150 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2826/c25cd-wp_socialistescatalans.pdf f0aeef6ec33ae9104b5791a775c7143d PDF Text Text article Working_2020 Els socialistes catalans en la configuració de l’Espanya democràtica (1982-2010) Jaume Muñoz Jofre, HISTORIADOR AMB EL SUPORT DE ��ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ 4 2. ELS SOCIALISTES CATALANS AL GOVERN D’ESPANYA 6 2.1 2.2 Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996) 6 2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat 8 2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa 9 2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes 12 Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) 14 3. LA GRAN FORÇA MUNICIPAL 17 17 3.1 La difícil herència dels ajuntaments franquistes 3.2 Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals mite del contrapoder socialista 20 3.3 La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya” 24 4. VINT-I-TRES ANYS A L’OPOSICIÓ, SET ANYS DE GOVERNS DE PROGRÉS 27 4.1 El llarg camí fins a la Generalitat 27 4.2 La crisi dels noranta 30 4.3 La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar l’Estatut 33 4.4 Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall 34 4.5 El govern Maragall i el nou Estatut 38 4.5.1 L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn 42 El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la sentència 51 4.6 5. CONCLUSIONS 57 6. FONTS I BIBLIOGRAFIA 59 �1. Introducció L ’objectiu d’aquest estudi és realitzar una primera aproximació al paper dels socialistes de Catalunya en la vertebració de l’Espanya democràtica, formulant-la des de la distància acadèmica i generacional. Per fer-ho amb la visió més completa possible, hem optat per abordar la temàtica separadament des dels àmbits estatal, autonòmic i municipal, escollint un marc temporal que engloba des de l’arribada del PSOE al Govern d’Espanya (1982) fins a la sortida del PSC de la Generalitat de Catalunya (2010), després que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català aprovat el 2006 dinamités el panorama polític català i acabés suposant el trencament de la unitat formal del PSC com a partit. D’acord amb la brevetat a què obliga el format d’aquest encàrrec, hem optat per referenciar altres estudis on s’expliquen en profunditat alguns aspectes rellevants de tot aquest període –sense renunciar, de totes maneres, a oferir-ne la informació imprescindible. Per a la realització d’aquest treball s’ha recorregut sobretot a la bibliografia especialitzada sobre aquesta etapa i a llibres-entrevista i llibres de memòries dels seus protagonistes. Igualment, la consulta hemerogràfica ha sigut un suport de gran ajuda, tal com les converses mantingudes amb alguns dels personatges clau de tota aquesta etapa i el visionat de totes les entrevistes realitzades per Josep Maria Muñoz Lloret en el marc del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa. El primer apartat d’aquest estudi analitza l’aportació dels socialistes de Catalunya als governs de Felipe González (1982-1996) i José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011), fent una mirada detallada a l’obra d’Ernest Lluch com a ministre de Sanitat, que va suposar una peça bàsica en la posada en marxa de l’estat del benestar a Espanya, i a la de Narcís Serra com a ministre de Defensa, clau per a la modernització política de l’estat, en apartar els militars de la vida política del país. Igualment, en aquest apartat s’estudia el paper del PSC en la crisi interna que a principis de la dècada de 1990 es va produir al PSOE entre els sectors partidaris de renovar internament el partit, liderat pel seu secretari general i president del Govern espanyol, Felipe González, i els que, contràriament, defensaven que els mals que estava patint el socialisme espanyol –molt afectat pels diversos casos de corrupció que estaven esclatant en l’òrbita de la seva acció política– eren a causa d’haver abandonat els principis que encara residien dins del PSOE –encapçalats per Alfonso Guerra. Com que no era la vida orgànica de cap dels dos partits el principal focus d’atenció d’aquest estudi –només està abordada tangencialment, en els punts rellevants per als programes i activitat pública dels seus representants– no hem ofert un examen en profunditat dels projectes de Josep Borrell i Carme Chacón com a candidats a la presidència del Govern espanyol i a la secretaria general del PSOE, respectivament, encara que tots dos van ser formulats des d’una perspectiva estatal de la política espanyola, arribant a desmarcar-se del projecte propi del PSC si era convenient. El segon apartat fa esment a la política municipal del PSC, que durant gairebé un quart de segle va ser el seu principal bastió. Així, des dels principals ajuntaments de Catalunya els socialistes catalans van poder construir i exposar un projecte alternatiu de país al que representava i impulsava Jordi Pujol a la Generalitat de Catalunya, establint-se un grau de confrontació més que notable entre els dos nivells administratius. D’entre tots els alcaldes socialistes del període, el més destacat en l’alternativa al pujolisme va ser Pasqual Maragall, batlle de Barcelona, fins al punt de construir una personalitat política que, gràcies a les seves reeixides aportacions des de la capital catalana –que van tenir com a punt culminant l’organització dels Jocs Olímpics del 1992, però que van anar molt més enllà– va acabar assolint la presidència de la Generalitat vint-i-tres anys després que els socialistes en quedessin fora contra pronòstic per primera vegada. El darrer apartat se centra en el paper del PSC en la política catalana, amb quatre etapes ben diferenciades: la participació en el clima de consens amb què es van posar les bases de l’autogovern 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �català (1977-1984), un període d’oposició molt condicionada pel profund enfrontament entre CiU i els socialistes (1984-1995), una etapa opositora d’alta activitat propositiva (1995-2003) i, finalment, el lideratge dels dos governs de progrés presidits, respectivament, per Pasqual Maragall i José Montilla (2003-2010). De l’etapa dels socialistes catalans a la Generalitat de Catalunya n’hem analitzat principalment el disseny i les vicissituds que va suposar la posada en marxa de l’Estatut del 2006, que més enllà d’una millora de l’autogovern català era alhora una proposta d’aprofundiment en el caràcter federal que els socialistes catalans desitjaven que tingués Espanya. No vull acabar aquest breu capítol introductori sense agrair a la Fundació Catalunya Europa la confiança a l’hora de fer-me aquest encàrrec. Per a l’elaboració d’aquest estudi han estat imprescindibles les aportacions de Jaume Bellmunt i dels meus directors de tesi doctoral Borja de Riquer i Pere Ysàs. Agraeixo igualment la seva disponibilitat i franquesa a José Montilla, Joaquim Nadal, Joan Ganyet i Jaume Badia, així com les aportacions que la resta de protagonistes i estudiosos han deixat per escrit. Així mateix, els resultats d’aquesta recerca no haurien estat els mateixos sense les contribucions de Paul Preston, Andreu Mayayo, Josep Maria Muñoz Lloret, Joan Fuster-Sobrepere, José Luís Martín Ramos i Joan Esculies, així com sense el suport i ajuda del Cristian Ferrer González, l’Anna Vallugera Fuster, el Ricard Sentís Sabaté i de molts d’altres. A totes elles, moltes gràcies. 5 �2. Els socialistes catalans al Govern d’Espanya 2.1 Els socialistes catalans als governs de Felipe González (1982-1996) Després d’obtenir una contundent majoria absoluta a les eleccions de 1982,1 Felipe González va formular un programa de govern plenament socialdemòcrata, centrat en la consolidació del sistema democràtic i la defensa de les llibertats polítiques. Així, es va desenvolupar una acció governamental orientada sobretot al compliment i l’acceptació del mandat constitucional per part de les forces armades, la modernització de la societat espanyola –centrada en l’ampliació i consolidació de l’estat del benestar– i la reforma general de l’Administració –fent èmfasi en els sectors sanitari, educatiu i judicial. Com a part d’aquest programa de modernització, es va impulsar la consolidació de l’Estat de les autonomies,2 es va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i es va implementar una important remodelació dels sectors productius que havia de servir per fer front a la crisi econòmica en què es vivia. Malgrat el gran suport electoral que havia rebut, el primer govern socialista –i tots els que el van succeir– es va caracteritzar per imprimir a la seva acció de govern un to moderat, buscant evitar incomodar els sectors que podien serli més reticents, abandonant de manera definitiva tota la retòrica revolucionària que el PSOE havia defensat amb especial vehemència durant els darrers anys del franquisme i fins al Congrés Extraordinari de setembre de 1979. En la configuració del primer govern de Felipe González (1982-1986), l’elecció dels ministres es va veure més condicionada per la cerca de perfils qualificats que no pas pels equilibris interns de partit –lògic, si es té en compte que el PSOE, a la pràctica, havia absorbit la resta de partits socialistes espanyols i que, per tant, no hi havia faccions amb prou força per imposar quotes. Conseqüentment, el llistat de membres del govern va ser elaborat sense necessitat de pactes previs pel seu president –prèvia consulta, això sí, amb agents implicats o propers si s’esqueia–3 i la confiança que cada candidat inspirava a González va acabar sent un ingredient decisiu en la presa de decisió definitiva. Un exemple clar de la combinació dels dos ingredients (moderació i confiança) va ser el d’Ernest Lluch,4 del qual González va valorar molt el fet que no hagués posat excessives traves a la dissolució del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya5 i que, a més de la seva vàlua professional demostrada, tenia un perfil partidari de fer reformes progressives –i no d’impulsar canvis radicals, com els que hauria volgut impulsar el que figurava a totes les travesses per ocupar la cartera de Sanitat, Ciriaco de Vicente. El cas de Lluch no era puntual, sinó que en els altres nomenaments del període es va seguir la mateixa lògica, com en el cas del 1 El 28 d’octubre del 1982, el PSOE va obtenir un 48’4% dels vots (hi havia hagut una participació del 81% del cens), és a dir: més de 10 milions de sufragis i majoria absoluta al Congrés (202 diputats) i al Senat, superant en algunes comunitats (Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i el País Valencià) el 50% dels vots. En comparativa a les eleccions de 1979, va rebre uns 4.600.000 vots més –es calcula que gairebé la meitat provinent de nous votants, un quart d’antics votants d’UCD i un quart d’antics votants comunistes. Borja de Riquer: La Catalunya autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 162-163. 2 El gruix del traspàs de competències entre l’Estat i les autonomies va realitzar-se entre 1983 i 1986, en un procés no exempt de problemàtiques, com veurem més endavant. 3 El cas dels ministres catalans no va ser una excepció a aquesta dinàmica, i González, després de consultar els noms que estava prenent en consideració amb Joan Reventós, va acabar prenent la decisió definitiva per si sol. 4 Gràcies a una capacitat de treball formidable, Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 1937 - Barcelona, 2000) va combinar una brillant carrera acadèmica com a historiador de les doctrines econòmiques, disciplina per la qual va obtenir càtedra a la Universitat de Barcelona el 1968, amb una intensa carrera política a València, Barcelona i Madrid. La seva participació en el govern González va ser l’excusa amb què ETA va intentar justificar el seu assassinat, l’any 2000, després que Lluch dediqués els darrers anys de la seva vida a intentar trobar una sortida al conflicte basc. 5 Per a un estudi en profunditat sobre la gestació i acció del grup parlamentari dels Socialistes de Catalunya entre 1977 i 1982 al Congrés dels Diputats, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya, 1945-1982. Barcelona: L’Avenç, 2019, p. 173-200. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �nomenament, l’estiu de 1985, de Joan Majó6 com a ministre d’Indústria i Energia, després que el proposés el ministre sortint, Carlos Solchaga –que l’havia tingut al seu equip com a director general d’electrònica i informàtica a proposta de Miguel Boyer, amb qui tenia coneixença de quan el polític català militava al Reagrupament Socialista pallachià.7 Si el PSC no va tenir un paper determinant a l’hora d’elegir els ministres dels governs de Felipe González (1982-1996), tampoc no va tenir incidència a l’hora de marcar l’agenda política dels seus representants a l’executiu espanyol. Seguint amb la dinàmica creada durant les dues primeres legislatures, els socialistes catalans a Madrid hi feien política en clau estatal, englobats dins les directrius del PSOE –dinàmica facilitada per la manca de sintonia personal entre Ernest Lluch i Narcís Serra,8 que va dificultar, encara més, que es creés un mínim pinyol del PSC dins l’executiu, limitant-se tots dos a actuar simplement com a ministres del govern. La distància entre la vida interna del partit i els ministres va accentuar-se fins a tal punt que l’any 1983, any en què Joan Reventós va deixar la primera secretaria del PSC per marxar com a ambaixador a París, el substitut en va ser Raimon Obiols, ja que, malgrat que els noms de Lluch i Serra haguessin sonat amb força en un primer moment, cap dels dos no va arribar a postular-se al càrrec. Onze anys més tard aquesta distància també va fer que el ministre d’Obres Públiques i Transports, Josep Borrell,9 fos el més votat dels sis integrants del Comitè d’Acció Política que havia de dirigir el PSC després del seu VIIè Congrés, celebrat a Sitges, pel fet de ser el que presentava un currículum menys connotat en la vida interna del partit davant dels delegats. Si bé des del PSC no hi va haver mostres públiques de queixa pel poc pes que tenia a la pràctica dins del Govern espanyol, aquesta manera de fer política en una línia més pròpia del socialisme estatal va fer que els ministres catalans rebessin crítiques des d’àmbits diversos del catalanisme –i que, durant tota l’època pujolista, el PSC fos acusat de sucursalisme per la seva incapacitat d’imposar una agenda pròpia a Madrid. Una bona mostra d’aquesta dialèctica la trobem en la significativa anècdota que recull Joan Esculies a la seva excel·lent biografia d’Ernest Lluch, quan explica que l’estiu de 1983 el polític de Convergència Democràtica de Catalunya Ramon Trias Fargas va acusar en una conversa privada a Lluch de no actuar com a ministre català, per la qual cosa va rebre una resposta que ajuda a entendre quina era la perspectiva amb què ho afrontava el polític nascut a Vilassar de Mar: “Primer de tot com a membre d’un govern, el primer que s’ha de fer és intentar ser un bon ministre, i si ets català encara millor, perquè pots aportar al centre dels problemes les decisions catalanes, i una presència directa de catalans en l’òrgan de decisió estatal sempre és important”.10 Aquest tarannà va mantenir-se quan, vuit anys més tard, a causa de la remodelació que va seguir a la dimissió d’Alfonso Guerra de la vicepresidència van incorporar-se al govern dos nous ministres del PSC, que se sumaven al promogut a vicepresident Narcís Serra. 6 Joan Majó Cruzate (Mataró, 1939) va ser el primer alcalde democràtic de Mataró. Empresari del sector informàtic, el 1989 va ser nomenat conseller responsable de la Comissió Europea de l’Àrea de Telecomunicacions i Informàtica, càrrec que va compaginar amb el de membre del Comitè Organitzador Olímpic dels Jocs de Barcelona 1992. Durant els governs de progrés va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2004-2008) i actualment presideix la Fundació Ernest Lluch. 7 Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018, p. 193-197 i p. 233. 8 En el moment de ser nomenat ministre, Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943) era el primer alcalde democràtic de Barcelona. Prèviament havia estat conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional presidida per Tarradellas (1977-1979). Com veurem, va ser membre del Govern espanyol fins al 1995, arribant-ne a ser vicepresident des del 1991. La primera secretaria del PSC (1996-2000) va ser el darrer càrrec polític de primera línia que va ocupar. 9 Josep Borrell i Fontelles (La Pobla de Segur, 1947). Llicenciat en enginyeria aeronàutica per la Universitat Politècnica de Madrid i doctor en Economia per la Universitat Complutense de Madrid, el 1979 va esdevenir regidor de l’Ajuntament de Majadahonda pel PSOE, partit al qual s’havia afiliat el 1975. Després de ser responsable d’Hisenda de la Diputació de Madrid (1979-1982), entre 1986 i 2004 va ser diputat per Barcelona al Congrés dels Diputats. President del Parlament Europeu (2004-2007), va tornar a la primera línia política entre 2018 i 2019 com a ministre d’Afers Estrangers del govern socialista presidit per Pedro Sánchez. Des de l’octubre del 2019 és l’Alt Representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. 10 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 214. 7 �Així, l’històric dirigent comunista Jordi Solé i Tura11 va esdevenir ministre de Cultura dos anys després de sumar-se a les files socialistes (1991-1993) i Josep Borrell, que havia fet el gruix de la seva carrera política a Madrid, ministre d’Obres Públiques i Transports (1991-1993). Durant la següent legislatura, Borrell va afegir a les seves competències ministerials Medi Ambient (19931996), mentre Solé Tura no va continuar al càrrec. La irrellevància del PSC a l’hora d’escollir els seus homes a Madrid també va ser gairebé absoluta en la configuració del sottogoverno. I és que si bé els noms dels ministres els posava González, el gran dissenyador de les estructures intermèdies dels primers governs socialistes va ser el vicepresident Alfonso Guerra, que va proposar la majoria de noms que configurarien els organigrames ministerials –garantint-se, així, un notable control dels diversos ministeris, situant gent afí a les secretaries i sotssecretaries d’Estat. Ara bé, tot i que el partit no va poder escollir-hi els seus representants, la contribució del PSC durant tot el període de Felipe González al capdavant del Govern espanyol va ser, en paraules de Borja de Riquer, “realment important”, gràcies al paper que van jugar-hi els cinc ministres i nombrosos secretaris d’Estat, directors generals, presidents o consellers d’empreses públiques (RENFE, Banco de Crédito Local), governadors civils i altres càrrecs que els socialistes catalans van aportar-hi.12 De tots ells, les dues figures que van fer aportacions de més profunditat van ser, sense dubte, Ernest Lluch i Narcís Serra, encarregats de dissenyar un dels pilars de l’estat del benestar i de la modernització (política i estructural) de l’Exèrcit espanyol, respectivament. 2.1.1 Construint l’estat del benestar. Ernest Lluch, ministre de Sanitat Com hem esmentat, una de les pedres angulars del programa de modernització i democratització d’Espanya era la posada en marxa d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Cal tenir en compte que fins al juliol de 1977, l’àmbit sanitari –que estava regit per una llei de 1944– era només una direcció general adscrita al Ministeri de l’Interior. D’aquesta manera, a l’alçada de 1982 convivien a Espanya més d’una setantena de models sanitaris diferents, que tot i així continuaven sense donar cobertura a gran part de la població. La política sanitària del primer govern socialista va tenir, per tant, dos grans objectius: racionalitzar el sector, acabant amb la multiplicitat d’estructures sanitàries, i universalitzar la cobertura sanitària, eliminant la idea de la beneficència i incorporant conceptes de salut a lleis d’àmbits molt diversos, però finalment relacionats amb el benestar humà –com serien les lleis de consum, la llei orgànica de la interrupció voluntària de l’embaràs (liderada pel ministeri de Justícia), els plans contra el consum de drogues i prevenció del VIH (elaborats en col·laboració amb Interior, Treball i Justícia), etc. De totes les lleis que va elaborar Ernest Lluch com a ministre de Sanitat i Consum, la més rellevant va ser la Llei General de Sanitat, que no va ser aprovada fins l’any 1986, després d’un camí ple de dificultats. La intenció inicial del PSOE era la creació a Espanya d’un Servei Nacional de Salut –a imitació del National Health Service britànic, escollit després d’estudiar diversos models internacionals de cobertura sanitària universal. Ben aviat, però, la realitat econòmica espanyola va demostrar que l’NHS es feia difícil d’imitar aquí, fet al qual se sumava la previsió de la transferència de les competències sanitàries a les comunitats autònomes, la qual cosa impedia desplegar una política unitària centralitzada. Essent així, Lluch va proposar ben aviat la creació d’una normativa marc que servís de referència i marqués les característiques de l’atenció sanitària en el desplegament autonòmic, posant d’aquesta manera en marxa en l’òrbita estatal 11 Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 2009) va ser un referent de la lluita antifranquista i pare de la Constitució espanyola. Militant del PSUC des de 1956 i impulsor del col·lectiu Bandera Roja, va passar diversos períodes a la presó i a l’estranger per motius polítics. Catedràtic de dret polític a la Universitat de Barcelona des de 1976, va ser elegit diputat pel PSUC a les eleccions de 1977 i portaveu del grup parlamentari comunista fins al 1982. Ponent de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut de Catalunya de 1979, abans de ser ministre també va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i, posteriorment, senador, responsabilitats que va combinar amb la seva carrera acadèmica i amb càrrecs de responsabilitat dins la Universitat de Barcelona. 12 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 323. 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �un Sistema Nacional de Salut, entenent que el dret universal a la salut s’havia de garantir, en lloc de creant una nova unitat juridicoadministrativa, a través de l’establiment d’un sistema d’ens independents però jurídicament complementaris, que estiguessin interrelacionats i funcionessin harmònicament. Així, per engegar aquest sistema s’havia d’aplicar el principi de subsidiarietat del sector privat cap al sector públic, s’havien d’integrar les diverses xarxes sanitàries i s’havia de procedir a la incorporació dels sistemes de cobertura. Traslladar aquest model a la realitat no va ser, però, gens senzill. Per una banda, cap dels sectors implicats en la reforma veia satisfets els seus interessos particulars, per la qual cosa el ministre va haver de fer front a diversos graus d’oposició –des del rebuig frontal d’algunes de les principals patronals i associacions professionals mèdiques fins a la decepció del PSOE per la rebaixa dels seus punts de partida, passant per l’escepticisme del nucli dur del govern, on Felipe González i el ministre d’Economia, Miguel Boyer, recelaven dels costos econòmics que l’extensió universal i la gratuïtat de l’atenció mèdica comportarien. Així mateix, des dels governs autonòmics nacionalistes també es recelava del text definitiu, fins a l’extrem que algun dels esborranys de la llei va ser qualificat per Jordi Pujol com una “LOAPA sanitària” per la intenció de crear un òrgan interterritorial de coordinació de les polítiques de salut. Per tot plegat, les negociacions per elaborar la llei van durar més de dos anys, i Lluch va arribar a presentar al Consell de Ministres fins a catorze versions diferents de projecte de Llei abans que li aprovessin el definitiu, l’abril de 1985. Quan va defensar-la al Congrés dels Diputats, l’11 de juny de 1985, Lluch va argumentar que el projecte, tot i no aconseguir la implantació d’una sanitat al cent per cent pública, havia acabat mantenint el seu esperit original, ja que tenia com a motivació fonamental realitzar l’extensió de la sanitat a tots els ciutadans –un principi recollit a la Constitució que permetia a Espanya esdevenir, en paraules del ministre, una “societat democràtica avançada”. El nou text legal posava, en definitiva, les bases per a una reforma en profunditat del sistema sanitari i recollia els principis bàsics d’un servei públic de bona qualitat, universal i gratuït. Basada en el concepte de salut, la llei feia èmfasi en la prevenció i l’educació sanitària, potenciant l’atenció primària en l’àmbit assistencial per fer més efectius aquests principis. Per a fer-ho efectiu, es creava un Sistema Nacional de Salut que racionalitzava els models assistencials existents i articulava totes les funcions i prestacions sanitàries que eren responsabilitat dels poders públics –estatal i autonòmics.13 Malgrat tots els entrebancs que va haver-hi a l’hora de gestar-la, la Llei General de Sanitat va gaudir ja en el moment de la seva aprovació d’un remarcable prestigi. Això va fer que Ernest Lluch, per bé que era conscient que podia canviar de cartera, pensés que repetiria com a ministre després de les eleccions del 22 juny de 1986, en les quals va anar segon a la llista per Barcelona –per darrere de Narcís Serra i per davant de Joan Majó. Però, com a bona demostració que els ministres del PSC no hi eren per quota sinó segons el criteri del president del govern, ni Lluch ni Majó van ser nomenats de nou ministres. En el cas de Lluch, que en la intimitat responsabilitzava Narcís Serra de la seva no continuïtat, sembla que va tenir com a principal detractor Carlos Solchaga, ministre d’Economia i Hisenda, amb qui les relacions no eren fluïdes i que hauria preferit una persona propera per gestionar una cartera amb un pressupost tan alt com era la de Sanitat en aquells moments. La darrera paraula, en qualsevol cas, va ser de Felipe González, que considerava Lluch un personatge que s’havia cremat massa en la política sanitària.14 2.1.2 La democratització de l’exèrcit. Narcís Serra, ministre de Defensa Durant segles, l’Exèrcit espanyol va ser un dels agents més importants a l’hora de marcar l’evolució política del país. Fins al 1982, tots els intents que s’havien dut a terme per corregir aquesta dinàmica 13 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 204-217, p. 232-244. L’èxit de la mesura és constatable quan es considera que la taxa de cobertura sanitària va passar de ser d’un 84% el 1981 a un 99’7% el 1991. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005, p. 207. 14 Esculies, Joan: Ernest Lluch, p. 248. 9 �havien acabat essent fallits i, atenent-se a l’històric del nombre de cops d’Estat –l’últim dels quals, el 23 de febrer del 1981– i conspiracions produïdes en el si de les forces armades, la possibilitat que es tornés a produir un incident d’aquestes característiques que fes fracassar l’establiment de la democràcia a Espanya era evident. A aquesta problemàtica, de caràcter ideològic,15 s’hi sumava una obsolescència estructural igual de fefaent. I és que, com explica Álvaro Soto, l’Exèrcit franquista va ser la institució menys afectada per la modernització que havia començat a gaudir Espanya a partir de la dècada de 1950. El seu nivell operatiu era molt baix, i el seu armament i material eren antiquats i escassos. La seva missió estava orientada a la defensa de l’ordre interior, i els seus comandaments professaven una ideologia nacionalista i militarista, constituint un col·lectiu molt cohesionat i disciplinat.16 Tots aquests problemes es mantenien quan el PSOE va arribar al poder, quan va topar amb un col·lectiu totalment sobredimensionat (tenia més de quatre-cents mil efectius), un excés de quadres de comandament (a la vora de setanta mil oficials) i un baix índex de professionalització (inferior al 20%).17 Davant d’aquest panorama, l’any 1982 el PSOE encara no tenia definida una línia política clara en Defensa més enllà de la premissa que s’havia d’evitar qualsevol nou cop d’Estat i que una reforma de les forces armades es feia necessària. Per encapçalar el disseny de la reforma –i en la línia de no aixecar suspicàcies entre els sectors menys simpatitzants amb el nou govern– no es va escollir ningú de l’àmbit militar, com podria haver estat el fundador de la Unió Militar Democràtica (UMD) i diputat socialista per Barcelona Juli Busquets, sinó que es va recórrer a un inexpert en la matèria, però que malgrat la seva joventut ja s’havia demostrat com un solvent gestor, l’aleshores alcalde de Barcelona Narcís Serra, que no va haver de partir de zero sinó que va poder aprofitar gran part de les mesures que havien impulsat des dels governs de la UCD els ministres Gutiérrez Mellado i Rodríguez Sahagún. Així, si des del 1977 existia un únic ministeri de Defensa i s’havia creat una Junta de Jefes del Estado Mayor (JUJEM) per a coordinar els tres exèrcits (Llei Orgànica de Criteris Bàsics per a la Defensa Nacional i Organització Militar, 1980), Narcís Serra va impulsar la reforma d’aquesta llei, aprovada el 5 de gener 1984, per posar tota l’estructura militar sota l’autoritat i dependència directa del Govern espanyol –convertint la JUJEM en un òrgan assessor subordinat al poder civil i creant una figura, el Cap de l’Estat Major de la Defensa (JEMAD), que permetia aclarir molt el sistema de presa de decisions i definir del tot el canvi de jerarquies.18 La reforma de l’exèrcit –que va tenir una fase inicial molt complicada pels assassinats de militars perpetrats per ETA, amb els quals la banda terrorista tenia la intenció de provocar una involució que generés de nou la intervenció política de les forces armades– no només va afectar la seva cúpula, sinó que va ser transversal. Així, es va procedir a un procés paral·lel de millora de sou als militars i de reducció del seu nombre d’efectius, que en el cas dels comandaments es va situar al 12’5% (passant-se de 66.505 a 58.224 oficials), alhora que es van implantar notables reformes en els camps de la justícia i l’educació militar. Fent un breu repàs cronològic, el 1984 es va impulsar la primera reducció de la durada i dels participants al servei militar obligatori, així com es va regular l’objecció de consciència per no haver de realitzar-lo. L’any 1985 va iniciar-se la reforma dels camps disciplinari i penal de la justícia militar (que es completaria amb un seguit de lleis orgàniques aprovades entre el 1987 i 1989), per les quals no només es va desmilitaritzar la jurisdicció civil, sinó que s’apropava la justícia militar als principis que regeixen la justícia civil. 15 Narcís Serra descriu amb profunditat la barreja de conviccions ideològiques caduques i l’autoconvicció des ser els garants de la pàtria que conformaven l’ideari militar quan ell va arribar al ministeri de Defensa a La Transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas armadas. Barcelona: Debate, 2008, p. 122-139. 16 Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 214. 17 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, dins Soto Carmona, Álvaro; Mateos López, Abdón (dirs.): Historia de la época socialista. España: 1982-1996. Madrid: Sílex, 2013, p. 58. 18 La necessitat de modernització i subordinació de les seves estructures de comandament es fa evident amb anècdotes tan il·lustratives com que el 1982 no hi havia cap integrant del Consejo Superior del Ejército de Tierra que no hagués combatut a la Guerra Civil. Serra, Narcís: La Transición militar, p. 120. 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �I, finalment, el 1988 es va regular la incorporació de la dona a les forces armades.19 Tot i l’existència de taques a l’expedient com la no rehabilitació dels membres de la UMD fins al desembre de 1986 per evitar recels entre els sectors militars més reaccionaris o la tolerància d’ascensos d’oficials i policies retrògrads acusats d’il·legalitats, l’èxit de la reforma militar – ampliada i completada en plans successius (Meta, 1983; Reto, 1990; Norte, 1994)– era indiscutible des de força abans que els socialistes abandonessin el Govern espanyol, l’any 1996. Així, s’havia acomplert totalment l’objectiu de veure les forces armades espanyoles apartades de la vida política del país, així com s’havia aconseguit que tinguessin un funcionament i una estructura homologables a escala internacional. I justament aquesta darrera dimensió és una de les claus per entendre l’assoliment d’aquestes dues fites, ja que –segons va defensar el mateix Narcís Serra per convèncer el consell de ministres espanyol de la necessitat de romandre a l’Aliança Atlàntica– la pertinença a l’OTAN era clau per a la consecució de la modernització de l’Exèrcit espanyol, atès que així l’oficialitat tenia un referent exterior que resultava difícil qüestionar.20 El gir de guió dels socialistes envers l’Aliança Atlàntica va generar, sens dubte, una de les polèmiques –internes i públiques– més notòries dels primers anys de govern de González. I és que malgrat el notable rebuig que generava la decisió entre la població espanyola, el govern de Leopoldo Calvo Sotelo va promoure al llarg de 1981 l’entrada d’Espanya a l’OTAN, que va ferse oficial el 30 de maig de 1982. En un primer moment, tant el PSOE com el PSC van significar-se clarament en contra d’aquesta decisió, llançant a més una campanya pública –“OTAN, d’entrada no”– tot exigint un referèndum per a decidir si Espanya havia de pertànyer a l’Aliança Atlàntica o no –exigència que va acabar incorporant al seu programa electoral de 1982. Aquest rebuig va tornar a quedar palès al XXXIXè Congrés del PSOE, celebrat l’any 1981, on s’havia aprovat una sèrie de resolucions en aquest sentit,21 però dos anys més tard de la seva arribada al poder, tot i que no hi hagués hagut cap canvi de consensos dins del partit socialista, Felipe González va començar a argumentar la conveniència de romandre a l’OTAN, però posant-hi un seguit de condicions.22 Essent així, i gràcies al fet que en aquells moments al PSOE no hi havia cap nucli de contestació interna, el secretari general dels socialistes espanyols va imposar un canvi de posició que va quedar ratificat al XXXè Congrés del PSOE, el desembre del 1984. En contrast amb el seu partit germà, la qüestió de l’OTAN sí que va tenir una incidència importantíssima en la vida interna del PSC, evidenciada durant el IVt Congrés (23-25 novembre de 1984), que va arrencar amb la censura d’un notable corrent crític que denunciava la insuficient política d’oposició que s’estava realitzant a nivell de Catalunya, l’abandonament dels objectius màxims del partit i una vida interna insuficient –aspectes que havien dut a la conversió, al seu parer, del PSC en una organització bàsicament electoralista. Per tot plegat, l’informe de gestió de la direcció del partit va ser aprovat només pel 70’7% dels delegats assistents. Però el tema que va generar una problemàtica més encesa va ser, com dèiem, la qüestió de la permanència a l’OTAN, en què només les amenaces de no optar a la reelecció de Raimon Obiols i les pressions exercides pel ministre de Defensa, Narcís Serra, i pel secretari d’Organització, Josep Maria Sala, sobre els caps de les agrupacions territorials –així com el sistema de votació elegit, en què els 19 Per a una sòlida síntesi històrica de la reforma militar, consulteu Navajas Zubeldia, Carlos: “Els militars i la democràcia”, dins Pere Ysàs (ed.): La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009, p. 223-254, o el testimoni que en deixa el mateix ministre a Serra, Narcís: La Transición militar, p. 119-240. 20 Puell de la Villa, Fernando: “La política de Seguridad y Defensa”, p. 45. 21 S’argumentava que pertànyer a l’Aliança Atlàntica no garantia la integritat territorial espanyola, atès que una part del territori quedava exclòs del sistema defensiu atlàntic; que no es cobririen les necessitats espanyoles de seguretat i defensa; que fer aquest pas implicava un risc de destrucció nuclear i, en aquesta darrera línia, que l’ampliació de l’OTAN podia posar en tensió al Pacte de Varsòvia i augmentar el risc que es produïssin noves guerres a Europa. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 249. 22 Entre d’altres, la no incorporació a l’estructura militar integrada de l’OTAN; el manteniment de la relació bilateral amb els Estats Units d’Amèrica, però amb la reducció de la seva presència militar en sòl espanyol; la desnuclearització d’Espanya; l’encaminament de la incorporació de Gibraltar a l’Estat espanyol; potenciar el paper d’Espanya en la Conferència Europea de Desarmament i reforçar les polítiques de cooperació defensiva amb altres països d’Europa occidental. Segons González calia, igualment, arribar al consens amb els altres partits polítics amb representació parlamentària sobre les polítiques de Defensa a Espanya. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 252. 1 1 �caps d’agrupació van votar en nom del seu grup sencer– van permetre que, amb una evident divisió (58% dels vots favorables i 39% en contra, per un 3% d’abstencions), s’aprovés en plenari una fórmula demanant la sortida de l’OTAN molt més suau –es demanava la convocatòria d’un referèndum per decidir-ho– que la que s’havia imposat dins la comissió encarregada d’estudiar la temàtica –on s’havien imposat clarament les posicions partidàries d’una sortida immediata de l’Aliança Atlàntica, liderades per Francesc Casares.23 Aquest IVt Congrés va tancar-se entre múltiples queixes de supeditació al PSOE per la qüestió de l’OTAN, però també amb l’aprovació de mocions exigint la recuperació del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i al Senat, dues mesures englobades dins la reclamació d’un canvi de relacions entre el PSC i el PSOE. Després de tots aquests estira-i-arronsa, el referèndum per decidir la permanència a l’OTAN va celebrar-se finalment el 12 de març de 1986. Malgrat les reticències de gran part de la militància i d’alguns dels membres del mateix executiu,24 el PSOE i el PSC van ser els únics partits que van demanar el vot afirmatiu,25 argumentant que formar part d’aquest organisme era part del procés de modernització que estava experimentant el país, i esgrimint-se la integració d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea –que s’havia produït oficialment l’1 de gener de 1986– com l’altra cara d’una mateixa moneda. Tot i que els pronòstics negatius de les enquestes van fer que González arribés a lligar el resultat del referèndum a la seva continuïtat, finalment els mals presagis no van acomplir-se, i –amb una participació que no va arribar al 60%– el sí va guanyar amb un 52’5% dels vots –per un 39’8% de negatius i 7’5% de blancs o nuls– al conjunt de l’Estat. A Catalunya, com a les Canàries, Navarra i Euskadi, va guanyar el no. 2.1.3 El PSC en la crisi dels renovadors vs. guerristes Tot i que la qüestió de la permanència a l’OTAN va resoldre’s satisfactòriament per a Felipe González, el canvi de postura dels socialistes va suposar una primera pàtina de descrèdit cap al seu govern. Durant els anys següents, la imatge de l’executiu quedaria tocada també per un progressiu i notori allunyament dels sindicats, que durant la fase final de la dècada dels vuitanta es van convertir en la principal oposició del govern González, a falta d’un projecte parlamentari alternatiu prou sòlid com per fer-li perdre la majoria absoluta. Així, la implementació d’una política econòmica molt allunyada dels postulats defensats pels socialistes espanyols fins aleshores26 no només va generar forts antagonismes dins del govern entre el seu vicepresident, Alfonso Guerra, i els encarregats de dissenyar-la i aplicar-la, els ministres d’Economia i Hisenda, Miguel Boyer (1982-1985) i Carlos Solchaga (1985-1993), sinó que també va suposar el trencament entre el PSOE i la UGT. I és que malgrat les evidents i notables millores de la qualitat general de vida que es van impulsar des del 1982 –centrades en l’àmbit sanitari, com hem vist, però també en l’educatiu i el de la seguretat social, així com en la millora i construcció d’infraestructures– la reconversió industrial duta a terme (centrada sobretot en els sectors de l’acer, el de la construcció naval) havia suposat una crescuda de l’atur que no s’havia sabut combatre amb polítiques efectives d’ocupació. Així, si el PSOE havia accedit al poder amb una promesa de creació de vuit-cents mil nous llocs de treball el 1982, a l’alçada de 1986 aquest compromís no només no s’havia dut a terme, sinó que l’atur precisament havia crescut en vuit-centes mil persones, arribant a ser del 22% del 23 “El PSOE aboga por la salida de la OTAN pero abre el camino a la continuidad”. La Vanguardia, 26 de novembre de 1984. 24 Fernando Morán, ministre d’Exteriors, va ser destituït el juliol de 1985 en anunciar que ell no faria campanya a favor de la permanència d’Espanya dins l’OTAN. 25 Alianza Popular va demanar l’abstenció, mentre CiU i PNB van donar llibertat de vot als seus militants i simpatitzants. El PCE, CCOO, UGT i altres grups de l’esquerra van fer campanya pel vot negatiu. 26 Condicionats en gran part per l’experiència francesa, on el govern de François Mitterrand va haver de rectificar ràpidament les polítiques keynesianes i de nacionalització de grans empreses industrials i bancàries que havia implantat en accedir al poder, l’any 1981, en què es va produir un gran creixement de la inflació, en un context de crisi econòmica global. Estefanía, Joaquín: “El segundo ajuste económico de la democracia”, dins Soto Carmona i Mateos López (dirs.): Historia de la época socialista, p. 135. 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �total de la població activa.27 Cansades de la manca de diàleg amb elles a l’hora de dissenyar totes aquestes mesures, les centrals sindicals CCOO i UGT, malgrat haver començat el període socialista francament distanciades entre si, van acabar concertant una estratègia d’oposició conjunta a les polítiques econòmiques del govern que va tenir com a punt àlgid la convocatòria d’una vaga general el 14 de desembre de 1988, amb un gran èxit de seguiment. L’any anterior, el secretari general de la UGT, Nicolás Redondo, ja havia dimitit –així com el també sindicalista Antonio Saracíbar– com a diputat per Biscaia després de votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat, en un gest que seria emulat al Parlament de Catalunya pels diputats ugetistes Justo Domínguez i Florencio Gil Pachón, també del grup socialista. El trencament entre el PSOE i la seva central sindical s’acabaria de fer oficial el 1989, quan la UGT va deixar de demanar el vot pels socialistes a les eleccions generals del 29 d’octubre d’aquell any. Al deteriorament que totes aquestes polèmiques havien anat generant sobre la imatge del govern s’hi va afegir, a partir de principis de la dècada de 1990, una importantíssima crisi interna dins del PSOE. Així, davant d’una certa sensació d’esgotament de projecte –que s’agreujaria ben aviat per l’esclat continu de casos de corrupció vinculats a l’obra de govern socialista–28 van generar-se dos corrents antagònics. Per un costat, liderats pel mateix Felipe González, va sorgir un sector partidari de la renovació del projecte, mentre que per una altra banda, i sota el comandament d’Alfonso Guerra, que tenia un domini gairebé total de l’aparell del partit, es cridava a un retorn a les essències socialistes, que ells deien representar. Cap dels dos bàndols impulsava, tanmateix, una revisió profunda a nivell ideològic, sinó que la disputa era, sobretot, de caràcter personalista. Així, quan l’any 1990 es va celebrar el XXXIIè Congrés del PSOE, en què gairebé el 80% dels delegats pertanyien al sector guerrista,29 no es va produir un debat sobre idees, sinó sobre persones, imposant-se resolucions d’escassa profunditat ideològica però en qualsevol cas totalment alineades amb la voluntat del sector majoritari. Davant l’evidència d’una creixent debilitat dins del seu propi partit, Felipe González va respondre amb la destitució d’Alfonso Guerra –molt cremat també pel cas de corrupció protagonitzat pel seu germà– com a vicepresident del govern l’any següent, essent substituït per Narcís Serra, considerat ja d’antuvi com a enemic del sector guerrista tant pel seu perfil de possible successor de González al capdavant del govern com per la seva presa de posició en les lluites internes del PSOE al costat dels sectors més contraris als guerristes.30 I és que, malgrat que es tracta de dos partits amb una vida orgànica diferent, el PSC va prendre partit en els principals debats interns del PSOE donant suport, sobretot, als renovadors –encara que algunes veus significatives dels socialistes catalans donessin suport a Guerra. Així, mentre Narcís Serra era promocionat a la vicepresidència del govern, Eduardo Martín Toval –president del grup socialista al Congrés dels Diputats– era l’encarregat de contestar des del sector més alineat amb l’aparell del PSOE afirmant públicament que Felipe González no era “imprescindible” per al projecte socialista després que aquest formulés una crida a renovar-lo.31 D’aquesta manera, Narcís Serra va esdevenir el 1991 vicepresident del govern, amb la intenció, per part de Felipe González, que aquesta promoció servís de trampolí cap a la candidatura del polític català a la presidència del govern a les eleccions següents, en una dinàmica que signifiqués l’èxit de la renovació de l’executiu i del mateix PSOE, des d’on González pilotaria el procés. Tot i així, malgrat esdevenir l’home fort del govern, ni Serra va aconseguir tenir ascendència orgànica 27 Concretament, Espanya havia passat de tenir 2.200.000 a 3.000.000 d’aturats. Richard Gillespie: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991, p. 432. 28 Per saber més sobre els casos de corrupció durant l’etapa socialista, vegeu Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia política y división social. Barcelona: Debate, 2019, p. 547-608, o Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016, p. 89-116. 29 Segons els càlculs de Javier Tusell. Citat a Soto, Álvaro: Transición y cambio en España. 1975-1996, p. 273. 30 Va ser així, per exemple, com Narcís Serra i Josep Borrell van participar en els actes organitzats per la Federació Socialista de Madrid, encapçalada per Joaquín Leguina, de reafirmació contra les postures d’Alfonso Guerra i els seus acòlits al llarg de l’any 1990. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, p. 284. 31 En unes declaracions plenes de matisos –es reconeixia González com a “gran líder”– però plenament connotades. “Martín Toval afirma que Felipe González “no es imprescindible para el proyecto socialista”, El País, 26 de juny de 1991. 1 3 �suficient dins del PSOE ni González va acabar-se de decidir per deixar-li pas. El PSC sí que tindria, però, un paper com a contrapès del guerrisme dins del comitè electoral que va impulsar –de forma gairebé inesperada– a Felipe González a la seva darrera victòria a les eleccions generals del 6 de juny de 1993, i així mateix va continuar donant suport de manera majoritària –i sense distincions entre els diversos bàndols que s’havien generat dins del partit socialista català– al sector renovador que s’imposaria el mes de maig de 1994 al XXXIIIè Congrés del PSOE. Malgrat que el camí cap a la renovació liderada per Serra semblava que quedava aclarit a partir de 1994, l’esclat d’un escàndol d’escoltes il·legals dins del Centro Superior de Investigación y Defensa (CESID), servei principal d’espionatge del ministeri de Defensa, mentre ell n’era ministre va tallar de soca-rel aquesta possibilitat. Segons es va saber, aquest organisme hauria fet enregistraments i escoltes il·legals a Joan Carles I, ministres, polítics, periodistes i empresaris. Per acabar-ho d’agreujar, moltes d’aquestes gravacions haurien estat robades pel coronel Juan Alberto Perote, que entre el 1982 i 1991 –és a dir, l’etapa de Serra al capdavant del Ministeri de Defensa– va tenir alts càrrecs al CESID, per tal de vendre-les a diversos particulars, entre els quals el banquer Mario Conde. En conèixer-se el cas, Narcís Serra, Julián García Vargas (ministre de Defensa) i el general Emilio Alonso Manglano, que havia dirigit el CESID des de 1981 fins aquell moment, van haver de dimitir. Després de la “dolça derrota” que va suposar la sortida de Felipe González del Govern espanyol el 3 de març de 1996,32 l’històric dirigent socialista va retirar-se de la primera línia política. Així, al XXXIVè Congrés del PSOE de 1997 el polític basc Joaquín Almunia, que havia ocupat els ministeris de Treball i Seguretat Social (1982-1986) i Administracions Públiques (1986-1991), va ser nomenat nou secretari general del partit. Inesperadament, el PSC tindria de nou un paper protagonista en aquesta nova etapa del socialisme espanyol, ja que a les primàries per triar el candidat socialista a la presidència del Govern espanyol celebrades el 24 d’abril de 1998, Josep Borrell –candidat outsider que, malgrat la seva visió jacobina de la política espanyola i la seva poca dedicació a la vida orgànica del partit, comptava amb el recolzament del PSC– va vèncer el secretari general del PSOE per un estret marge de 21.394 vots (55% per a Borrell vs. 44’67% per a Almunia). Borrell, però, no va arribar a poder ser candidat a les eleccions generals de l’any 2000, ja que la palpable manca de suport de l’aparell del PSOE i l’acusació de frau fiscal i suborn contra dos antics col·laboradors seus quan ocupava la secretaria d’Estat d’Hisenda van provocar la seva dimissió, el maig de 1999. 2.2 Els ministres del PSC als governs de José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) Després que el 14 de març del 2004 es produís la victòria contra-pronòstic de José Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals,33 una nova generació de socialistes, acompanyats per alguns membres de la vella guàrdia felipista, va tornar el PSOE al govern vuit anys després d’haverlo abandonat. Els governs Zapatero van tenir dues etapes ben diferenciades. En la primera legislatura, i amb el recolzament parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya i Izquierda Unida, va impulsar-se un seguit de mesures d’un fort reformisme social, com la legalització del matrimoni homosexual l’any 2005 o com l’aprovació d’una llei de memòria històrica (l’any 2007), que buscava fer justícia a les víctimes de la Guerra civil i el franquisme, trencant molts tabús arrossegats des de la Transició. El tercer pilar d’aquesta primera legislatura, com veurem més endavant, va ser la reforma del model territorial espanyol, en la qual Catalunya i els socialistes 32 Tot i que el PSC, que va aplegar gran part del vot contrari al PP al Principat, va obtenir en aquells comicis un dels seus millors resultats, amb una candidatura encapçalada per Narcís Serra que va rebre el 39’2% dels vots a Catalunya, traduïts en 19 diputats. 33 El PSOE va guanyar les eleccions en obtenir 164 diputats (42’59% dels vots), seguit del PP (148 diputats, 37’71% vots). A Catalunya, el PSC va guanyar els comicis aconseguint 21 diputats (39’4% dels vots), seguit de CiU (10 diputats, 20’7%), ERC (8 diputats, 15’9%), PP (6 escons, 15’5%) i ICV-EUiA (2 escons, 5’8%). 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �catalans van jugar un paper protagonista. La segona etapa coincideix amb la segona legislatura (2008-2011), quan Zapatero va canviar de socis parlamentaris preferencials, passant a establir aliances amb CiU i PNV,34 sent un període marcat en la seva globalitat pels efectes de la crisi econòmica que va esclatar al 2008, que no s’havia sabut preveure ni davant la qual es va saber reaccionar a temps. Malgrat evitar una intervenció directa del Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu (conjunt que va rebre el sobrenom de la troika), la política espanyola va quedar absolutament condicionada a les exigències d’austeritat dictades per totes elles, resultant del tot desdibuixat el projecte socialista, que va acabar mancat de qualsevol credibilitat. El PSC va aportar quatre ministres als governs Zapatero. El primer a ser nomenat va ser el seu primer secretari, José Montilla,35 que va assumir la cartera d’Indústria –des d’on va gestionar, entre altres qüestions, l’entrada en funcionament de la TDT i va haver de fer front a la crisi desencadenada per l’oferta pública d’adquisició de Gas Natural sobre Endesa (que va acabar en mans de la italiana Enel després d’una agra disputa pública amb tints catalanofòbics entre tots els aspirants a fer-se amb la companyia energètica). A nivell simbòlic, Montilla va impulsar com ministre el trasllat de la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions (CMT) a Barcelona, en un gest federalitzant –el trasllat de la seu d’un ens estatal a un altre punt d’Espanya– alhora que estratègic –Catalunya és una de les comunitats més dinàmiques en el sector de les telecomunicacions, i Barcelona estava a punt d’estrenar la seva capitalitat mundial de la tecnologia mòbil–, però que va ser molt mal rebut per part del mateix president de la CMT, que va parlar de “deportació”, i pel Partit Popular, que va acusar el Govern espanyol d’enviar agents estratègics a “l’estranger”.36 José Montilla va ocupar el càrrec entre els anys 2004 i 2006, quan va tornar a Catalunya com a candidat a la Generalitat. El seu relleu al ministeri d’Indústria va ser l’alcalde sortint de Barcelona, Joan Clos37 (2006-2008), a què l’any següent es va sumar l’estrella ascendent del socialisme català, Carme Chacón,38 que va ocupar el ministeri d’Habitatge (2007-2008) i a la legislatura següent va passar al de Defensa (2008-2011), sent la primera dona que ocupava aquest càrrec. En aquesta darrera legislatura de Rodríguez Zapatero com a president del Govern també va participar com a ministre el fins aleshores alcalde de L’Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho,39 que va ocupar la cartera de Treball entre el 2008 i 2010, un 34 El PSOE havia guanyat les eleccions generals del 9 de març del 2008 pujant fins als 169 diputats (43’87% dels vots), tal com el PP va pujar també fins als 154 escons (39’94%). A Catalunya, el PSC va igualar el seu millor resultat de sempre, amb 25 diputats (32’1%), seguit per CiU (10 diputats, 14’9% vots), PP (8 diputats, 11’6% vots), ERC (3 diputats, 5’6% vots) i ICV-EUiA (1 diputat, 3’5% vots). 35 José Montilla Aguilera (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser alcalde de Cornellà de Llobregat entre el 1985 i el 2004, càrrec que va combinar, abans de la seva arribada al ministeri d’Indústria, amb posicions orgàniques de rellevància dins del PSC –primer secretari de la Federació del Baix Llobregat, secretari d’organització del partit (1996-2000) i primer secretari del PSC (2000-2010)– i dins del Consell Comarcal del Baix Llobregat i la Diputació de Barcelona, que va arribar a presidir entre el 2003 i el 2004. En abandonar el ministeri, va ser president de la Generalitat de Catalunya entre el 2006 i el 2010. Entre el 2011 i el 2019 va ser senador per designació autonòmica. 36 Montilla, José: Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona: RBA, 2013, p. 97. 37 Joan Clos i Matheu (Parets del Vallès, 1949). Especialista en epidemiologia, va incorporar-se com a director dels serveis sanitaris a l’Ajuntament de Barcelona l’any 1979. Regidor pel PSC al consistori barceloní des del 1983, el 1987 va fer-se al càrrec de Ciutat Vella, el 1991 va ser nomenat segon tinent d’alcaldia. Promogut a la primera tinència d’alcaldia el 1995, el 1997 va prendre el relleu a Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al seu nomenament com a ministre. Entre el 2008 i el 2010 va ser l’ambaixador espanyol a Turquia i, a partir del 2010, director de l’agència de l’ONU per a les ciutats sostenibles. 38 Carme Chacón i Piqueras (Esplugues de Llobregat, 1971 - Madrid, 2017) va tenir una carrera política meteòrica. Professora de Dret Constitucional de la Universitat de Girona, va començar a militar a les Joventuts Socialistes el 1989, des de les quals va incorporar-se al PSC el 1994. Regidora d’Esplugues de Llobregat des del 1999, a partir del 2000 va passar a formar part de la comissió executiva dels socialistes catalans. El seu salt a la política estatal va produir-se el 2004, en ésser elegida diputada per Barcelona i vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, càrrec que va abandonar el 2007 per esdevenir ministra. El 9 de març del 2008 va aconseguir el millor resultat del PSC, en unes eleccions generals amb 25 diputats (45’39% dels vots), per passar a obtenir, amb 14 diputats (26’63%), el pitjor resultat dels socialistes catalans als següents comicis, l’any 2011. El febrer del 2012 va perdre la disputa amb Alfredo Pérez Rubalcaba a la secretaria general del PSOE, però no va deixar d’ocupar càrrecs orgànics dins del partit fins la seva mort prematura l’any 2017. 39 Celestino Corbacho Chaves (Valverde de Leganés, Badajoz, 1949) va ser regidor (1983-1994) i alcalde (2004-2008) de L’Hospitalet de Llobregat, posició que va combinar amb la presidència de la Diputació de Barcelona (2004-2008), de la qual havia sigut vicepresident des del 1983. Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC entre els anys 2010 i 2015, des del 2019 és regidor de l’Ajuntament de Barcelona com a independent adscrit al grup municipal de Ciutadans. 1 5 �període de gran complexitat, marcat, com dèiem, per l’esclat d’una crisi econòmica de gran magnitud –i durant la qual Corbacho va ser posat especialment sota el focus per l’impuls d’una reforma laboral que va comptar amb la completa oposició dels principals sindicats espanyols, que van convocar una vaga general en contra per mostrar el seu desacord el 28 de setembre del 2010. Per pal·liar la polèmica, pocs dies després de l’aprovació de la reforma laboral es va produir la sortida de Celestino Corbacho del Govern espanyol. De tots els ministres del PSC de l’etapa Zapatero (2004-2011), sens dubte va ser Carme Chacón la que va tenir una major projecció en la política espanyola, tant per la imatge icònica de tenir una dona embarassada com a ministra de Defensa com pel fet de postular-se posteriorment com a successora de Rodríguez Zapatero com a secretària general del PSOE al XXXVIIIè Congrés del partit, el febrer del 2012. Indiscutiblement, però, l’obra de govern de Celestino Corbacho va tenir uns efectes molt més notables sobre el conjunt de la població espanyola, en veure’s notablement empitjorades les condicions dels treballadors amb la reforma laboral del 2010. Entre d’altres punts, aquesta mesura va abaratir sensiblement l’acomiadament, reduint-se dels quaranta-cinc als trenta-tres dies per any treballat la indemnització que rebia el treballador quan era acomiadat –una quantitat que podia reduir-se fins als vint dies per any treballat en cas de previsió de pèrdues econòmiques o reducció sostinguda d’ingressos per part de l’empresa. En contrast, es preveia la incentivació de la contractació indefinida, així com es preveia –a partir del 2015– l’augment de les indemnitzacions per acomiadament en el cas dels contractes temporals dels vuit dies per any treballat als dotze, per tal de fer menys atractiu aquest tipus de contractació. Igualment, la reforma incloïa incentius per a la contractació de menors de trenta anys i de desocupats de llarga durada majors de quaranta-cinc anys. La reforma de Corbacho venia precedida per un augment espectacular de l’atur, que s’havia enfilat del 8% el 2007 al 20% el 2010,40 i, sota l’argument de la persistència de la crisi econòmica, va ser endurida durant els següents mesos amb diverses iniciatives (Acuerdo Social y Económico promogut per la CEOE i altres forces polítiques, 2011, etc.). L’any 2012, després de la derrota electoral dels socialistes a les eleccions del 20 de novembre de 2011, el govern del Partit Popular de Mariano Rajoy aprovaria una nova reforma laboral més severa encara. 40 NÚÑEZ SEIXAS, Xosé Manuel: España en democracia, 1975-2011. Volum 10 de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares. Barcelona: Crítica-Marcial Pons, 2017, p. 357 1 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �3. La gran força municipal M és enllà de la seva participació en la política estatal, l’altre àmbit on el PSC va començar a deixar empremta des de ben aviat va ser el municipal. Durant tot el període estudiat, els socialistes catalans van ser la força que va rebre més suports electorals a les eleccions locals de Catalunya, però el fet que aquests suports es concentressin majoritàriament a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana de Barcelona va fer que al mateix temps CiU disposés de moltes més alcaldies, atès que tenia una millor implantació arreu del territori.41 Amb un personal polític provinent sobretot del mons universitari i associatiu, els primers alcaldes del PSC van arribar en moltes ocasions al càrrec dins dels pactes de progrés (majoritàriament amb el PSUC, però també amb CDC),42 però aquesta fórmula va començar a decaure ja durant el primer mandat democràtic, degut al fet que la política partidista no va tardar a traslladar-se a l’àmbit municipal. “L’autodestrucció” de l’espai comunista, per dir-ho en paraules de Carme Molinero i Pere Ysàs,43 va dur durant la dècada de 1980 a l’apropament –i, en molts casos, la incorporació– de molts dels antics integrants de les llistes municipals del PSUC a les files socialistes, que van erigir-se com la gran força municipal de les esquerres catalanes d’aleshores ençà. Com veurem al llarg d’aquest estudi, després d’uns primers anys de recomposició general i de posada al dia dels consistoris, Barcelona va tenir un paper protagonista i dinamitzador en la política municipal catalana, però també en la política autonòmica,44 en acabar esdevenint-ne el seu alcalde, Pasqual Maragall, el gran antagonista de Jordi Pujol al llarg de gairebé tota aquesta etapa. 3.1 La difícil herència dels ajuntaments franquistes Malgrat l’empenta política amb què s’hi va arribar, l’entrada als ajuntaments democràtics l’any 1979 es va veure profundament condicionada per la greu situació econòmica que travessaven els consistoris a nivell econòmic. Tot i que en alguns municipis l’oposició democràtica havia pogut efectuar un cert grau de fiscalització sobre els ajuntaments tardofranquistes –sobretot a partir de 1977–, l’entrada dels nous alcaldes i regidors als seus nous càrrecs va topar, en tots els casos, amb una duríssima realitat de manca de recursos45 i grans endeutaments que impedia dur a la pràctica grans transformacions de forma immediata. Un cas paradigmàtic de la conjuntura que hi havia l’any 1979 és el de l’Ajuntament de Barcelona, on el nou equip de govern es va trobar que només la despesa que suposava el pagament dels interessos del deute municipal era superior als ingressos que tenia el consistori.46 I el cas barceloní no era aïllat: com explica Joaquim Nadal, en assumir el càrrec d’alcalde el secretari municipal –que va ser l’únic pont entre l’ajuntament franquista i el democràtic– el va informar que l’Ajuntament de Girona tenia en aquells moments un volum de factures no comptabilitzades equivalent a més d’un terç del seu pressupost. Davant la gravetat de la situació arreu de l’Estat, el Govern espanyol va haver d’aprovar –en dos torns– uns pressupostos de liquidació del deute municipal que van permetre sanejar l’economia dels 41 Riquer, Borja: La Catalunya autonòmica, p. 256. 42 Per a una visió en profunditat de les candidatures municipals de 1979 i la feina prèvia dels socialistes en aquest àmbit, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat, p. 150-157. 43 Per a una excel·lent història del Partit Comunista d’Espanya, consulteu Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Igualment imprescindible resulta Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010. 44 Per a una sòlida anàlisi en profunditat, consulteu Pradel Miquel, Marc: Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016. 45 A vegades, dels recursos més bàsics. A La Seu d’Urgell, l’any 1979, l’ajuntament no disposava ni d’un sol vehicle municipal. Entrevista a Joan Ganyet (30 de novembre de 2019). 46 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/125657374. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 1 7 �consistoris i que comencessin a funcionar com a administracions eficients.47 I és que a les dificultats econòmiques, als ajuntaments democràtics se’ls sumava la problemàtica d’haver-se trobat unes estructures internes caduques, on durant dècades un gruix important del personal havia accedit a les seves posicions per recompensa política, més que per cobrir les necessitats ciutadanes. Així, en el seu discurs d’investidura com a alcalde de Barcelona l’any 1982, Pasqual Maragall –que com a primer tinent d’alcaldia de Narcís Serra havia estat l’encarregat de la reestructuració interna de l’ajuntament– presumia d’haver doblat en tres anys i mig els serveis socials proveïts pel municipi, mentre al mateix temps s’havia disminuït la plantilla funcionarial en cinc-centes persones a base d’eliminar suplències i dobles places.48 Quatre anys més tard, segons el mateix alcalde, la reducció de personal havia afectat dues mil persones, mentre la resta de la plantilla havia allargat la jornada de les 27 a les 35 hores setmanals.49 Tots aquests canvis no responien a una voluntat de depuració política, sinó que es feien a la recerca de l’eficàcia i la modernització del funcionament d’uns organismes on la mecanització i la informàtica eren encara molt embrionaris. Aquest canvi de mentalitat va impulsar-se a tota l’estructura municipal, i alguna de les reconversions impulsades des d’ajuntaments socialistes van esdevenir modèliques. Va ser el cas, per exemple, de la policia local gironina, d’on el regidor Jaume Curbet, provinent del grup del Reagrupament socialista, va esdevenir un expert sol·licitat per moltes altres administracions –locals i autonòmiques– per tal d’inspirar-se en el seu model després de liderar la transformació, en paraules del seu batlle, d’una policia [municipal] anquilosada i viciada per les inèrcies del franquisme en una policia democràtica que no es limités a fer les funcions a les quals estava acostumada (trànsit, compliment i vigilància de les ordenances municipals), sinó que avancés en la direcció d’una policia integral que per proximitat i subsidiarietat acabés fent totes les funcions d’una policia moderna, incloses les que corresponien a la policia judicial si així ho requeria un jutge.50 Però la principal problemàtica que ocupava els ajuntaments democràtics no es trobava portes endins, sinó que afectava la globalitat de les seves localitats. En efecte, els nous governs municipals van haver d’afrontar la situació d’enorme dèficit infraestructural i de grans desigualtats socials que deixava en herència el franquisme. En el cas de Lleida, per exemple, un bon testimoni de l’estat en què es trobava tota una capital de província després de la dictadura i del tipus de transformació que van impulsar els ajuntaments democràtics el dona Vicenç Ximenis, que va ser regidor socialista de la Paeria entre 1983 i 1995: Lleida continuava sent un poble rural gran durant la dictadura. Pràcticament no s’hi va fer res. [...] Quan van entrar els socialistes en el primer govern democràtic, encara es podien veure al mig de la rambla de Ferran els pegats que tapaven els forats de les bombes que havien caigut durant la Guerra Civil. Els ajuntaments democràtics, al capdavant dels quals havia estat l’alcalde Siurana, van començar a treballar per transformar la ciutat. // Pel que fa a la cultura, amb la compra del Seminari per convertir-lo en universitat es va donar un gran impuls, es van construir noves escoles, es van crear espais de teatre, el projecte del conservatori que anys després seria un magnífic equipament... Pel que fa a l’assistència social [...] Siurana i el seu equip van iniciar la creació de centres per al jovent, per preparar nois i noies per incorporar-se al món laboral. Es van fer llars de jubilats als barris i centre de la capital, miniresidències per als ancians més necessitats i es van crear locals socials 47 Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002). Cassà, Ed. Gavarres, 2019, p. 45-55. 48 Maragall, Pasqual: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1982, p. 8. 49 Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986, p. 193. 50 Nadal: Històries d’alcalde, p. 160 i 194. 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �de barri o de zona. // Pel que fa a l’urbanisme, s’han pavimentat tots els carrers; no hi ha racó de la ciutat que no s’hi hagin fet obres de millora.51 I és que la transformació que van impulsar els socialistes als ajuntaments democràtics va ser, recollint les demandes del moviment veïnal, social –amb la provisió de les eines pròpies de l’estat del benestar (educació, sanitat i creació d’equipaments culturals, totes elles, polítiques d’igualtat social)– i física. Com explica Oriol Bohigas, delegat del servei d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona entre 1980 i 1984, en el moment d’arribar al consistori, “de tanta urgència que hi havia, qualsevol acció que es tirés endavant podia considerar-se, de fet, com a prioritària”. Es volia fer de les perifèries una part autèntica de les ciutats, no un suburbi –i per reforçar-ho, en el cas de Barcelona, es va conceptualitzar la necessitat de monumentalitzar la perifèria, fent arribar peces d’art de gran format de primera categoria a tots els barris barcelonins–, alhora que es desenvolupaven projectes de sanejament dels centres històrics.52 Així, mentre els recursos van ser magres i els ajuntaments es trobaven mancats de sòl per instal·lar-hi els serveis que demandava la ciutadania, van dur-se a terme intervencions d’acupuntura urbanística, intervenint punts petits de les ciutats amb la intenció de regenerar zones molt més àmplies. Més endavant, quan els consistoris van tenir una dotació adequada i, per tant, major capacitat d’acció, es van poder dur a terme plans molt més ambiciosos. En el cas de Barcelona –i de moltes de les que en van ser subseus–53 aquest salt d’escala es va poder fer gràcies a tenir l’horitzó dels Jocs Olímpics de 1992, com veurem més endavant, en què es va passar a programar les intervencions a la ciutat seguint la lògica del sistema de sistemes –és a dir, totes les accions que es fessin havien d’estar relacionades entre elles, i cadascuna d’elles havia de resoldre les problemàtiques que poguessin obrir les altres.54 En l’elaboració de totes aquestes polítiques, el PSC hi intervenia poc com a partit, ja que –com explicava Raimon Obiols–, des d’aquesta formació no s’impartien “consignes entre els representants municipals, sinó orientacions generals i cultura de gestió municipal”.55 En el cas dels primers alcaldes democràtics amb una trajectòria llarga en el càrrec, a més a més, el partit es va mantenir al marge de la configuració de les llistes electorals, donant continuïtat al que havia sigut el mètode d’elaboració de les llistes de 1979 a gairebé tot arreu, però aquest laissez-faire va anar-se limitant a mesura que passaven els anys.56 Com hem intentat explicar a través d’exemples il·lustratius, tots els alcaldes socialistes compartien una cultura política que els feia creure en el principi de subsidiarietat57 com en la promoció d’una participació activa de la ciutadania en política.58 Com a bona mostra de la combinació de tots dos aspectes, a Barcelona es va crear una subestructura de govern municipal, els consells municipals de districte, en què es forma un parlament a petita escala a cada districte amb una presidència i un repartiment d’escons en funció dels resultats a les eleccions municipals en aquell districte, i no reproduint el dels resultats globals. Aquests consells no només són un espai de representació afegida de la ciutadania, sinó 51 Ximenis: Demòcrata i socialista, p. 210. 52 Entrevista a Josep Maria Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/131408280. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 53 Concretament, les olimpíades de 1992 van suposar unes 300 intervencions a Barcelona i la resta de seus olímpiques. Entrevista a Josep Maria Vegara del 5 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/122526410. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 54 Entrevista a Josep Antoni Acebillo del 12 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/201260507. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 55 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 113. 56 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 57 Que, en poques paraules, argumenta que tot allò que es pugui fer des de l’àmbit més proper no s’ha de fer des d’una instància més elevada. Per tant, cal dotar l’esfera local dels recursos necessaris per fer front a les necessitats més immediates dels ciutadans, cal dotar els governs regionals de les eines suficients per bastir estratègies de col·laboració interterritorial efectives, etc., ja que gràcies al seu coneixement apamat del terreny sempre trobaran solucions millors. 58 No era per simple estètica que l’eslògan electoral de Pasqual Maragall a les municipals de 1983 fos “La ciutat és la gent”. 1 9 �que també gaudeixen d’un pressupost assignat i de capacitat d’iniciativa política, així com s’ocupen de la gestió directa de part dels serveis municipals. I és que, com explicava Maragall, es tractava de fer que la ciutadania es fes l’administració seva i se la sentís propera, motiu pel qual també es va procurar millorar els canals d’informació municipals. Es tractava, en definitiva, de construir les noves ciutats “amb respecte”.59 Però l’antagonisme que esmentàvem entre Maragall i Pujol no va produir-se només per l’acció de l’alcalde de Barcelona a la seva ciutat, ni va limitar-se només a la relació del president de la Generalitat amb la capital catalana. I és que si la dinàmica que es va crear entre el Govern català i el món municipal va estar marcada per la “desconfiança i el recel”60 durant els anys del pujolisme no va ser principalment per motius de personalismes, sinó pel gran xoc ideològic sobre la qüestió territorial que ben aviat es va fer palès entre el PSC i CiU. Com reflexionava anys més tard el mateix Maragall, la teoria de Pujol és que un país amb ciutats fortes és un país feble [...]. I [això] era el contrari del que jo havia mamat. Això era estratègicament no defensable però sí comprensible al principi, per tal de potenciar una sola marca, Catalunya, un sol nom, una sola realitat, una sola identitat, perquè encara teníem un país massa confús. Però no s’unificava a la manera de Tarradellas, en base a la unitat d’acció, sinó en base a la identitat excloent. La teorització de Pujol és a la carta que em va enviar el gener del 1987, [sobre la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona] amb dos “nos”. Un no a la Catalunya hanseàtica i un altre no a la fragmentació de Catalunya. // [Entre Maragall i Pujol hi havia] Dues teories amb una concepció del territori radicalment oposades: una Barcelona gran per a mi [...] era un punt de vista doctrinal, no només sentimental [...]. La idea de ciutat que jo havia estudiat i que explicava a classe equivalia a una concepció diferent del món. Era una comprensió diferent de l’estrictament romàntica del nacionalisme [...]. Són teories alemanyes, de país federal, distribuït. Mentre que el nacionalisme tendeix a identificar la nació amb la capital, i la capital amb l’esperit.61 De Barcelona estant, doncs, Pasqual Maragall va intentar posar en marxa des del seu accés a l’alcaldia el seu projecte de Catalunya,62 engegant diverses xarxes de ciutats i intentant exprimir al màxim la dimensió metropolitana de la ciutat (és a dir, la implementació del principi de subsidiarietat a més gran escala) –un seguit d’iniciatives que van marcar la vida política catalana durant quinze anys per les diverses controvèrsies que van anar generant. 3.2 Tots units fem força: les diverses iniciatives intermunicipals i el fals mite del contrapoder socialista Un cop establert el joc de minories i majories institucionals que van definir la política catalana durant gairebé un quart de segle, una de les primeres polèmiques que va esclatar entre socialistes i convergents va ser la de l’organització territorial. El 1985 el conseller de Governació, Macià Alavedra, anunciava públicament que el Govern català apostava per la supressió de les entitats metropolitanes i era partidari de recuperar la divisió comarcal de 1936, esdevenint les comarques 59 Maragall: Per una Barcelona olímpica i metropolitana, p. 8-9, 15. 60 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). A tall d’exemple, mentre Tarradellas va ser president, organitzava un dinar al mes amb els alcaldes democràtics de les capitals de províncies catalanes a la Casa dels Canonges. Un cop Pujol va guanyar les eleccions, Joaquim Nadal, alcalde de Girona duran tot aquest temps, va haver d’esperar vint-i-tres anys a tornar a trepitjar aquest espai de la Generalitat. Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 61 Fragment de l’entrevista de Josep Maria Muñoz Lloret a Pasqual Maragall publicada a L’Avenç, 324 (maig del 2007). 62 Tal com recorda Antoni Castells, el projecte polític de Maragall ja era de caràcter nacional quan era alcalde de Barcelona. Entrevista a Narcís Serra de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �un segon nivell de govern local de perfil funcional (mancomunació de serveis entre municipis), amb uns consells rectors elegits en segon grau pels membres dels consistoris integrats. El PSC, en canvi, apostava per un govern territorial centrat en municipis, vegueries (que substituirien les diputacions) i un instrument específic a l’àrea de Barcelona –és a dir, la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB)– en la qual les comarques (com demanava el PSUC) es constituirien a partir d’una lliure elecció dels ajuntaments i serien un ens de suport als municipis. Aquests punts van ser la base de la proposició de llei d’organització territorial i govern de Catalunya presentada pel PSC al Parlament de Catalunya el 23 de juliol de 1986, però CiU va fer servir la seva majoria absoluta per imposar la seva proposta, amb l’aprovació de quatre lleis territorials l’any 1987,63 buscant acabar amb una situació que Jordi Pujol entenia que generava una situació de “diarquia” entre la Generalitat i els ajuntaments –tement, especialment, pel paper que podia jugar la CMB.64 La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) havia sigut creada per decret el 24 d’agost de 1974 com una nova institució que, a més de tenir competències urbanístiques sobre 27 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, tenia la possibilitat de prestar serveis a les localitats. Fins la constitució dels primers ajuntaments democràtics, aquest organisme estava presidit per un alt funcionari nomenat pel Consell de Ministres i havia tingut un rol discret, però entre 1979 i 1982, essent dirigida per una comissió de govern integrada per representants del PSC, PSUC i CiU (que havien estès així els Pactes de Progrés a una dimensió metropolitana), va consolidar la seva presència al territori, ampliant el seu àmbit d’actuació i de serveis prestats gràcies a gaudir de finançament directe de l’Estat i una notable autonomia en la gestió. A partir de 1982, la CMB va passar a estar presidida en solitari per Pasqual Maragall, que va aconseguir augmentar-ne el pressupost i les competències, fins al punt que, com explica Paola Lo Cascio, gairebé a la meitat dels anys vuitanta, la CMB no només proporcionava un ventall de serveis essencials pràcticament a la meitat de la població de Catalunya, sinó que aspirava també a esdevenir integralment una veritable institució que, com a tal, actuava en representació dels ciutadans i amb la qual aquests últims podien sentir-se identificats. El creixent protagonisme polític de la CMB, que va trobar el seu punt àlgid en l’organització de la Conferència Mundial de la Població el 1984, el seu reconeixement institucional per part de les autoritats centrals, la promoció de projectes de caràcter estratègic i l’assumpció de nous serveis –Parc Tecnològic del Vallès, Pla de Costes, empreses de transport públic, Mercabarna– i la constant elaboració de propostes que superaven el seu inicial àmbit competencial (s’hi va arribar a proposar des d’una xarxa d’emissores radiofòniques fins a la institució d’una policia metropolitana integrada) van afavorir en les files de CiU la sensació que la CMB s’estava convertint en un perillós contrapoder per a la Generalitat.65 El cert és que la capacitat d’incidència de la CMB va ser més que notable. Maragall pensava que Barcelona no podia dissenyar la seva transformació sense considerar la dimensió metropolitana, la ciutat real a què pertanyia –perquè, segons el seu punt de vista, la Ciutat Comtal era part d’un tot que anava més enllà de les fronteres administratives, i la CMB no havia de ser una eina al seu servei particular, sinó al servei de tothom.66 El fet, però, és que l’entusiasme de Maragall per la Corporació no era compartit per la resta d’alcaldes metropolitans, que tot i veure molts dels avantatges de pertànyer-hi, observaven també amb recel com les particularitats dels seus municipis quedaven amenaçades, sense arribar-se a establir un diàleg franc entre tots els implicats 63 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Editorial Afers, 2008, p. 258-259. 64 Per a una explicació en primera persona d’aquesta confrontació de projectes, consulteu OBIOLS: El mínim que es pot dir, p. 245-249. 65 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 257-258. 66 Per a un estudi aprofundit de la temàtica, consulteu Tomàs Fornés, Mariona: Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017. 2 1 �per establir quin havia de ser el rumb d’aquest ens.67 Tot plegat va generar que quan Jordi Pujol impulsés l’abolició de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987, Pasqual Maragall es quedés gairebé sol defensant la necessitat de recórrer davant el Tribunal Constitucional aquesta decisió, en argumentar Raimon Obiols davant la Comissió Executiva del PSC que presentar un recurs per aquest tema era inconvenient políticament, invocant la polseguera que havia generat l’anul·lació de la Llei de Contracte de Conreu l’any 1934 –antecedent de l’esclat dels Fets d’octubre d’aquell any– i tement afegir més llenya al foc en un clima polític, el català, especialment crispat des de l’esclat del cas Banca Catalana, com veurem més endavant.68 El nivell de confrontació entre l’alcalde de Barcelona i el president de la Generalitat no va ser –malgrat la desconfiança de Jordi Pujol cap al món municipal que no fos del seu partit– la tònica general de les relacions entre consistoris i Govern català, ja que mentre Maragall feia de “parallamps” per a la resta d’alcaldes, aquests buscaven individualment un mínim nivell d’entesa amb la Generalitat. A nivell col·legiat, però, els batlles socialistes sí que van actuar contra el que entenien com a polítiques “paternalistes” impulsades pel Govern català als barris més desafavorits de les seves localitats des de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC),69 creada el 1981 per cent setanta-set ajuntaments diferents i presidida per l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, des d’aleshores fins al 1995. Com a resposta a la creació de l’FMC, Pujol va impulsar el mateix 1981 el naixement de l’Associació de Municipis de Catalunya (AMC), que en un primer moment va reunir molts ajuntaments de l’àmbit convergent o d’ERC. Però el bon funcionament de totes dues entitats va fer que aviat transgredissin les fronteres partidistes, aconseguint una implantació notable arreu del territori i concentrant, de fet, un gruix important de municipis que formaven part de totes dues xarxes. La col·laboració i entesa entre totes dues entitats va acabar duent a diversos i reiterats intents de fusió, però tots ells van ser desactivats des de les secretaries d’organització del PSC i de CiU.70 La CMB i l’FMC no van ser, però, les úniques plataformes de col·laboració intermunicipal impulsades o liderades des d’ajuntaments socialistes durant aquesta etapa. I és que, fruit de la convicció de l’alcalde de Barcelona que, en paraules del seu cap de gabinet, per a determinats serveis no n’hi ha prou amb la capitalitat de Catalunya i els seus aleshores 6 milions d’habitants, sinó que s’havia de tenir una mena de capitalitat d’un territori més ampli, i no només per a la implantació de vols internacionals, sinó també per aconseguir la implantació de grans serveis culturals, que no són sostenibles si el nucli o la massa crítica no és prou gran.71 Pasqual Maragall va impulsar promoure diverses iniciatives de col·laboració transfronterera des de l’alcaldia barcelonina.72 Fent-ne un breu repàs cronològic, el 1984 naixia la Comissió Interpirinenca de Poders Locals, que per part catalana aplega Barcelona i La Seu d’Urgell (l’alcalde de la qual, Joan Ganyet, va presidir l’associació fins al 2003), per part francesa Tolosa de Llenguadoc i Foix i per part d’Andorra els seus set municipis (comuns). El 1986 es creava Eurocities, que 67 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 68 En la reunió de la Comissió Executiva del 2 de juliol de 1987, només Ernest Maragall i Joan Blanch, alcalde de Badalona, van votar a favor de presentar un recurs d’inconstitucionalitat al TC per l’abolició de la CMB. Maragall, Pasqual: Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008, p. 123-124. 69 Entrevista a Joaquim Nadal Farreras del 6 de juliol del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/195449594. Data de la darrera consulta: 7 de maig de 2020. 70 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 71 Entrevista a Xavier Roig de l’11 de juny del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/188120977. Data de la darrera consulta: 12 de maig de 2020. 72 Per a un estudi complet sobre Pasqual Maragall com a dinamitzador de projectes entre ciutats europees, consulteu Aixalà i Blanch, Albert: “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Working paper núm. 2 de la Fundació Catalunya Europa, octubre del 2015. 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �tenia com a ciutats fundadores Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam que, partint de les seves característiques similars, buscaven solucions comunes en qüestions com la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana. El 1990 es fundava la xarxa C-6, de la qual formaven part Barcelona, Palma, Saragossa, València, Montpeller i Tolosa de Llenguadoc, i que va ser l’embrió de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, creada oficialment el 2004, quan Maragall ja era president de la Generalitat de Catalunya.73 Complementàriament a les motivacions que exposava Roig, resulta interessant llegir les valoracions del mateix Maragall sobre les motivacions que hi havia darrere la creació de la C-6: en la competència internacional dels mercats econòmics cal posseir una certa dimensió regional que Barcelona només podia imaginar en coordinació amb una àmplia àrea d’influència, al llarg del territori que vaig anomenar el nord del sud europeu, l’arc mediterrani de Tolosa de Llenguadoc fins a València, amb la inclusió de ciutats com Palma, Saragossa, Montpeller i Perpinyà. [...] La xarxa C-6 englobava aleshores 17 milions d’habitants en un radi de 350 quilòmetres al voltant de Barcelona. Aquesta és la regió macroeconòmica que envolta la capital de Catalunya, és una unitat de mercat en termes internacionals. Ens hem de mentalitzar que som 17 milions si volem arribar a tenir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes, aeroports internacionals amb connexions transoceàniques, sistema universitari complet, etcètera. // Aquesta Euroregió té la talla indispensable per ser algú a Europa, per tenir possibilitat de figurar al mercat de nacions.74 La projecció internacional de Pasqual Maragall no va poder esquivar, tanmateix, la polèmica amb Jordi Pujol també a aquesta escala. Concretament la disputa entre tots dos va començar després que l’any 1991 l’alcalde de Barcelona es fes amb la presidència del Consell dels Municipis i Regions d’Europa,75 mentre el 1992 el president de la Generalitat de Catalunya era escollit màxima autoritat de l’Assemblea de Regions d’Europa. El motiu de controvèrsia va ser, en aquesta ocasió, la previsió al Tractat de Maastricht (1992) de la creació d’un Comitè de les Regions europeu, que Maragall demanava que tingués una composició paritària entre regions i municipis, mentre Pujol era absolutament refractari a la possibilitat d’incloure-hi les localitats. Va haver de ser un tercer polític català, l’històric dirigent comunista Antoni Gutiérrez Díaz, que –en condició de president de la Comissió de Política Territorial del Parlament Europeu– fes de desllorigador, establint que entre 1993 i 1996 s’obria un període de “diàleg constituent” en què s’havia de desencallar la situació. Finalment es va arribar a un acord entre les parts, i el Comitè de les Regions va incorporar noranta-nou regions i noranta municipis i la seva presidència va quedar distribuïda entre Pasqual Maragall (1996-1998) i Jacques Blanc (1998-2000), el candidat apadrinat per Pujol. L’organisme que va resultar de tot aquest procés no va ser, però, el projectat ens a través del qual les regions havien de jugar el seu paper en la construcció d’Europa, sinó que, aprofitant les eines de reforç als estats que preveia Maastricht i a través de la rebaixa de la càrrega de representativitat que havia de tenir el Comitè de les Regions decidida al Consell d’Amsterdam del juny de 1997, aquest organisme va quedar reduït a ser un òrgan consultiu de poders escassos i confusos.76 73 Per a un estudi en profunditat de totes aquestes iniciatives, consulteu Martín i Uceda, Javier: Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall. Working paper núm. 5 de la Fundació Catalunya Europa, maig del 2018. 74 MARAGALL: Oda inacabada, p. 199 75 Organisme que representava cent mil alcaldes europeus agrupats en trenta-vuit associacions nacionals de vint-i-cinc països, tots ells disposats a reclamar un paper més ampli dels poders territorials de ciutats i regions en la construcció europea, segons Pasqual Maragall. MARAGALL: Oda inacabada, p. 205 76 En tot plegat també va ajudar-hi que el Tractat de Maastricht preveiés altres canals pels quals les regions poguessin ser influents, pel que molts territoris d’Alemanya, Àustria i Bèlgica van acabar perdent el seu interès en un Comitè de les Regions que tants problemes estava tenint per poder-se posar en funcionament. LO CASCIO: Nacionalisme i autogovern, p. 243-249 2 3 �Tot aquest bagatge internacional –a què se sumarien altres punts destacats com la firma de la fallida Declaració de Barcelona per a la pau al Mediterrani, l’any 1995– no va suposar en cap cas el punt àlgid de la projecció exterior de Barcelona i del seu alcalde. El moment culminant de la carrera municipal de Maragall i del projecte amb què els socialistes havien arribat a l’alcaldia barcelonina va ser, sense dubte, la celebració del Jocs Olímpics de 1992 a la Ciutat Comtal, que van permetre la transformació de la ciutat grisa que havia deixat el franquisme en una capital moderna, on s’havien corregit moltes de les desigualtats en molt poc temps, alhora que situava la ciutat al món. Posar Barcelona al mapa va ser un procés llarg i que va esdevenir modèlic, però també va ser la demostració paradigmàtica de com de complexes van arribar a ser les relacions entre els ajuntaments socialistes i la Generalitat, entre el Govern català i el Govern espanyol, i entre el PSC i el PSOE. 3.3 La Barcelona olímpica o la difícil materialització de la idea que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya” L’any 1992 Barcelona va organitzar uns dels Jocs Olímpics més exitosos que es recordaven, gràcies a la bona feina per part de l’organització i la massiva implicació ciutadana,77 però el camí per arribar als bons resultats finals va estar ple de dificultats. Tot i que el seu cap visible va ser Pasqual Maragall, el projecte olímpic no va arrencar sota el seu mandat a l’alcaldia, sinó que va ser Narcís Serra –que, posteriorment, des de la seva posició de ministre, va seguir sent un actor imprescindible perquè la iniciativa arribés a bon port–78 qui en va iniciar la gestació. Concretament, l’any 1979 el flamant alcalde barceloní va mantenir les primeres converses exploratòries sobre aquesta possibilitat amb el tercer agent clau en l’èxit de la iniciativa, l’expolític franquista Joan Antoni Samaranch, que aleshores ocupava la vicepresidència del Comitè Olímpic Internacional (COI) i que l’any següent en va esdevenir president. Segons va explicar deu anys més tard el mateix Serra, la formulació del projecte olímpic buscava donar un element a la ciutadania perquè es tornés a fer seva la ciutat, de “recosir-la” social i urbanísticament, tot reforçant-ne alhora el seu paper de capitalitat,79 però durant les seves primeres fases no comptava amb el recolzament ni del Govern espanyol de la UCD, ni del Comitè Olímpic Espanyol ni, tal com confessa Pasqual Maragall, del mateix PSOE80 –una actitud generalitzada que contrastava amb la del rei Joan Carles I, que sí que es va involucrar des del principi en la iniciativa i va desactivar el boicot que s’anava a fer des de Madrid, on es volia dedicar en exclusiva l’any 1992 a la commemoració del cinquè centenari del descobriment d’Amèrica.81 Gràcies, en part, al paper del monarca, molts dels actors que en un primer moment van observar amb reticència les olimpíades de Barcelona van anar canviant progressivament el seu posicionament, quedant al final la Generalitat de Catalunya com l’únic estament que no va voler ser part del projecte olímpic. L’organització dels Jocs, després de la designació oficial de Barcelona com a seu olímpica el 17 d’octubre de 1986, va ser liderada pel Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 (COOB), que, creat a aquests efectes el 12 de març de 1987, va ser presidit per Josep Miquel Abad, nomenat a proposta de Maragall. Com hem vist en les paraules de Serra, aquest Comitè tenia la missió de fer que els Jocs Olímpics fossin els de tots, i per això calia implicar-hi tothom 77 Els Jocs Olímpics de Barcelona van celebrar-se entre el 25 de juliol i el 9 d’agost de 1992. Hi van competir gairebé 10.000 esportistes, repartits entre 36 instal·lacions esportives, de les quals 15 situades a les subseus olímpiques. Per a la seva realització es van mobilitzar 35.000 voluntaris –escollits d’entre les 102.000 inscripcions per a ser-ho que es van registrar. Entre el 4 i el 15 de setembre del mateix es van disputar els Jocs Paralímpics, que també van tenir un gran èxit esportiu i de mobilització ciutadana, aplegant fins a 15.000 voluntaris per fer-los possibles. 78 Maragall així li va reconèixer en el discurs inaugural dels JJOO. Per a una intel·ligent anàlisi d’aquest discurs consultar BADIA, Jaume: “La treva olímpica”, dins CLARET, Jaume (coord.): Pasqual Maragall. Pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017, p.425-454 79 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991, p. 78. 80 Maragall: Oda inacabada, p. 133-136. 81 Entrevista a Narcís Serra del 30 de juny del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �–també a nivell financer. Així, i amb l’ajuda clau de Joan Antoni Samaranch –ben secundat per l’exesportista i empresari Carles Ferrer Salat– l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir implicar l’empresariat de la ciutat perquè invertís a fer les Olimpíades possibles, aconseguint mil milions de pessetes només a la primera ronda de finançament,82 fent part d’aquesta aventura un sector fins aleshores mal predisposat cap al govern d’esquerres de la ciutat. La implicació del sector privat, que va acabar finançant el 30% del cost dels Jocs –el 70% restant el van aportar a parts iguals l’Ajuntament de Barcelona i el Govern d’Espanya– va ser essencial, doncs, per poder tirar endavant el projecte. Gràcies a la implicació de tots aquests agents, a partir de la seva creació el 22 de maig de 1989, un hòlding anomenat HOLSA83 –presidit per Santiago Roldán, nomenat pel govern central– va poder encarregar-se de la construcció de tota l’estructura associada als Jocs, que no només era d’equipaments esportius. Així, a banda de les instal·lacions esportives i de la construcció de la Vila Olímpica, es van construir unes noves rondes viàries de trenta-cinc quilòmetres de circumval·lació de la ciutat, es va ampliar l’aeroport, es va implantar un pla de nous hotels, es van renovar les infraestructures de telecomunicacions –com ara els col·lectors d’aigües de pluja– i es va estendre la xarxa d’instal·lacions esportives. D’aquesta manera, segons els càlculs de l’alcalde, en el moment àlgid dels preparatius olímpics van arribar-se a sumar al mateix temps tres-centes obres de construcció oberta a Barcelona, contribuint a generar un dinamisme econòmic que va fer baixar l’atur d’un 20% a un 9% a la Ciutat Comtal.84 Però els Jocs Olímpics de 1992 no només van servir per canviar la fisonomia de la ciutat –que, entre els canvis més evidents, va guanyar 4’5 km de façana marítima–, sinó que també va servir per impulsar-hi un ambiciós pla d’equipaments culturals, en consonància amb un dels programes associats als Jocs –l’Olimpíada Cultural que, entre 1988 i 1992, va desplegar un ampli programa d’activitats culturals a la ciutat. Així, es va impulsar la reforma del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i es van construir, entre d’altres, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), una nova seu per a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Igualment, la xarxa de biblioteques municipals va poder fer un salt qualitatiu i quantitatiu important. Amb la intenció de fer de Barcelona una capital cultural de primer ordre, per al disseny de tots aquests edificis es van contractar arquitectes d’anomenada internacional – com Richard Meier, Richard Rogers, Frank Gehry, Vittorio Gregotti, Ricardo Bofill, Rafael Moneo–, així com es va encarregar escultura pública de gran format als principals escultors del moment –com Richard Serra, Beverly Pepper, Roy Lichtenstein, Claes Oldenburg, Rebecca Horn o Bryan Hunt. Com podem veure, a diferència, per exemple, de l’Exposició Universal que es va celebrar a Sevilla aquell mateix any o del Fòrum de les Cultures que va tenir lloc a Barcelona el 2004, les Olimpíades de 1992 van ser planificades des d’un primer moment amb la voluntat de deixar un llegat que fos de profit per a la vida quotidiana barcelonina més enllà del 1992. Amb aquest objectiu, des de l’Ajuntament de la capital catalana l’any 1987 s’havia posat en marxa el Pla Estratègic de Barcelona, que tenia la voluntat de pensar la ciutat postolímpica i com fer realitat el propòsit transformador i de mobilització ciutadana amb què havien estat ideats els Jocs Olímpics. 82 Febrés, Xavier i Rivière, Margarita: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 81. 83 Que aplegava Anella Olímpica, SA, Vila Olímpica, SA i l’Institut Municipal de Promoció Urbanística. Les accions del hòlding van quedar repartides al 51% per l’Estat i el 49% per l’Ajuntament de Barcelona després de la negativa de la Generalitat de Catalunya a integrar-s’hi. HOLSA va acabar invertint 174.000 milions de pessetes –interessos financers a banda. Maragall: Oda inacabada, p. 151-152. 84 Maragall: Oda inacabada, p. 149-176. 2 5 �I és que la inhibició de la Generalitat de Catalunya85 i la distància amb el Govern espanyol86 van fer que l’Ajuntament de la ciutat tingués un protagonisme inusitat en l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. De fet, si els Jocs van ser un èxit i van esdevenir un model d’organització i de la col·laboració público-privada no va ser perquè el camí per arribar-hi fos fàcil. I és que si durant el discurs de celebració de la designació olímpica Pasqual Maragall va pronunciar una frase que definia perfectament –més enllà de la idea que hi havia darrere aquest projecte concret– la seva filosofia política (“allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. Allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”), la marxa dels esdeveniments va encarregar-se de demostrar que l’alcalde estava bastant sol en aquesta visió. Per una banda van haver-se de superar els recels de moltes altres regions d’Espanya cap al favoritisme que, al seu parer, suposava la gran inversió que l’Estat va haver de fer-hi87 per fer realitat els Jocs –imatge que va fer que Sevilla rebés, gairebé com a desgreuge, la connexió dels primers trens d’alta velocitat (AVE) que hi va haver a Espanya aquell 1992, mentre Barcelona hauria d’esperar setze anys més per a disposar-ne. Per l’altra banda, la nul·la predisposició del govern de Jordi Pujol a contribuir –econòmicament i a nivell organitzatiu– en la iniciativa posava de manifest fins a quin punt estaven allunyats el projecte nacional socialista i el convergent. En qualsevol cas, la incidència positiva de Barcelona ’92 en la ciutat, el país i l’estat va acabar sent incontestable. Però, com veurem tot seguit, el següent gran projecte de transformació que va impulsar Pasqual Maragall vint anys més tard des de la Generalitat de Catalunya no va córrer la mateixa sort. 85 Un cop passats els Jocs Olímpics, Pasqual Maragall enumerava en un article la trentena de negatives que havia rebut del govern de Jordi Pujol en els últims anys, que es resumeixen en la negativa a col·laborar en els projectes de 1992, en matèria d’educació i cultura, en promoció econòmica, en benestar social, en transports i altres. “La deuda municipal de CiU”, La Vanguardia del 20 de desembre de 1992. 86 En un primer moment, el govern central va estudiar crear un ministeri per coordinar els quatre grans esdeveniments de 1992 a Espanya –és a dir, els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla, la commemoració del 500 aniversari del descobriment d’Amèrica i la Capitalitat Europea de Cultura de Madrid–, però aquesta possibilitat es va descartar aviat per l’oposició, entre d’altres, de Barcelona. De fet, Pasqual Maragall i Felipe González no van tenir mai una gran entesa degut al caràcter díscol de l’alcalde barceloní. En aquest sentit, la intermediació de Narcís Serra, que s’entenia bé amb tots dos, va ser fonamental per fer funcionar les relacions entre totes dues administracions. Entrevista a Joan Clos del 18 de juliol del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/334866452. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 87 L’Estat va acabar invertint un agregat de 230.000 milions de pessetes, i una empresa pública com Telefónica, 100.000 més, per a la celebració dels Jocs i perquè la transformació de Barcelona fos possible. Però, segons va confessar el ministre d’Hisenda Josep Borrell a Pasqual Maragall, el 1991 va ser l’únic any de tot aquell període en què la inversió feta a Barcelona va igualar la que rebia Madrid. Maragall: Oda inacabada, p. 138-139. 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �4. Vint-i-tres anys a l’oposició, set anys de governs de progrés 4.1 El llarg camí fins a la Generalitat Després de guanyar les eleccions legislatives el 1977 i 1979 a Catalunya, el PSC va afrontar amb un optimisme desbordat les primeres eleccions autonòmiques, que es van celebrar el 20 de març de 1980. Malgrat no haver pogut tenir la visibilitat desitjada com a principal força de la restauració democràtica al Principat per mor del retorn i del caràcter del president a l’exili, Josep Tarradellas, els socialistes catalans esperaven que el seu líder, Joan Reventós, pogués obtenir la presidència de la Generalitat sense gaires dificultats. La victòria contra pronòstic de la coalició nacionalista Convergència i Unió, liderada per Jordi Pujol, va sumir el PSC en una profunda depressió i va condicionar l’evolució política a partir d’aleshores, deixant-lo sense una posició de força que hauria sigut clau davant el PSOE i en la pròpia política catalana durant els següents vint anys.88 Malgrat la duresa de la derrota a les primeres eleccions autonòmiques i d’haver optat per entrar a l’oposició, en rebutjar l’oferta de Jordi Pujol per formar un govern de coalició amb CiU,89 el PSC va participar del clima d’entesa general que va caracteritzar la legislatura 1980-1984 –que, en paraules de Paola Lo Cascio, va tenir un caràcter “substancialment constituent”.90 Així, es van establir les bases estructurals de l’autogovern català (desplegament estatutari; creació del Síndic de Greuges i la Sindicatura de Comptes; creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió; Llei Normalització Lingüística; etc.) amb un paper notable dels socialistes en molts casos. De tots ells, potser el més destacable és la Llei de Normalització Lingüística, en què la figura de la diputada Marta Mata va ser clau per a la seva elaboració i aprovació, per unanimitat, l’any 1983. Tal com es recollia a la seva proposta Bases per a una política lingüística, aprovada pel Consell Nacional de 1981, per al PSC, el català havia de ser “instrument d’unificació del poble treballador de Catalunya” –dit d’altra manera, com recollia un dels esborranys del document, un autèntic “instrument de reconstrucció nacional”.91 Per això, els socialistes catalans rebutjaven frontalment la possibilitat de crear dues xarxes escolars segregades per raó de llengua –com pretenien CiU, ERC i Centristes de Catalunya–, així com dotar la Llei de Normalització Lingüística de caràcter sancionador –un doble rebuig similar al formulat pel PSUC. La llei havia de servir per fer del català la llengua predominant a Catalunya en l’àmbit públic i privat, i el plantejament socialista de fer-ho exclusivament per la via de garantir-ne la cooficialitat efectiva (relació amb l’Administració en l’àmbit municipal i autonòmic) i el coneixement per part de tota la població escolaritzada va acabar sent acceptada per tots els grups. El relatiu clima de consens amb què es va viure durant gairebé tota la primera legislatura va permetre que CiU capitalitzés com a pròpia la transformació de la Generalitat en quatre anys, que partint dels pocs recursos d’una diputació provincial molt infradotada va aconseguir passar a ser un conjunt institucional que afectava el conjunt de la ciutadania, gràcies als seus més de vuitanta mil funcionaris i les setanta-vuit lleis aprovades pel Parlament autonòmic. Essent així, a l’hora d’afrontar la campanya electoral de les segones eleccions autonòmiques, que van tenir lloc el 29 d’abril de 1984, el PSC va trobar-se que, per una banda, el seu rebuig a formar part d’un govern de coalició li havia impedit tenir la visibilitat que el seu paper en el desenvolupament de 88 Per a una visió en profunditat de les eleccions de 1980 i els seus efectes sobre el PSC, consulteu Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat, p. 157-163. 89 Decisió en la qual, al marge de l’intens debat que hi va haver dins del partit, les pressions del PSOE havien tingut una importància “decisiva”, segons Borja de Riquer. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 321. 90 Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern, p. 109. 91 Recollit a Lo Cascio: op. cit., p. 115-117. 2 7 �moltes de les iniciatives clau de la legislatura li hauria pogut atorgar i, per l’altra, que no podia criticar el gruix de l’obra de govern de la primera Generalitat, atès que n’havien estat partícips. Davant d’aquesta situació, els socialistes van optar per centrar la seva campanya a denunciar el sectarisme que havia imprès Jordi Pujol a la Generalitat, demanant més transparència en la seva gestió, alhora que –en lloc d’apostar per fer una campanya centrada en el territori (com sí que va fer CiU) on es poguessin treure a lluir els excel·lents resultats obtinguts a les municipals de 1983 i la connexió del partit amb la realitat catalana– es va decidir donar un gran protagonisme al PSOE i a les principals figures del Govern espanyol, esperant generar una mobilització similar a l’obtinguda a les eleccions estatals de 1982 i treure rèdits de la popularitat de què gaudia Felipe González. D’aquesta manera, el nou candidat, Raimon Obiols, quedava eclipsat pels líders del partit estatal i el projecte autònom del PSC resultava empetitit davant una obra de govern – la del PSOE, molt condicionada, com hem pogut veure, per la situació de crisi econòmica en què es vivia– que es posava més en relleu –i, per tant, a judici– que el propi programa per a Catalunya dels socialistes catalans. Tot plegat, de retruc, no feia més que donar munició a l’aparell propagandístic del pujolisme, que des de l’afer de la LOAPA havia anat augmentant exponencialment les acusacions de sucursalisme cap al PSC. En efecte, els socialistes catalans no van formar part de les mobilitzacions contra la LOAPA que la resta de partits catalans van seguir promovent un cop aprovada aquesta llei. Aquest fet, sumat a la desaparició del grup propi al Congrés dels Diputats i a l’alineament progressiu amb les tesis del PSOE va fer que s’estengués la sensació –certament exagerada– d’una espècie d’abdicació catalanista per part del PSC al llarg de l’any 1982.92 La suma de tots aquests factors va acabar influint en els resultats electorals dels socialistes catalans en les autonòmiques de 1984, en què van quedar segons, amb un 30’11% dels vots i 41 diputats, mentre que CiU obtenia la majoria absoluta amb 72 diputats (46’80% dels sufragis).93 En produir-se la derrota de 1984, Raimon Obiols va fer autocrítica dient que el PSC havia perdut vot catalanista i, sobretot, no havia aconseguit mobilitzar i motivar el seu electorat perquè fos conscient de la importància de les decisions que es prenien al Parlament de Catalunya.94 El que no podia intuir el primer secretari del PSC és que s’acabava d’iniciar una tendència que encara es trigaria gairebé vint anys a revertir, que es va conèixer com el fenomen del vot dual. En efecte, fins a les eleccions autonòmiques de 1999 es va registrar una fluctuació de suports i de percentatges d’abstenció força sorprenent, però que seguia una lògica: a les eleccions generals, en les quals el carisma del president Felipe González tenia un indubtable efecte mobilitzador entre l’electorat socialista, es produïa una participació global molt més elevada que a les autonòmiques, on es registraven percentatges d’abstenció més alts fins i tot que a les municipals. La principal víctima d’aquestes oscil·lacions va ser el PSC, que va arribar a perdre fins al 40% dels suports entre dues eleccions separades només per mesos, ja que l’electorat que més acusava aquest comportament diferencial era el d’esquerres, concentrat principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona i a la circumscripció de Barcelona.95 La dinàmica del vot dual –comportament de l’electorat socialista a banda– va estar molt condicionada durant tota aquesta etapa per les tibants relacions entre els socialistes (catalans i espanyols) amb el carismàtic president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, molt dolentes a partir del maig de 1984 quan, tres setmanes després de les eleccions catalanes, el Fiscal general de l’Estat presentava una querella contra Jordi Pujol, conjuntament amb vint-i-cinc antics dirigents més de Banca Catalana pels presumptes delictes d’apropiació indeguda i falsedat documental. Esclatava, d’aquesta manera, el cas Banca Catalana, que va dinamitar la política catalana (que 92 Lo Cascio, op. cit., p. 345. 93 El canvi d’escenari del Parlament català va ser radical després d’aquests comicis. Alianza Popular, amb 11 diputats (7’7% vots), esdevenia la tercera força parlamentària, mentre el PSUC baixava de 25 a 6 escons (5’58%) i ERC de 14 a 5 (4’41%). 94 “La pérdida de voto catalanista preocupa al PSC”, La Vanguardia, 30 de maig de 1984. 95 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 246-255, 321. 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �ja acabava de sofrir una sacsejada important atesos els resultats de les autonòmiques) i va convertir al PSC en l’ase dels cops de CiU, des d’on Jordi Pujol va provar de fer passar els seus problemes amb la justícia com un atac orquestrat pel Govern espanyol –que, de fet, desconeixia les intencions de la Fiscalia de presentar la querella–96 contra Catalunya, iniciant així el seu intent de patrimonialització de l’autogovern català.97 Una primera demostració de la tensió generada per aquest cas es va poder viure durant el ple d’investidura de Pujol, quan Raimon Obiols va ser agredit i alguns dels diputats del PSC van ser escridassats a la sortida del Parlament per part de centenars de simpatitzants convergents,98 o en la moció aprovada el 24 de maig de 1984 per l’Ajuntament de Berga, on CiU governava per majoria absoluta, en què s’assenyalava Narcís Serra i Ernest Lluch “coresponsables” de promoure la querella contra Pujol i, conseqüentment, se’ls declarava “infidels a Catalunya”. S’instaurava així un clima de confrontació i de projectes polítics oposats, en què l’únic dels “acords nacionals” plantejats per Raimon Obiols al Parlament català el 1984 a què va arribar-se, el Pacte Cultural de 1985, va quedar en paper mullat i va suposar la caiguda en desgràcia del conseller de Cultura, Joan Rigol, que es va veure forçat a dimitir després que la resta del Govern català i de la seva formació li fes evident la seva manca de suport –fins al punt que el president de la Diputació de Tarragona, Josep Gomis, de CDC, es va negar a signar–lo en la cerimònia solemne en què es va oficialitzar l’acord. Aquest pacte tenia com a primera referència el document inspirat pel PSC Per un marc de col·laboració en la política cultural, fet públic el desembre de 198199 per un centenar de regidors de Cultura d’ajuntaments de tot Catalunya, on es formulava una oferta per a l’entesa entre les administracions locals i la Generalitat. El seu contingut, ambiciós, establia l’elaboració d’un pla d’equipaments que abordés els dèficits locals i comarcals en infraestructures culturals, la coordinació i transparència en l’atorgament de subvencions que la Generalitat i les Diputacions donaven als municipis, el treball conjunt per a la normalització lingüística, l’establiment o agilització d’acords sobre les grans institucions de caràcter nacional i la configuració de canals estables per al diàleg interadministratiu, entre d’altres mesures. La dimissió de Rigol va fer que de tot plegat, però, només se’n fes efectiva la creació dels consorcis de la Biblioteca de Catalunya i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, l’any 1986, i –posteriorment, ja que la mesa del pacte es va deixar de reunir el gener de 1987–, els acords de creació del MNAC i el traspàs a la Generalitat del Museu Arqueològic i el Jaciment d’Empúries. A partir de 1984, doncs, el paper del PSC en la política autonòmica va quedar reduït al d’exercir d’oposició, amb tots els ponts volats cap al Govern català i molt condicionats per les necessitats del PSOE en política estatal. I és que l’exculpació de Jordi Pujol del cas Banca Catalana el novembre de 1986 per manca d’indicis contra ell va començar a aplanar un cert camí cap a la represa de relacions entre CiU i el PSOE, iniciant-se un intercanvi de contrapartides que va tenir com a primer efecte el cessament de la interposició de recursos d’inconstitucionalitat creuats davant del Tribunal Constitucional, en una pugna legal que dona una bona idea de les dificultats que va suposar el desplegament autonòmic.100 La relaxació de les tensions entre PSOE i CiU va 96 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 167. 97 Una tendència reforçada a partir de 1986 quan, després del fracàs de la candidatura del Partit Reformista Democràtic (en la també coneguda com a “Operació Roca”), com que no va obtenir cap escó a les eleccions estatals, Pujol va decidir fer de la política del “peix al cove” la seva principal eina d’influència política a Espanya. 98 En finalitzar una manifestació de suport a Pujol en què van participar 75.000 manifestants –segons dades de la Guàrdia Urbana– un nombrós grup va dirigir-se cap al Parlament català. Tot i que es va tractar sobretot d’una mostra d’adhesió a la figura del president català, en sortir de la cambra Pasqual Maragall i altres polítics socialistes van ser escridassats amb contundència, sent el crit de “botifler” el predominant. Raimon Obiols, que en sessió parlamentària havia dit que no dubtava de l’honorabilitat de Jordi Pujol, va haver de sortir escortat pels Mossos d’Esquadra, i segons va recollir la premsa es van sentir crits de “mateu-lo!”. “Pujol valoró la manifestación como un aviso de que con Cataluña no se juega”, La Vanguardia (31 de maig de 1984); “El calvario socialista” (El País, 31 de maig de 1984). 99 Basat en gran part en el programa electoral del PSC de 1980, amb un apartat de Cultura elaborat en col·laboració amb Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici Pellicer, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Barral i altres. Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir, p. 262. 100 Només entre 1984 i 1987 van interposar-se 429 recursos creuats d’inconstitucionalitat davant del TC per part dels governs espanyol, basc i català. Soto: Transición y cambio en España, p. 242. 2 9 �arribar al seu punt culminant durant el període 1993-1996, quan, després de perdre la majoria absoluta a les eleccions de 1993, Felipe González va fer de la coalició nacionalista catalana els seus socis parlamentaris al Congrés dels Diputats101 –una col·laboració que, si Pujol hagués acceptat l’oferta del líder socialista, hauria arribat fins al punt d’esdevenir socis de govern.102 Durant tot aquest temps, el PSC va quedar totalment a la mercè de l’entesa entre PSOE i CiU,103 quedant-se a la pràctica sense poder desenvolupar una proposta política pròpia per a Catalunya. Com hem vist en l’apartat sobre la política municipal, va ser sobretot des d’allí que els socialistes catalans van poder enfrontar-se a la figura de Jordi Pujol, i precisament van ser dos alcaldes els que trencarien la dinàmica en què s’havia instal·lat la política catalana, primer amb la candidatura de Joaquim Nadal el 1995 i, sobretot, amb la de Pasqual Maragall el 1999. 4.2 La crisi dels noranta Malgrat l’èxit olímpic i la bona salut del partit als municipis,104 el PSC va entrar en una important crisi a partir de la tercera derrota consecutiva de Raimon Obiols davant Jordi Pujol per majoria absoluta en les eleccions autonòmiques de 1992, quan l’evident incapacitat del primer secretari per guanyar uns comicis va fer que es posés en qüestió a molts nivells del partit el seu projecte i lideratge. A més a més, el socialisme català veia com el profundíssim desgast del govern de Felipe González –molt afectat pels casos de corrupció105 que anaven multiplicant-se i per les polèmiques entorn dels GAL– li afegia un element d’inestabilitat, recuperant-se un grau de fragilitat que no es vivia amb tanta intensitat des de feia una dècada. I és que a partir del IVt Congrés (1984) –on, malgrat la polèmica viscuda, l’ampliació decidida de l’Executiva a quaranta-dos membres va permetre calmar les aigües dins del partit, atès que es passava a recollir millor les diverses sensibilitats que hi existien i a promoure-hi els aspectes de coordinació institucional– va obrir-se un període “d’assossec i calma més aparent que real”, en paraules de Josep Maria Sala.106 Així, si bé al VIè Congrés (Girona, 12-14 d’octubre de 1990) s’havia aprovat la gestió de l’Executiva amb el suport d’un 98% dels delegats, el cert és que –segons el diagnòstic de Raimon Obiols– dins del partit s’havia anat produint la creació d’uns subgrups amb unes dinàmiques pròpies cada cop més consolidades. Concretament, hi havia un primer grup lligat a l’àmbit de política autonòmica; un segon integrat al Govern i al sottogoverno d’Espanya; un tercer dedicat als governs municipals i un quart dedicat a l’organització interna del partit –és a dir, l’aparell. Segons l’aleshores primer secretari del PSC, tots aquests grups estaven condicionats també per la seva procedència de classe social, les seves militàncies prèvies i la seva visió sobre el catalanisme.107 Aquest aiguabarreig, segons testimonia Joaquim Nadal, preocupava Obiols a l’alçada de 1993, quan el líder del partit va 101 Malgrat que aquesta aliança pugui semblar contra-natura, segons Álvaro Soto l’any 1993 el programa de govern del PSOE estava més a prop de CiU que del d’Izquierda Unida. De fet, si haguessin pactat amb la coalició comunista, el govern González hauria tingut el suport d’un diputat més que fent-ho amb la coalició nacionalista. Soto: Transición y cambio en España, p. 315. 102 Concretament, Felipe González havia ofert a Miquel Roca, secretari general de CDC i partidari de fer aquest pas, incorporar-se com a ministre al seu govern, possibilitat que Pujol va vetar i que va agreujar de manera decisiva la crisi de confiança entre tots dos polítics, que va acabar amb la retirada de Roca de la política professional poc temps després. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 300. 103 I jugant un paper marginal en la configuració de l’entesa entre totes dues formacions. A la comissió negociadora per la investidura de González entre CiU i PSOE no s’hi va incorporar un membre del PSC –Josep Borrell a banda, que com hem vist actuava en qualitat de ministre amb una lògica absolutament alineada amb el partit estatal– fins a mitja negociació, quan Joan Marcet va substituir José María Mohedano després que aquest hagués de ser apartat en trobar-se esquitxat per un cas de corrupció. Sánchez Libre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al diari de sessions. Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006, p. 28. 104 A les eleccions municipals del 26 de maig de 1991, el PSC va obtenir 1.924 regidors, pujant-ne 200 respecte les anteriors eleccions i sumant 7 noves alcaldies De Madre, Manuela: “Tot preparant les eleccions al Parlament de 1992”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008, p. 102. 105 El PSC també va veure’s esquitxat per alguns casos de corrupció del període, especialment pel cas Filesa, de finançament il·legal a través del cobrament de comissions mitjançant una empresa-pantalla. Josep Maria Sala, senador i secretari d’Organització dels socialistes catalans mentre van durar aquestes pràctiques delictives, i el diputat català Carles Navarro van ser condemnats com a responsables de l’entramat el 1995 –sentència confirmada pel Tribunal Suprem el 1997– a tres anys de presó, dels quals Sala no va complir ni un mes. 106 Sala, Josep Maria: “Unanimitat, descentralització i renovació”, dins DDAA: PSC. 30 anys de socialisme català, p. 94. 107 Obiols: El mínim que es pot dir, p. 348-349. 3 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �comentar a l’alcalde de Girona la seva inquietud per la separació de l’aparell del partit de la direcció política del PSC, “tot plegat amb el risc d’una encara poc perceptible però creixent sucursalització i subordinació al PSOE. La força de Narcís [Serra] a Madrid produeix inevitablement noves fidelitats, curtcircuits, i de fet posicions dispars al si del PSC”. Les conclusions d’Obiols eren que hi havia massa poca visió del partit català, amb una atenció desviada en les figures estatals (Felipe González, sobretot) i municipals (Maragall, principalment).108 Uns mesos més tard, al famós Congrés de Sitges (VIIè Congrés del PSC, 4-6 de febrer de 1994), tots aquests sectors van protagonitzar un enfrontament els resultats del qual van canviar per sempre el partit. Un element clau per entendre l’esclat de la crisi que es va produir a Sitges, tal com expressava Jordi Solé Tura pocs dies després, va ser la renúncia que Obiols havia expressat en declaracions a diversos mitjans de comunicació a encapçalar de nou la candidatura del PSC a la presidència de la Generalitat, després de la derrota de 1992.109 Aquest gest públic havia capgirat l’ambient al partit, donant ales a diversos moviments renovadors d’interessos contraposats entre ells. Així, es filtrava la intenció de plantejar canvis organitzatius –principalment, la creació d’una direcció col·legiada proposada per Pasqual Maragall i ben vista per l’aparell, que llimaria el poder d’Obiols sense defenestrar-lo del tot– i de línia política. Per una banda, un sector encapçalat per Narcís Serra, observant les diferències entre els suports que s’obtenien a les eleccions legislatives i autonòmiques, era partidari d’augmentar la dimensió metropolitana del PSC –de fort component obrer i immigrant–, i potenciar el lligam del partit amb el projecte de Felipe González. Per l’altra, Pasqual Maragall, en canvi, pensava que la clau per fer fora Jordi Pujol de la Generalitat era apropar-se cap a sectors de la burgesia catalana i l’esquerra nacionalista, atraient-los cap a un projecte socialista comú que ell ja havia començat a assajar sota el nom de Catalunya Segle XXI.110 En qualsevol cas, totes les famílies del partit implicades sabien perfectament que, amb el Congrés de Sitges, s’encaminaven cap a un procés de renovació.111 El cert és que l’arrencada del congrés va ser d’allò més accidentada, amb un vot de càstig massiu cap a l’informe de gestió d’Obiols (amb un 23’7% d’abstencions i un 28’6% de vots negatius, només va ser aprovat pel 47% dels delegats –que per primera vegada votaven de forma individual i secreta) que va empènyer-lo a plantejar la seva dimissió o, en cas de continuar, fer-ho només sense la presència a l’Executiva de Josep Maria Sala, el secretari d’Organització del partit, a qui Obiols feia responsable del vot de càstig que havia rebut.112 Gràcies a la mediació de Pasqual Maragall,113 Narcís Serra (tots dos van rebutjar de postular-se a la primera secretaria)114 i Joan Reventós, es va arribar a una solució de compromís que consistia en el fet que Raimon Obiols acceptés seguir com a primer secretari, passant a estar acompanyat per un Comitè d’Acció Política integrat per Josep Maria Sala, Joan Reventós, Narcís Serra, Pasqual Maragall i Josep Borrell. La secretaria d’Organització passava a estar ocupada per l’aleshores alcalde de Cornellà de Llobregat, José Montilla, home proper a Sala. Durant els dies posteriors al congrés, Obiols va atribuir-ne els resultats al malestar entre els delegats per la creixent desconnexió entre la base del partit i la seva cúpula, evidenciada per casos com la filtració durant els dies previs a la seva votació d’un llistat ja gairebé tancat sobre la 108 Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012). Barcelona: Proa, 2014, p. 59. 109 Solé Tura, Jordi: “El congreso del PSC”, El País, 11 de febrer de 1994. 110 “Maragall y otros “barones” del PSC proponen limitar el poder de Obiols al frente del partido”, El País, 8 de desembre de 1993. 111 Raimon Obiols ho resumia així en una entrevista a La Vanguardia del 4 de febrer de 1994: “el VIIè Congrés del PSC no era “un punt d’arribada, sinó de partida”. El congrés, significativament, se celebrava sota el títol “Noves respostes per a una nova època”. 112 “Raimon Obiols pone condiciones para continuar como primer secretario del partido”. La Vanguardia, 5 de febrer de 1994. 113 Que, segons testimonia Joaquim Nadal, havia intentat, infructuosament, parar el cop just abans que es produís adreçant una nota a Antoni Santiburcio, primer secretari de la Federació socialista de Barcelona, en què li deia que “una votació negativa de l’informe de gestió seria avortar el Congrés abans de començar”, fent notar que Narcís Serra compartia la mateixa opinió. Nadal Farreras, Joaquim: “Renovació i canvi”, dins DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 112. 114 Responent així a la petició de 12 capitans territorials del partit, entre els quals Maragall situa José Montilla al capdavant. Maragall, Pasqual: Oda inacabada. Memòries. Barcelona: RBA, 2008, p. 219. 3 1 �composició definitiva de l’Executiva.115 El fet és que no es pot dir que aquesta circumstància agafés el primer secretari per sorpresa, perquè ja durant el seu informe de gestió havia assenyalat la importància de promoure la participació de la militància (enllaçant, així, amb diverses iniciatives de debat intern impulsades pel partit durant el 1993), i entre les mocions aprovades pel congrés hi va haver la creació de la figura de la Defensora del Militant, càrrec que va estrenar Pilar Ferran, exdiputada del Parlament de Catalunya. Però la distància d’Obiols no era només amb la militància de base, sinó també –i de manera cada cop més important– amb els quadres mitjos del partit, molts dels quals, sota el sobrenom de capitans,116 van erigir-se en els autèntics protagonistes de la rebel·lió viscuda.117 El cert és que entre aquests quadres hi havia la sensació estesa de ser víctimes d’un cert desplaçament, de classe i generacional, davant d’unes “famílies fundadores” que seguien mantenint majoritàriament el control del partit.118 Va caldre, per tant, més enllà de la intermediació de Maragall, Serra i Reventós, l’actuació dels alcaldes de la resta del territori, erigits com a “contrapès” entre l’obiolisme històric i els capitans del Baix Llobregat, per tal d’evitar un terrabastall encara major i pactar una via intermèdia que permetés sortir del Congrés de Sitges amb un partit amb possibilitats de recompondre’s.119 En qualsevol cas, tot i que tinguessin molts elements en comú –esgotament de projecte, pugnes personalistes i coincidència temporal– la crisi viscuda al PSC durant aquell període no era una reproducció a petita escala de la que es vivia al PSOE –com sí que ho van ser moltes de les polèmiques que es van viure en el si de moltes federacions territorials a la resta de l’Estat–, sinó que amb independència de la família política a què es pertanyés, la immensa majoria dels socialistes catalans donaven suport al sector renovador en la seva disputa amb els guerristes, com hem vist abans. Fos com fos, el cert és que el Congrés de Sitges de 1994 havia suposat un punt de no-retorn per al PSC, obrint-se un procés de transformació120 que es veuria en gran part culminat al VIIIè Congrés del partit, celebrat a L’Hospitalet de Llobregat entre l’11 i el 13 d’octubre de 1996. Com a símptoma més evident de l’obertura d’una nova etapa, en aquest congrés va produir-se el relleu a la primera secretaria, que passava a ocupar Narcís Serra, mentre Raimon Obiols era elegit per al càrrec simbòlic de la presidència de la formació. Igualment es satisfeien les demandes 115 La premsa del dia d’obertura del congrés informava, nom per nom i àrea per àrea, de la composició que es preveia que tindria l’Executiva: una cúpula formada per Joan Reventós, Raimon Obiols, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lluís Armet, Higini Clotas, Antoni Dalmau, Manel Royes, Antoni Siurana i Josep Borrell (una executiva amb només tres cares noves –Nadal, Borrell i Dalmau– respecte l’anterior). Completaven l’esborrany de direcció Ernest Lluch (estudis i programació), Joaquim Llach (finances), Joan Marcet (coordinació amb les Corts), Anna Terrón (afers internacionals), Jordi Font (cultura), Arseni Gibert (acció sectorial), Mercedes Aroz (gestions administratives), Francesca Martín (dona), Rosa Martí (coordinació i possible portaveu), Xavier Soto (formació) i Ernest Maragall (acció electoral). “La nueva ejecutiva se reducirá y estará marcada por la continuidad”, La Vanguardia del 4 de febrer de 1994. 116 El moviment dels capitans estava encapçalat, entre d’altres, per Antoni Santiburcio (primer secretari de la Federació de Barcelona) i Joan Ferran (secretari d’Organització de la Federació de Barcelona); José Zaragoza (primer secretari de la Federació del Baix Llobregat); Manel Nadal (primer secretari de la Federació de Girona); Ramon Vilalta (primer secretari de la Federació de Terres de Lleida); Jordi Terrades (primer secretari de la Federació del Vallès Oriental); Manuel Bustos (aleshores regidor a l’Ajuntament de Sabadell); Joan Vich (alcalde de Vilanova del Camí, Anoia); Josep Corominas (regidor de l’Ajuntament de Terrassa); Bartomeu Muñoz (primer secretari de la Federació Barcelona Nord i regidor de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet); Toni Gómez; Pep Clofent (primer secretari de la Federació del Maresme); Toni Nogué; Xavier Robert (alcalde de Canyelles, Garraf); Xavier Sabaté (diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats); Lluis Pérez (diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats i regidor de l’Ajuntament de Reus); Joan Canongia (federació Vallès Oest), entre d’altres. Sala, Josep Maria: Moments del socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020, p. 108. 117 Com explicava José Montilla anys més tard en un llibre-entrevista, quan els quadres mitjos del partit van assabentar-se de la composició de la nova executiva ja el dia abans que comencés el congrés, s’havia estès la pregunta sobre quin era el paper que jugaven ells en tot plegat, fet que va donar lloc a situacions “molt tenses”. Segons el testimoni de Joan Ferran, Montilla va començar a tenir un tracte intens amb el grup dels capitans a partir de la finalització del Congrés de Sitges. Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta, 2006, p. 101 i 259. 118 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). 119 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 120 Mal paït pels cercles de l’obiolisme, des d’on es va llançar, el 1995, un document analitzant aquesta evolució, titulat “Temps de canvis”, on s’assenyalava que el PSC havia menystingut la política catalana en benefici de l’estatal i la municipal; la compartimentació de dirigents i sectors en funció de l’àmbit polític; la formació d’un aparell i de control territorial; el sorgiment de lideratges desconnectats del partit (només vinculats a l’aparell per pactes). Com havia acabat passant en d’altres formacions polítiques a escala planetària, el sorgiment d’un aparell dins el PSC havia generat una “oligarquia centralista i autoritària”, que ideològicament s’acabava afirmant al voltant d’uns quants “tòpics doctrinaris obsolets”, deixant de banda el món real, amb una “endogàmia malaltissa”, i tot plegat acabant “reduït a un cercle viciós d’autoafirmació”. Aquest document, entre d’altres, estava signat per Martí Carnicer, Francesc Colomé, Joan Fuster, Arseni Gibert, Rosa Martí, Marta Mata, Joan Manuel del Pozo i Anna Terrón. Document recollit a Obiols: El mínim que es pot dir, p. 361. 3 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �dels capitans i de molts dels quadres territorials del PSC, en dotar-se de més múscul la xarxa territorial del partit, fomentant l’autonomia de les Agrupacions i Federacions i dotant-les de més recursos –alhora que es decidia reorganitzar les comissions sectorials del partit, per apropar-les a les noves realitats socials. Dins aquell congrés també va actualitzar-se la proposta federal del PSC, però d’aquests aspectes ens n’ocuparem més endavant. Abans d’això, farem esment a l’altra gran evidència del procés de renovació que estava vivint el PSC –és a dir, als seus nous candidats a la presidència de la Generalitat i en les seves noves propostes per a la política catalana. 4.3 La candidatura de Joaquim Nadal i la necessitat de reformar l’Estatut Amb un ambient tan enrarit dins del partit com el que havia deixat el Congrés de Sitges, la configuració de la candidatura a la presidència de la Generalitat per a les eleccions de 1995 no va ser fàcil. Tot i que des de l’anunci de la no-continuïtat de Raimon Obiols com a cap de llista el nom de l’alcalde de Girona Joaquim Nadal va començar a sonar amb força, durant uns mesos també van sospesar-se els perfils de Pasqual Maragall, Narcís Serra, Joan Majó, Jordi Solé Tura, Josep Borrell, Mercè Sala i Higini Clotas com a possibles candidats.121 Finalment, l’elecció de Joaquim Nadal com a candidat de consens no va evitar ni que el sector més catalanista (obiolista) del PSC es lamentés de la seva poca presència a les llistes ni que Nadal fos assenyalat en un acte públic del partit com a “més catalanista que socialista” per un personatge de l’àmbit socialista com era el president de l’Hogar Extremeño de Barcelona, Antonio Lorences, que va elogiar, en contraposició, les posicions ideològiques de Josep Maria Sala, també present a l’acte.122 El cert és que el perfil de Joaquim Nadal va suposar l’elecció d’un personatge allunyat de l’aparell del partit, de discurs catalanista i amb connexió amb el territori. Lluny de cofoismes, l’alcalde gironí havia formulat durant els mesos previs a la seva designació un missatge renovador, tan en clau de partit com pel que feia a Catalunya. En relació amb el PSC, el precandidat havia lamentat el gener de 1994 que, a nivell català, el partit semblava que s’havia de fer perdonar la seva participació al Govern d’Espanya, mentre a nivell espanyol (i, a vegades, en el mateix àmbit socialista), el PSC s’havia de fer perdonar la seva catalanitat. Segons el seu diagnòstic, això feia que la formació estigués acomplexada, patint “la síndrome d’actuar com una ideologia i una organització subordinada”. Per tot plegat, Nadal feia una crida a abandonar tot estigma i adquirir una visibilitat que permetés valorar en la justa mesura l’aportació dels socialistes catalans al Govern d’Espanya, tant a nivell estatal com català.123 A l’hora de postular-se com a candidat, Nadal enumerava com a “ingredients bàsics i prioritaris” de la seva acció política el catalanisme, el municipalisme i el socialisme –és a dir, “la construcció de la nació catalana (catalanisme), des de baix en el territori (municipalisme) i amb la gent (socialisme)”. El candidat, que –en consonància amb el que havia defensat el PSC fins aleshores– entenia el fet nacional català com a “síntesi entre un fort component històric i una nova realitat social”, explicava en el seu discurs de proclamació com a candidat, el 22 de juliol de 1995, que el seu era un projecte arrelat en les tradicions del federalisme, del moviment obrer, del catalanisme polític progressista i del socialisme democràtic, orientat també cap a Europa. Durant la precampanya, Nadal ja havia aprofundit en la seva aposta per una administració que 121 En el cas de l’alcalde de Barcelona, Maragall “volia i dolia” davant la perspectiva de la candidatura a la Generalitat –un escenari que des de la Federació de Barcelona, malgrat la seva “molt mala relació” amb Maragall, no es veia amb bons ulls. Com a possible solució, Maragall va oferir a Joaquim Nadal fer un tàndem electoral pel qual Maragall seria president i Nadal conseller en cap –possibilitat que va quedar descartada després d’una filtració a la premsa. Nadal, Joaquim: Testimoni de càrrec, p. 28-30. 122 Joaquim Nadal defineix la seva candidatura com a “mal menor” per al PSC (entrevista del 23 de març de 2020). Les queixes del sector obiolista i les acusacions de Lorences van ser publicades al diari Avui els dies 16 i 8 de novembre de 1995, respectivament, i són recollides a Lo Cascio, Nacionalisme i autogovern, p. 297. 123 Així ho formulava a l’article “La renovació del socialisme català”, publicat pel diari El Punt el 29 de gener de 1994. Text recollit dins Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed. Mediterrània, 2003, p. 118. 3 3 �respongués al principi de subsidiarietat –és a dir, una Generalitat descentralitzada, que potenciés els ajuntaments, dotant-los d’eines per donar el millor servei possible a la ciutadania. A nivell econòmic, el candidat socialista apostava per la creació de riquesa a través de la col·laboració entre el sector públic i privat, així com per impulsar l’accés universal a l’educació, a la cultura, al treball, a la sanitat i a l’habitatge. Aquesta combinació havia de refermar la “salut democràtica” de la societat catalana. Per fer possible tot plegat –i aquest va ser el principal element diferencial de la candidatura de Joaquim Nadal– calia impulsar la reforma de l’Estatut d’autonomia. Aquesta reforma naixia de la necessitat, tal com havia plantejat ja a la conferència del PSC celebrada a Manresa el desembre de 1993 de fer un nou pacte amb l’Estat, per encaminar-se cap a una articulació federal “des de la lleialtat i la confiança”, feta des de la “diferència”, on es reconeguessin els aspectes bàsics de la identitat catalana –del fet nacional. Així, calia reduir la presència de l’Estat a Catalunya a només els àmbits imprescindibles per a la seva funció constitucional, dotant la Generalitat de totes les competències possibles per fer que es pogués identificar com l’administració “ordinària única de l’Estat a Catalunya”; alhora que impulsant un model territorial “simplificat”, sense burocràcies afegides i amb un paper clau per part dels municipis. Aquest augment competencial havia d’anar acompanyat d’un nou model de finançament que s’adaptés a la realitat social i econòmica catalana i per permetre’n el seu desenvolupament i creixement.124 Amb el lema “Fem que guanyi l’esquerra”, el PSC va encarar les eleccions autonòmiques del 19 novembre de 1995 amb molt males previsions a les enquestes. Tot i perdre sis diputats respecte a les eleccions de 1992 –es va passar de quaranta a trenta-quatre escons, amb un descens del total dels vots del 27’55 al 24’9%–, la valoració que va fer-se dels resultats en un primer moment va ser positiva, pel fet que CiU havia perdut la majoria absoluta.125 Una primera mostra del canvi d’escenari que s’acabava de produir va ser l’acord entre totes les forces de l’oposició de l’elecció de l’històric líder socialista Joan Reventós com a president del Parlament de Catalunya, realitzada com a gest de desgreuge davant la “prepotència” amb què CiU havia manegat la vida parlamentària durant els seus onze anys de majoria absoluta.126 Per tal d’afrontar la legislatura, Pujol va pactar amb el PP com a soci preferencial –fet que tindria com a torna la no aprovació dels pressupostos estatals del govern del PSOE l’any següent, generant la caiguda del govern González i passant a pactar per fer president Aznar després de les eleccions de 1996, en el famós Pacte del Majestic–, però tot i així es va establir una certa col·laboració entre el Govern català i el PSC, que va donar fruit, entre d’altres acords, a un nou Pacte de Política Lingüística (que no va gaudir, tot i així, del consens que havia envoltat la normativa anterior). Malgrat el seu bon paper com a cap de l’oposició, Joaquim Nadal no va repetir com a candidat a les presidència de la Generalitat el 1999, sinó que va esdevenir un dels grans suports de Pasqual Maragall per a intentar desbancar el pujolisme del Govern català i, en els anys següents, va jugar un paper crucial dins dels governs de progrés que podrien tirar endavant, finalment, un projecte diferent per a Catalunya. 4.4 Un primer intent fallit però profitós: els comicis de 1999 i el govern a l’ombra de Pasqual Maragall Malgrat el progressiu debilitament de la figura de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya després de la pèrdua de la majoria absoluta el 1995 i del pacte amb el PP de 1996, l’espai socialista català va arribar aviat a la conclusió que només la figura de Pasqual Maragall, el seu gran antagonista durant tant de temps, seria l’únic capaç de desbancar-lo. Maragall, que havia 124 Totes les cites a Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, p. 9, 17-18, 21, 41, 55, 114-115. Sobre la reforma de l’Estatut p. 21-14. 125 CiU va guanyar les eleccions en obtenir 60 escons (10 menys que el 1992), i el PP va pujar fins al tercer lloc en pujar de 7 a 17 diputats. També van augmentar la seva representació les altres dues forces parlamentàries, ERC –d’11 va passar a 13– i Iniciativa per Catalunya –de 7 a 11. 126 Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, p. 277-278. 3 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �deixat l’alcaldia de Barcelona el setembre del 1997 després d’una disputa amb la Federació del seu partit a la capital catalana l’any anterior, s’havia traslladat a Roma, des d’on es va deixar estimar i va poder preparar un retorn a Catalunya amb una posició de força que difícilment hauria pogut aconseguir dins dels canals orgànics convencionals. D’entre tot el reguitzell de visites que va rebre durant la seva estada a Itàlia demanant-li que fes el pas a postular-se públicament per presidir la Generalitat,127 n’hi va haver dues de decisives. La primera, la del seu amic i primer secretari del PSC, Narcís Serra, que va aplanar el camí per a una candidatura adaptada als criteris poc ortodoxes del candidat. La segona, la de l’expresident espanyol Felipe González, que va haver d’acceptar tolerar que Maragall tornés defensant un programa de canvi per a Catalunya i a Espanya que formulava una proposta de federalisme diferencial molt més radical que els plantejaments que el PSOE havia anat rebutjant prèviament al PSC, com veurem més endavant. Concretament, Maragall va plantejar a González el que ell va anomenar el Decàleg federal, que estava estructurat en cinc àmbits –fiscal, cultural, polític, judicial i institucional. Pel seu interès, el reproduïm a continuació: Fiscal: 1.Igualar en vint anys els resultats del règim foral amb els del règim comú, a igualtat de competències. 2.Arribar al 2005 amb una distribució de la despesa pública en la proporció 40-30-30 per cent entre govern central, governs autonòmics i governs locals. 3.Igualar la inversió de l’Estat entre les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants. 4.Pagar per renda i rebre per població (per exemple, Catalunya pagaria el 20 per cent dels impostos i rebria el 16 per cent de les despeses del govern central). 5.Concedir un període de deu anys a les comunitats autònomes amb endarreriments estructurals per resoldre’ls mitjançant despeses per habitant superiors a les restants. Cultural: 6.Enfocar l’ensenyament de les humanitats al voltant de la història comuna dels pobles d’Espanya, no la història única o les disset versions autonòmiques de la mateixa. 7.Protegir les quatre llengües oficials (la comuna –el castellà–, el català, l’euskera i el gallec) des de l’Estat i protegir el castellà des de les comunitats autònomes. Judicial: 8.Casar les sentències als Tribunals Superiors de Justícia de les comunitats autònomes amb una sola excepció: el recurs d’unificació de doctrina davant del Tribunal Suprem d’Espanya, a l’abast d’aquells ciutadans que considerin que la jurisprudència d’un o diversos dels tribunals superiors d’altres comunitats els és més favorable. Amb això es garanteix l’homogeneïtzació en última instància de la jurisprudència sense renunciar a la proximitat i la diligència de la justícia. Polític: 9.Reformar el Senat per convertir-lo en la cambra territorial de les comunitats autònomes, tal com preveu l’article 69.1 de la Constitució, i integrar els municipis a la representació senatorial de cadascuna de les autonomies. Institucional: 10. Ubicar les seus de les institucions i òrgans de l’Estat seguint el criteri que no s’han de circumscriure exclusivament a la capital de l’Estat.128 Amb l’elecció de Maragall, el PSC escollia un candidat que, per més conegut que fos –era, sens dubte, la persona més carismàtica entre les seves files– no deixava de ser una figura atípica en 127 Fins al punt que, segons el mateix Maragall, hom va passar a conèixer el seu domicili romà com a San Martino-le-Beau, en referència a la residència a l’exili del president Tarradellas. Maragall: Oda inacabada, p. 228. 128 Maragall: Oda inacabada, p. 229-230. 3 5 �l’escena política catalana. Com hem vist en el cas de les iniciatives empreses des de l’Ajuntament de Barcelona, el pensament polític de Pasqual Maragall passava per la convicció que desbordant el marc institucional per al qual treballés aconseguiria fer-lo més fort, així com els seus col·laboradors es veurien també beneficiats.129 Sent així, a l’hora de plantejar la seva candidatura a la Generalitat de Catalunya –i davant el fet que fins aleshores el PSC no havia aconseguit per si sol vèncer en unes eleccions autonòmiques– Maragall va aplicar de nou aquest principi, tot promovent la creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi130 i l’aliança amb Iniciativa per Catalunya– Els Verds a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida,131 emulant a petita escala l’experiència de L’Ulivo a Itàlia, que havia dut a Romano Prodi a la presidència del consell de ministres italià l’any 1996.132 La posada en òrbita de Ciutadans pel Canvi (CpC) responia al concepte de què havien de ser els espais polítics per a Pasqual Maragall. Si mentre era alcalde de Barcelona ja havia dit que el PSC havia de ser “el partit dels que no tenen partit”,133 a l’hora de dissenyar el seu projecte per al Govern català es tractava d’aplicar el mateix esquema.134 Així, durant aquells anys Maragall ja havia impulsat en clau de futur la creació d’un grup de debat que transcendia l’àmbit del seu partit sobre la realitat política, socioeconòmica i cultural del país, anomenat Catalunya Segle XXI, del qual CpC en va agafar el relleu, adoptant una estructura més estable. Però si bé el candidat veia aquest nou grup com la seva oportunitat per arribar a xarxes territorials i professionals on fins aleshores els socialistes havien tingut una incidència limitada, el PSC no va veure el naixement d’aquesta plataforma amb bons ulls, i menys un cop es van conèixer els plantejaments de la campanya electoral. La campanya socialista per als comicis a la presidència de la Generalitat de Catalunya de 1999 va ser poc convencional des del primer moment. Amb la voluntat de replicar tècniques de campanya anglosaxones, donant un gran protagonisme a la ciutadania, la designació del candidat es va decidir per primera vegada a través d’unes eleccions primàries, en què, tot i que hi havia un únic candidat, van participar gairebé seixanta mil persones –més de la meitat de les quals no estaven ni afiliades ni registrades com a simpatitzants del partit.135 Però si el sistema d’elecció del candidat va ser original (tot i que no exclusiu, ja que s’havien fet primàries també per decidir els candidats a les municipals d’aquell any i a la presidència del Govern espanyol l’any anterior), la direcció de la campanya –que va recaure en l’antic cap de gabinet de Maragall a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Roig– va ser, directament, inusual, atès que es van fer des de fora dels 129 Una convicció que Maragall havia conservat de la seva experiència militant al FOC. Entrevista a José Antonio González Casanova del 6 de març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/160733139. Data de la darrera consulta: 11 de maig de 2020. 130 El cert és que el PSC ja comptava amb experiències prèvies d’intents d’ampliació a altres sectors d’esquerres, com per exemple van ser l’organització de la Conferència d’Homes i Dones d’Esquerra (17 gener 1986, 1.300 participants) i la Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés (març-maig 1988), que segons Raimon Obiols havien tingut el doble objectiu d“obrir i fer respirar el debat polític en el PSC, perquè consideràvem que el nostre partit començava a mostrar un pes excessiu dels sectors i persones més lligats a les institucions de govern i a l’aparell d’organització interna”, la qual cosa limitava la capacitat d’acció col·lectiva i individual en els camps social, associatiu i cultural. Igualment, aquestes iniciatives buscaven obrir el PSC a gent que fins aleshores no se sentís identificada amb cap partit però busqués els mateixos objectius polítics que els socialistes. Totes dues iniciatives van servir a la pràctica de passarel·la perquè membres del PSUC s’incorporessin al PSC (entre ells, Jordi Solé Tura), però en cap cas es van organitzar intencionadament –segons Obiols– com a plataformes de cooptació de comunistes que abandonaven la que havia estat la seva formació. Obiols: El mínim que es pot dir, p. 275. 131 Segons explica Joan Saura, abans de la creació de la plataforma Ciutadans pel Canvi s’havien fet contactes per explorar la creació d’un partit que superés el PSC i integrés Iniciativa per Catalunya per tal de formar un nou projecte. Aquesta opció va ser desestimada per totes dues formacions i es va descartar aviat. Entrevista a Joan Saura del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/218936405. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 132 A la vista dels bons resultats obtinguts a les autonòmiques de 1999, PSC, ICV van renovar l’aliança electoral l’any 2000, incorporant-hi ERC, per a les eleccions al Senat espanyol. La candidatura es va conèixer com Entesa Catalana de Progrés i va resultar guanyadora a Catalunya dels comicis del 2000, el 2004 i el 2008 –últim any en què va presentar-se. 133 Febrés i Rivière: Pasqual Maragall. Un rebelde en el poder, p. 109. 134 Per a un testimoni personal i analític del projecte de Ciutadans pel Canvi i la seva experiència de govern, consulteu Vallès, Josep Maria: Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona: Edicions 62, 2008. 135 Mentre que a les primàries per elegir entre Almunia i Borrell l’any anterior només hi havien participat un total de 18.000 militants del PSC. “Casi 60.000 ciudadanos acuden a las primarias del PSC para refrendar el proyecto de Maragall”, El País, 7 de març de 1999. 3 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �quarters generals del PSC, al carrer Nicaragua de Barcelona, i no sempre seguint els criteris del partit, sinó sempre els d’un expert en comunicació política que no en formava part. Essent així, i davant protagonisme donat a la plataforma CpC tot esperant arribar a segments de la població que fins aleshores no s’havien sentit interpel·lats pel projecte socialista, Maragall i el seu equip de campanya van acabar creant una certa sensació de greuge dins del PSC,136 generant-se un efecte pel qual una part notable de la militància i de l’electorat tradicional del partit no es va mobilitzar com en eleccions anteriors.137 Malgrat aquest fet, i sota el lema de “Canviar és guanyar”, Maragall va presentar un programa polític basat en el Decàleg federal, que va tenir una amplíssima acceptació entre la ciutadania, tal com van demostrar els resultats electorals del 17 d’octubre de 1999, on la candidatura de PSC-CpC, tot i el descens global en la participació, va pujar en quatrecents mil vots i divuit escons respecte els comicis anteriors –produint-se, en aquest punt, una situació paradoxal. I és que els excel·lents resultats de la candidatura de Maragall (52 diputats, 37’9% dels vots) van fer que per primera vegada la coalició governamental CiU fos superada en vots (concretament, 6.328) en unes eleccions autonòmiques, però la sobrerepresentació que la llei electoral vigent dona a les àrees menys poblades del país van fer que la candidatura de Jordi Pujol fos la que més escons va obtenir al Parlament de Catalunya. D’aquesta manera, i malgrat que a la pràctica s’hagués produït un “empat tècnic” entre PSC-CpC (37’9%) i CiU (37’7%) pel que fa a vots, la coalició nacionalista va aconseguir quatre diputats més que la candidatura coalitzada socialista.138 Malgrat l’evidència de la derrota (entre CiU i PP, que ja tenien un pacte de govern recíproc en marxa, sumaven seixanta-vuit escons pels seixanta set-de la resta de forces parlamentàries), Maragall va desubicar molta gent a l’hora de valorar els resultats durant la nit electoral, afirmant públicament que havia guanyat les eleccions i que esperava l’encàrrec per formar govern. Però quan Jordi Pujol va tornar a ser investit com a president de la Generalitat, l’impacte anímic d’haver-se quedat tan a prop del seu objectiu no va fer que l’antic alcalde de Barcelona amagués el cap sota l’ala, sinó tot el contrari. Així, si Maragall havia estat un candidat poc usual, també va ser un cap de l’oposició totalment atípic. En primer lloc, el líder socialista va aconseguir que l’oposició tingués despatxos de treball dins del Parlament de Catalunya, revitalitzant així la vida parlamentària i arrossegant al conjunt dels grups que no participaven del govern fora de la seva atonia habitual. En segon lloc, i més important, va crear un govern a l’ombra, a imitació del shadow cabinet britànic, en què els diputats que conformaven el seu grup van rebre atribucions sectorials i territorials, havent de realitzar un treball de camp i un seguit de propostes que serien clau per al desenvolupament del primer govern de progrés, a partir de l’any 2003. Per últim, Maragall –sense tenir el ple recolzament del seu partit per fer aquest pas–139 va plantejar una moció de censura contra Jordi Pujol el 18 d’octubre del 2001, quan la majoria absoluta obtinguda pel PP l’any anterior a les eleccions generals havia deixat CiU en una posició de franca debilitat parlamentària, agreujada per la inestabilitat que el procés de successió de Pujol havia generat dins del seu partit i de la coalició. Segons va explicar Maragall a la premsa, la moció de censura es presentava davant l’evidència de l’esgotament polític del projecte de Pujol i per acabar amb la “lesiva” aliança que aquest havia teixit amb el PP.140 En contrast, el líder socialista presentava una proposta de programa de govern basada en el seu programa electoral de 1999 i enriquida amb 136 Manuela de Madre explica que es va crear la falsa sensació dins del partit que Maragall estimava més a Ciutadans pel Canvi que al PSC, motiu pel qual es van generar moltes tensions internes. Entrevista a Manuela de Madre del 6 de març del 2015 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo. com/156578651. Data de la darrera consulta: 15 de maig de 2020. 137 Motiu pel qual l’equip de Maragall va entendre que el PSC havia fet aquella campanya “a la contra” del candidat socialista. Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 138 En tercera posició va quedar el Partit Popular (9’51% vots, 12 escons), en la quarta ERC (8’67%, 12) i en la cinquena Iniciativa per Catalunya – Verds (2’51% a Barcelona, 5 escons en total). RIQUER: La Catalunya autonòmica, p. 281. 139 Maragall: Oda inacabada, p. 256. 140 “Maragall presenta una moción de censura contra Pujol”, El País, 4 d’octubre del 2001. 3 7 �molts dels continguts treballats pel seu govern a l’ombra. Tot i que anava adreçada a ell, el debat parlamentari de la moció no es va produir entre el president Pujol i el cap de l’oposició, sinó que el líder nacionalista va decidir que fos el seu conseller en cap i successor, Artur Mas, l’encarregat de rebatre els arguments dels socialistes, anticipant així el que esdevindria la tònica habitual a partir del 2003. La manca de suports a Maragall fora dels del seu partit i d’ICV va fer que la moció no prosperés,141 però l’evidència que per primera vegada hi havia un projecte polític alternatiu per a Catalunya amb opcions de fer-se amb el govern va esdevenir més palpable que mai. 4.5 El govern Maragall i el nou Estatut Després de quatre anys d’oposició productiva i gaudint d’un projecte polític consolidat, Pasqual Maragall encarava les eleccions autonòmiques del 16 de novembre del 2003 en una posició de força insòlita en un líder socialista català. Com apunta Borja de Riquer, la crisi de lideratge que seguia patint el socialisme espanyol des de la sortida de Felipe González de la secretaria general del PSOE el 1997 havia facilitat l’acceptació, en primera instància, del seu projecte federal,142 que es va veure molt més recolzat encara a partir del 22 de juliol del 2000, amb l’elecció del gairebé desconegut José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE després de la dimissió de Joaquín Almunia pels desastrosos resultats a les generals de l’any 2000. En efecte, i malgrat que els delegats del PSC van repartir els seus vots entre Zapatero i les altres tres candidatures –José Bono, Rosa Díez i Matilde Fernández, de posicionaments molt més centralistes–,143 el recolzament dels socialistes catalans va ser bàsic perquè el jove diputat de Lleó i líder del corrent renovador Nueva Vía sortís vencedor al XXXVè Congrés del PSOE,144 amb només nou vots de marge sobre Bono.145 La victòria de Zapatero va entusiasmar Pasqual Maragall, que veia com el seu projecte d’aprofundir en l’Espanya plural, nació de nacions, esdevenia una possibilitat factible gràcies al fet que el PSOE passés a estar dirigit per algú que també admirava les teories federalistes que de l’exili havia estant desenvolupat el veterà polític socialista lleonès Anselmo Carretero.146 Comptant, doncs, amb una inèrcia favorable, la campanya socialista a la presidència de la Generalitat del 2003 va incorporar molts dels elements de la del 1999 –mateixes línies programàtiques, enriquides amb l’experiència del govern a l’ombra; aliança amb Ciutadans pel Canvi–, però també notables diferències –com la no renovació de la candidatura conjunta amb ICV-EUiA o el fet de tornar a ser dirigida des del partit, sota un control molt més estricte del seu aparell. Amb l’eslògan “Ara Maragall. Més ambició per a Catalunya”, els socialistes van tornar a guanyar les eleccions en vots, i tot i baixar fins als 1.031.454 (és a dir, un 31’16% del total), va continuar obtenint set mil suports més que CiU (1.024.425, 30’94%), on s’estrenava Artur Mas com a cap de llista. Tot i que per segona vegada consecutiva, i altre cop a causa de la sobrerepresentació de les zones menys poblades que implica la manca d’una llei electoral catalana pròpia que ho corregeixi, CiU obtenia quatre diputats més (46) que el PSC (42), l’espectacular ascens de l’ERC (23 diputats, 16’44%) de Josep Lluís Carod-Rovira i els molt bons resultats de l’ICV-EUiA (9, 7’28%) de Joan Saura van fer que per primera vegada en més de vint anys la suma de les forces d’esquerres fos superior a la de les dretes al Parlament català, ja que els resultats del PP de Josep Piqué (15 escons, 11’89%) eren insuficients per a poder renovar un pacte de legislatura amb els 141 Maragall va obtenir 55 vots a favor, 68 en contra (PP i CiU) i 12 abstencions (ERC). 142 Malgrat rebre l’oposició de certs barons territorials del PSOE, com l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el gallec Francisco Vázquez. Riquer: La Catalunya autonòmica, p. 326. 143 Sala: Moments..., p. 129. 144 Van treballar especialment en aquesta direcció els socialistes catalans Carme Chacón, Germà Bel, Anna Terrón i Xavier Roig. Mercader, Jordi: Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Barcelona: La Magrana, 2008, p. 28. 145 Concretament, Rodríguez Zapatero va rebre 414 vots a favor (41’7% suports), mentre el president de Castella-la Manxa va obtenir-ne 405 (40’8%). Les candidatures de la guerrista Matilde Fernández (109 vots, 10’95%) i la política basca Rosa Díez (65 vots, 6’53%) van rebre un suport molt menor. NÚÑEX SEIXAS: España en democracia, p. 323. 146 Del que Maragall destaca els seus llibres La integración nacional de las Españas (1962) i Las nacionalidades españolas (1967) com a principals influències en la seva concepció federal d’Espanya. Maragall: Oda inacabada, p. 40. 3 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �convergents. Però si quatre anys abans el candidat socialista s’havia mostrat eufòric tot i que els resultats no el permetessin governar i malgrat que durant els mesos previs a les eleccions ja hagués explorat personalment línies d’entesa amb els líders d’ERC i d’ICV, en la nit en què es materialitzava la possibilitat de bastir un govern de canvi liderat per ell, Maragall va anunciar portes endins que no veia clar l’horitzó que s’obria i que no volia fer efectiva la possibilitat d’accedir a la presidència de la Generalitat,147 extrem que es va desactivar immediatament des del PSC.148 Va ser per aquest motiu que Maragall, president del PSC des del seu IXè congrés (16-18 de juny del 2000) i candidat a la presidència del govern, no va conduir el pes de les negociacions que havien de dur al primer govern de progrés, sinó que per part dels socialistes catalans va ser el seu primer secretari, José Montilla –secundat pel viceprimer secretari Miquel Iceta, Ernest Maragall i Antoni Castells–, l’encarregat d’encapçalar les converses amb Joan Puigcercós (ERC), Joan Ridao (ERC) i Joan Saura (ICV) per tancar el que seria conegut com el Pacte del Tinell, en què es posaven les bases del primer govern de progrés de la Generalitat, que ben aviat va passar a ser popularment conegut pel malnom de tripartit. El Pacte del Tinell es va firmar el 14 de desembre del 2003 al Saló del Tinell de l’antic Palau Reial de Barcelona. El seu text recollia la intenció de les forces que formarien el futur govern catalanista i d’esquerres (com enunciava l’eslògan que va presidir la cerimònia de firma) de promoure la construcció a Catalunya d’una societat democràtica avançada –basada en la igualtat entre ciutadans, la fiscalització dels poders públics i l’aplicació del principi de subsidiarietat, així com la lluita contra la corrupció i la col·laboració lleial entre tots els nivells administratius–; l’avenç en “l’expressió plena de la nació catalana”, entesa com la globalitat de la comunitat de la ciutadania de Catalunya, sense excepcions; l’extensió de la igualtat d’oportunitats a tota la ciutadania i territoris del país, per garantir-ne la cohesió social i territorial; i l’aposta per la innovació, l’educació i un model d’infraestructures adient a les necessitats del país per tal d’impulsar-ne la prosperitat. Al llarg de les gairebé vuitanta pàgines que conformaven l’acord es desglossaven punt per punt les principals línies polítiques i estratègiques que havien de guiar l’acció de govern. El text expressava que el gruix de la legislació aprovada des del 1978 no es corresponia amb els principis originaris de la Constitució espanyola –és a dir, que no s’havia efectuat un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat ni a nivell conceptual ni a nivell pràctic, amb uns nivells d’autogovern disminuïts respecte les capacitats del text constitucional–, i que per tant calia rectificar aquesta realitat promovent la participació de la Generalitat en la designació de membres d’institucions generals de l’Estat (el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, etc.) i d’altres agències i empreses estatals (Banc d’Espanya, Comissió Nacional dels Valors, etc.); revisar les competències, la composició i l’elecció del Senat per tal de convertir-lo en una cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes, on es recollís la diversitat que integra Espanya; agilitzar la tramitació d’iniciatives legislatives a iniciativa de les autonomies, així com impulsar reformes legals per facilitar la col·laboració entre institucions; fer del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’organisme jurídic més elevat al Principat i fer de la Generalitat “l’única administració responsable de les competències autonòmiques i estatals” a Catalunya, mitjançant les reformes legals que procedissin. El pilar principal que havia de fer possible l’aplicació de tots aquests principis i polítiques federalitzants i d’aprofundiment democràtic havia de ser l’elaboració d’un nou Estatut, així com l’aprovació d’un nou sistema de finançament autonòmic, en resultar insuficient el que s’havia aprovat el 2001.149 L’endemà de la firma del Pacte del Tinell, Maragall va exposar durant el debat d’investidura al Parlament de Catalunya el seu pla de govern, basat en una actitud “de propostes i no de protestes”, 147 Entrevista a Jaume Badia (19 i 20 de març del 2020). 148 Entrevista a José Montilla (24 de març del 2020). 149 “Acord per a un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya”, firmat el 14 de desembre del 2003 per Pasqual Maragall i Mira, Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Saura. Consultable a http://www.ub.edu/OGC/Catalunya_VII_leg_Tinell.pdf. Data de la darrera consulta: 17 de maig del 2020. 3 9 �aclarint que el seu projecte d’Estatut havia de ser entès com “la proposta catalana per a Espanya” i com a “una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió”. Igualment, el líder socialista reclamava una reforma constitucional que, al seu entendre, ja no podia endarrerir-se més i advertia que s’estava entrant en un camí de no retorn on Catalunya ja “no es [deixaria] enganyar més”.150 Per a fer-ho, Maragall es va envoltar d’un executiu –en què ell només va poder consensuar els noms dels consellers del PSC amb José Montilla, ja que cada formació va decidir qui serien els seus integrants, després d’haver consensuat el repartiment de competències–151 on quedaven en mans de la coalició PSC-CpC les conselleries amb més pes polític, com Economia i Finances (Antoni Castells), Interior (Monsterrat Tura) o Política Territorial i Obres Públiques (Joaquim Nadal). Igualment, els socialistes es feien càrrec d’àrees en què es preveien canvis significatius –Justícia (Josep Maria Vallès)–, essencials en la provisió d’oportunitat d’igualtats a la població –Salut (Marina Geli), Cultura (Catalina Mieres)– i de sectors essencials –Treball i Indústria (Josep Maria Rañé), Agricultura, Ramaderia i Pesca (Antoni Siurana). ERC assumia la conselleria de Presidència (Josep Lluís Carod-Rovira era nomenat conseller primer) i Governació (Joan Carretero), així com d’altres carteres clau per a l’estat del benestar –Benestar i Família (Anna Simó)– i per al canvi de model productiu –Educació (Josep Bargalló), Universitats, Recerca i Societat de la Informació (Carles Solà), Comerç, Turisme i Consum (Pere Esteve). Finalment, ICV-EUiA assumien la conselleria de Relacions Institucionals i Participació (Joan Saura) i Medi Ambient i Habitatge (Salvador Milà). Malgrat la convincent posada en escena que havia suposat la firma del Pacte del Tinell i la potència simbòlica del discurs d’investidura de Pasqual Maragall, el primer govern de progrés va néixer amb força condicionants negatius. En primer lloc, com hem vist, el seu president havia intentat desestimar-ne la formació abans de començar, conscient, entre d’altres factors, d’una certa posició de fragilitat dels socialistes catalans després d’haver perdut deu escons respecte la legislatura anterior –mentre els seus socis de govern havien, respectivament, gairebé doblat el seu nombre de diputats– i d’haver-hi un ampli corrent d’opinió dins del PSOE favorable a pactar amb CiU per tal de poder intercanviar suports al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats a partir de la legislatura següent.152 Així mateix, segons confessa Josep Lluís Carod-Rovira, la vida del govern no es va desenvolupar en un clima d’unitat entre els partits, sinó que totes les formacions van dedicar-se a intentar marcar perfil propi “permanentment”, motiu pel qual no es va aconseguir acabar de generar mai un funcionament unitari.153 Les primeres passes del nou govern no van poder ser, a més a més, més desafortunades, atès que, poques setmanes després de la seva conformació, es va destapar que el conseller primer, Josep Lluís Carod-Rovira, havia viatjat fins a Perpinyà a negociar amb ETA el seu abandonament de la lluita armada. L’escàndol estava servit, però es va agreujar en saber-se que en el moment de fer-ho el líder republicà era president en funcions, ja que Pasqual Maragall era fora del país en viatge oficial i que, a més, aquesta reunió s’havia produït d’amagat dels seus socis de govern. L’esclat d’aquest cas –que va acabar amb la sortida de l’executiu català de Carod-Rovira, essent substituït per Josep Bargalló com a conseller primer– va generar, a banda del rebombori intern dins del govern i a l’escena política catalana, 150 “Maragall anuncia un nuevo pacto con España desde la libre interdependencia”. La Vanguardia, 16 de desembre del 2003. 151 Entrevista a José Montilla de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/224033479. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 152 Entrevista a Antoni Castells de l’11 d’abril del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/214999713. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 153 Entrevista a Josep Lluís Carod-Rovira del 12 de juliol del 2016 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/237046217. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. Segons Marta Grabulosa, cap de gabinet de Pasqual Maragall a la Generalitat, aquest fet va ser resultat del clima de desconfiança d’ERC i ICV cap al PSC des d’un primer moment, que va anar matisant-se amb el temps, però mai no va acabar d’esvanir-se –especialment en el cas dels republicans. Entrevista a Marta Grabulosa del 18 de desembre del 2014 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/128575896. Data de la darrera consulta: 17 de maig de 2020. 4 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �una primera i notable escletxa de desconfiança entre Maragall i Rodríguez Zapatero pel fet de no haver volgut destituir el president de la Generalitat el seu conseller directament, sinó optar per forçar-ne la dimissió com a conseller primer mantenint-lo, però, com a “conseller sense cartera” gairebé un mes –fins que l’anunci, el febrer del 2004, d’una treva d’ETA només a Catalunya va enrarir encara més l’ambient i va fer insostenible la situació. Gran part del PSOE es va posar aleshores en contra de Maragall pel que s’entenia com una actitud de manca de fermesa que estava sent aprofitada pel Partit Popular en la precampanya de les eleccions del març següent, tot presentant els socialistes com a aliats dels amics dels terroristes. Però l’atemptat terrorista de l’11 de març a Madrid, que el govern Aznar va intentar manipular de manera grollera provant d’acusar ETA i deixant en segon pla la pista del terrorisme islamista (que havia actuat amb l’excusa de la participació espanyola en la impopular guerra de l’Iraq) va capgirar les coses, en produir-se la victòria contra-pronòstic de Rodríguez Zapatero a les eleccions el 14 de març del 2004 i passant a dependre el PSOE d’ERC per assegurar-se la majoria parlamentària al Congrés dels Diputats. Així, i d’una tacada, es va acabar el clima directament hostil que hi havia hagut a la Moncloa cap al nou Govern català durant els seus primers mesos d’existència, alhora que les aigües es calmaven dins del socialisme espanyol respecte a la creixent animadversió que havien despertat els republicans i el mateix govern Maragall. Finalment, i no menys important, l’arribada a la presidència del govern d’un polític de discurs federalista com havia estat Rodríguez Zapatero fins aleshores obria les portes a la culminació amb èxit del projecte estatutari –sobretot tenint en compte que el líder del PSOE s’havia compromès públicament pocs mesos abans de ser elegit president a donar suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.154 Però, com més endavant analitzarem, ni les coses van acabar resultant tan fàcils ni la vida del primer govern de progrés català va arribar a ser plàcida en cap instant. Més enllà de tot el xivarri que va envoltar al govern durant tota la seva existència, el cert és que la seva acció pot desdoblar-se clarament en dues línies de treball ben establertes: l’acció diària i l’elaboració del nou Estatut. Per una banda, l’acció de govern d’aquest primer executiu de progrés va suposar l’aplicació d’iniciatives tan innovadores com la Llei de Barris,155 amb què es passava a abordar les problemàtiques que afectaven els punts més deprimits de Catalunya de manera integrada –implicant els departaments d’Interior, Educació, Salut, Benestar Social, Economia, Justícia, Política Territorial i Obres Públiques, etc. Durant el primer govern de progrés, aquesta Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial (aprovada el juny del 2004, aquest era el seu nom oficial) es va traduir en quaranta-sis accions concretes, dissenyades i aplicades en col·laboració amb l’administració local i les entitats socials del territori en qüestió.156 A nivell més delimitat sectorialment, però amb implicacions de país, el març del 2006 es va firmar el Pacte Nacional per l’Educació, amb el qual es volien assentar les bases d’un salt qualitatiu que havia de permetre a Catalunya tenir en la recerca i la innovació un dels seus grans pilars econòmics –lligant així amb els objectius de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana del 2005. Aquest salt d’escala de model econòmic basat en el coneixement no es podia fer, com veiem, sense comptar amb l’esfera internacional, motiu pel qual el govern Maragall va culminar el projecte posat en marxa amb la xarxa C-6 durant l’etapa a l’alcaldia i va aconseguir la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, d’idèntica filosofia a la xarxa originària (enfortir Catalunya a través de la cooperació amb les regions que l’envolten), però amb l’absència del País Valencià –atesa la negativa del president autonòmic del PP Francisco Camps a participar en una iniciativa 154 Superant, fins i tot, les expectatives del PSC, que li havia demanat un gest inequívoc de suport per part del PSOE al projecte de reforma estatutària, però que no s’esperava que Zapatero emetés un missatge tan contundent el 16 de novembre del 2003. Montilla, José: Clar i català, p. 25. 155 Per a un estudi en profunditat de la feina durant la legislatura 1999-2003 que va permetre, entre d’altres, l’aprovació de la Llei de Barris el 4 de juny del 2004, consulteu Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, Desembre 2018. 156 Aquestes accions van tenir continuïtat durant el govern Montilla, arribant-se al centenar d’intervencions i havent-s’hi destinat un total de 1.200 milions d’euros. Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 4 1 �liderada per aquest Govern català. L’altra gran línia de treball del govern Maragall va ser, com dèiem, l’impuls d’un nou Estatut d’autonomia per a Catalunya en un procés on, com tot seguit analitzarem, l’executiu no va acabar de marcar els passos en cap moment. La gestació del nou text estatutari va ser enrevessada, ja que va quedar a la pràctica liderada pels partits polítics, veient-se molt condicionada per les lluites parlamentàries i per la voluntat permanent de marcar perfil propi davant l’opinió pública de tots els implicats. Tant en el dia a dia com en l’elaboració de l’Estatut, Pasqual Maragall va optar per no imposar un lideratge fort –diferenciant-se molt, d’aquesta forma, de la manera de fer del seu antecessor–, delegant força el gruix de responsabilitats i buscant fer del seu consell de govern un consell alhora deliberatiu157 per aconseguir el màxim de consens entre els seus integrants –duent fins al paroxisme la cultura política del frontisme. En el cas de l’Estatut, de fet, la seva elaboració tampoc no va ser liderada pel govern, sinó que el debat va traslladar-se al Parlament, buscant facilitar així un acord general a què no es va arribar, precisament, amb l’agilitat prevista. 4.5.1. L’Estatut del 2006: un autèntic punt de no retorn Malgrat que les successives conjuntures polítiques no van permetre abordar la modificació del marc estatutari a Catalunya fins l’any 2004, durant els vint-i-cinc anys previs els socialistes catalans n’havien demanat la modificació en diverses ocasions. Com hem vist, des del PSC Joaquim Nadal ja havia defensat la necessitat d’una reforma estatutària que permetés a Catalunya viure en el federalisme diferencial durant els compassos previs a les eleccions de 1995. I la proposta feta aleshores no era, així mateix, accidental ja que –al marge d’inscriure’s en la tradició històrica federalista dels socialistes catalans– les aportacions sobre aquesta qüestió s’havien anat succeint i actualitzant durant els anys anteriors en el si del partit. Així al Vè Congrés del PSC (celebrat de l’11 al 13 de desembre de 1987) s’hi havia aprovat una ponència política de caire federalista, molt mal rebuda per part del PSOE en aquell moment, redactada principalment a quatre mans entre Miquel Iceta i Antoni Castells. Segons aquest document, el model constitucional espanyol es trobava aleshores en un estadi decisiu per saber si s’encaminava “cap a un model d’Estat federal o cap a la pervivència d’un model d’Estat centralista amb un nou tipus de governs locals”, i per fer una doble afirmació de Catalunya i Espanya calia completar el pas federalista. Per fer-ho, segons aquesta proposta, s’havia d’establir un repartiment de competències en matèria legislativa entre les comunitats autònomes i l’Estat –no es volia només una descentralització de la gestió, sinó també del poder polític–; s’havia de garantir un finançament just per a cada territori; s’havien de crear fórmules de participació institucional de les comunitats autònomes en les institucions legislatives de l’Estat (en aquest cas el Senat havia de jugar un paper fonamental) i s’havia de reforçar el paper dels governs locals (i, per tant, el seu finançament). Tot plegat conduiria, segons aquesta proposta, a poder fer efectiu un reconeixement ple de Catalunya, deixant sense sentit les reivindicacions de caràcter sentimental que tants èxits electorals estaven donant als partits nacionalistes de dretes arreu d’Espanya –CiU a Catalunya, PNB a Euskadi, etc. Per aconseguir-ho, segons preveia la ponència política de 1987, calia aprofundir en el model autonòmic en què es vivia ja que era la clau per a impulsar la federalització d’Espanya –és a dir, no calia recórrer a una modificació de la Constitució (es citaven els mecanismes previstos als articles 149.3 i 150.2 com a vies per poder-ho dur a terme). Aquest darrer punt, però, va ser contestat de seguida des del Ministeri d’Administracions Públiques, dirigit per Joaquín Almunia, des d’on es va declarar que “d’acord amb la Constitució, el federalisme no és possible a Espanya, i aquesta és la tesi del 157 En la gestió quotidiana de les conselleries, Maragall també va delegar en els consellers el gruix de la política sectorial. Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa. 4 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Govern [espanyol] i del PSOE”.158 Malgrat la negativa rebuda el 1987, nou anys més tard el PSC actualitzava la seva proposta federal al seu VIIIè Congrés, proposant l’obertura d’una nova etapa en el procés autonòmic a partir de dos eixos no excloents entre si. D’una banda, es proposava un eix de competències comunes, que havia de ser tractat de manera uniforme a partir de la cooperació federal –articulada en conferències sectorials, acords multilaterals, coresponsabilitat fiscal, així com des d’una mesa permanent entre els presidents del Govern i de les comunitats autònomes, per tal que aquests últims poguessin prendre part “en la formació de la voluntat estatal”. Complementàriament, es proposava un eix dels fets diferencials, abordat en aquest cas des de la bilateralitat entre l’Administració central i les comunitats autònomes que tinguessin fets diferencials –com és el cas català.159 En aquesta ocasió, i malgrat la impossibilitat d’aplicar la proposta atès que el PSC es trobava a l’oposició tant al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats, aquesta revisió ideològica sí que va servir de revulsiu catalanista dins del partit, aconseguint del seu partit germà la concessió de la creació de subgrups socialistes catalans al Congrés i al Senat l’estiu de 1998. El 9 de setembre d’aquell any es va presentar, igualment, el document Per Catalunya, ara un nou federalisme, en un acte públic que va servir per presentar el projecte polític amb què Pasqual Maragall presentava la seva candidatura per a les eleccions autonòmiques de 1999. Durant la legislatura 1999-2003, els socialistes catalans van continuar remarcant la necessitat –cada vegada més imperiosa– de canviar l’estat de les coses. En dos articles d’opinió al diari El País de gran transcendència política, Pasqual Maragall advertia contra la política d’Estat radial impulsada des del Govern espanyol i clamava “pel bé d’Espanya, pel bé de Catalunya, pel bé de tots”, per acabar amb la visió “maldestre” de l’Espanya uniforme i elaborar un projecte “comú, no imposat”, de país, on tothom se sentís còmode (“Madrid se va”, El País, 27 de febrer del 2001). Mirant-s’ho amb preocupació des de l’Espanya perifèrica –de la qual sempre havia entès Barcelona com a capital–,160 Maragall acabava fent una crida a la regeneració política a Madrid, perquè si se seguia amb la deriva dels darrers anys “Espanya perdria el nord. I mai més ben dit”. (“Madrid se ha ido”, El País, 7 de juliol del 2003). I el cert és que l’elecció de José Luis Rodríguez Zapatero com a secretari general del PSOE semblava obrir, a partir de l’any 2000, una escletxa d’esperança en aquest sentit –una impressió reforçada amb passos com l’aprovació de la coneguda com a Declaración de Santillana, un document de catorze pàgines aprovat al Consell Territorial del PSOE del 30 d’agost del 2003 a Santillana del Mar (Cantàbria), en què el partit refermava el seu compromís amb la Constitució de 1978 i es presentava com a pare de l’Estat de les autonomies, però on es recollien moltes de les propostes que els socialistes catalans havien fet fins aleshores (sobretot als seus Vè i VIIIè congressos, celebrats el 1987 i el 1996, respectivament) per tal de fer evolucionar Espanya. Així doncs, i partint d’aquests dos marcs interrelacionats –Constitució i estat de les autonomies–, la declaració –titulada realment “La España Plural: La España Constitucional, La España Unida, La Espanya en Positivo”– feia una crida a millorar-los promovent una major participació de les comunitats autònomes en el projecte estatal, per tal que tota la ciutadania s’hi sentís còmode i on es garantís la igualtat d’oportunitats. Per tal d’aconseguir-ho, el document recollia –a vegades, literalment– propostes formulades més de quinze anys abans pels socialistes catalans, com una reforma del Senat que permetés canalitzar de manera efectiva la participació del conjunt del territori espanyol en la “voluntat de l’Estat en les decisions que les afecten” – acabant així amb el doble dèficit (de representació i de participació) que el PSOE detectava ara a la Cambra Alta– o la creació de la mesa de presidents autonòmics proposada el 1996 pel PSC. En 158 Durant la fase de discussió de l’esborrany de la ponència, la principal veu en contra per part del PSOE va ser la de Gregorio Peces-Barba. Dins els rengles del partit més sensibles a la proposta federal, Enrique Múgica també va considerar “prematur” parlar de la federalització d’Espanya aleshores. Només des de la Federació Socialista Balear del PSOE es va donar suport explícit al PSC. “El nuevo federalismo”, El País, 30 d’agost de 1987. 159 Serra, Narcís: “Posant les bases de l’alternativa”, dins DDAA: 30 anys de socialisme català, p. 119. 160 Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998, p. 29. 4 3 �un pla federalitzant, la Declaración de Santillana plantejava també l’elaboració de Plans Comuns de Cooperació entre comunitats autònomes per dissenyar des de l’àmbit autonòmic solucions comunes a problemàtiques que compartissin. Però on el document resultava més valuós per als socialistes catalans era en l’obertura de porta a processos de reforma estatutària allí on hi hagués la necessitat i el consens per fer-ho. Per últim, el document –que apostava, entre d’altres, per la participació autonòmica en el procés d’integració europea– situava les autonomies com a motor de modernització econòmica i social i feia una crida a desenvolupar un model d’infraestructures que connectés les comunitats entre si i agilitzés els corredors econòmics i de transport (corredor del Mediterrani, etc.) dels quals formaven part. Molts dels principis i propostes formulats a la Declaración de Santillana van passar al programa electoral amb què Rodríguez Zapatero va presentar-se a les eleccions generals del març del 2004. Anant fins i tot un pas més enllà, el candidat socialista proposava una reforma constitucional limitada a quatre punts: la denominació de les comunitats autònomes; la integració europea (part remarcable de la sobirania espanyola s’havia anat posant en mans d’Europa i calia actualitzar continguts); l’impuls d’una reforma federal (en funcions i en composició) del Senat i la qüestió de la successió per primogenitura i no per masculinitat a la Corona. Malgrat obtenir la victòria en aquelles eleccions, l’oposició frontal del PP va fer inviable arribar al grau de consens necessari per tirar endavant una reforma de la Carta Magna, però l’arribada del PSOE al govern sí que permetia, en canvi, que processos com el de la reforma estatutària a Catalunya quedessin, teòricament, del tot avalats. Com hem vist en molts casos anteriors, les iniciatives de Pasqual Maragall estaven adreçades sempre a un àmbit concret, però alhora a un de molt més gran. En el cas de la reforma de l’Estatut –que, a força de desatendre’s, havia acabat fent més recomanable renovar íntegrament i no retocar parcialment– es tractava, doncs, de posar al dia l’autogovern català, però alhora de plantejar un model federal aplicable a la resta d’Espanya.161 En referència a l’autogovern, els objectius principals de la reforma estatutària eren, segons el que en va acabar sent l’arquitecte –Carles Viver Pi-Sunyer–, ampliar la qualitat de les competències de la Generalitat de Catalunya; millorar l’autonomia tributària i augmentar els recursos econòmics i avançar en el reconeixement del caràcter plurinacional de l’Estat. Així mateix, es volia detallar un gran nombre de drets i deures ciutadans; acostar el poder judicial a Catalunya i millorar les institucions d’autogovern, així com els mecanismes de relació de la Generalitat amb l’Estat, la resta de comunitats autònomes i la Unió Europa.162 Però, com apuntàvem, més enllà d’aquestes raons de millora de l’autogovern per se, darrere l’impuls d’un nou estatut també n’hi havia d’estratègiques. Tal com explicava Pasqual Maragall per carta a Felipe González a principis del 2005 (en paraules de Jordi Mercader), amb l’Estatut: No estem reinventant una nova Catalunya de cap manera, Catalunya és més vella que Espanya, estem inventant una nova Espanya en què d’una punyetera vegada la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tindran un lloc honorable, i on Madrid, que ja és una capital internacional de primeríssima línia, no necessitarà confondre’s amb Espanya, com ho necessitava fins fa ben poc, per ser més del que era. Hauria de ser el final d’una idea eficaç però transitòria, la de l’Estat de les autonomies sense distincions, tornar a l’esperit de la Constitució, el de les nacionalitats i el de les regions, a Anselmo Carretero i a Bosch Gimpera. I el moment era ara [principis 2005] i no més tard perquè, a Catalunya, la successió del nacionalisme de CiU pel sobiranisme d’ERC és cosa de no gaires anys. I hem d’elegir alternativa de futur. La recepta és coneguda: un federalisme que pugui oferir les condicions 161 Per a un estudi en profunditat de la qüestió, consulteu Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb el federalisme i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya Europa, abril 2006. 162 Viver Pi-Sunyer, Carles: “L’Estatut del 2006”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. 4 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �d’habitabilitat conjunta que aquest sobiranisme amb voluntat inicial d’implicació no pugui rebutjar més endavant. Una altra cosa podria obrir les portes a una majoria social que es decidís a donar formalitat política al desinterès per Espanya.163 Per donar forma a tot plegat, la idea preconcebuda pel president de la Generalitat era la necessitat d’elaborar un Estatut a la manera de la constitució dels USA –és a dir, breu i que per una banda fos emotiu (fins al punt que els infants se’l poguessin aprendre de memòria a l’escola) i per l’altra fos “permanentment reformable”, en estar format d’un seguit d’idees-força164 que es poguessin fer anar evolucionant d’acord amb els canvis de la realitat socioeconòmica del país al llarg del temps.165 Però si prenem en consideració que el text que va acabar aprovant-se al Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005 consta d’un preàmbul llarg, dos-cents vint-i-set articles, onze disposicions addicionals, tres disposicions transitòries, una disposició derogatòria i cinc disposicions finals –mentre l’Estatut del 1979 tenia cinquanta-set articles i un total de quinze disposicions– no costa gaire fer-se a la idea que Maragall no va acabar d’assolir el seu objectiu, o com a mínim no va fer-ho de la manera esperada. El procés d’elaboració d’un nou Estatut per a Catalunya va endegar formalment a Miravet (Ribera d’Ebre), el 12 de novembre del 2004, en una reunió entre el president de la Generalitat i els presidents dels cinc grups parlamentaris del Parlament de Catalunya166 en la qual va arribarse a un acord de mínims –de tot just sis punts– sobre els tempos (calia que el Parlament de Catalunya aprovés el text com a tard el juny del 2005) i les maneres del nou Estatut –que havia de ser fruit del màxim acord possible entre les forces catalanes. Aquest primer acord ja preveia que l’elaboració de l’Estatut seria un procés “complex” per les diferències existents sobre el grau de competències polítiques i financeres que havia de tenir Catalunya, però emplaçava tots els grups a resoldre en reunions anàlogues amb el president Maragall les qüestions que es plantegessin com a més espinoses (extrem a què finalment es va recórrer només una vegada, l’11 de juny del 2005, en aquesta ocasió ja sense el PP).167 Per evitar quedar embarrancats d’entrada, el Govern català va encarregar a l’Institut d’Estudis Autonòmics, presidit per Carles Viver Pi-Sunyer, l’elaboració d’un estudi-base on s’havien de situar els límits constitucionals que podia tenir el nou Estatut, però que en ser lliurat a les forces parlamentàries va ser pres per ERC i CiU com un text de mínims (i no de màxims), motiu pel qual els socialistes ben aviat van lamentar haver delegat en aquest organisme la confecció del primer esborrany i no haver liderat el procés d’elaboració estatutària des de la presidència de la Generalitat en diàleg amb l’oposició.168 Tal com havien previst a la reunió de Miravet, la gestació de l’Estatut va ser un camí ple de complicacions. I és que més enllà de les diferències programàtiques entre partits, ben aviat es va instaurar un clima de suspicàcia generalitzada i batalla subterrània al Parlament que va dificultarho tot molt més encara. Curiosament, l’incident que va desencadenar aquesta dinàmica el va provocar Pasqual Maragall quan el 24 de febrer del 2005, en seu parlamentària, va acusar a CiU de tenir un problema anomenat 3% –que tothom va entendre com una acusació de cobrament 163 Mercader: Mil dies amb PM, p. 152. 164 On es recollís que Catalunya era una nació dins l’Estat espanyol; que la Generalitat no havia deixat mai d’existir d’ençà del seu restabliment l’any 1931; que s’estava prefigurant també una Espanya nació de nacions; que la subsidiarietat havia de regir en cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català, excepte en els casos d’unificació de doctrina; que Catalunya és solidària amb els pobles d’Espanya, però que es regiria per sistemes propis en matèria de llengua, cultura, dret civil i organització territorial; que en la tradició política catalana s’ha subratllat sempre la importància del saber, l’educació i la igualtat de drets –especialment de la igualtat entre l’home i la dona en els darrers temps; que seria decisiu per als catalans l’accés universal als sistemes de comunicació, innovació i tecnologia; que es pertanyia a la Unió Europea, a través de l’Estat, i que en aquest marc europeu es volia formar una Euroregió amb les comunitats i les regions veïnes. Mercader: Mil dies amb PM, p. 161. 165 Entrevista a Joaquim Nadal dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 166 Artur Mas per CiU, Manuela de Madre pel PSC, Josep Lluís Carod-Rovira per ERC, Josep Piqué pel PP i Joan Saura per ICV-EUiA. 167 “Los líderes catalanes consensúan en Miravet un acuerdo de mínimos sobre la reforma del Estatut” (La Vanguardia, 13 de novembre del 2004). 168 Maragall: Oda inacabada, p. 272; Montilla: Clar i català, p. 25. 4 5 �de comissions il·legals en l’adjudicació d’obres públiques durant la seva etapa al Govern català.169 Tot i que retirés l’acusació poca estona després, l’autoritat del president de la Generalitat es va veure molt compromesa a partir d’aquell moment, tant de cara a l’oposició com cap al seu propi partit. Si Maragall ja havia entrat “tocat” al procés de negociació estatutària,170 l’incident del 3% va empitjorar molt la seva relació amb el PSC –que, en paraules de Joan Clos, sempre havia estat “difícil i turmentada”–,171 en sentir-se el president molt poc recolzat pels seus i perdre’s tota fluïdesa en les seves relacions. De fet, d’aleshores ençà, la intervenció directa de Maragall en la redacció de l’Estatut va ser residual, atès que va quedar en mans d’una ponència parlamentària on Miquel Iceta –mà dreta del primer secretari, José Montilla, a Catalunya durant l’etapa al ministeri de l’exalcalde de Cornellà– era el cap visible del PSC. D’aquesta manera, el paper dels socialistes catalans durant la negociació estatuària va acabar sent, per mor de la competició maximalista que es va establir entre ERC i CiU, més de contenció que de lideratge, fins al punt que va votar en contra del primer esborrany del text el 29 de juliol del 2015 –quedant amb el PP com a únics grups que donaven un vot negatiu a una proposta que tenia el suport de CiU, ERC i ICV-EUiA– i va presentar seixanta-dues esmenes al text definitiu davant del ple en què es va produir la seva aprovació definitiva, el 30 de setembre del 2005. El gruix d’aquestes esmenes –setze de les quals van ser retirades abans del darrer ple, trenta-cinc van ser debatudes durant el ple però retirades abans de la seva votació i onze sotmeses a votació i derrotades per oposició dels altres grups– anava encarat a corregir aspectes que el Consell Consultiu havia declarat inconstitucionals o sobre els quals havia posat l’interrogant (alguns dels quals relatius al nou sistema finançament; a l’administració local; a la relació amb la Unió Europea; a la Seguretat Social; als drets lingüístics; a la gestió d’infraestructures; als mitjans de comunicació; etc.) en el seu informe del 5 de setembre del 2005. D’aquesta manera, el PSC intentava anticipar-se al complexíssim clima que esperava l’Estatut un cop a Madrid, fent més acceptable (“blindant constitucionalment”) el text ja no davant d’un PP que s’hi oposava de ple sinó, com veurem més endavant, d’un PSOE que s’hi mostrava totalment bel·ligerant.172 Després, doncs, d’un camí curull d’entrebancs, el 30 de setembre del 2005 s’aprovava la Proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per cent vint vots a favor (PSC, ERC, ICV i CiU) i quinze en contra (PP). El seu articulat incloïa la definició de Catalunya com a nació (art. 1), situava els fonaments de l’autogovern en els drets històrics del poble català (art. 5) i estipulava la consideració d’Espanya com a estat plurinacional i un model de finançament amb mecanismes propis del concert econòmic –encara que no se l’anomenava amb aquest nom. Igualment, com a altres punts a destacar, el nou Estatut blindava el català –que tota la ciutadania tenia el dret i el deure de conèixer– com a llengua preferent en l’administració i com a vehicular en l’ensenyament; establia una nova ordenació territorial basada en les vegueries (recuperant així el projecte d’ordenació elaborat durant la Segona República); reforçava els instruments jurídics de Catalunya tot establint un Consell de Justícia de Catalunya (presidit pel president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, definit com a màxima instància judicial al Principat); creava i donava caràcter vinculant als dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries; delimitava les competències exclusives de la Generalitat i les compartides entre l’Estat i la Generalitat, així com les relacionades amb la Unió Europea; establia un règim tributari per als governs locals i donava al Síndic de Greuges l’exclusiva de l’actuació a Catalunya. Era per tots aquests motius que el president Maragall, en el discurs de tancament del ple per a l’aprovació de la proposta de nou Estatut, va defensar que aquest nou text havia de servir per impulsar el canvi d’Espanya de l’Estat 169 Aquesta insinuació va anar acompanyada d’una acusació directa de mala planificació i de tenir el darrer govern Pujol la culpabilitat, en definitiva, de l’esvoranc que s’havia produït al barri del Carmel de Barcelona el mes anterior en l’execució de les obres d’ampliació de la línia 5 del metro. 170 Entrevista a Marta Grabulosa dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 171 Entrevista a Joan Clos dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 172 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005. 4 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �autonòmic a l’Estat federal.173 Malgrat l’èxit que suposava l’aprovació de l’Estatut al Parlament de Catalunya, l’ambient dins del PSC distava de tota eufòria. Així es va fer evident quan Carme Chacón, durant la reunió següent de la Comissió Executiva dels socialistes catalans, va definir l’estat d’ànim del partit com de “profunda preocupació”, de “més responsabilitat que satisfacció”, davant del que l’aparell de la formació entenia que era un text definitiu excessiu.174 Així, s’ha d’entendre que, en conseqüència, el primer secretari del PSC anunciés després d’aquesta reunió –és a dir, només tres dies després de l’aprovació de l’Estatut– que els socialistes catalans presentarien al Congrés dels Diputats la seixantena d’esmenes que no havien sigut aprovades pel Parlament català durant el debat del text definitiu sota l’argument que l’Estatut només podria tenir èxit si es podia pactar a Madrid i que per arribar a un pacte calia cedir, “perquè sense cedir no hi ha pacte i sense pacte no hi ha Estatut”.175 Sens dubte, la presentació d’esmenes a l’Estatut sortit del Parlament per part del seu propi partit deixava en molt mal lloc Pasqual Maragall, al qual durant el mes de setembre del 2005 Rodríguez Zapatero ja havia convidat a anunciar la seva retirada política un cop aprovat l’Estatut per referèndum.176 La feblesa del president català es va veure reforçada el mes següent, quan els socialistes catalans van impedir-li generar una crisi de govern després que ho hagués intentat fer sense consultar-ho prèviament amb cap de les formacions integrants del seu executiu. El rebuig unànime de PSC, ERC i ICV-EUiA va suposar una desautorització en tota regla cap a Maragall, que va perdre així credencials cap als seus socis de govern i cap al seu propi partit,177 així com cap a molts dels consellers, que havien quedat assenyalats després que Maragall els hagués mogut la cadira. Paral·lelament a tota aquesta controvèrsia interna, el 2 de novembre del 2005 una delegació catalana integrada per Manuela de Madre (PSC), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC) i Artur Mas (CiU) va ser l’encarregada de defensar l’admissió a tràmit del nou Estatut al Congrés del Diputats. En la seva intervenció, la vicepresidenta del PSC va esgrimir que la reforma de l’Estatut era “necessària” i inajornable perquè era convenient a parts iguals per a Catalunya i per a Espanya. Segons el seu punt de vista, el nou Estatut havia de permetre evitar que s’alimentés el victimisme, la incomprensió i el desinterès de Catalunya cap a Espanya, alhora que havia de contribuir a la modernització de l’Estat. Com afirmava des de la voluntat de “respecte, diàleg i pacte” l’exalcaldessa de Santa Coloma de Gramenet: La majoria dels catalans [...vol l’Estatut] com a estació central d’acord i cooperació entre tots els catalans i tots els espanyols, a través del respecte, el diàleg i el pacte. [...] Volem l’Estatut per tenir un sistema de finançament just i transparent, que ens aporti més recursos i més capacitat per decidir nosaltres mateixos, que garanteixi el progrés econòmic de Catalunya, de tots els que treballen i viuen allà, i que garanteixi també el seu potencial solidari. // El model de finançament que proposem pretén incrementar els recursos dels que disposarà la Generalitat i li atorga la responsabilitat sobre la recaptació i la gestió dels impostos en coordinació amb la Hisenda de l’Estat, partint de la base que la Generalitat és Estat. Estat espanyol, i no cap altre. // Volem l’Estatut per ocupar-nos millor de les persones amb unes polítiques socials més potents, per reduir les desigualtats i per eradicar la pobresa, que també existeixen a Catalunya, per modernitzar les institucions catalanes i la justícia, per respondre a les noves realitats del segle xxi. // Volem l’Estatut per dir també que som una nació i seguir avançant en la promoció de la llengua catalana, 173 “Maragall afirma que el nuevo Estatut aspira a cambiar España”, La Vanguardia, 1 d’octubre del 2005 174 MERCADER: Mil dies amb PM, p. 190-191 175 “El PSC llevará al Congreso enmiendas al Estatut que perdió en el Parlament”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005 176 MARAGALL: Oda inacabada, p. 271 177 Segons Josep Sánchez Llibre, quan Maragall va adduir que el Pacte del Tinell no especificava en cap punt que el president hagués de demanar permís als partits per poder realitzar canvis al govern, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, li va respondre que en aquest pacte tampoc no s’especificava enlloc que Maragall hagués de ser president. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 163. 4 7 �el dret i el deure a conèixer-la, des del respecte a la llibertat de totes les persones, parlin la llengua que parlin. [...] La nació catalana no nega la Nació [en majúscula al text transcrit] espanyola, [sinó que] l’enriqueix, ja que Espanya és –i no som els primers a dir-ho– una Nació de nacions. [...] No som una nació sense Estat, no. Som una nació que ja té el seu Estat, l’espanyol, que és el nostre.178 El cert és que, a jutjar pels esdeveniments, el front català no havia de convèncer només l’oposició, sinó també al mateix Govern d’Espanya –tal com es desprèn, per exemple, de les paraules del ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que, espantat pel model de finançament i per la delimitació competencial que pogués arribar a establir-se a l’Estatut, expressava públicament el temor que el text estatutari català esdevingués una “LOAPA a la inversa”, en considerar-lo lesiu contra les competències estatals.179 La postura del ministre Sevilla180 no era pas l’expressió d’una opinió minoritària dins del seu partit, sinó que el PSOE havia seguit l’evolució de l’elaboració de l’Estatut partint de l’escepticisme,181 passant per la reticència182 i acabant per mostrar-hi la seva completa oposició, titllant el document aprovat al Parlament català d’inacceptable i de “dubtosament constitucional”.183 Així, i malgrat l’anunci de la presentació de les esmenes per part dels socialistes catalans al Congrés dels Diputats, el rebuig que la reforma estatutària catalana inspirava a la plana major del PSOE no va deixar de ser nítid, tal com va poder comprovar aquell mateix novembre en primera persona Pasqual Maragall durant un sopar protocol·lari a Madrid en què va coincidir amb molts dels barons del partit. Durant aquell sopar, el president de la Generalitat de Catalunya va ser durament atacat per diversos membres destacats del socialisme espanyol –especialment el ministre de Defensa, José Bono, i el president de la Junta d’Extremadura, Juan Carlos Rodríguez Ibarra–,184 fins al punt que el rei Joan Carles I va haver d’intercedir per calmar els ànims.185 Després d’aquell episodi, Maragall va resumir les seves sensacions al seu equip lamentant que “mitja Espanya no ens entén i l’altra meitat la tenim en contra”.186 Per mirar de contrarestar-ho, des de la Generalitat de Catalunya es va engegar un cicle de pedagogia sobre els objectius de la reforma estatutària titulat Catalunya proposa i dissenyat a quatre mans amb el delegat de la Generalitat a Madrid, Santiago de Torres, en què van participar polítics, intel·lectuals, periodistes, líders d’opinió i empresaris i que va tenir Barcelona i Madrid, però també ciutats com Sevilla, Bilbao i la Corunya com a principals escenaris.187 Però malgrat els esforços dels involucrats, aquesta campanya no va aconseguir els seus objectius, arribant en ocasions a produir-se situacions de tanta tensió entre el públic com la que va obligar a cancel·lar l’acte en què Manuela de Madre estava participant, conjuntament amb Josep Antoni Duran i 178 Intervenció inclosa a Iceta Llorens, Miquel: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 152-157. 179 “Un equipo jurídico defenderá las tesis catalanas sobre la constitucionalidad del nuevo Estatut”. La Vanguardia, 5 d’octubre del 2005. 180 Que va ser desautoritzat pel PSOE quan va intentar començar una negociació amb el PP –a través de Josep Piqué, que tampoc no va ser autoritzat pel seu partit a prosseguir els contactes– per explorar un pacte entre les dues formacions per delimitar el text de l’Estatut. Entrevista a Josep Piqué del 20 de maig del 2019 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/373394067. Data de la darrera consulta: 25 de maig de 2020. 181 Fins al punt que, durant les negociacions al Parlament de Catalunya, des de la Moncloa s’havia elaborat i fet circular una versió alternativa d’Estatut redactada en castellà que, allunyada de qualsevol consens catalanista, havia sigut rebutjada fins i tot pel mateix PSC. Mercader: Mil dies amb PM, p. 155. 182 Per exemple, el juliol del 2005, l’històric dirigent i encara influent diputat Alfonso Guerra havia aventurat que l’Estatut no prosperaria perquè suposava la “fragmentació de la sobirania popular” i “desfer el llarg camí que havia conduït a l’Estat democràtic”. Declaracions recollides el 8 de juliol del 2005 per la Cadena Ser, fetes en el marc d’un curs d’estiu a San Lorenzo del Escorial sobre “La cohesió social i territorial d’Espanya”. 183 “La dirección del PSOE endurece el lenguaje crítico del Gobierno”, La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005 184 En declaracions públiques del 3 d’octubre de 2005, Rodríguez Ibarra havia definit la reforma de l’Estatut com a “ofensiva”, assegurant que Espanya no era una nació de nacions i presentant una proposta no de llei davant l’Assemblea d’Extremadura en què es comprometia a presentar un recurs d’inconstitucionalitat davant del TC si les Corts espanyoles no aprovaven una versió amb modificacions substancials del text estatutari català. “Ibarra: “La reforma es ofensiva”. La Vanguardia, 4 d’octubre del 2005. 185 Concretament, el sopar va tenir lloc a l’ambaixada de Portugal a Madrid i s’oferia com a comiat al president sortint de la república portuguesa, Jorge Sampaio. Maragall: Oda inacabada, p. 137-138. 186 Mercader: Mil dies amb PM, p. 212. 187 MARAGALL: Oda inacabada, p. 269 4 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Lleida (UDC), a l’Ateneo de Sevilla, l’abril del 2006.188 Però més enllà de tot el rebombori mediàtic i parlamentari que va generar-se al seu voltant, un dels principals problemes amb què va topar l’Estatut durant la seva tramitació a Madrid va ser la manca d’entesa entre els presidents del Govern català i espanyol, que a l’octubre del 2005 havia arribat a nivells gairebé absoluts i per la qual en moltes ocasions els contactes entre governs es van realitzar per via intermèdia. Per aquest motiu, en un dels seus pocs encontres, quan Zapatero va exposar a Maragall els catorze punts principals en què discrepava de l’Estatut sorgit del Parlament català –que es poden resumir entorn de la definició de Catalunya com a nació dins l’articulat (el president espanyol la volia al preàmbul, aclarint que el grau d’autogovern era el corresponent a una comunitat autònoma); la participació de Catalunya en els òrgans de l’Estat; el model de finançament i la naturalesa de la inversió de l’Estat a Catalunya; el paper reservat al Consell de Garanties Estatutàries i al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; l’ordenació de les caixes d’estalvi i el sector bancari prevista; les competències sobre immigració; la gestió dels ports i aeroports, així com d’AENA; la possibilitat de regular sobre el mercat interior i la gestió dels paradors nacionals–, els dos presidents van acordar delegar els grans temes de gestió en els negociadors habituals189 i les qüestions més polítiques al trio format pel primer secretari i ministre d’Indústria José Montilla, el portaveu del grup socialista al Congrés dels Diputats Alfredo Pérez Rubalcaba i el Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, Francisco Caamaño190 –que acabarien sent figures clau per fer possible l’entesa definitiva sobre l’Estatut, conjuntament amb José Luis Rodríguez (cap de gabinet de Caamaño), Ramón Jáuregui i Diego López Garrido pel PSOE, Daniel Fernàndez, Miquel Iceta i Manuela de Madre pel PSC i Jaume Bosch (ICV-EUiA), Joan Ridao (ERC) i Francesc Homs (CiU).191 Davant d’una negociació encallada per les desavinences entre els seus diferents actors i de la manca de confiança de Rodríguez Zapatero cap a Maragall, el president del Govern espanyol va acabar acordant la versió definitiva de l’Estatut català amb el cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, Artur Mas.192 En una llarga reunió secreta durant el 21 de gener del 2006, Zapatero i Mas van arribar a un acord que tenia com a punts principals que el text estatutari passés a recollir que Catalunya és una nació al preàmbul (enmig d’un redactat ple d’atenuants) i que el model de finançament per a Catalunya s’allunyés de la fórmula de quasi-concert econòmic prevista al text aprovat pel Parlament català el setembre del 2005 –per passar-se a preveure la creació d’una Agència Tributària Catalana de format híbrid entre l’administració catalana i espanyola, que haurien d’acordar els detalls del funcionament d’aquest nou organisme més endavant. Segons Joan B. Culla, aquest pacte ha de ser entès com a fruit del diagnòstic de Rodríguez Zapatero que l’única manera de sobreviure políticament a l’Estatut català, un cop constatat el gran rebuig entre les dretes i la manca de suport entre les esquerres espanyoles, era retallant-ne els punts més atrevits –un extrem a què només podia arribar amb el suport de CiU i de cap dels integrants del Govern català. Fent aquest moviment, a més, Zapatero podia espolsar-se el “demonizat” pacte de suport parlamentari amb ERC i associar-se amb una força política que gaudia de molta més acceptació a Espanya, com era CiU.193 I és que el cert és que l’acord entre Mas i Zapatero va suposar 188 Entrevista a Manuela de Madre dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 189 Les dues principals parelles de ball van ser la vicepresidenta del Govern espanyol Maria Teresa Fernández de la Vega i el conseller de Relacions Institucionals Joan Saura; així com el ministre d’Economia Pedro Solbes i el seu homòleg a la Generalitat Antoni Castells, etc. Entrevista a Joan Saura dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 190 Sobre els punts de desacord de Zapatero cap a l’Estatut i el pes de les negociacions, consultar MERCADER: Mil dies amb PM, p. 193-194 191 Santos, Lídia; Bonet, Laia; i Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2006, p. 33. 192 Els contactes entre Mas i Zapatero s’havien iniciat durant la primera fase de la negociació estatutària a proposta de Pasqual Maragall, que s’havia endut maldecaps importants dels contactes entre el president del Govern espanyol i el cap de l’oposició a Catalunya, com quan van pactar que el Parlament català aprovés el concert econòmic com a model de finançament, per modificar-ho posteriorment al Congrés dels Diputats –un pacte que beneficiava políticament totes dues parts, però que anava en contra dels interessos del Govern català, motiu pel qual Pasqual Maragall va desactivar aquesta opció. Entrevista a Antoni Castells dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 193 Culla, Joan B.: “Catalunya, temps de tripartits”, dins Riquer, Borja de (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. 4 9 �un daltabaix polític a Catalunya de molta consideració, en què –com veurem més endavant– el canvi d’aliances parlamentàries a Madrid i el text final de l’Estatut van generar una sèrie d’esdeveniments que van acabar amb el trajecte vital del primer govern de progrés de Catalunya. Els efectes immediats del pacte entre Mas i Zapatero van ser la culminació, el març del 2006, dels treballs de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre l’Estatut de Catalunya, amb uns resultats finals que van fer presumir al president de la comissió, Alfonso Guerra, d’haver passat el ribot damunt d’una proposta –la sorgida del Parlament de Catalunya– que ell considerava “infumable”.194 Així, aquesta versió rebaixada de l’Estatut va acabar sent aprovada el 30 de març del 2006 al Congrés dels Diputats per cent vuitanta-nou vots a favor (PSOE, PSC, CiU, PNV, IU-ICV, CC-NC i BNG), dues abstencions (Nafarroa Bai i CHA) i cent cinquanta-quatre en contra (PP, ERC, EA i PPC). De totes aquestes negatives, potser la més evident, per coherència amb la intolerància mostrada fins aleshores amb la proposta catalana, era la del PP de Mariano Rajoy, que s’havia dedicat durant tot el procés estatutari a capitalitzar el clima de rebuig cap a l’Estatut que es va anar conformant entre un espectre important de la dreta (social, mediàtica, política i econòmica) espanyola. I és que, de fet, durant tots aquests mesos, els Populars van atiar, amb èxit, l’anticatalanisme –promovent la recollida de firmes contra l’Estatut el febrer 2006, convocant diverses manifestacions al carrer i mostrant connivència amb la campanya de rebuig als productes catalans, entre d’altres. Dins del seu argumentari contrari a la reforma estatutària, que englobaven com a inconstitucional des del primer moment, els principals punts en contra dels populars contra el nou Estatut català van ser la definició de Catalunya com a nació; el fet que conèixer el català passés a ser un deure i que es reforcés el seu paper com a llengua vehicular en l’ensenyament; que Catalunya tingués poder judicial propi; la distribució competencial que es feia amb l’Estat; el model de bilateralitat implantat –que significaria, al seu parer, posar les bases d’un model confederal asimètric; les atribucions en relacions internacionals i l’aspiració a tenir un sistema de finançament propi. Per tot plegat, un cop aprovada la norma, el PP va recórrer cent catorze articles del nou Estatut –amb l’agreujant que, quan alguns d’aquests es van calcar l’any següent a l’Estatut d’Andalusia del 2007, els populars no van interposar-hi cap recurs, en una actitud que no va ser excepcional, sinó que, de fet, el PP no es va oposar significativament a cap dels processos de reforma estatutària de València (2006), Balears (2007), Aragó (2007), Castella i Lleó (2007), Navarra (2010) i Extremadura (2011).195 Si bé el vot negatiu del PP era previsible, l’oposició d’ERC al text aprovat pel Congrés suposava tota una sorpresa, tenint en compte que el partit republicà era un dels impulsors de tot el projecte. Aquesta contradicció, justificada per Joan Puigcercós en seu parlamentària argumentant que havia quedat “un bon Estatut per a Espanya, però un mal Estatut per a una nació com Catalunya”,196 es va deure sobretot a la pressió de les bases del partit –en general, molt més radicalitzades que el seu electorat– en aquest sentit, fins al punt que van acabar-se imposant al parer de membres destacats de la seva direcció. Així, mentre el president d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, era reticent a demanar el vot contrari a la proposta definitiva d’Estatut (malgrat estar en desacord amb la seva modificació), veus notables de dins de la formació, com el conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Carretero, o el secretari d’Organització del partit, Xavier Vendrell, van significar-se especialment a favor de la negativa d’ERC a l’Estatut. Aquesta circumstància va comportar en un primer moment la destitució de Carretero (20 d’abril del 2006) del seu càrrec de conseller per part de Pasqual Maragall, però la seva substitució pel mateix Vendrell no va permetre arreglar, ni de bon tros, la situació. Així, si l’abstenció d’ERC en la votació sobre l’Estatut del 10 de maig del 2006 al Senat espanyol va permetre finalitzar amb èxit el tràmit a Corts,197 l’anunci aquell mateix dia que el partit demanaria el “no” al referèndum 194 “El tripartito catalán se quejará a Guerra por sus críticas al Estatuto”, El País, 11 d’abril del 2006. 195 Núñeix Seixas: España en democracia, p. 343-344. 196 “Puigcercós pide cambios al PSOE y aprovechar un mejor clima político”, La Vanguardia, 31 de març del 2006. 197 L’Estatut va ser aprovat al Senat amb 128 vots favorables (PSOE, PSC, CiU, ICV-EUiA), 125 contraris (PP) i 6 abstencions (ERC, EA i PAR). 5 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �que havia de ratificar definitivament el text va acabar suposant l’expulsió dels republicans pel govern –en una decisió unilateral de Pasqual Maragall que no va comptar ni amb l’aprovació del primer secretari del PSC, José Montilla, ni amb el vistiplau de l’altre soci de govern, ICV-EUiA.198 El referèndum per a l’aprovació definitiva de l’Estatut es va celebrar el 18 de juny del 2006 i, malgrat la baixa participació que va concentrar (48’85%), va permetre l’entrada en vigor del nou text estatutari l’agost següent, en imposar-se clarament el sí (73’9%) al no (20’76%) –mentre es registrava un altíssim nombre de vots nuls o en blanc (5’34%). Malgrat haver sigut validat per totes les cambres de representants i per la ciutadania, el PP va presentar el 31 de juliol del 2006 l’anunciat recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, un gest que van imitar durant els mesos següents el Defensor del Pueblo (Enrique Múgica Herzog, històric dirigent socialista), els governs autonòmics de Múrcia (PP), La Rioja (PP), Comunitat Valenciana (PP), Illes Balears (PPUnió Mallorquina) i l’Aragó (PSOE-PAR), presentant recursos que atacaven sobretot el model de finançament, de gestió hidràulica i relatius a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Després de les múltiples crisis que havien caracteritzat el seu govern, del desgast de les relacions amb el Govern espanyol i de la sortida d’ERC de l’executiu català –que havia comportat l’anunci dels republicans que no renovarien el seu suport a Pasqual Maragall si tornava a ser presidenciable–, el desplegament del nou Estatut no va realitzar-se sota el lideratge del govern que l’havia impulsat, sinó que va quedar en mans del que el succeiria, que tenia així quatre anys de marge i legitimitat per tirar endavant el projecte. Amb aquesta perspectiva, Pasqual Maragall va convocar eleccions autonòmiques a Catalunya pel dijous 1 de novembre del 2006 –uns comicis als quals ja no va ser candidat. En efecte, Maragall va fer pública la seva decisió de no postular-se a la reelecció només tres dies després del referèndum sobre l’Estatut, el 21 de juny del 2006. En aquesta decisió hi va pesar moltíssim la solitud del president respecte el seu partit –on l’aparell clarament no el volia i on era evident que li havien fet el llit–, així com del rebuig que Maragall sabia que inspirava entre la plana major del socialisme espanyol.199 Després d’uns anys durs,200 i pocs mesos abans d’anunciar que patia la malaltia de l’Alzheimer, el president es retirava de la primera línia política,201 essent substituït pel primer secretari del PSC, José Montilla que, malgrat ser el candidat predilecte del PSOE i de Zapatero, no va esdevenir el president de la Generalitat dòcil que s’esperava, sinó que –com que va donar continuïtat a les grans línies polítiques del mandat de Maragall– va viure una etapa al capdavant del Govern català també ben convulsa. 4.6 El govern Montilla. La crisi del 2008 i la tensa espera de la sentència Malgrat que la substitució de Maragall per Montilla suposés un canvi radical en l’estil del candidat socialista i que la sortida del president de la Generalitat no es produís precisament sense cicatrius, el PSC va aconseguir uns resultats electorals que li permetien renovar l’experiència del govern de progrés als comicis de l’1 de novembre del 2006. Així, tot i que per primera vegada des del 1995 CiU va guanyar tant en escons (48) com en vots (31’52%) i que el PSC va baixar a 37 representants (26’82%) –tal com va fer ERC, que va retrocedir lleugerament, quedant-se amb 21 diputats (14’03%)–, els números continuaven sortint perquè ICV-EUiA va compensar parcialment la davallada dels seus socis de govern i va pujar fins als 12 seients (9’52%), fent insuficients els 198 Montilla: Clar i català, p. 35. 199 Sobre aquest darrer punt, Maragall explica que durant el procés estatutari “podia palpar la incomoditat política i física que els ocasionava la meva presència [a molts dels dirigents territorials del PSOE], de la mateixa manera que patia la seva agressivitat verbal a les trobades a porta tancada”. Maragall: Oda inacabada, p. 271 200 Simptomàticament, el 6 març de 2005 el president Maragall va fer públicament una molt desafortunada metàfora (posteriorment rectificada) dient que el Govern català se sentia a vegades “com una dona maltractada” davant els múltiples i repetits atacs a què es veia sotmès durant aquella etapa. “Maragall: ‘mi gobierno se siente como una mujer maltratada’, El País, 7 de març del 2005. 201 No sense haver temptejat abans entre com a mínim tres consellers del seu govern si volien prendre-li el relleu com a candidats alternatius a Montilla. Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 5 1 �resultats del PP per arribar a poder formar un govern de dretes –en obtenir 14 llocs al Parlament (10’65%), quedant afectats els populars per l’entrada al Parlament de Catalunya de la formació anticatalanista Ciutadans (3 diputats, 3’04% vots). D’aquesta manera, el 4 de novembre del 2006 s’anunciava el compromís entre PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA per a la formació d’un govern d’Entesa Nacional de Progrés. La celeritat amb què s’havia arribat a l’acord (només havien passat quatre dies des de les eleccions) es va deure bàsicament a dos factors. Per una banda, els ritmes de l’entesa van accelerar-se per tal d’evitar que es fes possible un pacte entre el PSC i CiU –opció predilecta de Rodríguez Zapatero, que pretenia que es formés un govern sociovergent presidit per Artur Mas i així garantir-se el suport de la coalició nacionalista al Congrés dels Diputats.202 Per altra banda, el nou govern (o segon tripartit, segons el malnom que va rebre de seguida) basava el seu eix programàtic en una línia idèntica en molts punts o totalment coherent en molts d’altres respecte el seu predecessor. Aquesta continuïtat era perfectament palpable tant en la definició de les polítiques de l’executiu de Montilla, que havien d’aprofundir en el desenvolupament de l’estat del benestar (Llei de Barris, etc.) i donar prioritat a l’aplicació i desenvolupament del nou Estatut –dos objectius que es plantejaven com a interrelacionats.203 L’altre gran eix de continuïtat respecte el govern Maragall era la mateixa composició de l’executiu de Montilla, on el PSC va mantenir la majoria de càrrecs i competències, amb la presència de Joaquim Nadal a Política Territorial i Obres Públiques, Antoni Castells a Economia i Finances, Montserrat Tura –aquest cop a Justícia– i Marina Geli (Salut). Així mateix, els socialistes catalans conservaven Agricultura, Ramaderia i Pesca (Joaquim Llena), Treball (Maria del Mar Serna) i incorporaven Educació (Ernest Maragall). Mentrestant, la vicepresidència (Josep Lluís Carod-Rovira) i Governació i Administracions Públiques (Joan Puigcercós) quedaven en mans d’ERC, que també va passar a ocupar Cultura i Mitjans de Comunicació (Joan Manuel Tresserras) i mantenia Innovació, Universitats i Empresa (Josep Huguet) i Acció Social i Ciutadania (Carme Capdevila). ICV continuava tenint dos representants a l’executiu català, però –en consonància amb l’augment de suports que havia rebut– veia incrementades les seves atribucions. D’aquesta manera, Joan Saura incorporava la responsabilitat d’Interior a les Relacions institucionals i Participació, mentre Medi Ambient i Habitatge canviaven de titular (Francesc Baltasar). A nivell intern, el nou govern va tenir una vida menys agitada que l’anterior. L’estil de lideratge de José Montilla diferia força del de Maragall, imprimint un to molt menys intel·lectualitzat i molt més adreçat a oferir una imatge de pragmatisme –per alguna cosa, l’eslògan de la seva campanya electoral havia estat “Fets, no paraules”.204 Així, i malgrat que des d’alguns sectors d’ERC es posés en dubte puntualment el seu lideratge –com va fer el març del 2007 el vicesecretari general de Coordinació dels republicans, Xavier Vendrell, en oferir a Artur Mas fer-lo president si es comprometia a realitzar un referèndum d’autodeterminació, en una proposta rebutjada per CiU–,205 el segon govern de progrés va aconseguir mantenir un cert clima de cohesió al llarg de la seva trajectòria que va anar-se desfent, però, a mesura que la tensa espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut s’allargassava. De fet, el govern Montilla va veure la totalitat de la seva existència condicionada per les dificultats en el desplegament estatutari i per l’amenaça que suposava la resolució dels recursos d’inconstitucionalitat que formulés el TC. Igualment, a partir del 2008, l’esclat d’una crisi econòmica global va dinamitar qualsevol previsió sobre les polítiques 202 Montilla, José: Clar i català, p. 56. De fet, el líder del PSOE ja havia vist amb bons ulls aquesta fórmula tres anys abans, quan Josep Antoni Duran i Lleida li havia fet arribar per via intermèdia la proposta de CiU d’explorar la formació d’un govern entre la coalició nacionalista i els socialistes catalans. L’oposició de José Montilla havia aturat que aquesta proposta anés més enllà el 2003. Sánchez Llibre: Les veritats de l’Estatut, p. 56-57. 203 Montilla, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a Catalunya”. 204 Fins al punt que Joan Saura va acabar lamentant una manca de traç polític global i d’una visió estratègica de conjunt que hagués pogut donar més potència i bona imatge a aquest govern. Entrevista a Joan Saura dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 205 Un moviment alineat amb el sorgiment d’una secció crítica dins d’ERC anomenada Reagrupament, liderada per Joan Carretero, amb un gran èxit de suports. Culla: “Catalunya, temps de tripartits”. 5 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �socials del govern i obligar a emprendre una molt important política de reducció de despesa.206 Per raons d’extensió, en aquest estudi ens centrarem només en la problemàtica de l’aplicació i sentència de l’Estatut. El cert és que l’Estatut i el seu desplegament va continuar sent un dels grans punts de fricció entre els Governs català i espanyol entre els anys 2006 i 2010. I és que, com afirma Joan Saura, després de l’aprovació del nou text estatutari, l’Administració central va actuar com si la nova norma no hagués entrat en vigor, demostrant no tenir cap pressa en la posada en marxa del traspàs competencial, en una dinàmica que ja venia de la legislatura anterior.207 Així, durant els set anys de governs de progrés a Catalunya, la majoria de consellers del Govern català van topar amb severes dificultats per poder col·laborar amb el govern central i la seva delegació a Catalunya en tots els àmbits de govern: interior,208 justícia, obres públiques, etc.209 Aquesta problemàtica va esdevenir especialment notòria en el cas de la negociació del nou model de finançament, que es va eternitzar durant gairebé tres anys, incomplint els terminis marcats per l’Estatut, i va acabar suposant un abans i un després en les relacions entre José Montilla i José Luis Rodríguez Zapatero.210 Com hem vist, la qüestió del model de finançament ja havia sigut una de les més problemàtiques a l’hora d’arribar a un acord sobre el text estatutari, i s’havia deixat a la negociació entre els dos governs la seva configuració definitiva. El PSC, de fet, tenia un historial remarcable a l’hora de pressionar per millorar el finançament català, havent engegat campanyes públiques a mitjan dècada de 1980 a favor d’una tributació pròpia de la Generalitat i per la cessió de part de la de l’Estat, per acabar aconseguint que també CiU es fes seus alguns dels seus postulats. Va ser d’aquesta manera que a principis de la dècada de 1990 el Govern català va iniciar les peticions d’encaminar-se cap a la coresponsabilitat fiscal, demanant la cessió per a les comunitats autònomes d’un 15% de l’IRPF de forma territorialitzada. Aquest plantejament va obrir una polèmica important entre comunitats presidides pel PSOE i, conseqüentment, dins del socialisme espanyol, on van acabar imposant-se majoritàriament les postures del president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que rebutjava aquesta possibilitat sota l’argument que conduiria al trencament d’Espanya. No va ser fins que el 1993 Felipe González va necessitar el suport de CiU al Congrés dels Diputats per governar que la coresponsabilitat fiscal va poder-se posar en pràctica, cedint-se percentatges diferenciats a cada comunitat autònoma, entre les quals continuava sense existir cap consens sobre la conveniència de cogestionar aquest impost.211 A l’alçada del 2006, i amb la intenció d’aprofundir en el caràcter federal d’Espanya, el model pactat casi quinze anys abans havia quedat com a insuficient. Però com havia passat fins aleshores, les propostes del PSC en la federalització del finançament autonòmic no van ser ben rebudes ni dins del PSOE ni dins del Govern espanyol –que a banda de la seva manifesta manca d’entusiasme federal temia la davallada d’ingressos que la crisi econòmica que es va començar a dibuixar a partir del 2007 permetia endevinar. No va ser, de fet, fins que es va produir el relleu de Pedro Solbes per Elena Salgado, l’abril del 2009, a la vicepresidència econòmica de l’executiu de Rodríguez Zapatero que l’acord es va poder començar a desencallar. Durant tot aquest temps, el conseller d’Economia 206 Les primeres mesures, de caràcter intern, es van prendre el novembre del 2007 davant d’un empitjorament de les xifres econòmiques. El 2008 es van deixar de cobrir baixes en tots els àmbits menys en educació, sanitat i seguretat; el 2009 es van congelar els sous dels funcionaris i es van amortitzar places que es consideraven prescindibles, així com no es van cobrir totes les vacants necessàries i el 2010 ja es va procedir a la reducció de sous dels empleats públics i a l’emissió de bons de deute públic, davant la impossibilitat de poder recórrer a l’endeutament exterior. Per a una explicació d’aquestes polítiques en primera persona, consulteu Montilla: Clar i català, p. 119-143. 207 Entrevista a Joan Saura dins el programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. 208 En el cas del desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, Joan Rangel, delegat del Govern d’Espanya a Catalunya, es va negar a presentar un pla de replegament de la policia espanyola i no va acudir a l’acte de formalització del relleu. Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014, p. 99. 209 Tres anys després de l’entrada en vigor de l’Estatut, només s’havien pogut acordar 9 dels 40 traspassos de competències previstos –entre els quals la gestió de Rodalies, Inspecció de Treball o els permisos de treball per a estrangers. 210 Com evidencien les declaracions de José Montilla a mitja negociació del model de finançament, el juliol del 2008, en un acte del PSC on era present el president del Govern espanyol: “José Luis [Rodríguez Zapatero], te queremos, pero queremos más a Catalunya”. Montilla: Clar i català, p. 114. 211 Lo Cascio: Nacionalisme i autogovern, p. 265-272. 5 3 �de la Generalitat de Catalunya, Antoni Castells, va tenir com a principal interlocutor el secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, en una negociació que es va tancar el juliol del 2009 amb un acord pel qual Catalunya passava a quedar-se amb el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos especials, alhora que s’establia la creació d’un fons de competitivitat orientat a premiar les economies més dinàmiques –la qual cosa beneficiava Catalunya–, assolint, doncs, l’objectiu d’obrir la porta a un canvi del sistema general de finançament autonòmic que incorporava el principi d’ordinalitat. L’acord no va ser ben rebut ni pel PP ni per CiU, però en el moment de fer-se públic va explicar-se que permetria a Catalunya la gestió del 25% de la seva recaptació i al conjunt de les comunitats autònomes disposar d’onze mil milions d’euros més.212 La duresa de les negociacions pel model de finançament, el desgast que estava començant a produir a tots nivells la gestió de la crisi econòmica global –que a partir del 2008 ja era evident, malgrat la reticència de Rodríguez Zapatero a acceptar-ho– i la pressió de la dreta política i mediàtica van fer que els governs català i espanyol afrontessin per separat i amb diferent preocupació els mesos previs a la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya. Mentre que per part del Govern espanyol –tal com li reconeixeria un dels seus factòtums, Alfredo Pérez Rubalcaba, a Joaquim Nadal a posteriori– es va acabar tenint la sensació de no haver fet prou per evitar una sentència contrària a l’Estatut,213 des del Govern català sí que es va fer tot el possible perquè la resolució judicial no fos lesiva. Així, mentre es produïa una cruenta batalla política dins del mateix Tribunal Constitucional entre els sectors progressista (afí al PSOE) i conservador (controlat pel PP), amb recusacions i manca de renovació dels magistrats als quals els havia caducat el mandat a partir del 2007, des de la Generalitat es realitzava pedagogia activa sobre els riscos d’una sentència contra Catalunya, tant de portes endins com a nivell públic –des de l’abril del 2007, Montilla va alertar diverses vegades dels perills de generar desafecció entre els catalans envers Espanya.214 Els esforços institucionals van anar acompanyats d’una campanya mediàtica que va tenir moments històrics entre la premsa catalana, com la publicació de l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya”, el 26 de novembre del 2009, que van publicar els dotze diaris amb seu a Catalunya en defensa de la constitucionalitat i legitimitat de l’Estatut. Igualment, el Govern català va seguir treballant en el desplegament de les mesures previstes a la nova norma, com el disseny d’una nova ordenació territorial amb la substitució de les diputacions i els consells comarcals per les vegueries.215 Però el gest més contundent del govern i la primera força de l’oposició, CiU, va arribar el 29 d’abril del 2010, quan el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució (amb un 87% de suport) instant el TC a declarar-se incompetent per a sentenciar sobre l’Estatut, alhora que demanant la renovació del terç dels magistrats que tenien el mandat caducat, així com motivant que els grups parlamentaris catalans promoguessin al Senat la reforma de la llei orgànica del TC. Tots els esforços realitzats des de Catalunya van acabar sent, malgrat tot, fútils. Després de sis intents frustrats d’aprovar una ponència sobre l’Estatut, el 28 de juny del 2010 el Tribunal Constitucional aprovava sense unanimitat (sis vots a favor i quatre en contra) una sentència en què s’assenyalava que la definició de Catalunya com a nació no tenia validesa jurídica perquè estava situada al preàmbul, però la feia acompanyar de l’aclariment que ho era dins la indissoluble unitat d’Espanya, tal com resa la Constitució. Del total d’articles recorreguts, el TC 212 “El Govern da el sí y cierra filas”, La Vanguardia, 13 de juliol del 2009. 213 Entrevista a Joaquim Nadal (23 de març del 2020). 214 Un bon exemple de la naturalesa d’aquests discursos el trobem en el que el president de la Generalitat va realitzar al Foro Nueva Economía Madrid el 7 de novembre del 2007, on va acabar afirmant que “Espanya serà plural o no serà”. Montilla, José: Discursos del Presidente de la Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008, p. 23-26. 215 Aprovat del 2 de febrer del 2010, el Projecte de llei de vegueries de Catalunya preveia la creació de set vegueries –Barcelona, Camp de Tarragona, Lleida, Girona, Terres de l’Ebre, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran. El 2016 el Parlament de Catalunya va aprovar la modificació d’aquest mapa i incorporava una vuitena vegueria, el Penedès, encara que la manca de reforma de les lleis orgàniques corresponents al Congrés dels Diputats ha impossibilitat fins ara l’entrada en vigor d’aquest model. Sí que es va poder implementar, en canvi, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, creada el 2010 incloent molts dels territoris i de les característiques de la Corporació Metropolitana de Barcelona, suprimida el 1987. 5 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �només en va acabar declarant catorze com a inconstitucionals, però tots d’un gran valor simbòlic i eixos clau en la proposta federalitzant de l’Estat. Concretament, la resolució afectava l’àmbit de la llengua (el català no podia ser d’ús preferent), l’ordenament jurídic (el Consell de Justícia de Catalunya i el Síndic de Greuges perdien el seu caràcter exclusiu, així com els informes del Consell de Garanties Estatutàries el seu caràcter vinculant), les funcions compartides amb l’Estat (regulació de caixes i entitats bancàries), el dret civil (es perdien les competències exclusives en aquest camp), el finançament (la referència a la similitud de l’esforç fiscal entre comunitats autònomes quedava eliminada) i la regulació tributària local. Igualment, el TC reinterpretava vint-i-tres articles i quatre disposicions més, referents als drets històrics de Catalunya i els seus símbols, el blindatge de la llengua catalana –dret i deure de conèixer-la i condició de llengua vehicular en l’ensenyament–, les competències en immigració, la bilateralitat en les negociacions amb l’Estat i la capacitat de promoure consultes a la ciutadania. Per tot plegat, només cent vuitantasis dels dos-cents vint-i-tres articles de l’Estatut del 2006 quedaven sense retallar, reinterpretar o, directament, suprimir. La sentència contra l’Estatut va provocar un autèntic tsunami –manllevant la definició a Joan B. Culla– en la política catalana, fins al punt que hom considera que va suposar l’inici del procés independentista a Catalunya.216 El socialisme català no va quedar, evidentment, al marge de la convulsió que es va produir a tots nivells –social i polític–, adoptant-se en un primer moment dues postures ben diferenciades. Per una banda, veus significatives com la de la ministra de Defensa, Carme Chacón, van fer una crida pública a relativitzar la sentència, argumentant en un article conjunt amb Felipe González que un immens gruix de l’Estatut del 2006 quedava sense afectar i remarcant que Catalunya continuava tenint un nivell d’autogovern superior al que havia tingut fins aleshores,217 mentre un altre important sector del PSC, liderat pel mateix José Montilla, va alinear-se amb les veus més crítiques contra la sentència. D’aquesta manera, el president de la Generalitat va mostrar-se “indignat” per la sentència d’un tribunal “desacreditat [...], més obsessionat a dictar sentència que a fer justícia” en el discurs institucional que va oferir tot just saber-se la resolució del TC, afirmant que se sentien “maltractats” però no vençuts, i fent una crida a la manifestació de rebuig que va començar-se a organitzar de seguida.218 Essent així, Montilla va encapçalar la històrica manifestació del 10 de juliol del 2010 a Barcelona que, sota el títol “Som una nació. Nosaltres decidim”, va aplegar a la capital catalana vora un milió de persones –un grup molt minoritari de les quals va increpar-lo en el transcurs de la marxa. Amb les eleccions autonòmiques a la cantonada, el president català –que havia deixat d’assistir a les reunions de la comissió executiva federal del PSOE des que havia accedit al càrrec, atès que pensava que el seu càrrec institucional no era compatible amb aquest càrrec orgànic–219 va intentar bastir ponts de nou amb el govern central dissenyant un seguit de mesures que compensessin els desajustos creats per la sentència del TC amb la vicepresidenta espanyola, Maria Teresa Fernández de la Vega, però la sortida d’aquesta de l’executiu presidit per Rodríguez Zapatero va fer que tot plegat quedés en paper mullat, malgrat que se’n van arribar a estudiar algunes al Consell de Ministres.220 La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va suposar, d’aquesta manera, el final d’una etapa, i de fet ni el PSC ni ERC van encarar les eleccions autonòmiques del 28 de novembre del 2010 amb la idea de donar continuïtat a les fórmules del govern de progrés a partir d’aleshores. Montilla no va poder revalidar la presidència de la Generalitat en 216 Una visió darrerament matisada, com fa Jordi Muñoz al seu excel·lent Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés. Barcelona: L’Avenç, 2020. 217 Chacón, Carme; González, Felipe: “Apuntes sobre Cataluña y España”, El País, 26 de juliol del 2010. 218 “Montilla acata, se indigna, pero no lo ve todo perdido”, La Vanguardia, 29 de juny del 2010. 219 Montilla: Clar i català, p. 110. 220 Entrevista a Maria Teresa Fernández de la Vega del 21 de novembre del 2018 dins del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa - Llegat Pasqual Maragall. Entrevistador: Josep Maria Muñoz Lloret. Consultable a: https://vimeo.com/348373069. Data de la darrera consulta: 28 de maig de 2020. 5 5 �perdre aquests comicis,221 i les pugnes internes que la resolució del TC van despertar en el si del socialisme català van fer que, per primera vegada des de la fundació del PSC, aquest espai es trenqués, amb el sorgiment de diverses escissions sensibles amb el dret a decidir –Moviment d’Esquerres, etc.– en els mesos i anys següents. 221 CiU va guanyar les eleccions amb un espectacular augment de vots (38’47%) i escons (62), mentre el PSC va davallar fins els 28 representants, obtenint només un 18’32% dels suports. PP (18 diputats, 12’33% vots), ICV (10, 7’39%), ERC (10, 7%), Ciutadans (3, 3’4%) i la candidatura Solidaritat per la Independència (4, 3’28%) completaven el Parlament català. 5 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �5. Conclusions C om hem pogut veure al llarg d’aquest estudi, els socialistes de Catalunya van tenir un paper crucial en la configuració i el desenvolupament de l’estat democràtic a Espanya –a tots els nivells administratius i polítics. Ja fos des del govern o com a primera força de l’oposició, moltes de les seves propostes van tenir una remarcable influència a curt, mitjà i llarg termini, constituint-se algunes d’elles en les bases de l’evolució del model estatal assentat l’any 1978. No resulta agosarat afirmar que sense l’aportació d’Ernest Lluch, l’estat del benestar no hauria tingut les mateixes característiques a Espanya o que sense la tasca de Narcís Serra la política espanyola no s’hauria desempallegat de la coacció militar que l’havia condicionat durant tant de temps. Però tampoc no és imprudent afirmar que no sempre aquestes propostes van tenir el recorregut desitjat pel PSC, que va esdevenir la principal punta de llança del federalisme a l’Estat espanyol, formulant un seguit de propostes (la més significativa de totes, l’Estatut del 2006, però també les diverses revisions del model de finançament autonòmic) que es van veure fortament limitades pel topall que van posar-hi tant la dreta (política, mediàtica i sòcio-econòmica) com el mateix PSOE, que per molt que per motius estratègics assumís puntualment com a pròpies algunes de les propostes que els socialistes catalans duien anys formulant, amb la seva acció política es va ocupar sistemàticament de desmentir l’ideari adoptat sobre el paper –sent la Declaració de Santillana del 2003 i la reacció posterior davant les propostes dels governs Maragall (Estatut) i Montilla (finançament) el cas paradigmàtic de tot plegat. La influència aconseguida pels socialistes catalans de manera sostinguda al llarg d’aquests gairebé trenta anys es deu al fet que, a tots nivells, les polítiques del PSC anaven encarades a la transformació d’un àmbit concret –municipal, autonòmic, estatal, europeu–, però que alhora sovint desbordaven el seu àmbit immediat d’aplicació, transportant la teoria urbanística del sistema de sistemes a l’àmbit polític. Així, l’acció municipal dels Maragall, Nadal i companyia transcendia sovint l’àmbit estrictament local, aspirant a esdevenir models de transformació aplicables a d’altres localitats i a una escala superior i, com hem vist, les propostes en política autonòmica anaven destinades també a l’evolució del model d’estat. L’exercici d’un estil de lideratge de mirada àmplia i integradora, amb una sòlida base ideològica, van permetre als socialistes catalans caracteritzar-se per una capacitat innovadora permanent que es va anar perdent a mesura que l’aparell del partit va anar prenent-ne el control. Fins aleshores, la capacitat de formular propostes que defugien el seu àmbit més evident de la generació de dirigents liderada per Raimon Obiols i Pasqual Maragall va aconseguir, per exemple, que generant unes polítiques actives de promoció del benestar de la població des de les ciutats, un govern conservador com el de Jordi Pujol acabés implementant, per contrarestar la força del PSC, un model de país que en molts punts vorejava la socialdemocràcia. Igualment, la contínua voluntat de projecció internacional dels dirigents socialistes va reportar èxits com els de l’organització dels Jocs Olímpics de 1992 malgrat la manca d’entusiasme dels governs català (marcat per una visió de país diametralment oposada a la del PSC) i espanyol (de tarannà absolutament jacobí); alhora que va posar en marxa iniciatives de col·laboració transfronterera que –més enllà del color polític o la nacionalitat de cada regió– estaven destinades a dur fins al màxim exponent la idea maragalliana que “allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya, allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Les limitacions d’extensió que imposa un format com el del working paper ens han deixat sense poder abordar la influència del municipalisme català en l’estatal –pensant, especialment, en el paper dels alcaldes socialistes dins la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP)– o analitzar amb deteniment les característiques de la diplomàcia d’alcaldes de Barcelona i Girona a la resta d’Espanya. I és que, al llarg del període estudiat, l’acció dels alcaldes del PSC va contribuir decisivament a canviar la fesomia de Catalunya i a la implantació d’un model de col·laboració 5 7 �público-privat que va esdevenir modèlic. Igualment, l’acció parlamentària dels socialistes va ser clau per a l’establiment de consensos perdurables a nivell de país, com la immersió lingüística en l’educació a Catalunya. Sempre des de la defensa del principi de subsidiarietat, l’ambició de les propostes dels socialistes catalans va exigir sovint la revisió i optimització dels marcs legals en què s’havien de desenvolupar. Com a culminació d’aquesta manera de fer política, sens dubte hem de situar-hi l’Estatut del 2006, que va suposar el sostre de la trajectòria del PSC des de la seva fundació –sent-ne alhora la seva màxima expressió i la constatació dels límits que la resta d’agents polítics de l’Estat estaven disposats a tolerar-li.222 Com hem vist, l’Estatut del 2006 va marcar la vida dels dos governs de progrés liderats pels socialistes catalans, dues experiències que no van comptar amb l’aprovació del PSOE –més partidari de l’aliança amb CiU– ni en la seva col·laboració institucional des del Govern espanyol. I és que una de les constants que hem pogut observar al llarg d’aquest estudi és fins a quin punt el partit germà dels socialistes catalans en va limitar la capacitat de donar recorregut al seu projecte autònom per a Catalunya –sent víctimes primer de la dura confrontació entre els governs Pujol i González a partir de l’esclat del cas Banca Catalana i posteriorment de les necessitats d’entesa parlamentària de tots dos governs a partir de la pèrdua respectiva de les majories absolutes a principi de la dècada de 1990; així com des del rebuig a la possibilitat que el PSC pogués liderar la transformació federal d’Espanya des del Govern català entre els anys 2003 i 2010. La tempesta perfecta que va suposar la sentència contra l’Estatut del TC el juny del 2010 –que va obrir dins del PSC un dur debat intern sobre les limitacions del seu projecte d’estat i, posteriorment, sobre el dret a decidir– i l’enduriment de la crisi econòmica global que havia començat el 2008 –que va acabar empenyent els governs socialistes a adoptar polítiques econòmiques pròpies de la dreta– va fer entrar en crisi a un partit que, malgrat no haver tingut una vida orgànica precisament planera al llarg d’aquests gairebé trenta anys, havia mantingut uns mínims nivells de cohesió interna fins aleshores. La desvinculació dels sectors més catalanistes del partit i l’establiment d’un nou ordre econòmic a escala mundial van acabar amb una manera de fer política que havia caracteritzat al PSC fins aleshores, obrint una nova etapa que caldrà estudiar amb deteniment en un futur, per ara, llunyà. 222 En aquest sentit, Antoni Castells parla de l’Estatut del 2006 com a “culminació i esgotament del projecte de catalanisme polític del darrer segle”. Entrevista a Antoni Castells dins del programa Testimonis de la Fundació Catalunya Europa 5 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �6. Fonts i bibliografia Fonts orals Jaume Badia (entrevista telefònica els dies 19 i 20 de març del 2020). Joan Ganyet (entrevista el 30 de novembre del 2019, La Seu d’Urgell). José Montilla (entrevista telefònica el 24 de març del 2020). Joaquim Nadal (entrevista telefònica el 23 de març del 2020). Fons d’entrevistes del programa “Testimonis” de la Fundació Catalunya Europa. Fonts hemerogràfiques La Vanguardia El País Bibliografia AADD: 30 anys de socialisme català. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2008. Aixalà i Blanch, Albert: “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”. La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. Barcelona: Working paper núm. 2 de la Fundació Catalunya Europa, octubre 2015. Álvaro, Francesc-Marc: Què pensa Pasqual Maragall. Barcelona: Dèria, 1998. Báguena Latorre, Josep A.: “El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al ‘Govern alternatiu’, 1999-2003”, Barcelona: Working Paper núm. 6 de la Fundació Catalunya Europa, desembre 2018. Buch Oliver, Jordi: Montilla, de emigrante a presidente. Madrid, Europa Viva, 2008. Campa Planas, Josep Lluís: “El pensament polític de Pasqual Maragall en relació amb el federalisme i amb l’encaix Catalunya-Espanya”. Barcelona: Working paper núm. 3 de la Fundació Catalunya Europa, abril 2016. Claret, Jaume (cord.): Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana, 2017. Culla, Joan B.: El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (194-2000). Barcelona: Pòrtic, 200. Culla, Joan B.: Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política. Barcelona: La Campana, 2013. Culla, Joan B.: La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008. Barcelona: La Campana, 2009. Culla, Joan B.: El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible. Barcelona: Pòrtic, 2017. Esculies, Joan: Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador. Barcelona: La Magrana, 2018. Febrés, Xavier; Rivière, Margarita: Pasqual Maragall: un rebelde en el poder. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1991. Gillespie, Richard: Historia del Partido Socialista Obrero Español. Madrid: Alianza Editorial, 1991. Iborra, Juan Ramón: José Montilla. Radiografía de la calma. Barcelona: Planeta, 2006. Miquel Iceta Llorens: Catalanisme federalista. Barcelona, Fundació Rafael Campalans, 2006. Lo Cascio, Paola: Nacionalisme i autogovern. Catalunya, 1980-2003. Catarroja-Barcelona: Afers, 2008. Maragall, Pasqual: Oda inacabada: memòries. Barcelona: La Magrana, 2008. Maragall, Pasqual; Serra, Narcís: Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1982. Maragall, Pasqual: Refent Barcelona. Barcelona: Planeta, 1986. Maragall, Pasqual: Per Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 1987. Maragall, Pasqual: Àrea Metropolitana: una ocasió històrica. Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1985. Maragall, Pasqual: L’Estat de la ciutat: 1983-1990. Discursos de balanç d’any. Barcelona: Ajuntament 5 9 �de Barcelona, 1991. Maragall, Pasqual: : Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UB, 1999. Maragall, Pasqual: Progrés i reforma social. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Una nova etapa per a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2004. Maragall, Pasqual: La via catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Noves propostes per al catalanisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2005. Maragall, Pasqual: Intervención en el debate sobre el estado de las autonomías. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006. Martín i Uceda, Javier: “Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall”. Barcelona: Working paper no 5 de la Fundació Catalunya Europa, Maig 2018. Mercader, Jordi: Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall. Barcelona: La Magrana, 2008. Molinero, Carme; Ysàs, Pere: Els anys del PSUC. El partit de l’antifranquisme (1956-1981). Barcelona: L’Avenç, 2010. Molinero, Carme; Ysàs, Pere: De la hegemonía a la autodestrucción. El Partido Comunista de España (1956-1982). Barcelona: Crítica, 2017. Montilla Aguilera, José: Clar i català: testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona, RBA, 2013. Montilla Aguilera, José: Enfortir Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008. Montilla Aguilera, José: Discurs d’investidura “Concertació, diàleg i polítiques socials per a Catalunya”. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006. Montilla Aguilera, José: Discursos del Presidente de la Generalitat en Madrid. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008. Muñoz Jofre, Jaume: Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya. Barcelona: L’Avenç, 2019. Muñoz Jofre, Jaume: La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016). Granada: Comares, 2016. Muñoz Lloret, Josep Maria (ed.): Quatre presidents. Entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla. Barcelona: L’Avenç, 2010. Muñoz Lloret, Josep Maria: “Joaquim Nadal, la força de Girona”, dins L’Avenç, 418 (2015), p. 12-25. Muñoz, Jordi: Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés. Barcelona: L’Avenç, 2020. Nadal Farreras, Joaquim: Catalunya: catalanisme i socialisme, Barcelona, Ed Mediterrània, 2003. Nadal Farreras, Joaquim: Històries d’alcalde (Girona, 1979-2002), Cassà, Ed. Gavarres, 2019. Nadal Farreras, Joaquim: Testimoni de càrrec: vint anys al servei de Catalunya. Barcelona, Ed. 62, 2014. Núñez Seixas, Xosé Manuel (coord.): España en democracia, 1975-2011, volum X de la Historia de España dirigida per Josep Fontana i Ramon Villares. Barcelona, Crítica, 2017. Obiols, Raimon: El mínim que es pot dir. Memòries polítiques. Barcelona: RBA, 2013. Pradel Miquel, Marc: “Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influència en la governança de Catalunya”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2016. Preston, Paul: Un pueblo traicionado. España de 1874 a nuestros días: corrupción, incompetencia política y división social. Barcelona: Debate, 2019. Pujol Soley, Jordi: Memòries (1980-1993): temps de construir. Barcelona, Proa, 2009. Pujol Soley, Jordi: Memòries (1993-2011): de la bonança a un repte nou. Barcelona, Proa, 2012. Riquer, Borja de: La Catalunya autonòmica, 1975-2003. Barcelona: Edicions 62, 2003. Riquer, Borja de: (dir.): Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008. Sala, Josep Maria: Moments del socialisme català. Barcelona: Fund. Rafael Campalans, 2020. Sánchez Llibre, Josep: Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al diari de sessions. 6 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A �Barcelona: La Esfera de los Libros, 2006. Santos, Lídia; Bonet, Laia; Fuentes, David: El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra. Barcelona: Fundació Rafael Campalans, 2006. Serra, Narcís: La Gestió de Barcelona: una política municipal. Barcelona: Servei de Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, 1982. Serra, Narcís: Discurs en la sessió de cloenda del simposi sobre àrees metropolitanes (octubre 1982). Barcelona: Corporació Metropolitana de Barcelona, 1987. Serra, Narcís: Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2004. Serra, Narcís: La transición militar. Reflexiones en torno a la reforma democrática de las fuerzas armadas. Barcelona: Debate, 2008. Soto, Álvaro: Transición y cambio en España, 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial, 2005. Soto, Álvaro; Mateos, Abdón (dirs.): Historia de la época socialista. España: 1982-1996. Madrid: Sílex, 2013. Tomàs Fornés, Mariona: “Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana”. Barcelona: Fundació Catalunya Europa, 2017. Tura, Montserrat: Estirant el fil. Quan el PSC va abandonar el catalanisme. Barcelona: Pòrtic, 2014. Vallès, Josep Maria: Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. Barcelona: Edicions 62, 2008. Ximenis, Vicenç: Demòcrata i socialista: memòries de setanta anys de lluita política apassionada. Lleida: Pagès editors, 1998. Ysàs, Pere (ed.): La configuració de la democràcia a Espanya. Vic: Eumo Editorial, 2009. 6 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els socialistes catalans en la configuració de l’Espanya democràtica (1982-2010) Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz Jofre, Jaume Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2020 Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Govern Democràcia Lluch, Ernest, 1937-2000 Serra, Narcís, 1943- Nadal i Farreras, Joaquim, 1948- Montilla, José, 1955- Maragall Mira, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2827/JosepPique.png edb2cc8cbbb3041179dfb8944fb0f259 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 45:11 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Piqué i Camps Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Piqué, Josep Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019-05-20 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partido Popular Estatut Espanya Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Description An account of the resource Entrevista a Josep Piqué (Vilanova i la Geltrú, 1955), economista. La seva trajectòria ha transcorregut pel món privat i el polític, ocupant diversos càrrecs i ocupacions. Ha estat, entre altres: President de ITP Aero (2017- ) Conseller delegat de Vueling (2007-2013) Ministre de Ciència i Tecnologia (2002-2003) Ministre d'Afers Exteriors (2000-2002) Ministre Portaveu del Govern d'Espanya (1998-2000) Ministre d'Indústria i Energia (1996-2000) President del Partit Popular de Catalunya (2002-2007) President del Grup Parlamentari Popular al Parlament de Catalunya (2003-2007) Senador (2004-2007) Diputat del Congrés (2000-2003) President del Cercle d'Economia (1995-1996 i 2011-2013) Presidente del grupo Ercros (1989-1992) Director General d'Indústria de la Generalitat de Catalunya (1986-1988) Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/373394067" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/373394067">Testimoni Pasqual Maragall: Josep Piqué i Camps</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Sofia (Barcelona) Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Josep Piqué&nbsp;del&nbsp;</span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2828/EnricJuliana.jpg ade10d6987209cc4969d6c57b1070ff9 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 1:03:26h Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Enric Juliana i Ricart Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Juliana, Enric Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019-07-12 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Barcelona Catalunya Espanya Política Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Description An account of the resource Entrevista a Enric Juliana i Ricart (Badalona, 1957), periodista i assagista. Ha treballat en diversos mitjans de comunicació de premsa escrita, inicialment a Tele/Express, El Món o als informatius de TVE i a El País (1988-1991). El 1991 entra a La Vanguardia, on ha estat redactor en cap d'informació local de Barcelona durant els Jocs Olímpics de 1992 i entre 1997 i 2000 corresponsal del Diari a Itàlia. Actualment és director adjunt de La Vanguardia i cap de la delegació del diari a Madrid. Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/460111769" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/460111769">Testimoni Pasqual Maragall: Enric Juliana</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Fundació Pasqual Maragall Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Enric Juliana del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf ddc086d1a5394ecdda42134937333a74 PDF Text Text 8 PAÏSOS CATALANS-Barcelona AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982 El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que caracteritza els seus articles Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Josep M. Ballarín Monset Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els anys. Deu voltar la quarantena. Acabo de veure'l a la televisió. Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del nas; és el de sempre, tal com el recordo, amb la seva cara de vedellet savi i ros. Però començaré des de més lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell, afavorit de patides, i la parella va tenir un fill famós. En Joan Maragall, «el de la vaca cega», com li dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts i els amics dels néts. En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moria. Tretze fills sota la tutela de la vídua, Domna Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com noble de fets. Dels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes, una santa dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits. Més d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall. Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò. El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha sortit senador i té el fill a ca la ciutat. En Jordi va perdre el pare als primers passos; va fer estudis de savi, va passar per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau Palau. Però va venir la guerra, i va tenir allò que en deien la pau. En Jordi, que anava veient-se la casa plena de quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a treballar en uns laboratoris. Ell sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING. Ho va aguantar com un senyor. Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta és filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre de Ensefianza del Giner de los Ríos a Madrid. La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se. Els Mira, com els Maragall, són bonhomiosos i fan costat quan cal. Per família i per escola, en el matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels. D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra, la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà. Pasqual Maragall junt amb els seus germans, Jordi, Àngels i Ernest "Elfons de l jànima del nou alcalde són l'oreig mediterrani delpoeta de casa i la gràcia andalusa del Machado passada per S/bria i entesa entranyablement des de Madrid" En Jordi i la Basi són més aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen pel seu coratge. He passat amb ells les hores bones i les males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta, amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou humils per a saber qui són. Tornem als pares. La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tres noies i cinc nois. Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etzibades, cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són ben bé fills de qui són fills. En Pasqual és el fill tercer, el segon noi. Abans cal parlar del noi gran, que també es diu Jordi i és pintor. Un pintor genial, sense adjectius, però això no fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb un punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb oli de la Mediterrània. Jo li dec el Francesco. Tots els qui l'hem tingut a prop estem tocats per la seva quietud mística. En Pasqual no seria qui és sense els silencis d'aquest germà. Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit margallets han crescut sense entrebancs a m b g e r m a n o r . Des de menuts, el batlle i els altres han conegut el goig de tenir germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams. No han trencat mai els Itigams ni crec que els trenquin. Els Pasqualet era un minyó tot ros. No só pas quan el vaig conèixer, puc dir que el conec de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevlta- Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8 Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a Empúries l'estiu del 1960 ble capellà que s'esforçava a ser liberal, mentre la canalla cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual en tingui mal record. Va arribar al batxillerat amb fama ben guanyada de llumenera, però mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia, tot i que no arribava a davanter del Júnior com dos cosins seus i el Xavier Rubert. Tampoc no era un bastaix de la pilota. Encara que no se'n queixi, no sé pas si el col·legi va marcar massa en Pasqual. El va marcar molt allò que vivia a casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia dir la seva. El minyonet que acabava el batxillerat, després d'escoltar Edith Piaff, es podia trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En Pep Calsamiglia anava aigües avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall enfilava sant Agustí amunt entre passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en Sòria, vingut algun cop de Madrid, les deixava anar pel broc gros, i més pel broc gros les deixava anar el Juanín Rubert, pare d'en Xavier, que ho rebentava tot, i un cop, enrabiat amb la música del dia, ens va trencar oen trencats dos discos del Brassens. Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de tot, des de Sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a Max Scheller, passant, tant se val, per l'inevitable Marx, que començava a treure el nas entre aquells savis i veroiava fort entre els joves. Elsprimers amics del Pasqualforen els fills dels amics dels seuspares. Entre d'altres, ipotser el primer, en Xavier Rubert de Ventós" íé Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus pares. Entre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va deixar de jugar d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar economia i una altra carrera, que deu ser la de dret, ara no me'n recordo bé. Les var acabar totes dues. No feia la impressió de matar-s'hi gaire, però continuava amb la ben guanyada fama de llumenera. Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal Jordi i la Basi, en una habitació amb dues lliteres, dues taules; un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira de fum, els minyons, asseguts a terra, discutien i discutien i discutien. Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i en Jaumet Lorés. En Jaume, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a les catacumbes dels «Felipes» i a les altres bataneres que fressaven amb en Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren més joves, quedaven una mica a part i feien la seva. De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtes. Un dia, a casa mateix, vaig trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més calent, «de cuyo nombre no quiero acordarme», etzibava: —Quan fem la revolució, els capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els qui ens faran nosa de debò seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el B a l l a r í n de m a r i e t a per desprestigiar-lo. Sabia que era una discussió acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir: —Tots sabeu que jo no sóc marieta, penjar-m'ho fóra una mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics meus, i per a fer la revolució no us podríeu vendre un amic. Si la revolució ha d'esbandir les amistats, més val que plegueu. En Pasqual em va dir amb la mitja rialleta: —Pepe, tens raó. Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'aturaria en discussions acadèmiques. I va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien ben pobres, però no en parlava (Passa a la pàg. següent) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament Creator An entity primarily responsible for making the resource Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-11 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Alcalde Biografia Família Description An account of the resource Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2830/19881229_CloendaCentenariExpoUniv_PM.pdf 2db0c24d69df8838a85beed2c190dbfb PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte de cloenda dels actes commemoratius del Centenari de l'Exposició Universal de 1888 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Duran Farell, Pere, 1921-1999 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-12-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Exposició Universal de Barcelona (1888) Commemoracions Barcelona Pujol, Jordi, 1930- Description An account of the resource Intervencions de Duran Farell, revisant els actes commemoratius i de Maragall introduint el discurs de clausura de Jordi Pujol. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2831/Mil_dies_d_accio_de_govern.pdf e4ab2b2a79ccbde20020e8b0b0401415 PDF Text Text Mil dies de Govern 2004 2006 �2 Secretaria de Comunicació Departament de la Presidència Generalitat de Catalunya Aquest document és una síntesi de les principals actuacions del Govern de Catalunya durant la VII legislatura i respon als continguts del “Balanç del Pla de Govern” (Barcelona, estiu del 2006) Barcelona, 31 d’agost de 2006 Podeu trobar aquest document i tota la informació referent al Pla de Govern 2004-2007 a l’adreça www.gencat.cat/acciodegovern �3 Mil dies de Govern 2004 - 2006 I. Autogovern i qualitat democràtica 1. Política de millora de l’autogovern 2. Defensa dels interessos de Catalunya i relacions exteriors 3. Justícia 5 10 13 II. Impuls de l’economia 4. Política econòmica i internacionalització 5. Política industrial 6. Ocupació. Lluita contra l’atur i la precarietat laboral 7. Comerç, turisme i consum 8. Tecnologies de la informació i de la comunicació 9. Recerca i innovació 10. Agricultura i pesca 19 25 28 32 36 40 42 III. Una nació socialment avançada 11. Educació 12. Salut 13. Serveis socials 14. Polítiques de dones 15. Immigració 16. Cultura 17. Impuls de l’ús social del català 18. Seguretat i emergències 45 52 57 64 65 67 71 75 IV. Política territorial i ambiental 19. Habitatge 20. Medi ambient 21. Energia 22. Planificació territorial 23.Transport públic i infraestructures V. El nou Estatut 81 85 89 91 94 103 �4 �Mil dies de Govern 5 I. Autogovern i qualitat democràtica 1 Política de millora de l’autogovern • El Govern ha doblat els recursos per als municipis • S’han aprovat 49 lleis del Parlament • S’ha creat el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) • El Govern ha estat pioner en la independència dels mitjans de comunicació públics amb el reforç de les competències del CAC • S’han impulsat noves polítiques de participació, recuperació de la memòria històrica i foment de la pau Tal com preveia l’Acord del Tinell, el Govern de la Generalitat ha centrat una part important de les seves accions d’aquests mil dies a ampliar l’abast de l’autogovern de Catalunya, però no únicament a través del nou Estatut. Amb aquest objectiu, ha promogut una revisió de les institucions catalanes per garantir la transparència en la gestió pública i acostar-la molt més al ciutadà. Així, per exemple, el Govern ha impulsat la regulació per llei de la figura de conseller primer, ha reforçat les delegacions territorials del Govern a més de crear-ne dues de noves a la Catalunya Central i a l’Alt Pirineu i l’Aran. A més a més, per afavorir la participació dels ciutadans en els afers públics, el Parlament ha aprovat la nova Llei d’iniciativa legislativa popular (ILP), una de les més avançades d’Europa perquè rebaixa de 18 a 16 anys l’edat mínima per donar suport a una iniciativa legislativa, amb l’objectiu de fomentar la participació dels joves que encara no poden votar. La Generalitat també ha presentat el Llibre Blanc de la Funció Pública a Catalunya, una radiografia detallada que permetrà definir un model nacional de funció pública, conjuntament amb totes les administracions implicades. Activitat legislativa del Parlament: 49 lleis en mil dies L’acció legislativa d’aquests mil dies de mandat s’ha traduït en l’aprovació de 49 lleis al Parlament de Catalunya, la majoria de les quals impulsades per la corresponent iniciativa del Govern. En destaquen, la Llei de millora de barris, la modificació de la Llei d’urbanisme, la Llei d’horaris i la d’equipaments comercials, la Llei d’iniciativa legislativa popular, la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, la Llei del Pla estadístic de Catalunya 2006-2009, la de l’Agència Catalana de Consum, la del llibre V del Codi Civil, la de mesures de conciliació de la vida personal i laboral del personal de l’administració pública, la de protecció, gestió i ordenació del paisatge o la Llei de prestacions socials. La Llei d’iniciativa legislativa popular és una de les més avançades d’Europa i fomenta la participació dels joves que encara no poden votar El Llibre Blanc de la Funció Pública revela que a Catalunya la ciutadania confia en els empleats públics �6 Informe sobre Bon Govern i Transparència Administrativa, amb més de 50 propostes a les administracions públiques El 27 de juliol de 2005, el Grup de Treball sobre Bon Govern i Transparència Administrativa va presentar al president de la Generalitat un informe amb més de cinquanta propostes per assegurar la transparència en l’ús de recursos públics i la igualtat en l’accés a la informació sobre la gestió de les administracions de Catalunya. El Grup de Treball el van formar persones de prestigi reconegut i va estar coordinat pel Departament de Justícia i presidit per Anton Cañellas, que havia estat Síndic de Greuges del 1993 al 2004 i va morir el 27 d’agost passat. En la mateixa direcció, el Departament d’Economia i Finances, la Diputació de Barcelona, la Fundació Jaume Bofill i la Universitat Pompeu Fabra han creat el Consorci d’Avaluació de Polítiques Públiques, que s’encarregarà d’assessorar les administracions en el disseny i l’avaluació de les polítiques públiques per tal de comprovar la seva eficàcia en relació als objectius de les mesures implantades. Més rigor i transparència amb la regulació de les incompatibilitats dels alts càrrecs La nova Llei d’incompatibilitats regula un àmbit fins ara dispers i poc rigorós El Govern ha iniciat una regeneració de les seves institucions per a vetllar per la transparència en la gestió pública i lluitar contra la corrupció. En aquest sentit, el Parlament va aprovar la Llei del règim d’incompatibilitats dels i les alts càrrecs, a proposta del Govern, que estableix els deures de la dedicació absoluta i de la retribució única, i vol superar la dispersió normativa i la manca de rigor del règim actual. La nova llei garanteix la transparència en l’exercici de funcions dels càrrecs públics. Creació del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat Amb el mateix objectiu d’incrementar la transparència, el Govern ha creat el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), vinculat a l’Institut d’Estadística de Catalunya, per tal de dirigir i coordinar els diferents estudis d’opinió de la Generalitat i per donar-los a conèixer. Fins ara el CEO ha fet públics els resultats de quatre baròmetres d’opinió política, de caràcter semestral, que constitueixen una anàlisi profunda de l’actitud de la ciutadania envers el sistema polític, quatre índexs de satisfacció política, diverses enquestes (sobre el debat de política general, els abstencionistes i el referèndum de l’Estatut), un estudi de la cultura política dels catalans, un altre sobre la situació política i un sondeig sobre immigració. El Govern ha doblat els recursos destinats als municipis Inversió món local Increment 2003 124.785.691 2004 140.722.945 2005 177.543.578 Total: 2006 251.100.000 +101,22% A través de la nova línia d’ajuts als petits municipis s’han destinat 6.392.000 euros a un total de 469 localitats, que han rebut cadascuna una mitjana de 13.629 euros L’esforç del Govern en matèria de cooperació municipal ha estat molt remarcable en comparació amb la legislatura anterior. A través del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC), principal eina de cooperació econòmica amb els municipis, el Govern haurà destinat als ajuntaments 445 milions d’euros per al quadrienni 2004-2007, un 47,8% més que en l’anterior. Així mateix, la dotació del Fons de Cooperació Local de Catalunya (FCLC) ha augmentat un 161,32% del 2003 al 2006. El 2004 s’hi van destinar 43 milions d’euros (90,6% més que el 2003) i el 2005, 59 milions (un 37% més). El 2006 es destinaran 80,8 milions (un 37,1% més) als ajuntaments i 34 milions als consells comarcals. A banda d’això, el Govern ha creat un programa de cooperació per a petits municipis, una nova línia d’ajuts adreçada als ajuntaments amb problemes de precarietat financera. �Mil dies de Govern Autogovern i qualitat democràtica Inversió món local 2004-2005-2006 Alt Pirineu i Aran PUOSC 2004: 5.082.019 € 2005: 7.995.454 € 2006: 10.263.802 € Fons cooperació local 2004: 5.224.937 € 2005: 6.341.021 € 2006: 7.727.700 € Cooperació petits municipis 2005: 622.246 € Lleida PUOSC 2004: 10.463.593 € 2005: 12.009.658 € 2006: 15.977.652 € Fons cooperació local 2004: 8.056.117 € 2005: 9.706.043 € 2006: 12.087.765 € Cooperació petits municipis 2005: 1.524. 962 € Terres de l’Ebre PUOSC 2004: 4.893.195 € 2005: 6.180.306 € 2006: 8.530.398 € Fons cooperació local 2004: 3.974.719 € 2005: 5.181.396 € 2006: 6.292.037 € Cooperació petits municipis 2005: 438.519 € 7 Font: Departament de Governació i Administracions Públiques Catalunya Central PUOSC 2004: 15.173.800 € 2005: 15.812.856 € 2006: 17.994.141 € Fons cooperació local 2004: 8.389.048 € 2005: 10.974.533 € 2006: 14.002.315 € Cooperació petits municipis 2005: 1.156.452 € Camp de Tarragona PUOSC 2004: 9.995.621 € 2005: 11.660.986 € 2006: 15.143.558 € Fons cooperació local 2004: 8.223.360 € 2005: 10.521.294 € 2006: 13.156.972 € Cooperació petits municipis 2005: 922.829 € Girona PUOSC 2004: 16.360.467 € 2005: 20.318.472 € 2006: 25.171.712 € Fons cooperació local 2004: 11.224.408 € 2005: 14.691.713 € 2006: 18.728.967 € Cooperació petits municipis 2005: 1.420.696 € Barcelona PUOSC 2004: 19.506.831 € 2005: 27.424.317 € 2006: 33.773.728 € Fons cooperació local 2004: 26.001.020 € 2005: 34.972.190 € 2006: 43.259.729 € Cooperació petits municipis 2005: 306.278 € Pioners en la independència dels mitjans de comunicació públics i la transparència dels ajuts El Govern ha col·laborat estretament amb el Parlament en l’elaboració de dues lleis bàsiques que afavoriran la qualitat dels mitjans de comunicació i la desgovernamentalització dels de titularitat pública: la Llei de la comunicació audiovisual, aprovada el desembre del 2005, que referma un model d’independència que compta amb un gran consens entre les forces polítiques catalanes i reforça les competències en la gestió de l’espectre radioelèctric català i reforça les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) en la concessió de llicències de ràdio i televisió, i la futura Llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que blindarà la independència de gestió de l’actual Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i els seus mitjans. Aquestes novetats legislatives s’han vist complementades amb el nou contracte-programa de la CCRTV, que li aporta un augment de recursos de 337 milions d’euros respecte al contracte anterior i fixa l’aportació del Govern fins al 2009 en 1.161 milions d’euros. A més a més, el Departament de la Presidència ha donat un pas endavant en els àmbits de la transparència i de la independència dels mitjans de comunicació i, des del 2005, totes les subvencions als mitjans de comunicació de titularitat privada La Llei de comunicació audiovisual reforça les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya en la concessió de llicències de ràdio i televisió �8 Des del 2005, el Govern de Catalunya atorga totes les subvencions als mitjans de comunicació de titularitat privada per concurs públic i transparent. El 2006, aquestes subvencions sumen un total de 16,36 milions d’euros s’atorguen de manera coordinada amb el Departament de Cultura i a través de concursos públics. Amb aquest sistema, la Generalitat ha atorgat subvencions per un total de 14,6 milions d’euros el 2005 i de 16,36 milions d’euros el 2006. Per primera vegada, a més, la premsa digital, la ràdio i la televisió en català o en aranès han pogut accedir als concursos de subvencions de la Generalitat, que abans estaven reservats a la premsa escrita. En aquests mil dies el Govern també ha decidit donar suport a la creació d’un nou instrument de mesura de les audiències dels mitjans de comunicació als territoris de parla catalana, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, que millorarà substancialment el coneixement del sector a partir de 2007. Igualment, la Generalitat ha decidit consolidar l’Agència Catalana de Notícies i li ha donat nou impuls a partir de 2005 perquè proporcioni serveis informatius de qualitat als mitjans de comunicació del país, especialment als d’àmbit local i comarcal. Font: Departament de la Presidència Les noves televisions locals de titularitat privada Canal Taronja Osona Canal Català El 9 TV Canal Nord Empordà Televisió Televisió Sense Fronteres Lleida TV Digital Pirineus TV TV Puigcerdà Lleida TV Digital Aran TV Vall d’Aran Televisió de Manresa Canal Taronja Canal Català Pallars Sobirà Alta Ribagorça Lleida TV Digital Canal Català Televisió de Girona Televisió del Ripollès Olot Televisió Cerdanya Alt Urgell Garrotxa Pallars Jussà Canal Català TV Igualada Canal Taronja Anoia Solsonès Lleida TV Digital Canal Català Lleida TV Osona Gironès Baix Empordà Selva Segarra Bages Vallès Oriental Pla d’Urgell Segrià Anoia Urgell Garrigues Conca de Barberà Alt Camp Baix Camp Barcelonès Baix Llobregat CAT 4 TV Canal Català UrBe TV Canal Català 25 TV Localia Canal Català Canal Reus TV Canal Català Tortosa Televisió La Veu de l’Ebre Canal Català Televisió de Mataró Canal Català Garraf Tarragonès Ribera d’Ebre Baix Ebre Alt Penedès Baix Penedès Canal Català Canal Nord EPI TV Vallès Occidental Maresme Priorat Montsià Pla de l’Estany Berguedà Noguera Terra Alta Alt Empordà Ripollès Canal Català CAT 4 TV Teletaxi TV Canal Català Localia Teletaxi TV Uniprex TV Canal Català Localia Canal Català Mola TV Televisió de Sant Cugat TV 20 Teletaxi TV �Mil dies de Govern Autogovern i qualitat democràtica 9 El Govern aposta per una implantació capdavantera de la TDT a Catalunya A Catalunya el trànsit de la televisió analògica a la digital (TDT) s’anticipa a la resta de l’Estat. La Generalitat vol ser capdavantera a nivell europeu en la implantació d’aquesta nova tecnologia que millora la qualitat de les emissions i que permet la interactivitat. El 30 de novembre passat van començar les emissions digitals de les televisions estatals i nacionals, mentre que el cessament de les emissions analògiques començarà l’any 2007 i es completarà al llarg del 2009. Amb la TDT, les llars catalanes arribaran a sintonitzar fins a 40 canals de televisió en obert, entre els quals n’hi haurà vuit de Televisió de Catalunya i un mínim de quatre canals locals a cada demarcació. El Govern ja ha completat els processos de concessió de freqüències locals tant a les entitats municipals com als operadors privats. El nombre de canals locals de TDT que es podran veure a Catalunya és de 93: 56 de privats (veure el mapa adjunt) i 37 de municipals. Recuperació de la memòria de l’antifranquisme a través del Memorial Democràtic El Govern ha aprovat el Projecte de llei de creació del Memorial Democràtic, que té l’objectiu de recuperar la memòria històrica de l’antifranquisme i de la lluita per les llibertats que van posar els fonaments de la democràcia. Fins ara, el programa del Memorial ha convocat diferents actes d’homenatge i desgreuge a les víctimes de la dictadura per causa d’orientació sexual i als deportats als camps nazis. També s’ha obert la segona convocatòria de subvencions per projectes de recuperació de memòria històrica, dotada amb dos milions d’euros, dirigida especialment a la commemoració del 70è aniversari de l’inici de la Guerra Civil i el 75è aniversari de la II República. A més, el Govern participa en la construcció del futur Museu de l’Exili a La Jonquera. Catalunya, referent internacional en matèria de pau El Govern ha aprovat el Projecte de llei de creació de l’Institut Català Internacional per la Pau amb la voluntat de desenvolupar per primer cop una política pública de foment de la pau. L’organisme vol donar resposta a l’ampli moviment social contra la guerra, i per aquest motiu estarà destinat a la promoció de la cultura de la pau, la mediació en conflictes i el suport a les entitats i moviments socials, entre d’altres. El Memorial Democràtic i el Museu de l’Exili fomenten la recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil i la dictadura franquista �10 2 Defensa dels interessos de Catalunya i relacions exteriors • S’ha impulsat l’Euroregió Pirineus-Mediterrània com a objectiu estratègic de primer ordre • L’ús oficial del català a les institucions europees ha assolit fites històriques • L’increment dels recursos en cooperació ha superat el 100% i arriba al 0,36% dels tributs propis L’impuls de les relacions de la Generalitat amb l’Estat i amb la Unió Europea ha perseguit augmentar la participació del Govern en els organismes i les decisions polítiques d’aquests dos àmbits, per tal d’assegurar la defensa dels interessos catalans més enllà del territori, amb iniciatives com la creació de la Delegació del Govern davant la Unió Europea. L’objectiu ha estat restablir deutes històrics i reimpulsar la transferència des de l’Estat de les competències pendents, encallades fa anys. Impuls a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània L’Euroregió té més de 13,2 milions d’habitants, un 17% de la població total de França i Espanya A partir d’octubre del 2004 el Govern va impulsar la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, com a objectiu estratègic de primer ordre. Entre els objectius d’aquest projecte hi ha l’estímul a la col·laboració institucional entre els territoris, l’intercanvi cultural i educatiu, i facilitar el coneixement mutu sobre la realitat social i econòmica. L’Euroregió, que té més de 13,2 milions d’habitants, inclou les regions de Migdia-Pirineus, LlenguadocRosselló i les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó i les Illes Balears. Representa el 17% de la població conjunta d’Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d’aquests dos països (2001) i proporciona un volum d’ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol). En el primer any de funcionament els cinc membres van definir els principals objectius de l’Euroregió: el reclam d’actuacions en infraestructures d’interconnexió d’una i altra banda dels Pirineus i l’aplicació de polítiques comunes. D’aquestes accions comunes, cal destacar alguns dels principals projectes que s’estan desenvolupant: el Portal Cultura, l’Observatori Socioeconòmic, l’EuroBioRegió, el Centre d’Investigació en Turisme de les Illes Balears i la Xarxa euroregional de Cambres de Comerç. Els governs han treballat especialment en la reclamació per garantir unes infraestructures de transport i connectivitat estratègiques. D’altra banda, el 27 de novembre de 2005 Barcelona va acollir la Cimera de caps d’Estat i de Govern dels 36 països euromediterranis, coincidint amb el 10è aniversari de la Declaració de Barcelona. En la reunió es van analitzar els progressos aconseguits durant els últims deu anys, des de l’anterior cimera de Barcelona, i es van establir les bases per accelerar la cooperació i les reformes en la regió. La Generalitat va fer d’amfitriona i va organitzar set reunions paral·leles. �Mil dies de Govern Autogovern i qualitat democràtica 11 TGV Ports i aeroports Bordeus Tarbes Tolosa Montpeller Bilbao Tolosa Montpeller Perpinyà Perpinyà Girona Saragossa Barcelona Tarragona Palma de Mallorca Aeroports Ports internacionals Lleida Saragossa Tarragona Figueres Girona Barcelona En funcionament València Obres en execució Estudi informatiu Ús oficial del català a les institucions europees i participació de la Generalitat en les decisions de la Unió Europea L’esforç per la presència de la Generalitat i del català a les institucions europees s’ha traduït en dues fites històriques, que han anat paral·leles a la creació de la Delegació del Govern a Brussel·les com a ambaixada davant d’Europa. Des d’octubre de 2005, la llengua catalana ja es pot utilitzar de manera oficial a les institucions de la Unió Europea (UE) gràcies a l’acord subscrit pels ministres d’Afers Exteriors de la UE i, des de juny de 2006, els ciutadans ja es poden adreçar a la Mesa del Parlament Europeu en català i ser contestats en la mateixa llengua. Aquests avenços, assolits per petició del Govern central a demanda del governs autonòmics implicats, representen un pas molt important en el reconeixement del català a Europa. Tot i això, el Govern espera que properament el Parlament Europeu també faci extensiu l’ús del català en els plens d’aquesta institució. A banda del reconeixement de l’ús de la llengua, el desembre de 2004 la Conferència per a Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) va aprovar els acords que permeten la representació directa de les comunitats autònomes en algunes formacions del Consell de la Unió Europea i en els grups de treball del Consell corresponents. Des de llavors, una persona d’un govern autonòmic, en representació del conjunt de les comunitats, s’incorpora a la delegació espanyola a quatre formacions del Consell: Ocupació, Política Social, Sanitat i Consumidors; Agricultura i Pesca; Medi Ambient i Educació i Joventut i Cultura. La Generalitat ja va exercir la representació autonòmica en el Consell de Medi Ambient i Agricultura i Pesca durant la presidència luxemburguesa el primer semestre de 2005. Mapa de l’Euroregió Des d’octubre de 2005, la llengua catalana ja es pot utilitzar de manera oficial a la Unió Europea Impuls a la transferència de competències pendents i a la desconflictivització amb l’Estat El Govern ha impulsat la transferència de competències pendents, que havia quedat aturada durant la passada legislatura. Fins l’actualitat, s’han fet tres reunions plenàries de la Comissió Mixta i s’han aprovat 15 noves transferències de serveis en matèria de justícia, transport marítim, agricultura, ensenyament, patrimoni artístic i ferroviari, com és el cas del canvi de titularitat de la línia Lleida-La Pobla de Segur. El Govern també ha impulsat la solució de conflictes amb l’Estat i en total s’han retirat 14 recursos d’inconstitucionalitat i conflictes positius de competència que havien estat interposats tant per la Generalitat com pel Govern central. També s’ha acordat obrir negociacions per evitar conflictivitat en temes com la Llei d’horaris comercials o la Llei de comunicació audiovisual de Catalunya. S’han celebrat tres reunions plenàries de la Comissió Mixta Estat-Generalitat i s’han aprovat 16 noves transferències �12 Llum verd a la Carta Municipal de Barcelona La Carta Municipal de Barcelona ja ha estat aprovada al Congrés Després de debatre’s durant vint anys, l’Ajuntament de Barcelona ha vist aprovada la llei que li ha de proporcionar més recursos i competències. La proposta ha rebut el suport de la comissió per al seu desplegament, de la qual també en forma part la Generalitat, i ha estat aprovada pel Congrés i el Senat. El Govern destina ja el 0,36% dels tributs propis a la cooperació al desenvolupament, un 105% més que el mandat anterior El Govern continua augmentant els fons destinats a la cooperació al desenvolupament i haurà destinat aquest 2006 al voltant de 60 milions d’euros, xifra que representa el 0,36% dels tributs propis de la Generalitat d’enguany, una xifra molt superior al 0,29% del 2005, i que representa un increment d’un 105% en comparació amb el mandat anterior. El Govern s’ha compromès a incrementar progressivament els recursos econòmics que es destinen a la política de cooperació i de solidaritat internacional fins arribar al 0,7% dels tributs propis en un horitzó proper. Catalunya signa acords amb tres organismes de l’ONU a escala mundial Catalunya és pionera en el camp de la cooperació internacional perquè ha estat el primer govern subestatal a signar un acord estratègic amb la Campanya del Mil·lenni i amb dos altres organismes de Nacions Unides, el Fons de Població i el Fons de Desenvolupament per a la Dona. Fruit d’aquest acord, la Campanya del Mil·lenni de l’ONU, que pretén acabar amb la pobresa, ha estrenat aquest juny l’Oficina dels Objectius del Mil·leni a Barcelona, que serà la primera de les Nacions Unides que s’estableix a la ciutat. Aquesta oficina treballa estretament amb la seu de Nova York per definir l’estratègia mundial que ha de permetre a la Campanya del Mil·lenni comptar, no només amb l’ajut dels estats, sinó també dels ens subestatals. Milers Ajut al desenvolupament de la Generalitat de Catalunya EUR 1986-2006 70.000 60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000 Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament Departaments i organismes autònoms de la Generalitat de Catalunya Ajut total executat per la Generalitat de Catalunya 2006 2005 2004 2003 2002 2001 2000 1999 1998 1997 1996 1995 1994 1993 1992 1991 1990 1989 1988 1987 0 1986 La Campanya del Mil·leni de les Nacions Unides ha obert una oficina a Barcelona �Mil dies de Govern Autogovern i qualitat democràtica 13 3 Justícia • En aquesta legislatura es multipliquen per sis les inversions en infraestructures judicials respecte a la legislatura anterior • Més òrgans judicials i més jutges: de 492 òrgans l’any 2003 a 538 l’any 2006 Nou model d’oficina judicial • • El Pla d’equipaments penitenciaris renova la xarxa de presons i l’equilibra territorialment • Una política penitenciària realment centrada en la reinserció social i laboral El funcionament de l’Administració de justícia és un factor clau en la garantia dels drets dels ciutadans i que serveix també de mesura de la qualitat de l’Estat de dret. I la percepció que avui els ciutadans encara tenen sobre el seu funcionament és més aviat negativa. A la Generalitat li correspon ocupar-se del suport material i personal per al funcionament de l’Administració de justícia. En aquest sentit, l’elaboració del Llibre Verd de la Justícia ha permès realitzar un diagnòstic dels problemes i de les mancances del servei públic de la justícia i ha obert un debat implicant els actors socials i econòmics. Una de les primeres recomanacions del llibre duta a terme és l’elaboració d’un document de treball sobre l’assistència jurídica gratuïta a Catalunya, amb l’objectiu de millorar-ne la gestió. Cal tenir en compte que la demanda d’aquest servei s’ha incrementat de manera molt notable durant els darrers anys a causa de canvis socials i legals: judicis ràpids, immigració, justícia juvenil i violència de gènere. En aquest sentit, la Generalitat ha augmentat les contraprestacions econòmiques a advocats i procuradors i s’han reduït els terminis de pagament. Actuacions d’assistència jurídica gratuïta (acumulat anual) Font: Departament de Justícia 350.000 300.000 250.000 200.000 292.665 308.927 247.923 150.000 100.000 50.000 0 2003 2004 2005 La justícia, més a prop del ciutadà Una altra millora impulsada pel Govern en aquest àmbit és la justícia de proximitat. Per preparar el seu desplegament el 2005 es va crear una comissió amb la participació de l’Ajuntament de Barcelona, que s’ocuparà de la infraestructura dels jutjats a la ciutat, i del Departament de Justícia, que s’ocuparà dels aspectes normatius. Els nous jutjats de proximitat tindran competència en matèria de reclamacions civils de quantia menor i desnonaments per manca de pagament, així com en matèria de les faltes contra les persones o contra el patrimoni privat i públic, els furts i les faltes contra l’ordre públic, i altres conductes que atempten contra la convivència. Està previst que aquests jutjats s’implantin com a prova pilot a la ciutat de Barcelona. Nous edificis judicials i una Ciutat de la Justícia integrada al teixit urbà En aquest àmbit s’han fet importants esforços, ja que les infraestructures judicials es trobaven en mal estat de conservació. Per invertir aquesta situació, el Govern ha aprovat el Pla de renovació del parc immobiliari judicial 20042010, que suposa una inversió de 520 milions d’euros durant aquest període. El Pla renovarà els jutjats de 36 partits judicials que donen servei al 87% de la població de Catalunya. A més, s’ha iniciat la construcció de 17 nous edificis El Govern destinarà 520 milions d’euros fins al 2010 per a la renovació dels jutjats de 36 partits judicials que donen servei al 87% de la població de Catalunya �14 El primer semestre del 2007 es lliuraran els primers edificis construïts de la Ciutat de la Justícia judicials. Pel que fa a la Ciutat de la Justícia es va modificar el projecte inicial, millorant la integració dels edificis en la trama urbana, aconseguint usos mixtos i uns volums d’edificació més compatibles amb el disseny urbanístic i el creixement residencial previst a la zona. La revisió del projecte ha significat la disminució del cost de la inversió inicial en uns 36 milions d’euros. La Ciutat de la Justícia de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat comprèn la construcció de més de 232.368 m2 i l’import que s’hi ha destinat és de 252 milions d’euros. El primer semestre de 2007 es lliuraran els primers edificis construïts de la Ciutat de la Justícia. El primer edifici que entrarà en funcionament serà el destinat a l’Institut de Medicina Legal de Catalunya i en segon lloc ho farà el que allotjarà els jutjats de l’Hospitalet. Pla d’inversions en edificis judicials 2004-2010 Font: Departament de Justícia Nous edificis judicials Actuacions Superfície m2 Inversió € 26 221.186 209.398.923 Ciutat de la Justícia Actuacions Superfície m2 Inversió € 1 232.368 220.000.000 Ampliacions i rehabilitacions edificis judicials Actuacions Superfície m2 Inversió € 12 93.811 55.472.086 Total Actuacions Superfície m2 Inversió € Ciutat de la Justícia 39 547.365 Nous edificis judicials Ampliació i rehabilitació d’edificis judicials 484.871.009 Més òrgans judicials, més jutges i més especialització per a una justícia més àgil Catalunya deixarà de situar-se a la cua del rànquing de la UE en la ràtio de jutges per habitants Diverses actuacions han volgut atacar un altre problema de l’Administració de justícia: el nombre de jutges, fiscals i secretaris és insuficient per cobrir les necessitats de Catalunya. Amb 9,1 jutges per cada 100.000 habitants, Catalunya se situa per sota de la mitjana espanyola i a la cua del rànquing UE-12. Països com Alemanya compten amb 25,3 jutges per cada 100.000 habitants. A nivell de la UE tan sols Dinamarca, el Regne Unit i Irlanda tenen un percentatge més baix que el corresponent a Catalunya. En aquest sentit, al llarg de la legislatura, s’han creat 46 nous òrgans judicials en el període 2004-2006, entre ells els nous jutjats de violència contra la dona i els jutjats especialitzats en matèria mercantil. A més, s’han cobert més de 800 noves places per dotar adequadament els nous òrgans judicials creats i s’ha intensificat la formació que rep el personal de l’Administració de justícia. �Mil dies de Govern Autogovern i qualitat democràtica 15 Renovació completa del parc informàtic de l’Administració de justícia La modernització, que ha de permetre ser més eficient en l’atenció al públic, passa per una renovació completa del parc informàtic de l’Administració de justícia. Així, s’han actualitzat els equipaments informàtics als jutjats, fiscalies i registres civils i s’ha completat l’aplicació del programa IUSCAT, destinat a impulsar la renovació de sistemes d’informació per millorar la qualitat del servei, l’eficàcia en la tramitació i oferir les màximes garanties de seguretat jurídica. S’hi han destinat 18 milions d’euros en una operació de rènting per renovar i ampliar el parc informàtic del Departament de Justícia i s’han incorporat 8.000 ordinadors. Així mateix, s’ha posat en marxa una intranet específica que dóna servei a tot el personal dels jutjats i de fiscalia. Ampliació i renovació de la xarxa de centres penitenciaris, amb 11 centres i 6.500 places de nova construcció La política penitenciària al llarg de la legislatura ha vingut marcada per dos elements clau: uns equipaments penitenciaris heretats insuficients i obsolets (la darrera construcció d’un centre penitenciari a Catalunya datava de l’any 1991), i per un fort i sostingut creixement de la població reclusa, d’uns 500 interns més cada any. Per fer front a aquesta situació, el Govern ha elaborat el Pla d’equipaments penitenciaris 2004-2010, amb una inversió prevista total de 740 milions d’euros. Aquest Pla suposa la creació de 6.500 noves places que permetran atendre adequadament l’augment de la població reclusa i tancar les presons obsoletes, entre elles les tres de la ciutat de Barcelona. En diàleg amb els ajuntaments, el Govern ha definit una xarxa d’equipaments penitenciaris adequadament distribuïda en el territori. Així, es construiran 11 nous centres penitenciaris que s’afegiran al CP Brians II i al CP Joves Quatre Camins, en plena fase de construcció. Les primeres infraestructures començaran a funcionar ja a partir del segon semestre de 2007, i s’ha previst que s’hi incorporin progressivament 1.500 funcionaris nous. El Pla d’equipaments penitenciaris solucionarà el dèficit de places a les presons catalanes després de molts anys sense noves construccions La política penitenciària i la justícia juvenil La rehabilitació i la reinserció social i laboral de les persones sotmeses a mesures d’execució penal són els objectius fonamentals del sistema penitenciari i de justícia juvenil dut a terme pel Govern. Per aquest motiu, s’ha elaborat un reglament que enforteix la direcció dels centres i garanteix l’orientació del sistema penitenciari a la reinserció. En aquest sentit, la formació i el treball productiu permeten als interns desenvolupar hàbits i habilitats per valer-se per si mateixos en el seu retorn a la societat. Així, s’ha reformat i potenciat l’empresa pública CIRE –Centre d’Iniciatives per a la Reinserció– com a instrument principal d’aquesta tasca. Això ha permès ampliar les oportunitats de treball productiu per als interns, mitjançant convenis amb organismes públics, empreses i entitats. Actualment, les persones ocupades constitueixen el 35% dels interns amb possibilitats de treballar. En l’àmbit de la justícia juvenil, el Govern ha hagut de fer front a un augment del 43% en el nombre de menors i joves infractors, que s’havia produït entre el 2000 i el 2003. Per donar-hi resposta, s’ha incrementat fins a 272 el nombre de places d’internament en centres educatius i també s’ha reforçat la plantilla de professionals. D’altra banda, el Departament de Justícia ha endegat un pla pilot de prevenció de la delinqüència juvenil conjuntament amb les administracions locals. A més, s’ha arribat a un acord amb la Federació i l’Associació de Municipis per potenciar les prestacions de la comunitat aplicades als joves infractors. S’han augmentat les places de justícia juvenil i s’ha elaborat el Pla director de justícia juvenil 2004-2007 per tal de donar una orientació estratègica a l’actuació en aquesta matèria �16 Programes de tractament individualitzat, formació i inserció laboral d’interns de centres penitenciaris Mitjanes dels primers semestres Font: Departament de Justícia 2004 7.000 2003 6.000 5.000 5.678,65 4.000 Programes 6.714,835 Programes 2005 7.129,5 Programes 3.000 2.000 1.000 0 Impuls del Dret civil català i reforma de les professions titulades La reforma del Codi Civil català ha quedat enllestida en més del 80% El Govern ha reformat i actualitzat la legislació catalana i ha fet un pas endavant en el procés de codificació del Dret civil català. En aquest sentit, el Parlament ha aprovat un Projecte de llei de les professions titulades i col·legis professionals que s’ajusta a les necessitats laborals i professionals actuals. Pel que fa al Dret civil català, la Cambra catalana ha aprovat per unanimitat el Projecte de llei del Llibre V del Codi Civil de Catalunya, regulació que millora, en molts aspectes, l’establerta pel Codi Civil espanyol i per la Llei de propietat horitzontal. Mentrestant, el Govern ha donat llum verd als Llibres II, III i IV. D’aquesta manera, la reforma del Codi Civil queda enllestida en més del 80%. En l’àmbit de família, el Parlament ha aprovat les lleis que faciliten l’adopció per part de parelles homosexuals. Es creen nou centres educatius dins les presons com a aposta per a la reinserció social i laboral Nou centres penitenciaris de Catalunya disposaran d’un centre de formació per a adults, que impartirà formació bàsica i prepararà els interns per a proves d’accés. Els equipaments, totalment reconeguts com a unitats docents, s’ubicaran al Centre Penitenciari d’Homes de Barcelona, Dones de Barcelona, Joves de Barcelona, Ponent, Tarragona, Can Brians, Figueres, Girona i Quatre Camins. �Mil dies de Govern 17 �18 �Mil dies de Govern 19 II. Impuls de l’economia 4 Política econòmica i internacionalització • L’economia catalana mostra els millors resultats dels darrers sis anys • El Govern ha sanejat i racionalitzat els seus pressupostos: menys dèficit en cada pressupost i menys deute global • Els comptes de la Generalitat han incrementat la despesa social i han augmentat la inversió, sense augmentar la pressió fiscal sobre els ciutadans • L’Acord estratègic entre el Govern, les organitzacions empresarials i els sindicats és l’aposta més important dels darrers 30 anys per millorar la competitivitat de l’economia catalana • S’ha impulsat l’obra social de les caixes L’economia catalana ha començat l’any amb un fort impuls i ha reprès el lideratge de l’economia espanyola. Durant el primer trimestre del 2006, s’ha consolidat l’etapa expansiva iniciada a finals del 2003, amb un creixement del 3,6%, 2 dècimes superior al registrat l’últim trimestre del 2005 i el més alt des del tercer trimestre del 2000. Per primera vegada des de fa set trimestres el creixement de l’economia catalana ha estat superior a la mitjana espanyola. Aquesta acceleració de l’activitat econòmica s’explica per la millora del sector industrial (1,5%), que surt de l’estancament dels darrers anys, mentre els serveis moderen la seva expansió (4,1%) i la construcció es manté (5,8%). Finalment, la lleugera recuperació que ha experimentat la zona euro ha contribuït notablement al bon comportament de l’economia catalana per la millora registrada per les exportacions. A més, Catalunya és una de les comunitats autònomes que crea més llocs de treball: n’ha creat 48.100 de nous durant el segon trimestre del 2006. La taxa d’ocupació catalana se situa al 71,5%, per damunt de la registrada a la zona euro. D’aquesta manera es compleixen amb quatre anys d’antelació els objectius d’ocupació fixats per l’Agenda de Lisboa per al 2010 (70%). La taxa d’atur s’ha reduït fins al 6,5%, dos punts per sota de la mitjana espanyola (8,5%) i inferior també a la mitjana de la Unió Europea (7,9%). % Comparativa creixement economia catalana Font: Departament d’Economia i Finances 4 3,5 Espanya 3 2,5 Catalunya 2 1,5 1 Zona Euro 0,5 0 2001 2002 2003 2004 2005 Durant el primer trimestre de 2006 l’economia catalana ha consolidat l’etapa expansiva iniciada a finals de 2003 �20 Pressupost de la Generalitat: més despesa social, més inversió i millora de la gestió Les polítiques socials representen el 50% de la despesa en els pressupostos del 2006 El Govern ha fet de la despesa social un dels seus eixos principals. Així, el 2006, un 56,9% dels recursos es destinen a les polítiques socials: salut, educació, justícia i serveis als ciutadans. També es fa una especial atenció a la millora de les condicions de competitivitat de l’economia catalana, a l’equilibri territorial i a la sostenibilitat. En aquest sentit, cal destacar que aquest increment de la despesa destinada a polítiques socials s’ha produït al llarg de tota la legislatura; així, en els pressupostos de 2004 i 2005, els capítols destinats a polítiques socials han augmentat en un 16% i un 29% respecte al pressupost de 2003. I en el pressupost del 2006 representen un 55,64% del total. L’esforç inversor és un dels pilars fonamentals dels comptes públics. La inversió prevista per l’any 2006 es de 5.780 milions d’euros. L’increment en relació a l’any 2004 es del 84,2%. Aquest salt inversor sense precedents s’evidencia en les xifres d’inversió per habitant, passant de 365 euros el 2003 a 691 euros el 2006. El menor recurs a l’endeutament per al finançament de la inversió és una altra de les característiques remarcables de la gestió dels comptes públics, amb una reducció del creixement de l’endeutament net de l’exercici del 8,4% el 2006. D’altra banda, la voluntat del Govern d’incrementar la transparència i l’eficàcia en la seva gestió té un reflex important en el procés d’elaboració del pressupost. L’estructuració en programes i l’orientació a objectius i resultats així com la inclusió de noves entitats que fins ara no formaven part dels pressupostos fa que el procés dels comptes públics sigui més transparent, eficaç i eficient. Pressupost consolidat de la Generalitat de Catalunya Font: Pla de Govern, Generalitat de Catalunya 2004 2005 2006 22.471 M€ 26.501 M€ 29.689,5 M€ Pressupost 2006 - Despeses del sector públic (M€) Àrees de despesa Font: Departament d’Economia i Finances Import Funcionament de les institucions i Administració general % 2.037,3 6,9 16.896,6 56,9 Serveis i béns públics de caràcter econòmic (infraestructures, R+D+i, medi ambient, territori...) 5.294,3 17,8 Foment i regulació dels sectors productius 1.447,7 4,9 Suport financer als ens locals 2.798,5 9,4 Altres (fons de contingència i deute públic) 1.215,2 4,1 29.689,5 100,0 Béns i serveis públics de caràcter social i protecció i promoció social Total (M€) Important disminució del dèficit El dèficit públic s’haurà reduït un 50% en tan sols tres anys A l’inici del seu mandat, el Govern va encarregar a un grup d’experts independents un informe econòmic i financer per conèixer l’estat de les finances de la Generalitat. Segons aquest estudi, l’any 2003 es va tancar amb un dèficit de 1.264 milions d’euros. La preparació i l’aplicació escrupulosa del Pla de sanejament pressupostari ha permès la reducció del dèficit i el resultat negatiu, que ha estat de 250 milions d’euros, xifra que millora en més de 1.000 milions el resultat de l’any 2003. El Pla preveu l’equilibri pressupostari el 2008. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 21 L’endeutament net del 2006 serà de 933 milions d’euros, davant els 2.604 del 2003, de manera que el volum total del deute sobre el PIB català ha passat de representar un 11,82% el 2003 a l’11,78% actual. Aquest procés de reestructuració també ha permès reduir l’ús d’instruments financers atípics, més costosos per a l’Administració i menys transparents que els mecanismes tradicionals d’endeutament. L’estalvi corrent s’ha triplicat en tres anys, passant de 514 milions el 2003 a 1.462,3 el 2005; la previsió per al 2006 és de 1.762,5. Reducció del dèficit Font: Departament d’Economia i Finances Dèficit (SEC 95) 2003 (liq) 2004 (liq) 2005 (pr) 2006 (es) -1.264 -821 -650 -525 Elaboració d’un pla de mesures contra la inflació a Catalunya El Pla contra la inflació inclou 39 mesures per corregir el diferencial d’inflació que Catalunya registra tant amb Espanya com amb la zona euro. Aquestes mesures s’orienten a la millora de la competitivitat i la productivitat de la nostra economia, a la millora de la racionalització i eficiència de l’administració pública, a la millora del funcionament de certs mercats, així com a l’adopció d’actuacions concretes en diversos àmbits: defensa dels consumidors i usuaris, mercats de productes, formació, sanitat, transport i logística, habitatge, energia i mesures en relació a l’elaboració de l’instrumental estadístic. Millora del finançament de la sanitat En el marc de l’impuls de la millora del finançament, el Govern va obrir el debat que va portar a un acord estatal per millorar el finançament de la despesa sanitària que ha beneficiat totes les comunitats autònomes i que va ser adoptat a la Conferència de Presidents del mes de setembre. Gràcies a aquest acord, Catalunya rebrà, el 2006, 646 milions d’euros addicionals per al finançament de la despesa sanitària. Acord estratègic amb les organitzacions empresarials i els sindicats per millorar la competitivitat de l’economia catalana L’estratègia més ambiciosa per al canvi econòmic que Catalunya ha emprès en els darrers 30 anys, per tal de seguir potenciant el creixement de l’economia, és la signatura, juntament amb organitzacions sindicals i empresarials, de l’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Les 86 mesures de l’acord actuen en àmbits fonamentals per a la millora de la competitivitat com l’R+D+i, la formació, les infraestructures i el finançament de les empreses, així com en el foment de la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la cohesió social. En aquests moments s’ha complert el 66% de les previsions del pacte: 43 de les mesures es poden donar per assolides i enguany se n’acabaran d’implementar 14 més. El pressupost estimat inicialment fins a finals de legislatura era de 3.000 milions d’euros, tot i que les eleccions anticipades fan variar aquesta previsió. De moment, l’any 2005 ja se n’hi van destinar 1.020 i el 2006 se n’hi destinen 1.590 milions. En concret, des de l’entrada en vigor de l’Acord estratègic s’han dut a terme un seguit de mesures. Des del 2003 s’ha incrementat el pressupost de Ja s’han complert el 66% de les previsions de l’Acord estratègic i s’hi han invertit més de 2.600 milions d’euros �22 la Direcció General de Recerca en un 72%, dins del capítol dedicat a R+D+i. També s’han realitzat 38 actuacions d’accés sostenible que afecten 64 municipis i 118 polígons industrials, en el capítol de les infraestructures de transport i mobilitat. En el camp de la internacionalització, ja s’ha creat un centre de promoció de negocis a Xangai i s’han implantat plataformes empresarials a París, Varsòvia, Budapest i Praga, així com nous centres de promoció turística a Frankfurt, Milà i Beijing. I, finalment, dins de l’àmbit de les relacions laborals i de la cohesió social s’han dut a terme mesures com la creació de l’Indicador de Rendes de Suficiència de Catalunya (IRSC) i s’han constituït la Comissió per l’estudi de la conciliació de la vida personal, familiar i laboral i la Comissió per a la millora de la gestió de la incapacitat temporal. L’activitat exportadora ha assolit la millor xifra dels darrers cinc anys Les exportacions catalanes han augmentat un 9% en el primer trimestre del 2006 i un 13% fins l’abril Les empreses exportadores catalanes han assolit el millor nivell d’activitat exportadora des de 2001. El clima exportador de Catalunya, corresponent al primer trimestre de 2006, presenta un saldo positiu del 38,7%. Aquest saldo està motivat pel fet que el 54% dels exportadors catalans van presentar una activitat exportadora a l’alça i només el 15,3% han registrat un nivell a la baixa. Aquesta dada és la més positiva dels darrers cinc anys i clarament superior a la segona millor xifra corresponent al segon trimestre del 2004, un 21% de saldo positiu. D’altra banda, la cartera actual de comandes presenta una dada especialment bona: 40,8 punts, la millor xifra del darrer lustre, mentre que les expectatives per als propers dotze mesos presenten un saldo positiu superior a l’actual (43 punts). Exportacions de productes industrials (variació interanual en %) Font: Idescat 30 25 17,8% 20 15 10 5 0 -5 -10 2001 2002 2003 2004 2005 2006 Comerç de béns amb l’estranger (variació interanual, mitjana mòbil 12 mesos) Font: Idescat i Agència Estatal de l’Administració Tributària 20 Exportacions 15 Importacions 10 5 0 -5 M 02 J S D M 03 J S D M 04 J S D M 05 J S D M 06 �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 23 Pla per a la internacionalització de l’empresa catalana 2005-2008 Com a conseqüència de l’Acord estratègic, a començaments de l’any passat es va aprovar el Pla per a la internacionalització de l’empresa catalana 20052008, del Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA). Entre els objectius del pla hi ha aconseguir un flux d’inversió directa a l’estranger de 25.000 milions d’euros anuals, incrementar un 35% les exportacions, augmentar fins a 15.000 el nombre d’empreses exportadores regulars, organitzar sectorialment les polítiques d’internacionalització de les empreses i incrementar el pes de les exportacions dels serveis fins a un 15% del total. En conseqüència, el COPCA ha dut a terme accions adreçades a la internacionalització de les empreses i ha intensificat el desplegament de la seva xarxa de plataformes empresarials, promoció i assessorament per a la participació d’empreses catalanes en licitacions internacionals i formació d’especialistes en comerç exterior i internacionalització de l’empresa. Els programes d’iniciació a l’exportació del COPCA han contribuït a incrementar, de mitjana, prop d’un 45% les vendes a l’exterior. L’any 2004 es va acordar la creació de la Xarxa d’Agències per a la Internacionalització. I, en el decurs de 2005, es van concretar els entorns empresarials participatius de l’Anella Internacional amb un pressupost de partida de 600.000 euros, una plataforma de gestió i fòrum de debat que mitjançant la tecnologia web, esdevindrà un punt de trobada i element dinamitzador. S’ha fet la convocatòria per a la concessió d’ajuts per al foment de la internacionalització de l’economia catalana amb una quantitat màxima de 15,6 milions d’euros el 2005 i 14,9 milions d’euros el 2006. Els programes d’iniciació a l’exportació del COPCA han contribuït a incrementar prop d’un 45% les vendes a l’exterior Creació de l’Observatori de Mercats Exteriors Aquest observatori, creat el passat novembre, serà una eina de seguiment de tendències sectorials, de mercat i tecnològiques per conèixer millor la realitat i l’evolució de l’entorn. Analitzarà les tendències amb l’ajuda d’indicadors d’interpretació immediata que facilitin l’adopció de decisions. Rebaixa de l’impost sobre successions i donacions El Govern ha aprovat el Projecte de llei de regulació de l’impost sobre successions i donacions, que suposa una reducció del 30% de la pressió sobre els béns no bonificats. Amb les modificacions proposades pel Govern, un 80% dels ciutadans en quedarà exempt i la pressió fiscal mitjana es reduirà un 24% per a tots els contribuents. Es millora el tractament fiscal per als familiars directes, especialment els cònjuges, al mateix temps que es suavitzen els tipus impositius per als familiars llunyans i no parents. Preparació de la reforma de l’Administració Tributària de Catalunya i nou portal e-tributs El Departament d’Economia i Finances ha posat en marxa el programa per a la reforma de l’Administració Tributària de Catalunya, que proposa un nou model de gestió tributària. En destaca la creació de la futura Agència Tributària de Catalunya, prevista en el nou Estatut. Igualment, en la línia de facilitar al ciutadà la seva relació amb l’administració, s’ha posat en funcionament el portal e-tributs, per poder realitzar telemàticament els tràmits més habituals relatius als impostos gestionats per la Generalitat. El 80% dels afectats per l’impost sobre successions i donacions quedarà exempt de pagar-lo �24 Nou impuls de l’Institut Català de Finances El Pla estratègic de l’ICF el converteix en un instrument al servei del creixement i la competitivitat de les empreses catalanes El Govern ha dissenyat un Pla estratègic per a l’Institut Català de Finances (ICF) per tal de convertir-lo en el veritable instrument financer de la Generalitat al servei del creixement i la competitivitat de les empreses catalanes. L’any 2004 es va iniciar el sanejament patrimonial de l’entitat que ha de culminar l’any 2007. Durant aquest temps, és previst un augment considerable de la capitalització de l’Institut, així com una reducció important de la ràtio de morositat, passant del 4,5% el 2004 a un 2,9% el 2007, data en què el volum d’actius gestionats per l’ICF serà d’uns 3.000 milions d’euros. Les actuacions més destacades de l’Institut en aquests dos anys i mig han estat la posada en marxa de nous instruments per millorar l’accés al finançament de les pimes catalanes –com ara l’ICFcrèdit, els préstecs participatius o els fons de titulització d’actius–, la participació en diversos préstecs sindicats que han permès portar a terme operacions estratègiques per al nostre món empresarial, la línia d’avals destinada a ajudar els joves a emancipar-se, l’estructuració del Pla financer de Fira 2000, el finançament dels trens de la L9 del metro de Barcelona i la creació d’ICF Equipaments per al finançament de la construcció i manteniment d’equipaments públics. També cal remarcar l’obertura de noves línies de crèdit específiques per finançar els ajuntaments que participin en la construcció d’equipaments esportius, per finançar les matrícules universitàries o per a les empreses del sector audiovisual, entre d’altres. Millor coordinació entre el Govern i l’acció social de les caixes i reforma de la Llei de caixes La nova Llei de caixes introdueix canvis normatius per adaptar i modernitzar el model català de caixes d’estalvi Al llarg de la legislatura, la col·laboració entre la Generalitat i les caixes d’estalvi s’ha reforçat. El Govern entén que es tracta d’institucions clau per al desenvolupament econòmic i social del país i, per això, el mes de març de 2005 la Generalitat i la Federació Catalana de Caixes d’Estalvi van crear una comissió mixta paritària per analitzar i posar en marxa propostes en tres àmbits: la col·laboració i participació de les caixes d’estalvi en infraestructures estratègiques, la millora i reforçament dels òrgans de govern de les caixes i l’acció de l’obra social com a complementació a les polítiques socials públiques. Referent als òrgans de govern de les caixes, la reforma de la Llei de caixes introdueix retocs a l’actual normativa per preservar i modernitzar el model català de caixes d’estalvis. Finalment, pel que fa a l’increment de l’obra social, les caixes han incrementat els recursos de les seves polítiques socials en un 58% entre 2003 i 2006, passant de 269 a 426 milions d’euros. Promoció de projectes d’interès general En el terreny financer, cal esmentar tant la creació del Fons Europeu per a la Mediterrània i el Fons de Capital Risc per invertir als països del Magrib, com la creació de la primera borsa de drets d’emissió de CO2 de l’Estat, la SENDECO2. Racionalització de la gestió del patrimoni de la Generalitat Des del Departament d’Economia i Finances, s’ha iniciat un procés de racionalització de la gestió del patrimoni immobiliari de la Generalitat. Aquest procés té dos objectius principals: corregir la dispersió de les seus dels serveis de l’Administració catalana i aconseguir un estalvi econòmic i una major eficiència. Les actuacions s’estan duent a terme tant en els serveis ubicats a Barcelona com a d’altres ciutats. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 25 5 Política industrial • Foment de la innovació i la competitivitat de les indústries catalanes • Increment dels centres de recerca i innovació industrial • Impuls a la transformació del sector tèxtil amb 10,5 milions d’euros d’inversió al sector El Govern ha dissenyat una política industrial per transformar el model productiu que ha permès el desenvolupament econòmic de Catalunya des de la seva incorporació a la Unió Europea. Després de 20 anys d’aquest model, les condicions d’internacionalització dels mercats ja no ens permeten ser competitius en els termes en què ho havíem estat fins ara, en base als costos laborals directes. Aquesta transformació del model productiu s’ha fonamentat en un instrument principal, l’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, que ja hem esmentat a l’apartat anterior. A banda d’això, una des les actuacions a tenir en compte ha estat la dirigida al sector tèxtil pel pes que té el sector a Catalunya i l’impacte de la liberalització del mercat internacional que el tèxtil ha afrontat des de l’1 de gener de 2005. El Pla tèxtil 2005 va destinar 10,5 milions d’euros al sector per tal d’impulsar la seva transformació i el 2004 el Govern ja havia impulsat ajuts al sector tèxtil per valor de dos milions d’euros. La inversió industrial a Catalunya es recupera al llarg dels anys 2004 i 2005 amb creixements superiors al 5% anual Foment de la innovació i de la transferència tecnològica El Govern considera que la innovació és un dels principals instruments per a la millora de la competitivitat i la productivitat de les empreses i, per això, ha augmentat exponencialment la dotació econòmica per al finançament de projectes d’R+D+i (recerca, desenvolupament i innovació): les ajudes a la innovació sumen més de 100 milions d’euros entre l’any 2004 i 2006. Precisament, la nova Llei del Centre d’Innovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM), aprovada el novembre de 2005, té per objectiu afrontar els nous reptes de la política industrial com ara facilitar la innovació, la transferència i difusió de tecnologia, el desenvolupament empresarial i la internacionalització del teixit empresarial català. La llei recull l’obligació de respectar el criteri de paritat, integra l’Agència Catalana d’Inversions (ACI) dins l’estructura del CIDEM i crea un òrgan de govern amb la presència de les organitzacions empresarials i sindicals. A més a més, el Govern ha impulsat la signatura de dos convenis de collaboració entre el CIDEM i el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç per millorar el nivell tecnològic i la competitivitat de les pimes catalanes. El primer té com a objectiu promoure la implantació d’una infraestructura de Punts d’Assessorament i Inici de Tramitació que, entre d’altres serveis de suport, permetrà als emprenedors fer els tràmits per posar en marxa una empresa en menys de 72 hores. El segon conveni promou la innovació integral en l’àmbit tecnològic i el desenvolupament de serveis o eines especialitzades, com la utilització de préstecs participatius per a la posada en marxa de noves empreses. També s’han signat els acords per a la creació dels següents centres tecnològics: el de l’Aeronàutica i l’Espai a Viladecans, el de Tecnologies de la Les ajudes a la recerca, desenvolupament i innovació sumen més de 100 milions �26 Nutrició i la Salut a Reus, el de Tecnologies Agroalimentàries a Lleida, el de la Logística al Prat de Llobregat, el de Noves Tecnologies i Processos de l’Alimentació (CENTA) a Girona, el dels mèdia a Barcelona i el de Difusió Tecnològica del Moble a la Sénia. La Xarxa de Centres Tecnològics estarà formada, a finals de la legislatura, per una desena de centres a tot Catalunya. Un registre de centres permetrà l’ordenació del sistema català de transferència de tecnologia perquè identificarà les entitats que componen l’oferta científica i tecnològica. Nou Observatori de Prospectiva Industrial A partir de la creació de l’Observatori de Prospectiva Industrial, instrument per impulsar la transformació industrial a partir de la detecció de problemes i de la realització d’estudis, s’han elaborat 38 estudis sobre els sistemes productius locals que han servit de base per a l’elaboració dels plans abans citats. Creació de l’Agència Catalana d’Inversions per atreure inversors L’Agència Catalana d’Inversions ha gestionat, fins ara, 138 projectes i n’ha implementat 32 d’inversió empresarial, amb una inversió global de 158 milions d’euros, la creació de 1.509 nous llocs de treball i el manteniment de 2.124 més El Govern ha creat l’Agència Catalana d’Inversions (ACI), que neix amb la finalitat d’actuar com a punt d’interlocució entre l’empresa i l’Administració, en l’àmbit de les inversions i la reorganització empresarial a Catalunya, tot impulsant la creació de llocs de treball estables i de qualitat a través del suport a la inversió empresarial. L’Agència té la missió de fomentar les inversions empresarials, nacionals o estrangeres, que siguin sòlides econòmicament i tecnològica. Algunes de les empreses establertes a Catalunya i amb les quals ha collaborat l’Agència són Kao Corporation, Total Petrochemichals, Sanofi Aventis, Kawasaki, Lanxess, Dow Chemical, Computer Associates o Atento. Innovació empresarial Els plans d’innovació del Bages, d’Osona i de Terrassa s’han fet en base al nou model de dinamització de sistemes productius locals Per poder abordar el teixit industrial de forma més especialitzada, i degut a la seva heterogeneïtat i especificitats pròpies de cada realitat present al territori, s’ha donat un pas endavant en la segmentació dels sectors productius per delimitar àrees més petites d’actuació denominades “sistemes productius locals”. A partir del disseny del nou model de dinamització de sistemes productius locals i de generació de plans d’innovació territorial s’han elaborat diversos projectes: el Pla d’innovació del Bages, el Pla d’innovació d’Osona i el Pla d’innovació de Terrassa. Finalment, per donar el suport necessari a les empreses que comencen s’ha creat el Programa Créixer, que ha permès fer un diagnòstic empresarial de les diferents àrees funcionals de l’empresa i fer recomanacions i proposar línies de futur. S’han realitzat 784 diagnòstics al llarg d’aquest període i s’han portat a terme 25 tallers de formació amb 260 empreses participants. Recuperació de la indústria catalana Els principals indicadors industrials –clima industrial, inversió industrial, índex de producció industrial, producte interior brut, ocupació i exportacions i vendes– corresponents al primer trimestre de 2006 confirmen la recuperació de la indústria catalana, a la qual ha contribuït la política industrial del Govern. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia La inversió estrangera a Catalunya ha estat excepcional. La inversió directa va arribar als 2.567 milions d’euros durant l’any 2005, prop d’un 17% del total de la rebuda per Espanya. La inversió industrial va suposar un 64,5% d’aquesta inversió global amb un diferencial de Catalunya respecte a Espanya d’un 46,3%. Aquestes dades donen unes taxes de variació en la inversió, respecte al 2004, del 33,6% en la inversió estrangera global i del 112,6% en la inversió industrial. Pel que fa a la confiança en la indústria catalana, mesurada per l’indicador de clima industrial, és la més alta des de l’estiu de 2003. També cal destacar que les carteres de comandes són les més altes dels darrers cinc anys i que el grau d’utilització de la capacitat productiva del segon trimestre del 2006 és el més alt dels darrers dos anys. El PIB industrial, principal indicador de conjuntura industrial, també ha millorat. Durant el primer trimestre de 2006 ha experimentat un creixement interanual de l’1,5%, cosa que suposa la xifra més alta des del tercer trimestre del 2001. Aquesta millora de la situació industrial es fonamenta també en altres indicadors, com són l’índex de producció industrial, amb un increment interanual d’un 7,6% durant el primer semestre de 2006; la inversió industrial, amb un creixement del 5,3% al 2005; les exportacions, amb un 17,6% durant el primer semestre d’enguany; les vendes, amb una previsió de creixement per al 2006 d’un 6,4%, i, finalment, l’ocupació industrial, que ha augmentat un 3,5% durant el primer trimestre de 2006. Una llei per regular la seguretat industrial Per tal de regular els criteris i instruments en matèria de seguretat industrial a tot Catalunya, el Govern ha aprovat el projecte de Llei de seguretat industrial. El text preveu la creació de l’Agència Catalana de Seguretat Industrial com a autoritat que exerceixi les competències de la Generalitat en aquesta matèria. La llei, que preveu augmentar la competitivitat en aquest sector, també regula aspectes relacionats amb la seguretat d’equipaments industrials. 27 La inversió directa estrangera a Catalunya va arribar als 2.567 milions durant el 2005, un 17% del total rebut a Espanya �28 6 Ocupació. Lluita contra l’atur i la precarietat laboral • La taxa d’ocupació se situa al 71,5% i assoleix els objectius europeus del 2010 • La taxa d’atur se situa dos punts per sota de la mitjana espanyola • S’ha reduït la sinistralitat laboral respecte l’any 2003, malgrat un cert repunt l’any 2006 • El Govern ha fomentat la formació professional, amb la col·laboració dels empresaris i els sindicats Taxa d’atur estimada Font: Enquesta de població activa (EPA) i Enquesta de les forces de treball (EFT) 12.0 11.5 11,6% 10.5 CAT 11,3% 11.0 ESP UE 9,6% 10.0 10,3% 9.5 9,33% 7,6% 9 9% 8.5 9,1% 8,53% 9% 8 7,5 7,12% 7 7% 6,47% 6.5 juliol 2006 gener 2006 juliol 2005 gener 2005 juliol 2004 gener 2004 juliol 2003 gener 2003 6 juliol 2002 S’han assolit els objectius fixats per la Unió Europea per al 2010 en taxes d’ocupació, tant per al conjunt de la població com per a les dones El nivell d’ocupació de Catalunya assoleix ja ara l’objectiu europeu per a 2010. En aquests moments, Catalunya, que té una taxa d’ocupació del 71,5%, és la comunitat autònoma on hi ha més persones ocupades, en concret 3.413.900 treballadors i treballadores, un nivell lleugerament superior a l’objectiu fixat per a tota la Unió Europea per a 2010, d’aquí a quatre anys (70%). Aquest nivell representa que 7 de cada 10 persones que tenen edat de treballar, entre els 16 i els 64 anys, estan ocupades. En el cas de les dones, la taxa és d’un 61,4%, que també és l’objectiu europeu per a 2010 (60%). El nivell d’atur és el més baix en un segon trimestre des de 1980 i la taxa se situa en un 6,5%, per sota de l’espanyola i l’europea. Des de finals del 2003 s’han creat a Catalunya 352.800 llocs de treball, que representen una mitjana de més de 410 nous ocupats per dia. Pel que fa a les dones, el creixement ha estat de 193.600 llocs de treball, un increment superior al 15% en poc més de dos anys. Les dones ocupen el 55% dels llocs de treball creats. La taxa de temporalitat, que a Catalunya és actualment del 26,8%, està gairebé tretze punts per damunt de la mitjana europea (14%), però més de set punts per sota de la taxa espanyola (34%). �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 29 La plena ocupació, objectiu estratègic Arribar a nivell de plena ocupació efectiva és un objectiu difícil d’assolir però que s’ha de perseguir sempre i els resultats actuals de l’ocupació catalana són molt positius en aquesta direcció. El Pla general d’ocupació insisteix en el creixement quantitatiu, però situà el repte de la qualitat com a primera prioritat. Augmenta l’ocupació i la contractació indefinida El número d’afiliats a la Seguretat Social ha augmentat el mes de juliol en 103.208 persones respecte al any anterior, cosa que suposa un 3,17% interanual. Les contractacions indefinides també han experimentat una evolució positiva, ja que s’han incrementat un 23,4% durant els set primers mesos de l’any, davant del 7% registrat per les contractacions temporals durant aquest mateix període. Les contractacions indefinides augmenten prop d’un 24% Actualment, 794.000 persones treballen a la indústria El creixement de l’ocupació al sector industrial es manifesta en la creació de 19.500 nous llocs de treball en el darrer any. Aquesta dada reflecteix l’estabilitat de l’ocupació industrial malgrat els processos d’ajust i deslocalitzacions d’activitat industrial cap a altres països amb condicions laborals més desfavorables i costos salarials inferiors. La indústria també veu com creix l’ocupació tot i estar immersa en un context d’ajust estructural Un nou model de Servei d’Ocupació de Catalunya Ja s’han aprovat les Bases per a un nou model de gestió i descentralització de les polítiques actives d’ocupació, que serà l’instrument fonamental per a una atenció més personalitzada al ciutadà. També s’ha posat en marxa la nova pàgina web del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) amb l’objectiu que sigui l’oficina virtual de treball de la Generalitat, amb blocs d’informació específics segons els destinataris (persones, empreses i territoris). Per tal d’assolir la plena ocupació, des del SOC s’ha dissenyat el Pla integral de polítiques actives d’ocupació de Catalunya, amb una inversió de més de 150 milions. D’aquesta inversió es pot destacar la constitució dels primers consorcis de gestió i desenvolupament de polítiques actives d’ocupació a la ciutat de l’Hospitalet i a la comarca del Vallès Occidental. Emmarcat dins el Pla s’ha establert l’acord per a la creació de quatre centres integrals de formació professional per a l’any 2005. Aquests centres integrals estan formats per la formació professional reglada, la contínua i la formació ocupacional. L’objectiu de creació d’aquests centres és unificar els diferents programes, centralitzant en un únic espai les diverses necessitats i oferint, així, un servei més eficient. I finalment, com una altra iniciativa del Pla integral de polítiques actives, s’han destinat 5,2 milions pel desenvolupament de projectes de nous jaciments d’ocupació pel 2005-2006. Nous centres integrals de formació Font: Departament de Treball i Indústria Nom del centre Àmbits d’actuació CIFO de Sant Feliu de Llobregat Automoció CIFO de Tarragona Química Centre Integral Lacetània (Manresa) Electricitat, electrònica, automoció, obra civil i mecànica Centre Integral Garrotxa (Olot) Electricitat, electrònica, mecànica, obra civil, tèxtil, agrari, sanitari Els primers quatre centres integrats de formació professional etan ubicats al Baix Llobregat (sector automòbil), a Tarragona (sector químic), a Olot i a Manresa. �30 Cap a una ocupació de qualitat El Departament de Treball i Indústria ha destinat 620.369.461 euros a les polítiques actives per millorar la qualificació i l’ocupabilitat de la població. Han estat usuàries d’aquestes accions 675.827 persones. Aquestes polítiques inclouen la formació professional per persones ocupades o en atur, la creació de plans d’ocupació, escoles taller i cases d’ofici, així com la realització d’estudis, itineraris personals d’inserció, accions integrades i pactes territorials per a l’ocupació. D’altra banda, els fons destinats a formació contínua a Catalunya s’han incrementat fins arribar a 80,8 milions d’euros. L’índex d’accidents laborals ha baixat un 28% des de l’any 2000 L’any 2005 l’índex de sinistralitat laboral va arribar al valor mínim des de l’any 2000 S’ha posat en marxa una iniciativa, pionera a tot l’Estat, que consisteix en l’enviament de gairebé 5.000 comunicacions a les empreses L’any 2005 s’ha arribat al valor mínim de l’índex de sinistralitat –nombre d’accidents per cada 100.000 treballadors– dels darrers cinc anys. En termes absoluts, l’índex d’incidència ha passat dels 8.296 accidents per cada 100.000 treballadors de 2000, als 5.949 de 2005, fet que ha suposat una reducció del 28,2%. Actualment, en el primer trimestre de 2006, aquest índex se situa en 6.168 accidents a causa de les incidències lleus. I pel que fa als accidents mortals, també s’han reduït de prop d’un 25% des de l’any 2003. Pel que fa a les mesures emprades, el Departament de Treball i Indústria ha posat en marxa una iniciativa, pionera a tot l’Estat, que consisteix en l’enviament de gairebé 5.000 comunicacions a les empreses catalanes que pateixen més accidents laborals perquè compleixin amb la Llei de prevenció de riscos. El 81% de les empreses catalanes no ha patit cap accident laboral durant l’any 2005. Evolució de l’índex d’incidència dels accidents en jornada de treball amb baixa Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya (2006) 10.500 9.500 Catalunya Barcelona Lleida Espanya Girona Tarragona 2005 interanual 2005-2006 8.500 7.500 6.500 5.500 4.500 2002 2003 2004 Total d’accidents mortals Font: Departament de Treball i Indústria. Generalitat de Catalunya (2006) 10 5 0 2002 2003 2004 2005 interanual 2005-2006 �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 31 El Pla de Govern per a la prevenció de riscos laborals (2005-2008) compta amb un pressupost global de 67.933.900 euros i dóna compliment a una de les propostes prioritàries recollides a l’Acord estratègic: reduir la quantitat i la gravetat dels danys a la salut que es produeixen a la feina i garantir la millora contínua de les condicions de seguretat i salut en el treball. Es tracta d’un pla transversal que té com a objectiu reduir el nombre i la gravetat dels accidents laborals i millorar les condicions de seguretat i salut en el treball. Comença l’elaboració d’un Pla estratègic per a la conciliació de la vida laboral i familiar i s’aprova la Llei de conciliació del funcionariat En el marc de l’Acord estratègic s’ha creat la Comissió per a l’estudi de la conciliació de la vida personal, laboral i familiar, a la qual diversos departaments han aportat les seves propostes en aquesta matèria. Així, el Departament de Benestar i Família ha iniciat l’elaboració d’un Pla estratègic per la conciliació de la vida laboral i familiar que ha coincidit amb l’inici d’una campanya de sensibilització per al repartiment paritari de les tasques a la llar. El Pla, que vol comptar amb la col·laboració de tots els agents socials, estarà llest en sis mesos. D’altra banda, i com a fita històrica, el Parlament va aprovar el juliol de 2006 la Llei de conciliació de la vida familiar i laboral del personal de les administracions públiques de Catalunya, pionera a l’Estat espanyol. La normativa equipara la filiació biològica i les adopcions i acolliments, i també les unions estables de parella, tant heterosexuals com homosexuals, amb els matrimonis. La proposta incorpora, entre d’altres novetats, el permís de paternitat de quatre setmanes i la possibilitat de compactar les hores de reducció de jornada en jornades consecutives senceres. A més, s’inclouen mesures per a les funcionàries víctimes de violència domèstica, que podran sol·licitar permisos i excedències sense límit de temps, i tindran preferència per a la mobilitat laboral. La nova normativa de conciliació de vida laboral i familiar equipara la filiació biològica amb les adopcions i acolliments, així com el matrimoni amb les parelles de fet �32 7 Comerç, turisme i consum • Les noves lleis d’equipaments i d’horaris comercials estableixen un nou model comercial català • Impuls definitiu a l’expansió de la Fira de Barcelona, que serà la segona fira d’Europa en superfície amb les obres d’ampliació previstes fins el 2009 • Pla estratègic cap a un nou model turístic basat en la qualitat, la sostenibilitat i l’equilibri territorial • Més protecció per als consumidors i usuaris de l’Agència Catalana de Consum L’activitat normativa del Govern s’ha centrat en preservar el model comercial català L’objectiu del Govern en matèria de comerç és preservar i potenciar el model comercial català, caracteritzat per la coexistència equilibrada dels diferents formats de la distribució detallista, amb un pes específic important del comerç de petita i mitjana empresa en trama urbana. Una bona aproximació per analitzar la salut del comerç urbà és el “Clima comercial urbà de Catalunya”, un indicador que determina la marxa del negoci als establiments detallistes situats en zones de l’interior d’un nucli urbà caracteritzades per una alta concentració d’oferta comercial. Concretament, estudia si la marxa del negoci és bona, regular o dolenta, i analitza el saldo entre les opinions positives i les negatives. Així, per exemple, el quart trimestre del 2005 el resultat va ser de 32,8%, que representa el percentatge net de respostes de percepció positiva del sector. % Clima comercial urbà a Catalunya: marxa del negoci (saldo respostes positives - negatives) Font: IDESCAT (2006) 40 35 30 25 20 15 10 5 0 T1/2004 T2/2004 T3/2004 T4/2004 T1/2005 T2/2005 T3/2005 T4/2005 Com es pot observar en el gràfic, la situació del sector és estable i només un percentatge baix d’enquestats manifesta que la marxa del negoci és dolenta. Per tal de preservar el model comercial català, el Govern té bàsicament dues línies d’actuació: racionalitzar i dinamitzar el comerç urbà, i garantir les condicions de competència entre els diferents formats comercials. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 33 La Llei d’equipaments comercials pretén racionalitzar i dinamitzar el model comercial català El desembre de 2005 es va aprovar la Llei d’equipaments comercials que impulsa un model comercial compacte, complex i cohesionat. Compacte, per reduir la mobilitat i evitar desplaçaments innecessaris; complex, perquè combina l’ús residencial amb les activitats comercials i de serveis, i cohesionat, per garantir a la ciutadania la satisfacció de les seves necessitats sense haver de desplaçar-se. Aquesta llei consolida també el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials (PTSEC), en procés de reelaboració, com l’instrument d’ordenació de les implantacions comercials subjectes a llicència comercial. Aquest Pla preveu un creixement comercial total de 395.000m2 i un increment de 132.000 m2 de supermercats. El text regularà la implantació de grans i mitjans establiments i garantirà l’equilibri entre operadors i la llibertat d’establiment de nous distribuïdors. El Pla d’equipaments comercials preveu un creixement comercial total de 395.000 m2 Nova Llei d’horaris comercials El 23 de desembre de 2004 el Parlament va aprovar la Llei d’horaris comercials, a iniciativa del Govern. La llei estableix que els comerços puguin obrir un màxim de 72 hores setmanals, un màxim de 12 hores diàries i només 8 dies festius l’any, a excepció dels petits i mitjans comerços que venguin productes d’alimentació i que tinguin una superfície no superior a 150 m2, que no estaran sotmesos a limitacions horàries. Cal destacar que aquesta excepció és fruit d’un acord amb l’Estat en el marc de la Comissió mixta Estat-Generalitat, i permetrà estabilitat jurídica, ja que evitarà futurs recursos contra la llei. La nova normativa d’horaris fixa que la majoria dels comerços puguin obrir un màxim de 72 hores setmanals i 8 dies festius Impuls a l’expansió de Fira de Barcelona per tal de situar-la a primer nivell europeu L’impuls del Pla estratègic de la Fira de Barcelona 2006-2015 pretén situar l’equipament com una de les infraestructures de referència de l’economia catalana i el vol consolidar a primer nivell europeu. El Govern li ha donat l’empenta definitiva amb el compromís d’aportar 85 milions d’euros durant aquest període i amb la participació de l’ICF amb un préstec participatiu de 62 milions d’euros i un altre pel finançament de les obres d’ampliació. El Pla estratègic preveu l’ampliació del recinte per convertir-lo el 2009 en el segon recinte firal més gran d’Europa. L’informe sobre l’impacte econòmic de la Fira sobre el seu entorn geogràfic estima que és de prop de 2.000 milions d’euros, un 2,4% del PIB de Catalunya, i crea al voltant de 41.000 llocs de treball relacionats. A més de reconèixer la importància estratègica de Fira de Barcelona, s’ha potenciat decididament el desenvolupament de tota la xarxa firal de Catalunya, que compta amb 400 fires repartides per tot el territori i recintes firals tan importants com Girona, Lleida, Reus o els nous de Tortosa i Manresa. Turisme, sector estratègic de l’economia catalana El turisme és un sector cabdal de l’economia catalana, ja que representa un 11% del PIB. Les darreres dades disponibles conviden a l’optimisme, en el sentit que dibuixen un sector dinàmic que no para de créixer. El nombre de turistes estrangers no ha deixat de créixer any rera any, especialment després de l’estabilització de 2003, passant de 12.324.000 turistes l’any 2002 a 14.680.000 l’any 2005 (increment de més del 19%). La despesa realitzada pels estrangers a Catalunya el 2004 va ser de 8.770 milions d’euros (un 15,5% més que el 2003). La despesa turística de l’any 2005 va arribar als 9.378 milions d’euros �34 Turistes estrangers (en milers) Font: IDESCAT, elaboració pròpia Milers de pernoctacions dels turistes estrangers a Catalunya 2001 91.034 14.500 2002 104.329 14.000 2003 99.304 13.500 2004 111.354 13.000 2005 114.652 12.500 12.000 11.500 2002 2003 2004 2005 El primer instrument en matèria de turisme: un pla estratègic que posa les bases per a un nou model El nou model turístic català marca les directrius cap a una oferta de qualitat, competitiva i sostenible L’any 2006 han acabat els treballs d’elaboració i presentació del Pla estratègic del turisme a Catalunya 2005-2010, el full de ruta del model turístic per als propers anys i que marca les directrius per a una oferta diferenciada de qualitat, més competitiva i més adaptada a la demanda, que sigui sostenible i territorialment equilibrada. En l’elaboració del Pla hi ha participat el món acadèmic i els agents socials. Quant als plans de dinamització turística, durant el 2004 i 2005 s’han aprovat el Pla de dinamització turística de Santa Susanna i el del producte turístic Terres de l’Ebre. I a més, el Pla de foment del Consell Comarcal de l’Anoia, el del Consell Comarcal de La Selva, el del Consell Comarcal del Pallars Jussà, el del Consell Comarcal del Berguedà, el del Consorci Ruta del Cister, el del Consorci Alba-Ter, el del Consorci del Ripollès, el de l’Ajuntament Banyoles/Consell Comarcal del Pla de l’Estany, el del Consell Comarcal del Vallès Occidental, el del Consell Comarcal de les Garrigues, el de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i el de l’Ajuntament de Tossa de Mar. El Projecte de llei de l’Agència Catalana de Turisme té com a objectiu reordenar l’administració turística de Catalunya La prioritat d’aquest nou òrgan és donar un impuls quantitatiu i qualitatiu al turisme català, que té una gran importància no només econòmica, sinó també social, cultural i ambiental per a Catalunya. Aquesta Agència, que substituirà el Consorci de Turisme de Catalunya, exercirà, entre d’altres, les funcions de planificació, coordinació, execució i impuls de les accions de promoció turística. A més, també impulsarà la comercialització dels productes i serveis turístics catalans, i fomentarà les interrelacions entre administracions turístiques, així com la participació del sector privat en la promoció turística. Remodelació de la política de promoció turística Per tal de desenvolupar la nova promoció turística, el Govern ha posat en marxa, entre d’altres mesures, l’Observatori del Turisme i la potenciació de la marca Catalunya. L’Observatori és el primer ens que es dedica a l’estudi i seguiment del turisme a Catalunya, i la marca Catalunya vol potenciar el país internacionalment i com a fet diferencial. També s’ha redactat un decret que ordena les característiques dels establiments rurals per tal que ofereixin una oferta de qualitat més competitiva davant d’altres tipus d’establiments. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 35 Més protecció a consumidors i usuaris amb la creació de l’Agència Catalana del Consum La Generalitat té competències plenes en matèria de consum i és qui, en definitiva, ha de vetllar per l’harmonia de les relacions entre els productors i consumidors. Per tal de dur a terme aquesta tasca la principal línia d’actuació que està seguint el Govern és la unificació i potenciació de les estructures de l’Administració dedicades a la defensa del consumidor. En aquest sentit, cal destacar la creació de l’Agència Catalana de Consum el 2004, que ha assumit les funcions de la Subdirecció General de Consum i l’Institut Català del Consum. L’Agència ha permès realitzar 38.000 actuacions inspectores i la retirada de més d’1 milió d’articles. S’han imposat més de 1.276 sancions equivalents a 4,5 milions d’euros en multes. A més, en quant a la mediació i l’arbitratge, cal destacar l’important augment de les mediacions fetes per la Junta Arbitral de Consum: un 26% més el 2005. Arran de l’actuació de l’ACC s’han retirat més d’un milió d’articles de consum defectuosos. Aquesta tasca ha estat possible gràcies a les més de 38.000 inspeccions que s’han realitzat �36 8 Tecnologies de la informació i de la comunicació • Extensió progressiva dels serveis avançats de telecomunicacions a tot el territori amb ITCat, un nou ens creat pel Govern i Localret Enfortiment de la Xarxa de Telecentres de Catalunya • • Una administració electrònica més accessible als ciutadans amb un nou gencat.cat • Important extensió de les TIC als centres educatius, amb el cablatge i creació de xarxes locals fixes i wi-fi a 2.330 centres educatius El sector de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) viu un nou moment moderadament expansiu, un cop superada la crisi de fa uns anys. Això ha produït moviments empresarials i de mercat i, en darrer terme, l’arribada als usuaris de noves tecnologies i preus més competitius, sobretot en l’ADSL. Els ciutadans reclamen que els serveis siguin accessibles des de qualsevol racó del territori i que les funcions i serveis que es puguin trobar en línia siguin cada cop més nombroses. El Govern ha fet front a aquests reptes donant a llum a dos plans directors, que per primer cop concreten i calendaritzen les actuacions necessàries: són el Pla de serveis i continguts i, sobretot, el Pla director d’infraestructures de telecomunicacions, que representa una inversió de 38 milions d’euros en més de 700 projectes fins l’any 2008. En aquest context, els principals indicadors de l’Estat a Catalunya en l’àmbit TIC han seguit millorant, com ho mostren les dades següents. Cal dir que, tot i la millora, queda encara molt de marge fins arribar a les xifres habituals en els països més avançats del nostre entorn. % llars Equipament TIC a la llar Evolució 2000-2005 Font: Fobsic/Idescat 100 Telèfon mòbil Internet 90 Banda ampla Ordinador 80 70 44,8% 65,2% 69% 45,7% 48,5% 48,5% 48,3% 28% 29,9% 31,6% 40 27,1% 30 20 78,4% 51,6% 33,1% 18,5% 10 4,9% 7,7% desembre 2002 50 58,3% 73,1% 64,2% maig 2002 60 10,6% 82,2% 55,1% 34,6% 79,7% 82,69% 54,7% 56,5% 40,4% 40,9% 24,7% 13,4% 17,8% juny 2005 juny 2004 desembre 2003 maig 2003 novembre 2001 abril 2001 0 abril 2000 Un 40,9% de les llars catalanes tenen accés a Internet i, d’aquestes, més de la meitat hi accedeixen en banda ampla (any 2005) �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 37 El Govern crea ITCat per estendre les telecomunicacions a tot el territori i facilitar la competència Amb l’objectiu de seguir en aquesta línia de creixement a Catalunya, l’acció del Govern s’ha centrat en aquests mil dies en diferents línies de treball. En primer lloc, per tal de fer arribar la banda ampla a tota la població sense discriminació per lloc de residència i amb el mateix nivell de qualitat i de diversitat en l’oferta per a tots els ciutadans, la Generalitat ha signat un acord amb el Consorci Local Localret per tal de crear Infraestructures de Telecomunicacions de Catalunya (ITCat), l’ens gestor d’infraestructures que haurà d’assegurar la possibilitat d’arribar a tots els nuclis de població de Catalunya a tots els operadors de serveis del mercat. S’ha signat per primer cop un conveni amb Localret on se l’hi encarreguen tasques concretes en la promoció d’aquesta nova xarxa oberta, mostrant així el grau de confiança del Govern en el món local en el desenvolupament de projectes estratègics. Caldran uns quants anys per completar aquesta operació, que es fonamenta no només en xarxa nova sinó en l’ús combinat de xarxes existents, que són propietat d’operadors d’altres serveis en el territori. El projecte Banda Ampla Rural ja cobreix una població de 916.111 persones El Govern ha redissenyat i impulsat el projecte Banda Ampla Rural, que preveu fer arribar el servei d’accés a Internet en banda ampla, sobretot mitjançant tecnologies sense fils, a 1.880 entitats de població (significativament més que el previst en plans anteriors). Si bé als territoris de Lleida i Tarragona el projecte gairebé s’ha completat, a Girona i Barcelona s’està implantant durant el 2006. La xarxa pública de banda ampla rural s’ha desplegat fins ara a 970 nuclis de població de les comarques de Ponent, l’Alt Pirineu i l’Aran, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. Es cobreix el 75% de la població d’aquests territoris. Durant el 2006 s’haurà completat el desplegament a les demarcacions restants de Catalunya. En aquest moment 970 nuclis de població ja disposen de Banda Ampla Rural La Xarxa de Telecentres de Catalunya arriba als 503 centres d’accés a Internet Per tal de poder dur a terme programes de formació o, en general, dinamitzar el territori entorn de les TIC, l’Administració ha enfortit significativament la Xarxa de Telecentres de Catalunya (XTC), passant a un model d’equipament que permet la formació i dinamització tecnològica en el territori, amb la perspectiva que esdevingui aviat un equipament social bàsic. Els telecentres són punts d’accés públic a Internet que ofereixen recursos de formació, materials didàctics i divulgatius i que són atesos per persones expertes en l’ús de les tecnologies de la informació. Aquesta xarxa no ha parat de créixer i assoleix a hores d’ara la xifra de 503 espais d’accés públic a Internet (inclou biblioteques). La Generalitat ha finançat la renovació de 44 telecentres amb una inversió de gairebé mig milió d’euros. Per primera vegada s’ha donat un fort impuls als programes de formació i s’ha fet una convocatòria de subvencions orientada a projectes del món local o d’entitats sense ànim de lucre, dotada amb un milió d’euros. Al 2005 es van incorporar a la Xarxa de Telecentres 29 punts ubicats a les biblioteques de la ciutat de Barcelona Nombre de telecentres Evolució 2003-2006 600 400 200 0 290 297 2003 2004 476 503 2005 2006 �38 Font: Departament d’Educació i Universitats Telecentres i projectes de formació en TIC Inversions 2005 en Xarxa de Telecentres de Catalunya Alta Ribagorça 2 1 2.617.995 € Pallars Sobirà 3 1 Pallars Jussà 2 1 Solsonès 4 1 Cerdanya 2 3 Garrotxa Pla de l’Estany 7 4 4 3 Berguedà 11 7 Pla d’Urgell Urgell 6 1 6 Terra Alta 4 1 Anoia 10 2 Gironès 26 9 Osona 16 4 Baix Empordà 12 4 Selva 18 4 Bages 19 9 Segarra 3 1 Alt Empordà 12 13 Ripollès 7 3 Noguera 6 6 Vallès Occidental 34 11 Alt Penedès Baix Alt 10 4 Llobregat Camp Baix 7 2 37 7 4 3 Penedès Priorat Garraf 10 1 Baix 3 5 3 Camp Tarragonès Ribera 15 2 17 d’Ebre 5 1 Garrigues 6 1 995.250 € Total Alt Urgell 5 1 Segrià 20 7 1.622.745 € Ajuts a projectes de formació en TIC a Catalunya Vall d’Aran 2 1 Conca de Barberà Vallès Oriental 21 1 Maresme 16 5 Barcelonès 53 21 Baix Ebre 8 1 Montsià 8 3 Número de telecentres amb inversions el 2005 Ajuts a projectes de formació en TIC Creació del domini .cat i renovació de gencat.cat, amb continguts i serveis més accessibles El gencat.cat té més de 200.000 visites diàries i el 012 ha augmentat el volum de trucades rebudes des del 2004 en un 24% (increment entre primer semestre de 2004 i primer semestre de 2006) El Govern ha donat un suport decisiu a l’aprovació per part de les autoritats d’Internet del domini .cat, que suposa una excel·lent plataforma de desenvolupament per als continguts en llengua catalana a la xarxa. Per altra banda, en la línia d’oferir als ciutadans serveis útils que justifiquin la connexió a la xarxa i que a la vegada millorin l’eficiència en la prestació dels serveis tradicionals, el Govern ha llançat el nou www.gencat.cat, el portal web de la Generalitat que posa a l’abast dels ciutadans eines més potents d’accés a la informació, així com nous serveis. Des de la renovació, el web ha augmentat en un 90% el nombre de visites. El nou Gencat ha rebut el premi ComputerWorld 2006 i va rebre una menció especial com a finalista del Stockolhm Challenge 2006, dos premis de prestigi al món de les noves tecnologies. El reconeixement ciutadà a la qualitat també s’ha registrat en el servei d’atenció telefònica 012, que s’ha reorganitzat completament i ha reduït el cost de trucada en gairebé un 50% en canviar a la tarifació per segons. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 39 Nova xarxa de control de les emissions de telefonia mòbil Finalment, una iniciativa innovadora, a cavall de la tecnologia i la preocupació pel medi ambient i la salut: la Generalitat ha posat en marxa un sistema de mesuradors que monitoritzen la potència radiada per les estacions de telefonia mòbil, per tal de poder tenir constància en tot moment que se situen dins dels nivells tolerats. Aquesta iniciativa s’ha dut a terme en col·laboració amb les operadores. S’ha treballat també per proporcionar cobertura de telefonia mòbil i televisió convencional a illes territorials que encara no tenien servei (35.900 habitants de 10 poblacions). Totes aquestes tasques s’emmarquen en el Pla director d’infraestructures de telecomunicacions, que representa una inversió global per als propers quatre anys que supera els 2.000 milions d’euros, i en el Pla director de serveis i continguts elaborats pel Govern. Primers concursos per cobrir la contractació dels serveis informàtics i de telecomunicacions En un altre ordre de coses, cal assenyalar que s’han realitzat concursos, per primera vegada i a tots els nivells, per tal d’obrir la contractació de serveis informàtics i de telecomunicacions a tot el sector. Atès que la Generalitat és un client amb pes específic en aquests àmbits, aquesta és una mesura de gran impacte en el sector. La convocatòria de concursos per adjudicar els contractes als proveïdors de tecnologies de la informació i de la comunicació ha representat un estalvi del 25% respecte l’any 2003 Tots els centres educatius disposaran d’Internet a l’aula el curs 2006-2007 i 2.330 centres tindran banda ampla a tots els espais El Govern ha impulsat un pla per posar el dia els centres educatius en l’àmbit de les TiC, amb una inversió de 167 milions d’euros. El pla preveu diverses actuacions en equipaments, fer arribar la connexió a Internet a tots els centres catalans el curs 2006-2007 i dotar les aules de kits d’Internet el curs següent. D’altra banda, el Govern invertirà 54 milions d’euros per cablejar i dotar d’electrònica els 2.001 centres educatius de Catalunya que encara no en tenen, després d’acabar amb èxit una prova pilot a 329 centres. Aquesta inversió permetrà disposar de xarxes locals a l’interior dels centres, tant amb tecnologies fixes com sense fils. Impuls a la implantació del programari lliure La Generalitat va iniciar el juny del 2005 la prova pilot de migració dels sistemes informàtics a programari lliure i va convertir la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació en la primera unitat del Govern a iniciar el canvi tecnològic. En aquest sentit, les universitats catalanes gaudiran d’un campus virtual basat en programari lliure. El projecte Campus és una plataforma per a l’aprenentatge en línia o semipresencial amb capacitat per a 10.000 usuaris connectats simultàniament, amb aplicacions accessibles via PDA i telèfon mòbil. Amb una inversió de 54 milions d’euros, s’instal·laran xarxes locals a l’interior dels centres educatius �40 9 Recerca i innovació • El Pla de recerca i innovació millora molt significativament la inversió en aquest àmbit a Catalunya: més de 2.000 milions d’euros en quatre anys • Catalunya es converteix en una BioRegió, amb el nou Parc de Recerca Biomèdica com a vaixell insígnia • Creació de noves infraestructures tecnològiques punteres al país com el Sincrotró o l’ordinador Mare Nostrum Més de 2.000 milions d’euros per a la recerca i la innovació fins el 2008 El Govern té el propòsit de superar el 2% del PIB d’inversió en recerca l’any 2007 El Pla de recerca i innovació 2005-2008 (PRI) s’ha elaborat amb l’objectiu d’impulsar d’una manera conjunta i coherent els diferents elements que configuren el sistema de ciència, tecnologia i empresa per a fomentar la recerca i la innovació. L’any 2007 es vol assolir una despesa en recerca i desenvolupament superior al 2% del PIB i una despesa agregada en innovació a la ratlla del 5,2%, tal com recull l’Acord del Tinell. Fins al moment, el Govern ha augmentat les inversions al ritme previst, gairebé el 15% anual, per tal d’assolir aquest objectiu. De fet, el PRI preveu més de 2.000 milions d’euros per a recerca i innovació fins el 2008, un augment considerable de la inversió en aquest camp. El Pla integra i vertebra les actuacions en el camp de la ciència i la tecnologia dirigides a promoure’n la transferència al món productiu com a element de suport a la innovació. Dins d’aquest marc, s’ha constituït el Consorci de Transferència de Coneixement per tal de facilitar i impulsar la transferència tecnològica dels centres de les universitats i la col·laboració entre el sector públic i el privat. Evolució de la despesa en R+D Font: Departament d’Economia i Finances % Despesa R+D sobre el PIB 2000 2001 2002 2003 2004 1,09% 1,04% 1,19% 1,28% 1,34% Creació del projecte de la BioRegió La BioRegió converteix Catalunya en un important pol en el camp de la recerca en biomedicina i biotecnologia Dins de les línies prioritàries del Pla hi ha el projecte de BioRegió de Catalunya. El Govern ha assumit l’impuls de la seva creació, que ha esdevingut una fita important perquè, per primera vegada, els sectors de la recerca pública, el sector empresarial i l’Administració s’han posat d’acord per tirar endavant un projecte comú. Amb la BioRegió, Catalunya es dota d’una plataforma comuna on poden tenir lloc projectes, programes i iniciatives de cooperació en el camp de la biomedicina i la biotecnologia amb els objectius de consolidar una recerca de qualitat en aquests camps, millorar el sistema de salut i la qualitat de vida dels ciutadans, incrementar la competitivitat del sector empresarial i contribuir a la generació de riquesa. En aquesta línia s’han constituït el Consorci Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) i la Fundació Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona. A més, Catalunya s’ha integrat a l’EuroBioCluster South, una xarxa de regions i ciutats del sud d’Europa amb una activitat important en les ciències de la vida i la biotecnologia. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 41 Font: Departament de Salut Infraestructures per a recerca i transferència: BioRegió IRTA – Centre de Tecnologia de la Carn (Monells) U H Parc Agroalimentari De Lleida U Consorci Sanitari Parc Taulí PRBB IMAS/IMIM H Hospital de Lleida Arnau de Vilanova Tecnoparc – Parc Tecnològic del Camp U Rovira i Virgili Hospital Sant Joan de Reus H U U de Barcelona Parc Científic de Barcelona H Hospital de Tarragona Joan XXIII H Hospital de Tortosa Verge de la Cinta Hospital de Girona Dr. Josep Trueta U U Politècnica de Catalunya U Pompeu Fabra H U de Lleida U de Girona U H U U Autònoma de Barcelona Biocampus Hospital de Badalona H Germans Trias i Pujol H H U H H Hospital Vall d’Hebron Hospital de la Santa Creu i Sant Pau Hospital Clínic i Provincial/ Hospital St Joan de Déu Hospital de Bellvitge Prínceps d’Espanya Medicina Blomed/Blotec Agroalimentació Creació de nous centres tecnològics i infraestructures de recerca: el Sincrotró i el Mare Nostrum El Govern contribueix al nou equipament assumint el cost del sòl on està instal·lat amb una inversió de 13,2 milions d’euros fins el 2020. A Europa només hi ha dos sincrotrons d’última generació com aquest. Per altra banda, el Mare Nostrum, el quart supercomputador més potent del món, s’ha instal·lat a Barcelona arran d’un acord entre el Govern, el Ministeri d’Educació i Ciència, l’empresa IBM i la Universitat Politècnica de Catalunya. El Mare Nostrum és un conjunt d’ordinadors connectats en xarxa que poden processar 40 bilions d’operacions per segon. La seva presència a Catalunya permetrà atreure investigadors d’arreu d’Europa i elevar l’activitat científica al país. Igualment, la creació d’altres centres de recerca i centres tecnològics reflecteix la voluntat recollida en el Pla de consolidar el sistema de recerca i innovació tecnològica del nostre país a través de la millora de les infraestructures (entre d’altres, el Centre Tecnològic de la Logística a Catalunya, la Fundació Privada Centre Tecnològic per a la Indústria Aeronàutica i de l’Espai, i el Centre de Tecnologies de la Nutrició i la Salut). El Mare Nostrum és un conjunt d’ordinadors connectats en xarxa que poden processar 40 bilions d’operacions per segon �42 10 Agricultura i pesca • Inici històric de les obres del canal Segarra-Garrigues. De manera general, es triplica la inversió en regadius • Nou model de viabilitat per les explotacions agràries: els Contractes Globals d’Explotació • Establiment del sistema de pagament únic d’ajuts • El I Congrés del Món Rural estableix un diàleg fluid entre món rural, món urbà i administracions públiques El Govern s’ha compromès a aplicar les conclusions del Congrés del Món Rural, que demana un increment de la inversió en desenvolupament rural El sector agrícola i ramader s’enfronta a una situació conjuntural crítica, amb una sequera que ha ocasionat pèrdues extraordinàries; l’augment del preu del gasoil, que s’ha doblat en un any i mig, i la superproducció de fruita de tot el continent, que ha fet abaixar els preus de les collites. En aquest sentit, l’acció de govern en matèria d’agricultura té un fort component de pagament de subvencions i indemnitzacions, però també ha impulsat una intensa activitat de caràcter legislatiu que s’ha traduït en una sèrie de mesures històriques per a la reforma del sector agrari català. Aquest és també l’objectiu del Primer Congrés del Món Rural, impulsat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca com a fòrum on discutir les grans línies del desenvolupament rural i agrari dels pròxims anys i assolir un diàleg entre el món rural i el món urbà. El Congrés va finalitzar el maig passat i les conclusions demanen un increment de la inversió directa de la Generalitat destinada al desenvolupament rural, que ha de venir acompanyada d’una política pròpia de desenvolupament rural. El Govern ha assumit aquestes conclusions i s’ha compromès a aplicar-les. La Fundació Món Rural s’encarregarà de supervisar-ne l’aplicació. Comença la construcció del canal Segarra-Garrigues, l’obra agrícola més important de Catalunya en el darrer segle Tret de sortida al canal SegarraGarrigues, que beneficiarà 16.000 agricultors de Lleida El 15 de febrer de 2006 van començar les obres del primer tram del canal Segarra-Garrigues. Aquest canal és l’obra agrícola de més magnitud dels darrers cent anys a Catalunya i permetrà transformar la dinàmica social i econòmica de les comarques de Lleida. Més de 70.000 hectàrees es transformaran en regadiu i se’n beneficiaran 16.000 agricultors de 75 municipis de la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, les Garrigues, l’Urgell i el Segrià. L’objectiu és tenir les primeres terres de regadiu a finals de 2007. Les obres del primer tram del canal, de 5,2 quilòmetres, tenen un termini d’execució de 24 mesos i costaran 26.276.685 euros. La previsió és que la primavera del 2008, amb aquest primer tram ja completat, es puguin regar les hectàrees que en depenen al nord de la Noguera i la Segarra. Per impulsar el procés, el Govern de Catalunya ha concedit un aval bancari de 17 milions d’euros a la Comunitat General de Regants, perquè puguin fer la inversió que els correspon abans que el canal comenci a subministrar l’aigua de reg. �Mil dies de Govern Impuls de l’economia 43 S’ha triplicat la inversió en regadius A més de les inversions previstes per a la construcció del canal Segarra-Garrigues, el Govern ha triplicat el volum de les inversions en infraestructures de regadius fetes la legislatura anterior. L’any passat es van invertir els primers 55,5 milions d’euros d’un ambiciós pla que enguany n’ha previst 68,5 milions més i que destinarà un total de 676 milions d’euros fins al 2013. Aquesta aportació garantirà que s’acabin el regadiu de l’Algerri-Balaguer, tota la zona regable del Xerta-Sénia, el Garrigues Sud, el regadiu del Segrià Sud, el de la Terra Alta i el nou regadiu de la Conca de Tremp. Nova política d’ajuts i simplificació del sistema de pagament La reforma del pagament dels ajuts al camp és una de les actuacions que el DARP duu a terme amb l’objectiu de simplificar i unificar les diverses línies d’ajut i, sobretot, fer més fàcils els tràmits per obtenir ajuts. A partir del 2006 s’aplica el sistema del pagament únic, amb la col·laboració de les organitzacions professionals agràries. Al mateix temps, augmenta la partida d’ajuts destinats a la incorporació de joves al camp, d’acord amb el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, i passa de 39.000 a 56.000 euros per jove. Igualment, a finals d’agost es va iniciar el pagament dels ajuts en compensació per l’encariment del preu del gasoil, després que el ministeri hagués transferit l’import corresponent, de més de 5 milions d’euros. Un total de 12.322 sol·licitants rebran aquests ajuts. Un total de 12.322 sol·licitants rebran els ajuts per l’encariment del preu del gasoil En curs la nova llei de contractes de conreu i la implantació pilot del Contracte Global d’Explotació El Govern ha aprovat el Projecte de llei de contractes de conreu, que és una reivindicació històrica de la pagesia catalana. La normativa preveu que els pagesos tinguin preferència en l’adquisició de sòl agrari i inclou la creació d’un banc de terres amb l’objectiu de facilitar l’accés de la pagesia a la propietat i la incorporació de joves al camp. A més, s’han incrementat un 10% els ajuts per als joves agricultors, amb l’objectiu de rejovenir el camp català. D’altra banda, s’ha aprovat també un important paquet pressupostari –6 milions d’euros– per impulsar els Contractes Globals d’Explotació i repensar una agricultura adaptada al territori i als reptes del futur. S’han començat a implantar de forma pilot a quatre comarques: el Pla de l’Estany, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell i el Berguedà. Es tracta d’un veritable pacte social per al medi rural, que implanta un sistema contractual integrat que pretén fomentar la producció d’aliments de qualitat, la millora de les condicions de vida i treball dels pagesos, el manteniment del paisatge agrari i de l’espai natural, l’ordenació de les pràctiques agràries i la incorporació de joves al sector. Explotacions ramaderes més modernes El Govern ha impulsat la Llei de contractes d’integració, aprovada pel Parlament l’abril de 2005, amb l’objectiu de garantir una major qualitat de les explotacions ramaderes i adaptar-les a la nova legislació, especialment a les directrius sanitàries i de protecció del medi ambient. A més, la llei garanteix l’equilibri i la transparència entre les parts contractants. Per exemple, a partir d’ara els contractes s’han de fer per escrit (fins ara podien ser verbals) i es fixen les obligacions de les dues parts. El Contracte Global d’Explotació s’ha començat a implantar, com a experiència pilot, al Pla de l’Estany, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell i el Berguedà �44 �Mil dies de Govern 45 III. Una nació socialment avançada 11 Educació • Acord històric del sector educatiu amb el Pacte Nacional de l’Educació, que estableix la sisena hora escolar i preveu la inversió de 1.200 milions d’euros • Creació de 30.000 places a les llars d’infants fins el 2008 • Augment molt destacat de construcció d’escoles i instituts • Es creen 4.500 noves places de Formació Professional • 5.275 nous docents s’incorporen aquest nou curs 2006-2007 i es convoquen 7.205 places • El finançament universitari creix fins a superar la mitjana de 6.000 euros per alumne Durant aquests mil dies els objectius prioritaris en educació s’han abordat a través de les següents mesures: atendre adequadament el creixement de població escolar, incrementar de forma molt important les construccions escolars, augmentar notablement el nombre de places de llars d’infants, incrementar els recursos humans, i potenciar la formació professional, crear les aules d’acollida, augmentar les escoles oficials d’idiomes i potenciar la implantació i millora de les noves tecnologies als centres educatius. Però el principal repte de la legislatura, i al mateix temps la principal fita assolida, és el Pacte Nacional de l’Educació. Després de mesos de negociacions, el Departament d’Educació i 20 entitats de la comunitat educativa van segellar el proppassat mes de març el Pacte Nacional per a l’Educació, un acord històric entre gairebé la totalitat del sector educatiu (famílies, centres educatius públics i concertats, mestres i professors de l’escola catalana, estudiants i ajuntaments) que ha de servir de base per a l’elaboració de la futura llei catalana per a l’educació. L’aplicació de les mesures que inclou aquest Pacte suposarà una inversió de gairebé 1.200 milions d’euros fins el curs 2008-2009. Entre les mesures acordades destaca la implantació de la sisena hora diària de reforç a partir del curs vinent a l’escola pública. % Pressupost d’Educació en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya Font: Departament d’Educació i Universitats 17 16,5% 15 14,5% 13 11 12,3% 9 7 8,5% 5 2001-2002 7,3% 2002-2003 2003-2004 2004-2005 2005-2006 El pressupost en educació ha augmentat un 15% en el període 2004-2006, mentre que en les legislatures anteriors ho havia fet en un 8% de mitjana El Pacte Nacional de l’Educació, que ha de fixar les bases per a la Llei catalana de l’educació, és una de les principals fites de la legislatura �46 Més de 900 milions d’euros per a construccions escolars en dos anys i mig En el context d’increment de la demanda pel creixement de la població escolar, des de l’any 2004 i fins al juliol de 2006 el Govern de la Generalitat ha pres acords que comprometen obres escolars, de nova construcció i reformes, ampliacions i millores, en 303 centres per un import de 943 milions d’euros. El curs 2006-2007 es posaran en marxa 66 nous centres docents, que se sumen als posats en funcionament el curs 2005-2006 (67 nous centres escolars) i 2004-2005 (37 nous centres escolars), d’acord amb el Pla quadriennal de construccions escolars 2004-2007. Font: Departament d’Educació i Universitats Noves construccions escolars que entren en funcionament Alt Empordà Ripollès •• • Pla de l’Estany Pallars Jussà • • Gironès •• Berguedà • Osona • Selva Segarra Bages • Segrià •• Vallès Oriental Baix Empordà •• •••••• ••••• ••••• •••• Urgell •••••• •••••• Maresme ••• • •••••• •••••• •••• Barcelonès•••••• Alt Penedès Baix Alt •••• •• Llobregat Camp Baix ••••• • Penedès Garraf ••• Priorat Baix • Camp Tarragonès••••• •••••• •• •• Anoia Vallès Occidental Baix Ebre • Noves construccions escolars del curs 2004-2005 Noves construccions escolars del curs 2005-2006 Noves construccions escolars del curs 2006-2007 �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 47 5.276 docents més a les escoles i instituts catalans El Departament d’Educació incorpora pel nou curs (2006-2007) 5.276 mestres i professors més a les escoles i instituts catalans (d’aquests, 2.827 es dedicaran a impartir la sisena hora), sumats als 2.139 docents es van incorporar el curs 2004-2005, i més de 2.000 el 2005-2006. Aquest augment no només obeeix al creixement de la població escolar, sinó també a l’objectiu de millorar la qualitat del sistema educatiu català. L’increment de docents permetrà tenir grups més reduïts, posar en pràctica programes d’innovació educativa i introduir nous perfils professionals als centres. Convocades oposicions per cobrir definitivament 7.205 noves places de mestres i professors a l’escola pública D’aquestes, 950 corresponen a la convocatòria de l’any 2004, 3.680 a la convocatòria de 2005 i 2.575 a la de 2006. En total, s’han convocat 4.120 places del cos de mestres, 2.244 del cos de professors d’ensenyament secundari, 156 places del cos de professors d’escoles oficials d’idiomes i 685 al cos de professors tècnics de formació professional. La previsió per al 2007 és de 4.736 noves places i per al 2008 de 4.904. D’altra banda, el Govern ha assolit un acord amb CCOO per millorar les condicions laborals i retributives del professorat dels centres públics, que té un cost de 560 milions d’euros fins el curs 2008-2009. Places convocades Font: Departament d’Educació i Universitats 5.000 4.500 4.736 4.904 4.000 3.500 3.680 3.000 2.500 2.575 2.000 1.500 1.000 500 0 612 2002 950 460 2003 2004 2005 2006 2007* 2008* * Previsió de places que es convocaran % Personal interí sobre la plantilla Font: Departament d’Educació i Universitats 21 19,7% 18,2% 19 17 15,4% 15 12,1% 13 11 9 10,2% 10,8% 8% 7 2000/01 2001/02 2002/03 2003/04 2004/05 2005/06 2006/07 2007/08 2008/09 La convocatòria de places docents respon a la voluntat de reducció de l’interinatge a l’escola pública �48 Més transparència en el procés de matriculació Per al curs escolar 2004-2005 es va elaborar i posar en funcionament el Decret d’admissió d’alumnes, una normativa que garanteix més transparència en el procés d’admissió de l’alumnat a tots els centres finançats amb fons públics i facilita la integració educativa i social de l’alumnat amb necessitats educatives específiques. S’han creat 52 Oficines Municipals d’Escolarització (12 el 2004, 26 el 2005 i 14 el 2006), que faciliten els processos de matriculació i són un espai de col·laboració dels municipis en el fet educatiu. 30.000 noves places de llars d’infants L’acord entre el Govern i entitats municipalistes duplicarà el nombre de places a les escoles bressol públiques El Govern ha signat un acord amb les entitats municipalistes per a la creació de 30.000 noves places públiques de llars d’infants fins el 2008. D’aquesta manera el nombre de places d’escoles bressol públiques es multiplicarà per dos i arribarà a les 60.000. S’hi destinaran 150 milions d’euros, que permetran als ajuntaments afrontar la creació de noves places i donar així compliment a la previsió del Mapa de llars d’infants de Catalunya 2004-2008. El Govern aporta fins a 5.000 euros per a la creació de cada plaça de titularitat pública nova i ha incrementat de 1.100 fins a un màxim de 1.800 euros anuals per plaça la contribució a les despeses de funcionament de les llars d’infants. Actualment, 283 ajuntaments de tot Catalunya ja han compromès la creació de noves places públiques de llars d’infants, cosa que representa el compromís per crear 23.938 de les 30.000 places noves (aquesta xifra representa un 79,8% de les 30.000 places previstes al Mapa de llars d’infants de Catalunya 2004-2008), de les quals ja se n’han construït 6.652. Distribució de l’oferta pública de llars d’infants per comarques l’any 2004 Font: Departament d’Educació i Universitats menys del 15% entre el 15% i el 20% entre el 20% i el 25% entre el 25% i el 30% més del 30% �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 49 Distribució de l’oferta pública de llars d’infants prevista per l’any 2008 Font: Departament d’Educació i Universitats menys del 15% entre el 15% i el 20% entre el 20% i el 25% entre el 25% i el 30% més del 30% Programes d’innovació educativa 2005-2006 1.230 centres docents inicien programes d’innovació educativa aquest curs 2006-2007 Aquest curs, 1.230 centres inicien els programes d’innovació educativa, que inclouen fins a vuit iniciatives diferents per millorar la qualitat del sistema i adequar-lo progressivament a l’evolució educativa i social. Els programes abasten diversos àmbits educatius, des del foment de la lectura o la igualtat de gènere fins a l’educació mediambiental o la convivència i mediació escolar. Cal destacar el programa de llengües estrangeres per facilitar l’ensenyament i aprenentatge de l’anglès. El pressupost previst és de 12 milions d’euros per implantar-los, que suposaran un fort impuls per al programa de llengües estrangeres i per al Punt Edu (pla de biblioteques escolars). El curs 2005-2006 el nombre de programes d’innovació educativa va ser de 748. 20 100 28 114 18 90 El programa de reutilització de llibres de text suposarà un estalvi d’un 85% per fill o filla El curs 2005-2006 es va posar en marxa la primera fase del programa cooperatiu per al foment de la reutilització de llibres de text, amb 521 centres seleccionats per iniciar-lo. El 2006-2007 hi participaran 895 centres. Si al 2005 la inversió va ser de 2,3 milions i se’n van beneficiar 113.000 alumnes, el curs vinent es doblaran aquestes xifres: 4 milions d’inversió i més de 200.000 alumnes beneficiats. Amb la fase d’implantació generalitzada, a partir de 2007-2008, la despesa mitjana mínima per cada fill o filla passarà dels 1.700 euros actuals als 250 euros (25 euros per any en deu anys), cosa que suposa un estalvi d’un 85%. 286 45 47 Biblioteques escolars i gust per la lectura (Punt Edu) Coeducació i igualtat de gènere Educació per a la ciutadania Educació en comunicació audiovisual Educació ambiental Convivència i mediació escolar Salut a l’escola Llengües estrangeres Altres �50 521 centres educatius s’han acollit al programa de reutilització de llibres de text, que ja beneficia més de 113.000 alumnes Programa cooperatiu de reutilització de llibres de text Font: Departament d’Educació i Universitats Curs 2003-04 Curs 2004-05 Curs 2005-06 Curs 2006-07 Centres 0 0 521 896 Alumnes 0 0 113.000 200.000 Pressupost 0 0 2,3 M€ 4 M€ 4.500 places i quatre nous centres integrats de Formació Professional El Govern ha creat 4.500 noves places de formació professional a tot el territori, arran de la creació de 151 nous cicles formatius als centres públics aquests dos últims anys i mig. L’any 2004 el Departament d’Educació va iniciar aquestes actuacions per facilitar l’accés a la Formació Professional i millorar-ne la qualitat. A més d’aquests quatre centres, ja s’han iniciat les gestions per a la posada en marxa de vuit centres integrats més, amb els quals s’assoliran els dotze previstos a l’Acord estratègic. Més finançament per a les universitats La Generalitat finança les universitats per valor de 6.000 euros per alumne El 2006 el finançament de les universitats públiques s’ha incrementat en un 11,2% i ha superat la mitjana de 6.000 euros per alumne. A més, el Govern ha aprovat l’avantprojecte de Llei de creació del Fons d’Acció Territorial de l’Educació Superior, per tal de reconèixer la tasca que desenvolupen els centres d’educació superior en el seu territori més immediat i també per incentivar els efectes positius que aquests han demostrat tenir sobre el territori. En la mateixa línia s’ha creat el Campus de les Terres de l’Ebre i s’han atorgat ajudes a les universitats privades promogudes per administracions públiques per un valor de 15,1 milions d’euros en el període 2004-2006. El curs acadèmic 2004-2005 s’ha posat en marxa el Pla pilot d’adaptació de les titulacions a l’espai europeu d’educació superior i s’ha presentat l’Oficina de l’Espai Europeu del Coneixement. Per primera vegada, la matrícula universitària és gratuïta per a les persones amb minusvalidesa, el majors de 65 anys i les víctimes d’actes terroristes, cònjuge i fills que es matriculin per primera vegada. A més, la Generalitat ha posat en marxa el projecte PortàTIC, que ofereix ajuts de fins a 190 euros a un total de 5.000 estudiants i personal docent universitaris per comprar un ordinador portàtil. 26 noves escoles oficials d’idiomes Les places del programa ORATOR d’estades lingüístiques a França, Gran Bretanya o Alemanya s’han duplicat Durant els dos últims cursos s’han posat en funcionament 23 noves escoles oficials d’idiomes (EOI); l’objectiu final és arribar a la xifra de 39 centres a tot Catalunya i donar servei al 97% de la població catalana. El curs que ve, 20062007, es posaran en marxa tres EOI més. Igualment, s’ha doblat el nombre de places del programa ORATOR per a estades lingüístiques a França, Gran Bretanya o Alemanya, de les quals ja se n’ofereixen 900 per a alumnes de primària i secundària. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 51 116,8 milions d’euros per instal·lacions esportives d’arreu del territori Els objectius prioritaris del Pla director d’instal·lacions i equipaments Esportius de Catalunya (PIEC) són que cada ciutadà disposi d’una piscina coberta a menys de 20 quilòmetres, que hi hagi un pavelló a tots els municipis de més de 2.000 habitants i que tots els pobles de més de 1.000 habitants tinguin un camp d’esports. En total, el Govern hi destinarà gairebé 117 milions d’euros entre la xarxa bàsica (168 actuacions, 92 milions), la xarxa complementària (39 actuacions, 8,2 milions) i les actuacions de condicionament d’equipaments ja existents (143 actuacions, 16,6 milions). A més, actualment, 134 centres de tot Catalunya participen ja al Pla experimental esport a l’escola. Xarxa bàsica d’obres subvencionades Font: Consell Català de l’Esport PAV PCO SAL CAM ATL POL Xarxa bàsica obres subvencionades Xarxa bàsica Unitats Pressupost Subvenció 69 96.356.106 44.080.000 PCO – Piscines cobertes 46 93.530.296 39.184.900 SAL – Sales esportives 25 7.032.641 2.674.900 CAM – Camps poliesportius 9 6.332.865 2.204.400 ATL – Camps d’atletisme 3 4.951.450 2.475.600 PAV – Pavellons POL – Pistes poliesportives Total actuacions 16 2.597.650 1.381.400 168 210.801.008 92.001.200 �52 12 Salut • Increment substancial del finançament de la sanitat amb 634 milions d’euros d’aportació directa de l’Estat i 877 milions d’euros de recursos addicionals • Més equipaments amb 799 actuacions fins el 2012 i més professionals • Reducció de les llistes d’espera quirúrgiques en un 20% respecte el 2003 • L’increment anual mitjà del pressupost dedicat a salut pública és del 28,7% • Millora del transport sanitari, que s’incrementa en un 31% el 2006 El pressupost de la Generalitat destinat a sanitat ha crescut un 42% des de l’any 2003. L’import aprovat per l’any 2006 és de 7.949 milions d’euros, mentre que a l’any 2003 era de 5.595,71 milions d’euros Euros Despesa per càpita Font: Departament de Salut 1.200 1.100 El Govern ha promogut canvis molt importants en relació a la sanitat a Catalunya entre els quals destaca l’increment de recursos gràcies a un nou acord de finançament sanitari amb l’Estat. Així, les negociacions amb el Govern central han propiciat el reconeixement d’unes necessitats a les comunitats autònomes, que han fet que a Catalunya es materialitzi en mesures valorades en 634 milions d’euros d’aportació directa de l’Estat i 877 milions d’euros de recursos addicionals disponibles. Aquest increment de recursos es veu reflectit també en l’increment dels pressupostos de la Generalitat dedica a la sanitat, que el 2006 sumen 7.949 milions d’euros, que representen un creixement d’un 42% respecte l’any 2003. Això suposa una despesa de 3,06 euros per ciutadà al dia, un ritme de creixement que ens permetrà assolir els nivells europeus de despesa per càpita. 1.000 Augment de l’esforç inversor en sanitat i distribució territorial de les actuacions 900 800 0 2003 2004 2005 2006 El Departament de Salut preveu la creació de 17 nous centres de salut mental i 17 centres sociosanitaris a tot Catalunya El Govern ha presentat un pla per fer una gran remodelació dels equipaments sanitaris catalans, amb l’any 2012 com a horitzó, i respon als objectius estratègics d’equilibri territorial, cohesió social i proximitat. Preveu una inversió de 3.600 milions d’euros en 799 actuacions en infraestructures sanitàries, amb 232 obres noves (178 centres d’atenció primària [CAP], 14 hospitals, 5 hospitals lleugers, 17 centres sociosanitaris i 17 centres de salut mental) i 567 reformes i ampliacions. Els nous equipaments seran moderns, eficients i sostenibles. En l’àmbit hospitalari, ja s’ha inaugurat l’Hospital del Vendrell i s’ha iniciat la construcció de l’Hospital Comarcal del Baix Llobregat, a Sant Joan Despí, i dels nous hospitals de Mollet del Vallès i d’Olot. A més, s’ha signat un conveni per a la construcció del nou Hospital de Sant Boi del Llobregat i s’ha arribat a un acord amb el Govern francès per a la construcció del nou l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya, que vol ser un referent europeu per ser el primer centre que oferirà serveis a dos Estats diferents. En el camp de l’atenció pública primària, s’invertiran, fins a l’any 2012, 545,9 milions d’euros en 377 actuacions (178 són obres noves i la resta –199– són reformes, ampliacions i millores). Concretament, l’any 2006 s’inicien obres de construcció a 57 centres de salut (i/o consultoris locals) i 49 actuacions de reforma, ampliació i millora. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 53 M€ Un major finançament d’equipaments de salut. Pressupost de capital per al finançament d’inversions Font: Departament de Salut 250 229,7%* 225 200 175 150 125 138,9% 100 119,3% 101,8% 75 92,2% 77,5% 75,9% 78,4% 79,5% 84,8% 50 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 146,0% 2005 2006 * Previsió 178 nous centres per a l’atenció primària fins l’any 2012 Font: Departament de Salut Alt Pirineu i Aran 2003: 9 CAP i 84 CL 2004-10: 2 CAP Lleida 2003: 23 CAP i 190 CL 2004-10: 8 CAP i 1 CL Terres de l’Ebre 2003: 24 CAP i 52 CL 2004-10: 5 CAP i 9 CL Catalunya central 2003: 43 CAP i 113 CL 2004-10: 11 CAP i 1 CL Girona 2003: 46 CAP i 183 CL 2004-10: 14 CAP i 14 CL Barcelona 2003: 219 CAP i 87 CL 2004-10: 83 CAP i 12 CL Camp de Tarragona 2003: 33 CAP i 126 CL 2004-10: 9 CAP i 9 CL CAP: centres d’atenció primària CL: consultoris locals A més, s’han creat dos nous dispositius assistencials: els centres d’urgències d’atenció primària (CUAP) amb l’objectiu de millorar l’atenció a les urgències (en una primera fase 2006-2007 es posaran en marxa 12 CUAP per arribar a un total de 34 l’any 2012 i donar cobertura a més de la meitat de la població de Catalunya) i els hospitals lleugers o de proximitat (5 de previstos) concebuts com a dispositius d’atenció especialitzada sense internament que aglutinen l’atenció especialitzada ambulatòria (consultes d’especialistes), activitats típicament hospitalàries com la cirurgia major ambulatòria o l’hospitalizació de dia, suport diagnòstic i urgències. Els centres d’urgència d’atenció primària i els hospitals de proximitat són nous instruments per agilitzar i millorar l’atenció sanitària �54 14 hospitals nous fins l’any 2012 Font: Departament de Salut Hospital Transfronterer (Puigcerdà) Hospital d’Olot Hospital de Santa Caterina (Salt) Hospital Doctor Josep Trueta (Girona) Hospital d’Igualada Hospital de Mollet Hospital de l’Esperit Sant (Santa Coloma de Gramenet) Hospital de Cerdanyola-Ripollet-Montcada Hospital de Rubí-Sant Cugat Hospital de Sant Boi Hospital del Vendrell Hospital de Sant Pau (Barcelona) Hospital del Baix Llobregat (Sant Joan Despí) Hospital de Reus Acabat En obres No iniciat Nou De substitució Diagnòstic ràpid de càncer a tots els hospitals públics L’objectiu del Programa de Diagnòstic Ràpid és que no es tardi més de 30 dies entre la sospita de càncer i l’inici del tractament Mesos Temps mig d’espera Font: Departament de Salut El Programa de Diagnòstic Ràpid de Càncer, que es va iniciar l’octubre de 2005, implanta un circuit de diagnòstic ràpid dels càncers més freqüents i que són causa de mortalitat (pulmó, mama i còlon) a tota la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública. L’objectiu és que en menys de 30 dies el ciutadà passi de la sospita de càncer al diagnòstic i, si és necessari, a l’inici del tractament. Això ha implicat una millora específica en la qualitat mèdica de l’assistència dels pacients afectats pel càncer més prevalent. La mitjana de dies des de la sospita de càncer fins a l’inici de tractament és de: còlon, 31 dies; mama, 28 dies, i pulmó, 35 dies. Llistes d’espera més breus: el temps mitjà d’espera per a operacions no greus és de 4,5 mesos 5,8 5,6 5,4 5,2 5 4,8 4,6 4,4 juny 2006 juny 2005 juny 2004 desembre 2003 4,2 Des del desembre de 2003, en què l’espera per aquest tipus d’operacions era de 5,6 mesos s’ha reduït fins a 4,52 mesos a finals de l’any 2005, el que suposa una reducció del 19,85% en tan sols dos anys. Aquesta millora palpable en l’atenció a la ciutadania per l’escurçament en l’espera de les operacions no greus, ve bàsicament donada per l’increment de l’activitat. La reducció és més notòria en les intervencions amb més temps d’espera, com la pròtesi de genoll, que s’ha reduït dels 13,83 als 8,19 mesos. L’objectiu de la Generalitat és que a data 31 de desembre de 2006, 12 proves diagnòstiques tinguin un temps d’espera màxim de 90 dies. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 55 Evolució de les llistes d’espera - Registre Central d’Assegurats (RCA) Font: Departament de Salut Activitat Llista d’espera Desembre 2003 Juny 2006 141.520 80.396 Diferència 2003-2006 -61.124 (-43%) 66.567 58.028 -8.539 (-12,8%) Temps de resolució 5,64 4,33 -1,31 (-23,2%) Població Catalunya 6.807.498 7.196.168 388.670 (+5,7%) 97,8 80,6 -17,2 (-1,7,2%) Taxes x 10.000 hb. La població usuària de la sanitat catalana ha passat a ser de 7.196.168 persones el desembre de 2005, mentre que l’any 2004 era de 6.926.191 usuaris Desenvolupament de centres de referència a Catalunya El Govern ha apostat fermament per una política de centres de referència a Catalunya amb la creació de diferents institucions entre les quals destaquen la creació del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, l’Institut de Recerca en Medicina Predictiva i Personalitzada, l’Institut de Recerca en Metàstasis Tumorals, el Centre de Referència en Investigació en Salut Ambiental, el Centre d’Investigació en Salut Internacional, l’Institut Català d’Investigació en Ciències Neurològiques, la Unitat d’Investigació Transnacional en Càncer (UITC Vall d’Hebron), el Parc de Recerca de Biomèdica, el Centre de Recerca de Salut Internacional de Barcelona i l’Institut Gol i Gurina de Recerca en Atenció Primària. Primers passos cap a l’Agència de Salut Pública En l’àmbit de la salut pública s’ha creat l’Agència de Protecció de la Salut conjuntament amb el món local per tal de treballar el camp de la prevenció i promoció de la salut. Aquesta Agència actua com a embrió de la futura Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), que pretén protegir la població en aquest àmbit i donar resposta a problemes de salut prioritaris (com ara tabaquisme, abús d’alcohol i drogues, obesitat, sida i altres malalties de transmissió sexual, etc.) i riscos emergents (grip aviària, “vaques boges”, SARS, bioterrorisme, etc.) en la nostra societat. A més, al 2006 s’ha doblat respecte el 2003 el pressupost destinat a salut pública, que reflecteix un creixement anual mitjà del 28,7% en el període 2004-2006. Entre les principals accions endegades pel Departament de Salut en l’àmbit de la salut pública cal destacar, per exemple, el pla per la preescrició gratuïta de la píndola de l’endemà a tots els centres sanitaris, i que s’han posat en marxa programes de prevenció de transmissió d’infeccions de caràcter sexual, de seguretat alimentària i de lluita contra el tabaquisme, el sedentarisme i l’obesitat. Pla per fer front a una possible pandèmia de grip aviària S’ha creat una comissió interdepartamental per afrontar una eventual pandèmia de grip aviària amb el suport de gairebé totes les conselleries de la Generalitat. Paral·lelament, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca ha delimitat les zones d’especial risc d’influència aviària: els deltes de l’Ebre i del Llobregat, els aiguamolls de l’Empordà, els estanys de Pals, la desembocadura del Ter, Sant Llorenç de Montgai, Utxesa, l’estany d’Ivars i Vila-sana i l’aiguabarreig del Segre-Cinca. S’ha habilitat el telèfon 935 617 000 per a qui vulgui comunicar la descoberta d’aus salvatges mortes i s’han analitzat unes 1.500 mostres, cap de positiva. El pressupost destinat a salut pública s’ha doblat entre els anys 2003 i 2006 �56 Posada en marxa experimental de la recepta electrònica Les noves tecnologies de la informació s’han incorporat a l’atenció primària amb la recepta electrònica, la història clínica electrònica i la telemedicina Des del desembre de 2005 s’ha posat en marxa la prova pilot de recepta electrònica a quatre àrees bàsiques de salut (ABS) a Salt i la Bisbal d’Empordà (Girona), i a Tortosa i Ulldecona (Terres de l’Ebre), que atenen al voltant de 100.000 usuaris. També s’ha iniciat la modernització dels processos assistencials amb la posada en funcionament del projecte de la història clínica electrònica, i l’inici de 40 proves pilot de telemedicina, amb l’objectiu d’apropar els serveis d’atenció primària als ciutadans aprofitant les oportunitats que ofereixen les tecnologies de la informació. D’altra banda, 541 dels centres d’atenció primària ja disposen de banda ampla, mentre que a finals de 2003 només en tenien nou. Esforç d’inversió per a millorar les urgències, les emergències, el transport sanitari i la rehabilitació El pressupost destinat a transport sanitari s’ha incrementat en un 113% fins arribar als 175,8 milions Evolució del pressupost de rehabilitació Font: Departament de Salut % increment resp. 2004 euros Ambulatòria 16,9 23.836.159 Domiciliària 125,4 18.510.593 Logopèdia 203,8 4.542.894 56,6 46.889.646 Total El Departament de Salut ha implementat una reforma profunda de les urgències, les emergències i el transport sanitari amb els objectius de millorar el temps de resposta i l’equitat territorial. S’ha creat una única empresa, a partir de la fusió de SEMSA i SCUBSA, que es responsabilitza de la planificació, el finançament i la gestió de les emergències en tot el territori català. I s’han adjudicat per separat els concursos del transport sanitari urgent i del no urgent, que abans era conjunt. Per al transport sanitari urgent s’ha tingut en compte l’estructura territorial i les hores de cobertura. Per a l’activitat del transport sanitari no urgent s’han tingut en compte els serveis programats a atendre. En l’àmbit del transport sanitari hem de destacar: el creixement del nombre de vehicles de transport sanitari en un 31% (1.142 ambulàncies l’any 2006) i l’increment del pressupost dedicat en un 113,2% (175,8 milions). També s’ha fet un nou concurs per tal de reordenar i potenciar la rehabilitació amb un important increment de pressupost i de l’activitat contractada. Amb aquest nou concurs s’ha potenciat sobretot la rehabilitació domiciliària i s’han incorporat noves indicacions de rehabilitació com són la incontinència urinària d’esforç, la rehabilitació respiratòria i la rehabilitació domiciliària a malalts neuromusculars amb discapacitat greu. Increment del pressupost dedicat a transport sanitari Total Import concurs 2000 TSU+TSNU Import concursos 2005 TSU+TSNU 33M€ 175,8 M€ * TSU: Transport sanitari urgent / TSNU: Transport sanitari no urgent Catalunya és pionera en dispensar cànnabis d’ús terapèutic Sis hospitals públics dispensen cànnabis amb finalitats terapèutiques des d’octubre de 2005, fruit del pla pilot endegat per la Generalitat amb l’aval del Ministeri de Sanitat. El projecte va dirigit a pal·liar els símptomes d’uns 600 malalts de càncer, esclerosi múltiple o sida. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 57 13 Serveis socials • Nova Llei de prestacions socials amb l’establiment d’una renda mínima pels més desafavorits • Increment dels ajuts a les famílies: 296.000 se’n beneficien • Legalització de l’adopció per part de parelles homosexuals i promoció de l’acolliment familiar amb un 10% d’increment • Més places de residències per a gent gran: actualment n’hi ha 17.483 • 100.000 persones vídues es beneficien dels complements a les seves pensions • El programa Viure en Família afronta de manera global l’atenció a les persones amb dependència Durant aquests 1.000 dies s’han impulsat: d’una banda, la Llei de prestacions socials de caràcter econòmic amb l’objectiu de garantir uns ingressos suficients a les persones que tenen rendes més baixes. La llei determina que rebin ajudes econòmiques totes les persones que tinguin ingressos inferiors als 509 euros mensuals i es calcula que se’n beneficiaran més de 208.000 persones. Amb aquestes prestacions, que van especialment dirigides a vídues, pensionistes i joves extutelats, es fa un pas endavant en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social. La llei, inèdita a tot l’Estat, pretén regular les prestacions econòmiques d’assistència social per tal de donar resposta a anys de reivindicacions de col·lectius molt desafavorits de Catalunya que reclamen veure augmentades les seves rendes. Així, la iniciativa vol ser un dels instruments econòmics més potents de lluita contra la pobresa. D’una altra banda, el Projecte de llei de serveis socials de Catalunya havia de garantir el dret als serveis socials a totes les persones que tenen necessitats socials, però finalment no s’aprovarà aquesta legislatura. El projecte obria la via a un nou sistema de finançament dels serveis socials. Un dels punts clau d’aquest nou sistema és arribar a la mitjana europea de despesa social en termes de percentatge del PIB. Per això, el pressupost destinat al Departament de Benestar i Família ha augmentat més d’un 78% des de 2003 fins a finals de 2006. % Percentatge del pressupost de la Generalitat destinat al Departament de Benestar i Família a Catalunya Font: Departament de Benestar i Família 6 5 4 3 2 3,35 4,89 5 2004 2005 5,37 3,74 1 0 2002 2003 2006 Amb la Llei de prestacions els col·lectius més desafavorits milloraran les seves rendes El Govern ha complert el compromís de destinar més del 4% del pressupost de la Generalitat a polítiques de serveis socials �58 Augment dels complements de pensions per a les persones vídues amb rendes baixes Abans de l’aprovació de la nova Llei de prestacions socials, que dóna seguretat i estabilitat a les persones perceptores de les prestacions, el Govern de la Generalitat ja va incrementar les ajudes a les persones que cobren les pensions de viduïtat més baixes. Els complements de pensions es van augmentar un 44% des del gener del 2004, i van passar d’un import màxim anual de 300 euros el 2003, a 432 euros el 2005. El nombre de beneficiaris es va incrementar un 7,5% i en aquests moments el nombre de beneficiaris dels complements de pensions és d’uns 100.000 vidus i vídues de tot Catalunya. 166 nous equipaments per a gent gran, persones amb discapacitat i amb malaltia mental La planificació de les noves infraestructures resol el desequilibri en la distribució de serveis socials Els plans del Govern en polítiques socials han suposat un increment quantitatiu i qualitatiu de l’oferta de serveis i de cobertures públiques a Catalunya per a gent gran, persones amb discapacitats i amb problemes de salut mental. La planificació ha fixat la necessitat d’inversions per a la construcció de 47 nous equipaments públics de serveis residencials per part del Departament de Benestar i Família i un mínim de 166 en col·laboració amb la iniciativa local i social. La planificació dels nous equipaments s’ha fet tenint en compte les necessitats territorials i ha estat concebuda com una guia per a l’actuació dels gestors públics, amb el propòsit de resoldre els desequilibris territorials en la distribució dels serveis socials. Residències per a gent gran - Places per any Font: Departament de Benestar i Família 2003 2004 2005 2006 Pròpia 2.043 2.043 2.087 2.087 Gestió 2.074 2.074 2.474 2.706 727 704 690 690 8.879 9.332 10.500 12.000 13.723 14.153 15.751 17.483 Concert Col·laboració Augment dels fons destinats a l’acolliment residencial de la gent gran Aquest 2006 s’arribarà a la xifra de 29.300 avis i àvies amb una plaça pública en una residència, pis tutelat o centre de dia Pel que fa a la gent gran, des de la Generalitat s’ha optat per impulsar un model que conjuga l’atenció en centres residencials amb el suport a aquelles famílies que decideixen tenir cura de persones grans dependents. Així, en els darrers anys s’ha experimentat un creixement de les places residencials per a majors de 65 anys i els fons destinats als ajuts d’acolliment residencial per a persones grans amb dependència han augmentat considerablement, des dels 57,5 milions d’euros de l’any 2002 o els 71,8 milions del 2003, fins als 101,5 milions del 2005. L’objectiu és arribar, aquest 2006, a la xifra de 29.300 avis i àvies amb una plaça pública en una residència, pis tutelat o centre de dia. Una novetat en aquest àmbit és que aquesta legislatura, per primera vegada, s’ha fet públic el nombre de sol·licituds de places geriàtriques, el nombre de places disponibles, el de places ocupades i el de persones en llista d’espera, tant als centres públics com a les places concertades. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 59 Font: Departament de Benestar i Família Actuacions en equipaments de Serveis Socials 2004-2005 Alt Empordà Ripollès • • Pla de l’Estany •• Gironès ••••• Berguedà • Osona •• Selva Segrià ••••• ••• • •• •• Garrigues Terra Alta Anoia Urgell Ribera d’Ebre •••• Alt Penedès Conca Barberà • •• •••• •••••• •••• •• Baix Camp • Baix Penedès Tarragonès Vallès Occidental • ••• Bages ••••• Baix Empordà Vallès Oriental ••••• •••••••• Barcelonès Baix ••••••••• Llobregat •••• •••• •••• •••• Baix Ebre ••• Gent gran Discapacitats Dones maltractades Montsià •••• Infants Immigrants Altres L’altra gran línia d’actuació és el suport a les famílies que tenen al seu càrrec una persona dependent, vehiculat a través del programa Viure en Família Les persones de més de 65 anys beneficiàries d’aquest programa han augmentat des de les 5.777 de l’any 2002, a 42.657 el 2005. De fet, el 2005 el Govern va destinar 124 milions d’euros a les prestacions econòmiques del programa Viure en Família, que és el triple del que s’hi va destinar el 2003. Significatiu augment d’un 45% dels ajuts a les famílies amb infants menors de sis anys S’ha incrementat durant els anys 2004 i 2005 en un 45% la quantia de les ajudes a les famílies amb fills, que el 2003 consistien en un ajut universal per a fills i filles de 0-3 i 0-6 anys, amb la voluntat de donar un suport cada cop més integral a les unitats familiars. Per primer cop l’ajuda especial a les famílies nombroses s’ha estès també a les famílies monoparentals. Els beneficiaris dels ajuts a famílies amb infants a càrrec l’any 2006 són més L’any 2005 el Govern va destinar 124 milions d’euros a les prestacions econòmiques del programa Viure en Família per a les persones amb dependència, el triple del que s’hi va destinar el 2003 �60 El 2006, 296.000 famílies catalanes ja s’han beneficiat dels ajuts de 296.000 unitats familiars, amb una reserva pressupostària de 146.743.423 euros. Aquest ajut és una prestació econòmica anual de 600 euros per cada infant menor de tres anys i de 700 euros per a les famílies nombroses, i monoparentals des de l’any 2004, amb infants menors de sis anys. A més, s’han posat en marxa dos nous ajuts a les famílies: un destinat a les famílies d’adopció internacional i l’altre a famílies amb part, adopció o acolliment múltiple, és a dir, per bessons i trigèmins. Import en euros a l’any per tipus de prestació Font: Departament de Benestar i Família Prestació 2003 2004 2005 2006 0-3 525 550 575 600 Nombroses 600 625 650 700 625 650 700 Monoparentals Evolució de les prestacions i ajuts a famílies amb infants a càrrec Nombre de famílies beneficiàries Font: Departament de Benestar i Família 300.000 296.000 250.000 247.188 200.000 150.000 222.950 100.000 50.000 0 260.633 1.378 1999 28.106 38.269 2000 2001 111.502 2002 2003 2004 2005 2006 Legalització de les adopcions per part de les parelles homosexuals El Parlament va donar llum verd l’abril del 2005 a la llei que atorga el dret de valorar la idoneïtat per adoptar infants a les persones homosexuals. Aquesta és una iniciativa històrica que equipara les persones homosexuals a les heterosexuals i els reconeix el dret que se’ls valori com a possibles pares o mares adoptants. Aquesta llei també permet que un dels membres de la parella homosexual pugui adoptar el fill o la filla de l’altre, i equipara els drets successoris dels menors adoptats als que tenen els fills de les parelles heterosexuals. També modifica la figura dels tutors, perquè anteriorment no ho podien ser els qui convivien amb el pare o la mare del menor en una relació de parella homosexual. Pla per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals La Generalitat ha dissenyat, per primer cop, polítiques específiques per a les persones homosexuals i transsexuals El Govern ha creat el Programa per al Col·lectiu Gai, Lesbià i Transsexual per tal de contribuir a assolir la plena equiparació legal de les persones homosexuals i transsexuals i evitar actituds de discriminació. Aquesta és la primera vegada que la Generalitat contempla en el seu Pla de Govern polítiques específiques per a les persones homosexuals i transsexuals. El Departament de la Presidència, encarregat de dissenyar i desplegar un Pla interdepartamental per a la no discriminació d’aquestes persones, centra les seves actuacions en la igualtat, la llibertat i el benestar. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 61 Atenció social a 88.000 persones amb dependència permanent 88.000 persones i les seves famílies es beneficiaran en la primera fase d’implantació del Programa per a la Promoció de l’Autonomia i l’Atenció a les Persones amb Dependències (ProdeP), adreçat a les persones amb dependència permanent per a les activitats de la vida diària. El programa vol coordinar i integrar els serveis socials i sanitaris per atendre els col·lectius amb necessitats específiques i dissenyar la futura Agència Catalana de la Dependència. A Catalunya hi ha un total de 332.000 persones amb dependència (un 4,6% de la població), de les quals més d’un 65% tenen més de 65 anys. Prevalença de les persones amb dependència Font: Departament de Benestar i Família > 65 anys < 65 anys Total Lleu Moderada Severa Total 74.000 70.000 66.000 210.000 (20,3%) 55.000 37.000 30.000 122.000 129.000 (29%) 107.000 (32%) 96.000 (39%) 332.000 65-69 anys 18,9% 80-84 anys 41,91% >85 anys 56,85% 140 milions d’euros pels serveis socials d’atenció primària fins el 2008 Durant els pròxims quatre anys, el Govern destinarà un mínim de 140 milions d’euros per finançar serveis socials d’atenció primària als municipis de més de 20.000 habitants i als consells comarcals. Això garanteix l’estabilitat de la cooperació entre la Generalitat i els ajuntaments més enllà del mandat actual. El 2004, el Govern ja va destinar els primers 30 milions d’euros als ajuntaments i als consells comarcals per al finançament de serveis socials i altres programes del Departament de Benestar i Família. Evolució de la inversió en atenció primària Font: Departament de Benestar i Família 2005 31.723.181 euros 2006 33.779.010 euros 2007 35.970.512 euros 2008 38.306.757 euros Total 139.779.460 euros Nou model d’atenció a la gent gran d’entorns rurals i més serveis socials especialitzats El Govern ha posat en marxa un nou programa d’atenció diürna a la gent gran pensat per apropar i facilitar l’accés als recursos socials per a les persones grans que viuen en zones rurals o semirurals i que necessitin organització, supervisió i assistència en el desenvolupament de les activitats de la vida diària, i que veuen completada la seva atenció en el seu entorn social familiar. En aquesta mateixa línia s’han incrementat els serveis socials especialitzats en el pla 2004-2007 que incideix, especialment, en la gent gran amb dependències, les persones amb discapacitats i les que, a conseqüència d’una malaltia mental, necessiten suport social. Destaquen vuit programes pilot, engegats l’any 2005 en el món rural, que inclouen 1.600 places d’atenció diürna en residències de gent gran, entre públiques i concertades, i unes 264 places concertades en residències per a discapacitats. Els serveis socials, més a prop de la gent gran dels entorns rurals �62 Evolució del nombre de famílies acollidores i infants acollits Font: Departament de Benestar i Família 2004 2005 Increment Famílies 380 420 10% Infants 538 589 9% Campanya de promoció de l’acolliment familiar per a 217 infants El novembre passat es va presentar la campanya Necessito una Família per promoure l’acolliment familiar de menors atesos en centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que ha incrementat les famílies acollidores i els infants acollits en un 10%. Nous serveis i equipaments per a la infància en risc i les dones víctimes de violència Dos nous centres especialitzats per a dones víctimes de la violència domèstica Aquest any el Departament de Benestar i Família ha impulsat el desplegament de Punts de Trobada a tot Catalunya, amb l’objectiu de crear una xarxa d’espais professionals per a protegir els infants. Actualment ja n’hi ha 14 i s’està gestionant la posada en marxa de nous Punts a Girona, Figueres, Reus i Tortosa. Aquest departament també ha creat dos centres integrals especialitzats per a dones víctimes de violència de gènere a Salt, ja inaugurat, i al Tarragonès. Els Punts de Trobada són serveis destinats a atendre i prevenir, en un lloc neutral i transitori, en presència de personal qualificat, la problemàtica que sorgeix en els processos de conflictivitat familiar. En concret, s’adrecen al compliment del règim de visites dels fills i filles en casos de separació o divorci; o a l’exercici del règim de visites per part dels familiars biològics als infants acollits en centres de la Generalitat o en famílies acollidores i que necessitin visites tutelades. Pel que fa als centres integrals especialitzats, són centres d’atenció que donen informació i atenció a les dones i als seus fills i filles afectades per processos de violència. L’objectiu és que n’hi hagi un a cada regió. Cap a una millora en la inserció sociolaboral Més de 5.000 persones han estat ateses enguany pel programa d’orientació i inserció sociolaboral “Aprendre a Aprendre”. Aquest programa atén prioritàriament les persones que tenen uns indicadors socials inferiors a la mitjana del país i es va iniciar amb la finalitat de millorar les possibilitats d’integració al mercat laboral dels col·lectius amb majors dificultats, potenciant l’autonomia i posant a l’abast eines d’orientació, assessorament i formació que els possibilitin la integració social i laboral. Del total de persones ateses en aquest programa d’orientació i inserció sociolaboral l’any 2005, un 34% han accedit a contractes laborals superiors a tres mesos, un 8% a contractes inferiors a tres mesos, un 4% a cursos de formació ocupacional i un 2% han estat derivats a altres centres especialitzats. Les altres continuen dins del programa o l’han abandonat. El Pla integral del poble gitano fomenta la inclusió social d’aquest col·lectiu Combatre les mancances educatives, laborals i econòmiques del poble gitano és el principal objectiu del pla El Pla integral del poble gitano, aprovat recentment pel Govern, té com a principals objectius combatre les mancances educatives, laborals i econòmiques d’aquest col·lectiu, amb el suport del Consell Assessor del Poble Gitano, que dóna veu i participació oficial als interessos del poble gitano. D’altra banda, el programa transnacional ROMAin, fruit del conveni signat entre el Departament de Benestar i Família i la Comissió Europea, es proposa lluitar contra l’exclusió del poble gitano a Europa, entre altres objectius. Aquest programa s’emmarca dintre dels programes de lluita contra l’exclusió en els quals participen diferents administracions públiques de l’Estat espanyol, Bèlgica, Romania i Finlàndia. En aquest sentit, el Departament de �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 63 Benestar i Família coordina l’atenció als col·lectius de gitanos romanesos entre els diversos departaments i institucions afectades. Mensualment, el servei d’urgència de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència atén uns 65 nens romanesos. Mesures per millorar l’atenció dels infants en risc en el primer nivell d’atenció El Govern impulsarà noves mesures per millorar la detecció i l’abordatge dels casos de maltractament infantil: creació dels Equips de Valoració i del Registre Unificat de Maltractaments Infantils, protocols d’actuació contra els maltractaments, creació de Taules Territorials de Coordinació i Intervenció i un milió d’euros per incrementar la plantilla dels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Aquest conjunt d’accions neix de la voluntat de donar resposta a les dificultats que s’estan trobant els professionals per a detectar, des dels seus inicis, els casos de maltractament, sobretot el que arriben a l’àmbit hospitalari, i resoldre deficiències existents en el sistema de protecció de menors. Aquest conjunt de mesures emfatitzen l’actuació preventiva de les administracions i els serveis socials quan hi hagi evidències de risc i desprotecció del menor per evitar que s’arribi a situacions de maltractament greu. En aquest sentit és necessari donar una resposta més àgil i coordinada entre totes les institucions implicades en la xarxa de detecció dels maltractaments i la resposta protectora al menor. Els Equips de Valoració i el Registre Unificat de Maltractaments Infantils són dues de les accions per millorar la detecció de casos de maltractaments infantils Creació de l’Agència Catalana de la Joventut i forta inversió en polítiques per a joves El maig de 2006 el Parlament va aprovar, a proposta del Govern, la creació de l’Agència Catalana de la Joventut, l’ens públic que ha d’executar els programes destinats als joves en els àmbits de l’habitatge, la salut, el treball, la formació, la cultura, el foment de la participació i el diàleg intercultural. A més, el Govern està realitzant una forta inversió en polítiques de joventut. La Secretaria General de Joventut ha atorgat 13,5 milions d’euros en el marc del Pla nacional de joventut de Catalunya per recolzar actuacions locals i comarcals concretes adreçades als joves els últims dos anys. I d’altra banda, ha destinat 11,4 milions més a donar suport a les diverses actuacions i iniciatives d’associacions i grups juvenils de Catalunya en aquest període. Aquestes actuacions responen a dues línies d’actuació prioritàries: afavorir l’emancipació dels joves i fomentar la seva participació, tal i com recull la revisió del Pla nacional de joventut de Catalunya, presentat al Parlament aquest novembre, cinc anys després que es posés en marxa, l’any 2000. Ajudes per a l’emancipació dels joves Mitjançant el Programa de Crèdits d’Emancipació, el Govern avala crèdits per a joves per un valor total de 42 milions d’euros davant les entitats financeres amb l’objectiu de facilitar l’emancipació dels joves pel que fa a l’habitatge, la formació i l’autoempresa. El programa ofereix avals als joves d’entre 18 i 35 anys per facilitar l’accés a un habitatge, l’ampliació d’estudis de grau superior o la posada en funcionament d’un projecte empresarial. El Pla Nacional de Joventut té dues línies prioritàries: l’emancipació i la participació �64 14 Polítiques de dones • 519 mesures i 961 actuacions transversals al Pla d’acció i desenvolupament de polítiques de dones 2005-2007 • Posada en marxa dels primers jutjats de violència contra les dones El Govern impulsa més de 900 actuacions en polítiques de dones El V Pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones a Catalunya 2005-2007 conté 519 mesures i 961 actuacions que s’executen, de manera transversal, des de tots els departaments per avançar i millorar la participació i la representació de les dones, i atendre de forma específica les necessitats de la població femenina. Això inclou una avaluació continuada de tota Font: Departament de Benestar i Família l’acció de govern sobre les conseqüències per a dones i homes de cadascuna de les decisions que es prenen. Del Pla en destaca el desplegament d’una xarxa de centres d’atenció integral per a les situacions de violència masclista que inclou atenció urgent, suport econòmic i accés a l’habitatge i a la formació ocupacional, dins del Programa per a l’abordatge integral de les violències contra les dones 2005-2007. Entrada en funcionament dels dos primers jutjats de violència contra les dones i d’una unitat de vigilància de gènere Salt, al Gironès, acull el primer centre especialitzat per a les dones víctimes de violència de gènere El mes de juny es van inaugurar a Barcelona els dos primers jutjats amb dedicació exclusiva en la violència contra les dones. Aquests dos nous equipaments instruiran de forma especialitzada els casos relacionats amb la violència contra les dones amb una vessant afectiva. El 2004 es va crear també una unitat de vigilància de gènere i enguany s’ha obert el primer Centre d’Intervenció Especialitzada (CIE) a Salt per les dones víctimes de violència, un model innovador a tot l’Estat. S’està apunt d’obrir el segon a Sant Feliu de Llobregat i el 2006 se n’obriran tres més al Segrià, el Tarragonès i el Montsià. També s’han posat en marxa cinc punts de trobada de famílies, quatre a Barcelona i un a Lleida, per atendre i prevenir, en un lloc neutral i transitori, en presència de personal qualificat, la problemàtica que sorgeix en els processos de conflictivitat familiar. Actuacions de prevenció de la violència masclista en joves i adolescents El Govern ha endegat per primera vegada actuacions de prevenció contra les violències que pateixen les dones adreçades a la població jove a través de la iniciativa “Talla amb els mals rotllos”. L’any 2004 es va desenvolupar una àmplia campanya mediàtica adreçada a noies i enguany s’ha realitzat una altra adreçada específicament a nois (“Enraona”). Al llarg d’un any s’han format prop de 100 nois i noies joves com a agents educatius en la prevenció de les relacions abusives. A través d’un curs se’ls ofereixen recursos per promoure relacions no abusives entre les persones joves, tot fomentant comportaments de respecte mutu entre els sexes i la resolució no violenta dels conflictes. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 65 15 Immigració • El Pla de ciutadania i immigració abasta més de 70 programes de tots els departaments per integrar els immigrants • Increment dels ajuts per acollida i integració als municipis • Creació de més de 1.000 aules d’acollida a les escoles 70 programes d’integració al Pla de ciutadania i immigració El juny passat el Govern va aprovar el Pla de ciutadania i immigració 20052008, un pla dotat de 104 milions d’euros l’any 2005 i 145 milions més el 2006 per tirar endavant 70 programes adreçats a tota la ciutadania. L’objectiu fonamental d’aquest Pla és definir i planificar les accions públiques per integrar els immigrants a través d’actuacions en diversos àmbits: durant la primera acollida, a l’escola, als espais socials tancats, en casos de discriminació, en el paper de les dones, sobre el futur dels joves, en la normalització a l’accés als recursos, sobre els dèficits de convivència ciutadana i els drets i les obligacions. El Pla de ciutadania i immigració ha incrementat el 2006 el seu pressupost en prop d’un 40% % població immigrant extracomunitària empadronada a Catalunya Font: Departament de Benestar i Família 12 10 8 6 8,98 9,5 10 10,3 octubre 04 desembre 04 febrer 04 juny 05 10,5 11,29 4 2 0 setembre 05 desembre 05 Augment dels ajuts als ajuntaments per programes d’acollida i integració En el marc del Pla de ciutadania i immigració s’ha obert una nova línia d’ajuts als ens locals per desenvolupar programes d’acollida i integració, als quals es destinaran 16 milions d’euros aquest 2006, xifra que suposa un increment d’un 21% respecte els recursos de l’any passat. Aquests ajuts signifiquen un augment molt important dels recursos de suport a les administracions locals i comarcals en polítiques d’immigració i de reforç a la cohesió social. Així, des de l’any 2004 al 2006, Catalunya ha vist multiplicats molt significativament els recursos provinents de l’Estat per a aquestes polítiques, passant d’una xifra testimonial de 1.462.342 euros a una quantitat de 16.376.868 euros per a aquest any. Increment substancial dels recursos adreçats al món local en matèria d’acollida i integració �66 El Govern engega les aules d’acollida, una iniciativa pionera per fomentar la integració Un total de 1.051 centres educatius públics i privats concertats disposaran d’una aula d’acollida el curs 2006-2007 Un total de 1.051 centres docents catalans comptaran el curs 2006-2007 amb una aula d’acollida, una xifra que va en augment curs rere curs. Les aules d’acollida, emmarcades dins el Pla per la llengua i la cohesió social, són una iniciativa del Govern orientada a la integració de l’alumnat nouvingut i pensat per donar una resposta adequada a les necessitats emocionals, lingüístiques i curriculars d’aquest alumnat, i alhora millorar la qualitat global de tot l’alumnat del centre. També en el marc del Pla per a la llengua i la cohesió social s’han impulsat 28 plans educatius d’entorn en 25 municipis catalans. Aquesta iniciativa pretén continuar l’acció educativa més enllà de l’àmbit escolar i coordinar en una mateixa direcció tots els agents i recursos educatius que l’alumnat té al seu entorn més pròxim. Aules d’acollida Font: Departament d’Educació i Universitats Aules d’acollida per territoris, curs 2006-2007 Font: Departament d’Educació i Universitats Serveis territorials Curs 2003-04 Curs 2004-05 Curs 2005-06 Curs 2006-07 0 649 936 1.051 Curs 2005-06 Increment curs 2006-07 Total Barcelona ciutat 158 11 169 Barcelona comarques 269 37 306 Baix Llobregat-Anoia 89 8 97 Vallès Occidental 83 15 98 142 Girona 129 13 Lleida 79 16 95 Tarragona 89 11 100 Terres de l’Ebre 40 4 44 936 115 1.051 Total �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 67 16 Cultura • Augment significatiu de més d’un 60% del pressupost per a cultura • Promoció exterior de la cultura catalana a fires internacionals com les de Frankfurt i Guadalajara • Increment espectacular dels equipaments culturals a través d’una nova xarxa que abasta tot el territori • Més suport a les indústries culturals catalanes i als creadors • Els papers de Salamanca retornen a Catalunya L’increment d’un 60% del pressupost del Departament de Cultura ha permès aproximar-nos a un dels compromisos principals del mandat que era doblar el pressupost del Departament i situar-lo en un 2% dels comptes de la Generalitat. També s’ha aprovat l’avantprojecte de Llei per a la creació del Consell de la Cultura i de les Arts, que constitueix una fita històrica fruit d’un llarg procés de debat i consens amb el sector cultural del país i que dóna pas a un model de gestió cultural més participat per part dels creadors. Aquest nou ens, contemplat a l’Acord del Tinell, ha de marcar les grans línies de la política cultural del Govern, afavorint el diàleg entre els sectors culturals i la Generalitat. Evolució del pressupost del Departament de Cultura, 2003-2006 Font: Departament de Cultura Pressupost Increment (respecte 2003) 2003 173.038.515 € 2004 194.865.000 € 13% 2005 239.838.922 € 40% 2006 275.366.000 € 60% Més promoció exterior de la cultura catalana: Guadalajara i Frankfurt La cultura catalana ha estat escollida convidada d’honor de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt del 2007, que coincidirà amb la celebració a Alemanya de l’Any de la Cultura Catalana. A finals del 2004 es va celebrar la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on la cultura catalana va ser la convidada d’honor. També va ser present a Nàpols l’octubre de 2005, amb una programació d’arts escèniques, literatura, música i arts visuals. Per altra banda, la Patum de Berga ha estat nomenada per la Unesco Patrimoni Mundial en la categoria d’Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial. El jurat va escollir la Patum, festa que procedeix del teatre popular religiós de l’Edat Mitjana i que se celebra a Berga cada any per Corpus, d’entre 65 candidatures. Pla d’equipaments culturals 2005-2007 El Pla d’equipaments culturals suposa una inversió de 127,3 milions d’euros entre el 2005 i el 2007, amb l’objectiu de dotar tot el territori català d’una xarxa d’equipaments de forma equilibrada. Els quatre grans eixos en què s’estructura el Pla són: a) teatres, espais d’art i sales polivalents (pla d’equipaments culturals) amb una inversió de 49 milions d’euros. b) biblioteques (PEB) amb una inversió de 36 milions d’euros. c) arxius (es preveuen actuacions en 22 arxius comarcals) amb una inversió de 7 milions d’euros. d) ateneus i centres associatius, amb una inversió de 5,3 milions d’euros. El govern invertirà fins 2007 127,3 milions d’euros perquè tot el país tingui una xarxa d’equipaments culturals equilibrada �68 Evolució de les principals línies d’inversió en equipaments culturals al territori Font: Departament de Cultura 2000-2003 2004-2007 14,7 M€ 36,0 M€ Biblioteques És prevista la construcció de 77 noves biblioteques públiques i millorar-ne 19 més Arxius 6,0 M€ 37 M€ Teatres-Auditoris 2,4 M€ 24,7 M€ Espais d’art 0,3 M€ 2,5 M€ Centres culturals polivalents 0,0 M€ 21,8 M€ Centres associatius 3,0 M€ 5,3 M€ 26,4 M€ 127,3 M€ Totals Més biblioteques públiques L’objectiu d’articular un sistema de lectura pública potent passa per la millora i modernització del sistema bibliotecari de Catalunya. En aquest sentit s’ha aprovat el Pla de biblioteques que, amb una inversió total de 31,5 milions Font: Departament de Cultura Intervencions en biblioteques públiques 2004-2005 Pallars Jussà • Baix Empordà • Segarra • Segrià • Bages • Vallès Oriental Vallès Occidental •• ••••• •••• •••• Maresme ••••• Barcelonès Baix Llobregat Priorat • Baix Ebre • Biblioteques inaugurades Biblioteques en ampliació o construcció �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 69 d’euros, preveu construir 77 biblioteques i la millora de 19 que ja estan en funcionament. També és previst desplegar 34 bibliobusos, que permetran un millor accés social al servei de biblioteca pública. D’altra banda, el Govern ha concedit una subvenció de 4,5 milions d’euros a l’Ajuntament de Barcelona, durant el període 2006-2015, per crear i millorar les biblioteques públiques i ha arribat a un acord per la construcció de la Biblioteca Pública de l’Estat a la ciutat comtal, que s’ubicarà al costat de l’Estació de França. A banda, cal destacar la signatura del conveni amb la Diputació de Barcelona i el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya per contractar un sistema informàtic de gestió de biblioteques i constituir la Comissió de Valoració del Sistema d’Adquisició Bibliotecària. Nou finançament a les empreses culturals El Departament de Cultura ha establert un nou conveni, a través de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), amb quatre grans entitats financeres (Caixa de Pensions, Caixa Catalunya, Banc Sabadell i Banc Santander Central Hispano), amb l’objectiu de facilitar l’accés al finançament de les empreses culturals catalanes a partir d’un paquet de productes financers recollits sota el nom de Crèdit Cultura. Aquest conveni posa 15 milions d’euros a disposició de les indústries culturals mitjançant tres línies financeres (avals, préstecs a llarg termini i tresoreria) en condicions prioritàries, a més d’oferir la subvenció de les despeses financeres. El Crèdit Cultura és un paquet de mesures per facilitar l’accés de les empreses culturals a un millor finançament Ajuts a la creativitat i pensament contemporani L’import total dels ajuts concedits a projectes de l’àmbit de la creació i el pensament contemporanis ha estat de 18,8 milions d’euros en els darrers dos anys. L’any 2005 es van concedir ajuts a 592 projectes: 155 al sector de les arts escèniques, 93 al de les arts visuals, 1 al d’arxius, 28 al sector audiovisual, 36 de caràcter multidisciplinar, 218 a l’àmbit de la música, 51 al pensament contemporani i 10 a altres àmbits. Els ajuts han abastat tots els agents del procés creatiu, des de produccions artístiques fins a projectes de recerca i també a agrupacions, fundacions i orquestres. Fort impuls pressupostari en quatre anys a l’Institut d’Estudis Catalans El Govern ha signat amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) un contracteprograma de cara al període 2005-2008 per un total de fins a 26,7 milions d’euros. El conveni té l’objectiu de convertir l’IEC en la veritable acadèmia nacional catalana i en el referent dels poder públics a l’hora de realitzar dictàmens i informes sobre aspectes estratègics del futur de Catalunya. Preservació de la producció digital catalana El Govern ha donat llum verd al projecte Patrimoni Digital de Catalunya (Padicat), que té la missió de recollir, preservar i difondre el patrimoni científic i cultural produït en format digital. El Padicat, que esdevindrà pioner a Espanya, està adscrit a la Biblioteca de Catalunya i donarà cabuda a 100.000 webs i 50 milions d’arxius. Hi ha prevista una inversió de 766.000 euros. Al llarg d’aquest any es preveu la producció del pla pilot, pioner a Espanya, i l’any 2009 la implementació definitiva. El nou contracte-programa signat pel Govern i l’IEC convertirà aquest organisme en l’acadèmia nacional catalana �70 Convenis amb les diòcesis catalanes per a la conservació del patrimoni cultural 97 edificis d’alt valor patrimonial es beneficiaran de la signatura de convenis amb les diòcesis La signatura de convenis de col·laboració amb les diòcesis de Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa, Solsona, Urgell i Vic de l’Església catòlica a Catalunya pel període 2006-2010 ha permès establir les condicions generals de conservació d’una gran part del patrimoni cultural català, del qual les diòcesis en són titulars. El conveni marc estableix una inversió de 37 milions d’euros (18 són de la Generalitat), que permetrà intervenir en 97 edificis. El finançament de les actuacions que s’efectuaran anirà a càrrec de l’Administració de l’Estat o de la Generalitat de Catalunya en un 50% de l’import, i l’altra meitat l’assumirà el bisbat corresponent o bé d’altres ens públics o privats. A banda d’aquests convenis, cal destacar les accions de restauració previstes a les esglésies de Santa Maria del Mar i de Santa Maria del Pi a Barcelona i de l’església de Sant Feliu de Girona, els treballs de recuperació i rehabilitació del Castell de Castelldefels i la culminació del procés de restauració de l’església de Santa Maria de Taüll iniciat l’any 2003. Creació del Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó El juliol de 2006 s’ha arribat a un acord amb el Ministeri de Cultura i els governs de l’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears per a la constitució del Patronat de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. D’aquesta manera es resol un plet de més de 25 anys, a través d’una presència més activa de la Generalitat de Catalunya en l’Arxiu de la Corona d’Aragó i de l’acceptació per totes les parts que els fons documentals propis puguin integrar-se en el sistema d’arxius de Catalunya. Retorn dels papers de Salamanca a Catalunya La reclamació per part de la Generalitat dels papers que les tropes franquistes van espoliar ha permès el seu retorn a Catalunya Els documents espoliats a la Generalitat al final de la Guerra Civil van arribar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, el 31 de gener de 2006. Una selecció de 119 d’aquests documents es va exposar al Palau Moja de Barcelona en l’exposició “El retorn dels documents confiscats a Catalunya”, que es va fer el febrer passat. La devolució dels papers de Salamanca va ferse després de l’aprovació a les Corts generals, el novembre de 2005, de la llei que va permetre el retorn dels documents (Llei de restitució a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil), arran de la seva reclamació per part de la Generalitat. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 71 17 Impuls de l’ús social del català • El Pla d’acció de política lingüística potencia l’ús social del català • Augment de l’oferta i la matriculació als cursos de català per a la població immigrada • Creació de la Casa de les Llengües Foment de l’ús social del català amb el Pla d’acció de política lingüística Els Plans d’acció de política lingüística 2004-2005 i 2005-2006 inclouen mesures per potenciar l’ús social del català i fer més fàcil viure en aquesta llengua. El primer Pla d’acció es va centrar en els àmbits de la immigració, les noves tecnologies, el món socioeconòmic i les activitats empresarials, i va comptar amb un pressupost de 3 milions d’euros. El segon Pla d’acció, que es va posar en marxa el setembre de 2005, vol fomentar l’ús del català entre els joves quan es diverteixen i entre els immigrants que fan el procés d’integració. Dins d’aquestes actuacions destaquen els plans d’acolliment de set ciutats catalanes (Badalona, Banyoles, Lleida, Manlleu, Reus, Ulldecona i Vic); la campanya “Dóna corda al català”, que pretén fomentar els usos interpersonals i informals de la llengua catalana i mobilitzar amplis sectors de la societat, sobretot els joves; l’obertura de cinc Oficines de Garanties Lingüístiques a Barcelona, Lleida, Girona, Tortosa i Tarragona, i el fort increment dels cursos de normalització a la ciutat de Barcelona, que pràcticament han doblat el nombre d’alumnes (1.500 el 2004, 2.760 el 2005) i que es veuran reforçats amb la campanya “Barcelona t’ensenya el català”, que preveu una inversió de 640.000 euros per tal d’incrementar en un 40% els cursos de català i doblar el nombre d’alumnes de l’any 2005. Finalment, destaca l’èxit absolut del programa “Voluntaris per la Llengua”, que s’ha anat estenent arreu del territori i que el 2005 va registrar un 30% més d’inscrits: des del 2003 hi han participat 9.922 parelles lingüístiques. Peticions realitzades a les Oficines de Garanties Lingüístiques per tipus i àmbits Font: Secretaria de Política Lingüística Àmbit privat i empresarial 700 600 500 Administracions públiques 638 429 300 327 200 233 100 0 0 Denúncies 8 303 Queixes Consultes • Catalanoparlants: 78% • No catalanoparlants habituals: 68% • Immigrants o nous ciutadans i ciutadanes: 59% 94 83 Estudi de l’impacte de la campanya “Dóna corda al català” Font: Secretaria de Política Lingüística Valoració positiva per origen de les persones enquestades: Altres 400 El programa “Voluntaris per la Llengua” va registrar el 2005 un 30% més d’inscrits 3 9 Altres 7 �72 22 plans d’acolliment lingüístic destinats a la població adulta immigrada Els cursos de català arribaran a 50.000 alumnes estrangers aquest 2006 Dins el Pla d’acció de política lingüística, cal remarcar l’establiment de 22 plans d’acolliment lingüístic, a través dels Centres de Normalització Lingüística distribuïts per tot el territori. Aquests plans ajuden a la integració de la població adulta nouvinguda a Catalunya i al seu coneixement de la llengua catalana. Dins els 22 plans d’acolliment lingüístic s’han signat 128 convenis, 116 dels quals amb municipis i 12 amb consells comarcals. Un dels grans objectius d’aquests plans és la formació. Està previst que els cursos de català arribin als 50.000 alumnes estrangers durant aquest 2006; abans del segon semestre ja hi ha 35.000 inscrits. Convenis marc d’acolliment lingüistic, juliol 2006 Font: Departament de la Presidència i Consorci per a la Normalització Lingüística Total: 22 plans i 128 convenis en 116 ajuntaments i 12 consells comarcals municipis amb conveni marc consells comarcals amb conveni marc Evolució dels cursos i dels alumnes del CPNL Font: Secretaria de Política Lingüística 4.000 Cursos 3.500 Alumnes 75.455 3.000 61.694 3.235 2.500 2.000 1.500 46.652 90.000 78.000 3.436 2.698 80.000 70.000 60.000 50.000 40.000 2.096 30.000 1.000 20.000 500 10.000 0 0 2001-2002 2004-2005 Dades a 30-06-2006 Previsió 2005-2006 �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 73 Evolució de la procedència dels alumnes als cursos del CPNL Font: Secretaria de Política Lingüística 70 Catalunya 60 Resta de l’Estat 50 Estrangers 40 30 20 10 0 2001-2002 2004-2005 Previsió 2005-2006 Dades a 30-06-2006 Impuls a la normalització del català a l’Administració de justícia S’ha donat a conèixer als ciutadans els drets que tenen a utilitzar el català davant els òrgans judicials de Catalunya gràcies a la distribució de la primera Carta de Drets Lingüístics en l’àmbit de la justícia. S’ha anat augmentant el nombre de sentències en català i s’ha endegat un programa de formació personalitzada en llengua catalana adreçat a jutges, fiscals i secretaris. La nova Casa de les Llengües fomentarà el respecte a la diversitat lingüística El març de 2005 el Govern va aprovar la constitució de Linguamón - Casa de les Llengües com un consorci entre la Generalitat, el Centre Unesco i la Fundació Fòrum Universal de les Cultures. Aquest nou organisme promourà el coneixement i el respecte de la diversitat lingüística i promourà una xarxa de col·laboració nacional i internacional amb organismes amb objectius coincidents. El Servei Català del Doblatge assumeix la versió catalana de 350 pel·lícules cada any La CCRTV, amb el suport del Departament de la Presidència, ha creat el Servei Català del Doblatge, que assumirà la versió catalana per a televisió dels films estrangers que s’estrenin en sales comercials i la cedirà gratuïtament a les distribuïdores. D’aquesta manera, la podran incloure en les edicions de DVD i també posar-la a disposició de les televisions que en comprin els drets d’emissió. El servei, que compta amb un pressupost anual de tres milions d’euros, doblarà al català unes 350 pel·lícules cada any a partir de 2006 i gestionarà el fons històric de doblatge de Televisió de Catalunya. Cinema. Nombre de pel·lícules doblades o subtitulades Font: Secretaria de Política Lingüística 30 25 20 15 22 25 20 22 10 5 0 2002 2003 2004 2005 Increment d’un 36% dels llargmetratges exhibits en català �74 Nou ajut automàtic a la premsa digital, la ràdio i la televisió en català, i més fons per a la premsa en català La quota de mercat dels mitjans en llengua catalana es manté més o menys estable, tret de la ràdio, que ha millorat notablement L’anomenat “ajut automàtic” a la premsa en català i en aranès, creat anys enrera i concebut per impulsar la normalització lingüística en aquest àmbit, s’ha ampliat per primera vegada als altres mitjans de comunicació: la premsa digital, la ràdio i la televisió. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació audiovisuals i d’Internet que s’han acollit a aquesta ajuda han rebut un total de 2,7 milions d’euros durant el període 2005-2006. Al mateix temps, els fons destinats a l’ajut automàtic a la premsa en català i en aranès, que s’havien mantingut congelats durant la legislatura anterior, han tingut un increment considerable: 2% el 2004, 10% el 2005 i 33% el 2006. A Catalunya, la quota de mercat dels mitjans de comunicació en llengua catalana s’ha mantingut més o menys estable els últims anys, tret del cas de la ràdio, ja que darrerament l’audiència de les emissores en català ha millorat de manera notable. Així, la quota de mercat de la ràdio en català, en el l’àmbit de la ràdio generalista, ha augmentat des del 40% que tenia l’any 2001 fins al 51,7% del 2006 (dades de la segona onada de l’Estudi General de Mitjans dels anys 2001 i 2006). En el cas de la premsa i de la televisió, la situació és diferent. L’any 2000, els diaris en llengua catalana representaven el 24,7% de les vendes totals dels diaris d’informació general a Catalunya, gairebé el mateix que el 2005, en què van representar un 24,5% (dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió). En el cas de la televisió, la quota de pantalla dels canals íntegrament en català i de cobertura nacional, TV3 i K3/33, va passar del 26,3% el 2000 al 24,9% el 2005 (dades de Sofres AM). �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 75 18 Seguretat i emergències • Acceleració del desplegament dels Mossos d’Esquadra i augment del nombre de comissaries, efectius i material • Descens de la mortalitat a les carreteres catalanes amb les noves mesures de seguretat viària que en reforcen la disciplina • Nova estratègia antiincendis amb molt bons resultats Els Mossos d’Esquadra arriben a Barcelona i ja donen servei a més de quatre milions de persones Un dels compromisos estratègics més importants del Govern en aquesta legislatura ha estat el desplegament territorial de la Policia de la Generalitat. Amb el desplegament de l’any 2006, els Mossos d’Esquadra seran presents al 76,9% del territori i donaran servei al 78,9% de la població, amb un increment d’efectius del 42,4% i d’infraestructures del 44,8% respecte de l’any 2004. Durant l’any 2005, els Mossos d’Esquadra van assumir completament les tasques de policia judicial a Barcelona amb 2.614 agents i 538 vehicles. L’arribada dels Mossos d’Esquadra a la capital catalana ha suposat una fita històrica en l’autogovern de Catalunya. El Govern hi ha invertit 130 milions d’euros, que s’han destinat a la construcció i adequació de deu comissaries a Barcelona, una per districte, a dues oficines de denúncia i a la dotació de tots els mitjans necessaris. Dotació i formació de més de 4.500 nous mossos d’esquadra, 25 comissaries noves o en construcció i 2.080 nous vehicles % de Desplegament dels Mossos d’Esquadra població Font: Departament d’Interior coberta 60 64,5 50 41,4 40 30 39,69 20 10 17,48 0 1999 17,48 2000 23,48 2001 28,81 2002 2003 2004 2005 A més de l’històric desplegament a Barcelona, en aquests 1.000 dies el Govern ha completat la implantació a l’Anoia amb la inauguració d’una nova dependència policial a Igualada. Abans del 2007, els Mossos d’Esquadra prestaran servei al Vallès Occidental, part del Baix Llobregat i Reus. Per al desplegament en aquest territori, es construiran 13 noves comissaries. També s’han incrementat els efectius al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre com a preparació del desplegament definitiu en aquestes zones el 2008, any en què finalitzarà el procés. Actualment, la Policia de la Generalitat té competències plenes a les regions policials de Girona, Ponent, Pirineu Occidental, Central, Metropolitana Nord, Metropolitana Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. Abans del 2007, els Mossos d’Esquadra prestaran servei al Vallès Occidental, part del Baix Llobregat i Reus �76 Desplegament dels Mossos d’Esquadra Territori desplegament: 74,9 % Població coberta: 64,5% Any 2006 Any 2007 Indicadors i recursos del desplegament Concepte des. 04 des. 06 Increment Territori 71,90% 76,90% 7% Població 39,90% 78,90% 98% 8.283 11.792 42% 58 84 45% 132.193 304.875 131% Inversió 16M€ 121M€ 656% Vehicles 1.782 2.818 58% 327,7M€ 583,2 M€ 78% Efectius Comissaries m2 construïts Pressupost anual DGSC Any 2008 Actualment els Mossos d’Esquadra compten amb 11.792 agents i al 2008 passaran a ser 15.296 Una altra fita important ha estat la constitució de la Junta de Seguretat de Catalunya, presidida pel president de la Generalitat, que serà des d’ara l’òrgan encarregat de la coordinació de les polítiques de seguretat i de l’activitat dels cossos policials de l’Estat i de Catalunya (incloses les policies locals). S’ha assolit, així, una reivindicació històrica de l’autogovern de Catalunya. Per tal de dur a terme les competències assumides, els Mossos d’Esquadra compten actualment amb un total d’11.792 efectius, amb la previsió que a finals de 2008 passin a ser-ne 15.296. Servei coordinat i de proximitat amb les persones La xarxa RESCAT, en ple procés d’implantació, integra totes les xarxes d’emergències per facilitar la resposta Per oferir un servei de qualitat als ciutadans, els Mossos d’Esquadra es coordinen amb tots els col·lectius implicats en la seguretat i les emergències. Així, s’ha creat una xarxa digital de radiocomunicacions de seguretat i emergències, la xarxa RESCAT, que integra i facilita la coordinació dels Mossos d’Esquadra i els Bombers de la Generalitat amb altres cossos operatius (Guàrdia Urbana, altres policies locals, Bombers de Barcelona, agents rurals, ambulàncies...). La xarxa ja està implantada a Barcelona, i durant el període 2006-2009 el Govern destinarà més de 15,9 milions d’euros a desplegar-la arreu de Catalunya. La proximitat amb les persones és l’altra clau del servei: les comissaries de Barcelona ofereixen, a més del patrullatge i la investigació bàsica, una Oficina d’Atenció al Ciutadà, on es reben i es tramiten les denúncies en relació amb les infraccions penals i on s’atenen les consultes; una Oficina d’Atenció a la Víctima per atendre els casos de violència domèstica, i l’Oficina de Relacions amb la Comunitat, que té com a finalitat relacionar-se de manera estable amb entitats, associacions o col·lectius, per conèixer les seves necessitats en matèria de seguretat i informar-los adequadament. A més, el 2004 es va iniciar a Catalunya el desenvolupament del nou model d’atenció telefònica d’urgència, el 112, liderat pels departaments d’Interior i de Salut. Aquest telèfon de resposta les 24 hores del dia permet als ciutadans i ciutadanes sol·licitar la intervenció de serveis d’emergència de tot tipus, ja siguin sanitaris, d’extinció d’incendis i salvaments, de seguretat ciutadana o de protecció civil quan es trobin davant d’una situació que ho requereixi. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 77 El Pla de seguretat viària redueix un 18% el nombre de morts en accidents de trànsit respecte de l’any 2003 La posada en marxa del Pla de seguretat viària 2005-2007, que ha suposat una inversió de 60 milions d’euros per part del Servei Català de Trànsit, té per objectiu reduir en un 30% les víctimes mortals per accident de trànsit respecte el 2000. El nombre de morts en accidents de trànsit a les carreteres catalanes el 2005 va minvar un 18% respecte el 2003, i un 23% en el cas d’accidents soferts en vies interurbanes. Així mateix, el primer semestre de 2006 s’ha reduït un 38% el nombre de morts en accident de trànsit respecte del mateix període del 2003. Les dades confirmen el descens progressiu i continuat del nombre de víctimes per accidents de trànsit a Catalunya. Una de les accions més destacades en matèria de trànsit és el Pla integral contra la velocitat excessiva (PIVE), endegat el desembre de 2004. El Pla contempla la instal·lació de radars a les carreteres on es produeixen més sinistres i en aquelles on la velocitat és la causa principal dels accidents. Dels tres radars instal·lats l’any 2003 s’ha passat a 58 radars en 80 cabines. Els primers resultats d’aquest Pla han evidenciat que en els trams controlats la velocitat mitjana s’ha reduït en 10 km/h i que el nombre d’accidents amb víctimes mortals i ferits greus ha disminuït un 32%. Evolució del nombre de morts en accidents de trànsit a Catalunya Font: Departament d’Interior En els trams controlats per radar, la velocitat mitjana s’ha reduït en 10 km/h, i el nombre d’accidents amb víctimes mortals i ferits greus ha disminuït un 32% Reducció de la velocitat mitjana en els trams controlats Font: Departament d’Interior Velocitat mitjana anterior 96,5 km/h Velocitat mitjana posterior 86,5 Km/h Reducció aconseguida 10 Km/h Velocitats mitjanes Font: Departament d’Interior 98 96 800 94 700 92 600 90 335 500 -15% 400 300 302 88 284 86 -6% 84 312 200 269 100 -1% -14% 0 2003 2004 82 265 -27% 2005 193 2004 2006 Morts segon semestre Morts primer semestre El pressupost per a Emergències i Seguretat Civil creix gairebé un 74% des de l’any 2003 En l’àmbit de les emergències i la seguretat civil, el Govern ha realitzat un gran esforç pressupostari, amb un increment del 73,8% l’any 2006 respecte M€ Pressupost de la Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil 170 171,67 M€ 160 150 140 148,37 M€ 120 127,62 M€ 100 80 60 83,33 M 86,25 M€ 93,06 M€ 2002 2003 40 20 0 2001 2004 2005 80 2006 febrer 2005 juny 2005 novembre 2005 �78 Cinc nous parcs de bombers i previsió de 64 obres noves, d’ampliació o millora l’any 2003. Part d’aquesta inversió s’ha destinat a un pla de xoc que culmina aquest any per reformar, ampliar i millorar les instal·lacions de diversos parcs de bombers de tot el territori, amb una inversió total de 62,4 milions d’euros. A més, el Govern ha destinat 85,6 milions d’euros a la renovació de la flota de vehicles d’extinció d’incendis, amb l’adquisició de 341 unitats en tres anys. Aquesta inversió ha permès reduir significativament l’antiguitat de la flota de vehicles. Obres d’emergències previstes per regions Font: Departament d’Interior Regió d’emergències Noves edificacions Reformes i ampliacions Obres de millora Total Girona 2 1 14 15 Lleida i Vall d’Aran 1 2 4 4 Metropolitana Nord 1 4 3 7 Metropolitana Sud 1 4 2 6 Tarragona - 2 4 6 Terres de l’Ebre - 2 1 3 Altres* 3 1 - 3 Total 9 20 35 64 * Centre logístic de Martorell, hangar de mitjans aeris, heliport de Cerdanyola i Escola de Bombers Anys Antiguitat dels vehicles per tipologia de Font: Departament d’Interior mitjana 20 2003 2004 18 2005 2006 16 14 12 10 8 6 4 2 0 Autoescales Autobombes Furgons Auxiliars i altres Millor prevenció dels incendis Reducció del 79% d’hectàrees cremades als boscos malgrat l’adversitat climatològica i l’increment del 23% d’incendis forestals El cos de Bombers de la Generalitat ha augmentat significativament el seu nombre d’efectius gràcies a la convocatòria de tres noves promocions de bombers funcionaris, amb un total de 387 noves places, de tal manera que el nombre de bombers funcionaris ha crescut un 10,5%, fins a un total de 2.329 efectius. D’altra banda, també han incrementat els mitjans materials per a la campanya forestal i el redisseny dels protocols operatius d’actuació en incendis forestals, que ha permès reduir un 79% les hectàrees cremades, malgrat l’adversitat climatològica. �Mil dies de Govern Una nació socialment avançada 79 Increment del control i regulació dels jocs i apostes, loteries, espectacles i locals d’oci S’han incrementat en un 76,5% les actuacions de control en locals de joc i espectacles. La bona gestió de les loteries públiques catalanes ha permès doblar els beneficis que es destinen a programes de polítiques socials i s’han signat 43 acords de col·laboració amb els ens locals per a l’aplicació de bones pràctiques en matèria d’espectacles, activitats recreatives i establiment públics d’oci. Augment del 76,5% de les actuacions de control en matèria de joc i espectacles Actuacions de control en matèria de espectacles Font: Departament d’Interior 2003 1.339 2005 5.216 M€ Benefici de l’EAJA (Entitat Autònoma de Jocs i Espectacles) per a polítiques socials Font: Departament d’Interior 18 16 14 12 10 8 6 4 2 0 2003 2004 2005 2006 �80 �Mil dies de Govern 81 IV. Política territorial i ambiental 19 Habitatge • Gran impuls a la rehabilitació d’habitatges • Ajuts per al lloguer per a les persones més desafavorides • Fort increment de la construcció d’habitatge protegit • Resolució de les necessitats d’habitatge al barri del Carmel L’habitatge apareix de manera constant entre les principals preocupacions dels catalans, segons tots els estudis que realitza el Govern. També era un dels principals eixos de les polítiques socials que recull l’Acord del Tinell, on s’hi assenyala que l’accés a l’habitatge digne serà una prioritat del Govern. Per totes dues raons, aquest ha estat un dels principals reptes del Govern. Per primera vegada s’han formulat i dut a terme autèntiques polítiques públiques d’habitatge: l’increment de l’habitatge protegit, el foment del lloguer, els ajuts a les persones en risc o la rehabilitació a gran escala de barris i habitatges són algunes de les principals línies seguides pel Govern en aquest àmbit. Si bé s’han iniciat polítiques, l’impacte sobre el mercat de l’habitatge i per tant la percepció que han tingut el conjunt dels ciutadans dels beneficis d’aquestes polítiques ha estat menor respecte de l’esforç realitzat pel Govern, ja que les principals polítiques d’habitatge només tenen efectes a mig i llarg termini. Tanmateix, les dades ja reten compte de la variació de tendència. El Govern ha encarat les polítiques d’habitatge com un dels principals reptes de l’actualitat La Generalitat dobla la construcció directa d’habitatge protegit El Pla pel dret a l’habitatge 2004-2007, que ordena la política del Govern en aquest àmbit, preveu la xifra de 42.000 nous habitatges protegits, d’acord amb el Pacte del Tinell. Des de l’aplicació del Pla s’han iniciat 21.322 habitatges de protecció oficial. El recompte d’aquestes actuacions, més les de l’Incasòl que estan en fase de projecte i la construcció d’habitatges en sòl cedit a cooperatives i fundacions, permet garantir la construcció de 34.483 habitatges protegits fins a l’estiu de 2006, que representen el 82% dels 42.000 compromesos en el Tinell. El Pla preveia una inversió anual en habitatge d’uns 100 milions d’euros, però aquesta xifra s’ha anat incrementant i el 2005 va arribar als 144 milions. D’altra banda, d’habitatges protegits potencials se’n comptabilitzen 53.000 més, 38.000 dels quals en reserves urbanístiques de sòl de plans ja aprovats i 15.000 que pertanyen al programa 2005-2010 de l’Incasòl. Oficines Locals, Xarxa de Mediació, Preu Concertat i Borses Joves Una figura clau per desplegar el Pla pel dret a l’habitatge són les Oficines Locals d’Habitatge, creades a partir del juny de 2005 amb l’objectiu de donar la màxima agilitat i proximitat a la ciutadania pel que fa a les polítiques d’habitatge. En aquest temps, la Direcció General d’Habitatge ha posat en 2004 Habitatges iniciats Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge 6.390 2005 6.932 2006 8.000 (previsió) Total 21.322 Dels 42.000 habitatges protegits previstos a l’Acord del Tinell, a hores d’ara ja se n’han compromès 34.483, un 82% �82 Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge Oficines d’habitatge i lloguer jove C.C. Vall d’Aran • C.C. Pallars Sobirà • • C.C. Alta Ribagorça • • La Seu d’Urgell •• • Tremp C.C. Cerdanya • C.C. Ripollès C.C. Alt Urgell • • • C.C. Osona • • • •• • • • C.C. Sergià C.C. Pla d’Urgell Lleida • • • • C.C. Terra Alta • • • Sant Feliu de Guixols Girona • Arbúcies Lloret de Mar • C.C. Alt Penedès • • • •• C.C. Conca de Barberà Vilafranca del Penedès • C.C. Baix C.C. Garraf Penedès C.C. Tarragonès Vendrell C.C. Baix Camp Vila-seca Tarragona C.C. Priorat C.C. Ribera d’Ebre • • C.C. Anoia Mollerussa • C.C. Baix Empordà • Tàrrega •• C.C. Garrigues • •• ••• Manresa Cervera • C.C. Pla de l’Estany • ••• C.C. Selva Mancomunitat la Plana C.C. Bages C.C. Segarra Figueres C.C. Gironès Manlleu Balaguer C.C. Urgell Olot •• • • C.C. Berguedà Solsona C.C. Noguera • ••• • C.C. Garrotxa • C.C. Solsonès C.C. Pallars Jussà • C.C. Alt Empordà Reus • •• •• Cambrils Valls • •••• •• • C.C. Baix Ebre ••• Tortosa • ••• Amposta C.C. Montsià Oficina d’Habitatge Lloguer jove Borsa d’habitatge de lloguer social En funcionament Properament •• C.C. Vallès Oriental ••• Sabadell •• Olesa de Montserrat ••• Cerdanyola del Vallès • C.C. Baix Llobregat • • • • •• St. Adrià de Besòs L’Hospitalet de Llobregat El Prat de Llobregat • •• Badalona •• • ••• • ••• •• Santa Coloma de Gramenet Barcelona Cornellà de Llobregat Castelldefels El Masnou •• C.C. Barcelonès • ••• Mataró Vilassar de Mar Sant Cugat Sant Boi •• C.C. Maresme Premià de Dalt Rubí •• Granollers Mollet del Vallès Terrassa • •• • �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 83 marxa, conjuntament amb ajuntaments i consells comarcals, 69 oficines locals d’habitatge, a les quals s’han d’afegir les set que hi ha actualment en funcionament a la ciutat de Barcelona. A més, s’ha creat la Xarxa de Mediació pel Lloguer Social per tal d’incrementar l’oferta de lloguer a preus moderats per les persones amb especial dificultat per signar un contracte d’arrendament. Durant els anys 2005 i 2006 s’han posat en marxa 47 borses de mediació per al lloguer social. Mitjançant aquest sistema, ja s’ha assolit la xifra de 4.200 contractes signats o en tràmit entre l’exercici de 2005 i el primer semestre de 2006. Aquest any també s’ha creat l’Habitatge a Preu Concertat, figura prevista al Pla per fomentar l’accés a l’habitatge a un preu assequible per a aquells que no poden accedir a la protecció oficial, perquè tenen un volum d’ingressos superior al previst, però que tampoc poden pagar els preus de mercat. Per altra banda, les 28 Borses Joves d’Habitatge que ja hi ha en funcionament han tramitat fins a 1.831 contractes de lloguer o de cessió d’habitatges. Aquesta iniciativa forma part del Pla d’actuació de polítiques de joventut. Les 28 Borses Joves d’Habitatge que hi ha en funcionament han tramitat 1.831 contractes L’Incasòl desenvolupa sòl per construir més de 120.000 habitatges El Pla de sòl 2005-2010 preveu la preparació de sòl per part de l’Institut Català del Sòl (Incasòl) per a construir 122.000 habitatges, la meitat dels quals seran protegits. Fins a l’actualitat, es disposa de sòl en fase de planejament o obres per 15.000 habitatges i es preveu que l’any 2008 es disposi de tot el sòl per a l’habitatge protegit previst al Pla. Ajuts al lloguer d’habitatges Els ajuts al lloguer d’habitatges es van crear a finals de l’any 2004 per ajudar les famílies amb ingressos reduïts a pagar el cost del lloguer dels seus habitatges. En la convocatòria de 2005 es van aprovar ajuts per a 2.153 famílies, amb un pressupost de 3,28 milions d’euros, i en la convocatòria de 2006 es renovaran els ajuts a les famílies que els han tornat a demanar i, d’acord amb les dades provisionals disponibles, se n’aprovaran de nous per a 7.046 famílies més, xifra que representa un total de 9.199 ajuts, amb un pressupost aproximat de 14 milions d’euros. El compromís del Tinell era arribar a donar ajuts a 10.000 famílies en quatre anys, i s’ha assolit el 92% de l’objectiu en tan sols dos exercicis. L’ajut mitjà mensual és de 146,5 euros i varia dels ajuts més moderats als llogaters dels parcs públics, que tenen un ajut mitjà de 65 euros mensuals, fins als més elevats, que són els dels joves, al voltant dels 170 euros mensuals. Ajuts al pagament del lloguer (gestió 2005 i juny 2006) Font: Direcció General d’Habitatge, ADIGSA i Secretaria General de Joventut Centre Ajuts aprovats el 2005 Nous ajuts aprovats Total d’ajuts i renovats el 2006 el 2006 2006 334 402 736 Parc públic 251 908 1.159 Xarxa de lloguer social 1.252 4.516 5.768 Xarxa de lloguer jove 316 1.220 1.536 Total 2.153 7.046 9.199 Majors de 65 anys (pròrroga forçosa) El Pla de sòl ja ha alliberat sòl per a la construcció de 15.000 habitatges protegits Edat dels beneficiaris d’ajuts al lloguer Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge Fins a 35 anys 30,3% De 36 a 49 anys 22,7% De 50 a 64 anys 18,2% De 65 anys i més 28,8% Compliment del 92% del compromís del Tinell de donar ajuts a 10.000 famílies, en només dos anys �84 Més de 100.000 habitatges en fase de rehabilitació En només dos anys ja s’han superat les xifres d’ajuts a la rehabilitació d’habitatges previstes per a tota la legislatura Entre l’any 2005 i el segon trimestre de 2006, la Direcció General d’Habitatge ha iniciat estudis per a la rehabilitació d’edificis que cobreixen fins a un total de 111.716 habitatges. D’aquests, més de 40.000 han entrat a les convocatòries d’ajuts a la rehabilitació. Això suposa que s’hagi assolit el compromís adquirit a principi de legislatura en l’Acord del Tinell en només dos anys, la meitat de temps previst. En aquest temps, el Govern ha destinat 43 milions d’euros a subvencions per a la rehabilitació de 51.125 habitatges de plans de legislatures anteriors, provinents de compromisos del Govern anterior que aquest no havia pogut satisfer. La subvenció mitjana s’ha incrementat en un 130% i és de 1.934 euros per habitatge, un increment que es pot considerar extraordinari comparat als 190 euros del període 2000-2001, o als 840 euros del període 2002-2005. Projecte de llei de l’habitatge Amb l’aprovació del Projecte de llei de l’habitatge, el Govern fixa per primera vegada el dret a l’habitatge com una actuació política prioritària. El projecte dota tant la Generalitat com els ens locals dels instruments normatius necessaris per desenvolupar polítiques d’accés a l’habitatge, tot garantint el compliment de la funció social de la propietat i la defensa dels drets dels compradors i els llogaters. Bona part del contingut de la llei ja s’està aplicant a través del Pla pel dret a l’habitatge 2004-2007 i del Pla de rehabilitació. Tot i que la llei no ha completat el tràmit parlamentari, el Govern manté el compromís ferm de promoure’n l’aprovació al Parlament en la propera legislatura. La Llei d’urbanisme fomenta l’accés a l’habitatge La nova normativa d’urbanisme potencia la disponibilitat de sòl per a habitatge protegit La modificació de la Llei d’urbanisme fomenta l’accés a l’habitatge, la sostenibilitat i l’autonomia local. A partir d’ara, els plans urbanístics municipals inclouran una memòria social. La nova normativa potencia la disponibilitat de sòl per a habitatge protegit. Ajuts per als afectats pels despreniments del Carmel El Govern ha aprovat un crèdit extraordinari de 95 milions d’euros per finançar les indemnitzacions i les despeses derivades dels danys ocasionats pels despreniments del Carmel, a Barcelona. Fins el mes de juny de 2006, s’han destinat al barri un total de 97,1 milions d’euros. L’Administració ha indemnitzat el 100% dels afectats que es van adherir al conveni el qual fixava 10.000 euros per persona en concepte de danys i perjudicis. D’altra banda, el Govern ha finalitzat els treballs de rehabilitació i restauració d’una desena d’immobles de la zona groga i s’ha fet públic l’estudi informatiu i d’impacte ambiental del perllongament de la L5, que situa la nova cua de maniobres al costat de les cotxeres de Sant Genís. El nou projecte constructiu estarà enllestit aquest any i, després de la seva aprovació, es podran reiniciar les obres. A més, s’ha acordat declarar el barri del Carmel com a Àrea Extraordinària de Rehabilitació Integral. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 85 20 Medi ambient • Aprovació de la Llei del paisatge • El Pla urbanístic del sistema costaner protegeix definitivament els paratges naturals encara sense urbanitzar de la costa catalana • Delimitació de les zones de Xarxa Natura 2000, que abasten el 30% del territori • Es redueix la producció de residus per càpita i s’incrementa la recollida selectiva • Aprovat el contracte-programa de la Generalitat amb l’ACA que garanteix les inversions necessàries en les infraestructures de tot el cicle de l’aigua • Posada en marxa de les obres alternatives al parcialment derogat PHN Millora de la preservació del paisatge i del litoral El 2005 es va aprovar la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge que, per primera vegada, identifica el paisatge com un recurs i un patrimoni, i crea els instruments per a tenir-ne cura. També es va aprovar el Pla director urbanístic del sistema costaner (PDUSC-1 i PDUSC-2), que defineix i protegeix de manera definitiva la totalitat del sòl no urbanitzable, el sòl urbanitzable no delimitat i el sòl urbanitzable delimitat sense pla parcial aprovat, situats dins els 500 metres d’amplada de la línia de la costa. En total, queden preservades 24.150 hectàrees de la costa catalana, molt malmesa urbanísticament. El Pla director del sistema costaner protegeix 24.150 hectàrees de la costa catalana La Xarxa Natura 2000 protegirà el 30,2% del territori de Catalunya Després de molts mesos de treball i de diàleg amb el territori, s’ha aprovat la delimitiació de la Xarxa Natura 2000, que amplia fins a les 969.381 hectàrees terrestres i les 83.920 hectàrees marines la superfície a protegir, la qual cosa representa un 30,2% del territori de Catalunya. Es resolen, així, els diversos procediments d’infracció que la Comissió Europea té oberts contra Catalunya. Així, Catalunya vol situar-se per voluntat pròpia en el nivell de territori protegit que marca la Unió Europea, fent-ho compatible amb les legítimes activitats socioeconòmiqes del territori, i es converteix en la primera comunitat autònoma de l’Estat que disposa d’unes directrius per a la gestió dels espais de la xarxa. Impuls i ampliació dels paratges d’interès natural que ja ocupen el 21% del territori L’important impuls al desplegament del Pla d’espais d’interès natural (PEIN), el principal sistema d’espais protegis de Catalunya, ha propiciat l’aprovació definitiva de 17 plans especials de delimitació definitiva que afecten 40 espais del PEIN, que actualment integra 144 espais i el 21% del territori. Dels plans especials aprovats en destaquen els espais del cap de Santes Creus, el cap de Creus, les Gavarres, Castell-Cap Roig i l’ampliació de la platja de Torredembarra (que inclourà els terrenys del paratge del Gorg de Creixell, espai natural de gran valor ecològic). També s’ha declarat Paratge natural S’ha creat el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat �86 d’interès nacional (PNIN) la finca Pinya de Rosa, un espai de 101,05 hectàrees, i demanda històrica de protecció d’una zona de la Costa Brava sotmesa a una gran pressió. En procés hi ha el projecte de creació del nou Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, que tindrà una extensió de 7.378 hectàrees, el d’ampliació del Parc Natural de Montserrat que arribarà a tenir 4.906,01 hectàrees i de l’estudi de mesures de protecció de la serra de Collserola, els plans especials de l’EIN Muntanyes de Begur i de l’EIN de l’Alta Garrotxa, i s’està redactant el Pla de connectors ecològics. En la mateixa línia d’ampliar la protecció dels espais amb valor ecològic, s’ha creat el Consorci per a la Protecció i la Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat, per gestionar de manera integrada el conjunt d’espais naturals del delta. A punt les obres alternatives al PHN Les actuacions alternatives al PHN permetran garantir l’abastament d’aigua a tot Catalunya Al principi de la legislatura van ser derogats els apartats del Pla hidrològic nacional agressius amb el riu Ebre. En aquest sentit es van signar diversos convenis de col·laboració amb l’Administració central per executar les obres alternatives al transvasament de l’Ebre: • Conveni per a l’execució de les obres hidràuliques d’interès general a les conques internes de Catalunya, que preveu l’abastament des de la Llosa del Cavall fins a les comarques del Solsonès, l’Anoia i el Bages. • Conveni de col·laboració entre el Ministeri de Medi Ambient (MIMAM) i la Generalitat de Catalunya per a l’execució de les obres alternatives al transvasament de l’Ebre, que preveu: - Les actuacions alternatives del Ramal Nord del transvasament de l’Ebre. - L’ampliació de la dessaladora de la Tordera. • Conveni de col·laboració entre el MIMAM i la Generalitat de Catalunya per a l’execució de les obres alternatives a la connexió CAT-Abrera que milloren l’abastament al Camp de Tarragona. Les noves actuacions permetran garantir l’abastament i la millora de la qualitat de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a la Catalunya central. En aquest sentit, l’any 2006 s’han adjudicat, provisionalment, les obres per a la construcció de la dessaladora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ubicada dins el terme municipal del Prat de Llobregat, que permetrà reduir l’aprofitament intensiu dels rius Ter i Llobregat. Paral·lelament s’ha gestionat des de la Generalitat i conjuntament amb l’Administració de l’Estat la concessió d’ajuts dels Fons de Cohesió a un seguit de programes relacionats amb les actuacions alternatives al transvasament: interconnexió de xarxes del Maresme Nord, ampliació i millora del tractament de la potabilitzadora d’Abrera i dessalinitzadora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, entre d’altres. El finançament aconseguit ha estat superior que el previst en l’antic Pla hidrològic. A data d’avui, la Unió Europea ha concedit fons de cohesió a la Generalitat per un import total de 433,26 milions d’euros. Aigües més netes: 600 noves depuradores En dos anys s’ha incrementat en més d’un 10% el nombre d’estacions depuradores a Catalunya El Govern ha previst la construcció de 600 noves depuradores d’aigua fins el 2014. Aquesta és una de les mesures més destacades del Programa de Sanejament d’Aigües Residuals Urbanes (PSARU 2005), que recull 1.785 actuacions de sanejament fins el 2014 i unes inversions de 876,8 milions d’euros. El programa preveu un seguit d’actuacions per garantir la reserva d’aigua potable, la reducció de determinats compostos en el medi hídric, el tractament dels fangs a les depuradores i l’eliminació de les aigües blanques a les xarxes de sanejament. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 87 Paral·lelament a l’elaboració i posada en marxa del PSARU, s’han inaugurat les estacions depuradores d’aigües residuals d’Arenys de Mar, Arenys de Munt, Canet, Castellar de n’Hug i Begues. I també la depuradora d’aigües residuals del Pont de Vilomara, que permetrà la recuperació ambiental d’un tram del riu Llobregat. A finals de l’any 2005, trobàvem ja a Catalunya 328 estacions depuradores d’aigües residuals, enfront de les 297 existents a finals del 2003. En tan sols dos anys s’ha produït un increment de més del 10% en el nombre d’estacions depuradores. I en conjunt s’ha produït una inversió programada superior als 100 milions d’euros entre els anys 2004, 2005 i el que portem del 2006. Gràcies a la millora en el sanejament, s’ha aconseguit que, al llarg de tres anys consecutius l’indicador que mesura la qualitat de les aigües de bany del litoral de Catalunya assoleixi ja el 100% de platges, d’acord amb la directiva europea d’aigües de bany. El Programa de Sanejament d’Aigües Residuals recull 1.785 actuacions amb una inversió de 876,8 milions d’euros Per primera vegada, el Govern aprova un contracte-programa amb l’Agència Catalana de l’Aigua El Govern fa una aposta decidida per l’agència pública competent en la gestió del cicle de l’aigua amb l’aprovació del contracte-programa amb l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) que assegura els recursos econòmics necessaris per a dur a terme les actuacions en matèria del cicle de l’aigua. Alguns dels objectius principals recollits en el conveni són desenvolupar un sistema de gestió sostenible del cicle de l’aigua i garantir l’accés de tots els ciutadans a l’aigua amb la quantitat i qualitat adequades. Pla ambiciós per reduir els residus municipals El Govern ha aprovat el Pla d’acció de residus municipals 2005-2012, que vol assolir el 75% de reciclatge del vidre i del paper, el 55% de la matèria orgànica i el 25% dels envasos lleugers (llaunes i plàstics), i que dos terços dels residus siguin reciclats. En relació a les infraestructures, s’han planificat 108 instal·lacions de tractament, 53 de les quals seran de nova construcció. El cost íntegre de la inversió prevista per a les instal·lacions es xifra en 943 milions d’euros. Kg/hab Generació de residus municipals per càpita /dia Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’ARC 1,7 1,66 1,65 1,61 1,6 1,55 1,5 1,64 1,54 1,57 1,52 1,45 2000 2001 2002 2003 2004 2005 L’ACA desenvoluparà a partir del conveni un sistema de gestió sostenible de cicle de l’aigua �88 La generació de residus municipals per càpita es redueix per primer cop des de l’any 2000 i augmenta el percentatge de recollida selectiva Paral·lelament, el Govern ha aconseguit que, per primer cop des de l’any 2000, la generació de residus municipals per càpita disminueixi respecte del període anterior. Aquesta dada és molt significativa, ja que indica que la tendència alcista en la generació de residus s’atura i comença una suau disminució. Pel que fa a la recollida selectiva, continua la progressió lineal i el 2005 s’ha arribat a gairebé un 29% de residus recollits selectivament. % Recollida selectiva de residus municipals Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’ARC 35 30 28,93 25,43 25 22,74 20 19,77 16,85 15 13,96 10 5 0 2000 2001 2002 2003 2004 2005 �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 89 21 Energia • Aprovació del Pla de l’energia • Inauguració del Parc Eòlic de Rubió • Forta aposta per l’increment de les energies alternatives • Millora de la qualitat del subministrament d’energia amb menys interrupcions El Govern orienta la seva política energètica al voltant de tres grans objectius: l’estalvi energètic, la qualitat del subministrament i la potenciació de les energies renovables. Per tal d’avançar coordinadament en aquests tres eixos, el Govern ha aprovat l’octubre del 2005, després de dos mesos d’informació pública i debat ciutadà, el Pla de l’energia 2006-2015. El Pla aborda la crítica situació de l’alimentació elèctrica de les comarques gironines i les futures necessitats d’alimentació del TGV, i proposa la millota de la connexió elèctrica entre els estats espanyol i francès com una posible opció per solucionar aquestes demandes i incrementar la capacitat d’interconnexió amb la resta Europa, encara que amb la garantia d’un mínim impacte ambiental. D’altra banda, cal destacar la reducció de les interrupcions elèctriques a tot Catalunya en els darrers anys, que han passat de més de 3 hores el 2002 a menys d’1,7 hores el 2006, és a dir, que han baixat més de la meitat. Temps d’Interrupcions Elèctriques Programades i Imprevistes Font: Companyies elèctriques Elaboració Pròpia (2006) Any TIEPI imprevist 2002 3,01 2003 2,48 2004 1,4 2005 1.3 2006 1,6 El nou Pla de l’energia aposta per l’estalvi, l’ús d’energies renovables i la qualitat del subministrament El Pla de l’energia 2006-2015 no només preveu un conjunt coordinat d’actuacions, sinó que fixa una sèrie d’objectius a assolir. Entre aquests objectius destaquen els següents: • Reduir un 10,6% el consum d’energia final respecte la tendència actual. Aquest objectiu, ambiciós però realista, permetrà assolir una reducció anual de la intensitat energètica de l’1,74%, superant els objectius d’estalvi i eficiència energètica a Espanya i a la UE. • Multiplicar per quatre el consum d’energies renovables, passant de les 829 kTEP (quilotones de petroli) d’origen renovable l’any 2003 a les 2.949 el 2015, la qual cosa representarà l’11% de consum d’energia primària. • Pla d’infraestructures energètiques necessàries. El 60% de l’increment de la producció d’electricitat a Catalunya en el període 2003-2015 provindrà de noves instal·lacions de qualitat i amb el mínim impacte social i ambiental. Inversions previstes per a les actuacions del Pla de l’energia Font: Departament de Treball i Indústria Inversions totals Projectes d’energies renovables 5.139,9 M€ Projectes d’eficiència energètica 4.320,0 M€ Soterrament i trasllat de línies elèctriques 300,0 M€ Electrificació rural i gasificació de noves zones 195,7 M€ Total 9.955,6 M€ El 60% de l’increment de la producció d’electricitat a Catalunya fins el 2015 provindrà de noves instal·lacions de qualitat �90 • Programa de recerca i desenvolupament tecnològic en l’àmbit ener- gètic. Es crearan grups interdisciplinaris de recerca per assolir la màxima qualitat. Finalment, el pla proposa una estratègia gradual de tancament efectiu de les centrals nuclears a partir de l’any 2022 amb les menors repercussions econòmiques i ambientals possibles, aprofitant la disminució progressiva de la producció nuclear, que passarà del 55,8% de la producció elèctrica l’any 2003 al 34,8% el 2015. Inaugurat el parc eòlic més gran de Catalunya S’ha revisat el mapa eòlic, amb sis nous projectes de parcs eòlics que produiran energia equivalent al consum de 850.000 famílies Més enllà de la planificació del futur energètic del país pels propers 10 anys, el Govern també ha dut a terme actuacions més immediates. Entre aquestes cal destacar la posada en marxa del Parc Eòlic de Rubió, a cavall de l’Anoia i el Bages, el més gran de Catalunya. La nova instal·lació, amb un potència de 49,5 MW, permet doblar la producció eòlica que es feia fins ara a Catalunya. A més, s’han presentat els projectes d’implantació de parcs eòlics de Catalunya, que permetran assolir una potència de 1.500 MW l’any 2007, l’objectiu per a aquesta legislatura, i subministrar electricitat a 850.000 famílies. Pel que fa a l’objectiu dels 1.500 MW d’energia eòlica pel 2007, cal dir que ja ha estat assolit en un 80% (1.205 dels 1.500 previstos). Actualment, a Catalunya hi ha vuit parcs eòlics en servei que sumen una potència installada de 144 MW, dos parcs més en construcció –78 MW– i 35 projectes amb autorització administrativa. En el curs de 2005 s’han autoritzat els parcs eòlics de serra del Tallat, serra de Vilobí, Era Bella, Coll de Panissot, Veciana, Vilalba dels Arcs i Montargull amb un total de 205.790 kW instal·lats. Pla d’acció 2006 Mesures Pressupost Estalvi i eficiència energètica Capítol 52 48.853.388 € Energies renovables 22 5.614.000 € 3 15.100.000 € Execució d’infraestructures energètiques Accions transversals Total 63 3.038.000 € 140 72.605.389 € �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 91 22 Planificació territorial • La modificació de la Llei d’urbanisme procura per l’habitatge social i per la preservació del territori • Redacció i aprovació de plans territorials: Alt Pirineu i Aran, Empordà, comarques centrals, Ponent... • La Llei de barris ha iniciat la recuperació de 46 barris amb una inversió de 600 milions d’euros • S’aprova la protecció definitiva de Gallecs i es guanya un pulmó verd per a la regió metropolitana El Govern ha impulsat el planejament territorial de Catalunya a través del desenvolupament de diversos plans parcials que estaven previstos des de 1983, tot donant prioritat als que afecten a zones on les tensions urbanístiques són especialment intenses. Així, el 2004 es va crear el Programa per al Planejament Territorial, amb l’objectiu d’elaborar i impulsar els plans territorials pendents i revisar el Pla de les Terres de l’Ebre –l’únic que estava aprovat– i el Pla territorial general de Catalunya. Començar a posar ordre al territori i a delimitar l’explotació urbanística Del treball realitzat des del 2004 en resulten una munió de plans iniciats, alguns dels quals ja estan molt avançats. Fins ara, s’ha aprovat definitivament el Pla territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran i estan força avançats els Plans territorials i directors Font: Pla territorial de l’Alt Pirineu i Aran Dept. de Política Territorial i Obres Públiques Pla director del Ripollès Pla director de la Garrotxa Pla territorial de les comarques centrals Pla director de l’Empordà Pla territorial de les comarques gironines Pla territorial de Ponent Pla territorial del Camp de Tarragona Pla director de l’Alt Penedès Treballs previs Avantprojecte Aprovació inicial Aprovació definitiva El Govern ha finalitzat o té en tràmit 6 plans territorials, 4 plans directors territorials i 14 plans directors urbanístics �92 Les polítiques del Govern han atenuat el creixement de la urbanització a Catalunya plans territorials de Ponent i de la Catalunya Central. A més, s’han aprovat inicialment el plans directors territorials de l’Empordà i de la Garrotxa, que concreten les directrius dels plans territorials parcials en les àrees sobre les quals incideixen. Pel que fa als plans directors urbanístics, que donen normes més precises per als usos del sòl, a més del PDUSC, ja esmentat, destaca l’aprovació definitiva del Pla director urbanístic del paratge de Gallecs, al Vallès Oriental, que protegeix definitivament una illa que s’ha escapat de manera sorprenent de la pressió urbanitzadora. Així, es preserva, s’ordena definitivament i es garanteix la no urbanització d’aquest espai de 774 hectàrees d’alt valor paisatgístic i alt interès natural i agrícola, i es clou de manera definitiva un conflicte iniciat ara fa 35 anys. S’han aprovat inicialment tres plans directors urbanístics més: els del Bages, la Conca d’Òdena i la Serra de Rodes. I estan en redacció fins a deu plans més. També és especialment important l’aprovació del Pla director de les estacions de muntanya 2006-2011, que té com a principal objectiu impulsar les activitats turístiques de neu i muntanya. El repte ha estat assegurar la seva viabilitat com a motor econòmic de les comarques pirinenques i fer-lo compatible amb el medi natural. El Pla compta amb un pressupost per valor de 71,4 milions d’euros. La nova Llei d’urbanisme procura per l’habitatge i la preservació del territori La nova normativa urbanística promociona la reserva de sòl per habitatge protegit, la participació ciutadana i la vigilància mediambiental La modificació de la Llei d’urbanisme ha introduït, en l’àmbit de la planificació de les nostres ciutats i viles, alguns canvis de fons: més reserva de sòl per a l’habitatge de protecció, més participació ciutadana i més vigilància mediambiental. Aquesta modificació ha estat la condició necessària per a poder desenvolupar les polítiques d’habitatge del Govern. En aquest sentit, també s’ha aprovat el Programa de Sòl 2005-2008, que compta amb una inversió de 2.600 milions d’euros. El mes de juliol de 2006 el Govern ha aprovat el reglament de desenvolupament de la Llei d’urbanisme per al foment de l’habitatge assequible, de la sostenibilitat territorial i de l’autonomia local. Aquest reglament abasta els aspectes relatius a l’ordenació, la transformació, la conservació i el control de l’ús del sòl i del subsòl, així com la seva edificació, la regulació de l’ús i la seva conservació. L’Incasòl ha estat un agent fonamental d’aquestes polítiques i ha establert 61 nous convenis amb ajuntaments per a la promoció del sòl, 39 dels quals corresponen al programa de sòl industrial i de serveis per a la promoció d’activitat econòmica i 22 al de sòl residencial i renovació urbana. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 93 La Llei de barris millorarà la qualitat de vida als barris en procés de degradació A una escala més gran, la Llei de barris ha suposat un dels exercicis primers i també políticament més rellevants de l’acció de govern. La intervenció directa sobre l’espai físic dels barris amb més perill de degradació, de manera mancomunada amb els ajuntaments, serà el primer pas necessari per a desenvolupar-hi després polítiques actives de promoció econòmica i de serveis socials. El Programa de Barris té vocació integral i transversal i, per això, hi intervenen diversos departaments, que desenvolupen programes d’intervencions complementàries als municipis per tal de millorar l’atenció sanitària, vetllar per la integració laboral dels col·lectius en risc d’exclusió i facilitar la integració dels nouvinguts. Per altra banda, mitjançant l’Incasòl s’han establert 143 acords amb ajuntaments per a la rehabilitació de nuclis antics i la restauració de monuments en els municipis, entre els quals destaquen les actuacions al monestir de Sant Miquel de Fluvià (l’Alt Empordà), el castell de Sant Martí de Sarroca (l’Alt Penedès), la muralla de Besalú (la Garrotxa), les muralles de Balaguer (la Noguera), el castell Comtes de Prades de Falset (el Priorat), el castell de Montsoriu (La Selva), el monestir de Sant Llorenç de Morunys (el Solsonès) i la muralla de Tarragona. Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques Ajudicacions de la Llei de barris Solsona (nucli antic) Figueres (Marca de l’Ham) Ripoll (barri vell) Olot (nucli històric) Girona (Sta. Eugènia Berga (nucli antic) -Can Gibert del Pla) Banyoles (la Farga) Manlleu (barri de l’Erm) Salt (Salt Setanta) Vic (barris sud) Cardona (nucli antic) Balaguer (centre històric) Manresa (nucli antic) Canovelles (barriada nova) Cervera (nucli històric) Terrassa (Ca n’Anglada) Igualada (St. Agustí) Sta. Margarida de Montbui (St. Maure) Martorell (Vila vella) Lleida (nucli antic, la Mariola) Valls (barri antic) Vilanova i la G. (nucli antic) Reus (barri del Carme) Tarragona (Camp Clar) Cambrils (nucli antic) Tortosa (nucli antic) Les tres primeres convocatòries de la Llei de barris han adjudicat prop de 600 milions d’euros a 46 barris, escollits segons uns barems públics i objectius. Això representa haver assolit l’objectiu que es va marcar la Llei de barris per a tota la legislatura Granollers (Congost) Sta. Perpètua de M. (Can Folguera) Mataró (Cerdanyola) Montcada i Reixac (la Ribera) Sta. Coloma de Gr. (Serra d’en Mena) Badalona (Serra d’en Mena) Barcelona (Torre Baró-Ciutat Meridiana, Trinitat Vella, Sta. Caterina, Roquetes, Poble Sec) L’Hospitalet de Ll. (Florida-Pubilla Cases, Collblanc-Torrassa) Cornellà de Ll. (St. Ildefons) El Prat de Ll. (St. Cosme) St. Boi de Ll. (Casablanca) St. Feliu de Ll. (Can Calders-la Salut) Sabadell (Parc Riu Ripoll) Rubí (el Pinar) Adjudicacions 2006 Adjudicacions 2005 Adjudicacions 2004 �94 23 Transport públic i infraestructures • El Pla d’infraestructures de transport de Catalunya dibuixa amb ambició les necessitats de les infraestructures catalanes pels propers 20 anys • Un conveni amb l’Estat consolida una inversió conjunta de més de 7.000 milions d’euros en les principals carreteres de Catalunya • Creació dels Consorcis del Transport Públic Territorials a Tarragona, Lleida i Girona • Promoció estratègica del transport ferroviari amb l’Eix Transversal i la línia orbital metropolitana • Expansió de la xarxa de Metro i dels FGC L’impuls a les infraestructures a Catalunya es veu reflectit en termes objectius, per exemple, amb el Pla d’infraestructures de transport de Catalunya 2006-2026 (PITC), aprovat pel Govern el mes de juliol de 2006 i que defineix la xarxa d’infraestructures viàries i ferroviàries necessàries per a Catalunya en coherència amb les directrius de planejament territorial vigent i amb una visió sostenible de la mobilitat. Aquest impuls també es veu reflectit amb el seguiment sistemàtic de la contractació pública que fa la Cambra de Contractistes d’Obra de Catalunya. Dibuixar les necessitats en totes les infraestructures catalanes en un horitzó de 20 anys El PITC suposarà una inversió en transports de 37.115 milions d’euros fins l’any 2026 Per primera vegada, el Govern ha realitzat un document que planifica de forma integrada totes les necessitats de les infraestructures catalanes, el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya, on es dibuixen les prioritats actuals i futures en el desenvolupament de la xarxa viària i ferroviària catalana fins al 2026. El PITC significa una clara aposta pel ferrocarril amb 800 km de noves línies d’alta velocitat, més de 300 km de noves línies convencionals, la millora de 576 km de línies existents i una inversió que dobla la destinada a carreteres. Aquest pla millora la xarxa viària amb uns 1.500 nous km d’autovies i el condicionament i increment de la qualitat del global de les carreteres. Per desenvolupar-lo es preveu una inversió de 37.115 milions d’euros fins a l’any 2026, dels quals més de 25.000 milions, un 68% del total, es destinaran al ferrocarril i uns 12.000 milions a les carreteres. Ferrocarril: un salt endavant per a ser el principal model de transport La nova Llei ferroviària regula i promou el sector ferroviari català per primera vegada i de forma global En aquest camp s’ha produït de manera clara un canvi de tendència, que haurà de fer que aquest mitjà sigui el que rebi més atencions en els propers anys. Un primer aspecte és l’aprovació de la Llei ferroviària de Catalunya, el març del 2006, que defineix, regula i promou el sector ferroviari al nostre país per primera vegada i de forma global. La nova llei adapta la normativa catalana a les directrius europees i estatals, i incorpora la liberalització del mercat ferroviari a Catalunya. L’arribada del TGV (Tren d’Alta Velocitat) té el suport del Ministeri de Foment a través de la creació d’una oficina especial per a l’agilització dels processos constructius. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 95 Evolució del nombre de viatgers transportats en tren (milers de viatgers) Font: ATM, FGC, TMB i RENFE 600.000 550.000 500.000 450.000 400.000 2000 2001 2002 2003 2004 2005 Propostes d’actuacions ferroviàries Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques Alta velocitat Altres linies Impuls de l’Eix Ferroviari Transversal d’ample internacional El projecte d’Eix Ferroviari Transversal, del qual ja s’han encomanat els estudis necessaris, no és una infraestructura més entre d’altres sinó que suposa la ruptura d’un model de país unipolar que concentrava les infraestructures principals a la costa. Així, s’espera que suposi una oportunitat decisiva de creixement per a les ciutats que connectarà. A la pràctica, unirà en 233 km de recorregut les ciutats de Lleida, Cervera, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic i Girona. L’entrada en servei d’una nova línia de Renfe de rodalies sobre viari existent entre Mollet i El Papiol indica la tendència, liderada per la Generalitat, de fomentar l’increment dels serveis després de molts anys d’estancament. El Govern ha iniciat, en aquest sentit, els estudis per tal de construir la nova línia orbital que unirà Vilanova i la Geltrú amb Mataró. Finalment, ha assumit la gestió de la línia Lleida-la Pobla, que preveu revitalitzar-la sobre la base d’un nou model negoci mixt, convencional i turístic. L’Eix unirà amb 233 km de recorregut les ciutats de Lleida, Cervera, Mollerussa, Tàrrega, Igualada, Manresa, Vic i Girona �96 Eix Ferroviari Transversal Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques Vic Girona (aeroport) Manresa Mollerussa Cervera Lleida Tàrrega Igualada Martorell Inversions estratègiques en la xarxa del metro i dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) Pel que fa al servei de tramvia, inaugurat el 2004, el nombre d’usuaris d’aquest servei ja ha superat les expectatives de l’empresa concessionària Els nous projectes estratègics d’inversió metropolitans són bàsics pel nou model de mobilitat, que preveu que el Metro creixi en totes les seves línies. Destaquen novetats com l’emblemàtica L9 que quan s’acabi serà la més llarga d’Europa, o l’obra de perllongament de la L2 del metro, que connectarà les dues àrees de Fira de Barcelona i que s’afegeix a les obres en curs de les línies 3, 5 i 9 i a les previstes a la 4. També cal incloure-hi les obres de perllongament de les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Sabadell i Terrassa, que en faran el seu metro urbà. Igualment, s’ha iniciat la reforma del servei de la línia de FGC Baix Llobregat-Anoia-Bages per tal que esdevingui funcionalment un metro d’aquests territoris. És molt significativa, en aquest sentit, la reforma de l’intercanviador Renfe-FGC a Martorell. Com ho és també l’esforç inversor (superior als 100 milions d’euros) per tal d’adaptar les estacions de metro i FGC a les persones amb mobilitat reduïda. Un transport públic més ben finançat i amb una millor oferta de serveis La inversió en el transport metropolità ha augmentat un 26% en el contracte-programa del 2005-2006 L’aposta pel transport públic deriva tant d’una aposta política com de la resposta al fet objectiu del creixement de la demanda. Per a l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha traduït en més inversió a l’Autoritat del Transport Metropolità, el contracte-programa de la qual, per al bienni 2005-2006, arriba als 975 milions d’euros, una xifra que suposa un increment del 26% respecte l’anterior contracte-programa i un augment de la participació del Govern del 74%. Permetrà millores en tots els serveis, però més significativament incrementar la qualitat del servei d’autobús, que creixerà en nombre de línies. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 97 Aquesta estructura de consorci territorial on totes les institucions planifiquen els serveis i després hi aboquen recursos, s’està constituint i desenvolupant també als altres sistemes urbans catalans. Tot seguint l’exemple de l’àrea metropolitana de Barcelona, Lleida, Tarragona –ja operatiu– i Girona han impulsat respectivament consorcis del transport públic del mateix estil per integrar l’oferta de transport públic existent, fer-la més eficient i fer disminuir l’ús del vehicle privat. Evolució de la demanda del Sistema Tarifari Integrat de la Regió Metropolitana de Barcelona Font: ATM 900 850 886,7 800 750 755,5 800,0 837,1 868,2 2003 2004 700 650 2001 2002 2005 Actuacions específiques per accedir als municipis i als polígons industrials A part de millorar el finançament i l’estructura institucional del transport públic, s’han posat en marxa actuacions innovadores a tots els nivells. Des del disseny, ja en marxa, de carrils-bus d’entrada i sortida a Barcelona, per tal de servir les poblacions properes que no tenen servei de rodalies, passant pel pla d’accessibilitat en transport públic als polígons industrials –amb actuacions que afecten més de 70 municipis, 165 polígons industrials i 5.000 empreses–, el suport al servei de car-sharing iniciat a Barcelona o el Pla estratègic de la bicicleta, presentat recentment, que planteja crear una xarxa de 1.200 km de carrils-bici interurbans. Una xarxa de carreteres més segura i eficient La necessitat de mobilitat de les persones i dels béns és creixent. Per aquest motiu, però també amb la voluntat de reduir els punts negres de conflictivitat viària, el Govern ha invertit 50 milions d’euros per millorar la senyalització d’orientació de les vies i ha posat en curs una munió de projectes de millora a les carreteres, com ara els següents: • Quatre nous eixos viaris d’alta capacitat (Reus-Alcover, Massanet-Platja d’Aro, Vilafranca-Manresa, Vic-Ripoll), que seran finançats per peatges a l’ombra (per la qual cosa s’ha modificat la Llei de carreteres). • Obres com el desdoblament de l’Eix Transversal, el de la carretera Palamós-Palafrugell o el de la Tortosa-l’Aldea. Amb el mateix objectiu, la Generalitat ha assumit les carreteres comarcals de la demarcació de Barcelona com a pròpies i ha delegat la gestió de la xarxa local a la Diputació de Barcelona. També s’ha aconseguit que la construcció de l’eix viari Vic-Olot redueixi substancialment l’impacte sobre el territori i sigui molt més sostenible que construccions anteriors. Cal recordar, però, que moltes de les principals vies de comunicació són del Ministeri de Foment i, per tant, la negociació amb aquest organisme és igualment bàsica per garantir un nivell inversor de l’Estat que cobreixi paulatinament el dèficit en la matèria. El Departament de Política Territorial ha signat un conveni amb el Ministeri de Foment que compromet l’actuació de l’Estat en matèria de carreteres a Catalunya pels propers set anys, per un valor de més de 3.800 milions d’euros, que sumats a les obres ja previstes pel Govern assoliran la xifra de 7.345 milions d’euros en aquest període �98 Inversió en carreteres els propers set anys Generalitat-Estat Font: Ministeri de Foment i Departament de Política Territorial i Obres Públiques •44 •55 •29 •30 •34 •28 •26 •32 •53 •27 •31 •52 •33 •41 •4 •9 •47 •45 •9 •8 •39 •2 •43 •25 •1 •37 •60 •36 •15 •14 •13 •13 •36 •58 •52 •53 •24 •12 •11 •54 •42 •3 •18 •27 •56 •29 •43 •6 •47 •46 •5 •6 •45 •44 •7 •5 •22 •23 •50 •20 •25 •22 •24 •23 •14 •21 •12 •20 •4 •26 •16 •42 •19 •18 •15 •40 •57 •11 •39 •34 •10 •41 •17 •38 •57 •17 •35 •43 •32 •37 •59 •38 •2 •19 •1 •7 •54 •49 •37 •37 •3 •48 •28 •48 •10 •51 •49 •55 •6 •30 •8 •40 •37 •56 •51 •50 •31 •33 •16 •35 •21 Actuacions del Ministeri de Foment (MIFO) Actuacions del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP) Actuacions MIFO - Tram 1 A-14 Tram: Lleida (A-2) - Rosselló 2 A-14 Tram: Rosselló-Almenar 3 A-14 Tram: Almenar-L.P. Osca (Alfarràs) 4 A-2 Enllaç entre l’autovia A-2 i l’autopista A-7 a Castellbisbal 5 A-2 Tordera-Maçanet de la Selva 6 A-2 Girona-Frontera amb França 7 A-22 Lleida-La Cerdera 8 A-22 La Cerdera- Variant d’Almacelles 9 A-22 Variant d’Almacelles - Límit Lleida/Osca 10 A-26 Figueres-Besalú 11 A-27 Tarragona-El Morell 12 A-27 El Morell-Variant de Valls 13 A-27 Variant de Valls 14 A-27 Variant de Valls-Montblanc 15 A-27 Montblanc-Lleida 16 A-7 Límit Castelló/TarragonaL‘Hospitalet de l‘Infant 17 A-7 Altafulla-Vilafranca del Penedès 18 A-7 Vilafranca del Penedès-Abrera 19 B-23 Molins de Rei-Avda. Diagonal. Plataformes reservades per al transport públic 20 B-40 Abrera-Olesa de Monserrat 21 B-40 Olesa de Monserrat-Viladecavalls 22 B-40 Viladecavalls-Terrassa 23 Millora connexió Vallès OrientalVallès Occidental 24 T-11 Reordenació accessos Aeroport de Reus-Tarragona 25 N-II Millora de la N-II al Maresme 26 N-145 Seu d’Urgell-Andorra 27 N-152 Ribes de Freser-La Molina 28 N-152 Puigcerdà-Frontera francesa. Variant de traçat 29 N-230 Tram: L.P. Osca (el Pont de Suert)- Túnel de Viella 30 N-260 Variant de la Seu d’Urgell 31 N-260 Adrall-Canturri 32 N-260 Variant de Gerri de la Sal 33 N-260 Variant de la Pobla de Segur 34 N-260 Xerallo – Pont de Suert 35 N-340 Variant de l’Aldea 36 N-420 Variant de Riudecols 37 N-420 Variant de Corbera d’Ebre 38 N-420 Variant de Gandesa 39 Connexió Ronda litoral-Autopista C-32 40 Vial d’accés per a camions al Port de Barcelona 41 Enllaç i vial d’accés a la nova àrea terminal de l’aeroport 42 Carreteres de l’entorn del Baix Llobregat-Millora d’accessibilitat 43 Pont sobre el riu Ter. Connexió de la variant de Girona amb N-IIa 44 A-2 Maçanet de la Selva-Sils 45 A-2 Sils-Caldes de Malavella 46 A-2 Caldes de Malavella-Aeroport 47 A-2 Aeroport-Fornells de la Selva (Girona Sud) 48 A-26 Besalú-Argelaguer 49 A-26 Argelaguer-Montagut 50 A-7 Vandellós-L‘Hospitalet de l’Infant 51 A-7 L’Hospitalet de l’InfantMontroig del Camp 52 A-7 Montroig del Camp-Cambrils 53 A-7 Cambrils-Variant de Vilaseca 54 A-7 2o Cinturó de Tarragona 55 N-230 Túnel de Viella 56 N-260 Colera-Portbou 57 N-340 Variant de Vallirana 58 N-420 Variant de Falset 59 N-420 Coll del Moro 60 LL-11 Lleida-Els Alamús Actuacions PTOP - Tram 1 C-25. Tram: Cervera -Manresa 2 C-25. Tram: Manresa-Vic 3 C-25. Tram: Vic-Riudellots (N-II) 4 C-16. Tram: Berga-Bagà 5 C-31. Tram: Palamós-Palafrugell 6 C-66 / C-31. Altres trams d’actuació 7 C-35 Tram: Vidreres-l’Alou 8 C-66. Tram: Banyoles-Besalú 9 C-17. Tram: Manlleu-Ripoll 10 C-15. Tram: Vilanova i la GeltrúCanyelles 11 C-15. Tram: Canyelles-Vilafranca del Penedès 12 C-58. Tram: Cerdanyola-Terrassa 13 C-14. Tram: Variant de Reus-Alcover 14 B-500. Tram: Badalona-Mollet del Vallès 15 C-15. Variant de Vilafranca 16 C-15. Vilafranca-Font-rubí 17 C-37. Igualada-Castellfollit del Boix 18 C-37. Sant Salvador de GuardiolaManresa 19 C-37. San Salvador de GuardiolaManresa (exterior) 20 C-35 Nova carretera GranollersCardedeu. Fase1 21 Nova carretera d’Amposta a Freginals 22 Soterrament ronda nord de Granollers 23 Ronda oest de Sabadell 24 Ronda sud d’Igualada. Fase 1 25 Variant sud de Lleida. 26 Millores de la C-17 a Montcada i Reixac i Barcelona 27 Nou accés a Sant Vicenç de Castellet 28 C-260. Desdoblament Castelló d’Empúries- Empúriabrava 29 Acondicionament de Girona a Santa Coloma de Farners 30 C-31, C-252 Acondicionament de Verges a Torroella. Fase 1 31 T-330, T-333, N-230b. Acondicionament Horta de S. J. - C-12 (Xerta) 32 Acondicionament i variants de Batea al límit amb Aragó 33 T-331 Acondicionament d’ Ulldecona a Vinallop 34 C-51. Acondicionament de Valls al Vendrell 35 C-14. Acondicionament de Ciutadilla a Tàrrega 36 C-14. Acondicionament de Solivella a Belltall. Fase 2 37 C-14 Variants pendents d’executar. Fase1 38 T-202. Acondicionament AltafullaSalomó 39 C-53 y C-26. Variants pendents d’executar. Fase 1 40 C-63 Variant d’Olot 41 C-63 Variant de les Preses 42 C-63 Variants pendents d’executar. Fase1 43 C-233. Variants i acondicionaments pendents d’executar. Fase 1 44 C-28 Acondicionament i variants pendents d’executar 45 C-12 Acondicionament d’Àger a la C-13 46 Altres actuacions d’acondicionament i millora general de la xarxa viària que depèn de la Generalitat 47 C-16 Desdoblament Puig-reig- Berga 48 C-37 Nova carretera de Torelló a la Vall d’en Bas 49 Nova carretera de l’Eix Transversal a Olost 50 Ronda nord de Granollers. Fase 2 51 C-260. Desdoblament Vila-sacraCastelló d’Empúries 52 GI-502, GI-503 Acondicionament de la N-II a Darnius 53 GI-503 Acondicionament de Darnius a Maçanet de Cabrenys 54 C-63. Variant de Sant Esteve d’en Bas 55 C-66 Variant de Besalú 56 GI-633 Variant de Sant Jordi Desvalls 57 C-31 Acondicionament de la travessia de Segur de Calafell �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental Eixos a executar 1 99 Pla d’autovies Font: Departament de Política Territorial i Obres Públiques Vic-Ripoll 2 Maçanet de la Selva-Platja d’Aro 3 Vilanova i Geltrú-Manresa 4 Reus-Alcover 5 Eix Transversal 6 Berga-Bagà 7 Eixos de l’Ebre 8 Eix Barcelonès-Vallès 9 Palamós-Palafrugell Berga 6 Ripoll 10 C-58 Ripollet-Meridiana B-23 Molins de Rei-Diagonal La Bisbal d’Empordà Vic Carril bus 11 1 Cervera Lleida 7 Móra d’Ebre Manresa 5 9 2 Sabadell Igualada 3 8 10 Vilafranca 11 del Penedès Barcelona Sant Feliu de Llobregat 4 Falset Reus Tarragona Vilanova i la Geltrú Tortosa Amposta Creixement de la xarxa d’aeroports, ports i centres logístics L’evolució del moviment de mercaderies al Port de Barcelona ha passat de 29.805 milers de tones el 2000 a 43.837 milers de tones el 2005 El 2005 l’aeroport del Prat de Llobregat va tenir un trànsit de gairebé 27 milions de passatgers i de 90.000 tones de mercaderies. Girona, per la seva banda, ja ha superat els 3 milions de passatgers i Reus els 1,3 milions El Port de Barcelona s’ha tornat a situar com el segon port a Espanya després del d’Algesires, amb creixements molt destacats. El més important, però, és que el Govern s’ha compromès a solucionar-ne els accessos a llarg termini; d’aquesta manera es rendibilitzarà millor el creixement físic del port, obres que ja han començat. A més, s’han impulsat diverses accions per potenciar tant els ports de Barcelona i de Tarragona com a principals ports industrials i comercials catalans i com a infraestructures que són nodes logístics claus de la Mediterrània. Amb un pla quadriennal aprovat per valor de 105,7 milions d’euros i obres importants en curs a la majoria, la resta de ports de Catalunya també han rebut l’atenció que mereixen. El Pla de ports de Catalunya 20062015, que és l’instrument d’ordenació del litoral que estableix els criteris per a l’ús portuari racional de la costa catalana, està en fase d’informació pública. Pel que fa al sector aeroportuari, que està immers en un procés de canvi profund, l’any 2006 ja passen pels aeroports catalans el 19% dels passatgers del total espanyol. El Govern està treballant per a la inclusió dels aeroports com a competència de la Generalitat, especialment després de l’episodi de la vaga del Prat de primers d’agost de 2006. Catalunya està guanyant posicions perquè el potencial turístic del país impulsa el desenvolupament dels principals aeroports a través de les línies de baix cost. També cal subratllar que el Prat de Llobregat comença a guanyar rutes intercontinentals gràcies a l’acció público-privada del Fons de Promoció de Noves Rutes Aèries. Al mateix temps, es fa el seguiment del desenvolupament del Prat, ja consensuat amb l’Estat (tercera pista, nova terminal, accessos ferroviaris d’alta velocitat), perquè es faci en els terminis previstos. �100 S’han iniciat les expropiacions de terrenys per a la construcció de l’aeroport d’Alguaire. L’aeroport compta amb una inversió prevista de 42,5 milions d’euros Potser la novetat més palpable sigui la identificació, adequació urbanística i els inicis de la fase constructiva del nou aeroport de Lleida, a Alguaire (Segrià), que dotarà aquesta zona d’una infraestructura clau que li mancava. També cal destacar que altres zones de Catalunya (la Seu d’Urgell, el Bages, les Terres de l’Ebre) han entrat en la planificació i el compromís polític de noves infraestructures per a un futur proper. Finalment, en el marc del Pla Estratègic de Cimalsa, cal esmentar que els centres logístics de La Selva (vora l’aeroport de Girona) i del Camp de Tarragona (vora l’aeroport de Reus) ja s’ha acabat d’urbanitzar i disposen de les seves primeres empreses clients. El disseny d’un nou tipus d’infraestructura, els Logis, que agrupen logística i serveis, també té les seves primeres concrecions a l’Empordà, on la urbanització ja està finalitzada, i al Bages (a Sallent), on s’ha iniciat amb la compra de terrenys. També s’ha donat impuls definitiu als projectes Logis de l’Ebre i del Penedès. �Mil dies de Govern Política territorial i ambiental 101 �102 �Mil dies de Govern 103 V. El nou Estatut Un dels principals objectius del Govern de Catalunya ha estat incrementar l’autogovern a partir de la reforma de l’Estatut. Després de mesos d’intensos treballs en els quals es va comptar amb la participació de la ciutadania, el 30 de setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar per majoria la proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El nou text, aprovat per referèndum el 18 de juny per una àmplia majoria (73,23% dels vots a favor amb una participació del voltant d’un 49,5%), ha permès incorporar més autogovern i garantir la qualitat de vida i el benestar dels catalans i catalanes, en el marc d’un Estat plurinacional. El dia 9 d’agost de 2006 ha entrat en vigor. Més de 100.000 persones van participar en la campanya de l’Estatut Des que es va decidir reformar-lo s’ha volgut que aquest fos l’Estatut de la gent, per això es va fer un llarg procés participatiu que va permetre als ciutadans i ciutadanes fer-hi aportacions. En la campanya de participació sobre el nou Estatut, l’any 2004, hi van participar 106.729 persones, que van fer 11.152 aportacions individuals. La majoria feien referència als drets lingüístics i socials, a l’autodeterminació i al nou sistema de finançament de Catalunya. Durant tot el procés, l’Institut d’Estudis Autonòmics ha elaborat diferents informes jurídics sobre la constitucionalitat del projecte. A més, des del primer moment, el Govern ha volgut explicar el nou Estatut de Catalunya a tots els nivells polítics i socials del conjunt d’Espanya. Els temes que els ciutadans plantejaven més sovint eren els drets lingüístics i socials, l’autodeterminació i el nou finançament Més competències per a Catalunya El nou Estatut reconeix explícitament Catalunya com a nació en el preàmbul, i determina que el coneixement de la llengua catalana és un dret i un deure dels catalans. A més, es detallen els drets lingüístics i els principis que han d’orientar les polítiques de foment del català, i s’incorporen els drets històrics com a fonament de l’autogovern del poble de Catalunya. En la mateixa direcció, s’introdueix el català en l’àmbit de la justícia i s’atribueix a la Generalitat de Catalunya la determinació de la seva oficialitat i la competència exclusiva de la normalització lingüística. L’Estatut ha contribuït de manera objectiva a ampliar el volum i la profunditat en l’exercici del conjunt de competències per part de la Generalitat de Catalunya. En total, el nou text incorpora 50 noves competències per al Govern de Catalunya, d’entre les quals en destaquen la definició dels drets, deures i principis rectors que han d’inspirar les actuacions públiques, el reconeixement de l’autonomia dels ens locals i el dibuix d’una nova organització territorial catalana basada en el municipi, la vegueria i la comarca. En l’àmbit de la justícia, el nou text contempla la creació de la figura del fiscal superior de Catalunya i del Consell de Justícia de Catalunya i defineix el marc jurídic de relacions bilaterals i multilaterals amb l’Estat. El Govern de Catalunya exercirà a partir d’ara cinquanta noves competències �104 Nou sistema de finançament És un dels aspectes fonamentals del nou text normatiu i probablement ha estat la clau de volta de tot el debat estatutari. L’acord finalment assolit, després d’una llarga fase de negociacions, significa un canvi molt positiu i en profunditat del sistema existent fins ara. El nou Estatut permetrà avançar cap a un nou model que atorgarà a la Generalitat més recursos i més capacitat de decisió per poder donar resposta de la manera més adequada i eficaç als nous reptes de Catalunya. També garanteix que la inversió estatal en infraestructures a Catalunya s’equipararà, durant els propers set anys, al pes relatiu del PIB català (18,8%) sobre el total espanyol, després d’anys amb percentatges inferiors al 12%. L’Estatut també preveu la creació de l’Agència Tributària de Catalunya en el termini d’un any des de la seva entrada en vigor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mil dies de Govern 2004 - 2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Secretaria de Comunicació. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Balanç Maragall Mira, Pasqual, 1941- Acció política Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Aquest document és una síntesi de les principals actuacions del Govern de Catalunya durant la VII legislatura i respon als continguts del “Balanç del Pla de Govern” (Barcelona, estiu del 2006) Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2832/20020522_ActeGraduacioNewSchool_NY_PM.pdf 0ee04d42e8044081e40d92bac2544936 PDF Text Text FROM : r i FfiX NO. Apr. 14 1999 10:41PM When I arrived in New York on September 7, 1971, I rfealized that, for the first time in my life, the city I had come to was exactly as I had imagined it. New York was as natural as a mountain range you have seen a thousand times in pictures or in dreams. ]! hesitate to say that the New School for Social Research was exactly as I had expected, but it came close. My first Surprise was precisely that the atmosphere of the Graduate Faculty felt so familiar. However, my second surprise was a result of the unfamiliar within the familiar: I discovered that the necessary distance between two people was much greater than it is in the Mediterranean culture, where people are supposed to show friendliness by touching each other while chatting or even when walking in the crowded streets. [I came to this realization when I found that I had pursued the admissions officer across the entire 40 meters of the lobby, as I kept advancing to establish the right distance for conversation and she kept retreating for the same reason.] 1 P2 �FROM : FAX NO. : Apr. 14 1999 10:41PM Now New York has lost a part of its skyline and its soul is wounded. Yet the spirit of New York has come, even more than before, to be the mirror of the spirit of the world, which is also wounded—not by nature but by men's actions and by men's failure to act. Steve Hymer, my first professor of Political Economy, explained to us what Claude Meillassoux and Karl Polanyi had discovered: that primitive societies had been destroyed by the market rather than by weapons, and that if trade was Raturai, the market was not. Tom Vietorisz asked us the first day what was worse: rural poverty or urban poverty and we all said "urban." He said: ^You're wrong. In cities goods are so abundant that at least you can steal." (A strange lesson for someone who would later become a mayor.) 2 P3 �.FROM :. FAX NO. : A whole new perspective was being opened to me, at the Same time that I was discovering in real New York life that markets matter and that kids know from the time they are ten that interest rates exist. Both things are true: greed is true, and so is the possibility of going beyond it. but the really new thing I discovered was exchange. Mainly exchange of ideas. In Spain if you were wise you didn't intervene very much in debate, and people would think: "He knows more than the rest." Here they would think: "This guy doesn't know a thing." The motto was then, and still is, "You have to give and take." ^ will never be grateful enough for what I learned here. You taught me what social and economic life is all about. That it is founded on exchange and has laws that must be respected. Material laws and moral laws. 3 �FROM :. FAX NO. : Apr. 14 1999 10:42PM P5 Please do not forget your origins. Do not forget you were the haven where the School of Frankfurt sought refuge, just as America had been the destination/refuge/shelter of the population surpluses that crowded Europe in the 19th Century. Please do not forget your future, which is to be one of the ¿ornerstones of the European-American dialogue of the 21 st Century, without which the world will have no future at all. 4 �From: NYPD-A.P.P.L. To: Humas Reilly CHÎËF OF'DËPT'SflS Date: 5/22/02 Time: 2:37:12 AM Fax':646-6ÏÒ-8659 Police Department Page 1 of 1 May 21" 2002 Ï7':'02 P.'Òl «^¡ET* 1 Polien Plata, N«W YorK, N-Y. 1Û03B-1497 RAYMOND W. KELLY, Police Commissioner MICHAEL P. O'LOONEY, Deputy Commissioner, Public information PRESS RELEASE NO. 2002-043 Tuesday, May 21,2002 STATEMENT BY POLICE COMMISSIONER RAYMOND W. KELLY ON TERROR THREAT "The New York City Police Department has received information from the FBI about general threats to New York City, We are taking all necessary precautions and are communicating with the appropriate law enforcement agencies on both the state and federal levels. It is our policy not to comment on any details relating to threats or our response as it could undermine our counterterro|risrn and intelligence operations." ### CRIME STOPPERS SÏÏ3K httpV/www. nyc. gov/nypd Mm.miRur.mM � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a l'acte de graduació de la New School for Social Research Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-05-22 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Universitats Nova York New School for Social Research Biografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 32:28 Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Francesc Raventós i Torras Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Raventós, Francesc Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019-05-20 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Economia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Barcelona Pla estratègic Empreses Iniciatives S.A. Planificació Description An account of the resource Entrevista a Francesc Raventós i Torras, economista i polític. Degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya (1977-1982) i President del Consejo general de Colegios de Economistas de España (1980-1982). Director General de l'Insalud (1982-1985). Conseller Delegat de Catalana d'Iniciatives (1986-2006) Tinent d'Alcalde d'Organització i Economia de l'Ajuntament de Barcelona (1987-1991). Promotor del Pla Estratègic de Barcelona 2000. Membre del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de 1992. Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/485870644" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen; picture-in-picture" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/485870644">Testimoni Pasqual Maragall: Francesc Raventós</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Hotel Sofia (Barcelona) Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Francesc Raventós del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/29/2834/Pla-de-Govern_2004-2007.pdf bb656c52d4587979618101696c8add4c PDF Text Text �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 2 Un temps polític nou s’ha encetat, de l’acord signat al Saló del Tinell ençà, a Catalunya. Per mandat de la ciutadania, aquests mesos han redefinit per complet els espais d’acció de tots els agents de l’escenari polític. Passat el cicle electoral, tots ells han assumit ja el seus nous encàrrecs, amb les responsabilitats i les formes de fer que els hi són pròpies però que fins ara, sovint, els hi eren desconegudes. Per al Govern de Catalunya, aquest procés transitori ha comportat les dificultats que de manera natural produeixen els processos de creació d’equips, de coneixement d’una institució o de formació de complicitats amb els aparells tècnics i administratius. L’important és que, pel fet d’haver estat superades, han contribuït a sedimentar una gran capacitat de treball, i han refermat la voluntat de posar en marxa, de manera efectiva, les idees i les intencions. Aquest Pla de Govern 2004-2007, preparat i redactat de manera coordinada per tots els departaments, és la prova física que les referències fonamentals que donen sentit al Govern ja no es situen en el temps passat, en la seva formació que tancava una llarga etapa anterior, sinó que el Govern projecta la seva raó de ser en el futur, en el conjunt extens i ambiciós de reptes polítics i socials que suposen moltes de les actuacions que s’hi inclouen. El Pla de Govern permet una visió global del que aquest mandat ha de viure Catalunya, com a resultat afegit per l’acció d’un govern jove en experiència però ric en voluntat transformadora. Però el Pla és també un complement necessari d’altres decisions d’abast determinant que es prendran en els propers mesos: les condicions econòmico-financeres, que ens proporcionaran el marc de possibilitats i exigències que els pressupostos anuals aniran concretant, i el Pla d’Inversions, que inclou un exercici cabdal de prioritats i opcions del govern pel que fa a la dotació bàsica d’infrastructures i equipaments que el nostre país espera i necessita. És obvi, per últim, que el Pla de Govern és un document viu, susceptible de revisió permanent, disponible per adaptar-se a les noves circumstàncies i, perquè no, al que resulti del nou període d’autogovern que tot just encetem. El nou Estatut i, en especial, el nou sistema de finançament, hauran de suposar també una actualització en profunditat de les previsions a mig i llarg termini que el Pla de Govern avui només pot anunciar. Josep Bargalló i Valls Conseller en Cap �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 3 Presentació Aquest document és el relat del Pla de Govern 2004-2007, una nova figura dins els processos de gestió política de la Generalitat que vol contribuir a posar en marxa una nova manera de treballar en el si del nostre Govern. Fins ara, no existia cap instrument concret que identifiqués l’acció futura del Govern a l’inici d’una legislatura. Els ciutadans i les altres institucions del territori, si volien conèixer quina seria l’acció política del seu govern per al conjunt del mandat, disposaven sobretot de fonts indirectes: el programa electoral d’un partit, les intervencions anuals en un debat de política general, la concreció pressupostària anual, etc. D’aquesta manera, si bé cada departament ha exercit amb capacitat plena les responsabilitats i competències que tenia assignades, massa sovint s’ha vist el Govern com la simple suma de l’acció dels seus departaments, sense que l’espai comú afegís valor a l’acció d’una part. Aquesta visió reduccionista ha generat una cultura d’administració que entronca més amb l’administració clàssica que amb un aparell administratiu modern que cerqui l’eficiència en la prestació dels serveis públics, però també la transparència i la coordinació de la seva acció. El Pla de Govern que s’ha redactat, per tant, vol ocupar l’espai que a vegades es crea entre el discurs polític i l’acció administrativa. Vol ser la garantia que els discursos es tradueixen en accions identificables i seguibles. Vol també ser l’expressió conscient d’unes prioritats, d’unes opcions explícites en relació a l’autogovern i a l’impuls del territori. A grans trets, es pot dir que el Pla de Govern consisteix en determinar les actuacions operatives que conformen l’acció política prevista per a aquesta legislatura, i agrupar-les en entitats amb sentit polític, comprensibles per als ciutadans. Per elaborar el Pla, el text de referència inicial ha estat l’acord de govern signat al Saló del Tinell el 14 de desembre de 2003. L’acord subratlla uns punts de consens que permeten constituir un govern, però no detalla la totalitat de l’acció política d’aquest. Sovint expressa voluntats sense concretar-les. El Pla de Govern és doncs hereu de l’Acord i per això la seva arquitectura principal d’eixos i àmbits li resta fidel, però els enriquiments successius que ha tingut li fan tenir personalitat pròpia i esdevenir programa. Sobre la base, doncs, de l’acord de govern, però també de les compareixences dels consellers al Parlament a l’inici de la legislatura i de les aportacions addicionals dels departaments fruit de sis mesos de treball acumulat, s’ha bastit un sistema ordenat: quatre grans eixos inicials es desglossen en vint-i-dos àmbits, dels quals pengen els seixantaquatre objectius polítics, que representen el nivell més baix d’abstracció. Dins d’aquests darrers, ja com a elements tangibles, hi trobem les actuacions operatives, que si s’escau es divideixen en subactuacions. De cada una d’aquestes se’n fa responsable un departament, però s’identifiquen també els altres departaments que han de participar per a dur a terme �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 4 les actuacions. La intenció, ja es veu, és fomentar el caràcter transversal de l’acció, parlar més de polítiques que de competències. Però aquest Pla de Govern vol ser més que la concreció ordenada d’un discurs, vol esdevenir també una referència útil, pràctica. És per això que, a partir d’aquest relat inicial, s’està realitzant una tasca sistemàtica, d’acord amb els departaments, d’aproximació a un seguit de variables polítiques i de gestió que donen cos, gruix i perfil a les actuacions operatives, en particular el temps previst de realització i la dimensió econòmica, específica o agregada al nivell més adequat, de cada una d’elles. És en aquest sentit que la tasca d’elaboració inicial i la d’avaluació continuada del Pla necessiten la plena implicació i coautoria del Departament d’Economia i Finances. Cal veure en definitiva el Pla de Govern com allò que en el camp de l’obra civil s’anomena estudi bàsic: una bona aproximació a les grans magnituds que estan en joc quan es vulguin implementar les polítiques anunciades. Això dóna un marge de coneixement al Govern del que fins ara no s’havia fruït. Si abans se sabien primer els recursos que hi hauria i després es decidia en què calia invertir o gastar, ara, a part dels escenaris financers generals, es podrà conèixer quin és el cost de les polítiques que es volen dur a terme. Recursos i objectius s’informaran més transparentment els uns als altres. Però també gràcies al Pla de Govern, i a les peces específiques que s’hauran d’elaborar des dels departaments responsables, es podran respondre preguntes de tall més pràctic: quina és la previsió de les agendes legislativa i inversora del Govern, per exemple, o quin és l’impacte del conjunt de l’actuació del Govern en cada territori. I moltes més coses. D’aquesta manera s’ordenarà el conjunt d’actuacions, i es posaran en perspectiva general les accions individuals. El Pla de Govern és doncs un nou i important material de base per al treball col·lectiu en el si dels òrgans col·legiats del Govern, i un sistema de referència polític que permetrà parlar en clau idèntica a tots els interlocutors, ja siguin de dins del Govern o externs a ell, com ara ciutadans o entitats. El document present no és tot el Pla, n’és el seu relat. Relat en el sentit pròpiament narratiu, és a dir, un text que vol posar més en valor el fil de l’acció que no pas les actuacions en si mateixes. Per a aquest darrer aspecte, s’està construint un sistema d’informació pròpiament dit, sobre suport informàtic, que permetrà des de finals de l’estiu consultes exhaustives del conjunt de les actuacions i de les dades que els hi són pròpies. El relat es presenta per eixos, i en cada un d’ells s’hi troben tres apartats. En el primer, es fa un breu dibuix de la situació inicial que ha trobat aquest Govern, en el segon es presenta el llegat que l’any 2007 es pretén deixar, i en el tercer, finalment, es presenten cada un dels objectius amb l’explicació de les accions més significatives que s’emprendran per assolir-los. El Pla de Govern resta en qualsevol cas obert, ha d’estar-ho per definició. Seria impensable �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 5 un govern que no permetés rectificacions sobre la marxa, que no acceptés actuacions afegides i fins i tot nous objectius. Ser lleial a un pla no ha de voler dir encotillar l’acció d’un departament en allò que s’hi diu, sinó que consisteix en mantenir-lo viu, proposanthi regularment modificacions si cal, i sabent que el preu de la seva utilitat per al conjunt és l’aportació sistemàtica de la informació pròpia. És l’única manera que el resultat final sigui superior a la suma de les parts. A partir de l’aprovació inicial, des del Departament de la Presidència i sota la responsabilitat de la Secretaria del Govern i de la Secretaria de Coordinació Interdepartamental, s’elaboraran informes regulars i periòdics d’evolució del Pla de Govern. Per a aquesta tasca, es comptarà necessàriament amb la coordinació més estreta amb el Departament d’Economia i Finances, així com amb la relació directa amb tots i cada un dels departaments. El Consell Tècnic i el propi Govern rebran, amb la freqüència que es determini, la informació de l’evolució de l’acció de Govern, acompanyada dels indicadors que sintetitzin i expressin les magnituds i ràtios més rellevants. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 6 Més i millor autogovern 9 1.1 Aprofundiment de l’autogovern 12 1.1.1 Nou Estatut d‘Autonomia 12 1.1.2 Avançar cap al reconeixement del caràcter plurinacional de l‘Estat 12 1.1.3 Redefinir l‘àmbit competencial de la Generalitat 13 1.2 Reforçament de la qualitat democràtica i nous valors socials 14 1.2.1 Nova Llei electoral 14 1.2.2 Reformar els organismes consultius i fiscalitzadors de la Generalitat 14 1.2.3 Facilitar una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu 14 1.2.4 Millorar l’atenció al ciutadà, l‘eficàcia i la transparència en la gestió pública 15 1.2.5 Promoure una administració de justícia accessible, propera i eficient 17 1.2.6 Impulsar els mitjans audiovisuals públics en el marc del sistema comunicacional català 18 1.2.7 Enfortir nous valors, la solidaritat, la cooperació i la cultura de la pau 19 1.3 Impuls de les relacions de la Generalitat amb l’Estat, la Unió Europea i altres organismes internacionals 1.3.1 21 Augmentar la participació i presència de la Generalitat en les polítiques, organismes i institucions de l‘Estat espanyol 21 1.3.2 Assegurar la presència i la intervenció de la Generalitat en la UE. 22 1.3.3 Promoure la participació de la Generalitat en els fòrums i organismes internacionals 22 1.3.4 Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques 23 1.4 Nova organització de l’Administració 24 1.4.1 Ordenar les administracions catalanes basant-se en els nivells territorials 24 1.4.2 Fomentar polítiques de concertació amb organismes i institucions d‘àmbit local 24 1.5 Finançament autonòmic 26 1.5.1 Nou sistema de finançament 26 Un nou impuls econòmic 27 2.1 Euroregió i internacionalització 31 2.1.1 Augmentar la internacionalització de l’economia catalana 31 2.1.2 Consolidar l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, tot convertint Catalunya en el seu motor productiu 31 2.2 Ocupació i treball 33 2.2.1 Potenciar la creació d’ocupació i millorar-ne la qualitat 33 2.2.2 Reduir la sinistralitat laboral 34 2.2.3 Avançar cap a un marc català de relacions laborals 35 2.2.4 Potenciar l’autoocupació i l’economia social 35 2.3 Competitivitat econòmica i industrial 37 2.3.1 Augmentar la competitivitat de les empreses catalanes 37 2.3.2 Impulsar la recerca i la innovació 37 �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 7 2.4 Comerç i Turisme 40 2.4.1 Potenciar el model comercial català 40 2.4.2 Avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat 41 2.4.3 Potenciar el model de consum com a element de competitivitat i qualitat de vida 42 2.5 Societat del coneixement 43 2.5.1 Estendre l’ús de les TIC al conjunt de la població 43 2.5.2 Augmentar la qualitat i competitivitat del sistema universitari 45 2.6 Agricultura i pesca 46 2.6.1 Impulsar la competitivitat del sector agroalimentari 46 2.6.2 Modernitzar el sector pesquer 48 2.7 Sector financer 50 2.7.1 Potenciar l’existència de centres de decisió financera a Catalunya 50 Una nació socialment avançada 51 3.1 Política educativa 56 3.1.1 Impulsar l’educació pública com a eix vertebrador del sistema educatiu català 56 3.1.2 Augmentar la qualitat del sistema educatiu per adequar-lo als nous reptes socials 58 3.2 Polítiques d’acció social 60 3.2.1 Universalitzar els serveis socials 60 3.2.2 Garantir la cohesió social, en especial dels col·lectius amb major risc d’exclusió 62 3.2.3 Garantir la igualtat d’oportunitats i drets de les dones 65 3.2.4 Enfortir les polítiques de suport a les famílies 66 3.2.5 Reforçar les polítiques adreçades a la joventut 68 3.3 Salut i polítiques sanitàries 69 3.3.1 Fomentar la salut pública 69 3.3.2 Millorar l’assistència sanitària i adaptar el sistema a les malalties cròniques 70 3.3.3 Dissenyar l’organització i el finançament del nou model sanitari 72 3.4 Política cultural 74 3.4.1 Garantir l’accés a la cultura 74 3.4.2 Donar suport a la creació cultural a través de la innovació artística, la consolidació del sistema productiu i la projecció exterior de la cultura catalana 76 3.5 Política lingüística 78 3.5.1 Fomentar l’ús social del català 78 3.6 Seguretat pública 79 3.6.1 Assumir la coordinació de les polítiques de seguretat a Catalunya 79 3.6.2 Impulsar la prevenció de riscos en matèria de seguretat i promocionar la convivència i el civisme 80 Una nova política territorial i ambiental 82 4.1 87 Energia �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 8 4.1.1 Garantir la qualitat del subministrament d’energia 87 4.1.2 Desenvolupar les fonts d’energia renovables 88 4.1.3 Fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica 88 4.2 Política i ordenació territorial 90 4.2.1 Impulsar una política de planificació territorial i de reordenació del territori sostenible i equilibrada 90 4.3 Habitatge 93 4.3.1 Garantir l‘accés a l‘habitatge digne a tota la població 93 4.3.2 Promoure la rehabilitació de barris i d‘habitatges 94 4.4 Biodiversitat i desenvolupament sostenible 96 4.4.1 Impulsar l‘Agenda 21 de Catalunya 96 4.4.2 Establir instruments d‘inspecció i de control ambiental 99 4.4.3 Establir una nova cultura de l‘aigua 100 4.5 Política de prevenció de la contaminació 102 4.5.1 Impulsar la recollida selectiva i la gestió dels residus 102 4.5.2 Establir mesures de protecció sobre diversos tipus de contaminació 103 4.6 Infraestructures 106 4.6.1 Afavorir les xarxes, les connexions i el transport públic ferroviari 106 4.6.2 Millorar la xarxa viària de Catalunya 107 4.6.3 Un nou model de mobilitat: fomentar el transport públic de persones 109 4.6.4 Potenciar els ports catalans com a centres logístics del sud d’Europa 110 4.6.5 Promoure la xarxa d’aeroports de Catalunya. Fons de promoció de noves rutes aèries 111 4.6.6 Crear infraestructures logístiques com a factor de competitivitat 112 ��PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 10 Situació El paisatge polític català, en els darrers anys, ha vingut marcat per un conjunt de renúncies. El primer i més bàsic és que, davant un cada vegada més sòlid consens social sobre la necessitat de reformar i d’adequar als nous temps i escenaris el marc d’autogovern de Catalunya, l’anterior govern va renunciar a la reforma de l’Estatut. Els acords polítics assolits per donar suport al govern les dues darreres legislatures van comportar que aquest renunciés a la reforma del nostre text polític fonamental. Però també es va renunciar a assolir un model de finançament satisfactori per al bon funcionament de l’autogovern, entès com aquell que permet fruir als catalans d’un nivell de serveis públics bàsics de qualitat. En aquest sentit, es pot ja constatar objectivament el fracàs de l’acord de finançament de 2001. S’ha renunciat igualment durant vint-i-tres anys a tenir una Llei electoral pròpia, malgrat les previsions estatutàries. No disposar, per causa del propi responsable de proposar-la, d’una de les regles fonamentals de la democràcia, ha fet planar una ombra de sospita sobre una certa voluntat d’interpretar el procés de consolidació de l’autogovern des de l’arbitrarietat. Però més enllà de la representació electoral dels territoris, ha estat la pròpia organització territorial el següent escenari de renúncia, doncs ni amb un grau d’acord molt general, ni amb estudis tècnics solvents al darrera, s’ha volgut dotar Catalunya d’un entramat institucional que satisfaci els principis de subsidiarietat (aproximació de la gestió dels serveis al ciutadans), racionalitat (simplificació de les instàncies administratives) i eficiència (optimització en l’aplicació de recursos). La incapacitat manifesta d’assolir unes bases de col·laboració sòlides amb els ens locals, la malfiança i l’enfrontament entre les xarxes institucionals (que fins i tot han arribat a constituir xarxes d’equipaments paral·leles) han anat en perjudici dels ciutadans i han conduït a que la gestió del conjunt de les administracions no hagi estat percebuda moltes vegades per aquests de manera positiva. L’administració pública catalana, creada de nova planta, ha perdut l’oportunitat, tot i així, de ser una administració moderna, i malauradament ha patit mals clàssics de l’administració, sent en massa casos feixuga i poc eficaç i a desgrat d’intents de darrera hora, poc transparent. En definitiva, el disseny institucional català presenta símptomes d’esgotament, que afecten tant a la pròpia Administració de la Generalitat com als organismes consultius �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 11 i fiscalitzadors de l’acció política, el que ha contribuït a provocar un cert allunyament del ciutadà de les seves institucions, i desconfiança vers les seves decisions. Horitzó L’etapa que encetem ha de dur-nos cap a un nou Estatut, no com un fi en si mateix, sinó com un instrument de millora de la nostra capacitat d’autogovern, i especialment de reforçament del poder polític de la Generalitat, al servei del progrés del nostre país, posant l’accent en un molt intens compromís polític amb el benestar personal dels ciutadans. Per fer possible l’objectiu de millorar l’autogovern de Catalunya, per a què els drets i els deures que es recullin en el nou Estatut de Catalunya siguin materialitzables i es puguin consolidar, és del tot necessari establir un nou sistema de finançament. Aquest haurà de ser just, percebut com a tal pels ciutadans, i per tant proporcionat als serveis que el nou Estatut prevegi. Però, per altra banda, tenim també com a peça clau del nou marc la revisió del nostre disseny institucional, que ha de començar necessàriament per dues peces clau: una llei electoral pròpia, que haurà de respectar els principis d’igualtat de vot de tots els electors, de proporcionalitat entre els vots obtinguts per cadascuna de les forces polítiques, una representació equitativa dels gèneres, i haurà de garantir igualment l’expressió de la diversitat territorial de Catalunya. En segon lloc, una nova organització territorial basada en les vegueries o regions i els municipis, que compleixi dos objectius clars: la descentralització de l’Administració de la Generalitat i l’aplicació conseqüent dels mínims de subsidiarietat. Cal reforçar, en definitiva, la confiança en les institucions, fent que aquestes siguin percebudes com a més properes per part dels ciutadans. Cal enfortir, mitjançant la revisió de les seves competències, els organismes consultius i fiscalitzadors de la Generalitat (Consell Consultiu, Síndic de Greuges, Sindicatura de Comptes, Consell de l’Audiovisual), vetllant especialment per uns procediments transparents de designació i revocació dels seus membres i la limitació dels seus mandats, que d’altra banda no han de ser coincidents amb els del Govern. Cal també dotar el sistema polític català de més qualitat democràtica promovent unes polítiques i un estil de govern participatiu que permeti apropar el procés de decisió política a la ciutadania. I, en darrer lloc, cal així mateix iniciar una certa regen eració de l’Administració de la Generalitat per tal de convertir-la en una administració més transparent, descentralitzada, accessible i eficient. Cal oferir espais professionals estimulants als treballadors públics i, alhora, fer-los assumir plenament la responsabilitat de la qualitat de prestació dels serveis públics. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 12 1.1 Aprofundiment de l’autogovern 1.1.1 Nou Estatut d‘Autonomia En el marc de l’Acord Nacional sobre l‘Autogovern, s’elaborarà un nou Estatut amb el màxim suport parlamentari. L‘elaboració d‘un nou Estatut d‘Autonomia es portarà a terme mitjançant la Ponència del Parlament de Catalunya, que desenvoluparà el seu treball a partir d‘un ampli procés de consultes al conjunt d‘entitats socials, econòmiques i culturals així com amb les administracions locals, i comptant amb les aportacions del Govern de la Generalitat. 1.1.2 Avançar cap al reconeixement del caràcter plurinacional de l‘Estat Per avançar en aquest camí de reconeixement del caràcter plurinacional caldrà desenvolupar les següents actuacions: Promoure el Cal avançar en el reconeixement del català i de la resta de llengües, aconseguint un reconeixement de la estatus acordat de cooficialitat a tota Espanya, i en el si de la Unió Europea, a partir llengua i la cultura del que ja s’inclou en el projecte de Constitució Europea recentment aprovat. Això catalanes suposa: • Prendre les iniciatives polítiques i legals que portin el reconeixement de la realitat plurilingüística de l‘Estat. • Incorporar al currículum estatal en tots els nivells de l‘ensenyament les matèries que expressen la diversitat cultural i lingüística. • Impulsar la creació d‘un Consell de les Cultures, encarregat de dur a terme les funcions previstes en l‘article 149.2 de la CE. • Promoure la presència internacional de les seleccions esportives de Catalunya. Promoure les reformes de les institucions estatals, que han d’expressar el seu caràcter plurinacional. • Participar activament en la reforma a fons del Senat per convertir-lo en la cambra de representació real de les diverses nacions i regions. • Atribuir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de tribunal de cassació, amb inclusió del principi d’unificació de doctrina. • Descentralització de funcions en determinades instàncies del Consell General del Poder Judicial a l’àmbit de Catalunya. • Proposar la reforma normativa necessària per agilitzar l‘exercici de la iniciativa legislativa per part de les CCAA davant les Corts. • Millorar els mecanismes de col·laboració entre les institucions estatals, la Gene- �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 13 ralitat i les altres CCAA. 1.1.3 Redefinir l‘àmbit competencial de la Generalitat En aquest àmbit, caldrà adoptar les iniciatives legislatives i executives necessàries per reforçar el poder polític, és a dir, les potestats legislatives de la Generalitat, i per adequar progressivament l‘administració perifèrica de l‘Estat al nivell de competències realment exercides. Les principals actuacions previstes són: • Impulsar la transferència de competències executives en matèria d‘immigració. • Traspassar les competències en matèries de formació contínua, seguretat privada, trànsit, protecció civil i salvament marítim. • Determinar les competències en relació al comandament i la coordinació de les forces i cossos de la seguretat a Catalunya. • Assegurar la intervenció de la Generalitat en la fixació de la planta i demarcació judicial. • Promoure el desenvolupament i el coneixement del dret públic i del dret civil de Catalunya. • Completar els traspassos de competències pendents. • Sol·licitar la participació de la Generalitat en la gestió de les infraestructures bàsiques: ports, aeroports, ferrocarrils de rodalies i regionals. • En el marc de la reforma del model de finançament, crear l’Agència Tributària de Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 14 1.2 Reforçament de la qualitat democràtica i nous valors socials 1.2.1 Nova Llei electoral La disponibilitat d‘una Llei electoral pròpia és un dels grans dèficits que no s‘han resolt en tots aquests anys d‘autogovern. El Govern realitzarà els seus propis treballs d‘elaboració d‘un avantprojecte de llei electoral en paral·lel als que es puguin dur a terme, si s’escau, des del Parlament. El pla de treball del Govern ha d‘incorporar els estudis tècnics corresponents i un exercici de diàleg previ amb totes les forces polítiques. La Llei electoral s‘haurà de basar en els principis d‘igualtat de vot entre tots els electors i electores, d‘equitat en matèria de gènere i d‘expressió de la representació territorial. 1.2.2 Reformar els organismes consultius i fiscalitzadors de la Generalitat El sistema polític català demana, després d‘un quart de segle de funcionament, una correcció de les causes que provoquen l‘allunyament ciutadà de les institucions i la desconfiança respecte a la gestió i a les actuacions en l‘àmbit públic. El reforçament i la transparència dels organismes de decisió política (Parlament) i dels organismes fiscalitzadors de l‘actuació pública han de ser els elements que han de permetre un millor coneixement i apropament de l‘activitat pública als ciutadans. Les principals actuacions són: • Donar suport a la creació d‘una Oficina pressupostària en el Parlament, que pugui realitzar un seguiment exhaustiu de l’execució dels exercicis pressupostaris. • Reformar la Llei de la Sindicatura de Comptes. • Reformar les Lleis reguladores del Síndic de Greuges, del Consell Consultiu i del Consell de l‘Audiovisual. • Elaborar l‘avantprojecte de Llei de la Comissió Jurídica Assessora. 1.2.3 Facilitar una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu Els processos de participació són un mitjà per millorar la capacitat de resposta política, per contribuir a millorar tant el disseny com els resultats d‘unes polítiques que, alhora, han de millorar el benestar dels ciutadans. Davant els requeriments d‘una societat cada vegada més complexa i diversa és necessari definir uns processos que �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 15 permetin una relació més propera entre els gestors públics i la pròpia societat. Els processos participatius es poden dividir en quatre nivells: • Creació de mecanismes de participació per apropar el procés de decisió política a la ciutadania: creació d‘un espai de participació ciutadana en la iniciativa legislativa, donant transparència a les actuacions del Govern i possibilitant que la ciutadania pugui demanar comptes de l‘acció del seus governants. • Participació als serveis de les polítiques sectorials: definició del marc participatiu per promoure instruments i definició de protocols d‘actuació per escoltar les opinions dels ciutadans. • Promoció del diàleg entre els diferents organismes del Govern per afavorir el treball transversal. • Participació del món local: cal donar suport i assessorament a les polítiques de participació ciutadana en l‘àmbit local. Aquest conjunt d‘objectius es podran assolir amb el desenvolupament d‘un seguit d‘iniciatives: • Reforma de la Llei 2/1995 d‘Iniciativa legislativa popular. • Foment de la participació dels joves. • Assumpció de competències de referèndums i consultes populars directes. • Suport a l‘estructura associativa del país, sobre la base de la transparència i l’objectivitat en la distribució de recursos públics i el foment de la seva participació en la gestió de determinats serveis públics. 1.2.4 Millorar l’atenció al ciutadà, l‘eficàcia i la transparència en la gestió pública Aquest és un objectiu estratègic pel Govern de la Generalitat amb la finalitat de garantir una administració més eficient, més descentralitzada i més propera al ciutadà, tot subratllant els valors de la transparència, l‘austeritat, la qualitat i la professionalitat. La voluntat de construir un model propi d‘administració pública a Catalunya implica els objectius següents: • Endegar un procés de reformes administratives en profunditat per assolir els nivells d’eficiència, transparència i proximitat que els ciutadans exigeixen. • Ampliar les competències legislatives i/o executives de la Generalitat en matèria d‘administració i funció públiques. • Definir un sistema de funció pública catalana, d‘acord amb el conjunt del personal de totes les administracions i organismes públics de Catalunya, que faciliti la gestió de polítiques i programes interadministratius, que generi sinergies entre les �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 16 administracions catalanes i que faciliti la mobilitat del personal entre les diverses administracions de Catalunya. Definició d‘un model El desenvolupament del país ha estat considerable en aquest darrer quart de segle i de funció pública l‘administració pública ha crescut en volum i en complexitat. Els reptes de futur del país i les necessitats de la ciutadania han canviat i, en conseqüència, també s‘han modificat les seves expectatives en relació a l‘administració pública. Per poder donar una resposta satisfactòria a la nostra societat es duran a terme les següents actuacions. • Elaborar el llibre blanc sobre l‘Administració. • Definir un nou sistema de Funció Pública catalana. • Reformar la Llei d‘organització i procediment. • Potenciar els diferents nivells de formació al personal del conjunt de les administracions. • Establir processos d‘avaluació dels serveis de l‘Administració, i els mecanismes de publicitat i control parlamentari més adequats. Accessibilitat de L‘Administració ha d‘establir els mecanismes de comunicació i ha d‘informar de la l‘administració pública seva gestió davant de tothom, és a dir, de tots els ciutadans o organitzacions socials que hi estiguin interessats mitjançant el canal de comunicació més adequat per obtenir la màxima publicitat i difusió. Les principals actuacions són: • Millorar els serveis de la Generalitat a través de mitjans electrònics, consolidant un model multicanal (telèfon, Internet, teletext digital, etc.) però basat en una única i exhaustiva base de dades que reculli la informació de tots els departaments i organismes. • Descentralitzar l‘Administració de la Generalitat en el territori i en benefici dels ens locals. • Fomentar els processos de concertació en el disseny de les polítiques públiques. • Coordinar l‘acció d‘informació al ciutadà dels diversos departaments de la Generalitat, mitjançant un Pla Director dels Sistemes d’Informació al Ciutadà. • Fomentar l‘ús del programari lliure. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 17 Millorar la transparència La millora en la transparència de la gestió pública és un aspecte bàsic per l‘eficàcia en l‘administració i eficiència de l‘administració pública i al mateix temps, ha de facilitar un augment pública de la confiança dels ciutadans. Les actuacions preferents en aquest apartat són: • Establir criteris d‘objectivitat i de transparència en la contractació d‘obres i serveis. • Reforçar els mecanismes d‘avaluació i de control interns en l‘elaboració, execució i gestió del pressupost. • Aprovar la carta als ciutadans, que identifiqui els drets i deures d’aquests en la seva relació amb l’Administració de la Generalitat. • Millorar la planificació i transparència de les campanyes de publicitat institucional i els processos d’elaboració i distribució dels estudis d’opinió. 1.2.5 Promoure una administració de justícia accessible, propera i eficient Una societat complexa i avançada requereix d’una administració de justícia capaç d’oferir als ciutadans la tutela efectiva dels seus drets. El retard històric que aquest servei públic pateix obliga el Govern a fer un esforç per recuperar temps perdut. Si bé és cert que l’actual divisió de competències és un obstacle per a una eficient gestió del servei, la Generalitat té responsabilitats que ha d’assumir sense reserves. Els objectius del Govern han de ser: • Assegurar l’accessibilitat al servei en igualtat de condicions. • Apropar el servei públic de la justícia a la societat on s’imparteix. • Garantir l’eficiència en l’organització i prestació del servei. Assegurar Aquest objectiu comporta, entre d’altres, les actuacions següents: l’accessibilitat al servei • Millorar la qualitat, la gestió i la retribució del servei d’assistència jurídica a tots els ciutadans en gratuïta. igualtat de condicions • Millorar el Servei d’Orientació Jurídica i oferir sistemes alternatius a la resolució de conflictes. • Millorar la informació i l’atenció al ciutadà com a usuari del servei. Apropar el servei Aquest objectiu implica adoptar, entre d’altres, les mesures següents: públic de la justícia a la • Promoure la creació de nous òrgans judicials per assolir la relació convenient entre societat on s’imparteix personal judicial i població. • Promoure la revisió de la planta i la demarcació en funció dels canvis demogràfics i socioeconòmics del país. • Impulsar la institucionalització de la justícia de proximitat. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 18 • Potenciar la promoció de l’ús del català entre els professionals (advocats, jutges, fiscals, funcionaris). • Promoure el desenvolupament i la difusió del dret civil de Catalunya. Garantir l’eficiència en l’organització i Aquest objectiu obliga el Govern a impulsar les actuacions següents: • Donar prioritat a la política de personal pel que fa a la seva selecció, formació i prestació del servei promoció. públic de la justícia • Posar en marxa la nova oficina judicial, reorganitzant les unitats i assessorant-les en la seva gestió. • Introduir les tecnologies de la informació i comunicació com a instrument bàsic en la transformació en la forma de prestació del servei. • Implementar el Pla de construcció i renovació d’edificis judicials 2004-2007, inclosa la Ciutat de la Justícia de Barcelona-L’Hospitalet. • Impulsar l’elaboració d’un “llibre verd” sobre l’estat i les necessitats de l’administració de Justícia a Catalunya. 1.2.6 Impulsar els mitjans audiovisuals públics en el marc del sistema comunicacional català Una societat moderna i oberta requereix en el marc globalitzador en què vivim, d‘uns mitjans de comunicació públics i potents, independents i professionals, que actuïn com a motor de les indústries audiovisuals i culturals. D‘altra part, és indispensable l‘existència d‘autoritats independents que garanteixin la pluralitat interna dels mitjans i l‘externa del sistema, així com el compliment de la seva missió de servei públic. Per assolir aquests objectius, s‘adopten les següents actuacions: Definició d‘un model Cal definir i actualitzar el paper dels serveis públics de la ràdio i televisió i el sistema audiovisual propi audiovisual a Catalunya, en relació a les noves tecnologies de la comunicació i a la importància estratègica del sectors de la indústria audiovisual. • Aprovar la Llei de l‘Audiovisual, que inclourà criteris clars respecte de la gestió i la vigilància del mapa radioelèctric. • Impulsar la música creada i produïda en el país. • Impulsar una política cinematogràfica que tingui en compte els creadors i estableixi nous models de finançament mixtes, tot incloent la subtitulació com un nou esglaó de normalització lingüística. • Ampliar les competències del Consell Audiovisual de Catalunya (actuació ja realitzada). • Reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Radio Televisió. • Revisar el contracte-programa de la CCRTV. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 19 Creació de l‘espai És necessari disposar de les competències plenes per definir un espai propi de co- català de Comunicació municació a Catalunya a partir d‘una autoritat independent del conjunt del sistema audiovisual, tot assegurant uns mitjans públics potents, eficients i independents, que actuïn buscant la complementarietat. • Dissenyar el Pla Estratègic de l‘espai català de comunicació. • Reformar les lleis estatals que puguin limitar les potencialitats de l‘autogovern en matèria de ràdio i televisió. • Crear un Consorci Públic de Comunicació. • Ordenar l‘espai radioelèctric català. • Promoure la recepció a Catalunya de les TV en català. • Prioritzar la presència del català en els àmbits de les noves tecnologies, dels mitjans de comunicació i de l‘audiovisual. • Consolidar la xarxa pública de televisions i ràdios locals. • Adoptar mesures per tal que l’àmbit de difusió dels mitjans de comunicació en català s’estengui a tot el territori de parla catalana. 1.2.7 Enfortir nous valors, la solidaritat, la cooperació i la cultura de la pau Catalunya ha estat capdavantera en els moviments de l‘objecció de consciència i, al llarg d‘aquests darrers anys, ha expressat amb importants mobilitzacions socials el compromís pel foment de la pau i la solidaritat internacional en múltiples iniciatives. D‘altra part, en els darrers anys, també s‘ha posat de manifest la necessitat d‘enfortir i de participar de forma directa en els processos de cooperació internacional i de donar suport als països en vies de desenvolupament. Per aconseguir aquests objectius, es defineixen els següents compromisos: Foment de la La cooperació i la solidaritat internacional és un dels valors més presents i compartits cooperació i de la per la nostra societat. Cal facilitar suport i adreçar recursos per millorar les condi- solidaritat internacional cions de vida (formació, sanitat, infraestructures, etc.) amb la voluntat d‘afavorir el desenvolupament social i econòmic de països del Tercer Món. • Establir acords i convenis de col·laboració en l‘àmbit de la cooperació i de la solidaritat. En aquest mandat l’objectiu és assolir que aquests acords siguin equivalents al 0,7% de les despeses pròpies. • Fomentar polítiques de cooperació, tot definint un model català de cooperació al desenvolupament. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 20 • Promoure estudis i recerca especialitzada sobre cooperació i solidaritat. • Crear el Comitè Català d‘Emergències. Foment de la pau Amb la finalitat de promoure la cultura de la pau i de preservar la memòria històrica de la lluita per la democràcia i els seus valors, es realitzaran les següents actuacions: • Creació del Consell Català de la Pau. • Creació de l‘Institut Internacional de la Pau. • Creació del Memorial Democràtic. Aquest conjunt d‘actuacions es duran a terme mitjançant l‘establiment d‘acords i convenis de col·laboració amb organitzacions especialitzades i amb el conjunt d‘administracions, tot fomentant l‘educació i la participació ciutadana en els valors de la pau, la cooperació internacional i la solidaritat. Potenciar les entitats En els darrers anys, la nostra societat ha evolucionat política i socialment de manera i ciutadans, en l’àmbit molt significativa (increment de les vies de participació, socialització del voluntariat, del voluntariat i canvis qualitatius i quantitatius de les necessitats socials, etc.). L’administració pú- l’associacionisme blica té l’obligació d’adaptar-se a aquests canvis a fi de donar un millor servei a la ciutadania i a les entitats de la nostra societat, així com, en la mesura del possible, preveure les futures necessitats socials. Les principals línies d’actuació en l’àmbit de les polítiques de promoció del voluntariat i l’associacionisme seran les següents: • Promocionar i donar suport i projecció a l’associacionisme i al voluntariat. • Potenciar la formació en l’àmbit del voluntariat. • Incorporar Catalunya en les grans xarxes de voluntariat a nivell mundial. • Crear el Consell Català del Voluntariat com a òrgan de participació en l’acció del Govern. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 21 1.3 Impuls de les relacions de la Generalitat amb l’Estat, la Unió Europea i altres organismes internacionals 1.3.1 Augmentar la participació i presència de la Generalitat en les polítiques, organismes i institucions de l‘Estat espanyol La consideració constitucional de la Generalitat com a Estat no ha tingut una traducció suficient en la composició, competències i distribució de les institucions comunes de l‘Estat. El principi que converteix en Estat les institucions d‘autogovern de les nacionalitats i regions, el principi de la plurinacionalitat d’Espanya i el principi d‘autonomia que ha d‘informar l‘exercici de competències estatals i la configuració de les seves institucions, no s‘ha incorporat en la legislació aprovada després de la Constitució. D‘altra banda, la voluntat d‘ampliar el marc competencial de l‘Estatut d‘Autonomia de Catalunya fa necessari un millor encaix del seu contingut en el marc de la Constitució i en l‘estructura organitzativa de l‘Estat espanyol. Les dues principals actuacions d‘aquest objectiu serien: Promoure i establir Entre els més importants hi hauria: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder la participació de Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social, Banc d‘Espanya, Comissió la Generalitat en Nacional de l’Administració Local, Comissió Nacional del Mercat de Valors, Comissió els tràmits previs del Sistema Elèctric Nacional, Consell Nacional de l’Energia, Comissió del Mercat de i en la designació Telecomunicacions, Agència de Protecció de Dades, Consell de RTVE; així com que de membres en les seus de les institucions generals, organismes, agències i empreses estatals siguin les institucions, distribuïdes per tot el territori de l‘Estat. Es planteja la ubicació a Catalunya d’alguna organismes i empreses de les grans institucions de regulació dels mercats liberalitzats, CMT o CNE, o en el estatals seu defecte del Tribunal de Defensa de la Competència. Aquest fet implica la reformes de diverses normatives legals per regular l‘estatut i Regular l‘estatut del President de la Generalitat com a representant ordinari de l‘Estat a Catalunya les atribucions del President de la Generalitat com a representant ordinari de l‘Estat a Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 22 1.3.2 Assegurar la presència i la intervenció de la Generalitat en la UE La importància econòmica i política que la UE ha anat prenent en el context mundial en les darreres dècades, el propi procés de desenvolupament intern, el marc de sobirania assolit, l‘existència d‘un espai econòmic comú en la UE i la darrera ampliació de països membres, converteix la Unió Europea en un clar referent polític per poder preservar i potenciar els valors més característics de la societat catalana, tant des dels aspectes culturals, com en els polítics i econòmics. Per a què aquest objectiu sigui possible es portarà a terme la següent actuació: Assegurar la presència de la Generalitat de Catalunya en els organismes europeus Per defensar els interessos de Catalunya davant la UE, cal garantir : • La participació de la Generalitat en la formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries. • La presència de representants de la Generalitat en la representació de l‘Estat espanyol davant del Consell Europeu, dels seus Consells de Ministres, del COREPER, dels Comitès i dels Grups de Treball del Consell. • Cal que la Generalitat assumeixi de forma plena l‘execució del dret comunitari i promoure la participació de les CCAA en les relacions de l‘Estat amb el Consell d‘Europa i la cooperació entre el Parlament de Catalunya i l‘Assemblea Parlamentària del Consell d‘Europa. • L’impuls a la regionalització d’aquells marcs normatius comunitaris, com la política agrària comuna (PAC), que permeten una millor adaptació als problemes d’articulació del nostre territori, amb el compromís d’un desenvolupament sostenible i amb la clara voluntat de millorar la legitimitat de les iniciatives reguladores. Aquest conjunt de propostes requereixen al mateix temps poder ampliar i assegurar la intervenció de Catalunya davant del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea quan es tracti de la defensa de les competències i dels interessos autonòmics. 1.3.3 Promoure la participació de la Generalitat en els fòrums i organismes internacionals El procés de globalització econòmica implica un augment de les relacions polítiques i de les transaccions econòmiques a nivell internacional i un augment de la importància i del pes dels organismes internacionals. Catalunya està decidida a realitzar un esforç per preservar la seva personalitat i la seva identitat en un context internacional cada vegada més obert. La defensa dels interessos de Catalunya exigeix una participació plena en el procés de conformació �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 23 de les polítiques i decisions que puguin afectar el futur del nostre desenvolupament cultural, social i econòmic. Garantir la presència de la Generalitat a nivell internacional Aquest augment de la presència de Catalunya a nivell internacional comporta: • Participar en les xarxes d‘informació a nivell europeu i internacional. • Promoure l‘intercanvi d‘experiències i bones pràctiques amb països i regions capdavanteres. • Coordinar la projecció exterior de Catalunya. • Promoure la interlocució i la participació directa de la Generalitat en organismes i institucions internacionals. • Representació i participació de la Generalitat en la delegació de l‘Estat en organismes internacionals on es tractin temes de la seva competència. 1.3.4 Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques El procés de globalització econòmica comporta moviments immigratoris importants i, alhora, requerirà incrementar els esforços en cooperació internacional per reduir els desnivells de desenvolupament existents entre els diferents països. D‘altra banda, cal potenciar l‘espai de cooperació regional interfronterera, tot reforçant els eixos de comunicació amb l‘objectiu de conformar el nucli d‘una euroregió de l‘arc mediterrani. Per assolir aquests objectius cal desenvolupar dues grans actuacions: Conformar l‘ Euroregió En un món cada vegada més integrat i connectat, Catalunya ha de jugar un paper Pirineus-Mediterrània estratègic en connexió entre la Mediterrània occidental/sud d‘Europa i el nucli central de l‘Europa comunitària. La intensitat de les relacions econòmiques i culturals faciliten aquesta voluntat de construir una Euroregió que es convertiria en el nucli central de l‘arc mediterrani. La voluntat de conformar aquest espai de col·laboració implica: • Promoure la coordinació de les polítiques econòmiques, socials i culturals en el conjunt dels territoris compresos en l‘Euroregió del Mediterrani. • Potenciar la col·laboració transfronterera en els aspectes en els quals la Generalitat tingui competències plenes. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 24 1.4 Nova organització de l’Administració 1.4.1 Ordenar les administracions catalanes basant-se en els nivells territorials Un dels objectius del Govern és la definició d‘un nou model d‘ordenació territorial que eviti la superposició innecessària i no coincident de diferents nivells administratius sobre un mateix territori, amb el màxim consens parlamentari i territorial. D‘altra banda, és necessari replantejar el marc competencial en l‘àmbit de les administracions locals tot facilitant un acostament de les competències als nivells més propers al ciutadà en base als principis de racionalitat, eficiència, responsabilitat i participació. Els principis bàsics que donaran forma a aquesta nova organització seran l’establiment de les vegueries, la devolució a l’administració local d’un rol principal, executant el principi de subsidiarietat, i la constitució de les Àrees Metropolitanes. Les vegueries, veritable clau de volta del nou entramat institucional al territori, es configuraran com a entitat que permeti descentralitzar de manera efectiva el Govern de la Generalitat i organitzar-ne l’aparell administratiu en els territoris. Així mateix, les vegueries hauran de jugar un paper de màxima rellevància en l’organització de la cooperació local. 1.4.2 Fomentar polítiques de concertació amb organismes i institucions d‘àmbit local El component essencial de tota la nova ordenació administrativa ha de ser precisament el municipi, tot fomentant la cooperació entre ajuntaments, respectant alhora l‘actual mapa municipal de Catalunya. La nova organització territorial i el replantejament del marc competencial en l‘àmbit de les administracions locals farà necessari redefinir el paper dels òrgans comarcals o d’agrupació local. Aquests haurien de tenir un paper tècnic de suplència i suport a la gestió, sobretot en els petits municipis, amb polítiques decidides de foment de la gestió mancomunada de serveis. Pel que fa a les àrees metropolitanes, s‘hauran de poder dissenyar conjuntament les estratègies de futur per assegurar el desenvolupament del seu territori i el benestar de la seva gent. Per dotar de coherència i eficiència tot aquest sistema que es vol potenciar, cal que els municipis disposin d‘un marc de competències més ampli. Es tracta d‘assignar �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 25 de forma flexible i progressiva nivells de competències, sobretot pel que fa a les necessitats més bàsiques de la població. D‘altra banda, els ajuntaments han de disposar de mecanismes de control i de coordinació suficient per gestionar directament les competències assignades i per coordinar les activitats desenvolupades en el seu territori. Tota aquesta tasca no es podrà realitzar per part dels ajuntaments sense disposar de recursos econòmics suficients, sigui a través de la participació en els ingressos de l‘Estat o dels instruments catalans de cooperació municipal, però en qualsevol cas avançant gradualment cap a l’objectiu, ja clàssic, que els ajuntaments gestionin almenys el 25% dels recursos públics. Per assolir aquests objectius, es duran a terme les següents actuacions: • Reconèixer els alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat. • Atorgar als alcaldes el comandament únic de les forces de seguretat en el seu àmbit. • Afavorir la cooperació municipal. • Traspassar als ajuntaments determinades competències, sobretot en els àmbits d’educació, salut, serveis socials i habitatge. • Redefinir i incrementar els recursos del Fons de Cooperació Local i del Pla Únic d‘Obres i Serveis. • Afavorir la unificació de les entitats municipalistes. • Culminar el procés d‘aprovació de la Carta Municipal de Barcelona, instant al Govern Central i a les Corts de l‘Estat a procedir a la seva tramitació immediata. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 26 1.5 Finançament autonòmic 1.5.1 Nou sistema de finançament La reforma del sistema de finançament persegueix tres grans objectius: incrementar l’autonomia financera, fer un model més equitatiu i solidari entre les comunitats autònomes i millorar la suficiència dels nostres recursos. Aquesta reforma del sistema de finançament ha de permetre que els ingressos de la Generalitat s’equiparin gradualment als obtinguts per les comunitats forals en aplicació del seu règim de finançament. La necessitat de disposar d‘una economia competitiva amb creació de valor i de millorar el nostre nivell de benestar fa necessari disposar de recursos per resoldre les mancances en les infraestructures del país, en potenciar la recerca i l‘ús de les noves tecnologies i en invertir en la millora de l‘estructura i la producció de serveis socials. Acord de finançament actual En el sistema actual de finançament, hi ha alguns aspectes a desenvolupar de forma urgent i que tenen a veure amb els punts següents: • Millorar el finançament de la despesa sanitària. • Calcular l’impacte sobre el finançament de la Generalitat de l’aplicació de les lleis aprovades per l’Estat que tenen una incidència sobre els pressupostos. Revisió de l‘Acord de Tot compartint criteris d’equitat i de solidaritat territorial, cal que Catalunya redueixi finançament el seu nivell de dèficit fiscal amb l’Estat i disposi dels recursos financers necessaris per mantenir l‘eficiència de la seva economia i augmentar els nivells de benestar de la seva població. Per tant, es treballarà en les següents direccions: • Revisió de l‘Acord de finançament. • Increment de l’autonomia financera de la Generalitat a partir d’un sistema equitatiu i solidari, i que doti de suficiència de recursos. • Creació de l‘Agència Tributària de Catalunya com a ens responsable de la gestió, recaptació dels impostos pagats a Catalunya. • Capacitat normativa àmplia sobre els impostos cedits i/o compartits amb l’Estat. • Proposar la modificació de l’article 9.32 de l’Estatut d’Autonomia en relació amb la participació proporcional de la Generalitat en els ingressos derivats de les loteries estatals i comunitàries. • Increment de la inversió de l‘Estat en infraestructures. • Publicació i divulgació dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya. ��PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 28 Situació Som davant una realitat econòmica globalitzada, en la qual Catalunya hi està plenament immersa. La competència es dóna en un context obert, fruit de la globalització i la internacionalització de l’economia. L’economia catalana afronta aquesta situació en molt bona salut, amb una previsió de creixement pel 2004 del 2,6, un punt per sobre del creixement que es preveu per la zona euro. Les nostres empreses competeixen amb èxit amb les empreses d’altres països. De fet, l’economia de Catalunya ha estat sempre capaç de fer front al repte de l’obertura i la internacionalització, com ho demostra el vigor de les nostres exportacions, i com ho demostra també l’èxit amb què vam saber fer front a la incorporació a la UE. Algunes dades il·lustren la vitalitat de l’economia catalana: el grau d’obertura, expressat en el percentatge que representa la suma d’importacions i exportacions de béns i serveis sobre el PIB, ha passat, entre 1986 i 2002, del 50,4% al 97,8%. I les nostres exportacions han passat de representar el 23,7% de les exportacions espanyoles l’any 1990, al 27,7% el 2002. Cal tenir en compte que el PIB de Catalunya se situa entre el 18% i el 19% del PIB espanyol, és a dir, tenim un pes en exportacions un 50% superior al que ens pertocaria en termes de PIB. Ara bé, cal tenir en compte que la internacionalització de l’economia i la irrupció amb una força extraordinària de nous protagonistes en l’escena econòmica internacional sotmet a una profunda transformació el nostre model de competitivitat. En el futur, la competitivitat de la nostra economia no es podrà sustentar en un model de costos laborals baixos, treball precari poc qualificat, produccions de poc valor afegit, i en què la construcció sigui el motor essencial de l’activitat econòmica. Aquest model de competitivitat està esgotant el seu recorregut. Aquesta necessària transformació ja s’hauria d’haver iniciat durant els anys 90, però el fet és que, en els últims anys, ha mancat el recolzament institucional a la modernització del teixit productiu (dèficit de formació del capital humà, baix esforç en R+D+I, dèficit en infraestructures, insuficient suport a la projecció exterior de l’economia catalana). No s’ha dut a terme una política sectorial clara que apostés pels sectors amb més potencial com el de les noves tecnologies de la informació o el biomèdic, mentre que el suport a les activitats tradicionals (agricultura, comerç, turisme) s’ha basat en criteris incrementalistes sense prioritzar la qualitat i la sostenibilitat de les activitats. Catalunya, que ha estat la tradicional capital econòmica de l’Estat, en els últims anys està perdent lideratge econòmic, com es manifesta en la marxa de seus de �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 29 grans empreses i consorcis. Això es deu al nou context internacional, així com al retard en el desenvolupament de noves infraestructures necessàries per afrontar amb garanties d’èxit aquest nou context, però també a factors polítics interns com ara l’aposta centralista del govern del PP i la manca d’energia del govern de CiU per fer front a la situació. També cal destacar un factor de tipus cultural, en el sentit que els agents productius estan ancorats, encara, en una mentalitat industrial típica dels segles XIX i XX. D’altra banda, un element clau per al nostre desenvolupament econòmic, i per al ple exercici de l’autogovern, com és el model de finançament autonòmic no està resolt. L’acord del 2001 ha fracassat i no ha aportat els recursos necessaris per a la nostra economia. En aquesta legislatura és imprescindible la seva revisió. Horitzó Catalunya ha de consolidar-se com un país modern i obert al món, aprofitant les oportunitats que la globalització ens ofereix, i alhora cal reforçar la nostra posició davant d’economies emergents que poden ser altament competitives. L’economia catalana s’ha de situar en la primera línia de les regions més avançades d’Europa, en el context de la integració i de l’ampliació europea. L’economia catalana ha de seguir sent el motor de l’economia espanyola i esdevenir motor del sud d’Europa. Catalunya ha de basar el seu model de competitivitat en augments de productivitat. El model de competitivitat de l’economia catalana s’ha de transformar, de fet ja ho està fent, com es demostra amb les empreses que són capaces de competir amb èxit en el nou context internacional, amb l’aposta decidida de les empreses catalanes per la innovació tecnològica, la millora permanent de la qualitat dels productes, la diversificació de la producció, i la voluntat d’internacionalització i de presència en nous mercats. L’impuls a les activitats de recerca i innovació i a la formació de capital humà han d’esdevenir eixos fonamentals sobre els què sustentar les millores de productivitat. El Govern ha d’invertir en capital públic, garantint unes infraestructures de primer nivell que recolzin els sectors econòmics al conjunt del territori, dedicant més recursos a la recerca, tant bàsica com aplicada, posant a l’abast de les empreses, sobretot de les PIMEs, el finançament i el suport tecnològic que requereixin, creant un clima d’estabilitat i entesa entre els diferents agents socials que permetin compatibilitzar el desenvolupament amb el benestar dels ciutadans i adoptant, en cada moment, les polítiques industrials que ens permetin assolir l’objectiu de transformar Catalunya en un país que sigui atractiu pels negocis, amb un sistema productiu flexible i inno- �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 30 vador, d’acord amb les demandes de la nova societat del coneixement, i amb una alta qualitat de vida. Avui, les relacions econòmiques de la UE s’articulen cada vegada més a l’entorn de regions que tenen les seves economies altament integrades. El marc natural de Catalunya és una regió econòmica de 17 milions d’habitants que s’estén del sud de França a Alacant i inclou les regions franceses del Midi-Pyréneés i el LanguedocRoussillon, i les CCAA de Catalunya, Aragó, València i Balears. Però Catalunya per la seva potència econòmica ha de ser una peça essencial en l’Euroregió, ha de ser capaç de liderar i dinamitzar aquest territori complex a partir de l’explotació de les complementarietats evidents i dels interessos estratègics compartits. L’aposta per la competitivitat ha d’anar de la mà d’una aposta pel benestar dels seus ciutadans. Un nou model de productivitat com el que s’ha descrit s’ha de basar en l’ús intensiu del coneixement i de les tecnologies que hi són associades, però la societat de la informació ha d’estar a l’abast de tothom sense excepció. L’extensió de les tecnologies de la informació i la comunicació arreu i a tothom, i l’increment de la qualitat del sistema universitari són les bases que evitaran la fractura digital. Alhora, el model de competitivitat al qual ha de tendir l’economia catalana només és possible amb una ocupació estable i qualificada. Les polítiques generals d’ocupació han d’anar en aquesta direcció sense oblidar que encara subsisteixen importants desequilibris en els col·lectius més desprotegits que cal eliminar progressivament. La protecció i suport als diferents àmbits econòmics ha d’apostar per l’excel·lència de la producció i els serveis, tot respectant les característiques de cada sector. La potenciació del model comercial català com a punt d’equilibri entre l’oferta i la demanda capaç de vertebrar pobles i ciutats, el suport al sector turístic per tal que la seva competitivitat es basi cada vegada més en una explotació sostenible dels recursos o el recolzament en la nova orientació i modernització del sector agrari són exemples d’aquestes polítiques sectorials. I, com a element imprescindible per al desenvolupament econòmic de Catalunya, s’ha d’assolir en aquesta legislatura un nou model de finançament autonòmic que millori substancialment els recursos públics, de manera que el Govern pugui fer front a la part que li correspon en la promoció del desenvolupament econòmic i en la millora del benestar del conjunt de la ciutadania. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 31 2.1 Euroregió i internacionalització 2.1.1 Augmentar la internacionalització de l’economia catalana Catalunya és capdavantera en exportació i ho és no tan sols per tradició o per situació geogràfica, sinó per vocació. Cal aprofitar aquesta capacitat nostra per exportar i relacionar-nos amb els països del nostre entorn per aprofundir els nostres llaços comercials amb l’exterior, sobretot amb els països mediterranis i els de l’Europa central i oriental. Les actuacions prioritàries per complir aquest objectiu seran dues: Elaborar un pla estratègic Les principals actuacions que estaran contingudes en aquest pla desenvoluparan les següents línies d’actuació: d’internacionalització de l’empresa catalana • Augmentar sensiblement els pressupostos de la Generalitat destinats a afavorir la que prioritzi els països internacionalització de l’empresa catalana. mediterranis i els • Consolidar el COPCA com a centre de serveis per a la internacionalització de de l’Europa central i l’economia i fer evolucionar la seva xarxa cap a l’establiment de plataformes em- oriental presarials. • Augmentar els ajuts públics a la internacionalització de l’empresa catalana en els països mediterranis i en els de l’Europa central i oriental. • Incrementar la presència de la Generalitat en els països mediterranis i en els de l’Europa central i oriental. Facilitar mecanismes de finançament idonis als projectes d’inversió empresarial a l’estranger Els punts clau en aquest objectiu passen per: Facilitar • Posar en funcionament un instrument públic específic per al finançament del ca- mecanismes de pital circulant per a PIMEs amb filials a l’estranger durant el període de maduració finançament idonis als del projecte empresarial. projectes d’inversió • Posar en funcionament un instrument públic específic per al finançament de empresarial a projectes d’inversió empresarial a Catalunya, així com de projectes d’empreses l’estranger catalanes a l’exterior. 2.1.2 Consolidar l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, tot convertint Catalunya en el seu motor productiu Si volem que Catalunya tingui un paper destacat en el mapa internacional ha de formar part d’un pol econòmic potent. Els sis milions i mig d’habitants del Principat �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 32 no constitueixen per si mateixos una massa crítica per ser una economia de primera línia internacional. Per això, és imprescindible donar forma a la regió de més de 17 milions d’habitants que s’estén des del sud de França a Alacant i que inclou les regions franceses del Midi-Pyrénées (Toulouse), el Languedoc-Roussillon (Montpelier) i les comunitats autònomes espanyoles de Catalunya, Aragó, València i Balears. Aquesta Euroregió és una necessitat econòmica i social. Respon a l’existència de complementarietats en el terreny productiu, l’universitari, el del lleure i el cultural entre els territoris que la componen. I, alhora, aquests territoris comparteixen uns interessos estratègics comuns com són, d’una banda, el de fer front tant a Espanya com a França a la força centrípeta d’un model econòmic centralista; i, de l’altra, a la necessitat de potenciar el paper de l’Euroregió com a punt d’enllaç entre el sud i el centre econòmic d’Europa, que s’estén des de la Lombardia i, a través de l’eix del Rhin i de la regió de París, fins al sud d’Anglaterra. Tots els territoris d’aquesta regió dels Pirineus i la Mediterrània estan interessats en la seva existència i desenvolupament. Tots ells (València, Aragó, Toulouse, Montpelier) tenen, d’aquesta manera, l’oportunitat de ser pols econòmics amb vida pròpia, enlloc de simples terminals al servei d’un pol econòmic central, es digui París o Madrid. I en aquesta Euroregió, Catalunya hi té un paper central, clau: representa el 40% del PIB i el 35% de la població. La vocació final de la nova Euroregió és esdevenir un pol d’innovació i creixement sostenible basat en la connexió entre els centres industrials, científics i tecnològics d’aquest territori. L’objectiu és exercir un lideratge de facto en el context euromediterrani, esdevenint un referent bàsic al sud d’Europa i a la Mediterrània i el motor d’un creixement sostingut. Desenvolupar una Els punts clau en aquest objectiu passen per: estratègia econòmica • Assegurar una idònia dotació d’Infraestructures que asseguri la connectivitat ì institucional per interior i serveixi de plataforma cap a la resta del món (TGV, transport ferroviari de consolidar l’Euroregió de l’Arc Mediterrani mercaderies, ports i uns aeroports a l’alçada del país). • Impulsar polítiques comunes que permetin treure tot el partit a les complementarietats que ja es donen en el terreny empresarial i universitari i en tants d’altres camps. Impulsar una acció institucional decidida des del Govern de la Generalitat de Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 33 2.2 Ocupació i treball 2.2.1 Potenciar la creació d’ocupació i millorar-ne la qualitat La situació de bonança econòmica del país ha millorat substancialment les taxes d’activitat i d’ocupació de la població catalana, però encara subsisteixen desequilibris importants que cal corregir per tal d’assolir l’objectiu bàsic d’arribar a la plena ocupació, més estable i de qualitat. Alguns d’aquests desequilibris són territorials com la coexistència de taxes d’atur tècniques en algunes zones amb taxes superiors a la mitjana europea en d’altres. Les desigualtats socials en l’ocupació es manifesten en les elevades taxes d’atur d’alguns col·lectius com les dones o els joves. D’altra banda, el nostre mercat laboral manifesta altres febleses importants pel que fa a la qualitat dels llocs de treball i a la temporalitat de la contractació. Tot plegat configura un escenari de precarietat laboral que impacta negativament sobre la competitivitat d’una economia que vol ser capdavantera a Europa. És per això que l’actuació del Govern es concentrarà en tres grans eixos: donar suport a la creació d’ocupació i a la millora de les capacitats dels treballadors i de les treballadores, implementar polítiques actives de suport a l’ocupació i millorar les condicions del treball. El desenvolupament d’aquestes grans línies d’actuació haurà d’incorporar, com a element fonamental i prioritari, el diàleg i la negociació amb els agents socials: sindicats i empresaris. Implementar polítiques L’objectiu d’aquestes polítiques és doble: les empreses, que necessiten un mercat actives de suport a de treball d’acord a les seves expectatives, i les persones, per les quals cal vetllar l’ocupació que es respectin els seus drets i de les que, en darrera instància, se’n persegueix el benestar. La transformació del model productiu de Catalunya requereix una ocupació de més qualitat, que permeti una major flexibilitat i capacitat d’adaptació als canvis, però també amb majors necessitats pel que fa al nivell de qualificació dels treballadors. Així, el Govern es planteja un doble objectiu: d’una banda, aconseguir augmentar el nivell d’ocupació incrementant també la proporció de llocs de treball d’alta qualificació, sense oblidar, no obstant això, donar suport a tots els llocs de treball independentment del seu nivell de qualificació; i, d’altra banda, que els treballadors puguin adquirir les capacitats necessàries per posicionar-se sense problemes en aquesta nova estructura de l’ocupació. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 34 El Govern dissenyarà i implementarà un Pla integral de polítiques actives d’ocupació destinat a potenciar l’ocupabilitat de les persones aturades i a millorar el nivell de qualificació dels treballadors i treballadores. El Pla contemplarà un seguit d’aspectes com són l’orientació professional, la formació ocupacional i contínua, l’autoocupació i la concertació, territorial i sectorial. Algunes de les línies de treball que es desenvoluparan són les següents: • Reformar el Servei d’Ocupació de Catalunya, per tal que integri polítiques, es descentralitzi i hi participin els agents socials i les administracions territorials. De forma vinculada a la reorganització del SOC es redefinirà el Pla d’ocupació de Catalunya i s’elaborarà un Pla de desenvolupament de polítiques actives. • Oferir a totes les persones joves en situació d’atur, en el termini màxim de sis mesos, una oferta formativa adequada o una oferta de treball a través del SOC. • Oferir als aturats de llarga durada, abans de superar els dotze mesos, una acció ocupacional en forma de reconversió, acció formativa, ocupació o altres mesures com l’orientació i l’assessorament individualitzat per afavorir la seva ocupabilitat. • Obtenir de l’Estat la transferència de les polítiques de reciclatge professional, formació continuada, així com les polítiques passives. • Impulsar els acords locals d’ocupació per desenvolupar les potencialitats de cada territori. Millorar les condicions S’implantaran polítiques per garantir el dret a la qualitat de les condicions del treball del treball mitjançant mecanismes d’orientació a empresaris i petites empreses per a la utilització de les diferents modalitats de contractació, tot evitant l’ús inadequat de la temporalitat així com l’ús amb frau de la Llei de contractació. Entre d’altres, s’abordaran les següents actuacions: • Impuls de l’actuació de la Inspecció de Treball contra l’explotació laboral i la degradació del mercat de treball, enfortint els seus recursos humans i materials. • Desplegament d’una política d’incentius fiscals que beneficiï a aquelles empreses que converteixin contractes temporals en indefinits. • Potenciació de l’Observatori del mercat de treball, com a fòrum permanent de diagnòstic de l’evolució i transformació contínua de les relacions laborals i de les necessitats reals de mà d’obra de l’economia catalana. 2.2.2 Reduir la sinistralitat laboral L’alta sinistralitat és un dels principals problemes del mercat laboral del nostre país perquè sense seguretat en el treball no hi pot haver, de cap manera, una ocupació de qualitat. Per tant, és imprescindible emprendre accions dirigides a lluitar de forma �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 35 eficaç contra els elevats índexs de sinistralitat per garantir, d’aquesta manera, el dret a la vida, a la seguretat i a la salut dels treballadors i treballadores. Les polítiques de prevenció de riscos s’han de fonamentar en les mesures preventives que han d’adoptar les empreses, però també han d’anar més enllà per passar a ser un valor propi de la societat. En aquesta línia s’implementaran les accions següents: • Emprendre accions formatives per promoure la cultura i els valors de la seguretat i la salut en el treball, implicant tant empresaris i treballadors com la resta de la societat. • Combatre les causes de l’alta sinistralitat laboral aplicant el conjunt de mesures previstes en la resolució del Parlament de Catalunya de 17.10.2002. S’intensificaran les accions de control del compliment de la normativa especialment en àmbits territorials i sectorials conflictius. • Reclamar al Govern de l’Estat la transferència de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, així com les corresponents dotacions econòmiques i de personal. 2.2.3 Avançar cap a un marc català de relacions laborals El Govern vol potenciar l’establiment d’un marc de relacions laborals català que permeti adequar millor les relacions laborals a les especificitats i necessitats del nostre país. Les principals propostes que es desenvoluparan són: • Impulsar un marc de negociació col·lectiva a Catalunya que constitueixi l’instrument prioritari de regulació de les condicions laborals. Aquest marc vetllarà per evitar les discriminacions laborals, en particular les de gènere, per reduir la temporalitat, promourà la seguretat en el treball i procurarà evitar el treball irregular. • Consolidar l’actuació del Tribunal Laboral de Catalunya i promoure’n la descentralització. • Divulgar els convenis col·lectius i pactes vigents a Catalunya, mitjançant l’accés universal a aquesta informació a través de les noves tecnologies. 2.2.4 Potenciar l’autoocupació i l’economia social L’elevada varietat de models d’autoocupació individual o d’economia cooperativa i social que tenim a Catalunya és un factor de competitivitat que cal reforçar. Aquests col·lectius són insubstituïbles en la generació d’iniciatives creadores d’ocupació i riquesa, a més de dotar de flexibilitat el sistema productiu, de facilitar noves formes d’organització del treball i d’impulsar la mobilitat social. En aquest sentit, la Comissió �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 36 Europea planteja de manera clara els beneficis socials i territorials que comporta l’estímul d’aquesta franja de l’economia. Per tot això, el Govern portarà a terme una política de suport tant als treballadors autònoms com a l’economia social per tal que puguin transformar la seva capacitat emprenedora en empreses competitives. Millorar la regulació El treballador autònom s’enfronta a una difícil problemàtica per la disparitat entre la jurídica dels seva situació de fet i la seva consideració jurídica i fiscal. El Govern impulsarà, a nivell treballadors autònoms estatal i autonòmic, la regulació jurídica que reconegui la situació real de l’autònom, els drets individuals i col·lectius als quals són creditors i la seva protecció social i que equipari la seva fiscalitat al la de la resta de treballadors quan es produeixin situacions de treball autònom dependent. En aquest àmbit es realitzaran, de manera prioritària, les accions següents: • Elaborar un estatut del treballador autònom en l’àmbit de les competències del Govern. • Instar a l’Estat a regular nous drets per als treballadors autònoms: noves formes de capitalització de la prestació d’atur, diferiment d’impostos en l’inici de l’activitat, alternativa voluntària entre la seguretat social i les mutualitats de previsió social, cotització voluntària de la cobertura d’atur, separació efectiva del patrimoni personal de patrimoni afecte a l’activitat empresarial dels autònoms dependents, etc. Impulsar El Govern portarà a terme una política de suport a l’economia cooperativa, social i l’autoocupació i d’autoocupació. Afavorir el desenvolupament d’aquest sector implica establir mesu- l’economia social res en matèria de formació, serveis tecnològics, assessorament, finançament i accés a la contractació de l’Administració. Però també cal donar suport al reforçament de les estructures associatives del sector, promoure la seva participació en programes de desenvolupament local i potenciar el seu reconeixement, prestigi i visibilitat. Les principals accions concretes seran: • Incentivar la creació de microempreses i petites empreses, oferint assessorament i informació als nous emprenedors respecte al pla i a la gestió empresarial, i utilitzant els microcrèdits com a marc financer de suport. • Facilitar l’accés de les empreses d’economia social a la licitació pública. • Potenciar l’autoocupació dels joves i de les dones a través de crèdits preferents. • Promoure la banca ètica per donar suport a projectes viables d’economia social. • Promocionar el Consell Superior de la Cooperació que, a més de reflexionar sobre les activitats de l’economia cooperativa, desenvoluparà activitats de conciliació i d’arbitratge en el cooperativisme. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 37 2.3 Competitivitat econòmica i industrial 2.3.1 Augmentar la competitivitat de les empreses catalanes És voluntat del Govern donar compliment als objectius fixats a nivell europeu en la Cimera de Lisboa de l’any 2000. De la Cimera de Lisboa es desprèn un compromís que volem fer nostre: convertir Catalunya en una economia més dinàmica i competitiva, basada en el coneixement, que sigui motor del creixement, la competitivitat i l’ocupació capaç de créixer econòmicament de manera sostenible i generar més i millors llocs de treball i amb major cohesió social. I tot això ho hem de fer de conformitat amb els agents socials directament implicats: organitzacions empresarials, els principals sindicats i el propi Govern. Per avançar en aquests objectius, s’han emprès, de forma immediata, l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana -que preveu la creació de vuit grups de treball sobre les línies estratègiques fonamentals i les mesures, instruments i polítiques a adoptar en els àmbits que condicionen de manera més decisiva a aquesta competitivitat- i, per altra banda, la constitució de taules sectorials per analitzar les mesures que afavoreixin la transformació industrial de determinats sectors altament exposats a la competitivitat internacional. • Les línies estratègiques fonamentals s’estructuren al voltant de les línies de treball següents: infraestructures de transport, telecomunicacions i energia, polítiques d’ocupació i formació, recerca, desenvolupament tecnològic i innovació, polítiques socials, relacions laborals, finançament de l’activitat econòmica, entorn afavoridor de l’activitat empresarial i la internacionalització i projecció empresarial. • Les taules sectorials, participades per sindicats, organitzacions empresarials i administració, faran un seguiment més acurat de la realitat empresarial concreta dels sectors econòmics i tractaran les mesures necessàries per abordar la transformació dels diferents sectors. 2.3.2 Impulsar la recerca i la innovació La recerca i la innovació són motors del desenvolupament econòmic en els països capdavanters. Catalunya encara se situa a distància d’aquests països ja que només destina a R+D un total de recursos públics i privats equivalent a l’1,27% del seu PIB l’any 2002, enfront del 2% de la mitjana de la Unió Europea i força per sota del valor dels països més dinàmics com Dinamarca o Finlàndia. Pel que fa a la innovació, �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 38 Catalunya hi destinava l’any 2000 un 2,42% del seu PIB. El Pla de Recerca i Innovació 2005-2008 serà l’eina que ha d’emmarcar les accions necessàries per assolir l’objectiu d’una inversió global en R+D equivalent al 2% del PIB l’any 2007 (del 5% del PIB en termes d’innovació). D’altra banda, la Llei de la Ciència també ha de servir de marc de referència per a la definició del model català de recerca i innovació. Incrementar i millorar Els recursos humans són l’eix central d’un sistema de ciència i tecnologia. L’objectiu el capital humà dedicat principal és aconseguir una millora quant a la quantitat i qualitat dels recursos disponi- a R+D bles. Per tal d’assolir aquesta fita es destaquen les següents actuacions previstes: • Desenvolupar una política de concessió de beques i ajuts i programes que garanteixin la formació d’investigadors de qualitat i el desenvolupament de la carrera científica a Catalunya. • Facilitar el retorn de l’emigració dels investigadors i captar-ne d’altres països. • Elaborar un Pla de promoció dels estudis de doctorat. • Fomentar la recerca en ciències socials i humanitats, d’acord amb les noves demandes generades pel desplegament de la societat del coneixement. • Potenciar una cultura i uns instruments d’avaluació de la recerca. Incrementar i millorar el La dotació i manteniment de bones infraestructures científiques és un requisit ne- nivell d’infraestructures cessari per al desenvolupament d’una recerca de qualitat. En els propers anys s’han i d’equipaments d’R+D previst tot un seguit d’actuacions entre les que es destaquen: • Aprovar i executar un Pla d’infraestructures científiques i tecnològiques. • Consolidar els centres de recerca i innovació impulsats pel DURSI i crear-ne de nous. • Sol·licitar al CSIC que incrementi la seva activitat i recursos a Catalunya i fer participar la Generalitat en la gestió dels centres. Impulsar la La transferència tecnològica és l’element que ha de permetre orientar la recerca transferència vers la millora de la productivitat industrial, vinculant la recerca amb la innovació. tecnològica i la Aquest procés requereix d’un sistema d’acompanyament que faciliti la transferència col·laboració entre els del coneixement generat en els centres públics i privats de recerca, i l’adaptació al diversos agents llenguatge de l’empresa, a les característiques dels seus productes i a la demanda dels seus clients. • Crear una xarxa de centres tecnològics especialitzats en tipus de tecnologia, amb criteris d’excel·lència a nivell nacional i internacional, de forma que per la seva di- �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 39 mensió, grau de coneixement, especialització i recursos tecnològics puguin prestar serveis de suport a la innovació de forma continuada. • Crear consorcis i plataformes tecnològiques on participin les empreses, els centres de recerca i els centres tecnològics. • Potenciar la col·laboració entre universitats, centres de recerca i empreses, i incorporar instruments de transferència de la recerca i de translació dels seus resultats als contractes-programa de les universitats. • Desenvolupar una política activa de drets intel·lectuals que permeti capitalitzar la recerca en benefici de la societat. • Impulsar que les grans empreses que operen en el país aportin els seus recursos per a tasques de recerca, desenvolupament i innovació a Catalunya. • Potenciar la comercialització internacional de la tecnologia generada pels centres de recerca i per les empreses catalanes a través de l’IRC. Estimular la innovació La innovació empresarial i la transferència tecnològica són dos dels tres eixos princi- empresarial pals d’acció de la política industrial del Govern. L’objectiu és fer arribar la innovació a tots els sectors i a tots els tipus d’empresa mitjançant la generació d’un sistema català d’innovació que integri tots els agents privats i institucionals amb els processos d’innovació empresarial. Algunes línies que es desenvoluparan seran: • Potenciar l’empreneduria i la materialització de projectes empresarials sobretot en aquells sectors d’alt valor afegit mitjançant l’accés a instruments de capital gènesi, seed-capital o accés a fons de préstecs participatius. • Crear una xarxa de vivers d’empresa municipals a fi i efecte de potenciar les polítiques de foment de la innovació i de la creació d’empreses. • Establir una via de finançament públic adreçada a les PIMEs, per a la definició de les seves estratègies d’innovació, donant suport específic a les PIMEs sorgides de l’àmbit universitari. • Impulsar projectes interregionals d’innovació amb les regions capdavanteres d’Europa. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 40 2.4 Comerç i Turisme 2.4.1 Potenciar el model comercial català Catalunya té un model propi de comerç que es basa en un equilibri entre els diferents tipus d’oferta i en una densa trama urbana formada per petites i mitjanes empreses que, a banda de la seva funció econòmica, té també una funció social ja que configura, vertebra i cohesiona pobles, ciutats i barris. En aquest model, hi han de ser presents els nous formats comercials, sempre i quan siguin compatibles amb l’equilibri entre les diverses modalitats d’oferta i el dret de tots els consumidors a escollir en igualtat de condicions. Les actuacions del Govern per potenciar el model comercial català avançaran en dos aspectes principals: en primer lloc, la dinamització i la reordenació de les estructures comercials urbanes, i, en segon lloc, el reforçament del marc d’igualació de les condicions de competència. Racionalitzar i L’ordenació i impuls del comerç urbà passa per un seguit d’actuacions que van des dinamitzar el comerç de la coordinació de les actuacions normatives i inversores de les administracions urbà fins al suport a la formació per millorar la qualitat del servei. Les principals actuacions en aquest àmbit són: • Revisar el Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials (PTSEC) i la Llei d’Equipament Comercials per tal que els drets dels consumidors i els diferents formats d’oferta tinguin un encaix en sectors i territori. • Coordinar les actuacions normatives i inversores de la Generalitat i de les altres administracions del territori en l’àmbit de la planificació i la dinamització del comerç. • Establir per normativa que l’ús de la superfície de lliure disposició amb què compten els municipis pel fet de realitzar un POEC respongui a criteris objectius i demostrables de necessitat i no de l’especulació. • Crear l’ens de dinamització comercial de Catalunya, com a organisme responsable de la coordinació d’actuacions i programes de recolzament i impuls de l’activitat comercial. Garantir les condicions Cal mantenir una política activa de preservació de les competències del Govern de la de competència entre Generalitat en matèria de comerç interior per tal que el Govern pugui exercir les seves els diferents formats en plenitud, amb l’objectiu de garantir les condicions de competència, tot respectant comercials els drets dels consumidors. Els punts clau en aquest objectiu passen per: �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 41 • Elaborar la Llei d‘horaris comercials per recuperar el marc horari d‘obertures de 72 h ores setmanals i 8 festius anuals. • Mantenir l’impost sobre grans superfícies. Modernitzar les fires i promoure l’artesania Pel que respecta a la necessària modernització de les fires: • Modernitzar i dinamitzar les fires de Catalunya augmentant la seva projecció interior i exterior i impulsant la millora de las seves infraestructures. • Completar el desplegament del nou recinte firal de Barcelona (Fira 2000). I pel que fa a la promoció de l’artesania: • Elaborar una Llei de reconeixement de les especificitats de la producció artesanal. 2.4.2 Avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat El turisme és un dels sectors bàsics de l’economia catalana i un factor cabdal de projecció exterior del país. No obstant això, presenta una sèrie de deficiències que amenacen de constrenyir-ne el desenvolupament: l’estacionalitat, la massificació i l’escassa diversificació de l’oferta turística, els nous reptes derivats de la competència internacional, l’obsolescència d’equipaments i endarreriment tecnològic, en la degradació paisatgística i urbanística i dualització empresarial. L’objectiu és consolidar un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat i que, alhora, valoritzi l’atractiu dels elements identitaris de Catalunya com la cultura, la història, la gastronomia i el paisatge. Les principals línies d’actuacions s’estructuren a l’entorn de 3 línies: la promoció exterior, la planificació de les infraestructures turístiques i el recolzament públic al sector. La remodelació de la La reordenació de la política de promoció turística passa per la creació de l’Ens de política de promoció Promoció Turística de Catalunya. Aquest ens serà el responsable de la promoció dels recursos i de directa en els mercats emissors de la marca turista Catalunya, de les marques es- les demarcacions pecífiques i dels segells de qualitat del país. La seva tasca és prestigiar el turisme a turístiques de Catalunya com un conjunt d’elements històrics, culturals i paisatgístics que deter- Catalunya minen una oferta d’alta qualitat. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 42 La planificació del desenvolupament de L’element bàsic de planificació serà el futur Pla de Turisme de Catalunya que tindrà les prioritats següents: les infraestructures turístiques per tal • Conèixer territorialitzadament els recursos turístics, les àrees saturades i les dis- de fer compatible ponibles i la valoració dels impactes econòmics, territorials i ambientals. el potencial de • Determinar criteris d’actuació que vinculin les administracions i els operadors. creixement econòmic, • Instrumentar programes i instruments específics de formació per als treballadors l’equilibri territorial i la del sector. sostenibilitat • Potenciar línies de finançament per modernitzar les instal·lacions i equipaments i aplicar amb rigor els criteris de qualificació dels centres i establiments del sector. Configurar una En el marc de la reforma de la Llei de turisme, la nova Administració Turística ha de Administració comptar amb la implicació de tots els sectors institucionals, econòmics i socials i Turística reformada, ha de disposar d’un finançament adequat per aconseguir els seus objectius. Les més participativa i línies pressupostàries destinades a convertir en recurs turístic elements significatius oberta, i un sistema del patrimoni artístic i cultural, el suport als municipis turístics amb problemes de de finançament dels finançament o la millora dels serveis públics que recolzen el producte turístic són recursos públics que algunes de les prioritats. desenvolupin les activitats turístiques en condicions de qualitat i sostenibilitat 2.4.3 Potenciar el model de consum com a element de competitivitat i qualitat de vida La Generalitat té competències plenes en matèria de consum i és qui, en definitiva, ha de vetllar per l’harmonia de les relacions entre els productors i els consumidors. Els projectes del Govern per assolir aquest objectiu es concreten, bàsicament, en unificar les estructures de l’Administració dedicades a la defensa del consumidor amb la creació de l’Agència Catalana de Consum que tindrà com a objectius principals: • Impulsar reformes legislatives per garantir l‘efectivitat de la competència exclusiva de defensa del consumidor i usuari. • Impulsar el sistema arbitral de Consum i coordinar totes les juntes existents a Catalunya. • Reforçar la capacitat inspectora de Consum, dotant-la dels recursos necessaris. • Promoure la formació de les persones, i especialment els joves, en l‘àmbit del consum socialment i ecològicament sostenible. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 43 2.5 Societat del coneixement 2.5.1 Estendre l’ús de les TIC al conjunt de la població L’impuls i consolidació de la Societat del Coneixement comporta noves oportunitats pel benestar social i l’economia, però també nous riscos de desigualats. Tanmateix a Catalunya el grau de penetració de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) és francament baix en relació als països de la UE. El Govern vol promoure l’ús de les TIC en el marc d’una acció conjunta per evitar l’anomenada fractura digital, ja sigui a nivell social, territorial i lingüístic. Aquests objectius i altres propostes per avançar en el desenvolupament de la Societat del Coneixement es recolliran en una Llei per la Societat del Coneixement que inclourà la creació d’un Consell per la Societat del Coneixement que dependrà del Parlament de Catalunya. Facilitar l’accés a les Les accions en aquest àmbit passen tant per difondre l’ús de les TIC com per facilitar- TIC al conjunt de la ne l’accés tot desenvolupant tants les infraestructures i les tecnologies com creant els població mecanismes i propostes formatives que ho permetin. Les principals accions són: • Dissenyar i executar un Pla de Formació bàsica de la ciutadania en l’ús de les TIC que faci especial atenció als sectors més desfavorits en els usos de les noves tecnologies. • Reformular els objectius i potenciar la xarxa de Telecentres de Catalunya con una veritable eina de difusió de la Societat del Coneixement a Catalunya. • Impulsar les comunitats digitals com a fórmula de descoberta i treball dels col. lectius ciutadans, socials i empresarials en el marc de la Societat del Coneixement. • Desplegar les xarxes i infraestructures de telecomunicacions necessàries per garantir l’arribada de la banda ampla (un mínim de 2 megues) a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. • Avançar en el projecte d’Administració electrònica i, conjuntament amb els ens locals, impulsar l’Administració Oberta de Catalunya (AOC). • Impulsar un Pla per la Societat del Coneixement com un procés participatiu de reflexió i debat ciutadà sobre la Societat del Coneixement. • Actuar per garantir la presència i ús del català en el sector de les telecomunicacions i en el nou marc de la Societat del Coneixement. Impulsar la indústria Catalunya ha de comptar amb un sector potent de les TIC, especialment en aquells catalana de les TIC sectors on preval la creativitat i la innovació. És important per desenvolupament un equilibri entre les microempreses, les PIME’s i les grans empreses. El Govern promourà aquest sector amb les accions següents: �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 44 • Promoure que les grans empreses de tecnologia que operen al país participin i aportin més recursos i finançament als projectes de R+D catalans. • Donat suport a l’impuls del programari lliure i a la indústria que hi treballa. • Crear una plataforma oberta i participativa amb tots els actors implicats en el desenvolupament del programari lliure: universitat, empresa, societat i administracions públiques. • Apostar per un projecte comú al voltant del desenvolupament d’una indústria de la llengua. • Impulsar i invertir recursos en la creació i generació de continguts i en especial en la indústria del continguts audiovisuals (DVD, TDT...). • Definir els mecanismes de suport genèric a les publicacions electròniques i altres possibles ajuts als nous formats d’edició i difusió digital. Desplegament Les noves formes de relació i connectivitat que exigeix la Societat del Coneixement d’infraestrucutres també fan i demanen noves previsions d’nfraestructures en l’àmbit de les telecomunicacions. Per garantir la competitivitat de Catalunya davant de la resta del món i l’evolució de la nostra societat en el nou entorn digital cal una planificació i inversions importants que garanteixin la igualtat de condicions d’accés a la Societat del Coneixement arreu del territori. Per poder-ho aconseguir el Govern preveu portar a terme les següents accions: • Redactar el Pla Director d’Infraestructures de les Telecomunicacions. • Definir un model català de les telecomunicacions que sigui l’objectiu mínim al qual tinguin dret tots els ciutadans. • Aconseguir una xarxa alternativa de telecomunicacions de banda ampla que arribi a tot el territori. • Impulsar un ens gestor d’insfraestructures de telecomunicacions públiques, i en la mesura que sigui possible de privades. • Garantir l’accés a les telecomunicacions avançades a tots els polígons industrials de Catalunya. • Desplegar una xarxa de banda ampla, de titularitat pública, en els municipis on no hi arriba l’accés amb ADSL • Garantir que es pugui portar a terme el desplegament de la telefonia de tercera generació d’una manera ràpida i amb el consens dels ens locals. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 45 2.5.2 Augmentar la qualitat i competitivitat del sistema universitari Catalunya s’ha de dotar d’un sistema universitari competitiu i de qualitat, capaç de formar els recursos humans d’elevada qualificació que necessita el país i de donar resposta a les necessitats de capital humà dels diferents sectors productius. Les universitats catalanes han d’esdevenir un factor d’atracció i de permanència d’activitats econòmiques en sectors punters i d’alt valor afegit, i han de situar Catalunya en una posició capdavantera en el marc de la societat del coneixement. Les accions prioritàries en l’àmbit universitari durant la propera legislatura són: Aconseguir un sistema universitari de qualitat • Incrementar en un 30% en termes reals els recursos que rebran les universitats públiques entre el 2004 i el 2010. pel que fa a la docència • Impulsar el Pla Serra i Hunter de professorat contractat la qual cosa suposarà 1.200 i a la recerca en el marc nous contractes fins l’any 2015. de l’Espai Europeu • Reforçar el Pla d’Inversions universitàries i optimitzar els recursos en el marc de d’Ensenyament la negociació dels convenis d’inversions amb les universitats per al període 2004- Superior 2006. • Definir un mapa universitari que respongui a la realitat de la demanda social del país. • Augmentar la transparència en la distribució de recursos a les universitats i en el seu rendiment de comptes. • Revisar a l’alça les dotacions de les beques universitàries i exigir a l’Estat el respecte de les competències de la Generalitat en aquest tema. • Desenvolupar la internacionalització de les universitats catalanes i el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. La Generalitat acreditarà la qualitat de les titulacions que es reestructurin d’acord amb el marc europeu. • Donar suport a les mesures que adoptin les universitats per adaptar-se a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior i coordinar-les per tal de garantir-ne un progrés harmònic. • Impulsar la col·laboració entre les universitats i els agents socials a través d’estructures i programes docents més participatius i oberts al conjunt d’actors que participen de la vida universitària. • Impulsar una veritable carrera professional dels diferents estaments universitaris. • Promoure l’avaluació de programes d’estudis i de les institucions universitàries per tal de garantir-ne la qualitat. • Avaluar la docència universitària i introduir incentius a la millora docent del professorat i de reconeixement a la seva tasca, juntament amb l’acreditació del procediment d’avaluació docent de les universitats. • Reforçar la independència de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 46 2.6 Agricultura i pesca 2.6.1 Impulsar la competitivitat del sector agroalimentari La participació del sector agrari en el conjunt de l’economia catalana ha anat perdent pes i les conseqüències d’aquesta situació són greus perquè sense agricultura no hi ha món rural. I sense món rural l’equilibri territorial i la protecció i conservació del paisatge no són possibles. El Govern vol afrontar els problemes estructurals del sector agrari català, conscient que caldrà modificar de forma substancial l’orientació productiva de l’espai rural i integrar-hi adequadament una dimensió nova: la dimensió ecològica. El Govern, doncs, es planteja l’impuls de la competitivitat del sector agroalimentari com la prioritat de la nova política agrària. Les actuacions es poden agrupar en tres grans línies: Dissenyar una nova La nova administració agrària vol ser més participativa, estructurada en xarxa, sim- administració, menys plificada i propera al ciutadà. Les mesures més rellevants que es desenvoluparan burocràtica, i que són: incrementi l’eficiència dels serveis • Crear l’Oficina d’Estudis d’adaptació a la normativa europea per tal de simplificar els tràmits administratius. • Promoure una xarxa de relacions entre el DARP i els municipis rurals amb l’objectiu d’aproximar l’administració agrària al món rural i mantenir un diàleg fluid amb els seus protagonistes. • Transformar les oficines comarcals en centres de dinamització rural. Millorar la competitivitat Cal preparar amb urgència les explotacions agràries catalanes amb estratègies am- i la qualitat del sector bicioses de modernització i adaptació a les noves condicions de l’entorn europeu i dels mercats. Les actuacions principals es poden classificar en diferents grups, el primer dels quals pretén impulsar un desenvolupament econòmic de qualitat: • Elaboració d’un nou programa de sanitat animal. • Definició d’un sistema de pesatge i classificació de canals porcines. • Elaboració d’un pla d’agricultura ecològica. • Aplicació de la directiva comunitària en matèria de control de productes transgènics. • Creació de l’Institut Català de Qualitat Agroalimentària per a la promoció d’aliments de qualitat. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 47 En segona instància, es poden agrupar aquelles actuacions que contribuiran a augmentar la competitivitat del sector agroalimentari i que són: • Organitzar un Congrés del Medi Rural a Catalunya per impulsar el paper del desenvolupament rural en l’estratègia euroregional. • Establir la figura del Contracte Territorial d’Explotació. • Desenvolupar instruments de gestió fondària com a eines d’implementació de la política agrària. • Crear un Consell Assessor Agrari de Catalunya que incorpori amplis sectors de la societat en un òrgan de suport i assessorament a l’acció de govern del DARP. • Crear l’observatori de l’empresa agrària com a unitat de suport integral de les explotacions i de suport a l’anàlisi de la viabilitat d’aquestes. • Revisar els instruments de concertació agrària. • Elaborar una nova Llei agrària de concentracions parcel·làries. • Elaborar una nova Llei de contractes de conreu que permeti superar les figures que creen inseguretat i fer més transparent el mercat de la terra. • Elaborar un nou Pla de modernització del cooperativisme agrari que tingui entre els seus principals objectius dur a terme un procés de fusió sectorial. • Elaborar plans estratègics d’actuació per a les diferents produccions agrícoles i ramaderes. • Consolidar el Registre d’Indústries Agràries i Agroalimentàries de Catalunya. • Millorar les llotges de contractació agrària amb la modernització del seu funcionament i amb la verificació de la correcta formació de preus. • Reconvertir Prodeca en un ens especialitzat en la comercialització i l’exportació agroalimentària que actuï de forma continuada amb el Copca. • Elaborar un Pla de Foment de ramaderia extensiva. • Modificar la Llei de contractes d’integració per establir una assegurança obligatòria de l’integrador en benefici de l’integrat per tal d’afrontar els períodes d’inactivitat derivada de situacions de quarantena sanitària. • Fomentar la formació reglada dels joves que s’hagin d’incorporar a les empreses agràries. • Impulsar, conjuntament amb el Departament d’Educació, que el batxillerat doni resposta a les necessitats propedèutiques cap a la formació de futurs professionals del sector agrari. • Fomentar i potenciar, conjuntament amb el Departament d’Educació, la implantació de la formació professional en els territoris, per donar resposta a l’activitat agrària. • Fomentar el reciclatge i la formació continua dels professionals del sector agrari, per actualitzar la seva formació als nous reptes que presenta el sector. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 48 Finalment, tenim el darrer grup d’actuacions que pretenen fomentar les polítiques de recerca i innovació en el sector agrari. • Crear un consorci per al foment de la innovació agrària. • Mapificar per nivells de profunditat el treball de suport tecnològic aplicat als diferents sectors agraris i àmbits tecnològics. • Potenciar la recerca, el desenvolupament i la transferència tecnològica mitjançant l’IRTA. Aplicació del contracte-programa 2003-2006 i determinació del nou contracte-programa. Apostar per la sostenibilitat del territori • Impulsar una nova cultura de l’aigua que es concretarà en: · L’establiment de noves línies d’ajut a la creació i modernització de les tecnologies de reg. · La revisió de les despeses compromeses en infraestructures hidràuliques (Segarra-Garrigues, etc.). · La revisió mediambiental dels nous regs i establiment de les zones d’exclusió. · L’aprofitament de les aigües residuals procedents de depuradores de les zones costaneres. • Elaborar una nova Llei agrària de regadius a Catalunya. • Gestionar la fertilització en un agricultura i ramaderia sostenibles. 2.6.2 Modernitzar el sector pesquer El sector de la pesca a Catalunya, com a la resta de la Unió Europea, és un sector altament subvencionat i només captura un 20% del peix que es consumeix al nostre país. El Govern potenciarà els seus esforços per a què el sector pesquer pugui assolir un creixement sostenible i, alhora, impulsarà una major implicació dels pescadors en la posterior comercialització dels productes pesquers. Entre les mesures que es desenvoluparan, en destaquen: • Elaborar una nova Llei de Pesca Marítima que integri la totalitat dels subsectors relacionats amb la pesca i que superi l’estat en què es troba la llei actual. • Donar compliment al programa IFOP 2000-2006. • Elaborar un nou reglament de pesca marítima del Mediterrani. • Sol·licitar la representació i participació en negociacions pesqueres internacionals de l’administració pesquera catalana. • Impulsar les vedes o aturades biològiques per tal de facilitar la regeneració de la fauna marina. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 49 • Ampliar les reserves pesqueres del nostre litoral. • Incorporar les confraries en el procés de comercialització per estendre’n l’activitat més enllà del sector extractiu i que assumeixin iniciatives empresarials mitjançant les organitzacions de productors. • Potenciar el Centre Nacional d’Aqüicultura. • Millorar la dotació de recursos tècnics i didàctics de l’Escola Nauticopesquera de Catalunya, i crear la titulació de patró d’aigües continentals o fluvials, que serà la primera titulació nàutica catalana. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 50 2.7 Sector financer 2.7.1 Potenciar l’existència de centres de decisió financera a Catalunya Catalunya té un sector financer potent organitzat a l’entorn de les caixes d’estalvis catalanes. Aquest és un model que convé al país perquè és el que ens permet disposar de centres de decisió financers. És, per tant, un objectiu primordial del Govern preservar l’existència d’institucions financeres de primer nivell en el territori, entre les quals les caixes catalanes ocupen un lloc destacat. El Govern, respectant l’autonomia de les caixes, farà ús de les seves competències per establir els mecanismes adients que assegurin la supervisió del seu bon funcionament i la tutela de l’obra social. En aquest sentit, la Generalitat promourà: • L’orientació de l’obra social a cobrir les necessitats socials i culturals del seu entorn, especialment les dels sectors més desafavorits. • El reforçament dels òrgans de govern de les caixes amb una adequada representació de la societat civil. • La presència directa en els projectes punters de l’economia catalana, en les grans inversions en infraestructures i els projectes empresarials de més gran abast i possibilitat de penetració en mercats més enllà del català. ��PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 52 Situació Dins d’aquest eix, podríem diferenciar dos grans camps que tenen i han tingut importància i trajectòries diferenciades. El primer inclou el referit a la salut i l’educació i el segon tots els temes relacionats amb els serveis socials, culturals, la immigració, les dones, els joves i la seguretat. Educació i Salut frueixen de competències plenes i paquets importants dels pressupostos i dels serveis i cossos de funcionaris. En els darrers anys, s’han aconseguit universalitzar i garantir nivells de serveis bàsics en aquests àmbits però malauradament de forma desequilibrada, sobretot des del punt de vista territorial. Els serveis públics, especialment els de primera línia, han patit un abandó en els darrers 8 anys que ha posat en qüestió el sosteniment de la seva qualitat. Per altra banda, en els dos camps s’ha mantingut una línia de concerts i convenis amb serveis privats que cobreixen parts significatives de la demanda i han contribuït a mantenir estàndards de qualitat acceptables, per al conjunt de les respectives xarxes sostingudes amb fons públics. El balanç de la dotació i funcionament del sistema educatiu a Catalunya que hem trobat és decebedor i preocupant. S’han malbaratat dos elements cabdals que l’han caracteritzat. El primer és l’entusiasme i generós esforç del professorat, la seva creença en la importància de la seva tasca i en la centralitat de l’educació, una actitud que va tenir en els diversos moviments de renovació pedagògica la seva més alta expressió. El segon és la concepció de l’escola pública com a gran instrument de cohesió i de democratització, en el doble sentit de posar a l’abast de la població jove un alt nivell cultural i de construir un sistema d’igualtat d’oportunitats que permeti arribar a cadascú al màxim de les seves possibilitats, amb independència del seu origen social i cultural. També ens hem trobat amb dèficits importants a nivell estructural, amb un parc d’establiments escolars molt deficient, que té com a màxima expressió la proliferació de places escolars en barracots i la degradació d’edificis i instal·lacions escolars per manca de manteniment. En les tres funcions bàsiques que ha de realitzar el sistema educatiu, detectem avui greus mancances. En la funció de la cohesió social i igualtat d’oportunitats, en la funció de l’educació ètica i ciutadana de la població i en la funció de la transmissió de la cultura, de coneixements científics, d’eines de treball i de capacitats que permetin �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 53 a les persones preparar-se per entrar al mercat de treball. La situació en què hem trobat en la sanitat a Catalunya ha tingut dues vessants: excel·lència i bona qualitat mitjana dels serveis, però desequilibri i fracàs ressentit dels acords de finançament de la sanitat catalana. També cal destacar el desencís i la manca de motivació dels professionals, la progressiva pèrdua de confiança per part dels ciutadans en l’atenció sanitària (llistes d’espera, urgències i emergències sanitàries, massificació i manca d’accessibilitat a l’atenció primària, manca de recursos per a l’atenció a la salut mental i malalties cròniques) i en la protecció de la salut (legionel·losis, salmonel·losis, vaques boges, contaminació de les aigües, sinistralitat laboral), així com la major desigualtat territorial i de retard en les reformes promeses (a la cua d’Espanya pel que fa a la reforma de l’atenció primària). S’ha constatat que es vivia en una certa inèrcia, sense acceptar que hi havia una crisi del model sanitari i del seu finançament, i no hi havia una planificació estratègica ni capacitat per revisar-lo i adaptar-lo. Pel que fa al segon gran grup de polítiques (serveis socials, immigració, joventut, dona, cultura, seguretat), cal dir que no han estat mai ben ateses en recursos i consideració per part de l’Administració de la Generalitat. El sistema de serveis socials que s’ha construït és un sistema assistencialista, ja que, davant la insuficiència d’equipaments i serveis, per accedir-hi cal demostrar una manca de recursos, la qual cosa deixa fora moltes persones, sobretot de les classes mitjanes. A més a més, el fet que els serveis socials s’hagin estructurat a partir de les lògiques sectorials dels col·lectius atesos (gent gran, infància, persones amb discapacitat, persones immigrades, etc.) ha marcat de manera significativa el contingut i l’organització dels serveis socials, des d’un enfocament insuficientment municipalista. La manca d’una oferta pública de serveis socials s’ha vist compensada per la voluntat i tenacitat de la societat civil (ONGs, fundacions, entitats no lucratives). Aquesta voluntat, però, ha estat sotmesa a actituds paternalistes i clientelistes del Govern, ja que no existien criteris clars en les diferents formes de concertació i subvenció dels serveis i ajuts. Hi ha hagut una manca de planificació, d’objectius estratègics clars, han faltat directrius generals i criteris d’equilibri territorial i proximitat, s’ha tractat amb desconfiança i recel l’administració local i no s’ha impulsat l’extensió dels drets socials i culturals com a expressió de la dignitat humana. Hi ha hagut falta de previsió en l’atenció a la diversitat cultural, on hi han mancat el diàleg, l’impuls i la valoració dels valors professionals i de la creació cultural. Però �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 54 també s’ha produït una dinàmica similar en els serveis d’atenció a les persones dependents, i en altres serveis bàsics, com els judicials i penitenciaris, s’ha arribat al col·lapse. Ha mancat la prevenció i la necessària coordinació dels serveis i itineraris i així molts usuaris han de realitzar peregrinacions en diferents serveis per poder rebre l’atenció o ajut adequat. La política cultural ha estat bàsicament una política de gestos, paraules, paternalisme i cofoisme que no s’han vist traduïts en resultats palpables. Als anys 80, ja es va viure el primer punt d’inflexió negativa amb el trencament del Pacte Cultural que havien acordat el Conseller de Cultura (J. Rigol), l’Ajuntament de Barcelona i les Diputacions. Aquell episodi era l’inici d’una política que s’ha mantingut fins al canvi de govern, basada en el control polític, l’exigència de fidelitats, o la prèvia acreditació ideològica des del nacionalisme conservador. En general, doncs, no s’ha buscat la complicitat Generalitat- Ajuntaments, ans molts cops aquestes relacions s’han caracteritzat per la confrontació. Finalment, la política lingüística, el buc insígnia de la política cultural d’aquest anys, és l’exemple màxim de la política de gestos i paraules que, tot i havent assolit un grau acceptable de normalització, no ha assolit l’arrelament i l’autoestima col·lectiva que la nostra llengua necessita. És un fet innegable que la immigració està adquirint una importància cada cop major. Davant d’aquest fet, el Govern no va saber reaccionar prou bé, ja que hi ha va haver una manca de coordinació amb les altres administracions del país en l’acollida d’aquestes persones. També hi va haver un falta de consciència que el fenomen és una riquesa col·lectiva i una nova diversitat, mostrant actituds de por i inhibició. La política de seguretat ciutadana durant aquests anys ha estat marcada per la recuperació de la policia catalana: els Mossos d’Esquadra. Això ha estat un èxit, però la gestió del seu desplegament en el territori català ha estat pèssima, ja que ha comportat una desigualtat territorial explícita, a causa de la coincidència entre el desplegament gradual dels Mossos d’Esquadra i el replegament de la policia nacional, que en massa ocasions ha deixat desguarnida la població. Es podria afirmar, certament, que la gestió del desplegament ha estat un dels pitjors resultats dels acords entre Generalitat i Govern de l’Estat. Les polítiques de joventut no s’han adaptat als canvis que ha experimentat aquest col·lectiu i la societat en general. Els joves cada cop s’emancipen més tard, degut a la baixa qualitat dels seus llocs de treball i al difícil accés a l’habitatge. Davant d’aquesta situació, la Generalitat no ha reaccionat amb agilitat, ni potenciant la formació dels �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 55 joves en relació al món del treball, ni fent polítiques específiques d’habitatge en proporció a la magnitud del problema. Pel que fa a la política de gènere, encara hi ha molt camí a recórrer per garantir la igualtat d’oportunitats real entre homes i dones. En aquest sentit, un dels principals reptes és potenciar l’arribada de dones a llocs de responsabilitat. Horitzó • Garantir la universalització dels serveis adreçats a les persones i fer realitat els drets culturals bàsics i la qualitat dels serveis públics. • Augmentar significativament la part de despesa sobre al PIB català en la reducció de les desigualtats en matèria social, cultural, territorial i de gènere, assolint nivells assimilables als estàndards europeus. • En el marc de la descentralització de competències cap al món local, destinar recursos suficients als municipis per dur a terme una part significativa d’aquestes polítiques, sens perjudici de l’estímul a la creació d’un autèntic Tercer Sector. • Potenciar l’ús social del català i la seva presència en els diferents àmbits culturals i els mitjans de comunicació. • Potenciar uns mitjans públics de comunicació potents, plurals i democràtics que actuïn de motor de les indústries audiovisual i cultural. • Assumir plenament la responsabilitat de la política de seguretat i de l’administració de Justícia, plenament entesa com a servei públic. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 56 3.1 Política educativa 3.1.1 Impulsar l’educació pública com a eix vertebrador del sistema educatiu català L’educació pública és l’eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l’educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau del desenvolupament social. Per donar compliment a aquest objectiu el Govern durà a terme les següents actuacions. Elaborar un Pacte Nacional per a l’Educació, marc per a la futura Llei Catalana d’Educació. Cal impulsar cinc acords bàsics per arribar al Pacte: • Un acord amb els ajuntaments per cooperar amb l’educació de la ciutadania. • Un acord de corresponsabilitat educativa amb les famílies. • Un acord amb el professorat per desenvolupar una carrera docent estimulant. • Un acord amb les escoles finançades amb fons públics per compartir responsabilitats. • Un acord amb la comunitat educativa per gestionar els centres de manera autònoma i eficaç. Avançar cap a una • Garantir el dret de l’escolarització gratuïta dels alumnes en tots els centres sos- xarxa integradora tinguts amb fons públics, garantir l’equitat del sistema i del dret a la lliure elecció de de tots els centres les famílies, que en cap cas pot ser el dret d’elecció dels centres. sostinguts amb fons • Impulsar un acord sobre la corresponsabilitat dels centres privats concertats en públics l’assoliment de l’objectiu de proporcionar una formació integral a tots els nois i noies i desenvolupar una funció de cohesió social, en un context d’increment progressiu de l’arribada de nous ciutadans. • Revisar els concerts educatius, amb la concreció d’una normativa clara de drets i deures, la priorització de les necessitats d’escolarització, la garantia de la gratuïtat de l’ensenyament i el compliment de la seva missió social. Impulsar un acord amb els Ajuntaments Reestructurar l’organització administrativa de l’educació vers un model més descentralitzat i amb participació de les administracions locals i d’altres entitats. per cooperar amb l’educació de la ciutadania • Reordenació territorial i administrativa del mapa escolar. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 57 • Creació de noves instàncies de gestió i coordinació. • Redisseny de les competències en l’àmbit educatiu entre el Departament d’Ensenyament i els Ajuntaments, Consells Comarcals i Diputació. • Cogestió en els àmbits de competències en ensenyaments no obligatoris de règim general i de règim especial. • Creació de programes que permetin incidir en la millora de la qualitat del sistema. Millorar les condicions Impulsar els col·lectius docents, mitjançant una gestió de personal que faciliti una laborals i professionals més gran implicació i protagonisme dels professorat en la millora de l’educació. del professorat • Promoure un sistema d’incentius laborals relacionats amb la promoció professional dels docents en funció de l’avaluació i la dedicació a la seva tasca. • Revisar els criteris per l’adscripció als centres i de mobilitat entre llocs de treball. • Mesures de control del compliment i de l’efectivitat de la feina dels professionals. • Establir una relació entre els resultats que el professorat obté amb el seu treball i la seva promoció professional. • Promoure estratègies organitzatives i de funcionament del professorat, per recuperar el seu impuls professional. • Incrementar el nombre de professors. • Elaborar el Pla general de formació del professorat. • Impulsar una carrera docent estimulant que valori les responsabilitats adquirides pel professorat, el compromís amb el projecte del centre i l’avaluació positiva de la seva tasca. Millorar els centres • Increment de la partida d’Ensenyament en l’elaboració dels pressupostos. educatius i els seus • Elaboració d’un Pla de Xoc per a la millora dels centres educatius. equipaments • Increment del finançament destinat al funcionament dels centres i de les dotacions destinades a material d’ús didàctic, ús administratiu i les vinculades a projectes. • Establiment d’una línia específica de recursos financers, materials, tècnics i humans vinculats al desenvolupament del projecte educatiu de centre (PEC), amb especial atenció als centres ubicats en zones econòmicament i socialment desfavorides i específicament a les escoles d’àmbit rural. • Elaboració d’un inventari de tasques, no estrictament lectives, que millorin la qualitat educativa del centre. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 58 3.1.2 Augmentar la qualitat del sistema educatiu per adequar-lo als nous reptes socials És absolutament necessari un canvi de rumb en la política educativa dels nostre país. El Govern donarà un nou impuls de confiança i de qualitat al nostre sistema educatiu, que garanteixi, en l’àmbit de la societat del benestar i de la igualtat d’oportunitats, uns objectius mínims comuns a tota la ciutadania, que permetin la participació efectiva i democràtica i una formació adequada als reptes que tenim plantejats com a societat. Per això, el Govern desenvoluparà les següents línies d’actuació: Aconseguir una gestió Redefinir el model de gestió dels centres docents públics, en la línia de reforçar la autònoma i eficaç del seva capacitat d’actuació mitjançant una major autonomia, tant acadèmica com de centres gestió administrativa, econòmica, de recursos de personal i d’altres. • Realitzar els canvis que permetin una caracterització específica dels centres (amb totes les combinacions possibles: centres complets des de l’etapa infantil al final de secundària, centres de batxillerat, centres de formació professional, centres de Secundària Obligatòria, etc.). • Dotar els centres d’una major autonomia i recursos. Establir les bases per fer que el centre educatiu, amb la necessària participació de la comunitat, es converteixi en un “ens” amb capacitat per prendre decisions acadèmiques, organitzatives, laborals i d’administració de recursos. • Enfortir la funció directiva. Tendir cap a una professionalització de la funció directiva i dotar-la del poder de decisió que és necessari per dirigir i gestionar amb capacitat d’actuació i instruments de gestió eficaç. Millorar l’acció educativa i instructiva • Especial esforç institucional en l’atenció als alumnes amb majors dificultats (tractament de la diversitat escolar) amb mesures organitzatives i pedagògiques. • Promoció i generació d’innovació didàctica entre el professorat, lligant aquesta activitat a la promoció professional i salarial. • Enfortiment de les estratègies didàctiques per aprendre a aprendre, donant una base cultural sòlida i útil per viure en la societat actual. • Polítiques de formació del professorat en les necessitats bàsiques i en l’aprenentatge de l’anglès. • Generalització en escoles i instituts de docència d’algunes matèries en idioma estranger. • Pla de dotació d’infraestructura informàtica i promoció de les experiències innovadores en la utilització de les noves tecnologies a l’activitat acadèmica. • Avaluació institucional de tots els centres en relació als seus resultats obtinguts, tot considerant les seves característiques sociològiques i els estàndards europeus. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 59 • Adequació dels calendaris i horaris escolars. • Creació de 30.000 places d’escoles bressols per tal de donar compliment a la demanda existent. • Elaboració d’un Pla de Xoc per a la prevenció del fracàs escolar, de manera que millorin els resultats del alumnes. • Elaboració d’un nou Pla d’Atenció a l’alumnat procedent de la immigració. • Elaboració d’un Pla per millorar l’aprenentatge de la llengua anglesa a l’escola. • Elaboració d’un Pla per impulsar l’ús de les TIC a l’aprenentatge. Millorar la Formació Actuar decididament sobre l’organització de la Formació Professional, flexibilitzant Professional les ofertes, dissenyant processos estructurats que facilitin la relació amb l’estructura productiva. Al mateix temps, caldrà intentar una coordinació amb la màxima intensitat entre els tres àmbits de formació en els que, actualment, s’organitza la FP: formació reglada, ocupacional i contínua. • Connectar amb les necessitats reals del territori. • Connectar amb les polítiques actives d’ocupació. • Connectar amb les demandes de desenvolupament econòmic. • Aconseguir que la formació professional tingui caràcter de formació permanent. • Interaccionar la formació professionalitzadora amb el Sistema Nacional de Qua- lificacions corresponent per poder actualitzar, convalidar i acreditar. • Dissenyar itineraris de formació per als usuaris de formació professional. • Reconèixer les diferents formes de realitzar la formació professionalitzadora. • Adaptar els currículums i l’oferta de la Formació Professional per a treballadors i treballadores, de tots els sectors, de tal manera que facilitin el reconeixement de les seves competències i capacitats. • Promoure l’avaluació per a l’accés a la titulació de Formació Professional des del mercat de treball. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 60 3.2 Polítiques d’acció social 3.2.1 Universalitzar els serveis socials L’actual sistema català de serveis socials es podria qualificar d’assistencialista, ja que, davant la insuficiència d’equipaments i serveis, per accedir-hi cal demostrar una manca de recursos, la qual cosa deixa fora moltes persones, sobretot de les classes mitjanes. L’objectiu del Govern en aquest àmbit és universalitzar el sistema, és a dir, establir un sistema destinat a tothom que tingui una determinada necessitat, independentment de la seva situació econòmica. Per tal d’universalitzar els serveis socials, el Govern s’ha fixat les següents línies d’actuació: Aprovar una nova Llei S’elaborarà en el transcurs del 2004 i 2005, una nova Llei de Serveis Socials de de Serveis Socials de Catalunya que permeti la universalització dels serveis socials i avançar cap a un Catalunya model flexible, àgil i descentralitzat, amb capacitat d’adaptació al territori i d’innovar ràpidament per fer front a les creixents i canviants necessitats socials. Aquesta nova llei, que s’elaborarà amb la participació del món local, els sectors professionals i les entitats d’iniciativa social, definirà: • Els indicadors de necessitat social com a base per a la planificació i l’avaluació. • La cartera de prestacions socials que es derivin dels drets que regularà la futura Carta de Drets Socials de Catalunya, de manera que quedin legalment reconeguts amb caràcter de fonamentals i puguin ser exigibles per part de la ciutadania com a drets subjectius. • L’organització del sistema i els nivells competencials de responsabilitat pública, amb una aposta decidida vers la municipalització. • La relació amb el tercer sector i amb la resta de la iniciativa privada. • El finançament. Algunes accions clau del Pla de Govern relacionades amb la nova llei seran: • Creació de l’Agència de suport a les persones amb dependència i a les seves famílies per donar resposta a les seves necessitats sociosanitàries. • Definició de la planificació territorial dels serveis socials. • Gestió i resposta a les actuals llistes d’espera en serveis socials. Elaborar un nou marc de finançament dels En el marc de la nova Llei de Serveis Socials, s’establirà un nou sistema de finançament dels serveis socials. Alguns punts clau d’aquest nou sistema són els següents: serveis socials • Arribar a la mitjana europea en despesa social com a percentatge del PIB català. D’aquesta forma, es donarà compliment sobrat a la resolució 887/V del Parlament �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 61 de Catalunya sobre política social i benestar del mes d’abril de 1999, en què s’insta al Govern de la Generalitat a destinar, com a mínim, un 4% del seu pressupost a polítiques de benestar i de serveis socials. • Definir i fer transparent l’aportació de l’Estat, la Generalitat, l’Administració Local i els fons europeus al nou model d’acció social, així com l’aportació dels usuaris al nou model d’acció social en els serveis de copagament. Descentralitzar els D’acord amb la nova Llei de Serveis Socials, caldrà desconcentrar i descentralitzar serveis socials progressivament els serveis socials, amb una aposta decidida vers la seva municipalització. Algunes actuacions seran les següents: • Descentralització de competències del Departament de Benestar i Família de serveis centrals cap a les direccions territorials. • Establiment d’un nou estil de cooperació amb els ajuntaments i consells comarcals, redistribuint competències i responsabilitats i garantint l’estabilitat financera mitjançant convenis-contractes plurianuals i sistemes d’indicadors. • Transferència de les Oficines de Benestar i Família, que actualment depenen de la Direcció General d’Actuacions Comunitàries i Cíviques, als Serveis Territorials del Departament, facilitant així la col·laboració amb el món local. Es durà a terme un Pla pilot de desconcentració en un Servei Territorial concret. Posteriorment s’avaluarà l’experiència i, si s’escau, s’exportarà progressivament a la resta de Serveis Territorials. • Estudi de les funcions i serveis per traspassar en 4 o 6 anys al món local. Pel que fa als equipaments cívics (ludoteques, hotels d’entitats, casals de gent gran...), en un termini màxim de 6 anys es procedirà a traspassar concertadament la seva gestió al món local. • Establiment de mecanismes de seguiment dels serveis traspassats al món local per tal de garantir-ne la qualitat i l’equilibri territorial. També es cercaran mecanismes de cooperació i cogestió. Així, per exemple, es farà el Consorci de Serveis Socials amb l’Ajuntament de Barcelona i s’implantarà el sistema TS-Plus, que suposarà la informatització de tots els expedients d’atenció social de les àrees bàsiques de serveis socials. • Participació del món local en la planificació, seguiment i avaluació dels serveis socials. • Assistència tècnica al món local per a la prestació de l’atenció social primària i per a la gestió dels serveis traspassats, d’acord amb models que n’assegurin l’eficiència. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 62 3.2.2 Garantir la cohesió social, en especial dels collectius amb major risc d’exclusió Hi ha determinats col·lectius que tenen un especial risc de veure’s exclosos, totalment o parcialment, del benestar que genera la nostra societat. Cal que la Generalitat vetlli per tal que tothom pugui fruir d’aquest benestar. Així, en relació als següents col·lectius, el Govern durà a terme les següents actuacions. Immigrants • Elaborar el Pla de Ciutadania i Immigració 2005-2008. Aquest Pla es farà sobre la base de l’avaluació que es durà a terme del Pla Interdepartamental d’Immigració 2001-2004 i marcarà les prioritats i criteris rectors de la política d’immigració de la Generalitat de Catalunya. Aquest Pla anirà acompanyat d’un compromís pressupostari per part de tots els departaments implicats. El Pla tindrà un fort component territorial. • Elaborar una Carta d’Acollida que establirà un marc de drets i deures dels ciutadans de Catalunya previstos en la Constitució i l’Estatut i aplicats a la realitat de la immigració. • Elaborar un Pla General de Primera Acollida que gestionarà de forma coordinada amb els municipis i entitats la recepció i la inserció social i laboral dels ciutadans estrangers a Catalunya i que comportarà la creació d’estructures pròpies a increment dels recursos. • Garantir la igualtat d’oportunitats per a les persones que arriben a Catalunya i per aquelles d’origen immigrat reforçant les polítiques socials de la Generalitat per a tothom i adaptant els serveis per tal d’evitar qualsevol tipus de discriminació derivada de la insuficiència de recursos. • Garantir l’accés al coneixement del català a la nova immigració. • Reclamar al Govern de l’Estat recursos i competències per desenvolupar polítiques efectives d’immigració a Catalunya. Gent gran • Elaborar el Pla Director d’Atenció a les persones grans amb l’objectiu de regular i desplegar el serveis necessaris per donar resposta a l’envelliment i sobreenvelliment de la població catalana. • Completar transitòriament les pensions més baixes per tal de garantir uns ingressos econòmics dignes a totes les persones beneficiàries de pensions. Això es farà mitjançant una Llei de complement de les pensions, que: · Establirà un ajut econòmic anual (tendint a assolir entre el 80% i el 100% del Salari Mínim Interprofessional) a favor dels titulars de pensions de jubilació i invalidesa en la seva modalitat no contributiva i dels de pensions del Fons d’Assistència Social i del subsidi de garantia d’ingressos mínims, així com de les pensions contributives més baixes. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 63 · Regularà anualment la quantitat a percebre en cada cas per les persones beneficiàries. En cas que el cost derivat de la gestió del pagament ho faci aconsellable, es podrà establir un pagament de caràcter únic. · Un cop hagi passat el període transitori, s’incrementarà l’ajut, com a mínim, per l’import que resulti de considerar la diferència entre l’IPC de Catalunya i el de la resta de l’Estat per tal de compensar la pèrdua de poder adquisitiu. • Avançar cap a la universalització dels serveis d’atenció a domicili per a la gent gran: arribar, com a mínim, a cobrir el 4% de les persones de 65 anys i més. • Adoptar mesures que garanteixin l’envelliment actiu de les persones. • Completar i millorar la xarxa d’equipaments i serveis d’oferta pública per a la gent gran: casals, serveis d’atenció a domicili, habitatges tutelats, centres de dia, residències, acolliment familiar, etc. Infància • Renovar el Pla integral de suport a la infància i l’adolescència de Catalunya, implementant-hi el Programa d’Atenció a la Infància i l’Adolescència en risc. • Dissenyar i implementar un programa transversal de prevenció primària i de detecció de situacions de risc social que afecten als infants i als joves, amb coordinació de totes les administracions. • Reconvertir l’Observatori de la Infància i l’Adolescència en un observatori dels drets dels infants, amb un treball de difusió i també d’anàlisi de necessitats específiques i territorialitzades d’aquest àmbit a Catalunya. • Reconvertir els recursos existents a partir de l’elaboració d’un Mapa de Recursos que permeti la planificació coherent d’aquests a partir de la seva territorialització i de les necessitats específiques que la població d’infants i joves. • Crear una àrea de suport al jove amb dificultats socials, dins de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, amb dotació de recursos i reconversió dels existents per aconseguir la seva inserció social. • Crear la figura de l’educador al medi per tal de fer el seguiment de les mesures de protecció. • Revisar i modificar la Llei 37/1991, de mesures de protecció dels menors desemparats. Persones amb • Garantir la prestació de serveis a les persones amb discapacitats psíquiques, discapacitat físiques o sensorials (sanitaris, residencials, d’integració laboral...). A tal efecte, s’elaborarà el Pla Director d’Atenció a les persones amb discapacitat. • Crear un punt d’atenció (finestreta única) per a la informació i adjudicació de prestacions i recursos per a les persones amb discapacitats i les seves famílies a cada demarcació territorial. • Vetllar pel compliment de la Llei d’Integració del Minusvàlid (LISMI) en totes les �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 64 administracions públiques i en les empreses concessionàries de serveis. Així, caldrà que hi hagi un mínim d’un 2% de treballadors amb discapacitat a la Generalitat, al món local i a l’empresa ordinària. També caldrà que un 4% dels habitatges de promoció pública, de compra o lloguer, s’adaptin o es reservin per a persones amb discapacitat. • Garantir les eines de comunicació alternatives necessàries i l’accessibilitat en tots els espais i serveis públics. Algunes mesures concretes per tal d’avançar en aquesta línia són: · Fer plenament accessible el servei de metro als discapacitats. · Adaptar un 10% dels taxis i impulsar el compliment del decret 135/1995. · Obrir una línia d’ajuts adreçada als ajuntaments per tal de facilitar el compliment del Codi d’accessibilitat, abans del 2006. · Desenvolupar, conjuntament amb els Ajuntaments, un Pla integral d’atenció a les persones amb problemàtica de salut mental. Poble Gitano Gais i lesbianes • Elaborar el Pla integral del Poble Gitano a Catalunya. • Crear un Pla Interdepartamental per a la no discriminació de les persones homosexuals. • Equipar les parelles de fet, amb independència de la seva orientació sexual, en el conjunt d’ajuts i suport públic (serveis socials, política d’habitatge, etc.). • Crear un òrgan consultiu permanent, amb participació del conjunt d’organitzacions legalment constituïdes en l’àmbit dels gais i lesbianes, per tal d’establir un diàleg amb l’Administració. Població sotmesa a La població sotmesa a mesures d’execució penitenciària i de justícia juvenil cons- mesures d’execució titueix un dels nuclis més exposats a la marginació social, si el sistema penitenciari penitenciària i de no compleix adequadament les funcions de reeducació i reinserció a què obliga la justícia juvenil llei. Per tal de reduir aquest risc d’exclusió social permanent, el Govern adoptarà mesures per millorar la gestió del sistema penitenciari, impulsant actuacions com les següents: • Atenció preferent a la gestió del personal penitenciari i de justícia juvenil, pel que fa a la seva selecció, formació i promoció i establiment de l’estatut del seu personal directiu. • Impuls de les activitats educatives i laborals en els centres, adequades al tractament individual dels interns, mitjançant el CIRE i altres agents. • Foment de l’aplicació de les mesures penals alternatives, amb un grup de treball amb professionals de la judicatura, la fiscalia i el personal penitenciari. • Potenciació dels tractaments especials per a interns afectats per patologies i �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 65 drogodependències. • Elaboració d’una normativa penitenciària pròpia de rang reglamentari. • Concertació amb els Departaments d’Educació, Salut, Benestar Social i Treball i Indústria, amb els governs locals i amb els agents socials per facilitar el procés de reinserció dels interns. • Reordenació de la col·laboració amb col·lectius i entitats externes a l’Administració que cooperen amb la funció penitenciària. • Implementació del Pla de renovació i substitució de centres penitenciaris i de justícia juvenil. • Comunicar i fer pedagogia social per tal de difondre les característiques i les finalitats de l’administració penitenciària. Pobresa i exclusió Més enllà de les actuacions que la Generalitat dugui a terme sobre col·lectius concrets social en general amb problemàtiques específiques, hi ha un seguit d’actuacions d’abast més general per tal de lluitar contra l’exclusió social. A continuació se’n detallen algunes: • Implantar el Programa d’Inclusió Social de Catalunya - Pobresa Zero, des d’una política transversal. • Reformular la Renda Mínima d’Inserció tendint a que esdevingui una renda bàsica de ciutadania i estudiar les propostes d’implantació progressiva. • Garantir la inserció sociolaboral de determinats col·lectius amb risc de ser exclosos, com ara persones amb malaltia mental, persones amb addiccions i persones amb discapacitat, amb la col·laboració del món local i la iniciativa privada. 3.2.3 Garantir la igualtat d’oportunitats i drets de les dones Tot i que formalment dones i homes tenen els mateixos drets i oportunitats, encara és molta la distància a recórrer per tal de garantir que aquesta igualtat d’oportunitats sigui efectiva. Discriminacions en el lloc de treball, menys retribució per la mateixa feina, doble jornada (feina remunerada més les tasques de la llar), són només algunes de les dificultats afegides que es troben les dones d’aquest país. A més a més, cal tenir ben present la xacra de la violència de gènere. Per avançar cap a la igualtat d’oportunitats real entre homes i dones, el Govern durà a terme les següents línies d’actuació: Introduir la perspectiva de gènere a l’activitat Cal que la Generalitat incorpori al conjunt dels seus plantejaments i actuacions la perspectiva de gènere. Concretament, es duran a terme les següents actuacions: ordinària de la Generalitat • Adaptar l’estructura organitzativa de l’Administració de la Generalitat, adjudicant �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 66 recursos materials i personals per a l’aplicació de les polítiques de gènere, tant en els diferents departaments com a nivell territorial. • Dotar l’Institut Català de la Dona (ICD) de poder polític real en els òrgans de Govern. • Avançar en l’establiment de criteris per elaborar els pressupostos amb visió de gènere. • Establir una coordinació amb els organismes locals per enfortir les oficines territorials de l’ICD. • Desenvolupar el Pla d’Acció per a la igualtat d’oportunitats de les dones en els diferents departaments de la Generalitat. • Reformar el Consell de les Dones de Catalunya per tal d’assegurar la participació de les dones en l’elaboració i avaluació de les polítiques de gènere. • Presentar al Parlament de Catalunya el Projecte de Llei per a la igualtat d’oportunitats. Mesures per Més enllà de les mesures internes o organitzatives que prengui el Govern, cal que fomentar la igualtat aquest lideri un procés encaminat a aconseguir una societat amb un major grau d’oportunitats entre d’igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Algunes mesures per avançar en dones i homes en la aquesta línia són les següents. societat catalana • Promoure la igualtat d’oportunitats de les dones en l’accés i presència a la formació en les diferents branques professionals. • Elaborar, implementar i avaluar un Pla d’Igualtat d’Oportunitats entre homes i dones. • Elaborar un Pla de conciliació de la vida personal i laboral. Aquest Pla hauria de promoure mesures per regular l’organització del temps en l’àmbit del mercat de treball perquè homes i dones puguin compartir responsabilitats en tots els àmbits. • Controlar les conductes empresarials discriminatòries. 3.2.4 Enfortir les polítiques de suport a les famílies Els diversos tipus de família continuen essent, avui en dia, la unitat bàsica de convivència i el nucli bàsic de relacions afectives interpersonals. Les famílies, però, han de fer front a una sèrie de reptes derivats dels canvis socials, entre els quals cal destacar la incorporació de la dona al mercat de treball. En aquest context, els poders públics han de remoure les traves que dificulten el desenvolupament de les famílies, amb especial atenció al paper que en aquestes hi juga la dona. Les principals línies d’actuació en l’àmbit de les polítiques familiars són les següents: �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 67 Donar un tractament Hi ha famílies que, per diversos motius (persones dependents a càrrec, monoparen- específic a les famílies talitat, fills amb malalties cròniques...), tenen unes necessitats especials. Cal que el amb necessitats sector públic tingui en compte aquestes particularitats i adapti les seves polítiques especials familiars a aquestes realitats. Algunes actuacions del Govern en aquesta línia són les següents: • Garantir ajuts econòmics i millorar la fiscalitat per a les famílies amb infants o persones dependents al seu càrrec. Oferir un tracte especial a aquelles famílies que necessiten un suport addicional: famílies nombroses, monoparentals, amb infants acollits o adoptats... En aquesta línia, es renovarà el programa d’ajuts a les famílies amb infants a càrrec per tal que les monoparentals tinguin el mateix tractament que les nombroses, i, per tant, rebin l’ajut per a infants de 0 a 6 anys i no de 0 a 3 com fins ara. • Oferir ajuts per l’adquisició o lloguer d’habitatge per a famílies amb situació d’especial vulnerabilitat. • Crear un programa d’atenció social al nen malalt. En el marc d’aquest programa, es vehicularan ajuts, programes de respir i reforç de l’atenció domiciliària a les famílies que tinguin a càrrec nens amb malalties cròniques o oncològiques. • Fomentar les bonificacions fiscals i descomptes en els diferents serveis públics per a aquelles famílies que necessiten un suport addicional i cedir les dades dels titulars del títol de família nombrosa als ajuntaments, tal com s’ha fet amb el de Barcelona, perquè es puguin beneficiar automàticament del descompte de l’IBI. • Crear un fons d’impagament de pensions per a casos de separació, divorci o nullitat matrimonial adreçat a famílies en situacions de vulnerabilitat especial. Oferir ajuts i Una de les prioritats del Govern de la Generalitat de Catalunya és la protecció de la serveis per a l’adopció i infància i el suport a la família, i, en aquest sentit, els nous projectes que estem en- l’acolliment degant segueixen la línia de treball d’afavorir les famílies que es troben en processos d’acolliment i adopció. L’objectiu de l’adopció i l’acolliment és promoure els drets dels infants, particularment el de viure en un entorn afectiu confortable. És per aquest motiu que aquestes formes de convivència han de ser considerades com un servei a la societat i, per tant, és de rebut que rebin un suport públic específic. Algunes actuacions que es duran a terme en aquest àmbit són les següents: • Reforçar la difusió de la mesura de l’acolliment familiar i promoure’l, per tal d’assolir un major nombre de famílies col·laboradores. • Implementar un programa de formació de les famílies acollidores a Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 68 • Implementar un projecte d’atenció postadoptiva per dotar d’estratègies educatives a les famílies i donar suport i orientació a l’adoptat. • Proposar una mesura correctora en el procediment de l’acolliment que permeti que el menor romangui amb la família acollidora quan els equips tècnics constatin la impossibilitat del retorn del menor amb la seva família natural, malgrat no comptar amb l’assentiment dels pares o tutors. • Impulsar una mesura d’acolliment permanent, per als casos en què el menor no té possibilitat de retornar amb la seva família d’origen, però no és possible l’adopció. • Permetre l’adopció a les famílies homosexuals. • Obrir nous països de procedència de menors i enfortir els llaços de relació amb els països de procedència actuals. • Elaborar els seguiments d’adopcions internacionals per part del personal tècnic de l’ICAA, amb el consegüent estalvi econòmic que aquest fet comportarà per a les famílies adoptives. 3.2.5 Reforçar les polítiques adreçades a la joventut Tot i que ens els darrers anys s’ha consolidat el marc metodològic d’actuació de les polítiques de joventut, la prioritat del Govern en els propers anys és obrir una nova etapa caracteritzada pel pas a l’acció. Per afrontar els reptes que tenen els i les joves són necessàries actuacions en els àmbits de l’habitatge, el treball, la formació, la salut, la participació, etc. Aquestes actuacions seran una realitat gràcies a l’aposta ferma del Govern per les polítiques d’emancipació i de participació dels joves i amb la vocació de treball transversal, interdepartamental, interadministratiu i la participació de la joventut. • Elaborar el Pla d’actuació del Govern de la Generalitat en l’àmbit de la Joventut per al període 2004-2007. • Elaborar la Llei de reconeixement de l’associacionisme educatiu. • Elaborar la Llei de Polítiques de Joventut. • Definir les mesures específiques per a joves dins el Pla General d’Ocupació. • Facilitar l’habitatge de lloguer a través de les borses joves d’habitatge. • Crear els crèdits d’emancipació per a joves adreçats a potenciar l’autoocupació juvenil, la formació i l’accés a l’habitatge dels joves. • Participar en la definició del pacte Nacional per a l’educació a través del Projecte educatiu integral. • Fomentar la promoció de la salut i les polítiques de prevenció entre els joves. • Garantir l’accés a la cultura per part dels joves i donar suport als joves creadors. • Fomentar la participació dels joves a través de l’associacionisme juvenil i a través de noves fórmules participatives. • Fomentar l’educació en valors dels joves a través de l’associacionisme educatiu. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 69 3.3 Salut i polítiques sanitàries 3.3.1 Fomentar la salut pública La salut pública es configura com un dels àmbits principals d’actuació d’aquest Departament ja que, en els últims anys, ha augmentat la sensibilitat de la població envers aquests temes (alertes/crisis sanitàries): aigües contaminades per purins, legionel·losis, vaques boges, dioxines, mercuri i metalls pesats, SARS, grip del pollastre...A més a més, aquests són els temes que més cal adaptar als canvis derivats de la globalització de les malalties o a d’altres problemes emergents a la nostra societat: violència de gènere com a problema de salut pública, tabaquisme, alcoholisme lligat al lleure, SIDA i altres malalties de transmissió sexual... En canvi, els serveis de salut pública han seguit mantenint el mateix model de funcionament que els darrers 20 anys, un aspecte que només aborda, encara que parcialment, la Llei 7/2003 de protecció de la salut. Les prioritats polítiques (i organitzatives dels serveis) en Salut Pública són: Crear l’Agència de Salut Pública Cal reformar els dispositius de provisió de serveis de salut pública, entre d’altres, amb la creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. de Catalunya amb descentralització en els territoris • Desplegar reglamentàriament l’Agència de Protecció de la Salut en els territoris, conjuntament amb el municipalisme català, l’any 2005. • A partir del desplegament d’aquesta Agència, crear per llei l’any 2006 l’Agència de Salut Pública de Catalunya que establirà una infraestructura de salut pública (epidemiologia, recursos humans, laboratoris i recerca científica) basada en el rigor científic i els recursos i programes necessaris. Prioritzar les polítiques Formular i implantar polítiques de salut pública que incorporin de manera central les de salut pública en estratègies efectives de promoció, prevenció i protecció, comptant amb el suport de determinades àrees en la vigilància epidemiològica, la monitorització i la recerca, al voltant dels problemes relació a la promoció, de salut i dels riscos d’abordatge prioritari. Així, les àrees d’especial prioritat del la prevenció i la Departament de Salut, en relació a la salut pública, són: salut i seguretat (accidents, protecció violències, risc psicosocial), tant en l’àmbit laboral com viari, escolar i domèstic. • Estils de vida, malalties cròniques i envelliment (nutrició, tabac, alcohol, altres drogues, activitat física, malalties cardiovasculars, càncer). • Salut sexual i reproductiva (SIDA i infeccions de transmissió sexual, embaràs adolescent). • Salut mental i toxicomanies. • Salut alimentària i ambiental (aliments, aigua, aire). • Malalties transmissibles emergents i noves vacunes. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 70 • Reducció de les desigualtats en salut segons classe social, gènere, lloc d’origen i territori. 3.3.2 Millorar l’assistència sanitària i adaptar el sistema a les malalties cròniques Incrementar la La millora de l’assistència sanitària continua essent un dels àmbits principals d’ac- capacitat resolutiva tuació d’aquest Departament, al qual incorporem un nou repte: adaptar el sistema a dels centres de salut l’envelliment de la població i, per tant, a les malalties cròniques i a la dependència. de l’atenció primària En aquest sentit les principals línies d’actuació són: Cal millorar els centres de salut de l’atenció primària perquè esdevinguin el centre del sistema, la seva porta d’entrada i el principal gestor del pacient i de la comunitat. Cal doncs: • Definir una estratègia global per impulsar l’Atenció Primària a través d’un Pla de Xoc als centres de salut per als anys 2004-2005. • Emmarcar aquest Pla de Xoc en un conjunt de mesures ambicioses que ens permetin, a mig termini, la reforma del model actual, per millorar-ne l’eficàcia i l’eficiència, a través d’un Pla Estratègic de l’Atenció Primària que, a més, ha de: · Orientar aquests serveis a una nova realitat canviant i adaptar-los per incrementar la seva capacitat de resolució. · Establir una coordinació (continuum assistencial) amb els altres nivells assistencials i amb el món social. · Aprofundir en la potenciació del treball complementari entre els diferents professionals que treballen en els centres de salut, sigui en la primera línia de prestació (metges de família, pediatres, infermeres, auxiliars, administratius...) o en els serveis de suport (salut mental, rehabilitació, Programa d’atenció a la salut sexual i reproductiva...). - Donar suport a les activitats de prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació en l’evidència científica disponible i en les directrius establertes en el Pla de salut i en els Plans directors del Departament de Salut. - Augmentar la capacitat d’autogestió dels centres per donar una millor resposta a les necessitats i demandes de la població. Potenciar la capacitat d’adaptació de la xarxa Per millorar l’atenció hospitalària cal potenciar la seva capacitat de transformació (i adaptació), sobretot, en relació a determinats temes: especialitzada hospitalària • Definir els estàndards de qualitat mínims per tal de garantir una assistència de qualitat (confort, accessibilitat...). �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 71 • Respondre als objectius i intervencions prioritzades en el Pla de Salut i en els Plans Directors del Departament de Salut. • Realitzar un Pla d’inversions per a la millora de les infraestructures, l’accessibilitat i la qualitat dels serveis, seguint les recomanacions del nou mapa sanitari, sociosanitari i de salut pública. • Implementar el Pla de Xoc de les llistes d’espera per garantir temps màxims d‘espera inferiors a 6 mesos per a intervencions quirúrgiques de malalties no greus (cataractes, pròtesis de maluc, hèrnies, varius, etc.), els corresponents terminis màxims per a les proves diagnòstiques i consultes externes i crear unitats de diagnòstic ràpid per a les patologies més prevalents. Introduir millores en les A partir de la fusió dels consells d’administració de SEMSA i SCUBSA, l’any 2004 es urgències, emergències portarà a terme una revisió de les urgències, emergències i el transport sanitari i: i el transport sanitari arreu de Catalunya • Es donarà a conèixer la distribució en el territori dels recursos de transport sanitari, la seva operativitat, utilització i demanda. • Es dimensionaran i ajustaran els recursos destinats a urgències i emergències d‘acord amb nous criteris. • S’implantarà un model únic amb coordinació descentralitzada territorialment de resposta integral de les emergències sanitàries a Catalunya, coordinadament amb els diferents grups operatius d‘emergències (policies, sanitaris, bombers, protecció civil) Establir les bases per a Cal avançar cap a un model de salut mental (i addiccions) orientat cap a l’atenció un nou model de salut comunitària, amb una concepció biopsicosocial i amb un important paper de la re- mental habilitació comunitària. Per això cal, entre d’altres mesures: • Enfortir els programes de promoció de la salut mental i de prevenció de la malaltia mental i les addiccions. • Integrar la planificació de l’atenció a la salut mental i l’atenció a les addiccions, potenciant la coordinació i complementarietat d’ambdues xarxes en el territori, en col·laboració amb l’atenció primària de salut. • Avançar en el Pla d’Atenció Integral a les persones amb problemes de salut mental de caràcter intersectorial i interdepartamental, que doni resposta global a les necessitats sanitàries, socials, laborals i educatives de les persones amb malalties mentals i de les seves famílies, i en el qual tindran representació les entitats municipals. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 72 Potenciar el paper Les TIC són eines adequades per facilitar l’accessibilitat dels ciutadans al sistema, de les tecnologies estaran al seu servei i al dels professionals. de la informació i la comunicació (TIC) • Avançar cap a l’establiment d’una xarxa informàtica única dels centres sanitaris. • Implementar el Sistema d‘Informació Integrada Sanitària (SIIS). Potenciar la recerca Catalunya està esdevenint un potència en investigació biomèdica. Aquest és un biomèdica a Catalunya dels principals motors de creixement de l’economia actual, per això, cal fer un salt endavant i apostar per la recerca en aquest àmbit i mantenir la situació de lideratge en aquesta àrea emergent, a partir de projectes com: • La creació del Centre d’Investigació en Medicina Regenerativa de Barcelona l’any 2004. • El Pla director de Recerca, que serà l’instrument per liderar un projecte de recerca biomèdica de qualitat i amb un finançament suficient, que permeti sumar en recerca biomèdica pública i privada. Crear l’Agència L’Agència Sociosanitària per a la Dependència ha de ser l’instrument per garantir Sociosanitària per a la l’accés, la igualtat territorial i la qualitat dels serveis sanitaris i socials per a totes les Dependència persones amb dependència i oferir un servei integral, sanitari i social a domicili, amb un treball conjunt de tots els professionals. • Crear per llei l’Agència Sociosanitària per a la Dependència l’any 2005. 3.3.3 Dissenyar l’organització i el finançament del nou model sanitari Organització D’una banda, i en el marc de definició del Nou Sistema Català de la Salut, el Departament de Salut haurà d’elaborar una nova llei de qualitat i modernització del sistema sanitari (revisant i actualitzant la LLOSC), que inclogui un projecte de modernització de l’Institut Català de la Salut (per fer-ne una institució de qualitat, autònoma en la seva gestió i que reti comptes en funció dels seus resultats), un mapa de serveis sanitaris, sociosanitaris i de salut pública de Catalunya adaptat al territori. Potenciar els principis Els principis que inspiren el nou Sistema Català de la Salut giren entorn de: la qualitat, i el paper dels l’equitat, l’eficiència, la transversalitat entre sectors i departaments de la Generalitat, protagonistes del la integració a nivell territorial, la participació, la transparència, la subsidiarietat, la sistema sanitari substituïbilitat de recursos i la sostenibilitat econòmica i financera. El principal protagonista del sistema ha de ser el ciutadà, per això cal: �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 73 • Reforçar la percepció del ciutadà com a propietari del Sistema de Salut i, al mateix temps, com a consumidor i usuari. • Determinar els seus drets i deures perquè sigui coresponsable en el bon ús d’aquest sistema i en l’ús racional d’aquests serveis (de qualitat) i també dels medicaments. • Oferir-li els coneixements i instruments necessaris perquè promogui la seva salut i previngui la malaltia. Un altre element bàsic del sistema són els seus professionals. Cal: • Consensuar un nou model de relacions laborals per a tota la xarxa sanitària que comporti una homologació de les condicions laborals bàsiques de tota la xarxa (resultat de la Mesa Social per a un acord marc de recursos humans del sistema sanitari català). • Fer de la recerca i la docència una part important de l’actiu dels professionals. • Adaptar la seva formació a les necessitats actuals i futures (MIR, infermeria, noves professions sanitàries, etc.). Finalment, l‘administració local, ha de: • Cooperar i participar en la planificació i avaluació de l‘assistència sanitària, sociosanitària i de salut pública mitjançant la seva participació en els ens de gestió/coordinació. Finançament D’altra banda, l’actual sistema de finançament de la sanitat és del tot insuficient i no permet que Catalunya disposi dels recursos necessaris per finançar el nivell de despesa sanitària, imprescindible per prestar un servei que considerem molt important per als ciutadans i ciutadanes i que creix molt més ràpidament que el conjunt dels ingressos de la sanitat. Per aquest motiu, és necessari: Millorar el finançament • Renegociar amb l’Estat un nou marc de finançament i cercar, en el Consell Inter- de la sanitat i equiparar territorial, aliances amb les altres CCAA per aconseguir un pacte que millori aquest el percentatge finançament. respecte al PIB del • Realitzar esforços per racionalitzar la despesa i distribuir, de la millor manera, finançament sanitari els recursos propis, fins i tot, incrementar aquests recursos propis, és a dir, cercar al d’altres regions o ingressos alternatius, tot i les limitacions en la nostra capacitat normativa. Aquesta països de renda per racionalització ha de permetre, al mateix temps, mantenir –fins i tot augmentar- la càpita i característiques qualitat i l’eficiència del sistema (resultat del Grup de Treball per a la racionalització similars a les nostres i el finançament de la despesa sanitària). (en el període de 8 • Contenir la despesa farmacèutica a través de noves mesures (recepta electrònica, anys) distribució directa d’absorbents d’incontinència urinària a les residències geriàtriques, entre d’altres) i seguir potenciar l’ús de genèrics. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 74 3.4 Política cultural 3.4.1 Garantir l’accés a la cultura Cal donar als béns culturals el valor i la consideració de béns d’interès general que els correspon, i per tant reconèixer als ciutadans els seus drets d’accés ple a la cultura. Aquest accés dels ciutadans a la cultura ha de ser actiu, com a protagonistes i no només com a consumidors. Els ciutadans han de tenir els coneixements necessaris per poder fer una aproximació crítica i per tant lliure, a la cultura. D’altra banda, cal garantir que aquest accés actiu a la cultura es faci en igualtat d’oportunitats, indistintament del lloc on es visqui, de la procedència del gènere i de l’edat. Per tal de remoure els elements que dificulten l’assoliment d’aquests objectius, el Govern durà a terme les següents actuacions. Incrementar els recursos per a la Per tal de situar-los a l’altura de les necessitats actuals de la nostra cultura i sobretot, dels seus reptes de futur cal: cultura • Situar la despesa cultural en el 2% del Pressupost de la Generalitat de Catalunya • Establir de forma conjunta amb els altres departaments plans plurianuals d’inversions a càrrec de l’1% cultural destinats a la conservació i rehabilitació del patrimoni cultural i al foment de la creativitat contemporània • aprofundir la col.laboració en matèria cultural amb les caixes d’estalvi, i investigar altres fonts de finançament amb l’objectiu d’incentivar la inversió del sector privat als projectes culturals. Elaborar un Pla Aquest pla, que es durà a terme buscant la concertació amb el món local i els di- d’Infraestructures versos agents culturals, ha de servir per cobrir les necessitats culturals bàsiques del culturals territorials conjunt de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Algunes línies d’actuació en el marc bàsiques del Pla seran les següents: o Articular un sistema de lectura potent, mitjançant entre d’altres mesures, l’actualització dels estàndards del mapa de biblioteques i el desplegament de la xarxa de bibliobusos a tot el territori. • Consolidar una xarxa d’equipaments escènics en el territori • Articular els centres de producció cultural, els destinats a la formació artística i els centres culturals polivalents, amb especial atenció a la socialització de les noves tecnologies • Cloure el desplegament de la xarxa d’arxius comarcals a tot el territori �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 75 • Identificar iniciatives públiques o privades, innovadores en arts visuals i impulsarles con a centres de creació i difusió (espais d’art) • Concertar amb el món local la política museística i patrimonial mitjançant xarxes públiques d’equipaments culturals • Realitzar el Pla Territorial Sectorial d’espais de protecció arqueològica Crear una agència de difusió artística Impulsar la cultura d’arrel tradicional produïda a Catalunya Amb la implicació de les Diputacions que permeti la distribució dels productes culturals, creant xarxes i consolidant espais de programació a tot el territori. • Impulsar el Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana, tot redefinint-ne l’àmbit d’actuació i els sectors a què va dirigit. • Aportar els elements que fomentin el coneixement i el diàleg cultural entenent la cultura com una forma de cohesió i integració social • Elaborar programes del Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana, a més de a la cultura tradicional catalana, a totes les entitats i col.lectius que no són d’arrel tradicional catalana i a públics no habituals a les activitats de cultura popular existents, amb l’objectiu de convertir la cultura en un instrument de participació i mobilització ciutadana. • Enfortir la relació cultural amb les altres autonomies de l’Estat espanyol, i amb altres països, per tal d’afavorir el coneixement i respecte mutus. Impulsar línies d’actuació dirigides a recuperar la memòria històrica • Finalitzar les obres de rehabilitació del MNAC i obrir al públic la seva col.lecció que mostra l’evolució de l’art de Catalunya dels darrers deu segles. • Redefinir la tasca, les funcions i el paper del Museu d’Història de Catalunya adoptant la consideració de Museu Nacional. i la preservació del • Redefinir el Museu d’Arqueologia de Catalunya, de caràcter nacional, incorporant patrimoni el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i implementant les seves competències en el territori amb la creació de xarxes, itineraris i programes de difusió. • Negociar el retorn dels arxius de Salamanca • Iniciar els tràmits corresponents per a la creació del Museu Etnològic de Catalunya, amb vocació de coordinar els equipaments territorials temàtics existents. Reforçar el binomi Es tracta de desenvolupar la dimensió cultural de l’educació i la dimensió educativa educació - cultura de la cultura. • Impulsar una política decidida d’ensenyaments artístics, tant en l’ensenyament obligatori –amb un objectiu de sensibilització- com en el de règim especial i professional • Elaborar programes amb els Departaments d’Educació, Benestar i Família i DURSI per tal fer arribar el patrimoni cultural a la població en edat escolar i a aquella amb necessitats especials. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 76 Potenciar la pràctica esportiva i establir les bases d‘un nou model de gestió • Crear una macroorganització que aplegui a tots els representants de l‘esport català. • Potenciar la presencia l‘esport català en l‘àmbit internacional • Incrementar i millorar la xarxa d‘instal.lacions i equipaments esportius a Catalunya. 3.4.2 Donar suport a la creació cultural a través de la innovació artística, la consolidació del sistema productiu i la projecció exterior de la cultura catalana La cultura és el terreny on es realitza la capacitat de creació i d’innovació dels éssers humans, on es forgen els imaginaris col·lectius, on s’acumula el tresor heretat de les generacions precedents, on s’expressa la rica i irrenunciable diversitat humana. És per aquest motiu que els poders públics han de donar suport a la creació i innovació cultural, tenint en compte que cal preservar l’autonomia de la cultura respecte dels poders polítics i econòmics. Algunes línies d’actuació de la Generalitat per tal de potenciar la creació i la innovació cultural són les següents: Impulsar els • Finalitzar les obres de la Sala de Cambra de l’Auditori de Barcelona, a fi de per- equipaments culturals metre el desplegament definitiu de la Ciutat de la Música amb el trasllat del Museu d’abast nacional de la Música i del Conservatori • Donar un nou impuls al Teatre Nacional de Catalunya, desplegant un programa de circuits i una xarxa territorial • Consolidar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona dotant-lo dels espais i els recursos adequats per convertir-lo en el centre d’art contemporani de referència a nivell nacional Crear l’Institut per a L’Institut per a la creació Artística i el Pensament Contemporani donarà suport als la Creació Artística processos de producció, exhibició, difusió i conservació de les pràctiques culturals i i el Pensament artístiques del món contemporani en els àmbits del pensament i la creació Contemporani • Definir i dissenyar les polítiques de suport a la creació programades en els equipaments públics • Donar suport als processos d’innovació, experimentació i recerca de nous llenguatges artístics, des de la producció fins a la seva difusió, i de l’altra, incentivar l’anàlisi crític i la reflexió a través d’espais de documentació, recerca i debat • Afavorir el debat i la crítica, i crear estructures de mediació i gestió entre l’administració pública i els creadors, professionals, col.lectius i entitats dedicades a les pràctiques culturals emergents. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 77 Promoure i consolidar el sistema productiu Cal potenciar la consolidació d’una estructura industrial i empresarial forta que asseguri la canalització de la creativitat existent en el país i la seva internacionalització. cultural català • Desenvolupar programes d’ajuts en el camp audiovisual • Impulsar el Festival de Cinema de Sitges per tal que esdevingui una peça central en la promoció i comercialització del cinema català • Impulsar la creació del consorci Catalan Films, integrat per l’administració, TV3, COPCA i associacions de productors per la promoció de l’audiovisual català • Impulsar la creació de la Film Comission de Catalunya, juntament amb Barcelona Plató • Afavorir la concentració empresarial en el sector audiovisual • Consolidar el lideratge editorial de Catalunya i mantenir el suport genèric a l’edició en català • Impulsar la música creada i produïda al país així com la indústria discogràfica amb un suport ferm dels mitjans audivisuals públics Potenciar la vocació L’àmbit d’actuació dels creadors i indústries culturals catalanes no s’ha de limitar als internacional de la Països Catalans, si no que cal arribar als mercats internacionals i participar de forma cultura catalana activa en els espais de creació i producció cultural a nivell internacional • Enfortir i consolidar l’Institut Ramon Llull com a instrument bàsic per difondre la nostra llengua i la nostra cultura a nivell internacional, especialment en les àrees d’expressió artística i pensament contemporani o Incorporar instruments de projecció exterior de la cultura catalana a l’Institut Català de les Indústries Culturals • Incentivar la participació de projecte culturals en programes europeus • Consolidar un mapa d’abast internacional de fires i mercats per al sector musical català • Enfortir la projecció internacional dels equipaments nacionals de Catalunya a través d’acords de co-producció, fires i intercanvis de les seves obres i les seves produccions. Incentivar els acords de col.laboració d’aquests amb d’altres centres artístics d’àmbit internacional Millorar els models de • Crear el Consell de les Arts i les Cultures, que ha d’assegurar la participació de les participació dels persones del món de la cultura i de les arts en l’elaboració i l’assessorament de les sectors culturals. polítiques públiques que els afecten. Incentivar l’anàlisi i la - Crear per llei el Consell de la Cultura i de les Arts l’any 2005 recerca en l’àmbit de - A partir de la creació del Consell, es constituiran taules sectorials representati- les polítiques culturals. ves, i també taules intersectorials que impliquin diversos sectors El Consell de les Arts i • Creació en concert amb altres entitats públiques i privades del país, d’un Obser- la Cultura vatori de Polítiques Culturals, que permeti una avaluació constant i un re-disseny de les polítiques, adequant-les als canvis socials i polítics, i en concordança amb altres països europeus. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 78 3.5 Política lingüística 3.5.1 Fomentar l’ús social del català La situació actual de l’ús social de la llengua catalana necessita d’una resposta urgent i decidida del Govern de la Generalitat, en els seus diversos àmbits d’actuació, que es formularà a través d’un pla estratègic específic. El gran repte d’aquesta legislatura en matèria lingüística és transformar l’elevat grau de coneixement i comprensió de la llengua catalana (l’any 2001 un 74 % de la població parla català i un 94% l’entén) en un índex més alt d’ús social (l’any 2003 un 50 % de la població té el català com a llengua d’ús habitual). Alhora, cal mantenir i reforçar l’elevat grau de coneixement del català, tenint en compte especialment que l’augment progressiu de la immigració pot alterar els percentatges actuals. Mesures per fomentar l’ús del català El Govern vol reduir la distància entre la gent que coneix el català i la gent que l’utilitza. Es treballarà per tant en les següents línies: • Garantir a tota la població l’accés al coneixement del català. • Fomentar l’ús interpersonal del català: fer que les persones que saben català el parlin. • Promoure l’oferta de productes i serveis de gran consum en català, especialment en l’àrea de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i en l’etiquetatge. • Augmentar l’ús del català en l’atenció al públic de les empreses, especialment en els establiments de comerç i restauració. • Garantir el dret a usar el català a tots els ciutadans. Mesures per reforçar el Tot i que ja s’ha assolit un alt grau de coneixement del català, cal continuar treballant coneixement del català per augmentar el percentatge de població competent en llengua catalana. En aquest sentit, cal dedicar una atenció especial als nouvinguts. • Augment de l’oferta de formació en llengua catalana i desenvolupament d’un pla d’acollida lingüística de la immigració. • Campanya popular per associar valors positius a l’ús del català i mobilitzar amplis sectors de la societat. • Creació de l’Agència Catalana de Multilingüisme, per promoure la disponibilitat de productes de l’àrea de les TIC i audiovisuals en català. • Vinculació de la política de compres de la Generalitat a l’ús del català en els productes i serveis. • Promoció de l’ús del català dins la política comunicativa de les empreses. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 79 • Creació d’una xarxa d’oficines de garanties lingüístiques. • Promoció del coneixement i l’ús habitual del català per part del personal al servei de l’administració de l’Estat i de l’administració de Justícia. 3.6 Seguretat pública 3.6.1 Assumir la coordinació de les polítiques de seguretat a Catalunya Cal entendre el concepte de polítiques de seguretat pública en un sentit ampli, no merament policial, tal i cap a on apunta la Llei 4/2003, del 7 d’abril, d’ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya. En aquest context, la coordinació de les polítiques de seguretat esdevé encara més necessària. I qui ha de dur a terme aquesta coordinació és la Generalitat de Catalunya, ja que és qui millor coneix el conjunt de la realitat catalana i, per tant, qui millor pot prestar aquest servei. Per tal de coordinar les polítiques de seguretat a Catalunya es duran a terme les següents línies d’actuació. Avançar en el model La Junta de Seguretat de Catalunya ha d’esdevenir el veritable òrgan de coordinació de comandament únic de la Generalitat de Catalunya amb el Govern central i els ajuntaments. dels cossos i forces de • Canviar el reglament que regula la Junta de Seguretat per tal que la Consellera seguretat actuants a d’Interior en sigui la presidenta i, d’aquesta manera, assumir la coordinació de cossos Catalunya policíacs a Catalunya, d’acord amb el principi de lleialtat institucional. • Donar participació a la Junta de Seguretat a una representació de les autoritats locals. Mesures per coordinar Cal assegurar la coordinació de les actuacions del Govern en matèria de seguretat. les diferents polítiques Algunes actuacions concretes per avançar en aquesta línia són: de seguretat • Trasllat de la política general de seguretat a les actuacions sectorials del Departaments del Govern. Es crearà una Comissió catalana de Seguretat, de naturalesa interdepartamental i es constituirà la Comissió de Govern per a la Seguretat. • Elaborar una nova Llei de Seguretat Pública. • Establir una nova política de Recursos Humans en el cos de Mossos d’Esquadra: - Incrementar el nombre de policies destinats a tasques policials i incorporació de facultatius de suport. - Establir un pla de carrera professional. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 80 - Revisar el procés de selecció i formació. • Convertir l’Escola de Policia de Catalunya en l’Escola de Seguretat de Catalunya i incorporar l’Escola de Bombers i Seguretat Civil de Catalunya. • Creació a Barcelona d’un Centre Internacional de Formació dels Agents Locals (CIFAL), en col·laboració amb l’Institut de les Nacions Unides (UNITAR), dedicat a la seguretat, espai de convivència o diversitat cultural. • Creació del Consorci d’Estudis de Seguretat amb l’objectiu d’analitzar i dissenyar polítiques públiques en matèria de seguretat i impulsar programes i plans d’actuació transversals en els que participi la policia de la Generalitat. • Completar el desenvolupament del 112 com a únic referent en situacions d’emergència. • Desenvolupar un sistema integral d’emergències a Catalunya. Garantir la presència dels agents del Cos de Mossos d’Esquadra a tot el territori català • Cal avançar en el desplegament dels Mossos d’Esquadra per cobrir tot el territori català. El calendari previst durant aquesta legislatura és el següent: - 2004: Predesplegament a Barcelona i desplegament a la comarca de l’Anoia - 2005: Desplegament a Barcelona - 2006: Desplegament a Sabadell, Cerdanyola, Terrassa, Rubi, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Prat de Llobregat. - 2007: Desplegament a Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Gavà, Martorell, Alt Penedès, Garraf i Baix Penedès. • Reforçar la seguretat a les comarques tarragonines i de les Terres de l’Ebre, amb l’enviament de 100 nous policies. • Conformar el CME en un cos de policia integral. En aquest sentit, es potenciarà la seva presència en organismes europeus i s’actualitzarà el protocol en matèria antiterrorista. 3.6.2 Impulsar la prevenció de riscos en matèria de seguretat i promocionar la convivència i el civisme Venim d’una filosofia de seguretat civil basada sobretot en la capacitat de reacció. Un dels objectius d’aquest Govern és avançar cap a una concepció de seguretat basada més en la prevenció i en la promoció de la convivència i el civisme. Per tal de dur a terme aquest canvi conceptual en les polítiques de seguretat, hi ha dos elements clau: la proximitat als ciutadans i la planificació. Potenciar la proximitat El Govern entén proximitat en un doble sentit: el de l’excel·lència dels serveis policíacs als ciutadans en les i d’emergències, però també el del coneixement i la sensibilització dels ciutadans polítiques de seguretat envers el concepte de prevenció. En efecte, no és possible una política integral de �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 81 protecció del ciutadà sense que aquest jugui també un paper actiu en matèria de prevenció, de conscienciació que ha de tenir una actitud activa en la defensa dels seus drets i llibertats però també en el compliment dels seus deures. Algunes actuacions concretes per potenciar la proximitat en les polítiques de seguretat són: • Crear els Consells Regionals de Seguretat. • Potenciar el paper de les Juntes locals de seguretat, presidides pels alcaldes, com a òrgans de coordinació executius amb competències preventives i de planificació de les actuacions dels cossos al territori. • Potenciar els Consells Locals de Seguretat com a fòrums de participació i debat. • Establir contractes locals, socials i de seguretat, en el marc de la política de suport als barris que desenvoluparà la Generalitat en coordinació amb les autoritats locals. • Elaborar un informe anual sobre la situació de la seguretat a Catalunya per tal d’informar sobre l’estat de la qüestió a la ciutadania. • Reunions de treball amb associacions i entitats dedicades a la lluita contra la violència domèstica per reflexionar i debatre sobre la complexitat de la convivència. Potenciar la planificació A l’hora de fer prevenció en matèria de seguretat, cal evitar la improvisació i les ac- en matèria de tuacions aïllades, ja que aquestes acaben resultant poc operatives. La planificació prevenció esdevé doncs un element clau en les polítiques de prevenció. Algunes actuacions concretes en matèria de planificació són les següents: • Elaboració d’un Pla de seguretat pública, de caràcter bianual. Aquest Pla establirà les directrius i les polítiques per desenvolupar, a partir de les previsions generals de riscos, actuacions i mitjans de seguretat ciutadana, emergències, seguretat viària i totes les qüestions que afectin la convivència i el civisme. • Elaboració d’un Pla de Prevenció de Catalunya que faciliti les intervencions públiques i la implicació de les entitats públiques i associacions, mitjançant la definició d’objectius principals i l’aportació de recursos pressupostaris. • Pla de Seguretat Viària 2005-2007, com a Pla integral per a la reducció de l’accidentalitat, la mortalitat i la morbiditat en el trànsit, amb l’objectiu de reduir un 50% les morts per accident de trànsit l’any 2010 en relació a l’any 2000. • Perspectiva de la llei de Trànsit de Catalunya en funció de les negociacions de les competències de traspàs Estat – Generalitat. • Projecció europea del Servei Català de Trànsit. • Elaboració i implementació d’un Pla integral per a la prevenció i eradicació de la violència exercida contra les dones. • Elaboració de noves disposicions per a la regulació i control del joc i espectacles. ��PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 83 Situació La política territorial catalana s’ha realitzat en els darrers anys amb una visió i abast de poca volada: ha respost a demandes puntuals i locals, anant sempre a remolc de les necessitats apressants, sense una idea clara del conjunt del país i, sobretot, sense diàleg amb els territoris. Si Catalunya, per la seva estructura de població, ja tendeix al desequilibri, aquesta dinàmica no ha fet més que aprofundir aquest problema. Ben evidentment, no es pot dir que en tot estem pitjor: hi ha més equipaments, més infraestructures, algunes gestions d’espais naturals s’han fet amb criteri... i més exemples que podríem citar. De fet, Catalunya va ser la primera comunitat en tenir una política territorial pròpiament dita. Però en aturar-se incomprensiblement el seu desenvolupament, en no aprofundir-se en la via de la planificació i la reglamentació, en no buscar una estructuració dels territoris d’acord amb les seves potencialitats i la preservació el seu medi, en deixar que la construcció i el turisme fessin els territoris dependents de dinàmiques externes a ells mateixos, aquesta llavor no ha donat els fruits que podia haver rendit. Tot i així, el treball tècnic acumulat al llarg dels anys és més que notable, i no és sinó la voluntat política d’anar més enllà dels estudis el que ha mancat. L’aprovació l’any 2001 del Pla territorial de les Terres de l’Ebre, i l’inici de les tasques de realització de la resta, ja reconeixen implícitament la necessitat de revertir aquesta tendència. El cas més greu, potser, és el de l’àrea metropolitana de Barcelona: el Govern de Catalunya no ha tingut un tracte específic amb la seva capital i li ha regatejat el desenvolupament d’elements essencials com ara els transports, fins fa ben poc, o un necessari grau d’intervenció en la seva pròpia organització territorial. Tampoc, però, s’ha volgut dotar de personalitat real les altres àrees metropolitanes, que s’han seguit movent en base als recels d’unes localitats envers les altres, sense propiciar els espais de necessari consens. L’elaboració dels plans territorials i la posta en marxa de les autoritats del transport hauran de canviar aquesta tendència. Algunes de les iniciatives més importants a nivell de país o bé s’han endegat en els darrers anys amb propòsit electoralista i mètodes discutibles de finançament (i sovint, per tant, encara no estan en marxa), o s’han gestionat pèssimament a nivell polític, com ara el pas de l’AVE per Catalunya o el paper de l’aeroport del Prat. Amb tot, és la idea mateixa de Catalunya imperant fins fa poc la que aquest nou Govern no comparteix: la d’una Catalunya barallada amb la seva capital però centrípeta i centralista, tancada en ella mateixa sense cercar aliances amb el seu entorn que la situïn en el context europeu, i que nega als seus territoris cap altre espai que el �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 84 paper que puguin fer en relació a la gran àrea metropolitana central. Ens trobem doncs una Catalunya poc vertebrada i poc planificada, però que a més pateix altres desequilibris, bàsicament ecològics, perquè una inexistent política territorial efectiva condueix sempre a la degradació ambiental. El litoral desprotegit, ja amb molt llargues zones de continu urbà, àrees agrícoles amb el futur incert o bé abandonades, l’extensió de la ciutat difusa, la generació creixent de noves demandes de mobilitat, la reducció de la connectivitat ecològica... i de manera general el que és més preocupant: una incapacitat de convertir el medi en un actiu per als seus habitants. En cap cas es pot dir que els valors de la sostenibilitat han transcendit el discurs per impregnar la política territorial. Capítol a banda mereix el dèficit flagrant d’infraestructures respecte d’altres territoris similars. La xarxa de serveis ferroviaris, amb les rodalies invariables des de fa anys, el transport de mercaderies minimitzat, els corredors de llarga distància sense finalitzar-se i els trens regionals amb una oferta de molt baixa qualitat, és més que manifestament millorable. La xarxa viària, dominada per la xarxa d’autopistes de peatge i amb vies bàsiques de capacitat insuficient, té, a més, el repte de millorar substancialment la xarxa capil·lar. Els grans ports catalans han de guanyar en connectivitat i en intermodalitat, per acabar de consolidar la seva posició de ports de primera magnitud en l’entorn del sud d’Europa i la Mediterrània en general. Finalment, l’aeroport de Barcelona no pot seguir sent un aeroport tan secundari a escala europea, tant per les rutes de viatgers com per a les companyies. Tampoc les telecomunicacions han arribat al territori quan se les esperava, comprometent la possibilitat de gran part d’aquest d’accedir a les noves vies de desenvolupament. Els diversos sectors productius coincideixen en assenyalar que el dèficit en infrastructures és un dels factors que més frenen la competitivitat de l’economia catalana. Per tant, una de les principals responsabilitats que té la Generalitat per impulsar l’activitat econòmica del país és la de promoure i executar les infrastructures requerides pel normal funcionament de l’activitat productiva i eliminar així els dèficits d’inversió pròpia i de l’Estat a Catalunya. Els problemes de l’energia són de tota índole: de generació, sense el pes necessari de les energies renovables i per tant sense haver resolt el model de futur; de transport, amb uns centres de generació allunyats dels llocs de consum i amb fortes topades amb el territori; de distribució, amb un nivell de talls que ha arribat a preocupar fortament el sector industrial; i de sector, amb una insuficient presència d’empreses catalanes en el mercat. Davant del repte que suposa Kyoto, per tant, es fa més necessari que mai un replantejament global de l’àmbit de l’energia al nostre país: partint, i revisant si cal, el Pla de l’Energia elaborat l’any 2002, caldrà obtenir �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 85 un compromís creïble que permeti avançar en tots aquests aspectes, així com sobre la demanda d’energia. Ni les polítiques de residus, ni de l’aigua, ni de l’aire, ni de la protecció de la biodiversitat han aconseguit seguir el pas de les directrius impulsades des de la Unió Europea. I, a més, no s’han resolt els debats de fons amb el territori per a l’emplaçament d’infraestructures, altra vegada a causa que el territori no ha pogut veure mai un plantejament integral de les seves problemàtiques, ni participar-hi, ni debatre’l. Finalment, cal esmentar el gravíssim problema de l’habitatge, que s’ha permès que esdevingués ja gairebé més un problema social que territorial. La feble intervenció pública no ha atenuat les pressions del mercat i ni tan sols s’han protegit els segments més febles del teixit social, deixant que els ajuntaments, sense competències ni finançament en aquest àmbit, prenguessin una iniciativa que no havia de ser seva. Horitzó La Catalunya que aquest Govern desitja és una Catalunya en què el desenvolupament no li suposi hipotecar-se el futur. El Govern es planteja el repte de construir en tots els territoris espais de creixement, d’identitat econòmica, de connexió amb l’entorn... el tot, en el marc del retrobament del rol de Catalunya dins del seus espais més naturals: la Mediterrània, la península ibèrica, el sud d’Europa. I cal que tot això ho puguem fer sense posar en risc la nostra capacitat futura per abastar-nos d’aigua, gaudir d’una atmosfera neta, gestionar els nostres residus i preservar la biodiversitat. Plantegem un model de territori en el qual les ciutats creixen de manera compacta i aquestes ciutats, en una escala superior, es configuren com a nodes d’una xarxa que es pot planificar coherentment en termes d’infraestructures físiques i de dotacions de serveis públics. Volem, però, unes infraestructures de nivell europeu. Entenem per això les que permeten el desenvolupament econòmic potencial del que el nostre país sempre ha estat capaç. Som conscients dels problemes financers inicials de la Generalitat per augmentar tant com caldria el nivell d’inversió, i sabem que moltes infraestructures del país són titularitat d’altres institucions. El Govern, però, no pot oblidar el seu paper de lideratge polític, ni fugir sempre de plantejaments que ultrapassin les seves competències nominals, i, per això, entoma com a responsabilitat pròpia l’assoliment dels objectius generals en aquest àmbit. La política del Govern en matèria d’infrastructures respondrà als objectius i criteris següents: �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 86 • Assolir la projecció i l’establiment de les infrastructures necessàries per a un nivell òptim de competitivitat de l’economia catalana. • Mantenir i, en la mida del possible, incrementar el ritme d’inversió dels darrers anys, i així contribuir a mantenir l’activitat econòmica i l’ocupació en el sector de la construcció i els seus efectes de motor del creixement econòmic. • Projectar i executar les infrastructures necessàries per a la col·lectivitat d’acord amb un criteri bàsic d’equitat territorial, i escoltant sempre els diversos sectors socials afectats. • Aplicar en qualsevol cas un criteri bàsic de sostenibilitat en la projecció, execució i gestió de les infrastructures, tant als efectes de minimitzar l’impacte de les mateixes sobre el territori, com també el consum energètic. • Gestionar la inversió de la Generalitat en la construcció i manteniment d’infraestructures d’acord amb un criteri general d’eficiència econòmica, procurant concertar la participació de finançament privat, per tal de complementar les capacitats pressupostàries. El transport públic, en aquest sentit, és prioritari. A l’àrea metropolitana de Barcelona, la finalització de la línia 9 és una necessitat essencial. Però també els altres sistemes de desplaçament no radials. Ens calen uns transports moderns i eficients. En aquest camp, el transport ferroviari sembla estar per davant dels altres i en les àrees metropolitanes haurà d’estar privilegiat. És prioritari, així mateix, que Catalunya surti de l’escamot de cua en matèria energètica. Cal incrementar la part d’energies renovables sobre l’energia total generada, però també fer unes xarxes de transport i de distribució territorialment ordenades i, sobretot, fiables. El sistema energètic no pot ser un fre al creixement de Catalunya, ni tampoc una font de problemes mediambientals excessius. Cal igualment establir les polítiques de gestió del medi que aquest necessita: fer d’aquest un actiu de l’economia del país i refermar de manera explícita, amb inversió i amb legislació, el compromís del Govern i de la gran majoria dels ciutadans amb la protecció de l’entorn: l’aigua, l’aire, el territori i el medi natural. L’habitatge, en darrer terme, és una de les grans prioritats socials del país: ens cal assolir la capacitat de ser participants actius en el mercat, mitjançant la creació de parc públic i la intervenció decidida per protegir la qualitat de vida als barris més malmesos. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 87 4.1 Energia 4.1.1 Garantir la qualitat del subministrament d’energia En els darrers anys, una de les preocupacions dels sectors industrials, i també de la població en determinats instants de l’any, és la manca de garanties sobre la continuïtat del subministrament elèctric, atesos els massa freqüents talls. Això ha destapat l’existència de dèficits estructurals en el sector de l’energia a Catalunya. Degut a la transcendència de la seguretat i qualitat del subministrament energètic per al desenvolupament de l’economia catalana, el Pla de Govern ha definit dues grans línies d’actuació operativa en aquest camp. Introduir nous agents Un dels mals que afecten el sector és la seva evident manca de competència, que públics i privats al provoca l’arrossegament de tics monopolistes. El Govern de Catalunya afavorirà sector l’existència de competència en els segments de la cadena de subministrament en els que aquesta sigui crítica per garantir la qualitat del servei final, des de la generació fins a la comercialització. En aquest sentit, s’impulsarà de manera preferent l’aparició de nous operadors energètics amb seu a Catalunya. Igualment, es potenciarà l‘Institut Català de l‘Energia per a què aquest assumeixi les funcions previstes per a l‘Agència Catalana de l‘Energia, amb els recursos i les atribucions suficients per esdevenir l‘ens central pel que fa a la planificació i l‘aplicació de polítiques actives per a la millora del subministrament energètic, i per esdevenir també la referència i l‘autoritat tècnica per a la supervisió de la necessitat, conforme als plans en vigor, d‘aspectes com ara el desenvolupament en el territori d‘infrastructures de transport d‘energia. Es proposarà al govern central, en aquest sentit, la modificació del decret d‘escomeses. Finalment, es treballarà per a la creació de la figura del gestor de la distribució. Aquesta figura, definida per part d‘una directiva europea, haurà de donar instruccions vinculants en matèria d‘infrastructures a realitzar i procediments operatius a seguir. Determinar els Les reformes importants en l’àmbit de l’energia només es poden fer a mig i llarg ter- escenaris previsionals mini, atesos els volums d’inversió requerits i, sovint, la dimensió de les obres quan de la demanda, en el aquestes són necessàries. Cal, doncs, establir amb un nivell d’afinament prou acurat marc d’un nou Pla de els escenaris de la demanda previsible com a mínim fins l’any 2015. l’Energia Aquest càlcul, tanmateix, cal que sigui fet dins del marc d’un nou Pla de l’Energia, que incardini la variable de la demanda amb les de l’oferta i amb altres consideracions mediambientals, d’igual importància, i de manera general amb la resta de les figures de planificació bàsiques i sectorials de Catalunya. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 88 4.1.2 Desenvolupar les fonts d’energia renovables Catalunya està molt endarrerida respecte de les mitjanes europea i espanyola pel que fa a la part d’energies netes que es produeixen respecte de l’energia total consumida. En un país que frueix de condicions climàtiques favorables per al desenvolupament de les energies no contaminants, aquesta tendència ha de ser obligatòriament reorientada. Els compromisos de Kyoto marquen ja un camí i uns terminis, però Catalunya ha de determinar també ella mateixa, sobre la base del diàleg i del consens amb el territori, com esdevé capdavantera en aquesta matèria. Introducció de noves En primer lloc, s’ha previst donar rang normatiu a la voluntat de canvi en l’àmbit fonts de generació de la producció energètica, mitjançant l’elaboració de la nova llei sobre producció d’energia d’energies. Aquesta assentarà les bases normatives per desenvolupar després, com a mínim, les següents línies de treball: • Un mapa de l’energia eòlica, basat en un mapa de recursos eòlics, però equilibrat i fruit del diàleg amb el territori, i que minimitzi la concentració de l’impacte paisatgístic. L’objectiu és arribar als 3.000 MW en l’horitzó de l’any 2010. Establiment d’un Fons territorial de distribució equitativa dels beneficis dels parcs eòlics. • La programació del desenvolupament del sostre solar tèrmic i fotovoltaic que un país que es beneficia de tantes hores de sol pot permetre’s. En aquest àmbit, també es donarà suport als municipis que vulguin implantar ordenances municipals que obliguin a incorporar instal·lacions solars en els edificis nous o en els existents. • El foment actiu de la implantació de centrals de biomassa, que a més poden jugar un rol econòmic important en el territori. • La introducció dels biocarburants en els transports de Catalunya. En aquest àmbit, es fomentarà la utilització fins on sigui tècnicament i econòmicament possible del biodiesel, ja sigui obtingut a partir d’olis vegetals usats o a partir dels cultius energètics adients. Aquestes actuacions disposaran d’uns terminis establerts i d’un pressupost específic per a ser dutes a terme. 4.1.3 Fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica L’objectiu en aquest eix d’actuació és aconseguir per a Catalunya una posició capdavantera pel que fa a l’eficiència en l’ús de l’energia, en relació als països de la Unió Europea, assolint el màxim estalvi energètic mitjançant propostes tècnicament viables, econòmicament rendibles, ambientalment respectuoses i socialment desitjables. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 89 L’àmbit domèstic i el transport són els espais de major consum d’energies fòssils. La reducció necessària de les emissions que generen cal fer-la sobre una base d’actuacions molt transversal, des de l’ocupació compacta i no dispersa del territori, passant per l’augment del transport públic, les polítiques tarifàries, etc. En aquest objectiu del Govern, més enllà de l’establiment de directrius transversals sobre el conjunt de les actuacions, es preveuen un seguit de mesures més concretes i que suposen accions per al mig i llarg termini però que han de ser iniciades sense retard. Per això, una de les tasques prioritàries del nou Pla ha de ser l’elaboració del Pla d’eficiència energètica, adreçat a tots els sectors consumidors catalans (domèstic, primari, serveis, industrial i del transport) i, també, al propi sector de transformació de l’energia. Elaboració d’un Aquestes centrals que transformen la crema de gas en energia elèctrica tenen el programa d’establiment grau més alt d’eficiència en el procés i, a més, contaminen en menor mesura que de centrals tèrmiques les centrals convencionals de fuel o carbó, per exemple. Cal, per tant, incrementar de cicle combinat el nombre d’aquestes centrals en, dins del marc del Pla de l’Energia i en acord amb els operadors energètics del mercat. Prioritzar la recerca i la Aquest és un àmbit bàsic de recerca, plenament estratègic. No abasta tan sols la innovació en matèria recerca fonamental, sinó també la recerca aplicada, camp en el que es poden fer de tecnologies d’estalvi grans avenços amb més facilitat. Cal, doncs, un compromís públic en aquesta àrea, d’energia tant en forma de suport econòmic als innovadors com de foment de la implantació dels avenços en les llars i empreses de Catalunya. Per potenciar aquests aspectes, el Govern crearà el nou Centre Tecnològic d’Energies Renovables a Vandellòs. De manera singular, el transport és un dels espais on cal fer un esforç substancial de R+D per a la disminució dels contaminants generats. El nostre país té prou teixit industrial i de recerca en el món de l’automoció com per participar en primera fila en aquest àmbit específic. Les línies de suport del Govern tindran en compte aquesta prioritat. En qualsevol cas, el Pla de l’Energia contindrà programes que determinaran la temporalització i els objectius específics en cada un d’aquests camps. Llei d’eficiència Les llars són, a més del transport, l’espai de major consum energètic. Atesa, doncs, energètica en la importància d’assolir la màxima eficiència en aquest entorn, i també pel valor peda- edificis i d’edificació gògic que suposa, el Govern promulgarà una llei específica sobre les característiques bioclimàtica afegides que els edificis hauran de complir per garantir un consum energètic adaptat a les necessitats reals de les llars. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 90 4.2 Política i ordenació territorial 4.2.1 Impulsar una política de planificació territorial i de reordenació del territori sostenible i equilibrada En els darrers cinquanta anys, s’han produït canvis de gran magnitud pel que fa a l’ús del territori, dins i fora dels nuclis urbans, i en tot aquest temps no s’ha produït un consens sobre quines eren les regles generals d’aquest desenvolupament, els preceptes que havien de fer compatible el propi creixement amb l’entorn en què aquest creixement es produïa. D’un temps ençà, però, i gràcies entre d’altres a la tasca pedagògica d’associacions, de científics i d’acadèmics, s’ha anat consolidant a tots els nivells la idea que aquesta era una necessitat absoluta del país, una condició sine qua non per a l’habitabilitat futura de les nostres contrades. Tècnicament, però, la tasca és feixuga. Malauradament manquen moltes de les figures de planejament, territorials i sectorials que haurien d’estar ja resoltes. És imprescindible, a més, que la planificació resultant es faci havent escoltat prèviament el territori i en uns temps que permetin la reflexió, sense oblidar la part de pedagogia que comporta una figura de planejament. En qualsevol cas, el conjunt d’actuacions que s’hauran de dur a terme per complir aquest objectiu es poden estructurar de la següent manera: Finalitzar la planificació La Catalunya que imagina el Govern té uns territoris amb capacitat i personalitat territorial bàsica i pròpia, que en bona part generen i ordenen per ells mateixos el seu creixement. Això sectorial de Catalunya. exigeix redactar en el menor temps possible els Plans Territorials pendents, que han Fer realitat les àrees de definir, en els escenaris de creixement demogràfic i econòmic previstos, els usos metropolitanes del sòl, les comunicacions, els transports... Els Plans s’han de construir des del debat previ en l’interior de cadascun dels territoris concernits i és en aquest sentit que aporten identitat i projecte compartit. El Govern impulsarà aquests debats ciutadans perquè està convençut de què se’n derivaran elements de gran importància per al contingut dels Plans. També, però, atès que certs àmbits econòmics i geogràfics afecten el conjunt dels territoris, i han de ser vistos des d’una perspectiva del conjunt de Catalunya, es redactaran els Plans Sectorials en els terminis que siguin els més adients per a la seva complementarietat amb els plans territorials. Altrament, hi ha un seguit de desplegaments normatius bàsics que són mancances històriques. És el cas de la revisió de la Llei d’Urbanisme, que, entre d’altres, traslladarà als ordenaments municipals els criteris territorials generals, i, sobretot, establirà �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 91 el marc de cooperació del Govern de la Generalitat amb tots els pobles i ciutats de Catalunya i, en especial, amb la seva capital i amb la resta de realitats metropolitanes, subvenint i estimulant les seves iniciatives. Així, la reforma de la Llei d’Urbanisme que impulsarà el Govern tindrà tres objectius essencials: proveïr sòl per a habitatge assequible, la sostenibilitat territorial i l’autonomia local. Els criteris bàsics que serviran als Plans i normatives seran el de la sostenibilitat, la funcionalitat econòmica i la cohesió social, la plasmació dels quals, bàsicament, es farà a través d’un territori ben integrat, articulat sobre una xarxa de ciutats potents, cadascuna de les quals es caracteritzarà per la seva compacitat física i en la convivència de persones i usos diversos en el seu interior. Menció especial cal fer de la realitat metropolitana de Barcelona, cor urbà i principal motor econòmic del país, el desenvolupament ordenat de la qual ha de ser impulsat i potenciat. Si alguna vegada ha pogut semblar que el país i la seva capital es donaven l’esquena això mai més serà així: el Govern està fermament convençut que treballar per Barcelona és treballar per Catalunya, i viceversa. Determinar les àrees de Per la seva significació especial, per la urgència de la seva salvaguarda i per la protecció especial en el pressió que en molts casos pateixen, és prioritari que un conjunt important d’àrees territori i els termes del de Catalunya ha de ser posat sota protecció especial, singularment els espais d’in- seu desenvolupament terès natural (PEIN), les zones ZEPA i els connectors biològics, tots plegats cridats a conformar la part catalana de la Xarxa Europea Natura 2000. Però els territoris sota figures de protecció no s’han de veure condemnats a una paràlisi. Al contrari, se’ls ha de dotar d’instruments de gestió que transformin la protecció en valor econòmic, potenciant les activitats que hi han de ser possibles. És el cas del Pla Director del Litoral, ja aprovat inicialment, i que ha vingut a pal·liar una greu i ja massa antiga problemàtica. En etapes successives, es posaran en marxa programes de gestió activa dels espais de protecció natural, amb participació de les administracions locals, dels agents socials del territori i de les entitats que els han defensat i protegit fins ara. Aquesta gestió tindrà com a principal objectiu fer compatible la conservació dels recursos naturals amb el desenvolupament socioeconòmic del territori. Així mateix, es preveu l’elaboració d’un conjunt de mesures –plans directors urbanístics d’abast comarcal- destinades a garantir un desenvolupament ordenat de els àrees de muntanya. Per a un àmbit més general, com és la protecció i la gestió del paisatge com a patrimoni col·lectiu, i dins de les línies directrius que estableix el Consell d’Europa, el Govern aprovarà una Llei del de gestió del paisatge, destinada a dotar les administracions catalanes dels instruments necessaris per a la preservació dels valors patrimonials, ambientals i econòmics dels nostres paisatges. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 92 Superar la crisi dels Per tal d’evitar la fractura territorial entre el món urbanitzat i el rural, es pretén dotar models de vida rurals i les àrees rurals de les infraestructures i els serveis bàsics necessaris per tal d’acon- la seva desaparició del seguir que per als joves del món rural el model de vida urbà deixi de ser un mirall territori utòpic, ja que en realitat, aquest model sovint dista molt d’ésser un model equilibrat, sostenible i igualitari. Es pretén doncs, elaborar un pla de xoc de desenvolupament d’infraestructures bàsiques per a les zones rurals. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 93 4.3 Habitatge 4.3.1 Garantir l‘accés a l‘habitatge digne a tota la població La possibilitat d‘accedir a un habitatge digne i adequat és un dret reconegut en totes les constitucions europees. Actualment l‘accés a l‘habitatge s‘ha mostrat com un dels grans problemes de la societat catalana, especialment per als sectors de menor poder adquisitiu i per als joves. Els preus de l‘habitatge han anat augmentant a uns ritmes molt superiors a l‘inflació i, per descomptat, molt superiors als ingressos provinents dels salaris. Aquesta dificultat afecta de forma especial a sectors com els joves que no poden emancipar-se, els treballadors i treballadores de rendes baixes i ocupació temporal i eventual, els sectors socials més humils afectats per problemes d‘exclusió social: gent gran, immigrants, famílies monoparentals, situacions de crisi familiar i atur, i tots aquells a qui la liberalització i l‘escassetat del mercat de lloguer fan cada cop més difícil seguir pagant les rendes o, simplement, trobar habitatges a preus assequibles. L‘objectiu de garantir l‘accés a l‘habitatge s‘assolirà amb les actuacions següents: Impulsar una oferta L‘aprovació del Pla per al Dret a l‘Habitatge 2004-2007 preveu: adequada d‘habitatge a les necessitats existents • Incrementar la producció d’habitatge protegit a un total de 42.000 unitats, de les quals, com a mínim, la meitat seran en règim de lloguer. • Fomentar el lloguer d‘habitatges, especialment per a joves, gent gran i sectors en risc d’exclusió. • Fomentar la rehabilitació de 40.000 habitatges. Establir mesures per La finalitat d‘aquest apartat és contribuir directament a l‘increment de la disponibilitat millorar els programes de sòl per a l‘habitatge i introduir programes per promoure l‘habitatge protegit en d‘actuació urbanística règim de compra o lloguer. destinats a habitatges, rehabilitació, preservació i millora urbana • Revisar els aspectes de la Llei d‘Urbanisme que afectin a l‘habitatge, incrementant la reserva de sòl per a l’habitatge protegit. • Mobilitzar tot el sòl públic de caràcter o vocació residencial. • Potenciar el mercat de segona mà a través de la mediació social i la rehabilitació. • Concretar la nova figura d’habitatge de preu concertat, amb un preu superior al protegit i inferior al lliure. • Establir programes de manteniment integral i de lluita contra l’assetjament immobiliari. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 94 • Instaurar un sistema de millora i control de la qualitat en la construcció dels habitatges. • Establir la qualificació de la protecció de l’habitatge en tota la seva vida útil. Creació d‘instruments Cal potenciar els instruments de gestió existents i promoure la concertació territorial de gestió per millorar la i social i la col·laboració amb les administracions locals així com potenciar la xarxa situació de l‘habitatge a catalana de mediació per a l‘habitatge en què hi participin agents públics, privats i Catalunya ONGs. Així, es preveu: • Constituir l‘Agència Catalana de l‘Habitatge. • Constituir el Consorci Metropolità de l‘Habitatge. • Revitalitzar el Consorci de l’Habitatge de Barcelona. • Donar impuls i contingut al Consell Assessor de l‘Habitatge. Aquest conjunt d‘actuacions es faran amb el suport d‘un nou marc jurídic de referència, concretant-se a partir del Projecte de Llei de l‘Habitatge i de l‘aprovació del Pla Territorial de l‘Habitatge. 4.3.2 Promoure la rehabilitació de barris i d‘habitatges El foment de la rehabilitació ha de permetre el manteniment i la millora de les condicions d‘habitabilitat, d‘accessibilitat, d‘adaptació per a persones de mobilitat reduïda, sigui en zones urbanes, rurals o de muntanya. Igualment les polítiques de rehabilitació s‘adreçaran a la millora del manteniment dels barris gestionats per Adigsa, al foment dels barris afectats per patologies estructurals, a la remodelació integral de barris i la revalorització d‘habitatges per obtenir els mínims d‘habitabilitat i per mobilitzar habitatges buits. Les principals accions es poden emmarcar en dos programes d‘actuacions: Fomentar la Aquest programa d‘actuacions defineix programes específics de rehabilitació d‘ha- rehabilitació bitatges d‘acord amb el que es consideri més prioritari: d‘habitatges • Millorar les condicions d‘habitabilitat dels habitatges. • Millorar les condicions d‘accés (reformes d‘accés, ascensors i adaptació per a les persones de mobilitat reduïda). • Promoure la revalorització d‘habitatges per mobilitzar els habitatges buits. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 95 Impulsar la rehabilitació El Govern ha endegat un programa per a la rehabilitació integral dels barris i àrees de barris urbanes on es concentren les carències urbanístiques i les situacions més agudes de problemàtica social i econòmica. Per això ha impulsat la Llei de Millora de Barris, Viles i Àrees Urbanes que requereixen d’atenció especial, aprovada ja pel Parlament de Catalunya. La Llei preveu la creació d’un Fons d’ajut als ajuntaments per tal que puguin emprendre operacions de rehabilitació integral d’aquests barris. És a dir, actuacions que no contemplin només les qüestions relatives a l’urbanisme, sinó també als equipaments. la vida comercial i social El Pla permetrà iniciar actuacions en un conjunt de barris de tot Catalunya –majoritàriament àrees velles, polígons d’habitatges i àrees d’urbanització marginal- amb una inversió total de 600 M €. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 96 4.4 Biodiversitat i desenvolupament sostenible 4.4.1 Impulsar l‘Agenda 21 de Catalunya El Govern de Catalunya, compromès amb la sostenibilitat i responent a una resolució del seu Parlament de l‘any 1997, va acordar impulsar l‘Agenda 21 del país amb la participació activa de tots els ciutadans i els agents socials i econòmics del país. L‘Agenda 21 de Catalunya té per objectiu definir aquells reptes i orientacions sobre les que s‘ha de construir el futur dels seus ciutadans i del seu territori. Creació de riquesa, millora del benestar de les persones, cohesió social, gestió durable dels recursos, conservació de l‘entorn, i garantia de les possibilitats de desenvolupament de les generacions futures són, en aquest sentit, els criteris als quals s‘ha d‘ajustar la definició de les actuacions que s‘emprenguin des del Govern. L‘Agenda 21 és, per definició, una vertadera Estratègia Catalana per a un Desenvolupament Sostenible per continuar avançant en aquest model de desenvolupament. Un pla estratègic que, a partir del coneixement de la situació social, ambiental i econòmica d‘un determinat territori, i sobre la base dels principis i el valor de la sostenibilitat, defineix un seguit d‘eixos estratègics que han d‘orientar l‘actuació de les seves institucions. L‘Agenda 21 de Catalunya també té, doncs, aquesta dimensió estratègica que observa la realitat del país de forma integrada, transversal i transdisciplinar. Les actuacions més rellevants són: Impuls decidit a l‘elaboració de Volem convertir l’Agenda 21 de Catalunya en un instrument de planificació estratègica ambiental que permeti: l‘Agenda 21 de Catalunya • Aportar els elements de participació dels agents en la redacció dels plans territorials. • Integrar el treball transversal dels diferents departaments de la Generalitat tot establint una Comissió Interdepartamental de Sostenibilitat. • Donar un paper real i útil al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). Es crearà el Consell Social de Desenvolupament Sostenible. • Elaborar pactes estratègics per a la sostenibilitat amb els diferents sectors productius. • Incorporar indicadors de sostenibilitat a l’acció de Govern, els quals esdevenen instruments d’ajuda a la presa de decisions polítiques (pressupost ecològic). El procés de confecció de l’Agenda 21 de Catalunya ha de ser molt dinàmic i aportar propostes d’actuació immediata, per la qual cosa ens comprometem que pugui aportar conclusions i propostes de manera immediata, a partir de l’actualització i el contrast dels processos d’elaboració, participació i formulació seguits fins ara. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 97 Volem incidir en el fet que la sostenibilitat es decideix en els sistemes urbans. Per tant: • Potenciarem les iniciatives locals de “Plans d’acció per a la sostenibilitat”, i, per això, donarem suport als municipis, com ho fan actualment les diputacions, per facilitar la implantació de les agendes 21 locals. • Establirem un Programa d’ajuts a la construcció sostenible i cada departament del Govern hi farà actuacions demostratives. Cal tenir present que el sector residencial i terciari –que integra el conjunt dels edificis- representa més del 40% del consum final d’energia de la Unió Europea. Fomentar la Manifesta la voluntat de conscienciar sobre els aspectes de la sostenibilitat en el conscienciació, conjunt de la nostra societat, començant en les etapes educatives i continuant en les col·laboració i diferents activitats econòmiques i socials, tot afavorint els processos de col·laboració participació en i participació. els aspectes medi ambientals • Foment de la col·laboració amb les entitats ambientalistes, perquè les polítiques en matèria ambiental s’han de fer des del concert amb tots els sectors interessats: econòmic, científic, d’organitzacions no governamentals mediambientals, d’organitzacions socials i, en general, de tota la societat civil. • Creació del Fòrum del Medi Natural. • Ja hem començat a treballar en la creació de la Mesa Sectorial d’Empresa i Medi Ambient. Polítiques de suport i d’incentivació de la implantació i millora de les mesures ambientals en les empreses catalanes en general i, en especial, en aquelles que tenen una major incidència ambiental. Incentivar i promoure l‘adopció d‘iniciatives mediambientals, certificacions forestals, ecoetiquetes, certificacions ISO 14001 i EMAS (Eco-Management and Audit Scheme). • Impulsarem la creació de l’Institut de Medi Ambient de Catalunya com a organisme independent, que haurà d’esdevenir l’autoritat científica i tècnica del país en matèria ambiental. • La millora dels sistemes d’informació ambiental disponibles. Per això: · Establirem mecanismes d’accés a la informació ambiental amb la col·laboració dels sectors productius. · Redactarem el Llibre blanc del medi ambient de Catalunya. · Presentarem el primer informe complet sobre l’estat del medi ambient a Catalunya (amb dades sobre l’acompliment del Protocol de Kyoto per sectors i amb indicadors comprensibles de sostenibilitat per al conjunt del país). · Es calcularà bianualment la petja ecològica de Catalunya. • Per avançar en l’educació ambiental de les persones, estem ja treballant per incorporar aspectes ambientals en la formació de la persona des dels seus inicis �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 98 a l’escola fins a la seva formació professional, passant pels cicles universitaris. A través de l’Estratègia Catalana d’Educació Ambiental (ECEA), hem iniciat un procés de participació per promoure l’acció proambiental individual i col·lectiva com a valor cívic i ètic. · Adhesió formal i pública del Govern de la Generalitat a l’ECEA, alhora que cal facilitar la realització d’accions aprovades en el primer Fòrum. · Ambientalització curricular de tot l’ensenyament, en col·laboració amb els Departaments d’Ensenyament i Universitats. · Foment de la formació ambiental dels treballadors i potenciació del programa de Bones Pràctiques ambientals a l’empresa, en col·laboració amb el Departament de Treball i Indústria i amb les organitzacions empresarials i sindicals. Establir plans de Aprovarem l’Estratègia catalana per a la conservació i l’ús sostenible de la biodi- gestió i protecció dels versitat, que ha de permetre eliminar o reduir les amenaces que comprometen la espais naturals i de la conservació dels components de la biodiversitat i, alhora, garantir la sostenibilitat biodiversitat dels usos i aprofitaments que se’n facin a Catalunya. Aquesta estratègia, a més, ha d’orientar altres documents de planificació com ara l’Estratègia per a la conservació de les espècies amenaçades de la fauna i la flora o l’Estratègia de conservació dels hàbitats estèpics. Cal destacar, també, la finalització dins d’aquest any 2004 dels treballs de revisió del Pla general de política forestal, que ha de fixar els objectius prioritaris en l’àmbit forestal per al període 2005-2014. Es desenvoluparan el Pla territorial sectorial dels sistemes de connexió biològica entre espais lliures i el Pla de gestió d’espais no urbanitzables i de protecció del paisatge, s’establiran contractes i convenis de protecció territorial, i s’impulsarà, es completarà i es revisarà el Pla d’Espais Fluvials. En l’àmbit legislatiu, treballarem per: • Elaborar una Llei de protecció de la biodiversitat. Aquesta nova norma permetrà: · Revisar els objectius de la Llei d’espais naturals, i adaptar-los als nous requeriments socials i tècnics en aquest àmbit. · Incorporar mesures que permetin donar un tractament adequat a la protecció de la biodiversitat i del paisatge. • Redactar una nova Llei de protecció integral del litoral de Catalunya que permetrà la salvaguarda del conjunt d’elements ecològics tant del medi marí com del medi terrestre del litoral català. • En compliment del que preveu el Pla estratègic de la caça vigent, elaborar un projecte de Llei de Caça que s’ajusti a la nova realitat social i es fonamenti en criteris de �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 99 sostenibilitat i ús racional dels recursos naturals. La nostra voluntat és accelerar al màxim la seva tramitació i fer-ho de manera participativa amb el conjunt dels sectors interessats, buscant el consens entre caçadors i entitats de protecció de la fauna i de la biodiversitat. • De la mateixa manera, actuar en la tramitació d’una nova llei que reguli l’activitat piscícola continental. • Desplegar els convenis internacionals sobre protecció de les zones humides. • A més, són diverses les lleis aprovades que requereixen el desenvolupament reglamentari o les adaptacions o modificacions puntuals que la seva implantació hagi posat de manifest: · La recentment promulgada Llei de protecció dels animals. · La Llei forestal. · La Llei de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions sense continuïtat immediata amb la trama urbana. · La Llei del cos d’Agents Rurals. • En altres casos, però, caldrà realitzar revisions de normes que, des de la seva aprovació, han presentat diverses dificultats en l’aplicació, com és el cas de la Llei de regulació de l’accés motoritzat al medi natural; per fer-ho, cercarem el major consens i la complicitat dels sectors afectats. • Crear l’Agència del Medi Natural de Catalunya. 4.4.2 Establir instruments d‘inspecció i de control ambiental La necessitat de conèixer i de limitar les diverses tipologies de contaminació amb l‘objectiu de protegir i de garantir les persones i el medi ambient fa necessari desenvolupar una sèrie d‘instruments que permetin prevenir, minimitzar, corregir i controlar els impactes ambientals de les diferents activitats humanes. Els principis de l‘acció pública en relació a la prevenció i control dels diversos tipus de contaminació són la coordinació entre les administracions públiques competents, la simplificació dels procediments, la modernització de les eines de gestió i la participació ciutadana. Les actuacions més rellevants d‘aquest objectiu són: Llei d‘avaluació És prevista l’elaboració d’una nova llei d’actualització de la normativa d’avaluació ambiental de plans i de l’impacte ambiental, atès que aquesta tècnica legislativa ha sofert una important programes evolució des de l’inici de la seva aplicació a finals dels anys vuitanta a Catalunya. En aquest àmbit, volem avançar-nos en la transposició de la nova normativa comunitària d’avaluació ambiental de plans i programes (avaluació ambiental estratègica). �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 100 Disposar d‘instruments suficients per fer Entre les actuacions més rellevants cal esmentar: • Es desenvoluparà reglamentàriament la Llei del cos d’Agents Rurals. efectives les tasques • A més, s’establiran procediments de coordinació amb la resta d’unitats del De- d‘inspecció i control en partament que realitzen tasques similars sobre el territori (ADF i voluntaris forestals), el medi natural a fi d’aprofundir en la definició i homologació de les tasques de vigilància ambiental i de col·laboració. • Ja des d’aquest estiu, s’han establert nous mecanismes que permeten una coordinació millor entre els Agents Rurals, els bombers i els Mossos d’Esquadra, principalment amb vistes a la participació en plans d’emergència i, més en concret, a la prevenció i extinció dels incendis forestals. • Consorci de coordinació amb les Diputacions per a la prevenció d‘incendis. Els resultats de l‘avaluació, la inspecció i el control han de fer possible, mitjançant un sistema d‘indicadors, l’anticipació en la presa de decisions i el desenvolupament de les actuacions preventives per a la salvaguarda del nostre entorn. 4.4.3 Establir una nova cultura de l‘aigua L’aigua és una de les prioritats del nou Govern i el nostre principal objectiu és implantar el conjunt de mesures que resulten de la plena incorporació de la Directiva marc comunitària de l’aigua 160/2000, el que es coneix com a “nova cultura de l’aigua”. La Directiva marc de l’aigua estableix com a primer objectiu la protecció de les masses d’aigua, així com la recuperació del seu estat ecològic. Cal abandonar de manera definitiva l’antic model de gestió, fonamentat en la satisfacció il·limitada de les diverses demandes –cal establir una jerarquia entre demandes, però sense ultrapassar mai els requeriments intrínsecs de l’ecosistema hídric. La nova política de l’aigua que ja hem començat a desenvolupar posa l’èmfasi en la recuperació biològica dels sistemes. Per aquest motiu, inclou els aspectes ecològics en la gestió de l’aigua que incideixen tant en l’àmbit de la quantitat (consum) com en el de la qualitat (sanejament). El manteniment de les activitats productives i la satisfacció de necessitats bàsiques i del benestar de les persones depèn, en gran mesura, de la disponibilitat dels recursos hídrics. Per tant, cal fer-ne un ús racional i eficient i tenir en compte l‘equilibri dels sistemes naturals dels quals prové. L‘aigua és un recurs renovable però la seva disponibilitat és limitada. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 101 El Pla Nacional de Gestió de l‘Aigua El Pla Nacional de Gestió de l’Aigua que, amb la perspectiva del Pla de gestió de districte de conca, s’haurà d’aprovar l’any 2009, desenvoluparà: • el Programa d’estalvi d’aigua. • el Pla d’abastament. • el Programa de reutilització d’aigua a Catalunya. • el Pla de previsió davant de condicions de sequera hídrica. • el Pla de protecció i de recuperació dels aqüífers. • el Pla de substitució del reg agrícola tradicional. • el Pla sectorial de cabals ecològics als rius de Catalunya. Al mateix temps, caldrà definir una relació estreta amb els ajuntaments per la prevenció d‘inundacions i un fons interterritorial pel suport d‘instal·lacions i serveis. La revisió del Pla de La revisió del Pla de Sanejament, a més de permetre l’execució de les infraestructures Sanejament necessàries per completar-lo, ha d’avançar fins a l’establiment del sistema català integral de sanejament (SCIS), que inclou el conjunt d’actuacions relacionades amb l’explotació, el manteniment, la reposició i les noves inversions per a les infraestructures d’aigües residuals urbanes, tant de les corresponents línies d’aigua com de les línies de fangs. També inclou les actuacions derivades de la inspecció i el control dels abocaments, el seguiment del medi i determinades actuacions de descontaminació específica de recursos hídrics. Redefinir els cabals Dins el Pla Nacional de Gestió de l’Aigua es desenvoluparà el Pla sectorial de cabals ecològics de les ecològics als rius de Catalunya amb l’objectiu de determinar-ne el règim de cabals conques fluvials de manteniment amb els coneixements tècnics i la informació hidrològica de base de què es disposa avui, a fi de garantir unes condicions ambientals mínimes als sistemes fluvials, d’acord amb la directriu d’aconseguir un bon estat ecològic que estableix la Directiva marc de l’aigua. A continuació, s’elaboraran els programes de mesures necessàries per implantar-hi progressivament els cabals de manteniment. A partir de la revisió de les concessions d‘aigua vigents, i tenint en compte els diferents usos de l‘aigua, caldrà endegar projectes per incrementar la disponibilitat dels recursos hídrics tot aplicant la Directiva marc d‘aigües i la Directiva de qualitat de les aigües. La nova política de la gestió de l‘aigua es planteja des de l‘oposició al transvasament del riu Ebre contingut al Pla Hidrològic subscrita pels partits polítics que conformen el Govern de la Generalitat i amb una nova planificació i millora de la gestió de l‘Agència Catalana de l‘Aigua, inclosa la gestió tributària. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 102 4.5 Política de prevenció de la contaminació 4.5.1 Impulsar la recollida selectiva i la gestió dels residus Les activitats humanes generen diàriament una gran quantitat de materials de refús, bona part dels quals són eliminats malgrat que no han esgotat el seu cicle de vida útil. Cal avançar en un model de producció i de consum més net, que estalviï recursos i minimitzi els residus. El model de gestió dels residus ha de fomentar la prevenció i la seva valorització, recuperació i reintroducció en els cicles productius. Per a què el resultat de l‘aplicació d‘aquest model en resulti eficaç cal establir un pla estratègic de xoc que actuï de forma integral sobre la prevenció en els actors productius i en les polítiques de reutilització i reciclatge, eliminant els tractaments finalistes que fins ara es venien aplicant. La situació actual i la projecció de la situació cap al futur fa preveure la necessitat d’incidir d’una manera ràpida i decidida sobre els diferents aspectes de gestió, sobre el desenvolupament tecnològic i sobre la participació de la ciutadania, a fi d’invertir la tendència a l’increment de la quantitat de residus generada, millorar-ne la gestió i poder avançar cap a models de sostenibilitat. Es desenvoluparan fórmules de política impositiva progressiva en la gestió dels residus. Les actuacions més importants d‘aquest nou model de gestió són: Programa de gestió de El Programa de gestió de residus municipals, amb vigència fins a l’any 2006, ha residus municipals marcat els eixos bàsics de la gestió de residus i ha establert uns objectius orientats especialment a la prevenció i a la valorització. Malgrat les mesures de planificació, la producció de residus continua en una progressió ascendent i els avenços en recollida selectiva i reciclatge, d’altra banda significatius, han estat basats en una actuació voluntària més enllà de l’estricte compliment de la legalitat i no ha permès assolir els objectius fixats. Per aproximar-se als objectius de la planificació i, especialment, del PROGREMIC, cal impulsar de manera decidida la reducció i el reciclatge, i establir un pla estratègic de xoc que actuï de manera integral sobre la prevenció en els sectors productius i les polítiques de reutilització i reciclatge, i limiti els tractaments finalistes aplicats. S’elaborarà un pla de treball per limitar i abandonar la incineració de residus. Programes sectorials En el marc de la Llei 6/1993, reguladora dels residus, que assenyala que cada cate- de residus goria de residus planteja aspectes específics que requereixen una normativa regla- �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 103 mentària adequada a la naturalesa, les característiques o la problemàtica especial d‘aquests residus, s’han aprovat els programes següents: • Programa de gestió de residus industrials de Catalunya: els objectius generals del programa tendeixen a optimitzar i flexibilitzar la gestió actual dels residus industrials i fomenten la col·laboració entre tots els agents implicats en el cicle de gestió dels residus. • Programa de gestió de residus de la construcció a Catalunya: té com objectiu estratègic assolir un alt nivell de gestió mediambiental dels residus de la construcció, en compliment dels objectius de la Comissió Europea en matèria de reciclatge i seguretat ambiental de les instal·lacions, de forma que en qualsevol projecte on es generin residus de la construcció es tinguin en compte els costos derivats d‘una gestió ambientalment sostenible. • Programa de gestió de dejeccions ramaderes: estableix les línies bàsiques per racionalitzar la gestió d‘aquesta tipologia de residus. Menció especial requereix la nova normativa que regula els envasos i residus d’envasos, especialment pel que fa a aconseguir la competència sobre aquesta qüestió a Catalunya. La gestió dels envasos i residus d’envasos és un dels eixos d’actuació dels programes de gestió, especialment important per incorporar els residus comercials i els residus equiparables originats en la indústria. La disposició addicional segona de la Llei estatal d’envasos 15/2003 estableix la transferència de les competències en matèria d’envasos domèstics i residus d’envasos. Per tant, portarem al Ministeri de Medi Ambient i, més endavant, si cal, a aquest Parlament, les iniciatives necessàries per obtenir la transferència de la competència d’ordenació dels envasos domèstics i residus d’envasos, per poder regular des de Catalunya mesures de desincentivació dels envasos i productes no reciclables, i mesures per garantir la valorització de tots els envasos, des del seu origen. 4.5.2 Establir mesures de protecció sobre diversos tipus de contaminació El desenvolupament de les activitats productives i humanes està provocant diversos tipus de contaminació. Les emissions de gasos, per exemple, estan creant desequilibris importants en el propi clima. D‘altres tipus de contaminació afecten directament �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 104 en el nostre entorn. Les actuacions més importants d‘aquest objectiu són: Estratègia Catalana de Cal frenar les emissions catalanes de gasos d’efecte hivernacle. És una necessitat lluita contra el Canvi ambiental i un compromís que hem adquirit a nivell internacional, amb la Unió Euro- Climàtic pea i amb els ciutadans. Elaborarem una Estratègia Catalana de lluita contra el Canvi Climàtic que estableixi quines són les polítiques transversals a desenvolupar en els camps de la mobilitat, els serveis, l’edificació, els residus i l’energia, amb l’objectiu d’avançar cap a la descarbonització de l’economia catalana. Programes de gestió Treballar per tal de reduir o evitar l’abocament de contaminants a l’aire. Pel que fa i suport per reduir a les fonts de contaminació atmosfèrica, es treballa en dos àmbits: la prevenció i el l‘impacte ambiental control. • Per garantir la prevenció, fixarem els nivells màxims d’emissió d’acord amb les millors tècniques disponibles. Per aconseguir-ho, caldrà actualitzar els mapes de vulnerabilitat i capacitat del territori. • Per optimitzar el sistema de control, es fomentarà la instal·lació de mesuradors en continu a fi de disposar d’informació en temps real a les zones i instal·lacions amb un potencial contaminant més gran. En aquest àmbit s‘incorporen diverses actuacions adreçades a la minimització de l‘impacte ambiental. • Modificació de la Llei d‘Intervenció Integral de l‘Administració Integral. • Estratègia per a una nova gestió dels nitrats en una agricultura i ramaderia sostenibles. • Polítiques de suport per implantar i millorar les mesures ambientals de les empreses. • Potenciació de les figures de l‘avaluació de l‘impacte ambiental. • Programes de protecció de la contaminació lumínica i acústica. • Desplegament de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA). Creació de l‘Agència L’objectiu actual del SMC és avançar decididament i progressiva cap a la creació Catalana de l‘Aire d’una Agència Catalana de l’Aire (ACAIR) que integri tots els aspectes relacionats amb el medi receptor atmosfèric, abastant els riscos, la mesura, el control i la reducció de la contaminació atmosfèrica. Amb aquest objectiu, el SMC està treballant en els àmbits següents: • Millorar la vigilància i la predicció meteorològica a curt termini. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 105 • Identificar i construir la Xarxa Climàtica d’Estacions Meteorològiques. • Crear la base de dades meteorològica de Catalunya. • Racionalitzar la informació meteorològica que s‘ofereix en els mitjans de comunicació. • Ampliar la informació meteorològica a altres aspectes d’interès ambiental per educar i sensibilitzar ambientalment la població. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 106 4.6 Infraestructures 4.6.1 Afavorir les xarxes, les connexions i el transport públic ferroviari Catalunya es troba infraequipada en l‘àmbit de la xarxa ferroviària. Existeix un enorme desequilibri, tant en els aspectes econòmics com ecològics, entre la xarxa de carreteres i la xarxa ferroviària actual, sobretot en el transport de mercaderies. A més de la racionalització de la pròpia xarxa ferroviària, cal un increment substancial d‘infraestructura ferroviària, una nova xarxa mixta i d‘ample internacional per a mercaderies i viatgers, que ens permeti arribar als mercats de la resta d’Espanya i d‘Europa i que, a la vegada, serveixi de nexe d‘unió entre el conjunt de ciutats i territoris de Catalunya. Aquesta nova xarxa ferroviària, determinada pel Pla d’Infraestructures ferroviàries, ha de permetre més eficiència en el transport de mercaderies i viatgers i, a la vegada, més seguretat i beneficis ambientals. La xarxa ferroviària de Catalunya ha de donar resposta a tres tipus de serveis : Millorar la xarxa Composada pels actuals serveis de rodalies i regionals de RENFE i les línies de ferroviària de rodalies i FGC al Vallès i al Baix Llobregat. Caldrà millorar aquests serveis i estendre‘ls cap a regionals Tarragona i Girona i crear un nou nucli de rodalies a les terres de Lleida. Les principals actuacions que es realitzaran són: • Revisió del Pla Sectorial d‘Infraestructures Ferroviàries. • Transferència del servei de rodalies de RENFE a la Generalitat. Impuls a experiències pilot de gestió de línies ferroviàries, com ara la creació d’una empresa mixta Renfe-FGC per a la gestió de la línia Ripoll - Puigcerdà • Millora del serveis de rodalies de FGC, amb per exemple noves estacions a Sabadell i Terrassa, o la duplicació de vies de la línia de l’Anoia. • Millora dels serveis de rodalies i regionals de RENFE. Per exemple, es posarà en servei la línia R-5 de RENFE entre Martorell, Papiol i Mollet, passant per Rubí, Sant Cugat i la UAB. • Completar el traspàs de la línia Lleida-La Pobla. Establir la xarxa Actualment en construcció el tram Lleida-Barcelona-La Jonquera. La xarxa ferro- ferroviària d‘alta viària d‘alta velocitat permetrà una més fàcil vertebració interna, amb l‘Estat, farà velocitat possible la concreció de l‘Eix mediterrani i s‘establiran connexions ràpides a la xarxa ferroviària europea. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 107 Les actuacions corresponents són: • Incorporar les línies d‘altes prestacions a la xarxa transeuropea i a la llista d‘Essen. • Finalitzar la línia Madrid-Lleida-Barcelona-La Jonquera. • Potenciar el corredor mediterrani. Potenciar la xarxa Per qüestions d‘eficiència (evitar els col·lapses circulatoris i els temps perduts per ferroviària de la seguretat viària) i per qüestions ambientals (ja que aquest sector és responsable mercaderies d‘un percentatge important de les emissions), cal incrementar el transport ferroviari de mercaderies. Els principals compromisos adquirits són: • Construcció d‘una nova xarxa mixta per l‘interior de Catalunya, que connecti l‘Àrea Metropolitana amb els ports de Barcelona i Tarragona. • Adaptació de la xarxa ferroviària actual a l‘ample europeu per poder transportar mercaderies cap a Europa. • Obertura als trens de mercaderies del Puymorens. • Creació de centres logístics i estacions intermodals en els nusos de la xarxa ferroviària. • Creació de noves línies de transport ferroviari entre la península ibèrica i Europa. Impulsarem la liberalització del sector ferroviari, afavorint la competència i la creació de nous operadors públics i privats, i elaborarem la nova Llei Ferroviària de Catalunya. 4.6.2 Millorar la xarxa viària de Catalunya La millora de l‘accessibilitat i de la mobilitat, de la seguretat viària i la incorporació dels criteris de la intermodalitat han de ser els punts essencials de la nova xarxa viària. Les vies troncals bàsiques de pas entre Europa i la península s‘han de completar amb altres que descongestionin i millorin les esgotades connexions metropolitanes. Però la nova xarxa de ciutats que hem de tenir a Catalunya s‘ha de basar en criteris menys troncals i més capil·lars. Des d‘aquest punt de vista, la renovació, racionalització i ampliació de carreteres secundàries, locals i comarcals, han de garantir una millor accessibilitat en tot el territori. Les actuacions definides són bàsicament dues: Actualitzar la xarxa La millora de la competitivitat de la nostra economia i del territori depèn en bona bàsica mesura de l‘existència d‘una bon xarxa bàsica viària i d‘una xarxa d‘accessos des dels diferents pobles i ciutats de Catalunya amb fàcils connexions a la xarxa viària �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 108 europea, tot reforçant el corredor mediterrani. • Nou model de peatges: mitjançant el fons de transició d’homogeïnització de peatges, constituït amb els suports generats per les autopistes i per aportacions pressupostàries de les administracions que permeti una política de descomptes, de supressió selectiva de peatges i d’inversió en infraestructures del transport • Nou pla d‘autovies i autopistes a Catalunya: Eix transversal, Eix Tarragona-Tàrrega, Eix del Llobregat, Ampliació de l‘A-7. • Nova xarxa d‘autovies catalanes: Eix de l‘Ebre, Eix Olot-Girona-Costa Brava, Eix Olot-Figueres, Eix Vilanova i la Geltrú-Vilafranca del Penedès, Eix Barcelona-VicRipoll. • Revisió dels itineraris que han d‘absorbir el trànsit de llarg recorregut. • Autovia Lleida-Osca. • Desdoblament de la Nacional II i de la Nacional-340. Millorar les La vertebració interna i l‘equilibri del territori de Catalunya i el seu desenvolupament comunicacions viàries econòmic requereixen una millora de les comunicacions viàries entre els pobles i locals i comarcals ciutats del país així com unes fàcils connexions amb les xarxes viàries bàsiques. Es poden destacar algunes actuacions concretes: • Barcelona: millora de les comunicacions entre el Baix Llobregat i el Vallès Occidental i Eix Manresa-Igualada-Vilafranca • Pirineus: Eix Lleida-Artesa-Ponts i Eix Vielha-Bonaigua-Sort • Girona: Eix Cerdanya-Ripoll, revisió de l‘Eix Vic-Olot i Eix Maçanet-Platja d‘AroPalamòs-Palafrugell-La Bisbal-Girona. • Tarragona: Eix Salou-Reus-Tàrrega-Artesa de Segre i Eix Alcover-Valls-El Vendrell • Millora de la xarxa local i comarcal de carreteres en general. Aquest conjunt d‘actuacions s‘assolirà a partir de la reformulació del Pla de Carreteres de Catalunya amb els objectius de prioritzar els sistemes de transport públic, la reducció del transport de mercaderies per carretera i la sostenibilitat del sistema. El conjunt d’actuacions citades són en tot cas a més a més del que és la principal prioritat del Govern en relació amb la xarxa de carreteres: millorar la seguretat viària, objectiu vers el qual s’encaminen tot un conjunt d’actuacions d’eliminació de trams en els que es concentren accidents, de millora de la conservació i del manteniment de les carreteres i de millora de la senyalització. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 109 4.6.3 Un nou model de mobilitat: fomentar el transport públic de persones Un del reptes de futur del país és el de garantir una mobilitat sostenible atesa la dinàmica de creixement que aquesta variable experimenta en la totalitat dels països desenvolupats. Aquest creixement ha vingut donat per un ús extensiu sostingut del territori. Cada vegada hi ha més persones i mercaderies que es desplacen, i cada vegada més lluny, amb un pes progressivament més gran del transport privat, amb el conseqüent col·lapse la xarxa viària. És una espiral negativa que cal aturar. A Catalunya, per les seves característiques físiques i demogràfiques, el control dels fluxos de mobilitat ateny una rellevància especial. Entre les eines que poden garantir una millor mobilitat, tant per comunicar aquells territoris més aïllats com per reduir la pressió a les vies de circulació, en destaca el transport públic. El Govern potenciarà una nova cultura de la mobilitat que passi per l’ús preferent dels mitjans de transport públics i col·lectius en els desplaçaments, tot garantint la connexió de totes les ciutats amb aquest tipus de transport i adaptant-ne l’ús a les persones amb dificultats de mobilitat. En aquest sentit, l’aprovació de les Directrius Nacionals de Mobilitat, i els estudis d’avaluació de la mobilitat generada vinculats al planejament urbanístic són algunes de les eines que han d’ajudar a canviar aquest model. Així doncs, les mesures que emprendrà el Govern per fomentar l’ús del transport públic passen per: Fomentar una nova • Es reformularan les lleis de la mobilitat i d’urbanisme per incidir en la relació entre cultura de la mobilitat planificació territorial, infraestructures i mobilitat. En aquest sentit, es redactaran i aprovaran les Directrius Nacionals de Mobilitat que tindran caràcter de pla territorial sectorial i que, un cop aprovades, donaran lloc als plans directors de mobilitat i a la constitució de les Autoritats territorials de la mobilitat, com ara les del Camp de Tarragona, de les Terres de Ponent i de Girona. • S’elaborarà i aprovarà una nova Llei de finançament del transport públic de viatgers • Es potenciarà l’Observatori Català de la Mobilitat, que es configurarà com un instrument de recollida i de difusió de la informació més rellevant en matèria de mobilitat i sostenibilitat. Igualment, es crearà el Consell Català de la Mobilitat, com a eina de diàleg i debat amb la societat. • Per tal de facilitar l’ús del transport públic, es fomentarà una nova cultura de l’ús de l’automòbil, amb experiències innovadores com ara el car-sharing i el car-poo- �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 110 ling, s’elaborarà un nou Pla de transport de viatgers que contempli les connexions intermodals entre els diferents formats de transport i la connexió de totes les capitals comarcals, i es realitzaran plans de qualitat en el transport col·lectiu. Igualment, s’establiran carrils-bus en les principals vies d’accés a Barcelona. Garantir un transport El transport públic, a banda de descongestionar les vies de comunicació, fomentar públic adaptat a les l’estalvi energètic i contribuir al control de la contaminació, té també la funció de persones amb mobilitat garantir la mobilitat a tots aquells qui, per una o altra circumstància, tenen dificultats reduïda per utilitzar altres mitjans de transport. El Govern impulsarà mesures com el Pla de millora de l’accessibilitat de les persones amb mobilitat reduïda a la xarxa de transport públic, l’extensió dels sistemes tarifaris integrats amb la inclusió de variables socials a l’hora de calcular-ne els preus, el foment del transport públic nocturn o l’establiment de descomptes per als joves. Facilitar l’accés Molts polígons industrials situats en zona periurbana tenen ara mateix una pobra dels treballadors als accessibilitat en transport públic. Això provoca, per exemple, que una de les causes polígons de mortaldat laboral més gran sigui en els desplaçaments en vehicle privat que ocasiona aquesta mancança. Cal, doncs, que es dissenyin solucions de transport per als polígons actuals i que, per als de nova creació, es reclamin aquestes solucions des del seu inici. En aquest sentit, es realitzarà un pla d’accés als principals polígons i es crearà la figura del gestor de la mobilitat. 4.6.4 Potenciar els ports catalans com a centres logístics del sud d’Europa Catalunya ha de tenir un sistema de ports potents que exerceixin de grans centres de distribució del sud d’Europa si vol aspirar a consolidar-se com la capital de l’Euroregió de la mediterrània occidental. L’acció del Govern es centrarà en potenciar els ports industrials i comercials de Barcelona i Tarragona per tal que guanyin pes en el transport de mercaderies i continuïn diversificant la seva activitat. A més del desenvolupament i gestió dels propis ports, és cabdal garantir la seva connexió amb la resta d’infraestructures de comunicació del país, sobretot amb aquelles que ens connecten internacionalment. Serà prioritari facilitar l’accés ferroviari en les tres amplades i la creació de noves línies de mercaderies amb destí a Europa. En aquest context, es planteja dur a terme les següents accions: • Completar els accessos viaris i ferroviaris especialment per a mercaderies, dels ports de Barcelona i Tarragona, i la seva connexió amb la xarxa espanyola i europea, �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 111 posen un especial èmfasi la potenciació del corredor Algesires-Matz • Construcció de noves terminals que facilitarien l’expansió de les connexions marítimes amb el mercat asiàtic. • Impuls del cabotatge en la Mediterrània i de les connexions marítimes amb França, Itàlia, i el Magreb. • Reforçament de la col·laboració del conjunt dels ports catalans a través del Front Portuari Català Revisió del Pla de Ports Aprovació d’un nou pla quadriennal d’inversions de Ports de la Generalitat amb la inclusió de 3 capítols: • Millora de les infraestructures, integració ports-ciutat, mesures de seguretat i mediambientals • Aprovació d’un decret regulador de les marines interiors • Impuls de les marines seques com a alternativa a la construcció de nous ports quan aquests no siguin possibles. També s’aprovaran els plans estratègics pendents dels ports comercials de Sant Carles de la Ràpita, Vilanova i la Geltrú i Palamós. 4.6.5 Promoure la xarxa d’aeroports de Catalunya. Fons de promoció de noves rutes aèries. La gestió única i centralitzada dels aeroports ha comportat que el conjunt d’aeroports catalans no s’hagin planificat en tant que sistema amb les seves pròpies característiques, ni tan sols en tant que subsistema del sistema aeroportuari espanyol. Això ha llastrat el potencial desenvolupament del conjunt, el que ha repercutit negativament sobretot en els aeroports més petits i els seus territoris. L’aeroport del Prat, tot i les inversions realitzades, no ha assumit el rol d’aeroport europeu de primer nivell al que pot aspirar. Per tot això, les mesures previstes en el Pla de Govern en matèria aeroportuària són: Assumir la gestió dels Es farà una revisió integral del marc legal vigent per sol·licitar, de l’administració central aeroports catalans de l’Estat, l’aprovació de les figures legals que facin possible, en una primera fase, la participació decisiva de les institucions polítiques i empresarials del territori en la gestió aeroportuària, per assumir més endavant la gestió dels aeroports. Creació del fons de El govern de la Generalitat crearà el fons de promoció de noves rutes aèries, amb l’ob- promoció de noves jectiu de promocionar els vols intercontinentals de l’aeroport de Barcelona (Barcelona rutes aèries – Nova York, Barcelona - Buenos Aires) que consolidin l’aeroport de Barcelona com �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 112 una hub transoceànic, el reforçament dels vols dels aeroports de Girona i Reus, i la creació de bases de companyies aèries als aeroports catalans. Són accions significatives en aquest àmbit les següents: • La construcció de l’aeroport de Lleida a Alguaire • La potenciació dels aeròdroms de la Cerdanya i Òdena mitjançant la creació de consorcis que n’assumiran la seva gestió. Desplegament del El Pla d’Aeroports aprovat el 2003 va fer palesos els objectius estratègics cap als Pla d’Aeroports de quals Catalunya havia d’avançar. Si bé aquests objectius no han de ser revisats en el Catalunya seu conjunt, ja que gran part d’aquests es basen en consideracions assumides per tothom, es realitzarà un programa d’actuacions per al seu assoliment, assumint quan s’escaigui concertar els processos amb els territoris. Altrament, el desplegament del Pla abordarà entre d’altres les següents problemàtiques: • Determinar les polítiques de suport directe de la Generalitat i els objectius d’activitat de cada aeroport, per a tots els segments, entenent que la Generalitat participarà en la seva gestió. • Definir de manera específica uns objectius d’increment del transport de càrrega aèria, i posar en relació als espais d’actuació logística que existeixen o s’estan desenvolupant als territoris. Complir aquests objectius haurà d’exigir accions concretes, com ara permetre la inspecció fronterera en règim de 24 hores els set dies de la setmana, i definir i calcular les inversions en infraestructures de transport que van associades a una gestió eficient de les mercaderies. • Els aeroports del sistema català només estan connectats per via rodada. Cal iniciar els processos tècnics que permetin completar aquesta per una connexió ferroviària entre els aeroports comercials, que doni lloc a una articulació real del sistema i n’aporti els beneficis d’una planificació conjunta. 4.6.6 Crear infraestructures logístiques com a factor de competitivitat L’experiència de la creació de zones d’activitat logística, integrades i amb serveis específics, ha estat un èxit a tots els nivells. Per una banda, genera beneficis directes al territori, doncs ordena de manera més racional el trànsit de les mercaderies, fent-lo similar a les grans xarxes de provisió de serveis bàsics. Però, per l’altra, també se’n beneficien les pròpies empreses de distribució, transport i serveis logístics, que poden créixer de manera controlada i que gaudeixen d’ofertes de serveis mancomunats que les fan dedicar-se exclusivament a millorar el seu negoci. �PdG PLA DE GOVERN 2004-2007 Generalitat de Catalunya Departament de la Presidència 113 Cal, doncs, estendre aquest model, que ja està molt implantat a l’àrea metropolitana de Barcelona, a la resta del territori. Ben evidentment, aquestes zones logístiques han de ser situades a l’interior de cada territori dins del marc de l’elaboració dels plans territorials i caldrà decidir en cada cas la responsabilitat de la seva titularitat i del seu finançament. És imprescindible, però, observar les zones logístiques com un tot, una xarxa que s’imbrica en cada territori, però que també té sentit per ella mateixa, amb les seves jerarquies, marcades per la seva relació amb les grans infraestructures de transport, viàries, portuàries i aeroportuàries. En aquest sentit, les plataformes logístiques han de ser complementàries de les grans infraestructures, aprofitant-se del seu valor i, a la vegada, aportant-n’hi. No cal descartar tampoc que les plataformes logístiques competeixin entre elles en certs casos, com a estímul per a la seva dotació de serveis, per exemple. El repte és consolidar Catalunya com la porta logística d’entrada al sud d’Europa. Una part important de les àrees logístiques de Catalunya es concentren a la zona litoral i sí s’exceptuen les de la ZAL del port de Barcelona no són intermodals (només son carretera – carretera). Així doncs: • Les noves àrees logístiques de Catalunya apostaran per la intermodalitat (carretera / vaixell / ferrocarril). • Es promourà una gran àrea logística intermodal que actui com a port sec dels ports de Tarragona i Barcelona. • S’impulsarà un nou eix infraestructural i logístic a la Catalunya interior, tot aprofitant els modes de creuament dels nous eixos viaris i ferroviaris Empordà – aeroport de Girona, Catalunya central, Terres de Ponent. • Es crearà una xarxa d’aparcaments per a camions, així com un grup d’aparcaments amb mercaderies perilloses. En qualsevol cas, es preveu iniciar en la present legislatura, i en alguns casos completar, dins dels terminis possibles marcats pels processos constructius, les àrees logístiques de suport als ports de Barcelona i Tarragona i així mateix les de l’Empordà, aeroport de Girona (ja iniciada), Camp de Tarragona (en construcció), l’Aldea, Catalunya Central i Terres de Ponent. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.03. Acció i òrgans de govern (de la Generalitat de Catalunya) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Inclou la docmentació relacionada amb l'exercici de l'acció governamental. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pla de Govern 2004-2007 Creator An entity primarily responsible for making the resource Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Planificació Acció política Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Aquest document és el relat del Pla de Govern 2004-2007, una nova figura dins els processos de gestió política de la Generalitat que vol contribuir a posar en marxa una nova manera de treballar en el si del Govern. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2835/maragall_lluna.jpg fde3a1cc9879ce2d812980e2d30f21b6 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 110 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Fundació Catalunya Europa Director Name (or names) of the person who produced the video Mañé, Josep M. Català, Francesca Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall i la Lluna Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2020 Type The nature or genre of the resource Documental Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Acció política Barcelona Catalunya Description An account of the resource Documental sobre la trajectòria política de Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. SINOPSI: La Lluna tenia vuit anys l’any 1993, quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, es va instal·lar a casa seva per entrar en contacte amb el barri de Roquetes, al districte de Nou Barris. Vint-i-cinc anys després inicia una recerca que comença amb el record d’aquells dies i que la porta a descobrir un polític singular, fonamental per entendre la transformació d’una ciutat i el present d’un país. Parlant amb familiars, coneguts i polítics, la Lluna aconsegueix fer-se un retrat íntim i universal, humà, contradictori, vitalista i colpidor de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Other Descriptive Data An element for information about the described materials that is not easily incorporated into one of the other named elements within archival description and components. Tràiler del documental a Youtube: <a href="https://youtu.be/kp_Ux14q5Lg?si=p5QbuE3E9luVZLLv" target="_blank" rel="noopener">https://youtu.be/kp_Ux14q5Lg?si=p5QbuE3E9luVZLLv</a> Sobre Pasqual Maragall