1
10
3
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1232/19901022d_00410.pdf
54bdf21aeb61de95592fefbaff0e36fb
PDF Text
Text
(
Tlot
DECLARACIONS DE PASQUAL MARAGALL, ALCALDE DE BARCELONA, EN EL
PRIMER ANIVERSARI DE LA MORT DE RAMON TRIAS FARGAS
Avui fa un any que ens va deixar Ramon Trías Fargas, i encara
recordem la impressió que ens va causar la noticia aquell migdia
de diumenge. De la mateixa manera, no podem deixar de reivindicar
la plena vigencia deis valors que ell explicava, defensava i
personificava com tren pocs han fet en la nostra vida política.
Lo,
I
nJi
44 t."
exercia de profess r d'Ecovomia com
seu
mostrava
&
t inconformista, Trías apareixia com un
esperit crític
model de liberalisme, de diáleg i generositat, i de respecte per
tots els que no pensaven com ell. Catalunya i llibertat eren les
seves premises fonamentals, i des deis inicis de la seva carrera
política a l'Esquerra Democràtica de Catalunya ) fins al treball
com a conseller d'Economia, el seu taranert en va ser la
Hl( 7
constant. S',ovve
r 11-
12A,_ z»..e.
rt
)(
Qki ("
I
(../.(•"'
Cie
Recordo d'una manera especial el seu pas per ltAjuntament, on fou
adversari temible, però company eficaç; opositor inquebrantable,
però col.laborador quan cana.) Dit d'una altra manera, Ramon
Trias participava, com el primer deis barcelonins, de la il.lusió
pels projectes engegats per/la ciutat.
I
/
"t1-¿„-:;s: vtA(t
'Ic.,
at-t-J
y
pl.,
-4
1,t
�Regidor i amic, el seu discurs de comiat de l'Ajuntament, el
1987, va ser una 111.0 de democracia i estima per Barcelona. En
aquests moments, la seva figura ha de rebre el reconeixement i el
record de tots.
Com a Alcalde de Barcelona, espero que tots els ciutadans
contribueixin a l'homenatge simbòlic que la personalitat de Ramon
Trias mereix. Diáleg, respecte i intel.ligència són conceptes que
no podem oblidar en la quotidianeïtat de la vida política, i que
mereixen un tractament de privilegi en qualsevol declaració de
principis. Ramon Trias Fargas ocupa, amb tota seguretat, un lloc
d'honor en la història de la ciutat.
cej
1.1
1:4?:¿
/
á
LU.A-4
e
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4138
Title
A name given to the resource
Homenatge en el primer aniversari de la mort de Ramon Trias Fargas
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Ajuntament
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Commemoracions
Biografies
Catalanisme
Història
Acció política
Trias Fargas, Ramon, 1923-1989
Necrologies
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-10-22
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2775/20000328_FiguraHumanaTriasFargas_TaulaRodona_PM.pdf
21b0dec4302068c765e19ed57b10410f
PDF Text
Text
\ H Fundació
Ramon Trias Fargas
Víctor Batallé i Serra
Director general
Sr. Pasqual Maragall
Barcelona, 21 de juliol de 2000
Benvolgut Sr. Maragall,
Em permeto fer-li arribar el Quadern de pensament
número 10: La figura humana i política de Ramon Trias
Fargas, en què vostè va tenir l'amabilitat de participar.
Atentament,
p.s. Li adjunto cinc exemplars del mateix.
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. (34)93 21 5 58 48 Fax (34)93 488 00 25
e-mail: fundacio.rtf.cdc@bcn.servicom.es
�CO
o3
bu
!-H
03
fe
•
c«
cd
fHB^
S-i
O
es tí
T3 o
s
0
a
cd
ta tó
*
La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
10
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
lip n p r s ^
�La figura humana i política
de Ramon Trias Fargas
Taula rodona
Moderador
Pere Esteve
Participants
Macià Alavedra
Pasqual Maragall
Artur Mas
Barcelona, 28 de març de 2000
�Presentació
a càrrec del Sr. Pere Esteve
Des de la Fundació estem, evidentment, molt satisfets que s'hagi
pogut organitzar aquesta taula rodona sobre la figura humana i política de Ramon Trias Fargas i que, a més, s'hagi pogut organitzar precisament en el marc del 25è aniversari del nostre partit,
Convergència Democràtica de Catalunya.
Aquesta tardor, la commemoració del 10è aniversari de la mort de
Ramon Trias Fargas - a l'octubre- i la del 25è aniversari de
Convergència Democràtica -al novembre- s'han vist afectades pel
clima imposat per uns processos electorals que evidentment han
estat intensos. Per tant, crec que és significatiu i positiu que reprenguem la tornada a la normalitat de les nostres activitats habituals
amb un acte com aquest. De fet, no caldria fer una presentació dels
participants, però en tot cas sí que vull esmentar que la seva relació
amb Ramon Trias Fargas va ser important per diverses raons.
La relació amb Macià Alavedra va ser una relació intensa i política
amb els orígens, concretament del partit d'Esquerra Democràtica de
Catalunya. Posteriorment, Macià Alavedra va ser el seu successor
com a conseller d'Economia.
Pel que fa a Pasqual Maragall, la seva relació va ser molt directa i,
evidentment, molt centrada en el fet de Barcelona, que per a Trias
Fargas va ser també un element molt important en la seva vida política i social.
I, finalment, pel que fa a Artur Mas, tot i que personalment és qui va
tenir menys contacte directe, és -dins de Convergència- l'hereu molt
clar d'alguns aspectes centrals de Ramon Trias Fargas, com l'àmbit
municipal de Barcelona i també, precisament, la Conselleria
d'Economia, Finances i Planificació.
Bé, per tant, i abans de donar la paraula als participants que són els
protagonistes, voldria fer uns breus comentaris, que crec que em
corresponen i que tinc el goig de fer. És lògic que fem aquesta commemoració dins precisament dels 25 anys, a més és una
commemoració merescuda, perquè no podrem agrair mai prou a
Ramon Trias Fargas tot el que va representar, fer i donar durant els
primers 15 anys de vida de CDC. I, tot i que el fet d'agrair-ho i
d'expressar-ho podria semblar inútil, és una acció que vull fer.
Jo vaig conèixer en Ramon a Tiana, al poble on visc fa molts anys,
i el vaig conèixer com a militant de Convergència. No el vaig
conèixer en el món econòmic, ni en el món social..., el
vaig conèixer com a militant. Jo era militant feia dos anys. Estàvem
preparant les eleccions, en aquella època ja fèiem campanyes i
3
�vàrem inaugurar un mural i Ramon Trias Fargas va venir-hi. Va fer la
inauguració des de l'altra banda del carrer en una terrasseta de la
casa d'una gent prou coneguda, tianenca, els Cuní, i va fer el parlament amb aquella alçada seva. I jo vaig rebre d'ell les primeres
lliçons directes. Naturalment en tinc un record, que em perdurarà
sempre.
El meu sentiment com a militant d'aquest partit jove, Convergència
Democràtica de Catalunya, és el sentiment que Ramon Trias Fargas
va saber llegir els signes dels temps. Potser ho va fer massa bé, i potser es va anticipar en més d'una ocasió. Però la majoria de les qüestions que queden per resoldre estan en el seu ideari polític: l'autogovern de Catalunya, l'Europa dels pobles -en contraposició d'una
mera Europa dels estats-, una Barcelona forta, el redreçament de la
balança fiscal, la defensa de les senyes d'identitat, la defensa de
la llibertat. Tot això és de plena actualitat.
Per tant, era un gran home, gens fred ni distant, sinó un home ple de
sentiment, de coratge, i amb una especial sensibilitat per a les persones. Un home que buscava espais de diàleg i de comprensió. I
avui, en aquest acte, segur que trobarem aquests sentiments de comprensió i de diàleg que ell tan bé representava.
Intervenció
a càrrec del Sr. Macià Alavedra
Parlaré de Ramon Trias Fargas amb una certa emoció perquè els
records són molts: la fundació d'Esquerra Democràtica, els últims
temps del franquisme; la fusió, després, d'aquest partit amb
Convergència Democràtica de Catalunya; la participació a les primeres eleccions democràtiques, les del 15 de juny de1977, en què
tots dos vàrem ser diputats a Madrid i vàrem integrar el grup de
la Minoria Catalana; la participació conjunta en molts governs de la
Generalitat de Catalunya, del president Pujol, i en desenes de
mítings. Per tant, són moltíssimes vivències realitzades de manera
conjunta.
Però si he de parlar del pensament polític de Trias Fargas, que és una
personalitat complexa que s'anirà estudiant i que en certa manera és
un heterodox en molts temes, he d'anar molt alerta, perquè resumir
aquesta personalitat sempre és empobrir-la. En Ramon té un llibre
que es diu Nacionalisme i llibertat, per això podem dir que és un
nacionalista i un liberal i que, a Catalunya, la democràcia i la llibertat eren les seves principals preocupacions, les quals per a ell eren
absolutament indissolubles. És a dir, no es plantejava cap sortida per
a Catalunya que no fos, evidentment, dins de la democràcia i del respecte de la llibertat, dels drets humans i també d'un liberalisme
econòmic, d'una capacitat de creació i d'iniciativa que segons ell
4
�corresponia al tarannà i a la historia de Catalunya. Tot això ho
expressava amb un gran coratge -que és una altra característica de
la personalitat de Ramon Trias Fargas- perquè ho expressava en un
moment dominat en l'àmbit de l'oposició intel·lectualment i políticament per les idees marxistes. Per tant, el que ell exposava sonava
totalment diferent del que era la tònica general. No obstant això, ha
passat el temps, i la seva línia econòmica, de pensament econòmic,
de política econòmica és coincident amb la que ara recomana
l'OCDE amb la política econòmica europea, tant si manen els conservadors com els socialistes, amb l'ortodòxia pressupostària, amb
una política fiscal que ell ja va oposar a la política fiscal de
Fernandez Ordóñez, que per cert era de la UCD i que en aquell
moment va fer la reforma fiscal. Ramon Trias Fargas va ser l'únic que
va fer uns plantejaments que ara fa tothom, governs conservadors
i governs socialistes, a l'Europa occidental. És a dir, una política que
ja pensava en les privatitzacions, en les liberalitzacions, tot i
que Trias Fargas preveia en aquells moments una coexistència perfectament possible entre sector públic i sector privat. Es parlava
també, en aquella època, de la participació dels treballadors en la
gestió, era un corrent de moda, la gent parlava d'autogestió, de
cogestió. Ell, dins d'aquell món dominat -com deia- per aquestes
idees marxistes, representava l'ortodòxia liberal, que és l'ortodòxia
que finalment s'ha imposat en el món occidental i en l'Europa
comunitària.
Però aquell liberalisme de Ramon Trias Fargas - i només cal que rellegim els seus escrits- també era un liberalisme amb un fort accent
social: el salari social, les polítiques d'ensenyament i de sanitat -que,
per altra banda, creia que havien de ser compensatòries de determinades desigualtats-, la seva preocupació pels minusvàlids - h i ha una
llei de l'època dels primers anys de la democràcia que encara es
coneix com a Llei Trias-, etc. Aquesta preocupació social ell la feia
lligar perfectament amb un liberalisme econòmic que era bo per a la
creació de riquesa, però evidentment amb una política social que
havia de compensar en la mesura del possible les desigualtats.
En el seu nacionalisme -per agafar una altra vessant del seu pensament- Ramon Trias Fargas era també una personalitat molt complexa. Per exemple, ell no podia tolerar que es digués que Catalunya no
podia ser independent. I feia uns estudis dient que Catalunya econòmicament podia perfectament ser independent i que, per tant, no és
que Catalunya estigués lligada a un projecte espanyol perquè no
tenia cap altre remei que estar-hi lligada, sinó que es lligaria a una
Espanya democràtica, a una Espanya que respectés les llibertats i que
respectés el fet català en tota la seva dimensió. Per això, a vegades,
en alguns escrits, Ramon Trias Fargas es presentava com a radical
i, en uns altres, oferia sempre aquesta col·laboració cordial amb una
Espanya que fos capaç de reconèixer el fet nacional català.
5
�En la seva política nacionalista jo destacaria bàsicament dues de les
seves preocupacions. D'una banda, els primers estudis que es van fer
amb un caràcter metòdic i científic, sobre la balança fiscal de
Catalunya amb Espanya, que és un tema d'actualitat, i que ell ja va
plantejar el que es planteja avui i, a més, ho va xifrar. D'altra banda,
altres estudis i altres llibres posteriors demostren que Ramon Trias
Fargas està en la base de determinades propostes de la política catalana actual. Deia que Catalunya si és més rica que el promig és normal que pagui més perquè els impostos estan en funció dels ingressos, en funció del consum o en funció de les transaccions comercials, però ha de rebre unes quantitats justes que li permetin fer una
política justa, una política d'infraestructures, d'ensenyament, de
sanitat. Tot això, ell ho explicava en aquells moments dels mítings de
1977 en què tot eren conceptes molt abrandats i aplaudiments fàcils
del públic; ell explicava allò de la pesseta i els setanta cèntims - h o
recordeu amb tot detall- i a vegades li dèiem: "Home, Ramon, no
t'estenguis tant sobre aquests temes". Però era la seva obsessió, i és
una obsessió que a més s'ha demostrat que encara avui és actual. I,
de fet, en la negociació de l'Estatut -en què ell va participar i jo
també- jo sé que el tema del finançament el va deixar descontent. El
que passa és que en aquells moments tots volíem arribar a un Estatut,
sobretot després de l'acord basc, i arribar a Catalunya amb un Estatut
sota el braç i fer-nos la fotografia per aixecar una mica l'entusiasme
de la gent. Però ell tenia - h o sé perfectament- aquesta preocupació
constant que aquest tema malauradament no l'havíem resolt bé, que
quedava obert, com s'està demostrant, i que un dia o altre haurem
d'intentar tancar.
Al costat d'aquesta preocupació clarament econòmica, professional,
política però que responia a la seva formació, en Ramon Trias Fargas
hi ha un altre gran tema que és el de l'idioma, el de la llengua catalana. D'això, se n'ha parlat moltes vegades, però voldria explicar-ho
una mica. Es va preparar un Estatut a Sau, i després es va debatre
aquest Estatut en una sala de l'Ajuntament de Barcelona en la qual
l'Assemblea de parlamentaris va improvitzar un miniparlament. Hi
havia esmenes, es votaven les esmenes i s'anava preparant l'Estatut
que finalment es negociaria amb la representació de l'Administració
central. En el tema de l'idioma, una esmena de Convergència i Unió,
que equiparava els drets i els deures del català i del castellà a
Catalunya, va perdre. I després de la votació, Ramon Trias Fargas,
que ja havia defensat personalment tots els temes de llengua en el
Congrés dels Diputats de Madrid en nom de la Minoria Catalana, va
fer un discurs tan bo i tan emotiu que tots els diputats i els senadors
allà presents que constituíem l'Assemblea de parlamentaris vàrem
dir: "Escolta, aquest tema aparquem-lo, tornem-lo a negociar i presentem tots plegats un text de consens". I totes les forces polítiques
vàrem interrompre les sessions d'aquelles assemblees de parlamentaris de l'Ajuntament de Barcelona; ens vàrem reunir a part i vàrem
preparar el que és l'article 3r de l'Estatut de Catalunya que equipara
6
�amb drets i deures el català i el castellà, però amb una gradualitat en
funció dels mitjans que posi l'administració catalana. Això jo crec
que és un tema històric, gràcies a una intervenció molt personal i
gràcies també a un bon discurs. En Ramon sempre deia que els discursos fan canviar d'opinió però mai de vot. I, en aquell cas, el discurs va fer canviar de vot, perquè crec que l'opinió, en el fons, tots
la teníem molt similar sobre el que convenia. Això ha permès una
determinada política lingüística que ha estat un dels fets importants
de l'autonomia a Catalunya.
Però, alhora, i per això dic que és una personalitat complexa, en
Ramon havia passat a l'exili - e m sembla- 12 anys a Colòmbia. I allà
en Ramon -a mi també em va passar perquè també vaig passar temporades llargues a l'Amèrica Llatina- va descobrir una cosa, que dita
davant d'un públic nacionalista pot semblar inoportuna. Vivint en un
país tan influït pel castellà i per la literatura castellana com
Colòmbia, va descobrir una certa grandesa de Castella i de l'idioma
castellà. Ell era un defensor acèrrim de la llengua catalana i era alhora un home amb un respecte per la llengua castellana. Això és un fet
complex, significatiu però que també és un fet que evita la lluita de
llengües. He recollit d'un escrit seu unes frases que us llegiré: "La
llengua pròpia - d i u - no es justifica com a factor diferencial, sinó
com a atribut de la personalitat humana. La llengua pròpia ha d'ésser una manera d'autorealització de tots els homes, i no una forma
de divisió entre els homes". Jo crec que aquest és també un plantejament modern del tema de l'idioma, no una lluita d'idiomes, sinó
un atribut irrenunciable de la personalitat humana. "La llengua pròpia - d i u - és un atribut irrenunciable de la personalitat humana".
Sobre en Ramon, en podríem parlar molt, és una figura que a més
s'anirà estudiant perquè té moltes facetes que poden semblar en
certs moments contradictòries i que no ho són; totes s'inscriuen dins
d'una gran coherència personal. Jo només vull dir que els que l'hem
conegut humanament - i en aquesta sala veig algunes persones que
l'hem conegut molt íntimament- sobretot al final del franquisme i als
inicis de la democràcia, en els primers moments de l'acció política
ja més directa i organitzada era -si l'haguéssim de definir- un burgès
il·lustrat, no d'una burgesia de l'empresa industrial, sinó dels professors, dels catedràtics, de la il·lustració, dels coneixements. Era un
humanista, un home que a part de saber d'economia i de dret, havia
llegit els clàssics, havia llegit els clàssics grecs. És a dir, tenia una
gran cultura i això se li notava constantment. I en base a aquesta cultura havia construït un cert escepticisme aparent, una ironia, a vegades inclus un sarcasme sagnant, però darrera d'això jo crec que hi
havia uns grans sentiments d'afecte i d'amistat. És a dir, Ramon Trias
Fargas era un sentimental que a vegades es posava una cuirassa d'ironia. I això, per a mi, el feia enormement simpàtic i atractiu com a
personalitat. Cal tenir en compte que, en determinats moments, la
vida de partit obliga a molta disciplina, sovint a frenar moltes opi-
7
�nions per arribar a un acord conjunt del partit. Tot i que Ramon Trias
Fargas va ser president de Convergència Democràtica de Catalunya
-Pere Esteve ha recordat que el va conèixer en un acte de partit i
que, a més, va morir en un acte de partit-; va ser un home de partit
que a vegades se li feia difícil. És a dir, realment aquell corsé, aquella cotilla -perdoneu- que representa el partit, ell l'havia de trencar
per un costat o per un altre amb un discurs, amb un article. Però crec
que això era bo i que tot això enriquia el partit. En fi, era una figura
atractiva que ha aportat moltíssim a la transició: el rigor que ell mantenia durant la transició, la implantació de la democràcia, el nacionalisme català a Catalunya. És una aportació a la transició que, evidentment, tots hem de recordar en actes com aquest, que també
l'hem d'estudiar i que estic segur que cada vegada estudiarem més.
Intervenció
a càrrec del Sr. Pasqual Maragall
Les paraules evoquen i, a vegades, tenen la virtut de suggerir persones que ja no hi són. Macià Alavedra quasi ens l'ha fet present amb
les seves paraules, les quals són molt brillants i, a més, molt amarades del coneixement tan personal i tan directe que va tenir d'en
Ramon.
No és tant el meu cas, però crec que el vaig conèixer bé. Per a mi,
evidentment, ell és el paradigme de l'autèntic liberalisme, de l'alçada del diàleg, de la generositat d'esperit i de respecte per tots els que
no pensaven com ell. Per a mi, Ramon Trias Fargas representa la
plena vigència dels valors que ell defensava i que personificava. Era
una persona de valors. Defensava que en els aspectes bàsics totes les
forces polítiques anessin d'acord i que hi hagués una certa unitat
d'acció. Creia en la unitat, en anar junts per tirar el país endavant. Al
mateix temps, creia en el debat. No s'acontentava amb la unitat
superficial, lleugera, de flors i violes. Ell pensava en una unitat profunda que no estava renyida amb la discussió perquè de la discussió,
del debat, en neix precisament la veritat. Aquesta és l'essència del
liberalisme que ell defensava.
El dia que es va acomiadar de l'Ajuntament va fer un discurs que
potser valdria la pena rellegir, almenys en part. Va ser un discurs
que ens va impressionar a tots per la seva magnanimitat -alguns
dels que són avui aquí em sembla que hi eren-. Es va referir a un fet
que a ell el va preocupar molt, al fet que Catalunya es dividís, que
Catalunya quedés dividida per unes raons que explicava molt bé i
que jo ara llegiré. I deia: "Parlem clar. El nacionalisme, pels mateixos anhels de victòria, els mateixos desitjós electorals, busca sempre una alternativa allà on la troba, que és una mica en el centrisme,
diria jo. Però com que aquesta alternativa no es demostra suficient
fins ara (perquè us situeu aquest és un discurs del 1987), llavors el
nacionalisme se'n va a buscar vots a la dreta. A foragitar aquesta
8
�dreta que en definitiva en aquest país no té massa raó de ser, però és
necessària en un aspecte polític si volem realment matisar les coses,
i que va desapareixent i es va incorporant a Convergència o a tots els
grups nacionalistes. I què passa? Doncs que estem situant el nacionalisme cap a la dreta d'una manera que, al final per ser nacionalista es corre el perill -ja he dit que parlo a llarg termini- que s'haurà
de ser de dretes. En tot cas, anirem quedant en la línia de la dreta
pura i dura que, en definitiva, la gran majoria dels nacionalistes catalans no comparteixen. Però aniran trobant-s'hi una mica pels mateixos motius i necessitats d'un procés electoral democràtic en què l'esquerra s'està trobant -sense voler potser- en una línia massa poc
nacionalista i massa poc catalanista". Aquesta era la seva preocupació. Això avui pot semblar una mica datat, com diuen els tècnics
-una mica com en aquella època-. Segurament ara podem dir que
la dreta ha recuperat unes credencials democràtiques innegables,
que de totes maneres s'han d'anar confirmant dia a dia, uns i altres:
dretes i esquerres. Però, jo penso que continua sent actual en bona
mesura.
Llavors ell seguia: "Que això pot arribar, si les coses no s'esmenen a
una divisió del país que a mi em sembla greu. Mentre que no em
sembla, en canvi, gens greu, la divisió entre socialisme, centrisme o
conservadurisme democràtic, perquè això ja ho he dit abans és superable, i l'altra cosa em sembla que és difícilment superable." I, aleshores entrava a matar, i deia: "Jo voldria una Catalunya forta, una
Catalunya ben definida sobre la qual tots coincidíssim quant a les
seves estructures constitucionals i el marc bàsic. Aquelles línies
directrius elementals però que al mateix temps són decisives en la
conducta d'un poble". Tornava enrere i deia: "Ser nacionalista voldria dir, en aquest escenari pessimista meu, ser de dretes i ser d'esquerres voldria dir ser poc catalanista. Això em sembla que és un
gran perill. I aquest perill -afegia- crec que és un perill que les institucions catalanes tenen l'obligació de corregir, puig són elles que
han de prendre la iniciativa, són elles que han d'arribar a uns acords,
són elles que han de donar l'exemple de cordialitat, de col·laboració i de possibilitat d'entendre'ns en el terreny aquest -diguem-ned'estructura i de base. Deixant per al debat polític, que és certament
no tan sols lícit sinó obligat i necessari, les opcions de programació
social. Jo crec, per exemple, -acabava- que les negociacions amb
Madrid s'haurien de dur conjuntament, com a mínim per part dels
dos partits majoritaris en aquest país, que són el socialista i el convergent. Una cosa és dividir el poder i una altra dividir el país".
Aquest discurs jo el recordo unit molt estretament a un altre que va
fer poc abans de morir quan el Grup 7 -si no recordo
malament- al Palau de Pedralbes va fer-li l'homenatge al ciutadà que
ens honora. Penso que va ser el primer ciutadà que ens honorava,
que honorava els organitzadors d'aquell acte. I aquell dia va dir
"Catalunya i llibertat", però una mica més precís, no va dir ni tan sols
catalanisme, va dir Catalunya i llibertat. Aquestes van ser les seves
9
�paraules el dia 19 de setembre de 1989, un mes abans de la seva
mort sobtada. Catalunya i llibertat eren els seus dos leitmotivs: la llibertat i el país, és a dir el respecte als altres i l'autoestima responsable. Veia Catalunya com a punt de partida i com a punt de reflexió.
El disgustava l'estil, de vegades autoproclamatori, de cert nacionalisme. Ell sabia que s'és català o no se n'és. Però que no se n'ha de
parlar contínuament. Una vegada jo vaig escriure sobre això i sobre
ell justament. Del catalanisme, se n'ha de parlar però cal fer-ho com
ho feia Ramon Trias Fargas, demostrant sempre que el patriotisme és
la base d'un humanisme, i que l'autoestima és el punt de partida del
respecte als altres.
Nosaltres ens vàrem conèixer a meitat dels anys 60. Era una època
que recordo... Avui hem passat justament per davant de l'edifici on
ens vàrem conèixer, davant del Ritz, que era l'edifici on estava el
Servei d'Estudis del Banc Urquijo, en aquell moment, en la primera
època; que ara l'estant refent. Era una època en què dins de la misèria política que vivia el país, d'alguna forma hi havia un racó de llibertat. En Ramon en aquest panorama era com una mena d'estel
solitari perquè era com..., -anava a dir l'únic liberal-, era el liberal.
El meu pare també ho era, però com a personatge més públic i notori ell era el liberal, públicament liberal. El meu pare, per cert, tenia
una enorme admiració pel pare d'en Ramon, l'Antoni Trias, que va
ser un dels seus ídols en l'època universitària.
La relació amb en Ramon, en aquesta època era la relació amb una
persona d'autoritat, ell era el "jefe" del Servei d'Estudis del Banc
Urquijo, on jo treballava a les tardes. Però per altra banda, teníem
llaços, com he dit, sinó familiars, sí de proximitat cultural i ciutadana. Quan me'n vaig anar de l'Urquijo per fer jornada completa
d'economista de l'Ajuntament, em va dir: "Així vostè Maragall es
dedicarà a l'Ajuntament, visera i 'manguitos' Maragall, visera i 'manguitos'". Em va quedar aquí dintre. Era una persona de geni, però la
seva personalitat estava marcada sobretot per la ironia, per l'elegància i per la mordacitat. Aquestes eren les característiques sempre
dominants en el seu caràcter.
I acabo amb una menció de l'època de l'Ajuntament. Quan vaig
saber que ell s'enfrontaria electoralment amb mi -era la primera
vegada que jo concorria a unes eleccions, el 1983-, em vaig esverar. Jo quasi havia estat alumne seu a la universitat i, en certa manera, havia estat assalariat seu. El 1983 eren les meves primeres eleccions i jo pensava: "I jo m'haig d'enfrontar amb aquest senyor?"
Però, 16 anys més tard, li vaig tornar allò de la visera i els 'manguitos'. Li vaig dir, en un debat: "Senyor Trias, vostè vol anar a
l'Ajuntament també? Visera i 'manguitos', senyor Trias".
A nivell personal no hi va haver mai problemes, al contrari, vàrem
forjar, a través de la relació política, que era una relació de contra10
�posició, una bona amistat. Una altra cosa era el debat polític, sempre des del respecte mutu. Per a mi Ramon Trias Fargas, dels tres
rivals que jo vaig tenir, un darrere l'altre, en la lluita per l'alcaldia de
Barcelona, va ser el que més por em va fer i el que més por em feia
perquè tot i que era tan educat i tan elegant, una crítica de Ramon
Trias Fargas podia ser una lúcida i a voltes cruel radiografia-cruel
entre cometes, si voleu-, però sempre ben envolcallada. Era realment temible. Conservo un record inesborrable de la seva companyia brillant, eficaç i d'una enorme alçada en els viatges institucionals que vàrem fer junts a Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires,
la primavera de 1985, per vendre la candidatura olímpica de
Barcelona, aleshores. I el que vàrem fer a Chicago i a Nova York.
Recordo que a Chicago vàrem estar en un mercat de futurs, que
després va ser una gran iniciativa seva, el novembre de 1986. És a
dir, abans i després que Barcelona fos designada com a seu dels Jocs
de 1992. Junts, el govern i l'oposició -amb això vàrem imitar el
model de Manchester que ens havien visitat el cap del govern i el
cap de l'oposició poc abans- vàrem representar Barcelona en aquella època en què començàvem a posar la ciutat en el mapa internacional, cosa que ara hauríem de tornar a fer, hauríem de tornar a
posar entre tots aquesta ciutat en el mapa del 2004 perquè si no estarem malament d'estratègies que siguin estratègies vencedores, que
mobilitzin. El 21 d'octubre de 1995 la ciutat va donar el nom de
Ramon Trias Fargas a un carrer, a la nova Barcelona que ell ja no va
poder veure, tocant a la Vila Olímpica i a la nova Universitat, un
tram que abans era del carrer Sardenya.
I per acabar torno al principi de la meva intervenció. És a dir, vull
acabar insistint en el fet que avui es donen les condicions perquè en
les qüestions decisives, els catalans anem sempre junts.
Intervenció
a càrrec del Sr. Artur Mas
Jo dels tres participants en aquest acte sóc el que menys vaig conèixer Ramon Trias Fargas personalment. Probablement per raons, en
aquest cas, d'edat. De tota manera he procurat suplir aquesta manca
de coneixement personal intens -com en el cas de Macià Alavedra
o de Pasqual Maragall- amb una lectura més o menys habitual i més
o menys permanent de moltes de les seves intervencions i de molts
dels seus llibres. En aquest sentit, recordo que ara fa pocs mesos,
conjuntament amb la Fundació Ramon Trias Fargas i amb el suport
de Montserrat Trueta, vàrem tenir la iniciativa, en el moment just en
què se celebraven els deu anys de la seva mort, de reeditar aquell
recull d'escrits i de conferències que es va presentar no fa gaires
mesos en el Palau de la Generalitat. Va ser, per cert, un acte - n o sé
si molts de vosaltres hi éreu o n o - no només molt lluït sinó, a més,
molt emotiu des de molts punts de vista.
11
�En el moment de morir, Ramon Trias Fargas era un polític en actiu,
era conseller d'Economia i Finances. La mateixa situació que jo tinc
en aquest moment dins del govern. Era certament un intel·lectual
amb idees pròpies, això ho havia estat durant molts anys. Però, a
més, val la pena recordar que era una persona que encertava en la
identificació de problemes bàsics -cosa que no sempre és fàcil- i,
que moltes vegades proposava per a aquests problemes solucions
realment imaginatives i encertades -cosa més difícil encara-.
Després m'hi referiré amb temes que estan encara vius i vigents en
el nostre país.
Abans, Macià Alavedra i Pasqual Maragall també s'han referit a la
seva personalitat política i, concretament, han centrat una part de les
seves paraules en la síntesi del pensament de Ramon Trias Fargas
entre la llibertat i la nació, entre la llibertat i Catalunya. Jo, a aquesta síntesi, sempre molt ben combinada, hi afegiria un altre parell de
síntesis també molt importants: d'una banda, la síntesi de la llibertat
individual amb la igualtat d'oportunitats i, de l'altra, la síntesi del
progrés econòmic amb la protecció als més desvalguts.
Tinc també un text que m'agradaria comentar. Tothom ho ha fet
abans. Jo n'agafo un de l'any 1989, quan Ramon Trias Fargas s'acomiadava de la presidència de Convergència Democràtica de
Catalunya. En aquell moment, va dir textualment: "Estic segur que
pràcticament ningú en aquesta sala -en la sala que ell estava- i
ningú que estigui a les llistes de militants -lògicament de
Convergència-, no dubteu -deia e l l - del meu nacionalisme. Però
fins i tot en temes que al principi eren més discutits, com per exemple el de la doctrina social, jo -deia e l l - des del primer dia abans de
fusionar-me (aquesta és una paraula molt de moda, però ell es referia abans de fusionar lògicament Equerra Democràtica de Catalunya
amb Convergència) em vaig manifestar obertament a la premsa i a
les assemblees de partit com un liberal de sempre. Un liberal a la
clandestinitat, a Espanya, i a l'estranger a l'època de Franco. Un liberal sense reticències, a l'època posterior, a la mort del general, en
què estava de moda (abans ho ha dit Macià Alavedra) el marxisme.
Un liberal -deia ell el 1989-, ara mateix, que això de la ¡dea liberal
del progrés, de justícia i de les llibertats de les persones i dels pobles
ja és més generalment acceptat". És a dir, com abans ha dit Pasqual
Maragall, era el liberal, el liberal de sempre, que no va canviar les
seves idees, en aquest sentit, en cap moment.
Crec que Ramon Trias Fargas tenia dins del seu pensament una altra
característica que val la pena de subratllar: ell era un convençut que
la llibertat individual només és completa de veritat, només és autèntica de veritat, només agafa cos de veritat quan, a més, es combina
amb la llibertat de la nació, de la comunitat o de la col·lectivitat. És
a dir que la llibertat individual que comporta renunciar a la identitat
nacional no té cap sentit. I també deia el contrari: les llibertats nacionals que acaben ofegant les llibertats individuals en un estat de dret
12
�tampoc tenen cap sentit. La llibertat individual no és abstracta i s'enriqueix en el buit, sinó que per agafar cos plenament necessita
aquest caldo de cultiu que és concretament la llibertat col·lectiva o
la llibertat nacional. El 1984, en una reflexió que feia sobre nació i
nacionalisme, Ramon Trias Fargas deia també: "Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a una causa eterna de la llibertat; aquesta ha estat la contrasenya del nostre nacionalisme. I perquè
hem sabut defensar la llibertat i identificar-nos amb ella, amb sacrificis enormes, encara existim i formem part modestament, però dignament, del concert de les nacions. Aquesta simbiosi entre llibertat i
nacionalisme no l'hem d'abandonar mai".
Aquesta simbiosi entre llibertat individual i llibertat col·lectiva es va
manifestar amb una gran força en el moment de la discussió sobre el
català, de la llengua catalana a la Comissió Constitucional a les
Corts a Madrid. Abans Macià Alavedra ens ha fet també una referència, en aquest sentit, de la defensa abrandada de Ramon Trias Fargas
sobre la llengua. Ramon Trias Fargas, en aquell moment quan defensava davant d'aquesta Comissió Constitucional a les Corts de Madrid
el tema del reconeixement del català com a llengua pròpia de
Catalunya, deia - n o en paraules textuals en aquest cas- que la
defensa de la llengua era una qüestió moral i de drets humans, i que
la igualtat d'oportunitats per a les llengües que havien de conviure
en un mateix territori era un aspecte positiu que calia conservar.
Però, al mateix temps, també deia que el tracte igual de dues coses
desiguals equival a tracte desigual. Recordem per què fets recents
que han passat en el nostre país en aquests últims any i mig, dos
anys, il·lustren bastant -crec j o - la vigència del pensament, en
aquest sentit, de Ramon Trias Fargas. Recordo que ell deia: "El tracte igual de dues coses desiguals equival a tracte desigual". És una
lliçó que està plenament vigent encara en alguns esquemes del nostre país, i en algunes discussions recents que hi ha hagut en aquests
darrers temps.
Aquestes conviccions liberals i nacionalistes s'aplicaven també en el
cas de Ramon Trias Fargas a la sobirania política i a l'autonomia
financera de Catalunya. Com tothom coneix, són qüestions pendents
encara en bona part: sobirania política i autonomia financera. Jo avui
he fet un acte que Macià Alavedra ha fet moltes vegades i que
Ramon Trias Fargas també havia fet moltes vegades, portar al
Parlament de Catalunya el Pressupost de la Generalitat - h o he fet
aquest matí-. I repassant memòries molt antigues comprovava com
a principi dels 80, l'any 1980, quan Ramon Trias Fargas era el primer
conseller d'Economia del govern Pujol, va presentar al Parlament de
Catalunya un pressupost que pujava pocs milers de milions de pessetes -la veritat és que eren molt poquets-. Jo avui he presentat un
pressupost en el Parlament de Catalunya que passa dels dos bilions
cent mil milions de pessetes. Ho he fet 20 anys després, és veritat.
Però això demostra fins a quin punt, també des del punt de vista de
l'autogovern, des del punt de vista, en part, de l'autonomia financers
�ra s'han donat passes importants en aquests darrers vint anys que no
són negligibles. Una altra cosa és que no hem arribat - i això jo ho
subratllo amb un especial èmfasi- en el punt que molts de nosaltres
desitjaríem, però en tot cas la veritat és que des de molts punts de
vista les passes que s'han donat han estat molt importants.
Recordava també de l'acte que vàrem fer al Palau de la Generalitat,
ara fa alguns mesos, que a principi de la dècada dels 80 vàrem estar
a punt - i em refereixo a Catalunya en el seu conjunt- d'arribar a un
molt bon acord de finançament. Concretament l'impulsor també va
ésser, una vegada més, Ramon Trias Fargas, en aquell moment conjuntament amb una persona que ens va deixar fa poc, que va morir
fa poques setmanes, Jaime Garcia Añoveros, llavors ministre
d'Hisenda d'Unió del Centre Democràtic. Doncs bé, recordem avui,
tot i que fa pràcticament 20 anys d'això, que en aquell moment, i
d'això a Convergència n'hem parlat moltes vegades, es va estar a
punt, a un mil·límetre, d'arribar a un acord fiscal, a un acord financer molt positiu, molt en clau de futur entre Catalunya i la resta
d'Espanya. Allò, que per raons ara no vénen al cas i que tothom més
o menys intueix. En aquell moment es va perdre una oportunitat molt
gran de la qual encara avui patim una part de les conseqüències
negatives.
Voldria acabar en aquesta línia de l'autonomia financera, perquè em
sembla que, no només com a membre de Convergència sinó també
com a actual conseller d'Economia, val la pena que jo hagi destinat,
encara que siguin uns breus minuts, a recordar -com abans també
ha fet Macià Alavedra- una de les obsessions, més sanes i positives
que va tenir Ramon Trias Fargas, lluitar tant com va poder-i va poder
molt, i va estar a punt, com jo recordava, d'arribar pràcticament a
una solució definitiva- perquè Catalunya tingués no només sobirania
política sinó també l'autonomia financera sense la qual no hi ha ni
llibertat nacional possible ni progrés possible. Ell va lluitar molt per
això. I en aquest sentit recordo que va publicar llibres tan emblemàtics i tan recordats que posaven sobre la taula el gran perill que tenia
Catalunya, ja en aquella època, i que en part segueix tenint encara,
de l'ofec financer. Recordeu aquell llibre titulat Narració d'una asfixia premeditada, que de fet anava precisament en aquesta línia, és a
dir, a denunciar el gravíssim perill que tenia Catalunya si no aconseguia tenir una bona autonomia financera, un bon sistema de finançament, el perill que tenia de quedar com un país de segona fila.
En la seva filosofia Ramon Trias Fargas - i us ho dic perquè aquests
encara són temes d'actualitat, com heu comprovat aquests darrers
mesos i com es comprovarà en els propers mesos també i en els propers anys- venia a dir dues coses molt simples: primer, els impostos
que es paguen a Catalunya s'han de quedar a Catalunya (això ho
entén tothom); i la segona cosa que té tant valor com la primera, i
que no la podem oblidar: a partir d'aquí, una vegada això es fes
14
�d'aquesta manera, Catalunya ha de pagar a l'Administració central
pels serveis que presta a Catalunya i, a més, dins de la línia de la
no-divisió i de la cooperació que sempre va defensar Ramon Trias
Fargas, a més, Catalunya una part d'aquests impostos els ha de destinar a ajudar les altres comunitats de l'Estat que estan menys desenvolupades que la nostra a poder agafar també el tren del progrés.
Aquest, en síntesi, era el pensament de Ramon Trias Fargas, que per
altra banda està escrit en molts documents i defensat -insisteixoamb molta vehemència per ell mateix.
Voldria acabar dient que aquelles banderes que va aixecar Ramon
Trias Fargas en aquella època segueixen sent banderes que avui en
part estan encara aixecades en el nostre país, potser no al cent per
cent, perquè també és veritat que hi ha hagut progressos significatius
en aquestes línies, però són banderes que estan aixecades. I jo crec
que el millor homenatge que avui es podria fer a Ramon Trias Fargas
en aquest sentit és que ell sabés que avui a Catalunya hi ha molta
gent -entre la qual jo em compto- compromesa en el fet que aquelles banderes que ell va aixecar arribin algun dia a bon fi.
Cloenda
a càrrec del Sr. Pere Esteve
A la invitació haureu verificat que havíem plantejat aquest acte com
a taula rodona. El que passa és que hem parlat abans amb els
ponents i la realitat de les seves intervencions, per altra banda tan
brillants, fa que l'acte realment hagi estat molt reeixit pel que fa al
nivell, de manera que, per tant, com a organitzadors, ja n'estem
satisfets. Però com que es tracta d'intervencions gairebé no contrastables sinó sumables, hem arribat a la conclusió que potser seria
millor que obrissim un torn de paraules per si algú de les persones
assistents volgués fer alguna pregunta, demanar algun aclariment o
alguna ampliació d'algun dels aspectes tractats. Així, doncs, ho
farem d'aquesta manera abans de cloure l'acte.
Probablement les condicions no són potser de consulta, entre altres
coses probablement perquè les intervencions han estat molt
aclaridores...
(Sr. Artur Mas: "Si em permets una recomanació, posa't la visera i els
'manguitos' i ara ho faràs millor").
Bé, aleshores, com que mentre han parlat Macià Alavedra, Pasqual
Maragall i Artur Mas, jo he anat fent les meves notes i m'he preguntat: "Home, com a moderador, al cap i a la fi, em pot correspondre
fer una síntesi, no?". Però, és clar, el llistat és tan llarg que m'he dit:
"Espera't, Pere, perquè l'únic que faràs és repetir tot el que ja han dit,
no? I la qualitat de la síntesi s'ha de mirar de no perdre".
15
�He intentat sintetitzar..., però, com? En primer lloc, de les tres intervencions, se'n dedueix un fet fonamental de la figura de Ramon Trias
Fargas, que és la transcendència. És transcendent en dos aspectes:
1. És transcendent amb el que va fer: allò que va fer compta, allò
que va fer ho tenim, ens afecta, és permanent, hi és. 2. És transcendent amb el que va dir: el que va dir és vigent, el que va dir mereix
discussió, el que va dir és ric. Per tant, el primer aspecte que cal destacar, telegràficament, com correspon a una persona que vol fer síntesi és la transcendència.
Clar que d'aquests aspectes que s'han parlat, jo també n'he seleccionat alguns que, en el terreny una mica egoista, servissin per al fet
que estem convocant un partit que celebra 25 anys i, det fet, en sóc
secretari general. Un aspecte molt important de la figura de Ramon
Trias Fargas ens ha de servir molt al partit i als partits: el seu no-convencionalisme. S'ha utilitat l'expressió "no convencional", s'ha utilitzat l'expressió "imaginació" i Artur Mas ha utilitzat la paraula
"encert". Per tant, es acta la necessitat de tenir polítics amb sentit no
convencional, de no donar per descomptat moltes coses que en la
política i en la societat es donen per descomptat i, en canvi, d'aplicar imaginació, valentia i, a més, evidentment, d'encertar.
I un altre aspecte, també relacionat amb el partit, seria un tema molt
interessant, que ja l'ha tocat Macià Alavedra: el tema de la disciplina. Evidentment, Ramon Trias Fargas és un exemple de com una persona és capaç, des d'una posició molt personal, molt oberta, molt
seva i també com a president d'un partit, d'acceptar la disciplina. En
un moment com aquest, també crec que és un aspecte important,
trobar aquell punt del que és la disciplina; a més, la personalitat en
un partit, em sembla francament interessant i, per tant, de Ramon
Trias Fargas, en podem aprendre.
A mi, em fa l'efecte -s'ha dit diverses vegades- que la personalitat
de Ramon Trias Fargas se seguirà estudiant. És absolutament legítim
i necessari. Crec sincerament, a més, que pot ser un element d'enriquiment fonamental cap als que creiem -crec que molts- en els elements més renovadors del que podríem dir "terceres vies", el que
d'alguna manera avui a Europa potser capitalitza més del compte
Blair. És a dir, tot allò que significa elements renovadors dels corrents
convencionals conservador i esquerres. I que al voltant d'elements
de centre, liberals, progressistes, de tots aquests elements enriquidors, i que tots els partits tenim d'alguna manera l'intent - j o crec
que l'obligació- de fer créixer, són elements que es poden nodrir
d'una manera intensa dels pensaments de Ramon Trias Fargas.
Com ja que he dit que no ho diria tot, em limito a aquests quatre
punts. Fer una descripció, intentar fer una síntesi d'una persona de
tanta complexitat -com ens ha dit Macià Alavedra- no és possible.
Per tant, pel que fa la síntesi de Ramon Trias Fargas haurem d'enten16
�dre sempre que, al final, la seva síntesi és la seva vida. Cap dels seus
aspectes podria ser la síntesi, no?
En tot cas us vull agrair-vos la vostra assistència i us vull dir que, com
a Fundació Ramon Trias Fargas i com a partit, tenim el legítim orgull
-avui confirmat- d'haver tingut Ramon Trias Fargas entre nosaltres i
l'orgull d'incloure entre els nostres objectius el de conservar i el
d'enriquir el seu record.
Barcelona, 28 de març de 2000
•MMMmaMM
�\ B Fundació
Ramon Trias Fargas
Rambla Catalunya, 47, pral. - 08007 Barcelona
Tel. 93 215 58 48
Fax 93 488 00 25
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La figura humana i política de Ramon Trias Fargas
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Alavedra, Macià, 1934-2018
Maragall, Pasqual, 1941-
Mas, Artur
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Esteve, Pere, 1942-2005 (moderador)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-03-28
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Trias Fargas, Ramon, 1923-1989
Homenatges i distincions
Catalunya
Liberalisme
Política
Description
An account of the resource
19 p. Document que recull les intervencions a la taula rodona organitzada per la Fundació Trias Fargas.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Fundació Trias Fargas
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/705/19931024_LV.pdf
1b4471052c7a4ee1a0584165cacdbff7
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
24/10/1993
La Vanguardia, p.021, Opinión
Ramón Trias, Cataluña y libertad
PASQUAL MARAGALL
Si no recuerdo mal, estas palabras, Cataluña y libertad, fueron las que utilizó Ramón Trias
Fargas para construir su parlamento la noche que el Grup de Set Dones Empresáries le rindió
homenaje como ciudadano, días antes de su súbito fallecimiento.
Éstos eran sus dos "leit motiv", la libertad y el país, que es tanto como decir: los.otros y
nosotros. El respeto a los otros y la autoestima responsable.
A veces, hay que haber sido contrincante del otro para conocerle mejor. Creo haber entendido a
Ramón Trias Fargas al menos tan bien como muchos de los suyos. Es más: de nuestro debate
fue naciendo el respeto mutuo y un cierto clima de diálogo exigente y al mismo tiempo
respetuoso, que el país después ha perdido.
Me ha complacido de verdad leer en los artículos que el pasado día 22 le dedicaron Miquel
Roca y Pere Esteve, secretario general y responsable de información de CDC respectivamente,
algunas citas literales y una comparación con Vaclav Havel.
"Estamos en la causa de España -dijo Trias Fargas en el Senado el 1 de octubre de 1987- pero
de una España auténticamente libre y moderna. Esto es lo que Cataluña pide, más que la
defensa de sus intereses más directos."
Las palabras de Havel que cita Pere Esteve se refieren a la necesidad de luchar contra la
arrogancia de las palabras, incluso las más inocentes o indiscutibles: libertad, justicia,
cristianismo, socialismo, etc. La cita proviene de un discurso, convertido después en el libro
"Paraules sobre la paraula", que considero una pieza clave en el desmantelamiento responsable
de las ideologías antiguas, no por el hecho de abandonarlas, sino para construir otras nuevas, y
sobre todo para poner las bases de una nueva moral política o pública.
En Ramón Trias Fargas, a pesar de que su tono inspirativo traicionaba normalmente su
generosidad, hemos de buscar elementos útiles en esta línea. Citaré algunos ejemplos de lo que
quiero decir.
Es famoso su abandono de la sala el día que el público del partido al que pertenecía -y que
presidía- empezó a corear el nombre del líder: no era seguramente el rencor lo que le dominaba
-preguntad a los que le conocían-, era más bien el sentido del ridículo, y era la ofensa a un
espíritu elegante.
Le disgustaba profundamente, como a Raimon Obiols, en los debates parlamentarios de cada
otoño, el estilo autoproclamatorio, "pleurnichard", como dicen los franceses, "ploramiques", y
también la "barbagália", como dicen en el Empordá, de cierto nacionalismo.
A ambos les enseñaron en casa que se es catalán o no se es, pero que no se habla continuamente
de ello; quizás porque la "xerrameca" es la caricatura que a los catalanes nos gusta hacer de
nuestros vecinos del norte y del sur.
64 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
De la catalanidad hay que hablar. No es caer en el juego del catalanismo oficialista, como decía
hace poco Josep Ramoneda. Pero hay que hacerlo como Ramón Trias Fargas, demostrando
siempre que el patriotismo es la base de un humanismo, que la autoestima es el punto de partida
del respeto a los demás, que no hay patria (en Europa) si no es pequeña u homogénea y,
asimismo, no hay Estado, si no es grande, y más elevado que nuestros sentimientos. Que, por
tanto, Estado y nación no tienen por qué ser identificados, en una búsqueda obstinada e inútil,
que hace de Europa, otra vez, el teatro de los más crueles enfrentamientos.
Más ejemplos. Ramón Trias Fargas escribió sobre la autosuficiencia económica de Cataluña.
Pero de este ideal -que si no recuerdo mal le discutió el catedrático Jacint Ros Hombravellanunca dedujo otra cosa que esta conclusión tan decimonónica, tan del cambio de siglo, tan
maragalliana: "podemos, pero no queremos".
Es decir, podríamos vivir solos, pero no queremos vivir solos. Preferimos vivir juntos. Aunque
sea predicando eternamente que nuestro amor por Cataluña no es menosprecio de nadie ni
deseo de separación, ni tampoco negación de otra estimación más amplia, menos intensa por
tanto, pero más humanista, de una pertenencia más grande: ibérica en Joan Maragall,
iberoamericana en Ramón Trias Fargas.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
65 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1167
Title
A name given to the resource
Ramon Trias, Cataluña y libertad
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Trias Fargas, Ramon, 1923-1989
Catalunya
Espanya
Territoris
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-10-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles