134
10
5656
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2658/JLLCarodRovira.jpg
135f6f0b039ff71d1aa6976777bbdfcd
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:12:15 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Lluís Carod Rovira
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Carod-Rovira, Josep Lluís
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Esquerra Republicana de Catalunya
Tripartit
Estatut
Catalanisme
Independència
Acció política
Consellers
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Lluís Carod Rovira (Cambrils, 1952). Filòleg i polític.
Va ser Conseller en cap (2003-2004) en el govern Maragall i Vicepresident (2006-2010) del govern Montilla de la Generalitat de Catalunya.
Ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1988-2010) per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit en el que va ocupar els càrrecs de Secretari General (1996-2004) i President (2004-2008).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/237046217" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/237046217">Testimoni Pasqual Maragall: Josep Lluís Carod Rovira</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Arxiu Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Josep Lluís Carod Rovira del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-07-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2659/RetornRoma_AnunciCandidat_LVG19980626-014.pdf
01697495ce97b6a433d5370d393ddab4
PDF Text
Text
14
POLÍTICA
LA VANGUARDIA
Pasqual Maragali no ha esperado la cena conmemorativa del
XX aniversario del PSCpara anunciar oficialmente su
candidatura a la presidencia de la Generalitat. El ex alcalde de
•
VIERNES, 26JUNIO 1998
Barcelona se adelantó un día para proclamar, desde el punto más
alto de su ciudad, su voluntad de encabezar un “movimiento” de
centro izquierda similar al que representa Blair en Gran Bretaña
Maragailse presenta
comoel líderdeuna
alternativa
“amplísima”
queincluyeel centro
El ex alcaldeconfirmaoficialmente
queseenfrentaráa Pujoly dejaclaroquenoquieresersóloelcandidatodelPSC
EL REGRESO
“Ya he vuelto y el
‘souflé’ no se ha
deshinchado”
DIÁLOGO
“Dialogaré con
todos los partidos de
izquierda y con
algunos que no lo
Son, incluidos
empresarios y gente
avanzada de la
Iglesia”
PARTIDOS
“Igual que las
empresas se
fusionan para
competir, se
acabáron los que
conducen a los
militantes hasta
la tumba”
SALVADOR
SANSUÁN
EL PROFETADEL“CAMBIO”. Maragail subió a Coliserola para anunciar su deseo de pilotar el “cambio” en Cataluña
RAMON SUÑÉ
BARCELONA. Ya es oficial:
Pasqual Maragall disputará la presi
dencia de la Generalitat a Jordi Pujol. El gran duelo quedó servido
ayer al mediodía cuando el ex alcal
de de Barcelona, desde el mirador
de la torre de Coilserola, confirmó
que está “ilusionado” y “decidido”
a “encabezar una alternativa de
cambio en Cataluña”, un “movímiento amplísimo”, un proyecto
que no sólo represente al PSC o a la
izquierda, sino que integre “fuerzas
de gran espectro”, incluidas las de
un centro “radical”, al estilo de lo
-
Maragail abogapor la
‘fusión de los partidos”
en genérico,pero evita
pronunciarse sobre una
coalición con otrasfuerzas
que significa en Gran Bretaña el
nuevo laborismo de Tony Blair.
Maragall quiso marcar el territo
rio desde el primer momento y dejar
claro que su liderazgo pretende traspasar las fronteras de los partidos
tradicionales, en general, y del PSC,
en particular. Por ese motivo, anun
ció su candidatura lejos de la sede de
su partido y antes de intervenir esta
noche en la celebración del vigési
mo aniversario de los socialistas catalanes. Como testigos, su esposa,
Diana Garrigosa, su hermano Er
nest, concejal del Ayuntamiento de
Barcelona, y tres de sus “familiares”
políticos más directos: Narcís Serra,
Joan Clos y Joan Reventós. A ellos
se unió posteriormente en un almuerzo el secretario de organización del PSC, José Montilla, máxi
mo exponente de ese aparato socialista con el que Maragali tendrá que
lidiar a partir de ahora para aunar
posiciones políticas e intereses per
sonales (léanse listas electorales) no
del todo coincidentes.
El aspirante socialista a la presi
dencia de Cataluña inició su com
parecencia ante la prensa con una
sorprendente puntualidad y con un
saludo con reminiscencias tarrade
llistas. Con un “ya he vuelto”, puso
punto y final a lo que él mismo defi
nió como un año de “libertad perso
nal, familiar y profesional”. El candidato —condición que asumirá el
próximo otoño cuando el PSC reali
ce primarias—recuperó un símil que
él mismo empleó el verano anterior
cuando respondía con evasivas sobre la posibilidad de enfrentarse a
Pujol. “El ‘souflé’ —afirmó—
no se ha
deshinchado, sino que ha subido un
poco más. Esto me ilusiona y me
gratifica.” Aseguró que muchos catalanes le han animado a encabezar
el “cambio” y anunció que regresa
dispuesto a “escuchar sin poner lí
mites” y a dialogar “más allá de
nuestra familia política”: con “em
presarios, gente avanzada de la Igle
sia, ONG, movimientos sociales...”
Pese a todo, Maragail no olvidó
su origen y filiación política. Recor
dó que sigue siendo miembro del
PSC, “mi partido, del que no he renegado jamás y que piensa, como
yo, que tenemos que ampliar fronte
ras y que existe una posibilidad muy
grande de ganar”. La proclamación
de su fidelidad al PSC no le impidió
hacer suya la teoría que señala que
los partidos, como las empresas,
tenderán a fusionarse. Sin embargo,
no concretó si se refiría a la posibili
dad de que el PSC se presente a las
elecciones autonómicas coaligado
con otras formaciones. “No sé las
fórmulas”, confesó. Pero añadió
que lo que tenga que hacer, “lo haré
de acuerdo con mi partido”.
Pasqual Maragall no pronunció
ni una sola ocasión el nombre de
Jordi Pujol, ni siquiera de CiU.
También dejó para próximas ocasiones la explicación de su progra
ma político. Tan sólo dio alguna pis
ta. Así, proclamó la “absoluta” soberanía del PSC respecto del PSOE
en aquellas cuestiones propias de la
política catalana, y abogó por “un
catalanismo menos agrio, más expresivo, abierto y fraternal que el
que es en este momento el catalanis
mo oficial”. Y explicó lo que la
Europa en construcçión espera de
Cataluña: “En Europa se ve el modelo catalán como lo que nunca debía haber dejado de ser, como un entendimiento muy amplio, de fuerzas diversas, que están por un
autogobierno fuerte y una lealtad fe-
deral (. . .), que están por afirmarse,
pero también por explicarse, lo que
no se ha hecho o no se ha hecho
bien”.
El líder socialista tampoco quiso
entrar en cuestiones como la políti
ca lingüística de la Generalitat:
“Pregunten a Joaquim Nadal y Nar
cís Serra, que han mantenido una lí
nea muy coherente. Yo no tengo
opiniones diferentes”. Y negó la
existencia de profundas diferencias
entre sus planteamientos y los de Josep Borreil. “Los dos son discursos
del PSC —afirmó—y no creo que
pueda haber discrepancias.”.
La llaveinglesaparadestornillar
a Pujol
A
descender
1
del mirador de la torre de ColI
serola, Pasqual Maragall recordó que esta
espada de Excalibur-de las comunicaciones
hundida en el Tibidabo la había inaugurado él, en compañía de Josep Borrell. Entonces, Maragall subió a la montaña doméstica con una llave in
glesa en la mano, así que, tras la formalidad propia
de un acto de alcalde con ministro, invitó al titular de
la cartera de Transportes y Comunicaciones a acercarse a la antena de Radio Barcelona, con sus raíces
de acero fijadas en la cima y procedió con la herra
mienta a desenroscar simbólicamente uno de los tor
nillos de la añeja instalación.
Seis años después, Maragall ha vuelto a la torre diseñada por Norman Foster con el discurso de Blair
como llave inglesa —“sepuede ser radical y centrista”— para intentar destornillar los anclajes de Jordi
Pujol, fuertemente amarrados a la Generalitat desde
hace dieciocho años. El ex alcalde volverá a tener
cerca a Borrell, ahora sin más cartera que la caja de
herramientas del socialismo y con un manual que no
es un seguro contra reparaciones.
Pasqual Maragall y Josep Borrell tienen criterios
dispares sobre el diagnóstico de las averías y sobre
cómo corregirlas. Borrell piensa que el Foro Babel es
una buéna escuela de formación profesional para
proceder contra los tomillos que mantienen sujeta la
silla presidencial de Pujol, pero Maragali sabe que si
se le va la mano en la operación el mecánico no sólo
puede desencajar el trono, sino todo el condado.
El discurso de Blair es siempre una apología del
“tres en uno” para evitar que chirríen las reparacio
nes en el tejido social. Ya sea en el Ulster o en Esco
cia. Su llave inglesa es, en realidad, una llave maes
tra, que abre puertas en lugar de desajustarlas.
MÁRIUSCAROL
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall se presenta como el líder de una alternativa "amplísima" que incluye el centro
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Suñé, Ramon
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Candidatura
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
President de la Catalunya. Generalitat
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Abstract
A summary of the resource.
Article que explica l'anunci de Maragall a presentar-se com a candidat a la presidència de Catalunya, al seu retorn de Roma.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Torre de Collserola
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-06-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2660/1998_PerCatalunya.pdf
5a693b900a56e58f125b13e0a3dcd704
PDF Text
Text
�1
.
PER CATALUNYA
PSC
�2
INTRODUCCIÓ
El catalanisme polític ha estat un moviment plural com plural ha estat i és Catalunya. Tot i
que en alguns moments de la nostra història els demòcrates i els catalanistes hem coincidit
amb la defensa d’unes mateixes prioritats nacionals, com per exemple durant el període de
l'Assemblea de Catalunya, el catalanisme polític des del seu mateix inici ha estat integrat
per visions i concepcions diferents de Catalunya, del futur de la convivència dels catalans i
les catalanes i de les prioritats de caràcter econòmic, social i cultural. De vegades s'ha
volgut donar una imatge monolítica del catalanisme, però això no correspon a la realitat.
Fins i tot, s'ha volgut identificar el catalanisme amb una única tradició política, la de
caràcter conservador, en una afirmació que encara s’ajusta menys a la realitat.
El pensament catalanista, i per tant el pensament que defineix els catalans i les catalanes
com a membres d’un mateix poble i que proposa uns objectius col·lectius a assolir, pot
remuntar-se tan amunt en la història com es vulgui. Però el catalanisme polític formulat a
finals del segle XIX es composa bàsicament d’una vessant que insisteix en el caràcter
progressista, democràtic, liberal, republicà, federal i laic del catalanisme, i d’una altra que
ofereix una visió des de concepcions de caràcter més tradicionalista, religiós i conservador.
Des dels seus inicis el pensament catalanista viu aquest doble origen: una orientació
progressista, amb una forta petjada de Pi i Margall i el seu federalisme, i una altra de tipus
tradicionalista fortament influïda per Balmes. Una i altra tradició responen a interessos i
valors diferents i connecten amb línies polítiques diferents: per un costat el catalanisme és
hereu del pensament revolucionari, de les revolucions liberals americana i francesa. La
nació és considerada com una agrupació d'individus lliures i iguals, que gaudeixen d’uns
drets inherents a la condició de persona humana, encara que el seu reconeixement només
pugui realitzar-se encara dins d'un determinat àmbit territorial. Els individus han decidit
viure plegats a través del pacte o d'un contracte lliure -la constitució, que expressa l'acord
fundacional de la comunitat política per tal de regir la convivència de la comunitat- tot
recollint dos trets essencials dels estats liberals: els drets humans i la separació de poders.
La nació és el resultat d'un pacte entre subjectes lliures que acorden la convivència de la
manera que creuen més adequada. La sobirania resideix en els individus, que passen de ser
considerats només súbdits a ser ciutadans, amb drets i deures. És el concepte de nació
política i aquesta manera de considerar la nació marcarà a fons el catalanisme progressista
des de Pi i Margall a Valentí Almirall, des de Rovira i Virgili a Rafael Campalans. La nació
deriva de la voluntat de les persones.
Al costat d'aquesta tradició n'existeix una altra, hereva del tradicionalisme i que s'identifica
amb el pensament contrarevolucionari estès arreu d'Europa, en especial a França i
Alemanya. Aquesta tendència de pensament parteix de la idea que la nació és una realitat
�3
natural, que s’identifica per posseir un esperit nacional, que es manifesta en una llengua i
comunitat forjada per la tradició i la història. Les nacions estan vivificades per un esperit
que els és propi. Aquest és el concepte de nació cultural objectiva, que no depèn de la
voluntat dels individus que hi viuen.
D’aleshores ençà les evolucions han estat òbviament molt grans i les transformacions que
ha viscut el catalanisme com a conjunt han estat enormes, molt relacionades amb les que ha
viscut Catalunya. La II República és inseparable del Primer Estatut, així com el final de la
Guerra Civil amb el triomf dels franquistes significà la seva abolició, juntament amb la de
la democràcia i de les llibertats. Al final de la dictadura, el catalanisme va trobar un moment
de nova eclosió quan ara fa vint anys, a partir de la tasca d’articulació d’un ampli concepte
de catalanisme i democràcia, que s’havia iniciat al voltant de l’Assemblea de Catalunya,
s’aconseguiren dues fites d’importància cabdal: la recuperació de la Generalitat, sota la
presidència de Josep Tarradellas, que entroncava amb la institució supervivent a l’exili, i
l’acord del nou Estatut d’Autonomia de 1979. L’any 1980 les primeres eleccions
democràtiques al Parlament de Catalunya obriren un nou període per refer la Catalunya
malmesa.
Cal insistir en la importància d’aquests aspectes de la formació del catalanisme per recordar
el caràcter plural de l’origen del catalanisme polític, en íntima connexió amb aquesta
manera diferent de comprendre el país i de configurar la seva identitat. De vegades
l’actuació dels catalanistes ha estat coincident, de vegades ha estat enfrontada. La iniciativa,
segons les èpoques, ha correspost sempre a un o altre sector. Però sempre s’han influït
mútuament i s’han manifestat hereus d’un tronc comú. Les aportacions dels uns i dels altres
han esdevingut part substancial del dipòsit compartit de reflexió col·lectiva i d’afirmació
d’identitat que les noves generacions han anat assumint com a substrat per tal d’afrontar la
resolució dels nous problemes dels catalans i les catalanes i per expressar les alternatives
plurals que els defineixen.
Els socialistes i les socialistes ens situem dins del catalanisme i sintonitzem, de manera
especial, amb la tradició de Pi i Margall, Almirall, Coromines, Martí i Julià, Seguí, Peiró,
Rovira i Virgili, Campalans, Alomar, Comaposada, Maurin, Nin, Cornudella o Serra i
Moret. Abans de Pi i Margall i d’Almirall trobem Narcís Monturiol, divulgador del
socialisme utòpic d’Etienne Cabet, i promotor del moviment republicà federal i l'intent de la
seva Icària. I hi trobem Anselm Clavé, també republicà federal, que organitza les societats
corals, molt sovint espais d'expressió de les prohibides societats obreres. Cal recordar
encara durant el Sexenni Revolucionari la figura d'en Josep-Narcís Roca Farreres, que
propugnarà un catalanisme progressista. Un catalanisme progressista que restarà sempre
molt vinculat a les incipients societats obreres i a l’organització del moviment obrer català.
�4
El nostre catalanisme arranca d'aquesta concepció de la nació i de la societat en què el
protagonisme correspon a la ciutadania. En ell hi trobem també la formulació d'un altre
aspecte que serà decisiu en la definició del catalanisme progressista: l'orientació
federalista. Ja en aquells moments el catalanisme progressista contemplava l'articulació
federal com un projecte per a Espanya.
La tradició del catalanisme popular i integrador continuarà amb figures tan rellevants com
Josep Rovira, Josep Pallach, Ramon Fernández Jurado, Alexandre Cirici Pellicer, Pep Jai,
Maria Aurèlia Campany, Paco Ramos, Cornudella, entre d’altres. Hem volgut citar aquests
noms perquè ens cal rellegir la història del catalanisme polític des d'una perspectiva més
global, popular i integradora.
Aquest impuls dels sectors progressistes, obrers, socialistes i demòcrates fou fonamental
durant la lluita contra la dictadura franquista i durant els anys de la transició. El catalanisme
com a expressió que la defensa dels interessos de Catalunya significa la defensa dels
interessos dels catalans i les catalanes va ésser liderat per les forces democràtiques i
d’esquerres. El PSC va tenir un paper decisiu en la formulació del catalanisme polític de la
dècada dels setanta i dels vuitanta. El restabliment de la Generalitat i el retorn del president
Tarradellas en bona part es va produir per la insistència i per la voluntat dels socialistes.
No és cert que el catalanisme sigui patrimoni dels conservadors, avui de CiU i en el passat
de la Lliga Regionalista. Hem d'insistir en la tradició popular, federalista, obrera i
republicana que ha ofert unes altres visions de Catalunya, i que de fet ha estat pionera del
catalanisme polític. Així mateix cal evitar la confrontació simplista entre les dues
concepcions de catalanisme. Tota realitat nacional és una realitat complexa en la qual
s’entrecreuen elements d’una i altra concepció. En aquests darrers vint anys, però, s'ha
produït un decantament del catalanisme polític cap a la tradició més conservadora com a
conseqüència de la política realitzada per CiU des del govern de la Generalitat. Aquesta
situació ha provocat l’allunyament d’amplis sectors populars del procés de construcció del
nostre autogovern.
Compartim amb Vicens Vives que la característica més específica de la psicologia del
poble català és "la voluntat de ser". Ens cal, però, concretar-la. Hem d'acabar amb les
ambigüitats i els essencialismes del discurs conservador que porten a la frustració o no
condueixen a res. Catalunya porta massa anys de victimisme estèril, de confrontacions
inútils, de mercadeigs que han afectat profundament la nostra pròpia imatge com a poble.
Hem de proposar amb coratge i fermesa una altra visió de Catalunya. Hem de refermar la
nostra proposta catalanista.
Una proposta que lògicament es troba davant d’uns canvis de gran profunditat. El fenomen
de la globalització ens afecta i ens afectarà cada dia més. La globalització és una dada de
�5
la realitat, una dada nova però irreversible, i l’aproximació de l’esquerra a aquest fenomen
no pot ser de rebuig. El que cal fer és analitzar-lo, veure quins efectes produeix, potenciarne els avantatges que pugui tenir des d’un punt de vista progressista i minimitzar-ne els
inconvenients. Un món més ampli ens convida a treballar per viure amb harmonia i
plenitud, amb tota la gosadia que els canvis reclamen. Ens convida a participar-hi tal com
som, amb la nostra identitat, amb la consciència que només una societat sencera, que no
oblida cap de les persones o sectors que l’integren, solidària amb tots els seus membres,
plural en la seva expressió, pot fer-ho amb garantia de futur. Més que mai, en una etapa de
canvi, ningú no pot ésser oblidat per la comunitat de què forma part. La injustícia i la
insolidaritat provocarien la debilitació del conjunt. Catalunya té l’exigència d’adaptar-se a
les noves relacions d’intercanvi mundial i de “saber viure la globalització”; és a dir, de
saber afermar la seva identitat en el nou context. És un gran repte per a un país petit. Però
sabem que podem i volem fer-ho.
D’altra banda, la realitat d’una Unió Europea forjada en el darrer decenni és un signe
esperançador d’aquesta adaptació al nou marc d’intercanvis. Però caldrà distingir entre
l’Europa de tothom, la dels ciutadans i l’antiga Europa, la dels exclusius acords entre estats.
Un dels aspectes més decisius del catalanisme polític es troba precisament en l’articulació
del nou procés europeu i en la capacitat dels catalans i les catalanes de cercar-hi un paper
rellevant i propi.
Globalització i realitat europea són dos factors que ens han de permetre superar la vella i
paralitzadora recerca d’una correspondència exacta entre l’estat i la nació.
Ens trobem vivint ja uns canvis de gran magnitud. Vivim una veritable mutació de societat.
I la primera responsabilitat de tot governant és situar el país dins el circuit del
desenvolupament, no perdre la oportunitat de la revolució tecnològica. Aquesta revolució
tecnològica, per altra banda, exigeix una reforma permanent d’estructures i planteja de
manera aguda com competir i crear ocupació. La segona responsabilitat dels governants és
que la revolució tecnològica es posi al servei de les persones, no les persones al servei de la
revolució tecnològica, tot adoptant com a punt de referència els drets dels ciutadans. Els
canvis socials i culturals que les noves tecnologies afavoreixen i l’explosió d’una societat
de la informació cada cop més mediatitzada però també cada vegada més lliure, demanen
una reformulació política que tingui en compte els riscos de la concentració del poder en
centres de poder que no es basen en la legitimació i el control democràtics, però que a la
vegada es faci ressò de les possibilitats esperançadores d’una participació ciutadana més
intensa que aquests nous instruments provoquen.
La Catalunya del segle vinent viurà dins un món cada vegada més interdependent. La
nostra proposta catalanista ha de permetre desplegar la nostra identitat pròpia i afavorir
que Catalunya tingui un paper més actiu en la construcció d’un món més just i lliure.
�6
La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos:
. Catalanisme és autogovern.
. Catalanisme és integració i cohesió social.
. Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa.
�7
1. CATALANISME ÉS AUTOGOVERN
L'element central del catalanisme polític és la voluntat d'autogovern del poble de
Catalunya. El fet nacional s'expressa per la voluntat del poble de Catalunya de constituir
una comunitat política diferenciada que decideix en última instància per si mateixa sobre
els aspectes fonamentals de la seva identitat col·lectiva. És aquesta la característica
essencial del catalanisme modern. Som una nació perquè avui i aquí els ciutadans i les
ciutadanes de Catalunya volem ser-ho i aquest fet es tradueix en l'aspiració a
autogovernar-nos a través de les nostres institucions. Això significa tenir l'ambició
d'eixamplar el màxim possible la nostra capacitat per decidir per nosaltres mateixos en els
diferents camps de l'activitat pública i reforçar la identificació del poble de Catalunya en les
seves institucions d'autogovern.
Tota realitat nacional és una realitat complexa. El que afirmem és la primacia de
l'autogovern com element constitutiu del fet nacional. Això vol dir que la nació és allò que
expressa la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes. No és el poble que està al servei d’una
idea de Nació abstracta, sinó la nació que està al servei del poble. Però vol dir alguna cosa
més. Vol dir que el catalanisme es mesura sobretot pels graus d'autogovern que puguem
assolir. El vigor i la força de la realitat nacional catalana està en relació, abans que res, amb
la capacitat que tinguem per decidir per nosaltres mateixos sobre les qüestions que fan
referència a la nostra vida col·lectiva. Des d'aquest punt de vista, les relacions CatalunyaEspanya i la inserció precisa de Catalunya dins l'Estat Espanyol és una qüestió central del
projecte catalanista, perquè, ara juntament amb Europa, és el marc on caldrà adequar el
nostre nivell d'autogovern.
Cal que siguem conscients que l'element essencial que tenim plantejat en el futur del nostre
país no és la qüestió abstracta de la sobirania. En un món d’interdependències, allò que cal
és enfortir i precisar els continguts polítics del nostre autogovern, en llenguatge i conceptes
propis de la realitat sociopolítica del segle XXI i molt particularment en la perspectiva
institucional i coherent de la construcció europea. Estem, de fet, en un procés de reformes,
de recomposicions i de renúncies de sobirania.
El debat central de la sobirania avui no radica a assenyalar qui pot exercir-la plenament, és
a dir, quin és l'àmbit territorial que en té la potestat, en última instància, per constituir-se en
comunitat política i, per tant, per decidir la seva existència independent o la seva integració
dins d'altres realitats polítiques. Aquest no és el debat central perquè de fet formem part de
realitats polítiques plurinacionals, en les quals ja no hi ha la concentració exclusiva del
poder nacional en una sola instància de govern. Des d'aquest punt de vista, la capacitat de
decisió, i si es vol la sobirania, és compartida pels diferents nivells de govern. Les dues
qüestions essencials que hem de decidir són, per una banda, quina és la distribució
territorial del poder polític a què nosaltres aspirem i, per altra, com es fa conciliable
�8
l'existència de diferents realitats nacionals amb la integració de totes elles en sistemes
polítics descentralitzats.
Si l'element essencial del nostre catalanisme és l'ambició d'autogovernar-nos, la
determinació dels continguts polítics de l'autogovern esdevé la qüestió central. És en aquest
punt on el federalisme és un punt central de referència. El federalisme ens ofereix el millor
model en què inspirar-nos a l'hora de decidir quins són els continguts de l'autogovern de
Catalunya, tenint en compte que aquest autogovern haurà d'exercir-se en un marc polític
complex caracteritzat per l'existència de diferents nivells de govern (l'europeu, l'estatal, el
català, el local) i en el qual cada un d'aquests nivells disposarà d'uns determinats graus de
poder polític.
Més endavant ja entrarem en el federalisme; però cal insistir en el fet que el federalisme ens
interessa més per la qüestió dels continguts polítics de l'autogovern que no per la qüestió de
la sobirania. Des d'aquest punt de vista, a més, tampoc ens seria fàcil trobar punts comuns
entre els països federals
Nosaltres hem d'afirmar la vigència del pacte constitucional com un pacte, tant entre
ciutadans com entre territoris, que suposa una afirmació i una doble renúncia. L’afirmació
que democràcia i autonomia estan indissolublement unides a Espanya, i en concret que
l’autonomia de Catalunya ha anat sempre lligada a l’existència de democràcia a Espanya.
La renúncia de la democràcia espanyola a imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari,
i la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència. En aquest context,
l’objectiu essencial del catalanisme ha de ser més el de reforçar i ser ambiciós en els
continguts de l’autogovern que no el de plantejar el debat de la sobirania.
Com recordàvem en la introducció, el catalanisme polític és plural. El catalanisme és el
denominador comú de diferents formacions polítiques que, amb plantejaments diferents
quant a model de societat i a projecte nacional, comparteixen en canvi una mateixa voluntat
per a fer efectiu l'autogovern de Catalunya. El caràcter plural del catalanisme no significa
que hi hagi d'haver diferents projectes catalanistes. Significa, per contra, que no totes les
formacions catalanistes pensen el mateix respecte a la manera de resoldre els problemes
bàsics de la societat catalana. Per això, la confrontació política entorn dels temes
programàtics i de model de societat ha d'anar acompanyada per la voluntat de cercar una
unitat bàsica de les forces polítiques catalanistes respecte a les qüestions que fan
referència als continguts polítics de l'autogovern, tot i reconeixent les diferències derivades
dels models diferents de configuració de l’Estat. El fet que aquest autogovern vulgui ser
exercit per a aplicar polítiques diferents -i fins i tot contradictòries- no vol dir que les forces
catalanistes no puguin tenir un interès comú a aprofundir l’autogovern al màxim. Respecte
a les qüestions que fan referència a l'autogovern cal assolir el màxim nivell d’unitat.
Aquesta unitat és complementària del caràcter plural del catalanisme, precisament perquè el
�9
catalanisme no és patrimoni de cap formació política en concret, sinó de totes les
formacions catalanistes en conjunt.
La vida política catalana no estarà plenament normalitzada mentre el tema central de la
discussió interna entre les formacions polítiques de Catalunya continuï estant vinculat a les
qüestions que fan referència a l'autogovern. Aquests temes són bàsics, certament. Les
relacions Catalunya-Espanya i el contingut polític de l'autogovern seran durant molt temps
encara el tema central del catalanisme, tot i que no haurien de ser temes de confrontació
sinó més aviat d'acord. La línia divisòria dins de la política catalana ha de situar-se sobre les
qüestions de programes i polítiques, sobre la forma concreta d'exercir aquest autogovern per
opcions polítiques de signe diferent, no sobre l'abast i el contingut de l'autonomia. De fet,
però, des de l'any vuitanta la vida política catalana ha estat marcada per aquest debat.
Hem assistit a la voluntat d’apropiació del catalanisme polític per part d’una sola força
política, i això ha situat el debat polític a Catalunya entorn de la qüestió del catalanisme.
Aquesta situació no és la desitjable. La història ens passarà la factura dels intents de CiU
d'apropiació partidista del catalanisme. Això no ha fet cap bé al país. CiU ha renunciat als
objectius de país per propòsits partidistes. Ha tendit sistemàticament a excloure del camp
del catalanisme aquells que no compartien els seus plantejaments de partit.
L'autogovern no pot ser excloent, sinó que ha de ser integrador. No només per una raó de
principi, sinó també per tal de poder-lo reforçar i aconseguir que arreli al màxim en el si de
la societat catalana. Un catalanisme basat només en els aspectes lingüístics i culturals corre
el risc d'excloure dels seus plantejaments una part important de la societat catalana, que no
té el català com a primera llengua. Dir que per ser catalanista cal expressar-se en català i
estar impregnat de la cultura catalana és excloure avui del catalanisme el 50% de la
població. És, doncs, afeblir la causa que es pretén defensar. El nostre autogovern es veurà
reforçat el dia que hi estiguin a favor i el sentin com a seu (i per tant participin en els
processos electorals) els ciutadans de Catalunya que no s'expressen en català però que
veuen en l'autogovern la manera d'exercir els seus drets i de defensar els seus interessos. Per
això és important subratllar l'estret lligam entre el catalanisme i l'autogovern, en una doble
perspectiva: per una banda, l'autogovern permet la defensa dels interessos de tots els
catalans, més enllà de la seva procedència cultural; per l’altra, ofereix la possibilitat de
desenvolupar un projecte comú de país en el qual la identitat cultural es va construint dia a
dia com a resultat de la dinàmica social i de l'ambició, i té la voluntat d'assegurar la
continuïtat dels elements lingüístics i culturals que ens ha legat la història.
La realitat, però, és complexa. L'autogovern és una qüestió d'interessos, però també de
sentiments. La nació és l'autogovern, la voluntat col·lectiva de ser; però és també un
conjunt de símbols i elements intangibles amb els quals ens sentim identificats amb major o
menor grau. Tota realitat nacional construeix el seu propi relat articulador. Està clar que
aquesta realitat és, en molt bona part, la reconstrucció interessada d'una determinada
�10
història, en la qual uns fets són ignorats i altres destacats, d'acord amb uns determinats
propòsits. Però el fet cert és que acaben adquirint vida pròpia. I que no hi ha poble, ni país,
ni nació, sense uns signes d'identitat nacional que l'uneixen, el cohesionen, li donen una
perspectiva de conjunt, permeten que tingui força al món, que valgui i sigui alguna cosa.
Els elements d’identitat, i entre ells els culturals i lingüístics, no els podem, doncs, oposar a
l'autogovern com a fet fundacional de la realitat nacional. El que hem de fer és evitar que
siguin elements excloents i segregadors; i convertir-los, en canvi, en factors de síntesi i
d'agregació.
�11
2. CATALANISME ÉS INTEGRACIÓ I COHESIÓ SOCIAL
Catalunya ha estat sempre un país de pas, un passadís per on han desfilat i en el qual han
restat gent i cultures diverses; i, a causa d'aquesta condició de terra de frontera, ha estat
també un país sotmès a pressions bèl·liques successives. Tot plegat ha generat, al llarg dels
segles, dues característiques bàsiques del seu temperament col·lectiu: la permeabilitat; la
capacitat d'acollida i d'integració de la diversitat, i la resistència contra la invasió
assimiladora, la voluntat de romandre com a poble. Així ho explica Jaume Vicens Vives. I
afegeix: "Som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una
biologia i a una cultura de mestissatge". Per això, la xenofòbia no ha adquirit mai carta de
naturalesa a Catalunya, no ha quallat mai en res de significatiu.
Algunes veus d'esquerra de principis de segle, que s'oposaven tant a la dreta catalana i a
algunes derives tradicionalistes com a l'actuació divisora del lerrouxisme, ho havien
formulat amb contundència. Pere Coromina havia dit: "No som els fills d'una sola sang". I
el socialista Rafael Campalans en feia una bella afirmació de present i de futur, amb unes
paraules que han figurat en el projecte del socialisme català des de la seva unificació:
"Catalunya no és solament -com voldrien alguns- la geografia i la història passada. És
sobretot aquest deler regenerador que s'encomana a tots els homes que hi viuen, és a dir,
aquesta voluntat d'història futura. No és la història que ens han contat, sinó la història que
nosaltres volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de
venir." En un breu eslògan, l'Assemblea de Catalunya va fer d'aquesta voluntat integradora
un crit multitudinari: "Som i serem un sol poble."
En els grans països receptors de fluxos immigratoris (EUA, Canadà, Austràlia), no és fins
als anys seixanta que comença a obrir-s'hi camí aquesta concepció pluralista i integradora.
Fins aleshores, hi havia dominat un altre model: l'assimilacionisme. La ciutadania plena no
es guanyava sense l'abandó de les pròpies senyes d'identitat i sense la total supeditació al
patró establert prèviament com a necessari; se n'ha dit "l'angloconformitat". A partir dels
anys setanta, la creixent pressió en favor del pluralisme cultural es generalitza i, amb ella,
l'exigència del dret a la diferència (nacional, d'origen migratori, de gènere...). Així acabarà
deixant-se enrera el model assimilacionista envers el fet immigratori i es reconeixerà el dret
de tothom a mantenir els seus signes d'identitat i a associar-se amb aquesta finalitat.
El camí fet des d'aleshores, amb encerts i derives, ha posat de manifest, en els països de
referència, la cristal·lització de dues ortodòxies oposades i socialment molt negatives.
D'una banda, la pervivència de la vella ortodòxia tradicionalista, en versió uniformadora assimilacionista- o en versió excloent -"apartheid". D'altra banda, una nova ortodòxia:
l'ortodòxia del multiculturalisme incondicional que propugna la "separació en la igualtat",
l'amanida inconnexa. Es tracta, aquest darrer, d'un exasperat zel diferenciador que, en nom
dels interessos dels "diferents", obre dinàmiques de contrasocietat, és a dir,
d'automarginació, amb la qual cosa coincideix paradoxalment amb els objectius del
�12
tradicionalisme excloent. Aquest multiculturalisme incondicional, de fet, ignora la
mobilitat del procés social i tracta de congelar les coses, reduir-les a foto fixa, perpetuar-les.
Enfront d'això, cal afirmar sense equívocs que la diversitat es reconeix però no es projecta.
Projectar la diversitat és organitzar la segregació.
Els sectors progressistes dels països en qüestió estan afirmant una tercera posició que
coincideix plenament amb el model integrador que entre nosaltres hem batejat amb el nom
de "societat gresol". Es basa en dos conceptes fonamentals: primer, el ple reconeixement
de la diferència; segon, un fort designi unitari, comunitari i integrador. Els drets de
ciutadania han d'alliberar-se de motlles culturals rígids. Entre nosaltres, per exemple, ha de
considerar-se catalana tota expressió cultural que hagi arrelat a Catalunya, vingui d'on
vingui. Certament, no és aquest el criteri que avui separa la cultural tradicional autòctona i
la immigrada; la primera conduïda per la Conselleria de Cultura i la segona per la
Conselleria d'Afers Socials. Cal afegir a aquest reconeixement una potent acció unitària i
integradora, contra tota deriva separadora. Hem de dir no a la cristal·lització de les
diferències, hem de dir no a la compartimentació en realitats estanques. La fusió, la
construcció d'una identitat comuna, és un objectiu inexcusable, perquè la nostra concepció
de les coses passa per l'existència d'una societat cohesionada, perquè sabem que només en
aquest terreny poden créixer i estendre's la llibertat, la justícia i la igualtat.
Aquest procés de fusió que considerem imprescindible no comporta un dibuix final
preestablert. El resultat depèn sempre d'un procés de selecció social de les matèries
primeres identitàries que hi concorren i que és imprevisible en els seus resultats. Entre tots
aquests ingredients, la mitjana de la gent va produint uns determinats decantaments en favor
d'aquells que els resulten més útils, més satisfactoris respecte de les seves necessitats.
És evident, però, que l'assumpció d'aquest model dinàmic pels respectius segments socials
reclama la visualització d'algunes poques garanties bàsiques que esdevenen pressupòsits del
procés, mínims prefixats, objecte del consens social que ha de quallar a l'inici del procés. A
Catalunya, aquests mínims haurien de ser, d'una banda, la garantia que el procés està
certament obert a la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i llibertat lingüística
com a valor de present i de futur; i, d'altra banda, la garantia que el català, la llengua
especifica del país, serà salvada, esdevindrà causa comuna de tota la ciutadania. Aquestes
són condicions bàsiques a partir de les quals tots els segments socials han de participar
confiadament en el procés, han de lliurar-se sense recances a la recreació de la identitat
col·lectiva de Catalunya, a la reactivació del vell gresol català.
La cultura democràtica comuna està cridada a ser un desencadenant, un catalitzador,
d'aquest procés de fusió. No va costar gens, en la transició democràtica a Catalunya, que els
catalans nascuts a Andalusia entenguessin de seguida com a patrimoni seu l'herència
política de la Generalitat republicana, del president Companys... I no era menys cert que
molts catalans autòctons sentien García Lorca o Blas Infante com a propis en el combat
�13
comú contra el franquisme. Símbols, fets, fesomies d'origen divers, projectes de futur,
valors democràtics i progressistes, s'unien en un mateix impuls col·lectiu, en una mateixa
significació democràtica, transformadora, catalanista. Aquest és un element decisiu en la
reactivació de la Catalunya-gresol: els valors, la cultura democràtica com a realitat comuna.
La Catalunya dels anys trenta va ser això. L'impuls social i polític que va culminar en la
República i que va inspirar l'obra de la Generalitat va tenir aquest doble ingredient: impuls
comú i integrador, projecte transformador. Catalunya, en l'imaginari col·lectiu català -i fins
i tot internacional-, va aparèixer com la suma dels millors ideals, una causa que s'ho valia,
una causa que molts podien fer seva. Catalunya va ressorgir amb gran força. Així va ser
com el gresol català va funcionar plenament.
Va passar el mateix amb les grans mobilitzacions dels darrers anys del franquisme, als
setanta. L'esquerra catalana en general i després la unitat socialista en particular en van ser
el desencadenant i canalitzador. El nou PSC sorgit de la unitat socialista i revalidat per les
urnes com a primera força política esdevenia l'expressió d'un nou impuls transformador i
integrador a Catalunya. Aquesta realitat conjurava definitivament un perill ben present
aleshores en la ment de tots: la reedició de qualsevol nou intent lerrouxista. Aquesta havia
estat una de les raons de ser del procés d’unitat socialista a Catalunya, ara ja una gran fita
guanyada: haver assegurat, en la transició democràtica, la unitat civil del nostre poble.
A partir dels anys vuitanta, es produiria la gran frenada: amb la victòria electoral del
catalanisme conservador, tenia lloc un desplaçament decisiu del centre de gravetat del
catalanisme, situat fins aleshores en els segments populars de la nostra societat, en part
autòctons, en part immigrats. Ara requeia en el segments mitjans i alts. Així, el catalanisme
oficial -i la imatge de Catalunya que se'n desprenia- generava una visió cofoia i abrandada,
a la mida de certs sectors mitjans; mentre que, amb l'altra mà, feia d'expenedor de
passaports de demòcrates i catalanistes pels sectors provinents del vell règim. Això,
acompanyat d'una concepció del país culturalment tradicionalista i acompanyat també del
brutal anatema conservador contra els socialistes, va allunyar del catalanisme sectors molt
actius en l'etapa anterior i va arraconar un ampli segment social cap a l'atonia i
l'abstencionisme. Això va comportar un greu alentiment, quan no l'estancament, del procés
de socialització política i nacional que hi havia en curs. Aquest és el gran cost nacional del
període conservador al govern de la Generalitat.
Catalunya necessita un nou període d'impuls social, que només pot basar-se en un nou
projecte. Un projecte transformador cap a majors cotes d'igualtat entre la ciutadania, cap a
una més gran cohesió social, a partir del qual el gresol català s'ha d’activar plenament, amb
el reconeixement de la diversitat, de manera integradora, cap a una realitat comuna de
futur. La viabilitat nacional de Catalunya depèn d’aquesta reacció social. Cal que
Catalunya torni a ser el compendi de les millors causes, un país pioner, obert i integrador.
�14
La cohesió social esdevé un factor essencial del nostre projecte catalanista. Ens cal una
distribució de la riquesa i la cultura més equilibrada. Cal que el creixement econòmic pugui
arribar a tots els sectors de la societat i a tots els racons del país.
A Catalunya, constatem amb especial preocupació l’erosió del sistema educatiu i l’abandó
de l’escola pública catalana durant l’etapa del govern de CiU. L’educació ha de convertirse en la primera prioritat de les polítiques catalanistes. El catalanisme progressista confia en
el valor cívic de l’educació, alhora que comprèn l’abast social que la caracteritza. La
igualtat d’oportunitats com a acció equilibradora i la millor preparació com a acció
inversora.
La cohesió prové també de la participació, de les conviccions democràtiques de la societat.
Per això el nou valor de la proximitat, que acosta els poders públics a la ciutadania, serà
sens dubte fonamental per a sostenir una política que compti amb el suport cívic necessari.
D’aquí que el catalanisme progressista tingui en la seva arrel el concepte del
municipalisme, una tradició basada en la confiança, en el reconeixement mutu de ciutadans
i governants i en el respecte institucional que ara, amb el valor de la proximitat, es renova
en la certesa que el màxim acostament de les decisions no sols incrementa l’eficàcia sinó
que també esdevé un factor de cohesió mitjançant la participació cívica.
En la nova societat de la informació, aprendre a créixer també és aprendre a competir, en
un món estretament comunicat que intercanvia mercaderies i alhora idees. La capacitat
innovadora i l’esperit creatiu de les societats determinen l’eficàcia en la competència i
també permeten nous reptes. La cadena consecutiva fóra aquesta: un país més participatiu
és més responsable, o sigui, més lliure. Un país més lliure és més creatiu i això li permet
guanyar nova confiança per emprendre amb més èmfasi l’afany participatiu. En aquest
cicle, el màxim rendiment es dóna quan hi ha el gruix suficient com per emprendre els
grans canvis que impulsen les transformacions a més llarg termini.
Una societat més lliure i responsable, més innovadora i alhora més segura, per la confiança
obtinguda en ella mateixa més que no en l’exercici mandrós de dipositar la confiança en
lideratges asfixiants, és una societat més cohesionada, on les diferències se salden en les
accions equilibradores, on la necessitat de llibertat i la voluntat d’igualtat tendeixen a un
desplegament paral·lel. En aquesta combinació rau justament la força del progressisme.
�15
3. CATALANISME ÉS FEDERALISME
Com ja hem insistit al llarg del document, el catalanisme polític no és un moviment
monolític, unívoc; sinó que, al contrari, una de les seves característiques més marcades és la
seva varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un
programa polític. Té, ja ho hem vist, si més no, un element definidor comú a tots ells: la
lluita en defensa de la personalitat de Catalunya i del seu autogovern. És també un
moviment que demana o exigeix la reforma democràtica de l’Estat espanyol perquè la seva
visió de les Espanyes és antagònica amb el centralisme. Tot i que el catalanisme, per la seva
pròpia exigència de l’autogovern, és autonomista. Dins del catalanisme autonomista hi
trobarem tot un gran corrent que és federalista. Al seu costat hi trobarem el catalanisme
regionalista, que procedeix de les tradicions del foralisme tradicionalista.
A finals d’aquest segle el federalisme és, potser encara més, un aspecte decisiu del nostre
projecte catalanista.
Fins ara hem vist com, pel catalanisme de progrés, l’autogovern, per una banda, i
l’integració i la cohesió social, per una altra, esdevenen els dos objectius essencials de la
nostra proposta. El tercer objectiu, que a més de lligar-los els articula, és el federalisme.
El federalisme és, avui més que mai, la clau que ens obre la porta al model de la nostra
relació política amb Espanya i amb Europa; i, a més, és la manera més positiva i més
democràtica d’articulació dels poders polítics i d’aproximar-los als ciutadans i a les
ciutadanes.
El federalisme és, en primer lloc, un pacte d’individus en llibertat
El federalisme, alhora que és un sistema d’articulació dels estats o de les regions dins d’un
Estat, és també un criteri d’organització social democràtica que té com a idea fonamental la
prioritat de l’individu. La persona posseeix tota la seva llibertat i únicament cedeix aquella
part de la seva llibertat que vol entregar; a més, decideix a qui vol entregar-la, i no l’entrega
mai a un sol poder, sinó que la pot distribuir entre els poders que cregui oportuns.
En aquest sentit el federalisme és també una actitud, una sensibilitat, una manera de forjar
la convivència en llibertat. Aquesta concepció de la llibertat individual, estructurada a partir
del radicalisme democràtic del segle XIX, contempla la Constitució com un pacte entre
subjectes. En aquest pacte els individus conserven el poder personal que volen i, aquell que
entreguen a la comunitat, l’organitzen de tal manera que mai no pugui concentrar-se tot en
una única institució o en un nivell polític.
Aquesta és la idea de fons del federalisme. No n’hi ha prou amb la divisió de poders de
l’Estat entre el Legislatiu, l’Executiu i el Judicial. Cal una divisió vertical de poders entre
�16
l’individu, el poder local, el poder regional, el poder nacional.. L’Estat-nació no és el
resultat necessàriament d’un acte únic de disposició de llibertat de tots; ho és únicament en
un dels nivells de comunitat en què un accepta integrar-se.
Per tot això, en aquest moment d’articulació del procés de construcció europea el
federalisme esdevé clau per una doble raó: per un costat, perquè permet l’articulació i la
reforma de la sobirania dels estats membres i, per un altre, perquè és l’instrument que
permetrà una nova manera de relació dels poders per fer-los més democràtics i més
propers als ciutadans i a les ciutadanes . L’aposta per una Europa unida, que estimula un
sentiment de pertinença més ampli, és complementada amb un rol dels estats que el principi
europeu de subsidiarietat assegura. A la vegada, s’aferma una acció paral·lela de
“devolució”, des d’aquests esglaons intermedis, cap a les regions i als municipis. Aquesta
Europa de la unió enforteix els valors de proximitat i de participació: el federalisme es
convertirà en l’instrument per adequar-los. Per això mateix, més que una reforma del
concepte de sobirania, el federalisme suposarà un nou impuls al concepte de ciutadania,
vers una Europa dels ciutadans i les ciutadanes en la qual estats, nacions, països tinguin el
seu grau de responsabilitat i protagonisme col·lectiu.
El nostre “catalanisme federal” convoca a la construcció d’un projecte per a Catalunya,
per a Espanya i per a Europa des del catalanisme polític progressista. En lloc de l’ús i
abús de les situacions conjunturals, que ha convertit les relacions polítiques emeses des de
la més alta institució de Catalunya en un estira i arronsa interessat, hi ha una altra actitud
del catalanisme que suscita més esperança que la migrada visió dualista i victimista. Hem
d’acabar amb les maneres provincianes i estèrils de relacionar Catalunya amb la resta de
l’Estat i amb la Unió Europea. Hem d’acabar també amb les visions ambigües, sovint
contradictòries, que demostren, de fet, la inexistència d’un projecte per a Espanya i per a
Europa des del catalanisme conservador. Aquest tipus de política està resultant molt
negativa per a Catalunya i per a la percepció que es té de Catalunya a l’exterior.
Un pas més endavant en el pacte constitucional
Ens trobem en una nova situació que ens demana un pas més endavant en el pacte
constitucional per avançar en la consolidació d’una Espanya plurinacional, democràtica,
federal. Vint anys després de la Constitució, Espanya ha canviat molt. Amb la Constitució
hem acabat amb aquell Estat centralista, unitarista, autoritari que només perdura en les
actituds personals d’alguns governants. Hem aconseguit anar desplegant una reforma en
profunditat del vell Estat centralista. La Constitució de 1978 consagra un model
d’organització territorial del poder polític que pretén respondre alhora a un doble repte: per
un costat, resoldre el problema històric de l’articulació territorial d’Espanya, i per l’altre,
proposar l’aproximació dels centres de decisió política a la ciutadania. Estableix un model
obert, dinàmic i flexible, que permet perfectament la lectura federal de la Constitució i que
�17
ha ajudat a la transformació d’un Estat molt centralitzat tot impulsant l’Estat de les
autonomies.
La Constitució espanyola de 1978 ha fet possible una autonomia molt satisfactòria, en la
seva aplicació més amplia. En general el Tribunal Constitucional ha demostrat una i altra
vegada que la Constitució és un paraigua protector de l’autonomia i no només dels poders
centrals de l’Estat.
Però per a continuar en el desplegament federal de la Constitució, cal un nou pacte
constitucional que permeti aprofundir al mateix temps l’actual transformació de l’Estat de
les autonomies, el procés d’unitat europea i les reformes democràtiques a partir dels
principis de la subsidiarietat, de la proximitat i de la transparència.
Ens interessa ésser actius amb el nostre projecte hispànic, naturalment des de la nostra
concepció d’aquest projecte, des de la nostra interpretació constitucional lleial i generosa al
mateix temps. Ens interessa participar i decidir. De fet, com més participem, millor anirem.
Això els socialistes i les socialistes ja ho vam entendre, i practicar, durant la transició.
Si volem anar endavant és necessària la nostra total imbricació en la consolidació i
aprofundiment de l’estat autonòmic per tal d’anar-lo conduint cap a criteris federals. Cal
anar perfeccionant el nostre autogovern -i el dels altres- i molt especialment s’han de trobar
les fórmules en matèria de coordinació i presa de decisions.
L’actual govern de la dreta no pot ocultar els seus orígens ideològics en una concepció
unitarista i redemptora d’Espanya, però la conjuntura ha forçat fins i tot aquests sectors
reticents a la realitat plurinacional a l’adopció d’unes conviccions autonomistes més o
menys versemblants. A més a més, els corrents del federalisme europeu també fan possible
nous punts de vista en la política espanyola. Aquesta nova situació convida a l’acabament
definitiu de les polítiques basades en recels o en el contrajoc d’intercanvis sempre
provisionals, perquè les actituds favorables a l’autonomia són un bon camí per a avançar
més graus de proximitat del poder polític a les persones.
El federalisme més sincer parteix del reconeixement de les diferències. Catalunya expressa
el seu caràcter nacional a partir de la història, la llengua, la cultura, el dret i la política.
Aquest indispensable reconeixement de les diferències ha de suposar també que els
ciutadans i les ciutadanes de Catalunya tinguin els mateixos drets que altres ciutadans de
l’Estat; és a dir, han de poder comptar amb el mateix finançament per als serveis bàsics i
amb la proximitat elegida en la gestió dels afers públics.
Tot i que hi ha raons històriques no gaire llunyanes que podrien alimentar la malfiança o
l’acritud, i malgrat el soroll minoritari, però efectiu, que prové d’actituds hostils, el
catalanisme té l’obligació de liderar des de Catalunya la recomposició històrica d’aquests
�18
sentiments, per participar amb lliure responsabilitat en les garanties d’una Espanya
plurinacional, democràtica, federal i europea.
El catalanisme progressista ha de substituir un model basat en influències, tal vegada
punyents, però massa sovint mesquines o febles, a causa dels dèficits d’inici, per un
compromís ferm amb el manteniment i aprofundiment de les llibertats democràtiques
d’Espanya, molt més ara que s’endevinen voluntats regressives i es lesionen principis
establerts des de fa temps.
La coexistència en llibertat a partir d’una societat que s’organitza lliurement ens porta al
concepte alemany de bundestreue traduït com a fidelitat a l’esperit federal, lleialtat federal
o confiança federal.
La confiança constitucional aplicada al sistema polític espanyol és un element de primer
ordre ja que l’estructura de l’Estat espanyol té totes les característiques essencials que la
doctrina sol exigir als estats federals. Per un costat, estructura l’exercici del poder polític a
través de l’organització de dos ordres: un de comú i un altre d’organitzat a través d’ens
territorials que gaudeixen de poder legislatiu sobre les competències que li han estat
atorgades en els estatuts respectius. Per l’altre, estableix una garantia constitucional de
l’autonomia concretada en el control de constitucionalitat de les lleis realitzat pel Tribunal
Constitucional. La Constitució és el marc que permet l’encaix dels actors polítics i la seva
interpretació permet una visió plural, flexible i dinàmica del sistema polític. La confiança
constitucional significa l’acceptació del pacte constitucional, lluny d’una idea jeràrquica de
lleialtat; significa la plena acceptació solidària de la pluralitat i de les diferències a partir
d’un pacte constitucional compartit i dinàmic.
Cal anar a fons amb la federalització de l’Estat de les autonomies
S’obre una etapa del federalisme de les propostes i de l’acció. Cal concretar les propostes.
En aquest sentit, cal recordar els cinc punts bàsics de la proposta federalista del PSC, en els
quals hem insistit des de fa uns anys i que hem anat desplegant:
Primer. El federalisme com a sistema de distribució de competències entre l’Estat i les
comunitats autònomes. Nosaltres apostem clarament pel desplegament de les transferències
encara pendents per tal de facilitar d’aquesta manera l’exercici de l’autogovern.
Segon. Completar la reforma en profunditat de l’Administració de l’Estat que afecti tant
els serveis centrals com els perifèrics.
Tercer. La reforma en profunditat del Senat. Apostem per un Senat federal que sigui una
veritable cambra de representació territorial de la realitat plurinacional de l’Estat. El Senat
és l’espai on s’ha de confeccionar i manifestar amb autenticitat i de forma representativa i
�19
entenedora la confiança federal. El Senat federal haurà d’esdevenir la cambra de primera
lectura en tots els assumptes relacionats amb la realitat autonòmica i l’espai privilegiat de
pacte entre els governs de les comunitats autònomes. Serà també el marc idoni de
reconeixement i de protecció dels fets diferencials de la realitat plurinacional d’Espanya.
Proposem un Senat més reduït composat per representants dels parlaments autònoms. Un
Senat on pugui expressar-se també de manera normal el pluralisme lingüístic de l’Espanya
plurinacional.
Quart. Ens cal un nou model de finançament autonòmic. El PSC ja ha presentat la seva
proposta. Una proposta que es fonamenta en els principis d’autonomia i suficiència
financera, de corresponsabilitat fiscal i solidaritat interregional, a partir dels següents eixos
bàsics: igualtat dels ingressos per habitant, incorporació de la sanitat al model general,
autonomia financera i corresponsabilitat, diversificació dels tributs (l’anomenada cistella
d’impostos), suficiència, solidaritat, transparència, trencament amb els sistemes de
discriminació, gestió participada dels impostos, oficina de seguiment financer al Senat i
suport a l’administració local. Tot això en un marc fiscal federal que tindrà com a tasca
inicial recalcular els recursos de cada Comunitat Autònoma per poder així garantir la seva
suficiència i igualtat en la prestació dels serveis.
Cinquè. Reforçar el paper de les corporacions locals en la nova estructura de poder
territorial. La “proximitat municipal” esdevindrà un factor decisiu en els processos de
cohesió social i de legitimació política. Governar la globalització significarà aproximar el
poder polític al ciutadà desplegant a fons el principi de subsidiarietat.
I el federalisme és també la nostra proposta per a Europa
La construcció d’Europa és vista des de Catalunya com allò que és bo per tots els europeus
però especialment pels catalans i les catalanes. A més de sumar tots els arguments en favor
de la unitat europea com ho fan arreu, nosaltres hi afegim la convicció que la dimensió
europea pot ser el desllorigador de les nostres expectatives col·lectives. Hem de ser
conscients que el nostre futur és Europa.
L’objectiu és ben senzill: es tracta que Catalunya pugui encaixar en la política,
l’economia, la societat i la cultura europees amb tota comoditat i amb una garantia de la
seva identitat. Catalunya un país de rang europeu. ¿De quina manera? Mitjançant la relació
indirecta -que li procura l’Estat- i a través de la relació directa que ofereix ja, encara que de
manera incipient, el moviment regional europeu institucionalitzat.
En la relació indirecta, cal aprofitar plenament el paper que l’Estat espanyol pugui jugar en
matèria comunitària. S’han de perfilar competències, definir les regles de la coordinació
autonòmica en matèria europea: conferències sectorials, observador comunitari, decisions
�20
vinculants o no, el paper del Senat, la legislació estatal o autonòmica, representació de la
Unió Europea, institucions europees en territori espanyol, etc. Cal que les decisions que es
prenguin es facin en una orientació federal.
No oblidem en cap moment que Espanya és, pel seu pes específic, una magnífica porta
d’entrada a Europa. Hem de saber aprofitar-ho però, sobretot, hem de voler aprofitar-ho.
Després hi ha la relació directa amb Europa, en l’àmbit del que podem anomenar -perquè
així ha estat batejada- la política regional europea. És a dir, l’acció que Catalunya pot
menar en tant que regió -nosaltres en diem nació o nacionalitat- dins la Unió Europea.
Aquesta acció pot tenir tres eixos:
Un és l’accés directe que la normativa comunitària permet en quant a programes,
subvencions o fons de desenvolupament. Accés que caldrà anar ampliant en el futur.
El segon és la pertinença als òrgans de representació del món regional europeu dins les
institucions de la UE. Per començar, el Comitè de les Regions, que augmentarà la seva
força en el futur, sense cap mena de dubte, tal vegada fins a ser una segona cambra europea
de caràcter territorial. Aquesta possibilitat és més real del que sembla i preveiem que a1
mig termini contemplarà la seva existència.
En tercer lloc, hi ha l’organització i associació del regionalisme europeu que arriba força
més enllà dels actuals límits geogràfics de la UE. Aquest món de poders territorials,
nacionals, regionals, locals, ha de ser el gran impulsor d’una construcció europea que tingui
en compte les realitats culturals, ètniques i nacionals que constitueixen la diversitat europea.
La unificació la faran els estats, no cal donar-hi més voltes, però les realitats sub-estatals
han de promoure que el resultat de la unificació sigui plural, respectuós amb les diferències
i la diversitat que hi ha en la realitat social i cultural europea i que n’és una de les seves
riqueses.
Proposem una Europa que sigui més un Estat plurinacional que una nació pluriestatal. La
nació europea no sabem si existirà mai: l’Estat europeu és possible ja. Pensem en una
Europa respectuosa amb una nació com Catalunya, que vol contribuir amb tota la il⋅lusió
del món a l’edificació d’una nova Europa unida, pacífica, pròspera i justa.
La complexitat de l’Estat autonòmic i de la construcció europea només es pot resoldre des
dels criteris federals, que són els més eficaços, els més respectuosos i els més democràtics
ja que són la garantia que Europa respectarà el pluralisme de la seva diversitat cultural i
política.
Per tot això, el federalisme es converteix, alhora, en l’eix vertebrador del nostre projecte
d’aproximació del poder polític als ciutadans, i en el sistema per a trobar una solució
estable i dinàmica a la relació de Catalunya amb Espanya i Europa. El nou federalisme de
�21
l’acció i de la subsidiarietat ofereix unes perspectives per a obrir una etapa
d’aprofundiment democràtic de les institucions polítiques i per a cercar un marc estable de
desplegament del nostre autogovern de manera pròpia i solidària.
4. Per un catalanisme ciutadà, federal i de progrés
A cada període històric li correspon la formulació del seu projecte catalanista que ha de
ser compartit amb il·lusió per la majoria de ciutadans i ciutadanes. L’esgotament d’idees
del catalanisme conservador que ha estat hegemònic en la fase constituent de l’autonomia
catalana i l’exhauriment lent però inexorable de la seva capacitat paralitzant, desvelen la
necessitat d’aquest altre projecte de catalanisme i desvetllen les esperances d’un canvi
possible. Només depèn d’allò que cadascú faci per a tothom. El govern actual de
Catalunya, i molt especialment des de la seva presidència, és un fre real al desenvolupament
d’aquests canvis possibles.
El canvi de segle i de mil·leni no significa un traspàs mecànic cap a una societat diferent;
però és ben cert que en coincidència casual amb el calendari estem vivint una etapa
transformadora que és intensa i sovint es manifesta amb un ritme trepidant. El segle XXI és
el temps immediat que ens toca viure, una època de profundes transformacions que han fet
molt més que insinuar-se i que tenen encara uns marges molts amplis per a la concreció.
Que les relacions ciutadanes es repleguin en l’egoisme individual o que, pel contrari, es
decantin cap als valors del progrés i de la solidaritat universal, no és una incògnita atzarosa
sinó un interrogant que només la suma d’actituds personals sabrà respondre. Els ciutadans i
les ciutadanes del món tenen ara moltes més possibilitats que en períodes anteriors
d’esdevenir els autèntics protagonistes de les transformacions futures. Per això la política,
entesa com l’expressió de la convivència civil, reprèn nous valors i adquireix una
importància més rellevant, més immediata i propera.
La Catalunya del segle vinent, per tant, tindrà un paper més o menys actiu en la
construcció d’un món més just i solidari segons quina sigui la voluntat dels catalans.
Catalunya es podria adormir en la petita satisfacció dels reptes assolits, en el somni del que
podríem ser però no ens deixen; o, pel contrari, emprendre amb vigor i decisió una nova
etapa que es comprometi amb el conjunt de la humanitat i que adopti Catalunya com a punt
de partença, com a experiència concreta de participació en el món.
El catalanisme conservador està col·lapsat. El seu projecte exhaurit. No té ni la força ni la
empenta per a respondre als nous reptes del proper mil·leni.
El catalanisme de progrés ha de liderar la il·lusió de futur del país del segle XXI.
És l’hora del catalanisme ciutadà, federal i de progrés
�22
Del catalanisme ciutadà que cercarà noves maneres d’aproximar la política i que afavorirà
noves maneres de participació. Que concreta el seu compromís genèric amb els interessos
de la nació catalana amb un compromís més directe amb els interessos de tots els ciutadans
i ciutadanes de Catalunya.
Del catalanisme federal que convoca a la participació efectiva d’un projecte per a Espanya
i per a Europa. Que substitueix un model d’influències tal vegada efectives a curt termini
però mesquines si el que volem és un compromís ferm amb el manteniment i
aprofundiment de les llibertats democràtiques a partir d’un federalisme explícit i diferencial
i que se sosté en la confiança de la lleialtat responsable, o sigui, lliure.
I del catalanisme de progrés, que prioritza la integració i la cohesió. Un projecte polític
progressista que ofereix la proposta de polítiques concretes que responguin al dret del
treball i que a la vegada adaptin les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen a la
realitat d’un país on es treballi més i millor. Un projecte d’esquerres inseparable de la
proposició de mesures concretes que situïn al primer nivell de les prioritats la igualtat,
l’educació i la cultura, la justícia i la transparència de les institucions, respecte del medi
ambient i el territori, la solidaritat i la pau.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Per Catalunya: ara, un nou federalisme. La proposta dels Socialistes de Catalunya.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Campanyes
Eleccions
Federalisme
Catalanisme
Catalunya
Parlament de Catalunya
Abstract
A summary of the resource.
La proposta catalanista del PSC és configura a partir de tres eixos:
. Catalanisme és autogovern.
. Catalanisme és integració i cohesió social.
. Catalanisme és federalisme, un projecte per a Espanya i per a Europa.
Description
An account of the resource
Bas programàtica del PSC per les eleccions autonòmiques de 1999, encapçalada per Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Llibret
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Programes electorals
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2661/1999_Canviar_es_guanyar_programaPSC_autonomiques_LD.pdf
274af6dcfd54a7d2eb89ae135a812cd3
PDF Text
Text
PROGRAMA DE GOVERN
PSC
�NOVES OPORTUNITATS
PER A CATALUNYA
�1. E[ CANVI QUE ARA CONVÉ A CATATUNYA
2.UN
PROJECTE PER
A CATALUNYA
I
............... 5
ESPANYA
FEDERA1............
2.2.PER UN FEDERAUSME FISCAL: AUT0NOMIA I SOLIDARITAT
2.1.
PER UN CATALANISME
2.3.
PER UN FEDERALISME CULTURAL: EL CATALA
I
, UN PATRIMONI
I JUSTÍCIA
EL CASTELLA
2.4.PER UN FEDERALISME JUDICIAL: JUSTÍCIA CATALANA
........
2.5.LA CARTA AUT0N0MICA..............
PROPERA
............ 72
.... t4
COMÚ .... 15
....
....
A LA CIUTADANIA
77
18
GOVERN
........2r
3.1. UN GOVERN QUE GESTIONI BÉ ELs DINERS PÚBLICS
............. 21
3.2. IEDUCACIÓ, LA PRIMERA PRIORITAT
.................. 23
3.3. CATALUNYA, CAPDAVANTERA A LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ ........,..., 27
3.4. LA RECERCA CIENTÍFICA I IJEDUCACIÓ SUPCRIOR
.................. 32
3. LA CATATUNYA DEt FUTUR: PRIORITATS DEL NOU
3.5. UN PAÍS MÉS POTENI AMB MÉ5 EMPRESES I MÉS EMPRENEDORS ............ 35
3.6. UNA AP0STA DECIDIDA pER T0CUPACIÓ
.................. 40
3.7. UNA ECoNoMIA oBERTA. UN COMERC ACTIU, UNS CoNSUMIDoRS CONSCIENTS ........... 44
...........
3.8. AMBICIÓ
OT TUTUN PER
A LA CULTURA
CATALANA..
......,.......
47
55
JOVES
4.1. OPORTUNITATs PER A TOTS ELS
4.2. UNA SOCIETAT AMB IGUALTAT EFECTIVA
ENTRE HOMES
I DONES
I DE QUALITAT
SOLIDARIA
4.5. UNA P0ÚTICA DE SUPORT A LEs FAMÍLrES ...........
4.6. THABITATGE É5 UN DRET SOCIAL
4.7. EL DRET A LA SEGURETAT
4.8. FER DE CATALUNYA UN PAÍs DE TESPORT
4.3. UN SISTEMA SANITARI EFICIENT
4.4. UNA SOCIETAT FORTA I
4.9. UNA SOCIETAT VIVA: ASSOCIACIONISME, VOLUNTARIAT
I
PART]CIPACIÓ
............... 56
.............. 57
................... 60
.... 64
............... 66
....... 68
.................. 69
............. 77
CIUTADANA .... 74
�5. EL NOSTRE PAÍS: CAMPS, P0BLES
5.1.
I
CIUTATS
.................................................-......--..77
FUTUR
DE VIDA I SOSTENIBILITAT ........
ELS TERRITORIS PROTAGONISTES DEL SEU
5.2. MEDI AMBIENT, QUAUTAT
.................
..................
78
85
5.3. SUPERAR EL DEFICIT TERRITORIAL D'INFRAESTRUCTURES
I XARXES DE COMUNICACIONS
5.4.EL CAMP, UN
5.5.
EL TURISME: RIQUESA
6. UN GOVERN
6.1.
LLOC PER VIURE
I
I PR05PERAR..............
I DESAFIAMENT...........
A
LES CIUTADANES
I
ELS CIUTADANS
..............
PRoPERA
CATALA
6.2. ELS AJUNTAMENTS: PART DEL NOSTRE AUTOG0VERN
6.3. UN ADMINISTRACIÓ DE JUSTÍCIA MÉS EFICIENT I
6.4. PER UNA REFORMA A FONS DEL SISTEMA AUDIOVISUAL
7.1.
I
""
97
UNEs INSnTUCIONS MÉS PRoPERES ALS CIUTADANS............................ 99
FER UNA GENERAUTAT MÉS PROPERA
7. CATALUNYA
....... 89
......... 92
EL MóN
CATALUNYA
aaaaaaaaaa...aaaaaaaaaaaaa...aaa
I EUROPA
7.2. UNA cATALUNYA SOLIDARIA,
QUE COOPERA AMB EL DESENVOLUPAMENT
...............
"""""""
99
103
..................104
.............108
113
....113
MUNDIAL ...720
�EL CANVI
QUE ARA CONVE
A CATALUNYA
La candidatura de Pasqual Maragatl, imputsada per [a coatició formada peL Partit dets Sociatistes
de Catalunya i per Ciutadans pel Canü, és e[ resuttat de la decidida votuntat d'obrir una nova
etapa en e[ govern de Catalunya, que reculli un ampli desig de canvi estés arreu de les terres,
pobtes i ciutats.
És una entesa a La qual e[ PSC, a més de [a seva vocació de servei a[ país i llexperiéncia de govern
en tants i tants municipis, hi aporta una forta voluntat de renovació i d'ampliació.
Ciutadans pel Canvi hi contribueix amb e[ compromís cÍüc voluntari de moltes dones i homes de
tots els indrets de Catalunya, i[.lusionats per [a proposta de redregament que Pasqual Maragatl. fa
a [a societat catalana.
Volem assolir una nova majoria social i electoral que faci possible [a gran oportunitat del canvi a
Catalunya. Volem configurar una majoria parlamentária plural que elegirá Pasqual Maragall com a
president de [a Generatitat. Volem un bon Govern a[ servei de tots els ciutadans i ciutadanes del
nostre país.
Més enL[á de [es prdximes eleccions, tenim un propósit de més abast i de més dificuttat. Volem
superar [a frontera que ha anat separant progressivament [a potítica de [a ciutadania.
Per fer possible
tot plegat,
[a coalició electoral PSC-Ciutadans pel Canü concreta e[ seu acord en
aquest programa que sotmetem a [a consideració de [electorat i que conté cinc grans compromisos sobre: a) com governar, b) [a rel.ació entre Catalunya i Espanya, c) les noves oportunitats, d)
e[ nou pacte social
i e)
ta devolució de poder a[ territori.
�altra manefa de governar Catalunya, basada en el
ráspecte, [a confianga, e[ consens, la transparéncia i ta proximitat. Imaginem una attra manera de fer potíüca més cíüca i participaüva, més oberta i creaüva i menys dirigista i intervencionista.
a)
Ens comprometem, en primer [[oc, a una
Creiem en e[ consens i el. diál.eg com a base de [acció pol.ítica. Crejem que l'autoritat del Govern
de [a Generatitat s'ha de fonamentar en un profund respecte als ciutadans i ciutadanes de Catatunya,
a [a seva societat ciü[, a[ Parlament, als territoris i als poders [oca[s.
de diáLeg, peftoca a[ Govern de [a Generalitat impulsar una
estratégia per afrontar ets grans reptes de [a nostra nació, de manera que Catalunya passi de [a
cultura de [a desconfianga a [a cuttura del. projecte i ta it.[usió, per tal de fer possibles noves
Des d'aquesta actitud de respecte
i
oportunitats per a tothom.
per aconseguir aquest canvi de cultura potítica, pensem formar un bon Govern que exerceixi un
tideratge púbtic potent, ben [[uny, peró, de ['intervencionisme i de [a intromissió.
Tenim e[ determini de propiciar un Parlament més viu, més próxim, més fort i més igi[, capaq
d'impuLsar els grans consensos nacionals, de produir una legistació de qualitat d'exercir un
control eficaq de l'acció de govern.
i
proposem una Llei electoral de Catal.unya que aproximi
eLs
diputats
i les diputades a [a ciutadania.
Estem resolts a assolir una administnció de [a Generatitat més senzilla, més eficag i eficient,
amb més inversió i menys despesa corrent, i preparada per realitzar polítigues integrades d'acord
amb els objectius estratégics definits pel Govern i e[ Partament.
I, finalmen1 ambicionem uns mitjans púbtics de comunicació at servei de tota [a ciutadania,
i
respectuosos amb La pl.ural.itat política, social, cultural religiosa del país, controtats per un
Conse[[ de ttudioüsual dependent deI Parlament, i dirigits per professionats independents.
fer una oferta potiüca de Catalunya
i des de [a fortalesa de [a nostra
identitat
nostra
de
[a
a Espanya, des de l'afirmació confiada
cohesió nacionat, fonamentada en e[ reconeixement de [a diversitat i de [a pluralitat de Catalunya.
plet
És hora de fer-se entendre i d'entendre's amb Espanya. És hora de decidir-nos a superar e[
resoldre.
perpetuar,
de
s'han
plets
de
no s'han
históric amb Espanya, perqué els
b)
Ens comprometem, en segon [[oc, a afrontar e[ repte de
Ho volem
fer amb [a nostra proposta de catalanisme federal, basat en els principis d'unió
llibertat, i amb eL taranná d'un catatanisme amabte, pactista, enraonat
presenta [es seves aspiracions, ofereix confianga i cor-responsabilitat.
i
i
de
cordial que, athora que
condició europea i també és, pertant, e[
nostre projecte europeu. lJEuropa que volem és una Europa forta i [[iure, una Europa de [a proximitat,
de [a cohesió social, de [a diversitat i de les identitats. Catalunya i Espanya, avanqant en e[
procés federal, podem ajudar decisivament a configurar-la.
E[ nostre projecte federa['ista és inseparabl.e de [a nostra
judiciat.
La nostra proposta federal contempla ets aspectes polític, fiscal, cuttural i
�Proposem un federatisme potític que parteixi del reconeixement de les nacionatitats históriques,
que faci del Senat [a cambra de representació de [a realitat pturinacionaI d'Espanya i que articu[i
[a preséncia directa de Catatunya a les institucions de [a Unió Europea, en apticació del principi
de subsidiarietat que inspira [a construcció europea.
Proposem un federalisme fiscal que abordi e[ problema del finanEament autonómic,
i
tot conjugant
[a capacitat de decisió de [a Generalitat i [a solidaritat entre tots els ciutadans
espanyols, de manera que ets catalans acabem contribuint en proporció a [a nostra renda i rebem
a canü serveis i inversions proporciona[s a [a població.
fautonomia
Proposem un federalisme cultural basat en e[ pte autogovern cultural, en festabliment de
polítiques concertades entre les autonomies d'una mateixa área lingüística i en una potítica
cultural d'estat que reconegui totes les [[engües i cultures d'Espanya com a prdpies, les preseM
i
les promogui.
Proposem, en fi, un federalisme judiciat que configuri una estructura descentraliüada de [a
Justícia, que atribueixi a[ Tribunat Superior de Justícia de Catatunya funcions de Tribunal de
Cassació, que permeti crear una Comissió de Justícia de Catalunya que exerceixi les actuats
competéncies del Conse[l General del Poder Judiciat i que facititi l'adopció de les mesures necessáries
per tenir una Justícia més propera ats ciutadans de Catalunya.
c)
Ens comprometem, en tercer [[oc, a treballar amb
les intel.ligéncies de ta realitat üva
i espléndida
tenacitat per desvetllar totes les energies i
de Catalunya, amb e[ determini de projectar-les
cap a fobjectiu estratégic de crear noves oportunitats per a Catalunya.
Noves oportunitats perats joves,
pera les empreses, pera les escolesi les universitats, pera [es
dones, per als municipis, per a [a gent gran, per a[ camp cata[á. Noves oportunitats que ens
ajudin a recuperar els anys perduB per manca d'una direcció estratégica del país. Noves oportunitats
que ens portin, més en[[á d'aspirar a ser com els mitlors d'Europa, a voter ser punt de referéncia
en determinats camps de [activitat económica, educativa i investigadora.
Aixó no és cap quimera. Ho hem fet a Barcelona, a Girona, a [Hospitalet, a Terrassa, a Lleida, a
Reus i a moltes altres ciutats del país, perqué tenim un sistema de ciutats potent, unes empreses
agráries competitives, uns sindicats moderns, unes classes mitjanes cuttes preparades, una
dimensió potent com a país i una relació plena de possibilitats amb [a resta d'Espanya, amb
Europa, amb e[ Meditenani i amb América Llatina.
i
Podem fer de Catalunya e[ país on tot sigui possible, on els somnis es puguin fer realitat. Per
aconseguir que Catalunya faci e[ satt per estar entre ets paisos més avanqats, per situar-nos en
els espais centrals de [a societat globat, no podem conformar-nos amb [a contemptació de les
realitats positives d'avui. Hem de preparar noves oportunitats.
canüar d'escala i d'actitud col'lectiva, comenqant pel Govern de [a Generalitat. Necessitem
un govern que assumeixi e[ lideratge, que faci [a seva feina amb rigor i eficácia, que conüdi [a
societat catalana a participar en ta_detnició de les prioritats de [a Catalunya del futur, i que
comprometi els esforEos de tots ptegü en [a seva realització.
Ca[
�Noves oportunitats en l'educació, conVertida en [a prioritat máxima del Govern de [a Generalitat
i de tota [a societat catalana. Hem de saber acabar bé e[ camí iniciat per [a reforma educativa, en
una doble direcció. En primer [[oc, abordar i resotdre els problemes de l'etapa final de llensenyament
obtigatori, amb llobjectiu que cap noia ni cap noi estiguin sense ocupaciÓ laboral o formativa en
acabar e[ cicl.e educatiu obl.igatori. En segon [[oc, assegurar [a quatitat del nostre sistema educatiu,
de manera quetots aquells alumnes que estiguin en condicions puguin assolir [excel'léncia en e[
coneixement. Volem fer de
La
quaLitat educativa un dels nostres senyals d'identitat.
Noves oportunitats en recerca i desenvolupament, que han de ser e[ catalitzador de les noves
opcions industriaLs i tecnotógiques. Ens proposem culminar e[ nostre sistema educaüu amb una
educació superior i un sistema de recerca que articulin e[ triangle ciéncia-tecnotogia-empresa.
D'aquesta manera, Catalunya tindrá capacitat per integrar-se de pte en [a societat de [a informació
esdevenir capdavantera en determinats camps com, per exemple, [a recerca biomédica o [a
i
lingüística
com putacionat.
Noves oportunitats en una economia més oberta, amb més empreses i més emprenedors.
Per tal que Catalunya esdevingui un territori de creixents oportunitats empresarials, hem de
reatitzar una promoció decidida de les pol.ítiques de competitiütat, simplificar i facilitar les
relacions entre les empreses i [administració, estimutar les actituds emprenedores i [a creació de
noves empreses, ajudar a La imptantació internacionaI de productes i empreses cata[anes, i faciLitar l.a consolidació de grups industrials amb component tecnolégic semblant.
oportunitats en educació, en recerca i en economia són. en definitiva, noves oportunitats
per a l'ocupació. Des de [a convicció que e[ dinamisme del mercat i [extensió de [a mentalitat
emprenedora són les condicions indispensables per a [a generació de nova ocupació, sabem que
cal crear altres condicions complementáries, sorgides dels poders púbtics. Una actuació decidida
a favor de les pol.ítiques actives d'ocupació i, per sobre de tot, de les destinades a [a inserció
professionaI deLsjoves. La inversió en educació només será efectiva si també hi ha inversió en [a
co[.locació.
Les noves
d) Ens,comprometem, en quart [[oc, a trebaltar per proporcionar a les persones oportunitats per
viure en pl,enitud durant cada una de les etapes de [a üda, i a afinar a[ máxim [a nostra
sensibilitat per combatre les noves desiguattats, sorgides de [a rápida evotució vers una economia
gtobal..
Per reforqar La cohesió de [a nostra societat, hem de fer sostenibte el sistema de benestar
sociat. Aquest és un objectiu estratégic que depén de [a dimensió social que puguem donar a [a
construcció europea, de La nostra capacitat per avanear en [a taxa d'ocupació femenina, per
i
impulsar polÍtiques de natalitat
i
d'ajuda a les famíties,
i
per resoldre [a inserció laboral
i
social
dets joves.
social, que ha de ser un nou contracte entre generacions, entre géneres i entre
els catalans d'origen i els catatans d'adopció. Hem de combatre les noves formes de desiguattat.
que són més dificil.s de detectar i afecten de manera més anónima i indiüdual a les persones i
molt especialment als joves, a les dones, als immigrants i a [a gent gran.
Ca[ un nou pacte
�Tots els poders púbtics de Catalunya, des dels ajuntaments fins a [a Generatitat, amb aquesta a[
capdavant, han de responsabititzar-se de [a promoció del consens social necessari, de l'imputs de
potítiques sociats integrades, de [a lluita contra [a pobresa l'exclusió social. Uefectiütat
d'aguestes potítiques será directament proporcional a [a proximitat i a La participació comunitária,
i
i
[[uny de l'assistencialisme burocrátic que acaba diLuint les responsabil.itats
sotidaritat.
i
desvirtuant
[a
e) I, en cinqué [toc, ens comprometem a donar protagonisme a[ territori, als territoris diversos
de Catalunya. Aquest compromís travessa tots ets anteriors i eLs dóna un sentit específic. És e[
nostre senyaI distintiu.
Governar corresponsabtement amb e[ territori. Farem del nostre federalisme interior
i de [a devoLució
ats poders locals [a penyora de les nostres aspiracions a Espanya i a Europa.
Les noves oportunitats seran [es que sorgiran de [a coordinació estratégica dets poders [oca[s,
dels empresaris i del sistema educatiu, que han de constituir e[ triang[e fonamental sobre e[ qual
es construirá e[ progrés de Catatunya. E[ benestar per a tothom i e[ combat contra les vettes i les
noves desigualtats requereixen proximitat i, per tant, acords pactes locals per a [a cohesió
social del nostre país.
i
a[territori vol dir endegar [a regionatització de CataLunya, amb ets objectius
de descentratitzar e[ Govern i [Administració de [a Generatitat i d'estructurar i enfortir LAdministració
Donar protagonisme
[oca[ catalana.
Per aixd, proposem una nova organització
territorial articutada en set regions: La regió metropolitana de Barcetona, [a regió de Girona, [a regió de [a Catalunya Central, La regió de Ponent, [a
regió de [Alt Pirineu, ta regió de Tarragona i [a regió de les Terres de ['Ebre.
Donar protagonisme a[ territori vol dir ampliar les competéncies, les funcions i els recursos de
l'Administració locat. Pretenem que passi als governs locals [a gestió de l'ensenyament primari,
de [es potÍtiques actives d'ocupació i de les polítiques de promoció de L'habitatge.
territori és impulsar una política territorial, orientada a dotar e[ país de
connectiütat que necessita per superar el.s déficits que poden escanyar
dels eixos i xarxes que han de vertebrar les regions i faciLitar [a seva
Donar protagonisme a[
les grans infraestructures de
e[ seu creixement,
i
permeabi[itat.
territori és endregar el país i e[ seu paisatge, per gestionar-lo amb una
sensibilitat especial per a l'equitibri entre els diferents sistemes de pobl.es i ciutats, d'espais
natura[s, d'infraestructures; per superar, en definitiva, l'antic dualisme camp-ciutat.
Donar protagonisme a[
Aquesta Catalunya pturat, amb noms propis forts, amb actors sotvents del futur dels seus territoris,
és [a Catalunya gue imaginem i que estem disposats a tirar endavant.
E[ programa del
canü és [a penyora del compromís de [a candidatura de Pasqual Maragatt amb tots
els ciutadans i totes les ciutadanes de Catatunya i, a [a vegada, és una invitació perqué siguin
protagonistes del seu futur, que volem més [[iure, més prósper i més fraternat.
�2.
UN PROJECTE
PER
A CATALUNYA
IES PANYA
Avui, ets catalans enstrobem en una nova etapa histórica. Després de dues décades de democrácia,
que han estat molt positives per a[ desenvolupament del nostre país, Catalunya ha de donar un
pas endavant per tal de respondre a [a nova situació que üvim i que compartim amb els altres
paTsos d'Europa. La gtobalització ens afecta i ens afectará cada dia més. És una dada clau de [a
nostra nova realitat. D'altra banda, [a construcció de [a Unió Europea esdevé e[ signe més emblemátic
d'un procés mott profund de transformacions que es duen a terme en e[ nostre entorn més
immediat.
I en aquesta
i
nova etapa, una gran esperanCa recorre Europa. Aquesta esperanqa es diu: devolució
federalisme.
Devolució vol dir apropar e[ poder a [a societat. Devolució vol dir retornar [a capacitat democrática
de decisió a [a gent, a les ciutats i pob[es, a les regions, a les nacionalitats. Europa üu un procés
voluntari d'unificació política, econdmica i social sense precedents. Peró aguesta construcció
europea, si vol reeixir, ha de comportar, athora, [a conquesta d'espais més grans de Ltibertat,
d'ampliació de [a seva base democrática. I aixó només es pot fer mi$angant l'acostament del
poder de decisió a [a gent, que és en qui rau [a sobirania.
Aquesta voluntat de proximitat del poder, en e[ preámbul de [a constitució europea
Tractat
pren e[ nom de subsidiarietat. Aquest concepte, de nom complicat, -e[
amaga una
reatitat ben simpte: ['afirmació que tot altd que pugui fer [administració més próxima aL ciutadá
no ho faci una administració de rang superior. Com més allunyat está e[ poder, més esquiva e[
control democrátic dels ciutadans de les ciutadanes. lJEuropa del futur ha d'apostar per [a
proximitat del poder, perqué, tot i ser respectuosa amb els estats que fhan creada. es troba
de [a
Unió-,
i
�inexorablement abocada a fer prevaler, en [a seva organització, [auténtic ordre democrátic: e[
que va de baix a da[t.
govern
En aquests moments, a tot Europa üüm processos de devolució. A [a Gran Bretanya, e[
país
A
Gat'tes.
de
i
a[
Bl,air ha propiciat e[ retorn de parcel.les importants de sobirania a EscÓcia
pailos amb molt poca tradició autonomista, com Itátia o Portugal, governs progressistes estan
impuLsant processos de descentral.ització administrativa política. També a FranEa, e[ govern
i
Joipin malda per una més gran atenció a[ desenvolupament regional i pel respecte a [a pluralitat
Lingüística. I tots aquests paisos, de prop o de ltuny, es fixen en [a realitat espanyota, perqué ha
estát un exemple singular en qué hem passat d'una dictadura que negava per esséncia [a pluralitat
nacionat, cultural i l,ingüística d'Espanya, a una configuració federatitzant que té com a eixos
dues idees básiques: [a unió i La ltibertat.
UN CATALANISME FEDERAL
A Catalunya, üüm [a devolució, aquest retorn de sobirania cap a les nacionalitats, amb
amb el.[a La nova Espanya federal- neix
-i
e[ sentit de les realitats nacionals i cutturals negades en e[ camí de [a
d'una
particular esperanqa. Perqué fEuropa federal
iorr. qu. restitueix
una
construcció de [estat absolutista, primer, 'i de l'estat [ibera[, després. Situar ara les decisions
potítiques a [a base del sistema capgira [ordre tradicional, i culmina a[[Ó que ara fa dos-cents
anys ta Revolució Francesa només va encetar: [a devotució del. poder a [a societat. La devolució
significa, ara, organitzar e[ pluralisme, aprofundir La Ltibertat. I així, Europa, mentre es construeix
com una entitat supranaciona[, es reconcil,ia amb [a seva história de diversitat interna.
per a
E[ nostre federalisme vol inütar els catalans i les catalanes a [a construcció d'un projecte
procés
de
transformació
e[
ha
d'encapqalar
Catalunya, per a Espanya per a Europa. Catatunya
d'Espanya. Catalunya és més forta quan les seves raons són compreses i compartides pels altres
i
pobl.es d'Espanya, i
junts avancem en [a mateixa direcció.
pacte
Creiem que cal continuar en e[ desplegament federal de [a Constitució i fer un pas més en e[
constitucional per avangar en [a consoLidació d'una Espanya pturinacional i federal. Si votem anar
endavant, és necessária [a nostra total. impl.icació en [a consolidació
estat autondmic per tal de convertir-lo en un estat federal.
i
aprofundiment de [actuaI
parteix del reconeixement de Les diferéncies. Catalunya expressa e[ seu
carácter nacional a partir de La histdria, [a ltengua, [a cuttura, e[ dret i [a política. Aquest indisE[ federalisme més sincer
pensabte reconeixement de les diferéncies ha de suposar també que els ciutadans
i les ciutadanes
de Catalunya puguin exercir plenament els drets que se'n deriven.
i
en [a confianEa.
Entenem [a confianEa com a responsabititat compartida, és a dir, responsabilitat que ha de
funcionar en les dues direccions. Responsabititat que s'ha de basar en [a confianga, [a [[eialtat i
perqué se'ns accepta
La sotidaritat. I, si comporta [acceptació de La unitat lliurement assumida, és
[a diversitat, perqué se'ns respecta i se'ns protegeix [a diferéncia.
E[ nostre federalisme es fonamenta en [a proximitat, en [a corresponsabititat
�Aquesta confianqa és e[ que ens permet afrontar d'una altra manera e[ nostre passat, que ha donat peu
a un sentiment d'acritud, com a poble, com a resultat de [a nostra história.
Seixanta anys enrera, [Estatut va ser abolit per [a forga de les armes, e[ president de [a Genentitat va
ser ignominiosament afusetlaL i una dict¿dura ens va negar les llibertats democrátiques i nacionats
durant quaranta anys. Amb [a tnnsició a [a democrácia, Catatunya va ser generosa i va cedir més que
no va exigir. perqué tots sabíem que era prioritária [a consolidació de [a democrácia a Espanya.
E[ resuttat fou t'ambigüitat calcutada de [a Constitució de 7978, que no gosa definir quines són les
llengües que es parlen a Espanya i que [Estat ha d'assumir com a própies. Vint anys després, és just
esperar un reconeixement explícit com a nació, que es tradueixi en lhcceptació categórica de
Les
i en t'apticació de les [[eis básiques, en les formes de
funcionament de l'estat democrátic, en les grans opcions estratégiques i en l'assumpció decidida de La
diversitat [ingüística i cuttural.
nacionalitats histdriques, en [a redacció
Els catatans votem l'Europa de [a proximitat, fEuropa de [a cohesió social, l'Europa que sigui forta peró
no una fotatesa, [Europa defensora de [a diversitat i de les identitats, [Europa de [a cultura, fEuropa
de [a l[ibertat. [Espanya que preconitzem hi podrá contribuir, peró ha de consotidar [a seva cultura
potítica, les seves regtes del joc democrátic.
I
e[ seu fedentisme, que ha de fer explícit
i diferencial..
Volem una Espanya més oberta i ptural, orgultosa de [a seva diversitat. Més que mai, a Catalunya, les
forces de progrés estem en condicions de reprendre una de les ve[es aspiracions del catalanisme:
proposar una üsió diferent i, amb etta, una articutació diversa d'Espanya. Catatunya anirá endavant,
i Espanya també, si som capagos d'actuar amb transparéncia i joc net. Sempre ens hem oposat a [a
desconfianga com a principi, i a[ regateig com a métode. i oferim [a nostra confianEa constitucional.
És indispensable una reforma a fons del Senat, com a veritable Cambra de representació tenitorial. de
[a reatitat plurinacional d'Espanya. E[ Senat federal haurá de ser [a cambra de primera lectura
parlamentária de tots els assumptes relacionats amb les autonomies i t'espai priütegiat de pacte entre
els seus governs. E[ Senat ha de ser e[ marc idoni de reconeixement i de protecció del.s fets diferencials
de [a reatitat plurinacional d'Espanya, expressió i instrument de [a confianqa federat.
OBJECTIUS
O Reconeixement exptícit de les nacionalitats
histórigues.
O Convertir e[ Senat en una cambra de representació
autonómica. Senat federal, composat per
representants acordats per governs
autonómics.
i
parlaments
O Preséncia directa de les nacionalitats histórigues a
les institucions er¡ropees, assumint o compartint la
representació del conjunt de l'Estat en les matéries
en gué tenen reconeguda competéncia.
�UN FEDERALISME FISCAL: AUTONOMIA
I SOLIDARITAT
Federalisme és compartir un projecte comú des de La própia Ltibertat. És unió en ltibertat, acceptar
que [a diversitat reforga, i no afebleix. Els dos elements cruciats del nostre projecte federalista, [a
Ltibertat i La so[idaritat, són també els que inspiren [a proposta de federalisme fiscal.
El.
federalisme fiscal que propugnem
té dos components essencials:
autonomia
i
capacitat de
decisió per a la Generalitat (i per als governs autonómics en general) i solidaitatentre eb ciutadans;
és a dir, iguattat básica perqué els governs prestin, el.s ciutadans rebin, nivelts similars de
i
serveis.
Un aspecte fonamental de [a transformació de l'Estat de les autonomies és e[ financer
i pressupostari.
La distribució de La despesa públ,ica entre ets diferents nivel.ls de govern (excloent pensions i
classes passives) se situa actualment en [a proporció de 53% (govern centrat),310/o (autonomies)
i !60lo (poders locats), davant e[ model 40-30-30, propi deLs estats federats més descentratitzats,
de manera que queda un camí [[arg per recórrer fins aquest objectiu.
proposem uns percentatges de descentralització del. sector púbtic equiparables ats estats federats
méi descentralitzats, amb e[ traspás de les competéncies d'educació i sanitat a totes les comunitats
autónomes i, sobretot, amb e[ reforgament dets governs locats. fins ara relegats. Proposem atribuir ats governs municipals responsabilitats de gestió en ensenyament, habitatge i polítiques
actives d;ocupació. Les inversions de l'Estat han d'assegurar un tracte equitatiu als habitants de
les grans concentracions urbanes, on els probtemes es presenten amb una especial comptexitat.
Tot i que hi ha hagut un progrés notable en e[ sistema de finangament autonÓmic i que durant el
govern sociatista es va mil.l.orar [a responsabil.itat fiscaL de les comunitats autÓnomes, és indispensabte aprofundir més en aquest punt i en l'autonomia tributária.
Una part essencial dets ingressos de [a Generalitat ha de procedir d'impostos pagats directament
pel.s ciutadans de Catatunya, i e[ Govern de [a Generatitat ha de tenir ptena responsabilitat fiscal
sobre aquests ingressos.
Les comunitats autónomes han d'estar en condicions de prestar un nivell de serveis similars als
seus ciutadans, amb independéncia de La seva capacitat fiscaL. Aquest principi s'ha de traduir en
una igualtat básica d'ingressos per habitant.
aconseguir La iguattat d'ingressos per habitant entre les comunitats forals i [a resta d'autonomies.
Uexisténcia de sistemes de finangament diferents no ha de significar un priütegi o una desigualtat
flagrant. Ca[ estabtir un horitzó per etiminar, de manera graduat, diferéncies injustificades.
Ca[
Com a resultat dets objectius anteriors, Catatunya ha de reduir e[ seu déficit fiscal respecte de
['Estat. Catatunya és una regió relativament rica dins d'Espanya i, per tant, és ldgic que existeixi
un déficit fiscal, és a dir, que pagui més impostos del que rep en forma de despesa púbtica.
Aquest déficit ha de ser e[ resuttat de pagar en proporció a [a renda i rebre en proporció a [a
població, que són els criteris básics que inspiren e[ nostre model de federalisme fiscal.
�OBJECTIUS
O
La descentralització de [a despesa pública ha
d'arribar abans de deu anys a una distribució 40%
(Estat) - 30o/o (autonomies) - 30o/o (municipis),
similar a la dels estats federals més descentralitzats.
O Inversió de I'Estat per habitant en les grans árees
metropolitanes, segons criteris especifics i un
principi básic d'igualtat.
O Igualtat d'ingressos per habitant, entre les
comunitats autónomes forals i [a resta, en un
període de vint anys.
O
E[ sistema de finangament de la Generalitat ha de
respondre als dos principis básics d'autonomia
i
d'igualtat.
O [a gestió de t'Agéncia Tributária a Catalunya
correspondrá a la Generalitat, amb la participació i
correspon sa bi titat dels tres nivetls d'Admi nistració
pública.
PER UN FEDERALISME CULTURAL:
EL CATA¡.4 I EL CASTELLA , UN PATRIMONI COMÚ
Espanya és una
realitat culturalment p[ura[, amb quatre ltengües
i
quatre cu[tures básiques:
castet[ana, catalana, ga[lega i basca. Espanya s'ha de saber reconéixer en aquesta pturalitat i fer[a seva.
Tots ets governs, tant [estatal com ets autonómics, tenen [a responsabititat de preservari promoure
aquesta pluralitat cuttural lingüística, com també els drets individuals dets ciutadans. Es fa
i
imprescindible una acció pública mancomunada a tres nive[[s: l'autonomia, [a cooperació entre
les autonomies i l'acció federal del Govern de fEstat.
Dues inércies contráries han impedit avangar més: les seculars tendéncies a concentrar les
actuacions culturats en [a capital política de ['Estat, deixant de banda altres ciutats capitats en
matéria de cultura; i [a tendéncia autárquica d'algunes autonomies que han abonat, encara,
l'inércia centralista. Una alianga objectiva certament paradoxal i immobilista.
�Propugnem una concepció de federatisme culturat. definida pets trets següents: ple autogovern
cultural; estabtiment de potítiques concertades entre les autonomies referides a una mateixa
lLengua; i una potítica culturalfederal, de ['Estat, participada per les comunitats autdnomes, amb
especial representació de Les quatre llengües i cuttures básiques d'Espanya.
La pol.ítica cultural federal és imprescindibl,e per tres raons: per [a participació económica de
l'Estat en les attres capitats culturats; perqué les [lengües i cultures d'Espanya necessiten tot
lesforg púbtic disponibte, per a [a seva preservació i promoció; i perqué les polítiques culturals i
tingüístiques en els ámbits de La indústria, [a comunicació i [a conceftació internacional rectamen
sine qua non hcci6 de ['Estat.
En aquest marc, es proposa una nova percepció i tractament del castellá a les comunitats amb
llengua própia: ja no com un periLl, de domini, ni tan sols com [a primera llengua de molts
ciutadans, sinó com a patrimoni comú i com a instrument extraordinari de competéncia interna-
cional, que cal comptementar amb e[ coneixement d'una tercera llengua europea. La llengua
castettana ha de ser objecte, també, de l.es pol,ítiques d'autogovern de Catalunya. Tanmateix, [a
preséncÍa a Catatunya d'una altra [[engua própia, l'occitá (parta aranesa), ha de ser considerada
també com un patrimoni Lingüístic de tots els catalans, i, per tant, e[ Govern de [a Generalitat i
e[ Govern de [Estat han de defensar i protegir els drets lingüístics d'aquesta minoria social.
OBJECTIUS
O Reconeixement constitucional explícit de [a
pluralitat cultural i tingüística d'Espanya.
O Ús de les quatre ttengües al Senat, als documents
d'identitat i en altres ámbits.
O Expressió de la plunlitat hispánica en els plans
docents i en les polítiques de difusió pública.
O Ensenyament plural de [a história d'Espanya.
O Ministeri de les Cultures, participat per les
autonomies i amb atenció a [a representació de les
quatre llengües i cultures básigues.
O Participació dels autogoverns representatius de les
quatre llengües i cultures básiques en la
representació d'Espanya en els organismes europeus
i internacionals de cooperació, amb t'impuls de
potítiques de preseruació i promoció de la pturalitat.
�2.4.
PER UN FEDERALISME JUDICIAL: JUSTICIA CATALANA
I JUSTICIA PROPERA A LA CIUTADANIA
E[ procés de descentralització de fEstat de [a Constitució de 1978 no ha arribat a [a Justícia. i
[estructura judiciat espanyola continua essent rígidament centratista, dependent deL ConseLL General del Poder Judicial i amb e[ Tribunal Suprem com a máxima instáncia centratitzada. La
Justícia és també e[ servei púbtic que mereix les qualificacions més baixes dels ciutadans i de
['opinió pública; és lenta, cara, poc eficag, distant i imprevisibte.
La Constitució admet una estructura diferent i descentratitzada de [a Justícia, que permetria
estalviar molts dels seus defectes, i l'Estatut dAutonomia de Catalunya conté preüsions que no
han estat desenvolupades.
Des d'una lectura federalista del marc constitucional vigent, proposem. en primer [[oc,
fatribució
de funcions de tribunal de cassació a[ TribunaL superior de Justícia de CataLunya, que permetria
resoldre en darrera instáncia a Cata[unya [a gran majoria de recursos judiciats iniciats en aquest
territori.
Aquest federalisme judicial. s'ha de concretar. en segon [toc, en [a creació de [a Comissió de
tustícia de Catalunya, drgan que hauria d'exercir les competéncies de govern i direcció de La
Justícia cata[ana que actuatment ostenta e[ Consetl General deL Poder Judicial.. La Comissió de
Justícia de Catalunya estaria integrada per representants det Consell GeneraI del Poder JudiciaL,
deI TribunaI superior de Justícia de catatunya i del. Par[ament de cata[unya.
judicial també s'ha de concretar en l'exercici, per part del Parlament de Catalunya,
de competéncies retatives aI funcionament, l'organització i e[ control de LAdministració de JustÍcia,
com ara [a fixació de les demarcacions judiciats, [a participació en e[ nomenament deLs jutges i
magistrats que han d'integrar e[ TribunaI Superior de Justícia, i e[ debat i, si escau, ['adopció de
resotucions en retació amb [a Memdria judiciat.
E[ federalisme
judicial comporta també una justÍcia més propera als ciutadans, atesa per jutges,
magistrats i funcionaris judiciats més coneixedors del dret i de [a reatitat social i cuttural de
E[ federalisme
Catalunya,
i
més oberLa a la participació ciutadana en e[ seu funcionament. Ca[ adoptar mesures
efectives per promoure faccés dels ciutadans de Catalunya a [a carrera judicial., aprofundir i
difondre [a cuttura jurídica catalana, assegurar una major estabiLitat deLs jutges i funcionaris
judiciats destinats a Catalunya, i preveure procediments i institucions de participacíó ciutadana
en [a Justícia.
federalisme judicial, en definitiva, ha d'oferir un servei més eficaq d'administració de Justícia:
terminis molt més breus per a [adopció de les resotucions judicials. mecanismes que n'assegurin
l'efectiütat mesures que garanteixin faccés efectiu de tots els ciutadans a [a Justícia. Ca[
potenciar les oficines judicials, adoptar mesures de gestió eficient dets serveis de justícia. descongestionar ets tribunals amb [a promoció de mesures alternatives per a [a resotució dets conftictes,
i facititar els mitjans i recursos materials necessaris per a un funcionament molt més eficag de [a
Justícia com a servei públic.
E[
i
�OBJECNUS
al Tribunal superior de Justícia de catalunya
les funcions de Tribunal de Cassació per resoldre, en
darrera instáncia a Catalunya, [a gran majoria de
recufsos judicials iniciats en aquest territori.
o Atribuir
O Crear la Comissió de Justícia de Catalunya' que
exerceixi les competéncies de govern i direcció de [a
Justícia catalana que actualment ostenta el Consell
General del Poder Judiciat.
O Exercir, des de la Generalitat, les competéncies
retatives sobre fixació de les demarcacions judicials,
la participació en e[ nomenament dels jutges i
magistrats gue han d'integnr el Tribunal Superior de
Justícia, i et debat i, si escau, I'adopció de
resolucions en relació amb la Memória judicial.
| 2.5.
I n cARTA AuroNóMIcA
i
potítica de [a recuperació de les institucions
recursos'i de
d'autogovern de Catalunya i de l'atribució a [a Generalitat d'un conjuntimportant de
[ega[
suscep.orp.ién.i.s. A[ cap ¿e vint anys de [a seva aprovació, [Estatut és un instrument
[Estatut dAutonom,ia ha estat [a base juÉdica
tibte d'ampliació.
proposem que e[ parlament de Catalunya el.abori ta Carta Autonómica, com addició
i ampliació
de
gran
l'Estatut dAutonomia, i que [a presenti a l'aprovació de les Corts-Generats, amb e[ més
consens potític i social possible.
a favor
La Carta Autonómica ha d'emfasitzar els principis de subsidiarietat i de cláusuta residual
única i
de les administracions inferiors; de l.Leiattat instituciona[ i de confianga; d'administració
d'igual dignitat de tots ets nivel.Ls de govern; d'economia Legisl.ativa; de qualitat i de transparéncia;
i
de sotidaritat, participació
i
ciutadania europea.
plural de ['Estat. Amb e[
Creiem que [a Carta Autonómica ha de patesar una concepció federalista i
compromís d'aprofundir
Amb
e[
reconeixement i protecc'ió formals deL catatá com a llengua de ['Estat.
i difondre una história comuna d'Espanya i dets pobl.es i nacions que [a formen. Amb [a preüsió de
fórmules concretes que estabLeixin una participació i una preséncia significativa ijusta de Catalunya
en les principals institucions de ['Estat.
�La Carta Autonómica ha de garantir [a representació de Catalunya en els órgans de Govern de [a
Unió Europea, proporcionalment a ta seva responsabilitat en l'exercici de funcions d'interés
comunitari, i coherentment amb [a seva condició de nació amb una cultura i una histdria própies.
La Carta Autonómica ha de fer possibte ['ampliació de competéncies
i de recursos de [a Generatitat.
Considerem que les administracions catalanes han de gestionar, com a mínim, e[ 60% del sector
púbtic corresponent. Creiem que [a Cafta Autondmica ha de garantir un tracte fiscal just per a
Catatunya.
Volem que ta Carta Autonómica articuti ta preséncia i participació efectiva de ta Generatitat en
ámbits, infraestructures i serveis d'abast supranaciona[, a fi de possibilitar que Cata[unya pugui
tenir un protagonisme actiu en [a construcció d'un espai europeu entorn dels Pirineus i de La
Mediterrá nia occidenta[.
La Carta Auton0mica ha d'establir les bases d'un federatisme interior i garantir-ne l'efectiütat.
Creiem que aixd passa per festab[iment d'una organització territoriaI simpte i equilibrada, basada
en les regions i en [a institucionatització de les árees metropolitanes de Catatunya, pel respecte
de singu[aritats ja reconegudes de territoris com [Aran, i per [atribució a[s municipis de majors
recursos i competéncies, principalment en ['área d'ensenyament, serveis de benestar i urbanisme,
amb l'objectiu d'assegurar que lAdministració [oca[ de Catalunya gestioni com a mínim [a meitat
dels recursos gestionats per les administracions catalanes.
Considerem que [a Carta Autondmica ha de fixar també tes bases d'una nova organització política
i administraüva de [a Generalitat. Com a trets més importants, destaquem l'increment dels poders
del Parlament, que no ha de poder ser dissott anticipadament sense [a seva conformitat, [a
legislació electoral que garanteixi [a proximitat entre electors i elegits i [a limitació dels mandats
d'aquests, i [aplicació dels principis de transparéncia, eficácia, eficiéncia, descentralització i
participació a ['organització política
i
administrativa de [a Generatitat.
OBJECTIU
O El Parlament de Catatunya elaborari la Carta
Autonómica com addició i ampliació de I'Estatut
d'Autonomia i la presentare a l'aprovació de les Corts
Generals.
�3.
LA CATALUNYA
DE FUTUR:
PR IORITATS
DEL NOU GOVERN
i
Catalunya va saber aprofitar les grans oportunitats de [a primen revolució industrial. ha pogut
ocupar durant dos segles e[ lideratge social i económic a Espanya. Ets desafiaments d'avui són ta
revolució tecnoldgica, [a mundiatiüació econdmica i [a nova societat de ta informació, un procés de
canü profund i accelerat. Perqué Catatunya pugui conünuar figurant entre els paisos que progressen,
és necessari prendre decisions estratégiques amb un nou govern, que tingui [a üsió, ta passió i La
capacitat per construir un país més fort, econdmicament avanEat i culturalment preparat.
Un país amb pocs recursos naturals, que ha de basar-ho tot en La prdpia capacitat de trebatl, ha de
dedicar una atenció especial a les persones, és a dir, a l'educació. l-leducació de quatitat és e[ primer
requisit per a competir en [a nova societat: investigació científica, formació de técnics i extensió de
['ús de les noves tecno[ogies a tots e]s nive[[s, en un context de creació d'oportunitats per a les
empreses.
Per
a no perdre cap oportunitat ni haver de renunciar a estar entre els paisos més avanqats, es
necessita [a direcció d'un govern amb noves iniciaüves, que sápiga prioritzar l¿ inversió sobre la
tots els recursos i les energies, que governi en direcció cap a[ futur.
despesa corrent, que mobilitizi
E
I un GovERN
QUE GEsTroNr BÉ ELs DTNERs
púBlrcs
E[ pressupost consolidat de [a Generalitat per al. 1999 és de més de dos bitions de pessetes, una
quantitat respectable que encara és per sota de les necessitats
i
que, en els darrers anys, ha
�de
crescut per sota de l'increment pel, Producte Interior Brut de Catalunya. Ca[ un nou model
e[
en
Generalitat
[a
de
finanqament, amb recursos addicionals que pemetin una major incidéncia
manteniment del benestar i de [a riquesa del país.
de dinamització i impuls económic del
paíi, si fossin ben gestionats i tinguessin prioritats ctares. En canü, les despeses corrents s'han
incrementat un Z5olo, les inversions pressupostades han disminuit un 22olo, i ets costos financers
Els pressupostos actuals podrien ser, amb
tot, un element
han pujat un 390/o, a causa d'un gran creixement del deute.
[actual Govern de [a Generatitat és jneficient: [a seva despesa corrent per habitant está per sobre
prÓpia
de La dAndalusia, Vaténcia o Galícia, de manera que e[ funcionament de fadministració
resutta més car a Catatunya. Una part d'aquestes despeses haurien de dedicar-se a inversió en
infraestructures i a prioritats com feducació o [a recerca.
del deute és faltra dada preocupant: quasi s'ha dobtat en ets darrers quatre anys
després d'haver superat els dos bi[ions de pessetes, continua creixent.
E[ cre.ixement
i,
i
[abséncia total d'un model econÓmico-financer han portat les
finances púbtiques catatanes a [a política de "tapar forats": es recorre a práctiques de comptabilitat
dubtoses, per tal de camuftar el. déficit; s'ajornen págaments a proveidors, que pateixen les
dificul,tats derivades de [a morositat; i es fan operacions de crédit a curt termini a preus etevats.
La manca de
És necessari
üsió de futur
un canü en [a gestió económica
i financera del Govern
de [a Generalitat.
OBJECTIUS
O Invertir més i gastar menys, per impulsar el
desenvolupament i no malbarataf recursos. Educació,
recerca científica, noves tecnologies i
infraestructures territorials, com a prioritats
d'inversió.
O Redregar les finances de la Generatitat, amb rigor
económic i bona gestió financera. Eliminar el deficit
i
aturar i controlar l'endeutament.
O Aturar el descontrol de la despesa corrent.
MESURES
)
Reüsar del sistema de finanqament autondmic. Garantir uns ingressos corrents que assegurin
un creixement paral'tet al' det PIB.
)
Fer un pl.a de contenció
i
de reducció de [a despesa corrent en un 100/o del
total del pressupost.
�) Miltorar feficiéncia en l'administració.
) Doblar en cinc anys e[ volum d'inversions.
) Disposar d'un bitió i mig de pessetes per a inversió,
durant [a propera legislatura, a més de les
inversions procedents de lAdministració centrat i det sector privat.
) Respectar
[lncrement máxim d'endeutament acordat amb e[ Govern centra[: 15.000 milions per
a fany 1999 i 11.000 milions per al 2000.
)
)
)
)
Mantenir t'equitibri entre ingressos
i
despeses no financeres a partir d'aquest any.
RedreEar en dos anys e[ ritme explosiu de creixement del deute.
Assegurar [a transparéncia de [a gestió
Garantir e[ control
i
i
dels procediments comptables del pressupost.
e[ rendiment de comntes.
w
I r¡oucAcró, LA pRTMERA
pRroRrrAT
E[ principat esforq de [a Generalitat i de tota [a societat catatana ha dhnar adreEat a [a formació:
mitlorar e[ sistema educatiu, garantir una bona formació professional i superior, vincular més les
universitats amb ets sectors productius i amb e[ territori, preparar e[ país per a [a nova societat
del coneixement, i assumir un compromís real de finangament amb
La
recerca científica i tecnotógica.
Els catalans hem de recuperar e[ paper capdavanter en l'ámbit educatiu. Superar e[ desánim de [a
comunitat educativa, [a desorientació dets professionats i La insuficiéncia de inversions, recursos
i
projectes dels anys anteriors.
E[ P[a d'inversions per a [a construcció o reforma de centres educatius no s'acompteix: més de [a
meitat de les obres compromeses no han estat adjudicades. A més de 200 centres docents púbtics,
ets alumnes encara estan en barracons o autes provisiona[s,
s'han hagut dtmplagar en móduts prefabricats.
i 47 instituts
d'educació secundária
Uextensió de l'ensenyament obligatori fins aLs 16 anys per mitjá de [a nova educació secundária
obLigatdria (E50) s'ha dut a terme amb recursos insuficients. repartit burocráticament i sense un
esforq adequat en [a formació det professorat. La nova educació primária no está prou connectada
amb [a secundária, i cal definir-ne els objectius amb més ctaredat. La Formació Professional no ha
rebut ['impuls necessari.
La ptanificació de l'oferta de places d'escotes bressol de 0 a 3 anys és, encara, una assignatura
pendent.
La LOGSE es va aprovar sense un p[a de finangament específic,
i cal acordar les ncessitats financeres
per consolidar-ne [a reforma. Uestimació d'aquestes necessitats per a Cata[unya suposa un
�en e[ proper
finanEament addicionaL de 96.000 milions de pessetes que s'han de rectamar a l'Estat
quadrienni.
És
necessária una nova pol.ítica educativa, basada en un compromís social
i ciutadá amb l'educació.
OBJECTIUS
O Ueducació, prioritat pressupostária.
O Resoldre els problemes de l'educació secundaria.
O Revalorar i potenciar [a Formació Professional.
O Esforq per a la mil[ora de la qualitat.
O Una auténtica xarxa integrada de centres de servei
púbtic.
O Canviar el modet d'administració educativa.
MESURES pER FER DE UEDUCACIó UNA PRIoRITAT PRESSUPOSTARIA
)
homologable
Assignar a [a inversió educativa en els pressupostos de [a Generalitat una dotació
amb ets pai'sos de La UE que més inverteixen.
) Impulsar un p[a quadriennal d'inversions, amb l'objectiu d'eradicar ets barracons i
proüsionals i cobrir el,s déficits de [a manca d'inversions de[s darrers anys'
[és autes
de [a nova formació professional. amb [a construcció de centres de nivetl
dotació d'insta['lacions i utiLlatge.
) Desenvolupament
superior
i
) Fer atenció a les necessitats de despesa corrent dels centres púbtics.
) Reüs.ió a [aLga de [a dotació de bibtioteques, laboratoris, instal.lacions
espottives, materiati
aules d'informática.
) Ampl,iar les places per a infants entre 0 i 3 anys, fins a garantir una oferta suficient.
) Implantació progressiva dets dos cictes d'educació infantil,, amb unitat pedagdgica de fetapa i
espai propi.
MESURES PER ABORDAR
I
RESOLDRE ELS PROBLEMES DE UEDUCACIÓ
SECUNDÁRIA
secundária l'entrenament de les capacitats creaüves, d'iniciativa, de
responsabilitat, d'aprenentatge i de treball en equip.
Racional,itzar e[ disseny de feducació secundária obLigatória a Cata[unya, simptificant-ne
[ordenació académica i amptiant i aprofundint [atenció a [a diversitat.
) Introduir a [educació
)
�)
Model compatible amb fautonomia dets centres, que permeti fexisténcia de projectes singulars
que apliquin models curriculars diferents als crédits trimestrals.
)
Impulsar [a creació de departaments d'oÉentació i de professionals que facilitin e[ trebal[
d'atenció a [a diversitat, a tots ets instituts. Potenciar e[ "conse[[ orientador" preüst per a tots
els alumnes en acabar ['ESO, com un instrument per a l'atenció a [a diversitat.
)
tots els instituts de mitjans técnics i professionats d'orientació ats atumnes sobre les
possibititats
seves
de formació o d'ocupació en acabar fetapa obligatdria.
)
Garantir a tots els joves
joves, a més deltítol o [a certificació académica. una proposta de
continuitat mitjanEant ets plans integrals de recursos formatius i d'ocupació.
)
Imputsar un pla de xoc per a [organització de programes de garantia socia[
una oferta
-amb
suficient, per zones o sectors-, incorporant les administracions [ocats i els agents sociats i
econdmics, per a [a constitució de xarxes territorials de programes específics de transició
Dotar
i
les
escola-trebat[.
MESURES PER MILLORAR LA FORMACIÓ PROFESSIONAL
A CATALUNYA
Formació ProfessionaI reg[ada, [a
) Articular les diverses ofertes de formació professional
-[a
Formació ContÍnua i [a Formació Ocupacional- en ámbits territoriats, integrant ets recursos
formatius i ocupacionats de cada zona.
) Concertar IFP Superior amb els agents económics i territoriats.
)
Organitzar ets nous estudis professionats
estratégic de[ Govern de Catatunya.
i
formació en centres de trebatl, com a objectiu
) Reüsar eI mapa de ['FP amb [a cot.[aboració de[s sectors económics i sociats.
) P[a especÍfic d'inversions per a [a dotació de nou equipament i adequació de les instal.lacions.
)
Conse[l de Formació Professional de Catalunya, en coordinació amb e[ Conse[[ d'Educació de
Cata[unya.
MESURES PER MILLORAR
tA
QUALITAT DE TEDUCACIó DELS CENTRES
EDUCATIUS
) Imputsar programes d'alfabetització en tecnotogies de [a informació per a[ conjunt de [a
ciutadania.
) Dotació suficient d'equipament
informátic i tetemátic a escotes i instituts.
)
Ajudes per a l'adquisició d'equipament informátic a les famílies amb pocs recursos, per eütar
una nova marginació.
)
)
Millorar [a formació del professorat, segons les exigéncies de [educació del segle MI.
)
Facititar [a formació personal, social i professional dels docents. Imputsarem els cursos de
Quatificació Pedagógica fusionant l'experiéncia universitária i l'experiéncia del professorat ats
centres, per tal de garantir una formació de quatitat det futur professorat d'educació secundária.
Ptans de formació permanent del professorat en ets centres, segons les necessitats particulars
de l'atumnat.
�)
Impulsar un P[a de seguiment i avaluació de les finatitats i objectius de [educació primária,
especial.ment en els aprenentatges instrumentals básics (Ll'enguatge oral i escrit, aritmética,
noves tecnol.ogies de [a informació i [a comunicació. llengua estrangera i cultura com a capacitat
de üure i de socialització).
)
Incrementar
millorar els recursos especialitzats d'atenció a [a diversitat i d'assessorament
psicopedagógic, amb [a miil.ora de [a cobertura dels EAP i ta figura del professor especiatista en
i
p[ástica.
) passar del concepte
d'escola mixta
i a[ d'escola
i
coeducativa, senyal de qualitat cultural
i sociat.
material didáctic.
)
Idea d'igualtat en els l.[ibres de text
)
0rientació professional dels nois i les noies per a [a lliure elecció d'estudis professionals o
técnics, independentment dels seus orígens socials.
)
Impu¡sar un programa d'avatuació de centres, del professorat i del propi sistema educaüu, amb
professionats.
La participació de La comunitat educativa i dels sectors econdmics i
) potenciar
[a inspecció educativa. com a suport a l'avatuació interna
i
externa dels centres
educatius.
) Compromís de rendiment de comptes de La gestió del servei púbtic d'educació.
) Tots els estudiants, en acabar llensenyament obLigatori, hauran de dominar
dues [[engües
estrangeres.
MESURES PER FER DEL SERVEI PÚBLIC DE UEDUCACIó UNA XARXA
INTEGRADA
)
I INTEGRADORA
Actuació integrada del conjunt de centres sostinguts amb fons púbtics com a servei públic
d'educació.
)
Modificar [a normativa d'admissió d'alumnes per eütar [a configuració de xarxes educatives
diferenciades
i
segregadores.
dets ajuntaments per a una major equitat, transparéncia i control social,
aprofitanfrexperiéncia i les aportacions de [a xarxa internacional "Ciutats educadores".
) Més protagonisme
)
tot
Comptiment de t'obligació de tots els centres sostinguts amb fons púbtics d'escolaritzar de
forma sotidária el.s atumnes amb majors problemes d'aprenentatge, per raons socioeconÓmiques
o pertinenqa a minories étniques o cutturals.
en zones d'actuació preferent per a [a compensació de desigualtats,
amb un finanEament específic i gestionats pels municipis.
) ELaborar ptans integrats
)
Incrementar les beques
i
ajuts als infants i joves amb menys recursos econÓmics.
MESURES PER CONSTRUIR LA NOVA ADMINISTRACIó EDUCANVA
)
i
Transferir La gestió de [educació infantil. primária, i, opcionalment, [a secundária, als
ajuntaments, reservant per a[ Departament d'Ensenyament les funcions directives del sistema
eiucatiu: regulació, ordenació, pl.anificació g[oba[. avatuació, finanqament, professorat,
inspecció, i pol,ítiques compensatóries'i de reequilibris.
�) Procés de descentratització flexibte i amb ritmes diferents, segons les necessitats,
i
característiques
capacitats de les organitzacions de municipis que es constitueixin.
i
)
Participació dets diferents sectors de l'educació per promoure e[ compromís social
amb feducació i [a corresponsabititat de tots els sectors socials.
)
Transformació dels actuals Conselts Escolars en Consetls d'Educació, tan en ['ámbit municipaI i
territorial com de Catalunya, integrant tots els agents i cot.lectius.
ciutadá
) Promoure un compromÍs
dels mitjans de comunicació amb l'educació per a [a realització de
programes educatius, especiatment en ets canals púbtics de teteüsió, i una cura especial a [a
funció educadora dels professionals de [a comunicació.
) Recuperar ta it.tusió i
organitzatiu
i
e[ consens amb e[ professorat, amb mesures de carácter pedagógic
de millora dets mecanismes de negociació.
i
)
)
)
Més autonomia funcional
)
Amptiar e[ nombre de lticéncies per estudi a temps complet per a[ professorat amb més de 15
anys d'exercici continuat.
)
Incorporar, ets serveis
i educativa ats centres.
Enfortir [a funcié directiva
i
estimular l'estabititat dels equips docents.
Possibilitar l'exercici de [a funció docent amb una jornada flexib[e.
i
centres d'educació d'adults a [a Conselleria d'Educació.
A ['era de [a gtobaLitzacií i de [a revolució económica i socialimpulsada per les tecnologies de [a
informació i les comunicacions, l'economia catatana necessita una nova orientació estratégica
per competirfavorablement en els mercat gtobals. E[ nou escenari de l'acció empresarial cada cop
estari més vincutat a [actiütat econdmica basada en e[ coneixement. Aquesta activitat empra a
fons les potencialitats de les tecnologies de [a informació i les comunicacions.
repte que aixó suposa ha d'interpretar-se també en termes d'oportunitat histórica per a Catalunya.
Com ja hem dit abans, si e[ país va saber agafar e[ tren a temps en ocasió de les transformacions
económiques precedents, ara, en e[ moment de [a revolució de [a societat de [a informació i det
coneixement, hem d'aprofitar les oportunitats. A Cata[unya podem tornar-ho a fer perqué disposem
E[
d'una població activa educada, amb un alt grau de formació i amb una gran capacitat d'adaptació
a les noves necessitats, un teixit empresarial del sector; i tenim un instrument potitic d'autogovern
que ens permet galvanitzar ets recursos del paÍs en [a direcció adequada.
defineix per [a seva potent xarxa de ciutats, cal aprofitar a fons les possibititats
estesa a tot e[ país, capag, intel.ligent i plena de serveis i
xarxa
de
telecomunicacions
d'una
continguts. Aquesta será una peEa ctau en e[ nostre objectiu de devolució de poder a [a societat
En un país que es
i
als territoris de Catalunya.
�actiu respecte de [a societat de [a informació
favorables perqué les inversions. els
les
condicions
govern
crear
ha
de
emergent. [acció de
r.rcáts i ets serveis prosperin i es desenvol.upin. Tot i així, des del sector púbtic s'haurá de tenir
una especiat cura perqué e[ desenvolupament de [a societat de [a informació no afecti els drets
potítics de [a ciutadania, e[ dret que tothom té d'accedir a aquestes tecnologies; i també s'haurá
de vettlar perqué les opoftunitats, en ámbits ctaus com [a formació, no discriminin ningú i
contribueixin a l'equilibri territorial.
E[ Govern de [a GeneraLitat haurá de prendre un paper
i responsable davant
dets reptes que pl,anteja [a nova era de [a societat de [a informació. Gairebé a finals de [a
E[ Govern de CiU s'ha negat sistemáticament a mantenir una posició activa
legislatura, e[ Govern de [a Generalitat només ha adoptat, de manera apressada, algunes mesures
dJcarácter cosmétic, clarament sota [a pressió de fempenta del món [oca[, que va saber crear e[
Consorci Localret, i dets sectors socials i econÓmics més dinámics.
a corre-cuita d'un Comissionat per a [a Societat de [a Informació tenia finalitats
electorats i pubticitáries. Uelaboració del. Pla estratégic per facilitar [a incorporació de
La creació
netament
Catalunya a [a Societat de La Informació, missió inicial. d'aquest Comissionat, ha estat possible
grácies a La participació decidida de les administracions locals i attres sectors socials i econÓmics.
peró per tirar endavant les propostes contingudes en aquest Pta, i attres que van quedar fora i que
afecten directament e[ mateix funcionament administratiu de [a Generatitat, és necessari un nou
govern. [actual Govern de CiU s'ha mostrat incapaq d'impulsar aquestes mesures.
poc interés del Govern de CiU per superar el. déficit estructural o d'infraestructures de les
tecnotogies de [a informació i de comunicació impedeix aprofitar les oportunitats que permeten
El,
i aquesta mancanga
significa un co[[ d'ampotta per a[ desenvotupament econdmic del conjunt del país. Fatten
infraestructures tant a les ciutats i árees metropolitanes com a les comarques de [interior. E[
Govern de [a Generatitat ha deixat d'exercir les seves competéncies en matéria de ptanificació
territorial. de les noves xarxes de telecomunicacions, de tal manera que els operadors han vist
dificuttada [a seva implantació en e[ territori. E[ Govern de [a Generalitat tampoc no ha fet res
durant aquests quatre anys per tal d'assegurar [arribada dets serveis avanqats de telecomunicacions
aquestes tecnotogies. Catatunya encara está mancada de les xarxes necessáries,
als nuctis urbans al.lunyats de les árees metropolitanes. Quan e[ Govern de CiU ha regulat l'accés
de les xarxes de telecomunicacions ats nous edificis i a les noves urbanitzacions, ho ha fet de
manera incompleta
i insuficient.
La mateixa situació a ['interior de La prdpia administració de [a Generalitat de Catalunya evidencia
que hi ha amptis sectors on [a incorporació de sistemes de treball basats en les tecnologies de [a
informació sembla una fita inassotibte.
E[ nou Govern de [a Generatitat,
pertal de conveftir les potenciatitats de les noves tecnologies
de
[a informació i de La comunicació en oportunitats reats per a [a societat cata[ana, ha d'actuar en
diverses línies que incideixen en diverses pol.ítiques sectorials. En e[ context dets canüs provocats
per les tecnologies de La informació i de [a comunicació, és necessária [a integració conscient
d'aquestes pol,ítiques diverses perqué els seus ámbits estan profundament interrelacionats per [a
seva especial complexitat.
Les principals actuacions polítiques del nou Govern per situar Catatunya a[ capdavant de [a
societat de [a informació han de centrar-se en eI desenvolupament d'infraestructures d'informació
�de quatitat esteses per tot e[ territori. A Catatunya s'han de crear les condicions que possibititin
e[ creixement del sector empresaria[ üncutat a les tecnologies de [a informació i les comunicacions.
Ara és e[ moment de fomentar [a creació d'un nou sector productiu ünculat als continguts i a tes
aplicacions en xarxa, i [atracció de centres de recerca i empreses internaciona[s retacionades amb
les tecnotogies de [a informació i les comunicacions. També cal afavorir ['adaptació dels sectors
empresarials tradicionals a les noves formes de producció i gesüó utititzant les tecnologies de [a
informació i les comunicacions, impulsant a fons un ctima d'innovació constant.
Un attre objectiu polític básic del nou Govern de [a Generatitat será assolir una administració
pública que aprofiti a[ máxim les potencialitats de les tecnologies de [a informació i les
comunicacions a[ servei dels ciutadans i de les empreses, mitjanEant, d'una banda, [a máxima
eficiéncia interna i. de llaltra, e[ desenvolupament d'una Administració moderna a l'abast de
tothom i amb les máximes garanties de transparéncia.
Les noves tecnotogies de [a informació
de vida dels cata[ans i de les catalanes,
i de [a comunicació han de servir per millorar [a qualitat
i per contribuir a jncrementar [a competitivitat empresa-
ria[. Catdrá aprofitar les possibilitats que ofereix [a tecnologia per imptantar, en els serveis
púbtics de tots ets ámbits (sanitari, cuttural, transport, lteure) un nou model de prestació. La
prestació del serveis de lAdministració ha de ser innovadora, personalitzada i orientada a[s
usuaris, participativa i de quatitat. Ca[ facititar l'accés als serveis públ.ics a distáncia mitjangant
[ús de les tecnologies de [a informació i de [a comunicació. Aquestes tecnologies han de contribuir també a millorar les actuacions de govern en e[ camp educatiu.
OBJECTIUS
O Crear infraestructures d'informació.
O Impulsar noves actiütats en l'ámbit económic
basades en el coneixement i [a innovació de les
empreses.
O Avangar cap a una Administració de la Generalitat
oberta i accessible on-line.
O Millorar els serveis públics per als ciutadans
i
les
empreses.
O Incorporar tecnologies de la informació i de
comunicació en [a política educativa i de formació at
llarg de la vida.
MESURES PER CREAR INFRAESTRUCÍURES D'INFORMACIÓ
)
Assegurar i estimutar e[ desplegament de les xarxes dets operadors de cabte per tal que les
infraestructures de banda ampta arribin a[s ciutadans i no només aI sector empresaria[.
�)
FaciLitar e[ desplegament de les xanres dels nous operadors de telecomunicacions que encara no
en disposen per tal d'assegunr La prestació de serveis avangats en competéncia.
)
Totes Les capitats de comarca disposaran llany 2001 de connexions fixes de fibra óptica que
permetin a tots ets operadors prestar serueis avangats de tetecomunicacions, arribant amb
inversió púbtica on els operadors no ho facin.
)
Imputsar [a regulació de ['ús eficient de les infraestructures existents per tal que e[ 2004 tots
ets nuclis urbans tinguin accés als serueis de telecomunicacions en banda ampla.
i
d'investigació apticació avanEada (Internet
Govern encara no ha estat capag d'enllestir de manera efectiva.
) posar en marxa els projectes
II)
que ['actua[
MEsUREs PER IMPULsAR NOvES ACIIVITATS EN TAMBIT ECONÓMIC BASADES
EN EL CONEIXEMENT I LA INNOVACIó DE LES EMPRESES
)
Considerar sector prioritari d'inversió en R+D eL de La tingüÍstica computacionat, fent possib[e
e[ creixement d'un sector empresarial a l'entorn d'aquest concepte, fins a fer-ne una excel'léncia
específica de Catalunya.
) EstabLir estímuls i etiminar obstactes per a [a creació d'empreses ünculades a les TIC. Facilitar
fentrada de capitat risc en [ámbit de
Les
TIC
i
específicament adaptat a[ tipus de necessitats
d'aquestes PIME.
)
impl.antació d'empreses de telecomunicacions
a Catatunya que permeti aprofitar e[ desenvotupament d'aquest sector.
Etaborar un pla de retorns industrial,s derivats de
) Estabtir un tractament fiscal específic
La
per a [a creació
i inversió en empreses ünculades a les
TIC.
)
Adaptar [urbanisme de les árees industriaLs tradicionals situades a l'interior de les ciutats per
tal de poder desenvotupar e[ teixit productiu ünculat a les TIC.
teixit productiu [oca[. Establir
'i
estructures juÉdiques que permetin una alta permeabilitat entre empresa universitat, tant a
nivell [oca[ com a nivetl mundial.
) Impulsar [a modernització de les empreses, difonent les noves técniques de gestió i organització,
) Potenciar
i
un entorn universitari de nive[l internacional, ünculat a[
ajudant els nous emprenedors
i
emprenedores.
) La Generatitat potenciará amb mesures concretes e[ desenvotupament i
[a creació de nous
continguts a Internet. Assumir e[ compromís de dedicar un 1olo de [a publicitat institucional per
a publicacions electróniques.
MESURES PER AVANGAR CAP
OBERTA
)
A UNA ADMINISTRACIÓ DE LA GENERALITAT
I ACCESSIBLE ON-UNE
gferir tota [a informació púbtica a [a xama. Estabtir un pla director per a [a digitatització de les
dades púbtiques i [a seva difusió a través de [a xaxa. [accés a les dades del sector priblic és un
factor primordial. per a [a millora de [a competitiütat de les empreses de tot Europa.
) Imptantar [a finestreta única
necessária sobre
per a totes les administracions, que integri tota [a informació
tots els serveis per donar-ne una üsió unificada.
�)
Imptantar progressivament lAdministració on-line des de
i
)
Formar els funcionaris i tot e[ personaI de ['administració en [a utilització de les tecnoLogies de
[a informació i de [a comunicació.
) Redissenyar tots els serveis i procediments
ofereixen les tecnologies de [a informació
)
casaz 24 hores a[ servei dels ciutadans
empreses ets 365 dies de ['any.
administratius aprofitant a[ máxim e[ potencial que
i de la comunicació.
Proposar reformar [a legislació sobre ets procediments administratius, sobre [a base d'una
modernització que aprofiti totes les potencialitats que donen les tecnologies de [a informació
i de [a comunicació.
MESURES PER
MIIIORAR ELS SERVEIS PÚBIICS
PER
AtS CIUTADANS
I
LES
EMPRESES
) Pubticar la Carta de Drets dets Ciutadans a [a Xarxa.
) Definir ets requisits mÍnims que han de configurar
e[ Servei Púbtic Básic en matéria
de
telecomunicacions a Catalunya.
) Promoure [a utilització de [a Telemedicina
sanitaris,
i
per miltorar [a capacitat de prevenció dels riscos
impulsar les bones práctiques per a gaudir d'una bona satut.
)
Obrir línies de cooperació per tal de posar en marxa projectes pilots en els diversos ámbits de
serveis públics.
)
Posar en marxa un projecte per potenciar les possibititats democrátiques de [a Societat de [a
Informació, muttipticant les interaccions entre ets responsables polítics i ets ciutadans, i afavorint
[a participació d'aquests a[s debats i les decisions polítiques.
MESURES PER INCORPORAR TECNOLOGIES DE LA INFORMACIó
DE COMUNICACIó A LA POLÍTICA EDUCATIVA I DE FORMACIó
I
AL TLARG DE tA VIDA
) Promoure
la formació continuada de formadors (estimutació, dinamització...), per tal que
aprenguin a ensenyar utilitzant tota [a potencialitat de les TIC. Desenvolupar un pta específic
de formació de mestres. com a components del primer esgtaó de [a cadena educativa.
)
Impulsar [a banda ampta a l'escola. Dotar d'infraestructures modernes e[ conjunt dels equipaments
educatius: cab[e. XDSI, xarxes loca[s, ordinadors moderns a les aules per a tots els estudiants.
etc. Promoure ['ús de les üdeoconferéncies.
)
Crear una xarxa educativa activa, amb continguts i serveis de qualitat, dirigida a alumnes,
mestres, Ampas, Consells Escolars, centres de recursos, hospitals, presons...
)
Desenvolupar continguts educatius multimédia de quatitat, especiatment dirigits a[ món rural i
cot.lectius específics: dones, persones amb discapacitats i també a[ col.tectiu de [a gent gran.
) Desenvolupar continguts
a
educatius multimédia de qualitat i especialment dirigits a l'aprenentatge
de [a llengua angtesa. Invertir en e[ desenvolupament de traductors que permetin publicar a [a
xarxa i entendre [a xarxa.
�)
Dotar d'infraestructures d'informació i comunicació totes les universitats
fent-l.es accessibles a totes les especialitats.
) promoure
[a internacionatització de les universitats catatanes a través de [a
i
centres de recerca,
xaxa: multitingüisme,
més diversitat, col.laboració amb altres centres de recerca internacionats.
I
Donar una nova orientació a les estructures i al.s objectius de [a recerca cap a [a innovació
tecnológica, segons les necessitats estratégiques de feconomia catalana i les empreses.
| 3.4.
I u REcERcA cIENTÍFIcA
I TEDUcAcIó SUPERIoR
Ueducació superior, [a innovació i [a promoció de Les poLítiques de Recerca i Desenvolupament
constitueixen variables estratégiques per a[ creixement económic i [a cohesió social i territorial
de Catalunya. Per tal. de millorar l.a posició relativa, en e[ marc de les regions d'Europa, ca[
incrementar ets recursos púbtics i privats en R+D, que actualment suposen 1'1% del PIB, mentre
que [a mitjana a [a Unió Europea és del. 2,3%. No es pot ajornar més [a identificació de les
necessitats del sistema Ciéncia-TecnoLogia-Empresa [a formutació d'un P[a de Recerca i
Desenvolupament Tecnológic com a eina vátida de coordinació i impul.s de les polÍtiques educatives,
i
tecnológiques
i industrials
amb les polítiques socials.
per aconseguir que [a formació superior a Catalunya tingui un paper socialment retlevant ca[, en
primer [Loc, reformar e[ marc institucionat de Les universitats. Aquesta reforma ha de significar
aprofondir l'autonomia universitária, descentratitzar les competéncies del Consejo de Universida.i federaLitzar e[ sistema d'educació superior recerca. En segon [[oc, cal incrementar e[
i
dls
finanEament de l'ensenyament superior per tal de superar eL diferencial respecte de [a mitjana de
fgCDÉ i amb l'objectiu de [a millora de La qual.itat. Mentre que Catalunya i Espanya dediquen 1'10lo
det pIB a l'Educació Superior, a ['0CDE hi dediquen t'1'6% (púbLica i privada). Per asso[ir aquest
objectiu, e[ sector púbtic ha d'encapEalar aquest esforg financer que haurá d'ésser complementat
.rb unr major impticació del.s sector privat (especiatment en [a formació continuada i [a recerca
apticada). Cal. imputsar una gesüó eficient i responsabte de les universitats, amb racionalitat en
ti gestió de [a despesa i priorització de Les actuacions tant en [administració com en e[ govern de
les universitats.
Un altre objectiu per a[ nou Govern de [a Generalitat será identificar ets centres d'exce['[éncia de
cada universitat. Cal. reordenar [a programació d'ensenyaments eütant duplicitats innecessáries,
i fer una aposta per La quatitat de La universitat púbtica: quatitat de [a docéncia, de [a recerca i
dels serveis. Les universitats han de contribuir a fomentar [a cultura emprenedora i les iniciatives
d'autoocupació. Les universitats han de participar, en [a seva quatitat d'institucions de referéncia
social, en [a promoció del.s valors de La sol.idaritat, [a cooperació, [a multiculturalitat
sostenibititat.
i
[a
Cata[unya ha üscut, en ets darrers anys, una extraordiniria expansió deI estudis universitaris.
i
[a creació d'estudis universitaris a[ diversos territoris del país és,
indubtabl,ement, un element positiu que a tots ens enorgulleix.
[increment de l'oferta
�Peró, lamentablement, aquesta expansió s'ha fet d'una manera desordenada, tant pel que fa a [a
creaciÓ d'universitats públiques. com pe[ reconeixement de centres universitaris privats per
['expansió de centres adscrits. Aquest creixement desordenat ha anat acompanyat, a més, de [a
insuficiéncia i discrecionalitat d'un finanqament que s'ha basat, en gran mesura, en un creixent
endeutament de les institucions universitáries. Aquestes deficiéncies en e[ finanqament comporten l'escassedat de serveis ats estudiants: instruments d'inserció professionat, ajuts indirectes.
desenvo [u pa me nt de residéncies u niversitá ries.
i
ljanálisi de [a política universitária del Govern de Cata[unya posa també de manifest un excés de
dirigisme institucional i una desconfianga crónica respecte de [autonomia universitária. Les
tensions que s'han viscut en e[ món universitari, ets desequilibris financers, [a feblesa dets
instruments de planificació, [a debilitat dels consetts sociats, són expressions d'aquesta probLemática
relació entre les universitats i e[ Govern.
At costat d'aixó, hem trobat a fattar una major capacitat de sÍntonia amb e[s sectors industriats
det país. Les polítiques de recerca i desenvolupament, i [a retació d'aquestes amb les empreses,
són encara mo[t febles, matgrat eI gran potenciaI de les nostres universitats.
Volem que les nostres universitats, i e[ conjunt de [a formació superior de Catalunya, tinguin un
paper clau en e[ desenvotupament de [a nostra societat. La nostra universitat requereix un major
esforg inversor, certament. Peró necessita, sobretot, un govern que confiT en [a seva capacitat de
creació i innovació. Un govern que, alhora, sigui exigent amb ets seus rendiments académics i de
recerca.
Una altra prioritat del Govern será com aprofitar les oportunitats que [a societat del coneixement
i ['avenE de les noves tecno[ogies ptantegen a [a renovació de La docéncia. Cal.drá preparar, des de
les polítiques púbtiques, una universitat menys rígida i més adaptable a les iniciatives
pLuridisciplinars i a l'aveng del coneixement en xarxa. Volem potenciar [a projecció internacional
de les universitats amb potítiques públiques de suport a [a mobilitat d'estudiants i professors, [a
qual cosa ha de constituir un tret característic de [a política universitária catalana.
OBJECTIUS
O Promoure la recerca i [a innovació definint prioritats
i
concentrant els recursos públics. Dedicarem el
2,3olo del PIB catalá a recerca i desenvolupament.
O Reformar e[ marc institucional de les universitats.
O Incrementar e[ finangament per a l'ensenyament
superior.
O Trebatlar per [a qualitat, coheréncia i
complementarietat del sistema universitari.
�MESURES PER PROMOURE LA RECERCA
I
LA INNOVACIó
i
coordinar les potítiques
)
Articular e[ Sistema de Ciéncia, Tecnotogia i Indústria de Catalunya,
de R+D de tots els departaments de [a Generatitat.
)
promoure un debat anual sobre [a situació de [a ciéncia i La tecnologia a[ Parlament de Catalunya,
que contribueixi a una major presa de consciéncia de [a societat catalana de [a necessitat d'un
esforE particular en aquesta matéria.
gbrir un gran debat a [a societat catalana sobre els processos de creació de capacitats regionals
p., , g.*rrr, adaptar i apropiar coneixement científic i tecnolÓgic, com també sobre e[ paper
i
que tenen els processos de regional.ització de Ciéncia i Tecnologia per identificar tendéncies
d'Europa.
desafiaments i millorar ta posició retativa de Catatunya en e[ marc de les regions
)
un programa de promoció i foment de [a innovació en forma de potítiques industrials
tecnotÓgica
i tecnol.ógiquer. Á[h.r, dur a terme mesures per afuvorir [a creació d'empreses de base
a Catatunya.
) Desenvolupar
)
que afavoreixin [a vertebració dets departaments un'iversitaris, e[s cenpúbl'ics
tres d'innovació tecnoLógica, ets organismes púbtics de recerca i attres centres de R+D,
i privats, per tal de configurar una xarxa catatana de ciéncia i tecnotogia'
Crear ajuts
i incentius
específics per a les árees d'Humanitats i Ciéncies Sociats, insuficientment
ateses pel Programa Marc Europeu i pel Ptan Nacional de I+D'
) promoure programes
MESURES PER REFORMAR EL MARC INSTITUCIONAL DE LES UNIVERSITATS
text articulat que definirá un model gtobat i transparent
programació
de finanEament, [a coordinació del sistema, [a reforma dels consells socials, [a
d'aprofundir
universitária i l,a potíüca autonómica de professorat, i e[ dret a l'estudi, amb llobjectiu
) Fer una L[ei d'universitats de Catalunya,
Uautonomia universitária.
MESURES PER INCREMENTAR EL FINANCAMENT PER
A
UENSENYAMENT
SUPERIOR
) Establ.ir un model gl.obal. i
transparent del. finanqament de les universitats públiques que
comportará:
un volum
Adoptar un sistema de finanEament segons parámetres objectius que determini
promoció
comportaments
de
de
suficient per estudiant, segons tipologies, com també uns criteris
grau d'inserció professional
socialment desitjabl.es de ies institucions: rendiment dels estudiants,
grups socials subrepresentats.
dets titul.ats, eficácia del.s pl.ans d'estudi, captació de demanda de
-
pactats
-Estabtir un finanqament comptementari ltigat a objectius específics de cada Universitat,
amb e[ Govern de [a Generalitat a través de contractes-programa.
per contrarestar
- Introdu.ir incentius per a [a mi[.ora del.s criteris interns d'assignaciÓ de recursos
dels
responsable
gestió
eficient
més
dels sistema afavorir una
les tensions corporatives
recursos.
i
i
�-
Fer un major esforg per diversificar les fonts de finangament, comptant amb e[ suport de les
administracions d'altres nive[s i amb e[ producte de la relació de les universitats amb e[ seu
entorn productiu. E[ Govern de [a Generalitat establirá e[ marc de referéncia i desenvotupará aI
máxim els procediments de cofinanEament. Igualment, estabtirá e[ marc en e[ qual s'haurá de
produir [a relació amb els agents económics ats qui [a Universitat proporcioni serveis.
[Administració central i ta Unió Europea han d'incrementar notabtement e[ finangament a [a
recerca de Catalunya. Les administracions locals poden col.laborar en programes d'inversió i en
actuacions per millorar ets serveis de transport i atlotjament per als estudiants.
-
Imputsar [a regutació de [a potítica de beques de [a Generatitat per avangar en [a iguattat
d'oportunitats en l'accés a feducació superior. Concreció d'un Programa de préstecs als estudiants.
Manteniment dets preus púbLics en les proporcions actuals, atesa La utiLitat social de [a formació
superior i [a garantia de ['equitat en ['accés. Diversificació i adaptació de [a tipologia de preus
en funció de les experimentalitats dets ensenyaments.
- Desenvolupar un Programa
de suport a [a internacionalització amb ajuts de [a Generalitat que
duptiquin les beques Erasmus.
MESURES PER TREBAIIAR PER LA QUALITAII COHERENCIA
COM PLEMENTARIETAT DEL SISTEMA UNIVERSITARI
) Fer un major esforq per conferir sotidesa ats instruments
I
de planificació: reordenar [a programació
d'ensenyaments, sobre [a base de l.a demanda a [[arg termini. En retació amb les universitats de
nova creació, estimular [a seva condició d'agents en [a dinamització socioeconómica dels territoris.
)
Trobar estratégies per reduir [a taxa de deserció i disposar de mi[[ors estadístiques
per a ana[itzar les causes del rendiment académic.
)
Miltorar l'ordenació del tercer cicle
interuniversitária en aquest camp.
) Reüsar els mecanismes
i
i indicadors
de [a formació continuada potenciant [a cooperació
d'accés a [a Universitat preüstos a [a LOGSE per garantir [a igualtat
d'accés.
) Desenvolupar un programa de formació de formadors,
amb l'objectiu de mittorar [a docéncia en
e[ marc de l'extensió de les noves tecnotogies.
3.5.
uN PAÍS MÉS PoTENT, AMB MÉs
EMPRESES
I
MÉs
EMPRENEDORS
a unes taxes raonables, les empreses catalanes creen ocupació i es
redueix [a taxa d'atur. Moltes empreses catalanes s'han adaptat amb éxit a [a mundialització
económica i e[ país ha estat capag de guanyar quotes d'expoftació ats mercats exteriors, per
complementar les possibititats del mercat espanyo[, que continua sent e[ primer i gran mercat per
Heconomia catatana creix
�a les empreses cata[anes. Algunes empreses han emprés, també, ['aventura de
[a
internacionalització, sobretot a América Llatina
Estem en un bon moment, peró hi ha una pérdua de centralitat de Catalunya en e[ context
productiu espanyot. Al,s anys setanta, de Les 250 empreses més grans d'Espanya, 1 de cada 3 tenia
seu a Catalunya, i ara només és 1 de cada 5. Seria molt interessant [a localitzaciÓ a Catalunya de
capdavanteres de sectors punta, com l'audioüsual o les aplicacions informátiques.
Hi ha una burocratització administrativa i un intervencionisme basat en criteris d'identitat que
pesa sobre eL teixit productiu i amenaqa Catalunya de perdre posicions. E[ creixement econdmic
dets darrers anys, basat en ['esta[ü dels ciutadans i [a inversió de les empreses, contrasta amb
facció d'un govern de [a Generalitat que cada cop ha gastat i s'ha endeutat més i ha invertit
menys, fins a[ punt de ser un obstacle per a[ progrés econÓmic.
Catalunya es juga en els propers anys [a seva posició en e[ context productiu a nivell europeu i
internacional. Pertornar a tenir centralitat a Espanya i a Europa, cal un nou Govern a [a Generatitat
que ajudi e[ país a a[[iberar les seves energies.
fatracció pel risc, [a capacitat de tenir idees i posar-les en práctica, e[ gust per [a
creació de riquesa i d'ocupació, i convertir Catalunya en un territori d'oportunitats empresarials
Ca[ recuperar
envejables.
La Generalitat no ha d'intervenir tant en [actiütat productiva, sinó alliberar les energies del
teixit productiu cataLá i donar suport a totes les iniciatives productives capdavanteres, en [ámbit
manufácturer o en eL dels seryeis. Ha d'ajudar a crear un entorn més amable i atractiu per a [a
impLantació d'actiütats productives estratégiques i per a La impl.antació internacional dets productes
i
de les empreses amb seu a Catalunya.
Entre els objectius de pol.ítica industriaL del nou Govern de [a Generatitat, hi ha e[ de promoure
noves polítiques de competitivitat que ajudin a rebaixar els costos del teixit productiu i a redefinir
per reduir els
Les prioritats estratégiques de [a inversió en infraestructures a Catalunya. Ca[ actuar
preus dels serveis que consumeixen les empreses. E[s recárrecs eléctrics o e[ mateniment de certs
monopolis, com e[ gas, són un obstacle per millorar [a competitivitat.
i
La formació, [a investigació La innovació han de ser els pitars básics d'un teixit productiu
tecnológicament avanEat generador de valor afegit. 5'ha d'afavorir l'activitat de recerca i
desenvotupament a[ sector empresarial privat i impul.sar [a mil,lora del marc normatiu estatal per
incentivar les empreses que destinen importants recursos financers a les actiütats de recerca i
desenvo[upament.
i
i impulsar [a
les petites i
de
especial
millora de [a normativa estatal sobre [activitat de les empreses, en
mitjanes, en els mercats internacionats, com també ha dtncentivar [a creaciÓ de grups empresarials
competitius amb possi bititats d'i mplantar-se a [exterior.
La Generalitat ha de donar suport a les empreses catalanes en [a seva acció exterior
La Generatitat ha de potenciar les petites i mitjanes empreses i ajudar a mitlorar les condicions
de funcionament de Les PIME. Ha de contribuir a crear noves empreses a consotidar-ne les
i
activitats capdavanteres per [a seva capacitat de generar ocupació
conjunt de feconomia catalana.
i
d'actuar de motor per aI
�i que les dades gLobals sobre [a marxa del comere exterior semb[en, en principi, favorables, si
considerem [a Unió Europea com a mercat interior i tenim en compte [evolució del comerg
mundial a nivell g[oba[, ni e[ votum d'exportacions ni [a batanga comercial de Catatunya amb
paisos aliens a [a UE es poden considerar satisfactoris.
Tot
OBJECTIUS
O Promoure polítigues de competitiütat.
O
Poten ciar et tria n gle territori-em preses-sistema
educatiu.
O
i eficients les relacions del Govern
amb les activitats empresarials.
Fer més lleugeres
O Millorar les condicions per a la creació de noves
empreses.
O Potenciar el sector exportador.
O Consolidar grups industrials amb component
tecnológic.
O Enfortir el món financer catalá i el seu compromís
amb el desenvolupament económic i industrial de
Catalunya.
MESURES PER PROMOURE POLÍTIQUES DE COMPETITIVITAT
) Estimutar [a liberaLització i [a competéncia en els serveis púbLics
(eLectricitat, gas,
tetecomunicacions...).
)
Crear comissions técniques que avatuin els costos que [a persisténcia de monopotis i de posicions
d'abús de poder de mercat causen ats consumidors i a les empreses catatans, amb participació
dets sectors afectats a tes comissions avaluadores.
)
)
Etaborar un P[a d'infraestructures amb un calendari precís.
Fgr que les [[eis catatanes no estableixin costos extraordinaris sobre les empreses catatanes,
perqué aixd dificutta [a seva capacitat de competir en e[ conjunt d'Espanya, en e[ mercat
europeu o en ets mercats estrangers.
MESURES PER POTENCIAR LES INTERRETACIONS
TERRITORI.EM PRESES.SISTEMA EDU CATIU
) Potenciar e[ funcionament del triang[e territori-empreses-sistema educatiu perqué
i recursos tinguin
[a máxima aplicació
els esforqos
i possibilitat d'entrada en e[ teixit productiu, amb l'objectiu
�de donar ocupació
i/o formació
a
tots i els nois i noies que compteten l'ensenyament obtigatori.
técnica i
Auditoria del sistema educaüu a Catalunya, amb atenció especial a [a formació
)
professiona[.
i
empreses
Desenvolupar xarxes entre [a indústria i [a universitat, amb les petites mitjanes
entre
trebatlant en col.laboració amb inversors de capital risc i universitats. )hnres territoriats
La indústria i fensenyament secundari.
)
) Mil.Lor explotació dets resultats
dels Programes Marc de
La
Unió Europea per a [a investigació
i e[
i escollint
desenvotupament tecnotóg'ic, facilitant [a col.laboració investigadors-empreses
objectius económics Preferents.
promoure estímuts fiscats específics i finalistes per a fomentar [a innovació i [a investigació de
)
les empreses.
MESURES pER AGILITAR
L'ACTIVITAT
E
M P RESA
I
FER ptÉS
¡nCtENT LA RELACIÓ DEL GOVERN AMB
RIAL
)
Aturar [a tendéncia a[ malbaratament de recursos púbtics. Reforgar [a inversió
gestió en infraestructures i equipaments productius.
)
Avaluar les conseqüéncies de les propostes legislatives i normatives sobre e[
especialment pel. que respecta a[ seu impacte sobre les PIME'
) Simptificar fadministració per reduir les cárregues
i
miltorar [a
teixit productiu,
burocrátiques per a [a creació de noves
empreses.
MESURES PER MILLORAR LES CONDICIONS PER
A LA CREACIÓ DE NOVES
EMPRESES
)
per facititar
creació d'una xarxa catalana de suport a [a gestió de les petites empreses'
Uassessorament extern i l.a miLlora conünuada de [a qualitat'
les empreses d'economia social i d'inserció en e[ mercat
púbtics.
catatá de licitacions púbtiques, amb [a reserva d'un percentatge mínim dels contractes
) Fomentar La participació
)
de Les PIME
i
en
Canüar en profunditat l'orientació i l,a gesüó de flnstitut Catatá de Finances, concentrant
en [eina
les petites i mitjanes empreses [a concessió de crédits i de garanties, i convertint-to
que permeti a[ Govern e[ coneixement i llmputs de potítiques financeres a Catatunya.
d'implantació a Les PIME dels avenEos tecnolÓgics, particutarment els
telemáücs i els retacionats amb e[ comerE etectrónic.
) Mil,l,ora de les condicions
MESURES PER POTENCIAR EL SECÍOR EXPORTADOR
objectiva de mercats prioritaris amb xifres d'exportació inferiors a les potencials,
a les árees del sud-est d'Asia, América Ltatina, Magrib i Europa de [est.
) Fer una selecció
�)
Amptiar els serueis de[ Consorci de Promoció Comercial de Catalunya en e[ conjunt d'empreses
expoftadores efectives o potencia[s, sense detriment dels sectors o tipus d'empresa .
) Miltorar i, en alguns aspectes, unificar
[a coordinació amb attres xaxes comerciats de [a prdpia
Generatitat, com [a promoció tuÉstica.
)
Incrementar [a cooperació amb les xaxes exteriors de festructura de l'Estat o d'altres autonomies.
)
Intensificar [a cooperació amb les cambres de comerg
i
organitzacions empresarials, per crear
missions comerciats més efectives.
) Dur a terme una coordinació interdepartamental dels serveis d'assessorament i d'informació de
base a les empreses amb vocació exportadora.
MESURES PER CONSOLIDAR GRUPS INDUSTRIALS AMB COMPONENT
TECNOToGIC
)
Impulsar l'establiment a Catatunya de les seus d'empreses d'activitats de tecnologia punta com
[audiovisuat, [a [ogística, [a biotecnotogia, les indústries mediambienta[s. [a [ingüística
computacional, ets nous materiats i [a indústria del coneixement.
)
Crear un entorn amigable que augmenti [a localització de seus d'empreses punteres amb capacitat
de creixement
) Promoure
)
i
de creació d'ocupació.
actituds obertes
i
emprenedores perqué Catalunya sigui un territori d'oportunitats.
Impulsar faugment de [a internacionalització dels grups industriats amb seu a Catatunya amb
programes específics.
MESURES PER ENFORTIR EL I.IÓ¡¡ NNNNCER CATALA
I EL SEU COMPROMÍS NMg EL DESENVOLUPAMENT
I INDUSTRIAL DE CATALUNYA
) Recuperar i reütalitzar
e[ paper de Barcelona
i
ECONÓMIC
de Catatunya com a places financeres, especiatment
en e[ mercat de futurs.
) Implicar, de manera més eficaq, e[ món financer catatá en ets grans
industria[s i d'infraestructures.
)
Manteniment de [actual naturalesa jurídica de les caixes d'estatvi
e[ sector financer de Catalunya.
i
projectes económics,
del seu paper essencial en
) Iniciatives legislatives per enfortir e[ paper
sociaI de les caixes d'esta[ü en ['economia i perqué
en els seus órgans de govern hi tinguin un pes decisiu representants de les corporacions loca[s,
segons [a implantació territoriaI de les entitats d'estalvi.
)
Potenciar les entitats financeres de tipus cooperatiu amb actuacions associades amb les altres
entitats financeres, públiques o privades, per taI d'aconseguir satisfer les necessitats d'aquests
sectors específics.
�UNA APOSTA DECIDIDA PER TOCUPACIÓ
E[ nostre propósit és aconseguir que Catalunya
tingui una taxa d'actiütat similar a [a mitjana
de
només són 56 de
l.a Unió Europea, és a dir, que trebal.l.in 60 de cada 100 persones. Actualment,
que efectivament ho
cada 100 ets catalans i catalanes en edat de treballar -de 16 a 65 anysa 75 (Dinamarca),
proporciÓ
arriba
[a
fan o cerquen feina, mentre que en els paisos més avanqats
de les
Oe (Austria) 6 650lo (Hotanda). Catalunya ha de fer també un esforg en [a incorporació
enfront de
donLs en e[ món det irebal.l. i iempresa. ja que avui només treballen 43 de cada 100,
[a mitjana europea suPerior a 50.
per tenir una
S,ha avangat en [a reducció de [atur, peró hi ha mottes persones amb dificultats
que és e[ 700/o
feina o qul [u tenen de manera inestable. Hi ha un 30% de contractes temporals,
precáries.
més
cop
entre ets menors de 25 anys, i les condicions laborats són cada
amb
La Generatitat ha de desenvolupar programes específics i innovadors adregats ats sectors
tecnologies
noves
a
les
i
l'accés
formació
a [abast de tothom ets recursos de
més d.ificuttats
-posant
de [a jnformació- i potenciar les noves ocupacions dels sectors d'actiütat emergents. Hi ha
d'haver més eficác.ia i més transparéncia en [a gestió dels recursos, més innovació i més resultats,
amb uns serveis d'ocupació menys burocrátics, més descentralitzats i més actius.
positiva
Govern catalá ha de confiar més en [a negociació cot.tectiva i adoptar una actitud més
en [a creació d'unes relacions Laborats modernes desenvolupades. No s'ha sabut aprofitar [a
de
transferéncia de les pol.ítiques actives de l.'INEM per donar un imputs a [a recerca de nous [[ocs
potenciaI
proximitat,
ni
e[
trebal.l.. No hi ha hagut ni nous projectes, ni s'ha aprofitat eIva[or de [a
E[
i
de col.laboració amb els municipis.
i
La Generatitat trebatlará per l'ocupació i Les empreses, integrant ocupació, formació, empresa
que
l'accés
innovació. La revolució de les tecnotogies de [a informació i Les tetecomunicacions fa
de les
en
contra
o
favor
que
a
discrimina
factor
[a incorporació de [a tetemáüca sigui un
a les
faccés
de
universalització
persones i d. t.r empreses en e[ món del.trebal.l.i dels mercats. La
També
cal
noves tecnoLogies ha de ser un dets objectius troncals de [a nova pol.ítica d'ocupació.
promoure noves ocupacions, nous perfil.s professionats, noves maneres de trebaltar i nous esti[s
i
en e[ treball
i
en [emPresa.
[a
S'ha de potenciar [a cooperació entre e[ sector púbtic i e[ privat, sobre [a base del consens,
gestió
de
les
[a
en
proximitat
ajuntaments
del.s
participació dels agents sociats i e[ vator de
pol,ítiques actives d;ocupació i en les estratégies de desenvolupament econÓmic.
S'ha de promoure llesperit emprenedor
com col'tectiva
i estils d'actiütat
i fautoocupació, tant indiüdual (autdnoms)
societats andnimes laborats), amb especial. atenció a[s nous espais
(cooperatives i
económica, faciLitant [accés a les tecnologies de [a informació.
socials
La reducció de [a jornada de treba[[, com a conseqüéncia de [a negociació entre els agents
i
económics
i
de
Les
millores tecnotdgiques que s'han d'introduir en e[ procés productiu, és un
�dels instruments per a [a generació de nous [[ocs de treba[[. També convé introduir mesures que
facilitin [a concitiació entre e[ temps laboraI i [a üda familiar.
S'ha de donar suport aI sector de ['economia sociaI i eI cooperativisme, difonent ets seus vators i
impulsant iniciatives legistatives per treure ets obstacles a[ seu desenvolupament.
La quatitat de focupació és un objectiu fonamental, és a dir, l'estabititat en [a contractació i
l'eradicació del treball precari, segons e[ principi de causalitat en [a contractació. [estabiLitat és
i
un factor de competitivitat que afecta [a qualitat del treball La del. producte elaborat. Ets
contractes temporals requereixen una consideració específica sobre aquest principi. La prevenció,
[a seguretat i [a salut són els altres elements de [a quatitat de l'ocupació.
E[s agents socials han de ser protagonistes de les relacions laborals, ja que [a maduresa i solidesa
de [a negociació col.tectiva i det diáLeg social és un element clau que facilita e[ desenvotupament
de l'economia. E[ Govern de [a Generatitat ha de facilitar aquest marc d'estabilitat,
intervencionisme
i
sense
sense defugir les seves obligacions en e[ terreny social o económic.
Un dels pilars de [a nova potítica per a l'ocupació ha de ser [a millora de la capacitat d'ocupar-se
de les persones sense feina. Les polítiques d'ocupació deL nou Govern vetllaran per [a cohesió
sociaI i per ['atenció als sectors que es troben amb més dificuttats per trobar feina.
E[ Servei Catatá d'Ocupació ha de mittorar les possibiLitats d'ocupar-se de les persones que s'han
quedat sense feina i, athora, les de les empreses per trobar e[ personal que necessiten. Un nou
servei púb[ic d'ocupació mott professionatitzat, amb ets recursos humans i técnics necessaris,
sotmés a programes institucionals d'avaluació per taI d'assegurar e[ rendiment de les seves
actuacions i amb [a participació dets agents socials i de ['administració loca[.
Hem de promoure e[ <<Compromís individual per a [accés a[ trebalb amb les persones aturades. Un
compromís formal. concret i avatuable amb cada persona que es trobi a llatur, orientat a miltorar
[a seva formació i [a seva capacitat per accedir a un nou trebatl. Hem de garantir a [a societat que
cap opció de treball es perdi per manca de formació ocupacional.
OBJECTIUS
O Promoure I'esperit emprenedor
i
l'autoocupació.
O Transformar les noves necessitats de la societat en
ocupació, a partir det territori.
O Reduir i reordenar la jornada de treba[[.
O Difondre l'economia social.
O Millorar la qualitat de l'ocupació.
O Millorar la prevenció de riscos laborals.
O Millorar la capacitat d'ocupar-se de ]es persones
sense feina.
�MESURES PER PROMOURE TESPERIT EMPRENEDOR
)
Fomentar els serve'is per a [a creació
i
I
L'AUTOOCUPACIó
modernització d'empreses
i
amptiar els programes de
<<üvers d'empreses>.
) Desenvolupar modets específics de finanqament per a les microempreses.
) potenciar les comunitats ürtuaLs d'empreses i les xarxes empresariats, per promoure
de PIME més interretacionat
i
un teixit
obert a[ mÓn.
)
Crear una xarxa d'emprenedors en activitats emergents en entorns rurals (tecnologies
agroatimentáries, productes amb garantia d'origen, quatitat o conreu bioldgic, energies renovabtes, turisme rural, etc.).
)
Desenvotupar societats de capital risc
d'aquestes noves emPreses.
)
possibititar l'accés dels trebal,l.adors i empresaris adherits aL régim social d'autÓnoms a les
bonificacions de [a Seguretat Social per a [a creació d'ocupació i per a [a maternitat.
proposar mesures per resoldre e[ seu accés a les prestacions d'atur, regular i facititar e[ trebal[
a temps parciat i ta jubiLació anticipada.
)
i capital [[avor, especialment
dissenyades per a[ foment
MESURES PER TRANSFORMAR LES NOVES NECESSITATS DE LA SOCIETAT EN
OCUPACIó A PARIIR DEL TERRITORI
) Reforgar e[ paper económic dels ajuntaments per transformar
de
La
societat (serveis a les persones
i
en ocupació les noves necessitats
les empreses).
) preséncia de les administracions locals i els agents
socials en [a direcció
i
gestió del Servei
Catalá d'Ocupació.
locals almenys en e[ 250lo de [a formació ocupacionaI
75olo de [a resta de polítiques actives d'ocupació.
) partic1pació de Les adm'inistracions
)
i
en e[
potenciar el.s districtes industrials urbans de nova generació, que incorporin actiütats d'a[t
contingut tecnolÓgic o coneixement.
) Fomentar e[ desenvolupament
aj
u
dels <pactes territorials per a focupació> a través det triangte
nta ments-em preses-formaci ó.
MESURES PER REDUIR
I
REORDENAR LA JORNADA DE TREBALL
[a reducció de [a jornada a 35 hores setmanals, a partir de [a negociació entre les
organitzacions empresarials i sindicals, les mesures de foment adoptades des de fadministració
in marc Legisl.atiu que l'incentivi. Promoure l'eliminació progressiva de les hores extres
retribuTdes, afavorint [a implantació del<compte d'hores>i [a seva permuta perjornades completes de descans.
) promoure
i
)
0rganitzar e[ temps de trebaLl. i els serveis pensant en les necessitats de les persones, amb
jornada
malor diversitat de jornades de trebatt, facititant e[ dret a excedéncies i reducció de
amb restitució obtigatória de l'estatus anterior.
�MESURES PER DIFONDRE UECONOMIA SOCIAL
) Reformar [a Llei de cooperatives
de Catalunya, d'acord amb les entitats representatives, per
adaptar-la a[ nou entorn económic, mo[t més competitiu.
) Potenciar
[a participació de l'economia social en programes públics d'atenció als drets de les
persones.
)
Facititar l'accés d'aquest sector als serveis de suport
i a les línies
de finanEament destinats a les
empreses.
)
Mi[lorar e[ coneixement, imatge i reconeixement de l'economia social (cooperatives, SAL,
mutualisme, empreses d'inserció. entitats sense afany de lucre, 0NG...) i reforgar-ne les estructures
de representació.
MESURES PER MILLORAR LA QUALITAT DE TOCUPACIO
) Restablir
)
[ús racional de [a contractació temporal i les empreses de treball temporal.
Assegurar e[ comptiment de [a legistació, amb accions d'informació, orientació
i
control.
) Reforgar les accions d'informació, orientació i ügitáncia, increment
prevenció de[s riscos laborats
)
i
dels recursos destinats a [a
major exigéncia a les mútues d'accidents de trebat[.
Promoure l'adopció d'acords sectorials en [a negociació co[.tectiva, que
les mesures de seguretat i de prevenció.
facilitin ['increment
de
) Promoure una <<Entesa per a [a Participació> entre les organitzacions empresarials i sindicals
per a[ desenvolupament d'un marc catalá de retacions laborals, més adequat a [a nostra realitat
laboral i productiva.
)
Articular ets convenis negociats a Catalunya amb [a realitat del mercat económic més ampti en
et qual es troben immersos.
) Potenciar [a concitiació, [a mediació i l'arbitratge en [a resolució dels conflictes laborats.
) Promoure instruments de carácter mixt, amb preséncia d'especialistes laborats, que eütin
l'excessiva judicialització de les relacions laborals.
) EspeciatiEar
[a Inspecció de Treba[ per sectors d'activitat
i
potenciar [a seva frcultat mediadora.
MESURES PER MILIORAR LA CAPACITAT D'OCUPAR-SE
DE LES PERSONES SENSE FEINA
)
Impulsar programes específics per actuar contra l'atur entre les persones joves i les dones, de
manera que cap jove estigui sense actiütat, trebatlant, formant-se i/o participant en activitats
d'interés co[.lectiu.
)
Garantir una participació paritária de les dones a les polítiques actives d'ocupació
i
formació
professionat.
)
Incentius per a [a contractació estable i de llarga durada d'aturats majors de 45 anys, i per a [a
seva inctusió en programes d'ocupació i formació, com ara [es escoles tatler i les cases d'oficis.
3
�) En un máxim de 12 mesos, les persones aduttes
aturades rebran una oferta de treball o una
oferta formativa.
)
Crear les condicions per a [a igualtat d'oportunitats davant del treba[t.
)
Proposar una L[ei d'Empreses d'Inserció
les convocatóries púbtiques.
)
Promoure xarxes d'empreses solidáries contra ['exc[usió, per contribuir a [a integració laboral de
co[.lectius amb grans dificu[tats d'incorporació aI mercat de treba[[.
i
) Crear un nou Servei Catalá d'Ocupació.
) Promoure festabliment del <Compromís
establir ctáusules socials per a [a inserció [aboral en
indiüdual per a l'accés a[ trebatb amb les persones
aturades: un compromís formal, concret avaluable amb cada persona en atur, orientat a
millorar [a seva formació i [a seva capacitat per accedir a un nou trebatl.
)
i
Vetttar perqué [a planificació de La formació ocupacional es faci amb [a participació del món
[abora[, de ['economia sociaI i de les administracions loca[s.
) Establir certificats de professionalitat que integrin
de [a formació professional: reglada, ocupacional
)
Mitlorar
i
ets itineraris formatius en els tres subsistemes
i
contínua.
estendre les ofertes de cicles formatius de grau mitjá
i
de grau superior.
3.7.
UNA ECoNoMIA oBERTA, UN CoMERC ACTIU, UNS
CONSU MIDORS CONSCIENTS
c0MERC
E[ comerq té a Catalunya una importáncia cabdal, pel seu votum econdmic en ascens, per llmportant
ocupació que genera per ser una actiütat que incideix d'una manera importantíssima en
l'ordenament urbanístic i en les formes de retació social.
i
viünt un procés profund i complex de reestructuració,
agreujats per disfuncions creades per [a política errática i ctientelar del
Peró també és un sector econdmic que está
que comporta prob[emes
Govern de [a Generalitat.
El,s hábits de compra, per moltes raons
les quals [a incorporació de [a dona aI treball no
-entre
és [a menor-, varien substancialment i formen part, des de [a demanda, d'aquest procés de
transformació de [estructura comerciat.
Les economies d'escala i les derivades del procés [ogístic han introduit factors de competéncia
dins del sector, que poden suposar [exclusió dels comerqos que no es modernitzin per abaixar ets
seus costos, mentre e[ procés d'imptantació de noves superficies posa en peritt eL comerE de
proximitat, athora que amenaea amb [a creació d'otigopolis. que anirien en detriment dels
consumidors.
�E[ nou Govern de [a Generalitat ha d'emprendre una profunda política de remodelació del. sector
del comerg interior amb l'objectiu de modernitzar-lo i d'ordenar l'actiütat comercial amb una
major impticació dets respectius ajuntaments.
OBJECTIUS
O Modernitzar el comerg catalá.
O
Fer del comerg urbe una
foment
i
prioritat amb polítiques de
modernització.
O Retornar als ajuntaments et protagonisme
I'ordenació de I'actiütat comercial.
en
MESURES
) Remodelar en profunditat les polítiques retacionades amb e[ sector.
) Facilitar ['adaptació dets petits comergos aI nou entorn competitiu.
) Dotar els ajuntaments de competéncies i mitjans per afavorir processos locals de reestructuració
del comerg, amb convenis amb [a Generatitat
) Plans de dinamització
i
les cambres de comerE.
comercia[, per a [a formació
elaborar projectes viabtes de reconversió.
i
reciclatge de comerciants
i
per ajudar
a
) Remodelar ets espais urbans comercials amb serveis púbtics adients per a [a seva potenciació.
) Formes de planejament més flexibles i més idónies per a l'urbanisme comercial de les zones de
nou creixement.
) Modernitzar els mercats municipals; adaptar-tos a les noves demandes de [a competitivitat.
) Divulgar i regular, quan calgui, [a incidéncia de les noves tecnologies i [es noves formes de
venda, com e[ comerc etectrónic, venda a distáncia, venda automática i venda indirecta.
CONSUM
Ets drets i garanties dels usuaris i consumidors, entre ets quals s'hi compten ets petits accionistes/
inversors i els contribuents/usuaris de serveis púbtics, són part essenciaI dels drets de ciutadania.
[existéncia de competéncia és una condició necessária per tal que hi hagi mercat, peró no
suficient. ELs drets i garanties dets usuaris i consumidors requereixen, a més, mercats transparents,
e[ més transparents possible.
E[ nou Govern de [a Generatitat ha de crear les condicions efectives perqué els consumidors
puguin exercir els seus drets, amb informació i procediments de reclamació més ágils. La qualitat
dels productes i l'acomptiment efectiu de les especificacions normatives i dets compromisos del
fabricant seran promoguts i protegits.
�OBJECTIUS
o
Miltorar les actuacions d'informació del consumidor
la xarxa dels serveis públics de defensa dels
consumidors i usuaris.
o simplificar i agilitar els procediments
i
de reclamació.
O Promoure polítiques de qualitat i atenció al
consumidor en els sectors industrial i de serveis.
O Dotar de transparéncia els mercats.
MESURES
)
inclosos ets
Defensar [a competéncia real i efectiva en sectors on és escassa o inexistent,
subministnments en xarxa (gas, etectricitat, aigua, informació en xaxa)'
)
i similars.
Clarificar alguns mercats especÍfics, com e[ mercat dels serveis financers, assegurances
) Atribuir transparéncia a les certificacions de qualitat'
) Garanür que les certificacions reuneixin els requeriments, els estándards
de garantia
suficients.
ent i/o compensació ¿.
9to.
i ta fiab'ititat
no-.ot*tpffi
)
per a [a
Impulsar fadhesió de les empreses, tant púbtiques com privades, a[ sistema arbitral
reclamacions
[es
de
resolució dels conflictes relacionats amb e[ consum, a fi d'evitar [a cárrega
judiciats.
)
)
pressupostáries
Implantació det sistema arbitral de consum ats municipis, amb les dotacions
i Usuaris
corresponents. Potenciar l'activitat mediadora de les Associacions de Consumidors
davant les emPreses.
serueis
Incorporació a[ sistema arbitral de les entitats i empreses públiques, que han de crear
)
Convertir
de Serveis" amb
de consulta, rectamació i atenció ats consumidors i usuaris, i pubticar "Cartes
compromisos i garanties concretes de servei i atenció ats ciutadans.
flnstitut
administracions autonómica
emPresarials
)
i
en un espai de diáLeg i corresponsabiLització entre les
[oca[, les associacions de consumidors i ets representants
CataLá de Consum
i
sindicals.
que [i assigna
Garanür que flnstitut Catal,á de Consum desenvolupi autónomament les tasques
en ta producció i
ta tegistaiió. Assegurar [a participació equitativa de tots els agents impticats
e[ consum de béns i serveis.
) promoure [educació dels ciutadans en e[ coneixement
dels seus drets
i
deures en matéria de
consr¡m, com també en [a miltora dels seus hábits'
)
Impulsar programes d'educació
formaci ó Professionat.
i
formació, tant a l'ensenyament primari com secundari
j
a [a
�) Formació especialitzada, i fins i tot universitária, de técnics de consum.
) Potenciar e[ moüment social de defensa dets drets dels consumidors i usuaris.
) Fomentar [a seva autoorganització i incrementar les consignacions pressupostáries
i
el.s
beneficis
fiscals estabterts per a les organitzacions de consumidors. Garantir que aquestes associacions
tinguin accés ats mitjans de comunicació de titularitat púbtica.
) Fomentar [a lliure competéncia
del mercat, exigint sempre e[ ple respecte ats drets dels
consumidors. Combatre l'aparició de monopolis gremialistes o que imptiquin una manca de
tl.ibertat per a ['e[ecció seriosa i ltiure dets consumidors.
) Regutar [a pubticitat adreEada als consumidors,
especialment en relació amb els grups socials
més necessitats de protecció, com són els menors.
)
Eradicar [a utitització enganyosa de [a imatge dels menors
i
protegir els seus drets de manera
primordia[.
| 3.8.
l.
I AMBICIO DE FUTUR PER A LA CULTURA CATALANA
Farem de [a cuttura un dels principats acüus de [a Catalunya del futur. Crearem un marc favorable
perqué [a cultura catatana tingui les máximes oportunitats. La política de pacte i de cooperació
entre les altres institucions i amb [a societat civil será permanent i definirá e[ nostre estil en
matéria cultura[.
i
Farem una potítica que es fonamenti en [a gent emprenedora de [a societat catalana que ti
faciliti ajuts. Donarem suport a [a immensa feina cuttural que realitzen els ajuntaments d'arreu de
Catalunya
i
que tant han contribui't a prefigurar e[ magnífic escenari de noves oportunitats.
Assumirem e[ compromís més radical per mantenir e[ més üva i dinámica possible una cuttura
prÓpia. Per a Catalunya, [a cuttura ha estat, des de sempre, un dets trets identitaris més destacats.
La cuttura própia ha estat e[ denominador comú de [acció púbtica i cíüca en [a construcció de [a
Catalunya actuat.
Farem una política ambiciosa destinada a crear les millors oportunitats possibl.es per a una
cultura de gran prestigi i história, perd minoritária, en e[ context d'un estat pluricultural i un
context universal on només alguns paisos hegemdnics tenen capacitat d'imposar pautes culturals
gtobats.
Les nostres opcions de govern estaran destinades, doncs, a afermar [espai cuttural catalá. Ho
farem des de [a votuntat de tenir una cultura forta, oberta a llntercanü, especialment respectuosa
amb les cuttures veTnes i també les llunyanes.
Desenvoluparem amb plena conücció e[ federatisme cutturaI que ha de permetre a [a cultura
catalana desplegar-se en un marc d'entesa amb les altres cultures d'Espanya, i de predisposició i
compticitat per part del Govern i les institucions de ['Estat.
�futur. Posarem en
primer pta una concepció integradora i oberta de [a cultura, a partir de [a lliure identificació
p.rron.t i no de [a submissió a qualsevol identitat preestablerta. Més entlá del respecte als drets
cíücs i sociats de tots ets catalans. contribuirem a[ desenvotupament dets seus drets culturats,
d'entre el.s qual,s hi ha el. dret a una identitat que no negui [a diferéncia. Formará part de la
cuttura catalana tota [a cuttura que es crea i es produeix a Catalunya'
Farem de [a cuttura una dels eixos estratégics prioritaris de [a Catalunya del
üsta Lingüístic, promourem una pol,ítica Lingüística fonamentada en e[ máxim
consens sociat. Vincularem a [a causa del, catal.á els diversos agents socials i econÓmics, mitjanqant
et diáteg i [a concertació d'esforEos i evitant les actuacions normativistes i unitaterats. Promourem
un. p.ñ.p.ió positiva de [a LLengua per a tots ets ciutadans, que és una condició necessária per
Des d'un punt de
a [eixamplament del seu ús social.
promourem e[ compromís a favor del. cataLá i de La cuttura expressada en catalá de tots e[ poders
democrátics que ens inclouen i envolten. Enfront de les inércies globals de carácter uniformador,
[a defensa i preservació de ta pLuratitat tingüísüca és un imperatiu democritic etemental. Considerem
patrimoni
el. castellá com una expressió de [a riquesa cuttural de Catatunya i, per tant, com un
comú també dels catalans.
Impulsarem una potítica comuna d'área [ingüística cata[ana, bé sigui mitjanqant [a concertació
muttiLateral. entre les comunitats autónomes, o bé obtenint [a responsabilització del Govern
espanyol i assumint aquest un paper motor a[ respecte. En aquest marc de concertació estatal,
cai obtenir també [estab[iment d'una plataforma de promocÍó internacionaL de [a ltengua catalana i de [a cultura que s'expressa a través d'e[[a.
Desplegarem a[ máxim La dimensió més socia[ de [a cuttura, e[ carácter consütuent del fet cutturiquesa,
ral. en rel,ació amb les maneres de üure i de fer de [a nostra comunitat, en relació amb [a
e[ dinamisme i [a diversitat dets ciutadans, en relació amb [aprofundiment de [a cultura democrática,
amb [a creació d'un millor model de coexisténcia entre ets catalans
pob[es, races
i
i
les diferents cultures,
esferes religioses deI p[aneta.
Així, doncs, promourem una cultura creativa, dinámica, democriüca, participaüva, socialment útil i
de progrés, i et més ünculada possible a [a recerca de fórmules innovadores que donin solució ats
grans reptes socials que e[ conjunt de societats del planeta haurá d'afrontar e[ segle XXI.
promourem una cultura que contribueixi a [a construcció d'una societat cÍüca, basada en e[
compromís de tots, en [a corresponsabititat entre [a iniciativa púbtica i e[ món privat, en [esperit
de sotidaritat i de donar oportunitats a cadascú.
Afavorirem e[ sentit transversal de [a cultura, impulsant a[ máxim Les seves relacions amb l'educació,
furbanisme, [ecologia i el.s mitjans de comunicació públ.ics, especialment [a teteüsió.
Donarem e[ máxim suport ats creadors'i els emprenedors culturaLs del país. No només en retació
les arts escéniques, plástiques, audioüsuals, musicals i e[
amb els ámbits més habituals
-com
patrimoni- sinó també respecte a tots aquelts creadors, col.lectius i organitzacions que produeixen
cultura en un sentit ampli: departaments de recerca desenvolupament de les universitats'
urbanistes, arquitectes, dissenyadors, escotes i mestres, creadors, productors de béns i serveis
i
culturals, e[ sector turístic, ets ecdlegs...
�A més de promoure una cultura receptora i oberta a ['exterior, imputsarem una cultura capag de
produir béns culturats. En un escenari mundial gtobalitzat, e[ repte de Catalunya és esdevenir, no
només un centre receptor de béns cutturals produits fora. sinó athora un centre emissor de béns
i continguts culturals.
Aprofundirem aI máxim e[ taranná culturaI de Catalunya fonamentat en [a seva creatiütat, en e[
teixit associaüu, en [a iniciativa dets seus promotors i empresaris cutturats, en les dinámiques
amateur esteses pertot arreu, en magnífics professionats.
En Uera del coneixement, de [a producció de
continguts culturats, posarem tots ets mitjans perqué
Catatunya esdeüngui una veritabte factoria de continguts cutturats i, si és possibte, una de les
més importants factories de producció de continguts d'Europa, amb projecció mediterránia i
[[atinoamericana.
Des d'aquesta premissa, atorgarem una especial atenció als creadors
i
ats emprenedors culturals.
Promourem totes aquetles actiütats fonamentades en e[ tatent, [a capacitat d'innovar, La utilització
de [a intel.ligéncia i [a imaginació, com també [a idea gue promoure i facilitar [a creatiütat és
una responsabititat de tota [a societat catalana.
Tindrem cura de les miltors iniciatives destinades a enfortir [es empreses de [a cuttura i e[s
emprenedors culturals, especialment en [ámbit editorial, audioüsual (rádio i televisió, cinema i
vídeo), musicat-discográfic i teatral. Considerarem a les empreses de [a cultura com una pega ctau
en e[ sisterna cultural d'un país.
Donarem suport a [es mesures que permetin l'enfortiment de les empreses culturats de Catalunya
com a base per crear noves oportunitats per ats creadors del país.
Desenvoluparem els diversos sectors artístics i de [a cultura, a través de plans sectorials que
tindran molt en compte [es singularitats específiques que cadascun d'e[[s ha anat generant.
Promourem ets incentius necessaris perqué [a producció cultural catalana pugui establir una
relació adequada entre e[ mercat cuttural de Catalunya i els mercats internacionals, mott
especiatment en t?mbit de [a creació emergent.
Prioritzarem com a objectiu estratégic de primer ordre [a recuperació d'un sector audiovisual foft.
Esperonarem amb constáncia una producció cinematográfica audaE, basada en [existéncia d'una
producció independent forta. Conjugarem [a iniciativa del Departament de Cultura i e[ dTndústria,
[a de [a televisió públ.ica cata[ana i [a dets productors independents, tot considerant les fórmutes
de suport económic per part del sistema financer catalá.
Cooperarem amb e[ sector editorial per mitlorar [a seva competitivitat internacional. Donarem e[
máxim suport a [a consotidació definitiva de ['ámbit escénic catalá, en les seves diverses vessants
teatrats i musicals. I aixó no será incompatible amb fer atenció a les problemátiques específiques
dels sectors més febles com [a dansa o e[ circ.
i
Atorgarem a [a gran riquesa diversitat del patrimoni cultural de Catalunya
-arquitectdnic,
arqueológic, etnoldgic, museo[ógic i arxivístic- un ltoc central en [a nostra estratégia cultura[,
�establirem les mesures i eines necessiries per desenvolupar e[ seu potencial [údic, educatiu,
social, científic i económic.
i
Liderarem, en cooperació amb les attres administracions, e[ procés de creació i desenvolupament
de tots els grans equipaments de carácter nacionat. Ens ocuparem mott especiatment del seu
paper com a motors del sistema d'equipaments i serveis que cada sector cultural ha de disposar
per tot e[ territori.
Així mateix, proposarem que els centres nacionals tinguin, en els seus patronats, ben representada [a societat ciül i académica.
Ens comprometem a posar en mama e[ sistema nacional d'arxius
centrades entorn de tArxiu Nacionat de Catatunya
i
i de museus,
amb xanxes territorials
dels diferents museus nacionals.
promourem que les bibtioteques púbtiques siguin una peqa clau en [a democratització de [a
societat del coneixement, oferint programes de formació i d'ús de [a informació.
i de les noves tecnologies com una
polítiques públiques que
fomentant
catalana,
per
[a
societat
a[ conjunt de
assignatura básica
producció
técnica i tecnolÓgica.
científica,
estimuLin e[ sector púbtic i el. privat en e[ camp de [a
Farem un esforg primordial. en l'impuls de [a cultura cientÍfica
Desenvoluparem les mesures necessáries per incorporar Catalunya a [era digitat. Impulsarem
inversions en infraestructura digital, en un pla de formació i socialització de les noves tecnologies
de [a informació i en [a incorporació de [a dimensió digital' en e[ conjunt d'equipaments i serveis
púbtics.
Prioritzarem [a generació de densitat cultural en e[ territori. A llnterior de [a nostra societat, [a
distribució deLs béns cutturals és, almenys, tant assimétrica desigual com [a dels recursos
materiats. Promourem a Catalunya un model territorial global. i equitibrat, assentat en una Barcelona capital i harmónica amb una gran xarxa de ciutats, üles i pobles que articutaran diverses
centralitats culturats repartides peL conjunt del. territori. Definirem [a xarxa básica de serveis
culturals. Es conceftará [a seva prestació entre diferents nivells institucionats, de manera que
tots ets ciutadans coneguin a quins seryeis culturals tenen dret, com accedir-hi i on estan localitzats.
i
i
Fomentarem et diál.eg entre cuttura i educació. Promourem una cultura més educadora una
educació més cultural. Vettlarem perqué les institucions educaüves, des de [escola a [a universitat,
estableixin l'educació de les arts i les ciéncies com a eixos transversals, a fi de generar processos
més quatificats d'inserció en [a societat del cone'ixement.
Vetltarem perqué els mitjans de comunicació púbtics es comprometin de forma decidida amb les
polítiques educatives i cutturals del país.
Actualitzarem e[ paper de ['administració culturaI més com a lideradora, catalitzadora i
redistribuidora d'acord amb els interessos col.tectius del territori, que no pas com a subministrador
principal dels únics serveis culturals directes.
Reestructurarem e[ catáLeg de serveis i actuacions de [a Conselleria i actualitzarem les polítiques
de suport, combinant les subvencions amb els contractes-programa i ets capitals-risc, més pertinents
a [hora de consolidar e[ teixit productiu cultural de Catalunya.
�Promourem una reordenació de les competencies cutturals
i
una redefinició dels nivetts
i
ámbits
territoriats, a nivell locat, comarcal i regionat. Suprimirem ets serveis territorials superflus,
substituint-los per [a concertació amb els serveis regiona[s o metropolitans dependents de
[Administració
Loca[.
Establirem una relació nova amb e[ Govern de l'Estat en matéria cuttural. Es promourá [a
corresponsabititat del Govern central pel que fa a l'execució de plans d'infraestructures, a[ suport
i [a promoció de les indristries culturats, a [a defensa de [a pluralitat tingüística, a [a cooperació
entre les comunitats i a [a promoció dels productes culturals catalans a nivell internacional.
Ens comprometen en [a recerca de noves fórmules en e[ finangament públic de [a cultura. Entendrem
[a cultura com un actiu, i no com una despesa. Incrementarem [a inversió en cultura. Considerarem
e[ gran potencial estratégic de [a cuttura en l'impuls de les activitats productives i també de les
potÍtiques d'equitibri territoriaI i de benestar. Tindrem presents les relacions creixents entre cu[tura i generació de riquesa, i [a funció de [a cultura com a valor afegit dets entorns urbans, com
a dinamitzadora de [a innovació i com a jaciment de noves ocupacions.
Invertirem [a tendéncia a [a progressiva disminució que han patit els pressupostos cutturals a[
llarg dels darrers anys. Proposarem un veritable model federal de finanqament cultural.
Proposarem que e[ Govern central camini cap a ['1olo de pressupost cultural sobre e[ total del seu
pressupost. Proposarem que aquest pressupost nodreixi una part dels costos de les grans institucions
nacionals de Catalunya, com ja passa a[ Liceu. Demanarem que doni suport a tes pol.ítiques de
cooperació entre les cu[tures d'Espanya, aI desenvo[upament de [a normalització Lingüística
determinades operacions cuttura[s de dimensió internaciona[.
i
Proposarem un horitzó pressupostari que encamini ets pressupostos de cuttura cap a[ 4%. En
a
eL
marc de [a primera legislatura, ens proposem que els pressupostos actuals deL Departament de
Cultura dobtin les seves quantitats.
Pe[ que fa at finangament de les administracions locals, ens comprometem a estabtir,
conjuntament
amb e[[es, e[s passos a fer per tal que esdeünguin, a[ més aüat possible, competents pel que fa
ats serveis púbtics culturals de proximitat.
Ens comprometem, finalment, a promoure una cuttura entesa com l'espai on construir i socialitzar
valors que permetin e[ progrés i garanteixin [a integració de tots els ciutadans. La quaLitat de
vida es mesurará també per [a capacitat d'integració, d'extensió del vators de La sol.idaritat i La
cooperació, per [a preeminéncia d'un ciüsme de drets i deures, per una veritable participació
democrática en les maneres de fer i entendre ta potítica.
OBJECTIUS
O Promoure una cultura que es projecta al món.
Un
país amb personalitat própia.
O Apostar a favor dels sectors productius de la cuttura.
O Assegurar gue la cultura genera cohesió social.
�O Defensar el patrimoni de Catalunya com a factor clau
en el desenvolupament del País.
O Incorporar Catalunya en els fluxos de [a nova cultura
digital.
O Promoure una nova configuració cultural del
territori. Del sistema a la xan(a.
MEsuREs pER pRoMOuRE UNA cutTuRA OUE Es PR0JECTA AL MóN, UN PAÍs
AMB PERSONALITAT PRÓPIA
facititin [a connectiütat amb ['estat. Les competéncies exclusives
)
Crear mecanismes que
)
)
Incorporar Catatunya a [a creació d'un espai cultural europeu.
en
matéria cultural no han de ser cap impediment per establir aliances amb attres regions i
comunitats. Contribuir en l'extensió de circuits i coproduccions.
Aconseguir [a ubicació, en una ciutat catalana, de LAgéncia Europea de les Indústries Culturals.
activa de preséncia a[ món, en especial en aqueltes árees més properes des del punt de
üsta cultural, com [a Meditenánia i América Ltatina.
) pol.ítica
FAVOR DELS SECÍORS PRODUCTIUS DE LA CULTURA
MESURES
A
) Recuperar
el, Lideratge de Tel.eüsió de Catalunya com a coproductor audioüsual
i
com a mitjá
excepcionaI de promoció de les peL.Lícules reatitzades a Catalunya. Continuar en [a línia de
producció de ficció teleüsiva, recuperant e[ paper innovador que TV3 va tenir en els seus inicis.
amb [a Corporació Catalana de Rádio i Teleüsió, que garanteixi
e[ desenvotupament de La política cinematográfica i audiovisuat.
) Definir un contracte-programa
La
difusió cultural i
) Desenvotupar
)
e[ projecte Catalunya Pl.ató per a promoure [a producció cinematográfica.
Comptetar [a Xaxa d'equipaments culturals púbtics
les indústries cutturals de cada sector específic.
i
aplicar plans per a[ desenvolupament de
) Fer de Barcelona e[ centre de distribució'internacionaI
tot
de les produccions cultura[s catalanes,
i productes
aprofitant e[ seu potenciaL com a gran capital cuttural'i centre logístic d'indústries
d'informació.
)
Promoure circuits
)
Vet[[ar per [a preséncia de La creatiütat musical de Catalunya entre e[ repertori de les orquestres
més assenyal.ades del món i en ets principal.s festivals i auditoris internacionats, i vetllar també
per ['imputs de [a indústria discográfica cata[ana.
)
Suport actiu a les arts escéniques.
i infraestructures
de distribució de l'oferta musical catalana.
) EstabLir un Sistema NacionaL de Teatre a partir de [a interrelació del Teatre Nacional de Catalunya,
�e[ Teatre Ltiure-Ciutat del Teatre
centres dramátics municipa[s en
)
i
tot
els teatres públics municipals. Un conjunt concertat de
e[ territori.
Obrir espais púbLics per a tallers d'artistes joves i centres de recursos i d'accés a les noves
tecnotogies
i edició en vídeo, generació d'interactius, net art...- que facititin
-producció
l'aparició de comunitats artístiques, fent créixer e[ valor social de [a producció i [a seva ünculació
amb Íentorn territorial.
) Un nou pla nacional de suport a ta lectura per coordinar les bibtioteques i els programes de
difusió de [a literatura.
)
Suport genéric a l'edició de [[ibres, amb major rigor i d'acord amb e[ sector, sobre una miLlor
análisi i adequació a les tipotogies de ltibres, [tengua i nombre d'exemptars a editar.
)
Creació del Consetl de les Arts i les Ciéncies per facilitar [a mútua interacció entre tots ets
sectors culturals, [a iniciativa púbtica i [a societat civi[, i e[ món humanista i científic.
MESURES PER ASSEGURAR QUE LA CULTURA GENERA COHESIó SOCIAL
)
Amb e[ lema "[¡na cultura més educadora i una educació més cuttural", fomentar el. diáLeg entre
els professionats de [a cuttura i de les ciéncies i els professionals de [educació formal no
format.
i
)
Vetllar perqué les institucions educatives estabteixin [educació en les arts
ejx transversaI per a [a inserció en [a societat de [a informació.
)
)
Crear
i
les ciéncies com a
i adaptar les bibLioteques a [a nova societat del coneixement.
La Generalitat afirmará
i
defensará a[ máxim [a funció del sistema bibliotecari, adequat a[
nostre temps.
) Facititar [accés a la informació mitjangant tecnologies adequades.
) Oferir programes de formació per a ['ús de [a informació, i introduir a [a xarxa informació dels
fons loca[s en eI conjunt de [es biblioteques deI país.
) Fomentar [estatus social del creador, prestigiant-ne
[a figura
i e[ paper social
com a generador
de valor culturat afegit.
) Les entitats
o associacions relacionades amb [a cultura poputar
i/o tradiciona[, independentment
del seu origen, seran considerades com a entitats culturals, i ta Consetleria de Cuttura en será [a
intertocutora.
) Proposar [a definició
d'una carta de drets i deures culturats dels ciutadans de Catalunya, basada
i cooperació i [a preeminéncia d'un civisme de drets i
en ['extensió dets valors de [a sotidaritat
deures.
MESURES PER DEFENSAR EL PATRIMONI DE CATALUNYA COM
EN EL DESENVOTUPAMENT DEL PAÍS
A
FACTOR CLAU
) Ets actius patrimonials esdeündran un dets principats generadors de cultura.
) Promoure noves lectures de [a rea[itat potenciant [a investigació científica o artística i afavorint
[a identificació dets ciutadans amb e[ llegat de [a hístdria.
�MESURES PER INCORPORAR CATATUNYA EN ELS FLUXOS DE LA NOVA CULTURA
DIGITAL
)
Fomentar [a preséncia de [a cultura catalana dins dets fluxos gl,obats ürtuats de [a nova cuttura,
[a investigació de l'impacte de les xarxes de nova generació en e[ desenvotupament de [a
cultura.
)
promoure serveis
ciutadans.
i actuacions
imprescindibles per garantir l'accés a [a cultun digitat de tots els
MESURES PER PROMOURE UNA NOVA CONFIGURACIó CULTURAT DEL
TERRITORI
assentat en una Barcetona ciutat
pobLes que articu[i les diverses centralitats urbanes del conjunt
) promoure a Catalunya un model territorial
i capital. i una xarxa de ciutats i
gtobat
i equilibrat,
del territori.
) Definició d'una xanra básica de serveis culturals, basada en [a concertació institucional.
) posar [a descentratització a[ servei de l'emergéncia de processos singutars a cada territori,
i
activar sistemes de connexió en tots ets ámbits: circuits teatrals, d'arts plástiques, de patrimoni
i
museus, etc.
) Estabtir un nou model de relacions entre e[ Govern de Catalunya i e[ poder [oca[ pel que fa a [a
cuttura, sense competéncia, sinó complementarietat.
) Vet[[ar per l'administració dels interessos culturals deLs tenitoris de Catatunya.
) Adaptar i millorar [a normativa [ega[ per determinar els equipaments, instal'tacions i
serveis
púbtics cutturals oferts o concertats pets ajuntaments.
)
Modificar La Legisl.ació sectorial per atorgar als ajuntaments [a titularitat de [a gestió dels
serveis educatius i cutturals d'atenció directa als ciutadans.
)
Promoure una ponéncia de [a Comissió de Cuttura del Partament de Catalunya que planificará e[
desenvolupament legistatiu i normatiu en matéria de cuttun i redefinirá ets nivells competencials
de les administracions púbtiques.
�4
B ENESTAR
P ER
A TOHOM
E[ nostre objectiu és proporcionar benestar a tots els catatans i catalanes, i oportunitats per üure
en ptenitud i salut en cada una de les etapes de [a vida, com també protegir les persones que es
troben en risc de marginalitat. La societat catatana ha de combatre també les noves formes de
persones, molt especialment
desigualtat
-que afecten de manera més anónima i individual les
ets joves, les dones, els immigrants [a gent gran-, les manifestacions d'aquestes noves
desigualtats com [a desocupació juvenil, [a nova pobresa urbana, [a üoténcia no reiündicativa i
les tensions entorn dels immigrants.
i
i
La viabilitat i [a sostenibititat det nostre sistema de benestar depén de [a capacitat de generar
noves oportunitats econdmiques i, en conseqüéncia, passa per un increment significatiu de [a
taxa d'ocupació femenina
tot e[ que implica de desenvotupament dets serveis sociats com
-amb
les [[ars d'infants o l'assisténcia domicitiária a [a gent gran-; per un esforg intensiu per assegurar
[a inserció laboral dels joves; per unes potítiques actives d'integració dets immigrants; i també
per [impu[s de potítiques de natatitat.
E[ combat contra les noves desiguattats necessjta un nou pacte social, un nou contracte entre
generacions gue assumeixi com a prioritária [a incorporació de tots els joves a [a vida sociali que
garanteixi les condicions perqué [a gent gran exerceixi amb plenitud tots e[ seus drets. Calen, per
tant, polítiques socials integrades que no poden ser gestionades en exclusiva per organismes
centrals especiatitzats. Les polítiques sociats dirigides a col'lectius específics han d'integrar
polítiques d'ocupació, d'educació, d'habitatge, de salut i de serveis sociats.
La integració efectiva de les diferents potítiques es basa en e[ consens social
i
en [a seva gestió
en e[ territori. La cohesió social de Catalunya s'ha de basar en [a solidaritat de les comunitats
�[ocats, que poden detectar millor les noves formes de desigualtat i poden arribar més fácilment a
les persones que les pateixen. E[ nou pacte social ha de comengar pels pactes socials locats, de
manera que e[ nostre sistema del benestar sigui La suma de [a integració del conjunt dels sistemes
locals de benestar.
| 4.1.
I opoRTUNITATS
PER
A TOTS ELS JOVES
30 anys és [a més nombrosa que mai hagi tingut e[ nostre
forma un grup que no ha conegut attre model pol,ític que [a democrácia i l'autonomia de
La generació dets catalans entre 20
paíi, i
i
tataLunya. També és [a generació més preparada, ja que ha arribata [adolescéncia en un moment
de cLari expansió del sistema escotar general i de [oferta universitária, peró s'enfronta a grans
incerteses. És [a primera generació que ha de fer front, des del primer moment de [a seva üda
'i
adulta, als canvis que [a nova societat de La informació está introduint en [a üda económica
socia[.
Avui, [a joventut és un període ütal. al.Largat en e[ temps, que permet üure [a plenitud personal
pares i
a través de [oci i La cultura, facititat per unes relacions familiars poc conflictives entre
filts. És una época de plenitud, peró també un moment marcat per [a tensió dels estudis, les
dificul.tats per trobar feina 'i per accedir a ['habitatge.
La Generatitat ha d'afrontar aquesta complexitat, amb potítiques transversals, que comprometin
joves, cal que e[ conjunt de [acció de
govern integri els problemes dels joves dins dets seus objectius.
tot e[ Govern.
Més que una pol,Ítica específicament per a
OBJECTIUS
OAconseguir que tots els joves tinguin oportunitats i
cap jove es trobi sense feina i/o formació.
O Facilitar als joves la creació d'una llar própia.
O Oferir serueis adreqats específicament als joves en el
terreny de [a informació, [a salut i e[ lleure.
MESURES
)
Amptiar les oportunitats de formació dets joves, amb [a creació d'estudis superiors técnics
específics. a temps parciat, per a[s que no han realitzat cursos universitaris.
) Eütar que cap jove pugui ser marginat per manca de formació suficient.
) gferir alsjoves sense una formació
adequada durant [a seva adolescéncia foportunitat d'obtenir
una quatificació professional per incorporar-se at mercat laborat.
�)
Fomentar les iniciaüves empresariats dets joves a través de [a integració d'ajuts, informació
i
formació.
)
Promoure l'habitatge de [[oguer, d'acord amb els ajuntaments, específicament adregat a joves
entre 18 i 30 anys.
)
Donar suport a [a cuttura i a [a creatiütat juvenil, amb una ámpLia potítica de beques-saLari per
a artistes p[ástics. músics i creadors.
)
joventut, amb les administracions Locats i les entitats juvenits,
que doni resposta a les necessitats d'informació deLsjoves (sa[ut, estudis, drets, feina...) i crer
Crear una Xarxa de serveis a [a
espais de sociatització, expressió culturaI
) Polítiques
de prevenció
i
lteure.
i informació sobre els problemes de salut amb més incidéncia entre ets
joves.
I 4.2. UNA
SOCIETAT AMB IGUALTAT EFECTIVA ENTRE HOMES
I ooru¡s
I
iguattat entre homes i dones ha estat una de les grans conquestes del segte XX,
igualtat. En l'ámbit polític, Laboral i formatiu, [a preséncia
efectiva de dones (i e[ seu tractament) és inferior a La del.s homes, i no s'ha avanEat prou en el
reconeixement i aplicació efectiva de [es normes legals que reguten e[ dret a [a igualtat
d'oportunitats entre els sexes.
lJavanE cap a [a
perÓ [a situació encara no és de ptena
La preséncia creixent de les dones de Catalunya a [a
üda sociaI demostra que [a seva contribució
és indispensable a [a üda col.lectiva, peró s'ha d'assumjr socialment que aquesta iguattat és
profitosa, tant per a [es dones com per als homes. E[ Govern de [a Generalitat no ha tingut un
programa d'actuació ctar ni rellevant. [Institut Catal.á de [a Dona ha tingut pocs recursos i una
estructura funcional escassa,
i
['acció de govern ha tingut molt poca incidéncia.
Ca[ eliminar les desigualtats que encara existeixen, per tal que dones i homes tinguin iguattat de
drets i possibititats reals. També cal garanür fassignació a les dones de tot tipus de responsabilitats,
amb una preséncia igualitária en tots ets ámbits de [a vida socia[.
Amb e[ nou Govern de [a Generatitat, les dones han d'assolir [a ptena iguattat de drets efectius
amb ets homes i la seva ptenitud com a persones en La vida laborat, formativa i professional,
incloent [a família i [a maternitat com a dret i oportunitat que cal protegir des dets poders
púbtics. Aquesta ptena igualtat s'expressará en objectius de govern retacionats amb [a creació
d'ámbits de participació institucional i social.
(acció de govern també ha de promoure l'accés de les dones a l'ocupació i a les responsabititats
empresariats, vetttant per una major preséncia de dones en fesfera públ.ica i privada. E[ Govern ha
de facilitar que les dones puguin conciliar e[ trebaLL remunerat amb e[ trebatl doméstic, possibititar
lopció a [a maternitat i aconseguir que les responsabiLitats siguin compartides per dones i
homes. E[ Govern ha de prendre mesures actives per combatre tota forma de üoLéncia contra les
dones.
�OBJECNUS
O Construir una cultura igualitária en qué dones i
homes siguin tinguts en compte en igualtat de
condicions. Impulsar els projectes coeducatius.
O Definir un projecte de país que reconegui
diversitat de les dones
institucional i social.
i
[a
crear ámbits de participació
O Facititar l'accés de les dones a l'ocupació,
l'autoocupació i I'empresariat, i Promoure una major
preséncia en llocs de responsabilitat púbtica i
privada.
O Conciliar el treball remunerat amb el trebalt
doméstic i t'opció a la maternitat, i promoure gue es
comparteixin les responsabilitats entre dones
i
homes.
O Combatre tota forma de desigualtat o discriminació
per raó d'orientació sexual.
O Combatre tota forma de üoléncia contra les dones.
MESURES PER CONSTRUIR UNA CULTURA IGUALITARIA
i fomentar felecció d'estudis professionats,
sense biaixos de génere
)
Generalitzar [a coeducació
per ats nois i les noies.
)
Estabtir programes d'assessorament ats centres de secundária, amb atenció especial de l'estudiant
femení cap a carreres on hi ha poques dones.
)
Imputsar [educació sexual i afectiva.
) Educar en un ús no sexista del llenguatge.
) promoure una sanitat que no discrimini per raons de sexe i que respecti
ets drets dels usuaris
i
usuáries, en especial e[ dret a [a informació.
)
)
Imputsar un planejament urbanístic que facil"iti forganització.de [a üda quotidiana.
génere'
Vetl.l,ar perqué el.s mitjans de comunicació no discriminin per raons de
) El. Conse1¡ Audioüsual de Catalunya actuará per impedir ta difusió de missatges sexistes.
) Fer de La iguattat entre homes i dones una política transversal del conjunt del Govern de [a
Genera[itat.
) Mil,l,orar les oportunitats
sa[ut.
de les dones amb informació sobre drets, trebalt, educació, formació
i
�)
Establir [a participació com a régim económic matrimonial catatá supletori per garantir e[
mateix dret de tots dos cdnjuges als béns comprats durant e[ matrimoni.
MESURES PER FACILITAR L'ACCÉS
A L'AUTOOCUPACIó
O¡ tES DONES A
UOCUPACIÓ,
I A UEMPRESARTAT
) Fomentar [a redistribució
del trebatl
i locupació entre dones i
homes. a partir de [a disminució
dels horaris laborals.
) Establir programes d'igualtat d'oportunitats amb les empreses.
) Plans específics de formació i de promoció de La iguattat i l'accés de Les dones als [[ocs de
treba[t.
)
Adopció d'aquests programes d'acció positiva per tes empreses privades que obtinguin contractes
púbLics.
) Proposar
mesures que diversifiquin les opcions de treba[[, i que potenciTn La participació de les
dones en sectors emergents i [a seva promoció a nivells elevats de responsabititat.
) Incentivar i
millorar faccés de les dones a prestacions socials: en cas de malattia, maternitat,
ajuda per a l'atenció a [a gent gran.
) Defensar e[ paper de [es dones en ['ámbit ruraI i [estabititat professionaI de [a dona pagesa.
) Prioritat d'ajut a iniciatives de desenvolupament rural dutes a terme per dones.
) Establir un P[a específic de formació per a dones de més de 45 anys, sense experiéncia laboral
o amb baixa qualificació.
)
Promoure [a preséncia de les dones en [[ocs claus
i
Les
potítiques transversals
a
tota l'administració,
mitja n Eant accions positives.
)
Augment progressiu del percentatge de dones entre els al,ts cárrecs de [a Generalitat, avanqant
cap a [a paritat.
) Incentivar
[es empreses que facin púbtic i apLiquin un compromís de no discriminació laboral
per raó de sexe i de promoció de dones a[s nivells técnics i directius.
MESURES PER COMBATRE TOTA FORMA DE VIOLENCIA CONTRA LES DONES
)
Imputsar campanyes de rebuig social als maltractaments a les dones.
)
campanya de formació entre co[.lectius en contacte amb aquest probtema.
) Ajut a les dones que han estat víctimes de maltractament,
que integri treba[[, habitatge i
assessorament.
)
Dotar d'espais i recursos a les associacions
maltractaments.
)
Aplicar les noves tecnotogies de comunicació a [a prevenció, aterta i seguretat, amb un protocol
d'actuació per a totes les institucions relacionades.
) Ampliari
i col.lectius
de dones que tracten els problemes dels
mittorar les instal.lacions per a l'acolliment de dones que pateixen mattractaments.
�MESURES PER CONCILIAR EL TREBALL REMUNERAT
AMB EL TREBALL DOMESilC I UOPCIó A LA MATERNffAT. PATERNITAT
AM B RESPONSABILITATS COMPARIIDES
Incorporar a les polítiques ocupacionals les recomanacions de [a UE en matéria de maternitat
garanteixin
[a
que
d'adopció,
com
paternitat i cura dels infants, tant en els casos de naixement
)
conservació del.
LLoc
de trebal.l.
i
[a promoció professional.
) Controtar que no hi hagi cap discriminació en fámbit laboral per raó de maternitat.
) Establ,ir facil.itats per a les famílies amb mare i pare que treba[[en.
) Crear més escoles bressol i activitats extraescotars, reforgar ['ajuda domiciliária i estimular [a
flexibititat laborat.
) proposar
[a redefinició dets horaris laborals, escolars
dones a [a üda laboral
i
i
púbtics per ajudar a [a inserció de les
social.
t4-a
I uN SISTEMA SANITARI EFICIENT I
DE QUALITAT
[oferta sanitária públ.ica a Catalunya ha experimentat un gran salt endavant en els darrers ünt
grácies a
anys, de manera semblant a[ que ha succeit a [a resta de comunitats autÓnomes,
['impuls donat pels governs sociatistes a les polítiques de benestar.
població i que
ha creat una xarxa d'atenció i prestacions sanitáries que abasta [a totalitat de la
[a Generalitat
ha tingut com a resuttat una mi[[ora generaI del.s niveU.s de sa[ut, perd e[ Govern de
S
no ha desenvolupament prou bé e[ sistema sanitari, malgrat que partia d'una situació sanitária
posar en marxa una
més avanqada que a [a resta de [Estat. S'ha deixat passar [oportunitat de
i técniques
quant
concepció
[a
seva
a
assisténcia sanitária eficient, orientada a[s pacients i moderna
de gestió.
[a reatitat
Sota una certa retórica publ.icitária de les excel.léncies de [a sanitat cata[ana, s'amaga
déficits económics permanents -producte de ['abséncia d'un marc estab[e de
finangament-, de les ineficiéncies clares en [a gestió, de les llistes d'espera i dels déficits
del,s
ets
d'atenció a[ pacient. Ets probLemes diaris del sector han generat un cert desencÍs entre
professionals, ats quats cal donar estímuts i noves i['lusions.
La nova política sanitária catatana ha de permetre resotdre els problemes de finanqament
i millorar
leficiéniia de gestió del sistema sanitari 'i dels seus recursos humans, per mantenir [actual
i
sistema de cobertura universal. També s'ha de mitlorar [accessibiLitat de tots els ciutadans
ciutadanes ats serveis sanitaris.
per a[ nou Govern de [a General.itat també será important perfeccionar els mecanismes de
participació social dins deL model. sanitari, i estabtir canats d'informació sobre els drets dels
com de tracte i assisténcia.
baCenk i de garantia de [a quatitat del seruei, tant médic
�OBJECTIUS
O Resoldre els probtemes de finangament i millorar
I'eficiéncia de gestió det sistema sanitari i dels seus
recursos humans.
O Millorar l'accessibititat dels ciutadans als serveis
sanitaris.
O Perfeccionar els mecanismes de participació social,
informar sobre els drets dels pacients i assegurar [a
qualitat del servei.
O Millorar i estendre les polítigues de prevenció i
garantia de la salut dels ciutadans.
MESURES PER RESOLDRE ELS PROBLEMES DE FINANqAMENT
UEFICIENCIA DE GESTIÓ DEL SISTEMA SANITARI
HUMANS
)
I
I
MILTORAR
DELS SEUS RECURSOS
Emprendre e[ sanejament económic del sector, amb un pla d'estabititat financera a 4 anys, [a
creació d'un marc estable de finanEament i e[ sanejament del deute a [[arg termini.
) Reduir les despeses burocrátiques en un 30%.
) Implantar sistemes d'informació que redueixin [es tasques
burocrátiques
i
aLLiberin temps per
a[s pacients.
)
Informatitzar tots els procediments i utititzar els sistemes d'informació per miltorar [a coordinació
entre els diferents nivelts assistenciats; garantir faccessibilitat immediata a[s historiats c[Ínics;
retornar ats professiona[s informació sobre [a utilització dets recursos, basada en l'evidéncia
científica i técnica i per estalüar temps a[ ciutadá en les tramitacions.
)
Ampliar [a responsabilitat municipal i potenciar [a cot.taboració amb organitzacions d'iniciativa
social, per donar una rápida resposta als nous reptes de satut: immigració, exclusió sociat,
envelliment, noves matalties, etc.
)
Augmentar [a confianga i e[ compromís dets professionats. Incrementar ['autonomia professiona[,
imputsar ['autogestió en l'atenció primária, la gestió directa
-amb carácter votuntari- de
['atenció primária per ajuntaments i/o consorcis municipa[s de primária, i [a instauració de
noves formes de gestió als hospitals.
)
Adoptar mesures efectives per a un ús racional dets medicaments, especialment amb
d'una potítica de genérics, avui clarament insuficient.
)
Completar e[ desptegament de [a reforma de l'atenció primária a
máxim de 4 anys.
)
Abordar, amb diáleg i consens, [a reforma de [Institut Catalá de [a Salut, dotant-Lo de mecanismes
eficaEos per a una millor gestió de cadascun dels seus centres.
La
impl.antació
tot e[ territori catalá en un
�)
proposar a totes les forces socials un acord per a[ desenvolupament professional
Laboral a l'Institut Catalá de [a Salut.
)
primar [a qualitat, l'eficiéncia
i La dedicació a [a institució, a canü
i [estabilitat
de ta flexibititat organitzativa
dins del sector sanitari Púbtic.
ImpuLsar potÍtiques de formació continuada, enteses com a inversió en capital humá.
)
) potenciar [a infermeria en les tasques de prevenció i promoció de [a satut, cures i rehabilitació.
) potenciar les funcions de promoció de [a salut i de prevenció de [a malaltia de tes oficines de
farmácia
i
[a coordinació amb els serveis d'atenció primária.
Crear un grup d'experts per a felaboració d'un pl,a de recerca biomédica de Catalunya en 4 anys,
co[.Laboració amb [a indústria farmacéutica les universitats que tingui en compte les
)
i
en
necessitats
i els riscos
per a [a salut de les dones
i
ets homes.
)
Adoptar un pta d'inversions amb les prioritats següents: finangament dels centres d'atenció
primária, construcció de tlHospital. de Sant Pau, pta de remodelació i inversió per ats hospitals
púbtics de IICS i desenvotupament d'un pla de serveis sanitaris i sociosanitaris.
)
Estabtir un model de rel.ació amb e[ sector sanitari privat basat en [a transparéncia. en un
pública
sistema de garanties de compliment dels objectius co[.lectius i en una dectaració
d'abséncia de possibles conflictes d'interessos.
)
per
Crear 7 regions sanitáries coincidents amb [a nova diüsió territorial de Catalunya, regides
consorcis mixtes entre General.itat i ajuntaments, presidits per [administració autondmica.
Sanitari ptanificará, dirigirá i ordenará els serveis sanitaris i preventius en ['ámbit
de La regió. S'hi integraran els patronats i consorcis existents a [a regió.
) E[ Consorci
MESURES PER MILLORAR L'ACCESSIBITITAT DELS CIUTADANS ALS SERVEIS
SANITARIS
) Mi1Lorar La quatitat de [atenció sanitária,
)
)
amb [a reducció immediata de les llistes d'espera.
Apticar un pla de xoc de reducció de les llistes d'espera en cataractes, prótesis de maluc i
genott, hérnies i varius.
Estabtir garanties de terminis máxims d'espera per a cada intervenció quirúrgica o prova de
diagnosi.
serveis que representen una atternativa a llhospitalitzacil, com hospitals de dia,
cirurgia sense ingrés i hospitalització a domicili.
) potenciarels
) publ.icar una Carta de Serveis amb els compromisos de qual.itat del Servei Catatá de [a Salut amb
els pacients.
)
MiLLorar les condicions de calidesa hoteleres
i
de confort de les instat.lacions sanitáries, tant
als centres d'assisténcia primária com als hospitals, amb eL respecte a [a intimitat
i
[a
confidencialitat.
assistenciats primari i hospitatari, amb [a creació de
amb una important inversió en sistemes informátics.
) MitLorar [a coordinació entre els niveLls
circuits efectius
i
immediata de [a Targeta Indiüdual. Sanitária a
operativa a[ 100% en e[ máxim d'un any.
) Distribució
tota [a població, amb
cobertura
�) Reformar [a Llei d'ordenació
sanitiria de Catalunya amb un nou model de participació en [a
gestió, que suposi [a municipalització de l'atenció sociosanitária i domicil.iária; un impuls per
[autogestió per professionals de ['atenció primária i lladopció de l'estatut de ['hospitaI púbtic.
) Presentar
un P[a de seryeis sanitaris i sociosanitaris que desenvolupi prioritáriament l'atenció
primária, faccés equitatiu a [a tecnotogia médica d'eficácia provada, e[ desenvolupament del
Programa d'atenció domiciliiria integral i e[ P[a integral d'atenció continuada i urgéncies.
MESURES PER PERFECCIONAR ELS MECANISMES DE PARTICIPACIó
SOCIAL, INFORMAR DELS DRETS DELS PACIENTS
I ASSEGURAR LA QUALITAT DEL SERVEI
)
Imputsar mecanismes ctars i ágits de rendiment de comptes a [a societat, que facin transparent
accessible a[s ciutadans [a informació sobre ets seus drets i obligacions.
i
) Presentació d'un informe anual a[ Parlament.
) Recuperar [a confianEa de[s professionats en [a gestió públ.ica.
) Defensar els vators de [a medicina de quatitat, donant prioritat a l'atenció aI pacient, [a defensa
de [a cultura de ['exce[.léncia, ['ética médica
i
e[ compromís sociaI de
La mil.l.or
medicina cata-
[ana.
MESURES PER MITLORAR
I
ESTENDRE LES POLÍTIQUES DE PREVENCIó
I
GARANTIA DE LA SALUT DELS CIUTADANS
) Potenciar les polítiques de salut pública, d'acord amb ets ajuntaments, actuant en [a prevenció
de prob[emes mediambientats, a[imentaris
)
i
epidemioLdgics.
Creació de programes interdepartamentats de prevenció de trastorns de ['a[imentació (anoréxia
i bu[ímia), drogodependéncies, sida, cáncer, embarassos no desitjats i probtemes derivats de [a
contaminació mediambienta[.
)
Integrar progressivament tots ets serveis de satut mental dins eL sistema sanitari sostingut amb
recursos públics, amb un émfasi important per l'increment de recursos.
)
Imputsar reformes en [a docéncia, ta recerca i [assisténcia sanitária que tinguin en compte i
facin üsibtes les causes i conseqüéncies deLs probtemes de satut que afecten més a les dones.
) Estabtir l'atenció a [a salut dental per a tots els infants
entre 7 i 15 anys, amb un programa de
salut dental que contemptará [a prevenció, revisions anuats, apLicació de selladors de fosses i
fissures, obturacions, urgéncies dentats i tractament per matformacions i traumatismes. Política
de fluoració de les aigües de consum.
) La política sanitária ha de tenir com a objectiu guanyar esperanea de üda i qual.itat de vida.
) Fer un esforE cap a [a reducció de mortalitat en ma[atties com e[ cáncer, [a sida, les cardiovascutars
i
les derivades dels accidents.
) Regutar les medicines
[es males praxis
no convencionats (homeopatia, acupuntura, osteopatia...) per tal. d'eradicar
i dignificar aquestes
del sistema convenciona[.
professions
i
els aspectes preventius, com a complement
�)
Impulsar una estratégia de recerca innovadora en e[ camp de [a intervenció sanitária no invasiva
generadora de qual.itat de üda, especiatment pel que fa a les malalties més comunes.
| 4.4.
I unn socIETAT
FoRTA
I SoLIDARIA
Els nous reptes i problemes, que es deriven dets canüs económics i socials, obliguen a redefinir
famítia i les seves necessitats'
Les políüques socials i les seves prioritats que, avui, són: l'atenció a [a
la gent gran, les persones amb disminucions ta Ll.uita contra quatsevol tipus de marginalitat
i
socia[.
A Catalunya hi ha 2.000.000 de famílies, 1.000.000 de persones grans, 150.000 persones
discapacitádes, gairebé 80o.Ooo persones tenen rendes molt baixes i hi ha un nombre indeterminat,
peró treixent, d'immigrants pobres o indocumentats, als quats cal atendre amb independéncia de
i, ,.u. situació administrativa. E[ nou Govern de [a Generatitat ha d'afrontar aquesta problemática
des de [a proximitat i el. territori, conciliant l'esfera lrivada i La púbtica, i amb l'objectiu d'una
societat equil,ibrada basada en un model, de famíl.ia en ltibertat, on cada membre assumeixi les
seves responsabilitats.
Un objectiu fonamental de La potítica social és que La üda de les persones grans sigui activa' S'ha
qualitat
d'assegurar que es pugui enveltir a casa i, si arriba [a necessitat, que hi hagi recursos de
que les
govern
és
prop de casa i en cada territori. Una attra prioritat de [acció de
suficie-nts
persones amb disminucions tinguin iguattat d'oportunitats en l'educació, en [a salut, en fhabitatge,
per
en l'ocupació, en e[ [[eure, en [a comunicació, en [urbanisme i en [a vida en general. Adaptar
integrar les diferéncies, ja que qualsevoI politica ha de pensar en tots els ciutadans.
La nova acció de govern, atlunyada de les üsions massa assistencialistes o economicistes, ha de
preventiva, há d'inveftir més en educació, en generar ocupació, en salut comunitária' en
ser
habitatge sociaLi en serveis socials, com a fórmula per lluitar contra [a pobresa i fexclusió sociat,
per saber compartir [a cultura i [a riquesa.
La descentratització de les competéncies de Les pol.ítiques sociats (serveis sociats, educació, salut
comunitária, formació ocupacionat) és llobjectiu del nou Govern de [a Generatitat. Descentralització
que afavoreix [a participació activa del tercer sector (entitats sense afany de
ats ajuntaments
lucre, organitzacions no governamentals, votuntariat)
i
dels mercats [oca[s.
OBJECNUS
OAconseguir una societat sana i integrada.
O Garantir que [a gent gran visqui en plenitud.
O Fer de Catalunya un país per a tothom.
�MESURES PER ACONSEGUIR UNA SOüETAT SANA
)
I INTEGRADA
e[ primer trimestre de [any 2000, una comissió mixta amb [a GeneraLitat, els
ajuntaments, e[ tercer sector i les entitats mercantils socials per consensuar canvis legistatius
en polítiques socials i estab[ir acords sobre necessitats sociats, drets dets ciutadans,
responsabititat pública o privada, nivetts competencials i marc de finanEament plurianual.
Crear, durant
) Canüar ['actua[ sistema de subvencions amb e[ sector privat per un contracte-programa.
) Assegunr un pta de finangament plurianual i d'inversions, dins els serveis socials de responsabilitat
públ.ica amb gestió externa.
)
Crear un observatori de necessitats sociats, extern
i d'avaluació
de les polítiques socials, amb e[
sector universitari púbtic.
) Reconvertir
les oficines de Benestar Social en centres de suport a les famílies, amb l'objectiu
i
i
d'assessorar, orientar oferir serveis de mediació terápia familiar. La seva tituLaritat será
municipaI o comarcaI i s'integraran dins [a xarxa de serveis socials.
)
Tendir a universatitzar l'atenció ats infants de 0 a 3 anys, amb fórmules flexibLes: escoles
bressol, amb ajudes a domicili, facilitant modificacions laborals del pare o de [a mare...
) Promoure, en ets propers
quatre anys, [a recerca de "500" famílies acollidores per a menors amb
púbtica.
tuteta
Garantir e[ suport professional a aquestes famíties des dets serveis socials básics.
) Impulsar un pta especial comunitari
de suport als adolescents amb risc social que permeti
accions conjuntes des de[s ámbits de l'educació, cuttura, lteuie, ocupació i salut comunitária.
)
Garantir ajuts per a habitatges a persones i famílies amb rendes baixes, estabtint un parc
d'habitatges socials de lloguer a tot e[ territori.
) Etaborar
un mapa d'equipaments socials i habitatges amb suporh centres de dia, residéncies i
habitatges adaptats per a persones amb disminució. Aprovar un p[a de finanEament a quatre i
vuit anys.
) Promoure
potítiques integrats d'estrangeria que permetin accions concretes en relació amb els
immigrants que ja s'han estab[ert, amb eI propósit d'asso[ir [a seva p[ena integració. Adoptar
una estratégia per preveure e[s ftuxos migratoris.
) Promoure e[ reconeixement
del pob[e gitano com a part integrant del poble cata[á amb una
singutaritat histórica i cultural prdpia.
MESURES PER GARANTIR QUE LA GENT GRAN VISQUI EN PLENITUD
)
Augmentar [a cobertura del servei d'atenció a domicili de factual 7,7olo (per cada 100 persones
majors de 65 anys) al. 4olo en els propers quatre anys, i a[ 8% en vuit anys. Garantir horaris
d'atenció necessaris i qualitat de servei. Per cada 8 persones ateses, es creará un ltoc de trebatL.
) Universalitzar,
en quatre anys, e[ servei de teleassisténcia, ltigat a ['atenció a domiciLi. Servei
un mínim de 50.000 ciutadans grans.
teleassisténcia.
Es creará
a
1 [[oc de trebatl per cada 100 terminals de
�)
Amptiar [a xaxa d'habitatges tutelats. En quatre anys no hi haurá cap municipi de més de 5.000
habitants sense aquesta xanxa.
)
Amptiar les ptaces de centre de dia, centre de nit i residéncia. Arribar en quatre anys a una
cobertura de 0,60lo (per cada 100 persones majors de 65 anys) de centre de dia i nit -ara
0,4olo- i a un 1% e; vuit anys. Per cada sis ptaces de centre de dia, es crea un nou ltoc de
treba[[, 2.000 ptaces en quatre anys.
)
Ampl.iar l'oferta de places residencials en quatre anys en 2.500, en vuit anys caldrá crear
places de finanqament
fO.bOO places residencials per arribar a un mínim per a cada comarca de 3
es crea un
ptaces
residencials
púbtic per cada 100 persones més grans de 65 anys. Per cada tres
i
[[oc de trebat[.
MESURES PER FER DE CATALUNYA UN PAÍS PER A TOTHOM
)
promoure un acord amb e[s sectors empresarials, sindicals i entitats prÓpies de les persones
amb disminució per tal de desenvolupar un pla per a l'ocupació de les persones amb disminució.
Aquest p[a es desenvotupará entre e| 2000 i e[ 2007, i preveiem crear 4.000 [[ocs de trebatl.
)
"Catalunya per a
Elaborar un pta de supressió de barreres arquitectóniques i de comunicació
que
p[a,
un finanEament
tindrá
tothom", que ha de despl"egar-se entre et 1999 i et 2007. Aquest
pturianual. és per incorporar les persones amb disminució a [a üda quotidiana. Durant aquest
període, s'hauria d'adaptar e[ transport púbtic en un 50% de [a xarxa en 4 anys, i e[ 1000/o en 8
anys. E[iminar totes les barreres arquitectóniques en els edificis ptib[ics.
)
Convertir [a prestació del programa unificat d'ajut social en una prestació de dret.
| 4.5.
I unn poLÍTIcA
DE suPoRT
.
A LEs FAMILIES
e[
Les potítiques de progrés de suport a ta famítia han de tenir com objectiu facilitar [a creació,
famílies.
desenvol,upament. festabititat i ta quatitat en les retacions i en La üda conüvencial de les
de [a
práctiques
i
vators
les
de
La famítia, com a unitat básica de conüvéncia i ámbit d'iniciació
són
famíties
Les
vida quotidiana i de [a formació afectiva i intel..lectua[, és e[ nucli de [a societat.
adults'
l,escenari primordial de socialització, no només dets infants i adolescents, sinó també dels
joves o persones grans. Només amb famíl.ies tolerants, responsables i so[idáries entre els seus
hembres construirem una societat més cohesionada i que avanci cap a [a igualtat d'opoftunitats.
btanc de
Les propostes de potíüques de suport a La famítia segueixen les recomanacions del Llibre
[a
dones,
les
homes
els
entre
potiii.. social europea, basades en [a iguattat d'oportunitats
i
doméstic i de cura de les persones, [a conciliació entre e[ treball remunerat
i La üda fami[iar, i La participació de tots ets membres de La famítia en [a presa de decisions com
element essencial per a [evolució de [a societat.
val,orització
deL trebal.l.
tenir vocació de transversalitat per intervenir des de
justícia i [a cultura
[economiá, ['ocupació, [a sa[ut, l'educació, els serveis socials, ['habitatge, [a
de [a imatge i comunicació.
Les políüques de suport a La famítia han de
�OBJECTTUS
O Afavorir la creació, el desenvolupament
de les famílies.
i l'estabititat
O Estabtir polítiques específiques de suport a les
famílies i d'increment de la natalitat.
O Assegurar que els pares puguin conciliar ta vida
laboral i familiar.
MESURES
) Reüsar, a Catalunya i a [Estat, les prestacions económiques de suport a [a famÍlia,
prestacions
fill
a cárrec, per [es persones dependents, grans o amb discapacitat (de tes més baixes dets
paisos de la Unió Europea).
per
)
Fer més senzitta [a possibititat de formar una unitat familiar, respectar els diferents modets
familiars que les persones adoptin i adaptar e[ dret de família a les noves situacions.
)
Garantir ets serveis socioeducatius per als nens des dels sis mesos fins ats tres anys: [[ars
d'infants o recursos alternatius més flexibtes.
)
Promoure un debat amb empresaris, sectors econdmics, treballadors i sindicats per incloure
dins les ctáusules socials ta ftexibitització dels horaris laborats i una nova planificació dels
serveis que faciliti [a conciliació de [a vida [aboral i [a üda quotidiana.
) Augmentar [a participació de les famílies en fámbit educatiu reglat de tres a setze anys.
) Suport económic o de programes a les famílies en situació de precarietat económica o de risc
social. Faci[itar [a transició a[ treball dels adotescents amb fracás escolar.
)
i
Crear centres de suport familiar dins ets serveis sociats locals per informar, orientar donar
suport professional en medicació o terápia familiar, com estratégia per prevenir i resotdre els
conflictes de les famílies.
)
Incrementar els serveis d'atenció a domicili a les persones amb dependéncia que üuen a casa
seva. Assegurar e[ suport sociosanitari o recursos alternatius a [a [[ar quan [a situació ho
requereixi.
)
Afavorir que [a satut fami[iar formi part de les actiütats dels centres de salut.
) Crear ámbits específics d'educació sanitária adreEada als adolescents.
) Adaptar ets actuals centres d'atenció a [a dona perqué puguin oferir atenció
a [a paretla, dins
['ámbit de [a sexualitat i de [a planificació i orientació famitiars.
)
Potenciar modificacions legistatives que afavoreixin les famílies no matrimonials i iguatar e[
tractament [ega[ de les pareltes de fet, amb independéncia de [a seva orientació sexuat.
)
AgiLitar
i
donar transparéncia als trámits d'adopció internacional.
) Desenvotupar les normes
del Dret
ciül
catatá per
tal de protegir [a maternitat.
�L
tge digne no pot ser exercit per una part de [a
pobl,ació a causa de [a seva precarietat económica i ['alt nivell dels preus del mercat. [oferta
pública d'habitatge social és escassa. [evolució de La pobl.ació, ets canüs familiars i sociats'
i'envetliment del párc d'habitatges existent i llaparició de noves necessitats (famílies monoparentals,
joves, persones grans, persones immigrades) han generat una demanda d'habitatges a [a qual no
s'ha donat sotució.
Encara que [a LegisLació estableix l'accés a un habitatge digne com un dret fonamental dets
ciutadans, [a realitat és que a Catalunya fan fatta a[ vottant de 50.000 habitatges per a les
famíties amb recursos económics més baixos, mentre que tan sols es construeixen 3.000 habitatges
anuats d'habitatge social per a aquest tipus de famílies.
La Generatitat promouri actuacions púbtiques per fer efectiu e[ dret universal a un habitatge
digne per a tothom, centrades especialment en [a promoció púbtica d'habitatge social destinat a
Les persones que se situen en els nivelts de renda més baixos, un total
¿e iZ.OOO habitatges sociats anuals durant [a tegisLatura 7999-2002. Es fará atribuint recursos i
competéncies ats ijuntaments, que són els coneixedors més directes de les necessitats dels
ciutadans.
fará compatibte [a potítica d'habitatge amb [a potitica d'urbanisme, d'acord amb [a disponibilitat
de sd[, amb un urbanisme orientat a La quatitat de üda ("ciutats per üure-hi"), i amb [a sostenibilitat
dets pobtes i ciutats. Es dedicará [a máxima atenció a La rehabilitació del nuctis antics i dels
Es
nuclis urbans ja existents.
OBJECTIUS
O Promoure la creació d'habitatge social.
O Promoure la rehabilitació del parc d'habitatges.
O Contribuir a l'extensió del mercat d'habitatge de
1[oguer.
MESURES PER PROMOURE LA CREACTó O'TIISTTRTCE SOCIAL
habitatges socials, destinats als cot'lectius de població més
desfavorida, especialment les famíLies amb ingressos per sota dels 2,5 milions de ptes. anuals:
48.OOO habitatges socials en e[ període de quatre anys.
) promoció anual de 12.000
) Desenvotupament de les competéncies
)
municipals en [a promoció de fhabitatge social.
Impul,s d'un pta de crédit [oca[ destinat a[ finanqament municipal' de tlhabititació del sÓ[.
�MESURES PER PROMOURE LA REHABILITACIó DEL PARC D'HABITATGE
) Promoció d'ajudes per a [adquisició o lloguer d'habitatges de segona má en ets nuclis antics.
) Promoció d'árees de rehabilitació urbana i remodelació de barris deteriorats (subsütuir habitatges
en mal estat per attres de nous, tot mantenint unes condicions favorables per als veins): 20.000
habitatges en e[ període de quatre anys.
MESURES PER CONTRIBUIR A TEXTENSIÓ
DEt MERCAT DE THABITATGE
DE
TLOGUER
)
Promoció anual de 4.000 habitatges socials de lloguer dels preus més baixos per a [a pobtació
amb problemes específics: joves, persones grans i persones immigrades: 6.000 habitatges socials
de lloguer en quatre anys.
4.7.
ibeftat individuat que e[s poders púbtics han de
garantir. Entenem [a seguretat, en un sentit ampli, com [a satvaguarda de [a integritat de les
persones, dels béns púbtics i privats i det medi natural. Volem un país on es pugui caminar per
qualsevol carrer i a quatsevol hora, peró també on els boscos no es cremin i on es redueixin ets
riscos tant d'origen natural com industria[.
La miltor garantia de [a seguretat és [a prevenció, i aixd suposa capgirar ['actua[ pol.ítica de
poticia i bombers de [a Generatitat de Catalunya. Ha estat una política fortament central.itzada i
amb émfasi en ets aspectes operatius, abans que ets preventius, ql¡e no dóna prou importáncia a
['arre[ament dets cossos de seguretat en e[ territori. Cal. una nova política integraI de seguretat
que compti amb [a cot.[aboració dets poders loca]s i del conjunt de forces poticiats presents a
Catatunya.
Les actuals lteis relacionades amb [a seguretat no garanteixen l'efectiva responsabil.itat de
lAdministració envers ets ciutadans. Tenir més po[icia no significa tenir més seguretat, ni tenir
cossos de seguretat propis no és garantia d'un país més segur, si no hi ha una políüca i uns
objectius de seguretat.
Constitució reconeix ats ciutadans, i [a nova política de
seguretat a Catatunya ha de donar un contingut específic a aquest dret. lJobjectiu és organitzar
e[ sistema de seguretat cata[á des de [a perspectiva de [a garantia aI dret a [a seguretat, vincu[at,
sense excepció i d'una manera directa, a tots els poders públics.
La seguretat és un dret fonamental que [a
Un objectiu polític important en [a nova política de seguretat és [a integració dels aspectes de
prevenció, transversatitat i participació amb [a concepció de servei púbtic i de servei als ciutadans.
[eficácia d'aquest servei rau en e[ grau de coordinació que s'estabteixi entre les diferents
administracions. Aquesta coordinació ha de permetre planificar periddicament els objectius i les
�prioritats del sistema i les accions corresponents. Aquest plans de coordinació són e[ marc idoni
per establir formes respectuoses de relació entre les diferents administracions públiques.
OBJECTIUS
O Garantir la seguretat com a dret fonamental dels
ciutadans i de les ciutadanes.
O Situar la prevenció en et vértex det sistema de
seguretat.
O Estabtir les formes de coordinació i responsabilitats
entre els cossos de seguretat de les diferents
administracions, especialment entre mossos
d'esquadra i policies locals.
MESURES PER GARANIIR LA SEGUREÍAT COM
CIUTADANS DE LES CIUTADANES
A DREÍ FONAMENTAL
DELS
I
)
Aprovació d'una [[ei integral sobre e[ sistema de seguretat a Catalunya, amb [a concepció de [a
seguretat com un servei púbtic i un auténtic dret dels ciutadans: acció preventiva, coordinació
sobre La base deL model d'autoritats i reconeixement de l'autoritat de ['a[catde, definició clara
de les responsabilitats de [a Generatitat
pl.anificació
i
i
deLs ajuntaments, introducció
d'un sistema de
articuLació d'un sistema de participació estabte.
) publicar cartes de servei i estándards de qualitat per als diferents serveis de seguretat.
) possibititar fentrada ats mossos d'esquadra de membres d'altres cossos policials (pol,icies
cossos
i
[oca[s,
forces de seguretat de ['Estat).
MESURES PER SITUAR
tA PREVENCIó
EN EL VENT¡X DEL SISTEMA DE
SEGURETAT
) Reorganitzar els Bombers de [a Generalitat.
) Redefinir [a xaxa de parcs, d'acord amb fanál.isi de risc territoriat i els estándards de servei.
) DescentraLitzar el,s bombers amb més participació municipal.
) Reüsar festatut específic dels bombers i convertir-lo en un servei preventiu.
) Fer dets Bombers de [a Generatitat La columna vertebral de [a protecció ciüt catalana.
) Fomentar La participació, [a mentalitzad6, e[ consens i l'impuls de [a prevenció contra e[foc i
altres riscs.
)
Impulsar l'autoprotecció ciutadana.
)
Potenciar
i
descentralitzar territorialment e[ teléfon únic d'emergéncies (172),
�) Fer d'aquest teléfon un veritable centre de coordinació.
) Reüsar i agititar els plans d'emergéncia existents.
I
MESURES PER ESTABLIR LES FORMES DE COORDINACIÓ RESPONSABILITATS
ENTRE ELS COSSOS DE SEGURETAT DEPENDENTS DE LES DIFERENTS
ADMINISTRACIONS
) Proposta d'integrar les administracions competents i els agents socials en drgans de coordinació.
) Potenciar les Juntes Loca[s de Seguretat per garantir [a participació municipa[.
) Definir un sistema de coordinació específic per a l'Area Metropolitana de Barcelona, de comú
acord amb els ajuntaments.
una xarxa de comunicacions i d'informació integral en matéria de seguretat entre
totes les administracions púb[iques, amb un en[[aE amb [a informació de ['Estat.
) Implantar
4.8.
FER DE CATALUNYA
UN PAÍS DE TESPORT
lJesport és un element important de dinamització sociaI i económica del país, i Catatunya deu
molt a [a tradició centenária dets seus ctubs, element básic de sociatització de generacions de
ciutadans durant tot e[ segte. Les federacions catalanes han estat capdavanteres de fesport
espanyo[, de [a competició esportiva i de [a formació, capacitació i tecnificació d'esportistes,
técnics i jutges. Des del sector púbtic i des del privat, s'ha impu[sat [a práctica esportiva de
centenars de miters de ciutadans i ciutadanes.
i millora dlnstal.lacions
esportives ha incrementat, de forma considerable, e[ nombre d'equipaments. lJesport és una
actiütat habitual de gran part de [a pobtació.
La política d'inversió de les administracions púbtiques en [a construcció
Els Jocs 0[ímpics del 1992 han significat un model del treball a reatitzar no tan sols en l'esport
sinó en ta üda general del país. No obstant, ['imputs a l'esport des de [a Generalitat ha sofert un
retrocés en els últims quatre anys, i en ['ú[tim període ha tingut una progressiva pérdua de
protagonisme.
Les inversions han davatlat d'una manera alarmant en e[ conjunt del territori. El. pta d'instat. lacions
esportives no ha estat aprovat, amb e[ resultat d'una polÍtica errática en [a planificació i execució
de les noves construccions i en detriment de [a cot.taboració amb [a resta d'administracions, tan
rica en anteriors etapes.
Les federacions han üst retallades de manera radical les aportacions del Govern, amb un retrocés
en les polítiques d'iniciació, promoció i tecnificació dets nostres esportistes. Amb algunes iniciatives
tegislatives supérftues i instrumentalitzadores del món de l'esport, s'han volgut amagar les veritabtes
necessitats dels esportistes, posant en perilt [a complicitat fonamental en [a consecució dels
�éxits passats. La pérdua de pes específic de [esport catalá podria fer que Catalunya perdés e[ [[oc
capdavanter que históricament ha tingut.
Ca[ un canvi de potítica de l'esport, amb un nou Govern de [a Generalitat que faci de Catalunya un
país de [esport.
de l,es federacions e[ motor de l'esport catalá: potenciar e[
seu protagonisme en e[ desenvotupament de l'actiütat esportiva, en [a formació, promoció i
tecnificació dels esportistes en [a preséncia de [esporL catatá en [a competició. Ca[ posar
fassociacionisme esportiu a[ servei de La difusió de [a práctica espottiva del conjunt de [a població,
fomentant eL creixement d'aquest sector, amb l.'objectiu d'incorporar cada cop més ciutadans i
La nova poLÍtica ha de fer deLs clubs
i
i
ciutadanes a [a práctica de [actiütat fisica. Establir acords amb ets agents de programes d'utilització
esportiva del temps Ltiure de [a població, ptanificar noves inversions i concertar amb e[ conjunt
d'administracions púbtiques i amb e[ sector esportiu (c[ubs, federacions, associacions i empreses
de[ sector) un equitibri harmónic en e[ creixement de l'oferta d'instal.lacions esportives en e[
conjunt del territori.
fer especial atenció a l'actiütat fisica en [edat escolar, element clau en [a formació de [a
joventut. Adoptar mesures que permetin [a incorporació de totes les nenes i nens de Catalunya a
La práctica de fesport i l'educació fisica com a element básic de [a seva formació, i garantir ['ús
intensiu del conjunt d'instat.lacions esportives en els centres educatius det país.
CaL
E[ reconeixement de l'especificitat de [esport catalá ha d'anar acompanyat de [a federatització
real de fesport espanyot, promovent La participació dels esportistes de Catalunya en tot ets
niveLl,s de competició. És important mantenir una retació d'absoluta lleialtat amb les estructures
esportives espanyotes i internacionals. Catatunya podrá ser un país de l'esport si consotidem
L'ámpLia relació d'esdeveniments esportius que anualment es celebren aquí
i si s'amplia e[ nombre
de proves del calendari de llesport internacionat, fomentant e[ patrocini privat.
La nova pol.ítica esportiva ha de servir per incrementar [a práctica esportiva de les dones, a tots
e[s njvetls, i per promoure [a iguattat en e[ tractament de [a competició en l'esport femení.
lJesport és un instrurnent de satut. Un dets nostres objectius és, precisament, fomentar [a práctica
d'un esport, [a creació de programes d'esports i salut i [a incentivació de [a práctica de l'esport
més adequat a cada edat
i
condició.
OBJECTIUS
O
Fer de clubs
i
federacions el motor de l'esport catalá.
O Fomentar l'actiütat fisica en l'edat escolar.
O Fomentar la igualtat de sexes en I'esport.
O Promoure l'esport com a eina de salut.
O Reconéixer l'especificitat de l'espott catalá.
�MESURES
) Establir convenis específics amb les federacions
per potenciar programes de tecnificació
d'esportistes.
)
Ampliar e[ Centre dAtt Rendiment de Sant Cugat.
)
Concertar amb municipis, ctubs, federacions, entitats esportives
i empreses de gestió
e[ nou Pla
d'Equipaments, amb convenis per a [a seva gestió.
) Recuperar e[ nivetl de subvencions a les federacions esportives
catatanes per a [a promoció
i
[a
formació.
)
Impuls per duplicar, en deu anys, e[ nombre de llicéncies esportives.
)
Desenvolupar programes per tenir, en cinc anys com
a mínim, un eguip catalá femení a [a
divisió d'honor dels esports amb més lticéncies.
)
Impulsar programes destinats a [a promoció de [a práctica de l.'esport i de [associacionisme
esporLiu, amb l'objectiu que ['any 2004 eL 10o/o de La població catatana sigui sdcia practicant o
abonada a un club o insta[.tació.
) Fer reserya d'espai per a usos esportius en et ptanejament urbanístic.
) Dotar cada comarca d'una piscina coberta, com a mínim.
) Dotar cada comarca, com a mínim, d'un camp de futbol de gespa artificiaL amb pista exterior
d'atletisme.
)
Desenvotupar un programa d'iniciació a [a natació perqué als 6 anys totes les nenes
sápiguen nedar.
)
Impular un programa d'iniciació a l'atletisme per a nens
) Establir
i
i
nens
nenes a partir de 10 anys.
un mínim de dues hores d'esport setmanal dins del projecte educatiu de cada escola.
)
Acordar la utilització de les instat.lacions esportives de les escoles fora de [horari lectiu.
Vettlar per ['ús social d'aquestes instat.tacions.
)
Crear espais esportius coberts a les noves construccions escolars.
)
Assegurar [a correcta formació
)
Impulsar e[ paper dets conselts esportius com a instrument de coparticipació entre Íescola,
societat i les administracions.
i
adequada
titutació del professorat d'educació fisica.
) Promoure programes d'estades esportives per a joves.
) Crear e[ Programa "Catatunya Otímpica". de suport a ctubs i
[a
federacions, per aconseguir e[
máxim nombre d'esportistes catatans en les competicions internacionals.
)
Crear amb e[ món empresarial un programa de promoció de grans esdeveniments esportius, per
fer de l'esport una eina de projecció internacional de Catatunya.
)
Elaborar una normativa incentivadora del mecenatge esportiu.
�4.9.
UNA SOCIETAT VIVA: ASSOCIACIONISME, VOLUNTARIAT
I
PARTICIPACIÓ CIUTADANA
pel catatanisme
Catalunya és un paÍs d'associacions, una tradició iniciada, fa més d'un segle,
poputai.i social, i ressorgida després de La tl,arga etapa franquista, amb una múttiple diversitat
d'entitats pl.urats. Una caracteústica catalana és [a forEa de [a seva societat civit: des del món
societats
empresarial. fins a[ món associatiu sense afany de lucre, que inctou cooperatives
i altres
anónimes [aborats, fundacions, associacions d'ajuda mútua, voluntariat, mutualitats, ONG
entitats diverses que actuen en [espai púrbtic de [a üda social'
i
populars, d'ajuda
La renovació dels moüments socials tradicionals (obrers, veinals, cutturals i
mútua, socials, de joves, de vetts...) i els nous moüments (ecologistes, feministes, immigrants,
okupes, gNG...) que s'organitzen en associacions formals, informals, de voluntariat i xaxes,
.rpi.rr.n inquietuds i valors de La ciutadania en moüments i xaxes que abasten tot e[ territori.
és una
Aquest potencial humá de projectes associatius, d'acció soLidária i de noves oportunitats
potenciant [a
llavor de futur que e[ Govern de [a Generatitat ha de saber estimular i aprofitar,
interacció púbtic-privat en l'espai púbtic de conüvéncia. E[ principi de subsidiarietat entre
administracions també s'ha d'aplicar entre aquestes i [a societat ciü[.
OBJECIIUS
O Prestigiar i millorar l'associacionisme i el
voluntariat.
O Imputsar el Tercer Sector Associatiu Solidari.
O Promoure [a participació ciutadana
I
MESURES PER PRESIIGIAR
MILLORAR L'ASSOCIACIONISME
I
EL
VOLUNTARIAT
) Reconéixer
)
e[ paper de fassociacionisme en [a millora de [a gestió púbtica.
Impulsar e[ voluntariat social
i
cíüc.
) Esümutar fesforg de les persones dedicades a accions socials i cíüques.
) Fomentar La participació interna a les associacions, com també e[ seu funcionament democrátic
i
)
t'ampliació de les seves bases socials.
Impulsar pol.ítiques de suport a les xaxes associatives
i
a les federacions.
) Donar suport a [a creació i consolidació d'entitats de segon grau que fomentin [a coordinació
interassociativa
i
que afavoreixin
I'a
formació i e[ reciclatge dels dirigents.
�)
Millorar les normatives fisca[s que afecten les associacions per afavorir L'obtenció de recursos
de [es empreses
i
de [a ciutadania.
) Promoure que les associacions adquireixin
MESURES PER IMPUTSAR
)
Et
locals propis. Afrvorir ta dectaració d'utititat púbtica.
TERCER SECTOR ASSOCIATIU SOTIDARI
Crear les condicions adients per a[ desenvolupament del Tercer Sector Associatiu i SoLidari:
fomentar associacions que tinguin projectes per generar ocupació i activitat económica, social
i
culturat.
) Les associacions
sense afany de lucre, les fundacions, les cooperatives, les associacions de
vo[untariat sociaI o cíüc, i les 0NG han de ser els auténtics protagonistes del Tercer Sector.
)
Imputsar [a gestió poputar, [a gestió cíüca, [a codirecció
i
[a cogestió d'equipaments
i
serveis
púbtics.
) Nous criteris d'ava[uació
tinguin en compte [aportació deI votuntariat i el. benefici sociaI
generat. Impulsar mesures que simplifiquin [a concertació i ets pLecs de condicions
que
administratives.
) Legislar a nivell catali per impulsar i consolidar e[ Tercer Sector amb votuntat de servei púbtic.
) Fer-ho des de [a fraternitat i [a sotidaritat, base d'un desplegament normatiu amb imaginació i
creatiütat, tot considerant [a necessária responsabiLitat
hi participin.
deLs actors sociats (associacions,
empreses, sindicats, ajuntaments...) que
MESURES PER PROMOURE LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA
D
Impulsar ptans integrats, estratégics, comunitaris, de barri, ciutat i vita, amb
tots els agents sociats i de tots els poders públics.
)
Impulsar plans sectoriats i territorials per donar suport i crear alhora observatoris per avaluar i
potenciar [a realitat social i associativa catatana.
)
Miltorar les relacions institucionals entre ets poders púbtics
i
La
participació de
les associacions ciutadanes.
) Les relaciones
e[ rigor
i
entre poders púbLics i associacions s'han de basar en [a confianga, [a transparéncia,
[a cerca de [a quatitat.
)
Afrvorir pactes locals perinnovar [a pafticipació ciutadana: suport dels ajuntaments a iniciatives
que cerquin la millor manera de fomentar [a participació (referéndums, conset[s...).
)
Impulsar amb ets ajuntaments les ONG, e[ voluntariat sociat, cíüc, cultural, veinal
)
Donar especial rel[eu a la descentralització
Potenciar e[ vo[untariat
i a l'articutació local. de tTnstitut
i
ciutadá.
CataLá deL Vol.untariat.
i [a participació ciutadana, posant en contacte vo[untaris i associacions.
�5.
EL NOSTRE PAIS:
CAMPS, POBLES
I CIUTATS
Catalunya constitueix una gran xanra de ciutats i sistemes urbans que dóna ltoc a un entramat ric
i variat d'árees dinámiques, amb una regió metropolitana potent a[ voltant de [a ciutat de Barce-
lona i un conjunt d'árees emergents que permeten articular e[ territori i fonamentar-hi una
activitat económica diversificada i respectuosa amb e[ medi ambient. E[ territori fisic presenta
moltes modalitats de paisatge, algunes de gran qualitat, amb un notabte patrimoni histdricoartístic i naturat. S'ha anat consotidant [a consciéncia que e[ territori és un espai de convivéncia
i alhora un espai a mantenir.
La locatització geográfica de Catalunya és mott interessant. per [a seva posició central en [arc
mediterrani més desenvolupat i en un punt de pas de les comunicacions Espanya-Europa. La
integració monetária europea, e[ desenvolupament del cable com sistema de comunicació i La
creixent importáncia de les retacions entre les ciutats europees com a estímul a[ desenvotupament,
entre d'altres fenómens, conviden a l'optimisme en e[ desenvotupament catalá.
A[ costat d'aquests elements positius, hi ha notabtes mancances que requereixen una acció decidida det nou Govern de [a Genenlitat [a crisi de [agricultura i [a sitvicultura, fabandó de les
zones rurats de muntanya, les dificultats d'accessibititat i mobilitat d'a[gunes zones, [a manca de
gestió adequada dels espais [[iures, els déficits de gestió mediambiental dels residus, [excés
d'ocupació de sót, ets déficits en infraestructures estratégiques, [a preponderáncia de ['ús del
transport privat, i, en fi, [a inadequada organització administrativa del territori, són les principals
amenaces.
E[ nou Govern de Catalunya ha de superar [a üsió antagdnica entre e[ camp
urbanització creixent, [a miltora de les comunicacions, ets canvis dels costums
i
[a ciutat. La
sobretot, e[
i,
�mobil.itat, han fet eL país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris
'interconnectats.
més interdependents, i els pobtes i les ciutats més
fenomen de
La
les terres de
Ca[ abordar els problemes amb aquest esperit, sabent que e[ problema del regadiu de
ponent o bé eL dets boscos de [a CataLunya central són un problema de "pais", de [a mateixa
que [a mi[[ora de faeroport de Barcelona o e[ tren d'alta velocitat. Cada territori té les
r.n.r.
seves prioritats, peró aquestes han de ser, també, prioritats pel país'
per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme a[ territori. a [a rica
i variada xaxa de ciutats i pobLes i, mitjangant [a regionalitzaci1, potenciar e[ món ruraL que ha
ciutats
de tenir a [abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes
problemes
mediambientats
ets
per
actuar
sobre
cal
aixó,
i un país més saludables, més sostenibtes i,
de
tot
e[ territori.
potítica duta a terme pel govern de CiU des de [a Generalitat no
ha estat positiva per superar aquest duatisme, i per aixÓ cal un nou Govern per enfocar una nova
pol.ítica: [a potenciació de les xaxes de ciutats petites i mitjanes que actuen de "focus" de
desenvolupament i servei; [a promoció d'estratégies adaptades a[ potencial de les árees rurats; el
La centratització administrativa
i
promoció
foment d'una agricultura sostenible i competitiva; un turisme respectuós amb e[ medi; [a
de [a cooperació rural-urbana; i La integració de La periféria rural a [a planificació estratégica de
més acreditats.
les regions, són, entre d'attres, línies de treball inspirades en els programes europeus
ELS TERRITORIS PROTAGONISTES DEL SEU FUTUR
en [a
Ets diferents territoris del nostre país han estat poc protagonistes de l'etapa democrática
quaL Catatunya ha consotidat et seu autogovern.
La concepció nacionatista, una mica ideal i simpte, de Catalunya com una nació homogénia, [a
centnlització poLítica i administrativa a Barcetona duta a terme pel govern de CiU, [a marginació
haver-se creat
deLs ajuntaments en tot e[ procés de redreqament institucional catatá, i e[ fet de no
no hagin
les reiions són atgunes de les causes que han fet que els diferents tenitoris de Catalunya
país.
del
nostre
potitica
i social
tingui [a preséncia i la participació necessária en [a üda
de
En aquest context, l.a poLítica de desenvolupament s'ha centrat en [a captació d'inversions
positives,
i
que,
necessiries
sent
grups económics muttinacionats, i també en e[ turisme, opcions
ión'clarament insuficients. Hi ha hagut poca imaginació en les polítiques de suport i foment a
lactiütat económica imputsada per [a gent del país. Hi ha mancances en alguns sectors industrials
importants per a[ desenvolupament de determinades comarques, a causa de [a desaparició de
que no han
sectors empiesarials que no han pogut adaptar-se a les noves reatitats econÓmiques i
rebut e[ suport necessari.
Aquesta potítica insuficient, [a manca de pol.ítiques de desenvolupament territorial específiques
i [a inexisténcia d'una xaxa moderna i eficag de carreteres i de transport púbtic arreu del país han
fet que e[ desenvotupament es concentrés en [a regió de Barcelona i en e[ [itora[. No s'ha entés,
�durant aquests vint anys, [a importincia de les infraestructures de comunicació i telecomunicació
per a[ desenvolupament. La política de carreteres ha estat poc rigorosa i poc ambiciosa. Fa [a
sensació que s'han fet carreteres per sortir e[ caps de setmana o bé per acontentar taL o tal. pobLe
o üta. [Eix Transversal, [a gran obra púbLica que s'ha fet en aquests anys, está inacabat i és
insuficient. E[ Govern també ha comprés tard i malament [a importáncia, de cara aI futur, dels
sistemes aeroportuaris i del tren d'alta velocitat.
Per a un desenvolupament de tots ets territoris de Catatunya d'acord amb les.seves potencialitats,
cal una nova manera d'entendre [a política territorial. A totes les regions de Catatunya hi ha
oportunitats. E[ canvi de po[ítica és aprofitar-tes, donant un nou protagonisme aI territori.
Una nova idea del, reequilibri tenitorial: cohesió social, impuls económic
territori.
i
tideratge det
Més en[[á de les necessitats comunes, relacionades amb e[ que s'ha anomenat "societat del
benestaf, els territoris tenen les seves necessitats própies, retacionades amb [a seva problemática
i potencialitats. Uobjectiu que tots e[ territoris tinguin una série de serveis, d'equipaments i
d'infraestructures ha estat, fins ara, [a característica principal. de les pol.ítiques adreEades a[
territori, peró e[ desenvotupament d'aquests serveis i dotacions no ha reequil.ibrat eI país.
La cohesió sociaI s'ha de construir des del territori, des del petit pob[e fins a [a ü[a. Les persones
pertanyen a una comunitat o s'hi integren, a nivell de barri o de pobte. Per aixó és mott important
que a nivell [oca[ es desenvolupin polítiques comunitáries que afavoreixin aquesta cohesió.
Potítiques comunitáries segons les necessitats de cada pobLe i comarca
d'ocupació,
-d'educació,
d'habitatge i de benestar sociat-, liderades pets ajuntaments i per l'Administració locat, en e[
seu conjunt, com a manera de garantir que [a cohesió sociaL sigui també cohesió territoria[.
i e[ seu entorn exerceixen de motor de Catalunya i d'una ámpl.ia
i fomentar les potencialitats de cadascun dels territoris. La regional.ització de
Sense negar e[ fet que Barcetona
regió, cal exptotar
Catatunya és una de [es prioritats del nou Govern de [a Generatitat, per donar noves oportunitats
als territoris i dotar-tos de més cohesió socia[ i territorial.
i lideratge territoriat, midanqant un projecte estratégic
punt de trobada dets seus sectors socials més dinámics. La majoria
dels territoris de Catalunya tenen reptes i sectors d'actiütat en crisi o emergents. De les poLítiques
sobre e[ terreny que s'hi ap[iquin dependrá e[ futur de tot eI país.
Les regions seran espais de desenvolupament
assumit pel Govern catalá
El "trian
i
gte" motor de reeq uiti bri: formació-ajuntaments-em preses
La descentralització regional donará veu a[ territori i potenciará e[ "triangle" que ha de ser motor
de desenvolupament econdmic territorial: e[ sector tocal (el.s ajuntaments i La regió), fescota i les
empreses han de constituir-se en els tres elements dinamitzadors del desenvotupament regional.
Les regions han de crear les condicions favorables perqué e[ món [oca[, e[ sistema educatiu i
universitari, i e[ sector empresariaI s'impliquin en eI desenvolupament i en eI futur de [a regió.
Es prestará motta
atenció i suport ats emprenedors; igual que ho han fet els ajuntaments, també
i paral.le[ament
ho faran tes regions. E[ nou Govern de [a Generalitat ha de promoure, conjuntament
�a [a regionaLització, [a creació d'un ámbit on interrelacionar e[ sistema educatiu, i les necessitats
empreiariaLs i les demandes ocupacionals. lJaspecte de [a formació per a [ocupació será un dels
principats objectius. Són els empresaris i, d'alguna manera, els atcaldes. els que coneixen les
necessitats de[ teixit producüu.
del món del treba[[.
Cal,
impticar més [a comunitat educativa, a[[unyada massa vegades
protagonisme
La regionatització db Catatunya, r¡n nou desenvolupament estatutari per donar
a[ territori.
procés de regionatització haurá de contemplar les reivindicacions de determinats territoris (A[t
pirineu i terres de ['Ebre), com [a solució a [a probtemática específica de [a regió metropolitana de
EL
Barcetona. Es proposa [a creació de set regions:
Barcelona,
-
Girona,
Catatunya Central,
Tarragona,
Terres de ['Ebre,
Ponent i
Att Pirineu.
bases fermes per a una descentralització
definitiva del Govern de [a General,itat. També ha de servir per estructurar i enfortir lAdministració
que, a
[oca[ catalana, amb unes regions que siguin ets ámbits de descentralització del Govern i
La
diüsió de Catalunya en regions ha de crear unes
més, ünguin, en e[ seu ámbit, unes administracions [oca[s: els consells regionats.
fita important de cara a [a modernització de l'Administració a Catalunya: són
ets ámbits adequats per millorar [a capacitat de desenvolupament i competitiütat del país, com
també e[ punt de trobada entre LAdministració territorial de [a Generatitat i tAdministració [oca[
en e[ territori.
Les regions són una
Les regions han de ser Íens intermedi per excel.téncia entre municipis i Generalitat.
per corregir
Com a ámbits de descentratització del.s departaments de [a Generatitat, han de servir
d'estructuració
ámbits
a
Com
Administració.
e[ desordenat centratisme en qué ha derivat [a nostra
locat, han de ser [a proposta definitiva per enfortir e[ poder [oca[
generalitzada, a tot e[ país, del principi de subsidiarietat.
i
fer possibte [aplicació
[estabtiment de les regions ha de servir, també, per vertebrar i donar un nou protagonisme a[
territorií ats pobl.es i a les ciutats que conformen e[ país. Les regions han de catalitzar [emergéncia
de projectes territorials, i han de situar [a pol.ítica territorial en [a primera línia de l'agenda
política, cultural i sociat, per tal de contrarestar [a tendéncia a [a centratitat i a [a sectorització
de les polítiques púbtiques.
Així mateix, e[ fet regional ha de servir per reconéixer [a diversitat territorial del país i ha de tenir
prou fLexibil.itat i consens per poder adaptar-se a les diferents necessitats de gestió i representació
dels territoris.
�Qué han de fer les regions? Com a ámbit territoriaI de descentraLització de [a GeneraLitat, han de
constituir un mapa ctar i progressivament únic per a l'organització administrativa, i han de
propiciar un acostament de [administració aI ciutadá. La regió constituirá
de les potítiques dels diferents departaments en e[ territori.
eL
punt de coordinació
La regió será, també, un ámbit territoriaI d'una Administració [oca[, amb un govern propi: eLs
conselts regionals. Aquests tindran, en primer [toc, les competéncies i objectius de les actuals
diputacions: [a garantia de [a prestació dets serveis locals, [a prestació dels serveis supratoca[s i
supracomarcats, [a cooperació [oca[ i comarcaI i [a defensa dels interessos regionats. En segon
[toc, els conselts regionals han de ser unes administracions de "gestió del territori" i de promoció
social i econdmica de [a regió. Per assolir aquest objectiu, conjuntament amb algunes de les
iniciatives que les diputacions actuats han engegat, ets consells regiona[s han de ser receptors de
competéncies autonómiques de gestió del territori (urbanisme, aigües, medi ambient).
E[s consetts regionals han de sorgir "des de
baix": e[s seus drgans de govern estaran formats per
etectes locats. E[ seu president seri un a[ca[de.
Les regions reemplaEaran i integraran les actuals diputacions, contribuint a [a simpLificació i
racionalització del mapa administratiu.
"punt de trobada" de fadministració de [a Generatitat i fadministració [oca[.
S'establirá un drgan paritari de coordinació i impulsor de [es polítiques regiona[s: La Comissió
regionaI de coordinació.
Les regions seran un
Les regions es correspondran amb les províncies a l'efecte de [organització administrativa de
['Estat. Una vegada regionalitzat e[ territori cata[á pel Partament de Catalunya, es proposará a[
legislatiu estata[ ['adaptació de [a seva estructura periférica a[ fet regiona[. D'aquesta manera, a
Catalunya, les províncies s'anomenaran regions. Així será possibte conjugar e[ fet que Catalunya
es doti de [a seva prdpia organització administrativa i territorial amb [a necessitat constituciona[
del manteniment de [a província.
Les regions funcionaran com a províncies a l'efecte de les circumscripcions electorals
i estadístiques,
servint per resotdre les necessitats de gestió de les competéncies i serveis de l'Estat a Catatunya,
que, d'altra banda, hauria de centralitzar [a representació política en [a delegació deL Govern a
Cata[unya.
La regionalització ha de ser un procés on e[ territori porti [a iniciativa. Així mateix. ha de ser
assumit pel conjunt de les forces potítiques i sociats. La detimitació fina[ ha de ser fruit d'un
consens ampli. Proposarem, per tant, un procés de discussió molt obert on els diferents territoris
puguin intervenir i contribuir a conformar [a decisió que ha de prendre e[ Partament de Catalunya.
final assolir un modet regional clar en [a detimitació, peró flexib[e i
adaptat quant a[ contingut dets drgans i administracions regionats. En aquest sentit, La regió de
Es proposa com a objectiu
Barcelona i [a seva xarxa de ciutats es dotaran d'un govern locat, e[ Consell Regional de Barcetona, gue, necessáriament, requerirá un ampti ventatl de competéncies i recursos.
�lJapticació det principi de subsidiarietat a Catalunya, un exercici de federalisme interior. La
,,dávotució" de protagonisme, competéncies i recursos cap als nivetls d'administració Local
i cap a[ territori i [a societat.
Tot aLLd que pugui fer [a societat no ho ha de fer lAdministració,
administració més propera, no ho ha de fer una de més ltunyana'
i tot a[[Ó que pugui fer
una
l-lAdministració [oca[ catatana, e[ poder [oca[ catatá, fa temps que ha assolit [a seva majoria
d,edat. Aquest reconeixement vol dir un altre marc financer on [assignació dels recursos es faci
amb un cert grau d'automatisme.
qüestió territorial ha de tenir en compte [a fitosofia que es troba darrere
de les reiünd.icacions del sector locaI contingudes en ets documents originats del Pacte Loca[.
a[s municipis
S'ha d'impulsar una assignació flexibLe i progressiva de competéncies, serueis i recursos
El.
i
rep¡antejament de
La
a tAdministració [oca[ en e[ seu conjunt.
i e[ sector [oca[ en e[ seu conjunt, han de gestionar tota una série de competéncies,
amb els recursos corresponents, que actuatment estan en l'esfera autonÓmica. D'una manera
unánime, els alcaldes han reclamat La gestió de llensenyament primari, i opcionalment, del
El
secundari, de Les pol.ítiques ocupaciona[s actives i de les pol.ítiques de promoció d'habitatge.
per
[a
tant,
conjunt d'aquestes pol.ítiques representa un 6% de [a despesa pública consolidada i,
una
distribució
d'assolir
l'objectiu
en
distáncies
escurgar
sevá cessió cap a[ sector [oca[ significará
de [a despesa de l'ordre det 40/30/30.
Els ajuntaments,
Un nou enfocament del creixement urbanístic timitar la urbanització extensiva
els nostres pobtes
ELs
pobLes
i
i consolidar
ciutats
i les ciutats que veftebren
eL
territori de Catalunya constitue'ixen un important patrimoni
urbanístic que cal conservar i potenciar.
úttims anys, e[ creixement de só|, destinat a habitatges, indústria i serveis s'ha produit
que hi hagi
en bona part al, marge dets pobLes i ciutats. lJocupació progressiva del territori, sense
i
implica
una
un increment significatiu de [a població, té uns enormes costos energétics afegits
gran dificuttat de cara a [a dotació de serveis i transport als nous assentaments. Ca[ replantejar e[
En aquests
modeL.
La urbanització residencial. dispersa o de baixa densitat s'ha desenvolupat sovint sense cap
consideració a les estructures tradicionals dels pobl.es i ciutats existents. Creiem necessari corregir aquest procés, atorgant més protagonjsme als pobles i ciutats existents, i donant suport a les
que
infraestructures de mobititat i comunicació en els sistemes urbans consolidats, per petits
siguin, tot disminuint els riscos de segregació social del territori.
ül.es de Catalunya han sofert un procés invers a les noves
produit un
árees residenciaLs disperses. Malgrat ets esforgos desptegats pels ajuntaments, s'ha
cert buidat residencia[, acompanyat, en motts casos, d'una creixent terciarització o d'una incipient
degradació. En aquest context, Les pol.ít'iques púbtiques d'habitatge de sdl s'han centrat,
Les árees centrats de mottes ciutats
i
i
principalment, en els nous creixements.
�Es donará prioritat a [a recuperació dels teixits urbans, a [a recuperació de [a idea de pobLe i de
ciutat, que vol dir que, juntament amb una potítica decidida de miltora dets espais públics, es
prioritzaran les polítiques d'habitatges, destinant més recursos i donant competéncies als
ajuntaments.
La reconversió decidida de determinats centres
i sectors
urbans envettits o que han perdut [a seva
funció urbana pot absorbir una part important de [a demanda d'habitatge preüsibl.e a mig i LLarg
termini. En aquest context, s'imputsará una potítica decidida de suport ats ajuntaments amb
l'objectiu de reconvertir, en clau de miltora urbana, una part important deLs habitatges dets anys
50, 60 i 70 gue, en mott casos, no s'adapten a [es noves necessjtats individuaLs i socials.
La incorporació de les idees sobre [a
sostenibilitat a [a planificació territoriat indica que s'ha de
trebaltar amb models urbanístics de creixement més compacte. En aquesta línia, i
complementáriament, cal decidir e[ conjunt d'espais no urbanitzables de Catatunya. S'actuará
decididament per preservar els espais naturals, els sdl.s rústics de valor agrícola, forestal o
paisatgístic.
E[ nou Govern de [a Generalitat trebatlará perqué els pobles
i petits nuclis
no integrats en sistemes
urbans siguin objecte d'accions de cara a[ seu manteniment, amb criteris d'equitat, dotant-los de
tots els serveis básics mínims. La satvaguarda mittora d'aquests pobl.es i de[ seu patrimoni és
i
una prioritat per a[ país de cara a [a preservació deL paisatge
i
de les referéncies culturals
deL
territori.
OBJECTIUS
O Promoure un nou reequitibri territorial basat en [a
cohesió social, I'impuls económic i e[ lideratge del
territori.
O Fomentar el desenvolupament económic territorial.
O Implantar la nova organització regional de Catalunya.
O Retornar protagonisme, competéncies
territori.
O Limitar [a urbanització extensiva
pobles
i
i
i
recursos al
conso]idar els
ciutats.
MESURES
)
Promoure que lAdministració [oca[ assumeixi competéncies en [a gesüó de l'ensenyament primari,
i opcionatment delsecundari, en les polítiques actives d'ocupació, en [a promoció de L'habitatge
i en ámbits
deI benestar socia[.
�) proposar [a Taula regional de desenvolupament i
formació amb [a missió de planificar les
necessitats educatives específiques de [a regió, amb participació d'alcatdes, mestres i empresaris.
Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Centra[, Tarragona, Terres de
lEbre, Ponent i A[t Pirineu.
)
regions siguin t'ámbit de descentral,ització del Govern i que es configurin
com unes administracions [oca[s: els conselts regionals.
) proposar que aquestes
) E[s consetls regionats assumiran les competéncies i objectius de les actuals diputacions i seran
receptors de les competéncies autonómiques de gestió del. territori (urbanisme, aigües, medi
ambient).
) El, president del.s consells regionals será un a[ca[de.
) proposar [a creació d'un órgan de coordinació i impul,sor
de les polítiques regionats: [a Comissió
regionaI de coordinació.
) proposar al. LegisLatiu estatal lladaptació de [a seva estructura periférica a[ fet reg'ional.
) Retornar [a competéncia urbanística d'aprovació de pl.anejament derivat als municipis d'una
certa entitat. Reüsar totes les competéncies que han estat tretes des de [ámbit [oca[
fautonómic, sense que s'hagi guanyat en eficiéncia ni mitlorat en qualitat.
) Elaborar
a
un conjunt de Plans territoriats regionals que identificaran e[ conjunt d'espais no
urbanitzables.
)
prograDissenyar pol,ítiques per a[ manteniment i La mil.l,ora dets espais "tliures" del territori:
mes d'ajuda a les actiütats primáries creadores de paisatge, etc.
) Reorientar ets instruments púbtics d'intervenció en e[ só[ i llhabitatge cap a [a renovació urbana
enfront del nou creixement.
) Elaborar
un programa de üabil.itat per ats petits nuclis rurals en procés de despoblament,
reorientant-los cap a [a funció residencial vincutada ats sistemes urbans próxims, mitjanqant
mil[ora de les comunicacions i de [equipament.
[a
[a LegisLació urbanística catalana, amb [a intenció de reorientar e[
planejament generaI urbanístic, agiLitar [a seva gestió, fLexibil'itzar [a programació i posar-la en
) Revisar en profunditat
relació amb [a programació de les inversions [oca[s.
)
Introducció de criteris que afavoreixin feficácia en [a gestió de les actuacions urbanístiques.
) Disseny de sistemes de gestió específics per a [a reconversió
)
dels centres urbans, etc.
Transformar les actuats Comissions d'Urbanisme, que hauran de canviar e[ seu carácter
"fiscatitzadof i convertir-se en uns organismes de coordinaciÓ administraüva i de satvaguarda
del.s objectius de l'ordenació
) Estimul.ar l,a participació
territorial.
ciutadana en els plans d'ordenació territorial.
�AMBIENT, QUALITAT DE VIDA
I SOSTENIBILITAT
La preocupació creixent pel medi ambient a Catatunya no ha
tingut fins avuj una resposta adequada
que CiU ha votgut presumir de ser [a primera autonomia que ha creat
un departament, les polítiques ambientats no han estat entre els sectors prioritaris de ['acció de
govern, sinó una coaftada per tapar ets errors.
des de [a Generalitat. Tot
i
Set anys després de [a creació del departament de Medi Ambient, no s'hi han concentrat les
polítiques relacionades amb [a protecció del medi ambient (espais protegits, energia...), ni s'han
apoftat solucions a[s problemes més importants: infraestructures de gestió de residus, pLanificació
de [a producció i distribució de llenergia, recerca en innovació tecnotdgica retacionada amb [a
protecció ambiental o foment del transport púbtic.
E[
nou Govern de [a Generalitat ha de canüar les actuals potítiques d'ocupació de só[, de regeneració
dets espais periurbans, de protecció adequada dels espais naturals, de vatoració dels espais
agrícoles i forestals i de comprensió de ['imprescindibte paper dels corredors bioLógics. S'ha de fer
una política d'usos del territori que recuperi e[ concepte d'espai natural, espai agrari, espai obert
per a[ correcte desenvolupament de Catalunya- i desterrar [a idea que només
-imprescindibte
e[ principal i únic centre d'interés és [ámbit urbá o urbanitzable.
La Generalitat ha de dissenyar e[ model territorial genera[, mediambientalment sostenibte, perd
[a seva aplicació ha d'anar a cárrec del món [oca[, que ha de planificar, també amb criteris de
sostenibititat, els usos del só[ no urbanitzable, i fer de les mateixes ciutats un ecosistema terri-
toria[.
E[ nou Govern ha de donar importáncia a les polítiques de recuperació de La quatitat de faire,
afrontant ets aspectes relacionats amb [a producció i e[ consum d'energia. Ha de tenir com
objectiu incorporar les potítiques d'eficiéncia energética, de promoció de Les energies renovables
que substitueixin les fonts contaminants o d'alt risc (combustibtes fdssits i nuclears); les poLítiques
de mobilitat sostenibte i, per tant, [a potenciació del transport púbtic i ['apl.icació de
condicionaments ambientats als motors de[s vehicles privats; i e[ control de [a contaminació
industria[, en [objectiu d'aconseguir una major qualitat atmosférica.
E[ nou Govern ha de considerar faigua com una política básica, com a
font de vida i
de
desenvolupament. Ca[ acabar amb les visions parciats i conjunturals del Govern anterior i pl.anificar i gestionar correctament aquest recurs natural a partir de la üsió integraL del cicl.e de l'aigua
per donar una resposta a[ déficit estructural que pateix Catatunya.
ftuvia[s i els aqüífers com a veritables sistemes naturats que
han de recuperar [a seva funció de corredors de biodiversitat, de connectadors del. territori i de
les retacions humanes, com també de sistema natural d'emmagatzament d'aigua. S'han de defensar
amb fermesa, davant dels greus déficits de Catatunya, els criteris de solidaritat, comptementarietat
i corresponsabilitat de [Estat. Les depuradores són un element més per gestionar faigua, i sanejar
els rius també vol dir tenir en compte els aspectes biotógics: invertebrats, atgues, vegetació
aquática, de gtera o de ribera, ocelts i altres vertebrats.
E[ nou Govern considerará e[s espais
�protecció
En matéria de residus, e[ nou Govern de [a General,itat ha de garantir e|' més att nivetl de
ambientat, amb una política de prevenció basada en [a reducció del consum de matéries primeres
i d'energia i La disminució de ['ús de substáncies tóxiques. Les actiütats industriats, les ramaderes'
les doméstiques utilitzen recursos naturals i generen gran quantitat de residus que
cal reduir en [a mesura en qué sigui possibte i tractar adequadament per impedir probtemes
ambientats de primera magnitud.
les minéres
i
facció del Govern sobre e[ medi ambient. és del tot imprescindibte [a col'laboració ciutadana
i dels sectors económics per promoure un canü d'actituds indiüduals i co['lectives. Tan sols amb
per a
[a corresponsabititat social farem possible [a nostra proposta d'etaborar llgenda Local 21
Catalunya. Només així [a potítica ambiental del Govern podri generar ocupació, riquesa i
sostenibititat en sectors tan importants com e[ turisme i et lleure o [atracció d'inversions de
En
quatitat cap a[ paÍs.
OBJECNUS
O Canviar l'actual potítica d'ocupació del sól per una
política de sostenibilitat.
O Cobrir [a demanda energética, disminuir la
contaminació i millorar l'estat atmosféric.
O Gestionar l'ús de llaigua amb una visió que integri
tot el cicte, amb ta protecció d'espais fluvials i
aqüífers.
O Reduir la producció de residus i crear
infraestructures per a un tractament adeguat.
O Promoure la corresponsabilitat social en la protecció
del medi ambient.
MESURES PER CANVIAR L'ACÍUAI POLÍTICA D'OCUPACIÓ DEL SÓL PER UNA
POIÍTICA DE SOSTENIBILTTAT
)
Crear una veritabte xana d'espais naturals que en permeti [a gestió integrat.
) proposar La unió dets espais PEIN, els parcs naturals i altres zones d'interés per garantir una
major biodiversitat.
)
'
Articutar [a xarxa entorn de sis grans sistemes: 1) eL parc natural de fEmpordá, 2) [ane[[a verda
metropoLitana, 3) e[ sistema de les terres de ['Ebre, 4) eL sistema pirinenc, 5) e[ sistema litoral
i 6) et sistema deL territori agrari i forestal de [es comarques interiors.
d'interés agrari i forestal, necessari per a [a potítica agrária, [a defensa de [a
biodiversitat i [a integració en el. paisatge de l'activitat productiva, cultural i ecológica.
) pla d'espais
�) (agéncia catatana de boscos i conreus promourá contractes amb els propietaris amb objectius
ambientats
)
i
sociats.
Comprometre e[s propietaris com agents actius en [a defensa dets valors ambientals dets boscos
mediterranis
i
ets espais agrícotes intersticiats.
) Pla territoriaI sostenible
biodiversitat
)
per dotar Catalunya de grans infraestructures tot preservant
i eütant [ocupació difusa que afavoreix e[ consum extensiu del
Comprometre els ajuntaments en [a gestió del medi natural
i
[a
só[.
en [a planificació amb criteris de
sostenibi[itat.
MESURES PER COBRIR LA DEMANDA ENERGETICA, DISMINUIR LA
CONTAMINACIó
I
MILLORAR TESTAT ATMOSFERIC
) P[a cata[á
d'eficiéncia energética i extensió de les energies renovabtes per estalüar energia
perqué en 5 anys més d'un 100/o de l'energia consumida sigui d'origen renovable.
i
) Promoció de [a instal.tació de ptaques solars a 5.000 sostres, en 4 anys.
) Programa de parcs eótics, per facititar [a producció i fadequada ubicació dets aerogeneradors.
)
Apticació immediata en els edificis de [a Generalitat de criteris d'eficiéncia, amb [a instal.lació
de captadors d'energia sotar en els de nova construcció.
)
Vettlar per [a mixima eficácia dels controls de contaminació atmosférica d'origen industrial per
combatre l'efecte hivernacte en l'atmosfera .
) Tractament més aprofundit del risc industriat, per [a freqüent proximitat indústria-habitatge.
) Inventari de focus emissors de dioxines i d'attres substáncies de risc per a [a satut, i apticació
de mesures de reducció.
)
Promoció del transport púbtic per dissuadir ['ús abusiu del vehicte privat
als protocols mundials de disminució de les emissions de C0, .
i
garantir l'aportació
) Prioritat attransport
co[.lectiu menys contaminanL ferrocarril, metro, metro [[euger, tramvia,
xarxes ferroüáries de proximitat i de circumva[.tació i xarxes complementáries d'autobusos.
)
Mesures per a l'adaptació de motors
i carburants
dets vehicles a les noves demandes de quatitat.
TÚS Og L'AIGUA AMB UNA VISIó QUE INTEGRI EL
AMB tA PROTECCIÓ D'ESPAIS FLUVIATS T NOÜÍr¡NS
MESURES PER GESTIONAR
CICTE D'AQUEST RECURS
) Promoure
)
eI consens sobre eI
Pl.a
hidrotdgic per a Cata[unya.
Vetltar per [a correcta depuració de les aigües
i
[a protecció dets aqüífers.
) Elaborar i apticar programes de sanejament
d'aigües residuals urbanes, industriats
amb les condicions específiques per a cada zona.
)
)
Garantir [a qualitat de ['aigua dels rius. del litoral
i
i
ramaderes
dels aqüífers.
Destinar més esforEos econdmics i técnics a les zones de major concentració urbana i industrial
(trams baixos del Besós i LLobregat) i als espais fluüaLs amb especials valors ecotdgics (faunístics,
geoldgics...). Dedicar especial atenció a [a contaminació ramadera.
�) Recuperar les conques fluüals com a corredors biotdgics.
) Intervencions per recuperar ets rius i camins de ribera com espais de comunicació
ciutats
i
humana a les
pobles.
) Promoure sistemes de reg agrícota de baix consum i de reaprofitament.
Acció decidida a favor de les inversions en noves tecnotogies de reg agrari de baix consum
)
d'aigua.
) Destinar a[ reg l'aigua procedent de sistemes de depuració d'aigües residuals.
) Garantir menors captacions d'aigua deLs rius i afavorir [a recuperació naturaI de les conques.
) Retornar a[s ajuntaments [a responsabilitat en La gestió de les aigües residuats.
)
ApLicar
tots aquests conceptes segons [especificitat de cada part del territori.
MESURES pER REDUIR LA PRODUCCIÓ Og n¡gDUS I CREAR LES
INFRAESTRUCÍURES NECESSARIES PER A UN TRACTAMENT ADEOUAT
) Destinar tots els esforgos possibles a eütar [a producció de residus.
) Programes per eütar [a producció de residus o reduir-ne [a quantitat.
) Crear les condicions necessáries per a [a recoltida selectiva, [a reutitització
o e[ recictatge dels
residus.
) promoció de deixall.eries i altres instal.tacions dels programes de reco[[ida selectiva.
) Promoure e[ canü d'hebits per a un correcte tractament dels residus.
)
ApLicar el. criteri del "principi a [a fi" en els processos generadors de residus, com també en [a
gestió de les instal'lacions de tractament o dipdsit de residus.
)
Apl..icació escrupotosa del,
)
criteri de contro[ar ['impacte que qualsevoI materiaI produeix en e[
medi ambient durant tot e[ seu cicle üta[.
Regular tot eI c'icle ütaL de les instat. lacions de tractament o de dipósit de[s residus per eütar
efectes mediambientals no desitjats.
) Cooperar amb els ajuntaments en [a solució del problema ambiental dels residus.
) Contribuir a [a construcció dlnfraestructures necessáries per facompliment dets objectius
d'aquests programes.
MESURES PER PROMOURE LA CORRESPONSABILITAT SOCIAL EN LA PROTECCIÓ
DEL MEDI AMBIENT
) gbrir un debat sobre [a possibil"itat de canüs en [a pol"ítica fiscal, que comportin
[a reducció
lenta de [a fiscal,itat que grava e[ treba[[, substituint-la per un increment lent que graü [a
utitització de recursos naturals o [a contaminació. Mo[t especiatment, proposarem penalitzar [a
generació de C0,
i
attres gasos d'efecte hivernacle.
) potenciar Barcelona i [a seva área com a capital ambiental de [a Mediterránia.
productores d'equipaments i serveis mediambientats, [a
coóperació mediterránia i La impl.antació d'institucions internacionats retacionades amb e[ medi.
) Impulsar [a localització d'empreses
�)
Vetllar perqué e[ grans projectes d'infraestructures (Besds, Llobregat, [a recuperació deLs espais
ftuviats, ['anet[a verda, ets parcs agrícoles o rurats, els programes de residus, e[ paper del
transport púbtic no contaminant, etc.) facin de [a regió metropolitana un exemple de
sostenibilitat.
) Promoure
una nova cultura ambientaI
i
[a imp[icació de
tots els sectors socia[s en [e[aboració
de l'Agenda 21.
) Proposar
que ta política ambientaI no sigui un conjunt de programes ai[[ats, sinó [a traducció
d'una idea de progrés, en |.a qual se sentin implicats tots els sectors sociats i económics.
)
Impulsar un debat, obeÉ a [a ciutadania i amb [a participació activa dels experts, per a[ disseny
d'un Pta d'acció ambiental, que será l'Agenda 27 per Catalunya.
SUPERAR EL DEFICIT TERRITORIAL D'INFRAESTRUCTURES
XARXES DE COMUNICACIONS
I
té un déficit d'infraestructures en relació amb e[ conjunt d'Espanya i les regions competidores d'Europa. A Espanya, ets déficits són sobretot en carreteres i autopistes (Catal.unya té
e[ 130/o del capital üari espanyot, ma[grat que representa e[ 150/o en pobtació, e[ 180/o det PIB i et
77olo del' tránsit totaL). Madrid, Balears Catalunya són les regions més infradotades en
infraestructures públiques i on La rendibiLitat de [a inversió en infraestructures és més alta.
Catalunya
i
A Europa, les diferéncies són en autopistes i ferrocarrits. La dotació mitjana de 9 regions europees
les quats Lombardia, Bassin Parisien, Rhóne Alps...- dóna un índex 128 en renda, 118
-entre
en longitud d'autopistes , 774 en longitud de ferrocarrits, comparat amb un índex 100 en e[ cas de
Catalunya. E[ diferencial negatiu en ferrocarril és tres vegades superior a[ de xaxa üária.
Amb e[ gran impacte inversor del tren d'alta vetocitat i de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona,
[a inversió de l'Estat a Catatunya será molt important i pot arribar a percentatges equivalents als
de població i PIB. Catatunya ha d'abandonar [a potítica det greuge comparatiu i ets referents de
pobtació i PIB, per plantejar nivetts de finanEament d'inversió en infraestructures suficients per
reatitzar ets projectes necessaris per a [a competitiütat deL país.
E[ nou Govern de [a Generatitat ha d'aconseguir un nive[l d'inversió d'uns 500.000 mitions de
pessetes [any, pertatd'arribara un programa2000-2004 de 3.5 bilions, que s'haurien de repartir
a ra6 d'7,7 [Administració de l'Estat, 7,7
sector privat
i
1,3 [a General.itat. Aquesta proposta
d'inversió
ha de dotar Catalunya de les grans infraestructures de connectiütat necessáries-que
suposa un incrementdel,52olo respecte a[s nivel[s mitjans del període 7997-7999.
eL
S'ha d'invertir fort en infraestructures, amb llobjectiu de miltorar [a connexió amb [a resta d'Espanya,
amb Europa i, especialment, amb ['arc mediterrani, per miltorar també [a situació competitiva de
Catatunya i facilitar-ne eI desenvotupament económic. S'ha de completar una xarxa d'infraestructures
basada en e[ model de les set regions, que elimini els obstacles existents a La mobiLitat de les
persones les mercaderies en parts importants del territori i que permeti reduir La mobiLitat
obtigada i fixar [a pob[ació en e[ territori.
i
�OBJECTIUS
O Dotar el país de tes grans infraestructures
competitivitat.
de
O Vertebrar les regions i facititar la permeabititat det
territori.
O Canüar el model de mobilitat metropolitana de
Barcelona.
O Superar ets déficits ambientals amb criteris de
sostenibilitat.
MESURES pER DOTAR EL PAÍS DE LES GRANS INFRAESrRUCTURES DE
COMPEÍITIVITAT
)
Garantir [a construcció de ta 3a pista, les noves terminals i [a zona logística de l'aeroport de
Barcelona, i impulsar zones de manteniment i d'indústria auxiliar.
) Convertir l'aeroport de Barcelona en e[ nus de connexió internacional del sud d'Europa (HUB).
) Constituir un organisme autónom per a [a gestió de l'aeroport de Barcelona, per construir un
aeroport apte per a 40 milions de passatgers
)
Crear [a
i
650.000 tones de mercaderies [any.
xaxa aeroportuária catatana, amb els aeroports de Girona, Reus, Sabadell
i
La Seu-
Andorra que complementin e[ de Barcelona.
) Fer que et TGV arribi e| 2004 a l'estació central de [a Sagrera i a [a frontera francesa.
) Fer arribar [amplada internacional per a mercaderies ats ports de Barcelona i Tarragona i ats
aeroports de Barcelona, Reus
)
i
Girona.
Crear una xarxa regional de trens d'alta
velocitat que, amb [ús de [a üa
del' TGV, comunicará les
principals ciutats.
) Convertir el.s ports de Tarragona i Barcelona en motors econdmics del país.
) Crear com a empreses púbtiques els ports de Tarragona i de Barcelona, per situar-los
a[ capdavant
del tránsit espanyol de mercaderies.
) Coordinació d'aquestes empreses i construcció conjunta d'un "port sec" a[ Baix Penedés.
) Garantir ta disposició de telecomunicacions de banda ampla a les árees metropolitanes, abans
de finals del. 2001.
MESURES PER VERTEBRAR LES REGIONS
I
FACILITAR LA PERMEABILITAT DEt
TERRNORI
) Estabtir
un sistema de comunicacions intermodal Catalunya-xarxa de ciutats: acostar les capitals
comarcals
i
ciutats de més de 5.000 habitants a menys de 30 minuts d'una autoüa, d'una
�estació ferroviária amb serveis d'alta vetocitat o del metro regional, de manera que Barcelona
no estigui a més de 90 minuts de cap població important.
) Proposar e[ desdobtament
de les principals línies ferrbviáries per estabtir un servei de metro
regiona[.
)
Proposar e[ desdoblament de les línies ferroviáries de Renfe Barcelona-Vic i Barcetona-Manresa,
així com [a miltora de [a lÍnia L[eida-Manresa.
) Desdoblar les línies de FGC Barcelona-Igualada i Barcetona-Terrassa.
) Proposar [a creació de [a línia de passatgers Mot[et-E[ Papiot.
) Redactar i executar un pla d'autoües [[iures de peatge, que contempli actuacions de [a Generalitat
i de l'Estat
per acabar amb e[ déficit
i discriminació
de [a xaxa viária cata[ana respecte de [a de
['Estat, amb una inversió d'uns 160.000 mitions de pessetes. Aquest pta haurá d'inctoure les
actuacions següents:
. desdoblament N-152 Vic-Ripott
. desdobtament C-1411 Manresa-Berga
. desdob[ament Eix Ebre
. autoüa Matgrat-Lloret
. desdoblament anella Gavarres
. desdobtament C-260 Figueres-Roses
. desdoblament N-240 Tarragona-Montblanc
. desdoblament N-260 Figueres-Otot
. desdoblament Banyo[es-Besatú
. desdoblament Túne[ de Vietla
. nova via Abrera-Granotlers
. construcció de ['Eix Diagonal Manresa-Igualada
. mi[[ora d'autopistes i artéries metropolitanes: A-16 i A-18
. desdoblament de ['Eix Transversal
)
Crear un fons de rescat de peatges i de manteniment de les autopistes
impostos ltigats a [es autopistes (beneficis, IVA).
i
autovies a partir dels
) Rescatarels peatges de les ües de circumval.lació de les corones urbanes (especialment ta B-30).
) Assegurar que totes les árees metropolitanes i capitats comarcats disposaran de fibra óptica
abans del 2001. Regular [ús públic de [a xarxa d'infraestructures de telecomunicacions, amb
una utitització eficient que permeti. abans del 2O04, [a prestació de serveis avangats de
tetecomunicacions (Internet, alta velocitat) a totes les pobtacions de Catalunya.
MESURES PER CANVIAR EL MODEL DE MOBILITAT METROPOLITANA DE
BARCELONA
)
Garantir l'execució deL PLa director d'infraestructures de hutoritat del Transport Metropolitá de
Barcelona (60.000 milions de pessetes/any) que ha de fer possible l'extensió de [a xarxa de
metro i tranüa.
) Destinar e[ doble de recursos a[ transport públ.ic cot.tectiu que a les carreteres.
) Potenciar eI transport púbtic col.tectiu i disminuir ['ús del vehicte privat.
�potítica pressupostária que destini entre 2 i 1,5 vegades més de recursos a[transport públic que
a infraestructures üáries.
)
) Finanqar La poLÍtica de transport amb una participació en llmpost sobre carburants.
) Reüsar [a fiscalitat tLigada a [a carretera.
) Creació d'un fons específic per a[ finangament del sistema global del transport púbtic, amb una
participació en els impostos especials sobre els carburants consumits.
MESURES PER SUPERAR ELS DEFICITS AMBIENTALS AMB CRITERIS DE
SOSTENIBILITAT
)
Garantir e[ subministrament d'aigua de qual,itat a les conques internes, amb les obres per
resoldre eL déficit hidrol.ógic finangades parcialment per fEstat.
)
Impulsar un gran pacte entre [a Catatunya rural i [a urbana, i entre les conques internes i les
terres de [Ebre i de Lteida, que acabi amb les batalles sobre [aigua i ets greuges territorials.
)
Crear consorcis amb els ajuntaments d'abastament en alEa
a [ámbit regional: els primers es
podrien crear sobre [a base de l'abastament Girona-Costa Brava, [a xaxa Ter- Llobregat i e[
consorci de Tarragona.
)
Acabar e[ sanejament dets rius.
) Retornar als ajuntamaents [a gestió dets sistemes de depuració amb un finanqament adequat.
) Et pta de sanejament preveurá [a substitució dets emissaris submarins per mecanismes de
reutilització, com també [a incorporació dets residus agrícoles
| 5.4.
I ¡I CNUP, UN LLOC PER VIURE I
i
ramaders.
PROSPERAR
món rural catalá, que és e[ 80o/o deL territori de Catalunya, ha experimentat en ets darrers
cinquanta anys una transformació radical.. [escassa rendibilitat de les explotacions ha provocat
[abandó de La majoria de [a pobLació activa agrária. Ha emigrat a les ciutats, de [a pagesia cap a
població activa, amb
La indústria i ets serveis, quedant reduida a poc més del 3olo del total de [a
una edat forEa avangada, pocs joves i moltes dificultats.
EL
La pagesia compleix La dobl.e funció de produir atiments, de més i mi[[or qualitat, i cada dia més
barats-, i de gestionar eI medi naturaI i eL territori de forma sostenibte. [actiütat pagesa és cada
cop més semblant a[ d'una petita empresa agrícola, que no sempre disposa dels instruments ni
del suport necessaris.
a [a Unió Europea ha permés integrar e[ sector agrari catalá en e[ comunitari i
gaudir dels sistemes d'ajudes derivats de La poLítica agrária comunitária, amb un batanq netament
positiu. Peró hi ha una fofta competéncia en les produccions de tipus continental i l'inconvenient
d'una política europea que no sempre valora i potencia e[ model agrari i les produccions de
carácter mediterrani.
La incorporació
�E[ Govern de [a Generalitat és responsabte de gestionar i de complementar [a potítica agrária
fixada per [a Unió Europea, sobre [a base del cofinanEament. Només es pot accedir a certes línies
europees d'ajuda si les administracions própies (Generalitat i Estat) hi assignen préviament recursos. Peró amb ets governs de CiU ha mancat aquesta definició prévia d'una política rural i
agrária prdpia, ['establiment de prioritats i [a gestió eficient dels recursos transferits. La pol.ítica
agriria a Catalunya ha estat cada dia més lenta i burocratitzada.
E[ nou Govern de [a Generatitat ha de fer una nova política que defineixi tlámbit rural catalá.
lJagricultura, [a ramaderia i [a sitücultura continuen essent les actiütats económiques de referéncia
en aquest ampti territori que constitueix eI medi rura[, i caI assegurar mj[[ors condicions j noves
oportunitats a [a pagesia, que [a població rural es mantingui i que, si pot ser, torni.
S'ha de propiciar [a incorporació de joves pagesos, de manera que [empresa famitiar i eL pagés
professional siguin ets protagonistes principals de [a política agrária. Ca[ enfortir les estructures
associatives agráries i mi[[orar [a seva capacitat d'actuació i d'incidéncia en [a transformació i
comercialització de les seves produccions.
S'ha de fer una política alimentária de qualitat, a través de les produccions agráries i els productes
transformats, vetllant per [a seguretat sanitária dels aliments produi'ts a Catatunya i els d'importació.
S'ha de ptantejar [a gestió del medi natural de manera que sigui percebut com un patrimoni
col.[ectiu a preservari fomentar, i s'ha de considerareI pagés com eIdefensor naturali principaL
d'aquest patrimoni comú.
S'ha de desburocratitzar l'administració agrária de [a Generalitat, miltorar [a seva capacitat de
gestió i fomentar eI diál.eg i [a concertació amb e[ sector i les organitzacions professiona[s. E[s
sindicats agraris, [a federació de cooperatives i les entitats associatives
ADS, ADF, grups
-ADV,
de sanejament, organitzacions sectoriats de productors. etc.- són ets intertocutors indispensables per a [a formulació d'una potítica agrária i rura[ assumida i compartida per tots.
OBJECTIUS
O Frenar e[ procés d'abandó de [a població rural i
propiciar la incorporació de joves pagesos.
O Desenvotupar una política alimentária de qualitat.
O Propiciar [a millora de les condicions de vida en el
món rural.
O Defensar [a gestió det medi natural com un
patrimoni col. lectiu.
�MEsuREs pER FRENAR EL PRocÉs oegnlloÓ o¡ LA PoBtActó
pRoprcrAR LA lNconponncIÓ DE JovEs PAGEsos
nunnl I
PER
)
Elaborar un catáLeg de sóL agrari a fi de preservar-ne ['ús i evitar l'especulació, especialment
les zones de creixement urbá que tenen un etevat valor agrondmic.
)
Promoure una ltei d'orientació agrária que contempti e[ pagés professional i [empresa familiar
agrária com els subjectes principal.s d'una relació contractual amb lAdministració.
)
FaciLitar assessorament, suport mitjans, com també [accés a fons de finanEament
sistema d'ajudes just que eüti fespecutació.
i
i
a
a un
l'estabilitat professionaI dels pagesos que no són propÍetaris de [a terra i convertir les
formes contractuals del dret ciül catalá en contractes d'arrendament.
) Fomentar
i
i fer preüsions
futur per a
)
Avaluar l'impacte de tAgenda 2000 sobre e[ camp
produccions.
)
Informar, assessorar i ajudar técnicament el. pagés en coneixements, técniques
millora de les produccions i/o La gestió empresarial.
[a pesca
de
i
les
sistemes de
) Formació agrária continuada.
) Formació professional regtada, amb móduls d'especialització agrária adequats a les zones rurals.
) Consütució d'un Fons de terres que doni més transparéncia a[ mercat de [a terra, eviti l'especulació,
facititi eI cessament anticipat de les actiütats agráries dels pagesos que vu[guin acollir-s'hi,
promogui [a incorporació
) Facititar
i
de
joves
i
permeti impulsar e[ redimensionament de les explotacions.
[a incorporació dels joves a
factiütat agrária. Habilitar una línia
de crédits específics
de subvencions per a ['inici d'activitat.
) Incrementar les aportacions públ.iques per abaratir e[ cost de les assegurances
sobre les
produccions agráries.
) MiLLorar [a capacitat productiva i
de gestió, segons les prioritats territoriats, socia[s
o
económiques.
d'integracions perdonarseguretatjurídica a les parts contractants, mitjanqant
[a clarificació de les obtigacions mútues.
) Modificar
La l,tei
) Potenciar [a recerca agroalimentária, en estreta cot.laboració
)
amb
etsectori les universitats.
Imputsar els processos de concentració parcet.tária amb llobjectiu de mittorar [a capacitat
operativa i productiva de les explotacions.
i
i
del,s regadius antics, tenint en compte técniques sistemes d'esta[ü de
racionalització de [rls de ['aigua en les diverses fases de regulació, captació, transport, distribució
i aplicació.
) Modernització
)
Fomentar [a construcció de nous regadius, adequats a les necessitats que es deriün dels estudis
agronómics, amb un ús racional de [aigua.
)
Modernitzar [a flota pesquera, els ports i Les l.l.otges. Preveure l'aplicació de peíodes de veda,
ben indemnitzats, per preseruar ets ecosistemes marins.
) Desenvolupament
de llaqüicuttura, foment de
La
indústria transformadora i mitlor comercialització
dels productes.
)
Aprofitar a[ máxim [a capacitat d'obtenir ajuts cofinanEats procedents de [a
UE.
�)
Impulsar [a reestructuració de[ cooperativisme agrari, incentivant [a fusió de cooperatives i
creació de cooperatives de segon grau en els processos de transformació i comercialització.
[a
MESURES PER DESENVOLUPAR UNA POLÍTICA ALIMENTARIA DE QUALITAT
)
Trebaltar per incrementar [a qualitat dets productes des d'una estricta exigéncia sanitária,
incorporant noves técniques i varietats, tant pel que fa ats productes vegetals i animats obtinguts,
com ats ingredients, ets components o les práctiques per obtenir-[os.
)
Preveure
[a participació dels sectors productius- les accions per eradicar de forma
-amb
efectiva les plagues i malatties més comunes.
) Estabtir els dispositius
necessaris per a una acció preventiva
i
una resposta enérgica ats brots
epidémics.
)
Impulsar i vetllar per [a qualitat de les produccions agráries, especialment les Denominacions
d'origen i altres quatificacions, referent ben identificat i acreditat pets consumidors.
)
Potenciar ets sistemes de producció integrada
i promovent e[ consum dels seus productes.
i
l'agricultura ecológica, difonent els seus valors
) Exigir e[ compliment estricte de les normes de [a Unió Europea sobre produccions
i
transgéniques
e[ seu ús en ets productes alimentaris.
MESURES PER PROPICIAR LA MILLORA DE LES CONDICIONS DE
VIDA EN
EN
uÓn nunnl
)
Etaborar ptans de reactivació per
económica.
)
Constituir grups promotors d'actuacions públiques i privades concertades per aI desenvolupament
de cada zona.
)
Activar fapticació dels ptans de muntanya.
a les zones rurals, que permetin una major diversificació
) Fomentar [a creació
d'activitats económiques comptementáries
-indústria, artesania,
agroturisme- per a[ medi rural, adequant els requisits a les circumstdncies específiques de
cada ámbit.
) Donar suport a la indústria
agroa[imentária
i incentivar-ne
[a ubicació en e[ medi rurat.
)
Comptementar les línies d'ajuda comunitiries i impulsar [a incorporació de R+D, [a cooperació
entre empreses, [a consolidació i [a conquesta de nous mercats i [oferta de nous productes per
incrementar [a competitiütat.
)
Mantenir les indemnitzacions compensatóries per a les zones desfavorides i les línies de suport
agroambiental com a accions complementáries d'ajuda als pagesos que viuen en zones de
menor potencial productiu, que estan sotmesos a limitacions productives o ats qui convé continuar produint certs productes.
)
Crear lAgéncia Forestat de Catalunya, que agrupi els boscos de titutaritat púbtica i privada
impu[si una gestió sostenible de fespai forestat, en [a seva dob[e funció económica i socia[.
)
lJAgéncia canalitzará les ajudes
a [a gestió forestal, podrá rebre competéncies detegades
i
en
�guardes rurals
i
i
pesca continental
foresta[s.
matéria de caqa
i
gestió dels espais protegits,
i
s'hi adscriurá e[ cos de
) lJAgéncia Forestal absorbirá ['empresa prlbLica ForestaI Catalana, SA.
) Potenciar e[ Centre Tecnoldgic Forestal de Catatunya.
MEsUREs PER DEFENSAR LA GESIIó DEL MEDI NATURAL COM UN PATRIMONI
COL. LECTIU
) Promoure un Codi de Bones Práctiques Agrícoles i Ramaderes.
) La rigorosa aplicació dels requisits d'acreditació d'explotacions i
[a inscripció en els registres
'i
contaminant.
cárrega
d'eLiminació de fems purins serán garantia del controI de [a
) Elaborar ptans específics, amb els suports técnics i econdmics necessaris.
) promoure e[ desenvotupament i llapticació de noves técniques agrícoles que minimitzin l'erosió
i
[a contaminació per adobs
i
pesticides.
tal que es puguin
)
promoure programes agroambientals, seguint les directius de [a UE, per
acollir ats ajuts preüstos en aquests casos.
)
Impulsar de manera prioritiria una política forestal de prevenció d'incendis forestals.
) promoure,
a través de LAgéncia Forestal, [a disminució de La cárrega combustible dels espais
forestats.
)
en matéria de línies eléctriques, urbanitzacions, abocadors,
voreres de carreteres i ües férries, cremes de rostotls, etc.
VetLLar per les normes de seguretat
) Ús de tots ets mitjans i técniques adients en cas de foc.
) potenciar les agrupacions de defensa forestal (ADF) com a puntal
básic de [a prevenció.
)
Imputsar una [[ei de pesca continentaI que ordeni els espais de pesca i preservi [a fauna piscíco[a.
)
ELs
)
ajuntaments atorgaran les concessions en els termes municipals.
Imputsar una [[ei que regul,i [a caEa, ordeni e[ sector i fixi Les espécies, les condicions, ets
espais els problemes derivats del. ptumbisme, com també [a protecció, [a conservació i
[aprofitament de les espécies cinegétiques.
i
) Les associacions
protectores d'animats seran considerades entitats col'laboradores de
['administració 'i gaudiran deL suport necessari per a les seves actuacions.
) Elaborar els plans d'ús i
gestió dels espais protegits. Potenciar actuacions de mi[[ora en els
parcs i zones d'influéncia, per fomentar activitats económiques que es poden propiciar en e[
seu entorn.
i
les concessions, [elaboració de plans d'ús
)
Imputsar també, tenint en compte ets usos
dels rius.
)
Estabtir l,ínies d'ajuda per a les afectacions en bestiar
i
conreus de [a fauna protegida.
i
gestió
�La realitat present del sector turístic a Catalunya és ambivatent. Hi ha mottes variables de signe
positiu, entre e[[es [a prdpia magnitud de ['ofefta, que atorga marges temporats per reconduir e[s
aspectes no tan positius. Ets governs anteriors no han vo[gut identificar-l.os ni afrontar-[os, amb
un triomfalisme de xifres i récords i [a negació sistemática de quatsevo[ mena de problemes.
turisme urbá és [a gran novetat dels darrers anys (no tan sots a [a ciutat de Barcelona) i sembl.a
que está en bones condicions de créixer. E[ turisme interior i de muntanya está per sota del seu
potenciaIi dels recursos disponib[es, amb modets d'impLantació heterogenis i correctes, i excepcions
preocupants. Augmentar-ne [a rendibilitat, mo[t condicionada per l'estacionalitat, requereix
E[
productes més etaborats
i
processos de comercial.ització més segmentats
i
especialitzats.
A [a costa (eL
70olo del total del sector), hi ha una duatitat indestriabl.e de segments d'oferta
qualificats, competitius i amb [a ctienteta mol.t fidetitzada, enfront d'altres segments abocats a [a
degradació dels serveis, a [a substitució permanent de clients amb poder adquisitiu que baixa i a
uns preus relatius descendents que afecten [a rendibil.itat gl.obaL.
turístics no premien suficientment [esforE dels segments que aposten per [a quatitat.
ininterrompuda de bones conjuntures fa que e[ procés de selecció sigui
mott lent i que ets segments poc quatificats obtinguin amb relativa facititat bons comptes
d'explotació, dada pefectament compatible amb una eventual rendibiLitat gLobal. decreixent.
E[s mercats
PerÓ [a successió gairebé
lJesforg per [a gualitat requereix professionats amb una formació iddnia
i una "cultura turística"
mott especiatitzada. S'han de superar les mancances de [actual sistema de formació técnica i
professiona[, tot i [a seva miltora recent. La incorporació deLs estudis técnics a les universitats
s'ha de consolidar
i
reüsar.
La competéncia en preus és cada cop més
sent més intens en paiios menys
dificit, perqué e[ creixement de La oferta continuará
desenvolupats, i per tant, s'ha de competir en producte, amb [a
qualitat com a factor essenciaI i [a necessitat d'una ofefta important d'atractius paisatgístics i
cultura[s del territori, que requereixen un gran esforq d'informació. factivitat tuística té tendéncia
a degradar o consumir els recursos que [a fan possible, de manera que, a més d'un compromís
étic, [a sostenibititat és un valor económic tangibte.
i
E[ Govern de CiU no ha sabut optimitzar els esforgos dels agents púbtics privats per a [a
promoció turísüca, que s'ha de basar en [a divulgació de[s processos de qual.itat i sostenibilitat,
i
les especificacions sobre els productes Les garanties i respecte ats drets dets turistes com a
consumidors. La Unió Europea ha desenvolupat poca poLítica de turisme, i aquest és un dets pocs
sectors econdmics on hi ha oportunitats d'exercir un lideratge efectiu, no en e[ sentit de comptar
qui té més turistes, sinó d'impulsar potítiques de qualitat.
�OBJECTIUS
O Crear informació de base sobre el sector turístic.
O Formació técnica i professional del sector i
reforqament dets estudis superiors de turisme.
O
qualitat el factor diferencial del sector
turístic catali.
Fer de ta
O 0ferir un turisme sostenible.
O Singularitzar I'oferta turistica.
O Promocionar estratégicament e[ turisme.
O Liderar tes polítiques turístiques europees.
MESURES
) promoure [a creació d'un sistema d'informació de base sobre l'actiütat turísüca.
) Reordenar [a formació dels professionats del sector, amb currícutums formatius específics.
)
sobre
Continuar imputsant processos d'autoregutació a través de plans de zones o subsectors
estándards mínims.
)
Endegar un pla de miltora dels serveis púbtics.
)
aI sector, a
Sens.ibiLitzar e[ sector per eradicar [oferta sense quatitat. Introduir transparéncia
consumidors.
a
com
partir de [a informació i [a defensa dels turistes
)
capacitat de
Condicionar e[ creixement turístic a [a capacitat de reeursos (aigua, espais ütats,
les instal.lacions i serveis).
promoure l'esponjament de [a densitat i mittorar [a funcionalitat dels espais o nuclis amb gran
)
concentració, amb [amortitzaciÓ de places, si ca[.
�UN GOVERN
I UNES INSTITUCIONS
MES PROPERES
ALS CIUTADANS
Les institucions de l'autogovern han permés [a recuperació de La personatitat de Catatunya, peró
e[ pas dels anys i fevotució política i social han posat de manifest [a necessitat d'introduir
reformes i millores en e[ seu funcionament. E[ Govern de [a Generatitat, e[ Parlament, LAdministració
púbtica, ets poders [ocats, [a Justícia i els mitjans de comunicació públ.ics han d'accentuar [a seva
proximitat als ciutadans
i
e[s seus probtemes.
La política i les institucions representatives han de ser üstes com instruments d'organització de
[a conüvéncia en [[ibertat i de solució dets probl.emes de [a societat, sobre [a base dets principis
constitucionals i de valors com [a integritat, [a participació democrática i l'interés púbLic. proposem
una série de reformes que afecten les relacions entre les institucions
i-___FER
I 6.1.
I
I
i
la ciutadania.
.
UNA GENERALITAT MES PROPE A A LES CIUTADANES
ELS CIUTADANS
vint anys de funcionament de les institucions autonómiques, estem en condicions de
fer-ne un balang que, sens dubte, ha de valorar els seus éxits, perd que també ha de detectar les
seves mancances, amb e[ propósit de corregir-tes per continuar avanEant cap a una democrácia
Després de
més ciutadana.
té encara importants deficiéncies, pel que fa a [a proximitat amb
ciutadans, que se senten satisfets amb fexisténcia de les institucions de [a
Generalitat (Partament, Presidéncia i ConseLL Executiu), peró sense attra possibilitat d'inftuéncia
E[ nostre sistema institucionaI
les ciutadanes
i
�que e[ vot periódic a
La l.l.ista
electoral d'un partit o coatició en les eleccions a[ Parlament de
Cata[unya.
pel que fa als poders locals, que són ets més próxims i accessibles a [a gent, ets succesius governs
segon ordre.
¿e CIU a [a GeneraLitat el.s han deixat de banda, tractant-los com institucions de
als
Aquesta actitud ha üolentat sovint fautonomia locat, ha escatimat recursos i competéncies
ajuntaments i ha impedit crear una cu[tura sóLida de co[.[aboració
les i nstitucions representatives.
i
il.eiattat democrática entre
Les seves decisions
Fins ara, e[ Govern de [a General.itat ha estat subjecte a poc control extern.
i
[actuació de [a administració autondmica no han estat prou transparents'
potents i efectius per aI controI del
Ca[ establir, doncs, instruments potítics i técnics que siguin
üngut un paper
Govern. E[ parlament, controlat durant 15 anys per [a majoria absotuta de CiU, ha
del
mott inferior a[ de les seves possibititats com espai principaL de debat polític, de control
Consell Executiu i d'elaboració de potítiques estratégiques'
[a manca
La potitització partidista de l'administració de [a General.itat és conseqüéncia de
possibilitat
[a
d,instruments de controt, i per aixó és una administració poc eficient. S'ha desaprofitat
burocrátic
de crear una administració moderna; ben a[ contrari, s'ha acabat copiant e[ model
demandes
les
a
funcionament
seu
e[
adaptar
trad.icional. de fadministració públ.ica espanyola. Ca[
de
qualitat
i
capacitat
d,una societat dinámica, que exigeix a [a seva administració eficiéncia,
les notes
resposta. Modern.itat, quatitat, professionalitat i ética de servei públ.ic haurien de ser
distintives d'una administració renovada.
polítiques públiques i en els
La societat ciü1. participa poc en els processos d'etaboració de tes
en [a relació entre
processos de prestació de determinats
cot'laboració' i no
beneraLitat i les institucions de [a societat
polítiques
básiques
pas en eL dirigisme. La recerca del consens i e[
serueis.
civil
d
de país haurien de ser les eines básiques d'aquest nou estit'
programa d'innovació democráüca
A partir de l,actuaI realitat institucionaI hem de desenvolupar un
l"imitar i
que tingui com a objectiu básic ampl.iar La l.l.ibertat La participació dets ciutadans
poders públ.ics. Aquest programa ens ha de permetre una nova Generalitat més
i
i
controla1 els
propera ats ciutadans, més transparent, més descentralitzada, més eficient i de quatitat.
i les
Aquest programa de reformes ha de fomentar [a proximitat de les institucions als ciutadans
possib[e
fer
de
ciutadanes. Proximitat entre ets electors i e[s seus representants, amb [a vo[untat
participació de [a societat
una üda pol.ítica fonamentada en valors cíücs i en les possibiLitats de
de transparéncia en
l'increment
és
ciül en ei procés pol.ític. Un deLs altres elements de [a reforma
parlamentari i
lactuació dels poders púbtics. Hem d'arbitrar mecanismes de control i contrapés
paftits.
social del Consetl Executiu, amb mecanismes transparents de finanqament dets
prob[emes
La reforma que proposem es basa en l'aplicació deL principi de [a subsidiarietat. Ets
j
directament
s'han d'afrontar a[ més a prop possibLe del seu origen amb [a participació dels més
i el's
Generalitat
[a
implicats. Hem de promoure una distribució de recursos i competéncies entre
pod.r, locats
eficient
i
i
entre les administracions
de qualitat.
i
[a mateixa societat. La nova Generalitat ha de ser
�UAdministració de [a Generalitat és un element básic deL sistema institucional del país, i per
aquest motiu cal reforEar-ta des de[ punt de üsta técnic i extremar [a seva professionatització per
taI d'evitar [a confusió de les institucions amb una partit poLític o amb una ideoLogia. EL futur de
Catalunya, depén, en bona part, de [a capacitat del sistema administratiu per generar valor a
través de [a seva actuació. Ca[ exigir més rendiment, serveis de qual.itat i col.laboració amb [a
societat.
OBJECTIUS
O Acostar [es institucions a les ciutadanes
i
ciutadans.
C Donar veu i representació als residents a l'exterior.
C
Reforqar el paper del Parlament en e[ conjunt
institucional de la Generalitat.
O Augmentar la transparéncia en l'actuació dels poders
públics.
O Aplicar el principi de subsidiarietat.
O Aconseguir una Administració púbtica eficient i de
qualitat.
MESURES
) Proposar ['e[ecció directa de [a meitat dels diputats en circumscripcions
una llista, amb ['objectiu que ets electors coneguin, accedeixin
diputat que representa eI territori on viuen.
i
territorials i [a resta en
puguin votar directament el
)
Aquesta proposta será recollida en [a [[ei electora[ catalana.
)
Fins que s'aprovi aquesta [[ei, els diputats de PSC-Ciutadans pel Canü ündran l'encárrec de
representar un territori, amb una oficina oberta ats ciutadans.
) La ttei electoral
catatana establirá una circumscripció electoral per ats catalans residents
[exterior, garantint [a seva representació en e[ Parlament.
) Proposar [establiment
d'un límit máxim de dos mandats consecutius per a[ President de
Generalitat, per tal d'afavorir [a renovació política.
) Promoure una modificació de[ marc [ega[ deLs partits
interna, [a participació dels afiliats
i
a
[a
poLítics que garanteixi [a ptena democrácia
un finanqament transparent.
) Fer més accessibte
l'activitat del Partament, per mitjá de les noves tecnotogies: creació
d'un canal temátic de tetevisió i retransmissió d'a[gunes sessions i comissions per [a teteüsió
púbtica.
) Promoure
mecanismes efectius de control de [a despesa electoral del.s partits polítics, per a [a
transparéncia del seu finangament i de les campanyes electorals.
�)
instituirá [el,ecció per part del Parlament d'un Consell de Control de les despeses
electorals, amb mandat superior a La Legisl.atura, integrat per experts, amb potestat executiva
sobre els tímits de despesa electoral autoritzada.
)
partits hauran de pubticar a [a premsa ets seus comptes etectorals detaltats, immediatament
després de les eleccions.
en qui
El. president podrá nomenar un Primer Conseller del. Consetl. Executiu de [a Generalitat,
La ttei etectoral
EL
)
delegará funcions de direcció
)
i
coordinació.
Decidir [a mifl.or ubicació en e[ territori catalá de les diferents seus dels organismes de
Generalitat.
) Fer que e[ Consell Executiu es reuneixi periddicament a diverses ciutats catalanes.
) EstabLir mecanismes de contacte directe amb [a societat ciüt, per analitzar els problemes
cada
)
[a
de
territori.
de
Fer que e[ Consel[ Executiu estableixi formes de comunicació permanent amb els ciutadans,
carácter no propagandístic i basades en [ús de les noves tecnotogies, per mittorar [a informació
i
ampliar la participació.
) Instituir
mecanismes efectius de consulta parlamentária
a [a societat durant els
processos
[egislatius.
)
Modernitzar e[ debat parlamentari, perqué sigui més ágil. i üu, agilitant els trámits i terminis
grans
del procediment, potenciant e[ carácter I'egislatiu de les comissions i reseryant aI Ple ets
debats.
)
Estabtir sessions setmanals d'actualitat potítica
Govern a contestar en 24 6 48 hores.
i
La
possibititat d'efectuar preguntes urgents a[
) promoure un Parlament més fort i amb més capacitat de control sobre e[ Consell Execuüu.
) Les minoria parlamentáries ha de poder dur a terme un control efectiu de factivitat del Govern.
) Reforgar Les obligacions d'informar i comparéixer davant del Parlament corresponenb als membres
del Govern i ets atts cárrecs, com també a les autoritats i Les persones. cridades a declarar
davant les comissions d'investigació.
)
Amptiar [ñmbit de control del Parlament en e[ camp de:
. La gestió pressupostária i financera deI Consetl Executiu.
. [avaluació de [a producció normativa del Consetl Executiu.
. Uavatuació de potítiques púbtiques.
) EL parl.ament analitzará [a idoneitat dels nomenaments d'alts cárrecs més significatius.
) Crear una Administració púbtica catalana moderna i de qualitat. La nostra proposta és:
.Simptificar-ne e[ funcionament i fer-l,a més accessibl.e als ciutadans, amb [a reüsió i [a
mecanitzaci ó i nteg ra I dets processos ad mi nistrati us.
.Descentralitzar-la territoriatment desconcentrar-ta funcionalment, creant agéncies
executives amb objectius, recursos i responsabilitats ctarament definits.
.Desenvo[upar un programa integraI de formació del persona[, per millorar [a capacitat i
i
professionalitat dels em pleats públ'ics.
.posar en mana potítiques transversats
departaments.
i
millorar la coordinació
i
ta co['laboració entre
�'Contenció de [a despesa corrent a través de programes de millora de [eficiéncia
introducció de criteris de gestió gerencials.
i
amb
[a
@.
I
ELS AJUNTAMENTS: PART DEL NOSTRE AUTOGOVERN
E[ model que es proposa per a l'administració [oca[ es basa, en primer [[oc, en e[ municipi, on
radica e[ poder polític i [a representació democrática dels ciutadans i deL territori; en segons [[oc,
en les comarques, constituides a partir de [a voluntat dels municipis de mancomunar serveis
loca[s i d'exercir competéncies delegades per [a Generatitat; i, en tercer [[oc, en les regions, com
a peca clau en [a devotució de protagonisme a[ territori. Un sector [oca[ fort per poder defensar
i promoure els interessos dets territoris davant de [a resta d'administracions.
E[ model d'administració [oca[ que es proposa vol trobar un equil.ibri entre [a voluntat de mantenir
e[ mapa municipa[ actual
a expressió de les idenütats [oca[s- í [a necessitat de trobar
-com
prestació
fórmules de
dets serveis locals amb eficácia i eficiéncia, promoure e[ territori i defensar
els interessos generals.
E[s organismes locats supramunicipals
-[es
comarques
i
les
regions-
hauran de desenvolupar
un paper decisiu de suport a les actuacions que depassen les possibil.itats dels municipis, en
l'exercici de [es seves competéncies i en [a defensa dels interessos locals. Les comarques seran
organismes de natura[esa gestora i administrativa, amb un
mapa comarcal obert, si fos necessari, a crear-ne de noves. Les regions seran [ámbit d'una
administració de cooperació [oca[ i promoció i gestió del territori, per mitjá dets Consetls regionals.
E[ Govern de [a Generatitat ha d'establir retacions de col.taboració l.l.eiaL amb ets ajuntaments,
que han de veure reconegut i enfortit e[ seu paper fonamental com a prestadors de serueis als
ciutadans. des d'una posició de proximitat, en benefici de [a seva eficiéncia i capacitat d'acció
directa sobre ets problemes.
OBJECTIUS
O Enfortir e[ poder locat.
O Impulsar unes administracions locals amb major
autonomia i més competéncies i recursos.
MESURES
) Reconeixement
del principi d'autonomia local
i
apticació en sentit extens del. principi de
subsidiarietat.
)
Transferir als municipis [a gestió de competéncies de [a Generalitat, com l'ensenyament primari,
opcionatment e[ secundari, les po[ítiques ocupacionats actives i [a promoció de l.'habitatge.
�) Reconéixer els alcaldes com a representants de [a Generalitat a[ territori.
) Desenvolupar una retació Generalitat-municipis de carácter plenament institucional, etiminant
quatsevol criteri partidista.
E
I un
ADMINISTRACIó DE JUSTÍCII mÉs ¡nCIENT
I
PRoPERA
E[s ciutadans d'avui no perceben t'Administració de Justícia com un servei públ'ic eficaE que
garanteixi [a seva [[ibertat, [a seva seguretat
de fer.
i
ets seus drets de [a manera en qué ho hauria
Uexcessiva lentitud dels processos judicia[s, e[ contrast entre una justícia cara només accessibte
a una part de [a pobLació enfront d'una justícia gratuita que no garanteix un servei digne i, a més,
contribueixen a aquesta percepció d'ineficácia
i
i
independéncia de l'aparetl judicial,
manca de confianga entre [a ciutadania.
els dubtes no descartats sobre [a plena imparcialitat
Entre les causes deI manteniment d'aquesta situació, n'hi ha de tipus institucionaI i estructural
que afecten els organismes deI govern i ['administració de [a Justícia.
Consetl General del. Poder Judicial,- apareix com un poder opac, ltunyá i
E[ govern judiciat
-eL
desconegut pels ciutadans, que ignoren els noms dels seus membres els motius de [a seva
etecció p1[ P.rl..rent, davant deL qual, tampoc no són responsabtes. [actuació del Consell General
está centralitzada i al.lunyada dels territoris on es plantegen ets probtemes. La coincidéncia en
una mateixa persona de l.a presidéncia de [órgan de govern de la justÍcia amb [a presidéncia del
Tribuna[ Suprem afegeix una confusió entre dues funcions que haurien de ser incompatibles.
i
de Justícia pateix d'una secular ineficácia que genera [a desconfianEa dels ciutadans.
La duració de[s titigis s'ha de comptar per anys, i més en ets que arriben a[ Tribunal Suprem. Les
[administració
judiciats
lteis processals són deL segl.e XIX i demanen una immediata modernització, i les oficines
tenen un funcionament anacrónic, mancades de les técniques modernes de gestió. E[ personal al
jutges i magistrats- está organitzat en cossos
servei de fadministració de Justícia
-excepte
nacjonals de funcionaris, fet que dificul.ta [a seva gestió per part de les comunitats autdnomes
amb competéncies, com és e[ cas de Catatunya.
Aquesta ineficácia es fa més patent en probtemes de conüvéncia, com petits conflictes ciüls o
contravencions penats d'escassa entitat, que afecten [a vida de [a gent.
és com un greu problema no resolt, pel que fa a [a seva dependéncia
lestatut de[ Ministeri Fiscal
del Govern o del Parlament
i
a determinar qui dicta les prioritats de [a seva actiütat.
i
Les successives LLeis orgániques algunes senténcies del. Tribunal Constitucional han buidat
prácticament e[ contingut de l'Estatut dAutonomia de Catatunya en matéria de justícia. Aquest
fet afecta e[ model de construcció de l'Estat de les Autonomies, perÓ també els problemes esmentats
que pateix l,Administració de Justícia.
�A Catalunya s'han de mi[lorar les institucions penitenciáries, pel que fa a |'a seva finalitat de
servir a [a reeducació i reinserció socia[, com també els estab[iments de menors.
S'ha d'impulsar [ús del catalá a l'ámbit judicial, encan insuficient,
modernització del dret ciül catalá.
i
cutminar el.s trebaLts de
E[ principal objectiu del nou Govern de [a Generatitat és impulsar un federalisme judicial, aplicant
principis de subsidiarietat i de proximitat a[ Govern i a lAdministració de Justícia. La democratització
del govern de [a Justícia significa que ets seus membres han de ser elegits pel Parlament, amb [a
prévia presentació d'un programa de govern que pugui ser conegut i que e[ propi Parlament pugui
cessar del seu cárrec a aquetls membres que incompleixin les seves funcions. La separació de les
funcions de govern i d'administració de Justícia suposa que no coincideixi en [a mateixa persona
[a presidéncia del Consel General de[ Poder Judicial i [a del Tribunal Suprem.
S'ha de garantir que sigui efectiva [a responsabititat penal
i disciptinária detsjutges i magistrats.
La práctica ha demostrat que aquesta efectivitat és més dificit d'aconseguir quan [a sanció
disciplinária o penaI correspon ap[icar-[a a órgans integrats majoritáriament per membres de [a
carrera judiciat.
S'ha de reduir e[ temps de durada dets processos judicials i de fexecució de Les resotucions que
recaiguin en aquests processos. Per a aconseguir aquest objectiu, s'ha d'abordar [a reducció
d'instáncies processals que han de culminar dins e[ propi territori autonómic i [a reorganització
del personal i les oficines judiciats.
Una prioritat de govern será [a de garantir [a sotució del.s petits conftictes de convivéncia.
fonamentalment ets que es produeixen ats grans centres urbans. Aquests tipus de conflictes no
els soluciona [a jurisdicció ordinária, per [a qual cosa cal trobar noves fórmuLes judicial.s o
extrajudicia[s.
S'han de determinar les funcions, dependéncia i principis sota els quats ha d'actuar eL Ministeri
Fiscat, i e[ procediment per estabtir les prioritats en matéria de potítica criminat. És necessária
['aprovació d'un noL,l Estatut del Ministeri FiscaI que determini les seves funcions i com s'articu[a
[a seva dependéncia del Partament o del Govern. També s'ha d'arbitrar un procediment a[tament
paÉicipatiu per determinar les prioritats en matéria de potítica crimina[.
Ca[ garantir [a prestació del servei de justícia gratulta per a tots aquelts que acreditin que
manquen dels recursos suficients, i que aquest servei es presti dignament. Aquest objectiu és
prioritarii va molt ttigat a [a formació de[s advocats que, a través dels seus cot.legis, presten e[
servei.
Ca[ dotar a les institucions penitenciáries
-que només compleixen funcions de reclusió, amb
['ob[it de les seves finalitats constitucionals- dels mitjans necessaris per fer efectives les seves
finalitats de reeducació i reinserció sociat.
S'han de modernitzar els centres d'acollida i tractament de menors que necessiten ajuda per a [a
seva adaptació social. [atenció a infants i menors d'edat ha de ser objecte prioritari de l'acció de
govern, sobretot els afectats per mancances econdmiques, socia[s i d'integració.
�i
informació ciutadanes en e[ seguiment del funcionament de
LAdministració de Justícia. CaL fer efectiu e[ dret dels ciutadans a ser informats de tots els
assumptes que afecten ets seus drets i interessos, i fomentar [a normalització lingüística en
aquest ámbit.
Ca[ fomentar La participació
És necessari
i
urgent desenvolupar e[ Dret civil. catal.á d'acord amb les necessitats de [a societat
actua[.
OBJECTIUS
O Federalitzar i aplicar els principis de subsidiarietat i
proximitat al Govern i a l'Administració de Justicia.
C Democratitzar e[ govern de la Justícia i
separar les
seves funcions de govern de les estrictament
jurisdiccionals.
O Garantir que sigui efectiva [a responsabilitat penal
disciplinária dels jutges i magistrats.
i
C Reduir el temps de duració dels processos judicials i
de I'execució de les resolucions que recaiguin en
aquests processos.
O Garantir [a solució dels petits conflictes de
convivéncia, sobretot en els grans centres urbans.
O Determinar les funcions, dependéncia i principis
sota ets quals ha d'actuar el Ministeri Fiscal.
O Garantir [a prestació adequada
justícia gratuita.
i
digna del servei de
O Modernitzar les infraestructures penitenciáries.
Trasllat de [es presons de la ciutat de Barcelona.
Impulsar potítiques de prevenció i de reinserció
socia[. Millorar la sanitat penitenciária.
O Modernitzar els centres d'acolliment i tractament de
menofs.
O Fomentar la participació i informació ciutadanes.
O Fomentar la normalització lingüística a l'ámbit
judicial.
C Actualitzar e[ Dret Civil catalá.
�MESURES
)
Proposar que e[ Govern de ta JustÍcia sigui elegit pel Partament, d'acord amb un programa
conegut pets ciutadans, i que els seus membres siguin responsabtes davant del mateix Parlament.
)
Proposar [a separació dets cárrecs de president del Consell General del Poder Judicial i de
president del Tribunal Suprem, a fi de separar ctarament e[ govern de [a Justícia i factiütat
judiciat.
)
Promoure la federatització de [a Justícia, aplicant eI principi de proximitat, amb [a creació de [a
Comissió de JustÍcia de Catalunya, a [a qual s'atribuiran funcions de govern de [a Justícia,
própies i delegades pel Consell GeneraI del Poder Judiciat.
)
La Comissió de Justícia de Catalunya, presidida peL president deI TribunaI Superior de Justícia
de Catalunya, estaria integrada per membres vocals del Consell General del Poder Judiciat, i de
la Sata de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, una meitat, i per representants
del Partament de Catalunya, [attra.
)
[i atorga fEstatut d'Autonomia de fixar les
judicials,
per
territoria[s
dels
órgans
reduir
detimitacions
ets desplagaments i adaptar-los a [a
nova organització territorial de Catalunya.
)
Proposar que les instáncies judicia[s s'esgotin davant del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya, complint [es preüsions constitucionals, per abreujar [a duració dets processos.
)
E[ Tribunal Suprem només ha de conéixer els recursos destinats
Fer que [a Generalitat exerceixi [a competéncia que
a unificar [a doctrina
dets
tribuna[s.
)
Promoure que e[ Parlament de Catatunya proposi un de cada tres magistrats que integren e[
Tribunal Superior de JustÍcia de Cata[unya, com a mesura de federalització de [a Justícia.
)
que [a Generalitat sigui ['única institució competent per
instar [a convocatória de proves d'accés de jutges i magistrats, per eütar que hi hagi órgans
judiciats desatesos per manca de jutges.
)
Crear [a Justícia municipaI o de proximitat als grans centres urbans, per resoldre els conflictes
Fer acomptir l'Estatut dAutonomia
i
de convivéncia.
i
)
per
Crear e[ Consell Territorial de Justícia de Catatunya ets consells regionals
-integrats
representants de les administracions locals, de les organitzacions empresaria[s i de treba[[adors,
de veTns, de consumidors, dels col.legis professionals i d'attres-, com a mesura de participació
ciutadana. de seguiment de [administració de Justícia i de proposta i col.laboració amb ets
órgans competents, inclós e[ Ministeri Fisca[, per determinar [a política criminat.
)
Proposar que, atesa [a seva responsabititat pena[, i per delictes comesos en l'exercici dets seus
cárrecs, els jutges i magistrats hagin de ser jutjats per un Tribunal amb Jurat, a fi de garantir
que no prevatguin ets interessos corporatius.
)
Proposar que els recursos contra els acords del govern de [a Justícia que sancionin jutges i
magistrats per raons disciplináries els hagi de resotdre o bé una Comissió del Partament creada
a aquests efectes, o bé e[ Tribunal Constitucionat, a fi d'evitar sospites d'interessos corporatius.
)
Proposar que e[ personal aI servei de l'Administració de Justícia (excepte jutges
depengui de [a Generalitat, per raons estatutáries, de proximitat i eficácia.
) La Generalitat
i
magistrats)
ha d'administrar, per tes mateixes raons, els recursos materials destinats
l'admin'istració de Justícia a Catalunya.
a
�)
Garantir [a prestació del servei de justícia gratuita de [a manera més digna, mitjangant e[ seu
controI per part de [a General.itat i amb [a garantia d'una formació adequada i d'una retribució
digna dets professionals.
)
Garantir que els professionals i advocats que col.taboren amb lAdministració de Justícia tindran
una formació adequada préüa a [exercici professional, per a millor garantia del dret de [a
defensa.
)
0rganitzar les oficines judiciaLs amb lestécniques modernes de gestió, mitjanEant [a creació de
figures gerencials, [a total informatització i [a creació de serveis comuns.
una Oficina dAtenció a[ Ciutadá, a fi de conéixer
sumarial, [a situaciÓ i darreres actuacions dels
e[
secret
en tot moment, si no s'ha decretat
assumptes en qué e[ ciutadá és part.
) Crear ats serveis comuns deLs drgans judiciats
)
Mil,l.orar e[ funcionament de [es
de reeducació
i
institucions penitenciáries, amb l'aplicació de técniques modernes
rehabiLitació.
)
Protegir els menors i util.itzar per a [a seva adaptació social técniques que eviün faittament i
['internament en centres quasi-penitenciaris.
)
Establ.ir normes que ob[iguin a tladaptació comprensib[e de[ [[enguatge
jurídic, com s'ha fet
a
jurisprudéncia com
a
Anglaterra.
)
Establ.ir mesures de foment de l.'ris del catalá, amb [a traducció de
primera mesura.
)
Posar al. dia el. Dret CiüL de Catatunya
i
tota
promoure [a cetebració del
[a
II Congrés Jurídic
Catalá.
6.4.
PER
UIA
REFoRMA
A F0NS
DEL SISTEMA AUDIoVISUAL
CATALA
sewei púbtic de La rádio i La tel.eüsió es veu fortament afectat pels avengos tecnotógics, com
La digitatització o [a utitjtzació de tecnologies no hertzianes, que deixen sense sentit [a tradicional justificació deL sector púbtic com a resultat de [a Limitació de l'espai radioeléctric. En segon
[[oc, Europa ha passat d'un sistema de monopoti púbtic de [a radiodifusió a un model dual de
concurréncia de mitjans púbtics i privats. E[ reconeixement del paper cada cop més decisiu de les
rádios i les tel.eüsions en [a cultura de masses i en ets processos d'informació i de cohesió de [es
societats és un tercer factor que justifica [a necessitat de revisar les formes ügents de [a rádio i
E[
[a teteüsió púbtiques com a serveis púbtics.
han de ser mitjans per a tots e[s pribtics, en coheréncia amb les funcions de
promoció del. debat democrátic i de foment de [a formac'ió i de [a cultura, tant a nive[[ locaI com
La rádio
i La tel.eüsió
general. S'ha de promoure, sobretot, una teteüsió no elitista que. a més de ser accessible a
tothom (d'emissió en obert, com a principi general) desplegui d'una manera equilibrada les
funcions origináries: informar, formar i entretenir.
�La teleüsió pública, com ha dit el Parlament Europeu, ha de perseguir que e[ púbtic es situT en
una posició de ciutadá i agent actiu en e[ debat poLític i no de consumidor o espectador passiu.
E[ protocol sobre e[ servei púbtic de rádio i televisió del Tractat dAmsterdam de juny del 1997
considera que <l'existéncia del sistema púbtic en els estats membres está directament retacionada
amb les necessitats democrátiques, socials i culturats de cada societat, i amb [a necessitat de
preservar e[ pturatisme deLs media>.
teleüsió púbtica, en [a seva vessant de televisió informativa, ha de promoure e[ debat democrátic
i s'ha de caracteritzar per [a independéncia de criteri i [a posició imparciat. Ets informatius de les
tetevisions púbtiques han de ser referent de quatitat i rigor per a [a totalitat del sistema teteüsiu.
La
Perqué tot aixó sigui possib[e, s'han d'estab[ir mecanismes que assegurin [a independéncia del
mitjá en relació amb els governs existents en cada moment i amb [a diversitat d'interessos
po[ítics, sociats i econdmics en joc.
tenir també una finalitat formativa, en [a gua[ [a difusió i reforEament
dets valors socials i constitucionals inspiri e[ conjunt de [a programació, a més de [a seva
cot.taboració amb e[ sistema educatiu general i l'ensenyament a distáncia.
La tetevisió púbtica ha de
La teleüsió púbtica ha de ser un etement de foment de [a cultura, tant locaI i regiona[ (tel.eüsió
de proximitat), com d'abast territorial més ampli. Ha de ser un element d'identitat i alhora
d'universalitat, tenint en compte fenómens com e[ de [a mutticutturatitat creixent en e[ nostre
continent. La televisió públ.ica també ha de prestar atenció a les diferents minories, especialment,
a les més desvalgudes.
Contráriament aI que ha estat La lógica del monopo[i púbtic, [a tetevisió púbtica ha de promoure
[a competitivitat de [a seva programació no sobre [a base de criteris merament mercantits, sinó de
quatitat. La televisió púbtica ha de potenciar l'aportació de creadors de programes i ser present
en els processos de canü i mitlora tecnotógica que tenen [[oc en aquest sector.
La finatitat principal de [a tetevisió púbtica és assegurar una opinió púbtica democrática i madura. E[ fet que les cadenes privades, sotmeses a [a lógica comercial, no sempre poden assegurar
aquesta funció per a tothom reforqa [a importáncia de [a necessitat i [a funció dels mitjans
púb[ics com a garantia per a[ sistema democrátic. Ca[ recordar, altrament, les obligacions púb[iques
que tenen contretes els mitjans privats. La seva condició d'empreses que busquen un profit
econdmic no ha de ser contradictdria amb e[ respecte ats compromisos adquirits amb [accés a les
concessions d'emissió.
E[ nou Govern de [a Generalitat ha de proposar una reforma a fons del sistema
audioüsual, basada
en l'afirmació det va[or d'espai púbtic. La revotució tecnológica i, mott especiatment,
digitalització, juntament amb e[ trencament del monopotis púbtics a [ámbit audiovisual i
j
[a
[a
consotidació de mitjans privats, suposa un nou repte de legitimació del servei púbtic,
que es justifica essenciatment per [a seva missió social com a instrument de [a Ll,ibertat d'expressió
i de cohesió i equitibri democrátic.
irrupció
E[ primer objectiu de [a nova etapa de govern a Catalunya será dotar e[ servei púbtic de rádio i
televisió d'una nova legitimació que acabi amb [a seva dependéncia del Consell Executiu: enfortir
�[a independéncia dels mitjans; prioritzar La qualitat dels continguts;
a ['impuls necessari de [a indústria audioüsual i cinematográfica.
i üncular ets mitjans púbtics
A Catalunya s'han de produir canüs normatius importants en relació amb l'espai audioüsual. Ca[
reformar, primer, ta Ltei de creació de [a Corporació Catalana de Rádio i Teleüsió, i, després,
reformar [a més recent Ll,ei det Consell Audioüsual de Catalunya, en [a línia de convertir-lo en
[autoritat regutadora de [espai audioüsual catalá.
i assegurar ljestabititat dels mitjans públ.ics és necessari un model
púbtic
de Rádio i Teleüsió d'Espanya supera actualment ets 700.000
[ens
finangament.
clar de
milions de pessetes de deute, i [a Corporació Catatana de Rádio i Teleüsió ets 80.000 milions,
amb uns déficits d'exptotació cada dia més grans. És un objectiu potític acordar un nou marc de
finanEament que aporti [a necessária estabil.itat a les empreses públiques de rádio i teleüsió,
amb [a preüsió d'un procés i un període de transició entre e[ model actual i e[ nou.
Per dur a terme aquest canüs
La tel.eüsió públ.ica catalana ha d'esdevenir e[ principal instrument de potenciaciÓ d'una potítica
industrial. del audioüsua[, com també d'aprofitament de [a creativitat i e[ talent dets professionats,
de cultura, ficció i entreteniment, amb una progressiva
potenciar
[a indústria audioüsual com una opció estratégica
externalització de ta producció. S'ha de
per a Catalunya, amb La participació de les productores independents, que aporten una gran
capacitat en [a creació de productes de qualitat. S'hauran de crear instruments financers idonis i
fomentar les aliances necessáries perqué es pugui accedir als grans mercats internacionals.
amb una bona oferta d'informació
i d'esports,
i
Ca[ afrontar els desafiaments de ta digitatització de les telecomunicacions dels mitjans de
comunicació, que está provocant canüs radicats en [a rádio i La teleüsió. A més de [a creixent
faciLitat per convertir-se en emissor per a tot e[ planeta, sense limitacions de poténcies o de
freqüéncies, hi ha una convergéncia empresariali professionaI dels mitjans escrits amb ets parlats
i amb ets üsuals. La interactiütat aporta una nova relació amb els consumidors d'aquests productes
comunicatius, [a personalització obLiga a una reformulació del concepte de comunicació de
masses. La fragmentació dets mitjans, fins a extrems inimaginables fins ara, combinada amb
l'aparició de mitjans globals, descriuen un moment en qué tot s'haurá de reüsar, tant des del
punt de üsta juídic com des del. de [a programació. S'ha de fer una política que permeti abordar
i
en bones condicions [a transició a ['era digitiat.
OBJECTIUS
O Legitimar de nou e[ servei públic de rádio i televisió.
O Crear un nou marc legislatiu Per a I'audiovisual.
O Estabtir el nou model de finangament dels mitjans
púbtics de comunicació.
O Adoptar una política industrial per a l'audioüsual.
O Fer una política per la transició a l'era digital.
I
�MESURES
)
i
Convertir ['actua[ Comissió de Control de [a Corporació Catalana de Rádio TeLevisió en La
Comissió Parlamentária de les Telecomunicacions, lAudioüsuaI i [a Societat del Coneixement.
) La Comissió assumirá
noves competéncies, com e[ seguiment del Consetl de L'AudioüsuaI de
polÍtiques
per a [a Societat de [a Informació i Tetecomunicacions i de Les
Catalunya, de les
polítiques audioüsuals.
)
Modificar [actual Ltei del Consell de lAudioüsual de Catatunya per transformar-to en un organisme
independent, amb capacitat i autoritat de regutació de faudiovisuaI a Catalunya.
)
Propiciar que e[ Consell de lAudiovisual de Catalunya sigui un organisme púbtic autónom, amb
personalitat jurídica diferenciada, pressupost i tresoreria propis, independéncia funcionat i
autonomia de gestió. Vettlará pel respecte als principis básics de ta programació, inctds eL deL
pluralisme potític i l'adequada preséncia de [es forces potítiques que representen els ciutadans.
) E[ Consell ha de tenir capacitat
Catalunya
)
i
i
[a seva adscripció ha de ser a[ Partament de
Modificar [a Ltei de creació de [ens de [a Corporació Catalana de Rádio i Tel.eüsió i e[ seu
Consell d'Administració per fer-lo més reduit, amb més responsabititats i competéncies.
) Ets seus membres
acreditat mérits
)
sancionadora
no pas a[ Consell Executiu.
i
seran elegits en e[ Parlament, per a un període de sis anys, després d'haver
capacitats davant [a Comissió Parlamentária.
Seran elegits pels dos tergos de [a Cambra, a proposta d'un mínim de dos grups partamentaris.
) Proposar un nou model de finanqament per a [es rádios i teleüsions púbtiques, basat en dos
ingressos diferenciats: Una part provinent dets pressupostos públics, destinada a unes
determinades emissions
i/o
programacions.
) Una altra part provinent del mercat pubticitari, restringida
a un número determinat d'espais per
dia i amb precises exclusions d'horaris.
)
Afavorir [a creació d'un mercat
i
d'una indústria de [a producció audioüsuat.
) Fer que [a indústria
audioüsual a Catatunya adquireixi [a dimensió óptima per tenir una presencia rellevant en els mercats internaciona[s de [a producció audioüsual, com objectiu estratégic.
) Potenciar e[ sector de [a indústria audiovisua[, miltorant llequitibri entre les grans productores
i les productores locats, més petites, peró de gran capacitat en [a creació de productes de
quatitat.
) Les productores
petites permetran una pluralitat de proveTdors
i acollir e[ talent
creatiu de
[a
societat cata[ana.
) Diversificació de [oferta,
)
aproximant et mitjá a un públic més ampli
i
heterogeni.
Afavorir [a creació del mitjans de comunicació d'ámbit [oca[ o descentralitzats: rádios, televisions
i mitjans que es distribueixin per Internet o per cable i que cobreixin ['ámbit de proximitat.
) Potenciar
[a cot.laboració entre aquests mitjans, ajudant a crear organismes de coordinació
que promoguin una realitat ptural.
) Facilitar que ets mitjans audiovisuals locals (rádios, teteüsions loca[s i també [a premsa escrita) facin [a transició digitat, i utilitzin [a xarxa d'Internet per potenciar [a comunicació de
proximitat.
�)
Proposar que WE produeixi [a segona cadena des del Centre de Producció de Sant CugaL com a
mesura per potenciar la indústria audioüsual a Catalunya, i perqué no es perdi el paper bipotar
(Barcelona-Madrid) de [a teleüsió a Espanya.
�7.
cATALUNYA
r EL móru
l-^
I t.t.
I CATALUNYA I
EUROPA
La Catalunya actual és profundament diferent de [a que e[ 1986 entrava, amb Espanya, a les
Comunitats Europees. Avui, des de Catatunya es üatja pels estats comunitaris sense tenir [a
impressió que sortim del país. Ets estudiants universitaris fan servir programes europeus d'intercanü
amb [a mateixa naturalitat amb qué ets ajuntaments reben fons per a infraestructures i ocupació.
La frontera amb Franga ha desaparegut com a tat, existeix l.l.ibertat de circutació tes pIME
tracten habitualment amb empreses d'altres estats.
i
Des de Catalunya podem sentir-nos realment
part d'un espai geográfic comercial, econdmic i
cultural, on les fronteres dels estats juguen un paper secundari, i on retrobem una vocació
europea, mediterránia- de l[arga tradició, i també amb un gran futur. Per a[ nostre pte
desenvolupament, necessitem aquesta Europa que ha esdeüngut e[ nostre marc institucional;
alhora que a Europa s'endeguen processos de descentratització, de devolució de poder, de
recuperació del territori i les identitats, on Catatunya té molt a dir: també Europa necessita
Cata[unya.
Han estat uns anys en qué e[ Govern de CiU ha
tingut davant seu un dobl.e repte: d'una banda, e[
Catalunya en l'imbit institucional comunitari-; i, de [a[tra, e[ repte de
-inserir
[a globatització
Catalunya a [exterior en termes potítics, comercials i culturats-.
-projectar
primer
Responent a[
repte, et Govern de CiU ha creat. entre d'attres instruments, e[ Patronat
Catalá pro Europa, i les iniciatives de cooperació transfronterera endegades amb altres regions
repte europeu
�europees. Per a[ segon, ha iniciat una activitat de projecció exterior amb [obertura de centres de
promoció comercial i cultural a diversos paisos.
perqué calia
Ha estat una etapa on Les forces pol.ítiques catatanes han Limitat les seves crítiques,
assentar
i
afirmar aquestes actiütats davant d'un Estat soünt recelós.
Si en fem un balanE, veiem que en un i altre camp d'actiütat els de CiU han estat llastrats per
problemes sembtants: [a manca d'ambició i, de vegades, un cert ctientelisme, i fins i tot un grau
de sectarisme que, en [ámbit europeu, han fet que els fons i les subvencions s'hagin convertit en
un regal que administra e[ Govern autÓnom.
S'han deixat perdre oportunitats d'inversió en árees com [a recerca aplicada a [a indústria, [a
protecció enfront del.s incendis. e[ medi ambient, e[ Fons Social i els Fons Regional europeus, o
ies estructures agrícoles: és a dir, que e[ país es beneficiés plenament de les oportunitats europees.
S'ha deixat passar ['ocasió, per exempte, d'enfoftir el, Comité de les Regions com a cambra representativa del territori de [a Unió.
identitari, ha estat insuficient
p.t qul fa a afavorir [a internacionatització de [economia catalana o, més en generat, arribar altá
on no arriba [a iniciaüva de [a societat ciü|.. E[ seu funcionament, dominat per [a protecció d'uns
interessos clientetars massa determinats, ha estat poc transparent i escassament consensuaU no
ara
només amb les forces potítiques, sinó tampoc amb altres institucions púbtiques
La projecció exterior del Govern de CiU, centrada en e[ simbolisme
-com
ajuntaments'i diputacions- ni amb els sectors que defensen interessos generals, com ara cambres
de comerq o associacions professionats.
projecció exterior del Govern de CiU ha estat e[fet d'intentar
defensar una identitat exclusiva, que pensa que es fa forta com més exclou els altres. Així, ha
endegat a Europa una batalla sistemática contra els governs [oca[s, alhora que a [estranger ha
pretés presentar-se com un succedani de govern estatal, sense saber trobar un camí diferent a[
d'emutar [a vetta dipLomácia dels estats, i provant de confondre sobre [a seva auténtica naturalesa.
Ara bé, potser l'error més greu en
La
arribat e[ moment d'aprofitar a[ máxim aquestes oportunitats que es multipliquen i de tenir un
nou Govern de [a General.itat que sápiga aprofitar aquestes oportunitats.
Ha
polític, económic- de Catalunya passa ineütablement
per enfortir [a seva preséncia tant a Europa com a[ món. I no només de manera testimoniat: igual
Més que mai, e[ desenvolupament
-socia[,
que les empreses han de cercar nous mercats, les regions europees han de relacionar-se amb e[
seu entorn geográfic i perseguir els seus objectius més entlá de les seves fronteres.
En un moment on e[
territori constitueix un contrapés fonamental a [Europa de [a moneda única,
els estats no són ja el.s únics actors internacionals: municipis i regions guanyen veu. Per aixd,
Catalunya té mott per aportar a Europa i a[ món: e[ seu model, basat en una conüvéncia social
harmdnica i una identitat forta; una unitat ciü|. que troba e[ seu encaix a Espanya i a Europa. És
primordial. per a [a nova Generalitat presentar-se com un govern regional que basa [a seva legitimitat
en [a realitat deLs governs tocal.s del. seu territori, en [a seva vocaciÓ federal amb [a resta
d'autonomies i e[ Govern d'EsPanYa.
i
�S'ha d'atorgar a les qüesüons europees i internacionats [a importáncia que mereixen; fer més
esforqos per informar-ne i promoure'n e[ debat i [a reflexió socials.
S'ha de saber potenciar tant eI debat parlamentari com [a concertació
postures
i
i et diáteg a ['hora de cercar
perseguir polítiques.
E[ nou Govern de [a Generatitat tindrá com un objectiu principaL desenvolupar [a integració a
Europa, potenciar e[ debat europeu, amb e[ Parlament de Catatunya en primer [[oc, i estimular a[
máxim [a inserció, [a preséncia i l'activitat de tots e[s sectors socia[s en les qüestions europees i
internacionals.
imperatiu impulsar el. debat i [a reflexió púbtica sobre les qüestions europees. Ca[, més enLl.á de
postures partidistes, formar una postura catalana, una agenda comuna envers els temes de [a
Unió que són d'importáncia fonamental per a Catalunya, i gue margui [a manera com tant e[
Govern de [a Generalitat com attres organismes públics, com també ets representants potítics
És
catalans. es retacionaran amb La Unió.
OBJECTIUS
O Impulsar la integració a Europa i potenciar el debat
europeu, amb el Parlament de Catalunya en primer
lloq estimulant al máxim [a inserció, la preséncia i
l'actiütat de tots els sectors socials en les güestions
eutopees i internacionals.
C Participar a[ mexim en la formació de les polítiques
comuniteries i fer ús pte dels instruments de qué
disposem per tal d'influir en la fedenlització
d'Europa
i contribuir a orientar-la
cap a la
Mediterránia.
O Encarar les polítiques comunitiries que es gestionen
des del país com una oportunitat que cal aprofitar
amb ambició, treure'n e[ máxim rendiment i liderar
la seva posada en práctica a[ país.
O Desenvolupar polítiques actives en les zones
d'interés estratégic per a Catalunya.
C Dotar Catalunya d'una projecció exterior moderna i
positiva.
�MESURES PER IMPULsAR LA INTEGRACIÓ
A
EUROPA
I
POTENCIAR EL DEBAT
EUROPEU
) Consagrar un debat anual del Parlament de Catalunya als afers europeus i tes retacions entre
Catatunya i [a Unió Europea que, a més de servir per a [a creació de grans punts de consens,
permetrá un coneixement més exacte per part dels ciutadans sobre les diferents postures
potítiques, i mi[[orar així ets nivelts d'informació i debat púbtics.
)
Retran comptes a[ Partament organismes que, tot i que reben fons dels Pressupostos Generals
de [a Generalitat, han estat fins ara massa opacs partidistes, com e[ Patronat Catatá pro
Europa, tllnsütut Catal,á de La Mediterránia o e[ Consorci de Promoció Comercia[ de Catalunya.
)
Dotar de carácter institucional les re[acions entre e[ Parlament i ets diputats catatans a[ Par[ament
Europeu.
i
) Crear una oficina de representació permanent de Catatunya
Comunitáries, com ja
han fet
tots
els Ltinder alemanys
davant de les Institucions
comencen a tenir [a majoria
i austríacs, i
de les comunitats autÓnomes espanyotes.
)
pro Europa recuperi e[ seu paper fundacional i atorgar-li un rol
central, que implicará a fons Les institucions ciüls i polítiques que ja en formen part. per
Fer que
e[ Patronat
Catal.á
convertir-to en un gran instrument, a[ servei de [a societat catatana, per crear opinió, informar
i
)
actuar en les qüestions europees.
Treure e[ Patronat de l'anquilosament i [a rutina que [i han
correspon, i corregir a fons e[ seu funcionament ctientelista
fet perdre e[ protagonisme que [i
i
els seus serveis obsolets.
)
Fer que ets joves catalans que es beneficien de programes europeus d'estudi
comencin a constituir [a base de [a nova Europa sense fronteres.
)
Ca[ reforgar aquesta tendéncia
reatitat
i
i
les oportunitats de [a
estendre-ta a altres joves
i
i
d'intercanü
sectors socials, que no coneixen [a
UE.
) E[ Patronat Catal,á Pro Europa ha de fomentar i intensificar [a formació en temes europeus.
) Portar a les escoles [a formació sobre temes europeus i crear assignatures i programes específics.
) Promoure La mobititat de les persones, especialment dels joves, a[ territori europeu, des del
coneixement, e[ respecte, [a confianga
MESURES PER PARTICIPAR
i l'amistat .
AL MAXIM EN LA FORMACIÓ DE LES POLÍIIQUES
COMUNITARIES
)
Promoure que les comunitats autónomes puguin fer arribar [a seva veu ats Consetls de Ministres
europeus, ja que La participació actual. a través de les Conferéncies sectorials és insuficient. (Hi
ha matéries sobre les quats Catatunya té totes les competéncies, com fagricultura, que són
negociades només pets ministres dels estats reunits a[ Consetl.
)
Fer una proposta clara d'articulació de les postures de les comunitats autÓnomes dins de [a
delegació espanyota a[ Consell de [a Unió.
)
Senat será fórgan per sumar les attres comunitats a [a defensa d'aquest objectiu, amb una
estatutáriacol.taboració real i [[eia[, [a confianga recíproca i La l.Leialtat constitucional
amb qué funcionen els Liinder atemanys.
El.
-i
I
�)
Promoure e[ Comité de les Regions de [a UE
i meystingut per ['actua[ Govern catatá-ignorat
principi
instrument
com
fonamental del
de subsidiarietat, per aportar [a veu de les regions i les
ciutats a[ procés comunitari d'adopció de decisions, i per impulsar [a descentralització europea
i
[a proximitat a[ ciutadá.
)
Promoure, tant en fámbit de Catatunya i Espanya com en [europeu, e[ reconeixement de [a
funció innovadora deI Comité de les Regions, tot vincutant-hi Les a[tres institucions i entitats
de Catalunya.
)
Proposar que s'atorgui a[ Comité [a possibilitat de recurs davant e[ Tribunal de Justícia de [es
Comunitats Europees en casos de violació del principi de subsidiarietat.
)
Enfortir [a representació institucional de Catalunya a [a UE el. contacte entre els seus
representants i electes, per ser més efectius i actuar coordinadament en les qüestions d'interés
especial per a[ país.
)
Fer sentir una veu única
i
i forta de Catatunya davant [a reforma institucional europea, que ha
de
significar [a descentralització i federalització de [a Unió.
) Influir
perqué Catalunya impulsi, des d'Europa, una reforma institucional que converteixi [a
en un espai po[ític descentralitzat, fort i responsab[e.
UE
) Inftuir perqué La UE miri cap a [a Mediterránia, d'acord amb els interessos comuns en les
retacions amb e[ Magrib, e[ Mashrek i l'Orient Mitjá.
)
Creació d'una área de lliure comerq, com un mitjá que afavoreixi t'estabilitat a ['área
consolidació de sistemes democrátics.
i [a creació
i
MESURES PER TREURE EL MAXIM RENDIMENT DE LES POLÍTIQUES
COMUNITARIES
) Proposar mittorar e[ control democrátic dels fons europeus i
apticant [a transparéncia a [a seva convocatdria
i
[a participació dets ciutadans,
selecció.
) Crear mecanismes d'avaluació de ['ús i del rendiment dels fons. a [abast det púbtic.
) Garantir e[ control parlamentari, sobretot els fons, [a seva assignació, utilització i comptiment
d'objectius.
)
)
Aplicar e[s principis de subsidiaretat, proximitat i cooperació a [a gestió dels fons.
i
Crear un consorci perqué els ajuntaments, els consetls comarcals, les diputacions els
representants dets interlocutors sociats participin en [a implementació dels programes cofinanqats
pels fons estructurals.
) Fomentar [a coordinació amb els organismes
locals per unificar criteris, fer propostes i dur a
terme accions coordinades, gue potenciin ['autonomia [oca[ en ets recursos europeus desünats
a [a promoció económica i [a creació d'ocupació.
)
Impulsar un acord a nivell d'estat perqué es doti [a gestió dels fons d'una manera estable i
descentratitzada, no subjecta, com fins ara, a acords conjunturats o arbitraris.
)
Aprofitar a[ máxim les oportunitats comunitáries. [addicionatitat és un principi básic dels ajuts
europeus, que assegura que les seves aportacions no es faran servir per substituir despeses
ordináries.
�que, només entre e[ 1993 i e[ 1998, i en e[ sector
agrari, ha perdut44.692 mitions de pessetes de subvencions comunitáries per no haver cofinangat
projectes.
) Corregir [a negl.igéncia del Govern anterior
) Treure Catatunya de [a cua d'Europa en llapticació de programes fonamentats, com l'agroambiental.
) Aprofitar les oportunitats comunitáries, en concertació estreta amb els sectors afectats, amb
un projecte de desenvolupament democrátic i participatiu, avanEat en l'aspecte econÓmic i
sensible en e[ social.
)
Aprofitar totes les oportunitats que obre e[ V Programa Marc d'investigació
tecno[ógic.
i
desenvolupament
) Contribuir a [esforg de creació de recerca europea, en noves tecnologies i ciéncies socials.
) Imputsar l'adaptació de les universitats i dels centres de recerca a aquest nou marc, i exptotarne totes Les possibilitats d'intercanü, col'taboració
i
recerca conjunta.
) Compromís
d'aprofitar totes les eines que facilitin a les universitats faccés a fespai europeu de
coneixement. Potenciar [a participació de les entitats catalanes en projectes i accions comunitaris
relatius a [a Societat de [a Informació.
MESURES PER DESENVOLUPAR POÚNQUES ACTIVES EN LES ZONES D'INTERÉS
ESTRATEGIC PER
A CATALUNYA
)
Fer de [Europa unida [espai fonamentaL de projecció catalana en relació amb [a Catalunya nord,
fent del Pirineu una crui[[a, no pas una frontera.
)
Potenciar [euroregió Catalunya. Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pyrénées, com també [a Comunitat
de Trebal.l. del.s Pirineus, i posar en comú mitjans técnics i materials en tecnologia, cultura,
turisme i, molt especialment, infraestructures, transports i recursos naturals.
)
Impulsar els aspectes pol.ítics de [a cooperació entre governs regionals i anar molt més en[[á de
La simpte concertació per a ['accés als fons estructura[s.
)
Fer de Cata[unya
)
Imputsar e[ reltanqament de La potíüca mediterránia de [a UE, gue va comengar amb [a Conferéncia
de Barcelona el 1995 i que va ser abandonat poc després pel Govern catalá.
)
Promoció de
)
)
)
[eix de l'espai euromediterrani.
[actiütat económica i comercial, estretament
tl.igada a les polítiques actives en
i
matéria de cooperació, diál.eg culturat, foment de [a societat ciüL i [a democrácia, de [a
co[.laboració en matéria d'educació i investigació, que promoguin t'estabititat de [a regió.
Afirmar [a Meditenánia com un espai d'intercanü humá, de comunicació i mestissatge.
Prioritat a una política conjunta d'immigració i integració sociat.
fins ara limitat a funcions propagandístiqes, será e[ centre
d'aquest gran projecte; será reformat, obert a [a societat i dotat de recursos de direcció per a
aquests objectius ambiciosos.
Ulnstitut
CataLá de La Mediterránia,
Proposta de desenvolupar un plantejament estratégic perqué Catalunya sigui a[ costat dels
pai'sos que s'incorporen a [a UE, en un tripLe sentit cooperació cultural, centrada en [a paficipació
en programes comunitaris i en els contactes civils; económica, amb [a instal.lació de centres
de promoció comercial i assisténcia técnica; política, amb suport a les transicions a [a
descentralització de ['Estat.
i
I
i
�)
Potenciar els ports de Barcelona i Tarragona com a porta d'entrada a [a UE per a[ tráfic proünent
de [Est.
)
comerciats, culturats, polítics- i ets ünctes persona[s
familiars amb América Llatina, amb l'avantatge de [a comunicació en casteltá.
ReforEar els intercanüs
) Atribuii importáncia
)
-técnics,
i
a [a preséncia i compromís de [a societat catalana a América LLatina.
Donar suport a [es xarxes de relació amb [a creació d'un centre d'informació per a América
Llatina, que assessori les associacions, universitats, empreses... que volen trobar i seleccionar
interlocutors a [a regió.
MESURES PER DOTAR CATATUNYA D'UNA PROJECCIÓ EXTERIOR MODERNA
I
POSITIVA
)
Difondre e[ model polític de Catalunya a[ si de ta Unió Europea, amb [a idea d'una societat amb
un component identitari fort que conüu unida
i
troba e[ seu encaix a Espanya
i
a [a Unió
Europea.
)
Promoció de [a dip[omácia locaI per a [a solució dets conflictes: ['impuls a un diáleg civi[, amb
la creació de xarxes d'intercanü d'experiéncies entre municipis i regions, que, altá on tenen
dificultats per arribar els estats, fomenti [a confianga i assenti les bases de [a pau.
[a xarxa internacional de departaments universitaris d'estudis románics i hispánics
per a crear-hi estudis cata[ans
i literatura. sistema po[ític, arquitectura, medicina,
-[[engua
disseny i altres- amb [a denominació d'origen Catalunya i no sempre en catatá, que omplin [a
curiositat i ['interés que desperta [a reatitat catatana arreu.
) Aprofitar
) Potenciar les dotacions per a [estudi de [[engües, cultures i economia orientals.
) E[aborar una política perqué e[ patrimoni cutturaI i [ingüÍstic de[s immigrants árabs, africans,
indostánics, xinesos... sigui capitalitzat també per afavorir els nostres ünctes amb els seus
paisos d'origen
) Miltorar [a preséncia catalana
als organismes internacionats, culturats i económics.
)
Assegurarem que retornen a Catalunya, en forma de licitacions, els fons destinats a [ajuda a[
desenvolupament de les organitzacions internacionals, aplicats fins ara a projectes sense prou
participació de les empreses catalanes.
)
Igualar [a taxa de retorn a [a d'altres paisos europeus.
) Fer que els instruments de promoció comercial
del Govern segueixin estratégies cooperatives,
mai competitives, amb altres iniciatives dets sectors empresarials.
) Afavorir e[ desenvolupament exterior propi de les cambres de comerg, [es associacions
d'empresaris, [a Fira de Barcetona i les associacions d'exportadors, de manera que aquestes no
se sentin encoti[[ades o menystingudes per [a gestió de [a Generalitat.
) Estimular [activitat exterior dels empresaris sense paternalismes ni competéncia directa.
) Desenvo[upar estudis especialitzats en comerg exterior i fer del Consorci de Promoció Comercial
de Catalunya o e[ Centre d'Informació i Desenvolupament Empresariat auténtics prestadors de
serveis, especiatment a les PIME, que contribueixin activament a[ procés d'internacionalització
i [a prospectiva sobre nous mercaB.
de [economia catatana
�7.2.
uNA cATALUNvA soLIoARtR, QUE cooPERA AMB
EL
DESENVOLUPAMENT MUN DIAL
Una de les característiques més preocupants de [evolució mundial durant els darrers anys són les
diferéncies, cada vegada més importants, en e[ grau de desenvolupament económic i humá que
existeixen entre els diferents pa'rtsos. La gl.obatització ha fet que els territoris en una situació de
causa de [a seva inestabilitat dependéncia potítica, tradició cuttural o
major debititat
-a
manca de recursos naturals,
vida deL seus habitants.
i
i
de vegades,
tot ptegat- pateixin un retrocés
de les condicions de
La societat catalana, que vol establir [a seva fortalesa en l'assumpció de valors compartits, com
La sotidaritat, en un Ltoc principa[, té et deure moral de traspassar aquest valor més en[[á de les
seves fronteres.
Havent mostrat sensibititat pel doLor al,ié i havent treballat i participat en campanyes de sol'idaritat
i ajut humanitari, com s'ha fet en e[ passat, es tracta de convertir ara [a solidaritati [a cooperació
internacional en un tret identitari de La nostra cultun. La sotidaritat ha de ser un projecte comú
en e[ qual han de participar, a diferents nive[[s, els indiüdus, les ONG i les insütucions.
un objectiu polític det nou Govern de [a Generalitat definir una política catalana de cooperació
per a[ desenvolupament, incrementant ets recursos económics destinats a [a cooperació internacional fins assolir e[ 0,7 del. PIB catal.á. [éxit de [a cooperació depén, en bona mesura, de
l'eficiéncia dets propis projectes de cooperació. D'aquí, també, ['objectiu de formar adequadament
És
eI personaI cooperant, mi[[orar l'eficácia dets projectes de cooperació
corresponents mecanismes d'avatuaci ó dels
resu
ltats.
OBJECTIUS
O Incrementar els recursos económics que Catalunya
aporta a la cooperació internacional fins assolir en
dues tegislatures el 0,7 del pressupost d'ingressos
corrents.
O Sensibilitzar la població i formar et personal
cooperant.
O Millorar feficiéncia dels proiectes de cooperació,
amb una millor planificació i coordinació, i amb
I'avaluació sistemitica dels resultats.
i
desenvo[upar e[s
�MESURES
)
Incrementar de manera progressiva i ptanificada ets recursos destinats a [a cooperació internaciona[. En ets propers quatre anys, passarem de [actua[ 0,08% al,0,35olo dels ingressos corrents
de [a Generalitat .
)
Incloure una partida específica anuaI per a cooperació per a[ desenvotupament en els pressupostos
de [a Generatitat, en benefici de [a transparéncia i de la seguretatjuÉdica.
)
Proposar atribuir a[ Partament de Catalunya competéncies en relació amb l'aprovació
dets ptans directors
)
i
i
control
de [a política de cooperació.
Incrementar [a coordinació entre tots els agents de [a cooperació amb plans integrats, que
posin fémfasi més en un programa que no pas un projecte. Prioritzar les economies d'escala.
) Formular programes de sensibilització i d'educació per al desenvotupament.
) Formar els cooperants, com una de les contribucions específiques i iddnies de t'imbit autonómic
i
[oca[ a [a cooperació.
)
Sensibititzar [a societat ciül catalana per afavorir i assumir programes de formació, capacitació,
enfortiment de [a democrácia, cooperació técnica municipal i creació de xarxes.
)
Promoure un codi étic en les relacions i transaccions internaciona[s que garanteixi l.'equitat
respecte pels drets humans, amb inctusió dets drets socials i económics.
i el.
) Utitització normatitzada de [a "Cláusula Sociat", amb [a introducció de mecanismes de garantia.
) Crear un banc de dades sobre projectes i ONG, per afavorir La publ.icitat, [a transparéncia i e[
i
coneixement l'autonomia de la ciutadania en relació amb projectes: dotació, avaluació i
contacte amb els diversos agents de [a cooperació.
) Estab[ir un protocoI de ['ajut humanitari i avaluar-[o.
) Proposar una [[ei cata[ana de cooperació per al desenvolupament,
cooperació
)
i tingui en compte l'especificitat de [a cooperació
que ordeni La potítica de
a catalunya.
Estabtir una Agéncia Catatana de Cooperació per coordinar les accions de cooperació, de
conformitat amb un pla director, i que compti amb una preséncia significativa dels ens locats.
) Reordenar i
crear un Consetl Catalá de Cooperació, amb funcions consultives i assessores,i
formular un pta director de cooperació, que estabLeixi les Línies directrius, amb carácter
quatrienna[, com també [a formulació de plans anuats que estabteixin els objectius, l,es prioritats
sectorials i geográfiques, els criteris i [a programació estratégica.
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Canviar és guanyar: programa de govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999
Type
The nature or genre of the resource
Llibret
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Eleccions
Parlament de Catalunya
Catalunya
Federalisme
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
121 p.
Abstract
A summary of the resource.
Programa electoral de PSC-CpC per les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Programes electorals
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/3/2662/19821202_PM_JMN_PStJaume_cGuillerminaPuigLV.jpg
0bd5c4ae38c556bb9446a3643e1c26ed
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09. Alcalde de Barcelona
Temporal Coverage
Temporal characteristics of the resource.
1982-1997
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Alcalde de Barcelona.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Imatge fixa
A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
Paper revelat (B/N)
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Jordi Maragall Noble i Pasqual Maragall a la Plaça Sant Jaume
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Puig, Guillermina
Type
The nature or genre of the resource
Imatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
B/N, jpg
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Maragall, Jordi, 1911-1999
Alcaldes
Investidura
Abstract
A summary of the resource.
Forografia feta a la Plaça Sant Jaume de Barceloma, el dia de la presa de possessió com a alcalde de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Plaça Sant Jaume
Rights
Information about rights held in and over the resource
Puig, Guillermina
La Vanguardia
Description
An account of the resource
Pasqual Maragall i el seu pare Jordi Maragall parlant en primer pla, amb l'edifici de l'Ajuntament de Barcelona al fons.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Fotografies
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf
dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33
PDF Text
Text
article
Working_paper n.6
El territori en l’acció política
de Pasqual Maragall.
Orígens, debat i construcció de
polítiques territorials al “Govern
alternatiu”, 1999-2003
Josep A. Báguena Latorre
Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup
d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB
Desembre 2018
�Aquesta publicació pertany a la col·lecció de
working papers del programa Llegat Pasqual
Maragall, que rep el suport de:
�ÍNDEX
1. Notes introductòries
4
2. Objecte de la recerca
6
3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals
8
4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi
12
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com
a dimensió simbòlica
14
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
15
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
16
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
17
4.1 d) El medi ambient com a dilema
19
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció
20
4.2 a) URBAN autonòmic
22
4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local
23
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
25
4.2 d) Visió ambiental integradora
27
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública
29
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
30
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
32
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
34
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra
la “divisió” territorial
35
38
5.1 Escala, territori i xarxa
39
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
40
6. Nota final
42
�1. Notes introductòries
A
l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura
de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya
Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió
de la seva acció política.
El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió
aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada
al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat
«Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya,
entre els anys 1999 i 20031.
Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la
trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017;
Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun
dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han
investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall.
Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci
de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política
de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de
l’anomenat «Govern alternatiu».
Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets
fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs
que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia
en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de
la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall,
2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès,
2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017).
Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que
s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les
proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat.
A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més
1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària
no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del
canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu
esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball.
4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini,
2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué,
2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió.
Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de
vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim
a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que
busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les
«formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país.
Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de
treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials
a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix
aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a
partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que
aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que
malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional.
L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als
conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i
coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a
sectorial, no així per Pasqual Maragall.
Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no
és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall
pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i
la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008)
Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato
que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un
discurs de govern des de l’oposició.
Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999
Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida.
2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió
anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa.
|5
�2. Objecte de la recerca
E
n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a
la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els
quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les
dinàmiques econòmiques i socials.
Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues
interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les
dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la
seva acció.
Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del
Govern Maragall a la Generalitat:
D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en
un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa
en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per
encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos
l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats
com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una
nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del
model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge.
Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les
polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques
econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures
competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències
molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial,
que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i
la necessària resposta administrativa.
3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant
i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central
en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així
mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com
a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació
d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment
urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents
escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment.
6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa
en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció
de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades,
emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4.
4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les
fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial
referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una
nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o
institucional, de Pasqual Maragall.
|7
�3. Marc de treball, estructura analítica
i fonts documentals
A
nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet
observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern
de la Generalitat.
Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques
públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb
una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions,
procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes
fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998).
Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà
disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual
Maragall.
Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques
Construcció
de problemes
i agendes
Dimensió
simbòlica
Procés de
negociació
Presa de
decisions
Conflictes
epistèmics
Dimensió
d’estil
Models
d’interacció
Opcions
de fons
Dimensió
substantiva
Escenaris
de gestió
Dimensió
operativa
Dimensió
d’avaluació
Anàlisi
Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998
8 | f u n da c i ó
Procés
Procés de
d’implementació seguiment
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu,
documentació normativa i literatura especialitzada.
Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres
propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall,
pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi
sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el
pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de
perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals
apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la
societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem
més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra
de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota
el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a
la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball,
en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades
pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents
polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix
d’imaginar escenaris de gestió innovadors.
Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal
esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de
la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es
tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció
cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de
treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana.
Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu
amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant
de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle
XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà
posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser
més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi
protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap
de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i
el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de
Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la
seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de
context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu.
En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra
en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions
en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de
Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de
fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap
de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes
|9
�concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les
seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució
de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any
2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis
anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat.
Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol
Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent
la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de
Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills
de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999
i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la
manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar
justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall,
però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi.
Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment
en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial
General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc
parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures.
Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut
d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall
per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes.
Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi
i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions
de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall.
Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació
de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori,
passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de
govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens
ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que
en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de
matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en
una base intel·lectual evident.
De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran
informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols,
l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir,
l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot
vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem-
1 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la
contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho
conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla,
i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú:
són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el
nostre entorn.
Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits,
però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no,
ja potser després, al...5
Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–,
la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització
extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops
a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la
degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar.
Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000
No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en
les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i
l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van
ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat.
Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber
encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de
conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser
unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall.
5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella
terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera,
1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB.
|11
�4. Fases i dimensions. Construcció d’una
agenda del canvi
T
al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política
pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada
en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre
alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme,
articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions
preses.
Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que
entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts
de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen
els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998).
Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions.
Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en
la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme,
Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en
sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria
la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al
pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar;
perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que
el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu.
No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats.
Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la
recerca unidireccional.
ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la
música.
Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre
de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les
nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament
6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar
el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici
del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012).
1 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre,
en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base
al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del
país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació
entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques.
Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que
ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7.
Agricultura, Comerç i Turisme
Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000
l Informe sobre la crisi del sector boví
l Proposició de Llei de turisme
l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural
l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius
l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català
l Política de comerç i turisme
l
Medi Ambient
Pacte català de l’aigua
l Pla rector d’avingudes de Catalunya
l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya
l La qualitat de les aigües a Catalunya
l Pla integral de gestió del litoral
l Una nova política mediambiental per a Catalunya
l
Política Territorial
Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN
l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració
l Informe sobre la Llei d’Urbanisme
l Política de Foment de l’Habitatge
l Política de Muntanya
l Política de Paisatge
l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges
l Pla territorial de les Terres de Lleida
l Pla territorial del Camp de Tarragona
l
Infraestructures
l Proposta catalana de l’AVE
l Pla de ports de Catalunya
l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa
l Proposta sobre política de peatges
l Pla de carreteres
l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures
7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall.
|13
�l
l
l
Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa
Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya
El país que volem, les infraestructures que necessitem
Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial.
Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des
del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant,
moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus
respectius marcs sectorials.
Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu
s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades
en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8.
4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a
dimensió simbòlica
La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més
de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions
temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de
quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada
en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha
de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per
triangular economia, societat i territori.
No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de
tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes
“entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els
canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció.
Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes
específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el
mateix Maragall advertia:
Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest
llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són
propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes
territorials. (Herrero, 2004).
9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix
en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració
del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a
diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI.
10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana
i d’innovació democràtica” (pàg. 271).
11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest
particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies
per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008).
1 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés
que mai no s’acaba del tot.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació
entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums
energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar.
Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del
canvi.
4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana
«El meu patriotisme és el del barri endreçat...».
(Maragall, 2008 pàg. 253)
Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall
ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo
quan, tot citant Maragall, ens diu
...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària
oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración
urbana como tal, de la Ciudad como tal».
(Nel·lo, 2017, pàg. 141)
Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és
tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència
de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern.
Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre
urbanístic i social. (...)
Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris
que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb
uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les
àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població
amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12.
Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall
Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels
preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política.
En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament,
12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer
Albert Serratosa.
|15
�les bases conceptuals i simbòliques són evidents13.
4.1 b) La urbanització i la manca de control públic
La ciutat com a problema i esperança.
Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha
influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals
dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”.
Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s
i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori,
d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres
efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de
la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa
i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la
problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat
d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a
escala supralocal.
“les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos
els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del
punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta
adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes
generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves
necessitats.”
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi
front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta.
Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les
ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora.
Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració
que parteixi d’una doble convicció:
- Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana
radiquen en la xarxa de ciutats.
- Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de
xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint
es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les
problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel
Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem
un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades
sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall.
1 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica
del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic,
de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució.
Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi
de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual
Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o
treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del
seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament
crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de
disposar de mecanismes de control14.
4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat
El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la
tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una
disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc
optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals.
Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el
turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats
intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans
a les àrees rurals.
Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de
Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats.
Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La
democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la
Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya
urbana i, finalment
“Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes
àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es
caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia
agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context
global de Catalunya”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada
pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de
Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana
que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors
d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels
ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”.
|17
�Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al
contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques
urbanes corresponents.
Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de
la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15.
En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any
1985 Maragall plantejava en aquests termes:
L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la
comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de
coneixements, de contactes humans.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182)
I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999:
El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la
ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit,
les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més
interconnectats.
Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització,
potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats
que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir
d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i
les tecnologies.
Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha
generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que
encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració
urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga,
com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar.
15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la
Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa.
1 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.1 d) El medi ambient com a dilema
“En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han
situat al centre del debat polític i ciutadà”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques
públiques.
En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil
estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri.
La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos
existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una
gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el
territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota
control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament
dotada.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i
incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb
“un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes”
derivat en bona mesura dels
“missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista
poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats.
Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al
desenvolupament urbà
Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo
natural.
(Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186)
16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis.
|19
�i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió.
Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres
usos- generen en les àrees metropolitanes.
La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en
els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua.
(Nel·lo, 2017 pàg. 183-184)
Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però,
que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així
com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat.
La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar,
també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les
mateixes ciutats un ecosistema territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
I no només entre les administracions,
En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració
ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i
col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan
importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials
a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no
hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017).
Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control
efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial
de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha
de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí
presentades.
4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument?
Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació
de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió,
dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament
farien possible una agenda de canvi.
Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de
2 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�fer-ho d’una manera diferent.
(Brugué, 2017 pàg. 294)
El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de
disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament.
(Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en
una moció de censura.
Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política
d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar
que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte
mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar
per tal de fer arribar els missatges als ciutadans...
La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític
que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència
afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes
distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la
formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat
debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per
les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi.
(Maragall, 2008 pàg. 255)
Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la
seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el
disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element
transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció
determinat.
Noció de “Pacte” en la gestió del territori
“Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres
països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els
actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que
establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per
redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem
els ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori.
Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat
àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en
base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents
àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells
de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels
projectes.
|21
�“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà
i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la
mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”.
(Brugué, 2017)
Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí
analitzades.
4.2 a) URBAN autonòmic
El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de
Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat
amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació
integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir
ciutat.
(Nel·lo, 2001)
Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig
de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment
una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17.
Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de
dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense
entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer
moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un
sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales,
en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida.
No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta
d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les
primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN
català o de l’URBAN autonòmic.
El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple,
inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de
fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un
projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo,
17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per
un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei
de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment,
aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la
Generalitat.
2 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris.
Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments
concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els
projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a
cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva,
que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18.
4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local
Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall
com un instrument de reparació, de restauració social,
i alhora
En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els
serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi
social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i
convencional, incert», però del tot necessari.
(Nel·lo, 2017 pàg. 172)
Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada
acció del Govern en matèria urbanística.
Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons
del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent,
davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001)
Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en
moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta
oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials.
Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura:
Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el
tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava
a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat
inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal
Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys
18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores:
Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per
obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social.
19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any
2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006.
|23
�i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes
com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències
municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i
ara volen les dels altres).
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit.
Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat.
Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat.
- Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el
seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació
administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial.
- Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de
reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la
programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va
centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat
perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera
efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i
redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i
malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques,
no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme.
El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a
l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus
paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc
innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries
per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català.
Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient...
...
Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i
funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori.
Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà
bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local.
(Nel·lo, 2003 pàg. 33-35)
Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en
aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons
òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa
variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí
que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text
original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides
en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels
Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge
de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un
corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació
de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials,
o el Pacte Nacional per l’Habitatge.
Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit
de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com
aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21.
4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració
El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el
capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels
diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents:
- Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu.
- Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que
es configurin com unes administracions locals: els consells regionals.
- Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori
(urbanisme, aigües, medi ambient).
- Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt
d’espais no urbanitzables.
- Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del
territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc.
- Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de
despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes
20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del
sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar.
21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern
alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport
parlamentari.
22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre
el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva
diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació,
però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el
“centre de decisió”.
|25
�urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament.
- Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial.
(Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall)
Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica
Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que
El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs,
com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot
política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per
al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti
recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura,
la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les
bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que
posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu
dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta
política en uns àmbits territorials per al planejament territorial.
És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001:
En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de
rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política
alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element
de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de
representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres».
Quatre objectius.
(Nel·lo, 2003 pàg. 22)
Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini
les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que
imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules
La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de
projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el
casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya.
No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un
pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia,
perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns
protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya.
(Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48)
23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004.
2 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4.2 d) Visió ambiental integradora
Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el
marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si
cap, més evident.
Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per
la política ambiental:
- Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la
mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial).
- Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius.
- Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància
real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica.
- Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels
poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el
que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert,
no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques
ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren
singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu
assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les
seves propostes en matèria ambiental.
Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via
sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia
ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de
sostenibilitat.
Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala
del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals
-també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic.
(Catalunya Segle XXI, 1999)
És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de
l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de
pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que
intervenen en el territori.
|27
�Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en:
reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21
catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració
i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les
“agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es
regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament
sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar
una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de
fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb
la plena complicitat del món local.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics,
no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres
solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels
propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i
l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua,
que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall.
L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més
de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de
Barcelona durant els propers 20-30 anys.
Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i
probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina
a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses
mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les
conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que
es produeixen en altres punts de Catalunya.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla,
hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24,
fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera
de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral
català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un
àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat
entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació
amb altres instruments de planejament25.
24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura
i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i
implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de
concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de
Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la
pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben
diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres
bàsics del PDUSC.
25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos
es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015).
2 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio
da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452
alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más
de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los
planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos
mientras que para el PDUSC-2 fueron 92.
(Nel·lo, 2012 pàg. 132)
Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident,
pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes
territorials emergien arreu del territori26.
En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol
fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un
govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret
de l’alternativa.
(Maragall, 2008 pàg. 257)
Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem
vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres,
per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar
establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002.
4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció
pública
La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics
d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu.
Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué
al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens
permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi.
Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però
que no ens impedeixen veure’n el conjunt.
(Brugué, 2017 pàg. 273)
Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del
Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació
urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents
26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012)
Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya.
|29
�de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials
d’una administració gripada.
Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu,
l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27.
4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció
El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en
Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte.
En els seus objectius estratègics:
Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els
quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no
poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar
polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar
feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la
comunitat tota sencera.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les
problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera».
En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic
capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents:
l
Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions.
l
Millorar les dotacions d’equipaments i serveis.
l
Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població.
Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund
del les dinàmiques que han generat processos de segregació:
Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit:
a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg
de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures.
Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern
alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial,
com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la
proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius.
3 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ció o de la qualitat de l’entorn físic.
b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels
residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat.
c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció).
Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte
de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el
procés de segregació:
Àrees elegibles:
l
l
l
l
Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes.
Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers.
Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de
les ciutats petites i mitjanes.
Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de
parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció.
Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta
de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions.
Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees
concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com
a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix,
d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i
econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de
millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora
l’entorn.
Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents:
l
Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu.
l
Foment de la mobilitat sostenible.
l
Rehabilitació del parc d’habitatges.
l
Reforma urbana.
l
Execució Planejament General.
l
Actuacions de reequilibri urbà.
|31
�l
Habitatge per a ús dels joves.
l
Programes per adaptar serveis i equipaments generals.
l
Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania.
l
Fer efectiva la participació ciutadana.
l
Promoció i impuls de les activitats econòmiques.
l
Programes d’inserció laboral.
l
Programes de seguretat ciutadana.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part
inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de
les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest
sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que
no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions.
El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la
integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va
generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28.
4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral
La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a
un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials
i nivells administratius.
Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs
litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals,
patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral.
Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant
la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista
ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la
Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a
terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En
definitiva, un nou concepte de protecció del litoral.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit.
3 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un
marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses.
Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior
ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb
aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea.
Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de
juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i
danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes.
Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera:
l
l
l
l
l
Nou concepte de protecció del litoral.
Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents
zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi,
considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica
litoral, estat dels fons, pesqueres...).
Aplicació rigorosa de la legislació existent.
Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes
que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als
usos del sol.
Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de
la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres.
Monitorització ambiental de les aigües.
Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de
protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de
les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la
legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització
de les accions i del seu resultat.
Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en
dos grans àmbits:
1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del
Litoral.
2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que
el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes
específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió
del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses
29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb
precisió la font exacta d’aquestes recomanacions.
|33
�amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals
necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies
d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades
en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner.
Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un
exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest
pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística
no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral
català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del
territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat
espanyol i de la Unió Europea30.
4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques
L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge,
el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la
diversitat d’enfocaments.
L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques
i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la
finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions
públiques que hi estan relacionades.
El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva
del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir
un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori,
economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural.
Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després
de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la
primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb
representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va
30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC.
3 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els
vots favorables de la resta de forces polítiques.
Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de
política territorial deia:
Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual
l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem
particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als
urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els
quotidians o els degradats.
...
La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen
en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la
urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més
aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de
la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi.
Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre
de 2002
Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el
seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial,
per tant, tot és paisatge.
Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un
filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta
de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de
ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de
transversalitat administrativa.
Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses
fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics
tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31.
4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre
“A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes.
Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” .
(Maragall citat per Brugué, 2017)
31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i
més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar
bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel
que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012).
Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a
membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017).
|35
�Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto
sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va
tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit
per Pasqual Maragall.
Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques
públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs.
Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció
efectiva del Govern de Maragall.
Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball.
No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir
allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta:
Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també
es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per
aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara
editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu.
Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques
públiques.
Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001.
INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001
1.
Antecedents (2 pàg.)
1.1 diagnòstic de la situació.
1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions.
1.3 legislació aplicable.
1.4 propostes del programa PSC-CpC.
1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat.
2.
Descripció sintètica del programa (1 pàg.)
Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis,
etc.
3.
Desenvolupament del programa (4-5 pàg.)
3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el
programa que es proposa.
3 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius.
3.3 Calendari d’aplicació.
Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa
4.
Resultats esperats de les accions (1 pàg.)
Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de
millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC.
5.
Finançament (1 pàg.)
Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la
Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau.
6.
Mesures legals associades (1 pàg.)
Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa.
Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau.
Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats.
Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i
mig.
(Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall)
Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una
perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives
d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats.
Tal com diu Brugué
A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un
parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir
per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes
i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts
d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris,
potser el cas més conegut i reconegut.
(Brugué, 2017 pàg. 282)
I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les
lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de
govern.
Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu.
El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia
de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica
a Catalunya.
|37
�5. L’escala en Pasqual Maragall. Model
organitzatiu contra la “divisió” territorial
E
n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes
dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids.
“Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un
problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a
la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris
per al seu control”.
(Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001.
Arxiu Pasqual Maragall)
Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall
conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica
la seva solució com és el temps.
Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té
pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar
el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al
control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de
lideratges a les adequades escales.
Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no
podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental
en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura:
el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena
legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies.
Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de
Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des
del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits
administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com
una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents
clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de
ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts
sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits
més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo
la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no
pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga
una altra dimensió.
(Nel·lo, 2017)
Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva
3 8 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�capacitat propositiva.
Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a
les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar
com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori.
5.1 Escala, territori i xarxa
Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que
no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens
conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb
un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt,
sentiments de pertinença successivament més amples.
(Maragall, 1993)
En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona,
en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu
avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors
d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna,
que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la
reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot
fer d’Europa32.
És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la
nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics
de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a
ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió.
(Maragall, 1993)
Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el
reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori
teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència.
El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la
ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide
a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las
fronteras son las zonas oscuras del mapa.
(Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207)
La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals
s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat
32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997.
|39
�dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per
permetre que aquesta representativitat sigui efectiva.
Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de
grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa
de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres
realitats territorials com l’espanyola o l’europea.
(Brugué, 2017 pàg. 254-255)
És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns
àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix
entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al
llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen
l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític.
5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables
Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de
Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta
comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia
encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de
les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori,
sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar
l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis.
Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35,
i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a
l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36.
La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament
de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la
representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial,
i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries”
que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la
Generalitat de Catalunya.
Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica
33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa.
34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar
a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V.
Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu.
35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació
abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic
sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009.
36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf
37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995.
4 0 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial,
una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer
saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment
en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el
necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de
ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe
(fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en
l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços
significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial,
una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la
institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia.
Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens
apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per
al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial
pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb
veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma
dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la
majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un
consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin.
Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens
jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara
no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia.
38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa
de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68.
39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial
de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori.
|41
�6. Nota final
A
rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar”
l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari,
tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que
difícilment es pot contemplar des de la linealitat.
Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí
s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència
del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a
una simplificació excessiva.
Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat
per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les
capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran.
Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un
marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials.
Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a
terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern
catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a
la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de
planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser
possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però,
sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons.
I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no
representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques
territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un
àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de
renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó
dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç
per una Espanya federal, i una Europa més integrada.
Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que
es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques
públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre
l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada
abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells
conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions
de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells
punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen
tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una
renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar,
reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la
ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei
públic.
|43
�Bibliografia
Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona
Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004,
Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori
Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració
urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de
Catalunya
Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació
Catalunya Europa
Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de
l’Escola d’Administració Pública de Catalunya
Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall.
Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción
económica y territorio, Barcelona, Ariel
Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed)
(2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció
del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova
interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut
d’Estudis Catalans
Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El
cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2
Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació
de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62
Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana
Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups
parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya,
Barcelona. Multicopiat
Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de
Barcelona. Col. Urbanitats
Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya.
Manifest
Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió
metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona
Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació
del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de
Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
4 4 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i
Obres Públiques. Generalitat de Catalunya.
Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats
Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall
Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals”
a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana
d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans
Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls
urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials
a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat
Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans
Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993
Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre
de 1999. Sèrie P - Núm. 3
Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall
Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta
Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana
Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana
participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament
d’Interior, Relacions Institucionals i Participació
Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”
“Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è
Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans
Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro
de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona,
Editorial Empúries
Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries
Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors
Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista
Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de
Catalunya
Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una
reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte
per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament
de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya
|45
�Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo
Blanc
Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i
acció, Barcelona, La Magrana
Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la.
Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de
Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona
Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari
de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans
Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu
Pasqual Maragall
Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia
en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla
Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana,
Barcelona, Fundació Catalunya Europa
Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?,
Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu
Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62
Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura
Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats
4 6 | f u n da c i ó
Ca t al u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Báguena Latorre, Josep A.
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Territoris
Parlament de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalunya
Govern alternatiu
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
"El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003.
Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2664/WP5_Transfronterer_JMartin.pdf
28e027ee7ddce5577d7cc56b81db095d
PDF Text
Text
article
Working_paper n.5
Europa en l’horitzó:
Barcelona i Catalunya
en l’articulació
i la construcció europea
Les relacions transfrontereres
en el pensament i acció de
govern de Pasqual Maragall
Javier Martín i Uceda
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA
I MEMBRE DEL CONSELL ASSESSOR DE LA DELEGACIÓ DE LA
FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA A L’EMPORDÀ
Maig 2018
�2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�ÍNDEX
1. Preàmbul i consideracions inicials
5
2. Introducció
6
Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
3. El Pensament de Maragall: relacions transfrontereres
per la construcció europea
7
10
Europa: un continent urbà
10
Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
12
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
13
Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
14
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models, dues
Europes
15
4. L’acció de govern: del pensament a l’acció
19
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de
Poders Locals
19
La Xarxa C-6
19
Conferència Interpirinenca de Poders Locals
21
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània
a l’Espai Català Transfronterer
21
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
22
La Comunitat de Treball dels Pirineus
25
Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i
l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
26
5. La realitat avui: a mode de conclusió
27
6. De l’Europa prossima, a la prossima Europa
29
7. Bibliografia
33
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
34
�“Le nord du sud”
Esquema de Pasqual Maragall sobre la macroregió i la Xarxa C-6. Dins
del discurs i notes pel dinar amb el Comitè de patronatge de la Cambra
de Comerç i Indústria Francesa de Barcelona. 16 de març del 1995.
�1. Preàmbul i consideracions inicials
A
quest treball s’emmarca dins del Llegat Pasqual Maragall, el programa de recerca sobre
l’acció i pensament polític de Pasqual Maragall iniciat el 2013 per part de la Fundació
Catalunya Europa. L’àmplia obra de govern tant dels anys d’alcalde de Barcelona com
President de la Generalitat, així com la complexitat del seu pensament polític fan d’aquest
programa una excel·lent iniciativa per preservar i conèixer el llegat d’una persona clau en l’esdevenir
de Catalunya i Barcelona, i al mateix temps facilita la comprensió de la realitat actual.
Personalment, vull agrair l’encàrrec per part de la Fundació Catalunya Europa. Primer per confiar en
un jove investigador que s’inicia en la recerca. I per l’altre costat, donar-me l’oportunitat de contribuir
al Llegat Pasqual Maragall.
D’altra banda, voldria explicar que aquesta recerca transcorre paral·lela a la meva tesi doctoral, que
tracta precisament sobre la cooperació transfronterera a Europa. En concret, sobre el paper dels
agents involucrats en la mateixa i els projectes impulsats, en especial a través d’INTERREG; així com
valorar quin ha estat el seu impacte en el territori. Tot això, a través de l’anàlisi de diferents fronteres
europees per realitzar una comparativa amb els diferents casos i entendre un fenomen que s’ha estès
en els darrers anys i que suposa un triomf de la integració europea. Una temàtica, per tant, plenament
complementària a la recerca sobre Maragall.
Les fronteres són un element present en la realitat social, política i econòmica. Especialment en un
context mundial de globalització, on el procés d’integració europea ha fet pensar els ciutadans que
poden viatjar sense passaport, les fronteres en alguns casos tornen a aparèixer com un element que
recupera un significat que semblava oblidat: límit, barrera. Una realitat que sens dubte Maragall va
treballar perquè no tornés mai. I perquè les fronteres fossin un element d’unió, de contacte i que en
tot cas, com afirmà a Prada de Conflent, no suposés més que una mica de cua en un peatge d’autopista.
La recerca té una doble vessant: la primera s’endinsa en el pensament Maragall en relació a la
cooperació transfronterera a partir de documents diversos, com guions de reunions, documents oficials
o, especialment, discursos; i en segon lloc, mostrar l’obra de govern realitzada sota el seu impuls i
lideratge, des dels dos costats de la plaça de Sant Jaume, sigui des de la Casa Gran de Barcelona com
el Palau de la Generalitat.
Per acabar aquest primer apartat vull fer alguns agraïments. Primer, a Albert Aixalà per les seves
consideracions inicials sobre com encarar la recerca. En segon lloc a Mita Castañer, la meva directora
de tesi, per engrescar-me i ajudar-me a realitzar aquesta recerca. També a Joan Vicente, per les seves
opinions, correccions i comentaris fonamentals per anar avançant en tot aquest procés. I en darrer lloc,
a les persones entrevistades i amb les que he mantingut converses del tot interessants i enriquidores,
en concret, Margarita Obiols, Anna Terrón, Antònia Sabartés, Joan Ganyet i Joan Armangué. Gràcies
a tots ells.
|5
�2. Introducció
P
arlar de relacions transfrontereres significa, avui, parlar del “vell” significat de frontera.
Reflexionar sobre el paper de les fronteres europees en aquests moments porta a reflexionar
sobre processos que semblaven, almenys fins fa poc, oposats als que succeeixen en algunes
fronteres europees actualment. Si bé s’apreciava que el procés de desfuncionalització de
les fronteres internes europees semblava lineal, la situació d’incertesa política actual en la majoria
d’estats membres i del projecte europeu semblen suposar que aquest procés no té un horitzó tan nítid
com semblava tenir amb anterioritat.
Deixant de banda aquest apunt sobre l’actualitat, si mirem enrere, les relacions transfrontereres a
Europa van estretament lligades al desenvolupament de la Unió Europea com a entitat social, política
i econòmica. Han estat objecte de polítiques comunitàries, amb importants quantitats de recursos
econòmics per fomentar-les, però també de l’acció dels actors regionals i locals, que han impulsat
iniciatives a diferents escales per poder avançar en la consolidació d’acords i projectes que puguin
tenir un impacte positiu en el territori per superar l’efecte “limitador” de les fronteres.
Un dels primer aspectes a tenir present en aquest document ha de ser definir què s’entén per
cooperació transfronterera. És un procés d’associació, d’acord, de partnership, entre actors locals i
regionals separats per una frontera, amb l’objectiu de, tal i com s’ha afirmat en el paràgraf anterior,
obtenir un impacte territorial positiu. En aquesta definició s’introdueix un aspecte que cal remarcar.
El fet que els actors locals i regionals prenguin part d’una política reservada especialment als estats,
com és la política fronterera (Perkmann, 2003). La frontera és un element clau en un dels aspectes que
fonamenta els estats: la sobirania.
Les fronteres marquen el límit d’actuació d’un estat, i per tant, han esdevingut imprescindibles per
entendre la configuració dels mateixos, així com la seva actuació i poder. Però amb la construcció
de la Unió Europea, les fronteres, almenys les internes, viuen un procés de desfronterització. La
cooperació territorial i transfronterera va estretament lligada al projecte europeu, així com el paper
que han tingut institucions com la pròpia Unió Europea o el Consell d’Europa, entre altres. També
la globalització econòmica i social, i l’augment en les darreres dècades d’organismes i institucions
supraestatals han contribuït a reduir el paper de les fronteres, si bé és cert que al mateix temps, en les
darreres dècades, han aparegut una gran quantitat de noves fronteres estatals (O’Dowd, 2002), cosa
que pot semblar en part contradictòria.
Mentre es produeix aquest canvi funcional en les fronteres, hi ha un procés on els actors regionals i
locals s’atribueixen un paper nou en les relacions transfrontereres com s’ha mencionat anteriorment,
una política reservada al llarg del temps al estats. Letamendía (2010) posa de manifest la doble direcció
de la cooperació territorial, amb dos eixos diferenciats: el vertical, amb cooperació a diferents escales
(europea, estatal i regional); i l’horitzontal, entre actors dels diferents costats d’una frontera per
cooperar i superar diferències que puguin existir, establint en alguns casos estructures de cooperació.
Aquest fet, suposa avançar en una realitat complexa, una forma de govern multinivell que s’ha anat
consolidant al llarg dels darrers anys, en especial per l’impuls donat per la política europea (Stead,
2014). Una nova governança que s’ha consolidat en els darrers decennis, que implica una emergència
de l’escala regional i local, (Harguindéguy i Bray, 2009) que posa de relleu com la complexitat del
govern del territori i el nous significats de les escales territorials en la presa de decisions (Gualini,
2006). Tots aquests processos posen la consolidació del principi de subsidiarietat dels estats europeus
(Keating, 2004), reclamat per Maragall en múltiples ocasions, i que quedà plasmat en una de les seves
publicacions, Europa pròxima: Europa, regions i ciutats (Maragall, 1999), a la que es farà referència
més endavant en aquesta recerca.
6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys
d’integració
L’evolució de la cooperació territorial transfronterera a Europa ha estat recollida per múltiples autors,
si bé l’amplitud del concepte de cooperació fa que les aproximacions a l’evolució siguin diverses, des
d’àmbits com l’economia, la ciència política, la geografia o la història.
La majoria dels autors centren en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial el moment de
naixement de la cooperació transfronterera. Després de la devastació del conflicte, actors locals
comencen a impulsar els primers acords entre ells, per exemple amb agermanaments entre municipis.
Autors com Domínguez (2008) posen de manifest el paper dels ens locals en aquesta primera etapa,
lluny encara de la consolidació plena amb la posada en funcionament de la Iniciativa INTERREG
l’any 1990. Especialment en aquesta etapa sorgeixen les iniciatives en la frontera franco-alemanya,
la més afectada per la guerra. El mateix Domínguez defineix aquesta fase com a “prehistòria” de la
cooperació.
També Oliveras, Durà i Perkmann (2010) situen aquests primers acords voluntaris entre actors locals
com el primer pas per la consolidació de la cooperació transfronterera. Els autors, en el seu article
defineixen quatre etapes.
1) La primera, des dels anys cinquanta fins a inicis dels vuitanta. Destaca d’aquest període
la creació de la considerada primera euroregió l’any 1958, EUREGIO, a la frontera entre
Alemanya i els Països Baixos. Els acords es basaven en la voluntat dels diferents actors, que
entraven en una temàtica centrada, fins al moment, als estats.
2) La segona fase s’inicia amb els primers reglaments jurídics creats per impulsar i regular la
cooperació transfronterera. El primer el Conveni de Madrid, de l’any 1980, titulat “Conveni
Marc Europeu de Cooperació Transfronterera entre Autoritats i Comunitats Territorials”,
sota auspici del Consell d’Europa. Segons els autors, altres documents com la “Carta Europea
d’Autonomia Local”, del 1985, ajuden també a impulsar la cooperació transfronterera.
3) Tercera fase, caracteritzada per la consolidació i expansió de la cooperació transfronterera
per l’aplicació dels diferents acords anteriors, però també, per la política regional europea.
L’aprovació dels fons INTERREG, orientats precisament al foment dels projectes de
cooperació transfronterera, transnacional i interregional. Els diferents programes financers
i de cooperació han estat cada cop majors, amb més recursos econòmics, i amb més espais
inclosos per ser elegibles per rebre finançament. La necessitat de gestionar els recursos i
d’impulsar els projectes propicia de manera notable l’establiment d’estructures de cooperació,
com les euroregions o d’altres iniciatives similars i a múltiples escales de treball.
4) Per últim, els autors inauguren una nova etapa, que correspon amb l’actualitat, i que coincideix
amb l’aprovació per part del Parlament Europeu de les Agrupacions Europees de Cooperació
Territorial (AECT). La Cooperació territorial Europea passarà, a efectes dels instruments
financers de les polítiques de cohesió, a ser un objectiu a partir de la programació iniciada al
2007 i que es manté en la programació actual, des del 2013 fins al 2020.
Després del Tractat de Lisboa del 2007 la cohesió territorial passa a ser un objectiu reconegut per la
Unió Europea, i per tant, una prioritat per les Polítiques Regionals. És el tercer pilar de la política
de cooperació, juntament amb els objectius de convergència i competitivitat. Per tant, la cooperació
territorial no és simplement un element necessari per la consolidació del mercat comú, si no també
necessari per un territori integrat social i econòmicament. I aquest fet dóna a les regions frontereres
|7
�un paper d’actors polítics necessaris per aconseguir aquests objectius (Wassenberg, Reitel, Peyrony, i
Rubió, 2015).
L’actualitat també ens fa pensar que potser som en una nova etapa d’aquesta evolució de la cooperació.
Un moment on, tot i els interessos de la Unió Europea per seguir amb el procés de cohesió, les
polítiques d’alguns estats en relació a les fronteres poden fer que la cooperació transfronterera estigui
en dubte, pugui quedar en segon pla o, inclús, desactivada.
Però més enllà d’aquest comentari, la cooperació transfronterera és un element important en
l’assoliment dels objectius de cohesió del territori europeu, no només per la consolidació del mercat
comú, sinó també per la superació social i econòmica d’una barrera que segueix en la ment d’una part
important de la societat. Contribueix al mateix temps a assolir una consciència europea, un sentiment
de pertinença a un projecte compartit.
El llegat i acció de govern de Pasqual Maragall des de l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la
Generalitat treballa en aquest sentit. La voluntat de fer d’Europa una pàtria comuna que superi els
antics enfrontaments entre estats. Per Maragall, com queda palès en el seu pensament i obra de
govern, per avançar en la cohesió europea les ciutats i les regions han de tenir un paper clau, els
estats, amb les seves rivalitats constants i la poca voluntat de cedir poder a la Unió no permetran
avançar. En canvi els ens locals i regionals, amb problemàtiques similars i solucions compartides,
poder contribuir millor al somni d’una Europa unida.
Si observem les diferents fases en què anteriorment s’ha dividit l’evolució de la cooperació
transfronterera, l’acció de Maragall coincideix bàsicament en la tercera fase. Un període d’expansió
de la cooperació a tot Europa, que succeeix en el moment de l’ascensió d’Espanya a les Comunitats
Europees. En el moment de màxim desplegament de la projecció de Barcelona i Catalunya a Europa
i al món. Hi contribuiran els Jocs Olímpics del 1992, però també una voluntat per esdevenir un actor
imprescindible en la cooperació transfronterera del sud d’Europa, d’aquell nord du sud, que s’anirà
exposant en els següents apartats.
Avui però la cooperació transfronterera té encara reptes per assolir. Tot i l’empenta constant que
donen les polítiques europees, tot i el reforçament dels fons econòmics i la creació de figures jurídiques
que facilitin impulsar el govern del territori i els projectes, queda camí per recórrer. L’alineació dels
objectius per la cohesió territorial amb els grans objectius de l’Europa 2020, l’ampliació, en alguns
casos, dels territoris que poden participar en els programes transfronterers com INTERREG o la
progressiva consolidació dels programes han fet emergir nous actors que prenen part en els projectes.
Aquest pot ser un element molt positiu, però afegeix complexitat a l’hora de governar els projectes
i espais, ja de per si complicat per la sovint diferent naturalesa de cada actor, en especial pel fet
de pertànyer a estats diferents. La governança, la consolidació de xarxes i projectes més enllà de
les accions concretes o puntuals i assegurar que els diners invertits tenen un impacte real en el
territori són alguns dels reptes més importants que caldria treballar avui pensant en la cooperació
transfronterera futura.
8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Tot això, sense oblidar o obviar quin és l’objectiu primer de la cooperació transfronterera: superar els
problemes derivats del fet de tenir un límit polític i avançar en la consolidació d’un espai europeu
cohesionat. Pasqual Maragall ho tenia clar, i sabia que només així aquell somni d’una Europa unida
seria possible.
Cronograma sobre les fites vinculades a la cooperació transfronterera i Pasqual Maragall
Alcaldia
1982
Arribada a
l’alcaldia de
Barcelona
CMRE 1992
Presidència
Consell
Municipis
i Regions
d’Europa
CIPL 1984
Conferència
Interpirinenca
de Poders
Locals
CTP 1982
Formació de
la Comunitat
de Treball dels
Pirineus
Comitè
Regions
1996
Generalitat
2003
Presidència del Presidència de
la Generalitat
Comitè de les
de Catalunya
Regions
C-6 1990
Creació de la
xarxa de ciutats
C-6
Pla
Estratègic
1986
Euroregió
2004
Creació de
l’Euroregió
Pirineus
Mediterrània
Eurodistricte
2006
HTC 2003
Inici Hospital
Transfronterer
de la Cerdanya
Inici del procés
per la creació de
l’Eurodistricte
Redacció del
Pla Estratègic
Barcelona
Elaboració pròpia. (2017)
|9
�3. El Pensament de Maragall: relacions
transfrontereres per la construcció
europea
L
a cooperació transfronterera té components des de múltiples perspectives, cosa que li dóna
una complexitat afegida. Si ho unim al caràcter polifacètic de Pasqual Maragall i del seu
pensament fa que aproximar-se a la cooperació i les relacions transfrontereres sigui un repte
encara més intricat, però alhora, estimulant.
Per aquest motiu és important iniciar la recerca amb algunes definicions. Després de l’anàlisi i estudi
del documents en relació a la temàtica del treball, hi ha diversos conceptes claus, idees-força, que
articulen el conjunt del pensament de Maragall en relació a la cooperació transfronterera, fortament
vinculades també a la concepció de territori i ciutadania. Què és Europa per a Maragall, com s’articula,
o el paper de les ciutats i les àrees metropolitanes són algunes de les preguntes que cal fer-se per
entendre-ho. Del seu pensament se’n desprèn que són les ciutats on més i millor es pot consolidar la
ciutadania europea, ja que és en les ciutats on en major grau es poden assolir els ideals per la societat
diversa i integradora d’Europa. Per tant, perquè això pugui ser una realitat, no hi ha d’haver fronteres,
límits que puguin suposar un mur a una estructura i articulació territorial on nodes i xarxa facin
bategar el continent. La frontera ha de passar a ser un element que contribueixi a cosir una Europa
fragmentada per uns límits estatals que han de donar pas a regions i ciutats com a noves forces
motrius de la seva construcció.
Per realitzar aquesta part de la recerca s’englobarà el pensament de Maragall en relació a les relacions
transfrontereres en diferents elements o conceptes, que ens ajudaran a entendre com un tot el seu
pensament. Al mateix temps cal afegir que la concepció de les relacions transfrontereres de Maragall
tenen clarament diverses vocacions o orientacions territorials: europea, mediterrània i global.
Europa: un continent urbà
El vell continent. Un continent més proper per a Barcelona i Catalunya després de l’entrada d’Espanya
a la Comunitat Europea, a la Unió Europea dels 12 estats de l’any 1986. Europa serà present
constantment en el seu pensament i, per tant, en la seva obra de govern. I és precisament amb un
impuls a la cooperació transfronterera com millor plasmarà el seu interès per Europa.
En un acte a l’Institut Francès de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1992, l’alcalde Maragall en un
col·loqui europeu titulat “Pensar Europa. Identitats i diferències1”, afirmà als presents: “Europa és el
nostre horitzó en tots els sentits”. Cal, per tant, posar de manifest quina és la seva concepció d’Europa.
Què és, per a Pasqual Maragall, Europa. En múltiples textos es recull una definició, una idea de què
era el continent europeu. Per exemple, per citar un document, en la conferència realitzada a Tolosa
de Llenguadoc el 19 de desembre del 19912, explicita: “Europa és sobretot, un sistema de ciutats cada
dia més atapeït, més dens, més connectat en tots els ordres”. Introdueix, en aquesta definició un altre
concepte clau, “sistema”, vinculat al de xarxa abans esmentat i que en l’apartat posterior es tractarà.
Per altra banda, aquest concepte també inclou un altre element de gran interès per Maragall com són
les ciutats. El títol del seu recull de textos sobre Europa aporta en el títol una definició, tot i que també
es podria considerar una declaració d’intencions: Europa pròxima. Europa, regions i ciutats. Abans
1 Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del col·loqui europeu “Pensar Europa.
Identitats i diferències”.
2. Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
1 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�del pròleg d’aquesta publicació apareix una fotografia aèria nocturna del continent. Una imatge que
demostra l’elevat nivell d’urbanització a Europa, que respon a la seva concepció de territori com a
una xarxa d’espais urbans. En relació a aquesta imatge, també hi ha un comentari interessant en el
discurs de recollida de la medalla d’or dels arquitectes britànics l’any 1999, on Maragall afirma “si
mirem Europa des d’un satèl·lit veurem una constel·lació de punts o taques de llum. El que no veurem
seran fronteres entre estats o regions (...) i l’únic camí que ens porta del món actual dels estats al món
global, a un món obert, al món sense fronteres, és precisament aquest: una ruta que travessa el món
de les ciutat i l’Europa de les regions”.
Oriol Nel·lo (2017), en un apartat del seu capítol del llibre Pasqual Maragall: pensament i acció,
afirma que Maragall té una concepció territorial d’Espanya i Catalunya en relació a les seves ciutats,
la mateixa lògica per l’escala continental. Maragall propugna, en paraules de Nel·lo, “la construcció
europea no com el resultat d’una simple agregació de compartiments estancs, o la suma d’un conjunt
d’estats sempre potencialment enfrontats, sinó, sobretot, de la integració i complementarietat de la
xarxa europea de ciutats”, la xarxa reflectida en la imatge de satèl·lit nocturna abans esmentada.
Queda evidenciat, per tant, la forta convicció que Europa és un territori urbà, i que són les seves
ciutats amb les seves àrees d’influència, les que articulen el continent, i no els estats. Les ciutats
europees, tornant al discurs a Tolosa de Llenguadoc del 1991, “a part d’acollir la major part de la
població europea, concentra també les seves potencialitats de desenvolupament econòmic i social,
d’innovació tecnològica i de desenvolupament educatiu i cultural”. A més, en un altre discurs que
realitzà a Bilbao3 compara la situació europea amb l’americana, dient, “No se puede concebir Europa
sin las ciudades. Europa ha sido siempre, en la historia, un sistema de ciudades. América, en cambio, es
un sistema diferente, donde el valor del suelo es mucho más bajo, donde la movilidad es un valor más
importante que la radicación, donde la Constitución (a diferencia del Tratado de Maastricht) no crea
la colectividad local ni, por tanto, la protege”.
La Unió Europea té, hi ha tingut històricament, un problema de relació amb la ciutadania. La dificultat
d’acostar la idea d’Europa als ciutadans no és nova, i Maragall apunta en nombroses ocasions el paper
fonamental dels ens regionals i locals en aquesta sentit. A la conferència realitzada al CCCB al 19944
sobre la presència de Barcelona a les institucions comunitàries i els papers dels poder locals i regionals
a Europa, parla del paper que ha tingut la ciutat en les diferents iniciatives per fomentar el principi de
subsidiarietat o reclamar la necessitat de tenir present a les ciutats i regions en l’estructuració europea.
I en els documents preparatoris d’aquesta conferència, hi ha cites d’altres personalitats que Maragall
recull per consolidar els seus arguments. De Mitterrand, president de la República Francesa, unes
paraules a la sessió d’obertura del XIX Estats Generals del Consell de Municipis i Regions d’Europa,
presidit pel propi Maragall, on precisament destaca que per apropar Europa a la gent, és necessària la
feina dels municipis i regions, per la seva proximitat i coneixença de la realitat.
Les ciutats i les regions tenen per Maragall un doble paper en relació a Europa: per un costat
articulen físicament el territori; però per altre, són imprescindibles per transmetre als ciutadans els
valors comuns que comparteixen tots els europeus, un element fonamental per la consagració de la
ciutadania europea. En un article al diari El País5, l’alcalde Maragall afirma: “En un marco más amplio,
la Europa de las ciudades no es una idea alternativa al tradicional binomio ideológico de la Europa de
las patrias y la Europa de los pueblos. Con patrias y con pueblos, las ciudades son la base de Europa.
Europa es el continente de las ciudades”.
3. Maragall, P (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
4. Maragall, P (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la constricció europea. Barcelona. Arxiu
Maragall.
5. Maragall, P (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
|1 1
�Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació
Si són les ciutats i els seus territoris d’influència les que construeixen i articulen el continent, el doten
de contingut cívic, són també la font principal de la seva riquesa i dinamització.
Les ciutats europees teixeixen una xarxa cada cop més densa. Els efectes de la globalització i dels
procés d’integració europea fan que els espais urbans tinguin cada cop més interrelació, ja sigui
per competir entre ells, com per cooperar. En un discurs realitzat per la inauguració de la delegació
de Perpinyà a Barcelona al 19936, l’alcalde Maragall afirmà: “Avui, les ciutats europees competeixen
entre sí, però, i el que és el més important, també col·laboren. Competeixen per atreure inversions
i tecnologies, per ser seus d’organismes internacionals, per aconseguir funcions de centralitat en el
sistema internacional de comunicacions, etc. Aquesta competència, que finalment sempre redunda en
benefici del conjunt de ciutadans europeus, ha fet desenvolupar també espais de complementarietat”.
Margarita Obiols destaca de la personalitat de Maragall la capacitat per entendre’s amb la resta de
representats polítics, així com la d’integrar aquells que tenen una visió diferent de la seva. La gran
capacitat de diàleg facilità arribar a acords amb una gran quantitat d’actors diferents, resultant l’èxit
en aspectes com la creació de la xarxa C-6 i, en especial recorda Obiols, la creació del Comitè de
Regions (i ciutats). També Antònia Sabartés recull el gran prestigi de Barcelona i Catalunya, i en
concret de Maragall, en el conjunt d’Europa, i com aquest fet suposa el seu paper actiu en la creació
del Comitè.
Les ciutats han de ser conscients que en la globalització, en una Europa amb mercat comú i amb una
progressiva integració política per un costat competeixen, ja que com diu Maragall en el paràgraf
anterior, es veuen abocades a lluitar per aconseguir inversions, seus d’organismes o esdeveniments.
Els Jocs Olímpics són el millor exemple. L’alcalde es conscient que Barcelona s’ha de transformar per
ser capaç de competir amb les altres ciutats europees, i també amb les del seu entorn. Però també serà
necessari que cooperin. En l’Europa unida que es construïa en aquell moment, les regions i ciutats
segons ell no quedaven representades. I no s’estaven tenint en compte. És per això que les ciutats
també, a part de competir, han de cooperar. Cooperar per tenir més força i ser capaces d’influir a
Europa i al món. Però especialment necessari era tenir veu per poder reclamar també solucions per
les ciutats i els espais urbans. En aquest sentit, per ampliar el contingut és recomanable la consulta del
segon working paper d’aquesta col·lecció, realitzat per Albert Aixalà (2015) amb el títol de Ciutadans
d’Europa, unim-nos!: la contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció del moviment europeu
de ciutats, realitzat l’octubre del 2015.
Per Maragall, les ciutats són els “contenidors” dels problemes de la societat contemporània. Uns
problemes, per altra banda, compartits entre les diferents ciutats europees, que han de fer front a
escenaris comuns. Per tant, les ciutats, que formen una xarxa entre elles perquè es relacionen per
fluxos econòmics, socials, polítics, etc., necessiten cooperar. En el discurs inaugural del seminari
Internacional de la Regió Mediterrània de l’any 19857, l’alcalde afirma que les ciutats mediterrànies,
tot i que és una idea extrapolable al conjunt de les gran ciutats, “hauran de fer front als problemes
derivats de llur creixement o reforma, de l’encert o desencert en que es tractin aquests problemes
dependrà en gran mesura la generació del creixement econòmic i de l’ocupació en el conjunt dels
països de la regió”. I continua, afirmant que les reunions i la cooperació entre ciutats són fonamental
ja que “l’intercanvi d’experiències i la discussió dels problemes comuns facilita la solució d’aquests i
estimula l’aparició de noves idees”.
6. Maragall, P (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
7. Maragall, P (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
1 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Es consolida la necessitat de cooperar entre ciutats, entre iguals, per tenir més força per assolir els
objectius que es pretenen. Aquesta col·laboració és fonamental no només per les pròpies ciutats,
sinó també pel conjunt del projecte europeu, el que manifesta a Bilbao dient que la cooperació entre
ciutats és “la xarxa de seguretat del projecte europeu”. En el mateix discurs, afegeix que “los problemas
de las grandes ciudades sólo pueden resolverse a nivel europeo, porque los problemas de las grandes
ciudades son comunes a toda Europa. (...) Lo importante es que trabajemos conjuntamente para la
resolución de esos problemas”. En aquest sentit durant l’alcaldia de Maragall, en especial durant
els anys 80 i 90, es realitzà una gran activitat d’agermanament amb altres ciutats, per afavorir els
intercanvis a múltiples nivells. Agermanaments que no només es realitzaven amb ciutats estrangeres,
sinó que també s’establien amb altres ciutats espanyoles com a mecanisme per trobar suport a l’hora
d’afrontar alguns reptes i problemes. També cal destacar intercanvis com els realitzats amb la ciutat
de Sarajevo després de la guerra dels Balcans. La iniciativa de fer de la ciutat bosniana un districte de
Barcelona per fomentar l’ajuda fou un exemple de cooperació que anava més enllà de sumar esforços
i sinèrgies amb altres ciutats.
Maragall compara alguna vegada la ciutat amb una empresa. Les ciutats són empreses que
competeixen entre si, oferint localització a canvi d’inversions. Però, afegeix també al discurs realitzat
a Bilbao, “esto no impide que Europa pueda entenderse como un espacio urbano donde los elementos
de complementariedad de las ciudades son tan o más importantes que los de concurrència”. Aquest
doble joc, de competència i acord entre agents enllaça amb la definició que s’ha realitzat molt a l’inici
d’aquest document com a definició de cooperació transfronterera. Com un acord, partnership, en
argot clarament empresarial i economicista, entre actors de banda i banda d’una frontera que s’alien
per afrontar conjuntament reptes i problemes comuns i per trobar solucions compartides.
Així, les fronteres polítiques han de ser l’obstacle a superar en l’establiment de les xarxes de cooperació.
Unes fronteres que, en un article publicat el 20078 en relació a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, i
referint-se al cas entre Catalunya i França, “una ratlla que ens ha separat forçosament durant segles”.
Però una barrera que cal esborrar “per demostrar que Europa és veritat”. Una ratlla que “ja no hi és.
Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla -menys segurament
fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva”9. Per consolidar la construcció europea i la
cooperació, cal facilitar les comunicacions entre ciutats i regions. En el mateix discurs prossegueix,
afirmant: “Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes
comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més
sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si
no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem
sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també
compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien”.
Barcelona, la millor ciutat d’Europa!
“Després dels Jocs Olímpics, Europa!” Frase recollida per diferents personalitats de l’entorn de l’Alcalde
Maragall en parlar del dia després d’acabar els Jocs del 1992. Els Jocs Olímpics havien de servir per
un costat com a motor per refer Barcelona, des del punt de vista urbà, però també, per projectar-la al
món com a metròpoli moderna i referent del sud d’Europa.
Però la voluntat és no frenar l’impuls que suposa la celebració d’un esdeveniment com les Olimpíades,
i mantenir l’estratègia transformadora. Amb aquesta voluntat s’elabora el Pla Estratègic Econòmic
8. Maragall, P (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.7. Maragall, P (1985) Discurs
inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall.
9. Maragall, P (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la
Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
|1 3
�i Social Barcelona 2000, redactat a partir del 1988. El Pla Estratègic, una eina innovadora per la
gestió de les ciutats i del territori als anys vuitanta, serà un referent per a moltes ciutats. I encaixa
amb comentaris de Maragall abans mencionats: la idea d’entendre les ciutats com a empreses. La
planificació estratègica és un instrument vinculat al planejament econòmic, i torna a tenir també una
vinculació amb la idea de partnership, a la col·laboració pública-privada, a la concertació d’agents i
actors que tenen a veure en el desenvolupament econòmic de la ciutat i el territori. Tot això en una
realitat global de competència i cooperació entre ciutats. L’Alcalde Maragall en una conferència a la
Universidad Complutense, el juliol de 1992, afirmà que l’objectiu del Pla Barcelona 2000 tenia com
a objectiu “buscar una especialización que permitiera definir el rol y desarrollo específico que debía
jugar Barcelona ante las ciudades competidoras”. En el mateix discurs, destaca la importància que
suposa per la ciutat la internacionalització en el context sobretot europeu. Aquest procés ha d’ajudar
a entendre el caràcter dels serveis i activitats de la ciutat, que han de tenir una vocació europea de
gran nivell per poder competir amb la resta de grans metròpolis, però també el Pla “nos lleva a hablar
de la necesidad de establecer mecanismos de cooperación internacional y de ayuda entre ciudades.
(...) La colaboración, a partir de proyectos concretos y de la participación de los agentes económicos y
sociales, en la creación de regiones transfrotnerizas”.
El Pla Estratègic suposa una reafirmació en una voluntat de Maragall: situar Barcelona com a metròpoli
europea, dins de les xarxes de grans ciutats que articulen el territori europeu. És així que l’objectiu
general del Pla és: “Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència
sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment
equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrània”. El Pla aporta un mapa on defineix la
macroregió on s’insereix Barcelona, un espai euromediterrani entre la Comunitat Valenciana i el golf
de Lleó, conjuntament amb l’Aragó i el Midi francès. Recull, a més, les previsibles conseqüències
que tindrà la integració europea, i especialment el paper de les ciutats creant espais amb xarxes de
relacions, amb una rellevància política cada cop més important. Per l’altre costat defineix també que
per incidir en la macroregió, per fer servir el mateix concepte, és necessari avançar en la cooperació
entre ciutats, sense negar també la competència per impulsar el desenvolupament. No es vol convertir
Barcelona en la capital d’aquest ampli territori, sinó ser un motor de la cooperació entre ciutats,
esdevenint un “eix direccional”, estimulant fluxos i definir estratègies per progressar conjuntament
estimulant les potencialitats de cada un dels nodes, dels components, de les ciutats que formen la
macroregió, però també amb la resta de ciutats i regions d’Europa amb les que es relacionen. Les
ciutats que recull el primer punt de la primera línia estratègica del Pla, que formen la macroregió
juntament amb Barcelona són Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Palma, al document, Ciutat
de Mallorca.
El Pla se situa temporalment en el moment de discussió sobre el paper de les ciutats i regions en la
Unió Europea, que acabarà amb l’aprovació del Comitè de les Regions amb el Tractat de Maastricht,
i Pasqual Maragall i Barcelona tingueren un protagonisme important. L’Alcalde Maragall jugà un rol
determinant en la concreció primer de les xarxes europees de ciutats, on cal destacar la presidència de
Maragall al Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) a partir de l’any 1992. Aquesta associació
es convertirà en interlocutora amb la Comissió Europea i el president Delors. I, al mateix temps,
com s’ha mencionat anteriorment, suposarà un element clau en les negociacions per l’aprovació del
Comitè de les Regions. Un comitè que Maragall arribà a presidir l’any 1996 fins al 1998. Altre cop és
interessant llegir el working paper d’Albert Aixalà, on exposa detalladament tot el procés que es va
produir fins a la consecució de la presidència del Comitè de les Regions.
El compromís en la construcció europea no és un element més en la política internacional de la
Barcelona de Maragall: “Europa no es para Barcelona una obligación; es un compromiso, una vocación
y un reto que afrontamos con voluntad de trabajo y con el entusiasmo con que la ciudad asume todos
1 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�sus proyectos”10. Aquesta frase del seu discurs davant ambaixadors europeus l’any 1996 resumeix
aquesta voluntat. Un dels elements estructuradors del pensament polític de Maragall és el principi
de subsidiarietat. I l’entén precisament com una peça fonamental de la construcció europea. Les
ciutats, com a estructura administrativa més propera, han de tenir la capacitat de poder assumir
una part important dels problemes dels europeus, i per tant, per poder fer front als mateixos la
cooperació amb altres ciutats és necessària, per aprendre dels altres, però també per tenir més força.
La cooperació europea esdevé un mecanisme de reforç de les ciutats, pel seu propi funcionament com
a ciutat però també per la consolidació del projecte europeu. Antònia Sabartés recalca el paper de les
ciutats i les regions en la visió federal d’Europa que tenia Maragall, i sobre les quals s’ha d’articular
l’entramat institucional basat en la subsidiarietat. I per això, bona part de l’activitat internacional des
d’alcaldia es realitza en aquesta línia per defensar aquesta posició, amb diverses iniciatives a diverses
escales o lògiques, en paraules de Sabartés: una lògica espanyola, que es concreta en la creació del G7
(Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao, Saragossa i Màlaga), una lògica de cooperació europea
de proximitat (CIPL, C-6) una lògica europea (CMRE, Eurocities), una lògica mediterrània (Medcités,
Fòrum de ciutats mediterrànies) i una lògica internacional (FMCU, IULA, METROPOLIS). La xarxa
C-6 i l’Euroregió són dos bons exemples que més tard seran tractats. La subsidiarietat és un dels
principis fonamentals en la manera d’entendre les relacions polítiques per Maragall. No només quan
pensa en Europa, sinó com afirma Margarita Obiols, principi que també aplica a la resta de nivells
administratius. Tot el treball de descentralització portat a terme a Barcelona amb els districtes respon
aquesta mateixa lògica: apropar-se al ciutadà. També Anna Terrón, en la mateixa línia posa de relleu
la gran aposta de Maragall per territorialitzar la idea d’Europa. I aconseguir aquella Europa pròxima
que ell havia reclamat, recollit també com a títol de la seva publicació sobre Europa.
A part de l’aposta de Barcelona i el seu alcalde per reforçar el paper de les ciutats a Europa, va més
enllà de la cooperació transfronterera. La Barcelona que treballa per la construcció europea té una
vocació també mediterrània, o euromediterrània. L’aposta per convertir Barcelona en la capital de
la Mediterrània va ser un element també transversal en la política internacional de la ciutat. Les
cimeres de ciutats mediterrànies, així com l’aposta pel diàleg es consolidà amb l’anomenat Procés de
Barcelona al 1995, com un intent liderat per Espanya per afavorir les converses per aconseguir la pau
a tota la regió.
Hi ha una doble vessant geogràfica. Potser millor dir una doble vocació. Europea i Mediterrània per
Barcelona. Des d’aquesta perspectiva, i recollint la voluntat del Pla Estratègic de situar Barcelona dins
la seva macroregió, Maragall la cita sovint com “el nord del sud”. Es recull el nom donat pel geògraf
Roger Brunet a tota l’àrea formada per l’arc mediterrani entre València i Marsella, en la seva recerca
Les Villes Européenes (Brunet, 1989). L’autor afirma que Europa, almenys als anys 80, tenia una gran
regió urbana entre Londres i Milà, anomenada banana blue, i que era l’única integrada en els grans
espais urbans mundials, i amb capacitat també per competir econòmicament amb la resta del planeta.
La resta del continent és perifèric d’aquest centre, però reconeix que l’espai que forma aquest arc
mediterrani és l’altre gran espai amb possibilitats d’integrar-se en les dinàmiques mundials, deixant
de ser perifèrics.
Maragall fa traduir el llibre de Brunet al català i castellà, ampliant-lo amb un apartat sobre les ciutats
ibèriques, i el paper de Barcelona en aquest espai. A Madrid, en una conferència afirmà “Barcelona es
un centro neurálgico de lo que denominamos Norte del Sur 11”, però recull en altres discursos una altra
idea: no hi ha capital d’aquest espai, perquè ha de ser articulat per la seva xarxa de ciutats. Però no es
nega el paper de motor articulador de Barcelona, al contrari, una voluntat de fer de Barcelona un cor
que faci bategar Catalunya, la macroregió i la construcció europea.
10. Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall
11. Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall
|1 5
�Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió
El projecte de Maragall per Barcelona respecte a la cooperació transfronterera i la resta de ciutats
responia a una visió de la construcció europea a partir dels espais urbans. Però no deixa de banda
el conjunt de Catalunya. De fet, el projecte de Barcelona per ell és també el projecte de Catalunya.
Margarita Obiols afirma que “el projecte de Maragall sempre tenia una visió gran, però al mateix
temps, dels petits detalls”. El joc d’escales és constant, i tot encaixa per ser una visió de conjunt.
Cal, però, fer un esment a la concepció territorial de Catalunya per entendre els salts d’escales. Una
concepció que encaixa plenament amb la d’Europa. Igual que aquesta, Catalunya és una xarxa de
ciutats, una “ciutat de ciutats” que té en Barcelona un potent motor. Per tant, l’encaix dins de l’Europa
de les ciutats és un salt natural, que no ha de suposar cap inconvenient, almenys teòric. En un discurs
del 198712, al Col·legi Universitari Abat Oliva afirmà que “sense ciutat-capital, i sense sistema de
ciutats, no hi ha país”. La idea d’entendre Catalunya com un tot, un element cohesionat entorn de les
seves ciutats trenca amb altres visions que pretenen dividir el país en el dualisme de camp-ciutat,
món rural-món urbà. Maragall considera que Catalunya i Barcelona es necessiten mútuament, ja que
no s’entenen l’una sense l’altra. Aquest idea es reafirma també quan parla dels límits de la ciutat. On
s’acaba Barcelona? La visió de la ciutat real, de la Barcelona metropolitana i els debats amb la visió
de Jordi Pujol sobre aquest fet també tenen relació amb aquesta concepció del territori, que significa
també del poder. En un manuscrit amb notes sobre les activitats d’agermanament amb Perpinyà
afirmà que “el sistema de ciutats no és contrari a la idea de Catalunya, sinó la seva vertebració i la seva
force de frappé”.
Barcelona ha de ser una peça de l’engranatge urbà que és Catalunya, i per tant “Quan es parla del
desenvolupament de Barcelona, de la prosperitat de Barcelona, com en aquest cas, cal tenir sempre
present l’obra del professor Pierre Vilar. El professor Vilar ens mostra com la prosperitat de Catalunya
coincideix històricament amb les fases de l’expansió urbana de Barcelona i com les institucions
catalanes han funcionat quan han funcionat les barcelonines”. Aquestes paraules de Maragall foren
dites a Banyoles al 198613, parlant sobre la candidatura olímpica de la qual la ciutat de l’estany acabarà
essent subseu olímpica al 1992. Però continua el mateix discurs i afegeix altre cop la concepció:
“Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la
seva àrea metropolitana tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una
Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats
que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn
també de que Barcelona funcioni”. Per aconseguir-ho, acaba afirmant que cal, per tant, un territori
cohesionat, ben comunicat entre sí que pugui integrar-se a la resta de la macroregió, aquell nord del
sud, que al mateix temps ha de permetre connectar Barcelona i Catalunya amb el centre d’Europa.
Maragall com a economista urbà, coneix bé les teories i conceptes més importants d’aquesta matèria.
I destaca el de hinterland. Cita el concepte sovint en els seus discursos per incloure tot l’espai de
relació social i econòmica en torn a una ciutat central, en un espai de profundes relacions, com és el
cas de Catalunya. Però també del conjunt de les regions que formen part de la macroregió Nord del
sud. Una altra teoria que explica les jerarquitzacions dels espais urbans en funció dels seus serveis és
la dels Llocs Centrals, del geògraf alemany Walter Christaller, exposada als anys trenta del segle XX.
Un teoria que explica com en un suposat espai isotròpic, els espais urbans es reparteixen pel territori
en funció dels serveis que ofereixen, i com aquests generen jerarquies entre els diferents nuclis.
Maragall afirma quan parla de les ciutats que articulen la macroregió, que tenen al seu voltant els
12. Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall
13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
1 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�seus respectius hinterlands, i com al mateix temps entre les diferents ciutats capitals es consoliden
relacions de competència i cooperació basats, com dèiem, en serveis culturals, de tecnologia o d’altres.
Entendre el funcionament i estructuració d’Europa en macroregions als anys vuitanta i noranta és
avançar-se dues dècades a la feina que està realitzant la Unió Europea. Certament a inicis dels vuitanta
organismes com la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes (CRPM) proposava un dibuix
d’Europa en grans àrees funcionals, que més tard en part quedarà també recollit en el treball de
Brunet anteriorment mencionat sobre les ciutats europees i la concentració en l’anomenada Banana
Blue. També en alguns casos com en la gestió dels Fons INTERREG des de la seva creació a inicis dels
anys 90 s’estableixen programes de cooperació que responen a grans àrees del territori europeu, però
no serà fins al 2009 que s’aprovi la primera estratègia macroregional per al Bàltic per part de la Unió
Europea. Les estratègies macroregionals propugnen una nova forma de governança, que aprofundeixi
de la cooperació entre els territoris amb necessitats compartides. Per tant el pensament i visió de
Maragall sobre les macroregions és novedosa en els anys que la defensava. En un discurs sobre la
Barcelona postolímpica, Maragall14 afirma “des del punt de vista geogràfic, Barcelona és el nucli polític
i econòmic més important d’una regió europea, a cavall de França i d’Espanya, entorn dels Pirineus i
de l’Arc Mediterrani, el nord del sud d’Europa”.
La Catalunya ciutat de ciutats i l’Europa xarxa de ciutats conflueixen en la construcció de la macroregió
articulada per la seva xarxa de ciutats. La xarxa C-6 impulsada durant l’alcaldia confluirà de manera
natural cap a l’Euroregió Pirineus Mediterrània quan sigui a la presidència de la Generalitat.
Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models,
dues Europes
L’acció de govern Maragall, en qualsevol de les seves dues facetes tot i que especialment com a alcalde,
però també el seu pensament, tindrà una visió i acció sovint contraposada. La visió i acció de Jordi
Pujol i de Convergència i Unió des de la presidència de la Generalitat ha generat xocs institucionals i
dialèctics en nombrosos camps de l’acció governamental, incloent les polítiques vers la Unió Europea
i la cooperació territorial. Ambdós líders aposten per dues visions sobre la cooperació territorial, que
vol dir dues propostes d’Europa. Aquesta dualitat és fruit de dues visions també enfrontades sobre
l’articulació de Catalunya i la seva organització territorial (Pradel-Miquel, 2016; Tomás Fornés, 2017).
La divergència de visions respecte a l’articulació del territori català entre Maragall i Pujol havia estat
un fet al llarg de les més de dues dècades en que varen tenir responsabilitats polítiques. La visió del
territori i la seva interpretació influirà en les seves polítiques i acció de govern. Francesc Morata (2006)
quan descriu les propostes de Maragall i Pujol en referència a Europa, els descriu com a emprenedors
polítics, en quant intentaren desplegar els seus recursos amb l’objectiu d’aconseguir, mitjançant la
cooperació amb altres actors, el canvi institucional que permetia introduir les seves idees, normes i
valors en les estructures socials.
Morata descriu les dues visions afirmant que la de Jordi Pujol, que presidí l’Assemblea de Regions
d’Europa (ARE)15 del 1992-1996, és l’Europa de les regions, i gira entorn de la capacitat de les regions
de cohesionar les seves societats i projectar-se en l’espai europeu. A Catalunya, aquest fet lliga amb el
nacionalisme de Pujol, amb la voluntat de cohesionar la societat catalana sota la idea de la nació, amb
elements com la cultura o la llengua: una Catalunya-nació que es projecta a Europa i en busca el seu
reconeixement. Les xarxes públiques-privades i la mobilització d’interessos són la prioritat de la seva
14. Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics. Parets del Vallès. Arxiu
Maragall.
15 L’Assemblea de Regions d’Europa nasqué l’any 1985, impulsada per trenta regions europees per defensar els interessos comuns
en el procés de consolidació de la Unió Europea, especialment en temes com la subsidiarietat i descentralització. https://aer.eu/
|1 7
�acció, per situar Catalunya entre les regions més dinàmiques del continent. Europa ha de servir, per
tant, per reafirmar Catalunya i el seu paper entre les regions.
En canvi, la visió de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona entre el 1982 i 1997, es desenvolupa a
partir de ciutats, una proposta possiblement més funcionalista, que deixa de banda el nacionalisme
identitari. Presidí el Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) del 1991 al 1997, i defensa, com
s’ha mostrat al llarg del document, una Europa on la prioritat sigui la seva articulació, on les ciutats
i els territoris tenen un paper clau en aquest procés. A més, això permetrà realment la consolidació
d’una ciutadania europea, que cregui en el projecte comú i treballi per avançar en la integració
europea. D’aquí l’aposta per les xarxes de ciutats transfrontereres i la seva voluntat d’avançar amb
visió estratègica, defensant el principi de subsidiarietat. Rebutja, per tant, la idea de la Catalunya-nació,
que per definició suposa limitar el territori d’aquesta nació i defensa la concepció oberta que suposa
una Europa en xarxa, on s’assoleixi la mencionada ciutadania europea per sobre dels nacionalismes.
Aquestes dues apostes per Europa mostren també les dues visions d’articulació del territori de
Catalunya abans esmentades: un debat sobre l’encaix de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb el
conjunt de Catalunya (Nel·lo, 2013; Tomàs, 2017). Caldria fer esment aquí el debat sobre la concepció
del territori de Catalunya. Si bé històricament hi havia hagut la dicotomia entre la Catalunya urbana i
rural, que s’havia traslladat a Barcelona i resta de Catalunya, el procés urbanitzador del territori català
dels darrers decennis demostra l’extensió de les dinàmiques metropolitanes a la pràctica totalitat del
territori, la integració del territori i dels serveis. El que en paraules d’autors com Nel·lo s’ha conegut
per Catalunya com ciutat de ciutats (2001). Els intents de Maragall alcalde per avançar en el govern
metropolità i l’eliminació posterior l’any 1987 de la Corporació Metropolitana de Barcelona per part
del govern Pujol, demostra altre cop les dues visions d’entendre el territori, que vol dir d’entendre
la seva organització i per tant la seva projecció a l’exterior i les possibles vies de cooperació. El llibre
de Marc Pradel, també del Llegat Pasqual Maragall, profunditza aquest debat (Pradel-Miquel, 2016).
Tot i això, la discussió sobre la relació de Catalunya i Barcelona no era un fet del moment, sinó que
ha estat sobre la taula al llarg del segle XX per nombrosos pensadors i polítics. No obstant, les dues
visions de Maragall i Pujol que no responen exactament, o no només, a la cooperació transfronterera,
però sí tenen un impacte en el resultat de la seva acció governamental. I per tant, en el paper de
Catalunya i Barcelona com actors en les xarxes de cooperació.
1 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�4. L’acció de govern: del pensament
a l’acció
P
asqual Maragall va ser alcalde de Barcelona durant 15 anys, del 1982 al 1997, i durant 3 anys
President de la Generalitat de Catalunya, del 2003 al 2006. Durant tots aquests anys de màxima
responsabilitat pública va poder portar a terme diferents iniciatives que deixen entreveure
una part important del seu pensament. Destaquen sobretot dues iniciatives, la xarxa C-6 en
l’etapa a l’Ajuntament, i l’Euroregió Pirineus Mediterrània durant els anys de presidència, i encara
activa. Hi ha d’altres iniciatives també destacades que tenen vinculació directe amb les relacions
transfrontereres, i que van suposar o suposen avui encara, un element més que ajuden a superar el
problemes derivats i impactes de la frontera. S’analitza a continuació les principals iniciatives de
cooperació transfronterera en les dues etapes de responsabilitat política de Maragall. A la pregunta si
era una voluntat política el fet de situar la cooperació transfronterera en l’acció de govern Maragall,
Antònia Sabartés afirma: “certament, hi havia una clara voluntat política de transversalitat, no només
quant a les polítiques transfrontereres sinó també en el conjunt de les polítiques internacionals de
Maragall. La seva visió de conjunt d’acció era impressionant”.
Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de Poders
Locals
La cooperació entre ciutats, com s’ha pogut observar fins al moment amb els apartats anteriors, va ser
una de les prioritats en l’acció de govern de l’alcalde Maragall pel que fa a acció exterior i relacions
internacionals. Es poden distingir tots els treballs en la línia del moviment europeu de ciutats, tant
per cooperació transnacional com és el cas d’Eurocities16, i per altre l’establiment d’estructures de
cooperació transfronterera amb les ciutats properes, franceses en aquest cas, conjuntament amb la
resta de ciutats espanyoles que també participen dels projectes juntament amb la ciutat de Barcelona.
La Xarxa C-6
De totes les accions, l’establiment de la xarxa C-6 va ser la iniciativa més destacada. Nascuda el 1990
per voluntat de Maragall, aquesta xarxa agrupà sis ciutats dels dos costats del Pirineus: Barcelona,
Montpeller, Tolosa, Saragossa, Palma i València. Aquestes ciutats i els seus espais d’influència o
hinterlands, formen una macroregió de més de 180.000 km. Aquesta macroregió és la que el Pla
Estratègic Barcelona 2000 determina com a àrea en la que Barcelona i Catalunya s’han d’inserir de
manera prioritària, per poder competir amb més força com a metròpoli europea. La macroregió
s’articula entorn d’aquestes ciutats i les seves àrees metropolitanes. Totes elles tenen un pes econòmic
molt gran en les seves regions, i són les respectives capitals.
Morata (2006) afirma que la C-6 es funda per posar de relleu els interessos comuns i l’interès per
col·laborar al voltant de quatre principis:
l
Especificitats compartides i complementarietat econòmica, així com fluxos de comunicació i
transport.
16. Eurocities és una xarxa que nasqué al 1986 per l’impuls de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam, amb el
pretext de col·laborar en temes com el de la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana.
|1 9
�l
Dinàmica urbana de les ciutat i capacitat de multiplicació dels avantatges econòmics de la
macroregió.
l
Intercanvi d’experiències d’innovació entre les ciutats i agents econòmics i socials per definir
una estratègia de transformació.
l
Voluntat de contribuir en la integració europea i cohesió europea.
La xarxa s’estructurava en sis comissions de treball (transports, turisme, cultura i universitats, esports,
habitatge, urbanisme i medi ambient), liderada per cada una de les ciutats. Aquestes comissions
exemplifiquen quins àmbits eren els prioritaris de treball per a la xarxa. Per altre costat, el comitè
executiu de la xarxa era presidit semestralment de manera rotacional, i la ciutat que exercia la
presidència al mateix temps impulsava l’activitat de secretaria general.
Analitzant el guions d’assessorament d’alcaldia referents a la xarxa C-6, es denota quina va ser la feina
més important realitzada per aquesta xarxa, i en especial per les diferents trobades d’alcaldes. La major
activitat tenia com a objectiu exercir de lobby per defensar els interessos de les ciutats implicades. Les
diferents trobades, per exemple amb el president del govern espanyol Felipe Gonzalez, ho demostren.
Un dels temes principals era la necessitat d’impulsar les infraestructures que connectessin les ciutats,
i en concret, el tren d’alta velocitat. També hi apareixen reclamacions per millorar dèficits en les
grans ciutats o la millora del finançament, però les comunicacions són el gran cavall de batalla.
Així, la reunió amb Felipe González17 a inicis del 1993, tractà aquests temes, juntament amb dos
altres elements de gran interès per a Maragall. Per un costat, el suport del govern espanyol a una
major presència de les ciutats i les regions en les institucions europees. En aquest moment s’acabava
d’aprovar el Tractat de Maastricht, que donarà lloc al Comitè de les Regions. Per tant, un moment en
que les ciutats i regions podien iniciar a tenir veu pròpia davant les institucions europees. Un Comitè
en que Maragall serà escollit vicepresident en la primera junta, i més tard president. I per altre costat,
també en la reunió apareix la preocupació de la poca atenció que el govern francès mostra al sud del
país. Montpeller i Tolosa necessiten una millor connexió amb la resta de l’estat francès, però també
és necessari per cohesionar la macroregió i permetre la connexió de Barcelona, Catalunya i la resta de
l’estat amb Europa. Aquesta acció feta en bona part pel govern espanyol, també s’intentà realitzar al
govern francès, sota presidència de François Mitterrand.
La xarxa està formada per grans ciutats, però Maragall és conscient que el territori, tant català com
de la macroregió, també el configuren les ciutats mitjanes. Per això s’estableix amb ciutats mitjanes
del territori, i s’arriba a plantejar la participació de ciutats com Perpinyà, Figueres, Girona, Jaca o
Castelló en la xarxa. També per altre costat, s’intenta la participació d’altres iniciatives de cooperació
transfronterera, com la Conferència Interpirinenca de Poders Locals. Joan Armangué, alcalde de
Figueres entre el 1995 i el 1997, afirma que la visió euroregional de Maragall “va ser assumida pel
municipalisme”. La proposta d’un territori en xarxa, capaç d’estructurar una regió funcional des de
les ciutats grans i mitjanes es va convertir també en una aposta de la resta d’alcaldes. Armangué ho
exemplifica amb la Cimera de Figueres de l’any 1998, que agrupà als alcaldes de Figueres, Girona,
Perpinyà, Nimes, Lleida, Tarragona i Barcelona per treballar i preparar l’arribada del tren d’alta
velocitat. Maragall ja no era alcalde, es denota la seva influència i visió. Aquesta xarxa de ciutats del
TAV encara es reuneix anualment.
Segons Sabartés, la xarxa C-6 es basava fortament en la confiança entre els líders polítics. I en el
moment en què aquests comencen a canviar, la relació és cada cop més complicada i perd interès per
alguna de les ciutats. A més, la decisió de dotar la xarxa d’una figura legal com la d’Agrupació Europea
d’Interès Econòmic, fa que el funcionament fos feixuc i costós. Això suposà la dissolució ja en etapa
de l’alcade Clos, l’any 2001.
17. Document d’ús intern. Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C-6. (1993). Arxiu Maragall.
2 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Conferència Interpirinenca de Poders Locals
La Conferència (CIPL) va ser creada l’any 1984, i agrupava diversos municipis francesos, catalans i
andorrans. En concret, Barcelona i La Seu d’Urgell per part catalana, Tolosa, Ax-les-Thermes i Foix per
part francesa, i tots els comuns d’Andorra. Aquesta associació tenia com a interès principal el foment
de la cooperació transfronterera en àmbits com la cultura, l’esport, el turisme, la gestió del medi
ambient i les infraestructures. La seva escala és més reduïda que la C-6, ja que incorpora municipis
molt petits, però és un bon exemple més de la visió multiescalar de Maragall, on l’element més gran i
el més petit sumen en un mateix projecte.
Aquesta associació tingué com a president l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Ganyet des del 1985 fins al
2003. La xarxa C-6 aprovà la col·laboració amb la CIPL l’any 1996, cosa que va permetre al president
de la mateixa assistir a la reunió de la C-6 l’any 1997 a Tolosa. La sinèrgia de les dues sumava esforços
per treballar en favor de la cooperació transfronterera.
Un element interessant pel territori és la influència que exercirà Barcelona en alguns àmbits, com la
planificació estratègica. Així, alguns dels municipis de la CIPL començaran a impulsar els seus plans
estratègics a inicis dels anys noranta, amb el suport de Barcelona.
Per altre costat, les infraestructures seran altre cop un element present en les trobades i espais de
debat. Les obres del Túnel de Puymorens i els seus accessos seran també objecte per pressionar les
administracions superiors per ser una infraestructura estratègica. No només pels territoris veïns, sinó
també pel conjunt de la macroregió, ja que permet la connexió més ràpida entre Barcelona i Tolosa.
Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell entre els anys 1982 i 2003, afirmà que Maragall entenia que
per l’impuls de les relacions entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc calia tenir present el territori
que hi havia al mig. Aquestes relacions havien de passar pel Pirineu, i per tant calia sumar les ciutats
mitjanes i intermèdies, així com Andorra. Mostra altre cop de la comprensió de Margall del territori
com un joc d’escales, on totes són necessàries pel bon funcionament del conjunt. Ajuda, en paraules
de Ganyet, a fer emergir els Pirineus enmig del gran eix de les dues ciutats capitals. I recull l’expressió
de Maragall “els Pirineus venceran”. Destaca l’exalcalde, la visió de futur de Maragall, com una persona
“de visió amb llums llargues”, capaç de veure més enllà amb una gran capacitat d’anticipació. L’alcalde
Maragall, continua Ganyet, donà totes les facilitats perquè els Pirineus fossin un actor més en la
cooperació transfronterera, però també en esdeveniments claus que facilitaran la projecció exterior
del territori, però també la seva renovació. El moment més important foren els Jocs Olímpics del 1992,
on la Seu d’Urgell tingué un paper destacat com a subseu olímpica.
Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània a l’Espai Català
Transfronterer
L’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya l’any 2003 després de
l’acord de govern tripartit, amb la signatura del Pacte del Tinell, suposa també un canvi en l’acció
exterior del govern de la Generalitat, i per tant també de les relacions transfrontereres.
Així, en el mateix Pacte del Tinell hi apareixen ja propostes per avançar en matèria de cooperació
transfronterera, per avançar en la consolidació d’un espai de cooperació transfronterera. I el pacte
recull els següents punts referents a la cooperació transfronterera:
l
“Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques sobre matèries de competència de
la Generalitat, especialment pel que fa a la col·laboració transfronterera”.
l
“Promoure la coordinació de polítiques econòmiques, socials i culturals en el conjunt dels
|2 1
�territoris del denominat «arc mediterrani» en el marc de la UE, avançant vers la construcció
d’Euroregió Pirineus Mediterrània”.
l
“Catalunya pot esdevenir un nucli essencial d’una regió europea que abasta l’espai de l’antiga
Corona d’Aragó i s’estén fins a Montpeller i Tolosa. Una euroregió que s’estén per l’eix Mediterrani,
per l’eix de l’Ebre, i que connecta la Mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, amb el nord
d’Itàlia i amb el Magrib.”
l
“Consolidar l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”.
Una vocació transfronterera que tenia com a principal objectiu la creació i consolidació d’una euroregió
on Catalunya tingués un paper motor, com a espai de cooperació per impulsar el desenvolupament
econòmic, les infraestructures i millora de la influència a les institucions europees.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània
La idea d’una Euroregió no és nova. Sota la presidència de Jordi Pujol es va impulsar l’Euroregió
Mediterrània, formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, l’any 1991. Un
cooperació però que no va resultar massa fructífera, més enllà de petits projectes recolzats per
INTERREG (Morata, 2005) degut en part a la falta d’instruments legals per impulsar-la, el poc suport
dels governs estatals i canvis polítics en les regions involucrades. Per Antònia Sabartés, l’Euroregió
Mediterrània se sustentava bàsicament en l’amistat dels tres presidents, de cada regió, que coincidien
en color polític. Quan les regions franceses comencen a canviar de lideratge, l’interès es perd fins a la
dissolució. La visió de Maragall era estratègica i tenia un fort component territorial.
La cooperació transfronterera, que havia estat una part fonamental de l’activitat internacional de
l’etapa a alcaldia, havia de prosseguir a la presidència de la Generalitat. Tot i que hi ha un salt d’escala,
el fet d’impulsar-les des del nivell regional concorda igualment amb la seva visó d’Europa i de la
cooperació.
Així per tant la cooperació iniciada amb la xarxa C-6 de ciutats, té com a continuadora natural
l’Euroregió, que es va decidir batejar com a Pirineus Mediterrània. Les regions que en formen part,
amb l’excepció del País Valencià, són les que tenen per capital les ciutats que formaven la C-6. S’entén
així el paper que aquestes tenen en articular les seves regions, i com aquestes completen la macroregió
de la que ja en parlava Maragall en la seva etapa d’alcaldia. De fet Maragall, tal com recull el Periódico
de Catalunya, assegurà que “no té capital ni seu: és una xarxa”18.
L’Euroregió Pirineus Mediterrània neix oficialment l’octubre del 2004, amb la firma de la declaració
constitutiva per part dels presidents i representants de l’Aragó, les Illes Balears, Catalunya, el
Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. La voluntat avança després en constatar que “des de fa anys,
a Europa algunes regions han donat un pas important: la creació d’euroregions que transcendeixen les
fronteres estatals, unint les forces dels seus territoris i la seva ciutadania per assolir un potencial més
gran”19. La idea s’enquadra també en les propostes fetes que fan referència a la consolidació de l’eix
Mediterrani, que s’escampa entre Andalusia i la Ligúria, i que havien quedat recollides per exemple
en els treballs preparatoris de la Unió Europea sobre l’Estratègia Territorial Europea del 1999, amb
estudis comunitaris dels anys vuitanta i noranta que reflexionen sobre la cohesió territorial. Segueix
també la visió de Brunet esmentada amb anterioritat amb la idea del nord del sud als anys vuitanta,
però també els treballs anteriors que posen de manifest en especial la cooperació entre Catalunya i
el País Valencià de Pierre Deffontaines o Romà Perpinyà. Els treballs del geògraf Josep Vicent Boira
recullen l’articulació d’aquest eix amb publicacions com Euram 2010. La via europea (2002) o La
18 El Periódico de Catalunya. 30/10/2006
19 Declaració constitutiva de l’Euroregió Pirineus Mediterrània “L’Euroregió, un futur compartit”. 29/10/2010.
2 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX (2010), entre d’altres
(Boira, 2010). La vocació mediterrània ha estat sempre present en Maragall, com demostren les
nombroses iniciatives en aquest sentit, d’acostament entre les dues ribes, de forma destacada durant
l’alcaldia.
Hi ha una absència destacada: el País Valencià. En paraules del president Camps, del Partit Popular. Tot
i la invitació perquè aquesta comunitat entrés a formar part de l’Euroregió, se’n va desdir per decisió
política. El president valencià afirmà que l’Euroregió no era una prioritat per la seva comunitat, i
que la seva voluntat era seguir competint amb la resta de comunitats autònomes per millorar el
seu desenvolupament econòmic. Hi ha però un transfons geopolític important. La constitució de
l’Euroregió ha format part de l’històric i encara vigent debat sobre l’Espanya radial. Algunes
declaracions també recullen la voluntat de frenar suposades “ànsies expansionistes” de Maragall i
Catalunya envers la Comunitat Valenciana. Poc temps després de la constitució de l’Euroregió, els
presidents de la Comunitat Valenciana, Madrid i Balears aparegueren conjuntament, apostant per
un eix centre-perifèria20, cap al llevant espanyol, al que també s’hi sumaria Múrcia. Tots liderats per
presidents populars. Un debat sobre l’articulació territorial espanyola, en un moment de canvi de
govern central, amb l’arribada de Zapatero a la Moncloa.
Sense la Comunitat Valenciana, doncs, la declaració fundacional recull el caràcter complementari dels
diferents territoris. Com a primera riquesa, diu el document, els territoris compten amb una xarxa de
centres metropolitans de dimensió europea. Una clara referència a la xarxa C-6, que ja feia un anys
que havia caigut en una situació de stand-by. També recull les similituds pel que fa al teixit econòmic
i social, els sectors productius i la cultura.
Els objectius
A diferència d’altres organismes de cooperació, com la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’Euroregió
té un caràcter de governança horitzontal i vertical, amb cooperació entre actors a múltiples escales.
La declaració diu que “amb la participació activa d’organismes de la societat civil que representen els
nostres ciutadans i dels governs locals i supra-locals, cercarem els ajuts i les complicitats europeus
i estatals necessaris per garantir l’èxit de la nova Euroregió Pirineus Mediterrània”. Té una vocació
molt oberta i flexible, ja que pretén involucrar a tots els actors, local, regional, estatal i europeu, en la
cooperació. A més d’involucrar igualment a actors privats, més enllà de l’administració pública. Vol
esdevenir:
l Un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós al sud d’Europa
l
Una densa xarxa d’infraestructures al servei de la ciutadania
l
Una cruïlla d’intercanvis culturals i humans
l
Un nou motor del Partenariat Euromediterrani
Tot i que l’Euroregió no té una figura jurídica, es va apostar per aprovar una Agrupació Europea de
Cooperació Territorial (AECT). Aquesta figura, creada l’any 2006 pel Parlament Europeu per a les
entitats locals i regionals, pretén formar estructures de cooperació, sota un marc jurídic compartit per,
entre d’altres, poder gestionar els fons europeus, els projectes compartits o els recursos disponibles.
Els representants de les regions de l’Euroregió, amb l’excepció de l’Aragó que havia abandonat la
participació en l’Euroregió, aproven l’any 2007 la declaració constitutiva de l’AECT. El conveni final
serà signat l’any 2009 a Palma.
20. El president valencià Francisco Camps juntament amb Esperanza Aguirre, de la Comunitat de Madrid, presentaren el 2004
l’anomenat “Eje de la Prosperidad”, en contraposició amb la proposta de Maragall.
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-11-06-2004/abc/Nacional/camps-y-aguirre-reivindicaran-el-eje-de-la-prosperidad-frenteal-de-zapatero-maragall_9621962313196.html
|2 3
�L’Euroregió es desplega a partir de dues estructures: per un costat una estructura política, amb les
comissions formades per representants de les diferents regions amb el suport de la secretaria general
i una presidència de 18 mesos rotatòria entre les regions; i per altre costat per l’AECT, que li permetrà
desenvolupar la seva estructura compartida entre les regions, dotant-la de capacitat d’actuació. Els
estatuts de l’AECT, a partir de la seva creació, recollia l’establiment de la direcció a Tolosa, la secretaria
general a Barcelona i una representació a Brussel·les.
Com a eixos d’actuació principals, l’Euroregió pretenia:
l
Projectar l’Euroregió en l’espai euroregional, estatal i internacional: Projectar l’Euroregió com
el principal pol d’innovació i creixement sostenible del sud d’Europa, promovent intercanvis
d’informació que fomentin la cooperació interegional i l’atracció d’inversió.
l
Accelerar el desplegament de les infraestructures estratègiques necessàries per a un
desenvolupament sostenible de l’Euroregió: Impulsar el disseny i l’execució d’infraestructures
estratègiques en l’Euroregió que potenciïn una xarxa de plataformes i serveis logístics de
primer nivell; afavorir un equilibri sostenible entre el transport de passatgers i de mercaderies
mitjançant la intermodalitat; garantir la connectivitat interior i exterior de l’espai euroregional.
l
Impulsar sectors econòmics que tinguin interessos compartits i un alt valor afegit: Realitzar
una aposta conjunta per sectors d’activitat amb un alt component innovador i on es combinen
investigació, indústria i suport de l’administració (sectors biomèdic, biotecnològic, aeronàutic i
aeroespacial, energies renovables, indústries del medi ambient, nanotecnologies...), com també
per sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda,
disseny, indústries culturals...).
l
Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica: Construir l’Euroregió universitària i
científica entesa com un espai de cooperació reforçada inserit en el context europeu i global, i que
respongui a les necessitats de la nova economia i de l’Euroregió com a societat del coneixement.
l
Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió: Apropar l’Euroregió als ciutadans amb la creació
progressiva d’un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit, a partir d’iniciatives
euroregionals que sorgeixin de la societat civil de les administracions de diferents nivells.
l
Atendre la problemàtica transfronterera: Fer front a la problemàtica específicament
transfronterera i derivada de la insularitat, de forma coordinada amb la Comunitat de Treball
dels Pirineus (CTP).
l
Ser un referent clau a la Mediterrània occidental: Esdevenir un actor polític i econòmic destacat
en el marc del partenariat euromediterrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països
del sud de la Mediterrània (principalment del Magrib), i el reforçament de l’Arc Mediterrani
europeu (Espanya, França i Itàlia).
El balanç
Una proposta amb gran ambició inicial que ha de fer front a una realitat. Els canvis polítics seran
en alguns casos un fre a la seva consolidació. Tot i la feina que realitza la secretaria general de
coordinació i suport a les diferents presidències rotatives, és cert que l’impuls polític és clau. Així, els
canvis constants en algunes institucions, com el cas de la Generalitat de Catalunya, o els canvis en la
configuració territorial a les regions franceses afegeixen complexitat.
Antònia Sabartés, primera secretària general de l’Euroregió, a l’hora de fer balanç afirma que durant
l’etapa sota la presidència de Maragall destaca el gran impuls polític, més que no pas els projectes
concrets. Un impuls polític que s’hauria d’haver vist més reforçat per un major compromís per
2 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�part dels presidents i polítics, ja que hauria donat una major visibilitat al projecte. És durant l’etapa
posterior, amb la presidència Montilla, on s’aconsegueix desenvolupar un seguit de projectes en
diferents àmbits que suposen el desplegament de l’acció de l’Euroregió.
L’Euroregió s’ha convertit en un espai de xarxa d’intercanvi d’alguns actors d’aquest espai, i s’ha
especialitzat en certs àmbits d’actuació, al voltant de projectes d’innovació econòmica, cultura,
educació i en menor mesura medi ambient. Així ho reflecteixen els diferents balanços d’actuació de
les diferents presidències fins a l‘última disponible, al 2014. L’Euroregió finança projectes d’alguns
d’aquests àmbits d’actuació, però també forma part com a actor en altres projectes europeus finançats
per INTERREG, igualment en temàtiques similars.
Tot i la voluntat d’esdevenir un gran actor de cooperació territorial capaç d’articular aquest gran
espai territorial, certament el seu impacte ha estat limitat a alguns projectes i fer xarxa entre alguns
actors. Per altre costat, pel que fa al paper de Catalunya i Barcelona en la consolidació de l’Euroregió
es poden valorar alguns elements. Per un costat, seria fàcil associar el projecte a l’obra de govern de
Pasqual Maragall per ser el gran impulsor d’aquesta iniciativa, ja sigui com a alcalde amb la xarxa C-6
i com a President pròpiament amb l’Euroregió. Per tant, el paper català ha estat determinant. També,
per la concepció de Maragall d’espai com a xarxa, i així ho especifica en alguns discursos, aquest
espai no té capital, per ser una xarxa on tothom aporta la seva especificitat. Però si que aconseguí
que, per exemple, l’AECT, a l’hora d’establir-se tingués la seu de la direcció a Tolosa, i en canvi, la
secretaria general, que té un pes fonamental en el desplegament tècnic de l’Euroregió fos a Barcelona.
Assegurava així un cert equilibri entre el nord i el sud, entre les dues grans ciutats de l’espai. Aquest
fet, però, ha deixat de ser una realitat, ja que ens aquests moments s’està traslladant tots els espais
de treball, ja siguin els de Tolosa com els de Barcelona a Perpinyà. Tot i que per un costat pot ser
un element d’eficiència, per altre suposa una pèrdua simbòlica per Barcelona i Catalunya. D’igual
manera, si s’observa el programa electoral de Junts pel Sí, governant actualment la Generalitat (2017)
veurem com no hi ha ni una sola referència al paper de l’Euroregió Pirineus Mediterrània.
La Comunitat de Treball dels Pirineus
La Comunitat de Treball dels Pirineus es fundà l’any 1982, per part de totes les regions espanyoles
i franceses dels dos costats dels Pirineus. La voluntat d’aquesta organització era la consolidació
d’un espai de treball per avançar en la cooperació territorial i transfronterera a l’hora de tractar els
problemes compartits que es podien tenir en aquest espai, en especial els territoris de muntanya.
Un espai que nasqué i treballà durant més de vint anys sense cap instrument legal que permetés
tenir una estructura pròpia o legal que facilités per exemple rebre finançament europeu o tenir
treballadors. Una estructura que durant una bona part de la seva història era poc més d’un punt de
trobada periòdica dels diferents governants que impulsaven alguns projectes pel territori.
El seu funcionament suposa que la direcció de l’entitat, que recau en la secretaria general, sigui
rotatòria entre les diferents regions. En una d’aquestes etapes, coincidí la presidència per Catalunya
amb l’arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall. Precisament per l’impuls català, la Comunitat de
Treball dels Pirineus va passar a tenir una entitat pròpia. Joan Ganyet fou designat secretari general
de la Comunitat en representació de la Generalitat, i es decidí donar el més important impuls a aquest
organisme aconseguint aprovar el fet de convertir-se en consorci. Així, per primer cop, tenia entitat
jurídica i podia actuar de manera autònoma, amb un pressupost i interactuar directament amb la
Unió Europea. Gràcies a aquest fet pogué tenir la responsabilitat d’assumir la gestió del Programa
Operatiu de cooperació transfronterera entre Espanya, França i Andorra (POCTEFA), encarregat
d’assumir els fons INTERREG per a la cooperació transfronterera. Ganyet destaca la total disposició
de la Generalitat, i en concret de Maragall, per assumir el repte d’aprovar el consorci, ja que es
veié clar que era un instrument necessari per poder realment constituir un organisme de gestió que
facilités la governança del territori pirinenc als dos costats de la frontera.
|2 5
�Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya
i l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
Les iniciatives de cooperació transfronterera han anat molt més enllà de l’acció governamental de
Maragall. Anna Terrón destaca la gran feina feta per europeïtzar la Generalitat durant la presidència de
Maragall, i perquè Europa fos una prioritat real del conjunt dels departaments, amb voluntat transversal
de fer de les polítiques europees una aposta de futur. La cooperació territorial i transfronterera és un dels
millors exemples amb feina feta en múltiples àmbits com salut, medi ambient, infraestructures o d’altres
durant la presidència de Maragall. Les sinèrgies impulsades per la seva acció han donat fruits importants
i alguns resultats de gran importància pel territori, ja que l’acció de la cooperació transfronterera és
precisament eliminar l’efecte barrera que pugi generar una frontera política. Són moltes les accions,
en especial les realitzades per municipis fronterers, sovint amb poca població però amb una vocació de
cooperació amb els veïns de l’altre costat dels Pirineus molt potent i consolidada amb el temps.
Hi ha algunes iniciatives que no coincideixen exactament amb l’acció de Maragall a la seva presidència,
però si que són fruit del treball realitzat per la cooperació transfronterera durant el seu mandat a la
presidència. Un impuls que neix en bona mesura d’aquell moment. Destaquen l’Hospital Transfronterer
de la Cerdanya i l’intent per crear l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer.
Pel que fa a l’Hospital Transfronterer, després de diferents intents per aprofundir en la cooperació
sanitària, l’any 2003 un estudi de viabilitat econòmica finançat per INTERREG III suposa la primera
pedra per la construcció del primer hospital transfronterer d’Europa a Puigcerdà, que donarà servei al
conjunt de la Cerdanya. La Generalitat de Catalunya, juntament amb la Fundació Hospital Transfronterer
de la Cerdanya, constituïda per impulsar i gestionar l’Hospital amb actors dels dos costats de la frontera,
aconseguí 18 milions d’euros del POCTEFA 2007-13 per la seva construcció (Berzi, 2013). El paper de la
Generalitat de Catalunya per la construcció de l’hospital és un exemple de capacitació del nivell regional
per exercir com actor transfronterer. En paraules d’Anna Terrón, la Generalitat assumí la responsabilitat
del govern espanyol, dialogant directament amb el govern central francès. El Ministeri de Sanitat espanyol
cedí a Catalunya les gestions. Per tant, el principi de subsidiarietat tantes vegades reclamat per Maragall
s’aplicà amb èxit.
Per altre costat, un altre exemple és l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. L’any 2007 un grup
d’autoritat locals i regional signà a Ceret un manifest per iniciar els tràmits necessaris per la constitució
d’un Eurodistricte per l’espai format entre la província de Girona i el departament francès dels Pirineus
Orientals, amb una AECT com a figura jurídica de gestió. Aquest territori, vertebrat per les àrees urbanes
de Perpinyà, Figueres i Girona i diferents infraestructures, volia potenciar la seva complementarietat
social i econòmica. Al mateix temps, volia servir com espai de cooperació per impulsar les polítiques
necessàries per superar el fet fronterer.
L’Eurodistricte però no s’ha desenvolupat, ja que encara no s’ha aprovat la seva constitució deu anys
després de la firma de la Declaració de Ceret. Segons Castañer i Feliu (2012) els canvis polítics en els
governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels
territoris francesos, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la dilació en el temps de la
signatura dels estatuts per part del Govern francès i la falta de lideratge han contribuït a la desmotivació
i a la falta de capacitat d’acció conjunta i coordinada.
Dos projectes, per tant, que segueixen un treball impulsat per la Generalitat de Maragall, i que reflecteixen
també una idea transversal que ha anat sorgint al llarg d’aquestes pàgines: la voluntat de treball a diferents
escales, i com el treball local i regional es complementen. També, la voluntat de consolidar un territori
compartit on els Pirineus són, en paraules de Maragall utilitzant una metàfora, un carrefour, un element
que uneix i ja no separa.
2 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�5. La realitat avui: a mode de conclusió
D
esprés d’analitzar en part el seu pensament i la seva obra de govern, les conclusions ens
porten de manera inevitable a valorar-ho com un fet passat, però que sens dubte es pot
traslladar al present, tot i tenir una realitat diferent.
I possiblement aquest és un dels elements que sobta més. El fet de poder traslladar al present una
part important d’escrits i polítiques que tenen en alguns casos més de trenta anys. Això ens porta a un
doble escenari: primer, que lamentablement una gran part dels problemes que afrontaven les ciutats,
regions i Europa són encara vigents. I per altra banda, la gran capacitat analítica i d’anticipació dels
problemes per part de Pasqual Maragall. Margarita Obiols i Joan Ganyet, que foren entrevistats de
manera separada, utilitzaren una mateixa expressió: la visió “amb llums llargues” de Maragall. La seva
capacitat d’entreveure el futur, i de pensar i actuar en política tenint en compte el present i el futur.
Si analitzem l’Informe de la Delegació del Grup Eurociutats amb el president de la Comissió Europea
Jacques Delors, de l’any 1989, queda recollit que els batlles de les diferents ciutats varen posar de
manifest que feien front a diversos problemes comuns importants. Afirma l’Informe: “els Alcaldes
van cridar l’atenció del president de la Comissió Europea sobre les preocupacions comunes de les
grans metròpolis en vigílies de la realització del gran espai únic de 1993: els problemes de la circulació
a les ciutats i de la xarxa de transport europea encara inacabada; la qualitat de vida dels ciutadans i
els problemes de l’entorn urbà; els problemes lligats a la toxicomania; els problemes de l’acollida dels
immigrants; els problemes dels centres dels nuclis urbans i de la seva perifèria, especialment en el
marc de la reconversió industrial i de l’envelliment de les poblacions”. Problemes tots ells, vigents avui
dia encara. Especialment interessant pel cas barceloní i català el referent a la xarxa de comunicacions
europea, si pensem en el Corredor Mediterrani; en l’acollida dels immigrants, on Barcelona ha fet
bandera en el paper de les ciutats; o els problemes dels centres dels nuclis urbans, també lligat a
Barcelona o Girona per exemple, amb els conflictes derivats de processos de gentrificació o impacte
del turisme.
Si per contra, analitzem la realitat en l’espai transfronterer que ens ha ocupat bona part d’aquest
document, es troben també problemàtiques encara vigents avui. Per exemple, el referent al model
radial en les infraestructures de l’estat espanyol, en especial referent al tren d’alta velocitat. L’Espanya
que frena el Corredor Mediterrani que hauria d’articular el llevant espanyol per connectar amb
França i Europa. Un corredor però en part també limitat a França, ja que el govern francès tampoc
té en l’horitzó pròxim la voluntat de concloure les obres del TGV entre Perpinyà i Montpeller. Un
sud de França per tant encara oblidat en part pel nord, i que dificulta la connexió completa del nord
du sud amb Europa. Aquest nord du sud veu com tampoc acaba de consolidar-se l’Euroregió com
a gran estructura de cooperació i de lobby davant les altes institucions. La marxa de l’Aragó com a
membre i el trasllat de la seu de Barcelona són elements per a la reflexió. Les persones entrevistades
destaquen un fet compartit. El lideratge personal a l’hora de tirar endavant iniciatives en aspectes com
la cooperació transfronterera. Per Maragall era un element necessari i imprescindible per aconseguir
assolir l’articulació del territori català i europeu des de la seva visió. Una visió que per altra banda,
també segons els entrevistats, ha quedat en gran part desdibuixada avui, i no és una aposta clara per
una part dels dirigents polítics. Ningú després de Maragall ha treballat de manera tan incansable per
aquesta Europa de les ciutats.
No podem oblidar tampoc la realitat a Catalunya. Una situació sens dubte complexa i que presenta un
canvi d’escenari respecte l’imaginat per Maragall. Una realitat que trenca amb la visió constructivista
d’una Europa urbana, de ciutadans per sobre dels estats. Un canvi que també suposa un nou
enfocament en la manera d’entendre la participació catalana en la construcció europea.
|2 7
�I per últim un fet important de gran actualitat: el problema de la desafecció amb Europa. Segurament
una part dels mals que sobrevolen Europa tenen el seu origen en els mateixos punts sobre els que
reflexionava Maragall. La necessitat d’aprofundir en fer arribar els valors europeus als ciutadans,
per crear definitivament una Europa dels ciutadans, una ciutadania europea. L’auge del populisme
que vol acabar amb la Unió Europea, lligat en part a la falta d’integració d’una part dels ciutadans,
especialment en espais urbans, és un dels millors exemples. Una Europa bottom-up, que conegui
i respongui de manera ràpida i eficient als problemes dels ciutadans potser és la solució. Aquella
Europa prossima. Aquella Europa de regions i ciutats.
2 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�6. De l’Europa prossima, a la prossima
Europa
U
na de les majors aportacions de Maragall al pensament sobre Europa és el seu llibre Europa
Pròxima (Europa Prossima, en italià), citat en diverses ocasions en aquest document.
Confeccionat durant la seva etapa a Itàlia després de l’alcaldia de Barcelona i abans del anys
a la Generalitat, recull textos propis i d’altres personalitats que contribuïren a confeccionar
el volum sobre l’Europa de les ciutats i regions que propugnà Maragall. Aquella Europa propera a
les persones, a la ciutadania europea reconeguda per primer cop amb el Tractat de Maastricht del
1992, que tenia en el principi de subsidiarietat el puntal d’una estructuració política que propugna
una nova estructuració europea que trenqui amb l’hegemonia dels estats. Un nou regionalisme que
té en les dècades dels anys vuitanta i noranta el moment de màxim desenvolupament, però que tal i
com exposa Keating (2008), no ha aconseguit imposar el seu relat. Les regions no han esdevingut un
actor clau en l’esdevenir i el funcionament europeu, si bé tenen un paper important a l’hora de poder
desplegar una part destacada de la política europea.
La Unió Europea viu, des de fa quasi una dècada, un període de crisi política, econòmica i social,
que ha fet posar en dubte alguns dels fonaments del projecte europeu. Però sobretot, ha deixat de
manifest que aquesta Unió és únicament una unió d’estats. Tot i això, alguns problemes dels que
pateix avui Europa no tenen ni tan sols una dimensió estatal. I potser també, en la majoria dels casos,
la Unió Europea té en part solucions. El procés català és un bon exemple. El conflicte de fons no és
només català, sinó que es repeteix en diversos territoris al llarg del continent. Una tensió que com a
centre del debat té una paraula: sobirania. Qui exerceix la sobirania?
Una cosa sembla que ha quedat clara al llarg dels darrers anys. S’ha reafirmat que la Unió Europea
és un grup d’estats. Que no sembla que fins ara estiguin disposats a canviar l’estructura institucional
de la Unió. Es fa esment en paràgrafs anteriors a la proposta d’una Europa de les regions i les ciutats
que no va poder ser. La crisi econòmica, que va degenerar també en crisi política, ha reforçat el paper
dels estats. Però més que mai, també, ha estat en el centre de les crítiques per molts agents socials
i econòmics. Nous actors reclamen assumir sobirania. I aquest exercici es reprodueix a múltiples
escales: des d’una necessària major participació ciutadana en política, a la sortida del Regne Unit
de la Unió Europea amb el Brexit. El cas català també mencionat amb anterioritat és també un bon
exemple, que coincideix amb Escòcia, el Vèneto o Còrsega. Múltiples escenaris de conflicte on la Unió
Europea i els socis, els estats, no han pogut o sabut, donar resposta.
Aquest fet planteja diversos escenaris de futur. Escenaris que suposen forces cap a diversos costats,
i que plantegen realitats molts diferents que poden significar reforçar o debilitar els grans actors
d’aquest procés, ciutats, regions, estats i la mateixa Unió Europea. Així, sorgeixen tres vies de futur:
una primera, que signifiqui un reforçament de l’estat, debilitant la Unió Europea i les regions; la
segona, que pot suposar el trencament dels estats per conflictes amb les regions i possiblement, una
reconfiguració de la Unió Europea; i per últim, una tercera que sigui un camí entremig, que aposti per
noves estructures territorials que superin els límits estatals i regionals, reforçant així la Unió Europea
i un nou repartiment de la sobirania.
El primer escenari plantejat sembla avui més una realitat propera que llunyana. Els estats davant la
crisi econòmica i política han plantejat una estratègia de supervivència, reforçant el seu paper. Això
suposa en alguns casos, recentralitzar. Que significa, per tant, menys poder per les regions i ciutats,
i també, per la Unió Europea. Es posa, per tant, en dubte el principi de subsidiarietat, i la cessió a la
Unió de poders i competències en matèries que s’escapen dels límits estatals i que necessiten d‘una
|2 9
�major perspectiva en el món global, com la defensa comuna, els reptes del canvi climàtic, l’Euro o el
mercat comú. Coincideix amb el que el Llibre Blanc sobre el Futur d’Europa, presentat pel president
de la Comissió Juncker a inicis del 2017 proposa, en el seu segon escenari, una Europa centrada en
el mercat comú, on la Unió deixa de banda el seu procés integrador en gran part de les matèries en
les que treballava fins ara. El mercat comú se centra bàsicament en capitals i béns, degut als majors
i constants controls a les fronteres internes dels estats. Un escenari, per tant, oposat a la integració
que fins ara havia estat el procés natural en l’evolució europea des de la CECA. Les fronteres estatals
tornaran a tenir un pes determinant per reafirmar sobirania de l’estat perquè no es posi en dubte
el seu propi sentit i existència. La cooperació transfronterera seria d’una gran complexitat perquè
les fronteres serien difícilment permeables o en tot cas, molt menys del que ho són avui complicant
especialment la lliure circulació de persones.
En segon lloc, un escenari menys plausible, té en l’horitzó una Europa molt més fragmentada degut
a la divisió de diversos territoris. El referèndum a Escòcia, la situació a Catalunya, les eleccions a
Còrsega, però també la perpètua situació de Bèlgica, són exemples de la complexitat i de la gran
varietat de situacions que es poden trobar a Europa. La reclamació de major sobirania per part de
diversos territoris és una fet que pot suposar un trencament en l’estabilitat europea depenent de
com es gestioni la situació. La Unió Europea, que té en les regions i ciutats una peça clau en el
desenvolupament d’una part important de les seves polítiques, davant de situacions on les regions
demanen una implicació europea per solucionar-les, la Unió respon que són els estats qui han de
solucionar les tensions. Una Europa més fragmentada segurament afegeix complexitat en l’assoliment
dels objectius d’integració política i econòmica, però també suposa un repte major en la governança
del territori i d’alguns dels reptes més importants com el canvi climàtic, la gestió de les migracions o
el terrorisme. Segurament seria difícil per la Unió assumir aquest gran fragmentació. La complexitat
per avançar en la integració política augmentaria encara més, i possiblement, l’únic camí que tindria
seria centrar-se en el mercat comú, tornat altre cop a un dels escenaris del Llibre Blanc de Juncker pel
futur de la Unió.
Dos escenaris que presenten dificultats i canvis estructurals si analitzem l’Europa contemporània.
I per altra banda, escenaris que no semblen desitjables si el que es vol és avançar en una Unió
Europea més integrada i reforçada. Contraris precisament a tot el que s’ha exposat fins al moment en
referència a Maragall. Això implica trobar noves fórmules per poder donar una solució i que superin
els dos escenaris prèviament exposats. I en aquesta tercera via, sense que suposi una referència a la
situació catalana, Pasqual Maragall ja havia aportat propostes que han de ser encara desenvolupades.
Aprofundir en el principi de subsidiarietat i impulsar noves estructures de governança que puguin
frenar les dues tendències oposades abans esmentades. Aquesta sembla la possibilitat més factible
per poder avançar en aquest sentit. Implica també que els estats han de reformar les seves estructures
administratives. La Unió hauria de tenir un paper actiu, i juntament amb els estats, establir els
mecanismes que permetin avançar. Seria important establir quines són les matèries que haurien de
ser gestionades per cada un dels nivells administratius, al mateix temps que es reforça la presència de
les regions i els ens locals en les institucions i la presa de decisió en el si de la Unió. Donar un paper
més decisiu al Comitè de les Regions podria ser una bona sortida en aquest sentit, que anés més enllà
del simple ens de consulta.
Però la major complexitat resideix en la possibilitat d’establir les estructures de govern que en molts
casos trencarien les fronteres establertes. Aquestes estructures hauran de respondre a una realitat
territorial que les fes coherents i funcionals. Les àrees funcionals derivades de les grans regions
metropolitanes són un bon exemple. Caldria dotar-les dels poders necessaris i suficients per poder
gestionar de forma eficient la seva realitat. Però també més escales territorials. Un bon exemple són
les macroregions. S’ha avançat en els darrers anys amb algunes estratègies macroregionals, com la del
3 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�Bàltic o la del Danubi. I de fet és un concepte i idea antiga, ja que des dels anys 70 hi ha institucions,
com la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes. Reforçar per exemple les macroregions
suposaria dotar-les de poder, de sobirania. Això vol dir que els estats, però també les regions haurien
de cedir competències en favor d’aquestes macroestructures. Poden ser de gran utilitat per gestionar
algunes matèries, com les xarxes d’infraestructures, gestió de grans espais naturals o polítiques de
foment econòmic. Les macroregions estan compostes de territoris amb similars característiques i
de complementarietat. Així poden funcionar les estratègies compartides per tots els territoris que
formin part d’aquests grans àmbits. Aquest pas suposa trencar amb la cartografia fins ara establerta.
Catalunya podria situar-se altre cop com a locomotora en la construcció europea. Seria en bona mesura
una sortida a la situació actual. La seva experiència en l’establiment d’una política de cooperació
transfronterera potent amb les regions del seu voltant és una senyal que demostra una capacitat
per liderar una nova proposta d’aquesta envergadura. Caldria reorientar la política exterior de la
Generalitat de Catalunya. Situar Catalunya i Barcelona en el lideratge d’una nova Europa estructurada
diferent seria un nou impuls per fer-les capdavanteres en el vell continent. L’estructura de l’Euroregió
podria ser un bon embrió d’aquest canvi. Caldria ampliar les regions membres, tornant a incloure
l’Aragó i el País Valencià, i plantejar-se ampliar l’àmbit fins a la Ligúria. Consolidar el nord du sud,
davant les progressives ampliacions a l’est d’Europa, i per afrontar el repte de relacions amb la riba
sud del Mediterrani.
Tres escenaris diferents amb conseqüències també diverses per Europa i Catalunya. En un futur
no gaire llunyà s’esdevindran canvis en el futur de la Unió Europea per poder afrontar aquestes
transformacions que s’estan vivint. Europa, com a comunitat, ha de decidir el seu futur. Igual que
Catalunya. Ha de ser conscient dels escenaris que té davant, del que vol per ella mateixa i com vol
formar part de la comunitat de territoris que l’envolten. Essent conscients que escollir un camí pot
significar excloure l’altre. Però un futur lluny d’Europa sembla el menys desitjable per Catalunya com
a país i societat. L’Europa prossima necessita afrontar el present per poder avançar, essent conscient
de la complexitat actual, interna i externa, amb les tensions dins dels estats i entendre la geopolítica
global. El joc d’escales, la importància de cada una d’elles i com poden encaixar dins d’una estructura
on les interdependències són cada vegada més fortes.
|3 1
�3 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�7. Bibliografia
Aixalà, A. (2015). «Ciutadans d’Europa, unim-nos!». La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i
projecció d’un moviment europeu de ciutats (Llegat Pasqual Maragall). Barcelona.
Berzi, M. (2013). Cross-Border Cooperation and Local Development in the Pyrenees . The Case of
Cerdanya. European Journal of Geography, 4(4), 47-60.
Boira, J. V. (2010). L’Eix Mediterrani: Entre les dinàmiques locals i la perspectiva megaregional.
Documents d’Anàlisi Geografica, 56(1), 91-109.
Brunet, R. (1989). Les villes Européennes (Reclus-DAT). Montpellier.
Castañer, M., i Feliu, J. (2012). L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense
marc administratiu. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, 41-58. http://doi.
org/10.2436/20.3002.01.12
Domínguez Castro, L. (2008). Quelques considérations sur les origines de la coopération transfrontalière
en Europe : 1950-1980. RECERC. Revista Electrònica del Centre de Recerca d’Estudis Catalans.
Gualini, E. (2006). The Rescaling of Governance in Europe: New Spatial and Institutional Rationales.
European Planning Studies, 14(7), 881-904. http://doi.org/10.1080/09654310500496255
Harguindéguy, J., i Bray, Z. (2009). Does cross-border co-operation empower European regions? The
Case of Interreg III-A France-Spain. Environment and Planning C: Government and Policy, 27, 747-760.
Keating, M. (2004). La política territorial y el nuevo regionalismo. En F. Morata (Ed.), Gobernanza
multinivel en la Unión Europea (p. 189-218). Valencia: Tirant lo Blanch.
Keating, M. (2008). A quarter century of the Europe of the regions. Regional and Federal Studies,
18(5), 629-635. http://doi.org/10.1080/13597560802351630
Letamendía, F. (2010). Cooperación transfronteriza europea: regulación, historia y trabajo. Documents
d’Anàlisi Geogràfica, 56(1), 71-88.
Maragall, P. (Ed.). (1999). Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UPC.
Morata, F. (2005). Conclusions del seminari: Les Euroregions: Experiències i aprentages per a l’Euroregió
Pirineus-Mediterrània.
Morata, F. (Ed.). (2006). 20 anys de Catalunya a la Unió Europea. Patronat Català Pro Europa.
Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona:
Empúries.
Nel·lo, O. (2017). La ciutat de Pasqual Maragall. En J. Badia, J. Bellmunt, J. Brugué, J. Fuster, O. Nel·lo,
& J. Claret (Ed.), Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana.
O’Dowd, L. (2002). The Changing Significance of European Borders. Regional & Federal Studies, 12(4),
13-36. http://doi.org/10.1080/714004774
Oliveras, X., Durà, A., i Perkmann, M. (2010). Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización
de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007). Documents d’Analisi Geografica, 56(1), 2140.
Perkmann, M. (2003). The rise of the Euroregion . A bird’s eye perspective on European cross-border
co-operation.
|3 3
�Pradel-Miquel, M. (2016). Catalunya, xarxa de ciutats. Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Stead, D. (2014). The Rise of Territorial Governance in European Policy. European Planning Studies,
22(7), 1368-1383. http://doi.org/10.1080/09654313.2013.786684
Tomàs Fornés, M. (2017). Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana.
Barcelona: Fundació Catalunya Europa.
Wassenberg, B., Reitel, B., Peyrony, J., i Rubió, J. (2015). Territorial Cooperation in Europe - A Historical
Perspective. (Comisión Europea, Ed.). Luxembourg. http://doi.org/10.2776/374386
Bibliografia de l’Arxiu Maragall
Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del Col·loqui
Europeu “Pensar Europa. Identitats i diferències”.
Maragall, P. (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall
Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall
Maragall, P. (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona.
Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics.
Parets del Vallés. Arxiu Maragall.
Document d’ús intern. (1993) Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C6. Arxiu
Maragall.
Maragall, P. (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la construcció
europea. Barcelona. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.
Maragall, P. (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el
marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall.
Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall.
3 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
w o r k i n g _ p a p e r
�|3 5
�Amb la col·laboració de
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Europa en l'horitzó: Barcelona i Catalunya en l'articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Martín i Uceda, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Europa
Euroregió
Territoris
Fronteres
Barcelona
Catalunya
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Treball del geògraf Javi Martín sobre l'espai transfronterer europeu, analitzat a partir de la visió i les polítiques que va desenvolupar Pasqual Maragall.
Martín Uceda estudia el pensament i l'acció de Pasqual Maragall i el trasllada a l'actualitat per concloure que molts dels problemes de l'espai transfronterer i regional que Maragall ja abordava fa més de 30 anys continuen sent vigents. En aquest working-paper es repassa el procés d'evolució de cooperació transfronterera, es fa incidència en el paper que hi va jugar Pasqual Maragall i s'analitza el cas concret de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Número 5 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2665/WP4_Doctrinales_ESerrano_JSanjulian.pdf
94c023d3cd42b109e496b3f3186a1d08
PDF Text
Text
Working paper n.4
Un estudio sobre las fuentes
doctrinales en los escritos
económicos de Pasqual Maragall
Eloi Serrano Robles
Escola Superior de Ciències Socials i de l’Empresa, Tecnocampus – Universitat Pompeu Fabra
Javier San Julián Arrupe
Departament d’História i Institucions Econòmiques. Facultat d’Economia i Empresa, Universitat de Barcelona
Febrer 2017
1
�Abstract
E
l ideario de Pasqual Maragall es ampliamente conocido y se ha manifestado en su dilatada
actividad política y gestora, como dirigente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC),
alcalde de Barcelona y Presidente de la Generalitat de Catalunya. Las ideas políticas, sociales
e incluso referentes a cuestiones de organización urbana de Maragall han sido expuestas al
público en muchas ocasiones y a través de medios muy diversos. Algunos aspectos de la formación
del pensamiento de Pasqual Maragall, sin embargo, han pasado relativamente desapercibidos en la
vasta actividad del personaje. Uno de ellos es su formación como economista, en Barcelona y en
Nueva York. Maragall redactó algunos trabajos académicos en esta etapa – incluyendo su tesis de
máster en la New School for Economic Research y su tesis doctoral en la Universitat Autònoma
de Barcelona – en los que mostró su preferencia por la obra de ciertos economistas de orientación
ricardiana, marxista y postkeynesiana. A partir de una revisión de sus escritos económicos de
carácter académico más relevantes, este artículo trata de poner de relieve las fuentes doctrinales que
Maragall utilizó. Aunque aquí no se establece una correlación entre las ideas de estos economistas
y la actividad posterior de Maragall, creemos importante poner en valor las principales referencias
económicas de su época académica.
2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Sumario
1. INTRODUCCIÓN
2. La memoria del máster de la new school: continuidad entre
fisiocracia y marxismo
3. UN análisis de la evolución de la teoría del comercio
internacional
4. LA tesis doctoral de maragall: pensamiento económico y
economía urbana
4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a la luz
de Cambridge
4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano: De Von
Thünen a Von Thünen
4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de Europa: la vuelta
de las teorías clásicas
4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a Sraffa
4
6
9
12
12
15
17
19
5. REFLEXIONES FINALES
20
6. BIBLIOGRAFÍA
21
3
�1. Introducción
E
s innecesario mencionar que Pasqual Maragall es una figura política central en la evolución
histórica de Cataluña en las últimas décadas. A pesar de haber estado al frente del gobierno de
la Generalitat durante tres años, su legado y contribuciones más celebradas han estado sin duda
vinculados a su acción como alcalde de la ciudad de Barcelona durante 15 años, un período
durante el que la ciudad vivió una profunda transformación cuyo eje más visible fue la organización
de los Juegos Olímpicos de 1992. Es por tanto en el terreno del desarrollo urbano, de la política
y la economía de la ciudad, donde la figura de Maragall despunta con más fuerza. Maragall se
licenció en Derecho y Economía por la Universitat de Barcelona en 1965. Esta última disciplina le
atrajo intensamente. En la Facultad de Ciencias Económicas compartió aulas con personajes como
Josep Maria Vegara, José Antonio García Durán y Juan Martínez Alier; entre sus profesores se
encuentran figuras de la talla de Jaume Vicens Vives, Jordi Nadal, Fabián Estapé, Manuel Sacristán
o Joan Reventós. Fue en esta época cuando Maragall descubrió los grandes economistas clásicos
y sus epígonos modernos, especialmente marxistas, ricardianos y post-keynesianos. Su interés
por la economía urbana data también de este tiempo: en 1964 participó en un curso de verano de
planificación regional de la Associazione per lo sviluppo dell’industria nel Mezzogiorno en Roma,
con beca de la Fundación Ford, en compañía de Vegara, Serra y otros. El mismo año de 1965 se
consolidó como economista en el Ayuntamiento de Barcelona. Experimentó igualmente la vida
académica: En 1971 fue profesor auxiliar de Teoría Económica del profesor Bricall en la Universitat
Autònoma de Barcelona, e impartió también algunas clases de Economía Urbana y Economía
Internacional. Con el objeto de ampliar conocimientos, pocos años después se matriculó, gracias a
una beca Fulbright, en el programa de Máster en Economía de la prestigiosa New School for Social
Research de Nueva York (cursos 1971-72 y 1972-73), la escuela de referencia internacional del
pensamiento económico heterodoxo1. Aquí Maragall desarrollará su antiguo interés por la historia
del pensamiento económico.
El período norteamericano de Maragall es especialmente importante para trazar su recorrido vital,
pues fue de gran fecundidad intelectual. Sus biógrafos L. Mauri y Ll. Uría señalan que los dos
años de Nueva York “influyeron de manera decisiva en la posterior evolución política e ideológica
de Pasqual Maragall”2, y lo mismo cabe decir en cuanto a su evolución como economista. En
la New School Maragall profundizó el contacto con las escuelas de pensamiento económico
heterodoxo, variando ciertas posiciones adquiridas en sus años universitarios. Fue entonces
cuando “matizó sus convicciones políticas, limó las aristas más radicales de los años de militancia
marxista en la universidad y consolidó su percepción liberal, antidogmática y anti-estatista del
socialismo”3. El propio Maragall describe cómo la New School estaba marcada por la huella de
economistas “marxistas a la americana”, antidogmáticos, o al menos mucho menos dogmáticos
que sus contrapartes europeas: Paul Sweezy, Harry Magdoff, Paul Baran, Stephen Hymer, Robert
Heilbronner, Edward Nell, Michael Hudson y Anu Shaikh. La atracción de Maragall por los autores
heterodoxos, alejados de las corrientes keynesianas a la Samuelson y más aún neoclásicas, ha
quedado plasmada en una serie de artículos académicos redactados en esta época. A su regreso
en 1973, Maragall se reincorporó al Ayuntamiento y recuperó las clases de Economía Urbana y
Economía Internacional en la Universitat Autònoma. En sus memorias Maragall refiere cómo
explicaba en clase por qué no se había terminado de cumplir la teoría del imperialismo y la crisis
europea de la Primera Guerra Mundial comparando el pensamiento de Marx y Lenin con el de
1. Maragall refiere que marchó a Nueva York “amb una sabata i una espardenya, la beca Fulbright, una excedència voluntària de l’Ajuntament de Barcelona i l’ajut del pare de la Diana [su mujer]”. Maragall (2008), 90.
2. Mauri y Uría (1998), 83. Fueron también años felices: A su regreso en el verano de 1973 Maragall padeció “la depressió
de la tornada dels Estats Units”. Maragall (2008), 96.
3. Mauri y Uría (1998), 83.
4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Keynes, “que ya me había seducido de manera definitiva”4. En 1978 Maragall defendió en esa
misma universidad su tesis doctoral titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona), en la que la
parte doctrinal ocupa una buena fracción. Ese mismo año marchó a Baltimore como investigador y
profesor invitado a la Universidad Johns Hopkins, hasta enero de 1979.
Este papel se ocupa del Maragall de esta etapa como investigador de posgrado en economía, en
Nueva York y Barcelona. A partir del análisis de una serie de artículos académicos, muchos de ellos
inéditos, y de su tesis doctoral, expondremos las fuentes doctrinales que manejó Maragall en sus
primeros escritos económicos. Maragall mostró rápidamente atracción por autores heterodoxos a
lo largo de la historia del pensamiento económico, desde los fisiócratas y Marx hasta los sraffianos.
Ello, sin embargo, no le condujo a desdeñar las aportaciones de corrientes más ortodoxas. En este
sentido, Maragall tuvo también un cierto carácter disidente y anti-dogmático, postura que se reflejó
en sus visiones políticas y de gestión. Este trabajo es, por tanto, una aproximación parcial a las
ideas de Maragall; el cuadro deberá completarse con un estudio de otras influencias que debieron
impregnar a Maragall en este tiempo. La formación teórica estructurada, de carácter heterodoxo,
representa una particularidad del personaje. Para identificar la correlación de pensamiento y acción
–no olvidemos que Maragall no es fundamentalmente un académico– tendríamos que identificar
las doctrinas políticas que complementaron a las económicas en su visión de análisis y propuesta
de transformación de la sociedad. La investigación que sigue a continuación pues, trata de iniciar
la construcción del puzle únicamente en la esfera teórica de la economía en sus años de juventud.
Este artículo contiene tres partes. Las dos primeras analizan las dos temáticas principales tratadas en
los ensayos académicos realizados por Maragall en sus años en la New School: el eje analítico que
vincula el modelo circular capitalista de los fisiócratas con Marx, y, dentro de este mismo esquema,
un análisis particular de la evolución de las teorías del comercio internacional. La tercera parte
estudia la utilización de fuentes doctrinales en la tesis doctoral de Maragall, su trabajo central sobre
economía urbana. Finalmente se realizan algunas reflexiones a modo de conclusión.
4. Maragall (2008), 96.
5
�2. La memoria de máster de la New
School: continuidad entre fisiocracia y
marxismo
E
l trabajo que cierra el período de Maragall en la New School versa sobre la vieja idea del
vínculo entre el modelo de reproducción de la escuela fisiócrata y la teoría de la reproducción
de Marx. Un examen exhaustivo de las teorías fisiocráticas y su conexión con el marxismo,
ocupa la memoria para la obtención del grado de máster en economía que redactó Maragall
en 1973, titulada Quesnay and Beyond (A reflexion on the Origins of the Classical Theory of Value,
Capital and Trade). Una versión de este trabajo será publicado en 1976 en la revista Cuadernos de
Economía con el título Quesnay y la economía política clásica.
El interés de Maragall por los fisiócratas como creadores de un modelo económico estructuralmente
robusto, estuvo influido por el curso “Análisis Económico sobre modelos estructurales” que Thomas
Vietorisz impartía en la New School5. La existencia de una serie de paralelismos y coincidencias
entre los sistemas de economía política de Quesnay y Marx ha sido reivindicada en numerosas
ocasiones, especialmente por autores de filiación marxista que no hacían sino continuar una línea
abierta por el propio Marx6. Este fue además el primer autor que puso en valor el análisis que la
escuela francesa hizo del proceso de reproducción capitalista7. El mismo Maragall se declaraba en
esta memoria seguidor de una corriente de autores contemporáneos que “presentan una secuencia
de modelos estructurales de la economía desde Quesnay hasta Leontief, Sraffa y Von Neumann”8.
Esta idea no es baladí, pues Maragall se mostraría aquí fiel seguidor de las ideas de Passinetti, quien
a partir de su desarrollo analítico sraffiano, interpreta el pensamiento económico reciente como una
secuencia de las ideas de estos tres últimos autores9.
Maragall considera que la escuela fisiocrática constituye un paradigma teórico alternativo a la teoría
económica clásica establecida por los sucesores británicos de Adam Smith, particularmente por
David Ricardo. En esta dirección, el objetivo de Maragall al estudiar el pensamiento del líder de los
fisiócratas François Quesnay es triple: En primer lugar, demostrar que esta corriente de pensamiento
ya entendía la economía como un sistema de reproducción capitalista. En segundo lugar, enfatizar
la conexión entre Quesnay y Marx ya presentada anteriormente por los expertos en fisiocracia
de filiación marxista Meek y Tsuru: El Tableau économique estaría más vinculado a los aspectos
formales del modo de producción capitalista descrito por Marx que a las categorías históricas del
capitalismo que utilizaron los clásicos. El tránsito de Quesnay a Marx es de categorías históricas,
pero el aparato formal no variaría. El tercer objetivo consistiría en situar a Quesnay en el origen
tanto de la “teoría económica de la reproducción” como de la teoría del comercio internacional, la
cual será objeto de ulteriores estudios por parte de Maragall10. Para elaborar este trabajo, Maragall
5. Como refiere Maragall, en su curso Vietorisz presentaba el modelo de Quesnay como el primer paso en el desarrollo del
un análisis completo de la economía. Lo mismo hacía Pasinetti en su curso “Topics in Economic Analysis”, también en la
New School. Maragall (1973), 1.
6. Por ejemplo Schumpeter (1954), pero muy especialmente Meek (1963) y sus seguidores.
7. Idea recogida por muchos autores posteriores, incluidos economistas tan alejados del marxismo como por ejemplo
Samuelson (1982), 45-46.
8. Maragall (1976), 41. El propio Leontief reconocía que su análisis input-output no era sino una continuación del modelo
del Tableau économique de Quesnay, aunque Roncaglia señala que el origen inmediato de su análisis se encuentra en los
esquemas de reproducción estudiados por Marx en el libro segundo de El Capital (Roncaglia, 2006, 641). Morishima por
su parte apuntó que muchas de las ideas de Von Neumann estaban ya presentes en El Capital. Morishima (1973), 8.
9. Roncaglia (2006), 601-602.
10. Maragall (1976), 41-42.
6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�se apoya principalmente, además de en Meek y Tsuru, en Morishima y en su propio condiscípulo
en Barcelona Vegara, todos ellos autores próximos a interpretaciones de filiación marxista o postkeynesiana de la historia del pensamiento económico11.
Maragall realiza una interesante defensa de la secuencia de ideas económicas que conducen desde
Quesnay hasta Marx, pasando también por Ricardo (aunque en este artículo Maragall se centra
sólo en su teoría del comercio internacional, que califica de limitada) y Adam Smith, a quien en
esta ocasión no presta atención12. Con respecto al primer objetivo de su trabajo, Maragall no duda
de que el gran modelo económico de circulación del producto que Quesnay elabora, el Tableau
économique, es un modelo de capitalismo agrario que el autor quiere establecer en Francia. Sin
embargo, y frente a lo que algunos economistas afirmaban, el Tableau no intentaría reflejar la
estructura económica contemporánea francesa. Las condiciones del “modo de producción óptimo”
(el lenguaje empleado no es casual) constituiría la principal preocupación teórica de Quesnay según
Maragall. Estas condiciones del “equilibrio óptimo” son “pautas de comportamiento y relaciones
de precios necesarias para la reproducción de la distribución inicial de recursos al final del período
de producción”, en concreto, el establecimiento de un impuesto único sobre la renta de la tierra, la
liberalización del comercio de granos (lo que elevaría su precio), y una proporción en la propensión
a consumir de los propietarios entre alimentos y manufacturas de 50% y 50%13. El valor neto creado
en el sistema fisiocrático es producto del trabajo pero movido por el capital: El modelo de Quesnay
sería, por tanto, capitalista. Aquí es donde Maragall acepta las ideas de economistas marxistas sobre
la conexión entre Quesnay y Marx. Un paralelismo crucial entre ambos es que presentan una visión
de una economía capitalista que se origina a partir de una teoría del valor añadido o plusvalía.
Algunos autores han señalado también que cada modelo presenta una visión de la economía en
términos de flujo de valor a través de varios grupos de agentes. El Tableau de Quesnay representaría
este flujo aritméticamente y el esquema de reproducción simple de Marx, algebraicamente14.
En segundo lugar, la primera conexión clara entre Quesnay y Marx aparece en el proceso de
acumulación primitiva que Maragall ve en la idea de Quesnay de realizar una conversión generalizada
de los ricos franceses en capitalistas y de su riqueza en capital productivo15. Maragall encuentra una
gran similitud entre el mecanismo formal establecido en las sucesivas ediciones del Tableau de
Quesnay y el proceso de formación de plusvalía y de circulación del capital de Marx. La teoría del
valor implícita en el modelo fisiocrático (teoría del valor-trigo) es paralela al tratamiento que Marx
hace de la fuerza de trabajo, cuyo valor de uso excede al valor de cambio. Sin embargo, a diferencia
de Marx, el modelo de Quesnay no trata al capital como una mercancía plenamente desarrollada
porque no circula entre las distintas clases sociales16. En cualquier caso, la interpretación que Marx
realiza de la supuesta teoría del valor fisiocrática y su enlace con la teoría del valor-trabajo ricardiana
y la suya propia marxista ha sido ciertamente discutida por los historiadores de la ideas económicas.
Algunos de estos estiman que Marx consuma una exégesis equivocada17.
11. Ronald Meek estudió con Sraffa y Dobb en Cambridge, e hizo su tesis doctoral sobre el concepto de excedente. Su
obra The Economics of Physiocracy (1963) es el gran libro clásico sobre la fisiocracia. Morishima es considerado el gran intérprete de Marx en Japón, aunque algunos miembros de la escuela de Kozo Uno, el divulgador de Marx en Japón, le consideran más bien post-keynesiano que marxista. Tsuru resumió los problemas del Tableau économique en su apéndice
a la conocida obra de Sweezy de 1942 The Theory of Capitalist Development, poniéndolo en relación con la economía
marxista y keynesiana.
12. Maragall (1973), i.
13. Maragall (1976), 44.
14. Ver Gehrke y Kurz (1995). Es conocido el hecho de que Marx realizó diseños gráficos del Tableau de Quesnay, añadiendo al lado su propia versión del sistema.
15. Maragall (1976), 49.
16. Maragall (1976), 55.
17. Véase por ejemplo Gehrke y Kurz (1995), 54.
7
�Por último, Maragall realiza una interesante comparación entre las teorías del comercio internacional
fisiocrática y ricardiana. Para Quesnay el libre comercio de trigo implica libre comercio interior y
libre exportación, pero no libre importación de grano. Sí implica, sin embargo, libre importación
de manufacturas, evitando así que se perjudique la reproducción de los grandes desembolsos de
capital realizados por los arrendatarios agrarios. Por el contrario, en Inglaterra Ricardo defiende
abiertamente la libre importación de trigo: la única salida para las clases industriales en la Inglaterra
de principios del siglo XIX consistiría en una expansión de las manufacturas frente a los intereses
de los propietarios agrarios. Para ello, una reducción de los salarios promovida por la entrada
de alimento barato sería imprescindible, tal como señala el modelo de distribución ricardiano18.
Maragall observa que el papel dirigente de Inglaterra en el siglo XIX influyó decisivamente en la
conversión del capitalismo industrial británico en el paradigma del capitalismo, dada la dotación
de factores en el país. En conclusión, no existe una teoría del desarrollo capitalista universal y
por tanto la teoría del comercio internacional ricardiana sería de alcance limitado19. Maragall
concluye que la economía carece de una teoría del capital agregado, de una economía política de
los estados nacionales y del comercio entre ellos. Para Maragall, la debilidad de la teoría marxista
del imperialismo como alternativa explicativa reside en su base muy general y poco operativa: la
caída del tipo de beneficio en las naciones más adelantadas.
Maragall finaliza su tesina poniendo de relieve la secuencia analítica de Marx, relacionada con los
fisiócratas y con los clásicos Smith y Ricardo. Maragall reivindica la figura de Quesnay, criticada
(si bien amablemente) por Smith por considerar que sólo la agricultura genera valor añadido, y
recuperada después por Marx. Para Maragall, Quesnay era más consciente que los teóricos ingleses
de los requisitos de la reproducción económica y de la necesidad de incluir el capital constante
(Maragall utiliza la expresión marxiana) en la contabilidad del valor. Ricardo establece una teoría
en la que la restricción del capital constante no es un gran problema en la formación del valor. Marx
expande el análisis al estudio de las condiciones de reproducción. En esto juega un papel el modelo
de Quesnay: Marx intentará lo mismo, pero en un mundo mucho más complejo, donde la plusvalía
surge tanto en el sector agrario como en la industria y su origen se imputa no a un solo sector, sino
a una mercancía usada en los dos sectores, que no es sino la fuerza de trabajo.
18. Véase Ricardo (1817), 126-127). Las ideas de Quesnay y Ricardo pueden parecer complementarias, aunque no lo son
exactamente, ya que para Quesnay la nación que produce mercancías básicas - en este caso Francia - prevalecería sobre
las demás.
19. Maragall (1976), 58. Ello no significa que la teoría marxiana sea infalible: en el caso de Marx la teoría está limitada por
las categorías analíticas que él mismo se impuso en el estudio del capitalismo.
8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�3. Un análisis de la evolución de la teoría
del comercio internacional
E
l interés de Maragall por la teoría del comercio internacional arranca de sus investigaciones
sobre las teorías del imperialismo que datan de los años 1969-1970 y que encuentran
continuación en la etapa de la New School: economía internacional, lectura de El Capital
de Marx, análisis de las teorías del comercio y su evolución (siguiendo las ideas de Viner)
y el análisis de las ideas fisiocráticas ya mencionado “como paradigma previo y alternativo a la
economía política ricardiana”20. Maragall redacta en 1974 unas Notas para una comparación de
la teoría del imperialismo con la teoría del comercio internacional, de la que hay una versión
mucho más breve en inglés de ese mismo año, preparada como ponencia para el IV Congreso
de la International Economics Association en Budapest. Se trata de una profunda reflexión sobre
la validez de las teorías de las relaciones económicas internacionales –las teorías del comercio
internacional y la teoría clásica del imperialismo– desarrolladas en el siglo XIX y que llegan hasta
el XX. Maragall expone las alternativas teóricas que explican la desaceleración europea de finales
del siglo XIX a través del papel central que juega la agricultura. Ricardo se centraba en la escasez
de tierras de calidad; el esquema marginalista-neoclásico extendía el sistema ricardiano a todos los
factores (ambos sistemas reaparecerán en la tesis doctoral). Pero a Maragall le sigue interesando
más el enfoque marxista: El atraso relativo de la agricultura europea hace que el sistema económico
no genere poder de compra suficiente para absorber la producción de manufacturas. Aquí aparece
un excedente de capital que debe buscar ubicación en el exterior. Ante este problema, economistas
como Hobson o Keynes proponen reformas. Los economistas marxistas, sin embargo, no consideran
esta vía factible. Autores como Lenin, Hilferding o Kautsky serían así capaces de predecir la crisis
de 1914. El imperialismo sería así una reacción del capital ante el avance de las reformas sociales
y la amenaza que esto suponía para los beneficios empresariales. Sin embargo, los marxistas –
critica aquí Maragall– no fueron capaces después de prever la estabilidad capitalista bajo el nuevo
liderazgo de Estados Unidos, ni la alianza entre gran industria y campesinado en algunos países de
Europa después de la Primera Guerra Mundial21.
A partir de este planteamiento Maragall repasa los diferentes enfoques de la teoría del comercio
internacional, desde Ricardo hasta el modelo de Heckscher-Ohlin, Lenin, los neoclásicos y
Keynes. Maragall contrapone así la teoría del comercio internacional ricardiana (y sus sucesivos
desarrollos), caracterizada por su “pacifismo”, con las teorías del imperialismo, donde las relaciones
económicas internacionales son de conflicto. En su opinión (una idea, por otra parte, extendida), el
ricardianismo (y su defensa del libre comercio) dejó de ser útil para Inglaterra hacia 1870, cuando
el crecimiento de este país dejó de depender de la producción de trigo para depender de la escasez
de carbón (Jevons y el marginalismo estarían en la raíz de este giro). Hobson, Lenin y Hilferding
desarrollarán a partir de aquí la teoría del imperialismo. Maragall busca también las influencias
de esta teoría sobre Keynes: el internacionalismo del capital conducía al imperialismo; “el libre
cambio engendraba competencia bélica a escala internacional y miseria a escala nacional”22. A
pesar de su actitud en principio favorable, Maragall considera que la teoría clásica del imperialismo
debe revisarse por tres razones: primero, la teoría insiste en que el lento desarrollo agrario pone
obstáculos muy serios a la mejora del nivel de vida; segundo, la teoría se centra en la decadencia
de Gran Bretaña, olvidando la formación de un nuevo centro de poder, Estados Unidos; tercero,
20. La cronología de las investigaciones de Maragall en el campo de las teorías del comercio internacional está referida
por el propio autor en su Memoria de 1975, explicada más adelante. Maragall (1975), 1.
21. Maragall (1974b), 1-3.
22. Maragall (1974b), 14.
9
�falta una teoría del estado capitalista como categoría económica. Algunas reflexiones de Kautsky y
Lenin, que se habían asomado a estos problemas, acompañan esta idea de Maragall23.
Las conclusiones (“provisionales”, dice Maragall) de este trabajo insisten en varios puntos
interesantes, porque muestran un Maragall poco dogmático y favorable a una flexibilidad
metodológica que pueda aportar mejoras en el análisis. Maragall defiende la necesidad de que
las teorías del imperialismo incluyan los instrumentos de la economía “convencional”, esto es, la
ortodoxia neoclásica: La teoría económica podría ayudar a explicar el desarrollo de la economía
internacional sobre las bases del final del siglo XIX. Sería necesario un modelo teórico que aúne
las aportaciones de ambos paradigmas; un modelo que incluya las variables e hipótesis económicas
tradicionales (los tres factores clásicos, retribución de los factores, economías de escala, rendimientos
decrecientes en agricultura, etc.) y elementos adicionales aportados por el análisis marxista como
la influencia de la lucha de clases en la tecnología, el comportamiento del estado capitalista, etc.
Maragall cree que un análisis correcto de los acontecimientos económicos de su tiempo no puede
limitarse a las teorías de rentas de monopolio de recursos naturales escasos, al estilo de la renta
de la tierra ricardiana, prescindiendo de los elementos de poder político. Termina prediciendo una
mundialización de la economía, pero no de naciones en distinto estadio de desarrollo, sino con
diferente sistema económico24.
En 1975 Maragall da un paso más en el estudio de las relaciones internacionales y escribe un breve
documento, una “Memoria para trabajo de investigación” cuyo título sería Evolución de las teorías
del comercio internacional de Quesnay a Keynes. Una nueva interpretación. Su ambición consiste
en presentar las doctrinas sobre el comercio internacional desde un nuevo ángulo, con el objetivo
de “reanimar el contenido político-económico de la teoría del comercio internacional en una fase
de grandes cambios como la que se ha abierto en esta década”25. Para ello utiliza un modelo con los
tres factores productivos y sus respectivas retribuciones; dos sectores (industria con presencia de
economías de escala, y agricultura-minería, con rendimientos decrecientes ricardianos) que en fases
más avanzadas se desdoblan (la industria en sector financiero y sector industrial, y la agricultura en
agricultura capitalista y agricultura semi-feudal de pequeña escala); movimientos internacionales
de factores; propensiones al consumo y al ahorro diferentes dependiendo de las clases sociales; y
algunas hipótesis adicionales sobre la selección de tecnología y el funcionamiento de la política
económica. El objetivo de este trabajo sería realizar una crítica a las teorías clásicas del comercio
internacional basadas en la especialización según la dotación factorial, mostrando la dependencia
de estas teorías de los intereses de naciones y clases sociales determinadas. En este trabajo Maragall
sigue la dirección seguida por Marx en su obra Sobre la cuestión del librecambio y el teorema
Stolper-Samuelson de comercio internacional.
Retomando ideas anteriores, Maragall arranca de la teoría del libre comercio desarrollada por los
fisiócratas en la Francia del siglo XVIII en apoyo de la libre exportación de trigo, contraponiéndola
a la teoría ricardiana de las ventajas del libre comercio basadas en la especialización nacional según
el principio de las ventajas comparativas (los países con dotación relativamente mayor de un factor
determinado se especializarían en productos intensivos en dicho factor). Maragall estima que su
modelo puede ayudar a explicar la diferencia entre los paradigmas fisiócrata y ricardiano, en tanto
que en el caso fisiócrata el comercio es más importante para alcanzar el óptimo productivo, mientras
que en el modelo ricardiano ocurre al revés: Maragall defiende así la visión fisiocrática del comercio
como una teoría de aplicación más general que la ricardiana.
23. Maragall (1974b), 31-42.
24. Maragall (1974b), 44-46. Es interesante la defensa de la combinación de elementos procedentes de distintas tradiciones teóricas para construir una teoría global de las relaciones económicas internacionales. En este sentido Maragall una
vez más no se muestra dogmático sino todo lo contrario.
25. Maragall (1975), 5.
1 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�Maragall continua la revisión de las teorías del comercio internacional introduciendo los desarrollos
posteriores de Wicksell, en el marco de la teoría marginalista del valor, y sobre todo, las teorías
imperialistas, basadas en las ventajas de escala en los sectores manufactureros: los países más
desarrollados, con economías de escala industriales adquirirían en un marco de libre comercio una
ventaja permanente sobre los demás, ventaja que sólo podrían romper los países con abundancia de
tierra y población con políticas proteccionistas que dispusiesen de una mínima dotación de capital
para desarrollar industrias básicas. Este sería el caso de Estados Unidos, Alemania y Japón antes de
la Primera Guerra Mundial, y de la Unión Soviética después26. Maragall sigue de cerca la doctrina
del imperialismo de Lenin, y analiza también las soluciones reformistas propuestas primero por
Hobson y después – transformadas – por Keynes, quien intenta minimizar la parte de la renta
nacional que cae en manos del rentista (la conocida idea keynesiana de la eutanasia del rentista), con
la idea de poner a disposición de las clases productivas de la sociedad la máxima cantidad posible
de ingreso27.
No hemos localizado la versión definitiva de este trabajo, pero la Memoria insiste en la necesidad de
una aproximación ecléctica a la problemática del comercio internacional, descartando la utilización
exclusiva de un modelo teórico determinado, y echando mano de referencias teóricas variadas –
como en el caso de su modelo– para evitar errores en el diseño de la política económica28.
26. Este ha sido uno de los mensajes fundamentales para explicar el atraso relativo de algunas regiones y el proceso de
catching-up de otras de los autores de la nueva historia económica encabezada por Robert Allen. Ver Allen (2011).
27. Maragall (1975), 5.
28. “No creo demasiado en la utilidad de ninguna teoría […]; sí pienso sin embargo que es necesario disponer de instrumentos generales de referencia de orden teórico, en el sentido del modelo que propongo desarrollar, para evitar los errores más groseros en el campo de la política económica y en este caso de la política económica internacional”. Maragall
(1975), 5.
1 1
�4. La tesis doctoral de Maragall:
pensamiento económico y economía
urbana
E
n agosto de 1978 Pasqual Maragall termina de redactar su tesis doctoral en la Universitat
Autònoma de Barcelona titulada Els preus del sòl (El cas de Barcelona). En este trabajo, un
extenso y profundo análisis de la evolución de los precios urbanos en el territorio del municipio
de Barcelona, las doctrinas económicas ocupan un lugar importante. La tesis representa de
hecho un nexo entre los análisis de la historia del pensamiento económico fisiocrático y marxista
apoyados en interpretaciones de autores marxistas y postkeynesianos, con el campo de interés último
de Maragall, la economía urbana, introduciendo de manera esencial la teoría ricardiana de la renta de
la tierra y la teoría marshalliana del impuesto sobre los rendimientos del suelo. En la tesis se combina
la influencia de las interpretaciones de los autores marxistas y post-keynesianos que Maragall conocía,
con modelos de economía urbana de corte más ortodoxo. En la introducción Maragall reivindica la
necesidad de la participación del economista en los procesos de planificación urbanística, no sólo para
analizar su viabilidad financiera, sino también, y de manera crucial, en el proceso de municipalización
de las ganancias de los propietarios de suelo urbano, cuyas rentas han crecido con el encarecimiento
del suelo. La fiscalidad del suelo, por tanto, es un aspecto fundamental del estudio de Maragall29. La
tesis se divide en cuatro capítulos; en los dos primeros Maragall hace un interesante viaje teórico por la
teoría de la renta y del impuesto sobre el suelo. La sección primera, “La renda de la terra”, constituye
una extensa revisión de la teoría clásica de la renta de la tierra. El segundo capítulo, “Els preus del
sòl urbà”, es un examen de las teorías del precio del suelo urbano y de los impuestos sobre la renta
del suelo urbano30. Los restantes dos capítulos contienen el análisis propiamente de la evolución del
precio del suelo en Barcelona y una propuesta de política de suelo.
4.1. Un análisis de las teorías de la renta de la tierra: Ricardo a
la luz de Cambridge
El primer capítulo de la tesis repasa la teoría de la renta de la tierra en la escuela fisiócrata, Smith,
Ricardo y Marx. El análisis de la renta discute particularmente las nociones de renta absoluta y
renta diferencial de la tierra y sus implicaciones en la formación de los precios del suelo. Maragall
retoma la conexión entre Marx y la fisiocracia de sus trabajos de la New School: Si se acepta que la
agricultura posee una ratio capital/trabajo (composición orgánica del capital en términos marxistas)
reducida, entonces esta actividad es más productiva que otras (se sigue la idea marxiana de que
trabajo productivo es aquel capaz de producir plusvalía). Sin embargo, Maragall señala que esto
sólo funcionaría si se considera que existe tanto renta absoluta del suelo como renta diferencial
(alejándose aquí del planteamiento de Ricardo, quien sólo considera la renta diferencial de la
tierra basada en su escasez como factor productivo). Maragall cree que Smith no andaba lejos de
un planteamiento fisiocrático de la existencia de una productividad especial de la agricultura, en
tanto que utiliza más factor trabajo que la industria (aquí está la conexión entre la teoría del valor29. Maragall (1978), viii-ix. Maragall se une a la corriente de autores de la línea abierta por Alonso y Wingo a principios de
la década 1960, que proporcionan la base conceptual para un nuevo enfoque teórico y empírico de la economía urbana.
El modelo de Wingo explica la relación entre localización urbana, consumo de espacio y coste del desplazamiento al
trabajo. Véase Wingo (1972).
30. En total, la tesis dedica unas 200 páginas de un total de unas 550 a la discusión teórica de las rentas de la tierra y la
fiscalidad del suelo. La presencia de ideas económicas en este trabajo es, por tanto, muy considerable.
1 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�tierra implícita en el modelo fisiocrático y la teoría del valor-trabajo de Marx)31. La escuela clásica
en general, sin embargo, aceptó la versión ricardiana de renta diferencial, olvidando la conexión
fisiocracia-Marx con respecto a la renta absoluta: la renta cargada en el precio es consecuencia
del poder monopolístico que los propietarios poseen sobre la tierra, no es consecuencia de la
contribución específica de este factor productivo, como decía Ricardo32. Al final del repaso histórico
del concepto de renta de la tierra, Maragall retoma el modelo fisiócrata reinterpretándolo como
un modelo de monopolio de la tierra, sostenido por el estado y legitimado por el impuesto único
(fisiócrata) sobre la tierra: en una situación de escasez de un input básico, la implementación de un
impuesto a los propietarios de este input aparecería factible33. A pesar de sus prevenciones y sus
simpatías por Quesnay, la base de la reflexión de Maragall sobre la renta del suelo es sin embargo el
modelo de Ricardo. Aquí se puede hacer un apunte interesante: Maragall elude fundamentalmente
disquisiciones sobre la teoría del valor-trabajo de Ricardo, apoyándose en Sraffa, quien mostró que
la distribución ricardiana no requiere en realidad una teoría del valor34.
Este repaso de las teorías de la renta de la tierra viene acompañado de una bibliografía que, si bien
es variada, tiene indudable inclinación por economistas de tradición marxista, post-keynesiana y
sraffiana. En la discusión sobre el concepto de renta en Adam Smith, Maragall acude a la obra de
Dobb Theories of value and distribution since Adam Smith de 1973, donde el autor realiza una
reconstrucción del pensamiento clásico desde una óptica marxista. La misma referencia aparece
al discutir la presión de Ricardo sobre el legislador en favor del libre comercio o la cuestión de la
participación de la renta en el producto total según Ricardo: Maragall sigue de cerca la explicación de
Dobb, incluso reproduciendo un diagrama del propio Dobb35, y completándola con la interpretación
de Blaug (introduciendo igualmente gráficos de su Economic Theory de 1962), aunque rechaza su
argumento de que las rentas crecen más que el coste, aumentando así su participación en el producto.
Para Maragall (aquí vuelve sobre Dobb), esto no se deduce de los Principios de Ricardo, sin embargo
sí dará por buena la explicación de Blaug sobre la teoría de la distribución ricardiana36. La influencia
fisiocrática en Smith y una parte de los argumentos de Ricardo sobre la exportación de grano es
analizada a través de otro marxista, Napoleoni. Maragall emplea la interpretación “imperialista” de
Ricardo de Napoleoni, quien sostuvo la hipótesis de que aquel consideró la posibilidad de la anexión
territorial como opción para añadir nuevas tierras de cultivo que impidiesen el crecimiento de la
renta de la tierra37. Por último, la preferencia de Maragall por autores del ambiente de Cambridge
aparece de nuevo cuando echa mano de Joan Robinson para mostrar la contradicción entre la teoría
de la renta de Ricardo (rendimientos decrecientes) y la del comercio internacional (rendimientos
constantes)38. La teoría marxiana de la renta de la tierra es explicada, sin embargo, directamente a
través de El capital.
31. Maragall (1978), 17-18. Aquí Maragall expone la crítica de Blaug a esa idea smithiana, pero admitiendo que si la renta
absoluta de la tierra es determinante del precio (y no viene determinada por el precio), como Smith y Marx dicen, entonces la postura de Blaug sólo podría aplicarse si se considera que la renta de la tierra es sólo diferencial (a la Ricardo), y no
absoluta.
32. Maragall cree que “el sòl urbà fará això molt més palès”. Maragall (1978), 19.
33. Maragall (1978), 24. Maragall no desarrolla esta idea de aplicar la teoría de la renta diferencial ricardiana al caso de
oferta limitada de otro tipo de factor productivo como la energía, lo cual, en el entorno de los años 70 del siglo XX tendría
un cierto interés.
34. Véase Sraffa (1951), I, xiv. En realidad Marx ya había reparado en esta cuestión.
35. Maragall (1978), 35-37. Ver también Dobb (1975), 102. Dobb es otro de los grandes representantes de la escuela de
Cambridge, muy próximo a Keynes, aunque con una abierta influencia marxista (perteneció al partido comunista inglés).
Recuérdese que colaboró con Sraffa en la edición de las obras completas de Ricardo.
36. Maragall (1978), 38. En todo caso, Maragall dedica un apéndice a discutir el modelo de Blaug, cuya explicación califica
de “confusa”. Maragall (1978), 451-452.
37. Maragall (1878), 33 y 45. Véase también Napoleoni (1973).
38. Maragall (1978), 45.
1 3
�Después de repasar la teoría de la renta del suelo ricardiana, Maragall analiza la extensión de esta
teoría al resto de factores productivos, en tanto que especializados y escasos. Esto es en su opinión
lo que hizo la economía neoclásica: generalizar a todos los factores las hipótesis de Ricardo sobre
la tierra, basándose en la idea de que usos alternativos de la tierra comportarían una cierta inclusión
de las rentas en el coste, apuntando a una nueva teoría del valor-utilidad. La clave estaría en la
existencia del coste de oportunidad del suelo, al tener éste usos alternativos. Maragall aquí sigue
la línea de la crítica de Blaug a Ricardo, afirmando que “el coste de oportunidad del suelo juega
un papel evidente en regiones agrarias próximas a las concentraciones urbanas: Una parte de las
rentas pagadas en regiones muy urbanizadas a los propietarios agrícolas está relacionada no con las
cualidades diferenciales del suelo para usos agrícolas, sino con el hecho de que la proximidad de los
usos urbanos e industriales ha elevado posiblemente la renta marginal bastante”39. Las expectativas
urbanísticas elevarían la renta incluso si sólo se cultivasen tierras homogéneas y de muy alta calidad.
Esto tendrá consecuencias en una teoría general de las rentas agrícolas cuando esta se aplica a un
territorio en que las coronas rurales de las ciudades representan una parte importante del suelo
agrícola disponible. La generalización neoclásica de la teoría de la renta tiene otra vertiente: la
consideración de todos los demás factores como similares a la tierra. Maragall contempla por tanto
ambas críticas a Ricardo: La tierra tiene usos alternativos y los demás factores pueden ser también
no aumentables a corto plazo, como lo es la tierra en el largo plazo40.
Para estudiar la evolución de la teoría de la renta desde finales del siglo XIX Maragall utiliza casi
exclusivamente la obra de Joseph S. Keiper et al. Theory and measurement of rent (1961). Esta
elección no es neutral puesto que la obra fue financiada por la Lincoln Foundation, institución
propagadora de las ideas de Henry George. Keiper et al., subrayando las consecuencias políticas de
las diferentes concepciones de la renta de la tierra, consideran que la teoría georgista es heredera de
la fisiocracia. Según Keiper, serán Clark y Marshall quienes acaben con la idea ricardiana. Clark dirá
que la significación económica de la tierra no deriva de la naturaleza, sino de las utilidades creadas
en ella por personas individuales (canales, drenajes, abonos...) y por la colectividad en general
(crecimiento social que genera escasez): estas utilidades generan rentas. Marshall, generalizando
las cualidades diferenciales a todos los factores, explicará cómo las empresas que disfrutan de
factores escasos o diferenciales, obtienen diferencias de coste – rentas económicas de los factores
productivos – una vez que la competencia entre empresarios permite a estos factores absorber
una parte del excedente empresarial en forma de retribuciones más altas. Por tanto, los autores
neoclásicos en general tienden a negar a la tierra el carácter de factor especial, equiparándola en su
análisis al resto de factores. Pero Maragall rebate esta idea. La mayoría de autores contemporáneos,
dice, han abandonado la idea de que hace falta una teoría especial para la renta del suelo: el
producto se compone de salario e interés (como dice Blaug); no hay factor tierra. Maragall reprueba
que los economistas neoclásicos en general no tengan en cuenta que la renta de tierra tiene unas
características (persistencia y generalidad) que las hace diferentes a las rentas económicas de otros
factores. La formulación neoclásica considera que toda renta se puede expresar como valor de la
productividad marginal, como el resto de las retribuciones factoriales41.
Maragall finaliza exponiendo el modelo neo-ricardiano de Quadrio, que desarrolla la vía sraffiana de
definir una medida invariable del valor para estudiar la relación entre las variables de la distribución
y los precios. Sraffa generalizó el modelo de Ricardo al caso en que el capital no tiene la misma
composición en todos los sectores y el salario no es de subsistencia, investigando el efecto de una
39. Para Blaug, el error de Ricardo fue no considerar que para el capitalista un parte de la renta de la tierra (y toda ella en
la tierra marginal) no es un beneficio extraordinario arrancado por el terrateniente según se cultivan nuevas tierras, en
lugar de un coste, un precio que necesariamente pagan los empresarios por acceder a tierras que tienen usos alternativos. Según Blaug, Mill ya se dio cuenta de este problema, y Jevons le siguió. La teoría de Ricardo sería, por tanto, un caso
particular en que el suelo no tiene usos alternativos. Ver Blaug (1962).
40. Maragall (1978), 50-55.
41. Maragall (1978), 62-66.
1 4 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�variación en la distribución sobre los precios. Quadrio se replantea la eliminación de la renta de la
tierra en la discusión del valor, pero, para él, eliminar la renta no es posible en contextos actuales42.
Maragall termina este extenso capítulo con un resumen de las ideas de los principales autores
clásicos sobre el impuesto sobre la renta de la tierra. En las críticas a este impuesto sigue muy
de cerca las páginas de Blaug, y en menor medida, Keiper et al. Con respecto a la incidencia del
impuesto sobre la demanda, Maragall considera que se puede interpretar el caso de Ricardo como
un caso en que la incidencia de un impuesto sobre el trigo, a causa de la rigidez de la demanda, se
traslada íntegramente sobre los consumidores vía aumento de precios43.
4.2. Las teorías de la formación del precio del suelo urbano:
De Von Thünen a Von Thünen
Maragall dedica un apartado al análisis del modelo de rentas del suelo urbano enunciado por Von
Thünen y transformado por Marshall. En realidad Ricardo ya relacionó el entorno urbano con la renta
de la tierra cuando afirmó que esta dependía tanto de la fertilidad del suelo como de la distancia a los
mercados urbanos. A partir de aquí Von Thünen construyó su teoría de las rentas urbanas en que el
acceso al centro de la población sustituía a la fertilidad en el modelo de Ricardo: la renta de la tierra
crece linealmente hacia el centro de la ciudad. Marshall corrige este modelo utilizando la teoría
del coste marginal con sustitución de factores y valiéndose del concepto de economías externas.
Aquí se introduce el valor de situación (el valor del suelo urbano no es resultado de inversiones o
de los poderes originales de la tierra, sino resultado del progreso económico)44. Marshall sitúa las
rentas del suelo urbano como una categoría intermedia entre los beneficios de la inversión y las
rentas generadas por recursos naturales. Marshall, extendiendo el concepto ricardiano de margen
intensivo (rendimientos decrecientes de capital y trabajo a partir de un cierto punto) al suelo urbano,
define cuál será el margen de edificación (en ausencia de ordenanzas urbanas, que ya existían en su
tiempo): en aquella intensidad de uso (última planta construida) que iguala el coste de adquirir otro
terreno y edificar un número equivalente de habitaciones45. Maragall echa mano a continuación del
análisis marshalliano matizado de la renta del suelo generalizada a usos agrarios y urbanos realizado
por otro autor de Cambridge muy próximo a Keynes, Robertson, en 1961. Robertson pone algunos
inconvenientes al ricardianismo moderado de Marshall, especialmente en la cuestión relativa a
la definición de la tierra como un factor especial de producción. Sin embargo acepta el concepto
clásico de renta como útil para la política económica46. En cualquier caso, Maragall estima que los
42. Maragall (1978), 67-77.
43. Maragall (1978), 95-97. Este análisis sencillo tendrá importancia después al estudiar la incidencia de los impuestos
sobre el suelo urbano en el contexto de Barcelona.
44. Maragall apunta bien que tanto J.S. Mill como Marx habían advertido de esta riqueza creada socialmente, que eran
ingresos “no ganados”. Maragall (1978), 104. La manera de cargar fiscalmente estos ingresos no ganados fue uno de
los grandes debates de la fiscalidad moderna primero en Inglaterra y luego en el resto de Europa. Véase, por ejemplo,
Daunton (2001).
45. Maragall (1978), 100-114. En todo caso existe simetría con el margen ricardiano (“La renta del suelo no entra en el
conjunto de gastos en este margen”). En la cuestión de los efectos del progreso sobre el valor del suelo Marshall también
sigue a Ricardo. Maragall tampoco olvida mencionar que Marshall tuvo en cuenta las implicaciones que sobre el bienestar
tendría el desplazamiento del margen intensivo si se tienen en cuenta los costes sociales. Los costes sociales marginales
crecientes, producto del aumento de la densidad poblacional, no son considerados por el mercado, lo que conduce a que
el margen se establezca más allá del óptimo social. La respuesta es la planificación. El tratamiento moderno del problema
del tamaño óptimo de las ciudades desarrolla esta idea marshalliana.
46. Maragall (1978), 121-124.
1 5
�clásicos no avanzaron demasiado en la aplicación del modelo de la renta al suelo urbano47: esto
explicaría que las definiciones actuales de rentas urbanas fueran muy similares a las del rendimiento
de otros activos financieros. La base de esta concepción de la renta del suelo urbano es la teoría del
coste de oportunidad o coste de transferencia. Aquí Maragall utiliza las obras de Lean y Goodall
(1966) y E.S. Mills (1972). Goodall, por ejemplo, integra el tratamiento del precio del suelo urbano
y la propiedad inmobiliaria en la teoría de los rendimientos de los activos de capital48.
Según Maragall, la línea iniciada por Von Thünen se recuperó en los años 20 del siglo XX con
el desarrollo de la planificación urbana: el precio del suelo es una función inversa del coste de
transporte al centro, y la renta sería por tanto la carga que el propietario del suelo impone en razón
del ahorro de costes de transporte. Sobre esta teoría se elaboran los modelos de Wingo (1961), que
introduce el valor del tiempo, y Alonso (1960, 1964) que introduce el valor del espacio consumido
en función del nivel de renta. Paralelamente a estas teorías reminiscentes del ricardianismo, aparece
una explicación historicista (o ecologista) que pone el acento en el stock disponible de edificios
como determinante de los usos y los precios y que Maragall considera útil en el corto plazo, que
la teoría clásica no observa. En esta alternativa teórica, los valores determinan los usos. Maragall
se decanta por un análisis más profundo de la teoría de Alonso: Teoría clásica reformulada con
demanda de suelo elástica49. Alonso propone un modelo completo, basado en el equilibrio del
consumidor, haciendo referencia explícita a la cantidad de espacio consumido en función del precio
y del nivel de ingresos, esto es, abandonando el supuesto clásico de rigidez de demanda. El modelo
de Alonso introduce algunas variaciones respecto a las teorías clásica y neoclásica cuyo resultado
es una construcción teórica que mantiene la disminución de precios con la distancia al centro,
ubicando a los ricos en la periferia50. Al realizar la agregación, Alonso se encuentra con el problema
de que el suelo no es un bien homogéneo y que la oferta de suelo urbano puede considerarse infinita
y diferenciada según la distancia, y echará mano de la teoría clásica de la renta de la tierra. Los
utilizadores de suelo ya no tienen una curva de demanda en función del precio, sino un conjunto de
curvas de los diferentes precios posibles y las diferentes distancias. Alonso distingue los diferentes
usos posibles del suelo. En el caso del uso agrícola, Alonso llega a la conclusión de fisiócratas y
Von Thünen: los beneficios por superficie equivalen a la renta51. En ese modelo es plausible pensar
que la urgencia de los pobres por la accesibilidad se traduce en demandas más rígidas que las de los
ricos, y por tanto en localizaciones más céntricas. Los ricos, que consumen más espacio, compensan
más fácilmente un incremento de los costes de transporte alejándose de la ciudad y pagando precios
más bajos por el suelo: este sería el modelo de EEUU52. Maragall, al considerar que los costes de
47. Esto sucedió por varias razones: La especialización manufacturera inglesa detuvo el proceso de crecimiento de renta
agraria, el hecho de que el gasto de los propietarios urbanos no es tan homogéneo como el de los agrarias, las políticas
de socialización parcial de rentas urbanas, y la existencia de un mercado de suelo urbano mucho más activo que el de
suelo rural, lo que hizo que la inversión en suelo edificable fuera comparable a la inversión en cualquier otro activo de
capital en un sector de tipo monopolístico. Maragall (1978), 125.
48. Maragall (1978), 130-135.
49. Alonso rechaza las teorías post-clásicas de minimización de los costes de fricción porque “no pueden explicar satisfactoriamente el patrón observado de usos del suelo” y también las teorías ecologistas porque no explican la realidad “de
forma coherente”. Los modelos de compensación entre costes de transporte y rentas tienden a predecir una distribución
espacial muy concentrada en el centro urbano, al considerar las ubicaciones como puntos sin dimensión, esto es, al no
considerar la cantidad de suelo consumido reducen el modelo a la maximización de un solo bien, la accesibilidad. El
resultado es una ciudad poco extensa y muy densa. Maragall (1978), 137-142.
50. Este modelo responde obviamente a las circunstancias del urbanismo de finales de la década de 1980, y no tanto
a la situación actual caracterizada por el proceso de gentrificación del centro de las ciudades, fenómeno que data de
la década de 1990. La ambición de crear una teoría general de precios de suelo urbano parece, por tanto, al menos en
parte fallida. Alonso enuncia un modelo de optimización con tres bienes: cantidad de suelo, distancia al centro y resto de
bienes. La ratio de sustitución individual de los bienes se iguala a sus costes relativos: se trata de un análisis tradicional
de equilibrio del consumidor. Como es de esperar, el equilibrio se ubica compensando el coste de viajar al centro con un
suelo más alejado y más barato. Maragall (1978), 149.
51. Maragall (1978), 151-165.
52. Maragall (1978), 166.
1 6 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�transporte no son solo monetarios (incluyen desutilidades y valor del tiempo perdido) introduce
las mejoras del modelo del mismo Alonso, Wingo y Evans, en conexión con la reformulación de la
teoría de las rentas del suelo por Alonso y Wingo y el fracaso de la política de la renovación de las
ciudades en EEUU53.
4.3. La formación del precio del suelo en el Sur de
Europa: la vuelta de las teorías clásicas
Analizado el “modelo anglosajón” que parte de Von Thünen, Maragall observa que a partir de la
Segunda Guerra Mundial en los países del Sur de Europa revive la teoría clásica de la renta aplicada
a la ciudad. Maragall dedica una sección de su tesis, titulada “El retorn de les teories clàsiques”, al
examen de los desarrollos neo-marxistas, neo-ricardianos, sraffianos, neo-marshallianos y radicales
anglosajones de la renta del suelo urbano. En la línea neo-marxista (con demanda de vivienda rígida
y oferta de trabajo elástica), Maragall sigue el trabajo de Jaime Rodríguez (1974), quien extrapola
la teoría marxista de la renta de la tierra al suelo urbano (a su juicio con poco éxito). Maragall
prefiere recuperar la línea clásica de análisis de la renta en términos de monopolio de Lombardini
(1970): si quisiéramos buscar el origen de la renta absoluta en la ganancia del capital agrario,
dice Maragall, acabaríamos (nuevamente) en Quesnay y su productividad única de la agricultura
y en Smith y su afirmación de que la agricultura es más productiva que la manufactura, pasando
por alto la idea ricardiana de que si la tierra obtiene rentas no es debido a su productividad sino a
su escasez. Sin embargo, Maragall aprecia la contribución de Rodríguez en tanto que podría ser
adecuada para comprender el conflicto que enfrenta a propietarios y promotores por un lado y
capital en general por otro lado, por la captación de las rentas del suelo54. Un caso similar de vuelta
a los esquemas marxistas es el análisis desarrollado por algunos activistas que diferencian el capital
en el sector de la construcción de viviendas del capital en general, ya que la vivienda forma parte
esencial de la cesta de subsistencia de los trabajadores explotados por otros capitalistas. Aparece
así una contraposición de intereses entre capitalistas. Este enfoque presupone una oferta elástica de
trabajo al salario de subsistencia (a la Marx) y una demanda rígida de vivienda que hace que todo
incremento en el valor de la vivienda se transforme en incremento del valor de la fuerza de trabajo,
y por tanto en una disminución de la plusvalía obtenida por el capital en general55.
Los esquemas neo-ricardianos consideran costes públicos de “producción” de suelo urbano.
Maragall sigue aquí de nuevo a Lombardini, quien introduce en el concepto de suelo urbano un
input no natural, la urbanización, y analiza su efecto sobre las implicaciones políticas (la política del
suelo). Existen rentas absolutas cuando el valor de mercado de los terrenos de la corona exterior no
coinciden con el coste de producción (= coste de suelo agrícola + obras de urbanización necesarias).
Por tanto, las rentas absolutas pueden ser rentas monopolísticas derivadas de la escasez de un
53. Maragall explica el modelo de Wingo (1961), que discute a fondo el problema de la desutilidad del viaje al trabajo,
y la integración que realiza Evans (1973) de los modelos de Alonso y Wingo, haciendo una discusión de los efectos que
sobre sus predicciones tienen diversos supuestos relativos a la elasticidad de la demanda de espacio. Después estudia los
efectos en el modelo de Alonso del crecimiento y el cambio técnico. Aquí dice Maragall que la teoría moderna del precio
del suelo urbano es consistente con la clásica de la renta de la tierra referente a los efectos de crecimiento de la población
y las mejoras tecnológicas Efectivamente, el aumento de la población producirá una extensión del margen y por tanto un
incremento de las rentas intramarginales. La mejora de los transportes reduce el coste dentro del margen y por tanto la
renta del suelo. Maragall (1978), 166-184.
54. Maragall (1978), 199.
55. Ahora bien, como señala Maragall, en el esquema marxista no habrá aumento de valor de la vivienda si no hay un
incremento en la dificultad de producción de la misma o un aumento en el coste de transporte, por lo que si estos
elementos permanecen constantes no hay disminución en la plusvalía total, sino simple compensación entre capitalistas.
Maragall (1978), 202-204.
1 7
�recurso natural (a la Ricardo) pero también de la escasez de recursos públicos a disposición de
las autoridades locales para llevar a cabo un plan de urbanización. Enfoques similares son los de
Campos Venutti (1967), quien considera que el sector público, a causa de la falta de recursos, es
incapaz de reservar suelo para uso público: sigue a la iniciativa privada, creando en las coronas
externas servicios que forman renta absoluta, pero nunca creando valor de situación en la corona
interna capaz de reducir la renta diferencial. Campos Venutti es crítico con la baja fiscalidad urbana
que ha permitido la aparición de un oligopolio colusivo de propietarios urbanos. La renta urbana
no implica aportación de capital por parte de la propiedad privada; es la colectividad la que invierte
en urbanización, por tanto la renta debería quedar para el inversor, esto es, el sector público. Esta
conclusión va en la línea Ricardo-Marshall. Lo más característico del análisis de Campos Venutti
es la introducción de gasto en capital social en la explicación tanto de rentas absolutas como de
posición56.
El análisis sraffiano de las rentas urbanas de esta sección de la tesis de Maragall fue objeto de
publicación separada más adelante. La elección de este tema no es casual: La preferencia de Maragall
por la corriente post-keynesiana se refleja bien en su interés por Sraffa, uno de los economistas más
citados en su obra. El artículo “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano” fue publicado en
1979 en la revista Investigaciones económicas. Maragall parte de un artículo de Ernest Lluch de
1976, quien desde un punto de vista neo-ricardiano intentaba explicar las rentas diferenciales en el
suelo urbano, distinguiendo distintas coronas, tanto en el margen extensivo como en el intensivo.
El modelo de Lluch utilizó dos sectores: uno productor de suelo urbano y otro productor del
resto de mercancías. Para Maragall, Lluch se sitúa aquí en el “neo-ricardianismo más puro”. Las
implicaciones de su modelo en términos de fiscalidad no se alejan de las del modelo de Sraffa. De
hecho Lluch sigue a Sylos Labini (1973)57: el efecto del crecimiento de las rentas es una reducción
en el poder de compra de los salarios y un aumento más rápido del coste del trabajo para los
empresarios, frenando el proceso de desarrollo58. Las conclusiones del papel son que, en el margen
extensivo, el aumento del precio del suelo no conduce a una intensificación en su uso a causa de la
planificación urbana, además de proporcionar un modelo para determinar la aparición de rentas en
un suelo cada vez más densificado y el precio de los pisos59.
Finalmente, y con respecto a los esquemas neo-marshallianos, Maragall deja constancia de que el
difusor de las reflexiones de Marshall sobre economía urbana e impuestos sobre la propiedad es
J.A. García Durán. A continuación, se centra en la obra de Lombardini, principal exponente neomarshalliano, sobre la renta urbana (1965), donde explica la revisión de las rentas de situación que
lleva a cabo el autor como función no sólo de la distancia al centro, sino también de los servicios
públicos disponibles en cada punto, lo que cambia el panorama de estas rentas y su definición.
Lombardini se refiere no sólo a Marshall, sino también a Pantaleoni: en una ciudad bien estructurada
no deberían surgir grandes rentas de situación aparte de en el centro histórico. Lombardini distingue
además la renta monopolística, que nace de la estrechez de la oferta. Este es un análisis tradicional
modificado por la existencia de una restricción en los recursos públicos disponibles y que distingue
entre rentas diferenciales y rentas de escasez a la manera tradicional: cuando suben algunas rentas,
56. Campos Venutti tiene un objetivo político: maximizar las “libertades urbanas”, entendidas como acceso a unos servicios incluyendo la movilidad, expresión de la concepción actual de la política urbana. Maragall (1978), 208-216.
57. Ver Lluch (1976). Son interesantes las referencias que emplea Lluch en esta obra. Paolo Sylos Labini, defensor de la
regulación económica y de las políticas de rentas, fue muy apreciado en algunas partes del entorno socialdemócrata
español en estos años. Sylos Labini además sostenía la superioridad del enfoque dinámico clásico frente al estatismo
neoclásico.
58. Maragall consideraba que la popularidad de estos modelos en la Europa mediterránea era consecuencia del auge del
proceso urbanizador después de la Segunda Guerra Mundial. En estos casos, el aumento acelerado de la demanda ha
producido rentas de escasez (o absolutas) y también un aumento rápido de las rentas diferenciales. Maragall (1978), 217224 y (1979), 155-156. La formalización matemática de este trabajo, en la tesis y el artículo está tomada de Vegara.
59. Maragall (1979), 156-162.
1 8 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�estas son diferenciales; cuando suben todas las rentas, son rentas de escasez60. Finalmente, Maragall
realiza una rápida revisión de los esquemas radicales anglosajones, siguiendo a Larry Sawyers
(1975), quien considera que la oferta de transporte no es exógena, sino determinada por las presiones
de los urbanizadores, y David Harvey (1973, 1974), que habla de la acción del capital financiero
y los promotores en la creación de una renta absoluta o de “monopolio clasista” en submercados
diferenciados. Harvey (1976) desarrolla el conflicto de intereses entre los capitalistas (siendo estos
de tres tipos: capital convertido en propiedad, constructores y capital en general) y el trabajo61.
4.4. Los impuestos sobre el suelo urbano: de Marshall a
Sraffa
La última parte de este largo capítulo segundo de la tesis está dedicado al análisis de los impuestos
sobre el suelo urbano. Maragall expone ampliamente el análisis de Marshall en el apéndice de los
Principles sobre los impuestos sobre la tierra, la renta, los edificios, etc. Para él las reflexiones
de Marshall son “sabiduría convencional” en Occidente, pero reivindica la línea de pensamiento
Ricardo-George “que n’és el precedent teòric”. Según Blaug (1962), el concepto de renta no ganada
de los dos Mill y la confiscación fiscal de toda la renta del suelo sin edificios defendida por George
no daría lugar a objeciones marshallianas si fuera posible distinguir entre renta pura del suelo y
renta de las estructuras construidas sobre el suelo. Si se trata de combatir la especulación y recargar
las rentas no ganadas, dice Blaug, hay otros caminos como un tratamiento más duro de las rentas
del capital en el impuesto sobre la renta. Maragall apenas entra en el debate de la conveniencia de
una imposición alta a las rentas urbanas, mencionando las ideas de Musgrave (1959) y Mills (1972),
aunque reivindica las ventajas prácticas del viejo impuesto sobre la propiedad: la recaudación es
alta con tipos moderados y no perturba apenas la producción y el consumo. Y aunque puede ser
regresivo, dada la generalización de la propiedad, otros impuestos (como los de consumo) lo son
más62. Maragall termina la parte doctrinal de su tesis con una revisión de los impuestos en el modelo
neo-ricardiano: Sraffa (1963) reproduce la conclusión de Ricardo de que los impuestos sobre la renta
son soportados íntegramente por los terratenientes y no afectan al precio ni al tipo de beneficio. En
el modelo de Lluch mencionado antes (1976), en que el suelo urbano es “producido” por un sector
de la economía, el impuesto sobre el suelo afecta al tipo de beneficio en ese sector y por tanto
en toda la economía. El mantenimiento o no de la proporción del excedente que no retorna a los
trabajadores dependerá de cómo gaste el Estado los recursos fiscales: si se destina a seguros sociales
los trabajadores no se verán perjudicados; si se destinan a subvencionar la industria, sí. Maragall
critica que Lluch no discuta el hecho más plausible de que el ayuntamiento dedique el rendimiento
de la contribución urbana a los servicios locales. También piensa que este modelo flaquea al suponer
que los costes de transporte son desutilidades puras y no costes reales, y que por tanto deben reflejarse
en el modelo de producción: si se integran los costes de transporte, los precios totales pagados por
los residentes de la corona periférica serán iguales que los que pagan los habitantes del centro. Si el
impuesto es sobre el precio del suelo urbano, incluyendo las infraestructuras y edificios, el tipo de
beneficio se verá afectado; si es sólo sobre la renta como en Ricardo, Sraffa o George, no se verá
afectado63.
60. Maragall (1978), 227-231.
61. Maragall (1978), 233-237.
62. Maragall (1978), 240-249.
63. Maragall (1978), 250-251.
1 9
�5. Reflexiones finales
L
a formación del pensamiento de una personalidad tan relevante como Pasqual Maragall es
sin duda un objeto de estudio de alto interés. En este artículo nos hemos centrado en un
aspecto menos conocido de este personaje: sus referencias doctrinales en lo económico,
corrientes principalmente alternativas que se plasman en algunas de sus obras académicas y
en su tesis doctoral. Maragall, en la línea de economistas que pasaron por la New School, defendió
la necesidad de poner en cuestión la teoría económica ortodoxa, ofreciendo alternativas analíticas
que podrían ayudar a construir una ciencia económica más inclusiva y explicativa. Maragall mostró
su preferencia primeramente por autores marxistas y posteriormente por autores post-keynesianos
próximos al círculo de Cambridge, esto es, los fieles al Keynes más genuino. Las preferencias de
Maragall por estas corrientes –seguramente parte de la heterodoxia contemporánea más sólida– tiene
siempre como objetivo no sólo contribuir a la ampliación de los enfoques de la teoría económica
académica, sino también, y muy fundamentalmente, servir como guía de acción en la política
económica64. Maragall, en cualquier caso, muestra en estos primeros trabajos académicos posturas
teóricas eclécticas y poco dogmáticas: en la aproximación a las cuestiones económicas es más bien
partidario de una cierta flexibilidad teórica que permita ganar capacidad explicativa. Esta actitud,
que recuerda en cierto modo a Keynes (por quien Maragall profesaba admiración), no excluye la
manifestación de unas preferencias doctrinales determinadas (Quesnay, Ricardo, Marx, Sraffa,…),
que sin embargo no es excluyente. La tesis de Maragall es buen exponente de esta plasticidad,
donde las interpretaciones marxistas, neo-ricardianas, marshallianas y sraffianas se combinan con
influencias más ortodoxas. Cabe añadir que la intención última de Maragall es siempre científica:
En su Informe sobre el IV Congreso de la International Economic Association de Budapest de 1974
exaltará la posición de los economistas liberales Haberler, Johnson y Kennen precisamente por su
franqueza en la defensa de sus posiciones65.
La conexión de estas fuentes doctrinales con las políticas llevadas a cabo por Maragall en sus
cargos políticos queda fuera del objetivo de este papel. Aquí solamente hemos tratado de poner
de relieve los autores que Maragall frecuentó en sus años de formación académica con el fin
de presentar este aspecto intelectual del personaje no tan conocido para el público. A partir de
las fuentes tratadas creemos poder aseverar que los autores que Maragall consideró en su etapa
formativa como economista contribuyeron de manera directa a estructurar su discurso en los años
posteriores. En primer lugar, porque se puede afirmar que Pasqual Maragall es un heterodoxo, una
persona a la que le costaría aceptar los espacios reflexivos cerrados (en su carrera política será un
elemento diferenciador que le acarreará admiración y desconfianza a partes iguales). En segundo
lugar, porque entiende la estructuración del territorio como elemento transformador, idea que se
refleja en las reflexiones doctrinales efectuadas en su tesis doctoral sobre la renta del suelo y la
fiscalidad, combinando tradiciones analíticas diversas. En tercer lugar, porque –lúcidamente– asume
las imperfecciones de autores o tesis próximas a su ideología política; de ahí que, nuevamente,
incorpore algunas ideas más liberales que años más tarde tratará de concretar en elementos de
cooperación público-privada. De esta manera, los rasgos que identificamos en sus trabajos de
juventud en los años setenta se sintetizan en la heterodoxia como método de análisis, en uso del
suelo y de la organización territorial como variable de transformación social y en complicidad entre
las esferas pública y privada. Rasgos todos ellos que acompañan a Maragall hasta nuestros días.
64. En marzo de 1998, en un seminario de la serie titulada Europa prossima: La Europa de las regiones, de las ciudades
y de la ciudadanía organizado en la Università di Roma Tre, en la sesión sobre las políticas monetarias, económica y
ocupacionales, Maragall se declaró “hijo o nieto de Keynes”, reclamando políticas de demanda (“El problema radica en la
demanda, no en la oferta”). Maragall (1999), 67.
65. Maragall (1975), 172.
2 0 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�6. Bibliografía
ALLEN, Robert (2011), Global economic history: A very short introduction. Oxford, Oxford UP.
BLAUG, Mark (1962), Economic Theory in Retrospect, London, Heinemann.
DAUNTON, Martin (2001), Trusting Leviathan. The politics of taxation in Britain 1799-1914.
Cambridge, Cambridge UP.
DOBB, Maurice (1975), Teorías del valor y la distribución desde Adam Smith. Ideología y teoría
económica. México, Siglo XXI.
GEHRKE, Christian y KURZ, Heinz D. (1995), “Karl Marx on physiocracy”, The European Journal
of the History of Economic Thought 2:1, pp. 53-90.
LLUCH, Ernest (1976), “Renta del suelo urbano. Unas aproximaciones teóricas y empíricas”.
Información comercial española, mayo, pp. 76-78.
MARAGALL, Pasqual (1973), Quesnay and beyond: A reflexion on the Origin of the Classical Theory
of Value, Capital and Trade. Trabajo para la obtención del MA on Economics, New School for Social
Research, New York.
MARAGALL, Pasqual (1974), Some comments on the comparison between the theory of imperialism
and the theory of international trade. Comunicación presentada en el IV Congreso de la International
Economics Association.
MARAGALL, Pasqual (1974b), Notas para una comparación de la teoría del imperialismo con la
teoría del comercio internacional. Inédito.
MARAGALL, Pasqual (1975), Evolución de las teorías del comercio internacional de Quesnay a
Keynes. Una nueva interpretación. Memoria para trabajo de investigación, inédito.
MARAGALL, Pasqual (1976), “Quesnay y la economía política clásica”, Cuadernos de Economía,
v. 4, n. 9, pp. 41-66.
MARAGALL, Pasqual (1976b), “Los límites del crecimiento”, Enciclopedia Avances del Saber, Ed.
Labor, t.3, p. 247.
MARAGALL, Pasqual (1978), Els preus del sòl (El cas de Barcelona), Tesis doctoral leída en la
Universitat Autònoma de Barcelona.
MARAGALL, Pasqual(1979), “Esquemas sraffianos aplicados al suelo urbano”, Investigaciones
económicas, 10 Sep-Dic 1979, pp. 151-163.
MARAGALL, Pasqual (ed.) (1999), Europa próxima. Europa, regiones y ciudades. Barcelona,
Edicions Universitat de Barcelona y Edicions UPC.
MARAGALL, Pasqual (2008), Oda inacabada. Memòries. Barcelona, La Magrana.
2 1
�MAURI, Luis y URÍA, Lluís (1998), La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Barcelona,
Edicions 62.
MEEK, Ronald L. (1962), The Economics of Physiocracy: Essays and Translations. Cambridge, Ma,
Harvard University Press.
MORISHIMA, Michio (1973), Marx’s Economics: A Dual Theory of Value and Growth. Cambridge,
Cambridge University Press.
NAPOLEONI, Claudio (1973), Curso de economía política. Vilassar de Mar, Oikos-Tau.
RICARDO, David (1951 [1817]), Principles of political economy and taxation. The Works and
Correspondence of David Ricardo, Sraffa, P. & Dobb, M. (ed.) Cambridge, Cambridge UP.
RONCAGLIA, Alessandro (2006), La riqueza de las ideas. Una historia del pensamiento económico.
Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza.
SAMUELSON, Paul A. (1982), “Quesnay’s Tableau Economique as a theorist would formulate it
today”, en Bradley, I. y Howards, M. (eds.), Classical and Marxian Political Economy. London,
Macmillan, pp. 45-78.
SCHUMPETER, Joseph A. (1954), History of Economic Analysis. London, Allen and Unwin.
SRAFFA, Piero (1951), “Introduction”, in Sraffa, P. (ed.), The Works and Correspondence of David
Ricardo. Cambridge, Cambridge UniversityPress.
SWEEZY, Paul (1942), The Theory of Capitalist Development, New York, Oxford University Press.
SYLOS Labini, Paolo (1973), Prezzi relativi e distribuzione del reddito. Torino, Boringhieri.
WINGO, Lowdon (1972), Transporte y suelo urbano. Madrid, Oikos.
2 2 | f u n d a c i ó
C a t a l u n y a
e u r o p a
/
l l e g a t
p m
-
w o r k i n g
p a p e r
n . 2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Un estudio sobre las fuentes doctrinales en los escritos económicos de Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Serrano Robles, Eloi
San Julián Arrupe, Javier
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Economia
Universitats
Nova York
Model social
Description
An account of the resource
Número 4 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Estudi realitzat pels doctors Eloi Serrano i Javier San Julián sobre la influència d'algunes escoles de pensament econòmic en les idees de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2666/WP3_Federalisme_JLLCampa.pdf
0aafd39291edde5c67e05be4665a0a63
PDF Text
Text
Working paper n.3
El pensament polític de
Pasqual Maragall en relació
al federalisme i a l’encaix
Catalunya -Espanya
Josep Lluís Campa Planas
Abril 2016
1
�Sumari
1. OBJECTIU DEL TREBALL
1.1. Preguntes d’investigació
1.2. Justificació
5
5
5
2. MARC TEÒRIC
2.1. El federalisme
2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
6
6
15
3. METODOLOGIA
20
4. ANÀLISI QUANTITATIU DELS CONCEPTES
4.1. Paraules més utilitzades
4.2. Eixos d’anàlisi
4.3. Criteris complementaris
22
22
23
26
5. ANÀLISI DEL PENSAMENT DE pASQUAL MARAGALL
5.1. Federalisme
5.2. Catalunya i Espanya
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
5.4. Nacionalisme
5.5 Europa
5.6. Estatut
5.7. Fiscalitat
5.8. Interlocució
5.9. Independència
28
29
35
40
44
47
49
52
54
56
6. CONCLUSIONS
57
7. RESPOSTES A LES PREGUNTES D’INVESTIGACIÓ
64
8. BIBLIOGRAFIA
68
annexOS
70
La primera versió d’aquest treball es va presentar el juny de 2014 com a Treball
Final de Grau de l’autor en el Grau de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat
Pompeu Fabra, tutoritzat pel professor Marc Santjaume Calvet
2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Resum
P
asqual Maragall és una figura cabdal de la política des de la restauració democràtica a
Espanya, en els àmbits local, català i espanyol. Ha deixat la seva empremta com Alcalde
de Barcelona i responsable màxim dels Jocs Olímpics de 1992, i com a President de la
Generalitat de Catalunya en el període de gestió i aprovació del nou Estatut de Catalunya
del 2006. Tot i ser un polític lligat a un partit concret (el PSC) ha mostrat una capacitat constant de
plantejar-se la política amb llibertat de pensament, oferint a la societat enfocaments i alternatives
que desbordaven els límits partidistes.
Des de la seva perspectiva catalanista, ha intentat millorar el marc Constitucional i Estatutari de
relacions entre Catalunya i Espanya partint del reconeixement de Catalunya com a nació, amb la
conseqüència derivada de considerar a Espanya com a “nació de nacions”. En base a aquests dos
fets citats, el federalisme de tipus pluralista és la seva proposta d’articulació territorial per Espanya.
L’objectiu del treball és recopilar, classificar i analitzar metodològicament el pensament polític
de Pasqual Maragall en relació al federalisme com a proposta constitucional que pugui establir
un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i serveixi a la vegada per la integració de
Catalunya en la Unió Europea.
Paraules claus: Federalisme, Pluralisme, Catalanisme, Catalunya, Espanya, Europa
Abstract
P
asqual Maragall is a political key figure since the restoration of democracy in Spain, at the
municipal, state and national level. Mr. Maragall left his mark as the Mayor of Barcelona
during the 1992 Olympic Games, as well as the President of the Generalitat of Catalonia
during the preparation and parliamentary approval in 2006 of the new Statute of Catalonia.
Despite being tied to one political party (Socialist Party of Catalonia, PSC), Mr. Maragall’s political
views are embedded on the freedom of thought, offering approaches and alternatives that overcome
partisan views.
From his understanding of Catalonia as a nation, and Spain as a “nation of nations”, Pasqual
Maragall aimed to improve the legislative framework that rules the relationship between Catalonia
and Spain. Mr. Maragall’s political proposal for the territorial organization of Spain is been known
as “Pluralist Federalism”.
The purpose of this study is to collect, classify and analyze methodologically Pasqual Maragall’s
pluralist federalism thinking. This study will focus on Mr. Maragall’s constitutional proposal
aimed to ensure not only Catalonia’s steady fit in Spain, but also the integration of Catalonia in the
European Union.
Keywords: Federalism, Pluralism, Catalanisme, Catalonia, Spain, Europe
3
�1. Objectiu del treball
1.1. Preguntes d’investigació
L
’objectiu del treball és recollir, estudiar i analitzar el discurs polític que en relació al federalisme
i als problemes de la relació entre Catalunya i Espanya fa Pasqual Maragall en el període
1982-2006, és a dir entre el moment en què és elegit Alcalde de Barcelona i fins la finalització
de la seva etapa com a President de la Generalitat de Catalunya, incloent el període en que va
ser candidat a la presidència de la Generalitat.
El treball té una concepció ampla i global, amb la finalitat d’identificar els trets que composen
el pensament de Pasqual Maragall sobre la problemàtica plantejada. Aquesta recerca d’una visió
extensa sobre els plantejaments polítics d’en Maragall, es concreta, a més, en unes preguntes a les
que el treball busca donar resposta: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions
entre Catalunya i Espanya? Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir
una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Té aquest model característiques
federals? Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Maragall és nacionalista, catalanista
o espanyolista? Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual
Maragall? Eren les propostes de Pasqual Maragall la tercer via per la que alguns aposten com
alternativa de sortida al problema polític actual entre independència i l’status-quo vigent?
1.2. Justificació
Dins de la bibliografia consultada sobre el President Maragall, no ha estat possible localitzar cap
estudi sobre aquest tema en concret; de fet hi ha moltes biografies, entrevistes i reculls d’escrits
i discursos, però cap treball sobre l’estudi del pensament polític general d’en Maragall. Es tracta
doncs d’un treball que intentarà investigar en un tema inèdit i del que no hi ha antecedents.
La primera intenció del treball era abordar el conjunt del pensament del President, però els treballs
i contactes previs ens han fet concretar en el federalisme i les relacions entre Espanya i Catalunya.
La amplitud dels temes sobre els que en Maragall ha treballat (el govern de la ciutat, l’urbanisme, el
paper de les ciutats i les regions al Mediterrani i a Europa, les noves formes de partit polític) i també
la característica dispersió i aparent desordre -que no manca de rigor- del seu pensament van portar
a limitar l’abast del treball als temes concrets citats.
A més, el treball té un interès conjuntural en base al conflicte polític present, centrat precisament
en l’encaix –o no- de Catalunya dins d’Espanya, i a algunes de les propostes de solució que es
plantegen, com la del federalisme
4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�2. Marc Teòric
2.1. El federalisme
Context general
E
n el món s’estan donant una sèrie de canvis i moviments que alteren la situació de la postguerra
mundial caracteritzada per l’equilibri del terror nuclear, l’enfrontament entre dos models
econòmics i polítics amb dues grans superpotències, i -un cop produïts els processos de
descolonització- el manteniment de les fronteres dels estats existents.
D’una banda, el procés de globalització de l’economia amb la desaparició de fronteres (al menys
pel que fa als capitals, serveis i determinats béns), la tendència a la integració en empreses
transnacionals, i a les regulacions realitzades a nivell supraestatal, comporta la superació “per dalt”
de l’escala del nivell dels estats, fins i tot arribant a formes de governança global: “No podem anular
la globalització; està aquí per a romandre. La qüestió és cóm fer-la funcionar. I per funcionar
caldrà tenir institucions públiques globals que ajudin a establir les regles” (Stiglitz, 2002: 278).
Aquesta globalització és paral·lela a la necessitat de tractar al ciutadà de forma propera, donantli respostes adequades i fins i tot personalitzades a les seves necessitats, des de la proximitat i el
nivell local. L’extensió del principi de subsidiarietat és una manifestació d’aquest moviment cap a
la potenciació de la gestió local.
En l’àmbit europeu, el procés progressiu de construcció de la Unió Europea1, si no es veu
interromput, pot conduir a una organització de caire federal, on els estats actuals es convertirien en
estats federats de la Unió. De fet, els estats actuals es veuen sotmesos a diferents tensions: cessió de
sobirania i de competències cap a organismes supranacionals (com les institucions de la Unió i els
organismes independents creats per la Unió com són el Banc Central Europeu i el Tribunal Europeu
de Justícia); pressió dels seus ens regionals i locals per traspassar competències als nivells polítics
i de gestió més propers al ciutadà, que en funció de la historia, l’homogeneïtat interna del país i la
seva dimensió física, tenen més o menys força, i més o menys caire polític o administratiu; i pèrdua
de control sobre la regulació i poder sobre determinats àmbits, en especial el financer.
Un altre moviment que s’està produint és l’increment de les migracions de ciutadans entre països,
de forma que les societats estatals estan perdent l’homogeneïtat que tenien, passant en general a
incloure un grau més alt de diversitat cultural, lingüística i religiosa.
També en aquest context està present el Trilema de Rodrik (Rodrik, 2007), que considera que
en el món globalitzat són incompatibles tres conceptes: la democràcia, la sobirania nacional i la
globalització2.
1. “¿Qué es exactamente la Unión Europea? ¿Es una organización internacional… o es un estado federal? La UE no se circunscribe bien
a ninguna de las dos categorías. A diferencia de otras Organizaciones Internacionales, ha recibido la delegación de importantes poderes
independientes, tanto en el ejecutivo, el legislativo, como en el judicial, de forma muy parecida a como los ostenta un estado. Sin embargo,
a diferencia de los estados federales, los gobiernos de los estados miembros siguen siendo los signatarios soberanos del Tratado de la UE y
los estados miembros siguen siendo soberanos en muchas áreas de la política, incluida su capacidad de firmar tratados internacionales. (Hix
i Hoyland, 2012: 12).
El sistema político de la UE está descentralizado en grado sumo, se basa en el compromiso voluntario de los estados miembros y de sus
ciudadanos, y descansa en organizaciones subalternas (los estados-nación existentes) para administrar la coerción y otras formas de poder
estatal” (Hix i Holand, 2012: 15).
2. Segons Rodrik, els estats, aplicant la seva sobirania nacional, generen costos de transacció en el comerç mundial associats a discontinuïtats
legals i regulatòries; la integració econòmica mundial requereix eliminar els obstacles entre les fronteres; i per últim, la democràcia,
difícil ja en entorns estatals homogenis social i culturalment, ho és encara més aplicada a nivell mundial. Rodrik expressa la necessitat
de fer una elecció entre dos d’aquest tres conceptes, en la mesura que els tres no es poden combinar alhora en el món actual.
5
�Per tant, considerant que els estats estan deixant de ser uniformes, estan perden el monopoli de moltes
competències, i estan abocats a gestionar la diversitat i la pluralitat, les solucions organitzatives
basades en la uniformitat, la centralització i la simetria no semblen tenir gaire futur. Cal introduir,
doncs, pluralisme en l’enfocament.
Federalisme: Característiques generals
El context descrit porta a la necessitat de considerar la creixent importància de les institucions de
tipus federal, que puguin afavorir la coexistència de la multiplicitat de nivells de govern. En efecte,
Federalisme és un “terme de caràcter normatiu que fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple, que
combina elements de govern comú i d’autogovern regional3. Combina unitat i diversitat, acceptant,
preservant i fomentant diverses identitats dins d’una unió política més àmplia. L’essència del
federalisme com a principi normatiu és la perpetuació tant de la unió com de la no-centralització al
mateix temps” (Watts, 2006: 97).
L’organització federal té els seu origen en els Estats Units. Daniel Elazar resumeix les seves
característiques de la següent forma, contemplant el federalisme com un sistema polític de govern
i de vincle entre les persones:
“un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades
per
«nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local... En
termes estrictament governamentals, el federalisme és una forma d’organització política
que uneix diferents formes de govern dins d’un sistema polític general, de manera que
totes mantinguin la seva integritat política fonamental. A més, distribueix el poder entre
el govern general i els constituents, a fi que tots participin en els processos d’execució i de
presa de decisions del sistema. En un sentit més ampli, el federalisme representa el vincle de
persones lliures i les seves comunitats, per mitjà d’uns acords polítics duradors però limitats,
amb l’objectiu de protegir certs drets i aconseguir unes finalitats específiques comunes tot
preservant les integritats respectives dels participants.” (Elazar, 2011: 44, 45).
Federalisme és, per tant, separació de poder polític en dos nivells, combinant dues idees: el shared
rule, les institucions i el poder compartits en el nivell de la unió federal, i el self rule que es refereix
a l’existència d’estructures d’autogovern propi per part de les unitats constituents, de les regions.
Les Federacions són sistemes federals aplicats que comparteixen unes característiques estructurals
(Watts, 2006, 105): Existència de dos nivells de govern, el federal i el regional, reservant normalment
com a competències federals la defensa, les relacions internacionals, la moneda i l’emissió de deute
públic, l’equilibri interterritorial i la gestió econòmica (parcialment); assemblees legislatives federals
bicamerals, que inclou una segona cambra de representació territorial, amb un paper significatiu en
l’elaboració legislativa; un repartiment constitucional formal dels poders que garanteix algunes
àrees de plena autonomia per a cada instància; existència d’un fòrum de representació regional dins
de les institucions federals; Constitució escrita, dotada de supremacia sobre les altres lleis, i que no
és reformable unilateralment sense acord amb les regions; formes d’arbitratge en cas de conflicte
(Tribunals o referèndums) que regulen les solucions a les disputes entre els diferents nivells de
govern; i establiment de procediments i institucions de col·laboració intergovernamental en àrees
amb competències compartides o superposades.
Més enllà d’aquests trets formals, és rellevant cóm es donen i s’apliquen en la pràctica els principis
3. Per evitar confusions, al llarg del treball ens referirem a Regions quan parlem de les entitats subnacionals d’una Federació, siguin conegudes
com Entitats Constituents, Estats, Regions o Comunitats Autònomes.
6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�legals constitucionals, doncs sovint hi ha diferències entre els plantejaments teòrics i la pràctica
política. Són importants els processos polítics, les actuacions de les forces socials dins del sistema,
les institucions federals i regionals i el seu funcionament. En el cas concret de les institucions,
cal “tenir en consideració no només en quina mesura les institucions de cada sistema reflecteixen
el particular equilibri de forces socials i polítiques d’una societat, sinó que també cal considerar
quin és l’abast d’aquestes institucions un cop establertes, i com es canalitza i influeix l’articulació
d’unitat i diversitat dins de la mateixa” (Watts, 2006:109).
Elazar posa èmfasi en la possibilitat de dissenyar sistemes federals centralitzats o descentralitzats,
amb jerarquia entre els nivells de poder o no; descriu que “des de bon començament, el sistema de
govern nord-americà estava organitzat com una matriu, no com una jerarquia: un sistema polític
no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per
les diferents arenes, federal, estatal i local”. Una distribució de competències de tipus matricial, no
piramidal, com un reflex més de la separació i equilibri de poders (Elazar, 2011: 43).
També es pot distingir entre el Federalisme Cooperatiu, que en el seu disseny i pràctica intenta
reduir els conflictes entre els poders i impulsa mecanismes de cooperació més que d’enfrontament,
i el Federalisme Competitiu que potencia polítiques –essencialment econòmiques- competitives
entre les regions, la qual cosa pot significar beneficis a curt termini entre els ciutadans, però pot
atacar la cohesió de la unió federal. (Watts, 2006:169).
Dins del disseny dels sistemes federals és important també considerar la qüestió de la Simetria o
Asimetria: s’identifica en primer lloc una asimetria política, que existeix en totes les federacions
i ve donada per condicionants diversos que incideixen sobre el poder real de cada regió dins de la
federació. Les diferències de territori, població, riquesa en recursos naturals que tinguin cadascuna
de les parts federades impliquen diferència en el poder que tenen dins de la federació. L’exemple
d’una asimetria d’aquest primer tipus ens la dóna comparar, dins dels Estats Units, dos estats com
Califòrnia i Vermont, molt diferents en habitants, extensió i potencial econòmic. De fet, es considera
que quan existeix asimetria de forma molt extrema és una font d’inestabilitat en la federació, en
especial si el nombre d’unitats federades no és molt gran.
Un altre tipus d’asimetria és l’anomenada Constitucional, que es dona quan “el grau en que
s’assignen les competències a les unitats regionals no són uniformes” (Watts, 2006:176). On
està reconeguda ho és per a reconèixer diferències significatives entre les regions. Aquest tipus
d’asimetria es pot donar per l’increment normatiu de l’autoritat federal o regional segons els casos,
o bé quan dins d’una constitució formalment simètrica les regions poden optar per “assumir” o
“abandonar” algunes competències. (Watts, 2006: 179). De fet, Espanya va introduir una asimetria
temporal quan va contemplar dues vies diferents d’accés a l’autonomia, i també en la forma com
els Estatuts d’autonomia recullen diferents competències.
L’estructura d’organització de l’estat té influència i repercussió també en els sistemes electorals i
de partits polítics; i a l’inrevés. Es donen combinacions entre sistemes electorals majoritaris amb
circumscripcions uninominals i sistemes electorals proporcionals. En relació als partits polítics,
hi ha varietats en les formes de relació orgànica entre les estructures dels partits a nivell federal i
regional.
Algunes federacions tenen a la pràctica més problemes que d’altres, sense que es puguin imputar
les disfuncions al model federal, sinó més aviat als propis països. De tota manera s’identifiquen
uns factors que afavoreixen el sorgiment de tensions: diferències en la composició social; nivell de
desenvolupament econòmic i desigualtat social; llengües no reconegudes; arquitectura institucional
no adequada a les diversitats existents; manca d’estratègia política que combini la lleialtat federal i
7
�l’atenció a les reivindicacions regionals; i polarització dels processos polítics, quan cada part creu
que només pot guanyar a costa de l’altre (Watts, 2006: 239).
No podem acabar aquesta descripció de les característiques del federalisme sense fer esment del
seu origen com a pacte polític4, en el sentit “d’agrupació deliberada dels humans com a iguals per
establir cossos polítics de tal manera que tots reafirmin la seva igualtat fonamental i preservin els
seus drets bàsics”. (Elazar, 2011: 118). Acord, doncs, voluntari, lliure, amb voluntat de continuïtat,
respectant identitats originals i la multiplicitat d’interessos, il·lustrat en la següent cita d’Elazar que
ofereix el federalisme com a forma d’organització política en món interdependent com l’actual:
El federalisme reapareix com a força política perquè s’ajusta al principi que no hi ha
majories ni minories simples, sinó que totes les majories es componen de conglomerats
de grups, i el principi corol·lari dels drets de la minoria, que no tan sols protegeix que
les minories puguin preservar-se, sinó que obliga les majories a ser compostes en lloc de
ser artificialment simples. Aquests principis els serveix emfatitzant la base consensual de
l’organització política i la importància de la llibertat en la constitució i en el manteniment
de la república democràtica. Tots dos principis són especialment importants en un món cada
vegada més complex i interdependent en què les persones i els pobles han de viure junts
tant si els agrada com si no, i fins i tot aspiren a fer-ho democràticament. Per això no és
sorprenent que els pobles i els Estats de tot el món busquin solucions federals als problemes
d’integració política dins un marc democràtic. (Elazar, 2011: 116).
Federalisme Pluralista
Diversos autors reconeixen, però, que el federalisme clàssic pot no donar solució a la diversitat
dins d’una societat. Watts posa en evidència que quan hi ha diversitat arrelada en una societat, els
intents d’homogeneïtzar-la potenciant la unitat política acostumen a fracassar, i en canvi reconèixer
la diferència interna redueix la tensió; però diu també que cal compensar aquest reconeixement amb
un enfortiment dels nexes d’unió de la federació així com de la confiança i lleialtat entre els dos
nivells de poder. (Watts, 2006: 110).
Ferran Requejo observa que, d’una banda, la lògica federalista ha estat segrestada en la realitat dels
règims federals dels segles XIX i XX “en primer lloc, pels processos moderns de state-building
i, en segon lloc, pels processos de nation-building promoguts pels estats.” (Requejo, 2009: 202).
D’altra banda, la història de les federacions s’ha desenvolupat de forma quasi total sobre models
de federalisme simètric, que han tingut sempre problemes per acomodar diversitats en el seu sí. De
fet, els estats federals -nascuts en part com alternativa als estats centralitzats- acaben compartint en
la pràctica principis d’estat unitari. En aquests estats federals es substitueix el súbdit pel ciutadà,
que forma part del demos territorial global, i l’autoritat federal es situa moralment per sobre de la
regional, i demana lleialtat a tots. El resultat és un retorn al monisme col•lectiu, al poble de tota la
federació com a únic subjecte polític (Requejo, 2009: 207).
Ja hem esmentat abans que una federació de tipus pluralista és una solució que ofereix el corrent
pluralista per a l’organització territorial d’un estat amb diversitat d’identitats internes. De fet, és la
solució que sembla poder conjuminar millor la continuïtat de l’estat total amb el reconeixement de
la seva pluralitat interna, doncs no passa ni per la dissolució o assimilació de les diferències, ni per
la segregació o apartament de les minories.
A les característiques enunciades abans dels sistemes federals, les federacions plenament pluralistes
4. Segons el diccionari de la Real Academia Española, federal és un concepte amb origen en la paraula llatina
foedus que té el significat de pacte o aliança. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquest origen.
8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�n’han d’afegir tres de complementàries (McGarry i O’Leary, 2009: 43):
•
•
•
Suposen no només una divisió de poders garantida per la constitució, que les autoritats federals
no poden rescindir de manera unilateral, sinó també una autonomia substancial, i una adjudicació
raonable de recursos fiscals a les regions.
Tenen normes de presa de decisions consensuals, i fins i tot consocionals, més que no pas
majoritàries al govern federal: Comparteixen poders executius inclusius i acords representatius
en el govern federal, i principis proporcionals de representació i adjudicació de càrrecs i
recursos; tenen segones cambres fortes que representen les regions, de forma que els Senats no
són calcs de la Cambra de Representants; i disposen d’un poder judicial regional fort, amb un
paper regional en la selecció dels jutges federals.
Són plurinacionals. Reconeixen un concepte de la sobirania pluralista i no monista, és a dir,
reconeixen l’existència de diverses nacions en el sí de la unió. Una federació plurinacional
comporta autonomia territorial col·lectiva per a les nacions sòcies.
En aquest punt, els autors constaten que qualsevol federació, qualsevol model organitzatiu, que
pugui adoptar la Unió Europea, per ser viable haurà de ser del tot pluralista, reconeixent la diversitat
de la seva composició interna, de forma compatible amb la unió general. Aquest exemple ens ajuda
a visualitzar que una federació pluralista és possible en la realitat i que, per tant, les crítiques
que es fan al model teòric poden ser superades en la pràctica política. De fet, la Unió Europea va
començar com una Confederació [“organitzacions polítiques preexistents s’uneixen per a dotarse d’un govern comú per a l’exercici de determinats fins. El govern comú depèn dels governs de
les unitats constituents en estar compost per delegats d’aquests mateixos governs, de manera que
s’erigeix sobre una base fiscal i electoral indirecta” (Watts, 2006: 97)], però va adoptant de forma
gradual més elements federals, amb els estats clàssics com a parts federades en la Unió.
Els factors o condicions d’èxit o fracàs d’una federació pluralista estan en bona part lligats a la
història (McGarry i O’Leary, 2009: 74-75). Que la majoria de la federació pertanyi a una nació
històricament dominant és una dificultat; en canvi, el fet de formar-se la federació com a resultat
d’un procés de democratització com a sortida d’una situació autoritària, és una facilitat. L’existència
d’identitats imbricades que afavoreixin lleialtats a nivell de tot l’estat és una facilitat, que fins i tot
suggereix la conveniència per un estat de respondre políticament al problema identitari, abans que les
relacions entre nacionalitats es puguin deteriorar. La distribució del poder que permeti la influència
de les regions en el poder federal és també un factor favorable. L’existència d’una nacionalitat
majoritària forta, quan decideix aplicar el federalisme pluralista, és un factor d’èxit superior
a la dispersió entre moltes identitats més o menys equilibrades. Són molt difícils empíricament
les federacions diàdiques, amb només dos membres. La prosperitat econòmica, que permet més
fàcilment la redistribució de recursos, és un altre factor de continuïtat.
En relació a l’asimetria, val a dir que el pluralisme federal implica el reconeixement i aplicació
en la pràctica de l’existència de diferències entre les regions federades, incloent-hi la coexistència
de diverses concepcions de ciutadania. En un federalisme multinacional, els ciutadans membres
poden estar sotmesos a lleis diferents, com plasmació de l’enfocament de la solució al dilema entre
tractament idèntic o tractament equitatiu: “la igualtat d’individus i de nacions en una federació
s’hauria de considerar en funció de les seves necessitats particulars i desenvolupaments històrics, i
no per la seva relació idèntica amb altres individus o estats membres en una federació” (Simpson i
Tully, 2009: 180).
Podem ara recollir la defensa del model que es fa des de la teoria del federalisme plurinacional, davant
determinades crítiques ja abans exposades. En relació a la consideració liberal que té prevenció a
posar els drets col·lectius de les nacionalitats minoritàries per davant dels drets individuals, cal
9
�tenir en compte que
“Una interpretació adequada dels drets individuals liberals i la igualtat vol respecte per
la cultura dels pobles ... el federalisme constitueix una defensa contra la propagació de
l’autoritarisme, ja que dispersa el poder, té més força en acords pluralistes (multilingües i
multiculturals) que en les federacions nacionals (monolingües i monoculturals). El pluralisme
territorial és un excel·lent mecanisme de control del despotisme” (McGarry i O’Leary, 2009:
69).
També és qüestionable la crítica que es fa en base a una pretesa amenaça a la unitat de l’estat, en
el sentit que el pluralisme aprofundeix les divisions i les institucionalitza, portant a l’enfrontament
alhora que dificulta els mecanismes redistributius i de solidaritat. Sense deixar de reconèixer que hi
ha referents reals empírics d’aquesta situació, l’argument pluralista es basa en la consideració que
la mobilització de les minories no surt com a conseqüència de l’organització territorial, sinó que
a l’inrevés, és la no solució adequada al problema de la diferència la que porta a l’enfrontament.
El pluralisme territorial, el reconeixement de la diferència i la seva gestió –això sí, complexa-, és
“l’opció democràtica, liberal i estratègica adequada” ((McGarry i O’Leary, 2009: 72).
Un model de federalisme plurinacional basat en el pluralisme de valors
Un cop vistes en el punt anterior les característiques del federalisme pluralista, passem a exposar a
continuació de quina forma es pot concretar aquest model de pluralisme en una determinada forma
d’acord federal; és a dir, quins han de ser els trets que hauria de complir en la pràctica un pacte
constitucional de tipus pluralista:
En primer lloc, cal el reconeixement constitucional explícit de la plurinacionalitat. L’experiència
mostra que la igualtat formal de la ciutadania no garanteix el reconeixement d’aquesta diversitat
nacional. Cal remarcar que a vegades es dona un reconeixement de la pluriculturalitat i del
multilingüisme, però dins d’una nació única.
En segon lloc, hi han d’haver acords asimètrics que permetin un alt grau d’autogovern propi a les
nacions minoritàries, compatibles amb mecanismes de cooperació entre els dos nivells de govern,
però amb clara divisió de poders i d’assignació de competències
Com a tercera condició , cal implicar una regulació plurinacional del govern de la federació, és a
dir la necessària participació (i protecció) de les nacions minoritàries en les institucions del govern
compartit; han de tenir el mateix dret d’intervenció en els processos de reforma constitucional. Tot
plegat requereix de la conformació d’una confiança federal mútua, d’un espai de lleialtat per totes
les parts. El que cal evitar és la “tirania de la majoria”.
Finalment, i lligant amb el vessant de vincle entre les persones (i les institucions), que és també part
del pacte federal, és important desenvolupar una cultura política plurinacional, que faci precisament
de la diversitat de nacions un factor d’identitat de la unió política.
En quant a la inclusió del dret de secessió, “No sembla que hi hagi cap argument normatiu definitiu
—de caràcter moral o funcional— contra la introducció d’aquest dret quan s’institueixen normes
procedimentals clares que evitin els usos estratègics per part de les elits de les nacions minoritàries”
(Requejo, 2009). Però aquest dret s’ha d’enfocar des d’una perspectiva federal, no pas nacionalista
o d’una de les parts: ha de prohibir decisions unilaterals per cap de les parts i introduir l’obligació
de negociar en base a uns procediments coneguts.
1 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Malgrat l’anterior, Watts argumenta contra la secessió en base al risc de debilitar al conjunt de la
federació, a ser un element de desconfiança en el futur, i a que dificulta la coordinació entre els
nivells de govern. Tot i això, considera que negar el problema ajuda a que es produeixi la secessió.
La proposta en base al pluralisme federal no oblida, més aviat insisteix i reafirma, determinats trets
del federalisme: complexitat normativa i institucional; necessària igualtat de les parts que pacten;
respostes no definitives; naturalesa experimental del federalisme; adaptació a les característiques
especials de cada cas.
Per últim, esmentar que Elazar dona una doble dimensió al federalisme: “La virtut del federalisme
no únicament radica en la seva utilitat a l’hora de mantenir el pluralisme, sinó també de contenirlo” (Elazar, 2011: 534). Per mitjà del federalisme, es poden articular unitats constituents diverses,
unides pel vincle del pacte, assegurar la llibertat necessària per respectar el pluralisme, i organitzar
el govern.
Resumirem, per finalitzar, la visió teòrica del federalisme, recordant que el concepte Federal
significa bàsicament pacte de govern en dos nivells: el central compartit i el regional en forma
d’autogovern. Sota aquest concepte hi ha múltiples formes organitzatives possibles, en funció de
diferents característiques del disseny aplicat: nacionalitats reconegudes, grau d’unitarisme, grau de
descentralització i grau d’asimetria. Conèixer i reconèixer la realitat del país permet el disseny d’un
sistema polític més eficient.
El federalisme aplicat al món és de forma molt majoritària uninacional, com a resultat dels processos
conjunts i paral·lels de formació de l’estat i construcció de la nació. El context mundial d’inicis
del segle XXI sembla afavorir, però, la implantació de formes federals pluralistes de repartiment
del poder, tant dins dels estats que tenen múltiples nacionalitats internes com en la formació de
federacions supranacionals com la Unió Europea.
Els sistemes federals, com a conseqüència del repartiment de poders, impliquen complexitat,
experiment, adaptació, negociació, col·laboració, empatia, confiança. I això requereix igualtat entre
les parts, regles i procediments. En un sistema federal és molt important la creació i manteniment
d’una cultura federal, de poder compartit, d’igualtat entre les parts constituents. Aquesta cultura,
política, institucional i cívica, afavoreix l’establiment d’un entorn de confiança federal entre les
parts, que permet arribar a compromisos creïbles.
No és una actitud exclusiva en els sistemes federals, però negar divergències o diversitats i no
afrontar problemes reals a les societats, no és la manera de solucionar-los ni apaivagar-los, sinó de
fer-los més grans.
Per tant, podem concloure que un sistema federal de concepció monista no és la solució per a
l’organització política d’estats plurinacionals o amb minories fortes i compactes en el seu interior.
Una concepció pluralista de la unió federal, amb reconeixement de la pluralitat interna i dels
diversos subjectes polítics existents és més adequada. Això sí, aquest enfocament pluralista ha
d’anar acompanyat d’una forta lleialtat mútua entre les unitats constituents, entre elles i envers la
Federació.
1 1
�2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
Aquest apartat del marc teòric el dediquem a concretar l’altre espai que estudiarem del pensament
de Pasqual Maragall, a banda del federalisme: el relacionat amb Catalunya, Espanya i les seves
relacions de poder, identitat, sobirania, dependència i interdependència. Però a més de Catalunya i
d’Espanya, cal tenir en compte un altre subjecte polític que també forma part de l’entorn d’actuació
de Maragall, que és Europa: tant com un objectiu a assolir -fins al 1986-, com un referent en la
restauració democràtica d’Espanya en un espai polític lliure i democràtic, i finalment com a nova
entitat supranacional que influeix en les competències i les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és de l’abast d’aquest treball un anàlisi detallat de la història, la realitat, l’enfocament i les bases
teòrico-polítiques de les relacions Catalunya-Espanya, però sí que cal un mínim d’aproximació als
conceptes i fets que conformen aquesta interdependència, doncs influeixen en els tipus d’organització
del poder que adopta l’estat espanyol i les seves parts constituents. Per tant, farem a continuació un
intent de fixar els conceptes de nacionalisme, catalanisme i federalisme en l’entorn de les relacions
entre Catalunya i Espanya, així com descriure certs esdeveniments històrics que tenen influència sobre
l’objecte del nostre treball: la instauració de la democràcia a Espanya, la construcció de l’estructura
Constitucional i estatutària, i el fracàs del procés de l’Estatut de 2006.
Nacionalime - catalanisme - federalisme
En el context català es dona una certa confusió semàntica entre les diferents corrents que, especialment
des de finals del Segle XIX, han dominat l’esfera política vinculada amb l’encaix de Catalunya a
Espanya i les reivindicacions de caràcter nacional o identitari.
Josep Termes i Jordi Casassas plantegen el tema de la següent forma:
“A Catalunya existeix el terme “catalanisme” un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint
s’ha destacat) no es troba enlloc d’Europa, com a mínim en una utilització ininterrompuda des
de la meitat del S.XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant d’un intent reeixit
de confrontació amb el terme “nacionalisme”, o del reflex d’una praxis nacionalista que se sent
“diferent” per la seva frustració polític-estatal diferent? ... fins a quin punt un terme com el
“catalanisme” no intenta defugir el problema central de Catalunya (i és clar del catalanisme)
que és la definició completa de la seva sobirania?” ... “Tot i ser el més emprat, el concepte
“catalanisme” no és l’únic genèric que ha disputat l’exclusivitat al nacionalisme. A Catalunya
no podem oblidar l’existència del federalisme ... que ha acabat identificant tota una manera
(sociològica, cultural i política) d’entendre el problemes d’identificació i de reivindicació
nacional.” (Casassas, 1997: 58).
Han estat termes que han tingut diferent càrrega política i han inclòs diferents concepcions de Catalunya
(Almirall, Pi i Margall, Cambó, Roca i Farreres, Nin), tot i que a vegades també han estat polisèmics,
al incloure sota una mateixa paraula concepcions polítiques allunyades entre elles, com il·lustra la
següent cita de Rafael Campalans: “Nuestro catalanismo humano, opuesto por definición y esencia
al chovinismo nacionalista, no tenía nada que ver con el catalanismo utilitario de Cambó ni con el
catalanismo doctrinario de los románticos de la historia.” (Casassas, 1997: 73).
Determinats autors consideren que no hi ha diferència entre catalanisme i nacionalisme “cal qüestionarse una vegada més si hi ha alguna diferència entre els termes ‘nacionalisme català’ i ‘catalanisme’,
amb la finalitat de concloure, també una vegada més, que -en rigor- són la mateixa cosa. Es pot establir
un paral·lelisme igualment entre ‘nacionalisme espanyol’ i ‘espanyolisme’ que corresponen al mateix
concepte” (Company, 1997: 187).
1 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�D’una altra banda, Caminal considera que:
“Catalanisme i nacionalisme són dues paraules i conceptes complementaris però no sinònims. El
catalanisme inclou des dels seus orígens diferents maneres de concebre la identitat de Catalunya
i la voluntat d’autogovern. A grans trets es pot dir que federalisme i regionalisme en són les seves
dues grans tradicions originàries” ... “Tant regionalistes com federalistes catalans participen
d’una doble idea: 1) reconeixement de la identitat de Catalunya i del seu dret a l’autogovern;
2) voluntat de seguir formant part d’Espanya, com un projecte de convivència compartida,
sobre la base del reconeixement de la pluralitat de pobles que la conformen. El catalanisme
és prou ambigu com per incloure sobre la base d’aquest comú denominador, a regionalistes,
autonomistes, federalistes, nacionalistes i independentistes”. (Caminal, 2009: 495).
Altres autors (Boix, Castells, Requejo, Ridao)5 identifiquen el catalanisme com un moviment polític
ampli, que es dóna principalment durant el segle XX, amb dos objectius concrets: aconseguir l’autogovern
de Catalunya i canviar Espanya cap a la modernitat i la plurinacionalitat.
En l’entorn temporal en que situem el treball (1998-2006), aquest tres conceptes històrics tenen usos
semàntics a vegades confusos. Per evitar confusions en l’anàlisi, en aquest treball farem ús d’aquest
termes en les accepcions conceptuals següents:
Entendrem per Catalanisme el pensament polític que defensa la identitat diferenciada de Catalunya
com a poble o nació i la seva voluntat d’autogovern dins del marc polític espanyol. Per Nacionalisme
(català) ens referirem al pensament polític que defensa la identitat de Catalunya com a nació, i la seva
voluntat d’autogovern, fins arribar –si és possible- a tenir un estat-nació propi. Finalment Federalisme
serà el pensament polític que reconeix la identitat i el dret a l’autogovern de Catalunya (i d’altres pobles)
dins de l’estat espanyol, així com també la solidaritat entre ells, i que s’expressa en un pacte d’iguals:
el pacte federal.
Òbviament, el Catalanisme inclou els altres dos conceptes, en tant que reconeix la identitat i demana
l’autogovern de Catalunya. El federalisme pot tenir com horitzó final la integració de Catalunya en una
Espanya o en una Europa federal, i el nacionalisme te com horitzó final el reconeixement com estatnació.
Espanya i Catalunya des de 1975
Per emmarcar i entendre el pensament de Pasqual Maragall en el període esmentat, hem de tenir en
compte el context polític i històric que el precedeix i en el que es desenvolupa. Ens limitarem a una
breu exposició dels fets més rellevants produïts des del final de la dictadura franquista, doncs són els
que defineixen més directament l’Espanya i la Catalunya del moment; igualment, ens referirem només
als que tenen relació amb el model polític territorial i la relació entre les dues entitats. Com a referència
general hem fet servir el llibre de Caminal sobre l’Estat autonòmic espanyol (Caminal, 2009).
L’aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 va obrir el que està reconegut com el període liberaldemocràtic més perllongat de la història d’Espanya. Va ser important la participació de les forces
polítiques catalanes en la seva definició i desenvolupament: “La vocación catalana de construir un
verdadero Estado español ha sido permanente desde los primeros federalistas, herederos del liberalismo
progresista y democrático frente al conservador moderado de los doctrinarios, hasta los constituyentes
de 1978 y los nuevos estatuyentes del pasado año 2006” (González Casanova, citat a Caminal, 2009:
479).
5. Jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013
1 3
�La Constitució va tenir èxit en la consolidació d’un estat democràtic, homologable a les altres
democràcies europees, tot i determinats condicionants provinents de la situació anterior (rei designat
com el successor pel dictador, paper de les forces armades, preeminència de l’església catòlica, etc).
Espanya es va organitzar territorialment mitjançant un fórmula de descentralització política i
administrativa coneguda com Estat de les autonomies. En frase de Jordi Solé Tura, en l’article 2 de la
constitució espanyola “se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España,
enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España
como una nación única e indivisible y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos
diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones” (Solé Tura, citat a Caminal, 2009:
486). La redacció del citat article “defineix un estat híbrid, que no és ni unitari, ni federal, que se sosté
sota principis tan unitaristes com centralistes, i s’estructura, en part, com un estat de concepció federal.”
(Caminal, 2009: 488).
Es pot afirmar doncs que Espanya fa un gran pas des de l’uniformisme anterior cap el reconeixement de
la seva diversitat interna, amb el reconeixement de la capacitat d’autogovern, tant per les “nacionalitats”
històriques, com per la resta de regions i territoris que formen l’estat. No fixa un model, el deixa obert.
Aquest fet es pot interpretar de dues formes: d’una banda, dóna esperança a un gran recorregut en la
capacitat d’autonomia i de reconeixement identitari però, de l’altra, no impedeix que es puguin produir
moviments involutius cap a un nou centralisme.
El resultat és que es transforma la cultura política espanyola, “però persisteix la divisió nacional, la
reserva o oberta resistència contra tot desenvolupament federal d’aquest pluralisme nacional. Continua
veient-se aquest pluralisme com un risc per a la unitat d’Espanya, quan aquest és, contràriament,
fonament imprescindible per avançar cap a una unió política sòlidament assentada” (Caminal, 2009:
491). Catalunya va participar de forma intensa i amb lleialtat democràtica i institucional en el nou estat
constitucional.
L’esmentada doble idea del paradigma bàsic del catalanisme polític (dret d’autogovern dins d’una
Espanya plurinacional) ha estat diagnosticada com esgotada i superada per l’actual catalanisme després
de les complexitats del procés estatutari del 2006 i la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional
de 20106.
Però s’han donat resistències a la visió plurinacional d’Espanya. El desenvolupament legal i institucional
de l’estat de les autonomies ha estat “més basat en una concepció devolucionista que en la construcció
d’un model federal coherent” (Caminal, 2009: 501). Diferents fets avalen aquesta afirmació: la LOAPA,
el manteniment de la província com entitat local i circumscripció, la no adequació del Senat com a
cambra de representació territorial, la limitació en el finançament autonòmic, el no reconeixement
de les llengües de forma igualitària, la concepció centralista del Poder Judicial i del propi Tribunal
Constitucional
Tot plegat ha portat al fracàs del procés del segon Estatut d’autonomia. L’intent d’aprofundir en el
reconeixement de la pluralitat nacional de l’estat i d’incrementar i garantir les capacitats de govern
autonòmic que va significar l’Estatut de 2006 van acabar de forma abrupta amb la sentència del Tribunal
Constitucional de 2010. El procés polític que va dur fins aquest final, amb les dificultats de negociació,
els canvis sobre el projecte inicial, les campanyes en contra, la manipulació partidista de la configuració
dels membres del Tribunal, el canvi d’un text ratificat en referèndum pel poble català, va portar primer a
6. Professors Boix, Castells, Requejo i Ridao en diferents jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre
2013.
1 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la desafecció7 i desprès a la situació actual caracteritzada per l’increment del sentiment nacional català:
els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han passat d’un 19,4% al gener de 2010
a superar el 45% en l’actualitat8.
Convé esmentar en aquest punt la visió de Buchanan sobre la dinàmica que pot portar a una demanda
popular d’independència: un grup d’una part de l’estat demana més competències d’autogovern, l’estat
ignora la petició o concedeix l’autonomia però en la pràctica incompleix l’acord, amb el que molts
autonomistes es tornen secessionistes. L’estat reacciona durament contra la independència amb la qual
cosa augmenta el nombre d’independentistes i el seu grau de convenciment (que pot portar a recórrer
fins i tot a la violència). Es tracta d’un joc de seguretat de doble cara: ambdues parts saben que la millor
solució és l’autonomia intraestatal, però no tenen la seguretat (confiança) que l’altra part recolzarà de
bona fe una acord d’aquest tipus. La unitat subestatal no confiarà en el respecte pel nivell d’autonomia
ofert, l’altra –l’estat- no concedirà una autonomia que veu inestable i com un pas més cap a la secessió.
(Buchanan, 2013: 19).
Com a resum d’allò dit fins ara sobre les relacions entre Catalunya i Espanya des de 1975, constatem
que la Constitució espanyola va tenir èxit en la construcció d’un estat liberal democràtic, però no l’ha
tingut en la formació d’un estat plurinacional organitzat de forma federal. Els poders que tenen una visió
d’Espanya com a nació única, uniforme, governada des d’un centre polític han aconseguit fer-se seva
una Constitució que permetia altres lectures i formes de desenvolupament més pluralistes.
Això ha portat a un canvi de paradigma en l’àmbit del catalanisme polític, que sembla haver tancat el
doble eix clàssic que intentava aconseguir més autogovern a Catalunya al temps que procurava l’evolució
de l’estat espanyol cap el reconeixement de la seva pluralitat interna. En conseqüència, els conceptes
de catalanisme, nacionalisme i federalisme estan variant els significats que tenien històricament. El
catalanisme sembla evolucionar, conjuntament amb el nacionalisme, cap al sobiranisme amb un nou
horitzó -no utòpic- d’independència, abandonant com objectiu paral·lel la regeneració d’Espanya. El
federalisme impulsat des de Catalunya necessitaria de trobar recolzament en la resta d’Espanya per poder
ser una alternativa creïble; a més, si l’alternativa federal que pugui oferir no és pluralista i plurinacional,
no es podrà considerar que formi part del catalanisme ampli.
7. Exemples de discursos de José Montilla com President de la Generalitat en llocs i mitjans espanyols:
La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad. … No escuchar lo
que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen.
… No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Foro Europa Press 30/11/2009
Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno … No exagero si llamo la atención
sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España. … No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos
de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. El PAIS 05/05/2010
Tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra
historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán. … Esta sentencia muestra
una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. … No nos queda otro camino que
recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas
y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la
complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. EL PAÍS 17/07/2010.
8. CEO Centre d’Estudis d’Opinió: Baròmetre d’Opinió Política. La resposta a la pregunta “Creu que Catalunya hauria
de ser...un estat independent” donà 48,5% a Novembre de 2013 3ª onada 2013 i un 45,2% al Febrer de 2013, 1ª onada 2014.
1 5
�3. Metodologia
Enfocament metodològic per a l’anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
L
a base de treball han estat els escrits, discursos i entrevistes fetes per Pasqual Maragall. Només
hem analitzat el discurs propi d’en Pasqual Maragall, sense entrar en la consideració que hagin
pogut fer altres persones o autors sobre el seu pensament. Ens hem centrat en textos relacionats
amb el federalisme o les relacions entre Catalunya i Espanya. No considerarem per tant el
pensament polític de Pasqual Maragall en relació a altres aspectes rellevants, com el món local i el
paper de les ciutats en la política, però allunyats de l’objectiu del treball.
El període temporal va de 1982 a 2006: des de que és Alcalde de Barcelona, quan va passar a ser
candidat a President de la Generalitat, quan és President i després que va deixar la Presidència. Per
l’anàlisi temporal definim 4 períodes concrets:
• Període 1: Fins a setembre de 1997. Quan és Alcalde de Barcelona
• Període 2: Fins a novembre de 2003. Candidat a la Presidència de la Generalitat
• Període 3: Fins a juny de 2006 amb l’aprovació en referèndum de l’Estatut9
• Període 4: posterior a juny de 2006
Per recollir, estudiar i analitzar el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme,
s’utilitzen com a referència analítica els quatre eixos conceptuals que proposa Ferran Requejo per a
fer estudis comparatius entre sistemes federals (Requejo, 2009: 211):
1. L’eix uninacional-plurinacional (U/P)
2. L’eix unitarisme-federalisme (Fed)
3. L’eix centralització-descentralització (Cen)
4. L’eix simetria-asimetria (Sim)
I per a categoritzar les altres característiques que volem analitzar en el treball, hem afegit quatre
eixos més:
5. Catalunya. Referències a la seva concepció de Catalunya (CAT)
6. Espanya. El mateix en relació a Espanya (ESP)
7. Europa. Idees sobre Europa en general i la Unió Europea en particular (EUR)
8. Catalanisme. Textos relacionats amb pensament catalanista o nacionalista (Nac)
Addicionalment, durant la recollida de dades s’han anat etiquetant alguns altres conceptes importants
que poden ajudar a emmarcar millor l’anàlisi a realitzar (Estatut, Fiscalitat, interlocució, etc.). En
l’annex 1 es recullen les claus i conceptes considerats, als que per facilitar la seva identificació
durant l’explicació nomenarem com a “criteris”, per a diferenciar-los dels eixos analítics anteriors.
La forma de treballar ha estat procedir a un buidatge10 dels documents, entrevistes i llibres fets per
Pasqual Maragall, seleccionant els paràgrafs més rellevants en relació amb l’anàlisi proposat. Els
textos seleccionats els hem categoritzat segons els eixos analítics esmentats, assignant cada frase a
l’eix, o eixos, amb els que tingui relació.
9. No considerem com data final d’aquest període quan deixa de ser President, doncs de la lectura dels textos hem pogut observar un canvi de posicionament
de Pasqual Maragall precisament quan ja l’estatut està aprovat. La diferència entre l’Estatut sortit del Parlament amb l’aprovat a Las Cortes, el
recolzament del seu partit –el PSC- als canvis fets, i l’acord privat entre Zapatero amb Mas, fan que un cop aprovat l’Estatut Pasqual Maragall comenci
a manifestar desafecció amb el resultat del procés i fins i tot por de la possible futura retallada per part de Tribunal Constitucional.
10. Buidar, en el sentit d’extreure dades d’un escrit.
1 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�També hem tingut en compte la dimensió temporal de cada text, doncs hem recollit la data en que es
va produir l’escrit o manifestació, de forma que el podem situar en el context del moment. Per això,
hem confeccionat un recull de dates i fets rellevants com el que es mostra en l’Annex 2.
Materialment, amb els textos seleccionats s’han construït unes fitxes de recollida on cada línia
correspon a una frase seleccionada, amb un número de referència, un codi de la Font documental
i el Capítol i la pàgina concreta on està el text. A l’annex 311 es mostra el format concret de la
fitxa, i a l’annex 4 la relació de les Fonts documentals fetes servir. D’aquesta forma hem obtingut
un recull de les frases significatives, amb possibilitat de ser classificades segons eixos analítics,
criteris, i assignades al marc temporal. Les categoritzacions marcades permeten realitzar diferents
classificacions per tema/es i períodes temporals, de forma que es facilita l’anàlisi i la comparació a
realitzar.
11. El contingut de l’annex citat és només un exemple de la recollida feta. Donat el gran volum de fitxes recollides, el
conjunt de les dades obtingudes es recullen en un document apart del cos d’aquest treball (1.267 referències en 177 pàgines)
1 7
�4. Anàlisi quantitatiu dels conceptes
E
n base a les fitxes de la recollida de dades, procedirem a una aproximació quantitativa als
conceptes emprats per Pasqual Maragall en el conjunt de les frases recollides. Encara que no
podem esperar representativitat estadística, doncs es fa amb una selecció de textos no feta
amb criteris mostrals, sí que ens permetran una aproximació a la rellevància dels diferents
conceptes polítics del discurs d’en Maragall. Farem tres tipus d’anàlisi: paraules més utilitzades,
eixos d’anàlisi i criteris complementaris.
4.1. Paraules més utilitzades
En referència a les paraules més utilitzades, hem confeccionat un núvol de paraules12 en base al conjunt
dels textos seleccionats. El resultat es mostra en el gràfic 1 on veiem visualment de forma fàcil quines
són les paraules més utilitzades: Espanya, Catalunya, Estat, Europa, Ser, Estatut, Constitució, Plural. Els
mots Federal, Federalisme també surten però ja amb menys nombre de vegades. Una última consideració
seria que els termes Nacional, Nacionalisme, Catalanisme són emprats en menor mesura.
Cal destacar que en el discurs recollit de Pasqual Maragall hi ha una doble concepte que surt de
forma repetitiva: “Espanya plural”. 119 vegades fa servir exactament aquesta dupla de paraules
associades, a més de altres combinacions de conceptes derivats (pluralisme a Espanya, la pluralitat
espanyola, etc.).
Per tant, el discurs de Pasqual Maragall es centra conceptualment en Espanya i Catalunya, amb
referències a Europa. Com a conseqüència lògica de l’anterior, els següents conceptes més emprats
quantitativament són Estat, Estatut i Constitució, que són el marc institucional i legal de les relacions
entre Espanya -una Espanya plural- i Catalunya. El federalisme, catalanisme i nacionalisme tenen
un ús menor en el discurs.
Gràfic 1: paraules més utilitzades
12. Elaborat amb els recursos oferts a http://www.wordle.net/
1 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�4.2. Eixos d’anàlisi
El segon tipus d’anàlisi quantitatiu, fet en base a les categoritzacions fetes a les fitxes de recollida
explicades a la metodologia, consisteix en la comptabilització de les vegades que cada un dels eixos
d’anàlisi ha estat citat en els paràgrafs del discurs recollits.
Anàlisi dels eixos
Els resultats globals es mostren en la següent taula13:
Taula 1: Total per eixos d’anàlisi
Com veiem en la taula anterior, dels eixos d’anàlisi utilitzats, el 26,3% dels textos fan referència
a Espanya i el 24,6% a Catalunya; en un segon nivell estan el Pluralisme i el Nacionalisme en
l’entorn del 10%. Aquestes dades reforcen el resultat de l’observació del núvol de paraules,
de forma que Espanya i Catalunya son els conceptes centrals del discurs de Pasqual Maragall.
Veiem ara si s’ha produït canvi o evolució temporal en els conceptes continguts en el discurs. En la
següent Taula 2 es recullen, en percentatge, els mateixos eixos pels 4 períodes definits en l’apartat
metodològic.
Taula 2: % Total per eixos d’anàlisi i períodes temporals
En relació als eixos Catalunya i Espanya, hi ha una continuïtat en el fet que sempre són els més
emprats, sent el canvi observable més suggeridor que, precisament a partir de l’aprovació de
l’Estatut, les citacions a Catalunya superen les d’Espanya, que a la seva vegada es situen en el punt
mínim; en aquest últim període, hi ha un increment molt significatiu de les referències a Europa.
En quant a l’eix nacionalisme no hi ha canvis amb el temps, però sí es pot observar que en el període
de la seva Presidència de la Generalitat és quan menys s’utilitza. Notar també que l’eix federal té
moltes més referències en els períodes anteriors a la Presidència que l’eix d’unitarisme / pluralisme,
que és en conjunt el tercer amb més referències, i que els temes de simetria / asimetria competencial
són més emprats en el període d’elaboració de l’Estatut.
13. A l’annex 5 es mostra els conjunts de taules de resultats obtingudes.
1 9
�Anàlisi de les relacions entre eixos
La caracterització metodològica feta ens permet aprofundir en aquest anàlisi, fent un cert creuament
de dades. En efecte, quan un text fa referència a un eix concret podem veure quins són els eixos més
relacionats amb aquest. Un primer exemple és observar quan les frases i textos bàsics fan referència
a l’eix Catalunya, quins són els altres eixos relacionats. Ho veiem a la Taula 3:
Taula 3: Quan parla de Catalunya parla també de
La citada Taula 3 ens diu que de les 714 anotacions que tenen referència amb l’eix Catalunya, 524
fan també referència a l’eix España (un 73%); i que 171 ho fan amb l’eix Unitat / Pluralisme (un
24%).
A l’Annex 5 es mostra la totalitat de taules de cada eix, però les observacions més rellevants que es
poden fer en aquest anàlisi creuat, en base a les citades taules, serien:
Catalunya i Espanya són els conceptes més interrelacionats entre ells; com hem vist, el 73% dels
ítems que parlen de Catalunya fan relació a Espanya. En el sentit contrari el 68% dels textos que
parlen d’Espanya fan relació també a Catalunya. No es tracta de conceptes segregats, separats, sinó
de realitats polítiques molt implicades entre elles.
L’eix Espanya està més associat als temes de pluralisme (30%) i federalisme (22%), més que no
pas Catalunya (24 i 13% respectivament). En canvi, l’eix Catalunya té com a segona relació l’eix
nacionalisme (26%), que és el tercer en el cas d’Espanya (18%). Per tant, la necessitat de reconèixer
el pluralisme nacional dins d’Espanya i d’adoptar en conseqüència una organització federal, és més
important per Maragall que en el cas intern de Catalunya.
Europa com eix d’anàlisi es relaciona principalment i per igual amb Catalunya i Espanya (52%)
donant-nos ja indicis que, com veurem mes endavant, el camí de Catalunya cap a Europa passa per
Espanya i va en paral·lel a ella, segons Maragall.
Els eixos d’anàlisi del tema federal (pluralitat, federalisme, centralització, simetria) estan en general
mes correlacionats amb Espanya que amb Catalunya, sobre tot els de simetria (80% vs. 54%) i
federalisme (64% vs. 35%), el que ratifica l’observació anterior sobre la necessitat de reconèixer
una Espanya diversa i federal.
Hem fet també unes comparació combinant fins 3 eixos per veure si es poden identificar quins són
els altres eixos associats. Mostrem a continuació la Taula 4 (la resta d’encreuaments es mostren
també a l’annex 5) amb el resum de la combinació entre Catalunya, Espanya i Europa:
2 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Taula 4: Catalunya / Espanya / Europa
El que ens mostren les dades és que quan un paràgraf fa referència de forma simultània als 3 eixos
analítics esmentats, Catalunya / Espanya / Europa, el 25% de les cites fan també referència a l’eix
nacionalisme i el 22% al de pluralisme.
Altres observacions sobre aquestes combinacions triples mostrades a les taules de l’annex 5 són
que l’eix de Pluralitat, amb un 33%, és el mes relacionat amb Catalunya, Espanya i Nacionalisme,
i també amb Catalunya, Espanya i Federalisme (un 38%). La combinació dels eixos Pluralisme
i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament, mostra una correlació més gran amb
Catalunya (53%) que amb Espanya (38%). Quan es combinen els eixos Pluralisme, Federalisme i
Espanya, l’eix de la simetria mostra un valor força alt (37%) i en canvi el mateix cas amb Catalunya
és només del 13%.
Amb les dades anteriors podem concloure en relació a la metodologia utilitzada, que el plantejament
dels eixos d’anàlisi dóna resultats rellevants; tots els eixos conceptuals són utilitzats i tenen relació
amb el discurs objecte d’anàlisi. En quant als resultats destaquem que els eixos Catalunya i Espanya
concentren la meitat de les cites, i mostren que són bàsics en el pensament de Maragall. Però també
cal veure que la suma dels 4 eixos relacionats amb el tema federalista, sumen un terç de les cites,
assenyalant la seva rellevància. L’evolució temporal mostra una continuïtat general en els eixos
de pensament, encara que hi ha un canvi al final, un cop aprovat l’Estatut, amb la baixada de les
referències a Espanya i el creixement de les d’Europa.
4.3. Criteris complementaris
Anàlisi de criteris
Per últim, el tercer tipus d’anàlisi possible amb les dades disponibles és en base als criteris
complementaris que exposàvem en la metodologia. A l’annex 6 hi ha les taules corresponents, que
segueixen la mateixa lògica que les dels eixos analítics. Els resultats globals són els següents:
Taula 5: Total per criteris rellevants
S’observa una gran dispersió entre els ítems considerats. Els tres majors percentatges es donen en
relació a l’Enfocament teòric (13,5), a la Pluralitat o diversitat (13,1) i al nou Estatut (10,7) seguit
de les referències al marc Constitucional (8,3) i a la no existència d’interlocució, de comprensió,
per part d’Espanya (8,2).
La visió de possibles evolucions temporals en els conceptes discursius en els diferents períodes
considerats, ens l’ofereix la següent taula:
2 1
�Taula 6: Total per criteris rellevants segons període
És observable que en el període inicial hi ha una preeminència dels temes locals (LOC / AUT / FIS)
i del desenvolupament de l’autonomia (AUT), de forma coherent amb la situació política del país
i amb el fet de ser Maragall alcalde de Barcelona. En els períodes següents aquests aspectes locals
perden rellevància.
Les manifestacions que es poden associar a fixar teoria, a aportar visió conceptual (ENF) prenen
més força en els períodes en que Maragall és candidat a la Presidència de la Generalitat i quan
ho deixa de ser. Podríem pensar en que es correspon a una època en que ha de transmetre el seu
pensament al país i quan comença a pensar en deixar un llegat intel·lectual i polític.
En el segon període, prenen volum els paràgrafs relacionats amb el marc Constitucional (CON) i
la pluralitat (PLU), molt associada aquesta ultima al concepte d’Espanya plural. Els dos criteris es
mantenen importants en el tercer període, en el que apareix amb molta força el tema del nou Estatut
(EST) i també la identificació del fet de no tenir cap interlocució a l’Estat (NIN).
En l’últim període, es consoliden els temes estatutaris i d’interlocució amb Espanya, i tornen amb
força els criteris i enfocaments teòrics.
Ressaltar que hi ha uns temes que, sense tenir moments destacats, mantenen una presència transversal
i constant en el discurs considerat: Democràcia (DEM), finançament (FIS), futur (FUT), llengua
(LLE), proximitat (PRO).
Anàlisi de les relacions entre criteris
Seguint el mateix fil que en l’anàlisi dels eixos conceptuals, el següent pas és procedir a fer creuament
de dades, precisament amb els eixos citats. Veiem un exemple:
Taula 7: Relació entre el criteri Catalunya i els altres criteris
És clar que hi ha tres criteris que sobresurten sobre els altres quan el discurs parla de Catalunya: el
nou Estatut (17,3%), la pluralitat / diversitat (15,2%) i l’existència d’una certa incomprensió sobre
Catalunya a l’altra banda (11,5%). La resta de temàtiques resta a força distància d’aquestes tres. A
l’annex 6 es poden consultar la totalitat de les taules confeccionades.
Es pot observar que quan l’eix de referència és Espanya, els tres temes destacats són els mateixos
que en el cas de Catalunya, però en ordre diferent: la pluralitat (17,5%) és el primer, seguit per la
falta d’interlocució (12,5%) i el nou Estatut (11,9%). La temàtica del marc constitucional destaca a
continuació amb un 10,8%.
2 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En quant a Europa com eix d’anàlisi, prevalen els criteris d’enfocament (18,2), la pluralitat i la
proximitat, ambdós amb un 12,8%. En aquest cas, el tema de la proximitat està associat al principi
de subsidiarietat com a criteri de governabilitat.
Des dels paràgrafs associats al Nacionalisme, els criteris més utilitzats són l’enfocament teòric
(17,9%), la pluralitat (13,8%), i el Nou estatut i la interlocució, amb un 12,3% cadascun.
Les taules elaborades amb els 4 eixos d’anàlisi del federalisme, mostren un element comú: el
criteri de pluralitat és destacat en els 4 eixos, amb un màxim (lògic) del 26,2% en el cas de l’eix
Unitat / Pluralitat. També es pot destacar que en dos eixos d’anàlisi (Federalisme i Centralització)
coincideixen els tres criteris amb més nombre d’associacions, encara que amb percentatges diferents:
Enfocament, Pluralitat, Proximitat. Per últim, esmentar que l’asimetria està molt associada al tema
de la llengua (17,17%)
L’anàlisi dels criteris relacionats amb les combinacions triples d’eixos mostra que en la combinació
Catalunya / Espanya / Europa, surt destacat el criteri de pluralitat (18,1%), seguit del nou Estatut
(15,2%). A distància trobem l’autonomia i el futur amb un 6,7%. També que quan es vinculen
Catalunya / Espanya / Nacionalisme (i també Catalunya / Espanya / Federalisme) els ítems destacats
són la interlocució amb Espanya (20,3%) i el Pluralisme i el nou estatut, ambdós amb un 18,6%.
Els creuaments dels eixos Unitat i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament donen
criteris destacats iguals: Pluralitat per davant de tots amb un 29,8% i un 26,1%; constitució
i interlocució després en una forquilla comú entre el 13 i el 9,8%. Una diferència quantitativa
observable és que en la cas de creuar amb Catalunya, el tema del nou Estatut està en segon lloc amb
un 14%; en el cas d’Espanya, és el tema constitucional el segon, amb un 13%.
Les conclusions d’aquest últim apartat de l’anàlisi quantitatiu ratifiquen algunes de les fetes
anteriorment. La introducció dels criteris complementaris en l’anàlisi referma l’ interès de Pasqual
Maragall en les concepcions de la política, les relacions entre Espanya i Catalunya, el pluralisme i
la importància del marc constitucional. És evident també la seva creixent preocupació per la manca
de comprensió del problema català i d’interlocució lleial per part espanyola.
2 3
�5. Anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
A
quest capítol és el nucli real del treball, on s’analitza el recull del pensament d’en Maragall
en referència a la concepció federal de l’estat i a les relacions Espanya – Catalunya. Els
objectius plantejats són, per una banda, identificar i concretar les seves idees principals,
analitzar si han sofert o no un procés evolutiu al llarg del temps, i per fi donar respostes a
les preguntes d’investigació.
D’acord amb el plantejament metodològic i els resultats de l’anàlisi de conceptes anterior, en
aquest punt nuclear del treball exposarem i estudiarem el pensament de Pasqual Maragall en
base a la següent seqüència expositiva: primer mostrarem la visió sobre el Federalisme, després
successivament sobre Catalunya, Espanya i les seves relacions. Seguirem amb la seva concepció del
nacionalisme, la visió que té d’Europa, el nou Estatut, el finançament, la interlocució amb Espanya
i per finalitzar la independència.
5.1. Federaslime
El federalisme és un tema transversal en el pensament polític de Pasqual Maragall. A més de
múltiples cites al llarg dels seus discursos, entrevistes, llibres i articles, podem identificar quatre
grans plantejaments successius de la seva visió federal.
En primer lloc, quan era Alcalde de Barcelona (6; 34)14 en que associa el nou estat de les autonomies
a una formulació híbrida entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, amb presència
implícita d’un esperit federal, al menys des del punt de visat de l’esquerra. L’associa a una constant
en la tradició del catalanisme per trobar solució global a Espanya, aplicable a més al nou marc
Europeu (6; 35).
Proposa una interpretació ‘federalitzant’ de la Constitució Espanyola, en tres sentits: concreció
de les competències entre l’Estat i les Comunitats, deixant les residuals a nivell local (6; 36),
corresponsabilització de les Comunitats Autònomes en les polítiques d’Estat –participant en temes
generals encara que no siguin de la seva competència directa- via el Senat com a càmera territorial,
i finalment definir i concretar les relacions entre la comunitat autònoma i les entitats locals.
Proposa un objectiu de repartiment dels fons fiscals de forma que el 50% sigui per l’Estat, el
25% per les Comunitats Autònomes i el 25% per l’Administració local. Dona importància a la
responsabilitat fiscal pròpia de les Comunitats Autònomes, que han de ser capaces de fixar impostos
propis, assumint el cost polític conseqüent. I assenyala la importància fonamental del principi
de col·laboració entre els tres nivells de poder: “el principio de colaboración es la síntesis de la
cooperación, la participación y la solidaridad, es decir del mejor espíritu federal” (6; 37). Així com
el de la confiança mútua, seguint el model alemany.
En aquesta etapa vincula el municipalisme amb el federalisme, incorporant al primer dins del segon,
en el sentit que bona part dels principis aplicables a les relacions entre l’Estat i les comunitats són
també extrapolables a les relacions amb els Ajuntaments.
14. Nota metodològica: En aquest apartat del treball, darrera de cada cita o referència al pensament d’en Pasqual
Maragall mostrem entre parèntesi el número assignat a l’Annex 4 a la font utilitzada, i en cas de ser aquesta font un
llibre, el número de la pàgina on es pot trobar el text la referència o text citat. Com exemple, la referència a la combinació
entre regionalisme italià i federalisme alemany, es troba en la font número 6 (llibre “Espíritu Federal”), pàgina 34.
2 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En un segon moment, durant el curs que va dirigir a la Universitat de Roma al febrer de 1998,
va exposar la seva perspectiva federal més teòrica i enfocada a l’entorn Europeu (6; 73). Diu “El
concepte de federalisme no es menciona als textos fonamentals europeus però és un concepte
ideològic dels europeistes present en tots els textos que parlen d’Europa des del punt de vista
polític. És l’ideal d’una federació d’estats europea, semblant a la dels Estats Units d’Amèrica”.
A partir de la identificació de dos models de federalisme, el que neix d’una unió de poders preexistents i el que s’entén com distribució de poders ja existents, el cas europeu seria del primer tipus
i el procés espanyol del segon.
Dins del model de distribució de poders, explica que hi han dos classes, la descentralització
homogènia i la descentralització diferencial.
“En el primer cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema homogeni,
sense diferències històriques i culturals. En el segon cas, el traspàs de poders del centre a
la perifèria té lloc en un sistema amb diferències culturals, històriques i lingüístiques entre
les diferents parts. La descentralització homogènia consisteix en l’apropament de l’àmbit
nacional a l’àmbit local. És només una qüestió de distància quilomètrica, de sentir el poder
lluny o a prop. La descentralització diferencial, en canvi, és una qüestió de distància cultural.
Aquest és el cas més difícil, però també més interessant, de federalisme. Algunes parts del
sistema se senten importants per la seva història i se senten diferents de les altres” (6; 74).
El model aplicable al cas d’Espanya és per Maragall el de descentralització diferencial donada la
necessitat de reconèixer les característiques d’heterogeneïtat interna. Però insisteix també de forma
reiterada en la importància del concepte de subsidiarietat: “Subsidiarietat significa que allò que es fa
des de prop de casa és millor que allò que es fa des de lluny. Subsidiarietat significa que la societat
existeix abans que l’Estat: l’Estat és un instrument que la societat ha creat per tirar endavant, però
l’Estat no és una condició de la societat.” (6; 75). Dit d’un altre manera, tota autoritat, inclosa la
de l’Estat, és subsidiària en el sentit que no s’autojustifica, és a dir l’Estat no neix abans que la
societat, sinó com a necessitat social. Aquest principi el considera una garantia democràtica i el
vincula intrínsecament amb el federalisme: “La columna del pensament federalista i subsidiari és
que el vèrtex ha de justificar la necessitat de les seves accions davant la base. La societat delega a
l’Estat, que ha de justificar la seva acció davant la societat”.
En aquest sentit, diferencia conceptualment entre la proximitat –el que es fa a prop- i la subsidiarietat:
“la subsidiarietat privilegia la proximitat com a valor però accepta que hi hagi dues grans excepcions
en les quals la proximitat no es pugui aplicar: l’eficiència i la imparcialitat, aquesta última entesa
com a justícia distributiva, com a tractament dels individus a partir d’una base igualitària, i la
primera com a necessitat d’estalviar costos actuant a una escala més gran i, per tant, més allunyada”
(6; 79).
Per últim, Maragall distingeix el pensament del federalisme històric, que dóna prioritat a la Unió
davant de particularismes que provoquen divisió, front a un nou federalisme que és conscient de la
distància com a cost polític i de la identitat com a factor de cohesió, encara que continua valorant –
com l’històric- el valor del pacte per construir el poder central i la desconfiança davant de possibles
col·lusions entre alguns ciutadans i els nivells de poder més propers. (6; 82). En un debat on es
contraposen la fragmentació i la globalització, el particularisme i el cosmopolitisme, “la teoria
federal i subsidiària només pot funcionar si la defensem dels perills de col·lusió. Les regions i les
ciutats han d’evitar que els poders pròxims siguin poders hipercontroladors. Sense col·lusió, la
proximitat és un mètode de control automàtic semblant al mercat” (6; 88).
En una tercera etapa, a l’octubre de 1998, ja candidat a la Presidència impulsa una “Carta
autonòmica catalana” on dibuixa una proposta a partir de la constatació que “Una lectura catalana
2 5
�de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación; hasta hoy el federalismo de
la unión y la libertad ha sido un concepto latente; vivimos en una monarquía federalizante; España
es un estado plurinacional y el nombre del Estado es España” (6; 123). Concreta la seva proposta
en 4 àmbits del federalisme: el federalisme fiscal, el federalisme cultural, el federalisme interior i
el federalisme polític.
Proposa un ‘nou federalisme fiscal’ a discutir en el Senat federal amb les següents característiques:
igualació del règim fiscal foral i el règim fiscal comú; distribució de la despesa neta entre els
tres nivells de govern en percentatges del 40/30/30 respectivament; igualació de la despesa per
habitant entre les tres àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants i aplicar el criteri d’equitat
fiscal territorial consistent en pagar per renda i rebre per població. En aquest àmbit, insisteix en
la corresponsabilitat fiscal: “Federalisme implica responsabilitat fiscal per una raó: hi ha d’haver
legitimitat recaptatòria i aquesta només s’obté per l’eficiència i l’equitat en la despesa realitzada.
Despeses realitzades contra ingressos no recaptats són de difícil avaluació” (6; 126).
En quant al “federalisme cultural” proposa que el català sigui llengua co-oficial i que sigui considerada
com a patrimoni de l’Estat (6; 126) al temps que considera el castellà com una formidable eina pels
catalans. Fa també la proposta, que repeteix en altres moments, que es faci una història comú de
tots els pobles d’Espanya, que pugui ser un text que s’utilitzi a tot l’Estat.
Dins del concepte de “federalisme interior” proposa la simplificació de les diverses divisions
regionals i provincials, tendint cap a una divisió homogènia en set regions o demarcacions,
substituint el Consells comarcals per mancomunitats de municipis. Dins d’aquest àmbit, defineix
i proposa l’aplicació de diversos principis relacionats amb una concepció federal: Principi de
Subsidiarietat: “Tot allò que pugui fer la societat no ho farà l’administració pública. Tot allò que
pugui fer una administració més propera no ho farà una altra de més llunyana” (6; 128). Principi de
clàusula residual: enumerant les competències dels nivells superiors de govern de forma que les no
citades corresponguin als nivells inferiors de l’administració. Principi d’administració única o més
propera: “els contactes entre els ciutadans i l’administració pública es situaran amb caràcter integrat
en l’administració més propera al ciutadà” (6; 128).
La seva concepció del ‘federalisme polític’ té com a eix principal la reforma del Senat per passar a
ser un senat “de les nacionalitats i regions” (6; 131), amb elecció per part de governs i parlaments
autonòmics, i alcaldes. Descentralització geogràfica de les seus de les institucions estatals; també en
el cas de Catalunya. L’acompanya de la necessitat de descentralització de les institucions de l’Estat
així com de l’aplicació, també a l’interior de Catalunya, dels principis federals.
Cronològicament en últim lloc, l’exposició potser més complerta, ordenada i pedagògica sobre la
concepció del federalisme aplicat a Catalunya, a Espanya i a Europa, per part de Pasqual Maragall
la va fer el 8 de febrer del 2001 al Club Siglo XXI a Madrid (6; 151 i seg.).
Va presentar un projecte definit com a català i catalanista, amb una visió nova de Catalunya i
d’Espanya, que lligava tant amb la tradició del catalanisme, com amb la de les esquerres i de
l’Espanya incloent, la de la Institución Libre de Enseñanza:
“Una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal,
basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y
cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad
… es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a
Europa”.
La nova proposta federal la basa en els principis d’unió i devolució, d’unió i de proximitat, “Unión
2 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible”. Insisteix en el principi de
subsidiarietat com a preferència per la proximitat de la presa de decisions en igualtat de condicions
d’eficàcia, equitat i perill de col·lusió. També en la necessitat de convivència – a Espanya i a
Europa- de criteris comuns amb cultures diferents.
Considera que el federalisme ha de ser asimètric només en la justa mesura necessària per a
conjuminar la diversitat realment existent amb la igualtat de drets polítics15. En aquest sentit, ataca
la concepció centralista i homogeneïtzadora de certes concepcions del federalisme: “El federalismo
hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este
sentido es ‘socialista’ (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo,
que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación son en cambio, en este mismo sentido,
‘nacionalistas’ “(6; 157).
Maragall fixa com a criteri fonamental pel funcionament del model federal el principi de la confiança
federal o de lleialtat constitucional; tant en el sentit vertical, entre l’Estat i les autonomies, com en
l’horitzontal, entre les diverses comunitats autònomes. Ho concreta en la necessitat de l’acceptació
plena del pacte constitucional i del respecte necessari per cada instància de poder a la resta de
poders públics
La proposta federal que fa, “ve de sota”, no és imposada des d’un centre de poder, reconeix les
diferències i diversitats existents en el conjunt d’Espanya, i parteix d’uns criteris bàsics
“la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las
partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad
con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades
de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y
todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a
determinadas regiones que se sienten también nacionalidades”.
En relació amb la disjuntiva entre igualtat i diferència, Maragall opta pel criteri de “reconeixement
de la diferència. Diferència no vol dir desigualtat. Tampoc, òbviament, privilegi” (9; 5). La resposta
a la pregunta ¿federalisme i diferència, o federalisme i igualtat? és doble: “som diferents: en llengua,
en història, en cultura, en dret, en política; volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres
-nosaltres i ells” (6; 94). Reivindica doncs la diferència en el reconeixement, amb els mateixos
drets, no confonen la unitat amb la uniformitat, i per tant aconseguint la unitat en la diversitat.
Estructura el federalisme proposat en 4 tipus, però en aquest cas els presenta en un ordre diferent.
El primer és el Federalisme polític (6; 158) que porta inclòs la reforma del Senat, per fer que sigui
la Càmera de relacions horitzontals i verticals entre l’Estat i les Autonomies, i de relació d’aquestes
amb Europa; un plantejament original és la d’incorporar algun tipus de representació dels Municipis
al Senat. Una altre vesant d’aquest plantejament polític és el reconeixement de la realitat plurilingüe
d’Espanya, fent que es puguin utilitzar totes elles de forma normal. Apunta també que cal apropar
les institucions comuns, trencant la ubicació en un sol lloc.
En segon lloc, el Federalisme fiscal en base als mateixos quatre criteris esmenats ja en la Carta
Autonòmica del punt anterior. Afegeix que “el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si
no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos” (6; 162),
marge que a més serveix per enfortir la corresponsabilització fiscal de les Comunitats. Reclama
un quadre estable de relacions fiscals, equitatiu, responsable i suficient, que eviti situacions de
desconfiança, greuge i ressentiment entre les unitats federals.
15. A Maragall no li agrada l’ús del terme asimetria; de fet diu que “Asimetría es un concepto que pueden manejar
con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución” (6; 157)
2 7
�El tercer és el Federalisme cultural. Assenyala l’ensenyament -l’educació com a forma d’entesa- i
la cultura com l’àmbit clau per aconseguir la viabilitat de l’Espanya de tots. Considera un greu error
que l’Estat no consideri tasca seva l’ús, defensa i promoció de les llengües i cultures no expressades
en castellà; per a Maragall, l’Estat central no ha de deixar en mans de les respectives autonomies
els temes associats a les llengües pròpies, sense posar en risc la viabilitat del conjunt d’Espanya. En
reciprocitat, “las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben defender y proclamar el
castellano como una inmensa riqueza propia” (6; 163). Considera també necessari –imprescindible
fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya s’expliqui una història comú a tots els pobles d’Espanya:
“Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”16 (6; 164).
De fet, Maragall converteix aquest aspecte en una consideració nuclear dins del federalisme “Esto
es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que
habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión; libertad y
unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el
origen.” (6; 164).
Per últim, potser perquè està formulant un projecte d’àmbit espanyol i no sols català, no esmenta el
federalisme interior, i el substitueix pel Federalisme judicial. Proposa incrementar la proximitat i
diligència de la Justícia, transferint als Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes
competències en matèria de cassació de sentències, tot i garantint que el Tribunal Suprem continuï
amb la resolució dels recursos d’unificació de doctrina. Apunta a un dels temes més inamovibles de
la concepció unitària de l’estat, com és l’administració de Justícia.
Com a resum de la proposta, va presentar un decàleg federal que mostrem a continuació (6; 165):
1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial.
2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado.
3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común.
4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30.
5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas.
6. Pagar por renta y recibir por población.
7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales.
8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas.
9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de
España.
10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del
recurso de unificación de doctrina
5.2. Catalunya i Espanya
Catalunya, Espanya i les seves relacions estan fortament imbricades en el pensament de Pasqual
Maragall. No obstant, intentant la claredat expositiva i d’anàlisi, exposarem a continuació per
separat els trets mes definidors de cada aspecte.
Catalunya
En el primer període temporal considerat, Maragall explica la seva visió de Catalunya d’una forma
molt lligada a la seva posició com Alcalde de Barcelona, però insertada sempre en l’entorn d’Espanya
i d’Europa. Parla de Catalunya com a sistema de ciutats, i dóna a la ciutat un paper de pilar de
16. Proposa doncs una actuació clàssica de Nation Building, però aplicada a una visió plurinacional d’Espanya.
2 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la construcció de Catalunya amb l’avantatge de ser una entitat propera al ciutadà: “L’estimació
envers Barcelona o envers la ciutat catalana de cadascú, és alhora una estimació envers Catalunya.
L’avantatge de la ciutat sobre el país és que representa aquest país tot i constituint una entitat més
concreta, mes abastable” (4; 123).
Les relacions de Barcelona amb Catalunya són de interrelació: “Sense ciutat-capital i sense sistema
de ciutats no hi ha Estat. Catalunya ha creat Barcelona perquè tenia la força nacional per a fer-ho,
per a permetre-s’ho. En aquest sentit, Barcelona és un resultat de Catalunya, no una causa. Ara bé,
... si Barcelona no fos dinàmica, Catalunya no ho seria” (4; 124).
Es fa evident també la situació conjuntural d’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat
i l’Ajuntament de Barcelona, el que fa que argumenti sobre la necessitat de convivència de les
vitalitats de ciutats, comarques i país (4; 124), i defensi que han d’existir –com sempre dins de
Catalunya- poders compensats puix que “aquesta pluralitat ha tingut una notable importància com a
estabilitzadora política, o com a motor del desenvolupament polític” (4; 128). La concepció global
de la pluralitat de Catalunya l’arriba a expressar de forma molt concreta: “L’Estatut ... defineix que
la Generalitat està constituïda també per les comarques i municipis. És a dir, tots som Generalitat”
(4; 130). Reconeix que potser el problema d’enfrontament entre les dues institucions prové de la
grandària de la ciutat, però tot reivindicant la lleialtat política de la capital al projecte nacional:
“Comprenc la prevenció psicològica contra el gegantisme de Barcelona. Però una formulació política
no pot tenir com a mòbil o com objectiu l’enfrontament entre els diferents factors components d’un
país ... Barcelona ha contribuït altament a la identitat nacional de Catalunya” (4; 131).
Maragall té una visió amb un fort component geogràfic de com és Catalunya en el seu interior, i creu
que no hi ha una adequació de l’administració a aquesta realitat “No pot ser que Catalunya segueixi
vivint sense que el Pirineu existeixi: des d’un punt de vista administratiu no hi és. I l’Ebre tampoc.
Són noms forts de la història de Catalunya i de la problemàtica de Catalunya que es necessiten per
governar” (6; 115).
Una concepció global de com creu que ha de ser Catalunya, la fixa l’Octubre de 1998, ja sent
candidat a la Generalitat, a la Carta Autonòmica Catalana (6; 127) on proposa un federalisme
interior organitzat en set regions interiors i on serien d’aplicació els següents principis: principi
d’igual dignitat de tots els nivells de govern; principi de subsidiarietat; principi de clàusula
residual; principi d’administració única o més propera; principi d’economia legislativa; principi
de qualitat; principi de transparència o no opacitat; principi de ciutadania europea; principis de
reforma del sistema de benestar i de devolució al territori de la responsabilitat sobre el sistema
de benestar. 10 principis complementats amb el reconeixement del fet metropolità i una nova llei
electoral catalana inspirada en el model alemany “que permet respectar la proporcionalitat amb la
combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i
l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els
districtes estiguin representats” (23; 4).
D’acord amb la importància que li dóna a la proximitat de les decisions, a la descentralització,
reivindica el màxim de poder de decisió a Catalunya per poder gestionar els seus interessos (6;
272) sense que consideri que hagi de ser un Estat, encara que tingui una complexitat institucional
semblant: “No estoy diciendo que Catalunya sea un Estado ni que pretenda serlo; estoy diciendo
que un territorio que tiene municipios, gobierno propio, Parlamento ... y tiene también un Consejo
de Estado, porque el Consell Consultiu en España se llama Consejo de Estado, es una criatura
política que tiene la complejidad de las estructuras políticas de máximo nivel” (63; 1). Però
Maragall sempre vincula aquest reconeixement de les estructures polítiques de Catalunya amb la
necessitat de transformar l’Estat “Alguien ha dicho que el Estado está desapareciendo y que éste
2 9
�es el problema. Señorías, el Estado no desaparece, el Estado se transforma y se hace más eficiente
cuando se descentraliza. Confundir nación y Estado es un gran error” (6; 25).
De fet, en el seu discurs de comiat al Parlament referma la seva concepció de la descentralització
interior de poders a Catalunya dient
“l’estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l’emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència
i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat ... Això significa ni
més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de
la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d’ara, les institucions que
governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l’Estat és més sòlid que mai,
justament perquè l’administració autonòmica s’ha enfortit ... a Catalunya s’exerceix com en
cap altre territori el principi de subsidiarietat” (6; 334).
Al setembre de 2006, un cop aprovat el nou Estatut, fa un resum de la seva concepció de Catalunya,
del país que li agradaria: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat
en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més
decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries
que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat.
I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer” (18; 1).
D’alguna manera es pot interpretar que, tot i les noves possibilitats obertes pel nou marc estatutari,
Pasqual Maragall manifesta el seu desig per una Catalunya basada en uns valors cívics i socials que
no són els presents en la realitat.
Espanya
Es poden constatar diverses interpretacions força negatives d’alguns tipus de concepció d’Espanya
per part de Pasqual Maragall. Una d’elles fa referència al dualisme associat a la cultura espanyola:
les dues espanyes, el centre i la perifèria, l’Estat i Autonomies, la llengua oficial i les altres (6; 68).
Abomina també de “l’Espanya una, gran i lliure que ens va empènyer al remolí de la guerra incivil
i a la negació de la pluralitat intrínseca dels nostres pobles germans” (2; 68).
Però Maragall defensa aferrissadament el que es resumeix en el concepte d’Espanya plural17; creu
que des de l’adveniment de la democràcia, estem en un període on és possible fer –i s’ha anat
fent- una nova concepció d’Espanya diferent de l’absolutista de la Restauració i de la dictatorial de
mitjans del segle XX. Pensa que, a més, la incorporació a la Unió Europea és una oportunitat que
afavoreix la construcció i consolidació d’una nova forma d’Estat espanyol.
Les característiques més rellevants d’aqueta nova concepció d’Espanya es poden resumir en: plural,
diversa, plurinacional, plurilingüe, democràtica, federal, descentralitzada, en xarxa i no radial,
europea. Aquesta Espanya es pot merèixer ser reconeguda com a “pàtria compartida” de forma que
“lleialtat a aquesta Espanya sí que n’hi haurà” (2; 68).
En quant al concepte d’Espanya plural, no el considera nou, de fet diu que Espanya no ha de ser
diferent del que és en realitat; el que considera nou és aconseguir que Espanya es reconegui a sí
mateixa tal com és: “La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta
realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno” (37; 2).
Defineix Espanya com una nació plural que té varies nacions en el seu si, i no és només una idea, sinó
que ho diu la Constitució quan parla de nacionalitats. La complexitat d’aquest fet la veu més com
17. Ja hem comentat en l’apartat de l’anàlisi quantitatiu la importància d’aquest concepte, amb 119 citacions.
3 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�oportunitat que com amenaça: “Espanya és una cosa complicada, i això és el que la fa interessant.
Si resol aquesta complexitat serà una nació molt poderosa” (61; 1).
Maragall concreta la diferència –per ell- entre plural i diversa “Plural, que quiere decir formada
por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos; distintos en el sentido de que
lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil” (6;
250) i encara concreta més, lligant amb el concepte de plurinacional: “Plural en el sentido de la
Constitución, que habla del pueblo español pero luego habla de los pueblos de España. Por tanto,
ahí hay una pluralidad y una unidad. Pero además de plural es diversa. Los pueblos que hay son
distintos, son pueblos de formas diversas. Hay nacionalidades históricas y regiones” (4; 1).
Finalment, també considera que aquesta Espanya plural ha de sorgir d’una dinàmica política que
surti des de la perifèria geogràfica de la península, no del centre clàssic. En aquesta nova forma de
fer, la perifèria geogràfica ha de deixar de ser perifèria política, i això significa una nova concepció
de la política espanyola (6; 320).
L’Espanya que vol, l’ Espanya en la que pensa, parteix del principi de la diferència, de que té
pobles distints, però que volen anar junts, que tenen una identitat compartida. “No es ‘ser una
cosa, pero querer otra’. No es ‘unión, pero autonomía’. Es ‘unión-libertad’, como decía Joan
Maragall, ‘unión-diferencia’, o ‘unión-autonomía’” (6; 182). És així com explica la seva forma de
compaginar els principis de diferencia i d’igualtat, que és una de les crítiques que s’acostuma a fer
des de concepcions uniformistes. Per Maragall, la diferència no significa desigualtat, ni tampoc vol
dir privilegi; l’argument és a l’inrevés, doncs sinó es reconeix la diferència, no hi haurà igualtat: “si
no se afronta la existencia de esa diferencia, no habrá auténtica igualdad, sentida como tal por los
que son distintos; en algún modo, cada una de las CCAA y muy especialmente las nacionalidades
históricas, las naciones de esa nación de naciones que es España” (6; 321). “La voluntad de
mantener un equilibrio entre igualdad de derechos y pluralidad de identidades es quizás la más
difícil de las ecuaciones pero también la más crucial, la más decisiva” (6; 321).
Al juny de 2002, a Granada, va concretar i resumir les característiques de l’Espanya que desitja:
completar el model autonòmic en base al federalisme; la Constitució com a pacte i no com imposició;
assumpció per part de l’Estat de les llengües i cultures com a pròpies; lleialtat de les autonomies
en relació al govern central; presència de les Comunitats a Europa; franquesa entre els pobles
d’Espanya; increment de l’autogovern i el finançament; dibuix diferent del mapa d’Espanya que ha
de deixar de ser radial; descentralització dels òrgans de l’Estat passant a una concepció multipolar;
participació en el govern d’Espanya (6; 182 i seg.).
Maragall considera que aquest projecte és ambiciós, però no és un somni, no és fruit d’un idealisme,
“la España plural es un proyecto de realismo político y de ambición colectiva en su desarrollo,
ambicioso también en sus objetivos” (6; 320). Constata les dificultats del procés: “He de reconèixer
que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que
els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L’Espanya plural ha corregut la primera etapa
i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l’encert en la formulació
de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es
produirien.” (19; 5).
En un dels últims discurs recollits, de l’agost de 2009, diu unes paraules de reflexió sobre el camí
recorregut que mostren una posició escèptica sobre el finalment aconseguit:
“El tiempo no envejece las ideas. Las circunstancias políticas, los intereses coyunturales,
los miedos y las ignorancias pueden enterrarlas. Pero siempre regresan. Las grandes
ideas necesitan perspectiva histórica, una maduración que sólo se consigue con una larga
3 1
�exposición al debate y tras ser reconocidas por su propio nombre: federalismo. Pertenezco a
una generación que soñaba de joven con la idea de solución para España: unión y libertad,
como decía el poeta. Reconozcamos que solamente hemos conseguido mantenerla viva, y
eso a duras penas, camuflada, la más de las veces, en conceptos sucedáneos para evitar
incomodar a una mayoría que no quiere ni oír el nombre de la cosa” (6; 19).
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
En aquest àmbit, hi trobem una continuïtat des del principi, quan sent Alcalde de Barcelona al 1986
diu “El conflicte no és, ni ha estat mai, entre Espanya i Catalunya” (5; 3), fins al final, quan al 2007
ha deixat la presidència de la Generalitat, referma “El problema no és Catalunya, en tot cas és un
problema espanyol!” (56; 3). Maragall aborda el tema de les relacions polítiques entre Catalunya i
Espanya considerant que l’eix del conflicte no estava entre dos nacions o dos comunitats, sinó entre
la concepció uniformista i centralitzada del poder de l’Estat espanyol i les aspiracions democràtiques,
progressistes i autonòmiques que han existit històricament a Catalunya, però també en la societat
espanyola.
Per tant, de forma conseqüent amb aquest enfocament, la solució del conflicte no el planteja fora
d’Espanya, i no el busca només per Catalunya, sinó per tota Espanya. El problema és com encaixar
Catalunya en Espanya, com estar dins d’Espanya, i com Espanya pot organitzar les seves diferències,
aconseguint la unitat en la diversitat.
Aquest plantejament es basa en que està naixent, des del 76, una nova Espanya –democràtica,
plurinacional, europea-, un nou projecte en el que cal participar i implicar-se:
“A partir del moment en que desapareix el fantasma d’una Espanya totalitària i opressora, és
possible i necessari pensar en una participació catalana en la política espanyola per construir
aquesta realitat inacabada. Naturalment, Espanya ha d’admetre que està en construcció, que
està en obres. De vegades no és fàcil. Però tendeixo a pensar que en sectors molt importants de
la societat política espanyola , s’admet, es comença a admetre” (4; 135).
La participació de Catalunya té un requeriment previ o en paral•lel: el reconeixement de Catalunya
com a nació “en el sentit polític, cultural i històric respecte a un Estat que, de tota manera, no s’està
qüestionant” (6; 75). Reconeixement bidireccional, doncs també Catalunya ha de reconèixer, amb
lleialtat, a Espanya com a “pàtria compartida” (2; 68).
En el punt anterior hem descrit en detall les característiques de l’Espanya que Maragall creu
possible i necessària. Ara ens concentrarem en les característiques que creu Maragall ha de tenir la
participació de Catalunya en la governació d’aquesta Espanya que és el seu espai natural d’actuació
política –amb Europa.
La primera consideració és referent a no utilitzar el greuge i la reivindicació com a base de l’actuació,
sinó les propostes polítiques fetes amb un enfocament general, vàlides per a Catalunya i també per
a la resta de comunitats i per Espanya en el seu conjunt. “La nostra força i la nostra raó , des de
Barcelona, des de Catalunya, seran apreciades a Espanya, no per la nostra persistència a declarar el
nostre greuge, sinó per la nostra capacitat de fer propostes que essent vàlides per a nosaltres, valguin
també pels ciutadans d’altres comunitats autònomes; per a tothom” (5; 218).
La confiança entre les parts és una altra base de les relacions, doncs no hi pot haver cap model que
funcioni si existeix desconfiança entre les parts; en aquest aspecte, inicialment tenia una posició
3 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�optimista: “els 20 anys d’Estatut i d’Estat de les autonomies han consolidat la confiança mútua
entre els pobles d’Espanya, malgrat les resistències històriques. Aquesta confiança és la base
indispensable per l’aconseguiment a l’ensems de la llibertat catalana i la unió espanyola” (6; 124).
Resultat necessari ressaltar de la frase anterior, com Maragall lliga la llibertat de Catalunya amb la
unió d’Espanya, refermant que el seu pensament està inicialment, som a l’any 1998, molt orientat a
com aconseguir les llibertats –nacionals- de Catalunya dins d’Espanya.
També creu que cal abandonar el greuge com a motor de les reivindicacions, i acceptar que tot el
que pugui reclamar i aconseguir Catalunya per a sí, pugui ser aplicat a altres comunitats (si volen)18.
“No podem dir: ‘no volem que els altres no ho tinguin’. No podem dir: ’si a vostès també els donen
això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents’ (6; 95). Per dur a terme la
construcció de la nova Espanya plural cal continuar aprofundint el pacte constitucional, entre totes
les comunitats autònomes, les nacionalitats i les regions: “el núcleo del nuevo pacto constitucional
tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galiciaacepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a
cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y
plurilingüe de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales”
(6; 168).
Reclama la participació en el govern d’Espanya, en el poder central, en el “pont de comandament” de
l’Estat. “Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa,
en el mejor sentido, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de
esa gobernación” (2; 122). El modus operandi d’aquesta participació és el model federal explicat
anteriorment; Maragall ho recalca de forma expressa: “un proyecto catalán y catalanista que tiene
una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de
una España plural en el marco de la Unión Europea” (6; 151). El canvi en les formes i relacions de
poder, i la participació de les perifèries en el govern central, permetran un nou dibuix d’una Espanya
descentralitzada “una Espanya vertebrada sobre línies transversals i diagonals raonables; no pas una
Espanya concebuda com el conjunt de punts a una certa distància del centre, essent aquest el punt
que la uneix a la resta del món” (2; 79).
L’encaix, participació i integració a Espanya, però a una nova Espanya, és per Maragall l’única via
cap a Europa i el món: “Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a
Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, sinó tampoc no hi
arribem” (23, 3); expressat en negatiu, si Espanya no canvia, la integració de Catalunya a Europa
i al món globalitzat serà molt difícil. I d’altra banda, el canvi proposat no és només per ideologia
o valors polítics sinó instrumental per aconseguir un pes important de Catalunya en el seu entorn
natural i en el món: “no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga
un papel más importante en su entorno, en España y en Europa” (41, 2).
Al llarg del discurs juga vàries vegades fent redundàncies vinculant bidireccionalment Catalunya
amb Espanya: “el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el
progreso de Cataluña” (6; 181); “lo que es bueno para Cataluña es bueno para España, y hoy digo
que lo que es bueno para España también lo es para Cataluña” (6; 302); “Una propuesta pensada
desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España”
(6; 252); “que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no
provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos”
(6,319); “Si España no cambia, Catalunya no será lo que puede ser. Y a la inversa. Para que
España se mueva, Catalunya tiene que implicarse” (4; 5).
18.
Proposant
abandonar
el
greuge
com
a
mètode
polític,
i
la
possible
aplicació
al de mesures, està fent una crítica al posicionament del govern nacionalista de Jordi Pujol i la seva política de “peix al cove”.
gener-
3 3
�Maragall reafirma la seva voluntat de continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, no fa una proposta
política amb voluntat secessionista sinó integradora. “La propuesta de Catalunya se ha hecho con
sentido de Estado. Se ha hecho con sentido de España. Se ha hecho para seguir estando en España,
no para irnos de España. Para que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir
Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a
sentimientos compartidos” (6; 319). Malgrat això, avisa de que hi ha altres alternatives en l’espai
polític català, molt basades en un escepticisme sobre la capacitat d’Espanya per canviar cap a la
pluralitat “existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable, otros planteamientos con un
común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer
una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se
derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien
la resignada conllevancia” (6; 249).
Part del problema espanyol, o millor dit, del problema de les relacions entre el poder central
espanyol i la seva realitat plurinacional el centra Maragall en no assumir el que diu la Constitució
espanyola del 1978: “Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que
reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la
carta magna en esos términos … Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades” (6; 263).
Com a resum, el 26 de maig del 2004, també al Club Siglo XXI, Maragall va presentar un resum
de la seva visió del “problema català” (6; 247 i seg.) on cita molts dels conceptes expressats fins
ara: “el problema catalán no es otro que el problema español; la propuesta catalana de España;
clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua; correlación positiva entre el autogobierno de
Catalunya y la democracia en España; renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas;
pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo; que los
catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España. Catalunya propone una España
plural”.
En aquest discurs, però, es noten ja trets d’escepticisme sobre la capacitat de transformar Espanya
i, per tant, les seves relacions amb Catalunya; en efecte, en referència al procés estatutari diu “Todo
eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en
España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta” (6;
260). El juliol del mateix any, davant un altre auditori, rebla aquest mateix sentiment: “Estamos
en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos
haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga ... España tiene tendencia a la sordera. Por
su tamaño, no por malicia. Probablemente porque es muy grande y muy diversa” (44; 1). El mes
següent hi torna: “Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta
plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya
que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al “se mira y no se toca” y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas” (6; 270)
Aportem com a final un paràgraf, de maig del 2006, que resumeix be el conjunt del pensament, i de
la intenció de la seva pràctica política, en quant a les relacions entre Catalunya i Espanya:
“Creo que por el bien de Catalunya y el de España, siempre hay que propugnar una relación
de intercambio constante y de afecto explícito entre ambas realidades distintas. No negar
la diversidad, sino predicar el afecto y practicarlo. Hemos sido consecuentes con ello. Al
inicio de mi mandato dejé clara mi apuesta por la España plural como marco adecuado para
favorecer una nueva naturaleza de relación” (14; 1).
3 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5.4. Nacionalisme
Des de l’inici, quan encara és Alcalde, Maragall es defineix sempre com catalanista, i no com
nacionalista: “Sóc més catalanista que nacionalista” (3; 79), encara que també diu que “El catalanisme
és el nacionalisme específic dels catalans” (6; 121), i que “el catalanisme és un determinat tipus de
nacionalisme molt diferent d’altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l’obertura,
en l’afirmació i la generositat ... en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme” (6;
121). En qualsevol cas, una constant del seu pensament és que Catalunya és una nació “Catalunya
és una nació singular, culturalment distinta, formada per aportacions diverses que ha necessitat i
que ha sabut integrar, malgrat la persecució i maltractament de la seva identitat, llengua, i símbols”
(6; 124).
L’any 1986 expressa la seva concepció crítica sobre el nacionalisme, al que veu com un sentiment
de caràcter defensiu, potser justificable en èpoques com la franquista, però com una ideologia
incapaç de “vertebrar eficaçment un país amb voluntat de futur” (4; 119). Considera que com a
sentiment de pertinència -d’adhesió a una identitat- sempre estarà present en major o menor mida,
però que aquest fet no ha de portar a convertir-se en un codi polític amb pretensió de convertir-se
en majoritari. Maragall contempla el nacionalisme com una ideologia heterogènia, “formada per
ingredients molt diferents, amb l’únic punt comú de ser o sentir-se víctimes d’una força exterior”
(4; 121).
En contraposició, dóna al catalanisme, al seu catalanisme, una mirada més ampla, vinculada a
la complexitat d’un país heterogeni, de forma que “el nostre país només pot ser alguna cosa més
que nacionalista, però mai alguna cosa menys que nacionalista” (4; 121), potser una Catalunya no
només a la defensiva, sinó una nació oberta, integradora i situada a la vegada en un context més
ampli. Fa ús d’una expressió amb el mateix adjectiu que fa servir per Espanya: “Catalunya oberta”
(4; 120). Nega també la possibilitat de l’ús de la idea de catalanisme de forma exclusiva per part de
cap partit o tendència.
L’any 1999, detalla què és per ell el catalanisme: “Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb
Espanya i vocació europea, recerca d’un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en
la lenta reconstrucció de la democràcia” (7; 13). És a dir, el situa en relació a Espanya, Europa i la
democràcia. El concreta amb determinats trets: una forma de demostrar l’autonomia de decisions
que permet la solidaritat i l’amistat, transformador d’Espanya, orientat a guanyar llibertat dins de
la unió més que no pas a la separació, que combina la proximitat amb la lleialtat, i en qualsevol cas
superior al regateig nacionalista de curta volada.
L’any 2003 insisteix en termes semblants sobre el catalanisme que desitja, associat a la idea
d’Espanya plural i amb organització federal: “El nuevo catalanismo ha de ser capaz de impulsar una
transformación de España no sólo en su sentido de modernización, también de profundo respeto a
su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo. Somos diferentes, pero queremos avanzar
juntos. Por eso defiendo una intervención sin complejos en España: tenemos un modelo de la España
plural y un proyecto político federal” (6; 205). A aquesta concepció li cal un reconeixement mutu
per part de tots els pobles d’Espanya amb objectius comuns compartits –reconeix que no serà fàcili una obertura de mires que permeti una “Cataluña abierta, dispuesta a compartir oportunidades,
esfuerzos y compromisos con los demás pueblos de España, de Europa y del mundo. Esta mayoría
no quiere una Catalunya cerrada, adusta, a la defensiva” (6; 205). Insisteix en el catalanisme amb
vocació espanyola i europea, federal, que doni i rebi la confiança i lleialtat política necessària per a
poder crear la solidaritat en llibertat.
En l’època com a President de la Generalitat, quan està al front d’un govern tripartit, entre socialistes,
3 5
�republicans i eco-socialistes, Maragall passa a expressar un catalanisme de base més àmplia, menys
identitari, encara que a la vegada amb menys referències a Espanya, “un catalanisme que vol apel·lar,
no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els
que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior,
però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i
complementaris” (6; 243). El concreta en un catalanisme ciutadà, democràtic, integrador, forjador
d’una Catalunya millor, unida per “la il·lusió d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de
salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries
del mateix esperit de país” (6; 217). Un tipus de patriotisme cívic i republicà, que pot resultar més
fort que l’identitari i que el resistent, a l’estil dels patriotisme francès i americà, un patriotisme basat
en els drets socials adquirits. És una concepció de Catalunya on “ens interessa més el futur dels
nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són. El catalanisme esdevé
sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes
i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans” (6; 243).
Un cop ja no és President, es sent satisfet amb el fet que el catalanisme ja no sigui, o ja no sembli,
patrimoni d’una sola força política; amb que hagi girat cap a una orientació social i de que li
calgui, per continuar servint al país, exercir un bon ús de la capacitat d’autogovern. Lligant amb el
reconeixement de la pluralitat interior de Catalunya “el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir
unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única
veu sinó amb veus diverses. Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de
Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una
nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de
ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició” (17; 4). Resumeix en que
la nació s’afirma amb l’acció, no en la proclamació.
En les últimes declaracions recollides, es posiciona davant de l’horitzó europeu com a marca de
futura actuació bàsica, atribuint a Europa la condició de nova pàtria “La patria ahora es Europa. La
tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación
como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera
azul europea está por todas partes” (59; 1).
Es poden identificar altres valoracions del que no ha de ser el catalanisme per Maragall, entenent
el que diu en relació a la concepció nacionalista dominant en l’època de govern de Jordi Pujol: la
catalanitat no ha de ser excusa per a no reconèixer els errors propis; no es poden demanar carnets
de catalanitat; no s’ha de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho; tampoc es pot
pressuposar que pel fet de ser catalans no aconseguirem segons quines coses.
Maragall relaciona, com no podia ser d’un altre manera, el nacionalisme català amb el nacionalisme
espanyol, al que qualifica com a nacionalisme implícit o inconscient, propi dels estats, i li demana
que ho reconegui, que sigui conscient de la seva existència. Fins i tot ofereix una transacció entre
nacionalismes “Nosotros renunciaremos al nuestro cuando ellos reconozcan el suyo” (6; 138).
Davant del nacionalisme espanyol, encara que només sigui per claredat expositiva, Maragall
s’arriba a definir com a nacionalista català “Cada vegada ho tinc més clar: si em pregunten des de
Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí, perquè és la manera més entenedora i ràpida que entenguin
el més important que vull dir ... Només començo a matisar quan l’altre m’accepta que també és
nacionalista” (1; 15).
3 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En contraposició al citat nacionalisme espanyol, Maragall es mostra fins i tot agre: “Ustedes son más
nacionalistas que nosotros, a ver si lo entiende de una puñetera vez, ustedes son más idiosincrásicos
que nosotros, nosotros sólo somos una pequeña nación que tal vez se expresa mal, con acritud,
pero sepan que ustedes, en el día a día, están alimentado esa acritud” (6; 138). Defensa que
Catalunya té dret a aquesta acritud: “Tenim el dret de l’acritud ... jo vaig néixer tres mesos després
de l’afusellament d’un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sense
judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l’acritud, almenys la meva generació el té”
(6; 110), tot i que a continuació deixa clar que no pot ser la inspiració i el marc de les relacions amb
Espanya i els seus pobles.
Considera que confondre nació amb estat és un greu error, i denuncia varies vegades l’estatisme
com a risc del nacionalisme, de qualsevol nacionalisme, sigui espanyol, català o basc, arribant a dir
que “el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels
nacionalismes sense estat” (7; 18).
Com a consideració final d’aquest apartat, una valoració personal de Maragall, que ajuda a
entendre el personatge i la seva circumstància: “Hay mucha gente en Catalunya que piensa que soy
españolista. Y en España hay gente que piensa que soy independentista. Lo cual quiere decir que
España es complicada, aunque también podría decir que Maragall es complicado, pero creo que
es más bien lo otro” (4; 1).
5.5. Europa
Europa és vista per Maragall situada en una via d’evolució federalitzant, que només es farà la unió
si hi ha a la vegada “devolution”, és a dir descentralització de competències i aplicació del principi
de subsidiarietat.
En les conclusions del curs que dirigí a Roma sobre Europa l’any 1998, es concreten els trets principals
de la visió de Maragall sobre Europa19: Europa necessita a la vegada d’Unió i de devolució, el que
vol dir alguna cosa més que una “catalogació formal” de competències; “si el procés unitari a escala
europea consisteix a reforçar la Unió i a refermar per compensació els organismes subestatals, és
necessari un nou concepte de nació o de pertinença: la ciutadania” (6; 82); els estats no perdran
sinó que s’agilitzaran i guanyaran legitimitat amb la seva capacitat distributiva, reguladora i de
representar l’interès general; cal un federalisme diferencial i optatiu, pels estats i les regions, i
una Europa de les regions; el risc de llunyania entre les decisions i les seves conseqüències, fa
necessària la subsidiarietat.
Torna Maragall a Catalunya amb una idea clara de Europa com a referent, ideal i objectiu polític
“Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que
és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa
forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra
justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i
garants de la devolució de poders cap a baix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on
venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social
i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari
defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya
catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la
19. Cal tenir en compte que el curs es dóna en un context previ al procés fallit de nova Constitució Europea i de la signatura dels nous tractats
de Niça i de Lisboa.
3 7
�seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha
de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa (apostar per), d’aquesta Europa”
(6; 101).
Europa –per Maragall- ha de ser un projecte d’unió, no d’uniformitat; plurilingüe; un projecte de
nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència.
Una constant del seu pensament polític és la participació de Catalunya (dels organismes subestatals
en genèric) en el nou espai polític europeu. Per això reivindica “La presencia de las autonomías en
Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y
capacidad legislativa, lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y
una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300
regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión” (2; 87). Veiem doncs que la
seva perspectiva no és particularista per a Catalunya sinó general per a Espanya, i que identifica la
necessitat d’harmonitzar la participació i els interessos a nivell d’un nou Senat.
Un altre aspecte referit a Europa és la concepció en forma de xarxa: de països, de regions, d’euroregions, de ciutats. Aquesta visió la contraposa a la realitat interna d’Espanya com a radial en
base a un centre únic “La España en red no es una España en forma de estrella, con un centro
y brazos, y que desde ese centro llegan a cada una de sus extremidades. Pero el mundo ya no
es así y Europa ya no es así, se trabaja en red, cada punto es importante” (6; 320). Dona molta
importància, per Catalunya i les Comunitats veïnes, a la consolidació d’Euroregions en l’entorn
de Barcelona i Catalunya “l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus
són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el
procés d’integració europea” (17; 9).
L’existència d’Europa no pot ser considerada un motiu per a deixar de referenciar Catalunya a
Espanya “Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests
termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives
incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d’estar a Europa
amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol, que és el nostre Estat. I Catalunya
ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves
empreses i de les estratègies euroregionals compartides” (17; 6).
Ja hem comentat en l’anàlisi quantitatiu la importància creixent que pren Europa com a concepte
utilitzat en el període final analitzat. A part de la voluntat expressada de dedicar-se a aquest temes
quan deixés de ser President, Maragall pensa en un futur d’Europa en que, tot i les dificultats del
moment, s’anirà consolidant per sobre de visions estatocèntriques, de forma que ha d’arribar a ser
una nova pàtria per a tots els europeus, també pels catalans. “Ens hem de preguntar què volem
ser quan siguem grans? ... Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu,
Espanya”: Escolta, Europa” (60; 1).
5.6. Estatut
La primera consideració en relació amb el tema del nou Estatut de Catalunya és que Maragall no
en fa cap referència fins l’octubre de 1998 quan en la presentació del document “Carta autonòmica
catalana” diu que l’Estatut de 1978 no s’ha aplicat en la seva totalitat, que es dóna una “fatiga” dels
materials constitucionals i estatutaris i que cal procedir a la seva revisió. Creu que un nou Estatut
serà bo per Catalunya i també per Espanya perquè serà “el fruto del reconocimiento por las Cortes
3 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural” (6; 200) cosa que permetrà
ambdues parts conviure més enllà de la “conllevancia”.
És durant la seva Presidència de la Generalitat quan es du a terme el procés de redacció, negociació
i aprovació del nou Estatut, que acabarà amb la ratificació en referèndum pel poble català al juny de
2006, i és òbviament en aquest període quan fa més explicacions sobre el tema.
Defensa sempre que el nou Estatut ha de fer-se seguint estrictament els passos i tràmits legals i
constitucionals previstos, assegurant a més la seva constitucionalitat; i entén la seva renovació, a
més a més, com una part del procés de consolidació de l’estat de les autonomies. Per Maragall la
reforma del marc d’autogovern de Catalunya es fa amb dos objectius “Progresar en nuestro modelo
de autogobierno en el sentido de superar la etapa de pura afirmación identitaria ... Contribuir a la
idea y al proyecto de una España plural ... Contribuir haciendo lo primero, ayudamos a avanzar
en el segundo de los objetivos; y viceversa. No son contradictorios” (6; 310).
A l’agost de 2005 concreta el que Catalunya vol expressar en el nou Estatut en onze proverbis, que
es mostren resumits a continuació: (6; 284)
1. Catalunya és una nació, és una nació dintre de l’Estat espanyol.
2. Catalunya ha viscut durant vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs
d’autonomia, democràcia i de progrés.
3. La Generalitat no va deixar d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del poble
i a la fidelitat dels seus presidents.
4. Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya és una nació de nacions i l’Estat
espanyol un estat de caràcter federal.
5. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s’aplicarà el principi de
subsidiarietat, que vol dir de proximitat.
6. Catalunya ha estat i és solidària amb els pobles d’Espanya, en funció d’un sistema fiscal
general regit pel principi d’obtenir serveis similars per un esforç fiscal similar.
7. Catalunya es regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en llengua, cultura,
dret civil i organització territorial.
8. Subratllar la importància del saber, de l’educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de
la igualtat entre l’home i la dona.
9. Accés als sistemes universals de comunicació, d’innovació i tecnologia.
10. A través de l’Estat pertanyem a la Unió Europea.
11. En el marc de la Unió Europea, formar amb les Comunitats i Regions veïnes una Euroregió útil
pel progrés dels interessos comuns.
A Nova York, febrer de 2006, el presenta com un projecte per Espanya, “una nova etapa en la
nostra democràcia, en la qual s’enfortirà nostre sistema federal” (9; 2) i que significa: una nova
devolution, el reconeixement de Catalunya com a nació i de la diferència, que no vol dir desigualtat
ni privilegi; la clarificació competencial dels nivells de govern i la millora del finançament; ajudar
a la construcció de l’Espanya plural, de l’Espanya federal, i és una contribució a una nova cultura
política basada en la lleialtat, en la confiança federal.
Un cop aprovat i abans del referèndum fa successives defenses del seu contingut, filosofia i significat
polític, el que significa anar insistint en conceptes recurrents del seu pensament. Catalunya es posa
al dia com a nació, destaca el caràcter de pacte entre les sobiranies catalana i espanyola “L’Estatut
és l’acord entre dues sobiranies, entre dos Parlaments, entre dues representacions” (12; 1) i aquest
fet no considera que devaluï la sobirania espanyola. No és identitari, està orientat a les persones,
disminuirà la conflictivitat competencial entre govern central i Generalitat, i sobretot “Catalunya
3 9
�esdevindrà la comunitat política d’Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el
major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que
alguns petits estats” (16; 3).
Reconeix el dubte de si s’ha seguit la millor seqüència, o hagués sigut millor reformar prèviament
la Constitució, però afirma “Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que
tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue
a una reforma de la Constitución” (6; 268) i, per tant, acaba mostrant el seu acord, segurament
instrumental, a que determinats aspectes de l’estatut quedin formulats, però restin a l’espera d’una
futura reforma general de la Constitució.
Encara que explicita el seu lament per no haver aconseguit la participació del Partit Popular en la
fase final del projecte, també diu “¿quin és l’argument per oposar-se a un Estatut que teòricament
ens havia de separar dels espanyols i ara resulta que tots l’imitaran?” (49; 2), i espera que el conjunt
d’Espanya entengui que l’Estatut és una proposta legítima i lleial.
Un cop aprovat en referèndum, considera arribada l’hora del seu desenvolupament, i considera que
ho ha de fer una nova generació “La Cataluña del nuevo estatuto ha de estar gobernada por una
nueva generación que sepa alejar al país de la política irritada y del tacticismo que a menudo nos
ha dominado” (6; 324). Preveu un camí de desplegament llarg i complicat, que el porta a tornar a
insistir en la necessitat de canvi a Espanya per poder canviar a Catalunya, és a dir, en el problema
espanyol per davant del català:
“No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l’administració
central. Perquè també a Espanya s’ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després
d’haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d’un cos que es
descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d’un Estat compost en el qual les seves
parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen
poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot.” (6; 337).
Davant el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional, creu inicialment que el Tribunal no el
modificarà, doncs generaria un greu problema per a tothom “No crec que el toquin, perquè Madrid
és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldre-ho, m’imagino,
d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya” (55;
1). A mida que avança el temps va introduint la idea que si el Constitucional el modifica, s’hauria
de tornar a sotmetre a referèndum. “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a
parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans?” (60; 1).
5.7. Fiscalitat
El finançament de Catalunya, de les comunitats autònomes en general, i dels ens locals també, és un
tema problemàtic des de l’origen en el sistema constitucional de 1978. No entrarem en detall, però
mostrarem els eixos principals dels conceptes més utilitzats per Pasqual Maragall sobre l’assumpte.
A principis de 1988 ja fa esment en passat a la seva proposta d’un marc estable de repartiment
de recursos entre Govern central, Autonomies i Ajuntaments del 50-25-25 % (6; 37). Aquesta
distribució percentual hi anirà canviant a mida que es vagi augmentant el nivell de competències, en
especial autonòmiques: el 2003 la proposta és del 40-30-30 (38; 5) i el 2005 del 30-40-30. (6; 295).
Un altre dels criteris que Maragall expressa amb continuïtat és el de contribuir per renda i rebre
4 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�per població, així com la necessitat de la corresponsabilitat fiscal de les diferents administracions
públiques. Ja al 1991 deia “Es fundamental establecer un marco seguro de financiación para los
tres niveles de gobierno y que comporte fórmulas equilibradas de corresponsabilización fiscal y de
autonomía financiera” (6; 71).
Com a candidat a la presidència de la Generalitat, proposa en diverses ocasions quatre principis de
federalisme fiscal, que resumits són (6; 161):
• Igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con
las autonomías del régimen común.
• Redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas en base los
porcentajes (40-30-30).
• Igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más
de un millón de habitantes.
• Equidad fiscal territorial … pagar por renta y recibir por población.
Completa el seu federalisme fiscal amb la llibertat per poder fixar tipus impositius
(corresponsabilització) i la necessitat de transparència en la informació, el que li fa reclamar la
publicació periòdica i normal de les balances fiscals, com fa Alemanya: “La transparencia es la
base de la solidaridad y de la equidad” (40; 1). Vincula la transparència amb la claredat en els
plantejaments fiscals, necessaris per assegurar la seva legitimitat “la cuestión de la “comprensión
pública” es absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del
sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías” (6; 266).
En quant a l’aspecte de la solidaritat entre territoris amb diferent nivell de renda, a més de que
l’aplicació del principi general ja significa que paguen menys pels mateixos serveis, creu que ha
d’existir un fons de solidaritat, però amb límit temporal i control del procés: “tiene que haber una
financiación especial para las comunidades autónomas con retraso estructural. Estoy de acuerdo,
pero esto debe periodizarse en el tiempo y tendiendo a un aterrizaje suave. De lo contrario, es
decirles a las autonomías que sufren esta situación que siempre estarán subvencionadas, cuando
de lo que se trata es de que salgan de la situación de retraso” (40; 1).
D’altra banda, Maragall proposa que la singularitat dels concerts econòmics basc i navarrès sigui
sotmesa a un procés d’igualació amb un marge temporal ampli. De fet, no està d’acord amb el
sistema, encara que entén el seu origen històric. Davant de la reclamació del concert per ERC i
CiU, expressa “la única solución para Cataluña y para España es que haya una regla común de
resultados. No discuto las fórmulas, me importan muy poco, mientras los resultados finales se
avengan a una racionalidad común que además sea inteligible para la gente. Que la gente pueda
decir que paga lo que tiene que pagar. Esa regla creo que es la renta y la población” (4; 1) i
argumenta que la raó de fons és la grandària de Catalunya, que no li permet (a Espanya) un règim
d’excepcionalitat. Torna a la idea del que és bo per Espanya és bo per Catalunya i a l’inrevés.
Creu que Catalunya “ha estat i és una nació solidària amb la resta de pobles d’Espanya” (6; 285).
Però també considera que, donat que ja hi ha comunitats que partint de nivells de pobresa molt
importants ara estan “frec a frec o més amunt en alguns aspectes. Catalunya està dient: «No podem
més»”, i això ho identifica com un problema, lligat al fet que si es garanteix el màxim nivell de serveis
de forma independent a l’esforç fiscal, pot desincentivar als territoris receptors de transferències
netes. En aquest aspecte Maragall aplica una visió lliberal a la solidaritat.
Els criteris fiscals integrats en l’Estatut els explica amb els quatre eixos següents:
“El Estatuto garantiza que los ingresos de la Generalitat procedan totalmente del rendimiento
de los impuestos pagados por los ciudadanos de Catalunya.
4 1
�La Generalitat tiene capacidad normativa sobre los impuestos estatales en los que participa,
de acuerdo con las competencias del Estado y de la Unión Europea.
Papel protagonista de la Generalitat en la gestión tributaria de los impuestos que pagan los
ciudadanos de Catalunya.
Criterio explícito de solidaridad, semejante al aplicado en los países federales que consiste
en garantizar un mismo nivel de servicios a los que realizan esfuerzos fiscales similares, no
en términos absolutos, que eso sería injusto, sino en términos relativos a la renta de cada
uno” (6: 315).
Afegeix un cinquè eix que garanteix que les inversions de l’Estat a Catalunya durant 7 anys seran
d’acord amb el PIB de Catalunya; una garantia que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal
Constitucional.
5.8. Interlocució
En l’anàlisi quantitatiu ja hem pogut constatar el creixent lament podríem dir, de Pasqual Maragall,
sobre la manca d’interlocució lleial a l’altre costat de la taula, és a dir per part dels poders de l’Estat
sobretot a partir de que és President i s’engega el procés de renovació de l’Estatut. Si l’Estatut el
definia com un pacte entre les legitimitats catalana i espanyola, com es pot dur a terme aquest procés
de pacte mentre una de les parts és sotmesa a la desautorització per bona part de l’altre? Podríem
posar molts exemples, però aportarem només alguns dels mes significatius:
En relació a l’Espanya més oberta: “Es muy difícil, pero tal vez consigamos un reconocimiento por
parte del sector progresista y liberal de Madrid, que siempre ha sido centralista en el fondo, aunque
sea respetuoso con Catalunya.” (6; 137).
Crida a les esquerres espanyoles: “ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de
erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad,
a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones
al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura”
(6; 179).
Avís davant les dretes: “el precio que ha pagado (la derecha) por esa ampliación del consenso es
un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo.
Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que
la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan” (2; 108).
I lament sobre les conseqüències del lideratge d’Aznar: “La hazaña de Aznar al meter a la derecha
en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara
de la moneda- amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25
años.” (2; 127).
Que havia acabat portant a un retorn del nacionalisme espanyol i a un reforçament del centralisme:
“desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de quienes no les cabe en la
cabeza otra manera de entender España que la suya” (6; 178) “Cataluña tiene el derecho, histórico
o no, a proponer. ¿O sólo hay una voz en este coro? Cruzar opiniones, indicaciones y propuestas
es enriquecer el escenario, no dictarlo, contra lo que se ha hecho casi siempre desde el centro.
El centro está encantado de haberse conocido. No sabe que sólo es el centro: piensa que es toda
España. Éste es su error. Nosotros también somos España” (61; 1)
4 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�A un retorn de l’Espanya única, hostil amb Catalunya: “s’oposen també a l’eclosió de l’Espanya
plural, quasi diria que per principi, perquè només en volen una d’unitària, d’única, sense matisos,
sense perfils, sense accents, sense allò que dóna a aquest país precisament la seva gràcia i el seu
interès” (12; 1), davant la que es mostra perplex: “perplejidad por la indiferencia, cuando no por la
hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios
de comunicación”. I afegeix, en relació als mitjans: “nos encontramos con un grave problema de
incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que
refleje de forma real la pluralidad española. El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces
como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde
la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia,
sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España
real, en la España plural” (6; 277).
Val a dir que Maragall és també conscient de la bidireccionalitat de certes actituds “Somos muchos
los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que
algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan
con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras” (6; 195). “en un clima de
creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y
los separatistas” (6; 248).
Maragall, però, manté l’esperança en què hi ha una altra Espanya possible: “Si Catalunya deixa
de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall,
si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir” (6; 224).
Una Espanya que hauria d’apostar pel federalisme: “Cierto que fuera de Catalunya y de algunas
dependencias universitarias, prácticamente no hay federalistas. Habrá que inventarlos para que
podamos discutir y avanzar con ellos en el reconocimiento de las naciones y los pueblos de España”
(6; 20).
Però sempre hi han les dues Espanyes: “hi ha una altra Espanya ... que és profundament desconfiada,
conservadora i al·lèrgica a les innovacions” (23; 3), i la batalla entre les dues espanyes acaba
generant una lògica d’immobilisme i de continuïtat: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y
todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer
que no nos oiga” (44; 1). “Som diferents i ens suportem mútuament, però no pretenem solucionarho ... De manera que això no progressa i l’únic que continua havent-hi és la conllevància”. (56; 1).
Una continuïtat que tampoc el president Zapatero va evitar: “Amb l’escenari Zapatero- Maragall
va semblar que podíem trobar la fórmula canònica, la fórmula constitucional, estatutària. Però
som on som. Aturats.” (56; 1) De fet, en una entrevista de 2007 acaba reconeixent que s’ha sentit
personalment traït per Zapatero després de l’inicial: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del
Parlament de Catalunya”: “Tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu
ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.” (52; 19).
Un altre aspecte important en aquest apartat és fer notar els avisos que fa Maragall sobre les
possibles conseqüències, negatives per la pròpia Espanya, d’una actitud de rebuig a les propostes
que li arriben des de Catalunya. Hi ha risc de desafecció: “la dilació i les dificultats i fins i tot les
tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això
comporta un cert risc de desafecció” (10; 6). El mateix fa en relació a una sentència negativa sobre
l’Estatut: “Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que
ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la
claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències” (58; 1).
4 3
�5.9. Independència
En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai
independentista. Però sí que expressa les seves opinions sobre el tema, alguna de les quals ja s’han
comentat en altres apartats. Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és
la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència. De tota manera
creu que “és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable”. (7; 16).
La renúncia el 1978 al dret d’autodeterminació per part de les forces majoritàries a Catalunya i el
País Basc, a canvi de autonomia, forma part de l’essència del pacte constitucional. La percepció de
no avançar en els temes d’autogovern i de reconeixement nacional genera “actitud de desesperanza,
que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que
considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar
el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista” (6, 179).
Per tant, per Maragall, la independència és una posició política reactiva i desactivable amb avenços
en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya.
Maragall no creu, doncs, en la necessitat d’independència, en el món actual, “Allò que és decisiu no
és pas la independència estatal, sinó la independència de criteri, la capacitat de convicció als grans
mercats de l’economia i la política. Que ser un estat hi ajuda és indubtable. Però que arribar-ho a ser
és tan o més antinatural que no ser-ho, i menys pràctic, també” (2; 58).
El sentiment independentista ha existit sempre a Catalunya, “Un sector importante del catalanismo
se lo ha planteado siempre. Macià y Companys en 1931 proclamaron la República Catalana” (6;
250) i segueix existint doncs “Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa
que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y
España. No comparto este dramatismo de “las últimas oportunidades”, pero es un estado de ánimo
que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo” (6; 250). Davant d’aquest fet, aposta
per fer una política, a Catalunya i a Espanya, que vagi permetent reconduir als independentistes
a postures primer sobiranistes i finalment federals. Una vegada més planteja la Espanya plural i
federal com a forma de solucionar l’encaix de Catalunya.
4 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�6. Conclusions
P
asqual Maragall té una concepció federal d’Espanya, que té el seu origen en la tradició del
pensament catalanista i d’esquerres, i en la seva personal experiència municipalista, exercint
un poder de tipus molt proper al ciutadà.
En referència al marc teòric, el model concret federal que proposa Maragall és un federalisme
de distribució de poders, descentralitzador, cooperatiu i amb asimetria constitucional; encara que
en aquest últim aspecte –l’asimetria- creu que ha de ser-ho només de forma imprescindible per
encaixar les diferències realment existents amb la igualtat de drets.
Però el seu federalisme és especialment un model de federalisme de tipus pluralista. Recordem
que una de les característiques bàsiques del federalisme pluralista és el reconeixement de la
plurinacionalitat, i en efecte, per poder recollir la diversitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya,
Maragall proposa el reconeixement de Catalunya com a nació. Els altres trets del federalisme
pluralista també són plantejats i reivindicats per Maragall quan proposa una àmplia autonomia,
estable constitucionalment i amb recursos fiscals suficients i constants (self rule) i aposta perquè
Espanya avanci en la participació de les Autonomies en el govern central i les institucions estatals,
i molt especialment en la configuració d’un Senat amb poder real i que sigui representatiu dels
governs de les Comunitats autònomes i dels poders locals (shared rule).
Maragall no està d’acord amb el model federal centralista i homogeneïtzador, orientat a la igualtat
uniforme de drets dels ciutadans, el que alguns formulen com ‘los derechos son de las personas,
no de los territorios’. De fet, el federalisme de Maragall, donat que el pensa per aplicar a la realitat
espanyola, és un model oposat al considerat com el més exitós del món, l’americà, d’origen i
components unificadors, creador d’una nació única amb una sola llengua. Però tampoc planteja
en cap moment el reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional, de forma
coherent amb el seu projecte polític que és un projecte per Espanya, fet des de la perifèria.
Quan Maragall descriu les seves propostes federalistes, ho fa en base a l’aplicació d’uns principis
concrets: col·laboració institucional, corresponsabilitat fiscal, solidaritat, clàusula residual pels
poders més propers. Dóna molta importància al principi de subsidiarietat, a que el repartiment de
les competències de poder es faci de forma que l’exerceixi el nivell més proper al ciutadà possible,
tot i que avisa que cal estar atents als riscs de col·lusió entre interessos locals i poders pròxims20.
Per poder bastir l’organització federal proposada, dóna una importància cabdal a l’existència del
principi de confiança entre les parts i de la lleialtat federal, en el que coincideix amb el que diuen
autors com Watts en relació als principis de confiança i lleialtat, necessaris per poder aplicar un
federalisme pluralista.
En relació al tema fiscal, els plantejaments de Maragall mantenen unes línies constants al llarg
dels períodes analitzats. Per una banda la necessitat d’un repartiment equilibrat dels fons entre els
diferents nivells de govern, adequat als serveis prestats per cadascun d’ells. D’un altre, la recerca
d’una fórmula clara de relació entre els impostos pagats i les prestacions rebudes, i que es resumeix
en la formulació bàsica de l’equitat fiscal territorial: ‘pagar per renda i rebre per població’. En aquest
tema es detecta una preocupació també constant per aconseguir fórmules de finançament segures,
justes, transparents, i, molt especialment, que siguin comprensibles per la ciutadania, doncs en cas
contrari tenen risc de deslegitimació. La última característica transversal en el temps és la seva
20.
No
hem
trobat
referències
a
la
possibilitat
de
col·lusió
entre
els
els poders centrals, potser perquè no hem seleccionat textos relacionats amb el concepte de socialisme.
grans
poders
econòmics
i
4 5
�voluntat d’inserir el finançament de Catalunya en el règim general espanyol, sense privilegis, sense
reclamar en cap moment sistemes de tipus ‘cupo’ com el basc; i ho justifica per raó de la grandària
relativa de Catalunya, de forma que el seu tractament com a excepció faria inviable el sistema
general, i també per solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat. Una vegada més queda palès
l’enfocament global espanyol de l’opció política de Pasqual Maragall.
Molts conceptes que formen part de la concepció d’organització federal adequada –segons Maragallper Espanya i per Europa, els considera també aplicables dins de Catalunya: subsidiarietat,
proximitat, municipalisme, lleialtat institucional, participació de tots els nivells de l’administració
en les grans decisions, equitat fiscal. És el que qualifica com a Federalisme interior
El federalisme proposat per Maragall és la combinació d’unió i llibertat, d’unió i devolució, d’unió
i proximitat. És, per tant, un model que assegura a la vegada el reconeixement de la diversitat, la
descentralització competencial i l’exercici del poder a prop dels ciutadans.
Respecte a Catalunya, la concep inicialment com un sistema de ciutats, d’una xarxa de municipis,
d’acord amb la força que tenia en els anys vuitanta el municipalisme d’esquerres, i Barcelona en
concret, i també com a forma de defensa i confrontació amb el nacionalisme de centre-dreta que
governava la Generalitat. La seva defensa dels governs de proximitat, i del principi de subsidiarietat,
també a Catalunya, és una constant al llarg del temps.
Maragall considera que Catalunya té una complexitat política i institucional semblant a la d’un
estat, i proposa una reorganització interna en base a un plantejament de federalisme interior, aplicant
també Catalunya endins els principis d’igualtat, subsidiarietat, clàusula residual, administració
única, solidaritat. Reivindica pel cas concret de Catalunya el mateix que demana es faci a Espanya:
una Catalunya oberta que reconegui i gestioni la seva diversitat, la participació dels poders locals
i les organitzacions ciutadanes en la governació del país -‘tots som Generalitat’-, no subordinació
dels ens locals al govern central de la Generalitat.
Maragall té una visió geogràfica, geopolítica, dels països. Tant d’Espanya com de Catalunya, de
forma que en el cas català demana el reconeixement de les terres de l’Ebre i del Pirineu en forma
administrativa i institucional, donat que tenen característiques pròpies comuns i diferenciades
d’altres terres de la mateixa província actual de pertinència. Igualment amplia el camp d’actuació
limitat a les fronteres regionals o estatals quan impulsa la creació d’euro-regions.
Catalunya és per Maragall una nació que forma part d’Espanya i d’Europa. Una nació que ve de
lluny i que ha patit molts greuges, però que no ha de centrar la seva identitat i pensament en la
història passada i en el greuge com a sentiment unificador. Catalunya ha de mirar endavant, ha
d’oferir als seus ciutadans, que són de diferents orígens, un futur engrescador i integrador, en base
a la construcció d’un país obert, plural, amb serveis socials, amb equitat i benestar.
Maragall rebutja una Espanya absolutista, unitarista i centralista, però defensa aferrissadament,
apassionadament, una Espanya plural, diversa, plurilingüe, democràtica, descentralitzada, federal al
fi. Però Espanya s’ha de reconèixer ella mateixa com el que és, diversa i complexa, no homogènia i
simple; i cal que ho sàpiga, que prengui consciència del fet. Això li servirà per ser més cohesionada
i més forta.
Aquesta Espanya, que no és nova per Maragall doncs hi han corrents polítics i intel·lectuals
que en són favorables, porta incorporada una nova dinàmica política de poders desconcentrats,
amb possibilitat per part de les perifèries (geogràfiques i polítiques) de participar, fer propostes
i gestionar polítiques. Es trencaria d’aquesta manera la direcció clàssica en la forma d’exercir el
4 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�poder a Espanya: des del centre únic cap a la perifèria. Una perspectiva perifèrica d’Espanya que
enllaça amb la visió geogràfica esmentada abans, i que es concreta en el concepte reiterat sovint de
‘Espanya en xarxa’ oposat a la concepció radial i radiocèntrica.
Espanya ha de ser un conjunt de pobles que són distints, i que a partir del mutu reconeixement de les
seves identitats diferents d’origen, volen anar junts, volen compartir passat -recordem la proposta
reiterada que fa de redactar una història compartida-, present i futur, i conformar des de la llibertat,
una nova identitat compartida. La conjuminació d’unió, diferència, autonomia i llibertat es concreta
en la forma proposada de federalisme pluralista.
Aquest projecte, pensat des de la perifèria per Espanya i els seus pobles, no el considera Maragall
un exercici d’idealisme sinó al contrari de realisme, de veure com és el país i trobar-li una solució
satisfactòria amb ambició col·lectiva. És durant molt temps un projecte optimista, esperançat en la
seva raonabilitat i possibilitats d’èxit. Al final, després del procés estatutari, sembla reconèixer una
certa impossibilitat de poder aconseguir un canvi en la forma d’entendre Espanya, en especial -però
no sols- per part dels sectors més conservadors espanyols.
En quant a les relacions entre els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, la visió de Maragall
es basa en la no existència de conflicte entre pobles o comunitats, que comparteixen molts lligams
familiars, culturals i vivencials. El conflicte el centra en un problema entre la concepció uniforme
i centralitzada dels que tenen el poder a Espanya i les aspiracions d’autonomia, descentralització
i reconeixement de la diversitat que es donen a Catalunya i altres parts d’Espanya. I el problema
conseqüent és cóm encaixar Catalunya i aquest tipus d’aspiracions polítiques dins d’Espanya. Per
tant, la solució passa per canviar Espanya per a que reconegui les seves diversitats. Maragall, que
creu en la capacitat de regeneració d’Espanya, no planteja la recerca de solucions fora de l’àmbit
espanyol, el problema, per ell, no és com anar-se’n d’Espanya, sinó com continuar a Espanya.
Per resoldre l’atzucac, la via ha de ser l’Espanya plural, amb el reconeixement de Catalunya com a
nació, i un marc constitucional i estatutari redissenyat sota la perspectiva del federalisme pluralista.
Però no només planteja el canvi espanyol, també requereix abandonar el greuge i la reivindicació
particular com a motor d’actuació, reclama la creació d’espais de confiança i lleialtat per les dues
bandes, la construcció plegats de propostes vàlides per Catalunya i per la resta.
És una constant del pensament de Maragall associar l’evolució de Catalunya amb la d’Espanya. Des
de la consideració històrica que Catalunya només ha tingut reconeixement i llibertat quan a Espanya
hi ha hagut també llibertat, a la coneguda frase ‘el que és bo per Catalunya és bo per Espanya’. En
conseqüència Catalunya, per aconseguir els seus objectius propis, ha d’implicar-se en la governació
d’Espanya.
Es pot constatar, com a resum de les relacions entre Espanya i Catalunya, que el projecte polític
de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser
el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya té un
projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el
que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació
política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va
protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització
en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si
havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i
menys ruptures?
De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma
4 7
�de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per part del
poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig,
indiferència, hostilitat fins i tot, de l’Espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta
però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altra Espanya,
la que no és plural. Maragall avisa dels riscos d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i
desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista.
En relació a la independència, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat
sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part perquè creu que els conceptes
de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet, el que vol és anar portant, amb els fets,
amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal.
Però la manca d’interlocució per la part espanyola, de voluntat política pluralista, de comprensió del
projecte integrador plantejat, de federalistes espanyols, està fent impossible el concepte d’Espanya
plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista.
Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com un sentiment de
pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a
Espanya, que torna a insistir en avançar junts des del reconeixement de la diferència, i que enllaça
també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme lleial i obert, orientat a Europa i el
món, a la llibertat més que la separació.
Durant la seva presidència de la Generalitat, al front del tripartit, introdueix una perspectiva una
mica diferent, donant-li un enfocament més ampli, de caire cívic i republicà; un catalanisme, ni
resistent ni identitari, que integra Catalunya gràcies a les polítiques socials, a la resolució dels
problemes de les persones, a les bones perspectives d’un futur compartit.
Només es declara nacionalista, per claredat dialèctica, davant del nacionalisme espanyol, al que
qualifica de nacionalisme implícit, no reconegut, propi dels estats. Aleshores sí que diu que és
nacionalista català, al temps que exigeix a l’interlocutor que s’autoreconegui com a nacionalista
també.
Per tant, en relació a les definicions fetes en el marc teòric del treball, podem qualificar el pensament
de Maragall com a catalanista i federalista, en tant defensa la identitat nacional de Catalunya, que
vol que sigui reconeguda i integrada en una organització federal de l’Estat espanyol.
Europa és per Maragall la nova pàtria futura. Un projecte d’evolució federal, que s’ha de fer en
base als estats, les regions i els ciutadans, amb un nou sentit de pertinència que és precisament la
ciutadania. Amb principis d’unitat però no d’uniformitat, de descentralització i subsidiarietat, de
solidaritat i cohesió social.
Europa és sempre el marc superior de referència en el que queden inserides les relacions entre
Catalunya i Espanya, en la mesura que està convençut que la direcció de la història es mou cap a
la consolidació de la Unió Europea, amb la conseqüent cessió de sobirania, i que creu fermament
en l’aplicabilitat interna a Espanya dels criteris de “devolution” i de subsidiarietat impulsats per la
Unió.
En aquest àmbit, una constant és la preocupació per aconseguir la participació de Catalunya, i de
les altres comunitats, en el nou marc polític europeu, en els processos de decisió dels temes on
tenen competències. És conscient que aquesta participació s’ha de produir en base a un procés de
delegació i representativitat doncs no totes les regions europees poden tenir veu directa. Per això
4 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�proposa també la renovació del Senat, on s’han de treballar les propostes homogeneïtzadores en un
marc de confiança horitzontal entre les Comunitats.
Però està clar que el camí per a que Catalunya arribi a Europa és passant per Espanya, aprofitant
la potència del propi estat espanyol, que ha de respondre amb visió de la seva pluralitat. Ara
bé, complementàriament a la via principal, Catalunya ha de participar en les euroregions que la
impliquin, així com ha de fer servir la força de les seves institucions i la societat civil. És un treball
de país, per ajudar a aconseguir la integració europea, que considera la nova pàtria.
La plasmació en la pràctica política del pensament federalista de Maragall va ser en molt bona part
el nou Estatut, que va estar enfocat com un projecte legal, respectuós amb el marc constitucional,
amb l’objectiu de dotar a Catalunya d’un nou marc d’autonomia, dins d’Espanya.
Maragall va justificar, molt abans de ser president, la necessitat d’aquest nou marc constitucional.
Ho va fer des del principi dient que seria un projecte bo tant per Catalunya com per Espanya, i amb
intenció de millora de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt.
Pensa en el nou Estatut com un projecte per Espanya, una nova fase de l’etapa democràtica, que
enfortirà l’estat federal. El defensa en tant que reconeix a Catalunya com a nació, i per tant, a
Espanya com a plurinacional; en el fet de ser un pacte entre dues legitimitats, entre dos subjectes
polítics que es reconeixen mútuament; en l’aclariment competencial entre el Govern central i la
Generalitat, que obre un futur menys conflictiu i en què s’assoleix una capacitat d’autogovern molt
ampla.
Després de la seva aprovació en referèndum considera que amb el seu desplegament s’obre una
nova etapa política que requerirà dues transformacions: d’una banda, un canvi cultural per part
de l’Administració central per assumir la distribució de poder que s’ha produït; de l’altra l’esforç
per implementar-lo d’una nova generació política que apliqui paradigmes diferents, allunyats del
greuge i el tacticisme.
Tanmateix, els pensaments finals de Maragall sobre la qüestió evidencien desencís davant l’amenaça
de retallada per part del Tribunal Constitucional. En aquell moment planteja obertament el xoc de
legitimats entre el poble de Catalunya i el Tribunal Constitucional, i qüestiona la capacitat d’un
Tribunal, amb greus sospites d’imparcialitat, per modificar un text legal que ha seguit tot els passos
constitucionalment previstos: aprovació pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals, i ratificació
en referèndum pel poble de Catalunya. De fet, manifesta de forma reiterada que si l’Estatut era
modificat pel Tribunal, caldria que tornés a ser sotmès a referèndum per part del poble de Catalunya.
4 9
�7. Respostes a les preguntes
d’investigació
Tot i que al llarg del punt anterior es troben de forma implícita les respostes a les preguntes
d’investigació plantejades en el moment de començar el treball d’anàlisi sobre el pensament d’en
Maragall, passem finalment a donar-los-hi resposta concreta una per una:
Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya?
En primer lloc, constata que no hi ha conflicte entre els dos pobles, que tenen molts lligams històrics,
culturals i familiars. El problema polític existent el centra en la diferència entre el plantejament d’una
concepció d’Espanya com nació única, homogènia i amb una sola llengua comú, amb les aspiracions
de Catalunya de tenir reconeixement nacional i lingüístic, i una ample capacitat d’autogovern.
Aquesta diferència de plantejament s’agreuja amb les incidències del procés de reforma estatutària
i la modificació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat en
referèndum pel poble de Catalunya
Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització
política per Espanya i Catalunya?
Sí. Maragall mostra una constant línia de pensament orientada a aconseguir una forma d’organització
política, un nou marc constitucional a Espanya, que a partir de l’evolució i aprofitament de les
possibilitats de l’existent, pogués encaixar les diversitats existents dins d’Espanya de forma ‘que
Espanya es senti plural i Catalunya lliure’.
Té aquest model característiques federals?
Sí. Es un model definit específicament com a federal i amb les seves característiques bàsiques: dos
nivells de govern -federal i regional-, bicameral amb la segona cambra representativa dels governs
regionals, repartiment constitucional de competències, i organismes de cooperació i arbitratge.
Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall?
Un federalisme de tipus pluralista, amb reconeixement de la pluralitat nacional i lingüística,
repartiment competencial i de recursos financers clars i garantits, presa de decisions en el nivell
federal amb mecanismes de participació de les regions. Un federalisme descentralitzador,
i diferenciat o asimètric en el que sigui necessari per a reconèixer les diferències existents, on
s’apliqui el principi de subsidiarietat per apropar l’exercici del poder al ciutadà. No el considera un
model vàlid només per ser aplicat a nivell espanyol, sinó també per a ser aplicat dins de Catalunya:
‘el federalisme interior’
Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista?
Catalanista. Es defineix a sí mateix sempre sota aquest concepte. Entén el catalanisme com un
projecte polític que combina la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació i la reivindicació
de l’autogovern, amb l’impuls d’una transformació institucional i constitucional d’Espanya per a
que reconegui la seva pluralitat i permeti la convivència entre tots els seus pobles; per tant, el seu
catalanisme està orientat a la integració a Espanya, en una nova Espanya ‘plural’. És un catalanisme
que neix del reconeixement d’una identitat pròpia, basada en la llengua, la cultura i la història,
però que en el seu desenvolupament no es fonamenta en trets identitaris, sinó en una base cívica –
republicana- per aconseguir la integració de tots els ciutadans en un projecte de futur per a construir
un país millor, dins d’Espanya i d’Europa.
5 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall?
El resultat final del canvi estatutari no es correspon amb el pensament i el projecte polític de
Maragall. El nou Estatut, sobretot el sortit del Parlament de Catalunya, però també el text finalment
referendat, contenia elements que formen part principal del projecte polític de Maragall: reconeixia
Catalunya com a nació, encara que fos al preàmbul; concretava les competències de cada nivell
de govern, fixava criteris garantits de finançament i contemplava la participació de la Generalitat
en certes decisions d’abast espanyol; introduïa descentralització en el Poder Judicial i definia el
català com idioma preferent en l’Administració. Per tant, significava un canvi en el sentit desitjat
per Maragall, encara que amb les limitacions derivades de no contemplar la necessària reforma
constitucional, en especial el paper del Senat, que es deixava per una etapa política posterior.
La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, però, va declarar ineficaços i
limitats els paràgrafs referents a Catalunya com a nació, refermant una concepció monista i
uninacional d’Espanya. També va donar preeminència al poder central sobre l’autonòmic en temes
com la llengua, la província com a base de l’organització territorial, la unitat del poder judicial,i
la capacitat impositiva. La sentència, per tant, va significar un fre al procés iniciat per aconseguir
avançar cap a un federalisme plural en una Espanya plural.
Eren les propostes de Pasqual Maragall la ‘tercera via’ que s’està proposant com alternativa de
sortida al problema polític actual entre la independència i l’status-quo?
A efectes de donar resposta a aquesta pregunta, ens cenyirem a la única proposta escrita coneguda
feta com alternativa a la disjuntiva entre l’status-quo i la independència, que és la feta pel PSOE21 en
la coneguda com “Declaració de Granada”. Aquest document proposa una reforma constitucional
per acabar de donar a l’estat de les autonomies una estructura federal. Però es tracta d’un tipus de
federalisme no pluralista, cooperatiu però simètric, solidari i amb un fort enfocament igualitari i
uniformista: “Igualdad de derechos básicos de todos los ciudadanos, cualquiera que sea el lugar en
el que residan. Sí a los legítimos hechos diferenciales, no a los privilegios o a las discriminaciones”
(69; 6). Reconeix, per tant, una diversitat cultural i lingüística d’Espanya, però no proposa
l’assignació competencial plena en aquests temes a les comunitats respectives. Constatem doncs
que la única proposta coneguda sobre el tema, no es correspon amb el pensament de Maragall.
Si un federalisme del tipus pluralista, com el proposat per Maragall, pot ser una ‘tercera via’ per
resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és un qüestió d’opinió. L’únic fet constatable és que
Maragall va intentar canviar el marc constitucional i estatutari, i ho va aconseguir en bona part, però
la sentència del Constitucional ho va invalidar.
Espanya no ho ha volgut, s’ha refermat en la uniformitat. Ha continuat sense escoltar ni donar
resposta, més de 100 anys després, al lament de l’avi d’en Pasqual Maragall:
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
21. Existeix una proposta feta prèviament al maig de 2013, en el Document de treball 163 de la Fundació Rafael Campalans del PSC, titulada “Per una reforma constitucional federal”, que és mes propera a l’enfocament d’un federalisme pluralista, però no l’hem considerada com a proposta de tercera via pel fet que el PSC i el PSOE tenen com a document oficial la citada declaració de Granada.
5 1
�8. Bibliografia
Alvaro, F.M., (1998) Què pensa Pasqual Maragall. Deria.
Buchanan, A. and Paredes, J., (2013). Secesión: Causas y consecuencias del divorcio político.
Editorial Ariel.
Caminal, M., (2009) “L’estat autonòmic espanyol: entre la resistència nacionalista i l’horitzó
federal” en Caminal i Badia, M., Requejo, F. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), 2009.
Federalisme i plurinacionalitat: teoria i anàlisi de casos. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Casassas, J., (1997) “La historia del terme “nacionalisme” en la política catalana” en Casassas i
Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Company, E., (1997) “Socialisme català i nacionalisme espanyol” en Casassas i Ymbert, J. and
Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Elazar, D.J. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), (2011). Anàlisi del federalisme i altres
textos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Guillamet, J., (1995). El tema és Barcelona. Barcelona: Edicions La Campana.
Hix, S. and Hoyland, B., (2012). Sistema político de la Unión Europea. Madrid: McGraw-Hill.
Maragall, P., (1986). Refent Barcelona. Barcelona: Planeta.
Maragall, P., (2003). Maragall afirma. Madrid: Aguilar.
Maragall, P., (2008). Oda inacabada. Barcelona: RBA.
Maragall, P., (2009). Espíritu federal: escritos políticos. Barcelona: RBA.
McGarry, J. i O’Leary, B., (2009) “Pluralisme territorial: formes, defectes i virtuts” en Requejo,
F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i
democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions
Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Requejo, F., (2009) “L’absència de pluralisme nacional en la teoria federal i en les federacions”
en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme
polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior,
Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Rodrik, D., (2007). Dani Rodrik’s weblog. http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/
the-inescapable.html . Consultat 7-2-2014
Rubert de Ventós, X., (1999). Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries.
5 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Simpson, M. i Tully J., (2009) “L’absència de llibertat dels moderns a l’era del constitucionalisme
i de l’imperialisme posterior a l’11 de setembre” (2009) en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and
Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Stiglitz, J., (2010). El malestar en la globalización. Taurus.
Watts, R.L. i Seijas Villadangos, E., (2006). Sistemas federales comparados. Madrid: Marcial Pons.
La resta de discursos i articles utilitzats, que no formen part de llibres editats, estan
recollits en l’Annex 4, i estan accessibles en la web: www.pasqualmaragall.cat
5 3
�Annex 1: Taula de criteris classificatoris
5 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 2: Fonts utilitzades
5 5
�5 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 3: Fonts utilitzades
5 7
�Annex 4: Resultats quantitatius dels eixos d’anàlisi
5 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5 9
�6 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya - Espanya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Campa Planas, Josep Lluís
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Federalisme
Catalunya
Espanya
Europa
Territoris
Description
An account of the resource
Número 3 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Projecte de recerca sobre el federalisme pluralista de Pasqual Maragall, com a mecanisme d'articulació territorial per a Espanya, que permeti un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i a la vegada la seva integració a la UE.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2667/WP1_Lideratge_XBallart_ANoferini.pdf
34efca5c9700cac9edae9c79f16007dc
PDF Text
Text
Working paper n.1
Pasqual Maragall,
lideratge i gestió
estratègica
Xavier Ballart
CATEDRÀTIC DE CIÈNCIA POLÍTICA I DE L’ADMINISTRACIÓ DE LA UAB
Andrea Noferini
PROFESSOR DE CIÈNCIA POLÍTICA DE LA UPF I DE LA UAB
Juliol 2015
1
�Sumari
0. INTRODUCCIÓ
3
1. LA GESTIÓ I EL LIDERATGE
4
2. QUÈ DEFINEIX EL LIDERATGE
5
2.1. El compromís i la voluntat de canvi
2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes
2.3. Els riscos del lideratge
5
6
7
9
3. PASQUAL MARGALL COM A LÍDER
3.1. La visió de Pasqual Maragall
3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació de xarxes
3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual Maragall
9
11
12
15
4. EL CAS DEL PLA ESTRATÈGIC
15
16
17
18
4.1. La reforma interna de l’administració
4.2. El pla estratègic com a eina de canvi
4.3. Els aliats i els opositors
4.4. Riscos i resistències
5. CONCLUSIONS
20
6. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
22
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�0. Introducció
L
’acció dels grans homes polítics (fins fa poc hi havia poques dones) ha estat explicada pels
historiadors i periodistes, però no tenim en el context català i espanyol una literatura sobre
el lideratge polític o sobre el lideratge en la gestió pública que s’hagi construït a partir de
la literatura més pròpiament de l’economia, la ciència política i la gestió privada o pública.
Tenim en canvi grans líders polítics que també han estat grans gestors estratègics. Potser el cas més
clar sigui el de Pasqual Maragall (PM); aquesta ha estat la nostra intuïció i el que ens ha portat a
escriure aquest treball. Partim de la distinció entre lideratge i gestió estratègica (Kotter 1990) i de la
definició de lideratge per la literatura en gestió pública recent (entre nosaltres Losada 2007, a nivell
internacional, Heifetz 1997, Heifetz i Linsky 2011) per elaborar un esquema basat en tres elements:
compromís i voluntat de canvi, recerca d’aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del
temps. L’aplicació d’aquest esquema a la trajectòria política de PM ens permet identificar algunes
pautes interessants: PM és capaç de convertir idees en acció política i millorar les condicions de
vida de la població; PM inspira i mobilitza a molts individus i organitzacions que tenien valors,
motius i preocupacions no sempre coincidents; PM té una capacitat remarcable d’assumir riscos i
d’aguantar atacs el que li permet avançar-se al seu temps en l’ús d’eines que després han esdevingut
estàndards però, sobretot, li permet portar a terme la seva agenda i tenir un impacte en la realitat
que volia transformar.
Per fer aquest treball ens hem basat en literatura acadèmica, en publicacions relatives a l’obra i a
la figura de PM i en algunes entrevistes a persones que van treballar en el seu entorn1. El treball
defineix primer el lideratge en base a tres components extretes de la literatura, ho aplica després
a PM il·lustrant aquest elements definidors del lideratge amb diverses accions i amb la manera
de treballar de PM per, finalment, desenvolupar com a cas d’estudi l’impuls del pla estratègic de
Barcelona i presentar els principals resultats en forma de conclusions.
1 Entre el final de 2014 i els primers mesos de 2015 hem realitzat una sèrie d’entrevistes en profunditat amb algunes personalitats
que han treballat i/o col·laborat estretament amb PM. La selecció dels entrevistats ha tingut en compte la rellevància dels perfils
pel que fa a la introducció del plantejament estratègic a Barcelona. Alhora, cada vegada que un entrevistat ens suggeria un
altre perfil que podia ser útil per a la nostra investigació, hem ampliat la selecció mitjançant la tècnica de la ‘bola de neu’.
Finalment, en relació als aspectes més personals de la biografia de PM, hem utilitzat la pàgina web www.pasqualmaragall.cat
i les entrevistes que la Fundació Catalunya Europa té publicades en la seva pàgina web (http://www.catalunyaeuropa.net/
ca/llegat_pm/) en el marc del Programa llegat Pasqual Maragall. A continuació, detallem les principals entrevistes realitzades:
• 20/11/14, Francesco Rutelli, ex alcalde de Roma;
• 24/11/14, Joan Campreciós, Diputació de Barcelona;
• 09/12/14, Francesc Raventós, Pla Estratègic de Barcelona, Ex director;
• 16/12/14, Xavier Roig, Periodista, ex cap gabinet PM;
• 05/02/15, Josep Roig, United Cities and Local Governments (UCLG), Secretari General
3
�1. Gestió del lideratge
E
l management (la gestió) i el lideratge són diferents però complementaris. Els gestors
proporcionen estabilitat, els líders generen canvi (Kotter1990, Moore 1998). Ambdós rols
són necessaris perquè una organització, una ciutat o un país se’n pugui sortir en moments
complicats. El lideratge no és necessàriament millor que la gestió, simplement és diferent.
Cada un té la seva funció i suposa desenvolupar unes activitats diferents. Són complementaris en
la mesura que un lideratge fort sense capacitat de gestió no és suficient de la mateixa manera que la
capacitat de gestió sense lideratge porta a un punt de paràlisi o d’esgotament del model.
El management suposa posar ordre i donar consistència a una organització en front la complexitat
(Kotter 1990, Losada 2007). Gestionar suposa planificar, pressupostar, organitzar les activitats
i reclutar personal (creant així estructura, llocs de treball, posant-hi les persones adequades),
comunicar els plans, delegar les responsabilitats, crear sistemes per controlar el desenvolupament
de les activitats i per controlar els resultats en relació als plans previstos. La “bona” gestió suposa
millores en la capacitat de donar serveis i d’obtenir els resultats desitjats.
El lideratge suposa entendre els canvis de tot tipus (demogràfics, tecnològics, econòmics i socials)
que tenen lloc en l’entorn local o internacional i desenvolupar una visió, establir una direcció i
posar en marxa les estratègies necessàries per a assolir aquella visió. Però el lideratge no només
suposa establir la direcció sinó produir canvi real (Kotter 1990, Heifetz 1997, Moore 1998, Ballart
2001, Losada 2007). Per això és fonamental comunicar la direcció a aquells que poden contribuir al
seu assoliment. En aquest sentit el lideratge ha d’inspirar, motivar, posar en marxa a les persones,
apel·lant als seus valors, necessitats i emocions per tal de mantenir-les en moviment i en la direcció
adequada (Mintzberg et al. 2002).
Planificar és un procés de gestió deductiu destinat a produir resultats, no canvi, i funciona com a
complement per contrastar amb la realitat la direcció establerta. Establir una direcció és un procés
de lideratge intuïtiu destinat a produir canvi (Kotter 1990). Això no vol dir que establir una direcció
sigui un procés fàcil o que no requereixi un treball sistemàtic de recollida d’informació, de recerca
de patrons i d’anàlisi de relacions entre els fenòmens observats.
Els gestors organitzen, els líders donen poder (“empoderen”) a la gent i animen a actuar (Minztberg
et al 2002). Si la gestió ajuda a les persones a fer la seva feina dia rere dia, el lideratge els implica
en el canvi sobre la base de posar èmfasi en els objectius, els valors, en la satisfacció dels motius
que varen portar a unes persones a treballar en una organització o en un determinat àmbit i en el
reconeixement dels progressos assolits. No tothom està capacitat per al lideratge i per a la gestió.
Algunes persones tenen la capacitat per a ser excel·lents gestors però no per a ser líders, de la
mateixa manera que altres tenen el potencial per a ser excel·lents líders però tenen més dificultats
per a ser bons gestors.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�2. Què defineix el lideratge?
E
n l’actualitat es pot afirmar que la majoria dels autors consideren que el lideratge no s’explica
per uns trets de la personalitat ni tampoc no pressuposa tenir carisma o altres característiques
físiques o psicològiques, si bé alguns recercadors, entre nosaltres Losada (2007), no descarten
del tot les característiques personals. El punt de partida de la teoria clàssica del lideratge el
definia com una capacitat personal derivada d’un conjunt de trets de la personalitat i la recerca del
lideratge, en particular dels grans homes polítics, es va centrar durant molts anys en la identificació
d’aquestes característiques. La literatura crítica sobre els trets especials dels líders va posar l’èmfasi
en el fet que la història no es podia explicar només per l’acció d’aquests grans homes i en el fet que,
en bona part, allò que havien fet aquests grans líders depenia de les característiques de la situació
amb la qual s’havien trobat. Posteriorment les teories contingents varen relacionar ambdues visions
posant de relleu com l’estil adequat del lideratge depenia dels requeriments de cada situació particular
de manera que algunes situacions vindrien a requerir una conducta més jeràrquica i controladora
mentre que altres demanarien una conducta més oberta a la participació (Heifetz 1997).
El debat actual es centra en les visions transaccionals i transformacionals del lideratge. La
visió transaccional respon a una visió jeràrquica i es basa en els incentius en forma de premis o
sancions que poden utilitzar els líders per aconseguir el compliment dels seus objectius per part
dels seguidors. La visió transformacional es basa, en canvi, en la connexió entre els interessos i
motius del seguidors amb els objectius dels líders i de l’organització (Burns 1978, Bass 1996). En
la mesura que les identitats, els valors, els interessos i motius d’uns i altres coincideixin serà més
probable que els seguidors vegin la necessitat del canvi i s’impliquin en les activitats necessàries
per fer els canvis possibles.
En aquest estudi ens basem en els treballs de Heifetz (1997) i Heifetz i Linsky (2011) que tenen una
visió del lideratge basada en els valors i no tant en l’intercanvi d’influències. Aquesta visió és més
propera a la perspectiva transformacional que a la perspectiva transaccional. Hi ha tres aspectes del
treball d’aquests autors que ens són útils per estructurar la presentació del que suposa ser líder: la
seva idea de què defineix un comportament de líder, el debat entorn les estratègies que s’observen
en els líders que tenen èxit quan fan front a situacions que es veuen obligats a gestionar i la discussió
dels riscos que implica aquest comportament.
2.1. El compromís i la voluntat de canvi
Per aquests autors (Heifetz i Linsky 2011), el lideratge té a veure amb la voluntat que tenen algunes
persones d’enfrontar-se a problemes complexos que requereixen un treball d’adaptació igualment
complex. Es tracta de persones que decideixen liderar el canvi malgrat que això els hi suposi riscos
i complicacions. Aquesta decisió d’intervenir es relaciona amb el fet que l’organització, la ciutat o
el país sobre els quals es vol intervenir tinguin problemes pels que no es coneix la solució i, si bé és
necessari actuar, no es pot fer d’acord amb un plantejament tècnic que els especialistes coneixen.
En el primer sentit, els líders són persones que volen desenvolupar un paper decisiu i marcar una diferència
amb la seva intervenció, al contrari del que solen fer aquelles persones que procuren evitar qüestions que
puguin resultar incòmodes. Els líders es caracteritzen per qüestionar, provocar i assenyalar la distància
entre els valors presents i el comportament de l’organització o de la societat i dels seus membres. Els
líders poden ser impopulars (com a mínim per a una bona part de la gent) o poden semblar perillosos pel
fet de qüestionar les creences o els hàbits de la gent o per dir allò que la gent potser necessita que sigui
dit però que no vol sentir. Des d’aquesta perspectiva, el líder se situa en una posició arriscada.
5
�En el segon sentit, els líders no serien necessaris si les organitzacions, les ciutats o els països només
s’enfrontessin a problemes pels quals se sap quina és la solució. Quan la solució és coneguda perquè
algú té l’expertesa o sap quins procediments cal aplicar, el problema es pot considerar “tècnic” i no
precisa del lideratge. Els problemes “tècnics” poden ser molt complexos i escapar de la comprensió
de la major part de les persones però alguns especialistes els poden reconduir a paràmetres coneguts.
Hi ha però una altra categoria de problemes que no es poden resoldre apel·lant a un especialista amb
la suficient expertesa per proporcionar les respostes adequades. Sovint, com passa en situacions de
crisi econòmica i política, les persones no veuen com la situació podria millorar i en canvi temen
que pugui empitjorar i que hi acabin perdent més que no pas guanyant respecte a la seva situació
actual.
2.2. La recerca d’aliats i la creació de xarxes
Com s’ha dit més amunt, el lideratge suposa capacitat de visió, que no és altra cosa que saber veure
què està passant, llegir i interpretar el que s’està observant per actuar i incidir en aquesta realitat
(Kotter 1990). Des d’aquesta perspectiva, el lideratge també implica una certa flexibilitat per ajustar
l’acció als fets més inesperats, el que pot entrar en contradicció amb la planificació, particularment
si és a llarg termini.
Però com actuar sobre la realitat? Com fer efectiu el canvi? Una de les idees més presents en la
literatura és la de la gestió relacional (Losada 2007). En el cas de la política resulta evident que la
natura i la qualitat de les relacions personals i professionals són un important factor per a l’èxit. Des
de la perspectiva de la gestió també s’ha posat molt èmfasi en la creació i manteniment de xarxes
amb persones i organitzacions a l’hora d’impulsar iniciatives i projectes.
Una estratègia principal pel lideratge és, per tant, trobar uns bons aliats, crear lligams amb persones
que tinguin autoritat, amb organitzacions potents que ajudin als líders a produir canvi en les seves
localitats, organitzacions o països. La relació amb altres i amb persones i organitzacions que, a la
vegada, tenen aquesta capacitat per desenvolupar noves relacions o aliances és fonamental.
En aquest sentit, Heifetz i Lipsky (2011) també parlen de buscar aliances amb aquells per a qui el
canvi és més difícil o pels qui el canvi els pot suposar o ha suposat ja un perjudici. De fet, posen
molt èmfasi en la necessitat de treballar amb els opositors directament o a través de les persones que
es puguin relacionar amb els opositors (Coutu 2009). En crear estructures de relació a través de les
quals treballar els temes difícils, s’estableixen pautes que permeten gestionar els desacords. Altres
aliats claus poden ser les figures polítiques amb una especial autoritat o els mitjans de comunicació
que poden donar suport a l’agenda de canvi.
Una altra qüestió estratègica pels líders és el fet de trobar el ritme temporal amb què s’introdueixen
els canvis. Els líders polítics i els seus seguidors solen tenir pressa per introduir les reformes del
seu programa polític. Bill Clinton va intentar fer la reforma sanitària als Estats Units durant el
seu primer mandat. El poble americà no estava preparat per a una reforma ràpida i la reforma
va fracassar. Obama va intentar introduir una reforma menys radical més de dotze anys després.
Va aconseguir la seva aprovació i, si bé ha tingut problemes tant per les falles tècniques del nou
sistema com per la forta oposició que ha generat, la nova política ha aconseguit mantenir la seva
vigència i guanyar temps per a poder mostrar els resultats que podrien legitimar la reforma davant
la població.
En la mesura que el canvi és més radical i suposa una amenaça més gran per a determinats
col·lectius, empreses o organitzacions socials, més difícil és que sigui acceptat. Canvis importants
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�en la legislació laboral, en les pensions o en l’accés a la sanitat pública fan por a la gent que espera
que la política els doni, en primer lloc, seguretat. Les persones tenen dificultats per adaptar-se a
un elevat nombre de canvis que de forma simultània afectin a les seves vides. Per això, els líders
han de calibrar bé quant de canvi poden acceptar els afectats (Heifetz i Linsky 2011). Els líders
també poden intentar mostrar què suposa el canvi, avançar el futur, fer visibles el beneficis per les
persones, la societat o el país per tal d’alleugerir les resistències al canvi.
Una altra qüestió relacionada amb l’anterior fa referència a la capacitat dels líders per absorbir les
crítiques, el malestar de la gent, els atacs dels seus seguidors o dels opositors (Heifetz i Linsky 2011).
Enmig de la crítica més aferrissada, els líders han de saber estar i mantenir-se en la seva posició. És
el que ha fet Obama amb la reforma sanitària. Si bé podria haver frustrat alguns dels seus seguidors
que voldrien que hagués anat més lluny, s’ha mostrat conciliador i ha buscat establir ponts amb
aquells que li negaven el seu suport independentment del contingut de les seves propostes. Sense
mostrar una actitud defensiva que hauria alimentat els atacs, ha tingut l’habilitat d’anar sortejant els
problemes fins a veure com la seva reforma s’anava consolidant.
Tots aquests aspectes tenen a veure amb la capacitat per gestionar el conflicte que, en últim terme,
és consubstancial a la política. En la visió de Heifetz i Lipsky (2011), gestionar el conflicte implica
també la capacitat per situar una qüestió sobre la que hi ha un desacord en el centre de l’atenció.
Es parla en aquest sentit de “regular la temperatura” ja sigui augmentant-la per tal que els actors
implicats sentin quina és la seva responsabilitat i facin alguna cosa, o reduint-la quan la confrontació
porta a un punt que no permet a les parts progressar en la millora del problema. En alguns casos els
líders poden intentar que la disputa no recaigui completament sobre les seves espatlles de manera
que siguin els afectats els que hagin de trobar la solució. Més habitualment, els líders se senten
temptats d’intervenir, si és possible de forma ràpida i quirúrgica, malgrat això els situa enmig del
conflicte amb el risc que suposa de ser identificats amb el problema i convertir-se en destinataris de
l’enuig dels que se senten maltractats.
Com s’explica en el documental “L’últim partit. 40 anys de Johan Cruyff a Catalunya” de Jordi
Marco (2014), quan feia poc que entrenava el segon equip del Barça, Guardiola va tenir un problema
d’indisciplina de dos dels millors jugadors del seu equip. Li va preguntar al seu amic i ex entrenador
Johan Cruyff què havia de fer i aquest li va recomanar deixar-los a la grada sense jugar malgrat pogués
perdre el partit. En una situació més compromesa, Phil Jackson, aleshores entrenador dels Bulls de
Chicago va decidir que eren els jugadors que havien de trobar la solució a un problema d’indisciplina.
Concretament, just l’any després que Michael Jordan, el millor jugador de la història del bàsquet,
s’hagués retirat, durant les finals de la conferència i amb menys d’un minut per acabar el partit que
estava empatat, l‘entrenador va decidir en un temps mort que el jugador que tiraria per guanyar
el partit seria un jugador europeu i no el que estava considerat com el millor jugador de l’equip i
successor de Jordan. Aquest jugador es va negar a sortir al camp i l’entrenador hi va posar el seu sisè
home que era un excel·lent passador. La jugada li va sortir bé a l’entrenador que quan va arribar al
vestidor va dir als seus jugadors que deixava la resolució de la qüestió sobre les seves espatlles.
2.3. Els riscos del lideratge
L’altra cara del compromís, la voluntat de millora i l’atreviment són els riscos que assumeixen
els líders i les conseqüències que se’n poden derivar en forma d’atacs. Heifetz i Lipsky (2011)
parteixen de la idea que el primer que la gent espera dels polítics o dels directius públics és que
facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar les respostes adequades a les situacions
complexes. Molts ciutadans s’esperen que siguin els líders els que trobin les solucions per tal de no
veure’s obligats a prendre partit entre opcions que sovint els confonen o incomoden.
7
�Com més gran és el canvi que s’ha de fer en una empresa, en un partit polític, en una ciutat o en un
país, més risc suposa per a les persones i més esforç d’aprenentatge els exigeix. Per això els canvis
més grans generen més resistència. Quan els líders impulsen el canvi experimentant, fent proves,
descobrint noves maneres de procedir i ampliant el repertori d’actuacions conegudes generen
conflicte, inestabilitat o risc i poden acabar trencant les expectatives que la gent tenia dipositades
en ells. El mateix pot passar si un líder s’arrisca a superar l’autoritat que li és reconeguda buscant
solucions a problemes complexos donat que posa en perill la seva credibilitat.
D’acord amb aquest mateix argument, l’actuació d’un líder que generi un nivell de risc superior al
que la gent pugui absorbir pot provocar la seva crítica, marginació, exclusió o fins i tot assassinat
(Heifetz i Linsky 2011). En alguns casos extrems, alguns líders polítics i socials que han dedicat
la seva vida a posar de relleu les contradiccions entre els valors que se suposa que defensa la
societat en la qual viuen i el comportament de les seves institucions o dels seus ciutadans han estat
assassinats com va ser el cas de King als Estats Units, Ghandi a l’Índia o Rabin a Israel. Més sovint,
veiem com els líders polítics amb una agenda de canvi ambiciosa són objecte d’atacs, no només pels
seus opositors ideològics sinó també pels seus aliats quan consideren que la seva agenda de canvi
suposa posar en perill allò que tenien i no volen perdre. Més enllà de la crítica per les polítiques que
pretenen portar a terme, sovint els líders són desacreditats i els seus crítics es basen en qüestions
personals abans que en qüestions de fons. L’atac personal busca distreure al líder de la seva agenda
de canvi posant de relleu les seves vulnerabilitats.
Un aspecte particularment interessant són els atacs per part dels seus aliats, de les persones i llocs
que, d’entrada, menys s’esperaria el mateix líder (Heifetz i Linsky 2011). Quan un líder intenta
generar un canvi significatiu en la seva comunitat local, en la seva organització o país necessitarà que
“els seus” l’acompanyin i li donin suport. Un dels principals problemes és la gestió de la frustració
dels seguidors que li donarien suport però al mateix temps volen limitar el sacrifici. Aquesta és
probablement la situació amb què es va trobar el President espanyol José Luís Rodríguez Zapatero
a qui els seus seguidors cridaven “no nos falles” quan va ser elegit i que, abans d’acabar el seu
mandat, es va sentir obligat a calmar els mercats del deute internacional introduint una modificació
“exprés” a la Constitució. Frustrar als seus propis seguidors crea una gran tensió amb el líder i el
fa vulnerable. Per a qualsevol persona resulta molt més fàcil cedir al que demanen els seguidors
per seguir mantenint el seu suport i estima que no haver de fer quelcom que aquests vegin com una
traïció.
En resum, els líders polítics, empresarials i socials són persones que volen canviar les coses per
millorar. És lògic que tinguin ambició de poder, que vulguin ser importants i que confiïn que el
partit, la ciutat, l’empresa o l’organització social anirà millor si ells o elles tenen el control sobre la
situació. El lideratge requereix d’aquesta ambició però els líders no poden fer les coses tot sols. Com
s’ha dit tantes vegades, l’adopció del rol de “guerrer solitari” no és la millor recepta. Al contrari,
els líders precisen treballar amb altres ja siguin els seus aliats, els afectats o fins i tot opositors. Els
líders han d’entendre quines són les preocupacions dels seus aliats i en quina mesura estan afectats
pel problema aquells que se senten afectats. Amb uns i altres i amb els seus opositors, els líders
han de calibrar fins on poden anar, amb quin ritme temporal i si poden controlar el conflicte, el
que sovint exigeix aguantar i absorbir crítiques que, quan es tornen virulentes, se solen dirigir a la
persona si bé, en realitat, es dirigeixen al seu rol d’impulsor del canvi.
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�3. Pasqual Maragall com a líder
P
asqual Maragall (PM) és conegut internacionalment per ser l’alcalde que va transformar
Barcelona, l’alcalde que canviant la cara de la ciutat va aconseguir transformar la seva
activitat econòmica i consolidar el seu posicionament internacional. L’autoritat personal,
credibilitat i poder que li va donar la seva gestió de la ciutat li va permetre després intentar
repetir l’operació amb Catalunya, si bé va comptar amb menys temps en el càrrec de President de
la Generalitat (tres anys) que en el càrrec d’Alcalde de Barcelona (quinze anys), per assolir una
transformació substantiva de les polítiques de la Generalitat i de Catalunya. Entre una posició i
l’altra PM també va intentar canviar el partit polític al qual pertanyia des de la seva fundació, que
va presidir set anys i que volia convertir en un partit molt més obert en la línia d’un partit demòcrata
europeu.
En la segona part d’aquest paper no ens plantegem cobrir de forma exhaustiva l’experiència de PM
com a Alcalde de Barcelona, President català i líder de partit sinó que tan sols volem il·lustrar la
seva manera de treballar al front de la ciutat, el país i el partit per aprendre de la seva experiència
com a líder polític i gestor estratègic. Si Kotter (1990) es pregunta què fan els líders, nosaltres ens
preguntem què fa PM. En el cas de PM es tracta d’un lideratge polític i social però també té una
vessant de lideratge organitzatiu en la mesura que PM també va gestionar el canvi en les institucions
que va presidir. En la mesura que la seva experiència com a Alcalde és més dilatada en el temps ens
ha estat més útil per l’observació de PM com a líder.
3.1. La visió de Pasqual Maragall
Quan hem parlat amb les persones que van treballar al seu costat durant molts anys, la imatge de
PM és clarament la d’un líder més que la d’un gestor. El veuen com una persona intuïtiva, atrevida
i a vegades genial. Al mateix temps, però, de les nostres entrevistes emergeix una persona cerebral,
sistemàtica i conscient de la necessitat de comptar amb un entorn ordenat que li permeti avançar en
els seus projectes i que li deixi temps per a pensar.
L’evidència que hem pogut recollir ens indica que PM no partia d’un model molt definit en acceptar
les diverses responsabilitats que va anar assumint al llarg de la seva llarga carrera política, sinó que
més aviat tenia idees, intuïcions i preocupacions sobre cap on havia d’anar la ciutat, el país o els
partits polítics. I a partir d’aquestes idees va anar construint un discurs i desenvolupant una agenda
que, particularment en la seva fase d’alcalde, va arribar a tenir la sensació que l’havia portat a terme,
que havia assolit allò que pretenia i podia tancar una etapa per assumir un nou repte.
Les idees base de PM dibuixaven una ciutat oberta a Europa i al món, econòmicament pròspera,
participativa i descentralitzada. En primer lloc, PM reivindicava la visió metropolitana de Barcelona
en línia amb altres grans conurbacions urbanes europees i que més endavant va connectar amb la
idea de regió europea quan a la UE encara no hi havia una política en aquest sentit. Per a PM Europa
era un continent de ciutats i la construcció europea s’havia de fer a partir de xarxes de ciutats. ‘He
dit amb freqüència que no es pot imaginar Europa sense les ciutats i les regions. Europa és un
sistema de ciutats...’ (Maragall, 1992). Barcelona havia d’influir en les institucions europees i havia
d’aportar a la generació de noves polítiques urbanes.
PM defensava una visió de Barcelona com una ciutat que havia d’estar en primera línia europea
al costat de ciutats com Àmsterdam, Milà o Munic i entenia que Barcelona podia esdevenir un
“model” de ciutat exportable. El model es fonamentava en la gestió de l’espai públic i en l’equilibri
9
�entre els usos residencials, la presència d’institucions públiques i la iniciativa privada. Aquesta visió
de Barcelona casava amb la idea d’una economia local globalitzada i internacionalitzada, vinculada
als principals centres de decisió a través d’un sistema de transport, port i aeroport, que connectés
la ciutat amb les capitals europees però també amb Amèrica i Àsia. Una Barcelona que pogués ser
definida com a centre creador d’empreses. També era una ciutat que, capitalitzant l’experiència que
havia guanyat amb el desenvolupament de productes i serveis, podia difondre el seu model a altres
ciutats del món que estaven interessades en replicar alguns dels processos que s’havien impulsat a
Barcelona.
Des del primer moment, PM va impulsar un nou rol per a l’Ajuntament. La ciutat havia de tenir
la capacitat per intervenir en l’economia contribuint a la creació d’empreses estratègiques pel
desenvolupament econòmic en sectors clau com les telecomunicacions, el transport o la innovació
i el coneixement. En el mateix sentit, PM pensava que, des de les administracions públiques, es
podia trencar el pessimisme empresarial en moments de crisi econòmica. Per altra banda, des de la
perspectiva de la regeneració democràtica del poder local, Barcelona havia de transformar-se en una
ciutat cívica i descentralitzada. La ciutat va traslladar serveis als barris, va invertir en equipaments
i va promocionar diferents centres amb vida pròpia de manera que els serveis municipals en els
districtes contribuïssin a mantenir la sensibilitat pels problemes socials en base al coneixement i la
proximitat.
Algunes de les idees de PM respecte al futur de Barcelona estaven molt relacionades amb un
conjunt de reflexions més amplies sobre les relacions entre Catalunya i Espanya o sobre com havien
d’evolucionar la manera de fer política i, particularment, els partits polítics. Entre aquestes altres
idees que porten la marca de PM és interessant assenyalar la visió d’una Espanya plural sobre la
base d’un federalisme cultural i asimètric. PM pensava que la reforma de l’Estatut podia ser la via
per reformar la Constitució espanyola de forma que recollís el principi federal d’unió voluntària dels
pobles d’Espanya en una hipotètica federació espanyola. Aquesta evolució del sistema autonòmic
hauria de permetre frenar les temptacions secessionistes i facilitar el reconeixement nacional de
Catalunya. En el mateix sentit, PM defensava unes relacions més igualitàries entre els poders
públics espanyols i una Catalunya amb major capacitat decisòria en els afers comuns de l’estat
espanyol. A diferència del nacionalisme tradicional, PM tenia una visió intervencionista, fins i tot
regeneracionista, sobre el paper de Catalunya en la reforma d’Espanya sobre la base de la lleialtat
institucional.
Novament, avançant-se al seu temps, va poder constatar com la política estava canviant i com,
davant de la desafecció creixent dels ciutadans, calia buscar noves formes de respondre als reptes
que estava plantejant la societat on s’estaven coent noves demandes i sorgien noves dinàmiques. En
particular, els partits havien de ser més oberts, més transparents i democràtics. La “partitocràcia”
i les dificultats dels partits per canviar contribuïa a desacreditar les institucions i la política. Per
això, era necessari obrir les candidatures electorals a professionals no militants en els partits. La
implicació de persones independents amb experiència diversa, ja fos en el sector empresarial, social
o en la política fora dels partits, era necessària per renovar la política institucional però també per
incorporar els coneixements i l’experiència professional d’aquestes persones. En aquesta línia, dels
50 diputats que van sortir elegits en la seva llista electoral l’any 1999, 15 eren independents.
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�3.2. La manera d’actuar de Pasqual Maragall i la creació
de xarxes
En el cas de PM, gran part de la seva gestió va estar molt marcada per la preparació de la candidatura
als Jocs Olímpics (1982-1986), l’organització dels Jocs com a President del Comitè Organitzador
(1986-1992) i pel mateix èxit dels jocs que la revista Sports Illustrated va qualificar de “pure gold”.
Els Jocs Olímpics de 1992 van ser un projecte integral de ciutat i PM va saber aprofitar el consens
generat des de la preparació de la candidatura per construir una xarxa de relacions personals en tots
els nivells (Barcelona, Catalunya, Madrid, Europa i món) que no deixaria d’alimentar i ampliar.
Aquí podem emfatitzar dos aspectes fonamentals. En primer lloc, PM no va voler deixar el projecte
dels Jocs sota el control de la iniciativa privada però sí que va obrir el projecte al sector privat, el que
li va servir per iniciar una política de partnerships públic-privat (inicialment amb la Vila olímpica,
el pla d’hotels, la torre de comunicacions) que l’Ajuntament ha continuat fins avui. PM va crear un
veritable equip d’empresaris que no només van estar disposats a participar en l’organització dels
Jocs – en alguns casos deixant la seves feines més lucratives en el sector privat – sinó que després
el van acompanyar en la seva funció de promoció internacional de Barcelona. Junt amb empresaris
del sector va crear, per exemple, Turisme de Barcelona just després dels Jocs.
En segon lloc, PM va saber aprofitar les bones relacions amb el govern central de Felipe González
i Alfonso Guerra, que tenien un veritable interès en què els esdeveniments de l’any 92 fossin un
èxit internacional. L’administració central va ajudar a l’Ajuntament de Barcelona i a molts altres
ajuntaments a reduir el dèficit heretat i a sanejar la seves finances per poder fer un salt endavant.
Amb l’entrada d’Espanya a la CCE / UE a més, Barcelona va entrar en la lògica dels fons europeus
i va poder finançar la renovació dels seus barris més degradats ja fos Ciutat Vella o barris menys
centrals com els del districte de Nou Barris.
El gran repte per a PM va ser el moment posterior als jocs olímpics coincidint amb la crisi econòmica
de l’any 1993. PM estava convençut de poder trencar el pessimisme empresarial des de la ciutat.
Sobre la base de l’experiència que li havia funcionat pels jocs, PM va aprofundir en la creació de
xarxes de natura força diversa. PM va crear una associació públic-privada a la qual va encarregar
el primer pla estratègic de Barcelona. La idea era que l’associació Pla Estratègic de Barcelona,
externa a l’Ajuntament, generés consens sobre els projectes que necessitava la ciutat i actués com
a lobby de pressió. En el consell general hi havia representades més de 200 institucions. Si bé
l’executiva estava presidida pel seu tinent d’Alcalde d’economia a l’Ajuntament, PM assistia a
les reunions i això arrossegava a altres persones importants del món econòmic i social (punt que
es desenvolupa en la secció 4). En relació a la internacionalització de la ciutat, el mètode de PM
va ser el mateix: establir relacions de col·laboració amb ciutats i ens territorials que poguessin
compartir uns interessos i una visió comuna. En aquest sentit, el primer pla de Barcelona plantejava
en la seva primera línia estratègica configurar Barcelona com un dels centres direccionals de la
macro regió europea mitjançant la inserció de Barcelona a la xarxa d’eurociutats i d’aglomeracions
metropolitanes de tot el món.
L’any 1986 PM va participar a la primera reunió d’un grup de sis ciutats europees (Barcelona,
Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam). Tres anys després, en la seva segona reunió a
Barcelona, es va crear Eurocities com a xarxa de “segones” ciutats dedicada a desenvolupar un model
urbà europeu. A partir de l’impuls inicial, Eurocities va créixer molt pel que fa al nombre de membres i
va desenvolupar diversos àmbits de cooperació tècnica. De la mateixa manera, aprofitant que a Palma
i a València els primers alcaldes van ser socialistes i que PM tenia una bona relació personal tant amb
els alcaldes d’aquestes ciutats com amb alguns alcaldes socialistes francesos, va impulsar la seva idea
1 1
�de regió europea entorn de la ciutat de Barcelona, una regió d’uns 15 milions d’habitants que agrupava
el País Valencià, les illes Balears, l’Aragó, les regions franceses de Midi-Pyrénnés i LanguedocRoussillon a partir del desenvolupament de relacions institucionals. PM també va impulsar la idea
d’una Euroregió Mediterrània durant el seu mandat com a President de la Generalitat. Aprofitant una
vegada més les seves bones relacions amb els altres presidents regionals, a l’octubre de 2004, es va
constituir l’Euroregió Pirineus Mediterrània amb l’objectiu de crear al nord-oest de la Mediterrània
un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica.
A partir dels coneixements acumulats en gestió pública, el desenvolupament de l’anomenat “model
Barcelona” de ciutat i l’èxit dels primers plans estratègics de Barcelona com a fòrum de discussió
i reflexió estratègica, Barcelona va començar a ser interessant per líders polítics emergents que es
presentaven a les eleccions locals de les seves ciutats. Els actuals Presidents de Turquia (Erdogan)
i Uruguai (Tabaré Vázquez) o l’exalcalde de Roma (Rutelli) van visitar Barcelona en diverses
ocasions, sovint acompanyats del seu staff tècnic. Aquest interès per Barcelona es va traduir en
altres xarxes de ciutats més enllà del marc europeu. En el marc de l’associació mundial de ciutats
i de les Nacions Unides es va crear el Centro Iberoaméricano de Desarrollo Estratégico Urbano
amb seu a Barcelona. Orientat a la ribera sud del Mediterrani, Barcelona va participar en la creació
de la xarxa de ciutats Medcities que suposava estendre el model de les Eurocities a les ciutats del
nord d’Àfrica. Si bé algunes xarxes tenien per finalitat crear massa crítica entorn de Barcelona com
a centre d’una regió econòmica europea de 15 milions d’habitants, PM també buscava elements
intangibles com els d’enfortir els vincles personals i institucionals, atreure talent i aprendre de
l’experiència i de l’intercanvi amb les altres ciutats. Les xarxes es van consolidar sobre la base
de la cooperació tècnica però en el moment de la seva creació van dominar els elements de natura
política, institucional i, en bona part, personal.
3.3. La gestió del conflicte i la gestió del temps en Pasqual
Maragall
Tota la gestió de PM, com a Alcalde i com a President de la Generalitat, es va caracteritzar per la
seva ambició i per no defugir el risc. Com a Alcalde, PM va patir importants enfrontaments derivats
de la seva tendència a avançar-se i a ocupar l’espai que altres entenien que no era el seu terreny.
Un dels conflictes més importants es va produir en la seva primera etapa com a Alcalde amb el
creixement i impuls de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) en un moment en què la
Generalitat de Catalunya tot just s’estava construint. De la mateixa manera que Margaret Thatcher
va eliminar el “Greater London”, Jordi Pujol va eliminar la CMB que era percebuda com un bastió
d’influència socialista sota el control de l’Ajuntament de Barcelona i des de la resta d’ajuntaments
d’esquerres de la conurbació urbana de Barcelona. També en l’etapa prèvia de preparació dels jocs
olímpics, PM es va trobar amb l’oposició d’alguns empresaris quan aquests entenien que estava
superant els límits propis del sector públic.
Com a President de la Generalitat, PM va creure que de la mateixa manera que havia transformat
Barcelona podia transformar les relacions entre Espanya i Catalunya. La seva estratègia per ampliar
l’autogovern a Catalunya perseguia, al mateix temps, trobar una sortida al problema de l’ organització
política de l’Estat tot deixant enrere el conflicte entre Espanya i Catalunya. La seva gestió, però, va
estar molt condicionada pels problemes amb el seu partit a Catalunya (PSC) i amb el partit amb el
que estaven federats a nivell espanyol (PSOE).
Abans de ser candidat a la Presidència de Catalunya, PM va tenir importants enfrontaments amb
el seu partit per la seva excessiva independència de criteri i per la seva voluntat decidida d’obrir la
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�seva candidatura a persones externes al partit. El conflicte es va mantenir mentre va ser president
del partit i President de la Generalitat fins al punt en què va ser obligat a renunciar quan el partit va
rebutjar la renovació de la seva candidatura.
Una altra dimensió d’aquesta confrontació dins el partit es va produir amb el PSOE com a
conseqüència del cas Carod-Rovira (quan el líder d’ERC, conseller primer i President en funcions
de la Generalitat va viatjar en secret a Perpinyà per reunir-se amb representants d’ETA) i del llarg
procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
L’elevada conflictivitat entre Catalunya i Madrid alimentada pels mitjans de comunicació van situar
la reforma catalana en el centre del debat polític espanyol i va contribuir a desgastar la imatge de PM
i del seu govern. Rodríguez Zapatero, a qui Maragall havia donat els vots necessaris per a poder ser
líder del PSOE, va anar canviant la seva posició respecte PM per por de perdre vots entre l’electorat
espanyol i per la pressió dels barons territorials del PSOE contraris a les concessions que pogués fer
l’Estat a Catalunya (Vallès 2008). Aquest canvi en Rodríguez Zapatero seria especialment destacat
per l’esposa de PM quan va deixar de militar en el partit.
Com a conseqüència d’aquests conflictes PM va ser objecte d’una notable bel·ligerància per part
de l’oposició a Catalunya i dels mitjans de comunicació afins però també per part de l’oposició
política espanyola, des de dins i des de fora del seu partit. Els atacs es van dirigir contra la seva
persona a qui s’acusava d’imprudent, incongruent o fins i tot d’extravagant. Es van fer populars les
“maragallades” com si PM tingués estirabots que no venien al cas com el dia que en ple debat del
Parlament de Catalunya va afirmar que el problema del principal partit de l’oposició era el 3% que
cobrava de les grans empreses de construcció. Però com va gestionar aquests conflictes? En quina
mesura la seva reacció va ser pròpia d’un líder?
PM sabia que es posava a tir dins el seu partit però que només provocant la confrontació era possible
que aquells que havien de canviar assumissin les seves responsabilitats. En aquest sentit PM buscava
la maduració d’un tema que a ell li preocupava i que altres líders del partit no van captar de la
mateixa manera. El mateix procés s’havia produït els anys 1996 i 1997, quan fruit de l’enèssim
enfrontament amb el partit, va acceptar la derrota i va marxar un any a Roma on va passar un any
sabàtic fins que el van anar a buscar per presentar-se a les eleccions catalanes.
Com a President de la Generalitat va absorbir les crítiques que venien tant de Catalunya com de
la resta d’Espanya. En aquest cas va intentar preservar al seu executiu de les crítiques. PM tenia
una agenda de govern i tenia clars els seus objectius sectorials. Havia posat en marxa la reforma de
l’Estatut però el nou projecte s’havia de debatre en el Parlament i, com expliquen alguns dels seus
col·laboradors (Vallès 2008), de forma deliberada va intentar apartar a l’executiu d’aquesta qüestió.
Les discrepàncies i els conflictes entorn el projecte d’Estatut i les relacions Catalunya-Espanya
foren però la part més divulgada de l’acció del seu govern durant els seus tres anys d’existència i
la seva gestió com a President va quedar per sempre més vinculada a aquesta qüestió. Malgrat que
el projecte d’Estatut va ser aprovat pel Parlament espanyol i pel poble català en referèndum, una
bona part del seu articulat va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, el que provocaria major
conflictivitat entre Catalunya i Espanya i l’impuls de l’independentisme català, fins aleshores
minoritari.
PM va aguantar els atacs i no va caure en un discurs victimista ni defensiu en el nivell més personal.
Una altra qüestió és si PM no es va precipitar en impulsar la reforma de l’Estatut d’Autonomia
durant el seu primer mandat. Hauria pogut impulsar una reforma del sistema de finançament o podria
haver buscat acords per projectes concrets com va fer quan va preparar els Jocs Olímpics. PM i el
1 3
�seu govern de coalició en el qual hi participaven ERC, més radicals en la dimensió autogovern, i
ICV, més radicals en la dimensió ideològica, van optar per elaborar un nou Estatut i negociar la seva
aprovació amb el govern central, però aquest projecte va acabar per acaparar tota l’atenció i treure
visibilitat a l’acció de l’executiu del President Maragall.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�4. El cas del pla estratègic
E
ntre totes les accions en què es manifesta l’exercici del lideratge per PM aprofundim en
aquest apartat en una d’elles: l’impuls del pla estratègic de Barcelona. Hem triat aquest cas
perquè ens permet il·lustrar alguns dels trets destacats, com el fet que PM no partia d’una
visió tancada sinó que la va anar construint i que ho va fer amb aliats que d’entrada se
situarien en molts casos en la seva oposició.
La planificació estratègica urbana constitueix avui una pràctica comuna en els processos de
transformació de contextos urbans de tot el món (Fernández Güell, 2007). El plantejament estratègic,
a diferència de la planificació urbana tradicional i de la programació econòmica, es caracteritza per
ser més integral i més orientat a la transformació de l’entorn socioeconòmic de la ciutat més enllà
de la regulació del sòl (Santacana, 2000). Es tracta d’un procés que genera una reflexió sobre com
la ciutat hauria de ser en el mitjà i llarg termini tenint en compte les preferències i necessitats dels
seus ciutadans. Aquesta pràctica no era tan estesa quan PM va decidir impulsar el que seria el primer
pla estratègic de la ciutat de Barcelona, el primer de l’estat, l’any 1987. Aleshores, el plantejament
estratègic urbà es trobava en els seus inicis sent Sant Francisco la primera gran ciutat que es va dotar
d’un pla estratègic urbà l’any 1984. Des dels anys 80, a l’àrea de Barcelona s’han succeït diversos
plans estratègics que, amb el anys, han estat traslladats des del nivell municipal al nivell metropolità
(Taula 1).
Si bé la dimensió metropolitana era ja present en el primer Pla Econòmic i Social de Barcelona
(1990) on s’inclou una mesura (2.14) que reivindica el reconeixement institucional de la realitat
social, econòmica i urbanística de l’àrea metropolitana de Barcelona, el pla no va passar a ser
metropolità fins el 2003 i no va ser fins el 2010 que es va definir a partir d’un nou model de
governança d’acord amb la Llei 31/2010 que atorgava a l’AMB la competència de “promoure un
pla estratègic metropolità que, amb la participació dels agents econòmics, socials i institucionals,
afavoreixi la modernització, la recerca i la innovació”. El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
presentat el 2 de novembre del 2010 com a resultat del treball conjunt de més de 650 experts de
diferents àmbits, constitueix, avui, el marc de referència per al desenvolupament de la ciutat de
Barcelona fins al 2020.
A causa de les tensions polítiques entre ens locals i el govern autonòmic durant els primers vint anys
del període democràtic a l’àrea metropolitana de Barcelona, resulta difícil interpretar si el canvi
d’escala territorial respon a la necessària adaptació a les pressions de la globalització o als renovats
equilibris polítics locals. Però en qualsevol cas aquest és un instrument amb el qual compten
Barcelona i l’àrea metropolitana i que com va assenyalar Santacana (2000) suposa un procés obert
el 1988 que encara no s’ha tancat.
4.1. La reforma interna de l’administració
Primer com a tinent d’alcalde de l’equip liderat per Narcís Serra i després com a Alcalde, PM
es va ocupar del procés de modernització de l’administració local amb l’objectiu de transformar
l’Ajuntament en una eina que estigués a l’alçada de les ‘noves’ necessitats de la població. A principis
dels anys vuitanta, PM tenia la convicció que, per respondre adequadament a les demandes de la
ciutadania, la maquinària local havia de millorar en representativitat democràtica i en eficiència.
Des del punt de vista organitzatiu, PM va treballar en tres fronts. En primer lloc, va apostar per la
mecanització del treball i la racionalització dels horaris, el que li va permetre reduir males pràctiques
1 5
�com l’absentisme i recuperar en eficiència. En segon lloc, va simplificar les categories laborals
que limitaven el marge de maniobra dels gestors de recursos humans atès que era pràcticament
impossible moure a un funcionari per traslladar-lo a un altre lloc sense afectar la seva qualificació
laboral i al seu sou (Juliana, 1987). En tercer lloc, es va proposar convèncer a tots els actors polítics
de la necessitat d’un nou marc legal que pogués acollir els canvis que es proposava fer. Aquest últim
aspecte va provocar un important enfrontament entre els principals partits polítics i no va ser fins
1997 quan Barcelona va veure aprovada la seva Carta Municipal2.
4.2. El pla estratègic com a eina de canvi
Quan el 1987 PM va fer públiques les seves intencions de començar un procés compartit de
planificació es trobava en el seu segon mandat com a alcalde de Barcelona. Superada la reforma
administrativa interna i en plena preparació dels Jocs, PM es va començar a plantejar quines havien
de ser les línies de desenvolupament de la ciutat per als anys posteriors als Jocs Olímpics.
Com ja s’ha comentat, la sintonia amb els líders socialistes espanyols va permetre sanejar les finances
locals i impulsar noves polítiques. En aquests primers anys, PM havia optat perquè l’Ajuntament de
Barcelona jugués un paper actiu en la promoció econòmica de la ciutat el que no deixava de ser una
novetat i no deixava de ser vist amb recel per part de les elits empresarials.
En aquell moment en què se solapaven els processos dels Jocs Olímpics i la intenció d’iniciar el
primer pla estratègic, PM ja va manifestar que “feia uns Jocs per a la ciutat” i que la ciutat havia
de mirar més enllà dels Jocs utilitzant, en el seu cas, l’experiència olímpica com a palanca per a
la consolidació de la ciutat post-olímpica. D’acord amb la seva manera de fer, PM es va anticipar
llançant algunes idees sobre la Barcelona del futur amb la clara intenció de provocar i estimular
el debat polític i social entre els actors de l’entorn ciutadà. Moltes de les idees que van començar
a circular van ser després estructurades entorn el que es va conèixer com a “model Barcelona”
(Acebillo, 1999, Bohigas, 1999; Maragall, 1999; Raventós, 1998; Santacana, 1999; Casellas, 2006).
Taula 1: La planificació estratègica a Barcelona (1988 -2015)
1a fase (àmbit territorial: Barcelona ciutat)
1988 Constitució de l’Associació Pla Estratègic de Barcelona
1990 I Pla Estratègic de Barcelona
1992 Barcelona organitza els Jocs Olímpics
1994 II Pla Estratègic de Barcelona
1999 III Pla Estratègic de Barcelona
2a fase (àmbit territorial: àrea metropolitana de Barcelona)
2003 Primer Pla Estratègic Metropolità de Barcelona
2007 Revisió del Pla Estratègic Metropolità. Etapa 2006-2010
2008 Nou model de desenvolupament de l’àrea metropolitana de Barcelona
3a fase (institucionalització de l’Àrea Metropolitana)
2010 Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Visió 2020
Font: pàgina web de l’AMB
2 Aprovada pel Parlament de Catalunya, Llei 22/1998, de 30 de desembre, la Carta va atorgar a la ciutat de Barcelona un règim
especial en matèria d’organització del govern municipal, participació i drets dels veïns i una sèrie de competències municipals:
urbanisme, habitatge, infraestructures, transports urbans, mobilitat, telecomunicacions, salut pública i consum, serveis socials i
seguretat ciutadana.
1 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Un model de ciutat que en l’àmbit econòmic demanava un paper actiu dels poders públics locals
i una relació estreta amb les forces empresarials de la ciutat, si bé alhora es fonamentava en un
elevat grau de descentralització, de participació i consens. L’objectiu final era una ciutat moderna,
europea, mediterrània i oberta. Com recorda un dels entrevistats, PM solia afirmar que “a Barcelona
hi havien d’arribar avions des de tot el món.”
No obstant això, PM no tenia una visió general sobre la Barcelona del futur, de quins haurien de
ser els objectius concrets i quines les prioritats de les intervencions. D’aquí la voluntat d’obrir
un procés de reflexió estratègica a tota la ciutat. Un procés que sortís de l’àmbit de l’Ajuntament
implicant a les forces actives de l’entorn territorial, societat civil i món empresarial. En aquest sentit,
el lideratge de PM no es va caracteritzar per tenir clara en la seva ment la visió de la Barcelona del
2000. Al contrari, PM no tenia un model perfectament definit. No obstant això, sí tenia clara la seva
missió com a agent transformador, com a agent del canvi, justament perquè intuïa que la millor
fórmula per trobar la visió de la Barcelona del futur era un procés de planificació compartida entre
les forces del territori.
4.3. Els aliats i els opositors
Tal com hem dit, en la seva personal forma d’exercir el lideratge, PM va apostar clarament per la
creació de xarxes de persones i organitzacions que poguessin ser útils a la seva voluntat de canviar
la ciutat i el seu govern. En l’àmbit de la gestió urbana estratègica, PM va tenir la mateixa actitud
que es pot trobar en altres esferes de la seva acció política i que l’allunya molt dels criteris partisans.
En aquest sentit, cal assenyalar la simpatia de PM per les candidatures independents en les llistes
electorals i la seva propensió a formar aliances, tot i que algunes –segons els seus detractors– eren
massa heterodoxes. A la recerca dels actors que poguessin estar interessats en formar part de la
primera línia de la transformació de la ciutat, PM va jugar conscientment amb el delicat equilibri
entre els interessos de la classe empresarial i les aspiracions de la ciutadania en general.
Conscient que la modernització de la ciutat no podia dependre únicament ni dels Jocs ni de l’acció
de l’Ajuntament, partint d’una visió plena de pragmatisme, va obrir la planificació estratègica al
món privat que va entrar, d’aquesta manera, en el procés de disseny de la Barcelona del futur. PM
va reconèixer sense embuts que, per dur a terme les transformacions urbanes desitjades, havia de
guanyar-se la confiança de la classe mitjana i d’aquells sectors tradicionalment allunyats dels partits
d’esquerres, com les elits empresarials locals. L’Ajuntament gaudia del suport de les associacions
ciutadanes (en particular de barris que havien estat objecte de transformació) però necessitava
ampliar els seus contactes amb els agents econòmics de la ciutat. La candidatura olímpica havia
representat, als ulls dels empresaris, una important oportunitat d’inversions i alhora havia servit
per garantir la predisposició cap a la col·laboració amb els poders públics d’una bona part dels
promotors immobiliaris, hotelers i constructors. Aquest esquema es va reproduir més enllà dels Jocs
i dels interessos més propers a aquest esdeveniment.
El primer mecanisme formal de gestió que va donar suport, va garantir i va alimentar la confiança
mútua entre l’Ajuntament, les empreses i la societat civil va ser la creació de l’Associació “Pla
Estratègic de Barcelona”, la qual es va encarregar formalment del disseny del Pla. Aquesta va ser
una de les principals novetats del Pla i va donar lloc a una estructura organitzativa àgil que, malgrat
ser liderada per l’Ajuntament, se situava fora de l’organigrama local i era formalment independent.
L’estructura organitzativa contemplava la presència del Consell General del Pla, el Comitè Executiu,
l’Oficina de Coordinació i les comissions tècniques (temporals), sent aquestes últimes els fòrums
en els quals més de 200 participants podien dividir-se en grups més restringits segons el projecte
1 7
�en qüestió. Presidit per l’alcalde, el Consell General era l’òrgan decisori de màxima participació
institucional. En canvi, el Comitè Executiu –presidit per Francesc Raventós– funcionava com un
veritable consell d’administració amb les tasques de direcció del procés de planificació, ordenació i
racionalització executades en les comissions tècniques. Juntament amb l’Ajuntament de Barcelona
formaven part del Comitè Executiu les deu institucions econòmiques i socials més representatives
dels interessos horitzontals de la ciutat: la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Comissions
Obreres, el Consorci de la Zona Franca, la Fira de Barcelona, Foment del Treball Nacional, la
Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Port de Barcelona, la Unió
General de Treballadors i la Universitat de Barcelona.
El pla es va elaborar entre el maig de 1988 i el maig de 1990, quan va ser oficialment aprovat. En
la seva primera revisió intermèdia de 1992, bona part de les mesures havien estat realitzades. En
particular, el major grau de realització corresponia a aquelles mesures en què intervenien organismes
públics. En establir una visió compartida de la realitat i del futur, el Pla havia contribuït a reduir
les resistències pròpies de les propostes de canvi (Santacana, 1999). S’obria així el camí cap a la
definició del II Pla Estratègic de Barcelona (1994-1999) l’objectiu del qual va ser consolidar el
paper de la ciutat en l’espai regional mediterrani.
El segon tret distintiu de l’acció de PM com a impulsor del plantejament estratègic a la ciutat de
Barcelona va ser el de consolidar la participació activa de l’Ajuntament en la promoció econòmica de
la ciutat sense renunciar a la contribució del capital privat. PM va oferir als seus aliats empresarials
un model de cooperació mitjançant la fórmula dels partenariats públic-privats. La seva principal
finalitat era combinar els recursos de l’administració pública amb la capacitat de gestió i de
finançament del sector privat. La creació de consorcis, agències i veritables societats anònimes de
participació mixta va suposar un marc eficaç per a la col·laboració entre sector públic local i sector
privat. Malgrat certes resistències inicials, les elits empresarials van trobar interessants aquestes
fórmules de cooperació ja que els hi donaven un cert control sobre els instruments d’ordenació del
territori i de gestió urbanística a més de reduir els obstacles administratius i les traves burocràtiques
dels seus plans d’inversions.
El 1986 s’havia creat la primera agència pública amb estatut d’empresa privada, Vila Olímpica,
SA (VOSA). Poc més tard, el 1988, es va crear Nova Icària, SA (NISA), participada en un 40%
per l’Ajuntament (mitjançant VOSA) i en un 60% per capital privat (20% d’un fons d’inversió i
40% d’un grup d’empreses) (García, 1994). A partir de finals dels anys vuitanta, es varen crear
nombroses societats privades municipals que, a mesura que van ser capaces d’atreure inversors
privats, es van convertir en empreses públic-privades (Casellas, 2006 ).
4.4. Riscos i resistències
Com hem vist més amunt, davant de problemes complexos, els ciutadans s’esperen que els polítics
facin servir la seva autoritat i el seu coneixement per trobar solucions efectives. Els polítics més
atrevits són els que accepten el desafiament i desenvolupen un rol transformador. No obstant això,
cada canvi inclou un cert grau d’incertesa que, al seu torn, comporta riscos que poden alimentar
resistències. Això implica que, en primer lloc, els costos polítics del lideratge són directament
proporcionals a l’envergadura del canvi. En segon lloc, com més desconegut serà el destí del canvi,
majors seran les resistències dels agents.
Els canvis introduïts pel plantejament estratègic a la ciutat de Barcelona a mitjans dels anys vuitanta
presentaven moltes incerteses ja que es tractava, en últim terme, de dissenyar una estratègia de
desenvolupament urbà a llarg termini. No obstant les reconstruccions de l’anomenat “model
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Barcelona” tendeixin a exaltar un suposat elevat nivell de consens, una anàlisi més atenta del context
evidencia que, pel contrari, existien raons i actors suficients per oposar-se al canvi.
En el pla polític, per exemple, la històrica rivalitat entre el govern conservador de la Generalitat
de Catalunya i el govern socialista de l’Ajuntament alimentava contínues tensions polítiques
que afectarien de manera seriosa el procés de transformació de Barcelona. En aquest sentit, es
poden recordar dos episodis emblemàtics. En primer lloc, l’esmentada supressió de la Corporació
Metropolitana de Barcelona per voluntat del President Jordi Pujol quan el 1987 va enviar el
missatge que qualsevol plantejament estratègic es quedaria limitat al perímetre urbà de la ciutat.
En segon lloc, diverses accions empreses per l’Ajuntament van ser recorregudes o criticades per
membres del govern autonòmic. Aquest va ser el cas del Pla d’Hotels amb el qual l’Ajuntament es
proposava incentivar la participació de la inversió privada en l’ampliació de l’oferta hotelera urbana.
Immediatament després de l’aprovació del pla per part del consistori l’any 1989, el llavors Conseller
de Política Territorial de la Generalitat, Joaquim Molins, anunciava que vetaria l’aprovació del pla
qualificant-lo d’”irregular” i llunyà de les necessitats reals de la ciutat (El País, 1989.04.26). Seria
justament aquesta dificultat d’arribar a acords entre les diferents administracions públiques un dels
principals obstacles del primer pla (Borja 2004).
Sobre l’escepticisme de la classe empresarial local pel que fa a la col·laboració amb els poders
públics, ja hem comentat les raons més amunt. En alguns punts del procés estratègic de Barcelona,
aquesta actitud es va transformar en una veritable confrontació oberta quan, per exemple en relació
amb el Pla d’Hotels, molts inversors van veure a l’Ajuntament, més que com un aliat, com un
possible competidor comercial. Segons algunes estimacions d’aquell moment, en cinquanta anys
l’Ajuntament de Barcelona es podia transformar en el propietari de 1.547 habitacions d’alta gamma
generades pel propi Pla (La Vanguardia, 1989.09.13). Des de la perspectiva dels empresaris del
sector hoteler, aquesta xifra era excessivament alta per seguir veient a l’administració pública com
a un soci estratègic.
Finalment, pel que fa a les resistències de la ciutadania cap al procés de planificació estratègica
i el canvi que això comportaria, val la pena recordar que el projecte olímpic generà un clima de
consens social en ser presentat com una oportunitat irrepetible d’executar, en un curt període de
temps, millores que repercutirien en benefici de la ciutadania en general. Si a això li afegim un
context general d’optimisme difús (democratització, creixement econòmic, adhesió a la UE) és fàcil
entendre l’elevat grau de suport popular. No obstant això, alguns grups socials es van mobilitzar
en contra de projectes concrets de transformació urbana culpabilitzant l’Ajuntament d’afavorir
els interessos dels grups econòmics a l’esquena de les necessitats socials de la ciutadania. Una
campanya de 1987 tenia per lema “Aquí hi ha gana!” posant l’atenció sobre la marginació social a la
Barcelona pre-olímpica que es presentava com l’aparador de la modernitat. Tot i la poca efectivitat
de la campanya, aquesta i altres mobilitzacions varen crear oportunitats per reobrir el debat sobre
els impactes socials de la transformació urbanística de Barcelona. Un debat que s’ha mantingut a
la Barcelona post-olímpica quan, davant la consolidació de la iniciativa públic-privada per part de
l’Ajuntament, diverses plataformes populars han reaccionat negativament davant de nous projectes
urbanístics.
1 9
�5. Conclusions
C
rear una visió i estratègies per a una ciutat, per a un país o per a un partit polític suposa
descriure la ciutat, el país o el partit en termes del que hauria d’esdevenir en el mig i
llarg termini. Les visions i estratègies no han de ser innovadores en el sentit que no es
coneguin o no s’hagin aplicat en altres indrets. El que és important és que siguin útils
als ciutadans i als interessos que pretenen servir i que les persones claus s’impliquin i estiguin
disposades a portar-les a terme. Per això és necessari que tant el líder com allò que comunica tinguin
credibilitat.
PM va aconseguir inspirar i mobilitzar a molta gent que no tenia valors, motius i preocupacions
similars als seus. PM volia millorar les condicions de vida de la gent de la ciutat de Barcelona i en
particular dels barris d’obrers i immigrants que coneixia per la seva militància clandestina en partits
d’esquerra. Allò que distingeix a PM és que va ser capaç de gestionar la complexitat i liderar els canvis
que necessitava la ciutat aconseguint una transformació radical i creant oportunitats econòmiques i
valor públic pels seus ciutadans. PM també va mostrar una intel·ligència extraordinària en anticipar
els canvis que necessitava la política i els partits polítics. L’evolució de la política espanyola i
catalana, la crisi dels partits i la radicalització de les posicions nacionalistes a Espanya i Catalunya
confirmen l’encert del seu diagnòstic i de la seva visió.
PM es va avançar al seu temps en inventar-se estratègies i formes d’actuar en gestió pública que
després han estat temes centrals. PM va desenvolupar la política de partenariat públic-privat abans
que els gurús de la nova gestió pública la posessin de moda. PM va impulsar xarxes de ciutats i es
va inventar una regió europea entorn de Barcelona abans que la UE hagués adoptat una política en
aquest sentit. PM va incloure independents i va mobilitzar persones que compartien els seus valors
i objectius polítics molt abans que els partits polítics en plena crisi econòmica i política vegin als
independents com la seva taula de salvació en front els activistes de les noves formacions alternatives.
PM també va ser un líder remarcable en la seva capacitat d’assumir riscos i d’aguantar les crítiques
i els atacs personals. PM va aconseguir focalitzar l’atenció sobre alguns temes que podien generar
una elevada conflictivitat però que entenia que les persones, empreses o governs implicats no podien
deixar de tractar. Com a Alcalde va aconseguir que els seus opositors acceptessin el comportament
proactiu de la seva administració saltant-se sovint els límits del que alguns entenien havia de fer
una administració local. Com a líder de partit polític i President de la Generalitat, va impulsar la
seva agenda de canvis però els resultats no van ser tots els que havia ambicionat. Un líder polític
no és una persona amb sort ni a qui les coses li funcionen per art de màgia. Més aviat al contrari,
són persones que tenen idees clares, que treballen de forma intel·ligent per aconseguir el que s’han
proposat. Maragall va insistir molt (era conegut com la “gota malaia” entre els seus col·laboradors)
i va assolir una bona part del que es va anar proposant. Fins i tot si hagués tingut menys èxit hauria
estat un líder extraordinari pels seus valors, per la seva actitud i comportament i per la forma en que
va plantejar els reptes i assumir els riscos que se’n derivaven.
A través del cas del pla estratègic de Barcelona es pot veure la manera com PM utilitza una eina
de gestió per canviar la manera de presentar, dissenyar i implementar algunes polítiques públiques
locals a Barcelona. Aquesta experiència va contribuir a dotar a la ciutat d’una cultura participativa,
una cultura que s’ha mantingut fins als nostres dies. També va servir per configurar un llenguatge
comú i una manera d’actuar entre tots els agents socials i econòmics de la ciutat i, finalment, va
servir per establir una visió compartida del futur que va permetre temperar i reduir les resistències
pròpies dels canvis.
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�PM va liderar aquests processos. Va ser el principal agent de la transformació, assumint els riscos,
provocant i implicant als actors de la ciutat en les decisions sobre la direcció a prendre a més de
gestionar i regular el conflicte que el canvi comportava. L’exercici del lideratge per PM té una bona
part d’exercici relacional en la mesura que el seu èxit es basa en buscar la col·laboració en el procés
de canvi urbà i alhora crear una certa consciència i responsabilitat entre els actors de la ciutat.
En aquest sentit, PM regula la temperatura amb la seva acció de lideratge compartit, traslladant
responsabilitats i compromisos als actors socials i econòmics de la ciutat que, d’aquesta manera,
troben més difícil defugir l’acció col·lectiva.
2 1
�6. Referències
Acebillo, L 1999 “El modelo Barcelona desde el punto de vista urbanístico”, en P. Maragall (ed)
Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 223248
Ballart, X. 2001. Innovación en la gestión pública y en la empresa privada. Madrid, Díaz de Santos
Bohigas, O. 1999 “Valorización de la periferia y recuperación del centro” en P. Maragall (ed) Europa
próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona, p. 199-214
Borja, 2004 “Barcelona y su urbanismo. Éxitos pasados, desafíos, presentes, oportunidades futuras”
El Café de las Ciudades, 3-21
Bass, B.M. 1996. A New Paradigm of Leadership, An Inquiry into Transformational Leadership.
Alexandria, VA: Army Research Institute
Burns, J.M. 1978. Leadership. New York: Harper & Row
Coutu, D. 2009. “Leadership Lessons from Abraham Lincoln. A Conversation with Historian Doris
Kearns Goodwin” Harvard Business Review, April
Fernandez Guell, J.M., 2007 “25 años de planificación estratégica de ciudades”, Ciudad y Territorio,
Estudios Territoriales, XXXIX (154)
Heifetz, Ronald. 1997. Liderazgo sin respuestas fáciles. Barcelona. Ediciones Paidós.
Heifetz, R. i M. Linsky, 2011 Leadership on the Line. Staying Alive Through the Dangers Of
Leading. Harvard Business School Press
Juliana, E., 1987 “La reforma administrativa municipal de Barcelona. Entrevista a Pasqual
Maragall”, CEUMT La Revista Municipal, Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials de
Barcelona. Barcelona, núm. 34: 5-10
Kotter, John P. 1983. “Lo que hacen los buenos directores generales”. HarvardDeusto Business
Review. 3er.trim.
Kotter, John P. 2001 “What Leaders really do”, Harvard Business Review, December
Losada, C. 2007, “Liderar en l’àmbit públic” a Longo, F. i T. Ysa 2007 Els escenaris de la Gestió
Pública al Segle XXI. Barcelona: Escola d’Administració Pública de Catalunya. 30
Maragall, P, 1999, (ed.), Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions de la
Universitat de Barcelona, p. 223-248
Mintzberg, H., R. Simons, K. Basu 2002 “Beyond selfishness” Harvard Business Review, April
Moore, Mark. 1998. Gestión estratégica y creación de valor en el sector público. Barcelona,
Ediciones Paidós
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 1
�Raventós, F, 1988 “Més d’una dècada de planificació estratègica de ciutats”. 10 anys de planificació
estratègica a Barcelona (1988-1998). Barcelona: Associació Pla Estratègic Barcelona 2000, p. 17-28
Santacana, F., 2000, El planteamiento estratégico, Aula Barcelona
Santacana F., 1999, La planificació estratègica urbana: l’experiència de Barcelona, en Maragall P.,
(ed) Europa próxima: Europa, regiones y ciudades. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona.
Pla Economic i Social de Barcelona, 1990, I Pla Estratègic. Barcelona: Associació Pla Estratègic:
Barcelona 2000
Vallès, J.M. 2008. Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Edicions 62:
Barcelona
2 3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballart, Xavier
Noferini, Andrea
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Lideratge
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Planificació
Description
An account of the resource
Número 1 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Xavier Ballart i Andrea Noferini són els autors del primer working paper de la col·lecció Llegat PM. Sota el títol "Pasqual Maragall, lideratge i gestió estratègica", Ballart i Noferini han volgut analitzar en aquest estudi el model de lideratge de Maragall al llarg de tota la seva carrera política al voltant de tres aspectes claus: compromís i voluntat de canvi, recerca d'aliats i creació de xarxes i gestió dels conflictes i del temps.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-07
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca