18 50 5135 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1749/0000001387.pdf b8a07c5a4c4baad3a0cae8d6841dee57 PDF Text Text DIARI DE SESSIONS D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VI legislatura Sèrie P - Número 65 Cinquè període Dimecres, 17 d’octubre de 2001 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG Sessió plenària núm. 42, primera reunió Í N D E X Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (p. 3) → ��Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.1 La sessió s’obre a les deu del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat Sr. Pitarch. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència. Tram. 205-00001/06. Sr. Joaquim Nadal i Farreras, juntament amb 48 altres diputats del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi. Debat i votació de la moció de censura. El president S’obre la sessió. Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) Aquesta sessió tindrà un únic punt de l’ordre del dia, que és debat i votació de la Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat senyor Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència, el text de la qual ha estat repartit en el dossier. Aquest debat es regirà per la normativa establerta a l’article 121 del Reglament, i té la paraula per presentar la Moció l’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal i Farreras. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Moltes gràcies, senyor president. Senyores diputades i senyors diputats, compareixo en nom de cinquanta diputats i diputades d’aquesta cambra per presentar la Moció de censura al Consell Executiu de la Generalitat i al president de la Generalitat, molt honorable senyor Jordi Pujol i Soley, i per presentar com a candidat a la Presidència de la Generalitat l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall i Mira. Ho fem tots els diputats i diputades signants, en un acte de rigor i exigència democràtics; ho fem en escrupolós compliment de les previsions estatutàries i reglamentàries, d’acord amb les previsions del capítol 2 de la Llei del Parlament, del president i del Consell Executiu, que en el seu article 85 diu: «El Consell Executiu respon políticament davant el Parlament de forma solidària. La responsabilitat del Govern és exigible per mitjà de la Moció de censura i de la qüestió de confiança.» I l’article 86 precisa que la delegació temporal de funcions executives, en un conseller o més d’un –els que siguin–, no eximeix el president de la Generalitat de la responsabilitat política davant el Parlament. Ho fem en reivindicació i afirmació del catalanisme, d’un catalanisme obert, plural i no excloent; ho fem contra el monopoli del catalanisme; ho fem per no conSESSIÓ NÚM. 42.1 tinuar com fins ara, per trencar les inèrcies, per trencar l’atonia i l’ensopiment, per desfer-nos, tots plegats, de la teranyina de la passivitat i el conformisme; ho fem per patriotisme –una paraula que ningú no té en exclusiva–; ho fem per fer sentir la nostra veu. Des del debat de política general s’han produït dues demostracions clares de la necessitat i oportunitat d’aquesta Moció de censura. Primer, el conseller Mas, posant preu al debat, en un acte d’imprudència política advertint que Pasqual Maragall ho pagaria molt car. Darrere de Mas, diverses veus han repetit les mateixes desqualificacions –tallades pel mateix patró– de les consignes partidàries. Segur que podríem replicar dient, simplement: Mas, més; ho pagarà més car. Però ni aquest és el fil, ni això és el que s’espera de nosaltres. Hi ha ple d’arguments polítics a favor d’aquesta Moció de censura que explicarem, però durant nou mesos, vostès han fet un itinerari que va –i ho segueixen demostrant en aquest moment– de l’escepticisme cínic a la incredulitat, i de la incredulitat a una voluntat de descrèdit. I, en canvi, avui, la distància que separa l’estabilitat parlamentària que diuen que tenen del ridícul és molt curta; de fet, han substituït l’estabilitat per una altra cosa menys freqüent i menys valorada en democràcia: el malabarisme, l’equilibrisme. Aquesta és una segona raó recent de pocs dies que avala la Moció de censura. En totes les comissions celebrades la darrera setmana, en aquest Parlament, vostès han practicat el funambulisme; han votat amb uns i altres, a favor i en contra, d’acord i en desacord amb el seu ideari i el seu programa polític; han fet de l’oportunisme, doctrina; de la continuïtat a qualsevol preu, dogma; de l’ambigüitat permanent, pauta de conducta. S’han fet els reis del sí però no, del no però sí; de l’aixeta que raja i de la sequera més eixuta; d’aquí «sí» –votar que sí aquí– i allà «no», al Congrés dels Diputats; o d’allà «sí» i aquí «no»; del no ens estimen, però els necessitem; han substituït la política per l’aquí te pillo, aquí te mato. (Remor de veus.) Els ciutadans que ens observen han de saber que censurem els mals del Govern amb un objectiu molt clar, que aquests mals, els mals del Govern no contaminin el país; que Catalunya no es vegi arrossegada a rodolar pel pendent que vostès han iniciat. Anem als arguments. Una moció de censura anunciada fa mesos i que es presenta a l’equador de la legislatura, per raons de molt de pes. Quines són aquestes raons? Permetin-me que reprodueixi la proposta de resolució de reprovació al Consell Executiu de la Generalitat, presentada i votada conjuntament pel nostre Grup amb Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya - Verds. Aquella proposta de resolució deia: «El Parlament de Catalunya constata les carències de la gestió del Govern de Convergència i Unió en matèries essencials per garantir el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i la comú aspiració de justícia social. L’incompliment per part del Govern de moltes de les resolucions aprovades per la cambra en el darrer debat sobre orientació política general. El manteniment d’un acord polític entre Convergència i Unió i el Partit Popular que resulta lesiu per PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 4 a l’autogovern de Catalunya i les aspiracions nacionals del poble català. És per això –deia la resolució– que el Parlament de Catalunya reprova la gestió del Consell Executiu de la Generalitat.» Tres motius de pes: gestió deficient, incompliment d’acords parlamentaris, manteniment d’un acord polític lesiu per a l’autogovern. Tres motius defensats per tres forces polítiques que ja el 1999 van recollir més suport ciutadà que els partits que donen suport al Govern. Tres partits que, segons totes les enquestes, tenen avui un suport encara més gran que el que van obtenir llavors. Som molts els que diem –i no sols des de les files de l’oposició– que així no es pot seguir; molts dels que previsiblement no votaran la Moció també ho saben. Aquesta Moció es presenta per donar resposta a moltes preguntes que ens formulen i que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya es formulen. Hi ha moltes inquietuds, hi ha molts interrogants, hi ha dèficits i mancances. Sectors de la societat catalana troben a faltar ambició, d’altres troben a faltar diàleg i consens; uns altres desaproven la tàctica sistemàtica de tensar sempre la corda institucional, cap amunt o cap avall. Hi ha qui espera més generositat i visió de conjunt en les polítiques socials, més fets que paraules en les polítiques de suport a la família; d’altres troben a faltar compromís i projectes culturals, idees i pressupost en l’àmbit de la cultura. El món de l’educació espera, decebut, un revulsiu: estímuls, intensius, voluntat efectiva de fer de l’educació una prioritat. Els territoris i el paisatge esperen una cura que no reben i que no tenen, una intervenció inexistent d’adequació i protecció combinades. Els pobles, les ciutats, els col·lectius assisteixen al desgavell d’un final d’etapa ja sense respostes a les grans qüestions de futur. Un futur incert que neguiteja molta gent, una incertesa que neix de la mateixa indefinició del Govern, d’una política de pedaços, de trossos, de fragments, de miques. Aquí, avui, ja no és veritat que de mica en mica s’omple la pica; aquí, ara, vessa la pica de la paciència. Davant d’aquestes constatacions, hi ha diverses opcions. Una, fer com si res: no passa res, el país va bé, tirem endavant. Una altra opció –també legítima, però amb poc futur– és la d’oferir a l’actual Govern un canvi de majoria per assegurar l’estabilitat. Per què diem «amb poc futur»? Perquè Convergència i Unió no vol canviar de majoria, no dic que no pot, dic que no vol. Ho va dir el president Pujol, el novembre de 1999; ho va tornar a dir, amb més males maneres, l’octubre del 2000, i ho ha tornat a dir el conseller de Presidència fa tres o quatre dies. I ho ha advertit Josep Antoni Duran i Lleida, tampoc no fa gaires dies. I entre tots s’han fet un nus. Independentment de les mostres cada cop més teatralitzades d’incomoditat política, les coincidències de fons entre Convergència i Unió i el PP són molt grans: el vot a les investidures de Jordi Pujol i José María Aznar; el seu model socioeconòmic compartit; la reforma laboral; la Llei d’estrangeria; els pressupostos de l’Estat de 2001 i de 2002; els pressupostos de la PLE DEL PARLAMENT Generalitat del 2000 al 2001, i... aneu a saber!; el Pla hidrològic nacional; el nou sistema de finançament autonòmic; els casos «Treball» i «Turisme», on tots eviten tota assumpció de responsabilitat política; les lleis d’estabilitat pressupostària, pel que fa a limitar l’autonomia dels ajuntaments; la Llei d’universitats, que agrada al conseller i no agrada ni al sector ni als rectors. Tan feliç està Convergència i Unió de la seva relació, que ni tan sols ha formulat una sola pregunta al president del Govern central en el Congrés dels Diputats; ni una! El Partit Popular de Catalunya pregunta, cada vegada que toca, sempre, al president Pujol en les sessions de control; Convergència no pregunta mai al president Aznar. Per què? No tenen res a dir. Ni tan sols han preguntat res a la ministra d’Educació i Cultura, ni per la reforma de les universitats, ni per la Llei d’humanitats, ni per res de res. Com els deia, malgrat alguna mostra d’incomoditat, feta més de cara a la galeria que no pas per altres motius, Convergència ha triat aliats i no pensa canviar d’estratègia fins al moment que decideixi que vol acabar la legislatura o que els seus socis ho vulguin –o tots dos posant-se d’acord per fer-ho. Aquest, de totes maneres, no és avui el tema ni l’argument principal d’aquesta Moció; és, això sí, una dada fixa en el paisatge; en l’horitzó plana aquesta foto fixa. Canvi de majoria, no sembla possible. Si la convocatòria d’eleccions anticipades està en mans del president de la Generalitat, només queda una opció: la Moció de censura. La presentació d’aquesta Moció de censura, que recull part dels arguments de les altres solucions proposades. S’ha dit que era només una maniobra mediàtica: teatre, vodevil, opereta, en la nomenclatura d’Artur Mas. Quin menyspreu per als mecanismes parlamentaris, d’acord amb els articles de la Llei que he llegit! Recordin que els parlo en nom de la força política més votada a Catalunya, la primera força política a Catalunya i la tercera de l’Estat. Vam anunciar la nostra intenció el mes de gener, en funció de com anessin les coses amb un nou govern, que encara ha estat pitjor que l’anterior i que manté una crisi oberta que es tancarà en funció dels acords de federació. Per això hem dit –ho diem i continuarem dient– que l’«any Mas» ha estat pitjor que l’«any Pujol». Per això presentem ara aquesta Moció, precisament després del recent debat d’orientació política general que va posar de manifest l’esgotament d’un projecte, les deficiències d’una gestió i el manteniment d’un mal acord. Com els he dit, nosaltres no confiem en cap canvi per part del Govern i de l’actual majoria que el sustenta, no perquè no pugui, sinó perquè no vol. Amb cinquanta diputats a la cambra podíem resignarnos tan sols a denunciar aquesta situació de retrocés sense presentar una alternativa? Això és el que farà avui el candidat que els proposem. Pasqual Maragall presentarà el programa que proposa a la cambra i, a través d’ella, als ciutadans i ciutadanes de Catalunya. La meva intervenció ha d’insistir encara SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 5 més en els motius de la presentació de la Moció: motius que ja es van posar de manifest en el passat debat d’orientació política general i que Pasqual Maragall va formular; raons que el Govern va ser incapaç de contradir, en el terreny de la gestió, del compliment dels acords, de la coherència i de l’ambició polítiques. Recordin aquesta música que ja els deu sonar del debat de política general: podem, realment, estar satisfets davant de la imprevisió i manca de control amb la pesta porcina i la sanitat ramadera, en general? Podem estar satisfets de l’oferta de places de residències geriàtriques o de l’escàs suport a l’habitatge social o de les insuficiències de la política de suport a les famílies? Hi ha un sol sector cultural que se senti satisfet de la política desenvolupada pel Govern? S’han preguntat mai per què el perfil de la política cultural és el més pla de tot el Govern quan és en el qual es juguen més clarament tots els elements identitaris en què vostès tenen tanta insistència? A part de les mancances del nou sistema de finançament, podem estar satisfets dels nostres nivells de dèficit i de deute? Hem renunciat per sempre més a millorar la formació professional? Com es pot suportar ser l’última comunitat autònoma en despesa educativa per capita? Què em diuen de la desmotivació profunda de la funció pública catalana? Saben –ho saben, i tant si ho saben!– que en la preparació d’un llibre –d’encàrrec– sobre el vint-i-cinquè aniversari de Convergència Democràtica de Catalunya, vint-i-cinc de trenta-vuit exconsellers enquestats diuen que «durant els anys vuitanta a Catalunya es va perdre l’oportunitat de fer una administració pública catalana moderna i eficient»? Podem estar satisfets de la tasca de la Conselleria d’Indústria davant els greus problemes de subministrament elèctric que han patit diversos territoris i sectors de vital importància econòmica? Podem estar satisfets quan veiem que el control sobre manifestacions públiques que es desenvolupen a Barcelona es porta telefònicament des de Madrid? Podem estar satisfets davant d’un model de substitució policial que fa que mentre una policia ja marxa l’altra no acaba d’arribar mai del tot? Podem estar satisfets davant les greus mancances pel que fa a l’atenció als menors al carrer? O de l’escassa eficàcia per reduir la lentitud dels procediments judicials? Podem estar satisfets de la manca de consens en el procés d’elaboració del mapa d’energia eòlica? O en la manca d’atenció i de pressupost als parcs naturals? Podem estar satisfets dels retards crònics en matèria d’infraestructures? Podem estar satisfets de la política en matèria d’immigració? Podem estar satisfets del procés de reducció de les llistes d’espera de la sanitat pública? Podem estar satisfets del funcionament del Servei Català d’Ocupació? La seva gestió, senyores i senyors diputats, membres del Govern, no és bona. I mai no hem escoltat la més mínima autocrítica. Ha calgut aquesta Moció de censura o les sessions de control perquè se sentin veus discrepants amb la política i l’acció del Govern de Catalunya. No hem escoltat, tampoc, la més mínima autocrítica quan han aparegut irregularitats o casos de corrupció. SESSIÓ NÚM. 42.1 Hem vist dimissions de consellers, condemnes d’alts responsables de l’Institut Català de Finances, intents –fallits– de crear empreses periodístiques, empara d’empresaris model poc modèlics, o promoció de jutges poc desitjables al Consell General del Poder Judicial. Però no hem sentit mai –mai– la reflexió a posteriori sobre els errors comesos, la voluntat de no repetir-los, la humilitat de qui, sabent que s’ha equivocat –almenys de tant en tant–, renuncia a donar lliçons als altres i manifesta un propòsit d’esmena. I incompliments, molts incompliments. Els recordaré només incompliments d’acords presos pel Parlament en el debat d’orientació política general de l’any passat –i em sap greu que hagi sortit el conseller Pomés, perquè això va per ell. Què se n’ha fet, del compromís d’instituir el Consell de Seguretat de Catalunya, ara que la seguretat preocupa tant i, episodi darrere episodi, ens trobem amb una mala gestió de la seguretat a Catalunya? Què se n’ha fet, del compromís d’adoptar en el termini de sis mesos un pla de millora del funcionament de l’Administració de Justícia, ara que amb l’Administració de Justícia passen les coses que passen? Què se n’ha fet, de la titularitat dels aeroports catalans i dels aeroports d’interès general a Catalunya? I del seu traspàs? I del model de gestió compartida amb ajuntaments i entitats socioeconòmiques, ara que ens hem quedat sense vols transcontinentals? Què se n’ha fet, per reduir la mortalitat per accidents de trànsit que s’havia de redactar en el termini d’un any, ara que hem viscut un cap de setmana, el del pont del Pilar, més dramàtic que mai? Què se n’ha fet, del procés de desplegament territorial d’un servei d’urgències domiciliàries derivat del Pla de salut mental de Catalunya? Què se n’ha fet, del Pacte local per a la nova ciutadania? Els recordo literalment el compromís: «Impulsar un pacte local per a la nova ciutadania amb la participació de totes les administracions i els agents socials, per garantir els recursos i les competències necessàries a totes les administracions catalanes a fi que puguin aplicar polítiques efectives de rebuda i integració d’immigrants en matèria d’habitatge, ensenyament i assistència social, econòmica, laboral, cívica i cultural.» Què se n’ha fet, de tot això? Què se n’ha fet, del compromís de finalitzar de manera urgent la reforma de l’atenció primària, especialment a la ciutat de Barcelona? Què se n’ha fet, del compromís d’impulsar una política de medicaments genèrics? Truqui i pregunti, senyor conseller de Sanitat, a veure si li contesten i tenim la resposta aquí a l’hemicicle. Per què no propulsen els medicaments genèrics? On són els plans de formació conjunts entre els professors dels dos cicles d’educació infantil? On és el Pla 2001-2004 per a la reindustrialització cultural i el foment de la creació? Està esperant, potser, un nou conseller, senyor Vilajoana? Què se n’ha fet, del compromís de resoldre el greu problema del dèficit acumulat que tenen la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i les seves empreses filials? On és el contracte programa? Què se n’ha fet, del compromís de reforçar i prestigiar el model de formació professional a Catalunya? Per no parlar de la precarietat d’un govern sotmès als canPLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 6 vis d’humor dels socis de la coalició. Quan serà la remodelació més anunciada que aquesta Moció de censura? Quan serà la remodelació anunciada? Fins quan Catalunya veurà com el seu Govern és moneda de canvi entre els partits de la coalició? Per què les conselleries sembla que canvien de mà en el mercat en què Convergència i Unió s’ha convertit? Sobren raons per presentar aquesta Moció de censura, no només pels errors comesos, les mancances o les omissions, sinó per la manca d’autocrítica i l’absència total i absoluta de propòsit d’esmena. I també per les renúncies: les renúncies de principi, les renúncies a posar per davant de qualsevol altra consideració la defensa del país. Vostès han volgut comprar temps a qualsevol preu. Necessitaven temps per consolidar un candidat i a guanyar temps han subordinat qualsevol altre objectiu. Van deixar de ser decisius a Madrid, i no els importa que cada dia Catalunya sigui menys decisiva. Només volen aguantar dies, setmanes, mesos al poder per seguir malbaratant cabals públics en campanyes propagandístiques milionàries –30 milions un cap de setmana, diuen–, per seguir patrimonialitzant la institució i l’administració. No cal que s’esverin, no facin escarafalls. La nostra llista, tots els nostres interrogants no omplen ni mitja pàgina de les seves campanyes publicitàries, però vostès anuncien les engrunes d’una política i nosaltres plantejarem avui una nova política. Perduda l’autoritat moral, volen excusar-se en preteses causes de força major. Diuen: «Pactem perquè no ens queda cap altre remei.» És fals, és mentida; una cosa és que el Govern català hagi de dialogar, de negociar i d’entendre’s amb el Govern de l’Estat, sigui el que sigui; i l’altra, supeditar els interessos nacionals a purs interessos partidistes, que és el que han fet de forma descarada en els darrers dos anys. Els ho van dir, des de les files del Partit Popular, en el debat de fa quinze dies: «En sis hores de discurs, ni un minut per reconèixer la realitat, la realitat del seu pacte.» Però, precisament, potser el que es buscava era amagar la realitat de cada dia, de cada setmana, de cada mes, negant l’evidència en un discurs de sis hores. Negant el pacte que va fer Jordi Pujol, president, el pacte per guanyar temps per intentar fer d’Artur Mas un candidat creïble, un pacte no imposat, un pacte volgut. Hem sentit dir tantes vegades –i ho hem dit nosaltres, també– que tenim un govern que no governa, que l’expressió podria perdre el seu impacte preocupant. Però no per repetida la frase és menys certa i menys inquietant: tenim un govern que no governa. I sis hores de discursos de Jordi Pujol no ens van pas convèncer del contrari, malgrat que ell ho intentés. Que aquest és un govern que no governa ho demostra el fet que porta, com a mínim, dos anys instal·lat en la provisionalitat permanent i en la frivolitat institucional. Que aquest és un govern que no governa ho demostra, també, la seva incapacitat per articular una majoria estable entorn d’un programa ambiciós de govern. Una PLE DEL PARLAMENT cosa és un pacte de conveniències, més o menys confessat; una altra és articular una majoria estable entorn d’un programa ambiciós de govern. I ho podien haver fet –han tingut i segueixen tenint algunes ofertes de sectors polítics ben diferents d’aquesta cambra–, però no ho han sabut fer, els ha mancat energia, il·lusió i visió de futur. El Govern de Convergència i Unió prefereix sobreviure amb acords tàctics que articular una majoria sòlida de govern que pugui liderar el país. És una altra manera d’entendre la inestabilitat. Que aquest és un govern que no governa ho demostra, també, la seva incapacitat per negociar amb l’Estat l’aprofundiment de l’autogovern i el finançament de la Generalitat. Jordi Pujol s’ha entestat, tradicionalment, en una estratègia: negociació en solitari, canviar autonomia per suport al Govern de l’Estat, que no porta enlloc. Ja no va donar gran cosa a l’anterior legislatura, i ara simplement no aporta res de res. Que aquest és un govern que no governa ho demostra, també, la seva incapacitat per dissenyar les infraestructures i els serveis que necessita el desenvolupament harmònic i la competitivitat de Catalunya. La llista de dèficits d’infraestructures és inacabable –dèficits o retards, és igual–: l’ampliació de l’aeroport, la connexió del tren d’alta velocitat, el desdoblament de l’Eix Transversal, el peatge de les autopistes, la manca d’atenció a l’educació pública, cosa que compromet la qualificació imprescindible dels nostres joves per poder construir una societat més justa i competitiva. Que aquest és un govern que no governa ho demostra, també, la seva incapacitat per resoldre conflictes socials i per defensar el nostre territori. Que davant del clamor popular un conseller s’hagi de protegir darrere d’una pubilla o una munió de mossos d’esquadra hagi de prendre un poble de les Gavarres és, sigui quina sigui la consideració dels fets, que les coses no s’han fet bé. Governar no vol dir tenir la força d’imposar decisions, per inconvenients o impopulars que aquestes siguin. D’un govern democràtic també s’espera que sàpiga evitar i resoldre els conflictes socials i, darrerament, sembla que aquest Govern només serveix per atiar-los. Que aquest és un govern que no governa, ho demostra també la seva incapacitat per liderar processos de reforma institucional i atendre, d’aquesta manera, dèficits tradicionals cada vegada més injustificables. Catalunya és l’única comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia, i segueix aplicant la legislació espanyola en base a les previsions transitòries de l’Estatut –fa més de vint anys. Durant llargs mesos hem assistit –i seguim assistint– a la inoperància de la Sindicatura de Comptes, sense que el Govern hagi estat capaç de promoure o acceptar dels altres grups de la cambra una reforma imprescindible que asseguri l’eficàcia en el funcionament d’una institució decisiva per a la transparència i l’eficiència en la gestió del recursos públics. La llista d’exemples i arguments que demostren la seva incapacitat per governar, per impulsar i liderar la Catalunya del segle XXI podria ser lamentablement molt més llarga. I estic segur que tots vostès la coneixen, com també la coneix la gent i la societat catalana. No hi insistiré més. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 7 La nostra obligació és prendre les iniciatives polítiques que estan al nostre abast per denunciar la seva incompetència i per plantejar i visualitzar, davant d’aquest Parlament i de la societat catalana, una alternativa viable i un projecte, i una capacitat de lideratge social i polític que vostès no tenen, que han anat perdent. Per això, presentem aquesta Moció de censura. Volem, en definitiva, amb aquesta Moció de censura, retornar a la política els seus significat i concepció més plens i autèntics. No és una qüestió de detall, és una qüestió de conjunt. No és qüestió de dramatitzar allà on vostès frivolitzen, és una qüestió de moral i credibilitat públiques; és una qüestió d’estil, de formes –és no adonarse que han perdut les formes, com ara el conseller Vilajoana–, de confiança cívica i de lleialtat i col·laboració institucionals. (Remor de veus.) Que quedi clar per a tothom –que quedi per clar per a tothom–: estem davant d’un problema que té la seva arrel a Convergència i Unió i en el Govern, no té la seva arrel a Catalunya. Pasqual Maragall, amb experiència de govern contrastada, amb vocació europeista fora de dubte, amb capacitat de liderar projectes i engrescar la comunitat, disposat a escoltar, formularà avui el seu compromís pel futur de Catalunya. L’any 1919 Francesc Layret deia en el manifest als electors del districte de Sabadell: «L’autonomia de Catalunya no ha de ser una senyera que s’aixequi o s’arraconi a mesura de les conveniències polítiques i partidistes. No ha de demostrar-se l’amor a l’autonomia solament amb paraules sinó també amb actes que converteixin en realitats els arguments que retòricament es formulen.» Pasqual Maragall prendrà avui la paraula per proposar-nos passar als fets, per deixar la retòrica de banda i omplir d’arguments... El president Senyor diputat, s’està passant amb escreix. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Acabo; tinc dues ratlles. Des de la confiança i l’optimisme que han caracteritzat sempre la societat catalana, ara proposem l’ambició per no quedar-nos parats, per evitar que els problemes d’uns quants esdevinguin problemes de tots. Nosaltres tenim l’obligació d’actuar, subratllant aquestes limitacions i oferint la nostra alternativa, que és el que fem avui. Per molts adjectius que hi posi Artur Mas, per moltes desqualificacions, res no alterarà el sentit profund d’aquesta Moció i de la nostra candidatura –estic acabant, senyor president. El president Hauria d’acabar aviat. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras No és ni un vodevil, ni una opereta, ni focs d’artifici, ni una traveta, ni una provocació, ni una flamarada, ni un aperitiu; és, d’acord amb l’article 85 de la Llei del Parlament, una exigència de responsabilitat política. Ho fem per responsabilitat i dignitat democràtiques. La moció de censura és legítima sempre, es guanyi o es perdi, però situa el debat al Parlament en aquest terreny que preveu la Llei: el de la responsabilitat. Siguin responsables dels seus actes. Aquest és un debat per al futur del país, un debat d’un programa i un candidat: el debat de l’alternativa. Catalunya mereix més; Catalunya mereix un bon govern, un govern que ara no té; Catalunya mereix un projecte, un projecte que ara no té: el govern i el projecte que els explicarà el candidat que els proposem, l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall i Mira; un govern que faci de l’educació una prioritat radical, que no regategi les infraestructures... (remor de veus), que asseguri la cohesió social, que aprofiti totes les oportunitats, que promogui l’ús i l’accés universal a les noves tecnologies, que revitalitzi la cultura, que promogui el debat i el diàleg, que escolti, que no es tanqui, que sàpiga rectificar, que faciliti la relació de Catalunya amb Espanya i amb Europa, que faciliti el consens institucional i el diàleg polític a Catalunya. SESSIÓ NÚM. 42.1 El president Gràcies. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras ...per deixar la retòrica de banda i omplir d’arguments l’esperança de l’alternativa. Hi ha, en aquesta Moció, l’anunci de molts actes per a un futur millor. Gràcies, senyor president, per la seva generositat; gràcies, senyors consellers i senyores conselleres, per la seva variable atenció; gràcies, senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.) El president En representació del Govern, té la paraula l’honorable senyora Núria de Gispert. (Pausa.) Pot començar, senyora consellera. (Remor de veus.) Silenci, si us plau. La consellera de Governació i Relacions Institucionals (Sra. Núria de Gispert i Català) Molt honorable president del Parlament, senyores i senyors diputats, membres del Govern, president... Per cert, un president i un govern que ara fa vint-i-un anys que governa, que segons la darrera i l’única Moció de censura presentada en aquests vint-i-un anys, a part d’aquesta..., ja utilitzava un discurs molt semblant al que avui ha utilitzat el senyor Nadal, adduïa que hi havia un govern minoritari, sense il·lusió, sense projecte. I, tanmateix, hem governat vint-i-un anys, i, al país, li ha anat prou bé. Intervinc en nom del Govern de la Generalitat –intervinc en nom del Govern de la Generalitat– en resposta a la presentació de la Moció de censura que acaba de fer el diputat senyor Nadal. I ho faig per rebutjar i rePLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 8 batre amb tota contundència els plantejaments, els arguments i les insinuacions que la fonamenten. tre el Govern de la Generalitat i la societat catalana que justifiquin el recurs a una mesura tan extrema. Presentar una moció de censura entra dins de la normalitat del joc democràtic, de la vida parlamentària. Precisament, en els darrers dies, diversos mitjans de comunicació catalans han publicat articles i comentaris sobre aquesta figura i la seva utilització recent en la nostra vida democràtica. Ara bé, des del Govern de Catalunya, podem discrepar i discrepem sobre el bon ús que es faci concretament ara d’aquest mecanisme parlamentari. Abans, però, d’entrar en continguts, permetin-me que els faci avinent una qüestió que no podem deixar de banda: la moció és un instrument de garantia democràtica molt seriós, atès que permet canviar un govern sense recórrer a les urnes, i, malgrat això, tenim la sensació que se n’ha pretès banalitzar la transcendència. En aquest sentit, no es pot afirmar –nosaltres, si més no, no ho faríem sota cap circumstància ni concepte– que potser fóra convenient presentar una moció de censura cada any. Dir això és una frivolitat. Tampoc és de rebut muntar el xou mediàtic d’aquests darrers dies i utilitzarlo en benefici propi i partidista, com si es tractés d’una campanya electoral, d’una moció preelectoral. No és aquest el clima que ha de presidir una moció de censura constructiva, perquè això és el que vostès diuen, no? –això és el que diuen. En aquest cas –i creiem interpretar el sentit majoritari de la població catalana–, hem de destacar que ens trobem davant una moció de censura oportunista i innecessària, però no pas irrellevant pel tarannà que denota, i, sobretot, supèrflua i fruit del caprici; és la digna culminació d’un procés llarg d’anuncis de cara a la galeria, de debats buits i d’ocasions perdudes en el qual ha caigut el PSC, i que lamentem per l’estil que ha utilitzat, especialment aquests darrers dies –estil, per cert, molt i molt allunyat del que reclama als polítics la societat catalana. Tal com estableix el Reglament d’aquest Parlament en el seu article 120, la moció de censura és un mecanisme de control reglamentat amb l’objectiu d’exigir la responsabilitat política del president de la Generalitat i del Consell Executiu. Pel que fa a les seves finalitats, i segons els manuals de ciència política actuals, el mecanisme de la moció de censura pot expressar el trencament del vincle de confiança entre el Parlament i el Govern o el divorci entre el Govern i la societat catalana, tot i que, de vegades, malgrat que sigui previsible un resultat desfavorable pels promotors de la moció, es plantegi com a forma extraordinària de control parlamentari que permeti provocar un debat de gran ressonància sobre un assumpte políticament molt rellevant. Davant les tesis catastrofistes acabades de desenvolupar pel senyor Nadal, davant aquesta Catalunya negra que ens volgut presentar, ja hem presentat moltes altres vegades, i ho vull fer ara també, la Catalunya real, amb els seus reptes i les seves il·lusions, amb els seus problemes i les seves solucions. Vull, en aquest sentit, referir-me a la Catalunya quotidiana, viscuda per tots i totes nosaltres, a la Catalunya que avança i que, sense caure en el cofoisme, progressa nacionalment i socialment; a la Catalunya que es manifesta entre desinteressada i perplexa davant una moció censura anunciada durant tants mesos, una moció de censura que res no pot fer per donar resposta als seus dubtes i a les seves inquietuds legítimes sobre la greu conjuntura internacional i sobre com ens afectarà a tots nosaltres; a la Catalunya que, en definitiva, es preocupa i s’ocupa per la seguretat ciutadana, pel suport a les famílies, per com integrar positivament la immigració, per l’educació, per la salut, és a dir, per tot allò que vam parlar en el debat de política general –per tot allò–, per tot allò que vostès no van escoltar –no anava per vostès. El gruix de la meva intervenció, en conseqüència, anirà adreçat en la línia de constatar dues grans evidències: que no hi ha trencament institucional ni divorci enPLE DEL PARLAMENT Entrant en matèria, vull destacar, en primer lloc, que en cap cas es pot dir que hi hagi una ruptura entre aquesta cambra i el Govern; menys encara si tenim en compte que acabem de finalitzar un debat de política general en el qual s’han aprovat totes les resolucions que el Grup Parlamentari de Convergència i Unió ha proposat, i s’ha fet amb el suport de diferents grups parlamentaris. No podem parlar en cap cas de ruptura, sinó, al contrari, d’estabilitat i de normalitat parlamentària. És en aquest punt que només vull recordar que, en aquests dos anys darrers, el 90% de les lleis aprovades per aquest Parlament –el 90%–, ho han estat amb el suport de tres o més dels seus grups, i han estat 28 les lleis impulsades des del Govern. També és important recordar que, de les 963 proposicions no de llei presentades des de l’inici d’aquesta sisena legislatura, el 85% han estat aprovades per unanimitat. Per tant, el Govern governa, senyor Nadal –el Govern governa–, i ho fa amb normalitat parlamentària; no és pot parlar de trencament del vincle de confiança entre el Govern i el Parlament catalans. (Pausa.) No resulta acceptable remetre’s a l’altra possibilitat expressada anteriorment, és a dir que la Moció de censura, tot i sabent els seus promotors que no prosperarà, serveixi per endegar un gran debat sobre un assumpte de política rellevant. Tenint en compte que no fa ni quinze dies estàvem immersos en el debat de política general, realment és necessària una moció de censura que comporti un altre gran debat? Quin debat pot ser més rellevant que el de política general, on, a més de passar revista a l’acció del Govern, hi ha un espai per a la discussió sobre el model de país, sobre el projecte de la Catalunya de futur que volem bastir? El debat de política general és també l’oportunitat perquè la ciutadania, gràcies al seu ressò mediàtic, se senti més partícip de la vida política i parlamentària. I què ha pogut observar la ciutadania? Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han pogut apreciar com el Grup de Convergència i Unió, des d’una posició constructiva i dialogant, consensuava resolucions sobre temes que els afecten i els preocupen com la salut, l’ensenyament, la immigració, la família, la seguretat ciutadana, SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 9 l’autogovern o la presència de Catalunya en les institucions comunitàries. I ho feia amb el Grup Popular i amb el Grup d’Esquerra Republicana, mentre que el Grup Socialista, esclau de la seva dinàmica, mirava cap a una altra banda com si el debat no anés amb ells, amb el seu afany de desgastar i no contribuir a la governabilitat del país. Vostès, signants de la Moció, han menyspreat aquest debat. Ho van posar en evidència, precisament, en el posicionament de les votacions: van retirar les seves propostes de contingut propositiu, van mantenir les resolucions de reprovació cap al Govern i es van abstenir en totes les resolucions de caràcter constructiu. És per això que vull afirmar que el Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi ha fet i està fent un ús pervers dels mecanismes parlamentaris i els està utilitzant per als seus propis interessos. Sincerament, crec que el senyor Maragall i el seu Grup no han assimilat encara els resultats del 17 d’octubre de 1999. No han sabut reaccionar davant el resultat de les urnes, d’acord amb les normes que tots havíem acceptat. Vostès van perdre. No han acceptat el joc democràtic. Despertin d’aquell malson. I és per això que s’han dedicat a viure enganyats, a muntar operacions d’estètica –vostès sí que les munten, des de fa nou mesos les estan muntant– que fan perdre la confiança en la forma de fer política i que l’allunyen de la ciutadania. Van crear un clima de confusió l’endemà de les eleccions fent creure que havien guanyat, i havien perdut. Han constituït un govern a l’ombra i, ara, presenten aquesta Moció de censura. Tot això fa molt més mal a la credibilitat del sistema democràtic que al Govern. Vostès haurien de ser més prudents i més responsables. Una de les seves reaccions, la darrera cronològicament de les que constitueixen el gran espot electoral en què han convertit la seva acció opositora, ha estat d’anunciar durant més de vuit mesos la Moció que es debat avui. És coherent aquesta llarga espera amb la suposada situació de desgovern que han denunciat? Si tan greu era la situació de paràlisi de l’acció del Govern de Catalunya, per què ha «castigat» el senyor Maragall el poble de Catalunya amb vuit mesos més de Govern nacionalista?, o és que passen els criteris d’estricta oportunitat partidista per davant dels interessos generals de Catalunya? Hem defensat, fins ara, que la Moció de censura presentada no s’ajusta a la lògica parlamentària, i això ja és per si prou greu. Ara bé, la Moció de censura tampoc no s’ajusta –i aquest és l’aspecte essencial– a la lògica social: no existeix un trencament entre Govern i societat, no hi ha necessitat de canvi polític. No hi ha un clam popular en aquest sentit, senyor Nadal, no n’hi ha, no el sentim, no el veiem. No hi ha un creixent deteriorament de la situació política, com vostès diuen, que justifiqui una mesura legítima, però extraordinària, com la moció de censura. Les enquestes oficialment encarregades pel Govern durant aquests vint-i-un anys –vint-i-un anys, eh?, del 80 al 2001– posen de manifest l’alta valoració que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han fet i fan de la SESSIÓ NÚM. 42.1 seva gestió i del seu president, valoració que sempre –sempre– s’ha mantingut entre un sis i un set; sempre, durant els vint-i-un anys. Aquell Govern «minoritari», «sense il·lusió», «sense projecte», el mateix que vostès diuen avui: vint-i-un anys, entre un sis i un set. Hi insisteixo, senyor Nadal, senyor Maragall, no hi ha cap necessitat social de canvi polític. Els ciutadans de Catalunya estan satisfets del seu Govern. Ja tenim un «govern que entén i atén els problemes dels ciutadans», els entén i els atén. Preguntin, per exemple, als veïns dels barris barcelonins de Canyelles, de Valldaura o de Mundet, on recentment hem construït les noves estacions de metro. Per cert, aquelles en què vostès abans d’ahir repartien octavilles. Vostès reparteixen octavilles, nosaltres construïm el metro. (Rialles.) O preguntin a les famílies dels nois o noies minusvàlids que tindran aviat a Sant Adrià, Torredembarra, Amposta i a Lleida, centres ocupacionals. Preguntin a les famílies si estan satisfets amb la gestió del Govern. O als veïns de Sant Feliu de Llobregat, que d’aquí a pocs dies assistiran a la inauguració d’una nova residència per a la gent gran. O a la comarca de l’Alt Empordà, que coneix els projectes industrials del Govern, que comportaran la creació de més de cinc-cents llocs de treball en aquella zona. O als beneficiats pels nous projectes de regadiu de Segarra, Garrigues o de la Terra Alta. I mirin, perdonin, aquí –aquí– deixin que expliqui una vivència personal, i ho dic de veritat. Miri, jo vaig néixer a Barcelona però la meva mare era de la Terra Alta. Allà, a la Terra Alta, quan hi vaig diuen: «Aquesta és mig nostra», i ho diuen així, perquè jo, em sento molt de la Terra Alta, d’aquelles Terres de l’Ebre que vostès diuen que no ens en preocupem. Jo he sentit durant molts anys –molts anys– a casa meva: «Quan arribarà el regadiu a la Terra Alta?» I el meu pare deia a la meva mare: «Mira, no es pot fer tot. No arribarà mai, perquè Batea és de secà.» I, escolti, el 2002 el tindran, el regadiu arribarà. Per tant, aquest Govern governa. Aquest Govern entén el que vol la gent. Aquest Govern governa, senyor Maragall –no rigui, senyor Maragall–, governa. Vostè està a l’oposició; vostè –desperti’s– està a l’oposició. (Rialles.) Això és un govern que compleix els seus compromisos i que té com a únic objectiu treballar pels interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i el que és més important: el Govern ha actuat i actua amb la concurrència d’altres administracions i dels diferents sectors de la societat civil. I en podria posar molts exemples, molts. Allò que en diuen vostès «trencament institucional, trencament social», no, no; connexió amb la societat, acords amb les administracions. És un exemple que jo he viscut durant molts anys, gràcies a la iniciativa del Govern i la tossuderia del Govern, clar; perquè, no per la de l’Ajuntament de Barcelona, i vostè era un dels seus protagonistes. I què ha acabat ara? L’acord sobre la substitució de les presons de Barcelona ha costat, eh? Ara, això es necessitava i no publicitat, propaganda: «Només traurem una presó, la de la Trinitat» –no sé per què– «no les tres presons.» Al final ha arribat l’acord: les tres. Ens ha PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 10 costat molt, però aquest és un exemple d’actuació conjunta, malgrat que costi molt, a vegades, aquesta actuació conjunta, no per part nostra. l’any 96 amb el PP, i els seus efectes es veuran en el pressupost del 2002. El mateix conseller en cap així ho ha anunciat. O amb la societat civil. Miri, fa dos dies aquí, en el Parlament, en seu parlamentària amb el president del Parlament, amb el conseller de Sanitat es constituïa un acte molt senzill, molt senzill en les formes, molt emotiu en el fons. Es constituïa una federació d’entitats d’arreu de Catalunya per lluitar contra el càncer. Va venir gent de tot arreu. Va venir gent de Riudoms, de Reus, d’Amposta, de la Terra Alta, de Figueres, de la Jonquera, de Vic. Vaig parlar amb molta gent, molta. Molts havien estat afectats pel càncer i lluitaven junts i amb el suport del Govern i d’aquesta institució, per lluitar contra una malaltia que segons el conseller de Sanitat diu cada any, per exemple, l’any 2001, vint-ivuit mil persones la patiran. I això és molt greu. Això sí que toca la gent i les famílies, i això sí que és connectar amb la societat i no altres coses; això és connectar amb la societat. I respecte a l’autogovern, el president ja ho va dir en el debat de política general: «El Govern català tornarà a reclamar al Govern de Madrid una negociació a fons sobre l’aplicació de l’Estatut i la Constitució que faci possible una substancial millora del nostre autogovern.» A més de preveure i de dissenyar el futur –i ho hem fet–, governar significa també i, sobretot, gestionar el present i ser-ne responsables davant del poble de Catalunya. I governar també vol dir arriscar-se i, de vegades, fins i tot, prendre decisions impopulars si aquestes són necessàries per al país i pensant sempre en el bé comú. Governar no és només flors i violes. Governar és estar al peu del canó, que és el que fem nosaltres, per això vostès estan a l’oposició. Senyor Nadal, i també vostè, senyor Maragall, sembla estrany que persones acostumades a governar com vostès caiguin en el parany d’aquells que s’ho miren permanentment des de l’oposició, atiant demagògicament conflictes socials i territorials i, també, veient problemes i desgovern, allà, on no n’hi han. Ni es pot fer tot, ni es pot fer tot alhora, vostès ho saben prou bé. No estem aturats, sinó que hi ha iniciativa. I em remeto al debat de política general i a l’acció de govern explicitada. A tall d’exemple, i pel que fa a l’àmbit legislatiu, en el que portem de legislatura aquest Parlament ha aprovat trenta-sis lleis, de les quals vint-i-vuit han estat a iniciativa del Govern de la Generalitat. Entre d’altres, han estat aprovades lleis com la d’equipaments comercials, la d’acolliment de les persones grans o la de mediació familiar. Lleis de qualitat, pioneres a l’Estat i que donen resposta a les necessitats de la gent. Actualment es troben en tramitació vint-i-dos projectes de llei del Govern. L’últim –només faré esment de l’últim projecte– és un projecte que preocupa la nostra gent, els nostres conciutadans, és la del soroll. Aquesta preocupa, i el Govern pensa, pensa en el que preocupa la gent, i aquí tenim un projecte de llei. Ho repeteixo: el Govern governa amb iniciativa i responsabilitat i, a més, compleix els seus compromisos. Els dos elements principals del nostre programa electoral i, també, d’aquesta legislatura eren la revisió del finançament per obtenir més recursos per a Catalunya i la millora del nostre autogovern. El finançament ha tingut una millora substancial respecte al sistema vigent fins ara. Tenim, en tot cas, un finançament que és molt i molt millor que el pactat amb el PSOE l’any 93 i el de PLE DEL PARLAMENT Malauradament, però, la millora de l’autogovern no depèn exclusivament d’aquest Parlament ni de les forces d’estricta obediència catalana. Això no és nou: podem recordar l’època negra de la majoria absoluta del PSOE, amb destacats socialistes catalans al Govern de l’Estat, durant la qual van ser aprovades lleis com ara la Llei orgànica del poder judicial, la de règim local, la de funció pública i moltes altres, exemples clars d’involució autonòmica, totes elles van limitar directament les nostres competències estatutàries. I ara, com si el tema no anés amb vostès o amb els seus cosins germans de Madrid, parlen d’una justícia més autonòmica, d’un consell territorial de la justícia, aplaudeixen les tesis del president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I com s’ho faran, si van ser precisament vostès els principals responsables de la involució autonòmica dels anys vuitanta, les seqüeles de la qual encara estem patint? Mirin, en matèria de justícia, encara avui no hem recuperat el que teníem d’acord amb l’Estatut. I tot això, gràcies a aquella Llei del 85, de la qual vostès van ser responsables. Jo demano una mica de memòria històrica sobre això. En l’àmbit de la justícia, els guanyo pels anys que porto treballant en la justícia, i, realment, la memòria històrica els falla. Estem molt per sota del que l’Estatut ens donava, molt per sota, i vostès ara parlen de tot lo que farien. Escolti, si tot lo que farien estem fent-ho nosaltres com podem, però, gràcies –gràcies– a la Llei del 85. Hi estaven vostès, el que passa és que vostès estan i no estan. Estan aquí, estan allà, no els escolten, no els senten, no parlen, no defensen, no defensen Catalunya. (Remor de veus.) Mirin, senyors diputats signants de la Moció, malgrat que la relació de forces no ajuda gaire, hem aconseguit més autogovern en els darrers anys del que vam obtenir amb el PSOE. Mentre continuïn lligats de mans i peus, mentre siguin un partit dependent continuaran en l’oposició, perquè mai podran defensar els interessos dels ciutadans de Catalunya com nosaltres; mai podran dir, d’una manera creïble: «Catalunya primer» o «a Catalunya, primer les persones». Deia, a l’inici de la meva intervenció, que aquesta Moció de censura, tal com ha estat anunciada i plantejada, no és irrellevant. És, al contrari, simptomàtica d’un estil de fer política gens positiu i al qual lamentablement ens tenen acostumats, més que no pas al Govern, deixa en evidència, precisament, a una oposició que vol presentar-se com alternativa, entre d’altres raons, perquè es tracta d’una moció amb uns arguments gastats, poc innovadors i gens mobilitzadors. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 11 Potser en aquestes circumstàncies són els del PSC Ciutadans pel Canvi els que s’ho han de fer mirar, perquè conscients que no hi ha trencament entre el Govern i el Parlament, conscients internament que no hi ha necessitat social de canvi polític a Catalunya, el PSC intenta crear-la a corre-cuita, prefabricar-la a qualsevol preu. Per això parla de la Moció de censura durant més de vuit mesos, demana recentment als dirigents territorials que mobilitzin el Partit, reparteix fulletons a la sortida del metro –aquells que nosaltres construïm, se’n recorden, eh?– carregats, els fulletons, d’una agressivitat pròpia de campanyes electorals amb mal estil, amb crispació. Hi insisteixo: no és aquest el clima que ha de presidir una moció de censura constructiva. I ja en la recta final de la meva intervenció, la vull il·lustrar amb una cita d’una destacada personalitat del món associatiu català i que, malauradament, ens va deixar fa uns dies. Ell va deixar escrit que «la història és com un gran mural d’autor col·lectiu.» Hi ha molt de cert en aquesta afirmació. En efecte, a tothom pertoca garantir que el nostre futur nacional es dibuixi, no solament amb traços ferms i perdurables, sinó, també, amb els colors, variats i fecunds, del progrés, de la solidaritat i de la pau. I val a dir que és important per a un país tenir un govern que governi, però també ho és tenir una oposició que desenvolupi la seva funció adientment. Vostès, signants de la Moció de censura, tanquen l’argumentació de la seva Moció tot afirmant que ara és el moment d’un canvi tranquil i raonable. Per tot el que he pogut dir i pels arguments que la manca de temps m’han impedit desenvolupar, creiem que ara més que mai el poble de Catalunya demana que continuï un govern tranquil i raonable, com el que hi ha actualment; un govern que compleix els seus compromisos amb les persones, que actua en col·laboració amb les altres administracions i amb els diferents sectors de la societat civil; un govern que té una il·lusió renovada, que té un projecte de país i que arriba al conjunt dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. El poble de Catalunya vol un govern que treballi amb responsabilitat, que pensi en les necessitats de la gent, que aporti seguretat i tranquil·litat i que, en un món convuls com el que vivim en aquests dies, aporti dosis d’optimisme. La nit del 17 d’octubre de 1999, Convergència i Unió va revalidar la confiança del poble de Catalunya per sisena vegada consecutiva. Avui, vint-i-un anys després de la nostra primera victòria, podem afirmar amb convenciment que el nostre és un govern que governa amb empenta i responsabilitat, amb seny i amb il·lusió, i que pensa, per damunt de tot, en el present i en el futur de Catalunya. Moltes gràcies, senyores i senyors diputats, president... (Aplaudiments.) El president A vostè, senyora consellera. Té la paraula per exposar el programa polític, l’il·lustre diputat senyor Pasqual Maragall i Mira. (Pausa llarga.) SESSIÓ NÚM. 42.1 El Sr. Maragall i Mira Molt honorable senyor president del Parlament, honorables senyores i senyors diputats, m’adreço avui a la cambra, i a través de la cambra –a través de vostès, representants de la sobirania popular– a tots els ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya, perquè crec arribada l’hora de canviar de prioritats, de canviar de majoria i de canviar de govern. El conte de fades que ens acaba d’explicar la senyora Gispert, la qual respecto molt, no m’ha fet canviar d’opinió. Una anàlisi objectiva d’aquesta legislatura, ara que estem en el seu pas de l’equador, mostra ben clarament fins a quin punt l’estricta continuïtat del projecte de la majoria i de l’equip que avui governa Catalunya no és positiu per al país. El darrer debat d’orientació de política general, justament, ho va posar de manifest. El nostre és un país –ho creiem– que no es pot permetre el luxe de tenir un govern que sols vol guanyar temps per consolidar la seva posició o per consolidar un candidat. Per això presento, avui, aquesta Moció de censura en seu parlamentària, nou mesos després d’haver-ho avisat i esperant que en aquests nou mesos es demostrés exactament el contrari del que s’ha demostrat. En el moment en què el senyor Pujol va canviar de govern, va fer el canvi radical –de vegades n’hem dit, no cop d’estat, però sí cop de govern, d’aquell canvi, amb un trasbals considerable–, vam dir que aquell govern no aniria bé. Ens semblava que no aniria bé. I vam demanar al president Pujol que presentés –perquè no era només un nou govern, era també una nova manera de governar, francament innovadora respecte de l’Estatut i de la Llei 3/82, que és la Llei del Parlament– una moció de confiança que revalidés la confiança que el Parlament li havia donat en el moment de la investidura, i va dir que no, que ell no considerava que això fos necessari, que el canvi no era pas tan important. En fi, no ho va dir amb aquestes paraules, perquè el canvi ho era d’important, i ell mateix ho ha remarcat; però, en tot cas, ens va emplaçar a fer una moció de censura, van ser paraules seves. Nosaltres vam admetre aquest guant, però vam dir: «No la farem ara, s’ha de demostrar que, com ho creiem, aquest Govern no anirà.» Aquest Govern no ha anat, senyor president –aquest Govern no ha anat. L’any 2001 està sent un dels pitjors anys de la governació democràtica i autonòmica d’aquest país. Així ho pensen gran part dels sectors que segueixen la política d’aquest país, i és per això que nosaltres, avui, fent ús, efectivament, del dret que la Llei ens dóna i amb tota serietat, amb tot rigor, sense cap «tonteria», sense cap... –no sé com ho han qualificat vostès, de mil maneres diferents, però sempre frívoles o sempre frivolitzants–, sense cap frivolitat presentem la nostra alternativa. El poble de Catalunya té dret a conèixer una altra sortida a la situació del país. Per què cal l’alternativa? Permetin-me que evoqui preguntes que m’han anat fent al llarg d’aquests dos darrers anys sectors ben diversos de la societat catalana. PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 12 Pregunten els empresaris: «Podem seguir endavant amb un govern que no fa ni ajuda prou a fer, mentre tot està canviant, mentre Madrid creix i el món entra en un període d’incertesa?» «Podrem aguantar» –em preguntes molts alcaldes– «el repte de la immigració que ens toca als ajuntaments d’engolir i de resoldre en primer terme, si el Govern de la Generalitat no s’adona de les múltiples necessitats que tenim ni tampoc ens delega atribucions i mitjans en matèria d’habitatge, d’educació i de seguretat? Que ens podria ajudar a fer front al problema que tenim.» «Podrem seguir aguantant...?» –em pregunten els pagesos i els ramaders que estan collats entre les exigències de Brussel·les, les exigències sanitàries i la fortíssima competència. «Podrem seguir aguantant si el Govern no ens dóna un bon guiatge tècnic, si no ens proposa vies alternatives a la difícil conjuntura present?» Ja queden menys de quaranta mil masies a Catalunya, cada any se’n perden mil més. «Podrem seguir sent pagesos» –diuen– «si en tants anys encara el Govern no ha dissenyat un projecte de política rural integrada, que integri en un tot la producció agropecuària, el medi ambient –com ho fa, a la Unió Europea, la Comissió–, el paisatge, el turisme rural, la producció i la vida civil de la gent del camp?» Preguntes semblants m’han fet els mestres i professors, de vegades desanimats o desincentivats. No es tracta que nosaltres els desanimem més. Es tracta que prenguem nota del desànim de molts d’ells, de l’ànim fantàstic i heroic, de vegades, de la majoria, i que els donem sortida a tots dos; uns professors que són essencials per al manteniment de l’esperit cívic, de l’empenta intel·lectual i del desenvolupament tècnic del país. «Quan tindrem al nostre costat» –ens diuen– «un govern que ens defensi i que ens doni mitjans, que ens retorni l’orgull de ser mestres i professors?» També fan inquietants preguntes els representants dels barris de Barcelona, de Cornellà, de Santa Coloma, de Cerdanyola o de Terrassa i, fins i tot, de Girona, de Lleida o de Tarragona, la majoria dels quals són néts dels andalusos o extremenys vinguts aquí els anys seixanta, els néts dels que van contribuir a aixecar la demografia i l’economia catalana tan decisivament en aquells anys. Perquè els fills d’aquells obrers compromesos en les files del PSUC, de la UGT, de Comissions, d’USO o del PCC, els fills d’aquells obrers, van alimentar l’Assemblea de Catalunya i van impulsar els combats més decisius contra el franquisme. O no és així? I aquests em diuen: «Quan serem cridats a protagonitzar la vida política i institucional catalana? Quan es començarà a produir, de veritat, la trena institucional entre els catalans de diverses procedències? Quan la catalanitat deixarà de ser una clau màgica que uns administren i els altres només poden acatar o ignorar? Fins quan, des del nacionalisme institucionalitzat, se seguirà parlant de catalans bons i de catalans suspectes? Quan deixarà de parlar el president de la Generalitat de vot català i vot anticatalà, a Catalunya? Quan deixarà de parlar d’això? Quin és el vot anticatalà a Catalunya?» PLE DEL PARLAMENT També em parlen amb desencís a les comarques del que es va anomenar equivocadament «Catalunya catalana». Hi ha molts ciutadans en aquests territoris, com al Delta de l’Ebre, fa uns mesos, a Llagostera, fa pocs dies, que ens pregunten: «Què se n’ha fet, de les buides apel·lacions que el Govern feia a la Catalunya comarcal?» Molts ciutadans d’aquestes comarques estan més que ofesos, estan indignats, en aquests moments, pel que comencen a percebre com una estafa. En teoria, l’autonomia catalana va ser impulsada per tots plegats per reivindicar uns drets històrics, per defensar una llengua perseguida, per restaurar la dignitat nacional de Catalunya; sí, tot això, sí, però també per acostar el poder als ciutadans. Ara molts d’aquests ciutadans s’adonen fins a quin punt estan lluny del govern que els hauria d’acompanyar. És un govern que té al·lèrgia a les vegueries i als territoris de Catalunya, senyora de Gispert: a les Terres de l’Ebre, a l’alt Pirineu, a la Catalunya central, al Camp de Tarragona, a les comarques gironines, a les terres de Ponent. És un govern que, amb totes les excepcions que calgui fer, acostuma a delegar en els territoris, no pas governants, sinó més aviats comissaris, càrrecs polítics, sense capacitat de decisió, però amb molta capacitat d’intervenció; càrrecs que fiquen el nas a tot arreu, políticament parlant, amb tot el respecte, per controlar molt i per ajudar poc. Durant molts anys la retòrica comarcalista ha servit de cortina protectora del Govern, però darrerament també en aquests territoris s’ha evidenciat la falta de nord, la pèrdua de referents, la pelada defensa d’interessos corporatius, privats, no generals. I, també, en aquestes zones em pregunten: «Fins quan durarà aquest Govern o aquest desgovern?» I molts intel·lectuals, escriptors o periodistes es pregunten: «Fins quan seguirem donant voltes a l’entorn de la ferida de la identitat?» No comença a ser hora, després d’uns anys d’afirmació nacional, que, des de Catalunya, des de la nostra més alta Institució es faci una proposta clara a Espanya? Una proposta que combini, a parts iguals, generositat i exigència, lleialtat i reclamació, simpatia i demanda. Una proposta de lleialtat de doble recorregut, d’anada i tornada, que busqui obtenir no el mercadeig, no el tracte malagradós o antipàtic, no el pacte espuri, sinó la col·laboració de tots els espanyols a les necessitats catalanes, l’afecte pels nostres signes culturals, la defensa del nostre patrimoni lingüístic i l’afavoriment de la nostra dinàmica econòmica, com ara ha succeït gràcies a l’Entesa Catalana al Senat i al senador català Alberto Fernández Díaz, en matèria d’ensenyament de les llengües pròpies de les nacionalitats històriques. S’ha aconseguit. Es pot aconseguir. Molts dels ciutadans que se m’acosten per parlar em pregunten: «Quan trobarem una fórmula política entre Catalunya i Espanya que busqui la cordialitat, la col·laboració i el respecte?» Durant molts anys, el Govern de la Generalitat de Convergència i Unió ha tret petroli polític d’aquesta confusió entre la seva part i el tot català; però avui dia, en un moment de tanta confusió mundial, amb tantes coses com tenim per fer, amb la immigració portant tants SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 13 canvis, tantes esperances i també tantes dificultats, amb una economia que exigeix, més que mai, el màxim nivell tècnic i una màxima preparació, en aquests moments crucials de principi de segle, el país no pot desgastar-se més amb plets que l’empetiteixen, que l’irriten, que el divideixen, que el porten a un cul de sac. Molts ciutadans plens d’energia, plens d’il·lusió, de projectes, pregunten: «Quant de temps més seguirem confonent la part amb el tot? Quant de temps més haurem de perdre abans de reprendre el camí dels afanys positius, del consens que ens agrupi a tots els catalans en les coses bàsiques?» És per totes aquestes raons que presento aquesta Moció de censura, senyores i senyors diputats. Per exigència de molts ciutadans tips de la inèrcia menor i estrictament supervivent que ens governa, amb ganes de veure créixer una Catalunya més ufana, amb l’esperança de donar veu als catalans que reclamen un canvi democràtic, amb l’entusiasme del qui voldria arrencar el motor, d’una vegada, per donar sortida a l’energia de tants ciutadans i ciutadanes, l’energia, precisament, que ens cal per fer front a l’empantanegada situació actual; l’empenta il·lusionada que ens cal per afrontar el present mundial tan incert. Però no pot haver-hi empenta perquè l’únic que vol aquest Govern és guanyar temps. És públic i notori que la consigna del Partit Popular de Catalunya és consolidar la figura del futur candidat de Convergència. Ho hem llegit, ho hem sentit, i ens ho creiem: es tracta d’un pacte legítim, ben legítim, el que han fet Partit Popular i Convergència i Unió. No entraré pas a discutir-lo. Altres vegades he dit que és estrany, perquè alia dues forces d’accent nacionalista oposat; no és corrent, diguem-ho així. Però no en parlaré, ara; només en discuteixo les conseqüències. aquest gran estadista, aquest gran actor–, acabi per fer caure la coalició que governa Catalunya des de fa gairebé vint-i-dos anys. Crec que tenim, que tinc l’obligació de visualitzar no una altra Catalunya, perquè només n’hi ha una, però sí la governació catalana que proposem des de posicions progressistes. És per això que sóc aquí, i no per censurar una política que se censura moltes vegades sola, sinó per proposar el meu projecte, perquè Catalunya el conegui. El que vull és convèncer. Les mocions de censura es fan, la seva majoria, perquè els ciutadans sàpiguen el que diuen uns i altres fora de període electoral i en moments de crisi –això sí–, en moments de crisi aguda o larvada, com la que vivim. No cal un desastre nacional per a parlar de crisi; n’hi ha prou amb la constatació general que el país va però el Govern no tant. Que el país va malgrat el Govern i que, si seguim així, arribarà el moment en què no anirà ni el Govern ni el país. I en aquell moment la gent ja no contestarà que sí a la pregunta: «Vostè està d’acord amb el Govern?» Només faltaria que la gent de Catalunya no estiguéssim d’acord amb el Govern autònom de Catalunya, que és el primer que tenim durant vint anys després de segles! Només faltaria que els catalans haguessin de contestar que no al seu Govern! Aquí hi ha una confusió important. La meva alternativa, la meva alternativa per a Catalunya consta de quatre línies de treball. Perquè el debat d’avui i demà no sigui balder ni inútil, perquè sigui profitós com espero i interessant i respectuós amb les persones i les institucions com desitjo, ha de ser un debat clar i concret. I ho seré. Proposo als ciutadans i ciutadanes de Catalunya quatre grans línies de treball. Els membres del Govern que promovien pactes el primer any de la legislatura –l’audiovisual, l’organització territorial...– ja no hi són, en aquest Govern, i han tornat els vells esquemes excloents en aquestes dues matèries en aquest segon any, en els nou mesos famosos en què s’ha forjat el descontent. La primera, un govern que defensi els interessos i les ambicions legítimes dels catalans i les catalanes a Espanya i a Europa. És evident que es fan coses; però només es governa el dia a dia, sense el tremp i la volada que exigiria –jo crec– el moment històric. Sense l’energia que el país reclama. Es gestiona el pressupost; es governa amb una inequívoca sensació de lenta decadència perquè això s’acaba; es governa en clau interna perquè Convergència i Unió pugui guanyar temps, perquè pugui dissenyar un recanvi, per trampejar la fragilitat parlamentària. Vet aquí –jo crec– una concepció menor de la política; vet aquí un testimoni d’una certa endogàmia, d’una endogàmia que irrita els ciutadans. La tercera, una societat cohesionada i segura. La segona, un progrés econòmic cert basat en l’educació i el treball. I, la quarta, un govern proper i eficaç. Aprofito, doncs, l’ocasió que em brinda la llei per exposar el meu projecte: que els ciutadans sàpiguen que hi ha una alternativa. Entrem a la primera línia: traslladar les aspiracions i les aportacions catalanes a Espanya i a Europa i defensar els nostres interessos. La meva proposta parteix d’una premissa bàsica: el compromís catalanista de defensa de la nostra identitat i el desenvolupament del nostre autogovern. Afirmem el catalanisme com a valor unificador i no divisor, al mateix temps que neguem que ningú tingui la capacitat d’atorgar certificats de catalanisme i encara menys de catalanitat. El catalanisme és conscient que la fortalesa de Catalunya depèn en gran mesura de la nostra capacitat d’expressar criteris comuns i de fixar-nos objectius compartits. Sé que les matemàtiques parlamentàries són les que són, mes jo sé que el poble català, ara mateix, no em perdonaria una cosa: el silenci resignat. I no entra en els meus costums polítics la comoditat, ja em coneixeu, la del que espera que el temps acabi per fer –el temps, La idea que la identitat que defensem i pretenem defensar és una identitat inclusiva és una idea pròpiament catalana. Una identitat inclusiva i integradora per definició. Jo no crec en un nacionalisme que defensi la diferència fora de casa i la negui a dins de casa. Encara SESSIÓ NÚM. 42.1 PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 14 que estem parlant de dos tipus de diferències diferents, estem parlant, aquí, d’una identitat nacional, i a fora, de coses diferents. Però jo no crec en un nacionalisme que sigui respectuós de la diferència aquí respecte de fora i no aquí respecte d’aquí. Hem d’exigir a Espanya el reconeixement de la pluralitat dels pobles que la integren, pluralitat que està recollida en la Constitució, i aquesta demanda ha d’anar acompanyada també pel respecte de la nostra diversitat com a poble; un sol poble, una sola identitat catalana amb accents diversos i llengües diferents, i llibertats individuals escrupolosament respectades –llengües maternes diferents, o llengües pròpies o familiars diferents, i llibertats individuals escrupolosament respectades. Un altre tret nuclear del catalanisme que volem practicar és el de la suma d’esforços entre totes les institucions. Volem aprofitar i impulsar a fons el potencial dels ajuntaments de Catalunya, la confiança en els territoris. Necessitem la sinergia institucional de la Generalitat i dels ajuntaments per a una gestió de les polítiques públiques eficient i pròxima als ciutadans. En aquest sentit, volem practicar de veritat el que Jordi Pujol afirmava emfàticament en el seu primer discurs d’investidura l’any 80, fa més de vint anys, quan deia –i cito–: «Moltes competències atribuïdes a la Generalitat hauran de ser redistribuïdes o hauran de ser assumides en un fort procés de descentralització pels òrgans locals i comarcals.» Fi de la cita. Paraules que hauríem volgut profètiques i que han resultat inútilment oblidades i, a voltes, trepitjades. El nou catalanisme ha de ser capaç, també, d’impulsar una transformació d’Espanya, no sols en un sentit de modernització, sinó també de profund respecte a la seva plurinacionalitat i plurilingüisme. Som diferents però volem anar junts. Per això defenso una intervenció sense complexos a Espanya; una intervenció de Catalunya a Espanya sense complexos. Tenim un model d’Espanya plural i un projecte polític federal; necessitem una relació amistosa i franca amb tota Espanya que permeti un mutu reconeixement i la definició compartida d’objectius comuns amb els pobles que la formen, tal com diu la Constitució, que parla dels pobles d’Espanya. No només del «pueblo español, fuente de soberanía»; parla dels pobles d’Espanya. Som conscients de la dificultat d’aquest plantejament, però també estic convençut que sols des d’aquesta perspectiva podem construir un marc favorable a les nostres aspiracions nacionals. Finalment, però no en darrer terme, el nou catalanisme parteix d’un compromís de retorn de responsabilitats a la societat. Som devolucionistes, com diuen els politòlegs; necessitem desvetllar totes les energies i tota la potencialitat creativa dels homes i les dones de Catalunya, sense tuteles innecessàries, sense proteccionisme i sense traves burocràtiques. Totes aquestes apostes no són simples opcions en funció d’una determinada convicció ideològica; creiem que són alguna cosa més, són les condicions necessàries perquè Catalunya pugui seguir essent ella mateixa en el marc de la globalització. No hi arribarem si no és atiant –diria– i demanant i aconseguint la contribució de tothom, totes les iniciatives individuals i comunitàPLE DEL PARLAMENT ries, de grups, de persones que estan disposades a treballar per una Catalunya present a Europa i amb força. Els catalans i les catalanes volen avui, de forma àmpliament majoritària, una Catalunya oberta, una Catalunya disposada a compartir oportunitats, esforços i compromisos amb els altres pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Aquesta majoria no vol una Catalunya tancada, esquerpa i a la defensiva. Jo em comprometo a convertir en obra col·lectiva l’ambició que batega en el poble català, l’ambició de fer-se més i més present en l’escenari espanyol, en l’europeu i en el mundial. I ara hi entro; deixin-me que comenci dient, respecte als escenaris exteriors, com veig el paper de Catalunya en el món actual. Els fets de les darreres setmanes han confirmat de manera més brutal que mai que cap persona, cap país no pot situar-se al marge del que passa a la resta del món. No és que no puguem, és que hi som, dintre del món, d’una forma impossible d’evitar, que no es pot matisar: som un sol món. No en podem quedar al marge; no hi ha un món polític, però hi ha un món social, hi ha un món econòmic, hi ha un món de la violència, hi ha un món del terrorisme. Justament, el que falta és el món polític. No hi ha un estat mundial; hi ha les Nacions Unides pobres, que encara no estan podent fer tot el que haurien de fer. I nosaltres, crec, des de Catalunya, president, hem de reclamar que totes les accions que es prenguin ara en nom de la lluita antiterrorista siguin amb una finalitat concreta, siguin amb la finalitat de portar els responsables davant de la justícia, no davant de la venjança, davant de la justícia. I, aquesta justícia, sí que serà, efectivament, una justícia internacional, perquè internacional és el fenomen en el qual ha nascut aquesta violència terrorista. Bé, els fets demostren que no podem eludir la nostra responsabilitat en aquesta matèria, per petita que sigui. Tothom hi ha de ser; no podem quedar al marge, ni que volguéssim, del que passa a Bagdad o a Manhattan, a Wall Street, o a les muntanyes de l’Atles del Marroc. Catalunya hi ha de ser present perquè la seva presència, tal com som, tractant-se del país que som, no es mesurarà en termes de producte interior o de capacitat militar. La nostra contribució es mesurarà per la capacitat d’establir ponts, d’estimular el debat internacional i de participar-hi des de posicions de solidaritat activa amb els més desprotegits, amb els més vulnerables, amb els més exposats a les conseqüències negatives del darwinisme econòmic, polític i social que s’està imposant. Els països més forts ens diuen, interessadament, que això és llei de vida, i nosaltres diem que això és llei de mort per a una majoria important; que aquesta situació no és vida per a una majoria important dels homes i dones del nostre planeta. Nosaltres estem per assolir els objectius internacionals que es van formular l’any 2000, i per altres també, però vull dir que n’hi ha tres que són enormement importants: Tribunal Penal Internacional, que encara no està constituït perquè encara no està ratificat pel nombre suficient de països i que els Estats Units han dit que no reconeixen i que mai no deixaran que cap ciutadà del seu país sigui jutjat per aquest Tribunal –si estan en SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 15 condicions d’impedir-ho, evidentment. Tribunal Penal Internacional: ja l’hauríem de tenir i otro gallo nos cantara, també, en aquesta matèria, si ara poguéssim tirar mà d’aquest Tribunal Penal Internacional que encara no és efectiu. fa quinze dies... (Rialles.) Sí, sí, ara, ara. Fa quinze dies al Parlament espanyol sobre la presència de les comunitats autònomes als consells europeus de ministres, proposta que va perdre perquè els seus aliats en aquesta cambra van votar que no, i tenen majoria en aquella. Hi ha dos tribunals penals internacionals, però són dos tribunals penals ad hoc, per a crims a Ruanda i per a crims a l’ex-Iugoslàvia. I ara voldríem veure que, efectivament, al costat d’aquests tribunals, se’n crea un altre per jutjar els crims del terrorisme que es produeix en nom de l’Islam, i seria enormement legitimador per a la justícia internacional que el mateix tribunal que està jutjant Milosevic, que ell mateix es considera un croat de la causa, defensa d’Occident, d’Europa i del Cristianisme davant de l’Islam i dels turcs, seria enormement legitimador per a la justícia internacional que aquest mateix tribunal o un tribunal com aquest, al costat d’aquest, jutgés els terroristes de l’11 de setembre. El govern que us proposo reforçarà la presència catalana a Europa reivindicant el paper que li correspon, quan es tracta de formular la voluntat política de l’Estat i de traslladar-la a les instàncies de la Unió, o del Consell d’Europa. Però també vol intensificar la presència catalana directa en el debat encetat sobre la reforma de les institucions de la Unió Europea. Insisteixo en aquestes iniciatives, perquè la nostra Europa, l’Europa de la proximitat, és la que és construeix des de baix cap a dalt, la que té en compte comunitats locals i comunitats nacionals, la que opta per donar la paraula als ciutadans i ciutadanes en tot allò que afecta el seu benestar, la seva cultura i la seva seguretat. Per facilitar una presència internacional efectiva, el nostre Govern es proposarà l’assoliment, en quatre anys, d’una quota del 0,7% dels pressupostos corrents dedicada a les accions de cooperació internacional. El nostre catalanisme –he dit– és un catalanisme obert a Espanya i a tots els seus pobles. Més de dues dècades de Constitució i d’Estatut ja ens permeten fer una valoració del que han significat per a la nostra experiència col·lectiva. En primer lloc, cal deixar clar que mai en la història contemporània del país, ni tan sols durant la Generalitat republicana, hem comptat amb un espai d’autogovern tan ampli com el que s’ha definit des de la Constitució del 78 i des de l’Estatut del 79. És un fet que hem de reconèixer i hem de valorar, perquè sense aquest reconeixement i aquesta valoració, sense aquesta perspectiva històrica, no encertarem les passes que cal donar d’ara endavant. Però també hem de reconèixer immediatament que després d’aquest vint anys, Catalunya es veu capaç i es veu legitimada per reforçar i ampliar l’àmbit del seu autogovern: no des d’una perspectiva d’autoprotecció i a la defensiva, sinó des de la confiança que els interessos de Catalunya són molt millor servits i protegits si ens esforcem amb la resta de forces progressistes i aliades per traslladar al terreny de les institucions i de les normes la realitat de l’Espanya plural, de l’Espanya plurinacional. La millor tradició del catalanisme és i ha estat sempre europeista. A nosaltres, ho hem dit molts cops, ens agrada l’Europa pròxima: no l’Europa llunyana. L’Europa pròxima vol dir l’Europa de la subsidiarietat, de la proximitat. En altres termes: l’Europa de dinàmica federalitzant, on cada poble té la voluntat de posar en comú la decisió sobre els problemes i sobre les qüestions de base continental, en un autèntic projecte compartit, però on cada poble alhora té la capacitat de prendre decisions pròpies en matèries que pot resoldre per ell mateix. No se m’escapa en absolut la tasca, perquè la conec, que Jordi Pujol ha fet en favor d’un rol creixent de les regions fortes d’Europa en el si de la Unió, però també haig de dir que el paper de Catalunya en el Comitè de les Regions de la Unió Europea, que vaig tenir l’honor d’encapçalar durant els quatre primers anys –dos com a vicepresident i dos més com a president–, no és el que hauria d’haver estat. Hauria pogut ser més forta la presència de Catalunya en aquest Comitè. Proposo que Catalunya estigui molt atenta al treball del Comitè de les Regions de la Unió Europea durant la presidència espanyola. I en aquest context creiem necessari que la Generalitat organitzi més endavant la segona cimera de regions i ciutats d’Europa sobre el model de la Primera Cimera d’Amsterdam de l’any 1997, que va ser un gran èxit. No entenc com Catalunya, governada al llarg de vinti-un anys per una coalició que s’autoanomenava decisiva a Madrid, no ha aconseguit un estatus ni de lluny similar al de les regions belgues durant la presidència europea. Molts consells de ministres de la Unió que s’estan reunint ara a Bèlgica, en aquest semestre, són presidits –no és que hi assisteixin– per ministres regionals en representació de l’Estat. Ho subratllo: en representació de l’Estat. Sé que em diran que el PSOE no va atendre aquests requeriments el passat. Bé, jo em comprometo a garantir que el PSOE farà honor al seu vot, cosa que ja va fer SESSIÓ NÚM. 42.1 El nostre catalanisme és federal. El federalisme és la combinació de dues idees potents: unió i llibertat. Unió feta en llibertat. Solidaritat nascuda de la lliure voluntat de tots els actors. Això és el que nosaltres i altres forces progressistes espanyoles volem per a Catalunya i per a tot Espanya: volem una relació de confiança i lleialtat amb els altres pobles i comunitats espanyoles, una relació que es construeix dia a dia fent propostes per a tots i no instal·lant-se en la queixa permanent. Com podem avançar en aquesta direcció? Hi ha valors i idees a difondre en aquest sentit, hi ha pràctiques a promoure, hi ha reformes legals a proposar. En primer lloc, hi ha valors i idees a difondre sense els quals les pràctiques i les lleis perden sentit. La cultura de la pluralitat nacional ha de ser present en el sistema educatiu i en el sistema de comunicació, com una riquesa a defensar per part de l’Estat. És una riquesa de l’Estat, la pluralitat. No és una amenaça. No és un barullo, com diuen de vegades a Madrid. No és una amenaça permanent sobre la unitat sagrada del poble d’Espanya. És el poble d’Espanya que és plural. Som castellans, som gallecs, som catalans, però volem anar PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 16 junts. És aquesta voluntat d’anar junts el que ens uneix i no el punt de partida: no ens enganyem. No som tots tallats del mateix patró ni volem un govern que ens uniformitzi. Nosaltres el que volem és ser nosaltres mateixos i anar junts amb els altres. Anar junts. I quines són les eines bàsiques perquè la cultura de la diversitat nacional arreli i arreli entre els joves, doncs el reconeixement estatal de les llengües espanyoles en els usos simbòlics, escrits i orals; l’accés a l’aprenentatge d’aquestes llengües en totes les comunitats espanyoles, com hem comentat; l’elaboració de la història comuna dels pobles d’Espanya, no la història única d’Espanya que ens van ensenyar als de la nostra generació, ni les disset diferents històries d’Espanya que ara s’expliquen a cada autonomia, no: la història comuna dels pobles d’Espanya. O la lliure circulació d’estudiants entre totes les universitats de l’Estat. En segon lloc, les pràctiques institucionals a promoure. Proposem la formació d’un sol grup català al Senat, prefigurant la cambra com autèntica cambra federal de representació territorial. Impulsarem, evidentment, la celebració del debat anual al Senat sobre l’Estat de les autonomies, que el govern del PP escamoteja, amb el silenci de Convergència i Unió. Promourem la presència activa dels governs autonòmics i dels seus presidents en la corresponent comissió del Senat i en el plenari, quan toca en el debat. Reforçarem la col·laboració cultural, social i econòmica entre les comunitats de l’antiga Corona d’Aragó per damunt de les configuracions partidistes dels seus governs. I ens proposem iniciar les reformes legals que l’experiència d’aquests anys ens demostra com a imprescindibles a tots els nivells i a tots els àmbits que sigui necessari. No ens ha de fer por aquesta tasca de revisió legislativa. Això és un exercici inexcusable de totes les societats que volen que les seves lleis no siguin un obstacle per al desplegament de les seves energies col·lectives. Ens correspondrà promoure també la revisió del sistema de finançament autonòmic i local, d’acord amb els criteris i principis que hem anunciat tantes vegades i que exposàvem recentment en el Ple extraordinari de principis de setembre. No hi ha bones notícies en aquesta matèria, senyor Homs. L’evolució dels impostos en els darrers semestres no indiquen que aquest sistema sigui millor que l’anterior, però ja hi haurà ocasió de discutir-ho. Penso que haurem d’arribar a alguna determinació en la interpretació del que ha sigut aquest acord per mirar-lo d’aplicar d’una forma diferent de com està previst, però hi haurà ocasió de fer-ho, demà, en tot cas, si hi ha debat sobre aquest tema. Finalment, ens correspondrà plantejar la reforma de la Constitució quan comprovem que les seves previsions no s’adiuen amb les necessitats d’una societat que sempre avança més de pressa que les seves normes legals. Hi ha punts de reforma incontrovertibles. No els discuteix ningú. Per exemple, la reforma del Senat: article 69.1 contra 69.2. Hi ha dos articles de la Constitució que no s’adiuen, senyor conseller de Justícia. Això és de general acceptació i, per tant, se n’ha de modificar un. Però és que n’hi ha d’inevitables, si es fa de la Constitució la lectura oberta que un text d’aquesta mena requereix. Per exemple: la participació de les comunitats autònomes en les altres institucions de l’Estat. Algú dirà: les constitucions es debiliten quan es toquen. No és cert. Les constitucions més estables han estat sovint reformades. I altres diran: és un assumpte que hem de deixar córrer perquè la conjuntura política és desfavorable a la reforma. Tampoc és cert. No ho hem de deixar córrer. Al contrari, hem d’insistir a crear l’estat d’opinió que afavoreixi el canvi de conjuntura: no sempre refugiar-nos en la conjuntura per no canviar-la. No arribarà mai la bona conjuntura. La renúncia a aquest esforç, l’immobilisme, no és innocu. Reforça justament la situació que diem, almenys de paraula, que volem canviar. Ens correspondrà revisar l’Estatut, incorporant-hi com s’ha proposat des de moltes instàncies i com ha fet el president del Parlament una carta autonòmica de drets i deures, que a nosaltres ens agradaria anomenar de drets, deures i principis. És la manera que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya identifiquin l’acció de la Generalitat com a defensora no d’essències intangibles, sinó de les legítimes aspiracions de les persones i dels grups que integren la nostra nació en el marc de la filosofia política europea posterior a la Constitució i a l’Estatut. En tot cas, vull prendre el compromís de cercar el més ampli suport de les forces polítiques representades en aquest Parlament per desenvolupar aquestes propostes de revisió o de reforma. No volem repetir els errors de la minoria majoritària de Convergència i Unió, que ha cregut que treballant en solitari obtindria millors resultats que treballant concertadament amb els altres grups. Aquesta autosuficiència ha donat els resultats que coneixem, l’estancament i en darrer terme la subordinació a les exigències del nacionalisme espanyol. Jo prenc el compromís de treballar sense descans per aconseguir el suport de Partit Socialista Obrer Espanyol al text de projecte de modificació de l’Estatut de Catalunya a preparar des d’ara, que compti amb l’acceptació de la majoria qualificada que es requereix en aquesta cambra. I ho torno a repetir: prenc el compromís de treballar sense descans per aconseguir el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol al text de projecte que nosaltres aprovem aquí. Posem-nos-hi ara, per tenir-lo enllestit abans d’acabar la legislatura. Impulsem de veritat la feina de la Comissió per a l’Aprofundiment de l’Autogovern. La segona línia del programa que els proposo és garantir el nostre futur econòmic en el treball i l’educació, com a principals prioritats. Efectivament, Catalunya necessita en aquest camp un revulsiu. El poder polític, el món empresarial, el conjunt de la societat, estan disposats –jo crec– a fer de la societat de la informació i del coneixement una part important, central, de la seva estratègia. Catalunya ha de tenir i té la voluntat de continuar sent el motor econòmic d’Espanya. Vol ser el motor econòmic en els sectors més avançats tecnològicament, però amb això no n’hi ha prou. Ha de tenir l’ambició de ser motor i a la vegada centre de decisió. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 17 Parlo tot seguit de la política de suport a les empreses. Tots sabem la importància que té disposar de la seu de grans empreses i dels òrgans reguladors. Són un factor d’arrossegament important i és per aquesta raó que ens proposem impulsar una major descentralització de les seus d’aquestes entitats i en concret tractar de situar, que es situï a Catalunya la seu d’un òrgan regulador com la Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones. Els projectes de les noves tecnologies presenten un risc, però també obren enormes oportunitats. Els països que tinguin mercats i institucions financeres disposats a arriscar són també els que més possibilitats tindran de guanyar, i no estem molt avançats en aquest camp. La política industrial del Govern de Catalunya en els propers anys hauria de promoure polítiques justament de competitivitat que ajudin a rebaixar els costos que suporta el teixit productiu. En aquest sentit, s’ha parlat –i nosaltres hi estem a favor– de la creació d’un òrgan autonòmic de defensa de la competència, que vetlli pel compliment a Catalunya de les condicions de la competència. Se’m dirà: És que el problema és la dimensió de les empreses a nivell europeu. No, no, a Catalunya hi poden haver..., a tots els nivells, als més petits dels nivells, hi poden haver pràctiques monopolístiques, i és important que Catalunya tingui el seu propi òrgan autonòmic de defensa de la competència. El Govern actual, per exemple, no ha sabut definir i aplicar un model energètic per a Catalunya que respongui a les necessitats de les empreses, del territori i de la població en general. La manca de qualitat en el subministrament elèctric està perjudicant el país amb contínues incidències que afecten moltes comarques de Catalunya. La indústria catalana ha fet un gran esforç d’adaptació a les noves condicions de la competència internacional, sobretot a partir de la incorporació continuada d’innovacions tecnològiques al procés productiu. No obstant, s’observen encara certes febleses estructurals sobre les quals l’actuació de la Generalitat hauria de concentrar més esforços, especialment a recolzar les inversions en I+D, d’investigació i desenvolupament, de les empreses i crear mecanismes de finançament de capital risc en les seves diverses formes per fomentar la innovació, les noves empreses i la consolidació de projectes en fase inicial. Ja ho he dit: el dèficit de capital risc a Catalunya és notori. Estalviem molt i arrisquem poc. Una de les nostres prioritats serà l’impuls d’una xarxa d’empreses de capital risc per invertir en nous projectes. De vegades, penso si no serà justament la qualitat de vida, l’elevat nivell de qualitat de vida, el que fa que el cost d’oportunitat d’arriscar sigui més alt: hi perds més, t’hi jugues més a Catalunya, si perds la posició que tens i estàs dintre dels sectors socials que efectivament gaudeixen d’una qualitat de vida molt important. Desplegarem un altre tipus de relacions amb els agents econòmics i financers i entre les administracions públiques que faci possible superar aquestes deficiències. Recuperarem la capacitat propositiva i de concertació, i els casos del Cidem i, abans, del CARIC i EPLICSA SESSIÓ NÚM. 42.1 ens semblen exemples que això no es té, que hi ha una escassa visió estratègica de l’actual Administració i una excessiva voluntat intervencionista i, moltes vegades, clientelar. L’Institut Català de Finances no ha estat l’instrument financer de suport amb estratègia econòmica i s’ha utilitzat sovint o s’han utilitzat els seus migrats recursos –el seu passiu és menor que el de la més petita de les caixes catalanes– com una eina per encobrir dèficits, substituir subvencions i aplicar polítiques incentivadores discutibles i poc eficaces. L’altre dia, l’alcalde d’una ciutat del Bages, que no diré quina és, de les que van patir les inundacions de fa un any, em va dir: «Ens hem gastat, pel cap baix, 25 milions, amb les inundacions. Qui ha pagat? Doncs, d’aquests 25, en vénen 19 de la Diputació, 6 de l’Ajuntament i, ara, un any després, ha arribat un talonet de l’Institut Català de Finances de 110.000 pessetes», pessetes que s’havien d’integrar en el pressupost d’aquest any o no sé què n’havien de fer. Molt bé, ja els portaré el rebut demà, ja els portaré el rebut. Presentarem una nova llei –això no és una mentida, és una cosa que m’han explicat i que em crec del cert, perquè jo, els alcaldes, me’ls crec–, presentarem una nova llei de l’Institut Català de Finances per potenciarlo –i perdonin: de l’Institut Català de Finances, se’n podria parlar molt més en el sentit que ha sigut el que ha permès que molts ajuntaments facin coses que no haurien d’haver fet ells, sinó la Generalitat; la Generalitat no té els diners, i ho fa l’ajuntament amb un crèdit de l’Institut Català de Finances, moltes vegades. No sabem si aquesta és la funció més important de l’Institut –l’ha fet. Jo els puc explicar que la Biblioteca d’Igualada, per exemple, o el CAP de Mataró, que finalment ha sigut pagat per la Generalitat, al moment que es van començar, estaven finançats amb crèdits de l’Institut, que, naturalment, per les estretors financeres que es viuen, de vegades, es veia obligat a avançar uns diners. Jo ho entenc perfectament, jo sóc de l’ofici! He estat en un ajuntament, he governat un ajuntament i sé el que és la dificultat d’arreplegar els quartos que necessites per fer les inversions. Doncs, bé, moltes vegades l’Institut els deia, a les entitats: «Vostès tenen la competència per fer-ho? –No la tenim, és de la Generalitat. Ho volen fer vostès? Facin-ho. Nosaltres no els podem pagar, els podem acreditar». Els donaven un crèdit i, en el millor dels casos, els deien: «No ens tornin els interessos i les amortitzacions», amb la qual cosa es trobava una bona solució, però jo li explicaré, al conseller Homs, no una, deu o dotze maneres que tenen els ajuntaments de fer coses per compte de la Generalitat –que la Generalitat no pot fer–, de pagar-les ells i, tanmateix, de tenir algun tipus de tracte amable per part de la Generalitat. Jo crec que aquestes coses no són dolentes en si, són indicatives que el país tira més, que hi ha una demanda de crèdit i d’inversió públiques molt més important que la que es reconeix oficialment i que la Generalitat, ella mateixa, no pot entomar. Jo crec que hi ha d’haver un acord, que més que anar al cas a cas d’aquesta situació de Manresa o de la de Mataró o de la d’Igualada, el que hi hauria d’haver és una política més transparent en aquestes matèries, perquè parlant la gent s’entén. NosPLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 18 altres presentarem una nova llei de l’Institut per potenciar el seu paper d’articulació de la política econòmica, evidentment. És evident que molts projectes industrials i tecnològics presenten un problema de dimensió a Catalunya. S’hauria d’esperonar, en aquest sentit, la col·laboració, les unions, les fusions. Tots ho fem i tots fracassem una mica. En aquest país, hi ha una tendència a mantenir la mida reduïda de les empreses, o mitjana, i a considerar que les fusions tenen més costos que no pas beneficis. N’hem parlat –segur que el president de la Generalitat ho ha fet i el conseller d’Indústria– amb sectors importants del país, que, confrontats davant de la –potser ingènua– intuïció política dels polítics que, si anessin junts, anirien millor, ens diuen: «Bé, si anéssim junts en aquest sector –el que sigui–, doncs, si ara som el 64 de la llista europea, passaríem a ser el 48. No hi guanyaríem gaire i, a sobre, si estem investigant una molècula, per exemple, els americans ens la traurien, perquè diuen que, si som el 48, ja comencem a ser una mica més perillosos. De les cent molècules que investiguem, els americans ens diran: “Vostè ja té un lloc en el rànquing, que m’espanta, i, per tant, l’hi trec”». Bé, és un tipus d’argumentació que hem de saber que existeix, però que no ens ha de portar, crec, a la pura passivitat. No tinc la solució màgica: només dic que la Generalitat s’hi ha de posar, no en el sentit de substituir sinó en el sentit d’encoratjar. Així mateix, promourem nosaltres una veritable internacionalització de les nostres empreses, on, el Copca, creiem que pot ajudar més, sobretot en una cosa que no fa prou, des del nostre punt de vista, que no és solament exportar o incrementar la capacitat exportadora sinó presència directa a l’exterior. Ja sé que ho ha començat a fer, però encara poc. El Copca hauria d’estar més, jo crec, ajudant. Ens ho han dit sectors amb els quals hem parlat: «El Copca no ens ajuda prou a instal·lar-nos fora». I, moltes vegades, el que s’ha de fer per vendre –i ho sabem perfectament– és estar fora i exportar capital abans d’exportar mercaderies. Es va parlar molt del període de la pesseta alta, i jo pensava: aquesta pesseta alta ens està perjudicant molt per exportar avui i beneficiant molt per exportar demà, el dia que, amb actius a fora, amb xarxes a fora, puguem realment vendre, no? Doncs, això és el que el Copca, jo crec, en una situació totalment diferent de la del temps Solchaga, hauria de fer en aquest moment. En matèria de turisme, plantegem dues línies d’actuació prioritàries. En primer lloc, el turisme és el 10 o el 12% de l’economia catalana. Jo crec que hem de pensar –i ja s’hi ha pensat– en una marca turística de qualitat, que incorpori les possibilitats diverses que ofereix Catalunya. Crec, també, de debò, que hauríem de pensar a situar el turisme a un nivell, si no de conselleria, de secretaria general, com a mínim. El 10% –vostè ho diu– o l’11 –em diuen a mi alguns–, o potser una mica més, s’ho val. És un sector molt important de l’economia catalana i ha sigut moltes vegades considerat com el que els estudiants en deien «una maria», una complementària. No és una complementària: en aquest moment és un pilar i és un pilar importantíssim. Ara ja sabem que produir i exportar no vol dir produir mercaderies que es puguin tocar; exportar serveis i produir serveis és tant o més important. PLE DEL PARLAMENT Donarem suport, el necessari suport al comerç tradicional en el centre de les nostres ciutats. Nosaltres no pensem que se’ls hagi de passar la mà per l’esquena dient-los: «Vostès són els bons, etcètera». No; el que s’ha de fer en el centre de les ciutats –i ho estan fent a Vic i ho estan fent a la carretera de Sants, i ho estan fent als eixos del carrer de Sant Andreu, de Barnacentre, a Sant Gervasi, etcètera, i a moltes ciutats de Catalunya– és tractar d’ajuntar aquests comerços en eixos urbans, tractar d’oferir serveis de postvenda, d’aparcament, altres serveis que les grans superfícies ofereixen i que ells, un per un, no poden oferir. Ja sabem –perdonin, però això és molt important–, ja sabem que les targetes de crèdit que alguns d’aquests eixos comercials de petits comerciants han tractat de viabilitzar no funcionen. No funcionen, en part, pel cost, perquè nosaltres sabem que les targetes de crèdit estan carregant el 2% mensual per descoberts. Ara, multipliquin 2 per 12, perquè, si no m’equivoco, són dotze mesos l’any, i és el 24%, i el primer que em diuen els comerciants, quan em vénen a veure, de Barnacentre, de la Rambla, de la carretera de Sants, del carrer Gran de Sant Andreu, del Gran de Gràcia, etcètera, és aquest problema: tenen una enorme dificultat de poder competir en aquesta matèria. Però el funcionament de l’economia està lligat, també –i l’economia catalana–, a un factor cada cop més estratègic, que és l’existència d’un sistema universitari i de recerca que pugui comptar-se entre els millors d’Europa. En tenim la tradició, en tenim les ganes, en tenim, segurament, els elements conceptuals i no hi som. Hi som, en alguns aspectes; en uns altres, no. Jo avui volia felicitar el conseller del DURSI –aquests noms tan estranys que ens muntem, no?–, el conseller d’Universitats, per les seves iniciatives en el camp de la recerca biomèdica. He esmorzat amb una mala notícia: que això s’havia parat momentàniament. Espero que anirà endavant, perquè el tema de la biomedicina i la recerca en aquest camp és enormement important i conec el professor Messeguer i el que tot això podria representar per a nosaltres. Les universitats prenen un protagonisme decisiu en el marc d’una societat del coneixement. Per això, podem considerar-les com un sector en expansió, proveïdor de serveis de formació, d’innovació i de recerca. I perdonin, però hem de considerar les universitats, també, com un sector exportador, com un sector d’exportació de serveis, com un sector de què depenen el progrés i el benestar general de la nostra societat. Paradoxalment, en el moment present, les universitats públiques de Catalunya poden sentir-se amenaçades –ho estan!– en la seva autonomia i en el seu finançament. Quin paper li correspon, doncs, a un govern sensible a aquestes preocupacions? És obligació del nostre Govern ajudar a definir les seves estratègies en coherència amb les necessitats del moment. Toca, doncs, al nostre Govern treballar en la posada en marxa d’un sistema de finançament universitari suficient, objectiu i transparent, i es demana, sobretot, sempre, que estigui basat en mesures objectives, és a dir que sigui comparable, que hi hagi una competència –virtual, si vostès volen– entre les universitats perquè puguin saber per què tenen els diners o no els tenen. Finalment, el nostre Govern ha d’implantar una política de beques i crèdits-salari SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 19 que permeti la igualtat d’oportunitats a la gent del país i, al mateix temps –i això és decisiu, senyor conseller; n’hem parlat–, obrir les nostres universitats a professors i estudiants de la resta d’Espanya, d’Europa i del món: unes universitats que no poden situar-se en el mapa mundial no serien, ja, universitats, quan, com s’ha dit moltes vegades, les noves tecnologies han creat un campus virtual global que ja no té en compte fronteres de cap mena. Estem a la cua d’Europa en esforç investigador i cal rectificar. En matèria de recerca no s’han fet els esforços necessaris. Mai no ha estat tan clara la necessitat de prioritzar-la pels recursos que s’hi destinen: s’han mantingut estancats al voltant de l’1% del producte interior brut en el darrer decenni, molt per sota del que és norma en els països amb els quals ens comparem. No podem esperar més i més en matèria de recerca: s’hauria d’establir –i m’imagino que deu ser complicat, però s’ha de fer– una incorporació dels centres del CSIC, del Consell Superior d’Investigacions Científiques de l’Estat, a una política conjunta que aprofiti el potencial que aquests centres representen, que estableixi una col·laboració amb les universitats i incrementi el potencial de transferència de tecnologia al sistema productiu i obri la possibilitat de crear nous centres d’excel·lència. En un termini de quatre anys, ens situaríem en una despesa, en l’horitzó desitjat, en R+D, en recerca i desenvolupament, de l’ordre del 2,3% del producte interior brut. És possible, però cal prioritzar en polítiques i xifres, no només de paraula, els pressupostos dedicats a recerca. I cal dur a terme una política concertada amb el sector privat, amb les universitats, amb les escoles de negocis i amb tots els centres públics que actuen a Catalunya. Què ha passat amb el Pla estratègic per la Societat de la Informació? Contenia força mesures per avançar en diversos camps, des de les infraestructures de les tecnologies de la informació i la comunicació fins a la sanitat i l’ensenyament, o la mateixa activitat de l’Administració: el president ens en va parlar, ens en parla sovint, en les seves compareixences anyals, sobre aquest tema. Avui, després de trenta mesos del Pla, el Govern no ha impulsat la major part de les actuacions previstes. Jo em comprometo a impulsar-lo. De les infraestructures, requisit indispensable de la competitivitat de la nostra economia, podem estar-ne satisfets? No! No podem sentir-nos-en satisfets. La dotació de capital públic a Catalunya és del 85% de la mitjana espanyola i, en infraestructura de transport, ens trobem a la meitat de l’estoc de capital de les principals regions europees. Mirin: la viabilitat i la prosperitat de Catalunya depenen, bàsicament –molt essencialment–, de dues coses: les connexions internacionals i les connexions interiors. La creació del mercat, en definitiva, és un problema de connexions i de xarxes, dintre i fora. El mercat es pot ampliar dins de Catalunya; no cal anar fora, de vegades. L’Eix Transversal ha sigut un gran creador de mercat. Per què? Perquè hi ha connexions entre Girona i Manresa, que abans no hi eren, i entre Manresa i Lleida, i entre Lleida i Girona, que abans no es produïen. Hi ha anuncis, hi ha vendes, hi ha contractes que es donen més enllà. Doncs, això és el que no hem fet prou. Catalunya és un mercat interior encara per profunditzar. SESSIÓ NÚM. 42.1 És un mercat difícil, des del punt de vista geogràfic; és rebregat, Catalunya! Hi ha poques planes: la plana de l’Empordà, la plana de Vic, la plana de l’Urgell, i poca cosa més, i el delta de l’Ebre. Però aquesta dificultat s’ha de vèncer i no s’ha fet prou. Sí: hem fet alguns eixos! –s’ha fet un eix! Com en tantes coses, aquest Govern, veient-se amb pocs quartos i poques possibilitats d’actuar, en comptes de fer sistemes nous, ha fet una cosa bona en cada en cada sistema perquè no es pugui dir que no ho sabem fer. Una província que funcioni bé en desplegament de la policial, un eix transversal, una universitat fantàstica, però no el sistema universitari nou, no el sistema d’eixos transversals, no les quatre províncies. Ara en tenim dos, però, al camp de Tarragona, fins a l’any 2007 no hi haurà mossos d’esquadra! I ells van veient com la policia nacional se’n va. Ho sap, senyor conseller? Perdó: estava mirant el conseller de Sanitat; tots són metges, eh? (rialles) –el conseller de Governació. Doncs, és clar, de cada cosa, una de bé! Una cosa molt important en matèria de cultura, una cosa molt important en matèria de carreteres –una, eh? Molt important però que no acaba de funcionar bé, que s’ha de desdoblar immediatament. Jo crec que això és un noucentisme mancat, senyor president. El Noucentisme es va preocupar de fer les coses bé, però les feia totes. El Noucentisme va fer sistemes de biblioteques, sistemes d’escoles, sistemes, tot i que, en aquell moment, evidentment, els recursos, probablement, eren molt inferiors. Bé, nosaltres –i vaig al tema, jo crec, crucial de l’estratègia econòmica– no som, en realitat, 6 milions sinó, segons com ho mirem, 4 milions –els metropolitans– més 2, els de la resta de Catalunya. Els quatre primers connectats i encara no prou, perquè falten comunicacions metropolitanes suficients, i 2 milions més desconnectats entre si, amb eixos, com el Transversal i el de l’Ebre, sense desdoblar o sense acabar del tot, o a mig fer, com el Pirinenc –a mig fer és molt dir, de l’Eix Pirinenc–, o pendents de començar, com l’Eix diagonal Manresa - Igualada - Vilafranca. No és cert: aquest està ja començat, però va avançant quatre quilòmetres, quatre quilòmetres, cada any. Amb els vials d’accés al Pirineu que s’estronquen en arribar a l’Eix Transversal; sense prou transport públic de viatgers; amb insuficiències a la cobertura de la telefonia mòbil; sense xarxa de cable de banda ampla potent, amb ADSL, però per Telefónica, no per la xarxa de cable que aquí el president ens va anunciar que tindríem per al mes de març de l’any 2001 –que després es va retardar al desembre i que ara sabem que ha sigut substituït per un altre sistema, més barat, més ràpid, segurament; sí, sí, més barat i més ràpid, però molt menys potent i molt menys eficaç–, amb territoris oblidats, no cal dir, com l’Ebre, els Pirineus i bona part de la Catalunya central, una situació, jo crec, socialment injusta i econòmicament perjudicial. D’altra banda, s’ha de fer front a la creixent i mal solucionada mobilitat dins la regió metropolitana de Barcelona, que abasta una àrea d’influència que s’estén a Vic, Manresa, Blanes i el Vendrell. Per citar una xifra comparativa, la inversió en transport públic a la regió PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 20 metropolitana de Barcelona ha estat en mitjana, els darrers deu anys, un 38% de la inversió feta a Madrid. En fi, no ens quedem a la regió metropolitana i anem més enllà. Cal ser ambiciós, pensar en la perspectiva de l’àrea europea de 15 milions d’habitants que té per centre Barcelona, perquè, si no tenim aquesta àrea de mercat gran, no serem capaços de finançar els grans equipaments que volem tenir: l’òpera que volem tenir, l’aeroport transoceànic que volem tenir, els espectacles de gran qualitat. Tot això és molt car i això no es finança...; moltes vegades, alguns d’aquests serveis no es financen amb un mercat de 6 milions, fins i tot ben connectat. Nosaltres hem de fer per manera que els 15 milions d’habitants que ens envolten..., i està previst així. L’AVE va fins a Montpeller, va fins a Toulouse, ha d’anar a València –ha d’anar a València–, no a Palma de Mallorca, per descomptat, perquè aquests estan molt ben connectats pel pont aeri diari, i a Saragossa hi va. Això són 15 milions d’habitants. És el que es necessita a Europa quan no s’està al centre d’Europa per tenir la talla mínima per poder tenir aquestes coses que volem tenir. Si un està a Berna, està a Viena, està a Lucerna, o no diguem a Estrasburg, o a Luxemburg, doncs, pot tenir qualsevol cosa perquè tot hi passa: estan al mig d’Europa. Nosaltres estem en una situació intermèdia: no en l’extrema perifèria; sí en aquesta situació intermèdia en què hem d’aglutinar una regió europea important perquè les coses que volem tenir les puguem pagar i les puguem tenir. Moltes d’aquestes coses no les tindrem si no és amb consorcis publicoprivats. Jo he parlat, de vegades, una mica provocativament –després em diuen que massa–, que l’aeroport s’hauria de privatitzar. Per què ho dic? Ho dic perquè el senyor Cascos, que pertany al Partit Popular, té l’obsessió que Espanya només té mercat per a un sol aeroport transoceànic, cosa que desmenteix la mateixa existència a Itàlia, per exemple, de dos aeroports o tres, perquè a Milà hi ha Malpensa i Linate. Però, d’aeroports transoceànics, a Itàlia n’hi ha dos. Itàlia és una mica més llarga, d’acord, i té una mica més d’habitants, però no hi ha cap raó de mercat que impedeixi que a Barcelona hi hagi un aeroport transoceànic. El que passa és que s’estan fabricant –i després ho demostraré, i, si no puc avui, demà–, s’estan fabricant les condicions de finançament, d’inversions, a Catalunya i a Madrid, que faran impossible que Barcelona sigui un hub transoceànic, un centre de redistribució de vols, i aquí ens la juguem. No és un tema de més diners o menys, ni tan sols de poder o diners: és un tema d’estratègia. El món en què vivim és un món de xarxes i en aquestes xarxes s’hi és o no s’hi és. S’hi és amb un node central o s’hi és amb un node perifèric, i nosaltres tendim a ser un node perifèric, que podríem no ser. En el moment en què..., fixin-se, en el moment en què Marsella i Gènova s’estan unint, amb alta velocitat; en el moment en què Marsella i Lille s’han unit amb alta velocitat; en el moment en què Lió i Torí estan construint alta velocitat, nosaltres amb prou feines arribem... L’any 2004, no travessarem la frontera. Aquí ens han PLE DEL PARLAMENT traït els números: havíem dit l’any 2004 i no serà. O sigui, l’any 2004 no comptem que Toulouse i Montpellier estiguin connectats amb alta velocitat amb Barcelona, perquè no ho estaran. Sembla ser: és el que llegeixo, no? Doncs, bé, amb aquestes coses no ens hi juguem poc. No és poc el que ens hi juguem. I, per favor, prenguin atenció amb el tema de la connexió entre l’AVE i l’aeroport perquè és bàsica. Aquesta connexió és absolutament bàsica per tot el que estem dient. I el dibuix que se n’ha fet... Saben que s’ha aprovat tots els temes d’entrada a Barcelona, el que és l’àrea metropolitana de Barcelona, però no sé si afortunadament o desafortunadament, o malauradament, ha quedat a part el tema de l’aeroport. L’aeroport..., l’entrada a l’aeroport és un bunyol, és un autèntic bunyol. És un autèntic bunyol que hem de pagar nosaltres, a més, perquè ens hi vam comprometre i em sembla bé. Jo hauria fet el mateix, però no aquest bunyol, però no aquest bunyol, perquè amb aquest bunyol no aconseguim res del que volíem. Perquè l’AVE sigui el subministrador de públic de l’aeroport, que és el que estem buscant, ha de passar per l’aeroport: no hi ha d’anar i tornar. No pot fer una giragonsa. No, no, ha de ser la gent que ve de València, la gent que ve de Figueres i la gent que ve de Montpellier i la gent que ve de Saragossa, que es trobin amb una parada a l’aeroport perquè, aleshores, no aniran a Madrid, o no aniran a Marsella, o no aniran a París. Vindran aquí, que ho tindran més a prop. I això no s’ha vist. Moltes vegades l’AVE s’ha vist més en l’inici de la seva projecció com una...; en fi, seguint la nostra vena poètica, de marxar cap al nord, cap a Europa: París, Frankfurt, Berlín. No és això, l’AVE. Anar a París amb l’AVE pot ser molt distret però no és rendible. El que és rendible és quatre-cents - cinc-cents quilòmetres. És per això que el volem: per nuclear la regió de 15 milions d’habitants. I per poder sortir, o deixar sortir la gent d’aquesta regió, cap a Amèrica Llatina, cap a Nova York o cap al Japó –no; «quin cacau», no. Això és exactament el que nosaltres hem de fer si volem ser alguna cosa més del que som i és evident que els catalans ho volen. Vostès potser no, però els catalans, sí. Bé, doncs, en això hi haurà d’haver capital públic. En això hi haurà d’haver capital públic, però hi haurà d’haver també capital privat. Jo considero que és absolutament necessari que hi hagi una intervenció de capital privat. Em consta que hi ha operadors privats que estarien molt interessats a participar en aquest tipus d’infraestructura. Nosaltres, senyor president, necessitem l’arc mediterrani per dues raons. La potenciació de l’arc mediterrani. Per raons polítiques i per raons econòmiques. Volem un model d’infraestructures a Espanya que acabi amb la radialitat i que potenciï eixos longitudinals i transversals, com, precisament, l’eix mediterrani. Catalunya i València han d’enfortir les seves relacions econòmiques, infraestructurals i culturals. No és acceptable un model de doble xarxa d’alta velocitat per a viatgers, AVE i TAV –o «tren de velocidad alta»–, ni és acceptable el canvi d’eixos per a mercaderies i viatgers a Perafort. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 21 Mentre el triangle Madrid - Barcelona - València estigui constituït per braços desequilibrats, no anirem bé. Aquí hi ha una qüestió de confiança, justament, i hi ha una qüestió d’acord amb el conjunt de la política espanyola que és absolutament bàsic. Nosaltres podem guanyar políticament, competències, estar a Europa; podem guanyar, fins i tot, més diners, si el sistema de finançament millora, però continuaríem tenint una Espanya que no és la que volem si no està dibuixada de la forma que hauria de ser –o que a nosaltres ens sembla que hauria de ser– bona per a Espanya i per a nosaltres. Espanya està concebuda, en aquest moment, com un sistema radial: Espanya és un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han de connectar com més aviat millor amb Madrid, cosa que jo no nego. És un sistema eficaç, però molt senzillet. És un sistema fàcil d’optimitzar, però, clar, que no optimitza molt, per dirho d’alguna manera. Un sistema amb dos centres és més complicat, és més car, però un sistema amb dos centres és molt més òptim. Permetin-me l’expressió. És a dir, l’altre és subòptim, com diuen els tècnics. És molt millor un sistema amb dos centres. És una mica més car, però és tant més rendible i tant més productiu, que, segurament, s’ho paga. I, bé, la concepció que tenim, en aquest moment, d’Espanya és, des del punt de vista ideològic, centralista, i des del punt de vista geofísic, radiocèntrica. I, es vol, per exemple, que el tren d’alta velocitat que va a Lisboa i a Oporto no vagi al mig –com volen els portuguesos, que voldrien que fos una te, que petés al mig entre Lisboa i Oporto–, sinó que es vol que baixi des de Madrid a les províncies del sud, per arribar a Lisboa i, després, si els portuguesos volen fer-lo dur fins a Oporto, que el portin. Bé, tot això els pot semblar poc important i és molt important, senyor president. En aquestes decisions ens juguem molt, des del punt de vista de país, des del punt de vista econòmic, des del punt de vista cultural i des del punt de vista ideològic: des de tots. S’és o no s’és, si es té un lloc i un lloc sòlid en la xarxa de ciutats. Jo ja sé que el president de la Generalitat, en aquest matèria, ens ha dit més d’un cop –ens ho va dir aquí, fa un any–, que un país amb ciutats fortes és un país feble, si jo no el vaig entendre malament. Clar, fa uns anys parlava –sí que ho va dir–, fa uns anys parlava de Barcelona com de la force de frappe de Catalunya. Això està molt lluny. Ara ja ni force de frappe de Catalunya, ni Girona és la Florència catalana, ni Lleida és la que ha de tenir una carta municipal perquè la Paeria va tenir carta de població l’any 1100, etcètera. Tot això es va oblidant. Per què? En el fons no és que s’oblidi: és que no es vol, perquè es pensa que l’important és defensar la Nació, amb majúscula, i no la nació, amb minúscula, que és la que està formada per ciutats i xarxes que viuen i que funcionen o no funcionen. I una Nació, amb majúscula i sense xarxes, no és una nació. A això és al que anava. Ens juguem molt amb els temes dels quals vostès fan –sembla– una mica de broma. No són temes de broma: són temes enormement importants. Haig de dir que el president de la Generalitat –i això em costarà haver-me de saltar un plec de pàgines i tots ho SESSIÓ NÚM. 42.1 agrairan– una vegada em va dir per carta..., perquè hem parlat..., no es pensin: hem parlat poques vegades ell i jo, llargament, durant aquests vint anys, llargament i en profunditat molt poc. Però algunes cartes ens hem enviat. I, concretament, jo vaig rebre una carta el 13 de gener de l’any 1987 que em deia: «Maragall...» o «Alcalde, dissolem l’àrea metropolitana.» Raons, dues: les dues negatives, dos «nos». Un «no» a la Catalunya hanseàtica –deia textualment–, que és un concepte dels segles XVI XVII que torna i torna i torna en el discurs del nostre president actual; i l’altra era: no a la fragmentació de Catalunya. Bé, senyor president, jo estic d’acord –i és de les coses que admiro de la seva obra– que ha sabut sacrificar elements secundaris en un moment en què el que calia..., en una fase en què el que calia era triar, i fer les coses importants, i anar per la majúscula, i defensar la bandera. Però això, senyor president, fa temps que s’ha acabat. Aquest període fa temps que s’ha acabat. Ara estem en el període en el qual si aquesta ena majúscula, aquesta nació, no té una xarxa potent, no té ciutats respectades; no té, fins i tot, una filosofia política de subsidiarietat, de proximitat, de devolució de poders a la societat civil i al sector local..., com vostè va prometre també l’any 80 en el seu discurs, que havia de tornar tantes coses als ajuntaments. Ho va sacrificar inicialment crec que justificadament. A partir de fa..., això els historiadors ho diran... Ens podem barallar si fa deu anys que s’equivoca, o si en fa dos o quatre. Per descomptat, aquest any ha sigut el pitjor, en aquest sentit també. Perquè s’han aliat en aquest envelliment de determinat tipus d’arguments..., no de la seva persona –que el veig absolutament capaç de seguir governant durant molts anys des del punt de vista físic, gràcies a déu, com es diu–, doncs, des del punt de vista polític, vostè sí que ha quedat encallat. Aquests arguments valien. No és que no siguin veritat, però ja no són els més importants. I no són els més importants per al que vostè volia. I el que li estem dient avui és: «No venim aquí a fer una moció contra, venim a fer una moció a favor, a favor de Catalunya, a favor d’anar amb més empenta, amb més il·lusió, amb més idees, amb un sentit una mica més realista de la vida, també, ni massa optimista ni massa negatiu: no, sinó simplement realista.» Necessitem un arc mediterrani com el pa que mengem. Això ho va dir el Banc Mundial l’any 60 i gràcies a això tenim l’autopista: de peatge, però la tenim. I gràcies a això, també, hauríem de tenir el tren d’alta velocitat des de València i des de Múrcia, probablement, fins a la Jonquera. Perquè pensin que per aquesta via surt el 40% de les exportacions espanyoles, el 40%. No per la via del tren. Comptant València i Catalunya, sense Múrcia, és el 42% de l’exportació espanyola. I en el mapa del Govern del PP de Madrid, aquesta Espanya no existeix, ni mentalment, ni pràcticament, ni en el pressupost. Queda endarrerida en aquestes consignes una mica simplistes del que ha de ser una connexió amb el centre, que és important, evidentment, i, amb la globalització, més perquè Madrid ha esdevingut una ciutat global que ens ha afavorit. És una ciutat global que ens convé tenir a prop. Jo prefereixo una ciutat gloPLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 22 bal a prop que no pas a l’altra banda del mar. Ara, és clar, que no em facin, justament per tenir-la a prop, pagar un preu, en fi, que no sigui considerat i que sigui, en definitiva, perjudicial, perquè, si no, sí que al final preferiré São Paulo o Buenos Aires a Madrid, com a capital llatinoamericana, des del punt de vista econòmic, no? Un arc mediterrani és absolutament important i serà una prioritat del nostre govern. Senyores i senyors diputats, nosaltres, des del punt de vista econòmic, hem d’incorporar la inversió tendencial que estem vivint en matèria d’inversions i anar a la viabilització d’un nou endeutament important que esperem que la nova llei d’estabilitat pressupostària no ens esguerri. Perquè, és clar, a nosaltres el que ens està passant ara en matèria econòmica és que, si volem fer aquestes inversions que diem que volem fer, necessitem diners. Sí, necessitem diners (rialles); sí, necessitem diners, i amb els diners que els han donat... No n’hi ha ni per començar, perquè el primer que els han fet... Vostès, ara fa cinc anys els van dir en el Majestic: «Mirin, els donem l’IRPF i ens quedem la capacitat normativa.» Estic exagerant una mica o simplificant, però bàsicament els donem un impost important, en fi, ja els havien donat una part, però li’n donem una mica més, i vostès van tornar contents a casa; li van dir a la dona: «–Escolta, ens hem firat; oh, ens han donat l’IRPF!» I aleshores... (Remor de veus.) Perdó, però és que en el cas del president podia ser així perfectament, i aleshores... (Rialles.) I, aleshores, quan van arribar a casa, van posar la ràdio..., van posar la ràdio i van sentir que deien: «En virtud de la capacidad normativa de que dispone el Estado español, rebajamos el tipo del IRPF.» Però llavors van dir: «Escolta: en arribar a casa, ja t’havies adonat, com deia en Tarradellas, en sortir de Madrid: “Cuando llegas a Barajas, ja t’adones que t’han pres el pèl”.» Doncs, molt bé; aquí igual. El mateix dia ja t’han dit que et donen una cosa i que després te l’estan traient. I ara els han dit una altra cosa: «Miren, nos sabe muy mal lo de hace cinco años, les quitamos la capacidad normativa; pues ahora se la damos: les damos impuestos, capacidad normativa, hagan lo que quieran.» I arribes a casa i dius: «Bé, aquesta vegada...», li ho dius a la família: «Aquesta vegada anem bé, perquè el que ens havien tret l’altra vegada, aquesta vegada ens ho han donat.» I poses la ràdio i diuen: «Utilicen la capacidad normativa para subir los impuestos porque el crédito queda prohibido.» Escoltin, cada vegada ens fan el mateix... una excepció. Això, el públic no ho entendrà, però mirin, perquè ho entenguin. (Remor de veus.) El sistema antic..., el sistema antic ens donava una quantitat; el sistema nou ens dóna el que en diuen una restricció inicial de 40 a 50.000 milions més. Ens dóna diners per avançat, diguéssim, i després ens donen una llibertat de posar uns impostos i de bellugar-los més que abans i, per tant, el conseller es passarà el dia dient que ara podem viure amb els impostos catalans. Tot això és veritat. Però resulta que els impostos que ens han donat, que són els que havien pujat menys en els anys anteriors, ara comencen a baixar. Per què? Perquè són els impostos sobre el consum i els indirectes, i com sabem, no per la crisi de l’11 de setembre, sinó per la crisi que ja venia d’abans –i això, a l’estiu, ho devia saber el senyor Giménez-Reyna, que és el que negociava amb vostès, precisament; doncs, ho devien saber... El cas és que el consum baixa i els impostos sobre el consum i els impostos indirectes baixen, i aleshores es poden trobar –que és el que nosaltres hem calculat– que, d’aquí a dos anys, aquests 40.000 milions de més que els van donar al principi s’hauran convertit en 20. En aquest moment és el nostre càlcul, també és el càlcul d’algunes altres autonomies que em consta que estan preocupades pel que està passant. Està passant que el que ens havien dit que era tan bo, resulta que no és tan bo, i hi ha una certa sorpresa en veure les xifres que hi ha en el pressupost espanyol, en el projecte de pressupost de l’Estat espanyol, perquè les xifres no quadren amb el que és el nou model i ens sembla que s’assemblen més a les de l’antic. En fi, o que no són ben bé les que havien de sortir d’aplicar el model. Si ens donen els diners, santo y bueno, no els ho discutirem, però em penso que no serà pel nou model, perquè els impostos indirectes no estan pujant, estan baixant, i aquests són els que ens han donat. En tot cas, ja li demostraré i ja els demostraré que tot això que jo estic dient es pot pagar. Nosaltres tenim, com a gran prioritat, dintre del tema econòmic –i ho hem posat dintre del tema econòmic– l’educació; l’educació i el treball. És la riquesa que tenim, no som un país estil de grans riqueses naturals, però aquesta sí que la tenim. I quines són les obligacions del Govern en el terreny educatiu? És clar, això, a Europa, té pocs precedents; us ben asseguro que aquesta actitud del govern del PP, d’aquí te lo doy y aquí te lo quito, té pocs precedents, i aleshores el que passa és que serà molt difícil que aquestes coses que els estem criticant que no fan es puguin fer, però es poden fer, es poden fer... La principal obligació del Govern és restablir –creiem– la confiança, rellançar un projecte educatiu col·lectiu i liderar l’esforç de tots. En definitiva, oferir perspectives de futur. Hem consolidat avenços jo crec fonamentals, com la constitucionalització del dret a l’educació, la competència plena de la Generalitat en matèria educativa, o l’extensió de l’ensenyament gratuït o obligatori fins als setze anys, la normalització del català a través de l’escola, la xarxa de centres públics i privats concertats finançats amb fons públics, o un sistema de participació de la comunitat educativa en la gestió dels centres i del sistema educatiu. Al final us diré que tot el que jo diré aquí es pot pagar, es pot pagar. (Remor de veus.) L’únic que passa és que us hauré de dir, lamentablement, que segurament ho hauríem pagat millor amb el sistema antic que amb el sistema nou, però, en fi, això és una... (Rialles.) Amb Però avui assistim a una mena de fatiga, com si es dubtés del sentit de l’esforç realitzat i de l’orientació seguida. S’expressen dubtes sobre la qualitat de la nostra educació, i més en concret sobre la idoneïtat de la reforma educativa i de la seva aplicació. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 23 L’escola pública és posada en qüestió quan està enfrontada a reptes que semblen superar-la. Es recela de l’escola privada concertada en creure’s que no aporta tot el que cal a l’esforç comú. Sectors importants del professorat manifesten el seu malestar i el seu desconcert. Aquest any s’ha pogut començar el curs molt millor que l’any passat, i us felicito, en el sentit que tots els nanos tenien lloc. Ara..., Sí, tenien lloc, l’altre any, no... El que passa és que n’hi ha deu mil en barracots i hi ha qui diu que no són deu, sinó que són vint, en fi, això ja ens ho explicarà la consellera. Però el que sí que li asseguro és que els professors, de contents, no n’estan, perquè aquesta eficàcia que s’ha tingut amb l’habilitació dels llocs per al dia que tocava ha estat moltes vegades en perjudici de les demandes de trasllat –no sé si justificades o no; m’imagino que unes sí i unes altres no tant– dels professors. Sé que hi ha desconcert i que hi ha malestar. No sabem massa com hem d’afrontar noves situacions com l’escolarització dels fills de la nova immigració. El món de l’escola i el món del treball segueixen sense estar ben connectats i sense construir els ponts que facilitin l’intercanvi. En definitiva, estem davant d’una crisi de confiança en el sistema educatiu, de vegades difícil d’objectivar i que requereix un liderat polític i social per superar-la, que vostès –jo crec– no estan en condicions d’exercir. Quins són els nostres objectius? Doncs un sistema educatiu que proporcioni educació bàsica com a persones i com a ciutadans per a tothom, que prepari de forma exigent per a l’educació universitària de manera que no es malmeti cap talent. I això significa que en acabar l’ensenyament obligatori tots els alumnes han d’haver adquirit el domini del català i el castellà, i la capacitat de comunicar-se en una tercera llengua, i han d’haver adquirit valors, coneixements, habilitats i destreses que són absolutament necessaris en aquesta línia. Nosaltres ens proposem treballar per tenir unes escoles públiques dignes, que vol dir amb personalitat pròpia, amb recursos i ben gestionades, que retin comptes; connectades amb xarxa, arrelades en la comunitat local, obertes a acollir altres funcions i a actuar com a centres d’irradiació formativa i cultural. Ras i curt: escoles públiques singularitzades per un projecte propi, amb una àmplia autonomia de gestió i responsables davant de les famílies i la comunitat local. I ens proposem treballar perquè anem en això tots a l’una: escola pública i escola privada. Per això proposem un gran pacte escolar –de pública i privada, dic–, perquè s’integri plenament l’oferta privada concertada en la planificació i programació escolars de cada territori, perquè totes les escoles atenguin tots els alumnes sense discriminació de cap mena, perquè la gestió educativa i econòmica del centre sigui transparent, a la vegada que els mòduls econòmics dels concerts educatius siguin suficients per assegurar la gratuïtat. Tinc l’experiència d’haver-me trobat amb col·lectius de dirigents escolars, directors d’escoles i d’instituts –no sé per què en diem CEIP i IES, perquè la gent, en fi, la gent que no hi té els nanos no sap què vol dir–, són escoles i instituts, no?, potser que els hi canviem el nom i els hi deixem el que tenien... (Rialles.) SESSIÓ NÚM. 42.1 En tot cas, jo m’he trobat amb directors d’instituts de la privada i de la pública en determinades ciutats mitjanes de Catalunya –o no tant mitjanes–, que quasi no es coneixien. I em va estranyar, és a dir, hi ha realment una fossa entre tots dos, i hi ha una mica la sensació a la pública que estan pagant..., que estan pagant els plats trencats, o els costos, més ben dit, de la privada i que, per tant, si no els va bé és per culpa de l’altre, i hi ha la sensació –hi ha aquesta sensació, que jo combato, amb la qual jo estic enfrontat–, i hi ha la sensació a la privada que són millors perquè..., perquè són millors, i els altres són pitjors perquè són pitjors!, cosa que tampoc és veritat i que jo combato; no és que siguin ni millors ni pitjors, és que en aquest moment li hem encarregat a la pública que faci totes les funcions difícils d’aquesta societat, moltes més de les que feia l’escola fa trenta, o quaranta o cinquanta anys, perquè ara han d’integrar, han d’ensenyar idiomes, han d’ensenyar tecnologies, han d’enfrontar-se els professors amb uns sistemes de valors que estan absolutament... En canvi, com sempre ha passat, però més, i en aquest moment demanar-li a l’escola tot això és el mateix que dir: «La societat no ho resol, el Govern tampoc, però vostès s’apanyin.» I en aquest sentit, com que l’escola privada pot esmunyir-se –i perdonin l’expressió– d’algunes de les obligacions més difícils, més costoses... És clar, si hi ha llibertat de dret d’admissió, això s’ha de modular, no?, segur que s’ha de modular, perquè, si no, ens podem trobar que, els costos, els paguin tots uns i els beneficis els rebin tots uns altres. I ens podem trobar que els nanos de l’Institut de Bonavista, de Tarragona, que és esplèndid, i que té una línia des de pàrvuls fins al final fantàstica, se’n vagin al centre de Tarragona perquè resulta que allà va millor. O ens podem trobar que nanos de Cornellà vagin a «escuela de pago en Barcelona», o a Esplugues o a prop de Los Tres Molinos –m’ho va dir una senyora–, «porque en la escuela donde estaba se estaba maleando». I, ara, a la privada, està traient deus. Això no pot ser! Si tenim un país en el qual un nano que s’està espatllant a la pública treu deus a la privada, aquest país no va. No aquell poble..., en fi, hi ha algú que va molt malament? Hi ha alguna cosa que s’ha de canviar, perquè hem de donar a l’escola pública no més recursos que a la privada, ni menys recursos, li hem de donar la moral que li falta i li hem de donar la convicció que és, efectivament, en fi, la locomotora del sistema educatiu, però hem de dir a la privada que estigui amb la pública i a la pública que estigui amb la privada, també. Que es deixi de romanços de si són diferents o no són diferents... No són tan diferents; estan vivint, també, de recursos públics i, per tant, se’ls pot exigir. En fi, perdonin l’excursió, però aquest és un tema absolutament fonamental, és una de les coses que no van en aquest país i que, en aquest moment, estan tenint conseqüències no només en el món educatiu en si mateix, sinó en el conjunt de la societat. En el camp del treball els vull parlar només de dues coses que em preocupen enormement; una és les noves regulacions que prepara el Govern del Partit Popular sobre la contractació col·lectiva. Estem davant d’un projecte que amenaça la supervivència de les centrals sinPLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 24 dicals autonòmiques. És a dir, el que entenem per UGT de Catalunya, Comissions de Catalunya, la CONC, que va néixer fa tants i tants anys, l’any, em penso que va ser l’any 66 o 67, si no recordo malament. Doncs, bé, això desapareixerà, perquè el Govern del PP, que té idees acadèmiques –jo no dic que siguin idees que estan fetes per fer mal; no, estan fetes per anar bé, però s’equivoquen, perquè el que fan és nacionalitzar la negociació col·lectiva sectorial. S’han acabat els convenis de sector a nivell de Catalunya o a nivell provincial; mantenen els d’empresa –que a mi em sembla bé–, amb un cert grau d’autonomia, perquè, en fi, quan hi ha crisi i quan t’has de basquejar com a empresa per poder tirar endavant, moltes vegades no pots pagar el sou del conveni provincial, no? Però, els sindicalistes, de totes maneres, em diuen que aquests sous del conveni provincial ni són tan alts, ni són tan d’aplicació. És a dir que ja amb el sistema actual hi ha una mica de jurisprudència que permet que les empreses individuals s’adaptin als convenis provincials, no? Això s’ha vist com una típica combinació del que seria centralisme amb el que és liberalisme, que és ben estrany, però en fi, n’hi ha... Mrs. Thatcher era una mica una definició d’això: mano dura, és a dir, un govern molt dur, molt centralista, molt intervencionista, i, al mateix temps, ultralliberal en l’economia. Doncs, jo crec que en aquest cas el PP està portant les coses cap a aquest territori i, evidentment, les centrals sindicals es queixaran, perquè és un..., és un torpede a la línia de flotació de les centrals sindicals territorials i, concretament, de les catalanes. I, en segon lloc, el tema del treball a temps parcial. Nosaltres hem estat predicant, durant temps, i temps, i temps que havíem d’anar al model holandès i al temps parcial en comptes del contracte temporal. I hem aplaudit quan el conseller d’Agricultura, que aleshores era alcalde de Mollerussa, va presentar al secretari general de la UGT, un industrial de Mollerussa molt espavilat que es diu Pujol –Pretensats Pujol–, i van aconseguir muntar un sistema de tres torns, amb una entrada de 150 o 170 persones a treballar quatre hores cada dia, amb un sou de 70.000 pessetes i escaig. Això és el que s’havia de fer, efectivament. Val a dir que qui ho va fer, qui va proposar-ho, va ser el secretari general de l’UGT, qui va proposar que fossin tres torns en comptes d’un torn i mig, que és el que volia l’empresari inicialment, que eren vuit hores més quatre la mateixa gent. I ell va dir: «No, no; per què vostè no fa tres torns?» Ho van fer amb una fórmula que es diu «trabajo fijo discontinuo», que en aquell moment va servir per a això. Va ser innovador i positiu. Però, bé, què ha passat? El Govern del PP ara està redefinint el treball temporal. Abans, el treball temporal era el 70% de l’horari, com a màxim –tu eres un treballador a temps parcial, quan estaves treballant fins al 70%, però no més enllà–, i és que ara han decidit que treball parcial és tot el que hi ha una hora per sota de la jornada normal, amb la qual cosa tot és treball parcial, i amb la qual cosa el que s’està fent és fragilitzar el treball, convertir el treball fix –el nou treball fix– en treball parcial molt menys cobert pels convenis, molt menys defensat. PLE DEL PARLAMENT I els sindicats també en aquest tema reaccionen: m’expliquen que tots aquests tipus de temes de flexibilitat –vostès ho deuen saber– són solubles, tenen solucions en el camp del còmput anual d’hores, en el camp d’étalement des vacances, que diuen els francesos, de l’allargament de les vacances a tres mesos. És a dir, la SEAT ha tingut una baixada de les vendes del 10% aquest any. Ha tingut una baixada del 10% del personal? No. Què fa la SEAT? La SEAT té als estius vacances durant tres mesos, les concentren a juliol i setembre tot el que poden, perquè la gent se’n va a l’agost, i cobreixen amb nous contractes d’estudiants. Quan hi ha hagut una baixada tan important de l’activitat i de la demanda els que han patit són els estudiants que ja no hi han anat, no els han agafat. I els treballadors fixos han pogut muntar-se les vacances de forma que la companyia pogués continuar, i no hi ha hagut disminució de plantilla havent-hi una disminució de la producció del 10%. Per tant, no és que això es pugui aplicar a tots els casos, però jo demanaria que tots plegats aquí, a Catalunya, la política del treball, la dissenyéssim tenint en compte que les normes generals per molt que els llibres liberals diguin que són bones moltes vegades no ho són. Són les dues coses que els volia dir en matèria de treball. Nosaltres som partidaris de reduir progressivament la jornada a l’equivalent de trenta-cinc hores. No dic «a trenta-cinc hores», dic «a l’equivalent de trenta-cinc hores setmanals en còmput anual», que és el que estava dient abans. En som absolutament partidaris i hi treballarem. Sobre aquest tema hi va haver molta litúrgia i molt fonamentalisme al principi, a favor i en contra, i ara jo crec que hi ha maneres més entenimentades d’abordar-lo. I ens agradaria, finalment, que els serveis d’ocupació poguessin posar en marxa programes sobre demanda, diguéssim, programes de compromís individual per a l’accés al treball, per a tots aquells aturats de més de sis mesos, per a millorar la seva ocupabilitat. Del treball de les dones. Ha fet un gran salt endavant. Estem a nivell europeu en taxes d’activitat entre vinti-cinc i quaranta-cinc anys; passant de quaranta-cinc anys, no, són les generacions a les quals costarà, ja, entrar en aquesta nova dinàmica, fins i tot, familiar. Però entre vint-i-cinc i quaranta-cinc anys la taxa d’activitat de les dones a Catalunya –no a Espanya, a Catalunya sí– és la taxa europea. El que no tenim és la taxa d’ocupació, és a dir, aquesta activitat en el fons és una mica fula, perquè hi ha unes taxes d’atur més elevades del que és la mitjana i, per tant, el que estem trobant són dones que volen treballar però que moltes vegades no troben la feina. Per tant, tenim un problema de les edats superiors que s’ha de tractar segurament, fins i tot, més enllà del Departament de Treball. És un problema que té a veure amb serveis socials, amb integració social, etcètera. I tenim un problema que és més dur i que comentaré de seguida quan parli de la societat cohesionada i segura. (Pausa.) I passo a parlar d’ella, del tercer eix, que és molt important. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 25 És clar, la família que hem concebut és una en la qual hi havia una persona que treballava, una altra que s’estava a casa i tenia criatures i es cuidava dels avis, de tant en tant, així com els avis dels néts. Per tant, ni guarderies ni doble feina, ni necessitat possiblement de tenirne perquè la demanda i els models socials eren els que eren. I tenim la impressió que el Govern de Convergència s’ha quedat una mica ancorat en aquesta imatge de família que ja no existeix? Que existeix però molt poc. Ara, una família per menys d’un sou i mig no pot viure. Ara, el 50% de les llars a Barcelona estan ocupades per tres persones o menys: una, dues o tres persones. Per tant, la família estàndard no és la família més corrent. La família estàndard de dos pares, dos fills i un avi o una àvia, això, no és el que és nombrós. I sabem que les famílies no poden anar endavant si no és amb aquest sou i mig com a mínim, amb dos sous normalment. I aleshores estem veient que les dones hi van, efectivament, a mesura que hi ha hagut treball a temps parcial i que hi ha hagut algun altre tipus de facilitats; no precisament de guarderies, que els puc parlar, fins i tot, per experiència pròpia que és molt complicat –no de fills sinó de néts, en aquest cas–, que és molt, molt complicat i car. Una guarderia pública aquí, a Barcelona, en el nivell alt de renda són 48.600 pessetes si et quedes a dinar... La pública! Sí, la que està subvencionada. De manera que què està passant? Les dones es poden plantejar d’anar a treballar i ho fan, però difícilment tindran un fill, i si en tenen un difícilment en tindran dos, quasi impossible, perquè l’experiència que passen és tan absolutament difícil d’organitzar que moltes de vegades es decideixen per quedar-se aquí. I, mirin, nosaltres hem fet un càlcul. El sistema de pensions funciona bé, evidentment, amb famílies de dos fills, perquè els dos fills paguen els dos pares; amb famílies de tres fills, molt millor. Els alemanys estan fent estudis que diuen que el tercer fill –ja ho estan fent; no estudis, estan fent polítiques, i els francesos–, el tercer fill –del qual sempre havia parlat el nostre president intuïtivament, perquè, d’intuïcions, en té– és el que s’ha de subvencionar més, perquè aquest és una addició neta de riquesa per al sistema social, per a la societat. Fins i tot, en aquest sentit –compte! en aquest sentit– els immigrants són també un gran negoci per a la societat, des del punt de vista del finançament de la Seguretat Social, diguem-ho tot. Però, escoltin, no va. Aquest sistema no va i en aquest moment nosaltres no estem tenint la taxa de natalitat que hauríem de tenir. Estem vivint l’eufòria dels tres anys o quatre anys del baby boom de finals dels seixanta, setanta. Les cohorts de joves que arriben ara a l’edat de tenir criatures són molt nodrides, però després ve una inversió de la piràmide. Ja els aviso que la piràmide després no és aixís, sinó que és aixàs, i, per tant, això s’està començant a notar, ja... Perdó, ja sé que és un tema que, a vostès, pot no interessar-los. Jo crec que és un tema molt important; és, potser, el tema més important de tots, el de com fem front a la variació dels hàbits demogràfics i socials i als efectes que això té sobre el treball i sobre la capacitat del país de progressar. Perquè, mirin, un país que no té joves no és, no pot ser un país innovador. La innovació es basa en què hi hagi SESSIÓ NÚM. 42.1 gent innovadora, però l’existència de gent innovadora depèn de dues coses: de l’enginy i de l’edat. La gent jove és la que transmet i multiplica les innovacions. Nosaltres hem dit abans que en política industrial –i en tots els papers que m’han donat per preparar aquest discurs– es diu mil vegades: la innovació, la tecnologia, la recerca, la necessitat d’innovar, etcètera, però, quines són les condicions materials de la innovació? Les condicions materials, evidentment, són els recursos, el capital risc –ja ho hem dit–, però és també un país que estigui demogràficament, quasi diria físicament, en condicions i amb ganes d’innovar. I un país que no té joves no innova, no innovarà. Necessitem un país més jove. Sabem que l’envelliment és una riquesa i que l’envelliment ha sigut una conquesta de la societat, però necessitem un país efectivament més jove, un país amb més capacitat d’innovació i un país amb més capacitat per a les famílies, justament, que tenen una mida més gran. Com es pot aconseguir això? Nosaltres proposem una mesura molt concreta que vull que vostès analitzin. Nosaltres pensem que s’ha de fer un cop de puny amb força sobre la taula, perquè, d’aquestes polítiques, de vegades, n’hi ha moltes, però molt esmicolades i no sumen, no sumen des del punt de vista dels diferents col·lectius als quals van adreçades. Que convé fer un gest com a país i com a govern en el sentit de dir: «Nosaltres, realment, estem molt preocupats per això i estem disposats a fer un esforç com a govern i com a país perquè això canviï.» Ja sabem que és un tema sagrat i reconsagrat, i complicat, però hem de fer l’esforç. Nosaltres hem calculat què costaria d’aplicar, hem estat assessorats per un dels assessors de la presidència europea de Bèlgica, en aquests sis mesos, que viu aquí, que és professor d’universitat aquí i, evidentment, hem discutit amb els consellers alternatius i amb els nostres... (Remor de veus.) Evident, evident... Vostès no en tenen d’alternatius, només tenen... (Remor de veus.). Doncs, molt bé, han arribat a la conclusió que possiblement estaríem en condicions de fer una política de suport a la infància i la joventut decidida, una política d’escoles bressol més decidida que la que estem fent, per descomptat, però també una política d’incentius econòmics. Hem discutit molt sobre això, perquè hi ha qui diu: «No pot ser que et trobis una família que digui: “Vinga, tinguem un ‘crio’, que comprarem un cotxe.”» I la gent s’escandalitza molt. No és tant per escandalitzar-se. Del que es tracta és que arribi a la consciència de la gent la importància que té per a la societat aquest tema. Nosaltres proposem que de zero a divuit anys d’una forma progressiva –començant de zero a sis, després estenent-ho successivament fins als zero - divuit– totes les criatures i joves tinguin una subvenció de la Generalitat de Catalunya de l’ordre de cinquanta euros per mes, dels zero als divuit anys. Això, el primer any serà molt barat, perquè començarem per les primeres edats, però d’aquí a uns anys arribarà a ser una quantitat considerable: podrem arribar a tenir un cost total, sense comptar que hi puguin haver després eliminació d’algunes deduccions, però pot ser PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 26 un cost de l’ordre de 100.000 milions de pessetes l’any, o 110.000 milions de pessetes l’any, la qual cosa vol dir un 4%, entre el 4 i el 5% del pressupost de la Generalitat. cia lligat a l’atenció a domicili. El cost total d’aquests dos programes, més alguns de complementaris, és de 2.700 milions de pessetes, el primer any, amb un cost al quart any de 8.500 milions. No hi anirem l’any que ve? No. Hi anirem dintre de quatre anys? Segurament més tard. Hem de començarho a fer? Sí. Hem de començar-ho a fer per les primeres edats? Seguríssim. L’objectiu tercer és una assistència sanitària de major qualitat i més humanitzada. Proposem un esforç addicional per reduir la durada del temps d’espera dels malalts per ser intervinguts i per augmentar la durada del temps de les visites mèdiques als centres d’assistència primària. Moltes vegades, se’m diu: «Amb les llistes d’espera anem millor, hauríem d’anar millor en totes, però, en general, anem millor; el problema és el tracte» –em diuen de vegades –, «el tracte, la proximitat, la qualitat del servei, sobretot». La gent si ha de baixar de Figueres a Barcelona per operar-se del cor, doncs, diuen: si és per una cosa tan gran i tot això, doncs, potser sí, però té uns costos importants, té uns costos molt importants, perquè no és només la persona que s’opera, és la família que ha de baixar o que s’han d’allotjar, etcètera. Això passa; hi ha una recança sobre això. Podem fer alguna cosa més perquè aquesta proposta sigui convincent? Podem, perquè hem estudiat la possibilitat que aquesta mesura en comptes d’estendre’s durant divuit anys, a decisió de la família, es pugui capitalitzar en tres, de manera que es pugui triar o bé els cinquanta euros –penso que són 8.000 pessetes cada mes durant divuit anys– o bé concentrar-ho tot en tres anys, de forma que els anys que són més difícils, quan es té una criatura, doncs, es tingui una aportació realment més important. I hem arribat, pràcticament, a constatar que si capitalitzem en tres anys podem tenir una aportació de 40.000 pessetes per criatura i més, que és, evidentment, com els he dit abans el cost d’una plaça de guarderia. Senyor president, voldria anar acabant perquè, a mi, em cansa molt quan he d’aguantar dues hores i mitja, com vam aguantar fa quinze dies, i entenc que, a vostès, els passa exactament el mateix, però no vull acabar sense dir uns compromisos que vull prendre davant de la cambra i que han de servir, jo crec, per concentrar la discussió de demà i dels dies i mesos que vindran sobre propostes concretes. Són disset compromisos concrets, que enumeraré i definiré desenvolupant un xic més, només, tres d’ells –un d’ells ja ho fet–, que considero més expressius del conjunt de la proposta que els estic presentant. Primer, suport a les famílies. És bàsicament el que els acabo d’explicar. El cost inicial són 38.000 milions, en el primer any. Hauria d’anar acompanyat de mesures perquè tots els infants de quatre mesos a tres anys poguessin accedir a places d’escola-bressol públiques de titularitat municipal, la qual cosa té un cost per a la Generalitat el primer any de 3.600 milions, si el que pretenem és crear 30.000 noves places en cinc anys, sumades a les 12.000 que ja tenim, amb una dotació de 600.000 pessetes que es finançarien per terços, entre Generalitat, Ajuntament i famílies, no només de Barcelona. El servei d’ajut a domicili per a persones grans amb dependència, que completaria aquesta política, serviria per atendre unes 50.000 persones el quart any, és a dir, una cobertura del 4% de la població major de seixanta-cinc anys fins a arribar al 8% progressivament. La subvenció mitjana seria de 160.000 any i persona, i el finançament, per part de la Generalitat, de 2.500 milions de pessetes el primer any –tot això, ho tindran per escrit– fins a arribar als 8.000 milions el quart any. I l’ajut –en aquest cas, sí– es modularia en funció de la renda de l’individu. El segon projecte és «Envellir a casa amb ajut». L’objectiu és augmentar la cobertura del Servei d’Atenció a domicili, de les actuals 55,4 hores a 255 hores anuals, i universalitzar en quatre anys el servei de teleassistènPLE DEL PARLAMENT Però em diuen que la queixa més gran és respecte a la proximitat, també, en el sentit de la qualitat del tracte, del temps que s’hi dedica i, per això –precisament, en l’assistència primària, em vull referir–, reconeixem que s’ha fet una feina important en matèria de centres d’assistència primària –menys a Barcelona, menys a Barcelona que en el conjunt de Catalunya–, que s’ha fet una feina important. El quart objectiu és la creació dels pactes territorials de l’ocupació, en la línia que he defensat quan discutia la nova política del PP de convencions col·lectives. Jo proposo impulsar la negociació d’acords territorials per a l’ocupació entre els agents socials al territori i les institucions locals o comarcals, acords que haurien de garantir l’estreta vinculació entre escola, empreses i territori, així com definir els compromisos concrets de cada part en la creació d’ocupació, en la millora de la qualitat de l’ocupació i en la disminució de la sinistralitat laboral. La cinquena mesura és la devolució de competències educatives al món local, tan predicada. Proposo transferir la gestió de l’educació infantil i primària i, opcionalment, la secundària als ajuntaments –ajuntaments i comarques, s’entén–; en fi, mancomunitats d’ajuntaments petits que no puguin per ells mateixos fer front a aquest servei, perquè ja ara no el tenen, reservant per al Departament d’Ensenyament les funcions directives del sistema educatiu: regulació, ordenació, planificació i, finalment, l’avaluació, finançament, inspecció i polítiques compensatòries. Sisè objectiu: model universitari obert i descentralitzat. Proposo fer costat a les universitats catalanes en la seva oposició al Projecte de llei d’universitats del Govern de l’Estat. Així mateix proposo la redacció urgent de la Llei d’universitats de Catalunya –text articulat que definirà un model global i transparent, com he dit, de finançament–, la reforma dels consells socials, que està, precisament, en joc per la Llei del PP, les relacions de les universitats presencials amb la UOC i la política de professorat. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 27 Davant la caiguda del nombre d’estudiants universitaris, proposem treballar en diverses direccions i, concretament, la d’avançar més ràpidament en la línia del districte obert. N’he parlat amb el conseller –ell ho sap–: sóc partidari de fer la política que altres comunitats autònomes i, concretament, la comunitat presidida pel senyor Ruiz Gallardón estan fent, que és preguntar quin és el mínim de noves places que s’han de posar en districte obert –si és el 20%, nosaltres fem el 60%. A Madrid, en aquest moment, tenen 285.000 estudiants universitaris; nosaltres en tenim un 215.000. D’aquests 285.000, n’hi ha 45.000, aproximadament, de primera entrada, que entren cada any. Doncs, molt bé: el 60% d’aquests 45.000, que són 29.000/30.000, seran places ofertes a tot Espanya –districte obert. Això, què vol dir, senyor conseller? Vol dir que les notes de tall seran més altes; vol dir que, els estudiants d’altres autonomies del voltant, és possible que –lentament, primer; els primers anys no serà molt escandalós, seguidament serà més perceptible– vagin a estudiar a aquelles universitats, i pot voler dir que un dia nosaltres hi hàgim d’anar, que els nostres fills o els nostres nets diguin: «No, no; jo vull anar a una universitat que tingui una nota de tall alta; en fi, que tingui un nivell altíssim, no només de professorat, sinó d’alumnat», i es pot produir una mena de darwinisme considerable, també, en la selecció universitària. Nosaltres, això, no podem no combatre-ho en el bon sentit de la paraula; no podem no enfrontar-ho. Hem d’anar més enllà, i, a més, tenim la pega que molts estudiants de fora no vénen perquè pensen que això del català és impossible d’assumir. I nosaltres ens diem, amb el conseller:«Però si els que vénen aquí són els que estan més contents!» Però és que la pregunta és una altra, és: «I per què no en vénen més?», perquè, si en vinguessin més, encara n’hi hauria més de contents i faríem més propaganda. No en tenim prou amb els estudiants de fora que venen aquí, ni per començar! Més ara que la piràmide s’ha invertit i hi ha baixades del 20 i del 30% en algunes facultats universitàries, i estem condemnant les universitats perifèriques de Catalunya. Nosaltres –he de confessar que, algunes vegades, ho hem criticat– vàrem dir: «Hi ha hagut una esquitxada d’universitats». Doncs, molt bé: ara les defenso, i defenso que aquestes universitats... Sí, sí; ara les defenso, i tant que sí! Si a Finlàndia tenen quaranta –em penso que són– escoles tècniques –en fi, això són universitats, que és més–, nosaltres podem tenir les que tenim. I no fem demagògia, perquè sabem que n’hi ha que estan en grans dificultats –en grans dificultats–, i, possiblement, haurien de treballar una mica més consorciadament. L’Eix, precisament, pot servir per fer un consorci universitari potent, en el qual hi hagi una certa especialització. En fi, ja veurem si l’alcalde de Girona i l’alcalde de Lleida es posen d’acord en això; no necessàriament han d’estar-hi, d’acord. Defensaran a capa i espasa que la seva universitat és la més important i l’única, però, en tot cas, hem de reaccionar davant d’aquesta situació, perquè, si no, el resultat serà que, en baixar la matrícula, Barcelona absorbirà una part important dels estudiants que abans havien volgut venir i que, no podent trobar plaça a Barcelona, havien anat al Vallès o més enllà. SESSIÓ NÚM. 42.1 Això s’ha d’enfrontar, i s’ha d’enfrontar sobre una sola via de solució, que és molt clara: hem de portar estudiants de fora, hem de portar estudiants de tot Espanya, hem de portar estudiants de Llatinoamèrica, hem de fer que en vinguin més i hem d’explicar que el català no és un problema, sinó que és una solució i que és fàcil, que és un idioma romànic, i hem de donar facilitats al primer curs per al bilingüisme –al primer curs. És l’únic que demano, però, això, sí, perquè hi ha gent que, quan acaba el primer curs i, fins i tot, abans ja estan satisfets de poder-ho fer en català, perquè l’entenen, però s’han passat sis mesos de calvari i, sobretot –sí, sí, sí: s’han passat sis mesos difícils i, sobretot, els sis mesos anteriors a venir, com que no en sabien res, els van decidir a no venir... I això és el que no pot ser; han de venir més estudiants d’Espanya, més d’Amèrica Llatina, més de França; hem de donar més suport als Erasmus, amb complements per part de la Generalitat –això és important. En Erasmus, ja no som els primers, em temo –en Erasmus–, però, en tot cas, com el pa que mengem, necessitem un públic universitari de qualitat i ampli. Si no, hem perdut una de les grans línies d’exportació i de progrés econòmic i cultural d’aquest país. Quant a les infraestructures per al segle XXI, els en diré només els números ja directament, des del punt de vista financer, perquè els n’he parlat una mica abans, quan hem parlat d’estratègies i de logística, i de l’AVE i les connexions. Catalunya, en aquest moment, el valor de l’estoc de les infraestructures de transport és el 14% del producte interior brut; la mitjana europea és el 28%, i, les regions europees amb les quals ens comparem, el 18%. L’equiparació del nivell d’infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament requerirà una inversió total –i no estic parlant d’inversió pública, sinó d’inversió total, pública i privada–, els propers deu anys, de 7,5 bilions de pessetes, de les quals 4,7 bilions correspondran a la inversió pública i 2,8 a participació del sector privat. Els 4,7 bilions d’inversió pública es distribueixen en 2,75 de l’Administració de l’Estat, 1,78 de la Generalitat, que és molt, i la resta de l’Administració local. El conjunt de la inversió es distribuirà de la següent manera. El 42% per a millora de connexions i competitivitat: aeroports, telecomunicacions, R+D, ferrocarril d’alta velocitat i ports; el 13% per a un nou model de mobilitat sostenible: transport públic, metro, rodalies i transport lleuger, i el 19% per a la gestió sostenible del territori: infraestructures mediambientals i operació litoral Besòs. El 26% restant per a la vertebració territorial de Barcelona amb les altres àrees metropolitanes de Catalunya. Això significa que Catalunya ha d’incrementar en un punt percentual l’esforç inversor en infraestructures econòmiques amb relació al PIB, que és molt; reconec que és molt, però aquest esforç s’ha de fer i es pot fer. El Pla estratègic de Catalunya. S’ha fet el Pla estratègic de Barcelona; ha anat bé, ha sigut una experiència positiva, però li ha faltat el recolzament del Govern de la Generalitat. No és que no hi hagi estat; no, no dic que hi hagi estat en contra; no hi ha estat en contra, hi ha estat present. Jo hi era amb el senyor Macià Alavedra i ara hi deu ser vostè, senyors Homs. No sé si hi va molt sovint, però no tinc la impressió que la Generalitat estigui prou implicada en aquest Pla. En tot cas, el que sí PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 28 que hem de fer –segur– és un Pla estratègic de Catalunya. Hem fet l’experiència del de Barcelona, ha sigut una bona escola, ha sigut una bona manera de rodar, una eina important per al país, però ara l’hauríem d’ampliar al conjunt de Catalunya. Els grans projectes del país, per la seva dimensió, el seu caràcter estratègic, han de ser impulsats des del necessari acord entre totes les administracions, el sector privat i la comunitat acadèmica i científica en el marc d’un Pla estratègic de Catalunya. Nou. Comerç i turisme, indústries punteres. Catalunya té una indústria puntera que encara pot créixer, si s’actua amb intel·ligència –i els parlo del turisme–; li donarem el nivell mínim que he dit abans dintre del Govern de la Generalitat. Un altre sector econòmic que és, alhora, factor de dinamització urbana i nus del teixit social és el comerç, i, en això, proposo el suport absolut als eixos comercials en els centres de les ciutats, prosseguir amb els esforços de modernització del comerç, fer del comerç urbà una prioritat en polítiques de foment i modernització sense renunciar als ingressos derivats de l’impost per a les grans superfícies, impugnat pel Govern del PP, i retornar als ajuntaments el protagonisme en l’ordenació de l’activitat comercial. Punt deu, compromís número deu: proposo, en cultura, duplicar el pressupost de Cultura; no és tan difícil, no és tan difícil. Afortunadament, és molt fàcil perquè el pressupost és tan baix que multiplicar-los per dos no és un gran esforç. Aquest increment, relativament substancial, de recursos es destinarà al foment de les indústries culturals i a la implementació d’un pla d’infraestructures culturals territorials. Tenim la impressió que s’ha avançat –i molt– en les grans infraestructures nacionals de teatre, d’òpera, d’art clàssic, d’art contemporani, etcètera –i d’arxius i biblioteques–, però, en canvi, la xarxa territorial d’instal·lacions culturals no té el nivell que hauria de tenir. El cost global del programa a deu anys és de 118.000 milions de pessetes finançades al 50% entre la Generalitat i Administració local. Onze: tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, com diu sempre el president de la Generalitat i que la gent es deu pensar que és que tenim un tic (rialles), i no. Les TIC són les tecnologies de la informació i la comunicació. A les ciutats mitjanes de Catalunya proposo el desplegament efectiu de la xarxa de comunicacions amb banda ampla a tot el territori, vetllant per a un equilibri territorial i social en les zones que en són deficitàries. Dotze: barris segurs i escoles dignes. Bé, això és realment decisiu, no? Si nosaltres seguim parlant dels temes de la immigració, dels temes de la inseguretat, dels temes de la pèrdua de possibilitats d’integrar, d’identitats ben compartides, de capacitat d’assumir la diversitat... Tot això, de què depèn? És purament un tema de valors? És un tema de valors que, afortunadament, com a tals s’estan imposant. La gent ho diu, se’n parla cada vegada més: els valors són importants. Però si després no hi ha valors i no es poden realitzar, podem tenir-los tots molt ben ordenats i, tanmateix, no estar solucionant els problemes que hi ha al davant. PLE DEL PARLAMENT Barris segurs, barris tranquils, com diu Manuela de Madre. Barris tranquils i escoles dignes..., és el més important que podem fer en aquest país perquè la integració vagi endavant. Jo demanaria als polítics catalans que no parlem tant i tant de la immigració, que no parlem tant i tant de les nostres sensacions personals sobre aquesta, que no reaccionem tant davant d’expressions que poden ser desafortunades d’uns o altres, o de persones que demanen que se’ls parli en l’idioma que no és el català; que no ens hi fiquem tant, en això. El que hem de fer és garantir que aquells que estan pagant el cost de la integració tinguin manera de sortir-se’n, i, els que l’estan pagant, saben qui són? Els antics immigrants. A mi em fa molta gràcia, perquè, quan parlo amb ells, els antics immigrants, que ara no en volen sentir parlar, d’immigració, diuen: «Nosaltres no som immigrants; somos españoles, somos catalanes», eh? No en volen sentir parlar, d’immigració. Els immigrants, ara, són els nous, els que vénen de fora. I, bé, aquests antics immigrants són els que ho estan pagant, i és un sarcasme social –un sarcasme social– que els que ja van pagar una vegada el cost de la immigració –ells– i els que van trobar uns barris que eren una misèria i que els van convertir amb el seu esforç i l’esforç, després, dels ajuntaments democràtics i de la política de l’habitatge en barris dignes, ara hagin de veure a la seva tercera edat com aquell barri torna enrere i torna a passar el mateix que va passar quan ells van arribar, amb uns altres, però aquesta arribada dels altres els provoca, a ells, un increment de la inseguretat, del soroll, de les dificultats..., ja no tenen edat, a més, per entomar un canvi com el que representa l’entrada d’un 10, un 15 o un 20% de persones d’una altra raça, d’una altra ètnia, d’una altra religió, etcètera. En fi, aquest drama, aquest sarcasme, no el podem admetre com a país. I nosaltres ens hi hem d’abocar. Per tant, jo jutjaré la qualitat dels polítics amb els quals parlo d’aquesta qüestió per la mesura en la qual siguin capaços de posar sobre la taula els diners, l’enginy i les mesures polítiques que calen per tenir barris segurs i tranquils i escoles dignes. Hi ha molta gent que pateix, que canvia de barri precisament, que canvia de lloc, perquè és l’escola la que no integra, o perquè l’escola està sotmesa a unes demandes d’integració superiors a la seva capacitat d’integrar. Per tant, torno a repetir, aquesta és la nostra prioritat, nosaltres hi destinarem molts recursos. Tenim el programa Urban, que preveu que quaranta barris –que quaranta barris– de tot Catalunya tinguin una ajuda especial per millorar les seves estructures físiques, l’habitatge i els equipaments, i en particular les escoles. Això representarà una inversió de 62.500 milions de pessetes durant un quadrienni –ho tenim mesurat, sabem quins barris són, sabem el que s’ha de fer. Tretze: comandament únic de les forces de seguretat. Senyor conseller, proposo l’atribució a la Generalitat, a través de la delegació específica que correspongui, del comandament de tots els cossos i forces de seguretat de l’Estat a Catalunya, llevat de les funcions estrictament reservades, com la vigilància de fronteres o la lluita antiterrorista. Té problemes legals? Sí, però té sortides legals. SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 29 I n’hi ha dues. N’hi ha una que és evident, perquè ja s’ha produït: molts ajuntaments de Catalunya, sobretot ajuntaments d’esquerres: han assumit personal de la Guàrdia Civil de Trànsit que normalment hauria hagut de marxar; hauria hagut de marxar perquè es va deixar un «cupo», concretament en el cas de Girona, del 13%, i, en el cas de la província de Barcelona, del 15 –del 15. (Algú diu: «A tot arreu, el 15.») Doncs, escolti, pitjor per a vostè, perquè resulta que estan traient el 85%... –deien el 30, al principi, a Girona; el que sí que sé és que a Barcelona és el 15. Vostè em diu: «A tot arreu, el 15». Doncs, molt bé: el 85% han marxat, els han dit: «Escolti, torni a casa seva.» I aquesta gent són gent que tenen els nois a l’escola, que estan casats aquí, amb dones d’aquí, que no volen marxar i que marxen... –d’aquí no volen marxar. Estan contents de tornar a Múrcia, Extremadura, Castella? Què diuen de Catalunya quan arriben? Una: en relació amb el que estàvem parlant abans. I dues: no podrien fer-ho d’una altra manera? No es podria fer per manera que –com fan els ajuntaments en molts casos– també els Mossos d’Esquadra assumissin una part d’aquest personal? No podrien dir a aquesta gent que estan amb l’ai al cor de si marxen o no: «facin el favor de quedarse, perquè ja els entomem»? No es podria accelerar el període fins a l’any 2007? Hem d’esperar al 2007, al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre –o al Camp de Tarragona, en tot cas–, perquè hi hagi desplegament dels Mossos, quan ja sabem que els altres cossos saben que hauran de marxar i, per tant, ja no vénen? Per què han de venir? Per passar un parell d’anys aquí, si saben que després han de marxar? Si és lògic. Ja sé que les lleis s’han de complir, però ja sé també –i vostè sap, tots sabem– que el sentit comú és més fort que totes les lleis i que aquesta situació actual no n’és, de sentit comú, i l’hem de poder arreglar. Hi ha una altra solució, que és anar a l’article 150.2 –al president de la Generalitat, li agrada molt i, al professor Argullol, també– i fer-lo servir d’una vegada; a més de per escriure llibres, per practicar-lo. Per què no fem servir l’article 150.2 perquè ens donin aquest tipus de competències que algunes... (veus de fons), que algunes autonomies han fet servir –em diuen–, no en grans quantitats, però que han fet servir? Catorze: lleis institucionals bàsiques. Proposo l’aprovació o revisió de les següents lleis, i les dic –no les he portat ara aquí per no portar més papers, però ja els les ensenyaré i les passaré al seu dia per registre, quan el Govern alternatiu hi doni el vistiplau absolut. (Remor de veus.) Proposo l’aprovació o revisió de les següents lleis: Estatut d’autonomia de Catalunya; Llei electoral de Catalunya, que s’havia d’haver aprovat fa vint anys... (veus de fons), fa vint –vint–, perquè la disposició transitòria que ens regeix en l’atribució dels escons diu que ha de durar quinze dies, la vigència d’aquella distribució de la població..., i ha durat no quinze anys, no, vint-i-un; reforma de la Llei 3/82 del Parlament, el President i el Consell Executiu; Llei reguladora de la iniciativa legislativa popular; lleis d’organització territorial –si no, per què hem perdut tot l’any passat?–; lleis reguladores dels organismes consultius de la Generalitat, amb espeSESSIÓ NÚM. 42.1 cial menció de la Sindicatura de Comptes, i Llei del Consell Audiovisual de Catalunya. Objectius? Els podem desgranar, si volen, en el debat de demà. Quinze: els quatre federalismes i la Carta de Barcelona. Nosaltres entenem que hi han quatre línies en les quals la proposta federal ha d’avançar i avançarà. La primera és la línia política: reconeixement explícit de les nacionalitats històriques; la Constitució, quan es va fer, va mencionar el concepte, però no les nacionalitats, perquè no hi eren. Crec que abans ho hem dit: ha d’haver-hi un reconeixement explícit; no té sentit que vint anys després les paraules «Catalunya», «Euskadi», «Galícia» no surtin en la Constitució –perquè no hi surten. I hi ha una altra paraula que el president del Tribunal Constitucional ha manifestat recentment que tampoc hi surt i que no té sentit que no hi surti, que és la paraula «Europa». Per què? Perquè no hi érem; l’entrada a Europa és de l’any 86. I hem firmat uns tractats que són lleis, i aquestes lleis són molt més avançades que les nostres, si més no, per raó de temps, perquè són més modernes... Principis de proximitat, d’economia legislativa, de subsidiarietat, etcètera; tots aquests principis, que són presents a les lleis que ja ens obliguen, no estan a la Constitució, no estan a l’Estatut. Els hi hem de posar. Senat federal, compost per representants acordats per governs i parlaments autonòmics. Presència directa de les nacionalitats històriques en les institucions europees assumint o compartint la representació del conjunt de l’Estat en les matèries en què tenen reconeguda competència. Em consta que el president de la Generalitat ha estat treballant fort en això, perquè en la Cimera de Regions de..., deu ser de Liège, potser, presidida pel senyor Van Cauwenbergh, que abans n’havia sigut l’alcalde, i va ser membre, també, del Comitè de les Regions, ha convocat una cimera de regions amb capacitat legislativa, citant com a precedent la reunió que el president Pujol havia convocat aquí a Barcelona. Segon punt, federalisme fiscal, descentralització de la despesa pública: 40, 30, 30; l’Estat ha de ser menys que la suma dels municipis i les autonomies. És a dir, el territori ha de tenir el 60% de la despesa, per mitjana, a Espanya si volem que el sistema federal sigui alguna cosa més que un principi eteri; que això tingui una traducció econòmica de proximitat, també, en les decisions que costa diners de prendre, perquè, si no, estem parlant d’un federalisme buit i no és la nostra intenció. I els avanço que, si a Espanya ha de ser una mitjana del 40, 30, 30, havent-hi com hi han a Catalunya més competències que en altres autonomies i havent-hi com hi han a Catalunya ajuntaments grans que gasten molt, molt més per habitant que la mitjana dels ajuntaments d’altres autonomies, és possible que arribar a aquesta mitjana a Espanya vulgui dir, a Catalunya, una mitjana diferent, amb la qual cosa a Catalunya seria: 30, 35, 35, probablement. Si diem això a Madrid, s’espantaran tant, senyor Fernández Díaz, que no sé si dir-ho, però cau pel seu propi pes, que ha de ser així: si a Espanya PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 30 és el 40, 30, 30, tenint més competències, Catalunya –l’autonomia–, i més, els ajuntaments, probablement a nosaltres ens en tocarà una mica més, perquè aquest federalisme fiscal sigui efectiu. Inversió bàsica de l’Estat per habitant en les grans àrees metropolitanes que segueixi un criteri bàsic d’igualtat. Hi han tres àrees metropolitanes de més d’un milió –València, Barcelona i Madrid– i unes altres que hi aspiren per la via de l’agregació de municipis –Sevilla, Màlaga, Saragossa i Bilbao–, i bé, els conec bé, perquè, el grup de set, el vaig crear jo fa una colla d’anys, i està funcionant i funciona bé i volen tenir –volen tenir–, evidentment, com més inversions millor. Bé, l’Estat es pot passar de tenir un criteri d’equitat no només en el Fons de compensació, sinó en les inversions directes de l’Estat, senyor conseller? És que les inversions directes de l’Estat no són inversions? El finançament autonòmic, quina part és del total del finançament? És una part, només una part. I les inversions directes de l’Estat, que estem veient aquests dies que és tres vegades més alta en l’aeroport de Madrid que en el de Barcelona? Tenim un finançament autonòmic fantàstic, tenint el triple d’inversió en l’aeroport de Madrid que en el de Barcelona i tenint de renunciar a ser el hub, el centre d’una regió de 15 milions d’habitants? En fi, posem-ho tot sobre la taula –posem-ho tot sobre la taula– i sobretot amb transparència. Que no ens digui el senyor Rato: «No, les balances fiscals no es poden publicar perquè aleshores la gent es baralla». No, no, la gent no es baralla, la gent es baralla justament quan no les té, les balances fiscals. A Alemanya les tenen i les publiquen cada any, i, com que les publiquen cada any, han deixat de ser interessants, per dir-ho d’alguna forma. Home, hi ha baralles, sí que n’hi ha, però no la baralla, no el barullo, no hi és el barullo, hi ha transparència, i la transparència és l’aliat millor per acabar amb els barullos que hi puguin haver en el cap d’alguns polítics més que no pas en la realitat. Inversió bàsica de l’Estat per habitant? Igual. I, en definitiva, pagar per renda i rebre per població. Es pot matisar això? Es pot matisar, evidentment. Convergència i Unió ha dit de vegades: «Compte!, perquè els serveis que estem donant són elàstics a la renda, creixen més que la renda.» Si tens un 10% de renda més, no tens una despesa total del 10% més en sanitat, per exemple. La gent, com més diners, més sanitat vol relativament. Bé, d’això, en discutirem. Fins i tot podríem discutir sobre la possibilitat de veure si, acceptant que s’ha de pagar per renda i rebre per població, és a dir que s’ha de pagar el 19% i rebre el 16 o el 15, que és el que estem demanant, no seria, en el cas de la inversió de l’Estat, que no figura dintre del finançament autonòmic estricte..., sí que hauríem de tendir a una proporcionalitat amb el PIB; almenys la inversió, que té més a veure amb la capacitat de créixer de la riquesa i de creixement, etcètera..., es tingués en compte la variable «riquesa» o «creixement de la riquesa» més que no pas la població. I, finalment, la gestió compartida de l’Agència Tributària, perquè la gestió compartida de l’Agència Tributària ens pot estalviar d’anar a un enfrontament molt gran amb el tema del concert. Jo estic d’acord amb els amics PLE DEL PARLAMENT d’Esquerra Republicana que el concert és la solució, però ells haurien d’estar d’acord amb mi que és una solució no fàcilment practicable i que, per tant, com a quasi tot en la vida, ens hi hem d’anar acostant. Ens hi podem acostar? Sí. Ens hi podem acostar perquè l’Agència compartida, l’Agència Tributària compartida –o federal, digueu-ne com vulgueu–, amb diners a compte, progressivament, acaba sent, en definitiva, un sistema molt similar al sistema de la quota i del concert. Ho torno a dir: l’Agència Tributària compartida, si hi ha entregues a compte, que es calculen en funció, a última hora, del que l’Estat igualment s’haurà de quedar, perquè són els serveis que l’Estat fa a Catalunya –que és el que es fa quan es calcula la quota en el concert basc–, ens acostaria progressivament al sistema de concert sense haver d’obrir el meló –i la guerra– de si nosaltres tenim drets històrics, de si el Pacte de Bergara va ser allà i no va ser aquí, etcètera, etcètera. No ens querellem pels noms, barallem-nos per les coses. Això és el que nosaltres estem plantejant. Federalisme cultural: ple reconeixement de la pluralitat cultural –ho he dit–; ús de les quatre llengües de l’Estat com a riquesa; reconeixement, per part de Catalunya, de la riquesa que és el castellà... Igual com demano a l’Estat que defensi el català, home!, nosaltres hem de dir que defensem el castellà, perquè el castellà és la manera que tenim d’anar pel món, la millor de les maneres. Hi han molts països que no ho tenen això, ni els holandesos, que han de parlar en anglès, ni tants altres. Els francesos, amb més dificultats que nosaltres, que ja és dir, perquè el francès va arribar a ser una llengua universal. I jo sóc partidari –i jo sóc partidari–, senyora consellera, de la tercera llengua, però, a més, ja que nosaltres, amb França, hi tenim tants deutes –històrics, democràtics, culturals, de tota mena–, nosaltres hauríem de fer per manera que tots aquells nanos que ara van a classe d’anglès perquè toca i que ja el saben –i el saben perquè els seus pares els han dut a l’acadèmia– puguin fer, com a tercera llengua, no l’anglès, sinó el francès. És un gest que hauríem de fer, que ens aniria bé entre altres raons per una cosa molt clara: bona part dels immigrants actuals –bona part dels immigrants actuals–, amb els quals ens hem d’entendre d’una forma o altra, tenen com a segona llengua el francès i, per tant, aquest gest s’hauria de fer. Federalisme judicial: atribuir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de tribunal de cassació. Jo vaig creure, en la primera lectura del Pacte de Justícia de Madrid, que s’havia aconseguit. No s’ha aconseguit. No s’ha aconseguit perquè hi ha una limitació: perquè es diu, contextualment, que és cassació, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l’última instància, sempre que es tracti de sentències en aplicació de lleis aprovades per les institucions autonòmiques catalanes. Però això ja ho fem. No, no, del que es tracta és d’una altra cosa que és bàsica i important i, en fi, molt decisiva pel que pugui passar també en altres àmbits. Què és? És la subsidiarietat judicial. El Tribunal Suprem ha de ser subsidiari i no ha d’actuar. Sempre que el Tribunal d’aquí pugui cassar sentències, en última instància, que les cassi. Al ciutadà, però, se li ha de reconèixer el dret individual a no estar d’acord amb la sentència en el marc d’un estat que té altres tribunals SESSIÓ NÚM. 42.1 �Sèrie P - Núm. 65 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 17 d’octubre de 2001 31 de cassació autonòmics que poden sentenciar a favor d’un ciutadà que aquí mateix, per exemple, ha perdut la causa. Si jo he perdut una causa aquí i un gallec l’ha guanyat en el seu Tribunal Superior de Justícia. Jo vaig al Tribunal Suprem espanyol i li dic: «Digui’m qui té raó: el Tribunal Superior de Catalunya o el de Galícia?» I aquest recurs, en última instància, que es denomina recurs d’unificació de doctrina, existeix però no es fa servir perquè, totes les cassacions, les fa el Tribunal Suprem i, per tant, no serveix de res. Les cassacions s’han de fer aquí i, al Suprem, s’hi ha d’anar només, només, en unificació de doctrina. I hem de desencallar la Carta municipal de Barcelona, que està aturada pel Govern del PP al Congrés dels Diputats. Aquí es va aprovar..., aquí es va aprovar la Carta de Barcelona pel que es refereix a la llei autonòmica, a les competències que tenim atribuïdes aquí, i en canvi, a Madrid, es va parar. Molt bé, jo crec que nosaltres hem de prendre la iniciativa de tornar a enviar la Carta –estudiem-ho– a les Corts espanyoles, amb iniciativa legislativa des d’aquí. I podem fer una altra cosa més: hi ha un esborrany de l’anterior legislatura, del secretari d’Estat, Francisco Camps, valencià, que ara ja no és secretari d’Estat, però que va fer una llei de grans ciutats perquè, sempre que arriba la Carta municipal de Barcelona a Madrid, diuen: «Bueno, pero esto, ¿por qué es sólo para Barcelona?» I els ho has d’explicar. Els governs van passant i van canviant, i tu els ho vas explicant, i sempre en vénen de nous que no ho saben. A la Llei de bases de règim local, a l’Estatut, a tot arreu, es recull –a la Llei de finances locals– que Barcelona té una legislació especial com l’ha tingut, fins i tot, en el franquisme! La Carta municipal va ser una cosa que va sobreviure al franquisme. Molt bé. Doncs, se’ls hi diu i aleshores contesten: «Sí, pero ¿por qué las demás ciudades de España no? Las grandes...» I, aleshores, jo sempre els dic: «¿Que también la quieren tener? ¡Pues, venga, todos!» Primer, que es faci la Carta municipal, perquè està previst, però després que s’estengui, o si volen fer-ho simultàniament, tramitem-ho simultàniament. Una vegada això em va costar –quan tenia el senyor Mas d’oposició a l’Ajuntament, que ho feia molt bé, per cert; feia molt bé d’oposició, vull dir. (Rialles.) Doncs em va costar quatre anys de Carta municipal, perquè, quan ja teníem la Carta municipal coll avall... Aquí, aquí, que no arribava aquí, encara, no?, perquè Convergència i Unió no l’aprovava allà, a l’Ajuntament. Volíem tenir una majoria absoluta. No sé si el senyor Homs també hi era... Sí que hi era. Doncs, molt bé, la vam portar a votació i es van agafar a l’excusa que jo havia dit a Madrid que sí a una llei de grans ciutats espanyoles, per dir: «Ah!, doncs, ara no votem la Carta.» I Convergència i Unió va retardar quatre anys la Carta municipal de Barcelona, la seva arribada aquí, amb l’excusa que jo estava negociant a esquenes d’ells, que no era a esquenes perquè era ben sabut per tothom, a través del G-7, que també hi havia d’haver una llei de grans ciutats espanyoles. Bé, ara ens hi tornarem a trobar, i el que vull que sàpiga aquesta cambra i el públic català és que aquesta veSESSIÓ NÚM. 42.1 gada no ens enredaran. Hi ha d’haver la Carta, i si pot haver-hi carta i llei de grans ciutats, millor. Perquè mirin, saben què hi ha a la Carta municipal entre altres coses? La justícia local. I saben quina és la solució dels problemes que tenim al carrer? Dic «dels problemes que tenim al carrer», no dic «dels grans problemes». Dic dels problemes de cada dia. La justícia local, perquè no n’hi ha d’altra. (Remor de veus.) No n’hi ha d’altra, de solució dels problemes de la petita delinqüència: del furt, de l’estrebada, del triler. No n’hi ha d’altra. Fer que la policia federal, que n’hauríem de dir, persegueixi els trilers és una monstruositat jurídica i política; fer que la policia nacional es dediqui a vigilar en els racons dels barris si hi ha problemes de delinqüència menor és una barbaritat, és un sense sentit. Com ho fan els països? Què fa a Nova York, el senyor Giuliani? Doncs té quaranta mil policies, però quins policies són? Tots locals, perquè els altres són l’FBI i el servei d’immigració, que aquests no porten uniforme i no els veus. I on van aquests policies? De qui són policies judicials? De la justícia local. Quants jutges hi ha a Nova York, locals? Seixanta. Vaig organitzar un seminari a Nova York, el vam anar a veure, i els alcaldes llatinoamericans li van preguntar: «–Com s’ho ha fet, vostè, per arreglar Nova York?; –Oh! És que jo sóc fiscal, jo sóc dur, broken window.» Ell té la teoria que s’ha de fer una reacció ràpida davant del crim i que, quan hi ha un vagó de metro pintat, s’ha de treure i posar-ne un altre de nou... I al final li van preguntar: «–Però, escolti, quants policies té?; –Quaranta mil.» Que tampoc són tants! Quaranta mil és la proporció. No, no... El senyor Pomés ho sap. «–I què fan aquests?; –I què fan? Els porten al jutge.» «– I quants jutges hi ha?; –Seixanta.» «I qui els nomena?; –Jo.» No era ell, no era ell que els nomenava, era una sanció que la ciutat donava a un sistema d’accés via carrera judicial, com s’ha de fer, però amb una sanció del poder local, que diu a la seva policia: «–Tu ets policia judicial d’aquest jutge, d’aquesta justícia local.» Sapigueu que si no és per aquesta via no acabarem la petita delinqüència a les ciutats de Catalunya, no l’acabarem, no hi ha solució. Per descomptat que hi ha un problema addicional que haurem d’enfocar i que s’està enfocant, que és el tema de la multireincidència. El conseller de Justícia ho sap ben bé; els fiscals i els jutges ens estan tractant de convèncer que no utilitzem aquesta expressió. Per què? Perquè la multireincidència, que és el més escandalós..., perquè per què estan desmoralitzats de vegades els policies municipals i els habitants dels barris nostres? Home, perquè veuen venir el mateix lladre al mateix lloc a la mateixa hora i no veuen que hi hagi una reacció..., o no poden comprovar que hi hagi una reacció real, no? Què estem demanant? Condemnar la multireincidència, però la teoria jurídica diu que això no és possible perquè, en teoria, el sistema penitenciari ha de netejar..., ha de deixar aquell que ha complert la pena, tant si és al carrer com si és a la presó..., l’ha de deixar exactament igual com estava abans, sense cap mena de..., més que els antecedents, però sense cap mena de sospita respecte a ell. Per tant, no es pot considerar que aquest que ja ha incidit una vegada i torna a incidir en el delicte hagi de tenir un agreujant. PLE DEL PARLAMENT �17 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 65 32 Molt bé, però, davant d’això, senyor conseller, nosaltres estem proposant –i vostè ho sap i no som nosaltres sols, evidentment– la figura de l’habitualitat, que seria una nova figura del Codi penal, en el qual viure permanentment amb càrrec al furt i al robatori fos vist no com una reincidència en un furt antic, sinó com una nova forma de delinquir, perquè és una vida organitzada per fer-ho. I em consta que per aquesta via hi ha més possibilitats d’arribar a acords que no pas per les que havíem tractat d’arribar-hi fins ara. I acabo, reforma de la Constitució, ho he dit. (Remor de veus.) Proposa impulsar la reforma de la Constitució espanyola per modificar el Senat en el sentit de convertir-lo en la cambra de representació territorial. I, disset i últim: marc financer i factibilitat –ho discutirem amb més detall tot el temps que calgui. La viabilitat financera de les polítiques i propostes contingudes en el programa que els acabo de presentar vénen garantides per la generació de recursos que el nou govern obtindrà i que es distribueixen de la següent manera: la diferència entre ingressos consolidats no financers de la Generalitat i les despeses corrents, limitades aquestes últimes a un creixement real tendencial de l’1,5%, proporcionen un marge addicional per al període de 2002-2006 d’1,37 bilions de pessetes, sense assumir nou endeutament. Considerant un escenari amb nou endeutament però amb manteniment de la relació deute / producte interior brut, els recursos disponibles serien d’1,9 bilions de pessetes. D’acord amb els criteris de finançament proposats pels socialistes, d’anivellament del finançament de Catalunya amb la resta de les comunitats autònomes de règim comú, i la progressiva convergència a llarg termini amb les de règim floral com he dit, els recursos addicionals serien de 322.000 milions de pessetes. Incorporant la inversió tendencial actual de la Generalitat al marge de recursos addicionals que generen en cinc anys seria de 3,35 bilions, sense nou endeutament i 3,90 bilions, mantenint els nivells d’endeutament respecte del producte interior brut. Això garanteix la viabilitat financera de les polítiques que comporten major despesa corrent i els nous projectes d’inversió que proposo en aquest programa. Acabo. Els quatre eixos que he desenvolupat i els vint o els disset compromisos que he detallat poden resumir-se en un de sol: governar Catalunya d’una altra manera, caracteritzada... –aviat–, caracteritzada pel respecte, la confiança, l’eficàcia, el consens, la transparència i la proximitat. L’autoritat del Govern de la Generalitat s’ha de fonamentar en un profund respecte als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a la seva societat civil, al Parlament, als territoris, i al poder local, a tot això. Nosaltres començarem justament per aquí, confiant més en els ciu- PLE DEL PARLAMENT tadans i ciutadanes d’aquest país, liderant d’una manera diferent, escoltant i després actuant, i, sobretot, escoltant la gent i convidant la gent a actuar amb nosaltres. Estic per la unió dels catalans entorn d’un projecte basat en la confiança i apuntant el futur. Unió de Govern, societat, economia, escola i universitat entorn d’un pla estratègic de Catalunya; unió dels territoris de Catalunya des de la veu pròpia de cada un d’ells; unió dels catalans amb denominació i dels catalans sobrevinguts, un sol poble, amb accents diferents, però un sol poble; unió de Generalitat i ajuntaments, president i alcaldes, aquesta serà la fórmula de l’èxit a Catalunya. Confiança en nosaltres mateixos; autoexigència, sí, però no autocomplaença; visió de futur, projecte, risc calculat, ambició. Arrel, sí, però branques fortes; unió i llibertat, una Catalunya sense classes diferents de catalans, simplement amb individus, i pobles i ciutats que es respecten i que són respectats. Una Espanya plural i viva, més projectes compartits des de l’autonomia i des de la diferència; ens entendrem millor d’aquesta forma. Estic convençut que la continuïtat de l’actual esquema de Govern no serveix als interessos del país, que no serveix per afrontar el futur, que no serveix per oferir nous i més ambiciosos objectius al poble de Catalunya, i crec que això ho comparteixen, fins i tot, alguns diputats i diputades dels qui votaran en contra d’aquesta moció. (Remor de veus.) Aquells que diuen en privat «així, no podem seguir»; els que s’incomoden pel fet d’haver posat la clau del Govern de Catalunya en mans del Partit Popular. Estic també convençut que el nou estil i el nou programa de Govern que he dibuixat són els que més convenen a la Catalunya del segle XXI i per això, siguin quins siguin, els vots de tots i cadascun de vostès, em permeto de demanar-los que facin tot el possible per tal que aquests objectius nacionals puguin ser assolits com més aviat millor. Per acabar vull dir-los que també estic convençut que si la cambra no dóna suport a aquest programa demà passat, sí que ho faran els catalans i les catalanes quan siguin cridats a les urnes. Moltes gràcies, senyor president; senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies, senyor diputat. La sessió es reprendrà demà, a les deu del matí. Se suspèn la sessió. La sessió se suspèn a dos quarts de dues del migdia i dos minuts. SESSIÓ NÚM. 42.1 �DIARI DE SESSIONS D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VI legislatura Sèrie P - Número 66 Cinquè període Dijous, 18 d’octubre de 2001 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG Sessió plenària núm. 42, segona reunió Í N D E X Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) (pàg. 3) (Dos fascicles) Fascicle primer ��Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.2 La sessió, suspesa ahir, es reprèn a les deu del matí i nou minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i el lletrat Sr. Santaló i Burrull. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. El president Es reprèn la sessió. Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) Demana la paraula l’honorable conseller senyor Artur Mas, que la té. El conseller en cap (Sr. Artur Mas i Gavarró) Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, senyor Maragall, replico, en nom del Govern, la intervenció que vostè va fer ahir. I voldria començar dient-li que..., fent-li una confessió, i és que jo tenia previst començar aquesta intervenció jutjant –li he de dir que negativament– el procés que vostè ha portat amb aquesta Moció de censura, però no ho faré. No ho faré perquè vostè ahir va presentar una sèrie de propostes, va fer, sobretot, una sèrie de reflexions, i a mi em fa la impressió que, fins i tot per a la bona finalitat, per al bon fi que del que ha de ser aquest debat i per l’interès que això pugui despertar entre la gent, crec que és millor que jo em centri, no amb tot –perquè serà impossible–, però sí en algunes de les coses que vostè va dir i, per cert, en algunes de les coses que vostè no va dir, que també són importants. De tota manera, deixi’m que jo li expressi, en nom del Govern, una primera conclusió a què nosaltres vàrem arribar. I, és que tot i que l’esforç que vostè va fer, perquè s’ha de reconèixer que nou mesos de feina, suposo que envoltat de molta gent que li donava papers – com vostè mateix va reconèixer–, suposo que això, doncs, havia de produir, per dir-ho així, una alternativa que realment fos esclatant, això és el que, més o menys, durant aquests nou mesos flotava, per dir-ho així, surava una mica en l’ambient, que podia ser d’aquesta manera. I, en canvi, jo, sincerament, i no li dic per raons estrictament partidistes, crec que comparteixo una mica l’ànim general –no diré de tota la cambra, perquè potser seria excessiu, però sí de molta gent...(remor de veus) Si encara no he dit res, no, no, esperin, home, encara no he dit res, a la millor anava a dir una cosa que els hauria agradat...! (Rialles.) No, li anava a dir que, sincerament, vostè, senyor Maragall, no té alternativa. (Remor de veus.) Vostè no té alternativa, i li ho demostrarem. Vostè no té alternativa, i li ho demostrarem, i l’hauria de tenir, no només perquè està a l’oposició, i l’oposició, a més a més de controlar el Govern ha de tenir una alSESSIÓ NÚM. 42.2 ternativa, sinó que, a més a més, hauria de ser una alternativa que, realment, despertés algun tipus de connivència, algun tipus de complicitat, algun tipus –fins i tot, si m’ho permet– de passió. I, la veritat, la veritat, escoltant-lo ahir –jo ho vaig fer amb moltíssima atenció, vaig prendre moltes notes–, escoltant-lo ahir, la sensació que jo tenia –i crec que molta altra gent, sincerament– és que no hi havia alternativa. Vostè, per dirho gràficament, ahir no se’n va sortir; no se’n va sortir. Atenció!, no perquè deixés de fer unes reflexions –que tenien algunes d’elles un cert interès que, evidentment, era així–, sinó perquè vostè havia creat una expectativa tan gran de l’alternativa que, al final, aquella alternativa se’ns va esmunyir entre els dits. Aquesta és la impressió que jo, personalment, i el Govern ens vàrem emportar de la seva intervenció d’ahir. Deixi’m dir-li –a més a més d’aquesta constatació que, realment, no hi ha alternativa– que això es veu des de molts punts de vista. Per exemple, es veu des del punt de vista del contingut –després m’hi referiré–, però, abans d’entrar en el contingut hi ha una altra òptica que també li volia comentar i és la del to; la del to que vostè va emprar ahir. Un to, per altra banda, doncs, que suposo que volia ser didàctic, volia ser planer, però a vostè se li va escapar una cosa que ara jo voldria recordar. En un moment determinat vostè va dir: «Sóc conscient que els puc avorrir», va dir això. Bé, no estàvem per avorrir-nos, senyor Maragall, nosaltres; nosaltres estàvem atents al que vostè deia. Vostè presentava la seva alternativa, vostè presentava la seva alternativa per a Catalunya i tenia por d’avorrir la gent. I això no és un bon símptoma, des del punt de vista del to. Però, jo crec que encara li va passar una cosa pitjor, molt pitjor que no pas aquest dubte de si avorria o no avorria la gent, i és que em temo molt que vostè es va avorrir a si mateix. (Remor de veus.) Em temo molt que va ser així, sí, sí, i, a més a més, no només m’ho temo sinó que se li va notar. Vostè ahir transpirava, senyor Maragall, avorriment, i se li notava, se li notava i molt. Li va faltar passió, i li va faltar energia, i li va faltar convicció: tot això li va faltar. Vostè va venir aquí, ens va fer una conferència, per altra banda, una conferència en un to acadèmic que –hi insisteixo–, en alguns temes concrets tenia un interès, i li ho he de reconèixer clarament, però que a l’hora de traslladar en el que era no només aquesta cambra sinó el poble de Catalunya, al qual vostè havia apel·lat que seguís aquest debat a través dels mitjans de comunicació, li va faltar convicció, li va faltar passió; allà no hi havia passió. I jo li dic, li dic això perquè jo a vostè l’he conegut en altres circumstàncies, jo he vist un altre Maragall, he vist un altre Maragall que no era el Maragall d’ahir. L’he conegut en circumstàncies més apassionades, quan vostè realment vivia amb aquesta passió el que feia. I, avui, se li nota molt que no ho viu amb la mateixa passió. Se li nota, segurament vostè no n’és conscient del tot, però els altres –i sobretot la gent que l’hem conegut més en altres moments de la seva trajectòria política– això ho notem, i ho notem molt. El Maragall d’ahir, evidentment, no era el Maragall d’aquells temps, apassionat, sinó que era un MaraPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 4 gall que s’avorria a si mateix parlant de Catalunya, i d’altres coses, perquè va parlar de moltes altres coses a part de Catalunya –com després li explicaré. Però era, hi insisteixo, un Maragall que s’avorria. I, pensi una cosa, vostè s’avorria en un moment molt delicat perquè, de fet, vostè tenia ahir la gran oportunitat –de fet, l’havia construïda vostè mateix–, tenia la gran oportunitat de transmetre un projecte vital, un projecte de vitalitat, d’il·lusió per a Catalunya. I, sincerament, senyor Maragall, no li ho dic jo només, em sembla que surava en l’ambient que això no va ser d’aquesta manera. Entrem ara ja en el contingut, en els temes de fons. En aquests temes de fons hi ha coses que vostè no va dir –que ara n’hi recordaré algunes– i algunes altres que va dir –que intentaré matisar. En aquests temes de fons hi han temes sectorials i, després, hi han temes més generals. Primer, em referiré als més sectorials. Vostè, senyor Maragall, ahir va tenir oblits molt greus, no sé si se’n va adonar, però va tenir oblits molt greus. Dit d’una altra manera, es va oblidar de molta gent d’aquest país. Ens va dedicar una part molt important del seu discurs i, per altra banda, interessant, a parlar, per exemple, del Tribunal Internacional i de la necessitat, que podem compartir –jo mateix ho he expressat en declaracions públiques després que ho digués vostè–, de la necessitat, que podem compartir, que, finalment, la gent que comet actes terroristes siguin portats davant de la justícia internacional. Cap inconvenient, jo mateix comparteixo aquesta idea que vostè va expressar. Però, potser va destinar tant temps a això –que, per altra banda, és molt interessant– que, al final, tot i que no tenia limitació de temps, es va oblidar de gent molt important del nostre país, molt important. Per exemple, vostè va parlar de la necessitat que tinguem joves de cara al futur, i ho va lligar a la innovació. Això és cert, vostè ho va dir això, però jo li faig una pregunta que m’agradaria que em contestés quan torni a replicar –si aquesta és al seva intenció–: I els joves, d’avui, senyor Maragall? D’aquests no en va parlar. Vostè va dir: «Necessitem joves de cara al futur», molt bé. Va vincular aquests joves de cara al futur a la innovació, molt bé. Però, i els joves d’avui, senyor Maragall? Aquests... No, no, escolti’m, és que és molt gros, això, és molt gros. (Remor de veus.) Els joves d’avui, els joves d’avui no van merèixer, els joves d’avui no van merèixer ni trenta segons de la seva atenció; ni trenta segons. I vostè va fer un discurs de dues hores i mitja i va parlar de coses molt importants, li ho he reconegut, però, els joves d’avui no van merèixer ni trenta segons de la seva atenció, en un moment en què el senyor Maragall ens presentava l’alternativa per governar Catalunya. Vostè sap que a Catalunya hi ha un milió i mig de joves, en aquest moment? Vostè sap que Catalunya no havia tingut mai, en tota la seva història, un volum de gent jove tan important? I vostè sap, per cert, quan va parlar –que d’això sí que en va parlar, que després m’hi referiré– de formació, aquest milió i mig de joves d’avui és la generació de joves, de tota la nostra història, més ben formada, globalment considerada? Segurament no un per un, però sí tots ells, tots en conjunt. PLE DEL PARLAMENT Mai havíem tingut tanta gent jove i tan ben formada. I, vostè, d’això, que és una realitat magnífica del país que, com vostè va dir molt bé, és un factor d’innovació importantíssim, que és un factor de futur bàsic de cara a les coses que hem de fer, vostè es presenta aquí, a la cambra, a parlar de futur –perquè presenta una alternativa– i s’oblida del milió i mig de joves d’aquest país. Va dir en algun moment, vaig observar que a vostè el venia a veure tothom, últimament; vaig veure que el venia a veure absolutament tothom –probablement perquè vostè ara ja, com que preparava la Moció de censura, durant molt temps, no tenia temps d’anar a veure als altres. (Rialles). Però, si hagués anat a veure..., sí, pot passar, pot passar, jo sé que ha estat un treball molt dens. Però, si ha parlat amb els joves durant aquests darrers vuit o nou o deu mesos, amb els joves d’avui, amb aquest milió i mig de joves que hi han al nostre país, estic segur que li haurien parlat de coses com, per exemple, la següent. Li haurien parlat de la necessitat que ells tenen de tenir estabilitat a la feina. De la mateixa manera que avui, quan es transmet un missatge a aquesta gent jove, se’ls ha de dir, perquè és així, que a diferència del que passava fa quaranta anys enrere, que una persona podia tenir una feina per a tota la vida, avui és molt difícil tenir una feina per a tota la vida, molt difícil. I, que la condició que s’ha de seguir sempre, com a nord de la seva actuació –i aquí nosaltres hi hem d’ajudar– és que aquesta gent jove que avui s’està formant, i s’està formant bé, globalment, no abandonin mai la seva formació, perquè és la millor garantia que de cara al futur puguin conservar una feina o una altra. D’això parla la gent jove en aquest moment. Quan jo em veig amb la gent jove, em parlen d’una altra cosa. Em diuen que estan cansats de ser notícia en els mitjans de comunicació només pel tema de les drogues i pels accidents de trànsit. Volen ser notícia en els mitjans de comunicació per altres coses. Per exemple, per tota la seva acció de voluntariat, que també és molt important entre la nostra joventut. Parlen d’això, de veure quins camins podem trobar, quines vies podem trobar perquè finalment la notorietat de la gent jove del nostre país s’expressi per camins moltes vegades més positius que no pas negatius. Parlen d’això i em parlen de l’habitatge. Vostè, senyor Maragall, entre els seus oblits, no va fer ni una referència al tema de l’habitatge. Com es pot presentar, una persona..., com pot presentar, una persona, una alternativa per governar el país i oblidar-se del tema de l’habitatge. Sí, sí, escolti’m. Repassin... (Remor de veus.) Escoltin, jo només els puc dir una cosa... No em facin culpable, a mi, ara pel que estic dient dels oblits del senyor Maragall, repassin l’acta de la intervenció del senyor Maragall d’ahir, no hi ha ni una sola referència al tema de l’habitatge, i, per suposat, no hi ha ni una sola idea –ni una sola–, ni una sola proposta. I especialment lligada a la gent jove, tampoc. Una gent jove que, quan em veig, jo, amb ells, lògicament em parlen d’habitatge, i em parlen d’habitatge de lloguer, per exemple, d’aquests 1.800 habitatges de lloguer que en aquests moments està promovent la Generalitat de Catalunya a municipis com Barcelona, Castellar del VaSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 5 llès, Cornellà de Llobregat, Manresa, Reus, Salt, Vic, la Seu d’Urgell i d’altres. A mi em parlen d’això. De la mateixa manera que nosaltres expliquem al país –el president de la Generalitat ho va explicar ara fa quinze dies– que nosaltres com a Govern –en el debat de política general, ho va explicar– tenim un programa per promoure en els propers quatre anys 190.000 habitatges, per promoure sòl residencial que signifiqui 190.000 habitatges, 40.000 dels quals seran de promoció pública. A nosaltres ens parlen d’això. I vostè, de tot això, se’n va oblidar. Va parlar de la immigració d’una manera que li confessaré que a mi em va sorprendre molt. D’entrada li diré una cosa que encara em va sobtar més, no?, i que em va preocupar, fins i tot. Vostè va venir a dir: «Una d’aquesta gent que em vénen a veure són els fills» –vostè va dir– «dels immigrants dels anys seixanta que no es veuen cridats, per dir-ho així, al que és l’actualitat del país i el seu projecte de futur.» Jo no ho comparteixo en absolut, senyor Maragall, això no és veritat –això no és veritat. I vostè ho sap. Els fills dels immigrants –si se’ls pot dir d’aquesta manera, que jo no els en diria així– dels anys seixanta avui comparteixen el present i tenen ganes de treballar en el futur del nostre país, i ho fan, i ho fan en el camp de la política, ho fan en el camp de la universitat; hi ha catedràtics, hi ha professors d’universitat que són d’aquesta gent que vostè descrivia ahir, hi ha periodistes, hi ha alts càrrecs de l’Administració, hi ha empresaris, hi ha empresaris molt importants a Catalunya que pertanyen a aquesta generació que vostè ha dit. Aquesta gent, no estan compartint el present del nostre país? Aquesta gent, no són protagonistes del seu futur? És clar que hi són cridats, el que passa és que potser –potser– a vostè li passa una cosa: que quan parla amb alguna d’aquesta gent, sobretot parla amb militants del Partit Socialista... (Remor de veus.) Sí. I els militants del Partit Socialista pot ser que diguin: «Escolta, nosaltres no estem a la Generalitat.» Home!, això ja ho sabem, però això no vol dir que tots, això no vol dir que tota aquesta gent estiguin fora del que és el present i el futur d’aquest país, ni molt menys –ni molt menys–, senyor Maragall. Bé, a banda d’això, vostè va fer algunes altres reflexions que no comentaré, en el tema d’immigració, per no entrar en polèmica amb vostè en un tema tan delicat i que, de fet, no vol soroll. Em refereixo, en aquest cas, a una altra immigració, a la immigració més present en aquests moments, a l’autèntica immigració d’ara. Però sí que li he de dir una cosa: vostè compartirà amb mi –n’estic segur, sé que ho comparteix– que el tema de la immigració és, si no el més gran –que jo crec que sí–, un dels dos o tres reptes més importants que té Catalunya de cara a aquests propers deu anys. Per tant, la pregunta que jo li faig, senyor Maragall, és la següent: com pot ser que una persona que presenta una alternativa de Govern per governar Catalunya en el futur no digui pràcticament res de què faria des del punt de vista de les polítiques d’immigració, per part del Govern de Catalunya, que té moltes competències per fer això, almenys des del punt de vista de la integració de la immigració. (Remor de veus.) SESSIÓ NÚM. 42.2 Escoltin, el senyor Maragall... Jo els insisteixo una vegada més: no m’acusin, a mi, de les mancances que ahir va posar en evidència el senyor Maragall; jo simplement –simplement– em dedico, diguem-ne, a reflectir-les. Vostè va dir una cosa, en aquest sentit –va dir una cosa–, va dir: «S’han de transferir competències als ajuntaments.» Va dir això. Però escoltin, amb això, en el cas que vostè realment ho pensés a fons –que suposo que sí, per això ho va dir–, amb això, no n’hi ha prou –amb això, no n’hi ha prou. El Govern de la Generalitat té un programa interdepartamental d’immigració –que, per cert, jo presentaré en el Parlament de Catalunya, una vegada ja aprovat pel Govern aquest proper dia 24, aquest proper dia 24 d’octubre– que té 133 programes d’actuació –133–, alguns d’ells tan importants com, per exemple: plans comarcals d’integració dels immigrants, amb 240 ajuntaments que hi estan col·laborant; reagrupament familiar; acollida a l’escola de l’alumnat nouvingut; formació d’adults per a persones estrangeres a Catalunya... –l’any 99 vàrem tenir, a les escoles de formació d’adults, en els indrets de formació d’adults, 3.840 alumnes; l’any 2000 vàrem tenir-ne una mica més de 8.000; per tant, evidentment que aquest és un programa important de cara al món de la immigració. O, per exemple, aquest programa que tenim ara –que va comentar també el president en la seva intervenció– d’obrir, per part de la Generalitat de Catalunya, una sèrie d’oficines a l’estranger per assessorar i per informar i per orientar millor els immigrants que després han de venir a treballar i a viure a casa nostra. Tot això –tot això–, i molts altres, fins a 133, són programes que el Govern té –i que s’han explicat, i que explicarem en el Parlament amb tot detall, aquesta propera setmana– en l’àmbit de la immigració i en allò que la Generalitat de Catalunya pot fer, que és molt, a més a més d’entendre’s amb els ajuntaments –que, per cert, senyor Maragall, ens hi entenem molt més del que vostè va dir, i després també li’n posaré alguns exemples importants–, però aquest –aquest– ho és –aquest ho és–, d’important. Jo vaig viure aquest mes d’agost els problemes que hi va haver inicialment a la plaça de Catalunya i després en altres indrets de Barcelona. Jo ho vaig viure, jo estava aquí. I vaig estar en contacte amb el senyor Clos cada dia. I la consellera Gispert hi va intervenir molt activament, i la consellera Rigau també, i el conseller Pomés. El Govern estava al costat de l’Ajuntament de Barcelona –al costat de l’Ajuntament de Barcelona– per intentar, diguem-ne, ajudar-lo a resoldre una situació que evidentment era complexa. Va estar al costat de l’Ajuntament de Barcelona, com tantes i tantes altres vegades hi ha estat. Per tant, senyor Maragall, la pregunta és: com pot ser que, en dues hores i mitja de discurs, vostè només digués, com a alternativa de govern, des de la Generalitat de Catalunya, només digués que s’havien de transferir competències als ajuntaments i prou? Això és una alternativa? Jo crec que no, sincerament. També es va oblidar d’una altra cosa molt important, respecte a la immigració, que nosaltres sap que reclaPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 6 mem constantment i que tenim una comissió creada en aquest sentit: que és que no hem de demanar cap competència de l’Estat en matèria d’immigració? Que és que no hem de fer cas de les referències, de les recomanacions que fa la Unió Europea, que diu que aquelles administracions que tenen competències per integrar els immigrants també han de tenir competències en tot el que és el procés de regularització i tot és el procés d’orientació d’aquests immigrants cap al país de destí? De tot això, tampoc en va dir res, absolutament res. Li he dit que s’havia oblidat de moltes coses. Per exemple, ens va dir que, a vostè, el venien a veure els pagesos i que li explicaven ara no recordo exactament què, va explicar una cosa. (Remor de veus.) Sí, però hi va destinar això. El senyor Maragall, ahir, als pagesos, als ramaders, als pescadors d’aquest país, hi va destinar això; ens va explicar, amb una frase, no recordo exactament què –segurament vostès ho recordaran millor. Però, a més a més d’explicar-nos això, la pregunta que jo li faig és: quan vostè va presentar la seva alternativa, com pot ser –com pot ser– que no dediqués ni una sola línia als pagesos, als ramaders i als pescadors, que, segons vostè, tenen tants i tants problemes? Com pot ser? Com pot ser? Això sí que no s’explica, perquè ara imagini’s vostè, tot el món pagès de casa nostra, el que va estar atent o el que ha seguit després a través dels mitjans de comunicació el que vostè va comentar ahir, quina sensació poden tenir? Què els ofereix vostè? Ahir va demostrar una cosa: que vostè no té res a oferir-los, perquè, si no, ho hauria dit –si no, ho hauria dit– aquí, era la seva oportunitat, no tenia limitació de temps, i nosaltres no fèiem cara d’avorrits, crec jo. Per tant, vostè tenia, insisteixo, una gran oportunitat per parlar de sectors molt importants de la nostra societat. Vostè pot tenir la temptació, en la rèplica, de convertir aquest debat en una acusació contra no se què fa el Govern. Això ja va passar fa quinze dies en el debat de política general. Li recordo que, avui, el que fa aquesta cambra és jutjar la seva proposta d’alternativa, avui jutgem la seva proposta d’alternativa. No pugi aquí a criticar no sé què del Govern, expliqui’ns –perquè ahir no ho va fer, i el dia de fer-ho era ahir, no avui; el dia de fer-ho era ahir, no avui–, vostè, quin programa realment té de cara al món de la pagesia, i després el contrastarem. Jo li he de dir, per exemple –i ja li ho dic d’entrada, perquè jo sí que en vull parlar–, que, de cara al món pagès de Catalunya, nosaltres tenim en marxa un programa de desenvolupament rural que significa, en set anys, invertir 156.000 milions de pessetes; que aquest programa, el PDR, incorpora, incorporava 9.000 milions de pessetes de cara a la incorporació de joves al camp català, i que, aquests 9.000 milions de pessetes, els hem hagut d’incrementar fins a 12.000 perquè aquest programa té demanda, per tant, hi ha gent jove, a la pagesia de Catalunya, que es vol incorporar a l’activitat agrària. I li diré que nosaltres tenim en marxa un programa de 17.000 milions de pessetes adreçat al món de la pesca, per renovar flotes, per fer llotges i per ajudar a la comercialització dels productes pesquers. I els regadius, senyor Maragall? Nosaltres, quan fem la llista dels nostres regadius, quan parlem del Xerta PLE DEL PARLAMENT Sénia, de la Terra Alta, del Segarra - Garrigues... (Remor de veus.) Vostès aleshores..., vostès sempre s’exclamen, no?, sempre es posen a riure. Del Segrià sud, de les Garrigues sud, fem aquesta llista..., insisteixo: vostès es posen a riure; no riguin tant perquè s’ho va carregar el senyor Borrell, això del Segarra - Garrigues. (Algú diu: «Vinga, va, home, ja n’hi ha prou, eh?» Pausa.) L’any 94. No, destinem trenta segons a això perquè veig que vostès hi tenen un especial interès. (Remor de veus.) L’any 94 –l’any 94 governaven vostès–, Borrell –entre cometes–: «El Segarra - Garrigues creará agravios comparativos.» (Remor de veus.) Era ministre d’Obres Públiques, depenia d’ell. No era, no era..., vaja, no era, era del PSOE, però a més a més era del Partit Socialista de Catalunya, per tant, era –encara ho és– estrictament de vostès. (Remor de veus.) Borrell: «El Segarra - Garrigues creará agravios comparativos.» Jo no sé qui l’ha defensat, el Segarra - Garrigues –no ho sé–, el que sé molt bé és que vostès no el van defensar, quan podien, i nosaltres sí, perquè vàrem insistir una vegada i altra vegada... –per cert, amb el suport en aquell moment d’altres formacions polítiques, per exemple, d’Izquierda Unida i del Partit Popular. Es va fer en contra de la voluntat, es va declarar d’interès general en contra de la voluntat del Govern socialista de l’època, amb un ministre del Partit Socialista de Catalunya com a responsable d’aquelles obres d’inversió. Per tant, quan nosaltres parlem d’aquesta llista de regadius, li preguntem, senyor Maragall, si un tema com els regadius, que és un tema fonamental de cara a la modernització del nostre sector agrari, que és un tema que aixeca expectatives molt importants a moltes comarques de Catalunya, com pot ser que vostè aquí no digués res? Com pot ser? I va passar això: vostè no va dir absolutament res, tampoc, en aquest sentit. Un altre tema que va causar una sorpresa li diré que infinita va ser que vostè no parlés tampoc de sostenibilitat. Jo, senyor Ribó, no sé com s’ho farà per votar a favor de l’alternativa del senyor Maragall. Ja ens ho explicarà. Perquè, vostès, que són Iniciativa per Catalunya Els Verds... (Veus de fons.) Sí, sí... «Verds?» (Veus de fons.) Molt bé, Verds; d’acord, Iniciativa per Catalunya Verds. Verds, com pot ser que vostès votin a favor d’una moció de censura, d’una alternativa que no parla de sostenibilitat quan presenta una alternativa de dues hores i mitja davant d’aquesta cambra sense limitació de temps? Com pot ser? Això suposo que vostès ho canviaran tot, no? Però vostès demà o avui, quan sigui, han de votar a favor o no d’una alternativa que es va presentar ahir en aquesta cambra. Vostès votaran això i jo els pregunto i ja em contestaran en el seu moment: com s’ho faran per votar que sí? Perquè realment no hi va haver, com han dit a través dels mitjans de comunicació... Jo, simplement –simplement– transmeto el que en aquest cas he llegit. Em puc equivocar –em puc equivocar–, de tota manera, aquesta reacció airada m’agrada; m’agrada –m’agrada– perquè vol dir que vostès han reflexionat. (Remor de veus.) Sostenibilitat... No va parlar de coses tan fonamentals com aquells subministraments que al final limiten o fan possible la SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 7 competitivitat d’un país: res d’aigua, res d’energia –res de gas, concretament–, res d’energies renovables, ni una paraula, ni una sola paraula, res d’Agenda 21. Vostè sap que, a més a més, per mandat d’aquest Parlament el Govern de la Generalitat ha de presentar l’any 2002, abans de la propera cimera de Rio, ha de presentar la seva Agenda 21. Ni una sola referència, ni una, absolutament ni una. Ni una referència a alguna mesura per lluitar contra la contaminació ambiental. El nostre Govern fa tot just uns pocs dies, com li va recordar la consellera de Governació, va enviar a aquesta cambra un projecte de llei per lluitar contra l’excés de soroll a molts indrets de Catalunya i a moltes de les seves ciutats. De tot això, senyor Maragall, vostè no en va dir absolutament re de re. Algú ha dit –he llegit també amb molta sorpresa– que vostè ahir va fer un discurs, va fer una intervenció amb un fort contingut social. Doncs, escolti’m, no sé com defensarà això, sincerament. Perquè, com és pot fer un discurs de fort accent social sense ni esmentar les persones que tenen discapacitats en el nostre país? L’última estadística disponible ens diu que a Catalunya hi han aproximadament unes 245.000 persones –245.000 persones– amb un grau del trenta-tres o superior de discapacitat. Tota aquesta gent, que són gent, senyor Maragall –i vostè ho sap molt bé–, gent especialment vulnerable, tota aquesta gent no mereixen ni trenta segons de la seva atenció quan vostè presenta l’alternativa. Això és un programa social? Va parlar de la família –després m’hi referiré–, per cert, en la línia que nosaltres entenem que és correcta, però, i els discapacitats? Són molta gent i –hi insisteixo– són gent vulnerable. Són gent que no ho té tan fàcil com els altres. Aquests no mereixen ni trenta segons d’atenció, per part d’una persona que està presentant un programa de futur per Catalunya? I la pobresa i l’exclusió, tampoc no existeixen en el seu programa? Ni una referència a la rendes mínimes d’inserció, ni una sola referència, com si aquesta part de la societat no existís. I existeix, senyor Maragall, evidentment, amb molts problemes, amb molts problemes i, per tant, res no és fàcil de resoldre en aquest sentit; res no és fàcil. I nosaltres podem reconèixer les limitacions de la nostra actuació, les podem reconèixer, i podem ser, fins i tot, autocrítics en algun sentit i podem recollir idees dels altres, tot el que vulgui –tot el que vulgui–, però el que no és admissible, senyor Maragall, i li ho dic amb tota fermesa, és que quan vostè es presenta davant del poble de Catalunya i li parla de futur, quan vostè presenta una alternativa de govern –això és el que vostè ens va presentar ahir–, que vostè no se’n recordi de la pobresa i de l’exclusió, això no és presentable, això no és acceptable. I a aquestes forces d’esquerra que vostès moltes vegades diuen que són progressistes jo els pregunto ara: és progressista fer això? És progressista donar suport a una moció de censura que s’oblida d’això? És presentable quedar-se simplement indiferent davant d’un programa de govern que s’oblida d’això? Jo crec que no. Jo no sé si vostès diran: «No. És que ho teníem previst, SESSIÓ NÚM. 42.2 però...», no sé què; no sé si diran això. Però, escoltin, el que val, el que val és el que vostès van dir aquí, en aquesta tribuna, això és el que val, i eren vostès qui presentaven la proposta, no nosaltres. Nosaltres la vam presentar fa quinze dies i la presentem cada any, i la sotmetem a la seva consideració. Eren vostès que presentaven la proposta. A on estava tot això? On estaven els minuts llargs que havia de significar l’atenció de tot això? No hi era. I alguns diuen: «Això era una proposta de fort contingut social.» Que s’ho mirin bé, que s’ho mirin bé perquè hi haurà molta gent d’aquest país que no pot estar d’acord amb això, que no hi pot estar absolutament d’acord. Per suposat, ni una sola referència a la violència domèstica; ni una, ni una. Totes les dones que avui estan assetjades al nostre país, com a conseqüència de la violència domèstica, ni trenta segons; això tampoc existeix. I vostè –li he de reconèixer, ho de fer públicament–, vostè té gent molt sensibilitzada en aquest sentit. La té, la gent sensibilitzada. Té gent que, a més a més, doncs, treballa en aquest camp i que ens ho han demostrat moltes vegades, i que ens donen opinions apreciables. Per tant, vostè ho havia d’haver posat i no ho va posar. Bé, li he fet aquestes referències, no per violentar-lo, sinó simplement perquè vostè entengui que nosaltres no acceptem el programa que vostè va presentar ahir amb l’etiqueta de social. Si tot això simplement quedava oblidat, tot això quedava en el calaix, tot això no existia, nosaltres de cap manera podem acceptar que això sigui un programa de contingut social, tot i que, evidentment, alguna cosa en la línia social lògicament tenia, després m’hi referiré. Una altra cosa que li volia comentar, que suposo que en aquest cas és purament un oblit, però un oblit diguemne involuntari, vostè va parlar –hi insisteixo–, molt de temes que afecten el món: va parlar de terrorisme, va parlar de pau, va parlar de justícia. Bé, no va fer ni una referència al Fòrum 2004, ni una. (Veus de fons.) No, escolti’m això, alguns podrien dir: «Ahir no estava, diguem-ne, alt de reflexos el senyor Maragall, ni en va parlar.» Perquè a més a més, com vostè sap, el Fòrum està travessant un moment, està travessant un moment complex, i, per tant, era un moment, parlant de futur –això és el 2004–, era un moment que vostè tenia una oportunitat de fer-hi una referència. De tota manera –hi insisteixo–, essent aquest el cas, suposo que va ser un oblit involuntari. Bé, deixem aquelles coses, per altra banda, algunes d’elles gravíssimes, que vostè ahir no va dir quan presentava una proposta, una proposta de govern, i anem a algunes que sí que va dir, a algunes que va citar, i que jo hi voldria fer alguns comentaris, que necessàriament han de ser molt de passada per no allargar tampoc excessivament la sessió. Per exemple, vostè es va referir al tema de cooperació amb el Tercer Món. Deixi’m dir-li que, com en altres coses –com en altres coses–, aquí va fer una proposta que no és viable des del punt de vista econòmic. I si vostè creu que és viable ens ha de dir exactament, no amb una frase genèrica al final, com després li comenPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 8 taré; no, ens ho ha de dir –i ara tindrà una oportunitat, d’aquí a pocs dies, quan presentem el pressupost de l’any 2002–, ens ha de dir d’on traurà els diners per cobrir aquesta proposta. Perquè, escolti, vostè fa una proposta de cooperació amb el Tercer Món, que és molt gran econòmicament parlant i que, sincerament, jo li he de dir que no està al nostre abast. Fixi’s en una cosa, li posaré un detall per exemplificar bé això. El govern basc, que té un model de finançament bastant millor que el nostre, i fins fa poc molt millor que el nostre, no pot destinar, amb gran model de finançament, no pot destinar el volum que vostè demana de recursos a Catalunya, no pot, està destinant molt menys. Per tant, això és inviable tal com vostè ho ha presentat, no? És utòpic. Això suposo que queda molt bé, algú potser s’ho pot arribar a creure, però això és inviable. Jo li avanço el que nosaltres volem fer. Quan presentem el projecte de pressupostos en aquesta cambra, nosaltres proposarem –i esperem que algú, doncs, ens doni suport en aquest sentit–, nosaltres proposarem doblar –doblar–, multiplicar per dos el pressupost, el que va destinat concretament a ajuts del Tercer Món. I això, multiplicar per dos, pujar el 100%, evidentment, és un esforç molt considerable. Esforç que jo espero –esforç que jo espero– que servirà també per poder, diguem-ne, enllestir els treballs de la Llei de cooperació que s’està debatent en aquest Parlament. Política familiar. D’això sí que en va parlar –d’això sí que en va parlar–, i jo, senyor Maragall, li he de dir en aquest sentit: «Benvingut, benvinguts a casa.» (Rialles.) Sí: benvinguts a casa, perquè fa molts anys... (Remor de veus.) Esperin, esperin un moment, nosaltres, ens hem esperat molts anys –són dos segons el que vull dir–, nosaltres, ens hem estat esperant molts anys que vostès truquessin aquesta porta. Perquè quan nosaltres trucàvem la porta que deia «política familiar» ens la tancaven. No s’obria la porta. Quan nosaltres, any rere any, Convergència i Unió anava a Madrid i feia els seus plantejaments de política familiar, quan vostès deien que allò no era massa progressista, ens tancaven la porta. I ens tancaven la porta a nosaltres i se la tancaven vostès mateixos, com ara s’està demostrant. Però la tancaven perquè no hi creien, simplement perquè no hi creien. Evidentment, tothom, tothom pot rectificar i, a més a més, doncs, bé, si avui vostès volen parlar de la família en els termes que ho fan, nosaltres, com diríem col·loquialment, encantats de la vida. Benvinguts a casa, parlem-ne tot el que vostès vulguin i parlem-ne a fons. Tindrem una oportunitat que no hem de desaprofitar. No per fer-ho tot de cop, que no podrem perquè, com vostè va dir –amb això estic d’acord– la política familiar és cara. La política familiar no són quatre duros, ni dos euros. La política familiar val molts diners i, per tant, s’han de sacrificar altres prioritats per poder fer una política familiar important. I no es poden sacrificar competències directes que té la Generalitat, aquestes no es poden sacrificar perquè, aquestes, les hem de complir. Per tant, han de sortir diners, a més a més, d’allò que no teníem per poder destinar a la política familiar. Vostè, implícitament, va fer un altre reconeixement –vaja, no implícitament, explícitament– que l’honra, que l’honora, quan, de fet, adreçant-se al president Pujol, li va dir: PLE DEL PARLAMENT «Vostè va tenir» –li va faltar dir «fa molt temps»– «una intuïció en el tema del número de fills per família.» Això, ho va reconèixer i és una demostració seva que, en el fons, quan jo els dic benvinguts a casa, tinc raó, i vostès ho saben. De tota manera, no jutgem tant la història en aquest moment, que és la que és, sinó el moment present i sobretot els anys de futur. I en aquest sentit, li insisteixo, tindrem amb el projecte de pressupostos de l’any 2002 una oportunitat de parlar de polítiques adreçades a la família. Jo mateix, abans de l’estiu, vaig proposar –i així ho farem– que totes aquelles famílies que en aquest moment per decisió del Govern de la Generalitat, d’acord amb els pressupostos pactats en el seu moment, reben 62.500 pessetes quan tenen uns determinats límits d’ingressos, que són 3 milions i mig de pessetes bruts a l’any, que aquest límit d’ingressos passi a 6 milions de pessetes. Això ho proposarem. En el debat de política general, concretament, el Grup Popular va fer la proposta que nosaltres vàrem dir que sí, que ho faríem, que ho incorporaríem, d’incrementar aquestes 62.500 fins a 80.000 pessetes, això també. Però, a més a més –però, a més a més–, el nostre Govern en aquest moment està preparant altres mesures, que també proposarem i que esperem que algú ens donarà suport, que aniran directament en la línia d’un major suport a la família. No només aquelles famílies que tinguin nens o nois i noies fins a divuit anys, sinó també aquelles famílies que tinguin gent gran –cosa que, per cert, ja estem fent– i gent amb discapacitats a casa seva. A tot aquest tipus de famílies adreçarem instruments més potents de suport. I, a més a més, abans probablement d’arribar als divuit anys, a més a més, volem primar especialment el que són les famílies nombroses. Volem fer això. I com que tot això, com vostè molt bé va dir, ha de ser progressiu, tot això ha de ser progressiu, ho anirem fent a mesura que el nou sistema de finançament ens vagi donant els recursos de futur que esperem. Per cert, parlant de la família, no tot són diners, hi ha altres coses. Per exemple, el Govern de la Generalitat està promovent, a través d’un equip de sociòlegs de molt reconegut prestigi en el país, està promovent un estudi a fons en la línia del que estan fent, per exemple, països com Alemanya o com França, on aquest debat que li vaig a dir és molt viu; estem promovent un estudi sobre la compatibilització dels horaris, la compatibilitat entre la vida laboral i la vida familiar, cosa que, evidentment afecta, i molt, les parelles que treballen, com vostè deia –en aquest cas sí que hi va fer una referència–, que treballen els dos. En aquest sentit va fer, quan parlava de família, una referència al tema de les guarderies, de les llars d’infants. Nosaltres, senyor Maragall, ho estem fent. Ens passa una cosa, que quan vostè presenta la proposta, moltes de les coses que vostè diu, o les estem fent o fem més, com després li diré, del que vostè mateix proposa, cosa que vol dir que vostè probablement no coneix a fons l’acció del govern, perquè si la conegués no proposaria menys del que nosaltres estem fent. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 9 En aquest tema de les guarderies, senyor Maragall, que vostè sap que ho estem fent, ho estem fent, a més a més, amb tot tipus d’ajuntaments, també amb el de Barcelona, no només amb el de Barcelona, però també amb el de Barcelona. Li dic, perquè si tant, tant interès vostè té a fer una política de llars d’infants, és bastant curiós, bastant curiós, per no dir fins a cert punt inexplicable, que en el seu moment, quan vàrem llançar aquest programa, ens trobéssim amb una certa obstaculització per part del Partit Socialista. Vostès van arribar a recomanar, públicament, que els ajuntaments governats pel Partit Socialista de Catalunya no s’hi afegissin, ho van dir. El que passa és que els ajuntaments governats pel Partit Socialista, com els governats per altres formacions polítiques, quan tenen responsabilitats de govern han de fer front a aquestes responsabilitats de Govern, no poden fer només partidisme, han de complir amb les seves obligacions. I la primera obligació d’un govern és atendre les necessitats de la gent, i com a conseqüència d’això, aquests alcaldes del Partit Socialista no van complir la seva instrucció, feliçment per a ells i per a la seva gent, i van signar, profusament, convenis per fer guarderies en els seus municipis. El de Barcelona, també, i molt en primera línia, i per les informacions que jo tinc, a més a més, àmpliament satisfet, suposo que també com alguns altres. Un altre tema que vostè va comentar, el tema de la gent gran. D’això sí que en va parlar; va proposar envellir a casa; ajudar a envellir a casa. Nosaltres en diem d’una altra manera que ens sembla més interessant, nosaltres parlem de viure en família, parlem d’això, però, en definitiva, el concepte ve a ser el mateix. Aquest és un d’aquells exemples, senyor Maragall, en què vostè presenta una alternativa i nosaltres resulta que no només ja ho estem fent, sinó que fem més del que vostè proposa. Fem més del que vostè proposa, cosa que he d’imaginar que vol dir que vostè desconeix el que estem fent, perquè si ho conegués no proposaria menys del que fem nosaltres, segur. Agafin-se el programa electoral del Partit Socialista de Catalunya –no recordo quina pàgina– i mirin quantes places de gent gran vostès proposaven per a aquests quatre anys: 2.500; nosaltres 7.000, i les estem fent. Nosaltres 7.000 i les estem fent! Per tant... Després ens parlen d’ajuts a domicili, i, si no recordo malament, diuen: «En el primer any hi destinarem 2.700 milions de pessetes.» Nosaltres, l’any 2001, per a ajuts a domicili per cuidar persones grans amb dependència, hi destinem 3.700 milions, mil més dels que vostès proposen i, a més a més, ens proposem d’incrementar-ho també, de cara als pressupostos de l’any 2002. Per tant, escolti, tot aquest tema de la gent gran, si fem més del que vostès demanen; fem més del que vostès proposen, no tot el que caldria, no fem tot el que caldria i lògicament hem de seguir fent més de cara al futur, però fem més del que vostès mateixos proposen. Un altre tema molt important que sí que vostè va tocar, el tema de les tecnologies de la informació i de la comunicació, de les TIC. Vostès, en aquest tema, senyor SESSIÓ NÚM. 42.2 Maragall –i jo li demano que canviïn d’estratègia–, li ho demano de tot cor, vostès transmeten una imatge negativa al país. La transmeten, constantment, i s’equivoquen. S’equivoquen, perquè Catalunya està fent un esforç molt gran d’adequació i de modernització des del punt de vista de les tecnologies de la informació i de la comunicació. Vostè, ahir, venia aquí i ens parlava d’aquesta tecnologia que en diuen l’ADSL, ens en parlava com si això fos una cosa de via estreta, com si això fos una cosa d’estar per casa. No, senyor Maragall, no s’equivoqui, això no és una cosa de via estreta, no és el súmmum del súmmum, però en aquest moment, a l’any 2001, un país que està equipat per a l’ADSL com el nostre, que en aquest moment –octubre de l’any 2001– té el 93% de la seva població amb possibilitat de cobertura a través d’aquesta tecnologia, és un país que està ben preparat, és un país que està molt ben preparat, molt ben preparat. I les xifres són aquestes: 93% de la població catalana coberta avui a través de l’ADSL. Però és que aquí no s’acaba tot, aquí no s’acaba tot. Vostè sap que en aquest moment –o ho hauria de saber–, que en aquest moment el Govern de la Generalitat està fent dos grans concursos per connectar, a través de les TIC, a través d’aquestes tecnologies de la informació i de la comunicació, tota la seva xarxa sanitària i tota la seva xarxa educativa, i això vol dir arribar a racons del país que no s’hi arribaria si el Govern de la Generalitat no hagués pres aquesta iniciativa. Vol dir això. Vol dir que, a més a més d’arribar a molta població, volem arribar també a molts llocs on hi ha poca població, però que també, lògicament, han d’estar connectats a través de la banda ampla. Això s’està fent a Catalunya, i vostès no poden dir que estem a la cua de no sé què. No ho poden dir. Evidentment, estem per darrere d’alguns països d’Europa, que són molt capdavanters, això és veritat, però estem molt per davant o igual que altres països d’Europa que també són molt importants. I això ho estem fent, ho estem, a més a més, fent tots plegats. Per exemple, li posaré un cas claríssim que ho estem fent tots plegats –exemple també evident d’aquesta permanent col·laboració entre el Govern de la Generalitat i els ajuntaments del país–: l’Administració oberta de Catalunya. Vostè, això ho coneix bé. L’objectiu de convertir la Generalitat de Catalunya, a través de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, en una administració, diguem-ne, de gran modernitat, d’aprofitar a fons aquestes tecnologies des del punt de vista del funcionament de l’Administració, que vol dir des del punt de vista de l’eficàcia de la relació amb els seus ciutadans. Doncs, escolti’m, això ho estem fent a Catalunya. Ho estem fent tot això, i ho estem fent amb Localret, i vam tenir molt interès a fer-ho amb Localret. Això ho vull explicar, perquè a vegades es vol sembrar aquesta ombra de dubte de si la Generalitat de Catalunya dóna l’esquena o no als ajuntaments. Aquest és un projecte que, d’una forma o d’una altra, jo ajudo també a dirigir conjuntament amb el conseller Mas-Colell. Escolti, nosaltres ens vam esperar uns quants mesos, a la Generalitat de Catalunya, a tirar endavant aquest projecte de l’Administració oberta de Catalunya, per esperar que el món local s’hi pogués incorporar. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 10 Per què? Per què? Sí, és veritat, vostè ho sap, senyor Maragall, vostè ho sap, vostè ho sap... No negui l’evidència, si és un mèrit de tots, home, és un mèrit de tots, si li ho estic dient així! Però per què em nega aquesta evidència? És un mèrit de tots, no ens estem posant cap medalla nosaltres. Li estic fent una reflexió sobre el país, li estic dient, no facin propaganda negativa d’una cosa que a Catalunya va bé, perquè donar una imatge del país que no estem preparats des d’un punt de vista tecnològic, és una imatge pessimista fora de la realitat. Vostè, en una part del seu discurs ens va dir: «Escolteu, jo no vull semblar ni massa optimista, ni massa pessimista, vull ser realista.» Oi que va dir això? Ho va dir vostè. Jo li demano que en aquest tema de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació sigui simplement realista, que sigui objectiu i que s’adoni que a les administracions públiques d’aquest país, la Generalitat de Catalunya i el món local estem col·laborant i som la primera comunitat de tot l’Estat que ho està fent, per fer un projecte exemplar de modernització de l’administració pública. Això no ho hem de valorar? Això ens situa al davant de tot. Per què hem de negar l’evidència? Per què l’hem de negar? Per cert, en aquest àmbit de les noves tecnologies tenim un altre exemple, que nosaltres citem moltes vegades i que jo avui no vull oblidar de cap manera, vinculat també a aquest àmbit de les tecnologies de la informació i de la comunicació, que és la Universitat Oberta de Catalunya. Escolti, exemple al món, no a Espanya, no a Europa, al món, exemple al món. Aquest és un gran actiu que té el país, i això està dintre d’aquest camp de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació. No ho hem de valorar, això? No ho hem de posar en el nostre actiu? No pretenem ser tampoc els millors en tot això, ja sabem que no ho serem, però escolti, tot allò de bo que tenim ho hem de defensar i ho hem de posar com a exemple, i ho hem d’oferir als altres, cosa que, per cert, Catalunya fa d’una manera molt habitual. En aquest camp de les TIC, senyor Maragall, tenim..., podem fer un bon balanç i tenim unes bones perspectives. No tot funciona al cent per cent bé, evidentment, però tenim un bon balanç, podem fer un bon balanç i tenim unes bones perspectives. Un exemple de realitat. A Catalunya s’estan instal·lant, cada vegada més –això m’ho explicava el conseller Subirà fa uns dies–, cada vegada més, centres de disseny en el món de l’automoció. Aquestes empreses –moltes vegades estrangeres– que inverteixen a casa nostra, no podrien invertir, aquestes concretament, si no trobessin un país ben preparat des del punt de vista de les tecnologies de la comunicació, i ho fan, ho fan, vénen aquí, prova que, realment, aquest bon terreny i aquesta bona base ells la troben. Un altre tema que vostè va comentar, que jo no puc deixar de passada, és concretament el tema de la recerca, el desenvolupament, i jo hi afegeixo una altra cosa –que vostè no sé si va dir o no, no ho recordo bé, ho va dir vinculat al tema dels joves–, que és la innovació. Recerca, desenvolupament i innovació –ja he dit que no em recordava i per tant, aquí no estic formulant cap PLE DEL PARLAMENT crítica explícita. Nosaltres, senyor Maragall, en aquest camp tenim un programa ambiciós. Tenim un programa ambiciós, però una vegada més, realista; ambiciós, però també realista, tocant de peus a terra. Vostè ens deia: «Passarem la despesa en R+D sobre el PIB fins al 2,3%.» Escolti’m, amb això no es pot fer, vaja, no es pot fer, no es pot fer a menys que vostè no sacrifiqui moltes, i moltes, i moltes altres coses, i aleshores ens hauria de dir què pensa sacrificar, no? Nosaltres tenim un projecte a quatre anys, al 2004, que és passar de l’1, l’1 que tenim en aquest moment, a l’1,4, i al 2010 fins al 2%; 2% de R+D sobre el PIB. Creiem que és un objectiu, per altra banda, molt ambiciós, no és qualsevol cosa i, lògicament, això requerirà esforços econòmics importants. Estem fent, com vostè sap –es va referir a un d’ells–, tot un munt de centres de referència en matèria de recerca. Per cert, vàrem aprovar fa un parell d’anys enrere una sèrie de beneficis fiscals a les Corts espanyoles, el Govern del Partit Popular i el Grup de Convergència i Unió van aprovar rebaixes fiscals en el tema del R+D, concretament per fer les empreses, i vostès hi van votar en contra d’allò. Ho dic perquè, és clar, és molt important que tothom inverteixi en R+D, l’Administració pública, els governs i les empreses. Quan resulta que promovem uns beneficis fiscals per poder estalviar impostos en aquelles empreses que inverteixin en R+D, vostès, en aquella ocasió, hi van votar en contra. En aquest moment, senyor Maragall, a Catalunya hi ha quaranta-dos centres d’innovació, quaranta-dos. I les exportacions d’alt contingut tecnològic que incorporen innovació de Catalunya representen el 41,5% de les espanyoles. Per què no parlem d’aquestes realitats? Moltes vegades, ens anem posant cendra a sobre de la teulada, a sobre del cap, amb aquesta comparació, moltes vegades també malaltissa, amb Madrid, i en canvi, tot allò que tenim de positiu, que és molt, i que és molt important, perquè són vectors de la nostra activitat diària, que tenen molt de pes, tot això, moltes vegades, ho oblidem. Jo ara li dono una dada molt interessant: 41,5% de les exportacions d’alt valor en contingut tecnològic de tot l’Estat, catalanes. Aquesta és una dada absolutament positiva. Vostè va parlar, en aquest cas sí, amb molta profusió, de les infraestructures. Ens va parlar del TGV, formulant aquella ombra de dubte: el tindrem el 2004, el 2005..., deixant l’interrogant. Escolti, i molt abans que l’hauríem tingut, el TGV!, molt abans! No? (Remor de veus.) Com? Qui? No, no en Borrell, no només en Borrell. Si només fos en Borrell ja hi hauríem estat acostumats. (Remor de veus.) No, és que va ser allò un procés. Tots hi van passar per allà: tots els ministres d’Obres Públiques del Partit Socialista. Tots s’hi van negar: tots, tots, tots, fins al punt que vostès, i per això no el tenim encara –i per això no el tenim encara–, van decidir que l’havien de fer entre Sevilla i Madrid, que és una opció –atenció– legítima. És una opció legítima, és una opció de govern; però, home!, si la història és aquesta i la coneix tothom, per què cada vegada que vostès intervenen es posen a la gola del llop? Jo no ho entenc. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 11 Per què ens van recordant una i altra vegada que tenim algun dubte sobre el tema del TGV..., que, per cert, ara està plenament en marxa. El TGV s’està construint a Catalunya, s’està construint, s’està arribant a acords pràcticament amb tothom. Els alcaldes del Baix Llobregat van anar, ara fa pocs dies, a Madrid a signar el conveni amb el Ministeri i amb el Govern de la Generalitat per passar el TGV per algunes poblacions del Baix Llobregat, que incloïen, per cert, aquell bunyol que vostè diu de l’aeroport. Això també ho han signat. (Remor de veus.) Sí, home, també hi ha una referència allà. (Remor de veus.) Bé, ja en parlarem després. El president Prego silenci, si us plau, i deixem la qüestió del bunyol aparcada. Gràcies. (Rialles.) El conseller en cap Moltes gràcies, senyor president. Jo els demano una cosa. Mirin, el TGV, en la història del Partit Socialista, és el següent. Primer, Barcelona - frontera i, per tant, connexió internacional: no és necessari, no serà rendible, tindrà problemes d’inversió, tindrà problemes de no sé què... Aquesta és la història. La nostra història en aquest tema del TGV és la següent. Ho dic perquè quedin clares les coses una vegada més. La nostra història és, quan ningú en parlava, estudi: 3.000 milions de pessetes gastats en aquell moment per fer aquell estudi. Quan ningú en seguia parlant: reserva de la traça urbanística. I tot això ens anaven dient que no. I van començar el Sevilla – Madrid. I nosaltres vàrem seguir insistint una i altra vegada, posant-hi diners, fent reserves urbanístiques i posant les coses a punt perquè algun dia, ara, feliçment, poguéssim tenir el TGV. Vostè després, parlant d’algunes d’aquestes infraestructures... Bé, no va parlar dels ports. Li recordo que en aquest moment s’està fent una inversió... jo m’atreviria a dir gegantina, concretament en el port de Barcelona, que doblarà la seva capacitat en els propers sis - set anys. Doblarà la seva capacitat. S’està invertint fortament també en el port de Tarragona. I aquests dos ports junts, evidentment avui, són un gran trumfo, per dir-ho així, des del punt de vista de les nostres infraestructures i des del punt de vista del nostre comerç internacional. Tema de l’aeroport. Bé, escolti, ara es farà. Les obres començaran –cal suposar ja definitivament– aquest any 2002. Vostè sempre posa l’exemple de Madrid, però, una vegada més es posa a la gola del llop, perquè, escolti, l’aeroport de Madrid, no només hi inverteix o no només l’amplia el Govern del PP, que també, sinó que ho feien vostès. No, escolti’m, jo els faig una pregunta: si tenim el sistema aeroportuari que tenim a Espanya que vostès critiquen tant, si el tenim, per què és? Podia decidir la Generalitat de Catalunya en una cosa que no té competència directa? O havia de decidir el Govern espanyol? Havia de decidir el Govern espanyol, perquè no el varen canviar vostès si tan malament el troben? Saben per què no el varen canviar? Perquè vostès en aquest tema de la xarxa aeroportuària tenen exactament SESSIÓ NÚM. 42.2 la mateixa concepció que el Partit Popular, la mateixa. No és un problema... Sí, senyor Maragall. Sí, senyor Maragall, sí. Vostè potser no. Sí, home, és clar, nosaltres tampoc, senyor Maragall, nosaltres tampoc, però el seu partit... El seu partit, vull dir el que pren les decisions en últim terme. Escolti, les coses són com són. (Remor de veus.) Quan vostès podien decidir canviar la xarxa aeroportuària del model de gestió no ho van fer. I per què no ho van fer? Perquè no se’n van recordar? No pot ser, perquè van tenir tretze anys. No pot ser. Per tant, segur que és perquè no hi creien. No, si vostès creien en l’efecte radial: tot a Madrid i, després, com vostè diu alguna vegada, la perifèria, la perifèria. I a la perifèria... (Remor de veus.) Sí, i a la perifèria hi és Barcelona i hi és Catalunya també. En aquesta perifèria imaginada des de Madrid també hi ha Barcelona i també hi ha Catalunya i el seu aeroport i el TGV. Tot això era perifèria. No n’és, de perifèria, atenció. Nosaltres som espai central. S’ha acabat aquesta comparació també malaltissa, tot en termes de l’Estat espanyol. Nosaltres avui a Europa som espai central. Som espai central. Del sud d’Europa. I ho podem ser més. Ara, des de Madrid no se’ns veu així. Evident. Però no ara: ni ara ni abans –ni ara ni abans. Per tant, escolti, d’acord, vostè fa una reflexió, vostè fa unes propostes... Benvingut a casa una altra vegada, benvingut a casa, però de tota manera em sembla que no tenen precisament el millor full de serveis –en podríem dir des d’aquest punt de vista– per concretament fer propostes en aquest sentit. Com que vostè veig que es mira el rellotge i...(Remor de veus.) Li volia parlar de les inversions. Vostè ahir va fer una proposta d’inversions, una proposta que ens va dir: «Invertirem, les administracions públiques, en els propers deu anys...» Va dir: «Jo proposo que inverteixin 4,6 o 4,7 bilions de pessetes.» Va dir això, no? Doncs bé, jo li voldria fer notar el següent. Si vol després en parlem. La proposta que vostè va fer ahir és una proposta que significa menys del que s’ha fet en els últims deu anys, que ja és fort, i menys del que es farà en els propers deu anys, menys. Vostè concretament va dir que l’Estat havia d’invertir en deu anys –la part de l’Estat – 2 bilions 750.000 milions de pessetes. Dividit per deu, 275.000 milions de pessetes. Aquest any 2001 l’Estat a Catalunya invertirà 332.000 milions de pessetes, bastant més del que vostè proposa per als propers deu anys. Però és que encara és pitjor! A la Generalitat de Catalunya, vostè li assigna 178.000 milions de pessetes d’inversió cada any a partir d’ara, per cobrir el bilió 780.000, en deu anys, i resulta que en aquest moment estem invertint a la ratlla dels 200.000 milions de pessetes, en xifres homogènies amb les seves. Per tant, senyor Maragall, vostè ens presenta aquí un programa i ens diu que hem de fer menys del que ja estem fent ara en matèria d’infraestructura, que és on, per cert, vostè dedica una part important del seu treball? Educació i treball, molt breument. Vostè va dir, senyor Maragall, «necessitem escoles públiques dignes», va dir «volem escoles públiques dignes». I jo li dic, senyor PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 12 Maragall, que ja les tenim. Tenim escoles públiques dignes. No totes les hem acabades. Això és veritat, no totes estan acabades, però, escolti, això li passa a tothom que governa. No es pensin que és patrimoni del Govern de la Generalitat. Vostès tenen en les seves files molta gent del món local i ho saben molt bé. Ho saben molt bé, que quan es governa no es pot fer tot de cop, i menys quan hi ha un programa tan ambiciós en el món educatiu, que, per cert, porta la seva etiqueta, i que, per tant, nosaltres... La seva etiqueta i la nostra, perquè nosaltres també vàrem votar a favor de la LOGSE, però vostès, quan governaven, en aquesta ocasió sí, varen prendre una iniciativa legislativa en el món educatiu que es va dir la LOGSE, que té alguns interrogants, però que és el que estem aplicant a Catalunya. I, per tant, un nivell alt d’ambició en el món educatiu també el varen posar vostès. I nosaltres l’estem complint més que ningú, o tant com el que més. Per tant, quan tu situes el llistó molt, molt alt, potser que quan saltes acabis fregant el llistó i no l’acabis de passar, però per què? Perquè l’has situat molt alt. Si el situes a un pam de terra, és molt fàcil de passar. Passes a l’any següent. Però, quan el llistó el poses molt alt, no el passes a la primera vegada. Necessites alguns intents per acabar-lo de passar, però l’estem fregant, l’estem fregant. I, per tant, el passarem, i el passarem per sobre, que és del que es tracta. Jo li demano que no doni aquest exemple de «necessitem escoles públiques dignes» com si no les tinguéssim. Ens va posar un exemple que a mi em va saber molt greu. Va ser l’exemple d’aquella persona que vostè es va trobar –em sembla que va dir– a Cornellà i que li va dir que a l’escola pública no se n’havia sortit i que, en canvi, a l’escola privada anava molt bé. Bé, això, posat com un exemple i generalitzat. És a dir, el perill d’això és, senyor Maragall, que es podria confondre això amb una generalització del sistema, perquè la resultant del que vostè va dir és: «L’escola pública a Catalunya no funciona i l’escola privada, sí. L’escola pública no dóna oportunitats i la privada, sí.» Jo crec que això, senyor Maragall, és molt greu. No es poden plantejar les coses d’aquesta manera, encara que en alguna escola pública del nostre país hi hagin alguns problemes especials. No es poden plantejar les coses d’aquesta manera. Jo només li diré una cosa. Mitjana de les proves d’accés a la universitat, per tant, de totes les escoles del país, no d’un cas d’una persona, no d’una persona, de totes les escoles del país. Mitjana dels centres públics: 5,74. Mitjana dels centres concertats: 5,95. Pràcticament el mateix. Aprovats en els centres públics: 88%. Aprovats en els centres concertats: 90%. Per tant, escolti’m, en el moment de la veritat, en el moment de l’objectivitat, no es poden –insisteixo– presentar les coses així. Una molt breu referència al tema dels mestres. Vostè va dir: «Els mestres necessiten un major reconeixement social.» D’acord, jo hi estic d’acord, i ho defensem. És exactament així. Els mestres, sobre les espatlles dels quals s’ha carregat una part molt important no només de la feina educativa, sinó també del contingut social de la LOGSE, que és molt alt..., els mestres evidentment necessiten un major reconeixement social. PLE DEL PARLAMENT Jo els proposo, en aquest sentit, una reflexió. Nosaltres, per exemple, el president i jo, l’altre dia vàrem despatxar els pressupostos de la Generalitat amb el conseller d’Economia i li vàrem demanar que el nou model de finançament, que significa més diners, tingui també alguna traducció en el camp de les retribucions educatives. I hem de veure exactament com ho fem amb els grups que ens donin suport en aquesta tramitació pressupostària. Però la nostra intenció és aquesta. Això també és un reconeixement. Això també és un reconeixement lògicament de la funció dels mestres. Però, senyor Maragall, no és l’únic reconeixement. No és l’únic, perquè la feina del mestre és una feina que té, com vostè sap molt bé, una component vocacional molt important. I, per tant, no només és un problema de diners. No només és un problema de diners: també és un problema de discurs de tots nosaltres. Aquesta no és una feina només del Govern de la Generalitat: és una feina de tots. Tothom hi ha d’ajudar en aquest sentit. I deixi’m dir-li una cosa molt concreta: no és la millor manera d’ajudar a aquest reconeixement dels mestres que vostè digui que per aprendre idiomes al final les famílies han de portar els fills a les acadèmies. No és la millor forma de reconèixer la tasca dels mestres, perquè això vol dir que hi ha molts mestres a l’escola pública i a l’escola concertada que ensenyen idiomes i que, lògicament, poden sentir-se especialment ferits per una afirmació com aquesta que, per altra banda, en molts casos pot ser injusta. Hi havia algunes coses més del que vostè va dir. M’ho estalvio, perquè es faria molt llarga la meva intervenció i vull acabar també fent alguna reflexió en altres coses. Simplement dir-li que seguim sent els primers en el programa Erasmus. Vostè demanava això. En el curs 99-2000 seguim sent els primers. Segon, que tota la seva proposta en el camp del turisme és crear una secretaria general. Que en el tema del comerç..., ara no m’hi esmerçaré, però que m’agradaria poder tenir també un debat amb vostè en aquest sentit. I dos temes més. Tres temes més molt breus. Primer, seguretat. Vostè parla del model i ens diu: «S’ha de fer un model de comandament únic a les forces de seguretat.» Aquest Parlament, més d’una vegada, ha votat un model de substitució, i nosaltres estem aplicant el programa de substitució aprovat per aquest Parlament més d’una vegada. Per tant, no ens estem inventant res, estem fent allò que el Parlament de Catalunya ha decidit com a model de seguretat a Catalunya. Després, si vol insistir en aquesta línia, li recordaré quina era la posició del Govern socialista quan es va plantejar aquest tema del comandament únic de les forces de seguretat. Segon: vostè, ahir, va fer referències meves a l’època de l’Ajuntament. Se’n recorda? Jo sóc dels que recordo coses, també, d’aquella època. I en dos temes concrets que vostè va dir, li’n vull recordar dues. Primer, en el tema de la seguretat. Home, escolti, si les discussions que teníem en aquella època allà, vostè i jo, eren que vostès reduïen els recursos de la Guàrdia Urbana. Vostè ens va posar l’exemple de Nova York i ens va repetir dues o tres vegades quaranta mil policies dient: «Són molts, i això és el que es necessita». I vostè reduïa la SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 13 plantilla de la Guàrdia Urbana; però, a més a més, la reduïa significativament. Per tant, vostè, en aquest cas vostè, aquest cas no s’atribueix a ningú més, vostè, amb responsabilitats de govern, no va apostar pel que està dient; va apostar pel model contrari, que era reduir aquelles plantilles. I en el tema de cultura vostè ens va dir: «Doblarem el pressupost de Cultura». Home, jo també recordo una altra cosa, senyor Maragall, de l’època de l’Ajuntament: vostè tenia un regidor de Cultura –per altra banda, molt important– que era l’Oriol Bohigas. Per què va dimitir, l’Oriol Bohigas? Per què se’n va anar a mig mandat? Per què el va abandonar, a vostè, quan vostè era alcalde? Sap per què? Ho va dir ell: perquè vostè no li donava diners; no doblar, no; molt menys que doblar; no n’hi donava. O no n’hi donava prou. Escolti: però forma part de la història; forma part de la història i dels exemples, i del tarannà, i del tarannà. Això passava. I ara ve el senyor Maragall, des de l’oposició, i ens diu: «S’ha de doblar el pressupost de Cultura». Bé, escolti’m, però, quan vostè tenia responsabilitats de govern, no ho feia, això; feia coses molt diferents, no?, que fins i tot ocasionaven la marxa d’algun regidor molt notable, com el senyor Oriol Bohigas. Bé, escolti’m, deixem-ho estar. Aquesta ha estat una repassada, per altra banda, bastant exhaustiva; una repassada bastant exhaustiva de moltes coses que vostè va dir. Jo, aquesta repassada, senyor Maragall, l’hi hauria pogut fer d’una altra manera; l’hi hauria pogut fer, simplement, entregant-li el discurs que en aquesta mateixa tribuna va fer fa quinze dies el president de la Generalitat. Només amb allò es contestaven moltes de les coses que vostè no ha dit, que no hi ha fet referència, que se n’ha oblidat; o moltes de les coses que vostè ha dit i que, nosaltres, o ja estem fent o fem millor i fem més. Això es contestava en aquell discurs. Allò era un programa de govern, senyor Maragall; un programa d’un govern que governa, que governa el dia a dia. Vostè ahir ho va dir despectivament: «Aquest és un govern que governa el dia a dia.» És clar que sí, és clar que sí: un govern ha de governar el dia a dia i, a més a més, té visió a llarg termini, com moltes de les coses que li he dit i que va dir el president en aquell moment ho testimonien, i molt diferent, per cert, del programa que vostè ens va presentar ahir. I després ens va dir: «Aquest país va bé –ja ens ho han dit moltes vegades–, malgrat el Govern de la Generalitat.» Com més vagin insistint en aquesta idea, menys gent se’ls creurà, menys gent se’ls creurà. Perquè això, que és un recurs dialèctic, que és una frase que queda molt bé, la gent no la comparteix; la gent saben que, si el país va bé, en part –més petita o més gran; això ja ho jutjarà cadascú-, en part és perquè hi ha un Govern que s’ocupa de les coses de les quals s’ha d’ocupar. Ens va dir una cosa molt grossa, senyor Maragall –no sé si se’n va adonar. Ens va dir: «Home, és clar que, el Govern de la Generalitat, el puntuen bé; simplement, perquè no existia i ara existeix». Ens va dir això. I, aleshores, jo li faig una pregunta que m’agradaria que ens contestés: si la gent el jutja bé –i vostè ho va reconèixer–, per què ens ha presentat una moció de censura? (Remor de veus.) Senyor Maragall, són paraules seves; SESSIÓ NÚM. 42.2 jo no me les he inventades. Vostè va dir... No, si, escolti’m, el senyor Maragall va dir exactament allò que diuen les enquestes –va dir allò que diuen les enquestes–, però va dir: «La gent el valora bé, però, escolti’m, jo presento una moció de censura». Home, no, perquè llavors vol dir que vostè no connecta amb la gent; vol dir que vostè no connecta amb el judici i les aspiracions de la gent, no? Ahir –hi insisteixo una vegada més, senyor Maragall–, es va veure que no hi ha una alternativa ni coherent ni sòlida –no hi ha alternativa coherent ni sòlida–, i això, bé, en el moment en què vostè tenia una gran oportunitat, com a mínim, fa pensar. Un parell de paraules sobre el tema del finançament, que m’agradaria especialment poder debatre amb vostè, quan vostè repliqui aquesta intervenció. On està, senyor Maragall, la seva alternativa de finançament? Una persona es presenta aquí per ser candidat; se’l votarà en aquest sentit; ens explica moltes coses: algunes d’aquestes, les quantifica; d’altres, no, i, aleshores, la pregunta que jo li faig és: quina és la seva proposta de finançament? Perquè ahir no la vam sentir –ahir no la vam sentir. Només vam sentir una cosa, que ja hem sentit moltes vegades: que paguem per renda i cobrem per població. Home, això no és una alternativa de finançament. Nosaltres hem hagut de suportar moltes bufetades durant molts anys, hem hagut de situar el tema del finançament molt en primera línia, hem hagut d’arriscar molt perquè al final poguéssim tenir un sistema de finançament que comenci a pagar la pena. Molt, hi hem hagut de posar; molt risc polític, molt entusiasme, posar-ho en primera línia, molta capacitat negociadora, molta influència en alguns casos, molt rebuig en d’altres, moltes campanyes en contra... Ho hem hagut de fer, tot això, per arribar on estem. I vostè es despatxa amb un discurs d’alternativa sense explicar-nos un model de finançament per a Catalunya, que s’ha d’entendre que vostè ha de tenir perquè, a més a més, diu que el que tenim ara és molt dolent. És a dir, fixin-se en la paradoxa: vostè diu que el que tenim és dolent; ve aquí i no ens explica res sobre el que ha de ser de nou. Com s’aguanta, això? Escolti: el finançament és la base estructural de qualsevol sistema de govern. Què vol fer vostè sense una proposta de finançament? Com ens ho creurem, tot això que vostè ens diu, algunes vegades? Jo li demano que no torni a dir que no hem obtingut més diners –no ho tornin a dir. No tornin a dir que no hem obtingut més diners, primer, perquè d’aquí a poques setmanes, la realitat els desmentirà i els deixarà en evidència –primer. Nosaltres tindrem un pressupost, l’any 2002, que tindrà un increment important, de l’entorn del 10%. D’on es pensa que el traurem? De l’aire del cel? El traurem del nou model de finançament, en molt bona mesura –del nou model de finançament (remor de veus i pausa). No ho tornin a dir perquè no és veritat, i, a més a més, els ha passat una cosa que els hauria de fer reflexionar, que és que, per primera vegada des de fa molts anys –i després m’hi referiré molt breument–, hem aconseguit un model de finançament pactat per tothom: pel Partit Socialista, pel Partit Popular i per Convergència i Unió. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 14 Això, senyor Maragall, amb visió històrica, és una gran victòria. No la menyspreï, no la menystingui –és una gran victòria. Després m’hi referiré. Vostè també ens va proposar –en aquest cas, molt solemnement– la reforma de l’Estatut i, fins i tot, de la Constitució. Ens va dir que treballaria fins al cansament, em sembla –va dir això–, per proposar al PSOE que ho acceptés. Ja, explicat així, fa una sensació de molta dependència –no sé si vostè se n’adona. «Treballaré molt, treballaré molt, molt, molt, molt per veure si puc arribar a convèncer el PSOE.» (Rialles.)Home, molt bé, molt bé. Ara, jo li proposo –com que parlem de l’Estatut i de l’autogovern de Catalunya, no hi podem fer broma–, jo li proposo un mètode més senzill, que segur que el deixarà més descansat –no haurà de fatigar-se tant–, que és el que nosaltres proposem aprofitant el marc constitucional i estatutari, que permet fer un salt de l’autogovern, importantíssim, segons com es faci –importantísssim–, i no ho diem nosaltres, ho diu gent amb molt criteri i amb molt aval acadèmic i amb molta experiència, citada, també, per vostè. Això, jo li proposo que ho voti el PSOE; convencin el PSOE que ens accepti això. Segur que es cansarà molt menys perquè és molt més fàcil, és molt més realista, en la línia, aquella, que deia vostè. Nosaltres no ens tanquem a una reforma de l’Estatut en el futur. No ens hi tanquem, no ens hi hem tancat mai. L’únic que li demanem, senyor Maragall, és, de cara al poble de Catalunya, que és el que tots volem servir..., només li demano una cosa: plantegem les coses d’una forma que no porti Catalunya pel camí de la frustració, sinó que el porti pel camí de l’esperança. Potser vostè, amb aquesta reforma de l’Estatut, pot tenir la sensació que tindrà, per dir-ho així, un crèdit catalanista més gran; pot passar això, pot passar que vostè ho plantegi per això. Però no fa falta, en aquest sentit –no fa falta. Simplement, el que hem de veure és quin és el camí millor, entre tots plegats, per intentar que el nostre autogovern tingui un sostre molt més alt. I n’hi ha un, de camí possible, que és aquest que li deia. I aquest mereix ser escoltat per part de les forces polítiques espanyoles, del PP i del PSOE. El PP fins ara ens ha dit que no. Ho tornarem a intentar. El president ho va dir: ho tornarem a intentar una vegada més. Estem a la meitat de la legislatura; ho podem i ho volem tornar a intentar. Però ja els demanem, des d’ara, també, el seu suport. Jo li demano això: vostè vagi al Comitè Federal del PSOE, vegi’s amb el senyor Rodríguez Zapatero, amb la gent que hi entén i porti’ns l’aval a la fórmula que nosaltres hem plantejat. Significa un pas molt important de més autogovern. És possible; no fa falta canviar textos estatutaris i constitucionals, que vostè sap molt bé que porten per un camí d’una gran dificultat –d’una gran dificultat: Per què no fem això? Per què no ens ajuda a aconseguir-ho? Serà molt més creïble, tot plegat, perquè jo li podria dir –no hi vull insistir massa-, jo li podria dir: «Escolti’m, senyor Maragall, com pot ser que vostè ens plantegi una reforma de l’Estatut, si el seu partit, el Partit Socialista de Catalunya, no és capaç d’aconseguir un grup parlamentari propi a Madrid? Com pot ser? (Remor de veus.) PLE DEL PARLAMENT No, escolti’m: és que les coses són així –les coses són així. Canviar l’Estatut és molt difícil, molt més difícil que tenir un grup parlamentari propi a Madrid; vostès no han aconseguit ni això. L’havien tingut, després el van deixar de tenir. Com vol, vostè, això, aconseguirho? En canvi, hi ha camins més fàcils que porten a un objectiu més o menys similar. Jo li demano que ens ajudi en aquest sentit. Les relacions entre Catalunya i Espanya. Vostè en va parlar molt, ahir. Ara li diré una cosa que tampoc li agradarà, però jo l’hi he de dir, que és que vostè, ahir, va fer una intervenció que feia més la sensació o tant la sensació d’un candidat al Govern espanyol. Sí, sí, sí, perquè va parlar tant i tant i tant d’Espanya –sí: tant i tant d’Espanya– que al final, doncs, tenies un cert dubte d’on estàvem, no?, exactament. Jo li posaré un exemple, un exemple que em sembla que és bastant gràfic. Vostè ens va parlar de la concòrdia espanyola –ens va parlar d’això–; ens va parlar de la necessitat d’entendre’ns, de la necessitat de comprendre’ns, de la necessitat de respectar-nos. En tot això, hi estic totalment d’acord –hi estic totalment d’acord. Ara, quan repliqui, jo li demano només una cosa: si això és així, si això ha de ser així, quina millor oportunitat hi ha per aconseguir aquesta fita que posar-se d’acord amb els diners? Quina millor oportunitat hi ha? Vostè sap perfectament –perquè ha estat alcalde durant molts anys i s’ha hagut de barallar per obtenir diners–, vostè sap perfectament que, quan es tracta de diners a repartir entre les comunitats autònomes, és quan més problemes i quan més bufetades –en sentit figurat– hi ha, perquè és molt complicat posar-se d’acord amb els diners –molt complicat. És, com s’ha demostrat en la història, un gran punt de discòrdia entre les comunitats autònomes. Perquè, quan pactàvem les coses amb vostès, s’hi oposava el PP, i, quan les pactàvem amb el PP, s’hi oposaven vostès. Gran punt de discòrdia; no per voluntat nostra, però sí per voluntat seva de confrontació partidista, no? Resulta que aquesta vegada ens posem tots d’acord. I el PSOE finalment s’hi suma, finalment; va ser a l’últim moment, i per la decisió que ja coneixem de qui va ser. No va ser la seva, precisament; va ser la d’altra gent que tenen un pes important; però vostè es va trobar en aquest escenari, i aleshores jo em vaig preguntar, aquells dies: «Com reaccionarà el senyor Maragall?» Vostè tenia dues opcions: tenia l’opció que va escollir –que era l’equivocada–, de posar-s’hi en contra simplement perquè nosaltres havíem tingut un cert èxit, simplement per això; però tenia una altra opció; l’opció era afegir-s’hi, i ho tenia molt fàcil, aquesta vegada, perquè el seu partit s’hi havia afegit. Quina millor ocasió per afegir-se a un acord de finançament que és –no ho oblidem– un acord de concòrdia entre això que vostè en diu els pobles d’Espanya? Quin millor escenari per fer una pedagogia de la concòrdia, de l’apropament, de la comprensió, del respecte, quin millor escenari? Jo em vaig preguntar: «El senyor Maragall, quin camí escollirà?» Perquè vostè tenia aquesta altra oportunitat, i vostè va escollir el camí d’aquell que dóna cops des de l’oposició, no va escollir el camí d’allò que en podríem dir un estadista de veritat; i la tenia, aquesta oportuniSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 15 tat, la tenia millor que mai; no ho va fer, no ho va escollir, per tant, en el moment de la veritat, en el moment dels fets, en el moment de les grans oportunitats que no es presenten cada dia; vostè podia fer un gran acte de pedagogia sobre la concòrdia entre això que vostè en diu els pobles d’Espanya; i no ho va fer, –no ho va fer, no ho va fer–, i suposo que avui ens explicarà una mica el perquè. Una altra part de la seva acusació contra nosaltres són els pactes que vostè diu amb el Partit Popular. Això, sembla que vostès aquí han trobat una espècie de mina d’or i vostès aquí s’hi aboquen d’una forma i s’esplaien d’una forma absolutament impressionant. Va arribar a dir el següent: «El senyor Fernández Díaz ha decidit que s’ha de recolzar al senyor Mas perquè sigui president», i aleshores em va venir a la memòria una cosa que tampoc és tan antiga –fa un parell d’anys–, que era quan públicament, públicament –no «suposo que...», públicament– el senyor Vidal-Quadras, no del Partit Popular, del punt més extrem del Partit Popular, aquell que vostè deu rebutjar més de tots, li donava públicament suport a vostè com a president de la Generalitat. És a dir, el senyor Fernández Díaz se suposa perquè no sé qui li ha explicat que no sé que diu del senyor Mas, però el senyor Vidal Quadras públicament, notòriament, davant de tot el país va dir: «Escolteu, s’ha de votar al senyor Maragall», i segurament hi va haver una part d’aquell espectre sociològic que el va votar a vostè. Sap per què el votava aquella gent, senyor Maragall? El votaven perquè tenien l’esperança que vostè limités l’autogovern de Catalunya. (Forta remor de veus.) Sí, sí, sí, senyor Maragall, el votaven per això. Segur que vostè... El president Prego silenci, si us plau. (Persisteix la remor de veus.) Silenci, senyors diputats i senyores diputades. (Pausa.) Pot continuar. El conseller en cap Segur que vostè no deu estar satisfet d’aquests tipus de suport, però no ho va manifestar; ja li van anar bé. Ho dic perquè això de pactar amb el PP, tot això té uns límits, i els límits que té és que nosaltres també hi tenim algunes coses a dir i a recordar, i a partir d’ara no callarem en aquest sentit, a partir d’ara no estarem en silenci, a partir d’ara els ho recordarem cada dia si vostès insisteixen en aquesta línia. I també els dic una altra cosa: és molt pobre argument d’oposició i d’alternativa que la gran part de la seva crítica sigui que nosaltres pactem amb un partit que va tenir majoria absoluta a Espanya en democràcia, que vol dir que una gran part dels espanyols els varen preferir a ells abans que a vostès. I si les regles del joc democràtic porten al fet que les coses són així, i nosaltres no ens les inventem, nosaltres tenim l’obligació, com sempre hem fet, d’intentar entendre’ns amb el Govern espanyol que hi hagi; sí, sí, tenim aquesta obligació. I després hem de fer una altra consideració, senyor Maragall: portem més de vint-i-cinc anys de democràcia. Vostè no creu que ha arribat el moment que ja ningú sigui considerat en aquest Estat, en el conjunt de l’Estat, una mena de poSESSIÓ NÚM. 42.2 ble elegit amb el qual es pot pactar i uns altres amb els quals és impossible pactar? Vostès trobaven magnífic que nosaltres pactéssim amb un govern del Partit Socialista, que, per cert, tenia moltes vies d’aigua obertes, però que tenia objectius importants de cara al futur que nosaltres respectàvem per l’interès de Catalunya i per l’interès de tota Espanya; nosaltres els vàrem ajudar a vostès, en condicions –i vostès ho saben– molt difícils, molt difícils per moltes coses que ara no vull recordar –vostès ho saben, això–; ajudar-los a vostès en aquelles circumstàncies era bo, vostès ho consideraven així, allò era bo; i en canvi pactar amb el Govern del Partit Popular per obtenir un millor sistema de finançament és dolent? O pactar amb el Partit Popular perquè la policia de trànsit al final siguin els Mossos d’Esquadra és dolent? O pactar amb el Partit Popular que els ports de Barcelona i Tarragona siguin gestionats per la Generalitat és dolent? O suprimir els governadors civils és dolent? O transferir l’Inem, que vostès ens havien negat sempre a Catalunya, és dolent? Tot això, és dolent? Jo els demano que aquest tema dels pactes entre els uns i els altres els entenguem des d’un punt de vista de l’estricte joc democràtic. Si el que vostès volen dir a través d’això és que com a conseqüència de qualsevol pacte a nivell espanyol, sigui amb el PP o sigui amb el PSOE, nosaltres hem d’estar molt vigilants per defensar l’autonomia de Catalunya, no es preocupi: nosaltres hi serem, hi som i hi hem estat; ho podem dir jo diria més que ningú o tant com el que més. Per aquí no es preocupin, això els podria preocupar, d’acord, però aquí no cal que es preocupin, nosaltres estem per defensar l’autonomia de Catalunya fins a l’últim extrem, arriscant el que calgui arriscar; el president Pujol ho deia amb paraules molt gràfiques: l’estabilitat no és un bé suprem; tampoc ho és per a mi, senyor Maragall, l’estabilitat no és un bé suprem. El que és un bé suprem, si ho podem dir d’aquesta manera, és la defensa de Catalunya, de la seva autonomia i de la seva gent, això sí. I nosaltres farem tot allò que sapiguem i tot allò que puguem per actuar en aquest sentit, tot; per tant, no es preocupin des d’aquest punt de vista; aquest és un flanc que ja està cobert, amb una majoria absoluta a Madrid, com hi va haver en les altres èpoques, i per tant, amb el perill que s’imposin determinades coses i amb el recurs, moltes vegades, d’haver de portar les coses al Tribunal Constitucional per defensar-se i potser guanyar a la llarga. Jo els demano que tota aquesta reflexió sobre els pactes i els diàlegs amb uns i altres la convertim simplement, senyor Maragall, en una reflexió de futur; no pot ser que sempre estiguem instal·lats en els mateixos clixés i en les mateixes etiquetes. Vostè ens va dir una cosa –i és la penúltima cosa que li volia dir–, vostè ens va dir una cosa que a mi em va ferir especialment; vostè ens va dir que havíem de deixar de patrimonialitzar el vot catalanista, ens va dir això: «S’ha acabat la patrimonialització del vot catalanista i del catalanisme en general», ens van dir això; precisament em volia referir a això. Jo li demano simplement una cosa, si la reflexió és aquesta, li demano una cosa: no ens facin culpables dels seus errors; no busquin en aquest sentit l’enemic exterior, no el busquin; nosaltres PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 16 no som culpables que això hagi passat; no ens facin culpables dels seus errors acumulats, perquè no en som. Nosaltres hem fet la feina que hem cregut que havíem de fer i, com tothom, hem aspirat a tenir la màxima representació possible i el màxim suport possible de la gent; com tothom, vostès també ho intenten sempre, i és legítim que sigui així, però nosaltres no som culpables d’aquesta patrimonialització. Són errors seus i vostès se’ls han de resoldre. Jo ara ho tindria molt fàcil, però no ho faré; ho tindria molt fàcil, agafar el que van ser onze anys de majoria absoluta del PSOE –no ho faré, senyor Nadal, no cal que es preocupi–; no ho faré, però només els faig una reflexió sobre aquells onze anys, només una: durant bastant temps d’aquells onze anys, amb majoria absoluta del PSOE, l’element decisiu d’aquella majoria absoluta eren vostès, els diputats del Partit Socialista de Catalunya a Madrid eren l’element decisiu d’aquella majoria absoluta; nosaltres van ser l’element decisiu a partir del 93, i ho vàrem ser a partir del 96, i ho hem deixat de ser ara una altra vegada; nosaltres tornem a estar exactament igual que estàvem quan vostès tenien majoria absoluta, tenim una majoria absoluta enfront de nosaltres a Madrid, en aquest cas del Partit Popular. Però vostès formaven part de la majoria absoluta, vostès en formaven part, molts anys, i quan dic «vostès» no vull dir el Partit Socialista en general: vostès, el Partit Socialista de Catalunya, eren l’element decisiu de les majories absolutes del PSOE. I aleshores la pregunta és: si això era així –que és indubtable que ho era–, per què vostès aleshores no van fer una autèntica política a favor de Catalunya? Què els ho impedia? Els impedíem nosaltres fer-ho? Vostès saben que nosaltres hauríem estat al seu costat, per qualsevol cosa que vostès haguessin plantejat a favor de l’autonomia de Catalunya. No tinc temps de fer una reflexió que m’hauria agradat fer: en aquells anys vuitanta es va decidir l’amplada de la carretera que havia de significar l’autonomia de Catalunya; eren anys molt decisius perquè s’estava desplegant l’Estatut; s’estava mirant quina amplada tindria la nostra autonomia, si seria més ampla o si seria més estreta. Reflexionin vostès quina amplada li van donar a l’autonomia catalana quan vostès ho tenien tot a favor, tenien totes les cartes a sobre la taula per poder decidir; no hi havia res que els impedís allò, res. No ens facin culpables dels seus errors, senyor Maragall, que no són culpa nostra; en tot cas, reflexionin vostès –jo sé que vostè l’altre dia ja ho va començar a fer– per què les coses han estat d’aquesta manera. Per cert, avui ens trobem encara parlant dels pactes amb el Partit Popular, que molts d’ells es justifiquen, la seva gent els justifica per això que vostès en diuen el 80%. El 80%, com deia el senyor Caldera fa un mes en unes declaracions públiques, és la suma de vostès i del Partit Popular, i aquests pactes –deia el senyor Caldera, no ho diem nosaltres–, aquests pactes justifiquen fer determinats acords molts dels quals o alguns dels quals no van precisament a favor de l’autonomia catalana. Dic això perquè quan parlem d’aquestes coses val la pena tenir una certa memòria ben fresca. Bé, la part final de la meva intervenció, l’hi volia centrar en el següent: vostès, jo crec sincerament que no PLE DEL PARLAMENT han canviat de forma de ser i de forma de fer. Vostès..., o vostè, d’una forma o d’una altra, ahir ens proposava un canvi; vostè es va presentar aquí per posposar un canvi. Però aleshores la pregunta que nosaltres li fem és: vostès, des d’aquesta òptica de ser un partit que pot decidir més lliurement, més autònomament, en què han canviat? Aquesta pregunta els l’hem de fer: quina garantia ens donen vostès avui que realment el Partit Socialista de Catalunya, des de l’òptica del país, de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya, té un grau d’autonomia i d’independència superior. Vostès diran el que vulguin (remor de veus), però, escoltin, és que és molt important saber-ho; és molt important saber-ho perquè el senyor Maragall, ahir, es va presentar a aquesta tribuna per presentar un programa d’alternativa que acabarà amb una votació per ser o no –espero que no– president de la Generalitat. Per tant, no només jo, altra gent –ahir vaig sentir altres opinions en aquest sentit– ens preguntem fins a quin punt vostès, aquest trajecte que es proposen, el poden fer, el poden fer, realment, amb l’autonomia que cal per poder governar un país com Catalunya i per poder governar la seva gent. A vegades, vostè em recorda, senyor Maragall, aquell patró d’embarcació que té l’embarcació amb amarradors al moll, que engega els motors, que accelera, fa molt soroll, molt soroll, molta escuma. Alguns badocs que passen per allà s’hi aturen un moment a veure com salpa aquella embarcació. Passen uns minuts, segueix fent molt soroll, l’embarcació es queda quieta i la gent se’n va, i el patró es queda sol. Això sí, ha fet una gran sorollada, però té uns amarradors molt grans, molt grans. (Remor de veus.) Jo, senyor Maragall, ja que ens proposem..., ja que ens proposem fer canvis, ja que ens proposem fer canvis, jo, senyor Maragall, li dic que..., li dic que llevi «amarres». Vostè pot fer un canvi: llevi «amarres». Aquest canvi el pot fer. Aquest depèn, fonamentalment, de vostès. Llevi «amarres». Nosaltres volem tractar amb el president del Partit Socialista de Catalunya i amb el Partit Socialista de Catalunya, però també volem saber, quan parlem d’aquestes coses, fins a quin punt això que hem de tractar és alguna cosa que després, realment, ens en podrem fiar. Volem això. Els posaré un exemple molt breu. Quan es va pactar i quan es va acordar el model de finançament, amb qui ho vàrem haver de fer? Vàrem anar a trucar la porta del PSOE, vàrem anar a tocar la porta del PSOE. No vàrem poder trucar només a la porta del Partit Socialista de Catalunya: vàrem anar a trucar a la porta del PSOE perquè finalment és on ens havíem d’entendre. Jo crec, senyor Maragall, per acabar definitivament, que... Bé, escoltin, no s’escandalitzin, perquè porto bastant menys estona que el senyor Maragall ahir. (Remors de veus.) No, bastant menys, bastant menys. Sí, sí. El president Prego silenci. Prego al senyor conseller... El conseller en cap No es preocupin que ara s’acaba definitivament. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 17 El president ...que acabi... El conseller en cap Miri... (Remor de veus.) El president Ah! Perdó. Deixin-me acabar la frase, que pugui acabar tranquil·lament, perquè té tot el temps que li correspon. (Remor de veus.) Pot continuar, senyor... El conseller en cap Moltes gràcies, senyor president. Jo crec, senyor Maragall, que vostè amb la Moció de censura s’ha equivocat. Crec que s’ha equivocat. Li ho dic sincerament. I s’ha equivocat no només perquè ahir... podríem dir allò col·loquialment que no se’n va sortir, no només per això, que també, sinó per una altra cosa, perquè vostè amb la Moció de censura jo crec que ha escollit el camí equivocat. Jo crec que vostè ha escollit el camí de la confrontació i no el camí de l’entesa. I jo li proposo un altre camí, que sé que és un camí que no és possible en els propers mesos. Ja ho sé. Que probablement hauran de passar els anys que queden d’aquesta legislatura. Però jo no li proposo el camí que vostè ha escollit de la confrontació. Nosaltres els proposem el camí de l’entesa. Perquè... Sí, sí, els proposem aquest camí. En la propera legislatura, en la propera legislatura, l’any 2004, farà un quart de segle que es va aprovar l’Estatut d’autonomia de Catalunya. En algun moment hem comentat abans que en aquests darrers vint anys Catalunya no havia tingut mai tant durant tant temps, i això, evidentment, ho hem d’apreciar. Però també hem de saber una altra cosa: que Catalunya aspira a estar entre els millors. Allò que fa vint-i-cinc anys, només vint-i-cinc anys, amb perspectiva històrica, podria semblar una bona utopia avui és una sòlida expectativa. Catalunya sap molt bé que el futur no és un regal, sinó que és una conquesta, que cada pam que guanya de terreny significa un gran esforç, una gran voluntat d’anar endavant i un afany de superació permanent. Catalunya, aquesta Catalunya que li descric, ha après, des de fa molt temps, que, si vol progressar en molts àmbits de la seva vida col·lectiva, el camí li vindrà de pujada i no de baixada, i que cal dosificar l’esforç per no quedarse sense aire a mitja escalada. Però també sap que si segueix bregant, si continua pedalant amb convicció, un dia o un altre creuarà la meta. Aquesta Catalunya, senyor Maragall, vol ser respectada com el que és: una nació. I no vol ser servida i governada per gent que la tinguin... I vol ser servida –perdó– i governada per gent que la tinguin com a veritable prioritat i no com a moneda de canvi. No vol ser inventada cada dia a cop d’efecte mediàtic, sinó descoberta. Demana simplement que se la serveixi sense fer jocs de mans, sense renúncies, sense dependències que ofeguin el seu futur i sense tuteles que li amputin la seva esperança. Aquesta Catalunya real, de carn i ossos, de persones concretes que no volen perdre el seu patrimoni col·lectiu ni la seva identitat; aquesta Catalunya tolerant SESSIÓ NÚM. 42.2 i treballadora, oberta i sensible, que ho és, dinàmica i emprenedora; aquesta Catalunya, senyor Maragall, té un gran futur. Un futur que pilotem nosaltres, des de Convergència i Unió, un futur, però, en el que hi cap molta gent i en el que tots, sense excepció, simplement amb l’excepció d’aquell que es vulgui autoexcloure, hi podem posar el nostre modest gra de sorra. Si això ha de ser així, que jo ho crec fermament, jo li dic que tot i que en els propers temps... –evidentment, vostè ha elegit aquest camí de la confrontació, que no és el que jo crec que vostè hauria d’haver elegit: hauria d’haver tingut una mica més de paciència–, malgrat tot, en els propers anys, en plural, a Catalunya vindran temps de major entesa, i nosaltres treballarem fermament perquè això sigui així. Moltes gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies, senyor conseller. Un segon, em demana la paraula el senyor Ribó, per...? El Sr. Ribó i Massó Senyor president, per una al·lusió directíssima a la meva persona i al nostre Grup, segons l’article 65.1. No li ho puc demanar per contradiccions, perquè em fa l’al·lusió abans que haguem obert la boca en aquesta tribuna. El president A veure, primer, durant aquest debat, jo seré molt restrictiu en la interpretació sobre al·lusions i sobre contradiccions, tal com ja he compartit amb els portaveus. Segon, jo no he vist cap al·lusió a la seva persona, sí al seu Grup, però no a la conducta del diputat que es refereix aquí, i que, per altra part, em toca interpretar a mi. Jo crec, senyor Ribó, que no correspondria, però és la primera vegada i, per delicadesa, té un minut. El Sr. Ribó i Massó Gràcies, per la seva generositat, president. Senyor Mas, vostè està amoïnat per la nostra coherència en el vot sobre el tema de la sostenibilitat i jo estic amoïnat per la seva coherència en l’acció de govern sobre la sostenibilitat. El president Perdó, senyor diputat... El Sr. Ribó i Massó S’ha de tenir... El president S’ha d’atendre a l’al·lusió a què ha sigut fet vostè. El Sr. Ribó i Massó L’al·lusió, senyor president, i m’estic menjant el minut, era sobre sostenibilitat i la coherència, senyor president. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 18 El president Del seu Grup. El Sr. Ribó i Massó Del meu Grup, sí. El president Però del Grup... El Sr. Ribó i Massó I estic debatent amb el senyor Mas en aquesta al·lusió. Senyor Mas, s’ha de tenir molta barra, estant en un govern... (Remors de veus.) El president Senyor diputat... El Sr. Ribó i Massó ...estant en un govern... El president Senyor diputat, li prego que de debò se centri exclusivament en l’al·lusió a la seva persona o a la de vostè com a diputat, no al seu Grup. El Sr. Ribó i Massó Senyor president, se m’ha al·ludit sobre la sostenibilitat, i avui a Catalunya, i avui a Catalunya, hi ha trenta-set pobles que no poden beure l’aigua de l’aixeta perquè està contaminada i alguna cosa té a veure en la responsabilitat d’això l’actual Govern. El president Senyor diputat, senyor diputat! Prego al senyor diputat que ara ja deixi la paraula en aquest moment perquè continuarem el debat. Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Maragall. El Sr. Maragall i Mira Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, el senyor Mas ens acaba de dir que... Perdó, la meva veu està molt agafada avui, però anirà millorant. Ens ha dit que l’estabilitat no és el tema que preocupa al president i a ell mateix. Si és cert que l’estabilitat no és la seva gran preocupació, no entenc, senyor Mas, per què una moció de censura és tan mal vista per vostès. No entenc perquè, tampoc, consideren que tot això que estem fent ara, que és un debat molt seriós, és un vodevil. No entenc perquè la senyora Gispert va parlar ahir d’una forma enormement crítica d’aquest debat que estàvem fent, que estàvem fent aquí. No entenc perquè si l’estabilitat és..., no és el seu valor més important, vostès temen aquest debat. Senyor Mas, jo voldria parlar, efectivament, de molts dels temes que vostè ha tocat. No sé si és absolutament correcta des del punt de vista formal, parlamentàriament, la seva intervenció. Crec que la sessió d’avui és PLE DEL PARLAMENT una sessió perquè la Moció de censura i la Moció d’alternativa sigui considerada pels grups, i que el Govern i el candidat es pronunciïn sobre les opinions dels grups. No ha estat així. Ha estat trastocat l’ordre de les intervencions. Vostè ha intervingut al principi. No sé fins a quin punt és correcte. Hi ha hagut algun precedent, senyor president del Parlament. Ho sé. Concretament no aquí a Catalunya. No es va donar aquesta situació en la Moció del senyor Benet. Es va donar en la Moció de Felipe González a Madrid. El senyor Suárez va intervenir com vostè ho ha fet, però vostè no és el senyor Suárez. Sap per què? Primer perquè no es diu Suárez, però en segon lloc perquè vostè no és el president del Govern. Per tant, el que estem fent avui és una... (Aplaudiments.) Perdó, perdó, calma. És un debat al qual jo m’avinc, és un debat al qual jo m’avinc, però que miraria, en fi, de substanciar en aquells punts més elementals i més concrets que vostè ha citat d’una forma relativament ràpida per donar opció als grups que efectivament puguin intervenir i dir les seves opinions sobre el que ahir es va presentar. Vostè ha parlat de passió, però en fi això són ja temes molt personals. La passió jo la tinc, i la tinc tant que de vegades fins i tot m’enfilo en un tema i segurament el porto una mica més enllà del que la raó i la lògica parlamentària permetrien. I és veritat que això fa que alguns temes a vegades quedin en el tinter, perquè n’hi han de tant importants que un té recança de deixar-los i pensa que hi ha d’insistir. Jo crec que vaig insistir en els temes més importants. No sectorials, sinó els temes més importants del país, els temes més importants globals, els que afecten a tothom. I evidentment que hi ha molts sectors que jo no vaig tocar, com vostè, que avui ha fet una mica de Maragall bis sense haver-ho de fer, probablement, no ha tocat la sanitat, per exemple, o de la cultura ha parlat avui del Bohigas, però no de la cultura pràcticament. De manera que la passió, senyor Mas, jo la tinc i me’n sobra. A vostè no li... En fi, jo crec que no li abelleix aquesta virtut, encara que altres les té. Vostè, per dir-ho d’alguna forma, va néixer pentinat, és a dir, no l’he vist... (rialles), no l’he vist... –i perdoni l’al·lusió–, no l’he vist mai despentinat. No vol dir que ser apassionat vulgui dir despentinar-se, però de tant en tant... Ja veig que ara li fan una mica de pressió: li estan canviant el look. Bé. (Rialles.) De passió, en tenim tots. De passió, en tenim tots i tots l’aboquem en la defensa..., tots l’aboquem en la defensa d’uns valors, d’uns interessos i d’uns objectius que segurament compartim en alguna mesura. El que sí que no li vull deixar passar és... –de totes les coses que ha dit i de les quals discrepo, de la majoria d’elles– vostès han fet una història a la seva mida i ara refer-la costarà una mica. En aquest país hem de parlar de futur, però... –més de futur del que vostè parla, segurament, i jo ho vaig fer ahir–, però és evident que arribarà un moment en el començament d’aquest futur en què haurem de revisar el passat, però no revisar-lo en funció del present per fer una racionalització favorable del que havia passat diferent de la que s’ha fet fins ara. En fi, algunes de les interpretacions que vosSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 19 tè ha fet de la nostra història, evidentment, s’hauran de revisar. És a dir, són saviesa convencional aquí. Hi ha uns bons, hi ha uns dolents. Vostès representen els bons. Tot el que és de Madrid és dolent, tant si és de PP com si és de PSOE; PP i PSOE són el mateix. La Constitució no es menciona perquè, en definitiva, hauríem de reconèixer que la van fer una aliança dels nacionalistes democràtics i les esquerres del país, que, per altra banda, són els que havien portat la lluita antifranquista i, per tant, era lògic. Tot això s’oblida i es passa a aquell moment que el president Pujol va batejar com «l’inici de la veritat», que és l’any 1980, en el qual, finalment, els nacionalistes arriben a governar. I, a partir d’aquí, no hi ha altre catalanisme que el nacionalisme del partit de Jordi Pujol i tota la resta són enemics de Catalunya. Aquesta és..., en fi, aquesta és la història que jo, afortunadament, havia vist que anava desapareixent, però que veig que, a les acaballes d’aquest Govern, torna a última hora –potser és el cant del cigne–, torna a aparèixer a última hora. Mirin, parlaré d’algunes de les coses que vostè m’ha dit, perquè no les té ben endreçades. Sobre la cultura, l’Ajuntament de Barcelona inverteix entre el 3, el 4 i el 5%, segons els anys, del seu pressupost. Com totes les ciutats, efectivament. Vostès inverteixen l’1,16, que són els que tenen l’1,16%, que són... (Remor de veus.) El president Prego silenci, si us plau. El Sr. Maragall i Mira ...vostès, que tenen la competència exclusiva, vull recordar –a part que el senyor Vilajoana tingui raó sempre d’estar a punt de contestar, perquè se li adrecen moltes crítiques i, per tant, ho entenc–, vull recordar que la competència... –calli un moment, per favor, perquè, si no, no puc parlar jo–, vull recordar-li que qui té la competència exclusiva en matèria de cultura és la Generalitat de Catalunya. Dit això, i que les proporcions són les que són, nosaltres doblarem el pressupost, efectivament. Sobre el tema del medi ambient, que ha citat al principi. És clar, vostès no poden parlar gaire de medi ambient, oi? I no poden parlar gaire de medi ambient perquè la gran agressió al medi ambient que s’està produint a Catalunya –secular, diria– és la que s’està produint en aquest moment entorn del Pla hidrològic nacional, que vostès van rebutjar en aquesta cambra i vostès van votar a favor a Madrid. Si enviar 1.100 hectòmetres cúbics l’any cap al sud no és una agressió al nostre ambient, si dessecar el Delta o bé després recuperar-lo amb unes inversions multimilionàries de 600.000 milions que no s’haurien de fer, perquè el riu ja ho fa i de franc, no és una agressió al medi ambient, si no és una vulneració de l’esperit de Rio i de les successives conferències que hi ha hagut en matèria de medi ambient i de totes les agendes 21 que hi ha i que diu que vostès volen fer, ja em diran el què és. Per tant, en fi, m’estalvio d’entrar massa en aquest tema. SESSIÓ NÚM. 42.2 Sobre el tema de l’aeroport, diuen que el PSOE ja va començar a fer l’aeroport de Madrid. I és veritat, va començar a dibuixar un segon aeroport de Madrid, amb preocupació, per la meva banda, en aquell moment, no perquè no cregui que Madrid hagi de tenir un altre aeroport, sinó perquè crec fermament que hi ha un esquema diferent i superior i millor, que és el que nosaltres hem de recolzar, que és que hi ha d’haver un gran aeroport a Madrid, segurament més gran que el que hi ha –això dóna per a més–, però hi ha d’haver un gran aeroport al Prat. I el país dóna de si, per a això, i el mercat dóna per a això. Això és el que jo li demano al senyor Cascos i li prego que vostè, a través del senyor Rajoy, amb el qual té tan bona relació darrerament, li faci arribar que, si ell creu que el mercat no dóna per a més, per a més d’un aeroport transoceànic a Espanya, que deixi que el mercat decideixi, que no sigui el senyor Cascos qui decideixi per nosaltres i pel mercat si sí o si no hi ha aquesta possibilitat i, per tant, que deixi que les institucions financeres potents de Catalunya, que ja hi estan disposades, entrin en consorcis publicoprivats per gestionar una infraestructura que, en aquest moment, és rendible, s’autofinança i encara té perequació per enviar diners a la resta de l’Estat i finançar altres aeroports. El PSOE va començar a fer l’aeroport de Madrid nou, sí, però el PSOE va fer coses que el PP no ha fet. Per exemple, els Jocs Olímpics amb nosaltres. I en el moment en què la Generalitat va dir que no volia estar en el holding olímpic –i ho entenc, perquè tampoc era que anessin sobrats de diners–, s’havien d’invertir 200.000 milions en infraestructures. Vam arribar a un acord amb Solchaga de partir-nos aquestes inversions per tres, Estat, Generalitat, Ajuntament; Solchaga va dir que sí, la Generalitat va dir que no. Vaig haver de tornar a Madrid a veure el senyor Solchaga per anar a mitges i vam anar a mitges i, per tant, en el holding olímpic, ells hi van participar exactament amb el 50,1%. Presidint el senyor Santiago Roldán, que va fer, una aportació esplèndida al que va ser la transformació de Barcelona en infraestructures bàsiques. Això, en el període de cinc anys que portem de PP, no ho hem vist, aquesta passió d’un govern de Madrid per fer una cosa molt important a Catalunya i abocar-hi diners i considerar-se absolutament, doncs, protagonista d’aquest esforç; senyors de Convergència i Unió, no hem vist que vostès hagin aconseguit que el PP, en fi, s’embarqui en aventures positives a Catalunya amb la mateixa il·lusió. Vostè ha parlat de discapacitats i ha parlat de menors, i jo no sé vostè el que visita o no visita o què coneix o no coneix. Jo li diré que vaig estar a Sitges, en l’assemblea d’entitats que tracten amb els temes de discapacitats. No vaig veure un gran entusiasme per la política de la Generalitat. Això és tot el que vull dir, perquè tampoc no vull instrumentalitzar opinions d’altres. La senyora Marina Geli i la senyora Pilar Malla li’n poden parlar amb més detalls, no? Però, clar, elles no podran parlar; vostè sí, però elles no, perquè aquest és un debat molt curiós. A l’any 2001 –a l’any 2001... Sí, és un debat amb tres presidents: un president, un candidat a president i un altre senyor que no ho és, però que, en fi, també intervé dos hores si cal. Vejam, jo crec que és bo. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 20 En fi, jo ja vaig dir una vegada –i la senyora de Gispert m’ho ha retret– que a la millor seria bo que cada any féssim un debat d’aquests. No vaig dir que poséssim una moció de censura, però em referia que és bo que, a més a més del debat de política general, en el qual el president va parlar sis hores i els altres en van parlar mitja, més un quart, més deu minuts, doncs, n’hi hagi un altre en el qual el Govern faci d’oposició, com és el cas avui, i que aleshores el públic de Catalunya, tot plegat, es pugui fer un cabal més correcte del que són les propostes. Però, en fi, ella es va enfadar molt perquè jo vaig dir que això seria molt bo cada any i diu: «Això és una falta de respecte al Parlament.» Home, no, no és una falta de respecte, és considerar que aquest Parlament pot arribar a ser molt més del que és –amb tot el respecte pel que ha sigut, que ha sigut molt–, perquè pot arribar a ser comprès i entès i sentit pel poble de Catalunya, en fi, amb molta més propietat i amb molta més proximitat. Això serà! I sap el senyor president del Parlament –sap el senyor president del Parlament– que jo he demanat que aquest Parlament es reuneixi, alguna vegada –una vegada l’any, que no fa dany–, doncs, en alguna capital comarcal; que anéssim a Tortosa per debatre, precisament, l’organització territorial de Catalunya; que anéssim a Puigcerdà per discutir de les polítiques de muntanya i de les polítiques del Pirineu, i crec que, amb això, hi guanyaríem molt, nosaltres, i ells també, no? Però, en fi, estem en el debat que estem i, contestant el tema de la preocupació social i per la infància i els discapacitats, jo li haig de dir que, amb la senyora Pilar Malla, només a l’any 2001, hem visitat el Centre d’Infants del Raval, el Centre Marianao de Sant Boi, el Centre Arrels, el Centre Català de Solidaritat, Sant Joan de Déu, el Centre de Transeünts i el Centre de Malalts de Sida, la Comunitat Terapèutica de Can Puig, que ja coneixia, el Centre Sintra del Raval, el Centre d’Immigrants de Teresa Losada, que es diu Bayt Al Taqafa, i el Centre Ibn Batuta, que porta l’amic Mohamed Chaib. No és que ens falti informació, d’això, el que ens falta és la possibilitat de posar-la en pràctica en un govern, que és el que volem fer i el que ens porta avui aquí. Hem vingut per això. Sobre el TGV Madrid-Sevilla o Barcelona-Madrid. A l’any que això es discutia –l’any 91, en fi, una mica abans, segurament a finals dels vuitanta–, nosaltres vam dir sempre que estàvem a favor del Madrid-Sevilla i sabíem que això no era popular. Vam atendre l’argument de Felipe González que deia: «Si no es fa Madrid-Barcelona ara, es farà algun dia, i si no es fa el MadridSevilla, és possible que trigui segles.» Sí, poden riure, però era un argument que tenia la seva solta i, per altra banda, nosaltres vam seguir el criteri de l’alcalde de Montpeller quan va estar aquí, a Barcelona, l’any 86, que és l’any en què Espanya entrava al Mercat Comú i els francesos ens tombaven els camions a la frontera, i ell va venir aquí per dir: «Je suis pour..., jo estic a favor de l’entrada d’Espanya al Mercat Comú» –va dir– «i hi estic a favor perquè jo no vull que Montpeller sigui un cul de sac: jo vull que nosaltres siguem un terrain de passage» –va dir ell. I jo crec que nosaltres hem de fer el mateix. Nosaltres estem interessats que tota la penínPLE DEL PARLAMENT sula Ibèrica fins a Gibraltar sigui potent, sigui rica, es desenvolupi i estigui ben comunicada. Si això ha de trigar molts anys i es pot fer fer una drecera, jo penso que ha sigut bo, que serà molt bo que això, efectivament, continuï amb el Madrid-Barcelonafrontera. Llàstima que no pugui ser l’any 2004. Era un compromís important i, psicològicament, a nosaltres ens hauria anat molt bé. Serà el 2005 que travessarem la frontera, però, en tot cas, no repeteixo l’esquema que ja vaig presentar ahir, l’esquema d’Espanya que nosaltres volem –que Catalunya vol– i que a Espanya li convé, que no és el del PP, que no és el de la mania radiocèntrica que tota la resta que no sigui una estrella és pur «barullo». No els el tornaré a repetir, però jo crec que nosaltres hi hem jugat poc: ens vam seduir molt per la idea del TGV com una fugida cap a Europa i podríem anar cap al nord d’Europa, on la gent és, com deia un poeta, il·lustrada, lliure, feliç, educada, etcètera, no? I rica. I és veritat, i aquesta és una pulsió que tenim, però nosaltres hi hem de portar, senyor president, tota la Península darrere, perquè, si no hi portem la Península darrere, no hi aportarem, a Europa, allò que ells ens demanen que aportem per deixar-nos entrar de debò en el nucli central de les decisions europees. Ja saben vostès –i perdonin l’excursió–, ja saben que a mi m’agrada que el Mediterrani..., el Mediterrani hi ha de ser; nosaltres hem d’aconseguir que el Mediterrani sigui la gran preocupació d’Europa a partir del 2004. Estem d’acord amb l’Est; sabem que Europa va néixer per evitar guerres mundials i, per tant, ha de ficar dintre tots aquells que les van provocar, però hi ha d’haver un moment en què s’adoni que la guerra no vindrà d’allà. Ja ho vaig dir el dia del debat de política general: pot venir d’una altra banda, i, aquesta altra banda, nosaltres l’hem de ficar en el quadre de les prioritats europees. Volia parlar també un moment d’educació. No li passo això de l’educació, això que, a l’educació, nosaltres no ens hi hem abocat i... Miri, és la nostra preocupació, però és que ho és ja des del 1920, com si diguéssim. Ja la Unió Socialista de Catalunya i en Campalans i companyia ja ho deien, això, que la política era pedagogia i que... Nosaltres creiem que Catalunya ha perdut el fil de la gran tradició pedagògica catalana, ho creiem. L’ha perdut, i l’hem de retrobar. No dic que l’ha perdut el Govern, dic que Catalunya, en aquest moment, si haguéssim de ser sincers, no es considera ella mateixa amb la tranquil·litat, en fi, amb la confiança en ella mateixa en què estava, fins i tot, en els anys del franquisme i, per descomptat, en la República i abans. I aquesta és una història que l’he seguit molt de prop, des del Mont d’Or i els primers canvis de les escoles privades que, sense ser públiques, ja tenien més de pública que les públiques, que eren escoles «nacionales», de «maestros nacionales». Home, el Mont d’Or i les escoles que van crear –fa molts anys, d’això, evidentment: els anys deu–, que van crear la tradició pedagògica catalana, no podien ser públiques, perquè les públiques eren de l’Estat i, aleshores, hi va haver aquesta substitució. Hi va haver una substitució de la societat catalana fent d’estat no essent-ho, eh? Després ja va venir la Mancomunitat i va venir el SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 21 que va venir. Després va venir la República, però tot això va passar, en el seu inici, per una escola privada, va passar pel Manel Ainaud i va passar per tota la gent que se’n va anar a Chicago a veure el John Dewey i seguir l’escola activa, etcètera, no? Ara, què ha passat després? Després ha passat que, efectivament, ens han dit: «L’educació és la seva competència.» I segurament, no ens han donat tots els diners que ens havien de donar, però nosaltres, alguns, hem seguit amb la dèria que el bo, bo, bo, era allò que es feia a part del públic –diguem-ne–, i que les autèntiques escoles experimentals, avançades, etcètera, eren aquelles, i, com ja vaig dir ahir, no es tracta de fer una escola bona, que sigui el mirall de les altres, es tracta de fer un sistema bo. I aquest sistema bo, que nosaltres podem fer, que hem avançat molt per fer, en aquest moment, no el tenim. Diguem la veritat: en aquest moment, no el tenim. Els mestres, els professors no tenen, en aquest moment, el recolzament públic; no tenen, en aquest moment, la moral, la seguretat de tenir el país al darrere essent veritat que ells són aquells a qui hem encarregat de fer la cosa més difícil del món, que és entomar totes les contradiccions que es viuen en la nostra societat en el dia d’avui, de tipus ètnic, de tipus immigratori, de tipus econòmic, de tipus cultural, etcètera, no? I hem de fer aquest gest, aquest gest de dir: «Nosaltres estem al costat de vostès.» No que estiguem més a favor de la pública que de la privada: és que la pública és nostra; és que la pública és pública, és del públic, i nosaltres representem el públic. És que nosaltres som els accionistes, per dir-ho així, de la pública. Vol dir que menyspreem la privada? No, jo m’he insurgit en contra de... Una vegada, en una reunió amb directors d’instituts, quasi no es coneixien, els maristes i els jesuïtes, que van venir –uns altres van fallar–, però aquests van venir amb els instituts públics i, pràcticament, vaig descobrir que no s’havien parlat mai –exagerant, perquè sí que es coneixen. No pot ser! Nosaltres per això proposem una cimera pública-privada, amb el pare Rius i amb els representants de la pública, no només amb la Conselleria, per descomptat, on aquests temes es discuteixin, i que no entrem més i que no ens perdem més en la discussió de qui és el bo i qui és el dolent: si no van junts, seran tots dos dolents. Però diguéssim que aquí que representem la societat tinguem una preocupació especial per la pública, perquè és la nostra en el sentit de la propietat i en el sentit que, poc o molt, ens sentim hereus d’una tradició il·lustrada que vol que la República, en el sentit general que el bé públic depèn enormement de l’escola. Per últim... Per tant, no li admeto, senyor Mas, en fi, algunes crítiques que ha fet en aquest sentit i m’agradaria acabar dient-li que això, en realitat, és un debat d’investidura, que pot donar-se o no donar-se. En el debat de política general el seu Govern va ser reprovat pels representants de la majoria dels vots de Catalunya, reprovat per Iniciativa, Esquerra i Socialistes - Ciutadans pel Canvi. Si vostès segueixen igual, emparant-se en una minoria de vots i en un fràgil escó de diferència en aquest Parlament per no governar i anar tirant –bé, perquè, aquest SESSIÓ NÚM. 42.2 escó, se’ls pot canviar qualsevol dia–, i anar tirant; si vostès insisteixen a estar a prop d’una aixeta que no raja, esperant que ragi; si segueixen negant la realitat –ja en parlarem, dels diners, més endavant–; si segueixen negant la realitat més evident, que és que vostès són en aquest moment la part més gastada –més avorrida, anava a dir jo, aprofitant la paraula que vostè ha tret al principi– i menys activa del catalanisme, la menys imaginativa, la més conservadora, la que menys valor afegeix a Catalunya, en aquest moment..., si vostès neguen tot això i s’entesten a seguir governant amb el nacionalisme espanyol a Catalunya, no crec que la Legislatura acabi de mort natural. Serà per una moció de censura, serà per una mala entesa dels dos nacionalismes, l’espanyol i el català; que els bancs de la dreta, que són tots vostès, representen..., serà pel que sigui, però dubto que les eleccions triguin dos anys a arribar. El que vostès dos, Convergència i PP, han pactat –no dic Convergència i el PP; dic el que han pactat–, té molt poc a veure amb l’interès de Catalunya –i faig aquesta distinció perquè vull remarcar que, al Partit Popular de Catalunya, jo crec, se li deu un respecte que moltes vegades en aquesta cambra no s’ha tingut. Per tant, dic que, respectant tothom, el pacte que vostès dos han fet no serveix l’interès de Catalunya. Té a veure molt més amb l’interès de la coalició Convergència i Unió , que, per cert, encara s’han de casar, sembla ser –Convergència i Unió–, un dia d’aquests; són els eterns promesos que mai s’acaben de casar. Crec que és pel novembre, ara, no? (Remor de veus.) Novembre o desembre. Quan es casin, quan es casin, ens convidaran... (Persisteix la remor de veus.) Només els demano que, quan es casin, abandonin la casa pairal del senyor Aznar. (Remor de veus i rialles.) És clar, és clar: tot això que vostès fan té a veure més amb l’interès del Govern espanyol, que és molt legítim, que és molt legítim –però no és el mateix que l’interès de Catalunya–, i la pretensió de vostès que l’esquerra espanyola i la dreta espanyola són el mateix de cara a Catalunya és inútil. Aquesta pretensió, senyor Mas, senyor Pujol, o senyor Pujol, senyor Mas, és inútil. Ha fet un servei al país durant un anys, que no m’atreveixo a xifrar –ja ho faran els historiadors–, però en aquest moment és absolutament inútil i serveix, només, per a la paralització de la política catalana. «Res no es pot fer perquè les coses són així i ells són tots iguals i no hi ha manera de tenir aliances bones fora de casa». Tot això es basa en un apriorisme nacionalista que, com tots els apriorismes, és obvi: tots són espanyols, tos dos, però els uns van fer la Constitució amb el nacionalisme català i el socialisme català i els altres no hi eren, encara. Fraga, sí que hi era –perdó–; és l’únic que supera Pujol en longevitat política i en contradiccions internes, crec jo. Les esquerres espanyoles van conduir el país a l’entrada a Europa i a la NATO (veus de fons). El Partit Socialista Obrer Espanyol va ser el primer de trencar el malefici d’enviar el primer impost sobre la renda a Catalunya –els altres van seguir. Vostès pretenen que ara ens va millor amb el PP, però això no s’ho creu ningú. Ens hauria d’explicar el Partit Popular com s’ho farà perquè les autonomies no li saltin al coll, si se li acut, PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 22 al senyor Montoro, d’aplicar estrictament la fórmula que van pactar el senyor Homs i els altres senyors que representaven altres autonomies i el senyor Montoro, perquè, si apliquen aquesta fórmula aquest any, l’any que ve hi sortirem tots perdent i em penso que faran bé, amb el pressupost de l’Estat, de fer alguna giragonsa i augmentar la xifra. Moltes gràcies, senyor President. El president Moltes gràcies. (Aplaudiments) En nom del Govern, té la paraula l’honorable conseller senyor Artur Mas. El conseller en cap Sí; moltes gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, senyor Maragall, molt breument, perquè la resposta seva, realment, ha estat molt succinta; simplement, per fer referència a algunes coses que ha dit. En primer lloc, deixi’m constatar, una vegada més, que vostè no té ni respostes ni propostes, perquè, escolti’m: se li han posat tants temes a sobre de la taula, de mancances seves, de debilitats estructurals, d’oblits molt grans, que vostè tenia una ocasió, fins i tot, per reconèixer humilment que, simplement, se n’havia oblidat. Ha dit una cosa pitjor, molt pitjor, que a mi encara em preocupa més, després d’escoltar-lo per segona vegada. Ha arribat a dir: «És que algunes coses que no he dit tampoc són les més importants.» Ha dit això; sí, sí que ha dit això: «Algunes de les coses que no he dit no són de les més importants», i és clar, aleshores, encara em deixa més preocupat que en la seva intervenció d’ahir, perquè no sé si recorda la llista que li he fet al començament, no? Però li he dit que no hi podia haver programes socials si no es parlava d’exclusió, que no hi podia haver programa social si no es parlava de la gent jove, de la d’avui; que no hi podia haver programa social si no es parlava de la gent amb discapacitats, i vostè surt aquí i contesta: «Home, no he pogut parlar de tot però he parlat del més important». Segurament, és que hi ha una diferència d’òptica real, entre vostès i nosaltres, perquè, evidentment, dir que això no és el més important a mi em sembla, sincerament, que no pot representar, qui diu això, una alternativa de govern seriosa a Catalunya –seriosa i responsable–, i no podia deixar de dir-l’hi. La segona cosa que li voldria dir és que, a nosaltres, sí que ens preocupa l’estabilitat; en el que no la convertim és en el fi últim de la nostra acció política. Miri si ens preocupa l’estabilitat que, com li he dit abans, en moments molt complicats, els hi vàrem donar a vostès –miri si ens preocupa. Ara, és clar que l’hi vam treure; és clar que els la vam treure. Per què els la vam treure? Perquè les circumstàncies que vostès estaven patint –perquè la paraula és «patint»– en aquell moment eren circumstàncies que ja no es podien aguantar ni un dia més, i vostès ho saben i no cal que entrem en aquest debat perquè seria un debat molt complicat per a vostès i molt fàcil per a nosaltres, però, simplement, amb aquest exemple, el que li volia dir és que, efectivament, l’estabilitat ens preocupa –no ara, sempre– a Catalunya i a Espanya, amb uns i amb uns altres, amb PLE DEL PARLAMENT independència total, senyor Maragall; no subjectes a una disciplina en benefici de no sé quin interès partidista, sinó en benefici dels interessos d’aquest país que es diu Catalunya i de la seva gent. En aquest sentit, efectivament, ens preocupa. L’altra cosa que li volia dir –també molt breument– és que, quan vostè parla de medi ambient, es traeix a si mateix, perquè fixi’s en una cosa: vostè no ha entès, encara –i a aquestes alçades, doncs, ja era hora que vostè ho hagués assimilat al cent per cent–, que això és un debat provocat per vostè, perquè vostè presenti un programa. El nostre, el va presentar el president Pujol, fa quinze dies, a aquesta cambra. Vostès ens censuren a nosaltres. Com que a Catalunya, com li va dir la senyora Gispert, la moció és constructiva, no només ens poden censurar sinó que s’han de presentar aquí amb un programa alternatiu, que és el que vostè va fer ahir, o, si no, què vàrem fer ahir? Escoltar el programa alternatiu, no? Doncs, escolti’m: quan hi havia aquest programa alternatiu a sobre de la taula, aleshores, no es va parlar –senyor Ribó, ho sento molt– de sostenibilitat, ni de discapacitats –ni físics, ni psíquics, ni sensorials, ni de cap mena!–, ni de l’exclusió social, ni de la pobresa, ni de l’habitatge, ni dels joves d’avui. D’això, no en van parlar, i era la seva proposta; no jutgi la nostra. Vostès no es van voler defensar l’altre dia amb un joc partidista i oportunista, posats a parlar d’aquestes coses, perquè no van voler contestar al president de la Generalitat quan ell va fer un discurs aquí de dues hores i mitja explicant el programa de govern i l’obra de govern, que és el que havia de fer aquest Parlament. Vostès, aleshores, van dir: «No, escolta’m: ja ho farem d’aquí a quinze dies, que és quan ens interessa a nosaltres. Li interessa, al país? No ho sabem; ens és igual, però ens interessa a nosaltres. Ho farem d’aquí a quinze dies.» Doncs, escolti’m: avui han canviat les coses; avui és vostè que està a examen, i vostè no pot venir aquí, simplement, a dir: «Vostè no està autoritzat a parlar de política ambiental.» És clar que n’estic, d’autoritzat a parlar, perquè vostè es presenta per explicar-nos un programa de govern, i no en parla, i, si no en parla, jo l’he de jutjar, i vostè hauria de tenir, com a mínim, la sensibilitat suficient per dir: «Miri, escolti: no m’hi va cabre», o allò que ha dit –pitjor, encara–: «És que no era prou important o no era de les coses més importants». És vostè qui està a examen, senyor Maragall, i l’examen l’ha passat molt malament; especialment, avui; avui l’ha passat molt malament, perquè ha vingut aquí, podia donar respostes i no les ha donades, i em temo que, si no les ha donades, almenys, a hores d’ara, és perquè, potser, vostè no les té. El tema dels Jocs Olímpics: «Barcelona assenta el seu futur. La cascada de primeres pedres que està a punt d’arribar suposa una transformació deu vegades més gran que la dels Jocs Olímpics.» És un article signat pel senyor Clos el 8 de juliol de l’any 2001, és a dir, ara mateix. Quina història ens està explicant, senyor Maragall, de la productivitat dels nostres pactes amb el Partit Popular? Vostè té..., vostè s’atreveix a pujar en aquesta tribuna a parlar d’infraestructures com n’ha parlat i a dir que els nostres pactes amb el Partit Popular no han SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 23 servit per a res, que no tenen cap interès per a Catalunya, quan el senyor Clos diu: «Barcelona assenta el seu futur. La cascada de primeres pedres –ho torno a repetir– que està a punt d’arribar suposa una transformació deu vegades més gran que la dels Jocs Olímpics, i després diu, després diu: «És un moviment de terres deu vegades més profund que el que es va dur a terme per als Jocs Olímpics; no té equivalent en cap ciutat europea, potser, amb l’excepció de Berlín.» Un moment –ara ve la «i», senyora Figueras, que la preocuparà especialment: és cert (remor de veus) –tenia tant d’interès a escoltar-ho que ara ho escoltarà en totes les seves paraules–, és cert que la Generalitat i l’Estat financen una bona part d’aquestes infraestructures –aquesta és la «i»– i, doncs, que els pactes (forta remor de veus) entre el Govern de la Generalitat... El president Perdó: prego a les senyores i als senyors diputats... El conseller en cap ...Doncs, que els pactes entre el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat serveixen perquè, per exemple, Barcelona tingui un nivell d’inversions públiques molt més important que el que el senyor Maragall va aconseguir quan ell era alcalde de Barcelona –ves per on, ves per on la utilitat! Tornem a estar en el mateix: quan ho aconsegueix el senyor Maragall, tot és bonic, tot és florit, tot és positiu, tot és fantàstic; quan ho aconsegueixen els altres, tot és negatiu, no serveix per a res, no té interès per a Catalunya, no té interès per a la seva gent. Vostè creu que aquesta és una manera correcta, senyor Maragall, d’analitzar les coses? Per cert, un afegitó: quan, a vostè, el van ajudar a fer els Jocs Olímpics el Govern del PSOE, i lamento molt que avui –veig que té una fragilitat de memòria important– no hagi recordat que, també d’una forma molt substancial, el Govern de la Generalitat, perquè, això, vostè s’ho hauria d’apuntar com un patrimoni propi seu i se n’oblida –i això és una nota més de la seva visió i del seu mirall estrictament partidista... Quan vostè diu això, s’oblida de dir que aquell govern del PSOE que tanta confiança tenia amb vostè i amb tots nosaltres, col·lectivament, perquè Barcelona no se n’anés massa de la ratlla –i Catalunya tampoc–, ràpidament, els va organitzar, al mateix temps, una Expo a Sevilla i –i– una gran exposició, o una Olimpíada Cultural a Madrid –no fos cas, no fos cas que Catalunya brillés més del que calia o del que aspirava. Nosaltres, senyor Maragall –nosaltres–, amb Unió, reforçarem els nostres mecanismes de relació. I sap per què? Els reforçarem perquè sabem que Convergència i Unió és el millor instrument per fer política catalanista a Catalunya. Així s’ha demostrat fins ara –no ho diem nosaltres. I com que la nostra aspiració no és, com vostè diu, anar passant, anar fent la videta –la nostra aspiració apunta molt amunt, té el llistó molt alt–, nosaltres, el mecanisme principal per aconseguir aquesta ambició per a Catalunya, aquest sostre per a Catalunya, això, ho volem fer amb un instrument i amb un mecanisme reforçat. I això és bo, no per a Convergència i Unió, sinó que serà bo i serà positiu per a Catalunya, que és el nostre subjecte de preocupació. SESSIÓ NÚM. 42.2 Potser, a vostès, el que els convindria, com els he suggerit, dintre d’aquest llevar amarres, és que en lloc d’un procés de tanta unió amb aquells que vostès estan, entressin en un procés d’una mica més de separació. Perquè potser d’aquesta manera ens podríem entendre millor aquí i potser d’aquesta manera nosaltres podríem pensar que, realment, vostès han canviat en alguna cosa, i que, quan vostè ens parla de canvi, realment pot oferir algun canvi substancial a la societat catalana. Evidentment, això no ho hem sentit. L’última cosa que li volia dir és que vostè... Jo, la veritat és que no m’hi volia ficar, en això, no?, però vostè ho ha provocat, en el fons. Vostè diu que no sap si el que estem fent avui entra o no exactament dintre de les regles del joc. Sí, senyor Maragall, sí que hi entra, en les regles del joc; si no hi entrés, en les regles del joc, el president del Parlament no ho permetria. Entra a les regles del joc. El que passa és que cada vegada més tenim la sospita que vostè, les regles del joc, no se les acaba de creure. I, si se les creu, se li nota massa que en té dubtes. Ho sento però és així. Insisteixo: jo no he provocat aquesta discussió, l’ha provocada el senyor Maragall. I no voler acceptar les regles del joc, per exemple, significa voler confondre sempre i permanentment el paper del Govern i de l’oposició. Les regles del joc, senyor Maragall, diuen que nosaltres estem al Govern i vostès a l’oposició. Això és el que diuen les regles del joc –això és el que diuen les regles del joc–, i això no es pot canviar, això és així, i s’han d’acceptar aquestes regles, i a més a més s’ha de notar que s’accepten aquestes regles del joc. I aleshores, vostè, el que no pot fer –el que vostè no pot fer– és intentar confondre l’opinió pública, perquè això és un menyspreu a la gent; vostè no pot confondre l’opinió pública dient: «Aquest Govern, el van reprovar la gent que havien obtingut la majoria a les últimes eleccions.» No, senyor Maragall, les regles del joc d’aquest país, que tots hem de respectar per conrear la nostra cultura democràtica col·lectiva i per apostar democràticament cap al futur, diuen que, vostès, les eleccions del 99, les varen perdre. I, per tant, el que ens va reprovar, en aquest Parlament, no va ser una majoria, senyor Maragall, no confongui ni enganyi la gent; qui va intentar reprovar en el debat de política general el Govern va ser una minoria, que va perdre. Ho ha d’explicar així: qui va intentar reprovar –intentar reprovar– el Govern va ser una minoria que va perdre en aquest afany de reprovació. Va ser exactament això. Jo li demano que procuri explicar a la gent les coses tal com són i no simplement com vostè desitjaria que fossin. I, ja que ha sortit el tema, tot i que no sé quin interès devia tenir, deixi’m dir-li, senyor Maragall, que: vol dir que no és molt pobre d’argument, ficar-se amb el meu pentinat? (Aplaudiments.) El president No sap la sort que té, senyor conseller, que s’hi puguin posar, amb el seu pentinat. (Rialles i forts aplaudiments.) PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 24 El conseller en cap Segur que deu tenir arguments millors... (Aplaudiments.) El president ment, pel debat d’investidura, sinó el que pensen els grups parlamentaris que ara són els que parlaran. Moltes gràcies. (Remor de veus.) Té la paraula el candidat, senyor Pasqual Maragall. El president (Pausa. Rialles i forta remor de veus.) Moltes gràcies, senyor Maragall. (Pausa.) Ara, pel Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya - Verds, té la paraula l’il·lustre diputat senyor Rafael Ribó. El president Prego que en un debat de Moció de censura no es doni promiscuïtat excessiva, perquè aleshores podem perdre el nord. (Remor de veus.) Esperi’s un segon, senyor diputat, prego silenci, si us plau. (Pausa.) Pot començar, senyor diputat. Té la paraula, senyor Maragall. El Sr. Ribó i Massó El Sr. Maragall i Mira Senyor president, senyores i senyors diputats, li he fet a mans, li he fet a mans, al conseller en cap de la Generalitat de Catalunya el meu compromís per Catalunya, que és el discurs que vaig fer ahir, tot sencer i polit, perquè vegi que hi ha tot el que hi ha d’haver. I tenia la recança d’haver-hi deixat alguna nota meva i per això ho he anat a comprovar. Bé, nosaltres hem parlat dels Jocs Olímpics justament perquè ens semblava que era important d’assenyalar que hi havien diferències entre el que es va produir fa un temps i el que s’està produint ara, referent a les relacions entre el Govern de l’Estat i els interessos de Catalunya. El senyor Clos, que està avui aquí present, a més, va dir –i va dir molt bé– que la inversió que es mobilitzarà entorn del 2004 serà molt més gran que la que es va mobilitzar entorn dels Jocs Olímpics. El que passa és que del que no estic tan segur –el «del que ja no estic tan segur» no ho ha dit ell, però ho dic jo– és que la participació de la Generalitat en aquestes inversions el 2004 sigui tan important com hauria de ser. Això és l’única... Deixem-ho aquí; vostès en el moment en què convingui –en el moment en què convingui– es comprometen fermament a fer totes les inversions que hagin de fer i ho diuen públicament, i sortirem de dubtes sobre aquesta qüestió –sortirem de dubtes. Senyor Mas, la veritat és que una persona com vostè, que ha dit que..., i com la senyora Gispert, també, que han dit que tot això era un vodevil, que tot això és una funció en la qual l’únic que es vol és el lluïment personal, etcètera, que no té cap interès des del punt de vista dels interessos de Catalunya, que això són ganes de fer publicitat. No entenc com vostè té el coratge, aleshores, de venir aquí a fer el discurs que ha fet, de la llargària que l’ha fet, no sent, com no és, president del Govern –i respecto totalment el criteri del president del Parlament respecte de l’oportunitat o no de la seva intervenció aquí en aquest moment. Però, cregui’m, el meu interès avui està a sentir els grups parlamentaris, saber exactament què és el que han de dir respecte de la proposta que se’ls va fer. Efectivament, aquest és un debat en el qual nosaltres hem presentat un programa i volem saber no el que en pensa el Govern, que en bona mesura ja ho sabíem, efectivaPLE DEL PARLAMENT Moltes gràcies, senyor president. Senyor candidat, nosaltres coincidim amb la diagnosi que s’ha expressat abans de la proposta programa, tenim diferències en l’estratègia i en el programa, i ho explicaré, també, a través de les aportacions que faria el nostre Grup Parlamentari a aquest debat. Coincidim en la diagnosi com hem coincidit els tres grups parlamentaris de l’esquerra de la cambra els darrers dos anys. El Grup d’Esquerra Republicana, el seu i el nostre portem moltes vegades..., votant resolucions i fent propostes que coincideixen amb aquella diagnosi. En concret, ho hem expressat amb paraules textuals de tots nosaltres. El mateix Carod-Rovira, en nom d’Esquerra Republicana, li deia a Jordi Pujol en un debat de política general, de l’any 2000: «La societat catalana va molt bé, qui no van bé són vostès, que tenen una mala gestió.» Sectors molt importants de l’opinió pública catalana coincideixen en aquesta diagnosi, no només els que es mobilitzen –com el cas de l’Ebre, les Gavarres o els mestres o la salut mental–, ciutadans, sectors amb els seus corresponents interessos. I en podria explicar moltes, d’anècdotes, com la de fa dos dies, quan un alt dirigent de la banca catalana em deia: «Fa falta aire fresc a la Generalitat de Catalunya.» Hi han motius a balquena per al canvi, per a la nova etapa. L’actual situació política fa una olor d’estancament, d’exhauriment, i, a més, és molt humà: són massa anys, de tota una institució, de tot un equip, de tota una forma de fer; que fins i tot des de dins del mateix equip hi ha una percepció d’això: Duran i Lleida al paranimf va tenir frases molt concretes que calia replantejar-se i revisar a fons el que era la seva proposta política. Els resultats del 99 ho varen expressar, quan va parlar a la ciutadania. Va anar pels pèls, sí que va anar pels pèls, però amb vot popular, no. Amb vot popular –i aquí, senyor Maragall, li ho torno a recordar–, l’opció més votada es deia Partit Socialista de Catalunya - Ciutadans pel Canvi - Iniciativa per Catalunya - Verds. Si vostè li treu aquest sumando final, l’opció més votada hauria estat Convergència i Unió. L’any 99 també els resultats eren d’aquesta percepció. I, de la majoria, els dic molt «carinyosament» que espero que estiguin molt agraïts a Izquierda Unida i als que varen provocar, en el nostre cas concret, una divisió que va restar alguns SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 25 diputats perquè ara hi hagués unes altres persones assegudes en aquest banc de Govern. Però hi han motius molt profunds per parlar que cal obrir una nova etapa: el doble joc que vostès fan sobre l’autogovern constantment; promeses electorals o propostes solemnes de Jordi Pujol candidat al debat d’investidura sobre l’autogovern que estan per complir; l’intercanvi partidista constant d’aquest tema amb qui governi, sigui qui sigui, a Madrid. La consellera Núria de Gispert va citar les lleis del PSOE antiautonòmiques. I va citar la Llei de bases de règim local, la de forces i cossos de seguretat de l’Estat, etcètera. Totes elles, senyora Gispert, van ser elaborades per la coalició del Govern del PSOE amb el Grup Parlamentari de Convergència i Unió. I li diré, concret, fins i tot amb persones: Eduardo Martín Toval, en nom del Grup del PSOE, i Miquel Roca i Junyent, en nom del Grup de Convergència i Unió. Moltes d’elles, varen ser dutes al Consell Consultiu per part d’aquesta cambra, el Consell Consultiu va dir que eren inconstitucionals i vostès, en aquesta cambra, van impedir amb el seu vot que hi recorreguéssim. O sigui, ja n’hi ha prou, d’aquest doble joc. Com varen practicar fa molt poc amb Esquerra Republicana al darrer debat de política general. Les resolucions abrandades contra la Llei d’estabilitat financera, pressupostària, i l’endemà vota a Madrid –l’endemà, eh?– a favor d’una sèrie d’articles, entre els quals els que ataquen l’autonomia financera dels ajuntaments de Catalunya. No és una coincidència casual, no és un acord de conveniència, és una clara coincidència social, són dues opcions complementàries, especialment des dels resultats de les darreres eleccions generals. Ara –ara–, senyor Pujol, potser en aquest situació li ve un moment de petit marge d’acció amb el cas Gescartera, si és que –com es poden ensumar els analistes polítics– acaben votant una vegada més per tapar les vergonyes del que pugui ser la corrupció en el Govern Popular. La diagnosi és aclaparadora quant a l’obra de Govern i la necessitat d’un canvi. He començat per raons humanes, fins i tot. Ho és en temes d’administració. Com és possible que encara ningú s’adoni que són opcions nacionalistes com Convergència i Unió Democràtica, que, amb nosaltres, lluitaven contra el centralisme de Madrid a la clandestinitat, qui ha instaurat a Catalunya un nou centralisme que es diu Barcelona, desconfiant de la distribució territorial del poder? Ho han fet vostès. Tenen noranta-dos serveis, sobre cada cent que té la Generalitat de Catalunya, a la ciutat de Barcelona, amb una macrocefàlia d’Administració com la que varen heretar, amb una administració que té sectors importants de clientelisme i amb casos de corrupteles que no han reconegut ni combatut mai, malgrat, de vegades, fins i tot, evidències judicials. Són aclaparadores les raons en el tema territorial. El territori, per vostès, és un bé que, malgrat que és, en les seves agressions, irreversible, està a mercè de les opcions econòmiques. Ho han demostrat ara fa molt poc a les Gavarres; en podríem parlar a bastament, si tingués temps, senyor Mas, amb el tema de l’aigua, amb l’energia, amb l’aposta per una determinada mobilitat privada..., i la senyora Núria de Gispert em cita el cas de la SESSIÓ NÚM. 42.2 Terra Alta, quan tot just desembre vinent s’acabaran les obres d’una primera fase d’un regadiu que té set fases, sense xarxa elèctrica, encara, per fer-ho funcionar i que poden trigar anys per rebre un reg de suport, un reg de pagament en aquella comarca tan pretèrita. Podria allargar-me extensament sobre motius que emanen de les polítiques que vostès tenen de cara a les persones. Agafo el cas més espectacular i clamorós: les mancances en els temes de benestar social. Per vostès, les polítiques socials són sempre residuals; per exemple, hi dediquen tan sols el 3% del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Ho diu el Síndic de Gregues any rere any. Aquest Govern no té polítiques socials adequades per als problemes de Catalunya. El cost de les polítiques socials, el fan recaure a les famílies i, molt en concret, sobre les dones i també als ajuntaments, els quals els neguen diner públic per dur a terme aquelles funcions. Un claríssim cas és de les polítiques de cara a les persones dependents. Senyor Mas, recordi que el Govern del qual vostè forma part només atén l’1,7 de persones en situació de dependència a tot Catalunya. Recordi que el que sí que fan és un discurs absolutament ideologista conservador: «La família –ho diu Jordi Pujol, textualment, sobre la família– és el que serà qui salvi l’estat de benestar.» Una família vista amb ulls carques, sociològicament inexistent –perquè això ha variat absolutament a Catalunya– i mancada de polítiques de suport econòmic. Això, sí: hi ha la dona: que no treballi, que es quedi a casa, que tingui cura dels petits perquè no fan escoles bressol, senyor Mas, i que tingui cura dels grans. Aquesta és la seva concepció –un altre motiu per coincidir. El tema de l’ensenyament és aclaparador. Ha tingut vostè, en parlar amb el candidat, l’atreviment de tocar el tema de les escoles bressol. Sap –i això no ho pot amagar, perquè són estadístiques molt transparents– que de tots els nens i nenes escolaritzats en escoles bressol només el 8% –només el 8%– està en escoles bressol de la Generalitat. Hi ha ajuntaments, com el de Sant Feliu de Llobregat, governat per Iniciativa per Catalunya Verds, que atén el 100% de la demanda. Però podria parlar-li dels sous dels mestres, dels barracons, etcètera, etcètera, eh? I, per últim, li podria parlar de raons que afecten allò que vostè ha llegit per boca d’un altre, un altre que seria bo que pugés a la tribuna a parlar –no vostè, que llegeix els textos del senyor Pujol–, quan ha parlat solemnement, al final, de Catalunya. Ha de saber, en primer lloc, que aquesta Moció de censura no s’adreça a vostè, senyor Mas. Si llegeix el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya i veu el títol de la Moció de censura, diu: «Moció de censura al President de la Generalitat», que, fins ara, el tenim entre bambolines i, fins i tot, passant-li papers, com aquest text tan solemne que està llegint sobre la gran Catalunya que s’ha de salvar. Miri: també sobre això hi ha motius. Tants anys parlant tan solemnement de la identitat i tenen el pressupost de Cultura més baix de comunitats autònomes homologables amb la nostra o d’unitats subestatals, com pot ser el Quebec o altres de similars que siguin homologables amb la nostra, i en aquest mateix camp d’identitat caPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 26 talana, els haurien de pujar els colors a la cara quan parlen de temes tan senzills com Països Catalans. Per tant, senyor candidat, nosaltres coincidim, com ho fa Esquerra Republicana, com ho fa el seu partit i com ho fan tants sectors socials de Catalunya, en la diagnosi del que està passant políticament. Per això, vàrem votar, fa molt poc, dos, tres grups plegats, una moció de reprovació a l’actual Govern. Coincidint que cal una nova etapa, no coincidim amb les estratègies que caldria emprendre per obrir-la. Nosaltres vàrem parlar que caldria convocar eleccions. Evidentment, això depèn, és una competència que té el president de la Generalitat. Al poc temps d’haver llançat la proposta d’Iniciativa per Catalunya - Verds, s’hi va afegir Esquerra Republicana, que va dir que també veuria amb bons ulls, segons en quines condicions, la convocatòria d’eleccions i vostès mateixos també ho varen considerar públicament. Vostès, fa nou mesos, van anunciar una moció de censura com un instrument per a aquesta nova etapa. I, poc després, Esquerra Republicana –crec que el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira– va anunciar que ells també farien la seva pròpia moció de censura. Per tant, també considerant aquesta possibilitat. Li faltaven, evidentment, dos diputats, que algú hauria d’afegir-li, perquè hi poguessin arribar. I, per últim, tenim la tercera proposta, que és un pacte nacional com el que ens va proposar Esquerra Republicana en el darrer debat de política general. Analitzem aquestes tres propostes per veure si serveixen per superar l’actual situació i obrir aquesta nova etapa. El pacte nacional és una proposta molt seriosa. Fa molts anys que diversos grups parlamentaris fan propostes pràcticament idèntiques. Nosaltres parlàvem d’un acord nacional sobre l’autogovern. Calia fa molts anys i segurament cal i continua sent necessari. La pregunta, molt senzilla, a fer-se és: per què no s’ha produït fins avui amb vint-i-un anys de Govern de Convergència i Unió, de presidència de Jordi Pujol, un pacte similar? Per què no ha estat el mateix Jordi Pujol –que ho hauria d’haver fet– qui hagués proposat, amb una visió transversal des d’una transició plural, un pacte similar? Per què Jordi Pujol, coneixent la solidesa de dirigents polítics que provenen de la transició, com Josep-Lluís Carod-Rovira, quan estava a l’Assemblea de Catalunya, o com Pasqual Maragall, quan estava al Moviment de Funcionaris Democràtics, o un servidor, amb tota humilitat? Per què, coneixent aquesta solidesa, ha estat incapaç –o no ha volgut–, en vint-i-un anys, de fer una proposta similar? Ara, no s’hi val; no és creïble. És que, a més, no és factible; sona a cortina de fum, sona a coixí partidista per ajudar Convergència i Unió, encara que sigui legítim, també, per ajudar els interessos de partit d’Esquerra Republicana. Recordin –recordin– l’any 80, quan van investir Jordi Pujol president de la Generalitat amb els vots d’Esquerra Republicana i amb els vots de Martín Villa, que estava en aquesta banda de l’hemicicle; i que els van prometre que els reformarien l’Estatut a la primera Legislatura. Recordin el que deia el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira al debat de l’any 2000 –any 2000, eh?, 4 d’octubre del 2000. D’aquí a un any, senyor president, quan no hagi sortit bé la negociació del sistema de finançament, PLE DEL PARLAMENT quan l’ofensiva anticatalana i antiinteressos econòmics de Catalunya reprengui amb força, aleshores, no ens vingui a trucar a la porta; aleshores, no ens diguin: «Ei, que hi ha algú?», perquè no hi serem; nosaltres ja estarem pensant a treballar per saltar la paret. Perdoni perquè, segurament, no li he donat l’èmfasi que li va donar vostè però són les seves paraules. No creem un nou miratge nacionalista, no mobilitzem brunetes mediàtiques per fer veure que aquest és el tema que avui té plantejat el país. El dilema principal del país no és Catalunya - Espanya; el dilema principal és obrir una nova etapa amb una opció progressista i plural, o continuar amb l’opció conservadora –no pas plural. Com es pot pretendre, ara, pactar amb qui depèn del PP? Com es pot pretendre pactar, ara, amb qui té les responsabilitats de vint-i-un anys de govern i amb aquella diagnosi anterior? Com es pot pretendre obrir una nova etapa amb els mateixos que governen de sempre? Hi ha una segona proposta, que és la que estem discutint aquests dies –ahir, avui–: una moció de censura. La moció de censura –ho vull recordar no pas per deformació professional– al nostre ordenament jurídic és constructiva, no més ho és que a la República Federal Alemanya, a l’Estat espanyol i a les comunitats autònomes que ho varen copiar. Però vull recordar que, l’any 80, a la primera Legislatura, quan vàrem redactar la Llei del Parlament, del President del Consell Executiu, vàrem pactar l’equilibri –ningú tenia majoria absoluta– que hi hauria moció de censura constructiva però que el president de la Generalitat no tindria la facultat de dissoldre el Parlament. Una forma clara del seu tarannà de govern és que aquest pacte se’n va anar en orris, el van esmicolar, quan van aconseguir la primera majoria absoluta, per convocatòria d’urgència, en setantadues hores; per por que vingués de Banca Catalana, es va introduir en les lleis de Catalunya la facultat de dissolució a mans del president. És un estil de governar. Aquell pacte institucional se’n va anar –perdonin– a fer punyetes per conveniències partidistes. La moció de censura serveix sempre per iniciar alternatives. Això, ho saben perfectament. És el cas de Josep Benet, de Felipe González, de Beiras a Galícia, d’algun candidat de Convergència i Unió que ha dit aquests dies que s’ho està plantejant per fer-ho al seu propi ajuntament, i, l’any 82, en vam veure un en aquest cambra, i el PSC aleshores va dir que hi havia motius per presentar-la, però que no considerava que era oportú votar-la, i Esquerra Republicana va votar en contra, malgrat els flagrants incompliments que feia el Govern de Catalunya, com el que he cita de reforma de l’Estatut. Avui, el candidat que encapçala aquesta Moció de censura, Pasqual Maragall, ha exposat un programa de partit. Perdó: ahir, el candidat va exposar un programa de partit, del PSC - Ciutadans pel Canvi. Una proposta, un programa, un bon programa de govern, del partit més important de les esquerres amb un candidat clar, el que està més assenyalat a l’opinió pública per substituir Jordi Pujol, però és un programa de partit, senyor Maragall, i un programa de partit –fins i tot, també, per definició: partit polític: polític és el tot, partit és una part–, un programa de partit sempre és una part, és parcial i, per tant, és incomplet. Per tant, no pot satisfer SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 27 totes les expectatives de canvi o d’obertura d’una nova etapa. Hi ha expectatives –ho he dit al principi– al país i, entre les esquerres, per a una nova etapa, però no les pot satisfer. Primer, per error de procediment: no ha fet cap negociació d’aquest programa abans de portar-lo a aquesta cambra amb possibles partners, altres grups que hi poguessin participar. No s’ha fet cap consulta ni treball previ, i hauria estat molt més potent impulsar-ho en forma més plural. Jo els reclamo més respecte pel pluralisme. Primer, per matemàtica electoral: ningú pot esperar al 2003 a arribar a la majoria absoluta; segon: l’hi reclamo, perquè ja l’any 99, com ja li he dit, l’opció més votada era plural; tercer: perquè hi hauria més impuls i més força, i quart: perquè, fins i tot havent fet les coses amb temps –nou mesos– ben fetes, a la millor, la votació d’avui o de demà –no sé quan serà– hauria estat, encara, més nombrosa. Són tres sumands diferents com els que governem la ciutat de Barcelona, de fa molts anys –Esquerra Republicana s’hi ha afegit fa poc, però també hi és–: Esquerra, PSC i Iniciativa per Catalunya - Verds, i hi ha molts més sumands encara de forces polítiques i socials que volen obrir aquesta nova etapa. Jo ho dic a totes les esquerres en general: l’aplicació de les nostres polítiques, la de cadascun de nosaltres, no serà possible si no hi ha un canvi a Catalunya, i el canvi, a Catalunya, no serà possible sense la presència plural de forces d’esquerra –també i amb un paper important d’Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds a la nova majoria, des de la diferència, sense dispersió, com ha fet sempre la dreta! Com és que encara no ens hem assabentat que ho ha fet sempre molt bé: barallar-se i, en les coses de les garrofes, saber estar ben junts, a l’hora de votar en coincidència social; si no, no hi hauria canvi; si no, no seria possible fer avançar aquelles polítiques. Per això, jo, ara, amb orgull, vaig a aportar el que nosaltres creiem que cal per a aquesta nova etapa i per a aquest canvi en nom del meu Grup Parlamentari i de la meva formació política, constatant, en primer lloc, una primera diferència en el camí a emprendre per a aquesta situació: nosaltres som partidaris de convocar eleccions, de donar vot, veu a la ciutadania perquè expressi si és veritat, o no és veritat, que hem arribat al final d’una etapa. I jo li demano, senyor candidat, el seu compromís que, si guanyés la Moció de censura, convocaria eleccions, tant per motius que, per guanyar-la, només seria factible si hi hagués canvis de vot com per motiu de respecte a l’opinió pública, o com per protagonisme de la ciutadania. Nosaltres estem disposats a votar favorablement aquesta Moció si es compromet amb aquella convocatòria, perquè suposo que entén, tothom, que, per nosaltres, entre un govern conservador i una majoria plural d’esquerres, no hi ha color –està molt clar–; suposo que s’entén que estem disposats a conformar una majoria plural, i, per això, subratllem des de la pluralitat les nostres aportacions programàtiques. L’hi faré, senyor candidat, en tres apartats, en cada un dels quals, evidentment, hi haurà de llegir la nostra crítica. Primer, a les insuficiències que avui hi ha en SESSIÓ NÚM. 42.2 aquests apartats a Catalunya i, després, al que potser..., al que no està per molts motius en la seva pròpia proposta programàtica. Nosaltres apostaríem i apostem per un programa de govern amb un model econòmic de sostenibilitat avançat en el terreny social i radicalment democràtic en els usos polítics. Miri: un model econòmic basat en la sostenibilitat per a Catalunya mereixeria, com vostè ha tingut –per respecte a vostès i, fins i tot, a tota l’opinió pública– una bona estona per ser explicat, i vaig a ser extremament telegràfic. Podria començar per una bateria de propostes socioeconòmiques, com és un pacte social per a la innovació tecnològica, o com és el programa de govern per reduir dràsticament la sinistralitat laboral, o com és l’accent de govern per a més i millor treball, fent d’aquesta acció, el combat a la precarietat, l’acció prioritària del Govern. Qui vulgui governar Catalunya de forma progressista ha d’apostar per treball qualificat i ben remunerat. Però em cenyiré –no només perquè m’ho hagi demanat el senyor Mas fa molt poc, sinó perquè crec que encara és més específic–, em cenyiré a la dimensió de sostenibilitat. Apostem per un govern que presenti d’immediat en aquesta cambra un debat, un informe per fer un debat, sobre l’estat ecològic de la nació, amb el seu corresponent pla de sostenibilitat. Es fa a les democràcies més avançades del món, ja fa molts anys que es fa. Un govern que tracti d’immediat –com deia abans– el territori com a part de les llibertats nacionals de Catalunya, aquesta Catalunya que tant s’estimen i que s’està malmetent en sectors molt importants; que plantegi una política de planificació territorial, fins i tot per desplaçar el creixement de la població del litoral cap a les comarques interiors, vinculant-lo a les noves infraestructures, la macrociutat compensada, com hi ha a les zones més avançades del món; per un govern que desenvolupi el Pla de parcs naturals i doti el Pla d’espais d’interès natural; que impulsi una nova cultura d’aigua que no depèn del Roine o de l’Ebre, sinó que depèn de començar per educar la població que l’aigua és un bé escàs i cal gestionar-ne la demanda; per un govern que vagi a un pla energètic, complint que l’any 2010 reduïm el 15% les emissions de CO2 a Catalunya, o que vagi amb les energies renovables fins a arribar al 24% el 2010, com diu la nova directiva europea, i que es plantegi seriosament, com ha fet el govern Schröder, el tancament de les centrals nuclears; un govern que faci de la política de residus una aposta pel reciclatge, no per la incineració, una aposta per la reducció, per la minimització, començant pels envasos als comerços, com es fa a les cultures més avançades. Que faci una aposta pel transport públic de les persones i mercaderies, amb un bon pla de ferrocarril, amb un consorci per al transport col·lectiu públic a Catalunya. Un govern que rescati els peatges, i vostès han conegut, perquè ho hem distribuït en aquesta cambra, un pla absolutament rigorós, que permet, amb un rescat de la concessió i la nova concessió, reduir els beneficis al 15% –que no està malament uns beneficis del 15% en les èpoques actuals– sense peatges a les entrades de les àrees metropolitanes de Catalunya, no només la de Barcelona, i reducció, amb aquestes mesures, d’un 40% del preu dels altres peatges. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 28 Amb un govern que implanti una ecotaxa, una taxa sobre pernoctacions, amb caràcter finalista, per actuacions mediambientals i que redistribueixi la seva recaptació un 50% a la Generalitat i un 50% als ajuntaments. Un programa inequívocament avançat en el terreny social, i, en primer lloc, una de les mesures que està en la punta de llança de les accions més progressistes arreu del món: la renda bàsica universal. Un govern que garanteixi, no per a determinades rendes, senyor candidat, sinó una renda bàsica universal, i no m’estenc perquè és un programa prou conegut tant per vostès com pel mateix Govern actual de Catalunya. Un govern que faci un pla nacional d’habitatges de lloguer. Va ser el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, que no té un caire partidista, senyor Mas, que fa molt poc va denunciar el Govern de Catalunya pel seu oblit absolut pels habitatges de lloguer per a joves, i qualsevol política d’habitatges del futur govern de majoria plural ha de començar per un pla nacional d’habitatges de lloguer. Amb un govern que faci dels serveis públics no quelcom per anar privatitzant, sinó quelcom per anar garantint la igualtat. Els dono l’exemple d’ensenyament, senyor candidat: un compromís pel 6% del PIB com a inversió en ensenyament no universitari a Catalunya, com fa la resta de països de la Unió Europea. Això permetria dignificar sous –són 22.000 milions de pessetes–, sous dels mestres; permetria una decidida aposta per la formació professional, invertint l’actual relació, que és absolutament deficitària, i permetria abordar un pacte, però un pacte social per a educació, començant per auditories i per una revisió seriosa dels concerts, suprimint aquells que són sobrers on pot haver-hi oferta pública i, evidentment, anar, en primeríssim terme, a aquells que couen a la pell quan són concerts per a escoles d’elit, on encara avui, senyors del Govern, es margina la llengua catalana. Un programa que faci dels drets socials una qüestió de garantia per a tota la ciutadania, començant per la dependència, i podem coincidir amb moltes de les propostes que hi ha en el seu propi discurs pel que fa a aquesta qüestió sobre la gent gran, sobre la gent oblidada, hi afegiríem els drets dels infants i hi afegiríem les polítiques per als discapacitats. I un govern que, en aquest apartat d’igualtat social, faci una aposta decidida per la igualtat genèrica. Avui, a Catalunya, encara les dones tenen una mitjana salarial del 75% del que és la mitjana salarial dels homes. He dit abans que avui a Catalunya –i són paraules del mateix president actual– recau l’estat del benestar amb el fet que la dona es quedi a casa. Per què no una llei electoral de Catalunya que, com la francesa, garanteixi que el 50% dels llocs a sortir siguin de cadascun dels sexes? Per què no mesures que facin de la política de conciliació entre la vida laboral i familiar una qüestió de dones i d’homes? Per què no reducció d’horaris per maternitat o paternitat tant en dones com en homes? Per què no un govern..., i cal un govern que faci de l’atac a la violència domèstica una qüestió elemental i bàsica. I per últim, un govern de radicalitat democràtica als usos polítics. I permeti’m aquí una incursió a la crisi PLE DEL PARLAMENT mundial: hi ha por al carrer per temes de guerra, d’efectes econòmics, d’acomiadaments, de llibertats i seguretat, de racisme a la pell. Nosaltres apostem per un govern compromès amb la pau, amb la cooperació i amb la solidaritat. Un Govern que digui no a la guerra com a instrument per a solucionar un conflicte, no a la demonització de l’islam, sí a la justícia internacional, sí a les mesures per combatre els desequilibris. Senyores i senyors diputats, a les Torres Bessones hi va morir el fill d’un bon amic meu, però el mateix dia van morir, segons la FAO, 35.615 nanos per fam en el món, i no hi va haver cap campanya mediàtica, no hi varen haver manifestacions de solidaritat, no hi varen haver minuts de silenci, cap missatge del Papa, les borses anaven prou bé, no es va mobilitzar cap exèrcit. Hi ha moltes hipòtesis sobre la identitat dels criminals, algunes d’elles ens toquen de ben a prop, com a societat desenvolupada. Un govern que compleixi amb l’aportació del 0,7% –del 0,7%, fa vergonya dir-ho– del producte interior brut per a cooperació al desenvolupament, i l’actual Govern a Catalunya no arriba ni al 0,2. Un Govern que faci una autèntica llei de cooperació, com demanen les ONG, no com la que avui està aturada en aquesta cambra. Una aplicació pressupostària i dotació de la Llei del foment de la pau. Un govern que tingui en compte els drets i deures de les persones immigrades. Per què no el dret de vot a les persones que portin tres anys de residència a casa nostra, com ja està en moltes democràcies avançades? Per què no el dret de ser elegit als cinc anys de residència a casa nostra? Per què no polítiques selectives sobre l’habitatge, sobre la inserció social per a aquestes qüestions? Un govern que construeixi una administració transparent, eficaç i que impulsi la participació. Un govern que primer haurà d’agafar l’escombra per netejar alguns racons de la mateixa Administració de la Generalitat de corruptela, de corporativismes. Un govern que haurà d’anar a obrir la participació cívica, començant pel que és la informació i les propostes de cara a les mesures que s’han de fer servir per governar el país. Un govern que descentralitzi la mateixa Generalitat. En aquest apartat, nosaltres hi posaríem les propostes de reforma de l’autogovern. Senyor candidat, li ho diré amb una frase d’un clàssic. És Taine a Les origines de la France contemporaine, que diu que les constitucions són com un vestit. De Gaulle s’ho va agafar molt seriosament, això, a la cinquena república, i hi ha qui ha dit «carinyosament» que Jordi Pujol també s’ho va agafar molt seriosament, amb vint-i-un anys. Un altre motiu per començar a reformar aquest vestit: nosaltres estem treballant amb Esquerra Republicana i amb vostès un document sobre l’autogovern, molt seriós, i crec que serà un exemple de com es pot obrir una nova etapa. Un document al qual, tant de bo, s’hi afegís la força de Convergència i Unió. Segur que no s’hi afegirà, ja ens ho ha dit mantes vegades, el mateix PP. Bé, seríem quatre sobre cinc, tindríem la força política. «Madrid», «no tenim la correlació de forces»... Per què no parlem a la ciutadania? Per què no busquem el suSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 29 port de la gent? O és que sempre ho hem de portar a la taula de negociació i d’intercanvi partidista, per veure quan em convé o quan no em convé, segons els meus beneficis socials? bancs seríem nosaltres i no aquests senyors. (Remor de veus.) Van ser trenta o quaranta mil vots que es van perdre perquè no van arribar al percentatge aquest a què s’ha d’arribar perquè es puguin tenir escons. I una Catalunya, per últim, que s’integri plenament a la Unió europea amb presència institucional, i aquest govern ho ha d’impulsar, amb la convenció per reformar els tractats, amb el que és el fòrum de societat civil que el mateix president del Consell Europeu d’ara, el belga, ho ha agafat de les seves mans. I quan vingui la presidència espanyola, ho exigim. Catalunya ha de serhi present i, sobretot, no podem mancar a la cita del 2004 a Berlín, quan es vagi a la reforma dels tractats. I aquest govern de la nova etapa, d’això n’ha de fer un accent principalíssim. Senyor Ribó, amb la força política que vostè representa (persisteix la remor de veus), perdonin, vam perdre la Guerra Civil, encara que ens discutíem sobre algunes qüestions. Junts vàrem lluitar contra la dictadura, encara que ens discutíem també sobre algunes qüestions. Junts vàrem treballar per la Constitució i l’Estatut, que han garantit no sols la democràcia, sinó l’establiment d’un autogovern català sòlid, com mai en la història del nostre poble, encara que ens discutíem sobre algunes qüestions. Junts vàrem treballar per fer arribar la democràcia als ajuntaments i en governem plegats una bona colla, encara que ens discutim, de vegades, sobre algunes qüestions. I sense necessitat d’amagar algunes diferències, és molt més el que ens uneix que allò que ens separa. Hem demostrat que som capaços de treballar plegats en benefici de la majoria, i sabrem seguir-ho fent en el futur. El president Senyor diputat... El Sr. Ribó i Massó Acabo, senyores i senyors diputats. Estem en un debat legítimament de partits, sabem la votació, és prou coneguda, però torno al principi: si coincidim en la diagnosi, independentment de l’encert o no de la Moció de censura, tenim dos anys per construir l’alternativa, tenim dos anys per anar des de la dispersió a la conjunció, tenim dos anys per no confondre l’adversari, tenim dos anys per fer una bona priorització de les opcions que espera el poble de Catalunya, aquell que diu prou i que no espera a veure qui arriba primer a la cursa entre nosaltres, sinó que espera que fem visual, real i creïble que allò que s’està acabant, malgrat totes les operacions de maquillatge, tingui una bona substitució, ja que ni ells mateixos, i sobretot el principal responsable, que encara no ha parlat en aquest debat, ha estat capaç de fer una reflexió col·lectiva sobre com es fa una transició. Nosaltres hi estem molt disposats, començant per l’engrescament de la gent que pugui haver comprès les nostres argumentacions en aquest debat. Moltes gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre candidat senyor Pasqual Maragall. El Sr. Maragall i Mira Senyor president, senyors diputats; senyor Ribó, permeti’m que, abans d’entrar a contestar-li algunes de les qüestions que ha plantejat en la seva intervenció, faci algun comentari previ. Senyor Ribó, amb la força política que vostè representa, amb Iniciativa per Catalunya - Verds, ens uneixen moltes coses, i no només el fet d’haver anat junts en les darreres eleccions en tres de les quatre circumscripcions catalanes, tema sobre el qual vull dir-li que, efectivament, és gràcies a aquesta conjunció que es va donar el fet que nosaltres plegats vam ser la força més votada, però també li vull recordar que si vostès no haguessin deixat anar Esquerra Unida i Alternativa, la seva esquerra, avui qui estaríem asseguts en aquests SESSIÓ NÚM. 42.2 Vull aprofitar també per retre homenatge al que vostès històricament han representat. Reconeixement que massa sovint s’oblida. Encara que el Govern de la Generalitat ha tingut algun gest positiu en aquest sentit i jo li agraeixo, de vostès es poden criticar les coses que es vulguin, però vostès no han fallat mai ni al país ni a les seves classes populars, ni en els temps més difícils ni en els d’avui. Del PSUC vàrem aprendre, jo personalment i tots nosaltres, moltes coses, un cert gust pel treball unitari, per la capacitat de sumar esforços si el repte ho requeria. En fi, hem après molt i em pregunto si hauríem tirat endavant les tesis de l’Assemblea de Catalunya sense el PSUC de Gutiérrez Díaz i Gregorio López Raimundo, evidentment, també sense Raimon Obiols o Joan Reventós o sense Miquel Sellarès. També hem apreciat la voluntat permanent que han tingut vostès de fer arrelar el catalanisme en els sectors populars, els formats per la gent nascuda aquí i per la gent vinguda d’arreu. Podríem parlar d’unitat civil del poble català sense la tasca de tanta i tanta gent d’esquerres en els anys seixanta, setanta i vuitanta, en aquells anys en què anar al carrer Alí Bei, al monument –que no hi era– de Rafael de Casanova representava, sobretot, sentir parlar de l’11 de Setembre amb accent andalús –ho recordo perfectament– i córrer, evidentment, perquè hi havia la policia? Hi havia més gent parlant català amb accent andalús o castellà amb accent andalús, a vegades, que no pas amb l’accent més nostrat. Nosaltres penso que no hauríem pogut fer res de tot això, del que hem arribat a ser, sense parlar de la tasca dels sindicats catalans, sense parlar de les Comissions Obreres de José Luis López Bulla –la CONC, famosa ja des de l’any 67, 68– i el Joan Coscubiela, o sense la UGT de Pepe Alvarez. Podríem parlar de tot això si l’esquerra no hagués convençut sobre la necessitat de tenir una única xarxa escolar? Sense la feina de Marta Mata i de Pepe González en aquest mateix hemicicle? Li dic això perquè em comprometo que aquesta dimensió de la nostra història no sols no sigui negada, sinó que sigui adequadament reconeguda. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 30 Senyor Ribó, comptem amb el que vostè representa, amb les seves idees i amb la seva gent, per construir el govern de progrés que Catalunya avui necessita. I sabem recollir amb la seva col·laboració directa la sensibilitat social i la preocupació mediambiental que vostè expressava. Sí, al plenari de l’estat ecològic del país, evidentment; sí, a saber com tenim el mapa d’inundabilitat; sí, a saber quins són els indicadors de contaminació per territoris; sí, a com està avançant la reforestació espontània, i perdent-se per la via dels incendis. Això cada any ho hauríem de fer i espero que es farà. Des del punt de vista social hauríem de desenvolupar conjuntament temes molt rellevants: el pla de suport a la família, el pla d’universalització de l’atenció domiciliària, el pla d’atenció a la vellesa, les polítiques de conciliació de la vida laboral i familiar, que fins ara han fallat i que ara són absolutament crucials, les accions positives per la igualtat d’oportunitats entre gèneres, l’acció de prevenció i eradicació de la violència contra les dones, el pla de lluita contra la pobresa i exclusió social, la millora de la sanitat primària i hospitalària, donant importància –la importància que es mereixen– a temes com la salut mental, als disminuïts, la sida o als malalts terminals. Des del punt de vista mediambiental voldria assenyalar algunes prioritats. Per descomptat, i en primer lloc, l’ús racional de l’aigua, que és la companya bessona del que ha de ser una postura diferent sobre el Pla hidrològic nacional, interconnectant totes les xarxes per tal de permetre derivar aigua entre zones deficitàries i excedentàries en funció de la climatologia, al temps que s’actua sobre les fugues i en la millora de la qualitat. Recuperació dels aqüífers sobreexplotats i contaminats, protecció integral del litoral per tal d’acabar amb la seva degradació, temperament del consum de sòl i de la destrucció del paisatge. I aquí m’agradaria afegir «soterrament de les línies elèctriques d’alta tensió». Estem molt endarrerits en això. En Raimon Obiols sempre em diu: «A Holanda, on tenen un pam de terra i tota la resta és aigua, ja està enterrat tot, i aquí tot són línies aèries.» N’he parlat amb les companyies, també, i em diuen: «No, no, a Holanda és el 50% i aquí és el 30% el que tenim enterrat, per tant, ja estem molt avançats.» Però les últimes xifres que estem veient no coincideixen. Si agafem totes les tensions –l’alta, la mitjana i la baixa– per descomptat que no estem, sembla ser, en el 30%, i amb l’alta tensió hi ha molt de camp per córrer. És evident que hi ha molta conducció dintre de ciutats, però és evident també, com diu Raimon Obiols, que el paisatge és una de les qualitats naturals que tenim i, per tant, s’ha de protegir, encara que sigui de vegades amb inversions fortes. Entenem que, quan les elèctriques estaven amb els problemes que estaven de capitalització i d’inici de la competència, això era impossible, però algun dia haurà d’arribar, senyor conseller, senyores i senyors diputats, que aquest tema del paisatge passi a ser una prioritat del Govern de Catalunya. Nosaltres, senyor Ribó, també creiem que cal avançar cap a una democràcia més viva i més participativa, com vostè ha dit. Nosaltres hem començat a parlar amb les PLE DEL PARLAMENT organitzacions no governamentals per mirar de portar en un període de dos anys sobre la taula d’aquesta cambra els temes fonamentals de l’any 2000: el Tribunal Penal Internacional, l’abolició de la pena de mort i la reducció o absorció del deute dels països més endeutats; com també creiem que tots els temes sectorials del comerç just, de la banca ètica, etcètera, s’hauran d’anar enfocant. En tot cas, creiem que és important que les institucions catalanes tinguin una proximitat amb les organitzacions no governamentals en els temes que realment aquestes poden ajudar a resoldre, si, i només si –em penso que aquesta condició se’ls ha d’exigir–, són capaces de traçar una línia molt clara entre aquestes organitzacions pacífiques i el que són organitzacions violentes, que simplement aprofiten els temes per a l’aldarull i per al soroll. En aquest punt estem. Hem estat reunits amb totes..., amb una bona colla, hi havia potser dotze o catorze organitzacions no governamentals d’aquest país. Hem demanat al president del Parlament que tingui a bé acollir aquesta trobada, perquè sigui el mateix Parlament qui desenvolupi aquest treball conjunt, amb organitzacions no governamentals de cara a temes que, en el futur, ens seran molt i molt importants. Em demana, senyor Ribó, què faria si aquesta Moció de censura tirés endavant. Si això succeís voldria dir que les condicions estan madures per promoure un canvi de majoria que sols es podria produir a través d’unes eleccions anticipades. Per tant, estem d’acord. Vostè ha assenyalat una cosa molt interessant i que la gent ha oblidat, que és el paral·lelisme que hi havia en un primer moment entre el sistema de Moció de censura i la capacitat de dissolució. Vull assenyalar-li, tanmateix, que entenc perfectament que això era un equilibri que es va trencar, però també li haig de dir que pensanthi –hi he pensat molt durant aquests nou mesos, en aquesta Moció de censura, i en general en el sistema de censura del Govern, és a dir, de responsabilitat política del Govern, que és del que es tracta–, i crec que amb una situació en la qual es pugui donar, com casualment en aquest moment històric es podria donar, que un sol diputat decidís el canvi de majoria d’un país, probablement seria necessari que el que en aquell moment fos investit..., perquè ja saben que en acabar la Moció de censura, si això es produeix, la investidura és immediata: no hi ha debat d’investidura, el mocionant passa a ser president de la Generalitat. Però, què pot fer el president de la Generalitat amb una majoria que està depenent de l’actitud d’una persona que el dia abans ha canviat d’opinió, suposem? Segurament no pot fer gran cosa i, per tant, és evident que el que haurem de fer, si això arribés a passar, que no crec que passi, perquè a més ni jo demanaré a ningú de Convergència i Unió que traeixi el seu compromís de partit, considero que aquest és un valor que aquí s’ha consagrat i s’ha respectat i que és bo que se segueixi respectant, però, si això s’arribés a produir, evidentment l’única solució seria la dissolució, dissolució al dia següent, dissolució al cap d’unes setmanes, al cap d’uns mesos, amb quina transició?, perquè, de tota manera govern se n’hauria de fer –govern se n’hauria de fer–; d’això, ja en parlaríem. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 31 Vostè ha parlat, també, de temes de reducció d’horaris. Vostè ha parlat..., sap que anem bastant d’acord en això, però vull que quedi clar, perquè no sé si s’han entès bé algunes de les coses que vaig dir ahir en aquesta matèria, i és concretament que nosaltres estem a favor de les trenta-cinc hores setmanals en còmput anual, o sigui, no estem dient que s’hagin de fer trenta-cinc hores cada setmana, sinó que el còmput anual de cinquanta-dues setmanes sigui l’equivalent a la suma de cinquanta-dues vegades trenta-dues hores, menys les setmanes de vacances. Que no és exactament el mateix, perquè això permet una flexibilitat tant als empresaris com als treballadors que és molt interessant. Per últim, sobre el canvi de la Constitució, vostè ha esmentat el tema de l’article... És l’article 152.1? (Pausa.) Em penso que és el tema preferit del president de la Generalitat i del professor Enric Argullol. (Veus de fons.) 151.2, perdó.(Veus de fons.) El senyor Nadal no ho sabia, doncs, el senyor Nadal de Tarragona no ho sabia. 150.2, aleshores, aquest punt, el que voldríem és que alguna vegada se’n deixés de parlar i que s’utilitzés, i vostès ara tenen les aliances que s’han de tenir perquè això es pugui plantejar, de manera que sense canviar la Constitució, que és el que diuen sempre vostès: «No canviem la Constitució perquè no es podrà.» Però és que tampoc es pot fer res amb l’article 150.2. Aleshores, per què serveix no canviar la Constitució, si tampoc es pot utilitzar l’article 152.1. (Veus de fons.) Ui!, s’utilitza... S’hauria d’utilitzar, d’acord amb el professor Argullol, per a una tirallonga de lleis, en fi, de lleis i de canvis que si s’arribessin a obtenir jo els felicitaria. No ho han aconseguit. De manera que aquesta mena de moderació que han tingut o de pessimisme ontològic, com si diguéssim, sobre la Constitució espanyola no els ha servit de res i no ens ha servit de res. I li dic al senyor Ribó que, efectivament, aquesta és una possibilitat, però tant de bo que s’hagués pogut utilitzar. Sobre la Llei d’estabilitat pressupostària, ja n’hem parlat i en seguirem parlant, perquè, com vostè pot comprendre, ja vaig explicar ahir aquesta situació que es produeix cada cinc anys, quan ens diuen que «ara ens donaran» i el dia següent quan arribem a casa ens diuen que «no ens ho han donat», és a dir, que ens ho han donat, però que allò que ens han donat no era exactament el que ens creiem, doncs, és una situació recorrent, que jo espero..., que ben aviat es tornarà a produir, evidentment, ben aviat es tornarà a produir que haurem d’explicar al poble de Catalunya que allò que ens havien dit que ens donaven, doncs, no pot ser i, aleshores, haurem de tirar, en fi, haurem de tirar el carro contra els bous o contra aquells que han preconitzat un sistema que no s’aguanta i que no dóna de si tot allò que s’havia promès que donaria. Moltes gràcies, senyor president. El president Gràcies, a vostè, senyor candidat. Té la paraula, per catorze minuts trenta-dos..., és a dir, per quinze minuts, el senyor diputat. SESSIÓ NÚM. 42.2 El Sr. Ribó i Massó Gràcies, senyor president. Senyor Maragall, al començament em pensava que hi havia una part que no havia escoltat, perquè ara amb tot «carinyo», i no és praxi meva ni del meu Grup, jo estic convençut que el que vaig a dir ara no és praxi nostra, estic segur que el Govern de Catalunya cada any li deu enviar una panera a Julio Anguita en agraïment al que va passar el 99; l’Anguita ho va aconseguir, no? Jo crec que és una bona lliçó, i creguin que és una bona lliçó perquè, com he dit abans, rarament –rarament– la dreta entra en espirals ideologistes que els facin ignorar el moll de l’os on està el seu interès social. I aquí és on jo crec que hi ha el gran engany, en el sentit metafòric, polític, en l’actual pacte de Convergència i Unió amb el PP. Quan l’alcalde de les Gavarres va fer el que va fer en el tema de FECSA, podem veure la pel·lícula a través de la ironització que tots vàrem fer –jo el primer– sobre els Mossos d’Esquadra, el setè de cavalleria, etcètera, realment impressionant, però era una pel·lícula molt més profunda. El PP i Convergència i Unió coincideixen que les companyies elèctriques han de rebre 1 bilió –amb «b» de Barcelona–, 300.000 milions de pessetes per adaptar-se a la competència; digui-li al del colmado o al de la petita indústria o al professional liberal o al pagès que li donaran diners per adaptar-se a la competència, i miri la factura de la llum: 1 bilió, 300.000 milions. Hi van coincidir i això passa desapercebut. «Catalunya per damunt de tot», «La unidad de España!» són dos nacionalismes contradictoris, però tenen una fermíssima coincidència, si més no. No parlo de les formacions polítiques, fins i tot; parlo de les accions de govern i de les votacions pressupostàries, que és quan es retraten els governs perquè és quan es decideix on van els diners públics. Una gran coincidència. Jo li vull dir, senyor Maragall, que anirem junts tant com calgui, com hem anat junts; vostè ha recordat una història i jo em voldria cenyir, fins i tot, només a la darrera història, que és de les darreres eleccions fins ara. Esquerra Republicana..., de vegades han votat Esquerra Republicana amb nosaltres, sense vostès –i també li ho vull recordar. I forma part del pluralisme de l’esquerra. Amb Esquerra Republicana i amb vostès, com han anat? Perquè som ben conscients i estem molt serens, perquè som diferents. I a vostè és al primer que li interessa que siguem diferents, perquè si no fóssim diferents i si no poguéssim conrear legítimament i democràticament aquelles aportacions ideològiques i programàtiques de cada un dels angles i ens deixéssim dividir com ens va passar – responsabilitat meva més que de ningú– al 99, estem afavorint això, la continuïtat de la diagnosi! Li agraeixo tots els seus reconeixements. Nosaltres som petits avui per avui; som com aquell petit dragonet que està a la paret, simpàtic, eh?, que no..., que de vegades no es veu però fa tota la seva funció. Fins i tot li ho dic en sentit ecològic, que tant de bo anéssim a la biodiversitat i a tot el que significa, també, una cultura al respecte. M’interessa per la pluralitat, m’interessa perquè la nova etapa també és una nova etapa de la pluralitat. Mirin, PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 32 senyor Maragall i senyor Pujol, el senyor Pujol és un dirigent polític de l’alçada d’un campanar; és un dels dirigents polítics més importants que ha tingut mai Catalunya... (Remor de veus.) El president El senyor president ja està a la disposició. Ja pot continuar... El Sr. Ribó i Massó No sé per què diuen «ai, ai ai!», perquè els puc dir que amb l’única persona –i suposo que no s’ofendrà– amb la qual jo he dinat a soles, mano a mano, de tots els grups dirigents i polítics de Catalunya, es diu Jordi Pujol i Soley. I, per tant, és una cosa que jo, humanament, mai he entès aquell polític o aquella dona que fa política que confon la crítica amb la relació personal, perquè ja podem plegar en democràcia. Ara va, sí. Segurament, per aquest factor d’enorme pes polític i pel seu tarannà, ell no ha acceptat mai el pluralisme: no l’ha acceptat ni en la seva coalició –i lamento que no sigui ara, aquí, el president d’Unió Democràtica, del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, eh?–, ni a la seva coalició. O sigui, un dels defectes –tots en tenim, de defectes; suposo que m’admetran que es pot ser un gran dirigent polític i tenir defectes–, un dels defectes és no haver cregut mai en la força de la suma de la diversitat i la pluralitat. Jo recordo quan parlava amb ell fins i tot a l’Assemblea de Catalunya –i d’això fa molts anys–, quan jo no pertanyia a cap partit polític i quan ell estava creant Convergència Democràtica... –n’hi ha molts que em diuen: malament vas fer de no seguir-lo, i jo ho tinc claríssim, cada opció és de cadascú–, però aleshores, ja aleshores, ell –no pas tot el seu partit, i del seu partit n’hi ha molts que han d’agrair l’escola de l’Assemblea de Catalunya–, ja aleshores no hi creia, en aquestes coses. No hi ha cregut mai, ell, que la llengua de Catalunya, que és patrimoni de tots menys dels que s’hi volen excloure, té més bons padrins si hi som tots. O no ha cregut mai que, en comptes de demanar temps a l’hora de negociar el finançament autonòmic –el senyor Mas demanant 400.000 mil milions i el senyor Homs picant-li la boca perquè callés i demanant temps– hi havia quelcom que es deixaven pel camí que es deia Pacte fiscal català. I, per tant, en aquest sentit, senyor Maragall, una nova etapa també vol dir que qui governi tingui molt arrelat el sentit plural. D’aquí la nostra crítica, transparent. Haurien tingut més força en aquesta Moció si aquests nou mesos precedents haguessin conreat molt més el pluralisme. Miri, nosaltres ens ratifiquem en els tres apartats de les aportacions que hem volgut portar en aquest debat: el de la pau, amb tot el sentit noble del que significa la cultura de la pau; nosaltres hem combatut com qui més –no vull anar a cap medalla– el terrorisme, fins i tot en les èpoques més difícils, però també voldríem veure la justícia internacional per als responsables dels atemptats de l’11 de setembre i –oh, casualitats de la història– per als responsables dels assassinats, a milers, a Xile, l’11 de setembre del 73, es diguin Henry Kissinger o es PLE DEL PARLAMENT diguin Pinochet. És que si es parla de justícia internacional, se’n parla amb totes les seves conseqüències, no se’n parla només com quelcom que es pot posar per tapar els bombardejos sobre Afganistan, que aquests –i ho veurem com en la Guerra del Golf– generen altres coses, segurament, molt pitjors de les que diuen que volen evitar! Ens ratifiquem en allò dels drets socials universals, però permeti’m que m’aturi en una cosa que, segurament, per raons del temps, no he pogut fer abans i que ara m’hi podré esplaiar una miqueta: el tercer apartat sobre l’Administració. Senyor Maragall, si hi ha una majoria d’esquerres –com hi haurà– ha de garantir un posicionament moral i polític, amb canvis significatius en la forma d’actuar el món de la política a les administracions. En primer lloc, la transparència: per què les diputades i els diputats d’aquesta cambra no poden conèixer amb transparència en què es gasten els diners públics del govern de Catalunya? Per què han de passar pels sedassos i filtres d’una sèrie de previsions reglamentàries, que acaben en una resposta que pot tenir una línia –això són batalles procedimentals–, però la qüestió és que els que estem nomenats per controlar com es fa la despesa del diner públic a Catalunya, no hi podem arribar! No és moralitzar l’Administració comprometre’s a donar transparència als comptes públics! I no estic parlant ara de corrupció, estic parlant, fins i tot, d’errors, de mals usos d’aquells diners, o d’encerts, o de previsions. I passa, aquesta Administració passa perquè l’interès de la majoria, allò que se’n diu l’interès públic, primi sobre el benefici privat. I no tinc temps de repetir –i em diran que torno a un altre debat i no amb el candidat– els exemples en què no ha estat així. Passa per obrir la democràcia als ciutadans, fins i tot aquesta casa. Hem fet un bon camí aquesta legislatura, i ens queda molt per recórrer si no volem arribar a ser un òrgan obsolet i anacrònic, quan la representació amb setmanes o mesos de retard pot quedar molt endarrerida sobre el fet instantani que passa al carrer, o substituïda –com diria Sartori– perquè veuen els ciutadans l’escenari, que ja no és aquesta cambra sinó la televisió. Una participació cívica a fons. Per exemple, senyor Maragall, no pot ser que una iniciativa legislativa popular que entra contra la incineració surti a favor de la incineració. Això ha passat en aquesta cambra, i això no pot tornar a passar. Hem de preveure els mecanismes democràtics, que si algú posa en marxa la iniciativa legislativa a favor d’un programa, després, si es vol, es rebutja, per això som aquí elegits per la població, però el que no pot ser és que la capgirem. I queda molt camí a recórrer, sense passar per cap congelador de lleis per reformar seriosament mecanismes com el que acabo de citar, o com el que he citat abans, que és un referèndum per fer de debò valer les posicions de participació ciutadana. I ens queda molt camí a recórrer en un funció pública que no sigui partidista. L’actual president de la Generalitat es recordarà quan va crear i va encarregar una comissió que es deia de desburocratització, que va desburocratitzar tan poc que SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 33 va acabar per desaparèixer. O sigui, som conscients que al segle XXI ens cal una reforma seriosa de l’Administració. Acabo amb la reflexió que vostè ha fet sobre la Moció de censura. No es pot governar en cap institució amb vots trànsfugues; és un compromís que vàrem adquirir tots, si més no, solemnement, amb una signatura, amb un pacte a nivell d’Estat, a Madrid, a les Corts Generals. És un compromís que està pendent en una dimensió molt concreta, que és la municipal: que venci una proposició de llei que vam fer nosaltres, que va ser acceptada per unanimitat i que està pendent de la seva revisió en Comissió Primera i potser al Consell Consultiu. Però més enllà dels procediments, està clar que ningú hauria de governar amb el suport d’aquell o d’aquella que, havent estat elegit amb un color, canvia de color. Seria una forma que la gent no digués: tots són iguals, van al tripijoc..., això que diuen al carrer! Nosaltres, per això creiem i acceptem i agraïm l’explicitació que caldria, en el cas que aquesta Moció triomfés, convocar la ciutadania. I no ho relacionaria amb el mecanisme de dissolució, senyor Maragall. A la Segona República, l’Estatut Interior del 33 –que va ser l’Estatut que va desenvolupar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, la cosa homònima al que és avui la Llei del Parlament, del President del Consell Executiu– preveia que el mateix Parlament, per majoria, decidís la dissolució. D’això se’n diu, en termes de dret constitucional, l’harakiri parlamentari. Hi ha molts equilibris, però jo el que he volgut subratllar –també producte d’aquell tarannà que jo critico de Jordi Pujol– que quan hi ha un acord solemne de tots els grups, no pots esperar la primera majoria absoluta per trencar-lo, quan és l’acord sobre un pilar fonamental de l’edifici institucional de Catalunya. Nosaltres, senyor Maragall, votarem favorablement la seva Moció, mantindrem les nostres propostes, i com també creiem intuir –sense ser Epaminondes– els resultats, esperem que tenim dos anys per aprofitar-los de cara a l’alternativa. Gràcies president. El president A vostè, senyor diputat. L’il·lustre candidat té la paraula. El Sr. Maragall i Mira Senyor president, senyor Ribó, bé, a la seva intervenció hi ha elements que donarien per a reflexions molt profundes i molt llargues –no és el cas de fer-les, segurament– sobre la història de l’evolució de la nostra legislació bàsica i els compromisos que l’han anat canviant. En tot cas, primer de tot, jo vull agrair-li el seu posicionament favorable; el considero, des del punt de vista de la intenció d’aquesta Moció –que no és altra que la d’aportar al poble de Catalunya la possibilitat de veure quines alternatives té–, enormement positiva. Hauria estat, jo crec, en un moment d’una percepció generalitzada de, si més no, una situació d’impasse o de, en fi, d’interrogants considerables en aquest país, hauria estat, segurament, molt trist que el Grup que s’hagués SESSIÓ NÚM. 42.2 atrevit, com ens hem atrevit, a plantejar aquesta situació davant la cambra i l’opinió pública no estigués acompanyat de cap altre, que després hi hagués abstencions i que hi hagués compromisos de caràcter parlamentari que impedissin una visualització de la importància, en fi, d’aquesta reflexió a Catalunya. Penso que els ciutadans de Catalunya ens agrairan que hàgim tingut aquest debat, i ho dic, en fi, el debat tot, no només el que nosaltres hem dit, sinó tot el que hem anat sentint i tot el que encara queda per sentir. Per tant, jo li agraeixo que sigui, de moment, el primer Grup que manifesta –i possiblement l’únic, encara que m’agradaria que no fos així– la seva adhesió a la iniciativa i, per tant, a la Moció, i als seus resultats. Ja li he explicat com jo crec que sabrem administrar en el cas que el resultat es produeixi positivament. En tot cas, sobre els temes que vostè ha esmentat referents a la qualitat de la nostra política, també li haig de dir, sobre la pluralitat de l’esquerra, que nosaltres governem junts, com sap molt bé, a l’Ajuntament de Barcelona, a plena satisfacció. És un govern moderat, és un govern estable, és un govern d’esquerra que jo diria que és més prudent que molts governs de dreta, que ha estat reconegut així reiteradament per la població de Barcelona, en retornar-li la seva confiança; i recordo també que aquest govern va començar per un pacte de progrés. Aquest Pacte de Progrés va reunir quatre partits: el Partit dels Socialistes de Catalunya, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, Convergència i Unió i Esquerra Republicana; i, al cap d’un parell d’anys –i ara els diré perquè ho explico, això–, al cap d’un parell d’anys Convergència i Unió va marxar, d’aquell Pacte de Progrés, cosa que a nosaltres ens va sorprendre perquè fins i tot recordo que va ser com un, en fi, com un llampec en cel blau... No hi havia..., no es veia cap motiu. Va tornar de Madrid el tinent d’alcalde, que aleshores era l’Antoni Comas, que havia substituït en Josep Maria Cullell, que havia marxat, ja, a ser conseller en aquella època, perquè li haig de recordar, al senyor Mas, que ha tingut predecessors. Van haver-hi dos consellers en cap durant un temps: un es deia Cullell i l’altre Macià Alavedra. I també dóna la casualitat que els van anomenar just abans d’unes eleccions que havien de venir i en les quals el senyor Cullell havia d’ésser candidat contra Maragall, en aquest cas a l’Ajuntament de Barcelona. Però oblidem..., però oblidem aquesta..., diguem, aquest camí una mica tortuós a través del qual el senyor Pujol llença els seus candidats creant vicepresidències i anem al que volia dir. Convergència i Unió va trencar el pacte i recordo que el senyor Comas va tornar de Madrid d’una negociació que hi havien tingut el senyor Serra, que era l’alcalde, i ell mateix dient que l’alcalde havia traït els interessos de la ciutat. En fi, començava un tipus d’argumentació que durant vint anys després hem hagut d’aguantar i que ara ja no aguantem. No l’havia traït, evidentment, i la prova ha estat en els fets dels vint anys que han anat transcorrent. Barcelona no ha estat traïda. Barcelona ha estat ben servida, però es va instal·lar en el conjunt..., en la imatgeria política catalana aquesta idea que hi havia uns que defensaven Catalunya i uns altres que no, amb uns resultats que coneixem: primer de majories absolutes i lentament PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 34 d’un decandiment que, de fet, és una desaparició lenta d’aquell capital que van acumular en els primers anys. Doncs molt bé, jo crec que..., jo crec que Pujol una altra vegada –li ho reconec– tenia raó en una cosa. I és que era bo per a Catalunya, segurament, que hi hagués una divisió en el sentit d’enfrontament, de pluralitat, d’existència d’aquesta pluralitat que vostè, senyor Ribó, reclama dintre de l’esquerra..., jo crec que era bo que a Catalunya hi hagués un nacionalisme, un socialisme, un socialisme més esquerrà, excomunisme, o que hi hagués un partit d’esquerra republicana amb la tradició que portava al darrere, i que hi hagués confrontació. Crec que això va ser bo, i l’únic que discuteixo és que això, que en un moment determinat va tenir sentit i va animar la política catalana, per dir-ho d’alguna forma, va crear contrast i va crear democràcia, que això es pugui allargar en el temps en el sentit d’impossibilitar canvis, en el sentit d’identificar una part i un partit d’aquest univers democràtic catalanista amb el catalanisme. Això és el que jo crec que ha sigut un joc de mans que la mateixa intervenció de Josep-Lluís Carod-Rovira l’altre dia posava de relleu d’alguna forma. S’ha acabat el període de la història de Catalunya en el qual Convergència i Unió i el catalanisme són el mateix. No són el mateix, i ara menys que mai per raons una mica circumstancials de les seves necessitats partidàries d’aguantar durant un parell d’anys encara més, de llançar un candidat i de tenir la seguretat que en aquesta cambra a última hora un vot de més sempre el tindran. Però el catalanisme vostès ja no ho són: vostès són una part del catalanisme, i en aquest moment la menys activa, la menys interessant i la menys útil per Catalunya. El que necessita Catalunya és justament obrir el futur i no viure del passat. I contesto al senyor Ribó, i contesto al senyor Ribó que, com ell ha dit molt bé, la governació de Catalunya és el que més ha de canviar, probablement un estil de govern també. Fa vint-i-cinc anys que celebràvem a Sant Boi el primer Onze de Setembre en semillibertat. Contenia un gran capital de confiança en les futures institucions públiques que el poble català volia recuperar després de quaranta anys de dictadura. Podem afirmar que hem satisfet plenament aquelles expectatives? Sense caure en derrotismes que jo tampoc considero justificats, hem de reconèixer que el balanç presenta punts foscos i hem de reconèixer que no podem resignar-nos a acceptar-los com un fatalisme inexorable. En això estic amb vostè. Hi ha alguna cosa més a fer. Hi ha una tasca de renovació democràtica i de formes de fer política que no podem defugir. Com a Govern contribuirem a reforçar aquell esperit de participació cívica que trobem a faltar i que trobem a faltar en la manca de participació electoral, per començar, d’una part substantiva o substancial de la nostra població, en la manca d’interès per l’acció de les institucions, en la manca –que de vegades són una mica llunyanes del poble i que jo crec que hem d’acostar– d’interès o d’atractiu dels nostres partits per a una bona part de la ciutadania. Tot això, referents o indicadors que les coses no van bé del tot, i esforços se n’estan fent i se n’estan fent també en aquesta casa positivament. PLE DEL PARLAMENT Però sense esperar miracles o transformacions sobtades d’aquest estat d’ànim col·lectiu, no podem dimitir de prendre iniciatives per modificar-lo en un sentit més positiu i per recuperar una relació de més confiança entre ciutadans, institucions i la classe política. Proposo en aquest sentit algunes iniciatives que vaig esmentar molt ràpidament ahir mateix. Una llei electoral catalana, que està manada per l’Estatut, que no és que la puguem fer: és que no podem no fer-la, perquè la disposició transitòria per la qual ens estem regint..., es va acabar la seva vigència quinze dies després de l’aprovació de l’Estatut. Una llei electoral catalana que asseguri l’igual valor de tots els votants, el valor igual de tots els vots, que és el que diu l’Estatut; que garanteixi la proporcionalitat, que és el que diu l’Estatut. I no la tenim aquí. Si no, no estaríem aixís, estaríem aixàs. Que doni més intervenció als electors en la presentació i selecció de candidats i que garanteixi la correcta representació de les aspiracions territorials, dels territoris. Vostès saben... (Remor de veus.) Sí, aquesta, però vostès saben que hi ha sistemes en el món que permeten la proporcionalitat i la representació dels territoris. Alemanya en té un i Holanda en té un altre. Triïn, dels dos el que més els agradi, però el que no podem és seguir incomplint l’Estatut de Catalunya. El seu catalanisme també falla per aquí. Senyors del Govern i senyor president, falla perquè no han complert totalment l’Estatut, no només en el seu esperit, moltes vegades, sinó en aquest cas tampoc en la seva lletra. Una altra iniciativa que s’ha de perseguir i que s’està perseguint, també, des del Parlament: la limitació i la transparència de les fonts de finançament dels partits a partir del recent acord pres per les forces polítiques catalanes, la limitació legal dels mandats, de la possibilitat de reelecció del president de la Generalitat com a referent i exemple per a la renovació dels càrrecs executius, una regulació més oberta de la participació ciutadana en l’activitat parlamentària, tant en l’activitat legislativa com en l’activitat de control del Govern, i, en definitiva, iniciatives que ens permetin avançar en la recuperació de la confiança ciutadana, en les institucions representatives del nostre autogovern, aquelles institucions que només eren un projecte, una aspiració i que van fer sortir al passeig de Gràcia de Barcelona, ara aviat farà vint-i-cinc anys, un milió de catalans. Moltes gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre diputat per cinc minuts. El Sr. Ribó i Massó Senyor candidat, jo em felicito de tot el to i el desenvolupament d’aquest debat des d’ahir. Crec que és un bon exercici de pluralisme, d’aquell que vostè ha citat que vostès i nosaltres, i també amb Esquerra exercim a altres institucions. Jo insisteixo en què és molt important que coincidim en la diagnosi. Som a la tardor: els colors, les olors de tardor. També som a la tardor d’una determinada majoria. La crítica se sent de molts angles de Catalunya: «ja n’hi ha prou», «aire fresc», «cal suSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 35 perar-ho». Nosaltres ho hem expressat amb moltes coincidències parlamentàries, i demanaria tant a Esquerra com al Partit Socialista que no es deixessin dur al parany del catastrofisme, que ens diguin que som catastròfics. Tot ho critiquen: són catastròfics. Miri, crítica vol dir criteri. El problema més important que ha tingut mai aquest Govern que avui hi ha a la Generalitat de Catalunya va ser el problema dels residus industrials. Van apedregar l’helicòpter del president de la Generalitat. Van mig segrestar un conseller. Era un problema enorme. Saben qui va treure les castanyes del foc amb una proposició de llei sobre residus industrials en aquesta cambra, a la qual es van agafar com un ferro roent aquests que diuen que som tan catastrofistes? El nostre Grup Parlamentari. Li podria dir el mateix sobre ordenació sanitària i moltes altres qüestions. Ara poden fer molts «ohs» però en aquell moment anaven una mica escarrinyadets i els «ohs» no es sentien (rialles), perquè no és cap broma que apedreguin un helicòpter, no és cap broma. (Remor de veus.) Sí, no faré servir el terme del senyor Camps, però és això, no? Avui, molta gent fa servir aquesta crítica i la fa des de la diversitat, des de la diversitat de propostes. Senyor Maragall, nosaltres hi ha temes com el del territori que, per exemple, estem en desacord entre vostès i nosaltres en com haurien de ser determinades infraestructures. Ja ho discutirem. Hi ha un sol apartat... –i ara celebro que hi hagi el senyor Duran aquí–, hi ha un sol apartat que no hauria de ser mai objecte de fraccionament partidista, el que els americans en diuen els nonpartisan issues, que vol dir els temes no partidistes: la llengua, l’autogovern, el finançament. El senyor Homs es pot disfressar de Superman i fer tots els exhibicionismes que vulgui del que ha negociat, però en aquesta mateixa coherència política, potser hauria tingut molta més força si solemnement com a Govern de Catalunya hagués fet del finançament un nonpartisan issue, com va proposar el president de la Generalitat en el seu discurs d’investidura i va recollir l’aleshores conseller d’Economia, ara conseller de Presidència. Nosaltres sobre aquests temes voldríem fer marca de fàbrica, amb propostes primer aquí, buscant el consens majoritari. Si un s’exclou, el consens continua essent consens, però el que no pot ser és no anar a cercar la força dels representants de Catalunya quan es parla de temes tan importants com els que he esmentat. I això no ho ha fet pràcticament mai l’actual majoria de Govern. És un altre motiu per a una nova etapa. Catalunya és molt diversa, però molt. I la diversitat està dintre de tots els grups parlamentaris, creuant-se. No pot ser que la seva expressió de govern sigui partidistament –no dels partits, però sí en propostes– monocolor amb exclusions en temes tan importants com el que he citat. Miri, en aquest moment al Parlament de Catalunya s’està discutint un tema com és el de la participació de Catalunya en la Unió Europea. Coincidim amb el Parlament Balear. Els puc dir per experiència política personal que molts presidents de comunitats autònomes de tots els colors, inclosos els del PP, coincideixen que això s’ha de resoldre. I hi ha un tancament absolutament cabut per part del Govern del senyor Aznar. NoSESSIÓ NÚM. 42.2 més es vencerà –evidentment, mentre tinguin majoria absoluta– si hi ha la força del pluralisme i del consens per fer-ho avançar. I no és una batalla partidista: és jugar-nos quelcom tan important com que Catalunya compti, sigui algú, a l’escenari polític més important que s’està dibuixant, proper a nosaltres, que es diu Unió Europea. I això, fins ara, el nostre actual Govern és incapaç d’encapçalar-ho. Per això, jo l’animo, senyor candidat, que, superant errors com els que jo li he assenyalat sobre aquest tema, ben aviat puguem treballar encara amb més sentit plural. Gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor diputat. Se suspèn la sessió fins a les quatre d’aquesta tarda. La sessió se suspèn a les dues del migdia i nou minuts i es reprèn a les quatre de la tarda i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i pel lletrat Sr. Vintró i Castells. Al banc del Govern seuen el conseller en cap, la consellera de Governació i Relacions Institucionals, el conseller d’Economia i Finances, la consellera d’Ensenyament, els consellers de Cultura, de Sanitat i Seguretat Social, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, de Justícia, la consellera de Benestar Social i els consellers de Medi Ambient, d’Interior, i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació. El president Es reprèn la sessió. Té la paraula, pel Grup d’Esquerra Republicana de Catalunya, l’il·lustre diputat senyor Josep-Lluís CarodRovira. El Sr. Carod-Rovira Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats, senyor Maragall, una moció de censura, tota moció de censura, ha de ser presa sempre amb seriositat, amb atenció i amb respecte. Nosaltres, doncs, no som avui aquí per frivolitzar ni ridiculitzar ni desqualificar ningú, com potser algú voldria. Avui som aquí –ho hem fet, avui i ahir– per escoltar-lo, a vostè, senyor Maragall, per debatre amb vostè el model de país i el model de societat que tenim dret a construir. Aquesta Moció té tota la legalitat de ser un instrument previst en el Reglament. És, doncs, no un procediment excèntric, sinó normal, propi de la cultura dels països democràtics; però, a més a més, aquesta Moció té tota la legitimitat que correspon a un grup parlamentari amb cinquanta escons, i això mereix respecte. Legalitat i legitimitat, doncs, l’emparen. Després de quinze dies del debat de política general, aquesta Moció té la virtut de tornar a situar el Parlament de Catalunya al bell mig de la política catalana i, tant de bo, de l’opinió pública d’aquest país. I això és positiu. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 36 Vostè, senyor Maragall, representa un partit fonamental per a la vertebració civil d’aquest país. I jo vull fer, aquí, un reconeixement explícit a la tasca que duen a terme tants alcaldes i alguna alcaldessa del seu partit a l’entorn metropolità. Una tasca decisiva per assegurar la convivència civil, social i l’articulació nacional de tants i tantes nous catalans vinguts dels llocs més diversos d’Espanya, i sort n’hem tingut d’aquests alcaldes! Deixi’m que digui aquí, precisament, que en els darrers anys, un dels articles més destacats, millors, més útils, més constructius, que s’ha escrit sobre l’ús normal de la llengua catalana a la societat nostra va ser l’article que va escriure l’alcaldessa Manuela de Madre. Però aquesta Moció... –com que ara veig que no hi és, després ja li ho diran–, però aquesta Moció té també, senyor Maragall, el seu propi pes específic, el personal de vostè a la política catalana. Vostè ha estat un gran alcalde de Barcelona, ha impulsat la modernització de la ciutat, ha obert la capital al mar i al món, ha estat artífex dels Jocs Olímpics, i vam poder internacionalitzar el coneixement de Barcelona i, de retruc, de Catalunya, evidentment, amb el complement dels anuncis de la Generalitat, dient on era Barcelona i anunciant que Barcelona era a Catalunya, i amb el que en podríem dir «els escamots pacífics del Freedom for Catalonia». És a dir, desconnectats, tothom va fer el seu paper. Imaginin si haguéssim anat connectats! (Rialles.) Vostè va dur, senyor Maragall, il·lusió, orgull i sensació de triomf a una ciutat. Tots el recordem amb aquell abric llarg saltant a les fonts de Montjuïc. Quedava bé, tan bé, que al cap de poques setmanes jo me’n vaig comprar un de semblant. (Rialles.) És per tot això, senyor Maragall, que ahir el vam escoltar amb atenció malgrat la durada del discurs. Miri, està bé que vulgui imitar Jordi Pujol –jo també procuro ferho-, però no copiem les coses dolentes, si us plau. Dues hores i mitja de Pujol, més dues hores i mitja de Maragall, només en quinze dies. En un discurs sense mitja part, però amb una mica de No-Do. Són massa hores per a qualsevol mortal, per més parlamentari que sigui el mortal en qüestió. Si hi afegim, a més a més, avui, dues hores de més, de més..., de «Mas», doncs, vostè mateix; cent cinquanta minuts donen per a molt. I vostè ha fet afirmacions interessants que són tota una novetat en boca seva, en boca del seu partit, algunes de les quals ja fa anys que nosaltres diem des d’Esquerra Republicana. Ha parlat de reformar el marc institucional, de millorar l’Estatut i de posar-lo al dia perquè han passat coses decisives en aquests vint anys: l’entrada a Europa, la revolució tecnològica, la immigració. Modificar la Constitució: sincerament, si hem de tocar la Constitució, només per tocar el Senat, més val que ho deixem córrer, perquè encara acabarem prenent mal, com no sigui que passem directament a suprimir el Senat, perquè, pel servei que fa ara seria exactament igual. Ha reconegut, com sempre hem dit nosaltres, que el concert és el millor sistema de finançament, malgrat les dificultats en la seva aplicació. Ha reivindicat, com ja les tenia la Generalitat Republicana, les competències, el comandament únic de les forces de seguretat, sense PLE DEL PARLAMENT límit de competències. O per què, no? Per què no, també, l’antiterrorisme? O es mana, o no es mana. I aquest país porta massa anys en l’ambigüitat. Ha remarcat la importància decisiva per al nostre futur de tenir un eix mediterrani ben travat en tots els sentits: infraestructures, xarxa ferroviària, comunicacions, relacions culturals... Ha parlat d’un tribunal de cassació, com en l’època republicana. Aquestes són per Esquerra algunes de les consideracions que més mereixen ser escoltades i dutes a la pràctica. Benvingut, doncs, al club dels que tenim més ambició per Catalunya, i en reclamem un nou impuls de cara al futur. Però, així, amb confiança, entre vostè i jo, ja ho saben a Madrid, això? Ja saben al carrer Ferraz, aquest projecte de novetat política que presenta, vostè, per a Catalunya? Què en pensen els companys del Comitè Federal? Els Ibarra, els Bono, els Chaves, els Caldera, els Vázquez..., també estan per la causa? Si diuen que sí, fantàstic, no en parlem més; però..., i si diuen que no? No li pregunto què farà el PSOE, li demano què faran els diputats del PSC, a Madrid, quan arribi la reforma de l’Estatut si els del PSOE diuen que no hi donen suport. Què votaran? Es comportaran com el tercer grup de la cambra –com els agrada dir a vostès sovint darrerament, encara que no tinguin grup propi, diferenciat, com sí que el tenen al Senat amb nosaltres?–, o passarà el que ha passat fins ara? Pot assegurar-nos, vostè, que aquests diputats seran diputats de Catalunya abans que membres del Grup Parlamentari del PSOE i que votaran d’acord amb els compromisos, no que el PSOE, sinó que vostè ha adquirit davant d’aquesta cambra? Què hi defensaran, a Madrid, senyor Maragall, el catalanisme d’esquerres o el socialisme espanyol? Josep Rovira... –sap de qui li parlo, no?, Josep Rovira, no érem parents, no m’hauria fet res-, ara fa setantacinc anys, justament ara, aquests dies, participava en el complot independentista a Prats de Molló. Anys després va ser un dels dirigents dels «músics», el Moviment Socialista de Catalunya, i abans del POUM. Doncs bé, en Rovira deia: «El catalanisme no és una tendència política, és la interpretació d’una voluntat de reconeixement de la personalitat nacional, l’expressió d’una necessitat de llibertat.» I confirmava: «El treballador que a Catalunya és anticatalanista és un inconscient reaccionari, però el treballador que a la resta de la Península és anticatalanista no fa res més que expressar inconscientment l’imperialisme de la seva pròpia burgesia.» És bo que, sovint, l’esquerra catalana recuperi la seva memòria. El seu discurs ha obert portes, n’ha tancades d’altres; algunes les ha deixades en una posició que no ens satisfà o, simplement, en alguns casos, ens ha deixat sense portes. En finançament, ja no parlem del cinquanta, vint-i-cinc, vint-i-cinc..., ara ja estem a la fase del quaranta, trenta, trenta. Anem pel bon camí: de mica en mica, s’omple la pica. Encara que no ens conformem amb un finançament que només parli del pes demogràfic, del pes de la població, i no de l’esforç fiscal que fa aquesta mateixa població, pesi menys o pesi més. Ens fa un cert pànic, dit així en confiança, aquesta alegria universitària que fóra un suïcidi lingüístic, que deixaria el català en inferioritat de condicions, i forçaSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 37 ria a anar a estudiar fora d’aquí molts estudiants del país si hi havia un districte únic del tot. Si n’hi ha d’haver un, que sigui europeu; perquè, posats a abatre fronteres, siguem moderns del tot. Parla d’immigració, i és un tema que preocupa a la gent. Suposo que deu ser la proximitat de les eleccions de diumenge, però quan ahir vostè parlava d’eleccions, semblava gallec. En algun moment no sabia si pujava les escales o si les baixava. Sembla que, a vostè, només li hagi interessat de manera directa la penúltima immigració, i no tant l’última; almenys això era ahir. Si es parla de la immigració, el primer que hem de fer és reclamar competències sobre immigració per a la Generalitat; capacitat per decidir a qui, a quanta gent més, podem assegurar unes condicions de vida digna amb els papers en regla; més polítiques integrals; més mesures socials, culturals, educatives. Mesures que han de fer més fàcil la feina als ajuntaments. Nosaltres hem de decidir quanta gent més ens convé que vingui a Catalunya. I això ho hem de decidir nosaltres, no Madrid. I, sobretot, a veure si deixem de considerar immigrants, ja, aquells que van arribar a Catalunya fa quaranta anys, trenta anys o vint anys, perquè són tan catalans com els que ja hi eren abans. (Remor de veus.) Hem quedat bastant desconcertats amb les seves opinions en algun moment sobre l’escola pública i la privada, potser és que no ho vam saber entendre bé. Però, francament, si la solució a tot plegat és que a l’escola pública el que li cal és més moral, per moral ja tenim la de l’Alcoià. A l’escola pública el que li cal és més suport a tots els nivells; no només més recursos, sinó millor utilització d’aquests recursos, més instruments materials, més augment de plantilla... Només de la moral no en farem gran cosa més, perquè, si alguna cosa han tingut, la comunitat educativa, ha estat sempre moral. M’ha semblat observar que en el seu programa l’impuls del català... –confio que després em rectifiquil’impuls del català com a idioma nacional comú d’aquest país ocupa un lloc gairebé tan important com el que ocupa i preocupa al govern actual; és a dir, aigua en un cistell. Expliqui’ns quines mesures de política lingüística pensa adoptar. Digui’m, podem aspirar a ser mai una llengua normal? No res de l’altre món, normaleta, una cosa com el danès a Dinamarca, el finès a Finlàndia... Tindrem mai el català com una llengua normal de les trenta més que hi ha en els productes bàsics de consum? Què pensa fer el seu govern si guanyés aquesta Moció perquè el català figuri en els productes alimentaris, en els electrodomèstics, en els productes farmacèutics? S’atrevirà vostè a fer, senyor Maragall, catalanista d’esquerra, allò que no ha fet el Govern de Convergència i Unió, nacionalista, sinó de dreta, d’aquí cap allà? M’interessa molt la resposta, perquè d’aquesta resposta en depenen moltes actituds en el futur, no només avui. I està molt bé això que siguem capaços de parlar com a mínim tres llengües, ja ho vaig dir fa quinze dies. Em va sorprendre, a mi, que la seva insistència en el francès, suposo que no deu ser precisament en justa correspondència a la preocupació en la república francesa pel català a la Catalunya Nord. Està bé, em sembla bé que SESSIÓ NÚM. 42.2 canviem cromos, però compte que els cromos no siguin falsos, que siguin de col·lecció vàlida. D’acord, més francès aquí, però més català allà. I això que el castellà és la nostra manera d’anar pel món..., no sé què vol que li digui, és una de les nostres maneres d’anar pel món, com també ho són l’anglès, el francès, l’alemany... No podem desaprofitar de cap manera una llengua que coneixem, que sabem, que parlem, que estimem, que llegim, que escrivim, que parlem i que escoltem. Però, de vegades, penso, per exemple, ara mateix, a l’Afganistan, o al Paquistan, que cau una miqueta més a prop de l’Afganistan, em fa l’efecte que el castellà ens serveix gairebé tant com el català. Crec que patim un cert provincianisme intel·lectual –no parlo de vostè, parlo d’alguns sectors d’aquest país– que fa que a alguns Catalunya els vingui petita, però que el món se’ls acabi a Espanya. Ja ho advertia Maragall –l’avi, el poeta–, fa exactament cent quatre anys. Deia: «El dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid –parèntesi: «i de la que aquí encara es fa a la madrilenya»; tanquem parèntesi–, la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada, i el dia que la nostra independència intel·lectual sigui completa, lo de més serà lo de menos i Catalunya formarà part d’Europa.» Per als estudiosos i erudits, l’article es titulava «La independència de Catalunya», no per res. I encara afirmava: «Enfortint la nacionalitat, s’arriba a la mundialitat, però d’una vaga mundialitat, abstracta, mai s’ha arribat ni s’arribarà a fer-ne cap nació.» I aquí, senyor Maragall, és on plora la criatura. Vostè ens ha fet un discurs amb propostes interessants –moltes!–, un discurs de possible gestió futura; en algun moment, un inventari de rutines possibles, i s’ha dit ahir i s’ha dit avui i ho diuen alguns diaris, però sense gaire ànima, sense emoció, sense passió. És clar, per a rutines possibles, ja tenim les d’aquests vint anys i amb triennis acumulats. Però, clar, que segons qui li digui a vostè que no té passió és com comparar la passió d’Olesa amb la d’Esparreguera, que, sumades a la baixa, fan passió de son. El que vostè sembla que ha proposat en algun moment no és ben bé un canvi, sinó un recanvi. Ja no es tracta del recanvi d’una sola peça; no es tracta de recanviar una sola peça a la Presidència de la Generalitat, si continuem anant en el mateix vehicle. No es tracta de canviar una peça; es tracta, senyor Maragall, de canviar de vehicle. No parlo, doncs, de canvi generacional, no parlo de posar-hi algú més jove o no tant per fer el mateix, que tampoc seria cap meravella de canvi. Parlo de canvi polític de debò, no només de persones, no només d’edats, esperant el dia que una nova fornada d’homes i dones, de Barcelona o de comarques, nascuts a Catalunya o nascuts a fora, que parlin el que vulguin a casa seva i no necessàriament de classe alta, sinó de classes populars i de classes mitjanes, com som la majoria, vells catalans o catalans nous, puguem dirigir el futur d’aquest país. Ajudi’m, senyor president, «la fe sense obres morta és.» (Rialles.) Corintis? Efesis? El president L’ajudaré. Jo no la buscaria en cap carta de sant Pau, aquesta. (Rialles.) L’aniria a buscar a sant Jaume. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 38 El Sr. Carod-Rovira Molt bé, doncs moltes gràcies. Sant Jaume: «la fe sense obres...» El president Perdoni, però... El Sr. Carod-Rovira El senyor president em diu que no. Aquí hi ha un empat presidencial, que suposo que me’l descompta, perquè és temps mort entre presidents. El president Exactament el capítol segon. El Sr. Carod-Rovira Molt bé, moltes gràcies. Sant Jaume, capítol segon. Després ja s’ho faran els dos de la coalició, que veig que, en aquest tema, tampoc no ho porten gaire a l’hora. (Rialles.) Aquesta és la tragèdia d’aquest país. Aquí, a la dreta, un president, un gran president, amb molta fe, però, al cap del temps, en uns terrenys concrets, amb poques obres. Molta Catalunya, molt de país, molta nació, molta bandera, molt sentiment, molta emoció, molta passió, però en vint-i-un anys no ha tocat ni un sol gest de valentia real, i avui, esclaus del PP. A l’esquerra, un gran alcalde, un bon candidat, amb un important inventari d’obres anunciades, de projectes interessants, de grans intencions, però, pel que hem sentit, amb poca fe, sense emoció, sense passió: en dues hores i mitja de discurs, ahir, l’únic instant d’emoció, de sentiment, de passió, de ràbia que li vam trobar va ser quan parlava, amb raó, de la necessitat de l’eix ferroviari mediterrani, que és importantíssim, i també quan parlava de l’Espanya federal. Però, saben què passa? Que Catalunya no és només una xarxa de ciutats petites o mitjanes o una comunitat autònoma, una unitat administrativa, un bocí de territori, un retall de mapa: Catalunya és una nació. I això implica –agradi o no– un sentiment. I aquest sentiment, ahir, senyor Maragall, i avui tampoc, ens ha costat de veure. Pel que hem sentit ahir, pel que hem sentit avui, vostè seria, senyor Maragall, un gran president del Govern, del Govern d’una Espanya federal. Prengui-s’ho com un elogi: és el que és. Quin canvi, Mare de Déu, comparat amb el que patim ara! Vostè hi creu, en aquesta Espanya, i s’esforça per arreglar-la, per fer-la d’una altra manera, millor, més plural, més oberta, més moderna, més respectuosa amb la diversitat. Vaja, la vol fer tan diferent que això ja no seria Espanya. Vostè s’entusiasma amb aquesta idea; jo no, francament. Crec que, a l’hora d’Europa, aquesta és una batalla força perduda. Ja està bé que es disposi a arreglar Espanya; ens acontentaríem que pogués arreglar una mica el PSOE perquè fos més comprensiu en aquests temes, i si un dia tots plegats dediquem una estoneta a arreglar-nos nosaltres, a arreglar aquest país, ja seria una sensació molt propera a la felicitat. Quan vam parlar vostè i jo per primer cop, fa uns anys, en un restaurant, a Tarragona, prop del mar –suposo PLE DEL PARLAMENT que se’n recorda, perquè va ser un dinar molt agradable–, va sortir l’Oda a Espanya del seu avi. I li vaig dir que una de les diferències entre vostè i jo era que –potser perquè sóc filòleg i la poesia la llegeixo més ràpid– vostè estava encara en el primer vers de l’oda, «Escolta, Espanya», i jo ja havia acabat el poema: l’últim vers diu «adéu, Espanya». Vostè ha estat, senyor Maragall, un gran alcalde, però crec que ahir, ahir no va acabar de liderar del tot, amb entusiasme, un nou projecte polític, capaç de fer alçar aquest país de la cadira on està escarxofat vint-i-un anys després que no toqui en cap moment, capaç de fer-nos aixecar el cap amb orgull, amb dignitat i amb valentia. Avui, conjugar fe i obres no és fàcil: la fe per una banda, les obres per l’altra. Vostès saben que des d’Esquerra Republicana, des de la modèstia actual d’Esquerra Republicana, farem el que calgui perquè fe i obres, a través nostre, tinguin més còmplices i més aliats en el futur. Si no fos pel nostre optimisme en el futur de la societat catalana, si no fos pel nostre convenciment que Esquerra Republicana anirà guanyant confiança en el si d’aquesta societat, avui ens refugiaríem en el vers aquell de Bertolt Brecht: «No m’agrada el lloc d’on vinc, no m’agrada el lloc on vaig.» Perquè ja m’explicarà, si hem de decidir entre una Convergència i Unió dependent del PP i un PSC dependent del PSOE, doncs, que Déu nostre senyor ens agafi confessats fins i tot als que som agnòstics. No és possible una altra Catalunya? Ha de ser possible! Volem que sigui possible! Vostè va fer un impecable discurs de candidat demòcrata liberal, i això està molt bé, molt bé, però jo sóc el secretari general d’un partit d’esquerres i tinc alguns dubtes. Si els resultats electorals futurs –futurs: d’aquí a dos anys– li són favorables, amb qui pensa governar, si això depèn de vostè? Amb els altres partits d’esquerres, del qual tant ha parlat avui? O, vista la insinuació que li ha fet el senyor Mas aquest matí, amb Convergència i Unió? Contempla aquesta possibilitat d’un futur govern Partit Socialista - Convergència i Unió –Ciutadans pel Canvi, no sé ben bé com quedaria això: ja no m’hi poso– a la pròxima legislatura, o ho descarta del tot? Fóra bo de saber-ho, més que res per saber de quin mal hem de morir. Quines mesures adoptarà per augmentar l’habitatge social? Aquest matí n’hem parlat: els exclosos, la gent que no arriba a final de mes o bé hi arriba amb l’aigua al coll, la violència de gènere, la Catalunya de muntanya... Com ho farem perquè cada vegada hi hagi més dones que treballin? Per equiparar home i dona en el món del treball i no només en el salari? Per fer més fàcil la vida en família i l’accés a una casa digna? Per no continuar castigant la maternitat en el món laboral de forma encoberta? Per combatre l’assetjament sexual? Quines mesures per a aquestes mestresses de casa que es passen mitja vida cuidant els fills i, quan els fills ja són grans, es passen l’altra mitja vida cuidant els pares i, a elles, no les cuida ningú? Celebrem les seves referències a política familiar; justament, l’únic text de llei que hi ha en aquest Parlament sobre la família és nostre. Perquè els d’esquerres també en tenim, de família, com a mínim nosaltres. I la veritat, més que diners –més que diners–, subvencions directes, el que fa falta són altres mesures indirectes: llibres de text gratuïts, més possibilitats de llars SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 39 d’infants, més accés a un habitatge en condicions de dignitat. Aquest Govern del qual vostè parla, senyor Maragall, augmentarà l’oferta pública en escoles, en sanitat, en autopistes? Què en farem dels peatges? Continuaran esquilant-nos tota la vida? Modificarà la Llei de caixes perquè inverteixen més a Catalunya, ajudin les pimes –les empreses petites i mitjanes–, equilibrin el territori, modernitzin el país, tinguin obres socials del mateix nom? O faran com ha fet durant vint-i-un anys Convergència i Unió, o sigui, res? Entrarà a fons en la xarxa d’interessos pel que fa al negoci, al gran negoci de la nostra dependència? Canviarà les bases d’aquest model social que només beneficia una minoria i carrega els neulers a la butxaca de la majoria? S’oposarà al Pla hidrològic nacional i als grans interessos econòmics que envolten aquesta obra faraònica amb totes les conseqüències? Serà conseqüent a l’hora d’impulsar un creixement econòmic sostenible i un respecte pel medi ambient com a patrimoni a transmetre als nostres fills i filles? Condemnarà el transfuguisme municipal que acata les ordres de les empreses que tenen el monopoli de l’energia elèctrica i que presten uns serveis tan pèssims que el mateix senyor Pujol júnior diu que es tracta d’empreses inútils? Com ho farà per tornar a engrescar el funcionariat de la Generalitat absolutament desmobilitzat en un projecte de país i de servei realment útil? Això seria fer política d’esquerres i nacional alhora, catalanista i social al mateix temps, una política a favor de l’Estat del benestar a Catalunya, que, diguem-ho ràpid, vol dir Estat i benestar de Catalunya. Capacitat de decidir a favor de la majoria sense passar per Madrid, però també sense passar per la xarxa d’interessos catalaníssims que talla el bacallà a casa nostra i que ens esquila tant com els altres, duguin el cognom il·lustre que duguin. Necessitem un espai social propi, on pensions, salaris, beques, prestacions socials s’adeqüin al que costa viure aquí. I encara, senyor Maragall, el seu discurs d’ahir era un discurs una mica massa barceloninocèntric, i vostè es presenta com a candidat a president d’un país, no com a president d’una ciutat o d’una àrea metropolitana. Compte amb la radialitat madrilenya, perquè hi ha coses que s’encomanen: més enllà del Besòs, més enllà del Llobregat, hi ha vida, i vida intel·ligent. (Rialles.) Però en els discursos d’aquest matí i en els discursos d’ahir hem trobat tota la visceralitat i tota l’esterilitat de la Catalunya dual que s’ha anat construint durant aquests vint-i-un anys. Aquest país no pot ser una partida de tennis, un dissabte a la tarda, al club de sempre. Aquest país és una cursa de fons, on correm tots i de franc, i vestit cadascú com vol; i això vol dir que no s’hi val a intentar substituir la Catalunya dels convergents per posar-hi la Catalunya dels socialistes. Doncs, miri, nosaltres no volem ni l’una ni l’altra: nosaltres en volem una altra on hi capiguem absolutament tots. Fins i tot els del PP, fixi’s. Una Catalunya dual, que no es basi més en l’enfrontament, en la negació i en el rebuig. Votar els uns perquè no guanyin els altres, aquesta no és una actitud constructiva. Construir una doble xarxa de país, pagada per tothom, on la gent acaba percebent que, per una banda, hi ha els Mossos d’Esquadra, que són dels uns, la Guàrdia Urbana i els policies locals, que són d’uns altres, i ahir ens semblava que la GuàrSESSIÓ NÚM. 42.2 dia Civil i tot. Els uns una emissora de ràdio, els altres l’altra; els uns una tele i els altres l’altra; els uns una associació de municipis, els altres l’altra; els uns el Teatre Nacional i els altres el Teatre Lliure. I els que volem un teatre nacional lliure, com ens ho hem de fer? La batalla partidista entre administracions dels uns i dels altres, en vint-i-un anys, ha estat nefasta per a aquest país. La contraposició entre municipalisme i Generalitat, on tots dos bàndols tenen responsabilitats, ha estat nefasta per a aquest país. Però hi ha hagut encara una cosa pitjor: vostès tenen, senyor Maragall, senyor president Pujol, vostès tenen la corresponsabilitat, en vint-i-un anys, d’haver fet una operació realment greu, que és fer el divorci històric entre la noció de país i la noció de progrés, entre catalanisme i esquerra, entre nacionalitat i modernitat, entre identitat i universalitat. Perquè han caigut en la trampa; vostès han caigut en la trampa de confondre durant vint-i-un anys pujolisme amb catalanisme i, en comptes de criticar la política de Convergència i Unió, per ser una política –al seu entendre o no– conservadora, de dretes, liberal, no sé què més, durant anys, han caigut en el parany de criticar-la per catalanista. Com es poden queixar després que s’han quedat la bandera? No és que se l’hagin quedat; no és que els l’hagin pres en un descuit un diumenge tot passejant: és que els l’han regalada! La bandera aquesta d’aquí darrere –la bona, la del mig– és de tots; no és més d’aquí que d’allí: és la bandera de tots! I aquesta bandera, si d’alguna cosa ha de servir aquest debat, és perquè aquesta bandera torni a ser de tots a partir d’avui, més intensament que mai. I vostès estan plenament legitimats per governar i vostè està plenament legitimat per aspirar a fer-ho en algun moment. No oblidem en cap moment que, a Catalunya, a les urnes, no hi ha només dretes i esquerres. Jo no dic que hi hagi només Espanya o Catalunya, però no entendrà res del mapa electoral i polític qui entengui que a Catalunya la gent només funciona votant dreta o votant esquerra; la gent quan vota..., quan votem també votem alguna cosa més. I vostès al llarg d’aquests temps han anat coincidint, amb una política molt similar en aspectes bàsics, en una falsa polarització –en una falsa polarització–; tantes i tantes mesures al llarg d’aquests vinti-un anys, que les han compartides. Vostè, també, i s’ha dit en algun moment... Sap què, de tot el d’ahir..., el que m’hi va faltar? I li ho dic sincerament, perquè hauria augmentat de manera considerable la seva credibilitat: ni mitja paraula d’autocrítica pels catorze anys de govern socialista. Jo no dic que vostè surti a dir que aquells catorze anys van ser una meravella, però, home, alguna cosa malament segur que la van fer –nosaltres també la fem; tothom fa coses mal fetes. I el llistat de lleis involucionistes en el terreny autonòmic, de recursos d’inconstitucionalitat –vint-i-tres lleis en pocs anys– o d’inversió pública baixa a Catalunya..., no li costaria gens de reconèixer públicament..., o li demano ara: quina consideració li mereixen a vostè, aquests tres aspectes, durant aquests anys? És que si no acceptem això, aleshores és que estem fent aquí davant un joc de mans tots plegats. De la seva intervenció hi ha moltes coses que ens suggereixen portes obertes per al futur. Ja acabo. Però deiPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 40 xi’m-li apuntar tres coses positives. Vostè ha parlat d’una convivència plural, distinta a l’Estat espanyol. En tot el que sigui –per part nostra– sumar esforços perquè avanci un model respectuós amb la diversitat, es podrà comptar amb Esquerra Republicana de Catalunya. Tant de bo que això sigui possible: un estat plurilingüe, pluricultural, plurinacional. Però, sense ser pessimista, vostè sap molt bé que, des de Pi i Margall a Maragall, les úniques propostes reals de concebre l’Estat espanyol de manera diferent sempre han sortit d’aquí –sempre han sortit d’aquí–; és a dir, això del federalisme, de debò, més enllà dels que s’ho puguin creure aquí, fora d’aquí, qui s’ho creu? És a dir, amb qui ens hem de federar nosaltres? O, a l’inrevés, hi ha algú que es vulgui federar amb nosaltres de debò? Segon suport: fer pinya per estrènyer els llaços en temes d’interès comú amb el País Valencià, amb les Illes Balears i amb Aragó. El dia que al Saló de Cent es va donar el premi Jaume I a Eliseu Climent vostè va dir allò de «som 10 milions». I ahir em van desorientar perquè va dir que érem quatre més dos i al final ja em feia un petit embolic. Si som 10 milions, en alguns aspectes, fem que les institucions hi juguin..., com a mínim, ja que no ha estat possible en el terreny polític, sí com a comunitat lingüística i com a mercat cultural. Però sobretot, sobretot... (S’encén el llum que indica que s’ha exhaurit el temps d’intervenció.) I amb això acabo, perquè suposo que això vol dir que he d’acabar..., o encara no? (Pausa.) Sí... lunya, i que estem segurs –i tothom sap– que ningú la podrà construir sol, necessita molts més braços, necessita moltes més aportacions que no pas les d’un sol partit. Hauríem de sortir d’aquí avui amb alguns, si no compromisos, sí amb algunes actituds –si se’m permet– fins i tot morals distintes... El president Senyor diputat, vagi, al més aviat possible, acabant. El Sr. Carod-Rovira ...unes actituds morals distintes que impliquin –i ho faig, senyor president– l’autèntica concepció nacional del país, que vol dir que no pertany ni a cap classe social, ni a cap partit; la concepció del catalanisme com el terreny comú –de joc– de les formacions polítiques d’aquest partit. I com deien aquells diputats i... –anava a dir «diputades»; diputades no, perquè no n’hi havia–, com deien aquells diputats catalans del Parlament de Catalunya, tant d’Esquerra Republicana com de la Unió Socialista de Catalunya, en els anys d’exili, «no posem cap límit al futur que lliurement aquesta societat es vulgui donar». Vostè tenia tot el dret del món a presentar aquesta Moció de censura; nosaltres, l’obligació d’escoltar-lo, i ara vostè, la deferència de contestar-me. Gràcies, senyor president. El president El president Sí, senyor diputat. Gràcies a vostè, senyor diputat. (Pausa.) Per altra part, estic en condicions de confirmar-li que el que li he dit era cert. (Rialles.) És... El Sr. Carod-Rovira Sobretot –sobretot– fem tots la màxima pinya possible per incorporar plenament aquesta penúltima onada d’immigració, sense ambigüitats, i d’incorporar-la al projecte nacional català no com a subalterns, sinó com a protagonistes actius. Durant quant de temps els que van venir fa quaranta anys seran considerats encara immigrants? I els fills dels immigrants no catalans que van venir fa quaranta anys, també seran immigrants tota la vida? Catalunya no és cosa d’ells, també? Catalunya és cosa de tots i hem d’acceptar –i ho dic des de la plataforma d’un partit independentista, sobiranista– una Catalunya amb identitats nacionals compartides. De la mateixa manera que, amb nosaltres, hi ha molta gent que no se sent espanyola i no vol que ningú l’obligui a ser-ne, hem d’admetre com el més normal del món que hi hagi gent que se senti espanyola i gent que se senti alhora espanyola i catalana, i si fem una societat per a tothom hi ha de cabre tothom. Em sento molt més a prop dels castellanoparlants que van venir fa temps i que, en moments de dificultat, quan plegaven de treballar, aprenien català i s’esforçaven per utilitzar-lo en tots els àmbits, que no pas d’aquella gent amb cognoms catalaníssims que fan un menyspreu reiterat de la llengua, perquè, podent incorporar el català al circuit de les empreses que tenen, el menystenen totalment i absolutament. La Catalunya que nosaltres volem, la Catalunya que volem construir des d’Esquerra Republicana de CataPLE DEL PARLAMENT El Sr. Carod-Rovira Senyor president, alabat sigui Déu. (Rialles.) El president He intentat complaure la seva petició d’ajuda. (El president dóna la paraula al Sr. Maragall i Mira.) El Sr. Maragall i Mira Senyor president, no sóc tan versat en l’Evangeli ni en les Cartes de sant Pau... (Veus de fons.) No, no, de sant Pau –de sant Pau–, que són les més importants. Les de sant Jaume... El president Els adverteixo que la Carta de sant Jaume és una carta, des del punt de vista social, molt progressista; els la recomano. (Rialles.) El Sr. Maragall i Mira De moment, ho deixarem córrer, senyor president, i anirem no tant per l’erudició bíblica com pel que ens reuneix aquí. En reuneix aquí, efectivament, la discussió sobre una mica el passat, molt el present i encara més el futur d’aquest país. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 41 I acabem de sentir un gran discurs. I, a mi, no sempre m’han agradat els discursos d’en Josep-Lluís CarodRovira –no sempre m’han agradat–, perquè, per les raons que sigui, n’ha tingut de més..., sempre és brillant, des del punt de vista formal, però hi ha vegades que jo em penso que aquesta passió, que, a ell, li sobra i que, a mi, li asseguro que no em falta, encara que estigui constipat..., sigui un posat. De vegades la seva passió és tan permanent i tan constant i tan contínua que un arriba a pensar si és que..., que no està sempre en el mateix nivell de passió, la qual cosa, senyor Carod, és absolutament impossible de suportar. Avui m’ha semblat que parlava, efectivament, amb una passió mesurada, com sempre, però també des del fons de les seves conviccions. I jo li haig de dir que vostè ha parlat de Josep Rovira, i vostè m’ha fet moltes mencions històriques. Pràcticament en totes elles jo coincideixo no només en la interpretació que vostè en fa, sinó fins i tot en la passió –si em permet– o la simpatia, si més no, més modestament, amb què ens podem referir a aquests noms, no? Josep Rovira va ser el que va crear..., no només va estar a Prats de Molló sinó que després va estar..., va crear el Front de la Llibertat, l’any 45, i va ser l’iniciador, en bona mesura, del que és el Moviment Socialista de Catalunya, com vostè ha dit. La seva dona encara viu, la Maria Manonellas, la trobarà al carrer Nicaragua sempre que vulgui. Jo penso, de vegades, quan ens parlen del catalanisme i de qui és el català i qui és..., en fi, qui és més català o qui és més catalanista, penso que aquesta gent es mereixen una reparació, es mereixen que, abans de morir, algú els digui: «Vosaltres ho sou.» I ja sé que el president Pujol, de vegades, ho ha fet, però –com li ho diria?– no és ja una qüestió del president o, en fi, o d’una persona que els ho digui, és una situació que hauria de canviar, perquè ells sentissin que realment el seu catalanisme ha triomfat en el que té de catalanisme de tots, no en el que té de catalanisme socialista, suposem. Moltes d’aquests persones em deien, m’han dit sovint: «Hem viscut per veure la democràcia, hem viscut per tenir l’autonomia i hem viscut per veure una victòria socialista a les eleccions» –com deia la Carme Carol una vegada, la dona del Francesc Ramos, que el president de la Generalitat coneixia bé–, «però ens falta la Generalitat socialista.» Jo sempre els dic: «No, no, la Generalitat socialista no: la Generalitat de Catalunya.» Però els falta una Generalitat de Catalunya que tingui un accent que –per molt que vostè digui, senyor Carod, que és el mateix en una banda i en una altra– és un altre accent del que ara té. Vostè m’ha preguntat una sèrie de coses que jo li vull contestar. No vull anar pel meu cantó, sinó que vull contestar-lo, a vostè. M’ha parlat del Senat i ha dit –ja ho pensava que ho diria–: «si només és per canviar el Senat, no val la pena». Home, sí que val la pena; potser per vostè no, perquè vostè pensa –com ha dit, després, citant Joan Maragall– que està al final de l’Oda i que jo estic al principi, i, per tant: «Adéu, Espanya...», no m’interessa res. I s’equivoca, en això, perquè en moltes de les seves altres intervencions posteriors a aquesta citació s’ha traït. Vostè està interessat per EspaSESSIÓ NÚM. 42.2 nya –i tant, que ho està! Primer, pels seus ancestres, probablement com la majoria dels que som aquí en alguna mesura, però també pel futur. Vostè sap que no hi ha una Catalunya..., vostè sap que no hi haurà una Catalunya lliure sense una Espanya diferent. I aquesta Espanya diferent no ens hem de preguntar si mai existirà, dependrà, efectivament, del fet que les idees que surten d’aquí –com vostè ha dit–, perquè sempre o quasi sempre han sortit d’aquí, triomfin. Però aquestes idees sempre han tingut un ressò. Per exemple: vostè parla de l’any 1904 o de l’any 1901 i jo parlaria de l’any 1907 i de l’intercanvi de cartes entre Maragall i Unamuno, perquè Maragall va fer un article, aleshores..., després d’haver dit «adéu, Espanya» va dir «visca Espanya», no? I vostè ho sabrà bé, i el president Pujol encara més, perquè alguna vegada, fins i tot, potser n’hem parlat i tot. I, quan va escriure aquest article del «visca Espanya!, i nosaltres serem els autèntics espanyols, i ells no saben el que és l’autèntica Espanya, i nosaltres la farem...» –que ara podríem considerar que era una ingenuïtat, perquè, efectivament, no va ser real–, va tenir una resposta. I la resposta era de Miguel de Unamuno que li deia –li deia–, de Madrid estant –em penso–, o de Salamanca, deia: «Maragall, no l’entendran, no cal que s’hi escarrassi» –diu– «perquè quan vostè..., cuando usted dice “Visca Espanya!”, ¿sabe qué entienden? El otro día un compatriota mío, en la estación de Bilbao, gritó “Gora Euskadi!” y aquí en Madrid tradujeron “Muera España!”» –perquè havien entès «¡Muera España!». «No lo entenderán nunca; piensan...» –en fi, deia coses molt dures, no?– «piensan con aquello que sirve para otras cosas en el cuerpo humano» –deia ell– «no piensan con el cerebro.» Això ho deia Unamuno, però la veritat és –la veritat és– que aquest diàleg de l’any 1904, de l’any 1907... –que evidentment era un moment de gran florida del catalanisme: va ser l’any del pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, que, com tothom sap, era un pressupost d’educació, i va ser l’any de la Solidaritat i tantes coses més, no? Però hi ha gent a Espanya que ens escolta. I tenim l’obligació de parlar-hi. I no és el mateix, senyor Carod-Rovira, el senyor Zapatero que el senyor Aznar, en aquest sentit, i, si no, vostè, per què em va demanar una entrevista amb el senyor Zapatero i, que jo sàpiga, no l’ha demanat amb el senyor Aznar? –o potser sí, potser sí. Però a mi em va demanar una entrevista amb el senyor Zapatero i em penso que li va concedir. Per què? Home, perquè vostè sap que, en bona mesura, la Catalunya lliure que volem –i deixi’m utilitzar «lliure» en una accepció modesta, si vostè vol–, la Catalunya lliure que nosaltres volem és compatible i és necessària i va necessàriament lligada amb una Espanya lliure i amb una Espanya plural i amb una Espanya viva, no l’Espanya de la por, l’Espanya del barullo. Que el barullo és justament en el cervell dels que veuen, en el barullo, la por que existeixi una Espanya plural en la qual ells no tindrien missió, perquè la seva missió és mantenir-la unida i tancada; Espanya, mantenir-la sempre diferenciada i en el fons dividida, i sempre sota les regnes d’algú que l’hagi de dominar perquè és..., en fi, perquè és un país que en el fons el que fa sempre és acabar-se barallant. Fascicle segon PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 42 El Senat, el necessitem, senyor Carod, i el necessitem per expressar políticament la pluralitat espanyola. La Constitució ho diu; després ho impedeix, perquè el fa elegir per províncies. I nosaltres necessitem un senat com els alemanys, en què el Govern i el Parlament de cada un dels Länder són representats en el Senat, i, com vostè sap, el Senat és presidit, à tour de rôle, un darrere l’altre, pels presidents de cada un dels Länder alemanys. Aquí hauríem de fer el mateix. Aquí el president Pujol hauria sigut ja... –ara no ho podrà ser, probablement, perquè no es torna a presentar a les eleccions–, però hauria sigut president del Senat. I vostè em dirà: «De què hauria servit que el president Pujol fos president del Senat?» Home, sí que hauria servit, no ens enganyem: és que l’avenç del català, per exemple, i tantes altres coses que hem de fer en la línia de predicar que Catalunya no és difícil, no és esquerpa, no és estranya, no és complicada, que Catalunya no és Finlàndia ni Lituània, sinó que és, precisament, un país amb un idioma llatí, proper, que s’aprèn fàcilment, és que tot això no avançaria si nosaltres tinguéssim l’oportunitat de participar d’una forma més viva i amb més protagonisme en unes institucions que, per ser federals, no deixarien de ser espanyoles, però serien diferents, serien d’aquesta Espanya diferent de què abans parlàvem. Vostè ha parlat del concert. Ja li vaig dir el que jo pensava, i jo crec que el País Basc té la seva història, nosaltres tenim la nostra, que ells tenen els seus antecedents, l’abrazo de Vergara, i el Pacte fiscal, i una sèrie de coses que vénen del segle XIX i d’abans, que nosaltres no tenim. En tenim unes altres, segurament diferents i millors, en uns altres aspectes, però aquesta no. Per tant, entestar-se a entrar per la via basca en el que hauria de ser un millor finançament des del punt de vista de la disposició de fons líquids mentre es van cobrant els impostos, em sembla una via tancada, i, en canvi, la via de l’Agència Tributària, que li vaig exposar jo ahir, amb entregues a compte, amb lliuraments a compte dels impostos que s’han d’anar cobrant, em sembla a mi que seria, efectivament, una aproximació molt gran al concert. Vostè sap –i ho sap de sobres, perquè ho hem explicat tantes vegades que ja, en fi, no ho hauria de repetir– que entre els quatre punts del federalisme fiscal nosaltres hi posem, en el primer lloc, efectivament, el 40-3030, que ja vaig dir ahir que a Catalunya, probablement, hauria de ser 30-35-35, perquè tenim més competències aquí. Però el segon és igualar el règim foral al règim comú quant a resultats, no quant al mètode, que és una baralla impossible, però sí quant a resultats. Quant trigarem? Doncs, vam fer números i vam comptar que potser trigaríem vint anys. És a dir que nosaltres creixem aproximadament el 5% anual acumulatiu; aquest any creixerem més, pel que sembla –si es compleix el pressupost del senyor Montoro, que no hi crec, però bé...–; aquest any hauríem de créixer més, però, si nosaltres creixem el 5% anual i ells creixen l’1,5 o l’1,8 –és el que estaven creixent fa uns anys–, aleshores ens ajuntaríem o ens aniríem ajuntant encara que això trigaria bastant temps. Però jo penso que això l’important és posar-s’hi, saber que estem en el camí, perquè aquest camí després s’escurça de mil maneres diferents. PLE DEL PARLAMENT Vostè ha parlat de l’eix mediterrani; és una obsessió que compartim. Vostè ha parlat de la Corona d’Aragó, és una altra obsessió que compartim; tenim aliats, el Govern de la Generalitat de Catalunya sembla no saberho, té aquí al costat un president que es diu Marcel·lí Iglesias, que és català de parla, de Bonansa, de la Franja; i té a l’altra banda i té a les Balears un president que es diu Francesc Antich, exalcalde d’Algaida, catalanista i que ha fet de la defensa de la llengua catalana, una, i de la defensa de la qualitat del paisatge a les Illes Balears, el nucli del seu programa polític. I així li va: el volen descavalcar; el nostre amic Mates, expresident i que vol tornar a ser-hi com sigui, dedica més estona pràcticament a anar a viatjar a Balears que a ocupar-se, jo crec, dels temes de què s’hauria d’ocupar. Doncs, bé, nosaltres, aquesta amistat amb aragonesos, amb balears i amb valencians, jo penso que la podem anar convertint, efectivament, en alguna cosa més que una amistat. Una construcció política que, evidentment, la Constitució no afavoreix perquè algun tipus d’inconvenient hi posa a la federació entre comunitats, però a la pràctica els convenis no estan prohibits, i segurament, per la via dels fets, es pot avançar bastant. Si algun dia ens topem, senyor Carod, amb el fet que la Constitució ens hi posa límits, aquí sí que haurem de dir que la Constitució s’ha de canviar en aquell punt, perquè contra la naturalesa i contra les coses naturals és molt difícil de posar-s’hi i no hi han lleis que prevalguin. Vostè m’ha dit que el Tribunal de Cassació li sembla fantàstic, i després m’ha dit que, bé, que eren coses innovadores i que no les coneixia..., això l’hi vaig dir el setembre de 1998 a la platja del Remei de Tarragona, quan vam estar dinant, concretament –no es diu..., del Miracle, perdó, de Tarragona, que és al costat d’on viu–, vam estar dinant i jo li vaig portar un paper que no havia vist ningú –que no havia vist ningú–, que es deia Carta autonòmica catalana, i en la qual nosaltres parlàvem dels quatre federalismes, i una de les coses que demanàvem era que, en matèria judicial, el Tribunal de Cassació vingués a Catalunya i que només quedés per al Tribunal Suprem el recurs d’unificació de doctrina. A Ferraz, vostè diu: «El senyor Vázquez» –el senyor Vázquez no està al Comitè Federal, afortunadament–, «el senyor Ibarra, el senyor Bono, etcètera.» No; «afortunadament» ho dic perquè no hi estic d’acord, amb ell, no hi estic gens d’acord i és notori, de manera que no em costa res de dir-ho. El senyor Bono sí que hi és, però vostè sap que va perdre les eleccions al Congrés, i el senyor Ibarra hi és, però el senyor Ibarra és el senyor Ibarra i jo li tinc molta simpatia, per altra banda, encara que moltes vegades no estem d’acord. Però fiqui’s al cap, senyor Carod, i li dic amb tot l’afecte, que la línia de conducta del Partit Socialista Obrer Espanyol ja la va deixar ben clara José Luís Rodríguez Zapatero, fa molt poc, quan va dir: «El dret..., no el dret, l’obligació constitucional i estatutària dels presidents autonòmics és defensar les seves autonomies primer de tot, que han sigut elegits per a això.» Després, aquí dintre del partit, en el Congrés, a la Comissió d’Executiva Federal, al Comitè Federal, ja discutirem si sí o no arribem a tenir un model únic d’aquells temes en els quals cada u ha defensat el seu interès. Però sàSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 43 piga que primer de tot és això, i ell sap perfectament que encara que ell no ho hagués dit –i l’hi dic també, en fi, en confidència, quasi– jo ho defensaria. Però dóna la casualitat –i no és casualitat– que el Partit Socialista Obrer Espanyol, que ha tingut la tradició que ha tingut, avui està regit no només per una persona, sinó per unes idees i una experiència i una cultura política que inclou el federalisme real, el pràctic, el de l’amistat, el de l’obertura i el del respecte. I, per tant –i, per tant–, per aquest carreró Catalunya té una possibilitat que abans no tenia; no dic abans perquè el PSOE era diferent, sinó perquè històricament les hem passat de tots colors, i això és evident, i ara hi ha una possibilitat important d’avançar. Nosaltres no acusem CiU de tenir contactes amb el Govern de Madrid. És a dir, no acusem el Govern de Catalunya –perdó– de tenir contactes amb el Govern de Madrid, que els ha de tenir, ni tan sols CiU de tenir contactes amb el Partit Popular. Nosaltres el que diem és que moltes vegades aquests contactes no estan fets en nom de l’interès de Catalunya, sinó a la pràctica, en nom d’un interès partidari; és aquest el problema. I ho dic per tancar el tema de Ferraz i no Ferraz: s’han de tenir contactes a Madrid, per descomptat que sí, el que passa és que s’han de tenir, jo crec, deixant ben clar quin és el nostre interès. Immigració. No li accepto que vostè digui que nosaltres no hem lluitat a favor dels immigrants de la immigració anterior. Per l’amor de Déu, ara sí que puc citar Déu aquí... (Remor de veus.) Bé, potser és que no l’he entès bé, però m’ha semblat que vostè deia que no hi havia hagut, en fi, una consideració suficient per part nostra. I amb l’escola pública, tampoc. Vostè diu: «Només predica la moral»; no, no, jo predico la moral i els quartos –perdó–, la moral i els... –ho dic, perdó, perquè després això se sent per tot arreu–, la moral i els quartos i tot el que calgui. Jo m’he passat dos anys durant la campanya electoral i, després, en el primer any de mandat, doncs, corrent Catalunya escola per escola, quasi. No, escola per escola, no; d’escola en escola, no? Com d’oca en oca, doncs, d’institut en institut. I la veritat és que la moral els cal, però també els calen els diners, però la moral molt, deixi-m’ho dir. Molt perquè, fins i tot amb els diners que hi han es podria fer millor, i no perquè ho facin malament, sinó perquè no tenen la sensació –i no tenim la sensació, ningú– que Catalunya hagi trobat la filosofia educativa que correspon al moment en què vivim i que estigui a l’alçada de la seva tradició pedagògica clàssica. Vostè ha parlat de l’idioma, i quin impuls donarem a l’idioma, i quina política lingüística farem. Jo sóc un convençut que el català té un capítol pendent, que és el que la gent sàpiga que el català no és llunyà, que no és difícil. És a dir, quan nosaltres diem: «És que nosaltres sabem que el català no és tan diferent del castellà i que, per tant, si vinguessin aquí ens entendrien de seguida», em comparo amb un empresari... Vostè em dirà: «Això és molt..., en fi, això és molt materialista i és molt poc patriòtic.» No, no, però jo em comparo amb un empresari que tingués dificultat a vendre el seu producte. Què hauria de fer? Publicitat, explicar-se a última hora. Ja ens hem explicat prou, en aquest sentit; hem dit prou, una mica, per arreu que el català no és com el finès o SESSIÓ NÚM. 42.2 com el lituà, sinó que és un idioma que s’aprèn molt fàcilment, que en tres mesos els nois que vénen aquí –ja ho vaig dir ahir–, doncs, l’aprenen quan estan a la universitat i que, per tant, no hi ha dificultat. Hem fet prou propaganda del català, per dir-ho així? No aquí, no: fora d’aquí. Hem anat amb una actitud més que defensiva, ofensiva? D’acord que hem publicat anuncis al Times dient: «Where is Barcelona? In Catalonia, of course», però això dubto que..., bé, va tenir la seva utilitat, probablement, en aquell moment, però potser s’hauria de fer més. En fi, deixem-m’ho aquí. Potser aquest tipus de coses, l’exposició que finalment s’ha fet, al cap de vint anys. Jo sempre li he demanat al president Pujol que corri més per les Espanyes i que s’expliqui, perquè quan s’explica l’entenen. I quan va a Lepe triomfa –perdoni, però és veritat, és veritat–, (rialles) i quan va al Senat, també, i va fer un discurs magnífic al Senat. Després, no ho entenc, no s’ha posat mai en la cosa de demanar que torni a haver-hi la sessió del Senat; per això el Senat és important, senyor Carod. Jo crec que el català l’hem d’explicar també actuant, d’alguna forma, parlant el català al Senat, evidentment, i practicant més la nostra pròpia autoconfiança en la nostra llengua. Serà una llengua normal? Sí, serà una llengua normal. El que passa és que no hi ha cap llengua normal en el sentit que no n’hi ha cap que sigui exactament igual que cap altra llengua, cap. Vostè em parla del flamenc a Flandes; la situació del seu idioma, doncs, és absolutament diferent: l’anglès hi juga un paper que aquí no juga; aquí en juga un altre d’important. En fi, no hi ha dos idiomes que tinguin el mateix estatut, la mateixa situació i, per tant, normal no sé ben bé què vol dir. No serà l’espanyol, no serà l’anglès, no sé si serà el francès, perquè el francès, evidentment, està passant dificultats. I, parlant de francès, per què parlo jo del francès? Home, jo quan vaig parlar de francès va ser quan vaig anar a veure la ministra francesa de Cultura, en aquell moment, Catherine Trautmann, perquè li vaig dir: «Nosaltres, si vostès fan un gest a Catalunya Nord, nosaltres el podem fer molt fàcilment a Catalunya, perquè nosaltres amb vostès hi tenim un deute històric. Per a nosaltres, vostès, França és el país de la llibertat durant molts anys: quan hem hagut de llegir, quan hem hagut de veure cine i quan hem hagut de discutir de política, hem hagut d’anar, d’alguna forma, a beure de les fonts franceses. França és per a nosaltres una referència positiva, i el francès també. Per tant, facin el favor, facin el favor de fer aquest gest amb el català a la Catalunya Nord, perquè nosaltres el farem amb el francès, perquè ens ve de gust, perquè és un deute que tenim amb vostès.» I d’altra banda, i molt important, és el segon idioma de la majoria dels immigrants o una bona part dels immigrants que tenim a casa i, per tant, no és balder, no és absolutament inútil que el francès sigui conegut. Potser més de la meitat dels immigrants recents que tenim de fora, extracomunitaris, tenen per segona llengua el francès. I és per això que ahir en vaig parlar. No vull parlar més de Joan Maragall, perquè semblaria que estem massa en família, però li recomano que llegeixi, respecte als temes que vostè ha tractat citant-lo a ell, L’Empordà, un article que té, dirigit als empordaPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 44 nesos i que els explica què és ser empordanès, què és ser català, què és ser europeu, què és ser espanyol. O sigui, penso que és molt interessant perquè ell diu que la part és el tot i és un article que a mi, particularment, doncs, m’ha impressionat molt i m’ha inspirat, però jo crec que ha inspirat també molts altres catalans i, segurament, amb més propietat que a mi mateix, que totes aquestes coses les puc veure, segurament amb una mica pro domo, una mica amb un esperit familiar que no seria fàcil de fer compartir per tothom. Senyor Carod, no es tracta de canviar de vehicle, no es tracta exactament de canviar de vehicle: es tracta que tots els que hi hem de pujar, en el vehicle que sigui, ho tinguem clar. O si vol, diguem-ho d’una altra forma: canviem de vehicle, d’acord. Un altre, en fi, una altra construcció política. Vostè hi pujarà? Clar, això és el que jo voldria saber, si vostès ho tenen clar. A mi em sembla bé que vostès juguin en aquesta mena de món que està entre, en fi, entre el bé i el mal, entre el sí i el no, entre el blanc i el negre i sempre tenen la raó de tot, i els altres expressen les limitacions i vostès la completud i la generalitat. Home, ja estic d’acord que en algunes coses vostè té el dret a fer-ho, però sempre, sempre, sempre, no. No és..., vostè, in medio est veritas, però vostè no sempre està in medio, m’entén què vull dir? Tinc la impressió que, de vegades, exagera una mica aquest paper paternal sobre tots nosaltres, sobre tots els altres, que per la seva edat no li correspon, per altra banda, encara que vostè també ja la comença a tenir, una mica d’edat. (Rialles.) I a més, va ser, si no recordo malament, director general o delegat de Cultura..., no: delegat de Cultura a Tarragona de la Generalitat de Catalunya. Per tant, vostè sap perfectament –diguem-ho així– que hem de canviar de vehicle, però que, clar, abans de canviar-lo i abans de comprar-lo, quasi jo diria, hem de saber entre quants el comprarem, aquest vehicle. Per utilitzar una mica el tipus d’exemples que vostè posa. Miri, de comarques i de Barcelona, vostè diu que jo he fet un discurs barceloní. Jo soc barceloní i, per tant, he estat alcalde de Barcelona durant quinze anys i, per tant, difícilment se’m treurà l’accent, per entendre’ns. Però, sap què passa? M’ho he pres molt seriosament, la meva feina me l’he presa molt seriosament, i des que vaig tornar de Roma l’any 98 no he fet res més que voltar per Catalunya, a part d’estar moltes hores aquí, perquè s’hi havia d’estar, evidentment; però, a part d’això, bàsicament no he estat a Barcelona, he estat, bàsicament, per tot arreu. I sap quina impressió n’he tret? Que de les comarques se’n parla molt, però que es fa poc; una. I dos –i és més referit al que vostè deia que no s’adopta al punt de vista de les comarques–: jo he trobat, per exemple, entre els empresaris, he trobat més empresaris innovadors fora de Barcelona que a Barcelona. Jo quan he trobat els Pujol, de Mollerussa –que sempre surt, pobre!–, o el Ros Roca o els Terradelles, de l’espetec de Vic, eh?, o els Alsina, o els Pont..., en fi, aniríem seguint. Trobo que aquests senyors són probablement més innovadors del que és l’empresari mitjà de Barcelona, per entendre’ns –m’ho sembla. És més, quan vaig anar a un dels cercles empresarials barceloPLE DEL PARLAMENT nins i els vaig dir: «Per què no convoqueu aquesta gent que us parlin d’empresa?» Els va semblar que allò no era important, que allò no era..., en fi, no els han convidat, i ells tampoc gosen. Sí que van a veure al president de la Generalitat, per descomptat, perquè, a més, hi tenen confiança; però, venir a Barcelona a explicarse davant del públic empresarial..., primer, no els conviden, i, després, ells segurament no gosen ni creuen que sigui important. I no només a nivell d’empresaris, també a nivell de pagesos, que ho són, d’empresaris, i cada vegada més, i ho reivindiquen que ho són, eh? I ja que jo pensava parlar d’agricultura quan vostè intervingués, però veig que no n’ha parlat, igual com amb altres matèries, doncs, he hagut..., de medi ambient, he hagut d’aprofitar la intervenció del senyor Ribó perquè ja estava una mica previst així, però tots preveiem que vostè parlaria d’agricultura i no n’ha parlat... (rialles), o molt poc. Aleshores, sí que els vull dir –sí que els ho vull dir– que jo crec que hi ha hagut un canvi de tònica en agricultura en aquest país, perquè el nou conseller és altrament més dialogant que el conseller anterior. I això li dóna un crèdit que efectivament l’anterior no tenia, encara que li haig de dir, senyor Grau, que ser més creïble i més dialogant que l’anterior conseller d’Agricultura no era enormement difícil, no era... (Rialles.) És el que havia aconseguit unes cotes d’incapacitat per al diàleg probablement no superades per cap altre conseller. En tot cas, sàpiga que nosaltres veiem positivament les seves relacions amb la Unió de Pagesos i, en general, amb les organitzacions agràries. Creiem que el Pla de desenvolupament rural és interessant per les seves xifres i és interessant per la forma com s’ha anat desenvolupant. Però pensem, també, que s’ha de fer una aposta més forta a una sèrie de temes que el nostre conseller alternatiu, Ramon Vilalta, sempre hi insisteix: un són els temes de qualitat, que vostè coneix bé. (Remor de veus.) Un són els temes..., tots dos han sigut alcaldes de Mollerussa parlant-ho bé... (Veus de fons.) Ah, no. Ell no, ell no..., perdó. (Remor de veus.) Regidor, regidor!, regidor, sí!. Bé, molt bé. No, d’això se n’ha de preocupar, perquè com que vostè va marxar, ara, la pròxima alcaldessa de Mollerussa serà la Teresa Ginestà, i, si no, ja ho veurà. (Rialles i veus de fons.) Però, en tot cas, en tot cas... (Remor de veus.) Això ho diu vostè... El president La campanya municipal, deixin-la per quan toqui, eh? (Rialles.) El Sr. Maragall i Mira Bé. Crec que, francament, hauríem de ser una mica més ambiciosos en el tema del cofinançament. És a dir, em diuen, la Unió de Pagesos, que seria interessant intentar arribar l’any 2003 a la revisió de l’Agenda agrària 2000-2006 amb una possibilitat de pujar les quotes de partida del que són els recursos que ens arribaran per aquesta via, no? Perquè, què va passar? Va passar que nosaltres no teníem calés, i com que no teníem calés, encara en vam perdre més, curiosament; perquè per tenir 40.000 miSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 45 lions de, per exemple, indemnitzacions compensatòries d’alta muntanya –que és un dels programes agraris que hi havia en marxa– vam arribar a poder tenir 40.000 milions i no els vam tenir perquè no teníem els 7.000 milions per al cofinançament i els vam perdre. Això va ser dolent en aquell moment, però ha sigut encara més dolent ara, en el moment de fer l’Agenda. Perquè, què ha fet el comissari Fishler? Ha agafat el que hi havia. Ha agafat els quartos que rebíem i, efectivament, a partir d’aquí ha anat indexant cap amunt els quartos que podia enviar. I nosaltres hem partit d’una quota molt baixa perquè durant uns anys aquests diners no els vam tenir. Aleshores, què diu la Unió? La Unió està dient... (Veus de fons.) Perdó...? (Veus de fons.) És que el senyor Vilalta em dóna lliçons, també, sempre que pot... Què diu la Unió de Pagesos? Diu que el que hauríem de fer ara –el que hauríem de fer ara– és pujar el cofinançament, anar una mica més enllà en els programes cofinançats sobre la base d’aportacions extres de la Generalitat durant uns anys, i també aportacions de fons privats, de manera que el punt de partida dels programes en el moment en què arribi la revisió sigui més alt i nosaltres puguem pressionar la Unió perquè, efectivament, ens posi en una categoria més alta quant a les quantitats. Em sembla que això és absolutament important. I, finalment, si hi ha... –referit a forestal i al bosc–, si tornen a haver-hi incendis, que n’hi hauran –i n’hi han hagut aquest estiu bastants, també, encara que no ho sembli–, per favor, no tornin a fer el que van fer l’altra vegada. Per exemple, quan es va cremar el Bages, vostès van donar les ajudes a través dels compradors de fusta. I vostès les haurien de donar –o les haurem de donar nosaltres en el seu moment–, no a través dels compradors (rialles), dels rematadors, que en diuen, que són els que van comprant camp per camp, i de les serradores, que són els que compren els rematadors, sinó que s’han de comprar als propietaris forestals, que són els que venen. Perquè vostès han donat crèdit als compradors i no als venedors, i els que estan arruïnats són els venedors, que són als que se’ls ha cremat el bosc. I què els passa? Ve el rematador i diu: «Escolti, això que s’ha cremat –això que s’ha cremat– li ho compro demà a tal preu.» I el pobre propietari diu: «Home! És un preu molt baix.» Diu: «Doncs, ja tornaré l’any que ve.» I l’any que ve, en fi, amb el dessecament que es produeix en un any la fusta perd valor, perd pes i perd valor. De manera que si mai més hi tornen a haver incendis, que n’hi hauran, per favor, canviïn de xip i enfoquin el finançament cap als propietaris forestals i no pas cap als compradors. Vostè al final, després de parlar llargament, senyor Carod, doncs, de temes que es referien a Catalunya i a Espanya i a la nostra manera de ser i com haurien de governar-nos, etcètera, ha citat una tirallonga de temes que ara a mi em serà impossible de contestar, però que estic disposat a contestar-li sempre que vulgui, fins i tot, si els vol repetir ara els tornaré, en la contrarèplica, a tocar, no? Ha parlat d’habitatge, de família, d’autopistes, de peatges, de Llei de caixes, del gran negoci –no sé ben bé a què es referia–, del PHN... En tots aquests temes la nostra postura és bastant coneguda, però si ho torna a demanar, doncs, jo li ho explicaré, eh? SESSIÓ NÚM. 42.2 Per acabar, nosaltres, de vostès, esperem quasi tant o més del que vostès esperen de nosaltres. Però per això s’han de definir. I li ho dic amb tota cordialitat: jo entenc perfectament les consideracions de caràcter politicoelectoral, d’espais, d’on és que un s’ha d’adreçar per tenir més vots en les properes eleccions, però hi ha moments, senyor Carod –no són moments de caixa o faixa, perquè això tampoc és tant així, mai, però–, hi ha moments a la vida que els principis han d’estar per sobre de les conveniències i del càlcul electoral i, en fi..., de les conveniències a curt termini. De debò, vostè ha explicat millor que ningú en quin punt es troba Catalunya avui: es troba en una cruïlla, però volem saber vostè quin cantó agafarà. (Aplaudiments perllongats.) El president Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Josep-Lluís Carod-Rovira, per trenta-dos minuts. El Sr. Carod-Rovira S’ha deixat les ulleres, senyor Maragall..., ja les recuperarà. (Remor de veus.) D’aquesta segona intervenció seva, m’han semblat particularment interessants les seves propostes a l’entorn de la problemàtica de la pesca a Catalunya. (Rialles.) Efectivament, la pesca. La flota pesquera catalana, senyor Maragall, necessita des de fa temps una renovació important –necessita una renovació important. Perquè... i és lògic que vostè n’hagi parlat perquè essent de Barcelona que tenen la mar a prop, és lògic que vostè parli de la pesca, com jo que vinc de poble, de què hem de parlar els de poble, si no és d’agricultura, no? (Rialles.) Doncs bé, la flota pesquera catalana necessita una renovació important –important–, i, a més a més, s’ha d’anar en compte perquè en el seu moment la Unió Europea va facilitar, va animar els pescadors catalans –total sis mil famílies que s’hi dediquen, els va animar– a embarcar-se en la compra de noves barques, de nous bastiments, i després les coses no sempre han anat bé i algunes d’aquestes famílies avui tenen veritables dificultats per retornar els crèdits on es van embarcar per comprar aquestes embarcacions, com d’altra banda vostè sap perfectament. També és interessant la segona línia de reflexió que vostè ha apuntat quan deia: «Compte, perquè hauríem d’incrementar les mesures de control de tot el peix que arriba al nostre mercat» –els de Cambrils som així– «perquè part d’aquest peix no sempre se’n pot certificar amb precisió l’origen. Cal veure, doncs, si aquest peix continua passant el que passava en plena guerra de l’ex-Iugoslàvia quan molt peix amb l’etiqueta en italià, en realitat era peix croat. És clar que per l’accent així indirecte ben bé no es notava, no?, però no sempre tenia, aquest peix, el millor nivell de control higiènic, de control sanitari i de control alimentari. I, també, acord en la tercera línia de reflexió que vostè ha apuntat quan deia: «Hem d’assegurar-nos que hi ha noves generacions de catalans que es volen dedicar a la pesca i, per tant, a aquestes noves generacions els hem de facilitar la millor formació professional possible.» PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 46 Sap què passa, senyor Maragall? Que em penso que..., o és que nosaltres ens expliquem malament, que també és possible, o aquí hi ha algú que no acaba d’entendre les coses. I quan dic «algú» vull dir, per exemple, vostè mateix i, per exemple, l’altre dia, el senyor Mas, que deia: «Segons què voti Esquerra Republicana de Catalunya, doncs ha d’anar cap aquí o ha d’anar cap allà..., allò, nois a veure si feu bondat, no?» Nosaltres no som Mas...overs de ningú, nosaltres som un partit polític in-de-pen-dent, senyor Maragall, senyor Pujol i companyia. I els partits independents voten el que els dóna la republicana gana. I nosaltres no tenim la més mínima obligació ni de votar-li a favor de la seva Moció de censura, ni devem res a ningú com perquè ens forci tant que l’hàgim de votar en contra. Nosaltres, sap què farem? El que voldrem, el que més ens convindrà a cada moment, perquè hi ha una cosa que s’ha acabat a la política catalana: la política catalana ja no és cosa de dos que es barallen o que fan veure que es barallen i que al final resulta que es posen d’acord en temes essencials, perquè algunes d’aquelles lleis que dèiem abans de quan l’etapa involucionista del PSOE en matèria econòmica... Escolti, algunes d’aquelles lleis les van votar aquí i les van votar aquí. Per tant, nosaltres farem el que voldrem, i no tenim cap obligació. Què vol dir decantar-nos? Vostè no m’ha contestat cap on es decantarà vostè. Em pot precisar, vostè, quan el Partit dels Socialistes de Catalunya - Ciutadans pel Canvi –i ciutadanes suposo que també– posarà fi a la seva equidistància entre l’Esquerra Republicana i Convergència i Unió? Quan posarà fi a aquesta equidistància? Està vostè en condicions d’assegurar-me, senyor Pasqual Maragall i Mira –que l’altre dia em va dir el Joan Francesc que es veu que són parents de lluny–, senyor Pasqual Maragall, està vostè en condicions d’assegurar-me que la pròxima legislatura... –és que li ho he preguntat abans i deu ser una de les coses que li he dit que se li ha oblidat–, que la pròxima legislatura vostè continuarà defensant, segons els resultats, un acord de govern amb aquests partits que s’asseuen ara aquí, i que, per tant, no proposarà una altra fórmula? Que no dic que no la pugui proposar. Està perfectament legitimat per proposar el que vulgui democràticament. Però, a veure si ens aclarim: es pot definir vostè? És vostè qui es presenta avui, aquí, a candidat de president de la Generalitat; jo no –ho rectifico–, jo encara no. Vostè s’ha de definir. Vostè ha sortit aquí a fer una proposta de país, a fer una proposta de com organitzar aquest país, de què ha de convertir, en realitat, el Govern que vostè es fia de presidir. I vostè ha de dir amb qui espera fer aquest govern. Per què som nosaltres els que ens hem de definir? O és que no ens definim prou? Per què continuar pensant la política catalana només com un joc a dos? Si és avorridíssim un joc a dos! Si abans, quan he dit el d’Olesa i Esparreguera, ho he dit per la banda baixa, no pel bé que ho fan, pel molt bé que ho fan, a Olesa i Esparreguera, ho he dit per la banda baixa. Això és el que avorreix el país. El país vol una altra cosa, perquè, és clar, segons quin vehicle, doncs, potser hi sortirem guanyant anant a peu. Miri, jo vaig parlar, efectivament, amb el senyor Zapatero. Va ser una conversa molt, molt agradable. Recordo que el priPLE DEL PARLAMENT mer que em va dir és: «Tu eres independentista pero suave, )verdad?» I jo li vaig dir, sense cantar: «Suave, que me estás matando.» (Rialles.) Perquè sap una cosa? Mentre, per una banda, vostè fa un discurs federal impecable que se’l creu, perquè a més a vostè se li nota que se’l creu de debò, per altra banda, trobem un Zapatero que està entre el discurs federal que fa vostè i el pacte antinacionalista, antiterrorista –que ho anuncien en castellà– que signen amb el Partit Popular. De quin partit Socialista parlem? Del Partit Socialista del senyor Odón Elorza y Aguiguren o del Partit Socialista del senyor Redondo Terreros? No, no és el mateix, no. La sigles són les mateixes, el que defensen no és el mateix. No és igual defensar el dret a l’autodeterminació que estar-hi en contra, com no és igual anar a peu que anar en coet espacial. A veure si ens entenem: de quin Partit Socialista parlem? De quin federalisme parlem? Què és el que volem realment federat? Vostè sap molt bé –vostè sap molt bé– que ni Esquerra Republicana de Catalunya ni jo no ens desentenem d’Espanya. Com ens hem de desentendre d’Espanya si la tenim aquí al costat, si molts en venim familiarment? Avui ningú, en un món comunicat, es pot desentendre de ningú, absolutament ningú es pot desentendre de ningú. En un món globalitzat, qualsevol cosa que passa immediatament ens afecta, no només les nostres consciències, sinó les nostres butxaques. Ningú es desentén d’Espanya. Ara, en aquest Senat que volem fer, perquè serveixi, tindrem les distintes comunitats nacionals, com els Länder alemanys, dret a veto? Ho tindrem això? Podrem anar allà directament des d’aquest Parlament a portar les nostres proposicions de llei perquè tinguin vigència en el conjunt de l’Estat? En els organismes que són comuns –diuen que són comuns– a l’Estat, des del Banc d’Espanya –mentre duri–, el Tribunal Constitucional, Radio Televisió Espanyola..., en aquests llocs continuarem barallant-nos per si hi ha una quota de partit que al final es disfressarà amb quota nacional? És que això ja ha de venir establert per llei. Com podem passar-nos vint anys més agafant el telèfon, trucant al col·lega de torn a Madrid –i fixi’s una cosa, senyor Maragall–, col·lega de torn que avui és el PP, que ahir era el PSOE i que demà tornarà a ser el PSOE? I els que avui són comprensius, diuen, amb nosaltres, demà ens recordaran el dolents que eren quan manaven. És això que ens hem de demanar. Hi haurà un plurilingüisme real en aquests organismes que són comuns? Quan tindrem en aquest país un ministre o una ministra de Cultura tan culte que, com a mínim, sigui capaç de parlar dues de les quatre llengües oficials de tot l’Estat? Quan ho tindrem això? (Remor de veus.) No estic dient quan tindrem un ministre català, els catalans som plurilingües. No és d’aquí que parlo, no és d’aquí que parlo. (Persisteix la remor de veus.) Estic dient, senyora Figueras i cia., que vol dir companyia, quan tindrem un ministre castellanoparlant tan culte, plural, sensible i federal que serà capaç de parlar alguna llengua més enllà de la seva? Els d’aquí ja en sabem, els europeus som així. (Remor de veus.) Els d’aquí sempre hem parlat idiomes. És d’això que els parlo, i no d’una altra cosa. Quan hagi passat aquesta etapa, quan de manera progressiva hagi passat l’etapa del Partit Popular, en aquest país i en aquest Estat, haurem de fer un pensament. I SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 47 quin pensament haurem de fer? Haurem de demanarnos si tot allò del que vam ser capaços al final de la primera transició estem ara en condicions de tornar-ho a impulsar amb més garanties i amb uns nous horitzons, que ja no poden ser els mateixos de fa vint-i-cinc anys, perquè ja estem a la Unió Europea, i amb més possibilitats d’èxit. És a dir, és possible una convivència igualitària en drets i en deures de la diversitat de pobles, llengües i cultures de l’Estat espanyol? És això el que ens ha d’interessar. I no tant el discurs aquí. Vostè ha de fer el discurs perquè el sentim, però nosaltres ja n’estem de convençuts. És allà que s’ha de fer el discurs. I l’ha de fer vostè, i l’ha de fer Convergència i Unió, i l’hem de fer tots nosaltres, perquè al llarg d’aquests anys de democràcia, vint-i-quatre anys de sistema democràtic a l’Estat espanyol, quan no hi havia majoria absoluta, els diputats que donaven la majoria absoluta eren els diputats de Convergència i Unió, els diputats del PSC o, com ara, els diputats del PPC. Per tant, sempre, quan no hi ha hagut majoria absoluta, han estat diputats de Catalunya i diputades els que han donat aquesta majoria absoluta. I un es pregunta de vegades: a canvi de què? O si aquesta cessió de majoria absoluta ha estat realment beneficiosa. Pocs mesos abans de l’any 31, de l’abril del 31, hi va haver el que se’n va dir el Pacte de Sant Sebastià. No estic pas reclamant la reedició d’un pacte d’aquelles característiques, però sí que és bo que en recordem l’esperit, d’aquell pacte. En què va consistir? En el fet que diferents partits de diferents comunitats nacionals de l’Estat, d’acord amb polítics espanyols de partits d’esquerres progressistes, van pactar un escenari polític diferent que fos respectuós amb aquesta diversitat. Jo crec que quan hagin passat aquests anys de govern del Partit Popular, no serà de més, perquè si no, no se m’acut cap altra sortida, que posem les bases d’una segona transició política, una segona transició política en la qual siguem capaços de descriminalitzar de manera absoluta el que són afirmacions normals per la gent normal, és a dir, valors que pertanyien al nostre patrimoni cultural i polític. Per exemple: el valor democràtic de l’autodeterminació. Jo no sabria dir-ho amb paraules millors que les que deia el document fundacional del PSC -congrés- quan deia que es tractava d’un dret «inalienable» i «imprescriptible». Doncs això. Quan deixarà de fer por la reivindicació serena i tranquil·la del dret dels pobles a escollir a cada moment amb llibertat el seu present i el seu futur? Qui té por d’això? Ningú que sigui demòcrata no pot tenir por d’això. Per això és important que ho recordem aquí. Ho deia, a més a més, un socialista destacat, Serra i Moret, quan afirmava: «Pertoca als catalans de no deixar-se malmenar ni prendre l’esperit de ciutadania, el dret d’autodeterminació, reconegut avui com un principi universal de civilització i de suficiència humana.» I concloïa: «Els catalans...», i les catalanes –això ho afegeixo jo– «diran si volen una Catalunya amb estatut d’autonomia, si la volen independent de tot i de tothom, si la volen confederada amb altres nacions peninsulars o si la volen formant part dels Estats Units d’Europa, on a nosaltres ens abelliria de veure-la.» Quan diem això, quan afirmem això, com li sona això, senyor Maragall? Li sona que això forma part del que en podríem dir el SESSIÓ NÚM. 42.2 seu «patrimoni polític»? Forma part de la seva cultura política? Se sent proper vostè a aquests plantejaments? Crec que hem expressat amb claredat al llarg del debat la voluntat d’Esquerra Republicana de Catalunya de no ser subsidiària absolutament de ningú. Però si ens posem a tocar aquesta Constitució espanyola, que no sigui només pel Senat. Miri, si jo fos federal –que no és el cas, en tot cas, federalista europeu, sí– estaria enormement preocupat perquè l’única vegada que en tota la Constitució espanyola surt la paraula «federalisme» o «federació» és justament per prohibir-la. Doncs, diguin-ho, això, si ho saben, perquè segur que se l’han llegida moltes vegades. Diguin-ho. Que l’article 145 de la Constitució espanyola va directament contra la nostra línia de flotació, contra la capacitat de retrobament i col·laboració entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. El senyor Ruiz Gallardón es permet de potenciar un òrgan comú de la Comunitat Autònoma de Madrid amb les dues Castelles i no passa res, i aquí, amb vint-i-un anys, amb prou feines, i ara tot just, hem començat a fer coses amb el govern de les Illes Balears. Jo, senyor Maragall, voldria entendre que aquesta Moció de censura, tal com ha estat presentada, ha de ser entesa com el darrer episodi, com el darrer gest, com la darrera etapa, de la cultura política de la transició. En certa manera, és com una nova cessió de la vella política de sempre. I en alguns dels discursos que venien d’aquí –i que venien d’aquí– això es notava més. És a dir, semblava com si fos una mena de ball de bastons on ningú volia reconèixer les coses positives dels altres. Miri, jo no em poso al mig d’enlloc. El que sí que queda clar és que Esquerra Republicana de Catalunya si en algun lloc està al mig, és al mig del catalanisme democràtic. Aquí sí que estem exactament al mig. Cadascú deu saber qui són les seves fronteres i amb qui fa frontera. Però nosaltres, en aquest punt, sí que estem situats al mig. No pretenem tenir la raó, n’hem comesos molts d’errors, lògic en un partit que és el partit degà de la política catalana, que té setanta anys d’història. Hem tingut dies gloriosos, hores adverses i episodis que més val que els passem per alt o de puntetes, però hi som. I no només hi som, sinó que hi serem cada vegada més. I creiem que és estèril, inútil, injust, per a la societat catalana que tota la política catalana s’acabi reduint a dos pols que s’alimenten de la confrontació. Perquè això l’únic que fa és afeblir-nos i, en el fons, donar una imatge poc madura i poc nacional del país com a tal. Vostè sap molt bé que nosaltres, que Esquerra Republicana de Catalunya, no votarem favorablement la seva Moció. Allò que deia un diari: la moció de censura de Maragall és la moció de censura de Pujol presentada per Maragall com a candidat alternatiu. No hi votarem a favor. Això no vol dir que no votar-hi a favor impliqui que votem a favor del Govern. Ja hi hauria algú que li faria il·lusió interpretar-ho així. Però la realitat és que votar a favor de, en una moció d’aquestes característiques –que ha estat descrita, amb més o menys fortuna, per altres oradors– implica necessàriament també votar en contra, en contra de. I és justament aquest estil, aquesta manera, aquesta cultura, aquest escenari polític, el que nosPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 48 altres volem superar. És veritat que compartim bona part del diagnòstic de la malaltia –encara que al Grup Parlamentari no hi tinguem cap metge. El que no compartim és la recepta, no compartim la recepta. És evident que tenim una Generalitat, des de fa sis anys, que està condicionada pel Partit Popular. És evident que hi ha un cansament de model. Massa temps el mateix partit i la mateixa gent als mateixos llocs no acostuma a ser mai bo, tot i que hi ha altra gent i altres partits que també fa molts anys que hi són, en àmbits de poder polític i en àmbits de poder econòmic. És veritat que la gestió és manifestament millorable o, com deia aquell, «que ens falten competències i que sovint ens sobren incompetències.» Però li deia que votar a favor de seria en aquest cas votar en contra de, i això és donar continuïtat a aquesta Catalunya dual, reduccionista, incompleta, que no és la nostra Catalunya. És fer una política frustrant de sempre per no canviar res. Perquè, quin sentit té presentar una moció de censura a un president que plega, a un home que se’n va? Vindrà a la votació amb un resultat més que anunciat i, quan s’hagi acabat, Catalunya estarà igual, amb un govern de la Generalitat exactament igual, condicionat pel Partit Popular. A aquest nivell, cap canvi, doncs. Sap quin seria el canvi de debò? Ara que tothom ha escoltat el seu programa de govern, ara que tothom sap que vostè és un bon candidat, que ha estat un gran alcalde, que és un dels polítics en cartell més destacats que té aquest país, el canvi de debò seria que vostè retirés la Moció de censura i no la sotmetés a votació, que no anés a perdre una votació, que guanyés en credibilitat, en generositat i en patriotisme. Sigui valent i eviti la votació. Estengui la mà cap a tots els altres partits catalanistes i gestionem tots junts els dos anys que ens queden. Vam fer-ho els dos primers anys de la transició amb el Pacte de progrés als ajuntaments. Vostè deia ahir literalment: «Hem d’afrontar el futur mundial tan incert.» Doncs, bé, en temps difícils, en temps de crisi internacional els països fan pinya per sobre de les diferències, i avui a Europa els països adopten polítiques més nacionals que mai. A més a més, fóra bo que ens acostuméssim a treballar en col·laboració partits diferents, perquè així serà el proper govern de Catalunya: un govern de partits diferents, plural, i Esquerra aspira a ser-hi com a garantia d’una Generalitat nacional i progressista. Aquesta és l’única estratègia per canviar consciències. Jo em pregunto, per què, senyor Maragall? Per què, senyor Pujol? Per què no pot ser allò que la gent veu clar i veu bé. Per què no ens podem posar d’acord en temes bàsics els dos anys que queden? Per què no preparem junts la segona transició els mateixos que vam començar la primera? Mentre uns i altres, mentre vostès es neguen a entendre’s, diuen: «No, perquè, és clar, si presenten una moció de censura vol dir que no es volen entendre amb nosaltres.» I des d’aquí ens diuen: «No, perquè, clar, com que ja pacten amb el PP no en volen saber res.» Mentre es neguen a entendre’s, aquesta falsa bipolarització cada vegada més ens decanta cap a la dreta i cap a l’Espanya més uniformista. O no és contradictori reclamar un front autonomista, un front en defensa de PLE DEL PARLAMENT l’autonomia política amb una moció de censura? Si vostè acceptés un pacte nacional d’estabilitat com el que vam proposar, sap què passaria? Que tindria un impacte colossal aquí, i aquí és on es quedarien sense els arguments excloents en què ara s’atrinxeren i que són el pretext per no fer un acord entre tots els partits catalanistes. Vostè s’imagina quin escenari?, que digués: «D’acord, retiro la Moció de censura i aquests dos anys que queden ens arremanguem tots plegats i, som-hi!, que continuï governant aquest Govern, però amb un consens bàsic per part de tots.» Això obtindria una enorme simpatia entre la majoria de catalans. Si ho fa, tindrà la nostra complicitat, tindrà la nostra col·laboració. I cregui’m, potser ara no li ho semblarà, però seria la millor inversió de futur que vostè podria fer, la millor inversió de futur que el Pasqual Maragall candidat a presidir aquest país podria fer. Si vostè manté la votació, senyor Maragall, malgrat les coincidències en molts aspectes, com hem dit, no li votarem a favor. Vostè no va ser, quan es va presentar, el nostre candidat a president de Catalunya, el seu programa no era ni és exactament el nostre programa, el seu govern a l’ombra, el considerem tan nostre com l’altre Govern que massa sovint pren el sol. Nosaltres no votarem «no». Nosaltres ens abstindrem. Algú pot dir: «Ja ho sabíem.» I per què? Doncs, perquè sí, perquè volem. Si vostè hagués volgut el nostre vot favorable fa deu mesos, n’hauríem començat a parlar, hauríem parlat del calendari, del contingut del programa, de cada detall del debat d’avui. Però no ha estat així, i nosaltres el que no podem és acudir a una reunió quaranta-vuit hores abans i donar-nos per satisfets. Miri, al gener d’enguany, al Parlament de Galícia el primer partit de l’oposició BNG, partit nacionalista i d’esquerres, primer partit de l’oposició, va presentar una moció de censura contra el president de Galícia, exministre de Franco. El Partit Socialista, segon partit d’esquerres del Parlament gallec –no sé si em va seguint el fil– es va abstenir tot defensant el caràcter diferenciat del seu projecte polític, deia: «Som un altre projecte, som un altre partit, ens abstenim.» I Esquerda de Galicia, el tercer partit d’esquerres, abans vinculat a Izquierda Unida –suposo que em continua seguint– també es va abstenir pel mateix motiu. Ara, vostès, el primer partit de l’oposició, partit d’esquerres, presenta una moció de censura contra Jordi Pujol, president de Catalunya, demòcrata, catalanista, empresonat per la dictadura, i Esquerra, segon partit d’esquerres de la cambra, també s’abstindrà, perquè el nostre és un tercer espai polític diferent del Socialista i del Convergent, com ho era el seu a Galícia. I aquí, a Catalunya, per què? M’ho he escrit molt bé i, per tant, li ho llegeixo: «La nostra estimació és que aquesta Moció se situa fora del context de viabilitat. La seva presentació com a candidat a president no surt d’una voluntat explicitada per diferents grups parlamentaris que poden constituir una majoria en aquesta cambra. Com a projecte polític, aquesta Moció no és una alternativa, tant des de la perspectiva de l’aritmètica parlamentària, com també per les motivacions que la impulsen. Les iniciatives polítiques, a tots nivells, i SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 49 més quan són d’ampli abast, les decidim nosaltres mateixos, fixant els objectius, escollint el moment, l’abast i, això sí, fent el treball necessari perquè prosperi. El seguidisme no forma part de la nostra pràctica política, les nostres no són visions limitades a interessos de partit, són posicions adreçades a construir una majoria estable a Catalunya que eviti el desgast, el desprestigi de les nostres institucions, que redreci la penosa situació a què ens ha portat el Govern de Convergència i Unió, mitjançant la fixació d’un conjunt d’objectius concretats en un ventall de realitzacions a complir en la resta de la legislatura. Realitzacions que serveixin i que recullin les aspiracions de la majoria del poble, per assolir la màxima identificació de tot el poble de Catalunya amb l’autonomia, la qual cosa voldrà dir que hem recuperat i enfortit els nostres nivells de consciència. »Senyores i senyors diputats, he fixat en termes que crec que són clars la nostra posició política. Amb el que acabo de dir, queda justificada la posició d’abstenció davant la Moció de censura que avui debatem. »Joan Raventós, 30 de setembre de 1982. »Josep-Lluís Carod-Rovira, octubre de 2001.» Gràcies, senyor president. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Té la paraula l’il·lustre candidat senyor Maragall. El Sr. Maragall i Mira Senyor Carod, vostè ha parlat de la necessitat de formar un govern en què tindrien entrada totes les forces polítiques de llarga tradició democràtica i catalanista. Això és el que va dir, almenys l’altre dia, en el pacte d’estabilitat. Està bé, si no és ni govern, aleshores no sé de què estem parlant. Si el que estem parlant és de deixarho tot igual amb un canvi de majoria, que és el que ara entenc que vostè estava proposant, pitjor que pitjor, perquè aleshores encara estem més lluny, vostè i jo, del que jo em pensava. Jo no li he demanat a vostè, nosaltres no hem demanat, Socialistes - Ciutadans pel Canvi no demanem a vostè, no li hem vingut a demanar el vot explícitament. El demanem, evidentment, a tothom, però no l’hi hem vingut a demanar explícitament, sinó a saber exactament si vostès volen o no un pacte de progrés en el futur, presidit per l’esquerra. Això és el que nosaltres voldríem saber. Si en aquest pacte de progrés hi ha de ser o no hi ha de ser Convergència i Unió, Convergència i Unió ho haurà de decidir. Jo li he explicat el que va passar a l’Ajuntament de Barcelona i ho podríem repetir exactament igual aquí. Què va passar? Va passar que van guanyar les eleccions els Socialistes i l’esquerra. Va passar que Convergència i Unió, en aquell moment, va creure que havia d’estar en aquest bloc catalanista, i va passar que amb això va durar dos anys, perquè al cap de dos anys se’n va sortir. Per tant, torno a dir: nosaltres no li venim a demanar avui el vot sobre la qüestió de la censura. Nosaltres SESSIÓ NÚM. 42.2 volem saber si vostès volen governar en un pacte de progrés decidit per l’esquerra o no, i si es conformarien que Convergència i Unió decideixi si en aquest cas ells estaran o no estaran en aquesta majoria. Una de dues: vostè o no vol l’alternativa, perquè el que vol en el fons és no haver-se de pronunciar en aquest moment sobre el futur, cosa que entendria des del punt de vista electoral, però que no admeto des del punt de vista dels principis, o no sé pas a què hem vingut. Senyor Carod, i li ho dic amb tota la solemnitat, la proposta de pacte d’estabilitat parlamentària que vostè va formular la setmana passada incloïa Convergència i Unió, IC - Verds, Esquerra Republicana i PSC. Oi que això vol dir una clara majoria de progrés? Sí o no? Haig de donar per suposat, com seria natural, que vostè donaria suport per a presidir aquest pacte, demà mateix, segons vostè deia fa dues setmanes, al candidat del grup majoritari del bloc de progrés, és a dir, a un president socialista? Sí o no? Això és el que nosaltres volem saber. Un govern d’aquestes característiques hauria d’estar presidit per la força majoritària de les esquerres, entre altres raons i entre altres coses, perquè respondria a una majoria parlamentària de centreesquerra i suposaria un veritable canvi, el canvi que tanta i tanta gent ens està reclamant a tots. Nosaltres no creiem com vostè, si és que l’he entès bé, que el moment polític actual sigui d’apuntalar el Govern que hi ha. No ho creiem. Ni ens tranquil·litza el fet que vostè faci servir per argumentar aquesta seva posició que tot allò altre és difícil, que tot allò altre és impossible. Miri, els principis compten –li ho torno a dir– i les actituds també. Evidentment que tot és possible, però nosaltres el que volem que quedi clar és: si podem o no comptar amb vostès, o avui o quan calgui –o quan calgui–, per formar un bloc alternatiu de govern en aquest país, amb Convergència i Unió o sense Convergència i Unió. Nosaltres, repeteixo, no creiem que sigui el moment polític per apuntalar el Govern que tenim, ni tampoc el d’esperar tranquil·lament que caigui, especulant que s’endurà més runes de l’enderroc; no. Nosaltres creiem que ha arribat el moment de mostrar als catalans i les catalanes que hi ha una alternativa millor, perquè, en efecte, això no pot continuar així. Perquè, en efecte, no es pot deixar la clau del Govern de Catalunya a mans del Partit Popular, amb tot el respecte pel Partit Popular. Per què no hauria de governar Catalunya una majoria com la que governa tants ajuntaments, començant pel de Barcelona? Jo em proposo de formar un govern d’aquestes característiques, i vull comprometre’m públicament i davant dels amics d’Esquerra Republicana a discutir sobre el programa que vosaltres vàreu dipositar a la Sindicatura de Greuges, abans de les darreres eleccions. A veure, parlem de coses serioses. Parlem, com crec haver parlat en el meu discurs d’ahir, d’una Catalunya pròspera, justa i lliure; parlem d’un país just socialment, amb salut i formació i la família protegida; parlem d’un país productiu, competitiu i amb treball per a tothom; parlem d’un país culte, segur i ben administrat; PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 50 parlem d’un país amb recursos suficients, ben gestionats i un sistema financer al seu servei; parlem d’un país lliure, democràtic, que compti al món i que sigui solidari i respectuós amb la diferència. Aquests eren els sis objectius formulats per Esquerra Republicana de Catalunya; ara podria dir «firmat: Josep-Lluís CarodRovira», com vostè ha fet abans amb Joan Reventós. Aquests eren els sis objectius que vostès van formular; és que no són els que nosaltres estem presentant? Parlem de com articular aquests sis objectius en un programa de govern; fem-ho junts. A la gent de l’Ebre no podem ja dir-los només que rebutgem el Pla hidrològic nacional; hem de proposar una alternativa, i l’hem de proposar des del Govern. A la gent del món educatiu no podem dir-los només que aquest Govern no resoldrà els problemes de l’escola; ja ho saben; hem de proposar una alternativa i hem de practicar-la. A la gent de Llagostera, perquè falti un vot, vostè dirà «no votem això», això que va dir que volia; a la gent de Llagostera no podem dir-los només que la posició d’aquest Govern sobre el conflicte amb FECSA no ha estat equànime; hem de proposar una alternativa i hem de votar a favor que aquesta alternativa governi. A la gent del món de la cultura, la d’avantguarda i la tradicional, no podem dirlos només que aquest Govern és més llast que estímul, que oblida sovint que la cultura és també la nostra force de frappe, que cal encara posar recursos per impulsar la normalització lingüística o que cal reforçar l’aprenentatge de la llengua pròpia a l’escola, tenint present l’arribada de nens procedents de la immigració; no n’hi ha prou amb la queixa; hem de proposar una alternativa. I podríem anar seguint. Convergència i Unió no està ja en condicions de canviar de política, senyor Carod; és més: no és que no pugui, és que no vol, és que no vol canviar de política; per això cal canviar de política. Fem un pas en la línia de construir el que vàrem votar en finalitzar el debat d’orientació de política general, que vam votar-ho junts l’any passat, i aquest any hi vam tornar, d’alguna forma. Primer: la reforma de l’Estatut –l’hi recordo– i, si s’escau, la revisió del text constitucional. A la llum de l’experiència d’aquests darrers vint anys, a la llum de la necessitat d’un reconeixement efectiu del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat espanyol, i de la voluntat d’incorporar en l’ordenament jurídic el que es desprèn del Tractat de la Unió Europea i de la Carta europea de l’autonomia local. Fa tres anys que en vam parlar, vostè i jo, d’això, senyor Carod. Dos: un nou sistema de finançament autonòmic que superi les insuficiències del sistema vigent i que, en el marc d’una revisió global del sistema financer públic –insisteixo: en el marc d’una revisió global–, incloent-hi les hisendes locals, l’acosti gradualment al nivell de recursos del sistema foral. Tres: les reformes legals necessàries per aprofundir l’autogovern en la línia que actualment ja gaudeixen diversos estats federals. Reforma del Senat per tal de convertir-lo, efectivament, en cambra de representació territorial; l’adequació de l’Administració de justícia a la realitat autonòmica de l’Estat; la capacitat de les comunitats autònomes de ser presents en els organismes europeus en la línia del que disposa el Tractat de la PLE DEL PARLAMENT Unió Europea en el seu article 203. Aquesta capacitat s’hauria d’estendre a altres organismes internacionals, com ara la UNESCO. Quatre: una nova organització territorial de Catalunya, que aquest Govern ens està endarrerint. Cinquè: la redacció d’una llei electoral catalana, que aquest Govern durant vint anys ha estat escamotejant. Sisè: el desenvolupament d’una política sobre integració social i cultural de la immigració en el marc d’aquell pacte que havíem de fer i que el president Pujol es va comprometre a comandar. Setè: la configuració d’un espai social i laboral català, que està amenaçat per la Llei de convenis col·lectius o la proposta de convenció col·lectiva a nivell sectorial estatal. Volen nacionalitzar, el Partit Popular vol nacionalitzar els convenis col·lectius sectorials; això seria la mort de la configuració d’un espai social i laboral català que vostès i nosaltres vam votar aquí fa un any. Vuit: la millora dels serveis públics, sanitat, ensenyament, serveis socials. Nou: un programa per a la modernització i la incorporació de Catalunya a la nova economia i a la societat de la informació que eviti la possible fractura social i territorial. I deu: el foment del transport públic i la mobilitat sostenible, eliminant les discriminacions que a Catalunya hi ha en el finançament i la gestió de les infraestructures per tal de garantir el progrés del país. Per la nostra banda, senyor Carod, estem convençuts que els catalans i les catalanes volen un govern de progrés, com més aviat millor. Estem convençuts que el tindran, que a nosaltres ens correspondrà encapçalar-lo i que Esquerra hi haurà de ser. Moltes gràcies, senyor president. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies, senyor diputat. Demana la paraula, senyor...? Té la paraula l’il·lustre diputat senyor JosepLluís Carod-Rovira per cinc minuts. El Sr. Carod-Rovira Senyor Maragall, vostè ha fet avui un pas endavant, jo crec que molt important en la política catalana. Jo, en aquells moments, l’any 80, no hi era –no hi era políticament a primera fila, vull dir–, i sempre he sentit a dir que un dels grans errors del Partit Socialista va ser no incorporar-se en aquell moment a un govern tripartit a Catalunya. No sé si això és així o no, el cert és que han passat vint-i-un anys i el Partit Socialista no ha governat Catalunya. Avui s’ha explicitat d’una manera molt clara, molt concreta la voluntat de vostè al cap davant del seu partit, de voler convertir Catalunya en la seva primera prioritat. Jo crec que hi ha elements simbòlics que tenen una enorme càrrega política; no és menor el fet que vostès hagin modificat les sigles estèticament, i tampoc ho és que el Partit Popular hagi passat a dirse Partit Popular de Catalunya. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 51 A algú pot semblar que això és pura estètica; jo crec que no ho és; de vegades l’estètica ve empesa, ve determinada per una realitat social, civil, nacional imparable, i això és el que hem vist avui. Vostè finalment ha reconegut –perquè l’hi he preguntat dues vegades– que en aquest horitzó democràtic i de progrés hi ha uns agents possibles, i vostè no ha descartat Convergència i Unió d’aquests agents possibles, com jo no vaig descartar aquesta coalició quan vaig plantejar aquest pacte nacional d’estabilitat. Jo no parlava d’un pacte de govern. És clar, vostè em diu: «És que el que voleu és apuntalar un partit.» Tan difícil és d’entendre que hi ha algú que vulgui apuntalar un país? Tant costa d’arribar a entendre que en un moment de transició de tota una etapa política a una altra etapa política, que si és incert a nivell mundial més ho serà per a nosaltres, cal més que mai fer gestos de generositat política, de sacrifici polític, a benefici col·lectiu i no a benefici d’unes sigles? Tant costa això? És clar, vostè diu, què faríem? Aquest pacte a quatre, donar suport a un govern, a un govern que, segons les nostres posicions, hauria d’aplicar la política que pactéssim per als dos anys que queden; perquè, si no fem això, sap què passarà? Que quan sigui que votem aquesta Moció de censura, tindrem el mateix escenari que tenim ara, i vostè creu que serà millor per a Catalunya que els dos pròxims anys el senyor Pujol, els seus consellers i conselleres vagin i vinguin de Madrid, condicionats pel Partit Popular a cada moment, limitada la seva acció política i sovint reduïda la mateixa dignitat d’aquest mateix país en determinades posicions per polítiques adoptades des de Madrid? Això considera vostè que és millor? No m’ho crec; sap vostè molt bé que no és millor una Generalitat condicionada pel PP que no pas una Generalitat que governi, que condueixi els dos anys que queden a partir d’un acord bàsic. Que sabem que és difícil, naturalment que és difícil, tot és difícil. També és difícil que prosperi la seva Moció de censura d’avui. Però si no s’intenta, res no s’aconsegueix. Vostè ha dit que hi havia uns agents possibles per a aquest acord de cara al futur, i vostè parlava directament d’acord de Govern. Nosaltres estem convençuts que hi serem en aquest Govern que deia vostè. M’ha agradat més quan ho plantejava abans, que deia: «Si és un pacte i un govern presidit per l’esquerra...» Home, si és presidit per l’esquerra segur que hi serem, però quan deia: «Podem comptar amb vostès?», podem comptar amb vostè, senyor Maragall, nosaltres, la bona gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, per, en un govern progressista a Catalunya que faci política en clau nacional, fer quadrar per exemple determinades entitats d’estalvi, fer quadrar per exemple determinats grups monopolístics del sector de l’energia elèctrica, fer quadrar determinades empreses que fan negoci amb l’esforç i el treball dels catalans i les catalanes? Podem comptar amb vostè per fer això? Podem comptar amb vostè per avançar cap allò que vulgui democràticament la majoria de Catalunya sense cap límit, vulgui el que vulgui el poble de Catalunya? No hi ha hagut només a Catalunya al llarg d’aquests anys sucursalisme polític; hi ha hagut també molt sucursalisme econòmic disfressat d’altres meravelles. SESSIÓ NÚM. 42.2 Esquerra Republicana de Catalunya estarà on ha estat sempre al llarg de setanta anys, al servei de Catalunya, al servei de la llibertat i al servei de la gent. Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Popular té la paraula l’excel·lentíssim senyor Alberto Fernández Díaz. El Sr. Fernández Díaz Senyor president, senyores i senyors diputats, molt honorable president, honorable conseller, senyor candidat, bé, la veritat és que si li avanço el sentit del vot del Grup Parlamentari Popular a la seva Moció de censura, probablement no desvetllaré cap sorpresa. Sí, senyor Pasqual Maragall, sap que el Grup Parlamentari Popular no li podem votar a favor de la seva Moció, el Partit Popular votarem en contra de la seva proposta, però permeti que li avanci la raó certa de per què el Grup Parlamentari Popular votarem en contra de la seva Moció de censura. Hi han hagut moltes interpretacions al llarg dels últims dies, als passadissos polítics, als mitjans de comunicació, de quines podrien ser les raons per les quals el Partit Popular podria votar en contra de la Moció de censura que vostè presenta. Però li diré l’única –i subratllo l’única– que és certa –l’única que és certa–, que no és una altra, perquè el projecte que vostè representa no coincideix amb els plantejaments del Partit Popular. Nosaltres votarem en contra de la seva Moció perquè tenim un altre projecte polític, per cap altra raó. Jo no li vull dir que el nostre projecte, el que representa el Partit Popular sigui millor o, evidentment, no li diré que és pitjor que el seu, cadascú tenim la nostra legitimitat a defensar els nostres projectes, però no tingui el menor dubte que, en qualsevol cas, avui, en aquesta sessió parlamentària, l’única raó per la qual el Partit Popular expressem aquest vot contrari és, precisament, en la defensa del projecte polític del Partit Popular de Catalunya. No hi ha cap altra raó més per no votar la seva Moció. També és ben cert, senyor candidat, que vostè no ha pogut justificar la raó de la presentació d’aquesta Moció. No ha pogut justificar al llarg de les seves diverses i llargues intervencions, no tan sols la possibilitat d’impulsar un canvi de Govern, sinó també que a Catalunya hi hagi, en aquests moments, una greu situació d’incertesa política, una greu crisi institucional que aconsellin un canvi de Govern de Catalunya. Ben al contrari, jo diria, senyor candidat, que si hi ha una crisi en aquest moment és precisament una crisi internacional, una crisi internacional que potser hauria aconsellat que vostè, com a mínim, ajornés la presentació d’aquesta Moció de censura. Estem davant de temps d’incerteses, de preocupació; tots encara tenim present, i sobretot la nostra societat, aquell dimarts negre de l’11 de setembre. Potser, en aquests moments, la societat catalana, el que ens demana a tots plegats són esforços de responsabilitat i esforços de complicitat a l’hora d’afrontar el nostre futur. Però, en qualsevol cas, vostè ha optat per PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 52 mantenir aquesta Moció de censura, absolutament legítima, no ho qüestionaré pas, però li he de dir, amb tot el respecte i la consideració que es mereix, que vostè, quan li deien que era la gota malaia, doncs, precisament, ser la gota malaia no és això, senyor Maragall. referència en el darrer debat, evidentment amb altres connotacions, de la nebulosa del president de la Generalitat. S’ha contagiat, potser, dels mateixos vicis que vostè diu ara que cal criticar, però que, evidentment, cal superar d’aquell que vostè tant ha criticat i critica. Aquí s’ha equivocat. Ser la gota malaia no és presentar una moció de censura ara per traslladar la percepció que hi ha una situació permanent de construcció d’una alternativa al Govern de la Generalitat des d’una vessant d’esquerres. Perquè si tot està tan malament, si el Govern de Catalunya no governa, com vostè diu, si tot està tan negre, per què no han presentat aquesta Moció des del primer moment que la van anunciar, fa nou mesos? Per què un any de retard d’aquesta Moció de censura, que vostè entén que era inexcusable la seva presentació? Em pot dir que vostè necessitava presentar aquesta Moció de censura per presentar la seva alternativa al Govern de la Generalitat. Doncs jo em pregunto, senyor Maragall, si vostè necessitava presentar ahir i avui la seva alternativa, què ha fet fins ara, en aquests dos primers anys de legislatura? Continua encara de vacances, ara catalanes, abans romanes? Necessitava aquesta Moció de censura per donar satisfacció a un grup parlamentari concret d’aquesta cambra únicament per proposar que el que convé són eleccions? Per dir a aquest hemicicle i al poble de Catalunya que calen eleccions tampoc calia, senyor candidat, presentar aquesta Moció de censura. Jo crec sincerament, senyor Maragall, que entre el president del Govern de la Generalitat i vostè hi han moltes coincidències, moltes, sobretot a l’hora de mirar el passat i a l’hora d’afrontar el futur. Potser necessiten de corts i seguicis, de cultes a la personalitat. No és casualitat, i ho dic des d’una forma col·loquial i amb tot el respecte, que a un l’anomenin el virrei i a l’altre, el príncep. Jo crec que, en el fons, diuen que defensen dos formes distintes d’entendre Catalunya i la nostra societat, però, a l’hora de la veritat, no deixa de ser una mateixa prolongació d’una mateixa forma de ser. I, per tant, des del Grup Parlamentari Popular, des del rebuig a la seva presentació per diverses raons que després explicitaré, sí que li puc ben assegurar que no hi haurà un abans i un després en el panorama polític català d’aquesta Moció de censura. Tot seguirà igual, hi haurà un punt i seguit. Probablement serà l’anècdota, l’anècdota d’aquesta sisena legislatura, però, en qualsevol cas, creiem sincerament que no aconseguirà aquest objectiu que vostè perseguia o que almenys així, ahir, ens va anunciar. I no ho serà perquè aquesta Moció que ens ha presentat no és ni creïble ni convincent, perquè creiem sincerament que vostè s’autocensura a l’hora de presentar en la forma i per les raons i amb els arguments que vostè ha explicitat en aquestes dues ja llargues sessions parlamentàries. Perquè creiem sincerament, des del Grup Parlamentari Popular, que la seva Moció de censura és un punt i seguit a l’hora de no assumir la seva derrota, de continuar mantenint vives inèrcies electorals a Catalunya. Vostès, el Grup Parlamentari Socialista, des de les darreres eleccions catalanes han mantingut sempre el mateix nord i sempre el mateix error: aquesta obsessió electoral. Estan demostrant més obsessió electoral que no pas ambició catalana. Fins i tot, estan pagant el preu de la contradicció de mantenir actituds erràtiques: varen començar demanant, en aquesta legislatura, qüestions de confiança; després van anunciar mocions de censura; ara, quan arriba aquest moment, el que ens demana i el que ens sol·licita és que es convoquin eleccions. I, a l’hora de la veritat, el que està demostrant aquesta actitud erràtica de vostès és que ni poden ser govern a Catalunya ni saben exercir el seu paper d’oposició. Potser perquè vostès s’han contagiat de la mateixa foscor del seu govern a l’ombra, potser perquè vostè s’ha contagiat de la boira que el president del Govern de la Generalitat feia PLE DEL PARLAMENT Però, en qualsevol cas, senyor Maragall, nosaltres no podem compartir el que vostè ahir anomenava un «nou estil», un nou estil de governar Catalunya, entre altres raons, perquè vostè i jo ens coneixem, i molt: hem compartit responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona, i la veritat és que li hauria de dir que em preocuparia molt que vostè traslladés a aquest hemicicle i al Govern de la Generalitat de Catalunya el seu estil de governar la ciutat de Barcelona, on, per cert, encara puc recordar que mentre vostè n’era l’alcalde, l’oposició mai vàrem poder votar ni una sola proposta de resolució ni una moció, perquè vostè sempre entenia que no teníem aquest dret. I per tant, evidentment, aquell estil que vostè va impregnar i va traslladar a aquell govern municipal de la ciutat de Barcelona, doncs, és evident que tingui una certa preocupació a l’hora que vostè el pugui traslladar, amb el permís, evidentment, del president del Parlament, a aquesta cambra. I és evident, també, senyor Maragall, que al Partit Popular de Catalunya no qüestionem la presentació de la Moció de censura. Jo he sentit, al llarg d’aquests dies, molts qualificatius a la seva Moció. Nosaltres, evidentment, no els compartirem. Crec sincerament que la seva Moció és absolutament legítima, però si ha demostrat una cosa és que vostè portava dos anys fent un discurs recurrent i parlant d’una majoria parlamentària caracteritzada pel guarisme 68. Parlava sempre d’aquesta feblesa del Govern de la Generalitat de Catalunya emparada en una exigua majoria d’un vot. I avui, quan aquesta Moció de censura finalitzi, podrem comprovar que aquells que criticaven que es governava Catalunya des d’una exigua majoria d’un vot resulta que ells estan encara més lluny d’una majoria de govern a Catalunya, perquè estan a tretze diputats d’aconseguir-ho. Però jo li diré que hi ha diverses qüestions que podem avançar. Al Partit Popular de Catalunya sempre hem defensat afrontar el debat polític, en aquesta cambra i en el conjunt de Catalunya, amb aportacions útils, no pas amb controvèrsies o polèmiques estèrils. I ho volem fer, també, en aquesta sessió parlamentària, i per això lamentem que aquesta obsessió electoral que abans esmentava, que el Grup Socialista ha patit i ha defensat aquests dos primers anys de legislatura catalana, ha barrat, i tant de bo que no continuï així en el temps, la possibilitat d’arribar a grans acords en aquest hemicicle. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 53 Vàrem començar aquesta legislatura, l’octubre de l’any 99 o el novembre de l’any 99, amb una gran oportunitat per davant, i era que feia molts anys –molts anys– que a Catalunya i a Espanya no teníem la gran oportunitat d’estar més de tres anys, tres anys i mig, sense cap tipus de convocatòria electoral. Teníem la gran oportunitat, al llarg de més de tres anys, de poder intentar aconseguir un seguit d’acords entre totes les formacions polítiques catalanes per avançar en aquelles qüestions, o almenys en algunes qüestions, cabdals per al futur de Catalunya. I, malauradament, aquesta obsessió electoral ho ha impedit fins ara. Però encara hi som a temps, senyor Maragall, i per això jo li demano que deixi enrere aquestes inèrcies electorals, allò de fer-ho tot en funció únicament d’interessos de partit o en funció d’aconseguir una projecció mediàtica per a unes eleccions que vostè sap perfectament, com jo, que hi ha la intenció d’esgotar la legislatura, perquè Catalunya necessita estabilitat per continuar aquest progrés econòmic i aquesta millora del benestar social. Encara tenim, per tant, senyor Maragall, dos anys per davant sense cap tipus d’eleccions, o, com a mínim, de catalanes. Anem a aprofitar-ho. Deixi enrere aquesta estratègia que vostè ha posat de manifest, en aquests dos primers anys de legislatura, d’arraconar el Govern de la Generalitat al guarisme 68. Vostè ha estat més preocupat a poder justificar un discurs des del Grup Socialista contra el Govern de la Generalitat de Catalunya en base al guarisme 68 que no pas de fer avançar de debò Catalunya en aquests últims mesos. Vostè ha estat més interessat a buscar esquerdes en el marc de relacions entre el Partit Popular i Convergència i Unió que no pas a aconseguir uns consens mínims que permetin avançar i progressar la nostra societat. Probablement, perquè vostè sap com ningú que l’any 99, a les darreres eleccions catalanes, vostè va tocar el cel, però també va tocar el sostre. I ara, el que li demanem des del Partit Popular és que toqui de peus a terra. Tenim dos anys per davant. És molt de temps, podem fer moltes aportacions útils, podem fer realitat un consens de mínims que faci realitat no pas el guarisme 123, que a algun grup parlamentari d’aquesta cambra li agradarà excitar, sinó per fer realitat el guarisme 135. Hem aconseguit el guarisme 135 en algunes ocasions: declaracions sobre la lluita contra el terrorisme, el finançament dels partits, sobre la immigració. Jo el convido a deixar enrere aquesta obsessió electoral i apostar per ser capaços d’assolir consensos mínims en qüestions cabdals, i vostè i jo podem arribar-hi en algunes qüestions. I ho sap perfectament, perquè vàrem aconseguir alguns avanços molt importants, també, a l’Ajuntament de Barcelona, i perquè vàrem fer realitat uns estils que en aquelles qüestions que eren cabdals per al futur de la ciutat de Barcelona vàrem demostrar que Barcelona era una ciutat, també, quan tots ens posàvem el vestit de feina..., aconseguir grans consensos. Podem treballar junts, tots els grups parlamentaris, amb la mira, amb la fita, del guarisme 135 –no pas marcadors de golejades futbolístiques de 4 a 1, sinó en el marcador, en qualsevol cas, del 5 a 0–, en la garantia de la prestació de serveis públics essencials: la sanitat, l’educació, la gent gran; intentar assolir un consens mínim en aquelles qüestions que haurem de regular els propers mesos, i SESSIÓ NÚM. 42.2 que, com a mínim, haurien d’establir la base d’una definició dels serveis públics a Catalunya al marge de resultats electorals en properes eleccions. I ho podem aconseguir. Vostè sap perfectament que podem avançar, i molt, almenys des del Partit Popular, a l’hora de definir un nou model organitzatiu de Catalunya i de descentralització de la Generalitat. Vostè ha parlat de la Llei d’ordenació territorial, unes lleis d’ordenació territorial que varen ser aprovades des d’una majoria absoluta que ja no existeix. Parlem-ne, d’aquestes qüestions. Parlem d’enfortir el protagonisme de les administracions locals; parlem de descentralitzar, la descentralització, que, probablement, és una de les fites més importants que haurem d’afrontar els propers mesos; parlem també de fer realitat el pluralisme d’aquesta cambra; parlem, senyor candidat, de reformar el Reglament d’aquest Parlament de Catalunya, i posem-nos-hi seriosament. Si som capaços de deixar enrere –hi insisteixo– aquestes controvèrsies, de fer discursos per esquerdar el marc de majories que fins ara han garantit l’estabilitat del Govern de Catalunya els últims cinc anys o per justificar estratègies de partit amb el guarisme 68, estic ben segur –ben segur– que podrem avançar –probablement no tot el que vostè desitjaria, però, evidentment, vostè ha de comprendre que nosaltres defensem, també, el nostre projecte–, podrem avançar els propers mesos i fins al final de la legislatura. Li he de recordar que el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol ho hem fet –ho hem fet–, i tenim moltes i importants diferències, però hem avançat, també, en algunes qüestions, des del diàleg: el pacte per la justícia; el pacte per les llibertats i contra el terrorisme; l’acord al voltant del finançament autonòmic, que a vostè no li agrada; amb els sindicats, o almenys amb algun, el més important d’ells, sobre les pensions. Al Partit Popular, des del Govern d’Espanya, hem impulsat grans diàlegs i grans acords, i, evidentment, Catalunya no pot ser una excepció en aquesta dinàmica i en aquest tarannà. Però, això sí, també li demanem que no tingui por a arribar a pactes també amb el Partit Popular en aquesta cambra, que no tingui cap tipus de reserva, perquè hi han moltes qüestions en què podem avançar, amb el Partit Popular i amb el conjunt de la resta de formacions parlamentàries. Perquè, a diferència d’altres, i ho vull subratllar, nosaltres no volem construir una Catalunya des de l’exclusió, sinó, ben al contrari, des de l’addició. Per això jo també li demano, senyor Maragall, que aquí, a Catalunya, defensi també els pactes d’Estat, aquests pactes que abans anomenava jo, que havien signat el Partit Popular i el PSOE. Defensi també els pactes d’Estat a Catalunya, defensi’ls sense complexos i, com a mínim, sense contradiccions. Per què vostè és tan reticent a defensar un pacte antiterrorista que, al seu moment, varen signar el PP i el PSOE? Defensi’l també aquí, a Catalunya. Perquè sap vostè que aquest pacte no és pas un pacte contra el nacionalisme, com alguns volen dir, sinó és, precisament, un pacte per defensar la llibertat i la democràcia. Per què no li agraden pactes que són acords d’Estat, com el del finançament autonòmic, i defensa vostè aquí unes posicions que vostès PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 54 saben que únicament tenen una justificació partidista? Que, fins i tot, jo li podria dir que, a vegades, tinc la impressió que vostè aquí, a Catalunya, està més a prop de la defensa de determinats plantejaments nacionalistes, o si parléssim –abans s’ha comentat– del País Basc, que està més a prop de defensar plantejaments del Partit Nacionalista Basc que no pas de defensar els seus companys socialistes bascos, amb Nicolás Redondo al capdavant. A vegades, vostès han introduït unes derives i unes argumentacions per mi molt equivocades i, fins i tot, molt perilloses, i, evidentment, injustificades des d’una vessant socialista. Vostè deu recordar com poc abans de les eleccions catalanes vostè parlava, fins i tot, del referent irlandès. Va fer campanya amb John Hume, el president del Partit Socialdemòcrata Laborista irlandès. Segur que ja no em tornarà a parlar del referent irlandès, ni em tornarà a visitar Catalunya i a fer reunions el senyor John Hume, perquè vostè sap que aquells que anomenaven, com a solució de futur del terrorisme, la via irlandesa, també des de Catalunya i també des de les files socialistes, evidentment, ara no tenen arguments per poder defensar-lo amb coherència. Però, bé, jo li deia que el Partit Popular, el Grup Parlamentari Popular, rebutjaríem la seva Moció perquè tenim el nostre projecte polític, però també li dic que el rebutjaríem perquè el seu projecte és ple d’inconsistències i de contradiccions; ple d’inconsistències i de contradiccions, probablement, perquè avui ha quedat constatat que el seu govern a l’ombra, cada cop més, serà una ombra de govern. Que el seu govern té moltes ombres –massa– i que en aquest moment, i cada cop més, la societat catalana el que reclama d’aquells que aspiren a governar Catalunya és claredat, confiança i idees clares. I permeti que li digui que vostè les idees clares no les té. Jo no dic que no tingui idees, el que dic és que, les idees clares, no les té. Vostè molt sovint aquests dos dies, mirant els escons del Partit Popular, parlava d’allò que en diem des del Partit Popular «el barullo del PSOE», i ho repetia, vostè. Jo li he de dir que hi ha un barullo del PSOE i que hi ha un xivarri del PSC. Jo vull que m’expliqui o li demano que m’expliqui –perquè vostè és qui ens diu que vol presidir el Govern de la Generalitat– quines seran de debò les seves propostes de Govern, no les seves com a Pasqual Maragall, com a candidat: les del Grup Socialista, les del Partit Socialista, les del Partit Socialista-Ciutadans pel Canvi, les del Partit Socialista-Ciutadans pel Canvi més Iniciativa per Catalunya, més Iniciativa per Catalunya i els Verds i, fins i tot, amb Esquerra Republicana. Que ens digui de quina forma els catalans podem saber ben bé, donant suport a Pasqual Maragall com a president del Govern de la Generalitat, quin Pasqual Maragall i quines propostes faria vostè realitat des del Govern de la Generalitat, perquè jo em temo que fins i tot vostès ni això saben. Saben, això sí, que han de conciliar les propostes ara amb l’esquerra. I és molt fàcil articular una posició i un bloc d’esquerres a la contra d’un govern de la Generalitat. És molt fàcil, sense concretar, però és molt difícil amb un mínim de rigor. PLE DEL PARLAMENT I li posaré alguns exemples. Quina serà la seva política d’immigració, senyor Maragall? La que generen alguns dels seus socis a l’ombra, que demanen complicitat als sense papers, que fins i tot els amaguen aquelles persones que de forma il·legal estan al nostre país a la seva seu, aquesta serà la seva política d’immigració? Vostè, com a president del Govern de la Generalitat, quina defensa farà de la lluita contra el terrorisme internacional després del dimarts negre de l’11 de setembre? Vostè defensarà i donarà suport a l’actuació del Govern d’Espanya, dels governs de la Unió Europea, de la comunitat internacional, o donarà suport, també, a tot allò que diuen els seus socis a l’ombra que estan en contra de l’actitud que estan mantenint, des de la fermesa contra el terrorisme internacional i contra el totalitarisme, aquests governs? Quina serà la seva actitud? Quin serà, també, el seu model de societat i quina compatibilitat vostè vol articular entre l’Administració del sector públic i el sector privat? Quina és la seva complicitat? Vostè ha pactat amb Iniciativa per Catalunya, ha ofert a Esquerra Republicana un acord on es compatibilitzi el que és públic amb el que és privat. Vostè ha parlat d’un pacte escolar. Des del Partit Popular no tenim cap dubte: nosaltres creiem i defensem un sistema d’ensenyament dual, perquè considerem que ambdós sectors –el sector privat i el públic– presten un mateix servei a la societat catalana en matèria d’ensenyament i, per tant, no hi ha confrontació. Perquè els mals i els dèficits de l’ensenyament públic no estan en l’existència d’un ensenyament privat, sinó ben al contrari: el concertat també és una garantia per adreçar més recursos a les necessitats del sector públic. I vostè parlava d’un pacte escolar, una compatibilitat entre el sector públic i privat a l’ensenyament. Podríem ampliar-ho a altres sectors: a la sanitat, a la cultura, a nivell de l’Estat, probablement, a les pensions i a tants i tants altres sectors econòmics i socials. Això, també, ho ha parlat amb els seus socis a l’ombra, a aquells que defensen l’intervencionisme i la tutela per sobre de qualsevol altra consideració i qualsevol altra prioritat en el Govern de la Generalitat? Quin és el seu model, per exemple, de televisió? Vostè parlava de privatitzar Televisió Espanyola. Suposem, també, que ho traslladaria aquí a Catalunya. Hi estan d’acord, també, els seus socis a l’ombra? Fins i tot algun membre del seu govern a l’ombra –fa pocs dies que és alcalde i no hi és en aquests moments– ha privatitzat un servei públic de transport en una capital catalana molt important. Vostè també privatitzaria el transport públic a Catalunya? També ho faria? Jo li demano, senyor Maragall, li demano coherència. Li demano idees clares. Li demano que sigui conscient que, amb aquells que vol pactar o fins i tot amb aquells que pacti, ens digui clarament quins són els continguts. Avui acabem d’escoltar tot els seus oferiments a Esquerra Republicana. Bé, fa uns dies tots varen poder llegir als mitjans de comunicació com el Grup Socialista deia que no calia traslladar –vostè mateix–, que no calia traslladar el model de finançament autonòmic al Senat, i, en canvi, el Grup d’Esquerra Republicana diu que sí SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 55 que cal traslladar-lo al Senat. I, en canvi, tots dos comparteixen grup parlamentari al Senat. En què quedem? Els senadors catalans de l’Entesa, què faran al Senat? Portaran el model de finançament autonòmic al Senat? Sí o no? Quan el portin, tindran el mateix sentit de vot? Sí o no? I el que és més important: donaran les mateixes argumentacions per defensar un o altre model de finançament? Sí o no, senyor Maragall? Perquè aquí, fins i tot, podem riure les gràcies, quan alguns parlen amb un determinat to sobre el Partit Popular –jo hi entraré després, perquè jo crec que una cosa és fer bromes en determinats moments i altra cosa és fer bromes en qüestions que són especialment sensibles per a la convivència de Catalunya–, però, en qualsevol cas, senyor Maragall, jo sí que li demano que vostè conciliï primer amb l’esquerra el que vol fer si algun dia és escollit president del Govern de la Generalitat, que primer conciliï abans de presentar aquesta oferta i, després, que presenti aquesta Moció de censura. Perquè, aquestes propostes, no tan sols les ha de conciliar amb l’esquerra: les ha de conciliar amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. Ho ha de conciliar perquè, clar, vostè cada dia que passa fa el «més difícil todavía» en la política catalana; fins i tot ha patit una crisi el govern a l’ombra, quan dos membres del seu govern a l’ombra varen trencar la disciplina de vot del Grup Socialista i els va multar. Ja és difícil això de patir una crisi a l’ombra. No sé si algun dia convocarà o demanarà la convocatòria d’eleccions també a l’ombra. Però, en qualsevol cas, vostè, que li agrada el «més difícil todavía», senyor Maragall, des d’una òptica d’aquells que no ens considerem nacionalistes ho va aconseguir al darrer debat de política general. Fixi’s vostè el que va arribar a dir. Es van produir uns acords entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana en clau nacionalista, que, evidentment, des del Partit Popular no podem compartir –cadascú tenim, i jo no ho qüestiono pas, la nostra legitimitat per a fer qualsevol plantejament–, però vostès, el Grup Socialista va sortir a aquest faristol a dir que el Grup Socialista no podia donar suport a aquells acords de Convergència i Unió i Esquerra Republicana, que havien signat en clau nacionalista, perquè la formació republicana havia rebaixat el seu sostre reivindicatiu. Amb la qual cosa, vostè ha aconseguit el més difícil: i és que no vagi més enllà que la mateixa Convergència i Unió, molt sovint, a l’hora de fer determinats plantejaments, sinó que, ara, fins i tot, en aquest Parlament de Catalunya i de forma molt recent, vostè ha anat més enllà que la mateixa Esquerra Republicana. Pot ser que formi part d’allò que vostè, poc abans de la campanya electoral, en una entrevista parlava de la fraternitat dels nacionalistes, i, en aquest sentit, vostè, a vegades –a vegades–, quan no incorre en actituds erràtiques, com a mínim –com a mínim– incorre en algunes qüestions que s’allunyen d’una visió de Catalunya que mantenim aquells que no ens sentim nacionalistes. I per això, senyor Maragall, no ens ha d’estranyar que, quan ve el senyor Zapatero –habitualment ve únicament en ocasió de la festa de la rosa–, eludeixi de parlar de Catalunya, que eludeixi de parlar de Catalunya quan ve el senyor Zapatero. No pot parlar de Catalunya i no pot parlar de Catalunya, primer, perquè no acostuma a SESSIÓ NÚM. 42.2 parlar mai de res el senyor Zapatero, eh?, i, en segon terme, perquè vostè..., perquè, si no, s’hauria de pronunciar sobre les seves propostes. S’hauria de pronunciar si està d’acord o no sobre la necessitat de reformar la Constitució i l’Estatut que vostè proposa. S’hauria de pronunciar sobre si dóna suport o no al desenvolupament de l’article 152, que vostè avui hi ha tornat a insistir, però no ens ha detallat les competències que voldrien incloure en aquest desenvolupament de la Constitució des d’un article 152, o s’hauria de pronunciar sobre si està d’acord amb propostes –que, per cert, encara no he sentit al llarg d’aquest debat si està d’acord amb vostè–, quan demana, senyor candidat, la supressió de l’Administració general de l’Estat a Catalunya. Tot això vostè ho ha demanat: reformes de la Constitució, supressió de l’Administració de l’Estat, aplicació de l’article 152. Jo l’únic que li demano és que no hem d’esperar que ens digui vostè –com va fer ahir, que vostè es comprometia solemnement a dir-li al senyor Rodríguez Zapatero– de traslladar-li al senyor Rodríguez Zapatero les seves propostes i d’aconseguir el seu compromís de ser acceptades. Si no ho ha fet fins ara, a què està esperant? Fa molt temps que estem escoltant en aquest hemicicle que vostè vol reformar la Constitució o que vol suprimir l’Administració de l’Estat o que vol canviar l’Estatut. Si fins ara no ha dit res al senyor Zapatero, quan començarà a dir-li alguna cosa? Jo li demano, senyor Maragall, que tingui un major rigor, una serietat i una coherència a l’hora de presentar aquesta alternativa. Que conciliï abans de presentar les seves mocions de censura quines són les seves propostes, diàfanes, sense ombres, amb l’esquerra i amb el PSOE. Que presideixi un grup parlamentari on els Ciutadans pel Canvi no tinguin complexos de ser del PSC, i els dels PSC de ser militants del Partit Socialista Obrer Espanyol. Que no impulsi un govern de la Generalitat de Catalunya que..., creiem que l’últim que necessitaria la nostra societat és una Generalitat presidida per una sopa de lletres d’ideologia i de sigles, amb una barreja de set partits i de vostè mateix, d’un còctel d’esquerres i de nacionalisme. Perquè ja fa molt de temps que vostè ha deixat de ser una opció que pretenia ser transversal per escorar-se definitivament cap a l’esquerra i cap al nacionalisme. I és que vostè apel·la un canvi, quan en realitat el que s’està proposant és una veritable alternativa en fals. Vostè apel·la el progrés i, en realitat, vostè el que representa és el retrocés, el retrocés d’aquells que pretenen traslladar ara a Catalunya les fórmules que ja van fracassar amb un govern d’Espanya presidit pel Partit Socialista Obrer Espanyol. I per això, senyor Pasqual Maragall, entre altres raons –i potser tindré temps en una segona intervenció, si vostè ho considera adient, perquè vostè és el que marca la pauta d’aquest debat–, per tot això i perquè el Partit Popular de Catalunya defensem un projecte alternatiu, el seu, el votarem en contra. Però sí que li vull dir, senyor Maragall, que el Partit Popular defensem un projecte integrador, un projecte plural que no té cap tipus de complex per defensar una Catalunya de futur que compatibilitzi sentiments, llengües i cultures, que defensa de debò el pluralisme..., PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 56 que, per cert, senyor candidat, vostè, a l’hora de presentar la Moció, el seu Grup Parlamentari, en el seu escrit no hi havia ni una sola línia que parlés de pluralisme, ni una sola línia. Ni tan sols les referències al pluralisme, que sí que va fer de forma verbal a la sessió d’ahir, han estat capaços de mantenir en el debat que han mantingut amb el president del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana. Ni una sola línia de pluralisme, ni una sola línia a l’hora d’articular aquesta nova forma d’entendre un sentit social que ha de prioritzar el Govern de la Generalitat de Catalunya. Nosaltres és evident que no podem compartir la seva missió. Nosaltres considerem que Catalunya fa molt de temps que ha deixat de ser cosa de dos, d’aquella Catalunya en què, en aquestes dues primeres dècades d’autogovern, s’ha produït un perfecte repartiment de poders i de papers entre el Partit Socialista i Convergència i Unió. Avancem en un nou mil·lenni i en una nova Catalunya, una nova Catalunya on s’ha posat, ja, fi a aquest duopoli català i on cada cop més la pluralitat de la nostra societat estarà cada cop més reflectida a l’hora de prendre decisions de futur. I sí que li demano una cosa, i estic ben segur que, probablement, aquí, l’escoltarà amb un major interès. Miri, per fi –per fi– amb una Constitució hem posat fi a allò que havien anomenat sempre «les dues espanyes». I ara, precisament, que hem aconseguit posar fi a aquella història dolenta, negra de les dues espanyes, alguns –alguns– volen començar a construir la Catalunya del nou mil·lenni des de les dues catalunyes. Vostè té una gran oportunitat per fer-ho. Jo conec el seu tarannà, jo sé que vostè no està per aquesta línia. Jo sé que vostè no pot compartir aquells discursos d’aquells que des d’aquest faristol dibuixen línies divisòries sobre bons catalans i catalans dolents, que reparteixen carnets de catalanitat en funció de les coincidències polítiques. Jo sé que, vostè, no és aquest el seu tarannà. Per això jo li demano que, quan faci oferiments a aquells que aposten per dibuixar línies divisòries en aquest hemicicle, no continuï vostè en aquests mateixos plantejaments. Perquè comencen aquests grups dibuixant línies divisòries en aquest Parlament de Catalunya i acaben aixecant murs en la societat catalana, demostrant que, en el fons, per molt que ho vulguin amagar, representen la visió més excloent del nacionalisme. Nosaltres, des del Partit Popular, no volem línies divisòries en aquest Parlament, i jo estic ben segur que aquelles persones que aspiren a presidir el Govern de la Generalitat de Catalunya –i també estic segur que, algun dia, aquells que presideixen el Govern de la Generalitat de Catalunya– no permetran que, en aquest hemicicle, hi hagi catalans de primera o catalans de segona; bons catalans o catalans dolents, línies divisòries que parteixen aquest hemicicle quan tots tenim la nostra legitimitat i també el nostre orgull de defensar una Catalunya convivencial, una Catalunya que forçosament ha de ser de tots, i una Catalunya on tenim cabuda tots. Moltes gràcies. (Aplaudiments.) PLE DEL PARLAMENT El president Moltes gràcies, senyor diputat. L’il·lustre candidat, senyor Maragall, té la paraula. El Sr. Maragall i Mira Senyor president, senyor diputat, senyor Albert Fernández –Albert, he dit!–, vostè ha parlat de crisi internacional, ha parlat de si estem trobant la millor manera de contribuir a la millora de la vida política en un moment de crisi internacional; ha parlat de les motivacions d’aquesta Moció; ha preguntat si tot seguiria igual, o, més aviat, ha afirmat que tot seguiria igual. En fi, ha parlat de la coincidència de punt de vista entre Convergència i els socialistes en molts aspectes, del virrei i del príncep. Ha qualificat la Moció de censura... Miri, jo li haig de dir que l’objectiu fonamental d’aquesta Moció de censura, amb tots els respectes, jo crec que l’hem aconseguit. L’objectiu era posar de relleu, davant del poble de Catalunya, que, efectivament, hi ha una alternativa, que hi ha un bloc de vots important que representen, efectivament, molts vots populars a favor d’aquesta alternativa, que hi ha un bloc en contra. I jo li ben asseguro que hi ha una cosa que és certa en el futur i és que el primer bloc tirarà endavant i creixerà, i que el segon petarà: abans de les eleccions –estic segur, en fi, és general pronòstic–, el bloc de 68 –en fi, el número sagrat que vostè deia de 68– deixarà d’existir, en fi, per les conveniències electorals de cadascun d’ells, dels que el formen. Jo crec que aquí hem vingut a parlar, per això, més que de números i de guarismes, i de qui vota i qui no vota, i quines són les matemàtiques i les aritmètiques electorals... Si jo hagués pensat en això no hauria presentat la Moció de censura fa nou mesos, i li diré perquè la vaig presentar fa nou mesos i perquè fa nou mesos que no l’hem activat. La vam presentar fa nou mesos perquè va haver-hi un canvi de govern, i m’he cansat d’explicar-ho. I el govern que va néixer fa nou mesos, com era lògic, era nou i, a aquest govern, se li havia de donar la confiança de demostrar si sí o no responia a unes expectatives de millora, que nosaltres, ja des del primer moment, no vam creure que existien. I, efectivament, els nou mesos ens han demostrat que teníem raó. Però, al govern nou se li havia de donar un període de gràcia, o no? Era un govern nou que deixava de banda figures importants de la política catalana i convergent, o de Convergència i Unió; era un govern que naixia clarament de la forma que va néixer, en fi, amb un cert obscurantisme, amb les innovacions que va introduir des del punt de vista de la conducció del propi govern, no només les persones que el formaven, sinó la manera de formar-se, la distribució de feines entre el conseller en cap i el president, el president i el conseller en cap –que encara no tenim clares, perquè no sabem mai qui presideix. Jo no sé si vostè ho sap, però jo no! Qui presideix els consells? Vostè m’ha dit: «Per què ha trigat nou mesos?». Home, hem trigat nou mesos per respecte, també! A mi, aquests nou mesos no m’han servit per preparar l’alternativa! Ja la teníem preparada, l’alternativa! Han SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 57 servit perquè el país pogués comprovar si sí o no aquella intuïció inicial, que per aquí no anàvem enlloc, era raonable o no. I era raonable! I vostès, estic segur que, en el fons, estan convençuts d’això, perquè vostès, aquí, hi juguen un paper important, però no decisiu des del punt de vista governamental: tenen un paper decisiu des del punt de vista parlamentari. En aquest Parlament tira endavant al que vostès diuen que sí, al que vostès diuen que no, no tira endavant: quan vostès diuen: «Aquesta Moció de l’esquerra, d’IC, d’Esquerra o de Socialistes m’agrada», aleshores, Convergència, ràpidament, retira la seva posició i van darrere la seva, perquè no volen quedar en solitari. I això, ho sap tothom que està més o menys a prop d’aquest Parlament, però vostès no tenen cap influència en la forma de governar. La té el Partit Popular? Sí, però a Madrid, a nivell d’Espanya, diguem, no vostès. Jo, a vostès, el que els demano és una mica més de personalitat, precisament, en aquest sentit; una mica més d’autonomia i que siguin capaços de formular la política catalana del Partit Popular que faci honor a la «C» que han posat a les seves sigles –que jo penso que l’han posada molt bé, que han fet molt bé de posar-la, no?; algú ho ha posat en dubte i jo crec que no... Vull dir-li que li agraeixo la seva intervenció i les seves crítiques: no esperava menys de vostè, com tampoc no espero els vots del seu Grup. Sóc conscient de la distància de les nostres posicions polítiques. Vostès pensen que l’autogovern de Catalunya està bé com està; nosaltres creiem que no; tinc la sospita que, en la seva intimitat, possiblement hi estan d’acord, però afirmen que ja estan satisfets de com està. Vostès pensen que l’economia que tenim, bàsicament economia de mercat, resol tots els problemes; nosaltres creiem que no. Vostès s’estimen més un senyor que es diu Aznar que un senyor que es diu Zapatero; nosaltres, no. Vostès s’estimen més el senyor Berlusconi que Blair, Jospin o Schröder; nosaltres, no. I el conec, el senyor Berlusconi, però no me l’estimo. Però jo respecto la seva força política. No sé el senyor Pujol, perquè ara no hi és, però li ho hauríem de preguntar, per què forma part.. en fi, formen part, amb el senyor Duran Lleida, més ben dit, perquè Convergència no hi és...! Parlant de «barullos», Convergència, a Europa, no hi és! En el Grup Popular..., però el senyor Duran Lleida, sí. I que jo sàpiga, en el moment en què va entrar Berlusconi, ja que en parlem, doncs, van tenir el dubte de si sortir o no del Grup, però, finalment, hi han tornat i, a més, hi han tornat acceptant les posicions dels tories britànics que diuen que el Grup Popular Europeu ja no està pel federalisme europeu, que va ser l’inici de tot, l’inici de tot del temps de Schuman i del temps de Spaak i dels socialdemòcrates europeus, que van llançar Europa. Aleshores, tots eren federals! Tornem a això nostre. Jo respecto la seva força política i el que representa. Com a president de la Generalitat, jo, això, no ho oblidaria mai i no ho oblidaré mai, perquè crec en una Catalunya plural i perquè crec que la presidència de la Generalitat té un doble rol, que fins ara no s’ha sabut escatir..., en fi, aclarir. Un rol polític de Govern, en el qual les diferències polítiques pesen –i molt!–, però també un rol institucional. SESSIÓ NÚM. 42.2 El president de la Generalitat ho és –ho ha de ser– de tots els catalans, i no només directament de tots els catalans, sinó també de tots els partits catalans –per dirho d’alguna forma– i també de tots els governs catalans del nivell que siguin, nivell local inclòs. Jo això mai no ho oblidaré, li ho ben asseguro. Deixi’m que li digui també que no sols el respecto a vostè i el que representa: vostè representa la força política d’Espanya que governa amb majoria absoluta. A vegades he dit públicament –i no ho dic ara per quedar bé amb vostè– que també ha sigut afortunat que hi hagués una victòria per majoria absoluta de la dreta conservadora espanyola, perquè mai més ningú ens pugui dir... Això és afortunat: tothom és constitucionalista; no hi ha ningú a Espanya, pràcticament, llevat d’ETA i els terroristes que digui: «No som constitucionalistes.» Vull dir, ni Esquerra Republicana deixa de ser constitucionalista, m’imagino. Tots estem d’acord que es pot canviar –m’imagino que vostès també: ho diu el Pacte antiterrorista–, tots estem d’acord que es pot canviar la Constitució, però seguint els articles de la Constitució com s’ha de canviar. I això és enormement positiu. És a dir, que a Espanya no hi hagi cap col·lectiu important social i polític que pugui dir: «estem fora del sistema constitucional» és enormement important. Jo crec que això es va produir per unes circumstàncies una mica escadusseres i que van coincidir en el temps, que va ser l’esclat de nou del terrorisme després de la treva i l’esclat de El Ejido, crec que allò va crear una psicologia a Espanya que va donar lloc a una reacció popular que va ser favorable al Partit Popular. Però, dit això, això té unes conseqüències, des del meu punt vista, positives, mirat fredament. Ara bé, deixi’m que els digui també que, d’alguna forma, això, a vostès, no els capacita tampoc per anar dient a tothom el que ha de fer. Vostès, per descomptat, han de governar a Madrid. Vostès, aquí, tenen el vot decisiu en el Parlament. Jo els demano que vostès pensin de debò que el rol que vostès tenen aquí podria ser més ben aprofitat per a Catalunya, en tinc la convicció! Jordi Pujol, com va dir la senyora Nadal en el debat de política general, no va trobar un minut, en un discurs de sis hores, per dir el que jo he dit abans que passin cinc minuts, o deu minuts, o quinze minuts del meu diàleg amb vostè. Jo no posaré mai en dubte la seva catalanitat ni deixaré que altres ho facin; li he de dir que m’agradaria que el Partit Popular, com abans he iniciat a dir, tingui més veu pròpia, que sigui més ambiciós i més autònom i que, d’aquesta forma, sens dubte, serà més respectat. Sabem que vostè farà tots els possibles perquè jo no arribi al Govern, tant és així que fins i tot arribaria a recolzar el senyor Artur Mas, com va dir el senyor Rajoy. Jo vull intentar treballar, en alguns temes, amb vostès. En primer lloc, perquè crec en el diàleg i en el respecte com a actitud democràtica i en el respecte als electors i electores que vostè representa. Jo no crec que, a Catalunya, hi hagi un vot anticatalà –ja ho he dit abans. En segon lloc, perquè és molt possible... No n’hi ha cap! Tots els vots catalans són vots catalans, no són vots anticatalans, pensin el que pensin, diguin el que diguin. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 58 En segon lloc, perquè és molt possible que, quan canviï el govern de Catalunya, encara hi hagi un govern del Partit Popular a Espanya, molt possible. No cal que li digui que jo intentaré que el govern d’Espanya canviï també com més aviat millor!, però sempre he defensat que, governi qui governi la Generalitat, ha de dialogar i acordar coses amb el govern de l’Estat, governi qui governi. Vostès, en aquest moment, estan en un lloc de privilegi per ajudar en aquesta relació. Tant és així que vull començar per agrair-li els seus bons oficis per tal que fos... –començar, no, perquè ja li vaig dir ahir mateix–, que fos aprovada la proposta de l’Entesa Catalana de Progrés al Senat per fer que el català, l’euskera i el gallec siguin assignatures optatives a tot Espanya, però voldria aprofundir amb vostè algunes qüestions que em semblen fonamentals en el moment present. Senyor Fernández Díaz, ens hauria d’ajudar a modificar substancialment les lleis d’estabilitat pressupostària. Sí, ja sé que, per començar, potser estic demanant massa, però pensi un moment en el que li dic: no sols en la limitació que suposen a l’autogovern de les comunitats autònomes i a l’autonomia local dels ajuntaments, que ja serien qüestions prou importants com per replantejar aquestes lleis, pensi també en l’actual moment de crisi internacional i els seus efectes sobre una economia que ja presentava elements de recessió. Jo sóc contrari al dogma del dèficit zero i tothom ho està deixant de ser en aquests dies, però és que, en moments així, el dèficit zero és suïcida per a qualsevol país. Deixi’m que li plantegi també una altra cosa: vostè i jo discrepem sobre el nou sistema de finançament autonòmic; vostè pensa que és fabulós i que ho resol tot i per sempre, i jo no. Jo crec que és un sistema estable i que, per tant, és per sempre, i justament perquè és estable i per sempre és dolent! Si fos un sistema que es pogués canviar d’aquí dos, tres anys... Que és canviarà! Es canviarà quan hi hagi una altra majoria, però està pensat per ser estable. «Es canviarà!» –diu el senyor conseller. Menys mal que ho diu ell també! És clar que és canviarà! Però nosaltres ho vam dir des del primer dia: el dia que es va aprovar, vam dir: «el canviarem!» Nosaltres –vull dir el senyor Zapatero i jo, vam dir..., i el senyor Sevilla– vam dir: «El canviarem! Quan nosaltres governem, en farem un de diferent!». Però jo no vull parlar-li d’això: ja ho farem quan arribi la revisió del sistema, si és que arriba, que jo crec que l’hem de fer arribar. Vostè sap que el nou sistema no contempla un element, que jo considero cabdal: el compromís del repartiment territorial de les inversions de l’Estat. En els pressupostos generals de l’Estat de l’any 2000, la mitjana d’inversió directa de l’Estat per habitant és de 148 euros –multipliqui per 166 i són les pessetes. A Catalunya, ens correspondran 50,7 euros! I ja sé que em dirà que l’AVE i les altres inversions ferroviàries queden fora, perquè aquestes –oh!, perquè aquestes són inversions productores d’ingressos i, per tant, són inversions que finalment paguem, que s’autofinancen! L’aeroport és exactament igual, el port és exactament igual! I ja els vaig dir que, a més, algunes d’aquestes entitats encara tenen diners per finançar, per la via de la perequació, infraestructures de la resta d’Espanya. Per tant, no PLE DEL PARLAMENT les podem considerar com a inversions de l’Estat pures i dures, en el sentit de desinteressades! Ja tenen el seu pagament! S’han de finançar, això sí, però, a última hora, els crèdits els pagarà l’usuari. En allò que és inversió directa, directa –que per això jo insisteixo amb el senyor Homs, que no em fa cas, que hi ha de ser en els pactes de finançament autonòmic o públic en general–, en allò que és inversió directa de l’Estat, la mitjana d’inversió directa de l’Estat per habitant és de 148 euros, i a Catalunya és de 50! No és menys cert que la desproporció és important –i jo li dic que, si jo fos president de la Generalitat, el cridaria per intentar treballar junts per corregir això. Com que tenim constància que, en aquest moment, hi ha dificultat perquè el pressupost de l’Estat reculli amb fidelitat els acords als quals es va arribar, perquè si s’apliquessin –bé, ja m’explicaran vostès que no– «en puritat», el que hi hauria són més diners que el que ara hi ha en l’avantprojecte de pressupost. Jo no sé per quin fi, per quin joc de mans, el senyor Montoro ha col·locat en els pressupostos de l’Estat de l’any 2002 unes xifres per repartir entre les autonomies que s’adiuen més amb el que ell va prometre que no pas amb el que, efectivament, surt del model. El model està en baixa, sap per què? Perquè el model està basat en els impostos indirectes i el consum està baixant. I com que el consum no està pujant tot el que s’esperava, resultarà que la restricció inicial que diuen vostès amb aquell llenguatge tan esotèric que ens va donar de quaranta o cinquanta mil milions de pessetes d’aquí a dos anys seran vint. I com que d’aquí a dos anys seran vint, si tot seguís igual, si tot seguís igual –no vol dir que el consum hagi de baixar sempre–, d’aquí a quatre anys serien menys de vint, és a dir, el que es va donar inicialment a cada una de les autonomies. I li comunico, senyor Albert Fernández Díaz, que totes les autonomies estan inquietes. El senyor Homs ja veig que no, però totes les autonomies estan inquietes per això: les autonomies socialistes i les que no ho són. I estan esperant, que, efectivament, el senyor Montoro faci honor a la paraula, no del que va dir en el model, sinó a la paraula del que ha dit en el projecte de pressupost que és més elevat. Per tant, el sistema l’haurem de canviar i jo ara tampoc li demano, en fi, que em digui en això que tinc raó, que ja tot arribarà. Estic segur que en el moment convenient podrem fer la revisió que el país demana. De moment, sols aprofito el debat per demanar-li que consideri si com a president del Partit Popular de Catalunya no hauria d’intentar d’ajudar en aquesta situació. Moltes gràcies. El president Gràcies a vostè, senyor candidat. Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Alberto Fernández Díaz. Per quinze minuts. El Sr. Fernández Díaz Moltes gràcies, senyor president. Senyor candidat, vostè feia una referència a l’inici de la seva intervenció, de SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 59 la seva rèplica, en què dubtava si finalitzaríem aquesta legislatura amb el guarisme 68, si continuaríem amb aquest guarisme els propers mesos. Bé, jo crec que no és cap secret: el guarisme 68 es mantindrà. D’una forma o una altra es mantindrà. Amb unes formacions polítiques o amb altres es mantindrà. Jo l’únic que li puc dir... que aquesta legislatura s’ha iniciat amb un 68 protagonitzat pel Partit Popular de Catalunya amb una aposta sincera del Grup Parlamentari Popular de Catalunya que manté..., perquè nosaltres no actuem en funció d’interessos conjunturals o d’estratègies de curta volada, sinó que apostem per l’estabilitat per convicció i perquè, com abans li comentava, creiem que es el millor per consolidar el progrés social de Catalunya, però el que està clar és que amb un 68 o per un 68, per una de les dues raons, aquesta legislatura vindrà marcada pel seu final. Però ja que li agraden tant els guarismes, que jo abans he esmentat... Li he demanat un consens mínim en algunes qüestions cabdals i parlava dels 135. Hem parlat del guarisme 67 que fins avui semblava que formava part d’un projecte d’esquerres sense cap tipus d’esquerda. Hem parlat, també, en la primera intervenció, d’aquest guarisme 123 i de les línies divisòries que a alguns equivocadament els agradaria dibuixar. Permeti’m, senyor Maragall, que a més d’afegir el guarisme 68 fem un nou guarisme: el 62. Jo li proposo el guarisme 62, senyor Maragall. Li proposo un acord coherent entre el Partit Popular i el Partit Socialista per defensar qüestions centrals i importants també per al futur de Catalunya. I li faig aquesta referència al guarisme 62 des d’una reflexió, una reflexió sincera, una reflexió personal que molt sovint, mentre estava llargues hores assegut al meu escó, em venia al cap. Jo m’he preguntat en aquests dos anys que porto de diputat en aquest Parlament de Catalunya, per què mai, ni una sola vegada, el guarisme 62, és a dir, la coincidència entre el partit Popular i el Partit Socialista ha sigut una realitat en el marcador de l’expressió d’aquest hemicicle. Jo em pregunto per què mai hi ha hagut aquest guarisme 62 en aquest Parlament de Catalunya. Recordem que hi ha hagut 67, 68, 123, 135, però el 62 mai. Alguna cosa ha de passar, sobretot perquè a vegades s’han plantejat, s’han defensat i s’han votat qüestions en les quals el Partit Popular de Catalunya ens hem quedat en solitari en aquesta cambra catalana, quan a la societat catalana hi ha més catalans que donen suport a plantejaments concrets del Partit Popular a l’hora d’entendre la societat catalana i una forma d’articular i d’entendre Catalunya en un projecte compartit amb la resta d’Espanya del que representen els vots del Partit Popular. I si això és així, alguna cosa falla en aquest Parlament de Catalunya perquè aquest guarisme 62 no es produeixi i únicament hi hagin els dotze vots del Grup Parlamentari Popular. S’ha parlat, i molt, en aquesta sessió de la pluralitat de Catalunya. S’ha parlat i molt de la pluralitat que tots plegats representem en aquest hemicicle. Jo crec que és important, també, començar a reflexionar sobre per què no hi han determinades pluralitats de guarismes. Jo estic segur que amb aquest guarisme 62 hi haurien molts socialistes catalans que defensen un model pluSESSIÓ NÚM. 42.2 ral per a Catalunya i que defensen un projecte sense complexos i sense trampes, des de Catalunya amb la resta d’Espanya, que s’hi sentirien identificats. Jo crec, sincerament, senyor Maragall, que molt sovint el Partit Popular ha defensat en aquesta cambra aquests socialistes catalans que creuen també en un projecte amb la resta d’Espanya i que vostès, per moltes raons, no ho han fet. I per això jo li proposo una cosa tan senzilla com fer realitat, de tant en tant... No li dic sempre, no li dic moltes vegades. Li dic almenys, en alguna ocasió, hauria de ser lògic que el guarisme 62 fos una realitat, per constatar i defensar la vigència de la Constitució i de l’Estatut, per exemple; per rebutjar l’autodeterminació que ha sigut apel·lada, aquest dret, que ja els avanço que, evidentment, el Partit Popular de Catalunya no compartim, entre altres raons perquè creiem que Catalunya s’autodetermina elecció rere elecció quan els catalans es pronuncien a les urnes. Els catalans i Catalunya ja ens autodeterminem i el que no podem acceptar com dret, que és el de l’autodeterminació, un principi que les Nacions Unides consideren per als països en vies de descolonització i jo estic convençut, senyor Maragall, que vostè comparteix amb mi que Catalunya no és colònia de ningú ni Espanya és la seva metròpoli. I per tant, com jo estic segur que el Partit Socialista hauria de coincidir que el dret d’autodeterminació no és aplicable a Catalunya, doncs, a vegades em sorprèn que el Grup Socialista mai hagi rebutjat el dret a l’autodeterminació en aquesta cambra catalana. Fins i tot ha anat més enllà. Ja no n’hi ha prou que el Partit Socialista no hagi dit que no al dret a l’autodeterminació que propugnen formacions nacionalistes. Ha anat més enllà. Les últimes setmanes podem comprovar com en nombroses administracions locals, en molts ajuntaments i consells comarcals de Catalunya, el Partit Socialista està votant a favor de l’autodeterminació, i això, senyor Maragall, crec sincerament que és una contradicció. Jo no gosaré dir-li del Partit Socialista perquè, evidentment, jo no sóc el seu president, però sí que és una contradicció amb tots aquells socialistes, que són molts a Catalunya, que també es senten orgullosament espanyols d’una Espanya democràtica, d’una Espanya constitucional, d’una Espanya plural. I jo li demano, també, en aquesta referència al guarisme 62, que apostem de debò pel pluralisme. En alguna ocasió, vostès i nosaltres, podríem coincidir en aquest Parlament de Catalunya a l’hora de defensar el pluralisme social i lingüístic de Catalunya. No li dic que coincideixi amb tots els plantejaments que en matèria lingüística faci el Partit Popular, però en alguns, com a mínim, jo crec que vostès, sincerament, haurien de coincidir. Tampoc ho han fet. Probablement perquè estan més preocupats pel què diran que no pas pel què pensen i jo crec, sincerament, que aquest debat..., i jo intento fer almenys unes reflexions des de la utilitat en el futur, crec que ens hauríem de plantejar la necessitat de fer realitat, també, la defensa d’un pluralisme social i lingüístic que reconegui que la catalana és una societat tan oberta com diversa, que s’ha forjat en generacions de catalans amb arrels, però també en generacions ja de catalans amb cognoms d’altres parts d’Espanya. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 60 I ho dic perquè sé que vostè ho pensa, també, això. I el que li critico no és que vostè no ho pensi, sinó que no ho defensi, que no ho digui clarament o que a vegades faci un ullet per intentar justificar un titular a uns sectors socials que li puguin donar suport, però que després no ho defensi amb fermesa i amb coherència en aquest Parlament de Catalunya. I li demano, també, que tingui la valentia, si és que ho pensa, de reconèixer, per exemple, que aquesta Administració de l’Estat que vostè vol suprimir és també una Administració catalana, en tant que presta serveis a la societat catalana. Jo crec, sincerament, senyor Maragall, senyor candidat, que aquesta proposta del guarisme català és vàlida per a aquells socialistes, populars i catalans que, com deia abans, creuen en aquesta Espanya democràtica, constitucional i plural. Vostè m’ha fet referència perquè l’ajudi en algunes qüestions concretes. Jo crec que ajudar-lo és precisament no fer-li cas –i ho matisaré–, no fer-li cas en aquells tres punts concrets que vostè m’ha esmentat: Llei d’estabilitat, finançament i les inversions de l’Estat. Lleis d’estabilitat. Jo no el puc ajudar perquè, si l’ajudés a vostè, sincerament, crec que estaria perjudicant Catalunya. La Llei d’estabilitat significa aplicar el que són les noves regles derivades de la nostra incorporació a la Unió Europea i dels futurs reptes de modernització d’aquest país. I per això, precisament, som conscients que el dèficit ha sigut el gran entrebanc del creixement econòmic de la nostra societat; que el dèficit, precisament, el que ha fet, a la pràctica, amb l’excepció de situacions molt concretes, ha sigut distreure recursos que finalment no han pogut ser adreçats a altres polítiques prioritàries com les polítiques socials. I perquè crec sincerament que la Llei d’estabilitat el que pretén és mantenir la garantia de progrés i creixement econòmic, que, precisament, des d’un control pressupostari i des d’una austeritat en la despesa, garanteix la consecució dels fins que en principi tots perseguim. Vostè em parlava d’una altra qüestió, el finançament autonòmic. Tampoc li puc fer cas, senyor Maragall, perquè crec sincerament que el nou model de finançament autonòmic pactat... El Partit Popular amb Convergència i Unió, cert, però també amb el Partit Socialista Obrer Espanyol en totes aquelles comunitats autònomes on el Partit Socialista té responsabilitat de govern, han donat suport a aquest acord de finançament. Vostè, molt sovint, per furgar en les ferides polítiques, molt sovint, diu que el Partit Popular hem enganyat el president de la Generalitat, el president Jordi Pujol. Senyor Maragall, nosaltres tenim moltes capacitats d’engany potser, però jo no em veig capaç, ni el Partit Popular tampoc, d’enganyar alhora el senyor Chaves, el senyor Ibarra, el senyor Pujol... Potser vostè s’enganya a si mateix i no vol reconèixer que Catalunya ha aconseguit fa poques setmanes el millor acord de finançament i el major avenç de l’autogovern de la nostra història més recent. I per això, jo no el puc ajudar, senyor Pasqual Maragall. I després, m’ha demanat un tercer ajut, que és el de les inversions de l’Estat. Bé, jo crec que l’estem ajudant, més que a vostè a Catalunya, des del moment que el govern del Partit Popular està aconseguint i està impulPLE DEL PARLAMENT sant i està aplicant a Catalunya més inversions, no tan sols que mai, sinó fins i tot del que vostè va demanar ahir en la presentació del seu programa de govern. Més inversions que mai. Mai Catalunya havia aconseguit el sostre inversor que està aconseguint amb els pressupostos de l’Estat, any rere any, en els últims cinc exercicis. L’any 2002, l’any 2002, Catalunya veurà com s’inverteixen més de 330.000 milions de pessetes des de l’Administració de l’Estat, una quantia molt superior a la xifra que vostè s’havia fixat amb l’ambiciós horitzó dels propers deu anys. Una xifra molt superior a qualsevol etapa presidida o protagonitzada per un govern del Partit Socialista a Espanya. Molt superior, senyor Maragall, a aquella etapa caracteritzada pel Jocs Olímpics. I vostè ho sap, vostè ho sap, que hi ha més inversió que mai i, el que és més important, aquesta inversió, a més de generar noves oportunitats de futur per a Catalunya, el que està aconseguint, és compensar molts dels errors i dels dèficits d’inversions de l’etapa socialista. Li hem de recordar, per exemple, que l’AVE serà una realitat l’any 2004 i, a la frontera, el 2005. Vostè ahir criticava el retard d’un any. Bé, doncs, a qui hem de criticar pel retard de dotze anys de l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona amb relació a Sevilla? Per què ara podem parlar de la tercera pista de l’aeroport i de tots els projectes per millorar les nostres estructures aeroportuàries quan vostès –i vostè en aquell moment era alcalde i, el senyor Acebillo, el seu principal assessor...? Vostè sap que, quan vostè era alcalde, la tercera pista de l’aeroport, la situen a l’horitzó del 2002. I això no serà una realitat, entre altres raons perquè hi ha un Partit Popular que governa i perquè el senyor Acebillo, malauradament per al senyor Clos, li influeix encara a nivell de Barcelona, però no a l’Estat a l’hora d’afrontar les seves inversions. I, per exemple, vostè que em demanava que l’ajudi en les inversions, hem ajudat i molt, el Partit Popular de Catalunya, a l’hora de fer realitat l’arribada de l’AVE de la forma en què arriba a la ciutat de Barcelona. Perquè vostè ho sap, segur que els alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana, i molt en concret els alcaldes del Prat, de Cornellà, de Sant Boi, de l’Hospitalet, l’hauran informat i li hauran donat trasllat dels acords entre el Ministeri de Foment i el Govern del Partit Popular, i els ajuntaments governats pel Partit Socialista, per fer realitat l’alta velocitat. I, fent realitat aquesta arribada d’alta velocitat, transformar, també, els seus nuclis urbans. I li hauran explicat que l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcalde socialista, senyor Clos, al capdavant, no volia l’entrada de l’alta velocitat per l’Hospitalet i fer realitat, per tant, en aquestes ciutats de l’àrea metropolitana el soterrament de les línies. Volien entrar-hi pel morro, però, afortunadament, no li hem fet cas, senyor Maragall, i hem fet entrar l’alta velocitat per allà on corresponia, que era per l’Àrea Metropolitana de Barcelona, pels nuclis urbans, garantint el soterrament de la via i la millora. I podríem continuar, podríem parlar, aquest Govern del Partit Popular, que ha fet realitat els seus incompliments. Vostè se’n recorda, quan era alcalde de Barcelona, que sempre deia, abans dels Jocs, que era impresSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 61 cindible finalitzar la pota sud? Doncs, la pota sud no es va finalitzar l’any 92, es va finalitzar amb un govern del Partit Popular; el mateix amb l’autovia del Baix Llobregat; el mateix a l’hora de redimensionar les rondes, aquelles rondes que vostè deia que no havien de ser una via interurbana, que havia de ser un carrer més de la ciutat, i ara hem de patir les conseqüències de les seves mancances, amb dos i tres carrils que necessiten la seva ampliació, i que també està fent realitat el Govern del Partit Popular. I ha parlat de les inversions, les del Pla Hidrològic Nacional. Nosaltres no amaguem aquest debat, potser, a vostès, no els interessa aprofundir-hi, no ho han fet al llarg d’aquest debat, perquè vostès recorden el que demanava el senyor Borrell: 1.800 hectòmetres cúbics d’aquell Pacte de l’aigua, que vostès han signat en aquest Parlament de Catalunya no fa més d’un any, on parlaven que hi havia quatre referències a transvasaments. De quina aigua parlàvem de transvasar en aquest Pacte de l’aigua que hem signat amb el PP i amb Convergència i Unió, el Partit Socialista? Jo crec, senyor Maragall, que vostè sap perfectament que el Partit Popular estem ajudant Catalunya. I, ajudant Catalunya amb el flux inversors, estem ajudant, també, aquells ajuntaments, fins i tot els que presideixen vostès. I el seu portaveu, el senyor Nadal, també li podria dir moltes coses de les inversions de l’Estat al pas per la ciutat de Girona, que estic segur que està molt més satisfet del que vostè ha expressat. En qualsevol cas, senyor alcal... (rialles), senyor candidat... –se m’escapava allò d’alcalde–, han sigut dotze anys, entre els dotze anys que he compartit amb vostè anomenant-lo alcalde, comprendran que, de vegades, se m’escapi..., que en una hora i mitja li digui candidat. Però també, també, a vegades, a un el traeix el subconscient perquè li he de dir, senyor candidat –li ho he de dir–, que vostè al llarg de la intervenció d’ahir i d’avui, de vegades, em donava la impressió que continuava escoltant no pas a un alcalde, sinó a un barceloní. I jo crec que tots plegats hem de ser conscients que ens hem de canviar el xip i hem de ser conscients que Catalunya va molt més enllà que Barcelona, i que no podem substituir un centralisme de Madrid, no pas per un centralisme de Barcelona, sinó per un centralisme de la plaça de Sant Jaume. Jo estic segur, també, que en aquesta línia vostè coincidirà amb mi, i, en qualsevol cas, disculpi aquest lapsus que he mantingut. El president Moltes gràcies, senyor... (Veus de fons.) Demana la paraula...? (Pausa.) Senyor Homs, demanava la paraula...? (Veus de fons.) És igual, és que l’han demanada a l’hora. (Remor de veus i rialles.) Sí, és igual... Té la paraula, senyor candidat. El Sr. Maragall i Mira Sí. És curiós que es donin coincidències com les que s’acaben de donar entre el senyor Fernández Díaz i el senyor Carod, perquè els dos m’han criticat pel mateix: per barceloní. Dic, home..., jo sóc molt orgulloSESSIÓ NÚM. 42.2 sament barceloní, però em penso que ja he donat prou raons per les quals no se m’ha de considerar un barceloní, políticament parlant, esbiaixat a favor de Barcelona i en contra de Catalunya. No és aquest el meu problema, de debò. Senyor Fernández Díaz, el dia que vostès facin, des del Govern de l’Estat, la meitat del que va fer el Govern socialista durant els anys que van del 1986 al 1992, començarem a parlar d’inversions –i estic parlant d’inversions, no productores d’ingressos, estic parlant d’inversions pures i dures, de les inversions que no tenen retorn. Miri, començo pel final: el bunyol del Prat és un bunyol. És a dir, aquest pas que han acabat fent, o que diuen que volen fer –jo espero que encara tingui solució– de l’AVE des de, pràcticament, de Sants fins a l’aeroport i tornada, per dir-ho així –encara que dóna un giravolt–, això no és el que necessitem. I la veritat és que vostè ha contraposat Hospitalet amb Barcelona ara, per dir que si no s’hagués fet el que s’ha fet, no s’hauria pogut ensorrar la línia fèrria de l’Hospitalet. Això és mentida. (Remor de veus.) Perdoni, això és mentida. S’hauria pogut fer perfectament una línia arribant pel Morrot i entrant directament des de l’aeroport fins a la plaça de Sants, venint des de Tarragona o des de Vilafranca, i, en canvi, ensorrar les línies de l’Hospitalet. És evident que l’Hospitalet va aprofitar el fet que les línies passessin per allà per demanar l’ensorrament. Això és cert. I és evident que seria més car fer les dues coses que no pas una de sola. Però jo li dic que aquest estalvi que fem, aquest estalvi que es fa no havent de soterrar les línies de l’Hospitalet, a part de l’AVE, ens costarà molts milions i milions d’euros, en el seu dia, quan ens adonem de l’impacte que això tindrà sobre l’ús de l’aeroport de Barcelona. Aquest és el tema. Vostè ha parlat diverses vegades de perquè no hi han seixanta-dos vots sovint aquí, i jo li ho podria preguntar exactament igual, a vostè. Però, en tot cas, em sembla que no hi ha cap mena de dubte que l’opció que representem, sent respectuosa, mútuament respectuosa, és una opció allunyada. Així com amb els altres sempre hi han, sembla que hi han friccions o hi han «solapaments», hi han moments de dubte sobre si estem o no estem..., en el cas del Partit Popular hi ha una actitud que es deriva del fet de tenir plantejaments també a nivell espanyol –tots dos–, però això no implica que tinguem ni la mateixa ideologia, ni els mateixos continguts, ni les mateixes idees i, rarament –rarament– coincidim. Sí que hem coincidit, però no a seixanta-dos, sinó justament a cent trenta-cinc, com vostè deia abans, i diverses vegades, eh? Per exemple, la votació, en aquest Parlament, de la declaració sobre el terrorisme, va pivotar clarament sobre vostès i nosaltres i es va arribar a un acord que, en aquell moment, va ser realment innovador a nivell de l’Estat espanyol, o no? Perquè no es va produir en cap més autonomia, tots hauríem volgut que s’hagués produït. I, per cert, el Pacte antiterrorista, ho vull recordar aquí, perquè en aquesta cambra s’han sentit coses molt dures contra aquest Pacte, hi ha un punt –per a mi molt important i és el que em va decidir a acceptar-lo clarament– en què diu que la Constitució es pot canviar. El PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 62 que passa és que s’han de seguir els tràmits que la Constitució preveu, però diu: «Tota idea és defensable.» Diu: «Tota idea és defensable si es defensa amb democràcia i dintre dels camins que marca la Constitució». Jo crec que era un punt molt important. Vostè ha parlat, i abans s’ha parlat també, del senyor Redondo, eh? I vostè ha parlat de les posicions dintre del Partit Socialista d’Euskadi, també n’ha parlat el senyor Carod-Rovira. Jo vull que sàpiga que jo vaig defensar aquí un dia, amb gran xivarri de tothom, que hi havia hagut una ofensiva nacionalista espanyola, en les eleccions d’Euskadi, i se’m va contestar d’una forma molt agra, per part del president de la Generalitat, que el senyor Nicolás Redondo era l’escolanet del senyor Mayor Oreja, i que el PSOE era l’escolanet del PP. Vull que sàpiga –vull que ho sàpiga–, vostè, senyor Fernández Díaz, i el senyor president de la Generalitat, també, que en aquell moment, i avui, jo penso que al senyor Redondo se l’ha de defensar tenint en compte, sempre, sempre i en tot lloc, tenint en compte que el Partit Socialista Obrer Espanyol, el Partit Socialista, a Euskadi, i el Partit Popular, d’Euskadi, estan patint el que estan patint. I, per tant, tot el que no sigui justificar, almenys explicar, no justificar, explicar-nos el perquè de les seves posicions, és quasi sempre injust. Dit això, jo estic d’acord amb les posicions del senyor Nicolás Redondo, moltes vegades. Sobretot és ell que ho diu públicament, no sóc pas jo que ho dic públicament, però ell sí que ho ha dit. I és més, m’ha comunicat, més d’un cop, la seva admiració pel president de la Generalitat que, avui, ha tingut més floretes que mai en molts anys. Doncs, hi afegeixo aquesta altra: és a dir, vostè que el va qualificar d’escolanet ha de saber que el senyor Redondo –em consta– està demanant una entrevista amb vostè, perquè li vol dir que està molt més d’acord amb vostè que amb el senyor Arzalluz, com era de preveure. En tot cas, sàpiguen que el meu respecte per la gent que està patint directament –i nosaltres ho hem patit i vostès ho han patit– el que se’n diu la lacre, que és una paraula que a mi no m’agrada del terrorisme, mereixen i mereixeran sempre el meu respecte i la meva col·laboració. Vostè ha preguntat abans, també, sobre Televisió Espanyola i si jo era partidari de privatitzar-la. La veritat és que vaig recollir una frase del senyor Miquel Puig que em va semblar suggerent, en el sentit que no quedava clar –no queda clar– que estigui justificat haver de pagar quasi 100.000 milions l’any de deute, o sigui, de dèficit, d’una corporació pública com és la Televisió Espanyola per tenir una cadena que, a última hora, és una cadena de programació pràcticament privada: o sigui, que té els talk shows, i té..., en fi, té una programació pràcticament privada. Aleshores, hi ha hagut una resposta indirecta d’un ministre del govern de Madrid dient: «Home, sí que s’ha de fer; perquè, si no es té aquesta programació no es té l’audiència que es necessita perquè allò que té de públic aquella cadena tingui el públic que ha de tenir», per entendre’ns, «allò que té de missatge oficial, de missatge de país, institucional, tingui el públic amplíssim que hauria de tenir per ser eficaç.» Però, clar, això és una explicació una mica..., si ha de ser així, aleshores, que PLE DEL PARLAMENT es posin d’acord públics i privats i que una cadena privada, gestionada privadament, tingui unes hores d’emissió pública que es puguin llogar, per exemple. Jo no sóc privatista per definició, però sí que penso que moltes vegades la defensa d’allò públic, sobretot per part de la dreta, encobreix interessos que no són exactament els que haurien de ser. No sé quins interessos. Però, en tot cas, ho torno a dir: televisió pública, televisió TV1, eh? I de Sant Cugat jo vaig dir –ho vaig dir– que Sant Cugat és una llàstima com s’està desaprofitant. És un gran casalot buit, amb molta... En fi, en gran mesura el senyor Fernández Deu ho sap millor que ningú, que no està aprofitat com s’hauria d’aprofitar, i que té uns professionals perfectament preparats per fer molt més del que estan fent; que està produint molt en aquest moment, també, per la primera cadena, però que hem d’aconseguir –potser per un acord entre Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya ho hauríem d’aconseguir– que Sant Cugat estigués ple, per dir-ho així, i que fos utilitzat en la seva totalitat. I, en canvi, estalviar-nos quartos per la banda del que és una programació privada de TV1, que jo crec que no està justificada, des del punt de vista del dèficit públic. Cas de Televisió de Catalunya, tampoc, però és cert que hi han més motius per justificar el fet que, pel fet de ser en català, ja té en si mateixa una funció pública important. I això no ho negarà ningú. Per altra banda, abans, vostè m’ha preguntat que per què nosaltres parlàvem sempre de l’article 152; per a què el volíem, l’article 152. L’article 152 el volem, concretament, per tenir el comandament unificat de la policia en aquell país. Perquè això es pot tenir de dues maneres: o bé per la via pràctica que vaig suggerir ahir, que fossin els ajuntaments i els mateixos Mossos d’Esquadra, la Policia local i els Mossos, els que assumissin tot aquell personal restant encara aquí de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil i que en el temps anirà desapareixent. Es pot arribar per la via de pactes que això sigui..., que a la pràctica hi hagi una unificació; però, també es podria –per la via de l’article 152– arribar a la delegació de competències en matèria d’ordre públic que permetessin que tot això es fes no per via d’acord amical, sinó, a més, amb una sanció legal a nivell espanyol i des del punt de vista constitucional, absolutament irrebatible, no? Vostè m’ha parlat molt –al principi i, al final, una mica– de la crisi internacional i dels temes relacionats amb la crisi de l’11 de setembre. M’ha preguntat si jo donaria suport al Govern, i jo li dic que sí; jo li dic absolutament i rotundament que sí. Jo crec que el Govern ha fet el que havia de fer. El Govern espanyol ha fet el que havia de fer en aquesta matèria. També crec que tot aquest drama ha tingut un reflex indirectament encoratjador a Europa, amb la creació del fiscal general europeu contra el terrorisme i contra el blanqueig de diners, contra el tràfic d’armes, contra el tràfic de persones. I també crec que ha tingut –i que ho pot tenir en el futur– un reflex positiu en la lluita contra el terrorisme a Espanya. Efectivament, les últimes notícies que estem tenint són positives en aquest sentit, i jo vull felicitar el ministre Rajoy pels èxits que està obtenint. Moltes gràcies. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 63 El president Moltes gràcies. El conseller d’Economia i Finances, té la paraula. (Remor de veus.) El conseller d’Economia i Finances (Sr. Francesc Homs i Ferret) Disculpeu, és que és tan estret, això, que no... El president És que fem molts estalvis, senyor conseller, quant a economia, aquí, al Parlament. El conseller d’Economia i Finances És bo –és bo– que feu molts estalvis –és bo que feu molts estalvis. Senyor president, senyores i senyors diputats, només intervinc... –i no ho faig amb la intenció d’ingerir-me en el debat polític de la Moció de censura; no tinc cap interès a intervenir, raonar i comentar, explicar res del que, doncs, s’ha estat analitzant més en el vessant més polític, més general de la proposta programàtica del candidat–, simplement, perquè vostès han pogut veure al llarg de tota la sessió d’avui –i també a la d’ahir– que el candidat ha dit en moltes ocasions valoracions purament, doncs, en fi, dirigides a criticar, a desvalorar el nou acord de finançament autonòmic, no? I jo m’he anat contenint fins a un punt, Pasqual Maragall, que li he de dir que no hi insisteixi més, no hi insisteixi més, és a dir, no hi insisteixi més utilitzant arguments que en el fons només tenen una finalitat: és, en fi, confondre l’opinió pública. Aquestes tres brometes que ha fet en tres ocasions que un dia nosaltres vam anar al Majestic i vam acordar, allà, eliminar els topalls de l’IRPF, pujar del 15 al 30, i després, a vostès, per darrere, els vam enganyar abaixant l’IRPF, no és veritat –no és veritat. (Rialles.) Senyor Pasqual Maragall, l’any 96 –l’any 96; els seus col·laboradors, que en prenguin nota–, la recaptació a tot l’Estat, de l’IRPF, va ser de 5,2 bilions de pessetes. La recaptació, aquest any, de l’IRPF és de 7,3 bilions de pessetes –recaptació executada–, 39,3% d’increment –a tot l’Estat–; mitjana anual: 6,6. A Catalunya, l’any 96, IRPF recaptat –estadística, eh?, estadística–: 1 bilió 80.000 milions de pessetes. Any 2002, previsió, dintre dels pressupostos de l’any que ve: 1 bilió 708.000 milions de pessetes; increment: 58% d’increment; anualitat: 9,4% per a Catalunya. És a dir, l’IRPF, en els últims quatre, cinc anys ha crescut un 9%. No torni a dir més que nosaltres en el Majestic..., o que quan nosaltres pactem una reforma del finançament, per darrere ens abaixen la recaptació de l’IRPF. No és veritat. Després li voldria dir: no digui més que el nou acord del finançament, l’Administració central de l’Estat l’està posant dintre del pressupost de l’any que ve de manera que ja ens estan retallant els guanys que nosaltres hem acordat. No és veritat –no és veritat. I no, no és veritat perquè jo ho digui capritxosament o políticament o intencionadament des d’aquesta tribuna, sinó SESSIÓ NÚM. 42.2 perquè en la Memòria dels pressupostos ja presentats... –i que els seus companys diputats de Madrid poden estudiar, li poden dir que no és veritat. Per tant, li vull dir que l’informe econòmic i financer que acompanya els pressupostos de l’Estat diu que la previsió de l’IRPF per a l’any que ve és un increment del 8%. No torni a dir que baixarà la recaptació –un 8%. Diuen, el pressupostos de l’Estat ja en el Congrés, que la previsió de recaptació d’impostos indirectes és un 7%. No torni a dir que baixaran els impostos, no ho digui més. El model té una virtualitat: repartir-nos les recaptacions que paguen els catalans a Catalunya, i la previsió sempre és creixent. Jo només voldria dir-li que aquesta insistència a desqualificar el nou acord ja no té seguidors. Vostè és l’únic, és l’única força política que avui s’entesta a fer veure a l’opinió pública que això és dolent, ni els parlaments de la resta de comunitats autònomes, ni els consellers socialistes de la resta de comunitats autònomes, ni els principals responsables polítics socialistes de la resta de l’Estat, ningú ja parla i diu que el nou acord del finançament és dolent, ningú –ningú–, només vostè. Jo li vull dir que, fins i tot, fa dos dies he rebut l’informe que Comissions Obreres ha fet sobre el model de finançament. Comissions Obreres ha fet una valoració del nou model de finançament, i diu literalment: «A judici de Comissions Obreres de Catalunya, el nou model de finançament representa un avenç significatiu de l’autonomia i la coresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes i de Catalunya.» Però –i acabo, president– concretament, en la seva intervenció i en la seva proposta, de les disset propostes que ha fet, vostè ha fet una última proposta, la 17, que és: «el marc financer i» –diu– «de factibilitat». El detall d’aquesta proposta hauria de ser la consistència de com finançar tota la seva línia d’actuació de Govern per al futur a Catalunya. Vostè fa setze propostes, que, d’aquestes, set les valora, les quantifica, diu quant previsiblement vostè creu que valdran, i les altres no diu quant valdran, però en un conjunt diu que..., aquest conjunt de despesa, 2,4 bilions, això, vostè proposa que ho pagarà per tres conceptes. Un concepte és el marge diferencial, un altre és el nou endeutament –benvingut sigui el criteri– i finalment el nou finançament autonòmic; nou finançament autonòmic –pàgina 70– que, quan el llegim, són cinc línies –cinc línies–, el nou finançament autonòmic és cinc línies de redacció. No diu res ni concreta res, però sí que diu una cosa: que, per vostè, el nou model de finançament autonòmic –en versió socialista, en versió Pasqual Maragall– portarà a Catalunya en els propers cinc anys 322.000 milions de pessetes –322.000 milions de pessetes. Carod, 322.000 milions de pessetes és l’oferta que fa Pasqual Maragall a Catalunya per millorar el finançament autonòmic en cinc anys. I no ens diu amb qui, i no ens diu de quina manera. I això que ja tenim acordat, aprovat, tres lleis orgàniques de les Corts, i ficat en els pressupostos de l’Estat, i 770.000 milions en cinc anys, això és dolent –això és dolent–, i 322.000 en cinc anys, això, ha de ser bo, perquè ho diu Pasqual Maragall –ha de ser bo. Tot un exemple d’inconsistència. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 64 Bé, president..., només dir-li: Pasqual Maragall, no insisteixi més a desqualificar i a desorientar l’opinió pública, a Catalunya, que aquest acord és dolent. Res més. Moltes gràcies. (Alguns aplaudiments.) El president Moltes gràcies, senyor conseller. Per tancar aquest torn, té la paraula l’il·lustre diputat senyor..., té la paraula l’illustre candidat. El Sr. Maragall i Mira Sí. Senyor conseller, senyor Homs, vostè diu que l’IRPF ha pujat tant i tant, perquè jo vaig fer aquella broma –ja reconec que va ser una broma–, dient que ens havien donat l’IRPF i quan havíem arribat a casa havíem sentit per la ràdio que deien que l’abaixaven. I efectivament això és el que ha passat, perquè, si no, si no hagués passat, com és, senyor Homs, que tots els anys hem viscut de la clàusula de garantia del PIB? (Remor de veus i aplaudiments.) Com és, senyor Homs, que les coses van anar tan malament amb l’IRPF que hem hagut de viure del fet que hi havia una clàusula de garantia, afortunadament, que deia: «i si el PIB creix més que l’IRPF...» Perquè, clar, què ha passat? L’Estat ha crescut més que el PIB, i, això, em donarà la raó: els ingressos de l’Estat, en aquests últims cinc anys, han crescut més que el PIB, és a dir, la pressió fiscal ha augmentat. El senyor Homs no m’escolta, però ja els ho dic jo, a vostès: els ingressos de l’Estat han pujat més que el PIB, més que la renda nacional i això vol dir que la pressió fiscal ha augmentat. En els cinc anys del PP. La pressió fiscal, que és: impostos que cobra l’Estat partit per renda nacional, ha crescut. Per tant, en els cinc anys del PP, hi ha més pressió fiscal, no menys. Per què? Perquè han abaixat l’IRPF, però han apujat els impostos indirectes. Qui paga l’IRPF? Els més rics. Qui paga els indirectes? Els més pobres. Què ha passat? Ja ho veieu: més Estat, més Estat... (Forta remor de veus.) Sí, sí, sí, sí. Més Estat, més pressió fiscal –més Estat. (Alguns aplaudiments.) Perdó, perdó. I això té un contingut ideològic, també... (remor de veus), si m’ho permeten; això té un contingut, també, ideològic: més Estat, més Estat –més pressió fiscal vol dir més Estat, més Estat– sobre el conjunt de l’economia; l’Estat pesa més que no pas pesava abans. Primera. I segona: com que el PIB o renda nacional ha crescut més que l’IRPF, vol dir que el sistema de finançament que ens van donar ha crescut menys que la renda nacional i menys que l’Estat. És a dir que en aquests últims cinc anys, senyor Homs, en comptes d’haver-hi devolució, hi ha hagut involució; en comptes d’haver-hi devolució de recursos des de l’Estat cap avall, hi ha hagut devolució de recursos des d’avall cap a l’Estat, per tant, el contrari del que es tractava. Tinguin en compte que això ha estat així –tinguin en compte que això ha estat així–, i jo entenc que, un cop això ha passat d’aquesta manera, quan els han dit: «ara els donarem impostos indirectes», han dit: «molt bé, PLE DEL PARLAMENT doncs, ara ens firarem perquè, a última hora, doncs, tenim els impostos que estan creixent». Però resulta que la conjuntura ha canviat, senyor Homs, i no des de l’11 de setembre, des d’abans, i, com que ha canviat, el consum està creixent menys que la renda nacional. Perquè, quin efecte té això? Té l’efecte que els impostos que ens han donat estan creixent, ells, ara, menys que la renda nacional; tornem a estar igual que abans. Hi ha la clàusula de garantia del PIB, senyor Homs, ara, de cara al futur? Tres anys amb sanitat, només. I per a tota la resta? S’ha acabat, senyor Homs, què ens ha fet? –què ens ha fet? (Remor de veus.) En quin embolic ens hem posat? Ens hem posat en un bon embolic, perquè resulta que el sistema antic, que era dolent, tenia una clàusula de garantia que el senyor Montoro, hàbilment, ha aconseguit de treure, i ara se n’adona, ell mateix, que l’ha fet tan grossa que l’ha de maquillar, l’ha fet tan grossa que ha d’inventar-se una partida –que ja veurem d’on surt–, en l’avantprojecte de pressupostos de l’Estat, per compensar les autonomies del greuge que tindrien amb el nou sistema perquè la gent no se n’adoni. Miri, nosaltres hem fet els càlculs. I no jo personalment, eh?; el senyor Antoni Castells, el senyor Martí Carnicer, gent de reconegut prestigi en aquesta matèria, de manera que... I què han vist? Han vist exactament això: han vist que el nou sistema, que és estable –la qual cosa vol dir definitiu– és dolent; és a dir, que el sistema antic..., llevat de la restricció inicial, que en deien vostès, que és els diners que els van donar el primer any i que després van creixent correlativament... –els 50.000 milions..., vostès en diuen 80; bé, són 40 o 50 més els Mossos d’Esquadra, etcètera. Però la quantitat inicial, que van dir: «les damos ésto de más», que no sabia ningú d’on sortia, ni cap a on –no «a Mas», «de más», eh?–, doncs, aquesta quantitat és la que els salva; però, aquesta quantitat, hem calculat què passarà amb ella d’aquí a dos anys i haurà disminuït a 20.000 –ja li ho dic. Per què? Perquè els impostos que ens donen per «disfrutar» d’ells, i que són l’única font d’increment possible, són en aquest moment –no li dic que ho seguiran sent sempre– uns impostos que van avall. I quant a les inversions que nosaltres fem, jo no sé quins números vostè ha fet, però el que jo tinc és que nosaltres estem proposant unes inversions, per a les disset mesures, d’uns 955.000 milions de pessetes per al conjunt del període 2002-2006. I estic dient que el marge disponible entès com la diferència entre els ingressos no financers i les despeses corrents és de l’ordre d’1.380.000 milions. El marge disponible, per tant, és clarament suficient; és a dir que el que li estic dient és que tot el que nosaltres hem proposat està per sota del que normalment s’obtindrà, tant si és amb el sistema antic com amb el sistema nou. I jo li dic que ara el sistema antic seria millor que el nou, però és que fins i tot amb el sistema nou, que no és el millor, hi sortirem guanyant. I per últim, sobre això que jo sóc l’únic que dic que el sistema és dolent. Bé, si sóc l’únic, la història em donarà la raó, suposo. (Remor de veus.) Però és que no sóc l’únic –és que no sóc l’únic. (Remor de veus.) Esperi, sí, li ha agradat això... És que no sóc l’únic. Miri, SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 65 vostès estan tan satisfets de la negociació del nou sistema de finançament que no s’han assabentat que el 34,6% del públic, dels ciutadans de Catalunya, creuen que vostès han negociat malament, contra el 21,6% que creu que ho han fet bé; fins i tot el 30% dels seus votants pensa que vostès ho han fet malament. Miri, jo no sóc partidari de discutir de la realpolitik, que consisteix a dir que les coses són bones si de sobte la gent diu que són bones, no: sí o no, depèn; en tot cas, en aquest cas la gent té raó. Moltes gràcies, senyor president. (Aplaudiments.) El president A vostè, senyor diputat. Té la paraula el conseller d’Economia. El conseller d’Economia i Finances Veig que hi insisteix –veig que hi insisteix. Jo crec que tots els consellers d’Economia de totes les comunitats autònomes l’haurien de contractar, a vostè, perquè els assessori, eh? –els assessori. No hi ha cap conseller d’Economia del seu partit que entengui les coses com vostè les entén. Cap. Però li diré més: vostè insisteix que els impostos en el futur baixaran. No és veritat. Però no, no és veritat perquè jo li ho vulgui dir contradient-lo a vostè, és que demani a qualsevol dels seus assessors que li passin les estadístiques dels últims vint anys, que hem tingut crisis profundes, més profundes de les que potser vostè intueix que poden venir, i no han baixat mai les recaptacions fiscals, mai, mai han baixat les recaptacions fiscals. Jo li estic parlant d’unes previsions, a futur, que les fonamentem en les recaptacions passades. No em torni a dir més allò de l’IRPF, perquè no és que jo ho vulgui interpretar, és que és així en la recaptació ja certificada; en la recaptació certificada, l’IRPF dels últims cinc anys a l’Estat i a Catalunya ha pujat, i a Catalunya molt més que la mitjana de l’Estat. No ho torni a dir més. No és que jo vulgui que això sigui així, és que són les recaptacions certificades en les estadístiques de recaptacions que avui es publiquen en les sèries públiques i oficials, i on les pot, vostè, contrastar: 38,6% d’increment en els últims cinc anys a l’Estat, i a Catalunya, 46, és a dir, per damunt. Catalunya sempre ha anat per damunt de la mitjana de l’Estat en recaptació fiscal, sempre. Per això nosaltres hem volgut anar cap a aquest nou model. Perquè aquest nou model, senyor Maragall, és el que ens assegura que l’esforç fiscal que es fa a Catalunya, que sempre es fa per damunt de la mitjana de l’Estat, participar directament en la recaptació de Catalunya, sempre és més bo, sempre serà més bo que participar en les mitjanes de recaptació de l’Estat. I això, per a Catalunya, és molt més bo que per a Andalusia o per a Extremadura o per a qualsevol altre comunitat autònoma. Aquest és el tema. I vostè insisteix que en el futur baixaran les recaptacions dels impostos indirectes. No és cert –no és cert. En el futur, en l’immediat, la recaptació de la imposició indirecta que hi ha a l’Estat espanyol és, en el conjunt de la Unió Europea, de les més baixes. I la necessària SESSIÓ NÚM. 42.2 i obligada harmonització tributària que s’haurà de procedir a realitzar en els propers quatre, cinc, sis, set, vuit, deu anys tendirà a l’harmonització de la imposició indirecta de l’Estat espanyol. Per tant, no hi haurà mai caigudes de recaptació d’imposició indirecta a Catalunya i a l’Estat espanyol. No hi seran. Ens agradi a nosaltres o no ens agradi, això serà així. Per això té aquesta virtualitat aquest nou acord de finançament, perquè ens assegura que, a Catalunya, es quedin els increments futurs de recaptació tributària que fins ara anaven sempre directament a l’Administració central de l’Estat. I si vostè aspira a governar Catalunya hauria d’acceptar que això és molt millor per als catalans que el que vostè tossudament vol fer creure, que això és pitjor. I per això nosaltres li estem dient des d’avui: no hi insisteixi, no insisteixi a fer veure les coses que no són, i no hi insisteixi quan vostè és l’única persona que insisteix en aquesta direcció. Jo només li vull dir, senyor Maragall, que si vostè hagués fet un esforç de concreció d’un model molt més elaborat, molt més treballat, molt més indicant exactament on fonamenta vostè la millora de recursos cap al futur, potser tindríem alguna base on poder contrastar el model que s’ha acordat amb el que vostè presenta. Però vostè presenta un model de finançament per als propers cinc anys en què l’única cosa que diu és: els criteris de finançament proposats pels socialistes –que no coneixem–, d’anivellament del finançament de Catalunya amb la resta de les comunitats autònomes de règim comú i la progressiva convergència en cinc anys amb les de règim foral donaran a Catalunya 322.000 milions de pessetes. Ja està. Així. No hi ha res més. Aquesta és tota la literalitat. I jo torno a dir: per què ha de ser més bo per a Catalunya 322.000 milions de pessetes que no un acord ja tancat que ens proporciona 770.000 en el mateix període, cinc anys? Per què? Per què per a Catalunya ha de ser més bo? Nosaltres no hem dit mai, senyor Maragall, que aquest acord que hem fet és el millor acord –el millor acord– que en el futur pot tenir Catalunya. Hem dit que aquest és el millor que s’ha fet, mirant endarrere, de tots els que s’han fet. I, mirant endarrere, li hem de dir, senyor Pasqual Maragall, que el posicionament del seu partit en les reformes de finançament autonòmiques en relació amb el que hem adoptat ara, en aquests moments, dóna molt que desitjar. Quan vostès presentaven les seves propostes de finançament per a les últimes revisions, presentaven unes propostes i uns plantejaments que eren molt més inferiors dels que ara, en aquests moments, hem acordat. Per això, en aquests moments, li estem dient: no hi insisteixi més, no hi insisteixi més perquè el seu comportament del passat no el legitima per poder, avui, invalidar l’acord de finançament que s’ha adoptat en aquests moments de cara al futur. Només vull tancar –només vull tancar– dient-li concretament: miri, el pressupost de l’any que ve, el pressupost del 2002 de la Generalitat de Catalunya, serà el pressupost que vostès podran discutir, que contindrà un increment dels més importants que aquesta cambra mai hagi pogut analitzar. I, això, vostè, no ho hauria de menysprear, i no hauria, diguem-ne, de fer confondre l’opinió pública: fer créixer el pressupost –com ha inPLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 66 dicat el conseller en cap– per damunt del 10%, no s’hi ha trobat mai, aquesta cambra, sense canvi de continguts competencials, sense alteracions diguem-ne qualitatives per assumir noves funcions i noves competències. A equivalents, competències i funcions, un increment com el que tindrem l’any que ve per poder discutir en aquesta cambra, es dóna bàsicament i exclusivament per la nova incorporació de recursos que la Generalitat de Catalunya disposarà com a conseqüència del nou acord de finançament. No menyspreï, vostè, senyor Maragall, els 86.000 milions de pessetes que vindran l’any que ve a Catalunya com a conseqüència d’aquest acord, no els menyspreï. I no menyspreï els 770.000 que ens vindran en cinc anys; 770.000, Pasqual Maragall, són tres vegades –tres vegades– el pressupost d’Ensenyament –tres vegades, eh?–; 770.000 és quasi la totalitat del pressupost de Sanitat, tot el pressupost de la sanitat de Catalunya ens ve en els propers cinc anys, no el menyspreï –no el menyspreï–, i no el menyspreï quan vostè puja a aquesta tribuna a oferir un programa de govern per a cinc anys en què ens diu que el que vostè aspira aconseguir per a Catalunya són només 322.000 milions de pessetes. Un zero, senyor Maragall, un zero de previsió d’objectius polítics –un zero. Moltes gràcies. (Remor de veus i aplaudiments.) El president Senyores i senyors diputats, vostès saben que reglamentàriament no hi ha límit en aquest, diguem-ne..., en les respostes i qüestionaments. Però sí que hem quedat en un acord, i és que serien com tres, els torns d’anades i vingudes en aquest sentit. Això, ho teníem previst més aviat per al dematí que no per ara, però ho faig extensiu a ara i, per tant, els prego que ara entrem ja en l’últim –si ho creuen convenient– debat. (El president dóna la paraula al Sr. Maragall i Mira.) El Sr. Maragall i Mira No, jo seré breu... Perquè jo haig de contestar: aleshores, si Catalunya va tan bé, senyor Homs... Jo, la veritat, senyor Pujol, és que crec que en aquest canvi de Govern que vostè va fer al gener i que es va..., en fi, la madre del cordero de tot el que està passant, d’alguna forma, doncs, va tenir un encert, almenys un –va tenir alguns errors, des del meu punt de vista, però, en fi, algun encert també hi va haver–, i és posar un gran advocat al front de l’economia. (Remor de veus.) Perquè, realment, salvar l’insalvable de la forma brillant en què ho fa, a mi, m’admira. Jo, una vegada, en una reunió amb empresaris de Terrassa, amb el Cecot, abans de les eleccions, vaig exposar el meu programa empresarial i em va dir: «Estem d’acord amb tu, absolutament, amb vostè, estem absolutament d’acord. Ara, hi ha una cosa que ens preguntem: “Qui farà d’Homs? Quin ens farà d’Homs?”» Jo vaig dir: «Això té una resposta molt senzilla: “L’Homs.”» (Rialles.) I aleshores tothom ho va entendre de seguida. I jo espero que el dia de demà l’Homs podrà seguir fent d’Homs a Madrid, i que ens anirà a tots molt bé, però no cal que governi i que salvi causes perdudes. PLE DEL PARLAMENT Miri, si Catalunya anava tan bé, per què –per què– estàvem tan malament? És a dir... –a veure si ho entenem, això–, si el sistema era tan bo, si el sistema que hi havia abans era tan i tan bo, per què aquestes corredisses per fer un sistema millor? Perquè vostè ens ha estat dient que va anar fantàstic, això, i que en aquest moment estem cobrant més que mai. Vostès han previst un increment d’1,4 punts per damunt del producte interior brut en les seves previsions aquestes dels 700.000 milions, i la veritat és que els últims cinc anys el creixement diferencial nostre, per sobre de la mitjana, ha sigut del 0,5 –del 0,5–; són les dades que em donen els economistes, i jo me’n fio més que de vostè. (Remor de veus.) Molt bé. Vostès acabaran..., vostès acabaran apujant els impostos. Alguna cosa m’ha semblat que ens estava dient ara amb això de l’harmonització; alguna cosa m’ha semblat que estava insinuant, que, per la via d’harmonització amb els impostos europeus, els acabaran apujant. Per què? Perquè, a més, el senyor Montoro, que els va donar aquells diners que ara no són suficients, els ha tret la possibilitat d’endeutar-se. I per tant, ara... (Veus de fons.) Tampoc. Bé, doncs, aleshores tot Espanya està equivocada i vostè té raó, perquè tota Espanya, els ajuntaments, les diputacions, les autonomies..., tothom està esverat amb la Llei de deute zero, i vostè està tranquillíssim. De manera que vostè és un gran advocat, efectivament, perquè, si no, no m’explico com ha pogut arribar a aquestes conclusions. Pel que em diuen a mi, quant a l’harmonització, per altra banda, només n’hi haurà una, que serà l’harmonització de la gasolina; tota la resta, no. En tot cas, a efectes de la clàusula de garantia del PIB en la restricció inicial de l’any 1999, què els donaran de més a vostès ara quan liquidin el 99? 32.000 milions, no és moco... (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies. Senyor Fernández Díaz..., senyor Fernández Díaz? (Remor de veus.) Sí? (Pausa.) A veure, un minut i des de l’escó, senyor conseller. El conseller d’Economia i Finances Sí, ens en donaran 56.000, no 30. No inventi. És que vostè el que passa és que inventa, i, inventant, ens diu coses que no són veritat. (Remor de veus.) Vull creure que és amb bona intenció, però no és veritat –no és veritat. Com tampoc és veritat la previsió. Miri, la previsió d’increment per damunt del PIB nominal que hi ha en els Pressupostos de l’Estat per a l’any que ve, per impostos directes, és 2,1 i per impostos indirectes és 1,5; la mitjana és 1,4. Escolti’m, és exactament el que hem previst, el Govern de Catalunya, per a l’any que ve, exactament; ens vindrà de Madrid la mateixa previsió econòmica que hem fet i de la qual he informat aquest Parlament. I, per últim, vostè confon el criteri del dèficit zero amb l’endeutament. Pasqual, haurem de tornar a l’època de la universitat, i ara seré jo que t’explicaré a tu les coses, quan tu abans eres el que me les explicaves a mi: dèficit zero és una cosa i endeutament n’és una altra... SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 67 El president Senyor conseller... El conseller d’Economia i Finances ...i el que diu la Llei d’estabilitat pressupostària és: «No pots fer més endeutament si fas més dèficit, però si fas dèficit zero pots fer l’endeutament que tu puguis suportar.» Això és el que diu. (Alguns aplaudiments.) El president Parlant d’universitat... (Pausa.) Parlant d’universitat, als que venim de lletres ens semblava que els números era una cosa molt més sòlida i que no permetien tantes discussions, però estem canviant una mica d’idea, eh?; potser les lletres són més..., més precises. Té la paraula per un minut, senyor Maragall. El Sr. Maragall i Mira Sí, la veritat és que si vostès cobraran no 30.000 i escaig, sinó 56.000 milions de la liquidació de l’any..., en fi, de l’any 99, encara em dóna més la raó –encara em dóna més la raó–, si l’efecte de la clàusula de salvació aquesta que hem perdut encara és més gran. I quant al dèficit i quant a l’opinió que vostè ha dit dels altres consellers de tot Espanya..., tots estan que la camisa no els arriba al cos, el que passa... (Veus de fons.) Sí, ja li ho dic jo que jo hi he parlat –jo hi he parlat. El que passa és que ningú vol dir res. No ens enganyem. (Veus de fons.) No, no, no, ja sabran per què, és clar, ja sabran per què... (Remor de veus.) Per què no volen dir res? (Veus de fons.) No, no, perquè els va bé el pressupost, no el sistema; perquè, al pressupost, han posat una xifra que està per sobre del sistema, en fi, de l’acord que havien arribat i, per tant, tothom calla a veure... El president Senyor diputat... El Sr. Maragall i Mira ...virgencita, virgencita, que quede como estoy, i a veure si és veritat que aquests quartos arriben. Moltes gràcies, senyor president. (Alguns aplaudiments.) El president A vostè. Té la paraula l’il·lustre diputat senyor Alberto Fernández Díaz. El Sr. Fernández Díaz Bé. Després que ahir el Grup de Convergència i Unió, senyor candidat, qualifiqués la seva Moció de censura d’espot de televisió, jo li he de dir, a vostè, després de l’intercanvi d’opinions sobre el futur de la televisió, que vostè i jo tornem després de la publicitat, no?, tornem després de la publicitat perquè... (Rialles i aplaudiments.) Que agraïm..., des del Grup Parlamentari PopuSESSIÓ NÚM. 42.2 lar agraïm –com no podia ser d’una altra manera– la intervenció del conseller d’Economia perquè subscrivim absolutament tot el seu raonament i totes les seves argumentacions. I l’únic que modestament puc afegir, que no ha dit ell, no sé per què –jo sempre els he dit que tenen a vegades..., el Govern pateix amnèsia selectiva. El que no ha dit és que precisament aquest nou model de finançament, que és el major avenç de l’autogovern i que generarà més ingressos que mai per a Catalunya, s’ha aconseguit, precisament, en un moment on el Grup de Convergència i Unió no és determinant per garantir la governabilitat d’Espanya, i que això referenda que aquest nou model de finançament, aquests majors ingressos, aquest avenç de l’autogovern..., ho ha fet el Partit Popular per convicció i no pas per imposició de ningú. I a partir d’aquí –i a partir d’aquí–, en aquests tres minuts... (Remor de veus.) La veritat –la veritat. Podrien haver intervingut altres consellers..., el senyor Pere Macias per parlar de les inversions, perquè li hauria fet la mateixa argumentació. Jo únicament, perquè són a penes cinc minuts..., probablement ja són tres d’intervenció el que em resta... El senyor candidat ha fet dues reflexions: una al voltant dels impostos en l’etapa del Partit Popular, que han pujat, i recordant, també, aquell progrés que es generava, segons ell, en l’etapa el Partit Socialista; i, en segon, una reflexió ja de caràcter polític com a cloenda del que ha de ser aquesta intervenció del Grup Parlamentari Popular. Miri, senyor Maragall, en l’etapa que el Partit Socialista tenia responsabilitats de govern a Espanya, el que passava és que el que havia de baixar –els impostos– pujava; el que havia de pujar, que era el creixement econòmic, baixava o no creixia en la forma que caldria esperar. Els aturats, en l’etapa socialista, no baixaven, pujaven. Els afiliats a la Seguretat Social no s’incrementaven tampoc en la forma que havia determinat. Jo, amb això, li vull dir que al Partit Popular podem dir amb orgull, amb satisfacció, que Catalunya ha progressat com mai amb un Govern d’Espanya amb el Partit Popular. I això vostès no ho poden dir. Perquè de la mateixa forma que quan Catalunya estava presidida per un Govern de Convergència i Unió..., i continua presidint-la amb un suport del Partit Popular, amb un suport del Partit Popular està progressant. Jo li vull dir, senyor Pasqual Maragall, que Catalunya està progressant i continuarà progressant amb un govern de Convergència i Unió que té el suport del Partit Popular. I això ha sigut una realitat en els últims cinc anys, des de Catalunya i des d’un Govern d’Espanya. Que el Partit popular no estem pendents de conjuntures polítiques, no estem pendents de si llegim als diaris si depenem molt, una mica, massa, d’una o altra formació política: ens fixem únicament en els resultats per a Catalunya. I des del Partit Popular podem dir amb orgull: aquest progrés, aquests beneficis socials derivats d’una bona governació a Espanya i també d’una actitud responsable del Partit Popular de Catalunya a Catalunya, que han permès aquest progrés social i econòmic de Catalunya, que han permès més benestar, més treball, més PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 68 inversions, menys impostos... També, senyor Maragall, menys impostos, no pas com quan vostè era alcalde de Barcelona. Vostè se’n deu recordar. Vostè va aconseguir també un nou rècord a Barcelona. Era la ciutat... –continua sent-ho, però amb vostè es va fixar aquell sostre–, era la ciutat més cara d’Espanya, amb els impostos més cars d’Espanya. Era la ciutat de Barcelona, quan vostè era alcalde. Al màxim legal teníem establerts els tipus de l’impost d’activitats econòmiques, de l’impost de béns immobles, de vehicles. I malauradament, encara Barcelona..., perquè continua sent governada pels socialistes, encara manté aquesta càrrega. Bé, senyores diputades, senyors diputats, estimat candidat i president del nostre Grup Parlamentari, ahir vaig començar la primera intervenció de justificació d’aquesta Moció de censura subratllant la importància i l’oportunitat, des del nostre punt de vista, d’aquest debat. Ara, molt a punt d’acabar, però no del tot, perquè naturalment queda el torn del Grup que dóna suport a l’actual majoria i al Govern, nosaltres estem avui més convençuts encara que ahir que aquest era un debat oportú, que aquest era un debat necessari, que aquest era un debat positiu i que aportava al país la sacsejada necessària per canviar les coses a partir d’aquesta Moció de censura. Però, en qualsevol cas, sí que li podem dir que a Catalunya, amb el Partit Popular des del Govern d’Espanya i des del nostre protagonisme en aquesta cambra, hem aconseguit totes aquestes fites que eren imprescindibles per al nostre progrés. Altres potser continuaran les properes setmanes pensant i decidint al voltant de les conjuntures, si han de tenir garantides les majories parlamentàries amb uns o amb uns altres. Nosaltres, ja li puc dir, senyor Maragall, que no hem mantingut cap tipus de variació en el nostre oferiment per garantir aquesta estabilitat, però sí que... –i amb això sí que finalitzo, senyor president–, sí que demano al senyor candidat que no s’oblidi del que per a nosaltres era una part central de la nostra intervenció, que era l’objectiu d’aconseguir aportacions útils en aquest debat, malgrat que hi ha importants dosis d’estabilitat. Estem contents, sobretot, de veure com els que, durant nou mesos i fins ahir mateix, la desqualificaven i la trobaven inoportuna i mal plantejada, i sense justificació, hi han entrat. Potser a desgrat, però hi han hagut d’entrar. I la veritat és que en aquest entrar-hi d’aquells que fins ahir la desqualificaven –recordin aquells articles que jo comentava i que parlaven de vodevil, d’opereta, de mal plantejada, d’operació mediàtica, de mer teatre– avui hem pogut apreciar i observar l’esforç que feien per iniciar el seu aprenentatge per al paper que el futur els ha d’oferir. Hi ha hagut, senyor candidat, unes aportacions que volem mantenir els propers mesos i fins al final de la legislatura, amb el conjunt dels grups parlamentaris polítics. Aconseguir el 135, aquest guarisme, en qüestions cabdals, i li reitero: reforma del Reglament, major protagonisme de les administracions locals i enfortiment del paper dels nostres ajuntaments, un consens mínim a l’hora de definir de quina forma haurem de prestar els serveis públics essencials, on hi hagi una plena compatibilitat entre el sector privat i el sector públic. Són coses i qüestions tremendament importants, que van més enllà de qui governa Catalunya, perquè li hem de donar estabilitat per donar, precisament, estabilitat al nostre futur. No s’oblidi, senyor Maragall, d’aquest guarisme 135, perquè és factible, però també li demano que no s’oblidi del guarisme 62, perquè jo estic ben segur que molts, molts, dels socialistes catalans que defensen una Catalunya plural en una Espanya de tots segur que també li ho agrairan fins i tot a les urnes. El president Moltes gràcies, senyor diputat. Pel Grup Socialistes Ciutadans pel Canvi té la paraula l’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal. (Pausa.) El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Estàvem acabant d’aclarir una qüestió operativa i reglamentària, pactada abans i parlada amb els portaveus, però perquè el senyor president sabés exactament com es plantejava. PLE DEL PARLAMENT En la intervenció que feia aquest dematí Artur Mas, hem apreciat l’esforç que ha fet per començar el lent aprenentatge del paper que li tocarà de jugar en el futur. El debat ha tingut el to, la solemnitat, la solidesa i la qualitat que calien i que volíem. Ahir el candidat ens proposava el seu programa de Govern. Un programa madur, elaborat, progressista, sòlid i coherent. I tots vam assistir a una exposició detallada, extensa i didàctica. Més detallada, una mica més extensa, força més didàctica, que la intervenció que hem escoltat aquest dematí del representant del Govern. Sumats els temps i sumades les coses dites, va dir moltes més coses i de més alt interès nacional –si se’m permet l’expressió– Pasqual Maragall que no pas Artur Mas avui aquest dematí. Però avui hem vist com, en el diàleg amb els partits polítics, amb Iniciativa, amb Esquerra, també amb el Partit Popular, aquest programa que ahir ens presentava el candidat s’ha enriquit i ha adquirit perfils i contorns cada cop més precisos i més engrescadors. Ahir vam veure el marc general, l’estructura de l’edifici, els pilars fundacionals, els temes de caràcter més institucional. I avui hem vist –i hem anat veient com desgranava– els temes més vius, més punyents, de la vida dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. Ahir, com avui, hem vist, cada cop més clarament, una voluntat de canvi, una coincidència en la necessitat d’un nou Govern, d’un nou estil, de noves formes en la governació de Catalunya. Avui com ahir, hem vist, cada vegada amb més claredat, la necessitat d’una renovació que avui és urgent i imprescindible. D’una renovació, de l’inici d’un canvi, que ja ha començat amb aquest mateix debat, que ha vist com el Parlament entrava i entrava a fons –i n’hem tingut diverses mostres al llarg del dia d’avui– en temes de gran importància i transcendència política, en tots els àmbits de la vida política de Catalunya i en tots els àmbits de les capacitats i competències del Govern de Catalunya pel que fa a la vida, la qualitat de vida, les condicions de vida dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 69 Del conjunt de les qüestions abordades, m’agradaria subratllar-ne aquelles que per al nostre Grup Parlamentari, Socialistes - Ciutadans pel Canvi, són vitals ara per a Catalunya. Què cal, des del nostre punt de vista, de tot el que ha proposat i presentat el nostre candidat, perquè Catalunya tingui l’ambició que necessita? articuli, que engresqui la ciutadania en un projecte comú compartit que faci que la gent gaudeixi amb la feina que fa, sàpiga que aquest és un país on serà còmode de viure i on, a més a més, la gent es podrà guanyar la vida molt dignament, podrà continuar guanyant-s’hi la vida molt dignament. Primer: l’aprofundiment de l’autogovern. Allò que hem dit diverses vegades que volíem fer –i ho hem dit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb Iniciativa per Catalunya - els Verds l’any 99 i ho tornem a dir ara en la Comissió de l’Aprofundiment de l’Autogovern– i la dotació dels instruments necessaris per arribar-hi. Tots aquells canvis, totes aquelles reformes que siguin necessàries per arribar de veritat a l’aprofundiment de l’autogovern. Competències i finançament, reforma de l’Estatut i canvis constitucionals allà on calgui, i la necessitat, sobretot, de deixar de fer d’això, de l’aprofundiment de l’autogovern, un càlcul tàctic, i entrar en un nou pacte constituent per als propers vint anys. Una estratègia econòmica que, com deia el nostre candidat, en matèria d’agricultura i ramaderia, garanteixi que no es perdrà cap fons europeu per manca de cofinançament, que, per desídia, per una visió esbiaixada de què vol i què convé al camp català, no deixi passar aquelles oportunitats de finançament que s’ofereixen al camp català i que es deixen passar de puntetes. Segon: la reforma institucional. La devolució, la proximitat, l’acord, la col·laboració institucional, la subsidiarietat ben entesa: tots, tots, peces d’un mateix edifici. La reforma institucional que consagri que Catalunya no es construeix des de dalt, sinó que es construeix des de baix; que consagri que Catalunya no es construeix sense els ajuntaments, sinó amb els ajuntaments; que consagri que els ajuntaments són, com diu l’Estatut, l’expressió territorial de la Generalitat; que atorgui a l’alcalde la condició de representant ordinari del Govern de la Generalitat en el terme municipal de cada poble i de cada ciutat de Catalunya. Tots –municipis, comarques, governs locals, vegueries, Govern de la Generalitat–, tots, peces d’un mateix edifici. Tercer: l’atenció al territori amb un Govern proper i eficaç. Una Administració millor, la que no han fet, la que els exconsellers consultats en el llibre sobre vinti-cinc anys de Convergència han explicat que no es va fer i va ser una ocasió perduda. La vella reforma administrativa que tots els ajuntaments van haver de fer i volien fer, quan l’any 79 van entrar als ajuntaments les administracions democràtiques, i que en el cas de l’Administració de la Generalitat no s’ha fet. No es perdin, senyores i senyors diputats, cap de les pàgines que en matèria d’Administració pública dedica a aquestes qüestions l’esmentat llibre sobre els vint-i-cinc anys de Convergència Democràtica de Catalunya. No s’ho perdin, perquè diu de tot: origen, extracció, procedència, pertinença política, cronologia del seu origen polític, si primer el carnet i després la feina o primer la feina i després el carnet. No s’ho perdin! Ja m’agradaria llegirlos-el, però els en faig mercè, perquè, si no, potser no acabaríem. Una Administració millor, una Generalitat descentralitzada, com no ho han fet. Poder als territoris i capacitat de decisió als territoris. Quart: la necessitat d’una estratègia econòmica visible, perceptible, identificable; que tots els empresaris, els pagesos, els ramaders, els pescadors, els comerciants..., tots els sectors de la vida econòmica i social de Catalunya puguin percebre en l’acció del Govern de Catalunya una estratègia econòmica, un horitzó; no el llibre del 2010 –que ja ens sabem de memòria–, una estratègia econòmica per al futur de Catalunya, que vertebri, que SESSIÓ NÚM. 42.2 Una estratègia econòmica que prevegi, per als anys difícils que vénen, a la universitat, a la recerca, a la innovació, a l’accés a les noves tecnologies, l’ambició necessària per no perdre el tren. I, senyor conseller, conseller Mas, Localret, d’acord. Primer, l’ou o, primer, la gallina? Es va haver d’esperar el Govern o es va haver d’esperar Localret? Localret tenia la idea i estava esperant que el Govern digués que sí, però, en qualsevol cas, l’ADSL és sucumbir –només l’ADSL–, sense el pacte de Localret pel cablejat de Catalunya, i l’accés del cable a les capitals de comarca és sucumbir al monopoli de Telefónica. Les infraestructures que calen, el respecte degut a l’entorn natural per a una política efectiva de protecció del medi, al territori i al paisatge. Cinquè: una política per a la cohesió social amb els pobles i les ciutats, amb la gent, amb els ciutadans i les ciutadanes de cada poble i de cada ciutat, amb oportunitats per als joves en el camp de l’educació, del treball i de l’habitatge; amb polítiques per a la gent gran que permetin envellir amb dignitat, amb polítiques contra l’exclusió, que comentaré després un moment; amb capacitat adequada d’acollida dels immigrants, amb –cito textualment la proposta de Pasqual Maragall– «barris dignes i ciutats tranquil·les». Sisè: lligar l’educació i el treball. Escoles bressol, millora de l’escola pública, dignificar i reformar la formació professional, acostar l’educació al treball i al territori, i un compromís real i a fons contra la sinistralitat laboral. I setè, començant el segle XXI: una política en l’àmbit de la cultura que faci que tots els sectors culturals no es sentin orfes i desatesos, en el terreny dels equipaments, de la col·laboració amb les altres comunitats al nostre àmbit lingüístic, en la política lingüística, sigui o no a través del Consorci de Normalització Lingüística... Una política cultural per a Catalunya que sigui més, més que la que va fer la Mancomunitat de Catalunya i a la qual vostès, amb la seva política cultural, no arriben a la sola de la sabata. Si ens ho poguéssim permetre, hauríem de dir: «Catalunya, a l’entrada del segle XXI, necessita, en l’àmbit de la cultura, que és un factor clau en la política d’identificació del nostre marc nacional, una visió oberta, una visió universal, l’ambició d’un nou noucentisme aplicat al segle XXI.» Catalunya –ho saben tots vostès; alguns millor que jo– és un país antic i petit, de pobles i ciutats antics i petits, PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 70 i una gran capital; un país molt treballat, molt fet, fet pels segles, pel sediment cultural, social, humà, de segles i segles d’assentaments en aquest territori; un paisatge, un territori, una economia, una cultura..., en definitiva, una nació feta de moltes aportacions i moltes sensibilitats. Aquest país és de tots, i aquest país té un gran futur. Entre tots, entre tots –sovint, en moments difícils–, aquest país ha fet grans salts endavant: ni el segle XVIII, ni el segle XIX, amb la revolució industrial, no eren el millor moment, políticament parlant, per a Catalunya, i, en canvi, la gent, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya van fer en el XVIII i el XIX els grans salts endavant que van permetre que Catalunya fos, als inicis del segle XX, l’autèntic motor del conjunt d’Espanya. Grans canvis, grans acceleracions en un país, una nació fent-se cada dia i canviant, amb ambició, amb esperit innovador, amb creativitat. I aquest, ara, és un d’aquests moments. Entre ahir i avui s’ha començat a veure el passat i el futur: un passat passable, és clar; passablement raonable, però el passat; un passat sense retorn. Vostès, el Govern censurat i el president censurat, tenen tot el dret a defensar-se; s’ha de defensar d’una moció de censura, però Catalunya no necessita un Govern amb només instint de supervivència; és la pitjor medecina per a aquest país que s’estimen i que ens estimem tots tant, però, en el seu cas, a hores d’ara, hi ha amores que matan. Tots, senyora consellera, si mirem la cambra, si mirem el públic, si mirem la tribuna, si mirem la gent que ens escolta i està mirant si encara pot aguantar aquest debat per la televisió, o l’està escoltant per alguna emissora, tenim una Terra Alta o una altra –tots. Tots tenim un pare, una mare, un avi, una àvia, amb arrels a una o altra de les nostres terres. Tots, tots tenim actes –tots, tots, tots–; tots tenim trobades aquí i fora d’aquí, contactes socials amb uns i altres, associacions contra el càncer o associacions de tota mena –tots–, però la gent, tota la gent són ciutadans i ciutadanes, amb drets i deures, ciutadans i ciutadanes madurs, sensibles, exigents i crítics. Vostès, amb vint-i-un anys, però, en els últims, més que mai, han arriscat tant que han tingut la temptació de patrimonialitzar no només el país, sinó la gent. I, ahir, en aquell acte intimista i dolç de la seva intervenció, senyora consellera, vostè, quan ens parlava de les senyores de l’altre dia aquí fora i dels seus contactes, i del seu pare, legítimament ens volia posar la mà al cor i, a tots plegats, fer-nos agafar una petita esgarrifança que tots ho podem fer. Tots ho podem fer i aquesta és la qüestió: no es pot patrimonialitzar la gent, per extensió i en abús d’allò que ha sigut la patrimonialització, també, del país. No es pot usar ni apel·lar a la gent en va. Deixin-me –el temps corre prou a poc a poc perquè tingui temps per esplaiar-m’hi, malgrat que no els acabi d’agradar–, deixin-me explicar-ho amb algun exemple. Posin-se els cinturons, si volen, perquè entrem en una realitat virtual. Diu l’anunci: «Obrin la porta de casa seva, surtin contents i feliços per anar a treballar i, només obrir la porta, podran entrar directament al metro més endreçat d’Europa.» Ahir, la consellera ens en parPLE DEL PARLAMENT lava: nosaltres, la gent; nosaltres, allò que, a la gent, li preocupa, li agrada, la resposta als seus problemes i a les seves necessitats... D’acord. Estan preparats? Han obert la porta de casa seva? Tres estacions, tres estacions; en realitat, inaugurades: tres estacions. De tres en tres –de tres en tres–, una línia de catorze estacions, que són les estacions que té el Via Crucis (rialles), tardarà cinc anys a fer-se –cinc anys a fer-se. Ah, ah! Ei!, i pagat pel mètode alemany, que en això no ens supera ningú, que vol dir: «Avui fem i, quan acabem, ja pagarem, a terminis i durant dotze anys.» Fer avui i pagar d’aquí a deu anys. «Ja ho faré jo i pagarà en Maragall», diuen uns. Fer uns i pagar els altres, cosa que és, a mesura que ha avançat el temps i, per més que digui el conseller Homs, que ara no hi és, un mètode que s’ha anat generalitzant. Pasqual Maragall ahir va posar un exemple i va ser d’una prudència exquisida. Jo no vull ser tan prudent: les 138.534 pessetes d’un municipi del Bages per ajuts per subvenir als aiguats de fa dos anys són, ep, ep, ep!, amb un crèdit a dotze anys a l’euríbor 0,50! (rialles i aplaudiments), de l’Institut Català de Finances! –de l’Institut Català de Finances! Home, volen dir que anem tan malament que hem de donar a un ajuntament, mitjanament arreglat, 138.534 pessetes amb un crèdit a dotze anys i a un euríbor 0,50 i alguna comissió d’obertura? Volen dir, realment, que hem de fer això? I, és clar, aquest cas no és l’excepció que confirma la regla! Quants centres d’assistència primària, quants instituts d’ensenyament secundari, quants centres d’ensenyament infantil i primari, quantes instal·lacions esportives en aquest país s’estan finançant amb convenis amb els ajuntaments, amb crèdits de l’Institut Català de Finances, d’aquells que «a mi em toca, jo t’ho faig, Govern; a mi em toca per competències, jo t’ho faig»: CEIP, IES, CAP, Pavelló Esportiu, però, com que les coses no estan per gaires alegries, ho he de pagar amb un crèdit, que demanes tu, que avales tu i que torno jo –principal, interessos i amortització– amb les anualitats corresponents que ja t’aniré donant. M’agradaria que fessin la suma, saber on som en aquesta operació i arribar a precisar si, realment, valia la pena. Hi ha en aquest sentit una altra manera de fer les coses. Ahir i avui s’ha debatut dos models, dues concepcions, dues maneres de fer, dos estils, i no és veritat que hi hagi una línia borrosa al mig que permeti la confusió: hi ha un programa, hi ha un model, hi ha un candidat, hi ha unes idees, i totes les apel·lacions que feia aquest matí el conseller Mas al debat de política general ens indiquen i ens recorden que, ben garbellat i treta tota la palla del Catalunya 2010, les seixanta mesures i no sé quantes coses més del debat de política general són re de re de re. Com hi ha una altra manera de fer en la relació i la collaboració entre el Govern de la Generalitat i els ajuntaments. N’he parlat un moment; ara hi torno un moment: no es pot fer política catalanista i d’afirmació nacional a Catalunya amb recel, amb recança, amb reticència a l’hora de col·laborar amb els ajuntaments. El model de col·laboració s’explicita a través d’un marc legal, i el marc legal és el que defineix aquest edifici únic d’un nacionalisme que permet construir el país de SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 71 baix a dalt, no de dalt a baix. Ha de ser un marc legal obert; ha de ser a través de la modificació de les lleis d’organització territorial; ha de ser amb diners i pressupostos, amb fons de cooperació local –que no es mou–, amb plans d’obres i serveis que pugin –que no es mouen, pràcticament–, i ha de ser amb unes condicions en el marc dels acords que subscriguin amb els ajuntaments que no continguin clàusules contra llei pel que fa a les llicències, pel que fa als terrenys, pel que fa als impostos locals: quin exemple...? Aquell govern que li diu a un ajuntament: jo et donaré algun calé perquè facis això –el que sigui–, però la llei no ho diu pas, però m’has de fer exempt d’aquests impostos –llicència d’obres o el que sigui. Això sí, a l’hora de la veritat, els ajuntaments sí que han de passar per la «guixeta», però la Generalitat no ha de passar per la «guixeta» dels ajuntaments. Passa, també –i ho subratllo, estem en el moment, només, dels exemples– una cosa semblant amb la pobresa, amb la lluita contra la pobresa, contra l’exclusió, amb les polítiques a favor dels discapacitats. També, aquí, hi ha dues maneres de fer, dues concepcions: hi ha un plantejament propagandístic, assistencial, de simple subvenció; la subvenció per engreixar la societat civil, però per no fer ni deixar fer, finalment. Allò que hem dit moltes vegades en el debat sobre els barris, les ciutats, la gent: pa per a avui i gana per a demà; una manyaga amb una mà i un desaire amb l’altra –per no dir un bolet. I no han actuat mai, en aquestes matèries, amb criteris d’intervenció a fons, amb polítiques estructurals; no han anat mai a l’arrel de les causes de les desigualtats i de l’exclusió; només atacant aquestes arrels s’avança en una línia en positiu que permetrà superar la pobresa, l’exclusió, les desigualtats. Podríem dir-ho amb una consigna que els sonarà, si volen, potser una mica forta, però és la veritat: menys arrossades i més inversions. En la política de relació entre un govern autonòmic d’un país com Catalunya i la ciutadania: menys arrossades i més inversions; menys demagògia –si m’ho permeten– i més política, que és el que estem discutint avui. I deixin-me dir: la Mina –la Mina–, no pot ser l’excepció que confirma la regla. Per això nosaltres proposem i demanem una política específica per als barris de les ciutats que permetin barris dignes i ciutats tranquil·les. Quart exemple, i vaig acabant. La immigració. Deia el senyor Mas: «Fem moltes coses: plans comarcals i reclamem competències.» I què més? De moment, res més. Passivitat i omissió; estudis, estudis, estudis... Potser la setmana que ve, el dia vint-i-quatre, el Pla interdepartamental, però fins avui, com que els plans comarcals són, escassament, de 6 a 12 milions de pessetes per comarca, per fer un estudi previ per decidir què es farà, fins avui, pel que fa a les polítiques d’acollida, el Govern de la Generalitat: zero, zero, zero –el senyor Homs, no hi és, que en allò del zero...–, zero, zero; estudis, plans, estudis i més estudis, i res més. De moment, la setmana que ve veurem el Pla interdepartamental, però de moment, pel que fa a la política d’immigració, de moment, res més. Això sí: que el Govern de l’Estat ens traspassi les competències per controlar, per donar els papers, per fer SESSIÓ NÚM. 42.2 l’acollida, perquè això ens permetrà fer alguna cosa interessant; però, a part d’això, res més. I acabo, senyor president, amb dues consideracions. Mirin, aquest cap de setmana passat, aquest cap de setmana llarg del pont del Pilar, el president de la Generalitat va anar a Navars. I a Navars va veure dues coses: una manifestació contra una planta de purins i la celebració, al costat, dels bisbes Deig i Tresserres, dels cinquanta anys de l’Escola de Formació Professional de Navars. La realitat d’aquesta gent –tant els de l’escola com els de la planta de purins– no és ben bé la realitat, el capteniment, la forma de pensar d’aquell to intimista que ahir ens utilitzava la consellera, apel·lant, amb la mà al cor, a la gent. Perquè si l’Escola de Formació Professional de Navars és un exemple, i és un exemple a seguir en la política de formació professional que vostès han fet, més aviat han espatllat allò que, amb l’esforç de tota la comunitat educativa, estava mig funcionant. I ara cal reformar la formació professional per adequar els cicles formatius al desgavell que vostès han introduït i donar una resposta adequada a aquesta necessària transició de la formació de l’educació al treball, a les oportunitats per a la joventut. I la veritat és que, davant de tot això, nosaltres ens fem forts en la idea que aquesta Moció de censura era necessària, era oportuna, serà ben vista i hi haurà un abans i un després de la Moció de censura, passi el que passi en la votació que farem, si no avui, demà. Gràcies senyores diputades; senyor president. Moltes gràcies. El president Demana la paraula... –esperi’s, senyor Maragall. Té la paraula el senyor conseller. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques (Sr. Pere Macias i Arau) Gràcies, senyor president. Senyores i senyors diputats..., la intervenció del senyor Nadal ha fet referència a un tema que considero d’una gran importància i, d’altra banda, d’un gran relleu polític, als efectes del que avui aquí s’ha intentat dir. Perquè, la referència que ell fa al transport públic crec que exemplifica perfectament, tal com ho va fer la consellera ahir, el fet de la política real, la política dels fets, la política de l’atenció a les persones i la política, simplement, d’enraonar. Mirin: jo, fa pocs dies, vaig ésser convidat per l’Associació de Veïns de Canyelles, en un acte que posteriorment va sortir a tots els mitjans informatius, amb una foto, més o menys espectacular; em refereixo que, vostès saben que aquesta Associació de Veïns havia demanat la construcció del metro. I una de les fórmules per reclamar-lo va ser, a part d’anar a la plaça de Sant Jaume, fa uns quants anys, i muntar amb cartrons una estació de metro, varen anar, també..., varen construir, a la plaça de Karl Marx, on els semblava que s’havia de fer l’estació del metro de Roquetes, van construir amb maons el que més o menys podia ésser una estació de metro. I van posar la banderola que posem –que posàvem; ara ja és, sortosament, més moderna– de l’estació de metro del barri de Canyelles. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 72 Fa poques setmanes aquestes tres noves estacions, que, pel que sembla aquí fan riure, i jo crec que no en fan, de riure: el que fan és servei a la gent d’aquests barris; jo estic realment molt estranyat, no?, perquè he vist la il·lusió que els feia a aquesta gent, no?, i aquí veig que per a l’únic que s’utilitza això és per fer riure, no? Bé, doncs, aquesta gent, l’Associació de Veïns, els veïns, dintre de les festes del barri de Canyelles, varen convidar-me, van dir: «Escolta’m, ja que heu treballat, el Govern de la Generalitat, per fer aquestes noves estacions tan importants i tan estructurants per al nostre barri, vine i celebra-ho.» Curiosament –curiosament–, no hi havia massa altres autoritats convidades, sinó que van voler convidar la meva persona, sobretot per la representació del Govern de la Generalitat, per l’esforç que el Govern de la Generalitat havia fet per prioritzar aquesta línia, aquestes estacions, que donen servei a les persones, per les que, només, possiblement, donaven servei a les muntanyes. I, per tant, aquesta invitació que em van fer, aquesta festassa que ells van fer –em van donar un mall i em van fer clavar el primer cop; després, posteriorment, s’hi van apuntar tots; i després, els quatre o cinc més valents del barri varen enderrocar la banderola, i aquesta era la foto que sortia–, aquest acte, si vostès volen, senzill, no oficial, de la gent d’un barri, de la gent d’un barri on fins i tot potser Convergència i Unió no hi té una majoria de vots, però que van convidar els representants del Govern de Catalunya, avui és posada en ridícul, aquí, reiteradament. A mi em sembla –a mi em sembla– que aquesta no és una bona manera de voler dir: «Nosaltres som la gent que hem de defensar la gent d’aquest barri, que hem de presentar, que volem governar la gent d’aquest barri i, per tant, d’aquest país.» Però, és clar, més enllà d’aquesta broma jocosa entorn de les tres noves estacions d’aquesta línia, jo crec que aquí hi ha un gran desconeixement; un desconeixement que, a mi, en temes d’infraestructures, m’ha preocupat al llarg de tot el debat. I em permetran –i crec que dec tenir temps, no, senyor president?... El president Sí, té el temps que vostè cregui convenient. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Mirin: el debat del tren de gran velocitat. Aquest és un debat que podem allargar molt; però deixin-me dir-los una cosa: l’any 1993 es va dissenyar, pel Govern, en aquell moment, de l’Estat espanyol, un anomenat Plan director de infraestructuras. Aquest Pla director d’infraestructures, document publicat pel que llavors era Ministerio de Obras Públicas, Transportes y Medio Ambiente, conté tota una sèrie de decisions importants; alguna d’elles molt decisiva. Per exemple, aquí es parla molt del Barcelona - València i tot el corredor del Mediterrani, en alta velocitat. Bé, doncs aquest document, a la seva plana 149 –repeteixo: a l’any 93 i fet pel Ministeri, en aquell moment, de Transportes, Obras Públicas y Medio Ambiente–, parlava que el tram, que curiosament anomenava «La Encina» –vostès saben que La Encina és entre Albacete i València–, «La Encina - Valencia - Barcelona» –era PLE DEL PARLAMENT així com, curiosament, anomenaven en aquest Pla aquest tram–, deia: «elevación a 200-220 kilómetros por hora» d’aquest tram. I fruit d’aquest Pla, efectivament, es van fer una sèrie d’inversions en la línia, que ara en diem la línia Euromed, a 220 km/h. Per exemple, es va fer el nou pont sobre l’Ebre, tot el tram des de Vandellòs fins a Castelló, i es va posar, posteriorment, en funcionament. Bé, la decisió de fer aquesta línia a 220 per hora –200220 per hora– és una decisió presa l’any 93. Què passa? Que ara es reclama: escolti’m, és que això ha de ser d’alta velocitat. Segurament sí, però, és clar, algú, l’any 93 –i no estem parlant del 87–, al 93 ja s’anava de Madrid a Sevilla amb alta velocitat, de veritat. Per tant, quan ara es reivindica, es reclama, es ve a parlar aquí del corredor de la Mediterrània, què va passar l’any 93? Qui demanava que això fos alta velocitat, de veritat? O és que els 35.000 milions que va costar allò ara els hem d’enderrocar i tornar-ho a fer per poder anar a l’alta velocitat, de veritat? Per tant, en tema d’infraestructures, jo crec que cal una mica, una mica més de rigor. Rigor que, de manera molt especial, jo vull demanar –i ara el senyor Fernández Díaz es posarà molt content– en el tema que el senyor candidat ha anomenat «el bunyol». Jo, aquí, tinc una foto –que va sortir als diaris– on apareix el ministre de Foment, el senyor Álvarez Cascos, el senyor Manuel Niño –que és el director general de Ferrocarrils–, el senyor Montilla, en la seva condició d’alcalde de Cornellà, el senyor Corbacho, en la seva condició d’alcalde d’Hospitalet; el senyor Tejedor, en la seva condició d’alcalde del Prat de Llobregat; senyor Morlanes, com a president del Consell Comarcal del Baix Llobregat, i jo mateix, en la meva condició de membre del Govern de Catalunya, i resulta que vam firmar un document. Un document del qual jo aquí no tinc la còpia signada, però està signada absolutament per tots, i aquest document els el llegiré; està redactat en castellà i els el llegiré. Perquè, és clar, «això és un bunyol, això no ha estat acceptat...» Bé, això, totes aquestes autoritats que estan aquí, varen signar, vàrem signar conjuntament un document que descriu amb una precisió mil·limètrica i que va acompanyat d’un plànol, com ha de ser tota la solució del tren d’alta velocitat. Però, és clar, resulta que el candidat no se n’ha encara assabentat. Permeti’m que llegeixi, perquè, realment, això que se’n diu el bunyol ha estat acceptat per totes aquestes autoritats. Diu: «Las siguientes actuaciones seran objeto de desarrollo en los proyectos que se lleven a cabo conforme a los siguientes criterios.» I comença: «Municipio de Sant Boi», i descriu: «En el municipio del Prat, el paso de las vías UIC» –vol dir l’ample internacional– «significará también una remodelación de la infraestructura de ancho ibérico en el tramo comprendido entre la prolongación del eje de la avenida del Remolar y la calle Joan Maragall», etcètera. No els canso. Perquè vegin el detall. Segueixo. Això era l’apartat B; arribem a l’apartat D, que, això que és qualificat com a bunyol, diu: «El acceso al aeropuerto desde la línea principal a la altura de los términos municipales de Sant Boi y el Prat de Llobregat seguirá el trazado del estudio inforSESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 73 mativo elaborado por el Ministerio de Fomento para dar acceso a las terminales actuales y futura en ancho ibérico, en bucle completo y reincorporación a la línea principal. El proyecto» –fixi’s com això està detalladíssim– «tendrá dos vías en ancho UIC y dos en ancho ibérico desde las respectivas vías principales hasta la estación de la nueva terminal entre pistas. Y será compatible con un acceso de ancho ibérico en dirección Vilanova.» Fixin-se vostès al detall que arriba això: «A partir de ahí, la incorporación a las respectivas vías principales se haría en sentido levógiro en una vía de ancho UIC y una vía de ancho ibérico a lo largo del recinto aeroportuario.» Bé, no els canso més. En qualsevol dels casos, això, signat per totes aquestes autoritats, avalats, després de mesos i mesos de treball, de consens, on, per cert, allò que segurament i encara fa poca estona aquí ha defensat com una legítima visió personal el candidat, doncs, ha estat substituït per un altre document –aquí no tinc el plànol, però també el podem ensenyar, perquè forma part del document públic– en el qual totes les autoritats, totes –el senyor Montilla, el senyor Corbacho, el senyor Morlanes, el senyor Tejedor, per descomptat, el senyor Álvarez Cascos i jo mateix– signem dient que aquesta és la solució que institucionalment posa fi a una cosa que havíem de saber resolta i que l’hem resolt –i que l’hem resolt. Si volen vostès, després explicaré per què potser s’ha tardat més i quins són els responsables, però em penso que de moment el que hem de fer és estar contents perquè això s’ha resolt. Home, escolti’m, que després de tot això resulti que es digui que això és un bunyol i que no existeix, em penso alguna informació deu fallar per aquesta banda. Deixi’m, de totes maneres, dir-los una altra cosa: el debat del transport públic. Fa poc més de cinc anys, l’aleshores alcalde Clos i el conseller Artur Mas, de Política Territorial, varen signar la constitució de l’Autoritat del Transport Metropolità. Jo crec que això –i ho situïn vostès, si volen, en el panorama, en el moment que ho van fer, fa cinc anys–, aquesta constitució d’aquest consorci de l’Autoritat del Transport Metropolità ens vinculava a les administracions locals, l’Ajuntament de Barcelona, l’Entitat Metropolitana de Transports i el Govern de la Generalitat, ens vinculava a treballar conjuntament per millorar el sistema de transports en l’àmbit metropolità. En cinc anys, en només cinc anys, hem fet molta i molta més feina que segurament altres. Per cert –per cert–, que a vegades que es posa com a exemple Madrid, senyor candidat, l’Ajuntament de Madrid no té res a dir; els altres ajuntaments, menys: el Consorcio Regional de Transportes és només una eina descentralitzada de la mateixa comunitat autònoma. Aquí totes les decisions les prenem per voluntat lliurement consorciada al 50% entre els ajuntaments i el Govern de la Generalitat. Per tant, poca cosa se’ns pot ensenyar en l’àmbit de la cooperació interinstitucional, en aquest àmbit. Què hem fet, en aquests cinc anys? Molt. No els cansaré, però entre altres coses hem fet que en aquests moments s’estigui construint –perquè està ja signat i quan s’ha signat ja el contracte vol dir que oficialment ja computen els terminis– la construcció que serà la líSESSIÓ NÚM. 42.2 nia de metro més important d’Europa en aquests moments. S’ha parlat avui aquí de ciutats que estan fent grans esforços, i s’ha posat l’exemple de Berlín, crec que llegint un text de l’alcalde Clos. Doncs, bé, en això passem nosaltres a davant, i això s’està fent. La línia 9 és una obra important que està ja en marxa; que, per cert, aquest Parlament haurà d’aprovar una llei per fer possible un organisme públic per dur a terme la construcció, i que crec que aquesta línia 9 posarà de manifest la prioritat que el Govern de la Generalitat, que la finança al 100%, per cert, amb un valor total de 240.000 milions de pessetes, li dóna el transport públic. Podria posar-los molts altres exemples fets de la mà de les persones; per exemple, els barris de Ciutat Meridiana i de Can Cuiàs i de la Torre Baró. En aquests barris hi havia una demanda històrica de prolongació del metro; el metro convencional era una mala solució, perquè era molt aparatosa i aquests barris, que suposo que el senyor alcalde coneix prou bé i altres senyors i senyores diputats també –el senyor exalcalde de Barcelona–, són barris amb una orografia diferent i, per tant, el metro, o el fas a dalt o el fas a baix; si el fas a dalt, els de baix queden sense metro; si el fas a baix, els de dalt queden sense metro. Bé, doncs, fruit del diàleg que la gent del Govern de la Generalitat vàrem tenir amb els veïns, amb totes les associacions de veïns, es va consensuar un nou sistema, el primer metro lleuger que s’està construint ja a la ciutat de Barcelona, que amb un cost raonable, entre el del metro convencional i el d’un tramvia, dóna un servei excel·lent a tots aquests barris. Aquesta és una altra de les grans obres que en aquests moments tenim. I en tenim moltes més. Jo, quan vaig per aquests móns de Déu, sempre els explico, els poso una pregunta, que també, doncs, aquesta cambra crec que ja la sap, perquè alguna vegada, almenys els diputats fidels que segueixen les intervencions o les interpel·lacions, ja la coneixen. Jo sempre els demano si saben quina ha estat la inversió més grossa que ha fet el Govern de la Generalitat tots aquests anys. L’Eix Transversal! No és veritat: la inversió més grossa que ha fet el Govern de la Generalitat no és l’Eix Transversal, sinó el metro del Baix Llobregat. Transformar allò que era un carrilet a punt de tancar en un metro amb prestacions de metro, que ens permet, doncs, un servei cada quatre minuts fins a Sant Boi o, en aquests moments, cada dotze minuts fins a Martorell, en el futur cada deu minuts. 80.000 milions s’han esmerçat fins avui en això. Quan llavors algú fa aquelles xifres, aquell joc de mans comparant Madrid i Barcelona, resulta que a Madrid hi posen una cosa que, evidentment, és un servei públic, que és el ferrocarril –ells en diuen el Ferrocarril de Arganda–, inversió privada que la computen com a metro, que no ho és, perquè no va pràcticament en superfície, i, en canvi, diuen: «No, no, això no s’hi val, això no és un metro, això no és un servei públic.» Però això, que alguns diuen falsejant les informacions, quan jo vaig a Sant Boi, la gent de Sant Boi, amb l’alcaldessa al seu costat, diu: «Conseller, seguiu per aquí, perquè aquest és un servei excel·lent.» I, a més a més, l’excel·lència d’aquest servei la diuen vostès, la diuen els usuaris: en cinc anys hem duplicat el trànsit d’aquesta línia. PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 74 Per tant, si volen, parlem-ne, de transport públic. Podem parlar tot el que vulguin. I jo crec que, a més a més, el transport públic és un més d’aquests aspectes en el qual el Govern de la Generalitat pot presentar un balanç molt positiu d’actuacions, de projectes i, sobretot, de col·laboració institucional. Moltes gràcies, senyor president. El president Moltes gràcies, senyor conseller. Senyora consellera. La consellera de Governació i Relacions Institucionals (Sra. Núria de Gispert i Català) Molt honorable president, senyor Nadal, ahir al matí el senyor Maragall va parlar dels aiguats només amb un exemple, un exemple –permeti’m– ridícul i, a més a més, sense cap consistència. Jo ara els diré exactament el que el dia 20 d’agost es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat, 20 d’agost d’aquest any, que culminava el procés d’atorgament d’ajuts als ajuntaments afectats pels aiguats de juny i octubre de l’any passat. Miri, 193 entitats locals afectades, 641 actuacions, una inversió de 4.647,7 milions de pessetes, i d’aquestes inversions, l’Administració Local ha rebut un 70% per part de la Generalitat –un 70% per part del Govern de la Generalitat– a través d’un crèdit i a través del pressupost directe de Governació i sense interessos a càrrec d’ells, sense cap interès; un 20% a càrrec del MAP –el Ministeri d’Administracions Públiques–, i un 10% a càrrec dels ajuntaments. I no dic el percentatge de la Diputació perquè és tan ridícul que..., tinc el decret de la Diputació de Barcelona dient que atorga per a tot 60,5 milions. Per a tot. Per tant, l’exemple que vostè posa em sembla realment ridícul; no té en compte els 4.600 milions que s’han gastat i que en un any els han rebut i, a més a més, l’agraïment de tots els ajuntaments i especialment dels socialistes, i concretament en tinc un, l’alcalde de Godall, del Montsià, amic seu –perquè m’ho va dir, amic seu– i que ha declarat públicament que la Generalitat ha resolt, no bé, molt bé el tema dels aiguats. Com a mínim, una mica més d’explicació i saber més de què estem parlant. I una altra cosa. Miri, senyor Nadal, el Govern governa, el Govern connecta, el Govern governa des de fa vint-i-un anys perquè connecta, i connectar significa apropar-se als problemes de la gent. Significa construir estacions de metro, com li deia ahir. És igual, tres, en farem moltes més, ja ho ha dit, ja ho ha dit el conseller Macias: farem totes les que siguin, perquè, miri, un Govern que governa seguirà governant. Vostès continuïn repartint octavilles, que així els va. O sigui, aquest és un exemple. Un altre, governar és connectar; connectar significa estat prop de la gent, i significa que, com que estàs en un càrrec públic, doncs, has de connectar també amb els problemes de la gent. I llavors els exemples que jo vaig posar els vaig posar perquè penso que a la gent aquests exemples els van; els van perquè tothom té problemes i creu que el polític a la millor no els té. Per tant, és en aquest sentit que vaig posar aquells exemples, però en tinc molts més, i si vol li explico al Vendrell, a Molins de Rei, a Tona, a Orpí... Miri, nosPLE DEL PARLAMENT altres, com que hem après del president Pujol, ens coneixem Catalunya i la trepitgem, i ens passem els caps de setmana trepitjant Catalunya, i això és el que fem, i això a la gent li agrada. Això significa connectar amb la gent, i això significa que quan arriben les eleccions la gent ens vota. No la Moció de censura, que ja saben des del primer dia que la perden. Miri, vostès van perdre el 17 d’octubre de fa dos anys, van perdre des de l’any 80, i d’això no saben com sortir-se’n. Van perdre el 80, van perdre cada quatre anys, van perdre fa dos anys, no s’han despertat, i demà tornaran a perdre. El president Senyor Nadal, té vint-i-dos minuts; els té a la seva disposició. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Gràcies, senyor president. Perdre, perdre, senyora consellera, perdre, perdre vaig perdre jo molt més que no pas el senyor Maragall quan era candidat –esperi un moment–, l’any 95. Però, en el mateix moment en què jo, com a cap de llista dels socialistes, perdia les eleccions autonòmiques de l’any 95, en el mateix moment, vostès perdien, per primera vegada en molts anys, la majoria absoluta, que és com perdre alguna cosa força important. I aquella nit, aquella nit, quan ens vam veure –crec recordar– al Palau Robert, la cara del conseller Macià Alavedra, a mi, em va justificar tota la campanya! (Rialles.) És a dir, vaig quedar francament... (Aplaudiments.) És a dir, que, senyora consellera... –escolti, escolti!– (Remor de veus.) Vostè pot fer els jocs que vulgui amb la noció de guanyar o perdre, com que la majoria dels que som aquí estem acostumats a guanyar i a perdre, segons les circumstàncies, sabem perfectament de què estem parlant i no cal que ens digui vostè què hem perdut, quan ho hem perdut, de quina manera ho hem perdut i què és el que representa en cada moment. Cada elecció té un significat i una lectura política. La del 80 va tenir el que va tenir; la del 95 va tenir el que va tenir, i li asseguro que la lectura política del resultat de les eleccions autonòmiques de 1999 no es juga tant en el terreny de guanyar o perdre les majories aquí com, sobretot, el canvi substancial d’equilibris que va significar en el mapa polític català en el seu conjunt. I el resultat de l’any 99 és, naturalment, l’anunci de futurs millors resultats. Dit això, dit això, senyora consellera, vostè pot explicar el que vulgui, explicar el que vulgui sobre els ajuts i la política d’ajuts del Govern de la Generalitat en matèria d’aiguats. I podríem, fins i tot, discutir si ho van fer bé o malament. Abans de parlar dels aiguats, havíem debatut, en aquest Parlament, com pagaven els ajuts pels incendis, i vam coincidir que pagaven molt tard i molt malament, fos quina fos la quantia de l’ajut. I amb els aiguats va començar a passar una cosa força semblant fins que, donades les circumstàncies i amb ganes que no es repetís la mateixa història que als incendis, vostès van haver de SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 75 corregir la situació, van rectificar i van començar a pagar més a temps. Però, en qualsevol cas, en qualsevol cas, jo no parlo ara, jo no parlo ara de la proporció... (Remor de veus i pausa.) Jo no parlo ara de la proporció entre administracions, el meu exemple és ridícul! El meu exemple és ridícul! És clar que és ridícul!, però, és que és ridícul pel que han fet vostès! (Rialles.) Perquè, és clar, vamos allá, vamos allá, vamos allá (Remor de veus.) Vamos allá, vamos allá... El president Comencem per l’assumpte, comencem per l’assumpte en qüestió. Títol de l’actuació, títol de l’actuació... Ja és mala sort també que els passi el que els passa, i ara llegiré: «Actuacions de màquina i personal en el tancament i neteja del camí de Joan Maragall i altres...» (Rialles.) «123.345 pessetes» i «Esllavissades del camí a Monistrolet, 15.590». Total de l’aportació, «138.935» –abans m’he equivocat!–, concretament, 835,02 euros. I el document a través del qual l’Ajuntament en qüestió ha de prendre un acord de ple per accedir a aquest ajut, diu el següent: «Amb data 31 de gener de 2001, es formalitzà el Conveni entre el Departament de Governació i Relacions Institucionals i l’Institut Català de Finances, per al finançament d’inversions per al restabliment de les obres i els serveis de competència municipal ocasionats pels aiguats de l’any 2000. I, en compliment de l’acord del Govern de la Generalitat de 23 de gener de 2001, per resolució de la consellera de Governació i Relacions Institucionals, de 22 de maig de 2001, s’han atorgat, a favor de l’Ajuntament tal, ajuts per un import de 138.935 pessetes, que es faran efectius d’acord amb l’Ordre de 14 de febrer de 2001, mitjançant la subscripció d’un crèdit –d’un crèdit!– amb l’Institut Català de Finances, per aquesta quantitat, amb les condicions que els he dit, etcètera, etcètera. Escolti, el ridícul no és l’exemple, el ridícul, en això, són, absolutament, vostès! (Veus de: «Molt bé.» i aplaudiments.) El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Dit això, dit això, un comentari breu sobre la gran intervenció que ha fet el conseller Macias sobre la política de transport públic, que tampoc no desmenteix l’únic que jo pretenia aportar en aquest petit debat de torn de partit del meu Grup parlamentari, per dir que..., home!, d’acord... La consellera ens havia posat l’exemple de les estacions de metro: tres!, vostè hi va anar a fer un cop de mall..., ja en té tota la pinta! (Rialles.) Ja en té tota la pinta! Per fer un cop de mall simbòlic, també hauríem pogut fer-lo tots plegats! I escolti: de tres en tres, jo crec que el futur no li donarà gaires cops de mall més, però, en qualsevol cas, per acabar la línia, aquesta, i la del Baix Llobregat, i les que siguin, en tenim per estona! Però, dit això i anant al gra: home, és evident... (Veus de fons i pausa.) No, quan el senyor Nadal deixi de fer comentaris prou forts perquè jo els senti, llavors em consideraré amb prou condicions –perdoni, senyor president– per continuar. (Remor de veus.) El president No, no. Calli, si us plau, que no li toca ara. Continuï, senyor Nadal... El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Sí; continuo, continuo... (Forta remor de veus.) SESSIÓ NÚM. 42.2 Silenci, si us plau! Prego silenci! No..., perdoni, senyor Nadal, com que ha estat al·ludit, quan s’acabi, podrà demanar la paraula; no ara, perquè vostè sap que el Reglament és el Reglament. (Remor de veus.) Té la paraula, senyor Nadal, senyor Joaquim Nadal. Pot continuar. Gràcies, senyor president. Miri, senyor Macias, és evident que la política de transport públic és molt, molt, molt important i l’hem de fer entre tots! Entre tots vol dir entre l’Administració de l’Estat, l’Administració autonòmica i l’Administració local, però, avui per avui –cito un moment només l’acord que van anar a signar al Ministeri vostè i els alcaldes del Baix Llobregat pel que fa a la línia d’alta velocitat–, pel que jo sé i he vist, allà on precisen els radis de gir i tot allò que vostè ens ha llegit és en allò que ha estat, efectivament, un canvi substancial i important per als municipis en qüestió; mentre que el traçat de la línia de l’aeroport fila menys prim –i en podrem parlar amb molt més detall en el futur–, però, dit això, dit això, alguna cosa més... El Pla de transport de viatgers del seu Departament, en aquest moment a informació pública, senyor conseller, no preveu l’AVE en el corredor mediterrani, i diu textualment: «canvi d’eixos a Perafort», i prou! I, per altra banda, els pressupostos de l’Estat de l’any que ve no preveuen les partides per pagar ni el Pla director d’infraestructures de l’ATM, ni el contracte programa, de tal manera que s’han hagut d’impulsar esmenes diverses dels pressupostos generals de l’Estat, des de diverses administracions, per deixar constància que hi ha una gran desproporció entre les partides contemplades i els acords exigibles en matèria de transport públic. Si cal, ho precisarem més, però de moment deixem-ho aquí. I, per altra banda, vostè diu que nosaltres anem fent malabarismes amb els números de la inversió pública a Madrid o a Barcelona en matèria de transport públic, però el fet és que la inversió en transport urbà a l’àrea metropolitana de Barcelona, comparada amb la que es fa a Madrid en pessetes per capita, des de l’any 90 fins a l’any 2001, significa que, en la darrera dècada –tota–, la inversió a Barcelona ha estat només el 38% de la inversió feta a Madrid. I, concretament, 3.700 pessetes per capita! Sí, sí, sí... Però, anem a alguna altra cosa, anem a alguna altra cosa! El conseller Macias ha tingut l’afany de sortir, perquè jo he citat les tres estacions que ahir ens comentava amb gran satisfacció la consellera, però, ja que parla, podríem parlar d’uns quants incompliments de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques; li ho esmento, ràpidament, simplement per situar-nos. El Pla de carreteres, que va acabar la seva vigència el passat mes de juliol, té un incompliment del 30%: queden 970 quilòmetres de carreteres de la Generalitat per fer, i la inversió pendent és de 435.000 milions de pessetes. Segon, el Govern, el Govern va trigar dotze anys a elaborar el Pla territorial general, i constatem avui, com PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 76 tots aquests dies, la nul·la voluntat actual d’elaborar qualsevol estratègia en l’articulació del territori català. Tercer, el Govern, durant divuit anys –quasi tants com la Llei electoral–, ha incomplert les obligacions que es desprenien de la necessitat de redactar els plans territorials parcials i, tot just ara, han aprovat el primer, i forçats pel conflicte de l’Ebre. I el Pla de xoc d’habitatges és totalment insuficient per a les necessitats del país i vostès en fan menys que d’altres administracions i, a més a més, en aquest Parlament i en la Comissió corresponent, van votar contra la nostra proposta d’un Urban català, que hauria significat la inversió necessària per tenir barris dignes i ciutats tranquil·les. Pel que fa a la línia IX del metro, aquests quaranta quilòmetres significaran més de 100.000 milions de pessetes a pagar amb el mètode alemany, és a dir, aquell mètode que significarà que pagaran uns altres. I ara presenten un projecte de llei que pot significar la pràctica privatització de la gestió de la xarxa ferroviària catalana. I acabo, senyor president, sense exhaurir el meu temps. Jo hauria hagut de fer aquesta intervenció sobre el faristol, amb un petit autobús de cartró, amb l’anagrama de Transports Públics de Catalunya, i un forat a sobre que diu: «La guardiola del transport públic de Catalunya.» I quan la vaig rebre –crec que aquí al Parlament–, vaig agafar un duro que tenia a la butxaca, el vaig posar dintre la guardiola i vaig dir: «Algun dia podràs treure el petit autobús que t’ha enviat el senyor Enric Ticó per explicar que, en matèria de la xarxa de transport públic per carretera de Catalunya, la gran innovació dels darrers anys ha sigut canviar el color dels autobusos de les empreses concessionàries.» s’han pagat més de 4.000 milions. Parlen d’un exemple, un de sol de 641. És ridícul l’exemple. No és ridícula l’ajuda en situacions d’emergència. I això és el que fa el Govern: connectar amb la gent en tots els moments i en els d’emergència. El president Moltes gràcies. Algú més demana la paraula? Senyor conseller. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. Bé, segurament l’hora fa que jo no tingui... Tinc temps il·limitat, però per respecte a les senyores i senyors diputats crec que he de ser breu. Però em permetran que sí que parli d’unes quantes coses. Miri, senyor Nadal, vostè s’ha despatxat al final amb l’autobuset del senyor Ticó amb la lleugeresa acostumada, que demostra i exemplifica perfectament tot el que hi ha darrere la Moció de censura. Vostès treuen aquest titular. Diuen: «L’única política del Govern de la Generalitat és pintar els autobusos de color vermell de darrere.» I amb això queden tan descansats. Algú agafa aquest titular i ja està. Això no és així. Això és fruit d’un pla de millora que va preveure tota una sèrie d’actuacions i que ha fet que simplement en dos anys, del desembre del 99 al desembre del 2001, quan entrin els últims autobusos que aquest any han entrat en servei, que cada més n’estan entrant en servei, resulta que haurem disminuït l’edat mitjana de la flota d’autobusos de Catalunya d’11,4 anys a 7,3 anys, amb només dos anys. I amb dos anys més això quedarà estabilitzat en els sis anys, que és absolutament considerat òptim a tot arreu. La consellera de Governació i Relacions Institucionals Però és més –i vostè, senyor Nadal, ho sap això, com a gironí–, jo fa tres anys, poc després d’obrir l’Eix Transversal, el primer que vam fer va ser convocar un concurs per fer-ho en transport públic. I aquest transport públic va començar i el dia que vaig anar a inaugurar em van dir... Van venir una colla, una associació de persones amb dificultat de mobilitat, i em van dir: «Escolta’m, això està molt bé, però nosaltres no hi podem anar.» «Teniu tota la raó.» Vaig cridar en Ticó: «Ticó, què passa?» En aquell moment per a transport per carretera, no per a transport per ciutat, no hi havia encara a l’Estat espanyol homologació d’autobusos. Bé, sortint d’allà ens en vam anar a Arbúcies, que sap vostè que s’hi construeixen carrosseries, i vam parlar amb la gent d’Indústria. Al cap de mig any ja tenien..., que a més a més això els ha donat un plus de competitivitat, els primers autobusos homologats. Estic parlant de l’any 97, segurament 98. En aquest període de temps de zero autobusos adaptats, perquè no n’hi havia, hem passat avui al 25%, només en dos anys. I havent-hi hagut de fer una feina tecnològica i burocràtica, per cert, d’homologació. És per tornar al tema dels aiguats. Miri, 641 actuacions, només en parlen d’una. Però vaig al problema de fons. Solucionar els problemes de la gent, solucionar els problemes dels ciutadans, dels ajuntaments, en situacions d’emergència no és ridícul. I a més ho hem fet en un any, després de dos aiguats: juny i setembre. En un any Això és la política de transport públic. No s’enganyi: no és pintar. A mi ja em va bé que vostè expliqui que és pintar, perquè jo explico això. I és més, el dia 31 d’aquest mes jo el convido a vostè i tots els senyors i senyores diputades a la plaça de Catalunya de Barcelona a sortir simultàniament a la una de la nit amb el ser- Gràcies, senyor president, senyores i senyors diputats. (Aplaudiments.) El president La senyora consellera té la paraula. Perdoni, senyora consellera, és que abans, com que el senyor Nadal s’ha sentit al·ludit, té la paraula. El Sr. Nadal i Malé Senyor president, jo comprenc clarament que després de l’embolic mental que portava el senyor Nadal necessités el Nadal de Tarragona per recuperar el fil. Gràcies. El president No hi ha de què. (Remor de veus.) Senyora consellera, té vostè la paraula. PLE DEL PARLAMENT SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 77 vei de transport públic per carretera, que també el Govern de la Generalitat, d’acord amb tots els consells comarcals de la Regió I farà. I a la nit sortiran disset línies d’autobusos tots pintadets de vermell, tots nous i tots adaptats, donant un servei que els ciutadans no tenien. Això no és pintar els autobusos, no és pintar els autobusos. I sap què passa? Que, quan la gent veu que passa això, aleshores ens diuen: «Tu, vine a fer el cop de mall.» Jo vaig anar a Canyelles a fer el cop de mall i no és mèrit meu. Fa uns quants anys algú des de l’Ajuntament de Barcelona deia que s’havia de fer el metro a Montjuïc, i alguns altres, l’Artur Mas, deien que s’havia de fer a Nou Barris. Per això em van convidar a mi. Potser hi hauria d’haver anat l’Artur, però per això em van convidar a mi, sap? No pintem autobusos ni clavem cops de mall en va. Bé, anem a Madrid. És clar, aquí grans comparacions. Com es pensen vostès que finança una obra molt important que fa el Govern regional de Madrid?, que és el Metrosur, que en diuen ells, que és una obra semblant a la línia 9 més petita, que l’estan finançant, que l’estan construint ara i que té una magnitud –podríem dir– semblant, més petita, però més semblant que la línia 9. Doncs, exactament com ho fem nosaltres. Varen constituir una societat, una IFC, que allà en diuen... Ara no recordo el nom, però en qualsevol cas varen constituir una societat pública, que té la titularitat d’aquesta infraestructura. El mateix que farem nosaltres, però això és el que fan tots els països. No a Anglaterra, que a Anglaterra es van equivocar i van liberalitzar fins i tot la infraestructura. Per tant, nosaltres fem això, que és el que es fa: que es fa a Berlín, que es fa a París, que es fa a tantes altres ciutats. I això és el que les directives europees diuen. Quins metros hi farem passar aquí? Doncs hi farem passar, suposo, els metros d’alguna de les molt bones companyies que tenim de transport públic, públiques, a casa nostra. Jo sempre ho he dit. Ho he dit a tots els fòrums, i quan ho dic la gent dels Ferrocarrils de la Generalitat, la gent de Renfe, la gent de Transports de Barcelona, ho accepten. Nosaltres tenim tres excel·lents companyies de transport públic. Bé, el més normal és que sigui una d’aquestes companyies la que operi això. I possiblement la que li toca més, que és la dels Transports Metropolitans de Barcelona. Ara, lligant amb això... Per cert, a Barcelona, en aquests moments, el metro, el que anomenem com a «metro», no l’explota només una companyia: l’exploten dues, perquè la línia 9... –vostès saben que ara hi ha cinc línies–, la línia 9 no li diem «línia 9» per caprici. Li diem «línia 9» perquè hi ha una línia 6, una 7 i una 8 que corresponen –al seu dia es farà el canvi, quan toqui– a les línies actualment de metro gestionades per Ferrocarrils de la Generalitat, amb una visió d’unitat de la xarxa. Bé, per tant, la línia 9 del metro la finançarem com es fa a tot el món, com es fa a tot el món. Les comparacions amb Madrid a mi sempre m’han apassionat i hem fet fer moltes estadístiques. Jo n’he fet fer una i he dit: «Escolta, poseu-hi tot el que Madrid està a punt d’inaugurar, comparació entre el que diem la conurbació de Barcelona que podia ser...» –no podem comparar la ciutat de Barcelona perquè és més petita de terme que SESSIÓ NÚM. 42.2 la de Madrid– «compareu-me conurbació de Barcelona i Madrid amb una relació entre quilòmetres de xarxa, estacions i persones.» Bé, els índexs uns a favor d’uns i els altres a favor d’un altre: 14-16,4 en aquest cas a favor de Madrid, 14,3-13,1 a favor de Barcelona, a disposició de qui ho vulgui. Per tant, estem en disposició de comparar el que vostès vulguin. Finalment, nosaltres estem fent un gran esforç inversor i, quan vostès van fer públic fa pocs dies que quedava un 30 % del Pla de carreteres per fer, jo vaig pensar «això està bé», perquè, és clar, el període d’aquest Pla de carreteres, tots vostès se’n deuen recordar que era agafant els últims anys de la dècada dels noranta, que han estat uns anys que no el Govern de la Generalitat, sinó totes les administracions públiques europees han hagut de fer una gran contracció de la seva inversió pública per altres objectius que em sembla que tots compartíem. Si amb això ens ha quedat un 30%, doncs, escolti’m, està prou bé. I hem de mirar de complir-lo, però, si aquests anys ens ha passat això, està prou bé. I finalment una correcció, perquè, és clar, les coses no es poden dir amb la lleugeresa que es diuen. Diu: «Vostès han aprovat l’únic pla..., el Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, fruit de l’agitació com a conseqüència del Pla hidrològic nacional.» Escolti’m, si vol agafarem, anirem a buscar les dades d’aprovació, les dades que per unanimitat de tots els membres, cosa que ara... –vostè s’imagina; jo m’imagino que seria difícil–, abans que sortís tota aquesta polèmica, el Consell de l’Institut de les Terres de l’Ebre va aprovar per unanimitat i amb grans escarafalls de satisfacció aquest Pla territorial. Per tant, no digui que l’hem fet per això, però és que hi ha massa dades: butlletins oficials, secretaris i interventors, tothom que vindran a desmentir-lo. Home, no ens diguin les coses així. Finalment, nosaltres amb el tema del transport públic no només actuem a la ciutat de Barcelona. Vostè i jo no som barcelonins i, per tant, algú ens podria acusar del contrari. Tinc aquí una llista dels nous serveis de transport de viatgers a Catalunya que s’han posat en marxa els últims quatre anys: per autobús, per carretera... No els cansaré més, però són tres folis. Jo crec que això no és pintar autobusos, no és fer cops de mall a l’aire, sinó que és comptar a donar servei als ciutadans, que ho saben i per això ens hi conviden. Moltes gràcies, senyor president. El president A vostè, senyor conseller. (Aplaudiments.) L’il·lustre candidat té la paraula. El Sr. Maragall i Mira Breument, senyor president. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques ha tocat uns temes que jo crec que mereixen un esclariment. La comparació Madrid -Barcelona, que tots hi som aficionats –de vegades massa i tot–, el que ens diu és que fa quinze o vint anys el nombre de quilòmetres de metro de Barcelona i el de Madrid era igual, pràcticament. Estaven a la ratlla en aquell moment dels vuitanta quilòmetres, si no recordo malament. En aquest moment nosaltres devem haver PLE DEL PARLAMENT �18 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 66 78 arribat als cent i ells estan als cent seixanta, o sigui ells han doblat. Per tant, vostè, senyor conseller..., jo respecto molt la seva tasca. És molt al final d’aquest període i tampoc l’hauríem d’acusar de tot. La veritat és que en aquests últims dotze anys, quinze anys, s’ha produït realment una diferència substancial. Vull recordar que... –vostè ha citat el famós metro de Montjuïc–, jo vull recordar que el senyor Barrionuevo, que aleshores era ministre d’Obres Públiques si no recordo malament, va signar amb el conseller Molins, que va signar ell mateix; amb l’alcalde de Barcelona, que era jo, i amb la Mercè Sala, que era en aquell moment vicepresidenta de l’Àrea Metropolitana i presidenta de les companyies de transport, una aportació que crec recordar que estava entre els nou i els dotze mil milions de pessetes per una línia que havia de començar..., la línia 2, que s’havia d’allargar des del Poble Sec fins a dalt a Montjuïc i que havia de continuar cap a la Zona Franca i l’aeroport, any 1990. Immediatament va sortir el senyor president i el senyor Miquel Roca, que aleshores devia ser precandidat per a les eleccions, si no recordo malament. No, va ser posterior. És veritat, però és que quan va ser candidat a les eleccions van sortir i van dir: «Doncs, aquests diners els agafem i els portem a Can Cuiàs i a la Ciutat Meridiana, que és on serveix, perquè allà hi ha la gent, allà hi ha el poble i totes aquestes coses de Montjuïc i la Zona Franca i l’aeroport són coses per a la gent de molt nivell.» I ara avui ens assabentem..., avui, ja fa temps que ho sabem, però avui ratificat pel conseller, que el metro no hi va a Can Cuiàs, no hi va: hi va un metro lleuger, que diu que faran arribar, però jo recordaré sempre aquella fotografia del senyor Roca i del senyor Pujol assenyalant Can Cuiàs dient: «Aquí, aquí vindrà el metro i no pas a Montjuïc.» Clar, entremig hi ha un tema greu, que és la demagògia que vostès van fer servir, perquè vostès van dir: «Allò era per als senyors i això és per al poble.» Primer, no han fet el metro que van dir que farien, han fet un metro lleuger, quan el facin. I en segon lloc, van fer una cosa gravíssima, que és que una signatura que havien fet amb un ministre del Govern espanyol i un conseller i l’alcalde de Barcelona i la presidenta de les companyies, vostès la van deshonorar. I vostès es van tirar enrere i van dir: «Això està signat, però, davant d’unes eleccions», com han fet més d’una vegada, «canviem de criteri i dediquem aquests diners a una altra cosa.» I això, senyor president, no es pot fer. Jo ho dic al conseller, perquè aleshores no hi era. Miri, senyor conseller, a mi m’ha agradat el tremp de la seva intervenció, perquè vostè ha sortit a defensar la seva tasca. Vostès no en tenen la culpa, del que està passant. És dalt, que no va. Vostès en pateixen les conseqüències, igual que tothom. (Forts aplaudiments.) El president Moltes gràcies. Per tancar... Sí? Té la paraula el conseller. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Sí. Des de l’escó només dir-li una qüestió: el metro lleuger de Can Cuiàs s’està construint, pot anar-ho a veuPLE DEL PARLAMENT re qualsevol dia. És una obra bastant aparatosa i, a la vegada, aquest metro dóna exactament les mateixes prestacions. Jo crec que millors, perquè permet tres estacions en lloc de només una o dues i, per tant, acosta tot, els veïns, més, i, per tant, això s’ha fet parlant i convencent els veïns, i ells ho han acceptat, i, per tant, jo crec que no és just que vostè digui que no s’està fent un metro o un estri de transport, el seu nom és «metro lleuger», que dóna exactament el mateix servei. Pel que fa a la comparació que vostè diu de Madrid i Barcelona –repeteixo–, hem d’afinar el llapis, però adoni’s d’una cosa: les prestacions que nosaltres donem en aquests moments, ja fins a Sant Andreu de la Barca, aquest desembre, per la línia del metro del Baix Llobregat, són exactament les mateixes prestacions d’un metro convencional. Fem un exercici, sovint, no? A Madrid hi posem això que dic que és el «tren d’Arganda» i aquí no hi posem alguna cosa que fa la funció de metro i que, de fet, ho és. Si fem aquestes comparacions, les xifres s’igualen. Però, deixi’m dir-li una altra cosa: analitzades les xifres de viatgers amb transport públic entre Madrid i Barcelona, la gran diferència no és en el conjunt de modes ferroviaris, tot i que Renfe a Madrid ens porta una mica més que Barcelona, per tant, amb la resta, el que en podríem dir metro, el metro seu d’allà, que és metro més Ferrocarrils de la Generalitat, sinó que és amb el transport d’autobusos, amb la qual cosa la Generalitat, diguem-ne, hi té..., ens en sentim, també, de responsables, però hi tenim menys responsabilitat. Per tant, les comparacions de Madrid amb Barcelona són molt sucoses, però deixi’m dir-li també que, és clar, vostè pot dir: «Vostè és interessat», no?, però uns senyors que es diuen Healey & Baker, que fan un estudi sobre les ciutats europees quant a la seva qüestió competitiva per a seu d’oficines, ens situen, a nosaltres, pel que fa al transport urbà, al número 8, entre una trentena de ciutats. A Madrid els situen en el número 14. Per tant, en fi, em sembla que aquests senyors no estan influïts directament pel Govern de la Generalitat. Moltes gràcies. El president Moltes gràcies. L’il·lustre diputat senyor Joaquim Nadal té la paraula per cinc minuts. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Gràcies, senyor president. Primer, una petita cosa dedicada a l’honorable consellera. Jo no discuteixo –no discuteixo– tot l’ordre i els ajuts atorgats. El que discuteixo i considero una mostra de molt mala gestió, que li proposo que corregim avui mateix prenent un acord de paraula, és donar 138.000 pessetes a crèdit a dotze anys. Si vol, fem una subscripció popular, recollim-les, donem-les i s’estalvien els interessos que això representa. (Remor de veus.) És un desastre. És a dir, anar a 138.000 pessetes de crèdit és un desastre. Primera qüestió. Segona qüestió. Senyor conseller, des de l’any 83, vostès tenien l’obligació d’elaborar els plans territorials parcials. Des de la Llei de política territorial, i d’això fa SESSIÓ NÚM. 42.2 �Sèrie P - Núm. 66 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 18 d’octubre de 2001 79 divuit anys. No n’han fet cap dels sis que havien de fer, i al Pla territorial metropolità s’han gastat 2.000 milions de pessetes, com a mínim, i, de moment, no ha donat cap resultat. I l’únic que han aprovat, que és el pla de l’Ebre –l’únic que han aprovat–, el Govern no el va aprovar fins aquesta primavera, després que hi haguessin hagut unes mocions aquí al Parlament, a instàncies de diversos grups de la cambra, i del nostre, exigint l’aprovació immediata del Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre, en un moment en què, tal com estaven les coses, no tenien gaire més remei que afanyar-se i fer-ho. I pel que fa al transport públic, i acabo, senyor conseller, vostè és d’Olot, jo sóc de Girona, portem molta estona, com ens deia un il·lustre diputat, parlant de transports a l’àrea metropolitana de Barcelona, i jo no he frivolitzat amb la història de pintar autobusos. (Remor de veus). No, no. Perquè, a veure, una cosa és pintar i l’altra és quina política hi ha al darrere de la xarxa de transports públics de viatgers a Catalunya, si deixem de banda les empreses públiques vinculades a l’àrea metropolitana. I el que passa, senyor conseller, és que el Pla de transports de viatgers preveu una perversió del règim de concessions, i línies que vostè coneix, i que jo SESSIÓ NÚM. 42.2 també conec, però que trobaríem també a la demarcació de Lleida i a la demarcació de Tarragona, allargant les línies o creant filloles noves, consolidaran un model de transport en règim de concessions sense concurs públic per a aquestes ampliacions, i, per tant, pervertint el sistema i consolidant no pas un règim de monopoli, però sí pràctiques de caràcter monopolístic que altres empreses perjudicades per aquesta ampliació de la xarxa una mica perversa hi recorreran oportunament, perquè vostès amb això atempten contra les lleis de mercat. Gràcies, senyores diputades i senyors diputats. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies. Per tal de donar compliment a l’article 121.10 del Reglament, la votació tindrà lloc demà, un cop acabat el debat, i no abans de les onze del dematí. La sessió es reprendrà demà a les deu del dematí. Es suspèn la sessió. La sessió se suspèn a un quart de deu del vespre i dotze minuts. PLE DEL PARLAMENT �DIARI DE SESSIONS D E C ATA LU N YA DEL PARLAMENT VI legislatura Sèrie P - Número 67 Cinquè període Divendres, 19 d’octubre de 2001 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. JOAN RIGOL I ROIG Sessió plenària núm. 42, tercera i darrera reunió Í N D E X Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) (p. 3) ��Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 42.3 La sessió suspesa ahir, es reprèn a deu del matí i onze minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i pel lletrat Sr. Muro i Bas. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat, acompanyat de tot el Govern. El president Es reprèn la sessió. Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat Sr. Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència (tram. 205-00001/06) (continuació) Té la paraula el candidat senyor Maragall. El Sr. Maragall i Mira Molt honorable senyor president, senyores i senyors diputats, molt breument per demanar, amb la seva vènia, al president de la Generalitat que faci ús de la paraula en el curs de la sessió d’aquest matí, perquè, per respecte a aquesta cambra, jo crec, i als ciutadans de Catalunya, doncs, que aquesta Moció, tot i ser una moció constructiva i, per tant, de presentació d’una alternativa i no anar contra ningú, és tècnicament una moció en contra del president del Govern. Per tant, crec que seria escamotejar una part del debat que el president del Govern no parlés, no dic ara, dic en el curs del debat d’aquest matí. Moltes gràcies, senyor president. El president Gràcies a vostè, senyor candidat. Té la paraula l’honorable senyor Josep Antoni Duran i Lleida. El Sr. Duran i Lleida Senyor president, senyores diputades, senyors diputats, senyor candidat, és evident que el debat resta encara obert i que, per tant, més enllà dels nervis del candidat, quan ho cregui oportú –ho reitero–, més enllà dels nervis del candidat, quan ho cregui oportú el president del Govern, si ho creu oportú, perquè les regles de joc d’aquest debat estan taxades en el Parlament –això no és un ajuntament en què l’alcalde permet o no permet–, com se’ns recordava ahir a la presentació de propostes de resolució és un debat passat i, a partir de les regles de joc, democràticament, prèviament establertes, el president de la Generalitat en farà l’ús que cregui convenient. La Moció de censura està dirigida al Govern i al president, però aquestes regles de joc preveuen que qualsevol membre del Govern pot fer ús de la paraula per, en tot cas, explicitar les seves posicions, que d’altra banda –sigui dit de passada– ho va fer i molt bé. I la millor prova és que vostè va dedicar-hi pocs minuts per por al conseller en cap, en nom i representació del Govern de la Generalitat. (Remor de veus.) (Aplaudiments.) SESSIÓ NÚM. 42.3 La veritat és que tenia la intenció d’encetar aquest debat amb un to més cordial, però la forçada intervenció del candidat, òbviament, m’ha obligat també... –forçada i legítima, pot ser legítima i a la vegada forçada–, la legítima i forçada intervenció del candidat m’ha obligat a recórrer la lògica i legítima explicació, pel nostre Grup Parlamentari, de quines són les consideracions que pot tenir el Govern de la Generalitat. Deia que tenia intenció, en qualsevol cas, d’expressar un parell de qüestions preliminars. Jo tenia, senyor candidat, i tinc una incertesa i una convicció preliminar. La incertesa és a partir d’una condició innata –deu ser de tafaneria–, jo no tinc una finestra indiscreta però sí una diagonal indiscreta amb el seu escó i he vist –com, d’altra banda, és habitual en qualsevol grup i en qualsevol debat– les carpetes, que més o menys li passen preparant-li les respostes, que ve a col·locar després de la resposta: cultura, del senyor Fernández Díaz; el medi ambient... –d’altra banda, vostè ho va explicitar també en la seva intervenció–, i, per tant, pujo amb la incertesa de què és el que col·locarà en la resposta a la meva intervenció. Em pensava que em parlaria d’agricultura i ramaderia, pel fet de coincidir geogràficament, a banda d’amistat, amb el conseller i conseller a l’ombra, però ja va substanciar aquest tràmit amb el senyor Carod; de pesca, en va fer una tesi doctoral al representant d’Esquerra Republicana, i, per tant, pujo amb la incertesa de veure què em tocarà a la rèplica. I una convicció. Amb mi haurà de buscar altres arguments que no siguin els del pentinat. (Rialles). I per tant, tot i que no comparteixo l’enyorança del president del Parlament –aquí hi ha una discrepància sobre aquestes qüestions–, espero, per tant, que tots plegats sapiguem trobar el millor encert en el que ens resta de debat. El president Espero, senyor diputat, que no hi hagi una revolta pels calbs en aquest moment. (Rialles.) El Sr. Duran i Lleida No seré jo qui l’encapçali, senyor president. (Rialles.) El proppassat dia 4 d’octubre, tot just finalitzat el debat de política general, s’oficialitzava la presentació d’una moció de censura al Govern de Catalunya, moció de censura que vostès saben i s’ha reiterat al llarg d’aquest debat que va ser anunciada nou mesos abans. Moció legítima i que té tot el dret a presentar el candidat o el nombre de diputades i diputats que a tal efecte han fet ús del seu legítim dret. Aquell mateix dia, el candidat en presentar-la públicament davant dels mitjans de comunicació demanava el vot de les esquerres i el judici favorable dels cinquanta-sis diputats, per tant, entenc diputades i diputats de Convergència i Unió. Em permetrà, arran d’algunes al·lusions fetes en la seva intervenció en utilitzar per primera vegada el nom de Convergència i Unió, que li faci un parell de cordials reflexions. Ahir el candidat va expressar la seva preocupació pel matrimoni de Convergència i Unió: si ens casem o no ens casem. Una persona tan moderna i tan PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 4 progressista com vostè hauria de reconèixer la condició de parella de fet de Convergència i Unió (rialles) i, per tant, l’estabilitat a partir d’aquesta condició de parella de fet que tant i tant –i tant– ha aportat positivament al país. Després, una qüestió més profunda, tot i que ho és també aquesta. Vostè va intentar allò, deixant a l’aire, amb aquell to que no saps ben bé si ho diu amb serietat o amb alguna altra finalitat, les identificacions per intentar situar-nos en un esquema d’identificació política molt clar amb els tories britànics o amb el senyor Berlusconi. Miri, vull recordar-li al senyor candidat el següent. Primer, nosaltres hem votat en contra –parlo en aquest cas d’una part de la coalició, parlaré de les dues parts–, en contra de l’ingrés del senyor Berlusconi en el Partit Popular europeu. Ho vàrem fer en el seu dia, també, del Partit Popular espanyol. Fa pocs dies hem tingut l’oportunitat, i jo, personalment, de distanciar-me clarament d’algunes afirmacions del senyor Berlusconi quan va dir que, en tot cas, considerava superior la cultura occidental de la islàmica. Per tant, no estem d’acord amb la presència de Berlusconi en el marc polític que, des de fa molts anys –i qualsevol persona que amb dignitat, i vostè la té, aspiri a ser candidat de Catalunya, a presidir Catalunya, ha de saber reconèixer, perquè no és un actiu del meu Partit sinó del nostre país–, que fa molts anys que nosaltres des d’aquesta implicació política internacional hem aportat molts fruits positius al nostre país. Però el senyor Berlusconi és una persona elegida democràticament i, per tant, tot i no estar a favor de les seves tesis, tot i votar en contra de la seva presència, no perquè de fora vingueren de casa ens tragueren, el senyor Berlusconi ha estat elegit democràticament pels italians. I sé que vostè no comparteix l’opinió d’aquells que creuen que el poble s’equivoca a l’hora de votar, i, per tant, que respecta, com jo, aquesta condició del senyor Berlusconi. Dit de passada, si el senyor Berlusconi hagués escoltat alguns passatges, sobretot econòmics, del seu discurs, estic convençut que hauria manifestat la seva coincidència amb les seves propostes. Voldria, també, expressar en nom de Convergència i Unió les raons per les quals no només no votarem a favor de la seva Moció de censura –vot que per ser justos, val a dir, vostè no ens va demanar–, sinó, també, desgranar els motius pels quals tampoc podrem emetre un judici favorable del nostre Grup, que sí que ens va demanar en presentar la Moció de censura. Sé que no els sorprendrà que no votem a favor de la seva singular Moció de censura. I remarco la «seva», perquè sap que he dit sempre públicament i amb tot respecte a vostè i, òbviament, al partit que representa, ho he dit públicament i no tinc perquè amagar-ho aquí, que ha estat una iniciativa sobretot particular seva i que, als seus companys de partit, no els ha tocat altre remei que seguir-lo en la seva aventura particular; tant com un altre dia, no a nivell partidista, sinó a nivell institucional, va succeir amb la iniciativa del 2004, que no li ha tocat altre remei al Partit i a la institució que seguir una iniciativa que era personal. PLE DEL PARLAMENT Fins i tot, hem d’imaginar-nos que no els sorprendrà tampoc que no mereixi, tal com ens demanava, la idea el nostre judici favorable. Però m’agradaria deixar molt clar que, si no compta ni amb el nostre vot ni amb el nostre judici favorable, no és només, tot i que també, perquè creiem que Catalunya té un govern que governa –que governa amb notable acceptació i alta valoració de la ciutadania, que defensa els interessos de Catalunya i de la seva gent, millor que ningú, que governa amb il·lusió i que representa en el projecte i assegura en el futur la vertebració nacional i la cohesió social vàlida per a més de sis milions de ciutadans–, si no compta amb el nostre vot ni amb el nostre judici favorable, no és només per tot això, que ja seria suficient, és que, més enllà de l’evidència que avui vostè sortirà derrotat o de la mateixa evidència de la victòria del Govern, ens interessa el país, la gent que hi viu. Estimem aquest país, i és perquè estimem aquest país que, més enllà de respectar i valorar l’home, la persona –com valorem i respectem més enllà de reconèixerli, com li reconeixem, encerts polítics en el passat, quan va ser alcalde de la ciutat de Barcelona, tot recordant de passada que en alguns d’ells, el més notori en particular, vàrem ser molts els que hi vàrem contribuir–, més enllà de no dubtar de la seva bona voluntat i, també, de l’estimació del país, més enllà del respecte al partit i del reconeixement de les importants contribucions que ha fet, estem convençuts que no està en condicions de garantir el lideratge que el país necessita. No és per ara ni per demà passat un bon candidat a la presidència de la Generalitat. No és el cap de govern que l’Executiu requereix. I no és, sobretot, el president que Catalunya necessita. La seva aparent modernitat, més enllà de ser aigua passada, no és suficient per governar aquest país. Les seves constants contradiccions, la supeditació del seu partit als interessos i estratègies del Partit Socialista Obrer Espanyol, la vaporositat del seus plantejaments, l’escenografia del cop d’efecte permanent, la vaguetat i confusió dels seus plantejaments fan bo el proverbi xinès que «l’objectiu suprem d’un viatger és ignorar cap a on va». Tot això no serveix, senyor candidat, als interessos del poble de Catalunya. El nostre vot contribuirà, per tant, a la victòria del Govern i a la derrota de la Moció de censura i del candidat. Però repeteixo, i ja ho he dit, que és molt més important que el nostre vot el nostre judici. No utilitzaré pas, per tant, el temps que disposo a explicar ben bé el sentit del vot, que també. Ni esmerçaré tampoc part d’aquest temps a recordar-li, un cop més i d’una manera inexorable, que s’ha acomplert aquella primera llei de Murphy, que adverteix que si una cosa pot anar malament acaba anant malament. M’interessa anar molt més enllà i remarcar les raons per les quals al llarg d’aquests nous mesos ha perdut també la credibilitat de convertir-se en president de la Generalitat avui i demà. Em permetrà, per tant, que porti unes quantes reflexions en aquesta direcció. Hi ha qui ha escrit que la permanent confusió, per part seva, de la realitat amb el desig –de conseqüències gravíssimes, per cert, per a un candidat i per a un governant– es troba en la gènesi de la Moció de censura anunciada fa nou mesos. Crec que no tenen raó. En SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 5 aquest cas, la confusió de la realitat amb el desig comença la mateixa nit de les eleccions, avui fa dos anys. En aquest cas, la confusió de la realitat amb el desig comença quan es posa de relleu, quaranta-vuit hores després, que encara s’insistia en què s’havien guanyat les eleccions. És la constant imposició de la percepció personal a la realitat del país. No ho ha dit vostè, vull que quedi molt clar; però, en el fons, des del 17 d’octubre del 99, creu que a qui li pertocava governar era a vostè i no al president Pujol. I, per tant, es tracta de crear l’agitació necessària per fer real allò que no és res més que virtual. El que ha aconseguit no és bloquejar el Govern. El que ha aconseguit és bloquejar l’oposició. No hi ha oposició que representi una autèntica alternativa: no hi és amb vostè i no ha estat capaç de construir-la amb els altres. El problema, tot i que no ho trobo un bon exemple, no és qui portarà el volant del cotxe, sinó que el cotxe té moltes rodes punxades, i un dels principals responsables de les rodes punxades és vostè mateix. Ha intentat canviar el centre de la política catalana d’avui en interès seu propi; però, al meu parer, ha fet amb això un flac servei al seu Partit. La sublimació d’aquesta estratègia –que passarà als annals de la ciència, no política, sinó de la comunicació– són els anuncis d’abans-d’ahir als diaris. Sincerament, el felicito, senyor candidat, s’ha superat a vostè mateix. Entenc la preocupació que expressaven en nom seu alguns mitjans de comunicació amb relació a la guerra. Ho han resolt amb diligència. Que la guerra ens pot robar titulars? Doncs, anuncis als diaris: «Som-hi, passin, senyores i senyors.» Només els faltava agafar un megàfon i anar també al camp de l’agitació per intentar encapçalar aquesta mostra més evident d’inoportunitat d’aquesta Moció de censura. (Remor de veus.) Vostè sap que no hi havia, per tant, motius ara fa nou mesos i que no hi són en l’actualitat. I la millor prova ens l’han donada –ho deien vostès mateixos– 50.000 «octavilles» pel carrer, intentant crear artificialment un estat d’ànim que la població no té respecte el Govern de Catalunya. Deixi’m, per tant, posar l’accent en un exemple prou il·lustratiu que tots plegats protagonitzem. Ho deia, dilluns, en una roda de premsa; ho repetia la consellera de Governació en la seva intervenció, i sé que ahir provocava, doncs, moltes gràcies –no en el sentit expressiu d’agraïment, sinó en el sentit de burla o quelcom semblant– la referència a una part de l’obra del Govern de la Generalitat: «Tenim un govern que governa i que, producte de la seva acció de govern, construeix també noves línies de metro, també, com la Línia 9, per exemple; o amplia les que ja existeixen, com les tres recents noves estacions de la Línia 3. I, tenim una oposició que, d’esquena a la realitat, reparteix en aquestes mateixes estacions octavilles dient que el Govern no governa.» Repetint amb tècnica prou coneguda una mentida per intentar traslladar-la a l’opinió pública i convertir-la en veritat. Només té... (remor de veus), només té, senyor candidat, aquesta estratègia, un punt feble: no són conscients que vostès mateixos estan avalant el que vostès proposen i el que a la gent preocupa, que no té res a veure una cosa amb l’altra? Els agraeixo, per tant, que siguin tan sincers i explícits a l’hora de reconèixer que viuen d’esquena a la realitat. Quin és, sinó, l’autèntic significat de la Moció de censura? Creu, sincerament, que la gent pensa que no podem seguir així? Que els ciutadans diuen prou? Que hem de sortir de l’atzucac? Que és un situació insostenible, tal com vostè explicava a la roda de premsa del dia 4 d’octubre? I, si tot fos així, que no ho és, ho era també ara fa nou mesos, quan va anunciar que la presentaria, i, si ho era fa nou mesos, per què no la presentava, per coherència amb vostè mateix, i per responsabilitat amb el país –dues condicions: coherència i responsabilitat, necessàries tot i que no suficients per governar? Sap què ha aconseguit aquests nou mesos? Bloquejar l’acció de Govern? No. El Govern ha anat governant, presentant, per exemple, un modern projecte de llei mediambiental, fa quatre dies; impulsant un pacte parlamentari sobre la societat de la informació; aprovant un altre projecte legislatiu sobre la reforma de justícia juvenil, fa tres, quatre setmanes; negociant un nou acord de finançament que ha comptat, fins i tot, amb el vistiplau del primer secretari del seu Partit; arribant, el Govern, a un acord sobre les bases i creació d’un nou servei d’ocupació de Catalunya, amb la UGT, amb Comissions, amb Foment del Treball, amb Pimec-Sefes, amb la Federació de Municipis, amb l’Associació Catalana de Municipis; permetent, ahir mateix, que la Unió Europea, a través de la seva Comissió, adjudiqués en el portal educatiu una distinció –alta distinció–, per part de la Comissió Europea, com a projecte de qualitat de government. Hi havia deu projectes de l’Estat espanyol, tres d’ells de l’Ajuntament de Barcelona. El triat, en qualsevol cas, el seleccionat ha estat el Projecte de la Conselleria d’Educació. El Govern, per tant, ha anat governant. SESSIÓ NÚM. 42.3 Si m’ho permet, senyor candidat, obro aquí un parèntesi per fer un retret al Govern, al nostre Govern, sí..., al Govern de Convergència i Unió, perquè després no diguin que no hi ha autocrítica. (Remor de veus.) El Govern de Catalunya no pot permetre que la seva acció de govern sigui deslleialment utilitzada i aprofitada per altres institucions. I ahir es feia molta burla sobre el ferrocarril, però, si l’Ajuntament de la ciutat de Barcelona edita la seva revista amb portada a la Línia 9 de metro, vol dir que no deu ser per fer tanta gràcia i que no deu important tan poc a la gent l’obra del Govern de la Generalitat. (Alguns aplaudiments.) Per tant, li demano, en nom del Grup Parlamentari, al Govern de Catalunya, al Govern de Convergència i Unió, que expliqui amb instruments publicitaris la seva acció de govern, més... (remor de veus) i no pateixin... No pateixin, tenen molt terreny abans de superar les despeses amb publicitat d’altres administracions. (Forta remor de veus i aplaudiments.) Ho poden fer amb tranquil·litat! Només han de saber, d’antuvi, que no els estranyi que d’unes despeses en diguin pedagogia i de les altres en diguin despesa innecessària. (Remor de veus.) La Moció de censura, per tant, al nostre entendre i amb tot el respecte, no és res més que una moció mediàtica, que no suporta la mínima confrontació amb un programa de govern –i ho reitero que ahir al matí es va posar en evidència amb la intervenció i resposta del conseller en cap i del candidat. Em diuen els pagesos, em diuen els comercials, em vénen a veure els empresaris, em vénen PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 6 a veure... Sabem molt bé com està al país, ja ho sabíem abans d’acudir a aquest debat de política general, però seguim sense saber què diu vostè. I, en canvi, enfront d’això, una innegable acció positiva del Govern, que he recordat abans, que s’ha recordat, àmpliament i a bastament, al llarg d’aquests dies i fa quinze dies en el debat de política general. Quan parlo que enfront de la realitat del Govern només hi ha una moció de censura amb pretensions publicitàries, no ens adjudiquin la responsabilitat, a nosaltres, d’aquesta manifestació. Diumenge, un diari, entre cometes, portava les declaracions d’un diputat socialista i deia: «En Maragall tindrà a la seva disposició l’espai publicitari més gran de què podrà disposar des d’ara fins a les eleccions, i, a més a més, gratis. Ha d’aprofitar-ho per fer un gran espot.» Subratlla el mateix diputat. Per tant, una moció de censura respectable, però amb intencions de desgast de govern, no amb intencions de substitució de govern, pensant en l’interès personal més que en les institucions, i, enfront d’això, del que ha estat i el que s’ha explicitat, per activa i per passiva, una acció de govern, hi ha buidor, hi ha inconsistències, imprevisibilitats, ocurrències, contradiccions, això sí, i poca cosa més. Avui es prorroga el peatge de les autopistes. Demà es diu que s’han de rescatar els peatges. Un dia s’afirma que hi ha un dèficit estructural d’aigua a les conques interiors i un altre dia es diu que és un problema purament estacional. Tan aviat es fa referència a la Cimera de Rio, dient que no es poden transportar recursos, i al cap de quatre dies es diu que pot plantejar-se i no es renuncia al transvasament del Roina. Un dia es diu que el model federal fa prescindible el Ministeri de Cultura, i al cap de quatre dies es declara que s’és partidari que existeixi, però que no molesti. I no parlo de contradiccions de fa anys, sinó de setmanes i, a vegades, de dies. Per tot això, el nostre vot contribuirà a la victòria del Govern i a la derrota de la Moció de censura. Però hi ha altres raons, també: la primera condició per ser president de Catalunya és estar lliure de dependències orgàniques polítiques que tinguin interessos contraposats als del poble de Catalunya –dependències orgàniques polítiques. I vostè sap molt bé que, més enllà del reconeixement de les seves aportacions com a Partit, el seu no és una força independent. Els seus lligams amb el Partit Socialista Obrer Espanyol l’han condicionat, el condicionen i el condicionaran, més encara si vostè governés Catalunya. Vostès no hi són mai com a Partit Socialista de Catalunya en els moments més decisius per a Catalunya, ni alcen la seva veu fora de Catalunya per defensar allò que ens pertoca. I, si estem com estem és, en part, gràcies al paper del socialisme durant la transició i a la poca capacitat d’influència del PSC enfront i davant del PSOE quan governava amb majoria absoluta. Ni tan sols ho varen fer quan els seus diputats eren imprescindibles per complementar la majoria, condicionants, per tant, de la majoria del PSOE, quan eren vostès decisius; només quan nosaltres ho vàrem ser, quan ho va ser Convergència i Unió, varen condicionar el socialisme espanyol canviant –i no prou, quedi molt clar– la seva actitud. PLE DEL PARLAMENT Què han fet vostès, sinó, per millorar el finançament? Què han fet per millorar les infraestructures? Cal tornar a recordar xifres d’inversió pública? Cal tornar a recordar –s’ha fet al llarg d’aquest debat i també s’ha volgut ridiculitzar i és molt important– per on havia d’iniciar-se el tren d’alta velocitat? Perquè després parlem amb tota alegria de si aquesta obra es farà o no es farà, i sempre es deixa en l’aire, amb aquella clàssica retòrica la responsabilitat per si de cas l’agafen els ciutadans del Govern de la Generalitat. Què va dir el PSC quan el senyor Felipe González va afirmar que no feien el Barcelona frontera perquè era de rendibilitat dubtosa? Varen callar, i punt. Només hi va haver una senyora, la senyora Mercè Sala, que va atrevir-se a dir que era un error de planificació fer, en primer lloc, el Madrid - Sevilla. La resposta a la senyora Sala, i no tinc cap mena d’animadversió personal al senyor Borrell, al contrari, li tinc afecte personal... (remor de veus), sí..., la resposta a la senyora Sala... –en Borrell és de Lleida, també, i li tinc molt d’afecte–, la resposta a la senyora Sala, del senyor Borrell i de la senyora Conde, fou tan contundent com el silenci del Partit dels Socialistes de Catalunya: «Las palabras de Mercè Sala son una gran metedura de pata.» Parlar, per tant, després, com es feia, de si Lió, Torí, Marsella, Lilla, pot donar la sensació de ser un gran estadista, d’ocuparse molt d’Europa, però de no saber defensar Catalunya. Què han fet perquè els ajuntaments, que ens en parlen sovint, tinguin finançament millor? Mirar de reüll a la Generalitat? Fer-ne responsable la Generalitat? Sé, i és cert, no clar –ho sé i és cert–, que els ajuntaments no tenen prou diners, i és veritat, sí; però no mirin aquí, mirin on hi ha la responsabilitat. No, on és que vostès plantejaven, l’any 82, que, de guanyar les eleccions, incrementarien la participació dels ajuntaments del 8% que estaven els ingressos en els pressupostos generals de l’Estat al 12% si guanyava el PSOE, i varen guanyar? En el seu programa electoral. I el resultat és que vostès varen entrar amb un 8, el 82, i ho varen deixar per sota del 5 quan varen deixar el Govern, i, per tant, les responsabilitats, a Madrid. (Alguns aplaudiments.) El senyor candidat, d’altra banda... (Remor de veus.) El senyor candidat, d’altra banda, sap bé del que li parlo, perquè ha estat ja gestor de l’Ajuntament de Barcelona i, per tant, aquí també podem avaluar –i ahir va haver-hi alguna intervenció, per part del nostre conseller en cap i d’algun altre portaveu que va encetar aquesta avaluació... Va avaluar-lo com a gestor: recordar que el rebut mitjà de l’IBI era superior a qualsevol altra ciutat de l’Estat; recordar que tenim un tipus de gravamen superior; recordar que l’IAE era molt superior al que estava, en tot cas, aplicant-se a la resta de l’Estat, per no parlar d’altres tarifes. Si no fos així, per què la gent no els veu, a vostès, com el partit que millor defensa els interessos de Catalunya? És que la gent s’equivoca? És que la...? (Veus de fons.) No, no ho dic jo; ho diu... (veus de fons), no. Sí, també ho dic jo, evidentment. Jo repeteixo el que diu qualsevol enquesta, fins i tot les seves, amb relació a qui defensa millor els interessos de Catalunya, i la resposta, malauradament per vostès i afortunadament per nosaltres, és Convergència i Unió. I vostès s’haurien d’interrogar, i com a nacionalista demano que ho facin, perquè ens convé un partit socialista com a SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 7 partit d’oposició que sàpiga també defensar, com fa el Govern, els interessos de Catalunya. No és un interrogant per mi, és un interrogant per vostès. He parlat de la dependència, i aquí entrem en una qüestió que és vital aquesta constatació. Vostè parla de federalisme asimètric un dia, federalisme sense asimetria un altre, reforma de l’Estatut, addenda de l’Estatut, reforma de la Constitució, que a part de crear confusió no provoquen cap credibilitat. Què aconsegueix amb aquestes propostes? No el creuen els nostres electors. Els vol enganyar desconsiderant la seva intel·ligència i memòria? Però tampoc ho creuen els seus electors, no ho creuen ni els seus dirigents territorials ni el seu primer secretari, el secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol. Com pot presentar-se com hereu del catalanisme polític o garant d’una Espanya plurinacional, plurilingüística, pluricultural, avalant l’exclusió d’uns quants partits democràtics del pacte antiterrorista? O donant suport a qui va donar suport en la campanya electoral basca, operant al Parlament català perquè, si es produeix de tant en tant la votació seixanta-dos, en comptes d’una iniciativa d’Iniciativa per Catalunya, es demani una presència institucional, en aquell cas de Catalunya la designació en la proposta de membres del Tribunal Constitucional? O votant, com després veurem, perquè la importància no és saber en quin grup parlamentari està Unió o Convergència al Parlament Europeu, sinó, què vota Unió i Convergència i si voten plegats, i amb qui vota el PSC al Parlament Europeu quan es tracta de qüestions referides a Catalunya? Què va presentar el Partit Socialista en el recent debat de «política del Estado de la Nación a Madrid», sobre Catalunya i defensant Catalunya, que permeti avalar la tesi d’un alt dirigent socialista català que assegura que vostès representen el catalanisme polític, si de les vinti-cinc propostes de resolució, cap d’elles plantejava cap qüestió que afectés Catalunya com a país o la seva gent o els seus interessos? (Veus de fons.) Sí, fa molta gràcia, senyor Maragall, però és en el Parlament –vostè sempre ens ho recorda– el centre de la vida política, i és en el Parlament, i no només en declaracions, on s’han de concretar els fets. I, per tant, un polític seriós no pot parlar de representar el catalanisme polític, i a Catalunya, i arribar a l’hora de la veritat en el Parlament i no presentar cap resolució en defensa de Catalunya, i a sobre, doncs, quan es pronuncia i es recorda aquesta afirmació ens fa gràcia. Com es pot demanar noves competències, que el Tribunal Superior de Justícia ha tornat a insistir-ho al llarg d’aquest debat, si quatre dies abans d’excloure l’anterior legislatura vostès varen votar en contra del que demanava Convergència i Unió, que coincideix amb el que ara vostès demanen? Com es pot demanar? Com es pot assumir el compromís de defensar davant del PSOE la reforma de l’Estatut amb tots aquests antecedents? Té tanta feina, senyor Pasqual Maragall, té tanta feina a fer, si vol convèncer el PSOE en la reforma de l’Estatut, que quan la tingui feta torni i, llavors, ens pot intentar arribar a convèncer a nosaltres. Ja no hi serà a temps, però mentrestant torni... (Veus de fons.) Sí, ja em pot ensenyar els diaris que vulgui. No m’ensenyin diSESSIÓ NÚM. 42.3 aris sinó vots del Partit Socialista Obrer Espanyol... (remor de veus), i quan tingui la feina feta tornin. A un candidat, se li ha d’exigir responsabilitat, i també responsabilitat en allò que fa referència a la proposta de la reforma de l’Estatut. Per què dic «els vots del PSOE»? No me’n vaig a la LOAPA o a lleis més recents. L’any 99, només l’any 99, senyor Pasqual Maragall, l’any 99, el Tribunal Constitucional, l’any 99 només, va declarar inconstitucionals, a requeriment de recursos plantejats pel Govern de Catalunya, quatre lleis aprovades pels socialistes. Només l’any 99, quatre de les moltes lleis, només l’any 99, van ser declarades inconstitucionals. Però abans li deia que l’important no és declaració o el vot. Què vota el PSOE al Parlament Europeu? Només –fixi’s– per demanar substituir «parlamentos nacionales» per «parlamentos de estados miembros», o per demanar la presència de les regions en el nou context de la configuració europea, els vots són claríssims: els seus, amb el Partit Popular i el PSOE; els nostres, amb la resta de l’arc parlamentari amb representació al Parlament europeu. Per tant, per tot això –i s’acaba el temps de la primera part–, nosaltres –ja ho he dit– no votarem a favor. Voldria –i espero tenir-ne oportunitat– deixar clar a l’opinió pública, al país, als ciutadans, que no ens conformem només a dir «no votarem la Moció de censura», que no volem fer d’oposició d’oposició malgrat que la naturalesa del debat ens hi porti, sinó que volem que quedi clar que aquí hi ha un projecte de present que representa continuïtat i canvi a la vegada, un projecte il·lusionat, conscient que té encara moltes responsabilitats de cara al futur, i que és un conjunt d’homes que no té l’objectiu... (Remor de veus.) Un momentet, si us plau, que estic parlant d’una determinada qüestió. Després, si volen, parlem de les dones, que es deixa el senyor Maragall. És el primer dia que demana només el vot dels homes de Convergència i Unió. Estic dient que és una opció política amb tres homes al seu capdavant –el president Pujol; el conseller en cap, que serà candidat a la presidència de la Generalitat, i jo mateix– que darrere té molts milers de dones i homes arreu del territori que sovint –i els felicito en nom de Convergència i Unió– aguanten la provocació en el territori, moltes vegades de part de vostès. I aquest és un projecte de futur. (Remor de veus.) Al llarg del debat, s’ha fet referència a Sant Jaume, a Sant Pau i em permetrà, per tant, que faci ús de l’Eclesiastès. I ens recorda que per tot hi ha un moment, que tot hi ha un moment i un temps per a cada cosa sota el sol. Demà, senyor diputat, haurà passat ja la seva oportunitat, el seu temps. No serà ben bé un diputat ras i curt, però haurà passat la seva ocasió de ser candidat a la presidència de la Generalitat. L’examen no l’haurà superat. Tot tornarà a la seva normalitat: un Govern que continuarà governant, una Administració que continuarà treballant al servei dels ciutadans i, més que mai, una estabilitat parlamentària que garantirà una i altra activitats. Tots ens posarem a treballar, però algú pot tenir la temptació de continuar pensant que va guanyar les eleccions el 99 i que el país el continua reclamant permanentment. Alguns... PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 8 El president Senyor diputat, hauria... El Sr. Duran i Lleida Acabo immediatament, senyor president. Alguns també hauran viscut un dels moments de major vergonya de la seva digna història política. Seria bo recordar, seria bo recordar, allò que ens deia Disraeli: «No hi ha res al món que no tingui el seu moment decisiu, i l’obra mestra de la bona conducta és conèixer i elegir aquest moment.» Moltes gràcies, senyor president. (Aplaudiments.) El president Té la paraula l’il·lustre senyor candidat. El Sr. Maragall i Mira Senyor diputat –senyor president, amb el seu permís–, senyor diputat, si jo fos malèvol, com vostè ho és, quan vol i com avui, li diria que segurament..., li diria que jo puc ser candidat, com ho sóc, a la presidència de la Generalitat, però que vostè, desgraciadament, ni candidat serà. Jo, que sigui... (Remor de veus.) Si fos malèvol, he dit «si fos malèvol». (Aplaudiments.) Que jo sigui o no sigui... Per una vegada, deixi’m entrar en l‘estil que vostès practiquen tan sovint. (Remor de veus.) Si jo sóc president de la Generalitat o no depèn dels vots dels ciutadans de Catalunya. Que vostè no sigui candidat depèn no del seu partit, però sí de la seva coalició, que ha decidit que no ho sigui. Vostè és una persona brillant, com acaba de demostrar. Vaig dir al senyor Homs que el voldria tenir per advocat. A vostè no sé per què ben bé el voldria tenir. Possiblement per diputat, millor a Europa que no pas aquí, potser (rialles), però en tot cas un diputat eficaç que, tanmateix, amb la seva vehemència va moltes vegades més enllà del que hauria d’anar. I va més enllà del que hauria d’anar perquè ha aconseguit realment tractar... En fi ho ha intentat almenys. No sé si ho ha aconseguit, però ha intentat i, a vegades, eficaçment salvar coses que són absolutament insalvables. Ha arribat fins al punt d’una desqualificació personal que jo no contestaré, perquè la desqualificació personal és l’últim recurs, i es desqualifica per ella mateixa. I d’altra banda... (Aplaudiments.) I d’altra banda, a mi em confirma que alguna pupa els hi hem fet, perquè una resposta tan irada com la del senyor Duran Lleida, a qui conec bé, només té sentit o només s’explica si realment el que aquí s’ha discutit els ha arribat molt, molt, a fons i els ha fet mal en el bon sentit de la paraula. Els ha fet mal en el sentit que ha tocat realment –jo diria– la fibra política més íntima que vostès posseeixen, que tots posseïm, i els l’ha tocat en el sentit que vostès tenen la impressió que aquí a Catalunya hi ha algú que els està dient el que vostès a vegades han sospitat, que és que el seu Govern no respon en aquest moment als interessos del país amb l’eficàcia amb què hauria de respondre. Aquesta és la veritat, i veig algun diputat de la dreta que està fent que sí amb el cap. PLE DEL PARLAMENT Mireu, amic Duran, vostè parla molt de victòria i de derrota. Vostè parla, en aquest sentit, per a un petit món d’iniciats que, a més a més, no se’l creuen. La gent ha pogut veure en aquest debat una victòria de tots. La gent ha pogut veure en aquest debat una victòria de la democràcia, aquí a Catalunya, i una victòria... (Aplaudiments.) I una victòria prevista pel Reglament, d’altra banda. No té res d’heroic aquesta victòria. Simplement s’havia d’aplicar la llei, s’havia d’aplicar el Reglament que existeix i deixar que donés tota la seva virtualitat. La gent ha pogut veure un debat que és alguna cosa més que el llistat de telèfon de les realitzacions que cada mes d’octubre ens aporta el president de la Generalitat, les acostumades desqualificacions del Partit Socialista Obrer Espanyol i prou. Estem cansats i el poble de Catalunya està cansat de sentir un cop l’any un debat en el qual el que sentim és: les realitzacions de la guia telefònica, que es poden fer amb 2 bilions coma 300.000 milions de pessetes cada any, i, a més a més, per què el PSOE és tan dolent com el PP. Quan, a més, sabem..., senyor Pujol, vostè sap que això no és veritat des del punt de vista de la seva ideologia: no ja dels interessos de Catalunya, que em sembla evident –una altra cosa és en passat que ho justifiquen–, sinó, fins i tot, des del punt de vista dels seus principis, que jo respecto. Des del punt de vista dels seus principis, vostè no té el dret de dir i el senyor Duran no té el dret de defensar que és absolutament indiferent per a Catalunya que a Madrid governin o els uns o els altres. Sembla que és una raó de pes... –i després li ho diré amb més detall, perquè segurament intervindrà–, és una raó de pes tot allò que té a veure amb el fet de quina és l’actitud del poble de Catalunya respecte d’aquestes qüestions, però torno al discurs del senyor Duran. Vostè ha parlat del senyor Berlusconi i diu que vostès estan en minoria, o sigui que vostès dintre del Partit Popular Europeu han votat en contra del senyor Berlusconi i en contra de l’entrada del Partit Popular espanyol. I aleshores el que li haig de concloure és que vostès, que ens acusen a nosaltres d’estar en minoria, estan en franca minoria en el seu Grup Parlamentari europeu. És a dir, vostès deuen ser la minoria discrepant. Però a vostès, que tant ens diuen a nosaltres que no fem arribar els nostres desitjos a Madrid ni tan sols, ni per descomptat a Europa, deuen pensar que no hi pintem absolutament res, cosa que no és certa, perquè el senyor Joan Colom hi té un paper molt important i el senyor Raimon Obiols hi té un paper molt important a Europa. I tothom ho sap. I si vostès... El senyor Gasòliba ho sap, per exemple. Doncs, molt bé, vostès, el que és segur és que a Europa no fan arribar els seus criteris perquè evidentment va entrar el senyor Berlusconi, evidentment van entrar els tories britànics i evidentment van canviar la carta fundacional del Partit Popular europeu i la van convertir de federalista..., cosa que a vostè no li hauria d’estranyar tant aquest mot, i no s’hauria d’entortolligar tant en si és asimètric o simètric. Jo sempre tracto d’evitar aquestes confusions. Federalisme és federalisme. Federalisme és unió i llibertat. És anar junts sent diferents. Tan complicat és entendre-ho, que vostès hagin d’inventar-se sempre un qualificatiu per veure si el desdibuixen? Igual com el senyor... Jo ja entenc SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 9 que el senyor Aznar no ho entengui, perquè de matriu no li ve segurament aquesta capacitat de comprensió, però que vostè no ho entengui, vostè que ve del Carrasco i Formiguera, i vostè que ve del confederalisme, que no pugui entendre ni el federalisme! A veure! De manera que vostès ara estan en un Partit Popular europeu en el qual no pinten absolutament res i, per tant, la seva influència a Europa és nul·la i l’interès que nosaltres puguem tenir a tenir a Catalunya un govern que a Europa no hi pinta res també és nul. També és nul. L’interès que tenim aquí a Catalunya de tenir un govern instal·lat a Catalunya que no té cap mena d’influència a Europa, com s’acaba de demostrar, és perfectament descriptible. Jo, efectivament, els he demanat, senyor Duran, un judici favorable; els he demanat un judici favorable perquè estic convençut que vostès han de votar el que han de votar, han de defensar el seu Govern, i vostè ho ha fet amb molta eficàcia, però jo tinc l’obligació de pensar que vostès..., en fi, en el seu íntim convenciment, no estan del tot convençuts que allò que estan fent és absolutament el millor que es pot fer per a Catalunya. Jo, fins i tot, estaria disposat a demanar-los que fossin capaços de canviar de majoria, perquè, encara que nosaltres no hi siguem –que no hi serem–, qualsevol altra majoria seria millor que la que hi ha. En fi, arran d’unes propostes que hi han hagut s’ha fet especulacions sobre això, i fins i tot en els diaris d’avui titulen..., i evidentment que els diaris titulen el que titulen. Jo penso que és cert que hi han altres possibilitats a Catalunya, en les quals nosaltres ara, ara, ara, hi podríem ser, però ara hi podríem ser a condició que guanyés una moció de censura que no guanyarà –guanyarà en el sentit que vencerà, perquè convencerà, però no guanyarà amb els números perquè aquesta situació es produeixi, per tant, deixem d’especular. Ara bé, vostès poden canviar. Efectivament, vostès tenen..., dotze és igual a dotze. Jo crec que vostès poden canviar en el moment que vulguin i jo crec que, amb això, hi sortiríem guanyant tots. I no faci la defensa tancada del Govern tal com el tenen, perquè tal com el tenen, senyor Duran, encara que vostè ja no hi sigui... I, per cert, no acabo d’entendre –no acabo d’entendre– per què vostè va marxar d’aquest Govern en el qual estava tan còmode i que troba tan fantàstic. (Rialles i aplaudiments.) Si no és per una raó, que tots entendríem, però que no té res a veure amb l’interès de Catalunya, té a veure amb l’interès de la seva coalició, en tot cas, de clarificar situacions internes, però no amb el país. Al país li anava més bé que vostè estigués de conseller que no pas que no hi sigui, perquè la prova és que les coses que vostè va pactar –vostè no, el Govern a través de vostè– amb els altres grups de la cambra, també amb aquests d’aquí, van anar endavant, es van fer bé, ens vam estar un any privats de tenir iniciatives, per exemple, en el camp de l’organització del territori, perquè tots els grups vam considerar que era millor que hi hagués una comissió d’alt nivell, presidida per una persona que mereixés el respecte de tothom, amb components tan significatius i tan respectats, també, com el senyor Enric Lluch, que ens digués per on havíem d’anar, i SESSIÓ NÚM. 42.3 després nosaltres decidíem, senzillament, però decidir sobre la base d’una comissió de savis que fos absolutament irreprotxable des del punt de vista del rigor. Aquesta comissió que vostè va crear, la va presidir el senyor Roca, hi havia el senyor Lluch, hi havia el senyor Franquet, hi havia una sèrie de senyors que van arribar a la conclusió que Catalunya tenia sis vegueries i mitja. Bé, des del moment que vostè va marxar, ha desaparegut això, perquè ha vingut un altre conseller –consellera, en aquest cas– que ha dit que s’ho haurà de mirar des de zero, que ha de parlar amb tothom, que ha de recórrer el territori, parlar amb els municipis, parlar amb aquests, amb aquells, per saber a què atenir-se. I la veritat és que, des que vostè ha marxat, hem perdut el temps. Quan va canviar el Govern, senyor Duran... I vostè em pregunta per què hem trigat nou mesos a fer-la, la Moció? Perquè, per respecte a una possibilitat en la qual jo no creia en absolut però que la gent podia dubtar que existís, per respecte a la possibilitat que aquest Govern, més dolent que l’anterior, fos millor, nosaltres no ho podíem dir el dia que va sortir el Govern... Va néixer malament, això és evident, però amb el sol fet de néixer malament i de no tenir la confiança de la cambra, perquè el senyor Pujol es va negar a demanar-la, que és una altra manera de substanciar les responsabilitats polítiques, segons l’Estatut i la Llei 3/82... No havent-se fet això, nosaltres vam dir: «Bé, donem un coll, a aquest Govern, perquè d’aquí a uns mesos sapiguem si sí o no és efectivament tan dolent com ens pensem que pot arribar a ser, faltant-hi les persones que hi falten i havent-hi les que hi han.» I, efectivament, han passat nou mesos i s’ha demostrat: ha sigut el pitjor any de la governació de Catalunya en vinti-un anys –el pitjor; hem perdut l’Ebre, hem perdut diners, hem perdut poder, hem perdut pràcticament tot el que ens havíem proposat que havíem de guanyar. (Forts aplaudiments.) I vostès no se n’adonen, i, vostès, el pitjor és que no se n’adonen. I si jo haig d’alçar la veu i pràcticament imitar el senyor Duran, que no és el meu costum, o el senyor Carod, que tampoc, doncs, és perquè, efectivament, això sí que porta una càrrega d’una certa indignació per la nostra banda, que vostès no siguin capaços de veure que la fórmula que han adoptat no és bona i que no tinguin la humilitat de reconèixer que hi han fórmules millors, i que no sàpiguen, senyor Duran, que tenen a la mà altres possibilitats, altres línies de Govern, altres aliances. Tindrien de fer una autocrítica, evidentment, haurien de reconèixer que, en l’Ebre, s’han equivocat; hauran de reconèixer –no ara, eh?, però d’aquí a uns mesos; no d’aquí a uns anys, d’aquí a uns mesos– que segurament el sistema és millorable, el sistema de finançament; haurien de reconèixer que, amb els ajuntaments, no s’hi han acabat de posar d’acord; haurien de reconèixer que els ajuntaments haurien de tenir més competències, i haurien de reconèixer, senyor Durant, el següent. Miri, el senyor Borrell, que sempre surt en els debats, perquè, clar, és tan brillant –és tan brillant– que quan se li pot..., és molt brillant, el senyor Borrell, tant que realment impressiona i quan hi ha algun argument que se li pugui demostrar que és un argument equivocat, doncs, realment té més valor, no? I per tant, jo crec que PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 10 se’l cita una mica per això. Però miri, quan el senyor Borrell va entrar... I li estic donant molt temps perquè respongui, eh?, en fi, espero que ho farà d’una forma una mica més constructiva que abans. (Alguns aplaudiments.) Quan el senyor Borrell va entrar..., quan el senyor Borrell va entrar... –perquè jo ho estic sent, de constructiu. El senyor Borrell entra... Només estic negatiu negant les exageracions del senyor Duran; el senyor Duran ha dit que, quan els socialistes van entrar al Govern espanyol, va baixar el finançament dels ajuntaments. Home, no –no–, perquè jo hi era, ja li ho puc explicar i seria molt llarg i no ho faré, però només li diré una cosa. El senyor Borrell, quan va entrar, l’Ajuntament de Barcelona tenia un deute insà, que en dèiem, perquè venia dels dèficits de deu anys anteriors –quan vam arribar a l’Ajuntament–, de 100.000 milions de pessetes, de l’any 79. I, això, el senyor Abril Martorell i... –això, ho sap molt bé el senyor Comas, encara que ara està llegint el diari, però ho sap perfectament, perquè hi era. Aquests 100.000 milions es van solucionar, perquè el senyor Abril Martorell i el senyor Serra van acordar que la meitat d’aquest deute desapareixeria; i, això, no va ser el senyor Borrell, va ser la UCD. Però, quan jo vaig entrar d’alcalde em vaig trobar que encara quedaven 50.000 milions per absorbir per part..., d’aquest deute insà. Nosaltres teníem un pressupost de 20.000 milions. O sigui que tranquil, senyor Homs, perquè vostè està molt millor avui que no pas nosaltres quan vam entrar a l’Ajuntament. I jo quan entri estaré molt millor que no pas quan vaig entrar a l’Ajuntament. O sigui: tranquils..., tothom, eh? Ho pagarà en Maragall? En Maragall ho pagarà, no tinguin por, perquè la situació de l’Ajuntament era infinitament pitjor. (Alguns aplaudiments.) En tot cas, què va fer en Borrell? En Borrell va fer el següent. En Borrell ens va cridar i ens va dir: «A veure, quan deuen vostès?» i els vam dir: «–Bé, doncs, de deute insà, ja només ens en queden 50.000 milions. –Doncs, l’absorbim.» Què més passa? Passa que nosaltres tenim un pressupost de 20.000 milions, en cobrem..., em penso que van ser 18 –senyor Comas?– i en vam gastar 30, suposem, el primer any, no?; o sigui, hi havia un forat de 12. Amb els anys, quan va arribar en Borrell, que era l’any 83, doncs ja l’havíem anat rebaixant i teníem un dèficit de 8.000 milions. I aleshores en Borrell va dir –com que és matemàtic, és catedràtic de matemàtiques a la Facultat d’Economia, com vostès saben, i és enginyer aeronàutic, a més, però d’aire, d’aire, no de terra– doncs, va dir: «Fem un càlcul del que s’ha de pagar, a Barcelona, que és el que està pitjor, i en base a aquest càlcul veiem quant haurà de pagar l’Estat, perquè Barcelona, que és la que està pitjor, enrasi, no tingui dèficit, i tots els altres no hi perdin.» I fixi’s el que va donar això com a resultat: va donar com a resultat que un fons de cooperació local de 140.000 milions havia de passar a ser, per complir aquestes dues restriccions, aquestes dues equacions, de 210.000 milions, és a dir, un increment del 50%, de 140.000 milions a 210.000 milions, 70.000 milions més, dels quals, 9.000 milions per a l’Ajuntament de Barcelona i la resta a repartir entre tots els altres. (Remor de veus.) PLE DEL PARLAMENT Molt bé, això és el que va fer el senyor Borrell en matèria de finançament local. (Persisteix la remor de veus.) El president Prego als senyors diputats que guardin silenci. El Sr. Maragall i Mira Miri, fer d’alcalde no és el mateix que fer de president; un president que no sàpiga el que és fer d’alcalde, malament. (Alguns aplaudiments.) El 17 d’octubre del 99, senyor Duran, no pertocava governar a ningú. Senyor Duran, el 17 d’octubre no pertocava governar a ningú, sinó a aquell al qual el president del Parlament demanaria de formar Govern i tingués majoria. Ho va demanar al senyor Pujol, va obtenir l’ajut del Partit Popular i l’abstenció d’Esquerra Republicana en aquell moment, i nosaltres, a partir d’aquell moment, no hem discutit mai la legitimitat de l’actual Govern, però sí la seva eficàcia –però sí la seva eficàcia–, i sí, sobretot, l’eficàcia de la seva estratègia i dels seus plantejaments de fons. I és per això que estem discutint no només un punt del pressupost o una globalitat del pressupost, sinó alguna cosa més: una censura a un govern que no és útil a Catalunya. Deixi’m que, de tant en tant, tanmateix, nosaltres recordem que els grups d’esquerra vam tenir més recolzament electoral, fa exactament dos anys, no?, el dia 17 d’octubre va ser. Dir això no és dir que no acceptem els resultats o la legitimitat del Govern, l’acceptem, l’hem acceptat sempre, però això no ens impedeix utilitzar les lleis que hi han per posar, davant del poble, en clar, quines són les contradiccions d’aquest Govern i de quina forma nosaltres podríem millorar... Vostè parla de l’AVE, de la línia 9, del Segarra - Garrigues, del metro, sempre surten les quatre mateixes coses. L’AVE és de l’any 91; la línia 9 és de l’any 92 –i ja vaig recordar aquí com va néixer i on van anar a parar els 12.000 milions del senyor Barrionuevo–; el Segarra Garrigues no és del 92, és de Carles III; el metro... Escolti’m, està molt bé que facin la línia 9, és el més important, i és veritat, com ens va dir ahir el senyor Macias, que és l’obra més important que s’està fent, però hi ha més coses a fer en el metro, a més de la línia 9 i d’altres línies. Al metro, per exemple, una de les coses que falla... –i és culpa de tothom, i en part em faig autocrítica amb això. Però, per exemple, les connexions, en el metro, són funestes; són unes connexions de Tercer Món. Per anar del Passeig de Gràcia al Passeig de Gràcia, des d’Aragó fins a la Gran Via, en fi, no sé si l’han agafat mai vostès, però és un passadís molt llarg. I si han d’anar des de Diagonal a Provença, que és la mateixa estació, també. Hauríem de fer moltes més inversions per fer el metro més amable. I segurament hi ha altres connexions, a la Sagrera o allà on sigui, que també són llargues. Però, totes aquestes, jo crec que haurien de retenir la seva atenció, també. I ara deixi’m dir-li una cosa –perquè ahir va sortir també i avui ha tornat a sortir– amb relació als temes que jo havia tocat o no havia tocat. Vostè s’ha referit, i el senyor Carod, ahir, també, a la pesca. El senyor Carod va sortir i va dir: «Com que el Maragall parla sempre de les coses que no toquen, ara començaré a parlar de la pesca.» SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 11 Doncs, toca –toca–, la pesca toca. I com que el senyor Duran l’ha citat, en parlarem un moment. Mirin, aquí hi ha un senyor, aquí, en aquest Parlament, hi ha un senyor, que està allà a dalt de tot a l’esquerra, a la «muntanya», que en diuen –a l’«alta muntanya» quasi–, que és en Martí Sans, que és de l’Alt Empordà, que està preparant una llei, que ja els la portarem. I, aquesta Llei, l’haurem d’enviar a Madrid, probablement, però és una llei de pesca mediterrània. Per què? Saben per què? Perquè la Llei de pesca que tenim, aprovada per l’Estat espanyol, en la qual no hem pogut influir suficientment –i ho reconeixerem tots–, és una llei atlàntica. Qui fa la Llei de pesca espanyola? Qui la fa? Potser el senyor Sirera hi ha contribuït, perquè veig que riu molt. Però normalment –normalment–, la Llei de pesca –i és lògic–, a Espanya, la fan... Qui la fan? Els pescadors del Cantàbric, o els pescadors de Galícia, o els pescadors de l’Andalusia atlàntica també. I, per tant, la Llei de pesca que ens regeix, a les costes de Catalunya, és una llei de pesca que no és bona per a Catalunya, ni ho és tampoc per a València, ni per a l’Andalusia oriental, i hauríem de fer per manera que, des d’aquest Parlament, o bé llancéssim, dintre de les nostres competències, que són molt menors en aquesta matèria, una llei nostra de pesca, o bé una iniciativa parlamentària, en la qual espero que el Grup del Partit Popular de Catalunya ens ajudés, per poder complementar la Llei de pesca espanyola amb un capítol de pesca mediterrània que fos realment el que a nosaltres ens convé. Dit això, senyor Duran, anirem acabant. Sobre el tema Madrid - Sevilla, jo ja l’he contestat. (Veus de fons.) Li ho vaig dir ahir; no hi era vostè, senyor president? Ahir en vaig parlar una estona, també, de..., en vaig parlar, també, del Madrid - Sevilla. (Remor de veus.) És igual, ho dic perquè potser el senyor Duran no hi era –potser el senyor Duran no hi era– i per això no m’ha... (Veus de fons.) No, ja pot penjar –ja pot penjar. De l’augment dels recursos locals, ja n’he parlat; del federalisme, n’he parlat... Vostè, senyor Duran, viu una mica de les enquestes, però les enquestes diuen que la gent vol un govern català, encara que sigui aquest, però que voldrien un govern català que fos capaç de resoldre una sèrie de coses que totes les enquestes diuen que no van bé. I, per últim, senyor Duran, sobre el senyor Zapatero, el seu federalisme i el que representa, agafi el diari d’avui, llegeixi’l i veurà que anem per bon camí. Moltes gràcies. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies, senyor candidat. Té la paraula per vinti-dos minuts l’honorable senyor Josep Antoni Duran i Lleida. El Sr. Duran i Lleida Senyor president, senyores diputades, senyors diputats, senyor candidat, amic Maragall, les primeres paraules de la seva intervenció han intentat, cosa que és un signe evident de la consistència de la seva resposta, entrar en un tema personal. Jo no seré candidat... Sí, un tema, SESSIÓ NÚM. 42.3 circumstància personal, no capacitat, o si perds o guanyes una moció de censura. Tal vegada hàgim oblidat el sentit de la moció de censura. M’he deixat a l’escó, però valdria la pena llegir textualment les paraules del senyor Alfonso Guerra en la Moció de censura presentada per Alianza Popular enfront de... No, no perquè siguin paraules antigues deixen de ser importants. És perquè parla del sentit constitucional i en el nostre cas estatutari d’una moció de censura. I per tant no els ha d’estranyar, i no és cap desqualificació personal, que una moció de censura que no es presenta en altre sentit... –i aquesta és la seva naturalesa constitucional–, de rellevar el govern que està present, per una sèrie de condicions que avalen la inacció d’aquell govern..., es pugui parlar amb naturalitat, amb justícia i amb tranquil·litat que la moció de censura s’ha perdut. I per tant hi ha una derrota política i hi ha una victòria. La derrota política és per a qui la presenta i la victòria és per al Govern a qui anava dirigida la Moció de censura. I la circumstància personal és si jo sóc o no sóc candidat. A banda de dir-li que per arribar a la condició de candidat seva em falten encara tres legislatures, que tinc temps per si finalment sóc o no sóc candidat, m’interessa, puc o no puc ser candidat, li diré una cosa que és molt més important que això. Miri, el projecte de Convergència i Unió no és un projecte personal: és una forma d’entendre Catalunya i de voler que sigui Catalunya. La nostra, sabent que n’hi ha d’altres, sabent que és un error pensar que la veritat dels altres és purament un error –la veritat dels altres és una veritat contrària–, però jo tinc la que defenso i així l’expresso amb tota naturalitat. És un projecte, és una manera d’entendre el país i sobretot ha quedat molt clar que no és una qüestió de noms. I li asseguro que poden insistir tot el que vulguin d’aquí a les properes eleccions i d’aquí al final de la meva vida política sobre si sóc o no sóc candidat a la Presidència de la Generalitat. Jo no faig política per ser candidat a la Presidència de la Generalitat, ni... (Remor de veus.) No, no, no, no. Ni fins ara ni abans. I he tingut la gran sort i el gran honor de tenir molta representació, que mai hauria pogut imaginar. Si fos per una qüestió personal, jo no estaria aquí defensant amb tota l’energia i capacitat que sigui capaç les tesis del nostre Govern i ajudant d’aquí al dia que sigui president de la Generalitat tot el que pugui el senyor Artur Mas. Si fos una qüestió personal, jo no estaria aquí fent això (aplaudiments), que ho faré tot el millor que sigui capaç d’aquí al final de les eleccions. Jo no sóc capaç –i, si ho fóra, de veritat que li’n demano excuses– de trobar una desqualificació personal més enllà —insisteixo— del tema lògic que en un context d’un debat com aquest calgui incloure en les intervencions d’un i altre. No, li asseguro que no ha fet cap pupa al debat pel fet que hagi fet un tipus de discurs o un altre. És un discurs que els companys saben que està fet abans de començar aquest debat, que està escrit abans de començar aquest debat. Per tant, li asseguro que no té cap influència. Si la tingués, segurament hauria estat el discurs d’una altra manera, no hauria calgut intentar ser tan efectiu, perquè no feia falta, però, com que està escrit abans, doncs l’he llegit tal com està. Ha tornat a parlar del tema europeu. És curiós perquè quan vostès introdueixen una llicència, allò..., diguemPLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 12 ne per distensionar el debat... Ahir va ser vostè el que va parlar de pentinats i avui m’he permès allò per entrar una mica distès parlar-ne i he vist unes cares de «què diu ara aquest?» Però si el primer que en va parlar és vostè. Quan en parla vostè se’n pot parlar i quan en parlo jo no se’n pot parlar. Doncs, tothom tranquillitat. Tan bo o tan dolent deu ser parlar-ne quan en parla vostè, quan en parla el senyor Mas o quan en parli jo. Ahir va parlar també vostè en aquest mateix to, que no saps ben bé què vol dir, però que la deixa anar, d’en Berlusconi. No ho va fer per casualitat. Va voler dir: «Escolti’m, vostès estan separats.» L’interessa traslladar la sensació que és un bunyol. Ja s’ha demostrat que no és un bunyol allò del Prat. «Intentem demostrar que Convergència i Unió és un bunyol.» I, per tant, que la gent no hi tingui confiança i ens ubiqui en el mateix àmbit ideològic que en Berlusconi. I parla també dels tories britànics, que, per cert, parli de «conservadors britànics» perquè la gent no l’entendrà. Conservadors britànics i, per tant, el senyor Berlusconi. L’important –ja li ho he dit abans– no és en quin grup estàs. L’important és què votes. Jo no he volgut tractar el PSC de minoritari, ni en la seva relació amb el Partit Socialista ni menys a Europa. I sé que tenen excel·lents diputats, als quals conec personalment, perquè aquesta responsabilitat que em vol adjudicar de futur de diputat al Parlament europeu ja l’he ostentat en el passat. I per tant sé qui són el senyor Colom i altres membres distingits del Partit dels Socialistes de Catalunya. Jo no vull posar de relleu si estan en minoria o no ho estan. Vull posar de relleu, primera, que han estat decisius i que en aquell moment la minoria que representen dintre el PSOE s’hauria pogut exercir d’una manera positiva per a Catalunya i es va exercir de manera negativa per a Catalunya: no neutral, sinó negativa. I segona, que el vot que vostès practiquen, que és el que conta, és el vot contra Catalunya. Reitero: El senyor Colom és un gran diputat, però a l’hora de votar sobre allò que vostè demanava, cosa que és una gran contradicció, que com a candidat té l’obligació d’explicar al país, i no d’explicar-ho jo... Vostè diu aquí: «com a candidat de la Presidència de la Generalitat que reclama en el futur la participació directa de Catalunya en el Consell de Ministres». S’absté en el debat de política general quan ho proposen Esquerra Republicana –Iniciativa, m’imagino, va votar-ho– i Convergència i Unió, perquè els proposants eren Esquerra Republicana i Convergència i Unió. I al Parlament europeu els seus diputats –no parlo de minories, sinó els seus diputats–, allò que vostè proposa solemnement aquí dirigint-se al poble de Catalunya ho voten en contra. (Remor de veus.) Sí, senyor, el poble de Catalunya ha de saber que el mes de maig en el debat sobre la reunió de Niça i el futur institucional europeu –a esmenes presentades per diputats del Grup Verd i esmenes presentades per diputats del Bloc Nacionalista Gallec demanant, primer, allò de supressió dels «parlamentos de estados miembros..., estados nacionales por estados miembros»; segon, la presència i el reconeixement d’acord amb el principi de subsidiarietat, de què tant li agrada parlar, en els consells de ministres i altres institucions comunitàries, i, tercera, l’accés de les regions, per tant entitats com la nostra, directament al Tribunal de PLE DEL PARLAMENT Justícia de Luxemburg– els seus diputats varen votarhi en contra juntament amb els diputats del PP i amb els diputats del Partit Socialista Obrer Espanyol. Mes de maig del 2001. No l’any 82 o 83. No parlo de la LOAPA. Parlo del mes de maig del 2001: fa molt pocs mesos. (Remor de veus.) Ens parla també... Ah!, i després una altra qüestió, senyor Maragall, que és important i que sé que li agradarà. A veure, jo no em sento prou còmode en el Partit Popular Europeu ni a la Internacional. No, i m’agradaria que vostès tampoc se sentissin prou còmodes, perquè a l’hora de fer el llistat de partits en la seva Internacional hi ha un fotimer de partits que han tingut responsabilitats de dictadures a l’est d’Europa i a les seves mans... Sí, a la seva Internacional, la seva Internacional, la Internacional Socialista, hi han anat a parar tots els partits comunistes reciclats de l’est d’Europa. Per tant, la mateixa confessió pública que jo faig de no sentir-me còmode allà m’agradaria que vostè la compartís també per la seva Internacional i pel seu Grup Parlamentari en el Parlament europeu. (Aplaudiments.) Feia referència –i ha estat un fil conductor del debat– a la nostra relació amb el Partit Popular. A banda que jo exhibeixo amb orgull que, més enllà del tangible que pot presentar el Govern per compte propi, hi ha tot el que implica la relació positiva amb el Govern de l’Estat, que en aquest cas és el PP, i que és un balanç superior a quan era el PSOE el responsable del Govern de l’Estat –ho exhibeixo amb orgull perquè forma part també del que nosaltres representem, aquesta voluntat de dialogar amb el Govern de l’Estat–, m’agradaria ferli una reflexió. Vostès varen tenir alguna responsabilitat que el PP arribés al Govern el 96. Algun dia el Partit Socialista Obrer Espanyol en lloc de presentar sempre el PP…, ha de fer un acte de constricció i reconèixer la gravíssima responsabilitat de la victòria del PP l’any 96. La nostra purament i simplement va ser contribuir que el PP pogués governar el 96, però, demanat des d’en Felipe González fins a qualsevol ciutadà de sentit comú, aquesta és la nostra única contribució, demanada des d’en Felipe González fins a qualsevol ciutadà espanyol amb sentit comú, que ajudéssim i votéssim favorablement la investidura de Govern del president Aznar. És l’única nostra responsabilitat. La de la victòria del PP del 96 no és nostra: sobretot és de vostès. Jo no faig referències al senyor Borrell, llevat de la del tren d’alta velocitat. Les podria fer. Podria fer la del Pla hidrològic nacional i recordar com el 94 fa una proposta i el 96 al congrés del PSC surt el més votat. Podria parlar d’allò que vostè també reclama des d’aquesta tribuna, que és la transferència dels aeroports. Borrell assegura que l’Estat no transferirà les competències sobre ports i aeroports. No he fet aquestes referències. Purament he fet una referència al senyor Borrell en allò del tren d’alta velocitat, que ja sé que se n’ha parlat al llarg de les intervencions, però que és obvi que jo tinc dret a tornar-ho a fer. Diu que és important que un president hagi estat alcalde. La veritat que no em consta que el senyor Zapatero hagi estat alcalde de León. Ho dic per no donar cap pista a un argument electoral de l’oposició al senyor Zapatero. Però el problema és que vostè continua fent SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 13 d’alcalde. Vostè continua tenint com a única prioritat la ciutat de Barcelona (aplaudiments) i vostè continua tenint en el seu cap polític... I per tant, és bo, és positiu, que hi hagi des d’aquesta perspectiva una experiència municipal que nosaltres valorem, però que en tot cas insisteixo té els referents i els límits que té. I acabo parlant de dues qüestions. Federalisme. Sé bé que significa el federalisme. Per això no estic d’acord amb les propostes que vostè formula. La tradició del federalisme d’Unió Democràtica confederal em permet discrepar de les seves propostes sobre federalisme i molt més de les del senyor Zapatero, molt més. Ahir ho recordava també el senyor Carod-Rovira: la diferència d’unes propostes i de les altres. Em permet, per tant, la meva tradició política discrepar de la seva proposta de federalisme, reiterar-li que evidentment nosaltres som federalistes a nivell europeu. Gràcies a una esmena presentada per Unió Democràtica al congrés recent de la nostra organització política a nivell europeu, va passar de ser per influència... –els tories, per cert, no formen part del Partit Popular Europeu–, de fundar uns estats units d’Europa, gràcies a una esmena nostra, va quedar fundar una unió federal com a unió de poble lliures i ciutadans responsables. M’agradaria que en el text o textos en plural del Partit Socialista Europeu hi hagués aquesta expressió als pobles lliures que configuren l’Europa. I finalment l’organització territorial. No s’ha trencat cap consens ni el canvi de govern té res a veure amb això. Per cert, deixi’m obrir un parèntesi al canvi de govern. Jo vaig deixar la conselleria, senyor Maragall, per una qüestió de gran importància, no per interessos personals o de partit: per interessos de país. Sí, em permetran que ho expliqui. I vaig explicar-ho en aquell moment. Ja s’ha acabat que vostès diguin que el senyor Mas i jo perdem el temps només ocupant-nos en la successió i que ens barallem i que som els responsables que el Govern no funcioni bé. Ara han hagut de buscar altres raons. Ja s’ha acabat. Ja es va acabar el dia que jo vaig deixar el Govern. Ja s’ha acabat. El que vostès diguessin que el senyor Mas i jo només ens preocupàvem de veure qui era el candidat i que no es ocupàvem de les nostres responsabilitats de govern ja s’ha acabat, des del dia que vaig dimitir. Ho he explicat a l’opinió pública. Es deu haver entès, no es deu haver entès. Es deu haver acceptat, no es deu haver acceptat. L’opinió pública encara espera l’explicació d’un exalcalde de Barcelona sobre les raons per deixar la seva alcaldia. (Aplaudiments.) Em permetrà per acabar una referència a l’organització territorial, que és la que m’ha permès obrir aquest parèntesi. No hem trencat cap consens. El consens està en seu parlamentària. Hi ha una ponència oberta. El que passa és que el consens ha de ser polític i territorial. Jo mateix, senyor Maragall, abans de deixar la conselleria vaig dir públicament també..., el mateix dia que el senyor Mas prenia posició com a conseller en cap, vaig dir públicament: «Escolti’m, sobretot hem de parlar amb la gent.» Home, hem de parlar entre altres coses perquè alcaldes com el d’Igualada i el de Manresa, que tots dos són del Partit Socialista, diuen coses molt diferents sobre la vegueria central. Per tant, és important que coneguem la veu del territori. Per tant, no ha trencat el Govern el consens. La paraula i la responsabiliSESSIÓ NÚM. 42.3 tat en aquests moments és del Parlament. Per tant, el Parlament decidirà allò que cregui convenient sobre l’organització territorial. Moltes gràcies. El president Gràcies a vostè, senyor diputat. (Aplaudiments.) Senyor Maragall. El Sr. Maragall i Mira Senyor president, senyor Duran, a vostè i a mi ens toca parlar d’Europa i potser n’hem parlat un gra massa per al que és el gust, jo crec, polític d’aquest país o la mitjana de gust polític d’aquest país, no? Ja n’hem parlat prou, ja ens hem entès; en part de les coses que vostè ha dit, jo hi estic d’acord, i en les respostes que m’ha donat. Els conservadors o tories britànics, doncs, segurament, encara no hi són, al Partit Popular europeu, però ja hi seran, perquè com vostè sap molt bé, en el moment en què el senyor Kohl es va retirar, abans de retirar-se, va acordar amb el senyor Aznar que, per no quedar-se sol el senyor Aznar, en aquell moment, com a president conservador, o lliberal conservador, de centredreta, en el Parlament europeu, doncs, havien de fer alguna cosa perquè el Partit Popular europeu fos més gran i tingués altres forces, no de la tradició federal, com la seva, sinó ben diferents, com el senyor Berlusconi i com els senyors conservadors britànics, que són anti federals; no és que no sigui federals, és que són antifederals i antieuropeus, encara que ara han elegit un candidat nou que ja veurem per on sortirà però no és el més pro europeu, precisament. En tot cas, deixem un moment el tema d’Europa –és que serà molt important, eh?–, en el qual jo crec que el president Pujol ha fet una bona feina en un altre terreny, que és el d’unes certes aliances que jo crec que haurem de continuar a nivell regional i també en prestigi, a nivell d’Estat, que s’ha aconseguit, sobretot en dues zones que jo considero que seran decisives per a l’estratègia econòmica i de país que haurem de seguir, que són el nord d’Itàlia, el sud de França, i el sud d’Alemanya, a la República Federal, i també a la zona de Lió, i les aliances que en aquesta línia el president Pujol ha sabut connectar fora del Parlament Europeu, en el qual estava incòmode perquè el seu Grup no estava ben ubicat –tenen el mateix Grup el meu amic el senyor Ruteli i el senyor Gasòliba; són molt amics, a més. Però, en fi, no és el Grup que influeix més, el Grup Lliberal. Vostès, que no són lliberals, perquè no ho han sigut mai –en fi, no és l’essència del seu pensament; ni molt menys!... Doncs, està al Grup Lliberal europeu el senyor Pujol... Jo crec que la feina que vostè ha fet i a la qual el senyor Duran no s’ha referit perquè tampoc no li tocava en matèria de política europea, ha sigut positiva i l’hem d’aprofundir i l’aprofundirem, plegats, si pot ser. Hi haurà feina per a tothom, però deixi’m dir-li, senyor Duran, que els partits que estan al Partit Socialista Europeu i a la Internacional Socialista de l’Est d’Europa són partits, en aquest moment, en molts casos, elegits pel poble –en aquest moment. El cas de Polònia, d’una forma claríssima, de manera que vostè no em parli, en PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 14 fi, de fantasmes dictatorials perquè això no respondria a la realitat. L’únic que li vull dir, senyor Duran, és que, si vostès segueixen amb les aliances que tenen, l’estratègia de país que tenen i que vostè és molt partidari de continuar, si vostès no opten per un canvi de majories i d’aliats –ja ho he dit–, que, en fi, que són possibles, no comptaran amb nosaltres perquè, efectivament, nosaltres hem vingut aquí a explicar tota una altra cosa, que és com governar Catalunya d’una forma diferent, amb uns objectius diferents, amb un tarannà diferent, amb unes prioritats distintes i amb un personal també diferent. Per tant, desgraciadament, nosaltres ara no estem disponibles per a aquest tipus d’operació; si hi hagués hagut un resultat positiu de la Moció de censura, amb una postura més clara d’Esquerra Republicana i alguna defecció que nosaltres mai haguéssim propiciat –els hi ben asseguro–, què hauríem fet?, es poden preguntar, o, si no, vostè pot preguntar: doncs, vostè, per què l’ha presentat, la Moció? O és que la Moció s’ha de presentar, tant si es guanya com si no, diferentment de quan només es pensa en els resultats; s’ha de presentar quan es creu que el país no té la política que es mereix i que el Govern ha de ser censurat i substituït per un altre govern. Què faríem? Doncs, evidentment, nosaltres hauríem comptat amb aquest escenari –que no es produirà, aquest migdia... Nosaltres hauríem hagut de convocar eleccions, que és el que ens demanava el Partit Iniciativa per Catalunya, però, segurament, primer, hauríem d’haver format govern i, aquest govern, l’hauríem format, com? –perquè, tècnicament, s’ha de formar immediatament. Doncs, hauríem fet, possiblement, un govern ciutadà i, de cara a unes eleccions, us voldria dir que estaria en una situació, pràcticament, preelectoral i, per tant, el que hauríem hagut de fer és, simplement, gestionar les coses fins a les eleccions amb un govern neutre, amb un govern de gestió de caràcter tècnic, de personalitats ciutadanes que tinguessin el recolzament –això, sí– de tots els partits de la cambra per poder administrar la situació excepcional que s’hauria creat, no? Dit això, vostès, torno a dir, tenen una possibilitat de donar un tomb a la política d’aquest país i canviar d’aliats. Jo crec que qualsevol cosa és millor que la que ara tenim i que la Moció de censura es justifica, en bona mesura, perquè ha posat de relleu que a Catalunya hi ha un alternativa, alternativa de fons i radical i un curt termini que podria anar variant i que faria que les coses anessin millorant. Nosaltres hem de fer algun acte de contrició, diu el senyor Duran, pel que va passar l’any 96 i per la majoria del PP. Home, nosaltres no estem dient que vostès no parlin de Govern a Govern amb el PP: nosaltres els estem dient –i ho repeteixo per enèsima vegada– que com a partit i aquí a Catalunya no tenen per què fer-ho i no ho haurien de fer, que això no respon a l’interès dels catalans i al sentiment de la majoria dels catalans. A veure si m’entenen, amb el Govern, facin el que vulguin. De Govern a Govern s’han de parlar i han de convèncer, que convencen poc, convencem massa poc, a més. Tampoc els necessiten i aquesta és la realitat nova des del març de l’any passat, però, en tot cas, vosPLE DEL PARLAMENT tès aquí a Catalunya no tenen per què dependre de qui estan depenent i la gent a Catalunya ho sap i ho vol, senyor Duran. Nosaltres hem de fer..., nosaltres tenim la culpa que l’any 96 guanyés el PP per primera vegada i que, per tant, ara vostès hi hagin de pactar. No, no, amb el PP, no. Vostès han de, Govern a Govern, pactar amb el Govern. Ara, reunions per parlar de qui serà el candidat que..., en fi, promocionarem reunions per parlar de si el PP s’ha de dedicar a captar el vot immigrat, perquè, clar, vostès sí que en parlen quan parlen en privat, eh?, quan parlen en privat sí que parlen d’immigrants i sí que parlen de vot anticatalà, per exemple. (Aplaudiments.) Sí que en parlen, però, clar, en públic no. En públic no només hi ha... Els immigrants són els d’ara i els d’abans eren catalans, són catalans i són espanyols. Evidentment que ho són, i ells són els primers de dir-ho i vostès han trigat molt a adonar-se’n. Però, en tot cas, nosaltres acte de contrició, senyor Duran, no l’hem de fer perquè l’any 96, quan es va perdre per 300.000 vots... Per començar, l’any 96..., i això és el que vostès no acaben d’entendre, una cosa és Espanya i una altra és Catalunya, des del punt de vista electoral. Ara no estic fent essencialisme, no? Què va passar l’any 96? L’any 96 va guanyar el Partit Popular per 300.000 vots a tot Espanya, sobre molts milions de vots. No me’n recordo quants són: 20 milions, els que siguin..., 30. En tot cas, 300.000 vots de diferència, però resulta que a Madrid, a la Comunitat de Madrid, la diferència va ser de 600.000. És a dir, nosaltres ja vam fer la feina, perquè jo dic: home, a Madrid..., si es tragués Madrid, l’any 96 traguéssim Madrid d’Espanya, ja hauríem guanyat, l’esquerra. (Aplaudiments.) Calma, calma, tranquils, tranquils, tranquils... (Forta remor de veus.) Tranquils que la història no s’acaba aquí, tranquils que la història no s’acaba aquí, la història no s’acaba aquí... (Persisteix la remor de veus.) Mirin, estiguin tranquils. Si l’any 96, si l’any 96... Esperi’s que la història no s’acaba aquí. Si l’any 96 traiem la Comunitat de Madrid del conjunt del vot, els socialistes haurien guanyat a la resta d’Espanya, s’entén, per 300.000 vots, però què va passar? Ara anem al més important. Què va passar? Que aquí, a Catalunya, havia passat exactament el contrari. És a dir, només a la província de Barcelona, només a la província de Barcelona, els socialistes havien guanyat sobre els populars per 700.000 vots i, per tant, els socialistes havien guanyat al Partit Popular per 700.000 vots i, per tant, el meu argument ja no era vàlid. O sigui, estiguin tranquils, que el meu argument ja no calia esbossar-lo. Però no ens diguin..., senyor Duran, no ens digui que l’any 96 nosaltres teníem..., que tenim la culpa de tot i que tenim la culpa dels seus pactes amb el PP: no la tenim i, sobretot, la tenen vostès des del moment en què van saber que el Partit Popular tenia majoria absoluta i, en comptes de saber-se enfrontar a aquesta situació amb una actitud d’estratègia a llarg termini, van agafar la de curt termini de qui dies passa anys empeny. I dies passen, però els anys no s’empenyen: estem cada vegada més en la mateixa situació. Per últim, vostè diu que jo parlo molt de Barcelona, i a mucha honra. (Aplaudiments.) No sé per què no n’hem SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 15 de parlar, de Barcelona. En el món polític, a vegades es fan uns clixés impressionants i, en fi, ens pensem que convencem la gent a base de repetir uns clixés que la gent se’n riu i la gent..., vostès es creuen que es pensen de debò que el Maragall és anticomarques? Vostès es creuen de debò que això que van fent córrer... o que una vegada me’n recordo a Vilafranca, quan teníem el Congrés de la Federació Catalana de Municipis, van posar Convergència i Unió del Penedès... –no sé qui hi ha aquí del Penedès, però algú hi deu haver. Aquell, aquell!–, doncs van posar una pancarta que deia: «Fora els metropolitans de Vilafranca. Fora del Penedès. Ens volen ficar dintre de l’Àrea Metropolitana.» Bé, ara curiosament és tota la comarca de l’Alt Penedès que vol estar dintre de la regió metropolitana, a pesar de la pancarta que van posar en aquell cas. Però, en tot cas, aquest tipus d’arguments tan simplistes que vostès han fet servir i els han donat rendiment durant una colla d’anys, a partir d’ara, ja no els en donaran encara que els defensin persones tan brillants com els senyor Duran. I finalment, quines són els seves propostes, senyor Duran? Perquè l’hem sentit desqualificar molt... (Remor de veus.) El president Silenci si us plau, silenci si us plau. El Sr. Maragall i Mira Bé, les seves propostes jo no les he sentit, perquè, clar, ell ha parlat en nom de la coalició i, per tant, evidentment, havia de defensar-se de la Moció de censura però havia de dir alguna cosa també (rialles) respecte del que ell pensa que s’ha de fer. Havia de dir alguna cosa més. Ell s’ha retirat de l’escenari molt modestament, dient: «Jo no sóc el candidat. Jo ho he fet pel país. Ho he fet per conveniències del país.» Li ho respectem. Suposem que sigui així i que tot això ho han fet perquè no hi hagués més enrenou dintre del seu partit respecte de qui havia de ser candidat i que vostè, per tant, no pugui ser-ho en les properes eleccions, cosa que molta gent lamentarà. En tot cas, sàpiga, senyor Duran, que té tot el meu respecte, que la política catalana després d’aquest debat haurà millorat, haurà guanyat, haurà tingut i tindrà més referències de les que tenia abans. Sabrà exactament, a més, a què atenir-se i que, per tant, deixem a la illustració del poble i al seu més gran coneixement del que realment està en joc la decisió sobre qui, finalment, haurà de governar. Moltes gràcies. (Aplaudiments.) El president Moltes gràcies. En l’últim torn té la paraula l’honorable senyor Josep Anton Duran Lleida. Per cinc minuts. El Sr. Duran i Lleida Senyor president, senyores i senyors diputats, senyor candidat, jo he de reiterar l’argument que he expressat en la meva primera intervenció i en les meves primeres paraules. La discussió sobre el Govern, primera, no l’ha de fer amb mi. Ja hem quedat que jo no era candidat. Per tant, jo no he d’explicar cap programa de govern. SESSIÓ NÚM. 42.3 És vostè que l’ha d’explicar i la veritat és que passa molts minuts parlant del passat i no del futur, però, en tot cas (rialles), en tot cas, la discussió sí: la de la pancarta, de Borrell, de no sé quantes coses. D’en Borrell si jo en parlo..., però és que jo tinc l’obligació de parlar-ne perquè jo faig d’oposició al senyor candidat. El candidat, no. El candidat ha de presentar al país un programa de govern i és el que no ha fet al llarg de tres dies. Aquest és el sentit de la discussió. (Aplaudiments.) A veure, la discussió sobre el Govern i amb el Govern, el senyor candidat la podia haver fet ahir amb el conseller en cap. Sí, ja veig la portada amb una fotografia: «Preciós, ha quedat molt bé. Pasqual, has quedat molt bé en la portada del Ya.» A dintre, jo el debat el faig sobre el que el senyor candidat ha dit aquí a l’hemicicle i el senyor candidat a l’hemicicle, per les raons que fossin, va dir el que va dir i tots els grups parlamentaris sense excepció, tots, han posat de relleu les carències en determinats àmbits d’aquell debat. I amb relació a la intervenció del Govern en aquest debat, li reitero que, si vostè volia fer el debat, va tenir una gran oportunitat de fer-lo amb el conseller en cap. I ja he dit abans quines són –en tot cas, és un judici, un criteri– les raons per les quals vostè no va fer-ho. I és perquè el conseller en cap va donar moltes voltes a les poques propostes i va posar de relleu els dèficits que vostè havia tingut. (Fortes rialles.) Sí, fa molta gràcia, però aquesta és la resultant d’aquest debat. Volia llegir, però no tinc temps i per tant ho deixo, aquella intervenció per centrar la naturalesa d’una Moció de censura, però deixem-ho córrer. Torna a fer referència al tema o a l’aliança o la collaboració amb el Partit Popular. Parla del que parlem en privat. Com que vostè no serà present i jo tampoc perquè no sóc ni candidat, el dia que tingui el temps lliure podem fer, vostè i jo, una agència d’investigació perquè em meravella la capacitat que té de saber les coses que passen en privat. I, per tant, jo vull invertir el poc que tinc en la seva capacitat de saber el que passa en privat, no? Perquè en privat no sé el que parla el PP amb Convergència i Unió ni jo. Per tant, tampoc no deu saber-ho vostè. Però, en tot cas, a veure, senyor candidat, el 96 jo no els acuso de la nostra relació amb el PP. Som prou responsables per assumir-la lliurement. Jo he dit que d’entre nosaltres –deixo de banda el Partit Popular– els responsables que el Partit Popular pogués tenir una victòria són vostès. Els més responsables de tot són ells i el seu programa, evidentment; si no, seria per part meva no només una falta de cortesia, sinó que seria una ignorància històrica. Un partit que té en aquest moment més de 10 milions de votants és obvi què té. Per tant, des d’aquesta perspectiva, jo el que li dic és que vostès hi varen contribuir; nosaltres hi vàrem contribuir en positiu, amb responsabilitat, una responsabilitat que ens demanava tothom i, des d’aquesta perspectiva, és el que he assenyalat. Ara, nosaltres creiem que aquesta ha estat una relació positiva per al país, i és una relació positiva per al país. I el dia que aquesta relació no tingui una influència positiva per al país, que no tingui una influència beneficiosa per a Catalunya, nosaltres, no perquè vostès ens ho diguin, nosaltres ja decidirem el que hem de fer, no per motius partidistes, no per estratègies, no perquè ens PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 16 haguem de deslliurar de la línia d’atac polític que permanentment vostès exhibeixen, sinó perquè més enllà del que ens interessa com a partit, que podríem prendre una decisió potser diferent; com a país ens interessa continuar amb aquesta col·laboració. I això, si està proper o està llunyà i quan i com o si s’ha de fer o no s’ha de fer, ho hem de decidir nosaltres, i no perquè vostè ens ho digui; per tant, ja pot insistir davant de l’opinió pública d’aquesta relació: és una relació, fins ara, positiva per a Catalunya. El dia que no ho sigui, nosaltres deixarem, en tot cas, de tenir-la. I res més, perquè em sembla que ja hi ha hagut, des d’aquesta perspectiva prou temps. Moltes gràcies, senyor president. El president Molt bé. Prego a la secretària primera que faci lectura del que se’ns demana. La secretària primera «Moció de censura al president de la Generalitat i proposta del diputat senyor Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència. Tramitació 205-00001/06. Senyor Joaquim Nadal i Farreras, juntament amb 48 altres diputats del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi.» El president Moltes gràcies, senyora secretària. El president Gràcies a vostè, senyor diputat. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras I acabat el debat passarem, doncs, a la votació de la Moció... (El Sr. Fernández Díaz demana per parlar.) Demana la paraula, per...? Senyor president, no vull fer altra cosa que evidenciar que he demanat la lectura del text que ara sotmetrem a votació per posar de manifest que el censurat no ha intervingut. El Sr. Fernández Díaz Gràcies, senyor president. A l’empara de l’Article 65, per contradiccions. (Forts aplaudiments.) El president El president Ha estat contradit? Prego als serveis de la cambra que mantinguin tancades les portes d’aquest hemicicle, totes les portes d’aquest hemicicle. El Sr. Fernández Díaz Hi ha hagut diverses referències molt concretes al Partit Popular, i únicament voldria fer una observació de deu segons, senyor president, no són més de deu segons. Senyor Duran Lleida, la responsabilitat que el Govern d’Espanya sigui en aquest moment exercida pel Partit Popular no és pas per l’actitud del PSOE, sinó per la responsabilitat de 10 milions d’espanyols que varen votar la nostra formació política. El president Senyor diputat... El Sr. Fernández Díaz D’acord amb l’article 80 del Reglament, la votació pública per crida es farà per ordre alfabètic i començarà pel diputat el nom del qual haurà sortit per sorteig. Els membres del Consell que són diputats i la Mesa votaran al final. Per tal de clarificar la votació s’entén… Prego a les senyores i als senyors diputats que prestin atenció al que després hauran de fer. Per tal de clarificar la votació s’entén que els diputats que donen suport a la Moció de censura voten «sí» i s’entén que els diputats que rebutgen la Moció de censura voten «no», i altres serà amb «abstenció». Prego que la senyora vicepresidenta segona tregui el sorteig del nom que ha de sortir primer. I li demano que sigui respectuós amb aquest principi democràtic bàsic. (La vicepresidenta segona treu una bola amb el número del diputat pel qual ha de començar la votació nominal.) El president Ha sortit el número 3. Se li han acabat els deu segons. Procedim ara a cridar a votació, i prego als serveis de la cambra... (El Sr. Joaquim Nadal i Farreras demana per parlar.) Escolti, no han estat al·ludits, ni han estat contradits, ni res d’això. Ah, perdó, senyor diputat. Prego al secretari de la Mesa que procedeixi a anomenar les diputades i diputats per ordre alfabètic, que els senyors diputats es posin dempeus en el moment en què els correspongui definir el seu vot. Prego als senyors secretaris que facin el còmput dels resultats que de viva veu anirà dient cada diputat. El Sr. Joaquim Nadal i Farreras Pot començar. Senyor president, abans de procedir a la votació, i d’acord amb l’article 66, apartat 2, demano que sigui llegit per algun membre de la Mesa el text de l’ordre del dia d’aquesta sessió de Moció de censura. Gràcies, senyor president. PLE DEL PARLAMENT La secretària primera Senyor Jordi Ausàs i Coll: «Sí.» Senyora Assumpta Baig i Torras: «Sí a Pasqual Maragall.» (Remor de veus.) SESSIÓ NÚM. 42.3 �Sèrie P - Núm. 67 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 19 d’octubre de 2001 17 El president Senyor Antoni Fernández i Teixidó: «No.» Perdó, prego que se circumscriguin al «sí» o al «no», tal com he indicat abans. Prego silenci, si us plau, prego silenci. Senyor Bernardo Fernández Martínez: «Sí.» Senyor Joan Ferran i Serafini: «Sí.» Senyor Francesc Ferrer i Gironès: «M’abstinc.» La secretària primera Senyor Joaquim Ferrer i Roca: «No.» Senyor Miquel Barceló i Roca: «Sí.» Senyora Carme Figueras i Siñol: «Sí.» Senyor Josep Bargalló Valls: «M’abstinc.» Senyora Bet Font i Montanyà: «Sí.» Senyor Jesús Bartolomé i Carrascal: «No.» Senyor Joan Galceran i Margarit: «Sí.» Senyor Joan Boada i Masoliver: «Sí.» Senyora Maria Àngela Gassó i Closa: «Sí.» Senyor Carles Bonet i Revés: «M’abstinc.» Senyora Marina Geli i Fàbrega: «Sí.» Senyora Meritxell Borràs i Solé: «No.» Senyor Frederic Gené i Ripoll: «No.» Senyor Francesc Xavier Boya i Alós: «Sí.» Senyor Rafael Hinojosa i Lucena: «No.» Senyora Rosa Bruguera i Bellmunt: «No.» Senyor Josep Huguet i Biosca: «M’abstinc.» Senyor Manuel Bustos i Garrido: «Sí.» Senyor Miquel Iceta i Llorens: «Sí.» Senyor Ramon Camp i Batalla: «No.» Senyor Francesc Iglesias i Sala: «No.» Senyor Jaume Camps i Rovira: «No.» Senyor Juan Manuel Jaime Ortea: «Sí.» Senyora Marta Camps i Torrens: «Sí.» Senyor Roberto Edgardo Labandera Ganachipi: «Sí.» Senyor Josep Maria Carbonell i Abelló: «Sí.» Senyor Pere Lladó i Isàbal: «No.» Senyor Martí Carnicer i Vidal: «Sí.» Senyor Joaquim Llena i Cortina: «Sí.» Senyor Josep-Lluís Carod-Rovira: «M’abstinc.» Senyor Ramon Llumà i Guitart: «No.» Senyor Joan Manuel Carrera i Pedrol: «No.» Senyor José Luis López Bulla: «Sí.» Senyor Eudald Casadesús i Barceló: «No.» Senyor Agustí López i Pla: «No.» Senyor Josep Casajuana i Pladellorens: «Sí.» Senyor Marc López i Plana: «Sí.» Senyor Jordi Casas i Bedós: «No.» Senyor Rafel Luna i Vivas: «No.» Senyor Antoni Castellà i Clavé: «No.» Senyora Pilar Malla i Escofet: «Sí.» Senyor Josep Clofent i Rosique: «Sí.» Senyor Pasqual Maragall i Mira: «Sí.» Senyora Dolors Comas d’Argemir i Cendra: «Sí.» Senyora Núria Martínez i Barderi: «No.» Senyor Antoni Comas i Baldellou: «No.» El secretari segon Senyora Maria Eugènia Cuenca i Valero: «No.» Senyor Àlex Masllorens i Escubós: «Sí.» Senyor Josep Curto i Casadó: «No.» Senyora María Caridad Mejías Sánchez: «No.» Senyor Marià Curto i Forés: «No.» Senyor Josep Micaló i Aliu: «No.» Senyora Manuela de Madre Ortega: «Sí.» Senyora Caterina Mieras i Barceló: «Sí.» Senyora Pilar Díaz i Romero: «Sí.» Senyor Josep Enric Millo i Rocher: «No.» Senyora Montserrat Duch i Plana: «Sí.» Senyora Misericòrdia Montlleó i Domènech: «No.» Senyor Josep Antoni Duran i Lleida: «No.» Senyora Maria Dolors Nadal i Aymerich: «No.» Senyor Ramon Espasa i Oliver: «Sí.» Senyor Joaquim Nadal i Farreras: «Sí.» Senyora María Ángeles Esteller Ruedas: «No.» Senyor Manel Nadal i Farreras: «Sí.» Senyor Salvador Esteve i Figueras: «No.» Senyor Joan Miquel Nadal i Malé: «No.» Senyor Josep Maria Fabregat i Vidal: «No.» Senyor Oriol Nel·lo i Colom: «Sí.» Senyora Maria Jesús Fanego Lorigados: «Sí.» Senyora Trinitat Neras i Plaja: «No.» Senyor Jaume Farguell i Sitges: «No.» Senyor Jaume Oliveras i Maristany: «M’abstinc.» Senyor Ricard Fernández Deu: «No.» Senyor Carles Pellicer i Punyed: «No.» Senyor Alberto Fernández Díaz: «No.» Senyor David Pérez Ibáñez: «Sí.» Senyor Josep Lluís Fernàndez i Burgui: «No.» Senyora Carme Porta i Abad: «M’abstinc.» SESSIÓ NÚM. 42.3 PLE DEL PARLAMENT �19 d’octubre de 2001 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 67 18 Senyor Carles Puigdomènech i Cantó: «No.» Senyor Ramon Vilalta i Oliva: «Sí.» Senyor Joan Maria Pujals i Vallvé: «No.» Senyora Flora Vilalta i Sospedra: «Sí.» Senyor Josep Maria Rañé i Blasco: «Sí.» Senyor Vicenç Villatoro i Lamolla: «No.» Senyor Lluís Miquel Recoder i Miralles: «No.» Senyor Joan Viñas i Bona: «No.» Senyor Pere Ribera i Guals: «No.» Senyora Joaquima Alemany Roca: «No.» Senyor Rafael Ribó i Massó: «Sí.» Senyor Lluís Armet i Coma: «Sí.» Senyor Joan Ridao i Martín: «Sí.» Senyor Josep Grau i Seris: «No.» Senyor Marcel Riera i Bou: «No.» Senyor Pere Macias i Arau: «No.» Senyor Joan Maria Roig i Grau: «No.» Senyor Eduard Rius i Pey: «No.» Senyor Joan Roma i Cunill: «Sí.» Senyor Artur Mas i Gavarró: «No.» Senyor Josep Rull i Andreu: «No.» Senyor Jordi Pujol i Soley: «No.» Senyor Joan Manuel Sabanza i March: «No.» Senyor Isidre Gavín i Valls: «No.» Senyor Antoni Sabaté i Ibarz: «Sí.» Senyor Esteve Orriols i Sendra: «No.» Senyor Josep Maria Salvatella i Suñer: «No.» Senyor Ernest Benach i Pascual: «M’abstinc.» Senyora Flora Sanabra i Villarroya: «No.» Senyora Carme Valls Llobet: «Sí.» Senyora Alícia Sánchez-Camacho i Pérez: «No.» Senyora Maria Dolors Montserrat i Culleré: «No.» Senyor Martí Sans i Pairutó: «Sí.» Senyor Higini Clotas i Cierco: «Sí.» Senyora Núria Segú i Ferré: «Sí.» Senyor Joan Rigol i Roig: «No.» Senyora Teresa Serra i Majem: «Sí.» Senyor Domènec Sesmilo i Rius: «No.» El president Senyor Joan Horaci Simó i Burgués: «No.» Alguna senyora diputada o algun senyor diputat dels presents no ha estat cridat a la votació? Senyor Josep Maria Simó i Huguet: «Sí.» Passo, per tant, ara, al recompte de vots. Senyor Daniel Sirera i Bellés: «No.» (Es procedeix al recompte.) Senyor Antoni Siurana i Zaragoza: «Sí.» El resultat és el següent: han votat «sí» 55 diputats, han votat «no» 68 diputats, s’han abstingut 12 diputats. Senyor Xavier Soy i Soler: «No.» Senyora Maria Concepció Tarruella i Tomàs: «No.» Per tant, en no tenir la majoria requerida, que és la majoria absoluta, ha sigut rebutjada aquesta Moció de censura. Senyora Montserrat Tura i Camafreita: «Sí.» S’aixeca la sessió. Senyor Josep Maria Vallès i Casadevall: «Sí.» (Aplaudiments forts i perllongats.) Senyor Joan Surroca i Sens: «Sí.» Senyor Francesc Vendrell i Bayona: «No.» Senyor Xavier Vendrell i Segura: «M’abstinc.» Senyora Cristina Viader i Anfrons: «Sí.» Senyor Pere Vigo i Sallent: «M’abstinc.» PLE DEL PARLAMENT La sessió s’aixeca a tres quarts de dotze del migdia i onze minuts. SESSIÓ NÚM. 42.3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de l'alternativa i debat parlamentari en la moció de censura al president de la Generalitat Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. Transcripció del debat parlamentari en la presentació de la moció de censura al president Pujol i el seu Govern i la proposta del diputat Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència. Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Moció de censura Parlament de Catalunya Oposició Pujol, Jordi, 1930- Mas, Artur, 1956- Govern alternatiu Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3821/FMHP_00963.jpg a7a47b69bd606d337399ad26f189ee7c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Discurs de la presa de possesió Subject The topic of the resource Discursos Presidents Administració autonòmica Maragall Mira, Pasqual, 1941- Pujol, Jordi, 1930- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 20-12-2003 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2768/19991209_20anysEstatut_PM.pdf 1f5d90bb39c9ea6361bdb1b1da8f32ef PDF Text Text Diseurs de Pasqual Maragall XX ANYS D'ESTATUT 9/12/99 Deixeu-me dir d'entrada que aquesta commemoració del XXè aniversari de l'Estatut no es una ocasió per a la nostàlgia, sinó una magnífica oportunitat per a la projecció del futur. Aquesta sessió coincideix amb l'inici d'una legislatura nova al nostre Parlament, on ressonen ja i seguiran ressonant les expectatives de canvi de la majoria de la nostra ciutadania. Com es contempla l'Estatut de 1979 des d'aquesta nova perspectiva? Quin balanç se'n pot fer i quina projecció futura li poden atribuir? Si ens fixem en els resultats de les eleccions del 17 d'octubre, les forces que proposaven una ampliació o reforma de l'Estatut van obtenir al voltant de 100000* vots més que les que no la proposaven. Per a la majoria d'aquests votants, això no significava un rebuig del que aquest Estatut ha comportat per a la vida del país i de la seva gent en les dues últimes dècades: la seva contribució ha estat <*~ — -—- molt positiva. No era, doncs, un rebuig. Però era i és i �una intuïció de què l'Estatut ha quedat desbordat per la dinàmica de la història accelerada d'aquest final de segle. Hi haurà ampliació de l'Estatut. No és que l'Estatut hagi envellit prematurament: és la història la que ha corregut més de pressa del que era previsible. I l'Estatut i el marc constitucional hi ha contribuït. És el millor elogi que en podem fer. D'ençà de l'aprovació de l'Estatut hi ha elements nous a considerar. El més important d'ells ha estat l'entrada a laJJE i la ratificació dels seus Tractats i d'altres documents, com ara- la Carta Europea de l'Autonomia local del Consell d'Europa. Aquests documents són llei vigent a Espanya i per tant a Catalunya, i poden ser aplicats pels jutges en les seves sentències. En ells es consagra una renovada concepció de la sobirania, distribuïda entre eís diversos nivells de govern, i es consagra també una indisimulada preferència per la proximitat en la gestió dels afers públics. El principi de subsidiarietat vol que el complement del procés d'unió i integració sigui el de devolució i acostament dels poders: la devolució és la penyora que la unió no se'ns endurà el poder massa lluny quan no cal. 2 �És en aquest marc de principis que Catalunya aconseguirà l'acompliment del seu desig històric de llibertat sense renunciar a la unió amb els pobles d'Espanya i d'Europa. En aquest context nosaltres pensem que l'Estatut no s'ha de tocar_en_allò que constitueix el seujracli jonamental: és un equilibri massa delicat, igual com la Constitució. Però se li pot afegir i se l'hi ha d'afegir el que hem après en aquests 20 anys. Aquests principis derivats W T à formació gradual de l'Europa unida i de la nostra pròpia experiència d'jutogoverrî~ajudaran a interpretar amb una altra llum els textos legals. Altrament els petrificaríem i acabaríem de fet traintlos. D'això se n'ha dit de vegades una nova lectura. Però aquesta nova lectura necessita d'una_ampliació_o jddició al text inicial. Aquesta lectura distinta necessita explicitar les claus de la nova interpretació, que és absolutament legítima i necessària desprès de tot el que ha passat. Perquè tot ha anat prou bé, no ens enganyem. Els més grans ho poden valorar millor que els més joves. 3 �Però, diguem-ho també, sense que aquests, els més joves, hi posin el seu accent no hi haurà realment passes endavant. Entorn de ja meitat de les I ciutadanes i els ciutadans que^ voten noJian-votat ni \ J^L£QnsütucLó_njJL'Estatut. I cada vint o trenta anys tornarà a passar el mateix. I caldrà rellegir les lleis fonamentals en veu alta, permeteu-me l'expressió, si volem saber quina cara hi posen els ciutadans. Si ara haguéssim de fer la Constitució i l'Estatut els faríem diferents. Però es evident que no ens podem arriscar a una re-escriptura total, de cap i de nou. Si per primer cop gaudim de 20 anys de democràcia i d'autonomia, fem-nos-hi forts. El que podem i hem de fer es afegir a l'Estatut els jgrincipis nies claus d'una interpretació més d'acord amb els temps que vivim i les modificacions puntuals que convinguin a aquesta interpretació. M'explicaré: sortint d'una dictadura de 40 anys, on l'Estat ho era tot, forçosament l'Estatut i la » Constitució havien de ser una llista exhaustiva, circumstanciada i prolixa de totes aquelles competències que aquell Estat omnipotent perdria en benefici de les autonomies i de la societat. 4 �Però ara no tenim darrera 40 anys de dictadura sinó 20 anys de democràcia. Això vol dir que si ara Tía^u^ssini d'escriure un text per obtenir el mateix resultat que hem obtingut, ens limitaríem a dir quines són les coses que es quedaria l'Estat, les poques i elementals que es quedaria l'Estat, i no les moltes que deixaria anar i les circumstàncies i condicions en què les deixaria. Això és el que s'està fent a la Gran Bretanya i a la revisió de la segona part de la Constitució italiana. Avui a Europa se sent un clam a favor de fer realitat el vell principi de que la societat és primer que FEstat, primer que les administmdons_públiques. Subsidiarietat vol dir que l'Estat és secundari respecte de la societat, que n'és l'expressió formal i en garanteix l'estabilitat i la justícia, però que no la substitueix. Avui es evident que l'Estat no es necessàriament un bon gerent però que ha de ser un bon garant, una bona garantia, més eficaç i més forta que fins ara, si cal, dels drets de la societat i dels individus enfront dels vells i nous poders fàctics, enfront de la innata tendència dels mercats i els grups socials al monopoli i a la dominació. El Tractat de la Unjo diu clarament en el seu preàmbul que la UE es una Unió dels pobles cada 5 �cop mes estreta i on tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. I després en l'articulat afegeix que en virtut del mateix principi, en tots aquells temes que no siguin comunitaris la Unió només farà allò que els estats no puguin fer millor. Aquesta és una visió reductiva però interessant. Reductiva en el sentit de que es limita a la relació entre la Unió i els estats, mentre que el preàmbul es refereix genèricament a totes les relacions entre governs i entre governs i ciutadans. Però interessant perquè ens obre la via del que haurien de ser aquí les relacions^ entre Estat, Generalitat i poders locals. ~ Tot això comportarà tres conseqüències: —En primer lloc, sense alterar-ne substancialment el contingut, rEstatut^ ha de compíax_amb unj^odi intejr^ejajru^jiina guia de lectura, uiia_aiírmació_de principis que permetin la_seva_aplicació en sintonia amb el nou moment que vivim. —En segon lloc, s'han d'elaborar les lleis de desplegament de l^Estatut, que ordenin, reformin o "substitueixin la lletania de lleis post-estatutàries, % * - — — 6 • • — - — ~ �especialment jeja matèrie&_d' organització del territori uJeTàdministració pública catalana. " —Finalment, hem d'estar preparats a respondre de les^_imglic^çiû^—això—pugui—tenir—en_Ja configuració de l'Estat, en particular pel que es refereix al Senat __com a cambra. federaL o dels territoris i a la formació de la voluntat política éstâtâTdavant de tercers. La diferència entre l'esperit amb que es van redactar els textos fonamentals i l'actual es immensa. Les finalitats que es volien aconseguir amb l'estil que es va utilitzar ja han estat aconseguides. Ara el text de l'Estatut es tant una garantia com la seva falta d'actualització seria un obstacle al progrés. No som partidaris de tocar-lo pel que té de garantia. Però som partidaris d'interpretar-lo a la llum de la realitajTi de les nécessitais actuals per evitar que es converteixi en un fre per al nostre progrés natural. El món es fa mes complicat i alhora mes senzill. Més complicat perquè progressivament anem renunciant a la comoditat d'una organització política amb un sol concepte central, la sobirania. I més senzill perquè les distorsions produïdes per aquest simplisme conceptual que ha dominat fins ara són 7 �tan importants que la seva flexibilització serà com un alliberament. Com podem arribar a aquest resultat? Qui ha de participar en aquesta tasca d'eixamplar els marges de l'autogovern en direcció, no a un passat que no pot tornar, sinó cap a un futur que es dibuixa davant nostre? En tot cas nosaltres proposem una entesao^ertaj. sense exclusions. Però naturalmHïTIâ^olnelîçarem a Construir amb aquells que han mostrat la seva disponibilitat a entendre's. Confio que al final ens hi podrem trobar tots. Hem de contemplar també aquest tema a partir de l'examen de la situació política a Madrid. ¿Com pot incidir aquesta situació en el procés que pretenem engegar? En aquest moment la sucursalitzacio més important es produeix indirectament a través de la impossibilitat de fer a Catalunya governs amb majoria suficient sense aliances que limiten la seva llibertat de moviments. I també pel fet que_el nacionalisme català, que es accidentalista en matèria de^cojrfíguració de l'Estat, ha optat per basar la seva capacitat de construir un marc polític català en la necessitat que els partits centrals puguin tenir del 8 �recolzament nacionalista per formar majories de govern a Madrid. Tot això ha complicat extraordinàriament les coses i ha empobrit considerablement el panorama polític. Però aquest escenari s'acaba. El futur de Catalunya en llibertat consisteix també en la participació activa de Catalunya en la nova etapa de l'Espanya que aspira a un rol important i estable dins d'Europa, en el Mediterrani i a Amèrica Llatina. De l'Espanya entesa com un conjunt de pobles diferents que es respecten i s'estimulen. D'això nosaltres en diem federalisme, es a dir, diversitat, unió i llibertat. El nostre projecte es basa en la construcció constant de la confiança, en ej. diàleg i e n e l consens. L'arquitectura institucional d'aquesta confiança i d'aquest diàleg té una primera peça -però no la única- en l'existència d' un òrgan, el Senat federal, on es formulen els compromisos i els objectius compartits imprescindibles. Poc a poc hem anat convencent a la força política que ha estat l'eix i la columna vertebral de la modernització de l'Estat espanyol i de l'entrada d'Espanya a Europa de la necessitat de adoptar un plantejament federal. 9 �Ara hem de convèncer els nacionalistes que la única solució a les seves legítimes aspiracions és un marc de caràcter federal, amb el nom que sigui. Això es el que nosaltres interpretem que els catalans desitgen. Ha de quedar clar que les coses han canviat i que no és factible pensar en un acord a Madrid que no tingui un correlat a Catalunya. Els socialistes catalans hem demanat als nostres companys espanyols que siguin conscients que nosaltres no avalarem cap pacte o entesa a Madrid que no vagi en el sentit que des del nostre punt de vista convé als interessos generals de Catalunya i d'Espanya. Que tothom en tregui les conseqüències oportunes. S' ha acabat el tacticisme, s'ha acabat la supeditació de la política catalana als problemes de la governabilitat espanyola: els dos temes estan relacionats. Si Catalunya no va bé Espanya^anirà malament. I si Catalunya pot encolomar a Madrid tots els mals que li arriben Catalunya anirà malament per força, perquè li mancarà motivació per a superar-se, li mancarà auto-exigència - com ja ha passat en diverses etapes de la nostra història. 10 �Aquest nou plantejament de les relacions Catalunya/Espanya requereix temps, constància i acords. Però requereix sobretot una Catalunya autoexigent amb si mateixa, en les seves relacions socials, culturals i polítiques. Perquè l'autogovern que volem no és una finalitat en si mateix. Només es justifica perquè ha de ser una eina al servei de les aspiracions i les necessitats dels ciutadans i les ciutadanes.d'aquest país. En això vaig totalment d'acord amb el M.H.President del Parlament i li reitero la meva disponibilitat per a col·laborar en la recerca de la Catalunya sense exclusions, culturalment robusta i políticament dialogant que uns i altres hem imaginat possible. Hem de completar l'Estatut per tal d'aconseguir-ho. Aviat, crec, i espero, Euskadi no serà ja una excusa per a que no es pugui parlar de tot això. Els moments alhora dramàtics i expectants en que celebrem l'esperançador vintè aniversari del nostre Estatut ens mouen a pensar amb prudència però també amb gran convicció que estem a prop d'encetar la millor vintena de la nostra història contemporània. H �Que el Parlament de Catalunya, M.HH. Senyors, que vostès han conduït tan dignament fins aquí, se'n faci valedor. I que sàpiga estar a l'alçada de les renovades responsabilitats que li escauen. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall a l'acte commemoratiu de 20 anys d'Estatut de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-12-09 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Commemoracions Parlament de Catalunya Description An account of the resource Còpia del discurs de Maragall a l'acte celebrat al Parlament. Conté subratllats manuscrits de Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 293 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2604/19870630d_0225_bo.pdf 707b682583046e6c4a856b8af431fd5e PDF Text Text ORDRE DE LA SESSIÓ CONSTITUTIVA DE LA CORPORACIÓ Da: 30 de juny de 1987 Hora: 12'00 Lloc: Saló de Cent 1.- Oberta la sessió, el SECRETARI GENERAL, de conformitat al que disposa l'article 195,2, de la Llei Orgànica 5/1985 del Règim general Electoral i 37,2, del Reglament d'Organització, Funcionament i Règim jurídic de les Entitats Locals, prega que el Regidor electe de major edat que, segons les dades obrants a la Secretaria general, resulta ser la senyora Má AURELIA CAPMANY I FARNÈS, passi a presidir la Mesa d'edat, acompanyada del Regidor electe de menor edat que és el senyor JOSE ALBERTO FERNANDEZ I DIAZ. 2.- Queda constituida la Mesa d'edat pels dos Regidors esmentats i el Secretari general. 3.- La President de la Mesa, senyora CAPMANY pronuncia una breu al.locució i dóna la paraula al Secretari general. 4.- El Secretari general dóna lectura al certificat de la Junta Electoral de Zona de Barcelona. 5.- La Mesa comprova les credencials del Regidors elegits, les quals estan sobre la taula. 6.- El Secretari dóna lectura als articles 6, 7, 177 i 178 de la Llei Orgànica electoral. 7.- La President de la Mesa invita als Regidors electes que expressin en aquest acte si els afecta alguna causa d'incompatibilitat. 8.- La President anuncia que tot seguit els Regidors electes han de prestar jurament o promesa d'acatament a la Constitució, d'acord amb el que disposen els articles 18 del R.D.-L. 781/1986 i el 40,2 del R.O.F., �AUTORITATS REGIDORES I REGIDORS Us agraeixo, als que m'heu votat, el vot amb el que m'heu honorat com a consellers de Barcelona. I als altres, la vostra dedicació igualment intensa a la Ciutat que entre tots hem de regir. Em consta l'estimació que tots plegats tenim per Barcelona i desitjo especialment als nous vinguts un aprenentatge apassionat del regiment de la Ciutat. - Perquè us asseguro que no és cómode però que és apassionat, engrescador i una exigència que ens ha de dur, si cal, fins a l'esgotament. Ja n'hi ha pocs dels qui han començat al 79. Però n'hi ha molts que s'han anat escampant per la política catalana i la política espanyola i per la vida civil. Poc o molt al servei de la Ciutat. TOTS, EM CONSTA, La vostra confiança em farà estar ara ja més de vuit anys dirigint Barcelona i 12 anys participant en el seu govern. Ha estat un periode difícil però magnífic de la nostra vida col.lectiva: perquè ens hem desvetllat a l'autogovern, a la millora ciutadana i a la projecció Barcelona enllà. I per a mi personalment, una joia sense límits, sense més límits que els sofriments que veiem cada dia. Però avui, més que parlar de la dedicació fins a l'esgotament, i de la intensitat en l'esforç que donc per descomptades us vull parlar amb un nou esperit que hauria de presidir, crec, els propers quatre anys. Un esperit de civilitat, de rigor, de servei al públic, de concreció i d'autocontenció que considero que la ciutat ens demana cada cop més. En primer lloc m'agradaria ser breu i tanmateix precís: 8 anys de democràcia ens han d'haver ensenyat al menys a dir el mateix i millor amb menys paraules.... i més gràcia. �Ahir en vam tenir una prova: - en el comiat es van dir moltes coses ḏ (terrorisme, Madrid, cultura) la destilació de molts mesos en pocs minuts Tant de bó que d'aquí a quatre anys, ens poguem acomiadar amb el mateix esperit. Estic segur que així serà. En primer lloc em comprometo a treballar per aplicar el programa guanyador de les eleccions que ens han dut aquí. Però també a llegir i rellegir els altres programes, especialment el del PSUC Però també AP, CIU àdhuc CDS, ERC. No puc, no podem, oblidar que el socialisme ha estat la opció més recolzada, en 7 de les 9 conteses electorals en aquesta ciutat (dont ḏ 3 municipals) 77, 79-79 82, 83, 86 87 Però tampoc no oblidarem que en alguna mesura, si això ha estat així, és perquè haurem sabut interpretar sentiments ciutadans no partidaris. I que sense diversitat d'opcions, govern i oposició, no hi ha autèntic govern local democràtic. Simplement ciutadans. Els grans eixos del 79 es van acomplint en mesura important (si miressim des del Tibidabo) (gent-pedres) - Humanització de la ciutat ḏ - Reforma de l'Administració i l'Hisenda (13.300 v.s + de 15.000) - Ordenació de la Regió Metropolitana (nosaltres sí) - Descentralització i Participació �Del 83 ençà hem aprés a més a simultanejar Aquelles primeres preocupacions amb unes altres: Tanmateix les pedres són importants i cal embellir-les. També les pedres són la gent, és el que queda de la gent que passa i el que necessita la gent per a viure i conectar-se i sentir-se a casa seva. Tanmateix és important crear riquesa per distribuir-la i entrar modestament però entrar-hi en les causes del malestar econòmic i social per aconseguir més benestar. No solament més serveis personals per atendre els problemes i necessitats (que també ho hem fet), sinó menys problemes i necessitats per atendre. Val a dir, Més acció sobre les causes que els generen Més camp a la societat i a la gent per modificar conductes en un sentit d'iniciativa, de creació i de plena ocupació de les seves capacitats. No solament anar-hi al darrera quan aquestes no es poden esmerçar. Tanmateix encara Tot això que hem après en 'carn pròpia' no ens ha de fer oblidar que de nou i com sempre la ciutat és la gent i que ara hem d'anar BARCELONA ENDINS Potser menys patètica menys desordenada amb més recursos amb les nostres empreses i iniciatives ḏ i serveis renovats en una mà però també amb l'altra mà disposada al contacte novell sempre comprenedor amb la gent, amb els seus problemes sense arrogància, sense solucions prefabricades disposats a aprendre de nou �En aquest línia m'hi trobaran perquè sé que els mecanismes d'autopropulsió econòmica ja funcionen i seguiran funcionant. Però el nou esperit, repeteixo, hauria de ser un que combinés d'una banda la creativitat, l'entusiasme,ḏ la iniciativa i la sensibilitat directa, de primera má amb d'altra banda un cert rigor, una certa autoconvenció una utilització més discreta dels simbols, dels missatges i dels medis. Inclús una utilització més harmoniosa del nostres propis recursos personals del nostre temps i de la nostra capacitat d'iniciativa i de dedicació. No hauríem, ara ja, després de 8 anys, ni d'atavalar-nos nosaltres, ni d'atavalar ningú. La ciutadania està massa sotmesa a una ansietat permanent que les nostres accions i solucions ajuden a crear tant com els propis problemes Fa vuit anys es deien en aquest saló de Cent paraules que ara voldria re-llegir. "Hem de fer de Barcelona el que no va poder ser fa cinquanta anys... un dels llocs de creativitat, de riquesa cultural de tota Europa... obrir-la a la mar Mediterranea, fer-ne una plataforma de decisió, de capacitat administrativa, de serveis de tot ordre, de força cultural, de creació i absorció tècnica en la qual es recolzi el creixement de Catalunya. Aquesta Barcelona, ha de tornar a ser com en el passat, quan era la primera ciutat d'Espanya en instal.lar la llum de gas o l'electricitat , o fabricar vaixells de vapor o aplicar qualsevol avenç tècnic, avuí informàtica, micro-electrònica Ingenyeria Social, Ingenyeria Financera". I també es va dir : "Hem de treballar tots junts per tal d'obtenir del Parlament Espanyol una LLei-Marc de Règim Local que permeti que Catalunya, una vegada obtingut' l'Estatut i ḏ plenament la Generalitat, es doti d'una llei municipal pròpia que representi, en els temps presents, la innovació, i obertura democràtica que va sofrir la llei municipal aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1934." PM En que han quedat aquelles esperances? �c ) I el President Tarradellas en aquella ocasió deia aquí mateix: "L'acte que estem celebrant i la presència entre nosaltres del Consell Executiu de la Generalitat es la voluntat i el símbol de representar aquí també tots els Ajuntaments de Catalunya. Siguin grans o petits, sigui quina sigui la seva importància, siguin quins siguin els homes que els representenEs pel que acabo d'expressar-vos que cal que els Ajuntaments de Catalunya sàpiguen tothora i tinguin la completa seguretat que l'acció del Consell Executiu de la Generalitat no serà mai centralitzadora i tampoc no serà mai un obstacle perquè no puguin exercir les seves funcions amb l'Autonomia i amb la llibertat a que tenen dret i de la manera que creguin convenient, etc. etc. etc. amb la total i decidida cooperació de la Generalitat." I cita l'Estatut necessari i la necessària Llei Municipal, com la del 34. PM Que no interpreti l'absència d'autoritats.... al contrari menys solemnitat i més sinceritat. Sí que haguessin vingut. Peró crec que l'ordenació territorial i local que respecto i acato, no és aquella que el 1934 va ser rebuda amb esclat o al menys esperança, i que en dir-ho obligaría a una incomoditat que cal evitar ḏ Avui no tenim malhauradament aquella situació somniada. Les Lleis territorials no han estat aprovades per consens I fins i tot tenen defectes al nostre entendre greus en la seva concepció i encara més en el seu desenvolupament reglamentari, que ens poden dur a objectar-les davant de qui sigui i a acompassar-hi el nostre propi desenvolupament reglamentari. Com a penyora de consecució de la carta Municipal que tots volem i que pot i ha de resoldre aquesta situació Però ha de quedar ben clar que nosaltres acatem lleis jurisprudència i sobretot Sobretot que en aquesta Casa estarem sempre disposats als gestos que calguin, als esforços que calguin, per a reconduir el marc de conducta dic El Marc cap a les vies de consens d'on mai no haurien d'haver sortit �Es més: estic segur que això succeirà i succeirà més aviat del que ens pensem Oferirem un ample enteniment al Govern de Catalunya sobre aquests temes i sobre tots els temes d'interès comú - Concepció del paper de Barcelona - Serveis de Capitalitat i serveis de ciutat - Institucions compartides o d'interès comú Port, Fira, Aeroport, Mercats Centrals, Institucions Metropolitanes. Però també, + Liceu, Teatre Nacional, Museu d'Art Contemporani + Palau Nacional, Olimpiades culturals, Orquestra C. de Barcelona. + Parc Tecnològic FPIS, Parc Biomèdic, Eix del Vallés. + Universitat i Borsa + Escoles i Hospitals. I tractarem amb el Govern Espanyol, Si pot ser de la mà de la Generalitat, dels temes de Barcelona que entren dins el camp de l'àmbit estatal que són molts! Ja sabeu la meva convicció que no hi ha cap gran tema que no tingui aspectes locals, autonòmics i estatals. No solament en el camp institucional, sinò en el camp dels serveis de la seguretat de la lluita anti-terrorista de la llluita contra la droga i de les grans infraestructures i els grans projectes començant pel projecte olímpic i acabant pels programes ocupacionals. Solament us haig de dir per acabar que em tindreu a la vostra disposició, Per anar Barcelona endins i Barcelona enllà Per treure tot el profit de les immenses possibilitats de la Barcelona de sempre. Parant compte, que la Barcelona de sempre no és mai igual, que creix i s'arronsa, es renova i envelleix, crea i destrueix i és bó i natural que així sigui. La Barcelona treballadora i menestral La de dins de muralles La que va saltar a la plana i avui s'enfila pel turons i els forada impetuosament i genera aleshores tristors i problemes a dins �La Barcelona lluitadora i mandrosa a l'hora La Barcelona esplèndida i la tràgica Ens ha de tenir a tots al seu servei Però aquest cop amb més confiança, amb més serenitat, amb més rigor i això donarà a la Ciutat, Regidors i Regidores, la confiança en sí mateixa, que tant de temps li ha mancat i avui és a l'abast de la mà. Gràcies �1 A-,),514A-1-74-irs i,tfá-1 ^^S _ US 1Ï'^ti^! Y,0C^C, f14 Y2 L.'Z ^D l l {o N nA./l-f Go dA (An t Q C A GDw .I^^LLv1^,S Dt-N L c^2 DO' 11- .^ /t u s M,-^t^ L^ ^v^ ^ l Dei) k4ex1 1iAzwvSIN- l niv , V L Cs i^ d31 ÍMyt.^ ^ v ^ (U U A- Cerkvrj 11) , 1^ J r1 ue' I C711- C 2 eZ-t n- (b 7 07;19 UA1 Í t`r^v ^ b t^ P^^ ^t rL^.^^ ‘ Put-').) cn J q DYi^S kP /1-Ç S/ (A5 ■S C,¿; tAn D INJ ^^W (i1) p entk,¿ ^ 111-5-1 L1W7 ^v Fr1'f 0S 1 c,1Nh-o qu e¡ ^) c:^ D tI y^ ,^ ^ 0-0 YtIUU^ b ÑNI^-^ L^ 611) A4( vti.fthJT L^ll G^ G/Ío ¿y-y\ ^ ^ L^ }^ c. L Zo3 C;-?c t 61= c4-1, c—t ti S u7,r4- E1- / a ,J , crws �J4 Po r f'(-h• 1M coitit ew 01)1,Ç ,41-)/L_ ^' (.17 . f (14 CAl/t/( pkiv► ,ti 4744 79 c1 v C, t(,t,v (43 eA-S71i.otw 4 ^^ f () 1.,t ZJi GJS 17,19,kly ^^^ 4 a_ c^ v l ^- ^ ó Gi-t-t) L-r At ^' ficol. L4 v i 04 v t'1 ' c-r .1 c-11 E 1yt 0 kJ St774 r ^ le" Fitvmy usrtyl A ' 41tU \10--yriN4g Mc-r A v U iT eh\JY S iZ 1 G\D hívYI D ~Y-1M– jP Ah n'(, 4^1 ci2o^v(71 DGI'tivT- --Yuk) 1^ L^ A ► ^-,.— G4 Vl\1 HAA b pe r n(''cit L cnte In cz' 1.4vJD'j ThA Col'c.&-47\fl L1P-)<^^ 0c5 jk rLLo-rul- G°v nt- DhtilA p U)c---tGt b AIN u---Lo !/`41 c. '4-u 12)6-0 uUe,v, �hot , ^ c7Jr"7.-11v7D L t p 1)1^- ^ S n'NS Ol t P irn C_ 4-Y1 L^ t= (us CN - (^hGt ^3 j t r 11--5 C ^t ç rt,-n iy NY2 o r5 ca m d n b i3 S US u uLL jP trLt- A-1A PliLLYt 16-1 ')/1- n.!44 cR U ti- Tnti 41-1R4o5 uN iuutJ i Lsdervut— (; tS , p o.o1DCpLs J-r 01^-17S )S ^L ^3 V rV r ^ ^ ^^ ^(^ J f^n U ^ L / ^- ^ / L—^ P Pi4 (;9,) S O Ce tiwt 41144 ^ JC 117`17 O' 5 4 COLAti'bt 7/i U/ L-3-1. 1)) //t LA.) A : P 0J- LO 6-‘31P fGi. ^n-4-00-71.4 D el4,oG^/}.^ l9 t- . -y e)x ^ ^ S ^ ^L^ /9-7`k LZ I.t t L^ N 1--t-t .vL" cA-0 ,(4 C11 Z-Lv£_ T^v i^ ^C ^^/^ ^i V ^ ' i ^ dl-vio c13~ z4 j C1 U T11- 1 l ¡^ ^/ ^ " ""^]/J.^.^ ^/1 U ^ (^( ^ ^ l i^ `^ v ^. itt 1 arkf S MI- 11-74-24 - (51N., 7 S 14 < go 074 Mi L`^^ c t ._ ó ^ �^ efik Lsw " T-v\i tk. V^11 e-)'"\J ct- CvLIA 120 A 2^ - ^ i: 5 C,e^S e'S v 0.5 ICI ft P--Z5 O n24 (,r,Ur L-7.r ^(2 .S£44' yv ï3 0 91-ü Q e" S c,Yv7 1-tau (7-3 4_ Cc) CD-J04 hotte4'44 Al& P /4-7-,^l s (7) ^ C a u` ^ hvys bz c^ [ , /{-I" "c S-ur tJn ^ ti)7 c,‹ ^^ I` leyL E 1/1 (,(yuik P KA) luz-1---b A- ü-wh\i~n t J c.^U 7r7rOt – 1,-^-5 7fi^ AYI p (fYL UrPuzi/rK pm; A-,cit-K cu u-2,) n ^ ^ j^ L^ ^^ r YL. KLI GI:ank i~pfnui v-5 ?lo h tivus T71-1,0,-,t-/- Pi-uC Al ,u a <.t.,ec �,{,i,o r'tQjLfr ND Puc C? o ^ Lf,^ ^ L`"1'U 7 u, v 4 ^ C7,‘ 71FIA:3 ^^ r C. °S - Dc - -ceJL- 7.i-10 /^( ^ ^ ^^ ^ G ^ G ^r- 2., 9-- ^ av t.?Ki ^^ /hko *R el ' -C7H- ^h xt ^^ Po,t/i d1X. J 15 T IA5 D G, l> 1-1-1DA,,,15 S p A714-1 1,114uS ím i l L-44C-M ^,fr_ 3 Nl vrv t PltiJ 3 Tinkt Bvz No o& .L.i jor.(.^ 1 ,1-711-vn &Pi c.rpkm-y„ C-c)N^tZ,--5 c-" '-S- t-c-'5 - 9- ^ ¿Ykio M74.. Cv74-/J/YW3 Crimfh p c-k q ^^" fcwiYtit c^^^l �1 g-rl otw Alt) ^ – i ^ PC i ^N ‘14-7-\1 bel_ḏ ciḏ L Yf tML7 ún G^^ ¿ ^b o t ^ t" ^,( /^ L ^l^tGt, ^c )17z /jr7.^ U e\i b et_ A li M r -+ ^( 1J--00 ntyv-7{ AA Lt-vv `^L t J L4 /Lt 2m b l{'(ivp - w-19 (47l cw.071 r' – /14O> Pn`vr , v ^^c^ PC^2 • )cos /7A 4h,t 1-2-4212-t5 II- it---M, G= s r(---&91 çi pt (D /,6Z,, 7j /4 E U t-T-k iJ Uj Gh/LS Pa /t–v cid d4tt,1 vh3' Alti( --- U N (_^5 k1791 C^ ' flj ^7 7-711+) 11 Gl-12i t F71 C^ t't. L. át (3 ü.t ^ v^ Q e- - fe/In-el ),vd,f /27 c L 1;2 Gd l ztPc774 /4t71A- L Q v^^^ 91- Lo 6t,--Kif d Li c' o1ss¡í^ eít,-c, e,-S c P (.yt U( ' U 111 C, CeJvv ttll ee PI-vc J ^ Jtgv "r 14-te" k CA-1' J C'3í^ �rity,i /44ll-1 jjL es•ÍLtjDyl arvi -cYrn_ L/t-nik (len /Luz: te,7701,1 c..€11Jr E--"I■J7k 491 L LLI\I us-71 e_ I Ín- A2-0-kf) 5 1,9 u7t.lo-rv--41—s 'J Lyt El- 5 fi eu . t. cit, 1---5 /su,e e-s si P11-5 if-U; bc.,) Ác Eliírifrrs P E-YT egve-SZYte c 3 M j9t- cís 7)7h L-zip-v-2 pe-e A. L3 c 4-9 VVD firuk-bncp,fr P (144; C.)‘/771, 474 cti nnA, Vik., t-G-; f Q ue - É-1.4 J119 . 11.0 U-5 Cfru &iet kl 1114& 5- 011bt e 4-- C- 14 f o C.71 &À-t) O 'Un& I, IV) G blv él- e t f Libi)e.-}vr k7v Prqvc---01:'S Uh) tO U c'n ci)-V ¿A/ (.1401-1. D-DE 'c. elArzl LL-5 fc-vc-1 uffigt-c, TrÏ p tru o' P■JD t 4- Lt- Cibg\-)7 MA1-u ch . J "-13 1-1 tti 017Pos703 A ItyLfrucik 4 rEP rt e o14, e ç �/LÁ- P4"( ~^¡^, ¡AA ^^^ ^ P9/1/0 Ca- &--).4 Df i-^GM^Q ^^ ^ d? ^ ^c- ^ 2^. x-c/ ^ ; cr^A.L.^r1vL: S (^uc u") V".9/1 'ti L A G2 r^t ¡1ti^1^ ^ ^ ' ^1 ^ L ^ . U _ 5^7^ ^, ^ ^ ` ^ ^^t^ ^t-i-1 u4 4 su- wJ tx t` ^^ 1"7il ^ t)1 Lrz.^ ( d^ r P^t`ltL c,fvt.^ t^i ^ 04 Ntrht74 Am5 9 (41- 711--if ^^ ¡ hr i` l^-^ ' ^^ ^ U`Ún ^ Vry ^`^ l i 2^/ ^ ÜD CjÍp^I A,^1q}^(^t 17 U tV 77 // ti AYA UML,t2- 4-v o mL) cnCrA Dt-.7Z.s ti) 1 ^ V r^14 i141(. t 72-/I z-^- 6 /41-5 i 'f-~ P4_,/,{)(? li c2vn1 `vf P on/' ,w) "--3 AQZ 577-1,3 As a) pve- t' D Ps 'An 4-7fv ^ d-bi lu.)-D ^ f ^ L 9 C.^j ! Z.,/tZ, Ü t D N- t vn¡t Oc-S P 1A , (414-1l iJ1A`^ -'144 ^ " Ghï`^ U ,1'^ dl ^l ' 1J) n ` Pri7R U 9) lN 1-) a t/ ,910/,'N 4-70s, 1 At ï 7^^ L..--s FA 1,14A/1/1 ! ¡v J3 ?-" Cs, A I 4 iYh/vw 1(' (AJA Les ) (-‘e Gt vrft-0 )4,`,1 A A» DST/j ftz c,‹ I'J,J'3t A CLR.c11rdL --t---7A--rx- C. 2 j p,uop ï o L2 ^ /1,0^L^^^ LU c.r 0ijI �ÌD t u¿\) pe-1' G-7 (.5-n\ Cer.:Nir ka Out,- f ft ku L-7-7. 1YL AA 5 - ?c, citius .9,4,,h— cé.).< Íric, fu4c--( a(,1 (AA,LAA"'("t/M utA ‘G,"( ( ‘.)( di aya; (4- c._„i,u,t; („.51\-7-L-' duveAL 4 CA-ec r-- (Culit14^Ae CO-/W140,7c- , Un-1-1 U—. ICAttj4714"' ic-- • 5 (c./m'ci,r trA,,i)ti A co<¿,,. Ce, d..-‹ ru-Tch,-. 1 [,,..(a4.-47- C ~e' ti t'A-44,4'7 5 3,,,,,Lpt1Ä'( t, /11.4 -11/r44 1 kV pc m c 1),,,,u(„„.4--- 1141c-- )›--3 ti-9 /„„9,. ;r-4 1 4449 ,y Co.-4-7--(.4~47 ft^'-'44-`11ru,,,ÁzA_efr-stk: 1(e.4 - CuLY" ac-e o-rr= c._ 1( ,7---LQ 5- c.,1 4-7 trt.p„,.( (72,-,a7c,a,L t ( att,~4,,,4 c,_ ( /4 �A 77t71 fi PA/1F- cy1L--kn IY del-ul U \ - -( ç;-;£-Q Jilt-¿W1/4 0 47 6, j(.} Q., ,,,-,1—‘1,42{- _9) çv...t.ti„eidbb «,utfleḏ ,(Nu_1 -24(m-t7 ..6(27 ublUt &-T74 LA- (.)-~ 1' -tAr7i-1— D e oti-0 't x.4 tl ¿ e_es T i\J ï P\--vuk / ("ID A14 4 ik UNÍ o _e Titz_ l (-;A L--75 P Ftki"Oi A t?'1 ".CUU 0&-R- CoVA-LC_ Pu& (-- (ftc efZiUT1U 6-1-11 ,,cadh 0- U kl f.-4( t-t1-»11 17 6-u (91,1 ckf9k-L.o ,,J94 S ni,71-1t4 crin' 6-2-Ç Q C Cocfripay _ — t &fa) \J k) QÁ.&: fui) Pu 51) /A) p f\-)S- 414,5 ke:h C.( 4v toivómi -)1 v- c bt ,(21L- - - -f he t aleud,rtz_ (uf c-~4, N„,-(±.e 2+ txt C4e U2nA-¿.' u*. A-4/1-rfb(k �f2 v Ut . 15 7 zA - J ru u 'D u/1 ► li-u it il.P fi- th~T- s t fi1 l4 -u '0 M cMLt,r71 . kif /v t^S s ^.s N D 1t1177N1 “F5 1,c .^ r' S -r111,x,f g-in c./Y/u v il-tD Cj F-t `ptS C":7‘.1 Lï'N PS Cvs ds7Yt.e_ LA ,ft---U G"- (ejPt 41,L^ A Méss- E-wS U^ EL J' e:v p c S L-nr\t bc,v P/1-1/1 riv(7 ^ CZ^ {^ B¡^,(,^i c^'^3 Q uL `C -n-liL,s. " PoDevu Dv ^ 1^ 1l1'0 --f7t-hti b)171-\--- O ^^zs- -6S N1 7-1)T iz-7vtr-i - J12 1>4 ú !)P>Jtz-►Mi-14—L( QV t :0`.11 p us pruv p t 1tGevv r kue- v- u it t'AJA./ Coi( k U:7 D e- COAlL-ZUt,tv CA-MI+ Lituo-14 M'u ^t u (7- P73- `113L i-Jm O vt--cb Po r it vL-73 i. -RJ-,n/19-Z" v/ �péi,„ [(Hl_Ð Q (A-9 ibiL aci(1 T7 us3 c Ceri ue- V? ile9~ Jc' ni?tìmNzA J'v&liu 1-1) Mi44l7Z O/ U t-gv 02? ue5 i; 5 9-) usTÆ ,te-ibt Je-1-ru 14' >c: fuccE9 .")i, Svet cs;-1 ./4 /\/Pie e) A-V1 -4-7-- Ni- a ue--I 2 �)4 d Fb91/tht°u4 UP Irm PA,' (j-p ` Oc r2'ld un-ftt u ~ f rcl ur,^ S ^vú' l b 9 ( c'-5 H- S ^--qtr N(--2/1t _ /t?p( 60 /ecu c¿&.e Cau-^-^w -•••■••"". G/VIh. i14-,(11^ &15^ a^24 ^ ( ,c ^ ^ 17,1 ^ ^ A-e4Al ,1r, ClitLúu,ti Ced,<,91.4 ^ AA,k,a;ur dut: ,(AA) `-1-U.uvce' cuit ^ te ^,^ ^ 1 ^ fvcoui\ N a-ti Y -e ^ ^C^^ „ J-7,1 ► ^ ^ í^u. ^ p t r ct-t (W¿_, 416 7 é 7 T cf,J V4 ^ i(t; (1{A)14 (Ar- t1(1 t 121,_ s^ c ^ �r/tdr~ /N eL ÜDJntti ^ Lel 6-~1-14: 71-r(- i o hal r1-S ^^^ ^ Evt11. en) \b 7.10} O`_ C` /4"Yii (,► Í E^ t^i2 rii-vbx-Lh O)» Z r1722ni l. A ^P c3-(1 /thi q vviii 4 Jt- tup T17J7r) ^^ c.04P cía( f-1"Nb ei"1 0E P c' t5 ïyritz -S /\ p cz--i t'ç 1 v al_ s, I1v -DvÚ d-id'c.S L^ -t- uJD t h" 111 U^ n' 1v c, o Aat_ /^^:u j^^n s v^ l f ¿A f t, v 1'77f 47V) ^) - runYLp ïA-r rX- C 4- Cu y t' ("fi->‘-/-t L__49 .D nirZm. Gi.-i (in /k r ['dd91/1ti-s?)-wwiint^ 6-yL/n,.1) ^.^ :e-v\--. 1\->■/ 7 AA- 02-9 c^J^ OC-C-UiP rz ^ ^i d'c - s P,L07r-tA-4~-1 6 r. V íl^ p.,rM^ �1 ^ 2-'114c5v 3 ^ bes- li^óc ^U S' r D ^ Gc kt-n-b-krn. L'wt 1-7 . UJ wtev 4 Lit- 3ersPc4 t7 krt. ti 3 4-xce9. tpv i` )k-,5 4».fy. ut- P e->.■ 'ID T k651, 'PA 19vm &U` 77,2--ç ?be/ t3 474 h c- P /1-YL YvT Ceritk p1_ é ^-^ Po-e5,` o sin oc P ^^ ot c,^-, c-úrv2/4 0 e ïtit-t ^vu ^ - W o c.--5 /1-1' i^^ 4- L 471- 11 v d.21 E"v L^3 Dl e- r.Nv c- vfl )(. p c'ç y7w ^^ k ^(_^j (^a a p,t_c_r ¡ N h5- /rZ. a v/^t^cr Si b-.! �/M-Y1 c c24)-24 ^^^ ^ G/1- bcw ®i7-/ 0(7 i1.-t un-ilft--cc--5 L t_ 4 it/NV4 VA ïtti- t7rk fr A- 4 . P ezs 7?i ita") ¿.--^-_5 Fryï k-A4 f ti,t n^_ f ^^ti i^-lA /^1C ^ ! ^í^L(sS t1l o )11-714.(2117– T yl,-r i 1 IJ A- tcy `)k) cC"Njit- ,^ LC,v r c^D ú^ l^ ► tit ttn%,Dn-os 1/1z.-01 /541-31 c,¿2,0-"Al- 0,- c.^ j-iu r.a-^ o" 4 t' 771/t (7) Z-4 7U r5 jer■ v^^ ?^^^ ^^^ ^ G^ 41,1)(^ , ^^s (D)kfhP ► ityJm litio f(xit PE'r ^ ah`kv L4 e^ rtiL^ t ^^ _1-11‘rv cS: C c. 1-&314 Ps L1.. t en ¿,e t1 ï 7^i C.i)-Mr t-rbwQ -'1\i ^ L•^ 15-1^-5' J'7' A-t ds 5-2"-7/ ' X-4j (410- t \/"Ut' US A-"(410 L 41497 ° t" uf 144 5'4 4-) � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall a la sessió constitutiva de la corporació municipal de 1987 Subject The topic of the resource Investidura Barcelona Alcaldes Ajuntament de Barcelona Govern Acció política Model social Description An account of the resource Conté la transcripció i l'original manuscrit de PM Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2751/19830506_ParaulesMitingFinalCampanyaBCN_PCatalunya.pdf 0ee648a9389fd6edbce8f524284fcf98 PDF Text Text P~. RAULES DE P?.SQUAL l·l?.HAGALL 6 Maig 1983. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. Seguiremos por siempre fieles al servicio de este pueblo. Diré primero unas palabras en castellano. Unas palabras de respeto a los barceloneses de adopción, que abandonasteis un dia ya lejano vuestros campos y pueblos de España para veniros a trabajar, a construir nuestra ciudad, a construir Cataluña. Vuestros hijos seguramente hablan ya catal¿n. Vuestros nie tos seguro. Barcelona sera de mis hijos y de los vuestros. Nues tros nietos òel año 2000, dentro de 16 años, seran hermanos desangre y de lengua, y todos respetaran las tierras ancestrales de aonde vino su f amilia. Yo misrno soy nieto de un barcelonés del barrio de Ribera que se casó con una andaluza de Jerez, y de un zapatero alicantino de Monóvar, que se casó con una campesina de su pueblo. Ella se llarnaba Azorín y él se llamaba Mira, Pasqual Mira. Y junto al Azorín materno estan en mis nombres el Maragall paterna y los Gorina y Benassa de Sabadell. Todos vinieron a Barcelona. Barcelona ha sido siempre abierta y seguira siéndolo. Ha creado hijos orgullosos de serlo, críticos, exigentes, pero orgullosos de Barcelona. Mezclados, procedentes de todas las razas y horizontes, pero orgullosos de Barcelona. He empezado mis palabras con un verso de Salvador Espriu. Los barceloneses tenemos la obligaci6n de "seguir siempre fieles al servicio del pueblo de Cataluña. 5omos la capital de Catalu ña. blo. La capital de una cultura que no morira porque es del pueTenemos que aprenderla y defenderla. Todos. Si nuestra cultura se perdiera el mundo entero saldría perdiendo. Una lengua que han hablado campesinos y ciudadanos, comerciantes y poetas, durante siglos, es una riqueza de toda la hurnanidad. Tenemos que respetarla y aprenderla, respetarla y en señarla. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. _. ··--. ·-. - -.-.- --·- - - .... --·~·· . - -- · --- -:-,__. .:..-: -.~ ... ·~- -· -- -~--- -~- ,:\" ~· �I ara, us diré a tots que jo penso que ser fide]s al nostre poble vol dir no tancar-se a ningú, il.lusionar-nos tots plegats amb objectius de construcció, que engresquin, que uneixin, gue arrosseguin; gue no enfrontin, que no divideixin, que no insisteixin en el passat que ens fa diferents, sin6 en el fu tur que ens farà iguals. Que no insisteixin en el passat sinó es amb respecte de tothom. Que insisteixin en el futur per respec te a un present que es difícil per a tots i que cal superar. Ahir a la nit vaig tenir un sorrmi. La Barcelona d'aquí a deu anys, d'aqui a quinze anys, hauria recuperat el que va perdre fins al 1979 i hauria fet molt més. Des del Carmel, des del Parc GUell i el Putxet, des de Mont juic i la serra de Collcerola, veuríem trencada la monotonia dels terrats per les taques de verd i els colors policromats dels parcs i places de l'Escorxador, les Glories, la plaça Soller, Mart! Codolar. Una colla d'espais oberts ens arrenglaràn l'existència de places i placetes, sí , placete s, allà on abans hi havia maó i ciment i bruticía. La Plaça Reial, la de la Mercè, els Jardins del Mestre Dalmau a Gràcia, els de l'Emili Vendrell a Joaquim Costa, la plaça Trilla, la plaça Navas del Poble Sec, la de les Cotxeres a Sants •.• i totes les que seguirem fent. El Raval, aqui baixant a la dreta de la Rambla, convertit en un seguit d'espais lliures davant dels antics Convents dels Angels, de la Casa de la Caritat, i de la Misericordia, lligant amb el redós de la Virreina i del Mercat de la Boqueria, la plaça Vicenç Martorell i els Jardins de l'Hospital de la Santa Creu. En els antics Convents els Museus d'Art de Barcelona, relligats i potenciats per la proximitat, beneficiant la qualitat de la vida des de la Rambla fins a les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau, que gaudiran de l'afluència de milers de visitants del nostre art. Al fons, blau, el mar, net d'aigua i net d'entrebancs, sen se la grisor i l'amuntagament de materials del port comercial, convertit el port antic i les platges del Poble Nou en lloc pre ferent d'esbarjo dels barcelonins. El dogal de les vies del tren hauria desaparegut entre l'Estació de França, que es conservarà neta i polida, i l'estació del Nord, seu d'equipaments importants; i entre l'estació i el Besós, alliberant el llevant de la ciutat a la proximitat del mar. L'Estació de "Cercanias" ja no hi és i l'espai lliure .. - - - - -· - - - - - - - - - - - -·~·--~.-- ---- .. - _..___. --·-- ___ _. •• 1--;:: _~-3:;;; ;.~·-;-. .. - -::-.- 71' .- - -"' ¿ ~== ·-=-: �l •• l l • .l' t gue oeixa lljga amb el triangle gue ja hem alliberat òe camions darrera l'Escola de Nàutica, al començament del Passeig Nacional. Una nova bocana a l'escollera permetrà tencar el port vell al tràfec pesat i obrir la sortida directa a les barques i velers. El Montjuic, imponent i olímpic, connectat amb Colom per un jardí que ja s'endevina i unes escales que hi son, encara abandonades. Al cim, el vell estadi de 1929, remotllat, i el mo dern polí-esportiu, i baixant cap a ciutat, del Palau Nacional la Plaça d'Espanya, el merevell6s espectacle que imaginà en Buigas, realitzat. Les fons acompanyaòes de música, que s'inauguraran per la Fira d'enguany, i tota l'Avinguda de Maria Cristina ro dejada per l'aigua de 206 brolladors. a Seguin amunt, Les Arenes, l'Escorxador, la futura Plaça Miró i més amunt a l'esquena el Parc equipat de l'Espanya Industrial i l'Estació de Sants, ja avui nou centre de la Barcelona de Ponent. A la dreta, l'eixample, viu corn sempre, amb façanes netes i edificis rehabilitats, amb interiors d'illes recuperats per la vi da social, corn els de la casa Elizalde. A cada districte, a la plaça de la Vila de Sarrià, a la de Rius i Taulet de Gràcia, al Centre Cívic del Guinardó, a la plaça Orfila de Sant Andreu, al Clot, els Consells de Districte i els Centres Cívics que donaràn vida als nostres barris antics i nous, a les ciutats petites de la Ciutat. Al tràfec, potenciat el transport públic, construïts els aparcaments perifèrics, acabada la vialitat bàsica del segòn Cinturó, la Ronda del Guinardó i la Ronda de Sant Martí, estarà més ben repartit. Al fons el Tibidabo, redescobert com a parc metropolità, se rà el nexe d'unió els diumenges d'una clase treballadora que ja és unitària a les fàbriques de la Zona Franca, Sant Andreu i el Poble Nou. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall al míting final de campanya del PSC a les eleccions municipals de 1983 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-05-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Identitat col·lectiva Immigració Espanya Catalunya Model social Territoris Cultura Description An account of the resource Discurs celebrat a la Plaça de Catalunya davant unes 4000 persones, amb intervencions també de Joan Reventós o Narcís Serra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Plaça de Catalunya (Barcelona) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf 46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561 PDF Text Text M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A DISCURS DE PASQUAL MARAGALL EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA �M f t R A G f t L L P E R C A T A L U N Y A Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi, van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat. Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa. Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible. Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà, molt més enllà, de l'estricta filiació socialista. Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és. No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius. Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant. Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte. Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu 3 �hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment, els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més. En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen. Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència. En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira, Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio Santiburcio, Ernest Lluch... En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final, que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt important. I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents, dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies Raimon, gràcies Joan. 4 �M A R A G A I L P E R C A T A L U N Y A LA CATALUNYA QUE VULL Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes la propera tardor. Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces polítiques. No. Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem malmetent. La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També, però no només això. Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa. Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer, d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat cap al futur. No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten. Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga �dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a l'abast. La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts, l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles. Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis, una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius. Aquesta és la missió d'Europa, i està començant. Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de començar per aquí. Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina. Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem la funció pública. La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània. Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit. Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres. Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa. Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com nosaltres. 6 �M A R A G A L L P E B C A T A L U N Y A Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té tot el que cal per ser algú en el món obert. I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani, l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat. Aquests eixos són d'interès general per a Espanya. La Catalunya que vull tindr una nova organització territorial amb set veguetieí. i amb un nou mapa. Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important. Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els Pirineus. Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual». Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal. Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes parcials que fan el nou dibuix de Catalunya. Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica. Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit, en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui 7 �tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat? Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa. A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i equilibrat. La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin les esgotades connexions metropolitanes. La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema logístic per a tota Catalunya. La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi. Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic pel paisatge. Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries. Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera com vivim. Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els locals públics. La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per adequar-los als nous temps. Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc anys desprès de la seva aprovació. Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució. Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir què vol, independentment del final d'aquell conflicte. 8 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa, però francament millorable. Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar, Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya. Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa. ua Catalunya que vul·l ve: soanva h-: 'fa! Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial. I què volem dir amb això? 1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels Territoris. 2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el sistema fiscal comú. 3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i aquí? Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més 9 �acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol. Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després, m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien d'arribar. 4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt, no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó. La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món. Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és més viva que mai i no hi haurà qui la pari. Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani, s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món, no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden encendre. La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys. Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions 10 �M A R A G A L L P E R C A T A L U N Y A «britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim, dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses. Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació. Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim. La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats. Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors. Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels emprenedors econòmics i socials: • dels treballadors que innoven a la feina, • de les dones empresàries i autònomes, • dels pagesos moderns, • de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives, • dels investigadors i inventors reconeguts, • de la gent gran activa, • dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense fronteres, • dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre, • dels funcionaris motivats pel servei públic, • d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també, exigents amb si mateixos. En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors. No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu sense fer pràcticament res. Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues 11 �raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també gràcies a la immigració. No ens enganyem. Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar? Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i de resoldre'ls. Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim 12 �M A R f t G A L L P E R C A T A L U N Y A tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après. Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que aconseguirem el que vulguem aconseguir. Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos personals: Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara, vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt. Segon. Un compromís amb la regeneració de la política. Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara. Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot. I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència, em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern. Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que Catalunya pot donar de si. I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de fer possible el gran canvi. 13 �Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa, autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats extraordinàries, i avanci confiada i segura. Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Compto amb vosaltres! Endavant! Visca Catalunya! L'Auditori de Barcelona 29 de juny de 2003 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Candidatura Eleccions Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) President de la Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/3/0000000910.pdf 148e739b4bbdd396872b5c925cd4434b PDF Text Text PARAULES DE PRESA DE POSSESSIO DE L'ALCALDE PASQUAL MARAGALL 2 de desembre de 1982 �SRS.TINENTS D'ALCALDE REGIDORS I REGIDORES DE LA CIUTAT Em trobo ara, en dirigir-vos la paraula, entre dos. sentiments igualment forts: el sentiment de temen5a' davant' el repte que significa succeir en Narcís Serra a 1'Alcaldi-$ de Barcelona, ,i el sentiment d'esperan~ai1,lusionada que Pgítimament pot sentir un home davant una tasca engrescadora. No podia pensar, ara fa prop de quatre anys en constituir-se aquest primer Ajuntament democratic, que exigkncies d7Estat cridarien el nostre Alcalde a Madrid abans d'acabar el seu mandat. Pero ha succeit el que ningú imaginava, el que era difícil de preveure en aquells moments, i ara; en aques-. ta ocasió i abans de qualsevol altra cosa, vull desitjar sort al company, sort a l'amic. He viscut amb en Narcís Serra moments difícils i també moments molt bons; he treballat al seu costat amb iHusi6, tota la il.lusió que hom posa en fer realitat un programa llargament pensat: sols em resta ara prometre al company que se'n va que continuaré treballant sense descans, fidel sempre al seu esperit i al projecte polític que a tots dos ens ha guiat. No enceto, doncs, avui una tasca nova. Com,molts ja sabeu, he servit la ciutat des de diferents llocs: mgn a economista durant molts anys i com a Tinent d'Alcalde darrerament. En cada cas, he posat totes les meves forces &r portar a terme el meu treball, sempre amb els ulls posat$-en la fita de retornar plenament 1'Ajuntament al ciutada, fita que els socialistes hem considerat com un element essencial de la reconstrucció política de Catalunya.. Ha estat una tasca dura en molts moments, s'han pres mesures no sempre a gust de tots, pero estic conven~utque 'Z : . S �s'ha avanGat considerablement en la construcció de l'administració democratica que tots desitgem. posició de nbmines, les membries d'area i la publicació anyal de l'estat de comptes, pero no puc amagar que aquest és el camp del que em sento menys satisfet del que cal fer i podem -,fer. Em sentireu parlar de nou d'aquest tema. En aquest mateix Sa10 de Cent, el 15 de maig de 1979 vaig asenyalar els criteris que havien de guiar la reforma de 1'Ajuntament, i que eren els dhusteritat, eficacia, informació, descentralització i lligam amb I'Area Metropolitana. Avui, i perque encara queda molt de camí per fer, em reafirmo en la seva necessitat. AUSTERITAT, perque l'Ajuntament ha d'administrar amb rigor els cabals del ciutada. Crec que hem fet prou en aquest sentit. Durant els darrers tres anys i mig s'han doblat practicament els serveis personals i socials, disminuint la plantilla en 500 persones i eliminant suplencies i dobles places. El darrer pressupost ja ha estat fet sense respectar la inercia de l'anterior, és a dir, analitzant els costos unitaris de cada servei i rebaixant partides injustificades. Les contractes privades han entrat definitivament en el camí de la serietat. Aquest control de gestió sembla que no, pero costa. I s'ha fet, diria jo, amb una certa elegancia. Pero hem de millorar forca encara. ENCACIA,perque els circuits administratius continuen sent massa llargs, malgrat la drastica reducció del personal bur* cratic. De circuits se n'han simplificat una colla de ben cru cials, com les llicencies de construcció, els tributs immobiliaris, els calculs d'obra pública, la publicació d'actes a la Gaseta, les certificacions cobra i revisions de preus, els tramits de registre general, la intervenció dels ingressos, etc., pero la mecanització de 1'Ajuntament encara és a les beceroles. Es el camp amb més futur i per aixb hi estem treballant de valent, amb mesures que inclouen la conversió del centre ordenador municipal en un servei dotat d'autonomia comptable, capac de facturar internament a l'administracio activa els serveis de programació i operació mecanitzada. INFORMACI~, tant a l'interior de SAjuntament com als ciutadans. S'han obert diferents canals d'informació, molt útils i de tall classic, com les publicacions de districtes i l'ex- Z DESCENTRALITZA~~~, perque aquesta és la base per apropar l'administració als ciutadans, per una administració democratica. Hem iniciat també aquest procés, hem creat els Consells Municipals de Districte que, dins les limitacions legals en que encara ens trobem, assenyalen el camí per on ha d'anar el nou model d'administració. La descentralització és un procés, i aquest procés, en el que estem compromesos, ha de situar el municipi de Barcelona dins el corrent que avui segueixen les administracions europees més avancades. Hem d'ordenar el territori de la ciutat, fent districtes capacos de gestionar un bon nombre de serveis, hem de donar pes polític i contingut als Consells de Districte i hem de fer que els ciutadans tots els ciutadans, sentin que l'administració és una cosa seva, que esta a prop d'ells i al seu servei. En aquesta sala hi ha avui, Srs. Regidors, hi ha també Consellers de Districte que us han ajudat a portar modestament, sense mitjans, amb pura forca de voluntat, I'engrescadora i difícil tasca de dur 1'Ajuntament al carrer, prop dels ciutadans. Doncs bé, jo voldria que tots plegats veiéssim aquí, en els Consellers de Districte i els seus presidents que han estat autentics Tinents d'Alcalde per les atribucions assumides, no pels mitjans disponibles, els autentics protagonistes ; de present i de futur, de la tasca de fer una ciutat autenticament humana partint d'una realitat que no ho era. 1 I ara deixeu-me fer un balanc més global i un-programa més explícit. .z." El meu programa no és un programa de transició. Voldria que a aquestes altures del mandat de govern, es veiés mes que res com un balanc anticipat, un estímul per culminar el que ja s'ha anat fent, per corregir l'angle d'enfocament en alguns aspectes i, sobretot, per projectar cap al futur al10 que la meva experikncia em diu que hem de transmetre ho- �manera no deixarem d'assajar en materia de transferhcies de serveis per fer-10s més proxims al ciutada, car estem con-. venGuts que uns districtes potents han de ser la base d'un * bon servei públic. Y nestament, Srs. Regidors, als Regidors que s'hauran de posar a treballar ben aviat en un segon mandat democratic.) HEMDE PRESTIGIAR LIAJUNTAMENTCOM A CONJUNT DE SERVEIS P~BLICS.Aixo és l'essencial d'ara en endavant. Hem de presti- En conjunt, doncs, malgrat les mancances, Barcelona va amunt i els ciutadans han vist una corporació que, des de i'equip de govern i des de l'oposició, ha actuat amb honestedat, altura, iniciativa i tenacitat. giar 1'Ajuntament com a collectiu de persones al servei de la ciutat. Jo distingeixo tres ambits de la nostra actuació: la ciutat de Barcelona, la corporació que formem tots nosaltres, companys Regidors, amb el Sr. Secretari General; i ]'Ajuntament, és a dir, els serveis. Barcelona ciutat ha elevat la seva projecció en els darrers anys. Barcelona, el leadership dels municipis espanyols, les manifestacions artístiques i els contactes internacionals l'han situat en una cota superior, que cal mantenir i reforcar. a Em proposo, en aquest sentit, assentar sblidament els vincles de germandat amb Colonia, Mila i Boston, que ens projecten cap els espais on per motius diversos la ciutat s'adreca; desenvolupar les relacions iniciades amb I'administració local anglesa, mestre en tants aspectes; acudir per segona vegada al mercat internacional de capitals per financar el nostre programa d'inversions de 1983; i signar amb la ciutat de Nova York, la Universitat de Barcelona i la New York University un conveni de co~laboracióque ha de projectar amb forca la cultura catalana a la capital del món, que és a més, per a mi personalment, la segona ciutat en el record i en I'estimació. La corporació que formem, companys, també ha guanyat en l'estimació dels ciutadans i dels forasters. Ho crec sincerament. Malauradament hi ha temes del que jo anomeno nivell de corporació, temes d'ampli consens, que a hores d'ara no han pogut ésser impulsats tant lluny com desitjavem, pel trencament de les coincid&ncies polítiques amb qu& vam comencar aquest mandat: la nova Carta de Barcelona i la nova divisió en districtes, nova estructuració que de tota Tanmateix hem de saber explicar que YAjuntament és un coNectiu de persones i patrimoni treballant al servei de la ciutat. Tenim una llarga tradició de noms i'l1ustr.e~: Turro, Florensa, Buigas, Pere Domingo, Josep M." Pi i Sunyer i tants d'altres que no puc esmentar perque us ben asseguro que la llista fóra interminable, que han fet Barcelona més gran i més shvia, i que han estat funcionaris municipals poc reconeguts com a tals. Hem de seguir i potenciar aquesta tradició. Potenciar-la obertament. Procurar incentivar les persones que treballen per la ciutat per tal que 1'Ajuntament no sigui solament la seva escola de formació abans del salt a &altre? empreses més gratificants, sinó justament el lloc de la seva total realització professional. Així anirem aconseguint que el ciutada miri amb orgull no solament la seva ciutat i potser el seu Alcalde i els seus Regidors, sinó l'Ajuntament com a empresa de servei públic, eficac, assequible; sensible a les demandes fonamentades; en definitiva, oberta ais qui la mantenen i n'elegeixen els responsables polítics, que som nosaltres. No ens enganyem: aixo és una tasca d'anys, perqui la relació viciada entre ciutadi i administració ve ?e segles. 4 Hem d'obrir més les portes de l'administració aP contacte preparat, eficac i atent amb el públic. Tencar al,@úblicles portes dels negociats, que el que han de fer és treballar , ferm, i obrir les portes de les oficines d'informació, ben( i relacionades amb la infrastructura interior i exteses als % districtes a través de la xarxa de terminals de tele-procés que hi estem insta1,lant. �Es amb una enorme satisfacció que anuncio la propera inauguració de l'oficina d'informació ciutadana a la Plaga de Sant Jaume, que comptara amb la presencia activa de tots els serveis d'informació que les Brees d'aquesta casa han anat creant des de zero: sanitat, consum, finances i altres. Hem invertit moltes hores preparant aquesta projecció de 1'Ajuntament sobre la ciutat i de la ciutat sobre 1'Ajuntament. Projecció que no s'esgota, com és evident, en aquesta oficina sinó que implica tot un canvi d'actitud, el més difícil, i l'inici d'una transformació pausada pero inexorable de les relacions i les actituds entre els productors i els destinataris del servei públic. I ara vull demanar a tots, Regidors i Regidores, un es for^ per culminar el mandat amb la dignitat que Barcelona es mereix i que tot el país ha reconegut, des del primer dia, des d'aquell 19 d'abril que el nostre Regidor de Relacions Ciutadanes va saber cbnvertir en una festa de la democracia naixent. Que tots puguem tenir la seguretat de pertinyer a una corporació que per damunt de la diversitat d'interessos i opinions polítiques haura creat un to de civilitat i uns habits polítics fonamentalment sans. L'assentament cada cop més ineluctable de la democracia i l'autonomia en el nostre país ha comengat, de forma molt principal, en els nostres Ajuntaments. La seva quotidiana activitat de servei i dialeg politic obert ha anat creant, més que qualsevol altre factor, una inkrcia democratica enormement valuosa, dissuasoria de tota mena d'activitats contrkries a la Constitució i 1'Estatut. Crec que se'ns ha de recon2ixer aquest m2rit. Barcelona, a més, va jugar un paper decisiu, ara fa un any i mig, en la represa de confian~adel país en si mateix, en uns moments particularment difícils. Aixb va ser possible gracies a aquesta estranya connexió que existeix entre el poble de Barcelona i els Reis d'Espanya sempre que aquests han representat un paper d'obertura i progrés que és consubstancial a la nostra manera de sentir com a ciutadans. Pero aquesta connexió va tenir un interpret agosarat i subtil en el nostre company Narcis Serra, a qui 'tots, repeteixo tots, crec que hem de retre up homenatge sincer pel seu coratge i per la seva visió en aquell instant, instant que es va convertir a més en el punt de partida d'una il.1usió de futur que tots els barcelonins comparteixen, proa a una colla de realitzacions a 10 anys jectant-nos amb f o r ~ cap vista que poden ajudar a estructurar definitivament la nostra ciutat metropolitana amb una qualitat urbana que avui no posseeix. La Generalitat de Catalunya va tenir l'encert d'estar immediatament al costat d'aquella iniciativa demostrant un cop més que al nostre país les grans causes uneixen sempre i que les divisions vénen per les petites causes, que no hauríem de deixar surar mai. Som un poble sensible, una terra excessivament amable, un caracter principalment dialogant, i tot aixo ens duu ben sovint a la complaen~a,a la lamentació i a l'oblit de les ambicions més nobles i realistes. Si sabéssim unir sempre la sensibilitat i l'ambició! Si sabem ajuntar-les, com Narcis Serra ens ha ensenyat a fer, serem capacos d'aconseguir tot el que ens proposem. Pero tomem a l'aspra, complexa i rica realitat de cada dia. Actuarem amb la consciencia que constitu'im un punt de referencia important pels Ajuntaments catalans i per la vida política del país. Com a alcalde estic decidit a impulsar un dialeg polític basat en aquesta exigencia. Tant portes endins com portes enfora d'aquesta casa. M'esmer~aré,com tots vosaltres estic segur que fareu, a mostrar el més complet respecte mutu entre representantSdemocratics i entre institucions democrhtiques. . Hem de mirar d'aconseguir que, tal com hasuccei't en la darrera campanya electoral, siguin els arguments polítics, la contrastació de programes, la constatació de 'realitzacions i mancances, al10 que marqui el debat politic, d'aquí al mes de marG. ". La Generalitat de Catalunya trobara en 1'Ajuntament de ~ Ó Barcelona un col.laborador lleial en la ~ ~ C O ~ S ~ N CdeC Ca- �talunya. El més lleial. Aquesta tarda, abans que a ningú, anire a presentar-me com Alcalde de Barcelona al President de la Generalitat, que per mi és, a més del nostre President, un amic respectat de molts anys. L'Ajuntament de Barcelona té massa temes pendents amb la Generalitat, que espero podrem resoldre, perque mai no es bo arrossegar situacions d'indefinició. Són temes que s'han de sostreure a l'enfocament partidista: la participació de la Generalitat al Consorci de la Zona Franca i per tant a la gran terminal de transport internacional Granollers-Montmeló, al Consorci d'Informació i Documentació de Catalunya, com element de colaboració indispensable en la futura estadística catalana, a la Junta de Museus, a la reconversió del barri antic com a centre cultural, la tan parlada avaluació dels serveis no obligatoris produits per 1'Ajuntament de Barcelona, diferents projectes arquitectbnics en comú, l'acabament del 2n cinturó, la prbpia inviabilitat del projecte de Carta Municipal de Barcelona sense definicions previes a nivell de Catalunya ... Totes són qüestions que voldríem veure ben enfocades en els propers mesos. En aquest context molt hauríem d'aprendre de I'actjtud i el comportament de Carles Pi i Sunyer, Alcalde de Barcelona i Conseller Primer de la Generalitat, quan el Parlament de Catalunya debatia les mesures excepcionals a prendre per subvenir les necessitats financeres de 1'Ajuntament de Barcelona. I el Govern Espanyol em tindra des de Ia setmana vinent disposat a esmerGar les hores que calgui per contribuir a dur endavant les mesures necessaries per dotar aviat de més mitjans i més agilitat la vida municipal. Puc anunciar que els serveis .de la casa ja estan treballant en aquest sentit, directament i en contacte amb la Federació de Municipis de Catalunya, perqul. és un deure de 1'Ajuntament de Barcelona d'estar present en el moment de tancar els mes de 50 anys de paternalisme munici~alistaque es van obrir amb 1'Estatut Municipal de Calvo Sotelo. Deixeu-me acabar amb una referencia personal. Sóc un modest barceloni que mai no havia somniat I'honor d'una carrega tant relevant com la que avui heu posat sobre les meves espatlles. Pero com a Alcalde haig de tenir i us asseguro que tindré tot I'ambició que implica seure en aquesta cadira que llevat del Rei solament ocupa 1'Alcalde o qui fa funcions &Alcalde de Barcelona. Estic preparat per dur endavant la tasca amb energia. Els qui em coneixen de temps ho saben. Sóc fill d'una ciutat i d'una família que s'assemblen. En sóc fill devot i dolorosament enamorat. No tinc altres títols que aquesta procedencia. I l'haver intentat estar a l'alcada d'allo que els meus pares, i els meus conciutadans. m'han ensenyat. El meu avi va neixer al barri de Ribera i en una generació va passar a fora muralla, al carrer de Trafalgar, a l'eixample i a Sant Gervasi. Si els nostres avis van fer aquell salt gegantí, la nostra generació, n'estic convencut, fara la ciutat metropolitana, i la fara amb respecte, amb aquest urbanisme de sargidora que hem anat definint, tancant les ferides de l'expansió sense fre dels 605, posant en comú les voluntats de tots els pobles i ciutats metropolitans. La Barcelona d'avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona Metropolitana es fara amb respecte. Senyores i senyors Regidors, aquesta es la meva ambició i el meu programa. Els qui són adversaris polítics, mai enemics, perden avui un adversari, perque l'Alcalde, a més de dirigir l'equip de govern és i ha de ser el moderaaor del debat de la Corporació. Pero tornaran a tenir un Aloalde exigent en el manteniment del prestigi de la institució. "El debat polític ha de tenir l'alcaria i al mateix temps la concreació que les lleis li confereixen. Ni un pam menys. L'esperit d'exigencia no me l'haig d'inventar. Em surt de l'anima després de 20 anys de lluita per la democracia. NO és incompatible amb el respecte absolut al contrincant. Jus- �tament per aconseguir aquest respecte vam lluitar i hem treballat. Permeteu-me que per acabar, no puc evitar-ho, citi els noms d'amics que de diferents maneres van lluitar també pel mateix i que avui ja no són entre nosaltres i simbolitzen tota una generació lluitadora i tota una histiiria de tenacitat per millorar la vida d'aquest país, d'aquesta ciutat i dels seus companys: Oriol Solé, Teresa Muñoz, Francesc VilaAbadal, Joana Sabater, Manuel Murcia. Sé que avui haguessin estat contents i la seva alegria ens hauria ajudat a tirar endavant, company Narcís, companys tots. Pero el seu record també ens ajuda, potser més i tot perque es converteix en una exigencia i n a ~ e ~ l a b l e . Dit aixo, no he d'afegir m6s que dues paraules ben prosaiques abans d'encentar la feina: s'aixeca la sessió. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource 20260921_002.jpg Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-01-27 i 28 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Coverage The spatial or temporal topic of the resource, the spatial applicability of the resource, or the jurisdiction under which the resource is relevant Sarajevo Title A name given to the resource Pasqual Maragall i Antoni Farrés en la conferència de premsa després del seu retorn de la primera visita a Sarajevo, amb motiu dels 1.000 dies de setge Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Farrés, Antoni, 1945-2009 Sarajevo Districte 11 Solidaritat Acció Política Guerra Europa Barcelona Democràcia Type The nature or genre of the resource Imatge Description An account of the resource Primer viatge de Pasqual Maragall a Sarajevo: 26-28 de gener de 1995, amb motiu dels 1.000 dies del setge de la ciutat. Convidat per l'Ajuntament de Sarajevo, Maragall va viatjar acompanyat per Antoni Farrés, alcalde de Sabadell, i José María Mendiluce, eurodiputat del PSOE. Va participar en una oració interreligiosa celebrada simultàniament en una mesquita, una catedral, una església ortodoxa i una sinagoga va visitar el centre jueu sefardita La Benevolencija i els voltants del Holiday Inn. Durant la visita es van impulsar noves formes d'ajuda humanitària i cooperació directa entre Barcelona i Sarajevo. El viatge va ser decisiu per a la posterior creació simbòlica del Districte 11 de Barcelona. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa Relation A related resource https://beteve.cat/politica/visita-pasqual-maragall-sarajevo-alcalde-barcelona-guerra/ EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Paper escanejat. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió com a alcalde de Pasqual Maragall Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Ajuntament de Barcelona Àrea Metropolitana de Barcelona Model social Acció política Barcelona Alcaldes Description An account of the resource Per una Barcelona olímpica i metropolitana: Paraules pronunciades al Saló de Cent de Barcelona en l'acte de presa de possessió com a alcalde, per part de Pasqual Maragall, rellevant a Narcís Serra. Alternative Title An alternative name for the resource. The distinction between titles and alternative titles is application-specific. Per una Barcelona olímpica i metropolitana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-12-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/2609/19920508d_00482.pdf 240712e51d17df7009594c77101f50c0 PDF Text Text fubGt.CM- : Cai Í^ ts ti^ro. CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regicins d'Europa Pasqual narayali Mentre el segle XIX, després de Napoleó i fins el 1914 ha estat el de l'esperança i la pau internacional, el nostre ha estat el de les guerres i el de la decepció. Senyor President de la Comissió Europea, senyor Conseller i President accidental de la Generalitat de Catalunya, senyor President del Parlament, senyor Minist re , senyor Secreta d'Estat, senyor Director General de la Comissió, senyors diputats i senadors, senyor President de la Conferència de Poders Regionals i Locals del Consell d'Europa, autoritats i senyor President de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, de la Federació de Municipis de Catalunya i de l'Associació Catalana de Municipis, senyor President del Consell Consultiu, senyors membres del Comitè i Burós Executius de la CMRE, senyor Alcalde, senyors tinents d' alcalde i regidors del' A juntament, senyor Hoffman, el meu amic, vice-president de la CMRE, senyora Secretària General, senyor Jordi Borja, delegat de Relacions Territorials, amics: ull dir-vos, doncs, en aquest context, com es veu Eu ro pa des d' aquesta ciutat, situada allà on els Pirineus i el Mediterrani es diuen bon dia cada matí. I ps ho diré, doncs, en català que és la meva llengua fami iar, i això ja és un anunci del valor que tots nosaltres atorguem, c rec, a les nostres arrels i a la importància del' expressió directa, de la paraula sortida tal cqm ha estat concebuda. )'he près la feina de traduir jo mateix aquestes pararles en espanyol que és la llengua comuna i glo ri osa de tots els pobles d'Espanya i ara de prop de 400 milions d'habitants del pl an eta i que permet basar la traucció simultània en totes les llengues oficials del CMRE (encara no el grec, però això ar ri barà molt aviat; He reflexionat força sobre el to de les paraules que avui havia de dir i sobre el llenguatge que havia d'utilitzar. No vull fer un discurs tècnic ni massa llarg, sinó cordial, ja que serà a Praga, el mes d'octubre, davant l'Assemblea General del Consell, que el programa polític del president es presentarà. No tracto de resoldre ni explicar els problemes ni les esper an ces que hem d'afrontar com a responsables de col.lectivitats territorials europees. Ño es pot concebre Europa sense les ciutats i les regions. Eu ro pa és un sistema de ciutats i col.lectivitats territorials. Europa és un sistema de ciutats que ha de ser capaç de finançar el camp, en uns c as os com a paisatge i en altres com a lloc de producció. Segurament aquen any, que és l'any que celebrem el 500 del moment que es van retrobar dos mons –Amè ri ca i Europa– no podem deixar de reaccionar sobre el que les ciutats són més enllà d'Europa. Em plau transmetre-us l'estat d'ànim d'un alcalde d'una ciutat europea, catalana i espanyola –i que en coneix moltes altres– a qui s'ha donat un paper representatiu, en el mateix moment que Europa reneix, d'una manera precisa, construc ti va, Ilargament esperada, de vegades també turbulenta i apassionada. Amèrica és un cas diferent, on el valor del sòl és molt Més baix, on la mobilitat és un valor més important que la radicació, on la Constitució no crea (a diferència de Máastricht) la col.lectivitat local ni, per tant, no la protegeix. Amè ri ca és potser la més important creació d'Europa abans del segle XX. El nostre estat d'ànim és ple d'il.lusions, de projectes i de certeses, alhora que de prudència. Es el resultat d'un segle ple de fracassos i de confrontacions, i també de progressos materials sens parar. 3 �CORRESPONDÈNCIA SOCIALISTA Les ciutats d'Eu ropa, en canvi, van ser elles les que van crear comtats, repúbliques i fins i tot imperis: Atenes, Roma, París, Viena, Londres, Berlín, Toledo, Madrid, pero també Florència, Munic, Manchester, Anvers, Rotterdam, Milano, Barcelona, Colònia, Brussel.les, Santiago de Compostela, Venècia, Edimburg, Praga o Montpeller. Quines ressonàncies no hi ha darrera cadascuna d'aquestes paraules! En realitat, a hores d'ara, ja no és potser important saber si les ciutats van crear nacions, o les nacions ciutats. Però és imprescindible establir que per sota dels Estats, una nació o vàries nacionalitats o regions, i moltes ciutats, són el patrimoni d'Europa, el més preuat, el més carde mantenir però també el més productiu. L'Europa comunitàri a atrau l'Europa de l'est per tres raons: la seva democràcia, la seva riquesa i el seu autogovem terri torial. L'Europa de l'est atrau l' Europa comunitàri a (tant com l'angoixa perla seva diversitat dramàtica) per l'enorme capital humà invertit i present en les seves pròpies ciutats: Praga, Dresden, Budapest... Són les ciutats les que h an estat la base de la recuperació de les nacions en crisi, les ciutats en tant que cultura, en tant que estructura, en tant que entorn convencional, creat pels homes i les dones. Fa 50 anys, Txecoslovàquia era la vuitena potència industri al del món i tenia una renda per habitant dues vegades més alta que l'austríaca. Avui la seva renda segurament és menys de la meitat que la d'Aust ria, però Praga segueix existint. Com un patrimoni acumulat durant segles que ni la decadència econòmica no ha pogut destruir. Nosaltres no hem estat totalment conscients de la magnitud de la tragèdia iugoslava fins que no hem vist bombardejar Dubrovnik o Sarajevo. Però a tots ens confort a pensar que 1'esperit de Dubrovnik no ha mort i que el diaque comenci el seu redreçament es desfermerà una gran onada de capacitat creativa. N 'estem segurs d'això, perquè sabem el que és una ciutat. El mateix hem pensat, o de manera semblant, en veure l'inici de la reconstrucció de Los Angeles, si bé allí tot ha succeït amb la velocitat i la imprevisibilitat dels fenòmens naturals, amb la violència sobtada i sense causa aparent amb què Amè ri ca ens sorprèn un cop i un altre cop, per bé i per mal. Avui mateix, es reuneix un grup de col.lectivitats territorials, regionals, algunes de les quals demanen l'exclulió de les ciutats d'un comitè, com és el Comitè de les Regions de la Comunitat Europea, que solament pel seu nom pot induir a confusió, però no pas pel seu contingut, segons ha establert el tractat de Maastricht. El missatge, avui, del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) és constituir el Comitè de les Regions creat a ;Maastricht, sobre una base equilibrada per a desenvólupar durant els anys que ens sepa ren de la revisió fidel tractat –és a dir, des d'aquest any fins el 1996– lun diàleg constituent, no pas un organisme constituït i cristal.litzat. Ens consta que a tot arreu hi ha voluntaI de diàleg ciutats-regions, encara que no m an -cal'exdusivmgn. El CMRE, formatperciutats, regions i organismes territorials intermedis de b ase electiva, no pot sinó considerar el tractat de Maastricht com un pas històric: 1'Europ4 nascuda de Maastricht és l'Eu ropa de les regions de les ciutats, l'Eu ropa territori al, concreta, físicam$nt determinada, amb noms, accents i perfils diferent i tanmateix irrevocablement disposada a la unió en la llibertat. Es l'Euro pa dels nostres filis i és al mateix temps la concreció de l'Europa projectada pel gran gest espi ri tual que va ser el moviment europeu de la postguerra. El pirincipi de subsidiarietat, recollit a la Ca rta Europea de l'Autonomia Local, i que hi ha a la Carta de les Llibertats Locals de 1953 que els Estats Generals de Vers' alles havia prefigurat, aquest principi de subsidialietat, deia, que està recollit a la magnífica Cart a Europea de l'Autonomia Local del Consell d'Europa –que molts països del Consell d'Europa ja han ratificat amb caràcterde tractat (entre ells Espanya), i que par tant té força d'obligar per a milions de ciutadans europeus– ha estat finalment materialitzat a Maastricht amb el reconeixement dels nivells territorials sub-estatals. Des de Barcelona, capital de Catalunya, una nacionalitat i una cultura pròpies i distintes, reconegudes per la donstitució espanyola, no podem més que apreciarl amb enorme il.lusió i esperança el desenvol1rpament de 1'autogovem ter ritorial a Europa. L'Estat espanyol, contrari durant segles al reconeixement de la seva pròpia diversitat, ha recuperat en 15 anys el que en 500 anys havia oblidat, i així, avui, a més de tetrobar-se fratemalment amb el nou món, es retroba a $i mateix, confiat de la seva pluralitat inte rna. L'horitzó europeu ha jugat aquí un paper decisiu en tant que la creació de noves sobiranies –legitimitats, si es vol – Supranacionals ha desdramatitzat en bona mesura la;qüestió de les legitimitats interiors. I sé que �• CORRESPONDNCIA SOCIALISTA aquestes coses s 'h an de dir encara amb molta cautela. Però som a Barcelona, és a dir, en una ciutat, i per tant en un espai sense fronteres i sense exèrcit, on l'esperit loc al i l'esperit inte rn acion al s 'uneixen pera definir un autèntic territori comunitari. Som conscients que el ciment de la ciutadania europea és aquesta atmosfera urb an a. externes i les economies d'escala. Única llicència tècnica o tecnocràtica que avui em permetré. á Les nacions, les regions, les necessitem per compartir una identitat que ens és necessària en un món ple d'incògnites. Però la identitat sense projecció no fóra més que una sublimació col.lectiva de la nostra pròpia limitació personal. "Standt luft machtfrei" –"L'ai re de les ciutats ens farà lliures"–, deien els camperols alemanys fa segles, com deien també des de 1300 els pobles i ciutats de Catalunya que esdevenien figuradament "carrers de Barcelona" per alliberar-se del jou dels seus senyors feudals. L'autèntic patriotisme és sempre un desig d'altres pàries, un transcendir la nostra pròpia identitat: l'autèntic patriotisme, l'únic acceptable, és doncs el punt de partida d'un humanisme –o altrament és un engany i un perill. L'experiència europea és taxativa en aquest sentit–. I Podem seguir ara dient que l'ai re de la ciutat ens fa més lliures? No és més cert, al contrari, que avui l'ai re de la ciutat és perillós, contaminat, sorollós, insegur i carregat d'amenaces? I si bé és cert que l'humanisme arrogant, el que nega les seves pròpies arrels conc re tes, patriòtiques i nacionals, i fins i tot individuals i personals, ha dut l'est d'Europa a una enorme decepció, també ho és que l'eüropeïsme és un sentiment federalitzant, que combina 'amor a les arrels amb la predisposició al pacte, i que sobretot no hm ita 1'autogovem a la gr an nació sinó que l'estén a tots els àmbits de la vida col.lectiva. Nosaltres confiem en Europa per respondre amb optimisme a aquests interrogants. Fa ja una colla d'anys que una complicitat creixent s'ha establert modestamet entre la Comissió Europea (i el seu president) i les Eurociutats. Havel deia fa quasi un any que "la nostra casa" és la nostra família, és la nostra ciutat, la nostra nació, i també la nostra escola, la nostra feina, i fins i tot, per un resoner, com va ser ell, la seva cel.la. Hi ha una raó per això: Europa és conscient, potser més que els Estats que l'h an creada, que la seva sort està lligada a la capacitat de la política en general per connectar amb els problemes reals i quotidians de la ciutadania, i sobretot dels ciutadans joves que votar an a les eleccions locals – justament a les eleccions locals – com a ciutadans europeus, independentment de la seva nacionalitat. rPerò a l'hora de t ri ar un nom per aquest sentiment de jertinença a tot el que és "la nostra casa", Havel va triar el de "civisme". Perquè el civisme sembla l'únic "isrïne" carregat del respecte necessari envers tots els altres, I'únic conscient que cap persona no pot ser p ri vada de cap de les dimensions que constitueixen "la seva casa". I segon, Eu ro pa és conscient que l'enemic que ha de combatre el po rt em a dins, i que no avançarem només amb l'acció defensiva. Sí: les ciutats són el ciment d 'Europa, sónl' av antgu arda histórica d 'Europa, però Eu ro pa ha de ser també 1' àmbit supe ri or en què les ciutats i també les regions trobinel diàleg i la cooperació que necessiten per trencar el cercle viciós dels costos de la congestió, que v an aparellats a les economies ^És en nom d' aquest civisme europeu que les regions, els çomtats, les províncies, els cantons, les ciutats i els pobles que formen el Consell de Municipis i Regions d'Europa ens proposem avui constituir la b as e terri tori al de la nostra creixent ciutadania conjunta. Moltes gràcies. Barcelona. Palau de Pedralbes, 8 de maig de11992 S U � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió com a President del Consell de Municipis i Regions d'Europa Subject The topic of the resource CMRE Europa Regions Municipis Investidura Barcelona Havel, Václav Relacions Internacionals Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes Abstract A summary of the resource. Pasqual Maragall fou escollit a París president del Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) el 12 de desembre de 1991. L'organisme agrupava a municipis i regions de 23 països europeus. El seu antecessor, l'alcalde de la ciutat alemanya de Maguncia, el democristià Josef Hofmann, seguiria com a vicepresident. Maragall va delegar les seves funciones en Hofmann fins després dels Jocs Olímpics de Barcelona, el juliol següent. L'acte de possessió del càrrec es va celebrar el 8 de maig del 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-05-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/295/20031220.pdf 3feb621980f3b25afc5027b661e863e7 PDF Text Text Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya 20.12.2003 Ve't aquí que un Conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume que havia estat una església del mateix nom i després Plaça de la Constitució, i entra al Palau de la Generalitat. No havia passat mai. Bé, sí es pot dir que Companys, va ser alcalde unes hores, uns dies, ni que fos informalment. Vull que vegin en aquest pas de la plaça la incorporació de les ciutadanes i dels ciutadans de base, i dels partits que els representen, en la governació del país. Incorporació, per tant, modesta puig que ve de baix, però plena de prometences, d'esperances, de somnis truncats, però també plena de saviesa. No ens faltarà ni joventut ni experiència. Mai l'esquerra d'aquest país havia governat en un entorn de tranquil·litat, de pau, d'evolució econòmica normal, mai en la nostra història moderna. D'aquí a quatre, potser d'aquí a vuit anys, la història emetrà un primer veredicte. M'esforçaré perquè, exigent com és la història, cruel fins i tot de vegades, emeti un judici favorable. L'eufòria difícilment continguda que es viu aquests dies arreu, en els carrers d'aquest país, barrejada civilitzadament, en general, amb el desconhort dels qui esperaven la continuïtat renovada del govern, com és natural que així sigui durant uns dies, d'aquesta eufòria, amb el desconhort, composen un nou escenari: som un país on uns manen i un altres no, els que manaven ja no manen i els que s'hi oposaven, governen. Aquesta és l'essència de la democràcia i gairebé diria de la vida. Només recomano paciència, infinita paciència, i determinació a cabassos, a aquella que vulguin, no la bromera del canvi, sinó canvi de debò. 1 �El cicle de la vida és així: res que no arribi en el seu moment, en el moment precís, com el raïm quan és dolç, deixa bon record. Això sí, hem esperat cent anys; des de la Solidaritat Catalana i el famós pressupost municipal de cultura, per encetar la primera alternança democràtica en pau i amb bones maneres. Vull agrair al President Pujol per la seva contribució cabdal a aquesta realitat. Per bé que ens ho ha fet gruar tant, que ja pensàvem que aquest moment no arribaria mai, president. Els pobles d'Espanya he de dir que estiguin segurs, que Catalunya contribuirà des d'ara, no a l'educada distància que hem mantingut durant temps, que ha permès poc o molt la governabilitat, sinó a la recerca constant de ponts d'entesa entre nosaltres perquè no haguem d'abordar mai un nou desencontre. Això sí, partint de la franca admissió de la nostra pluralitat, de la nostra identitat, de la nostra entitat pròpia; i admetin els canvis estatutaris que ho han de reflectir i que són obligats per la pròpia evolució de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Els líders polítics que m'acompanyen avui en la presa de possessió, són: un del Baix Camp, i fill d'aragonès; i l'altre de família castellonenca i cognom mallorquí. Ens entendrem, és clar, i farem d'aquest país, com deien els meus avis materns que eren de Monòver, "la millor terra (terreta) del món". Que els conservadors de les essències patriòtiques d'un i altre cantó de l'Ebre estiguin tranquils. No hem de trencar res. Però estirarem de la corda que ens duu cap a Europa i cap a un nou patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola -en la malaltia i en la joventut pletòrica i orfe de reconeixement- en l'accés a l'habitatge i en la natalitat tan arriscada i difícil; en l'envelliment prop de casa i en la millora constant dels sistemes de salut. Creiem que els autèntics patriotismes han nascut de l'apassionada defensa que fan del seu país, els ciutadans que abans o en altres països de procedència no gaudien d'una vida plena. Aquest és l'autèntic patriotisme, el que dura, el revolucionari. El que es basa en 2 �uns canvis que han de fet de la ciutadania, una ciutadania plena que abans no era. Això requereix medis suficients, de governació i econòmics. Que no se'ns demani que hi renunciem, perquè no hi podem, ni aquests medis ni en aquest poder no hi podem renunciar. Fóra tant com renunciar al projecte més digne que un país pot imaginar. Volem fer-ho junts amb els altres pobles d'Espanya -però fer-ho. No passar amb raons. Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos, amb tota la nostra varietat i de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins a l'esgotament. Parlant la gent s'entén. Visca Catalunya! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource 20260921_015.jpg Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-01-27 i 28 Creator An entity primarily responsible for making the resource Desconegut Coverage The spatial or temporal topic of the resource, the spatial applicability of the resource, or the jurisdiction under which the resource is relevant Sarajevo Title A name given to the resource Pasqual Maragall i l'alcalde de Sarajevo, Tarik Kupusovic, durant la signatura de l'acord de cooperació entre ambdues ciutats Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Sarajevo Districte 11 Solidaritat Acció Política Guerra Europa Barcelona Democràcia Kupusovic, Tarik, 1952- Type The nature or genre of the resource Imatge Description An account of the resource Primer viatge de Pasqual Maragall a Sarajevo: 26-28 de gener de 1995, amb motiu dels 1.000 dies del setge de la ciutat. Convidat per l'Ajuntament de Sarajevo, Maragall va viatjar acompanyat per Antoni Farrés, alcalde de Sabadell, i José María Mendiluce, eurodiputat del PSOE. Va participar en una oració interreligiosa celebrada simultàniament en una mesquita, una catedral, una església ortodoxa i una sinagoga va visitar el centre jueu sefardita La Benevolencija i els voltants del Holiday Inn. Durant la visita es van impulsar noves formes d'ajuda humanitària i cooperació directa entre Barcelona i Sarajevo. El viatge va ser decisiu per a la posterior creació simbòlica del Districte 11 de Barcelona. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived Arxiu familiar Maragall-Garrigosa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya Subject The topic of the resource Benestar Social Autogovern Democràcia Estatuts Euroregió Federalisme Acció política Model social Territoris Catalunya Catalunya. Generalitat Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1642 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-20 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4370/FMHP_01517.JPG 0ed51af2ed6416c190fb6224535e33bb Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Discurs de presentació del guardonat del Premi Ramon Margalef Subject The topic of the resource Discursos Premis Ciències ambientals Ecologia Biòlegs Professors universitaris Consellers Maragall Mira, Pasqual, 1941- Baltasar, Francesc, 1949- Pozo, Joan Manuel del García Novo, Francisco Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 14-11-2006 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1068/19861228d_00183.pdf 22162815108b3a690118420619f425f3 PDF Text Text Ajuntament de Barcelona DISCURS DE L'EXCM. SR. ALCALDE A PUERTO RICO: "PROMOCIÓ JJ.00. 92" Barcelona, 28 de Desembre de 1986 �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: HONORABLES Y EXCELENTISIMOS SEÑORES: ES PARA Mí, Y PARA LA CIUDAD QUE REPRESENTO, UNA SATISFACCI6N SINCERA Y HONDAMENTE SENTIDA. AL ESTAR HOY AQUI CON USTEDES , QUIERO AGRADECERLES VIVAMENTE LA DISTINCION QUE HAN OTORGADO A BARCELONA AL DEDICARLE ESTA JORNADA CON MOTIVO DE SU PROCLAMACION COMO SEDE DE LOS JJ 00 DE LA XXV OLIMPIADA. EL DÍA 17 DE OCTUBRE DE 1.986, UNA FECHA QUE YA ES HISTgRICA PARA MI CIUDAD Y PARA ESPAÑA ENTERA, BARCELONA VEÍA CUMPLIDOS SUS ANHELOS OLÍMPICOS AL SER ELEGIDA SEDE DE LOS JUEGOS DEL 92 POR LA ASAMBLEA DEL COI CELEBRADA EN LA CIUDAD SUIZA DE LAUSANNE. Y SERÁ PRECISAMENTE EN EL AÑO 1.992, CUANDO BARCELONA ACOJA EN SU SENO A LA GRAN FAMILIA OLÍMPICA INTERNACIONAL, QUE TODOS LOS PUEBLOS LATINOAMERICANOS CONMEMORAREMOS EL QUINTO CENTENARIO DE LA LLEGADA DE LOS PRIMEROS ESPAÑOLES A ESTAS TIERRAS. SI EN 1.492 SE PRODUJO EL ENCUENTRO ENTRE DOS CONCEPTOS DISTINTOS DE CIVILIZACI6N Y DE ESTILO DE VIDA, ESPERAMOS QUE TODA AMÉRICA, JUNTO CON LA JUVENTUD DE TODO EL MUNDO, FESTEJE EN ESPAÑA LA �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: -2- CONMEMORACIóN DE AQUEL ENCUENTRO QUE DI ó LUGAR A UNA NUEVA CULTURA, O MEJOR DICHO, A UN CONJUNTO DE NUEVAS CULTURAS. EN 1.992 ESPERAMOS A LOS 160 PAÍSES DEL MUNDO, PERO LO HACEMOS CON SINGULAR AFECTO HACIA QUIENES, HABLANDO NUESTRA MISMA LENGUA Y TENIENDO UN PASADO COMPARTIDO, VENGAN A "DESCUBRIRNOS" EN LOS ALBORES DEL AÑO 2.000. Y PARA UN ESPAÑOL Y MáS SI ES CATALáN ESTA AFINIDAD SE ES AGN MáS SENTIDA EN PUERTO RICO. AL PODER EXPRESARSE EN NUESTRA LENGUA COMGN REALIZO UN HOMENAJE A LA VITALIDAD CON QUE USTEDES HAN SABIDO CONSERVARLA. DE LA MISMA MANERA QUE EN CATALUÑA HEMOS SABIDO CONSERVAR NUESTRA LENGUA CATALANA. TODA ESPAÑA SIENTE COMO UNA EMPRESA PROPIA, INDIVIDUAL Y COLECTIVAMENTE, LA GRAN Y APASIONANTE AVENTURA DE LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE 1.992. ESTOS SERáN EL ESPEJO MUNDIAL DE ESPAÑA EN EL MOMENTO DEL REDESCUBRIMIENTO DE EUROPA POR LOS DEMáS CONTINENTES, EN EL QUINTO CENTENARIO DE LA LLEGADA DE EUROPA AL NUEVO CONTINENTE, AL PACÍFICO Y A OTROS MUNDOS ENTONCES IGNOTOS. UNA VEZ MES, ESPAÑA PUEDE DESEMPEÑAR UN PAPEL SINGULAR EN LA IMPORTANTÍSIMA EFEMÉRIDES DE 1.992. ELLO NOS DAR á A TODOS EL PLACER DE COMPARTIR CON USTEDES LA ILUSIONADA AVENTURA DE UNIR A �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: -3- TODO EL MUNDO, EN ESPAÑA, BAJO EL SIGNO DE LOS CINCO AROS OLÍMPICOS. Y ESA AVENTURA TENDRá SU EPICENTRO EN LA CIUDAD DE BARCELONA. UNA CIUDAD QUE, AL IGUAL QUE EL PAÍS DEL QUE ES SU CAPITAL, CATALUNYA, TIENE UNA VINCULACI6N HIST6RICA CON LATINOAMÉRICA, SOBRE TODO A RAÍZ DE LAS EMIGRACIONES ECONóMICAS O DE LOS EXILIOS POLÍTICOS EN LAS DOS DIRECCIONES. EMIGRADOS O EXILIADOS CATALANES, O SU DESCENDENCIA, HAN ALCANZADO PAPELES DE PRIMERA FILA EN LA VIDA ECONóMICA, POLÍTICA Y CULTURAL DE MúLTIPLES PAÍSES LATINOAMERICANOS. EJEMPLO PRECLARO DE ESTOS EUROPEOS FUI EL CATALáN UNIVERSAL, EL GRAN MSICO QUE FUE PAU CASALS. AQUÍ, EN ESTE PAÍS AFABLE, EN ESTE PUERTO RICO ENTRAÑABLEMENTE HUMANO Y ACOGEDOR, CREó Y MURIó PAU CASALS, QUIEN SIEMPRE DEJó CONSTANCIA DEL AMOR QUE PROFESABA A ESTA TIERRA Y A SUS GENTES; UN AMOR SINCERO Y TOTALMENTE CORRESPONDIDO. ENTRE CATALUNYA Y LATINOAMÉRICA HAY MUCHAS FIBRAS COMUNES TEJIDAS A LO LARGO DE LOS AÑOS Y AL AZAR DE LOS AVATARES POLÍTICOS, SOCIALES, ECONóMICOS Y CULTURALES RESPECTIVOS. CUANDO VIAJÉ A MONTEVIDEO, BUENOS AIRES Y SAO PAULO, HACE AHORA ALGO MS �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: —4— DE UN A -40, DESCUBRÍ ALLÍ MUCHOS DETALLES DE HISTORIA CATALANA, ASÍ COMO UN SENSIBLE IMPACTO DE BARCELONA. PASEANDO POR LAS CALLES DE MONTEVIDEO, HICE UNA OBSERVACIóN A MIS ANFITRIONES URUGUAYOS SOBRE LA SIMILITUD DE DETERMINADOS EDIFICIOS DE AQUELLA CIUDAD CON ALGUNA TENDENCIA ARQUITECToNICA CATALANA DE LAS PRIMERAS DÉCADAS DE ESTE SIGLO. ME CONTESTARON PRECIPITADAMENTE QUE NO PODIA HABER NINGUNA RELACIóN, QUE AQUELLOS EDIFICIOS ERAN OBRA DE UN ARQUITECTO URUGUAYO LLAMADO VILAMAJ6... NATURALMENTE, ERA DESCENDIENTE DE CATALANES. AHORA REPITO ESTA EXPERIENCIA AQUÍ, EN ESTE MAR CARIBE DONDE NUESTROS APELLIDOS ME RECUENDAN LOS LAZOS QUE NOS UNEN. BARCELONA, EN SUS DOS MIL AÑOS DE HISTORIA, HA ESMALTADO SUS D'AS, GLORIOSOS O TRISTES, CON PINCELADAS DEPORTIVAS Y DE HONDA SIGNIFICACI6N OLÍMPICA. YA EN EL AÑO 128 DE NUESTRA ERA, CUANDO EN LA VIEJA OLYMPIA SE CELEBRABAN LOS JUEGOS DE LA 227A. OLIMPIADA, UN CIUDADANO BARCELONÉS, LUCIUS MINICIUS NATALIS, VENCÍA EN LA CARRERA DE CUáDRIGAS, LOGRANDO EL PRIMER TRIUNFO ESPAÑOL EN UNOS JUEGOS OLÍMPICOS. COMO VEN, EL ESPÍRITU OLÍMPICO DE BARCELONA NO ES ALGO NUEVO, IMPROVISADO O MERAMENTE ESPECTACULAR. EL ESFUERZO Y EL �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: —5— ENTUSIASMO, INDIVIDUALES I COLECTIVOS, DE LOS CIUDADANOS BARCELONESES NOS PERMITI6 HALLARNOS EN LOS COMIENZOS DE ESTE MOVIMIENTO HUMANO, POPULAR Y UNIVERSAL QUE ES EL OLIMPISMO, Y QUE SE HA CONVERTIDO EN LA MANIFESTACI6N INTERNACIONAL PACÍFICA MaS IMPORTANTE EN ESTOS FINALES DEL SIGLO XX. LA INQUIETUD DE BARCELONA, DE CATALUÑA, DE ESPAÑA, POR EL DEPORTE, Y SINGULARMENTE POR EL FEN6MENO OLÍMPICO, YA SE PUSO DE RELIEVE CUANDO EL BARGN DE COUBERTIN LANZó, EN 1.894, SU PRIMERA LLAMADA A LA AMISTAD ENTRE TODOS LOS PUEBLOS BAJO EL SIGNO DE LOS CINCO AROS. ENTRE LOS REPRESENTANTES DE LOS DOCE PAISES QUE RESPONDIERON A LA LLAMADA DEL RENOVADOR DE LOS JUEGOS OLÍMPICOS, Y SE REUNIERON EN LA SORBONA, EN PARÍS, EL 23 DE JULIO DE 1.894, PARA FUNDAR EL COMITÉ OLÍMPICO INTERNACIONAL, TAMBIÉN HABÍA UN ESPAÑOL. NO FALT, PUÉS, UN REPRESENTANTE ESPAÑOL EN AQUELLA PRIMERA CITA DEL NACIENTE OLIMPISMO. M.S TARDE, CUANDO LOS MODERNOS JUEGOS OLÍMPICOS SE PUSIERON EN MARCHA, TAMBIÉN ESTUVO PRESENTE EL DEPORTE ESPAÑOL. EN LOS JUEGOS DE 1.900, EN PARÍS, YA PARTICIPE UN DEPORTISTA ESPAÑOL. FUI EL MARQUIS DE MEJORADA DEL CAMPO. FUÉ SIN DUDA, LA CONSECUENCIA NATURAL DE UNA REALIDAD. �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: -6- EN LOS PRIMEROS LUSTROS DE ESTE SIGLO, LOS DEPORTES ATLÉTICOS Y NAuTICOS, EL CICLISMO, LA HÍPICA, EL FllTBOL, ERAN DISCIPLINAS DEPORTIVAS FIRMEMENTE ARRAIGADAS EN BARCELONA. LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE 1.908, QUE SE CELEBRARON EN LONDRES FUERON SEGUIDOS EN BARCELONA NO SóLO POR LOS PERIODICOS DE LA CIUDAD, SINO POR UNA MASA DEPORTIVA FERVOROSA Y ENTUSIASTA. HASTA TAL PUNTO QUE PROVOCARON LA CREACISN DE UN BUEN NUMERO DE CLUBS Y FEDERACIONES DEPORTI °VAS EN LA CIUDAD. DESDE ENTONCES, EL ESPÍRITU OLÍMPICO NO SE SEPARARÍA YA NUNCA JAMaS DEL CUERPO SOCIAL DE BARCELONA. FUÉ ENTONCES TAMBIÉN CUANDO LOS BARCELONESES APRENDIERON QUE EL OLIMPISMO ES EL VEHÍCULO EDUCATIVO MaS EFICAZ PARA LOGRAR UNA JUVENTUD MaS IDENTIFICADA CON LOS IDEALES DE PAZ, DE AMISTAD Y DE MEJORA Y PROGRESO DE LA SOCIEDAD. POCO DESPUÉS SE FUNDARÍA, PRECISAMENTE EN LA CIUDAD DE BARCELONA, EL COMITÉ OLÍMPICO ESPAÑOL. POR TODO ELLO, NO FUÉ SORPRENDENTE QUE CUANDO EL DEPORTE ESPAÑOL PARTICIPE POR VEZ PRIMERA DE FORMA OFICIAL EN UNOS JUEGOS OLÍMPICOS, EN AMBERES, EN 1.920, TRES DIRIGENTES DEPORTIVOS BARCELONESES SOLICITARAN, AL PRESIDENTE DEL COMITÉ OLíMPICO INTERNACIONAL, EL BAR6N DE COUBERTIN, EN NOMBRE DEL AYUNTAMIENTO �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: -7DE BARCELONA LA SEDE DE LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE 1.924. NO SE LOGR5 ENTONCES, PERO NO POR ELLO SE DESANIMARON LOS BARCELONESES. LA CIUDAD VOLVI6 A SOLICITAR LA ORGANIZACIóN DE UNOS JUEGOS OLÍMPICOS, LOS DE 1.936. EL CAMBIO DE RÉGIMEN EN ESPAÑA Y LOS ACONTECIMIENTOS POLÍTICOS QUE VIVI6 NUESTRO PAÍS EN ABRIL DE 1.931 MOTIVARON LA SUSPENSIóN DE LA TRIGÉSIMA SESIqN DEL COMITÉ OLÍMPICO INTERNACIONAL, QUE DEBÍA DE CELEBRARSE EN AQUELLAS FECHAS EN BARCELONA. FINALMENTE, LA DECISIóN DEL COI RESPECTO A LA SEDE OLÍMPICA DE 1.936 FUÉ FAVORABLE A LA CIUDAD ALEMANA DE BERLÍN. NUEVAMENTE, BARCELONA VOLVIÓ A SOLICITAR LA ORGANIZACIÓN DE UNOS JJ.00. Y EN 1.966 PRESENT6 UNA CANDIDATURA CONJUNTA CON MADRID PARA LOS JUEGOS DE 1.972, QUE FINALMENTE SE ADJUDICARÍAN A OTRA CIUDAD ALEMANA, MUNICH. A PESAR DE AQUELLOS REVESES, EL DEPORTE ESPAÑOL SIGUI(5 AVANZANDO Y BARCELONA NO RENUNCIÓ JAMáS A SU VIEJA ASPIRACIGN OLÍMPICA. ASÍ, EN 1.981, EL ENTONCES ALCALDE DE LA CIUDAD, NARCÍS SERRA, RECOGI6 EL SENTIR POPULAR Y LA HONDA TRADICI6N DEPORTIVA DE LA CIUDAD Y ANUNCIÓ LA INTENCIÓN DE BARCELONA DE ORGANIZAR LOS JUEGOS OLÍMPICOS DE CUATRO AÑOS MS TARDE DESPUÉS DEL VERANO DE �Ajuntament de Barcelona 3abinet de Comunicació Ref.: -8- 1.992. EN FIN, ME PERMITIDO ESTE RELATO HISTORICO PARA INTENTAR COMUNICAR A USTEDES LAS PROFUNDAS RAICES HISTORICAS DE BARCELONA CON EL OLIMPISMO, PARA QUE SEPAN USTEDES QUE BARCELONA AGRADECE QUE SU VOCACION OLIMPICA SEA RECONOCIDA. Y POR ELLO ES GRANDE NUESTRA SATISFACCION POR EL SIGNIFICADO DE ESTE ACTO. EN ESTA ISLA CRISOL DE CULTURAS, EL ALCALDE DE UNA CIUDAD QUE TAMBIEN HA SIDO Y ES LUGAR DE ENCUENTRO DE PUEBLOS, QUIERE HACER UN HOMENAJE AL IDEAL DE FRATERNIDAD QUE EL OLIMPISMNO REPRESENTA. HONORABLES Y EXCELENTISIMAS SEÑOAS Y SEÑORES, MUCHAS GRACIAS EN NOMBRE DE BARCELONA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3974 Title A name given to the resource Discurs de Promoció de Jocs Olímpics 1992 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Puerto Rico Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Relacions Internacionals Puerto Rico Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-12-28 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/964/198408d_00043.pdf fb7e89f25ca7e0bc8f43fb6d61daa90f PDF Text Text R. :290 BUENAS TARDES. MUCHAS GRACIAS POR AC'MPAIARWI S HOY AQUI. HEM'S VENID A ESTA CIUDAD UNICA DE LPS ANGELES, DE NUESTRA SEI-RA LA REINA DE LOS ANGELES, PARA DISFRUTAR DEL DEPORTE. HEWS VENID PARA ASISTIR AL TRIUNFO DE LA VIDA Sl'IBRE UN PANrRAMA DE DIFICULTADES, DE TENSION Y DE PROBLEMAS EC'SCMICOS. ESTOY CONVENCIDO DE QUE ILYS "ANGELIN(S" LO C . NSEGUIRAN. PERMITANME QUE LES DIGA AHORA EN WMBRE DE MI CIUDAD Y DE MI PA 15, QUE QUEREMOS C'TTINUAR LA TRADICIoN DE LAS CIUDADES Y PAISES QUE HACEN POSIBLE ESTE MILAGRO. �PERMITANME QUE LES DIGA QUE BARCELONA NO SOLO ESTA LISTA, BARCELONA ESTA MADURA PARA ORGANIZAR LOS JUEGOS DE LA XXV OLIMPIADA DE LA. ERA MODERNA EN 1992. HEMOS ESPERADO DURANTE SESENTA ANOS DESDE QUE SOLICITAMOS OFICIALMENTE POR PRIMERA VEZ LA SEDE DE LOS JUEGOS DE 1924, LOS SOLICITAMOS NUEVAMENTE PARA EL 1936 Y, POR TERCERA VEZ, PARA 1972. PERO LES PUEDO DECIR ALGO MAS. EN EL SIGLO SEGUNDO DE NUESTRA ERA, HACE CASI DOS MIL -j'OS, UN JOVEN DE BARCELONA LLAMADO IUCIUS MINICIUS NATALIS (NADAL EN CATALAN, NAVIDAD EN ESPANOL:CONSIGUIO EL LAUREL EN EL STADIUM, EN OLIMPLA. AFORTUNADAMENTE , MI TENIENTE DE ALCALDE DE FINANZAS SE LLAMA NADAL, IGUAL QUE NUESTRO VICT O RIOSO ATLETA, LO QUE ES UN BUEN AUGURIO, PARA EL EXITO FINECIERO DE UNOS JUEGOS EN �3 BARCEICNA. AHORA NOS CORRESPONDE A NnSOTROS. ES TAMBIEN IkTORTANTE DESTACAR QUE, DESPUES DE CIEN AS DE JUEGOS UIMPICOS MODERNOS, ESPAÑA ES EL UNICO PAIS DE SU IMP'RTANCIA EN EUROPA OCCIDENTAL QUE NO LOS HA ALBERGAD NUNCA. ESTAMOS PREPARAD-S PARA DAR A LOS JUEGOS UN ESCENARIO AUTENTICALENTE EUR(iPEO. ME ATREVERIA A DECIR PORQUE ASI LO C(N TODA LA MODESTIA Y EL RESPET 4-', PERO TAMBIEN C n N FIRME C f NVICCIoN QUE NOS MERECEMOS LOS JUEGOS. BARCELONA Y ESPANA HBRAN r9GANIZADO SEIS CAMPWNARYS MUNDIALES ENTRE 1982 1_1986: FUTD -I, EN 1982, CICLISMO EL MES QUE VIENE, GIMNASIA �RITMICA EN 1985, Y NATACION Y BSKET EN 1986. ESPERO QUE EN 1986 LOS HECHOS PUEDAN DECIRLES A USTEDES I' QUE YO HE INTENTADO EXPERSAR CON PALMEAS. COMO ALCALDE ME GUSTA'IA TERMINAR DICIENDPLES QUE LA FAMILIA CM:PICA PUEDE CnNFIAR EN LAS CIUDADES Y EN lin S CIUDADANOS. ESTAMOS A MEDIO CAMINO ENTRE LA POLITICA Y LA VIDA COTIDIANA, ENTRE LAS NACIONES Y LIS INDIVIDUOS. NO TENEMOS EJERCITOS NI MONTERAS QUE DEFENDER. TODAS LE CIUDADES DEL MUNDO , Y TANT n EL ALCALDE DE LOS ANGELES COMO YO MISMO PODRIAMOS CERTIFICARIP $ DESEARIAN QUE QUE LOS JUEGOS/JUEGOS Y LOS JUEGOS / COMPETICION VUELVAN A SER UNA MISMA COSA, COMO LO FUERON EN SU QUE IGS JUEGOS DE LA. XXIII, LA. XXIV Y LA XXV OLIMPIADAS SEAN CADA VEZ MAS UNn S JUEGOS ENTRE CIUDADANOS Y ENTRE EQUIPOS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3870 Title A name given to the resource Discurs de promoció de la candidatura Barcelona '92 a l'edició dels Jocs Olímpics 1984 de Los Ángeles Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Los Angeles, EEUU Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Educació Estats Units Description An account of the resource Manca alguna pàgina. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1984-08-01 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1755/0000001383.pdf e8b93a7824f2e423545a1d951e463df1 PDF Text Text DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT D E C ATA LU N YA VII legislatura Sèrie P - Número 2 Primer període Dilluns, 15 de desembre de 2003 Ple del Parlament PRESIDÈNCIA DEL M. H. SR. ERNEST BENACH I PASCUAL Sessió plenària núm. 2, primera reunió Í N D E X Expressió de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley (p. 3) Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) (p. 3) ��Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 3 SESSIÓ PLENÀRIA NÚM. 2.1 La secretària primera La sessió s’obre a dos quarts d’onze del matí i cinc minuts. Presideix el president del Parlament, acompanyat de tots els membres de la Mesa, la qual és assistida per l’oficiala major i la lletrada Sra. Casas i Gregorio. «Presidència del Parlament. Al banc del Govern seu el president de la Generalitat en funcions, acompanyat del conseller en cap en funcions, la consellera de Justícia i Interior en funcions, els consellers d’Economia i Finances, de Governació i Relacions Institucionals en funcions, la consellera d’Ensenyament en funcions, els consellers de Cultura, de Política Territorial i Obres Públiques, d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme en funcions, la consellera de Benestar i Família en funcions i els consellers de Medi Ambient i d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació en funcions. ORDRE DEL DIA DE LA CONVOCATÒRIA Punt únic: Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07). El president S’obre la sessió. Expressió de reconeixença al M. H. Sr. Jordi Pujol i Soley Permetin-me que adreci unes paraules de reconeixement, agraïment i afecte a la persona que, durant més de vint-i-tres anys ininterromputs, ha sigut diputat d’aquest Parlament i ha ostentat la més alta magistratura del nostre país. El passat dia 5, en el meu primer discurs com a president del Parlament, deia que la política catalana comença una nova etapa en molts aspectes, però sobretot en un de fonamental: la maduresa d’una societat i d’unes institucions que han assumit amb responsabilitat i compromís el relleu d’una generació que ha estat clau en la recuperació de la democràcia i de les nostres institucions d’autogovern. En aquests moments històrics que estem vivint, crec que és de justícia començar la sessió d’investidura del cent vint-i-setè president de la Generalitat amb un reconeixement especial a la persona de Jordi Pujol, president de Catalunya durant els darrers vint-i-tres anys, i que ha fet del servei al poble català una norma de vida. President Pujol, en nom propi i, alhora, crec que expressant el sentiment de tota la cambra, moltes gràcies per la vostra dedicació. (Aplaudiments forts i perllongats.) Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya (tram. 201-00001/07) Prego a la secretària primera que doni lectura a la Resolució que proposa un candidat a la presidència de la Generalitat. SESSIÓ NÚM. 2.1 »D’acord amb l’article 50 de la Llei 3/1982, del 23 de març, del Parlament, del President i del Consell Executiu de la Generalitat, i consultats els representants dels partits i els grups polítics amb representació parlamentària, proposo a la cambra el diputat il·lustre senyor Pasqual Maragall i Mira com a candidat a la presidència de la Generalitat. »Palau del Parlament, 11 de desembre de 2003. »Ernest Benach i Pascual, president del Parlament de Catalunya.» El president El candidat proposat, senyor Pasqual Maragall i Mira, té la paraula, sense limitació de temps. El candidat a la presidència de la Generalitat (Sr. Pasqual Maragall i Mira) Moltes gràcies, molt honorable senyor president. Enllaçant amb les seves paraules, jo sóc conscient de la immensa dosi de confiança, i quasi diria «de credulitat», que els catalans han manifestat –hem manifestat– envers el president Pujol. I ho dic jo, a qui ha tocat el difícil paper de posar límits a la credulitat i peròs a la confiança –sense massa èxit, per cert. Ara sóc també conscient –ho toco, ho veig– que el sol fet que aquesta cambra sembli probable que m’atorgui la seva confiança genera, ja ara –almenys de moment–, una alenada d’adhesió popular, no sols per la meva persona, sinó per aquelles persones que representen el que en aquest moment el poble de Catalunya sap que és l’alternativa que governarà. Aquesta és la màgia de la democràcia, que és una deessa subtil, que canvia passions de lloc, d’allà on toca amb la seva vareta. Però deessa filla –i aquest és el seu avantatge, que és previsible– de dones i homes, nascuda de les urnes humils, de les minúscules i rebregades paperetes de vot de milions de persones sense pretensions. I, per tant, sort mudable, que un dia apareix i fuig l’endemà, per tornar més amiga que mai si els que hem suportat o han suportat per un temps la seva distància, la seva absència, ho han fet amb dignitat. I aquesta ha estat, per mi, la lliçó de Jordi Pujol, potser la més profunda: haver mantingut ferm i dret un primer període enormement convuls i difícil. Jo sé que l’aura o el carisma de poder anirà perdent virtuts protectores amb el temps; ho sé. És més: que la nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit davant els líders del país. No diré: «Tant se val»; però dic: «Ja m’agrada.» No em farà feliç, personalment feliç, ho sé; però serà signe d’un poble despert, serà signe d’un poble despert com avui, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig, diferent del de la beatificació dels líders: el goig de la democràcia de debò, de la relativitat de tot, o de quasi tot, perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut, senyor president. PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 4 I em presento ara, molt honorable president, senyores diputades i senyors diputats, davant de la cambra per donar compliment a l’encàrrec de presentar la meva candidatura com a president de la Generalitat i, en conseqüència, demanar la seva confiança; demanar la seva confiança per encapçalar un nou govern, d’acord amb el programa que els exposaré tot seguit. Els ciutadans de Catalunya van decidir, el passat dia 16 de novembre, que no hi hagi un partit, un partit tot sol en aquest nou Parlament, marcant el camí de la Generalitat. I els partits que avalen la meva candidatura han actuat en conseqüència d’aquest fet. Han parlat, han dialogat, han contrastat els programes, s’han reconegut, els uns i els altres. En aquest temps de passió política, de passió política renovada per l’absència d’un guanyador clar, no ha estat fàcil trobar espais d’acord, però els han trobat, els hem trobat, i estem molt contents d’haver-los trobat, no pas solament perquè satisfan objectius de legítima ambició personal –meus o dels altres líders polítics que m’acompanyen, que els tenim–, sinó, sobretot, perquè responen molt clarament a la voluntat de la ciutadania tal com ha estat expressada. Si estem contents del nostre pacte és, sobretot, perquè respon amb profunditat al mandat del nostre poble. Catalunya ens va dir: «Poseu-vos d’acord», i ens hem posat d’acord. Catalunya ens va dir: «No vull que cap partit tingui una força decisiva», i ens hem repartit la força. Catalunya ens va dir: «Cediu», i hem cedit. Catalunya va votar a favor d’una entesa, i hem fet l’entesa. El canvi serà històric, i ho serà perquè no respondrà només a la proposta de canvi que el PSC va fer als electors, ni tampoc a la que proposava Esquerra Republicana de Catalunya, ni encara a la que proposava Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa. El canvi serà la suma de totes tres propostes, una suma respectuosa amb els accents diversos, una suma que afavoreix la inclusió, una suma que té, per damunt d’altres consideracions, la gràcia d’expressar una característica de Catalunya que a mi em sembla essencial, però que fins ara no havia tingut ocasió de lluir: la nostra fabulosa varietat, la nostra fabulosa varietat com a poble. Ara hi ha tres maneres diferents de dibuixar el projecte català, que s’han acostat, no sense dificultats, i han procurat superar les barreres que els separaven buscant espais de trobada. Val a dir que la història comuna, durant els anys que van des de 1930 fins avui, per part dels antecessors, del tripartit d’esquerres i catalanista, és plena d’encontres i desencontres, però s’hi pot llegir, primer de la mà d’Esquerra Republicana; després, sota el franquisme, de la mà del PSUC i del grup de Joan Reventós i Raimon Obiols, i, en democràcia, de la mà del PSC –finalment, PSC i Ciutadans pel Canvi–, una línia prima –roja, per cert, ningú no ho dubta, roja i daurada– que ha marcat el camí que duu fins aquí, fins a aquest precís moment en què, per primer cop en quasi setanta anys, les esquerres catalanistes venim a proposar a aquesta cambra, amb el màxim respecte, amb una emoció que no podem negar, que no puc amagar jo en aquest moment, la confiança de vostès, honorables PLE DEL PARLAMENT diputades i diputats, per governar Catalunya en els propers quatre anys. Espero que n’obtindrem la confiança. Els acords a què hem arribat en el si del tripartit de les esquerres catalanistes poden tenir avui al darrere, en aquesta cambra, un suport tan majoritari com no s’havia vist des de la investidura de 1984, fa quasi vint anys. Aquest és el primer punt que vull remarcar: tenim una gran força al darrere, un immens dipòsit de confiança per part del poble. Milers i milers de catalans que ens han votat, però també milers de catalans que no ens han votat, demostren aquests dies una alegria incontenible, no per haver guanyat, o no sols per haver guanyat en el cas dels que ho han fet, sinó per haver participat en una elecció en què el país ha tingut el coratge de canviar amb rotunditat. I això és maduresa de país. Aquest és ara un país políticament més complet. No dic «un país complet»; altres canvis vindran. Un país més complet, no idèntic a una determinada versió d’ell mateix, que és perfectament honorable –tant ho és, que ha regit els destins d’aquest país durant més de vint anys–, però que n’és una versió, una sola versió, i, per tant, no pot encabir tot el país, totes les seves interpretacions, totes les seves síntesis i totes les seves possibles orientacions. No pot. Ha nascut la possibilitat d’una altra majoria, que els governants passin a l’oposició, i l’oposició, a governar. Podem endinsar-nos en un dels camins més apassionants de la democràcia i del liberalisme clàssic: el del relativisme polític, amb tot allò que té de positiu. I experimentarem el que altres ja coneixen i nosaltres encara no del tot. Aquest no serà el govern d’un partit, sinó de tres, com passa a la majoria dels països europeus –de dos o de tres–: a Itàlia, a França, a Alemanya, a Bèlgica, que tenen governs bipartits o de tres partits. Cap sorpresa, doncs, cap novetat en aquest sentit; novetat en aquest país. Segon punt que vull destacar en l’inici de la meva compareixença: aquest govern buscarà l’acord amb els partits que no formen part d’aquesta majoria, que no formin majoria amb nosaltres. El buscarem en els temes que transcendeixen l’estricte marc de la governació i entren en el camp de les regles i dels principis que l’han de regir. Senyores i senyors diputats, poden estar-ne segurs; il·lustres diputats, poden estar-ne segurs: aquest no serà, en els temes que he dit, el meu govern, serà el govern de tot un poble tractant d’aconseguir, a través de l’impuls dels nostres grups parlamentaris, l’acord nacional de totes les forces polítiques aquí representades sobre els grans temes del país. I haig de parlar d’una nova majoria, en primer lloc, d’un nou govern. Em presento amb la convicció que es donen les condicions per fer possible una nova majoria parlamentària i, amb ella, un nou govern de Catalunya. Les eleccions del passat 16 de novembre han propiciat, per primer cop des de l’any 1980, una majoria catalanista i d’esquerres, una majoria alternativa a la que han protagonitzat les sis legislatures seguides del nostre autogovern recuperat, durant més de vint-i-tres anys. SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 5 Ha estat el meu propòsit i el dels socialistes catalans i els Ciutadans pel Canvi fer possible que aquesta majoria electoral d’esquerres cristal·litzés en una sòlida majoria parlamentària. La coincidència en aquest propòsit amb Esquerra Republicana de Catalunya i amb Iniciativa Verds - Esquerra Alternativa fa possible el pas que avui donem. Catalunya ha manifestat la voluntat de canvi. Reconec que no ha estat fàcil que nosaltres donéssim el pas endavant de l’Acord. La lectura que fèiem els socialistes catalans dels resultats electorals no era l’única lectura possible. Tots hem hagut de fer un esforç per acomodar les expectatives a les realitats electorals. Nosaltres mateixos, que vam oferir un canvi als electors, ens hem vist sorpresos per l’abast i per la complexitat de la resposta de la ciutadania. És innegable la voluntat de canvi expressada a les urnes, però les expectatives de canvi de la societat catalana són més profundes i més exigents del que semblava. Ha estat una gran lliçó que ens han donat els electors, i des de les ensenyances d’aquesta lliçó ens hem posat a treballar per construir una nova majoria plural, unida pel catalanisme d’esquerres. Unida i plural, i per això més interessant, més rica d’accents propis, accents que, en voler-se mantenir, la fan més ambiciosa i més exigent –no s’enganyin sobre aquest punt. Hi trobaran escletxes, però hi trobaran virtuts, en aquesta pluralitat. En definitiva, una aliança més representativa de la Catalunya d’avui. I això no desdiu ni redueix el mèrit del resultat obtingut per Convergència i Unió i pel seu candidat. Sense entrar en com, en els arguments i en els recursos emprats, s’ha de parar compte que un milió de ciutadans –més d’un milió de ciutadans– els han seguit donant recolzament. Ni podem ni volem menystenir aquesta dada ni negar-li significació política. Són molts ciutadans, que representen una part imprescindible del projecte nacional de Catalunya, en sóc absolutament conscient i actuaré en conseqüència d’aquesta consciència, però tenim una majoria legítima, plural i forta. No es tracta tan sols d’una majoria política que es tradueixi en una majoria parlamentària i en un nou govern, es tracta també d’una majoria social que es vegi plenament representada i integrada en les institucions d’autogovern de Catalunya, que les faci plenament seves, que trobi, en les seves polítiques, les respostes a les seves aspiracions i a les seves necessitats. No tinc cap mena de dubte sobre la plena legitimitat de la proposta que presento al poble de Catalunya, en aquest sentit. Compta amb un ampli recolzament electoral i espero que compti amb el recolzament parlamentari necessari. I aquesta és la legitimitat que comptes. Hi ha una legitimitat històrica, però, i la vull reivindicar. Reivindico aquí, davant vostès i davant el poble de Catalunya, la millor tradició del catalanisme, el que nosaltres considerem la millor tradició del catalanisme; però ho considerem sense dubtes, sabem que hi ha altres versions i hi ha altres consideracions. Per nosaltres el millor catalanisme és el que representem, provinent de la tradició del catalanisme de les esquerres, tan legítima, com a mínim, com la que ens ha governat fins ara SESSIÓ NÚM. 2.1 –com a mínim! Només des de la ignorància del que ha estat la història del poble de Catalunya durant el darrer segle es pot pensar o defensar que les esquerres catalanes no tenen prou legitimitat per governar aquest país. Només essent molt ignorant es pot pensar que no hi ha legitimitat. S’ha acabat el temps en què hi havia qui gosava repartir patents de catalanitat, s’ha acabat! Comença un nou temps, d’una catalanitat compartida i d’una expressió plural de la ciutadania catalana. Nosaltres ens reconeixem en una tradició, en un patrimoni comú, compartit per les esquerres catalanes, que el pas del temps ha anat decantant. Ens reconeixem en la tradició federalista de Pi –de Pi i Margall–, en el liberalisme democràtic d’Almirall, en el catalanisme ciutadà de Gabriel Alomar, en el socialisme humanista de Rafael Campalans, en el federalisme nacional d’Antoni Rovira i Virgili. Ens reconeixem en l’esperit i l’obra dels presidents Macià i Companys, en la fidelitat del president Irla i en la tenacitat i clarividència del president que ens va retornar la institució, Josep Tarradellas. Déu n’hi do, l’empremta de les esquerres en la història del catalanisme! Fem nostres –vull dir que assumim i compartim– les tradicions polítiques d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la Unió Socialista de Catalunya, del Bloc Obrer i Camperol, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del sindicalisme llibertari. Hem compartit experiències polítiques determinants, amb ells i amb altres que van venir després, com l’Assemblea de Catalunya, que va sorgir de l’esquerra, i com el Govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, també compartit. Hem governat plegats amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa - Verds molts ajuntaments de Catalunya, cada cop més. Hi han més ajuntaments governats per aquestes coalicions, en nombre, començant per l’Ajuntament de Barcelona d’ençà de l’abandó del pacte inicial, el Pacte de progrés, per part de Convergència i Unió, ja fa molts anys. Hi ha més ajuntaments governats per aquestes coalicions que no pas per cap altra coalició. I, sobretot, el nombre d’habitants governats per aquestes coalicions d’esquerra catalanista és aclaparadorament superior al nombre d’habitants que no ho són, o que són governats –més ben dit, governats– per unes altres coalicions. És molt el que ens uneix. Sobre la base d’aquesta tradició compartida i de l’experiència política acumulada constatem que és molt el que ens uneix; molt més del que ens separa. Ens uneix la convicció que ara és el moment del catalanisme ciutadà, democràtic, integrador. Ens uneix la voluntat de normalitzar la vida política catalana amb l’exercici de l’alternança en el govern de la Generalitat. Ens uneix una visió de la Catalunya d’avui, de les seves incerteses i de les seves esperances. Ens uneix la determinació de passar a l’acció per respondre a aquestes incerteses i a les preguntes de la societat catalana. És l’hora de la proposta, és l’hora de l’afirmació, és l’hora de les polítiques. Ens uneix la il·lusió de fer de Catalunya un país de referència en polítiques socials d’habitatge, educació, salut, seguretat. Aquesta és la principal de les il·lusions que ens uneix: fer de Catalunya un país on el patriotisme estigui basat, justament, en la consciència, en el coneixement i en el reconeixement per part dels que PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 6 habiten en aquesta terra, que, pel fet d’habitar-hi, pel fet de ser-hi, són millors. Però que són millors en la seva vida social, en la seva vida de cada dia. Ens uneix la il·lusió –ho repeteixo– d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país. Ens uneix el propòsit de construir el més ampli consens polític i social per a un nou estatut al servei d’aquests objectius. I un nou finançament, al servei d’aquests objectius que he dit, que ha estat impossible en les darreres legislatures, quan ja era temps de fer-ho. Ens uneix, en definitiva, senyores i senyors diputats, la passió de posar-nos al servei de la ciutadania catalana per treballar amb empenta, amb il·lusió i amb rigor pel progrés democràtic, nacional, econòmic i social del nostre país. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa, l’etapa de més unitat política que Catalunya ha viscut de 1980 ençà. I voldria que les meves paraules aquí sonessin de nou amb tot el seu sentit. Perquè les paraules el necessiten, el sentit, i el país també. Perquè els darrers temps han masegat massa els mots; molt, els mots. Perquè el discurs polític, la paraula «política» ha pujat molt de to i de volum. Perquè acabem de passar uns mesos –i era natural que fos així– en els quals no només s’ha abusat del poder –això no era natural– per part d’uns quants, en benefici propi, sinó que hi ha hagut una apropiació indeguda dels mots. I ai d’aquell qui creu que en té l’exclusiva! Voldria, doncs, que el respecte que Catalunya mereix comencés pel respecte i el bon ús de la paraula, el bon ús de la paraula en aquesta cambra. Els últims anys han estat anys malaguanyats en molts sentits; han estat anys, si més no, enutjosos. Massa sovint ha semblat que estàvem dominats per un diàleg de sords; no només durant la campanya electoral –tant de bo només hagués estat durant els quinze dies de campanya! No. Aquesta situació es va iniciar fa tres anys i s’ha perllongat d’una manera –al meu mode de veure– absurda. La manca de voluntat de diàleg i la incomprensió han estat instal·lades massa temps en la coalició conservadora que mantenia el Govern gràcies al suport del Partit Popular. Som, doncs, a l’inici d’una nova etapa per voluntat i per necessitat. Som en un moment històric transcendent: Catalunya ha dit que volia un canvi; ho ha dit de manera rotunda, inapel·lable. Els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya han dit que volien més Catalunya i més progrés. Hi ha molt per fer i estic convençut que serem capaços de fer-ho. Hi ha tant per fer que el fet de ser més i ser diversos esdevindrà un valor positiu i enriquidor i no pas un impediment o un destorb per a la governança, tal com CiU aquí i el PP a Madrid s’han apressat a predir. Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més PLE DEL PARLAMENT respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots els accents. Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional, ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte que jo em poso. Molt temps, massa temps, Catalunya ha estat dirigida pensant que el cosmopolitisme personal del president ja representava la grandesa del país, però en realitat aquesta virtut del president –que n’era– feia el país més passiu, més espectador que actor. Jo vull que Catalunya recobri el seu lloc motor i decisiu a Espanya; econòmicament, sí, però políticament, també, o més. I amb tanta o més força vull que trobi el seu lloc a l’Europa dels pobles. Fa temps que m’escarrasso a predicar-ho. Molt temps, massa temps, Catalunya ha avançat a batzegades, refiant-se de la conjuntura i esperant caçar-les al vol. El «caixa - cobri» i el «peix al cove» han estat les grans divises nacionals. Pobre país! Coves foradats i cobraments fallits pertot arreu. Això s’ha d’acabar. La relació de Catalunya amb l’Estat no pot ser regida més temps per refranys mercantils. Jo vull que Catalunya formuli, defensi, lluiti per una proposta clara, compartida, unitària, pels temes de veritable interès nacional davant el govern d’Espanya. Que la formuli i que l’exigeixi; que faci pedagogia fins on sigui necessari. I si en un temps pacient i prudent no s’escolta la seva veu unida, la veu unida de Catalunya, jo mateix demanaré de comparèixer davant la cambra per explicar-los, a vostès i al poble de Catalunya, on som i cap on crec que caldrà anar. Ara en parlarem. Molt temps, massa temps, a Catalunya s’ha confós persona i partit, partit i pàtria. Fins i tot s’ha pretès traspassar aquesta confusió com si fos una herència patrimonial. Mirin, jo no sóc Catalunya més que en una part infinitesimal. Això sí, una part petita dotada d’una vocació inacabable d’ajuntar totes les parts en el dibuix d’un projecte compartit per la majoria del poble, per la gran majoria. Jo vull una Catalunya rica i plena, com proclama el nostre himne, i per aconseguir-ho cal més convicció raonada que fe caiguda del cel. Cal més generositat i cal més llibertat. Comparteixo amb Josep-Lluís Carod la preocupació per aquestes parets guixades amb l’equació reduccionista que pretén que Convergència i Unió i Esquerra Republicana és igual a Catalunya. Després del que han dit les urnes aquesta afirmació és miop, és agressiva i és alarmant. O potser només era fruit del neguit –confiem-hi. Espero que els qui en compartien el sentit no passin del neguit al ressentiment. Els socialistes no som rancuniosos, tot i que no s’ha fet res per fer-nos oblidar com se’ns va foragitar del temple amb insults i crits ara farà vint anys. Dit i oblidat. Molt temps, massa temps, Convergència i Unió ha tingut oportunitats, una rere l’altra, de dur a terme la transformació del país i les polítiques que els nous temps exigeixen i no ho ha fet. No ho ha fet prou o no ho ha fet prou bé. Per això demà farà un mes que la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya han donat el seu suport a un conjunt de forces que duien un conjunt SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 7 de propostes que han acabat en un programa compartit. En aquest nou horitzó, que es va perfilar el dia 16 de novembre, hem de definir quins són els nostres objectius, què hi veiem i què hi desitgem. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo..., i quan dic que el tindrem vull dir que sé que el tindrem, i no ho sé per ciència infusa, ho sé perquè és raonable que el tinguem, no perquè l’estatut sigui raonable, sinó que és raonable pensar que es donaran les condicions en què serà aprovat. I em penso que aquest és un pensament que compartim molts, a totes dues bandes d’aquesta cambra. Veig i desitjo un nou estatut i el tindrem. Veig i desitjo un nou sistema de finançament per poder dur a terme les inversions i les polítiques que es marquen en el programa social en què hem treballat conjuntament, i l’aconseguirem. No de cop, no pas fàcilment, però ens en sortirem. Veig i desitjo una nova organització territorial perquè els territoris tinguin finalment veu pròpia, i la tindran, tal com demana l’Estatut i no s’ha fet. Veig i desitjo unes institucions més pròximes i més transparents, i ho seran, ho poden ser. Veig i desitjo un respecte i una atenció pel món rural que defugi un paternalisme que li ha fet més mal que bé, i canviarem paternalisme per respecte i per innovació. Veig i desitjo oportunitats per a la gent emprenedora, per a les petites i mitjanes empreses que constitueixen un teixit sobre què la nostra economia és possible; té camp per córrer i l’hi aplanarem tant com sigui possible. L’horitzó que tenim com a poble és ambiciós, és ample, un horitzó esplèndid si sabem encaminar-nos-hi en els propers anys, perquè el projecte que proposem als ciutadans de Catalunya avui no és només un projecte de govern, és un projecte de futur. L’amic José Ramón Rikalde deia un cop que el País Basc és una societat amb un alt grau, molt alt grau, d’identitat i, alhora, amb un grau mínim de vertebració. A Catalunya, i aquí rau una de les diferències que ens afavoreixen, aquest grau de vertebració és molt més alt i el govern que em proposo de presidir, si aquesta cambra em fa confiança, encara el vol fer més sòlid i robust. Perquè això sigui possible ens calen les eines adequades, la més important de les quals és, juntament amb el finançament, sense cap mena de dubtes, l’estatut, un nou estatut. Aquest ha de ser el primer dels grans acords nacionals, senyores i senyors diputats. Més endavant, en parlar el programa de govern, m’hi referiré de nou. El nou estatut ha d’escriure, ha de descriure i fixar el marc que Catalunya necessita en aquesta nova etapa. Jo he dit que no vull presidir el govern de la protesta, sinó el de la proposta, i la proposta més important que Catalunya farà a Espanya serà la del nou estatut, important no només per al poble de Catalunya, sinó també per al conjunt dels pobles d’Espanya. L’estatut ha de servir abans de res per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els SESSIÓ NÚM. 2.1 ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. A la majoria dels catalans no els interessaria l’estatut, ni el que tenim ni el nou, si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat com a base d’aquest nou patriotisme que jo els dic que pot néixer. Senyores i senyors diputats, l’autèntic patriotisme, els sentiments de pàtria més forts i més profunds, han nascut o de la resposta a una agressió exterior o de l’obtenció per a tothom de nous drets i d’una nova dignitat. El segon tipus de patriotisme ha resultat més fort que el primer; més fort, més resistent, més civil, més compartit, més republicà. És el cas del patriotisme francès, de l’americà i, en certa mesura, del rus, fills de tres revolucions que van permetre als seus ciutadans no solament –no discutirem en què van acabar–..., dic que el moment en què van néixer i que els fa encara existir avui, aquests patriotismes..., van néixer fills de tres revolucions que van permetre als ciutadans no solament de no ser envaïts i de vèncer les agressions, sinó de ferho sobre la base de l’orgull ciutadà, del ius solis, del dret del terra, del sòl, de la dignitat conferida a tots els habitants d’aquella terra pel fet de ser-hi, independentment del seu origen, del seu idioma, de la seva nissaga. Aquesta ha estat la seva fortalesa. Això és el que volem aconseguir a Catalunya. No dic que no s’hagi avançat en aquest sentit durant els darrers anys, fóra injust, s’hi ha avançat, però aquest projecte ha quedat obstruït pel de l’equidistància, el tacticisme, la desconfiança, la prudència excessiva, sota el paraigua de la identitat d’origen que tot ho cobreix i tot ho justifica. En aquesta línia, per mi l’important és entendre i aconseguir que l’estatut esdevingui una eina suficient per donar resposta real i efectiva a les aspiracions dels ciutadans com a ciutadans. Bàsicament, en la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible, en abordar la inseguretat. L’estatut ha de servir..., la inseguretat al carrer, als barris, a les escoles, al món laboral, a casa, o per la salut o per la degradació dels serveis públics, aquesta inseguretat creixent que conviu amb la major riquesa que tenim, hi conviu, i, per tant, fragilitza la ciutadania. L’estatut ha de servir per abordar amb valentia i seguretat el fenomen de la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió electoral –a les quals durant un moment va semblar que el nacionalisme català també es volia adherir, sortosament això no va prosperar–, davant, dic, d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant demagògicament l’adhesió de la gent, el govern de la Generalitat necessita les eines i els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als barris de les nostres ciutats i als barris dels nostres pobles, i la solució d’aquest problema no és la solució de la conseqüència, és la solució de la causa de molts dels problemes que tenim, i l’altra solució és una de molt més difícilment abordable, com és el control efectiu dels fluxos d’immigrants, cosa a la qual els governs que hem tingut, a Madrid i a Barcelona, ens han promès que realment hi posarien mans a l’obra i que ho aconseguirien, però que no ho han aconseguit ni probaPLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 8 blement ho aconseguiran, ni probablement ho aconseguirem, perquè és un fenomen que ens supera des del moment de la inexistència de frontereres clares dintre d’Europa. La immigració no és un problema en si mateixa, ben al contrari, però el problema, i gros, sorgeix si és mal gestionada, mal governada, mal limitada, també, mal explicada i mal entesa. Afortunadament, avui tenim, aquí, en aquesta cambra, per primer cop, un diputat català d’origen marroquí, que ajudarà aquesta cambra a encetar un diàleg que ja s’està donant en països en aquest sentit més valents i més avançats que nosaltres. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979, han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoisme i criticat per altres amb un excés de rebentisme, però l’experiència ens demostra que les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Descentralització, aproximació de les institucions a la ciutadania, rendiment de comptes, rendiment de comptes dels poders públics, i Administració de justícia són alguns dels terrenys en què podem millorar i millorarem. Però nosaltres tenim una proposta catalana per a Espanya, abans ho he anunciat. Finalment, l’estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, ha de ser la renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per nosaltres, l’estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat de participar en la gran família dels pobles de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món. Sí, sí, «Espanya, nació de nacions», com feia temps deien i després es va oblidar. L’estatut que volem és una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que avui més que mai ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts. I aquesta nova relació de Catalunya amb Espanya només es pot desenvolupar sota un rètol, el d’unió i llibertat, el vell rètol d’unió i llibertat. El nou estatut ha de ser la proposta catalana per a Espanya, perquè l’estatut ha d’anar d’acord amb una reforma constitucional, que ja és inajornable. Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir; si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem bé. I direu: «Quantes vegades no he sentit aquestes paraules en aquesta cambra i fora d’aquesta cambra, i per què aquesta vegada hauria de ser diferent en els seus efectes, la formulació d’aquestes afirmacions, d’aquests judicis?» És difícil que jo ara els convenci de per què és diferent, però a ningú de vostès se’ls escapa que estem en un punt jo diria de noretorn, en el bon sentit de la paraula, de la història d’aquest país. No-retorn endarrere, en un punt en què forçosament haurem d’avançar junts endavant, amb sacrificis, per descomptat, però avançar. Sóc conscient que amb el Govern que avui té Espanya i que representa l’Estat, el Govern del Partit Popular, el PLE DEL PARLAMENT nostre camí serà lent, feixuc i difícil. No els dic res de nou si manifesto el meu desig i el meu convenciment que en els propers mesos la situació variï substancialment en favor del nostre propòsit col·lectiu. Sé que si aquest canvi es produeix, Catalunya pot tenir confiança i que si no es produeix el camí no serà planer, o no serà tan planer, i necessitarem més cohesió i més empenta que mai. M’atreviré, doncs, a fer, amb tot el respecte, un prec a les diputades i diputats del Partit Popular en aquesta cambra: si no es senten, ni de lluny, de la mateixa tradició política de la nova majoria que s’albira, comparteixen, com jo crec, amb nosaltres i amb tota la resta de la cambra, l’aspiració d’un rol més important de Catalunya en l’Espanya plural i d’un rol més important de Catalunya a Europa, menys que això encara, si comparteixen, si més no, la previsió dels problemes derivats de l’existència d’aquesta nova majoria que sí que vol aquest rol, que sí que el vol, en una Espanya governada pel partit a què dignament pertanyen, maldin per aconseguir que el seu partit adopti posicions més reflexives i menys agressives, o altrament el drama està servit. Els ho dic mirant-los a la cara fit a fit, amb amistat, amb el desig que entenguin la gravetat d’aquestes paraules, però també la invitació que representen. Per la nostra banda, poden estar segurs que jo sóc conscient que les nostres paraules, les nostres actituds i, fins i tot, els nostres accents, de vegades, poden contribuir a asserenar o a enfurismar, en sóc conscient, segons com ho fem, segons com ho diem, i em comprometo, si la cambra m’atorga la seva confiança per presidir la institució rectora d’aquest país, a moderar el debat amb l’ull posat en el final d’aquesta història, que ens importa a tots, que sé que ens importa a tots, en el final d’aquesta història i no en l’anècdota de cada dia, que hi militarà en contra. Mirin, ja fa temps que he après, ja fa molt temps que he après, a prescindir de les anècdotes, i això que algunes couen, els ho ben asseguro, ja fa temps que he prescindit de donar-hi importància. Tanmateix, passi el que passi, voldria que aquest objectiu nacional, el nou estatut, sortís d’aquesta cambra amb el suport, o, si més no, el respecte, i espero que el suport, de tots, ho repeteixo, de tota la cambra. Vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi –i això va més enllà del que els acabo de demanar, és una altra cosa, però igualment important–, vull que tots els diputats, tots, es facin valedors d’un principi: el principi de no-acceptació de la callada por respuesta. Aquesta seria la pitjor resposta, perquè fóra la del menyspreu, i en això els catalans tenim la pell finíssima, molt fina; en sabem un niu, de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, és l’assignatura que coneixem millor, par coeur, que en diuen els francesos, la tenim aquí. Catalunya no es deixarà ensarronar més. No es pot repetir el que ha succeït amb la Carta municipal de Barcelona, i no es repetirà. Fins i tot en dictadura la vam tenir, aigualida, però la vam tenir, la Carta municipal; aigualida, però vam tenir Carta municipal. I, en canvi, ara, quan el Govern democràtic de Barcelona va començar a fer la Carta, que va ser l’any 1980, som a l’any 2003 i encara no s’ha aprovat. La callada por SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 9 respuesta. És que el Govern espanyol encara no ha enviat a corts el..., a veure si m’explico! passa a Suïssa, a veure si ens entenem: el que volem dir és que tot el país sàpiga que té quatre idiomes. Mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit. La Carta de Barcelona es va aprovar en el seu moment a l’Ajuntament de Barcelona gràcies a l’existència, en aquell moment, d’un bon clima, no sota la presidència en el Grup de Convergència d’Artur Mas, sinó per part de Miquel Roca, una cosa que havien començat amb el senyor Ramon Trias Fargas, també de comú acord, quan estava en el seu paper de cap de l’oposició. Es va aprovar, es va enviar al Parlament de Catalunya, es va aprovar ràpidament en el Parlament de Catalunya, va anar a Madrid i han passat pràcticament vuit anys. O sigui, aquests vint anys s’han format de quatre de feina, vuit d’espera, vuit d’espera interior a l’Ajuntament de Barcelona per arribar a un acord, i vuit més d’espera perquè el Govern de Madrid ni tan sols ho ha enviat al Ple del Parlament. I volem un nou paper de Catalunya a Europa. Catalunya vol ser activa a Europa i al món. I això també ho ha de reconèixer el nou estatut –també més endavant m’hi referiré. Catalunya vol que l’Europa federal sigui també l’Europa de les regions, l’Europa dels pobles, que vol dir una Europa més propera i més democràtica. Catalunya vol participar i ha de poder participar en els afers europeus directament en l’àmbit de les seves competències i indirectament amb la resta de les comunitats espanyoles en el procés de formació de la voluntat general. Però Catalunya també vol ser especialment activa en l’àmbit de la Mediterrània, que avui crida a la nostra porta. Catalunya no es deixarà ensarronar més. Han passat vint anys des que van començar a fer-ne els treballs, vint anys, i els ben asseguro –els ben asseguro– que aquest país no està en condicions no només d’acceptar això, sinó, sobretot, de ni imaginar que comenci el camí de l’estatut sota aquesta bandera d’indeterminació, sota aquesta predicció d’una possibilitat de no arribar mai al final. Hem de tenir garanties –i això els ho demano fermament, fervorosament– que el camí no es tancarà. Catalunya treballarà per l’Espanya plural; Catalunya vol una Espanya plural que consideri realment les institucions d’autogovern de les seves nacionalitats i regions com a estat, amb un senat que representi i que expressi aquesta pluralitat. Catalunya vol una Espanya plural que defensi i promogui, com una riquesa irrenunciable, totes les llengües i cultures. És l’Estat qui ha de defensar el català! Per obligació constitucional! No és que la Generalitat no ho hagi de fer, és clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar que són els catalans només els que defensen allò que és seu perquè és seu. Nosaltres ho defensem perquè és nostre, però nosaltres exigim a l’Estat en el qual estem que, puix que la Constitució d’aquest Estat diu que aquests idiomes són cooficials, ni que sigui en els territoris en els quals es parla, en faci, d’aquesta pluralitat, bandera. No serà possible sinó que els catalans diguem una cosa que és ben evident, i que tots compartim, que és que el castellà és una enorme riquesa que tenim a les mans, el castellà, que va ser la llengua que se’ns va voler imposar per llei, per decret, amb violència, si més no intel·lectual en molts casos, i física, de vegades. Aquell idioma és avui percebut i reconegut per la majoria dels catalans com una fantàstica arma a les seves mans. Però, com podria Catalunya dir i fer en aquest terreny, si Espanya, que té posada a la Constitució el reconeixement de la pluralitat lingüística, no l’aplica, no la defensa? La considera un tema menor, un tema que..., en fi, com una variant. No fa que en els seus passaports, DNI... Hi comença a ser –hi comença a ser–, però hi ha d’haver a tot Espanya consciència d’això. Quan nosaltres diem: «Proclamació de la cooficialitat del català a tot Espanya», no estem volent dir que se’ns entengui quan arribem a Andalusia i parlem català. No, ja s’entén que no és això, sinó..., el que volem dir és el que SESSIÓ NÚM. 2.1 En definitiva, en els objectius de disposar d’un nou estatut i de modificar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, vulguin veure-hi, senyores diputades, senyors diputats, el símbol de l’ambició de la nova etapa que ara encetem. Més endavant, quan els exposi el programa de govern, insistiré –ara mateix– sobre els continguts i el procediment que proposo per arribar-hi. El programa que presento a la seva consideració, senyores diputades i senyors diputats, és el resultat d’un procés de diàleg i de negociació intens, rigorós i ambiciós, protagonitzat per les tres forces polítiques que representen en aquesta cambra el catalanisme i les esquerres: l’Acord per un govern catalanista i d’esquerres. Aquest Acord programàtic ha estat signat i ha estat presentat en públic. És un pacte transparent. És un document públic. És un compromís que les tres forces polítiques del nou govern hem assumit davant la societat catalana i que, davant de vostès, senyores diputades i senyors diputats, ens comprometem a fer realitat. Si hagués de definir breument el contingut d’aquest meticulós document programàtic, que no els el llegiré tot sencer –tractaré d’espigolar les coses que realment en són més definitòries, en tindran tots a la seva disposició la versió completa, impresa, estudiable, criticable–, si els hagués de definir, dic, breument el contingut i resumir, ho faria dient-los que tenim quatre objectius de progrés –quatre grans objectius de progrés– i un compromís d’equilibri. Aquest programa ens marca el camí del progrés nacional, del progrés democràtic, del progrés social i econòmic, del progrés cultural i educatiu, i ens fixa un compromís d’equilibri territorial i ambiental. Progrés nacional: més i millor autogovern. Començaré aquesta exposició programàtica per les propostes relatives al progrés nacional de Catalunya. Primer objectiu: defensar, eixamplar i perfeccionar l’autogovern de Catalunya és avui un objectiu nacional àmpliament compartit entre les forces polítiques representades en aquest Parlament, totes, i especialment per les que responen a un sentiment social majoritari en la societat catalana. Els proposo un procediment, doncs, per arribar-hi. El progrés del nostre autogovern no és possible ni serà possible des d’un plantejament de part: requereix forPLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 10 jar una voluntat col·lectiva decidida, àmplia, que expressi un estat d’ànim nacional, com el que Catalunya ha viscut en els moments decisius de la seva història. D’acord amb aquesta convicció, el govern impulsarà de manera immediata un acord nacional sobre l’autogovern i el finançament, que incorpori totes les forces polítiques del país en la preparació de les accions necessàries per ampliar l’abast de l’autogovern, per elaborar un nou estatut i adoptar un nou sistema de finançament. A la vegada, impulsarà un procés de sensibilització i de compromís cívic per tal d’explicar les raons que fonamenten la millora d’autogovern i l’adopció del nou estatut. Al Parlament es constituirà la Ponència conjunta de tots els grups –és previsible que sigui així, molt honorable senyor president, en cas que vagi endavant la nostra proposta–, encarregada, dic, aquesta Ponència d’elaborar el projecte d’un nou estatut i la resta de les proposicions de llei que han de conduir a l’objectiu esmentat. La Ponència obrirà un procés de consulta amb entitats socials, econòmiques, culturals i altres representacions de la societat civil. En la tramitació parlamentària, les forces polítiques de la majoria s’esforçaran per tal que l’aprovació final dels textos compti, en la cambra catalana, amb el vot favorable del nombre més ampli possible de diputades i diputats, com a expressió d’un acord nacional, per això en diem «Acord nacional». El projecte de nou estatut aprovat pel Parlament serà tramès a les Corts Generals abans de la primavera de l’any 2005, preferentment abans del final de l’any 2004 –no és pas impossible–, i el procés de la seva elaboració culminarà amb la convocatòria del preceptiu referèndum. Simultàniament al procés de tramitació parlamentària, les forces polítiques de la majoria es comprometen a convidar els ajuntaments, altres ens locals i entitats públiques i privades a expressar la seva implicació i presa de posició a la proposta parlamentària, com també les forces de la majoria es comprometen a impulsar totes les vies d’explicació, diàleg i recerca d’acord amb les forces polítiques de l’Estat i amb el conjunt de la seva societat civil. En cas de dilació –i atenció a les paraules estrictes–, en cas de dilació indeguda... Ja n’hem parlat, ja hem donat exemples del que això representa. En cas de dilació indeguda en la tramitació, en cas de no-presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva del resultat final en la proposta aprovada a Catalunya, que representin una obstaculització o bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se, mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat, i sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament. (Remor de veus.) Quina és la proposta? Sense cap voluntat de condicionar el resultat final de la proposta de millora de l’autogovern que pugui sortir d’aquesta cambra, crec obligat d’avançar les línies mestres compartides per les forces de la majoria: consideració constitucional de la GenePLE DEL PARLAMENT ralitat com a estat –traduït al castellà, como estado, no como un estado; redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat; presència de la Generalitat en la Unió Europea i en els organismes internacionals; col·laboració entre la Generalitat i els governs locals, i millora, evidentment, del finançament autonòmic. Primer, en el camp de la consideració de la Generalitat com a estat, ens proposem traduir en realitats positives els principis inspiradors del pacte constitucional de 1978: el principi que converteix les institucions d’autogovern en estat, el principi de la plurinacionalitat i el principi d’autonomia en l’exercici competencial i en la configuració institucional. Quan faci falta promourem que el Parlament de Catalunya faci ús, que el té, del seu dret d’iniciativa legislativa davant de les Corts Generals. Com a exemples més rellevants, vull esmentar-ne quatre: primer, proposo la revisió de les competències, composició i elecció del Senat. Proposo que aquesta cambra proposi convertir-lo en cambra de representació efectiva de les comunitats autònomes i de la seva participació en la formació de la voluntat estatal, i com a expressió del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic de l’Estat, tal com volia la Constitució, en el seu article 69.1, i tal com la mateixa Constitució no podia desenvolupar del tot en la mesura que les comunitats autònomes justament no existien encara, eren preautonomies, algunes autonomies, però encara en faltaven unes quantes. El país encara no estava definit en autonomies; els subjectes del Senat, que s’estava creant, no existien i es va fer provincial. Això és el primer que s’ha de canviar. Segon, proposo la reforma de la legislació sobre l’Administració de justícia per adaptar-ne l’estructura a la naturalesa composta de l’Estat, de manera que s’atribueixin al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya les funcions de Tribunal de Cassació, per resoldre, en darrera instància, els recursos judicials iniciats en el territori de la seva jurisdicció. Sens perjudici, evidentment, del recurs de cassació de doctrina –ho hem dit sempre. Tercer..., del recurs d’unificació de doctrina, que és aquell recurs en virtut del qual un ciutadà de qualsevol comunitat autònoma pot demanar la millor justícia feta en una altra autonomia per a la seva causa. Tercer. Promoure la intervenció de la Generalitat en la designació dels membres d’institucions generals de l’Estat: Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Consell Econòmic i Social. I quart, impulsar la transferència de les funcions executives de l’Estat en el territori de Catalunya a la Generalitat per a convertir-la progressivament en única Administració responsable de les competències autonòmiques i estatals, mitjançant les previsions de l’article 150 de la Constitució espanyola –crec que és el 150.2, si no ho recordo malament– i la modificació necessària de la LOFAGE. El reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i dels seus aspectes simbòlics i culturals requereix iniciatives que assegurin el reconeixement, la protecció i el foment de la llengua i la cultura catalanes per part de l’Estat en SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 11 els àmbits educatiu, legal, administratiu, esportiu, comercial, audiovisual i internacional. Segon, pel que fa a la redefinició de l’àmbit competencial de la Generalitat, proposem treballar en quatre direccions: completar el desplegament normatiu de l’Estatut, aprovant lleis en matèries de competència reconeguda i no abordada fins ara –educació, recerca, família, règim electoral; assumir competències executives, bé per la via de completar els traspassos pendents, bé per la via d’unificar l’atenció administrativa al ciutadà; recuperar –molt important en aquest punt– l’assumpció del comandament i la coordinació de totes les forces i cossos de seguretat en tot allò que afecta la seguretat interna de Catalunya; recuperar el repartiment competencial potencialment incorporat en la Constitució i en l’Estatut, i ampliar les competències estatutàries, sigui per la incorporació al nou estatut de les competències sobrevingudes després de l’aprovació de l’Estatut del 79, policia de trànsit, mitjans de comunicació públics... –ja saben que en l’Estatut TV3 és encara una filial de la televisió de l’Estat–, sigui per la definició de noves competències legislatives i/o executives de la Generalitat. Tercer. Les propostes més rellevants relatives a la presència de la Generalitat en la Unió Europea i en l’àmbit internacional, ho resumiré molt: garantir la participació de la Generalitat i de les altres comunitats en la formació de la voluntat estatal en les institucions comunitàries; exercir per delegació estatal la representació espanyola en les institucions de la Unió, quan es tractin matèries de competència autonòmica, d’acord amb l’article 203 del Tractat de la Unió. I que no se’ns digui, com se’ns diu de vegades, que hi ha un informe molt interessant del Ministeri d’Administracions Públiques, que diu: «No, no poden representar» –diu– «perquè els alemanys ho fan.» Sí, els alemanys, quan hi ha un tema de Consell de Ministres de Cultura Europea, hi va un Land. Diu: «Els catalans no hi podrien anar.» Diu: «Per què no?» Diu: «Oh!, és que els alemanys són un sistema uniforme...» I diu el Ministeri –l’informe interior del Ministeri mai publicat, em penso, però que jo el tinc–, diu: «És que Espanya és un sistema asimètric.» De manera que, com que és asimètric, unes autonomies no poden representar unes altres. Té gràcia, l’argument, té bastanta gràcia. En tot cas, asimètric o no asimètric, Catalunya ha de poder representar l’Estat, com passa en altres països de tall federal a Europa, en les matèries que són de la seva competència exclusiva; exercir, doncs, aquesta delegació estatal; assumir de forma plena, per part de la Generalitat, l’execució del dret comunitari, és a dir, la seva transposició al dret intern en l’àmbit de les seves competències, tal com s’estableix en l’article 27.3 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Promoure la presència de la Generalitat en organismes que accepten la participació d’entitats subestatals. Es parla sempre, en aquest sentit, i com a exemple, de la Unesco. Quart. Col·laboració entre la Generalitat i els governs locals. Traspassar als ajuntaments determinades competències en matèries d’educació, habitatge, immigraSESSIÓ NÚM. 2.1 ció, benestar social, atenció sanitària primària i polítiques d’ocupació actives amb les condicions i amb el finançament necessaris per exercir-les adequadament. Augmentar el Fons de cooperació local de Catalunya per millorar aquest finançament. Impulsar mesures per aconseguir uns consells comarcals més municipalistes, amb un tractament heterogeni en l’exercici de funcions de suplències, assistència i cooperació. Reconèixer els alcaldes com a representants ordinaris de la Generalitat en els seus respectius municipis. I cinquè. Dotar la Generalitat d’un sistema de finançament satisfactori, que es concreta en els següents punts: Primer. La revisió de l’Acord de finançament actual a partir de la tasca de la Comissió Mixta de Valoracions Estat - Generalitat, establerta a l’Estatut d’autonomia de Catalunya, en les responsabilitats que aquest li encomana com a òrgan bilateral de negociació. I no només de negociació, de negociació i d’aprovació de les relacions fiscals entre la Generalitat de Catalunya i el govern central. L’Acord al qual es va arribar, el famós Acord al qual es va arribar, fa ja un parell d’anys, no és un camí que puguem respectar..., en fi, no és un camí que puguem seguir, si no és que volem no avançar. Dos. La Generalitat crearà l’agència tributària de Catalunya, responsable de la recaptació dels impostos propis, cedits i compartits. L’agència establirà mecanismes, formes de coordinació i de consorciació que calguin amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària. Anualment el govern de Catalunya publicarà un informe sobre els fluxos econòmics, distingint entre l’aportació a la prestació de serveis per part de l’Estat i l’aportació als mecanismes de solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. A veure si comencem a saber de quines xifres parlem, i no només els entesos, sinó l’opinió en general. Tres. La Generalitat tindrà una participació en percentatges a determinar sobre la totalitat dels impostos pagats pels ciutadans de Catalunya: IRPF, IVA, societats –el més problemàtic, societats–, especials i altres. Sobre aquests impostos la Generalitat disposarà de responsabilitat tributària i de capacitat normativa. Quatre. Els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents en les comunitats autònomes forals. Ho torno a repetir: els ingressos per habitant de la Generalitat tendiran a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert. Cinquè. Els ingressos disponibles per la Generalitat per a la prestació dels seus serveis s’atindran a allò que estableix l’article 45 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i respondran a un criteri d’igualtat d’ingressos per cap, rectificats, aquests ingressos per capita, per tres factors que hi incideixen d’una forma determinant: costos diferencials, nivell efectiu de necessitats i factors demogràfics, inclòs el factor migratori, sense les quals qualificacions la justícia podria..., en fi, aquell criteri que és just podria esdevenir injust. En el cas de la sanitat caldrà contemplar també l’existència de centres d’excel·lència i el nombre d’usuaris desplaçats des d’altres comunitats autònomes. PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 12 Sisè. Les inversions en infraestructures de l’Estat. La inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del producte interior brut, tenint en compte la compensació apropiada pels dèficits acumulats. Això no pot ser any per any –això no pot ser any per any–; hi han anys en què hi ha una gran inversió: l’any 91 va ser, i moltíssim, un dels anys en què Catalunya va rebre més inversió per part de l’Estat, respecte d’altres comunitats autònomes, i ha tornat a passar amb l’arribada de l’AVE a Lleida. Imagineu quan arribi a Barcelona. Segurament... –si és que ho podem imaginar–, segurament per a l’aplicació d’aquesta proposta serà necessari prendre períodes plurianuals i crear una comissió integrada pels representants dels tres nivells d’administració. Els ho dic perquè l’altre dia a Lleida em deien que les inversions a Lleida, de l’Estat, en el pressupost per a l’any que ve, les que estan previstes, són menys de la meitat que les de l’any passat. Mentre que nosaltres en el nostre programa tenim suposat..., en el nostre programa de futur tenim suposat que els 700.000 milions d’inversions que es fan cada any, 400.000 per part de l’Estat, 300.000 per part de la Generalitat, es mantenen, que s’han de mantenir. Ara bé, hem de dir, a Lleida i a Barcelona i a Tarragona i a totes les vegueries, el dia que es creïn, i a Girona, per descomptat, el còmput s’ha de fer plurianual; és evident que si un any s’ha fet una gran inversió en aquella demarcació, l’any següent, tot i que es mantingui, com estic demanant, el conjunt de la inversió de l’Estat en els territoris de Catalunya, és evident que en cada un dels territoris això no podrà ser veritat, si no és en un període estadístic més llarg. Set. La Generalitat contribuirà a la solidaritat amb les altres comunitats de l’Estat de manera que els serveis prestats per les diferents comunitats autònomes als seus ciutadans puguin assolir nivells similars realitzant un esforç fiscal similar. A efectes de calcular aquest esforç de solidaritat, es computarà com a contribució de l’Estat l’excés de preus públics i peatges pagat per Catalunya per sobre del que li correspon a la vista de la mitjana espanyola per aquests conceptes. No passin pena, que, aquest text, el tindran tots en sortir d’aquesta sessió i, per tant, el podran analitzar amb lupa. Té la seva complexitat. Aquells que hi estan avesats ho han entès perfectament; pels altres, jo crec que la lectura serà suficient. El resultat dels mecanismes de solidaritat serà revisat quinquennalment per tal de verificar-ne els efectes. Vuitè. L’aplicació d’aquests criteris ha de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys aquest s’equipari al de territoris de renda relativa similar en altres països europeus. Aquest és el punt de comparació en què finalment el tripartit d’esquerres catalanista ha decidit fixar-se com a punt de referència. El govern es compromet a la publicació i actualització anual dels estudis sobre la balança fiscal de Catalunya així com a una àmplia divulgació dels seus resultats. No creiem, com va dir una vegada el vicepresident del Govern espanyol, «que publicando los datos se enconaPLE DEL PARLAMENT rían los ánimos». Los ánimos se enconan, señor vicepresidente, cuando los datos no existen, i quan les dades no existeixen tothom pot dir-hi la seva, i aleshores el primer enconamiento consisteix en el fet que les xifres que surten, probablement, per una banda i per una altra, no són veritat. Transparència fiscal, transparències de les balances fiscals. A Alemanya cada any es publiquen i les discussions que hi han entre les regions, públicament, admeses, en el Senat, per descomptat, i en els diaris, són d’alt volum –d’alt volum. Tenen una gran càrrega simbòlica i hi han sentiments al darrere, hi han interessos al darrere, però si no hi ha aquesta transparència i aquest debat, Catalunya no guanyarà, i Catalunya vol guanyar i guanyarà aquesta vegada, i vol fer-ho amb la paraula, vol fer-ho amb les dades, no a base d’acords hàbils, de tapadillo, d’acords que s’aconsegueixin a canvi de no sé què i d’altres coses en altres terrenys. No, no, no: transparència primer de tot, aquesta és la primera de les exigències de Catalunya. Per què? Perquè Catalunya sap que la transparència li donarà la raó. No ens donaran la raó en tot, en totes les nostres peticions, probablement, i potser haurem de reconèixer que en algun punt d’aquests que he dit ens hem equivocat. Tant de bo poguéssim reconèixer que ens hem equivocat en alguna cosa i abandonar la sensació impossible de suportar més que tenim de tenir la raó, que no ens la donen i que estem embarcats en un barco sord, en un barco de sords, en el qual aleshores evidentment que no voldríem anar –evidentment que no hi voldríem anar. Però nosaltres sabem que la sordesa és curable, i farem tot el possible –farem tot el possible– perquè això canviï. Molts catalans diran: «Aquests s’estan embarcant en un viatge difícil.» I tant que és difícil aquest viatge! Però vostès ho saben tan bé com nosaltres –vostès ho saben tan bé com nosaltres. Si hi posem tots de la nostra part, si també vostès, diputats i diputades del Partit Popular ho fan, la nostra causa avançarà. El segon punt del nostre programa de reformes és el programa de reformes cap al progrés democràtic. No em vull allargar més i, per tant, els remeto a un text que és extensíssim, des del meu punt de vista molt interessant, i del qual només espigolaré un parell de coses que no poden deixar de ser dites en aquesta sessió. Aquesta proposta afecta la regulació del president de la Generalitat, del govern i del conseller en cap. Vostès saben... Farem una llei del govern que reguli la figura del conseller en cap i l’organització de l’executiu. Vostès saben que nosaltres hem tingut en aquesta darrera legislatura un conseller en cap, però no la llei del conseller en cap, i no dintre de la llei que hi ha d’organització, és a dir, la Llei del Parlament, el president i el consell executiu, que preveu una delegació temporal que està clarament dibuixada per a casos de malaltia, de viatge, en fi, de períodes potser una mica més llargs. No; hem creat..., és a dir, hem buidat totes les competències de la Presidència, totes, per decret, sense llei, a favor d’una conselleria en cap que estava entesa en la Llei com a temporal. La temporalitat pot durar fins al final... Home!, segurament pot durar fins al final, però aleshores ja no és temporalitat, i, per tant, fem una llei, i la farem, una llei del govern que reguli la figura del conseller en cap i l’organització de l’executiu. SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 13 I la reforma de la Llei 3/82 per limitar la reelecció indefinida del president de la Generalitat i establir una durada temporal màxima de l’exercici del càrrec. Amb relació al Parlament, es proposa impulsar la reforma del Reglament per agilitar els seus procediments, incrementar la freqüència de les sessions plenàries, tot i reduint-ne la durada, facilitar les funcions d’impuls, control, participació especial i expressió del pluralisme polític. Vull significar especialment dues propostes a incorporar: la creació d’una oficina pressupostària en el Parlament i el tràmit preceptiu de compareixença prèvia dels candidats a ocupar determinats càrrecs públics per tal d’examinar-ne la idoneïtat. I, per impulsar la participació ciutadana, reformar la Llei 2/95, d’iniciativa legislativa popular, per facilitar una major participació de la ciutadania en el procés legislatiu, com promoure les iniciatives necessàries per tal que la Generalitat assumeixi competències en la realització de referèndums i de consultes populars directes, i reguli altres formes de participació. Els organismes consultius i fiscalitzadors han de ser objecte d’adaptacions per tal de facilitar l’exercici de les seves funcions. I per acabar aquest capítol faré una menció especial a la política de mitjans de comunicació audiovisuals. Ampliar les competències del Consell de l’Audiovisual de Catalunya perquè esdevingui de manera efectiva l’autoritat independent del conjunt del nostre sistema audiovisual. Elaborar i aprovar la llei catalana de l’audiovisual que vam voler fer i no vam poder, llei que definirà la missió de servei públic de la ràdio i la televisió i el sistema audiovisual català, que delimitarà amb precisió l’espai comunicacional privat i públic, que regularà la ràdio i la televisió locals i els mitjans comunitaris, i que proporcionarà, donarà seguretat jurídica en tots aquests sectors, que no la tenen, que estan sempre a l’última pregunta de l’últim decret, quin dia es publicarà, i que proporcionarà garanties respecte als drets bàsics que afecten els professionals de la informació i la comunicació i els usuaris i destinataris dels mitjans. Per últim, reformar la Llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió amb la voluntat d’abordar la reorganització de la Corporació, de manera que se n’asseguri la independència i la professionalitat i la dels seus mitjans respecte del govern, tot modificant la composició i les funcions del Consell d’Administració, establint un nou mecanisme de selecció i elecció dels directius, i fixant els objectius. En regeneració democràtica, creiem que la Sindicatura de Comptes no ha estat ben tractada i que el seu prestigi se n’ha ressentit. Cal reforçar-la, cal prestigiar-la. I es crearà en el seu si una oficina destinada a preservar la transparència i el funcionament ètic del sistema públic, i especialitzada, aquesta oficina, en les pràctiques irregulars en les concessions i en les contractacions de béns i serveis del sector públic, tema aquest, com vostès saben, no menor. Vull anar acabant, senyores i senyors diputats, i vull ferho amb l’expressió de la confiança que tot allò –que SESSIÓ NÚM. 2.1 n’hi ha molt– que pot ser discutit en aquesta sessió d’investidura i que ho serà en els mesos que vindran serà posat a la seva disposició, per escrit, tal com cal, perquè puguin fer-ne les seves anotacions i demà les seves intervencions, i en el futur també amb tota calma. Però no vull acabar sense un compromís personal –fins aquí ha estat l’exposició per força resumida, per força escapçada en alguns aspectes de les principals línies del programa fruit del pacte per un govern catalanista i d’esquerres, un programa que ha de permetre el progrés en l’autogovern, el progrés nacional, el progrés econòmic i social, el progrés cultural i educatiu, i l’equilibri territorial i ambiental de Catalunya–, el meu compromís personal i de futur. Tenim molta feina per fer, com podeu veure, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, i amb aquestes pinzellades només n’he descrit els aspectes cardinals, i no tots. Espero que tots vostès, a la feina de construcció de Catalunya que avui recomencem, hi contribueixin amb un esforç honest, constant i responsable. Els necessitarem a tots, senyores i senyors diputats, i a tots prometo respectar en tant que portadors d’un mandat democràtic. Dels que votaran la meva investidura presidencial, n’espero el suport, el treball reflexiu, la col·laboració il·lusionada i creativa, i de tots els que des d’una posició distant la rebutgin, n’espero la crítica intel·ligent i el control severíssim, n’estic segur, virtuts sense les quals una democràcia perdria la raó de ser. Dels opositors també n’espero, a més, una mà dialogant, un pont obert a la reflexió comuna, una via que porti el consens sobre les qüestions bàsiques, i em penso que les hem distingit. Sense consens sobre els afers i les qüestions essencials el país se’n podria anar en orris. No demano peixet, demano crítica, però demano també visió panoràmica, visió general. Molts dels objectius que des de la meva presidència em proposo d’empènyer, i especialment la reforma de l’Estatut, formaven part en l’anterior legislatura d’un marc bàsic d’acord, un marc que abraçava el 50 per cent d’aquesta cambra i que ara abastarà més del 80 per cent; no el malmetem amb tacticismes, amb jocs de calendari o amb equívocs paralitzadors, perquè decebríem tots. L’estatut nou ha de servir per governar millor en les futures legislatures, les presideixi qui les presideixi. L’estatut no és per a quatre anys, no malmetem l’oportunitat històrica de reformar-lo, no hi juguem, m’ho demano a mi mateix i els ho demano a tots vostès. Els diversos partits que conformen la previsible majoria d’aquesta cambra volem anar molt més enllà del programa bàsic de govern que avui he esbossat, i encara només parcialment. Aspirem a expressar sobretot un sentiment nou: el d’un catalanisme que reconeix la seva pluralitat. Per formar govern es reconeixen, s’amollen i es complementen uns grups polítics que tenen cada un d’ells la seva història, que han fet en els últims anys experiències distintes, que no coincideixen fil per randa en el diagnòstic de totes i cadascuna de les qüestions d’aquest país, que tenen objectius finals prou diferents o camins que tenen objectius diferents o camins que en algun PLE DEL PARLAMENT �15 de desembre de 2003 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA Sèrie P - Núm. 2 14 punt poden ser diferents per arribar a objectius comuns, l’objectiu comú d’una ciutadania justa, rica i plena. Però precisament perquè no som iguals podem oferir una resposta basada en el diàleg, més pròxima a la realitat catalana. Vet aquí, vet aquí el sentiment que expressem: el d’una catalanitat diversa i dialogant, civil i cordial, oberta a la diferència i disposada a fer-ho tot per salvar el bé més preciós que és la unitat civil. tats, la que ha creat, almenys per ara, un distanciament aparent, ja previsible durant la campanya electoral, vull dir dins de les dretes. Però encara que s’ajuntessin les dretes catalanes ara no farien el pes, de lluny. En l’anterior legislatura la dreta guanyava l’esquerra per un. El mal resultat de la seva majoria ha fet que en aquesta l’esquerra guanyi clarament la dreta, 74 a 61, i pugui governar amb més comoditat i menys renúncies, evidentment. No hi ha unitat sense diàleg, no hi ha unitat sense barreja, és a dir, no hi ha unitat que valgui. Potser pel substrat autoritari que algunes etapes històriques han deixat sobre la memòria col·lectiva, està de moda des de fa anys, tant a Barcelona com a Madrid com a Washington, confondre el bon govern amb el govern dur, contundent, entotsolat, tancat en ell mateix. Doncs, bé, ara estem a punt d’inaugurar una governació que no té por a la llibertat de criteri, que no s’espanta davant de la complexitat perquè la té, que ha començat el seu periple fent allò que és la sal de la democràcia, parlant, cedint, reconeixent les virtuts i la posició de l’altre, intercanviant criteris, sospesant punts de vista, treballant per a l’acord generós. Si està de moda la duresa uniforme, nosaltres proposem la fortalesa crítica; si està de moda comprimir, reprimir, dissimular, velar, silenciar els punts de vista, nosaltres amplifiquem, subratllem, potenciem, desvetllem els punts de vista, i manem, perquè no és contradictori. Si està de moda dictar, nosaltres ens proposem escoltar. Si està de moda la resposta cantelluda i unívoca, nosaltres presentem una proposta amable. Si està de moda el cop de puny sobre la taula, nosaltres ens hem assegut a l’entorn de la taula i hem començat, primer de tot, parlant, enraonant, que és com la gent s’entén. Ni l’Ebre, ni el finançament ni l’estatut s’havien d’haver renunciat mai. Això ens fa inicialment optimistes respecte al marge de confiança obtingut pel catalanisme d’esquerres, però admetem que aquest marge s’haurà de demostrar en els fets i que ha estat l’electorat qui ens hi ha conduït. Certament, els tres corrents que hem arribat al pacte ho hem fet per necessitat, ho hem fet per necessitat, la debilitat inicial ens ha fet més perspicaços. Els grups petits d’aquesta cambra s’han fet més grans, els grans més xics. Alguns ho hem entès de seguida, altres no. Els petits més grans i els grans més petits, això sí que vol dir que la gent vol canvi, però amb un canvi escorat, enormement escorat, tot virat cap a l’esquerra. Mai hi havia hagut, des de 1984, una divisió, una partió de les aigües tan clara en aquesta cambra –74 a 61–, mai. Recordin que en el Parlament anterior sempre érem 68, 67 si era que faltava algú; tothom hi havia de ser, anava d’un vot. No, no, estem parlant d’una gran majoria, Catalunya s’ha pronunciat, tot castigant els partits grans, com diuen vulgarment, i animant els petits, per un corriment de l’eix de la política catalana que nosaltres i el Parlament de Catalunya i el govern de Catalunya no pot obviar. Un canvi escorat, tot virat cap a l’esquerra. La debilitat més o menys accentuada que els ciutadans de Catalunya han imposat a tots els grups del Parlament, sense excepció, a uns per minva de vots, a altres perquè per molt augment que hagin tingut encara no són a l’alçada dels dos grups dominants; aquesta debilitat relativa ens ha obligat, a nosaltres, dintre de l’esquerra a aproximar-nos, i sospito que ens hauria d’obligar a tots a aproximar-nos en aquelles qüestions essencials. La dreta no ha sabut, no ha pogut, ha estat justament la seva interessada amistat del mandat anterior, orfe de resulPLE DEL PARLAMENT La necessitat ens ha obligat a ser virtuosos, sí, confessem-ho, perquè en democràcia la principal virtut és, justament, aquesta capacitat de reconèixer la realitat i el diàleg. Dialogar és cosir les diferències per tal de construir unitats amb les diverses parts. Catalunya és plena de diferències socials, culturals, lingüístiques que esperen, que han esperat durant anys un govern com el nostre, un govern disposat a cicatritzar les fractures econòmiques, disposat a cosir les diferències sentimentals, disposat a teixir la unitat civil del poble català. La força política que deriva del diàleg és més indestructible, fixeu-vos, que la força que deriva d’una posició única per sòlida que sembli. De la reflexió conjunta del pacte entre els diferents, n’ha sortit una força a l’hora potent i mal·leable que sabrà adaptar-se millor a les necessitats dels barris més problemàtics de Catalunya, perquè hi té una especial sensibilitat, que sabrà ser sensible a la complexitat de les relacions polítiques i econòmiques de Catalunya amb Espanya, que sabrà buscar sortides intel·ligents als reptes difícils però apassionants que el futur ens imposa, la pervivència de la llengua catalana; les necessitats assistencials de les nostres famílies, el futur dels nostres joves, el nostre paper a Europa, la reforma de les nostres relacions amb l’Estat espanyol i la superació dels obstacles que estan frenant la tradicional fermesa de l’economia catalana i de les seves infraestructures; la necessitat de preservar el nostre territori, que sempre ens recorda Raimon Obiols, font de riquesa, marc paisatgístic on projectem les nostres emocions i pati que ha de ser dels nostres néts i besnéts; la necessitat de recuperar l’excellència cultural i educativa que ens havia caracteritzat en altres èpoques anteriors, i la voluntat de teixir un sol poble, partint no pas d’una idea abstracta de Catalunya sinó de la variadíssima realitat que és visible als nostres carrers. De la reflexió conjunta emergeix un catalanisme que vol apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença. Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i complementaris. Expressarem una confiança més decidida en la realitat humana, tan diversa i bulliciosa del país, més que no SESSIÓ NÚM. 2.1 �Sèrie P - Núm. 2 DIARI DE SESSIONS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA 15 de desembre de 2003 15 pas en les essències que ens arriben del passat. Tal com deia Gabriel Alomar i va repetir Rafael Campalans, ens interessa més el futur dels nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són, i ho sabeu. El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans. Aquest país ara ja comença a ser diferent. Com en el viatge simbòlic d’Ulisses hem anat més lluny i ara hem desembarcat en una illa nova, i això provoca, naturalment, incertesa, la incertesa de la novetat, potser provoca, fins i tot, incomoditats a tots aquells que estaven acostumats al paisatge polític i simbòlic de la illa anterior, però sobretot provoca il·lusió i esperança entre els que hem dialogat per confegir el mapa polític de la illa. Sóc aquí, benvolguts diputats del Parlament de Catalunya, disposat a inaugurar amb vosaltres, amb vostès, una època brillant de la nostra d’història. No vull, no volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia. Demano als que estan temptats de caure en el ressentiment que superin aquesta temptació. El ressentiment és una benzina políticament molt útil perquè és molt excitant, molt estimulant, però és molt perillosa socialment, és un perill que el país no es pot permetre. No volem mirar enrere amb ira o amb rancúnia; volem mirar endavant amb il·lusió, tenim quatre anys per treure tot el suc SESSIÓ NÚM. 2.1 de les institucions catalanes i esperem deixar-les millor que no pas eren. Esperem aconseguir que la vida dels catalans sigui més justa, més amable, que el futur d’aquest país nostre sigui, estigui més assegurat. Esperem contagiar aquesta il·lusió als membres desil·lusionats d’aquesta cambra i, especialment i sobretot, a la ciutadania catalana. Esperem que aquesta etapa sigui profitosa, no volem deixar una petjada singular, no és per això que hem vingut. Volem desvetllar totes les energies d’aquest país, que són moltes, tal com va passar amb Barcelona durant la dècada anterior. Més lluny, sempre molt més lluny, el país d’aquí a quatre anys serà un altre i, aleshores, haurem arribat a una nova illa, i així anirà fent camí, per tant, Catalunya, com Ulisses cap a Ítaca. Per fer possible aquesta nova i esperançadora etapa del viatge de Catalunya us demano, senyores i senyors diputats, el vot a la meva investidura. Moltes gràcies. (Aplaudiments.) El president La sessió es reprendrà demà a les deu del matí. Se suspèn la sessió. La sessió se suspèn a les dotze del migdia i cinc minuts. PLE DEL PARLAMENT � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de proposta del candidat Pasqual Maragall al debat d'investidura de la VII Legislatura Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. Debat del programa i votació d’investidura del diputat I. Sr. Pasqual Maragall i Mira, candidat proposat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, en la sessió plenària núm. 2, primera reunió. Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Investidura Catalunya Parlament de Catalunya Model social Acció política Debats President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/1292/19921001d_00505.pdf 155ef31b6519d942bfd6f34cec59e01a PDF Text Text E U R O P A MUNICI^AL Discurs del president del CMRE, Pasqual Maragall, a I'Assemblea de Praga '1. Vull saludar, agrair i retre un homenatge ala ciutat de Praga i també vull saludar especialment les delegacions d'Hongria, Polònia. les txeques i les esiovaques que avui s'integren al CMRE, a més de totes les altres delegacions d'Europa central i oriental que es troben amb nosaltres. 2.M'agradaria recordar els anteriors predecessors, Henri Cravatte, de Luxemburg, que va presidir el CMRE durant 25 anys, i Josef Hofmann, que ha presidit el període històric que ha fet del CMRE la gran organització representativa dels poders territorials, amb les seves 40 associacions nacionals de 24 paisos europeus i al que agraeixo que continuí treballant per al CMRE com a vice-president primer i membre del Bureau. Al Bureau ens acompanyen presonalitats que han marcat, així mateix, la història del CMRE, com John Chatfield, que actualment presideix el Consell Consultiu dels Poders Locals i Regionals de la Comissió Europea, el ministre Louis Le Pensec, primer vice-president amb Hofmann, Urrmberto Serafini (membre fundador) i els alcaldes de Charleroi, Graz, Tesaiònica, Sousel, Drammen, La Haya, Frederiksberg i Haifa. 3.Sóc conscient que el gran patrimoni polític, cultural i organitzatiu que avui posseeix el CMRE és obra de moltes persones, deis vicepresidents i membres deis òrgans estatutaris, el Comité director i l'Assemblea de delegats, del Secretari General (al davant del qual va estar tants anys Tomas Philipovitch i alhora Elizabeth Gateau), deis presidents, secretaris generals i responsables de les seccions nacionals, dels animadors i participants actius de les comissions i grups de treball. Però, sobretot vull emfasitzar el que és, al meu parer, la base més sólida de la nostra força: la nostra capacitat d'associació i d'intercanvi, el dinamisme de les nostres organitzacions regionals i nocionals, la disponibilitat de tots nosaltres per intercanviar experiències per cooperar i, sobretot, la nostra vocació comuna de ser protagonistes del projecte europeu, de la construcció d'una Europa unida i federal. 4.Per al CMRE, autonomia local, entesa com a reforç de les institucions i dels poders més immediats, més pròxims al ciutadà, i Unió Europea, han estat dos projectes que han anat indissolublement lligats. La Carta de l'Autonomia Local va ser, segurament, una de les primeres i més importants iniciatives del CMRE. Aprovada com a convenció pel Consell d'Europa i ratificada per la majoria d'Estats europeus, més de 18, avui té valor de tractat internacional i és, per tant, la llei de més alt rang en cada un dels nostres paisos, que protegeix i desenvolupa els nostres drets. Aquesta Carta sabem que avui serveix de marc de referència principal a l'Europa central i oriental, on s'han r ealitzat recentment eleccions municipals lliures, a la República Federativa Txeca i Eslovaca, a Hongria i a Polònia, i aprofito per saludaria integració de les associacions de ciutats i ens locals de tots aquests paisos en el CMRE. També s' ha donat aquest pas fonamental per a la democràcia que és la constitució de governs locals representatius a Bulgària, a Croacia Eslovènia, a Rumania í a Albània. 1 R d'nnfuhra da 14ili9 El CMRE, seguint el criteri d'acceptar en el seu si les associacions de municipis de base democrática i que els seu$ paisos formin part del Consell d'Europa, es cpntinuará ocupant de donar suport i d'integrclr els governs locals d'Europa central i oriental. i^No ens hem tancat mai en l'Europa comunitárfja, com ho prova el fet que del CMRE en formen part associacions i ciutats de paisos mediterranis no comunitaris més recentement, com resultat de la importantíssima fusió amb 141LA, dels paisos escandinaus. Ara som canscients del gran repte que represento pera nosaltres la incorporació de les ciutats i del conjunt d'ens locals d'Europa central i oriental. Una prova de la impo rt ància que li atribuim és la conferència que inaugurem aquesta tarda "Junts, a l'est i a l'oest, per construir Europa i la democràcia local". No desitjo estendre'm més en aquesta qúestió, ja que ;d'aquí unes hores participaré en la taula rodona amb els meus companys de Berlín, Praga, Budapest i Varsòvia. Només vull afegir und cosa més: no hem esperat a formar part tots de la Comunitat Europea per unir-nos cortn a municipis i regions. Això és l'expressió d'una realitat, l'Europa de les ciutats, antericjr a l'Europa deis Estats, i d'un mètode: la unió política i econòmica és possible perquè lés persones, els actors de la vida civil i les institucions que els són més properes, es troben s'entenen. Europa ens necessita per unir-se,! però nosaltres necessitem Europa. Hem esnhentat el reconeixement legal internacional de la Carta d'Autonomia Local, prova que rrnifesta que el projecte europeu és vital pera nosaltres. Europa necessita els seus gover 'is locals, les seves ciutats, s'ha d'arrelar mé$ a elles, perquè és on es construeix la ciutadania europea. Però els municipis, les ciutats i les regions necessitem Europa per reforçar la nostra autonom!a, desenvolupar les Ènostres potencialitats i projectar-nos cap a° l'exterior. 5. Si em permeten, però vull recordar la importància del comprorn del CMRE amb la Unió Europea i, especialment, amb la Comunitat Europea. No nomép per raons històriques, no únicament perquè fins fa molt poc, la gran majoria dels seus membres pertanyia als paises de la CE i enca lla ara constitueixen la seva base més nombrase i d'on provenen gran part deis seus recursos. El nostre compromís amb el projecte d'Unió Europea té les seves raons fonamentals en a nostra cultura específica, en els nostres interessos propis, en els nostres projectes de futur com a governs locals, com a ciutats i regions. Tot això ho podem sintetitzaren una pardula: subsidiarietat. O, pera molts de nosaltre$, federalisme. Concebem una Europa federal, amb institucions comunitàries representatives i fortes que assumeixin les competències que ens permetin a cada un de nosaltres exerdcir millor les nostres. Una Europa federal és und Europa descentralitzada, on municipis i regions exerceixen tetes aquelles competències i uncions segons la seva capacitat, on els Estats deleguin cap avali al mateix temps que cedeixen una quota de sobirania amunt. El principi de subsidiarietat no l'utilitzem cdntra Europa, sinó a favor cl" Eu ropa. La unió europeo progressarà i es consolidará si els ciutadans. des deis municipis i regions, se senten partícips del projecte europeu. La principal urgència de la situació actual és la construcció de la ciutadania europea. 6. Crec, en consegúència, que el suport donat al Tractat de Maastricht perla secció francesa del CMRE arran del recent referèndum i les manifestacions favorables a aquest document que molts de nosaltres hem expressat estan justificades. No és que no reconeguem les insuficiències d'aquest tractat, especialment perquè la dimensió intergovernamental hi és més present que la federal, i no és que no entenguem les preocupacions socials o culturals que hi havia en l'origen de molts NOES al Tractat, però creiem que, malgrat tot, la ratificació del Tractat ens fa avançar i que el contrari ens faria retrocedir. Ara bé, coma CMRE, el que importo és definir progressivament les nostres posicions bàsiques en relació a la construcció d'una Euorpa federal, descentralitzada i solidària. Per això, permetin que avanci algunes propostes, no perquè siguin acceptades íntegrament o perquè siguin votades, sinó per contribuir a elaborar les nostres posicions com a CMRE mitjançant el debat democràtic i la interpretació que cadascú, segons la seva situació i el seu tarannà. en faci. Crec que hem d'emfasitzar la valoració del Parlament Europeu, que ja s'expressa amb una certa timidesa en el Tractat de Maastricht. El Parlament ha de tenir més capacitat d'iniciativa, de decisió i de control. Seria desitjable la seva evolució cap a una Cambra més a rt iculada amb el territoris, la qual cosa seria més fàcil si les regions fossin les circumscripcions electorals. El Consell de Ministres, expressió de la intergovernamentaitat, es reforça a pa rt ir del Tractat de Maastricht. Esperem amb molt interès els resultats de la pròxima reunió a Birmingham i la confirmació que s'avançarà en una concepció de la subsidiarietat que no es limiti als Estats. Entenem que en l'etapa actual, l'acord entre els Estats, representants pels seus governs nacionals, és el motor principal de la Unió Europea. No oposem l'Europa dels Estats a l'Europa de les regions o dels municipis. Com tampoc s'han d'oposar l'Europa económica i l'Europa social. En tots dos casos, cada una necessita l'altra. A allò que ens oposaríem seria al monopoli d'un sol tipus de poder sobre el conjunt de les institucions europees. Creiem que hem de tenir especialment en compte l'article 146 perquè obre la porta a la presència de regions o "landers" en aquells casos en qué, per raó de la naturalesa federal dels seus Estats, tenen competències que en altres paisos són del govern central. Aquest article pot estimular !'evolució del Consell de Ministres, que pot adquirir cada vegada més el caràcter de Cambra representativa que celebri les seves sessions públicament, com ja s'ha sol licitat des del Parlament europeu, menys el de govern executiu que té actuaiment. Perquè em sembla que no hem de compartir la crítica fàcil, a vegades demagògica. a �EMÚÑICI^AL la Comissió de les Comunitats Europees. Segurament es pot millorar el seu paper amb una concepció més àmplia. mes favorable q la descentralització, de la subsidiaríetat. Hem d'evitar, evidentment, que es caigui en un excessiu afany reglamentista. Hem d'afirmar, però. d'una manera rotunda que els euroceus. per avançar en la nostra unió, necessi'em un execuitu fort, independent. accessible responsable davant del Parlament i del Consell de Ministres. Un executiu que dirigeixi, concebi i impulsi l'acció comunitària però que també sàpiga delegar l'execució i la gestió en les entitats més properes a la ciutaàan^a. És cert que la Comunitat Europea ha patit històricament un dèficit democràtic. Ara és el moment de superar-lo de forma irreversible gràcies no tant al Tractat de Maastricht en ell mateix sinó a la sensibilització de l'opinió públ ca i a la mobilització dels actors públics i privats, pollics. professionals. econòmics, socials ^ culturals. Les instituc ons europees haurien de respondre a aquest interès mitjaçant reformes com les del sistema electoral, la motor participació de les regions i dels municipis en la vida comunitària i la convocatòria a organitzacions corporatives. econòmiques. socals o cuiturais. 7_ Volem destacar alguns as pectes de I'actual procés d'Unió Europea que ens nteressen atots nosaltres, municipis ^ reg ons, especialment, tant els que pertanyem a la CE com als que no hi pertanyen o encaro no s'hi han ïncorporat. Ens referim a l'esbós de ciutadania europea que representa la concessió de drets ooiítics en l'àmbit local i comunitari a Tots ets Que posseeixin la nacionalitat d'un país de la CE. Així mateix, també és important pera nosaltres la voluntat de reeguilibri territorial i de redistribució social que expressen els fons de cohes ó. Fínaiment, per bé que evidentment no és el que té menys importància per a aquesta Assemblea. cal fer referènc a ala creac ó del Comité de Regions, és a dir, ei Comitè de paricipació institucional del conjunt dent Lats looals i regionals en la CE. uem dit que aquests as pectes ens !floressen a tots. fins i tot als que no són membres'ae a Comunitat. En primer lloc. perquè contribueixen a consolidar la Un ó Euro pea. a arrear-la entre la ciutadania Només si consoiiaem la unió podrem ampÏiar-la para) lelament i integrar tots aquells aue, com moits dels aue m'escolten, aspiren a integrar-se en e. futur a una Europa unida. Una Europa poc ,neda serà menys atract va. tindrà menys capacitat d'integració i, no ho oblidin, de cocceració. En segon lloc, perquè la creacó del Comitè de Regions, l'embrió ae c^utadan^a europea, ^ els fons de cohes ó expressen un Mètode ae ter Europa ^ creen un precedent aue generará necessàriament uno a nàm ca aue ens afecta molt d rectament És la dinàmica de la partnc.oació deis ccters públics no estatals, el reconeixement de status -inclòs en la sevo dimensió políticaeuropeu ais memores de la soc,erat cwd i I'aceeotac ó de la solidar tat i ce la +guaïtat com coiectius de la política comunlydra. w'uil recercar, perd. la nostra posis ó sobre ai!Ò aue en el Tractat de ^Maastricht ens afecta més directament. el Comité de Req.ons, qu na és la situaaó çcruai en reicció a aquest tema. articie 198A diu que ei Ccm tè dé+.Regions esun Comitè de caracter corsuitiu integrat Der Jepresentants dels ens regionals locals' a pretens ó d'exctoure els mun cipis i altres ens locals a favor únicament de les regions. s'oposa a la lletra ^ a l'esperit del Tractat, ens condueix a un conflicte qUe pot paralitzar la constitució del mateix Corirtè i, en qualsevol cas, ens debilita. EI reconeijcement d'un sol nivell territorial atempta al p rmcipi de subsidianetat i ens sembla impensdble que hom pogués fer un pas enrere quant a la composició de l'actual Comitè consultiu. ¿Com arrelaríem les institucions comunitàries si s'exclouen de l'únic organismes al que poden accedir -amb funcions estrictament de consulta- ets representants més immediats deis ciutadans? Els municipis, els ens local, les ciutats, estarem en el Comitè de Regions. I estic seguir que hi tindrem una posició d'acord amb la nostra representativitat. Ens consta que entre els líders de les regions, inclosos els de I'ARE, preval ja una posició que jo mateix vaig exjosar en la meva preso de possessió com a j resident del CMRE el passat 8 de maig. Conliderem el període 92-96 com a constituent mentrestant conmencem a treballar conjuntament, regions i ciutats, en el Comitè de Reigions. Quan es revisi el Tractat de Maastricht, a partir del 96, amb l'experiència de qua{re anys de treball i també en funció de les possibilitats que s'hagin obert pera totes o aigunos regions de participació en òrgans comur-litaris de codec sió. podrem replantejar la Qúestió. que en ,cap cas pot ser per anar endarrera, sinó endavant La propera setmana, s vostès hi estan d'acord. em dirigiré a l'ARÉ per proposar una trobada entre dues delegacions del més alt nivell per prosseguir un adostament de posicions que, mitjançant el diáleg, fins ara informal, la ha començat a produir-se, S'ha de reconèixer que e6 redactat del Tractat de Maastricht conté filtres ambigúitats. com les que fan referència a la condició dels membres del Comitè de f egions i a la seva designació pels governs rjacionais. Els membres del Comité de Regions han de ser electes o responsable$ davant d'assemblees elegides i la seva designació s'ha d adequar a la proposta que facin les assoc acions representatives dels ens locals i reg ons de cada país. Aquesta és Ija pos ció del CMRE i i'únca que ens sembla !l coherent amb els principis d'autonomia locoI i amb la intenc!ó ael legislador de Maastric nt Resum^nt, no hi ha oposi< tió entre ciutats ^ regions, no nem de permet e que ens oposin. Ens complementem en els !nostres paisos i ens necessitem mútuament a Europa. En el futur, si Europa avança en un sentit federal, és possible que !es regions. totel o algunes. aaqu reixin una posició diferent, }cotser estigu n presents en òrgans de codecipó. però això no es farà en oerjuaici de la participació de les c utats. dels municipis i del conjunt d'ens lacais en la Comunitat Europea ` perquè entre tots ho haurem aconsegu t i Europa ens necessita a tots. El que segur que nolconvé a Europa és mitificar el seu Componen rural, Que ca! respectar però que no és mdlontan, n atribuir a les entitats aue representen preferentment aquest component I'exclukivitat ae la parficlpació territorial en la CE. ï Acuestes mate xes gúe$tions es plantegen en ei Consell a'Europc, en'el marc ae la Conferènc a ae Poders Locals i Regionais. creeque hem de trobar soluciáns coincidents 8. Ara veiario parlar conll, a ciutadà, com a habitant d'una c utat ^ com a alcalde de !d mateixa. Alguns ce vostès re presenten reg^ons. a altres comiats, aepartaments c províncies. Molts de vostès, seburament la majoric, representen municipis; grans o petits. Ara bé. tots nosaltres. sigui quina si gui la nostra residència i l'origen cel nostre mandat. passem una part de la nostra vida i desenvolupem una part important de la nostra activitat en ciutats grans. en capitals nacionals o regionals, en els centres urbans. Repassin p les seves agendes el mes passat i el proper mes. Encara que només ens referim a les nostres reunions, del CMRE o en les que hi participa el nostre Consell, veuran que els dies passats ens vam trobar a Istanbul, a Heildeberg, a Gtaz. a Brussei les, a París. a Frankfurt o a Estrasburg. Avui ens reunim a Praga. Les properes setmanes alguns de vostès coincidiran a qualsevol de les ciutats esmentades o a Budapest, Berlín, Arnhem, Nottingham. Birmingham, Nicosio. Salamanca. Porto, Lisboa. Florència, Milà, Madrid o Barcelona. Estic citant únicament ciutats i no totes les ciutats on hi ha reunions convocades. Amb això no pretenc emfasitzar la importància de les ciutats capitals. o grans o potents o atractives, en detriment de la resto. El que vull dir és que aquestes desenes de c utats fortes són la nostra força, són una de les grans bases d'Europa. Les "eurociutats" són la nostra 'force de frappe . les nostres multinacionals, les nostres naus capitanes. Representen un patrimoni extraordinari que la història ens ha llegat, un instrument excepcional de progrés econòmic i cultural de desenvolupament democràtic per al futur. Europa s'ha pogut caracteritzar com el continent de les ciutats, com un sistema de ciutats, o simplement es parla de l'Europa de les ciutats. No totes són grans. però totes tenen vocació de "centralitat", centres d'intercanvis, liocs de trobada, punts d'innovació. agents aue estructuren reg ons metropolitanes cada vegada més extenses a les que proporcionen un valor de marca cop a enfora i uns equipaments i serveis que fa servir una població molt superior a la resident. Tots els necessitem. tots els utilitzem, tots volem que siguin eficients i atractives, integradores i amb signes d'identitat propis. Però les. ciutats també són el nostre problema, un dels nostres problemes principals. Per una banda, perqué ens serveixen de continent, de lloc de concentrac ó dels nostres problemes socials culturals: atur. immigrac ó i marginació, pobresa soiedat, inseguretat i criminalitat. Per una alfra banda, i sobretot, perquè l'ús intensiu que `em de tes nostres c utats és un factor multiplicador dels seus problemes: congestió del tràns t i access bilitat, contaminació de l'aire i escassesa d'aigua. degradació de centres històrics I terc antzac ó excess va d'àrees res dencials. A iots ens interéssa que les nostres c utats estiguin ben comun cades, disposin d'uno divers tat de centralitats ^ ens garanteixrn bons nivells de aualitat de vida urbana d'eficàcia dels servis públics i privats Ens interessa perquè d'això de pén el seu dinamisme econòm c, la seva capacitat de generar llocs de treballi riquesa i la seva ntegració sòciocultural. Tot a xò és el que nteressa als europeus ï ha d'impregnar les polítiques comunitàries. la que tots aquests problemes tenen uno dimens ó europea _es ciutats reauereixen la concertació ae poiítiques europees. nacionals, reg onais ^ locals i la transferènc a o delegació de competenc es i de recursos segons 'a aapac tat de cada una. Crec que nem ce superar antigues concepc ans de l'autonomia local de caràcter prorecc,cnisto r unformista. Hem d acostar per ta concertació interadministrdtiva, per la cooperació público-privada i per I' atribuc ó a les ciutats de règims jurídics i econòmics espe- �O NE 1[ÚÑICIPAL culs segons les seves característiques i les funcions que compleixen. No és un privilegi, al contrari. És el reconeixement a' una diversitat que ens serveix a tots 1 de la conveniència d'utilitzar el dinamisme de les nostres ciutats en benefici de tots nosaltres. Com a CMRE, no només hem de prendre nota d'aquesta diversitat sinó que també hem de donar suport a les demandes i a les iniciatives que sobre aquesta base expressin cada tipus de municipis o d'entitats territorials. Iniciatives noves i interessants. com la proliferació de xarxes ae ciutats. d'associacions de municipis de base macroregional o per la seva homogeneitat o interessos comuns. la posada en marxa de projectes conjunts i els intercanvis cada vegada més freqüents entre representants i tècnics d'entitats territorio/s. són exemples de la vitalitat del nostre teixit local. 9. El CMRE és alguna cosa més que un moviment polític europeista de municipis í regions. També és una organitzac ó que estimula la cooperació entre municipis i ens locals, que dóna suporta les xarxes de ciutats i a totes les associacions especialitzades. Cap d'aquestes iniciatives ens fa la competència ni ens debilita: totes ens enriqueixen i totes compten amb el nostre suport segons la seva impo rtancia 1 tes nostres possibilitats. Així ho hem fet amb el moviment de les Eurociutats. • En els nostres nous Estatuts hem previst que els representants de les principis xarxes de ciutats i d'assot acions locals especialitzades podran formar part dels nostres òrgans o ser convidats a les nostres reunions estatutàries. El CMRE ha impulsat una cooperació intermunicipal accessible a tots els seus associats. Hem patrocinat més de 6.000 agermanaments hem gestionat més del 80 per cent de les ajudes comunitàries aestinades o agermanaments i a la cooperació bilateral (indosos alguns centenars amb paisos menys desenvolupats). Som conscients que, si bé els p rogrames de cooperació multilateral tenen més visibilitat política. en molts casos la forma d'optimitzar recursos d aconseguir resultats pràctics s'obtenen per mitjà de la cooperat ó bilateral. Per a!xò també hem de desenvolupar aquesta aimensió en l'execució d alguns programes comunitaris ambiciosos, com l'ECOS. des/ nat precisament ala cooperació Est-Oest. En el moro deis programes d'intercanvi del FEDER hem fet possible que més de 600 g overns locals obtinguin subvencions per realitzar-los. Es uno línia d'acc,ó Que tant la CE com ei CMRE i tots nosaltres. em sembla. considerem de gran interès. Encara que els seus efectes no es vegin mmeaatament. tots sabem t' estímul que representa per ais nostres eleves els nostres funcionaris el coneixement d'altres experiències i 1"eiaboració d'alguns projectes conjunts. Cal reconèixer i felicitar l'esforç realitzat pels serveis centrals del CMRE auant a l'activitat ce la CE informació i anàlisi de regiaments I úirectíves. fins 1 tot abans ce la seva abrovac ó definitiva, gesnons davant aels serveis comun taris per donar suport ais nostres projectes La tcrmalttzac,ó recent de les Comissions és ei mètcae adeauat per ter quelcom aue Coda ala serà més mportant • elaborar criteris •Croces:es comunes tant ce caràcter regional com. sonreror. sectorial. Per mitjà de les Comssions+hauríem de cocer disposar en cada cas deis recursos més qualificats Des t1 Y d , wwAJo.. A .. 115119 faria que tots vostès contribuissin al millar funcionament de les nostres comissions: Política Urbana i Regional. Medi Ambient, Assumptes Socials, Hisendes Locals, Transports. Informació i Comunicació, Ciutadania Europea i Electes Locals i Regionals. Els canvis produits a Europa, tanta l'Est com a l'Oest, i el paper molt mOs rellevant que adquireixen els municipis i els'altres ens locals i regionals en la vida europea. tant comunitaria com extracomunitdria, el creixement deh CMRE coma resultat de la seva fusió amb IULA i de la incorporació de les associacions escandinaves i ara de les d'Europa central i oriental, a més de la necessitat de desenvolupar tasques molt més complexes i de gestionar un pressupost més elevat (en els últims 8 anys s'ha multiplicat per vuit), ens ha obligat a replantejar-nos l'estructura, el funcionament i els recursos de la nostra organització per fer-la alhora més agil i eficaç sense menyscabar per això el seu caràcter representatiu i participatiu. , Crec que s'ha fet un esforç molt meritori per elaborar la reforma deis Estatuts i que hem de felicitar la Comissió i el seu president, el senyor Meyers. per haver-la dut dterme satisfactòriament. Em sembla que la millor felicitació serà aprovar-los com un iot. Scc conscient que es tracto d'un treball delicat cl"arquitectura institucional que no suporta canvis unilaterals. Els nostres òrgans col•lectius principals es mantenen: l'Assemblea (le delegats i el Comitè Director i, encara que la seva composició s'hagi reduit, crec que será suficient per garantir una representada adequada de territoris i de cultures. Com a president, puc assegurar que treballaré cÓnjuntament no només amb la Secretaria General, sinó també amb el Bureau, que més que un òrgan directiu nou i reduit, l'han de veure com un factor de multiplicació per 10 oper 12 de la figura d'un president que no está segur de poder tenir la mateixa dedicació que ha tingut el meu antecessor, I"amic Hofmgnn. També desitjo manifestar que espero poder comptar amb un vice-president en cada país que sigui el representant ordinari del CMRE i del mateix president. 10. El nostre àmbit assopiatiu no es limita a l'Europa comunitaria. El CMRE aspira a una Unió Europea més ampliq que avui aquesta Assemblea anuncia amb 1a presència de tots vostès. Perd el nostre món no acaba en el continent europeu: les nostres ciutats saben mirar més enllà. Actualment, el planeta és una suma d"interdepenaències, l'economia s'ha mundialitzat, la desaparició deis blocs ha enderrocar els murs política-militars i les naves tecnologies de comunicdció ens fan còmplices de totes les injustícies de iotes les catastrofes. Les ciutats. per la nostra pròpia naturalesa de ralitats obertes a itots els intercanvis, no poden tancar-se en urt marc geogràfic rígid, per ampli que sigui. Hem d'acceptar una quota de responsabilitats Mundial. hem d'assumir certs deures de cooperació amb paisos .1 ciutats menys afortunades que nosaltres, a vegades p er culpa nostra. Aspirem a esaevenir interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals, en primer Iloc de les Nacions Unides, dels seus organismes com UNESCO. FNUAP, HABITAT, etc., i dels seub programes, com PNUD. La Conferència de Río 92 ens va permetre per primera vegada a tes associacions internac onais de ciutats i ems locais, com IULA FMCU al front, aparèixer cbnjuntament i conquerir un espai propi en IaConferéncia i en la gestió deis programes que se n'han derivat. També s'han iniciat experiències de cooperació de ciutats del Nord i del Sud en el marc de programes finançats pel Banc Mundial. Aquesta presència inte rn acional ens exigeix una estreta col laboració, una coordinació permanent i, si és possible, alguna forma d'unió entre les associacions de ciutats continentals i mundials. Com a president del Consell de Municipis i Regions d'Europa. però també com a membre del Comité Executiu de IULA i president. delegat de la Federació Mundial de Ciutats Unides, és un objectiu al que atribueixo la maxima impo rtància. La nostra prioritat ha de ser promoure les relacions més estretes entre IULA i FMCU, les dues organitzacions mundials més importants de molt, fins arribar a la unificació. Avui és un objectiu possible. ja que les diferències històriques entre ambdues organitzacions ja no'aenen raó de ser. L'actitud oberta i el tarannà dialogant dels presidents de IULA i FMCU, els nostres amics Trigiia i Mauroy, converteixen aquesta tasca unificadora en quelcom viable i que es pot escometre immediatament. El CMRE, per la importòncia decisiva que tenen els municipis i els ens locals europeus en ambdues organitzacions mundials 1 perquè en cap cas pot dimitir del seu paper de màxim representant de les associacions europees, té una responsabilitat especial, més gran que qualsevol altre. en la consecució d'aquesta unió. El món actual ens desafio a unir-nos. Es la nostra aposta estic segur que la guanyarem. 11. Per acabar. vuil referir-me breument a una qúestió que estic convençut que és extremadament dolorosa per a tots nosaltres: la guerra que enfronto els pobles i ciutats del país que fins fa poques setmanes anomenàvem Iugoslàvia, la destrucció de Dubrovnik, el suplici que viuen ara mateix Sarajevo i tantes altres ciutats grans 1 petites. Estic segur, i crec que tots vostès compartiran aquesta opinió. que el progrés de la humanitat s'ha realitzat mitjançant la cooperació i la creació d'estructures caaa vegada més àmplies, més complexes, més difersificades. El progrés va unit a l'associació i a I'intercgnvi, a ia Integració de les unitats existents en unitats majors. Així ha passat de la família als çlans; després es van constituir pobles i ciutats, paisos i nacions. Ara estem realitzant aquest gran projecte que és la Unió Europea. La creació d'una associació major no significa en cap cas la desaparició de les unitats que la formen. A Europa existeixen les famílies, els pobles, les ciutats, les regions. els paisos i les nacions. Creiem que la millor garantia per al progrés de tots ells i per a lo seva convivència és la Unió Europea. En canvi. la ruptura dels vincles associatius superiors, si no són substítuits per uns altres. esdevenen un perd) pera cada un i una amenaça per atots. Actualment, la gent 1 les ciutats de I'ex-lugoslàvia desafíen !a nostra raó i ataquen el nostre cor. El discurs associatiu 1 lo solidaritat, I"ajut humanitari, han estat ja les nostres respostes Però no n'hi ha prou. Cal que trobem altres formes a intervenció que contribueixin a aturar la guerra, a ailar els més agressius r a protegir els més dèbils. Una iniciativa que proposo aquí es la constitució immediata d'una aeiegació d'alcaldes i de representants ae municipis i regions i que visitem properament Sarajevo. Zagreb i Belgrad amo un missatge ae pau Praga, 1 d'octubre ce 1992 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4198 Title A name given to the resource Discurs del President de la CMRE a l'Assemblea de Praga Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Concessió de drets polítics en l'àmbit local i comunitari, voluntat de reequilibri territorial i redistribució social. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Praga Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Euroregió Relacions Internacionals Cooperativisme Associacionisme Ciutats Acció política Territoris CMRE Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-10-01 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/200/20050426.pdf 3fd80697f9639790466e7f5fe2a26d3a PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Palau de la Generalitat | 26/04/2005 El govern ha acomplert el seu compromís: I té, a partir d'avui, un conseller primer que ho és per llei. Vaig dir des del primer moment que volia que el Govern estigués coordinat per una figura, la necessitat de la qual ningú no ha dubtat. Però vaig dir també que les coses s'havien de fer bé. Calia regularitzar la figura del conseller primer. Calia, com diu el preàmbul de la pròpia Llei 1/2005, aprovada el dia 31 de març, "establir un marc estable i coherent amb la posició institucional que correspon a aquesta figura dins del govern". I així s'ha fet. La figura del conseller primer, doncs, es reforça tant pel que fa al càrrec com pel que fa a la persona que, avui, l'ocupa. L'Honorable conseller primer Josep Bargalló. L'Honorable Josep Bargalló té el més important: la confiança política i personal del president i de tots els membres del Govern. I aquesta confiança és expressió, alhora, de l'aliança sobre la que s'ha bastit el projecte polític que el govern representa. Insisteixo una i altra vegada que les reformes institucionals i estatutàries que tenim entre mans són per millorar el país, no són per millorar la llei. És la llei la que està al servei del país i el Govern qui l'ha de realitzar. Qui ha de realitzar la reforma social, enfortir l'ambició econòmica, restablir l'equilibri territorial i augmentar la transparència de la vida pública. Perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots, els qui ens van dipositar la seva confiança i també els qui es van manifestar per altres opcions, es puguin sentir orgullosos del seu govern, de la seva decisió i de la seva actuació. Compto, com hi he comptat fins avui, amb la lleialtat del conseller primer. I estic convençut que sabrà coordinar amb l'encert i l'autoritat que la Llei li confereix, l'acció del Govern. D'ell i del conjunt de conselleres i consellers del Govern vull, en els propers mesos una dedicació plena als nostres objectius. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1682 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat a la presa de possessió del conseller primer Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Acció política Bargalló Valls, Josep, 1958- Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-26 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/207/20050620.pdf 880f830bf4fba1f3b04ac10389807018 PDF Text Text Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Seu Vella. Lleida. | 20/06/2005 Agraeixo al secretari general de la UGT que s'hagi adreçat a vosaltres, amb un esquema tan complert de quina és la situació de la classe treballadora i de quina és la situació del país. Crec amb tota franquesa que estem davant d'un sindicalisme nou. Estem davant d'uns sindicats que tenen visió global, davant d'uns sindicats que han sigut capaços de pactar, d'acordar una estratègia conjunta de qualitat del treball, però també d'internacionalització i competitivitat. Les paraules que he sentit avui referents a la immigració i als immigrants o les paraules que he sentit respecte de la importància de la productivitat, m'han convençut que estem davant d'un sindicat modern, davant d'un sindicat que defensarà millor els interessos dels treballadors. Si un sindicat ignorés les realitats que estem vivint estaria condemnat a ser una peça de museu i aquest sindicat no ho serà. Us volia dir que si he canviat el meu horari ha sigut perquè ahir a la nit, parlant amb el president Zapatero, vam arribar a la conclusió que faríem sant amén si a no más tardar ens vèiem per dissenyar quina havia de ser la marxa d'aquest mes i mig que ens espera abans de les vacances, en el que s'han de decidir tantes coses. Així ho hem fet i us puc dir amb tota fermesa que l'Estatut interessa, que els temes que estem discutint no són temes que interessin exclusivament a la Generalitat o a Catalunya. Són temes interessants per a tot l'Estat. Són temes que tothom vol condicionar o influir encara que només sigui en la data-. Però us puc dir que no patiu, que el calendari es manté, que l'estatut s'aprovarà, que s'aprovarà en el termini previst, i que estarà en el congrés quan havíem dit que hi seria. Queden una colla de qüestions molt importants. És cert. Però el tindrem a temps. He trobat al president Zapatero ben informat, ben predisposat, com sempre ha dit que estaria. Però la pilota ara la juguem nosaltres, la juguem els catalans. Hem de fer els deures ben fets, hem de ser exigents, no hem de bufar núvols, com es diu en català d'una forma molt gràfica, però hem de ser exigents. Les propostes catalanes es van obrint pas. Si algunes de les coses que estem dient les haguéssim dit fa només uns mesos i no diguem fa uns anys, ens haguessin dit "vostès han perdut la raó, vostès seran incapaços d'aconseguir ni la meitat del que estan dient" i ara, tanmateix, la proposta d'una espanya plural va avançant i les propostes catalanes van endavant. La idea que tothom tingui serveis similars si es fa un esforç fiscal similar avança, la idea que les inversions han de ser proporcionals al producte brut, també. No any per any, per descomptat, perquè això seria impossible. Però sí en un període de temps determinat. Entrem, estimats companys i companyes en un període decisiu i en un mes que qualificaria d'infart. Abróchense los cinturones, que la festa comença. És la primera vegada que us puc acompanyar com a President de la Generalitat. I això m'omple de satisfacció. Els darrers anys, Catalunya i Espanya han evolucionat molt. També 1 �ho ha fet la UGT de Catalunya: ha deixat de ser únicament un sindicat de treballadors, per esdevenir una institució plenament vinculada a la governació de Catalunya. La Generalitat compta amb vosaltres, com amb la resta de forces sindicals, per fer front als reptes d'una societat cada vegada més complexa i avançada. Aquests primers anys del segle XXI estan convertint les nostres ciutats, els nostres escenaris públics en l'escenari de les conseqüències de la globalització, com s'ha dit aquí molt bé. Davant d'aquesta realitat hem de mirar lluny. No podem perdre de vista l'horitzó d'un món format per grans regions geoeconòmiques, en què els estats ja no són el que eren, en què els grans protagonistes són els Estats Units de Nord Amèrica, sí, però també hi ha Mercosur, la Unió Europea, la Unió africana, els països del Magrib, el sud-est asiàtic, la Xina, el Japó o la Índia. Grans conglomerats de centenars de milions d'habitants: aquestes són les noves unitats que faran o no faran la governabilitat del món i que competiran. Tanmateix, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris i dels pobles, perquè és aquí on es fan sentir els efectes d'aquesta competència global. No sé si m'explico, els protagonistes són grans, però els afectats per aquest protagonisme són petits, són els ciutadans que viuen als barris, que van a les escoles, que van als centres sanitaris, que van a les universitats, que van a la feina o que estan a l'atur. I aquests ciutadans els hem de tractar de prop. Hem de ser una part important de la Unió Europea i, al mateix temps, deixar que dintre del nostre estat i dintre del nostre país, dintre de Catalunya, siguin els ajuntaments moltes vegades els qui preguin decisions que abans prenia l'Estat i ara pren la Generalitat. Això no és gens senzill, però estem en condicions de fer-ho. El que m'apassiona és pensar que es pot fer, que es pot ser algú important al món, dient al mateix temps als ciutadans que arreglarem les coses. Les grans regions mundials i la lluita contra les noves formes de desigualtat: aquests han de ser els dos extrems dels nostres projectes per Catalunya i els seus ciutadans. Aquests han de ser projectes a partir dels quals refermem les idees i els compromisos propis de la visió del món que representem: la visió que donen les idees de l'esquerra i el catalanisme. Una visió que pot convertir Catalunya en un país més obert i també més cohesionat. En un país amb futur. Les nostres mirades estan unides pels valors del progrés, la justícia i la pau. I això és molt important. Fixeu-vos-hi: en aquests anys de democràcia, hem aconseguit molt. En el terreny sindical, des de la CONC, la UGT i les altres forces sindicals. En el terreny polític, des de les forces d'esquerra i progressistes. En aquest escenari, la UGT ha significat un puntal clau en el procés de transformació del teixit econòmic i social. I el discurs que he sentit avui em confirma que seguirà sent-ho. Però quedava un gran anhel per aconseguir: portar el projecte de les esquerres catalanes al Govern de la Generalitat. Ara ho hem aconseguit. Som un govern que està invertint 6.000 milions d'euros. Ara ho estem aconseguint. I ara vosaltres i la resta d'agents econòmics heu de jugar un paper decisiu en l'assoliment dels grans objectius de Catalunya. Una bona mostra d'això la vàrem tenir tot just fa tres dies, divendres passat, quan vàreu signar l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005- 2007, juntament amb la patronal Foment del Treball i CCOO. Tal i com va dir el Conseller Rañé, aquest acord permet fer efectives les transformacions a les empreses, fent compatible la flexibilitat i la seguretat. 2 �Al marge d'arribar a bons convenis entre les parts, també és important que puguem treballar junts, administració, patronals i sindicats. Això ho hem vist amb l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. I ara ho refermarem impulsant les mesures que conté. Teniu el meu compromís per convertir aquest acord en una obligació, que ho és per vosaltres, pels sindicats i treballadors, però que també ho és pel Govern i pels empresaris, que també hi són. Començant per l'impuls del Consell de Relacions Laborals de Catalunya, que serà la taula principal de diàleg en aquest àmbit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb . eleccions sindicals, . contractació, . prevenció de riscos, . inspecció de Treball . i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada i de les persones amb disminució). Aquest Consell de Relacions Laborals de Catalunya juntament amb l'Acord Interprofessional de Catalunya constitueixen les dues potes del nou marc de relacions laborals de Catalunya que s'està gestant. Aquestes polítiques augmentaran el potencial productiu de Catalunya. I parlo de les qüestions que afecten a la vida de cada dia, parlo de l'educació, parlo de la sanitat, parlo de la vida de la vida dels immigrants i parlo de les dones. Aquí també és vital una política que afecti a les escales, a les escoles i a les empreses. Perquè tan sols actuant en tots els àmbits aconseguirem una integració vertadera. Tan sols actuant en aquests 3 àmbits, construirem una Catalunya plenament social. És d'aquesta Catalunya de la que s'ocupa el Govern d'Esquerres i Catalanista. I és a aquesta Catalunya a la que ens adrecem amb el nou Estatut i el nou sistema de finançament. Com veieu, estem donant a Catalunya les eines que necessita. Ho fem impulsant un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica i fent-ho des d'un govern transparent. Per millorar les condicions laborals dels treballadors. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per donar oportunitats als joves que vulguin entomar el repte de la seva emancipació familiar o professional. Per facilitar-los l'accés a un habitatge sense haver d'hipotecar els seus projectes de vida. Aquest és l'objectiu del nostre projecte de reforma social. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions. El Govern està canviant coses i està fent costat als projectes de canvi ben fet. I sé que ens ajudareu a evitar que aquest projecte s'esberli, que aquest projecte vagi malament. Sé que tots sou conscients que en aquest projecte ens hi juguem molt. Sé que ens ajudareu també a evitar que no només el projecte català i el projecte de l'estat espanyol sinó també el projecte europeu pateixin cap regressió. El divendres vaig rebre el II Congrés Internacional de Representants Sindicals de la UGT. Un Congrés per analitzar el moviment sindical a l'escala real del món. Crec que aquest és el 3 �futur. Com us deia, aquests han de ser els extrems dels nostres projectes: mirar lluny i actuar a prop. El canvi no serà fàcil, evidentment. Però compartim la lluita per la justícia social. La continuarem desenvolupant a tots els nivells, us ho garanteixo. Forma part de la nostra i de la vostra identitat política i sindical. Una identitat i un projecte que s'enriquiran amb les idees que ens oferirà aquest Congrés. Moltes gràcies. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1689 Title A name given to the resource Discurs del president de la Generalitat en la inauguració de 12è Congrés de la UGT a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Seu Vella. Lleida Subject The topic of the resource Benestar Social Immigració Ocupació Sindicats Model social Unió General de Treballadors de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/262/20060403.pdf 45c39ca01fc42b5ecdccf401ed701e72 PDF Text Text Discurs del president en l'acte del 50è aniversari de la creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici | 03/04/2006 Celebrem l'acte central de commemoració del 50è aniversari de l'únic Parc Nacional de Catalunya que és aquest, el Parc Nacional d'Aigüestortes. I ho celebrem perquè aquest Parc converteix a Catalunya i a Espanya en un dels paradigmes de la biodiversitat a Europa. I perquè representa una part fonamental del nostre patrimoni cultural -i dic cultural i no solament natural-. I és un exemple de la relació equilibrada entre l'ésser humà i la natura. Ha convertit la flora i la fauna dels Pirineus en un patrimoni de valor incalculable; ha protegit indrets que altrament haurien viscut processos d'erosió; ha protegit també indrets que van viure l'eclosió de l'art romànic; i ha donat a conèixer un entorn que conserva tot l'interès de les poblacions d'alta muntanya. Estem al 50è aniversari. L'Estat està cedint al patronat una bona part de les competències. Aquest és el gran Parc Natural a Catalunya, juntament amb Montserrat. El centre d'interpretació d'Espot i de Boí és també una fita importantíssima i, per tant, la celebració d'aquest aniversari ve acompanyada també de noves ambicions: modernitzar la gestió del Parc perquè sigui un referent del nou model de gestió de la xarxa de parcs nacionals; i dotar-lo dels mitjans necessaris per assegurar els seus valors patrimonials, culturals i naturals, de futur. Per això, evidentment, calen tres coses: l'ampliació del Parc Natural amb un creixement del 25%, que està previst; l'impuls del Pla Estratègic del Parc; i la millora dels accessos i les comunicacions. Tot això són molts recursos. Per començar hi ha pràcticament invertit 2 milions d'euros però estan previstos 4 milions d'euros més entre el Ministeri i la Generalitat. No són pocs recursos, hi ha una implicació efectiva. L'avenir del Parc d'Aigüestortes està lligat al projecte de futur del Pirineu en el seu conjunt. Jo diria en el cor de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània i això representa que hem de plantejar-nos l'extensió dels serveis públics i les infraestructures no només del Parc. I sobretot una aposta per la qualitat i la feina ben feta, turística, natural, etcètera. Aquesta és l'aposta pròpia d'una societat avançada com és la nostra, que valora la importància estratègica del seu patrimoni històric, natural i cultural. Tot això passa en un moment en què l'Estatut a Catalunya ha declarat el Medi Ambient un tema enormement prioritari, establint la importància d'un desenvolupament sostenible, i la presència d'aquest valor en la tradició cívica del nostre país, al mateix temps que reconeix drets i deures en relació al medi ambient, cosa que abans amb l'Estatut del 79 no teníem. Reconeix el dret de viure en un medi equilibrat, sostenible i saludable i el deure de fer un ús responsable dels recursos. La competència en matèria de medi ambient és compartida. La Generalitat de Catalunya té poder per regular la flora i la fauna o la diversitat, a més d'importants competències en matèria d'espais naturals. Ja saben que l'organització territorial ens permetrà de crear la vegueria de l'Alt Pirineu tan desitjada i reconèixer un règim jurídic especial de l'Aran. L'Estatut, més la política de medi ambient, més l'organització territorial -vet aquí aquestes tres coses alhora-, ens permetran d'afrontar amb plenes garanties el repte de construir un territori més planificat, més ordenat i més endreçat, amb un Pirineu sostenible, en el marc d'una Catalunya més equilibrada i d'una Espanya en xarxa, que reconeix la seva pròpia diversitat i la respecta i hi inverteix. 1 �Per això, ara és el moment de l'Estatut de Catalunya. I la millor manera de fer-ho és difonent el seu contingut. Perquè aquest contingut és el millor argument per portar a la majoria del poble de Catalunya a donar el seu suport al referèndum que l'aprovarà. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1744 Title A name given to the resource Discurs del president en l'acte del 50è aniversari de la creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici Subject The topic of the resource Cultura Commemoracions Medi ambient Parc Nacional d'Aigüestortes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-04-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1098/19870605d_00218.pdf 91d0f4f104441dce502cb402dfdac777 PDF Text Text MITING PASOUAL MARAGAL A BADALONA B adalona, 5 d e jumy de 1 987 62 �BADALONA ....Compañeros y compañeras mirad que el socialismo avanza, que el socialismo se pone delante de la locomotora del socialismo español. Empezad a prepararos que éso va a llegar y va a empezar en Catalunya y va a seguir en Barcelona porque el socialismo avanza y avanzará. Mirad, los alcaldes socialistas tienen mucha paciencia, Y tienen mucha cuerda y mucho fuelle y nosotros vamos hasta el final e iremos hasta el final de nuestras convicciones. Son alcaldes no os preocupeis, porque alguien pueda decir no os preocupeis.. ...... slguien puede decir, como me dijo ayer una chica en la calle en el barrio de Sant Antoni en Barcelona, me dijo: "Escolti, senyor Maragall, jo sempre he votat per vostè, sempre he votat als socialistés, però aquesta vegada -tinc un dubte, perquè corn estan barallats la Generalit.at i l'Ajuntament, si vostés. segueixen seguiran les baralles". Muy grave ésto. Molt greu, perquè aix6 és el que han estat buscant. La campanya de la dreta ha estat buscant això: que el poble cregui, a base d'un enfrontament, d'un enfrontament brutal, que vosaltres veu poder veure inclús a les càmeres de televisió en el debat en que jo vaig estar. Busquem punts, també, en l'enfrontament. Per qué hi ha això? Ara us ho explicaré. Perquè el que es pretenia és que el poble de Barcelona i el poble de Catalunya, en definitiva, que estava mirant allò, arribes a la conclusió de que no hí havia enteniment. possible entre un Ajuntament socialista i una Generalitat convergent. 63 Perquè a �última hora això en el cap de la gent, el subconcient podía frenar el vot socialista municipal. Pergue la gent el que vol eón serveis. La gent el que vol eón resultats. La gent el que vol és que els governs s'entenguin, no que es barallín. Per tant es podía buscar hàbilment aquest efecte, que Lela que aquesta noia em diques: "Jo voto socialista, però, qué passarà?". Jo us dio: • Mireu el millor per Badalona, el millor per Barcelona. Inclús us dic més: El millor per Catalunya és que les ciutats de Catalunya (Badalona, Barcelona i totes les demés) tinguin alcaldes orgullosos de ser --ho, alcaldes dignes, alcaldes eficients, però també alcaldes pactistes, alcaldes que sapiguen, arribat el moment, pactar amb la Generalitat, pactar amb les forces de la dreta el que míllor convinguí ale interessos de la. ciutat. Estem d'acord? Aixó és el que ene interessa més. I nosaltres, ja us ho avengo ara, pactarem, en Joan Blanch-i jo pacatrem després. Primer guanyarem, primero los revolcamos y luego pactaremos con ellos y nadie nos va a detener. Y ahora os diré lo que pactaremos. Nosaltres pactarem el futur metropolità. No tenen raó en aquest tema. No tenen raó. Han fet una política negativa, destructiva, lletja, han fet una polítíca, jo inclús diría,. "basta". Peró nosaltres . pactarem el futur metropolítá amb ells. Per qué? Per una senzilla raó. FU_ ha 27 alcaldes, alcaldes metropolítans que ho volen. 64 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4004 Title A name given to the resource Discurs electoral a Badalona Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Badalona Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Socialisme Eleccions Acció política Badalona Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-05 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1095/19870530d_00216.pdf 1be19930bf76be0f4dac073ecb143b0e PDF Text Text PLAQA EIVISSA molta gent que el oap i altres que no i només eIs coneixen al barrí. A veure qui em sap dir on és la Plaga de Can BobaooIa ? Aquest senyor d'aquí. Al Clot, si senyora. Peró al Clot sobre la Meridiana. I ara ja anem seguit. Oui sap d'aquí ou están eIs 139 �jardins de Sta.Rosalia ? Aquest está molt a prop, aquí a la Teixonera i el carrer , que ja estan oberts i la Plaga Nova és del Poble Sec. Que hay 36 barrios en Barcelona eh? Deu districtes i 36 barría i cada barí va tenint el seu parc, a vegades va tenint el seu petit jardí. 1 la Plaga Trilla, qui sap on és ? Al carrer Gran de Gracia. I l'Avinguda de l'Hospital Militar que s'ha enjardinat ? I la Meridiana ? la plaga Mossen Clapés que abans. era un desnivell, que és allá on s'agafa el pont del Dragó abano estava plena de cotxes aparcats sobre les voreres, i aquella mena de guals aquells rails que hi havia. Alld ho vam fer Lora vam posar-hi verd. En Germá Vidal que és el president de41 districte de Sant Andreu ha anat posant verd una mica per tot arreu a Sant Andreu i també al costat de la Meridiana. Mireu, ham anat esponjant la ciutat, i a més l'hem anat conectant, perque aquesta ciutat tan gran, que és una ciutat petita en el fons, molt densa estava mal conectada, i hí havia liaos que tot estant molt a prop es trigava molt per anrrivarhi. I així hem anat obrint el túnel de la Rovira que abans us ha dit en Batlle i ara estem obrínt el pont de Felip II í Bach de Roda, que está relativament a prop d'aquí, que casibé uneix Virrei Amat amb el mar. El día que s'obri aqueat pont, que será d'aquí a una mesas, posem sis mesos, des del vell mig del pont de Felip II -Bach de Roda, que tata hi pasarem un día o altra veuren a una banda Virreí Amat que es veu les vivendes .del Congrés d'aquí baix, de Virrei .Amat, l'altra banda, el mar. De manera que el barri de St.Andreu í el de St.Marti que abans 140 no �sabía ben bé on començava í en acabava, es tallen en aquell punt. I allá s'uneix la muntanya i el mar. I al mateix punt es veura millor el carrer Valencia, que travessará lligará amb la Ronda de Sant Martí, allá on abans hi havia les barraques de la Perona, que desde aquellas barraques es tirava tata la porquería que hí havia a la vía del tren. Doncs ara allá ( encara falta un tros) és una Hi ha un bon tros, que és la Ronda de St.Martí, que continua pel carrer Valenfcia. I el carrer Aragó, que si hi penseu, ara quan s'acaba mort en una mica d'aparcament a l'estació del clot, s'acaba allá, continuará. I aquell 4 que s'ha • de fer des del carrer Valencia per agafar el carrer Guipuscoa quan es va cap a Badalona, ja no s'haurá de fer, perque directament des del carrer Aragó agafarem el carrer Guipuscoa, atravessarem el Besós i entrarem a St.Adriá i a Badalona. Aquesta es la Barcelona concreta del futur, pero no la del futur del 92. No. Del futur de molt abans, del 91, que és el que ens interessa-ara, un any abans de tot aixó. No parlem de JJ.00, parlem d' un futur més inmediat. Per connexió, tant, e lliure, capacítat de bellugar-se i de i de conectar amb una altres barría i també qualítat quaitat, qué vol dir ? Qualitat vol dir que a la periferia de la ciutat ha d'haver un urbanisme tan bó com al Centre i ja sabem que això pot quedar en una frase demagógica, pero mireu, els esforços ni són, si mireu ara mateix la Vía Júlia, que ja la coneixen, ( és una avínguda que té dos problemes un , fa un pendent de dalt a baix des del Mercat fina a la Plaga Lluchmajor però també fa una pendent de cantó a cantó, el cantó de dalt í el de baix. De manera que el disseny d'aquesta rambla -( que jo com alcalde anava dient. sempre ala 141 �arquitectes ?V Quan s'acabará la Vía Júlia 7" í cm deieu " Poc a poc alcalde", i jo deja : "no, no ràpid, ràpid, que l'ha vull ben aviat ". I tenien raó els arquitectes, perque s'havía de ter un disseny en el qual les escales que baixen d'un cantó a l'altre havien de combinar dues pendents, la que hi ha al costat de la plaga i la que hi ha de cantó a cantó). I aixó s'ha aconsseguit ningú se'n adona. I ara tothom es passeja tranquilament per la Vía Júlia que es la rambla dele treballador, i té Una qualitat urbamistica, si senyor, í té uns monuments. Si senyor, té aquest monument del Sergi Vilar, aqui a la punta i aquell que hí ha allá a la punta, al final, que encar no está il.luminat perque la F.E.C.S.A. no ens dona llum, per cert; í la Rambla de la. Vía Júlia té una qualitat com la té la Plaga Pestanya, a sota i la tindrá la de Francesc Lairet, que hi ha al damunt. Perque no feu una divisíó - entre arquitectes bons i dolents, els mateixos que van fer les obres més importante també fan les obres del barrí. Aixà vol dir qualitat a 'cota els punts de la ciutat. I podriem seguir perque Barcelona durant aquests anys 'ha contribuít no només a minorar-se ella mateixaq sinó també .a millorar l'urbanisme de l'entorn. Perque a Barcelona hi vinen 1.700.000 habitans pera hí treballen 3 milions. Són tres mílions que van fine a Sant Cugat i Badalona- í St.Adriá fina a Mongat í Tiana, casi. I per l'altra banda al Prat de Lllobregat Castelldefels. I aqueste pobles i aquestes ciutats que durant els anys del franquisme van créixer, però malament, amb un urbanisme que és el pítjor d'Europa no es podían redreçar, no es poden 142 �redreçar i no es podrán redegar sí no és, per molt que és vulgui des del Govern si ele ajuntaments desde abaix que eón aquells que ho veuen cada día no poden colaborar i minorar la seva qualítat urbanística avui en día si aneu per aquests ajuntaments ho veureu : el pare de Can Solei de Badalona, el pare de la Torrerja de Viladecans, el pare,- de Torreroja que eón tres ajuntaments:St.Joan Despí, St. Just i St.Felíu, i el pare de can Planes de l'Hospitalet. 1 anirem seguint : el pont de Ferreríes de Montcada anirem seguint. I tot aíxó, com s'ha fet Tot allá s'ha fet perque els ajuntaments, per primera vegada en la seva hist'toria, s'han entes, perque abans hí havia un alcald4e a Barcelona que es deja, euposem, Parciales i un que es deia Antoja a Badalona, í un altre, Espanya i Montades a l'Hospitalet i un que deja Blas Nnúloz a Sta.Coloma i estaven tots barallats i a Madrid reien, dejen :" fantástic, que es barallin que així no faran res". "Doncs molt bé ara s'ha acabat aixe). I durant aquests anys hí ha hagut col.taboració amb Badalona í l'Hospitalet Sta.Coloma í Barcelona í Cornellá í tete els demés i es veu que hi ha algú que aixó no li ha agradat del tot. Peró jo ús dic que aquests ale que no ele hi agrada aixó perque diuen que es massa poder, jo els hi dic aíxó no es massa poder, aíxó es el poder de vencer la miseria, i aixà es el poder de poder-se ajuntar per fer urbanisme de qualítat í aíxó Barcelona ha ha fet í els barcelonins, malta d'ells no he saben. Resulta que cada familia de Barcelona ha contribuit5 amb els seus impostos municipals perque siguin possible. ás evident que també hi ha quartos que han vingut de dalt i que tots els ajuntaments ni han posat. Peró Barcelona de el que mes ha posat 143 avuí en día podem dir una cosa �de la qual jo em sento orgullós que és : "ha míllorat Barcelona, la Barcelona municipal, la Barcelona petita, la Barcelona ciutat,peró tambè ha començat a millorar l'área en que viuen ele treballadors que formen la mateixa comunitat urbana, la ciutat, gran i això ha sigut tambe grades ale barcelonins. Que consti, que quedi ciar. Aquestes millores que s'han produit jo voldria que quedesin de cara al futur amb una garantia que és, mireu, hi ha gent que diu . :"Barcelona está de moda, Barcelona está llangada, Barcelona tothom en parla Barcelona és magnífica), però escolteu, la seva história, a veure els més grans a l'any 29 ja va existir una exposició universal i a l'any 8 8 de31 segle pasat també va haver una i hem guanyat moites lligues en aquest país í en aquesta ciutat. Peró al día següent de la lliga, qué pasa ? Després de l'exposició, qué pasa ? Jo, el que voldría per tots plegats és que aquest moment d'euforia de la ciutat, que aquest moment d'entusiasme, de falera, -de llangament no és quedes aquí, que Barcelona obrís una estapa histórica i que pases a ser una ciutat europea, simplement una oiutat europea, potser cense tanta eufória cense tant entusiasme pero sí amb la qualitat de cada dilluns al matí, que no tots els dies eón diumenges. Perà que també els dilluns al mati les coses funcionen i si plou les coses funcionen, si hi ha crisi les coses funcionen i si el barri es obrer les coses funcionen i que hi hagi solucione i que la ciutat tingui una mica de resposta per tothom. Ja sé que cm direu que hi ha una crisis económica molt important, però la c crisis económica que ja hi és, nosaltres, des del Ajuntament, que hem 144 �fet í que hem de fer ? Nosaltres a l'any'85 a la meitat del • mandat ens van din :"resulta que l'at.ur no bixa, que continua, que la crisis dura molt més del que en havien dit, que'l'Àjuntament no té recursos contra l'atur, pero no ens podem quedar creuats de braços devant d'aquesta situació i per tant hem de fer alguna cosa i hem d'inagurar aquella n/-lía que es diu ' de promoció económica, de foment, que molta gent es posava amb nosaltres í deja, que fan aquests ara ? Per qué l'Ajuntament es posa a • fer foment i promoció económica i van crear una empresa que es diu INICIATIVES,S.A. aquesta empOresa municipal ha creat 12 empreses, una que fa la T.V.per cable, que l'any 92 ja estará funcionant. Una que fa la Torre de Comunicacions, una que fa uh hotal a Miramar, una altra que fa coses diferentes, una altra que fa mobiliari urbá, una. altra que s'ha posat al diari de Barcelona. En definitiva, qué fa INICIATIVES ?,a agafa ciutadans que tenen ideas i els hi diu " aneu endavant, que nosaltres us donem suport ". I l'Ajuntament, que quedi calar no s'hi vol quedar amb aquestes empreses. Només és el principí. Desprès es retiran les empreses tiri endavant. Ivam comprar, allá a la Gran Vía els hi van oferir uns terrenys al Parc tecnología del Valles que s'obrirá abans í a la vella fabrica hem obert una cosa que s'en diu "Barcelonsa Activa" que es un espai dintre de aquella fabrica per 70 petites empreses de manys de 10 treballadors perque es quedin 2 ó 3 anys. Un hotel d'empreses, es diu. Paguen un lleguen, tenen uns serveis, coménçan allá i al cap de dos o tres anys, qué tot va bé ? Endavant. Que no va bé ? Que, quedei ciar. Si no va bé pleguem. L'Ajuntament no se les quedará. Pero, si va bé.i a lo millor una part important d'elles anirá bè, 145 �suposem la meitat: 35 noves empresas de 8, 10 treballadors anírán, al mercat a crear empleo : Això ho ha fet i'Ajuntament i la veritat és que les estadistiques delo mes de gener, aquestes que diuen que Espanya pasa del 3 míliono de parats tambè ens diuen que a Barcelona hi ha 125.000 aturats, que fa quatre mesos que aquesta xifra no creix a la nostra cíutat i que això representa un 18. % d'atur i que aquest porcentarje, está per sota de la mitja dé Catalunya que és més del 20 %, í está per sota de la mítja d'Espanaya que és el 21 % i l'altres día l'alcalde de Colonia (Alemania), que va venir aquí u vaig preguntar quina era la tasa d'atur - de Colonia i que va dir que la tasa d'atur a Colonia, a Alemania, la famosa Alemania es del 15% no tota Alemania pero sí a Colonia que es una ciutat que també ha patit la reconversió industrial, 15%. 1 tinguem en compte que el nostre 18 % tambè que tambè conta una part de gent que tambè forma part de l'atur i que alguna cosa es -pot fer encara en el treball submergit. Diguem-ho ciar. De manera que si comparem amb Colonia, si comparem amb • Bélgica i amb moltes cutats animem-nos porque tampoc la nostra situació está més endenerida que la d'elles i l'Ajuntament amb això que ja hem fet, hi hem col.laborat una miqueta també paró hi hem col.laborat. L'Ajuntament de Barcelona, la ciutat de Barcelona es nega a admetre que desde la ciutat no es pugui fer res. Que això és només un tema nacional, de l'Estat espanyol í de 1'Autonomia.No, tambè es un tema de loa cíutat, modestament, pero és un tema de la ciutat. Han promocionat la cíutat, l'hem passejat per arreu del món. No perque si, no només per guanyar 146 �els Jocs, sino també perque sabiem que'sí els nostres empresaris no poden invertir prou per crear els llocsa de treball de necesitat, dones que en vinguin de Lora per crear els lioCs de d'empleo que volem pel nostre jovent. Queda oler això 7 Després ene dirán alerta amb les multinacionals, alerta amb la ínversió extranjera. 1 jo us díc res d'alerta. Nosaltres volem empresaris que inverteixin 1 si aquí n'hí ha que ínverteíxin per la plena ocupació de tothom, d'accord, si no n'hi ha els anirem a buscar Lora. Això els hi dic jo als empresaris de la Villa Olímpica, per exemple, que em diuen Volem que els constructors de Barcelona facon La Vila Olimpíca, volem ser nosaltres" í jo els dic:"magnífic sereu vosaltres però us haureu de barellar amb els de Lora perque si.els de Lora crean més empleo, ho fan més barat i més depressa, serán de Lora, que quedi ciar.". Aquí volem ocupació, llocs de treball í no proteccionisme per ningú. Amb els empresaris jo ja estío d'accord í ene entenem. Amb els empresaris, un per un, que venen a treballar a la olutat. Ara bé no hi ha proteocionisme. Han de demostrar que son capaços de crear empleo i no9slatres des del Ajuntament els hem d'obligar tot el que poguem, que es limitat, pero tot el que poguem. De manera que, escolteu, la ciutat s'ha rellançat, c'ha despemjat, ha creat més calítat, més confiança en si mateixa en els ciutadans, però, ara us haig de demanar una cosa; els duros que s'han gastat a fer paros, í a fer vies i a fer equipanents í a fer qualitat, eren bastante, eren suficiente. El que no hi haurà diners és per mantenir-lo i seguí creant tants paros com hem creat fine ara . Aixó de llei de vida. En tenim cent, ham dedicat 80 a lo millar per crear coses noves i 20 ea mantenir, 147 �peró aquestes 80 de novea s'han de mantenir també l'any que vé,oí ? De manera que no necessítarem 20, sine 30 o 40. I si en volem 80 cada any de noves, 'resultará que no en tenim prou. De manera que, quina solució té aixà ? Aixó té una solució que és que els ciutadans col.laborin directament en el mante4niment. És la única solució. En la neteja, en la qualitat urbanística, e4n els parves, en tots el temes, que els ciutadans es senten orgullosos de la ciutat ? Magnific, pero que actuín ern consécuencia. I dsi hi ha nou equipament que el anidin í si hí ha un gamberret que no el cuida que l'escridassin í el reyen i que no em diguin :" home, si es que s'encaren en contra " com han. dit algunes vegades algunes dones. Peró si hi ha tres o quatre ciutadans no s'encareran segons quina cara posin. Perque jo la gent que veig aquí amb 3 o 4 n'hi ha prou per escridassar a uns quants gamberrets. Si o no ,.. ? I aquests que van amb els gossets exactame4nt igual. Tres ciutadans que 11(5 volguín i aquell senyor o aquella senyora del gosset surten corre3ntperque a molts pafsos europeos, del Nord d'Europp. que tant ens agrada comparar agafar-los com a model, en aquests països la gent cuida del seu carrer. I quan hí ha algú que tira un paper lí diuen :flescolti ha caigut aquest paper i allá hí ha una papereta". I quan hí ha una senyora que ha d'atravessar el carreer, 1 hí ha un urbano en lloc de tenirli por l'agafeu pel bracet í 11 dieu "acompayim" perque sabeu que l'urbano és un serbvídor públic, és un servidor del poble. Ho enteneu, aix6 ? Dones això és el que hem entendre en aqui. Aquesta ciutat no només es . salvará, no només s'il.lusionará sinó que será una gran ciutat europea, 148 �modestament, si els ciutadans ho voleu. 1 jo us dic que ens queden quatre anys per seguir en aquesta linia. Estem molt il.lusinats però hi ha una cosa amb la. que tinc un dubte que m'agradaría treure de sobre durant aquesta campanya. Avull saber, que els ciutadans de Barcelona agafaran aquesta ciutat la farán seva, la cuidarán com si Los cosa seva. Si o no ? Doncs moltes grácies. Barcelona,30 de maig de 1987 149 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4001 Title A name given to the resource Discurs electoral a la Plaça Eivissa, Horta Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Plaça Eivissa, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Campanyes Autonomia Gestió pública Acció política Barcelona Horta i Guinardó Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-05-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1096/19870530d_00217.pdf 66826557814709d25fefa36e49110265 PDF Text Text ZONA FRANCA Bona nít. Bueno, vamos a ir terminando porque se ha hecho tarde. Aquí habeís tenido un muestrario de lo que es un barrio, un. barrio socialista. Aquí ha venido el Presidente de la Asociación y ha hablado. Luego ha venido el Presidente 1 50 del �Districto, que está •más aqllá, el distrito "SANTS-MONTJUIC" que tiene lsa ZONA FRANCA y todos los demás barrios. Luego ha venido • el teniente alcalde, que es el que lleva las obras y ha explicado Lo que hace y luego al final, va y viene el alcalde. O sea que aquí ha venido todo el equipo y ya veis lo que es ' un barrio socialista. Yo lo único que quiero, lo único que me falta aquí es ver un poquito más de militante socialista entre tanta gente que se nota. es socialista y no milita. ¿ Qué pasa aquí ? ¿ Cómo es eso ? Vamos a ver : ¿ Cuántos militantes hay . ? que levante el' brazo ( los niZos: yo, yo...) No, no, militantes militantes. Alamillo ¿ cuántos son ? 150,¿no?, más o menos. ( más, más...). Más, más, más. A ver, enseriad el carnet. A ver cuantos carnets hay aquí. Mira uno, nada, nada pergatinas. Un carnet por allá de la U.G.T., otro por allí que no tiene el carnet, dos, tres. cuatro por allí. No, no muy poquitos. Si dos por allá pero no los veo. No el DNI no vale. A mi me gustaría que este barrio Socialista además de tener un alcalde socialista, un presidente de distrito socialista y un presidente de4 asociación de vecinos socialista, tuviera má smilitantes socialistas, y . "militantes ", de los dos..Y eso que os digo tiene que ver un poco con lo que se ha dicho hasta ahora y con lo que tiene que ser nuestro futuro. Porque yo creo que a partir de ahora el crecimiento, la mejora y el progreso de este barrio se ha de medir por la ocnciencia de sus ciudadanos, por la capacidad q ue tengan de impulsar desde abajo, no ya aquellas viejas conquistas que muchas se consiguieron aquellas viviendas, 151 aquellos colectores, �aquellas soluciones mínimas que hacían falta ), sino ya apuntar un poquitín más arriba. Ir a por la biblioteca, ir a qpor ].as cosas que faltan, ir completar los centros cívicos que hay aquí..t y digo los centros cívicos porque siempre me dicen que hay uno y hay más de uno , ir a completar que tengan equipamentos que tengan que tener y .que las escuelas del barrio estuve en que el otro día que estaban los de la SEAT y los de la FORD y todos corriendo ahí), que ésas escuelas tengan la calidad que. tienen que tener y calidad quiere decir que t4erígan ese programa de deportes bascular. Es muy importante. Para los chicos es muy importante. Yo cuando era chico, no teníamos la posibilidad de hacer deporte como ahora se empieza a tener. Y eso es enormemente importante porque ellos saben, saben lo que es compartir, saben lo que es perder y tener que conformarse. Y eso es muy importante. Saben lo que es ganar y no tener que dejar que le suban a uno los humos a la cabeza. Y eso es muy importante, porque eso educa verdad ? =. Eso es una cosa, pero luego falta que las escuelas tengan música y a mi me gustaría que en Barqueno volviera a haber conciertos de ópera y hubiera más música aqhí, porque yo estoy seguro, que si, que si, estoy seguro de que los chicos que realmente triunfan luego,"ha salido este chico que es un gran pianista". o "ha ha salido éste que es un gran violinista".¿ Y por qué salen ? No salen porque se les haya pasado por la cabeza, salen por en ese mismo barrio y en esa misma tarde, aquí, en Estrellas Altas, o en Can Sabaté, seguro que de todos los cahvalkes que hay, hay uno o dos o tres que pueden ser grandes músicos. Y lo único que pasa es que si nadie les trae la música a casa, cerca de casa no lo van a ser y 152 �tenemos que conseguir estas mejoras también. La música es la escuela. Y vamos a avanzar poquito a poco porque ya sabéis que hay muchas madres o padres que se creen que si el niño no va al conservatorio, aquéllo no va en serio y esto no es verdad. Porque el conservatorio está ya lleno, no se cabe. Se llama Consevatorio Superior de Música. Y están, los críos también, los de primer grado, hay una mezcla de pequeños y mayores que no puede ser y la- música hay que llevarla a las escuelas en el barrio y hay que empezar ahí. Y todas las escuelas tienen que tener iniciación musical. Y ver ahí, realmente, cu8áles son los años que despuntan y no esperar, no esperar, a que los padres digan : " este niño creo que quiere ser pianista ", que esto es muchas veces, a mi me vienen las mades con el crío y me dicen 1" el niño te quiere salufdar, alcalde" y el pobre niño esta sustadísimo y no sabe ni lo que quiere. Y es la madre que quiere que el niño salude, ¿verdad? y que lo dice con toda sinceridad y dice :" el niño te quiere decir, hola ".- Y el niño está "cenao", a lo mejor no sabe ni quién es el alcalde, porque tiene dos años y no lo sabe. Y lo mismo con la música la madre dice :"este niño quiere ser pianista y lo lleva al Conservatorio, y se esfuerza, y se mata y coge el metro, y se pasa horas detrás para que el niño pueda ser pianista y cuando ha hecho cuatro años, resulta que, a lo mejor, no da la talla. ¿ Por qué ?, mirad: hay que poner la música cerca de los niños para que ellos mismos se expresen y se vea quién vale y quién no vale y que el padre no tenga que decir tanto por el crío.. Claro, que lo bueno tiene que ser que en la escuela haya 153 �deporte y se vea si un chico será buen deportista. No si su padre lo dice, que es muy importante pero no suficiente. Tiene que verse que el niño corre bien. Y el otro día si yo (en rallas que se hicieron, las escuelas de ahi) unas niñas que hacían 60 o 50 m.vallas y' que saltaban y se las veía a aquellas niñas, había algunas, que a lo mejor era el quinto o sexto dia que corrían, y ya se veía que iban a ser algo en 110 vallas cuando sean .mayores o en 100 vallas porque se les veía el gesto ¿verdad? No es que el• padre tenga que decir : "esta. niña, será una gran vallista".No, no tiene que hacérselas correr a todas y aquella que no vale para las vallas hay que dejarla que se exprese en otros deportes, en otras variantes porque finalmente todo el mundo-tiene, y esa es una ley de vida, todo el mundo tiene dentro,todo el mundo, cada persona tiene dentro una posibilidad de ser muy importante en algo pero hay que encontrarla y hay que ayudarla a encontrarla. O sea que en la escuela vamos a tener música también y deporte también y ordenadores también, que hay que tenerlos. Ordenadores también, también. Pero no ordenadores sólo para jugar. Porque para jugar con ordenadores, se puede jugar con un lápiz y un papel y es lo mismo. Se puede jugar a barcos con el ordenador o a barcos con lápiz y papel y es lo mismo y más barato con lápiz y papel. Ordenadores para que la escuela sea más divertida y para que los maestros puedan enseñar con apoyo del ordenador. Y puedan enseñar otras asignaturas con el ordenador. Y todas esas cosas os las digo porque a partir de ahora vamos a tener que proponer los objetivos que van por ahí. Objetivos de calidad, objetivos de mejora, que van a ser posibles, sólo, si desde abajo se exigen y se consiguen y no va a ser tan fácil como 154 �antes, no va a ser tan. sencillo, no va a ser tan sencillo, porque antes era muy difícil pero era simple. Había que decidir qué se quería, que hacia falta y luchar denodadamente por aquello con una pancarta que lo dijera y aguantar y aquello al final se tenia que conseguir. Y ahora hay que romperse un poco la cabeza y buscar la calidad y mirar que escuelas tangan vcalidad y no dejar que el barrio, ahora que ya tiene un poquitín de todo, no dejar que en el barrio haya palmo que no esté bien. I persiguiendo la miseria, la suciedad, la incuria. Ir la. arrinconando, persiguiéndola entre todos. Aquí teneis un ejemplo de esto tan bonito que vosoytros manteneis y que ha sido el primer interior de manzana de Barcelona Antes que los del Ensanche, antes que la Torre de les Aguas. Antes de la Torre de las Aaguas fué lo que se llama Estrellas Altas y ahora lo llamaís Can Sabaté. En aquet paí tot té dos noms. Cinco Rosas de Sant Bol se llama . Campe Blanc, ahora Camps alanos. Y ahora Estrellas Altas se llama Can Sabaté. I a mí em sembla molt bé, però tambe cm sembla que es digui la Zona Franca. Bueno, això ja ho veurem perque están barellats el president del districte que diu que no i el president de • l'Assosiació que diu que si. Ja veurem com acabará: Nen! No toquis! (rises). Els hi he dit que no toquessin i aquest, que va del Barga, es pensa que perque va del Barga ja pot fer quansevol cosa. Chaval, que los del Barga tendrían que pencar más y ganar más paridos (aplausos). Sí nos dejarán el Barga a los socilistas, ai>ò aniria diferent. L'altre dia vaig veure sports de T.W.que surt un pintor que es diu Mariscal que es pintor i dissenyador, és el que ha 155 �dissenyat aquellas bolsas de compra en tiendas de3 estas de moda y tal y este tiene mucha grapa y mucha gracia para hacer dibujo. Y este saca, el sport dice, diu : Escolta Maragail quadros a casa, tino una que estan esperant per aixó del museus municipals, vale ? I després, diu :" si surt el Cullell ens farem tots periquitos", vale ?. Bueno aixà del fútbol ho deixarem correr perque no té res a veure amb la politica i a mi quan els politics parlen tant dee fútbol penso :" Ai, .Ai, Ai, Ai, Ai". De manera que deixem-ho córrer. Tu, nano, a veure s18 ficas molts gols,eh? erl Barça va míllorant. Jo els volia din, que aquest barrí, per millorar, s'ha de plantejar objetius nous. sempre també, minería, casa baratas, el col.lector ( que encara no está acabat, eh?, encara no está acabat ), 1 tot el que estem fent aquí: les vivendes, Can Clos, tot. I el paro del Migdia. Però hi ha també objetius qualitatius. Objextius de l'éscola. Deis serveís socials, de la sanitat, de que realment aixO es converteixi, ademes d'una ciutat maca i un barrí maco, en un barri que funcioni bé. Que no s'haguin de fer tantes cues. Que no hi hagi racons de brutísia, torno a dir : que no hi hagin parets brutes."Apreteu" a la gent . pesque millori, ells també, les seves cases. Que millorin, ells tambè, les seves tendes, , les voreres, les acerees, que les netejin, que planin flors ella també. Hem d'anar per aquí. Hem de 156 �anar millorant. No esperar a que ens ho donguin tot. Hem de començar a fer desde baix. I és. per aixà que jo us deja que en aquest barrí jo voldría que hi haghessin mes zocialistes, no 300 i 400 i 500 que hí són Perque aquí ja sou.300 persones o 400 o 5oo i estic segur que serien contats (más, más, Maragall ) pero serien contats els que no estarien d'accord amb la política deis socialistes. Però si la voleu "apoia!' us hem de fer del Partit Socialista. I li hem de preguntar al Emilio Herrera com es fa,• això. Que jo os firmaré el carnet. Yo os firmaré la instancia. Pero teneis que apuntaros ren un partido. Perque, mireu. Hay. épocas en la historia de una ciudad y en la historia de los barrios en que todo parece que va a mejorar y que todo va bien, pero luego vendrán épocas difíciles. Vendrán momentos malos, yo os lo digo. Y pueden no tardar mucho. Las cosas, a veces, cambian, desgraciadament. Y políticamente, pues, pueden venir otros momentos, ¿ verdad ? y habrá que resistir , y resistir se hace ya sobre la base, no de tener a un presidente y a otro presidente y a otro alcalde sino de tener una convicción profunda, socialista, en el fondo del corazón y en la actitud de cada dia y para ese dia, que llegará- algún día, hay que militar en el Partido Socialista. Y es entonces cuando se pueden compartir las aglegrías, como la que tendremos el 10 de Junio, a fonso L-comprendeis ?. Es entonces cuando se pueden compartir. Cuando se ha estado dispuesto a compartir los momentos malos, que aquí hay muchos compaleros que han "pasao n muchos momentos malos en la historia de este barrio y de esta ciudad y de este país. Y son éstos los que más se van a alegrar el día 10, porque sabrán 157 �lo mucho que ha costado llear hasta ese momento. Y a mí me gustaría que ésa alegría tan profunda, tan honesta, la pudieran compartir todos y para que la pudierais compartir todos tendríais que compartir también la convicción, que os hará reisitir cuando las cosas no vayan tan bien y que os hará más felices cuando vayan bien, como van a ir bien el día 10. Yo quiero que sepáis que el estilo que nosotros empleamos en esta campana es un estilo de tolerancia, de diálogo, de escuchar, de ser respectuosos con las demás opciones políticas. Ya no porque si, sino porque este es el estilo de esta ciudad y de este país. Porque Barcelona es dialogante siempre lo ha sido. Y tolerante siempre lo ha sido. Y por eso ha sido posible que miles y miles de ciudadanos de toda Cataluna, de toda Espana, vinieran aqui y consideraran esta ciudad suya, como Basilio. Y muchos más. Porque es una ciudad abierta. Porque, a pesar de lo que dicen algunos, es una ciudad que no se cierra, que se abre, que abre los brazos a los que vienen porque saben que su vida y su. crecimiento dependen de esos brazos que vienen. Y nosotros cuando oímos algunas cosas que se dicen, que dicen personas que se van a quedar sin dientes, de tantas mentiras como dicen, nosotros no nos alteramos y dejamos que vayan diciendo y dejamos para otro dia la contestación. Porque hay un truco del mentiroso que es decir quince mentiras seguidas y como las quince no se pueden responder, sino sólo dos, ahí quedan trece sin contestar. El truco del almendruco. Pues muy bien. Vamos aq ir contestando las mentiras del mentiroso, una por una. No hoy que es tarde y estamos todos muy cansados. Será para malana. Hoy sólo os diré una : dicen que no cerramos bares, dicen que • no cerramos bares. Y 158 �e4stos que lo dicen tienen una fichita que les dí yo ayer, (que no sé si se vió bien en la tele ) porque cortó y la voz en aquel momento no se oía. Aquellas cosas que pasan, a veces en la tele ). Pero la fichita se la dí y en la fichita decía :"Bares cerrados por la Guardia Urbana, por el Ayuntamiento, quince cada mes. Bares cerrados por el Gobierno Civil, por temas no ya de Guardia Urbana, de Ordenanza municipal, que nosotros sólo cerramos por ordenanza municipal, sanidad o limpieza urbanística,. eso es lo único que podemos cerrar, no por. otra cosa, no por crímenes, no por contenido, no por drogas, no por nada. Nosotros no podemos, pofdemos denunciar, pero no podemos cerrar. Quien cierra ahí es el Gobierno Civil, (dos a la semana).El promedio de las últimas. De muchas semanas. Dos a la semana.Y el Ayuntamiento cierra quince cada mes. Pero a mí, cuando me lo dice según quién y según como no contesto. Porque sé que detrás de esta mentira me van a decir otra y la voy a tener que contestar y detrás de la otra, una tercera y una cuarta y una quinta y no quiero contestar y yo necesito tirempo para dirigirme al pueblo a través del medio más potente que es la T.V. y decirle :"dejaros de cuentos. Ilusionaros con el futuro. Vosotros sabeis que Barcelona tiene problemas, pero tiene proyectos y tiene ilusiones y tiene ya realidades. Y como lo sabeis, sabeis que hay cosas que no están resueltas porque la gente que está resolviendo otras va a. resolver esas también. Y que esa gente que está entregada a hacerlo no se va a parar nunca para conseguir que todos esos problemas se resuelvan todos. De modo que vamos a aprovechar nosotros campa rl a al tiempo para explicar la Barcelona que 159 �queremos, la Barcelona d4e la calidad. Las escuelas de Barcelona tal y como las queremos por dentro. Con la ilusión que nos hace • que los niños vwayan más allá y tengan algo más que simplemente una, escuela. Que ahora se puede plantear, que hay unos ninos, que la ciudad no crece, que en las escuelas ya no hay tanta col que ya no hay tanta cola. Que se producen algunas vacantes. Que los maestros van a tener un poco de respiro, a lo mejor. Pues ahí vamos a meter calidad. Y no dejaremos de explicar esas cosas por muchas mentiras que nos digan que quieran que contestemos. Ya lads iremos contestando, que para eso siempre hay tiempo. Lo importante es ilusionar a la gente,porque la gente en esta ciudad está ilusionada. Y yo lo que quiero es que esta ilusión no se acabe en un ano, o enh dos, o en tres. O en los cinco que hay de aquí al 92. Que no vuelva a pasar en esta ciudad un poco como pasó en el 29 ( y en Sevilla también ), que la euforia duró un ano, o dos, o tres y luego se terminó. Y luego vino la tristeza. Y luego vino el no tener más ideas. Hay que aprovechar para lanzar esta ciudad más allá del 92. Y más allá de un ano y de dos anos y de tres anos. Hay que conseguir una calidad para el pueblo, no para aquellos que ya la tienen ( que también), que muy bien que la tengan, pero para el pueblo también y para eso se requiere una gestión socialista. Para eso se requiere... Barcelona, 30 de maig de 1987 160 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4002 Title A name given to the resource Discurs electoral a la Zona Franca Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Zona Franca Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Socialisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Eleccions Joventut Educació Acció política Benestar Social Model social Zona Franca Campanyes Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-05-30 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1097/19870531d_00220.pdf 66c624362c9b7f0de2714346d0464e6e PDF Text Text DISCURS DE PASQUAL MARAGALL PARC DE LA PEGASO Diumenge, 31 de maig 1987, 38 �Jo cm pensava que en aquest paro s'hi cabía i ara veig que no s'hi cap. Ja se sent per allá dalt? (Sí!) La megafonia ha millorat. A les Ultimes eleccions no se sentía més enllà de la desena ratlla. Aquells d'allá no sentien res. Bones tardes a tothom. Escolteu Sant Andreu, i no és per fer una poesia. Escolteu Sant Andreu, que esteu en una fábrica i ara és un paro. Escolteu que aixà és el destí d'aquesta ciutat, de Barcelona, ara els hi deia ala iaios de la Palmera de la Meridiana 315, dei Navarro i els seus amics, Barcelona ens la vam trobar atapeSda, densa, compacte, congestionada, contaminada, és la ciutat més densa d'Europa amb dos milions d'habitants, quasí, un milió setcents mil per 90 Km quadrats, (i si li traíem . el Tibidabo, ja només ens en queden 60). Som 18.000 habitants per kilometre quadrat. Hi ha barris de Barcelona com ara el Carmel, com ara Sant Andreu, com ara el Casc Antic i Gracia i com ara sí seguissíu per l'Area Metropolitana, l'Hospitalet, Singuerlin, el fondo de Santa Coloma í a Badalona, Pomar i Llefià, que són, els barris més lletjos d'Europa, els barría d'aquesta ciutat que tots estimem, perà que tenen a sobre i al damunt molts anys d'història i molts habitants sobre el seu territori estimat. Mireu, aquí s'havia de fer una cosa, primera de totes, una cosa abans que res ,que era tornar a respirar, comunicar els barría els uns amb els altres, 39 �fer-hi vies que permetessin que un no estigués tancat al seu barrí sino que pogués arribar a . l'altra punta de la ciutat estimada i, també, fins al mar, i obrint-se al mar i obrint-se ala paros i a cada barri mirar a quina- llocs hí havia encara antigues fabriques, antiguos estaciona de la Renfe com al Clot, el que ara és el Parc del Clot, antigues fabriques com la CATEX del Poblenou, que ara será un gran equipament esportiu i antiguos fabriques com el Vapor Nou, l'Espanya Industrial d'Hostafrancs que avuí és un dele Parca més bonics de Catalunya, antics escorxadors com el Parc de Joan Miró, antigues fabriques com la Pegaso, com l'ENASA, com la vella fábrica de l'Hispano Suïssa, aquesta fábrica com la SEDETA, que está aqui al costat que tants i tants de treballadors d'obrers van fer casa seva, perqué aqui hi van fabricar aquesta cultura que da la de Barcelona, la dels obrera, la dels treballadors com vosaltres que s'ha fet a les fabriques, a les textils i a les metalurgiques, la gent parlant ha anat creant un estil, un accent, una colla de llegendes, una manera de fer, una colla d'opimnions, una manera d'opinar,• aix6 que ha sigut el caliu de Barcelona s'ha de mantenir, he hem de conservar, í he hem de traalladar tot í que, tot, i que les vellos fabriques ja no hí sÓn, tot i que les y enes fabriques han marxat perqué han anat a d'altres indrets on la competéncia obliga a fer unes altres fabriques i unes altres produccions i unes altres maneres de viure. I jo us dic., sincerament, rotundament, Barcelona és, sobretot, la seva classe treballadora, Barcelona és, basicament els seus obrera i els seus treballadors, les aoves antiguos fabriques i els nets d'aquella treballadors que avuí 40 �estan aquí utilitzant la vella fábrica, no per treballar sinó per passejar. Això és Barcelona i és també una altre cosa: Barcelona és la seva classe treballadora•i són les seves classes mitjes , emprenedores, no ho oblideu mai això. Ningú podrá governar Barcelona, ningú que no entenguí això. Veiem els elements de Barcelona : Un, els treballadors, les classes mitjes creatives emprenedores. Ho veieu això? i aquesta és la base social d'aquesta ciutat, aquesta da la pedra picada, sobre la qual hem de construir aquesta altra base del nostre futur i aquella que venen de l'altra banda, que venen de dalt, que venen de l'altre cantó, que venen de l'alta burgesia, que venen de l'altre cantó, • de dalt, del ban deis diners, que són molt respectables i jo els respecto i poden anar junta, una són nacionalistes d'aquí i els altres són nacionalistes d'allá, una són espanyolistes els altres nacionalistes d'aquí, peró diuen el mateix i tenen la mateixa pinta ademes. Aquests, doncs, tenen dret a dir el que sigui, í la democràcia és aíxó. La democracia és que el poble deixi, no només ala partits deis treballadors, dels grupa d'esquerra, deíxi parlar, sino també a les dretes, les classes mes ben estants, que parlin tamé, que diguin les seves solucionsLa democràcia és això. Hi ha una cosa que aquesta gent no l'entendrà mal i és que la base, la sa y a, alió fonamental de Barcelona és la seva classe treballadora i són les classes mitjes emprenedores. I mireu, a la história d'aquesta ciutat hi ha hagut moments que aquestes dues classes, mitja 1 treballadora, no s'han entes; estic pensant els anys vint, per exemple, amb la dictadura del Primo i el terrorisme blanc que hi havia, i també l'anarco-sindicalisme. Hi havia aquesta divisió: els treballadors 41 �que feien la seva facció, lluitant contra el capital, contra la patronal, i també hi havien sectors de la classe mitja que estaven a la banda, justament de la dreta. Va venir la guerra va passar el mateix, perque la guerra, (ja es pot dir ben clar, s'ha de dir ben clarament) va ser, sobretot, una divisió entre germans. Hi va haver molts sectors de la classe treballadorsa sobretot de les classes mitjes, que es van dividir i hi havia un a un cantó i l'altre a l'altra. Tots tenim algun parent, tots • tenim algun familiar, tots tenim algun amic que ene ho pot certificar. I en canvi hi ha hagut moments en la história d'aquesta ciutat, quan els treballadors juntament amb les classes mitjes s'han aliat, s'han donat de la má, i han dit "anem a construir Barcelona, anem a construir una Catalunya autónoma que vagi endavant amb llibertat, amb democracia í amb progrés". No us deixeu enfrontar les classes mitjes amb els treballadors! Que teníu, en el fons, els mateixos objectius. Qué volem des de l'esquerra avuí en día? Volem unes classes mitjes que crein empreses. Si senyor! I que es guanyin honestament la vida, perqué d'aquesta manera hi haurà "empleos" i els llocs de treball que necessitem pels fills de la classe treballadora d'avui. Aquesta és la solució i no cap altre. No feu cas deis polítics de la dreta que diuen :" Jo aixó ho solucionaría així o aixá", ni l'atur ni cap altre cosa. Mireu, avui dia (afortunadament) estem a l'albada d'una etapa gloriosa de la história d'aquesta ciutat í el que volem quan diem futur, qué és?. Volem que aquesta albada no duri 24 42 �hores, ni 24 dies, ni 24 mesos, com va pasear l'any 29 d'aquest segle o al 88 del segle passat. El 88 va ser més potent, però el 29 és van construir edificis que van durar ben poc, van durar 5 anys només i avui els estem refent (han durat fine ara però cauen). Els hem de tornar a fer. Estem a l'albada, al principi d'un perióde que pot ser el més gran de la história d'aquesta ciutat, en la que treballadors i les classes mitjes junte . decidim, no només tenir un moment de glòria, no només de guanyar un any, no només de fer una gran festa (que es aix6 el que ens agrada tant o de guanyar una lliga un any). No. De passar a una altre divisió, a la primera divisió europea per sempre, per quedan-s'hi ja per sempre més us ho asseguro, això és possible, és ben possíble. Això será possible perque els treballadors d'aquesta ciutat podrem actuar i perquè, afortunadament, encara que molta gent no s'ho pensí, hí ha un sector molt ampla de les classes mitjes que també ho veuen molt ciar i que s'estan adonant de que el socialisme és el que convé a aquesta ciutat í aix6 és el fet més nou, és el que cm fa pensar que estem més a prop d'aquell perióde d'história deis 60-70 del segle passat, quan es van tirar les muralles. Imagineu-vos el fi d'aquesta ciutat, que els meus avis, els avis de molta gent que estan per aquí van neixer tots dina de muralles. Penseu el que representa això. Unes muralles que no eren ni 10 kilometres quadrats, eren 5 ó 6 km. quadrat.s. Les muralles que feien unes rondes en definitiva, des de la Ciutadella a munt fins a la Ronda Universitat i avall per la Ronda de Sant Antoni i Sant Pau. Qué podía representar això? 10 quílòmetres quadrats o gairebé. Doncs, allí, hi van neixer els 43 �avis de la Barcelona que després ha sigut potent. Tots van neixer allá. Tots estaven atapeïts, més que nosaltres encara. L'any 60 del segle passat, després de 150 anys o de 100 anys de demanarho, qué varem aconseguir? Van aconseguir tirar les muralles a terra (les que els militara no vollen tirar perque sabien que • Barcelona dues vegades al segle es rebelava contra el poder central i l'havíen de bombardejar fós des de MontjuIc o la Ciutadella volien mantenir les muralles per tenir la , ciutat díntre doblegada, sotmesa). Dones bé, aquesta ciutat deis anys 60 del segle passat va tenir una generació que va tenir l'orgull i la forga de trencar aquelles muralles i dír "em menjo la plana de Barcelona" i va fer l'Eíxample: aquesta obra extraordinaria que avui els urbanistes de tot el món quan veuen obren els ulls a això, perquè diuen " sembla mentida que una ciutat hagi pogut crear aquest urbanisme racional, perfecte, pensat des de fa 150 anys í que encara funciona d' tina manera fantástica des del punt de vista de les condiciona urbanes". 1 això va ser la generació dels nostres avis, la que va creixer als anys 50, 60, 70, 90 del segle passat, que va fer la gran expansió de Barcelona, i amb una generació va saltar des de dintre muralla fina a Trafalgar a Consell de Cent, i cap a Sant Cervasi i Collserola, i des d'allí van , mirar enrrera i van dir: "Salta la carena cíutat". I aquest salt de carena s'ha fet ara, els anys 60 amb el gran creixement de l'emigració, perque jo he dit la meitat deis que som aquí, els nostres avis, van creíxer a dintre de les muralles de la • Barcelona Vella, que després en parlarem un moment, que us haig de demanar una cosa. Però, l'altra meitat on va neixer? Van 44 �neixer a Andalusia, a Extremadura, a Galícia,,a Aragó, a València i a les places de Castella i Lleó i Astúries, i van venir aquí a fer aquesta ciutat. Aquesta ciutat gran, la Barcelona gran, la Barcelona atapeïda que nosaltres tenim ara, també és la fila d'aquells avis que van creixer al camp, per tota Espanya í que va. venir amb les seves mana a construir la. Barcelona que ara tenim, aquesta que ara es desvetlla i es desperta i aquests avis també van neixer ala anya 60, 70, 80 del segle passat, ben lluny d'aquí, ben lluny, amb altres horitzons i sota una altres cels, í amb una altres camps. 1 van venir aquí a construir la eiutat que tenim, i si només haguessim estat nosaltres, els d'aquí, els que haguessim de fer Sant Andreu í tot Nou Barría, inclòs l'Eixample i tot Sant Gervasi tota la Bonanova i més enllá cap a l'Hospitalet, amb Cornellà, tota la zona del Llobregat, no l'haguessim pogut fer. Necessítavem més força, més saya, més ajut, més treballadors, més mans, que sén les que han fet aquesta ciutat gran, aquesta Barcelona gran. Dones mireu: aquella generació que us dic dels 60,70, 80 del segle passat, aquesta es la que hauriem de mirar al mirall i imitar- la, perque en la seva generació.la classe obrera va saber fer-se aliat amb .les classes mitjanes í tirar endavant la, construcció d'una ciutat com aquesta. Ara us dic una cosa: després de cent anys, després de cent vint anys ja quasi, mírem endarrera, mirem endarrera tots plegats, mirem només al camp d'on venen la majoria, potser, deis que som aquí, siná també a les muralles que ja no hi són. Peró, mirem a la Barcelona vella. Qué hi ha a la Barcelona vella?, qué h:i ha passat? Els avis 45 van �marxar d' allá, tots es van escampar, van crear tot aíxó, el que té de bo í el que té de dolent. El que té de dolent ho estem comengant a arreglar tot just ara. Peró qué hi ha allá? allá hi , ha la Barcelona vella, la ciutat vella més maca d'Europa, la més rica en grec, en romà, en romànic, en gòtic i en modern i en modernista. Hl ha en Picasso, hi ha museus í, tanmateix, hi ha també una de les zones més problemàtiques d'Espanya i d'Europa des del punt de vista de la seva congestió, des del punt de vista de la quantitat de problemes que s'amunteguen allá. Qué hem de fer els que venim d'allá? hem de ser agraïts, hem de ser reconeguts, o no? Hem de tornar-hi tots algun día i no només a passejar per la Rambla, i això ho hem de fer sense por. No us penseu que és tan perillós com aixt), alerta!. Que hi ha moltes coses a fer encara per a minorar la seguretat també, m'agradaria explicar-ho, encara que és molt més llarg que no pas el que pensen aquests de la dreta, que es pensen que mirant pel "forro" ja n'hi ha prou i que diuen "un sereno 87" i tot s'arregla, qué coi!. "Sereno 87", i l'any 88 que faria el sereno • del 87? No saben de qué parlen! Sí que saben que el seu truc consisteix en dir 15 6 20 problemes de cop en un programa que potser té 15 6 20 minut.s per contestar aquells 15 6 20 problemes, a minut el problema no el resoldran! Amb un minut per problema els més ingenus es pensen que la fórmula del "sereno 87" és la solució, i els més intel.ligents, que sou tots vosaltres i molts més, ja ho saben que no és la solució, dígueu-lis ni "sereno del 87" ni guàrdia vei, com diu aquell altre. L'altre diu "guárdia vell" i jo vaig dir: í el guàrdia jove, qué? Be, el guàrdia vell, 46 �el guàrdia veí í el sereno 87, evidentment que no eón la solució. Són la solució per La seva campanya electoral, que alguna cosa han de dir, pobrete! Que no coneguín bé la ciutat, jo ho entena perque nosaltres hem estat molt relacionats elle no. Jo tino respecte sempre per l'oposíció i, per aixà, ele hí dono de mà 5 debats. No s'havia vist mai aíxó, en cap campanya electoral. 5 debata:, quan els manuals de campanya díuen el candidat que ha arribat de l'oposioió se l'hi está fent un favor perque l'oposició no es coneix maí tan t com a l'alcalde o al President que hi ha. Per tant, el presídent que ele hi dóna un debat els hi fa un favor, jo penso que lí estío fent un favor al públic, perque el públic vol veure les caree de tothom, oí? Perà qué pasea? qué pasea aleshores?. Que s'els hí veu del tot, i es veu que no saben de res. S'els hí veu que encara no han estudíat prou i el candidat a l'oposició toca fusta, si Los candidat de l'oposició, qué faría? M'emprenyerien molt els problemas, els agafaria i els estudiaría a fons í recorrería la ciutat abans de començar una caMpanya per sapiguer quin és, realment , (de boquilla no), el problema de la seguretat • i el probleme de la droga i el problema del tràfic ele problemas dele serveis cocíais .í de la joventut i de les escoles i de les instal.lacions esportives i els parcs. Primer treballaria, estudiaría després, formaría, perà no abans. Danos, no, tots aquests senyors han anat a agafar uns publicitaris de Madrid (que hí ha un que es díu Fraile i que va llençar a Julio Iglesias i, ara, ha llengat aixó que tenim al davant), dit a aquests els hi ha mira el que heu de fer (pel que a mi cm sembla, perqué aquests hí van per nassoS), el que heu de fer és-tocar el tema de 47 �la seguretat i el tema de la droga, que la gent veu de seguida que hí ha "marro", i aleshores donar a entendre que l'alcalde socilaíste d'això no es preocupa; i jo us haig de dir que l'alcalde socialiste sí que s'en preocupa, i s'en preocupa gràcies a que té un equip de 10 alcaldes, com el Germà Vidal, de 10 tinents d'alcalde un a cada districte, que és la solució, la solució no és sois guardia veí, ni el sereno 87. La saludó són els districtes i la descentralització, i un president que mani al barrí, que el conegui í que tinguí un oficial de la guàrdia urbana en un quartelet com el que ara s'está fent aqui, a la Pegaso. Passeu per allá quan sortiu -bota, per la porta de la dreta í veureu el que és un quartelet de la Guardia Urbana, com déu mana. 1 a partir de que hi hagin 10 quartelets a Barcelona, com aquests que estem fent, no quartelets, quartels, que els estem fent porque aquí a Sant Andreu hi'han 200 guàrdies urbans, torna de 74 i aixà comença a ser serio. Quan es facin 10 quartelets com aquest a cada districte, que els estem fent a Sarria, a Can Ponsic, a Horta,. al Guinardó i al Polígon de la Rovira, al Poni: de la Rovira, que s'ha obert i a la boca sota i, sobre, hí haurà un edifici buit., allá hi va el quartel de la guardia urbana í una comisaría de la policía que el s hi hem fet de franc des de l'ajuntament, que consti, porque estiguin junta allá , i anem seguint, i al Poblenou farem un de nou, també, i a Barcelona vella una Rambla al costat de que amb les obres va caure la paret, per cert. Doncs, allí hí fem un altre quartelet i s'està avançant i - s'esta acabant i anirem seguint, que cada districte hi és o hi será. Hí ha 48 el presídent �de districte que mana i un oficial de la guàrdia urbana que es Coneix el terreny sap ori estan els nanas que fan coses que no haurien de fer, i sap on ha d'anar quan a una lotera d'aquí del Passeig de Valldaura la van robar una vegada. Una vegada li van robar 6.000 pessetes de lotería, i jo que anava en el cotxe ho vaig sentir per la radio vaig dir " escolteu, digueu-me com acaba aixà" i van mirar --ho i van dir a l'oficial de districte que era de Nou Barría, en aquell cas i aquell com que ua ho coneixia va anar al lloc on havia d'anar, al carrer tal, al número tal, i ja sabia qui hi havia, els nanas que hi havia. 1 els van trobar amb la lotería i al cap d'un día els hí vaig preguntar "com ha acabat això?" i cm van dir: "bueno, ala nanas els van trobar la lotería ja l'hem tornat a la lotera, bueno tota, no" "i, qué vol dir que tota no?", "bueno de les 6.000, - 4.000 les altres 2.000 les tornaran, sinó els denunciem". Mireu, mireu la picardía aquesta situació que s'està creant en que hi ha inclús una certa complicitat entre víctima i delinqüent, que no és gens desitjable. Només té una solució: que hi hagi un, i dos, i tres, i quatre fina a deu presidents de districte i oficials de districte com aquell que sap on ha d'anar í en 24 horca et resol el problema. Perque tot aixà d'anar al jutge i han de passar dies i días fins que no es resol i quan es resol níngú ja no s'en ecorda ni la víctima ni el delinqüent. Per comengar el jutge no els vol enviar a la presó; parqué no? Parqué sap coffi está la presó, sap com está la Model, que és una presó per 800 persones i n'hi ha 2000, i sap que la Model és una escola de delinqüencia. és una llaga en aquesta ciutat, una vergonya d'aquesta ciutat. Més de 2000, cm penso que són, o 1500 presoners i presos en 49 �aquest moment, per una presó que hauria de tenir menys de 1000. 1, és ciar, hi ha jutges que pensen "no enviem als nanos joves a una escala de delinqüencia com és aix6". I jo us clic que aquí comenga el problema de debó, no mirant-ho pel forro, no en 24 hores, en serio aquí comença el problema de debó í que la resta d'Espanya que de vegades aquí, a Catalunya, tantes vegades pensem que nosaltres estem al davant i ells estan al darreta al tanto. Alerta, alerta, alerta, perquè hi ha moltes coses que van endavantl, i entre elles el número de presons. LES PRESONS El número de presons a tota Espanya s'ha multiplicat per dos i no hi ha els problemes que hi han aquí, que tenim les presons que tenim: la Model i Wad-Ras (que no és una presó í que es fa servir de presó), i la Trinitat Vella. La Trinitat Vella és una presó que no s'hi cap, que, aviu, s'està menjant el barrí, se l'està menjant perquè els nanos d'allá dalt estan fent classe al carrer , insultant a la gent í estan fent espectacles i el barrí s'está degradant per culpa de la presó. No hauriem de tenir aquestes presons, hauriem de considerar que les presons són també un servei públic í que la gent que está dins han de ser reformats i no pas castigats i no pas induits al crim. 1, qui ha de fer això? els poders de dalt. Han/hem de ferho-amb la vostra ajuda. Avui he escrít al conseller de Justicia per dir-li: "no pot ser, la Trinitat Vella no pot ser, aquella presó s'en ha d'anar d'allá. No pot continuar aquest barrí suportant el cost d'haver de pagar els seus calerons, l'allau de 50 �familiars í amics, o de la gent que está dins que hi vagin cada • día i que creen un ambient que no és agradable pels hartos i pels nois les noies del barrí". Doncs, aixó, en aquesta ciutat, en aquest país, que s'emparen en els noms sagrats de la Llibertat, dé la Nació í de Catalunya, es considera que aixó no és un problema de Catalunya, per lo vist, i no es té capacitat de govern per anar als Ajuntaments dir-ho aixi: "-aquí hi va una presó", i quan es té es fa malament, perqué s'ha comengat a fer presons Sant Esteve de Sesrovires i a Granollers, després de dos anys i tres anys de discutir amb els Ajuntaments, que evidentment no els volen. Evidentment que no, però s'ha de tenir l'habilitat (quan un és governant) i la determinació de convencer als Ajuntaments de que aquell cost el país l'ha de pagar i de fer-ho de cares i no d'esquenes, i no d'amagat. A Sant Esteve de Sesrovíres tot va comengar perque el dia que hi van anar per buscar lloc per la presó, í perque no els veiessím, (fixeu-vos quina concepció de govern!) hí van anar amb helicópter! Amb helicópter hi van anar!, el President de la Generalitat va dir:_ n és que si hi vaig amb cotxe em descubriran". Jo lí vaig dir: "perà no t'adones que si vas en helicópter et veuen més encara?, i la gent pregunta". 1 es va aixecar tot el poble de Sant Esteve contra la presó. 1 que consti que jo en aixó estío a favor del President de la . Generalitat, estic a favor. Crec que la - presó de Sant Esteve s'ha . de fer i la presó de La Roca s'ha de fer i els hi he dit als seus alcaldes i són alcaldes socialistes i no estic d'acord amb ells. Peró en el que estic d'acord amb ells és que les coses s'han de fer ben fetes i s'han de plantejar 51 �de cara i no en helicòpter, i no d'esquena. De cara!, parlant- de persona a persona, d'autoritat a autoritat. Però, avui en día, qué tenim?. Tenim a Catalunya un govern que considera que tots els Ajuntaments són potencialment enemics, potencialment contrapoders. Tenen una coneepció tan pobre de Catalunya, tan unitaria, tan abstracta, tan senzilla i tan. simplista que es pensen que només pot haver-hi un poder a-Catalunya, que el -poder local, que és el .poder del poblei el representant primer, si existeix, ja és una amenaga per ella això, atanyeix tota la vida política del nostre pais. Us ho die en confianga: aíxò está portant per mal cami les coceas. Jo espero que després del 10 de Juny, després de les eleccions, que la gent, després que els hi han dit que això és capital per Catalunya, que tant els hi han dit que l'important és no barallar-se amb la Generalitat, veurem que vota la gent. I el dia que voti qué haurem de pensar?. Que la gent está en contra de la Generalitat?, que la gent está en contra de Catalunya si voten socialistes?. No, la gent vota socialista perque está a favor de Catalunya I a. favor de la Generalitat. Hem de canviar de conducta, hem d'abandonar l'autorització del Parlament per suprimir el que no els hi agrada. Que ja han suprimít aquesta germandat que hí ha, aquesta mancomunitat d'ajuntaments metropolitants, qúe s'han carregat. Mireu, vaig llegir un artiole de La Vanguardia que cm va agradar molt, deia L'autonomía Catalana vol tenir un Estat, í tot nacionalisme vol tenir nació, tota nació vol tenir un Estat". I, dones, diuen que no ho tenen però déu n'hí do l'Estat, que tenen que és capaç de descavalcar a l'oponent principal d'una administració pública local, com ara l'Area Metropolitana, per 52 . �llei en el Parlament, déu n'hi do l'Estat que tenim ja aquí! Es poden fer moltes atzagaiades en aquest petit estat, ja. Déu n'hi do! De manera que, mireu, el dia 11 de Juny ens trobarem que tots aquests problemes es veuran sota una nova llum, .el tema de la' política territorial i de 1/área metropolitrana, ja en parlarem d'això. S'ha fet una enquesta i la gent opina que tot això d'aquí no ha anat be. No s'ha fet bé tot aixó, la gent opina que els 27 ajuntaments contínuín junta. Perquè mireu: .que abans hi havía aquell de Santa Coloma, el-Blas Murioz, hi havia el Felipe Antoja, alcalde de Badalona, i l'Espala Muntadas, de l'Hospitalet i amb el Porcioles d'aquí es passaven el dia barallant-se l'un amb l'altre; i a Madrid dejen "Fantástic, que es •barallin, parqué aixi Barcelona no creixerà mal". '1 avui dia, que al final hem aconseguit, desPrés de molts anys, que Badalona, Santa Coloma, L'Hospitalet, Barcelona i els demés anessim junts, avui en día ens ho treuen, i no ens ho treuen de Madrid, sinó de la Plaga Sant Jaume. Qué és aixó? On anem a parar? Això es veurà sota una nova llum el dia 11 de Juny, es veurà d'una manera diferent! Això i la inseguretat i la droga! Les instal.lacions esportives i els problemes deis Jocs Olímpica, que tan en parlen!. Que ene deixin treballar d'una vegada!. Que les obres van endavant, us ho assegurol, Aneu a passejar per Montjuïc, us ho recomano, pugeu a l'Anella Olímpica i veureu l'Estadi com creix veureu el Palau com creix qui paga l'Estadi? l'Estat. 1, qui paga el Palau? la Diputació, en Jordi Vallverdú, que va ser qui va aconseguir-ho. Aquests eón els que catan col.laborant de debó. 1, qui paga 53 �l'INEF? la Generalitat. I, ori está? Está per començar. Tot el demés va endavant i jo espero que el día 11 de Juny l'INEF també començarà i que el govern de Catalunya, ara no 'estío ficant amb la seva ideologia, sinó per realisme, per respecte a Barcelona, per respecte a Catalunya, caldrá anar endavant, col.laborant amb la Generalitat i l'Ajuntament independentment . del color polític. I, aixe.), fínalment s'haurà d'imposar. Fem els Cinturons de Ronda, fem-los d'una vegada!, que sinó no podrem fer la Rambla de Sant Andreu; que noms cal tenir dos dits de front per saber de qué depén! No depén de que el conseller diguí que sí, no depèn de que l'alcalde digui que sí, no depèn d'un referéndum, ja está decidit aix6. De qué depèn? depèn de que els cotxes puguin marxar pel Cinturó de Ronda i no per l'Avinguda Meridiana, primera. I, segon que el II Cinturó, el de la Vía Favéncia s'acabi d'una punyetera vegada!,amb lo qual ele cotxes marxaran pel II Cinturó. I no ene els deixen ni comengar. AixO el día 11 es veurà sota una nova llum i la Rambla vindrà després deis Cínturóns, poerqué sí ho fem abans això será un dalt a baix de tràfic que, no vull ni somniar-ho. La farem amb els Cinturons i amb Río de Janeiro. Jo interpretaré el vot el dia 10 com que el • poble de Barcxelona cm diu "Pasqual, endavant amb l'Hospitalet, Badalona i Santa Coloma, i tots els demés". Seguirem treballant junts perque . la gent ha vol, perque s'adona que la Barcelona gran que és necessària que ene toca a la generació actual és aquesta, de la fraternitat -de l'Area Metropolitana. És el del Pont del Molinet í la part de l'Esperit Sant que és per un altre costat i la plaga de Trafalgar de Badalona. I, qui ho ha fet tot aixó? 54 �L'Àrea Metropolitana, amb l'ajut de l'Ajuntament de Barcelona. Per qué? Perquè hem sapígut que haviem de cosir el teixit o el metro que arriba a Santa Coloma havia d'anar més enllà, havia d'anar a Ciutat Meridiana i més amunt, hauria de donar la volta per Cerdanyola. El metro de l'Area Metropolitana , que es diu així per alguna cosa (que el metro es diu metropolitá per alguna. cosa), és un sistema de transport d'una gran aglomeració pel qual s'ha de poder amar de qualsevol punt a qualsevol punt, desde' Cerdanyola al Prat del Llobregat, de Sant Andreu al Papiol o a Sant Just. Aixó éá un metro i aixó és una ciutat metropolitana, i això és el que volem, que quedí clar. Jo ja llegiré el resultat del día 10 en aquest sentit. Volem un metro metropolità que no es pari en les fronteres deis municipis, que son fronteres falses, que son línies grogues que no separen. a la gent, les han pintades. Peró nosaltres ens hem de superar i interpretar els resultats del dia. 10 com una advertencia pel futur, que vagin alerta eis que utilitzen el nom de Catalunya en và! Que els noms; sagrats s'han d'administrar amb mes comte, s'han d'anomenar menys s'han de respectar més. Alerta amb aquells que utilitzen el nom de Catalunya pel seu benefici particular, de partit! Alerta!, perqué la gent comença a abrir els •ulls jo us ho dic., per acabar (no sense abans din-vos un parell de coses sobre Sant Andreu i sobre la Ciutat Vella, perque us heu de recordar que hem d'ajudar la Ciutat Vella): no marxeu d'aquí sense tenir aixó ben present í, segon, hem d'ajudar a Germà Vidal i les seves 70 obres, perquè ell les farà, però, qui les mantindrà? Vosaltres, els ciutadans, el Germà Vidal fará les obres, el Germà Vida? és 55 �el Queipo de LLano de Sant Andreu, sabeu per qué? En Queipo de LLano va conquistar no sé si Sevilla o Málaga amb una tropa de cent persones els anava. Fent donar voltee en una banda per la ciutat i la gent es pensava que eren deu mil. 1 eren cent els que anaven donant la 1el Germà Vidal que fa?. Té trenta obres en marxa amb una brigada d'ocupació comunitaria de 16 obrers • i tenia 30 obres en marxa perque? perque els anava fent rodar. 1 ho feia certament. Sabeu perqué ho Leía el Germà? Perque sabia que en aquesta franja de la nostra hístóría el que calia era convencer a la gent que les coses es podien fer. Vam estar a un moment de la nostra història local democrática en que tot es podía decantar a fi de bé o a - fi de mal, í si determinades places, Mn. Clapes, suposem, o aquell raconet que tantee vegades hem parlat, ell jo, entre Mn Clapes í la Meridiana que era un niu de porqueria, de cotxes aparcats i de porquería, jo deia: "Germá, fem un jardinet allá", i ja l'ha fet! I hi havia qui podia dir "però si això no és important"En definitiva si que era important, igual que ho era aquest talús, aquest talús qui hi ha al final de 'la Meridiana a mà dreta quan • s'arriba a Trinitat Vella, també ho era d'important allá í el que hi ha aquí a l'estació i la Plaga Orfíla i a la plaga del cantó i aquell rellotge amb els aros °limpios que hí havia a l'altra banda de l'estació, tots i cada un deis raconbs del Baró de Viver,. del Bon Pastor, de cada racó que ell trepítja. Tots eren importante.. Perque? Perquè si hagués comengat la democracia local i haguessin passat une anys la gent no hagués vist que hi havia una petjada de qualitat, que hi havia una bona obra possible a cada racó de -bruticia i de miseria, la gent no hagués cregut que la democracia 56 1 �anava endevant. Només calia aquest signe, aquest símptoma de que seriem en tot arreu. Només calla aixó i el Germà va fer de Queipo de LLano de Sant Andreu, per aixà va anar à cada racó, a cada indret í encara n'hi queden però hi será perqué us aseguro que . no hi habrá un pam de terra de Sant Andreu, del diStriete, deis barría de Sant Andreu que el Germà no trepitjí amb la seva petjada de constructor- I potser començarà poc a poc, però l'important será que hi ha estat. avuí día, que ja comença a estar per tot arreu la marca de la calitat urbanística, es pot plantejar, segurament, anar amb un ritme d'obres més important perqué aix,5 no s'acabarà aquí. Quan nosaltres diem el Futur, volem dir el Present. Dones, que s'ho treguín del cap aíxól Per qué parleffi de futur? Ningú hauria de ser tan agosarat de parlar del futur si no sapígués una cosa; que la gent hi creu, perqué la gent ha vist que el futur ja está eomengat, sinó no ho diriem, si no sapiguessim que la nostra i orgull de les obres que ja hi són no parlariem del futur i ja sabem que el futur. ha començat. Es per aixó que tením la gosadía de dir "som el futur!", serem nosaltres també el futur. acabo díent: "Míreu, qui no s'estima Barcelona, no s'estima Catalunya!" Que quedi ben ciar aíxó. I no estío parlant d'eleccions, que després els diaria diuen: "El Maragall ha parlat de les eleccions autonòmiques." No!, que estiguin tranquila, que no parlo de les eleccions autonòmiques, que ja vindrà aixó.... Ahir a TV3 em preguntaven :" I quan arribi el 92 on sereu? A la gradería del públíc o en el seient del regidor de l'oposició, a 57 �la cadira de l'Alcalde o al silló del Generalitat?". I jo els hi vaig dir President de la " Escolteu, que no sabeu qui será President de la Generalitat el 92, el dia que s'inaugurin els 2ocs?. Será el Raimon Obiols". De manera, com que d'això encara queda una. mica de temps, temps al temps!, m'hi jugo els sopara que volgueu. Però avui no parlarem d'eleccions autonòmiques, jo només us dic una cosa, jo parlo de sentiments, de país, profunde i de conductes politíques, les més series, les més dialogants, les més tolerants, les més trebaIladores; i, per altra banda les més agressives, les mé s prepotents, aquelles que s'hpo volea menjar tot í que utilitzen els noms en và, inclús els noms sagrats. I us dio: qui no s'estima Barcelona, no es pot. estimar Catalunya!, perquè Catalunya qué és a última hora? És un nom? No, és un concepte? No, és només una història? història, pera és molt meS És una que aixà. Catalunya comença al Parc de la Pegaso. 1 • hir yaig dír: "Catalunya comença a l'Espanya Industrial", allá on la classe treballadora va fabricarla ciutat, el bo que tenim. La Pegaso, allá on es va comengar a fabricar lo bo que som. Aqui comença Catalunya, això és Catalunya i si anessim seguint, Catalunya és el Congost de Montcada i es .més amunt, el Montseny i és més amunt els Piríneus l'altra banda que també és Catalunya. i el Canigó, fina 1 tot a. Que quedi clar!, perquè la nostra història és aquesta. Perqué, mireu: qui no s'estima el Canígó, qui no s'estima el Montnegre i el Montseny i el Congost de Montcada, inclús que está com está, i ja ho sabeu com está, que l'hem d'arreglar entre tots (l'Area Metropolitana). Qui no s'estima i el Pou de les Olíveres de Santa Coloma i Pomar i Llefià de Badalona í Cinco Rosas de sant Boi que ara da Campa 58 �Blancs qui no s'estima Cornellà Esplugues i Sant Joan i Sant Just i Torre Blanca i Torre Roja de Viladecans, qui no coneix aixó i no s'ho estima, quí no coneix el Parc de la Pegaso i no se l'estima no s'estima Barcelona. I qui no s'estima Barcelona no 'estima Catalunya!. Que quedi ciar això!. Primer, que patejin el país que se'l coneguin, i després que en parlini. Visca Sant Andreu! Visca Barcelona!, i Visca Catalunya! 59 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4003 Title A name given to the resource Discurs electoral al Parc de la Pegaso Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parc de la Pegaso Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Socialisme Eleccions Campanyes Associacionisme Història Benestar Social Acció política Model social Sant Andreu Barcelona Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-05-31 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1100/19870608d_0022.pdf 69b1ccc8bded19c708a842dbd473d92b PDF Text Text ACTE FINAL :PARC DE LA CIUTADELLA Barcelona, 8 de juny de 1987 65 �0 PRESENTACIÓ DE L'ACTE ANNA CASTELLS Amics, amígdes grácies per haber víngut. Avui és un dia molt important per a tots nosaltres. Junta, ara 1 aquí, estem donant testimoni d'una idea, d'una ji. lusió, d'una esperança. Estem donant testimoni de4 la força í l'empenta del socialísme a Catalunya. Avuí, que pot ser un gran día, ,que millor per començar que fer-ho amb el company amic, amb JOAN MANUEL SERRAT.. El dimecres no nomes elegírem els nostres , alcaldes 1 regidora. També votarem per el.legír els homes í dones que des d'Europa lluítarap pel futur, els postres representants al Parlament Europeo. El company Fernando Moran encapçala les candidatures socialistes, candidatures que4 a Catalunya tenen un nom propi JOSEP VERDE I ALDEA. L' entrada a la comunitat europea ha estat feta amb un govern 'socialista. L'home que va ser un deis autentics protagonistes d'aquella fita histórica és el que els socialistes-presentem com cap de llista de les eleccions al Parlament EuropOeo, FERNANDO MORÁN. 66 �Durant aquestes setmanes hem demostrat que el socialisme a Catalunya és cada cop més lésperanga de molt.s catalans, que el partit deis socialistes de Catalunya és una força viva que aplega l'entusiasme de molts i molts catalans. Amb vosaltres, el primer sdecretarí del partit deis socialistes de Catalunya, RAIMÓN OBIOLS., Durant aquests dies hem vist com candidats hi han. molts, però alcalde de Barcelona només hí ha un : PASQUAL MARAGALL. 67 �Barceloníns, ciutadan• í ciutadanes de Barcelona (aplausos, saludos) ha arrívat el moment, han pasat 4 anys desde aquell.diá a la Plaga Catalunya en que s'acabava una campanya electoral com aquesta en que els socialistes ens enfrontavem amb una diada com 69 �la que vé demà passat amb una cita amb el futur . Us torno la ciutat, condicions, • s retorno la ciutat en bones - en minor a condicions, modestament, millor que mai, modestament. Aquell cop, fa quatre anys, ja us en recordareu alguns, vaig començar amb un vera de l'Espriu ï després en castellà us vaig dir unes paraules de respecte als immigrants, unes Paraules d'alerta!, de respecte i de cordial exigencia, us vaig dir (i ara us , ho diré en català i m'entendreu la mar de be), us vaig vostres fills i els vostres néts i els meus fills i els meus néts parlarán. el mateix llenguatge ".(aplausos) I avui en català us ho dic i m'enteneu perfectament.Ja han passat 4 anys ja ha començat a pasar el temps i els vostres fills -són una mica más grans us ho dic amb el cabell una mica más gris i amb l'esquena una mica mes carregada i amb unes guantes cicatrius al cor també, peró amb el cor jove i amb el cor plé i amb la maduressa i la tranquilitat que abans no tenia i que avui ja tinc de saber de cert el que a leshores solament intuia" .Us dic, com us deja, hem estat 4 anys al servei del poble de Barcelona (aplausos).Us rétornem, i dic us retornem, perque ha estat tot un equip de companys companyes a traballar, un equip ingent, un equip molt gran, un equip divers, un. equip que s'estima, us retornem Barcelona mes jove, mes guapa ,, si senyor comdiuen els nens i cóm diuen a Mallorca, mes guapa, però també més gran, més madura, mes serena, más confiada en ella mateixa, que això és lo mes important, más Confiada en ella mateixa, mes segura de les seves forces, más segura de la seva força, mes convençuda de que tot allá que resta per fer, 70 n'hi ha molt per �fer, es farà, más convençuda d'aixó má s segura que res no és fácil, pero res no es impossible,•que el mar ja és més a prop,que. la serra já es una mica más riostra, que el gris ja es una mica mes verd, un xic más verd, que la Barcelona Vella está tocant amb els dits un futur diferent, está perseguint, apasionadament un futur tan esplendoros com el seu passat, com gloriós va ser el passat, passat del qual tots en sou fills. Barcelona va. neixer en aquesta Barcelona Vella, es va escampar per la plana i avui es torna cap aquell lloc on sortia per mirar la Barcelona Vella com el lloc on hem de reconqUerir el nostre pasat i dibuixar el nostre futur. \ Sábem, de cert, am más confiança i amb mes seguretat que els barris són ciutat, que mereixen ï comencen a tenir . i que tindrán del tot, (perque ja es veu, perque ja es toca, perque está a la cantonada, perque ja hi son, perque ja comencem a tenir), la qualitat de vida urbana que la dreta solament s'ensuma? perque llegeig en els llibres perque m'ha aentit de parlar però que no coneix de prop. Danos que vagin a veure la Vía Júlia, que vagin a verure el Paro del Clot si es que' mai han anat, que vagin a la Plaga d'Angel Pestanya que vagin a la Plaga d'en Lairet que s'inagurará ben aviat, que no está inagurat, que s'esperin que encara vénen més, molts mes; que vagin a Can Robacols, al Clot; que vagin a la Plaga de Navas, al Poble Seo; que vagin a les Estrelles Altes que ni s'ensumen on 'es; ala jardins de Can Sabaté de la Zona Franca; que vagin a la Plaga de Mossén Clapes de San Andreu i parlo de les coses mes petites más desconegudes, ja no parlo deis grans noms, ja no parlo de l'Espanya Industrial, del paro de la Pegaso ó l'Escorxador, 71 �d'aixO ja no en parlo; que vagin, que vagin al Pont del Molinet, que vagin al Paro de l'Esperit Sant, que vagin a Torreblanca, que n'hi han dos de Torreblanques i no ho saben, n'hi ha una que está a San Just, St.Feliu St.Joan... Després .n'hi ha una altra a St.Cugat tots dos els ha fet. Qui els ha fet? (la Corporació). La Corporació Metropolitana! 1 que vagin, que vagin a veure el Parc de les Planes i ja veureu el día que s'inaguri el Parc de les Planes aquest també, l'hem deixat per inagurar, un día d'aquests, que vagin a veure el Parc de les Planes i que vaguin el día que s'inagura perque •veurán la "festassa" que hi ha. Será una festa del poble. Será una festa masiva de l'Hospitalet, de Barcelona que ja ha de tot el Baix Llobregat, del Baix, Baix com diuen, el que está dintre de l'Area Metropolitana i de tota i us clic que hi haurán els 27 alcaldes en allá. I el día que s'inaguri el Parc de les Planes a finals d'aquest mes de Juny, a primer, potser, del mes de Juliol, será una festassa direm el que haurem de dir. Avui no ens embalem, avui no ens embalem (aplausos). 1 ja veurán si van el que s'ha fet al Bligon de Ferreries, a Montcada. I si van que no esta pas tan iluny, (jo hi he pasat aquest mati) aquí a Cristofor de Moura, davant de la Mina, que això la dreta si que sap lo que és, perque la dreta la sensibilitat social de la Mina, sap lo que és, oi? Perque la Mina és un puesto per ana a fer una mica de missió, una mica de catacisme, com qui diu, amb tots els perdona. Doncs que vagin, davant de la Mina, hi ha un carrer que es diu Cristófor de Moura que amb en Parpal fa dos anys vam anar un dia amb una pala (hi ha la foto en algún diari) i vam tirar la paret d'una fábrica que hi 72 �havia que guardava el pas de Cristòfor de Moura cap al rio Besòs i era la Bultaco i en aquella máquina que vam possar-lli amb el Jordi Parpal ens va tremolar una mica la ma abans de tirar aquella paret (que, per cert, quan ja es bellugava la máquina i queia la paret va sortir un fulano que estava dintre replegant tot el ferro que hi havia (risas), que ara m'en recordo). Be, dones aquella fábrica la vam tirar a terra i allá van dir: "però ' escolteu, qui hi vé aquí". Hi vé Cristofor de Moura que segueix que pasa per sota de la vía del tren i el pont ja está fet. Iavui en dia, qué hi falten per anar- fina a dintre de St.Adrià (porque tot aixib ja es St.Adrià)? Qué hi falta? Falta el Pont sobre el Besòs. I aquest pont está concursant amb arquitectes de valia internacional. I está adjudicat i s'està commençant a fer i dintre de poca mesas podreu anar de Cristofor de Moura al Poble Nou fina al bell mig de St.Adrià, fina al bell mig de St.Adrià de Besòs. I jo us dic que això es més important per la Mina i per la calitat de vida de la Mina que totes les ?, que totes les bones obres que pugui fer la dreta d'aquest país. Molt més important perque vol dir que la Mina ja no será un "ghetto". Vol dir que- s'hi podrá pasar. Vol dir que és ciutat, que s'hi pot anar, que s'hi pot pasar i no es vol pasar es segueix enclavant es travessa el tren i es travessa el riu. Aixó es fer ciutat, això es fer ciutat, i no el que aquesta gent es pensa d'enviar serenos i d'enviar bisbans? i d'enviar guardies veïns que no saben ni per a que serveixen. Que está insait en els programes nostre de fa, no 4 anys, de fa 8 anys quan amb el Narcis Serra començavem. Aquell programa l'han copiat i. encara no saben en que consisteix.Doncs que vagin 73 �a la Mína,que mirin Crístofor de Moura que pasin per sota la vía del tren, que treguin el nas a Marina -Besòs si es que sabren ho que és, que mil-in el río Besòs i que comencin a veure el lloc on un pont atravessarà per anar des des fons fina al cor de St.Adríà perque St.Adriá, que ha sigut un deis municipis més castigats pel creixement de Barcelona, porque s'ho ramenjar tot está pie de vies í pié de carreteres i plé de postes d'alta tensió i plé de fábriques d'electricitat i de ximeneies d'incineradores, d'escombreries, St.Adriá es mere:1x ser també alguna cosa més que tot aíx6, ser una part de la ciutat metropolitana i ho será us hu ben aseguro que ho será, porque els hi ayudarem a ser-ho, perque estem oblígate a fer-ho, perque ningú ho pot impedir. , Perque si el creixement de Barcelona va crear la Mina Lora del seu terme, la Barcelona d'avui que generosa és - i que ja té el manfdo del seu propi destí ha de torna en allá a dír: "us tornem la calítat que us vam treure". Això es el que hem de fer (aplaudíments). Pero no ens embalem, no ens embalem que ja hi haurà temps deparlar-ne de tot aixó porque encara tindriem de fer-los anar cap a la Salut i cap a la Cros de Badalona, que ene voliem prohibir de comprar-la, imagineu, la Cros de Badalona, al costat del mar, allá que tantos vegades hem vist passant amb el cotxe els que hem anat a la platja, de menuts, fa perque ara tothom agafa anys .d'aixó... per l'autopista. Pero fa anys passaven pel mig de Badalona arríbaven a Montgat havia una pila de fàbriques que impedien que un veiés el mar, que es veía com a esdetxes entre fábrica i fábrica i allá hi havia la Cros, i allá hi ha la Cros. I en Joan 74 �Blanch que es l'alcalde de Badalona a aconseguit que la Cros s'en vagi, que la Cros s'en vagi i alto será platja! us ho ben asseguro, desde Badalona fins al Turó de Montgat! tot allá sera platja i platja accesible.(aplaudiMents) I les cases de Tiana, no segueixo, no segueixo, escolteu, no em vull perdre pels viaranys deis temes que possem una mica nerviosos als nostres adversaris, als benvolguts adversaris (rises). He dit que aquesta ciutat, aquesta ciutat, tornem-hi, la ciutat petite, la Barcelona municipal está convenguda per primer cop en molts anys que pot. Que pot. Que dir que si, que dir rotundament que si no es perillòs, ni és traidor, que jugar el partit de la història amb serenitat y amb geni, amb ràbia continguda amb mètode és molt millor. Que per guanyar de debó aquesta ciutat ha viscut molts anys, inclús jo diría moltes décades inclús, potser, fina i tot, molts segles amb allá del "Ay, qué patirem?" i aixecar --se cada día amb la idea que patirem aquell día, que cada día és dílluns i plou com sí diguessim, cada dia. I jo us dic que aquesta ciutat en aquest moment comenga a pensar que lo millar és un divendres, potser plourà, pero potser no, i potser demà sortirà el sol, tant s'han val si surt el sol com si plou perque aquesta ciutat confía en ella mateixa que de lo més important. Aquesta ciutat ha recuperat un temps í pot anar més enllá i pot superar l'eufòria per anar a una etapa duradera de la seva história. Aquesta ciutat cap que de molt millor que per guanyar de debò els jocs de la història s'ha d'haver sabut superar una derrota i una altra, cense desfer-se. Que soportar la seducció de l'èxit i de la victòria només de a les mans dele elegits. Que demá, demà, ens podrem despertar sabent que el nou dia ene porta un día de 75 �reflexió tranquil.la iq Ue l'endemá el dia cris durà cap al tard el gust dolç de la victòria. Us ho dio! A l'.endemà (oració) que será la de tothom, que será la de tothomt Com ha dit en. Raimon Obiols, perque aquesta és la ciutat de tothom. 1 que l'altre tindrem descans, tindrem descans. 1 el seguent el treball i el treball i el treball per fer de Barcelona una ciutat més gran, més justa, mes ella mateixa, més la Barcelona de tothom que tots volem. Perque la ciutat, deiem nosaltres fa uns anys, fa. 4 anys, la ciutat és la gent, però la ciutat diem ara, i no ens ho amaguem, la ciutat eón també les pedres. Deixeu-me explica±' -us això una mica. Sán les pedres que la gent va possar l'una sobre l'altra i la patina del temps, sobre les pedres í el desgast de • la pedra com aquell peu de St.Pere del Vaticà que está desgastat, que no té dits, casi, que té una altra forma. La clutat també es això i l'esgrafiat que el temps va esborrant. 1 encara més important, l'esgrafiat que estem tornant a fer, que estem recuperant. La ciutat és també això i el mil colore del modernisme refert, que haviem perdut i que feien que quan un. tornava en aquesta ciutat pensava això es la grisor, això és la negror avui trobem el modernisme lluit, casi violent, de vegades, de les cases del Passeig de Gràcia, deis vitralls restaurats, aquells vitralls que quan erem menuts eren els vitralls tristos i bruts de les cases de les tietes i que avui tothom mira com una obra d'art, perque he són, perque ene permeteu veure 1 reflectiu la Barcelona deis nostres amors i és la cíutat deis monuments repossats. El monument al Doctor Robert, aquí al costat. Pero abans, deixeu-me dir --vos una cosa. Abans, 76 �deixeu-me dir-vos que, de primer, no ene atreviem am les pedres, a parlar de les pedres, ni a tocar-les. No . gossavem. Creu la história. Creu els simbols. Creu el passat. Creu la liturgia del poder, d'un poder que mai no haviem tingut. Que el poble nomès havia observat però no havia mai tocat. I ens refugiarem amb la gent. Que si que era nostra. En la mirada del poble, que si que era nostra. Que si que ene era amiga. Ens era amiga, fine 1 tot quan era crítica. Això la dreta no ho entén. Maí. La mirada del poble, la crítica li recorda l'origen de la seva riquessa. Li recorda que l'altra cara de la ríquessa es la míséría í té vergonya i té po de vegades. Té po del que veu en quella mirada. En el fons hi veu, 1 s'egluíSvoca, en el fons hi veu un odi justificat, pensa ella, contra la seva riquessa. I té vergonya. I no sap que no és odi. No ho sap la dreta. El poble reserva l'odi per ocassions mes importante. No per la nostra dreta, pobreta, que mai no ha fet res de bá ni massa res de dolent, tampoc, en els darrers anys. No per ella, no. Per ocasione més importante. Nosaltres, avui, no tením po de les padres, mo de la hístóría, ni del poder, que sabem que estem possant lentament, lentament, confiadament, metodicament, al serveí del poble. Sí. Lentament, poc a poc i amb bona lletra. I per qué lentament? Perque no hem de permetre que aquest pas, que aquesta transició del poder es malmetí, que es malogri, sí, nosaltres demanem de vegades paciència Però donem sempre les pistes de per on anem i a ori anem, que constí. El que ene vulguí seguir des de l'esquerra des del bell somni de la ciutat llunyana ens pot seguir. Perque nosaltres deixem pistes. I deixarem mes pistes sí convé. Totes les que calguin. Perque ene puguin seguir. Desde l'esquerra. Que 77 �ens vagin seguint. Deixarem més pistes per saber a on anem. Cap la Barcelona somniada, cap a la nova Icária. Cap a ciutat justa, la ciutat confiada. La ciutat deis prodígís. Pero no deis prodigis d'un dia. No deis prodigis d'un any, sino a la ciutat prodigiosa, que vol dir simplement LA CIUTAT, amb mayúscules! Cap allá és a on anem. Al lloc deis ciutadans. Aquesta es la definició . de ciutat. El lloc deis ciutadans. Allá en no hi han ni senyors ni servents. Ni amos ni esclaus. Ni profetes ni infidels. Allá on hí ha sencillament ciutadans i ciutadanes. joves. I nens i nenes. Penseu bé ámb aíxó. I nens i nenes. Allá és a en anem nosaltres. A la ciutat. A la ciutat on totohom és diferent totohom és igual. A la Barcelona que els segies han somniat i que mai haurieu trobat. A la Barcelona del futur, que ja és present. Que ja comença. Que no és un invent. Que ja és aquí. Que té un nom. Que té un sol nom BARCELONA. (oració) I alguns dirán, í alguns dirán aix6 es poesía. I això es lírica. I tant que si. I vosaltres direu: "I no hauriem de parlar del Doctor Robert. Aquí al costat hi ha el monument al Doctor Robert. Que hi ha qui díu que és el monument més maco de Barcelona, ni ha qui diu de Catalunya, hi ha qui diu d'Espanya.és un gran monument. s un gran monument. I al davant d'aquest monument l'altre día, venint per la Gran Via, jo vaig veure un cartell de color blau,d'un altre senyor benvolgut empresari. "Que hi possin cartells perque aquí el que hí parla al cartell, és el monument,aquí, el monument parla. El Doctor Robert está parlant en veu alta i está dient: "Soc aqui". I aquesta es la Barcelona que s'ha refet í l'han refeta aquests senyors que l'han refeta 78 �l'ha refeta l'equip socialista que la governat.Caplaudiments) Aquest monument parla. Les padres parlen, tambo (oracíó) les pedrea parlen, els carrera parlen (aplaudiments). Aquest també da el llenguatge de Catalunya i el llenguatge de Barcelona. Amics, parlem de fets i d'obres, no de paraules í de lleis. Parlem de fets i d'obres quan parlem de Catalunya com ha fet en Raimon Obiols que ha dit :"reservo al nom". 1 parlo de les coses i parlo de societat. Parlem de respecte a Catalunya. El monument al Doctor Robert. Qui l'ha fet? El monument al Pte.Companys. Tomba del President Companys. Fossar de la Pedrera. Qui l'ha fet? Homenatge a Catalunya, l'exposició que ara mateix está al Japó L que va a estar a Londres durant molt temps amb el nom d'Homenatge a Barcelona. Tan se val! Homenatge a Catalunya, homenatge a Barcelona. Qui l'ha Let. Amb l'ajuda de la Generalitat, pero amb la iniciativa de l'Ajuntament . Cátedra de català a Nova York. Barcelonallova York. Oui l'ha fet?. Fundació Caries Pi i Sunyer. Qui l'ha fet? I quí l'ha prohibit? Porque no está inscrita. No he> sabeu? No está inscrita, hi falta un et i ut. Li falta un segell, una políga. Encara no está inscrita. Diari de Barcelona en catalá. El Bussi-. Qui l'ha fet? Qui l'ha fet? Mireu, no seguím. Nosaltres no volem parlar en abstracta de Catalunya. D'un concepte. Volem parlar de fets lentament. Amb bona lletra. 1 casi us diría, la rotulacfió en català, deis carrera, lentament, eh?. Amb bona lletra, sense provocar a ningú. Porque hi ha gent que ha volgut trabar una falta en tot això i han hagut d'anar a buscar, han hagut d'anar a buscar ola rétols de quan en l'època de 79 �l'alcalde anterior, Socias, va començar a rotular alguna carrera en català 1 ho feien migmig. I ho feien migmig. I deixareu mig en catalá i mig en castellá. I per tant encara quedaven alguna al bell mig de Barcelona. Aquest han. trobat. Nomes aquests. Lentament amb bona lletra. Amb la confiança de la gent que se sap forta. No amb l'atabalamentB de qui no creu del tot en la. seva força. Barcelona i Catalunya. Se n'ha parlat mássa. S'en ha parlat molt. Tots hem parlat potser una mica massa. Nosaltres, abans de que plogui, nosaltres volem fer un oferiment. Volemoferir un enteniment (no parlem més de pactes, que de pactes ja han hagut tants que no s'han acompleit. Del pacte cultural: Rigol va marxar; el pacte territorial:en Macià Alavedra va marxar), No parlem de pacte, parlem d'enteniment. Nosaltres oferirem un enteniment a la Generalitat de Catalunya, í evídenment també a l'Estat, pero a la Generalitat per comengar. Qui fa qué? Que hem de fer? I com ho hem de fer? I quan dic:"qui fa qué?" cm refereixo a les competencies i quan dio :"com es fa?", cm refereixo a les funciona qui dirigeix, qui planifica, qui tecnifica, qui inspecciona. Per una banda. I per una altra, qui gestiona? Perque la gestió es a baix. Més empresarial a baix. En els nivells de govern que són ala Ajuntaments quan son prou grana com el nostre. Que saben que toquen cada dia (per d.ir -ho en un llenguatge que a la dreta li agrada) el mercat, precíssament. El públic. La gent, lo que la gent vol i lo que la gent no vol. Com ho fa? I guinea coses hem d'intercanviar? Pel bé de Barcelona i pel bé de Catalunya. 80 �Aixóloferirem el dia 11. No el 12 ni el 13 ni el 14. El día 11 ha oferirem. Perque Barcelona vol la concordia, Barcelona vol la concordia. 1 jo us asseguro que la tindrà. 1 la tindrà per la Força deis, Fets. 1 per la força deis vote. Per la força de l'avidéncia. 1 nosaltres demanem ademes d'oferir. Demanem; al poble, que perseveri en la seva confiança, que la deserrotili, que la faci créixer, que la converteixi en una civilitzada arrogància. Que Europa es l'arrogància civil i legitima deis pobles confiats en la seva història també en el seu futur. 1, demanem oferim a les classes mitjes, als joves emprenedors que confiin, que arrisquin, que demaneu ajut per engegar. Només per engegar. 1 tíndrán l'ajuda. T penso en els joves cense feina, cense socis. Només amb amics, que no substitueixin el risc per l'amistat deis que están amb elle. Al revés. Que facín l'alianga entre el risc í les-seves amistats. Que junts arrisquin. O que sois arrisquin. Es igual. Pero que cerquin obstinadament la sortída. Que no es repenjin els une en els altres sinó que s'ajudin mutuament a sortir. A tota máquina. Endavant. Ele ajudarem a sortir. Us ho asseguro. Els ajudarem (aplaudiments). Hi ha que no entén, hi ha que no entén que un Ajuntament socialista tingui iniciatives empresarials. 1 reuneixi empresaris i els hi digui als joves que han de ser emprenedors. Escolteu. Es tracta de fer front a l'anemia d'una economía que tot just comença a desvellar-se.. Escolteu. 1 enteneu-me bé. Jo die poc a poc. .Es tracta de que ene neguem a ser solament, subrayo? solament, ele productors de serveis assistencials per guarir les ferides, •• les ferides que el sistema crea. He dít solament, perque, sobretot, fem ser4veis socials. Sobretot, fem 81 �serveis personals :Ala joves, ala veliz, ala malats, ala infanta. Peró sabem que cal també actuar sobre les causes de l'atur i la marginació. No solament sobre les consequeneies. I això a la dreta lí cou, no ha entén o no ha vol entendre, porque en el repartiment de " y ola" histories figura que a. ella lí toca crear i produir_ a nosaltres distribuir el que han creat. Doncsa, no. Nosaltres volem crear i distribuir, animar i assistir. Fer menys pobres i ajudar als pobres que hi ha. Estiumar produint i estimar repartint. Les dues coses! Que quedi calr! (ovacio). Qui ha dit ? que aixó no es pot fer? Qui ha dit que això no pugui ser? En quin llibre está escrit que això está prohibit?. Nosaltres parlem de futur. Parlem de la ciutat i parlem de futur porque sabem que és la manera de bellugar el present. això está dit per tot arreu. Ho han dit tots ola poetes. Ho ha dit l'Evangeli. Ho ha dit sempre totohom. El futur ha, d'estar present en el present. Inclós en el passat. Es belluga el present quan la gent té un futur. Quan la gent hi creu. El futur es el millor ingredient d'un present deficitari. De il.lusions í em camvi pie de possibilítats. La clutat viu un cicle, com el cor, de contracció i de distenssió. D'integració i d'expansió. Hem estat acumulant í ara ens comencem a expandir, justament amb els municipis de l'entorn metropolitá. Volem una Barcelona culta. Volem una Barcelona endins. Revitalitzar la ciutat. Retornar al jovent al centre i a la Barcelona Vella. Volem la Barcelonagran, si senyor. La Barcelona gran. L'hora de Barcelona. Volem la Barcelona de sempre. I m'explico. La Barcelona deis treballadors que en són la seva 82 �base, que han sigut la seva sa y a, la. seva, histbría.• Els treballadors que han resistit, que han lluitat, que han fet aquesta ciutat contra tots els règims, contra tots els overns, contra totes les amenaces (a.plaudiments). Aquests treballadors i també a les classes mitjes emprenedores (aplaudiments), les classes mítjes que saben estar al costat del poble i que no tenen po del poble. 1 que també confían i que també participen d'aquesta confiança. ara ja acabo. Petque acabo que hem de tornar a començar de seguida. , Si dimecres voleu, ciutadans, la ciutat llunyana, será més a prop. Si dimecres parleu, ciutadans, la Barcelona de sempre reempendrà el pas, positivament, amb confiança. La ciutat, la riostra ciutat. tasca la ciutat! Visca Barcelona! Visca Catalunya! ( ovació). 83 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4006 Title A name given to the resource Discurs electoral final de la Campanya Eleccions Municipals 1987 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parc de la Ciutadella (Barcelona) Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Socialisme Benestar Social Acció política Barcelona Model social Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-06-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/1747/0000001607.pdf 2a7e764bac1164cdde2ef44003df915d PDF Text Text PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 Discurs al Parlament de Catalunya Pasqual Maragall 1 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 Presentació En aquest nou número dels Papers de la Fundació, us presentem el discurs que en Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CiPC, va realitzar en el debat d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el passat 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya. Fundació Rafael Campalans 2 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 Té la paraula l’il·lustre senyor diputat Pasqual Maragall i Mira, president del Grup Parlamentari Socialistes –Ciutadans pel Canvi. El Sr. Maragall i Mira Gràcies, senyor president. Molt honorable president del Parlament, senyores i senyors diputats, em plau prendre la paraula per explicar la posició del meu Grup Parlamentari en aquest debat d’investidura. Deixin-me que els expliqui, que els digui, en primer lloc, que, de seguir per la línia del discurs del candidat, que ahir vàrem escoltar, correríem el risc de fer un debat en fals. Estem davant un discurs que no constitueix un veritable programa de govern. Un discurs pronunciat per un candidat que no ha rebut la confiança inequívoca dels catalans i de les catalanes i que es proposa formar una eventual majoria precària, fruit d’uns acords poc transparents i segurament molt contradictoris entre allò que es diu voler i el que realment s’aconsegueix. No voldria, doncs, centrar la meva intervenció en la rèplica del discurs del president en funcions. És un discurs conegut, la vella cançó, previsible, en el qual no he sabut trobar res de nou. I això no és anecdòtic, el programa del candidat havia de dir alguna cosa nova. Altrament es tractaria, com efectivament es tractava, d’un discurs previ i independent del resultat electoral, com si no hagués passat res. Aquesta no és només una impressió personal meva, sinó un sentiment compartit per molts dels membres d’aquesta cambra i també per l’opinió pública; en definitiva, és un discurs decebedor, que no respon a la demanda que el poble de Catalunya ens ha fet en aquestes eleccions. Tot va canviant, però vostès no se n’adonen. Perquè, què és el que ens han reclamat els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya? Què ens han dit els catalans? El canvi ha tret més vots que la continuïtat. I molts més encara si hi afegim les propostes d’aire fresc i la demanda d’una política netament progressista. Interpretem que el que ha volgut dir el poble de Catalunya és que comencem a canviar, que encetem el canvi que des de fa temps s’hauria d’haver iniciat. Ara bé, el poble ha dit també: «Aquell que diu que tot això ha de canviar té raó, però que vagi a poc a poc i respecti els que han d’anar plegant.» D’acord –d’acord. Així, doncs, a nosaltres ens correspon presentar el projecte alternatiu que els catalans i les catalanes ens demanen. Un projecte que impulsarem des del Parlament, tot cercant els acords necessaris, i que esperem desenvolupar des del Govern quan els ciutadans ho creguin oportú. L’etapa que s’obre ara. Unes noves regles de joc: Parlament i mitjans de comunicació. En primer lloc, cal establir unes noves regles de joc que permetin avançar cap a una nova forma de governar i de fer política a Catalunya. Això vol dir, primerament, que el Parlament ha d’esdevenir el centre neuràlgic de la política catalana. Que el que ha passat en aquest hemicicle en els darrers anys no es pot tornar a repetir: any rere any, s’ha anat escamotejant l’autèntic debat sobre el nostre autogovern, com ahir –crec–, i sobre molts dels problemes que preocupen més directament els ciutadans. El Parlament, conseqüentment, s’ha de dotar a partir d’ara d’unes noves regles de funcionament i de nous mitjans, tal com ja ens anunciava el president de la cambra en el seu discurs de presa de possessió. I me n’alegro. I ha de maldar, així mateix, per obtenir una major obertura envers la societat i un més gran prestigi. Vetllarem escrupolosament i col·laborarem entusiàsticament per tal d’assolir aquests objectius. 3 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 Aquest repensament de les regles del joc ha de comportar també, a parer nostre, l’elaboració d’una llei electoral pròpia per Catalunya, que permeti una millor relació dels diputats amb els seus electors; l’establiment d’un límit màxim de dos mandats consecutius per al president de la Generalitat, i el requeriment que en la dissolució del Parlament sigui almenys preceptiva la informació prèvia a la cambra. Sembla, com a mínim, normal. Cal establir, així mateix, un nou estatut de l’audiovisual que asseguri la neutralitat dels mitjans públics, concretament de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que ha de ser independent del Govern, que no ha de tenir res a veure amb el Govern–, i unes noves relacions més transparents de l’Administració amb els mitjans de comunicació privats, per a garantir-ne millor la independència, particularment en relació amb la concessió de freqüències, tema estratègic per a tots els grups multimèdia. No volem que a Catalunya, també a Catalunya, es passi de monopolis públics, sempre perillosos, a oligopolis privats, encara menys controlables. En aquest sentit, la celebració d’un ple monogràfic sobre els mitjans audiovisuals, impulsada per quatre d’aquesta cambra, pot significar un primer pas en la bona direcció. Un nou estil de fer política: diàleg, acords i competència. La política que els ciutadans reclamen requereix una major predisposició a escoltar, una més gran capacitat d’arribar a acords i una més alta competència tècnica. Es tracta d’una combinació que no és fàcil d’aconseguir. Bons professors universitaris poden inventar fórmules bones que en mans de polítics no tan bons no serveixin per a res. Hi pensava ahir mentre escoltava el candidat explicar i citar una colla de professors, tots eminents, bons amics, per altra banda, però que, pel que sembla, no han produït per la virtut dels seus consells l’èxit que els polítics els haurien d’haver garantit. Diguem-ho clar, a Catalunya s’ha sentit durant massa temps una sola veu, un únic discurs. Ha acabat l’època de la veritat única, perquè Catalunya és un país plural en què cada grup, cada territori ha de poder fer sentir la seva aportació i les seves demandes al conjunt. No n’hi ha prou amb escoltar aquestes veus diverses, es requereix també una més alta capacitat d’arribar a acords, a acords Catalunya endins i a acords Catalunya enfora. Catalunya endins, perquè només des de l’acord s’interpreta adequadament el país, i només des de l’acord es guanya la força per buscar els acords Catalunya enfora, que seran els que faran avançar el nostre autogovern. I permetin-me l’incís: Madrid no pot ser l’excusa d’una manca imperdonable d’autoexigència i, per tant, d’una progressiva pèrdua de qualitat i de nivell en l’autogovern. La referència a Madrid. Les enquestes reflecteixen, a més del desig de canvi, clarament, la satisfacció dels catalans després de vint anys de gaudir d’un nivell d’autogovern com mai no havíem tingut. Ara bé, la general satisfacció sobre el nostre autogovern no és incompatible ni amb l’exigència de millorar-lo ni amb l’autoexigència d’utilitzar-lo amb més rigor i amb més competència. Per aquesta raó, quan es demana als ciutadans la seva opinió sobre el Govern la valoració és bona, però encara es valora millor la proposta d’un canvi de Govern. Tarradellas deia que els catalans ens havíem d’autogovernar, és més, que havíem de decidir nosaltres el nostre destí i que l’havíem de decidir per nosaltres mateixos. Però afegia: «Gran part dels nostres mals són deguts als nostres propis errors.» Jo crec que actuant així, segurament, no ens hauríem d’haver dit, tan sovint, a nosaltres mateixos: «Què lluny estem d’allò que havíem imaginat que seria el Govern de la Catalunya autònoma!» Noves prioritats: educació, territori, economia. La proposta catalana. Els eixos de la nostra política són la millora de l’autogovern i la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. I és per això que ens plantegem unes noves prioritats: millora de 4 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 l’educació, nova gestió del territori, impuls del progrés econòmic i una proposta catalana per a Espanya –per a Espanya i per a Catalunya, com veureu. Millora de l’educació. Hem dit que, avui, l’educació ha de ser la primera prioritat del Govern de Catalunya, i, això, per tres raons: per tal de permetre a cadascú el ple desenvolupament de les seves potencialitats personals aquesta obsessió que Tony Blair ha posat tan bé de relleu en els darrers anys–, per tal d’assegurar la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans amb independència del seu origen social –la vella creença socialdemocràtica–, amb independència del seu origen social o del seu lloc de residència, i per tal d’impulsar la competitivitat de la nostra economia –si volen, una herència liberal. Es tracta d’una prioritat que entronca directament amb la tradició del catalanisme, perquè el catalanisme, que no ha disposat d’Estat –almenys, no ha disposat d’Estat amb suficient quantitat i durant temps suficient per a enfortir-se–, ho ha fet, històricament, entorn de la cultura, l’educació i, també, a través dels ajuntaments. El dret local és la nostra especialitat; és en això que hem excel·lit històricament: des del Consolat de Mar, des de la Taula de Canvi i des dels Usatges. I no és cosa que s’hagi d’oblidar ara perquè ara tenim govern del país –no és cosa que ara s’hagi d’oblidar–: és l’essència del catalanisme, és el que nosaltres podem aportar als altres ismes. El catalanisme és, ha estat i ha de seguir sent una pedagogia, una tensió cultural i un procés de devolució de responsabilitats a la societat i als territoris. Això vol dir, en primer lloc, aconseguir que l’escola actuï com un factor d’integració i no de selecció social, per la qual cosa és essencial dotar equitativament de mitjans i de capacitat d’actuació tot el sistema escolar finançat per fons públics: la xarxa pública i l’escola concertada, amb les mateixes responsabilitats, amb coresponsabilitat sobre els problemes de la integració social, que són els que jo he trobat corrent per Catalunya, que en aquest moment angoixen més els nostres conciutadans. La integració social i, concretament, la integració cultural, ètnica, social, econòmica, psicològica, quasi diria, de la joventut. La xarxa pública hi ha de ser i és central, però l’escola concertada hi ha d’ésser, també; ha d’entomar la seva part de responsabilitat en aquest tema. En segon lloc, els vull anunciar que, de seguida que governem i d’acord amb una vella aspiració, desenvoluparem, efectivament, el sistema d’escoles bressol per a l’escolarització dels infants de zero a tres anys. Si, com se’ns deia ahir, estem força punts per sota de la mitjana europea de les taxes d’ocupació, això es deu reflexió que sembla que el Govern que ens va deixar no va fer–, això es deu, en bona part, a les dificultats que les dones han trobat per incorporar-se al món laboral i empresarial –no diguem sempre «el món laboral», quan parlem de les dones–, laboral i empresarial. Les desenes de milers de llocs de treball per a les dones que ahir se’ns prometien molt difícilment podran ocupar-se efectivament sense proveir les famílies dels serveis mínims necessaris en aquest camp –reflexió que cal estendre a la urgència d’impulsar mecanismes d’assistència domiciliària de la gent gran i persones que ho necessitin. Geriàtrics, sí, però, en primer lloc, assistència domiciliària a la tercera edat. Finalment, s’ha de vetllar per tal d’assegurar que la transició de l’escola al treball per part dels joves es produeixi en les millors condicions. En acabar l’educació secundària obligatòria, cap noi o noia hauria de quedar-se sense treball o sense escolaritzar. És possible, en aquest moment, o treballant o formant-se. Això és el que els joves i les seves famílies exigeixen i que ara és possible segurament de garantir. Si en campanya electoral tots n’hem parlat, ara és l’hora de prendre els corresponents compromisos concrets. Tot això requereix nous recursos, però també una manera diferent de gestionar l’ensenyament des del territori. És des de cada poble i de cada ciutat que es coneixen 5 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 millor les necessitats i les mancances dels seus centres escolars. Jo sóc partidari de l’escola local, de l’escola municipal, no de l’escola nacional, ni de l’escola nacional de l’Estat espanyol ni de la Generalitat de Catalunya; sóc partidari de l’escola local. És des de prop que se sap exactament com les coses en aquest terreny poden millorar. És necessari, doncs, dotar els ajuntaments d’un major protagonisme en la gestió i l’organització del sistema escolar per tal, com he dit, de millorar-ne el rendiment. No em voldria estendre sobre qüestions de política cultural. Sols vull oferir a tots els grups de la cambra, molt honorable senyor president del Parlament, la possibilitat d’obrir un gran debat en el qual nosaltres aportarem els continguts del Llibre blanc de la cultura, que, elaborat amb la participació de més d’un centenar de creadors i emprenedors culturals, planteja les línies de reflexió que el país reclama en aquest camp i que, anys enrere, es va tractar de començar a formular sense èxit. Una nova forma de gestionar el territori. La major implicació dels ens locals en la gestió dels serveis ens remet a la segona de les grans prioritats de la política catalana d’avui. El que estem tractant de trobar –i el que proposem– és una nova forma de gestionar el territori. Durant els darrers anys hem assistit massa sovint a un regateig sistemàtic de competències i recursos dels municipis per part de la Generalitat. Això s’ha d’acabar. Els municipis són una peça essencial de l’Administració catalana i han estat un instrument importantíssim en la millora de les condicions de vida en els pobles i ciutats, i amb èxit, tant d’èxit que no seria impossible que un alcalde català passés a ser ben aviat president de la Federació Espanyola de Municipis, sobretot si tots els grups representats en aquesta cambra –o, si no tots, quasi tots– ho recolzem. En consonància amb l’aplicació... Perdoneu, és una referència a una experiència efectiva i real. En els darrers anys, els municipis catalans han destacat en el conjunt d’Espanya com a referència de bona manera de governar la ciutat i els municipis. En consonància amb l’aplicació del principi de subsidiarietat, consagrat en els tractats europeus, cal retornar-los ara el poder, les competències i els recursos que els permetin d’intervenir de manera decisiva en la gestió dels serveis essencials: l’ensenyament, com dèiem fa un moment, i també la sanitat i la política o les polítiques de benestar i de serveis socials. En aquest sentit, l’anunciada celebració del Segon Congrés de Municipis de Catalunya, seixanta-sis anys després del primer sembla mentida!–, pot constituir un avenç extraordinari en la construcció del necessari impuls municipalista al nostre país. El segon aspecte de la reforma en la gestió del territori consistirà en la descentralització de l’Administració de la Generalitat. Ens trobem, avui, davant la paradoxa que unes forces polítiques que s’han vantat reiteradament de mantenir posicions antiprovincialistes i favorables a l’equilibri territorial hagin construït una administració extraordinàriament centralitzada a Barcelona. En procedir d’aquesta manera, el Govern de la Generalitat no només ha incomplert les seves declaracions públiques d’intencions, sinó també les lleis emanades d’aquesta cambra que preveien l’avenç cap a una major descentralització i la construcció ordenada de l’Administració perifèrica de la Generalitat. Aquest impuls descentralitzador ha d’avançar, en paral·lel amb el reconeixement de l’empenta dels territoris naturals, cap a la seva autoorganització. Assistim avui a tot Catalunya a una florida de propostes de reflexió estratègica i de coordinació d’iniciatives locals. Aquestes iniciatives van dibuixant els territoris de la nova Catalunya, els vells territoris, diria, de la nova Catalunya, la Catalunya que s’estructura sobre els eixos de 6 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 desenvolupament econòmic i sobre la xarxa de ciutats no ho oblidem, és la seva força–, la Catalunya que té set territoris naturals, econòmics, quasi diria culturals, és a dir, d’identitats fortes: la regió metropolitana de Barcelona, el camp de Tarragona, les comarques gironines, la Catalunya central, les terres de l’Ebre, les comarques de Ponent i l’Alt Pirineu. El reconeixement i el suport a aquestes realitats a través del planejament territorial i les polítiques sectorials ha de ser, així mateix, un dels eixos d’actuació del Govern de la Generalitat. Les sinergies, la il·lusió i l’embranzida que d’aquesta manera donarem als territoris de Catalunya seran extraordinàries. He tingut ocasió de comprovar-ho aquest any –per mi irrepetible, esplèndid, ple de lliçons– que he viscut recorrent Catalunya de banda a banda. Impulsar el progrés econòmic. Hi ha d’haver una política econòmica financera i industrial catalana; Catalunya necessita el seu pla estratègic; hem de combatre la inflació que puja, la competitivitat que, correlativament, va baixant, la qualitat que es perd i la marxa o la manca –la marxa, de vegades, a Madrid–, molt sovint, d’empreses mitjanes i grans. Per fer-ho, s’ha d’impulsar, no amb paraules, sinó amb fets, l’economia productiva, i això vol dir..., què vol dir economia productiva? Anem a pams; això vol dir: augment de la taxa d’ocupació mercès a l’entrada de dones i joves al món laboral i empresarial; perquè, amb la concepció de la família que vàrem sentir ahir, crec que és lògic que no anem molt enllà o molt més enllà de les bones paraules en aquesta matèria. Segon: més cultura informàtica, que ens permeti fer front als reptes de la societat de la informació. Tercer: més innovació de producte –no solament de procés–, més innovació de producte –inventem poc en aquest país, en aquest moment–; més capital/risc – arrisquem poc–, i més suport als nous emprenedors –els ho posem massa difícil, massa complicat. Quart: suport als processos de concertació entre ajuntaments, emprenedors i sindicats, que ja ha donat lloc a pactes territorials de gran interès; també les universitats i les escoles hi han de ser, en aquests pactes. Cinquè: una ampliació del mercat interior gràcies a la millora de les infrastructures, perquè un país també pot créixer cap endins, i aquí permetin-me que evoqui algunes de les grans infrastructures que ara estan inexplicablement pendents: TGV, ampliació de l’aeroport de Barcelona, el pla Delta, les ampliacions del port de Barcelona i del de Tarragona i el cablejat de fibra òptica, però també el sistema de comunicacions ruteres i ferroviàries interiors. Sisè: increment de la inversió internacional de les nostres empreses. Setè: en aquest pla estratègic, trobar un lloc rellevant, així mateix, a una política per a l’agricultura i la ramaderia catalanes que contempli el seu impuls, en primer lloc, per la seva viabilitat empresarial i la seva capacitat d’exportació, però també per la seva significació territorial, social i mediambiental: l’agenda del camp català 2000-2006 que reclama la Unió de Pagesos. Per tot això, ens cal un govern que no sigui un simple espectador de decisions empresarials no sempre favorables al nostre país, com ha estat el cas en determinades fusions i decisions sobre localització empresarial. En aquesta matèria semblem com paralitzats, no sabem què volem. 7 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 I aprofito per dir-ho aquí: no em sembla sensat –no em sembla que se serveixi així els interessos de Catalunya–, no em sembla sensat ajornar l’inici del debat sobre els pressupostos de la Generalitat per a l’any 2000 al proper mes d’abril. Les properes eleccions generals no han de ser el refugi on Convergència i Unió busqui la tranquil·litat que no ha trobat en les eleccions catalanes. No podem sotmetre’ns a una sucursalització de la pitjor espècie. Catalunya necessita ja un nou pressupost, no podem perdre sis mesos sense saber per què. No hi ha cap motiu perquè el Parlament no pugui treballar el gener i el Govern pugui presentar el seu projecte de pressupost. La manca de decisió en aquest camp hipoteca l’aplicació de polítiques en molts àmbits: per exemple, faria del tot impossible obtenir els resultats en matèria educativa que ahir se’ns prometien per al mes de juny. La proposta catalana per a Espanya. L’Espanya d’avui no és la de fa vint anys, ni els partits polítics són avui els mateixos que fa vint anys, ni les comunitats autònomes d’avui són les mateixes de fa vint anys. Nosaltres fem una valoració positiva de l’evolució que hem experimentat, com positiva és la nostra valoració del desenvolupament de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt. Ara, sí; ara es pot fer un salt endavant. En efecte, no és que hàgim de canviar perquè tot ha anat malament; podem canviar justament perquè portem vint anys d’experiència i els resultats són raonablement bons; el canvi que hem de fer no és altre, en la nostra opinió, que el d’arribar a una Espanya federal, unida a un projecte de modernització i progrés, respectuosa de la diversitat dels pobles que la integren, compromesa en l’aprofundiment de l’autogovern de les nacionalitats i les regions i capaç de vincular-se a la nova realitat europea des de la seva pròpia diversitat. En aquest camí trobarem moltes complicitats. O és que no les trobarem en el govern de progrés balear encapçalat per Xisco Antich? O en el govern socialista regionalista de l’Aragó encapçalat per Marcel·lí Iglesias? O és que no trobarem ressò en temes de finançament en el president de la Generalitat valenciana? O en el mateix president de la Junta d’Andalusia, el qual ja ha mostrat el seu interès per la nostra proposta federal? Per cert, la proposta del president Chávez, la proposta d’un període de temps definit per tal de recuperar retards estructurals històrics, està perfectament en línia amb la recent sentència del tribunal alemany sobre els fons de solidaritat interterritorial entre els länder d’aquell país. Per això, els proposo de fer una proposta catalana per a Espanya, proposta que ha de partir d’un consens bàsic de les forces polítiques catalanes. Tots junts aquí a Catalunya per formular un consens que ha de traslladar-se a les forces polítiques espanyoles i al mateix Congrés dels Diputats i, finalment i idealment, al Senat de caràcter federal. Un consens que s’obrirà camí... (Remor de veus.) Sí, sí, un senat de caràcter federal. Avui hi ha un article d’un altre professor eminent que ahir no es va citar, però que es podia haver citat, l’Eliseo Aja, que explica clarament per on hem d’anar i per on podem efectivament anar. Un consens, doncs, que s’obrirà camí si és alhora innovador i ofereix un projecte global, no sols cercant resoldre els problemes d’encaix de Catalunya a Espanya, sinó descobrint camins perquè Espanya, ella mateixa, es retrobi en la seva diversitat. Una senzilla raó per ser optimistes, o millor, per tenir confiança. Sabem que, si anem junts tots els catalans, Espanya haurà de dir sí; junts tots. Espanya no es pot resistir a una demanda catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en aquest Parlament. Se’m pot dir que l’Estatut va tenir retalls. Se’m pot dir el que es vulgui dir. Jo els ho torno a dir: Espanya, avui, i tractant els temes que estem tractant, no es podrà resistir llargament, no es podrà resistir permanentment a una demanda catalana formulada conjuntament per totes les forces representades en aquest Parlament. Fins i tot l’actual Govern de l’Estat ha acabat acceptant la proposta dels alcaldes de les més grans ciutats per dotar-les d’una llei de grans ciutats. És una bona proposta que ha presentat l’amic Camps, que em penso que és subsecretari, un alt 8 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 càrrec del Ministeri d’Administració Pública, exregidor valencià i molt coneixedor del nostre projecte de Carta municipal de Barcelona, que és l’origen d’aquest Projecte de llei de grans ciutats –magnífic projecte, per cert. Doncs, molt bé, l’Estat ha acabat acceptant aquesta proposta, basada en un exemple més proper: vàrem trigar, nosaltres, disset anys a formular una pretensió barcelonina unànime, la Carta municipal –disset anys–, però quan la vàrem tenir, la unanimitat, teníem ja el sí de Catalunya i tindrem el d’Espanya, n’estem certs. Aquest és el camí a seguir. Sobre finançament. Les propostes són més a tocar del que sembla: coresponsabilitat fiscal, sí; cistella d’impostos, sí. Fa anys que ho diem. Apropament en el temps dels rendiments diferencials del règim comú i del règim foral... Ho repeteixo: apropament en el temps impossible immediat, n’estem massa lluny– dels rendiments diferencials del règim comú i del règim foral. Dic «dels rendiments», no del sistema. No tenim per què copiar sistemes que no són els nostres, però rendiments diferencials tampoc. Ens hem d’igualar, sí. 60%, 40%: 60% els territoris, 40% l’Estat; sí, és possible. Hi ha països que ho tenen; nosaltres hi arribarem, hi podem arribar. Però del 60%, la meitat per als municipis. Pagar per renda i rebre per població. Fins i tot amb alguna correcció si resulta i es demostra que, en alguns dels criteris que nosaltres proposem, hem quedat massa endarrerits en els darrers anys, per exemple, en el d’igualar la inversió en les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants. Si tenim endarreriments, haurà d’haverhi recuperacions. Aquesta és la divisa, la base de la negociació alhora necessària i possible. Però això no ho aconseguirem, senyor president, sobre la base de reivindicacions parcials o acords bilaterals. Això no ho aconseguirà un govern minoritari negociant amb un altre govern minoritari. Això no ho aconseguirà en solitari una minoria nacionalista al Congrés. Això, ho repeteixo –i vegin que no he dit «minoria catalana», per descomptat, he dit «una minoria nacionalista» al Congrés–, sols ho aconseguirem junts, tots. I això ho aconseguirem si formulem una proposta acordada, capaç de pensar una solució global vàlida per a tot Espanya. Altrament, com ja s’ha demostrat – i ahir se’ns confirmava–, obtindrem només algunes bones paraules i un bon grapat de ressentiments, que, finalment, aboquen a un mal resultat en les negociacions sobre finançament autonòmic. Prediquem confiança i pedagogia, i no malfiança i regateig. Proposem objectius, per començar, i no egoismes; i no simplement mesures instrumentals. Els números, les mesures instrumentals vindran després, però els objectius són el que cal compartir i es pot compartir. Vaig acabant, senyor president. La proposta catalana també ha de contemplar la necessària reforma del Senat i la participació de les comunitats autònomes en la Unió Europea, en la línia que la República Federal Alemanya ha resolt aquestes qüestions, i el mateix Tractat de la Unió Europea. En una paraula: un senat que esdevé el lloc d’encontre dels governs autònoms, i un estat que atorga la seva representació en la Unió Europea a les comunitats autònomes, per aquelles matèries en què aquestes tenen competència exclusiva –article 146 del Tractat de Maastricht, actualment 210 del Tractat d’Amsterdam. No m’hi allargo, les posicions sobre aquestes matèries són prou conegudes; però m’hi faig fort: sols junts ens en sortirem. Ahir vaig trobar a faltar una crida clara a aquest 9 �PAPERS DE LA FUNDACIÓ/118 respecte, més enllà de la cortesia parlamentària que sempre hi és. Crida que faig avui en nom del meu Grup i que s’adreça a tots i cadascun dels grups de la cambra. La millora del nostre autogovern no s’esgota en la proposta a Espanya. És necessari, així mateix, que reflexionem sobre la conveniència de revisar l’actual marc estatutari. No forçosament per a canviar la nostra norma bàsica tal com és, en el seu contingut actual, però sí per tal de precisar-ne l’abast a la llum dels nous textos que hem subscrit com a membres de la Unió Europea. És en aquest sentit que hem proposat que aquest Parlament elabori una carta autonòmica com a addició i ampliació de l’Estatut per tal de presentar-la a l’aprovació de les Corts Generals. Acabo. Després de l’experiència de la darrera legislatura, després del discurs decebedor d’ahir, no votarem la investidura que se’ns proposa, i instem les altres forces polítiques de progrés a fer el mateix. Enfront del discurs desconnectat de la demanda ciutadana expressada en les darreres eleccions que vàrem escoltar ahir, he presentat el programa alternatiu que creiem que serveix millor els interessos de Catalunya. El defensarem al Parlament i cercarem els acords necessaris per a desenvolupar-lo. Ens manifestem, així mateix, oberts a discutir-lo amb totes les forces polítiques de la cambra com a punt de partida per a l’eventual formació, si s’escau, d’un nou govern en cas que, ni avui ni dijous, el candidat proposat pel president del Parlament no obtingués el suport necessari de la cambra. En qualsevol cas, ofereixo sincerament un acord a l’actual president en funcions i candidat de CiU: hem d’entendre’ns des de l’exigència mútua i des de la diferència, fins i tot des de la mútua oposició. Constato, això sí, que no s’ha reiterat l’oferta que se’ns va fer l’any 1980, però segurament no es tracta de governar junts, perquè deixaríem fora només una minsa part de l’espectre polític quan allò que vol el país és justament una bona, una civilitzada controvèrsia, la fi de les unanimitats, quasi diria l’explosió democràtica de les diferències que ens farà ser, finalment, un país normal. Som un país normal, deixem-lo fer. Senyor Pujol, si finalment vostè és investit trobarà en nosaltres una oposició alhora innovadora, constructiva i esperançada, basada en el convenciment de la necessitat i la imminència del canvi a Catalunya. El programa del canvi és imparable: o vostès entomen els seus continguts i el nou estil que planteja o el país començarà a aplicarlo, malgrat el Govern. (Aplaudiments forts i perllongats.) 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs en el debat d’investidura del candidat proposat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, el 16 de novembre de 1999 al Parlament de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Abstract A summary of the resource. Intervenció que va realitzar Pasqual Maragall, President del Grup Parlamentari PSC-CpC, i cap de l'oposició. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Debats Investidura Parlament de Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Ciutadans pel Canvi Model social Acció política President de la Catalunya. Generalitat Type The nature or genre of the resource Discurs Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/983/19850712d_00081.pdf 70216d6cbf39d9e4fc102657f17a5bff PDF Text Text TEXT DEL DISCURS PRONUNCIAT PER L'EXCM. ALCALDE DE BARCELONA SR. PASQUAL MARAGALL EN EL SOPAR DEL CLUB LIBERAL. La Platja d'Aro, 12 de Juliol de 1.985. �APROFITO AQUESTA SEGONA OPORTUNITAT QUE EN FACILITEN ELS BONS AMICS DEL CLUB LIBERAL PER A FER UNA SèRIE DE REFLEXIONS I DE PROPOSTES SOBRE EL QUE ES CONEIX COM LA TRADICI6 LIBERAL I LA MANERA COM ES RELACIONA. AMB L'ACTUALITAT POLÍTICA DEL NOSTRE PAÍS.' FAR4 AQUESTES REFLEXIONS I PROPOSTES COM ALCALDE DE BARCELONA, PERÒ NO ESTRICTAMENT EN QUALITAT D'ALCALDE DE �LA CAPITAL DE CATALUNYA SINÓ EN LA Mé5 AMPLIA DE CIUTADá COMPROMéS EN LA VIDA PÚBLICA D'AQUEST PASS I PREOCUPAT PER LA MANERA COM S'HI VA ORGANITZANT LA CONVIVéNCIA POLÍTICA. I éS DES D'AQUESTA PERSPECTIVA QUE VULL TRANSMETRE UN MISSATGE CLARIFICADOR EN UN CONTEXT DE CONFRONTACIó POLÍTICA ON NO Hl FALTA LA CONFUSIÓ AMB FREQüINCIA UNA CONFUSIÓ MOLT INTERESSADA. NO HA DE SORPRENDRE QUE UN ALCALDE SOCIALISTA ELS PARLI DE LA TRADICIÓ LIBERAL. HO VAIG FER L'ANY PASSAT I CREC QUE é5 BO DISPOSAR D'AQUEST SEGON TORN, PERQUè ES UN MISSATGE QUE POT RESULTAR SORPRENENT PER A ALGUNS. EL QUE ELS VULL DIR AQUESTA NIT éS, EN ESSéNCIA, QUE LA TRADICIÓ LIBERAL éS UN CORRENT DE PENSAMENT I DE PRACTICA 2 �POLITICA QUE CONSTITUEIX UNA APORTACIÓ FONAMENTAL DEL M6N OCCIDENTAL, D'EUROPA I D'AMERICA DEL NORD, A LES FORMES DE LA CONVIVèNCIA POLÍTICA. D'ALTRE BANDA, LA TRADICIÓ LIBERAL HA ESTAT ASSUMIDA PELS PARTITS SOCIALISTES 1 SOCIALDEMÒCRATES EUROPEUS EN TOT EL SEU CONTINGUT I, QUESTIó FONAMENTAL, EN ELS PAYSOS ON NO Hl HA HAGUT MAI UNA AUTéNTICA REVOLUCIó BURGESA I LIBERAL, COM SERIA EL NOSTRE CAS, LA TRADICIÓ LIBERAL HA ESTAT INCORPORADA D'UNA MANERA MOLT MéS COHERENT I AUTèNTICA PELS PARTITS SOCIALISTES QUE PELS PARTITS CONSERVADORS. EN EL NOSTRE CONTEXT POLÍTIC, EN AQUEST CAS TANT EL CONTEXT ESPANYOL COM EL CATALà , LA TEORIA POLÍTICA LIBERAL CONSTITUEIX UNA NOVETAT RELATIVAMENT RECENT. LES CAUSES D'AQUEST FENÒMEN ES SITUEN FONAMENTALMENT EN L'AYLLAMENT DE LA VIDA POLÍTICA ESPANYOLA EN RELACI6 AMB 3 �LES DEMOCRaCIES OCCIDENTALS DURANT LA DICTADURA- PERb (115- CERT TAMBé QUE L'AILLAMENT Mé5 CONSISTENT VA SER EL QUE VAN MANTENIR LES FORCES POLÍTIQUES CONSERVADORES, PEL COMPROMis QUE, EN GENERAL, VAN ASSUMIR AMB LES INSTITUCIONS DEL RGIM ANTERIOR. EN ELS PARTITS SOCIALISTES, EN CANVI, ES VA PODER VIURE AMB UNA CERTA INTENSITAT EL PROCéS DE CONFLU1NCIA I D'INCORPORACIó DE LA TEORIA I DELS HbBITS LIBERALS. VULL REMARCAR TAMBé , EN EL MEU INTENT DE CLARIFICAR UNA MICA LA CONFRONTACIÓ POLÍTICA QUE ESTEM VIVINT A CASA NOSTRA, QUE EL NACIONALISME DOMINANT A CATALUNYA NO é5 UN HEREU MASSA DIRECTE DE LA TRADICI6 LIBERAL I QUE ES NORMAL, PER TANT, LA CONFUSIÓ UNA MICA PINTORESCA QUE 4 �ALGUNS REPRESENTANTS DEL NACIONALISME CONSVERVADOR DE CATALUNYA GENEREN QUAN POSEN EN EL MATEIX CABa5 CONCEPTE5 COM ELS DE LA SOCIETAT CIVIL, ELS CONTRAPODERS, EL NACIONALISME GLOBALITZADOR, LA CONFRONTACIÓ INDISCRIMINADA COM ESTRATéGIA I LA SACRALITZACI6 DELS SIMBOLS NACIONALS, ES IMPORTANT DE DESTACAR DE BELL ANTUVI QUE EL LIBERALISME QUE ARA ES PREDICA A ESPANYA DES DE LES TRONES CONSERVADORES éS SOLAMENT UNA PART DEL PENSAMENT LIBERAL, EL LIBERALISME ECONóMIC, VERNISSAT A CORRE-CUITA AMB ALGUNES NOCIONS DE LIBERALISME POLÍTIC NO MASSA BEN INTERIORITZADES. LA TRADICI6 LIBERAL, COM VOSTéS SABEN, Té UN COMPONENT FILOSÒFIC CONDUCTOR, I UNES TEORIES POLÍTICA I ECONÓMICA BEN DEFINIDES. 56N CORRENTS QUE S'INTERPRETEN CONJUNTAMENT 5 �I QUE FINS I TOT S'EXPLIQUEN AMB MODELS MOLT SEMBLANTS. PENSEN, PER EXEMPLE, QUE ELS PRIMERS FORMULADORS DEL MISSATGE POLÍTIC LIBERAL, GENT COM JOHN MILTON, ES REFERIREN A LA FORMACI6 DE LA VERITAT COM A CONFLUèNCIA DE DIFERENTS PROPOSTES EN UN MERCAT DE LES IDEES I D'UNA MANERA MOLT SIMILAR A COM S'EXPLICARIA POSTERIORMENT LA FORMACI6 DEL PREU EN EL MERCAT ECONÒMIC. PERÒ EL LIBERALISME POLÍTIC HA IMPREGNAT FINS A TAL PUNT LES FORMES DE CONVIVèNCIA OCCIDENTALS, TANT EN EL NIVELL CONSTITUCIONAL I JURÍDIC COM COMPORTAMENTS SOCIALS I PERSONALS, EL DELS QUE éS AVUI UNA APORTACI6 INDISCUTIBLE DE LA NOSTRA CULTURA. 6 EN �SITUACIó A CATALUNYA VIVIM ARA UN TEMPS D'EXALTACI5 LIBERAL. ES GENERAL LA PREOCUPACIÓ PER OFERIR REFERèNCIES LIBERALS EN QUALSEVOL OPORTUNITAT I LA DE BLASMAR TOTA INTERVENCIÓ PÚBLICA COM UN ATAC AL SISTEMA DE LLIBERTATS. I VULL AFEGIR QUE SERIA COHERENT TENIR LA MATEIXA SENSIBILITAT DAVANT LES INTERVENCIONS QUE TRENQUEN LA LLIBERTAT ABSOLUTA DEL MERCAT DE LES IDEES QUE, LA QUE ES Té NORMALMENT QUAN S'INTERFEREIX EL MERCAT ECONÒMIC. TENINT EN COMPTE AQUESTA SITUACIÓ ELS DIRé ALGUNES COSES, EN LA LÍNIA DEL QUE HE ANUNCIAT AL COMENÇAMENT D'AQUESTA CONFERéNCIA. 7 �EN AQUESTS MOMENTS, TANT EN L'&MBIT ESPANYA COM L'áMBIT CATALUNYA, LA TRADICIÓ LIBERAL HA ESTAT ASSUMIDA I ÉS INTERPRETADA D'UNA MANERA MéS COHERENT PEL PSOE I PEL PSC, RESPECTIVAMENT QUE NO PAS PELS PARTITS CONSERVADORS CORRESPONENTS. A CATALUNYA I A ESPANYA NO HA ESTAT MOLT CONSISTENT LA FORMULACI6 TEChRICA DEL LIBERALISME POLITIC. LES TEORIES DELS CLáSSIC5 ARRIBAREN A UN SECTOR MOLT LIMITAT DE LA NOSTRA SOCIETAT I ELS PLANTEJAMENTS POLÍTICS LIBERALS MéS CONCRETS S'IMPROVISAREN SOBRE EL QUE ES TENIA. PERÒ DINTRE D'AQUESTA MODéSTIA GENERAL , ES BASTANT EVIDENT QUE EL SOCIALISME ESPANYOL é5 L'HEREU MéS QUALIFICAT DEL LLEGAT DEL KRAUSISME, UN TARANNá POLI-1'1C PROFUNDAMENT LIBERAL, COM EL SOCIALISME CATALà 8 HA �RECOLLIT, EN UN FENÒMEN MÉS COMPLEX, EL TARANNá LLIBERTARI DE L'ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA I EL PROGRAMA DE MODERNITZACIÓ D'ESPANYA QUE VA FORMULAR LA LLIGA. ES PERFECTAMENT LEGÍTIM QUE ES PROPOSIN ALTERNATIVES LIBERALS CONSERVADORES PERÒ NO éS SERIÓS QUE ELS REPRESENTANTS DEL CONSERVADURISME ESPANYOL ES PRESENTIN COM A GARANTS DE LA PURESA DEL MISSATGE LIBERAL, EL CONSERVADURISME ESPANYOL POTSER ESTà CANVIANT PERÒ HO HA DE DEMOSTRAR. PERQUE FINS FA POC NO PROPOSAVA NI LA DEFENSA DE LES LLIBERTATS POLÍTIQUES NI LA FI DE L'INTERVENCIONISME. AQUESTA AFIRMACIÓ QUE ACABO DE FER, QUE ELS PARTITS SOCIALISTES REPRESENTEN LA TRADICIÓ LIBERAL MILLOR QUE LA 9 �DRETA CONSERVADORA, ES POT SITUAR TANT EN EL TERRENY DELS PLANTEJAMENTS IDEOLÒGICS DE FONS, COM EN EL TARANNá,COM EN LA SEVA ACTUACIÓ CONCRETA QUE N'éS LA PROVA Mé5 DEFINITIVA. QUANT AL NACIONALISME CATALá CONSERVADOR, éS MOLT FORAT, EXTRAORDINáRIAMENT FORAT, CONVERTIR-LO EN UNA BRANCA DEL TRONC LIBERAL, COM S'ESTá INTENTANT. EL NACIONALISME, EN ABSTRACTE , éS UNA FORMULACIó POLÍTICA QUE, CONTINGENTMENT, POT HAVER CONFLUYT AMB PLANTEJAMENTS LIBERALS EN ALGUNES CIRCUMSTáNCIES HISTóRIQUES. PERÒ éS OBVI QUE H1 HA UN NACIONALISME ANTILIBERAL 1 QUE, EN QUALSEVOL CAS, LA SEVA ORIENTACIÓ DEPENDRá DE LA POLÍTICA QUE JUGUI LA NACIÓ CONCRETA EN EL MOMENT CONCRET QUE ES TRACTI. PERÒ NO ES POT FER UNA 10 �EQUACI6 QUE SIMPLEMENT DIGUI NACIONALISME = LIBERALISME. EN EL CAS DEL NACIONALISME CATALA, NOMéS CAL SABER UNA MICA D'HISTÒRIA RECENT PER A COMPROVAR QUE NO éS UNA FORÇA D'ARREL LIBERAL. ELS SEUS ORIGENS S6N UNS ALTRES. PERÒ VOLDRIA REFERIR-ME ARA A REALITATS MéS CONCRETES, COM LES POLÍTIQUES QUE REALMENT S'APLIQUEN A CATALUNYA I EL TARANNA QUE IMPLIQUEN. EL SISTEMA POLÍTIC LIBERAL ES CONFIGURA PER UNES CARACTERÍSTIQUES DE L'ACTUACI6 DELS SUBJECTES POLÍTICS I DE LA REGULACI6 DE L'ACTIVITAT POLÍTICA: PLURALISME, ALTERNANCIA, EQUILIBRI ENTRE PODERS, CONFRONTACI6 I DEBAT, ABSèNCIA DE VEERITATS POLÍTIQUES TRASCENDENTS, IGUALTAT DELS CIUTADANS, I REBUIG DEL MESSIANISME POLITIC. 11 �TINC EL CONVENCIMENT QUE LES NOTES A LES QUE ACABO DE FER REEFèNCIA 56N CONTRADICTÒRIES AMB LA FESOMIA QUE ESTá ADQUIRINT LA VIDA POLÍTICA CATALANA. ENS TROBEN AVUI A CATALUNYA AMB UN INSÒLIT PANORAMA QUE Té MOLT POC EN COMú AMB EL QUE SERIA UN RèGIM POLÍTIC LIBERAL. i DIC RéGIM EN EL SENTIT DE MARC POLÍTIC EN EL QUE, óBVIAMENT JO PROPOSARIA UNA ALTERNATIVA SOCIALISTA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA VIU UNA VIDA ESLLANGUIDA I AVORRIDA QUE ES DEU EN BONA PART A LA VOLUNTAT DE LA COALICI6 GOVERNANT DE MANTENIR UNA IMATGE DE PAÍS SENSE CONFRONTACIONS. SEMBLA TALMENT, -I PERMETIN-NE AQUESTA LLICèNCIA- COM SI LA CONFRONTACIÓ FOS DE MALA EDUCACIÓ. VEGIN, PER EXEMPLE, LA GRAN ACOLLIDA QUE HA TINGUT A LES 12 �PáGINES DELS NOSTRES DIARIS LA NOTÍCIA DE L'ACORD ENTRE RAIMON OBIOLS I MACI& ALAVEDRA SOBRE LA LLEI DE LA FUNCIÓ PÚBLICA. AIXÒ POT SEMBLAR COM UNA MENA DE BROMA PERÒ LA REALITAT ES QUE UN LIDER DE L'OPOSICI6 COM RAIMON OBIOLS GAIREBé NO POT SORTIR ALS DIARIS SI NO é5 ABRAANT-SE AMB UN MEMBRE DEL GOVERN. L'ENDEM, PER EXEMPLE,LA SEVA INTERVENCI6 CRITICA AL PARLAMENT VA PASSAR GAIREBé DESAPERCEBUDA. PER A DIR-HO EN UNES ALTRES PARAULES, NO S'ACABA DE RECONéIXER LA LEGITIMITAT DE L'OPOSICI6. AIXÒ éS MOLT POC LIBERAL. I TAMBé éS MOLT POC LIBERAL EL PROJECTE DE PACTE CULTURAL QUE ES VA FILTRAR A LA PRENSA COM A PROPOSTA DEL DEPARTAMENT DE CULTURA DE LA GENERALITAT. 13 �ES UN PROJECTE QUE DESPRéS S'HA CORREGIT, PERÓ LA REALITAT éS QUE VA SER PROPOSAT SERIOSAMENT AMB UNA VISIÓ UNITARISTA DE CATALUNYA. PORTADA LA SEVA LÒGICA FINS A LES úLTIME5 CONSEWANCIES BEN AVIAT ELS AJUNTAMENTS D'AQUEST PAÍS ES CONVERTIRIEN EN L'ADMINISTRACIÓ PERIFéRICA DE LA GENERALITAT. LAMENTABLEMENT TENIM ALTRES EXEMPLES 'AQUESTA ACTITUD TAN POC LIBERAL, D'AQUESTA MANERA DE FER QUE Té UNES ARRELS AUTORIT&RIES. VULL REFERIR-ME, PER EXEMPLE, AL CULTE A LA PERSONALITAT QUE S'HA INTRODUYT A L'EXPOSICIÓ SOBRE LA JOVENTUT A CATALUNYA QUE HA MUNTAT LA DIRECCIÓ GENERAL DE LA JOVENTUT DE LA GENERALITAT , L'EXALTACIÓ DE LA PERSONALITAT DELS LÍDERS POLÍTICS éS MOLT PERILLOSA EN UN SISTEMA DEMOCRáTIC. 14 �H1 HA ENCARA MéS EXEMPLES DE L'ACTITUD POC LIBERAL QUE ESTIC DENUNCIANT , PENSO, PER EXEMPLE, EN LES ACTIVITATS DE LA SUBDIRECCIÓ GENERAL D'ACCIÓ CÍVICA, EL TITULAR DE LA QUAL, REFERINT-SE A LA INAUGURACIÓ DE LA NOVA PLAZA DE TETUAN, DEMANAVA EN UN ARTICLE PUBLICAT AL DIARI AVUI UNA CAMPANYA CIUTADANA PER A DONAR A CONéIXER LA FIGURA DEL DOCTOR ROBERT. EM FA LA IMPRESSIÓ QUE ELS CIUTADANS D'AQUEST PAÍS NO PODEN VIURE SOTA LA PRESSIÓ D'UNA CAMPANYA DE PUBLICITAT PERMANENT. LA MANCA D'ESPERIT LIBERAL éS CAUSA DE LAPSUS VERBALS PENOSOS. M'ESTIC REFERINT ARA A LES DECLARACIONS QUE VA 15 �IMPROVISAR EL PRESIDENT DE LA GENERALITAT EN CONIIXER LA COMPOSICIÓ DEL NOU GOVERN ESPANYOL I, MéS CONCRETAMENT, LA INCORPORACIÓ D'UN NOU MINISTRE CATALà I D'UN ALTRE DE MALLORQUI, EL PRE5IDENT VA DIR AMB 10 A LA CONTUNDINCIA DE LES AFIRMACIONS BEN INTERIORITZADES QUE NO N'HI HA PROU AMB SER CATALá SINE QUE é5 NECESSARI EXERCIR COM A TAL. VEIEM. QUI VOL DIR EXERCIR COM A CATALá? ON ES FACILITEN ELS CERTIFICATS QUE ESTABLEIXEN LA PURESA D'AQUEST EXERCICI? QUINA 115 LA DIFERèNCIA ENTRE EL5 CATALANS QUE SE SUPOSA QUE ENVIARIA A MADRID UN GOVERN REFORMISTA O UNA COALICIÓ CiU-FRAGA I LES DOTZENES DE CATALANS QUE ESTAN TREBALLANT ARA A L'ADMINISTRACI6 DE L'ESTAT? O éS QUE UNS 56N MéS CATALANS QUE ELS ALTRES? O 16 �UNS 56N CATALANS 1 ELS ALTRES? QUI HO DECIDEIX? éS MAT1RIA DE SECRETARIS GENERALS CONTINGENTS O DE SACERDOTS DE LA POLÍTICA? NOMéS VULL CRIDAR LA SEVA ATENCIÓ SOBRE EL FET QUE QUALIFICACIONS D'AQUESTA MENA SÓN RADICALMENT CONTRáRIES A L'ESPERIT LIBERAL. ELS PRINCIPIS DEL LIBERALISME POLÍTIC MANTENEN QUE ELS CIUTADANS 56N IGUALS I QUE LES PROPOSTES POLÍTIQUES ES FORMEN A PARTIR DE LA CONFLUéNCIA DE LES OPINIONS DIVERSES. NOMé5 CAL CONéIXER UNA MICA D'HISTÒRIA PER A SABER COM EL LIBERALISME ES VA FORMAR PRECISAMENT EN EL REBUIG DE LA IDEA D'UNA DESIGUALTAT ENTRE ELS HOMES BASADA EN FACTORS ALIENS A LA SEVA PRÓPIA CAPACITAT. 17 �CONSTITUEIX UNA NOCió TOTALMENT ALIENA AL PLANTEJAMENT LIBERAL QUE UNA AUTORITAT PUGUI QUALIFICAR O DESQUALIFICAR ELS ACTORS POLÍTICS AMB CONSIDERACIONS TRANSCENDENT5. EN AQUESTS MOMENTS EN QUE TAN ES PARLA DE LA NECESSITAT D'EVITAR LES INTERVENCIONS ESTATALS éS MOLT IL.LUSTRATIU DE REMARCAR QUE EL GOVERN DE CATALUNYA, EXPRESSIÓ POLÍTICA DE POSICIONS CONSERVADORES, HA ASSUMIT UNA ACTITUD INTERVENCIONISTA EN GRAN PART DE LES POLÍTIQUES QUE EXPLÍCITAMENT O IMLICITAMENT HA ANAT POSANT EN MARXA. ES PODEN DONAR ALGUNS EXEMPLES RECENTS BEN REMARCABLES. UN DELS MéS CLARS éS EL DEL RECENT DECRET DE FIRES QUE PREVEU UNA FISCALITZACIÓ EXASPERANT DE L'ACTIVITAT DE LES INSTITUCIONS QUE REGULA. ES UN DECRET QUE ACTUALMENT ESTà ESSENT ESTUDIAT JURIDICAMENT PER LA FIRA DE BARCELONA PER 18 �SI é.S PERTINENT LA PRESENTACIÓ DE RECIIIRS. POTSER SERIA BO QUE ELS DIGUÓS QUE EL MATEIX PRESIDENT DE LA GENERALITAT HA MANIFESTAT LA SEVA DISPOSICIÓ A RECONSIDERAR EL DECRET , PERCY H1 HA Mé5 EXEMPLES. LA LLEI DE SANEJAMENT DE CATALUNYA QUE, DESPRéS QUE ELS AJUNTAMENTS FESSIN EL GEST DE DONAR UN AMPLI MARGE DE MANIOBRA A LA GENERALITAT S'HA CONVERTIT EN UN MECANISME INOPERANT PER LA COMPLEXITAT BUROCRATITZADORA QUE HA ACABAT IMPOSANT. UNA DESCONFIANÇA INTERVENCIONISTA SEMBLANT ES POT TROBAR EN LA LLEI DE CAIXES APROVADA FA NOMé5 QUINZE DIES PEL PARLAMENT DE CATALUNYA. I EL MATEIX ES PODRIA DIR DE LA SOLUCIÓ IMPOSADA PER LA GENERALITAT EN LES SEVES 19 �NEGOCIACIONS AMB EL GOVERN CENTRAL PEL QUE FA A LA DISPOSICI6 SOBRE CREACI6 DE COMARQUES A CATALUNYA. L'ADMINISTRACI6 LOCAL EN EL CURS DELS DARRERS MESOS HE REITERAT AMB UNA CERTA ïNSISTÒNCIA EL MEU CONVENCIMENT EN EL SENTIT QUE CAL DESENVOLUPAR UNA MAJOR PRESèNCIA DEL SECTOR LOCAL EN L'AMBIT DE LA GESTI6. CREC QUE LA PROPOSTA QUE HE FET DE POTENCIAR L'ADNINISTRACI6 LOCAL ES PLENAMENT CONCORDANT AMB UNA VISI6 LIBERAL DE L'ADMINISTRACI6 PÚBLICA. L'ADMINISTRACI6 LOCAL éS L'ADMINISTRACI6 QUE EST& MéS A 20 �PROP DELS CIUTADANS I, PER TANT, 65 EL SECTOR DE L'ACTIVITAT PÚBLICA MéS FáCIL DE SER CONTROLAT PELS CIUTADANS. AQUESTA éS UNA EXIGèNCIA CLáSSICA DEL LIBERALISME POLÍTIC, QUE ES BASA EN EL CONVENCIMENT QUE EL PODER CONDUEIX FATALMENT A L'ABÚS SI NO ES GARANTEIXEN UNES FORMES ESTABLES DE VIGILáNCIA, EQUILIBRI I CONTROL. HE DESENVOLUPAT ENCARA M65 AQUESTA IDEA QUAN HE AFIRNAT QUE ELS AJUNTAMENTS TENIEN UNA ACTUACIó MOLT SEMBLANT A LA DE LES EMPRESES. ERA UNA INTERVENCI6 EN UN ALTRE CONTEXT QUE éS PLENAMENT VàLIDA PER A IL.LUSTRAR LA CONCORD8NCIA DEL MODEL LOCAL AMB L'ESQUEMA LIBERAL DEL PODER. ELS AJUNTAMENTS NO TENEN L'ELEMENT DE LA COMPETéNCIA MUTUA PERO TAMBé éS CERT QUE H1 HA UN CERT FENÓNOMEN DE CONTIGÜITAT QUE PERNET ESTABLIR COMPARACIONS ENTRE EL RENDIMENT RESPECTIU. A MéS LA PROXIMITAT AL5 CIUTADANS 21 �DÓNA A LES ELECCIONS UNA FORA FISCALITZADORA MOLT SUPERIOR A LA QUE éS NORMAL EN D'ALTRES NIVELLS DE L'ADMINISTRACIÓ. LA REALITAT éS QUE ' ENTRE ELS ALCALDES Hl HA UN PERCENTATGE SUBSTANCIAL DE MORTALITAT POLÍTICA. ES UN FET QUé HA ESTAT OBJECTE DE L'ATENCIÓ DE LA PRENSA QUE, EN NOMBROSOS AJUNTAMENTS, H1 HA HAGUT MOLTS PROBLEMES 1 QUE AQUESTS PROBLEMES HAN PORTA? COM A CONSEQUáNCIA NO POQUES SUBSTITUCIONS DE PERSONES. ES CERT QUE ELS INCIDENTS HAN ESTAT INTERPRETATS A VOLTES, AME UNA CERTA FRIVOLITAT, COM UNA MANIFESTACIÓ NEGATIVA DE LA POLÍTICA LOCAL. PERÒ ESTIC CONVENgUT QUE SERIA UNA INTERPRETACIÒ MÉs REALISTA LA D'ENTENDRE AQUESTS INCIDENTS COM MANIFESTACIONS DE VITALITAT DEMOCRàTICA I 22 �DEL BON FUNCIONAMENT D'UN SISTEMA. LA REALITAT éS QUE ENTRE ELS ALCALDES - PODRIEN PENSAR ARA EN ZONES CONFLICTIVES COM EL BAIX LLOBREGAT Hl HA HAGUT UNA NOTABLE "MORTALITAT POLÍTICA . AIXC, VOL DIR QUE EN EL TERRENY DE L'ADMINISTRACI6 LOCAL HA ESTAT POSSIBLE DE POSAR EN PRIICTICA EL PRINCIPI DE TEORIA DEMOCRàTICA QUE EXIGEIX LA SUBSTITUCI6 DEL REPRESENTANT QUE PERD LA CONFIANÇA POLÍTICA DELS SEUS REPRESENTAT5. COM TOTS VOSTé5 SABEN, NO ES TAN FaCIL FER SUBSTITUCIONS POLITIQUES EN D'ALTRES NIVELLS DE GOVERN. I EL QUE éS PITJOR éS QUE LA MANCA DE SUBSTITUCIó, LA CENSURA SI HO PREFEREIXEN, NO ES DEIXA DE FER NORMALMENT PER MANCA DE MECANISMES, QUE EXISTEIXEN, SINO PER LA MANCA DE CONEIXEMENT I , PER TANT, DE CONTROL DIRECTE DELS 23 �CIUTADANS SOBRE ELS SEUS REPRESENTANTS.. EN CONSEQUéNCIA, LES POSSIBILITATS D'APROXIMACIO D'UN MODEL D'ADMINISTRACI6 MOLT TERRITORIALITZADA A L'IDEAL DEMOCR,3TIC 56N MOLT MéS ALTES QUE EN UN SISTEMA CENTRALITZAT. LES OBSERVACIONS QUE HE ANAT FENT PODEN SUSCITAR UNA IMPRESSI6 DE PESSIMISME. NO ES EL MEU OBJECTIU , BEN AL CONTRARI , M'HE LIMITAT A DESCRIURE ALGUNS TRETS DEL NOSTRE SISTEMA DE CONVIVNCIA POLÍTICA QUE EN SEMBLEN NEGATIUS, I HO HE FET DES DE LA PERSPECTIVA D'UNA REFERéNCIA LIBERAL QUE NO HE TRACTAT COM UNA OPCIÓ POLÍTICA CONCRETA SINÓ COM UN MARC DINTRE DEL QUE 56N POSSIBLES ALTERNATIVES 24 �DIVERSES. ENS TROBEM FICATS EN UNA ATM155FERA QUE DEMANA UNANIMITAT5 I ADHESIONS 1 QUE HA FET DE LA QUE1XA I LA LAMENTACIÓ L'ESTRATEGIA PER A TOT UN POBLE. AIX6 NO éS REALISTA, I APROFITARé UNA FRASE BRILLANT DEL PROFESOR BRICALL. "NO POT 5ER QUE LA HISTORIA D'AQUEST PAIS ACABI AMB UNA GEMEC-. PERÒ CREC QUE éS FONAMENTAL QUE ELS DIGUI PER ACABAR QUE 51 FEM L.E5FOR DE SUPERAR LA VI5ió PRZIXIMA DE LES ANéCDOTES PODEN COMEN(1;AR A ALBIRAR ALGUNS S1MPTOME5 MOLT POSITIU5, . ESTIC CADA COP MéS CONVENUT DE QUE CATALUNYA EST á EN EL CAMÍ DE RETROBAR-SE AMB 51 MATEIXA. AMB EL QUE (55 25 �REALMENT EL PAÍS, ES A DIR, ELS 5E1.15 HOMES I DONES. I EL RETROBAMENT QUE AUGURO DURá UN REVIFAMENT DE TOT ALL6 QUE HA CONFIGURAT LA NOSTRA HISTbRIA RECENT SEMPRE QUE ELS CIUTADANS DE CATALUNYA HAN TINGUT LA LLIBERTAT D'EXPRESSAR LA SEVA VOLUNTAT: TOLERàNCIA, DIáLEG CONFRONTACIÓ, DIVERSITAT I PLURALISME. 26 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3889 Title A name given to the resource Discurs en el Sopar del Club Liberal Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Platja d'Aro, Girona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Liberalisme Política Socialisme Acció política Club Liberal de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-07-12 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1042/19860910d_00149.pdf ee466d24b57b2cf5ceeb122485d6780f PDF Text Text Ajuntament de Barcelona Discurs de l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual.Maragall a la plaça Salvador Allende de Barcelona en homenatge , president xilé assasinat Barcelona, 10 de septiembre 1986 EXp. 705/84 - IMPREMTA MUNICIPAL al �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació QUERIDOS AMIGOS: EL ONCE DE SEPTIEMBRE DE 1973 LO CONDENAREMOS SIEMPRE: UN BRUTAL GOLPE MILITAR ACABE CON LA VIDA DE LA DEMOCRACIA CHILENA Y CON LA DEL PRESIDENTE ALLENDE. MIENTRAS EN CHILE HAYA DICTADURA CADA ONCE DE SEPTIEMBRE DEBE SER EL MOMENTO DE RENOVAR EL COMPROMISO EN FAVOR DEL PUEBLO CHILENO Y DE SU JUSTA LUCHA POR LA LIBERTAD. HOY, CUANDO DE NUEVO EL ESTADO DE SITIO Y LA REPRESIóN GENERALIZADA SE ABATEN SOBRE LOS CHILENOS, Y SIN QUE ELLO SIGNIFIQUE IDENTIFICARNOS O APOYAR INCONDICIONALMENTE TODOS LOS ACTOS QUE SE REALIZAN EN CHILE, SI DEBEMOS MANIFESTAR QUE LA CAUSA PRINCIPAL DE LA VIOLENCIA EN CHILE ES LA DICTADURA Y LA CERRADA E IRRACIONAL NEGATIVA DE LOS PRINCIPALES GOBERNANTES CHILENOS AL DIáLOGO Y A LA PUESTA EN MARCHA DE UN PROCESO QUE CONDUZCA RáPIDAMENTE AL RESTABLECIMIENTO PACÍFICO DE LA DEMOCRACIA. Exp. 82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL Ref.: �-3- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: PERO EL ONCE DE SEPTIEMBRE, ES TAMBIÉN UNA FECHA QUE PODEMOS COt4MEMORAR CON ORGULLO. EL ONCE DE SEPTIEMBRE DE 1973 EL PRESIDENTE SALVADOR ALLENDE DIó AL MUNDO ENTERO LA PRUEBA DEFINITIVA QUE PUEDE DARSE EN DEFENSA DE LA LIBERTAD DE LOS PUEBLOS Y DEL RESPETO DEL ORDEN DEMOCRáTICO: LA PRUEBA DE SU VIDA. LA HISTORIA LO RECORDARá SIEMPRE, EN SU VIDA Y EN SU MUERTE, COMO UN EJEMPLO SUPREMO DE PATRIOTISMO Y DE COMPROMISO CON SU PUEBLO. CADA ONCE DE SEPTIEMBRE NOS RECUERDA TAMBIÉN LA DIGNIDAD Y EL VALOR DEL PUEBLO CHILENO QUE NO HA DEJADO EN NINGúN MOMENTO DE RECLAMAR SUS DERECHOS Y DE LUCHAR POR LA VIDA. POR DEBAJO DE LA CARA NEGRA DE LA REPRESIóN HAY QUE DESCUBRIR Y APOYAR LOS MILES DE ESFUERZOS CREADORES, DE INICIATIVAS SOLIDARIAS, DE ACTOS GENEROSOS EN DEFENSA DE LOS DERECHOS HUMANOS, DE CONSTRUCCION DE ORGANIZACIONES Exp. 82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL �Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació -4- POPULARES EN TODOS LOS BARRIOS O POBLACIONES COMO LLAMAN EN CHILE. A PRINCIPIO DE 1987, CELEBRAREMOS EN MADRID Y EN BARCELONA UNA GRAN EXPOSICIóN SOBRE CHILE: CHILE VIVE. ENTONCES LOS CIUDADANOS DE BARCELONA PODRáN DESCUBRIR LA INMENSA VITALIDAD DE UN PUEBLO QUE NO ADMITE VIVIR BAJO LA DICTADURA DEL MIEDO Y DEL TERROR. DESDE BARCELONA, DESDE CATALUNYA, NO HAY QUE ESFORZARSE ESPECIALMENTE PARA SENTIRSE CERCA DE CHILE Y DE LOS CHILENOS. CHILE ACOGI6 GENEROSAMENTE A MUCHOS CATALANES EXILIADOS AL TERMINAR LA GUERRA CIVIL. ALLÍ ESTARáN ENTRE OTROS, AMIGOS COMO LA GRAN PINTORA ROSER BRU. CUYA OBRA SE EXPONE AHORA EN EL SAL6N DE LA VIRREINA Y CRISTIà AUADF,HIJO DEL QUE FUE ALCALDE REPUBLICANO DE BARCELONA. LUEGO YA EN LOS AÑOS SESENTA, LA VITALIDAD CULTURAL SOCIAL Y POLíTICA CHILENA ESTIMULA LOS CONTACTOS CON JóVENES QUE Exp. 82 - 86 - IMPREMTA MUNICIPAL Ref.: �Ajuntament de Barcelona -5- Gabinet de Comunicació Ref.: HABíAMOS FORMADO NUESTRA SENSIBILIDAD LEYENDO A NERUDA Y ESCUCHANDO A VIOLETA PARRA. ALGUNOS COMO JOSEP RIBERA, ACTUAL DIRECTOR DEL CIDOB, Y OTROS RELIGIOSOS SE INSTALARON EN CHILE Y ALGUNOS DIERON SU VIDA, COMO AI L SINA. OTROS COMPAÑEROS COMO EL HOY CONCEJAL DE CIU, ANTONI COMAS, COMO MANUEL ASTELLS, LUIS RAMALLO, JORDI BORJA, VISITARON Y TRABAJARON, EN EL CHILE DEMOCRáTICO, ANTES Y DURANTE EL PERIODO DE GOBIERNO DE LA UNIDAD POPULAR. A LO LARGO DE ESTOS INTERMINABLES AÑOS DE DICTADURA, BARCELONA HA ESTADO SIEMPRE AL LADO DEL PUEBLO Y DE LA RESISTENCIA CHILENA. HEMOS APOYADO LA ACTIVIDAD DE LA VICARíA DE SOLIDARIDAD DE LA IGLESIA Y DE LA COMISIóN DE DERECHOS HUMANOS. NOS HAN VISITADO LOS PRINCIPALES LíDERES DE LA OPOSICIóN, COMO EL PRESIDENTE DE LA DEMOCRACIA CRISTIANA, GABRIEL VALDÉS, CUYO HIJO, MAX VALDÉS, DIRIGIó A Exp. 82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL �Ajuntament de Barcelona -6- Gabinet de Comunicació LA ORQUESTA DEL LICEO EN LA INAUGURACIóN DE LA PASADA TEMPORADA. COMO ALMEYDA, ALVARADO Y TANTOS OTROS. QUIERO RECORDAR ESPECIALMENTE AL COMPAÑERO C RICARDO LAGO5,^ ACTUALMENTE DETENIDO EN SANTIAGO DE CHILE Y A TENCHA E ISABEL ALLENDE, QUE CON OTRAS PERSONALIDADES CHILENAS LUCHAN POR ALGO TAN ELEMENTAL COMO ES EL DERECHO DE VIVIR EN EL PROPIO PAíS. POR aLTIMO, HOY, EN ESTA PLAZA DEDICADA A LA MEMORIA DEL PRESIDENTE ALLENDE, DESEO RENOVAR LA EXPRESIóN DE NUESTRO APOYO Y AMISTAD CON EL PUEBLO CHILENO A TRAVÉS DE SUS REPRESENTANTES, A TRAVÉS DE TODOS USTEDES AQUí PRESENTES. LOS MILES DE CHILENOS QUE DURANTE ESTOS AÑOS HAN VIVIDO EN BARCELONA SABEMOS QUE, ESTÉN DONDE ESTÉN EN EL FUTURO ( Y DESEAMOS QUE PUEDAN REGRESAR MUY PRONTO A SU PAíS, SI ASí LO DESEAN) SERáN SIEMPRE AMIGOS ENTRAÑABLES DE BARCELONA. Y BARCELONA, ESTOY SEGURO, LES CORRESPONDERá SIEMPRE. EXP. 82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL Ref.: �-7- Ajuntament de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: EL TERROR NO PUEDE DURAR MUCHO TIEMPO, DICTADURAS NO DURAN SIEMPRE. CHILE, LAS ESTOY CONVENCIDO, AMANECER. MUY PRONTO EN PAZ Y EN LIBERTAD. Y DE LA MISMA MANERA QUE HOY EN UNA CATALUÑA DEMCRáTICA CELEBRAMOS CON ORGULLO UN 11 DE SEPTIEMBRE QUE SIGNIFIC6 EL FIN DE NUESTRAS LIBERTADES, ESPERO QUE MUY PRONTO UN CHILE LIBRE PUEDA CONMEMORAR SU 11 DE SEPTIEMBRE. Exp. 82-86 - IMPREMTA MUNICIPAL �Ref.: M 12 6 /b i s Data: 10.9.86 Ajuntament de Barcelona Alcaldia Gabinet de Comunicació MEMORÀNDUM Per a: De: Assumpte: Excm. Sr. Alcalde Gabinet de Comunicació Inauguració Plaça de Salvador Allende S'adjunta el text del telegrama enviat pel Col.legi de Periodistes de Catalunya en protesta per l'assassinat del periodista xilè José Carrasco. Demanen a l'Alcalde , si li sembla pertinent, que en faci menció durant la seva intervenció, perque temen que la difussió de la notícia sigui molt limitada. Ha dit el Sr. Jordi Borja que li semblava que, tractan-se d'un barri de forta inmigració, era millor fer el discurs en castellà. No obstant, seria bo potser fer algun tros en català. Exp. 1.206-85 - IMPREMTA MUNICIPAL �Col•legi de Periodistes de Catalunya Rambla de Catalunya, 10 08007 Barcelona Telèfon 317 19 20 Tèlex 93124 APB E Barcelona, 10 de setembre 1986 Nota de premsa a l'atenció del Director, amb prec de publicació, cursada en el dia d'avui, als mitjans informatius El Col.legi de Periodistes de Catalunya manifesta la seva indignació per l'assassinat del periodista José Carrasco per part d'agents al servei del régim del General Pinochet i considera que es tracta d'un gravíssim atac a la professió periodística í al dret fonamental de la llibertat d'expressió. En aquest sentit, el Col.legi de Periodistes de Catalunya ha enviat un telegrama de condol i solidaritat al Col.legi de Periodistes de Xile, a la Junta del qual pertanyia el periodista José Carrasco, i ha tramés també. sengles telegrames a l'Ambaixada xilena a Madrid i al Consolat xilé de Barcelona tot condemnant enérgicament aquest assassinat i fent vots pel restabliment de la democràcia a Xile. -. Col.legi de Periodistes de Catalunya �Col•legi de Periodistes de Catalunya Rambla de Catalunya, 10 08007 Barcelona Telèfon 317 19 20 Tèlex 93124 APB E 10 de setembre 1986 Text del telegrama enviat, avui, a: -AMBAIXADA DE XILE a Madrid i -CONSOLTAT GENERAL DE XILE a Barcelona Indignados por asesinato periodista José Carrasco, manifestamos nuestra más enérgica repulsa por este hecho que representa un gravísimo ataque a la profesión periodística y al derecho fundamental de la persona-a ex presarse en libertad. Manifestamos también nuestro deseo de un pronto restablecimiento de las libertades democráticas en Chile. Colegio de Periodistas de Cataluña Text del telegrama cursat avui a: IGNACIO GONZALEZ CAMUS Presidente Colegio Nacional de Periodistas SANTIAGO DE CHILE Indignados por asesinato vuestro compañero José Carrasco manifestamos nuestra condolencia y solidaridad con vuestro Colegio chilenos en su lucha por la libertad de expresión y y con periodistas por el retorno de la democracia a Chile. Colegio de Periodistas de Cataluña -Barcelona-España � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3948 Title A name given to the resource Discurs en homenatge al Sr. Allende, president xilè assassinat Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Plaça Salvador Allende, Barcelona Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Biografies Commemoracions Necrologies Democràcia Acció política Model social Xile Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1986-09-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/976/19850311d_00061.pdf 210d1c443e9da47a63d83d29919ba79f PDF Text Text Governar una ciutat no és tan sols gestionar uns serveis amb eficàcia, sinó establir aquelles polítiques que estan d'acord amb les demandes ciutadanes. Governar suposa relacionar de manera estreta, política i administració, e ficàcia en la prestació dels serveis diaris i aprofundiment de les exigències ciutadanes. Significa adequació dels recursos a les necessitats en funció d'uns programes i d'unes polítiques que enfrontin decididament, els diferents problemes que sorgeixen de la concentració urbana. Difícilment el Govern de la Ciutat podra romandre alié a allò que representa un dels fenòmens internacionals més característics dels darrers temps: la tendència a un increment de la delinqüencia, l'aparició de noves modalitats delictives, algunes d'elles de signe violent, o el creixement d'un sentiment d'inseguretat susceptible de trobar les més diverses manifestacions. �F La preocupació per aquesta problemàtica de la seguretat ciutadana, evidenciada en les diverses àrees del govern municipal i a la previsió de la seva transcendència i abast, varen requerir un conjunt d'iniciatives, desenvolupades des de mitjan 1983 per a establir, en el marc de les competències que tenim atribuïdes, unes actuacions que permetessin d'abordar en profunditat i amb el rigor que exigeix el problema, i que varen culminar el desembre d'aquell mateix any amb la constitució de la Comissió Tècnica de Seguretat Urbana. En aquesta matèria, a més d'una voluntat previsora, existia una plena consciència de la complexitat i novetat en alguns casos dels problemes plantejats, que no admetien respostes simplistes, ni molt menys fonamentades en criteris purament especulatius. Això exigia un seriós esforç de reflexió i d'un marc capaz de desplegar-lo amb serenor, amb el necessari distanciament respecte de la incidència de la gestió administrativa quotidiana. �4. La (asa de la C-iutat, Barcelona, inicia un cop més un paper pilot que es concreta en un nou tarannà sobre el tractament dels problemes de la seguretat. L'experiència oberta per la constitució del Consell de Seguretat Urbana el juny de 1984, i que posteriorment ha començat a articularse a nivell dels districtes, suposa pels seus continguts la voluntat d'establir uns sistemes participatius del tot necessaris. Cal destacar decididament l'anacrònic concepte d'ordre públic pel de seguretat ciutadana. El primer es basa tan sols en la trilogia policia-jutge-presó, mentre que el segon estableix un marc preventiu i rehabilitador que, sense oblidar el sancionador, estableix un sistema de prioritats que socialment i políticament han de preocupar-lo per donar resposta no tansols al que són demandes, sinó tambés exigències ciutadanes. Es tracta d'un nou enfocament de l'acció dirigida a reduir la delinqüència i el sentiment d'inseguretat que produeix. En primer lloc significa un replantejament de continguts d'aquella acció que com abans he esmentat, supera els límits de la noció tradicional de l'ordre públic. �5. Com ha exposat àmpliament el Comissionat, avui es fa necessària una alternativa global de seguretat, integradora de les dimensions preventives i rehabilitadores junt amb la estrictament punitiva. Així ho han apreciat les reunions del Consell de Seguretat Urbana celebrades en els darrers mesos,en abordar problemàtiques tan important en el que pertoca a la prevenció social - i en algun cas a la rehabilitació con són les de joventut, ensenyament, drogaaddicció i estrangers,... Però la novetat de la experiència hi és tambélen les seves formes, en el mètode de l'actuació. Aquest métode pretén, ésclar, un desenvolupament de la coordinació policial i instuticional aprofundit en el avenços efectuats en aquest sentit al llarg dels darrers temps. Però també persegueix la participació ciutadana en un marc ampliament representatiu. El Consell de seguretat Urbana és un marc d'integració voluntària, és veritat. Però també es veritat que les absències o la dimissió de responsabilitats en una �3. Les recomanacions que avui es presenten, fonamentades en els seus corresponents informes, materialitzaran la voluntat del govern a la que feia esment. Recullen un ampli ventall que requerià les seves prioritzacions i la seva adequació en el temps i als recursos de les diverses administracions. Cal assenyalar que les propostes d'actuació i les alternatives que es formulen, refusen les solucions esquemàtiques. Aquesta Alcaldía creu que s'ha fet un esforç d'investigació social sense presendents a Espanya, amb el suport de successives enquestes sobre seguretat ciutadana-que auran de tenir continuïtati d'un ampli flux informatiu de les més diverses entitats i organismes: des d'entitats econòmiques fins a sindicals, des d'aportacions veïnals fins institucionals. Crec que aquest treball, reflexió i proposta és un punt important de sortida que estableix els aspectes bàsics d'una actuació en l'àmbit de la seguretat urbana. Es essencial que sigui apreciat com una fita sense dubte important, dins d'une experiència ja en curs. �6. qüestió tan crucial com la seguretat ciutadana resulten difícilmente excusables, tant més quan pretenen amparar-se en certs projectes no gens definits o en propostes no realitzables en el marc de l'actual legislació. A aquells que tenim responsabilitas de govern ens han de preocupar més les qüestions de fons que no pas les de forma, m$es les que afecten als ciutadans que les que puguin afectar a les nostres particularitats polítiques. Perquè el Govern de la Ciutat i la política en general han d'anar orientades a donar resposta a les demandes ciutadanes per damunt dels actes de personalisme polític, donat que aquesta acció s'encamina més cap al clientelisme que no pas a l'acció pública dirigida a beneficiar a la majoria. Vull per acabar felicitar a tots als qui han intervin- gut la elaboració de les propostes dels informes, als qui han treballat en la formulació d'un nou marc sobre la seguretat ciutadana i que ens obliga a les administracions a continuar aprofundint per aconseguir progressi vament uns resultats satisfactoris. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3882 Title A name given to the resource Discurs en l'acte de lliurament del document de la Comissió Socias sobre Seguretat Ciutadana Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Benestar Social Seguretat ciutadana Model social Acció política Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-03-11 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/202/20050506.pdf 081a4a10c5aaaa70b4e650e574b80d07 PDF Text Text Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Palau de la Generalitat | 06/05/2005 DE QUINA CATALUNYA ELS VULL PARLAR? A Catalunya hi ha més de 200.000 infants de 0 a 3 anys. I només n’hi ha 67.000 que tenen una plaça en una llar d’infants. Menys de la meitat, en places d’oferta pública. A Catalunya hi viuen un milió de persones de més de 65 anys. Tres de cada deu viuen al llindar de la pobresa. Les famílies de Catalunya que tenen una hipoteca pel pis o casa en el que viuen, dediquen una mitjana del 57 % dels ingressos familiars a fer-hi front. A Catalunya hi ha una taxa d’immigració del 11,4 %. Només durant l’any 2004 la població immigrada ha crescut en 153.000 persones. En els darrers mesos s’han presentat 113.036 expedients de regularització, dades d’avui mateix. Anar de Manresa a Lleida, en tren, segueix suposant dues hores i mitja de trasllat. El mateix temps que fa 50 anys. Entre 1985 i avui, el 32 % dels joves nascuts en entorns rurals ha emigrat a les àrees urbanes. Catalunya ha crescut per sota de la mitjana espanyola els darrers 9 anys. Podria continuar, però em penso que ja és suficient per donar-los una idea de quina Catalunya els estic parlant. M’entendran si els dic que el millor Estatut i el millor finançament foren inútils si no ens haguessin de servir per atacar els problemes que hi ha al darrere dels exemples que els acabo de posar. I darrere de molts altres que els podria posar. És d’aquesta Catalunya de la que s’ocupa el Govern d’Esquerres i Catalanista que ahir complia els seus 500 primers dies de treball. Parlaré del govern, del seu estat de salut i del seu ordre de prioritats. Per començar, m’agradaria descriure com veig el govern de Catalunya avui. Per continuar després, parlant-los de la seva ambició reformadora, social i econòmica. COM ÉS EL GOVERN D’ESQUERRES I CATALANISTA? L’actual govern de Catalunya es va constituir el dia 22 de desembre de 2003. En 500 dies aquest govern ha acumulat i consolidat uns actius considerables. Hem pres el pols de l’estat del país i de les seves institucions. També de les seves aspiracions i de les seves disponibilitats. Hem escoltat i avaluat. Hem precisat els nostres objectius, hem fixat les orientacions de la nostra acció, hem seleccionat els instruments per realitzar-la. 1 �Hem formulat projectes i els hem programat, els hi hem buscat finançament, els hem encabit en un calendari. Hem dibuixat el camp de joc. Hem creat un equip. Hem actuat, hem invertit, hem estalviat, hem tapat vies d’aigua. El Govern d’Esquerres i Catalanista comença a desplegar tota la seva capacitat d’acció. És un bon moment, doncs, per posar de relleu els principis que caracteritzen el nostre estil de governar i donen consistència a l’acció realitzada. També és un bon moment per insistir en els valors que orienten el projecte de reforma social que estem impulsant. Aquest és un Govern amb rigor institucional. Ho hem demostrat especialment amb la institucionalització per llei de la figura del Conseller Primer, que no tenia llei. D’aquesta manera hem endreçat una situació desordenada que afectava el cor de les institucions de la Generalitat, al mateix Govern de Catalunya. Hem cedit la iniciativa legislativa al Parlament en matèries rellevants, com la modificació de la Llei del Consell de l’Audiovisual; perquè quedi clar de quina és la competència de cadascú; i per descomptat, la independència, no solament la independència dels mitjans, sinó la independència del control dels mitjans. Feia falta. I hem mostrat la nostra disposició a la constitució d’una Comissió d’Investigació quan ha estat necessària, com ho ha estat en el cas de l’accident de la Línia 5 del Metro, al seu pas pel barri del Carmel, i sobre l’obra pública a Catalunya durant els darrers anys. Però aquest és un Govern no solament institucionalment rigorós, també és un govern competent, que és capaç de definir una estratègia per a Catalunya i de definir el seu lloc en l’Europa que neix i en el món global. Que ha posat en marxa les principals polítiques recollides a l’Acord del Tinell. Que ha actuat amb diligència a Sallent, a l’Anoia o a Gallecs i ha tingut capacitat de reacció davant de situacions complexes com la que s’ha produït al barri del Carmel de Barcelona. Aquest és un Govern solvent en la gestió dels recursos públics. Ho hem demostrat auditant la situació econòmico-financera de la Generalitat, imposant-nos un primer Pressupost d’austeritat i liquidant-lo amb una reducció del 33% del dèficit. En un any. Gràcies al rigor i la solvència inicial, el 2005 hem pogut presentar un Pressupost de gran ambició social, que dobla gairebé l’esforç inversor per habitant de l’any 2003. Aquest és un Govern transparent. Des del primer moment hem fet públics tots els càrrecs de confiança. Hem realitzat informes sobre l’estat de la Generalitat, no només sobre la situació econòmico-financera, sinó també sobre l’organització i la gestió. Hem fet transparents les ajudes als mitjans de comunicació privats. I hem canviat les normes de contractació en l’obra pública. 2 �En síntesi, Aquest és un Govern amb rigor institucional que actua amb ple respecte per les institucions polítiques de Catalunya. És un Govern competent que compleix els compromisos que ha adquirit amb els ciutadans. És un Govern solvent que gestiona els recursos públics amb eficiència. I és un Govern transparent perquè creu que la societat catalana i les seves institucions faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics. El nostre projecte de reforma social té l’objectiu de convertir Catalunya en un país més pròsper i cohesionat. Hem demostrat una nova sensibilitat social enfortint l’Estat del Benestar català i millorant les condicions de la vida individual i col•lectiva dels ciutadans. Tenim una nova sensibilitat territorial perquè volem garantir els mateixos nivells de vida arreu del territori de Catalunya i apostem per la sostenibilitat, decididament. No és un somni. Tenim una estratègia econòmica col·lectiva dissenyada a partir d’una visió compartida amb els empresaris i els treballadors. Tenim un designi europeu. Un designi amb l’Europa de la innovació i la investigació que s’ha començat a concretar amb el desenvolupament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Un designi amb l’educació, la cultura i la innovació, que són el fonament i el futur del nostre continent. Tenim una ambició de país que volem compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes. Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i política de Catalunya. Per oferir més i millors serveis a les famílies. Per vetllar per la protecció dels infants. Per assegurar els drets de les parelles homosexuals. Per facilitar que els joves puguin accedir a un habitatge sense haver d’hipotecar els seus projectes de vida. Per fer possible que les persones grans, especialment les que no es poden valer per elles mateixes, puguin viure en unes condicions dignes. Per oferir més recursos i oportunitats als emprenedors, als creatius i als investigadors, però també als pagesos o als qui han optat per viure en un entorn rural. 3 �Aquests són els objectius del nostre projecte de reforma social. Els objectius fixats en l’Acord del Tinell. I volem marcar la diferència treballant per Catalunya poble a poble, barri a barri, al costat de la gent. Aquests són els nostres valors que els confesso d’entrada. Els valors que posem al servei d’un nou patriotisme, el patriotisme dels drets i la justícia social, el de la dignitat reconeguda i el de les oportunitats de gaudir d’una vida millor. Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions d’habitants. Un Govern impulsor dels grans objectius de país: Estatut i Finançament, no solament això, però també. Reitero un cop més el compromís del Govern amb els dos grans objectius polítics de país per aquesta legislatura: la reforma de l’Estatut i del finançament català. I amb aquests dos objectius majors, altres dos objectius institucionals complementaris: la nova organització territorial i la llei electoral. S’havien d’haver fet fa anys. Era un mandat de l’Estatut de 1979. Ho he afirmat des de l’inici d’aquest procés reformador: l’Estatut i el finançament, s’ha d’entendre bé, són uns mitjans. No són finalitats en si mateixos. Són instruments al servei d’una millor acció política, amb més marge polític i econòmic. Així ho vaig expressar el passat mes de gener en un discurs a La Pedrera, dient que creia que era essencial que ens fixem en les intencions finals de la reforma: l’Estatut per a què? L’Estatut ha d’assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i institucional per autogovernar-nos millor. L’Estatut ha se servir per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives, sanitàries, territorials i culturals. I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu. Ras i curt, el nostre model de reforma de l’Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en la forma, com pel seu contingut social.” [fi de la cita] Així ho han entès els ponents de la reforma de l’Estatut quan han identificat en el text els principis rectors que guiaran l’acció dels poders públics a Catalunya: - La convivència social - El reforçament de la identitat - El progrés econòmic i social - La cohesió i el benestar - L’equilibri territorial 4 �- La sostenibilitat mediambiental - La pau i la cooperació internacional Aquests principis fonamenten el model civil i social que establirà el nou Estatut. I a aquests principis els corresponen unes competències més ben definides i garantides i també –en alguns casos- unes noves competències. Poc a poc, el full de ruta dissenyat per les forces polítiques catalanes va avançant en el seu camí. Ens apropem als moments decisius per aquesta reforma. I és ara més que mai quan hem de ser curosos amb el nostre capteniment, que exigeix: - unitat en l’ambició compartida, rigor en el treball polític, tenacitat i generositat en el procés negociador i responsabilitat amb el compromís adquirit. Tinguin la seguretat que el President i el Govern de la Generalitat estan fent tots els esforços per aconseguir aquesta unitat, sense la qual no faríem com a país ben res. Tenim el dret a ser optimistes, però malfiem-nos del maximalisme fàcil, que en el fons amaga una certa mandra per fer les coses com s’han de fer i una profunda desconfiança en les possibilitats reals de Catalunya. EL GOVERN DE LES REFORMES SOCIALS Però l’objecte d’aquesta compareixença ni és fer balanç exhaustiu ni parlar només de l’Estatut. Vostès saben que l’acció del govern s’articula entorn de quatre eixos: la transparència, la innovació i la competitivitat, la reforma social i l’equilibri territorial, la proximitat als territoris. El Govern ha dissenyat, conjuntament amb les agrupacions empresarials i sindicals, una estratègia per transformar el nostre model de competitivitat ... En vaig parlar extensament fa unes setmanes al Cercle Financer ... Avui em centraré en la reforma social i l’equilibri territorial, que són dues cares de la mateixa moneda. Reforma social per generar més cohesió social i per evitar fractures. Equilibri territorial per aconseguir un desenvolupament més harmònic del conjunt del país. Catalunya no pot anar a dues velocitats: ni en el seu creixement econòmic, ni en la força dels seus territoris, ni en la incidència de les seves polítiques. He triat 7 polítiques per il·lustrar el que els vull transmetre : 5 �1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. Educació i cultura Salut Família Atenció a la dependència Habitatge Seguretat i Infraestructures i Territoris Primera: Educació i Cultura L’educació i la cultura estan en el cor del programa reformador del Govern. Perquè són factors motrius del progrés econòmic i tecnològic i, a la vegada, són instruments essencials d’integració cívica i de cohesió social. El reconeixement del paper central de l’educació en el nostre projecte es correspon amb un tractament prioritari en els Pressupostos, que ens ha permès entre altres coses: - haver convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, que comprenen totes les especialitats; - posar en marxa el Pla per a la llengua i la cohesió social, amb 649 aules d'acollida, per on ja han passat 12.500 alumnes amb necessitats educatives específiques; - activar el Pla de Construccions Escolars 2004-2007, en el qual tenim previst destinar 1.500 milions d’Euros, que prèviament haurem estalviat. Al costat de l’acció del propi govern, apostem per la col·laboració amb els ajuntaments, ja iniciada en l’àmbit dels processos d’escolarització o en el de planificació de l’educació infantil. I estem pensant el Pacte Nacional per a l’Educació, que és una iniciativa de diàleg i participació de la comunitat educativa i del conjunt de la ciutadania sobre el futur que volem per al nostre sistema educatiu. La qualitat educativa, l’autonomia dels centres, la corresponsabilitat dels ajuntaments amb l’educació, la xarxa integradora de centres públics i concertats, el perfil del professorat i la participació de les famílies ... són les qüestions clau que haurà de recollir el Pacte Nacional per a l’Educació i, posteriorment, la Llei Catalana d’Educació. Pel que fa a la cultura, la nostra aposta és sòlida, amb un increment del 23,1 % del pressupost d’aquest any, en la línia d’acomplir el compromís de doblar els recursos en una legislatura. Aquest increment ha anat acompanyat de decisions substantives i innovadores: l’inici i desenvolupament del procés del Consell de la Cultura i les Arts dissenyat sota la direcció de J M Bricall i la presentació del Pla de Cultura 2005-2007. Era difícil arribar a un consens en aquest terreny, però justament la cultura té per norma ser exigent i s’ha d’aconseguir, ho considero molt important. Sense oblidar la projecció internacional de la nostra cultura, amb l’èxit de la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic) i la futura participació a la Fira de Frankfurt. Segona: Salut Estem construint un model sanitari que integra la salut pública i la millora de la qualitat de l’atenció sanitària. 6 �Aviat farem públiques les principals propostes del Govern per racionalitzar la despesa i millorar el finançament de la sanitat. L’objectiu a mitjà-llarg termini és el d’arribar a una despesa sanitària pública similar a la de la mitjana de l’Europa occidental (UE-15). Que era, perquè després ha baixat, del 6,3% del PIB l’any 2002, mentre que a Catalunya estàvem al 4,7%. Aconseguir-ho depèn dels recursos, però també d’una bona gestió, els garanteixo que hi estem avançant. En parlarem, com saben, en la propera Conferència de Presidents Autonòmics del mes de juny, tal com estava previst. Com també estava previst que jo hi exposés el procés d’elaboració del nou Estatut. I ho faré. Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb menor increment de la despesa farmacèutica de tot l’Estat aquest 2004. L’any passat no hi va haver desviació pressupostària per primer cop des del 1981. I més de 800 professionals passaran a treballar 6 hores diàries quan fins ara en feien dues i mitja. Estem treballant per aconseguir que el temps de visita arribi a 10 minuts de mitjana i per disposar d’1 metge de família per cada 1.500 usuaris assignats. Com també per millorar la detecció precoç dels càncers més comuns per tal de que en menys de 30 dies el ciutadà tingui un diagnòstic. Tindrem una atenció sanitària propera, amb uns professionals reconeguts i competents: és un dels objectius essencials del departament de Salut. Com també ho és donar el màxim suport a la tradició innovadora i investigadora de la medicina catalana. És també estratègic el desenvolupament de la bioregió, un clúster format per farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca. Ha de convertir Catalunya en un pol de referència europeu en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia. Tres dels pilars fonamentals d’aquesta bioregió són: 1) el Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa, 2) l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, en el marc de l’impuls del Parc de Recerca Biomèdica, 3) i el projecte liderat pel Dr. Joan Massagué, que situarà Catalunya en el mapa mundial de la Recerca sobre el càncer. Tercera: Família La família és un dels elements clau en el manteniment de la cohesió social bàsica de la nostra societat. Els diversos tipus de família continuen essent, avui dia, la unitat bàsica de convivència i el nucli fonamental de les relacions afectives interpersonals. Però les estructures familiars estan experimentant un procés de diversificació. La incorporació de la dona al món del treball, altíssima, igualant ràpidament cotes europees, l’augment de l’esperança de vida o l’augment de la monoparentalitat són fenòmens positius que demostren que som una societat oberta i dinàmica. 7 �Al mateix temps, però, exigeixen una política de suport a les famílies que sigui inclusiva i que permeti que les persones amb responsabilitats familiars les puguin desenvolupar en les millors condicions possibles. En aquest àmbit ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos a les famílies monoparentals, a les famílies nombroses, a les famílies amb persones grans en situació de dependència i a les persones grans soles. El Departament de Benestar i Família concentra aquest any més del 5% del pressupost global de la Generalitat per primer cop, complint una resolució del Parlament de l’abril de 1999; estem complint compromisos que s’havien adquirit en èpoques anteriors. La partida destinada a les famílies ha crescut un 21,8%. Entre d’altres mesures inclou la consolidació dels ajuts universals per infant a càrrec i nous ajuts universals per parts o adopcions múltiples de bessons i trigèmins. Facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral també és un dels nostres objectius fonamentals. L’avançament del curs escolar, la construcció de 30.000 noves places públiques de llars d’infants o l’impuls de les mesures recollides a l’Acord Estratègic en l’àmbit econòmic i laboral, són una mostra de l’acció que estem realitzant en aquest terreny. Aquestes mesures, juntament amb la nova política d’habitatge, el Pla d’Acció i Desenvolupament de les Polítiques de Dones, que ens ha de permetre avançar envers unes famílies més democràtiques o la nostra voluntat de desenvolupar els serveis d’atenció a les persones dependents ens permetran fer un salt qualitatiu important en el suport que la Generalitat dona a les famílies. Quarta: Atenció a la dependència En aquest darrer àmbit, l’objectiu és ben senzill d’enunciar: avançar els serveis socials cap a la universalització. La nova Llei de Serveis Socials de Catalunya és un dels projectes més ambiciosos d’aquesta legislatura. Ho dic rotundament. És un dels projectes i dels reptes més importants. Aquest any 2005 aprovarem l’avantprojecte. Em vull aturar un moment a parlar de l’atenció a les persones dependents. A Catalunya hi ha unes 332.000 persones amb dependència: probablement és el problema social més important que tenim. Aquest any hi destinem gairebé 600 milions d’Euros. Atendre’l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després de la salut, l’educació i la seguretat social: l’atenció a les persones dependents. Per arribar-hi, la coordinació socio-sanitària és fonamental. Els Departaments de Benestar i Família i Salut ja han presentat el Programa d’atenció a les persones amb Dependència. Amb 3 objectius: -ordenar i impulsar l’atenció a la dependència, -millorar el suport a la vida autònoma 8 �-i avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Dependència, prevista pel 2006. Es tracta d’establir un sistema que garanteixi la continuïtat assistencial necessària per atendre les persones amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per l’atenció domiciliària. Cinquena: Habitatge Quan parlo amb joves, arreu del país, aquest és el problema. Al costat de la precarietat laboral, però casi per sobre. La manca d’habitatge dificulta greument la participació i la integració política, econòmica i social dels joves. Cal donar-hi una resposta col·lectiva. Els governs, sols, no podran resoldre aquest problema. Però no es pot defugir, de cap manera, aquesta responsabilitat. És fonamental que hi hagi una provisió suficient d’habitatge protegit que faciliti l’accés dels joves a l’habitatge de compra. I a més, estimular, i amb això poso molt d’èmfasi personalment, l’habitatge de lloguer com una opció factible al llarg del cicle vital. Tema aquest absolutament perdut en la geografia política i social espanyola, no ja en la catalana, dels darrers 25 anys. És fonamental que hi hagi habitatge protegit però és encara més important que hi hagi un mercat de lloguer que permeti l’adaptació, sobretot del jovent, justament en les circumstàncies canviants que la vida els està obligant a fer i que en la meva generació no eren presents. Això requereix una societat diferent, una mobilitat i una capacitat d’adaptació que en aquest moment no els estem oferint. No estem parlant d’un problema només per als joves. El fet que les famílies amb una hipoteca hagin de dedicar-hi, de mitjana, més de la meitat dels seus ingressos és realment preocupant; perquè les famílies amb hipoteca en aquest país són un percentatge elevadíssim del conjunt de les famílies. Aquesta és la raó de ser del Pla Català pel Dret a l’Habitatge. Aquest Pla ha vingut acompanyat de la Llei de reforma de la Llei d’Urbanisme (Llei 10/2004) i acabarà de completar-se amb la Llei de l’Habitatge de Catalunya que presentarem aquest semestre. El 2005 s’han incrementat el 46% les polítiques socials d’habitatge, les borses d’habitatge jove, la xarxa de mediació pel lloguer social i els crèdits i ajuts als joves No és tot el que fa falta, però és el que cal per començar a redreçar la situació amb realisme. Comencem a veure els primers resultats: en el primer any d’aplicació del Pla, la construcció d’habitatges de protecció oficial ha augmentat un 26% respecte de l’any 2003. El problema de l’habitatge afecta tot el país. Actuarem a tot el país. I ho farem des de la proximitat, aprofitant l’experiència dels ajuntaments, que s’han de llançar una mica més, acostumats com estaven a que no els hi donaven el que els hi havien d’haver donat i per tant no ho feien perquè no ho podien fer. Ara ho hauran de fer amb la Generalitat perquè nosaltres sí els donarem aquesta confiança però també aquesta exigència. També aquesta ha de ser una política que combini creixement sostenible i equilibri territorial. En els darrers 25 anys hem multiplicat per dos el sol urbà i urbanitzable. Això no és un ritme sostenible, és insostenible. Ens porta al desastre ecològic. 9 �Sisena: Seguretats La complexitat d’una societat avançada com la nostra ens fa més fràgils i vulnerables i, en conseqüència, ha fet créixer extraordinàriament la demanda de seguretats. Seguretat als carrers, a les carreteres, en el treball, en el consum ... El Govern de Catalunya assumeix la responsabilitat de proporcionar respostes satisfactòries a aquestes demandes ciutadanes. Ho fem convençuts del caràcter profundament social de les polítiques de seguretat. Estem governant les seguretats des de la planificació, la coordinació i la prevenció en l’àmbit de la seguretat ciutadana i de la justícia. El cos de Mossos d’Esquadra està responent, i molt positivament, a l’exigència d’eficàcia policial pròpia d’una societat moderna com la nostra. L’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona, per arribar al servei que necessita: 2.527 Mossos d’Esquadra i una comissaria per cada districte per garantir una policia de proximitat al servei dels ciutadans. Amb la construcció de 75.000 m2 d’obra nova i 80 M€ d’inversió. I amb la nova xarxa “Rescat”, un nou sistema de telecomunicacions que assegurarà la coordinació amb totes les policies locals del Barcelonès, el servei de bombers i les emergències mèdiques. Continuarem el desplegament al Vallès, al Baix Llobregat, al Penedès, al Garraf, al Camp de Tarragona i a l’Ebre, on volem haver culminat el desplegament el 2008. I continuarem fent un important esforç contra la velocitat excessiva a la carretera amb el Pla integral contra la velocitat excessiva, que hem posat en marxa. En l’àmbit de la Justícia, el Govern treballa tenaçment per a modernitzar l’Administració de Justícia, un objectiu no gens fàcil. Des de l’inici de la legislatura, amb 38 jutges nous per atendre 33 nous òrgans judicials, amb inversions per seguir informatitzant els jutjats i amb mesures per reduir l’interinitat del personal de suport. Ahir en vam parlar amb el Fiscal General de l’Estat, el fiscal Mena i la Presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: Hi haurà Fiscals en Cap autonòmics , ja els hi avanço, fins ara exclusivament provisionals i provincials. És una bona notícia. Igualment, ja hem aprovat el Pla director d’equipaments penitenciaris, amb la creació dels nous centres necessaris per resoldre l’actual congestió. És un dels temes dels quals estic més satisfet, com s’està regirant la situació judicial i sobretot penitenciària en aquest país, on la capacitat era de 5.000 i el nombre de reclusos de 8.000, i per tant on no podíem i no estem oferint encara les mínimes garanties ni als interns ni a la societat. S’està fent un esforç immens, esforç que requereix, d’altra banda, capacitat de compromís per part de la societat, dels ajuntaments, de les zones afectades, i que només s’obté quan el Govern és atrevit i a la vegada convincent, quan el Govern és amic, quan el Govern és proper, però té una idea clara del que el país necessita. S’està aconseguint. Considero la tasca que s’està fent en aquest camp com una de les més meritòries del meu govern. 10 �Setena: Infraestructures i Territoris Les infraestructures de transport ens han de connectar amb la resta de l’Espanya i d’Europa, a l’hora que ens han de reequilibrar el territori. Teníem unes infraestructures absolutament insuficients per l’ambició d’aquest país, desproporcionadament dolentes o pobres. Les darreres setmanes hem avançat, tant aquí com amb el govern de l’Estat per definir i aconseguir un gran acord sobre les infraestructures a Catalunya en l’horitzó dels propers 10 anys. Un acord per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB. Que és el que ens correspon. De vegades se’ns diu que a tota Espanya és igual perquè els rics paguen a Catalunya i els rics paguen a Andalusia, i els pobres d’Andalusia cobren i els pobres de Catalunya també; per tant no és un problema de que Catalunya pagui i Andalusia cobri, és un tema de que paguin els rics i cobrin els pobres. I jo em pregunto: i la inversió?, perquè una cosa són els serveis i una altra la localització de les inversions i és aquí on patim. No podem acceptar de cap manera que s’hagi assolit, només puntualment, per les inversions de l’AVE. La variable “inversió” és decisiva. I concretament la inversió estatal. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport (PEIT) presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. Com ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona o en infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del mediterrani o l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, perquè s’elabori i signi aquest 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. El Pla Catalunya té 5 grans objectius: 1. Aconseguir la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i aeroports catalans. No podem passar més tenint la principal quasi de les nostres instal·lacions, tan important com les grans fàbriques i com els grans centres de decisió governamental, un port, un aeroport, transoceànic, de la importància del de Barcelona dirigit per un funcionari que depèn d’un director general que viu a Madrid. No pot ser, és un problema de credibilitat, és un problema d’eficàcia. Aconseguir doncs la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i dels aeroports, anant si cal a la posada en marxa d’un lloc de trobada d’aquestes grans infraestructures com són el port i l’aeroport des del qual es pugui planificar el conjunt de l’estratègia de les comunicacions internacionals d’aquest país. 2. Reforçar les comunicacions transpirinenques. 3. Equiparar territorialment la xarxa d’autopistes de peatge i d’autovies. 4. Prioritzar una nova connexió d’ample europeu ferroviari fins la frontera francesa. 5. I potenciar el tràfic mixt de passatgers i mercaderies al corredor mediterrani. 11 �Per la seva banda, el Govern de la Generalitat ja està desplegant, aquest 2005, una important actuació planificadora i inversora: 1. Tenim en execució o pressupostades carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir 4 nous eixos viaris en el marc del Pla d’Autovies: Vic-Ripoll, MaçanetPlatja d’Aro, Vilanova i la Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. (AMTU) 2. Hem incrementat notablement l’aportació de la Generalitat a l’Autoritat del Transport Metropolità i invertim en el desenvolupament dels Consorcis de Transport de Tarragona, Lleida i Girona. 3. Impulsem els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l’Empordà, la Selva i el Camp: Catalunya ha d’esdevenir la plataforma logística del sud d’Europa. 4. I estem definint projectes clau per l’equilibri territorial de Catalunya. És el cas de l’Eix Ferroviari Transversal, que unirà amb via d’ample europeu mixta per a mercaderies i passatgers Lleida i Girona, establint la connexió de totes les ciutats més importants de la Catalunya central com Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic. Abans de l’estiu es presentarà el primer avantprojecte de traçat. D’altra banda la millora de la capacitat i la qualitat de la xarxa elèctrica assegurant un subministrament suficient per atendre les necessitats de progrés de Catalunya, es farà d’acord amb el nou Pla Estratègic de l’Energia que presentarem aquest mes de maig. Ja saben quina és la meva posició en aquest punt: respecte pel territori sí. Però creixement i desenvolupament també. Catalunya ha de ser respectada, però no és una postal, és una realitat viva. Ha de ser respectada, però ha de funcionar bé. Permetin-me un breu excurs sobre l’estratègia econòmica. Tot el que els acabo d’explicar s’assenta en una estratègia econòmica col•lectiva recollida, com he dit, en l’Acord Estratègic per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la Competitivitat de l’Economia Catalana... ... i en la nostra voluntat de promoure un gran pol de creixement i d’innovació al sud d’Europa: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Avui no m’hi entretindré. Els remeto a altres intervencions meves, del conseller primer i dels consellers que han parlat a bastament del nostre compromís amb la innovació i la competitivitat. Però vull que entenguin que les polítiques socials de les que els he parlat fins ara, només seran sostenibles per la societat catalana si som capaços de millorar substancialment el nostre model econòmic sobre la base de millorar-ne la competitivitat. Estratègies territorials Hi ha d’haver estratègies globals. Però hi ha d’haver també una acció de govern continuada i ambiciosa que estengui el progrés i la igualtat d’oportunitats a tots els territoris, pobles i ciutats. 12 �A Lleida, vertebrant una àrea metropolitana potent, fent una clara aposta per la indústria agroalimentària, una de les tres més importants d’aquest país de cara al futur, i pel desenvolupament turístic, especialment de Balaguer en amunt. La línia de La Pobla és una gran oportunitat per aconseguir-ho. El Canal Segarra-Garrigues ha de ser factor decisiu de desenvolupament. Amb l’Alt Pirineu i Aran ben connectats amb la resta de Catalunya plenament integrat a Catalunya. Ja he assenyalat la importància de l’ Eix Pirinenc. Al Pirineu cal ordenar el creixement, però potenciant, també, l’activitat econòmica, especialment l’agricultura i el turisme de qualitat. El Pirineu català és la frontissa de l’Euroregió, i a través de la Comunitat de Treball dels Pirineus s’allarga fins a l’Atlàntic. Les Terres de l’Ebre han tornat a veure el futur. La derogació del transvassament de l’Ebre obre un nou horitzó per aquesta terra que aposta per la sostenibilitat i per la recerca. La Casa de l’Aigua de Tortosa n’és un bon exemple. La millora de les infraestructures convertirà el sud de Catalunya en el punt d’unió entre l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i l’Arc Mediterrani. Pirineus-Mediterrània ens obliga a estar en tres posicions: amb els Pirineus mirant l’Atlàntic; amb el Mediterrani mirant el sud, per descomptat, i entremig, la regió Pirineus-Mediterrània que és el nucli central per nosaltres de l’estratègia territorial de Catalunya. La Catalunya central emergeix, amb ambició, com a contrapès de la regió metropolitana i com a punta de diamant de la nova organització territorial. La cruïlla dels eixos transversals, amb els que creuen el país de nord a sud, confereix a la Catalunya Central una posició geoestratègica privilegiada per al seu desenvolupament. La línia ferroviària transversal reforçarà aquestes potencialitats. En el Camp de Tarragona, hi conflueixen dos dels eixos més dinàmics de tota Espanya –el corredor del Mediterrani i [el que jo anomenaria ] l’eix de l’agricultura entre Tàrrega i Reus. Això li dóna una elevada mobilitat per treball i unes perspectives de creixement demogràfic molt importants. Ara cal planificar aquest creixement i dibuixar nous escenaris de futur pel Camp vinculats als dos sectors fonamentals de la zona com són la química i el turisme. A les comarques gironines estem posant fi al retard d’infraestructures. Això i la recerca de noves vocacions vinculades al desenvolupament del triangle virtuós universitat-empresaterritori marca els eixos claus pel futur d’aquest territori. L’obertura exterior de les seves empreses metal·lúrgiques, agroalimentàries, químiques i tèxtils demostra el camí a seguir. I Barcelona i la seva regió metropolitana han d’esdevenir el pol més competitiu de l’Euroregió i el punt de referència de comunicacions entre el nostre país i la resta del món. Estem dibuixant una Catalunya digital, en xarxa i ciutadana. L’estem projectant un conjunt de Plans i Programes per estructurar el país. Els en cito 8 : 1. El del Transport 2. El d’Infraestructures de Telecomunicacions. Bàsic per estendre l’ús de les TIC a tots i cadascun dels racons del nostre país. 3. L’ Agroalimentari. 13 �4. Per la Internacionalització de l’Empresa Catalana. 5. Per la Recerca i la Innovació. 6. El de l’Energia. Que ha de resoldre el tema de les interconnexions. 7. El Programa de Sòl. 8. I el PUOSC. És així com es construeix un país competent i competitiu. És així com s’avança cap a la igualtat d’oportunitats, es visqui on es visqui, en l’accés als mercats, als equipaments i als serveis del conjunt dels ciutadans. Catalunya progressa socialment, a bona velocitat com demostren aquests dies ... - les 345 noves places públiques de llars d’infants a Tarragona ciutat - la construcció d’un nou CEIP amb capacitat per 450 alumnes a Vic - al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, els ajuts de la primera convocatòria de la Llei de Barris - a Salt i a Girona, el nou Hospital de Santa Caterina - els habitatges de promoció pública al Barri de Sant Roc de Badalona. - la banda ampla que està a punt d'arribar a tota la població de Lleida. És així com demostrem que un Govern al servei dels seus territoris, a prop dels ajuntaments, és un govern al servei dels seus ciutadans. No entenc, i no accepto, que encara algú digui que no sap per a què reclamem un nou finançament. És la reforma social. (Parafrasejant la campanya de Bill Clinton “És la reforma social, estúpidos”). La Catalunya que hem projectat i en la que estem avançant no és un titular. No és una icona. Avui per avui es una realitat complexa, diversa, més avançada socialment i més ambiciosa col·lectivament del que ho ha estat els darrers vint anys, i en això hem posat les nostres esperances i les nostres passions. Acabo. El que he volgut significar amb aquesta compareixença és la profunda relació que hi ha entre la Catalunya de progrés i benestar a la que aspiren els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya i la reforma de l’Estatut i del finançament que estem proposant. El que dóna sentit a la voluntat de millorar el nostre autogovern és el servei al progrés i al benestar de tots els catalans. 14 �Per dir-ho més clar: el projecte del Govern d’Esquerres i Catalanista és un projecte de reforma social. És sobretot un projecte de reforma social que basa el seu patriotisme justament en aquesta estratègia, en el fet que tots els catalans i totes les catalanes reconeguin aquest país com el seu, no perquè els hi vingui de dalt, no perquè els hi vingui del darrere, sinó perquè ells l’estan fent millor i el senten com seu i com una cosa que han de defensar amb les ungles. Aquest és el patriotisme que nosaltres volem. És un projecte atent a les necessitats quotidianes i immediates de la gent i al mateix temps és un projecte generador d’oportunitats de futur. És un projecte arrelat en les tradicions polítiques i socials de les esquerres catalanes, de l’entesa catalana de progrés que governa Catalunya, però no és una mania ideològica sinó un projecte orientat a servir l’interès general. Tinguin la convicció que el Govern de Catalunya el serveix i servirà amb passió i determinació. Moltes gràcies. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1684 Title A name given to the resource Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Benestar Social Catalanisme Educació Model social Territoris Acció política Estatuts Finançament Gestió pública Govern Infraestructures Missatges institucionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-06 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/925/0000000927.pdf b925da58a8c1e8575099cbcdfc3c6c21 PDF Text Text Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. Nota: El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Palau de Congressos de Barcelona 28 de març de 2008 Estimats amics i amigues, D’entrada rebeu el meu agraïment pel premi que m’acabeu de concedir. Gràcies a tots, de tot cor. És un premi que he hagut de donar més d’un cop, per gentilesa del Periódico i TV3, a Ferran Adrià, Juan Manuel Serrat i el Dr. Massagué. Val a dir a representants de 3 de les excel·lències de Catalunya: la gastronomia, la cançó i la biomedicina. Un país que té coberts aquests tres fronts pot anar allà vulgui. Bé, si ara arreglem l’Alzheimer serà la bomba! Entenc que el premi deu tenir a veure amb la política però també amb el fet d’haver anunciat, per cert en companyia de Manuel Fuentes de la CCRTV, amb qui seguiré col·laborant, espero, un bon dia de la tardor passada a l’Hospital de Sant Pau, on treballa un dels equips més ben connectats amb la punta investigadora mundial en la matèria que ens ocupa. Us confessaré una cosa: no tenia més remei: l’Alzheimer és una malaltia devastadora que fins ara té pal·liatius però no solucions. Vull que aquesta mala passada que m’ha fet la vida, desprès d’haver-me regalat tants favors, tingui una resposta contundent, que serveixi per alguna cosa. Aquesta me la pagaràs, Alzheimer! A partir d’ara prepara’t! He tingut sempre molta sort. Amb la família, amb els equips que m’han acompanyat, homes i dones a qui dec tot, començant per la meva dona i fills i seguint pels amics i amigues, molts dels quals són aquí. Al mes d’Octubre vaig dir que buscaria diners per dedicar-los a recerca científica i combatre eficaçment la malaltia. I és el que he estat fent durant aquest mesos. Hem anat preparant discretament amb la Diana, la Marta Grabulosa, en Santiago de Torres i en Jordi Camí un projecte que en dos mesos concretarem del tot i exposaré públicament. Estem posant en peu un fons de caràcter internacional dirigit a donar suport a la recerca sobre l’Alzheimer. Aquest suport a la recerca vull que sigui dirigit a fomentar la investigació, per tal que la nostra acció sigui decisiva en la prevenció i en la cura d’aquesta malaltia. Ho farem des de Catalunya però al servei dels ciutadans d’arreu el món. Barcelona serà la capital europea de l’Alzheimer.. Vull dir la ciutat vencedora de la malaltia d’aquí a uns anys. Tindrem aliats: Boston, New York, Londres, ciutats a les que aniré ben aviat. Però Barcelona ha de ser un bastió en la guerra contra el Alzheimer, com ho va ser quan va suportar els primers bombardejos aeris de la història sobre una ciutat. Us estic parlant d’una de les més importants campanyes que hauré fet mai, sinó la més important. Una campanya que guanyarem per majoria absoluta amb l’ajuda de tots. �Potser serà l’ultima campanya personal però continuaré fent campanya amb els meus amics del Partit Demòcrata Italià i amb els partidaris d’Obama i del Canvi, que es el que sempre m’ha atret des dels 90’s i Catalunya Segle XXI. Per damunt de qualsevol sensibilitat política aquesta vegada tirarem endavant una causa de tanta o més volada de les que defensat durant la meva vida personal i política: la lluita contra una de les malalties més sinistres, la que desmunta el cervell sense matar ningú. Tots esteu convidats. Compto amb vosaltres per acabar amb aquesta nova epidèmia la darrera plaga coneguda. Tindreu aviat notícies meves i del projecte. Gràcies altra vegada per aquest premi i per l’estima que durant tanta anys m’heu dispensat. L’he percebut sempre amb nitidesa, com quan aquesta tarda, anant pels carrers de la ciutat vella, la gent em deia: “Endavant Maragall!” Ara la consigna és : “Amunt i crits”. 100 anys després de la seva identificació, la proteïna malèfica serà vençuda. Bona nit! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs per la Gala Català de l'Any 2007 Abstract A summary of the resource. Discurs preparat per Pasqual Maragall en cas de ser designat Català de l’Any 2007. El president no el va llegir i va fer-ne una versió breu per la llarga durada de la Gala. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Barcelona  Language A language of the resource Català Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- El Periódico Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/1405/19940915d_00640.pdf 28390bfb56593cb8451ea31ae85ea06c PDF Text Text K.fu:UmUA , ^QU O cot¿Q~, Psc- ~ BARCELONA, UN NOU SALT ENDAVANT Intervenció del company Pasqual Maragall 'Barcelona, 15 de setembre de 1994 �Estimats companys i estimats amics, Tinc entès que aquí hi ha molta gent que ha col.laborat en la conducció d'aquesta ciutat a nivell de gestió i també a nivell polític, hi ha molts que són polítics, hi ha alguns que no ho són -tinc la impressió- i, per tant, als companys ï als amics, a tots els que han contribuït a gestionar aquesta ciutat que tothom en aquest moment admira, moltes gràcies per ser aquí, en aquest principi de curs que és un altre principi de curs, però n o és qualsevol principi de curs. Aquí a l'entrada ens han preguntat què era aquest acte, si era el principi de la campanya electoral; hem dit que no; que era el principi de curs que cada any ho fèiem. Però és evident que aquest és un curs especial i ho he dit també aquí fora. És un curs i és un principi de curs, en el qual hem de definir, és l'últim any del mandat, i per tant hem de dir clarament com voldríem que aquest mandat es recordés, en primer lloc; i en segon lloc, com voldríem que aquest mandat fas seguit per un altre mandat, és a dir, recordar tot allò que pensem que s'ha fet, que la gent coneix però, que a vegades oblida. Regurgitar-ho, tornar-ho a la memòria, d'una forma no monogràfica, no monolítica, no única, és a dir, no només parlar d'allò que s'ha fet, però si fer present el que s'ha fet, és a dir, en la consciència de cada un dels ciutadans, el que els ciutadans ja saben que és allò que ha succeït en aquesta ciutat, però no com final del nostre discurs, sinó com a principi del nostre discurs i com a punt de partida d'un diàleg, la segona part del qual és un diàleg respecte del que pensem ;fer. Als ciutadans els convencerem, sobre la base de posar-los en disposició primer, preparar-los psicològicament, recordant- 1 �els-hi que és el que ha succeït, com aquesta ciutat ha canviat més en quatre anys que en quaranta; com les últimes eleccions es van celebrar un any abans que passés el moment, potser de més glòria d'aquesta ciutat en aquest segle i, per tant, amb "l'Ai! al cor de tothom" sense saber encara, si tot sortiria bé o seria un desastre, amb la ciutat potes per munt; cosa que tots hem oblidat, i s'ha de recordar i, com en aquests quatre anys doncs, la ciutat ha quedat bé davant el món i, a més a més, s'ha transformat ella mateixa, gràcies també, (més que en els quaranta anys anteriors) que en els quaranta anys anteriors aquesta ciutat va anar rumiant cada un dels seus projectes i rumiar els projectes és més difícil que fer-los, com la nostra història ha demostrat. Per tant, un any que comença amb un tipus de reflexió que nosaltres fem avui, que està projectada cap endavant i que comença tot just al darrera, comença en el present -el que acaba de passar- en la confiança de saber que aquest petit col.lectiu que està aquí reunit de 300 - 350 persones, és el cor d'un col.lectiu més gran de ciutadans de Barcelona que han protagonitzar una gesta històrica, que molts ciutadans (que a mi venen a veurem i a vosaltres us visiten molt sovint també) ens comenten que és denominada "la gesta de transformació més important que cap altra ciutat a Europa hagi fet en el segle XX". En aquesta sala avui, hi ha el cor del col.lectiu, no dic tot el col.lectiu, perquè van haver-hi tants i tants voluntaris, tants i tants treballadors i tants altres que ens van ajudar, inclús fora d'aquí, però diguem-m'ho tot, no hagués sigut per l'existència d'aquest grup humà, i aquest grup d'idees i aquesta voluntat d'acció i aquesta manera d'actuar, Barcelona no hagués fet el que ha fet o no hagués fet d'aquesta manera i, aquesta manera és satisfactòria per un 70, 80, 90 % de ciutadans. Sapigueu-m'ho bé en el moment d0 començar, i sapiguem també, que amb això no hi ha prou, i que això és només la primera part de l'argument perquè en la segona, hem de convèncer a 2 �aquells mateixos ciutadans que ells mateixos han protagonitzat, dirigits per nosaltres, la gran gesta; volen tornar-se a engrescar per fer-ne un altra, no del mateix estil, no la mateixa gesta, sinó un altra de diferent que ha de consistir en que Barcelona es vol posar i es vol mantenir, més bé dit, allà on està, com Ora explicaré. Es tracta amb en el nou salt endavant, de fer uns altres jocs olímpics, un salt qualitatiu, diferent, no es tracta de tornar a recuperar el retràs de quaranta anys enrera, no es tracta d'una nova gran exposició universal, es tracta justament del salt qualitatiu que representa mantenir-se dalt de la cresta de l'ola, durant quatre anys més, deu anys més, quinze anys mes, vint anys més, perquè d'aquí vint anys el nostres hereus no tinguin de díir: "recuperem la ciutat que se'ns ha degradat des de l'any 92." Aquest és el nostre salt qualitatiu i vull agrair a totsels que sou avui aquí, el que feu i el que fareu. Jo per descomptat, no sóc fflassa partidari de baralles internes, sí sóc partidari de la diversitat i dels intercanvis d'opinió, i de les opinions diferents, sóc antimonopolista com tots vosaltres, m'avorreix la monografia i la unanimitat, i per tant, crec, que és bo que hi hagi una opinió i aquestes s'expressin en la forma que sigui, vigilant el to i avisant, és a dir, no, amagant abans de tirar la pedra sinó dient "la me ya opini0 és aquesta, jo que sóc tal, opino aix¿D tal" torno a dir, vigilant el to, això és important. I els que són de fora i els qe vindran, perquè molts han de venir sinó les coses no aniran com haurien d'anar, molts més han de venir aquest any, els hi toca la feina de tonificar-nos, és a dir, de portar -sens la saba nova amb la qual continuar aquest projecte e tants anys que portem, que tenim molts anys en darrera i que nosaltres hem portat en aquests anys. Si, 200 grups per 200 persones, en aquest terreny del porta 3 �a porta i en altres terrenys, dp fer forat com diem a vegades en algunes altres operacions que hem de fer, que s'han de situar justament en els camps :més allunyats, no tant en el camp territorial , com aquí s'ha definit, un altre dia parlarem, sinó en el camp ( si multipliqueu 200 x 200 són 40.000) de guanyar 40.000 vots en terreny contrari o en terreny neutral, no el té ningú'!, aquesta és difícil perquè es batuda per les bales que s'escapen de banda i banda, però aquesta serà un altra operació que acompanyarà a la que en Joan Ferran ens acaba de definir. Bé, jo torno ara de València, m'he escapat quasi per arribar, desgraciadament quan he entrat a Catalunya, (i no vull que això sembli com una broma, com una ironia o com una frivolitat) a l'entrar a Catalunya, he sentit pudor de cremat , només entrar, molt abans de L'Hospitalet del Infante, sota el Monte Caro ja hi havia aquesta olor que m'ha recordat que aquest país ha tingut moments molt "fumuts". No ha hagut la capacitat de reacció que es mereix el país, entre tots. (no és qüestió de fer aquí un debat que ja es farà en el Parlament), no ha tingut capacitat de reacció i l'ha de tenir; nosaltres hi contr.ibuirem. No oblidem mai la circumstància i el lloc en el qual parlem. No oblidem mai la subjectivitat de ciutadans que tenim uns sentiments i no només unes idees, uns sentiments, unes carències i una sensibilitat que no es tenen perquè amagar, i la nostra és d'estimació pel nostre país i de sofriment, quan el veiem sofrir, quan el veiem funcionar d'una manera que no és òptima i que no és la que hauria de ser. Per altra banda, vinc de Madrid, de plantejar una vegada més, ï vosaltres ho sabeu, a vegades els mitjans de comunicació sembla que sempre sigui la primera i no és la primera vegada que nosaltres plantegem el pacte local; és quasi l'enèsima vegada que nosaltres plantegem que l'impuls autonòmic en aquest país ha d'anar acompanyat d'un impuls local, que altrament l'impuls de 1'autogoern podria ser suspecte en la mesura en que pogués ser un impuls per crea r un nivell de 4 �govern en sí mateix, més que no pas per aconseguir per al país i per les ciutats que el formen el nivell de benestar i de qualitat de vida que tots 1i desitgem i que depèn de l'existència d'un nivell de govern fort, però també, de la capacitat d'aquell nivell de govern, de retornar cap als ciutadans els recursos, l'autoritat i les competències que se li han donat per tal de fer-li la vida més plaent i no només per . tal de poder-s'hi comparar bé en les especificacions nacionals ï internacionals de poder relatiu, que és la situació en la qual ens trobem. Nosaltres hem defensat i defens4rem el pacte local i l'impuls local, la Llei de Grans Ciutats i la Carta de Barcelona, perquè sabem que més enllà de la defensa de Catalunya, defensa que moltes vegades S'ha de formular en termes diferents de com s'està formulant oficialment, --en termes de victivisme--, defensa que moltes vegades s'ha de formular en forma d'atac en el sentit positiu, en forma d'innovació, d'iniciativa, creativitat, imaginació, de millor govern, de rigor, d'honestedat, de capacitat de transformació --com aquesta ciutat i moltes altres de la pròpia Catalunya han demostrat--, defensa, jo dic,1 que s'ha de reformular en aquests termes, nosaltres aquesta defensa la farem, però repeteixo, nosaltres la basarem en l'existència de poders locals forts, no ens resignem a`acceptar que pugui haver-hi un govern de Catalunya que ho sigui, efectivament, sobre la base de poders locals febles, en els quals s'haurà sostret per via de tutela, per via d'intervenció, per via d'invasió, per via d'ofec, la seva capacitat creativa, el dia que això passi Catalunya estarà ella mateixa ofegada encara que tingui govern mixtos, i per tant s'hauran d'aixecar les veus de la nostra creativitat, nosaltres estem per una Catalunya que estigui basada en l'existència d'un govern fort amb competències que nosaltres estem defensant que retornin, però també, amb una capacitat de dorar en el poder local tot el seu rol, tot el seu protagonism o . Mireu, jo vull tornar a vire una etapa de creació, d'entusiasme per Barcelona i vull fer-ho amb la vostra 5 �col.laboració. Hi ha feina per tots. Ha d'haver un esquema organitzatiu clar --que ja s'està creant-- que serà "desequida." Hi ha projectes de transformació i de millora de la ciutat que són més ambiciosos que mai i que ara us explicaré, (succintament, perquè avui és només un primer dia i després haurem de seguir). També us volia dir, abans d'explicar, el que jo considero que són els principis; el que jo considero que són els principals projectes de la ciutat, en aquest moment. També us volia dir, que una de a es coses que més m'han dolgut en els darrers mesos ha estat el menyspreu, --que de vegades determinats mitjans o opinions han manifestat-- pel legítim desig dels qui hem conduït aquesta ciutat, que som els que hi som aquí, a seguir protagonitzant aquesta transformació; trobo de mal gust, de mala jeia, de poca golada i que no ha de merèixer ni un minut del nostre menyspreu, ni això, sobre aquestes expressions que s'han fet, respecte de la voluntat d'aquest col.lectiu que nosaltres formem aquí. de voler continuar. Evidentment que volem continuar! perquè tenim el desig i sentim la necessitat de seguir estant gratificats, per la millor de les coses que li poden passar a un Barceloní, que és portar la ciutat de Barcelona. Evidentment que sí! Tots aquells que diuen que més d'això, és algo que no es pot exigir perquè seria simplement un desig de continuar en les poltrones municipals. I nosaltres volem, honesta i legítimament, continuar protagonitzant la gran aventura d'una ciutat que s'ha convertit en aquest moment, torno a dir, en una referència important a Europa i vol seguir -ho sent. Els punts, jo diria els principis quasi, de la nostra actuació aquests anys, i no espereu de mi un manual de campanya electoral detallada perquè no es tracta d'això, sinó, un resum succint però diversificat del que són els elements que formen el nostre pensament, crec, en aquest moment: Europa; Catalunya; Cultura; Civisme; Qualitat; Honestedat, 6 �Autoritat, Economia, Llibertat, Servei al Públic i Proximitat (això que diuen els tècnics ji*fdics Subsidiaritat) - Europa és la nova patria gran, el nou mercat, el nostre nou rostre internacional (aixO es tluasi un setze jutges,...) és la nova cara que tenim en el món, la forma i la firma que ha de tenir la nostra solidaritat, (difícilment farem, però ha • fem, l'hem fet a Rwanda, l'hem l fet a Sarajevo, ... i allá on calgui, com a ciutat de Barcelona vull dir), peró és evident que nosaltres hem d'empenyar 'a Europa com un sistema de ciutats, que tingui una marca en el món respectada, no com ara que és vist encara com el lloc de reunió deis antics Estats colonialistes que tracten de construir alguna cosa de futur que encara no existeix ique no és més que, de moment, una debilitat, davant de problemes tan importants com Iugoslàvia o altres que es poden produir molt a prop de casa nostra. Nosaltres volem construir la nova patria gran i la volem construir com un nou rostre inernacional, com el nostre nou rostre internacional, obert en el món i progressiu, fer-ho des de la patria petita de sempre, Catalunya, la patria petita de sempre, oberta i confiada; la patria que ha de parlar el llenguatge de les seves ciutats precisament, el del camero, el de la cultura, el de l'esport, el de la joia de viure (diuen els francesas volt bé) el de la innovació i el de l'amistat, no el del victimisme, ni l'agressió soferta, no n'hi ha per tant; a més a més, parlant tant deis que ens agredeixen els beneficiem, els farem famosos, ahir em vam preguntar: "Que pensa voté de les paraules del Sr. Anguita i la resposta del Sr. Pujol?". No penso res, no m'interessa res, no interesa a cap ciutadà i feu-me el favor d'anar amb el Sr. Anguita, si tan rebombori fa les seves avaluacions, el millor que es mereix és el silenci. Crec que amb això --deixeu-m'ho dir-- fips ara, en rigor ha estat molt bé perqué no ha dit res, i aqMell que l'insten a dir algo, millor farien callant; la millior resposta que es mereix una pregunta com aquesta és cap resposta perquè el que aconseguim és que els mitjans de comunicaoió o incautes, o interessats, 7 �o frívols donin a aquest tipus de polèmica tot l'espai que no interessa a ningú, exclusivament interessa als que formulen aquestes opinions. Mireu, hi ha una mútua alimentació de nacionalismes espanyol i català que de vegades l'únic que beneficia és als extrems d'aquesta discussió i perjudica als que estem conduint la nau de la governació d'aquesta ciutat i d'aquest país, i per tant, a nosaltres això no ens ha d'interessar i no només no ens ha d'interessar sinó que hem d'aconseguir que on sàpiga que a la gent profundament no l'interessa; epidèrmicament potser sí, però profundament nit. - La Cultura, és d'alguna forma la ciutat, no és una cosa molt diferent de la ciutat, la cultura abans s'entenia com una qüestió d"èlits", de minories, 1a cultura és ara la forma de manifestar-se d'un poble, d ■ un col.lectiu, d'una ciutat; que és el que és una ciutat, i sobre el que és la nostra ciutat. Des d'un punt de vista cultural podem dir, -dada important que a vegades es deprecia- que el nostre públic ha augmentat, el públic dels espectacles culturals -i aquesta és una gran victòria- ha augmentat molt; com a societat doncs, podem oferir als nostres creadors un públic més ample, més jove, més curiós, un públic suficient inclús per finançar la seva creació, molt més que no pas abans, i ells, els creadors barcelonins, els nostres creadors, ens poden oferir una millor imatge, crítica, engrescadora, fidel o suggerent de nosaltres mateixos, quan nosaltres anem al teatre que no teníem fa deu anys o vuit anys ï veiem les coses que veiem i portem als nostres amics, als forasters o als nostres fills, sabem que ells estan rebent de la nostra ciutat i de la nostra cultura una imatge 1, representació que abans nosaltres, quan érem petits, np teníem; els forasters quan venien no gaudien perquè no existia; hem creat una xarxa cultural, no només des del punt de vista de la infrastructura, sinó també, des del punt de vista molt més important del públic, d'un púbic exigent; serem millors a través d'aquesta ampliació cultural, els forasters es trobaran millor aquí, no només en quan a infrastructura sinó 8 �en quan a cultura viva, jo diria si no 'fos que pot semblar una mica folklòric i no ho és, trobaran la plaça i trobaran la 'sardana, les dues coses, l'escenari i l'activitat, i'• trobaran, com poden trobar fora de la ciutat estricta però dins de la ciutat real trobaran, el Vallès.^i'el .campus universitari i el paisatge i ],á gent que hi viu. • --Civisme, és l'únic "isme" d'aquesta. ciutat, és l'únic "isme" real de Barcelona, aquesta ciutat no té'mes- que 'un "isme" profund, profundament sentit pels barceloninsgque,és el çivisme;- l'únic radicalmen t barceloní i acceptable per tothom, el • que . respecta .tots- i respecta' tots els ."isme"; de cada ciutadà, com a dit Havel d'una forma molt gràfica ,/molt bonica, "civisme és respectar de cadascú totes les seves herències,. totes les seves pertinències, .totes les seves aficions, totes les . seves religions, totes les seves passions" i., fer-ho d'una manera que les faci compatibles totes amb unes regles de joc que és el que nosaltres anomenen ciutadania. Bé, aquest civisme és l'única "religió" d'aquesta ciutat, l'únic "isme" permés, el més autèntic, hem de ser cívics, però eficaços, no dèbils, inclús en la repressió dels comportaments incívics, aquesta.és la gran batalla moral que tenim al davant. - Qualitat, ja sabeu que les grans empreses han descobert que la qualitat és l'única garantia t de supervi.vència i d'èxit de les pròpies empreses: els cercles de qualitat, el control de qualitat, els responsables de qualitat. I aquesta qualitat té dos secrets: Una, posar-se, el! fabricant o productor o' el comerciant, en el lloc del client, aquest és el secret més principal, saber posar-se en ell lloc de l'altre, que és el que lí costa més a la persona humana, situar-se fora d'ella mateixa en el lloc de l'altra, el funcionari, en el lloc del ciutadà. I el segon secret, és saber-se posar, en el lloc del treballador, l'empresari que ro es posa en el lloc del treballador no és capaç d'aconséguir la qualitat, i això, ja ho estan confessant avui, gents que fa uns anys haguessin considerat que això era subversió i que això era un missatge sindical, sinó probablement no revolucionari, ja 9 �autogestionat, i veiem de formes diverses, algunes exagerades i altres més serioses, com els grans empresaris estan plantejant noves estratègies per tal d'abaratir els seus costos en la relació amb els proveïdors, això és molt conegut i és lògic que sigui així, l'Ajuntament i la ciutat ha de fer el mateix, i al mateix temps posar-se en el lloc del proveïdor i en el lloc del treballador, més bé dit, posant al treballador en el llpc de les decisions perquè ell en sap més, això ho he sentit Oir, la setmana passada en una reunió del Pla Estratègic en Francesc Raventós, en Santacana i els seus responsables i 200 persones més, una colla de responsables de gran qualitat, de grans empreses d'aquest país o multinacionals, era un missatge que jo estava acostumat a sentir en les reunions socialistes, en les reunions d'esquerra amb unes altres paraules, i que ara d'una altra forma acaba sent, tan Un lloc comú, que els propis sindicats la troben conservadora, i molt bé, aquesta filosofia no és conservadora, aquest missatge és revolucionari que nosaltres hem après actuant al servei de la nostra ciutat, que cada un dels nostres regidors, la Núria Gispert, la Marta Mata, el Lluís Armet, el Josep M_ Vegara, el Juanjo Ferreiro i tots al d4rrera, hem après en la nostra relació i els funcionaris de la casa igual, en la nostra relació amb la ciutat, i l'hem;de practicar, la filosofia de la qualitat, perquè una ciutat és una gran "empresa ", diferent, diversa, però que té un control de qualitat, que pot ser perfectament no ja l'Ajuntament sol, ni tan sols l'Area Metropolitana ella mateixa en la ciutat real, sinó, el propi Pla Estratègic, en eli qual l'Ajuntament i l'Area Metropolitana conviuen amb les Universitats , amb el Cercle d'Economia, amb la patronal, amb els sindicats, amb la Cambra de Comerç, amb el Port, amb la Zona Franca, etc, - Honestedat, aquest és l'alt±e gran repte moral d'aquesta ciutat i en aquest any, la nostra és una societat en diversos graus de corrupció; el trasfugüisme és un grau de corrupció, a Sant Adrià o a Granollers, és un grau de corrupció política, el favoritisme, l'acceptació de privilegis, la condescendència amb els propers, la manca d'esperit crític i 10 �independent per part dels opinants, dels mitjans, d'aquells que han de criticar i ser independents a l'opinió ( que s'ho pensen tres vegades abans d'opinar perquè volen saber l'efecte que tindrà sobre aquells que manen o tenen poder) el çàlcul de resultats, com a prenli o com a prïncipi moral, tot això és, en diversa graduació,, dèshonest. Per tant, el gran repte moral, d'aquesta ciutat si volem sobreviure, si volem tirar endavant, si volem canviar-la, si volem que sigui una ciutat di a, és, no acceptar.que això .s'imposi (no ja en la política, .també; en, la ciutat, en el jutjats, en,' les finances, en ...la policia, en les empreses, arreu); és una responsabilitat nostra, --no és una competència nostra--, però, s nosaltres volem pesar en aquesta ciutat i que la ciutat ens segueixi, hem d'aconseguir marcar fites que acabin amb aquestes lacres, amb aquesta situació que és real, que es viu a totes les ciutats d'Europa o a moltes ciutats d'Europa, segurament, però que nosaltres discretament hem d'aconseguir millorar. Barcelona ha de ser el lloc de la neteja, ha de ser el lloc 'de les "mans netes ", la ciutat on amb discreció però amb claredat, cada ofensa tingui la seva repressió perquè sinó no viurem tranquils, on cada ofensor sigui objecte del menyspreu públic que li correspongui, això .és una ciutat digna. Ho deia Cervantes, de Barcelona deja coses meravelloses que jo sempre cito per aproximació "Hospital; de los enfermos, venganza de los ofendidos, consuelo de los humillados, correspondencia firme de fieles amistades y en lugar y belleza única", això ho deia aquest senyor que ens 'fia visitar fa molts segles i bé, . aquesta ciutat no pot perc}re aquestes virtuts, hem de seguir sent "el hospital de los enfermos", hem de seguir sent, "la venganza de los ofendidos", i hem de seguir sent "el càstig de los ofensores", a quells que es passen, aquells prepotents que tenen un poder a polític o financer o judicial que utilitzen d'una forma que no és conforme precisament,a les nostres lleis de moral i d'honestedat. - Autoritat, quan diem autoritat i en el pacte local, quan 11 �nosaltres anem a demanar, no anem a demanar diners perquè sabem que no hi ha. Ja li vaig dir ahir al President del govern "no vinc a demanar diners, ja sé que no teniu, el que vinc és, en tot cas, a demanar una redistribució dels diners que costi més barato al país, això sí". Nosaltres sabem que els serveis municipals costen menys que els serveis que es porten des dé més lluny, senzillament per una raó, perquè el mercat, el públic, com dèiem abans, està més aprop i ens controlen més, i per tant, és més difícil de timar al públic, des de l'Ajunjtament, l'Autonomia o des de l'Estat, en aquest sentit, nó és que vinguem a demanar diners, venim a demanar que ens donin els diners que ens toca perquè al conjunt del país els serveis públics surtin a més bon preu, però bàsicament, nosaltres venim a demanar autoritat, és a dir, la capacitat de la governació local, de representants locals electes, dé ser eficaços en tot allò que la gent exigeix, en aquells camps en que la gent exigeix ser eficaços i demanar. Que és el que desmoralitza a la gent de les grans ciutats? , i de vegades, li fa dir "la gran ciutat no té solució", que la gran ciutat se'ls hi aparei4 com un gran caos impossible d'ordenar i que, a més a més, cada dia hí ha l'emissió de fragants infraccions de l'ordre que havia d'existir que no tenen resposta. Això, és el q4e indigna més, no perquè hi hagi una brutícia o un accident o una maldat o una ofensa, sinó que la brutícia no tingui servei de recollida; que la maldat no tingui al menys un recurs o algú que aixequi la mà per dir "això no pot ser". Això és lo que desarma a la gent, tenim una societat tan complex en la ciutat urbana que no sabem com arreglar les coses (ple succeeixen, que és normal que succeeixin, perquè és normal que el jovent sigui més violent que la gent més adulta, i té més força de viure que no pas la tercera edat, i per tánt, això ho manifesta en els carrers i allà on siguin, i és; normal que faci més soroll, però no és normal que determinat sorolls no tinguin algú per dir, "calli !", i quan la gent es veu en la necessitat d'haver-ho de dir ella mateixa, i no tenir ningú que els 12 �recolzí, aleshores la gent desconfia de l'establiment polític.` Per tant, autoritat, per això, per donar confiança a la gent. - Economia, ja ho he'dit, no hem de gastar més del que cal,.' ni ingressar.més del que necessitem per'pagar puntualment; que és el que estem fent, hem d;aconseguir un modest estalvi i repartir-lo, aquest és el nostre objectiu, més no seria ni raonable, ni possiblè, ni desijable. T repartir-lo, entre retorn al present i retorn al futur, és a dir, entre una lleugera baixa d'impostos ,In: retorn del capital del emprèstits o emissions; laquesta és la tria que. hem dè fer, i l'hem de fe, a més a Més, en una situació en que veiem l'escàndol del naixement d'una nova impunitat econòmica pública o una nova irresponsabilitat. % Explicava abans en Joan Ferran que ara hi'ha una exposició que costa mil milions i que es farà a partir de la Mercè i durant el mes d'octubre, això només ens diu una cosa, hi ha en el sistema que hem creat i que hem volgut !, "Al tanto" perquè el volem, com ha dit abans l'Ernest; "a la Generalitat, no se li jutja pel que fa sinó perquè existeix, i com més existeixi millor", és a dir, com més autogovern tinguem'amb un nivell de govern que no existia i que no ens han reconegut millor, perquè d'alguna forma, més satisfacció hi ha d'una ofensa antiga; precisament, però això pot dona i està donant , situacions d'autèntica irresponsabilitat econòmica. Només hi ha un nivell de govern a Europa, en aquest moment, en que l'antiga imatge de l'Esta .1 irresponsable, davant de la història, segueix existint, que és aquest nivell que no és ben bé aquests Estats que .hi i.ha bastant apretats pertot arreu, per sobre, per Europa i!per sota, per les Regions i els Ajuntaments, ni tampoc passajen els Ajuntaments que estan apretats per la gent i per la ne essitat de donar un servei; en canvi aquell nivell intermig que volem tenir, que volem potenciar, que volem a més a}més, dignificar, perquè a vegades dona mostra d'una capacitat de despesa que és escàndol en el sentit bíblic de la paraula, en el sentit que les criatures ingènues que són tots els demés, ens 1 ^ �escandalitzem que sigui possible que aquests graus de llibertat, existeixin. Per tant, economia, que no és el principi, no caure en aquest espectacle que escandalitza a la gent. - Llibertat, la ciutat és llibertat, ho deia un cop en Joan Clos, em recordo, a la Ciutat Vella. "La ciutat és llibertat, hem de poder conviure amb la diversitat", el que vol dir que hem de poder viure com vulguem, hem d'oferir als ciutadans de Barcelona la possibilitat de viure com vulguin, no necessàriament segons unes pautes iguals per tothom, la ciutat és precisament la diversitat i la llibertat de viure com un vulgui; hem de poder triar la nostra vida; hem de limitar la repressió solament allò que fa mal a la llibertat dels demés, dels ciutadans, o a la seva integritat o al seu dret de ser respectats en la seva pròpia diversitat. Nosaltres, a vegades, quan per exemple hem discutit el tema de la drogaaddicció i que s'havia de fer; i quan el PP deia "nosaltres considerem que el consum de drogues és un delicte", nosaltres vam contestar "nosaltres no, nosaltres considerem que la drogaaddicció és una malaltia" i altres deien "i per tant lliures de fer el que vulguin", nosaltres deien "no!, tampoc, no és lliure d'ostentar la malaltia com a bandera" perquè aquesta ostentació és ofensiva a la sensibilitat dels ciutadans i per tant, l'ostentació d'allò que no es bo, sinó que és en toti cas patològic és el límit de la llibertat, nosaltres no hem#de perseguir els diferents, pel fet que són diferents, malalts o altres, sinó que els hem de demanar-els-hi senzillament que tractin de portar la seva situació d'una manera digna i no ostentosa ni ofensiva per als altres, aquests són els límits de la llibertat però no altres, - Servei al públic, cap dels nostres servidors públics, pot no posar-se en el lloc dels ciutadans als quals està servint, "ells sempre tenen la raó", diu la Mercè Sala a RENFE, on està fent la revolució de la qualitat, no es nota encara, més be dit, si que es nota però no és diu encara i s'acabarà 14 �dient, perquè les coses que tenen una inèrcia i això ho saben els publicitaris i els tècnics de mitjans de comunicació triguen molt a canviar-se, han de passar moltes coses i molt temps perquè una cosa que ha estat sempre percebuda com a lenta sigui percebuda d'una forma diferent; lo important és posar-se com diu la Mercè Sala en el lloc del client i dir, vostè sempre té raó, i veure les coses tal com les veu el client perquè el client no té l'obligació de saber tota l'estructure ni les causes que fan que els trens arribin tard, té l'obligació de pagar el bitllet i prou. Els clients no són sempre els ciutadans que tenim al davant, sinó tots els altres que poden no estar-hi d'acord perquè tenen arguments per explicar el perquè no està permès el que no ho està i perquè aquella cua és obligada, és a dir, una cua és correcta quan es pot explicar i la gent que la fa la pot entendre sinó no ho és. Proximitat o subsidiaritat, i aquí acabo aquesta llarga lletania no de deu sinó d'onze manaments quasi, que no són manaments, són principis de reflexió perquè aquest any els tinguem com a referència. Aquest principi l'hem de concebre com una medicina d'efectes retardats és una fórmula potent que no tindrà encara efectes immediats però que hem d'anar receptant, la subsidiaritat, la1proximitat, és més barat, és més democràtic, és més federal,' és més participatiu, és més liberal en el bo sentit, és més social i és més europeu, aquest és el meu criteri. Bé amb aquests principis nosaltres haurem de fer algunes coses i avui abans d'acabar dir-iios alguns dels projectes que jo considero que són principals en aquesta ciutat i els enumeraré només: les infrastructures culturals, el MNAC, el Museus d'Art Contemporani, 1'Auditorium, la reconstrucció del Liceu, el Pedralbes, etc.; la primacia del transport públic que l'hem d'aconseguir, malgrat tots els retrasos, malgrat totes les paranoies en que ens estant entretenint per fer una cosa que està pactada, pastada i menjada, casi ja, i que encara ens l'han de posar al plat, que és un consorci, d'autoritat única que gestioni el transport d'una forma 15 �equitativa amb una contribució raonable de cada una de les autoritats. El medi ambient global, considerat com globalitat, no pas com una batalla sectorial dels verds contra els blaus, sinó com una preocupació permanent. La rehabilitació de la Ciutat Vella, en la qual ens hi juguem la vida, ens hi juguem d'alguna forma la credencial històrica, la vivificació de l'Eixample i de les seves illes, completant la façana marítima que ja és ara la gran revolució de la ciutat, tothom ho reconeix el que hem de completar perquè encara falten coses, ara inaugurarem la passarel la del Moll d'Espanya, el dia de la Mercè podreu passar a peu des de les Rambles fins al Nàutic per sobre del aigua, però a més a més, hem d'arribar des de la Vila Olímpica fins al Besòs i aquí hi ha moltes coses a solucionar; protegir Collserola que és el gran Parc central metropolità i aquest hivern haurem de fer com deia la Rosa Martí, els incendis s'apaguen a l'hivern, i els incendis de l'estiu que bé els apagarem aquest hivern amb una }gran operació de mobilització de voluntaris per la qual us demano des d'ara ja la col.laboració de gent i centenars de voluntaris que hauran de fer de Collserola un bosc ben net; ordenar els rius, que no són rius que són clavegueres que ho han sigut sempre històricament i abans eren dins de la Ciutat el principal, la Rambla, el caganer i els merdans com deien i que ara encara a Mollet en diuen, i que avui sóln el Besòs i el Llobregat com diu la Trinca que diu exactament el mateix, el caganer i el merdans, no són dos rius, s'hail d'ordenar s'han de sanejar, però també urbanitzar s'han d'aprofitar com llocs, justament, de lleure i de satisfacció de lcs grans masas de població de l'Area metropolitana, crear espais d'aigua a terra i probablement guanyar espais de iterra en el mar, en tot cas, per nosaltres per aquesta ciutat el que és aigua de maig, tenim mar, tenim muntanya, tenim el Pirineu a prop i l'Ampurdà al costat i el camp de Tarragona) però el que no tenim és aigua, no tenim rius, no tenim grans rius; el Llobregat i el Besòs els ordenarem, seran grans espais de 16 �lleure però no seran, segurament, rius en el sentit de grans espais d'aigua que ens puguin satisfer d'aquesta necessitat i, per tant, aquí també haurem ;de donar una primacia en això i Hem de fer de Barcelona la primera, la més avançada en Telecomunicacions, i anem camí d'aconseguir-ho i hem de fer del Delta del Llobregat la porta sud d'Europa i amb el Borrell ho estem aconseguim, Un dia d'aquests comença les obres de la marge dreta, però no és només 1' autovia de la marge dreta, és també la Zona Franca, la zona d'activitats logístiques, l'Aeroport, el Pot. Nosaltres hem dissenyat i pensat els sistemes generale de telecomunicacions de transports de mobilitat d'haver natural , de ferroviari, d'aeroportuari i port i de cultura per tal que Barcelona sigui o pugui ser una de les millors ciutats d'Europa, tingui en el Delta del Llobregat laIseva porta sud, que Europa tingui la seva entrada I hem de?fer del Besòs, de Sant Adrià a Montcada, quan dic Sant Adrià, ho dic amb una certa recança per les coses que han passat a Sant Adrià, més ben dit per les coses que no han passat, és a dir pel fracàs dels plans de rehabilitació que companys nostres van endegar í que els hi va costar el càrrec amb l'ajut de la intervenció no només de xenofòbia, no només per la reacció d'alguns dels que van reaccionar contra la construcició d'un torre per poder descongestionar la Mina i hi havia de tot, bona fe però també hi havia xenofòbia i això va ser$ recolzat amb la intervenció d'autoritats que no tenen altres coses a fer i que van consagrar una situació en la qual serà dificilíssim de recuperar la Mina, i per tant Sant Adrià, la seva integritat. doncs, hem de fer -torno a dir- en el Besòs, començant per Sant Adrià fins a Montcada (a Montcada estan arribant ja els gitanos portuguesos que estaven a Ripollet amb les seves rulots i han arribat fins a Vallbona) i molt especialment en el Congost aquest que formen unitròs de Montcada, Vallbona, Ciutat Meridiana i Torre Baró, él aquí on hem de fer l'esforç més gran urbanísticament, i és tan gran que com deia el Cullell l'altre dia que, --de egades, té expressions que encara se li poden agrair--, hem de fer una operació d'Estat, Estat i Generalitat per descomptat ("Estat" entenem nosaltres 17 �ara, Estat i la Generalitat) i a Europa, Fons Europeus, per això tenim aquí a en Santi que es belluga tan bé en els passadissos europeus, hem de fer una gran operació d'Estat, en el Congost, perquè aquests quatre barris, un d'ells d'un altre municipi, no han tingut el gran canvi, és més, han pagat un preu, només han tingut un gran benefici, crec jo, que és el nus de la Trinitat després d'un esforç titànic, vosaltres sabeu que jo vaig ser, una setmana a Trinitat Vella per discutir i l'Acebillo venia cada dia i també el Regidor, i discutíem amb les associacions de veïns i al final es va aconseguir el gran pacte social i urbanístic de la Trinitat Vella, al mateix temps el més gran distribuïdor de tràfic d'Espanya i un parc meravellósi però amb això no hi ha prou, hi ha el tema de la presó i el de la nova autopista, que no hi ha manera de fer, per entra r+ en el nus, amb el famós pont que es va tirar en una nit si recordeu que no han passat tres anys i sembla que facin vuit, bé això és algo que nosaltres devem. Hem de crear la Sagrera, entre la Plaça Les Glòries i Sant Andreu, la nova gran centralitat, la porta ferroviària europea. Hem de fer de la capitalitat cultural europea de l'any 2001 un niu de reflexió i de creació sobre la nova Europa, no ens resignem aquesta vegada a dir serem capital europea i aprofitarem per canviar la ciuttat, farem de la capital una excusa, com ja hem de dit de ve4ades, o un argument , no, no, no. Nosaltres volem que la capitalitat sigui al revés: que Europa s'aprofiti de nosaltres per néixer culturalment, així com la ciutat fins ara s'ha aprofitat per fer les noves infrastructures, nosaltres també, ja ho donen per descomptat, ja l'empenta va començar molt abans i per tant tot el que està en marxa l'auditorium, el teatre nacional, els museus etc, això estarà acabat, però ivoldríem ademés que tot això acabat, poguéssim dir a Europa, a Barcelona 2001 neix l'Europa cultural, es a dir, es crea una cultura Europea, subratllat Europea, Majúscula' una cultura de tots, que ademés els mitjans de telecomunicació que hi haurà en aquell �moment, pugui ser simultània, que hi hagin espectacles que al mateix temps s'estigui veiem a moltes ciutat europees, aquesta és la gran proposta d'En Nadal i En Mascarell, fer de la capitalitat el lloc de naixement de l'Europa nova culturalment. Hem de fer de la Carta Municipal, la Llei d'una ciutat forta i ben organitzada, amb justícia local i amb ensenyament avançat, i ensenyament avançat vol dir curiosament, un ensenyament tan avançat com elique teníem a la República, és a dir el Patronat Municipal Escolar, en gestió local de l'énsenyament no universitari, això és el que diu la Carta Municipal, per delegació o per Consorci. L'Institut Municipal d'Educació ha de gestionar totes les escoles, un ensenyament primari i secundari, per tant, tot l'ensenyament no universitari, i hem de demanar al nostre partit que fem l'esforç immens parlamentàriament d'acudir en favor de la política d'immersió lingüística en un moment que estava sent criticada (digueu-m'ho aquí eil la intimitat -amb raó, en bona mesura-) perquè les instruccions que es van donar, no la Llei -que la van fer el Pepe González i la Marta Mata- que van ser ponents en el Parlament català en el primer mandat; no la llei que estava bé, sinóles instruccions que es van donar l'estiu passat, van ser errònies. Vam practicar globalment bé però amb errors, Omb falles, que feia com deia aquell document que es va publica en "El Periódico" i que havien fet alguns companys, doncs hi havien hagut errors com per exemple "hi havien nanos que no tenien contacte amb el castellà fins al 6 o 8 anys, etc." hi havia tot el programa dels transeünts que tenen dret segons la llei a tenir l'educació en la llengua que dethani i no van obtenir aquesta resposta. Be, nosaltres per esperit de' país, vam dir, silenciem aquestes crítiques, convertim aquestes crítiques en un arma per obtenir del Govern de la Generalitat garanties d'un diàleg a dos durant aquest durs, una derogació de les instruccions de l'estiu passat, una formulació d'unes de noves millors i un control continuat del procés que seguirà 19 �i bé en aquell moment, jo crec que havíem d'haver dit i ho farem immediatament, com a pai#'tit volem també que aquesta col.laboració nostra en la política educacional i en la inversió es tradueixi en una actitud favorable per part del govern de Convergència amb la creació del Patronat Municipal Escolar perquè per nosaltres, això i lo altre, és tot el mateix, és una educació de qualiitat. En fi, de fer de Barcelona, una ciutat capdavantera d'Europa, aquest és l'objectiu, això és el que fa dringar el cor dels barcelonins; per això lluitem, per això som de Barcelona i jo crec que podem acabar dientl que hem de ser-ne dignes ciutadans i guanyar per la npstra ciutat l'admiració de propis i. estranys. Moltes gràcies 20 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-1997 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4311 Title A name given to the resource Discurso de Pasqual Maragall, presidente del CMRE y alcalde de Barcelona. Sesión inaugural de la II conferencia euro-árabe de ciudades. Valencia, 15 de septiembre de 1994 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. València Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Administració local Territoris Acció política CMRE Barcelona Description An account of the resource Inclou el programa de l'acte. Type The nature or genre of the resource Discurs Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1191/19890417d_00335.pdf 43f621bba4ada8eed1c9f82150985acf PDF Text Text DISCURSO DEL ALCALDE DE BARCELONA, DE INTRODUCCION EN LA PRESENTACION DEL AREA ECONOMICA DE BARCELONA EN MILAN (17 DE ABRIL DE 1989) Señoras y Señores: En nombre de la Ciudad de Barcelona y en nombre de todas las entidades económicas aqul representadas (Consorci Zona Franca de Barcelona, Iniciatives, Patronat Municipal de Turisme, COOB, Cámara de Comercio de Barcelona, Feria de Barcelona) les agradezco muy sinceramente su presencia en este acto, que espero sea de su interés. Con franqueza debo confesarles que estoy ampliamente convencido de que existen poderosas razones para que sus empresas consideren el área de Barcelona como una seria opción a la hora de localizar sus industrias fuera de su país y en un contexto doblemente significativo para ustedes y para nosotros como el hecho de compartir un mismo espacio geográfico, cultural y empresarial en la Europa del Sur. Yo quisiera tan sólo, a modo de introducción, destacar diez razones que me parece que tienen suficiente peso para justificar la consideración de la "Opción Barcelona". Veamos, estas diez razones. Primera. El crecimiento actual de la economía española. El crecimiento del Producto Nacional Bruto Español ha sido en 1988 del 5%, bien por encima de la media de los países de la CEE. Por otra parte, el diferencial de inflación de España respecto al resto de países de la CEE se ha reducido de forma muy notable. Como decía recientemente John Philipsborn, Vicepresidente del Chase Manhattan Bank, en el "Wall Street Journal" del 11 de noviembre de 1987: "España es uno de los pocos países en Europa que merece ser considerado en términos de crecimiento a largo plazo." Segunda. Barcelona es la puerta de entrada a un mercado de 35 millones de consumidores. Barcelona, por su ubicación geográfica, cercana a la frontera con Francia, con excelentes accesos por tierra, mar y aire, es la puerta ideal a un mercado de 35 millones de consumidores españoles, en franca expansión. �Es, asimismo, una puerta al mercado norteafricano, del Medio Oriente y de América Latina. Cataluña es, por otra parte, una de las zonas de España de mayor nivel de renta y de mayor consumo tanto doméstico como industrial. Tercera. Barcelona cuenta con una potente infraestructura industrial, y buenas comunicaciones con Europa y el resto del mundo. El área económica de Barcelona se halla a hora y media en automóvil, por autopista, de la frontera francesa. Posee un aeropuerto internacional conectado a las principales metrópolis del mundo, que está siendo en estos momentos ampliado y modernizado. El puerto de Barcelona compite por el primer puesto del área mediterránea, está en plena expansión, y cuenta con una interesante Zona Aduanera Exenta. En 12 horas un camión lleva sus productos de Barcelona a Frankfurt por un precio aproximado de 1.667 dólares americanos. Por otro lado, existe suelo industrial disponible, bien urbanizado, para la ubicación de sus industrias. Los ayuntamientos del área de Barcelona están desarrollando un gran esfuerzo por ampliar constantemente esta oferta. Destaca, en este sentido, la reciente puesta en marcha, del Parque Tecnológico del Vallés ( a 30 Kms del centro de Barcelona) en el que, además de una excelente ubicación, se ofrecen a las empresas de tecnología avanzada toda una serie de servicios entre los que destacan un Instituto de Transferencia de Tecnología y un Centro de Empresas para la instalación de nuevas o pequeñas empresas, con asesoramiento y actividades de formación o incluidas. Prueba de ello es la rápida tasa de ocupación del Parque, que tiene previsto ampliar sus instalaciones. Y lo que és más importante: la enorme red de empresas industriales ya existentes, que puedan convertirse en suministradores, subcontratistas o en eficaces auxiliares de su empresa. Barcelona es el corazón de la industrialización de España. Hace 200 años que existe una industria diversificada y eficaz, en nuestra área: prácticamente todos los sectores industriales se hallan representados. Cuarta, la gente. Las personas que pueden necesitar su empresa, desde el trabajador manual hasta el director de fábrica, están disponibles a ser contratadas, a un salario razonable y con altos niveles de cualificación y formación profesional: a) Están disponibles, puesto que el problema del desempleo motivado por la crisis, ha creado una situación en la que no existe, como en otros países, escasez de mano de obra cualificada. �b) El coste del trabajo es en EsJpaña, todavía hoy, inferior al de la práctica totalidad de países europeos (excepto Portugal y Grecia), e inferior a los de Japón y Estados Unidos. c) El grado de cualificación es elevado. Barcelona concentra tres Universidades con un elevado número de estudiantes y con un importante nivel. El esfuerzo realizado en investigación es, asimismo, notable, con la reciente creación de centros de investigación aplicada en nuestra área (Microelectrónica, Nuevos Materiales, Centro de CAD/CAM, Instituto de Diseño Textil, etc.). c) Finalmente, existe en Barcelona una cultura y una ética del trabajo muy arraigada en una historia orientada hacia el trabajo industrial y la mentalidad empresarial. Como resultado, la productividad es la más elevada de España. Quinta. Una Fiscalidad razonable. Los impuestos que pagan las empresas nacionales y extranjeras en España y, concentrando, en nuestra área, resisten bien la competéncia con otros países de Europa (Nuestro 35% de Impuesto de Sociedades es, todavía hoy, inferior al tipo aplicado en la mayoría de países de la CEE). Por otra parte, el Impuesto sobre la Renta de las personas Físicas, que grava la renta individual, es asimismo, menos importante que en la mayoría de países del centro y del norte de Europa. Sexta. Los servicios a las empresas. La ciudad de Barcelona es una gran metrópoli de casi 2 millones de habitantes y de hasta 4 millones si consideramos la gran área metropolitana. Ha estado siempre abierta a los negocios internacionales. De ahí que cuenta con todos los servicios que pueda necesitar su empresa: bancos nacionales y extranjeros, una activa bolsa de valores, empresas consultoras, auditoras y de ingenieria, aseguradoras, una centenaria Camara de Comercio y una Feria de Muestras que concreta, a través de sus 40 salones a más de 2,5 millones de visitantes al año. Séptima. Incentivos a la inversión. Barcelona y su área de influencia gozan de una serie de incentivos a la inversión industrial que se hallan por encima de la medida europea: a) Hasta hoy se ha podido obtener subvenciones de hasta un 30% de su inversión en activos fijos si su empresa se ubicaba en una de las numerosas zonas de urgente �reindustrialización del Area de Barcelona. Un nuevo fondo de FEDER (de la CEE) continúa este mecanismo de incentivos (hasta el 20% de la inversión en activos fijos). b) Puede obtener deducciones fiscales de importancia por creación de lugares de trabajo (0,5 millones de Pts por empleado) o por inversiones en activo fijo (hasta el 10%) c) Puede obtener créditos subvencionados, a bajo interés, a través del Banco de Crédito INDUSTRIAL. D) puede beneficiarse de numerosas ayudas a la investigación y desarrollo, así como a la implantación de nuevas tecnologías. Octava. La calidad de vida. Cataluña es la California de Europa, en términos de calidad de vida. Muchos de ustedes conocen ya nuestra área como turistas. Dentro de ella, Barcelona es una ciudad cosmopolita, llena de atractivos culturales y recreativos para vivir. Es la combinación entre la apertura vital del sur de Europa, y la tradición cultural del centro y del Norte de Europa. Barcelona es hoy, desde el punto de vista cultural, un punto de referencia mundial. Y vivir en nuestra ciudad le puede garantizar todas las comodidades de una gran metrópolis moderna. Novena. Los Juegos Olímpicos de 1992. Como ocurrió ya en el pasado en dos Exposiciones Universales (la de 1889 y la de 1929), Barcelona vibra en estos momentos con el impulso de la organización de los Juegos Olímpicos de Verano de 1992. Los juegos constituyen no sólo una concreta oportunidad de negocio para muchas empresas, sino un estímulo para el desarrollo de innumerables proyectos empresariales públicos y privados. Es un momento de fiebre emprendedora en todos los aspectos, que nosotros pretendemos extender más allá de 1992. Un momento que puede aprovechar su empresa. Décima. Barcelona y Milán tienen, y ustedes lo saben bien, muchas cosas en común, tantas que casi me atrevería a decir que es un poco como su segunda casa; en cuanto a mentalidad, estilo de vida y voluntad emprendedora; Compartimos algo más que un espacio económico y de ello son testigos privilegiados muchos de los que hoy estamos aquí; �Esta inversión en intangibles, que existen, entre nuestras ciudades, ha de ser un factor ciertamente favorable para las decisiones de política de empresa como colofón de las otras razones de tipo más objetivo que acabamos de comentar. La Europa que se perfila es una Europa con dos grandes ejes económicos, uno, tradicional y potente, en el norte, otro, emergente y con fuerza, en el sur; que se complementan y dan sentido a dos maneras de hacer la Europa del 93. De nuestra capacidad de coordinar esfuerzos, especialmente en el campo económico y social, va a depender en gran medida, el éxito del auténtico mercado interior. Les proponemos hacer juntos esta andadura en la convicción de que en este intercambio entre las metrópolis del sur de Europa va a residir la fuerza de nuestra contribución a la unidad europea. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4097 Title A name given to the resource Discurso del Alcalde de Barcelona, de introducción en la presentación del Área Económica de Barcelona Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Milán, Italia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Comerç Finançament Economia Indústria Competitivitat Relacions Internacionals Acció política Barcelona Àrea metropolitana Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1989-04-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/932/0000001031.pdf d32cdbc761aec5f5aac70227d31a0eec PDF Text Text Discurso inaugural de Pasqual Maragall en el Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III. San José, Costa Rica, 04 de mayo de 2009. Distinguidas autoridades, señoras y señores, Es para mi un placer estar en Costa Rica con todos ustedes y un honor ofrecer estas breves palabras de apertura del Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III. La colaboración entre América Latina y Europa es fundamental e imprescindible para cada una de las partes, pero sobretodo para el mundo en su conjunto. El programa URB-AL en su tercera edición tiene como eje temático la cohesión social y territorial, que ayuda a articular la colaboración entre la Unión Europea y América Latina. En los últimos años, la noción de cohesión social ha ido entrando de lleno en las agendas políticas y en las políticas públicas de la Unión Europea, y más recientemente, en las de los países de América Latina. Una buena muestra de ello es la centralidad de este concepto en el Programa URB-AL III. La cohesión social y territorial se ha hecho relevante en los últimos años debido a varios factores fundamentales: • Primero, la pérdida de prestigio y de peso del Estado en la vida de los ciudadanos; que unido a un mayor individualismo social, centrado en el prototipo de 1 �ciudadano-consumidor, rompe los lazos sociales y de confianza necesaria entre los ciudadanos y las instituciones públicas. Estos procesos de distanciamiento y desconfianza se agravaron aun más en aquellos territorios en los que el grado de poder real de los gobiernos ya era limitado. Y la búsqueda de ‘soluciones privadas’ por parte de segmentos afectados de la población, a algunos de sus problemas más acuciantes, acabó agravando y diversificando los problemas colectivos. Esto sucedió de forma particular en países latinoamericanos; • Segundo, los procesos de globalización y regionalización pusieron en cuestión, cuando no en crisis, la correspondencia ‘natural y necesaria’ entre una nación soberana, un territorio y un gobierno como la base necesaria y suficiente para articular fórmulas de progreso y dar respuestas a problemas más complejos. Por lo tanto, se pone en entredicho la eficiencia de la estructura Estado-nación y se plantean como alternativa las grandes alianzas regionales; • Tercero, la toma de conciencia del impacto y los límites de la agenda política que incluye la noción de la cohesión social y la necesidad de hablar (más o menos directamente) de los miedos de la gente, así como a sus aspiraciones de acompañamiento, certeza, bienestar y felicidad; 2 �• Cuarto, un nuevo enfoque en las orientaciones públicas basado en la doble necesidad de ‘hablar desde otro lado’ y de gobernar de forma diferente. En efecto, se trata de adoptar orientaciones de la acción pública más inteligentes centradas en la generación de complicidades sociales voluntarias. Se trata sobretodo de ‘hacer mejor’ y de reestablecer políticamente el prestigio de las instituciones a través de su ‘mejor hacer’. Es desde este nuevo hacer que nace el concepto de cohesión, aplicado a lo social, territorial y económico, para lo que se requieren recursos, pero principalmente voluntad y liderazgo político. Un claro ejemplo lo tenemos en Europa, que a pesar de los obstáculos y las reticencias, tiene como foco central un concepto de cohesión global. Europa está construyendo su modelo social y económico, de forma distinta al liberalismo norteamericano, donde ha primado el mercado y la libertad individual sobre el Estado y la sociedad en su conjunto; o del de algunos países asiáticos, donde es predominante el estado sobre el mercado y la sociedad. En Europa se intenta conseguir un equilibrio entre la sociedad, el mercado y el estado, es decir, el estado interviene en el mercado para equilibrar las relaciones en beneficio de la sociedad. Este modelo se caracteriza por ser un modelo singular, desarrollado en Europa Occidental a partir de la Segunda 3 �Guerra Mundial. Se apoya sobre dos principios o valores: la igualdad y la solidaridad. Pero incluso cuando la voluntad de implementar este modelo a nivel regional está presente en el nuevo Tratado Constitucional Europeo, modelo en el que se repiten valores como la igualdad de género, la no discriminación, la protección del medio ambiente, la protección de los consumidores, la lucha contra la exclusión social, etc., es necesario hablar y reintroducir el concepto de cohesión social incluso en Europa, puesto que la brecha entre el de jure y el de facto parece resistirse a ser cerrada. Aunque no siempre sabiendo de lo que se habla, la cohesión se refiere a la inclusión global (social, territorial y económica) de individuos, territorios y agentes. De forma consciente a veces, e intuitiva otras, trabajé en esta dirección durante los años en los que fui Presidente de Catalunya y Alcalde de Barcelona, con la intención de lograr una mayor cohesión social, consecuencia en muchos casos de promover la cohesión territorial en el país. Por ejemplo, a través de la ley de Barrios, la apertura de la ciudad de Barcelona al mar, la consolidación del área metropolitana de Barcelona y otros. La ley de barrios respondía a la necesidad de evitar la degradación de las condiciones de vida en determinadas zonas actuando sobre los factores que se encuentran en el fenómeno de la segregación urbana. Se perseguía un objetivo de equidad, y de justicia social de manera que todos los 4 �ciudadanos con independencia de su lugar de residencia, pudieran tener acceso a los servicios básicos y a un entorno urbano de calidad. Ello tenía como objetivo final evitar la guetización y exclusión de determinados barrios y segregaciones urbanas. Asimismo, la creación de la Región Metropolitana de Barcelona permitió poner en relación de igualdad las ciudades periféricas de la conurbación de Barcelona y conseguir armonizar todo el entramado metropolitano a fin de promover el desarrollo en infraestructuras y equipamientos. En Barcelona y en otras ciudades, a través de la acción municipal, de asociaciones de vecinos y de la iniciativa privada, se consiguió que donde había degradación se fabricaran espacios públicos de calidad y que estos cambios propiciaran inversiones y mejoras definitorias de un nuevo modelo social y económico. A nivel simbólico, los Juegos Olímpicos de Barcelona también sirvieron para crear un sentimiento de pertenencia a la ciudad y la región. Los Juegos consiguieron cohesionar a todo el país con un objetivo común, con la increíble participación de 80.000 voluntarios y la participación de empresas y administraciones. Se consiguió un orgullo cívico, vinculado a un proyecto colectivo local con resonancias a nivel global. El énfasis en la noción de inclusión tiene la virtud de incluir tanto el buen hacer de los agentes sociales, políticos y económicos como la percepción de este hacer que se tiene desde la ciudadanía. 5 �Es obvio que se deben tomar en cuenta las singularidades de cada región y territorio, así como tener en cuenta que los retos a los que se enfrenta la UE no son los mismos que tiene que afrontar América Latina. Aquí, la desconfianza en la política es mayor, las desigualdades respecto a las minorías étnicas y las formas de precarización laboral están más exacerbadas, pero los objetivos son los mismos y la posibilidad de aprender conjuntamente en el proceso también. Posibles ejes de trabajo: • Estrategias públicas socialmente inclusivas; • Metodologías participativas que sean capaces de generar visiones compartidas de los problemas y de sus posibles soluciones; visiones y acciones capaces de crear sentido de pertenencia; • Gobernar ‘de cara al territorio’ buscando la generación de complicidades para poder avanzar en la construcción y consecución de agendas relevantes; • Adopción de fórmulas novedosas e inteligentes de liderazgo público de cara a la solución de problemas con repercusiones sociales; • Necesidad de adopción de una ‘cara amable’ respecto de la ciudadanía, sobre todo respecto de colectivos vulnerables. Europa es una realidad, con supra estructuras comunes ya definidas y algunas por definir (como un presidente, que 6 �esperemos se concrete pronto). Pero yo veo el futuro de Europa como un sistema de ciudades, con todos los niveles de estructuración necesarios, según la escala de los problemas, pero siempre teniendo a la ciudad como base, puesto que es la unidad de organización colectiva más próxima al ciudadano, y por tanto más capaz de resolver sus problemas. En América Latina se pueden adoptar soluciones que funcionan en Europa, pero se tendrán, necesariamente, que encontrar las soluciones propias adaptadas a las realidades de cada sitio. Y estas soluciones se tendrán, a la vez, que observar desde Europa. Aprender y colaborar siempre para conseguir las tan necesarias cohesiones social y territorial. Como todos los periodos interesantes, estos son tiempos difíciles. Lo son porque no tenemos conocimiento claro del mundo que viene. Sólo sabemos que el modelo de sociedad actual ha iniciado un cambio que se acentuará. Es por eso que considero importantes encuentros como este donde, responsables políticos y otros, que lo hemos sido, reflexionemos sobre el futuro. Estoy seguro que con iniciativas como la que inauguramos hoy aquí, lo conseguiremos. Les animo a perseverar. Pasqual Maragall i Mira 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurso inaugural de Pasqual Maragall en el Seminario de Lanzamiento del Programa URB-AL III Abstract A summary of the resource. L’expresident Pasqual Maragall, va realitzar la conferència inaugural del seminari de llançament del programa URB-AL III, que fins al 8 de maig es desenvolupa a la capital de Costa Rica, San José. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San José, Costa Rica Language A language of the resource Castellà Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Discurs Subject The topic of the resource Urbanisme Amèrica Llatina Unió Europea Territoris Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-05-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/971/19841127d_00051.pdf adae16d29d0bfc46814a10f48d687156 PDF Text Text 27 de novembre de 1984 DISCURSO PRONUNCIADO ANTE EL REY EN LA VISITA DEL ALCALDE ACOMPAÑADO DEL CONSEJO RECTOR DE LOS JJ.00.-92 �\ t ^ I',",:I\I UT: f?',kt T: T O1 A Frel:idèrncia ti SEÑOR, LA CIUDAD DE BARCELONA, COMO UNA CAPITAL DE(ÉSPAÑAí A LA QUE ME HONRO EN REPRESENTAR COMO ALCALDE, HA TENIDO EN LA EPOCA CONTEMPORÁNEA TRES GRANDES INICIATIVAS: LA EXPOSICIÓN DEL 1888, LA EXPOSICIÓN DE LA 1929 Y CANDIDATURA COMO SEDE DE LOS JUEGOS 1 OLÍMPICOS DE 1992 QUE HOY OS VIENE A PRESENTAR ESTE CONSEJO RECTOR CONSTITUIDO CON LA FINALIDAD DE PROMOVER Y CONSEGUIR DICHO FIN. SI LAS DOS PRIMERAS REPRESENTARON UN HITO IMPORTANTE PARA BARCELONA Y PARA ESPAÑA ELLO FUE DEBIDO 1«r# f1. AL ESFUERZO DE TODOS SUS CIUDADANOS DE QUIENES NOS ANTECEDIERON EN LA ADMINISTRACION DE LA CIUDAD, PERO TAMBIEN AL ALTO PATROCINIO DE LA CORONA. EN AMBAS OCASIONES S.M. LA REINA REGENTE D á M á CRISTINA Y S.M. EL REY ALFONSO, NO SOLO ACUDIERON PERSONALMENTE A LA INAUGURACION SINO QUE DIERON TODO SU APOYO A AMBOS PROYECTOS Y LOS SIGUIE RON E IMPULSARON. HOY SEÑOR, ES A VOS A QUIEN CORRESPONDE SEGUIR ESA TRADICION DE ESFUERZOS CONJUNTOS ENTRE LA MONARQUTA Y BARCELONA. DESDE EL PRIMER DIA HEMOS CONTADO CON VUESTRO APOYO Y QUISIERA AGRADECEROS MUY EN PARTICU LAR LA PRESENTACION QUE OS DIGNASTEIS ESCRIBIR PARA EL LIBRO "BARCELONA'92". VUESTRA AYUDA NO SOLO ES IMPRESCINDIBLE PARA HACER AVANZAR ESTE PROYECTO SINO TAMBIEN EL NEXO QUE AGLUTINA TODOS LOS ESFUERZOS DE ESTE PROYECTO QUE POR EARCELONES ES CATALÁN, Y POR CATALÁN DE LAS ESPAÑAS, QUIENES EN VOS SEÑOR TIENEN SU MAS ALTA REPRESENTACION. �1.Tt T I.NT LA :cE I C,\ a ?tes;dèrri2 AUNAR ESFUERZOS Y NO DIVIDIR HAN SIDO LEMA Y DIVISA DE BARCELONA AL PLASMARSE ESTA IDEA DE CONSTITUIR EL CONSEJO RECTOR DE LA CANDIDATURA DE BARCELONA PARA LA ORGANIZACIÓN DE LOS JUEGOS OLIMPICOS DE 1992 QUISI MOS QUE ESTUVIESEN REPRESENTADAS TODAS LAS INSTITUCIONES DE BARCELONA. FORMAN PARTE DE EL LA GENERALITAT DE CATALUNYA, LA DELEGACION DEL GOBIERNO EN CATALUÑA, LA DIPUTACION DE BARCELONA, 1 LA CORPORACION METROPOLITANA DE BARCELONA, EL COMITE OLIMPICO ESPAÑOL Y EL PROPIO AYUNTAMIENTO PROMOTOR PRIMERO DE 'LA IDEA DE ORGANIZAR ESTOS JUEGOS. QUISIERA AQUI RECORDAR LAS PERSONAS DE MI ANTECESOR EN LA ALCALDIA, ACTUAL MINISTRO DEL GOBIERNO DE LA NACION, Y EL SECRETARIO DE ESTADO PARA EL DEPORTE. AMBOS CON SU TRABAJO Y DEDICACION HICIERON POSIBLE QUE AQUELLA IDEA PRIMERA SEA HOY UNA REALIDAD ORGANIZATIVA, UN INSTRUMENTO ÚTIL A TRAVÉS DE LA OFICINA PARA LA CANDIDATURA DE BARCELONA'92. SIN EL CONSEJO SABIO Y SINCERO DEL PRESIDENTE DEL ^w: C.O.I. SR. JUAN^ rSAMARANCH ESTAMOS SEGUROS QUE EN MAS DE UNA OCASION HUBIESEMSO EQUIVOCADO EL RUMBO EN LA SINGLADURA DE OBTENER LA NOMINACION DE NUESTRA CIUDAD. VOS SEÑOR LO SABEIS BIEN. PERMITIDNOS DEJAR CONSTANCIA DE ELLO. LA LABOR HASTA AHORA REALIZADA HA SIDO IMPORTANTE, PERO INICIAMOS LA RECTA FINAL Y POR ELLO HEMOS QUERIDO VISITAROS. LA CORONA, EL GOBIERNO, TODAS LAS INSTITUCIONES Y TODOS LOS CIUDADANOS HEMOS DE AUNAR NUESTROS ESFUERZOS Y VOS SOIS SEÑOR QUIEN CONSTITUCIONALMENTE A TODOS NOS REPRESENTAIS. SABED DE NUESTRO TRABAJO Y ESTAMOS SEGUROS DE PODER SEGUIR CONTANDO CON VUESTRA AYUDA. 111 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3877 Title A name given to the resource Discurso pronunciado ante el Rey en la visita del Alcalde acompañado del Consejo Rector de los JJOO'92 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Acció política Joan Carles I, rei d'Espanya, 1938- Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1984-11-27 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2747/19870119_MedallaOr_ComteBarcelona_BD.pdf 7fdf5170e2537243794ac44d3a65bd36 PDF Text Text DISCURSO PRONUNCIADO POR EL ALCALDE DE BARCELONA EN EL ACTO CELEBRADO EN EL SALON DE CIENTO CON MOTIVO DE LA IMPOSICION DE LA MEDALLA DE ORO DE LA CIUDAD AL CONDE DE BARC.ELONA. PRESIDIDO POR S.S.M.M. LOS REYES. MAJESTADES Es para esta ciudad un honor y un orgullo teneros hoy este Salón de Ciento para la concesión de la medalla de oro de ciudad, a quien tan honorablemente ha ostentado el tí tu lo Conde de Barcelona. Ello ha permitido esta felíz reunión y nombre de Barcelona quiero expresaros nuestra alegría. en la de en SEÑOR En este mismo Salón, durante mas de 600 años, hasta 1714 se reunió el ºConsell de Cent 11 , formado por "ciudadanos honradosº, corno se les llamaba, caballeros, mercaderes, artistas y menestrales , entre los cuales se elegía al "Conseller en Cap". La historia de nuestra Corporación, Señor, es en parte la historia del pacto entre la Realeza y los ciudadanos con el objeto del bién común. También hubo momentos de desacuerdo y no es malo recordar la historia para aprender justamente de ella. Desde este Salón partió la negativa orgullosa de los Consellers, a permitir la entonces habitual intervención real en el proceso que se llevaba a cabo para el nombramiento anual del primer Conseller, y ello fu~ la ~ausa de que, acep tadas las Cüos tituciones Catalanas por vuestro predecesor Felipe V, se declarase , no obstante, la guerra, gue finalizó al ser derrotado e l 11 Conseller en Cc:::.p" Rafael de Casanova y como .... 0nst:: .... ..u=:• ... ~.::l ;::;_¡_guióse la disolución del 11 Cons ell de Cent" que cubría el actual territorio metropolitano. La llegada del rey Carlos III, que tuvo a bien escoger nues tra ciudad como lugar de entrada en su nuevo reino, transformó la Ciudad en lugar de encuentro y reconciliación. Así lo atesti guan los grabados de la "Máscara Real" que adornan las paredes del Salón de este Ayuntamiento llamado de Carlos III y recuerda n los acontecimientos que en ella se desarrollaron a lo largo de tres semanas. �Una antigua aspirac ión de la ciudad, compartida por todo el Principado, como era la autorización del comercio con América, fué concedida por vuestro antepasado y permitió el inicio de una era de recuperación económica importante . También el Rey Alfonso XII quiso arr i bar a España a través de Barcelona, y la Reina Regente doña María Cristina, cuyo nombre ostenta el actual Salón de Plenos del Consistorio, inauguró la exposic1on de 1888 cuyo Centenario celebraremos el próximo año. Vuestro augusto padre Su Majestad Don Alfonso XIII inauguró la Expos i ción de 19 29, otro hito importante en la historia y el crecimiento de la Ciudad . Pero es con Su Majestad el rey Juan Carlos cuando la familia Real arriba a una Barcelona de nuevo ca pi tal orgullosa de una Cataluña autónoma. Valórese, pues,· como buen augurio de futuro, labrado con mérito por SU MAJESTAD EL REY y por vos mismo, Señor, que hoy el Consejo ciudadano, en el mismo Salón del "Consell de Cent", Os conf i era el máximo honor que la 'ciudad de Barcelona otorga, el q ue reserva a sus hij os más queri dos, a Salvador Espri u , a Josep Lluis Sert, a Joan .Miró, que ahora mi ::;mo si e s tuviera;; viv·o s, compartirían con nosotros, estoy seguro, la emoción de decirle a la Familia Real, en la persona de su más antiguo progenitor vivo, 11 Estais en vuestra casa", sinceramente, de veras, y añadiríamos, también con emoción y respeto: .,Habeis sabido ganar nuestro reconocimiento". Os agradecemos, Señor, el esfuerzo de comprensión y generosidad que el Concejal Cambó requirió aquí mismo de vuestro antepasado Alfonso XIII, de generosidad y de justicia para con una ciudad que ha da do mucho y puede dar mucho más t odavía en la línea de trocar afecto por afec to y respeto por res peto , en vez de desconfianza por recelo y victim1smo por ligereza en el t rato. Os pedimos, porque habeis demostrado saber hacerlo, el esfuerzo de comprensión de nuestra lengua, tan fácil y tan próxima, como símbolo y como arma pacífica de una diferenciación que es enriquecimiento y no barrera . El esfuerzo desde la noble lengua que , como dice el filósofo, surcó los mares pero no pudo vadea r el Cinca. �La nostra generació, Senyor, a la qual represento en dirigir- vos ara aquestes paraules, acull el sentiment d ' inquietud, i a la vegada d'atracció, que s ' ha anat desenvolupant en els nostres ciutadans al llarg de les décades en relació amb el projecte d 'Espanya, d 'una Es pan ya nova, democratica, plural , di versa i segura de l'atractiu de la seva diver sitat, no necessitada d'un especial emfasi en la seva unitat que ha de donar-se per suposada si es vol arrelar en profunditat, sense generar recels que serien legitims després de tants anys, tants, de for9ada unitat i diversitat negligida . Barcelona, Senyor, vol ser la capdavantera d 'aquesta nova Espanya en que Catalunya, de la que som capital, es trobaria a gust, respectada i respectuosa, més enlla de rivalitats esportives o creatives que no s'han de reprimir, que són la sal de la vida i que cal saber valorar en el seu just nivell. Avui en honorar la persona del Comte de Barcelona em permeto de recordar i agrair-li la dignitat amb la qual va portar el nom de la nostra ciutat. La prudencia en la seva actuació, el seu sacrifici personal, la moderació en els seus gests per tal de mantenir viu entre el poble i la Institució el nexe que ajudés alqu~ dia a la recuperació democrática d'Espanya. La defensa de la llibertat i la fidelitat a la propia historia, van ser conceptes que van presidir 1 •actuació del Comte de Barcelona . Són també conceptes que Barcelona i Catalunya coneixen bé, són part de la seva essencia com a poble i com a ciutat. Aquest mateix Sa ló de Cent i el Saló del Consolat del Mar ens recorden abastament la vocació marinera i 1 'esplendor d 'una historia valuosa per tot el món mediterrani. Aquesta vvcació d~obertura enfora, marítima, forma part també del vostre taranna , Senl)or, i ens complau recordar-ha en aquest Saló que es troba guarnit pels colors dels primers Comtes de Barcelona, que van ser els colors de tota la Corona d'Aragó i finalment, a través de l 'Armada, durant el regnat de Garles I I I van esdevenir, van arribar a ser els col.ors de tota Espanya. �MAJESTAD Barcelona, se alegra hoy de ejercer el agradecimiento desde el orgullo legítimo, la apertura desde la identidad, la esperanza en el futuro común desde el recuerdo de la desunión, la llamada a la confianza desde tantas desconfianzas pasadas. Todos estos sentimientos están resumidos en la petición que os hago, MAJESTAD: Que querais Vos imponer a vuestro padre, la Medalla de Oro de la Ciudad, cuyo nombre tan d ignamente ha llevado en tiempos de dificultad y en tiempos de esperanza. Muchas gracias. 19 de enero de 1987 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurso pronunciado por el Alcalde de Barcelona en el acto celebrado en el Salón de Ciento con motivo de la imposición de la medalla de oro de la ciudad al Conde de Barcelona. Presidido por SSMM los Reyes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-01-19 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Medalla d'Or Barcelona Borbó i de Battenberg, Joan de, comte de Barcelona, 1913-1993 Monarquia Espanya Description An account of the resource Discurs de l'alcalde en l'acte d'imposició de la medalla d'or de la ciutat a Joan de Borbó. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/701/19930404_LV.pdf 93dcbf88c83e4a4b801641d295493565 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/04/1993 La Vanguardia, p.024, Opinión Don Juan y Barcelona PASQUAL MARAGALL Don Juan, conde de Barcelona durante cincuenta años, ha presidido un periodo único en la historia de las relaciones entre nuestra ciudad y la monarquía. Esa historia no siempre fue fácil, pero terminó contribuyendo a un hondo sentimiento de respeto. Con su acción y su silencio, don Juan ha permitido que, doscientos cincuenta años después de una de las derrotas más dolorosas de la ciudad, ésta haya reconstruido sus relaciones con la institución monárquica. Hoy, el Rey de España, tras cincuenta años de excepción, vuelve a ser conde de Barcelona. Y la ciudad deshecha de 1940 ha recobrado su vitalidad y la ha llevado a unos niveles prácticamente sin precedentes. Don Juan, del mismo modo que llevó el nombre de Barcelona con honor y dignidad, vivió expresa y directamente la recuperación del país y de Cataluña, y muy especialmente la de Barcelona. Las cartas que don Juan escribió desde Estoril a sus amigos de Barcelona vinieron a ser la prueba de un contacto que se ha mantenido hasta el mismo momento de su desaparición. El gran interés que mostró por la preparación de los Juegos Olímpicos fue uno de los puntos culminantes de su amor por Barcelona. Los barceloneses siempre han sabido reconocer, y ahora más que nunca, la fidelidad de don Juan a la ciudad y el testimonio de su pésame, reflejado estos días en libro de firmas dispuesto en el Saló de Cent, así lo pone de manifiesto. La ciudad entera se une a este recuerdo. Es por ello que el Ayuntamiento aprobará que el paseo Nacional de la Barcelonesa reciba el nombre de paseo Dom Joan, Comte de Barcelona. La presencia de don Juan en Barcelona, constante en estos años, le ha convertido en figura entrañable y honrada por todos. La relación entre la monarquía y Barcelona quedó simbolizada en don Juan, y su fundamental papel en la reinstauración de la democracia en España no hizo sino enlazar los deseos largamente expresados por la ciudad. Fue don Juan quien dio el relevo de la legitimidad monárquica a su hijo, el rey Juan Carlos, que personificó desde un principio la transición del país hacia la democracia y la autonomía. El compromiso del conde de Barcelona con el restablecimiento de las libertades fue permanente, y era este el espíritu que movió su comportamiento. En este momento, debemos coincidir en afirmar que la vida de don Juan ha acabado constituyendo un arco perfecto sobre el que nuestro futuro se apoyará con firmeza. Un futuro que tuvo uno de sus principales avales en el sacrificio personal del conde de Barcelona, contribución decisiva que nuestra ciudad no ha dudado ni dudará jamás en reconocer y agradecer. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 56 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1163 Title A name given to the resource Don Juan y Barcelona Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Borbó i de Battenberg, Joan de, comte de Barcelona, 1913-1993 Necrologies Monarquia Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4131/FMHP_01277.jpg e050f98d94a450163e9bdb08631bd92a Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Dona senegalesa portant equipatge sobre el cap Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Cooperació intergovernamental Dones Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05-2006-11-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3954/FMHP_01096.jpg 70c61df2f60b7de034bf42e610187c0e Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Dona senegalesa, primer pla Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Dones Cooperació intergovernamental Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05-2006-11-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3971/FMHP_01113.jpg 979679abc04053c165f67d11d583b589 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Dones senegaleses Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Dones Cooperació intergovernamental Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05-2006-11-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3994/FMHP_01136.jpg 5228f8ec62a8c4cde6a785ac3965a261 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Dones senegaleses Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Dones Cooperació intergovernamental Folklore Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05-2006-11-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3995/FMHP_01137.jpg bda7eee9c73b8e303fea2fbbe434e0d3 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Dones senegaleses Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Dones Cooperació intergovernamental Folklore Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05-2006-11-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2721/dossier-medalla-cscae-2012.pdf 593e8b88609d821d726f1e93b5f7a8f3 PDF Text Text Medalla 2012 del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España Pasqual Maragall i Mira Xerardo Estévez Fernández Iñaki Azkuna Urreta ��El Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España entrega la Medalla CSCAE 2012 a Pasqual Maragall, Iñaki Azkuna y Xerardo Estévez �Discurso del Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España �DMedallas CSCAE en ediciones anteriores D2011 : �Laudatio ��Pasqual Maragall i Mira �Xerardo Estévez Fernández �Iñaki Azkuna Urreta �Medios de comunicación Arquitectos premian a Maragall, Azkuna y Estévez por su política urbanística ABC.es Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo de Colegios de Arquitectos Elpais.com - Galicia �Medios de comunicación Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo Superior de Colegios de España ABC.es - Galicia � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dossier sobre el lliurament de la Medalla CSCAE 2012 Creator An entity primarily responsible for making the resource Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2012-11-28 Type The nature or genre of the resource Informe Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Arquitectura Premis i reconeixements Biografia Estévez Fernández, Xerardo Azcuna Urreta, Iñaki Description An account of the resource Dossier que recull i resumeix l'acte de lliurament de les medalles celebrat al Senado de Madrid el 23/11/2012. Conté els textos de la laudatio i fotografies de l'event. Publisher An entity responsible for making the resource available Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Informes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2585/19880813d_00300.pdf d45c0ad83b98c707cce7b360a06f45b3 PDF Text Text PERHÍ'fANJ!lE LAJ.'1EN'l'O POR QUE HAGA, NO ANTES DE EMPEZAR, SIQUIERA UN TENER SENTADO EN ESTA MESA A E. AT_JCALDE DE 1\!YlSTERD.l\f\1 . DE ÉL HUBIÉRAfvlOS PODIDO SACAR BREVE VAN THIJN, UtJA LECCIÓN Y UN EJEMPLO: EL ABORDAJE DE TODA LA PROBLEM~TICA DERIVADA DE LA DROGODEPENDENCIA ES ACOSTUMBRADA CIUDAD LA ALGO A DE LO QUE, POR EST~ EXPERIENCIA, AMSTERDAM Y EN LO QUE ES PIONERA AVANZADA DENTRO DEL MARCO EUROPEO. ADEM~S, AJ.'1STERDAM DEL DE Y CONTRASTE DE MATICES ENTRE LAS EXPERIENCIAS DE BARCELONA, PROVECHOSO PARA TODOS . GUSTO MUCHÍSIMO UNIVERSIDAD ESTE FORO EXPERIENCIA HE HUBIERAJ.'10S PERO, EN FIN, ACEPTADO LA SACADO UN FRUTO NO HA PODIDO SER l-~.l\1ABLE INVITACIÓN Y, CON DE LA INTERNACIONAL ~1ENÉNDEZ PELAYO PARA PRESENTARME Y HABLARLES EN ALTA VOZ DE ALGUNOS DE BARCELONA ¡ ASPECTOS DE LA EXPERIENCIA Y DE LOS MaS AN'fE DE LA PROBLEMAS DERIVADOS DEL TRáFICO Y DEL CONSUHO DE DROGAS, QUE BARCELONA EST~ AFRONTANDO PARA DESDE HACE YA ALGUNOS AÑOS Y DE LOS CAI·UNOS CONSEGUIR MERMAR CAUSAS Y EFECTOS DE UN HECHO ANTE POSIBLES EL QUE TODOS NOS HEMOS SENT ID O Y NO SENTIMOS A VECES IMPOTENTES , PERO EN EL QUE NADIE NOS PODR~ REPROCHAR EL NO NUESTRO ESFUERZO. 1 HABER INVERTIDO TODO �ANTE UNA CUESTI6N TAN ACUCIANTE COMO EL TR~FICO, Y LA ADICC I6N DE Y A LAS DROGAS, NI R~PIDA NI ~NICA. SOLUCI6N, HABLAMOS DE DROGAS Y NADIE PUEDE ALZARSE FiJENSE VDS. SOCIEDAD, EL CONSUMO QUE, O DE LAS CON HABITUALMENTE ACTUACIONES SOCIEDAD Y DE LAS ADMHIISTRI\CIONES PÚBLICAS EN FACETAS CON UN DENOMINADOR COMÚN QUE, DE LA MÚLTIPLES DE FORMA ESCALOFRIANTE A CONDENSAHOS EN UN SOLO VOCABLO: UNA VECES, DROGA; PERO QUE NO ES MáS QUE LA ABREVIACI6N DE UNA PROBLEMáTICA COMPLEJA QUE DEBE ABORDARSE DESDE FRENTES DISTINTOS Y POR DISTINTOS AGENTES. ES POR ESTE MOTIVO QUE LES DECil\ CAl-UNO". QUE NO PUEDE HABER NADIE QUE NOS DIGA PODEMOS CAMINOS, Y EHPRENDER --LO HEf\10S HECHO DEBEMOS HACERLO DE FORMA COORDINADA, "ÉSTE ES EL YA-- DIVERSOS NO ÚNICAMENTE DESDE Y EHTRE LAS ADMINISTRACIONES P~BLICAS SINO QUE ES NECESARIO CONSIDERAR LA DROGA EN TODA LA DIMENSI6N SOCIAL QUE EL PROBLEMA ENCARNA. CON 'TODO ESTO IIE QUERIDO PREVENIRLES DE BARCELONA HA DADO CON LA SOLUCI6N ÚNICA Y fvJáGICA, PERO ESTá LINEA CON QUE TAMPOCO QUE NO EXISTE, CONSOLIDANDO UNA SERIE DE ACTUACIONES QUE VAN EN LA DE CONVERTIR TODA LA SOCIEDAD EN AGENTE ACTIVO EN RELACI6N EL PROBLEMA DE LA DROGA. QUIZáS EN LA PR~CTICA DE POLITICA HAY ALGO DE NOVEDAD DADO QUE DE UNA VEZ POR TODAS SE 2 ESTA HA �ENTRADO NADIE EN LA VERDADERA CONSIDERACIÓN GLOBAL DE LA CUESTIÓN Y EXTRAQA COMPUESTO POR YA QUE MULTITUD HABLEMOS DE DROGAS COMO DE CARAS Y AL QUE HAY DE QUE UN PRISMA ANALIZAR TRl\.TAR DES DE POSICIONES DISTINTAS PERO CON UN COHÚN OBJETIVO. 3 A Y �.. DROGAS Y SOCIEDAD - 0.-DEFINICION DE DROGA DE ACUERDO CON EL PLAN NACIONAL SOBRE DEFINICI6N DE DROGA, LA DE LA OMS: INTRODUCIDA EN UN ORGANISI-'10 VIVO, DROGAS, ADOPTAMOS Cür·10 QUiMICA QUE, "SUSTANCIA PUEDE MODIFICAR ALGUNA DE SUS FUNCIONES, ES SUSCEPTIBLE DE CREAR DEPEDENCIA Y PUEDE PROVOCAR AL MISMO TIEMPO TOLERANCIA". ENTENDEMOS, SIN EMBARGO, QUE ESTA DEFINICI6N HECHA DESDE PERSPECTIVl> ESTRICTAHENTE SANITARIA Y CENTRáNDOSE EN EL ORGáNICO DE TOXIC6l\1ANO LAS SUSTANCIAS, ÚNICAMENTE DH1ENSIONES COJ\10 UNA COMO UN ENFERMO, DEL PROBLEMA. ENFERHEDAD, LLEVARlA A DEFINIR AL SIN ABARCAR UNA U1PACTO INDIVIDUO TODAS LAS DEFINIR LA DROGODEPENDECIA ÚNICAMENTE PUEDE SER TA REDUCCIONISTA Y TAN POCO OPERATIVO COMO LO FUE EN OTRO MOMENTO DEFINIRLA COMO UNA FORMA DE DELINCUENCIA. 1 �EN CAMBIO, COMO SI Af•1PLIAt-10S LA PERSPECTIVA, VEMOS QUE TANTO LA SALUD LA NOCI6N DE INTEGRACI6N SOCIAL O LA SEGURIDAD OTROS, COMPONENTES DE UN BIENESTAR SOCIAL. DEFINIR OPERATIVAMENTE ALREDEDOR DEL CONCEPTO M~S TOMANDO ESTE MARCO COMO CUAL, LA GLOBALIZADOR, REFERENCIA, DROGODEPEDENCIA EN UN CONTEXTO SON, Cür-,10 DETERMINADO, UN SE ENTRE EL DE PODEMOS ESTADO PRODUCEN Cül1PORTAMIENTOS QUE INDIVIDUAL Y COLECTIVAMENTE ATENTAN CONTRA EL BIENESTAR SOCIAL. 2 �1.- EVOLUCION DEL PROBLEMA DE LA DROGA EL CONSUMO Y EL TRáFICO DE DROGAS HA PROVOCADO UNA ALARfvlA SOCIAL MUY IMPORTANTE, TANTO POR EL PROPIO EFECTO DE LAS DROGAS COMO POR LAS CONSECUENCIAS QUE SU TRáFICO ILEGAL COMPORTA SOBRE LAS PERSONAS Y SOBRE DETERl'HNADOS BARRIOS Y LUGARES DE LA CIUDAD. A DE PESAR QUE FUNCIONAHIENTO EL CONSUMO NOR~1AL DE SUBSTANCIAS DEL SISTEMA NERVIOSO QUE Y ALTERAN PRODUCEN EL ALGUNA FORHA DE PLACER Y ADICCIÓN ES MUY ANTIGUO, A PARTIR DE LOS AÑOS 60-70 CON Y LA APARICIÓN DEL f'.1ERCADO ILEGAL INTERNACIONAL DE A PRINCIPIOS DE LOS 80 DE LA HEROÍNA, EL CANABIS Y MáS TARDE, COCAlNA, EL FENÓMENO SOCIAL Y CULTURAL DEL CONSDr-10 DE DROGAS HA CAMBIADO TOTAL!'1ENTE. POR UN LADO, LAS DROGAS QUE SE UTILIZAN TIENEN UNOS EFECTOS MUCHO ~:IáS POTENTES FUERTES, TANTO, GENERAN FORMAS DE ADICCIÓN Y DE ALGÚN NODO CONSECUENCIA DEL ANTERIOR, SE HA EXTEND I DO BENEFICIOS INCENTIVA DEL POR MaS DIFICULTANDO EN CONTROL DEL CONSUMIDOR SOBRE SU HáBITO. POR OTRO, ILEGAL Y, INTERNACIONALHENTE, PRODUCE EL TRáFICO ALTÍSIHOS A SUS CONTROLADORES Y COMPORTA UN PRECIO ELEVADO LA COMISIÓN DE DELITOS DE TODA ÍNDOLE. TRáFICO LOS ILEGAL Y LOS LIGADOS A LA NECESIDAD POR DROGADICTO DE SATISFACER SU ADICCIÓN. 3 QUE DERIVADOS PARTE DEL �POR TANTO, ENTENDER LAS ESTRATEG IAS DE LUCHA CONTRA LAS DROGAS, ORIENTADAS A IMPEDIR AL MaXIMO SU CONSUMO, EFECTOS DE COHPORTAN, POSIBLE, POR HARGINACI ÓN SOCIAL, INDIVIDUAL Y SE DEBEN EVITAR LOS COLECTIVA QUE AYUDAR A LAS PERSONAS AFECTADAS A FIN DE QUE, SI ES ABANDONEN SU HáBITO Y ALCANCEN LA REINSERCIÓN SOCIAL, O LO MENOS QUE SU fi áBITO TENGA LOS MiNIMOS EFECTOS POSIBLES SOBRE SU SALUD, SU VIDA Y SU ENTORNO SOCIAL. EN CUl\LQUIER CASO, ES NECE SARIO POTENCIAR DESDE TODOS LOS aMBITOS LA POSIBLES, QUE ALEJAN CREACIÓ N DE HáBITOS DE VIDA PERSONALES Y A LA POBLl\CIÓN Y, EN ESPECIAL A LA SOCIALES JUVENTUD, DEL CONSUMO DE DROGAS PSICOACTIVAS. EN CUANTO A LAS ACTUAC IONES REPRESIVAS ANTE EL TRáFICO DE DROGAS, CONSTATAMOS EL HECHO DE SU INTERNACIONALIDAD Y POR TAN'l'O, NECESARIA COLABORACIÓN POR PARTE DE TODOS LOS PAISES DESDE LA PRODUCCIÓN AL CONSUMO. ACTUAL MARCO PENAL , CUERPOS DE SEGURIDAD , A NUESTRO NIVEL DE LA IMPLICAODS, LOCAL Y EN ES NECESARIA LA COLABORACIÓN DE TODOS CON UNA ESPECIAL DEDICACIÓN A LOS EL LOS EFECTOS AS OCIADOS AL TRáFICO , CON LA COHISIÓN DE DELITOS CARACTERiSTICOS: TIRONES, TAHBIÉN ROBOS DE COCHES, MERCADO DE OBJETOS ROBADOS ETC .•• A LA PROTECC IÓN DE LOS ENTORNOS INFANTILES Y (ESCUELAS, ZONAS DEPORTIVAS, ZONAS DE RECREO, ETC •.• ). 4 Y JUVENILES �LA ACTUACibN CONTRA LAS DROGAS QUE GENERAN DEPENDENCIA Y MARGINACibN SOCIAL, ES UNA TAREA QUE EN EL ACTUAL CONTEXTO SOCIAL SE CONTEMPLA LOGRAR SU ERRADICACIÓN IMPLANTADA PUEDE COMO PERMANENTE, DESDE LOGRAR PERO CON EXTREMAS QUE, DIFICULTADES ADECUADAMENTE LAS ADMINISTRACIONES Y DESDE PARA DISEÑADA LA Y CIUDADANÍA, LA DISMINUCibN DE LOS EFECTOS DEGRADANTES TANTO A NIVEL INDIVIDUAL COMO COLECTIVO. EN ESTE SENTIDO, SE HAN SUPERADO CIERTOS CONCEPTOS PESIMISTAS SOBRE LA POSIBILIDAD DE CONSEGUIR EL ABANDONO DE LA DROGADICCibN Y EXISTE TAMBIÉN UNA MAYOR UN MARCO DE ACTUACibN ANTE EL PROBLEMA DE LAS DROGAS COMPRENSI~N SOBRE LA COMPLEJIDAD DEL FENbMENO. EXISTE CON YA EL PLAN NACIONAL CONTRA LA DROGA, ASISTENCIA DEPENDENCIA" CATALUNYA, MATERIA EN DE LA LEY DE SUBSTANCIAS QUE "PREVENCibN Y GENERAR PUEDAN Y EL PLAN DE DROGODEPENDENCIAS DE LA GENERALI'fAT DE LA ACTIVIDAD Y EXPERIENCIA DE MUCHOS AYUNTAMIENTOS, Cür-10 EL DE BARCELONA. Y EL DESARROLLO DE UNA SERIE DE ASOCIACIONES • Y FUNDACIONES QUE EST~N IMPULSANDO Y COLABORANDO DESDE DIFERENTES áHBITOS EN LAS TAREAS DE PREVENCIÓN, ASISTENCIA, REHABILITACibN Y REINSERCibN. LA COMPLEJIDAD DEL LOGRO DE POLÍTICAS EFICACES CONTRA OBLIGAN A ESTAR ATENTOS A LA EVOLUCibN PLANTEARSE PERIODICAMENTE LA ESTRATEGIA Y LOS FRENTE. 5 DEL LA PROBLET-1A ~-iEDIOS DROGA Y A PARA HACERLE �A PARTIR DE LOS A~OS SETENTA, INCREMENTO PARTE COMO SOSTENIDO BARCELONA SE HA ENFRENTADO A DEL USO DE HEROiNA Y COCAiNA, TANTO DE SU POBLACIÓN (UNOS 6.000 CONSUMIDORES EN EL POR LA DEL ~REA METROPOLITANA (SE ESTIMAN AÑO UN POR 1987) UNAS CIFRAS A PESAR DE QUE LOS INDICADORES DEL PROBLEMA APUNTAN A UNA CIERTA SIMILARES), LO QUE REPRESENTA LOS 2/3 DE CATALUÑA. ESTABILIZACIÓN, LOS AÑOS 80 HAN INCORPORADO UNA NUEVA ANGUSTIOSA PROBLEM~T IC A VINCULADA A LA TRANSMISIÓN DEL VIRUS SIDA (CASI EL 50% DE LOS AFECTADOS POR EL SIDA Y DEL TIENEN ANTECEDENTES DE USO DE DROGAS POR VIA ENDOVENOSA). EN EL CONTEXTO DE NUE STRA LEGISLACioN, 20/85 DE LA GENERALITAT Y EN PARTICULAR DE LA LEY SOBRE MEDIDAS PARA LA PREVENCIÓN Y ASISTENCIA EN SITUACIONES DERIVADAS DEL CONSUMO DE SUSTANCIAS QUE DIFERENTES LiNEAS DE ACTUACIÓN QUE GENERAN DEPENDENCIA, DIA A LA LUZ DE LOS NUEVOS DATOS. 6 Y ACCIONES BARCELONA HA ESTABLECIDO CONVIENE REVISAR Y PONER AL �2.- INDICADORE S DE LA EVOLUCION DEL PROBLEMA DEL ABUSO DE LAS DROGAS NO INSTITUCIONALIZADAS EN LA CIUDAD DE BARCELONA l. INICIOS DE TRATAMIENTO Y VISITAS DE SEGUIMIENTO POR ABUSO DE DROGAS INSTITUCIONALIZADAS EN LOS _QJ:¡S DE NO GARBIVENT, SANTS, SARRiá-SANT GERVASI I BARCELONETA. AÑOS INICIO TRATAMIENTO VISITAS SEGUIMIENTO 1984 l. 010 5.924 1985 l. 070 9.200 1986 962 10.415 1987 725 1 1.7 11 2. MORTALIDAD POR SOBREDOSIS DE DROGAS. SON DATOS ESTIMADOS DEL INSTITUTO ANATÓt-1ICO FORENSE Y DEL DEPARTAHENTO DE BARCELONA DEL INSTITUTO NACIONAL DE SOBREDOSIS A PARTIR DE LOS TOXICOLOGIA. AQUELLAS QUE SE HAN REGISTROS CONSIDERADO IMPLICAN UNA DE MUERTES LAS POR SIGUIENTES CONDICIONES: l. EL M~DICO FORESE REGISTRABA QUE LA MUERTE RABIA ESTADO CAUSADA POR DROGAS Y EL CADáVER PRESENTABA SOBREDOSIS. 7 SIGNOS DE MUERTE POR �2. QUE EL M~DICO FOREN SE SOSPEClffiBA ANTES DE TENER LA LA MUERTE HABIA S IDO CAUSADA POR DROGA Y LA TOXICOLOGIA , ANALiTICA ERA POSITIVA. AÑO NÚM. MUERTES 19 7 8 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 198 7 3. CASOS DETECTADOS 2 o 2 7 7 22 30 48 42 55 DE SIDA EN PACIENTES TOXICoMANO S POR VIA ENDOVENOSA . EVOLUCIÓN SEMESTRAL. SEMESTRES NÚM CASOS o 1983 .1 1983 .2 1984 .1 1984 .2 1985 .1 1985 .2 1986 .1 1986 .2 1987 .1 1987 .2 1 1 4 3 5 21 29 38 40 TOTAL 14 2 LOS 142 CASOS REPRE SENTAN EL 48,9% DE TODOS LOS QUE SE CORRESPONDE CON LAS FORMAS DE EXPANSIÓN DE LA EN LOS PAISES DEL áREA MEDITERRáNEA. 8 DETECTADOS, LO ENFERMEDAD �AL EVALUAR ESTOS DA'rOS TAMBIÉN CONVIENE ADVERTIR QUE INCREMENTO PARTE ES DEBIDO AL AUMENTO DE LA CAPACIDAD DE DETECCI6N, DEL E f\ INCLUSO A LA AMPLIACI6N DE CRITERIOS DE DEFINICI6N DIAG6STICA. 4. DILIGENCIAS PREVIAS POR TR~FICO DE DROGAS Y DELITOS COTRA LA SALUD INSTRUIDOS POR LA FISCALiA DE LA AUDIENCIA DE BARCELONA. AÑO NUM. DILIGENCIAS 1984 756 1985 867 1986 957 3.- LA DROGA Y LAS CONDUCTAS QUE ACOt-1PAÑAN EL USO Y EL TRAFICO COMO CAUSA DE DISMINUCION DE LAS COTAS DE BIENESTAR SOCIAL. SEGURIDAD CIUDADANA BARCELONA COMO CIUDAD INDUSTRIAL PRESENTA UNA TASA DE DELINCUE NCIA ALTA CON APARICI6N DE NUEVAS MODALIDADES DELICTIVAS, LIGADA O NO AL CONSUMO I TR~FICO DE ESTUPEFACIENTES, PERO QUE ES Ll\ QUE PROVOCA EL SENTHíiENTO DE "INSEGURIDAD CIUDi\DANA". 9 �* ESTE SENTIMIENTO SE MANIFIESTJ',: - ACTITUD DE IHIBICI6N. - CAIDA DE LA TASA DE DENUNCIA. - DEMANDA DE MEJORAMIENTO DE LOS SISTEMAS PENAL Y JUDICIAL. - TENDENCIAS DE AUTODEFENSA. * LA CALLE ES EL ESCENARIO PREDOHINANTE DE LOS HECHOS DELICTIVOS . * COMPLEJIDAD DE LOS NUEVOS PERFILES DE DELINCUENCIA: - DROGA. - PARO. - MARGINACI6N SOCIAL. D ESTOS TRES ASPECTOS CONFIRMAN LA CRISIS DE LOS SISTEMAS JdiCIAL Y PENAL, APOYADA EN LA TRILOGIA: POLICIA -- TRIBUNAL -- CARCEL AUMENTO DE LA REPRESI6N Y DEL DISPOSITIVO POLICIAL Y CONSECUENTE ENDURECIMIENTO DE LAS PENAS, ACTUANDO M~S SOBRE LOS EFECTOS SOBRE LAS CAUSAS. lO QUE �INDICE DE VICTIMIZACION DE LA CIUDAD DE BARCELONA - UN 12,7% DE LOS ENTREVIS'rADOS RECUERDAN ESPONTáNEAI"l.ENTE HABER VIVIDO ALGUNA EXPERIENCIA DE VICTIMIZACI6N DURANTE 1987. - EL iNDICE DE VICTIMIZACI6N CALCULADO A PARTIR DE LA SUGERENCIA DE UN LISTADO DE HECHOS ES CASI EL DOBLE QUE EL ESPONTáNEO 25,39% - EL ROBO FRECUENTE DE OBJETOS DEL INTERIOR DE VEHiCULOS ES EL HECHO REPRESENTANDO POR si SOLO CASI UNA TERCERA MAS PARTE DEL TOTAL DE LA VICTIMIZACI6N- 29,67% - LOS PARTIR ACTOS CONTRA LA SEGURIDAD PERSONAL (TIRONES) CALCULADO DE LA SUGERENCIA ES DEL 10,66% EVOLUCION DEL INDICE DE VICTIMIZACION CUANDO A HABLAMOS AÑOS % 1984 1985 1986 19R7 29,1 25,5 26,2 25,4 (SUGERIDA) DE LA OPINI6N DE LOS ENTREVISTADOS - VIVENCIAS SUBJETIVAS DE LAS CAUSAS DE INSEGURIDAD • .___ _ __ _ _ _ _ _ _ _ _ __ / ll �UNO DE CADA CINCO ENTREVISTADOS CONSIDERA QUE LA CUESTI6N QUE MAS LE PREOCUP A DE CARA A SU SEGURIDAD PERSONAL SON LOS DROGADICTOS . 1 ESTA PREOCUPACió1' SUf.1ADA A LA DEL ROBO ALCANZA HASTA UNA TERCERA PARTE DE LA POBLACIÓN ENTREVISTADA. DE LAS EVOLUCION M.AS PREOCUPAN. DOS CUESTIONES QUE CUESTIONES 1984 1985 1986 1987 DROGADICTOS 24.4 22.7 31.5 33.9 ROBO,ATRACO,AGRESION 42.2 40.9 36.2 33.1 IR AL PARO 35.7 29.1 25.4 25.1 AUMENTO COSTE DE VIDA 21.3 19.0 17.8 21.9 CONTM1INACIO CIUDAD 12. 5 17.8 15.2 17.4 ASISTENCIA MEDICA 12.4 13.4 13.1 16.5 ATENTADO TERRORISTA 13.0 13.4 25.0 15.0 ACCIDENTE CIRCULACION 12.7 13.1 11.4 12.9 7.3 8.9 8.7 11.8 LOC.PUBLICO 9.0 10.0 6.5 5.4 ESTAFA COMPRAS 2. 7 3.3 2.6 4.5 ALIMENTOS MAL ESTADO INCENDIO O ACC. LOS ROBOS, ATRACOS Y AGRESIONES VAN PREOCUPANDO MENOS CADA DIA: ~STOS YA NO SON LOS TEMAS QUE M~S PREOCUPAN Y SU EVOLUCIÓN ES DESCENSO UN SIN I NTERRUPCIONES (DEL 42.2% EN 1984 HASTA EL 33.1% DE ESTE AÑO) 12 �EL DESEMPLEO HA IDO TAMBI~N PREOCUOANDO CADA VEZ UN POCO MENOS: FORHA PARTE CLARAMENTE DE NUESTRO PAISAJE VITAL. EN CAMBIO, TEMAS DE "CALIDAD DE VIDA" COMO LA ASISTENCIA M~DICA, J LOS ALI MENTOS ÉMAL ESTADO Y, EN MENOR GRADO, LA CONTAMINACIÓN DE LA CIUDAD, VAN PREOCUPANDO CADA VEZ MáS. SOBRE TODO LA ASISTENCIA MÉDICl'•. Y LOS DROGADIC'rOS YA SON EL TEMA MáS PREOCUPANTE. -SIGUIENDO DENTRO DE LA OPINIÓN: EL CONSUHO DE DROGAS ES LA CAUSA PRINCIPAL DEL AUMENTO DE LA DELINCUENCIA (EN UNA ESCALA DE 1 AL 9 RECIBE UNA PUNTUACIÓN MEDIA DE 8.4) DE TODAS FORMAS, LA OPINIÓN SOBRE LAS CAUSAS DEL AUMENTO DE DELINCUENCIA OSCILA ESTRUCTURALES DE ENTRE LA COMPRENSioN LA PROBLEMáTICA DE (POR EJEMPLO: LAS EL PARO LA RAICES Y LA SITUCIÓN ECONÓMICA RECIBEN PUNTUACIOES DE 7.52 Y 7.28 EN LA MISMA ESCALA DE INSEGURIDAD, POCA 1 A QUE SEVERIDAD 9) Y LA DENUNCIA, Y LA ES MAS COYUNTURAL Y PUNITIVA (LAS DROGAS Y LA DE LAS PENAS, MáS PROPIA DEL RECIBEN PUNTUACIONES MIEDO DE 8.40 Y 7.11). ANEXO: INTERVENCIONES, DETENCIONES ENERO-JUNIO 198 8 13 EN "TOXICOS" DURANTE 1987 Y �4.- ACCIONES POLITICAS - FORMAS DE ABORDAJE - ATENCI6N CONSTANTE A LA EVOLUCI6N DEL PROBLEMA - PLANTEARNOS PERIODICAMENTE LA ESTRATEGIA Y LOS r1EDIOS PARA AFRONTARLO. UN~NIME DEL CONSISTORIO DEL - CREACI6N POR TRABA,10 DROGODEPEDENCIAS DEL AYUNTMUENTO DE DE ACUERDO GRUPO BARCELONA DE CON PARTICIPACI6N DE: TODAS LAS FUER 7.AS POLÍTICAS. COMO ECO DE LA VOLUNTAD GENERAL-PREOCUPACI6N SOCIAL. FORHA PARTE DEL PACTO DE CIUDAD. LAS DEFINE LÍNEAS DIRECTRICES DEL PLAN MUNICIPAL DE ACTUACI6N SOBRE LAS DROGODEPENDENCI ~ ------·---- , .. . - --- - ~ SERVICIOS Y J;}i LAS ACTUACIONES QUE SE DEDIQUEN A TRABAJAR EN ESTE CAMPO DESDE EL AYUNTlu"liENTO, DESDE EL RESTO DE ADT'>li NISTRACIONES PÚBLICAS, INSTITUCIONES SOCIALES O GRUPOS FORMADOS POR INICIATIVA CIUDADANA, DE TIENE COMO FINALIDAD ASEGURAR EL MEJOR FUNCIONAM IENTO LAS LÍNEAS B~SIC AS DE ASISTENCIA Y INTERVENCI6N, REINS ERCI6N DENTRO DE PREVENCI6N, UN DISEÑO OB JETIVO S COMUNES Y ACTUACIONES INTERRELACIONADAS, ALCANCE DEL CIUDADANO A TRAVES AC CESI BLE . 14 DE UNA DISUASI6N, UNITARI O CON Y PONERLAS AL FORHACI6N CLARA Y �CREEMOS QUE EL HECHO DE THASCENDER AL ~MBITO CIUDAD PLANTEAMIENTO GLOBAL QUE MUNICIPAL INTERVENCIONES CUALITATIVO OBJETIVO: Y QUE ESTO a!-1BITO SE CONSTITUYE FACILITARá LA CONSECUCIÓN REDUCCIÓN Y SI ES POSIBLE, INCIDENCIA NEGATIVA, ESTRICTAMENTE REALICE VAYA l'-1aS ALL~ DE LA PARCIALIZADAS, QUE LA DEL UN DESDE UN SUHA DE SIMPLE IMPORTANTE DE NUESTRO SALTO ÚLTIMO LA DESAPARICIÓN DE LA INDIVIDUAL Y SOCIAL, DEL ABUSO Y EL TR~FICO DE DROGAS. 5.- PLAN MUNICIPAL DE ACCION SOBRE LAS DROGODEPENDENCIAS LAS ACTUACIONES TIENEN UN DOBLE DESTINO: A.- LAS PERSONAS DROGODEPENDIENTES Y SU ENTORNO FAHILIAR Y INMEDIATO COMO GRUPO MáS DIRECT.l\MENTE AFECTADO. B.-LA SOCIEDAD/LOS BIENESTJ'.. R A. CIUDADANOS QUE VEN DISMINUIR CAUSA DE LAS ACTITUDES Y LOS SU COTA COMPORTAMIENTOS DE QUE ACOMPA~AN EL USO Y EL TR~FICO CONSECUENTE DE DROGAS ILEGALES. SE CENTRAN EN CUATRO GRANDES EJES: 1 -ACTUAR SOBRE LOS COLECTIVOS DE RIESGO PARA MOTIVAR PRáCTICAS Y HáBITOS SALUDABLES AJENOS A LA DROGADICCIÓN Y BUSCAR EL NIVEL DE PREVENCioN. 15 MáXIMO �2 - GARANTIZAR LA ATENCIÓN AL DROGADICTO Y A SU ENTORNO PARA CONSEGUIR EL ABANDONO DE LA DROGA, FA!'-1ILIAR LA REHABILITACIÓN I LA REINSERCIÓN SOCIAL LO ANTES POSIBLE. 3 -GARANTIZAR EL ACCESO, CON ADECUADA SUPERVISIÓN PROFESIONAL A PRáCTICAS HIGIÉNICAS PARA EL COLECTIVO QUE NO PUEDE ABANDONAR LA ADICCIÓN, A FIN DE QUE EL HáBITO ADICTIVO NO LOS MARGINE TODAVÍA HáS. 4 - REPRESIÓN DEL TRáFICO, SU l•1ERCADO ASOCIADO Y LOS DELITOS VINCULADOS. ESTOS CUATRO EJES FUNDAHENTALES RECOGERáN TODAS LAS ACTUACIONES DE TIPO PREVENTIVO, ASISTENCIAL, DE REINSERCIÓN Y LAS ACTUACIONES DE TIPO DISUASIVO-REPRESIVO. ACTUACIONES DE CARACTER PREVENTIVO DEBE TENER COMO OBJETIVO: - LA PRmlOCIÓN ALTERNl\T IVA DE UNA VIDA MáS SANA Y CON COTAS MáS ALTAS DE BIENESTAR. - LA DISMINUCioN DE LA DELINCUENCIA DERIVADA DEL TRáFICO DE DROGAS Y DE OTROS DELITOS COMETIDOS A FIN DE OBTENERLAS. - LA MODIFICACIÓN CIUDADANOS HACIA DE LA PERCEPCioN Y DE EL PROBLEMA, LA ACTITUD FUENTE DE ANGUSTIA SOCIALES. 16 Y DE LOS TENSIONES �PARA FoACER EFECTIVA UNA POLÍTICA DE PREVENCIÓN ES HUY LA H1PORTANTE PARTICIPACIÓN DE GRUPOS O ASOCIACIONES QUE VERTEBREN SECTORES DEL CUERPO SOCIAL, INCORPORACIÓN SE EFECTIVA DEBEN TRAZAR DE MEDIOS DE LINEAS QUE PERMITAN COMUNICACIÓN, LA SINDICATOS , GREMIOS, ASOCIACIONES DE EMPRESARIOS, AA.VV., ETC. ACTUACIONES DE CARACTEH. ASISTENCIAL Y DE REINSERCION - LA POBLACIÓN A LA CUAL SE DIRIGEN LAS INTERVENCIONES DE TIPO ASISTENCI~.L Y DE REINSERCIÓN ESTá CONSTITUIDA BáSICAMENTE POR LAS PERSONAS DROGODEPENDIENTES Y SU ENTORNO MáS INMEDIATO. - EL OBJETO CONSISTE EN DISMINUIR, PROBLEMAS DE TIPO ORGáNICO, PARA LA CITADA POBLACIÓN , LOS PSICOLÓGICO O DE MARGINACIÓN SOCIAL DERIVADOS DEL ABUSO DE DROGAS. - EL ABORDAJE ESPECIFICO DE LA DROGODEPENDECIA COMO UNA ENFERMEDAD CRÓNICA RECIDIVANTE SEGGN LA DEFINICIÓN DE LA OMS. - EL TRATAMIENTO DE LAS ENFERHEDADES ORGáNICAS VINCULADAS AL USO DE DROGAS, ENTRE LAS QUE ACTUALMENTE DESTACAN LA HEPATITIS Y SIDA. 17 EL �- LAS COMUNIDADES OBJETIVOS TERAP~UTICAS FUNDAMENTALES LA QUE TIENEN REEDUCACI6N COMO PARA UNO DE MODOS DE SUS VIDA SOCIALMENTE ACEPTADOS. ACTUACIONES DE CARIZ DISUASIVO-REPRESIVO . ----------~------- LAS ACTIVIDADES DE CARáCTER DELICTIVO ASOCIADAS A LA DROGODEPENDENCIA PUEDEN AGRUPARSE EN DOS CAMPOS. - EL TRAFICO DE DROGAS, CONTEMPLADO COMO DELITO TIPIFICADO POR EL CODIGO PENAL. - LOS DELITOS COt-.1ETIDOS PARA PROCURARSE EL DINERO SUFICIENTE PARA PAGAR LA DROGA. ES PRECISO EVITAR LA IDENTIFICACI6N VECES ASOCIADAS, A DROGA-DELINCUENCIA, MENUDO PORQUE OBDECEN A UNAS MUCHAS CONDICIONES PERSONALES, CULTURALES O SOCIO-ECON6!'1ICAS COMUNES. EL PLAN MUNICIPAL DEBE PRESTAR ESPECIAL ATENCioN AL EN LA APLICACI6N DEL ARTÍCULO 93 BIS DEL CÓDIGO PENAL, LA SUSTITUCIÓN DE CONDENA POR PROCESOS TERAPÉUTICOS GARANTIZADOS. 18 DDESARROLLO QUE PREVE DEBIDAMENTE �EL PLAN MUNICIPAL DE ACTUACI6N CONTRA LA DROGA SE BASA EN LOS SIGUIENTES PRINCIPIOS GENERALES: \.~· --- "----/ ' ·\_/ 1.- DE ORDENACI6N DE LAS ACTUACIONES. _; - ------- - INTEGRACIÓN DE LAS TAREAS GENÉRIC~S DE INFORI1ACI6N DENTRO DE LA RED DE SERVICIOS PERSONALES DE LOS DISTRITOS. - ARTICULACIÓN DE LOS TRABAcTOS DE PREVENCIÓN A PARTIR DE UNA LÍNEA DE ACCI6N PRIORITARIA, TERRITORIAL A NIVEL DE DISTRITO Y DE OTRA COMPLEMENTARIA, SECTORIAL. - SECTORIZACI6N ADSCRIPCIÓN SECTOR A TERRITORIAL CADA DE LA ASISTENCIA DISPOSITIVO ASISTENCIAL DE GEOGR~FICO Y POBLACIONAL, A LA UN CIUDAD: DETERMINADO RESPETANDO EN TODO MOMENTO LA ESTRUCTURA ADMINISTRATIVA B~SICA, EL DISTRITO. - UNIDAD DE ACTUACIÓN DE LAS DISTINTAS REDES ASISTENCIALES Y DE REINSERCIÓN DE LA CIUDAD. - COORDINACI6N FUNCIONAL DE TODOS LOS SERVICIOS Y CENTROS DE LAS ADf-'liNISTRACIONES PÚBLICAS DE LA CIUDAD. - INTEGRACIÓN TRATAMIENTO PROGRESIVA DE LAS DE LOS RECURSOS ESPECÍFICOS DROGODEPENDENCIAS EN SANITARIAS Y DE SERVICIOS SOCIALES. 19 LAS REDES PARA EL GENERALES �[~ .- DE ACUERDOS INSTIT~_:~-~-NALE §_. ,--· ------" - CON EL DEPARTAMENTO DE SANIDAD I SEGURIDAD SOCIAL DE LA BAS¡NDOSE EN GENERALITAT DE CATALUNYA. - CON LA DIPUTACIÓN. - CON ENTIDADES SIN ¡NIMO DE LUCRO. e 3.- DE AUTONOtviÍA DE _GESTIÓN. - ASIGNACIÓN DE RECURSOS PARA CENTROS Y SERVICIOS, CRITERIOS OBJErriVOS DE NECESIDAD Y DE DEMANDA. - IMPLANTACIÓN DE LA DIRECCIÓN POR OBJETIVOS. 6.- NUEVAS ACTUACIONES 1.- MAYOR INCIDECIA EN LA PREVENCION EN LA DOBLE VERTIENTE DE PROMOCIÓN DE LA SALUD Y BIENESTAR POR UN LADO Y DE PREVENCIÓN DE LA DELINCUENCIA POR OTRO. EL CA1"'1BIO DE ESTRUCTURAS SOCIALES CON LOS CONSIGUIENTES PROBLEMAS DE REACOMODACIÓN, LA INCITACIÓN PRESIONES AUSENCIA DE REFERENNCIAS O DE VALORES SEGUROS, AL DE GRUPO, CONSUMO COMO MEDIDA DE CRECIMIENTO, LA NATURAL TENDENCIA A LA TRANSGRESIÓN 20 LAS POR �PARTE DEL JOVEN EN UN DETERMINADO ESTADIO DE SU VIDA, DUDA RELACIONADOS DROGODEPENDIENTES. MERCADO QUE COMPLETO CON LA AÑADAHOS PRODUCE LA APARICIÓN PRESIÓN DE GRANDES BENEFICIOS, ESTáN SIN DE LA CONDUCTAS OFERTA, Y TENDRáN UN Im UN CUADRO DE LOS FACTORES QUE DEBE AFRONTAR <~ARA MODIFICARLOS) LA PREVENCIÓN. HEMOS APUNTADO ASOCIACIONES ANTES LA NECESIDAD DE LA DE VECINOS Y ENTIDADES, PARTICIPACIÓN ASi COMO LOS DE LAS GRUPOS DE VOLUNTARIOS Y GRUPOS JUVENILES, EN LOS PROGRAr-1AS DE PREVENCIÓN. DEBEMOS PRESTAR UNA ATENCIÓN ESPECIAL AL ABSENTISMO ESCOLAR Y AL ~1AN TENU1IENTO DE LINE AS PERMANENTES DE INFORMACIÓN CON LOS l'lEDIOS DE COMUNICACIÓN. ES EVIDENTE QUE, DROGODEPENNDECIAS EN EL MOMENTO ACTUAL, EL ABORDAJE EXIGE UN TRATAMIETO ESPECiFICO DESDE EL DE VISTA DE LA SEGURI DAD, NO PUEDE SER DE LAS PUNTO ÚNICAL'1ENTE UNA RESPUESTA RE PRESIVA, DEBE EXISTIR UN TRABAJO DE PREVENCIÓN. ANEXO (DOCm.lENTO DROGA Y SEGURIDAD, PREVENCION DE LAS DROGODEPENDENCIA: - - l / PREVENCION DE LA DELINCUENCIA) 21 j �2 .- ASISTENCIA DROGODEPENDIENTES QUE NO PUEDEN O NO QUIEREN -------------------------·-- ---- - ---------------- ABANDONAR LA ADICCION. A ,.-------- LAS PERSONAS COMISIÓN DE DEL GRUPO AL QUE NOS REFERIMOS, IMPULSADAS A LA DELITOS PARA HANTENER SU ADICCIÓN O CONVERTIDAS EN AGENTES DE TRANSMISIÓN DE ENFERMEDADES INFECCIOSAS Y CONTAGIOSAS A CAUSA DE LAS PRECARIAS CONDICIONES SANITARIAS EN QUE SE MUEVEN, REPRESENTAN UNA AHENAZ A REAL PARA LA SALUD PÚBLICA Y EL BIENESTAR SOCIAL. ASi PUES, ES NECESARIO EL ESTABLECIMIENTO DE UNA SERIE RECURSOS ASISTENCIALES ORIENTADOS A LA DEFENSA DE LA SALUD Y BIENESTAR BIENES PuBLICOS Y QUE NO ATENTEN COMO DE DEL SIMULTaNEAMENTE CONTRA LA LIBERTAD INDIVIDUAL. PROGRAMAS DE MANTEN IMIENTO CON METADONA SUBSTITUTORIOS, LA COMISIÓN SANrrARIAS ASi COMO DE O CON OTROS PERMITIRaN EL ACCESO A SUBSTANCIAS QUE NO EXIJAN DELITOS. Y EL CONTROL DE ADHIN ISTRACIÓN DE LAS DE LAS SUSTANCIAS REPERCU'riRáN (CAMBIO DE JERINGAS 1 POSITIVAt·1ENTEI UTILIZACIÓN DE CONDIC IONES ESTUPEFACIENTES LA PROMOCIÓN DE MEDIDAS HIGI¿NICAS ENTRE LA CONTACTAD,Z\ PRODUCTOS POBLACIÓN LEJIA 1 ETC. 1 ) TANTO EN LAS CONDICIONES DE VIDA DE LOS INDIVIDUOS AFECTADOS COMO EN LA SALUD PÚBLICA Y EL SOCIAL. 22 BIENESTAR �EL ESTABLECIMIENTO DE UNA TERAP~UTICA RELACI6N PACIENTES Y LA RED ASISTENCIAL PODRá, PROCESO POSITIVO TRATAMIENTOS QUE CON LLEVE A OBJETIVOS ENTRE POR OTRO LADO, MUCHOS DE AHBICIOSOS, ELLOS QUE ESTOS GENERAR UN A EMPRENDER INCLUYAN LA REINSERCIÓ N SOCIAL. ATENCIÓN ESPECIAL A LOS TOXICoMANOS SEROPOSITIVOS SEGÚN EL DATOS DEL SERVICIO DE EPIDEMIOLOGÍA DEL IMS, 50% DE NUESTRA CIUDAD PACIENTES DATOS AUNQUE LOS CASOS DE SEROPOSITIVIDAD AL TOXICÓMANOS FIABLES SÍ ENTRE SOBRE PODEMOS LOS ANOS 1983 - 1987 POR VIA ENDOVENOSA. LA PROPORCIÓN DE VIH NO PRáCTICAMETE DETECTADOS EN CORRESPONDEN A TENEMOS TOXICÓMANOS ASEGURAR QUE SE ESTa PRODUCIENDO TODAVIA AFECTADOS, UN FUERTE INCREHENTO. ESTO OBLIGA A UNA ACCIÓN DECIDIDA QUE SE PUEDE ARTICULAR A TRAV~S DE DOS TIPOS DE ACTUACIÓN.: - INFORMACIÓN SOBRE EL TEMA, CON CONTENIDOS ESPECÍFICOS DIRIGIDOS A DOS COLECTIVOS CONCRETOS: * PARA LOS QUE YA ESTáN AFECTADOS: MEDIDAS PROFILáCTICAS Y HIGIENE TENDENTE S A EVITAR LA DIFUSIÓN DE LA ENFERMEDAD. 23 DDE �* PARA LOS GRUPOS DE RIESGO QUE SE PUEDEN INICIAR O EN LOS CUALES SE QUE EST~N EN FASE DE INICIACI6N DETECTE INFORHACIÓN CON UNA FINALIDAD DISUASIVA, A LA TOXICOMANiA: DE LOS RIESGOS QUE COHPORTA LA CONSUMICIÓN DE DROGAS POR VIA ENDOVENOSA. - GARANTIZAR AFECTADA, LA ASISTENCIA INDUCitNDOLA, SOCIOSANITARIA EN TODO CASO, PARA LA POBLACIÓN A ADOPTAR LAS PR~CTICAS HIGI~NICAS YA MENCI ONADAS EN SUS RELACIONES. INSERCIÓN PROGRESIVA DE LOS RECURSOS ESPECÍFICOS PARA EL ABORDAJE DE LAS DROGODEPENDENCIAS EN LAS REDES GENERALES SANITARIA y ASISTENCIAL -SE DEBE HACER ESPECIAL MENCIÓN AL ASPECTO PROSTITUCIÓN-DROGA- SIDA. EN ESTOS MOMENTOS I SEGÚN LA OPINIÓN DE EXPERTOS, DEL SIDA A LA POBLACIÓN HETEROSEXUAL PASA POR LA TRANSMISIÓN LA PROSTITUCIÓN TOXICÓMANA SEROPOSITIVA. 3.- LLEGAR A TODOS LOS MOMENTOS DEL CONSUMO DE DROGAS --·---- EXISTENCI A DEL CÍRCULO "DROGAS - JUSTICIA -CARCEL - DROGAS" - NO RDr<1PER LZ\ RELACIÓN QUE EXISTA CON EL DROGADICTO. 24 �- CONTINUAR LOS SERVICIOS DE APOYO AL DROGADICTO CUANDO YA HA NUEVO AL ENTRADO EN EL PROCESO JUDICIAL. - CUANDO SALE - VUELVE A LA CIUDAD Y SE INCORPORA DE PROCESO DE LA DROGA/DELINCUENCIA. - PONER EN REALIZACIÓN ENTREDICHO EL DDESARROLLO DEL SISTEMA PENAL DE PENAS SUSTITUTORIAS ALTERNATIVAS A LA CONDENA EN LA CáRCEL. - ATENCIÓN ESPECIAL A LOS DROGADICTOS SEROPOSITIVOS. DATOS DE LA POBLACION RECLUSA DROGODEPENDIENTE DE CATALUYA 1987. HEROÍNA 40% DE LOS INGRESADOS PS ICOFáRMi'\COS 28% 11 " COCAÍNA 22% 11 " CANNABIS 31% " 11 CON SÍNTOMAS DE S1NDROME DE ABSTINENCIA 5% DE LOS INGRESADOS. 25 �DATOS ESTADISTICOS DE LA POBLACION RECLUSA CATALANA 1987 ALGUNOS 1NDICES DE CONSUMO POR CENTROS PENITECIARIOS HEROlNA CáRCEL DE GERONA 27% CáRCEL DE MUJERES DE BARCELONA 57% PSICOFáRHACOS CáRCEL DE GERONA 5% CáRCEL DE MUJERES EN BARCELONA 50% COCAÍ~A CáRCEL DE LERIDA II 6% CáRCEL DE J6VENES EN BARCELONA 40% 7.- EL TERRITORIO EFECTOS DE LA DROGA Y LOS Cür-1PORTAMIENTOS DELICTIVOS QUE LA ACOMPAfiAN SOBRE UN TERRITORIO. - C I UT Nr VELLA DE BARCELONA. .........__.....--~...,...._.......·~-"'·"'" _. _ ............_.,... . f\ \~-¡--y;,¡ -ro ·f') EN EL ABORDAJE INTEGRAL DE LA PROBLEMáTICA DE Ll1. DROGA LO HACEMOS DESDE DOS PERSPECTIVAS: - LA DE LA POBLACI6N AFECTADA Y SU ENTORNO INMEDIATO, MINIMIZAR LOS EFECTOS QUE SUFREN ~L, SOCIAL. 26 SU FAMILIA Y A FIN EL DE ENTORNO �- LA OTRA , LA DEL TERRITORIO AFECTADO POR EL MECADO ILEGAL DE f\ DROGA Y POR EL CIRCUITO DE OBJETOS ROBADOS COMO LA DELITOS CONSECUENTES, CON LA CONSIGUIENTE DEGRADACI6N DEL ENTORNO FÍSICO. EN AMBOS CASOS EL TRATAr-HENTO DEBE CONTAR CON ALTOS NIVELES DE PARTICIPACIÓN SOCIAL Y LA ELABORACIÓN DE LOS PROGRAMAS EN BASE AL CONSENSO POLÍTICO. EL DEL TRABAJO DEL GRUPO POLÍTICO DEL AYUNTAMIENTO Y LA POSTERIOR INQUIETUDES, PLAN PERO MUNICIPAL DE ACTUACIÓN, ESPECIAL EN TODO LO EN ELABORACI6N ESTAS RECOGE QUE CONCIERNE AL EJEMPLO EL ELEHENTO HUMANO. EN EL CASO DEL "TERRITORIO" QUISIÉRAMOS PONER COMO DISTRITO DE CIUTAT VELLA DE BARCELONA. - CENTRO HISTÓRICO DE LA CIUDAD - CENTRO DE ACTIVIDAD URBANA HASTA 1850. - DISTRITO QUE ADOLECE DE UN GRAVE PROBLEMA DE DEGRADACIÓN, CON UN DESCENSO DEMOGR~FICO A PARTIR DE LOS AflOS 60 QUE CONFIGURA UNA POBLACIÓN MUY ENVEJECIDA ( UN 23% DE 65 AÑOS). 27 DE LA POBLACIÓN TIENE M~S �- CALIDAD DE VIVIENDA riUY BAJA, RUINA, LA ALGUNOS CON UN 1% DE FINCAS EN ESTADO DE MAYOR PARTE DE LOS EDIFICIOS TIENEN MáS DE 100 DE ELLOS MEDIO DESHABITADOS. EXISTENCIA DE AÑOS, PATIOS INTERIORES, AZOTEAS, DESVANES. URBANA DE CETRO HIST6RICO CON CALLES ESTRECHAS. - ESTRUCTURA UNA INFRAESTRUCTURA URBANA DE DIFiCIL CONSERVACI6N CON Y MANTENIMIENTO Y QUE PADECE UNA DESCAPITALIZACI6N IMPORTANTE. EL - EN TERRENO DIFERENCIAR PEQUEÑOS DOS DISTRITO LA ACTIVIDAD REALIDADES: COMERCIOS, CARACTERIZADA ECON6rHCA DE Y POR FORMAL, UN UNA. LA LAS DEL PROFUNDO ECON6MICA ZONAS DE INTERIOR ES GRAN NECESARIO ACTIVIDAD DE LA TRAMA DECAIMIENTO DE LA CIERTA EXTENSI6N EN ALGUNAS EN URBANA ACTIVIDAD PARTES DE MERCADOS INFORMALES O ILEGALES Y CON ZONAS DE DEL VACiO ECON6MICO CASI TOTAL . EL CAI1PO SOCIAL DOHINADO POR EL DECAIMIENTO DEMOGRáFICO Y POR AFLUENCIA DE POBLACION MARGINAL, OCUPA LA EN CIERTO PORCENTAJE ILEGAL QUE ESPACIOS DEJADOS POR LA EMIGRACI6N AUT6CTONA, DIFICULTAD LA DE INTEGRACIÓN SOCIAL A PESAR DE LA QUE PROVOCA DOTACI6N DE SERVICIOS PÚBLICOS EXISTENTES EN LA ZONA. ESTA POBLACI6N MARGINAL ACOSTUMBRA A VIVIR EN PENSIONES SIN NINGÚN TIPO DE CONDICIONES. 28 ILEGALES �TODOS ESTOS "INSEGURA" FACTORES CREAN UN SENTHUENTO HUY ELEVADO DE ZONA DONDE ES POSIBLE EL TRaFICO DE DROGAS Y CONSIGUIENTES DELITOS. •rAMBIÉN ES L.Z\ SUHA DE TODOS ES'fOS FACTORES LO QUE HA HECHO NECESARIO EL DI SEf1o DE UN PROGRAHA INTEGRAL DE ACTUACION QUE PARA INCIDIR EN UN PROCESO COMPLEJO DEBE CUMPLIR UNAS CONDICIONES: -VOLUMEN ECON6MICO SUFICIENTE PARA QUE TENGA EFECTIVIDAD Y ACTUE DE MASA CRÍTICA. -EL PROGRAI\1A DEBE SER CONCENTRADO EN EL TIEMPO Y EL ESPACIO. -DEBE SER CONSULTADO Y CONCERTADO CON TODOS LOS AGENTES SOCIALES QUE H:TERVENGAN. A FIN DE CUfv1PLIR ESTAS CONDICIONES, SE PROPONEN UNA SERIE DE PARA AGILIZAR LA GESTI6N DE ACTUACIONES. - POLITICAS, DE DESCENTRALIZACI6N CONCERTACI6N SOCIAL A TRAVÉS DE LOS MECANISHOS DE PARTICIPACI6N, ~ CONSULTA Y NEGOCIACioN DE LOS QUE SE DISPONE. - ECONOMICAS, CREACI6N DE UNA SOCIEDAD DE ECONOMIA MIXTA PARA LA REALIZACI6N DEL CONJUNTO DE OBRA PÚBLICA OREVISTA EN EL PROGRAMA. 29 �LAS INTERVENCIONES ECONOt.IJIA MIXTA REVESTIRáN SIN PREVISTAS SOBRE DUDA LA A TRAVÉS DE INFRAESTRUCTURA UNA MAGNITUD SUFICIENTE ESTA Y SOCIEDAD LA PARA DE VIVIENDA PR0!10VER SOSTENER UN PROCESO DE PROMOCIÓN ECONÓMICA Y SOCIAL DEL Y DISTRITO Y SUS Hl1BITANTES. AL MIS!'>10 TIEHPO ACTUACIONES COHO DE SE DEBERá HACER CONFLUIR EL CONJUNTO DE MUNICIPALES TANTO EN SERVICIOS DE BIENESTAR SEGURIDAD SOBRE EL TIEMPO Y EL ESPACIO PARA LAS SOCIAL, HACER DE Y SU ESTE, UN PROCESO IRREVERSIBLE. CUANDO SE ABORDAJE, Itz\BLA DE LOS EFECTOS SOBRE UN SIGUIENDO TERRITORIO DE EN EL MISMO EJEMPLO DE CIUTA'f VELLA HAY QUE MENCIONAR LA POLÍTICA PREVENTIVA SOBRE LA SEGURIDAD CIUDADANA QUE SE LLEVA A CABO A TRAVÉS DE DEL CONSEJO DE PREVENCIÓN Y SEGURIDAD DE CIUTAT VELLA, SEGURIDAD EL CUAL, SIGUIENDO EL ESQUEMA DEL CONSEJO DE CIUTAT VELLA GOZA DE LA PARTICIPACIÓN DE TODOS DE LOS ACTORES: JUSTICIA. FISCALÍA. AA.VV. DE VECINOS. AA.VV. DE COMERCIANTES. ADMINISTRACIONES. FUERZAS POLICIALES: GUARDIA URBANA I POLICIA NACIONAL. 30 �• 8.- PROCESO JUDICIAL COMO PARTE EN LOS PROCESOS JUDICIALES POR TR~FICO DE - ACTUACI6N DROGAS M~S SIGNIFICATIVOS. - INMEDIATEZ DE LA ACCI6N JUDICIAL. - ALTERNATIVAS PARA LOS JUICIOS DE FALTAS - ARBITRAJE. - TERRITORIALIZACIÓN DE LA JUSTICIA. ACTUACI6N DEL MINISTERIO FISCAL. ACTUACI6N JUDICIAL. - HACER QUE LA DECISIÓN JUDICIAL - SENTENCIA, SEA DECISIÓN SOCIAL. DISMINUIR EL EFECTO DE DEMANDA EXCESIVA DE JUSTICIA. - INSISTIR EN EL CUMPLHHENTO DE LA SENTENCIA FUERl\ DE LA PARA LOS DROGADICTOS QUE COMETAN DELITOS MENORES. C~RCEL EVIATR INGRESO EN LAS INSTITUCIONES PENITRENCIARIAS Y SOBRE TODO EN EL LAS PRISIONES DE JÓVENES. - (!UE LA CONDENA SE PUEDA TERAPÉUTICAS. 31 TAMBIÉN CUHPLIR EN GRANJAS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Drogas y Sociedad en Jornades de Drogodependència organitzades per la UIMP Subject The topic of the resource Drogoaddicció Congressos i conferències Ciutats Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Universidad Internacional Menéndez y Pelayo (Santander) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-08-13 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1368/19931215d_00603.pdf 061bacfb50f6228934167f8417844290 PDF Text Text ENV ,,,UR :Telecopiad, Xerox 7021,14-12-93 16 36 GABINET REGTORATi ; 04027366.# 2 Gabinet del Rectorat Unitat dc lelacions Exteriors EdifiCi A 08193 Bell (Barcelou). 5paín Te1.: (3) 5811 1103 • (3) 58120 77 Fax. (3) 581 16 14 T81ax:52040PDUC1 E Universitat Autdnema de Barcelona Dia 11 desembre 1993 Hora: 10 Sala $'Actes Facul!at de Ciéncies Econòmiques i Emmiresarials ACTE INAUGURAL DEL XVIII SIMPOSI D'ANÀLISI ECONÒMICA Presideix i obre l'acte L'Excm. i Magfc. Reetdr de la UAB, Dr, Josep M. Vallès 1, COMENÇA L'ACTE D'INAUGURACIO ECONÒMICA TÉ LA PARAULA LA DRA. ISABEL FB D'I CONOMIA EL XVIII SIMPOSI D'ANÀLISI ERA, CAP DEL DEPARTAMENT 2. TÉ LA PARAULA EL DR. XAVIER VIVES, DIRECTOR DE L'INSTITUT D'ANÀLISI ECONÒMICA 3. TÉ LA PARAULA L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL, ALCALDE DE BARCELONA, EL QUAL PRONUNCIARA LA CONFERÈNCIA INAUGURAL 4. (PÁRAULES DE L'EXCM. I MAGFC. RIIICTOR DE LA UAB) �LA ECONOMíA DESDE LAS CIUDADES (Notas para la conferencia del Alcalde en la apertura del XVIII Simposio de Análisis Económico, 15 de diciembre de 1993) .1.1)%x ),J2- v (4+2 .1 (.5-v‘A 1. TEORíA ECONOMICA DE LAS CIUDADE [A. Mas-Colell] 41.mmS^c . - Desde un punto de vista económic , la ciudad ha sido intensa- mente estudiada por los historiadores (Pirenne) i también por los expertos en los múltiples aspectos de su entramado organizativo: urbanistas, haciendistas, técnicos en transporte. Pero en cambio no ha sido tan a menudo el objeto d e la reflexión general de los economistas teóricos. (...) La ciudad no acaba de encajar en la visión del mundo del pensamiento ebonómico tradicional. - La ciudad es una aglomeración humana. Hay otros tipos de aglomeración que no son ciudades. Son ejemplos extraños y transitorios: campos de refugiados, campamentos militares, (campus universitarios?). La situación no mal es que una aglomeración humana genere una dinámica interna de organización que es, al fin y al cabo, de lo que llamamos ciudad. 1 �- ¿Por qué hay ciudades? Hipótesis ecologista: En teoría po}3ria ser que la ciudad fuera simplemente un error, una equivocac ón económica tanto mayor como mayor sea la ciudad. Según esta hipótesis, la dinámica de crecimiento de la ciudad sería similar a la percepción del automóvil que se incorpora a una carretera: Cada automovilista p c ede preferir individualmente entrar en la carretera, pero para los que ya circulan en ella, el efecto será de una mayor conges :ión. Similarmente, cada habitante puede preferir trasladarse a vivir a las ciudades, con lo cual éstas tenderán a ser cada vez más densas y más extensas de lo que se la ideal. Esta visión es exagerada. Es vierto que con el concepto congestión se puede resumir el cos e económico de las ciudades. Pero también es cierto que ante este coste hay beneficios de interacción que son decisivos. Estos beneficios pueden clasificarse en dos categorías: 1 a) Categoría convivencial.- Aquí se incluyen todos aquellos aspectos que hacen de los habitan es de una ciudad un bien de consumo para los otros ciudadanos le la misma ciudad. 2 �Los avances tecnológicos en tranE portes y telecomunicaciones deberían de haber tenido una influencia muy importante en la desconcentración de los núcleos urbanos. Estos efectos dispersadores se han detectado claramente len algunas zonas, sobre todo en Estados Unidos. No obstante, Ilas tecnologías también han mitigado algunos de los costes de b) Categoría productiva.- Son todo ongestión. aquellos aspectos que hacen de las ciudades uno de los sistemas más productivos que ha generado la evolución social. La fábrica es otro sistema , si bien la ciudad es más antigua y, por tanto, menos probable que sea transitoria. Las ciudades interaccionan profundamente con su entorno próximo y lejano. Por regla general, en ca a momento de la historia, lo que exporta la ciudad está a un nivel superior -en términos de sofisticación cultural o tecnológi:a- a lo que importa. [En épocas muy antiguas, la agricultura fué inventada y exportada desde las ciudades. "Versalles inventa la agricultura y no la agricultura a Versalles ". Jane Jacobs: Systems of Survival: A Dialogue on the Moral Foundations of Commerce and Politics, 1993] 3 rY.0 �En nuestros días, las manufacturas industriales están siendo substituidas por productos de elaboración más compleja: servicios, ideas, o productos culturales. Parafraseando a Le Corbusier: La ciudad es una aglomeración humana económicamente irradiante. - ¿Por qué persisten las ciudades? La utilización de los factores de producción es más productiva en el contexto ciudadano que fuera( de él. Este "multiplicador" de la productividad del esfuerz de los ciudadanos podría considerarse como un fondo de come r cio de las ciudades. Ya Adam Smith (La riqueza de las n ciones, libro 3 12) identificó este fondo y consideró que debía est ar enraízado en el territorio físico, en el caso de las ciudades, en los edificios. Marshall proporciona una idea más moderna de este fondo de comercio de las ciudades, basado n su ambiente comercial y en ( su capital humano. Esta atmósfera especial debe, como ya apuntaba Smith, estar enraizada en un terri torio físico. Esta idea de la atmósfera especial que crean las ciudades es sumamente atrayente en campos q van más allá del análisis económico estricto. ["Stadt luft macht frei", "carreratge"]. 4 r'" 411 14` l - �rvk - ¿Ciudad especializada o ciudad di. versificada? Difícil tensión entre las dos tendencias. La especialización puede conllevar una vitalidad extraordinaria como consecuencia de los rendimientos crecientes a escala. La diversificación sería más adecuada en los momentos de dificultades económicas. Lo que distinguiría una ciudad madura es que puede ser muy especializada y que dispone de un fondo de comercio más diversificado y más convertible. V■plA - tP 0,40. vik.e 2. SITUACIÓN ACTUAL DE LAS CIUDADES \lAw 11^) • "Heli is an American city" procla}naba recientemente la portada de "The Economist" (6-12 noviembre de 1993). El editorial de la revista alababa la orientación de uchos de los nuevos alcaldes elegidos recientemente: "managers, no políticos". Me remito nuevamente a J. Jacobs, que recomienda no seguir esta tendencia: "Los negocios y el gobierno partee de bases morales muy diferebntes que conviene no confundir". Ejemplos de éxito en la separación política/economía: Hong Kong, Taiwan. 5 �Ejemplos de fracaso de orientación businesslike en la gestión pública: Definición de criterios de productividad en la policía de Nue4a York en los años 80. (conf. J. Jacobs). - "Barcelona, The Most Dynamic City in Europe". (Time, 11 de junio de 1990). Barcelona como successful story de gestión de la ciudad. Se ha conseguido a través de la combinación de: a) Orientación businesslike en mulchos aspectos de la gestión municipal: Contabilidad por partida doble, gestión por objetivos, dirección gerencia! de los ámbitos Se utilizan instrumentos de la gestión empresarial para lograr una mayor eficacia. b) Objetivos políticos: urbanismo redistributivo, cohesión fr social, calidad de vida, solidaridad, civismo. c) Planificación estratégica. Barcelona concibe la planificación estratégica como alternativa a la dos opciones clásicas de la política urbana que, llevadas al extremo serían: - Dejar actuar libremente a lls fuerzas del mercado. - Planificar todos los aspectos del desarrollo urbano. ^ vt"14.- v•4 t,^ -^/ 6 r ! ^ ^ JS tk ^ Y^1 ^ ,t?^ t t/^M l^ < wu► 41 rPh^ , ,,,^^ N.cI J i V +MA, h -11 toms �conseguido crear mecanismos El Plan estratégico de Barcelona de diálogo y elaboración de propuejstas enormemente operativos, en los que participan fuerzas enfrentados: instituciones, con intereses teóricamente organizaciones empresariales, organizaciones sindicales, universidades. Éxitos del Plan estratégico: - La propia creación de los mecanismos operativos de diálogo. - El cambio de escala. Barcelona aparece en las listas de las principales metrópolis mundiales. Centro de la macro-región mediterránea. - Se ha enriquecido el tejido - conómico de la ciudad. Se han construído numerosas infraestructuras de apoyo a la movilidad, de telecomunicaciones, espacio para oficinas, hoteles. Barcelona ha incrementado notablem nte su oferta i la demanda ha respondido muy positivamente. Ha ci tado la demanda, a pesa r us de la crisis actual. A 7 : ..e" c-api Stk ti5 freth W.^454 Aettic, �Ejemplos: - Actividad de congresos (en 1993 quizás 120.000 ó 140.000 participantes). - Aeropouerto: 10 iliones Ilr de pasajeros. Notable incremento del tráfico internacional. - Oferta de espacios comerciales, oficinas y hoteles: L'Illa, próxima apertura Hotel Ritz Carlton Arts, Diagonal Mar empezará pronto. - Centro logístico del delta 1 Llobregat. fr>^lJ Barcelona vende su experiencia en planificación estratégica y en G^^ la aplicación de tecnologías urbanas: TUBSA, Barcelona Tecnología. El Banco Mundial desea que l experiencia de Barcelona se aplique en la modernización de las ciudades de América Latina. g .<4\mrAlk, WN" 3. ¿QUÉ PEDIRÍAN LAS CIUDADES A LA CIENCIA ECONÓMICA? ^'^ O'v - ¿Cómo se vé la economía desde las ciudades? ¿Qué nuevos enfoques de la ciencia económica desearían las ciudades que fueran desarrollados? Estas son lao preguntas -y los retos- que , �como Alcalde quisiera plantear anta una audiencia académica tan destacada. Recuerdo la referència que hacía al principio sobre el profesor Mas-Colell: la ciudad no hl sido estudiada en profundi- ^¡ dad por la ciencia económica. Fundamentalmente ha recibido, en este sentido, aproximaciones tangeiciales. Este sería un primer Jrc: reto. Í1, I'`I #(. ALV`ç/i Necesidad de redefinir la macroeconomía desde un nivel micro. (;) No micro entendido en sentido neocijásico -empresa y consumidor-, sino micro en sentido territorial: la ciudad, los ámbitos territoriales en los que se realiza propiamente la actividad económica. Crítica a la abstracción de las políticas sectoriales que no son espaciales y, por tanto, no eficaces a nivel micro. E t. 1. ( /b 14■∎ 4 an y^, k tRt.AAo Es %.Á G^ la• = Reivindicación de una nueva ! eóptica d V N it$ S01:N Nt. cGt ¡ti> (,11zAnit4.01, _ la economía que incorpore la filosofía del concepko definido en política como L^ ^ ' T R.;S subsidiariedad. La subsidiarieda se define en política con `a^ términos que son fundamentalmente económicos: eficacia, eficien- ^c^ r« ci. Iri• ill. d cia, economía de medios para resol4ver necesidades ciudadanas. k trizk l') N i&- 1^ I .w ^- wg t^ v.. d^ 9 1341 . ti.'^ r ^t •t^t N ltmF.iiw G(iWl NltGiM Q Ch o Si OLp t1 P ^^ S L.1.- �El principio de subsidiariedad, o de proximidad /del poder, significa que nada debe hacerse en un nivel de gob/erno más alto que aquel que pueda hacerlo con igual eficacia. En general, el nive é rgobierno más próximo al ciudadano es el más eficiente. La traducción de este principio a la Economía Política -en sus múltiples aspectos- es otro de los retos que lanzo. En qualquier caso me referiré a continuación a algunos aspectos que podrían considerarse como concreciones de este planteamiento a cuestiones específicas como el paro y el ciclo. Ist„ ¡.1, (fi0y A4,444 3"` 3 11 "" 4. El paro y las políticas contra el par'. Este es un caso paradigmático de la eficiencia de las polí icas micro sobre las macro. El éxito de las iniciativas locale- de promoción económica se han demostrado como una de las herramientas más efectivas para promover el empleo. V VV4•WVW f 7; V I^v► ovo LA,-)411#9 ^t'0 --r...1~~ tMf► #111 Li i C. (,Ç Nefr►S) / k~ t 1tdv ^ yN fr 4./v 5. Correlación del gasto público local con el ciclo económico. Los gobiernos locales han visto tributarias a aquellos impuest ducidas sus posibilidades menos flexibles respecto la evolución de la actividad eco amic?. Ello conlleva que el gasto público local pueda muy • ficilmente tener una repercusión jki1 4 anticíclica. lo 1 ,^ ^^ f^ y -}' hf 1 iI �r vel .^. Cogioloa Sería muy importante encontrar qué 4R efectivos para cambiar el sentido e c anismos serían los más esta correlación. r110J 6. Ciudades y empresas. Como se ha apuntado anteriormente, ¿deben las empresas gestionarse como las ciudades?, ¿y las ciudades como las empresas? ¿Qué retos deben resolver conjuntamente ciudades y empresas? - Sobre las redes de telecomunicaciones, - sobre como han de ser los vehículos y las calles de las ciudades del futuro, - sobre qué papel deben jugar articulación del reciclaje iudades y empresa en la de residuos y ahorro energético. [Conferencia Eurocities-Eurofirms] 7. Ciudades y medio ambiente. ¿Qué papel tienen las ciudades en la articulación de políticas 1de desarrollo sostenible y corrección de los desequilibrios m ndiales? Estos son, sin duda, dos de retos más trascendentales qu(1 tiene planteados la Economía Política en términos generales. 11 �Y no se debe olvidar que es prec.samente en las ciudades del mundo donde estos problemas se plantean de manera más acuciante. Las ciudades ya han dado pasos }importantes en este campo: Conferencias de Rio y Toronto. Declaración de Amsterdam de las ciudades Europeas para la protección del Clima. 8. ¿Cómo se analiza la creciente competencia entre territorios? La creciente mundialización de 1 economía ha conllevado la aparición de un mercado global en el que distintos territorios desean aprovechar sus ventajas estratégicas respectivas para obtener la instalación de industrias, infraestructuras, instituciones. ¿Cuáles son los costes, los beneficios y la eficiencia de este mercado mundial de territorios? ¿Cómo debería mejorarse para beneficiar las zonas más necesitadas de desarrollo? 9. ¿Cómo se articula ciudadanía y mercado? [La derecha prefiere hablar de "ciudadanía activa" a fin de subrayar los deberes de los ciudadanos. La izquierda intenta elaborar una noción de "ciudadanía comunitaria" con la que prete de combinar la solidari 12 �dad con los derechos sociales y las prestaciones. (...) La ciudadanía es un concepto no económico que define la posición de los individuos independientemente del valor particular que se atribuya a la aportación de l cada uno al proceso económico. Y eso vale tanto para los derechos como para los deberes. El derecho al voto, por ejemplo, no depende del pago de los impues- 1 tos, aunque pagarlos sea una condición ligada a la condición de ciudadanía.] (Discurso de Ralph Dahrendorf al recibir el título de Doctor honoris causa en la Un versidad de Urbino) Democracia y mercado como sistema s fríos, coonstituídos como principios, reglas e instituciones cuya existencia depende del compromiso de los ciudadanos. No resuelven la necesidad de pertenencia (sentimiento caliente). (Conf. Gemerek, Dahrendorf) . Circuitos concéntricos. El civismq como derecho de todas las personas a ser respetadas en los div rsos círculos de pertenencia que definen el mundo. (Conf. V. Ha el) 13 �10. ¿Cuál ha de ser el •a•el de las ciudades en el •roceso de construcción europea? Actualmente, el 65% de los problemas y necesidades de la Comunidad se manifiestan en zona urbanas. Sin embargo, las ciudades solo reciben el 25% de los recursos de los fondos comunitarios para resolverlos. La construcción europea debería basarse en el fortalecimiento de la base -las ciudades- y del tejado que nos cobija -la Unión Europea. La Europa del futuro ha de ser la Europa de la Ciudades. Acaso en la próxima Ronda del GATT, los representantes de las ciudades europeas, americanas, asiáticas y de los países en desarrollo deberían tener ya un papel importante en el proceso negociador. [El 15 de diciembre, día de la co ferencia, finaliza el último plazo de la Ronda Uruguay del GATT] irp/econom.con 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4274 Title A name given to the resource Economia desde las ciudades / conferència inaugural del XVIII Simposi d'Anàlisi Econòmica Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, UAB Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Indústria Comerç Acció política Barcelona Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-12-15 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/650/1978_EconPolCiudad_Manuscrit.pdf fb35a5874efd88b3627a209ee3116ca8 PDF Text Text ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1620 Title A name given to the resource Economia política de la ciudad (manuscrit no original) Description An account of the resource 123 p. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1978 Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Política Barcelona Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Escrit a Baltimore durant la tardor 1978, durant la seva estada com a investigador i professor convidat al Center for Metropolitan Studies a la Johns Hopkins University de Baltimore. Dirigeix un seminari sobre economia urbana al departament de geografia i enginyeria mediambiental. Is Version Of A related resource of which the described resource is a version, edition, or adaptation. Changes in version imply substantive changes in content rather than differences in format. http://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/649 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Note Note inside a the archival description or a component. No publicat, és còpia manuscrita (no és l'original). Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 557 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/649/1978_EconomiaPoliticaCiudad_PM_Mecanoscrit.pdf e365e61205022ca61517012200a7bc2a PDF Text Text 1 �2 �3 �4 �5 �6 �7 �8 �9 �10 �11 �12 �13 �14 �15 �16 �17 �18 �19 �20 �21 �22 �23 �24 �25 �26 �27 �28 �29 �30 �31 �32 �33 �34 �35 �36 �37 �38 �39 �40 �41 �42 �43 �44 �45 �46 �47 �48 �49 �50 �51 �52 �53 �54 �55 �56 �57 �58 �59 �60 �61 �62 �63 �64 �65 �66 �67 �68 �69 �70 �71 �72 �73 �74 �75 �76 �77 �78 �79 �80 �81 �82 �83 �84 �85 �86 �87 �88 �89 �90 �91 �92 �93 �94 �95 �96 �97 �98 �99 �100 �101 �102 �103 �104 �105 �106 �107 �108 �109 �110 �111 �112 �113 �114 �115 �116 �117 �118 �119 �120 �121 �122 �123 �124 �125 �126 �127 �128 �129 �130 �131 �132 �133 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1619 Title A name given to the resource Economia política de la ciudad (mecanoscrit) Description An account of the resource 133 p. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1978 Subject The topic of the resource Urbanisme Economia Política Barcelona Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Escrit a Baltimore durant la tardor 1978, durant la seva estada com a investigador i professor convidat al Center for Metropolitan Studies a la Johns Hopkins University de Baltimore. Dirigeix un seminari sobre economia urbana al departament de geografia i enginyeria mediambiental. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Note Note inside a the archival description or a component. No publicat, és còpia mecanoscrita. Conté correcions manuscrites (no és l'original). Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 557 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Hyperlink A link, or reference, to another resource on the Internet. Enllaç (URL) <a href="http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/" target="_blank" rel="noopener">http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/</a> Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El ‘factor Maragall’, l’últim gran repte del PSC Creator An entity primarily responsible for making the resource Pujol, Guillem Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Eleccions Catalunya Barcelona Source A related resource from which the described resource is derived Catalunya plural Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. El PSC s’enfronta a un repte molt especial: lluitar pel llegat de Pasqual Maragall, el líder socialista que va transformar Barcelona i va renovar el catalanisme. Llegat que reivindiquen també l’actual alcaldessa, Ada Colau (Comuns), ERC amb Ernest Maragall com a candidat i, fins i tot, el conservador Manuel Valls. Per entendre aquest repte cal fer història, i explicar el context electoral a Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-11-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1693/0000000657.pdf 7009a24b663b65d582f45b6d4c002e73 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El 9 Nou, quinze anys d'una veu vallesana Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mitjans de comunicació Commemoracions Catalunya Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1387 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-09-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2797/19930321_ElPeriodico_AreaMetropolitanaBarcelona_PM.pdf 7f7b9ac1fe724da98a849dce7925f76c PDF Text Text poüncA Dominga. 21 de marzo de 1993 «I Periódtec TRIBUNA PASQUAL MARAGAU. Acalde de Sanatone y (rostiente de te UtnoomunOta df Uunapas tM Án» UetropoUfnt El Área Metropolitana de Barcelona He manteslado * menudo que crea converaenle c*ie tos nlermecfcarios de la opnon no abusaran del eclecticismo y comprometerán me» claramente su posoon ani« delermnados conftclos o ante la confrontación de poMicas distintas para problemas conmine Elo permute, prabablemenle. un debele mas nitido, mas racional y mas uta Creo que a menudo ese eclecticismo cómodamente •nielado en la atribución de un parmanenie empate de errores (o de despropósitos), no hace mas que alargar la polémca y deformar el carácter de la mama E sie es el caso del débale sobre el Aree Melropottana de Barcelona Se otada que en este lema no hay dos protagonistas, smo muchos mas Otros actores pubkcos y privados han maralesiado sus opnones »oore el área melroposlane. Y se hace por to tanto un flaco lavor al debele con une personakzaoon injusta, con la preterencei por la nlerprelaoon pscdógca de las confeontaoones ponças Conlronlaoon que es legAma y constituye la base moma det cMtogo poMco democrat«» La Mía de documentación, la nenelenaa de contraste en las loantes de la notoa. la bondadosa pünüei ación anal reparto de las responsabéjdades -ben tetos de le reetdad de las cosas- están hacendó de este un debele «nposfcte e nú« Barcelone y su aree se pueden quedar sx el nslrumsnto admnstralrvo que reBeei una de las recadad« urbanas mas potentes de la Péninsule y del sur de Europa Hace san anos se suprmó la orgarazación «u»MnM. buena o mala, y se susMuyo por otra (o por venas) que el comentara« mÉS prudente no dudaré en cafAcar de descantes, cornrjacadse y poco vabtes -a pesar de la buen« voajntad y el core» oonertarable de guanas nenen •Uto-enMeottd E sta supresión cañado con el exdo en Mednd del canteear que se había atrévelo a avenar jHftcvwnleí en IB vii utlconMniVO pw esuttkKer una Mkjcion desneve y poa*ve, tal como cage el arfcuto 57 del Estatuí de Catalunya. Un profesor adjunto desconocido, nunca mes titadu. fcje el encangado de redactar el dctamen que mo de bees a la deaerili Eao no se recuerde y sien cambo tes eHQjeee no (jH^jorciunadasft<» errore» de ame«) que se aduanen para un acto tan grave como la supreartn di une raMuoón uM entonces y noossena alkwa* con luA*i toe eüjporiamertaque seanoreœos Sehabtode osrmerae. hmnoe y aitudoe Falso El desencadéneme dt la »upie»on lúe 0*0 que detenus enure pera no der mas escusas al negefevwno Hot que «ipara en Is poHce catalane «I ano de li supiwdn de la Corpoiaoon Mefopottene, tssoovdedceteftanerafcicoentes tkcoones autonomcae kimeyana abeokila ewierwe Por poco pero H'il tcb Un ano mes iarde -ne eoe« dt patee» «en despeço- peamos en « "artemen* no i« k demgeoon o Is "«»«eecion o* tes iryes a nuestro MOB «neue» reales, me adherí, como debia hacer, a la censura que m partido etérea sobre el musiente GoOwrno de OU Op«*, como crei honesto naceno. sobre el con Vio nlemo de COC y propuse el In de ano como trrale a la paraláis en malera de Certa Muraopal y ordenación metropolitana El nombrarraenio. el pasado 22 de doembre. dt una nueva consefera de Governació, hecho que pareció a muchos un buen augurio por su lama de persona chatoganle. creó un nuevo calendario Peto ese calendare se está agotando Los 90 o 100 días de gracia están a la vuelta de la etouma Mu dual. •i P< «»uretacjdn ameMnae Su amable denvexion haoei un estado de cotas manos púnanla. LUe AitBei^ vOVOJueti NaoBI y yo msrno planteemos con e«jgem« y reapeto a »inueve meyorte une ine« de saede Se nos contestó con efabAded y senado poe*io S encargado de hacerlo lue otto consider de CoiemaciV que por parto hoy vive dasenedu enMadnd La« buenas pslefns no lueran mee att Por otra perte, el mandée» pertsmentano de diwfr Catalunya en vaguera» o regona* -ojue hubejra poddo dar una ssÉde distinta, afflpfandoet arroto meerapottano y amando sue anatas mas agudes-no se he cumpkto.se ha pospuesto •nportaness de h gobamaoon en Catalunya ta dM«on proMaA la puesta al dta de las comare« del 37. lelnenCBKaonmunKjpal. etoessrm LTj*^^ e eski punto, toe Juegas COnpcos rnyumm su dot*» electo O> »«gué cutetioredora y poce atenea»« to« tema« conjjovos Qodemoy oipOtVOún mf*t t apraMcnaron Is oceeMn perm r eoera» toa peones de Is decnMamaree. (wgooaaan de ei Certe lAnceel o Ley Eepeael O* OeKeteneydesucoielstOCTfapeneeteide un»»<apon ineOuuusisr« Justo «I dei después de dsusuranc toe Juegos une pou** irteracaan en*« to t*m»n» de le GanereMet y le atoeMa pexeoB dar la neccsarai Ui verde e le negoaaaón «am M be** de «o que » elee**« entendo corno un oomprornejo mutuo la despotezaoún de tos orgennmonKennedos de ssscc<m «id»ecta -o bien ooTVMrSjdoe noy en beeaonesde hosagamento cruzado o bien sospechosos de eerto en cuatojuar caso U ojrm» tacan entre el de oorteaei poMce Une de las uiupueetaa laderatatae aprubede« en el 31' Corigieso Sociafsta de I9B8 hablaba de la adaptación de le Mmralracrin perWnce del Estado a la que. en el i lli en ien»« «la i unie*»» • pende attger. primero e urei mdbekon provai manette y. segunda, e una enea de coneufta, o de Mbrmaoiòn ptsMex en toe renrdanamantoa dal Gobernó central pera su penara catalane Rarotodasestos «cos »it atei sucunOeren al vendMJ marno de COC y e le anegúeme perstaaon del Gobernó di CU ElPSCto denunoo y tenie tede to ratón le otmotr* debe prvaMn>t«vw conio «>M«imeitw«v vite tt opnfr* pubica gerareuáiOJt Is conenmled demoortfcca cuando h nieyone de Gobernó amenaza ruptura r éste es d caso dei otoño pasada irutedo ademes pasmdedes notaries en «Govern r esta 00? ver que éste no see todevíe el caso añora memo Latos de pertcpar en nnyun compto« •wanuno^ como untos otros cotas con un» oerta hebtdsd pera conver» «n Utjuln algunot <*sta» En esta tesitura aparece en los medot en torma sonada, el borrado' de un documenlo y luegc un segundo borrador (y aun (alia otro daimio pero pénenle de tos anlereres) relativo al tema de lo que el Estado debe naco dentro de sus competencias en lavor del Área Metropotiana de Barcelona -y de otras si se d*ra el caso- » queremos maniener y aun doblar -que taris to (usto- la subvención anual metropottana que ley en mano, prevn&emenle desaparecerá el 31 de doembre de 1933 Desde le Corsesene de PoWea Territorial te nos enge que toda la subvención que vamo< a perder se dettne a sufragar e< defot del transporte pútaaco. como condoon pera que la Generalitat partope en la parte que le corresponda Estamos ante el mayor juego de despropósitos de la pofbca catalana recente Vamos a consegu» perder una aportación mponanie a la economía putee« cal ataña por el prurito de canden» la ««osava destnada a obtenerte a la categorie de error en las Horma» & atojuen puede sugenr otra •ormarne»» que lo hags Soto d Estado, r soto madame una ley puede obsgar al Gotxamo a mantener, y aun aumentar uria ayuda al área central de Catalunya ayuda que togelmenie nene pie i ella su deaapanoon Es mas U Ley de Bases de Hégvnan tjocaf (en consónenos con el Estatut) admte el hecno metropoMano Y » es œno que teneteli au cumeuó» e las autonomías que puedan creer y supnmr las áreas mebopoManas no iH|M)e que el Gobevno seleccione algi^ias de lea e»aieanlei (como las de Barcelona Mednd1 Vétenos) pera dañas el carácter de áreas de «Mere* estatal y »•ansterwtas landos eeueueHí Aai te actuó en flete y amp«¿a a reconocerte e><mo necesario «ickMO en E ElAJ donde la Adrno»iraaón Cantori noe to que e* laman •< enlQQue '•perora» tos temes que alectan a lat aglomeración«« me*opoManes Ouetotservoo* lunrjcot mdropoManot haven laoMado a lot ITVHSICI uit uLvicJvi'iOus tms bufado1 et de ley oera avanur en estas Irmi no debe (urgarte como une desaienoDn pnjcnnoetade tobre lodo v tos bonadares se <ffr\ ben y se constata tu tn^dad y su e*cihcMo "etrjeto if Perlemeni Menos HnvoWad menot cMSabrat y mas acción «er*r> nec«sana» » oue^r^ot no perder de<n*vimer>K «t i-w- de la ordenación , la •nenotoor * «wnva *"*• Me«rapoMana � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Área Metropolitana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-21 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1079/19870318d_00196.pdf 0ecf440df7487734d1e3c67df654826a PDF Text Text ^ Ajuntament de Barcelona EL BIT '92: DE LA NOi^INACIè ALS JOCS OLíMPICS. CONFERèNCIA DE L'EXCM, CONVENCI6 SR. PASQUAL MARAGALL A LA INFORMàTICA LLATINA 1987 Palau de Congresos, 18 de març 1987 Exp. 705/84 - IMPREMTA MUNICIPAL �+IIIII Ajuntament 1111V de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: INDEX (Per epigrafs) EPIGRAF NO. 1. INTRODUCCIó. 2. BARCELONA, CIUTAT INTERESSADA. 3. NOUS IMPULSOS I ACTIVITATS A BARCELONA. 4. FET DIFERENCIAL A BARCELONA: JOCS OLíMPICS 1992. 5. IMPORTàNCIA DE LA TECNOLOGIA ALS JOCS. BIT'92. 6. PATROCINADORS. 7. OBJECTIUS DEL BIT'92. 8. DIFICULTAT DEL PROJECTE BIT°92. 9. ESTRUCTURACI6 DEL PROJECTE. 10. RESULTATS DEL BIT°92. 11. RESUM DELS PROJECTES NO INFORMàTICS MÉS INTERESSANTS. 12. RESUM DELS PROJECTES INFORMàTICS MES INTERESSANTS. 13. COST. 14. ACCIONS DE PRESTIGI, 15. LA INDúSTRIA ELECTRòNICA. 16. ESTRATèGIES PER A LA POTENCIACI6 DEL SECTOR �OBM Ajuntainent 1111+ de Barcelona Gabinet de Comunicació ELECTRòNIC. 17. L'INVESTIGACI6 APLICADA. 18. ESTíMUL DE L'INVESTIGACIó. 19. PARTICIPACIó. 20. RECURSOS HUMANS. 21. IMPULS MUNICIPAL. �r —4 211111 Ajuntament 1 III +` de Barcelona Gabinet de Comunicació 1. Ref.: AVUI INAUGUREN A BARCELONA LA CONVENCIó INFORMàTICA LLATINA 1987. COM ALCALDE D'AQUESTA CIUTAT NO HE VOLGUT DESAPROFITAR L'AVINENTESA PER A ADREÇAR—ME ALS QUE SOU PARTICIPANTS I PROTAGONISTES: EXPERTS, TèCNICS I PROFESSIONALS DE LA INFORMàTICA, TOTS ELS QUE AQUí US TROBEU. EM VULL ADREÇAR A VOSALTRES AMB UNES PARAULES QUE PENSO TRASCENDEIXEN, SINCERAMENT, EL COM. PROTOCOL DE LA MAJORIA D'INAUGURACIONS. PERQUè HI HA DOS MOTIUS DE GRAN PES PER AIXí FER—HO. 2. EL PRIMER ÉS EL DE PROFUND SENTIT DE LES PARAULES INFORMàTICA LLATINA: UNA EINA DE FUTUR QUE FEM NOSTRA. EM SEMBLA UNA SIMBIOSI PROU IMIPORTANT PER DEDICAR—HI TOT ELS ESFORÇOS. PER INTENTAR AVANÇAR AMB UNA TèCNICA PRòPIA QUE ENS POSSIBILITI ESDEVENIR PROTAGONISTES DEL FUTUR. . 3. EL SEGON MOTIU ÉS QUE BARCELONA PRESENTA UNA FERMA PROPOSTA DF FUTUR. ÉS UNA CIUTAT QUE AL DECURS DEL 3 e �—5— Ajuntament :11111 'V III+' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: TEMPS HA MOSTRAT GRAN INTERES, ÉSSENT DE VEGADES CAPDAVANTERA EN ELS AVENÇOS TECNICS I HA FET GALA DE LES SEVES ARRELS MEDITERRàNIES —GREGUES I LLATINES— AMB AQUESTA CULTURA, 4, MOLTES CIUTATS PODRAN GAUDIR D'AQUESTS AVANÇOS; EL FET DIFERENCIAL DE BARCELONA PERò, SóN ELS JOCS OLíMPICS DE 1992. FET DE TRASCENDENCIA I D'IMPACTES INTERNACIONALS, TANT EN L' àMBIT ESPORTIU COM EN EL TèCNIC. 5. DES DEL COMENÇAMENT DE LA PREPARACI6 DE LA CANDIDATURA OLíMPICA, ES VA PRENDRE CONSCIENCIA DE LA IMPORTàNCIA DE LA TECNOLOGIA, AIXí VA QUEDAR PLENAMENT REFLECTIDA EN L'AVANTPROJECTE DE L'ANY 83 I CONFIRMADA LA DOTACI6 PER L'àREA DE TECNOLOGIA DINS DEL PRESSUPOST DE L'ORGANITZACI6m PROP DE 30.000 MILIONS DE PESSETES DEL 85, CONSIDERANT ELS AJUTS EXTERIORS QUE PODRà REBRE EL COOB '92. ES LA PARTIDA MÉS ELEVADA. �—6 :fIIIIIL Ajuntament 1 IIÍ+' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: AQUESTA IMPORTàNCIA OBLIGA A REALITZAR EL PROJECTE BIT '92—BARCELONA T_NFOR 1.1TICA I TELNCOMU\ICACIOTS 1992— 6, E S CONEGUDA L' UNITAT ASSOLIDA DII`ti7 S L'OFICINA. OL1ï'-ïPICAe TA1j:BE EL BIT '92 ES MOSTRA D'AQUESTA AF IRMAC IÓ : EL PATROCINI DE LA DIRECCIóï''d GENERAL DE E'LECTRóNICF.. E INFORMáTICA, DIRECCIÓN GENERAL DE .CORREOS Y TELECOMUNICACIOi?ES, TELEF 5NICA I L'AJUNTAMENT DE BARCELONA VAN PERMETRE REALITZAR AQUEST COMPLICAT PROJECTE PER Ui? GRUP MUL',rIDISCIPLINARI D'EXPERTS AME UN ESFORÇ: QUE VA SOBREPASSAR LES 9.000 HORES. 7. L'OBJECTIU DEL BIT '92 . ÉS PLANIFICAR LES NECESSITATS Ii^.^FORMàTIQUE S I DE TELECOï^'"ïUNICACIÓ PER ALS JOCS OLÍMPICS DE 1992. UNA PL A.NIFICACIó EN .'rBENIEFICI D'UNES NECESSITATS DESENVOLUPAMENT SOCIALS CIUTADANES I DEL D'UNA TECNOLOGIA PROFITOSA PER A n ^a.^^, I ^^^.^ NOSALTRES, EN AQUESTSENTIT "LLATINA". 8. HA ESTAT UN PROJECTE COMPLICAT I LA;;OR.IóS, �–8 :flllll Ajuntament 'VIII'+' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: oJ. VOLDRIA EXPLICAR—VOS 9 QUINA ÉS L'ESTRUCTURACIO DEL BIT '92. EL PROJECTE TÉ TRES FASES: NECESSITATS, ESTRATGIES I PLANIFICACIo. S'HAN TRACTAT LES REES TèCNIQUES D' INF OR•iàTICA, TELECOMUNICACIOïTS, RADIOTELEVISIó I INSTRUMENTACIó, AIXí COM SEGURETAT I ORGTAI`dITZACIó. HA ESTAT UN PROJECTE INTEGRAT AMB VISIó GLOBALITZADORA DE LA TECONOLOGIA. 10. VEIEN QUINS SON FINS ARA ELS RESULTATS DEL BIT '92. COM. A RESULTAT DE LA PLANIFICACIO, S'HA TROBAT QUE EL NOMBRE DE PROJECTES ACONSELLABLES D' E'IPRENDRE PER A DONAR SUPORT - T è CNIC ALS JOCS ÉS DE 99. DE CADASCUN D'ELLS TENIM LA SEVA DESCRIPCIó I EL SEU COST, QUE SERVIRAN COM A PUNT DE PARTIDA PER INICIAR ELS TREBALLS DEL COOB '92. CADA PROJECTE ES DIVIDIRà EN FASES, PER LA FACILITAT DE FASE, CONTROL QUE AIXò REPRESENTA; LA PRIMERA LA DE DEF INICIO, COMENÇAR EN BREU EN MOLTS �-9:fII1IIE Ajuntament 1 111W de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: D'AQUESTS PROJECTES. TANMATEIX NO TOTS ELS PROJECTES SON IMPRESCINDIBLES. ELS ESTRICTAMENT NECESSARIS SóN 44, PERò EL NOSTRE INTERS ÉS NO ESCATIMAR RECURSOS EN AQUESTA 1REA I, PER TANT, SER CAPAÇOS DE REALITZAR-LOS EN LA SEVA TOTALITAT. 11. EL BIT '92, PERè, NO ÉS TAN SOLS UN CONJUNT DE PROJECTES INFORMáTICS . 18 PROJECTES S6N DE COMUNICACIONS, ENTRE ELS QUALS PODEN ESMENTAR: - L'ESTUDI DE VIABILITAT DE COMUNICACIONS PER SATèL.LIT I ESTACIONS TERRENES, QUE, EVIDENTMENT TRASCENDEIX A L' àMBIT LOCAL I TEMPORAL DELS JOCS. - LA IN STAL . LACIó D'UNA POTENT INFRAESTRUCTURA DE FIBRA oPTICA, QUE. PE RMETRà. LA TRANSMISSI6 DE TOT TIPUS DE SENYALS D'ALTA VELOCITAT, COM LES DE TELEVISI6. - LA SELE°CCIó DE LES CENTRALETES DIGITALS I ELS �r -10!flllll Ajuntament 11II+ de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: SEUS EQUIPS TER::vINALS. - EL DESENVOLUPEYE NT D' UNA XARXA EXPERIMENTAL DE BANDF. A1'ÇPLA INCORPORANT SERVEIS DE P.ADIOTELEFONIA, VIDEOGRAFIA, TELFSEGURETAT. - LES XARXES LOCALS A LES INSTAL.LACIONS OLíMPIOUE S . - L'ADEOUACI5 DE POTENTS XARXES DE RADIOCOMUNCICACI6, PUBLIQUES I PRIVADES. - L'EQUIPAMENT DE RADIOTELEVISIo. TRES PROJECTES SÓN DE SEGURETAT, DELS QUALS CAL REMARCAR EL DESENVOLUPAMENT DE LA IMPORTANT XARXA DE CONTROL I SEGURETAT DE LES INSTAL.LACIONS OLíMPIQUES. HI HA SET PROJECTES D'ORGAtiITZACIO, COM SON EL DE DEFINICI6 DE L'ESTRUCTURA ORGANITZATIVA DE LA RADIO I TELEVISIó, EL PLà DE FORMACIó, LA DEFINICIó DE NORMATIVES, ETC. �Ajuntament U11F de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: I SIS PROJECTES RELACIONATS AMB INSTRUMENTACI6 I NOVES T-(kNIQUES. 12. PEL QUE FA ALS PROJECTES D'INFORMáTICA COMPTEN AME 55 SISTEMES D'INFORMACI6 I 10 DE HARDWARE I SOFTWARE. ELS 55 PROJECTES DE SISTEMES D'INFORMACIó ESTAN CONTINGUTS EN 6 GRANS GRUPS: * SISTEMES DE GESTI6 EMPRESARIAL. * SISTEMES D'ORGANITZACI5 DELS ESDEVENIMENTS. SISTEMES DE COMUNICACI5 I INFORMACI6. * SISTEMES DE SERVEI. * SISTEMES DE SUPORT. * SISTEMES DE SEGURETAT. AQUESTS SISTEMES NECESSITARAN 4 ARQUITECTURES D'HARDWARE. • 2 LA PRIMERA, BASADA EN UN GRAN ORDINADOR I �—12— Ajuntament "'111 de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: UNES 250 TERMINALS REALITZARà LA FUNCIÓ DE GESTI6 • INTERNA DEL COOB '92, N MINA, COMPTABILITAT..° LA SEGONA, BASADA EN CINC MINIORDINADORS I AL VOLTANT DE 700 TERMINALS REALITZARAN LES FUNCIONS DE GESTI6 OLíMPICA, INSCRIPCIONS, ALLOTJAMENTS. * LA. TERCERA, BASADA AMB UNA BATERIA DE 15 MINIORDINADORS, ES DEDICARà A LA GESTIÓ D' ESDEVENII~:MENTS I COMUNICACIÓ, ESTARà CONNECTADA AMB M.L,S DE 40.000 TERMINALS, OUE FARAN D'AGENDA ELECTRòNICA OLíMPICA. * LA QUARTA, FORMADA PER UNA XARXA DE ORDINADORS PERSONALS. ENCARA HI HA ALTRES PROJECTES DE HARDWARE I SOFTWARE QUE CALDRà DESENVOLUPAR, COM LA SELECCIÓ DEL SOFTWARE DE BASE I DE LES EINES D'AJUT AL DESENVOLUPAMENT DE SISTEMES, ENTRE ALTRES o �-13— +11111 Ajuntament 1111W de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: PENSO QUE AriB AQUESTA ESQUEï 5TICA EXPOSICI6 HA QUEDAT CLARA LA IMPORTàNCIA I PENETRA.CI6 DE LA INFORMàTICA ALS JJ.00. 13. EL COST TOTAL DE REALITZACI6 DELS 99 PROJECTES ACONSELLATS S'ESTIMA EN 58.825 MILIONS DE PESSETES DEL 85. SI SOLAMENT ES REALITZEN ELS PROJECTES ESTRICTAMENT NECESSARIS EL COST ÉS DE 43.591 MILIONS. L'EVOLUCI6 DEL COST, AL LLARG DELS ANYS, ÉS DEL TIFUS EXPONENCIAL. I ÉS VEURà PAL.LIADA, PER(?), PER LES CONTRIBUCIONS I COL.LABORACIONS EXTERNES QUE EN UN CAS ï1àXIP PODRIEN REPRESENTAR DE L'ORDRE DE 35.034 MILIONS DE PESSETES. 14. TAMBÉ EN EL PROJECTE BIT '92 S'HAN CONSIDERAT DIFERENTS ACCIONS QUE PUGUIN REPRESENTAR UN POSSIBLE IMPACTE EN EL MóN EXTERIOR, PRESTIGIES PER A LA CIUTAT, LA INDúSTRIA DEL PAíS I DEL COL.LECTIU DE TèCNICS. �. _ t —I4— Ajuntament 'lljl¡' de Barcelona Ref.: Gabinet de Comunicació DEPENDRAN DE L' ADEQUACIè DELS CONEIXEMENTS EN NOVES Tk_NIQUE S I TECNOLOGIES, TAN ANOMENADES ALGUNES, CODI ELS SISTE`.;ES EXPERTS, LA INTELoLIGèNCIA ARTIFICIAL... I D'ALTRES NO TAN CONEGUDES QUE AL LLARG D'AQUEST TEMPS, S'ANIRAN DESTAPANT. AQUESTES ACCIONS S'HAN IDENTIFICAT TANT PER L'ESTUDI DE L'AVALUACIè DE LES TENDè%áCIES DE LA TECNOLOGIA COM PEL RECULL D'IDEES DE L'EQUIP DE TREBALL I PERSONAL COL.LABORADOR. EVIDENTMENT S6M A MIG TERMINI, N TECESSITEN DE PLANS ESTRUCTURATS PER A DUR—LES A TERME I DEPENEN DE LA CAPACITAT DELS CENTRES DE RECERCA I PER TANT DE LA SEVA OFERTA. DINTRE D'AQUEST APARTAT, PODEN INCLOURE POSSIBLES PROJECTES DE: — ROB& TICA APLICADA. — TECNOLOGIA APLICADA A L'ESPORT. �-15+11111 Ajuntament ''111 P de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: - ACCèS Ar-1ICABLE A LA INF ORMAC T_ ó . - TECNOLOGIES DE TELE-VI SIo : * TELEJISIO D'ALTA DEFINICIO. * PANTALLES PLANES. - IDENTIFICACIo DE PERSONES PER P.ECOivEIXEIaENT VEU I D'IMATGE. - TARGETA D'ACREDITACIó OLÍMPICA. - XARXA EXPERIMENTAL DE BANDA AmPLA. - ESTACIó Dly, TREBALL MULTIFUNCIONAL. CAL REMARCAR QUE SOM CONSCIENTS DE LES VARIACIONS D' INTER èS QUE ES PODEN PRODUIR EN AQUESTES ACCIONS DES DEL PUNT DE VISTA DE L'IMPACTE DINS D'AQUEST TERMINI DE TEMPS. PER AIXò EL SISTEMA rS PROU FLEXIBLE PER INCLOURE DE NOVES: CAL PROPOSAR.-LES. 15. SI DIRIGIM LA TJOSTR.A ATENCI6 ARA CAP A LA INDúSTRIA ELECTRòMICA, TENIM QUE ESPANYA REPRESENTA EL 0,6 q %DEL MERCAT MUNDIAL DE L ' ELECTRòNICA: I EL 3,6% DE L'EUROPEU. EL CREIXET1ENT MITJà ESPERAT PER AL MERCAT �–16– ofil Ajuntàment 1111W de Barcelona Gabinet de Comunicació MUNDIAL Ref.: 1S DEL 16,5%, SUPERIOR A L'ESPANYOL ESTIMAT EN 10,5 ES UN MERCAT QUE DÉU CONSIDERAR–SE A ESCALA MUNDIAL, 1 ON LES POSSIBILITATS D'INNOVACI6 VAN LLIGADES AL DOMINI DE LES TECNOLOGIES DE LA MICROELECTRCSNICA. SEGONS ELS EXPERTS, DELS ESTUDIS DE LA SITUACI6 ACTUAL I DE LES TEND j5NCIES DEL SECTOR ELECTRCSNIC ES DESPRÉN QUE NO ÉS CAP DESPROPCSSIT ESTABLIR L'OBJECTIU DE COBRIR - EL 80% DE LES NECESSITATS DELS JOCS AMB OFERTA NACIONAL. TANMATEIX AIXí NOM7J:S SER. POSSIBLE SI S'ACOMPLEIXEN CERTES CONDICIONS. AIX1, CAL ASOLIR EL VOLUM CRíTIC A PARTIR DEL QUAL fs RENTABLE LA FAF,RICACI6, AME PREU COMPETITIU, MITJANÇANT INSTAL.LACIONS ALTAMENT AUTOMATITZADES; EL PRODUCTE DEU AJUSTAR–SE A LES NECESSITATS DELS USUARIS; • EL MERCAT POTENCIAL DEU SER INDEPENDENT DELS JJ.00. 1 HA �01111 Ajuntament 1111de Barcelona Gabinet de Comunicació • DE TENIR UNA BONA SORTIDA INTERNACIONAL GR1CIES A UNA EFICAÇ PROMOCI6 INICIAL. PER AIX(.5, PRECISAMENT, LA CAPACITAT POTENCIADORA DELS JOCS OLíMPICS PER A LA INDiSSTRIA LOCAL RADICA EN LA NECESSITAT DE DEFINIR CLARAMENT EL PRODUCTE DES DEL PUNT DE L'USUARI; EN QUE PERMET OFERIR EN POCS DIES UNA PROMOCI6 EXCEPCIONAL PER ALS PRODUCTES I PROPORCIONEN, AME POSTERIORITAT ALS MATEIXOS, UNA REFERèNCIA D'ALT VALOR COMERCIAL. 16. EL COOB '92, PER LA SEVA BANDA ADOPTAR 7-1 LES ESTRATk-IES NECESS3RIES PER A LA POTENCIACI6 DE LA INDI1STRIA LOCAL, ENTENENT PER LOCAL L'ESPANYOLA I TOTA LA LLATINA. ESTRATèGIES• QUE PASSEN PER, EN PRIMER LLOC, ANTICIPAR LA DEFINICI5 DE NECESSITATS QUE PERMETI A LES EMPRESES PODER PLANIFICAR ELS SEUS PROGRAMES D'INVESTIGACI8 I DESESENVOLUPAMENT I LA SEVA PPODUCCIE) D'ACORD AMB ELS SEUS PLANS ESTRATèGICS. Ref.: �-18— +uui1 Ajuntament 111 +' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: EN SEGON LLOC, INTENTAR LA REALITZACI6 D'EXPERIeNCIES PILOTS, QUE PERMETIN AVANCAR RESULTATS SOBRE TèCN IQUES FUTURES. ÉS EL QUE REN FET AME EL PROJECTE BARCELONA EUROPOL I S . EN TERCER LLOC, INTENTAR AGILITZAR LA PRESA DE DECISIONS POLÍTIQUES I LEGALS QUE PERMETIN CLARIFICAR L'ESCENARI DE LES TELECOMUNICACIONS I LES CONPETeNCIES I RESPONSABILITATS DELS AGENTS PARTICIPANTS. QUART, POTENCIAR L'UTILITZACIÒ D'EQUIPS NORMALITZATS I HOMOLOGATS. CINQUè, FACILITAR EL SUPORT DE L'At)MIiISTRACI6, TANT CENTRAL CON AUTONÒMICA, AMB LA POSTA EN MARXA DE PROGRAMES I L1.4IES PREFERENTS DE FIrANCIACIo. SISÉ, FACILITA. L'ACCS A TECNOLOGIES PUTA, AFAVORINT LES UNIONS I ESTABLIMENTS LOCALS D' EMPRESES LÍDERS EN AQUEST AFER. �-19Mal Ajuntament '111+ de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: I, FINALMENT, ASSOCIAR BARCELONA 92 AMB EL DOMINI DE LES NOVES TECNOLOGIES, CUIDANT DELS SíMBOLS I ELS RESULTATS. AQUEST EFECTE MULTIPLICADOR DE "LA IMATGE" DELS JOCS, QUE AMB GRAN AVIDESA INTENTARAN CAPTAR GRANS COMPANYIES EN ACCIONS DE PATROCINADORS, SUBMINISTRADORS, OFICIALS, ETC, TAMBÉ CAL SER APROFITAT EN EL TERRENY DEL PRESTIGI TICNIC I INDUSTRIAL DEL PAÍS. AQUEST, _És UN DELS PUNTS MÉS IMPORTANTS. 17. ELS JOCS PODEN SER TAMBÉ UN ESTíMUL PER A LA INVESTIGACIò APLICADA. TOTS CONEIXEM LA HISTòRICA SITUACIò DE DEBILITAT PER UNA MANCA DE POLÍTICA CIENTÍFICA I INDUSTRIAL, D'ESTÍMULS, DE RECURSOS ECONòMICS I HUMANS I PER DESCOORDINACI6 DELS ORGANISMES IMPLICATS EN AQUESTS AFERS. D'ACORD AME ELS INTERESSOS INDISPENSABLES DUES ACCIONS: EUROPEUS, S6N �—20— +11111 Ajuntament '11 II+! de Barcelona Gabinet de Comunicaciti -- Ref.: COORDI AR OBJECTIUS. N — ESTABLIR PLANS I PROGRAMES SUPRA—NACIONALS. SUGGERIR PODRIEM DOS TIFUS DE • PROJECTES D' INVESTIGACIÓ : - ELS RELACIONATS AMB LES ACCIONS DE PRESTIGI, COM: * AGENDA ELECTRòNICA, * ROBÒTICA APLICADA O * IDENTIFICACI6 DE PERSONES, VEU I IMATGE. — L'ALTRE TIPUS SERIA ELS RELACIONATS AMB EL DESENVOLUPAMENT D E SISTEMES D ° IrFOR.MACI o, ES A DIR: * RELACIONATS AMB HARDWARE I SOFTT^IAREe - COMUNICACIONS PER SATèL,LITe * 'iICROELJCTRòïTIC.T o * T RT-'.CTAb`'IENT DIGITAL DT^ LA Ii? 'ORTiACIo * XARXES DE FIBRA òPTICA, ETC e �9 -21o311111 Ajuntament 11I[f de Barcelona Gabinet de Comunicació 18. Ref.: EVIDENTMENT, UN DELS OBJECTIUS MUNICIPALS ES ACONSEGUIR QUE BARCELONA SIGUI UN IMPORTANT CENTRE D'INVESTIGACI6 I PRODUCCI6 D'ALTES TECNOLOGIES, EN AQUEST SENTIT CONSIDEREN MOLT IMPORTANT QUE AQUEST PROGRAMA D'INVESTIGACIó ES CONVERTEIXI EN LA INSTAL.LACIó PERIíANENT DELS CENTRES CREATS I D'ALTRES DE COMPLEMENTARIS GENERANT UN PROCÉS MULTIPLICADOR I CONTINUAT. UN DELS EFECTES ESPERATS IÉS LA CONNEXI6 EMPRESESUNIVERSITAT. D'AQUESTA CONNEXI6 SORTIRAN EQUIPS HUMANS QUE PODRAN ÉSSER PUNTA EN TOTA UNA SèRIE DE CAMPS I DETERMINAR LES LíNIES ESTRATéGIQUES D'INVESTIGACIó. (Ref . . J. Itla j o - Universitat Po_litócnica) AIXí ES PERMETRà ASSEGURAR UNA ESPECIALITZACIó EN DETERMINADES REES QUE PUGUIN ÉSSER ALTAMENT COMPETITIVES -EN EL MERCAT MUNDIAL I DEFINEIXIN BARCELONA �-22- Ajuntament 'VIII+' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: COM EIX DE REFERèNCIA. 19. LA COL.LABORACI6 EMPRESARIAL EN L' àREA DE TECNOLOGIA DELS JOCS NO QUEDAR., REDUÏDA úNICAMENT A LA PARTICIPACI6 DE LES EMPRESES DEL SECTOR, LA REUTILITZACIó I EXPLOTACI5 POSTERIOR D'EQUIPS I SISTEMES ESTENDRAN EL NOMBRE DE BENEFICIARIS. PODRAN TROBAR APLICACI6 I CAMINS COMERCIALS TOT TIPUS D'EMPRESES, COM L' ADMINIS'T'RACió O ALTRES ORGANISMES. AIXí, I TAMBÉ PER MOTIUS FINANCERS, SERà ACONSELLABLE LA PARTICIPACIó DES DE L' INICI DEL DESENVOLUPAMENT DE QUALSEVOLS SISTEMES D'AQUELLES ENTITATS Pa'LIQUES O EMPRESARIALS QUE DESPRÉS DELS JOCS VULGUIN APROFITAR O BEiEFICIAR-SE DE LA UTILITZACI6 DIRECTA O COMERCIALITZACI6 DELS SISTEMES INFORMàTICS, TERMINALS, EQUIPAMENT DE TELEVISI6 O COMUNICACIONS. 20. ES EVIDENT QUE OBJECTIUS TAN AMBICIOSOS NECESSITARAN DE MOLTS ESFORCOS: NECESSITAREM DE TOTHOM. �1 —23 - I:f.IIIIR Ajuntament ''^^l' de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: ES UNA LABOR DIFíCIL I INGENT LA QUè ENS ESPERA. BENVINGUDES SERAN LES IDEES, PROPOSTES, OFERTES, QUE PUC ASSEGURAR NO SERAN DESESTIMADES, SINE) ESTUDIADES AMB INTERèS. QUAN ALS RECURSOS HUMANS CREIEM EN AQUEST MOMENT QUE CALDRAN, EN UNA DEDICACIE) DIRECTA ALS 99 PROJECTES CONVENIENTS PER ALS JOCS, 770 PERSONES PER ANY, DISTRIBUïDES DE LA SEGÜENT MANERA 300 EN APLICACIONS 40 E N SEGURETAT 30 EN ORGANITZACIó 200 EN HARDUARE I SOFTWARE 200 EN COMUNICACIONSo NO ES POT OBVIAR EL PROBLEMA DE LA MANCA DE RECURSOS HUMANS. LA. SOLUCI6 NO PASSA PER LA IMPORTACIE) TEMPORAL DEL PRINCIPAL GRUIX DE TCNICS, SINE) PER GARANTIR — NE LA PRESèNCIA CONTINUADA ARA I ACABATS ELS JOCS. �-24- lag Ajuntament ''(III+" de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: UN DELS GRANS PERILLS PER L'ESTRANGULAMENT DEL BIT T. LA INDaSTRIA INFORMàTICA ACTUAL ÉS LA MANCA DE TCNICS PREPARATS EN QUANTITAT SUFICIENT. S'HA DE FER UN IMPORTANT ESFORÇ EN FORMACI6 I S'HA D'INICIAR ARA MATEIX CAL INSTRUMENTAR DE MANERA POSITIVA EL TERCER GRAU DE FORM=ACIÓ PROFESSIONAL, CREAR FACULTATS DE TcCNICS MITJOS D'INFORMàTICA I TELECOMUNICACIONS, AMPLIAR LES POSSIBILITATS DE LES ACTUALS FACULTATS D'INFORMàTICA I TELECOMUNICACIONS A FI DE QUE EL NOMBRE DE PROFESSIONALS QUE EN SURTIN SIGUI MOLT 1JS AMPLI. CAL TAMBÉ, I DE FORMA •I MMEDIATA, CREAR CENTRES D'ESTUDI PERQUé PROFESSIONALS D'ALTRES DISCIPLINES PUGUIN INCORPORAR-S E MITJANÇANT D'UN PROGRAMA ANUAL O BIANUAL AL CONJUNT DE TèCNICS CAPAÇOS DE DESENVOLUPAR ELS PROJECTES PLANTEJATS I, ALHORA ALS CENTRES D'INVESTIGACI6 PERMANENT QUE S'ANIRAN INSTAL.LANT A �• -25Ajuntament +1111, 'VIII V de Barcelona Gabinet de Comunicació Ref.: BARCELONA. 21. CAL AFEGIR L'IMPULS PU_LS MUNICIPAL QUE A TOT AIX6 S'HI DONAR3, SENSE DEFALLIR, JA FA TEMPS QUE L'AJUNTAMENT VA APOSTAR PER LA' MODERNITZACI6 I INFORMATITZACI6 DELS SEUS SERVEIS. AL NOSTRE "STAND" D' INFORMAT PODRAN VEURE ALGUNES DE LES NOSTRES REALITZACIONS: SISTEMA DE CARTOGRAFIA AUTOMTICA, REGULACI6 AUTOMTICA DE TRaNSIT, SISTEMES DE GESTI5 TERRITORIAL, PERZ, A MAS DE LES ACTUACIONS DIRECTES SOBRE ELS NOSTRES SERVEIS, BEN ACTUAT TAMBÉ PER VIES INDIRECTES, VULL CITAR-NE, ESPECIALMENT, LA PARTICIPACIG DE LA EMPRESA MUNICIPAL INICIATIVES S,A, , EN ELS PROJECTES DE LA TORRE DE COMUNICACIONS, DE BARCELONA CABLE, I EL PROJECTE EUROPOLIS, �u. e -26- +IllIIi Ajuntament '911 , de Barcelona +' Gabinet de Comunicació TOT AIKè, S'HA FET PENSANT, SOBRETOT, EN B;?NEFICI D'UNA CIUTAT 1 UNS CIUTADANS QUE HAN SABUT MANTENIR LES ESPERANCES I L' ESFORÇ PER ACONSEGUIR ELS JOCS DEL 92, I QUE PER TANT, EN SON ELS AUTèNTICS PROTAGONISTES. MOLTES GRàCIES. Ref.: � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3985 Title A name given to the resource El Bit'92: de la nominació als Jocs Olímpics / Conferència a la Convenció d'Informàtica Llatina Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Telecomunicacions Comunicació Acció política Barcelona Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-03-18 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/703/19930613_LV.pdf 903d804f58270b28b9f167a40203a274 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 13/06/1993 La Vanguardia, p.030, Opinión El cambio del cambio en Cataluña PASQUAL MARAGALL I MIRA Una "oportuna" gripe me ha tenido en casa toda una mañana. He leído a fondo la prensa del día, y especialmente este periódico, lleno de sugerencias en los artículos de Lluch, Pi de Cabanyes, Baltasar Porcel y Josep Maria Soria, en las crónicas de Brunet desde Madrid y, por supuesto, en el delantal de Tapia, que inspira la portada y la posición de "La Vanguardia". No deja de ser interesante que el mismo día se publique la noticia del liderazgo de Barcelona entre las ciudades europeas con mayor potencial de crecimiento, y se reproduzca un inteligente editorial de "El Periódico" ironizando sobre la desazón del votante derechista de la capital del Estado, que ve cómo "las provincias" ya no le siguen e imponen un mapa político distinto. También va por ahí el artículo de Soria, con unas perlas insuperables en cuanto a la pasión ciega de algunos madrileños castigadores del Gobierno, que comparan a Felipe González con Franco. Es discordante, en cambio, que desde Barcelona pueda decirse algo parecido, como en la última frase del artículo de Porcel sobre el "voto temeroso y conservador (se refiere al voto socialista) (...) que explotaba igualmente el fenecido general también victorioso". Aparte esa excepción, se respira realismo y pactismo en todas las páginas. Con una ligera corrección sobre la línea de "La Vanguardia" durante toda la campaña, corrección muy bien expresada por Lluch, creo, cuando dice que el nacionalismo ha pasado de "decisivo" a "influyente". Recuerdo ahora que una segunda encuesta (tan errónea como casi todas las publicadas durante la campaña) llevaba a este periódico a titular, en portada: "se confirma" (sic) que CiU será la primera fuerza política catalana, o algo semejante. No lo ha sido, y de ahí la oportunidad del comentario de Lluch. Digamos que Roca, aún perdiendo, ha tenido parte de razón en su apuesta -no es decisivo pero sí influyente- y que, en cambio, CiU no ha conseguido llegar delante, algo que era el máximo deseo de su máximo dirigente. Quién ha ganado en Cataluña -y en el País Vasco- ha sido el socialismo autóctono, lo cual impone una reflexión y un seria matización a los fríos cálculos de las mayorías necesarias para un Gobierno estable. El partido más importante de Cataluña en estas elecciones, y quienes le han votado, no entenderían un pacto que asegurase el pluralismo de la nueva mayoría en España sin un clima semejante en Cataluña -cosa que ciertamente es más sencilla en el País Vasco, donde la falta de mayoría absoluta del PNV y una vieja tradición republicana han conducido a la coalición socialistas-nacionalistas. Muchos son los que creen que el socialismo ha obtenido finalmente una mayoría clara gracias a una campaña socialdemócrata tradicional y una apelación evidente a la izquierda, la solidaridad y la defensa de la protección social. 59 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA No sabemos qué importancia pueda haber tenido en Cataluña y en el País Vasco el voto autonomista trasladado al socialismo por temor a un predominio de la derecha española, tradicionalmente menos sensible al autonomismo. Ese es un factor al que Narcís Serra apeló abiertamente en su campaña. Yo mismo, en estas circunstancias, argumenté que Barcelona sufriría ante un hipotético escenario derecha-derecha en España y en Cataluña. Barcelona y el resto de los grandes (y pequeños) municipios. Todo esto habrá que tenerlo en cuenta en las deliberaciones inmediatas, junto al peso evidente del argumento europeísta que liga más bien a socialistas y nacionalistas que a éstos y populares o que a socialistas e Izquierda Unida. Las declaraciones de Obiols, abriendo el campo a una alianza catalana liberal-progresista, desde los roquistas hasta los ecologistas e IC, iban en este sentido. Estoy convencido de que CiU enfocó estas elecciones con la secreta esperanza -no confesadade un cambio de mayoría en España, de izquierda a derecha. El resultado del contenido PujolRoca del pasado otoño tenía que llevar a CiU en esa dirección, dirección que los votantes no avalaron (si es que la sospecharon, cosa más que probable). Nosotros teníamos la obligación de explicar claramente que no íbamos a pactar con esa CiU, entre otras cosas porque CiU no iba a querer pactar con nosotros, pero también porque había que eliminar cualquier veleidad de voto "indirecto" a los socialistas a través de Roca: ni Roca parecía determinante en la CiU posterior al otoño del 92 (aunque es notable su capacidad de renacer tras las derrotas), ni podía perderse un solo voto en el enfrentam iento PS-PP. Votar a CiU era ayudar al PP a ganarnos. Votar a CiU era también dar una alegría innecesaria a los que, más que pensar en los intereses de Cataluña, era evidente que pensaban en sus intereses en Cataluña. El interés de monopolizar, aún más, la representación política de Cataluña, privándola de todo pluralismo. Oriol Pi de Cabanyes, que con tanta elocuencia defiende el pluralismo de España en su "Programa Hispania" cuando acertadamente reclama del centro una nueva sensibilidad respecto de la periferia y de la diferencia catalana, tendría que estar de acuerdo conmigo (y con Alain Touraine) en que la nueva España no puede ser un conjunto de pequeñas Españas estatalizadas con el mismo gesto uniformizador que se critica de la España vieja. En Cataluña los socialistas algo sabemos de esto. Y no sólo los socialistas: que le pregunten sino al sacrificado Rigol del pacto cultural o a los sucesivos consellers de Governació que quisieron pactar el gobierno del territorio con nosotros. Raimon Obiols podría explicar en muy pocas palabras qué ha ocurrido con sus propuestas de pacto para la presencia en Europa o para la formulación de Plan Estratégico de Cataluña. Y Joaquim Nadal, con sus intentos reiterados de reagrupar el municipalismo catalán y de obtener un Fondo Catalán de Cooperación Local. Y yo mismo podría explicar lo que ha ocurrido con la financiación del transporte y de los gastos especiales de Barcelona, por no hablar de la Carta Municipal o de la ordenación metropolitana. A todos nos costaría admitir que por fin se llegase a un acuerdo con los nacionalistas en Madrid... en perjuicio de ese mismo acuerdo en Barcelona y en el resto de los municipios catalanes. 60 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Todos estamos a favor de la corresponsabilidad a nivel de Estado. Creo que lo hemos demostrado. El año 92 fue una ocasión única para prestigiar Cataluña en España, y España en el mundo desde Cataluña. Y la aprovechamos. Hoy queremos un amplio campo de acuerdos sociales y económicos con el catalanismo liberal, con la izquierda republicana tradicionalmente federal y humanista, con los empresarios más ecuánimes (y casi diría con los empresarios más "empresariales" y menos politizados a la derecha), con los sectores avanzados y ecuménicos de la Iglesia catalana, con la sensibilidad ambientalista más razonable y con el sindicalismo más moderno (que es el catalán), para que presionen en ese sentido. El "cambio del cambio" también tiene que afectar a Cataluña, entre otras cosas porque la fórmula, ya es hora de revelarlo, nació aquí. PASQUAL MARAGALL I MIRA, alcalde de Barcelona 61 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1165 Title A name given to the resource El cambio del cambio en Cataluña Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Eleccions Acció política Convergència i Unió Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-06-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles