112 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4607/FMHP_01754.JPG 81a76892dd7016364aa3d0ffa383417c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana Title A name given to the resource Entregant guardó en la categoria d'institucions dels Premis Catalunya d’Educació 2006 Subject The topic of the resource Premis Educació Fundacions Persones amb discapacitat Palau de la Música Catalana Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fundació ASPASIM Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4608/FMHP_01755.JPG 58e660aa332d7f196b5a498e0a428e1a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana Title A name given to the resource Entregant guardó en la categoria d'institucions dels Premis Catalunya d’Educació 2006 Subject The topic of the resource Premis Educació Fundacions Persones amb discapacitat Palau de la Música Catalana Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fundació ASPASIM Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4609/FMHP_01756.JPG da78c12579fc6f53135ecabc35c9e91d Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana Title A name given to the resource Entregant guardó en la categoria d'institucions dels Premis Catalunya d’Educació 2006 Subject The topic of the resource Premis Educació Fundacions Persones amb discapacitat Palau de la Música Catalana Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fundació ASPASIM Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3154/FMHP_00293.jpg 82c13e789685bea4c9d49416ee58884b Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 11/09/2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Ciutadella Title A name given to the resource Entregant la senyera a la Diada Subject The topic of the resource Onze de Setembre Parc de la Ciutadella (Barcelona, Catalunya) Banderes Policies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2856/002SUPJT.pdf 8cf283b01709db378bd286c2692750c2 PDF Text Text Segre Cod: 169394393 22/09/24 Lérida Pr: Tirada: Dif: Secc: SOCIEDAD Valor: 5.640,22 € Area (cm2): 878,4 Ocupac: 95,84 % Doc: 1/1 Diaria 7.404 6.243 Autor: M. CABELLO Pagina: 42 Num. Lec: 22000 ENTREVISTA POLÍTICA L ’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir. «El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural» Airy Maragall ❘ PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA ❘ AMADO FORROLLA M. CABELLO Quina Europa anhelava el president Pasqual Maragall quan va crear el 2007 la Fundació Catalunya Europa? Europa és un projecte que ha estat sempre present en el pensament de Pasqual Maragall. En tots els càrrecs que ha ocupat sempre ha tingut la mirada posada en l’horitzó europeu, anhelant un model federalista, plural, progressista i amb un paper rellevant dels governs locals. Tot això perquè les polítiques europees estiguin al servei de la gent i siguin molt més properes a la integració, a la igualtat i a la justícia social. Anhelava un sistema en el qual les ciutats i els governs locals, que estan més a prop del ciutadà, tinguessin més veu i vot, formant part de la presa de decisions. Què creu que pensaria el seu pare de la situació política europea actual? Aquesta és una pregunta que ens fem en molts moments i que no tenim manera de saber. Del que estem segurs és que si estigués en actiu tindria veu i la faria sentir. Sabem que estaria treballant per aconseguir aquesta Europa amb justícia social, amb una qualitat democràtica i amb unes institucions fortes que puguin treballar d’una forma efectiva pel bé dels ciutadans. I sabem que ho faria tant a nivell europeu com català i barceloní, amb responsabilitat, amb diàleg i amb una mirada estratègica, pensant sempre en el benefici a llarg termini i per a la quantitat de gent més àmplia. Amb respecte envers totes les posicions polítiques, les persones i les institucions. I allà és on fem més èmfasi des de la fundació, no tant en el què (una mirada federalista i progressista), sinó en el com (una forma de fer política). En els últims anys hi ha hagut un auge de la ultradreta en tots els estadis polítics, es troben contra les cordes aquests valors democràtics que va defensar el seu pare? Des de la fundació estem convençuts que la ultradreta es combat des d’una política eficaç que treballi per millorar i garantir els drets en habitatge, educació i sanitat pública. Aquesta és la idea que creiem « « « que cal defensar i exigir als nostres representants. Avui dia existeix un cert desencant polític, especialment entre els més joves. Com afronten aquest repte des de la seua fundació? Tenim molts programes i activitats que estan dirigides i protagonitzades per joves, com el premi Què és per a tu Europa?, per a estudiants de Secundària, o els Europa Jove, que reconeixen aquells treballs d’investigació de Batxillerat que analitzin un tema relacionat amb la UE. Hem de trobar els canals per escoltar els joves i anar construint una societat més implicada, que no se sentin abandonats. De vegades els esmentem i els escoltem poc. Es troba a Lleida per presentar el llibre ‘Pasqual Maragall i l’Europa pròxima’. Què trobaran els lectors en aquesta obra? La Fundació Catalunya Europa treballa per preservar el llegat de Pasqual Maragall de moltes formes diferents. Una d’aquestes és la publicació de treballs sobre el seu pensament i la seua trajectòria com a polític. Després de publicar Pasqual Maragall. Pensament i acció (2017) i Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi (2021), aquest tercer llibre se centra en la seua visió europea. Recull molts textos, conferències, articles i discursos que estan relacionats amb aquesta idea que tenia d’Europa i la seua activitat política. Recull també testimonis de gent que va treballar juntament amb Pasqual Maragall al llarg de tota la seua trajectòria. L’octubre del 2007, el mateix any en què va impulsar aquesta fundació, Pasqual Maragall va Pasqual Maragall feia política amb respecte, diàleg i responsabilitat» Va treballar perquè els governs locals tinguessin un paper més rellevant» Hem de trobar canals per escoltar i implicar la gent jove» anunciar que li havien diagnosticat Alzheimer. Vostè ha viscut de prop la dura realitat d’aquesta malaltia, que precisament ahir va commemorar el seu Dia Mundial. Quin creu que hauria de ser el paper de les institucions cap a aquesta malaltia? Des de la Fundació Pasqual Maragall s’està fent un treball ingent des de fa molts anys per promoure la investigació científica de l’Alzheimer i divulgar aquesta malaltia, per aconseguir que estigui justament a l’agenda social i política. L’entitat s’ha convertit en un referent polític i també científic per avançar en la recerca d’una cura o una forma de prevenir l’Alzheimer. S’ha avançat molt en els últims anys, també pel que fa a l’atenció per part de les administracions, però encara queda molt per fer. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a Airy Maragall: El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall Garrigosa, Airy Cabello, María Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-09-22 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Federalisme Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Entrevista a Airy Maragall al diari Segre, com a presidenta de la Fundació Catalunya Europa, en motiu de la presentació a Lleida del llibre "Pasqual Maragall i l’Europa pròxima". Source A related resource from which the described resource is derived Segre Abstract A summary of the resource. L’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Lleida EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1658/0000001263.pdf 4f9f4c0b843eee7b8ae04fd08ed625cd PDF Text Text Maragall Cultura JORDI PLAY EL TEMPS visita la casa de Joan Maragall, convertida en arxiu i museu, de la mà de Pasqual Maragall, nét de l’escriptor, amb motiu de la celebració de l’Any Maragall, que commemora els 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort. El piano de Joan Maragall desafina Pasqual Maragall comprova com el piano de la casa de Joan Maragall, que ha tocat tanta gent il·lustre, ha deixat de fer notes afinades. “J o que tinc problemes d’Alzheimer i de memòria, em vaig fabricar la marca PH, ‘piano i horaris’. Aquí falla la P i la H. El piano desafina i els horaris són insuficients.” “Aquí” és l’Arxiu Maragall, antiga residència de Joan Maragall (1860-1911) convertida en casa-museu i secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de l’escriptor i la seva època. I el “jo” correspon a un dels néts més coneguts de Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i ex-alcalde de Barcelona. És el tercer fill de Jordi Maragall i Noble (1911-1999), el fill petit de Joan Maragall. Pasqual Maragall seu al menjador on de ben petit recorda com prenia el te amb l’àvia, Clara Noble, morta el dia 26 d’abril del 1944. L’hi acompanya en Pere, el més petit dels vuit germans Maragall Mira. En Pere va néixer l’any 1951. Amb en Pasqual es porten, per tant, deu anys. Professor de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari, ara coordina, en comissió de serveis, les visites dels centres escolars que s’hi fan dos dies la setmana. Però en Pasqual és, avui, l’amfitrió, i en Pere, el seu ajudant. La sala gran, ens diu en Pasqual, és pràcticament igual. L’única cosa diferent són els llibres que hi ha als prestatges del moble. Abans hi havia els plats i la vaixella. No és cap biblioteca espectacular. La raó és senzilla. L’escriptor només comprava els llibres que no trobava a la biblioteca del seu Ateneu Barcelonès, la més important del seu temps, com ara les obres completes de Goethe en alemany. “I aquí se servia el te, que això sí que ho hem vist. Morta l’àvia, les ties van mantenir el costum. El te a mitja tarda era sagrat.” En Pasqual s’aixeca i obre una porteta del moble que ara serveix de biblioteca. “Això d’aquí és el passaplats. Era. S’obria per aquí i la cuina era a l’altra banda i servien a l’anglesa.” La seva dona, Diana, va reproduir aquesta idea al pis on ara viuen, just a l’altra banda del pati de la casa gran, amb entrada pel carrer de Brusi. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 1 EL TEMPS 75 13/12/2010 18:26:53 �Cultura Maragall Pasqual Maragall mira EL TEMPS “Pasqual Maragall mira” (Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins el 8 de desembre) és un projecte fotogràfic ampli, que es genera a partir d’un recull de fotografies fetes per Maragall amb el seu mòbil durant un any. El novembre del 2009, Pasqual Maragall llançà un repte a la seva amiga i fotògrafa Caro Garcia: Cartell de l’exposició, oberta a l’Arts Santa Mònica fins fer un llibre de fotografi- el 8 de desembre. es plegats. Ella contraatacà proposant que fos amb les fotos del seu mòbil. Així començava un any d’exploració de la pròpia mirada. Fer un llibre junts implicava imprimir les fotografies per poder-hi jugar i reflexionar. Van idear un sistema de creació de pàgines del llibre, condicionat per la baixa resolució de les imatges. Van anar descobrint que les fotos s’aparellaven per diverses raons, que podien ser estètiques, documentals o narratives. L’edició de les fotografies té la voluntat de dur l’espectador a l’univers de Pasqual Maragall, de mirar allò que ell mira, fent honor al seu segon cognom; i d’aquí també sorgeix el títol del projecte. Es tracta, en definitiva, de compartir un any de la seva existència. Grafits del carrer, els néts, anuncis, gent, autoretrats, amics, paisatges, detalls, fotos de fotos... Recollir instants, que, d’una altra manera, serien fugissers, i presentar-los a tall de composició d’imatges amb els corresponents peus de foto manuscrits per ell mateix. Cada díptic és una història en si mateixa, les imatges es complementen de manera que cada díptic és una creació doble, la foto escollida i la que la complementa. És també un viatge d’anada i tornada, el de fer la foto i el de com mostrar-la. El resultat és doncs un retrat-autoretrat de Pasqual Maragall i resulta, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent. El pati. El pati era l’espai comú entre els Maragall que vivien a la casa gran, la del carrer Alfons XII, i els Maragall de l’altre costat. Primer, es van aixoplugar a la torreta que havia estat el taller de l’oncle Ernest, l’escultor, i, a partir del 1955, en un edifici nou, de planta baixa i tres pisos, pagat pel pare d’en Pasqual i el seu germà Gabriel amb la part que els tocava d’herència. El pis on ara viuen en Pasqual i la Diana és el del pare. “La connexió entre les dues bandes va ser constant. Aquí, al pati, hi jugàvem a futbol”, recorda en Pasqual. Entre germans i cosins van fer l’equip de futbol Gipapersa, batejat amb les inicials de Ginès, Pasqual, Pere, Ernest –el conseller– i Santiago. Tres contra dos. Obligaven les tietes solteres de la casa a pagar, per veure el partit, un duro. Amb la recaptació van poder comprar una pilota reglamentària. “Aquesta caseta de l’oncle Ernest –ens diu en Pere– jo no la recordo perquè era molt petit, però després vam ser un any o dos al pis de dalt de la casa gran, tal com era antigament, on vivia l’oncle Josep. Ens la va deixar mentre feien les obres dels pisos del carrer de Brusi.” “Quan es va fer l’obra vam passar aquí, a la casa gran. Vivíem aquí, a dalt, sí”, assenteix en Pasqual. Les ties, punt de referència. “Quan jo tenia quatre anys –ens diu en Pere– va ser quan ens vam instal·lar al tercer pis de Brusi 46. Llavors passava això que diu en Pasqual, que el contacte era constant, perquè aquí hi vivien les ties, les filles grans de Joan Maragall que es van quedar solteres. Amb les ties, hi teníem molta relació. Eren com el punt de referència. Com que érem molts cosins, sempre veníem per aquí una hora o altra. Recordo la tia Helena, la gran, venint a posar-nos injeccions quan estàvem malats.” La tia Helena, continua en Pasqual, va treballar a la Sala Parés fins molt gran i es caracteritzava pel seu esperit laboriós en tota mena de tasques. Era la que portava la batuta, confirma en Pere. Les bessones, Anna i Clara, vetllaven pels desvalguts del barri “i anaven a missa dues vegades el dia”, recorda en Pasqual. “La tia Clara, una de les bessones, era la meva padrina i complia estrictament aquesta funció”, diu en Pere. “Aquí hi ha fotos de tots. L’àvia s’estava allà en aquell raconet. L’àvia Clara era andalusa i anglesa”, té interès a recordar en Pasqual. En Pasqual fa un cop d’ull a l’habitació i es fixa en uns plafons orientals. “Els plafons japonesos, no ho vaig entendre mai, l’art japonès, aquí...” “Jo sí que ho sé”, ens diu en Pere. “És que l’Antoni Roura, quan era registrador de la propietat, va anar a les Filipines quan encara era colònia...” “Ah!, té raó, té raó”, hi cau ara en Pasqual. “En Joan Maragall tenia amics de molta empenta, gent d’esperit jove, i entre ells en Roura, sí.” “Antoni Roura, que era de Vilafranca del Penedès i va estudiar de petit i després a la universitat amb ell –continua en Pere– va anar uns quants anys a les Filipines. S’escrivien unes cartes que són una delícia. I quan va tornar li va portar els plafons i un mantó de Manila que hi ha en una habitació de la casa.” Maragallians de tots colors. Resolt el cas de l’art japonès, en Pasqual fa entrar la política a la conversa. “La família políticament érem maragallians, però, és clar, el meu pare i la meva mare eren republicans i, en canvi, els Maragall Marfà i Maragall Garriga havien estat més aviat de l’altre bàndol.” Hi ha hagut Maragalls per a tot, com se sap. El galerista de la Sala Parés Joan Anton Maragall i Noble (Barcelona 76 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 2 13/12/2010 18:26:54 �JORDI PLAY JORDI PLAY Pasqual Maragall observa a l’ordinador del seu germà Pere, en un racó de la casa Maragall, les fotografies dels avis, Joan Maragall i Clara Noble. Una foto familiar emmarcada, col·locada sobre una tauleta, passa per un moments de mà de nét a nét, amb la intenció que en Pasqual hi identifiqui els parents. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 3 EL TEMPS 77 13/12/2010 18:26:54 �Maragall JORDI PLAY Cultura Pasqual Maragall xuta amb totes les seves forces una pilota al jardí de la Casa Maragall, com feia de petit amb els seus germans i cosins. 1902-1993), fill del poeta, va tenir un paper destacat al bàndol franquista, durant la guerra, i després es va fer monàrquic. Un altre fill del poeta, el pintor Josep, (Barcelona 1900 - l’Ametlla del Vallès 1982) es va refugiar a Ceret durant la guerra civil i la mare li va enviar un missatge per dir-li que tornés, atès que els seus germans donaven la sang pel país. Però ell va contestar: “Si voleu, us n’enviaré una ampolleta.” Ho explica en Pasqual a les seves memòries (Oda inacabada, La Magrana). Tenim resolt el cas de l’art japonès i la relació amb Joan Maragall, però, en canvi, no s’ha resolt el cas del piano. Pasqual torna a aixecar-se. “Ara tocarem el piano i veurem com sona.” I ho fa, tocant les tecles a l’atzar, per demostrar que desafina; és a dir, per criticar, sense haver de posar-hi més paraules, que els qui tenen l’obligació de conservar la casa-museu no l’han posat a punt. “L’Àngels, la nostra germana, i els pares, tocaven el piano. I quan fan un acte aquí han de portar un cello perquè és totalment desafinat”, diu en Pasqual. “Durant anys en Manel Muntaner, el marit de la cosina Marta Maragall, el tocava per Nadal”, diu en Pere. “El tocava molt bé”, confirma en Pasqual. “Ara el toques –continua– i no hi ha notes que lliguin.” “Saps qui havia tocat el piano?, demana en Pasqual al germà. “L’Eulàlia Solé. I llavors sonava bé, no? Ara és tan desafinat... No hi ha dues notes afinades.” Sap tocar el piano, en Pasqual? “Vaig estudiar piano un any. Em van fer tocar a final de curs amb dues nenes i em vaig tornar vermell. I mai més.” La situació del museu. En Pasqual vol parlar de l’actual situació de la casa gran, com a casa-museu oberta al públic. “Quan es va morir l’última tieta i això va quedar mort, diguéssim, jo aleshores era alcalde i vaig pensar, si això ho passés a la ciutat semblaria que era un acte pro domo sua i vaig decidir de passar-ho a la Generalitat i llavors la Generalitat ho va passar a la Biblioteca de Catalunya, que no en fa un ús prou satisfactori. No hi ha destinat prou personal i, a vegades, quan hauria de ser obert, és tancat, si la bibliotecària està malalta.” “Seria normal –considera en Pere– que a part de la bibliotecària hi hagués un conserge, pel cap baix, o un administratiu. Però la Biblioteca de Catalunya diu que no s’ho poden permetre, que no tenen plantilla.” Evidentment, la qüestió va més enllà de la Biblioteca de Catalunya que, lògicament, només pensa en els estudiosos, i per això en Pasqual ha comentat el cas al conseller de Cultura. De moment, sense èxit. “Jo ho vaig dir al conseller de Cultura”, diu en Pasqual. “Va ser aquí, va parlar molt d’àudiovisuals. De moment no s’ha fet res, però es treballa en un àudio-visual”, diu en Pere. “Ara com ara, cap pas positiu en ferm”, replica en Pasqual. “A París i a Londres –comenta en Pere–, com correspondria a un autor de la categoria de Joan Maragall en una altra literatura europea, m’imagino que ho tindrien, no més cuidat, que ja ho està, però sí més aprofitat, amb més recursos i més personal dedicat a atendre les visites.” El turisme literari, pensa en Pere, és inexistent, a Barcelona. “Caldria pensar en una ruta modernista que inclogués la Casa Maragall, per exemple, o una ruta de cases d’escriptors. De totes maneres, cal dir que de fa uns quants anys s’hi fan moltes activitats. A les conferències hi ve molta gent i també es fan actes al jardí, si es demana permís als propietaris.” 78 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 4 13/12/2010 18:26:55 �Convergents divergents. En Pasqual pensa que el desinterès per Maragall té un origen convergent, perquè era convergent la Generalitat que va fer-se càrrec de la casa. “Els convergents, amb els Maragall –diu–, sempre hi han tingut un doble sentiment. Per una banda, Joan Maragall és un poeta eximi, però, en canvi, era el que sempre volia parlar amb Espanya i, per tant, sempre l’han considerat dubtós, una mica sospitós de diàleg. I no van acabar d’encaixarhi. El catalanisme nostrat i clàssic amb en Maragall no acaba de... eh? En Maragall és una mica estrafolari. I a més no era noucentista, és clar. No era perfecte. No era noucentista perquè era modernista.” I des del punt de vista religiós, li comentem, ara el filòleg Ignasi Moreta ens ha presentat, amb l’estudi No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial), un Maragall d’un catolicisme poc catòlic, si més no gens coincident amb el catolicisme del seu temps. “Era panteista”, assenteix en Pasqual. “No hi estic prou d’acord, amb el llibre de Moreta”, replica en Pere. “Sí que és panteista des del punt de vista de la teoria estètica i poètica, però era un catòlic practicant normal. Passa que quan arriba a aprofundir molt en els temes es troba que el catolicisme imperant i la doctrina i la ideologia catòlica de l’època no li responen, per massa abstractes, no el satisfan. Ell era un encantat de la persona singular i concreta, de la persona viva, i negligia l’abstracció. Per això desitja la perdurabilitat de la vida corporal i això el catolicisme no li ho acaba de resoldre.” Sense deixar el llibre d’en Moreta, recordem als dos germans Maragall que l’estudiós critica al seu llibre que Primera edició de la poesia completa de Maragall EL TEMPS Actualment, a banda de les que coordina en Pere amb les escoles, hi ha visites comentades per al públic en general dimecres al matí i l’últim dissabte de cada mes. Les fa Francesca Argimon, una altra néta de Joan Maragall. “Que les fa molt bé”, diu en Pere. En Pere considera que s’ha avançat considerablement, que ara s’aprofita molt més, la casa-museu. “Perquè és l’Any Maragall”, replica en Pasqual. La col·lecció “Labutxaca” presenta una primícia: l’autèntica Poesia completa de Maragall. És, en efecte, la primera vegada que un volum de Maragall titulat Poesia completa aplega realment tota la seva obra original en vers. D’una banda, inclou els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). D’una altra banda, el volum que ara apareix a “Labutxaca” també recull tots els poemes esparsos –apareguts en publicacions periòdiques o conservats inèdits en vida de l’autor– i els agrupa en tres seccions per a facilitar una lectura cronològica del conjunt: 1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats. Finalment, la Poesia completa de “Labutxaca” s’arrodoneix amb l’obra dramàtica en vers Nausica. Tanquen el volum uns índexs de títols i de primers versos. El text dels poemes ha estat establert per Glòria Casals i el de Nausica per Lluís Quintana. Quintana és el director de l’equip que prepara els tres volums que aplegaran, en edició crítica i anotada, publicada per Edicions 62, tota l’obra de Maragall com a poeta, traductor i articulista. L’aparició dels tres volums és prevista per a l’octubre del 2011. A més de Glòria Casals, conformen l’equip Francesco Ardolino i Ignasi Moreta. “els Maragall” no hagin donat permís per a publicar la nombrosa correspondència entre Joan Maragall i Clara Noble. “La família encara ens hem de posar d’acord”, comenta en Pere. Un arxiu. Visitem la resta de la casa. En una habitació s’hi veuen els arxivadors metàl·lics compactes. “Els compactes indiquen que ens trobem en un arxiu, no només un museu”, diu en Pere. L’Arxiu Maragall es va constituir poc després de la mort de l’escriptor sota la iniciativa de la seva vídua Clara Noble. Durant dècades, la família Maragall es va dedicar a compilar documentació i informació sobre l’escriptor, a més de conservar l’arxiu personal, material que va permetre de constituir l’important fons disponible actualment, conservat i catalogat amb els criteris més rigorosos. Entrem en una segona sala, plena de quadres i escultures. El despatx. “No he entès mai per què hi ha aquest quadre d’en Sunyer”, comenta en Pasqual. És l’oli La pastoral, informa en Pere. Va arribar aquí amb els anys, bastant després de la seva mort. Maragall havia anat a una exposició d’en Sunyer i n’havia fet una crítica al diari molt elogiosa, “i el tiet Joan Anton, quan estava a la Sala Parés, va trobar-lo, el va comprar, i el van posar aquí”. És, recorden en Pere i en Pasqual, un cas semblant a l’escultura La Voluntat, de Clarà. Un cap de bronze. Va arribar després de la mort de l’escriptor. Maragall li havia dedicat un brindis literari amb motiu de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. En Pasqual acaba la visita al despatx d’en Pere. L’ordinador s’obre a la web de l’Any Maragall. En Pere li comenta que, aquí, res a dir. L’oficina de la Institució de les Lletres Catalanes que coordina els actes de l’Any Maragall és formada per gent professional, experta i eficient. En Pasqual s’entreté a retratar-ne imatges amb el seu telèfon. I, acabada la visita, fa una cosa que no pot fer mai, ara, però que sí que feia cada dia quan era petit: travessa el pati des de la casa gran per anar a casa seva. Lluís Bonada 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 5 EL TEMPS 79 13/12/2010 18:26:55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a El Temps: El piano de Joan Maragall desafina Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bonada, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall i Gorina, Joan Catalunya Cultura Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1657/0000001218.pdf 744f54a8b20609aece3fbd5b3133a3b5 PDF Text Text �Na história das Olimpíadas, nenhuma cidade-sede passou por metamorfose urbana tão radical quanto Barcelona. Sede dos Jogos de 1992, a capital da Catalunha aproveitou a competição (e o dinheiro envolvido em um evento desse porte) para revitalizar áreas decadentes, chamar a atenção do mundo e entrar firmemente na rota do turismo internacional. Entre as suas diversas conquistas, uma rende frutos até hoje: a enorme quantidade de turistas. Desde então, o fluxo de visitantes cresceu de 2 milhões para 3 milhões por ano, transformandoa no segundo destino europeu, à frente de Madri, Roma e Londres, perdendo apenas para Paris. Por trás dessa grande virada, brilhou a estrela do advogado e economista pasqual Maragall, 69 anos. Prefeito no período de 1982 a 1997 e ex-presidente do Comitê Organizador da Olimpíada, ele foi o grande arquiteto do renascimento catalão. Na semana passada, um mês antes de vir ao Rio para um seminário, Maragall fechou acordo para trabalhar como consultor da prefeitura na realização dos Jogos. De Barcelona, ele, que sofre há três anos do mal de Alzheimer, falou com VEJA RIO sobre sua experiência e os desafios à frente da empreitada carioca. o QUE DEVE SER FEITO "Aproveitar os Jogos para renovar a cidade por completo é a estratégia mais inteligente a adotar. Agora é a hora das grandes mudanças, de consertar o que está errado. Dificilmente haverá ocasião mais propícia. Trata-se de uma oportunidade única. As principais ações impleinentadas em Barcelona seguiram em dois sentidos. Para melhorar a circulação interna, foram feitos anéis rodoviários; para facilitar a comunicação com o exterior, remodelamos e ampliamos o aeroporto. Outra intervenção foi abrir Barcelona para o mar. A nossa relação com o mar era difícil. A primeira zona industrial do país foi desenvolvida ao longo das praias, o que tomava o acesso a elas praticamente impossível. Uma barreira de grandes fábricas obsoletas, ou mesmo abandonadas, limitava e poluía nosso litoral. A linha ferroviária também contribuiu para a existência desse obstáculo. Para mudar drasticamente aquele panorama, transferimos as instalações portuárias e ocupamos o espaço com uma estrutura de lazer compatível com a região, reconvertendo edifícios e o espaço em si. Ali construímos também nossa Vila Olímpica, seguindo critérios de sustentabilidade e conforto." veja Rio 17 de fevereiro, 2010 LEGADO OLíM PICO "No aspecto físico, as principais mudanças em Barcelona se deram na fisionomia e na infraestrutura urbana. No aspecto econômico, o turismo ganhou enorme presença internacional e rende dividendos importantes até hoje. Houve também uma alteração pouco mencionada, mas de grande relevância: o aumento da autoestima dos moradores da cidade. Quase vinte anos depois, ainda nos orgulhamos do que fizemos e de como conseguimos mudar uma realidade que vinha estagnada. Com tantos benefícios, pode parecer que tudo foi fácil ou veio sem sacrifício. Nada pode ser mais enganoso. Existem muitos e variados obstáculos a considerar em um projeto olímpico. Um deles, que aflige outras cidades-sede, é o das instalações esportivas subaproveitadas. Se não houver um cuidadoso planejamento, estádios inteiros poderão ficar às moscas depois da Olimpíada, transformando-se em verdadeiros elefantes brancos. Nesse caso, planejar com bastante antecedência é parte da solução. A localização de tais estruturas deve ser pensada com o objetivo de encontrar uma utilização futura que nem sempre será esportiva. Em Barcelona, criamos. uma IQUEM É ELE pasqual Maragall i Mira IDADE 69 anos NATURAL de Barcelona, Espanha FORMAÇÃO Advogado e economista CARGOS • Prefeito de Barcelona ( 1982-1997) • Presidente do Comitê Organizador da Olimpíada de 1992 • Presidente do Comitê das Regiões da União Europeia (1996-1998) • Presidente do Partido dos Socialistas da Catalunha (2000-2007) • Presidente da Generalidad de Catalufia, governo provincial (2003- 2006) empresa municipal cujo objetivo era exatamente este: explorar e gerir esses lugares depois dos Jogos." PARCERIA COM A INICIATIVA PRIVADA "A cumplicidade e a colaboração entre os setores público e privado foram, com certeza, uma das chaves do nosso sucesso. O chamado 'modelo Barcelona' consiste nisso. Evidentemente, chegar a tal ponto não foi fácil. No início havia certa desconfiança dos dois lados. Mas ambos se deram conta de que os objetivos não eram tão distantes e que para consegui-Ios era necessário remar na mesma direção." GESTÃO DO ORÇAMENTO "Nem todas as verbas foram administradas da mesma maneira. Em termos gerais, podemos resumir os vários tipos de investimento em três grupos. Os desembolsos para organização e imagem da candidatura ficaram a cargo de empresas privadas e foram canalizados e complementados pela prefeitura. Os de infraestrutura e equipamentos para os Jogos vieram de contribuições, substancialmente iguais, do governo espanhol, do governo da Catalunha e da prefeitura. Um caso 17 �Área do Porto especial foi a remodelação do aeroporto, que ficou sob responsabilidade da agência estatal Aeroportos Espanhóis e Navegação Aérea (Aena). Já os custos da realização da competição foram financiados por receitas vindas de direitos de TV, patrocinadores, venda de ingressos e merchandising. Com essa divisão, tudo funcionou sem grandes sustos." antes da PIOR PERíODO das reformas "Não houve anos fáceis. Todos foram complicados, com características diferentes. Ajuda muito quando os responsáveis pelo evento estão conscientes de que, ao longo do processo, encontrarão obstáculos e serão criticados pelos seus erros e acertos. Mas o esforço valerá a pena, pois o Rio de Janeiro e o Brasil podem sair bem mais fortes se obtiverem o êxito que todos desejamos." RIO DE JANEIRO "Minhas lembranças são excelentes. Conheço pouco a cidade, mas estou adorando a ideia de me reencontrar com ela. Há tempos, a América do Sul merecia entrar no ambiente olímpico. Fazer isso 18 de Barcelona em dois momentos: realização da Olimpíada (foto menor). e depois da conclusão por meio do Brasil, e particularmente do Rio, foi um acerto. Aqui na Espanha, por causa da rivalidade entre Barcelona e Madri, que transcende o futebol, provavelmente alguns catalães ficaram felizes por Madri não ter sido a escolhida. O certo é que o Brasil e o Rio são queridos na Catalunha e seu sucesso nos alegra. Em alguns anos, vocês experimentarão uma emoção incrível: sediar uma Olimpíada. É inesquecível. Em 1992, vivi momentos que me marcaram para sempre. Um deles foi especial: o disparo da flecha que acendeu a pira olímpica." DESAFIOS "Todas as etapas são desafiadoras. Você inicia a aventura olímpica sem experiência anterior e, quando a obtém, os Jogos já foram realizados. É preciso aprender durante a execução, adiantar-se em relação ao cronograma e mobilizar a sociedade em tomo desse objetivo. Não é fácil, mas conheço o prefeito do Rio e sei do seu amor pela cidade. Minha sugestão é que se tenha perseverança. Apesar de todas as dificuldades, vale a pena. Os momentos difíceis serão plenamente recompensados." • veja Rio 17 de fevereiro, 2010 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a la revista brasilera Veja Rio: É uma chance única Source A related resource from which the described resource is derived Veja Rio Language A language of the resource Portuguès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Garcia, Sérgio Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Rio de Janeiro Ciutats Urbanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-02-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1638/0000000703.pdf 04c5ae9a94f9bc54f9492654d61ff46f PDF Text Text entrevista “Al despatx de la Generalitat vaig aprendre el preu de l’ambició” Pasqual Maragall Text: Ester Colominas Núria Quintana Fotos: J.M. Rué Arribar a Maragall A Maragall, a l’entrevista, no s’hi arriba en línia recta. En un espai provisional, però acollidor, envoltat de fotografies de la seva família, respon les preguntes que li fem traçant meandres d’anècdotes i silencis que utilitza, qui sap si com a refugi o com a petites concessions a la interpretació de qui l’escolta, per acabar, finalment, arribant allà on vol arribar: “sap què vull dir?”. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i com el president de la Generalitat durant el (agitat) mandat del qual es va aprovar un (controvertit) nou Estatut per a Catalunya. Llicenciat en Dret i Econòmiques per la UB, va ser a la Universitat on va iniciar el seu activisme polític. A hores d’ara, a la balança de la seva trajectòria hi pesen, com ell diu, “importants beneficis públics”, però també “importants costos personals”. Dels detalls d’aquesta “comptabilitat” pengen les especulacions sobre si mai escriurà les seves memòries. � �entrevista Comencem, si li sembla, pels seus anys universitaris. Com va ser acadèmicament el seu pas per la UB? Quins professors van influir en vostè especialment? Jo vaig fer Econòmiques i Dret. A Dret vaig tenir grans professors com Àngel la Torre, que donava Dret Romà, i Pérez Vitoria, de Dret Penal. Després vaig començar Eco­ nòmiques, a les tardes, a l’edi­ fici històric de plaça Uni­ver­ sitat. Allí vaig tenir Vicens Vives, Jordi Nadal i el profes­ sor Linés, d’Anàlisi Mate­mà­ tica. Linés era un home molt de dretes, que començava la classe omplint tota la pissarra amb lletra menuda. Era com una classe de lògica matemà­ tica. La Universitat potser era aleshores més un lloc per entrar en la vida social i políti­ ca, per als qui hi podien acce­ dir, que no pas purament un sistema regular d’aprenentat­ ge dels millors cervells joves, que també ho era. Parlem-ne. El seu despertar polític va ser realment a la Universitat? Quins van ser els seus principals companys de militància? Els meus mestres polítics, al mateix temps que amics i com­ panys, van ser José Ig­nacio Urenda, Raimon Obiols i Xavier Folch. Eren de tres partits dife­ rents: l’Urenda del Front Obrer de Catalunya (FOC), el nostre partit, l’Obiols del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que és el precedent central del Partit Socialista de Cata­ lunya, i Folch del PSUC. Folch i els qui van acabar sent del PSUC van començar junts amb nosaltres a la Nova Es­­ querra Universitària (NEU). A banda de tot això, la Uni­ versitat de Barcelona va ser el lloc on l’agitació intel·lectual i La ciutat on se la juga és en el coneixement política va marcar tombants decisius, per exemple en la famosa sèrie de conferències a la Facultat de Dret amb Aran­ guren, Valverde y Sacristán i en un acte posterior contra la repressió, en el qual va parti­ cipar el meu pare, que va ser jutjat a Madrid i defensat per Ruiz Jiménez, l’exministre d’Educació del franquisme. A banda del paper en la transformació política i social, en alguna ocasió ha definit les universitats com a elements transformadors de les ciutats. Com veu el compromís de la UB en el creixement de l’àrea metropolitana? No sóc qui per jutjar, però em sembla que el paper que té la Universitat en general, i la UB en particular, en el llançament de la marca Barcelona ha es­­ tat bastant important. I potser hauria de ser-ne més; o si voleu, en el futur en serà més. La imatge de Barcelona està actualment molt relacionada amb els Jocs Olímpics, amb el front marítim i amb esdeveni­ ments de caràcter urbanístic, però, al capdavall, la ciutat, el territori, en general, on se la juga és en el coneixement. El coneixement és el que farà que la gent que vingui a Bar­ celona hi aporti valor afegit. El Parc Científic de Bar­ce­lona, per exemple, és un punt on es fa recerca internacional de punta, amb en Massagué, en­­ tre d’altres... Confio que aquesta identifica­ ció entre territori i saber conti­ nuï avançant.. Com a president de la Ge­ neralitat va impulsar l’Eu­ roregió, un pol de desenvolupament sostenible al sud d’Europa i al Mediterrani, basat en la innovació i la inclusió social i territorial. També era president quan es va constituir la Bioregió, un nou model de desenvolupament regional que pretén coordinar la recerca biomèdica i biotecnològica a Catalunya. Establir xarxes,coordinar esforços,pro­ moure aliances... respon a la imatge que té d’Europa, la d’un sistema de ciutats, una retícula de llums on no es distingeixen fronteres, com ha dit algun cop? Exactament. Al carrer Avinyó precisament hi ha la seu de la Federació Mundial de Ciutats Unides. Allà tenen aquest mapa que esmenteu de les llums de les ciutats com si fos­ sin estels i nebuloses. El mapa real del món és aquest, no el que separa el mar de la terra. El mapa real és on viu la gent. Jo crec que en el que hem d’invertir és a fer que aques­ tes llumetes que hi surten tin­ guin significació. Normalment, com més dens és el núvol, més dens de punts de llum vull dir, més relació té amb l’excel·lència, amb els conei­ xements... I sabem que po­­ dem jugar a ser més intel· ligents que el que ens pertoca per la dimensió que tenim. Aquest és el repte. En el projecte Europa Prò­ xima, on vostè parlava d’aquest mapa de llums, va tenir la col·laboració � �entrevista És hora de desnacionalitzar les universitats i fer-les més competitives d’Aula Barcelona, una iniciativa que va presentar juntament amb l’aleshores rector de la UB, Antoni Ca­ par­rós, l’any 98. Ara podrà reprendre projectes com aquest? La veritat és que ara em trobo que una part de les inquie­ tuds d’aquella època mig ca­­ talana mig romana es van materialitzant. Aquesta Eu­­ ropa no sé si és tan pròxima com voldríem, però sí que és veritat que va tocant vores. I després d’haver solucionat els drames que van provocar dues guerres mundials, la pugna entre França i Ale­ manya i la relació Est-Oest, ara es pot començar a preocupar del Mediterrani. Com conviu­ ran moros, cristians i jueus? Els temes més a l’Est son de­rivats d’aquest. Què passa entre l’Europa rica del nord i l’Àfrica del sud del Medi­ terrani? Hi haurà la necessitat Dos anys i mig amb el President Josep Bargalló Jo no coneixia el president Maragall fins que vaig prendre possessió del càrrec de conseller d’Ensenyament, aquell desembre de 2003. Per dir la veritat, el coneixia de lluny. Maria Aurèlia Capmany me n’havia parlat desenes de vegades i, després, havia compartit amb ell escó al Parlament, però des de la distància de president del Grup Socialista, ell, i portaveu adjunt del Grup d’Esquerra Republicana, jo. Podria dir, doncs, que el primer contacte realment personal que vaig tenir amb Pasqual Maragall va ser la nit abans de fer-se oficial el nou Govern de la Generalitat, ell ja president, quan, sopant amb la meva dona i un parell d’amics, em � va trucar al mòbil per comentar el que ens venia a sobre. I, a partir d’aquella trucada, una relació intensa, especialment quan, a partir de mitjan febrer de 2004, vaig passar a ser conseller en cap –conseller primer, més endavant– i de la Presidència. Dinàvem junts cada dilluns, ens vèiem gairebé cada dia al seu despatx o en algun acte, teníem la reunió de Govern cada dimarts, convivíem a Palau... I sumàvem esforços per aconseguir d’aplicar les polítiques progressistes i catalanistes que conformaven el programa de Govern i, també, plantejàvem les nostres discrepàncies. Ens unia la voluntat de construir un país millor i més lliure i ens separava la nostra pertinença a partits diferents, generacions diferents, formacions culturals diferents, territoris diferents... Per damunt de tot, però, ens va anar unint el que va acabar sent una sincera amistat, malgrat les dificultats, des del meu més absolut respecte a la seva personalitat i a la seva figura institucional. Pasqual Maragall, el president Maragall, és una persona que es fa estimar, així, en la coneixença directa. No pas pel seu ordre metòdic, de segur. Sí per com és, humà i entranyable. Diria que, amb alguns anys més, encara l’hauria tornat independentista. d’una política del Mediterrani, en l’àmbit de la seguretat, de l’economia, de les migracions, però també pel que fa al saber, al coneixement, i per tant a les universitats. Acabo d’assistir a la Reunió de les Universitats del Mediterrani, a Reus. Crec que tothom entén que és hora de desnacionalit­ zar les universitats i fer-les més competitives. Si li sembla, canviem una mica de línia i parlem d’ac­ tualitat política. El desenvolupament de la seva gran aposta com a president de la Generalitat, l’Estatut... Ara és quan comencem a par­ lar del passat...(riu) ...i del present, perquè sembla que l’Estatut està trobant obstacles (l’en­tre­vista té lloc el mateix dia que el jutge recusat pel PP anuncia que no dimiteix i, per tant, el Tribunal Cons­titucional queda en majoria antiestatut). Vostè creu que al capdavall passarà com amb els Jocs Olímpics, la seva gran aposta com a alcalde, que en un primer moment tam­ bé van rebre importants crítiques i oposicions però que, finalment, han aportat grans rèdits a la ciutat. Està bé el paral·lelisme, no l’havia fet mai ningú però no està malament. En realitat, ara tothom recorda els Jocs Olímpics com una cosa fan­ tàstica, però de fet van co­­ mençar enmig d’un drama. El �entrevista dia que es va anunciar el pro­ jecte, al maig de l’any 1981, el dia de les Fuerzas Armadas, molt poc després del cop d’estat del 23-F, els Jocs Olímpics de Barcelona eren un projecte en el qual molta gent no creia. De fet, fins a l’any 86 en què ens en van fer l’adjudicació, a Lausana, el procés va ser problemàtic. Ara, en el tema de l’Estatut hi ha una cosa que ningú no esperava: el procés, que va ser en alguns moments dramàtic, que ha superat tot tipus de dificultats, es troba en una situació impensable, en què sembla com si hi hagués la possibilitat que l’Estatut no s’aprovi. La veritat és que això estava fora de càlcul. Sin­ce­ rament, jo no m’ho pensava. Ni el PP tampoc! Segur que al PP no es pensaven tenir tant de ressò. No és que hagin tin­ gut èxit, però sí és veritat que les coses s’han complicat. Jo, però, crec que l’Estatut està predestinat a ser aprovat. Perquè si no s’aprova és més problema per a tothom, i un èxit per a molt pocs... S’haurà de trobar una solució. De fet, però, sobre el tema de l’Estatut, jo puc parlar més dels orígens que del final; la meva visió del final no ha existit, perquè no hi he estat. Tot va començar amb unes converses amb Francisco Rubio Llorente, la persona a la qual José Luis Rodríguez Zapatero encarrega un estudi de la reforma de la Cons­ti­tució. Les reformes pre­ vistes de la Constitució són el tema de la successió i l’enume­ ració de les comunitats autò­ nomes, que no hi són detalla­ des amb el seu nom. Si més no, a la Constitució s’ha de dir qui­ nes són; i jo crec que a més s’ha dir què són. Les converses amb Rubio Llorente es referien a l’article 2 de la Cons­ti­tució: allà on diu “la nación española”, s’hauria d’afegir entre cometes: “de la qual formen part les nacionalitats històriques de Catalunya, Eus­kadi i Galícia”. Aquestes reformes són bàsi­ ques, i algun dia s’hauran de fer. A veure, és més important viure que no pas escriure i, per tant, si han de trigar, que tri­ guin però, com a mínim, que se sàpiga que anem cap aquí, per­ què si no prendrem mal. Fa justament un any, la vicepresidenta del Govern espanyol, M. Teresa Fe­rnán­ dez de la Vega, ens negava, en declaracions a aquesta revista, l’existència del fa­ mós “problema català”. Se­ gons deia, el veritable problema és l’oposició... Ah, perquè ella és mig catala­ na! Te casa a Vilanova i la Geltrú! (riu) I ha viscut i treba­ llat molts anys com a jutge a Barcelona. Amb ella havíem discutit temps enrere l’aplica­ ció del principi de proximitat en justícia, que va ser una obsessió per a mi com a alcal­ de. La insolència dels oficials i la lentitud dels jutges ja era una obsessió per a Hamlet. Però vostè què en pensa? Existeix aquest problema català, qui el té, a qui perjudica, a qui beneficia? El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol! El problema és que Espanya té regions i té nacio­ nalitats. Això també li passa al Canadà, i bé que troben soluci­ ons més sofisticades. Amb una diferència, i és que aquí tot això passa en un escenari que no s’està quiet i que és més La possibilitat que l’Estatut no s’aprovi estava fora de càlcul � �entrevista Inclonable Dr. Josep M. Reniu Professor de Ciència Política i de l’Administració Parlar de Pasqual Maragall és, certament, fer referència a una de les personalitats polítiques més influents i significatives de la història democràtica recent del nostre país. Tal com succeeix amb d’altres coetanis seus, la seva activitat pública ha mantingut una curiosa relació amb la seva peculiar personalitat, fins al punt que les maragallades han esdevingut una categoria pròpia dins la política catalana. Ha estat precisament aquest estil fresc, sovint desenfadat i una mica de la conya, el que li ha atorgat un carisma que l’ha convertit en un dels escassos polítics conegut i reconegut a bastament. Polític des del primer moment, ha exercit les dues magistratures més rellevants al país: l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la Generalitat. Totes dues sota una mateixa característica: el lideratge d’una coalició de govern que, això no obstant, ha viscut dinàmiques ben diferenciades. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall en fou el cap indiscutit durant quinze anys, en els quals gairebé no va haver d’afrontar cap limitació al seu poder. A la Generalitat de l’alternança política, l’escenari fou radicalment diferent: les exigències de coprotagonisme del socis de govern, així com les dificultats per fer encaixar les dinàmiques polítiques del municipalisme en la gestió de la complexitat de l’autogovern van anar minant el seu lideratge dins i fora del Govern. Tot i això, el balanç d’aquest quart de segle de política maragalliana és senzillament irrepetible: els Jocs Olímpics i l’espectacular transformació de la ciutat i, d’altra banda, l’elaboració i aprovació del nou Estatut de Catalunya. Un personatge i una trajectòria que són, sincerament, inclonables. gran. I aquest escenari més gran es diu Europa, la nova pàtria. Jo, a més, com econo­ mista, hi crec molt en això de les economies d’escala. Això no vol dir que no hi hagi una Suïssa, que no hi hagi gent que s’especialitzi tant i ho faci tan bé que continuï existint com a país, però el que hi ha al món ara què és? Els Estats Units, la Xina, l’Índia, la Unió Europea... Són les grans unitats, les que tenen moneda i exèrcit. Sap què vull dir? Ha modificat la seva etapa de president de la Ge­ne­ra­ litat la percepció que tenia de l’encaix Catalunya/Es­ panya? Abans hi havia allò de “uste­ des son un poco raritos”, una mica diferents, i per tant els suportem. I Catalunya a això responia, “ustedes son un po­­ co mangantes, pero también les soportamos”. És a dir, som L’ascens del catalanisme dins la governació espanyola s’estronca sempre en poc temps diferents i ens suportem mú­­ tuament, però no pretenem solucionar-ho. Aquest “pacte” té uns costos, i si no que ho expliqui Narcís Serra, que va arribar a vicepresident del Govern espanyol però va cau­ re aviat, en part per la pres­ sió del nacionalisme català. La línia d’ascens del catala­ nisme dins la governació espanyola, que culmina amb Pi i Margall durant la Primera República, 1871, i amb Narcís Serra després, el 1991, s’es­ tronca sempre en poc temps. De manera que això no pro­ gressa i l’únic que continua havent-hi és la “conllevancia”. Amb l’escenari ZapateroMaragall va semblar que podíem trobar la fórmula... canònica, la fórmula consti­ tucional, estatutària. Però som on som. Aturats. Quina ha estat la raó de ser dels governs de coalició del tripartit i de l’actual govern d’entesa? � �entrevista I ja que hi som... Què acostuma a portar a les butxaques? L’agenda i el mocador. Quin és el seu tret més “català”? La ironia. Quin itinerari ens proposaria el Maragall ciutadà, no l’alcalde, per passejar per Barcelona? Agafar els ferrocarrils des de Sant Gervasi, baixar a plaça Catalunya i cap avall fins a la plaça Sant Jaume, el meu camí diari durant molts anys. Amb ulls de polític, a quin país ens aconsellaria “enfocar”? A Espanya. Hi estan passant moltes coses ara, a Espanya. I si no sempre ens quedarà Roma, Itàlia. És mostrar que Catalunya és una nació ideològicament plural, més complexa, més moderna, més interessant. Els partits polítics ho han d’en­ tendre. He vist moviments a Iniciativa i a ERC en aquest sentit... Pel que fa al PSC, cal­ dria veure si en el futur al Congrés hi haurà un grup parlamentari de socialisme català, perquè si no hi és serà prova que no solament Espanya sinó el socialisme català i l’espanyol tampoc no han entès el que hi ha en joc. Amb l’experiència de líder polític i de governant, quina opinió li mereixen les llistes obertes? Jo en sóc partidari, però els partits lògicament no tant. En aquest tema, crec que la di­ mensió de l’escenari polític pot influir en el com. A veure: quins seran els partits euro­ peus d’aquí a deu anys? Ara n’hi ha un de conservador, que és el PP, però... Duran Lleida serà al PP?, Con­ver­gència serà al PP? A una mida molt gran correspon un tipus de partit diferent. Aquí hi ha la demo­ cràcia cristiana, els comunis­ tes, els liberals... Què hi ha a Amèrica del Nord, que és molt gran? Dos partits, el De­­mò­ crata i el Republicà. Com són aquests partits? D’àmplies fronteres! Que hi haurà aquí? El Partit Demo­cràtic d’Europa i el Partit Popular. Aquesta primavera tindran lloc les eleccions franceses amb Ségolène Royal com un dels candidats. Cone­guda al país veí com la “zapatera”, també se li poden trobar similituds amb vos­tè: és una líder carismàtica que desperta polèmica, de vegades fins i tot al seu pro­pi entorn polític. Què en pensa, d’aquesta nova figura política de l’esquerra europea? La relació Ségolène-Maragall potser ve del fet que va ser aquí, a Tarragona, en el nostre congrés socialista, i va dir que se sentia pròxima al Me­­di­ terrani i a Maragall. Penso que la Ségolène té possibilitats reals. A França hi ha, i hi ha hagut, gent molt considerable, com Jospin, que va tenir mala sort –una persona que admi­ ro– i l’amic Manuel Valls, alcal­ de d’Evry, fill del pintor Xavier Valls. Bé, a la Ségolène li desit­ jo tota la sort del món. Diuen que quan es va plantejar d’entrar en la política activa, deixar d’estudiar, d’anar al cinema i al teatre, li feia molta mandra. Les seves, diguem-ne, “vel·leï­ tats intel·lectuals” han afec­­tat la seva trajectòria, la seva imatge política? Per definició, un intel·lectual ha de ser lliure, mentre que un polític està sotmès a la “cotilla” del partit, del govern, de l’opinió pública... Home, al cine hi pot anar tot­ hom! Tot i que de vegades vas al cinema i en surts amb la cua entre cames. Heu vist El laberinto del fauno? Són dues històries que no tenen res a veure, una sobre el maquis de l’any 40 i un guàrdia civil, i una altra sobre una nena que contacta amb una mena de monstre benefactor. Crec que la gent que hi va no entén gaire res! Segons la pel·lícula, els republicans eren unes àni­ mes de Déu i els altres uns malparits, cadascun, no el col· lectiu!, tots i cadascun d’ells! És d’una ingenuïtat que em va deixar fumut. Quan érem petits, a Tona, amb altres nanos, tiràvem pedres als rodamons que passaven al crit de “maquis! maquis!” En­­ cara tinc gravades a la memò­ ria les primeres escenes de violència de la meva vida. I ara, després de tants anys... tornar a veure aquest simplis­ me, però invertit... A vostè, que ha viscut de manera domèstica i quotidiana la història política i cultural d’aquest país (la seva família té un pes destacat en les societats barcelonina i catalana en general), fins a quin � �entrevista “Amb l’aeroport ens juguem les faves!” L’entrevista ja ha acabat i no es pot estar de dir: “No m’heu preguntat per AENA”. És evident que hi dirà la seva, i la seva és: “Amb l’aeroport ens juguem les faves! Per ser referent mundial en coneixement –diu–, l’aeroport és important. Quan una multinacional ha de prendre la decisió d’establir-se a Espanya, sabeu on perd Barcelona? En les comunicacions.” I per a tot té un exemple. “Fa anys, quan American Telegraph and Telephone (AT&T) estudiava d’establir-se a Espanya, els vaig insistir que consideressin l’opció de Barcelona. Mesos més tard, quan ja no hi pensava, vaig rebre el següent telegrama de l’ambaixador americà, Tom Enders: “Han decidit anar a Madrid. Raó principal: inexistència de vol non-stop Barcelona-Nova York.” punt l’afec­ta la transcendència, fins a quin punt s’arriba a plantejar, si és que mai ho ha fet, que el seu nom, la seva figura i el seu paper polític queden lligats a la història del país? No hi ha ningú a qui no li agradi que l’estimin. Te n’ado­ nes amb el canvi espectacular que és viure fora. No et coneix ningú i tens una mena de sensació de solitud i de lliber­ tat extrema, ningú no et diu absolutament res. Però retro­ bes l’afecte dels qui t’estimen i t’estimes de debò. En canvi aquí vas pel carrer i tothom et saluda. Què m’agrada més? La veritat és que a tots ens agra­ da anar canviant! (riu) Però la rellevància pública te un preu: a mi m’han dit de tot caminant pel carrer en un Entre Catalunya i Espanya l’únic que continua és la conllevància 10 barri de dretes amb el meu fill que tenia 6 anys i us asseguro que em vaig plantejar si tot plegat pagava la pena. Parlant de la relació entre la vida privada i la vida pública, els beneficis són importants, però els costos... Els Jocs Olím­ pics van ser un bon exemple d’equilibri entre beneficis públics i costos personals. Barcelona era una ciutat artifi­ cial, poc preparada, sempre que s’hi havien fet coses era per a ocasions molt concretes, les exposicions, per exemple, i d’una manera temporal i escadussera. I la gent aprofita­ va aquests entrebancs, com els de la inauguració de l’Esta­ di, per exemple, quan es va inundar, per manifestar el seu enuig. Tant el Palau Nacional com l’Estadi havien estat cons­ truïts directament sobre el terra, sense fonaments. Hi va haver problemes a la façana de l’estadi i a la claraboia de la sala oval del Palau, que amenaçava d’ensorrar-se. De fet, en uns premis literaris d’Òmnium Cultural havien caigut trossos del sostre sobre la sala. Vam anar a buscar arquitectes i enginyers (Mar­ garit i Buxadé) que van con­ cloure que si s’encerclava la cúpula o claraboia de la sala oval amb una sivella d’estruc­ tura metàl·lica quedaria sub­ jecta i no hi hauria més sor­ preses desagradables. Al mateix temps, es va encarre­ gar el pilotatge de l’edifici i ara és l’únic del món que ha incorporat els fonaments des­ prés de construït! Us dic tot això perquè la combinació de responsabilitats públiques i vivències personals té tota mena de registres. Què ocupa ara el seu interès professional i personal? La política euromediterrània. Sembla que al mes de maig es decidirà si es dóna una empenta a la política eurome­ diterrània, també anomenada Procés Barcelona, producte de les conferències de Bar­ celona cada deu anys. La pri­ mera, l’any 2005, va a ser un èxit: àrabs, cristians i jueus es van parlar i entendre per pri­ mer cop des de 1492. Però el més calent és a l’aigüera. Mentre tot això es decideix a Europa, la meva oficina d’ex­ president ja està en marxa amb un petit equip molt sòlid. A banda d’això, tinc contactes amb universitats i empreses. Tracto d’ajudar, com sempre, al llançament de noves iniciati­ ves. Un dels projectes mes reei­ xits a Catalunya en els darrers vint anys ha estat el llançament d’Iniciatives, SA i la posterior de Catalana de Capital Risc. Si puc ajudar, ho faré. Hi ha un cara­ mull d’empreses noves, algu­ nes llençades per universitats com la Rovira i Virgili i la UB, que me­­reixen suport. Per acabar, ens pot ara respondre la pregunta que fa uns mesos li feia la periodista Mont­serrat Besses i que, segons va dir, estaria en condicions de respondre més endavant: què ha après al despatx de la Generalitat? El preu de l’ambició... De quina ambició, de la pròpia o la d’altres? Quan dieu la d’altres a què us referiu? al govern? al partit? a d’altres partits? No ho sé, a d’altres, … Parlava de la meva... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a La Universitat Source A related resource from which the described resource is derived La Universitat: revista de la Universitat de Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Colominas, Ester Quintana, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Universitats Universitat de Barcelona Economia Catalunya Expresident Espanya Estatut Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1546/0000001580.pdf df6637fafd8709d0c1bec947696f6ecc PDF Text Text Entrevista a Pasqual Maragall Joan Tàpia / Periodista En el recent discurs de moció de censura, vostè va afirmar que es considerava partidari d’una intervenció sense complexos del catalanisme a Espanya. De fet, existeix una llarga tradició catalanista intervencionista comuna a Cambó, durant la monarquia d’Alfons XIII, i a l’ERC de Macià i Companys durant la II República. En aquest sentit la posició de Pujol –no participar en els governs de Madrid i negociar després amb el Govern espanyol contrapartides a canvi de suport parlamentari– implica una certa ruptura amb l’actitud històrica dels catalanismes majoritaris ja fossin de la Lliga o d’Esquerra. El que vostè diu és cert, però també és veritat que a l’intervencionisme de Cambó a Espanya el va seguir la dictadura de Primo de Rivera i, després del d’ERC, la guerra civil. I després quaranta anys de dictadura de Franco que van ser terriblement negatius per a Catalunya. Per això l’escepticisme de Pujol, i de la majoria de CDC, respecte a la participació en el Govern de Madrid, podia tenir una certa justificació fa uns anys. Però ara, després que la democràcia espanyola porti més de vint anys de funcionament, i en l’etapa més llarga de l’autonomia de Catalunya de la història moderna, aquest escepticisme em sembla un dret que ja ha caducat. A més, el discurs de Pujol que equipara o no distingeix entre l’Espanya federal i confiada en les autonomies, que promou el PSOE, i l’Espanya del PP em sembla un discurs equivocat i ple de trampes. CDC, però, també pot argumentar que si l’intervencionisme del període republicà va portar a la guerra civil, el del PSC en els governs de González va deixar moltes plomes com ara, per exemple, el suport a la LOAPA i l’anul·lació d’aquesta llei per part del Tribunal Constitucional. És cert. Però és que després del cop d’Estat del 81 vam viure una situació molt complexa que no va acabar fins que Narcís Serra, com a ministre de Defensa, va aconseguir quelcom sense precedents en la història espanyola i que crec que també és un gran triomf del catalanisme: la neutralització política de l’Exèrcit. Negar-li aquesta fita al catalanisme del PSC és una prova més de la mirada de curta volada i d’una certa misèria política del nacionalisme conservador. Fixem-nos també cap a on ens ha portat el nacionalisme de Pujol que no vol implicar-se en la governació de l’Estat: a una situació kafkiana en què la pervivència del govern nacionalista català depèn cada dia dels vots d’un partit nacionalista espanyol. D’altra banda, que l’intervencionisme «ingenu» del PSC no aconsegueixi la totalitat dels seus objectius té disculpes. Però que els nacionalistes que es qualifiquen de realistes i desconfiats respecte a Madrid –els que diuen que estan blindats perquè �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 tenen els seus centres de decisió a Catalunya– acabin depenent d’un partit nacionalista espanyol em sembla molt més greu. Alguns observadors assenyalen que fins fa pocs anys Catalunya podia perdre les batalles polítiques però tenia un consol: era indiscutiblement la societat més europea d’Espanya. Avui les coses són diferents perquè la democràcia ha transformat Espanya i hi ha regions o CC. AA., com ara Madrid, que ja són tant o més europees que Catalunya. Així, a la frustració sobre l’autonomia se li uneix el fet que Catalunya ja no és l’avançada europea a la península. Que la democràcia espanyola hagi generat progrés econòmic i que, com a conseqüència, altres regions i CC. AA. s’hagin europeïtzat no és una mala cosa, tot el contrari. La idea de Catalunya com a illa europea dins d’una Espanya endarrerida no em sembla gens atractiva sinó molt perillosa. L’europeïtzació d’Espanya, el sorgiment d’una Espanya dotada d’un sistema polític similar al d’Europa i amb molts menys atavismes, és molt encoratjadora. D’altra banda potser hauríem de matisar més. Per exemple, respecte a Madrid potser seria més correcte dir que s’ha «americanitzat» més ràpidament que Catalunya. Alguns catalanistes es fixen en que Catalunya no ha aconseguit lliurar-se de la dependència de la política espanyola. Vostès depenen del PSOE, i CDC ha acabat presonera del PP d’Aznar. No sembla un panorama suggestiu. Voldria fer una distinció que em sembla irrefutable. La política de CDC ha portat a que el govern de Catalunya, el seu govern, depengui d’un partit nacionalista espanyol, que és també el que conforma el govern de Madrid. Nosaltres no dependrem mai d’un partit espanyol per governar Catalunya. El que sí és cert és que estem condicionats per la nostra capacitat per influir i «contaminar» el progressisme liberal, i el socialisme de més enllà de l’Ebre, amb les nostres concepcions polítiques que sempre han estat de més confiança en la societat i de menys fe en l’Estat: una idea més llibertària o liberal del socialismo que va indissolublement unida a l’autogovern. És una situació molt diferent del que passa amb el nacionalisme identitari, que per definició no pot «contaminar» o «fecundar» un altre nacionalisme identitari de signe oposat. Però vostè ha d’admetre que hi ha desconfiança en el moviment catalanista sobre l’actitud del PSOE respecte a l’autonomia de les nacionalitats històriques. Alguns articulistes sostenen que per vèncer aquesta desconfiança seria necessari que el PSOE es comprometés a recolzar la reforma de l’Estatut de Catalunya que sortís de la majoria qualificada, tres cinquenes parts, que es necessita al Parlament i que hauria de comptar, per tant, amb el suport del PSC. Que algú es comprometi a ulls clucs a recolzar el que acordi el Parlament és quelcom que lògicament no és fàcil. Ara es tracta que els petits problemes, o els problemes de protagonisme en el comandament, no ens impedeixin avançar cap a la concepció més comuna possible de l’Espanya plural, que és la que el PP no accepta. 2 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 El PSC està completament compromès en aconseguir que el PSOE sostingui la reforma de l’Estatut que sorgeixi d’un compromís o pacte de les diverses forces polítiques catalanes. Però aconseguir aquest recolzament a la reforma de l’Estatut exigeix no demanar actes de fe, sinó confiar en la nostra capacitat –la del PSC i la dels partits democràtics catalans– de convèncer. Avançar en l’autonomia exigeix convèncer. No hi ha cap altra via perquè nosaltres –els catalans– no podem, ni volem, imposar. I ningú no ha d’imposar. La raó de l’èxit de la Constitució del 78 és que va ser fruit d’un pacte molt ampli que anava des d’antics franquistes, el centre i la dreta democràtics, els socialistes i els comunistes fins a una part molt important del nacionalisme (CDC la va votar i el PNV va estar-ne a punt). I la clau és que la Constitució del 78 parla clarament d’autonomia de les regions, però també de les nacionalitats històriques. El que succeeix és que no defineix les nacionalitats històriques ni les regions, perquè en aquell moment no existien, estaven per crear. Però vostè també defensa la conveniència de la reforma de la Constitució. No comparteixo la idea que les constitucions no s’han de reformar. Cal adaptarles quan és convenient i les constitucions més perdurables, com ara la dels Estats Units d’Amèrica, s’han reformat en moltes ocasions. La Constitució espanyola ja té més de vint anys i és obvi que cal reformar-la en diversos punts. El primer és indiscutiblement el Senat, que ha de convertir-se en una autèntica cambra territorial o de les nacionalitats, amb presència dels presidents de les CC. AA. El segon punt seria ordenar i garantir la presència de les CC. AA. en el marc de la Unió Europea, especialment en aquells temes sobre els que tenen competències exclusives. I per últim es tractaria de permetre la configuració de l’autogovern de Catalunya d’acord amb les seves tradicions històriques, que no són la de quatre divisions provincials. Hem d’anar cap a una configuració de Catalunya en set demarcacions o vegueries. La reforma constitucional ha de superar l’ambigüitat del text del 78. I per a mi està clar que hi ha una Espanya confiada, oberta, que mira cap endavant i que vol avançar tant en el camp de l’autonomia de les nacionalitats i regions com en el de la redistribució de la riquesa, que crec que encarna el socialisme de Rodríguez Zapatero. Però hi ha una altra Espanya, bàsicament la d’Aznar –i no simplificaria posant al mateix sac a tot el PP–, que és profundament desconfiada, conservadora i al·lèrgica a les innovacions. La meva sorpresa és que una gran part del catalanisme, el conservador de Pujol però també el de gent més progressista com ara Campuzano, s’està quedant ja no compromesa amb Aznar, sinó presonera de la seva concepció reaccionària de la democràcia. Però el PSOE li ha fet rectificar, a vostè i al PSC, bona part dels seus plantejaments. Que vostè formuli així la pregunta indica la capacitat de control mediàtic del «pujolisme». Miri, els aliats del PP del senyor Pujol afirmen contínuament que no s’ha de reformar la Constitució. Pitjor encara: la utilitzen com una maça contra les reivindicacions nacionalistes, especialment a Euzkadi. En aquest context, el PSOE de Zapatero –per la convicció de molts, però també per la capacitat de convenciment del 3 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 PSC i dels mallorquins d’Antich o els aragonesos d’Iglesias– arriba a la conclusió que cal caminar cap a una Espanya federal i que cal canviar el títol III de la Constitució que fa referència al Senat, cosa que pot tenir grans conseqüències. Lectura dels mitjans afins a Convergència d’aquest prometedor procés: el PSOE rebaixa les pretensions de Maragall. Home, jo li reconeixeré que la meva ambició i la del PSC no queda del tot acomplida, però que els escolanets del PP com ara Artur Mas, que cada dia ha de pidolar els seus vots abans d’anar al Parlament, menyspreïn la reforma constitucional que promou el PSOE em sembla grotesc. Ens trobem davant d’un nacionalisme que a estones es defineix radical, i que prefereix el martell dels heretges d’Aznar a la reforma constitucional de Zapatero. No em sorprèn que molts militants de CDC estiguin confusos. Però vostè ha d’admetre que els socialistes bascos tampoc es desmarquen massa de les concepcions del PP. I el PSOE ha firmat un pacte antiterrorista amb el PP que a la pràctica ha exclòs els nacionalistes i fins i tot IU. És cert, però és que a Euzkadi passa una cosa molt greu. Hi ha un grup terrorista que no respecta els drets humans fonamentals, entre ells el dret a la vida, que es dedica a assassinar regidors i polítics tant del PP com del PSOE. I el risc d’assassinat per conviccions polítiques crea unes lògiques solidaritats. El pacte antiterrorista és fruit d’aquesta trista realitat, però al text del pacte s’hi diu explícitament que totes les opcions són possibles a partir de la Constitució i de la via prevista per modificar-la. És important que el PP hagi firmat aquest punt. Però les tesis dels socialistes bascos menys entusiastes de l’aliança amb el PP i més proclius a l’enteniment amb el PNV, com ara Odón Elorza, són molt minoritàries. Al socialisme basc hi ha diferents percepcions de la realitat, i respecto molt les posicions de l’alcalde de Donostia. Crec que hi ha una realitat humana que és prèvia a l’anàlisi política: els regidors del PP i del PSOE que corren el risc de ser assassinats no han sentit la suficient solidaritat dels alcaldes i regidors del PNV. Tant els hi costava als electes del PNV acompanyar i protegir els electes dels altres partits polítics als que ETA nega els drets fonamentals? Crec que el PNV no ha estat suficientment solidari o generós i que això té conseqüències negatives. Però la majoria de socialistes bascos –no només Odón Elorza– està treballant per superar aquesta situació de bloqueig. Els nacionalistes bascos, encara que superin el 50% dels vots, no poden excloure d’Euskadi l’altre meitat dels bascos. S’ha demostrat pueril intentar avançar en la solució del problema basc amb l’exclusió del principal partit del nacionalisme democràtic. La llei electoral Al discurs de la moció de censura vostè parla, entre d’altres lleis a reformar, d’una llei electoral catalana. Sorprèn que, tanmateix, vint-i-dos anys després de l’aprovació de l’Estatut les eleccions segueixin regint-se a Catalunya per una de les seves disposicions addicionals. Fins i tot sorprèn que els partits de l’oposició no hagin plantejat aquest tema amb més energia i que fins i tot vostè mateix només l’hagi citat de passada en el discurs de la moció de censura. 4 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 Que vint-i-dos anys després el govern de la Generalitat no hagi enviat al Parlament un projecte de llei electoral catalana, que fins i tot Unió ha reclamat en diverses ocasions, indica el seu escàs interès per acomplir amb l’Estatut de Catalunya quan el que aquest indica perjudica els seus interessos a curt termini. La disposició que regeix el sistema electoral català no és una disposició addicional, com diu vostè, sinó una disposició transitòria que només estava legitimada per les eleccions del 80 i que era una condició d’UCD per aprovar l’Estatut. El que passa és que a CiU li ha interessat aquest sistema que converteix el vot d’algunes zones interiors en vots més valuosos que el dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podria concretar quina llei electoral proposaran els socialistes i si aquesta contempla la circumscripció uninominal –cada ciutadà té un diputat elegit directament en el seu districte i no per llista– que d’una forma o una altra està vigent en les grans democràcies europees: Gran Bretanya, França, Alemanya i últimament fins i tot Itàlia? L’Estatut diu que la llei electoral serà proporcional i respectarà els territoris. La Constitució del 78 també fixa el criteri de proporcionalitat per evitar el que succeeix amb el sistema anglès. En aquest model, essent la primera minoria (fins i tot amb menys del 50% dels vots) en el 80% de les circumscripcions i amb un percentatge electoral de posem un 44%, s’obtindria el 80% dels diputats. És un sistema que té avantatges –no oblidem que el parlamentarisme anglès és un dels bressols de la democràcia– perquè fomenta el vincle dels ciutadans amb els seus representants i perquè permet la formació de majories parlamentàries que donen estabilitat governamental. Però és un sistema injust; tot i que la proporcionalitat espanyola corregida, i el mínim provincial de dos diputats, també té inconvenients des del punt de vista de la justícia. Al meu entendre el millor sistema per a Catalunya seria el model alemany, que permet respectar la proporcionalitat amb la combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els districtes estiguin representats. D’aquesta manera s’aconsegueix al mateix temps acomplir amb l’exigència que tots els vots tinguin el mateix valor i amb l’elecció directa del diputat per part de l’elector. Estic segur que la introducció d’aquest sistema a Catalunya dinamitzaria la vida política i s’estendria ràpidament a altres parts d’Espanya. També fomentaria la democràcia participativa, ja que l’actual sistema de llistes tancades atorga un pes excessiu a les cúpules dels partits en la selecció del personal polític. Polítiques socials Una de les majors sorpreses del seu discurs de la moció de censura –i una de les mesures que més repercussió va tenir a la premsa– va ser la seva proposta d’atorgar a les famílies una subvenció de 8.000 pessetes per fill i mes durant divuit anys, que es podria capitalitzar en els tres primers anys transformant-se llavors en una subvenció de 40.000 mensuals. El Conseller en Cap, Artur Mas, li va contestar donantli la benvinguda a les polítiques d’ajuda a la família que CiU defensa des de fa anys. 5 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 La política que proposem no prové de la ideologia de suport a la família tradicional a que es refereix Artur Mas. Les coses han canviat. La prova és que Pujol porta vint anys al govern i ha fet molts discursos sobre la família i la natalitat, però no ha adoptat cap mesura que faciliti que les parelles joves puguin tenir fills sense que la dona hagi de deixar de treballar o s’hagi d’enfrontar a fortes dificultats. Els resultats són a la vista. Però Pujol ha insistit en la necessitat que els catalans tinguin més fills en multitud d’ocasions i fins i tot ha atacat les esquerres pel poc interès mostrat per aquest tema. No es tracta de fer discursos moralistes sinó de proposar mesures. I nosaltres constatem que les parelles joves necessiten avui dos salaris (o com a mínim un i mig) per fer front a les seves despeses i mantenir un nivell de vida digne. Per això la major part de parelles joves catalanes ha optat pel treball de la dona fins al punt que la tasa d’activitat femenina en la franja dels vint-i-cinc als quaranta-cinc anys és similar a l’europea. El que succeeix és que per a moltes dones és molt difícil o impossible treballar i tenir fills. I així les parelles joves han retardat l’arribada dels fills i la tasa de natalitat catalana –fins i tot més que l’espanyola– és la més baixa d’Europa. L’única solució és desenvolupar una política d’ajuda a la família real –no la família d’Aznar i Pujol, en la que els avis tenen cura dels nens i les dones, de la casa i dels avis– que faci compatible el treball de la dona amb tenir fills. I que permeti als jubilats, que cada vegada viuen més anys i tenen altres interessos, no quedar-se limitats a la cura dels seus néts. Per això és necessari premiar la natalitat, incrementar el nombre d’escoles bressol... En resum, invertir en les parelles i les famílies enlloc d’intentar culpabilitzarles amb discursos moralistes. Perquè si no s’arregla aquest tema Catalunya necessitarà un nombre d’immigrants superior a la seva capacitat d’acollida, el que crearia problemes de tota mena. Però vivim en societats en les que inevitablement augmentarà la immigració. Hi ha països sencers que veuen a la televisió com es viu a Europa i creuen l’Estret. El fenomen és imparable i és una conseqüència més de la globalització econòmica. En part sí. L’oferta d’immigrants que volen venir a Catalunya augmentarà. Però la demanda d’immigrants per part de Catalunya, que és inevitable i fins i tot convenient, no ha de ser tan gran que no permeti l’acollida ordenada dels immigrants que necessitem, que han de tenir tots els drets però han de venir de forma legal i pactada. Vull dir-ho de manera clara. La immigració és necessària, però sense control de fluxos i sense papers legals provocarà greus problemes de convivència i de seguretat. Però el que vostè diu té una certa semblança amb el que el PP ha pretès amb la nova llei d’estrangeria. Tot el contrari. El PP fa un discurs molt dur sobre els immigrants que és una negació de la realitat. Aquest discurs pot satisfer les mentalitats conservadores, però 6 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 després no es pot aplicar perquè l’Estat espanyol està demostrant que no té capacitat policial de control de l’Estret, ni capacitat administrativa per retornar els il·legals. La conseqüència és la creació d’una franja de població immigrant a la que no es vol legalitzar, però que no es pot expulsar, a la que es condemna a treballar a l’economia submergida (cosa que afavoreix els sectors empresarials més retrògrads), o a malviure recorrent a la petita delinqüència. Aquesta és la font (a judici de molts ciutadans, que simplifiquen les coses) d’una lamentablement creixent inseguretat ciutadana que a Catalunya és encara més greu, perquè el canvi de model policial (substitució de la Policia Nacional pels Mossos) fa que, almenys a curt termini, estiguin disminuint els efectius policials. En resum, la política d’immigració del PP, que CiU recolza de bon o mal grat, és una política de discurs hiperconservador i de pràctica superpermisiva que, en conviure amb un esforç inversor nul per acollir els immigrants i amb una falta d’efectius policials, pot crear problemes de tot tipus, per exemple la inseguretat ciutadana i la degradació de determinats barris, que tenen causes diferents, com ara la incapacitat governativa per garantir el que per a mi és una obsessió: barris tranquils i escoles dignes. I quina és l’alternativa? Tot el contrari del que es fa. En primer lloc, una llei més oberta i menys hipòcrita que es basi en l’exigència del control de fluxos i de la immigració legal. Després una forta inversió pública en escoles, carrers i policies per evitar la degradació dels barris de la vella immigració (la de les onades d’altres punts d’Espanya), que no poden convertir-se en guetos dels quals hagin de «fugir» els fills dels immigrants de fa quaranta o cinquanta anys. Refusar formalment la immigració, admetre-la a la pràctica i no intervenir l’imprescindible en els barris de les nostres ciutats per acollir els immigrants de forma ordenada –sense que es converteixin en guetos– és d’un cinisme absolut. O sigui, que vostè considera que acollir la immigració exigeix augmentar la despesa pública. És una exigència ineludible. Als barris que es degraden es creen les condicions que permeten l’entrada desordenada d’immigrants. Això pot provocar que antics veïns residents marxin, el que pot degradar encara més el barri. Al final les condicions s’apropen més a les d’un gueto i els preus dels habitatges es desplomen, el que significa un desastre pel barri. El fenomen s’ha donat en part a Can Anglada, de Terrassa, i als Pisos d’en Garcia, de Manlleu, un barri que era l’orgull de la població i on ara els pisos han caigut a dos milions de pessetes, però amb transaccions per menys de la meitat. Quan al 79 vam arribar al poder municipal de Barcelona pensàvem que el descens del preu dels pisos en algun barri podia ajudar a resoldre els greus problemes de l’habitatge, que segueix essent car i de difícil accés pels joves. Ara sabem que estàvem molt equivocats. Quan els preus de l’habitatge es desplomen en els barris difícils és que la gent fuig i el barri ha emprès el camí, de difícil marxa enrera, cap a la degradació. 7 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 I per què creu vostè que el PP fa aquest discurs tan crispat sobre la immigració i després segueix una política laxista i de poc esforç inversor per afrontar amb alguna possibilitat d’èxit aquest fenomen? El PP predica una actitud de rebuig a enfocar la política d’immigració d’acord amb les dades de la realitat, en part perquè creu en una política autoritària. Però crec que no només és el PP sinó tot l’arc de centre-dreta el que creu que la inseguretat i la por de la població a una immigració no controlada els pot ser electoralment rendible. La dreta creu que el sentiment d’inseguretat de la població pot ser una arma electoral que l’afavoreixi. I no només davant la immigració sinó també davant del terrorisme. Quan sorgeixen fenòmens complexes que no són fàcils d’entendre ni d’encarrilar, la dreta creu que la por del ciutadà, propens a somiar amb solucions miracle de llei i ordre, la pot beneficiar. I l’esquerra faria bé en no deixar que per aquest front la dreta penetrés en una part de la seva base social i del seu electorat. No només per raons electorals, sinó per evitar una de les perversions més perilloses de la democràcia: la substitució de les solucions reals per gratificacions psicològiques barates i tot soviet immorals. Europa L’atac terrorista de l’11 de setembre ha tingut i tindrà moltes conseqüències, però voldria que ens centréssim en l’actitud d’Europa, en l’existència d’una certa divergència entre l’actitud dels governs europeus i la de les opinions públiques dels diferents països. I en la incapacitat d’Europa per adoptar una posició única. El recent sopar-reunió a Londres, en el que Blair va convidar el canceller alemany i el president francès a adoptar una actitud comuna, així ho demostra. Poc després també va haver de convidar Berlusconi i Aznar. Després la presidència belga de la UE i Mr. Pesc. I finalment el primer ministre holandès... Hi ha moltes preguntes juntes. La realitat és que la tragèdia va tenir lloc als Estats Unitats i és lògic que els americans tinguin un major protagonisme en aquesta lluita contra el terrorisme. I és lògic i just que Europa sigui solidària amb els Estats Units davant un nou terrorisme que és una greu amenaça per a tot el món. D’altra banda, després de la II Guerra Mundial, i començant per la guerra de Corea, la iniciativa sempre ha sorgit dels Estats Units. I tant l’ONU com els altres països europeus n’han anat a remolc. Ara estem igual que sempre, perquè és cert que les institucions supranacionals europees encara són dèbils. L’asimetria de la reunió de Londres és una conseqüència d’aquesta debilitat. Però això només subratlla la necessitat de donar passos endavant per a la consecució d’una única veu i d’una única política exterior europea. I aquesta política comuna serà necessària perquè els Estats Units, que ara disposen d’un marge de confiança –que per altra banda estan utilitzant, fins avui amb prudència, gràcies al realisme de dirigents com ara Colin Powell–, en el futur hauran de tenir en compte altres opinions, com la de les Nacions Unides o la dels altres països de la gran coalició. I la postura d’Europa que Blair intenta encapçalar pot ajudar a l’obtenció del consens necessari tant a l’ONU com a l’interior de la gran coalició. I quina ha de ser l’actitud europea? 8 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 La meva opinió és que s’ha de reforçar el paper de les Nacions Unides per trobar una fórmula política que permeti estabilitzar l’Afganistan i mantenir l’ordre en aquell país. És una tasca que no correspon als Estats Units, sinó a l’ONU. I aquest paper dels organismes internacionals també ha de ser vàlid per jutjar els terroristes. Bin Laden ha de ser jutjat per un tribunal penal internacional. Em temo que Bush se l’estimi més mort que viu. Si el món no fa justícia, després estarem pitjor que abans. En segon lloc, el manteniment de la coalició internacional exigeix abordar definitivament la creació d’un Estat palestí que pugui conviure amb Israel. L’administració Bush està començant a modificar en un sentit positiu la seva política dels primers mesos de desentendre’s del conflicte. Però Europa pot i ha d’ajudar a resoldre l’etern conflicte d’Orient Mitjà. La justícia penal internacional, a més, haurà d’avançar i Europa té unes posicions més interessants que Estats Units. Lluitar contra el terrorisme exigirà passes endavant en la justícia econòmica internacional, i no em refereixo ara a la igualació de les rendes dels diferents països –que també–, sinó a la lluita per immobilitzar el capital i la xarxa del terrorisme que sovint està lligada al blanqueig de diner, a la venda d’armes, al tràfic d’immigrants, al tràfic internacional d’estupefaents i als paradisos fiscals. La lluita contra el terrorisme exigirà una acció internacional judicial repressora. I en aquest tema, Europa té plantejaments diferents als dels Estats Units. És possible avançar en la cooperació internacional fins i tot sense els Estats Units, com ho demostra la recent reunió de Marràqueix sobre el clima que ha confirmat les conclusions de Kyoto. Estats Units ha estat el país víctima del brutal atac terrorista de l’11 de setembre i té dret a reaccionar i actuar durant un cert temps, com a subsidiari de l’ONU, per capturar els terroristes. Però és un dret imperfecte i limitat en el temps que afortunadament està exercint de forma no del tot incorrecta. Amb tot, el més important és no caure en la temptació de pensar i d’actuar com si ens trobéssim davant d’un conflicte de civilitzacions. No és així: estem davant d’un atac brutal als drets humans més fonamentals. I aquests no es poden vulnerar en la resposta, ni posar-los en perill, més enllà del que l’ONU decideixi, perquè ella és l’única amb dret a decidir sobre aquesta matèria a nivell mundial. En l’àmbit econòmic tampoc sembla que Europa tingui grans èxits. L’euro no aconsegueix remuntar enfront del dòlar, tot i l’actual situació americana, i el Banc Central Europeu sembla menys decidit a intervenir que la Reserva Federal americana en la lluita contra la recessió. Crec que Europa està molt més marcada per les horroroses conseqüències econòmiques i polítiques de la inflació dels anys trenta a Alemanya i Àustria que els Estats Units, que no han sofert mai una patologia tan negativa de la inflació. Per això la Reserva Federal és més decidida a l’hora de baixar els tipus d’interès que el Banc Central Europeu. A més a més, la Reserva Federal té una llarga història i el BCE està donant les seves primeres passes. I el BCE ha de tenir en compte la inclinació alemanya per l’estabilitat de preus, especialment després que Alemanya fes el sacrifici d’enterrar el símbol del seu orgull nacional posterior a la guerra mundial –el marc alemany– per donar a llum la moneda única. Però no dubto que l’euro pujarà. L’any 1971 dubtava entre especialitzar-me en economia monetària internacional o en economia urbana. Contra el que podia esperar, 9 �FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS FRC 3. Tardor 2001 el professor Sardá Dexeus em va recomanar l’economia urbana perquè en el camp monetari ja hi havia molts economistes. I quan li vaig preguntar per les raons de la fortalesa del dòlar enfront les divises europees, em va dir que els tancs russos estaven a trenta-sis hores de Francfort. Europa no podia inspirar en aquell moment la mateixa confiança que els Estats Units. Avui el perill no són els tancs russos, sinó el terrorisme kamikaze. I aquest ha demostrat que pot actuar als Estats Units. Entrevista realitzada el novembre de 2001. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a Pasqual Maragall per Joan Tàpia Source A related resource from which the described resource is derived FRC: Revista de debat polític Description An account of the resource n.3 tardor 2001. 10p. Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Tàpia, Joan Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Moció de censura Catalunya Oposició Model social Acció política Immigració Europa Constitució Espanya Catalanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1652/0000001055.pdf aed429a3b6dcab39388b31d3b2686526 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista al Diari de Girona Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pagès i Cassú, David Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Empordà Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes