101 10 1525 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/697/19920311_LV.pdf 4d8c0c699baa8292e532707aec160458 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 11/03/1992 La Vanguardia, p.021, Opinión Mitterrand, en Barcelona PASQUAL MARAGALL Por primera vez un jefe de Estado francés ha visitado nuestra ciudad. Nada parecería más natural que una visita del presidente de la República francesa a una ciudad que ha vivido durante muchos decenios, más de un siglo, quizá dos, mirando al norte. Cuando hace un año visité a François Mitterrand en el Elíseo, su voluntad de realizar el viaje era ya firme. Hombre cultivado, curioso, era consciente de que Barcelona suponía un déficit en el catálogo de sus vastos conocimientos directos. Su familia, su entorno, le empujaban a colmarlo. Mitterrand tenía de Barcelona unas sólidas referencias literarias. Es una prueba de un considerable dominio sobre su agenda y sus prioridades el hecho de que haya venido. Sin esperar, como muchos harán, a la cita olímpica. El presidente francés, en tal ocasión, tendrá que volver a Barcelona -no podrá simplemente descubrirla entonces. Los barceloneses hemos de sentirnos halagados por la solicitud que demuestra el viaje. Ahora que, por primera vez también en muchos años, podemos mirar al sur, más allá del Ebro, con interés y franqueza, ahora que podemos empezar a retornar de la decepción de 1898 y del consiguiente "olvido de España", precisamente ahora, es sólo natural que por primera vez en tantos años el primer mandatario francés se interese personalmente por Barcelona. Pero con ser natural, es también admirable. Como lo es el hecho de que, consciente de su deuda con la vía oficial de contacto internacional, haya prometido una pronta segunda visita, que se producirá por un canal protocolario. Nada puede sustituir al contacto directo como fuente de conocimiento. Hay que oír "Montjuïc" pronunciado en catalán para caer en la cuenta de las profundas diferencias lingüísticas y fonéticas entre el catalán y el castellano, e incluso para comprender que este último es el más singular, el más distinto de los idiomas románicos y el nuestro uno de los más comunes. Hay que ver la luz del atardecer sobre la ciudad ya en vías de terminar su jornada para comprender la fascinación de Barcelona como sucede con tantas ciudades. Aunque en pocas de una forma tan sugestiva como cuando, como le ocurrió a Francois Mitterrand, el atardecer sobreviene en un día de clima tranquilo y uno se sitúa en la cada día más admirada Fundació Miró. Las ciudades más estimadas son quizás aquellas que pueden mirarse completamente y desde cerca -comentábamos con el presidente francés-: Hay seguramente algo de narcisismo en el placer de mirar Praga o Edimburgo desde sus castillos medievales. La vista de la ciudad desde la ciudad, los tejados saliendo desde nuestros pies, no a lo lejos, tiene algo de fascinación que sólo iguala la contemplación del mar o del fuego, objetos vivos, siempre iguales y. siempre distintos. Así fue transcurriendo una jornada que terminó en un largo paseo desde Aragó-rambla de Catalunya -con el obligado mirar atrás a la Fundació Tapies-, hasta la plaza Catalunya, Canaletes, Petritxol, el Pi y la catedral. 47 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA El almuerzo, en la grata atmósfera del restaurante creado por los Güell y Óscar Tusquets, nos habrá permitido -a Joan Reventós, Raimon Obiols y a mí mismo- conocer de cerca, lentamente, largamente, a este monstruo de la política europea llamado Mitterrand. Saber del cementerio de Mallarmé y de los problemas de Argelia, de su disponibilidad a recibir a los alcaldes de la red transpirenaica C-6 (¡cómo han cambiado los tiempos, desde los, aún recientes, de aquella Francia desconfiada y altiva!); desde la Conferencia de Seguridad y Cooperación del Mediterráneo hasta la coyuntura presente en la ex Unión Soviética; la creciente necesidad de atención a los problemas de las grandes ciudades; las perspectivas del tren de alta velocidad francés (TGV) y la localización de las instituciones europeas. Lionel Jospin -un francés del norte ligado estrechamente a Toulouse y uno de los impulsores del túnel del Puymorens- nos acompañó este día junto con Jean Glavany, delegado del Estado francés para la organización de los Juegos de Albertville, y Jean Kahn, consejero del presidente. Es un enorme motivo de satisfacción para él alcalde constatar que Barcelona se ha convertido en punto habitual de visita de destacadas personalidades de la política internacional. Con François Mitterrand coincidieron la pasada semana, en un periodo de sólo tres días, el ministro italiano de Turismo, Cario Tognoli; el alcalde de San Petersburgo, Anatoli Sobchak; y el alcalde de Lyon, Michael Noir. Este persistente interés es la mayor garantía de futuro de la presencia de Barcelona en Europa. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 48 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1159 Title A name given to the resource Mitterrand, en Barcelona Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mitterrand, François, 1916-1996 Barcelona França Europa Internacional Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-03-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2765/19971028_ModelBarcelona_Eina_PM.pdf f9b52fedf3987af999f6576ffb1093bb PDF Text Text MODEL BARCELONA" Conferència a l'escola de disseny EINA. 28 d'octubre de 1997 Estimat Ràfols, Antònia Miserachs; estimats amics. Em trobo molt a casa meva, però tractaré de fer l'esforç de fer un discurs mitjanament acadèmic que és del que es tracta, puix que això és el començament d'un curs. Després hi haurà una mica de diàleg -perquè així també m'ho han demanat- i per tant, no faré més referències, en aquest moment precís en que som, en tot cas en el diàleg, i m'atindré al tema que se m'ha demanat, el model de Barcelona, si és que realment existeix un model. Doncs bé, probablement sí. Tot ens fa pensar que algunes de les coses que estan passant en altres ciutats europees en aquest moment -i potser inclus a ciutats d'una mica més enllà, té a veure amb algunes de les coses que en aquesta ciutat han passat en els darrers anys. En la mesura en què així sigui podem parlar efectivament d'una activitat modèlica, o d'una transformació modèlica, no en el sentit moral sinó en el sentit tècnic. Una experiència d'una ciutat que s'ha convertit, en certa manera, en un referent. Londres en aquests moments s'està llençant com la ciutat del segon mil·leni i en vol fer una gran celebració i em penso que té tots els números per aconseguir-ho. També Roma, en la mesura en què ha estat candidata per l'organització dels Jocs Olímpics i ho és amb èxit per la celebració que ningú no li pot discutir del Jubileu de l'any 2000. Però també Bilbao, perquè ha fet de la inauguració del seu gran Museu Guggenheim de Frank O. Ghery un element de reconstrucció de la identitat urbana. Ningú no dubta que el Bilbao posterior a aquest museu serà un Bilbao diferent. En primer lloc, perquè serà una ciutat coneguda, de la qual es parlarà, i no pas per noticies dolentes, sinó per noticies de caràcter cívic, de caràcter cultural, de caràcter positiu i projectiu. D'altra banda, perquè la forma impressionant d'aquest nou museu és ben segur que es convertirà d'alguna manera en la presentació de Bilbao davant del país i del món. i �Encara hi ha un seguit d'altres ciutats que d'alguna forma estan convertint el seu futur en un projecte que en alguns aspectes té a veure amb el que a Barcelona ha estat la transformació d'aquests darrers anys. Unes perquè converteixen l'esdeveniment en excusa o en argument de la seva transformació; unes altres perquè fan de la cultura un element urbanístic; unes altres, finalment, perquè fan de la complicitat entre el sector públic i el sector privat com diríem ara -o entre la ciutat i el ciutadà com diria Aristòtil o com diria qualsevol-, una arma important o un principi important de l'acció en aquesta ciutat. Efectivament, si comencem a preguntar-nos en què consisteix el model Barcelona, aquests elements que hem anat trobant d'una forma una mica desordenada, reflectits en altres ciutats, els podríem ordenar, i els haurem d'ordenar; crec que serà una obligació fer-ho. Serà una obligació per nosaltres convertir l'experiència d'aquests anys en alguna cosa (amb això no vull dir que s'hagi de momificar, s'hagi de convertir en un model per no tocar) perquè la seva transformació futura -que ha de seguir i que està seguint, i es veu i es nota-, necessitarà d'una certa codificació del seu passat. I a més, perquè, no ens enganyem, una de les coses que Barcelona pot exportar (hi ha moltes coses que Barcelona no té i només cal passejar-se una mica pel món per veure-ho), tanmateix n'hi ha una que sí que tenim i que per tant haurem d'aprofitar, serà la codificació d'aquesta experiència, que d'alguna manera és exportable, que és repetible, que és vendible en el bon sentit de la paraula. Parlem d'algunes de les característiques que probablement s'hauran de fer servir, i m'imagino que serà un procés que durarà un parell d'anys com a mínim (em refereixo a aquest procés de codificació del que és el model Barcelona.) De bell antuvi el que se'ns acut, i vull compartir amb vosaltres, és la idea que en primer lloc la complicitat pública i privada, la complicitat entre ciutat i ciutadà, ha estat un element fonamental. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir breument, però si haguéssim d'esmentar un element més destacat, probablement seria el fet històric: el fet històric que Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir totalment durant quaranta anys -durant la dictadura franquista-; una ciutat d'alguna forma aleshores símbol de la resistència d'aquella dictadura, símbol per a propis i per a estranys. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria 2 eina.doc 21/05/98 �exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, els arquitectes, els urbanistes, en el camp de l'economia, en el camp del paisatge, en el camp de la cultura. Alexandre Cirici i Pellicer va començar a pensar com hauria de ser un museu d'art contemporani que no va poder fer. Els planificadors van començar a pensar com havien de ser les rondes, que no les van poder fer: no van tenir ni l'esma, ni els diners, ni el coratge polític, ni potser inclus la necessitat de fer-les. L'Escola d'Arquitectura va anar produint els seus esquemes i les seves idees. D'aquesta manera, quan va arribar la democràcia tot estava d'alguna manera preparat, era com una fruita madura, només s'havia de sacsejar una mica l'arbre perquè la fruita caigués, i el sacseig van ser les eleccions democràtiques, el sacseig va ser el fet que Barcelona tingués una governació democràtica. Jo aquí vull, no políticament, sinó acadèmicament, fer un homenatge a Narcís Serra, que va ser el primer alcalde, i per tant, qui va donar el to i el La que després tots els altres vam seguir. Tots, vull dir, no només els qui estàvem a l'Ajuntament, sinó també tots aquells personatges de la ciutat i els ciutadans que van contribuir a través d'aquesta complicitat a transformar la ciutat. Però primer, qui va haver d'inventar-se una nota, cantar-la i arriscar-se a equivocar-se o no, a fer un gall o no fer-lo, aquest va ser Narcís Serra, i no va fer un gall. No va fer un gall, i aquesta seria la segona característica que voldria esmentar, perquè va entendre que sense diners -perquè no n'hi havia- el que s'havia de fer eren coses de molta qualitat però molt petites (l'urbanisme de sargidora com va dir en Narcís). En això va tenir el coixí, diguem, la possibilitat de tirar mà d'una teoria ready-made com diuen els anglosaxons, que ja estava feta, sobre les ciutats i l'urbanisme, i sobre Barcelona en particular, que deia que el que s'havia de fer era monumentalitzar la perifèria i higienitzar el centre. Una teoria, doncs, que van desenvolupar l'Oriol Bohigas i tota l'Escola d'Arquitectura durant uns anys, hereva d'alguna forma del Noucentisme i, mes enllà del Modernisme, i que ens venia a dir que Barcelona havia de ser gran però al mateix temps havia de ser ordenada. I aquesta ordenació havia d'aconseguir-se, per una banda, per no donar per perdut mai un pam quadrat de ciutat i menys en el centre, en el centre degradat; i en segon lloc, per donar de nou o donar per primer cop als anomenats suburbis, a la ciutat que no era ciutat, la dignitat de ciutat. 3 eina.doc 21/05/98 �I de fer-ho, no només sobre la base d'inversions econòmiques i d'inversions inclús diria tècniques, sinó també a base d'inversions culturals, a la base de tenir la capacitat de simbolitzar la ciutat en la perifèria, de fer dissenys de gran qualitat. I us asseguro que un dels primers dissenys dels temps de Narcís Serra que va portar més treball i més feina, que va ser tractat com una autèntica joia, no solament com un disseny arquitectònic urbanístic funcional, sinó com si fos una obra d'art -i és una obra d'art-, és la via Júlia. Ara que estic a Roma parlo d'aquestes coses amb una altra visió. La via Júlia era una de les vies romanes que aquí van arribar, i havia estat sempre un carrer pràcticament sense personalitat, un desnivell més que un carrer, un desnivell de banda a banda enormement important que feia que aquell autobús que es deia "l'R" de Roquetes anés fent bots per sobre la via com el tramvia de Mataró, com diu la cançó. Doncs bé, allí els serveis urbanístics de l'Ajuntament van fer una autèntica obra d'art. Van estudiar cada una de les entregues, com diuen en el llenguatge dels moderns poetes que són els urbanistes per designar el punt en el que la línia construïda es troba amb el relleu preexistent. I ho van fer d'una forma que casava efectivament la pendent lateral amb la pendent del propi carrer en el sentit descendent, i van aconseguir una obra d'art que el poble va interpretar immediatament com a seva. Va interpretar que efectivament la via Júlia era el Passeig de Gràcia del pobre, de l'obrer, del treballador i que finalment els suburbis de Barcelona tenien el seu passeig, tenien un lloc on avui encara si hi aneu és emocionant de veure com està constituït com una autèntica fàbrica de ciutadania. Allà és on els codis urbans de tota aquella zona de Barcelona s'identifiquen, allà és el centre: com diuen ells "ara ja no hem de baixar a Barcelona per comprar" allà és on tenen les compres de prestigi, d'un cert prestigi, les reunions socials i meetings polítics per descomptat, que són una festa en cada una de les campanyes electorals que hi ha. Bé doncs, complicitat i, per altra banda, qualitat a baix preu, que era un preu molt elevat des del punt de vista del valor perquè darrera hi havia tota una tradició que com he dit s'havia anat acumulant per fer possible aquestes petites obres, no enormement cares, però que deien a la gent alguna cosa que va ser absolutament necessària per fer després la gran transformació, que era: "us hem entès i no abusem, sinó que el que fem és un 4 eina.doc 21/05/98 �urbanisme perquè l'entengueu". Quan la gent va entendre l'urbanisme que s'estava fent a baix preu, (i citaria com exemple una qualsevol de les places de Grràcia que aleshores es van fer -la més menuda de totes, la plaça Trillas-), com una prova de qualitat i una pista d'esperança, això va fer que la gent pensés que finalment aquests que havien entrat, demòcrates i més o menys joves, barbuts alguns, era una gent de la que et podies fiar perquè estaven fent coses que servien, que no eren la solució de tot però que ho podrien arribar a ser. Penseu que en aquell moment hi havia aquella expectativa immensa que tot havia de canviar, que la democràcia era una vareta màgica que ho havia de transformar tot, i tot no s'estava transformant. Era el moment del "desencanto". No sé si recordareu la premsa d'aquella època, imagineu-vos el Tele-Exprés o qualsevol diari d'aquell moment. Doncs bé, parlem del "desencanto" que venia d'uns primers anys de transició democràtica que no duien massa a res, i vet aquí que de cop i volta hi va haver alguna cosa que sí duia a un lloc, a una certa qualitat i a una certa reconciliació de la ciutadania amb la ciutat a través del disseny urbanístic i dels serveis socials -dels quals no he parlat però que van ser tan importants-, dels serveis personals que teníem aleshores com el propi urbanisme. Va ser això el que va permetre després el tercer element, que és la gran transformació. La gent no s'hauria apuntat a la gran transformació si no hi hagués hagut aquestes pistes de complicitat inicials, crec jo. I la gent les va acceptar. A Berlín durant tots aquests anys en què nosaltres vam fer el que vàrem fer, no van poder traçar un quilòmetre d'autopista. Ara potser podrien, perquè els ha caigut al damunt el fet abassegador de ser la capital d'Alemanya. Berlín s'ha convertit ara no en una ciutat que es transforma sinó en una nació que transforma una ciutat. Això que no m'ho senti dir l'alcalde de Berlín, però Berlín ara és un projecte nacional. Barcelona també ho va ser i després ho direm, és una quarta característica: Barcelona és la capital d'una cultura, i per tant, no és només una ciutat que es fa, sinó que es fa i representa alguna cosa més, i per tant admet uns inputs i uns factors, unes aportacions, que van més enllà de la pròpia ciutat. En el temps en què una ciutat normal com podia ser el Berlín dels anys setanta no era capaç de fer mig quilòmetre de ronda perquè els verds hi estaven en contra, o els veïns, o perquè no 5 eina.doc 21/05/98 �hi havia diners, o per raons polítiques, o per les raons que fossin, en aquest mateix temps a Barcelona es va forjar l'aliança que va permetre que es fessin trenta quilòmetres de ronda, no perifèrica sinó interior (perquè aquest és el secret de la Ronda: que és interior). Jo ara visc sobre una ronda, a Corso Itàlia, que és una de les rondes de Roma, i és un desastre el soroll que fa. És veritat que hi ha trossos de la ronda de Barcelona que encara tenen problemes d'aquest estil, però fixeu-vos que a les rondes de PAcebillo -que són una gran inversió-, hi ha una fusió de la potència del disseny amb la qualitat, quelcom que havíem heretat d'aquesta primera fase, amb la seva preocupació enormement sentida pel disseny modest. Crec que està caracteritzat per aquesta mena de sobreposició, molt explícitament en un tram, per aquesta mena de voladissos que hi ha a sobre, que a mi m'enamoren perquè és realment l'aprofitament de l'espai fins a l'extrem. D'aquesta falta d'espai els catalans en fan realment, i els barcelonins en aquest cas, un art; com sobreposar en un espai molt petit una colla de funcions, fent-les totes elles possibles: l'habitació i el transport al mateix temps. Aquella via Favència, una altra d'aquestes vies romanes que teníem que eren un barranc, efectivament s'ha convertit en una via que fa una funció important. Tot això no hauria estat possible, reitero, probablement, si la gent no hagués entès que aquelles obres no es feien per fer-les, sinó perquè les feia una gent que sabia que el que feien calia, i que no tenien mai un sobredisseny. I d'altra banda, diguem-ho tot, perquè hi havia un moviment de veïns impressionant que si et passaves de curt doncs t'ho imposava. I les rondes van ser aquest compromís de mesos i mesos de discussió amb uns veïns que volien molt més túnel, molta més cobertura, fins que es va arribar a un compromís quejo penso que és un compromís, tornant al títol de la xerrada, modèlic. Hi ha, d'altra banda, equilibri social. El fet d'haver aconseguit mantenir la diversitat en el centre històric ha estat important. Dic perquè: els centres històrics de les ciutats europees de la postguerra s'han especialitzat, o bé en població de la tercera edat (això totes una mica), o bé en població immigrada (algunes), amb una certa degradació de la qualitat de vida, dels estàndars de netedat, dels serveis, de la seguretat, etc. 6 eina.doc 21/05/98 �Aquest és un perill que a Barcelona existia i no només existia, sinó que es va desfermar. Hi va arribar a haver una situació de degradació molt forta: recordem l'any 84, el moment en què la gent va arribar a identificar (no només a Barcelona, però a Barcelona també), la democràcia amb la inseguretat. Cosa que els que no tenen gran afició per la democràcia, o inclus diria per la política, tendeixen a utilitzar molt sovint: la democràcia significa una pèrdua de referents, equival a un "campi qui pugui", on tothom fa el què vol, i per tant, "lògicament" ha de venir la brutícia, ha de venir la delinqüència, ha de venir la inseguretat. I bé, aquesta inseguretat, i aquesta és una característica del model d'aquesta ciutat o de la transformació d'aquesta ciutat en aquells anys, no era combatible només sobre la base de les forces de seguretat. El que calia fer per combatre aquella inseguretat, aquella anomia, aquella falta de sentit de la ciutat central, en què en moltes ciutats ha acabat consistint el centre, en moltes ciutats americanes però també algunes d'europees, era utilitzar totes les eines al mateix temps, totes les que teníem: les econòmiques, les culturals, les urbanístiques per descomptat, i les policials. Normalment a un urbanista se li parla de seguretat i de forces policials i s'esvera, a un assistent social se li parla d'urbanisme i diu que no serveix per a res. Bé doncs, el secret de Barcelona va ser, penso, saber posar al servei d'una política específica, d'un tros de territori, per tant d'una política territorial, totes les eines alhora. Això un estat no ho pot fer, i quasi diria que una autonomia tampoc, perquè són massa grans. Perquè sent tant grans s'han d'especialitzar, han de tenir ministeris que només tractin o de sanitat, o de seguretat, o d'obres públiques. Però el que no poden és tenir una persona que comandi al mateix temps totes aquestes eines. Una ciutat ho pot fer, i més que una ciutat quasi diria un districte d'una ciutat que se sap capaç de fer-ho. El que es va fer a Ciutat Vella va ser justament això: posar en mans d'un sol, no dic d'una sola persona però sí d'un sol grup de persones (i d'alguna persona molt en particular, i aquí he de citar l'alcalde Joan Clos, que va fer les seves primeres o segones armes municipals justament en aquell territori); dèiem, posar en les seves mans tots els mitjans que teníem i inclús aquells que potser no teníem. Així, vam fer una empresa que es va dir Promoció Ciutat Vella, que molts encara des de la dreta i des de l'extrema esquerra m'imagino que deuen discutir i encara consideren quelcom pecaminós, perquè no s'adiu exactament amb què és una empresa ni amb que és un Ajuntament. És una empresa que fa habitatge 7 eina.doc 21/05/98 �efectivament, que fa rehabilitació, però que també és capaç d'entendre's com a empresa pública o mixta, en la què tenim majoria, però en la qual una colla d'empreses de servei públic i financeres hi estan com a socis perquè hi tenen un interès, perquè de la millora d'aquell barri se'n deriva que els rebuts de l'aigua o de la llum es paguen, diguem-ho clarament. I bé, aquesta empresa va ser capaç, al carrer Jovellanos -per exemple- de posar-se d'acord amb els comerciants perquè ells paguessin una part de les obres, que en l'altra part eren finançades per ella mateixa. Aquesta possibilitat de posar-ho tot en la mateixa mà sobre un territori donat és el que distingeix una ciutat d'un altre qualsevol nivell de govern. En què és diferent una ciutat d'una nació, d'una nacionalitat autonòmica, d'un estat, d'Europa? És diferent en això, en què hi pot haver un mando, una governació, un leadership que sigui territorial i multisectorial. S'ha de posar la divisió funcional o sectorial de les actuacions sobre aquest territori en una sola mà per tenir una política de rehabilitació total del territori, inclosa -com he dit- la política cultural, la universitària, la de localització d'equipaments, la de reanimació comercial, les rebaixes fiscals i les subvencions compensatòries d'impostos a aquells veïns, propietaris o comerciants que col·laborin en aquesta feina. Tornem, doncs, a la complicitat, perquè acaba sent un element del model. Podem parlar d'algunes de les campanyes que s'han fet en aquesta ciutat, com "Barcelona, posa't guapa", que va començar la Mari Sampere, (quan la campanya encara no es deia així), amb una escombra a les Rambles, tractant d'induir els veïns a que fessin el mateix. Amb una gran ingenuïtat per part nostra, segurament, però amb una certa tossuderia que va fer que finalment i gràcies a personalitats importants de la ciutat, que van entendre que allò s'havia de fer i que van admetre que la publicitat no era dolenta, que era bo que un gran pintor sortís al costat d'un anunci, dient "Posa't guapa" (quan semblava una paraula com feta per a usos de poca categoria). I tanmateix la ciutadania va entendre que això era important, que era un gest d'humilitat de la ciutat, dels artistes i de les personalitats de la ciutat, perquè ells estaven interessats també en què la ciutat canviés de qualitat. És cert que tot això no tindria probablement uns efectes positius, uns resultats tan espectaculars com es diu -i crec que és cert- que s'han donat en aquesta ciutat, si no fos 8 eina.doc 21/05/98 �perquè hi ha aquest altre element d'un cert imaginari col·lectiu compartit que va més enllà de la ciutat; si no en féssim esment faríem trampa. Barcelona està jugant a representar Catalunya. Catalunya és alguna cosa més que una ciutat, és una cultura nacional que ha estat oblidada històricament, i en aquesta vitalitat de la ciutat hi ha, d'alguna forma, una representació de la vitalitat de tot un país que se sent representat. Fa quinze o vint anys les comarques no baixaven a Barcelona, es perdien. Al pagès de Rupià 0 al pastisser o a qui fos, probablement li semblava que agafar el cotxe i ficar-se a Barcelona era perdedor, era horrible, i que més valia no acostar-s'hi. I ara, en canvi, els divendres a la nit veieu que hi ha molta gent que entra, quasi tanta com gent que surt, perquè efectivament Catalunya ha adoptat Barcelona com la seva capital. I ho ha fet no perquè els llibres ho diguin, perquè els llibres d'escola obliguin, o perquè hi hagi una llei -com aquesta que es volia fer de l'himne "nacional" tan divertida- que digui que t'has de quadrar davant de Barcelona o que hi has d'anar una vegada cada tres setmanes. No obstant, vénen un cop cada tres mesos potser, o cada tres setmanes. I vénen perquè consideren que Barcelona representa el país, i això s'ha produït, per tant, no per decret, sinó justament per una mena de mútua entesa entre la ciutat que representa i les ciutats o les comarques representades. Després podríem parlar de les rondes i altres grans obres, i amb tota certesa hauríem de parlar dels Jocs Olímpics, però no vull parlar dels Jocs Olímpics perquè em fa l'efecte que si ens concentrem només en això, que és el nom de la cosa, no estaríem parlant de la cosa. Jo us he parlat de la cosa i de les seves característiques, del fenomen, del que ha succeït, de les seves lleis internes, i no pas del seu envoltori, del fenomen que li dóna nom, encara que és enormement important. Perquè una altra cosa que hem descobert aquests anys en aquesta ciutat, crec, és que les coses s'han de fer i a més a més s'han de dir. Que la gent no accepta només la transformació si no va acompanyada de l'explicació i l'argument de la transformació. 1 vet aquí que els Jocs Olímpics van ser l'excusa perfecta. He explicat mil vegades i alguns de vosaltres suposo que estareu avorrits de sentir-ho, però quan un dia entrant a la Monumental a un concert de Miguel Ríos amb el meu nano (que ara té disset anys i que aleshores en devia tenir cinc o sis, perquè el portava a coll) se'm van tirar al damunt uns 9 eina.doc 21/05/98 �venedors de sandvitxos que protestaven perquè la Guàrdia Urbana no els deixava estar venent a la porta de la Monumental; doncs bé, finalment aquesta discussió, amb crits, va acabar quan el senyor que portava la manifestació, la persona que anava al davant, em va fer l'ullet i em va dir, "Què? Ho tindrem o no ho tindrem?". I es referia, no cali ni dir de què es tractava, es referia als Jocs Olímpics; i li vaig dir, amb la mateixa complicitat, que ho tindríem. Els Jocs eren l'excusa perfecta per la complicitat. Aquesta complicitat no es va produir només pels Jocs, estava produïda per aquest procés anterior que he dit: de serveis personals, de serveis socials, de seguretat, de bon disseny, de bona ciutat, d'espai públic, etc. Però sense els Jocs no s'hagués pogut manifestar de la mateixa manera, perquè els Jocs van ser la festa d'aquesta transformació i l'excusa perfecta per a celebrar-la. És com si tu has arreglat la casa i un dia necessites convidar els amics perquè la vegin. Doncs bé, els Jocs van ser el dia que Barcelona va convidar el món: "Passin, passin i vegin el piset". Com a la vida de les persones, la vida de la ciutat segurament necessita d'aquestes festes per poder-se ensenyar. Hi ha aquest narcisisme mínim que tots necessitem per viure, encara que a vegades n'abusem. En tot cas, Barcelona va fer servir aquesta ocasió també d'una manera probablement exemplar. Almenys així ens ho han dit després. Jo us diria que finalment, i això ja és una qüestió més de present i quasi de futur que no pas de passat, la preocupació per la logística i per l'estratègia ha estat fonamental en aquest model. La preocupació perquè no s'assequin les deus del creixement, de la vitalitat, que no falli per enlloc l'equilibri; perquè podria passar que tinguéssim una ciutat perfectament dissenyada, per exemple, i inclús ben finançada, culturalment robusta, però que si no té una bona connexió telemática o ferroviària amb el centre d'Europa, d'aquí uns anys ens podríem trobar que lentament, i amb una qualitat de vida extraordinària i amb un narcisisme absolutament satisfet, la ciutat lentament i sense adonar-se s'anés enfonsant. Aquesta preocupació hi ha estat sempre, hi ha hagut sempre aquest doble pensament de projectar i pre-projectar els fets posteriors. Abans dels Jocs Olímpics es va fer el "Pla Estratègic 2.000" per tractar d'aguantar l'estrebada immensa de la desmotivació que podia venir després de la festeta. És com el dia que has de recollir les cerveses i netejar el terra, i 10 eina.doc 21/05/98 �tot està brut, i no tens cap festa per davant fins molt més temps després. Barcelona va saber en un moment determinat llançar-se a projectar l'any 2.000 quan encara estàvem al 90, i per tant, abans del 92. Altres ciutats han tingut una estrebada immensa que les ha enfonsat després. Bé, potser no podem dir enfonsat perquè les ciutats no moren. Des de fa bastants segles no n'hi ha que morin, ni Hiroshima que se la van carregar del tot no ha mort. Però hi ha ciutats que han patit moltíssim després de grans avançades, i jo crec que aquesta ciutat va saber pre-pensar el futur en un moment adequat, amb una estratègia, i aquí el que va ser realment emocionant va ser veure com la complicitat funcionava a la pràctica, no només en el terreny de la il·lusió o en un moment determinat, sinó amb una certa continuïtat que, quejo sàpiga, no s'ha perdut, sinó que aquest tipus de plantejament com ara el Pla Estratègic segueix tenint un públic fidel. La ciutat de Barcelona ha après a guanyar-se la vida com a ciutat. No espera res de ningú, i quasi diria que ni tan sols de Catalunya, en aquest sentit, perquè de Catalunya ha tingut la significació, que és impagable ( sense això no haguéssim fet tot el que hem fet, ja ho he dit). Però no des de la Catalunya oficial, que de fet s'ha mirat tot això amb una certa parsimònia i amb un cert escepticisme, inclus de vegades amb una certa reticència. Però Barcelona crec que ha sabut, i això ha de formar part del model, sinó no seríem justos, ha sabut que la vida, o se la guanya ella mateixa, o ningú no li donarà. Bé, això és el que fa, i acabo, que avui Barcelona pugui dir a les altres ciutats "juguem a aquest joc". Totes les ciutats d'Europa haurien de poder tenir llur projecte, i el tenen; totes les grans ciutat d'Europa haurien de poder tenir llur llei, i no la tenen. Londres la té en aquest moment, Londres té ja un green paper -que a Anglaterra vol dir que hi haurà una llei al seu moment-, que diu que es constituirà el G.L.A., no el G.L.C. que existia abans, el Greater London Council, pero sí Greater London Assembly o Authority, amb un alcalde metropolità que serà purament estratègic, logístic (purament, però purament és molt.) Crec que Barcelona ara pot dir a aquestes altres ciutats amb les que ha compartit el pa i la sal d'uns anys interessants (premonitoris del que seran els grans canvis del segle XXI) "juguem 11 eina.doc 21/05/98 �al joc", juguem al joc d'una Europa entesa com sistema de ciutats, en el que cada ciutat tingui la pròpia llei. No que no hi hagi cap altra llei: sense les lleis de l'estat no aniríem enlloc. Els estats han representat el progrés des del segle XVIII i des de la Revolució Francesa. Sense això no hi haguessin hagut ni comunicacions, ni escola pública, ni nivells mínims de salut pública, ni millora de la salut de les persones que formen la ciutat, de la salut física i de la cultural. Però és ben evident que els estats, que han garantit això, ara estan superats d'alguna forma per dalt, perquè si volen seguir sent estats i garantint totes aquestes coses que han garantit fins ara, han de crear una moneda entre tots, una de sola (els europeus em refereixo). I si volen que hi hagi salut, i que hi hagi seguretat, i que no hi hagi narcotrafic 0 terrorisme o especulació monetària (com ahir, com aquests dies) s'han d'ajuntar. Els estats no poden seguir existint com a tais i pensant que ells són els que ho garanteixen tot. Ho saben, però per altra banda està passant que per sota hi ha gent que els està dient "no cal que ho feu tot, no només allò pel qual us heu d'ajuntar entre tots per poder-ho seguir fent, política monetària, etc., no fareu,... sinó que altres coses tampoc les fareu perquè les farem nosaltres", i les faran les ciutats, probablement. En aquest camp, Barcelona avui està dient a les altres ciutats -em refereixo a Barcelona com a experiència de tots aquests anys-, els està dient: "juguem al joc de les ciutats", aquesta mena de joc no de monopoli precisament, sinó de tot el contrari. El joc de la competència i la col·laboració. Aquest és el joc a què juguen les ciutats europees. Els altres continents, tots molt respectables i admirables, segurament millors que no pas l'europeu en molts sentits, hi ha una cosa que no tenen cap d'ells: un sistema de ciutats com Europa. Un sistema de ciutats com l'europeu, que (des del satèl·lit ho deuen veure) és molt més atapeït que tots els altres. És enormement car. És com si tinguessis una casa barroca en lloc d'una casa funcional, on a cada racó hi ha una joia que l'has de netejar cada setmana, suposem, i s'han de fer obres sovint perquè tot estigui tal com ha d'estar. 1 tanmateix, tot i amb aquests costos, els beneficis que dóna aquest sistema de ciutats són més alts que els costos. És a dir, és un sistema car però molt més productiu. Es paga els seus costos, la seva carestia, i encara dóna una mica més. Això s'aconsegueix i s'aconseguirà mantenir, si hi haurà un triangle universitat-ciutat-empresa que funcioni. Aquest triangle que Barcelona una mica en aquest moment està proposant és el triangle Universitat (el 12 eina.doc 21/05/98 �coneixement com diu l'alcalde, de la ciutat del coneixement parla ell), Universitatconeixement per una banda; ciutat, l'acció pública de tots junts, l'Ajuntament, la ciutat; i d'altra banda l'empresa. L'empresa no entesa només com els empresaris, sinó com empresaris i treballadors, l'empresa com aventura, com a risc, que és una de les coses que a vegades en aquesta ciutat ens falta. I acabo aquí deixant un punt picant, un punt interrogant: si tindrem prou capacitat de risc. Perquè si no la tenim, anirem tirant de veta del nivell de capital acumulat que tenim i de la qualitat de vida que hem aconseguit, lentament decandint-se perquè ens faltarà l'aposta que cal. Si no la fem anirem decandint, i si la fem i la guanyem, només apostant fort aconseguirem mantenir o inclus millorar el nivell. Aquesta ciutat té un sol perill, probablement, o un gran perill, i és que s'hi viu molt bé. I ho dic tenint en compte que hi ha gent que viu molt malament, però diguem que inclús aquesta gent que viu malament té més a prop un exemple o una esperança de poder millorar. Ho diria urbanísticament, ho diria culturalment, i ho diria socialment i econòmicament, més que en altres ciutat, no molt més però més que en altres ciutats. I el gran perill d'una ciutat que visqui bé és que s'hi acostumi, que es pensi que ho té per dret diví -i no ho té per dret diví-, que s'oblidi d'aquella veritat inicial que hem dit, que ens ho hem de guanyar. Hi haurà esperit de risc? Hi haurà capacitat de trencar motlles, de substituir les coses que caldrà substituir, de canviar-les, de trencar determinats ídols, d'oblidar determinats protagonismes? Sense aquest oblit, sense aquesta capacitat de transformació, la vida que ha d'omplir els nostres carrers i les nostres universitats i les nostres empreses, no sorgiria. Per tant, acabo amb una demanda, una mica, no diré iconoclasta, però sí una demanda d'una certa capacitat de trencar motlles, de no respectar tot el que està adquirit com a veritat i que comença a deixar de ser-ho. Acabo amb aquestes paraules, agraint-vos per altra banda la vostra nombrosa presència que em fa enormement feliç. 13 eina.doc 21/05/98 �TRANSCRIPCIÓ. PREGUNTES INAUGURACIÓ CURS EINA NOTA: En molts casos la pregunta no se sent bé o es perden moltes paraules. Quan és així he provat de fer-ne un resum, que potser no coincideix exactament amb el que es va dir. Pregunta Si em deixeu començar, amb el vostre permís. No sé si referir-me al ciutadà Maragall, en el cercle més pròxim a l'amic Pasqual, o a qui jo sempre tindré en el meu cor, que és l'alcalde. El nostre alcalde, l'alcalde de Barcelona. Jo crec que avui més que venir a ferte preguntes, estàs aquí per estar amb nosaltres, i per escoltar-te, més que fer-te preguntes, que ja n'has respost moltes en aquests anys de ser alcalde de Barcelona. Però has parlat d'alguns aspectes com la complicitat, aquesta complicitat sense la que Barcelona no seria el que és, i una mica estava pensant que Eina també és còmplice d'aquesta història. L'època de la resistència de finals dels anys 60 - principis dels 70; l'època de l'expansió en els 80, parlo d'Eina, ... l'expansió dels anys 80 - principis dels 90, i una mica la consolidació actual que correspon paral·lelament amb la història de Barcelona, la història recent de Barcelona... Voldria doncs... més que preguntar-te, que ens parlessis d'aquestes complicitats: la d'Eina que és la nostra, però també la d'altres institucions que han jugat aquesta carta, han confiat en l'Ajuntament, han confiat en la ciutat, i que han aconseguit grans èxits. Resposta - Eina és un cas que si no fos per pudor, que m'ho impedia, hauria pogut posar com exemple de tota aquesta complicitat. I us explico breument -per a la resta del públic, no per tu ni per vosaltres- la història de com es va refer això. Aquesta és una finca dels Sentmenat que el Director d'Urbanisme, en aquell moment en Busquets, va singularitzar com una cosa que la ciutat havia de preocupar-se que no es perdés, i amb un esforç important en un moment en que els "quartos" no sobraven (mai no han sobrat), amb un esforç important va aconseguir, penso que va ser de la família, una opció de compra. Ens vam quedar tranquils perquè vam pensar "això no ho tiraran". Vet aquí que un bon dia ens vam trobar un gran promotor de la ciutat que ens va dir: "Què voleu que faci a can Sentmenat?". "Que volem que facis? No faràs res perquè tenim una opció de compra", "No, vosaltres heu firmat una opció de compra amb una societat anònima, no?". "Sí, bé, 14 eina.doc 21/05/98 �amb la família, que van constituir una societat...". "Doncs és que jo tinc les accions d'aquesta societat". Veieu com aquesta complicitat, aquestes aventures i aquests projectes que han sortit bé han tingut tots ells els seus moments de suspens. I aquest va ser important perquè ens va semblar que havíem perdut la partida, o més ben dit, que la podíem perdre. Però finalment no va ser així, perquè aquest promotor es va convèncer de seguida que la voluntat de la ciutat era molt important en aquest punt i que, per tant, no podia fer segons què. Finalment l'acord a què es va arribar va ser un acord honorable que va permetre que això es mantingués. Amb tot això estàvem només al 10% del que s'havia de fer, l'altre 90% el vau fer vosaltres. Que era trobar o aconseguir que hi hagués el protagonista ciutadà, no ciutat, sinó individual, societat civil, empresa, institució singular, que fos capaç d'assumir això i viure-ho, dotar-ho de vida. Perquè de cases meravelloses que la falta de vida interna destrueix n'hi ha per tot arreu. I allò important en aquest esforç de complicitat ha estat això: un promotor que hagués estat capaç en altres circumstàncies de desfer-ho tot i que no ho va fer; un Ajuntament que, evidentment, va pressionar perquè això fos així i que va arribar a un acord urbanístic honorable respecte al desenvolupament de la finca; i finalment -i això és el més important- una ànima que éreu vosaltres, que volíeu ensenyar disseny i que volíeu fer-ho en un lloc digne, que salvàveu a l'hora, i que ha donat lloc a aquesta petita joia, una més de les moltes que aquesta ciutat ha anat fabricant durant aquests anys. Crec que la ciutat us ha d'estar agraïda perquè sense el vostre protagonisme això no hauria estat possible. Pregunta Si la Fira es volia quedar a Barcelona no s'hauria pogut fer la formula que fan a Lisboa, on per l'Exposició que preparen, aprofiten una part de l'Exposició i després ja tenen la infrastructura de la Fira feta... O bé guanyar terrenys al mar, cosa que ara es farà al Pla Besòs, al Delta del Besòs, o a la Vila Olímpica? De l'esplanada que hi ha al davant de l'Hotel de les Arts, que va ser una iniciativa municipal per fer el Palau de Congressos, ja no se n'ha parlat més i Barcelona no té un gran Palau de Congressos. Són preguntes que em faig. 15 eina.doc 21/05/98 �Resposta Sí. La Fira ha estat un tema recurrent. És una de les proves que no tot són flors i violes en aquesta ciutat, ni tan sols entre els poders que tenen seu a la ciutat. De manera que no hi va haver la possibilitat d'una decisió respecte al que s'havia de fer amb la Fira. Potser sí que aquí ens vam començar a equivocar per un excés de respecte a un dels ídols de la ciutat, que és Montjuïc. Potser sí que hauríem pogut dir "el millor serà una Fira de cap i de nou" i fugir de Montjuïc. Ens va costar perquè tothom va pensar, tant la Cambra de Comerç com l'Ajuntament, que Montjuïc era el logo de la Fira, que el millor que tenia la Fira de Barcelona era el seu emplaçament i que per tant això no es podia perdre. I vam anar cap a aquesta solució d'una mena de Montjuïc 2, que en el seu dia tindrà una comunicació per metro lleuger -o alguna formula similar- que permetrà que amb la mateixa entrada es puguin visitar els dos recintes, i això amb poca despesa de temps. Això passarà a ser una cosa habitual en la vida de les ciutats del segle XXI, i aquí també podria ser. Per tant, el tema no està condemnat. En canvi, el que sí que és cert -i aquí has dit una cosa que jo no he dit i que és enormement important pel model de la ciutat-, és el tema de la bicapitalitat. Aquesta ciutat es belluga i fa bellugar l'altra ciutat, diguem-ho així, per aquest joc d'acció-reacció de les dues ciutats rivals, Barcelona i Madrid, de la capital oficial i de la capital cultural, econòmica, real en moltes ocasions, urbana en tot cas, que ha estat Barcelona. Madrid ha fet l'esforç que ha fet en part perquè la Fira de Barcelona era la que estava al davant. Allà no han tingut aquesta divisió, aquesta és la veritat, han jugat molt fort l'Estat, però més que l'Estat la Comunitat Autònoma. La Comunitat Autònoma i la ciutat s'han entès per fer el Parque de las Naciones, el Palacio de Congresos, tot plegat. Es més, probablement les inversions que ara estan fent en matèria de transport (em refereixo a transport públic i en concret, al metro) que són tres vegades més grans que les que es fan aquí per a la mateixa població (estic parlant de la regió o àrea metropolitana), 16 eina.doc 21/05/98 �lligaran la Fira de Madrid amb Barajas amb metro, i també amb el centre de Madrid; cosa que en el cas de Montjuïc 2 no és encara veritat, però caldrà fer-ho. Ara bé, una altra síndrome que tampoc seria positiva seria desesperar-se, tirar-se pedres al damunt, pensar que això ho tenim perdut. Segurament no és així, no em toca a mí dir-ho perquè per altra banda no he vingut aquí a sermonejar sobre el futur, ni molt menys, i potser un dels ídols amb els quals hauríem d'acabar... (tot agraint molt les paraules de l'Espinet), un dels ídols que hauríem de posar a l'armari és el de l'alcalde Maragall (en tot cas "sindaco Maragall" com a molt, però alcalde no, d'alcalde en tenim un i molt bo que es diu Clos). Si fóssim a França sí que seria alcalde de per vida, perquè aquests es moren ministres... són per sempre més. Crec que la Fira de Barcelona té moltes coses a fer, però també té virtuts que la de Madrid no tindrà mai. Entre d'altres coses, a Madrid ho tenen quasi tot però no tot, el Palacio de Congresos l'han fet un pèl massa separat... i l'hotel un pèl massa separat del Palacio de Congresos. Tenen alguns problemes, perquè la gent quan s'hi posa -i sobre tot els americans amb això són molt cabuts-, el que vol és tenir-ho tot sense sortir de l'hotel. De manera que Madrid té els seus problemes i nosaltres tenim les nostres virtuts, i en aquesta matèria estic segur que la gent que hi ha ara al davant de tot això, l'alcalde el primer, ho podran fer. Pregunta Què més es pot fer a Barcelona perquè sigui encara més guapa? Resposta Bé, el que decidiu vosaltres. Una de les coses que es va fer a l'Ajuntament i que encara es fa, va ser obrir un calaix en el qual les persones com tu que tenien idees les anaven exposant. Durant quatre anys no vam fer res perquè no sabíem què fer: en teníem tantes d'idees! Però un bon dia vam crear una empresa que es deia Iniciatives S.A., que el que va fer fou dir a la gent que havien donat idees que les fessin, que les fessin ells i que nosaltres ajudaríem d'una forma transitòria i minoritària. Així va començar el cable, la Torre de Comunicacions, Publimod, el Poble Espanyol (algunes són idees magnífiques, 17 eina.doc 21/05/98 �d'altres potser no tant), el Diari de Barcelona es va reflotar, encara que després va tancar. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu: aneu a l'alcalde i li dieu! Pregunta Com valora vostè la davallada considerable de població de Barcelona? En paraules planeres, és bo? dolent? indiferent? Resposta La davallada és relativa, perquè hi ha una cosa que és una pedra amb la qual topem constantment, que és que no ens adonem que la ciutat no respecta històricament les fronteres geogràfiques. La ciutat real de Barcelona no és el Municipi. Si un s'entesta en voler que la ciutat sigui el municipi central d'una ciutat més gran i en comptar-li la població, es trobarà que allà hi posen bancs, hi posen de tot, i per tant hi ha menys residència, això per començar. Quan Barcelona era dins les muralles i tenia el Consell de Cent (després el va perdre amb Felip V el 1714) la gent de Barcelona volia trencar les muralles des de feia temps, volia carregar-se-les i ho van fer, i com! No queda pràcticament res de muralla!. No és com Perugia o altres ciutats que n'han conservat molta més. Aquí, l'empenta de dinou segles d'espera va fer que el dia que es va obrir, van omplir en els cinquanta anys de la vida del meu avi -que va néixer al carrer Jaume Giralt i va morir a Sant Gervasi- van multiplicar la ciutat per 10 en cinquanta anys. També va ser un procés com el d'ara: molt de temps esperant i quan et donen llibertat, saltes. En aquell moment, si tu haguessis mesurat la població de Barcelona dins de muralles, abans i després de l'Eixample, veuries que va baixar radicalment. La construcció de les rondes ha estat la segona destrucció de les muralles. S'ha tret una "muralla-temps", fent que Sant Joan Despí o Lliçà d'Amunt o Lliçà d'Avall estiguin a 30 minuts o que la fàbrica de GEC-Alshtom a Santa Perpètua de la Mogoda estigui a tret de pedra de Gavà, i que per tant el senyor que treballa a Santa Perpètua pugui viure perfectament a Gavà i arribar-hi en 35 minuts. Això què vol dir? Que la gent surt del centre per anar a estar més tranquils, per tenir més espai pel mateix preu, etc. Això és 18 eina.doc 21/05/98 �perdre població? No, això no és perdre població. A més, com que veig Barcelona cada cop més plena, a mí quan em diuen que Barcelona perd població, jo pregunto "A quina hora?". Perquè a les 12 del migdia hi ha més gent que fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha menys gent perquè la gent vol dormir tranquil·la i sense soroll. No ens inquietem. L'alcaldessa de Lausana diu que hi ha dues ciutats: "la ville du vécu", la ciutat del viscut, d'allò que es viu, i la ciutat institucional. La institucional perd població a la nit però "la ville du vécu" que és la Lausana real, no. Són ciutats més grans, simplement. Pregunta - Voldria dir que en aquest model de Barcelona la cosa, o potser l'única cosa, original ets tu. Això sona una mica com títol d'una novel·la rosa, però aquesta exposició que ens has fet, que ha estat molt interessant... però tot el que has fet referència que existia ja, existeix en moltes altres ciutats. La qüestió de la pressió política, la qüestió del disseny, dels dissenyadors, dels arquitectes, jo crec que existeixen a molts llocs del món. La cosa clarament original que ha passat a Barcelona és que, primer, va ser el Narcís, com tu deies, que va adoptar aquesta posició d'escollir els dissenyadors d'una certa categoria; i després -perquè el Narcís va estar molt poc temps- vas ser tu. I jo, quan explico, quan la gent em demana, (cosa normal, avui tothom et demana), la primera cosa quan dius "sóc arquitecte", "d'on?", "de Barcelona", "Ah, de Barcelona!", explico sempre que l'única veritable diferència va ser l'alcalde. Perquè això no ha passat mai a cap lloc, i aquesta diferència que gràcies a Déu és imitable, aquesta mena de gestió s'està imitant: hi ha el cas de Lyon a França, hi ha el cas -que tu no esmentes- de Rio de Janeiro, que ha fet alcalde un arquitecte, un arquitecte que té com a model Barcelona. Crec que és això el que és important i, naturalment, la pregunta és, tu ets conscient d'això? Naturalment que n'ets conscient, però amb la teva natural modèstia i elegància no ho pots dir, però nosaltres sí que podem. Això és el que volia dir, no és una pregunta . Resposta - No és veritat. En tot cas heu d'atribuir a l'alcalde que hi havia el fet d'haver personalitzat, personificat més ben dit, personificat una ciutat que s'ha volgut moure, 19 eina.doc 21/05/98 �d'una forma que ha fet que Londres vulgui tenir alcalde. Això és important, això és una prova de que efectivament alguna cosa hi ha que es pot personificar en moltes persones. Aquesta mena d'antropomorfísme, de voler sempre que hagi estat una persona que hagi canviat la vida de tots, em permets Federico, però és una mica "passé". Ja sabem que no és així. Parlem de sistemes, de xarxes tot el dia com perquè ara resulti que hem de confiar en una persona. Torno a dir, si Barcelona vol anar bé, ha d'arrambar una sèrie d'ídols a dins de l'armari. Sí que crec en el leadership, és a dir, en la interpretació que ha fet Richard Rogers, que tu coneixes bé, de Londres, que ha estat el qui ha convençut Tony Blair de fer el que ha fet, finalment. Perquè a Londres han decidit no només reconstituir el govern de Londres que la Tatcher havia suprimit, sinó que a més l'elegeixen per un sistema no anglès. El sistema anglès és: el Council és un parlament i el líder de la majoria del parlament és qui governa, però no és el Mayor. El Mayor és un senyor cerimonial amb una casaca negra i una medalla daurada que et ve a buscar a l'estació però que no hi pinta res. El que estan fent ara allà és canviar la cultura anglesa de governació local, i a Londres tindran un alcalde elegit directament pel poble, cosa que té molt esverat el partit laborista perquè pot guanyar el Sr. Branson de la Companyia Virgin. No se sap qui pot guanyar. Aquesta sí que és una cosa en la qual Barcelona es pot penjar la medalla de dir "home, hi ha d'haver un leadership local". Ara que es parla tant de l'Estat, del pensament únic, d'Estat-mercat vull dir, doncs hi ha un terreny on sí que és segur que hi ha d'haver una acció pública necessària per viure, com l'aire que respirem, que és aquest, el camp de les ciutats. Els estats estan en qüestió, però les ciutats no. Al contrari, les ciutats és on justament ara s'està organitzant la competència i la col·laboració. Jo em guanyo la vida aquest any explicant-ho: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Roma i a la Universitat de Nova York. Per què tots hi estan més o menys interessats? En gran part pot ser per aquest emmirallament que hi ha amb el model Barcelona; però en segon lloc, perquè algun interès deuen tenir com a ciutats, Roma en particular, Nova York en general, perquè Nova York pensa per tothom. Barcelona presenta l'interès de poder codificar una mica el seu passat, la seva experiència, que és el que estem fent. 20 eina.doc 21/05/98 �En aquest sentit sí, evidentment hem tingut una època bonica. Per això, quan em pregunten "Vostè què farà quan serà gran?", "Escolti, una altra cosa, ara?" Perquè després d'això és difícil, és molt complicat. Pregunta Per què si s'ha fet tant, en canvi, s'han mantingut aquests trastos enormes com són els autobusos de Barcelona, que a més pol·lucionen? Resposta Bé, quan hi hagi autobusos elèctrics serà millor. En el moment en què es van treure els tramvies es va fer perquè hi havia molts cotxes al carrer i el tramvia és molt rígid. Diguem que si has d'optimitzar l'espai de circulació d'una ciutat, la rigidesa d'un tramvia no és aconsellable, encara que d'altra banda és simpàtic, no pol·luciona tant, no fa soroll, no deixa anar fums, etc. Té moltes virtuts però també algunes pegues. M'imagino que hi haurà d'haver alguns tramvies, però aleshores has d'agafar una via com la Diagonal: molt ampla, que no interfereixi, i inclús segurament amb algun pas a diferent nivell (a mi no m'agraden gens però és possible que s'hagin de fer perquè tot plegat surti bé). A Roma ara hi ha un autobús, el 116, que és miserable, molt petit -només hi caben 10 persones- i fa recorreguts relativament curts, però és elèctric. A més, a Roma com que ningú paga l'autobús, és perfecte perquè puges i et porten a canvi de no arribar mai perquè el tràfic és dolentíssim. És clar que avui una persona ha trigat una hora i mitja en arribar fins aquí perquè hi ha hagut un accident a la Ronda.... però és que allà és cada dia que plou. Aquí també quan plou tot es para molt, però a Roma vaig trigar dues hores per anar des de casa meva fins a la feina en cotxe particular. Doncs bé, a Roma comencen a haver-hi autobusos elèctrics i crec que això s'anirà estenent, que l'autobús elèctric serà una cosa que anirà apareixent i serà com un tramvia amb més mobilitat. Aquí podrà haver-hi el tramvia de la Diagonal i del Baix Llobregat. 21 eina.doc 21/05/98 �El que és un escàndol és efectivament que continuem fent el soroll que estem fent, amb els camions de la recollida de les escombraries, amb els autobusos, tirant aquests gasos, etc., és una barbaritat, una brutalitat. Això és quelcom que està al nostre abast tècnic, segur, i a l'abast econòmic segurament també. Ara bé, per a això crec que caldrà esperar fins que no hi hagi 20 ciutats europees que es posin d'acord en crear el que jo anomeno un mercat virtual, és a dir, uns indicadors acceptats per tothom, un "benchmarking" diuen també els anglesos, un sistema de qualificar la teva gestió ciutadana, comparable amb les altres perquè puguis dir que les ciutats no només s'assemblen a un mercat, sinó que ho són. Tu pagues un preu per viure en una ciutat però saps quan et dóna la ciutat a tu, en qualitat, en zones verdes, o en sanitat, o en esperança de vida, o en rapidesa de tràfic, o en silenci. I el dia que això es faci estic segur que es crearà d'una forma més o menys natural i espontània aquesta emulació entre les ciutats, el diàleg de saber què passa a Roma o a Barcelona ja s'està produint, però segurament això s'haurà de formalitzar una mica en xarxa, no per decret. Crec que una xarxa de 20 ciutats europees que decideixin comparar-se en aquests tipus de temes de qualitat de vida, accelerarà molt el canvi de sistemes de transport, per exemple. Trigarem una mica però no massa: les ciutats estan força disposades a fer aquesta mena de lligues que seran al mateix temps competitives i cooperatives. Espero que es decideixin. Pregunta En el Museu d'Art Contemporani, què va ser el que us va fer decidir que en lloc de fer un centre d'art contemporani -que és una proposta com més moderna i més al nivell del que està passant a Europa- decidíssiu fer un museu d'art contemporani que té algunes dificultats de funcionament i pressupostàries? Perquè la ciutat té la manca d'un museu d'art modern i llavors es comença amb aquest museu d'art contemporani, i en canvi era molt més ràpid fer un centre d'art contemporani en el qual es crea... Resposta - Es que vam fer les dues coses, no? 22 eina.doc 21/05/98 �Pregunta Actualment és un museu, no un centre... Resposta Sí, però al costat del museu hi ha el centre de cultura contemporània. Pregunta Sí, però és un centre que està lligat a les ciutats i no tant a l'art contemporani. Resposta Crec que en el tema del museu vam ser una mica esclaus d'aquest passat que ens va donar tanta empenta, d'aquest somni escrit queja teníem dibuixat, que hem dit abans que va ser el motor de tot. Doncs potser sí que en alguns aspectes aquest passat ens va pesar... jo crec que positivament, encara que d'altres poden pensar el contrari. Hi havia la idea del Cirici de museu d'art contemporani que estava penjant sobre nosaltres una idea que pesava sobre Barcelona, que havia marxat a Vilanova perquè ningú el volia aquí, no hi havia hagut esma per fer-lo, i vam pensar que això s'havia de fer. D'altra banda, això es va creuar en el camí de la feina per rehabilitar la Ciutat Vella. Es van casar les dues idees i en va sortir un museu que per a mí ha estat sempre com una mena de catedral moderna, en el sentit de que és el lloc que per la seva potència domina l'entorn. No sé per què a Perugia feien les coses que feien si Perugia, no sé quants habitants deu tenir ara, però és com una ciutat mitja de Catalunya. Vaig ser-hi abans d'ahir: entres a la plaça de Perugia i a mi em fa pensar en Manhattan, amb la potència dels arcs i de les voltes de la Prioria, la casa dels priors, que és ara la casa de l'Ajuntament, el Comune. Per què hi ha aquesta necessitat de monumentalitzar o de sacralitzar els espais? Segurament perquè en un moment de gran dificultat o de gran rivalitat, en el cas d'Itàlia deuen ser les rivalitats i competències entre senyors i ciutats, que jo crec que són vida. En el cas de la Ciutat Vella i del museu contemporani, la necessitat d'un manifest de llum, de claredat, de negació del negre, de negació de tot el passat d'aquella zona (no del passat en el sentit de la seva història sinó del malament que ho passaven els qui hi 23 eina.doc 21/05/98 �vivien), i així des del primer dia es va convertir en un Hoc quasi diríem de peregrinació encara que no hi havia res a dins. Cosa que està mal dir-la, però va ser així efectivament. Ara queja està ple, que té una magnífica col·lecció que s'està ensenyant ara justament, i està a punt d'acabar-se de signar el conveni amb La Caixa (que és una de les tres o quatre grans col·leccions que hi ha de pintura espanyola contemporània), doncs més que més. Els de Bilbao ens han passat al davant, han fet una cosa molt més "brutal", diguéssim. És que ho necessitaven, és que les seves necessitats possiblement anaven per aquí. Jo estic emocionadíssim amb el museu de Bilbao, l'he vist amb en Frank Gery ara farà un mes, i és el que Bilbao necessitava. Ara, de cop i volta, Bilbao comença a veure's amb un altre mirall perquè surt en els diaris del món, i no per terrorisme, ni per desgràcies, ni per atur, ni per misèries, sinó perquè han fet una gran obra. En petit, perquè ara el nostre museu ha quedat com una cosa molt modesta i petita: si comparem les despeses de construcció i manteniment d'un i altre, fa riure. A Barcelona és tot a bon preu: l'estadi, el palau de Sant Jordi va costar la meitat que a París el de Bercy, que va costar en aquell moment 17.000 milions, quan nosaltres en vam pagar 8.000. L'estadi, comparat amb el de Roma, la tercera part. I el museu comparat amb el Guggenheim la tercera part, inclús encara menys, i crec que el manteniment també. Tot molt arreglat, com això... Anem tirant. Pregunta Jo voldria més que preguntar, carregar una mica des del punt de vista de la gent de comarques, perquè aquí estem parlant de la ciutat de Barcelona des del punt de vista de la ciutadania, de la ciutat. La gent de comarques (jo sóc de comarques) venim a la ciutat a disfrutar de la ciutat. Es el gran centre d'oci que tenim i jo crec que fins i tot s'hauria de plantejar de posar una duana i fer-nos pagar un petit impost, perquè més que rebre les inclemències de la ciutat, el que fem és gaudir de tota aquesta gran infrastructura i d'aquests grans serveis i d'aquesta meravella que és Barcelona. Fins i tot s'han produït anècdotes -que voldria explicar aquí- d'alguna persona coneguda meva que s'ha plantejat anar de vacances, i han estat mirant possibilitats per venir de vacances a 24 eina. doc 21/05/98 �Barcelona, perquè és aquella ciutat que tenim a prop, però a la vegada és la gran desconeguda, amb una capacitat de sorpresa i d'oci impressionants. Des de la posició de comarques voldria felicitar Barcelona perquè realment per nosaltres és un gran centre de desenvolupament, etc. Resposta Molt bé. Escolta, peatge no, per això, perquè jo vaig a Rupià i no pago peatge. Bé, pago peatge si vaig per l'autopista a la caixa Vilarasau, però no paguem per entrar a Rupià, i per tant, per entrar a Barcelona tampoc. D'alguna forma la virtut de les ciutats -això que dèiem que no són ni mercat ni estat- és que pagues per les coses que hi fas, però no per entrar. Una de les coses maques i poc conegudes de la història de Barcelona d'aquests anys ha estat el "love affair" que ha tingut amb el Pirineu, concretament amb una cosa que es diu Comitè Interpirinenc de Poders Locals, que anima l'alcalde de la Seu d'Urgell, el Joan Ganyet, i un altre alcalde, el de Aix-Les-Thermes, que es diu Agustí Bonrepós. Aquest, com tots els alcaldes de França, és diputat. Barcelona, amb aquest Comitè de ciutats (tots els comuns d'Andorra en formen part i no fallen mai) va firmar una carta que es diu Carta de la Ciutat i els Pirineus, que és poc coneguda però que en el transcurs del temps anirà agafant la seva volada perquè el gran problema de VEuropa, sistema de ciutats, des del punt de vista dels qui han de planificar o governar, és què en fas de les comarques. Tot això quedarà molt alleugerit si les ciutats grans i el sistema de ciutats mitjanes fan uns contractes ben fets, i si la ciutat s'adona que si vol tenir els prats de la Cerdanya tan bonics com són, els ha de pagar. No que els hagi de pagar com a peatge, sinó d'alguna forma que caldrà veure. I que al camp, més que pagar-li els seus productes perquè després els puguin tirar, com el gira-sol que diuen que el planten i ni tan sols el recullen, doncs el que s'haurà de fer és garantir a la gent que viu al camp i que vol passar les vacances a Barcelona, doncs això mateix, vacances, i d'altra banda, salut pública (un helicòpter a prop), etc. 25 eina.doc 21/05/98 �Aquest tipus de coses són les que la ciutat ha de finançar al camp: comunicació, comunicació, comunicació. Que vol dir salut, que vol dir informació, que vol dir possibilitat d'anar d'un lloc a un altre per fer de mestre a La Seu des d'una casa de Prullans en la que tens uns cavalls. Cosa quejo he vist que passa: uns senyors que tenen uns cavalls a Prullans, ell se'n cuida, ella fa classes a La Seu, però necessitarien saber més segur que l'institut no està tan lluny, que l'helicòpter si et poses malalt arriba, i una sèrie de coses que cal pagar des de les economies d'aglomeració de les ciutats. Algú va dir fa poc, quan es va dir aquí que Barcelona volia posar un peatge, que aleshores per anar a collir bolets també. El gran problema del mercat és que no sap gestionar -i aquesta és la veritat-. Quan Estocolm va fer tota la fibra òptica de la ciutat, van fer un concurs i van obligar a l'empresa que hagués guanyat a cuidar-se d'Estocolm (el mercat més rentable de la fibra òptica) però també del nord de Suècia on no hi ha ningú i és caríssim perquè cal tirar quilòmetres de fibra òptica per una sola família. Van pensar que havien trobat la solució. En canvi, el dia que vam discutir això d'Estocolm, va sortit un expert anglès ben informat, com n'hi ha tants, que va dir que sí, que s'ho havia adjudicat una empresa, però que el que havia fet a Estocolm va ser fer la primera pesseta i que quan va acabar això va dir que plegava, va fer fallida per no haver de fer la resta i es van vendre les accions a un tercer. Suposo que els diners que van guanyar a Estocolm els han invertit ara a Copenhaguen. El mercat no funciona per això, i l'estat per això és pel que ha servit fins ara, a França o a altres països que tenen estats més o menys eficients, però no acaba d'estar clar que si els estats s'estan tornant també liberals, no acaba d'estar clar què passarà o com passarà. Crec que és important que tinguem consciència a Barcelona que haurem de pagar el Pirineu, entre tots, amb Sabadell, no només Barcelona. I aleshores obrir-nos, com tu dius, a les comarques queja vénen. 26 eina.doc 21/05/98 �Parlament de Toni Miserachs Jo voldria portar-li la contrària al Miquel Espinet quan deia que per a ell el Pasqual sempre serà l'alcalde. Crec que en aquesta escola hi ha molta gent, entre ells jo mateix, queja érem amics del Pasqual abans que fos alcalde, i que durant aquests anys hem tingut una vida complicada, perquè li havíem d'intentar dir Pasqual Maragall, sencer, per no quedar com uns pretenciosos i fer veure que així per la cara el coneixíem quan potser no era veritat. Ara ja estem més tranquils perquè ja podem tornar a dir-li Pasqual sense que ningú pensi que som uns pedants. L'escola Eina, una mica seguint en aquesta línia, ha esperat el retorn del moment del tracte col·loquial amb en Pasqual, i ha fet una excepció que consisteix en fer aquest acte petit que estem ara protagonitzant en un àmbit molt general -hi ha força gent- quan aquest és un acte que normalment es fa en un àmbit molt restringit que és el del sopar de professors d'uns dies abans de Nadal. Això que ara passarà, normalment passa en el sopar de professors, un àmbit relativament restringit ja que som en aquest moment 124 professors, segons l'última llista de telèfons d'aquest any, però tot i així un àmbit més familiar. Avui hem fet aquesta excepció perquè pensem que realment el Pasqual és un amic excepcional de l'escola, i per celebrar això li atorguem un trofeu que consisteix en aquest objecte dissenyat per l'escultor Sergi Vilar, que és el títol oficial d'Amic d'Eina. 27 eina.doc 21/05/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-28 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutat Urbanisme Planificació Model Barcelona Description An account of the resource 27 p. Transcripció de la conferència i del debat posterior. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola EINA Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1716/0000000961.pdf 2955cab39c80c3e5628d4b093ff0ceda PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/09/2008 - Hora: 00:22 DIUMENGE 21 DE SETEMBRE DEL 2008 26 Coses de la vida SOCIETAT el Periódico El Dia Mundial de l’Alzheimer L’expresident Pasqual Maragall va reconèixer fa uns quants mesos que pateix Alzheimer i ha creat una fundació privada per recolzar la investigació sobre aquesta malaltia. Amb ocasió del Dia LLL Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, ha escrit aquest article en què recomana als malalts que es diverteixin i que s’ho passin bé. «És la millor medecina», sentencia. Monòver 1 – Eisenhower 0 Els malalts s’han de divertir, passar-s’ho bé; és la millor medicina. La compassió mata ARNAU BACH PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT Amb motiu del Dia de l’Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d’altruisme i una merescuda sortida de l’armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix. I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l’existència d’una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d’afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d’afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l’any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia. LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l’italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador. ¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és 33 Maragall, el juliol passat al Col.legi de Metges de Barcelona. agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l’activitat, el remei. No dic que no s’investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l’activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre’s, sí, d’extraviar-se, però amb la recompensa de No busqueu només dins del malalt la causa del mal sinó en el seu entorn, i en l’activitat, el remei divertir-se, d’emocionar-se amb un gol de l’equip de casa o amb una pel.lícula sensacional. Del Barça més val no parlar-ne: és l’equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s’ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m’he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata. Tornant al tema d’aquella demència senil, com se l’anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l’efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d’humilitat per als especialistes. Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver –poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc– si és que els seus avis són d’allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S’ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s’hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata. I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m’han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m’ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec. No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina. H El retard en el diagnòstic de la demència ronda l’any i mig a Espanya ANTONIO M. YAGÜE MADRID L’augment espectacular d’investigadors i mitjans dedicats a avançar en l’estudi del mal d’Alzheimer només s’ha traduït en els últims 10 anys en lleugeres millores en el diagnòstic i més esperances en el terreny pal.liatiu. «No sabem quan es curarà. L’expectativa d’un tractament amb cèl.lules mare és una cosa de futur», va resumir ahir Jesús Ávila, coordinador del simposi internacional sobre avenços en l’Alzheimer celebrat a Madrid. Mentre arriba la recepta per aturar aquesta malaltia neurodegenerativa que actua en molts punts del cervell i que implica innombrables gens, la trobada ha subratllat la importància de la detecció precoç, perquè el retard en el diagnòstic encara ronda l’any i mig a Espanya. Els experts han comprovat que un deteriorament cognitiu lleu es converteix en formes més severes a un ritme del 12% anual, i sobrecarrega, a més, el pes que suporten les famílies, que tenen cura a casa seva del 85% dels més de 800.000 malalts existents a Espanya. Segons Blanca Clavijo, presidenta de l’Associació per a les Famílies amb Alzheimer Lents avenços en un mal que porta a la dependència uns 800.000 pacients (Afal), mentre se segueix investigant un remei que aturi la malaltia, avançar en cinc anys el diagnòstic suposaria a la pràctica rebaixar un 50% els casos, ja que facilitaria un tractament precoç que, fins i tot sent pal.liatiu, permetria estabilitzar el pacient en la fase de «deteriorament cognitiu lleu» i endarrerir l’evolució neurodegenerativa. / El Ministeri de Sanitat es bolcarà en la realització d’una guia de pràctica clínica que permeti un millor diagnòstic precoç en tot el sistema sanitari, segons va prometre el seu titular, Bernat Soria, en vigílies del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui. La seva utilitat, segons el ministre, està fora de tot dubte, sobretot quan la generació del baby-boom dels anys 60 arribi a l’edat de risc en menys de 20 anys. Dos especialistes van dibuixar per llavors, si els avanços no arriben, aquest cru panorama social, sentimental i econòmic: els malalts passaran del milió, els seus cuidadors hauran de dedicar-los 350 hores mensuals, un sacrifici material d’uns 30.000 euros anuals i un desgast emocional que creix a mesura que la malaltia va restant memòria i orientació, i que causa depressió i agressivitat i que fa que disminueixi la capacitat de parlar, menjar, reconèixer la gent pròxima i expressar sentiments. H CRU PANORAMA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Monòver 1 - Eisenhower 0 Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Solidaritat Salut Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/733/19980109_LV.pdf bef01e2cbef2223c28d7844d45951a85 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 09/01/1998 La Vanguardia, p.019, Opinión Montevideo. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL En las capitales de pequeños países el equilibrio entre significante y significado, o entre ciudad y nación, se da de manera más confortable. La agresión solemne de lo nacional sobre lo local se modera. El frenesí capitalino es más dominable. Son las capitales de provincias del mundo. Montevideo, una de las ciudades más equilibradas que conozco, la capital de la Suiza americana de los años 20 a 50, ciudad hermana de Barcelona desde 1985, la ciudad de Torres García y la Xirgu, ha obtenido la secretaría administrativa del Mercado Común del Cono Sur, Mercosur. Gracias a la famosa pareja Iglesias-Sanguinetti (una especie de Gonzalvo III-Puchades, o de Guardiola-Bakero de la política latinoamericana). Y gracias al alcalde Mariano Arana, quien cedió a Mercosur el hotel Park frente a la costa a estos efectos. Luego a Mariano Arana ni se lo agradecieron los jefes de Estado. Los alcaldes ya saben de eso. Los alcaldes del Cono Sur han creado Mercociudades, una red prometedora que quiere ser integrada en el Mercado Común. Se saldrán con la suya. Son gotas malayas, ya saben. Los alcaldes son gotas malayas, una "llauna", una lata inmensa, una tortura o garrapata que se adhiere sin remedio a los pobres gobernantes nacionales, que como es bien sabido son seres que hacen lo que pueden por satisfacer los deseos infinitos de las ciudades y por tanto de los ciudadanos. Lo que pueden, es decir, poco. En este veranillo decembrino Montevideo me pareció, claro, mucho más alegre que en el 85, pero "no" me pareció "otro" Montevideo sino el mismo. La ciudad equilibrada es siempre ella misma. Dos imágenes imborrables: el cerrito y el cerro; el cementerio del cerrito, donde descansan los restos de Torres García y Manolita Peña. Desolación elegante, vegetación potente, líneas tranquilas y amplias, caballos bañándose en las charcas de nenúfares. Las "bellaombres", u ombús, dominan la escena. La arquitectura, salvo algunos epitafios corporativos, es muy digna. El alcalde Arana me conduce con orgullo de alcalde y de arquitecto. En el cerro el alcalde me muestra entusiasmado la iniciativa de unos ciudadanos que viven en lo alto, en la calle Barcelona, dominando todo Montevideo como si de Montjuïc se tratara: están pavimentando un sendero con adoquines que les cedió el Ayuntamiento. Arana pide -así se lo transmití al alcalde Joan Clos- una pieza gaudiniana, un banco, una fuente o un farol, para coronar la obra. Me doy cuenta entonces, en esa gris mañana de domingo rioplatense, que el último trimestre del año ha ido pasando y de que estoy haciendo más o menos lo que me propuse. Releer lo hecho. Pasear sin nostalgia por el recuerdo para ayudar a construir algo nuevo a otros. Explicarme. Explicarme a mí mismo en qué ha consistido ese tramo rico de mi vida, dejar que las impresiones se posen, que el agua turbulenta de lo pasado se aclare. Antes de pensar en nuevas cosas. Respetar la magnitud de lo vivido en los últimos 15 años. 116 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Aquella tarde sopló el sur en Montevideo y la luz austral lo inundó oblicuamente todo con ese enfoque preciso y un nivel de definición que las ciudades más cercanas al Ecuador rara vez conseguimos. 117 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1195 Title A name given to the resource Montevideo. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Alcaldes Urbanisme Balanç Uruguai Ciutats Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8 PDF Text Text Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) (francès) Paris | 13/05/2005 Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française, M. Lévi-Strauss, M. le ministre, M. l'ambassadeur, membres du jury, autorités, mesdames et messieurs: Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces phénomènes. Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple: un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne. Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai, l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler: faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en plus étranges au devenir actuel des choses. Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée. 1 �Mesdames, messieurs: Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous révèlent. Je vous lis: «Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ». Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux de cette ville, toujours étonnante. Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en 1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus éminent de la seconde moitié du vingtième siècle. Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non : abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ? Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et de la grande forêt humides de conifères». Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants. Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de 2 �ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier. Merci 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1685 Title A name given to the resource Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya) Language A language of the resource Francès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. París Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Cultura Relacions Internacionals Territoris Sociologia Lévi-Strauss, Claude Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1737/0000001566.pdf a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05 16 Tema del Domingo N Terror global 3 Reacciones en España DOMINGO 16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001 el Periódico ANÁLISIS Los líderes catalanes opinan de la crisis Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el momento de analizar y debatir las consecuencias que tendrán para nuestra sociedad el ataque. Los principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades o las relaciones de Occidente con el mundo islámico. JORDI PUJOL «Catalunya condena los atentados» JOAN CLOS* Rehacer la confianza, abrir el diálogo Difícilmente se borrarán de nuestra memoria las imágenes que recogen estas páginas: las ruinas, la desolación y el horror de la barbarie. Pero más allá de la conmoción y la solidaridad, es hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro. Las ciudades, y Nueva York es un paradigma urbano sin rival, tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar el futuro. Y deberíamos tener la suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin renunciar a la razón –sin añadir violencia– y sin blindarnos ante la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad, pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres. Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la vez profunda, es reconstruir la confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas fiestas de la Mercè nos dan la oportunidad y por esta razón os invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas. La otra es la de plantearnos el mundo que se está haciendo y el que queremos, este mundo que cambia sin que se atempere la violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya estamos haciendo. No se trata de cosas banales. La calle (el espacio común) y el diálogo (la convivencia) son dos elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva York. Son la base de la paz y del entendimiento mundial. *Alcalde de Barcelona. Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, tras el triple atentado. «Hoy se han producido en Estados Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por su magnitud, por la importancia y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el mundo. Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas como de seguridad– podrán ser controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad dispone de elementos y de recursos para así sea. Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente, este sentimiento expresando mi más sentido pésame al pueblo de Estados Unidos y especialmente a las familias de las personas que han muerto». atacado a un pueblo, el pueblo norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki– son culpables de nada. Atacar a una ciudad es matar a la memoria colectiva. Hemos entrado en una nueva situación mundial, con peligros evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas. Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo. Y se debe constituir un auténtico Tribunal Internacional que actúe con toda autoridad y legitimidad contra los terroristas. Pero, al mismo tiempo que se hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra todos aquellos caldos de cultivo que crean los diferentes fanatismos. Los grandes acuerdos globales también han de ir encaminados a acabar o a reducir los conflictos en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada por la especie humana y no dirigida contra ella. En todos estos puntos, Europa puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa no son en absoluto contrarios a los intereses mundiales. *Presidente del PSC. JOSEP PIQUÉ «No es una lucha entre civilizaciones» El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves: PASQUAL MARAGALL* Mundialización con alma Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una página negra sin precedentes en la historia contemporánea. Han «Hay que reafirmar la condena de la naturaleza execrable de estos actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del terrorismo, nunca serán excesivas. El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones, sino de lucha de la humanidad contra los que atentan contra ella. Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos humanos y la libertad. En cuanto a la respuesta a los atentados, hay que subrayar que la decisión del Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación de los 19 países miembros y que en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una declaración formal al no tratarse de una declaración de guerra sino de un acto de legítima defensa». JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA* Confianza en el futuro Estos días, la humanidad espera la reacción a los brutales atentados contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar y político. Alguna reacción tendrá que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la que, sin restarle ejemplaridad y eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes. El 11 de septiembre del 2001 es el punto de partida de una nueva era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos han querido poner de relieve, a los ojos de todo el mundo, que no hace falta ser una gran potencia política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para hacer temblar la seguridad en cualquier parte del planeta. Por esta razón, la respuesta no es sólo un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes, también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos el Bien como patrimonio del mundo occidental y el Mal como una metástasis engendrada por el mundo islámico. La desaparición de la guerra fría aportó un valor añadido cara a la paz. Ahora se deberá castigar a los culpables de este drama –pensar que esto no será así es una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí..., pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro. *Presidente del comité de Govern de UDC. ARTUR MAS* Unidos para no caer en la deseperación El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos de una manera muy profunda. Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe condenar especialmente aquellos que, como éste, se calculan con exactitud y tienen consecuencias tan devastadoras. Además, este atentado no es sólo un ataque contra EEUU, sino también contra toda la humanidad. A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales y colectivos, nos toca estar unidos contra el terrorismo. A pesar de la brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación. Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto daño nos han hecho deben ser castigados. A todos nos interesa que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente ni el odio ni la violencia entre los pueblos del mundo. *Conseller en cap de la Generalitat. JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA* La hora de Europa La atrocidad cometida contra el pueblo nortamericano, con una plasticidad cinematográfica y un atrezo de horror, es el exponente � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mundialización con alma Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Terrorisme Islamisme Estats Units Model social Abstract A summary of the resource. Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1455/19951017d_00693.pdf 152640f5b84fc9425905635042e57a76 PDF Text Text Inici del cicle de conferències "Les Nacions Unides i nosaltres", organitzat per l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya amb motiu del 50è aniversari de les Nacions Unides. Intervenció de l'Excm. Sr. Pasqual Maragall: "NACIONS UNIDES I CIUTATS UNIDES". 17 d'octubre de 1995 CCCI3 Voldria començar dient que no em sembla una anomalia que l'Associació per a les Nacions Unides tingui la seu a Barcelona. Penso que és d'allò més natural. És natural que la capital o la seu d'una organització que té un interès internacional, que depassa les nostres fronteres, que té molt a veure amb els interessos dels ciutadans de Barcelona, no hagi de ser necessàriament a la capital de l'Estat sinó en una capital cultural com és Barcelona. Com ha dit Josep Ramoneda, és cert i ben evident que la crisi de Bòsnia ha fet molt mal a les Nacions Unides, però també és cert que, com diu l'adagi castellà, "no hay mal que por bien no venga". El mal que s'ha fet a la imatge d'unes organitzacions internacionals com la Unió Europea o les Nacions Unides, no és més que una crisi d'esperança. La crisi prové de l'ansietat de la gent que sap que es poden fer més coses de les que es fan a nivell internacional. Si mirem de què està fet el món, veurem que no és un conjunt de nacions unides sinó un conjunt de nacions desunides. Les Nacions Unides és un epifenomen d'un món que busca una llum en una realitat de conflicte i d'enfrontament. I això és així a nivell dels estats, de les ciutats i a nivell mundial. El primer problema és que el món és un conjunt de nacions que són el fonament del dret. La sobirania nacional és l'únic concepte que el dret positiu reconeix i que el dret internacional pren corn a punt de p rtida. De cap realitat substantiva del dret, llevat de la Declaració dels Drets Humns de les Nacions Unides, en deriven drets. Tots els drets emanen de lleis aprovades en els parlaments nacionals. Vaig ser a La Haia fa tres setmanes, amb motiu d'una reunió internacional d'autoritats locals (IULA -International Unibn of Local Authorities-), on hi havia molts representants de les autoritats local organitzats en seccions nacionals. També hi era l'Alcalde de Sarajevo, Tarik IKupusovic, que em va demanar que l'acompanyés al Tribunal de La Haia on es jútgen els crims de guerra. ALCALDIA f[e^a ts^aa d'Entrada . ______._ _.__......._.___► ? ^4 5• 1.-151 �Vaig pensar que estaria ple. Que seria impossible d'entrar-hi atesa la possible presència de la premsa internacional, dels interessats, dels refugiats i de tots els observadors polítics. Però Kupusovic ema va dir que segurament no hi hauria ningú. I així va ser efectivament. Hi havia un modestíssim tribunal internacional format per quatre o cinc persones venerables -un d'ells un xinès de noranta anys, que va ser el que va parlar amb més potència de veu i ànim- que s'estaven davant d'un ciutadà serbi, d'uns trenta anys -la muller i el fill del qual eren entre el públic- acusat d'una sèrie de crims. Aquest pressumpte criminal va ser identificat per una dona bòsnia que sortia de l'estació de tren de Frankfurt. La dona va dir que l'acusat estava en un camp de depuració i to rt ura, on ella havia estat. El 'va denunciar a un policia alemany, el policia el va detenir i el va dur a un jutge alemany que, al seu torn, el va trametre a un tribunal que, finalment, el va enviar aljTribunal de La Haia. El judici va començar amb el rebuig del Tribunal per part de la defensa en base a l'argument següent: "vostès, per ser legals com a tribunal, necessiten d'una llei". I els jutges van respondre dient-li: "vostè no creu que la Carta de les Nacions Unides s'ha de respectar?". 1 el defensor deia: "s'ha de respectar, però no és pas una llei aprovada en un Parlament". I aleshores el jutge xinès li va dir a l'advocat defensor: "vostè no sap que hi ha una Carta de les Nacions Unides que ha creat el Consell de Seguretat i que aquest, amb ple ús dels seus drets, ens ha creat a nosaltres com a Tribunal, i que per tant nosaltres estem jutjant en virtud de llei ? Què és pensa que és, sinó, la Ca rt a de les Nacions Unides?" I el defensor va contestar: "un tractat". I tenia raó. El fet que aquest tractat sigui ratificat per cadascuna de les nacions i que per tant esdevingui llei en els seus territoris, no és més que una confirmació de la limitació del que estem dient: s'ha de passar per la ratificació dels Senats nacionals perquè aquella llei internacional deixi de ser una ficció i passi a ser llei en el territori de cadascun dels països. Heus aquí, dones, la crisi de les Nacions Unides i no pas la primera. Perquè ha nascut la sospita que és possible una sobirania diferent de la sobirania nacional. Aquest és el meu pensament en aquest moment. I no és només per la crisi de l'exIugoslàvia o pels fenomens que han ocorregut a Europa des de la caiguda del mur de Berlín. Poc a poc ens estem anem adonant que existeix una realitat social, una societat civil internacional interciutadana, interindividual i mundial. Aquesta situació d'avui l'estem vivint des de la nostra ciutat i des de l'esperit de les ciutats que Barcelona representa. A Barcelona s'ha creat Eurociutats, la primera organització europea de ciutats grans, Barcelona presideix el Consell de Municipis i Regions d'Europa i vice-presideix el Comitè de les Regions. �Barcelona és coneixedora del secret de la vida que trascendeix els Estats perquè la seva història és la d'un poble que ha tingut una cultura i una nacionalitat no reconegudes com a Estat i, per tant, coneix la precarietat de les fórmules imposades ï la realitat que hi ha, o que no lli ha, al darrera de les paraules. Barcelona ha estat ciutat de trasvàs, de canvi, de contacte, d'immigració. Ciutat port, ciutat porta, ben ubicada històricament. Iia patit moltes situacions greus corn els bombardejos al segle XIX. És unaciutat que ha patit un setge i, per tant, pot comprendre molt bé el que està passant a Sarajevo. Barcelona té la capacitat d'interpretar amb modèstia, però amb ° una fermesa creixent, l'esperit de ciutadania. Un esperit cons aquell que ens fa ser realment iguals, no en el terreny de la Declaració dels Drets de l'Home, no en el terreny d'una filosofia més o menys ingènua re specte la igualtat dels homes i les dones en néixer a tot arreu, sinó corn a l'exercici d'un sentiment d'igualtat que s'ha de poder reflectir en els actes de la vida quotidiana. A Barcelona i a les ciutats amigues que comparteixen aquest esperit, està neixent en el inón un nou esperit, que anomeno esperit de ciutadania. Aquest concepte es comença a reflectir en el llenguatge polític. Dues fórmules que acostumen a associar-se amb la idea de les Nacions Unides o de l'existència d'una societat mundial i que poden servir d'exemple són, d'una banda, la idea de l'aldea global i, de l'altra, el fet de pensar globalment i actuar localment. Des de les ciutats estekn convençuts que l'aldea global serà veritat quan el món sigui un món de ciutats ii de ciutadans. Les ciutats estableixen, cada vegada més ,. relacions entre elles malgrat que la diplomàcia estableix que aquestes s'han de produir a través de les ambaixades i dels ministeris d'afers exteriors. És important respectar aquestes normes però és ben evident que formalitzar l'allau de relacions entre ciutats és impossible de fer amb la cotilla estreta del funcionament de les ambaixades i els seus sistemes de comunicació. Es produeix una major interrelació entre la gent perquè els transports són més senzills i eficients, perquè han caigut les barreres, com el mur de Berlín, i perquè posar po rt es en aquest camp és pràcticament impossible. I això els Estats ho saben. La nostra experiència és la d'un món en creació de persones que s'interrelacionen i que han de passar per la po rt a estreta de les relacions entre els Estats. I és així perquè els Estats han representat allò més semblant a la racionalitat universal, és a dir, la sobirania nacional. La democracia com a expressió volguda i no imposada d'aquesta sobirania s'ha reflectit a través dels trossos del mapa mundial que anomenem nacions. 3 �Si volem aconseguir un món de ciutats i ciutadans, l'haurem de construir evitant generar unes pors, d'altra banda, lògiques i reaccions contràries. Cal comptar sempre amb les nacions i estats, amb els nostres estats. Barcelona va participar a la Conferència de Rio de 1992 i no s'ha perdut cap conferència internacional en els darrers deu anys. També serà present a Istambul. A Rio es discutia del medi ambient a nivell mundial i del desenvolupament sota la premisa -que comença a ser sabiduria convencional- que el que s'ha de fer és pensar globalment i actuar localment. Qüestió que critico perquè, en el fons, no és més que la traducció xifrada, pràctica i concreta, de l'universalisme, de la bona voluntat dels funcionaris internacionals que veuen clar que hi ha coses que s'han de fer. Aquests funcionaris internacionals, el moviment de Nacions Unides en el sentit més autèntic, pensa globalment, a pa rt ir de la Declaració dels Drets de l'Home, a pa rt ir de l'universalisme, de coses que succeeixen realment i que les nacions no poden abastar. 1 des d'aquest pensament universal diu a les nacions que haurien de ser menys egoïstes i capaces d'adonar-se que hi ha qüestions que les depassen atès que alguns dels efectes dPallò que produeixen van més enllà de les seves fronteres i que, per tant, s'han de posar d'acord per autolimitar-se conjuntament. Aquest és l'esperit a partir del qual es creen aquestes grans trobades mundials, com la Conferència de la Dona a Pequín. La intenció és arribar a un sector de la realitat social ï humana que es troba una mica més enllà d'on som. I és amb aquest sentit que cal recórrer al "pensem globalment, perquè globalment ens entendrem i després apliquem-ho localment, a la realitat local". Sumant reflexions locals podem arribar a un pensament global i aleshores conve rt ir-lo en una acció alhora universal i local. Els alcaldes dels estats membres de Nacions Unides tenen la impressió que els seus parlaments fallen sovint. Però no per defecte sinó per excés. Falla l'objectiu de les seves lleis per excés de bona voluntat i per ignorància de la realitat. Només la realitat viscuda molt de prop dóna lloc a aquella acció que és realment sentida per la gent com a resposta a les seves necessitats. Algú, d'això, en diria identitat. Jo en diria proximitat. Altres en dirien nacionalitat. Altres, humanisme immediat. En tot cas el pensament universal en qué ens haurem de basar per construir una realitat mundial, una autèntica vilal global, haurà de ser un pensament global que no oblidi cap de les particularitats a nivell local. Amb la suma de la voluntat i de les experiències viscudes per les nacions petites i les cultures petites hem de construir un pensament universal que sigui alguna cosa més que un "universalisme vacu, estéril". bona 4 �Tornant a Rio, allà uns funcionaris internacionals van organitzar una reunió per tractar del medi ambient del creixement econòmic. A les ciutats que hi van participar se'ls va plantejar el primer problema a l'hora de definir el seu paper i en qualitat de què hi assistien. Finalment, agrupades com a Grup dels 4 -associació la International Union of Local Authorities (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU), Metrópolis i Summit- les ciutats van exposar el seu punt de vista respecte les qüestions que es van tractar a la reunió oficial. La participació de les ciutats en les reunions internacionals de Nacions Unides és una qüestió que es va plantejar al secretari general de Nacions Unides, Butros Butros-Ghali, quan es va començar a preparar la I Assemblea Mundial de Ciutats Unides, que se celebrarà a Istambul el maig de 1996. Butros-Ghali ens va preguntar engualitat de què volíem participar-hi. I les ciutats li vam dir que corn a ciutats per tal d'explicar les nostres experiències. ButrosGhali ens va dir que les ciutats, en tant que formen part de les nacions membres de Nacions Unides, ens hauríem d'adreçar als nostres respectius governs per sol . licitar de formar part de la seva delegàció per participar en les reunions de Nacions Unides com Habitat II. Això no obstant, Butros-Ghali va suggerir que les ciutats podrien pa rticipar agrupades com a ONGs. Nosaltres creiem que les ciutats no són ni una g minúscula, ni una NG, ni una G -sobirarjia nacional-. Sinó que som governs petits, governs de ciutat que volem apo rtar l' a visió dels ciutadans en aquest tipus de reunions. Butros-Ghali s'ho va escoltar amb molt d'interès i a partir d'aquí n'han sortit dues coses: 1. Que Habitat II s'enfoqui de manera difetient i compti amb l'aportació del Grup dels 4. 2. La celebració, simultàniament, de la la. Assemblea Mundial de Ciutats i Autoritats Locals: Ciutats Unides. Les ciutats han proposat a Boutros-Ghali que corn a secretari general de Nacions Unides reuneixi les nacions i les ciutats. I 4ixí serà a Istambul on s'establiran les bases per a la fusió de les organitzacions internacionals de ciutats. s La il . lusió de Barcelona seria que 1'anyk 1996 es produís aquesta primera coincidència i que en els futurs congressos de IULA i de la FMCU, que se celebraran el 97 i el 98 respectivament, s'arribi a la decisió de desaparèixer per 5 �fusionar-nos en una altra organització de _ciutats del món. Si això es produís les ciutats estaríem en condicions de poder anar a una organització permanent de les ciutats unides al costat o sota l'esperit de Nacions Unides. Aquesta és la línia que estem seguint des de Barcelona gràcies a la dedicació d'algunes persones, com en Jordi Borja. Des de Barcelona creiem que Nacions Unides està en una crisi d'esperança. Que aquesta crisi d'esperança és tant o més sentida com més gran és la convicció que el millor encara ha de venir. A finals dels anys 50 i principis dels 60 es produeix la con fl uència entre l'existència a Roma d'un Papa diferent, Joan XXIII, d'un president deis Estats Units diferent, John Kennedy i, a la Unió Soviètica, d'un secretari general del Partit Comunista, Krushov, Va ser un moment en què semblava que hi havia la possibilitat de superar la guerra freda i les divisions que s'havien produït a tot el món per la 1 a. i 2a. Guerra Mundial. a Això va durar poc. Era un estat d'esperit que anava lligat a una colla de persones i de moments històrics i manifestacions viscudes en aquesta ciutat i en d'altres de forma similar (París 68). Una persona molt lligada a totes aquestes esperances va ser Alfonso Comín. Semblava que calia militar en aquesta línia d'anar acostant aquests moviments de pensament i d'idees i d'interessos que històricament s'havien enfrontat i que en aquell moment semblaven convergir. Però ens hem trobat que anys després gairebé cap de les esperances que s'han viscut d'una forma profunda acaben essent .veritat. I ara, altra vegada, tornem a tenir l'esperança que aquest cop sigui veritat. No és gens decebedor, en aquest sentit, sinó tot el contrari. En el discurs que va fer el Papa Joan Pau II, un Papa que prové d'un país a l'altra banda del mur de Berlín, del fred, de l'opressió nacional i de la negació de les llibertats, a les Nacions Unides fa dues setmanes va dir: amb la caiguda del mur de Berlín ha aparegut un moviment imparable de nacionalitats oprimides, que volen ser reconegudes com a tals nacions. I que aquest nacionalisme ha de tenir entrada al món, i el món ha de deixar entrar totes aquestes nacions que gairebé per mandra, per desconeixement, es resisteix a reconèixer. El Papa va dir també que a aquestes nacions els hem de dir que no facin l'equació "tota nació = tot estat", perquè sinó el món¡ no podria avançar cap a l'objectiu que tots volem. Hi ha confederació, hi ha federalisme, hi ha autonomies, hi ha moltes maneres diferents com per satisfer les aspiracions nacionals d'aquests països i com per no haver de provocar nous esclats ï nous drames com els que estem vivint. �A molta gent li semblarà sorprenent que pugui ser una persona que representa una religió que vagi a les Nacions Unides i digui un missatge que probablement s'esperava d'altres fonts. Però és així i no deixa de ser veritat que les religions, en el món en què vivim, estan jugant un paper molt impo rt ant. El drama de Sarajevo té molt a veure amb aquesta qüestió. Perquè Sarajevo, ciutat amb ressonàncies de tota mena, històriques, de la 1 a. Guerra Mundial, té una característica que jo crec que la fa enormement important per a totes les altres ciutats: és el punt del món on s'han enfrontat històricament orient i occident. És allà on parteixen les aigües: cap a Bizanci o cap a Roma. I en aquesta mena de rovell de l'ou o melic del món hi ha com un remolí on s'han enfonsat moltes naus i on s'han creat moltes guerres. I uns i altres hem anat creant els nostres guerrers. Hem fet dels serbis els defensors d'una certa ortodòxia, per una banda, i dels croates els defensors d'una altra ortodòxia, per una altra banda: l'oriental i l'occidental, la catòlica i la de liizanci. Aquesta gent, doncs, s'ha estat barallant sempre per nosaltres i per Bizanci i han après a guerrejar com ningú. I ho fan molt bé. I encara que és dramàtic 4s el que Europa els ha ensenyat a fer durant segles. I, evidentment, cada vegada que la situació a Europa es descomprimeix i hi ha la possibilitat d'autoafirmar-se els uns sobre els altres amb més arrogància, això acaba com ha acabát ara: amb una violentíssima guerra entre germans, absolutament bíblica, de gent que són iguals, que parlen el mateix idioma -el serbocroata-, que no són ètnicament diferents encara que només l'accent és una mica diferent, però no pas més que el que hi ha entre Torroella de Montgrí i el camp de Tarragona o la conca de Barberà. El que passa és que Zagreb és una ciutat en la qual, quan arribem, el prospecte que ens donen a l'avió ens diu: Croàci4, país format per un 85% de gent ètnicament croata, i un 75,6% de catòlics romans. I, efectivament, Zagreb és una ciutat catòlica 100% en la imagineria. Durant la commemoració dels 1000 dies de setge de Sarajevo el mes de gener passat es van produir quatre cerimònies religioses simultànies. El visitant podia anar a la sinagoga, a la mesquita, a la catedral catòlica o a l'església o rt odoxa. Veient allò es constata que aquesta ciutat està feta per no guanyar cap guerra perquè només aquelles nacions que tenen Déu al darrera poden guerrejar efectivament. Ho hem viscut fa molt poe amb la guerra del Golf Hem vist Saddam Hussein, que és un persona que stha declarat no precisament corn una persona de grans creences religioses, crida] als seus súbdits a guerrejar en nom del seu Déu, i a guanyar-se el cel probable m ent. 1 hem vist el mateix dia, a la nit, com el president dels Estats Units deia que els seus exèrcits al desert po rt en al braç la força del Déu cristià. Quan un arriba a Sarajevo un té la impressió que aquesta guerra allà no la poden fer perquè, entre d'altres raons, no tenen un Déu sinó que en tenen quatre que han estat i són respectats. 7 �Tinc l'esperança que Sarajevo se salvi. Per Europa, per Barcelona i per totes les ciutats com la nostra. Si aquesta ciutat no se salva ho tenim tot perdut. Perquè si Sarajevo és perdés hauríem de reconèixer que la força intrínseca de maldat que portem a dins ha tornat a vèncer a la nostra força de bondat, també intrínseca. Afortunadament, Sarajevo es refarà. I a més amb una rapidesa que molta gent no s'imagina. Però encara hi ha setge. Tenen llum, aigua gas i telèfon, encara que sovint és impossible trucar-hi. I això que ells tenen el número de Barcelona per poder comunicar sempre, de set xifres. Tenen l'aigua que tenien el mes de gener: dues hores al dia aproximadament. No hi ha prou electricitat com per fer pujar l'aigua als pisos alts. Gas n'hi ha perquè els russos han obert l'aixeta perquè els bosnis han promés que pagaran els 20 milions de dòlars que costa un hivern. Però és clar, tota la ciutat és plena de regates, de forats, tallats amb tubs de gas que no són autoritzats. Els primers t re s dies de gas hi ha hagut 100 ferits a causa de les explosions. És, per tant, una ciutat assetjada i ells ho diuen: des dels turons ens estan mirant_i ara no disparen per la reacció que puguin tenir les_Nacions Unides. Però encara no és una ciutat lliure. Jo dic que ho serà. 1 el dia que ho sigui serà de manera ràpida, perquè malgrat tots els sofriments i les mancances, és una ciutat culta, preparada i cívica. Nosaltres els ajudarem. En aquesta doble funció que està fent la ciutat de Barcelona, d'una banda, ajudar Sarajevo. i de l'altra, perdre hores a Europa on es discuteixen i es prenen les decisions sobre aquesta qüestió. És aquest pensament global on nosaltres volem ser, des del nostre localisme. Aquests són els dos camins internacionals de Barcelona, i de moltes altres ciutats. Nosaltres creiem que podem, no sé si ajudar, però en tot cas acompanyar les Nacions Unides en la superació de la seva crisi, que des del meu punt de vista serà una crisi enormement creativa. La gent se n'ha adonat que necessita les Nacions Unides per aconseguir el més elemental i el més factible. Es comença a parlar altra vegada del Banc Mundial, però del de debò, no el que finalment va ser: un fons on es posaven i treien diners. Un banc que pugui crear diners i deixar-los a aquells que els necessiten. Hi ha cada vegada més fons internacionals per evitar crisis monetàries. Això dependrà que Europa sigui capaç d'unir-se ella mateixa i de jugar en el món el paper que ha estat fent falta que jugués durant molt de temps. Però també és ben evident que, encara que sigui amb moltíssimes dificultats, el món s'està acostant a un moment en què l'horitzó d'una vila global apareix com a més possible. En aquesta vila global, Barcelona serà un puntet. Hi va haver una 8 �exposició meravellosa aquí al CCCB, "Del globus al satèl.lit", on es veien totes les visions imaginables des del firmament: i no era més que un món de ciutats vistes des del satèl.lit, cadascuna amb la seva potència, amb la seva llum. Moltes gràcies a tots. 9 ��17/10 '95 19:30 $93 402 75 32 9i0,UaM UtoictiA ,a GABINET ALCALDIA 11002/0 0z cplatl uwaeD IS Oul Gi."4"` ák}p o l g5 - Proposta d'intervenció: NACIONS UNIDES 1 CIUTATS UNIDES LA CELEBRACIÓ DEL 50È ANIVERSARI DE NACIONS UNIDES C >` HA PERMÈS OBRIR UN DEBAT SOBRE QUIN HA DE SER EL " PAPER D'AQUESTA ORGANITZACIÓ EN UN FUTUR I EN QUINS TERMES ES POT PROPOSAR UNA REFORMA. L'EVOLUCIÓ DE LA SITUACI( INTERNACIONAL EN ELS ANYS HA FET QUE LES CIUTATS ES PLANTEGIN EL -DARES SEU PAPER EN EL NOU SISTEMA GLOBAL . UN SISTEMA QUE TENDEIX A LA DISSOLUCIÓ GRADUAL DELS GRANS BLOCS POLÍTICO- MILITARS I A LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA A NIVELL MUNDIAL. EN AQUEST CONTEXT, EL PODER LOCAL S'ORIENTA A DOS NIVELLS SOBRE ELS QUALS ELS 1FARÈ UNA REFLEXIÓ. 1.- EN EL PLA INTERNACIONAL 2.- EN EL REFORÇAMENT DC L'AUTONOMIA LOCAL - D'UNA BANDA, EN EL PLA INTERNACIONAL, LES CIUTATS ENS POSICIONEM COM A ACTtORS DE LES RELACIONS INTERNACIONALS AL COSTAT DELS ESTATS I DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . ES PRODUEIX UN RECONEIXEMENT DELS PODERS LOCALS I REGIONALS, DEL PODER URBA, COM A PARTICIPANTS PÚBLICS ACTIUS EN L'ESFERA INTERNACIONAL . AQUEST RECONEIXEMENT �AFECTA EL DESENVOLUPAMENT DE LA RELACIÓ ENTRE AQUESTS PODERS I LA SEVA HARMONITZACIÓ AMB ELS DIFERENTS ACTORS QUE CONFORMEN L'ARENA INTERNACIONAL (SISTEMA DE NACIONS UNIDES, ENTRE D'ALTRES). ELS GOVERNS NACIONALS HAN D'ADMETRE ELS PODERS LOCALS I REGIONALS EN LES ORGANITZACIONS EXCLUSIVAMENT ARA FINS INTERNACIONALS INTERGOVERNAMENTALS. AMB AQUESTA FINALITAT QUE S'HA POSAT EN MARXA DES DE FA UN TEMPS EL MOVIMENT DE CIUTATS I PODERS LOCALS CONSIDERAT PER NOSALTRES COM UN GRAN REPTE PERÒ TAMBÉ COM UNA GRAN OPORTUNITAT . L'OBJECTIU PRINCIPAL ÉS FER QUE LES CIUTATS SIGUIN VISTES COM A PARTICIPANTS ACTIUS A NIVELL INTERNACIONAL, RESPONENT NO NOMÉS ALS PROBLEMES DE LES CIUTATS (COM ELS TRANSPORTS URBANS, MEDI AMBIENT, SERVEIS MUNICIPALS, ENTRE D'ALTRES) SINÓ QUE TAMBÉ S'INVOLUCRIN EN ELS PROCESSOS QUE ELS CAUSEN (PROBLEMES ECONÒMICS, pEMOGRÀFICS 7 CULTURALS, ÈTNICS). ÉS EL REPTE CONSISTEIX EN DESENVOLUPAR LA CAPACITAT D'INVOLUCRAR-SE EN ELS PROCESSOS RESULTANTS DE LA GLOBALITZACIÓ I ADAPTAR-SE A AQUESTES NOVES RESPONSABILITATS. �LES CIUTATS, EN TANT QUÉ FORMEN PART D'AQUEST PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA ENTREN EN COMPETÈNCIA ENTRE ELLES . AIXÓ IMPLICA LA MILLORA DE LA SEVA COMPETITIVITAT . ISARCELONA HO HA FET AMB UNA MILLOR ENTESA I COOPERACIÓ ENTRE ELS AGENTS PÜBLICS I PRIVATS QUE FORMEN LA CIUTAT. PERO ES PRODUEIX TAMBÉ UN INCREMENT DE L'INTERCANVI I DE LES RELACIONS DE COOPERACIÓ ENTRE ELLES . A MÉS ES COMPLEMENTEN ENTRE ELLES. BARCELONA ÉS, EN AQUEST SENTIT, UN BON EXEMPLE . EXPORTANT EL SEU MODEL ESTRATÈGIC DE DESENVOLUPAMENT, LA SEVA EXPERIÈNCIA EN LA GESTIÓ LOCAL I SERVEIS MUNICIPALS. PER SOTA -O AL COSTAT- PAPER DELS ESTATS, LES CIUTATS PODEM CONTRIBUIR1 ACTIVAMENT, DES DE LA NOSTRA EXPERIÈNCIA DE CIUTATS AMB PROBLEMES COMUNS, A LA COOPERACK5 . ÉS AMB AQUESTA FINALITAT QUE LES CIUTATS S'UNEIXEN EN EL QUE PODEM ANOMENAR "XARXES DE SEGURETAT", INTEGRADES PER PODERS SUB( ESTATALS, QUE REFORCEN I ASSEGUREN UNS LLIGAMS QUE IMPULSEN LA PAU I LA SEGURETAT. BARCELONA VA CREAR EL MES DE MARÇ PASSAT UNA XARXA D'AQUEST TIPUS EN LA, CONFERÈNCIA DE CIUTATS DEL MEDITERRANI. �EN AQUELLA OCASIÓ, EL SEPRETARI GENERAL DE LES NACIONS UNIDES, BOUTROS BOUTROS GHALI ENS VA ADREÇAR UNES PARAULES QUE S'ADEIEN PERFECTAMENT AMB L'ESPERIT QUE VAM DONAR A LA CONFERÈNCIA: LES CIUTATS COM ELS LLOCS QUE PODEN IMPULSAR MILLOR LA DIVERSITAT I EL DIÀLEG, I FE/ FRONT A L'EXCLUSIÓ I EL PREJUDICI. DES DE LES CIUTATS VOLEM FER UNA CRIDA A LA RECUPERACIÓ DEL MODEL CON!VIVENCIAL I A LA UTILITZACIÓ DEL DIÀLEG EN LA RESOLUCIÓDELS CONFLICTES QUE ENS AFECTEN ACTUALMENT . ÉS PRECISAMENT AMB AQUESTA VOLUNTAT QUE BARCELONA ESTÀ LIDERANT DES DEL 1992 UN PROJECTE D'AJUDA I RECONSTRUCCIÓ DE LES CIUTATS BÒSNIES 1, ESPECIALMENT, DE SARAJEVO. QUAN BARCELONA AJUDA SARAJEVO, LA CIUTAT RECONEIX ELS VALORS D'AQUESTA CIUTAt OLÍMPICA QUE VA SER -i HO TORNARÀ A SER- MODEL DE TOLERÀNCIA, DE CONVIVÈNCIA. 1 ÉS, PRECISAMENT EN AQUEST ANY INTERNACIONAL DE LA TOLERÀNCIA, QUE HEM D'ADMIRAR I PRENDRE MODEL D'UN SARAJEVO ON ELS CIUTADANS ACUDEIXEN A LES ESGLÉSIES CATÒLIQUES, A LES ORTODOXES, A LES MESQUITES I A LES SINAGOGUES . VOL DIR UNA CIPTAT ON ELS ASSETJATS NO SÓN MUSULMANS, SINÓ CIUTADANS DE SARAJEVO, DE DIVERSES RELIGIONS. NOSALTRES VOLEM COL-LABORAR ACTIVAMENT EN LA RECONSTRUCCIÓ D'UNA CIUTAT QUE ÉS UN SÍMBOL DE LA �RIQUESA DE LA DIVERSITAT . SÓN AQUESTS ELS VALORS QUE VOLEM DEFENSAR I FER NOSTRES . PER AIX(5 HEM ADQUIRIT UN FERM COMPROMÍt PERQUÈ TORNI A SER UNA CIUTAT LLIURE I OBERTA I NO DEIXI DE SER UNA CIUTAT MULTIÈTNICA. LA VOCACIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA, HA FET POSSIBLE QUE AVUI LA CIUTAT PARTICIPI NO NOMÉS EN XARXES EUROPEES DE CIUTATS SIN() TAMBÉ EN MÚLTIPLES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . BARCELONA COLLABORA EN ELS TREBA4S PREPARATORIS DE LA CONFERÈNCIA HABITAT II I L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE CIUTATS I AUTORITATS LOCALS : . BARCELONA FOU PIONERA EN LA CREACIÓ DE XARXES DE ÇIUTATS DE DIFERENT ABAST GEOGRÀFIC: EUROCIUTATS (1989) A EUROPA, EL CIDEU A L'AMÈRICA LLATINA (1992) I LA' CONFERÈNCIA DE CIUTATS MEDITERRÁNIES (1995). DES DE LES CIUTATS, DEFENSEM AMB INSISTÈNCIA LA PARTICIPACIÓ DELS ALCALDES I DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS DE CIUTATS 'EN LES CONFERÈNCIES DE LES NACIONS UNIDES AIXÍ I COM EN ELS FÒRUMS ESPECIALITZATS (ALCALDES EN DEFENSA DE LA INFANCIA, CIUTATS EDUCADORES...) I EN AQUELLS ORGANISMES QUE CORRESPONGUIN A LES SEVES COMPETÈNCIES I ALS SEUS OBJECTIUS. LA CONFERÈNCIA DE RÍO 92 VA SER EL PRECEDENT QUE VA PERMETRE, PER PRIMERA VEGADA, UNA PRESÈNCIA �CONJUNTA, PER BÉ QUE MOLT DISCRETA, DE LES ORGANITZACIONS MUNDIALS DE CIUTATS I AUTORITATS LOCALS . ESTEM TREBALLANT PERQUÈ AQUESTA ACTUACIÓ CONJUNTA NO SIGUI UNA EXCEPCIÓ SINÓ QUE SIGUI UN TREBALL COORDINAT. ES VA CREAR AMB AQUESTA FINALITAT, I PER GESTIONAR EL SEGUIMENT POST-RÍO 92 I DE L'AGENDA 21, EL GRUP DELS 4. AQUEST GRUP TÉ LA VIRTUT DE REUNIR LES DUES ORGANITZACIONS DE CIUTATS AMB MÉS VOCACIÓ UNIVERSALISTA, LA FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTATS UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ INTERNACIONAL D'AUTORITATS LOCALS (IULA), I LES DUES ORGANITZACIONS MÉS SIGNIFICATIVES DE LES GRANS CIUTATS, METRÒPOLIS I SUMMIT. EL GRUP DELS 4 VOL IMPULSAR LA CONSTITUCIÓ, SOTA EL PARAIGUA DE NACIONS UNIDES, DE L'ASSEMBLEA DE LES CIUTATS UNIDES DURANT LA CONFERÈNCIA HABITAT II QUE SE CELEBRARÀ A ISTAMBUL EL JUNY DEL 1996. LA CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE CIUTATS, QUE TINDRÀ LLOC DE FORMA PARAL-LELA A LA CONFERÈNCIA HABITAT II, HA DE PERMETRE D'INICIAR UN NOU PERÍODE EN LA VIDA INTERNACIONAL QUE SUPOSI EL RECONEIXEMENT DELS GOVERNS I LA PARTICIPACIÓ DE LES CIUTATS UNIDES A TRAVÉS DE LA SEVA ASSEMBLEA PERMANENT EN EL SISTEMA De LES NACIONS UNIDES . HE TINGUT OCASIÓ DE COMENTAR AQUEST EXTREM AMB �BOUTROS GHALI, QUI VALORA POSITIVAMENT AQUEST PROJECTE. AQUESTA ASSEMBLEA, DESTINADA A CONVERTIR-SE EN UNA ESTRUCTURA PERMANENT DE COORDINACIÓ I DE REPRESENTACIÓ DE LES ORGANITZACIONS DE CIUTATS, AFAVORIRÁ LA PROGRESSIVA UNIFICACIÓ DE LES ORGANITZACIONS MUNDIAL$ QUE COMPARTEIXEN OBJECTIUS I ASSOCIATS COM SON LES JA MENCIONADES FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTAS UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ INTERNACIONAL D'AUTORITATS LOCALS (IULA), PRESIDIDES AVUI PELS ALCALDES DE LISBOA I SANTIAGO DE CHILE, ELS BONS AMICS JORGE SAMPAIO I JAIME RAVINET. LES CIUTATS HEM PLANTEJAT FEITERADAMENT A BOUTROS GHALI QUE CAL TROBAR UNA POSICIÓ RELLEVANT PER A LES CIUTATS A NIVELL MUNDIAL ATÈS QUE NACIONS UNIDES NO ÉS UN GOVERN MUNDIAL, SINÒ UNA REUNIÓ DE NACIONS QUE NOMÉS POT RECONÉ1XER COM A SUBJECTES INTERNACIONALS LES NACION1 O LES ONGS . ARA QUE CELEBREM EL 50È ANIVERSAF11 DE NACIONS UNIDES CAL TROBAR UNA DEFINICIÓ PER AQUELLS GOVERNS AMB "G" MINÚSCULA, ELS GOVERNS LOCALS 1 REGIONALS I LES NACIONALITAT SENSE ESTAT. LES CIUTATS VOLEM CONTRIBUIR A LA CREACIÓ D'UNA VOLUNTAT INTERNACIONAL QUE ES FORMI A PARTIR DE LES APORTACIONS DELS ESTATS I DELS INDIVIDUS ASSOCIATS AMB OBJECTIUS DE CARÁCTER VOLUNTARI PERO TAMBÉ A PARTIR DE LES CIUTATS. �LES CIUTATS SÓN GOVERNS PERO NO SÓN ESTATS, NO TENEN EXÈRCITS, NO TENEN FRONTERES, NO FAN QÜESTIÓ DE LES SEVES BANDERES, EL SEU IDIOMA ÉS IMPORTANT PERÒ CONVIU AMB ELS IDIOMES DELS IMMIGRANTS, SÓN LA PREFIGURACIÓ DE LA IDEA D EI LA VILA GLOBAL. UNA VILA GLOBAL QUE SEGUEIX EL PRINCIPI DE PENSAR GLOBALMENT I ACTUAR LOCALMENT, ENCARA QUE JO PROPOSO QUE POTSER SERIA BO PRIMER PENSAR LOCALMENT, DESPRÉS GLOBALMENT I ACTUAR EN AMBDÓS ÀMBITS LOCAL I GLOBAL. COM ELS HE DIT AL COMENÇAMENT EL PODER LOCAL TAMBÉ S'ORIENTA EN UN ALTRE NIVELL: EL REFORCAMENT DE L'AUTONOMIA LOCAL, IMPULSADA PER LA DESCENTRALITZACIÓ 1 DE L'ESTAT, AMB MAJORS RESPONSABILITATS I RECURSOS PER ALS PODERS LOCALS. - 3 EN ELS PODERS TERRITORIALS I A LES CIUTATS, Hl HA PROBLEMES QUE TENEN NOMS I COGNOMS I S'APRECIEN, A CAP E VI SI , EN EL PAISATGE HUMÀ SÓN PROBLEMES QUE EXIGEIXEN UNA SENSIBILITAT DIRECTA QUE NOMÉS NEIX DEL CONTACTE QUOTIDIÀ.; f b C LLUITANT PERQUÈ EL SISTEMA POLÍTIC SIG MÉS TRANSPARENT A LES PERSOÑES I MÉS TERRITORIAL ES PODEN RESOLDRE EN BONA MESURA. �EL MUNICIPALISME ÉS LA MILLOR APOSTA PER GARANTIR LA PROXIMITAT ENTRE CIUTADANS I ADMINISTRACIÓ. ÉS A DIR, GOVERNANT DES DE LA PROXIMITAT COM A VIA D'EFICÀCIA I DE RENOVACIÓ DEMOCRÁTICA. LES CIUTATS, LLOCS DEL DINAMISME ECONÓMIC I DE LA TRANSMISSIÓ DEL CONEIXEMENfr, HAN DE JUGAR UN PAPER CAPDAVANTER EN LA CREACIÓ D'UNA NOVA VOLUNTAT INTERNACIONAL . LA CAPACITAT D'INTEGRACIÓ, LA DENSITAT DE LES RELACIONSI HUMANES, LA DIVERSITAT, L'ENORME CAPACITAT D'INTERCANVI SÓN ELS ACTIUS AMB QUÉ ENS COMPROMETEM A TRIEBALLAR, AMB VEU PRÒPIA, EN ELS ESFORÇOS QUE ELS ESTATS DESTINEN A FAVOR DE LA PAU, LA LLIBERTAT, LA SEGURETAT I LA TOLERANCIA. LES CIUTATS QUE NO TENEN EL PODER QUE TENEN LES NACIONS, POSSEEIXEN, EN CANVI, UNES CAPACITATS QUE ELS ESTATS NO TENEN. EL 1 PODERS LOCALS PODEN IDENTIFICAR I RESOLDRE MOLTES DE LES NECESSITATS I PROBLEMES DELS CIUTADANS el LES CIUTATS SÓN I HAN DE SER UN LLOC D'INNOVACIÓ POLÍTICA, EL MARC EVIDENT , PER L'EXERCICI DIARI DE LA DEMOCRÀCIA. L'ASPIRACIÓ D'ESTABLIR UN INITERLOCUTOR DE LES CIUTATS I ELS PODERS LOCALS AMB ELS ORGANISMES DE NACIONS UNIDES ES RESUMEIX IN EL LEMA CIUTATS UNIDES AL COSTAT DE NACIONS �UN MÓN DE CIUTATS, UNA VILA GLOBAL, HA DE SER LA NOSTRA CONTRIBUCIÓ A LA TRANSFORMACIÓ DEL ROL DE LES NACIONS UNIDES EN LA NOVA SOCIETAT INTERNACIONAL . UNES NACIONS UNIDES QUE TENEN AL SEU DARRERA UNA HISTÒRIA D CINQUANTA ANYS, PERÒ DE LES QUALS CAL ESPERAR ENCARA UN MAJOR PROTAGONISME EN L'ESCENA MUNDIAL. MOLTES GRÀCIES. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4361 Title A name given to the resource Nacions unides i ciutats unides Type The nature or genre of the resource Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Societat Globalització Acció política Nacions Unides Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-10-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/661/BoletinDeptProgramacion_1972_n26_NYPoblacionDistribucionRenta_PM.pdf 32f1bc8955468974ddb8cc5ede0d2e16 PDF Text Text p It_ _ • BOLETIN DEL DEPARTAMENTO DE PROGRAMACION Nº 26 • febrero 1972 �SUMARIO Págs. Presentaci6n . 1 La programaci6n municipal. - De algunas ideas metodo16gicas de la programaci6n municipal (la. parte). Por Armando Saez Bu~sa 2 El Programa de Actuaci6n Municipal 1971-1974 del Municipio de Cornellá. Por Fernando Ferrer Viana 12 Programaci6n sectorial. - Notas sobre el trans porte de superficie en Barcelona. Por Francis co Alamán Sales 19 Extranjero. - New York. Poblaci6n, distribuci6n de la renta, m e r cado de trabajo. Por PascualMaragall Mira 29 El "At e Ií.e r Parisien d t Uz-ba.n ís rne " y sus traba jos (Banco de Datos ). Por Jose Ma. Canals Cabir6 41 Financiaci6n. - La financiaci6n de la inversi6n. Autofinanciaci6n. - Traducci6n por Gr-a z ie l la- Co~ ta Paretas 47 Bibliografía: b Recensiones 55 Biblioteca del Depa rt amento de Programaci6n 58 �EXTRANJERO New York. Poblaci6n, distribuci6n de la renta, mercado de traba jo. El prop6sito de esta nota es dar una idea general de la ciudad de Nueva York, en sus aspectos econ6micos básicos, especial mente población, distribución de la renta y empleo. También haré r~ ferencia a algunos de los problemas 'c o r r i e n t e s más notorios que está tratando el sector público, sin entrar en un análisis detallado de este último, cosa que dejo para más adelante. El estudio del sistemade asistencia pública, (Welfare), una de las características clave de la relaci6n entre el sector- público y los ciudadanos en Nueva York, queda también pendiente. Poblaci6n. La Tabla 1 muestra la pob1aci6n de Nueva York por di~ tritos, o Boroughs, cada uno de los cuales, exceptuando Staten Island(Richmond) tiene_ un número de habitantes no muy alejado del de Ba r c e-' lona. La ciudad de Nueva York se consolid6 en 1898, pasando a engl~ bar, además de Manhattan y el Bronx, los condados de Queens, Kings (Brooklyn), la Long Island y Richmond ( Staten Is1and). Hasta ahora la delimitaci6n no ha cambiado. El "New York Metropolitan Region Study. de 1959, de sa r r o llado por la Universidad de Harva r d, defini6 un Area Metropolitana de22 condados: 12 en el estado de Nueva York, 9 en el de New Jersey y 1 en el de Corinecticut. Dentro de la misma hay ciudades tan irnpor-ta.n tes como Newark, c on un millón de habitantes (condado de Essex, New Jersey). En tota l, en 1956, el Area Metropolitana reunía 15 millones de habitantes y seis millones y medio de empleos. Pero tal Area Me tropolitana no tien~ efectos más que en el campo estadístico y en el del planeamiento. Las Tablas .1 y 2 responden al tipo de ejercicio favorito de los estadísticos acerca de Nueva York. Se trata de observar (1) si es cierto que la población desciende en el área central (2) Si es cierto que el área central, y la ciudad, están pasarido a ser . predominante mente "riag r a s ". 29 �De hecho la población de la ciudad no ha cambiado, en el total, en los últimos 15 ó 20 años . Está estabilizada. Pero mien tras Manhattan va perdiendo población -yeso ocurre desde 1910 :Qu e e n s y Ri chrno nd, suburbios residenciales de clase media y alta, van ganando. Brooklyn y el Bronx están prácticamente estabilizados desde 1956. Ahora bien, los cambios de ubicación no han sido tan drásticos como se esperaba en el estudio metropolitano de 1959. Manhattan, durante los años 60, ha recibido un influjo de negros y de "hispanos" (Spanish- speaking people ", especialmente portorriqueños y dominicanos) muy superior a lo previsto. Al mismo tiempo los distritos de Long Island (Brooklyn y Queens) están alcanzando un techo de densidad, lo mismo que el Bronx, el único distrito continental. ~taten Island, por su parte, no ha empezado el "despegue" dernog rá ca esperado por los planificadores de 1959. ñ --El porcentaje de habitantes de raza negra ha aument~ do del 14 al 21 entre los censos de 1960 y 1970. Uno de cada cinco habitantes de New York Cí ty es negro. En Manhattan, el Bronx y Brooklyn la proporción es 1:4. En Queens -escenario actualmente de tensionés fuertes entorno a la inserción de viviendas protegidas en barrios ricos- la proporción es menor y la "resistencia" blanca más fuerte. Cualquiera que pueda ser la imagen que uno se haga a partir de estas cifras, lo cierto es que, en relación con otras gra~ des ciudades norteamericanas, la proporci6n de negros es aún baja, muy baja incluso. Véase la tabla 2 : sólo Los Angeles muestra pr~ porciones inferiores a las de New York entre las l O grandes ciudades escogidas. S in embargo hay que hacer aquí varias cualificaciones. En primer lugar, el Censo, parece ser, no controla a buena parte de los negros que viven en el ghetto (! problema conocido entre nosotros!) . En segundo lugar, como indica el hecho de que cada vez sea más ex tendida la tabulación en tres o cuatro columnas: blancos, negros, Spanish- speaking, y otros, e;t todo lo que se refiere a la composici6n racial el "p r ob Ierna " no se limita a la proporción de negros, sino también y crecientemente, a la presencia ,d e "hispanos " a los quese considera racialmente distintos, y que en todo caso son distintos socialmente , pues ocupan los lugares inferiores en las clases de in greso y viven en general en condiciones semejantes a las de los ne gros. Esta proporción es importante en New York, pero también en Los Angeles, Sto Louis y otras grandes ciudades (en New York espe cialmente portorriqueños, en Los Angeles mejicanos o "chicanos"). 30 �En New York viven aproximadamente 1,7 millones de negros y medio millón de hispanos. La concentraci6n de negros e hispanos en ~anhattan es superior al promedio de la ciudad, pero Brooklyn y el Bronx no andan muy lejos en este sentido. Estas son las zonas, e s pe c i a lrne nt e Manhattan, donde la mezcla de razas y culturas ( incluyendo el idioma español, presente en diarios, cines,comercios, en una palabra: en la calle) es más acusada. La población blanca de clase rn ed ia y alta relaciona fácilmente este hecho con el también mayor porcentaje de crímenes y de drogadictos. (Este es un tema que merecería un tratado, y no lo vaya de sarro llar en este momento. Basta con decir que una ojeada a las cifras d e distribuci6n de la renta es más útil para explicar tal situaci6n que las "teorías" raciales que tanto van proliferando por, aquí). Ingresos -- ¿ Que ocurre con la renta? New York es una ciudadenormemente rica. La renta del suelo urbano es comparativamente más alta, me atrevería a decir, que la de cualquier ciudad de lmun do. El conjunto de activos inmobiliarios e infraestructurales es p~ siblemente inigualado. Sin embargo el funcionamiento de esta suma de riqueza está basado en buena parte, en estos momentos, en la ,existencia de grandes zonas centrales donde habitan masas de pob la ción miserable. La riqueza urbana en estas zonas se ha degradado extraordinariamente. Y la delimitación geográfica entré misería y riqueza no es tan neta como muchos desearían. Las cifras de la tabla 3 son elocuentes . En 1968, ce!, ca del 30 por 100 de las familias negras y portorriqueñas percibían ingresos inferiores a la "poverty line " '( '3 . 5 0 0 )5).' Otro 30 por 100 está en el intervalo 3.000-6.000 $ , de "bajos i ng r e so s!' O sea que más de la mitad de esta poblaci6n vive en condiciones malas o m.uy malas. ~ El 30 por 100 de abajo puede optar ' a la asistencia pú blica, por diversos c onc e pt o s i . los más importantes son el AFDC "Ayuda a Familias con hijos dependientes", para madres con hijos pequeños , generalmente con e,l padre ausente) y el Home Relief para familias cuyos ingresos no alcartzan la línea de pobreza. Casiun mi1l6n de pers ona s (b lancos y n e g r o s ) reciben pagos por Asistencia Púb li c a en e s t o s momentos; pe r o esta cifra s610 representa algo más de la mitad d el n úmero d e p ersonas que podrían recibir asis tencia pública s i la reclamaran. (E l Estado de Nueva York ofrece pagos por asistencia pública más altos que cualquier otro Estado: - 31 �60. ~ al mes por término medio a los beneficiarios del programa AFDC ( 1968), contra 44 en Illinois o California. Ello hace que el número de " eligibles" o legitimadqs para recibir tales pagos seaproporcionalmente superior.) La tabla 4, más antigua, muestra la distribuci6n de los niveles de renta en el espacio metropolitano, dividido en tres zonas . El nivel asciende del centro a la periferia inmediata, para desc ender luego en el cintur6n exterior. Es bien sabido que las ci~ dades americanas se configuran de esta forma, con un amplio cin turon de subu rb o s de clas e rn edi a y alta, entorno a la ciudad central. Este fen6meno se acentúa (si es que no es causado exclusi vamente) por motivos raciales. El suburbio se protege con zonificaciones y ordenanzas de edificaci6n muy estrictas (superficie mínima de los solares muy e xtensa, relaci6n techo /suelo 6 m3/m2. muy baja). í Los suburbios de Ne w York responden a este esquema. De ellos---puede decirse que son el "campo urbanizado". No hay prácticamente aglomeraciones, pueblos, ni plazas centrales; a lo sumo una "calle mayor" c orn.er c i a l. El resto son enormes exten siones de casas individuales, solares de grandes dimensiones en las zonas más ricas , perfectamente cuidados y servidos por una red de carreteras asombrosamente densa. Los nuevos centros se organizan en realidad! junto a esas a ütopistas, entorno a un grupo de grandes almacenes comerciales y enormes aparcamientos . . Alg u nos problemas. Tras de esto queda e l famoso divorcio "necesidades sociales-recursos públicos" . La base fiscal ha hufd.o al suburbio en tanto que las necesidades se acumulan insatisfechas en la ciu dad central. No trataré " en detalle ahora d e esta cuestión ( 10 que significaría entrar de lleno en el análisis del gobierno local). Pero hay un a spe cto que c o n v i e n e mencionar aquí. La concentración pr~ gresiva de un prolet ariado, may or itariamente negro e hispano, enla ciudad central, en el ghetto de H a r l'ern, en e l East Harlem port~ rriq~eño ( tambié n llamado IIEI Bar rio'" en ~edford-Stuyvesant, en Lower East Side. preocupa ~normemente al gobierno local. En este s entido hay un dato muy expresivo . De 1960 a 1970 el número de f a m ili a s blancas en N e w York ha descendido ,en valores absolutos. Es decir qu e la estabil ización de la pobla ción, corno he dicho ant e s ,' sólo cubre la realidad de una sustitu ci6n masiva de blancos por negros e hispanos. 32 �No puedo evitar aquí una entrada furtiva en el campo de la política del gobierno local. Parece que esta po ít i ca , basada duran te los años s.esenta en la asistencia pública, va a actuar ahora sobr; la base demográfica más que sobre el nivel de renta. Este último enfoque, el de la "guerra contra la pobreza" de Kennedy y Johnson, _ el del Welfare generalizado , está siendo combatido por la Administra ci6n Nixon. La nueva política, junto con un incremento sensible de los medios movilizados para combatir a los grupos negros e hispa nos más radicales, se encamina hacia la descentralizaci6n del ghetto" Los proyectos de inserción de vivienda pública en suburbios de cla se media ( o alta, corno en Forest Hills, Queens) van en esta direc ·ción. Pero la resistencia que opone la clase media de los suburbios es muy seria. í Las c a u s a s del golpe de tim6n son muy generales, y es tán relacionadas con la crisis que at r av i e s a este país en muchos frentes. No e xisten recursos públicos suf icientes para llevar adelante los programáS iniciados en los añ?S sesenta. Dos razones más concretas podrían ser : (1) las rep ercus iones políticas y electorales de esta progresiva concentración racial y social en el centro urbano, y (2) las repercuiones económicas, o los "costes d~ oportunidad" de tal fenómeno: las rentas de situaci6n enterradas bajo escombros eri . Ha r lern son fabulosas . No por haberse deteriorado el equipo inmobi liario y los servic ios públicos deja de estar esta zona a menos de cinco millas de la mayor concent ración mundial de bancos, bolsa, sedes centrales de empresas, univers idades y servicios de todo tipo . Mercado de Trabajo Volviendo al terna central, uno puede preguntarse ¿quien emplea en New York mano de obra tan mal pagada como para que existan aquí masas de población miserable? Una respuesta correcta.a esta cuestión podría completar la imagen de la ciudad, hasta aquí en términos de espacio, población y renta. En primer lugar, buena parte de esa poblaci6n pobre no está empleada, simplemente. En la actualidad la economía de los Estados Unidos funciona con un paro del 6 por 100 de la población activa; y e ste porcentaje, que es un promedio nacional, asciende al lO por I Of) en el caso de los ghettos urbanos a los que me estoy r e fi r-i e n do. Desconozco las proporciones del paro en New York concretamente ( y va a ser cada vez más difícil conocerlas, puesto ' qu~ el Bureau of Labor Statistics ha recibido la indicación de no publicar en adelante el % de paro entre la población no blanca, corno dato separado). 33 �Pero este hecho requiere una explicación del mismo orden que la que estábamos buscándole al fen6meno de la miseria urbana. Es un sub-producto, o si se quiere, un pr'oducto más del mi srn o fenómeno. En la década recién transcurrida ha estado muy en boga en los medios académicos relacionar la miseria urbana con el grado de cualificación de la mano de obra y con el nivel general educativo (de acuerdo con la teoría de la productividad marginalcomo elemento determinante del salario). La admisión-de inmi grantes negros del Sur, desplazados por la fabulosa transforma c i óri de la agricultura, transformaci6n que no ha encontrado toda vía u~ techo, así como la llegada p'e nuevos contingentes de pob la c i ón del Caribe, sería la causa de todo, teniendo en cuenta el gr~ do de cualificación y el nivel educativo de los recien llegados. Pero estudios recientes (como el de Vietorisz y Harrison s ob re Harlem y otros diez ghettos raciales) demuestranque (1) las expectativas de ingreso de los negros e hispanos no aumentan considerablemente con el progreso en el nivel educativo,hasta los últimos grados (2) Los programas de formación profe sional destinados a re-clasificar hacia arriba a habitantes del ghetto no han tenido éxito, y no por la calidad del trabajo desarrollado tras el programa, sino por la tensión insostenible que supone para los "re-clasificados" el nuevo empleo y la residencia entre blancos de clase media, y (3), no hay una correlación significativa entre los negros e hispanos que han salido del ghetto y el nivel educativo o la cualificación, sino más bien, en todo caso, eE. tre esa "huida hacia arriba " y el tamaño de la familia. Es decir que sólo la acumulación de miembros activos en un mismo hogarpermite alcanzar el nivel de ingresos preciso para optar a una vida más holgada. Si la explicación tradicional no se tiene en pie ¿ qué hay que pensar entonces? Los economistas mencionados están desarrollando una línea de explicaci6n basada en el "dualismo" de las ciudades amer icanas y del capitalismo americano en general. De sarrollo y sub -de sarrollo coexistirian en el capitalismo am e r íca no de un modo único y pe cu Iia r , alimentándose mutuamente. Dosmercados de trabajo separados se fo r m a r Ian enTa s grandes ciu dades. En el mercado de trabajo p r irria r i o ; producto histórico del crecimiento americano , con abundancia de tierra y escasez de trabajo, el nivel de salarios fue muy pronto más alto que en Eur~ pa , forzando al capitalismo a una sustituci6n acelerada de trabajo por capital y a ofrecer una ..educación' general suficientemente ele vada corno para manipular este capital físico, cada v ez más com 34 �p Ie jo , La alta relación capital/trabajo y el nivel de salarios e Ieva-. do se "reí orzarían mutuamente (en parte a través del nivel de habili dad r e qu e r i.do por el capital, y en esa medida el esquema de la pr~ ductividad marginal, parece implicarse, sería válido si el análisisse rnant iene dentro de los límites del mercado de trabajo primario; pero el énfasis, ciertamente, está puesto en la relaci6n capital-productividad). En cuanto "se cerró" la frontera, y el trabajo en el campo dejó de ser crecientemente pagado, las sucesivas oleadas de inmigrantes (negros hasta la 2 a. guerra mundial, negros e hispanos a partir de entonces), fueron más duramente recibidas por la in dustria. No se integraron ya en el mercado de trabajo existente sino que pasaron a constituir un mercado de trabajo secundario. Lacaracterística de este mercado es el bajísimo nivel de salarios, la extensi6n del empleo de mujeres, la ausencia de sindicaci6n y el estancarn.iento tecno16gico. Se trata de industrias parasitarias (co~ fecci6n, serviCios comerciales) que siguen existiendo en New York, y en otras grandes ciudades gracias a la formación de una oferta de mano de obra barata y desorganizada. Este es el mercado de rriqueños. El sistema de asistencia que subvencionar a estas industrias, que media entre el nivel de salarios nivel de subsistencia. trabajo de los negros y port~ pública no haría otra cosa poniendo parches en el hueco pagados por las mismas y . el Presente y futuro. La crisis de los últimos años, o meses, estriba, a mi entender, en que este sistema funciona s610 en períodos de auge relativo. En cuanto el paro se "e x t i e n d e seriamente, también,' al mercado de trabajo primario y los salarios flaquean al .m i am o tiem po en el mismo, en tanto que los precios siguen subiendo, el.obre-= ro blanco y la" clase media se resisten a pagar los impuestos precisos para 's o st erie r el s i st e rna de asistencia pública. (Son obvias implicaciones de est a. situación en el terreno de la psicología social -racismo exacerbado, exp Io s ion e s de chauvinismo, etc.. . -) La línea de pensamiento que he ido r e surni.endo.a.c e r ca de la economía urbana y la crisis actual de New York y otras _ grandes ciudades americanas, postula entonces, como vía de solución, una elevación drástica del salario mínimo y la simultánea i.m posición, durante un período más o menos largo, de tarifas prote~ toras contra la competencia e xtranjera basada en los .b a j o s sala _ 35 �rios (muy sensible en el caso de los textiles japoneses, los zapatos españole s e italianos e infinidad de manufacturas importadas de Japón, Formosa, Hong Kong, etc. - ) . Este sería el modo de recrear, a r t ifi.c i.a lrne.nt 'e, a través de l Estado, la presión renovadora que supuso la escasez de trabajo hasta los años 20. Las industrias par~ sitarias se verían forzadas a mecanizar la producci6n y los servi cios de tecnología atrasada tenqrran que transformarse radicalmente. De momento, sin ernba r go, los cambios previsibles no son éstos. Más bien se apunta la tendencia hacia una disminu ci6n de los servicios de asistencia públi ca; una mayor exigencia al 'o t o r g a r los mismos, obligando a los receptores a un trabajo míni I mo ( o no tan mínimo); una contención del nivel de salarios; la d e s c on gestión -como he dicho- dé Io s ghettos, creando "ghettos de bolsi110", en teoría más fáciles de absorber, en los suburbios; y, eso sí, la protección de las industrias parasitarias en el campo internacio nal, mediante a ra.nc e le s altos, devaluación y presiones de todo tiposobre los gobiernos de los países competidores. Si estas 'tenden cias se confirman, la situación no va a cambiar mucho en los pr6 ximos años. P.M.M. 36 �TABLA 1 Pobl a ci ó'n d e Nueva York, por distritos. 1960 D is tri t o s Población total 1970 % Negros Población total Negros % Manhattan 1.698.281 23,4 1.539.233 24,9 Bronx 1.424.815 11,5 1.471.701 24,3 Brooklyn . 2. 7. 319 14,1 2,602.012 25,2 Queens 1, 30j. 578 8, 1 1.987.174 13, 1 27..1 .738 4,4 295.443 5,3 Richmond TOTAL . Fuente: Oficina ó ·~ 7 .7 81, ? 31 el e ;. 14, 7.895.563 21, C e nso . E xtraído de "New York", 11 octubre 1971. 37 �T ABLA 2 Porcentaje de población negra en diez grandes ciudades (U. S.) 1960 Washington D. C. 54 Newark 34 1970 71 54 I Baltirnor e 35 46 Detroit 29 44 Sto Louis 29 41 Cleveland 29 38 Philadelphia 26 34 Chicago 23 33 New York 14 21 Los Angeles 14 18 Fuente : Oficina del Censo. Extraído de "New York", 11 octubre 1971 ' 38 �TABLA 3. Distribución de las familias de New York por clas.es de ingreso, según origen étnico (enero 1968) 0/0 Clase de ingreso Familias pobres(0-3.500 f/ l a ño , Familias de bajos ingresos ( 3.500-6 .000) Familias de /ingresos tos" (6.000-9.400) l1 % % de Familias de F. blancas de F. negras y port or r igueña s 10 . ,7 3, 7 28,4 18, 6 13, 6 31, 1 27,9 29,6 23,3 2 3,4 27,5 13, .0 19,4 25, 6 4, 2 100,0 100,0 100,0 Ino d e s _ F'arn i l.ia s de ingresos "rnode rados " (9.400-14.500) F'a rrr í l ia s ricas (más de 14. 500 ) TOTAL. , , F'u e nt'e : David Gordon "Lnc orrie and Welfare in N e w York City " en The Public intere st n~ 16 , 1.969. Los datos de ingresos s on para famil ias de cuatro personas. o e l ingreso equivalente para fa m l ia s d e otras d irn en s ione s . í 39 �TABLA 4. Población (1956), Renta personal por habitante (1956) ocupaciones (1950) en el Area Metropolitana (A. M.). Población (en miles) 15.375 Renta p. h. (en $) 'A. M. Total Y Ocupaciones principales 2 . 592 8. 236 Area Central 2.539 Profesionales, Oficinistas, Comercio 4. 573 Cinturón interior 2.884 Profesionales, Directivos, Comercio Cinturón exterior 2.231 Obreros cualificados yespecialistas. 2.566 Fuente: E . M. Hoover y R. Vermon, Anatomy oí a Metropolis pp: 6. y 157 (1962 ),( New York Met r opolitari Region Study) 40 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02.02. Gabinet tècnic de programació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1965-1978 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1825 Title A name given to the resource New York. Población, distribución de la renta, mercado de trabajo. Description An account of the resource nº26, febrero 1972, p. 29 Source A related resource from which the described resource is derived Boletín del Gabinete Técnico de Programación Extent The size or duration of the resource. 11 p. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1972 Subject The topic of the resource Urbanisme Població Economia Nova York Barcelona Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 793 i UI 796 Articles