152 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/15/2846/IMG_4869.jpg 8358b0c4e460753313976b15e693afda Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01. Activitat personal Description An account of the resource Aplega la documentació generada entorn a les activitats de caire personal de Pasqual Maragall. Type The nature or genre of the resource Sèrie Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Paper revelat (B/N) Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els amics de sempre Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource ca 1960 Type The nature or genre of the resource Imatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource B/N Subject The topic of the resource Amistat Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Description An account of the resource A casa dels Rubert, amb els germans Joan Ignasi, Lluís, Maria (a la falda de Pasqual Maragall), Xavier i Guim. Drets a dalt Conxa Aguirre i Guerau Ruiz Pena. A la imatge s'estaven preparant per concursar al programa <em>Un millón para el mejor</em>. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa familiar dels Rubert (Barcelona). Rights Information about rights held in and over the resource Família Maragall Garrigosa. Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/2847/AiryMaragall_20anysTinell.pdf 170a137165746d7aa4e13723089af14b PDF Text Text �� Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules d'Airy Maragall de tancament a l'acte de commemoració dels 20 anys del Pacte del Tinell Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall Garrigosa, Airy Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2023-12-14 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pacte del Tinell Commemoracions Fundació Catalunya Europa Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf 253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1 PDF Text Text DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 € IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA Any fratricida Gemma Aguilera Plana 6 El dimoni ‘Camacuc’ Ricard Chulià Plana 8 Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28 Plana 12 Plana 14 Plana 9 L’ESPORTIU Lloret, ciutat referent del ‘sexili’ als anys setanta El govern de Sánchez es fica en un batibull amb el jutge del cas Tsunami Els ajuntaments del Maresme, cridats a fer servir l’aigua regenerada El Barça jugarà els quarts de copa al camp de l’Athletic i el Girona, al del Mallorca Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat �24 | Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Memòria del tripartit a El govern de coalició entre el PSC, a Alguns dels protagonistes ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el panorama polític del país d’aquella experiència valoren el seu llegat a la Catalunya actual Pere Bosch i Cuenca BANYOLES E l 14 de desembre del 2003, els tres representants dels principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC), Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV), van rubricar un acord que va posar punt final a vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels dos principals partits polítics, CiU i el PSC, i, al mateix temps, un salt espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar de 271.000 vots a 544.000 i de 12 escons a 23. Els republicans, a més a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van multiplicar les reunions i es van fer tota mena de vaticinis. De fet, fins pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre CiU i ERC fins a un “tripartit de CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint. Al final, però, els republicans van optar per provocar un canvi de rumb. L’acord es va signar en un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un caràcter extremament auster, tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que posava punt final a vint anys de governs convergents i obria una nova etapa política a Catalunya. En la seva intervenció, el qui pocs dies després es convertiria en el 127è president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va recordar que “per primera vegada en cent anys” les esquerres arribaven al govern de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca- talunya es retrobi sencera, perquè reconegui la seva diversitat com una riquesa”, una referència als governs monocolors de CiU. L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La rebuda del nou govern tampoc va ser excessivament favorable entre alguns mitjans de comunicació, ni tampoc entre els partits polítics espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent precampanya per decidir el relleu de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització” d’Espanya i la crispació. Un Dragon Khan El nou govern tampoc va ajudar a El nom de la cosa Els seus impulsors van batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i d’esquerres”. Es tractava d’un intent de marcar distàncies amb els governs anteriors, que s’havien qualificat com a “nacionalistes”. Un dels protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava: “No pot ser que aquell sigui el govern nacionalista i aquest sigui el govern d’esquerres. Nosaltres hem de ser les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En l’etiqueta s’hi sentien còmodes els altres partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat polític les denominacions serveixen per simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i que el mateix Jordi Pujol havia defensat un “tripartit”de CiU, el PSC i ERC, el govern va acabar sent conegut popularment com “el tripartit”, una denominació que va anar prenent un component clarament negatiu. apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació, Joan Carretero, utilitzaria una metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què viurà permanentment instal·lat el govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols deixar temps als nous consellers perquè prenguessin la mida als seus despatxos. El 26 de gener, quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari monàrquic ABC feia saltar la crisi amb una portada que, en poques hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria al Principat a canvi de cobertura política per a l’esquerra radical abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de la campanya per a les eleccions al Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà es va emetre un comunicat des de la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió presentada”. Maragall, finalment, va acceptar l’ordre de Zapatero. En un primer moment, Carod- �| Reportatge | 25 EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar deixant el càrrec per presentar-se a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar, dies després, el mal tràngol de comparèixer davant la diputació permanent del Parlament, on va rebre les fuetejades de l’oposició. Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva actitud [...] estem espanyolitzant la vida política, estem basquitzant la vida política catalana.” Tampoc es va quedar enrere el líder dels populars catalans, Josep Piqué, qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”. Aquell episodi va situar el nou govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat concebut, però no va comportar un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista d’aquell afer batejat com a “cas Carod”, que es va presentar com a cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en ———————————————————————————————————————————— Poc després de signar l’acord, Pasqual Maragall va afirmar: “Catalunya es retroba sencera” ———————————————————————————————————————————— conjunt, els tres partits (el PSC, ERC i ICV) van sumar un 61% dels vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre, doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer amb un problema congènit i una llufa d’inestabilitat de la qual no es va desempallegar. L’alternança necessària En tot cas, el govern liderat per Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un punt i a part que alguns dels seus protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència com a parlamentari, afirma que l’aposta que va fer ERC per un pacte d’esquerres era “necessària per regenerar la política catalana, especialment per tirar endavant un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de l’immobilisme que havia suposat la darrera etapa del pujolisme”. Per a Montserrat Tura, que havia estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior, aquell acord va significar “el final de la Catalunya dual que sempre havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era l’explicitació que l’avenç nacional Les frases ———————————————————————————————————————————— “L’acord era l’explicitació que l’avenç nacional era indestriable del progrés social, era el triomf del patriotisme dels serveis socials” Montserrat Tura CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006) era compatible, indestriable del progrés social”. Dolors Camats, que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene democràtica”. Fins i tot Josep Rull, que el 2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es va trobar, per primera vegada, a l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança ———————————————————————————————————————————— ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Va ser un govern fet més a la contra que no com a projecte comú” Toni Castellà DIPUTAT D’UDC (2003-2006) La primera crisi va esclatar quan els nous consellers encara no havien pres la mida als seus despatxos ———————————————————————————————————————————— política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país quant a polítiques públiques es va mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè aquell catalanisme compartit era Un inici convuls El 20 de desembre del 2003, després de prendre possessió, Pasqual Maragall surt a saludar la gent que s’ha aplegat a la plaça de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar: “Donaré suport a la reforma de l’Estatut que surti del Parlament.” L’inici del mandat és convuls, amb tensions a l’hora de delimitar les competències de les conselleries i de nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que desferma la primera crisi de magnitud és la publicació d’una trobada a Perpinyà entre el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA. extraordinàriament transversal i preeminent. En aquell període la Generalitat va continuar essent una institució nuclear del país i mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni Castellà, que en aquell moment formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica), conserva un record molt menys optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar unes eleccions i no governar”. Tot i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de les forces d’esquerres” i creu que el govern entre el PSC, ERC i ICV “va ser [...] fet més a la contra que no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos permanent que segueixo tenint, va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un mateix govern.” Ni que fos, segons afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan- �| 26 Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un govern van fracassar”. Un nou estil de governar Els que van participar en aquell primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep Bargalló, que va començar com a conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer, sosté que “va ser un govern menys presidencialista i més coral que els anteriors”. I això no només perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també “pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament el del PSC”. La valoració d’aquells que es van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més negatiu d’aquell període va ser “la incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència de tres governs en un”. L’acció de govern Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go———————————————————————————————————————————— La llei de barris, aprovada el 4 de juny del 2004, és un dels principals llegats del govern de Maragall ———————————————————————————————————————————— vern quedés, ja aleshores i encara avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del 2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi projectes pioners i cabdals com la llei de barris o el Pacte Nacional per l’Educació que ens enllaçaven amb unes maneres de fer política social, territorial i municipalista plenament innovadores.” Per la seva banda, Antoni Castells, que va assumir la cartera d’Economia i Finances, posa èmfasi en els avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia d’una millora de la transparència i la pressupostació per objectius”. Les seves companyes de gabinet Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior destaca que, tot i els vint-i-tres anys d’autogovern presidit per Jordi Pujol, les competències de seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores Les frases ———————————————————————————————————————————— “Les discrepàncies, les crisis, curiosament, varen ser més en l’àmbit nacional i la lleialtat que en les polítiques sectorials” Marina Geli i Fàbrega CONSELLERA DE SALUT (2003-2010) (transvasament de l’Ebre, mitjans de comunicació o educació) i se’n van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”. La llei que destaquen bona part dels protagonistes és la de barris, aprovada pocs mesos després de la constitució del nou govern. Fins i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat, la defineix com “una expressió ———————————————————————————————————————————— ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Va ser un govern menys presidencialista i més coral que els anteriors” Josep Bargalló i Valls CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER (2003-2006) En la legislatura del 2003 al 2006 es va encetar la reforma de l’Estatut, que es va acabar frustrant el 2010 ———————————————————————————————————————————— tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament, remarca que en “l’àmbit de medi ambient es va produir un excés d’ideologització que va arraconar i conflictivitzar unes polítiques –tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls d’un país modern i avançat”. A més a més, Rull coincideix amb Toni Castellà (amb qui compartia Els camins de l’Estatut El 12 de novembre del 2004, el president Maragall va convocar els líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de sortida per impulsar un nou Estatut. Aquell dia començava un camí llarg i costerut que acabaria tenint una fita històrica: el 30 de setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text amb els vots de 120 dels 135 diputats. Només va votar-hi en contra el Partit Popular. El text, retallat, es va aprovar al Congrés i al Senat el 30 de març del 2006. L’anunci d’ERC de demanar el vot negatiu en el referèndum del 18 de juny va precipitar la destitució dels consellers republicans. la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més positiu d’aquell govern. Tot i això, els dos excompanys de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la percepció d’un govern en tensió i conflicte interns constants, i un afany intens de revenja –que es va anar matisant progressivament– respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc els principals serveis públics”. De l’Estatut al procés El fil conductor del procés encetat en la legislatura del 2003 al 2006, quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in- �| Reportatge | 27 EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts tenen més confluències en moltes polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable, no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement econòmic sòlid i sostenible”. En qualsevol cas, es mostra convençut de la necessitat que “hi hagi un projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al meu entendre, avui dia, no és ni la independència –i menys tirant pel dret– ni continuar amb tot igual, com si aquí no hagués passat res.” Montserrat Tura, qui havia estat consellera d’Interior del govern de Pasqual Maragall i actualment es manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi- evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que “el projecte fracassat d’Estatut va constituir [...] l’esgotament d’un cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al segle XX i dura més de cent vint anys”. I posa èmfasi en les ferides generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a una crisi de la qual no es pot dir que el país n’hagi sortit especialment triomfant.” La seva companya de gabinet Marina Geli, que va entrar en la política amb Joaquim Nadal i que actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de l’Estatut”. I fixa la mirada en el 2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i agència tributària catalana que era impossible que liderés el PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va ser la base del canvi a l’indepen- ———————————————————————————————————————————— Bona part dels protagonistes del 2003 consideren que un pacte com aquell és “irrepetible” ———————————————————————————————————————————— Els qui el 2003 eren a l’oposició destaquen “l’endeutament desbocat” com a factor negatiu ———————————————————————————————————————————— ———————————————————————————————————————————— dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric era una utopia i el dret a decidir va anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat espanyol o bé escollir ser un estat propi.” Toni Castellà, amb qui comparteix militància en aquests moments, també destaca que el procés estatutari va permetre “constatar des del catalanisme històric del PSC que la proposta d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió d’un estat plurinacional era [...] impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà Josep Bargalló també comparteix aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les Corts i la definitiva al Tribunal Constitucional, tot plegat hauria anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat molt més sumar-s’hi. Hauria anat diferent, segur”. La seva antiga companya de govern Montserrat Tura, contràriament, reconeix que “bo li agraden les ucronies” i destaca que “la tramitació del nou Estatut va influir, però menys del que s’explica”. Per la seva banda, Dolors Camats té molt clar que “sense govern d’esquerres no hi Les frases ———————————————————————————————————————————— “El PSC d’avui no té res a veure amb aquell de l’acord del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional” Josep Rull i Andreu DIPUTAT DE CIU (2003-2006) ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Només cal aritmètica i voluntat política perquè un pacte com aquell es repeteixi” Dolors Camats i Luis DIPUTADA D’ICV (2003-2006) hauria hagut canvis a nivell nacional”. Una experiència irrepetible Ha plogut molt des d’aquell 14 de desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb la irrupció dels moviments socials derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de dalt a baix el sistema polític català. Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades amb el PSC arran de l’aplicació del 155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus hereus, seria difícilment reproduïble. Per al republicà Josep Bargalló, un govern de coalició com aquell és “irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC d’ara no té res a veure amb el d’aquell moment. Socialment, de manera discutible, i nacionalment, gens a veure [...]. I el que podia ser Iniciativa no ho són els comuns.” Marina Geli, que en aquell moment militava al PSC i ara ho fa a Junts per Catalunya, també considera Del forat del Carmel al 3% El 23 de febrer del 2005, els ànims entre el govern i l’oposició estaven encesos per l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava de “pervers”. Però ni tan sols els socis d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les explicacions. El cap de l’oposició, Artur Mas, va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern anterior. Prenent el micròfon, el president desferma la tempesta: “Vostès tenen un problema, que es diu 3%.” xes que de projectes sòlids, i més de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En tot cas, defensa que l’experiència del govern de Maragall és, vint anys després, plenament vigent: “Ara no sorprendria tant un govern de tres partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho van explicar com un desori”. Per la seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de la Fundació Catalunya Europa, ho té molt clar: “Només cal aritmètica i voluntat política.” Els que el 14 de desembre del 2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com el que es va signar al Saló del Tinell seria no només “irrepetible” sinó també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè suposaria la certificació definitiva de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el PSC d’avui no té res a veure amb el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de la nostra història”, i hi afegeix: “En coherència amb el que vàrem impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb forces unionistes.” �| 28 Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’ “No hi havia qui reivindiqués el govern de Maragall” a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial a El llibre ressegueix l’acció de govern RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi’ durant el període del 2003 al 2006, els seus antecedents i la petja que ha deixat Pere Bosch i Cuenca BANYOLES N o és el darrer llibre publicat sobre el govern de Pasqual Maragall, però sí el que intenta fer una anàlisi més sistemàtica d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la Fundació Catalunya Europa, hi ha escrits de Gemma Ubasart, professora de ciència política a la UdG i actualment consellera de Justícia, Drets i Memòria; Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera, economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem. En el prefaci del llibre, Josep M. Vallès explica que s’ha escrit poc sobre el govern de Maragall quan, en realitat, es va tractar d’un període molt intens. A què és degut això? D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els mateixos correligionaris de Ma- Hem vist després que aquest és un condicionant important. Ho hem vist a Catalunya, on Junts va marxar del govern, i també a Espanya, amb els problemes que té el govern de Pedro Sánchez. El llibre se centra en l’acció de govern i els seus fonaments ideològics. Quins aspectes destacaria? Una primera qüestió tindria a veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha el 2003 no és un simple canvi de govern, sinó una proposta de governar d’una manera diferent, amb més transparència i més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso- ❝ Fins i tot entre els correligionaris de Maragall hi ha hagut una tendència a no reivindicar-ne el llegat Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi havia qui el reivindiqués. Hi ha, però, un llibre important, que és el de Josep M. Vallès (Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya Europa ja va publicar un primer llibre, titulat Pasqual Maragall. Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar, sense amagar els aspectes en què no va reeixir. Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores? Els esdeveniments posteriors que ha viscut el país han empe- titit aquell Dragon Khan de què parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M. Vallès ho destaca en el prefaci del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens previs. El fet d’estar format per tres partits, cadascun amb la seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses. ciat a Maragall, és que aquest no és un govern improvisat. Del 1999 al 2003 es prepara un pla de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a “llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és un govern que arriba amb unes idees clares. El tercer aspecte és l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris, que facilita la transformació d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran qüestió de l’Estatut, que Pujol no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya. No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i àmpliament compartida de la societat catalana. Entre el combat i la reflexió La literatura política té una llarga tradició a Catalunya, on els llibres s’han convertit, fins a l’eclosió de les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del govern liderat per Pasqual Maragall n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès l’eix nacional” (Catalunya després del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la càrrega el 2007 amb L’Engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres, 2007). Un altre periodista, Iu Forn, ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit (Roca Editorial, 2004). En els darrers anys han aparegut volums de testimonis directes, com el d’Antoni Batista, qui ha recuperat els seus dietaris al Departament de Presidència per oferir Al Palau, a l’hivern, un llibre amb un subtítol ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme (Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia, també ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi Mercader, un dels col·laboradors més estrets del president, a Mil dies amb Pasqual Maragall (La Magrana, 2008). Amb una visió més distant, però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere Cullell, “Ja som aquí”. Històries del tripartit (Edicions 62, 2005). � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Memòria del tripartit Creator An entity primarily responsible for making the resource Bosch i Cuenca, Pere Muñoz, Josep M. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-01-20 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Tripartit Maragall Mira, Pasqual, 1941- Carod-Rovira, Josep-Lluís, 1952- Saura, Joan, 1950- Esquerra (Ciències polítiques) Esquerra Republicana de Catalunya Iniciativa per Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat". Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Avui Rights Information about rights held in and over the resource El Punt Avui EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Entrevistes Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. URL <a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource ‘Suburbia’, la nova Atenes? Creator An entity primarily responsible for making the resource Nel·lo, Oriol Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-05-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Urbanisme Barris Economia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Àrea Metropolitana de Barcelona Ciutats Barcelona Description An account of the resource Article publicat al suplement "Quadern" del diari El País. Source A related resource from which the described resource is derived El País Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2851/Delors_y_Maragall_inventores_de_futuro_poli_tica_prosa.pdf 595ae71c5cc0f37e9ada3304febeded2 PDF Text Text CAT Idioma DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO ES  SALIR  SUSCRIBIRME    ACCESO SUSCRIPTORES REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA  PERSONAS   NÚM. 67 POLÍTICA | SUSCRIPTORES Delors y Maragall, inventores de futuro Para ambos, el federalismo era un proyecto y una guía de acción, no un dogma ni una utopía Reunión en Paris, el 12 octubre de 2006, de Pasqual Maragall, entonces presidente de la Generalitat, con Jacques Delors, expresidente de la Comisión europea i presidente fundador de la asociación Notre Europe. Foto: Fundació Catalunya Europa Javier Sánchez Cano 01 MAYO 2024  E     l 18 de abril de 1991, Pasqual Maragall asistía a una cena ofrecida por Jordi Pujol, con motivo de la visita de Jacques Delors. El alcalde de Barcelona acababa de cumplir 50 años; el presidente de la Comisión Europea tenía 65. Ya se conocían: en su breve intervención, Maragall saludaba «a mi profesor de la calle Martignac, cuando él estaba en el comisariado del Plan, y yo era un joven licenciado que aprendía lo que era Europa en las calles y las aulas de París.» También al «presidente del principio de subsidiariedad, que quiere que una competencia sea ejercida por un nivel de gobierno solo cuando el nivel de gobierno inferior no pueda ejercerla igual de bien.» La Europa de las ciudades y de los barrios, de la proximidad y de los ciudadanos, era de Delors antes que de Maragall. En 1959, este había fundado la revista Citoyen 60, vinculada al movimiento de educación y acción social La Vie Nouvelle. Desde sus páginas, se enviaban a la izquierda convencional mensajes que reivindicaban la descentralización, la necesidad de compatibilizar la planificación urbana y el desarrollo rural, y una cierta desconfianza hacia el estado omnipresente. Lo explica Delors en el libroentrevista de Dominique Wolton L’unité d’un homme: había que repensar las ciudades para que estas, en lugar de arrastrar a sus habitantes al ciclo infernal métro, boulot, télé, dodo, les ofreciesen múltiples ocasiones de encuentro. Y no únicamente para el ocio y la diversión; también para compartir intereses, y para actuar políticamente. Ciudades que requerirán nuevas funciones y empleos: «el papel de lo local es […] fundamental. Y no será a través de una ley nacional como llegaremos a movilizar las ideas nuevas, las energías que permitirán crear, en las ciudades, los pueblos y los espacios rurales, los empleos que requerirán las nuevas necesidades.» El Comisariado General del Plan (CGP) en el que recaló el joven Maragall en 1966 tenía nada menos que la función de elaborar planes de desarrollo quinquenales y definir la planificación económica de Francia en su conjunto. En Delors, que era lo menos parecido a un tecnócrata, el CGP reforzó la visión pragmática, basada en la experiencia real de barrios y ciudades, a la vez que prospectiva, exploratoria. Funciones análogas a las del Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona, en el que había ingresado Maragall en 1965. Ya como alcalde, lo potenciaría como un think tank interno, de tamaño reducido pero enfocado decididamente a la innovación y al análisis de escenarios de futuro. Inclinación socialcristiana Hay en Delors un mayor autodidactismo que en Maragall, que corresponde, en el caso del francés, a un origen social más modesto y a una formación técnica y política vinculada a la actividad profesional y asociativa, en mayor medida que al estudio y la investigación. Antes de ser nombrado ministro de Economía y finanzas en el primer gobierno de Pierre Mauroy (1981), Delors combinó su puesto en el Banco de Francia con el activismo en los sindicatos cristianos, y el interés por la pedagogía y por la educación como herramienta clave del cambio social. Miembro del Partido Socialista, su inclinación socialcristiana y su oposición a todo dogmatismo hicieron que su militancia no siempre fuera cómoda. Pero su pragmatismo y su conexión con las dos fuerzas políticas fundamentales para la integración europea –la socialdemocracia y la democracia cristiana– impulsaron su presidencia de la Comisión Europea (1985-1995) y le permitieron alcanzar unos resultados formidables. También Maragall deseaba para Barcelona un gran pacto –simbolizado en el Plan Estratégico–, y unas elecciones locales que decidiesen a qué fuerza política correspondería impulsarlo los próximos cuatro años, apoyándose en un cuerpo estable y profesional de gestores públicos municipales. Para ambos, las ideas políticas valiosas podían elaborarse únicamente a partir de la práctica, y someterse a deliberación solo tras haber sido puestas a prueba por medio de acciones y programas concretos. A partir de algunos principios y propósitos, que podemos relacionar con el aumento de la felicidad, el bienestar y la seguridad del individuo en su entorno, ambos desarrollaron un pensamiento político personal. Un pensamiento que no negaba el conflicto social, pero que ponía por delante el diálogo y el pacto, iluminando con un verbo preciso y a la vez emotivo las nuevas posibilidades, más que las viejas diferencias. En ese esfuerzo, el dualismo izquierda-derecha tenía una potencia limitada: eran necesarios análisis más precisos, alianzas y complicidades más amplias, a la altura de los retos. PUBLICIDAD También para los dos el federalismo era una noción más bien instrumental, a manejar sin idealismos y que no debía en ningún Delors y Maragall compartían una noción de la subsidiariedad basada en la proximidad. caso conducir a nuevas centralizaciones del poder. Un proyecto y una guía de acción, no un dogma ni una utopía. El federalismo maragallano de la unión y la lealtad: «solo hay una cosa grande, y esa es el alma de un pueblo pequeño y concreto, con su idioma, sus vientos y sus horizontes. Y solo hay una cosa más grande todavía: la unión de ese pueblo con otros, para formar un sentimiento más poderoso.» La expresión delorsiana de «federación de estados nación» no señala un objetivo muy diferente al de Spinelli, pero sí otro proceso, más gradual y anclado en sólidas bases institucionales: «I am not a federalist. What I want is a federalising Europe.» Delors y Maragall compartían una noción de la subsidiariedad basada en la proximidad, pero mientras que Maragall desea simplificar y aclarar el concepto, Delors preferirá mantenerlo en una cierta ambigüedad que le permita usarlo para diferentes fines; entre ellos la defensa ante las críticas – especialmente británicas– de creación de un super-Estado europeo, que imponga desde Bruselas su ley a los estados miembros: «Con frecuencia he invocado el federalismo como método, al que hoy sumo el principio de subsidiariedad. Creo que es una manera de reconciliar lo que parece irreconciliable: la emergencia de una Europa unida y la lealtad a la patria de cada uno; el imperativo de un poder europeo capaz de hacer frente a los problemas de nuestro tiempo y la necesidad absoluta de preservar nuestras raíces tal como conforman nuestras naciones y regiones.» El Comité de las Regiones El acceso a la Unión Europea y la plena integración en el sistema político comunitario es clave en la política española, especialmente en los años (19821996) en que Felipe González presidía el gobierno. Para Barcelona, Europa fue más bien un expediente de proyección exterior, que se inicia en 1986 con el impulso a la creación de la red Eurociudades, y cobra fuerza a partir de la celebración en 1992 de los Juegos Olímpicos. Es ahí donde coinciden de nuevo las trayectorias de Delors y Maragall. Liderada por Jordi Borja, responsable del gabinete de asuntos internacionales de la alcaldía, la estrategia de Barcelona pretendía llevar a Maragall a la presidencia del nuevo Comité de las Regiones (CdR) de la UE. Previsto en el Tratado de Maastricht (TUE), el CdR debía ser un órgano de consulta obligada para el Consejo y la Comisión en los procesos legislativos de interés territorial. El objetivo sorprendió a muchos: según el artículo 198 del TUE, el nuevo Comité debía estar efectivamente compuesto de representantes de los entes regionales y locales; pero era también evidente que la creación del CdR respondía a la movilización regional, especialmente de los Länder alemanes, y junto a ellos de los gobiernos catalán y vasco, durante la Conferencia Intergubernamental pre-Maastricht. El TUE, que incorporaba el principio de subsidiariedad, abría también la posibilidad de que representantes regionales participasen en las delegaciones estatales en el Consejo de la UE, incluso presidiéndolas. Es Delors, muy poco partidario de dar pautas a los estados sobre su propia organización territorial, era sin embargo un campeón de la política regional europea. así que, junto con otras disposiciones, el CdR formaba parte de la agenda política de la Europa de las Regiones, que respondía a una preocupación clara: el déficit de representación y participación de ese nivel de gobierno –especialmente en estados federales o con regiones con capacidad legislativa, como España– en la formación de decisiones europeas en materias de su competencia, decisiones que después deberán aplicar en sus territorios. Delors, muy poco partidario de dar pautas a los estados sobre su propia organización territorial, era sin embargo un campeón de la política regional europea. Esta fue para él el instrumento fundamental para contrarrestar los efectos negativos de la creación del mercado único, y construir una Europa social. En paralelo a la reducción de los recursos de la Política Agraria Común (que en 1985 consumía el 73% del presupuesto comunitario), y en una amplia alianza que incluía, entre otros estados, a España, la Comisión multiplicó los recursos destinados a la cohesión económica y social. La reforma presupuestaria fue profunda (paquete Delors I, 1988), e incluyó nuevos fondos a ejecutar directamente por las regiones y municipios europeos, que eran reconocidos como motores del desarrollo y la cohesión –no realmente como sujetos políticos–. El programa de la Europa de las Regiones corría por otros caminos. En el contexto español y en el europeo, la dimensión regional tenía diversas lecturas: protección del autogobierno, promoción del desarrollo económico y de la cohesión, reequilibrio territorial y social. No es difícil asociar a Pujol, Maragall y González con cada una de ellas. Entre 1991 y la creación del CdR en 1994, el contacto entre Delors y Maragall fue frecuente, con algunos momentos destacados: en mayo de 1991, Delors asiste a la inauguración oficial de la Representación de la Comisión Europea en Barcelona. Un año más tarde, vuelve a esta ciudad para la toma de posesión de Maragall como presidente del Consejo de Municipios y Regiones de Europa (CMRE), una organización fundamental para el impulso de su candidatura a la presidencia del CdR. El discurso de Delors, de alta política, La estrategia de Maragall combinó una cuidada planiRcación de los enfatiza el papel del CdR en la creación de ciudadanía europea: si el tiempos y una gestión inteligente de los apoyos, y también una cierta Acta Única Europea y Maastricht dosis de osadía. favorecen un proceso comunitario repasa el estado de la integración y más ágil, pero alejado de los ciudadanos, «es necesario, pues, responder a este déficit democrático, con un mayor respeto de la subsidiaridad. Y yo me implicaré en ello a través de este Comité de las Regiones.» Igualmente importante –y pese a que el CMRE representa tanto a municipios como a regiones, aunque con predominio de los primeros– Delors se refiere sobre todo a las ciudades. Estas «son los elementos esenciales de la construcción de la Europa auténtica, los intermediarios indispensables entre un poder que se aleja con problemas que se complican, y sus ciudadanos.» Delors se acercaba así de forma clara a la posición de Maragall, que defendía un CdR representativo tanto de los entes locales, junto a los regionales. La ambición del alcalde de Barcelona dio sus frutos: el CdR nace en marzo 1994 con el acuerdo de que el primer presidente sería Jacques Blanc, presidente de Languedoc-Rosellón, que dejaría paso a Maragall dos años después. En su discurso ante el nuevo CdR, Delors insistía en lo que él consideraba que serían las claves del éxito del nuevo organismo: asegurar la legitimación democrática del proceso de integración, evitar la dispersión temática, y hacerse imprescindible en el esquema comunitario, generando alta capacidad experta en algunos dossiers, empezando por la política regional. Optimismo funcionalista La estrategia de Maragall combinó una cuidada planificación de los tiempos y una gestión inteligente de los apoyos, y también una cierta dosis de osadía. Visto en perspectiva, el papel de Delors en ella quizá no fue determinante, pero sí importante. Desde la presidencia del CdR, que ejerció desde marzo de 1996, Maragall intentó crear las bases para realizar la visión que explicaba a Joan Trullén en una entrevista: «Mi visión actual es la de la ciudad como sistema y la de Europa como sistema de ciudades. Creo que es un enfoque útil, y válido para diversos ámbitos supra-urbanos: el sistema regional de ciudades, el nacional, el estatal y el europeo, incluso el mundial.» Su presidencia se extendería hasta febrero de 1998, pero en septiembre de 1997 había abandonado ya la alcaldía de Barcelona. Había en esa visión de Maragall un optimismo que podemos calificar de funcionalista, en términos europeos. Un optimismo habitual, especialmente en el contexto de la posguerra fría: la vigencia y la importancia de los territorios y de las dinámicas sociales que se desarrollan en estos acabarían por dar forma a nuevas reglas de funcionamiento y nuevas instituciones. Como sabemos, no fue así. Los viejos nacionalismos encuentran hoy nuevas expresiones. Algunas regiones que buscaron en Europa –sin hallarlo– un reconocimiento que las ayudara a superar los dilemas de la soberanía, como Cataluña y Escocia, han escogido la vía de la secesión e intentado acceder a un estado propio –y europeo–. Y el Comité de las Regiones no ha llegado tampoco, por el momento, a construir un espacio distintivo en el sistema político de la Unión. Pero había que avanzar, había que «inventar el futuro», como solía repetir Delors. Archivado en Barcelona · Federalismo · Jacques Delors · Pasqual Maragall · Política Compartir      Javier Sánchez Cano Es doctor en Ciencia Política, técnico superior del Departamento de Acción Exterior y Unión Europea, y vicepresidente de la Asociación para Naciones Unidas en España. PUBLICIDAD Artículos relacionados | Política Si Ucrania pierde, la derrota también será de Europa CARMEN CLAUDÍN La inmigración, excusa o amenaza para la inestabilidad política europea Portugal, una cultura política ALBERT GARRIDO TOMÁS ARANDA Delors y Maragall, inventores de futuro Los jueces están en campaña electoral en Estados Unidos Las elecciones del 12 de mayo en seis preguntas JAVIER SÁNCHEZ CANO LLUÍS BASSETS ORIOL BARTOMEUS ¿Quiénes somos? Fundadores suscriptores Boletín Quincenal política&prosa es una plataforma periodística Una propuesta periodística con suscriptores Correo electrónico de debate abierto y plural y a la vez un dispuestos a cambiar las cosas. Acepto las políticas de privacidad instrumento de acción ideológica y política por encima de bloques y de partidos. Suscribirme Recibir el boletín © 2018 - 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació Privacidad - Términos � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Delors y Maragall, inventores de futuro Creator An entity primarily responsible for making the resource Sánchez Cano, Javier Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024/05/01 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Delors, Jacques Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Subsidiarietat Economia Planificació Comitè de les Regions Urbanisme Description An account of the resource Article publicat al número 67 de Política & Prosa. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2852/20240726_LV_Paraguas_Baste.pdf 0a545a421e9f062d378e56ae1dda0f4f PDF Text Text 48 LA VANGUARDIA Deportes V i e r n e s, 2 6 J u l i o 2 0 2 4 L A Ú LT I M A D E PA R Í S París Jordi Basté Han pasado tres años desde los Juegos de Tokio, pero la vida sigue igual. Para un enfermo de alzheimer de edad avanzada, a fuerza de rutina, se recupera poco, pero se retrocede menos. Pasqual Maragall es el mismo de hace tres años, pero con tres años más. A sus 84 años, cada mañana pasea cerca de la plaza Molina de Barcelona en dirección al centro de día donde le esperan los de siempre, con quien comparte horas de motivación, recuperación y estima. Le acompaña y le recoge su cuidador habitual. Pasqual juega con su débil mirada y observa las gordas lineas discontinuas en el pavimento de Barcelona que le permiten recorrer el camino de vuelta. Vuelve para Que a Pasqual Maragall no se lo trague nuestro olvido... y menos en días como hoy descansar en el piso de toda la vida, donde escucha cada día de cada día la novena de Beethoven. Las rutinas del alzheimer. Y puede también que repita un concierto de habaneras de Silvia Pérez Cruz o los boleros de Mayte Martín o la guitarra de Andrés Segovia. El presente puente emocional con el pasado. Pasqual Maragall, el alcalde de los Juegos Olímpicos de Barcelona, ha abandonado la vista para refugiarse en el oído. Hoy no verá la ceremonia de inauguración de los Juegos de París por culpa El paraguas de Pasqual de una agnosia, incapaciYa escribió Jorge Manrique: dad de procesamiento de “Recuerde el alma dormida, la información que se imavive el seso y despierte”. El pulsa a los sentidos, consealzheimer está, pero su legado cuencia de la enfermedad. queda. Porque Pasqual casi no ve. Octubre del 2007. Pasqual Con el alzheimer casi todo Maragall anuncia con la banes que no, pero queda su dera de los valientes : “Tengo legado, su inmenso legado. un principio de alzheimer. En la web de la FundaQuiero derrotarlo. En ningún ción Catalunya Europa lugar está escrito que esta en(catalunyaeuropa.net), fermedad sea invencible”. Y que presiden sus hijos Aien solo seis meses se creó la ry y Guim y que dirige DoFundación Pasqual Maragall. lors Camats, existe un arLos avances se han ido sucechivo digital que te dirige a diendo, y pronto podría exislos lugares donde puedes tir un test para detectar si teencontrar todos los pensanemos riesgo de sufrir alzheimientos, artículos, libros, mer. Qué valentía la de la entrevistas, discursos de familia Maragall de cumplir Pasqual… La visión eurolos deseos de Pasqual, los polípeísta, el federalismo, la ticos y los científicos. relación Catalunya-EsY mientras, hoy amenaza panya, la inmigración... lluvia en París. Esta noche, lleGusto de presente con bugado a casa, cuando Pasqual colismo del pasado. Buceo se siente en el sofá, su cuidaen la extraordinaria web y dor le debería poner Le paraencuentro el discurso que pluie de Brassens, una canción leyó en la inauguración de que adora y que, como tantas los Juegos de Barcelona’ otras (los misterios del alLV 92. Escrito en Olivetti, en zheimer) se sabe de memoria: catalán y en mayúsculas, el Pasqual Maragall y su hija Cristina, hace un par de meses Chemin faisant, que ce fut tentexto sigue dolorosamente dre, d’ouïr à deux le chant joli, vigente 32 años después: da cuatro años para hacer deporte, lu- que l’eau du ciel faisait entendre, sur le toit “Barcelona quiere ser, ante todo, una char sin violencia y hablar un lenguaje de mon … parapluie. Y que cante esta nociudad europea, de espíritu internacio- común. Que esta sea la fiesta de los hom- che el alcalde más admirado en su frannalista que ha permitido en este siglo –el bres y de las mujeres, de las naciones y las cés perfecto, sonriendo, ajeno a lo que del progreso y el de las guerras, de la ciudades del mundo y que signifique el sucede en París, pero sobre todo que no arrogancia de las palabras y de la impo- inicio de una paz duradera que la juven- se lo trague nuestro olvido ... y menos en tencia de los corazones– encontrarse ca- tud merece”. Tan pasado, tan presente. días como hoy. Te recordamos, Pasqual. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El paraguas de Pasqual Creator An entity primarily responsible for making the resource Basté, Jordi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-07-26 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Jocs Olímpics Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Alzheimer Fundació Catalunya Europa Fundació Pasqual Maragall Brassens, Jacques Description An account of the resource Article publicat al diari <em>La Vanguardia</em> el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024: <a href="https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html</a> Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_intel_lige_ncia_de_l_equilibri_poli_tica_prosa.pdf 2f003fd80c81db7ce38aac722084e2a9 PDF Text Text Idioma CAT ES NÚM. 72 PERSONES | POLÍTICA Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant l'enregistrament del seu missatge institucional de Cap d'Any, el 30 de desembre del 2005. Fotografia de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOST 2024      Gestionar el consentiment �E n les properes pàgines voldria deixar al marge els debats polítics basats en posicions ideològiques, en declaracions programàtiques o en enfrontaments partidistes. Voldria, en canvi, centrar-me en les polítiques públiques; és a dir, en allò tangible que es promou des dels governs i s’executa des de les administracions públiques. Les polítiques públiques són la pista d’aterratge de la política. En aquest sentit, si la política s’ha definit a partir de dues dimensions sovint contradictòries -l’ànima platònica i l’ànima maquiavèl·lica-, les polítiques públiques són l’arena on ambdues han de combinar-se i concretar-se en resultats específics i en impactes sobre la realitat. Les polítiques públiques representen allò més complex de l’exercici de la política, doncs s’inspiren en utopies (platòniques) i reclamen el pragmatisme imprescindible (maquiavèl·lic) per passar de la teoria a la pràctica. Un difícil equilibri, efectivament. Pasqual Maragall, al meu entendre, va ser un polític preocupat i ocupat en les polítiques públiques. Primer per transformar Barcelona, després per intentar impulsar i reactivar Catalunya. En aquest segon moment s’hi va afegir José Montilla, tot i que, malgrat les evidents línies de continuïtat, es va produir certa pèrdua d’equilibri. Pasqual Maragall, tal com apunta el subtítol del llibre editat per Jaume Claret (2017) és pensament i acció; capacitat per reflexionar políticament sense renunciar al pragmatisme de �convertir aquestes reflexions en accions i impactes concrets. José Montilla, per la seva banda, va posar l’èmfasi en el pragmatisme, deixant en segon terme la construcció d’una utopia que, al meu parer, resulta també imprescindible per al disseny i la implementació de les polítiques públiques. Recordem que el lema de la campanya de José Montilla va ser un contundent i clarificador Fets, no paraules. Mentre Pasqual Maragall feia a partir de les paraules que articulaven un projecte polític, un somni de futur; José Montilla va menysprear les paraules per poder posar tot l’èmfasi en els fets. Probablement aquesta opció tenia justificacions vinculades a l’estratègia electoral del moment; però al focalitzar tota l’atenció en l’acció li treia, de fet, tota la força i la consistència que només li donen les paraules. És en la combinació de fets i paraules on trobem la peculiar aportació política de Pasqual Maragall i, sobretot, de les seves polítiques públiques. Aquest equilibri entre el pensament i l’acció es pot rastrejar tant en la seva etapa barcelonina com en la catalana. En ambdós casos, Maragall prepara des del pensament uns programes plens d’utopia que, posteriorment, trasllada a l’acció des del pragmatisme. En la seva tasca de govern resulta indestriable el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Només a títol d’exemple, coincidint amb la celebració de les Olimpíades de París, podem avui recordar l’estiu de 1992 i constatar com les Olimpíades de Barcelona van concretar-se en un seguit de polítiques públiques �que van transformar la ciutat a través d’accions reals i tangibles, alhora que s’inspiraven en un coneixement de la història i expressaven idees i projectes de futur. En paraules de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall va començar el seu parlament recordant l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar l’any 1936 al mateix escenari i que, malauradament, no va poder tenir lloc a causa de l’inici de la Guerra Civil. També va tenir un record per a Lluís Companys, president de la Generalitat afusellat pel feixisme. Pot sorprendre avui, però Maragall va afirmar que parlava en nom del President de la Generalitat i del President del Govern Espanyol, als quals honorava representar.» (Entrada al blog 25/7/2022). Un polític que pensa i fa Un coneixement de la història que permetia equilibrar la gestió d’un gran esdeveniment amb el reconeixement del passat i amb la projecció de la ciutat cap el futur. Més enllà d’aquest moment tan destacat, el conjunt de la trajectòria de Pasqual Maragall es veu impregnat d’aquesta capacitat per enllaçar el seu projecte polític amb el desplegament de polítiques públiques. Una capacitat que té molt a veure amb un lideratge basat en una peculiar combinació de teoria i pràctica. Maragall és un polític que pensa i fa; un polític que harmonitza el seu coneixement �acadèmic amb la seva implicació en la transformació efectiva de la realitat. En aquest sentit, no és casual que els inicis tant de la seva etapa d’alcalde com del període on va exercir, primer, com a líder de l’oposició al Govern i, posteriorment, com a President de la Generalitat, vinguessin precedits d’un temps per estudiar i pensar sense el qual no podem entendre les seves accions posteriors. Així doncs, el pensament de Pasqual Maragall abans d’arribar a l’ajuntament de Barcelona es construeix a partir d’una trajectòria acadèmica que li proporciona no només coneixement sinó, potser més rellevant, criteris i valoracions que li permeten tant entendre el present com imaginar possibles escenaris de futur. D’entrada, Maragall va estudiar Dret i La seva darrera i Economia a la crucial etapa formativa serà a Nova York, on, Universitat de Barcelona. Durant aquest període (1957- entre 1971 i 1973, farà un màster en estades al estranger, Economia Política a la New School for Social que començaven a Research. 1965) va realitzar dues perfilar els seus interessos i els seus punts de vista. La primera la va realitzar l’any 1963 a Estrasburg, on va estudiar dret europeu comparat; mentre la segona la va fer a Roma l’any següent, apropant-se als models de desenvolupament territorial analitzats des de l’Associazione per lo Sviluppo dell’Industria nel �Mezzogiorno. Després d’aquesta etapa formativa inicial, al 1965, va incorporar-se al Gabinet de programació de l’Ajuntament de Barcelona i al servei d’estudis del Banc Urquijo, dues experiències de les quals n’extrauria un important aprenentatge pràctic. De manera simultània, ja al 1966, aprofundeix en l’estudi de la planificació territorial amb una nova estada a l’estranger, aquest cop a París. Finalment, la seva darrera i crucial etapa formativa serà a Nova York, on, entre 1971 i 1973, farà un màster en Economia Política a la prestigiosa New School for Social Research. Aquesta trajectòria acadèmica no és anecdòtica sinó que ens permet entendre les característiques de la seva acció política. Sobretot a Nova York, Maragall es va veure immers en un entorn intel·lectual on el progressisme liberal tenia una forta presència. S’impregna, així, d’una mirada socialdemòcrata que dotarà de sentit tant al seu pensament com a la seva acció política. L’experiència, en paraules d’Oriol Nel·lo, va ser estimulant i intel·lectualment molt enriquidora: «(…) es tractava d’un centre marcat per l’empremta de pensadors “marxistes a l’americana” molt antidogmàtics (com Paul M. Sweezy, Paul Baran i Harry Magdoff, entre d’altres), que congeniava amb les seves afinitats intel·lectuals i polítiques. Això li va permetre estudiar en profunditat els clàssics els fisiòcrates, Ricardo, Marx i Keynes- en un ambient cultural en el qual s’estaven gestant els treballs de David M. Gordon sobre la pobresa urbana, els de James O’Connor sobre la crisi fiscal de la ciutat o els estudis de David Harvey sobre la �segregació urbana. A l’estímul acadèmic, s’hi afegí l’impacte del coneixement directe de la metròpolis americana, llavors a un pas de la fallida econòmica.» D’aquesta reflexió intel·lectual en sorgirà la preocupació pel futur de les ciutats, així com un conjunt de polítiques públiques urbanes que incorporaran aspectes com la perspectiva estratègica, el desenvolupament endogen, la necessitat de la col·laboració público-privada o un estil de lideratge que es caracteritza més per la seducció i l’articulació que per la imposició i les instruccions. D’aquesta manera, tot el bagatge acadèmic s’equilibra amb la voluntat d’incidir en la realitat. I Maragall, en el seu estil, després de pensar es concentra en l’acció i aconsegueix que la política aterri en les polítiques públiques. Un recorregut similar defineix la seva segona S’impregna d’una gran experiència mirada socialdemòcrata que política, que culmina la Generalitat de dotarà de sentit tant al seu pensament com a Catalunya (2003). Una la seva acció política. amb la Presidència de posició d’alta responsabilitat política que, de nou, arriba precedida d’un període de reflexió i dedicació acadèmica. Així, després de renunciar a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual Maragall es va traslladar a Roma on, entre 1997 i 1998, va dirigir un projecte de recerca (Europa Prossima) i va coordinar un cicle de seminaris �sobre el mateix tema a la Università degli Studi di Roma. ‘Govern a l’ombra’ Aquest període, junt amb l’etapa a l’oposició al Parlament de Catalunya (1999-2003), on va desplegar una enriquidora iniciativa a través del seu govern a l’ombra, li va servir per, un cop a la Presidència, desplegar ràpidament unes polítiques públiques prèviament pensades (com és el cas de la llei de barris) i, també, per disposar d’un model de país i d’una idea sobre com encaixar la relació entre Catalunya, Espanya i Europa. Segurament, usant l’expressió de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el projecte va quedar inacabat potser truncat- però seguia representant l’acció d’un polític que pensava i actuava. No voldria finalitzar aquest article sense incorporar un nou tema i evitar la sensació d’una obra de govern que, fonamentada en la solidesa acadèmica, imposa l’òptica tecnocràtica a la perspectiva política. Pasqual Maragall pensa, però governa més des de la democràcia que des de la tecnocràcia. Aquesta darrera frase pot ser polèmica i, en tot cas, la utilitzo per a situar-me en un debat clàssic en l’àmbit de les polítiques públiques. El debat que exemplifiquen els títols dels llibres de dos dels referents d’aquesta disciplina: Speaking Truth to Power d’Aron Wildavsky (1979) i The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). �Per a Wildavsky, els que tenen el Pasqual Maragall ja se coneixement, els situava en el terreny de la democràcia quan experts i els aquells que han encara la posició tecnocràtica era d’explicar la veritat als dominant. tecnòcrates, són governants o, si es prefereix, aquells que han de determinar els continguts de les polítiques públiques. En canvi, per a Lindblom és la democràcia, expressada a través de la conversa pública, allò que dota les polítiques públiques de la necessària intel·ligència per fer front als complexos problemes de la ciutadania. En el marc d’aquest debat, l’anàlisi de les polítiques públiques ha estat dominat per les posicions tecnocràtiques fins els anys 90, quan es produeix l’anomenat gir deliberatiu (Frank Fischer, 2002) o, expressat d’altra manera, la democratització de les polítiques públiques. Intel·ligència democràtica Pasqual Maragall ja se situava en el terreny de la democràcia quan encara la posició tecnocràtica era dominant. Ho podem constatar a través de la seva pionera aposta per la participació ciutadana des de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que des de la Generalitat va impulsar per primer cop una política de reforçament democràtic. Ja en el Pacte del Tinell, parlant de polítiques públiques, es reconeixia la voluntat de canviar tant els seus �continguts com les seves formes, impregnant-les de qualitat i sensibilitat democràtica. D’aquesta manera, l’obra de govern de Pasqual Maragall pot interpretar-se des d’un doble equilibri. D’una banda, l’equilibri entre el pensament i l’acció. D’altra banda, l’equilibri entre el coneixement expert i la deliberació democràtica. El primer li facilita l’aterratge de la política a les polítiques públiques, mentre el segon li facilita dotar a aquestes polítiques no només d’eficiència tècnica sinó, sobretot, d’intel·ligència democràtica. Probablement aquesta intel·ligència és el tret principal del llegat de Pasqual Maragall. Arxivat a Barcelona · Catalunya · Maragall · Montilla · Política Compartir     Quim Brugué És catedràtic de Ciència Política, Universitat de Girona.  �Articles relacionats | Persones Mercè Crosas: «El benefici de compartir el coneixement científic és per a tota la societat» Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL LAIA REVENTÓS ROVIRA Maria Nicolau: «Part de l’hostaleria podria cremar tota i no passaria res» Keir Starmer, l’home que solia arribar tard RAFAEL RAMOS I MARÍN ÀNGELA VINENT Qui som? Fundadors Butlletí Quinzenal Som una plataforma subscriptors periodística de debat obert i Una proposta plural i a la vegada un periodística amb instrument d’acció ideològica subscriptors polítiques de disposats a canviar privacitat Correu electrònic Accepto les �i política pel damunt de blocs les coses. Rebre el butlletí i de partits. Subscriure’m ara © 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació � https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_inteligencia_del_equilibrio_poli_tica_prosa.pdf c4602c8001ceba9fca68dea26bce3303 PDF Text Text Idioma CAT ES SUSCRIBIRME ACCESO SUSCRIPTORES  DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO   SALIR   ACCESO SUSCRIBIRME SUSCRIPTORES REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA  PERSONAS   Búsqueda... NÚM. 72 Pasqual Maragall: la inteligencia del equilibrio En su tarea de gobierno resultan inescindibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones El presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, durante la grabación de su mensaje institucional de Fin de Año, el 30 de diciembre de 2005. Fotografía de Jordi Bedmar. Efe. Quim Brugué 07 AGOSTO 2024 Gestionar el consentiment � E     n las próximas páginas querría dejar al margen los debates políticos basados en posiciones ideológicas, en declaraciones programáticas o en enfrentamientos partidistas. Querría, en cambio, centrarme en las políticas públicas; es decir, en aquello tangible que se promueve desde los gobiernos y se ejecuta desde las administraciones públicas. Las políticas públicas son la pista de aterrizaje de la política. En este sentido, si la política se ha definido a partir de dos dimensiones a menudo contradictorias –el alma platónica y el alma maquiavélica–, las políticas públicas son la arena donde ambas tienen que combinarse y concretarse en resultados específicos y en impactos sobre la realidad. Las políticas públicas representan lo más complejo del ejercicio de la política, pues se inspiran en utopías (platónicas) y reclaman el pragmatismo imprescindible (maquiavélico) para pasar de la teoría a la práctica. Un difícil equilibrio, efectivamente. Pasqual Maragall, en mi opinión, fue un político preocupado por y ocupado en las políticas públicas. Primero, para transformar Barcelona; después, para intentar impulsar y reactivar Cataluña. A este segundo momento se añadió José Montilla, aunque, a pesar de las evidentes líneas de continuidad, se produjo cierta pérdida de equilibrio. Pasqual Maragall, tal como apunta el �subtítulo del libro editado por Jaume Claret (2017) es pensamiento y acción; capacidad para reflexionar políticamente sin renunciar al pragmatismo de convertir estas reflexiones en acciones e impactos concretos. José Montilla, por su parte, puso el énfasis en el pragmatismo, dejando en segundo término la construcción de una utopía que, a mi parecer, resulta también imprescindible para el diseño y la implementación de las políticas públicas. Recordemos que el lema de la campaña de José Montilla fue un contundente y clarificador Hechos, no palabras. Mientras Pasqual Maragall hacía a partir de las palabras que articulaban un proyecto político, un sueño de futuro, José Montilla despreció las palabras para poder poner todo el énfasis en los hechos. Probablemente esta opción tenía justificaciones vinculadas a la estrategia electoral del momento; pero al focalizar toda la atención en la acción le quitaba de hecho, toda la fuerza y la consistencia que solo le dan las palabras. Es en la combinación de hechos y palabras donde encontramos la peculiar aportación política de Pasqual Maragall y, sobre todo, de sus políticas públicas. Este equilibrio entre el pensamiento y la acción se puede rastrear tanto en su etapa barcelonesa como en la catalana. En ambos casos, Maragall prepara desde el pensamiento unos programas llenos de utopía que, posteriormente, traslada a la acción desde el pragmatismo. En su tarea de gobierno resultan indistinguibles el proyecto y la gestión, las visiones y las materializaciones. Solo a título de �ejemplo, coincidiendo con la celebración de las Olimpiadas de París, podemos hoy recordar el verano de 1992 y constatar cómo las Olimpiadas de Barcelona se concretaron en una serie de políticas públicas que transformaron la ciudad a través de acciones reales y tangibles, a la vez que se inspiraban en un conocimiento de la historia y expresaban ideas y proyectos de futuro. En palabras de Miguel Guillen Burguillos: «Maragall empezó su parlamento recordando la Olimpíada Popular que se tenía que celebrar en 1936 en el mismo escenario y que, desgraciadamente, no pudo tener lugar a causa del inicio de la Guerra Civil. También tuvo un recuerdo para Lluís Companys, presidente de la Generalitat fusilado por el fascismo. Puede sorprender hoy, pero Maragall afirmó que hablaba en nombre del Presidente de la Generalitat y del Presidente del Gobierno Español, a los cuales se honraba en representar.» (Entrada del blog 25/7/2022). Un político que piensa y hace Un conocimiento de la historia que permitía equilibrar la gestión de un gran acontecimiento con el reconocimiento del pasado y con la proyección de la ciudad hacia el futuro. Más allá de este momento tan destacado, el conjunto de la trayectoria de Pasqual Maragall se ve impregnado de esta capacidad para enlazar su proyecto político con el despliegue de políticas públicas. Una �capacidad que tiene mucho que ver con un liderazgo basado en una peculiar combinación de teoría y práctica. Maragall es un político que piensa y hace; un político que armoniza su conocimiento académico con su implicación en la transformación efectiva de la realidad. En este sentido, no es casual que los inicios tanto de su etapa de alcalde como del periodo en que ejerció, primero, como líder de la oposición al Gobierno y, posteriormente, como presidente de la Generalitat, vinieran precedidos de un tiempo para estudiar y pensar sin el cual no podemos entender sus acciones posteriores. Así pues, el pensamiento de Pasqual Maragall antes de llegar al Ayuntamiento de Barcelona se construye a partir de una trayectoria académica que le proporciona no solo conocimiento sino, quizás más relevante, criterios y valoraciones que le permiten tanto entender el presente como imaginar posibles escenarios de futuro. De entrada, Maragall estudió Derecho y Su última y crucial Economía en la etapa formativa será en Nueva York, donde, Universitat de Barcelona. Durante este periodo (1957- entre 1971 y 1973, hará un máster en estancias en el Economía Política en la New School for Social extranjero, que Research. 1965) realizó dos empezaban a perfilar sus intereses y sus puntos de vista. La primera la realizó en 1963 en Estrasburgo, donde estudió derecho europeo �comparado; mientras la segunda la hizo en Roma el año siguiente, acercándose a los modelos de desarrollo territorial analizados desde la Associazione por lo Sviluppo dell’Industria nel Mezzogiorno. Después de esta etapa formativa inicial, en 1965 se incorporó al Gabinete de Programación del Ayuntamiento de Barcelona y al servicio de estudios del Banco Urquijo, dos experiencias de las cuales extraería un importante aprendizaje práctico. De manera simultánea, ya en 1966, profundiza en el estudio de la planificación territorial con una nueva estancia en el extranjero, esta vez en París. Finalmente, su última y crucial etapa formativa tendrá lugar en Nueva York, donde, entre 1971 y 1973, hará un máster en Economía Política en la prestigiosa New School for Social Research. Esta trayectoria académica no es anecdótica sino que nos permite entender las características de su acción política. Sobre todo en Nueva York, Maragall se vio inmerso en un entorno intelectual donde el progresismo liberal tenía una fuerte presencia. Se impregna, así, de una mirada socialdemócrata que dotará de sentido tanto a su pensamiento como su acción política. La experiencia, en palabras de Oriol Nel·lo, fue estimulante e intelectualmente muy enriquecedora: «(…) se trataba de un centro marcado por la impronta de pensadores “marxistas a la americana” muy antidogmáticos (como Paul M. Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff, entre otros), que congeniaba con sus afinidades intelectuales y �políticas. Esto le permitió estudiar en profundidad a los clásicos –los fisiócratas, Ricardo, Marx y Keynes– en un ambiente cultural en el cual se estaban gestando los trabajos de David M. Gordon sobre la pobreza urbana, los de James O’Connor sobre la crisis fiscal de la ciudad o los estudios de David Harvey sobre la segregación urbana. Al estímulo académico, se añadió el impacto del conocimiento directo de la metrópolis americana, entonces a un paso de la quiebra económica.» De esta reflexión intelectual surgirá la preocupación por el futuro de las ciudades, así como un conjunto de políticas públicas urbanas que incorporarán aspectos como la perspectiva estratégica, el desarrollo endógeno, la necesidad de la colaboración público-privada o un estilo de liderazgo que se caracteriza más por la seducción y la articulación que por la imposición y las instrucciones. De este modo, todo el bagaje académico se equilibra con la voluntad de incidir en la realidad. Y Maragall, en su estilo, después de pensar se concentra en la acción y consigue que la política aterrice en las políticas públicas. Un recorrido similar define su segunda gran Se impregna de una experiencia política, mirada socialdemócrata que que culmina con la Presidencia de la Generalitat de Cataluña (2003). Una posición de alta responsabilidad política que, de nuevo, dotará de sentido tanto a su pensamiento como a su acción política. �llega precedida de un periodo de reflexión y dedicación académica. Así, después de renunciar a la alcaldía de Barcelona, Pasqual Maragall se trasladó a Roma donde, entre 1997 y 1998, dirigió un proyecto de investigación (Europa Prossima) y coordinó un ciclo de seminarios sobre el mismo tema en la Università degli Studi di Roma. ‘Gobierno en la sombra’ Este periodo, junto con la etapa en la oposición en el Parlamento de Cataluña (1999-2003), donde desplegó una enriquecedora iniciativa a través de su gobierno en la sombra, le sirvió para, ya en la Presidencia, desplegar rápidamente unas políticas públicas previamente pensadas (como es el caso de la ley de barrios) y, también, para disponer de un modelo de país y de una idea sobre cómo articular la relación entre Cataluña, España y Europa. Seguramente, usando la expresión de Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el proyecto quedó inacabado –quizás truncado– pero continuaba representando la acción de un político que pensaba y actuaba. No quisiera terminar este artículo sin incorporar un nuevo tema y evitar la sensación de una obra de gobierno que, fundamentada en la solidez académica, impone la óptica tecnocrática a la perspectiva política. Pasqual Maragall piensa, pero gobierna más desde la democracia que desde la tecnocracia. Esta última frase puede ser polémica y, en todo caso, la utilizo para situarme en un debate clásico en el ámbito de las políticas �públicas. El debate que ejemplifican los títulos de los libros de dos de los referentes de esta disciplina: Speaking Truth to Power de Aron Wildavsky (1979) y The Intelligence of Democracy de Charles Lindblom (1963). Para Wildavsky, los que tienen el Pasqual Maragall ya se conocimiento, los situaba en el terreno de la democracia cuando expertos y los quienes tienen que la posición tecnocrática era explicar la verdad a los todavía dominante. tecnócratas, son gobernantes o, si se prefiere, los que tienen que determinar los contenidos de las políticas públicas. En cambio, para Lindblom es la democracia, expresada a través de la conversación pública, lo que dota a las políticas públicas de la necesaria inteligencia para hacer frente a los complejos problemas de la ciudadanía. En el marco de este debate, el análisis de las políticas públicas ha sido dominado por las posiciones tecnocráticas hasta los años 90, cuando se produce el llamado giro deliberativo (Frank Fischer, 2002) o, expresado de otra manera, la democratización de las políticas públicas. Inteligencia democrática Pasqual Maragall ya se situaba en el terreno de la democracia cuando la posición tecnocrática era todavía dominante. Lo podemos constatar a través �de su pionera apuesta por la participación ciudadana desde el Ayuntamiento de Barcelona, mientras que desde la Generalitat impulsó por primera vez una política de reforzamiento democrático. Ya en el Pacto del Tinell, hablando de políticas públicas, se reconocía la voluntad de cambiar tanto sus contenidos como sus formas, impregnándolas de calidad y sensibilidad democrática. De este modo, la obra de gobierno de Pasqual Maragall puede interpretarse desde un doble equilibrio. Por un lado, el equilibrio entre el pensamiento y la acción. Por otro, el equilibrio entre el conocimiento experto y la deliberación democrática. El primero le facilita el aterrizaje de la política en las políticas públicas, mientras que la segunda le facilita dotar a estas políticas no solo de eficiencia técnica sino, sobre todo, de inteligencia democrática. Probablemente esta inteligencia es el rasgo principal del legado de Pasqual Maragall. Archivado en Barcelona · Cataluña · Maragall · Montilla · Política Compartir Quim Brugué      �Es catedrático de Ciencia Política, Universidad de Girona. Artículos relacionados | La república insostenible LLUÍS BASSETS Mercè Crosas: «El beneficio de compartir el conocimiento científico es para toda la sociedad» LAIA REVENTÓS ROVIRA Contra lo ‘woke’ CARMEN DOMINGO Josep Lluís Sureda (1923-2024) JOSEP M. BRICALL �¿Quiénes somos? Fundadores Somos una plataforma suscriptores periodística de debate abierto Una propuesta y a la vez un instrumento de periodística con acción ideológica por encima suscriptores políticas de de bloques y de partidos. dispuestos a cambiar privacidad las cosas. Boletín Quincenal Correo electrónico Acepto las Recibir el boletín Suscribirme © 2018 – 2024 Politica&Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIOS | Aviso Legal | Política de Privacidad | Política de Cookies | Condiciones de contratación � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri Creator An entity primarily responsible for making the resource Brugué, Quim Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024/08/07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Govern Polítiques públiques Acció política President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat al n.72 de la revista Política & Prosa. Source A related resource from which the described resource is derived Política & Prosa Abstract A summary of the resource. En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context <a href="https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/" target="_blank" rel="noopener">https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2854/20240907_ElPunt_LlegatPM.pdf 704a5d9850edd15585dacf526dfc2882 PDF Text Text Dissabte, 7 Setembre del 2024 1,70€ ANY XLIX. NÚM. 16924 - AVUI ANY XLVI. NÚM. 15794 - EL PUNT DE SET EN SET Plana 9 KEEP CALM Plana 6 Plana 6 La clau la té Junts, encara que no la vulgui De trens, busos i carros La postmodernitat que ve Ramon Cotarelo. Politòleg Carina Filella. Periodista Enric Serra. Periodista Reportatge de Pere Bosch i Cuenca (planes 2 a 4) PORTADA: MIGUEL FONTELA DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC · Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre TRIBUNA Plana 20 Plana 25 Plana 21 Plana 16 L’Estat s’escuda en l’amnistia a Europa Mor el referent de l’heràldica i activista LGTBI Armand de Fluvià Niubó refreda la recuperació de la sisena hora i apel·la al consens Cinc mesos sense tren a Tarragona i les Terres de l’Ebre Es recolza en la llei a Estrasburg per evitar una condemna per vulneració de drets per l’1-O �2 | Dossier | El llegat de Maragall | EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Maragall, en un acte de tancament de campanya, el 30 d’octubre del 2006 ■ ORIOL DURAN El llegat de Maragall a La Fundació Catalunya Europa va néixer el 2007 per reflexionar sobre els reptes globals i el futur d’Europa Pere Bosch i Cuenca Barcelona – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – El 30 de juny del 2007, en l’acte de cloenda de la VIII Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a Pineda de Mar, Pasqual Maragall va anunciar la creació d’una fundació destinada a “fomentar el debat, fer estudis i assessorar en el marc del creixent espai polític europeu”. Feia pocs mesos que l’exalcalde de Barcelona havia abandonat la presidència de la Generalitat i pocs dies d’ençà que havia formalitzat la seva renúncia a la presidència del PSC i, tot i que en un primer moment havia sospesat la possibilitat de vehicular la seva vocació europeista a través de la seva implicació en la gestació del Partit Democràtic Europeu (PDE), finalment va optar per una altra via, la d’una fundació anomenada Catalunya Europa. Durant mesos, Maragall es va dedicar en cos i ànima a buscar complicitats entre el món empresarial i polític per tal de fer realitat el seu projecte de crear una mena de think tank dedicat a elaborar estudis, impulsar debats i donar consells socials, culturals i econòmics en el marc de l’espai polític europeu. El projecte, però, va topar amb a La fundació també ha assumit el repte de donar a conèixer el pensament i l’obra de Maragall un entrebanc inesperat. El 20 d’octubre d’aquell any, el dia de la seva creació, Maragall anunciava públicament que patia de la malaltia d’Alzheimer. En la roda de premsa que va fer al costat de la seva dona, Diana Garrigosa, l’exalcalde de Barcelona va traslladar el seu habitual optimisme a través d’una frase que era també un missatge d’esperança col·lectiva: “Vam fer els Jocs Olímpics, vam aprovar l’Estatut i ara lluitarem contra l’Alzheimer.” Maragall també va anunciar que segui————————————————————————————————————————————— Dolors Camats, directora de la fundació, diu que a Maragall no el van aturar els límits administratius per fer el que creia ————————————————————————————————————————————— ria al capdavant de la Fundació Catalunya Europa. I va ser així. D’entre les iniciatives que es van impulsar destaca la creació d’una Xarxa d’Entitats Europeistes de Catalunya, amb una participació política molt plural, que denunciava que les institucions comunitàries eren “encara massa dèbils davant la fortalesa dels estats membres” i que la política europea seguia “molt centra- da en les relacions interestatals”. A poc a poc, la fundació es va convertir en un referent, un espai de debat sobre el futur d’Europa. A partir del 2011, al mateix temps que Maragall anava assumint un paper cada vegada més simbòlic, prenien un major protagonisme el seu germà Ernest i l’exconseller Antoni Castells, qui es va convertir en el president del consell assessor de l’entitat. Eren anys en què hi havia un debat intens en el socialisme català fruit del nou escenari polític provocat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, amb una pugna entre els militants del sector més catalanista i els que es decantaven per les tesis del PSOE. Amb el pas dels anys, la Fundació Catalunya Europa (www.catalunyaeuropa.net) s’ha acabat convertint també en una plataforma per donar a conèixer el pensament i l’acció de govern de qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat. Dolors Camats, que és directora de la fundació des del febrer de l’any passat, considera que el pensament de Pasqual Maragall ha quedat clarament reforçat amb el pas dels anys i s’ha trencat aquella “imatge tan injusta d’un polític que improvisa”. Una de les aportacions que destaca Camats és la ca- a Des del 2017 ha impulsat tres llibres col·lectius, el darrer dedicat al seu compromís europeu Pasqual Maragall. Pensament i acció b Autoria: Jaume Claret (coord.) b Editorial: La Magrana Maragall i el govern de la Generalitat b Autoria: Josep M. Muñoz (edit.) b Editorial: RBA pacitat de l’expresident de la Generalitat per avançar alguns temes que han acabat esdevenint centrals en l’agenda pública: “Maragall és capaç d’anticipar perquè es prepara. Llegeix, escriu, està al dia i no deixa mai d’estudiar i reflexionar. També pel seu inconformisme davant els problemes i la seva energia per canviar el que no funciona. I per la creença que la política ha de ser útil a la gent, per això s’envolta de gent molt professional. Tot plegat li permet pensar a llarg termini, li fa detectar allò que és realment central i cal abordar. Que avui parlem de nou de la llei de barris o de millorar l’autogovern, en són exemples”, remarca Dolors Camats. La fundació, segons explica la seva directora, combina activitats de difusió del pensament i l’acció de Pasqual Maragall, com ara les publicacions, amb accions de reflexió i divulgació sobre la construcció europea, els grans reptes urbans o la qualitat democràtica. Tot plegat, a través de premis, seminaris, col·loquis. Camats destaca: “El que més ens interessa és portar a l’actualitat les idees força de Maragall i la seva manera d’entendre la política, Europa i el país, i com va fer possible alinear esforços públics i privats per transformar, fent sempre ús del diàleg amb propis i adversaris.” ■ �|3 EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde. Historiadors “Pasqual Maragall va ser molt anticipador en l’anàlisi europea” a Acaben de publicar un llibre dedicat al compromís de Pasqual Maragall en el projecte d’integració política europea a Defensen que el pensament i l’acció de l’expresident de la Generalitat poden ajudar a reflexionar sobre els reptes pendents Pere Bosch i Cuenca BARCELONA E n el prefaci del llibre se’ns recorda que aquest volum és un “complement necessari” dels dos que s’havien publicat, sobre el pensament de Pasqual Maragall (2017) i sobre la seva etapa com a president de la Generalitat (2021). En quin sentit? Andreu Mayayo: Fins ara se n’havien publicat dos volums, un sobre l’etapa com a alcalde de Barcelona i un altre com a president de la Generalitat. Calia ferne un altre sobre la dimensió internacional. Nosaltres formem part d’un projecte de recerca del ministeri centrat en l’aportació del municipalisme democràtic en la construcció europea. I Maragall té una dimensió europea molt important. Té una frase molt famosa que diu: “Catalunya com a punt de sortida, no d’arribada.” Aquesta construcció vol dir que no és nacionalisme, sinó que és federalisme. No tan sols del que normalment se’n diu dels estats o les regions, sinó bàsicament i fonamentalment també de les ciutats i de les àrees metropolitanes. En el seu moment aquest model es contraposava al de les regions, liderat per Jordi Pujol. Eren realment dos models contraposats? 118651-1283410Q . titucions europees com a molt llunyanes, defensa que les ciutats han de tenir un paper determinant. I això ho veus també en un tema que ha estat molt de moda darrerament, que és el del reconeixement del català a Europa. La primera tanda d’aquesta batalla es fa a partir de final dels anys vuitanta, però els primers passos es fan el 2004 perquè José Luis Rodríguez Zapatero necessita els vots d’ERC. La Generalitat s’implica en aquesta batalla, però Maragall es cuida molt d’explicar que no defensa el català amb un argumentari identitari, sinó per demostrar que la Unió Europea és una institució que és capaç de garantir la diversitat cultural i lingüística. Té un article en què reivindica la lluita pel reconeixement del català com una lluita que té a veure no tant amb Catalunya, ❝ Maragall no concep les institucions tant de forma jeràrquica, sinó horitzontal (Paola Lo Cascio) sinó amb els valors de la UE i com aquesta UE vertebra un espai i garanteix la llibertat. Lo Cascio, Monterde i Mayayo, a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona ■ ORIOL DURAN Paola Lo Cascio: Són dues visions diferents. Tot això passa a finals dels vuitanta i principis dels noranta, amb un debat sobre la suposada pèrdua de poder dels estats nació. Al final no va ser així, però en aquell moment s’obre un debat sobre el tema. Sí que són dos models molt diferents, perquè en el fons la lògica de Pujol és una estratègia regionalista per a un objectiu nacionalista. I, aquesta, quina és la idea? La idea és vehicular a través del contenidor regió una cosa que en el fons entra en la concepció d’estat nació. I com que no ho puc fer en un estat, ho faré en una regió. La lògica de Pasqual Maragall és totalment diferent, perquè té un component que és molt anticipador i també molt útil, fins i tot per al debat que es té ara, que és que ell no concep les institucions tant de forma jeràrquica, sinó horitzon- tal. I, per tant, entén que són institucions europees tant els estats com les regions i les ciutats. I, a més a més, les ciutats tenen una particularitat molt destacada, i és que no només són l’administració més propera a la ciutadania, sinó també la que és capaç de construir més sinergia amb la societat civil. I com que la preocupació de fons de Maragall és que els ciutadans i les ciutadanes perceben les ins- Un dels conceptes que comentava és l’advertiment que fa Maragall respecte a l’allunyament de les institucions europees per part de la ciutadania. Un tema molt vigent... Òscar Monterde: Sí, es tracta d’una preocupació que és molt actual. Ell ja anticipa que les institucions europees s’estaven allunyant de la ciutadania. I la idea que té per salvar aquesta distància (i aquí pesa molt la seva formació municipalista) és donant protagonisme a les ciutats. Ell defensa que l’Europa dels estats nació genera moltes Passa a la plana següent �4 | Dossier | El llegat de Maragall EL PUNT AVUI DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024 Els tres autors, a l’entrada de la facultat de Geografia i Història, on exerceixen de professors ■ QUIM PUIG Ve de la plana anterior fronteres, genera molta resistència, i des de les ciutats es poden superar els límits que els estats imposen en la construcció de nous espais. Això, en el cas d’Europa, ho podrà experimentar molt més, una part en la seva teoria més purista, diguem, més de xarxes de ciutat. Però Europa pot provar una altra cosa, que és generar certs espais més institucionals que superin també aquestes xarxes. I, per tant, aquí és on hi ha una concepció diferent d’un regionalisme vinculat a les nacions, que és aquesta idea de macroregions. Ell considera Europa com un sistema urbà i defensa que hi ha diferents xarxes, diferents regions urbanes que ens dibuixen o que ens poden ajudar a articular aquesta Europa. Si fem cas del que s’ha acabat imposant, es tracta d’una batalla que guanya o que perd? Paola Lo Cascio: Les dues coses. D’una banda la guanya perquè tot just després del Tractat de Maastricht (1992) es crea l’anomenat Comitè de les Regions, que havia de ser la cambra de representació territorial. I hi ha una pugna molt forta sobre si aquest Comitè de les Regions havia de ser només de les regions o si les ciutats hi havien de tenir un paper. I aquesta és una batalla que guanya, perquè finalment a dins del comitè no només hi ha regions, sinó que també hi ha ciutats, i de fet ell acaba sent president del Comitè de les Regions. Però, d’una altra banda, també la perd perquè en realitat quan es planteja la reforma del Comitè de les Regions en el Tractat d’Amsterdam, ell reclama l’aprovació d’un protocol que defineixi millor i faci ❝ Maragall té una frase famosa que diu: “Catalunya com a punt de sortida, no d’arribada” (A. Mayayo) més operativa la subsidiarietat, i això no l’hi compren. En canvi, guanya perquè, en realitat, avui en dia existeixen tota una sèrie d’instruments que no han passat via tractat però que sí que existeixen a Europa, com les agències de cooperació territorial, les mateixes euroregions, les agendes urbanes..., que a l’hora de la veritat donen resposta a la idea que si tu tens un problema d’aigua, sigui a Barcelona, sigui a Montpeller, es tracta del mateix problema. I que per tant la Unió Europea pot haver de pensar de donar respostes comunes. Un altre dels temes que apareixen en el llibre és el pluralisme d’identitats. Com es concreta? Òscar Monterde: Aquí hi ha un símbol que s’hi representa molt, que és Sarajevo. El que s’està atacant és una concepció d’Europa. Anem cap a una Europa simbolitzada per aquesta ciutat, que és una ciutat diversa, multicultural, que ha de representar les tres grans religions, que significa un aspecte de convivència, de diversitat, que és el que ell defensa d’Europa. La idea de xarxa porta una concepció de les identitats que segurament és més difusa, més dispersa, més diversa. I això sí que és una de les tensions en el seu pensament. Com compaginar això amb les identitats que la gent expressa i que té des de la seva ciutat fins a la regió o la nació. Ell s’aferra molt a l’article de Václav Havel, que farà traduir. També busca aquesta síntesi, la idea de cercles concèntrics on no hi ha una única identitat, sinó que tothom té cercles de diferents identitats que es compaginen. I això és el que ens ajudarà a construir aquesta Europa també diversa. A l’hora de plasmar el seu model a les institucions s’aferra més a la idea de Havel i a l’hora de construir una xarxa més difusa mediterrània s’aferra més a una diversitat més genèrica, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta és una de les tensions principals quan parlem de l’ampliació europea. Ell serà un Pasqual Maragall i l’Europa pròxima b Autoria: Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde b Editorial: RBA b Pàgines: 271 gran defensor de la incorporació de Turquia. Fins i tot quan parla de les euroregions i d’aquests sistemes urbans, molts cops hi inclou part del nord d’Àfrica i els països del Magreb. I de fet farà veure que la capital d’estat més propera a Barcelona precisament és la ciutat d’Alger. Paola Lo Cascio: La idea fonamental és que allò que articula drets és el dret de ciutadania. A partir d’aquesta idea, el que ha de fer Europa és proveir la gent d’aquest dret de ciutadania. Dins d’aquest dret, evidentment, hi ha el respecte i la salvaguarda de les diverses identitats. És com revertir el mecanisme que s’havia fet servir històricament durant els segles XIX i XX, quan es partia de la identitat i a partir d’aquesta identitat es generava ciutadania. Doncs aquí és una mica independent: tu tens la ciutadania i aquesta ciutadania es defineix a partir del fet que tu ets ciutadà d’un lloc, precisament d’un lloc europeu, perquè Europa és un lloc on es salvaguarden les identitats múltiples, concèntriques i diverses que com a ciutadà tens. I en aquest sentit sí que crec que és molt anticipador i molt escaient ara mateix. Tenim un percentatge de població europea, ni blanca, ni catòlica, ni cristiana. I amb això, o inventem alguna forma de donar-li una ciutadania que puguin sentir com a pròpia o estem perduts. ■ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El llegat de Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Bosch Cuenca, Pere Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-09-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Fundació Catalunya Europa Europa Pròxima Europa Description An account of the resource Reportatge publicat a El Punt Avui sobre la Fundació Catalunya Europa, que inclou una entrevista als autors del llibre "Pasqual Maragall i l'Europa pròxima", Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Óscar Monterde. Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. <a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2855/portada_pm-europa-proxima.jpg 2f0be9d5ca5a2b47cef609db0197d515 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2855/pasqual-maragall-y-la-europa-proxima_6188c023_500x766.jpg 19318240c838c264066651cfaa937d03 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall i l'Europa Pròxima Creator An entity primarily responsible for making the resource Monterde, Óscar Lo Cascio, Paola Mayayo, Andreu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Anglès Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Europa Pròxima Catalunya Barcelona Comitè de les Regions Acció política Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya, ha estat una figura rellevant de la política catalana i espanyola dels darrers quaranta anys. Seguint amb la voluntat d’analitzar-lo i donar-lo a conèixer, la Fundació Catalunya Europa ha impulsat la realització d’una nova recerca que s’afegeix a les dues ja publicades en torn a la seva figura i la seva acció política: Pasqual Maragall. Pensament i acció i Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. Aquest cop per aprofundir en el seu compromís amb el projecte d’integració política europea i la seva incansable activitat internacional, moguda pel convenciment de la importància d’Europa com a arena política fonamental, necessària i de futur. En aquest volum es tracta l’experiència de l’alcalde dels Jocs Olímpics i la projecció internacional de Barcelona, de l’home i dirigent polític colpit i compromès amb la pau durant el conflicte dels Balcans, de l’impulsor de la diplomàcia de ciutats i de la cooperació descentralitzada a la Mediterrània, del president del Comitè de les Regions, del professore de la Università Roma Tre que estudia, pensa, debat i reflexiona sobre Europa amb acadèmics i dirigents polítics. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available RBA Libros Fundació Catalunya Europa Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context ISBN Català: 9788411325370 ISBN Castellà: 9788411325363 Description An account of the resource 272 p. en català. 296 p. en castellà xxx p. en anglès. License A legal document giving official permission to do something with the resource. Adquirir el llibre en català, castellà, o anglès, tant en format digital com imprès en paper, a RBA: <a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall-leuropa-proxima_7497" target="_blank" rel="noopener">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall-leuropa-proxima_7497</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2856/002SUPJT.pdf 8cf283b01709db378bd286c2692750c2 PDF Text Text Segre Cod: 169394393 22/09/24 Lérida Pr: Tirada: Dif: Secc: SOCIEDAD Valor: 5.640,22 € Area (cm2): 878,4 Ocupac: 95,84 % Doc: 1/1 Diaria 7.404 6.243 Autor: M. CABELLO Pagina: 42 Num. Lec: 22000 ENTREVISTA POLÍTICA L ’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir. «El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural» Airy Maragall ❘ PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA ❘ AMADO FORROLLA M. CABELLO Quina Europa anhelava el president Pasqual Maragall quan va crear el 2007 la Fundació Catalunya Europa? Europa és un projecte que ha estat sempre present en el pensament de Pasqual Maragall. En tots els càrrecs que ha ocupat sempre ha tingut la mirada posada en l’horitzó europeu, anhelant un model federalista, plural, progressista i amb un paper rellevant dels governs locals. Tot això perquè les polítiques europees estiguin al servei de la gent i siguin molt més properes a la integració, a la igualtat i a la justícia social. Anhelava un sistema en el qual les ciutats i els governs locals, que estan més a prop del ciutadà, tinguessin més veu i vot, formant part de la presa de decisions. Què creu que pensaria el seu pare de la situació política europea actual? Aquesta és una pregunta que ens fem en molts moments i que no tenim manera de saber. Del que estem segurs és que si estigués en actiu tindria veu i la faria sentir. Sabem que estaria treballant per aconseguir aquesta Europa amb justícia social, amb una qualitat democràtica i amb unes institucions fortes que puguin treballar d’una forma efectiva pel bé dels ciutadans. I sabem que ho faria tant a nivell europeu com català i barceloní, amb responsabilitat, amb diàleg i amb una mirada estratègica, pensant sempre en el benefici a llarg termini i per a la quantitat de gent més àmplia. Amb respecte envers totes les posicions polítiques, les persones i les institucions. I allà és on fem més èmfasi des de la fundació, no tant en el què (una mirada federalista i progressista), sinó en el com (una forma de fer política). En els últims anys hi ha hagut un auge de la ultradreta en tots els estadis polítics, es troben contra les cordes aquests valors democràtics que va defensar el seu pare? Des de la fundació estem convençuts que la ultradreta es combat des d’una política eficaç que treballi per millorar i garantir els drets en habitatge, educació i sanitat pública. Aquesta és la idea que creiem « « « que cal defensar i exigir als nostres representants. Avui dia existeix un cert desencant polític, especialment entre els més joves. Com afronten aquest repte des de la seua fundació? Tenim molts programes i activitats que estan dirigides i protagonitzades per joves, com el premi Què és per a tu Europa?, per a estudiants de Secundària, o els Europa Jove, que reconeixen aquells treballs d’investigació de Batxillerat que analitzin un tema relacionat amb la UE. Hem de trobar els canals per escoltar els joves i anar construint una societat més implicada, que no se sentin abandonats. De vegades els esmentem i els escoltem poc. Es troba a Lleida per presentar el llibre ‘Pasqual Maragall i l’Europa pròxima’. Què trobaran els lectors en aquesta obra? La Fundació Catalunya Europa treballa per preservar el llegat de Pasqual Maragall de moltes formes diferents. Una d’aquestes és la publicació de treballs sobre el seu pensament i la seua trajectòria com a polític. Després de publicar Pasqual Maragall. Pensament i acció (2017) i Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi (2021), aquest tercer llibre se centra en la seua visió europea. Recull molts textos, conferències, articles i discursos que estan relacionats amb aquesta idea que tenia d’Europa i la seua activitat política. Recull també testimonis de gent que va treballar juntament amb Pasqual Maragall al llarg de tota la seua trajectòria. L’octubre del 2007, el mateix any en què va impulsar aquesta fundació, Pasqual Maragall va Pasqual Maragall feia política amb respecte, diàleg i responsabilitat» Va treballar perquè els governs locals tinguessin un paper més rellevant» Hem de trobar canals per escoltar i implicar la gent jove» anunciar que li havien diagnosticat Alzheimer. Vostè ha viscut de prop la dura realitat d’aquesta malaltia, que precisament ahir va commemorar el seu Dia Mundial. Quin creu que hauria de ser el paper de les institucions cap a aquesta malaltia? Des de la Fundació Pasqual Maragall s’està fent un treball ingent des de fa molts anys per promoure la investigació científica de l’Alzheimer i divulgar aquesta malaltia, per aconseguir que estigui justament a l’agenda social i política. L’entitat s’ha convertit en un referent polític i també científic per avançar en la recerca d’una cura o una forma de prevenir l’Alzheimer. S’ha avançat molt en els últims anys, també pel que fa a l’atenció per part de les administracions, però encara queda molt per fer. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a Airy Maragall: El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall Garrigosa, Airy Cabello, María Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-09-22 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Federalisme Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Entrevista a Airy Maragall al diari Segre, com a presidenta de la Fundació Catalunya Europa, en motiu de la presentació a Lleida del llibre "Pasqual Maragall i l’Europa pròxima". Source A related resource from which the described resource is derived Segre Abstract A summary of the resource. L’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Lleida EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Sobre Pasqual Maragall