1 10 1 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2695/0000001422.pdf a0ded53d050dfa76a889f4579d2fffd8 PDF Text Text Seminari Internacional "Ciutat, Nació i Terra" (Institut d'Humanitats, 27.11.91. 19.00 hores) CONFERENCIA DE L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL, ALCALDE DE BARCELONA "CIUTAT, NACIó, TERRA: REFLEXIÓ DE BARCELONA" 1 �CONFERèNCIA "CIUTAT, NACIó, TERRA". La idea inicial d'aquestes conferències va ser la de lligar el concepte de ciutat ï món com a llocs de la diversitat, com a llocs on, justament, allò que defineix la ciutat i el món, més que una característica comuna, és un conjunt de caracterítiques de diversitat. La ciutat és el lloc on la gent és gent, on els uns es troben amb els altres i on als ciutadans no se'ls pregunta d'on venen, sinó d'on són. És el lloc del "ius soli", i no el lloc del "ius sanguinis", per definició. És el lloc de l'intercanvi, del comerç i del contacte. El mateix passa amb el món. El món, ei problema i la gràcia que té és de ser enormement divers, de ser com una ciutat. En canvi, la nació, com dèiem, és la unitat, la unicitat, és justament la pertinença, el fet de pertànyer a un col.lectiu definit per una llengua, per una ètnia, per unes característiques determinades, geogràfiques i físiques, i fins i tot culturals. Per tant, si sóc d'una nació sóc diferent dels altres nacionals, de les altres nacions. Si sóc d'una ciutat sóc un component més dins dels molts diversos, d'un lloc en el qual puc conviure, precisament, amb altres nacionals o amb gent d'altres procedències i, tal com aquí s'ha dit per part d'un dels ponents, comença a treballar amb 1 la �integració mai no acabada, segurament, de la nació que toqui, la nació en la qual la ciutat està. Algú va pensar que això podia ser un menyspreu respecte a la nació i al nacionalisme, i jo voldria dir, d'entrada, que no és així, que justament el fet que hi pugui haver una unitat ideal entre ciutat i món, per ser tots ells el lloc de l'encontre i de la diversitat, no vol dir que hi pugui haver, precisament, un contacte directe entre la ciutat i el món. I, d'alguna forma, l'humanisme - aquesta religió de la tera sencera - se'ns apareix com una ingenuïtat, històricament almenys, tot i que no vol dir que s'hagi de renunciar. Se'ns apareix, però, com una ingenuïtat que obvia una mediació necessària. No hi ha possibilitat de passar del lloc de la diversitat-ciutat al lloc de la diversitat-món si nó és a través de la mediació i de la cura d'humilitat que representa reconèixer-se súbdit d'una nació, d'una singularitat i d'una diferència. Només assumint aquesta diferència, aquesta particularitat, serà possible després reconstruir, em sembla, la universalitat del món. Jo sempre cito els mateixos textos, perquè com que sóc un alcalde d'una ciutat - i les ciutats el que fan és ocupar bastant els seus governants - llegeixo poc, i aleshores unes quantes lectures que tinc les cito d'una forma bastant continuada i freqüentment. Una d'elles, i no la citaré en extensió perquè algú ja me l'ha sentida, és una visió del 2 �segle passat, i es refereix, precisament, a la qüestió de la particularitat i la universalitat. Es preguntava l'autor d'aquest text si érem europeus o no - en aquell moment, cap a l'any 1990, es parlava molt d'Europa, i l'article es referia a si érem europeus ò no -. L'autor, que era català, deia en definitiva que les grans nacions, la gent que pertany a França o a Alemanya, no es pregunta si són europeus sinó que diuen: sóc francès, sóc alemany, i tothom ho entén. Quan diuen sóc francès o alemany, diuen que són europeus. Per tant, els catalans, deia, hauríem de dir el mateix. Nosaltres som catalans, i la gent hauria d'entendre que som europeus directament. Feia una certa apel.lació a no caure en una mena de cosmopolitisme europeu, almenys aparentment europeista, i a no perdre la gràcia, la sal i a no diluir la veritat, deia ell, de la nostra nacionalitat. En aquest cas, de la nostra nacionalitat catalana en un continent més ample que la podia esvair d'alguna manera. L'autor deia: per a mi, tot això d'Europa està molt bé, tot això de les ciutats, també, però m'hi falta la sal, i la sal és Catalunya. Aquesta sal és la particularitat. Aquesta sal de la vida és justament el fet de pertànyer a un col.lectiu que és limitat i que té, justament, unes característiques pròpies que el fan diferent de les demés; i sense aquesta particularitat, deia, no hi havia sal en 3 �aquesta comedia o en aquesta novel.la que és la vida. Però la gracia d'aquest article no estava en aixó, que segurament és una afirmació feta per altres i molt repetida durant la història, sinó que d'aquest punt de partida, des del cosmopolitanisme a un cert nacionalisme, l'autor continuava aquest viatge i anava més enllà, perqué finalment s'estava dirigint a uns ciutadans d'una ciutat o d'una comarca, i els deja: "vosaltres, de moment, us heu de dir catalans 1 arribará un dia en que, potser, ni us caldrà, i us podreu dir comarcans, de la comarca que sigui, o suposant, en el cas de Barcelona, barcelonins". Per qué ? Perquè de la mateixa manera que Catalunya, deja ell, denota Espanya, i es preguntava entremig qué se n'havia de fer de la pertanyença espanyola i ho solucionava rápidament - la millar manera de ser espahyols és ser catalans, o no és així? Ningú pot contestar que no a aquesta pregunta, ni a Catalunya ni a fora de Catalunya. La millar manera de ser espanyols, bons espanyols, és ser catalans. Bé doncs, a partir d'aqui, d'aquest nacionalisme, ell evolucionava cap a una posició que linealment és molt lógica, i deia, finalment, si era cert que és dins la particularitat que hi ha la universalitat, i si era cert que és dins de l'afirmarse un mateix, que un es pot retrobar amb els demés, perqué és precisament la unitat del gest el que uneix, i no tant l'idioma, suposem doncs, que també pot ser cert que un dia 4 �en que vostès que són de l'Empordà o de Barcelona es diran empordanesos i no caldrà que es diguin catalans perquè tothom entendrà que si es diuen empordanesos, són de Catalunya. L'autor anava més enllà i deia: si un dia a Catalunya li falta l'Empordà, Catalunya no seria Catalunya, no seria exactament Catalunya. I, en canvi, si un dia, de Catalunya només li quedés l'Empordà, Catalunya se salvaria i tornaria a ésser, perquè, acabava dient, és dintre del concret i dintre de l'engruna, penso que deia, allà on hi ha la veritat i no pas en el contenidor de l'engruna. Bé, aquest tipus de pensaments crec que venen molt sovint a molts ciutadans i, en tot cas, a alguns alcaldes que veuen l'espectacle profús i divers i magnífic d'una ciutat que a més se sap a ella mateixa i que a més s'explica a ella mateixa i es defineix amb una gran brillantor. Jo no ho faré aquí perquè en aquesta sala, precisament, hi ha molts més millors cronistes de la ciutat, diria, que jo mateix. Barcelona, s'ha dt molt, és una ciutat, és fins i tot un prototipus de ciutat, potser el més genuí. Barcelona no és una ciutat castell, com deia la Maria Aurèlia Capmany, no és una ciutat que derivi d'un castell i d'un senyor que vivia en el castell, sinó que és una ciutat ciutat, que surt de baix, i que no prové de l'Estat ni de l'església. No és filla de cap instància no ciutadana, aparentment. És una �ciutat que s'ha fet ella mateixa. Si la ciutat és la gent, com deia, sembla, Shakespeare, encara que amb un concepte més cortesà de la ciutat, Barcelona és com molt poques d'altres una ciutat de ciutadans. Jo mateix, fa uns anys, crec que va ser l'any 83, quan em van fer alcalde, perquè em van fer alcalde - així, em van tirar a la piscina i vaig haver de nadar em vaig dedicar a recórrer Barcelona, preguntant a la gent, a les entitats dels barris, districte per districte, què pensaven ells que s'havia de fer. I després de molt voltar per la ciutat vaig arribar a la conclusió que el programa ja estava fet, perquè el que em deien aquella gent era allò que realment la ciutat volia i a més la cara de la ciutat era la cara d'aquelles persones que jo veia, i , per tant, no se me n'acudia una altra de millor, ja que la ciutat eren ells. Després hi ha hagut d'altres regidors i d'altres ciutadans il.lustres com, per exemple, Ramon Trias Fargas, que han dit coses, jo crec, molt atinades sobre Barcelona ciutat. En Trias Fargas citava un viatger florentí del s. XVI anomenat Guichardini que deia: "Barcelona és una ciutat - crec que deia una cosa molt semblant al que diem -, que potser no gaudeix dels monuments i dels edificis de Florència o Venecia, però hi ha una bellesa natural, una uniformitat, deia, i una categoria mínima a tots els nivells 6 �que la fan molt singular". Podria tenir això alguna cosa a veure amb la frase de Rubió i Todorí - tant influït pel mite de la ciutat regió o de la Catalunya ciutat -, quan parlava de l'àurea mediocritas, deia ell, amb el Regional Planning ? No ho sabem. En tot cas, en l'època actual, els barcelonins ens sentim hereus d'un gran esforç col.lectiu, d'una sèrie llarga de generacions que han fet la ciutat. Queden molt lluny els segles en què Barcelona va ser la capital d'una Confederació d'Estats Medievals i, fins i tot, la capital d'un imperi comercial a la Mediterrànea. Però ja en aquell temps, la força de Barcelona va ser les seves classes actives o el que, amb el llenguatge de 1'época, ja en deien els ciutadans, els mercaders, els ciutadans honrats, en deien, o els menestrals. Recordeu que a les Corts Catalanes hi havia tres braços: hi havia el braç eclesiàstic que presidia - tots els presidents de la Generalitat pràcticament van ser capellans fins en Macià -; hi havia el braç noble, que eren els militars, els nobles, i que a més defensaven el país, - quan el defensaven, ja que el 1714 la cosa no els va anar massa bé, i va haver de ser l'alcalde de la ciutat, pobret, que no era ni noble ni militar sinó un advocat de Moià i conseller primer del Consell de Cent, el que amb la Coronela, una mena de guàrdia urbana, va defensar la ciutat heroicament tant com va poder de l'escomesa castellano-francesa; i bé, el tercer braç a �les Corts era justament aquell representat pel conseller primer, - per exemple, en Rafel de Casanoves - que en deien ciutadans honrats, ciutadans honrats en un moment en què tot just el comerç devia estar entrant dins de les muralles, o potser feia només dos segles, - que pel que estem parlant no és tant-. El comerç no entra dins de les muralles fins ben avançada la baixa edat mitjana. Henri Lefévre explica en el seu llibre sobre la ciutat com era precisament Lora de les muralles, on hi havia tantes coses que són importants per a la vida, com ho pot ser el comerç. Perquè aquest no es considerava propi de la comunitat, sinó un contacte. En un moment en què la ciutat era encara més comunitària, més nació quasi que ciutat en el sentit mercantil i en el sentit modern, el comerç es considerava una mica pecat i es feia fora de les muralles en uns mercats prop de la creu - la creu es trobava a la cruïlla dels camins, fora de la porta, "fora de porta" en deien -, fora de muralla per espantar els mals esperits que se suposava que eren sempre presents en aquells indrets i on, a més, hi havia la prostitució. Si aneu a Avila, o a alguna d'aquestes ciutats castellanes tan maques i que encara tenen muralles, trobareu la creu a fora, prop de la porta, i en aquesta creu hi havia totes aquestes coses importantíssimes per a la vida. Aquestes coses no passaven dins la ciutat. Dintre la ciutat 8 �hi havia, efectivament, ciutadans honrats a la manera d'Atenes, ciutadans patricis que no s'havien de barrejar amb les coses lletges de la vida, i tampoc, per descomptat, amb el mercat, i possiblement tampoc amb la producció que es considerava mes aviat com a una qüestió deis esclaus. Els esclaus eren naturalesa, no eren ciutat, no eren societat; formaven part de l'entorn que utilitzava el ciutadà per sobreviure. Bé, qué queda de tot això a la Barcelona del s. XVIII? Hi queda, segurament, una herencia nominal mes que no pas real, per la qual he portat a col.lació ara i aquí tota aquesta història, i una ciutat que es fa a ella mateixa sota la base d'auto donar-se unes lleis, d'auto governar-se, de tenir un Consell de Cent que sense ser democràtic, perquè no ho era en el sentit modern de la paraula, incorporava una bona part de representativitat, si Inés no de les famílies importants de la ciutat i no nomes deis nobles, sinó, justament, de les famílies burgeses, deis Tiers Etat, d'allò que fins en aquell moment no s'havia . considerat com a formant part realment del que era important de la vida i imporant de la societat. Si mireu un llibre molt maco, molt petit, que ha editat l'Ajuntament, i que es diU el govern de la ciutat, en el qual surten tots els consellers primers i alcaldes - un invent de Felip V, com gairebé tot, ja que l'Ajuntament és 9 �un invent de Felip V, i abans era Consell de Cent, consellers i conseller primer - veureu que els noms de tots els consellers primers i alcaldes des de 1260 fins avui són noms de families que repeteixen. Pràcticament, la durada de la governació d'un alcalde, des de 1260 fins ara, el promig és d'un any i mig de durada d'alcaldia, i encara aquest promig está influït perquè hi va haver un alcalde que es deja Porcioles que hi va estar setze anys, de manera que va fer pujar la mitjana considerablement. Aquests noms que vosaltres veieu en aquest llibre veureu que es repeteixen segons unes seqüències diferents. En la primera part del llibre, de 1260 fins ben entrada la baixa edad mitjana, hi ha un nombre molt repetitiu i molt curt de noms. Són sempre les mateixes families, deu, dotze, vint families que repeteixen. A partir i després de las lluites que hi ha entre aristocracia i burgesia aquest nombre s'amplia 1 aleshores ja són més famílies les que entren a poder governar, per dir-ho així, 1 per tant els noms es repeteixen però en una serie de 40 o 50 en comptes d'una serie de 10 o 12. Hi ha, doncs, una certa democratització creixent que, finalment, i això és molt caracteristic d'aquesta ciutat, arriba a una crisi, el 1714, amb la dissolució del Consell de Cent per part d'un Monarca que en el fons va ser un Monarca modernitzador, absolutista, que va crear l'estat modern, en el sentit modern de la 10 �paraula, i que va acabar cruelment amb el que eren les nostres llibertats. Però no perquè la guerra que havia precedit aquesta victòria de Felip V fos una guerra nacionalista, que no ho era. Això la Núria Sales ho va explicar molt nítidament l'últim 11 de setembre, al Consell de Cent, era una guerra entre botiflers, diríem, i austríacs, però sense que això no tingués encara cap connotació de caràcter nacional. Era entre els que anaven a favor del borbó i els que anaven a favor dels austríacs. Tan catalanistes eren els uns com els altres, o millor dit, tan poc catalanistes eren els uns com els altres. Perà, en definitiva, qui va guanyar va ser el borbó i va suprimir les lleis que la ciutat s'havia donat, i les va suprimir, diuen, i això és una hipòtesi que caldria contrastar. En bona mesura no va acceptar, -com va acceptar, sembla, pràcticament totes les constitucions Catalanes, que se'n deien, i totes les Ordenacions que teníem - el costum que s'havia anat imposant que el Rei no podia influir en la selecció de noms de consellers que anaven dintre el saquet del qual, per atzar, es treia una bola amb el nom del conseller primer. Això no ho va acceptar. 1 diuen alguns que aquí va esclatar realment la guerra i que això explica, també, en bona part, que la defensa de la ciutat la fes qui la va fer i no pas, per dir-ho així, el braç noble de les Corts Generals. 11 �Bé, doncs, aquesta és una ciutat que ha tingut constantment una consciéncia de tal i un govern com a tal. Repeteixo, no hi ha estat en si mateix, en el sentit fort de la paraula, no hi ha tampod una influència molt imporant de l'Església, no tenim un episodi com a Colònia en el moment en que la burgesia expulsa els bisbes d'una forma gairebé violenta, un contrast brutal en el renaixement entre la burgesia i l'Església, però, tanmateix, podem dir que és una ciutat que no ha estat totalment dominada com d'altres ciutats ha han estat, ciutats enormement respectables amb la institució eclesiástica. En fi, avui, després d'una llarguíssima història, podem dir amb cert orgull, encara que no amb arrogancia, que aquesta ciutat és una "self made city", és una ciutat que s'ha fet ella mateixa. D'aquí li ve en part el que en podríem dir una part del seu atractiu, segurament, tant pel que fa als propis ciutadans de Barcelona que a vegades poden, fins i tot, extremar aquest sentiment d'auto-estima com pels ciutadans de fora que la visiten i l'estudien, precisament com a tal, com a un espécimen de ciutat ciutat, ciutat guió, ciutat, i no pas cap altra cosa. Vol això dir que es pot explicar Barcelona sense Catalunya? Ja he dit que no. Ja ha he dit al principi, i em penso que seria tan erroni intentar explicar Barcelona sense tirar ma de Catalunya com ha és valer explicar Catalunya com 12 �si Barcelona no existís. S'ha citat molt sovint Vicenç Vives i d'altres autors en el sentit que la nostra nació no es pot explicar sense la nostra ciutat, capital. I él cert. La gran diferencia que hi ha entre una nacionalitat com la nostra, -que és una nacionalitat sense estat, per o nacionalitat amb cultura, una nació en el sentit estrigte amb qué va néixer aquesta paraula, segurament en el sentit que aquesta va prendre cos l'época moderna-, per mort que digui el meu amic Isidre Molas, qui sovint repeteix que sense estat no acaba d'haver nació del tot, podríem dir que Catalunya ho és, i ho és precisament, a diferencia del que pugui passar a indrets que ara no anomenaré per no Iferir susceptibilitats, en fi cultures europees, regioná europees que no acaben de ser nació, que tenen idioma, ' que tenen moltes coses que nosaltres tenim i fins i tot un gran orgull i un passat gloriós, i encara potser aria una certa bel.licositat i tot per proclamar la seva independencia, però no tenen capital. I en no tenir una capital no tenen el mitjá de llenguatge davant el món, ro tenen la connexió amb el món, no tenen el lloc des don fer-se valer com a tals nacions, precisament, no tenen aquest punt de contacte que és la ciutat important. Peró al revés també és cert. La força de Barcelona li ve, li ha vingut sempre de la barreja. I la barreja d'on li 13! �ve? la barreja li ve del camp i de Catalunya sencera, com li ha vingut després d'Espanya sencera, cosa que no podem oblidar i que és un fet absolutament incontrovertible. Hi ha qui vol refer la història i s'imagina que en el fons aquesta vinguda darrera de gent que no és de comarques sinó de comarques de fora de Catalunya no ha estat més que el producte voluntari d'una política d'intimidació i de colonització. Pot haver-hi hagut dintre dels rengles d'aquells que governen l'Estat espanyol aquesta voluntat, d'alguns, almenys. Però és evident que el fenomen depassa de molt aquesta anècdota i s'assembla molt més a allò que ha estat, en un sentit, la recreació, el creixement del Nord d'Itàlia, i fins i tot dels Estats Units d'Amèrica, és a dir, el producte d'una genuïna barreja d'elements vinguts de fora. Però en bona mesura, durant molts segles, Barcelona era el producte d'un país que existia, que tenia una identitat, amb gran orgull, i que per altra banda produïa, com encara existeix ara, una ciutat important. Si haguéssim de complicar el discurs diríem, fins i tot, que Barcelona es planteja ara un cert retrobament de les seves identitats internes, una certa descentralització, una certa recreació d'allò que va existir contra el que molta gent es pensa no fa pas tant de temps, perquè els antics ajuntaments, que van ser absorbits per Barcelona a finals del segle XIX o primers del segle XX, fins al 1920, amb l'annexió de Sarrià, que i4 �estan enormement mitificats per tots nosaltres, i ens interessa que ho estiguin, ens va bé que ho estiguin perquè és molt bo que hi hagi un cert esperit nacional, per dir-ho així, cosa que no és dolenta, en cada un dels districtes de Barcelona. El cert és que, com gairebé tot el que va crear Felip V, com ja he dit, en dissoldre, en acabar el Consell de Cent, que anava des del Montecatos fins al Castrofelix, com en deien de Castelldefels, fins al Montgat, i que cobria tot aquest territori, que després se n'ha dit i ha estat una àrea metropolitana, el que va fer va ser, per poder governar tot aquest territori i donar-li una governació local, en definitiva, crear en cada una de les parròquies que hi havia a la plana del barcelonès, i fins i tot més enllà del Llobregat i a l'altra banda del Besos, però sobretot a la pròpia plana de Barcelona, entre Coilserola i el mar, crear, dic, en cada una d'aquelles parròquies un ajuntament. El que ells en deien "nuevo ayuntamiento", una paraula castellana que es va aplicar aquí per crear els ajuntaments, els quals si us hi fixeu, tots tenen noms de sants: Sant Gervasi, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Martí, Sant Andreu, etc. El mateix succeeix a l'altra banda del riu, excepte Cornellà, que és un nom romà, i l'Hospitalet, on hi havia un hospital, així, doncs, tenim: Sant Vicenç, Sant Boi, Sant Joan, Sant Feliu, Sant Climent, etc. Per què ? 15 �Perquè eren parròquies, i aquelles parròquies es van convertir en ajuntaments. Moltes d'aquestes parròquies, a més, eren sufragànies, com es deia, de les de dintre les muralles, de les de dintre la Barcelona antiga i, per tant, de fet, no només no eren ciutats, o no eren municipis, no eren entitats relativament importants des del punt de vista professional, sinó que existien en virtut, també, de l'existència de la pròpia ciutat dintre les muralles. És doncs aquest un cas molt especial de ciutat, que arribat un moment ha recuperat d'una banda, la seva identitat externa, per dir-ho així, com a capital de Catalunya i., d'altra banda, ha fet un intent de recuperació del màxim d'elements d'identitat interns, que podien semblar en un moment donat, fins i tot, com a perillosos per a la pròpia identitat de la ciutat com a tal. Repeteixo: identitat interna que no té la pàtina de 2000 anys d'història, sinó no més de 200 anys que ha servit en bona part per a aglutinar, per donar dolor, per donar bandera, si voleu, i caliu a l'existència de poders intralocals. Nosaltres ens preguntem, aleshores, si aquesta ciutat pot fer un paper dintre la nació, dintre la nacióestat mes gran i dintre Europa. I la veritat és que ens trobem amb unes connexions de llenguatge molt importants fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ens trobem moltes ciutats que, d'alguna manera, estan refent aquest mateix 16 �camí i que es plantegen, sens dubte d'una forma molt agosarada i molt avançada sobre el temps de la realitat, si el temps dels fets, es plantegen, dic, jugar un paper més enllà dels seus propis límits. Ara, a Europa, justament, es planteja com constituirla. El dia 10-11 de desembre a Maastricht, reconeixent l'existència dels seus socis fundadors, que són els estats, els fills de Felip V, els estats absoluts, però també en el moment de la reconstitució, perquè la constitució és a Roma l'any 1957-58, es planteja ara, l'any 1991, a Europa, aquest esforç de recuperació d'elements d'identitat interns que van més enllà dels propis Estats. Evidentment, això no és general. Hi ha països que no s'ho plantegen, però nosaltres sí. A Espanya hi ha un Estat i unes Autonomies; altres països, com Alemanya, tenen el sistema dels Lànder, que els porta en aquest sentit. Per tant, la supranació europea es quedarà probablement en un reconeixement, no només dels estats consagrats en els segles XVIII-XIX, sinó també en un inici de reconeixement de coses que aquests propis estats no havien reconegut ells mateixos fins fa relativament poc. Com és el cas d'Espanya, perquè hi ha el reconeixement republicà, pero aquest, precisament, devia estar a l'arrel, una de les arrels de la curta vida de la República i del seu final tràgic. En tot cas, doncs, un esforç meritori i important el que s'està fent i que encara va més enllà. En 1!7 �contra del que alguns pensen, sense cap malícia, en aquest intent de recuperació d'elements d'identitat interna dels països en el moment de crear la supranació, que crec meritori, hi són també les ciutats. És a dir, en el que se'n diu preabreviatura al Comitè de Regions, no només hi ha regions, i no només hi haurà regions, sinó que també hi haurà les ciutats, d'alguna forma. Quina és la diferència, doncs, des d'aquest punt de vista, i aniré acabant de seguida, a Europa, entre ciutat i nació, entenent per nació, en aquest cas precisament, la regió, que és la nació petita, la nació en el sentit més original i més primari. La diferència és que en el millor dels casos i en un període de temps que no és immediat, Europa es podrà dividir en regions. Podrem fer un mapa d'Europa, tirant unes línies en les quals tot trosset de terreny estigui dintre d'una regió, a més d'estar dintre d'Europa. En canvi, això no ho podrem fer mai amb les ciutats. No podrem perquè la pròpia definició de ciutat és enormement variable, per tamany, per importància i per tota mena de característiques. És pràcticament impossible que algun dia vegem un mapa d'Europa dividit en ciutats. Per tant, no ens fem il.lusions ni temences que ningú no :s'imagini que les ciutats poden voler algun dia substituir, en el sentit poètic de finals del s. XIX com a element d'identitat del 18 �qual parlava al principi, les nacions-estat ni tan sols les regions. No serà així. Com em deia Jacques Delors quan va estar aquí a Barcelona, i va estar molt amatent a respectar tots els matisos, va dir: "les regions s'han d'institucionalitzar a Europa, les ciutats són el motor d'Europa". És enormement diferent, i, tanmateix, les dues coses són enormement importants. Que s'hagi d'institucionalitzar les regions no vol dir que les ciutats d'alguna forma no siguin reconegudes i, d'una manera imperfecta, jo diria que el que succeirà a Maastricht el dia 10 - gràcies, que quedi ben clar, a la proposta Hispano-Alemanya, que han estat els dos països que han defensat aquesta proposta, a capa i espasa, contra els demés - el que es farà de manera imperfecta però germinal, inicial, i després veurem què dóna de si aquesta llavor, serà reconèixer l'existència d'aquestes fraccions o elements d'identitat subeuropees i subestatals: les regions i les ciutats. Al meu entendre no passarà molt de temps sense que aquest Comitè ell mateix es divideixi. Però, en fi, en un moment en què tots hem de tenir la màxima prudència amb les nostre paraules perquè la criatura encara no ha nascut, i jugar amb el seu futur seria tant com jugar-se la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat, jo crec que no haig d'anar molt més enllà, sinó indicar que probablement tot això succeirà i 19 �que no serà dolent que succeeixi si succeeix bé. No serà necessàriament dolent i, per descomptat, la ciutat de Barcelona i el seu Alcalde militaran a favor d'un reconeixement específic per a cada una de les apel.lacions: la regional i la ciutadana. Nosaltres estem convençuts, i més ara, en els mesos que han passat des del dia que amb en Josep Ramoneda vam parlar de fer aquest seminari, que no hi haurà ni tampoc hi ha ni ha hagut una Europa forta, - en el seu sentit ontològic d'Europa forta per utilitzar, ja que parlem de filosofia, una paraula que es pot criticar -, si no hi ha les ciutats. Més ben dit, que Europa és sobretot - malgrat que trigarem molt a poder desenvolupar del tot les conseqüències d'aquesta afirmació -, un sistema de ciutats. I només cal fer una cosa, que avui dia és bastant senzilla, i és agafar un satèlit i marxar i, des del satèlit, mirar i aleshores veureu tal com es veu en aquestes pel.lícules de l'Imax, aquestes fotos en les quals es veu com arrenca la península italiana i en una mateixa fotografia, que a més no és una fotografia sinó una pel.lícula que es va movent, es veu Venècia i Gènova, i ja veureu el que és Europa. Europa és el continent urbà, és el continent poblat per definició. No vol dir que no hi hagi la Selva Negra ni els Monegros ni el Massís Central, que hi són, i que a més són el contrapunt, i que com he dit abans són el que dóna, 20 �segurament, substància i sentit a les ciutats que els representen després. Però, tanmateix, allò que se'ns apareix com el dibuix d'Europa és el dibuix d'una taca, per dir-ho així, que surt plena de vida. Surt, per altra banda, del sudest anglès, entra pel Raandstat holandès, i se'n va pel Rin i empalma d'alguna forma amb el Rhone i baixa fins a la vall del Po i el Nord d'Itàlia amb el triangle amb Gènova, Venècia i Milà, i que té un braç que s'endinsa dins la Península Ibèrica en el qual nosaltres estem, braç que nosaltres tractem de fer el més fort possible, justament per a articular-nos físicament a l'Europa real que és aquesta, no a l'esperit d'Europa sinó a la materialitat d'Europa, sense la qual poc esperit hi haurà. Totes les ciutats crec que han de lluitar per buscar el seu rol, el seu paper, en aquesta supranació, i com en "La Venganza de Don Mendo" no passar-se ni quedar-se curt. Un pla estratègic que sigui excessiu, segurament farà que la ciutat no faci sinó patir en la construcció europea. Un missatge, en fi, que pequi per l'altra banda li passaria exactament el mateix. Per tant, Barcelona com a ciutat que plantejarà què pensa fer dintre d'aquesta supranació i com es pensa relacionar amb la seva nació o amb les seves nacions, en el sentit de nació i de nació-estat, pensa en la seva vocació profunda que sap que no es realitzarà fins després d'aquí a molts anys - nosaltres segurament ja no ho 21 �veurem -, però crec que té la profunda convicció, en les seves minories més conscients i segurament, d'una forma difusa, en la seva majoria, en la majoria de la població, que ha de fer un paper no només de ciutat sinó de civisme, de ciutadania, de ciutadanisme, i és aquesta la carta que jugarà dintre d'Europa. Sap que haurà d'esperar, com encara està esperant en molts sentits dins l'Estat de les Autonomies i com a Ajuntament, que moltes coses que encara han d'arribar arribin. I sap que ha d'esperar perqué hi ha molts greuges pendents que s'han de deixar, justament, substanciar i resoldre pel pas de la història. El greuge basc, segurament, encara trigarà anys, perquè sang crida sang, i haurà de vessar-se, desgraciadament, molta sang innocent abans que es creï una nova legitimitat d'unió social, profunda, sentimental i volguda entre els bascs i la resta dels pobles d'Espanya. En el cas de Catalunya, això no és pas tan dramàtic, però és cert que nosaltres hem d'esperar, no esperar passivament, sinó que hem de lluitar, per altra banda, perquè això sigui el màxim d'accelerat, però, al mateix temps, hem d'anar dient sense descans allò que la nostra consciència de ciutadans ens demana de dir, i és que l'autogovern no s'esgota en la nació, i com deia el poeta a finals de segle: la nostra particularitat d'éssers humans té 22 �altres mediacions inferiors a la de la nacionalitat que som, justament, més humanes en fi tant que són més personals i més properes. Aquest serà el paper de la ciutat, de Barcelona. Defensar juntament amb el gpvern espanyol, segurament, i en el marc del moviment de ciutats i regions que existeix a Europa, concretament el Consell de Municipis i Regions d'Europa, defensar la importància de les regions, nacions i de les ciutats. I dintre d'aquest conjunt, doncs, plantar la llavor d'allò que algun dia, crec, serà l'autèntica Europa de les ciutats. Aquesta és la nostra vocació. Els agraeixo molt que vostès hagin vingut a fer aquesta reflexió sense la qual nosaltres realment res no podríem. La força de Barcelona està justament en el fet que en els seus millors moments, i aquest probablement n'és un, ha pogut atreure veus forasteres que des de fora ens han dit molt millor que nosaltres allò que nosaltres érem. Moltes gràcies per la seva presència. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ciutat, nació, terra: reflexió de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutats Nació Globalització Barcelona Catalunya Identitat (Concepte filosòfic) Teoria de l'Empordà Description An account of the resource 23 p. Transcripció de la conferència de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Seminari Internacional Ciutat, Nació i Terra (Institut d'Humanitats, 27/11/91. 19.00 hores). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut d'Humanitats Date Available Date (often a range) that the resource became or will become available. 1991/11/26 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-11-27 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències