115 10 5250 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/919/0000000898.pdf a265a08442f9cb6466b598922e7a52af PDF Text Text SEMINARIO “EUROPA EN LA ENCRUCIJADA: EL NUEVO TRATADO DE LA UNIÓN” Pasqual Maragall Fundación Sabino Arana, Bilbao 20 de noviembre 2007 Muchas gracias querido amigo (a Txema Montero). Estoy un poco abrumado por tus elogiosas palabras. Os agradezco vuestra invitación y vuestra cortesía de siempre. Compartimos el aprecio y la comprensión, aunque también la diferencia, pero en todo caso, compartimos un conjunto de intereses y, en mi caso particular, también la comunidad de origen. Ustedes saben que mi madre nació, un poco por casualidad, en Bilbao. Recuerdo que cuando éramos chiquitos en casa los primos Maragall hicimos un equipo de fútbol que llevaba como nombre las iniciales de los primos que formábamos lo formábamos: GIPAPERSA (Ginés, Pascual, Pedro, Ernesto y Santiago). El equipo llevaba los colores rojo y blanco. Éramos del Barça pero nuestro segundo equipo siempre era el Athletic de Bilbao. Y si me preguntan aún les podría recitar la alineación… Anécdotas a parte, existen diferencias entre Cataluña y Euskadi pero al mismo tiempo hay afinidad de intereses. Muchas diferencias, pero también muchos intereses comunes. Juntos formamos parte de una España plural que si no sabe entendernos y no sabemos entenderla como una pluralidad no va a funcionar. Además, sin embargo, nos encontramos bajo el paraguas, como aquí se ha mencionado, protector de una Europa en la cual seguramente nos podemos reintegrar de alguna forma, siendo cada uno lo que somos y al mismo tiempo siendo todos juntos. Es un honor estar hoy aquí y poder hablar ante ustedes. 1 �No quiero irme de Euskadi sin visitar el lugar donde descansa un amigo, José Bergamín. Un hombre de origen andaluz, madrileño cien por cien, republicano, muy español, españolísimo, pero que antes de morir decidió trasladarse aquí. Esa generación republicana se daba cuenta de que al volver del exilio - él del Uruguay y Arturo Soria de Chile- no se encontraban a gusto y prefirieron morir fuera de la capital. Es algo tremendo, porque era su ciudad, el lugar donde había vivido y el lugar que quería. Yo he estado en casa de Bergamín, frente al Palacio Real, una buhardilla chiquitina, y recuerdo que me decía: "Me gusta mucho este palacio, sobre todo porque el bichito no está dentro", porque él era republicano a matar, al mismo tiempo que católico. Le preguntaban si era comunista y Bergamín respondía: "Yo comunista hasta la muerte, pero ni un paso más". Hecho este obligado homenaje a Bergamín, decirles que no deja de maravillarme el cambio que ha dado en positivo esta ciudad en las últimas dos décadas, con el Guggenheim como estandarte que nos peleamos Barcelona y Bilbao para ver quién se lo llevaba-, y la envidia que me produce en muchos sentidos. A mí y a muchas ciudades europeas. Estamos aquí para debatir sobre el nuevo Tratado y sobre el momento en el que se encuentra la Unión. "Europa en la encrucijada", reza la convocatoria. Yo creo que siempre es un buen momento para hablar de Europa, de una Europa que tiene toda la complejidad del mundo, y nunca mejor dicho. Estados Unidos tiene un solo idioma -quizá dos, si contamos el españolpero Europa tiene muchísimas más. Son 30 Estados, pero más naciones. Europa, tan plural y diversa, presenta una gran complejidad de gobierno, con menos eficacia o eficiencia en la intervención internacional, por ejemplo militar, pero con una 2 �mayor capacidad para entender el mundo tal como es, porque se parece más al mundo. Y se lo dice un admirador de los Estados Unidos, he vivido dos años allí. Estados Unidos es, al mismo tiempo que una realidad muy distinta, un polo muy atractivo. Pero Europa está en mejores condiciones que Estados Unidos para entender el mundo. No sé si de arreglarlo, porque para poder hacerlo probablemente habría que tener los instrumentos que tiene Estados Unidos y hacerlo más de acuerdo con Naciones Unidas. Recuerdo cómo Javier Solana trataba, desde su posición en la Unión Europea, de encontrar soluciones para los problemas europeos y los problemas internacionales. En una ocasión me dijo que buscaba a alguien que pudiera ir a Mostar y reconvenir y juntar las partes separadas. Yo le dije: tengo la persona, un alcalde, Ricard Pérez Casado, ex alcalde Valencia. Allí fue y resolvió ese tema. Realmente, allí se solucionaron cosas que parecían imposibles de solucionar. Pero la realidad nos dice que Europa ha podido resolver algunos asuntos pero no ha sido capaz de instaurar una justicia. ¿Quién ha juzgado a los criminales precisamente de ese mismo escenario del que estaba hablando? No ha sido Europa. Europa no ha tenido un Tribunal capaz de juzgar penalmente a personas que habían cometido delitos contra la Humanidad, en Bosnia por ejemplo. Barcelona se hermanó con Sarajevo. Convertimos la ciudad en el Distrito 11 de Barcelona (10 Distritos más Sarajevo). Kupusovic, el alcalde la ciudad, me llevó una vez a La Haya al juicio de Tadic, responsable de la muerte de muchos bosnios. Un pariente de una de sus víctimas lo había reconocido en una calle de Berlín y le dijo a un policía alemán: "Este señor es un criminal". Y acabó siendo juzgado en La Haya. Pero ese Tribunal no era europeo, 3 �era el Tribunal Penal Internacional (TPI). Kupusovic y yo estuvimos en ese juicio. Yo me pregunto: ¿Por qué Europa, y en definitiva el mundo, no han sido capaces todavía, de juzgar a Karadzic i Mladic? Karadzic no sólo pensaba sino que teorizaba sobre el terror étnico. ¿Y por qué Europa no ha sido capaz de deternerlos? Alguien debe saber dónde están. ¿Cómo puede Europa esperar que el mundo confíe en ella si no es capaz de solucionar sus problemas internos conforme a justicia, teniendo como tiene Tribunales y como tiene posibilidades de hacerlo? No quiero dramatizar la situación -yo soy un optimista empedernido- y creo que Europa tiene todo lo que se tiene que tener para ser una gran potencia mundial. Creo también que efectivamente el Tratado ha sido maltratado. Y creo también -y en eso hago un reconocimiento a personas que son de una procedencia ideológica diferente a la mía- que la actual Presidencia francesa y, por qué no decirlo, la derecha europea, está siendo más efectiva que la izquierda. Puede ser que estos avances no sean definitivos o no sean perfectos, pero se está avanzando más en el proceso constitucional europeo de la mano de Sarkozy que de la mano de otros gobiernos y otras procedencias ideológicas. Lo mismo diría del Proceso Mediterrámeo, que ha quedado un poco varado. El Proceso Euromediterráneo -que empezó con Javier Solana en Barcelona en el año 1995, con gran éxito, y que luego se repitió en 2006 con menos resonancia pero con resultados efectivos y positivos- es un proceso que ha quedado 4 �silenciado y que no tiene protagonistas. Sería positivo que esos Europa los fuera solucionando estos temas. En cuanto al nuevo Tratado me parece bien lo que está haciendo Sarkozy, ya que va más en el sentido que nos interesa a todos. También tengo que reconocer que siendo Timoty Garton Ash un personaje que no es de mi procedencia ideológica, admito que muchas veces acierta. Ha escrito un artículo titulado "La Europa de Babel", en el que afirma que uno de los grandes problemas de la democracia en la Unión Europea es que hablamos y pensamos en muchas lenguas distintas. A mí me gustaría contestarle que, efectivamente, eso nos complica la vida pero nos hace más comprensivos de como es el mundo y por tanto más eficaces. Europa se parece más al mundo que América, como he dicho antes. En este sentido es bueno que Europa vaya asumiendo sus responsabilidades y que lo haga con más eficacia que las potencias que hasta el momento se han ocupado de esos temas. Por último déjenme citar a Georges Stainer, que estuvo el otro día en Barcelona. Tiene una obra deliciosa que tituló "La idea de Europa", que da la medida de una Europa transitable, transitable en el sentido de las migraciones, de los peregrinajes, de las culturas. Creo sinceramente que el Tratado de Lisboa a la mayoría de quienes nos proclamamos europeístas nos parece seguramente insuficiente pero es un paso adelante. Con el Tratado sobre la mesa, desde este mismo europeísmo tenemos casi la obligación de no dejarnos cegar por el optimismo pero de seguir avanzando. "És hora d’anar per feina!" que 5 �decimos en Cataluña, es hora de trabajar para obtener resultados. Es hora de recuperar la ilusión, de dejar de hablar exclusivamente de cuestiones funcionales y de hablar también de las fundacionales, de ver más allá de las instituciones, de pensar en ambiciones y, por encima de actuaciones institucionales, centrar la reflexión y la acción en los ciudadanos, sin los cuales Europa no se hará ni será. Muchas gracias. 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa en la encrucijada: el nuevo tratado de la Unión Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundación Sabino Arana (Bilbao) Abstract A summary of the resource. Participació al seminari “Europa en la encrucijada: el nuevo Tratado de la Unión” de la Fundació Sabino Arana. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2787/19970707_EuropaOcupacio_DebatGrupClaris_PM.pdf 00cd5b6bd8f68447cd47d6edd6601573 PDF Text Text 1 7 de juliol de1997 EUROPA I L'OCUPACIÓ Ponent: PASQUAL MARAGALL I MIRA Empresaris que intervingueren en el debat: Xavier Muñoz, Comissionat de l'Alcaldia per a la Cooperació Empresarial. Josep Almeda, Director General de Mas Lluch; Joan Canals, Conseller Delegat de Pulligan Internacional. Pere Narbona, President de l'Hospital General de Catalunya. Rafel Sunyol, Vicepresident de FECSA. Josep Varias, Gràfiques Varias. Pasqual Maragall: Com a president del Comitè de les Regions, començaré parlant dels pactes de confiança per a la creació d'ocupació de Jacques Santer. Penso que va ser el 14 de juny quan ens van convocar a Roma. A la reunió érem el president del Consell de Ministres, el president de la Comissió, Jacques Santer, que era el qui feia l'oferta, el president del Parlament, que en aquell moment era l'alemany Hànsch, el president del Comitè Econòmic i Social, el president del Comitè de les Regions, que era el Sr. Carles Ferrer Salat, i jo mateix. Davant nostre hi havia empresaris i sindicats. Jacques Santer va fer el llançament del seu programa. La part que em va interessar més va ser la dels pactes territorials per a la creació d'ocupació, perquè és la que nosaltres, com a ciutats i com a regions, podem fer o discutir. La idea, tal com jo la vaig entendre i defenso, és que perquè hi hagi inversió hi ha d'haver confiança, i perquè hi hagi ocupació hi ha d'haver inversió. Es crea confiança quan hi ha consens, una sèrie de valors compartits; quan les persones es fien en el camp del crèdit, de la contractació, de les vendes, de la inversió i del futur polític. La meva interpretació és que els pactes territorials no són només un gest polític de la Comissió i del seu president envers les regions i les ciutats sinó la convicció que en aquest moment hi ha un nou factor que està jugant en la creació o la no creació de confiança: la distància. El que està marcant la política europea i mundial és el fet que les distàncies han canviat. Som en un món global. Aquest fet fa que totes les coses es vegin d'una manera diferent. Al senyor que fabrica corbates, resulta que ara en vénen d'Indonèsia i li ensorren l'empresa perquè allà les fan molt més barates. El mateix en el camp de l'electrònica. i �2 ,/. J '|- Segurament el motor que hi hagut darrere de l'avenç de la Unió Europea ha estat la por a la globalització o la necessitat de reaccionar davant de la globalització. No només des del punt de vista de la globalització econòmica, sinó tamúé des del punt de vista cultural i polític. Quasi diria des del punt de vista militar. • VivMr'5- Lev Aqwesta figura es diu "Mr. Pese". A Europa totes les paraules són noves i difícils d'entendre. "Mr. Pest" vol dir Política Exterior i de Seguretat Comuna, o el^efGerç pilar/Mi ha dos pilars més que són la política monetària i el mercat únic- Els europeus ens adonem que si no tenim una veu en el món, no ens faran cas. Mentre els russos, els americans i els japonesos van amb una sola veu allà on sigui, els europeus, que som quatre-cents milions, no podem anar amb diverses veus. Els estats europeus, que tenen molta reticència a deixar anar competències cap amunt o cap avall, observen que la seva població els demana més unió europea. Concretament, en política exterior. La vergonya que hem passat tots plegats amb Bosnia és considerable. El Sr., Major em va explicar que per a separar tots els fronts a Iugoslàvia necessitem un milió de soldats "perquè es tracta d'una guerra civil que es fa a cada carrer de cada ciutat". Efectivament, hi ha Banja Luka, Mostar, Srebrenica, etc. Pertot arreu hi ha problemes. Probablement, no pots dividir tot això amb un exèrcit convencional. Però després va resultar que era mentida. Amb tres Tomahawk,"quatre passades dels avions de la Navy allò es va acabar. La gent a Europa vol que això no torni a succeir. Per tant, volen tenir més Europa en el camp polític i econòmic. Però al mateix temps està passant que la gent està dient: "Traspassem coses a Europa." Però Europa té un perill. Si deixem anar la mà i ho enviem tot a Brussel·les, al final s'ho faran tot ells i seran molt lluny. Madrid ja és prou lluny. Prou problemes tenim amb aquests 600 km de Madrid: imagineu-vos Brussel·les! Europa ens hauria de garantir que només se'ns endurà allò que estrictament necessitem per a viure millor, però que tota la resta no se l'emportarà. Europa ens hauria de garantir que els estats ens tornen aquelles competències que es poden dur a terme més a prop. Aquesta és l'Europa que tots voldríem, pròxima i al mateix temps suficient i eficaç. El 14 de juny de l'any passat en Romano Prodi em va preguntar: "No hi ha pacte d'ocupació nacional a Espanya, oi?" Li vaig contestar: "Fins ara els sindicats i la patronal no han estat capaços de posar-se d'acord." Prodi va seguir: "Home, clar, com vols que els empresaris catalans es deixin representar pels polítics de Madrid?" 2 �3 Vaig pensar que no només pels polítics de Madrid, sinó també pels empresaris de Madrid. Els empresaris catalans difícilment es deixaran representar en un pacte. Com deia Prodi, el problema rau en el factor distància. Els pactes es fan quan hi ha confiança. Barcelona ha fet el seu pacte d'ocupació, però no n'hem dit 'pacte d'ocupació' perquè l'Estat ha fracassat i la Generalitat encara no l'ha fet. Vam pensar que no ens l'acceptarien. El vam anomenar 'pacte industrial'. El pacte que es va signar a nivell de regió metropolitana és un pacte que involucra poders locals i sindicats, i tracta de les condicions de treball, el cost del transport, el temps de transport, els horaris, els beneficis de caràcter social i el salari indirecte. Les Rondes, per exemple, han representat una millora del salari real dels treballadors. Des del punt de vista dels poders macroeconomies, com a ciutat no hi tenim una incidència. Però des del punt de vista dels poders polítics territorials i locals, hi ha moltes coses a fer. Els governs nacionals tendeixen a pensar que una de les coses que poden fer és ajudar els ajuntaments a generar ocupació. No pas a generar ocupació pública, sinó a crear les condicions per a generar ocupació. Tota política que es faci des de Madrid, Londres o París ha de ser una política monetària o macroeconòmica. No pot ser una política puntillista d'intervenció perquè això fóra un desastre. Recordo el dia que vaig arribar a Buenos Aires i ens va rebre l'Alfonsín. Era l'any 85, el dia que començaven els judicis dels militars. Vaig pensar que, amb el drama que hi tenia, era una consideració rebre l'alcalde de Barcelona i en Ramon Trias Fargas. Sempre miro de no fer les coses de representació com a partit o com a majoria. Ens va rebre. En aquell moment l'economia argentina era un desastre. Hi havia el que en deien "la bicicleta". Cada dia pujaven els preus un 1 o un 2 o un 5%. Hi havia uns multiplicadors automàtics que s'aplicaven amb un absolut desfasament respecte dels salaris i les retribucions. Aquests factors van crear una situació de penúria alimentària. L'Alfonsín, enfonsat a la seva butaca, va tenir força per explicar que havia fet un programa en virtut del qual un milió de caixes de menjar sortien cada dia des del govern per a la gent que passava fam. Vaig tenir la imprudència de preguntar-li quantes caixes arribaven a la seva destinació. L'home es va ofendre, com és lògic. Totes les polítiques macroéconomiques que vulguin arribar al ciutadà, com no sigui a través de les variables macro -el diner, els preus, el tipus de canvi, etc.-, és molt fàcil que es perdin pel camí. Avui m'explicava en Ramon Folch que a Lima no tenen aigua. Es van interessar per saber quants metres cúbics per segon o 3 �4 hectòmetre cúbic a l'any tenien. Mentre nosaltres tenim dotze metres cúbics per segon, ells en tenen més. Lima és una ciutat de quatre milions. Nosaltres som tres o quatre milions a la zona de la SGAB. Els arriba menys aigua perquè se'n perd. És un sistema que distribueix unes pèrdues impressionants. Explico aquest fet com a metàfora del que és la fal·làcia de les polítiques globals i macroéconomiques o macrosocials que es vulguin portar des d'un centre, espanyol o europeu. Des del centre s'ha d'estudiar com es crea ocupació en els territoris i ajudar-los que en creïn ells mateixos. Moltes vegades crear ocupació depèn del centre, de variables macro com ara els tipus de fiscalitat i el tipus de flexibilitat laboral. Es tracta d'un nou contracte social. L'altre dia ho va dir en Pujol a l'Ajuntament. Parlava d'un nou contracte social en el qual es posessin en joc totes aquestes variables. Va citar en Toni Blair, Delors, Felipe Gonzalez i Helmut Schmidt. Quatre socialdemòcrates. Només va citar un polític liberal o cristianodemòcrata, en Herzog, president de la República Federal Alemanya, que no el coneix ningú. Probablement, el que s'ha de fer a Europa és un nou contracte social, en el sentit de canviar la cultura de treball. Però no sé ben bé per on. Jo tinc les meves idees, que es deriven d'una experiència d'alcalde que potser no és la més adequada per a poder pontificar sobre aquests temes. També dubto que siguin bones les del president de la Generalitat. Per descomptat, són els empresaris i els treballadors els que en saben més. Jo crec que el ministre de Treball, l'Arenas, ha fet bé de no ficar-s'hi. Després de molts anys de fracassos, els sindicats i les patronals han arribat a la conclusió que s'hi havia de fer alguna cosa. Sr. Varias: La moneda única pot perjudicar els nostres interessos. En aquest moment Espanya pot vendre molt més barat que altres nacions europees. Amb la moneda única europea no serem tots a un mateix nivell. Amb la mateixa moneda que els europeus, els nostres empleats no voldran cobrar el mateix que els francesos o els italians? Pasqual Maragall: El fet que estigui convertit el preu en pessetes o en euros què canviarà? El problema seria que en el moment d'entrar-hi la paritat que es fixés fos més baixa per a altres monedes i més alta per a la pesseta. És un problema d'habilitat en la negociació. No podràs guanyar ni perdre mai més respecte de les monedes europees. Del Solchaga es deia: "Aquest home té la culpa que nosaltres no exportem". Penso que va ser en Torres, de Vilafranca, qui em va dir l'altre dia el que havíem perdut amb la pesseta i el tipus d'interès alt en la última època d'en Solchaga. Jo li preguntava: "Però bé, això quant va durar?" Va dir que cinc anys. 4 �5 Jo sempre he tingut la impressió que, desgraciadament, si vols ser competitiu has de passar-ho malament durant un temps i d'una forma o d'una altra has de retallar de tots els sectors les puntes menys productives. Una manera de saber quines són aquestes és obrint-te a la competitivitat exterior. Quan nosaltres teníem la inflació i l'estalvi que teníem, el tipus d'interès era l'únic que podia ser. Entre tres i cinc punts més que la inflació. Uns punts més reals que no pas a Alemanya. Tot el que fos eludir això per habilitat tenia una durada que no podia ser gaire. En el moment d'entrar, en Boyer va devaluar la pesseta, però després la va anar aguantant al nivell que tocava pel tipus d'interès, que era molt alt com a conseqüència d'una inflació molt alta. Ja sabeu que domesticar una inflació d'un 20%, no hi ha país que ho hagi fet en menys temps sense haver recorregut a una dictadura, com Argentina o Xile. Probablement, quan en Milton Freeman de Chicago va anar a Santiago de Xile durant la dictadura la inflació va baixar ràpidament. Però en una democràcia en què la gent fa una mica el que vol, és molt difícil passar d'un 20% a un 3% en el curs de vuit o deu anys. No obstant, en Solchaga no va saber veure que a partir d'un moment havia de començar a baixar. Però jo crec que si després hem pogut exportar el que hem pogut exportar ha estat per dos motius: perquè vam devaluar i perquè els que havien quedat eren capaços d'exportar. En definitiva, el treball dut a terme per en Solchaga i en Solbes ha estat positiu i el Sr. Rato és qui ha recollit part dels seus fruits. En política monetària serem algú si tenim una política de canvis europea. Espanya no pot devaluar. França no pot devaluar. Alemanya no pot devaluar. Fins ara, Alemanya era l'únic país que s'ho podia permetre. L'avantatge de Kohl és que aquest s'ha compromès en nom d'Alemanya a no quedar-se ell sol amb la seva moneda garantint l'estabilitat interior, i no arriscar ajuntant-se amb les altres monedes europees. Contra la majoria de l'opinió pública alemanya, Kohl està complint aquest compromís. Actualment, Alemanya envia cada any 1,5 bilions de pessetes a Europa i Espanya en rep 1,25. Tota la resta és peccata minuta perquè Anglaterra n'envia molt menys pel seu nivell de renda, i els altres països que reben són molt més petits, Irlanda, Grècia i Portugal. El més important del que està passant a Europa és que Espanya cobra un bilió dos-cents cinquanta-mil milions cada any i que Alemanya en paga un i mig. El que va aconseguir en Felipe Gonzalez, el pedigüeño, que va dir l'Aznar, són un bilió dos-cents cinquanta mil cada any de fons de cohesió i fons estructurals. Quan els alemanys han fet la unificació i han hagut de pagar als de l'Est, l'Stoiber, el president cristianosocial (CSU) de Bavària ha constatat: "A nosaltres 5 �6 aquesta Europa que esteu fent ens està costant molt cara i si no veiem que això és flexible i que hi ha un horitzó diferent, no ho podrem suportar." La quarta partida del pressupost de la República Federal Alemanya és la partida Europea, després de defensa i recerca. Amb la globalització hem perdut la possibilitat de poder reclamar al nostre govern que devaluï per tal de poder exportar. L'única manera que tenim de poder recuperar aquesta possibilitat és ficar-nos en un govern més gran que tingui una moneda que pugui ser moneda mundial i poder devaluar davant de les altres monedes mundials que són el dòlar i el ien i, al seu dia, la xinesa. En Sunyol també n'hauria de dir alguna cosa, d'això. Rafel Sunyol: Estic d'acord amb l'efecte d'acostar la resolució dels problemes als ciutadans per crear condicions d'ocupació, però s'hauria d'afegir el factor grandària. La grandària de les empreses té una certa rellevància, però en el món globalitzat encara en té més. Les multinacionals distribueixen l'ocupació en funció d'on tenen la seu. L'efecte salaris cada cop és menys important dins d'Europa. No parlo d'Europa versus el Tercer Món. És evident que les empreses, i per tant els països, que creen més ocupació són aquelles que són més eficients, més productives i més competitives. Són aquelles empreses que tenen una dimensió que els permet competir a nivell global. El nostre país és un país petit, però encara és molt més petit com a empreses. Em sembla que aquí tenim una dificultat afegida que fa que difícilment puguem crear ocupació estable a terme llarg i mitjà fora del turisme. Em temo que les multinacionals, que són les que estan al capdavant de la competitivitat, estan creant ocupació en unes determinades ocupacions de valor afegit i no necessàriament en tots els camps. També diré que el nivell de formació dels tècnics espanyols és altíssim. Jo sóc conseller d'Ehkson i aquesta empresa té el centre de R+D més important d'Europa. La majoria de les empreses multinacionals no operen en sentit contrari. Al nostre país patim greus problemes per no posseir empreses que puguin tenir la seu social a Espanya i Catalunya. Aquesta situació ens pot fer perdre lideratge en el món globalitzat. Pasqual Maragall: L'Estat viu d'uns impostos que es posen a treballadors i empresaris. Uns senyors regulen i els que treballen 6 �7 paguen un preu a aquests que regulen perquè facin les coses que l'empresa privada no sap fer. Les grans empreses no són regulades. En bona part regulen perquè no hi ha Estat multinacional. Les grans empreses posen els diners allà on volen. A més, poden fer-ho. Cada una de les empreses multinacionals té un Soro perquè especuli cada dia amb el tipus de canvi de la forma més intel·ligent possible perquè no hi ha altres regles de joc que les que estableix el mercat a nivell mundial. A tu, com a ciutadà de Barcelona, de Catalunya, d'Espanya, t'interessa més que hi hagi seus aquí que no pas a un altre país perquè les decisions d'aquest "Estat" les prendran més a favor teu. En aquest cas, l'efecte dimensió i l'efecte distància són el mateix. Tu vols tenir les grans decisions a prop. Pel que fa a l'Estat, parlem de descentralització, federalisme i autonomia local. Quan parlis de mercat diràs 'seus de multinacionals' perquè són les que decideixen. Us explicaré un fracàs entorn de dues inversions que volia fer en Luis Solana quan era president de Telefònica. Les tres candidates eren Màlaga, Madrid i Barcelona. Li vaig preguntar quines inversions tenia previstes. Em va dir que Fujitsu a Màlaga i que ATT havia de decidir entre Barcelona i Madrid. L'executive vice-president em va citar al World Trade Center, a l'últim pis, i vam anar a sopar amb aquest senyor. Em va dir: "Estigui tranquil, que la decisió d'on s'ubica la gran planta que havia de fabricar aquells xips de no sé quantes micres a Espanya no és una decisió qualsevol. És una decisió tan important, que tenim un model de cent variables computant-se en un superordinador de Silicon Valley que decidirà quina és la millor ubicació. Hi ha variables climatològiques, sismogràfiques, de psicologia ambiental i de capacitat de treball." El final de la història és el següent. Un dia, a Brussel·les, rebo un telegrama de l'ambaixador americà a Madrid que em diu: "ATT decides for Madrid. Main reason: non existence of non stop fligths Barcelona-New York. " Els directius volen evitar perdre dues hores a Barajas. Ells ja ho tenien decidit. En Leguina els havia donat uns terrenys a preu zero i tots els americans eren en aquells moments a Madrid. Efectivament, jo no podia dir res més que maleir el president corresponent d'Iberia, que en aquell cas era amic meu. La primera cosa que em va dir el president quan li vaig parlar del tema de l'aeroport va ser: "És que els catalans no volen; estadísticament els avions que van a Nova York no s'omplen." Vaig preguntar-li si alguna vegada havien calculat la gent que anava per cada lloc i em va dir que no. Tots anaven per Madrid, clar. Madrid és el cap aeri d'Iberia i tothom de tot arreu, no només de Barcelona, va a parar allà. Li vaig dir que com volia omplir un avió cap a Nova York si no li donava a 7 �8 Barcelona les mateixes armes que a Madrid. Ni tan sols han comptat quants dels que van a Nova York des de Madrid són catalans. Aquesta és la mentalitat centralista. Aquesta va ser una batalla perduda. Després la vam recuperar per una altra banda. Aquesta és la batalla per una gran multinacional amb els efectes que això pugui causar. Us citaré un altre exemple en què probablement puguem guanyar: Retevisión. Demà o demà passat es publicarà el resultat de la resolució del Ministeri del Foment sobre el concurs de cable en les tres demarcacions catalanes. Perdoneu-me que em pengi una medalla, però quan nosaltres vam començar el cable l'any 86, vam estar deu anys sense llei, però l'empresa ja la teníem feta. Els francesos per tirar la xarxa i els belgues pels continguts i teledistribucions. Quan els americans es van decidir a invertir seriosament en el mercat europeu del cable, van fer una ullada i van dir "quines ciutats tenen projectes elaborats sobre aquest tema?" Van mirar Anglaterra i Espanya. Dintre d'Espanya, Barcelona. Barcelona ho tenia tot. El Pla Fotom de Telefònica, que consistia a posar fibra òptica a totes les illes del centre de Madrid i de Barcelona on hi hagués una sucursal bancària, van trobar que Barcelona el programa estava pràcticament acabat i que Madrid estava en un 30 o un 40%. No obstant, cada vegada que el mercat americà esternuda totes les inversions americanes a Europa se'n van en orris. Ja ens havia passat alguna altra vegada amb una immobiliària. Però en aquest cas ha estat espectacular. Pocs mesos abans que s'adjudiqués a una empresa liderada per US West i les nostres empreses de capital risc, l'empresa americana retira les inversions a tot Europa per comprar la setena empresa americana i poder competir amb la segona i la primera. Ara US West no té res a Europa. Ho ha venut tot en un mes. El mercat americà és tan gran, que els obliga en determinats moments a fer unes contraccions descomunals tan importants com les expansions que prèviament havien fet. D'altra banda, Europa obliga que hi hagi lliure competència en telefonia. Espanya hi ha de fer alguna cosa i, al capdavall, s'imposa el model Borrell de fer de Retevisión el segon operador. Però, de totes maneres, s'ha de vendre a algú que pugui desenvolupar totes aquestes tasques. Només hi ha dos o tres competidors: Endesa, conjuntament amb la nostra empresa de capital risc Catalana d'Iniciatives, que va començar aquesta història del cable i que ara només abarca el 12%; i, d'altra banda, France Telecom i la BCH. Com que nosaltres teníem el patrimoni moral d'aquest projecte, el president d'Endesa, Rodolfo Martín Villa, em va dir que si Endesa 8 �9 guanyava Retevisión, ell es comprometia a portar la seu de Retevisión a Barcelona. Em va dir: "Jo no ho faig per la reunió de la Junta General sinó per incloure-hi els tres mil enginyers." Totes aquestes gestions s'han dut a terme des d'un Ajuntament que no té cap competència. La Generalitat també hi ha jugat fort, i nosaltres també: a través de la fusió de l'empresa de capital risc de l'Ajuntament -que era Iniciatives- i l'empresa de capital risc de la Generalitat -que era Catalana de Capital-. Aquesta darrera empresa estava en una situació tan dolenta, que no vam haver de pagar impostos per la fusió. Ara Catalana d'Iniciatives rutlla molt bé. Tenim una rotació en la presidència. Aquest any sóc el president. L'any passat va ser en Subirats, i el conseller delegat i vicepresident és en Miguel Puig i en Joan Clos fins el present. A la petita empresa catalana li interessen els efectes positius que es puguin derivar de la implantació de Retevisión i que hi hagi una estratègia global de país. Xavier Muñoz: Aquest planejament global de país significa que es necessiten empreses d'una certa potència de cara a determinar una estratègia. També hi ha una altra forma que no substitueix la primera, però potser la complementa. És aquesta espècie de multinacional pública que ha significat Barcelona en el sentit que ha estat una ciutat que s'ha projectat. Una ciutat que ha canviat les seves infraestructures i que ha atret molt turisme. D'altra banda, s'ha pogut reconduir la mà d'obra que s'ha perdut en la desindustrialització cap als serveis. Uns projectes al Prat i al Besòs signifiquen un camí cap al desenvolupament empresarial privat gràcies a una política pública. És aquest un element decisiu en l'economia de Barcelona i de Catalunya? Pasqual Maragall: Aquesta pregunta l'hauríeu de contestar vosaltres. Jo torno als llibres d'economia que uns haureu estudiat i uns altres sabreu. El mercat processa bé una sèrie de productes i serveis i no processa tan bé d'altres en què hi ha externalitat tant negativa com positiva. Què és la ciutat? Què és l'Ajuntament o la Generalitat? És el lloc on s'organitza la cristal·lització o la captació de les extemalitats positives netes, un cop restades les negatives. L'Estat és una raó més o menys ben portada. Pot ser dolenta o bona. També hi ha la mala raó d'Estat, però mentre l'Estat és una racionalitat, el mercat és espontani. Hi ha gent que pensa que la raó de l'Estat sempre és millor que la selva del mercat. Jo penso que no. No hi ha res que garanteixi que necessàriament és bona la raó de l'Estat. L'Estat o les administracions públiques han de justificar cada una de les seves intervencions. És el que jo he estat tractant de fer. 9 �10 També podem admetre que, probablement, els beneficis conjunts de totes les empreses d'un país o d'una ciutat no s'optimitzen si no hi ha algú que en nom de la ciutat posa en joc una estratègia que persegueixi maximitzar la suma de tots els beneficis locals a través d'una estratègia pública. Pere Narbona: Jo també sóc molt liberal en tota l'actuació de les empreses. Actualment hi ha una altra porta oberta per a l'any 2004. M'agradaria que ens expliquessis què comportarà i quina sèrie de sinèrgies podria representar per a les petites i mitjanes empreses. Pasqual Maragall: Es tracta de fer una gran trobada a Barcelona l'any 2004. Seria el primer fòrum universal de les cultures, si la Unesco decideix que val la pena. Una mena d'olimpíada cultural, patrocinada per una ciutat i beneïda per la Unesco, on es discuteixen les condicions de la pau i en particular de la creativitat cultural, la sostenibilitat de la ciutat, la globalitat, la diversitat i la identitat. Aquests serien els temes que nosaltres creiem que Barcelona i Catalunya poden oferir a Espanya i al món. Dins d'Europa els països oberts al tema del federalisme o de la descentralització saben que Catalunya és un model d'autonomia. Nosaltres què hi diem? En la darreria del segle, el món està discutint el tema de la sostenibilitat i de la pau obsessivament. Nosaltres ens oferim perquè determinades magnituds que ara no sé si diré amb molta precisió perquè encara són molt temptatives però que podrien girar entorn dels vint milions de persones. Penseu que dels cinquanta milions de turistes que vénen a Espanya, quinze o setze vénen a Catalunya. Això vol dir una captació fixa durant tres mesos l'any, entre tres i sis mesos. Es tracta de construir un gran esdeveniment. Una mobilització d'energies i un horitzó adequat. 2004, per què? Perquè són els anys que ens convenen. La nostra experiència ens diu que amb set anys tenim temps d'elaborar determinades inversions importants. Podem obligar a l'Aznar i en Chirac a portar l'any 2004 el tren d'alta velocitat a Marsella. Ens convé per l'aeroport. L'aeroport està creixent aquest any el 20%. No hi ha cap aeroport europeu que creixi al 20% (15% passatgers, 20% aeronaus). És el creixement de Shangai. El que passa es que a Shangai no només creix l'aeroport. El problema, d'altra banda, rau que no hem aconseguit que amb els temes del delta de Llobregat nomenin un comissionat. Els ho hem proposat del dret i del revés. Els hem proposat noms del PP. Vam començar dient noms dels Jocs Olímpics: l'Abat, per veure si colava la idea. Al final, els hem proposat en Juan Echevarría, que és 10 �11 del PP, amic d'en Pujol i que està bé amb tothom. Cal un comissionat del delta del Llobregat que garanteixi l'aeroport, la desviació del riu, l'ampliació del port, l'autovia del marge dret, l'ampliació de la zona d'activitats logístiques i l'arribada del tren d'alta velocitat. L'objectiu del Pla Estratègic és constituir-nos com a porta del sud d'Europa. Per altra cantó, el que persegueix el 2004 és ser un gran esdeveniment cultural, una aportació genuïna del que nosaltres podem fer en el món. Es va arribar a la conclusió que el millor que es podia fer era tocar el tema de les religions, les cultures i les nacions. La idea que tenim és que el 2004 succeeixi justament al Besòs; a Can Zam; a la Sagrera, com a estació d'arribada del tren d'alta velocitat; a la Mina; a Diagonal Mar, fent el queja hi estem fent i després guanyar setanta hectàrees al mar. Aquí no et pots bellugar sense trobar activitat i densitat urbana. Els pams valen molt. Hem de guanyar setanta hectàrees al mar que ens permetran portar-hi el Zoo i donar una expansió a Barcelona que altrament no tindríem. Josep Almeda: Canviant una mica la línia de la xerrada, m'agradaria que ens parlessis del pensament polític de la Unió Europea. Hi ha el perill que sigui una afirmació de l'Europa dels estats actuals o es pot anar cap a l'Europa de les nacions? Joan Canals: La meva qüestió és totalment diferent. L'any 92 Barcelona -i de rebot Catalunya- va fer un pas de gegant. Després fa la sensació que les coses s'hagin aturat. Les paraules que ens has dit ens il·lusionen. Aquest esdeveniment del 2004 ens sembla fantàstic perquè, si no, veiem que podem anar perdent i convertintnos en una regió de segona divisió. No sé sap per què -potser hi ha fantasmes-, es van posant pals a les rodes amb el que s'hauria de fer. Un exemple és el tema del delta. El fet que sempre hi hagi uns poders i uns contrapoders és bo per al país o hem de tenir un poder fort i algú que lideri aquest poder? Pasqual Maragall: Jo sóc partidari de l'Europa de les regions o de les ciutats o dels pobles. Els americans diuen que en això els europeus som bojos. L'altre dia vam anar al 200 aniversari del Consolat Americà a Barcelona. L'any 1797 ja hi tenien consolat. Uns diuen que el van posar per espiar els francesos, perquè hi havia la Revolució. El cas és que el van posar. En aquell moment no és que ells fossin molt importants. Als EUA hi havia cinc milions d'habitants i a Espanya uns deu o dotze o quinze. Durant la Revolució Francesa, als EUA hi ha quatre milions d'habitants i el dia abans de la guerra mundial, el 1914, cent vint-icinc anys després, eren cent milions. Al segle xix, cent milions d'europeus van anar d'aquí allà, restant el que va créixer la població li �12 interna, que no podia ser gaire. Ara els americans són aproximadament 230 milions d'habitants: la primera nació del món. Tenen una sola bandera, un sol himne i una sola moneda. Els americans quan miren Europa no ho entenen. El president del BID (Banco Interamericano de Desarrollo) em va dir en un congrés: "Home, si vols que et digui la veritat, jo que visc a Washington, allà ningú es creu Europa. Sou quinze nacions, quinze exèrcits, quinze himnes, quinze banderes i a més, ara estan parlant de l'Europa de les regions." Hi ha persones que parlen de tenir el seu petit estat i la seva petita bandera. Jo els vaig haver de dir; "Tinc una filla que és a Sarajevo fa deu mesos i treballa per una ONG francesa amb fons de Brussel·les. L'altra ha estat a Porto amb una Erasmus. Ara ha vingut aquí amb el seu company, que és un arquitecte portuguès. Li vaig dir que nosaltres no érem europeus, però que els nostres fills i nets naixerien europeus. La Unió és una unió d'estats, igual que els EUA. El que passa és que va ser per una via diferent. La població d'EUA venia de fora. No tenien cap arrel, ni cap identitat. Van haver de crear uns mecanismes d'integració social i nacional molt forts. El paio que no saludava la bandera, clatellot. Va ser molt determinista i brutal, com ho constata la violència que hi ha sempre present a les pel·lícules americanes. Europa és un conjunt de gent que no es belluga del lloc. Jo sempre dic que si féssim un mapa d'on neix la gent i on s'enterren, Europa i EUA no tindrien res a veure. Nosaltres, al Mediterrani, no fem ni 3 km de mitjana. Els americans fan 200 o 500 km. Tots nosaltres sabem que morirem a prop d'on vam néixer. Ens hem criat així. Europa és una realitat totalment diferent. D'altra banda, l'epopeia americana és enormement impressionant. A mi m'emociona molt. He viscut dos anys i mig allà i penso tornar-hi alguna vegada. En canvi, Europa és tot el contrari. Cada lloc on vius és important. El lligam amb els teus pares, els teus avis, la teva casa, el teu barri, la teva escola. Tot forma part de la teva vida fins al final d'una manera estadísticament molt rellevant. Europa dels estats? Si Europa no la fan els estats, no la farà ningú. El que ha de quedar clar és que les ciutats i les regions volem una Europa pròxima. Però el que sí hauríem de fer és respectar que els estats siguin els grans d'Europa. Els hem de convèncer que això és el més gran que poden fer i que tota la resta ja la farem nosaltres. Els estats no haurien de sentir-se perseguits. Haurien de sentir-se importants en la construcció d'Europa. La resta d'assumptes, que ens la deixin a nosaltres perquè ho sabem fer millor. L'Estat no sap produir, però sí que pot regular. 12 �13 Els estats són els que han creat els drets humans, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la democràcia. El que han de fer és regular bé. Posar uns principis de dret de ciutadania. Ara bé, produir, ho fem millor els petits perquè estem més en contacte amb el mercat social, amb la demanda i la informació. Qui sap on es pot crear ocupació? Qui sap on li estreny la sabata a l'altre? Qui sap on manca gent? Ho saben els que hi són més a prop. El Ministeri de Treball farà molt bé si descentralitza l'lnem a la Generalitat i als ajuntaments. En resum, Europa dels estats sense por del que facin els estats. Una vegada s'hagin reunit a Amsterdam o Maastricht, demanem que diguin en nom d'Europa: "Ciutadans, us garantim que no utilitzarem la distància per anar contra vosaltres, sinó que farem exclusivament el que ens heu demanat, i que en cada assumpte que intervinguem us haurem de demanar permís." Els estats hauran de respectar la mateixa norma respecte de les regions i les ciutats. Hauria estat ideal que s'hagués aprovat a Amsterdam aquest principi de subsidiaritat complet. Amb tot, des de Brussel·les o des d'Amsterdam s'ha de garantir que les regions i les ciutats seran respectades pels estats. Hi ha un protocol de la subsidiaritat però amb la temença que les regions i les ciutats comencin a tocar el voraviu. No hem de deixar de treballar fins que un dia Europa inscrigui en el seu tractat el principi de proximitat. És l'única garantia que tenim com a ciutadans que Europa no aprofitarà la idea d'Europa per fer el que no ha de fer. És una idea que progressa a Anglaterra, Itàlia i Espanya. En aquest darrer país la idea ja havia progressat. És la idea de l'autonomia i de l'autogovern local. De fet, progressa una mica a tot arreu, tret de França. A França costarà moltíssim. Està bé que aquí no ens barallem quan els altres es barallen massa. Però a vegades els de Madrid, amb la història aquesta que "ustedes son formidables", ens prenen el número. L'Herrero de Miñón, en González i l'Aznar diuen que nosaltres som fantàstics. Després et toques la cartera i dius: "Aquí què passa?" Aquí hi ha més "sosiego" com diu en Roca i en Pujol. La premsa no és tan agressiva com és allà. Però em pregunto si no hem anat massa lluny. La vida democràtica és debat i quan un es porta malament, la paga. Quan l'altre s'equivoca, se'l critica. Una ciutat, Barcelona, o un país, Catalunya, que no es barallés internament a mi com a ciutadà no m'interessaria. Nosaltres tenim una qualitat de vida superior a la de Madrid. No es cansen de dir-nos-ho. A mi cada vegada que m'ho diuen penso "ull!", perquè allà estan construint el doble de vivendes que 13 �14 nosaltres. Ells tenen totes les indústries del poder: les finances, \'advertising i l'alta tecnologia. Potser sacrificaria una part de la qualitat de vida o del sosiego si com a conseqüència tinguéssim més inversions. Tenir Estat o tenir poder vol dir barallar-se. Si em diuen que una part del sosiego l'hauria de perdre si volgués tenir més poder -que també comporta més premsa canallesca i més premsa "del corazón"- potser acceptaria el repte. Un dia amb una colla d'empresaris del Círculo Ecuestre parlàvem del sosiego. Els vaig fer una reflexió semblant a aquesta i els vaig dir que a Madrid tenien el domini dels grans mitjans de comunicació. Nosaltres tenim TV3, però són sis milions. Ells tenen quaranta i ens hauria de preocupar. Els bascos tenen El Correo Español, que és una potència periodística a tot Espanya. Aquí no hi ha una gran empresa mediática. Els deia: "Per què no fem amb els mitjans de comunicació el que hem fet amb el mercat de futurs?" Quin producte falta? Per exemple una revista setmanal. A Itàlia hi ha VEuropeo, a França hi ha l'Express i l'Observateur, a Anglaterra hi ha The Economist, a Amèrica hi ha el News Week i el Time, i a Alemanya, Der Spiegel. A Espanya, el Cambio 16, que va de baixa. Per què no es fa això? Eren trenta empresaris i hi havia gent molt important. Un d'ells es va ofendre molt. Em va dir que ja ho havia fet feia deu anys amb una revista que es deia Opinión. Al seu dia, els que eren en aquella taula li van trucar per dir-li que plegués. Jo li vaig dir que no m'ho creia. Em va dir que repassant les trucades havia comprovat que eren tots els d'aquella taula. Havien trucat per dir-li: "Escolta, jo no vull sortir al diari." Vetllar per la qualitat de vida i la privacitat a canvi de no tenir poder és una equació que han fet els catalans. S'ha preferit no tenir tant poder perquè no ens molestin. Hauríem de pensar si és convenient o no. Només ho poso en consideració. Xavier Muñoz: Són tres quarts de dotze de la nit. Encara que en Pasqual Maragall s'hagi quedat aquest vespre entre nosaltres, sembla que no es vol quedar molt de temps més a la ciutat. Per tant, hauríem d'aprofitar l'ocasió per dir-li alguna cosa de comiat. Fa poc em varen explicar que en Pèricles havia dit que una condició molt important perquè els ciutadans fossin feliços és que fossin ciutadans d'una ciutat famosa. Resulta que Barcelona ha estat sempre una ciutat coneguda, però de cop i volta s'ha tornat una ciutat famosa. En molt poc temps i per a tothom. Jo diria que el gran mèrit d'aquesta fama de Barcelona és que ha estat una transformació que ha beneficiat a tothom. No ha estat sols per als patricis ni per als senyors de Barcelona, aquells grans senyors que sempre enyorem els petits burgesos. Ha estat una ciutat per al murcià i per a l'andalús, per a tots els que han deixat casa seva i han vingut aquí 14 �15 en ple franquisme. Aquells que s'han trobat en situacions de marginació total i habitant espais urbans aixecats amb la sola idea de l'especulació. A partir d'aquesta refeta de Barcelona, l'immigrant dels anys seixanta ha nascut en l'orgull de ser ciutadà d'aquesta ciutat. Ha estat un esforç de molts i segurament gràcies també al tarannà de molts. Però sempre hi ha algú que el capitaneja o el representa. Em sembla que no es pot deixar passar l'ocasió que tenim avui aquí els del Grup Claris d'agrair a Pasqual Maragall, tant els que l'hem votat com els que no, el seu lideratge. Som en una ciutat famosa, gràcies a aquesta equació d'igualtat, de cohesió, que ens fa ser orgullosos i atents a no perdre-la. A la vegada que agrair-te que en un final d'etapa tan plena hagis tingut una estona per a nosaltres. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa i l'ocupació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Muñoz, Xavier Almeda, Josep Canals, joan Narbona, Pere Sunyol, Rafel Varias, Josep Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-07 Type The nature or genre of the resource Debat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Catalunya Barcelona Ocupació Comitè de les Regions Economia Empreses Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Maragall al sopar-col·loqui organitzat pel Grup Claris Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Debats https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/939/europa_proxima.jpg 4520154222d02ea4f9f2248f02195d6c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa pròxima: Europa, regions i ciutats Subject The topic of the resource Europa Europa Prossima Euroregió Territoris Regions Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Edicions UPC Edicions UB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall com a editor, i amb contribucions de: Romano Prodi, Piero Badaloni, Biancamaria Bosco Tedeschini Lalli, Giandonato Caggiano, M. Àngles Tarrats, Antoni Castells, Guido Fabiani, Riccardo Cappellin, Oscar Gaspari, Tarik Kuposovic, Xerardo Estévez, Gabor Demsky, Massimo Cacciari, Joao Soares, Francesco Rutelli, Richard Rogers, Walter Vitali, Bram Peper, Oriol bohigas, Josep A. Acebillo, Josep M. Bricall, Francesc Santacana, Pep Subirós i Jaume Galofré. Sinopsi a la contraportada: Europa pròxima: Europa, regions i ciutats és el títol del projecte didàctic i de recerca que es va dur a terme a les facultats d'Economia i d'Arquitectura de la Università degli Studi Roma Tre, durant el curs acadèmic 1997-1998, sota la direcció del professor Pasqual Maragall, exalcalde de Barcelona. El projecte es va estructurar en tres seminaris paral·lels: L'Europa de les regions, de les ciutats i de la ciutadania; Europa: sistema de ciutats i El "model Barcelona", i va consistir en una activitat de recerca, conduïda pels mateixos participants dels seminaris, sobre indicadors urbans. La idea central d'Europa pròxima és que la construcció de l'Europa unida s'ha de fer fonamentalment des de baix, començant pels ciutadans. Això implica la construcció, en primer lloc, d'una ciutadania europea, d'una identitat comuna que permeti als ciutadans dels països membres sentir-se també ciutadans europeus. Europa pròxima va constituir un espai de debat i reflexió tant per a personalitats del món acadèmic i experts en temàtiques comunitàries i de gestió urbana, com per als líders dels governs locals europeus. Aquesta obra recull la contribució de tots ells al procés de construcció europea, actualment en curs. Has Version A related resource that is a version, edition, or adaptation of the described resource. En castellà, ISBN: 9788483013403. Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Bibliographic Citation A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible. ISBN: 9788483013410 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Llibres de Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/862/0000001562.pdf e500cdbdccf0e2e989f315f485ce171d PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 20/10/2003 (5188188) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 16 Europa se la juega en dos frentes: mapas y leyes PASQUAL MARAGALL Un territorio sin Constitución no existe políticamente. Un territorio sin infraestructuras no existe económicamente, ni siquiera físicamente en el sentido cabal de la palabra, porque no está conscientemente vertebrado. Europa va a tener Constitución. Y paralelamente, por encargo de la Comisión Europea, va a tener un programa de enlaces transfronterizos para vencer las grandes barreras naturales: Alpes, Pirineos, Balcanes, mar Báltico... Esto va en serio. Lo que hasta hace poco ha sido un lento proceso de aproximación entre países se está convirtiendo en un procedimiento voluntarista de creación de algo más que un espacio: un territorio con ley propia y con política propia de comunicaciones interiores. La trascendencia de estos avances para España y para nuestras comunidades autónomas es muy considerable, qué duda cabe. Con el objetivo de discutir de todo ello se reúne el día 20 en Barcelona un grupo de personalidades europeas. Karel van Miert, ex comisario de Competencia y encargado por Romano Prodi del dossier de infraestructuras transfronterizas, será el ponente sobre el mapa de esa Europa consciente y voluntarista, en sesión que presidirá el ministro de Asuntos Exteriores de Grecia, Giorgos Papandreou. António Vitorino, ponente de la Convención Constitucional, lo será en Barcelona sobre el impacto del nuevo texto en las constituciones nacionales y en los estatutos regionales. Los objetivos de la propuesta Van Miert, como explicaba Joaquín Estefanía en estas mismas páginas el pasado 13 del corriente mes de octubre, casan del todo con el viejo proyecto de Jacques Delors de grandes inversiones europeas. Un proyecto que el pesimismo económico y el predominio de la derecha en las elecciones europeas envió al desván. Se trata de acercar Este y Oeste, y de crear un espacio europeo efectivo, un territorio europeo, superando las barreras físicas, montañosas o marítimas. Con una novedad: muy en lo que se podría llamar el espíritu de Lisboa, de gran ambición en los objetivos -convertir a la Unión en la primera potencia económica mundial- y de moderación en los medios, el proyecto une financiación privada y financiación pública para un total invertible de más de 200.000 millones de euros en proyectos a comenzar en su mayoría antes de 2010. Loyola de Palacio ha declarado en torno a ese proyecto que la falta de infraestructuras le costaba a la Unión medio punto porcentual de crecimiento cada año. Será bueno que en España tomemos nota, porque de esa bajada de ritmo a nosotros probablemente nos está tocando más de medio punto. En España hay una serie de proyectos pendientes de conexión transpirenaica, desde el promovido por Marcelino Iglesias y su Gobierno para enlazar por vía ferroviaria el área logística de Zaragoza por Vignemale con Toulouse y Burdeos, hasta el incomprensible retraso en unir mediante alta velocidad Lleida, Tarragona, Barcelona y Girona con Montpellier, Marsella y Lyón: uno de los incumplimientos más notorios de los Gobiernos de Aznar y Pujol. Por no hablar de la conexión en alta velocidad Almería-Valencia-Castellón-Tortosa-Tarragona, para enlazar con la anterior y crear un 98 �Articles de Pasqual Maragall a corredor mediterráneo España-Francia, que sólo la miopía de esos dos Gobiernos ha ignorado hasta el presente: éste no está ni planteado. Del mismo modo que Francia ha descartado el crucial proyecto de lanzar una conducción eléctrica enterrada junto al trazado del AVE mediterráneo. Hace 40 años, en su informe previo a los Planes de Desarrollo españoles, el Banco Mundial ya había insistido en el carácter primordial para el desarrollo global de la economía española de los ejes ruteros Mediterráneo (La Jonquera-Murcia) y Cantábrico (Bilbao-Behovia). El tercero de aquellos planes de desarrollo previó, para los primeros años setenta, la creación de una serie de áreas metropolitanas, diseñadas por José Ramón Lasuén y Luis Racionero, que luego la democracia y las autonomías olvidaron. La red de áreas dibujaba un mapa de España más interesante, desde luego, que el esquema radial de Aznar. En resumen: 25 años de democracia y autonomía no han bastado para plantear una serie de ejes y redes elementales para el buen funcionamiento de la Península. Vamos a ver si la Unión Europea nos ayuda a salir de este bache histórico. Cuando el mapa se amplía, todo se ve distinto, y Europa está planteando una lógica aplastante de conexiones transfronterizas. Bienvenida sea. La Unión Europea plantea también una lógica legal, a través del Tratado de la Constitución Europea, que asimismo nos va a afectar. La construcción europea tiene carácter federal, independientemente del nombre que se le quiera dar. La particularidad de esa construcción es que prevé cuatro niveles de gobierno: la Unión, los Estados, las regiones y los municipios. Cierto es que la Unión, en virtud del principio de subsidiariedad, nada dice, o muy poco, de las regiones y ciudades o los municipios. Cada Estado tiene, como es lógico, su propio régimen interno. Cierto es también que en el Tratado actual la mención, para mí tan cara, de que la Unión Europea es una unión cada vez más estrecha entre los pueblos que la forman, en la que todo se hará -se decía- como más cerca de los ciudadanos, mejor, ha desaparecido del texto propuesto por la Convención. Influido en este punto por el auge del conservadurismo estatalista que hoy por hoy domina en Europa, es mal momento para esa filosofía, para esa subsidiariedad extensiva. (Es cuestión de tiempo: otros tiempos y otras mayorías vendrán). Sin embargo, ninguna región, ni ningún municipio que se precie, ignora que debe estar presente en Europa si quiere maximizar sus inversiones. Es más: la Unión establece que los responsables de la transposición interior de la legislación europea son las regiones, y aquellas que tienen Parlamento no sólo pueden, sino que deben dictar la legislación aplicativa correspondiente. Ello es lógico en una Unión en la que determinadas regiones o nacionalidades o länder tienen mucha mayor fuerza económica que algunos de los países que la forman, y en la que, al mismo tiempo, los Estados difieren notablemente en su organización interna y en su grado de descentralización. Una cosa es, pues, que la Unión no interfiera en la organización interna de los Estados, que pueden ser más o menos autonomistas en función de su tamaño, de sus tradiciones políticas y de su diversidad, incluida la diversidad competencial, cultural y lingüística. Otra es que esa diversidad no deba reflejarse en las relaciones entre esos niveles de gobierno subestatales y la Unión. 99 �Articles de Pasqual Maragall a Una de las peripecias más divertidas de ese debate es la que tiene que ver con la asimetría inherente a la construcción europea y a las constituciones estatales. Contra lo que se me atribuye, no me gusta usar y abusar del término asimetría, por los malentendidos a que puede dar lugar. Lo curioso del caso es que en un informe interno del Ministerio de Administraciones Públicas que llegó a mis manos se rebatía la posibilidad de que una autonomía española representase a las demás en Europa como sí ocurre en la República Federal de Alemania cuando las competencias concernidas están transferidas-, en virtud de que en este país, se decía, existe simetría entre los länder, mientras que el principio en España -argumentaba el informe- es la asimetría, y, por tanto, aquí unas comunidades autónomas no pueden representar a otras. Sin duda la existencia de regímenes forales y regímenes comunes en España parece abonar esa tesis, sin entrar en el hecho de que incluso dentro del régimen común existen diferencias sustanciales entre comunidades. Pero no me negarán que la incoherencia del ministerio con el discurso político habitual del Gobierno popular es por lo menos curiosa. De lo que estoy convencido, a pesar de todo, es que no va a ser éste el momento en que el embrollo se aclare. Admitamos que el vértigo que produce una construcción de carácter federal con cuatro niveles administrativos -como ya hemos dicho, Unión, Estados, regiones y ciudades- es considerable en el momento en que uno de los niveles (el estatal) tiene que convencer a su población de las bondades del nuevo nivel (la Unión) que estamos fortaleciendo con la nueva Constitución Europea. Si además el Estado al que se pertenece tiene dificultades para mantener su peso en la toma de decisiones prevista en ella como ocurre en el caso de España, las probabilidades de que el nivel regional, aunque tenga competencias legislativas, vea colmadas sus aspiraciones de representación en Europa son escasas. Sin embargo, estoy aún más convencido de que la realidad potentísima de los pueblos europeos que conviven dentro de muchos Estados, como reconocen nuestra propia Constitución y otras constituciones estatales, acabará por imponerse en Europa, porque Europa necesita más que nadie de un respaldo popular que sólo el reconocimiento por su parte de la pluralidad de algunos Estados le va a poder garantizar. Sin duda, en Europa entramos en una nueva era. Y esa nueva era no tardará en tener que aceptar que así como los Estados Unidos de Norteamérica tienen su base en tres niveles de gobierno (el federal, el estatal y el local), en nuestro caso, en Europa, por razones históricas, geográficas y culturales, los niveles necesarios para reflejar la realidad son cuatro, y aun con diversos grados de intensidad según los países. Pasqual Maragall es presidente del PSC. 100 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1115 Title A name given to the resource Europa se la juega en dos frentes: mapas y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Europa Legislació Infraestructures Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/921/0000000899.pdf d42e66fb5f62a488e51b441360429248 PDF Text Text Conferència a la Facultat d’Econòmiques de la UAB Pasqual Maragall 27 de novembre de 2007, Facultat d’Econòmiques de la UAB Degà de la Facultat d’Econòmiques de la UAB: Bon dia a tots, m’agrada veure aquest saló d’actes tan ple, com ni de lluny havíem tingut mai, i això és perquè tenim la conferència, tenim la presència entre nosaltres del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira, expresident de la Generalitat de Catalunya, com tots sabeu. La Facultat se sent molt honorada de tenir-lo amb nosaltres. És una gran satisfacció i a la vegada és un retrobament, perquè molts de vosaltres probablement no ho coneixeu, però el senyor Pasqual Maragall va ser professor d'aquesta Facultat. L'any 1976 ell era professor d'Economia Urbana i ha contribuït a la formació també d’algunes generacions d'economistes abans de la seva etapa política. Ahir vaig rebre el paper de protocol i vaig veure que em tocava presentar-lo, i vaig dir: “Però jo no puc presentar el senyor Maragall, perquè això està molt més enllà del que puc fer!”. I llavors ho vaig preguntar a aquest home, que és un savi, i li vaig demanar consell i em va dir: “Digues poques paraules i només digues el que més t'agradi, el que més admiris del president Maragall. Jo llavors vaig començar a pensar què era el millor de la seva gestió i la seva trajectòria: doncs que si les Olimpíades, que si la gestió a l'Ajuntament de Barcelona (que és un punt molt exemplar per als economistes), que si les tasques de l'Estatut, que la revindicació de Catalunya... vaig pensar moltes coses. Però finalment em vaig quedar amb una, que és el que podríem dir-ne la seva música, aquest true music of sweet sounds, que deia Shakespeare. La seva actitud humana, l'amor, la sinceritat que ha posat en fer les seves coses. En totes les seves actituds he tingut la sensació que transmetia sinceritat i amor envers l'ésser humà. Llavors tenim entre nosaltres una persona que ha fet, fa, encara, política, però aquesta manera de fer política té una característica que és l'amor per la gent, la sinceritat, la qual cosa el fa una persona extraordinàriament humana, i aquesta qualitat que trobo extraordinàriament interessant, és la que a mi, no d'avui sinó de sempre, m'ha captivat més. Però ahir, quan vaig reflexionar sobre com l'havia de presentar, aquesta reflexió em va permetre tornar a adonar-me'n. Perquè ja sabeu que l'humor, també l’humor quan està fet amb amor, treu el trets essencials de les persones. I això fa que, com tots haureu pogut veure i comprovar tot sovint, el senyor Pasqual Maragall és una de les persones més humanes de tots el països, de Catalunya indubtablement, i també de Polònia. [riures] Pasqual Maragall: Senyor Rector, Senyor Degà, senyors professors, alumnes i companys i molts amics que veig aquí de llarga data, com diuen els francesos, de fa molt temps. Mireu, jo ara tinc alguns problemes de memòria, com sabeu i és notori, que curiosament inverteixen l'ordre dels factors, perquè tens més memòria remota 1 �que memòria recent. De manera que en aquest moment estic en un present intensíssim, perquè he tornat allà on havia estat fa molts anys i curiosament aquesta sensació és una sensació que fereix d'alguna forma, una mica com en carn viva, i al mateix temps reconforta perquè és la que tens més present. Jo no me'n recordo del que haig de fer d'aquí a mitja hora, però en canvi me'n recordo bé del que vaig fer fa molts anys. De manera que en aquest moment estic en una situació de confort de tornar a ser aquí i no només per cortesia, sinó a més per malaltia, perquè les coses són així. Una de les coses que em queda, curiosament, és la memòria poètica o musical, o sigui, hi ha coses que no me'n recordo però en canvi de la música us podria cantar les Variacions Goldberg –quasi cantar, estic exagerant- o us podria recitar Shakespeare, efectivament, ara que has començat tu: Whether 'tis nobler in the mind to suffer, The slings and arrows of outrageous fortune, Or to take arms against against a sea of troubles... Bé, vosaltres l’anglès el domineu no? [riures] O encara: When forty winters shall besiege thy brow, And dig deep trenches in thy beauty’s field How much more praise deserv’d thy beauty’s use, If thou couldst answer “This fair child of mine (referit al seu nét o al seu fill) Shall sum up my count and make my old excuse” És a dir, l'edat del nen, o del nét o del fill és el que excusa la teva vellesa. Això ho va traduir Joan Triadú meravellosament. Us recomano, si podeu, que llegiu les traduccions dels poemes, dels sonets de Shakespeare de Joan Triadú. Bé, jo no havia vingut per això, en tot cas [riures], havia vingut a parlar d'Economia i ara en parlarem. Com us podeu imaginar jo treballo sobre idees sempre comprades. Treballo sempre amb idees que em faig preparar per d’altres que en saben més que jo i en aquest cas haig de citar l'autor de bona part de les idees que ara exposaré. És en Germà Bel, amb el qual he treballat moltes vegades i penso seguir treballant, és un dels cocos més importants, una de les intel·ligències més despertes d'aquest país d'aquest país. L'economia europea ha recuperat una certa vitalitat en els darrers anys, sobretot si la comparem amb l'economia dels Estats Units, que ara té alguns problemes derivats del trencament de la bombolla immobiliària i més en general, de la intensitat dels seus dèficits, tant el dèficit fiscal com el dèficit exterior. L'Estat gasta més del que rep i el país compra més del que ven en el cas d'Estats Units. Tot això ha canviat molt, quan jo era estudiant i estava als Estats Units precisament, era més aviat al revés. La moneda de reserva era el dòlar i me'n recordo que quan el general De Gaulle va decidir posar els seus estalvis en or, va provocar una mena de trasbals immens i la crítica de tot el món civilitzat (menys França i Rússia, probablement). Tenia la dèria de fer un 2 �eix alternatiu a l'eix occidental resultant de la Postguerra i la Segona Guerra Mundial. Bé, les condicions doncs de l'economia pressionen el dòlar a la baixa, s'intensifica la seva debilitat i això provoca situacions diverses i efectes diversos en l'economia europea: les economies més eficients, més productives, com ara l'alemanya, estan segurament més ben preparades per resistir la pressió del dòlar (del dòlar baix), i d’altres que poden tenir més problemes de productivitat real, com seria el cas de l'economia francesa, estan sotmeses a una pressió mes gran. El pobre Sarkozy ja ho està sentint. [riures] L'economia espanyola i la catalana, es troben, jo crec, més a prop d'aquesta darrera situació perquè la nostra productivitat no ha millorat prou en els darrers anys. Encara, en bona mesura, vivim de dues coses que ens han fet la vida fàcil i ens han posat dins dels països de major creixement d'Europa, que són els salaris baixos per a la immigració (perquè vivim molt a prop de l'Àfrica, probablement) i el turisme. En la mesura que aquestes dues coses o flaquegin o no siguin tan operatives probablement ens haurem d'espavilar més, cosa que no necessàriament és dolent. És a dir, ens haurem d'espavilar més, vull dir, que si volem seguir creixent amb la taxa de creixement que teníem ho haurem de fer sobre la base de més gran productivitat, de més enginy, de més innovació i d'universitats que tinguin més pes en el conjunt de l'economia i la vida social. Si seguíssim vivint del turisme i dels salaris baixos jo crec que no estaríem avançant des d'un punt de vista qualitatiu. En general la situació econòmica es pot tornar incòmode no solament per a nosaltres, sinó per a tota la Unió Europea. Grans empreses de molta rellevança que competeixen en el mercat internacional amb empreses d'Estats Units afronten en aquests moments algunes situacions complicades. És el cas per exemple d’Airbus. Hi ha dos grans companyies al món d'aviació, una és EADS, l'europea, Airbus, i l'altra és Boeing. Jo he estat als Estats Units visitant les fàbriques de Boeing i és una cosa impressionant, però si aneu a Toulouse, també, ho és. Toulouse, i concretament l'Airbus, EADS, com es diu, és l'empresa més important que tenim -anava a dir a Catalunya- [riures] no, que tenim a l’Euroregió, diguem-ho així -que en vull parlar, d'això de l'Euroregió perquè és la nostra regió, és la nostra part del món, diguéssim, la nostra regió europea, per dir-ho d'alguna manera-. És a dir, l'empresa més gran que tenim, que tenim, amb aquest plural majestàtic, és Airbus. La tenim per pura casualitat. La tenim perquè quan va esclatar la Guerra Mundial, els alemanys apretaven i els francesos, que havien de fer la fàbrica d'aviació van dir: "Bé, fem-la el més lluny d'Alemanya possible". Quina és la ciutat que està més lluny d'Alemanya i és suficientment gran i té universitat? Toulouse. Aquí tenim la causa per la qual estem molt a prop d'una de les dues grans empreses més importants del món en un dels sectors més importants de l'economia, com és l'aviació. Crec que aquest tipus de coses s'han de tenir en compte a l'hora de programar el que és la política econòmica d'un país. La situació actual dels mercats mundials ha fet més urgent segurament, espavilar-se en matèria de productivitat, això no és cap novetat. Més productivitat és, amb tota evidència, una condició necessària per suportar millor 3 �els efectes d'un euro fort, aprofitar els seus avantatges, com per exemple, limitar l'efecte a Europa del creixement del preu del petroli en dòlars i reduir els seus inconvenients o les seves pegues. Les polítiques dirigides a millorar les condicions del capital humà –la formació-, el capital tecnològic i el capital físic -infraestructures, el clàssic tema de les infraestructures- són elements bàsics per aconseguir millores de productivitat en qualsevol economia europea. Entre aquestes polítiques, la relativa a les polítiques tradicionals, sobretot les de transport, té una importància cabdal en l'ordenació del territori i ja sabeu, és la cançó de cada dia, quasi quasi la cançó de l'enfadós. És el que sentim cada dia, sobre el que cada dia parlem i “suquem pa”. La millora de les infraestructures i per tant la millora de la connectivitat exterior permetrà -permetria, si es produeix- millorar la posició de les àrees metropolitanes, creadores de la innovació i alhora primeres receptores de les innovacions originades en altres àrees urbanes similars. La dotació d'infraestructures i de serveis de transport de curt radi han de permetre difondre a tot el territori de l'àrea d'influència, l'àrea metropolitana, la innovació i el progrés tecnològic. Aquest país és un país tan castís que una de les coses que no té és àrea metropolitana, quan va ser una de les primeres d’Europa. Quan l'any -em sembla que va ser el 1995 o així- el Tony Blair va guanyar les eleccions -que jo vaig participar en la seva campanya, recordo- a Londres, el primer que va fer va ser reinstaurar el que la Thatcher havia suprimit. Mrs. Thatcher havia suprimit el Greater London Council perquè el senyor Ken Livingstone, que era el president del GLC a l'altra banda del riu, des de l'altra banda del riu li posava uns lletrerots immensos demanant: "We want more schools!". Llavors la senyora Thatcher es va empipar i un bon dia, a l'anglesa, va firmar un decret que deia: "I hereby abolish the Greater London Council". Aleshores aquí, no som tan directes. Vam fer tot un procés que en deien les LLOT, les Lleis d'Ordenació Territorial, però tot plegat era per suprimir l'àrea metropolitana de Barcelona, i la van suprimir. L'any 1987, 86-87, van suprimir la corporació metropolitana, l'àrea metropolitana de Barcelona, perquè Maragall tenia massa poder com a alcalde, [riures] i què s'havia pensat. Van suprimir l’àrea metropolitana. Després, quan el Tony Blair va guanyar, va reinstaurar el Greater London Council. Per cert, on és l'àrea metropolitana de Barcelona? Doncs no hi és, no existeix, la van dividir en tres: una de serveis, una d'infraestructures, una de no sé què...Bé, hi són eh? [riures]. Deuen estar per algun lloc però no hi ha l'àrea metropolitana, per tant no hi ha un subjecte, no diguem polític -tampoc és tan polític com això- sinó tècnic, econòmic, estratègic, o sigui, que permeti que aquesta conurbació que en diuen ara -conurbació, per no dir àrea metropolitana, és lletgíssim, conurbació...- que no permet que aquesta àrea metropolitana sigui competitiva amb les àrees metropolitanes europees, i d'això en patim. Jo crec que per Catalunya, per exemple, quasi tan important com l'Estatut, és l'àrea metropolitana, a veure si m'explico, i l’ordenació del territori en el seu conjunt i l'estructuració dels eixos. 4 �Catalunya és un territori que no té res a veure amb Castella i d'això en pateix, no ja ho dic ara, cultural o políticament, sinó des d'un punt de vista físic. "Ancha es Castilla". Plana. Catalunya és una cosa rebregada, que per anar des de segons quins punts del Pirineu a l'altra punta del Pirineu, t'hi pots passar dies. Has de fer aquelles carreteretes que no hi ha manera que passin els túnels corresponents. Segurament perquè l'arquitectura pensada des de l'Estat, d'alguna forma, es correspon a un altre tipus d'orografia i segurament que els costos per quilòmetre són més alts, per dir-ho d'alguna forma, i que per tant, si divideixes matemàticament: "¿A estos cuántos millones les tocan?" "¿Cuántos millones son de habitantes?" "Tanto", doncs no, no ens en sortim per tenir unes carreteres que et permetin anar des de la Seu d'Urgell fins una mica més enllà tranquil·lament, per començar fins a Andorra. I no hi ha manera que el trenet francès que arriba fins a la frontera, fins a Bourg-Madame, travessi i se'n vagi fins a la Seu. No hi ha manera. Coses que no entens, o sigui, diuen que existeix no, la Unió Europea? Doncs no, les fronteres encara ho són i de vegades sobretot amb allò que es refereix justament a les infraestructures i a les comunicacions. Jo me'n recordo que una vegada anava cap a Puigcerdà amb el tren i al costat hi havia la carretera, i deia, "Com és que van un al costat de l'altre?" "Porque es batible". És a dir, que l'exèrcit havia decidit que no hi podia haver un mitjà de comunicació sense que... "Porque claro, se pueden insultar, los franceses". Llavors, per raons militars, hi ha trossos de les carreteres aquestes d'allà a Toses o allà on sigui que van paral·leles a la via del tren, per raons militars, per raons de defensa. Bé, tot això...estem a la Unió Europea, no? Se suposa que no hi ha fronteres. Bé, doncs, encara tenim l'estructura, a vegades, física, de carreteres i de comunicacions que es correspon a un país en guerra amb el seu veí. O sigui, la idea d'Europa està molt bé, la bandera també, l'himne també, perquè és el mateix, i tots el cantem i és la Novena de Beethoven, però a la pràctica encara estem vivint físicament amb infraestructures i estructures que es corresponen a una Europa vella. Jo crec que és convenient que ens anem adaptant. Crec també que amb transports i amb sistemes portuaris i aeroportuaris hauríem de fer un pensament. A Barcelona...és clar, a Madrid no en tenen, de port. Però aquí sí, perquè tenim mar [riures]. Ho dic perquè... "¿Aeropuerto y puerto se tienen que conectar?" El aeropuerto y el puerto són dos corporacions distintes, són dos professions. Per què? Perquè tots els sistemes han acabat essent operats per corporacions professionals més que no pas temàtiques, per dir-ho d'alguna manera. Si vosaltres pregunteu: "Qui porta els aeroports? Aena". "Què vol dir? Aeropuertos Nacionales...tal”. Però qui governa Aena, qui governava Aena? Doncs l'Associació de pilots d'avions...no, d'enginyers aeronàutics. Per què? Perquè era aquell segment social, corporació, efectivament, que tenia el monopoli del saber sobre aquesta qüestió. De manera que aleshores tota la dinàmica, tota la qüestió que és decisiva, la competitivitat en matèria de connexions aeroportuàries, passava a dependre d'una corporació que té uns interessos professionals molt respectables però que probablement no tenen massa a veure amb els interessos del país com a 5 �tal i del territori com a tal. És curiós perquè a més, els enginyers aeronàutics no ho sé, però els pilots viuen tots a prop de l'aeroport del Prat i podrien estar interessats en què allò tingués un creixement important. Aquí ens hi juguem moltíssim. Ara a l'aeroport -jo me'n recordo que quan es va començar a discutir precisament d'això, de l'aeroport, -jo era alcalde encaravan dir: "Bé, a l’aeroport de Madrid hi destinarem mig bilió de pessetes i a l'aeroport de Barcelona, un quart de bilió", perquè aquesta és la idea que a Madrid es feien de quina era la importància de Madrid i Barcelona. "Uno por dos, Madrid es dos y Barcelona es uno". I bé, al final va resultar que en comptes d'aquesta xifra l'aeroport de Madrid se n'anava no a mig, sinó a un bilió, i el de Barcelona, mig bilió. L'altre dia el Ricard Bofill m'explicava que el de Barcelona costarà vuit-cents mil milions. Vuit-cents mil milions, ara no, però en el moment en què es va començar a discutir tot això, era l'1% de la renda nacional espanyola. O sigui, un bilió era un 1% de la renda nacional espanyola, de manera que estem parlant de xifres enormement importants. Dir-vos doncs que, no és només políticament, sinó econòmicament i des de tots els punts de vista enormement significatiu el que passi amb la teoria d’infraestructures. Jo per acabar voldria afegir que el territori funciona, com deia el poeta, quan la gent és desvetllada i feliç. Efectivament: si tenim bones universitats, que déu n'hi do, doncs ens en sortirem, si tenim bones pràctiques, com diuen els americans, també. En aquest moment jo estic en una fundació que es diu Catalunya-Europa que es dedica a analitzar bones pràctiques -bones pràctiques vol dir com es fan bé les coses, com es fan a d'altres llocs- i una de les coses que farem serà analitzar, justament, els rànquings d'universitats i què ens està passant. Qui els fa, com es fan i perquè estem on estem i com podríem millorar. Més insistint amb la primera part que amb la segona -perquè la segona és més cosa vostraperò nosaltres almenys el que sí podem fer és analitzar allà on som. Igual que dic les universitats podria dir la puntualitat dels trens. Es podria analitzar quin és el retard que hi ha a Anglaterra, o a França o a Alemanya o a distintes ciutats europees i quin és en aquesta àrea metropolitana, perquè més enllà de la tradicional cançoneta sobre “qué mal que nos tratan” i aquest tipus de coses, es puguin posar números a les cançons amb aquestes queixes. I això és tot. Dir-vos que estic absolutament satisfet i feliç d'estar amb vosaltres. Gràcies. [Aplaudiments] Degà: El president estaria disposat a contestar alguna pregunta si algun dels assistents vol formular-la. Pasqual Maragall: I si no, no. [riures] 6 �Pregunta d’un assistent: Ens podries parlar de Bolonya? Pasqual Maragall: No [riures]. No, perquè no en sé. Jo l'únic que puc és adreçar-te a en Bricall, que era el meu professor, sabeu? Jo era ajudant d’en Bricall. Bé, i en Bricall ha estat molt ficat en tot aquest procés pel seu paper en la presidència de l’Associació Europea de Rectors, em penso que era. Un dia d'aquests l'haig de veure perquè hem d'anar a veure la Fundació Tarradellas junts i li preguntaré a veure com està. La veritat és que he vist que hi ha alguna pintada a les parets sobre aquest tema, em podries especificar una mica més què és el que et preocupa de Bolonya? Assistent: Bé, en general tot. [riures] Pasqual Maragall: Tot! Saps què passa, que tot i res és el mateix! No, digues alguna cosa. Assistent: No sé... les empreses. Pasqual Maragall: Què de les empreses? Assistent: La privatització de l'ensenyament. O sigui, la relació del títol... és que són molts dubtes els que jo tinc... des dels professors titulars, què els faran, la precarietat, totes aquestes coses. Pasqual Maragall: Home, jo crec que la competència és bona. Jo sóc socialista de mena, i de petit. Encara que ara, amb l'edat...tot es va matisant [riures]. Però jo crec molt que el mercat és una prova que fins i tot els socialistes és una assignatura que han d'aprovar. Es pot estar més enllà del mercat, però no per sota, vull dir, que si no ets competitiu, si no hi ha... Jo crec que és molt bo que hi hagi competència i no només en els rànquings i això, sinó en la qualitat, i en la capacitat de... Crec molt en això, en la capacitat de competir. Abans n'estàvem parlant, aquesta imatge sempre del "gordito de la clase", que deia jo -una altra cosa és que les proves d'educació física haguessin de ser les que eren, segurament havien de ser unes altres- però comentàvem abans, que sempre, 7 �"els gorditos de la clase" deien: "Que no corra nadie mucho, ¿eh?" Tots havíem d'anar al mateix pas per no suspendre, diguem... Home, si la solució per no suspendre és que tothom sigui gordito, per dir-ho així, amb tot el respecte perquè jo ho vaig sent cada vegada més- [riures] doncs malament. Jo crec que la competència és bona. I en aquest sentit la competència entre universitats també, penso que no és en absolut dolent que això sigui així, encara que els recursos siguin públics. Assistent: Bon dia. Després d’escoltar el que ens ha dit sobre Europa, m'agradaria preguntar-li si creu que Europa avui dia està en camí cap a una Federació, i quant temps podríem trigar més o menys, i sobre tot el tema de la Constitució europea, per què creu que està actualment tan tancat? Pasqual Maragall: Bé, jo crec que la Unió Europea, és la única, com ho diria...Jo crec que passa igual que amb l'economia a les empreses i el tamany de les empreses, que si no tens un cert tamany no tens economies d'escala i si no tens economies d'escala els costos són més alts, Tu sempre pots tenir com diuen, el nínxol, i fer una especialitat amb algun producte específic, i fer-ho molt bé, o anar tirant. Però normalment les economies d'escala dominen molt, és a dir, els costos són més baixos per unitat de producte, i als països passa igual -als països del món, vull dir-. Què està passant al món? Que les grans no empreses en aquest cas, sinó unions, són les que marquen el ritme, i ara tenim la Unió Americana -que ja és antiga-, la Unió Europea, MercoSur -que es diu Mercosur però acabarà menjant-se fins a Veneçuela, probablement- tenim l’Índia, la Xina i el Japó, que són països, tots ells, que tenen els habitants que vostès ja saben i que cada dia ens desborden perquè canvien la xifra cap amunt. És a dir, que les nacions acabaran sent el que abans eren les regions, per exemple, per entendre'ns, i les unions el que abans eren les nacions. I que el món el portaran... doncs això, al final s'asseuran set persones i ja estarà bé, que puguin asseure's set persones que representin el món. Abans era el “Consejo de Seguridad” de les Nacions Unides, que eren les grans potències occidentals amb alguns representants escadussers que s'anaven turnant dels països “desgraciats”, diguéssim. Doncs ara no, ara el que hi haurà serà l'Índia, hi haurà la Xina, hi haurà els Estats Units, hi haurà Mercosur, hi haurà la Unió Europea, hi haurà Austràlia, m'imagino, -està una mica més lluny però- i el Japó, i això és el que hi haurà. En aquest sentit jo crec que és bo que la Unió Europea vagi tenint tot el que abans tenien les nacions. Una nació era una bandera, un himne, un exèrcit i una moneda i de fet, ja tenim bandera, ja tenim himne, que és la Novena de Beethoven -ja ho he dit, amb lletra traduïda per Joan Maragall de Schiller- i tenim en fi, tot el que cal. Sempre podem dir que la nostra gran nació és Europa, cosa que a més, com a catalans, com a bascos, com a gallecs, com a escocesos, com a flamencs o valons segurament ens interessa perquè la diferència entre Estats Units i Europa , la Unió Americana i la Unió Europea, és que a la Unió Europea hi ha més nacions que estats, per entendre'ns, i en 8 �canvi a Estats Units hi ha una nació i trenta, o quaranta, o setanta estats. Ara, aquí resulta ser que hi ha estats que tenen diverses nacions. I per tant la cosa és una mica més complicada, hi ha gent que no ho entén, a Madrid no ho entenen, [riures] en fi...no ho entenen perquè és clar, és allò de jo no tinc vicis però jugar no m’agrada, no sé què [...] i les dones no tenen vicis [...] i dones ja ho són. Perdoneu les dones, perquè això és d'un masclisme espantós aquest acudit, però els madrilenys ja és això, espanyols ja ho són, hi ha aquesta convicció que Espanya i el centre d'Espanya és el mateix. Doncs no, Espanya, com la Gran Bretanya i com Bèlgica, són estats en què no és el mateix l'Estat que una nació, sinó que un estat té diverses nacions. Aquesta és la singularitat europea. S'ha de fer valdre i jo crec que es podrà fer. No és senzill però no és impossible. Assistent: Abans vostè ha fet una referència a la formació. Abans parlava de Bolonya, aquí a la universitat. Bé, jo ahir, ja vaig pensar que questa pregunta hauria de fer-la, que és: com s’ha de fer per millorar l’ensenyament secundari a Catalunya, que és un dels ensenyaments amb més fracàs escolar a Europa? Jo pregunto: quina idea se li acut? Pasqual Maragall: Bé, li preguntaré al meu germà. [Riures]. Home, és clar que sí. Jo crec que el que ha dit l'Ernest Maragall és veritat. Ell el que diu és que s'ha de dessindicalitzar una mica l'ensenyament. És molt valent, dient això, perquè se les haurà de veure...se'l menjaran. No, no se'l menjaran -perquè el conec i no se'l menjaran- [riures] però jo crec que alguna cosa en el sentit de la competitivitat s'ha de fer, en el sentit que els directors es vegin amb condicions de triar, de seleccionar i de ser competitius d'alguna forma. Perquè és clar, si no, és el que dèiem abans, és abolir la competència sobre la base de rebaixar. Sobre la base no, però amb el resultat de rebaixar el nivell. I jo crec que és bo que els directors puguin dir, mira, noi, escolta, no ho estàs fent bé. En fitxarem un altre o una altra. Crec que això ha de ser així. Penso que això millorarà les coses. Assistent: No, només una cosa. Aquí, que està tot ple d'estudiants avui, que comencen la carrera d’Econòmiques -la majoria, suposo- què els diries tu, dels estudis que els hi vénen? Pasqual Maragall: D'Economia? Ah, no, jo sóc un clàssic. Abans ho estàvem comentant, jo sóc del Keynes. Què els diria? Home jo sóc un antic, d'economia matemàtica, això en Barberà i companyia, [riures] però jo crec que és interessant que feu una mica d'antropologia i una mica de sociologia. El primer que heu de llegir és Trade and Market in the Early Empires, aquell llibre sobre les civilitzacions, etc. i el segon seria Keynes, també. Per exemple, no hi ha el Treaties on money, que també, però totes les peces, tots els articles que té són fàcils de llegir, 9 �sobre el tractat de pau, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra...Tot això d'aquí jo crec que us ensenya més no del que és més difícil en economia, probablement, que és l’estructura lògica i formal, però sí de l'escenari en el qual l'economia es produeix i què és el que està en joc. A mi, jo ja us ho dic, ho comentàvem abans, l'economia matemàtica em va interessar menys -encara que és probablement més important des d'alguns punts de vista, des d'un punt de vista formal, de lògica formal- que l'economia aquesta més historicista i més de l'escola del Grup de Bloomsbury, del grup anglès aquest que va ser, el que representa millor per mi...La cultura dominant al món, avui, és una cultura que deriva del fet que Anglaterra va guanyar Espanya, no al futbol, sinó a l'Armada invencible. Ara estan fent pel·lícules d'Isabel I, aneules a veure perquè aquí és el canvi del paradigma del món. La cultura hispànica, espanyola, versallesca, basada en la noblesa, etc. tot el que tenia de bo i era respectable, diguéssim, cedeix davant de la cultura utilitarista que és la cultura anglesa. Els anglesos eren uns brutos, per dir-ho d'alguna forma -i ho dic jo que vinc d'ascendència anglesa, la meva àvia ho era- però l'anglès, comparat amb l'espanyol, en fi, era un ésser bastant primari, per dir-ho d’alguna manera. "Le dice el inglés al español: se es conquistador cuando no se puede ser pirata". El cost-benefici de la pirateria, demostra el Keynes, és infinitament superior, ja ho he dit abans, no? Econòmicament. De manera que si em pregunteu quina és la línia d'aprenentatge de l'economia, per mi és una línia una mica historicista i basada en el que ha passat a Europa i al món els últims cent anys, des de 1870. L'economia neix el 1870. L'economia que entenem com a marginalisme, etc. tal com l'hem estudiada, quan a Irlanda hi havia tanta gent que ja no hi cabien i van començar a conrear les calbes, els turonets ja pelats per dalt, la pedra, pràcticament. Bé, perquè la població, gràcies a les vacunes que havien aparegut a finals del segle XIX havia augmentat tant que no s'hi cabia, a Irlanda no s'hi cabia, i tots els Fitzgerald-Kennedy, tots aquests són irlandesos que se'n va Estats Units perquè no hi cabien. No s'hi cabia. Bé, ja heu vist aquelles pel·lícules del Charlot, L'emigrant, sobre els europeus que se'n van cap a Amèrica perquè a Europa no s'hi cap. I jo crec que aquest és el moment en què canvia el món. Quan jo arribo a Estats Units i me'n vaig a Wyoming i pregunto quant val la terra, em contesten una cosa fantàstica, perquè estava fent la tesi doctoral sobre els preus del sòl i em diuen: “Depèn” “Què vol dir, de que depèn? De la distància al centre? “No, no, quanta en vol? [Riures] Si en compra molta li farem un preu”. Si és al revés que aquí, els europeus havíem marxat cap a Amèrica perquè no s'hi cabia, però allà el que passava és que els hi sobrava, per tant ni la distància ni bromes, “si vostè me'n compra molta li farem un bon preu”. Doncs jo crec que aquesta és la gran diferència, d’alguna forma, entre Europa i Amèrica, i s’ha de tenir en compte. Degà: Moltes gràcies president i moltes gràcies a tots per assistir a aquest acte. 10 �[Aplaudiments] 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, economia i territori Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UAB Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall, acompanyat del rector de la UAB, Lluís Ferrer i del degà de la Facultat de C. Econòmiques, Joan Montllor, ha pronunciat la conferència “Europa, economia i territori”.  Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Economia Territoris Universitat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/883/0000000629.pdf a1ccdec18fb6620575b12218fd3a5afa PDF Text Text Europa, en la hora del Líbano El País | 14.9.2006 El conflicto del Líbano se ha convertido sin duda en el acontecimiento más importante y trascendente de este verano, por encima incluso de algunos de nuestros acuciantes problemas más próximos. Desde esta esquina del Mediterráneo lo hemos vivido con preocupación y angustia crecientes. Hoy, después de las interminables semanas en que sólo hablaron las armas, el alto el fuego alcanzado constituye una brizna de esperanza entre tanta injusticia y sufrimiento causados por la guerra. Por destino y por vocación, todo lo que sucede en Oriente Próximo nos interesa y nos afecta. Desde nuestra inequívoca identidad mediterránea, estamos comprometidos firmemente con la causa de la paz y la cooperación entre los vecinos de las dos orillas del Mediterráneo. Precisamente este compromiso euromediterráneo es lo que nos hace más conscientes de la complejidad de la situación de Oriente Próximo. Y lo que nos lleva a rechazar las visiones simplistas y maniqueas que no hacen otra cosa que alimentar el conflicto. Estamos predispuestos a entender las razones, los temores y los anhelos de los diversos actores del drama. Las de un Estado de Israel que tiene derecho a existir y a defenderse. Las de un pueblo palestino que tiene derecho a crear su propio Estado en condiciones de dignidad. Las del Líbano que tiene derecho a dotarse de un Estado que organice la convivencia de sus diversas comunidades sin injerencia extranjera. La de los países árabes que tienen derecho a desarrollarse en un contexto de paz y seguridad. Y más allá, incluso estamos predispuestos a escuchar las razones de los movimientos islamistas que -agrade o no- forman parte del problema y por consiguiente tendrán que formar parte de la solución. Posiblemente este reconocimiento elemental sea una condición necesaria para hacer posible el abandono de la violencia. Estados, Estados en precario, movimientos político-religiosos, milicias armadas... son la expresión de la complejidad de un conflicto que -como explica Joschka Fischer en su reciente libro El retorno de la historia- se desarrolla simultáneamente en tres planos: el nacional, el regional y el religioso. La conciliación de todos estos derechos e intereses es la obligación formalmente asumida por Naciones Unidas. Así lo ha venido haciendo con las sucesivas resoluciones del Consejo de Seguridad sobre Oriente Próximo desde 1947 hasta hoy mismo. Es el camino que va de la resolución 181 -por la que se abre la puerta a un Estado judío y a un Estado palestino- a la resolución 1701 -que arbitra el alto el fuego en el Líbano-. Entre ambas, se han sucedido las resoluciones que han ido perfilando la fórmula para resolver el conflicto árabe-israelí: el pleno reconocimiento del Estado de Israel y la creación de un Estado palestino con las fronteras anteriores a 1967. Nada de todo esto es nuevo. Los esfuerzos por aproximarse a la paz en Palestina son lo más parecido a los trabajos de Sísifo: un eterno volver a empezar. Pero éste es el único camino ante una alternativa peor: el de la resignación a una guerra infinita, que es lo que parece predicarse en los círculos neoconservadores. Crear las condiciones para el cumplimiento efectivo de las resoluciones de Naciones Unidas sobre Oriente Próximo es responsabilidad de todos los actores que tienen un peso real en el escenario mundial. Esta era la intención del denominado cuarteto �compuesto por Estados Unidos, Rusia, la Unión Europea y la propia Organización de Naciones Unidas, con su hoja de ruta para avanzar hacia la paz. De las dificultades actuales en llevar adelante dicha iniciativa surge precisamente la convicción de que Europa debe y puede ser un actor mucho más implicado en la resolución del conflicto de Oriente Próximo. Entre otras razones porque -a diferencia de Estados Unidos- el futuro de una Europa próspera y en paz depende en buena medida de una evolución pacífica de toda la región del Oriente Próximo y Medio. Por eso nos hemos de felicitar de la rápida reacción de la Unión Europea para intervenir en el Líbano bajo el mandato de Naciones Unidas. Lo ha resumido perfectamente Javier Solana: sin la fuerza de intervención de la ONU no habrá paz, pero sin Europa no habría fuerza de intervención de Naciones Unidas. Esta vez podemos afirmar que Europa no ha llegado tarde como sucedió en Bosnia y en Kosovo. La rápida decisión europea debe mucho a la determinación mostrada por el Gobierno de Prodi, que ha acabado por arrastrar a una Francia reticente ante las dificultades ciertas de la empresa. No menor ha sido la determinación mostrada por el Gobierno español, coherente con la orientación de nuestra política en Oriente Próximo, basada en algunos puntos incuestionables. El apoyo al proceso de paz entre palestinos e israelíes, sobre la base de la existencia de dos Estados soberanos y viables que convivan en paz dentro de fronteras seguras y reconocidas; el impulso a las relaciones bilaterales con Israel; la contribución activa a la modernización de las estructuras de gobierno de la Autoridad Nacional Palestina; la contribución a la pacificación y a la reconstrucción civil de Irak; el diálogo político constante con Egipto y Jordania; el apoyo -hoy con más razón que nunca- a los esfuerzos del Líbano para consolidar su independencia; y el reconocimiento de la importancia de las relaciones con Siria para garantizar este proceso con su retirada del Líbano. Sin olvidar la implicación para encontrar vías de diálogo en el difícil contencioso nuclear entre Irán y la comunidad internacional. Se trata de una política de Estado y así lo han entendido todas las fuerzas políticas representadas en el Congreso al dar luz verde a la decisión del Gobierno de participar en la misión de Naciones Unidas. Aunque no deja de sorprender -casi hasta el escándalo- que desde posiciones conservadoras se haya intentado inducir al líder del Partido Popular a adoptar una posición contraria a la participación de nuestras tropas en el contingente de la FINUL, con la perversa intención de querer convertir el Líbano en la tumba política del presidente Rodríguez Zapatero, para vengarse así de la oposición socialista a la participación española en la guerra de Irak. A diferencia de entonces, se trata ahora de intervenir en una misión de interposición para garantizar un alto el fuego, con un mandato explícito de Naciones Unidas, con la autorización del Parlamento español y con una opinión pública prudentemente favorable a nuestra intervención. Sin embargo, no puede esconderse el riesgo que asume España y Europa al aceptar el compromiso de defender a Israel de nuevas agresiones y al mismo tiempo de garantizar la plena soberanía del Líbano. La delicadísima cuestión del desarme de Hezbolá parece ser la piedra de toque de esta misión. Cuestión sobre la que Naciones Unidas busca una fórmula satisfactoria para todas las partes y que probablemente se resuelva más por la propia evolución del proceso político libanés que como resultado de una condición previa y ejecutable a corto plazo. Sea como sea, hay que asumir el riesgo que comporta nuestro reafirmado compromiso euromediterráneo. Es también el riesgo asociado a la voluntad de Europa de ser un actor eficaz y reconocido en la escena internacional. Es, en �definitiva, el riesgo que afrontamos para devolver a Naciones Unidos su papel de garante multilateral de la paz, una vez constatado el fracaso del unilateralismo norteamericano en Irak. Y es evidente que no basta con la intervención militar para hacer factible y duradero el alto el fuego en el Líbano. Javier Solana nos advierte de que no podemos cometer la ingenuidad de pensar que podemos intentar arreglar el conflicto de Oriente Próximo con intervenciones parciales: o se resuelve el conflicto entre israelíes y palestinos o continuará la guerra infinita. Desde la convicción generalmente compartida de que el conflicto no tiene solución militar, es preciso volver a poner en pie la hoja de ruta, con una implicación europea mucho más decidida y con la voluntad de contemplar globalmente el problema. En resumen, tres líneas de acción: - Pleno apoyo a la decisión del Gobierno español y de la Unión Europea de implicarse activamente en la Fuerza de Intervención de Naciones Unidas en el Líbano para asegurar el alto el fuego permanente entre Israel y la milicia de Hezbolá. - Acentuar el compromiso de la Unión Europea en Oriente Próximo, con la cooperación al desarrollo, con la revitalización de la hoja de ruta del cuarteto y con la presencia en el territorio ayudando a la viabilidad del Estado palestino. - Potenciar la política mediterránea de la Unión Europea, con unos aliados bien decididos como la Italia de Prodi. Pasqual Maragall President de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1397 Title A name given to the resource Europa, en la hora del Líbano Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Acció política Guerra Líban Orient Mitjà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/18/2812/19970604_ElPunt_EuropaMesAProp_PM.pdf b21230edc71372997f9a12b0f43c3a28 PDF Text Text PUNT DE VISTA EL PUNT / Dimecres, 4 de juny de 1997 L A T R I B U N A L Europa, una mica més a prop dans. Els estats, els espanyols com a espanyols, els fi-ancesos com a francesos, etc, ens sentim així més forts. Però no oblidem que, per al ciutadà, «Europa també cobra vida a través de la cooperació transfronterera, interregional i municipal» —com diu la declaració d'Amsterdam— i tampoc no oblidem que, amb vista als grans desafiaments (com poden ser el de la unió econòmica i monetària, l'Europa social, i tarnbé per a la pau entre els pobles), «Europa necessita el ple suport de les regions, ciutats i municipis, amb tota la seva diversitat i autonomia». En aquest front ens trobem els participants a la Cimera. Hem avançat un pas més cap a l'entesa i ens queda una bona X.E.I. tirada per recórrer. De moment, cal confirmar que la Conferència Intergovemamental sigui sensible a les peticions ambicioses però raonables del Comitè de les Regions i que doni la seva benedicció al nou símbol polític que s'ha iniciat amb aquesta cimera. decebut per no tenir la meva plaça degudament representada, però sens dubte el futur corregirà aquest error. La història no es pot aturar. De mojnent Barcelona, com tantes vegades, va suplir dignament. El gran repte de la Cimera d'Amsterdam va ser confirmar que aquells centenars d'accents diferents podien trobar un llenguatge comú. Aquest repte es va assolir. Al final, alcaldes i presidents van rubricar una declaració política que els avala com a actors imprescindibles de la construcció de l'única Europa que la gent del carrer pot acceptar. Una Europa intel·ligible, propera i raonable. Probablement, els governants que ens vam reunir a Amsterdam som un bon contrapunt al perill d'una Unió integrada per funcionaris allunyats dels problemes quotidians o d'una Europa dels estats que no aconsegueix explicar-se davant els ciutadans. L'anomenat dèficit democràtic és un problema apressant. Necessitem, no obstant, que els estats exerceixin com a tals, amb autoritat. Necessitem que Europa sigui forta, més poderosa en tot allò que desborda la capacitat dels goverqs: Bòsnia, l'Orient Pròxim, el Magrib i també la mundialització de l'economia o els reequilibris territorials necessaris, sense oblidar els drets fonamentals dels ciuta- T é-gràcia, això que ha passat a França. Veure que a Chirac li surt el tret per la culata tan escandalosament és molt agradable. Contemplar la fal·libilitat del poder, com aquests polítics orgullosos que presumeixen de ser la venerable encarnació del seny, de la raó, de l'ordre —per aquí també en tenim algun— s'equivoquen tan de ple és reconfortaiit. El gran Chirac va avançar les eleccions perquè comptava que els seus les guanyarien, tant se val. Necessitava que la gent digués amén. En realitat convocava un referèndum de confirmació de la dreta per poder aplicar després mesures encara més T Í P Finalment, és bo fer constar que l'èxit de la reunió va ser també el poder manejar les dificultats i la complexitat de les nostres diferències. La convocatòria va ser sorprenentment fàcil i ben entesa des del seu inici. Es va poder confeccionar amb rapidesa la llista d'assistents, l'evidència de la qual era discutible, però que va aconseguir un acord unànime. L'elaboració de la ponència va ser àrdua, apassionada i dura en alguns moments (com havia de ser). No obstant, la voluntat d'arribar a un bon pacte va superar les distàncies ideològiques, culturals i personals. El balanç final és molt apreciable, sobretot perquè no es va defugir abordar temes substancials en nom del consens. Regions i ciutats comencem un nou escenari de diàleg que ja és irreversible. Aquest és el balanç de la primera Cimera de Regions i Ciutats. Algú dubta que la segona ja està en marxa? Pasqual Maragall és alcalde de Barcelona i president del Comitè de les Regions de la UE T I MIQUEL PAIROU dràstiques i liberals que les que va intentar Juppé sense èxit. Però a França hi ha tradició democràtica i a pesar que som a l'època de les rentades de cervell televisives i de les grans manipulacions de les masses, els francesos tenen més forrnació política, criteri personal i memòria que altres europeus i han S L E R I A I S I A ra aquesta gelatina de sentiments en què s'ha convertit el barcelonisme de carnet tremola perquè te'n pots anar al Piemont amb els teus llibres, la teva urbanitat i el títol de català universal sota el braç. Ni cas, tu... La gelatina pot arribar a espesseir-se, però.sempre serà de consistència tova i manipulable. Un fitxatge pastanaga, un trofeu, i ja la tenim fosa. A més, pensa que t'idolatra a tu, sí, però també a un búlgar que escup, trepitja i renega sense parar i a un brasiler hàbil però totxo que no sap si amb,sis mesos enllestirà l'únic llibre que pensa llegir a la seva vida. No n'esperis gaire, de la gelatina. Encara en mamaves quan un home arribava amb males arts a la presidència de Can Barca i una guàrdia pretoriana batejada com els morenos li feia la feina bruta. Va venir amb una idea insígnia: despolititzar (o sigui, des- catalanitzar) el club. Dinou anys després, el soci continua bevent a galet i tancant els ulls al joc subterrani de la llotja. Tot sigui per un Barca triomfant! Tu ara ja no et mames ni el dit, però ell, protegit per una massa acrítica que se li aglutina a les assemblees, tam^ poc. I ja té temptacions plebiscitàries! «Després de tants anys, el soci no necessita que jo faigi campanya», diu. Mira-que sortirà reelegit i et fotrà canari més endavant... Ai, Guardiola, esportista elegant, lector, català universal, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que al soci no se'l pot enganyar però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques..Ni els parlis de l'únic president que guanya vots a base de sanglotar per la tele. Ni d'aquella mena de Torras i Bages que fuma montecristos i que té fil directe amb la Verge de la Mercè. Ni del ric hoteler que entre martingala i martingala se suca .a les fonts públiques per fer-se el graciós. Ves-te'n a Itàlia, jugador fi, amb la teva maduresa, i ni piu, d'aquesta comèdia tan. poc divina. «Ai, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que 'al soci no se'l pot enganyar' però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques» C Per molts anys^ senyor Chirac N Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 4/6/1997. Pàgina 5 R A u RAMON SARGATAL • F E L G Bon vent^ Guardiola PASQUAL MARAGALL a pocs dies, a Amsterdam, en la Cimera de Regions i Ciutats que va organitzar el Comitè de les Regions de la UE vam verificar que existeix una Europa (fins ara massa oculta) que aconsegueix convertir la diversitat en un px)derós al-legat de cohesió. Durant dos dies, més de dos-cents governants territorials, alcaldes i presidents de regions van debatre i consensuar la marxa de la construcció d'Europa. Va ser una esplèndida novetat. Fins ara, per a tot el món, Europa era aquesta fotografia de quinze personatges, amb rostres ben coneguts. Com en els processos de revelatge, a mesura que la imatge avança i es va definint, apareixen noves precisions, emergeixen nous rostres. I amb això ens acostem a una realitat més detallada, amb matisos i tons. Això és el que va succeir a Amsterdam. Aquesta Europa dels ciutadans que reclamem des de tots els fòrums s'ha fet una mica més òbvia. Ciutats i regions sense fissures (i això és un esdeveniment molt rellevant) han confirmat que el fet de ser diferents no és un llast per a la Unió, sinó tot el contrari.. La diversitat d'identitats és una enorme riquesa, que sens dubte constitueix el nostre fet diferencial. Aconseguir una Europa unida en allò indispensable, però respectuosa amb totes les cultures i dialogant fins als nivells més propers a la gent, és exactament una utopia que convé perseguir. De vegades (molt poques), les utopies semblen concrétar-se en un instant històric, i a Amsterdam això va ocórrer. L'alcalde de Bilbao comentava el sentiment, no exempt d'emoció, d'ocupar la seva plaça entre Berlín i Baviera, amb la presència una mica més enllà de Birmingham, les Balears i Bolonya... Alguns eren molt escèptics respecte a la idea de convocar eti peu d'igualtat les regions (les grans i poderoses, i també les més petites i dèbils) juntament amb les grans ciutats i totes les associacions de governs locals d'Europa. Com a català em vaig sentir A E L V E S P E R «Viya er Beti» apíofitat l'ocasió que els va oferir Chirac no per dir-li amén sinó per girar la truita. Quan Chirac va decidir-se a convocar eleccions anticipades ho devia fer en virtut del que vaticinaven les enquestes i del que aconsellaven els analistes al servei de la presidència. El fracàs d'aquestes enquestes i d'aquests analistes omple de satisfacció, no perquè hagin guanyat els socialistes —que ja ho tindran difícil— sinó perquè posa d'evidència que alguns ídols del món actual —l'estadística política, els estrategs— tenen els peus tan de fang que poden provocar grans desastres. Per molts anys. P JOAN POYANO oques coses hi ha més absurdes que el relativisme patriòtic, conducta segons la qual (per posar un exemple hipotètic) els de Vila-seca estan a matar amb els de Salou, però fa• ran front comú tarragoní contra un de Sant Pol de Mar que gosi ridiculitzar Port Aventura, maresmenc que automàticament rebrà l'ajut d'un mataroní, qui per patriotisme comarcal oblidarà temporalment les moltes vegades que s'ha sentit dir capgròs per l'esporàdic col·lega; i tots junts faran pinya catalana contra els andalusos... i així successivament. Aquest comportament frívol amb les enemistats s'ha encomanat al futbol, on es pot veure madridistes antibarcelonistes (termes gairebé sinònims) desitjar que el Barca guanyi la recopa pel simple fet qüe és un equip espanyol. Una mania sana s'ha de mantenir a les verdes i les madures —sobretot si va contra el veí, ja que la proximitat és indici que hi ha base real en la rancúnia—, i per això s'ha d'aplaudir sense reserves la coherència del Betis, que va fer l'impossible per perdre davant l'Sporting i assegurar-se que l'odiat Sevilla baixa a segona divisió. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 10. Comitè de les Regions (CdR) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-1998 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Conté la documentació generada per Pasqual Maragall o els seus col·laboradors, en relació al Comitè de les Regions, que va presidir del 1996 al 1998. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, una mica més a prop Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Europa Comitè de les Regions Europa Pròxima Ciutats Regions Cimera d'Amsterdam Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1362/19931028d_00595.pdf 64042719da883afad6152d013ab16d92 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Jcrdi Borja i Sebastià Delegat de Relacions Exteriors NOTA PER DISCURS DE P. MARAG LL A CONFERENCIA EUROCIUTATS PRIMERA PART (5-6 minuts) COM PRESIDENT DE C.M.R.E. REPRENDRE GRANS TEMES ESTATS GENERALS ESTRASBURG (nota redactada per J.G.P.). SEGONA PART (5 -6 minuts) COM A EUROCIUTATS, ALCALDE D'UNA DE LES CIUTATS PROMOTORES D'EUROCIUTATS. INSISTIR EN LA NECESSITAT D'UNA IMPLICACIO DIRECTA DELS ALCALDES EN UNS MOMENTS QUE CAL MAXIMITZAR LA INFLUENCIA DE LES CIUTATS PER IFER AVANÇAR LA UNIO EUROPEA. i VEURE NOTA ADJUNTA A MODULAF1 SEGONS SOPAR AMB ALCALDESCOMITE EXECUTIU E.C. DEL 27 A LISBOA. TERCERA PART (2-3 minuts) PERSPECTIVA MUNDIAL: ASSEMBLEA DE CIUTATS UNIDES ABANS DEL 96. NOTA ADJUNTA. Plaça Sant Jaume. s n. 08002 Barcelona Tels 402 74 43 402 74 40 Fax 402 74 53 Telex 54519 Laye E �VI CONFERENCIA [ E EUROCIUDADES EUROPA - LOS DESAFIOS DE LA DEMOCRACIA URBANA LISBOA 28-30 DE OCTUBRE DE 1993. CEREMONIA DE INAUGURACION INTERVENCION DEL PRESIDENTE INTERNACIONAL DEL C.M.R.E., SR. PASQUAL MARAGALL INTRODUCCION (SALUTACION A LAS AUTORIDADES PRESENTES. EXPRESION DE LA COMPLACENCIA POR PARTICIPAR EN LA CONFERENCIA. REFERENCIAS A LISBOA Y A J. SAMPA10) PRIMERA PART PERMITANME QUE EMPIECE MI INTERVENCION REFIRIENDOME A LA IMPORTANTE REUNION DE REPRESENTANTES DE ENTIDADES LOCALES Y REGIONALES QUE HA TENIDO LUGAR EN ESTRASBURGO HACE UNA SEMANA. LOS XIX ESTADOS GENERALES DEL CONSEJO DE MUNICIPIOS Y REGIONES DE EUROPA HAN REUNIDO, DURANTE 3 DIAS DE TRABAJO �INTENSO Y DE REFLEXION SERIA CERCA DE 2.000 DELEGADOS PROCEDENTES DE TODO EL CONT NENTE. HA SIDO UNA VEZ MAS LA MAYOR CONCENTRACION DE ELEGIDOS EN LA EUROPA DE LA REPRESENTACION DEMOCRATICA. TAMBIEN, UNA VEZ MAS, SUS VOCES DIVERSAS PROCEDENTES DE -Ye DISTINTAS SENSIBILIDADES PQLITICAS Y NACIONALES, SE FUNDIERON EN UNA SOLA PREOCUPACION: LA EUROPA DE LA CIUDADANIA. LA PROXIMIDAD A LOS CIUDADANOS FUE LA IDEA CENTRAL QUE ‘7_\ PRESIDIO NUESTRA REFLEXION EN ESTRASBURGO, Y CREO QUE ES PERFECTAMENTE VALIDA PARA ORIENTAR TAMBIEN NUESTRA REFLEXION DE AHORA, AQUI EN LISBOA, COMO EUROCIUDADES. ) PORQUE DE LA IDEA DE PIROXMIDAD AL CIUDADANO DERIVAN LDESDE ; EL FORTALECIMIENTO DE LA DEMOCRACIA, PILAR BASICO DE LA CONSTRUCCION EUROPEA, )-5 LHASTA1 NUESTRA LEGITIMACION PARA OFRECER Y EXIGIR NUESTRA PARTICIPACION INSTITUCIONAL EN LA CONSTRUCCION EUROPEA. PRESIDIDOS POR ESA IDEA, EN ESTRASBURGO APROBAMOS UNA RESOLUCION, BAJO EL TITULO "LA EUROPA QUE QUEREMOS", QUE ES A LA VEZ EL MANIFIESTO DEL C.M.R.E. DIRIGIDO A LA OPINION PUBLICA, A LAS INSTITUCIONES EUROPEAS Y COMUNITARIAS, A LAS INSTITUCIONES ESTATALES, LOCALES Y REGIONALES. �PARA NOSOTROS, EL C.M.R.E., Y ESTOY SEGURO QUE USTEDES SE SIENTEN COMPRENDIDOS EN LA ' REPRESENTACION Y SE SIENTEN PARTICIPES DE LA MISMA CONVICCION, LA EUROPA QUE QUEREMOS ES LA EUROPA DE LOS CIUDADANOS, ES DECIR, LA EUROPA DEL RESPETO A LOS DERECHOS FUNDAMENTALES, FRENTE A LOS FENOMENOS DE EXCLUSION Y DE SEGREGACION, FRENTE AL RESURGIMIENTO DE LOS EXTREMISMOS NACIONALISTAS Y EL RACISMO. PARA NOSOTROS LA EUROPA QUE QUEREMOS ES LA EUROPA DE LA SUBSIDIARIEDAD, ES DECIR, LA ,EUROPA DE LA PROXIMIDAD AL CIUDA15/VN-0 EN EL ORDEN DE LA TOMA DE DECISIONES Y DE LA GESTION DE LOS ASUNTOS PUBLICOS, FRENTE A LA DINAMICA CENTRALIZADORA Y TECNOCRATICA, FRENTE A LA SOBERBIA DEL , {k PODER Y A LA LEJANIA DEL CIUDADANO. ----- PARA NOSOTROS, LA EUROPA QUE QUEREMOS ES LA EUROPA DE LA SOLIDARIDAD Y DE LA JUS,T"í', ES DECIR, LA EUROPA QUE RESUELVE SUS DIFERENCIAS SOCIAL S Y TERRITORIALES MEDIANTE EL DIALOGO Y LA PARTICIPACION, FRENLA EXCLUSION SOCIA Y LA MARGINACION, FRENTE A LOS DESEQ1IBRIOS LOCALES Y REGIONALES, TAMBIEN EN ESTRASBURGO TUVIMOS CLARO, COMO ESTOY SEGURO QUE LO TIENEN USTEDES, CUAL ESLA EUROPA QUE NO QUEREMOS. �ESA EUROPA SE PUEDE RESUMIR EN UNA IMAGEN QUE SIMBOLIZA TODO LO QUE RECHAZAMOS: LA PERDIDA DE VIDAS HUMANAS, LA DESTRUCCION DEL PATRIMONIO NMOBILIARIO Y LA DESTRUCCION DE LA ECONOMIA, EL ODIO ENTRELAS COMUNIDADES Y EL FIN DE LA CONVIVENCIA URBANA, ESA IMAGEN QUE RECHAZAMOS ES SARAJEVO, BAJO EL HORROR DE LAS BOMBAS. POR ESO EN ESTRASBURGO, IGUAL COMO ESTOY CONVENCIDO QUE DECIDIRAN USTEDES AQUI EN LISBOA, NOS COMPROMETIMOS CON SARAJEVO, EN INTENSIFICAR LA AYUDA HUMANITARIA Y EN RECLAMAR PARA ESTA CIUDAD IAdt'AliçTIR 't\\SU MOMENTO AHORA DE CAPITALIDAD CULTURAL, PARA ¿S)liJE TODOS SEPAMOS LO QUE ALLI SUCEDE Y SEAMOS CAPACES ASI DE CONTRIBUIR A QUE EL HORROR TERMINE Y LA RECONSTRUCCION EVPIECE, rt„,,.111'41- LP �Lcf.uk o SEGONA PART COMO ALCALDE DE BARCELONA DEBO RECONOCER LA IMPORTANCIA ADQUIRIDA POR EL MOVIMIENTO DE LAS EUROCIUDADES. )ESTE MOVIMIENTO QUE SE ALUMBRO EN ROTTERDAM EN 1986 Y QUE ¡SE FORMALIZO EN BARCELONA EN ABRIL DE 1889 ES HOY UNA REALIDAD INFLUYENTE EN LA VIDA EUROPEA. PERO NO DEBEMOS CONFORMARNOS CON NUESTRO EXITO INICIAL. UNAS 50 CIUDADES EUROPEA, PRACTICAMENTE TODAS LAS IMPORTANTES (CON LA EXCEPCION DE 1AS 3CIUDADES MUNDIALES, ákssv,\ v-wk PARIS--,---RERLIDJ-'7TO-ISID-HES, QUE POR CIERTO NO TIENE GOBIERNO PROPIO) PARTICIPAN EN NUESTRO MOVIMIENTO. ASIMISMO FUNCIONAN DIVERSAS COMISIONES '1 QUE NOS AYUDAN A INTERCAMBIAR NUESTRAS -EXPEPTIETTCIAS Y A DEFINIR POLITICAS SIMILARES. EUROCIUDADES HA PRpPl¿IADO O HA A14A10 TAMBIEN LA CONSTITUCION DE REDES pE COOPERACION TECNICA, QUE TIENDEN A FUNCIONAR AUTONOMAMENTE, LO CUAL ES POSITIVO Y QUE, EN GENERAL, HAN CONSEGUIDO EL APOYO DE LA COMUNIDAD EUROPEA, (f,„\AAkyg-x-e \■) 1,) SIN EMBARG CREO SINCERAMENTE QUE SERIA UN ERROR NO TENER HOY1V1AS OCIATIV1. EL A TUAL MOMENTO EUROPEO NOS LO EXIGE Y NUESTRA CAPACIDAD DE ACTUACION ES SUPERIOR A LO QUE HASTA AHORA HEMOS HECHO COMO EUROCIUDADES. 1/V2,&-vD Uc_/• u•-.4kid �QUIERO PROPONERLES QUE EUROCIUDADES ASUMA UN PAPEL MAS AMBICIOSO EN LA CONSTRUCCIOÑ EUROPEA Y HAGA OIR CON MAS FUERZA LA VOZ DE LAS CIUDADES EN, LA VIDA COMUNITARIA. ¿PORQUE? PORQUE HAY UN DEFICIT DE 'CONFIANZA EN LA UNION EUROPEA Y PORQUE HAY UN GAP O RETRASO EN LA. ASUNCION DE LA CIUDADANÍA EUROPEA POR PARTE TANTO DE NUESTROS GOBIERNOS COMO DE NUESTROS CONCIUDADANOS. PORQUE LAS CIUDADES PODEMOS "EXPLICAR" EUROP PODEMOS REFORZAR LAS RELACIONES' ENTRE-TOS ACTORES DE LA SOCIEDAD CIVIL DE LA -+COMUNIDAD EUROPEA, PODEMOS TENDER LAZOS DE AMISTAD E INTERCAMBIO CON LAS CIUDADES EUROPEAS NO COMUNITARIAS. ( ¿COMO? ' EUROCIUDADES DE EN SER 1 PROTAGONISTAS, SI ME f"E-FIMITÉN LA. EXPRESION, MEDIAiTICAS DE LA- CONSTRUCCION DE --EUROPA. ES POSITIVO) ELINTEAMBI SON NECESARIAS LAS REDES DE COOPERACION TECNI A, YA O HACEMOS, DEBEMOS MANTENERLO. PERO NO CREO QUE ESTE SEA EL DESAFIO ACTUAL. NO QUEREMOS SER UNA ASOCIACION MAS, UNA REUNION MAS DE LAS MUCHAS QUE SE HACEN HOY EN EUROPA. DEBEMOS UTILIZAR NUESTRA FUERZA Y NUESTRA INFLUENCIA PARA HACER OIR NUESTRA VOZ CONJUNTA EN LA EpCENA EUROPEA. POR ESTO LES PROPONGO~ F RMAS DE ACTUACION ORDINARIA: Primero: LA CONFERENCIA ANUAL DE EUROCIUDADES DEBE SER LA CONFERENCIA DE ALCALDES DE LAS GRANDES CIUDADES �EUROPEAS. LOS ALCALDES DEBEN PONER SU VOZ Y SU LEGITIMIDAD AL SERVICIO DE EUROPA Y DEL INTERES COMUN DE LAS CIUDADES c EUROPEAS. Segundo: c\---te) EL COMITE EJECUTIVO DEBE ESTAR FORMADO ASIMISMO POR ALCALDES Y SE REUNIRA DOS-VEGE-S-AL AÑO (UNA DE -LAS_DOS ECES -GO-INGID-VENDO_ LA-CONFERENCIA). EL COMITE TOMARA POSICION Y HARA PROPUESTAS SOBRE LOS GRANDES TEMAS EUROPEOS DE INTERES DE LAS CIUDADES FCADA UNO DE SUS MIEMBROS SERA RESPONSABLE DE UNA GRAN AREA Y NUESTRO PORTAVOZ ANTE EL CONSEJO EUROPEO Y LOS COMISARIOS CORRESPONDIENTES. Tercero: LAS COMISIONES TENDRAN COMO OBJETIVO PRINCIPAL PREPARAR LAS REUNIONES DE COIvIlfE EJECUTIVO Y ESTARAN PRESIDIDAS POR LA CIUDAD CUY 11) ALCALDE SEA EL RESPONSABLE DEL AREA CORRESPONDIENTE. ASIMISMO ESTAS COMISIONES SEGUIRAN, IMPULSARANrY UTILIZARAN EL TRABAJO DE LAS REDES DE COOPERACION TECNICA, LIGADAS A PROGRAMAS EUROPEOS, QUE SABEMOS / /POR EXPERIENCIA QUE REQUIEREN DE UN FUNGIONAMIENTO AUTONOMO. ADEMAS DE ESTA ACTIVIDAD ORD NARIA CONVIENE QUE TENGAMOS INICIATIVAS EXTRAORDINARIAS O ESPECIFICAS. DESEO CITARLES LA INICIATIVA DE LA CIUDAD DE RARCELONA DE CONVOCAR UNA �CONFERENCIA DE CIUDADE EURQPEAS Y GRANDES EMPRESAS. EL OBJETIVO ES CREAR UN MARCO DE DIALOGO QUE NOS SIRVA A UNOS Y OTROS PARA CONFIGURAR EL PUTURO DE NUESTRAS CIUDADES. ¿QUE CIUDADES ESTAMOS IMPULSANDO DESDE LOS AYUNTAMIENTOS, DESDE LOS GOBIERNOS LOCALES? ¿QUE CIUDADES- DETERMINAN CON SUS ACTUACIONES O REQUIEREN LOS PRINCIPALES AGNTES EC9VIDMICOS? ¿PODEMOS DEFINIR OBJETIVOS COMUNES"QUIRIR COMPROMISOS MUTUOS? UNA CONFERENCIA DE ESTE TIPO NO PUEDE EXCLUIR A PERSONALIDADES QUE APORTEN LA VOZ DE LOS ORGANISMOS INTERNACIONALES, DE LA CIENCIA O SIMPLEMENTE DE LOS CIUDADANOS-USUARIOS. POR ESTA RAZON, JUNTO A REPRESENTANTES DE 50 GRANDES CIUDADES EUROPEAS Y DE 50 GRANDES EMPRESAS, APROXIMADAMENTE, INVITAREMOS A 50 PERSONALIDADES DE LA POLITICA (ENTRE ELLOS EL VICEPRESIDENTE DE EE.UU.) DE LA UNIVERSIDAD, DE LOS SINDICATOS Y ORGANIZACIONES DE CONSUMIDORES, ETC.. ESPERAMOS PODER REALIZAR ESTA PRIMERA CONFERENCIA, QUE DESEAMOS QUE TENGA CONTINUOAD BIANUAL SI ES POSIBLE, EN JUNIO DE 1994. Y LES RUEGO QU LA ASAMBLEA DE E.C. CONFIRME MAÑANA EL APOYO A ESTA INICIATIVA QUE YA EXPRESO EL COMITE EJECUTIVO. �TERCERA PART: REFLEXIO MUNDIAL POR ULTIMO, PERMITANME QUE VUELVA A MI CONDICION DE ALCALDE COMPROMETIDO CON LA ACTUACION INTERNACIONAL DE LAS CIUDADES, MAS ALLA DE LA EUROPA COMUNITARIA. ME SIENTO ORGULLOSO DE SER UNO DE LOS ,PRESIDENTES-DELEGADOS DE LA FEDERACION MUNDIAL DE CIUDADES UNIDAS QUE PRESIDE EL ADMIRADO AMIGO JORGE SAMPAlb, ALCALDE DE LISBOA. Y TAMBIEN DE FORMAR PARTE DEL COMITE EJECUTIVO DE IULA POR MI CONDICION DE PRESIDENTE DEL C.M.R.E. HACE CASI UN AÑO, CONJUNTAMENTE CON EL ALCALDE DE RIO, HICIMOS UN LLAMAMIENTO A LA UNION DE CIUDADES A NIVEL MUNDIAL. ESTE LLAMAMIENTO RESPONDIA A UN ESTADO DE ESPIRITU QUE PREDOMINA HOY EN EL MUNDO DE LAS CIUDADES Y ES PRUEBA DE ELLO QUÉ IULA Y FMCU \I-IAN INICIADO UN CAMINO DE DIALOGO Y COLABORACI6NJJE DEBE DESE1ABOCAR EN ALGUNA FORMA DE UNION. Ì ESTOY CONVENCIDO QUE HAY UNA DEMANDA LATENTE EN NUESTRAS CIUDADES DE POSEER UN INSTRUMENTO DOTADO DE REPRESENTATIVIDAD, DE INFLUENCIA POLITICA Y DE IMPACTO EN LA OPINION PUBLICA. NECESITAMOS UNAS CIUDADES UNIDAS RECONOCIDAS POR NACIONES UNIDAS Y OTROS ORGANISMOS INTERNACIONALES, CAPACES DE GENERAR COMITTESIDE CRISIS') QUE PUEDAN RESPONDER CON EFICACIA A SITUACIONES QUE CONMUEVEN 9 �/i NUESTRA CONCIENCIA COMO LA Q E SE VIVE HOY EN SARAJEVO. UNAS CIUDADES UNIDAS QUE LEGITIMEN Y HAGAN POSIBLE NUESTRO DERECHO DE INGERENCIA - EN AQUELLAS SITUACIONES EN QUE LA VIDA DE LAS GENTES Y LOS DERECHOS HUMANOS BASICOS ESTAN EN JUEGO. UNAS CIUDADES UNIDAS QUE SEAN EL BALUARTE DE LA DEFENSA Y DESARROLLO DE LAS LIBERTADES Y DE LAS AUTONOMIAS LOCALES, COMO SE EXPRESA EN LA CARTA DE LA AUTONOMIA LOCAL DEL CONSEJO DE EUROPA QUE PROMOVIO EN SU DIA EL C.M.R.E. UNAS CIUDADES UNIDAS QUÉ IMPULSEN LA COOPERACION INTERNACIONAL POR MEDIO DE CAMPAÑAS COMO LA DEL 0'7% DEL P.I.B. O DE LOS PRESUPUESTOS. ;UNAS CIUDADES UNIDAS, EN FIN, QUE EXPRESEN NUESTRA VOLUNTAD DE CONTRIBUIR A ENCONTRAR SOLUCIONES Y PONERLAS EN PRACTICA EN NUESTROS AMBÍTOS r, TERRITORIALES A LOS GRANDES PROBLEMAS Y RETOS DE NUESTRA EPOCA: EL EQUILIBRIO ENTRE DESARROLLO ECONOMICO Y MEDIO AMBIENTE, LA LUCHA CONTRA LA POBREZA, Y LA DEMOCRATIZACION POLITICA Y LA PARTICIPACION SOCIAL EN LA VIDA PUBLICA. POR ESTAS RAZONES NO PUEDO 'SINO MANIFESTAR MI APOYO A LA INICIATIVA QUE PROPONE JORGE SAMPAIO COMO PRESIDENTE DE LA FMCU Y QUE COINCIDE CON LAS POSICIONES APROBADAS POR EL C.M.R.E. Y IULA DE IR HACIA UNA; ASAMBLEA DE CIUDADES UNIDAS COMO BASE DE LA UNION DE LAS CIUDADES A NIVEL MUNDIAL. 0 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4268 Title A name given to the resource Europa: los desafios de la democracia urbana. Dins la VI Conferència de Eurociutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Eurociutats ha recolzat la constitució de les Xarxes de Cooperació Tècnica que funcionen autonomament. Proposta d'actuació ordinària: que la Conferència Anual d'Eurociutats sigui la conferèncica d'alcaldes de les grans ciutats, el comité executiu format per alcaldes i convocar una conferència de Ciutats Europees i Grans Empreses. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Lisboa, Portugal Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Municipis Euroregió Unió Europea Competitivitat Barcelona Ciutats Acció política Eurociutats Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-10-28 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/930/0000000971.pdf be4a3ca28f17d0f43f015b3fcfe627ba PDF Text Text For the first time in years, many years, America and Europe are on a par. On a par in per capita inc'ome, and in almost everything. I n point of fact, Europe has greater equality. What I mean by this is, that the disparity in income is lesser in Europe than in America. I n order t o amass great wealth, Americans have harbored great poverty, in a manner of speaking. A little over a century ago, there were still slaves; with the end of slavery, there were still immigrants, arriving in droves, impelled by the misery behind them and the American Dream ahead of them. Let m e open a parenthesis: for a century, establishing order in the world has been the task of Americans. Perhaps these things are related. Europeans used t o have more borders, more fiefdoms, more states, and they were all aiming at one another. Now, an ever-more united Europeand in this way more similar t o the United States-has fewer borders, and hence fewer weapons, while the United States has more weapons, and more soldiers. �Lately, they have served not order, but disorder. The 'E pluribus unum" that cements the United States has been matched-perhaps the " replicated- by ' of Europe. We have more languages, and more cultures, and we no longer fight over them. I n order to create median wealth, Europeans do not have to debase salaries as much as Americans. And so, we can invest in our diversity-though perhaps Europe needs also to value not only the diversity of its states, but also of its regions, be they lander, cantons, or autonomous communities-, and we can invest in universal health care, and the safety net that produces the social cohesion of greater equality. So, there is more equality here, and indeed there is more diversity. There are many languages, even if we all end up speaking English, the Latin of modernity, which the whole world knows, more or less, with the exception of a few Spanish politicians. I a m European to the core. I attribute this, to a large extent, to the diversity of my progenitors: �English, Catalan, Valencian, Andalusian ... But it is also by reason of m y own vocation, inclinations, and experience, A t 17, I was already at large in Paris. At 24, the day after m y marriage, I went with m y wife Diana, graduate of the Lycee Fransais, to spend six months in Paris. Then we went back home, had two daughters, and soon after came here, to spend two years in New York. I say this t o put into context my American experience. Everyone has his or her own, if indeed he or she has one... And we all have one, even if it is only through the movies that populate our imagination. My particular experience goes like this: in New York, we studied at t h e New School, founded by t h e Germans who fled Nazism, many of them Jewish: Heilbronner, Horkheimer, Adorno, Marcuse... even Schonberg, who, by the way, had lived in Barcelona until Franco took over. They came here, b u t New York was too cold for them and they moved on t o California ... [maybe nostalgic for Catatonia?] �Joking aside, we, too, froze here in the winter and suffered the heat in the summer, b u t nevertheless, after a difficult start, we ended up falling in love with the city, whether this b e t o the advantage or disadvantage of the equanimity of m y commentaries regarding America. I must add that North America is not just New York, and that perhaps New York is the antithesis of t h e United States, and of America in general. This is the only city, or almost the only one, with a European density. My doctoral dissertation, on land values, was based on the contrast between America and Europe in this sense: Europe is dense in inhabitants and narrow in territory, and America, proportionally, is the exact opposite. Europeans went t o America, both North and South, in search of precious metals, but what they found, above all, was open space. "Go West" was t h e motto of the Europeans who crossed the pond in the hope of finding those precious metals and t h a t open space. Chaplin �portrayed this, pressed up against hundreds of British and Irish immigrants in the ship that carried him to New York. Take pictures like "The Kid," where he vividly painted the adventures and misadventures of those people. America was El Dorado for them, as Latin America was for the Spanish; there precious metals indeed were available in abundance, more than in the North. Maybe this is why the North is now richer. Because one had to work hard, be clever, be inventive, and, with luck, get it right, in order to get ahead. The Spanish were looking for gold. And they found resistence, and civilizations that were more complex in great measure than those in the north. The Spanish were, in part, seduced by the indigenous peoples, whom they mistreated, beyond any doubt, and on occasion exterminated. But they learned thousands of things from them. And apprehended a thousand more. With La Malinche, Cortes was able to understand the native language, and Cortes carried off to Europe the gold that enriched Spain, first, and then England, as it ended up in the hands of the British pirates whom Queen Elizabeth immediately �converted into nobleman: Francis Drake became Sir Francis thanks to the gold he pirated from the Spanish in the Bay of Biscay. John Maynard Keynes, whose ideas are now coming back into fashion, explained it to perfection in an article titled "The Spanish Booty": "One is a conqueror when one cannot be a pirate," was the operative phrase. With all these antecedents, i t is understandable that we should feel a certain compassion as the Spanish government tried to corner a seat on the G20, the group of the most powerful countries in the world; not the G7, who have traditionally held sway, but the G20! Good thing that Sarkozy gave us a hand. Although in these summits, during the breaks, when leaders engage in informal -and hence serious!-conversations, tu a tu,if one doesn't have a modicum of English, i t can't be much fun. Still, Spain, perhaps more than any other European country, has its reasons for not loving the United States of America-It has the War of 1898, manipulated, as you all know, by William �Randolph Hearst to sell newspapers; i t has the betrayal of Roosevelt, Truman, and Eisenhower, none of whom saw fit to intervene on behalf of the legitimately-elected government of the Spanish Republic. Eisenhower is responsible for the admission of the dictatorial government of Spain to the UN. Did you know that Nehru visited Barcelona in 1937 and said he had never seen a city so bent on defending its freedom under bombardment? And American leaders have their conscience, too. Arthur Miller wrote, in "On Politics and the Art of Acting" -a brutal critique of politics as stagecraft, inspired by George Bush-that he once asked Franklin Roosevelt what political act or omission he most regretted. Roosevelt replied that it was not intervening in the Spanish Civil War, for he felt that might have averted the Second World War. And yet, and yet ... I n Spain, we have always loved the beauty of America, in spite of i t all. When Kennedy proclaimed Ich bin ein Berliner!, we felt the pull of America on Europe. The heroes of m y childhood were the internationalists, the liberals, �the Keynes who understood that reparations are only the seed of new wars, the Europeans who turned the page on the sterile Empires of old: De Gaulle, De Gasperi, Adenauer ... And then came Jacques Rueff, Jacques Delors. The Treaty of Rome finally creates the European Union. All of these things also leave Spain behind, until finally we, too, took our place in the community of European nations, with Franco safely in his grave. Our local heroes, the unsuspected Adolfo Suarez, the long-awaited Tarradellas, the constitutionalists, Miquel Roca and Sole-Tura, Felipe Gonzalez who dragged us kicking and screaming into NATO, the prelude to our entry into the European Union... And now, I would add Sarkozy, Merkel, Prodi and Rutelli, who pushed ahead the Barcelona Process, born in 1995, to heal the rift of inequality between the rich Northern and the poor Southern Mediterranean, into the Union for the Mediterranean, whose headquarters will now be located in Barcelona. �To the point: Europe and America are doomed to get along, t o understand each other, if indeed at meetings with 6 or 7 more, along with Russia, China, Mercosur, etc. Spain would do well to try to do its homework, with some humility, to begin from below, without arrogance, forgetting an imperial past that holds no appeal, forging serious alliances, without patronizing the Iberoamericans, finding common ground with their most respected figures, with Allende's successors, with the leaders of Uruguay, Brazil, and Argentina, with the cultural world of Latin America that has so enriched us, from Garcia Mcirquez and Vargas Llosa, to Roberto Bolafios, Chilean novelist and honorary Catalan; by recovering and respecting the figure of the Venezuelan Liberator, Simon Bolivar, whose effigy appears walking by the sea in Barcelona. I f for no other reason than the hospitality and affection with which these countries received our exiles when Francoism expelled them from Spain: when Jimenez de Asua, the Trias family, Anselrno Carretero and the Leonese federalists, found their way t o Argentina and Mexico; when Bergamin and �Soria, Bosch Gimpera [President of the University in Barcelona and then in Mexico] and so many more, arrived on the American coasts, now neither conquering nor defeating, but themselves defeated. This is why the Galician Carlos Vela made a beautiful film on the death of Lazaro Cardenas-because no world leader stretched out a firmer hand t o the refugees of the Spanish Republic than the Mexican President, Cardenas, It seems as if Europe and the two Americas, in the era of Obama, have an opportunity to celebrate a new encounter. The 200,000 Europeans who acclaimed Obama in Berlin were something more than a# prophecy. They were the beginning of a reencounter a t which we must all be present. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europe / America Abstract A summary of the resource. Discurs a la King Juan Carlos Center de la NYU. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos Center (New York) Language A language of the resource Anglès Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Estats Units Europa Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/752/20000227_LV.pdf b8604df306f4095de3e2573655915fda PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/02/2000 La Vanguardia, p.033, Opinión EUSKADI MAÑANA Autor: PASQUAL MARAGALL Pocos momentos después de conocer la noticia del asesinato de Fernando Buesa, una diputada catalana me confesó que sus sentimientos en aquel instante eran más personales que políticos. "Hoy siento odio -dijo- porque una persona ha sido privada de la vida por mano humana. Dejo para mañana el desprecio y la pena." Pero nosotros no podemos sentir odio, aunque sea momentáneo, porque ese es el sentimiento que anima a los que matan y en ningún caso nos podemos igualar a ellos. Sentimos pena y desprecio. Pena por Fernando y sus próximos, y desprecio no sólo por los que lo mataron, sino por los que no saben impedirlo, por nosotros mismos, en definitiva. Hoy miramos al suelo porque no podemos mirarnos unos a otros sin sentir una enorme vergüenza. Hasta aquí, los sentimientos. Pero todos sabemos que podemos llegar a una mejor comprensión de la situación actual si tenemos en cuenta los antecedentes de la historia. Releía estos días el mensaje que el lehendakari en el exilio, José Antonio Aguirre, envió al pueblo vasco con motivo de la Navidad de 1947. En aquel mensaje, Aguirre pedía a la juventud de Euskadi, con palabras muy fundamentadas, que se rebelara contra el olvido de la realidad del pueblo vasco, aunque añadía que si fuera necesario habría que "reaccionar violentamente si queremos contar el día de mañana con un pueblo civilmente digno". Aguirre hoy pediría lo mismo en cuanto a luchar por los derechos vascos, pero condenaría la violencia. Estoy seguro. En 1947 todavía no hacía diez años de la abolición por decreto de Franco de los fueros de "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Esta abolición fue la causa de gran parte de lo que ha pasado. Se sembró el odio, y ahí está. Las organizaciones clandestinas demócratas, partidarias de la no violencia para acabar con el régimen de Franco, no siempre condenaron, sino a veces todo lo contrario, los atentados de ETA durante la dictadura. Hay que tener en cuenta los antecedentes, pero, precisamente por esos antecedentes, hoy sólo podemos levantar la vista del suelo para mirar al mañana. El mañana guarda la solución que puede nacer hoy de nuestra vergüenza y de nuestra pena. Y mirando al mañana, les decimos hoy a los nacionalistas vascos que dibujen, como hizo el miércoles pasado el portavoz del Gobierno vasco, Josu Jon Imaz, un objetivo que pueda ser compartido por la gran mayoría del pueblo de Euskadi en el horizonte de quince años. Y que lo hagan dialogando con todas las fuerzas democráticas. Que este objetivo, tal como él dijo, excluye la separación o secesión, si bien puede necesitar reformas en los términos previstos por la Constitución. (Todos deseamos que llegue el día en que la Constitución española sea refrendada también por la mayoría del pueblo vasco.) Y, por último, pedimos a los nacionalistas que se sumen a la propuesta de Fernando Buesa del pasado 18 de febrero en el Parlamento vasco. La propuesta de Fernando de hace tan sólo una semana ponía énfasis en la necesidad de perseguir con diligencia y eficacia a los autores de las acciones violentas. Fue aprobada. El PNV se quedó en minoría. Es el momento de rectificar si la muerte brutal de Buesa tiene el mismo significado para todos. Quien estuviera en los 139 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA funerales de Vitoria con todas las consecuencias no puede dejar de votar la proposición no de ley que precedió a la muerte de quien la propuso. Volviendo al principio. Empecemos hoy para llegar al mañana. Si nos ponemos a trabajar ahora, dentro de dos años podremos tener soluciones. Soluciones no sólo para Euskadi: soluciones para todos. Hace más de 20 años de la Constitución. Una generación. Es el tiempo justo. Los que votamos la Constitución ya no somos la mitad del cuerpo electoral porque los que hoy son más jóvenes no pudieron pronunciarse. Nos toca preparar el futuro con la nueva generación que ya está aquí. Sólo así avanzaremos. PASQUAL MARAGALL , presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi 140 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1215 Title A name given to the resource Euskadi mañana Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Buesa Blanco, Fernando ETA País Basc Espanya Terrorisme Acció política Constitució Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles