1
10
2
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/879/0000000654.pdf
92b37c2d8eb942428786b003cb30c06b
PDF Text
Text
EN DEFENSA DEL RIGOR LINGÜÍSTICO
El País | 06/11/2004
La Comunidad Valenciana ha solicitado del Gobierno español la presentación,
en Europa, de una traducción valenciana de la Constitución Europea, aparte de
la catalana, aún a sabiendas de que la Generalitat catalana acepta como propia
la versión de Generalitat valenciana.
El Gobierno español ha aceptado la petición de la Comunidad Valenciana y ha
presentado cinco traducciones en Bruselas: La castellana, la vasca, la gallega,
la catalana y la valenciana, siendo las dos últimas idénticas. Si no lo
remediamos con sentido común y rigor lingüístico, a partir de ahora, en Europa,
habría siempre cinco idiomas españoles, aunque dos de ellos sean el mismo.
El "independentismo" lingüístico valenciano es una opción respetable, como
todos los independentismos y todas las ideologías, pero rompe por causas
políticas de corto vuelo con una tradición científicamente sólida de unidad de la
lengua.
Podemos preguntarnos: ¿Qué deben hacer ahora las Illes Balears: Declarar el
balear lengua independiente? Habría que cambiar su Estatuto. Y lo cierto es
que el catalán-balear es tan distinto y tan parecido al catalán de la Catalunya
estricta como el catalán-valenciano.
¿Es el andaluz una lengua distinta al castellano? Entre el castellano de Sevilla
y el que hablan por ejemplo los leoneses, los vascos o los cántabros hay una
diferencia sensiblemente mayor a la que existe entre el catalán de mis abuelos
maternos, que eran de Monóvar, y el del presidente Marcelino Iglesias, que es
de Bonansa, en la franja catalana-parlante de Aragón.
En realidad, la diferencia sensible es la que existe entre el catalán occidental o
catalán-valenciano, desde el Pirineo leridano hasta Monóvar y Petrer, al sur del
Reino de Valencia, y el catalán oriental, o catalán-balear, desde Girona hasta
las Balears o entre la Catalunya vieja y la nueva.
El presidente Matas de Balears sala los artículos con la "s" en vez de la "l",
igual que hacían, tiempo ha, los catalanes de la Costa Brava y el Empordà, y el
Presidente Iglesias dice xiquet i xiqueta por noi i noia (chico y chica) lo mismo
que mi abuela monovera y que el Conseller en Cap, Josep Bargalló.
¿En qué cree el presidente Camps que hablábamos el presidente Iglesias, el
presidente Matas y yo mismo en la reunión de la Eurorregión, a la que espero
que asista él también algún día? En catalán, por supuesto. ¿En qué hablará él
si viene? En el mismo idioma en el que hablamos siempre él y yo.
¿Cree de veras que va a hacer creer en Europa, durante muchos días, que
Iglesias, Matas, Camps y Maragall hablan idiomas distintos?
La repoblación cristiana tras la reconquista de Jaume I, rey de Aragón y
Catalunya, fue dispar entre Valencia y Baleares: la primera se repobló con
leridanos, como atestigua la Porta dels lleidatans, la puerta pequeña -o
románica- de la catedral de Valencia.
�Las Islas se repoblaron con ampurdaneses, hartos de las razzias de los piratas
moros instalados en las Balears y con cabeza de puente en las islas Medes,
frente a la Costa Brava.
Agarrarse a la letra de un artículo del Estatut valenciano, que todos votamos en
Cortes -socialistas catalanes incluidos- para declarar la secesión lingüística del
valenciano respecto del catalán, es una barbaridad histórica inadmisible.
No se debería dar la impresión de que la derogación del trasvase del Ebro está
en la base del intento de ruptura de la unidad de la lengua catalano-valenciana.
No debería dar la impresión de que los catalanes han ganado la guerra del
agua y que ahora los valencianos se quieren resarcir declarando la guerra de la
lengua. Con el agua y con la lengua no se juega.
Me consta que el president Matas intentó evitar la guerra del agua sin
conseguirlo. Tenía que aplicar una directriz de gobierno basada en una
consigna del siglo XIX: conectar la España húmeda con la España seca consigna que hoy, a mi modo de ver, no tiene sentido-. Vamos a enfriar todos
estos temas.
Espero que muy pronto podamos hablar de la lengua seriamente y que
estemos a tiempo de evitar el ridículo en Europa.
Voy a pedir al presidente Marcelino Iglesias, al presidente Jaume Matas y al ex
presidente del Parlament, Joan Rigol que medien en esta cuestión.
Vamos a actuar con mucha cautela pero con determinación. No vamos a
emprender de inmediato acciones judiciales, pero llevaremos la causa del rigor
lingüístico ante las instituciones europeas y la opinión pública. Si fuera preciso
haremos lo procedente para que prevalezca la jurisprudencia que ha venido a
reconocer la unidad de la lengua, sin prejuicio de su denominación legal.
Lo que debe imponerse, hoy por hoy, es el rigor. El Gobierno debería
enderezar el absurdo generado, garantizando que este rigor se traduce
adecuadamente en el Memorando que desarrolla la petición española de que
las lenguas oficiales del Estado tengan, también en la Unión, el estatuto de
lenguas oficiales. Es una ocasión para que se corrija el error y prevalezca la
unidad de la lengua catalano-valenciana tal como establecen todas las
instancias de autoridad lingüística.
Pido que no se eche leña al fuego. Echar leña es fácil. Apagar el fuego, no. Si
el fuego se apaga pronto, la hierba renace a veces con mayor fuerza.
Pasqual Maragall
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1342
Title
A name given to the resource
En defensa del rigor lingüístico
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Català
Valencià
Balear
Llengües romàniques
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf
7c5a70199baede0976aee32229f8de1e
PDF Text
Text
Societat
Maragall i Mira
“Molt Honorable ‘monovero’”
RAFA PAZ
Pasqual Maragall ha visitat terres del sud
per retrobar les arrels familiars que el lliguen,
per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó.
Aquesta n’és una crònica succinta.
Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual
Mira i Basilisa Azorín.
“I
Mira”. Vet aquí la precisió que
–insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president
de la Generalitat que va estrenar
tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall
–i Mira– viatjava a terres del sud per
retrobar-hi la part d’ell mateix que en
prové, el potent fil valencià que li lliga
la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i
lluminosa també– que envolta Monòver,
al Vinalopó.
“Amb la mediació imprescindible
d’Acció Cultural del País Valencià i
d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde
d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual
Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un
particular retorn a les arrels, a l’espai que
va veure néixer i créixer els seus avis,
Pasqual Mira i Basilisa Azorín.
La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat
britànica l’esperen davant l’Ajuntament.
La recepció oficial a Elx, a càrrec de
l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde,
Maria Teresa Sempere (PSPV), de la
regidora Àngels Candela (IdPV) i dels
regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel
Maçanet (tots dos del PSPV), compleix
tant el protocol que sembla fet a posta
per demostrar fins a quin punt la ciutat
de les palmeres es reclama i se sap plenament europea.
“Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que
inclou Diana Garrigosa, la muller, que
l’agombola a tot arreu. I de seguida –no
caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de
la Dama d’Elx. I també de seguida surt
a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda
establert el compromís: “Les autoritats,
siguin del color que siguin, són molt
repatànies, però a partir d’un moment
determinat s’ha de ser generós. Està molt
bé que l’original pugui tornar allà d’on
ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.”
Pasqual Maragall viu ara oficialment
retirat de la vida política, però ella,
cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes
46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008
1266ET046-49-FET.indd 1
11/09/2008 11:40:53
�“Més valencià que res”. “La meitat
de la meva sang és d’aquí, per dir-
RAFA PAZ
RAFA PAZ
1
2
4
RAFA PAZ
RAFA PAZ
3
6
RAFA PAZ
5
RAFA PAZ
7
RAFA PAZ
qüestions –posem-hi el proper congrés
del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures
entre l’ofici dels preguntaires i recorda
de passada a la concurrència la malaltia
que temps enrere va fer públic que patia
i a l’estudi de la qual ha dedicat una
fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen
recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara.
En dribla unes quantes, de preguntes,
dèiem, però en respon algunes altres. A
la maragalliana –o és miriana?– manera:
“Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba,
per exemple, quan algun periodista li
pregunta pels pressupostos estatals. I
continua: “Si em preguntes si hi estic
d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut,
infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat
molt de tenir un Estatut i ja veurem què
passarà... Em té encuriosit, aquest tema.
Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el
toca... Que ens tornin a preguntar si el
resultat ens agrada o no: caldrà un altre
referèndum. Demano dret a la claredat.
Compte amb aquest tema, que pot tenir
conseqüències.”
Essent com és al sud colpit per la mania
persecutòria contra la llengua, i un cop
instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa
conversa amb els socis, de seguida surt
la qüestió del tancament dels repetidors
de TV3 que ja ha deixat incomunicada
la part més meridional del País Valencià
i que penja com espasa de Dàmocles
sobre la resta. El pronunciament sobre
la qüestió és rotund: “Em sembla absurd
que es vulguin posar barreres materials
a les ones. Això de TV3 és gairebé més
important que el finançament, mireu què
us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà
amb la qüestió de la Dama i també amb
aquest altre i se sent una rèplica al vol:
“Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu:
“Però Catalunya que colli, també, no?”
La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!”
Maragall continua la reflexió: “Perquè
és que de vegades som massa educats...”
“Això deia Fuster –respon aleshores
Eliseu Climent–: que els catalans heu
llegit massa Saint-Exupéry!”
1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic
–una reproducció de la reivindicada Dama
d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de
Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a
dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro
Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les
catacumbes, penseu que les catacumbes,
al final, van triomfar. Aquesta cultura que
esteu empenyent és la d’avui i la de demà:
no us penseu que sou resistents d’una
cosa que s’acaba: això tot just comença i
és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial
per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4.
A Monòver, saludant algunes assistents a
la representació. Al darrere, per exemple,
hi ha Elisa Camarena, que li va portar un
llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat
amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”,
acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6.
Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un
moment de l’obra De Monòver a Barcelona,
dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del
Casal Jaume I de Monòver.
16 DE SETEMBRE DEL 2008
1266ET046-49-FET.indd 2
EL TEMPS 47
11/09/2008 11:40:57
�Maragall i Mira
ho d’alguna manera. El meu nom és
d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti,
Pasqual Maragall explica els perquès
de la visita. I del tarannà, fins i tot:
“Maragall és un cognom que pesa molt,
però a la família som tant Maragall com
Mira. N’hi ha que tiren més cap als
uns, com el meu germà Ernest [actual
conseller d’Educació de la Generalitat
de Catalunya], que és Maragall a matar,
amb les celles poblades i tot. En canvi,
el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual,
que era un republicà federal molt amic
de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va
morir de pena –pel que havia vist i veia–,
el 1940. Un any després vaig néixer jo, i
per això em van posar el seu nom. Per
la cosa del masclisme, el meu primer
cognom és Maragall, però em considero
Mira cent per cent. De la vostra terra. Del
vostre sentiment. I crec que comparteixo
algunes de les vostres característiques.
Sóc més valencià que res.”
Efectivament, les arrels de Pasqual
Maragall s’endinsen fins al sud del tot
del país, fins al poble que s’erigeix en
guardià de la frontera, fins a Monòver.
Allà van néixer els seus avis materns. I
fins allà fa cap, per recórrer els carrers
al poble de llum tan blanca i per acabar
de tancar el cercle tot comprovant la
relació que un altre monover reconegut,
Josep Martínez Ruiz –de pseudònim,
Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després
de la preceptiva visita a l’ajuntament
i de la imposició de l’escut d’or de la
població, hi ha ocasió de relligar també
l’altra branca de la família amb la ciutat
lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi
inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín
i Catalunya”, amb un apartat especial
per a l’intercanvi epistolar entre tots dos
literats. De fet, tal com explica després
José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a
Barcelona, és anar a veure Maragall, que
esdevé una mena de mentor del grup Los
Tres que formaven Azorín, Ramiro de
Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.”
ARXIU JOAN GIMÉNEZ
‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap
d’on el va treure, el pseudònim, Martínez
Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla,
que, de teories, “n’hi ha milers: li podia
haver agradat per la sonoritat o perquè
RAFA PAZ
3
4
2
1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla
menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio
i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual
Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud
i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de
Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al
costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al
seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez,
dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?”
6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot
resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i
Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu.
ARXIU JOAN GIMÉNEZ
I allà mateix, entre exemplars de La
ben plantada, La nacionalitat catalana
o Fructidor, s’hi destaca un antic full
volander del 1924 que de seguida crida
l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa
de la llengua catalana” signat per 118
escriptors en castellà (inclòs Azorín) per
protestar contra la persecució del català
durant la dictadura de Primo de Rivera,
i la “Lletra de gratitud dels escriptors
de Catalunya”, enviada en resposta i
signada per 98 personalitats (inclòs Joan
Antoni Maragall, fill de Joan Maragall).
Qui fou president de la Generalitat no
s’està, davant l’evocació, de comparar
les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer
realitat els somnis dels nostres avis”.
RAFA PAZ
5
6
RAFA PAZ
Societat
1
7
8
ARXIU JOAN GIMÉNEZ
RAFA PAZ
RAFA PAZ
48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008
1266ET046-49-FET.indd 3
11/09/2008 11:41:11
�RAFA PAZ
evocava Clarín, el seu mestre; perquè
tenia un company de classe que es deia
Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la
raó. Només sabem que era conscient que
amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix,
el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va
triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia,
de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è
ben trovato, somrient per sota el nas.
Basilisa Azorín, filla de jornaler i per
nom de casa coneguda a Monòver per la
Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar
a treballar “a l’empresa de calcer que els
Mira tenien a Monòver”, relata Marian
Díez, que ha recopilat les petjades dels
ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.”
diu que li deixava anar enigmàticament
Pasqual Maragall a l’actual president
del govern espanyol. Costa d’imaginar
quina cara hi devia fer l’altre. Maragall,
en tot cas, manté present la reivindicació
íntima i explícita d’aquesta seva llavor
original. I, efectivament, els Mira van
obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el
1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira
Amat Hermanos); i el 1921 va ser la
primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres
no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se
n’anaren al País Basc, on els nasqueren
els tres fills i, de seguida, a Barcelona.
En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan
mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa,
que passejava amb distinció, vestida
–i calçada– a l’última, enlluernaven el
barri sencer.
Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels
actes que donaran la benvinguda al seu
cosí segon. Ha fet enviar una fotografia
de Maragall demanant que la hi tornin
dedicada. Però en saber que té un parent
al poble Maragall en demana el telèfon,
i li truca, es presenta, l’altre s’emociona,
queden entesos: es veuran a la vesprada,
a casa de Joan. El comiat ja és familiar:
“Adéu, primo!”
Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de
menuda sempre duia trenes i de gran
diuen que tenia predilecció pel seu nét
Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá-
Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui
mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de
Jaume I: ell és el pare de la criatura.”
monos juntos del brazo hasta la próxima
aldea...”).
Jaume I. Hi haurà un sopar popular,
encara, finalment, per cloure l’estada
maragalliana –i miriana, queda clar– al
sud; un sopar sota l’auspici del Casal
Jaume I de Monòver, amb cançons i
polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú
i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del
PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià
Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–;
Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les
Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver).
I potser perquè abans els versos de Joan
Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del
segle XX– en una replaceta guarnida
de festa; potser per la veu terrenal del
Negre, que acompanya l’espectacle De
Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima
de Sud Teatre (dedicat, com expliciten
ben bé, “al nostre il·lustre convidat i
Molt Honorable monovero”); o per haver
vist tanta gent, a la plaça, a Monòver,
cantant dempeus Els Segadors; per uns
versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una
realitat històrica i lingüística –explica
el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots
els seus matisos i la seva riquesa, que
s’ha de defensar”); o per una barreja de
tot plegat i més encara, el cas és que les
darreres paraules de Pasqual Maragall a
Monòver fan saltar alguns oients de la
cadira: “Visca els Països Catalans, visca
l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens.
Núria Cadenes
16 DE SETEMBRE DEL 2008
1266ET046-49-FET.indd 4
EL TEMPS 49
11/09/2008 11:41:21
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Temps
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Cadenes, Núria
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Monòver
València
Família
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Estatut
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-09-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes