1 10 2 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1528/19970714d_00774.pdf bf885166aa6d69f3da85840952110770 PDF Text Text 411( ^- TRIBUNA BARCELONA DECLARACIONS DE PASQUAL MARAGALL: Van matar Miguel Angel Blanco tali com !van anunciar que farien i la veritat és que en aquell moment he recordat que vaig estar a dos enterraments a Sant Sebastià, el primer el del Senador Casas i l'altre en el del regidor Gregorio Ordóñez i també vaig participar en una manifestació silenciosa pel segrest d'Iglesias. No vaig poder assistir a l'entetrament de Fernando Múgica. Miguel Angel Blanco, que era d'Ermua al costat ge Bilbao, l'han matat a Lasarte que és la frontera entre Biscaia i Guipúscoa no em puc sostreure de l'impressió terrible de que era una mort anunciada i executada. A tots ens dol haver d'admetre que aquesta mo rt anunciada, quasi televisada diria, ha commogut al poble d'una forma més general, més profunda que les anteriors: de Casas, d'Ordóñez, de Tomás y Valiente.... o el propi Fernando Múgica. Tots recordem aquella frase terrible de l'assassí de Múgica a aquella senyora que se l'estava mirant després d'haver matat d'un tret fred al carrer: "No me mires que te mato", 1 el mateix, o algú d'aquest grup o un altre de la corda va amenaçar a un familiar del mort, dient-li: " A tu padre, si hace falta también lo mataremos". O les morts del Capità Barrios o de l'enginyer Ryan que també van ser raptats i amenaçats de mort ï després exectutats 4 O sigui que això fa molt temps que dura i potser no ens hauria de recar tant ó de saber tant greu el fet que que ara hi hagi la reacció que hi ha perquè possiblement el que voldríem ara amb aquesta mort és venjar-les totes, també les anteriors. tira al cap d'una altre persona, aixòho veiem cada dia a la televisió. Jo quan arribo a casa i veig el meu fill, que moltes vegades està mirant la televisió puc estar 5 minuts, 10 minuts, 20 minutsperò rarament al cap d'aquest temps no ha passat alguna cosa així. I no em puc treure del cap que aquesta mort tant tràgica, aquest assassinat està banalitzat per aquests fets, està frivolitzat pel fet de que cada dia ho veiem. No dic Icom se sol dir moltes vegades en un excés de lleugeresa, que són els mitjans que és la televisió que és la cultura dominant la que crea la cultura de la violència si que dic que aquesta mort està banalitzada per les altres que veiem cada dia i que possiblement si alguna cosa canvia en el futur també canviarà en aquest aspecte. ï Penso que tots estem d'acord en què el Pais Basc avui els hi enviem la nostra fraternitat, la nostra amistat... els coneixem, jo conec a la gent que està patint tota aquesta situació, la Teresa Castells !i el José Ramon Rekalde que els hi van cremar la llibreria a la plaça Vella dq Sant Sebastià i els hi van cremar la mateixa llibreria que els feixistes els hi Van cremar l'any 66 perquè aquests eren d'esquerres, perquè eren anti-franquistes. I ara els hi han cremat la mateixa els altres feixistes. I tots coneixem gent al Pais Basc i per tant avui els enviem tots aquesta fraternitat aquesta amistat dolguda i al mateix temps els hi diem que esperem que els vostres partit polítics finalment faran front a la por al carrer i imposaran la gallardia al carrer, ino dic la guerra, com avui algú ha dit. �Jo no crec que s'hagi de proclamar la guerra a ningú sinó més aviat al contrari. Més aviat el crit que ahir deia: "Nosostros no matamos". Es a dir 'asfixiat' com a dit molt bé el President de la Generalitat avui, per no matar; treure l'oxígen, s'ha dit. I això és el que els hem de dir, que esperem que a la seva Comissió de Drets Humans del Parlament que ha enviat a Estrasburg el tema del trasllat de presoners es miri les coses amb una certa circumspecció a partir d'ara. I els diria als companys que tenen una coalició en els Ajuntaments a la gent que ha callat respecte d'aquesta ... borca potser s'ho hagin de repensar, encara que nosaltres no som ningú per dir el què'en un altre país. Dit això deixeu-me, si és que podem, entrar en un altre to i en un altre tema. En els nostres temes d'aquí. Penso que potser el que avui jo puc fer aquí es breument, fer un repàs del que ha estat la història política d'aquest país, fer un repàs també del que ha estat l'Ajuntament de Barcelona en els darrers 2 anys i en tercer lloc, unes idees sobre el que són les conseqüències que se'n deriven d'aquesta anàlisi. En primer lloc, jo diria que aquest país no ha tingut encara, amb tota seguretat, una transició democràtica, una alternança democràtica complerta sense destrucció de l'adversari ni remor de sabres, sense soroll de sabres. No ho ha tingut en tot el segle. L'altre dia em vaig trobar a Leopoldo Calvo Sotelo a l'aeroport de Brussel.les i em deia que l'última vegada que l'alternança va ser pacífica va ser amb Cánovas, però no era alternança sinó que era un torn pactat. Precisament la limitació de la democràcia li venia per ser pactat prèviament. Es a dir que aquest país només ha sabut alternar-se quan no ha sigut del tot democràtic. Mireu el que va passar l'any 31: el Rei va marxar i va venir la República. Es a dir va entrar la República per desaparició de la monarquia. Pere l'any 33 les esquerres no van acceptar el resultat electoral, el de tot Espanya. Aquí a Catalunya va ser una mica diferent com sabeu i això té alguna cosa a veure amb aquesta no acceptació.... però al 33-34, hi va haver no acceptació de l'alternança per part de les esquerres que va esdevenir en la revolució de l'octubre del 34. El resultat d'aquesta revolució i de la repressió que se'n va derivar va ser que el 36 les esquerres van guanyar de carrer, amb una avalanxa de vots que volien treure de la presó els tancats des de l'any 34. I la dreta no ho va acceptar; no tant sols no ho va acceptar que no va fer un cop sinó que va fer una guerra, una guerra civil que va durar tres anys i va matar a 500.000 persones. Després va venir la dictadura i la dictadura va marxar, va desaparéixer des de dintre. El franquisme va desaperèixer perquè el 15 de juny de 1977 podéssim fer les eleccions i entrés UCD. Però UCD; va marxar desapareixent l'any 82. Al 81-82 hi ha cop d'estat, si voleu ridícul vist des d'ara. I l'any següent hi ha una victòria per 'golejada' : desaparició de l'adversari, en aquest cas d'UCD. �I ens tenim que anar fins el 96: la primera elecció ajustada, democràtica, amb alternança possible és la del març del 96. 20 milions de vots, 300.000 de diferència, per cert, 600.000 a Madrid a favor del Partit Popular, 600.000 a Barcelona província a favor dels socialistes. Ja veieu la importància que tenen les grans aglomeracions en aquests qüestions, si van d'una banda o d'una altre, Però en tot cas avui no acabem de saber del tot, tots tenim la confiança de que sí per moltes raons, que alguna de les coses que han passat aquest cap de setmana i altres, no ens donen la total confiança de que efectivament l'alternança del 96 és la primera alternança democràtica complerta del segle sense destrucció de ('adversari, amb tranquilitat sense cops. No ho sabem, confiem que sí sobre tot des de Catalunya estant. La veritat és que els protagonistes d'aquesta transició, que al cap de 20 anys potser sí serà la primera democràtica del segle han sigut personalitats molt singulars, i ho dic perquè crec que cada generació te un paper. Jo crec més aviat en el destí que el que en podríem dir la Providència. Estic del cantó deis partidaris de que les coses estan bastant marcades, no sabem per qui ni com però estan marcades. En el sentit de que cada generació te una feina a fer i cada persona dintre de cada generació, menys però també. en fi potser hi ha una mica més de possibilitat d'elecció 'i tinc l'impressió de que la nostra generació, la meva, la deis 50 - una vegada en Solana em deia que la gran avantatge de Pujol és que te l'edat justa-,' ha tingut un paper molt limitat en el temps, llevat de Pujol. Limitat si entenem que 10 - 15 anys màxim 20, de política democràtica, són relativament pocs pel que són les carreres polítiques d'altres països. Jo crec que la nostra generació, com a dit Felipe González "producte d'una traició biològica" ha fet la feina relativament dora. Però una traïció biològica que era perfectament previsible perqué i no erem els fills de la generació cremada, no havíem quedat que els nostres pares no havien pogut fer el que tenien que fer? El meu pare va ser triat per ser el director de l'escola Blanquerna cap al final de la República, va venir el franquisme i aleshores quan va tocar ser director va a Vitòria per presentar-se en el que llavors era el Ministre d'Educació, que si no recordo malament era parent, devia ser l'oncle, de l'actual Delegada del Govern a Catalunya. En tot cas no va ser nomenat: La generació del meu pare no va tenir el que havia de tenir, no va fer el que tenia que fer, probablement. Pep Casamiglia que era un amic seu, filòsof i gran professor va acabar venent fruita de Canàries. El meu pare va acabar venent 'aspirines' per un laboratori que les fabricava. �No van poder fer el que havien de fer. Per tant era lògic segurament si haguessin pensat una mica que la nostra generació es trobés molt aviat, si les coses anaven com finalment van anar, bé, encara que una mica tard per molts, que ens trobéssim molt aviat en les responsabilitats que normalment pertoquen a una generació més avançada en l'edat. Per tant era previsible el que ha succeït. Ahir sentint a la Delegada del Govern, que va estar molt bé, en el camp del Barça, llegint el comunicat que va llegir i amb l'entonació en què ho va fer en vaig tenir una mica la impressió inversa de la que havia tingut - ï avui estic, ja ho veieu, molt sincer-, del dia 4 ó 5 de desembre quan vaig assistir a la pressa de possessió de Narcís Serra com a Ministre de Defensa. Aquell dia els exèrcits van desfilar en el pati de Buenavista, de l'antiga JUJEM (Junta Jefes Estado Mayor), i jo vaig tenir la impressió de que la història havia capgirat totalment. Vaig tenir un 'xoc' psicològic: em va semblar que estava veient el NO-DO amb els protagonistes canviats. La història dona moltes voltes i segurament està feta d'aquest tipus de sorpresa i segurament fins que no se n'han fet dos o tres, possiblement no s'estabilitzen. Com deia Marx "la història ha de passar dues vegades perque passi de veritat". Sempre hi ha un primer intent. La nostra generació ha arribat on ha arribat per una sèrie de circumstàncies que tenen que veure amb l'evolució del país. Però hi ha arribat per haver estat molt marcada per ser la generació de la clandestinitat. Jo tinc un amic que diu que això ens ha marcat fins a tal punt '` que la política actual està en part afectada negativament per això. Perquè la política clandestina és una en la qual la retòrica és molt impo rt ant, la fabulació també i la moral que s'ha emprar és relativament dubtosa perque és una món on les coses no són del tot veritat. Els arguments que es fan servir són molt inflats respecte al que realment està passant. Es una ètica la de la clande s tinitat una mica retòrica, una mica fabuladora, creadora d'un món d'esperances en el canvi sobre bases lògiques bastant insuficient i per tant generadora de morals una mica dubtoses. De fet els personatges que han accedit a la transició de la qual estic parlant, són personatges quasi diria cada un d'ells a cavall de dues situacions diferents que s'ha hagut de casar i amb una ètica singular. Suárez va convèncer a tota una classe política de fer-se l'harakiri. Tarradellas, el republicà, ens va convèncer que la victòria del 15 de juny s'havia d'administrar conjuntament amb el Rei i amb Suárez i no per part de l'Assamblea de Parlamentaris catalans. Carrillo, una altre republicà representatiu, va acabar enterrant la bandera republicana i acceptant la monarquia i quasi diria tornant al camp socialista d'on havia sortit de jove. No vull que quedi que faig una critica a Tarradellas que va dir clarament a l'arribar a Madrid "jo só el successor d'aquell que Franco va ordenar executar", i aquest dia ens va començar a agradar un altre eop. Es a dir que no va enganyar a ningú. �En tot cas nosaltres ens vam enredar quan vam pensar que l'Assamblea de Parlamentaris eixida de ('eleccions del 15 Ide juny seria suficientment important com per fer venir Tarradellas a Barcelona abans de Madrid per encapçalar el moviment que en aquell moment hagués tingut un sentit probablement més revolucionari del que després va succeir. I crec que tots estaríem d'acord avui en que Tarradellas tenia raó i nosaltres probablement no. Pujol, el detingut de l'any 60 que va dir no' als que l'esperaven a la sortida de la presó amb banderes democràtiques radicals i va voler muntar un Banc, una enciclopèdia, una Universitat i un curs en lloc d'un partit clandestí. Tots ells doncs, persones que van haver de forçar el seu propi seguiment, anar per unes vies que no eren les que els seus seguidors havien imaginat. l Felipe González, que va haver de marxar un dia per dir no al marxisme i va haver de tornar al cap de poc, llavors lamb una gran acceptació i que va provocar, al menys a mi personalment, un efecte considerable quan va parlar un llenguatge que anava, pensava això, igualment dirigit als fills dels demòcrates, al demòcrates filis de demòcrates que als fills de la Guàrdia Civil. I per això va guanyar. Però també ens va sobtar, perquè parlava un llenguatge que tothom entenia. Gairebé diria que els cronistes triomfants de tata aquesta transició han estat aquells amb totes les claus per interpretar aquests girs polítics personals 'sense perpadejar', els que han sabut explicar això des de dins. Estic pensant amb Manolo Vázquez Montalbán, que ha explicat una mica els secrets d'aquests història injusta, tantes vegades. En canvi Raventós o Raimon Obiols que són ets que han mantingut amb més constància el mateix missatge des dels anys 50, que és Catalunya i el socialisme democràtic, no han tingut el destí tant de cara, tampoc Carrillo. Diem també que quan van dir Catalunya; i socialisme democràtic van dir amb autonomia, amb sobirania diu el protocol id'unitat del PSC amb el PSOE, però amb connexió amb el socialisme espanyol. Altres persones podrien també esmentar que no han tingut el benefici de la història, potser Heribert Barrera, Gregorio López Raimundo, Ruiz Jiménez en podríem parlar de més. En tot cas, una interpretació en clau història del que ha sigut la transició. Rara parlaré una mica de mi perquè sé que hi ha una expectativa sobre això i no ho vull defraudar, encara que alguns hó sentiran igualment. Aquest passeig per la historia em serveixa mi per explicar amb més convicció que no crec més que molt remotament en la carrera política, entesa com una llarga cursa d'obstacles per anar escalar posicions, tot i que jo ho he experimentat per exemple en l'escenari europeu i quasi, modestament amb èxit. �Allà si vaig tenir la sensació d'anar saltant una sèrie d'obstacles fins arribar, no gràcies a mi sinó gràcies a Barcelona i a que Catalunya ha representat a les dues coses, ha arribat a la cimera de la representació de les regions i les ciutats d'Europa. Però, dit això, jo sento una instintiva incomoditat en adonarme'n que el lloc que encara ocupo, al front de l'alcaldia de Barcelona, encara és vist d'una forma molt natural com un punt de pa rt ida de salt endavant més que com una fi en sí mateix. I crec que això dona el cinisme que flota en l'ambient, un cinisme respecte a la política. Ha dit en Ramoneda al començar: "els polítics no tenen molt bon cartell" i no el tenen perquè la gent es pensa que només estan per saltar d'un lloc a un altre i que tant se'ls hi en fum i que l'important és el que faran després. Crec que expresso un sentiment de molts dels polítics que estem en aquesta sala, ens molesta i ens incòmode{. 1 Per tant ja avanço que llevat d'una reencarnació força difícil per una persona que no te massa ciar això de la vida eterna, no hi haurà un segon Pasqual Maragall seguit linealment del primer. Jo be d'acabar el que faig i inclús he de pair el que he fet però no per un egoism0 personal sinó per un dictaria moral em sembla que es necessari que les coses siguin així, sinó no em semblarien correctes. A continuació tractaré d'explicar-me, a mi ;mateix, i d'explicar el que ha passat i el que he viscut. Reconstruir si es possible una certa vida privada. Posar ordre en els papers i les idees, tractar de 'modelitzar' Barcelona, i perdoneu el barbarisme....formalitzar el model Barcelona. Perquè no només és interessar explicar el que ha passat i perquè ha passat sinó fer-ho servir perquè és un model que ha anat bé, molt bé. Resumeix altres models com a Girona o el model Lleida o Tarragona, Manresa... A mi m'agradaria posar-me al servei d'aquesta generació per explicar el que hem viscut, formalitzar-ho en el sentit de vendre-ho (en el bon sentit de la paraula), i guanyar alguns contractes per les empreses d'aquí que pugui, per exemple, fabricar ponts o fer plans estratègics a Amèrica Llatina o a l'est d'Europa per exemple. Això és el que m'agradaria fer o el que m'agradarà fer. I també treballar en un esquema del paper de les ciutats en uns àmbits més comprensius, des de Catalunya fins el me n, la vila global com es diu ara. I un altre esquema sobre el paper de Catalunya i els territoris nacionals sense estat o cultures en un futur europeu, una Europa més pròxima i encara contribuir al debat sobre les regles del joc en política,[ que és el debat que està plantejant Felipe González i que altres, havíem començat a planteja, potser amb una mica de petulància, en aquí. Anem a entrar en el balanç del que han estat aquests dos últims anys d'Ajuntament. Hem canviat el sistema de govern, hem donat molta més beligeráncia als gerents i als polítics. �Però hem creat un món pels polítics, en el qual aquests bàsicament el que fan és explicar-se i explicar. Tots els polítics de l'Ajuntament, tots els regidors, ara estan en un Consell de Districte. Tots tenen la doble vessant de po rt ar alguna responsabilitat, política dins de la casa, i una altra de territorial. Per tant quan nosaltres parlem de proximitat i que parlem de subsidiarietat, no estem fent especulacions. Nosaltres hem mirat d'acpnseguïr modestament aquest esforç de lligar el barri i Europa. Barcelona ha estat Europa i Barcelona ha estat al mateix temps a Nou Barris i ha estat en el Congost i a Hostafrancs ... en el sentit de que els seus regidors, els que po rt en el nom de Barcelona i la venera, arriben fins aquí, han agafat tot aquest compàs i no ens ha anat malament, home, han envellit una mica més ràpidament, però no ens ha anat malament. Estic parlant de tot el conjunt de regidors del govern i de l'oposició, perquè sense una determinada oposició que també hem tingut , de molta qualitat, tot això no hagués estat possible, I ara aquí vull dir-ho ben clar: aquest esforç una mica titànic d'estar a Brussel.les ï estar a Hostafrancs ha estat possible perquè en els dos últims anys l'alcaldia s'ha desdoblat, en una alcaldia exterior, venedora, explicativa, pedagògica, projectiva i una alcaldia real,, interior que ha estat la de Joan Clos que ja portava els temes d'economia i l'organització juntament amb Ernest Maragail que ha tingut ('ajut de les noves incorporacions de la Maravillas Rojo, la Carme San Miguel i tots aquells nous que han vingut a enriquir l'equip municipal i la saviesa dels antics, des de l'Albert Batlle, l'Enric i altres que no diré per no oblidar. Aquest Ajuntament ha pogut fer això titànic durant aquest temps perquè tenia l'experiència que tenia i per tenir aquesta certa especialització. Som conscients que aquesta és una situació molt excepcional, probablement no és duradora en el mateix sentit. Suposo que alguns diran que a pa rt ir d'aquí les coses aniran malament però jo tinc l'absoluta confiança que serà al contrari, la gent començarà a descobrir la cara real dels /que hem fet la feina sense donar la cara, per entendre'ns. Per tant la nostra cimera, la cimera petita s'ha quedat a mig camí però ha deixat plantada la bandera i en la propera, que serà aviat - perquè aquesta encara no ha fet la reforma institucional que s'havia de fer per l'ampliació que vindrà -, aquest serà un dels primers temes sens dubte. D'aquí a allà hi ha tot una feina a fer en aquest sentit. Nosaltres hem fet també en aquest període una Ca rt a, una Ca rt a Municipal, que s'aquí a un parell de dies aprovarem i ho farem per unanimitat. Jo crec que per aquesta unanimitat la Ca rt a quedarà blindada pels futurs camins que ha de córrer: el parlament català i el parlament espanyol. No vull dir amb això de forma arrogant que els Parlaments no hi poden dir res: no. �Vull dir simplement que les forces polítiques que sent les que són, en un i altre lloc, difícilment, sí no és amb una gran càrrega de raó, poden dir-li a la ciutat de Barcelona representada per unanimitat de totes les forces polítiques, aixà no. Atenció que, en les circumstàncies en lés que vivim, a vegades em venen ganes de dir això no a coses que s'ha decidit de forma unànime a un determinat territori del país. No m'estic referint al cupo basc, sobre el qual vaig parlar i potser en mala hora, perquè ara els hi regalem tot el cupo basc si són capaços de fer el que tots volem que facin que estic segur que començaran a fer-ho. Però ja enteneu el que vull dir, que hi ha moments en que això és possible, i no estic negant cap dret, sinó que estic dient que em costa de creure que aquesta Ca rta no vagi endavant amb l'embrenzida i la força que té. Hi ha hagut alguna reticència d'algún Conseller, però en fi, una, que espero que se solventarà. Per via de reforma no hi som a temps, doncs per via d'el.liminar aquest tema simplement ja que quan les coses tenen reticències per tant poca cosa, com podria ser aquest cas, doncs potser el millor és treurho. I com deia en Pi i Sunyer "si cal, ja el suspendrà la vida". Vull fer un llançament d'un projecte de futur per Barcelona a l'any 2004. El coneixeu, n'hem parlat molt darrerament ! potser d'això és el que menys n'he de parlar. Potser en el moment del col.loqui es pugui preguntar. Finalment vull dir que he estat implicat, amb coneixement del meu partit en cada cas, en el llançament d'una plataforma de diàleg anomenada primer 'Catalunya Segle XXI ' perquè ara ja és' una criatura autònoma anomenada 'Convenció Cívica Catalana', que el que tracta és de discutir les regles del joc precisament, no tant del joc i de les polítiques i del que han de fer els partits i de com ho han d'ordenar Catalunya - si 7 regions o 5 o 9 -, sinó de quines són les regles que li han de regular el joc en el qual es definirà tot això. No pretén ni influir ni entrar en el camp dels partits, ni és per descomptat, una plataforma electoral - tindria de quedar clar per les paraules que us he dit abans-, sinó que el que pretén és analitzar tres àmbits: el primer referit a la identitat i la globalitat i la influència que això pugui tenir en el descabdellament de les polítiques de la política; en segons lloc els tres temes econòmics i socials: la ciutat de la informació, la dels benestar social i la del consum, totes tres amenaçades de crisis i de vegades terminals; i, en tercer lloc tornar a llegir Montesquieu i veure si es que es que s'ha de replantejar tot allò o alguna de les seves conclusions per insuficients no per incompetents o per falses. Per si és veritat que a més dels tres poders ni han alguns més, entre els quals el mitjans de comunicació í el propi diner, formalitzat com a força política que en aquest país en sabem alguna cosa. �Dit això, penso col.laborar en aquest projecte des d'una certa distancia i per descomptat sense cap protagonisme i n'agradaria que quedés clar que tot l'esforç que s'ha fet en aquest sentit fins aa per part dels que ho han promogut no ha estat exceptat per part d'alguns, que això també és legítim. Es tracte de crear un àmbit en el qual es pugui parlar no d'elecccions sino de tot el contrari, del que és previ de les eleccions i de les pplítiques públiques. M'agradaria acabar dient que encara que pot semblar una mica emfàtic, que si penso que tots amb l'experiència que hem tingut a l'Ajuntament i en el meu partit podem dir que al capdavall d'aquesta transició que hem viscut i del moment de crisis en el sentit positiu - esperem que positiu- que estem vivim, s'hauria de produir la prova del 9, de que Catalunya és un país que no es limita a una sola cara - sense referir-me a la cara concreta d'una persona -, que no és un país característic, com es diu en el teatre. La nostra situació avui és la demostrar que no som un país que ha d'apo rt ar una determinada nota a la simfonia en el conjunt de situacions espanyoles o europees, sinó que som un país-país, que te totes les notes, que te tojts els actors i totes les cares i que la seva riquesa rau en cada punt del seu territori i no en una síntesi unitària i forçada del mateix. Això la història no erts ha permès, per moltes raons, de demostrar-ho. Ara Catalunya podrà mira( al món si es capaç d'arriscar ella mateixa. Nosaltres ja mirarem d'arriscat per la part que ens toqui, però si Catalunya mira de ser conservadora ella, doncs i te 'capital risk', per inve rt ir i projectes de canvi, llavors sí podrà arriba( a ser el que fa molts anys que tots esperem. Moltes gràcies. ��14-JUL-1997 10:51 C.C.C.D. 34 3 4120520 P.02iO4 Eh pocs casos és més justificat que en aquest el recurs !: retòric de dir: no cal que presentí el personatge que avui ens parlarà perquè tothom el coneix. Es veritat que aquestes persones que tothom creu conèixer a vegades eón les menys conegudes, perquè han hagut d"anar construint la seva intimitat en els pocs racons de la personalitat que podíen passar desapercebuts. Els polítics són molt exhibicionistes però aquest exhibicionisme sovint és selectiu. Si que voldria destacar una característica que sempre': m'ha cridat l'atenció de la personalitat política de Pas qual Maragall. En un ofici en que domina el comportament mascle en Pasqual Maragall fent política és bastant femella. Diu el tòpic que el polític ha de ser impermeable, Maragall més aviat es porós; diu el tòpic que el polític ha de tenir sang freda, Maragall més aviat és apassionat; diu el tòpic que el polític és pare i Maragall més aviat és mare; diu el tòpic que el polític ha de ser rotund, Maragall més aviat és subtil; diu el tópic que el polític ha de plantejar allò que tothom entén i Maragall ha estat tenaç en l'aposta pel que no és evident. Seguint la distinció de Guerau de Liost ha estat un polític motor més que un polític remolc, però un motor de llarg viatge, no un motor d'acceleració i derrapada com els politice que tenen permanent necessitat de demostrar qui mana aquí. Hi ha carreres polítiques que vénen d'il.luminacions rebudes dalt dels cims, Maragall és més aviat un polític que s'ha deixat fertilitzar pel brollar de les valls. Però sobre!; tot, si Maragall sembla un polític diferent és perquè'no pot dissimular mai la seva incomoditat en el llenguatge polític pautat,en els silencie d"ofici, en les mitges veritats que són grans mentides. En aquest sentit em recorda algunes dones del partit socialista francès durant la darrera campanya electoral: sortien elles i, de sobte, la paraula �14-JUL-1997 10:52 C.C.C.B. 34 3 4120520 P.03iO4 recuperava dignitat, el discurs de consignes, tòpics i frases fetes dels polítics mascles quedava fora de joc. ¿Per què? Perquè ells feien frases mil vegades repetides i elles parlaven amb naturalitat de les persones i les coses. De la carta municipal al 2004 és el tema que ha anunciat Pasqual Maragall. Però al Pasqual Maragall d'avui,amb un peu sortint de l'alcaldia i 1 - altre, una mica més endavant, temptejant el terreny en una cruïlla que té a la dreta els camins perduts de la reflexió i a l'esquerra els camins minats de la política, m'agradaria que en aquesta reflexió cap el futur de Barcelona tingués present els nous problemes d'ariculació de la política, de relació entre els governants i la ciutadania, en èpoques en que a vegades sembla que la política hagi estat definitivament segrestada per la tecnocracia i la insolència. ¿És 1'ámbit local, la ciutat, terra per excelència de la llibertat individual i del camuflatge l'àmbit des del que renovar la cultura política abans que la democràcia se'ns escapi definitiVament de les mans? Els esdeveniments d'aquest cap de setmana fan més pregona, si cap, la necessitat ide refer els lligams entre ciutadania i classe dirgent, sobre la base de la defensa de la llibertats i la pedagogia democràtica. ¿Podem donar per bona una democràcia freda en la que els polítics fan i desfan entra la indeferèncía d'una ciutadania que és limita a canviar-los de tan en quan? Deixo caure interrogacions que segur que des de 1"experiència del poder tenen entonacions diferents de les que hi donem els qui ens ho mirem des de primera fila. I acabo amb un tema que per obligat crec que no s'ha d'obviar. En Pasqual Maragall sap perfectament que la paraula dels polítics no és de les que més credibilitat social tenen. Jo, a risc de ser titllat d'ingenu perque ert política només s'admet la raó estratègica, he de dir que el crec quan diu que no sap si serà candidat a la presidència de la Generalítat. I que crec que el que pot semblar una coqueteria estratègica és una contradicció personal entre la temptació de canviar de vida i la consciència que de la seva decisió en poden dependre moltes coses. També crec que com més trigui la seia decisió menys possibilitats tindrà de dir que no. I'que probablement el resultat final farà que els qui pensen que tot és una estratègia �14-JUL-1997 10 : 52 34 3 4120520 P.04/04 C.C.C.D. política podran atribuir-se a la raó. Jo, que penso que el factor humà és més important que la raó estratègica en política, veig en el dubtar una altra de les peculiars característiques de Pasqual Maragall. En un món, el polític, en que tot s'ha de convertir en certeses, fins i tot allò que no és creu o que s'havia no té cap inconvenient a negat uns mesos abans, dubtar ï a dir que dubte.', Maragall ha demostrat que des del dubte, primera llei de qualsevol exercici intel.lectual o moral, també es pot tirar endavant una ciutat. Des del dubte i desde la sensibilitat, d'un polític que he vist emocionar més per coses aparentment petites, que concerneixen¡a persones concretes, que per grans conquestes col.lectives. En definitiva, la política ¿no és l'art d'actuar sobre les persones?. Maragall pot demostrar que un polític insòlit_ pot ser un bon polític atòpic. Ara només espero que Pasqual Maragall em' faci quedar bé, sortint de tòpics i convencionalismes, i, fins i tot potser, sortint d'alguns dubtes per esvair la boira que domina alguns punts del nostre paisatge. ell � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4434 Title A name given to the resource Transcripció de la conferència de l'alcalde a Tribuna Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tribuna Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Democràcia Història Política Acció política Espanya Terrorisme Blanco, Miguel Ángel ETA Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-14 Description An account of the resource Inclou al final la presentació de Josep Ramoneda com a director del CCCB. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/187/20041213.pdf 6242dc5dbf74b55f74b4ffe2376f5083 PDF Text Text Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Tribuna Barcelona | 13/12/2004 Vull saludar, per començar, la iniciativa de "Tribuna Barcelona" de dedicar un cicle a la reforma de l'Estat autonòmic. És una iniciativa oportuna, encertada i sensible, una iniciativa encertada en la mesura que contribueix a crear un clima d'opinió sensible a unes reformes que -en paraules del president de "Tribuna Barcelona"- s'emmarcarien en una "segona transició". Conec i valoro la sensibilitat demostrada per "Tribuna Barcelona" per contribuir a la creació d'aquest clima de diàleg, amb iniciatives que han donat a conèixer els punts de vista de Catalunya a Espanya i viceversa, però m'atreveixo a demanar-vos que persevereu en aquest esforç de clarificació i de concòrdia, perquè encara no s'ha acabat, especialment portant aquestes iniciatives a altres llocs d'Espanya. Aquest és el sentit de la presència de Marcelino Iglesias com a introductor de la meva intervenció, a qui vull reconèixer públicament com un dels exponents més lúcids del nou socialisme espanyol, amic de Catalunya i compromès a fons des de l'Aragó amb l'Espanya plural. Els meus plantejaments, que comparteixo, sobre la reforma de l'Estatut i la reforma constitucional crec que a aquestes alçades són força coneguts, però no estic tant segur que siguin ben interpretats. De fet, si que ho sé, i els haig de reconèixer que el camí cap a la plenitud de l'Espanya plural no està sent ni serà un camí fàcil. És un camí que en iniciar-lo era ben estret i costerut, però que avui s'ha eixamplat i és més planer i, per això, més transitat: hem començat a trobar-hi bona companyia. Vostès saben que els plantejaments de reforma de l'Autogovern i de l'Estat autonòmic que proposo estan arrelats en la tradició catalanista i federalista. Una tradició política que aspira a retrobar-se amb una altra tradició política, una tradició castellana de caire liberal, laica i republicana. És, ni més ni menys, la tradició de la que avui es reclama el president del Govern d'Espanya. Per això els hi puc dir que comencem a anar amb bona companyia. 1 �Però, a més de l'arrelament en la tradició, el que avui proposo té un sòlid fonament en l'experiència política i administrativa dels darrers 25 anys. Tenim l'experiència d'un Estat autonòmic que s'ha creat i ha crescut en aquests anys a partir de les previsions constitucionals i estatutàries. Però es dóna la paradoxa que l'Estat autonòmic no és materialment descrit en la Constitució vigent, per la senzilla raó que aquesta es va fer per a que poguessin existir les Autonomies, però no va definir-les, ni va dir quines eren, quantes eren ni com s'havien de governar. Ara que són un fet polític, jurídic i material consolidat ha arribat l'hora d'adaptar la Constitució a la realitat que ha contribuït a crear: és l'hora del reconeixement constitucional de les Autonomies existents tal com són. També com a conseqüència de la materialització política i jurídica de l'Estat de les Autonomies ha progressat la jurisprudència i la reflexió acadèmica que ens ajuda a interpretar-lo. De tal manera que avui disposem d'un instrumental conceptual i interpretatiu molt més ric i més arrelat a l'experiència viscuda que fa 25 anys. La conjugació de la visió política que ha detectat la necessitat de la reforma, l'acumulació d'una experiència de govern i de gestió d'un Estat compost i el coneixement tècnic que se'n deriva són tres bones condicions prèvies sobre les que fonamentar la voluntat de transformació. No cal que els hi digui que aquestes tres condicions no es donaven simultàniament en el moment de la Transició i que el coratge polític va ser el motor del canvi que va suplir moltes de les mancances d'aleshores. Avui seria imperdonable que per manca del coratge polític necessari malaguanyéssim una situació amb bones condicions per a la reforma de l'Estat. I els hi vull confessar que del meu tracte amb el president Rodríguez Zapatero he tret la conclusió de que no és precisament coratge el que li manca. Crec que Zapatero és un polític de la mateixa fusta que Adolfo Suárez: un home conscient del moment històric que li ha tocat viure i decidit a fer el que s'ha de fer. Dit això, passo a exposar-los a grans trets els aspectes més rellevants de la proposta catalana. 2 �Nosaltres el que volem és : - Una Espanya no radial sinó en xarxa (que de València a Barcelona es viatgi igual que de Madrid a València, com ja va dir el Banc Mundial l'any 1962. La Jonquera-Múrcia. - Que s'acabi amb l'escàndol que per anar de punt a punt d'Espanya per autopista no es pagui i a Catalunya i al País Basc si, que hi hagi equitat. - Tenir competències i recursos generats per la nostra economia per a erradicar dels barris i pobles de Catalunya tota traça de misèria urbana i ho farem. Aquests recursos no els perdonarem. - Crear una segona línia de comunicació ferroviària entre Lleida i Girona (i França) per l'interior en x anys. - Tenir a l'AMB una xarxa de metro decent i compacta, que no la tenim. Tenim línies de metro, però no una xarxa compacta. - Tenir un aeroport transoceànic gestionat des d'aquí i un port que esdevingui el primer d'Europa que és el que li toca. - Crear una Euroregió amb el Llenguadoc-Midi Pyrénées, AragóBalears i, si vol, també la Comunitat Valenciana. - Obrir les portes d'Europa, com estem fent, als idiomes d'Europa - Assegurar als nostre ciutadans tres coses : SEGURETAT, ESCOLA I SALUT al màxim nivell europeu. És una proposta per a Catalunya i a la vegada és una proposta per a Espanya feta des de Catalunya. És una proposta que intenta ser fidel a la percepció majoritària del poble de Catalunya que per anar bé nosaltres ens convé que vagi bé Espanya i que vagi bé Europa. En síntesi es tracta d'una proposta que pretén, de forma simultània, en primer lloc l'afirmació de la identitat i de l'autogovern de Catalunya i el seu reconeixement per l'Estat espanyol, i en segon lloc el reconeixement del caràcter plural d'Espanya i l'organització federal de l'Estat espanyol. Millorar l'Autogovern de Catalunya és un objectiu compartit -amb els matisos que es vulgui- per totes les forces polítiques catalanes i constitueix un dels pilars del projecte polític de l'actual Govern de Catalunya. Aquest objectiu es centra avui en la reforma de l'Estatut. No d'un Estatut entès com un símbol de la identitat catalana, sinó de l'Estatut entès a la vegada com l'expressió de l'acord de convivència entre els catalans, com l'eina bàsica del nostre autogovern i com un nou pacte amb l'Estat espanyol. L'Estatut com a eina de concòrdia i com a instrument de progrés i de justícia. 3 �La responsabilitat del conjunt de les forces polítiques catalanes és fabricar una nova eina més útil que la vella. Més útil per servir la prosperitat, el benestar i l'esperit cívic dels catalans i les catalanes. Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir-ho: volem un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no especialment per apujar el volum de la retòrica política. L'autèntic patriotisme va ser aquí . A la majoria dels catalans i de les catalanes no els interessaria l'Estatut -ni el vell ni el nou- si no suposés més benestar i més igualtat, més justícia i més qualitat de vida, en definitiva ser millor que els altres pobles no solament en la retòrica sinó en els resultats i en la pràctica diària. Hi ha qui en l'extrem de la retòrica i el límit de l'apassionament identitari prefereix una bona derrota a una colla ininterrompuda de modestos resultats positius i tangibles. I per això volem un nou Estatut que, senzillament i concretament, clarifiqui i enforteixi les competències de la Generalitat i fixi de manera inqüestionable les bases d'un sistema de finançament que corregeixi un desequilibri contrari a Catalunya. Però també volem un nou Estatut per millorar les nostres institucions d'autogovern. Amb una organització territorial que suposi una descentralització de moltes competències en els ajuntaments. Amb una nova relació amb el govern local, feta de lleialtat, subsidiarietat, i estratègies compartides i no pas confrontades. Amb un nou compromís amb la transparència: l'Estatut serà una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions públiques. Aquesta és per a mi una obsessió: Reduir l'autoindulgència dels responsables públics, polítics o funcionaris, o medis de comunicació oficials, acabar amb els monopolis de fet en tants camps de la nostra vida social, amb les màfies consentides. Reduir l'abús de la publicitat en l'ocupació dels espais públics, etc. Tenim l'obligació de fer complir les regles. No estic per una política de desconfiança sistemàtica i metòdica respecte de tot el que és públic. Al contrari : estic contra la privatització del que és públic i que s'inicia quasi sempre posant obstacles a la transparència, molt crucial. 4 �Amb una administració de Justícia més pròxima i, per tant, més eficaç. Amb un nou compromís amb la ciutadania: un Estatut vertebrat entorn dels valors cívics i de la participació de la societat civil. En tercer lloc, volem un Estatut que reafirmi la nostra voluntat de ser considerats com a Estat i que renovi el pacte de solidaritat i amistat de Catalunya amb tots els pobles d'Espanya. En aquest sentit el nou Estatut de Catalunya serà una contribució decisiva per a fer efectius els principis inspiradors del pacte constitucional de 1978. És a dir per tenir un Estat que reconegui que és plurinacional i que té diverses llengües i cultures. L'Estatut haurà de contemplar qüestions com la nostra presència al Senat, l'atribució de funcions de cassació al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la participació de la Generalitat en la designació dels membres de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial-, la transferència de funcions executives de l'Administració de l'Estat a la Generalitat, el reconeixement, protecció i impuls de la llengua i la cultura catalanes per part de l'Estat espanyol, com s'està començant a fer. I, finalment, volem un Estatut que reguli les relacions de la Generalitat amb la Unió Europea. Que asseguri la nostra participació en la formació de les posicions de l'Estat i la nostra presència en les institucions i organismes europeus quan es tractin qüestions de l'interès de Catalunya. Vull subratllar el caràcter de pacte amb l'Estat espanyol que té l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest pacte afecta òbviament la pròpia naturalesa i organització de l'Estat espanyol. Aquest estat que va ser el primer estat modern, obligat per la complicació dels seus dominis transoceànics, dels quals la península era només una part. I pel fet que la península mateixa , fins el 1714 contenia dos regnes molt diferents. Tres si comptéssim Portugal. Hem de ser conscients que la reforma de l'Estatut de Catalunya influirà en la modificació de la resta d'Estatuts. 5 �La gran qüestió a resoldre és com es preserva la singularitat política de Catalunya i a la vegada es garanteix la cohesió ciutadana, social i territorial d'Espanya. Es tracta d'articular un Estat compost en el que el reconeixement de les identitats nacionals i de les singularitats lingüístiques i culturals no equivalgui a privilegis, és a dir, no sigui o involuntàriament entès com un privilegi o voluntàriament presentat com si ho fos. Aquí hi ha un problema de proporcions, de mitjans, un problema de lectures. Si jo llegeixo un article avui en un diari de circulació "nacional" (entre cometes, és a dir estatal) i aquest senyor no llegeix demà el que estic dient avui aquí, si aquest senyor diu que "le parece muy grave que se diga que el concepto de nación catalana no produce rechazo" (...) i afegeix que "el concepto de nacionalidad es una licencia grave de la Constitución" (...) " un adjetivo convertido en sustantivo" i demà aquest mateix senyor no llegeix el que diem aquí, malament! Perquè vol dir que el sistema no funciona bé. Hem de crear un sistema de circulació de les noticies i de les opinions. Per això, la segona part de la meva proposta tracta de l'Espanya plural i del seu correlat polític, l'Estat federal. Tot i ser ben cert que l'Estat autonòmic ha donat un rendiment extraordinari en termes de descentralització política, també és evident que amb el pas del temps han aflorat els seus límits i les seves insuficiències. Deixeu-me parlar de Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España para la Constitución, sino la Constitución para España" Recordo que Rubio Llorente, que no és precisament un esquerrà i un socialista, i que dóna la casualitat que és president del Consell d'Estat, ha proposat la fórmula de "Comunitats nacionals" per a l'Art. 2 de la Constitució, en referència a Catalunya, Euskadi i Galícia (i "la foral de Navarra", afegeix). És una fórmula discutible, com totes, però interessant. L'Espanya que proposo és una Espanya que reconeix i respecta la diferència i que, per tant, articula de maneres diverses les realitats que són diverses. L'articulació institucional de la diversitat hauria d'atenir-se a dos criteris bàsics: criteri d'igualtat i el criteri de diferència. El criteri d'igualtat ha d'esdevenir en la pràctica una igualació en serveis i estàndards de vida de tots els ciutadans, amb el que això 6 �suposa de solidaritat dels més desenvolupats amb els més endarrerits. Entenc que el 1978 l'essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i Euskadi renunciaren a exercir el dret d'autodeterminació a canvi d'obtenir un nivell d'autonomia i d'autogovern a l'alçada del que havien aconseguit amb els Estatuts de la Segona República. Ara, el nucli del pacte constitucional hauria de consistir en que les nacionalitats històriques accepten la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l'equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d'Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials. Òbviament, transformar l'Estat espanyol en un veritable Estat compost no s'acaba amb la reforma constitucional. Exigeix una revisió a fons del sistema del finançament que fixi un quadre estable de relacions fiscals i financeres de caràcter federal, equitatiu i durador, amb corresponsabilitat i suficiència. Exigeix l'adequació del sistema judicial a l'Estat autonòmic. Exigeix una política cultural i lingüística de l'Estat al servei de totes les seves llengües i cultures. I exigeix que la composició de les altes institucions de l'Estat -com el Tribunal Constitucional- reflecteixin la complexitat de la nostra organització política. Exigeix una profunda transmutació de l'organització i de les funcions de la Administració de l'Estat. Són reformes institucionals a les que caldria afegir les transformacions econòmiques i territorials, inherents a una concepció del territori espanyol que superi la visió centralista i radial per una nova visió d'Espanya en xarxa. En definitiva, es tracta de la plena i coherent adequació de l'Estat autonòmic a la pluralitat i la diversitat dels seus territoris: institucions (Senat, TC, Conferència Presidents, sistema judicial ...), polítiques (cultura, llengua ...), finançament ... i també de la potenciació de l'Espanya en xarxa en una Europa en xarxa. 7 �Tot això no és novetat. El que sí que és novetat és que aquests plantejaments estant fent camí. Si no és pel govern espanyol, el tema de la "nació catalana" no sortiria en els mitjans de Madrid. En un any s'han fet progressos més que evidents. Uns avenços que són innegables: - Totes aquestes propostes està en la base de l'acord del Tinell que orienta l'acció del Govern a Catalunya. - No hi ha cap força política catalana que a aquestes alçades negui la necessitat de reformar l'Estatut i revisar el sistema de finançament. - El nou Govern d'Espanya, amb el seu President al davant, ha passat dels gestos a les propostes: - ha obert la porta a la reforma constitucional; - s'ha compromès a fons amb el nou Estatut de Catalunya; - ha portat el català a Europa; - ha activat la Conferència de Presidents; - ha propiciat una fórmula acordada de participació de les Autonomies a la Unió Europa. Es pot dir que les qüestions més rellevants estan plantejades, formen part de l'agenda política i hi ha raonables expectatives de que podrem avançar. Això era impensable fa un any. Ha arribat l'hora de transcendir el debat sobre la fiabilitat de totes aquestes afirmacions Es va parlar dels gestos o del tarannà (del "talante") als fets i sí aquests són insuficients o poc adequats. Però el cert és que gestos i fets estan provocant rectificacions de posicions prèvies i creant incomoditats en els que encara no s'atreveixen a rectificar. Potser ja és hora de deixar de banda impaciències retòriques i seure a parlar d'un programa enraonat de reforma de l'Estat. És a dir, és l'hora de l'estratègia. De l'estratègia de Catalunya, no de les estratègies de partit. 8 �Tinguin la certesa que el Govern de Catalunya es basa en una aposta estratègica que lliga el progrés del nostre autogovern a la transformació de l'Estat espanyol. Es més tinc la convicció que aquesta aposta estratègica pot ser compartida per totes les forces polítiques catalanes. Com a president de la Generalitat faré el que calgui per a que ho sigui. No tinc raons pel pessimisme. Ans al contrari. Crec haver aportat prou arguments per justificar l'esperança del moment. Que no ens manqui ni la intel·ligència ni el coratge que -de ben segur- necessitarem. Moltes gràcies. Pasqual Maragall 9 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1669 Title A name given to the resource Catalunya/Espanya: Una agenda de reformes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tribuna Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Autonomia Territoris Espanya plural Estatuts Federalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-12-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències