124 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf 7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a PDF Text Text El canvi per Catalunya Intervenció de Pasqual Maragall Acte al CCCB Dimarts, 2 de setembre de 2003 19:30 h �I PREÀMBUL Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria: L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar: la transformació de la ciutat en un període curt però intens de temps. Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer allò que ens proposem. L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país. Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una crosta de normalitat i de convivència pacífica. Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,... Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com això: ser de debó un sol poble. Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre. El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió. Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”, pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell. Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient. Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast. A tocar de dits. I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar. El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més. Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà. La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic. 2 �I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel camí que la majoria volia emprendre. El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit. Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables. Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans. El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com simplement realitzador d’evidències. Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble que ho està esperant (“amb candeletes”). Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats dels altres i la potència dels seus mitjans. 3 �En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una cosa i una altra. Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi pornogràfic, sobre els altres candidats. Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur. Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar. Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI. rebre Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el pujolisme de nou pel catalanisme. El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les formes de govern que hem tingut fins ara. Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades. suposat Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida si m’ho permeteu— del millor catalanisme. Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde, com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors. 4 �Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol – em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament assegurada. Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita protesta personal davant els creadors d’opinió. Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és enorme i costarà de refer. Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els socialistes catalans com els seus adversaris principals. Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la seva plena realització. Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en realitat un projecte d’educació. Ja era hora, no? No cal demanar excuses a ningú. No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot per a dir obvietats! A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal. Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes catalans. Home no! Amb tanta modèstia no anirem enlloc. I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i tot. Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a acomplir. 5 �Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho. I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena consciència del que representa. Obriu els ulls! Anem a totes! Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem l’Espanya plural en la que creiem. 6 �II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a Catalunya, el canvi que proposo. Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves. Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat. En les properes setmanes, explicaré què vull canviar. - Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys. - Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a tot el país. - Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol. - Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per Aznar. - Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres. Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de salut. - Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en bona mesura ens juguem el futur. - Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme. * No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica en tots aquests camps. La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi. La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de Catalunya i del seu govern. No. 7 �El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a un projecte esgotat. Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten l’autogovern. Sí. Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals malmesos del país. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern... Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Volem reformar l’Estatut: perquè? El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat. Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient. No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en un símbol o en l’únic camp de batalla electoral. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans. 8 �Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980. També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat emocional, de transcendentalisme. Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un munt. Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que idolatrava una puresa suposadament perduda. Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts. Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves incorporacions. Un temple amb les portes tancades. La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a recordar, a accentuar el mals que vénen de fora. La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris. Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en àgora. El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors moments - un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic. - Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment per la qualitat i la transparència de les seves institucions. - Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del govern de la Generalitat al Parlament. - un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de futur compartit - un país amb unes ciutats que han esdevingut model de referència internacional. 9 �- Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani. La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta. M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del que ningú mai no va poder imaginar en el passat. M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren. Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem de desterrar d’una vegada els tòpics defensius. Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a país. I la té. Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers anys. III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR Ara us haig de parlar de la vida de cada dia. Estem menys segurs. En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la malaltia, En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena autonomia personal. I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra el terror. Hi han solucions contra aquestes inseguretats. No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les, especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres. I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és el canvi. Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses. 10 �1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida, atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica voldrà dir un futur més segur. 2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys voldrà dir un futur més segur. 3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat laboral. Dues garanties per a un futur més segur. 4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació voldrà dir un futur més segur. 5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en el futur. 6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més segur. 7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades per una amenaça absolutament injustificable. 8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i més segur. També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en el futur en el camp de l’educació i la cultura. - Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat. - Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat, integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es poden derivar d’aquesta incertesa. - Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya. - La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant, transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa, i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La farà segura, li obrirà els camins del futur. - Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc sentits. 11 �* Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia. La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés. Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar. Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc. Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions. Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols les enquestes més refinades l’endevinen. És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular discreta que es verifica la química del consens o del rebuig. I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada. 12 �IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS CATALANS Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins, republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América. Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves antifranquistes i al diàleg franc. El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que empobrien la pàtria comuna. Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita, escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el president de Portugal. (...) El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament, econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa. * Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal: Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es produeixi periòdicament. Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres. Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi compto. Compto amb tots vosaltres. Moltes gràcies. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi per Catalunya Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Catalunya Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Territoris Acció política Ciutadania Catalanisme Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf 4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc PDF Text Text L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS Intervenció de Pasqual Maragall Reials Drassanes de Barcelona 8 de setembre de 2003 1 �El canvi per Catalunya Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot! Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya. Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu: Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana. Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya. Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de 2 �l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència. Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme. Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos. Amb dos grans actius que ens distingeixen: Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar aquesta unitat. I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud política catalana en el marc de l’Espanya plural. * El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? 3 �Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural. Avui us parlaré sobretot de l’Estatut. Volem reformar l’Estatut: per què? En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré: 4 �- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible. - Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i l’homofòbia, a les falles de la salut, la degradació dels serveis públics... - i per estar a l’alçada del repte que suposa la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del Raval, aquí a Ciutat Vella. En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoïsme i criticat per altres amb un excés de rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i d’autonomia. 5 �Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia. Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any 1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb Pere Bosch i Gimpera, fou memorable. L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència. Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història. 6 �Aquest és l’Estatut que volem: 1) l’eina eficaç d’un govern progressista, 2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica, 3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut. Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta? * Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot. Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya. 7 �I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural. En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys. Parlaré dels continguts de l’Estatut No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979. Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris. Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 8 �Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i així ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem. El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent. Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat. És per tot això que guanya terreny entre nosaltres la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara. Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió. L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior. 9 �Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient. Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria. S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats. I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya. Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la 10 �província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix. Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials. Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou. L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català. La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut. En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, un cop s’hagi verificat el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris. Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres 11 �qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí. La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol. És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies. El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada justament al Senat de les autonomies. El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en la Unió, en funció de les seves competències exclusives. La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb 12 �el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar. Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies. Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents del PP que han vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola és defensar-la! El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part de Catalunya, que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000. El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut. Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics: Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que 13 �no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits. En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició. Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació per part del govern que hem tingut fins ara. En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de president del TSJC. Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos. La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest 14 �tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada la doctrina. En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i les altres llengües co-oficials. No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá. La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa. No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger. 15 �És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar. Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de preveure. I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys. Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst: - Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població. - Precarietat de les relacions laborals. - Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho necessiten! Segueixo. - Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament. 16 �- Urbanització descontrolada. - Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi. Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern. Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, d’una colla de preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans: - Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural i cívic d’avui. - Per fer compatible vida familiar i vida laboral. - Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica. - Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar el seu projecte personal de vida. - I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar. 17 �FINAL Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya. Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor. Els arguments, en síntesi, són: 1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern. L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit. 2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya. Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i plural de l’Estat. 3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia en allò que tenim competències per decidir. I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el mapa d’Espanya és el dibuix. 18 �4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa, més pròspera i més cohesionada. Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica. 5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi. I que això sigui norma, no pas excepció. 6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides. Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política. 7. Un nou compromís amb la transparència, començant per la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques. 8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país. 9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. No participarem d’una política cultural estatal que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional. I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa. 10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran, de futur, en clau amb ambició i confiança. Un mapa de 19 �complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i quantitat en els dissenys complementaris. * Bé amigues i amics, Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu. Aquesta és la nostra via. Que té definida Una via real i realista. Una bona via. l’estratègia i compta amb els suports necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya. N’hi ha cap altra, de via?. Sí. Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista. Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar. Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i els darrers quatre anys en són prova suficient, O no hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel 20 �canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista, de nou atractiu i apassionant! Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya. No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest és el quid. No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons. Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens hem d’explicar bé. Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar. No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern. S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara. Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir... 21 �Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys. I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen, a la reforma de l’Estatut. Hem de deixar clar que el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i polítiques del nostre temps. Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP. I un crim condemnar a la Constitució a seguir sense Senat, condemnar la constitució a la congelació. Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots. Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors. Mirant l’objectiu, fit a tit. 22 �Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre, que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem. La via de l’avenç tranquil però imparable. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Territoris Acció política Canvi Espanya plural Campanyes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Reials Drassanes de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1760/20031114_Declaracio_a_Montblanc.pdf 0dbf42fe0685410d15513a14b5bf37df PDF Text Text HONORAR, PRESERVAR I ENGRANDIR UN LLEGAT HISTÒRIC Declaració de Montblanc, 14 de novembre de 2003 PASQUAL MARAGALL Arribo al moment decisiu del 16 de novembre amb la íntima convicció d’haver estat fidel al compromís de servei a Catalunya que vaig contraure quan –de Roma estant- vaig decidir donar el pas de presentar-me a les eleccions del 1999. D’aleshores ençà he fet un itinerari personal i compartit que m’ha portat a amarar-me de Catalunya, dels anhels i els somnis de la nostra gent; també dels seus temors i de les seves incerteses, però sobretot de la seva necessitat d’esperança i de confiança. Tota la meva proposta gira entorn de l’esperança en una Catalunya millor i de la confiança en les possibilitats que tenim d’arribar-hi. Som a port. A punt de salpar. Amb el bagatge d’aquests anys de feina feta, amb la gent, al carrer, als pobles, viles i ciutats d’arreu de Catalunya; i també al Parlament, traduint en propostes el pols del país, dels catalans i les catalanes. Estem a punt d’iniciar la segona etapa del nostre autogovern. Ho farem amb confiança, seguretat i il·lusió. 1 �He fet una campanya orientada al futur, esperançada, optimista, amical. Amb la convicció de qui creu en les immenses possibilitats del nostre poble. He tingut com a guia una sentència de Rafael Campalans que diu: “Catalunya no és la història que ens han contat, sinó la història que nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”. Avui trencaré per unes hores aquesta orientació. En acabar aquesta visita a Montblanc, passaré unes hores a Poblet. Després de la intensitat d’aquests dies, en contacte directe amb cada ciutat i cada comarca, amb cada necessitat i cada esperança dels homes i dones d’aquest país, em cal recapitular, asserenar l’esperit, repensar i confirmar les certeses bàsiques que m’han empès a emprendre aquesta batalla per Catalunya. Més encara: em cal passar de l’espai al temps, complementar la fresca visió de l’avui de Catalunya, de la seva humanitat i el seu territori, reprenent una altra visió: la que es desprèn de la trajectòria del nostre poble, de la seva evolució en el decurs del temps. Per unes hores vull dirigir la mirada cap a la nostra història, cap al nostre llegat. Es tracta de mirar el passat amb ulls de futur. El futur no es construeix des del no res, des de la pura invenció: el futur es trena amb vímets nous, però també amb vímets antics, arrelats. 2 �Perquè el canvi no pot ser una improvisació ni un salt en el buit. Vull expressar amb aquest gest la voluntat d’inserir el projecte de futur que represento en les arrels profundes de la nostra història. Amb humilitat i modèstia, conscient com sóc que el poble és el protagonista de la història i no les personalitats individuals; que la seva acció col·lectiva és el que ha marcat i marcarà el destí de Catalunya. Catalunya no és una essència immutable a la qual hàgim de rendir culte ni un mite al que servir. Catalunya és una realitat històrica renovada per la voluntat dels catalans. Catalunya és una realitat consolidada amb l’esforç de generacions i generacions de catalans, amb les aportacions permanents de gent vinguda d’arreu, amb la voluntat de ser un sol poble. Catalunya és la identitat trenada històricament pels catalans i les catalanes i, a la vegada, Catalunya és un determini d’autogovern. Hi ha un fil conductor en la història de Catalunya: les seves institucions. I Poblet és el símbol de la continuïtat de les nostres institucions. Poblet és l’ombra dels comte-reis i de la Corona d’Aragó, d’un passat que ens va llegar una llengua i una literatura esplendorosa. I que ens va llegar també una tradició política singular: la de l’estat compost. 3 �Una corona confederativa, de Corts itinerants, en la qual el jurament de lleialtat al rei implicava també la lleialtat del rei envers els qui juraven, de manera que si aquesta fallava, s’extingia el jurament. Una concepció contractual, basada en el pacte entre les parts. Una tradició que seria negada per l’absolutisme borbònic, que perviuria en el cor i el cervell dels “austriacistes”, després de la derrota del 1714, com va estudiar i ens explicava, amb la seva característica erudició, l’inoblidable Ernest Lluch. Una tradició que reviuria amb forces renovades en el moviment democràtic, liberal i federalista, d’una extraordinària força popular entre nosaltres, que hauria de fer front al jacobinisme d’alguns liberals i del qual sorgiria la primera formulació del catalanisme, el catalanisme progressista de Valentí Almirall. Poblet allotja, en bona part encara inèdit, el llegat de Josep Tarradellas, la memòria viva d’aquella altra generació que, amb la torxa del catalanisme d’esquerres, del federalisme republicà, obtindria el 1931 el primer autogovern de Catalunya des de 1714: - Francesc Macià, “l’avi”, el President fundador, el que tothom faria seu. - Lluís Companys, l’amic de Francesc Layret i de Salvador Seguí, amic dels sindicalistes i dels rabassaires, que alguns consideraven poc catalanista i que moriria amb una dignitat infinita, esdevenint el primer dels nostres patriotes. 4 �- Josep Irla, que va guiar l’inici de la diàspora de la Generalitat exiliada. - Josep Tarradellas, que va completar el trajecte fins a aconseguir el retorn de la Generalitat com a autogovern legítim de tots els catalans. - Avui, després de 23 anys de Generalitat estatutària, presidida per Jordi Pujol, hem afermat la nostra identitat i hem assegurat la continuïtat de les nostres institucions. Els que ens han precedit han constituït un llegat que ens toca honorar, preservar i engrandir. Faig meu aquest compromís: vull que els catalans i les catalanes vegin, en el projecte del Canvi que represento, una promesa d’esperança en una Catalunya més lliure i més plena. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Honorar, preservar i engrandir un llegat històric: Declaració de Montblanc Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Declaracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montblanc Subject The topic of the resource Catalunya Història Eleccions Canvi Parlament de Catalunya Acció política Campanyes President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-11-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1761/1999_proleg_delaidentitatalaindependencia_XRdV_PM.pdf 2816dae8c00d23d9fff9f11611821430 PDF Text Text Pròleg Pr imera edició: març de 1999 © Xavier Rubert de Ventós, 1999. © del pròleg: Pasqual M aragall i Mira, 1999. Coberta: Enri c J ardí © d'aquesta edició: Editorial Empúries, SA, Peu de la Creu, 4, 08001 Barcelona www.empur ies.com correu@grup62.com Imp rès a Novagràfik, S.L., Puigcerdà, 127, 08019 Barcelona Dip òsit legal: B. 10.141-1999 ISBN: 84-7596-649-7 Són rigorosament prohibides, sense l 'atttori tza cio escrit" dels tit ulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total oparcial d'aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribuciód'exemplars mitjançant llogue1' opr éstecpúblics. Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una èticapersonal intransigent amb la claudicaciódavant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificacióde tot el que éspel simple fet que existeix i la incapacitat de p ensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la v uln erabilitat - vulnerable és v en erable, sembla dir- i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives, que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats. Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta m esura. Altrament li interessen la gen ètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, m és que no pas el [ederalismefiscal o eljudici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa pel' allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desenganyo de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquestjudici i el seu significat.) �8 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n 'ha adonat.» Sócdels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superioral de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que no sigui el delsjutjats de guàrdia o elssermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells. Aquest llibreapassionat i apassionant podria tenir diversos títols: de l'aventura de pensar pel seu compte o de la similitud entre la històriapersonali l'edificació d'una ètica. Xavier Ruben esdivorcia del seu passati fa de la seva experiència personal el punt de partida d'una teoria i d'una proposta. Res no és sobrer en aquest llibredes d'aquesta òptica. Tercersubtítolpossible: de la recuperació, iUació i sutura de lesfilosofies pensades i escrites; de les pròpies lectures de la mítica grega, la ciutat aristotèlica, el dret territorial romà, l'universalisme catòlic, el racionalisme modem, el darwinisme, Freud i Marx; lectura que reconeix Kant com l'únic incontaminat pel perill de reduir-ho tot a una sola escala (<<l'únic que va donar-nos una visió coherent i unitària de l'home sense menystenir mai la pluralitat i mútua conflictivitatde cada una de les esferes que ens constitueixen»). Tractaré de resumir a continuació l'inici del discurs de Xavier Rubert, inici sense el qualles conclusions no tindrien la [orça contundent que tenen al final d'un relat rodó i acabat. L 'home té una feblesa natural (no té U11Jes) i una dificultat adquirida (es complica la vida amb tècniques cada cop més complexes). Ambdues coses ensfan incompetents, aprenents i dependents més temps que altres espècies, ensfan progressivament addictes a la dependència. La cultura esdevéaixí un art del retardament. La cultura fixa unespautes: «una memòria, una llengua i uns déus (. ..) pels quals la gent ha estat sovint disposada a matar i a morir» Pelslliberals això ésun mal, pels comunitaristesmés aviat un bé. Per Rubenles dues coses a l'hora. És el que defineix la natura humana: la passió per la identitat i l'addicció a la dependència. Són només els animals que estimen aquells que manifesten un instint d'agl-essió que va mes enllà de les seves estrictes necessitats. La tendència solidària i l'agressiva són dues cares d'una mateixa moneda. La identificació amb «els nostres» és la responsable de les actituds més sublims i de les més miserables. Identitat i pertinença semblen atributs de la natura humana i, més enllà, de la natura en gene1'al. Però l'instint gregari és recuperat per l'home, amb la irrupció de la raó, a través del mite d'un origen o un destí compartit, que compensaria els desperfectes ocasionats per una raó bàsicament insolidària (homo homine lupus o horno ecanamicus), però que en crea de nous, nous inconvenients (la Guerra Justa, la Santa Indignació, etc.) De[orma semblant a la colonització de l'instint per la raó, la ciutat s'independitza del seu entorn i creix i se serveix d'ell en comptes de servir-lo, i la informacio acaba manufacturant esdevenimentsper assegurar la regular producció de notícies: és el càncer com a metàjora d'aquell creixement incontrolat d'una part del sistema que acaba fagocitant-lo tot sencer. Aquest ésel destí de l'home, la tendència a l'afirmació metastàtica dels propisprincipis en detriment dels dels altres i en 9 �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la ind ependència contra de la «dependència de» i la «v ulnerabilitat a» les seves exigències. No és sensat ignorar-ho. Solament podem civilitzar-ne les conseqüències. Aquest ritomel-lo estarà present al final de l'argument de Rubert. La nostra singularitat és, doncs, resultat de la nostra pertinença a un col-lectiu o més exactament a una sèrie d'identitats:familiar, racial, ciutadana, sexual ogremial. Per tant, si la nostra individualitat no és més que una barreja -i-conflictiua, no idillica com en Havel- de pertinences a col-lectius, si el rebuig o l'acceptació a què estem sotmesos deriven d'aquestes, no és legítim suposar que només hi ha drets individuals i que no n 'bi han de collectius. ¿No és cert que una persona és més rebutjada si a més de dona és negra, pobra i immigrada? ¿No ésproporcional el rebuig al nombre de pertinences percebudes com a negatives? El mal no serà, doncs, la nacionalitat o identitat collectiva, sinó les sobiranies territorials que es permeten de negarles, com explica també Yebudi Menuhin en la seva Assemblea de les cultures -si bé Menubin utilitza indistintament territorialisme i nacionalisme. Rubert creu haver trobat aquí la clau explicativa del pel'què de la reacció dels estats occidentals en el cas de Iugoslàvia: acceptar la independència d'una província iugoslava podria ser un mal precedent per altres estats que tenen les seves «províncies problemàtiques». (Els casos d'Eslovènia, Estònia o Eslovàquia, pensojo, foren diferents. Aquí hi haurien, segons l'argument de Rubert, interessos particulars d'estats occidentals particulars) encara que en el darrer cas hi ha hagut la mà sàvia de Havel i Dubceck, que en Xavier no reconeix for the sake of the argu- ment: tots dos eren partidaris d'una compatibilitat de les ciutadanies xeca i eslovaca que no casa amb la conflictivitat intrínseca que ell suposa sempre existent. Però potserjustament per això, penso) perquè ni Dubceck ni Havel eren nacionalistes, tot i no entendre 's entre ells, la separació va ser civilitzada, com Rubert voldria - i potser en elfutur serà parcialment reversible: no m 'estranyaria.) Per morir de gana n 'hi ha p1'OU amb què siguis africà, però perquè et neguin l'existència com a poble cal que siguis nacional d'una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Sauater o Vargas Llosa. Es tracta de recon èixer la interdependència entre drets individuals i drets collectius, com Rawls reconeix en certa forma. Un cop, comentant una frase de Pujol en un article publicat en la revista del ministeri espanyol d'afers estrangers, en el sentit que les nacions existiran sempre però el nacionalisme no -solament mentre determinades nacions no siguin reconegudes-, frase que a mi em va sobtar perquè molts anys abans jo havia escrit) a Refent Barcelona, que el catalanisme tenia futur però el nacionalisme no, Rubertja em va tirar en cara que també les dones volen poder prescindir del feminisme: serà senyal que la discriminació ha desaparegut. D 'acord. Et pourtant. Aquestes morals de circumstàncies solien ser molt criticades) quan jo era petit) pels qui se situaven en el comunitarisme nacionalista. Afortunadament Xavier Rubert deixa ben clar que «la ideologia comunitarista insisteix en el fet que les entitats collectiues són subjectes dotats de personalitat i de drets (..) \0 11 �13 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència però la vertadera justificació d'aquestes entitats és la inversa: el fet que els subjectes som entitats collectiues i que la nostra llibertat no és més que eljoc que sabem establir entre tot allò que ens fa al llarg del nostre període de latència i tot allò en què participem en el no menys llarg període de convivència entre distints codis, principis i conviccions». No al comunitarisme pur, doncs, i sía la polisèmia dels individus, cada un mirall d'una colla de comunitats o identitats distintes -em sembla entendre, i crec compartir. Però -diu Rubert-Ia idea d'una identitat individual confegida per les diuerses empremtes i codis comunitaris (econòmic, familiar, professional o nacional) xoca amb el concepte d'identitat que ens ve de la polis grega, la moral cristiana i la revolució libeml, la darrera de les quals dona un vernís laic o protestant a les dues anteriors. AquíXavier Rubert reitera l'argument del seu llibre anterior (Nacionalisrnos) i ressegueix tota la història de la impostura o sublimació per la qual neix l'Estat modern fins a convertir-se en paisatge natural que ja ni veiem: des del qual mirem. M'estalvio de resseguir aquest itinerari càustic, divertit, esplèndid. El lector hi disfrutarà. Salto al punt on la senyora que compra el cartró de llet s'indigna perquè les instruccions són en català, però que quan la dependenta li diu que allò es portuguès, reacciona de la següent manera: «Ah, entonces vale!» Metàfora aquesta d'una Castella que ha passat de quatre a sis segles reconquerint Espanya i després conquerint Amèricafins a l'extrem obtús de confondre nació amb estat. Res que no sigui estat és entès per ella com a nació -com li passa a la senyom del cartró de llet. Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia. Com quan, amb encara més crueltat, havent citat en un article aquell collaborador de El País que confessa que se sentiria privat de la seva identitat personal com a espanyol en el cas d'una independència catalana, Rubert p1~egunta, pudorós: «¿Tanto me necesitas, corazón loco?» Sens dubte som conscients que Espanya necessita de Catalunya almenys tant com Catalunya necessita d'Espanya -essent aquesta necessitat, diu Rubert, decreixent en una Europa sense aranzels interiors i amb moneda i aviat exèrcit propi (¿en què queda l'equació tradicional dels burgesos catalans de fa 100 anys: fidelitat al govern a canvi de mercat protegit i policia contra els aldarulls, val a dir proteccióal quadratí'), Em permeto interpretar, a partir d'aquí, a la llum de la lectura de Catalunya: de la identitat a la independència de Xavier Rubert, la situació actual i l'impacte possible del llibre. Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d'un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia, que tot just fa tres anys va viure la seva primera alternança no traumàtica en tot el segle, i encara amb dosanys més (fins al darrer Congrés del PP) de persecució del vençut pel lleuçerament vencedor, convençut aquest que sense destrucció de l'adversari, amb només victòria electoral, no hi ha autèntica victòria. Catalanisme vol dir avui aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses, vint anys després de la Cons- 12 �14 15 Catalunya , de la identitat a la independència D e la identitat a la independèn cia titució, i demostrar que només des de la real autonomia de decisionsse'ns pot demanar solidaritat i amistat. Aquest és el sentit del catalanisme de Xavier Rubert, que jo comparteixo, tot i que discrepo d'alguna de les conseqüències que ell en treu, perquè aquest catalanisme no és per a mi ben bé un nacionalisme més, com ell sembla admetre, sinó un nacionalisme determinat, que convé anomenar pel seu nom: catalanisme, que no es realitzarà més que en la perfeccio del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne, modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El «modelo catalana» dels italians. «El Barcelona model» dels anglesos -tant se val el nom. Catalanisme és per ells sobretot guanyar la llibertat en la unió, com volen elsfederalistes, més que no pas en la separació. El gest europeu és un gest d 'unió i diferenciació, no de separació ni d'homogeneïtat. Diferenciació de les cultures i personalitat de les ciutats. Proximitat amb lleialtat a l'interès general. Aquest és e! meu catalanisme. ¿És també el de Rubert? En tot cas, ho admeto, per arribar al meu final s'ha de passar pe! seu camí. La independència que ell proposa, la independència per recrear una interdependència mai abjurada, i no una sobirania ja inexistent (¿per sort, per desgràcia?) en un món on ja no hi ha sobirans, és e! camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adoersari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i l'alleujament de l'estat -així, en minúscula- a la seva reconstruccióen les escales apropiades, que serien diverses per a cadafunció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara, el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant. Aquest llibre és la millor resposta a la intenció dels debats -que en Xavier bateja sense embuts de «ventrilòquia política»- que van néixer pels volts del post-olimpisme. Que em perdoni la paradoxa. En efecte, es tractava, dèiem aleshores, de pensar des de Catalunya. De considerar-la com una àgora més que com un temple (tot i que, diria ara, despr és de llegir el « Cataluny a» d'en Xauier, una àgora no exempta de figures, d'estatuària representativa del demos català). Com un punt de partida més que no pas un punt d 'arribada . Per pensar e! món des d'aquí, més que no pas des d'un punt d'arribada. Per pensar el món des d'aquí, més que no pas des d'un punt virtual -inexistent- com ha estat el casquasi sempre que s'ha intentat. Perfer la contribució catalana a un nou universalisme a l'alçada d'uns nous requeriments, i per tant contribucio modesta, datada en el temps i en l'espai, confessióde part, partí pris reconegut per part dels catalans en la discussió del que hagi de ser discutit. Renúncia pamada i curosa al progressisme de la Illustracio que tot ho v eia clar -massa clar, massa llum- i al progressisme del XIX, que ens feia esclaus d'un futur tan esplendorós com ineluctable, i per tant no lliurement escollit, més aviat fàbrica de nous sacerdots. Però també renúncia al passadisme romàntic de la Renaixença excepte en allò estrictament indispensable per ser algú en el diàleg entre les nacions; no perquè Jafre el Pilós o Roger de Flor (o el John �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la independència Wallace de Walter Scott) siguin herois catalans (o escocesos) menys importants que els corresponentscastellans (o anglesos), sinó perquè nosaltres (i els escocesos) sabem dels abusos de la historiografia al servei de l'assimilació i la uniformització més o menys forçada dels ciutadans. Xavier Rubert no cau en cap d'aquests paranys -ni en l'unioersalisme futurista i ingenu, pensat des d'enlloc, ni en la història com a fonament únic de la raó. D 'aquí que la seva sigui la millor contribució, crec, al debat obert després del 92. Ni tan solsestà exempta, per bé que quasi no es nota, i això és un altre mèrit, dels efluvis sentimentals que condemna, sense els quals tanmateix cap p7'OpOSta no té interès. Hi ha una passió al darrere de la construcciód'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista. M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubertformula , a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin opassem la prova de refutar Rubert... si poden, ...si podem. La seva fónnula d 'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable. Ens convida a p1'ovar, a mi i a d'altres com jo, que l'interès i la capacitat d'entesa de catalans i espanyols tenen un punt de confluència oirtual r-sen el doble sentit d'òptima i a l'hora possible-; i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no éspossible una sobirania flonja, com la que dibuixa Rubert, en la qual la sobredeterminació català = del Barça = CiU = teleespectador de TV3 = anticastellà sigui culturalment combatuda, políticament incorrecta. I no s'hi val a assenyalar que hi ha «periquitos» catalanistes, només faltaria. No: es tracta d'establir un codi de moral politica en què l'altra cadena d'equivalències, la fàcil, sigui col-lacada en off-side, tinguda per reduccionista i empobridora, i denunciada quan esdevé anna política . Xauier Rubert ha anat de la seva identitat a la seva independència. D'alguna manera crec que ha tornat així a una identitat primigènia, a reconciliar-se amb el seu origen, Empúries i el Mas Ventós d'Olot i la Serra Cauellera. Ho ha fet travessant uns paisatges que es tornen seductors, rics en detalls i en descobertes felices, racons de la història i la filosofia oblidats o inconnexes, que ell va recosint amb una erudició no e1'Udita, permeteu-me l'expressió; més aviat apassionant, pedagògica, divertent, esbiaixada per la intenció sostinguda de l 'argument, que mai deixa de ser arriscat. Xavier Rubert de Ventós va ser capaç de descriure amb una retina super impressionable el gest de la meva mare, al qualjo estava tan acostumat que no el podia identificar: una mena de vergony a opudor o bé oferta de companyonia, i no un perdó no demanat. Un gust absolut per l'intercanvi intelligent d 'idees i sentiments. També a mi m 'agradaria haver descobert en Xavier un gest que li éspropi: la indignació educada davant el domini de les idees que pertanyen a un passat o un present que encara ens atenalla, no pel que tenen de passat aquestes idees, no per situar-nos nosaltres amb el vent de la història a popa, cosa que a Xavier Rubert més aviat no li interessa, sinó per primar la iniciativa personal, el risc volunta- 16 17 �Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència ri, la independència sensible, la individualitat oberta, un «nosaltres» que (com ell diu) no és un «no als altres» sinó una precondicio de l'existència d'intercanvis interessants entre nosaltres i els altres i un reconeixement de la intrínseca ambivalència de la nostra adscripció al grup, als diversos grups que conformen la nostra individualitat percebuda. Alguns lectorspoden pensar que no he captat allò més original del missatge de Xavier Rubert. Potser ell mateix i tot. La proximitat, de vegades, té aquestes coses. I arriba un moment a la vida que un en realitat només està realment interessat en els llibres dels amics. Podria ser que això fos perjudicial per entendre'ls de la mateixa manera que un lector normal. Ja en parlarem. Freguem-nos les mans esperant les reaccions que «De la identitat a la independència» ha de P1'ovocar. Segons quines siguin aquestes reaccions a Catalunya es confirmaran uns o altres pronòstics, quasi diria unes o altres tesis. Però el mateix espodria dir, i encara més, de les que puguin haver-hi a Madrid el dia que espubliqui en castellà. Per això és un llibre arriscat. Arriscat per l'autor i arriscat per nosaltres, lectors partisans, ara entusiastes, ara contrariats, i pe7' tant beUigerants en un matx del qual no trigarem a saber els resultats. Queda sempre elfet que mai s'havia dit tan clar que som bonsper a l'odi perquè ho som per a l'estimació -que tots dos, amor i odi, deriven de la mateixa genètica i de la mateixa cultura. Que el nacionalisme esdeo émetàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop pel' la diferència i inútil pel pluralisme. Que elfederalisme i totes les polítiques basades en la confiança (lafamosa bundestreue o confiança federal) ho tenen cru. Que l'evolució de l'home i la de la societat són ontològicament això: illu- 18 19 sions excessives i unidireccionals... I que més val acceptar-ho, prendre-s'ho amb calma (take it easy, com deien a casa els meus pares) i administrar-ne els efectes. Amb tanta honestedat per davant, però, em vénen ganes de preguntar: ¿ què fa un autor com aquest en una política com aquesta? Doncs bé, no hi fa cap nosa sinó ben al contrari. Llegiu, llegiu. PASQUAL MARAGALL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg del llibre "Catalunya , de la identitat a la independència" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Empúries Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1762/1999_prologo_delaidentidadalaindependencia_XRdV_PM.pdf 8c1978c6366e6682f81a5a3d4343f913 PDF Text Text ��������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Prólogo del libro "Cataluña, de la identidad a la independencia" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Anagrama Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1764/1993_El_vol_de_la_fletxa_ProlegPM.pdf b4e675f8763fdd590cc85d2110f8d2e0 PDF Text Text El vol de la fletxa Barcelol1a-'92: Crònica de la reinvenció de la ciutat Pep Subirós Josep Acebillo , Joan Anton Benach, Jaume Boix Angelats, Jaume Cuillame t, Lluís Perman yer Presentació Pasqual Maragall Oficina de Pasqual Maragall (L Centre de Cultura Con temporània de Barcelona Electa bb1l(,) �Ull COp d'ull saludable sobre la uertiginosa d ècada passada: beus aci ci mèrit del treballde Subiràs i els seus col-loboradors (josep Acebillo, [oan An tou Benacb, [auure Boix Angelots, jal/me Guilkunc: i Lluis Perumnyer). Calia-una crànicaque endrecés el pas accelerat d'l/1U1 dècada merauellosa: Ili que va des de 11/ decisió de presentar la candidaturafi ns a la realitat esclatant, màgica, [eliç dels jocs d'estiu del 1992. l calia [er-bo ara, quan I/li clima econàmic difidl i ulla cer/a de lleialtat ]a dir a alguns que, amb els jocs, "eus vam passar". No ens vam passar. \lam aprofitar l'ocasió, sàviamelll plantejada. que una ciu/al com Barcelona veu passar pe! davall/Ull o dos cop. cada segle - i això ell els segles bons. \lam aprofitar l'aportunitat bis/òrica pel'transformar determinadespar/s components d'una ciutat de 2.000 anys sense que l'esperit de la ciuIaI i de la bist èria hagués de ml/dar. Valll retornar, això sí, una il·lusió i un orgull col-lectius al/11(1 ciu/al que baulaes/a/ derrotada i que havia pa/i/molts anys d'especulació, de manca d'inversions i de negligèucitl. \lam acabar la ciutat: obrint-la al mar, recuperant difiuiüuamen : Mont]itïc COlli a una àrea de lleure i de cultura, omplint el buit l/rbà de la \IaI! d'Hebro u, posant qualitat a la perifèria, jeu / que els barris fossin també, definitivament, ciutat. l oam millorar-ne la connectioitat -amb les noves rondes, que no separen, sin à que "cusen", connecten les diverses parts de la ciutat i la seua àrea metropolitana-s-, les comunicacions i les telecomunicacions, Al capdavall de la dècada, a l'horade[er-nebalanç, descobrim que som els mateixos, però estem millor. L'estratègia 92 eus ba dotat d'una in èrcia positiva que -amb sort i amb habilitat- bem defer arribarfinsa les portes de la recuperació que s'albira... encaraque 110 en sabem els terminis. Alguns indicadors ensjau estar esperançats. L'atur barceloni, no ha rebotat -i-o almenys 110 encartl- fins als nivells anteriors a l'clapa de creixement 1986·1991, a diferència del que està succeint a gran partdel pais. UI imatge de Barcelona en el món és auui impagable. I o pot ser mil/or. I estem lluitant pa mantenir-nos (aquest és el mol d'ordre) ell l'alt nivell on els llos/res èxits ens ball situat. Èxits urbanísticsi èxits organitzatius. Imatge tècnica --<:t//)(/ctint de mobilitzar milions d'unitats energètiques i comunicacionals-s- i imt/tge cívica, btunaua, urbana: Barcelona ha permès a molts decebutstornar (/creure en les ciutats, en la ciutat com a artefact« bumà necessari i salvable. Llegim aquests dies les crànlques americanes i ens parlen de crisi, d"'illjern urb à". Am èrica demana a les ciutats que resolguin els problemes m¿s immediats dels seus conciutadans, però el país es nega a pagarla par/ que li correspondria. La crisi de les ciutats americanes és, en bona part, una crisifiscal. La fragmcntacià del mapa municipal i la inexist ència d'organismes metropolitans forts jan possible ulla insolidaritat[iscal que, en els darrers dotze anys, s'ba vist agreujada per la manca d'ajuts del govern fed eral a les ciutats, com a conseqüència d'una política ultrancera que ara tot just es comença a corregir. Les ciu/ats són els contenidorsall la humanitat diposita els seus problemes. Perà del govern de la ciutat neixen també les solucions, gràcies al seu coneixement del territori, a la seva proximitat als ciutadans. Per això, cal que se'ns reconegui el nostre paperi que se'm donin els recursos necessaris per[erfront a les demandes socials. Aquest és, probablement, el llegat més important de In l3arcelvna'92, de tota una dècada de transfo rmacià urbana: bauer contribuït a recuperarla confiança en nosaltres mateixos i en el fet urbà com a element de progrés) de generació de riquesa i de benestar. Us convido a llegir la crònica d'uns anys excepcionals, d'una feina col·lectiva que és patrimoni de tota una generacià i que ells permetrà de llegarals nostresfills una cintat, Barcelona, definitiuament retrobada. - - -- PasqualMaragall - - - - - - - - - - - - - - _ _- I l � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació del llibre "El vol de la fletxa" Subject The topic of the resource Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Ciutats Model social Acció política Urbanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Electa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN: 84-8156-007-3 Description An account of the resource Presentació del llibre coordinat per Pep Subirós. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2524/1972_TwoRomanticArticlesByKeynes_PM.pdf 23edee6a901ad32f509b912c0c201445 PDF Text Text Two romantic articles by Keynes: "Economic possibilities of our grandchildren" (1930) and "Gn National Selfsufficiency" (1933) =============== Pascual :MARAGALL Economios 251 , Spring Term, 1972 c . ( I./ �I 1930 was a e;loomy year. Keynes was serving in the MacMillan Committee on Finance and Industry- the Committee whose workinee so much inluenced the content of the General Theory. "In the summer Keynes went off to give a lecture in Madrid, and in order to lift his audience out of the prevailing depression, he took up the thread of his discourse to the Winchester schoolboys (r.Iarch 1928) and delivered the adress which he afterwards published in Essays in Persuasion, entitlE}d "Economic Possibilities of our Grandchildren" (R Harrod, The Life of~ John r.1aynard Keynes, 1951, p 461, American PB edition, J1 1971) Harrod makes no comment on the "Economio Posibilities". Hie reaction to "On National Self-sufficiency" is more or less the same. These are but the typical Keynes' boutades. Indeed Harrod's aim throu~1out the biography is to prove that Keynes is not guilty of some common charges made against him, namely incosistency and protewtionism. Perhaps Harrod£s work, published in 1951, is inten!ed to reassure everybody, and especially the Americans, about the real meaning and the historral place of Keynes' thought. Harrod makes the case of British dificculties after the two World Wars. Some protectionism was unavoidable. Americans should understand. "Economic possibilities of our grandchildren" (Essays in Persuasion, p. 358) begains with a reference to that period which r!Iar:x: called the "primmi ti ve accumulation" period, and o.S Keynes had referred to "the outstanding "profit inflation" period in the Historical Illustrations of the Treatise on I.~one1 6/- ,. ( vol II ) . The modern age opened with the accumulation t-::''~ L..J[-,',e-1...._ 1-;>~/b......_ • <'~ f-"'-.t. s.·i"I((H"Ij-1...._ c_I.L-...._+,_,.-i_:_The _~'/'".,li?V" , I �of compound interest" made the .C 40.000 share of the Queen in Drake's booty the basis of England!s £ 4 billion value of foreign investment in 1930. At a 6i rate of interest, half of which is left to accumulate abroad, the capital increases 100.000 times in 350 years (between 1580 and 1930). Keynes overlooked the fact that Drake enriched Encland as much as he impoverished Spain. If one re-made the exercise for the value of British foreign assets between 1930 and 1970, one wouls find that the liquidation of British foreign assets to pay for the World War II debts (mainly to the u.s.) was responsible for the stagnation that the figures would probably show. Anyhow, if one projects the magic pov1er of compound inter2et into the future, one can foresee the day when the economic problem, i.e. subsistence, will be solved - Keynes goes on. Two classes of needs can be identified, absolute and relative needs. The latter are not satiable, but the former are and will be satiated in the next 100 years. Only two assumptione qualify the bid: no important wars, no important increase in population. Now, neither of the two assumptions held since 1930, and this is not without significance. Because g,merally it is not reality who violates the assumptions, as the neoclassical economists pretend when the res~a do not fit with the anticipations, but the assumptions do vio~ate reality. �-11A tl .J/1 \VU.: \1"' l c-t·Or[';e"t 1.n (!\I\'). I " .C. CUJ:lV lll.J. U w\M&'v~~ V~~~:lf;""'-' ·P'~~ifit> t "~~ - wtL? • • . ~ -. _ ~ root ~ o\ , _ Cf.... _ _ __ ~_)W' . ~,.- \~V\AJ..~)r!J\'r( Wo rld War. The liberal bou-r geoisie, whose English section ~ 1' ey - re present e d so well, saw that free-trade or economic 1e s imperialism (what they called "internationalism") led to the World 1,'lar I. But the reversion to protectionism and domestic full employment policies, in Germany as wall ae elsewhere, did not "avoid" the war either., To-day, nobody would assume a small increase in world population. The economists "preach" instead a zero population growth as the only means to prevent the explosion of a world where two thirds of the people are actually striving for strict subsistence. If the economic problem is not more drammatic, this is not due to the power of compound interest, that but to the fact rthe Chinese revolution broke the subjection of 600 million people to the power of foreign rates of interest. Keynes slq>uld be credited, however, for having admitted that such ruptures would come about. "There is no prospect for the next generation of a uniformity of economic system throughout the world", such as in the XIX century ("On National Self-oufficj_ency", The Yale Review, 1933, p. 763). And of course compound interest also counts in China, where the rate of accumalation has been; 30% for ·many yeS:l;'s~ Tlie~ tinportant·-t'a-ct st·s PrEtcisely that half this surplus was .!!£! transferred to Britain or elsewhere. f ( ., ....... -~·: -,. .-!'-_,:."' ._..._ . ~-~ I . M0 . J( fl ' , . ·' .or.• I .. l ..~ ... '· ;i., '· .., ...• .• I l �,• . f s. \{~ ~... ·.~· kl·~ To achieve the rosy prospect of Keynes' exercise in '· t " 7 "Economic Possibilities" we should add to-day a further assumption. That the cost of oil and primmary products remain more or less stable. For if Western nations were able to develop that much in the 1580-1930 period, this was partly based on their appropiation of the world raw 1 materials at low cost. The conditions in the observed period must hold in the future for the projection to be sound. On reflexion, however, the contrary assumption is prec~sely what we need. Because it is not the Vfestern nations but all the rest who must struggle to solve their subsistence problem, It is the sophisticated products of the advanced countries that should be available at low cost to the eo-called developing nations, if these are actually to develop. That is, oil and primmary products should increase •' their relative cost. Now, who believes that this can come about without, if not "major", a.t least "harsh and long" wars ? Has the arab-israeli war nothing to do with this ? So Keynes' assumptions, and the missing ones, cause us a. lot of trouble. Indeed the whole problem is there. Capital is not sometping that accumulates at compound interest, but a. social relationship - and in many respects, still a. national one. �_, ;· ·.: Vfucn this is forgott~, only then, the realm of necessity evaporates in the distinguishable future, and one can concentrate in non-economic problems. "We shall endeavour - Keynee predicts to make what work is still to be done as wi dely shared as possible 11 ("Economic Possibilities" in Es says p 369 ). Three hour shifts or fifteen hour weeks will be possible. \'le will come back to the situation prevailing before the original sin was perpetrated in Yoso:r:l otrur·,ia, when exploitation was "discovered" and a few people put to work intensively in the agriculture to provide for the cities (i.e. clerks, soldiers, priests and all kinds of unproductive people). Only our grandchildren's lifes will not depend on the caprice of Nature, as then was the rule. "When the accumulation of wealth is no longer of high social importance •• there will be great changes in the code of morals". The minimization of surplus work- Stephen Hymer' I! present concern - was already there. "Forget tomorrowness", "live for to-day" will be gospel. "But beware ! - Keynes prudently adds - The time for all this is not yet. Avarice · and usury and precaution QUSt be o~r gods for a little longer still. For only they can lead us out of the tunnel of economic necessity into daylight" :!eynes, like Marx, made his pwn exercises in futurism. L:J1D ,.f'h~t L \i "e These are just warnings. "Please do not thiril(ll'what I am talking about" Keynes seems to mean "when1 talk about cconomics 11 , Yeynos knows that all this is but misery and that some day it will be over. "If economists could manage to get themselves thought of as hwnble, competent people, on a level with dentists, 1.. �,.. '.~ ~ ·-·' i:t , ~ ~. ' that would be splendid! " (ibidem, p. 373) The dentist recepee, for tho perl.od ahead, is the following: 1 Control Population 2 Avoid wars 3 Trust science 4 Let Accurav.lation simplJ be the difference between production and consumption. No more poor people knocking at our doors. Do not exploit poor nations to the point that they feel justified to fight us: things should remain just as they are. Since we have not the ressources to expand our empi~·e nor to mai tain it by force, let's try to pacificate the world. Science is pur weapon to-day. As for the dooestic scene, let's begin to take it easy. The surplus available for accumulation should be a slack, not a goal. And only a minor part of it should go to rentiers -most of it to Enterprise, even to State Enterprise if individuals "do not dare". �}ileaawhile, British (and others 1 ) gold was piling up in the Federal Reserve. The means to wage wars and expand capitalisr.:. were in fact still available - yet to ano;jher nation. Some e ~rs later Kejnes failed to persuade the u.s. of sharing her reserves through a world bank and adopt Keynes' own program of international pacification. Different systems were actually coexisting, as he l:ad predJ..cted, but the.i r coexistence induced wars in the frontier between them. Only in oppo~;~ition to the prevailing world division could new countries advance. Thm8e was no room for a peaceful capitalistic development of Russia. It took place anyway, but violently opposed by the old capitalist states for fifty years. (This is the meaning of Stalin 1 s "socialism in one country") �.' ' 11 0n National Self-sufficiency 11 (1933) is another minor piece of Keynes: according to Harrod. It was rather directed against the futility of the London Conference in the worse of the slump. 11 Since we can't do anything in the world, let's turn to our own garden, Britain 11 -Keynes would have thought. His protectionism, it seems, is but a bargaining v1eapon in the struggle of Britain to survive the two great wars. So heterodox economists are fooling themselves if they bring radical conclusions out of all this. But I think that something is missing in Harrod's interpretation. Keynes had learned Lenin's lesson, so to speak. He correctly deduced the morale of World War I. the Finance capital is to blame for it, and laissez-faire ideology for having blessed the whole thing. But sinea finance capital is not so essential to capitalism tout court as Lenin believed, let's remove it from power. Down with . interest• rates and .foreign investment I What did the XIX: century free-traders believe? Keynes asks himself. And answwrs, 1 That the policies which sought to interfere with the ideal international division of labour were always the offspring of ignorance out of self-interest 2 That poverty could be solved through good allocation 3 That they were serving the cause of freedom aGainst privilege, monopoly and obsolescence 4 That they were friends of peace, international justice and the diffussion of progres. �---- In fact, he argued (Yale Reriewt.cl933, p 757), "the protection of a country's foreign interests, the capture of new markets, the progress of economic imperialism these are a scarcely avoidable part of a scheme of things which aims at the the maximum of international specialization and at the maximum geographical diffussion of capital wherever its seat of ownership ..• (these are) anything but safeguards and assurances of international :peace". Moreover, and this is important, the ramoteness between ownership and operation will bring t o naught the financial calculations basing foreign investment in high rates of ret~rn. "Ideas, knowledge, science" should be internat:thalized, "But let goods be homespun whenever it is reasonably and convenient ly possible, and above all, let finance be ;primarily national" (my emphasie). This may prove a great anticipation of years to come. Not only the present developments are headed towards a contraction of the international economy - this might just be a short run phenomenon. But more important, the export of tecl~ology and technicians, of lmow-how and factories, with transfer of ownership over capital goods and at low rates of interest if necessary, will substitute for the inten1ational movements of finance capital in the near future - are beginning to, Only thus can different economic systems cooperate, thats's why. �.s I j· But then, how could pre-World V/ar I imperialism be justified ? Economic advancement e wi~1ed more than political evil, Keynes answered, Besides, one thing was the investment of British savings in American rails to carry British immigrants; a different matter is the part ownership of a German corporation by a Chicago speculator, or 0f the municipal improvements of Rio Janeiro by an "Yet ~nglish spinster, it was the type of organization necessary to facilitate the fanner which has eventually ended up in the latter". To-day, every single nation can produce by hers0lf the goods that are vital to her sufficiency. International specialization, Keynes goes on, is not justified any more. Modern processes of mass production are possible everywhere. "National self-sufficiency, though it costs something, may be becrhming a luxury that we can afford 11 (ibidem, p 760), Then, addressing to his friends in order to convinB them, Keynes uttered the famous passage; - "The decadent international but individualistic capitalism, in the hands ·of which we found ourselves after the war, is not a success. It is not intelligent, it is not beautiful, it is not just, it is not virbDus - and it doesn't deliver the goods, In sh ort, we dislike it, and we are beginning to despise it. But when we consider what to put in its place, we are extremely perDlexed 11 ( ibidem, p 7 61) • .. This exciting paragraph is followed, however, by an amazingly cynical one, which provides the key for the comprehension of the 11 ri[~ht forme~ We wish to be our own masters, and to be as free as �;.. we can make ourselves from the interference~ of the outside world 11 (ibidem, p 762). Vlho is interferring whom ? The paragraph souncl3 like some formulations of the p~esent pretended disinvolvement of the US in VJorld affairs - by what means, we all know. The difference is perhaps that England lacked the means to pay herself a strong negotiating position ( i. e. a Vietnam war ). But noisily the essence is the s a.t1e . Backward peoples interfere in the quiet lifes of the leading nations, not the cont1~ry. Keynes' entanglement in the defense of British jhreatened interests is often overlooked. It is common to find Keynes' message linked to a particular phase of the cycle, and to explain its success in Britain, relative to the u.s., in the greater centralization o!' academic life there, (see in this sense Harry Johnson, "Monetary Theory and Policy", a recent lecture in the Bank of England ) • A further quote from "On National Self-suf fioiency" may illustrate that this wiew is lirnited: 11 •• economic internationalism embracing free move!Ylent of capital and o..f loanable funds as well as of traded coods may condemn my own count~ for a generation to corae to a much lower degree of rna erial prosperity than coulli be attain ed under a different system 11 (ibidem, p 7 G2, my emphasis) to argue Lor would it be legitimate that this refers onl~- to tica ir, Lernational side of the keynesian point and has nothing to do with ume:s.ti.m: the more important domestic implications of it. .. ~Fhe paraGraph imnediatly preceding the one above is t!:is: �,. ~ .. "I have becpme convinced that the retention of the structure of private entre1)rise is incompatible v1i th that degree of material well-being to which our technical advancement entitles us, w1less the rate of interest falls to a much lowell:" figure than is likely to come about by natural forces operating in the old lines •• 11 The attack on finance capital is here stronger than ever. The end of the article links this line of thought with that in "Economic Possibili ties••. Yet the teminology is less that cautious. In 1930 he saiu •still one hundred years of avarice were necese:ary. Now he was conc1emnine avarice rightaway. Have v1e to remain poor because it doesn 1 t .J2.§1l to be rich'? This is the paradigm of the absurd questions that the pre8 -World War I condUBt of ltfe leadhl' to consider. Life on these lines is a "parody of an accountant's nightmare". London slums "paid", while a human city "would, in tl:e imbecile idiom of the financial fashion, have wortgaged the future' - though how the construction today of great and glorious works can impoverish the future, no man can see until his mind is beset by fa~saw•imgiK3 analogies from an irrelevant ac;ountancy" (ibidem, p 763) "What I can create, I can afford" (p 764) is Keynes' final, and finest, dictum. Yet Keynes would have frozen the world (avoid wars, control population, do not accuruulate) ull in order to ~riD Britain out of the accountant's nit:htn:are into which she threw everybody during the XIX century. It ia not fair. I � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Two romantic articles by Keynes: Economic possibilities of our grandchildren (1930) and On National Self-sufficiency (1933) Subject The topic of the resource Economia Keynes, John Maynard, 1883-1946 Història Universitats Nova York Description An account of the resource Treball a la New School for Social Research de Nova York, Economics, 251. Spring Term. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1972 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Type The nature or genre of the resource Article EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. Original en paper a la caixa 756. Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2563/1999_PresentacioColleccio_ModelBCN_Aula_PM.pdf d1a5f5d90a8788456c5fa3d0163a26f0 PDF Text Text - MOD EL BARC ELO N /\ QUADE R S D E GEST iÓ presentació de la col-leccló La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tra cta de recollir l'experiència de gest ió i t ransformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compart it la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciut at, una certa experiència que podia serv ir de referent o d'i nspiració per al futu r d'alt res ciutats i per al nost re propi futur. Hem volgut preguntar-nos en què consisti a aquest 'model Barcelona', si és que realment existeix : podem distingir uns valors propis? Podem distingir una cert a visió? Podem parlar d'es tratègies o projectes que exemplifiquin el nost re model? Com explicar la nost ra experiència? Els valors posen de manifest les principals creences que dirigeixen el comportament i les decisions , les accions i la política de la ciutat. En el nostre 'model Barcelona', sovint apareixen alguns d'aquests valors de la ciutat: consens, participació , complicitat publicoprivada, civisme, diversitat sociocultural, equilibri social, vida al carrer; i potser en podríem afegir d'altres com esperit de competició, modernitat, sostenibilitat i subsidiarietat i, fins i tot, alguns de més antics, com el sentiment de ciutat. No és l'obje ctiu de la col·lecció abordar monogràficament aquests valors però sí que ens agradaria tenir-los al cap per veure si la realitat de la gestió i de la transfo rmació de la ciutat confirma o rebat la seva existència . També podríem preguntar-nos si ha estat la visió de futur un dels elements característics del nostre model. La visió expressa el futur desitjat de la ciutat i representa les seves aspiracions. És la guia que inspi ra i aconsegueix el compromís de la gent amb la transformació de la ciutat. Això té molt a veure amb la idea d'aconseguir la compl icitat entre ciutat i ciutadà. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir de manera breu . Però si n'hagués d'esmentar un de sol probablement diria que és un fet històric : Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir amb plenitud durant els quaranta anys de la dictadura franquista. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, en el camp de l'economia, en el camp de la cultura. Així, quan va arri- �P A SQUAl. M AR ACi /\LL bar la democràcia, tot estava d'alguna manera preparat, tot estava escrit i es va aprofitar. Vàrem acomplir una etapa i vàrem fer realitat la visió compartida per molts durant molts anys. Evidentment , també vàrem aprofitar la visió de futur i la complicitat dels Jocs Olímpics. Un dels elements que crec que s 'ha convertit en pauta a seguir és que la ciutat ha fet d'un gran esdeveniment una excusa o argument de la seva transformació . La nostra història ens ha ensenyat a aprofitar al màxim aquestes rares ocasions. No crec, però, que el nostre model sigui tan sols l'acompliment d'un futur que havia quedat pendent i que la circums tància puntual d'uns Jocs Olímpics va permetre d'accelerar. El nostre model té moltes cares i moltes maneres de veure-les. Les estratègies, els projectes, les experiències concretes són "única manera de presentar aquestes múltiples visions i interp retac ions de la realitat. En aquests moments moltes ciutats volen saber les raons de l'èxit de Barcelona i entendre algunes de les claus de volta de la nostra obra de govern de la ciutat. Els premis de la Universitat de Harvard i del Royal Institute of British Architects han creat molta expectació. Per això hem volgut iniciar la col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió. Volem les opinions de la gent propera als temes encara que no volem posar-nos d'acord en una única interpretació de la transformació de la ciutat. En els primers números de la col·lecció s'hi abordaran qüestions com la Carta municipal, el projecte urbanístic per a la ciutat, la metamorfosi del front litoral, la col·laboració entre l'administrac ió pública i l'empresa privada, les estratègies de transformació cultural, el pla estratègic de Barcelona, l'organització del trànsit o les xarxes telemàtiques i la gestió municipal. Aquests quaderns, alguns de caràcte r més genera l i d'altres més específics , tenen el seu origen en el debat d' idees entre un grup de persones convocades per Aula Barcelona , i també foren matèria de discussió al llarg de la meva estada a la Tercera Universitat de Roma, amb motiu de les presentac ions que diversos invitats hi varen fer sobre el 'model Barcelona' . �¡"IOOEL RARCELONA QUADERNS DE GESTI Ó Amb tota seguretat, la llista de quaderns monogràfics haurà d'ampliar-se per tal de cobrir altres àmbits que també han deixat la seva empremta en el canvi de la ciutat. Com és obvi, no serà possible incorporar el testimoni de totes aquelles persones que podrien parlar de cada tema, però sí que tots els autors que s'han encarregat de la redacció dels dossiers tenen una experiència directa sobre les qüestions que tracten. Esperem d'ells un cert grau de subjectivitat i de moderada autosatisfacció, però també ens agradaria haver aconseguit algunes gotes d'autocrítica i alguna recomanació valenta, que estem segurs que el futur posarà al lloc que correspongu i. Pasqual Maragall i Mira � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la col·lecció "Model Barcelona. Quaderns de gestió". Subject The topic of the resource Ciutats Barcelona Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Aula Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Presentació Abstract A summary of the resource. Primer paràgraf de la presentació: <em>La col·lecció Model Barcelona. Quaderns de gestió tracta de recollir l'experiència de gestió i transformació de la ciutat a les darreres dècades tant per a nosaltres mateixos com per a moltes persones de fora que al llarg d'aquests anys han compartit la idea que a Barcelona existia un cert model de pensar i fer la ciutat, una certa experiència que podia servir de referent o d'inspiració per al futur d'altres ciutats i per al nostre propi futur.</em> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/4/2564/19810304d_00001.pdf 17bc424684ea3483714a74e9d513f9eb PDF Text Text "SITUACION ECONOMICA Y FINANCIERA DEL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA Y SUS PERSPECTIVAS" Resumen de la Conferencia pronunciada por el Ilmo. Sr. D. Pasqual Maragall i Mira, Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Barcelona. Col.legi d'Economistee de Catalunya 4 març 1981 �El Teniente de Alcalde de Hacienda del Ayuntamiento de Barcelona, Pasqual Maragall i Mira, ha pronunciado una confe rencia sobre "Situación económica y financiera del Ayunta miento de Barcelona y sus perspectivas", en el Colegio de Economistas cuyo resumen es el siguiente: Al iniciar la exposición del desarrollo histórico de las finanzas municipales cabe destacar algunos hechos importantes: La penuria económica hasta 1.961, período durante el cual el nivel de ingresos del Ayuntamiento de Barcelona, no supera la situación de 1.930. En 1.961 se establece el impuesto de Radicación y en 1.966 el Estado cede el 90% de la Licencia Fiscal. Con esta cesión se alcanza la presión fiscal que correspondía a la Barcelona de los años 30. Pero con la cesión se da origen a la reivindicación de las Corporaciones Locales: Que los impuestos cedidos, los cuales originariamente eran deducibles del Impuesto General sobre la Renta, no pierdan esta característica al pasar a ser, totalmente o en parte, ingresos municipales. La mejor situación financiera que se inicia en 1.966 se degrada progresivamente, debido especialmente a la rigidez de los ingresos y al crecimiento de los gastos, en especial el capítulo de personal. La etapa del Alcalde Masó, finales de 1.973, se inaugura con la aprobación de un presupuesto político ideal que en aquel momento parece cubrir las necesidades del municipio, pero que comportará un sistema de financiación que ha resultado ser altamente gravoso en el futuro: el sistema de incurrir sistemáticamente en presupuestos de li..,uidación de deudas; no se trataba tanto de dotar a las corporaciones de recursos económicos suficientes para el nivel de gastos admitidos, como de conseguir su equilibrio financiero. Se financiaba el déficit tras- �ladando a generaciones futuras la carga de este déficit. El procedimiento permitió básicamente satisfacer a contratistas A y concesionarios de servicios y crear la idea equivocada de una presión fiscal baja. ± Las consecuencias actuales de esta política se vivieron con fuerza y con la llegada del Ayuntamiento democrático en 1979, que se encuentra ` ante tres hechos importantes. Por una parte, un presupuesto real de gastos e ingresos, según el cual, por cada . peseta ingresada se gastan 1,80 pesetas. Por otra, una deuda acumulada que impedía sanear la finanzas a corto plazo. Finalmente, una serie de problemas puntuales no afrontados por las administraciones anteriores, en muchos casos sin ni tan solo un reflejo presupuestario. A título de ejemplo se pueden citar el PIES -Presupuesto de Infraestructura y equipamientos socia les-, en el que el Banco de Crédito Local no aceptó los compromisos que en su día se le atribuyeron; el Consorcio de la Zona Franca, donde apareció un "agujero" financiero de 11 mil millones de pesetas; el déficit del transporte, hoy en vías de solución por lo que se refiere al Metro y en situación conflictiva por lo que se refiere al de superficie; los Túneles del Tibidabo, parados desde 1976 y atados a unas cláusulas finan- cieras de dificil aceptación. Todo ello sin citar más que a título de inventario los problemas de expropiaciones no pagadas, de reclamaciones por revisiones de precios y de una nómina de personal con unas posibilidades de control limitadas. Estos han sido los principales problemas. Su repercusión en la gestión pública fue un altísimo coste de contratación -el contratista cargaba por anticipado las dificultades de cobro y revisión de precios-, un bajo rendimiento de los recursos, incluso de los financieros; alto coste que ha de ir asumiendo la generación futura y grandes dificultades de control y gestión ;'debido al abuso de nóminas extrapresupustarias, utilización de valores independientes y auxiliares del presupuesto para financiar personal, etc. �Toda esta problemática se insertaba y continúa inserta, en la pobreza crónica de la Administración Local española. En 1977 -y la situación ha mejorado, pero no espectacularmentelos ayuntamientos participaban en un 1,9% sobre el Producto Interior Bruto a precios de mercado y en un 7% del Gasto Público (contabilizando presupuestos ordinarios, simplemente). En Francia esta participación era del 17,5%, con una participación en el P.I.B. del 6,6%. Francia es uno de los países europeos con menor peso municipal de Europa. En Gran Bretaña, los municipios generan el 15,5% del P.I.B. y realizan el 41,9% de los presupuestos públicos. En el caso concreto de Barcelona, otro elemento viene a agravar la situación. Es la relativa mayor carga de servicios que sobrepasan las exigencias mínimas en materia de competencia, derivadas de las leyes que regulan el régimen local. Para dar una idea, el Ayudamiento de Barcelona viene a gastar en servicios voluntarios -llamémosle así, a pesar de que su supresión cuasaría inconmesurables problemas- unos seis mil millones de pesetas más que Madrid y su coste total directo supera el 15% del presupuesto de gastos. Ante esta situación histórica, estructural y particular de las finanzas del Ayuntamiento, el equipo de gobierno ha seguido cuatro líneas de actuación. A saber: Atacar, por medio de soluciones individuales, los problemas específicos con los que se ha encontrado. El problema del P.I.E.S. mediante la aplicación de 2.000 millones, de la emisión de 10.500 millones de Deuda Municipal en curso. El problema del Consorcio de la Zona Franca mediante una salida negociada por la cual el Estado, a través de ALDEASA, invierte 1.200 millones en la adquisición de los terrenos para la realización de la estación TIR -TIF-TIC, y el Puerto de Barcelona, mediante emisión a cargo del Estado adquiere patrimonio para su ampliación por valor de 2.500 millones. Por otra parte el Estado avala deudas con obligacionistas por valor de 7.000 millones de ptas. En Transportes, la solución del Metro se ha dirigido hacia �la equiparación con el metro de Madrid y queda el espinoso problema del transporte de superficie cuyo planteamiento y dificultades son de todos conocidas. Para loa Túneles del Tibidabo se ha logrado sentar las bases de un diálogo, con principios financieros razonables, que ha de conducir a que el Ayuntamiento y el Consorcio de Túneles del Tibidabo, recuperen la ejecución de las obras que interesen y pueda cumplirse el compromiso con el M.O.P.V., que ha asumido la Generalitat, de crear una sociedad pública mixta para ejecutar las obras pendientes que procedan. Todas estas acciones puntuales, que se describen desde su vertiente financiera, se acompañan de los esfuerzos de gestión que tienden a disminuir déficits de explotación, como lo prueba el hecho de que por dos años consecutivos se han frenado los déficits en transporte público. Una segunda línea de acción, se ha centrado en tratar con rigor los capítulos de gastos, especialmente el capítulo primero, donde se ha conseguido un cumplimiento al 100 por 100 de una nómina que finalmente refleja con razonable exactitud el coste del personal. En la misma línea de rigor y de confianza en una mejor gestión, la postura del Ayuntamiento con respecto a sus grandes contratistas, ha intentado mejorar exigiendo unos ajustes a costes reales a cambio de mejorar el ritmo de pagos. Evidentemente esta línea está supeditada al contexto de las negociaciones con el Gobierno y será difícil de seguir si este contexto se degrada creando dificultades para la via de acuerdos. La línea de mejora del rendimiento tributario, en el marco de una presión aceptable, pasa por examinar más los resultados de la gestión, que las intenciones programáticas. Los resultados de la gestión pueden presentarse de forma sintética acudiendo al déficit de las liquidaciones de los presupuestos desde 1978 a 1981. �Año Porcentaje sobre presupuesto. Déficit de liquidación 1.978 7.318 1.979 3.003 1.980 2.556 1.981 2.300 I I 36% 1996 I? W g (,,,,..1,1-0 7% ^) 4% Nota: En 1.981, no incluye el déficit planeado por valor del cual se recibirá aportación del Estado. Con cargo a 1.980 se han de recibir por aportación del Estado, 3.338 millones para cubrir el déficit de este año, incluyendo además, bajas de ingresos. TEn estos déficits no se incluyen los provocados por los proble- mas puntuales a los que se hacía referencia más arriba, ni a una serie de deudas extrapresupuestarias que se han auditado por valor de 4.570 millones de pesetas y que se pagan con cargo a la aportación del Estado de 8.009 millones de pesetas destinada a absorber el déficit de 1.980 y estas propias deudas extrapresupuestarias. También hay que dejar constancia de que en el marco de los actuales acuerdos, el déficit no planeado de 1.981 ha de ser absorbido por el Estado, junto con 1.483 millones de pesetas de deudas específicas extrapresupuestarias establecidas en 1.981 pero correspondientes a periodos anteriores a 1.979. Con todo ello, la acción financiera del Ayuntamiento logrará el saneamiento total de 1.980 y 1.981. Paralelamente a esta línea de acción, resta el saneamiento de la carga ffinan1iera derivada de los presupuestos de liquidación de deudas que caracterizaron la segunda parte de los setenta. Para sanear esta carga, el Estado aportó ya en 1.980, 2.672 millones de pesetas, que representaba el 50 por ciento de lo que vencía aquel año. En 1.981 ha aportado 4.198 millones �por valor del mismo 50 por ciento y ha facilitado, a través del Banco de Crédito Local, la refinanciación del resto. Con todo ello hay que admitir que se ha dado un paso importante en el saneamiento financiero de la economía municipal, con dos consecuencias importantes: la contención del gasto y la recuperación de la confianza en la administración municipal de los medios económicos. La política fiscal del Ayuntamiento tiende a mantener la presiari fiaca en unos límites razonables, a pesar de que hay que recordar que, en general, la presión fiscal municipal en España es muy baja y concuerda con la penuria de medios económicos de los mismos. Algunos datos permiten probar esta afirmación. El primero, es el de que a pesetas constantes los impuestos directos que percibe el ayuntamiento, ya sean propios ya sean de gestión compartida, equivalen a 13.257 millones hoy y eran de 13.702 millones -en pesetas de hoy- en 1975 y de 11.333 millones en 1970. Los impuestos n ectos -entre los que hay que incluir el de circulación- a tendieron en 1979, 2.830 millones y hoy sólo suponen 2.126 millones, siempre en pesetas de 1.981. El incremento real de recaudación se ha producido fundamentalmente a través de las('ta s municipales que han pasado de 7.692 millones en 1.975 a casi 15 mil millones en 1.980 y descendido a algo más de 12 mil millones liquidados en 1.981. Detrás de estas cifras hay una política con nombre propio: situar los servicios con beneficiarios individuales a un coste que se aproxime al real y mantener la presión tributaria en unos límites realistas. Paralelamente hay que otorgar al Estado, ya cada vez más a la Generalitat, el papel de canalizador de los recursos públicos a la financiación de los servicios locales. Esta política se ha iniciado ya. Basten tres datos: en el período 19701976, la participación del Estado se situaba en un 20% del total de presupuesto de gastos liquidados. Con el establecimiento y generalización de los presupuestos de liquidación de �deudas, esta cifra descendió al 15 por ciento. En 1980 y 1981 el ayuntamiento puede conseguir participaciones de 19.626 millones y de 21.203 millones, que se sitúan entre el 35 y el 31 por ciento-del presupuesto-de gastos liquidados de cada uno de estos ejercicios. En el contexto de estas consideraciones se ha de situar la liquidación del presupuesto de este año. �CUADRO - 1--- EVOLUCION DE LOS IMPUESTOS EN MILLONES DE PTAS. DE 1981 (LIQUIDADOS) IMPUESTOS IMPUESTOS DIRECTOS INDIRECTOS 1970 11.333 921 1971 11.514 928 1972 11.235 965 1973 12.543 1036 1974 12.199 1063 1975 13.702 921 1976 10.485 2830 1977 10.875 2344 1978 8.416 1971 1979 7.542 1746 1980 13.706 2255 1981 13.257 2126 AÑO Per cápita 1981 7.365 ptas. aprox. 1(-')r 1.181 ptas.apro: �CUADRO 2 EVOLUCION DE LAS TASAS LIQUIDADAS EN MILLONES DE PESETAS DE 1981. AÑO TASAS 19 7 0 4.718 1 97 1 5.145. 19 7 2 5.981 1973 5.467 1974 6.910 1975 7.692 19 7 6 9.481 1977 10.556 19 7 8 8.528 1979 5.973 1980 14.802 1981 12.144 �CUADRO 3 EVOLUCION DE LOS INGRESOS PATRIMONIALES LIQUIDADOS (EN MILLONES DE PESETAS DE 1981) AÑO INGRESOS 1970 639 1971 596 1972 557 1973 874 1 97 4 809 1975 794 19 7 6 671 1977 620 1978 717 1979 583 1980 1.353 1981 1.315 �.-. ..co. a 1 O E4 o0 01 O 01 `0 ^ C1 ‘. t■ r-i N r-i -7 *i 1r1 r-i O C1 N \0 O 4 0 N cfl C1 C1 CrN 0 01 ri C1 c1 01 .-i 1 -1 C■ N N o1 00 N o1 ri r-i 00 C1 xr'1 trs 0 .7 .-i C'1 Cs H u1 ^.0 VD N C1 N 4. u-N N N 00 ^ V0 C1 VD VO V0 ■ •i " ...N ^ Ó tiD 0 N N ■.D 01 C1 N tiD '0\ ri . N i-i N Cs O N .-i N U H • _ N •—• H A O U U W 4 óx ^ á Ó o a 1 A t i ^ i ^ ^ i ^ 1 ^ C1 00 -I r1 4 K W 1 OA O PI 14 1 i A ^Á U A O 41 4 O za ei ^ a a e ^ l ^ ^ ^ r. \.0 -I i o E cr) cr) o < Q o a 4 U • AÑ H ZW U a !-i á 1 O H á rAn á vi á ^ o 0aa < a i 1 1 1 a I 1 i ^ `,..r, o 0 ^` N (/) OE AH E+ u) 1 Uw dA A A a A Z O U c. ...... i t i 1 1 1 a a a 1 4 In z CD C1 C, C1 ^ " o t` ^ .0• O H a E'+ o 4 N r^i ^- o u II a w A Ci) O Cn á N a ; a U N i 1\0 c ^ *1 ^ 4 • á Ñ Z H 0 t^ • CV ^-00 Z, Q O ^z 4 u1 *i -7 • r-1 1 -1 O N -7 in O • • r+l ' N O r-1 N 0\ 01 01 ri mi i+ *■1 41 '-1 r-1 • CM C1 t` 0 ri C1 C1 01• N u1 O • C1 - u\ C1 CT C• ri u1 r-1 -7' ^ 0• C1 C1 \.D si • .7 N 01 C")• \. t` 00 01 01 01 0 01 C1 -7 *i • C1 *-i 0o ri ri u1 r-1 u1 -7 C1 • ce O N CN • LO o0 ,--4 ao CC e-1 r-i ^ 01 �1.- La aportación del Estado para sanear el 50% de la carga financiera derivada de los presupuestos de liquidación de deudas, consta, en 1980, como ingreso del Ayuntamiento con cargo a transferencias de capital.__ 2.- A pesar de que en 1981, el Estado se hace cargo de 4.158 mi- llones de pesetas por el mismo concepto que la nota anterior, esta cantidad no consta como ingreso del Ayuntamiento. Se contabiliza en este cuadro, a efectos de homogeneidad. 3.- Incluye, además de la aportación del Estado para cubrir el déficit de 1980, aportaciones complementarias para compensar cantidades de baja en la cuenta de Resultas de años anteriores. 4.- Déficit planeado de 1981 5.- Déficit por encima del planeado en 1981 6.- Déficit extra-presupuestario,establecido mediante auditoría y generado por gastos anteriores a 1980, reconocidos dicho año. 7.- Idem. reconocidos en 1981 8.- Entre paréntesis figura la cantidad en pesetas constantes (1981 �CUADRO 5Y__ EVOLUCION DE LA PARTICIPACION DEL ESTADO EN EL PRESUPUESTO DE BARCELONA EN MILLONES DE PESETAS CONSTANTES (Incluye negociaciones en curso para 1981) AÑO CREDITOS VALORES APORTACION % SOBRE CRE- INICIALES LIQUIDADOS DEL ESTADO DITOS OFICIAL. %VALORES LIQUIDAD. 1970 23.205 28.647 6.058 26,11 21,15 1971 25.575 33.331 6.369 24,90 19,11 1972 26.297 34.413 6.730 29,01 22,17 1973 26.734 36.642 7.318 27,37 19,97 1974 26.900 41.939 9.093 33,80 21,68 1975 29.583 43.343 8.179 27,64 18,87 1976 33.873 46.011 7.198 21,24 15,64 1977 33.878 44.796 7.271 21,44 16,23 1978 32.978 46.579 6.665 20,21 14,31 1979 27.527 46.422 7.206 26,17 19,52 1980(1) 47.731 63.536 22.668 47,49 35,67 1981(2) 55.790 68.28o 21.203 38,00 31,05 (1) Nota a 1980: A ambos presupuestos se les añade, para que el porcentaje de participación del Estado resulte real, el déficit auditado extracontable así como las bajas de las cuentas de Resultas que cubre el Estado. (2) Nota a 1981: A ambos presupuestos se les añade 4.158 millones de pesetas como contribución del Estado a la carga financiera derivada de presupuestos de liquidación de deudas de periodos anteriores; incluyen 8.003 millones de absorción del déficit de 1980 (presupuestario y extra presupuestario); incluye 1.483 millones de reconocimientos de deudas de ejercicios anteriores (complemento al déficit extrapresupuestario). � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 08. Tinent d'Alcalde Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-1982 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Tinent d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Situación económica y financiera del Ayuntamiento de Barcelona y sus perspectivas / Resumen de la Conferencia pronunciada por el Ilmo. Sr. d. Pasqual Maragall i Mira, Teniente de Alcalde del Ayuntamiento de Barcelona Subject The topic of the resource Barcelona Ajuntament de Barcelona Finances públiques Economia Gestió pública Ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Abstract A summary of the resource. Es tracta d'una crònica resum de la conferència de PM. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col.legi d'Economistes de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1981-04-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències