con la declaración de Barcelona. Porque, en el fondo, su negativa a considerar seriamente la posibilidad de un viaje conjunto de los nacionalismos catalán, gallego y vasco era bastante elocuente de la deriva hacia la derecha que CiU había emprendido en 1999. Ahora ya es tarde. El nacionalismo vasco ha iniciado una carrera en solitario que quizás le vaya a dar votos, pero no traerá ni la reconciliación interior del pueblo vasco ni la paz. Entre otras muchas razones porque el nacionalismo español se encuentra perfectamente a gusto en el terreno de la competencia y en el mercado de los despropósitos (el penúltimo episodio, el de las banderas). Pero sobre todo porque la falta de sensibilidad interior de los nacionalistas vascos respecto de los que no lo son no augura nada bueno para un eventual futuro estado vasco. Tengo la impresión de que Pujol está más ensimismado pensando en su futuro personal que en su contribución al presente y al futuro del país. Tiene derecho a ello. Pero sólo si de verdad se va. No es bueno que un país tenga un presidente a medias. Si se está en el cargo, es con todas las consecuencias. Pero ya se ha dicho que, irse, lo que se dice irse, no puede. Y que disolver el Parlament para convocar nuevas elecciones, que sería lo propio en un país democrático maduro, no quiere. Irse a casa sin convocar elecciones no puede por interés del partido: sus aliados del PP le iban a hacer la vida imposible antes de investir, con sus votos, al sucesor in péctore. Y convocar elecciones no le interesa porque cree que las perdería. 153 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA La democracia tiene muchas limitaciones. Una buena cultura democrática puede poner remedio a las limitaciones. Pero aquí no hemos alcanzado todavía esta madurez. Aquí no hay penalización moral para los vicios evidentes. Con todo, quedaría un consuelo posible: si Pujol se implicara de verdad en un balance colectivo de la Constitución, balance que la generación que la hizo puede llevar a cabo con más autoridad que otros, entonces nuestro presidente huidizo podría estar contribuyendo a que el país avanzara en la buena dirección. Lo que le he pedido es que se implique en la solución del mayor problema que tenemos como país. Tengo derecho a hacerlo mientras él sea presidente. Cuando deje de serlo solamente tendremos derecho a sugerírselo. Y a fe que creo que en estos momentos su aportación podría ser útil. Incluso para la causa de su partido. ¡Cuántos sacrificios –suponiendo que lo sean– del nacionalismo catalán en aras de la gobernabilidad les perdonaríamos si, finalmente, estos sacrificios sirvieran para llevar la paz a Euskadi y, por lo tanto, a España! Gobernabilidad significa precisamente esto: hacer gobernable un país. Ahora puede llegar a no serlo. La carrera de las banderas que ha iniciado el Partido Popular, sin duda por no entender que nuestra pequeña obsesión es justificada y bastante inocente, puede acarrear mayor dificultad a la gobernación. Hay lo que se llama contención y lo que llamamos sentido de la proporción, que el Madrid oficial y actual desconoce. Y digo actual porque en ocasiones debe haberla tenido. De otro modo no habría podido ser capital durante cinco siglos. Si el presidente de la Generalitat enseñara contención a sus aliados del PP, algo que sabe hacer, diríamos que sigue siendo, también moralmente, presidente. De otro modo, los catalanes no entendemos muy bien qué hace en Presidència. Durar. Pero durar no es suficiente. PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC 154 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1363 Title A name given to the resource Después del debate Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20021013_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Pujol i Soley, Jordi Política Nacionalisme Parlament de Catalunya Catalunya Generalitat de Catalunya President de la Generalitat de Catalunya Acció política Oposició Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/877/0000000640.pdf 2e324e7c65c3ff3763aab49bc9eb1011 PDF Text Text TRIBUNA: PASQUAL MARAGALL A mitad de mandato en Catalunya El autor repasa los resultados de sus dos primeros años al frente de la Generalitat y explica que su Gobierno está más volcado en solucionar los problemas sociales y económicos en Cataluña que en la reforma del Estatuto, de la que se ocupan los Parlamentos. PASQUAL MARAGALL, EL PAIS 15/11/2005 Hace seis años justos, en noviembre de 1999, comenzó un mandato en que el presidente de la Generalitat no podía perderse una sola votación, porque si faltaba ese voto perdía la mayoría -empatábamos a 67 votos-. Para colmo, a los pocos meses el PP sacaba mayoría absoluta en España y el pacto CiU/PP quedaba absolutamente en manos de los populares. Fue entonces cuando Pujol decidió prácticamente retirarse de hecho y dejar el Gobierno en manos de un primer ministro no previsto en la legislación. Más candidato que ministro, ese Primer Consejero fue apoyado por Rajoy y Rato para sacar a flote una economía que sin embargo quedó endeudada como nunca antes. Hemos tardado dos años en sanearla. Ahora, la mayoría de centro izquierda tiene una ventaja suficiente (74 escaños a 61). Las finanzas están saneadas. Hemos aprobado un presupuesto de cerca de 30.000 millones de euros (equivalentes a cinco billones de las antiguas pesetas). Estamos invirtiendo como nunca antes en barrios, escuelas y centros de salud, y en policía autonómica y sistema penitenciario. Somos una comunidad que empieza a parecerse a un país de verdad, responsable del 80 % del gasto público no financiero (sin seguridad social) y encantado de pertenecer a un Estado español moderno, que pesa en el mundo como nunca antes, desde 1898 para acá. Encima hemos cambiado en dos años nuestra ley fundamental, el Estatut de Catalunya. No era fácil: 25 años después no era sencillo atreverse a modificar por vez primera una de las cinco piezas iniciales del Estado español de las autonomías: Constitución, Ley Electoral, Ley del Tribunal Constitucional, Estatuto Vasco y Estatut de Catalunya. A mitad de mandato, una constatación: nunca se hizo tanto en tan poco tiempo. En el Gobierno y en el Parlament. Confío en que antes del verano de año que viene se apruebe el nuevo Estatut en Cortes para ser refrendado por el pueblo de Catalunya. Y espero que la opinión pública vaya entendiendo que la Constitución necesita los cambios propuestos por el Gobierno español a la consideración del Consejo de Estado: igualdad de sexos en la sucesión a la Corona, denominación de las autonomías creadas desde 1979 y ausentes aún de la Carta Magna, Senado de las autonomías y no de las provincias, y reconocimiento de lo que hicimos ya desde 1986: formamos parte de la Unión Europea. Ya va siendo hora de decirlo en los textos legales correspondientes. Esa aceleración de la historia entiendo que pueda producir un cierto vértigo. A mí lo que me produce pánico es el escenario contrario, el de la progresiva �pérdida de la fibra política en este país, en Catalunya y en España, si no atendemos a las exigencias del día, si llegamos tarde a la cita con la historia, como está pasando en Europa. El reciente debate en el Senado con los 17 presidentes autonómicos ha sido un buen punto de partida para relanzar los segundos 25 años de la España de las autonomías. Después de oír a los presidentes autonómicos, el presidente del Gobierno español dejó claro que las tres nacionalidades históricas a las que se refería la Constitución en la disposición final segunda tienen una geografía política distinta de las demás y no se adaptan al esquema general de aprobación o modificación de los Estatutos por acuerdo entre los dos grandes partidos españoles. Creo que no es sólo un problema o un tema de distintas configuraciones partidarias. Tales configuraciones son distintas por la existencia de un acusado sentido de identidad nacional en esas comunidades. Porque son naciones en el seno de la nación plural que es España. Y ese dato es previo al hecho de la configuración partidaria. Es su causa. Es pronto todavía para saber en qué va a quedar el texto del Estatuto de Catalunya y, en su día, el de la Constitución. Para cambiar el primero no se precisa hoy por hoy de la aquiescencia del partido de la oposición. Para cambiar la Constitución sí. Sería conveniente en todo caso una buena inteligencia o acercamiento de posiciones con la oposición. Porque el Estatuto no está hecho para ir cambiando según las mayorías contingentes del Parlamento español. Y no cambiará con ellas. Sin embargo, es evidente que nadie debería sentirse incómodo con un Estatuto que tiene que durar años. El dualismo nacionalidades/regiones debe tener un reflejo explícito y circunstanciado, en el plano estatutario y a poder ser en el constitucional, como proponía en su día el actual presidente del Consejo de Estado sugiriendo que la Constitución en su artículo segundo reconociera que dentro de la unidad de España caben, existen, las comunidades nacionales de Catalunya, Euskadi y Galicia, así como la foral de Navarra. El problema es de matiz, porque hay que resolver qué distingue a las nacionalidades creadas por la Constitución de las creadas por los Estatutos. Qué diferencia hay entre los territorios de la disposición final segunda de la Constitución, nacionalidades en sentido histórico fuerte, y las otras autonomías que se han autodenominado nacionalidades en sus Estatutos, con la aprobación general, como es el caso de Aragón, Comunidad Valenciana, Baleares y Canarias, y en el futuro probablemente Andalucía. No es bueno que esas precisiones, necesarias para la estabilidad de nuestro sistema político y la tranquilidad de unos y otros, de todos, queden escondidas en un par de disposiciones finales de la Constitución. �Todo esto son matices, pero ¡qué matices! Nosotros, en Catalunya, y por una mayoría muy convincente, del 89% de los diputados del Parlament, hemos optado por denominar nación a Catalunya, en línea con el pensamiento de los federalistas castellanos y su "España, nación de naciones". También puede pensarse, y algunos lo creen, que puesto que todo ha ido bien, como nunca antes en nuestra atribulada historia contemporánea, mejor "no meneallo": dejar las cosa como están. Ya he dicho que dejar las cosas como están me parecería prueba de falta de coraje político. Y añado, falta de la elemental prudencia que se nos exige en un mundo en que todo está cambiando. En ese entorno, quedarse en unos principios generales de igualdad faltos de proximidad y calor, puede acabar generando un sorprendente vacío político. Tenemos ejemplos cercanos y dramáticos, que pueden repetirse aquí. La devolution francesa es incompleta: frente a los 150.000 empleados públicos de la Generalitat de Catalunya... Aquitania y Midi Pyrenées tienen 4.000 cada una. Y la banlieue parisina es un océano de difícil gobernación. Ya sé que no es popular hablar de grandes números de funcionarios. Pero el problema no es tanto el número como su proximidad o no al usuario de los servicios públicos y lo que los británicos llaman su contabilización y control por los resultados y por el público (accountability). Hay que moverse con los tiempos. El Estado lejano tiene cosas que hacer, pero hay cosas que debe dejar de hacer, porque o ya las hace Europa -que tiene moneda y políticas de cohesión y de i+d, y pronto tendrá defensa -o las hace la región, o la ciudad. Llegados a este punto quiero dejar algo muy claro. No estoy dispuesto a admitir que las cuestiones relativas al Estatut y a las identidades, cuestiones trascendentes, sin duda, puedan ocupar por completo el mandato de mi Gobierno. Mi Gobierno está centrando sus presupuestos en la educación y la salud, en los barrios (esos barrios que estallan en Francia y pueden estallar aquí), en la seguridad, la justicia y las prisiones (estamos haciendo cinco y haremos tres más en adelante), en las infraestructuras y la tecnología, en la investigación y el desarrollo de nuevos productos. Hace unos días visité dos empresas internacionales en la comarca del Vallès: Roche (químico farmacéutica) y Hewlett Packard (sistemas informáticos). Están en la punta de la tecnología. Se han convertido en cabeceras de un sistema internacional de producción. No se han dormido. Ejemplos contrarios los hay, como el de la desaparecida planta de componentes electrónicos de ATT en Tres Cantos. El tiempo no corre, vuela. El que no va adaptando su tecnología y su gama de productos y servicios a los que realmente sabe hacer y puede hacer, está perdido. �Hay muestras de que sabemos adaptarnos. Espero que tanto en la economía como en la política. El día 22 se inaugura oficialmente en la Universidad Politécnica de Catalunya un ordenador que lleva por nombre Mare Nostrum y es el más potente de Europa (y el cuarto más potente del mundo). Tenemos a la vuelta de la esquina, en Toulouse, la fábrica del Airbus, la más importante del mundo en aeronáutica. En eso los franceses, con ingleses, alemanes y españoles colaborando con sus plantas complementarias, están en la vanguardia mundial. Por cierto: cuando pregunté el porqué de la ubicación de esa planta, después de la guerra mundial, en Toulouse, la respuesta fue tajante: era el punto más alejado de la frontera alemana. Y hoy es el orgullo tecnológico de la Europa unida. Y punto cardinal de una Eurorregión emergente, la del Pirineo Mediterráneo, que con Marcelino Iglesias, el presidente Matas y las regiones francesas queremos conectar en todos los sentidos de lado a lado de la cordillera y del mar para convertirla en una de las más avanzadas del continente. Queremos dotarla también de una conexión eléctrica que dé salida a los excedentes franceses y respuesta a nuestras demandas. Y tener buena sintonía con la Comunidad Valenciana, a la que tantas cosas nos unen -en mi caso el 50% de la sangre que corre por mis venas-. La parte española de esa Eurorregión ampliada (Catalunya, Valencia y Baleares, no Aragón) es la única porción del Estado que contribuye a la hacienda común en términos netos, además de la Comunidad de Madrid, que ya tiene sus compensaciones como explicaba con gracia incomparable en el Senado el presidente de Cantabria. Nuestras infraestructuras son insuficientes en muchos aspectos. En Catalunya pasan todas por un Área Metropolitana de Barcelona cada vez más congestionada. El eje transversal Lérida-Tarragona-Gerona está colapsado, ni siquiera es una autovía. El aeropuerto de Barcelona, lo dicho: no sirve para ir non stop a América. La alta velocidad, hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a ciertas capitales de provincia: Valencia/Barcelona, o Barcelona/ Bilbao, o Bilbao/Santander/Asturias no existían en la mente del Gobierno de Aznar. Hay que cambiar todo esto. Y está cambiando. Pero hacen falta un mínimo de dos mandatos completos para dar un vuelco real a la situación. En eso está mi Gobierno. En el Estatut por supuesto, pero en eso más aún, y en los barrios. Del Estatut ya se cuidan los Parlamentos. Es un tema que supera al Gobierno: no es tripartito, es cuatripartito. Con vocación de convencer al quinto. Solo llevamos medio mandato de Gobierno. Hacen falta dos mandatos. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1334 Title A name given to the resource A mitad de mandato en Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource President de la Generalitat de Catalunya Catalunya Acció política Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/892/0000001416.pdf 7fe0a07a81b8cf7f47c03bbf55cd2013 PDF Text Text INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT A L’ACTE DE PRESA DE POSSESSIÓ DEL PRESIDENT MONTILLA Palau de la Generalitat, 28 de novembre de 2006 El meu paper avui és necessàriament discret, com correspon a un president que dóna pas a un nou president. L’important i rellevant de l’acte d’avui és que la institució de la Generalitat de Catalunya assegura la seva continuïtat, que és una continuïtat històrica, ja que esteu assistint al pas del president 127è al 128è, el 7è president de la Generalitat d’ença de 1931, és a dir, de la Generalitat recuperada. És cert que, durant prop de 40 anys, la presidència s’exercí des de l’exili i en unes condicions excepcionals per part del president Tarradellas, però els presidents Irla i Tarradellas van saber preservar amb dignitat i honor les nostres institucions. Els haig de dir, personalment, que jo he treballat en aquesta plaça des de 1965 quasi ininterrompudament. Aquesta plaça, que es diu Sant Jaume perquè hi havia una església que es va treure i va donar lloc al que ara és la plaça, ha vist durant tot aquest període moments transcendents, importants, emocionants. El “ja sóc aquí” de Tarradellas; el “tranquil, Jordi, tranquil”, del 23-F; el dia de les Forces Armades del mateix any, que va representar una recuperació de l’optimisme democràtic; la petició de fer els Jocs Olímpics a Barcelona; del mateix dia, el 17 d’octubre de 1986 amb dues-centes mil persones a Montjuïc que celebraven l’atorgament a aquesta ciutat dels Jocs Olímpics del 1992; la supressió de les àrees metropolitanes de Barcelona i de Londres, un moment difícil; l’èxit, després, dels Jocs, i, per tant, la nova Barcelona de les Rondes i de l’accés al mar, que va costar molts diners, dos-cents vuitanta-mil milions de pessetes d’aquell temps, que s’havien de pagar entre l’any 1987 i el 2006, -i recordo el que tot això va costar a persones com Santiago Roldán, que hi van deixar físicament i materialment la pell-; el final de l’era González-Serra; l’entrada del president Aznar; l’assassinat de l’Ernest Lluch, “Dialoguen”, va dir aquell dia la Gemma Nierga al Passeig de Gràcia; el període 1999-2003 en què les esquerres ja havien tingut més vots, per primer cop, però no havíem pogut governar: és a dir, que el Partit Socialista havia tingut més vots que ningú, però no podia governar amb les esquerres perquè no feien la majoria, donada una aplicació discutible de la llei electoral existent; l’Estatut, el 2005, i un dia més tard, la pau a Euskadi. �Bé, doncs, el dia 13 de juliol, d’aquí estant, vaig anunciar que hi haurien eleccions el primer de novembre i aquestes eleccions han donat una majoria que farà que José Montilla, un dels altres catalans, sigui president. I això vol dir que som una nació forta, que confia en ella mateixa i que sap fer dels que hi arriben, ciutadans. És una equació que no és senzilla, però que Catalunya ha sabut fer i que estic segur que el president honorarà. Alguns creuen que de catalans ho serem menys, no s’adonen que justament el món va en la direcció que nosaltres estem marcant, no és que el món ens segueixi, però estem caminant en la direcció que va el món, que és de pàtries cada cop més grans. La nostra nova pàtria, ja ho sabem, és Europa; la nostra nova Catalunya, per tant, haurà de ser una mica més gran, haurà de ser una regió europea una mica més gran, en la qual nosaltres hi juguem un paper; i el nostre món és la Mediterrània. Mireu, tornem al Saló Sant Jordi. El fil històric de lleialtat i de servei al país i a la ciutadania de Catalunya no s’ha trencat, al contrari, s’ha enfortit, i avui l’autogovern conforma la normalitat del país i és aquí per quedar-se, per sempre. Avui podem afirmar que s’han acabat els fets excepcionals i dramàtics en els que el president de la Generalitat obligava, de tant en tant, a comportament heroics. Aquesta és la millor de les notícies, és el que passa des de finals del segle XVIII a França i als Estats Units, però el fet que no exigeixi actes heroics no vol dir que la presidència de la Generalitat no obligui als seus titulars, a voltes, a situacions difícils, a vegades dramàtiques, i, en tot cas, a afrontar un desgast important, us en puc donar fe, no és cap secret. Sé que el president Montilla ho sap i sé que, en aquest sentit, estarà a l’alçada. També sap que algunes de les grans feines que estaven pendents fa tres anys avui ja han estat enllestides o encaminades. Acabo el meu mandat, doncs, amb consciència del deute acomplert. Comparteixo amb els meus consellers i col·laboradors l’orgull d’haver iniciat un projecte de canvi de llarg abast. En poc més de 1000 dies hem obert nous camins de llarg recorregut, hem assenyalat nous horitzons i hem aconseguit algunes fites que crec que són i seran irreversibles. Catalunya avui disposa de l’autogovern més ampli i més fort dels tres darrers segles, Catalunya avui es reconeix més plural, menys monogràfica i més diversa i, per tant, més lliure, no ens enganyem, més rica i plena, com diu l’himne. Ja he dit que em considero una persona afortunada per haver estat escollit democràticament durant un temps per governar el meu país després d’haver estat alcalde de la seva capital durant 15 anys. No sé imaginar major fortuna que aquesta �per una persona amb vocació política i, encara més, si aquesta vocació no és la única possible sinó més aviat el resultat d’una conjunció de factors imprevisibles. Tinc, per tant, un deure d’agraïment que, probablement, no podré saldar mai del tot i que podria resumir avui dient, simplement, gràcies, gràcies de tot cor ciutadans de Catalunya per haver-me fet la confiança de presidir Catalunya i per endegar un projecte de canvi que ara altres continuaran. El cert és que jo no plego del tot, recupero una llibertat que durant un temps m’ha estat vetada, amb tota lògica. Tinc la satisfacció de poder-ho fer en el moment de traspassar un projecte en marxa a una nova generació, i ho faig amb la tranquil·litat d’esperit de saber que al capdavant hi haurà una persona que val, que es diu president José Montilla. Ell no ignora, ningú no ignora, la magnitud del repte que ha acceptat. Amb ell, el treball, el rigor i el sentit del deure, i la passió per servir el bé comú, estan ben garantits. Conformen els valors i les actituds d’un patriotisme de pedra picada en el millor sentit de la paraula que no necessita ser proclamat; un patriotisme que no ve dels pares sinó que ha estat creat per la persona que avui, ja investida president de la Generalitat, pren possessió del càrrec i assumeix la responsabilitat del comandament de la institució. Acabo expressant el meu desig que l’encert i l’èxit acompanyin la bona feina del president José Montilla i del seu govern. President Montilla, em tindreu a la vostra disposició, al vostre costat, em teniu des d’ara, per sempre, a la vostra disposició Moltes gràcies. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció del president Maragall a la presa de possessió del president Montilla Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Abstract A summary of the resource. Paraules del president sortint, Pasqual Maragall, en l'acte de presa de possessió del president entrant José Montilla. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource President de la Generalitat de Catalunya Montilla, José, 1955- Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/933/0000001058.pdf afc8c489a27ba1de22b6074b858126ea PDF Text Text Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb motiu del 150è aniversari del naixement del president Francesc Macià i Llussà Parlament de Catalunya - 10 de setembre de 2009 Moltes gràcies. M. Hble. President, M Hble. President Pujol, M Hble. President del Parlament, Sr. Alcalde, Srs. Consellers, estimats amics. És amb una certa emoció que avui retem homenatge a una persona que va ser, ben segur, una de les que d’una forma més clara i categòrica, diria jo, van iniciar el camí de l’autonomia de Catalunya. Una persona a la qual no li va ser fàcil arribar al que després es va poder tenir. Una persona que va enviar al seu col·laborador íntim, Jaume Carner, justament a Madrid, i aquesta va ser una de les primeres ocasions a les que hem hagut d’anar a Madrid, a veure si Catalunya era reconeguda com a nació, com a nacionalitat. Es va haver de trobar amb una negativa, amb una negativa que, en aquell moment, era bastant categòrica. Ens hi hem tornat a trobar sovint, Presidents consegüents ens hem tornat a trobar en aquestes situacions. Tot i que sempre ajudats per gent que han intervingut positivament. Però en Macià va ser el primer, l’avi. Va ser qui d’alguna manera ens ha servit després de referent i és just que nosaltres ara puguem dir que som, d’alguna manera, els seus hereus. Catalunya després ha fet totes les passes que ha fet, però ja sabeu que no s’acaben mai d’aconseguir del tot els objectius que volem. Tornem a estar, un altre cop, com en aquella ocasió en la que el Carner va haver de preguntar al President Macià, què havia de fer davant dels entrebancs que se li posaven a Madrid. Tornem a estar en una situació en la que no sabem si aquell Estatut que varem aprovar, ara farà una colla d’anys, i que varem refrendar, s’haurà de tornar a refrendar. Perquè si el toquen, evidentment, en el referèndum en el que jo vaig votar que si, i tothom és lliure de votar en aquell moment el que pensi que s’ha de fer, en cas de ser modificat, s’haurà de preguntar novament a aquells que el varem refrendar si el volem o no. Perquè ja no serà el mateix. 1 �No vull involucrar la memòria del President Macià amb una qüestió posterior, menys heroica, diguem-ho clarament, perquè el que ells van haver d’enfrontar no és ni molt menys comparable amb les dificultats que nosaltres hem tingut. Algunes de molt importants, el President Pujol, com sabeu, va passar per la presó, cosa que al seu successor ja no li va passar, va tenir algunes dificultats, però no aquelles. De manera que el President Macià, avui t’honorem amb orgull. Ens agradaria ser fidels al teu llegat, sabem que serà difícil. Però sabem també que les persones que avui estan davant de la Generalitat maldaran per aconseguir-ho. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb motiu del 150è Aniversari del naixement del president Francesc Macià i Llussà Abstract A summary of the resource. Paraules pronunciades pel M Hble Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Macià, Francesc, 1859-1933 Catalunya President de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-09-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències