118 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1698/0000000633.pdf adab6ff773fea518936534b30883cd83 PDF Text Text ¡Felicitats, Catalunya! El Periódico | 9.8.2006 Catalunya viu avui una jornada difícilment oblidable. Avui entra en vigor el nou Estatut de Catalunya. El dia 9 d'agost és també una data històrica. Per primera vegada els catalans podem veure com un Estatut és derogat sense sublevacions militars ni ruptura i és substituït per un de millor per efectes de la voluntat popular. Sense temps de silenci, amb l'eficàcia immediata de la continuïtat institucional. El vell Estatut de l'any 1979 passa amb tots els honors a formar part del nostre patrimoni col.lectiu i el país disposa d'una nova llei fonamental adequada a les exigències del seu temps. El nou Estatut ja és una llei efectiva i cap de les profecies apocalíptiques que van ser proclamades per l'espanyolisme més ranci s'hauran complert. L'Estat espanyol segueix constituint una realitat política amb futur, i Catalunya, la nació catalana, disposa d'un Estatut que li confereix la màxima sobirania possible a Europa. Catalunya i tota l'Espanya plural estan avui d'enhorabona. Tots els intents de fer descarrilar el projecte, tota la crispació fomentada per la dreta per impedir l'ambició dels catalans quedarà registrada en la història com a literatura vulgar i catastrofista. El darrer intent davant el Tribunal Constitucional no serà més que el signe d'una estratègia errònia. Avui Catalunya és més Catalunya que ahir. Hem entrat de ple en un moment de present i futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de decisió per gestionar els propis interessos, especialment en aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una aspiració lligada inseparablement a la de controlar al màxim els recursos generats per la mateixa societat catalana. Totes aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir --directament o indirectament-- en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i recursos dels ciutadans de Catalunya. El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic del qual ens hem dotat per satisfer-les. Un instrument que proporciona a Catalunya el màxim reconeixement de la pròpia identitat, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en dos segles. AMB UNA carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment; amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes. El nostre futur és a les nostres pròpies mans com mai ho havia estat. Hem de poder enterrar, confiem que per sempre, el sentiment de victimisme, el recurs a "la culpa la té Madrid" --entenent per "Madrid" el centralisme habitual al llarg dels segles--. D'ara endavant, farem i tindrem el que siguem capaços d'aconseguir amb la nostra capacitat i eficiència. Tenir un culpable exterior no solament ens ha fet mal perquè efectivament ens feia la guitza, sinó perquè ens permetia fer passar per alienes les pròpies deficiències, sense massa cost. �D'ençà la trobada de totes les forces polítiques a Miravet, la tardor del 2004, el camí ha estat llarg i a voltes desconcertant, però l'empresa de dotar el país d'un instrument de govern adequat a les exigències del segle XXI pagava la pena. No tots els partits polítics que van empènyer el projecte fins a l'últim moment van acceptar el text final aprovat per les Corts espanyoles. La duresa d'una negociació feta a partir de la proposta aprovada pel Parlament català amb el conjunt dels grups parlamentaris del Congrés i del Senat va ser exemplar en la seva profunditat i transparent en el mètode. És clar que no tots els continguts concrets als quals aspiràvem van ser finalment recollits en el text. ¡El pacte és això! La conjunció d'ambició i realisme, de fortalesa i flexibilitat. És indiscutible que les vies són obertes per recuperar terreny en la negociació de les lleis i les mesures de desplegament. L'aeroport del Prat n'és el cas més conegut i urgent de solucionar. Personalment, dono per bones totes les energies que hem dedicat i totes les exigències que hem d'assumir per portar a bon port el vaixell d'aquestes esperances col.lectives. AVUI, L'ESTATUT ja és de tots. Dels que van votar sí i dels que van votar no; dels que van participar en el referèndum i dels que van optar per abstenir-se'n; dels que n'estan plenament satisfets, i d'aquells a qui els sembla poc, i també de qui els sembla massa. La meva aspiració és que aquesta obra política del conjunt de les forces polítiques catalanes i espanyoles sigui vàlida per a més d'una generació. Unes generacions que hauran d'evitar caure en la hipotètica paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col.lectiva a l'Espanya, l'Europa i el món d'avui. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar decididament de la normalització a la normalitat, de la ficció d'una Europa i d'un món fets a mida a la realitat d'un món cada vegada més obert i d'una Europa encara impotent per aprovar la seva pròpia Constitució i mantenir la pau i el desenvolupament al Mediterrani i a una Unió Europea digna i eficaç. El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, com a objectiu prioritari, la creació d'unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari. Unes noves condicions que permetin reconstruir el màxim consens polític a Catalunya per al desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el Govern i l'Administració centrals. Hem acordat amb el president del Govern espanyol endegar immediatament els treballs per desenvolupar el text aprovat en referèndum el 18 de juny passat i convocar les comissions mixtes previstes. L'experiència de l'Estatut del 79 ens ensenya el caràcter decisiu de les primeres passes. Per això és tan important que el conjunt de les administracions visualitzin al més aviat possible la vigència, i en conseqüència l'obligatorietat, de la lletra de �l'Estatut del 2006. Com a llei espanyola que és, afecta des d'avui mateix tots els actes administratius i totes les iniciatives legislatives que considerin qüestions recollides en la nostra primera llei nacional. Tan bon punt comenci el nou curs polític, dissoldré el Parlament i convocaré les primeres eleccions amb el nou Estatut per al dia 1 de novembre, diada de Tots Sants. D'aquesta convocatòria --en la qual, com ja he anunciat, no participaré com a candidat a la reelecció--, espero que en surti un govern amb la màxima determinació política per garantir la màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació. Avui, però, Catalunya estrena Estatut. ¡Per molts anys, Catalunya! Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource ¡Felicitats, Catalunya! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1393 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Descentralització administrativa Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1699/0000000632.pdf 7ac2022597fb7defb98d8e72d31c3ea6 PDF Text Text Catalunya i l´Estat Diari de Girona | 27.8.2006 A Espanya s´ha materialitzat un dels processos més acabats del que els anglesos anomenen "devolució", val a dir el retorn de competències polítiques a la base del sistema. Per descomptat a Espanya s’han traslladat més competències a les autonomies o territoris que no pas en el Regne Unit, la República Federal Alemanya, o fins i tot, salvades algunes excepcions (p. ex. en justícia), a la Unió nord-americana. El resultat és el següent: a Espanya la despesa pública pròpiament dita, sense Seguretat Social ni càrrega financera originada pel deute públic, es reparteix entre Govern central, Governs autonòmics i sector local (Ajuntaments i Diputacions), en una proporció aproximada de 30/50/20%, respectivament. Si parem compte que al 1979 les autonomies pràcticament no existien, excepte les autonomies provisionals a Catalunya i Euskadi, resulta que en poc més d’un quart de segle s’ha produït una redistribució sense precedents de les competències i els diners públics. A Catalunya i Euskadi, que tenen més competències (p. ex. policia autonòmica), els tants per cent encara son més esbiaixats en favor dels territoris subestatals. L’Estat era el 80% i ara és el 30 % del total, i en el cas de Catalunya menys: el 20%. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat, en el cas de Catalunya, ha invertit en grans infraestructures i altres capítols de la seva competència menys que en proporció a l’activitat econòmica de Catalunya: entre el 12% i el 15% de la inversió estatal s’ha fet aquí en els darrers anys, contra una proporció de quasi el 19% de l’economia catalana en relació amb l’espanyola. És a dir, l’Estat ha gastat aquí en inversions menys del que tocava -cosa d’altra banda tan evident que el nou Estatut ha hagut d’incloure una clàusula sense precedents en cap Constitució o Estatut: en els propers 8 anys el Govern central es compromet a invertir a Catalunya prop d’aquell 19% que havia de gastar aquí i que no arribava mai. El Nou Estatut és una consolidació definitiva d’un dels sistemes més descentralitzats del món (potser amb l’excepció parcial de Bèlgica, on p. ex. la Regió de Brussel·les va fer un tractat comercial amb la Unió Soviètica). En el nostre cas, a més, això no deriva, com en el basc i navarrès, de furs senyorials anteriors al segle XIX, sinó d’un plantejament contemporani de les potencialitats i dels drets i deures respectius de la societat espanyola i la societat catalana. Això no vol dir que l’Estat espanyol i el seu Govern, no tinguin influència política a Catalunya. En cert sentit en tenen més. Per dues raons: primera, perquè han guanyat crèdit i respecte. I en segon lloc perquè en tot allò que segueix essent de la seva competència estan actuant amb molta més ambició que fins ara -molt particularment en política internacional. Cada cop més "el nostre món" és el món sencer. En aquest escenari, "passem per Espanya" (camí d’Europa i el món) per cada cop més coses. Però també és veritat que Espanya ens està donant més accés a Europa del que mai havíem tingut. Quan el conseller Siurana representà Espanya, per torn, davant la Comissió Europea, els dos fets coincidien: som més presents fora i més dependents de fora. Abans només havíem d’anar a Madrid i ara hem d’anar més lluny, encara que de tant en tant ens toca representar Madrid a Brussel·les. �Els Estats europeus s’han adonat que cadascun pel seu costat no van enlloc en un món en què les grans nacions compten la seva població per centenars de milions. Va ser la mateixa Europa, quan al segle XVIII va fer una estirada poblacional increïble, la que va donar lloc, via emigració, a un país immens, avui el més fort del món: els Estats Units d’Amèrica del Nord. A la Unió americana va seguir la creació de la Unió Soviètica, l’enfortiment i militarització del Japó, i més tard la vertebració nacional de la Xina i l’Índia. Europa mentrestant era el teatre de l’enfrontament entre les velles nacions del continent per la migrada quantitat de terra i recursos naturals existent. Els rendiments decreixents en l’agricultura foren la base de l’emigració cap a Amèrica, i també del naixement de la ciència econòmica. Finalment, després de dues guerres mundials, Europa va decidir fer les paus i unificar-se. Aquesta és una de les aventures més emocionants i significatives del segle XX i la més assenyalada de l’inici del segle XXI. Catalunya hi està plenament implicada. Des de 1906, en l’inici del catalanisme modern, els catalans miraven a Europa -com després va dir Salvador Espriu, miraven «Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç». Ara fa cent anys de quasi tot. De la Solidaritat Catalana, de les escoles municipals de Barcelona, de l’Enllà de Maragall i el llançament del noucentisme per l’Ors. Ha hagut de passar un segle perquè els vells somnis es complissin -la qual cosa no vol dir que no s’hagi fet res en 100 anys. Però a fe que ara hem obtingut el que la majoria dels catalans volíem, si bé no per la via i en la forma que hauria calgut perquè la majoria aclaparadora dels partits catalans que va aprovar l’Estatut a Catalunya l’aprovés també a Madrid. D’això ens n’haurem de penedir? Probablement. Però el 1932 va passar quasi el mateix, amb la diferència que el partit que aleshores va fer el sacrifici d’ambició (recordeu la carta de Jaume Carner a Macià que es va republicar recentment a La Vanguardia) és el que ara ha estat reticent a cap cessió, i han estat nacionalistes i socialistes els qui han acceptat determinats retalls. Hem obtingut quasi tot el que teníem el desig de tenir. Queden una sèrie de temes prou coneguts, que s’aniran resolent, com és el cas de l’aeroport transoceànic. Això no hi ha qui ho pari. Val a dir que Catalunya, per tot el que ha estat dit, és Estat. I que el Govern central està jugant amb intel·ligència el joc de la devolució i de l’ambició europea. Espanya és el país europeu de notable dimensió que creix més: el 2009 haurem caçat la RFA en renda per càpita i amb França ja hem empatat. En definitiva està fent els seus deures i Catalunya també. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya i l'Estat Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1394 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Estat Espanya Catalunya Descentralització administrativa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1700/0000000630.pdf 949c6d25a513cc50b1315008086ef258 PDF Text Text Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya El Periódico | 31.8.2006 No és cap secret que el Ministeri d'Indústria és un ministeri singular, amb una càrrega competencial formidable. Això és ja una indicació de l'alt concepte que el president Zapatero tenia de José Montilla, ja que els ministeris van ser concebuts probablement tenint en compte les característiques i les idees de les persones en què s'havia pensat per dirigir-los. És sabut que Zapatero, fa ara exactament un any, es va enfrontar al fet que l'aprovació de l'ambiciosíssim Estatut que s'estava gestant al Parlament de Catalunya se sotmetés a alguns condicionants formals per part del nacionalisme català. Algun d'aquests condicionants derivava de la preocupació que en aquesta força política nacionalista generava l'eventual efecte benèfic de l'aprovació del nou Estatut sobre les expectatives electorals del candidat socialista, en especial --es pensava-- si aquest era el president de la Generalitat. No em refereixo a la famosa foto Zapatero-CiU a la Moncloa, que és molt posterior. El cas és que Zapatero ja tenia clar fa un any que el candidat socialista a Catalunya podia ser, al seu entendre, l'actual, per poc temps, ministre d'Indústria. En això no és que estiguéssim d'acord o en desacord: és que, al meu entendre, no era presentable el tracte d'una cosa per l'altra, d'Estatut per president. I no hi va haver tracte. CiU, que en aquell moment al Parlament de Catalunya era decisiva, va acceptar l'aprovació de l'Estatut sense haver obtingut compromisos a canvi. I més tard, a Madrid, al Parlament espanyol, sense ser pas necessari el seu vot, va obtenir, en canvi, un protagonisme que Zapatero va cedir d'una forma generosa. Així s'ha anat configurant la situació actual de transició cap a una nova majoria a Catalunya, encara impredictible en el seu format. I probablement cap a una col.laboració franca a Madrid entre el socialisme i el nacionalisme català. Sens dubte, sobre el resultat de les eleccions a Catalunya hi ha més incertesa que sobre el resultat de les eleccions a Espanya, on el socialisme porta un avantatge apreciable. Aquesta perspectiva espanyola de futur és molt meritòria, perquè a l'esquerra li costa més durar en el poder que a la dreta, excepte en casos excepcionals, com el del socialisme de Felipe González i Narcís Serra, que va tenir 15 anys de governació- després de 40 de dictadura. I no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català. Tant li costa a l'esquerra durar en el poder que una part del preu d'aquesta durada en l'àmbit espanyol pot acabar sent el de renunciar a un Govern o una majoria estrictament d'esquerra, a Espanya i a Catalunya. I a part d'això, el poder en sentit ampli, econòmic, tecnològic, informatiu, fins i tot cultural, en bona mesura, sempre el té la dreta. Per cert, que el pacte socialisme espanyol-nacionalisme català també va funcionar en la desaparició, teòricament provisional, del Grup Socialista Català al Congrés dels Diputats, després del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. El PSC no ha renunciat mai a recuperar-lo. Si no es recupera ara, dubto que es recuperi mai. Ara vol dir a la sortida de les següents eleccions espanyoles, és clar. �L'excepció a aquest panorama és al Senat, on l'Entesa dels Catalans segueix viva. Però ja sabem que el Senat no és exactament, de moment, la Cambra de les autonomies en el sentit que auspiciava la Constitució espanyola. En definitiva, Espanya accepta, en períodes determinats com l'actual, que l'esquerra estatal pacti transitòriament, o no, amb els nacionalismes interiors, però no accepta del tot que l'esquerra catalanista o basquista demani respecte per la seva pròpia interpretació de com ha de ser Espanya a llarg termini. Espanya prefereix la distància que se suposa educada entre la nació i les nacions a una ingènua ingerència de les nacions en la nació. Ara fa exactament 100 anys, Catalunya ressorgia potent en el terreny econòmic i en el polític, mentre Espanya vivia amb neguit la pèrdua de les colònies i la seva pròpia reducció a la mera Península. El que llavors va desembocar en República, guerra civil i dictadura prolongada, en un context internacional dramàtic, ara va camí de consolidar-se en una monarquia democràtica de caràcter federalista, amb unes expectatives econòmiques i polítiques excel.lents: creixem gairebé el triple que Alemanya i França, països que haurem igualat en renda per càpita al final de la dècada. Madrid s'ha convertit en una de les grans metròpolis europees, cosa que estava lluny de ser possible fa 100 anys. I Barcelona ha aguantat l'empenta, cosa que encara és més admirable, vistes les dificultats. Tornant al principi: el Ministeri d'Indústria té un paper decisiu en aquest context. És un element gairebé únic d'influència catalana en la política governamental espanyola. És un superministeri carregat de significació política, i la gent ho sap. Joan Clos s'enfronta a un repte, no solament en el terreny del management, sinó a un repte polític de primera magnitud. El paper de Catalunya a Espanya hi passarà en bona mesura. La responsabilitat és gran. I la capacitat de Clos per enfrontar-la, notable. Des del Govern de la Generalitat, esperem molt de la seva experiència, la seva polivalència temàtica, la seva ambició política i la seva fidelitat a Catalunya i a l'Espanya de caràcter federal. Potser per aquí es pugui compensar la convicció madrilenya que Catalunya i el nacionalisme català són la mateixa cosa i que, com a molt, el que hi ha a Catalunya, a més del nacionalisme, és una reserva de vots espanyolistes per al socialisme peninsular a les eleccions generals. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1396 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Clos i Gimenez, Joan, 1945- Espanya Catalunya Govern Territoris Acció política Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1703/0000000627.pdf 535045ddf29d99f5b43b42de778d17be PDF Text Text El Periódico, 05/03/2007 La tendresa i la duresa que necessiten els temps PASQUAL Maragall Josep Maria Huertas Claveria se n'ha anat segurament indignat amb la mort. La capacitat d'indignar-se ha estat una constant en la vida de Huertas Claveria. Prefereixo no haver-lo vist claudicant. Estic convençut que no ho ha fet. La seva dona, l'Araceli, m'ho ha dit. Ens hem estimat entranyablement. Sentir-se estimat també des de les entranyes per un home que les ha tingudes sempre a flor de pell i a la punta dels llavis i que, per tant, no ha callat cap discrepància, és tot un privilegi que servo amb orgull. Tot plegat ens ha fet més resistents, a ell i a nosaltres. Però ara el necessitàvem, perquè no estan els temps com per prescindir d'una certa intransigència. Els retorns enrere --què ens han d'explicar-- formen part de la marxa cap endavant de la humanitat, en la qual n'hi alguns que hi creiem malgré tout. Però hi ha passes enrere sobreres, absolutament prescindibles. I els vents que bufen en porten, de marxes enrere inútils. Segurament en Huertas ho va viure malament tot això. No ho sé. La veritat és que fa temps que no el veia. He estat fora i poc abans de marxar tampoc no recordo haver-lo vist. Fins i tot pot ser que no estiguéssim d'acord en algun tema important. Tant se val. Ell era dels meus i jo sóc dels seus. En Huertas estava al Tele/eXprés. Una vegada algú va dir de nosaltres al Tele/eXprés, de la colleta d'amics que començàvem a fer una revolució que mai no arribava, que érem "suaves con las espigas y duros con las espuelas". Aquest algú era José Ignacio Urenda, un altre que se'n va anar sense temps d'acomiadarse. Huertas potser no semblava tendre ni amb el blat ni amb la userda. Però ho era. I els temps necessiten molta tendresa, molta tendresa, i duresa, molta duresa. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La tendresa i la duresa que necessiten els temps Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1247 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1704/0000000626.pdf fcca4f57a6c8bf5df2902c84b65d378f PDF Text Text DEL PERIODISME INCÒMODE DE HUERTAS Revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya 20/03/2007 “Quan el silenci reemplaça la veritat, el silenci és mentida”. Paraules d’un dissident soviètic que semblarien escrites en homenatge a Josep Maria Huertas Claveria. Hi ha periodistes que no callen la seva intransigència, periodistes incòmodes per a qualsevol poder – sigui el govern en qualsevol de les seves distàncies, siguin les empreses, incloses les que els tenen contractats. Huertas era d’aquests professionals que practiquen un periodisme que defuig la reverència al poder constituït, sigui el quart o sigui el primer. Potser per que creuen que entrar en aquesta classificació d’eficàcia en l’aplicació del “políticament correcte” és més cosa de les empreses que ofereixen logística de comunicació al poder pròpiament dit – del que elles mateixes formen part – que no pas un objectiu dels professionals que veuen en la informació una força alternativa al servei de la societat. La tecnologia i les seves possibilitats democratitzadores potser que ajudin a aprofundir una mica més en el tema sempre obert de l’ofici del periodista. Es pot preveure que aquests avenços permetran multiplicar les modalitats fins ara seguides en la participació ciutadana. Si pot haver-hi una democràcia digital serà per que hi haurà noves fórmules de creació d’opinió pública. No sé si les noves tecnologies que amb un senzill telèfon mòbil equipen a qualsevol ciutadà amb una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo, un micro i un programa per enviar textos a qualsevol lloc del món, convertint-lo de facto en un periodista en potència, seran suficients per crear el “cinquè estat” del que es parla (Ignacio Ramonet). Segurament no tot és qüestió d’instrumental, o no únicament. El periodisme requereix una actitud individual, professional, que li atorgui consciència, justament, que la suma de tots aquests ciutadans equipats poden conformar una força social. L’opinió pública és la mare de la participació i de la democràcia. Aquest debat entre els partidaris de convertir el quart poder en el primer dels poders establerts i els convençuts que el periodisme és sempre una força alternativa, incòmode, intransigent s’haurà de fer sense Huertas, malauradament. En tot cas, cap dels que hi participen i ningú dels que el vem conèixer tindrà cap dubte del que ell defensaria. Shakespeare, en el seu Juli Cèsar, va deixar un vers preciós sobre el dubte com a mètode davant els conflictes que es plantegen els homes. Li feia dir a Casio: “La culpa, estimat Brutus, no està en les estrelles sinó en nosaltres mateixos”. Huertas no mirava precisament a les estrelles quan es trobava davant un conflicte, una injustícia o un bon debat. Pasqual Maragall Març de 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Del periodisme incòmode de Huertas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Democràcia Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1250 Source A related resource from which the described resource is derived Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles