200 10 4949 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/917/0000000875.pdf e68f07f092b9ae129f5c6c206c4e41ef PDF Text Text Conferència-sopar a Montevideo (Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai - ASEACU). Gobiernos de progreso en la sociedad democràtica: presente y futuro 29/10/2007 - Complejo Riviera (Montevideo) Es un honor para mí volver a Montevideo invitado por los empresarios catalanes y acompañado por autoridades amigas de tantos años como: Rodolfo Nin Novoa, vicepresidente de la República, Reinaldo Gargano, ministro de Relaciones Exteriores, María Julia Muñoz, ministra de Sanidad y Mariano Arana, ministro de Vivienda. És un honor per mi ser convidat pels empresaris catalans de l’Uruguay i haver pogut respondre a la invitació en companyia de la meva esposa. He vingut a Argentina al casament de la meva filla, ella continua la saga que vostès o els seus avantpassats, com els Batlle de Sitges i tants altres, van encetar. Siendo Alcalde, el primer pedazo de tierra hispanoamericana que visité fue éste. Viajé acá con el jefe de la oposición del Ayuntamiento de Barcelona, Ramon Trías Fargas. Hacía poco que la democracia había vuelto acá, días tan sólo. De modo que al llegar al centro de la ciudad acompañado por las sirenas de la policía local del buen primer alcalde democrático de Montevideo, Aquiles Lanza, y nos acercamos al local de las Juventudes Socialistas, les encontramos a todos aterrorizados, casi debajo de las sillas, en una sala presidida por el busto de Lenin. “¡Que vuelven los milicos!”, debían pensar. El caso es que, después de visitar el monumento a Companys, con emoción considerable, pues en España la restauración de la democracia tras la muerte de Franco se hizo al precio del olvido –no sé si en Argentina y acá ocurrió parte de lo mismo- nos fuimos, fuera de programa, a ver un partido del Peñarol de Schiaffino contra Cerrito lo que nos dejó sin la conexión aérea prevista con Buenos Aires, nuestra etapa siguiente –el Buenos Aires del buen y corajazo Alfonsín-. Y tuvimos que alquilar una avioneta escueta en la que la pequeña tribu catalana casi no cabía. El pobre Ramon Trias, liberal, jefe de la oposición como dije, estallaba de indignación. Pero reconoció más tarde que el partido en el Centenario había sido un entrante positivo de nuestra visita. Trias conocía bien América Latina. De hecho vivió años exilado en Colombia antes de volver a la España ya democrática. Miren: esas idas y vueltas de España y América Latina, desde lo que nosotros llamamos el descubrimiento, hasta el siglo XX y sus guerras civiles y mundiales, de las que España y América del Sur fueron víctimas más que protagonistas, es una de las epopeyas más evidentes, a veces trágicas, a veces gloriosas y a veces grotescas, de la historia de la humanidad entera. Se hace difícil explicar a nuestros hijos y nietos, que nacieron en la paz, qué era lo que nuestros padres habían legado: un fardo de vivencias ora cultas, ora dramáticas, un mundo convulso y enfrentado. 1 �Pueden ustedes imaginar pues mi emoción cuando al llegar a mitad de los 80 acá, la mujer de Gargano y los Rodríguez Filippi nos dijeron aquello ya tan sabido de: “Ustedes descendían de los godos y los romanos, nosotros de los barcos”. Y la que ahora siento viendo como aquellos entonces opositores de una fértil democracia, gobiernan con mano sabia –y como no iba a serlo si a golpes es como se aprende, a golpes y a disgustos- en el Uruguay de hoy. No insisto en los recuerdos más recientes, entre otras cosas porqué a mi edad se olvidan más pronto que los más lejanos, curiosamente, como si al final volviéramos al principio. Pero hablemos ni que sea un poco de futuro, que no es siempre lo más conmovedor pero si lo más atractivo. En España y en Europa las cosas están cambiando. El nacimiento mismo de Europa como nueva realidad política, con bandera, moneda y ejército, y espero que muy pronto tribunales (la justicia siempre es lo más perezoso en el cambio), esa Europa, digo, es ya nuestra nueva patria grande, como MERCOSUR, y un día la América Latina entera lo será para ustedes. Globalización es una palabra que ha dejado, afortunadamente, de ser una technicality, una pedantería discursiva para convertirse en realidad cotidiana. Si me saludan en la calle en Montevideo y Messi es el ídolo de Barcelona; si aquí puedo ver diarios y televisiones españolas y allí las vuestras, ¿quién va a ser capaz de ponerle puertas al campo, a ese campo abierto? ¿Y además para qué? Profundicemos en ese camino, que no excluye rivalidades como la del Barça y el Real Madrid o la de Uruguay y Argentina: Dejemos los incidentes fronterizos para los políticos que no saben como crear sentimientos de identidad si no es por contraposición a otras identidades. En nuestro mundo las identidades y las razas están, afortunadamente, condenadas a mezclarse. ¡Ojo! No seamos ingenuos. Conseguir que la mezcla se haga con tino y eficacia y respeto por la singularidad de cada uno, de cada colectivo, y aún de cada ciudad o barrio, es una de las tareas más difíciles del político. La religión de la igualdad, sea la cristiana, sea el producto de la revolución francesa, no basta ni mucho menos. Es preciso el cálculo y el tino. Yo se que a partir de determinado umbral de predominancia de inmigrantes, como en la Barcelona o la Terrassa de los años 80, habrá problemas. Que la Barcelona vieja se deterioraba sin aparente remedio, que en barrios enteros de inmigrantes del sur de España, una vez conseguida una cierta dignidad en la vivienda y los servicios, en los parques y en los centros cívicos, la llegada de nuevas oleadas de una inmigración distinta, plantea problemas serios, que los antiguos inmigrantes, hoy ciudadanos a parte entera, viven como una pesadilla, como un retorno a una infancia o una juventud llena de carencias. 2 �Hace poco me reunía con inmigrantes antiguos del sur de España ya afincados en Barcelona. Y su verbo era una poesía entrañable. Nadie sabe tanto de la vida como estos que han tenido dos, una en el sur campesino y otra en la gran ciudad. Somos los exiliados del huerto me decía uno. Y otro contaba que habría hecho cientos de kilómetros en bicicleta para llegar de Extremadura a Barcelona. Le llevó treinta días -porqué paré en Lérida pa cosechá, dijo-. Me recordaban aquella maravillosa El viento se llevó lo que de la emigración argentina del Sur, y el Soy Roca, me perdonarán ustedes tantas referencias del país vecino. Pero es que las mías de Uruguay son más inconfesables. Mi tía abuela Milans tenia tierras en Uruguay. Para mi Uruguay son los cuadros que pintaba su hija, Ángeles Noble Milans, de un verde intenso y mullido, increíble, demasiado bello para ser verdad. Miremos al futuro. Subámonos al Cerrito, cerca de donde vivía Manolita Pina, la viuda de Torres García, y desde la altura que domina la bahía proyectemos un futuro hispanoamericano y catalano uruguayo, digno de nuestros antepasados pero sobretodo de nuestros nietos. Construyamos instrumentos políticos amplios, tanto territorialmente como ideológicamente. Se terminó el siglo de las ideologías políticas que yo llamo confesionales. Estamos en el siglo de los grandes conjuntos territoriales y también de los grandes marcos políticos, en los que caben muchas variantes, muchos matices y pocas intransigencias. En Europa van a haber dos partidos: el demócrata o progresista y el popular o conservador. Como en EEUU el republicano y el demócrata. Con matices internos, con elecciones primarias, con financiación transparente. Este último punto no es baladí. En espacios políticos más ideologizados suele haber menos transparencia, más transversalidad y conexiones entre partidos y medios de comunicación. El resultado no es bueno. El liberal progresista y el socialista no irán separados en el mundo que viene, en el mundo de los grandes conjuntos: norteamericano, europeo, sudamericano, índico, etc. Solo un entendimiento inteligente entre los representantes de esos grandes conjuntos puede acabar con las dos pesadillas de la humanidad a día de hoy: las guerras étnicas y la polución del planeta. Si Norteamérica, MERCOSUR y la Unión Europea se entienden con los grandes países asiáticos, ¿qué país puede sostener con éxito una aventura bélica contra sus vecinos? Es cierto que las guerras llamadas de religión son y serán difíciles de superar porqué llevan a sus combatientes a actitudes en las que el precio de la vida es cero y el suicidio se convierte en una estrategia imposible de combatir, como en el 11S de Nueva York o el 11M de Madrid. Es cierto que la armonía entre árabes y judíos en EEUU ha desaparecido. Es cierto que, como he dicho, la llegada de razas distintas de obreros en Europa no deja de provocar conflictos. La chica ecuatoriana agredida brutalmente por un ciudadano de un barrio de inmigración autóctona, y la tardía reacción de los jueces españoles a esa agresión, no son síntomas alentadores. 3 �Pero prefiero creer que la moderna reacción de la opinión pública en contra de esas vejaciones, muestra un avance cierto en lo más profundo de nuestras consciencias. El día en que eso sucedió y el asaltante fue dejado en libertad por el juez, puesto que la victima (posiblemente sin papeles) no había denunciado, llamé a un representante del poder judicial y le dije que si necesitaba denunciantes yo estaba dispuesto a serlo. Pero no hizo falta. Queridos amigos, estamos cerca de ir hallando soluciones a los grandes problemas contemporáneos: la polución del planeta, las guerras étnicas y el racismo urbano, la gobernación distante y la falta de justicia internacional, la impunidad de las grandes empresas - mayores que muchos estados, pero menores que las uniones de estados. Todavía falta, pero el mundo ha dejado de ser solamente una pesadilla. Hay muchos dramas, pero hay muchas soluciones. Ustedes en Uruguay, desde MERCOSUR, deben dar un empujón a las buenas prácticas, a la gobernación concertada y en definitiva a la esperanza. No nos fallen. Gracias. Pasqual Maragall 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gobiernos de progreso en la sociedad democrática: presente y futuro Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Montevideo (Uruguai) Abstract A summary of the resource. Conferència pronunciada en un acte organitzat per l’Associació d’Empresaris d’Ascendència Catalana a l’Uruguai (ASEACU). Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Democràcia Acció política Progressisme Socialisme Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/6725/FMHP_03884.JPG 0201d7c10d47e48da506102d6b6a43e6 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 28/10/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Girona Title A name given to the resource Golf a la inauguració de la 45 edició de la Fira de Mostres de Sant Narcís a Girona Subject The topic of the resource Fires Empreses Empresaris Golf Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/564/Llibre_MTomas.png d25481d017f004b5554fe248b7478a46 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Municipis Corporació Metropolitana de Barcelona Barcelona Description An account of the resource Monografia resultant del segon ajut a la recerca Llegat Pasqual Maragall. La doctora en estudis urbans, Mariona Tomàs analitza en aquesta recerca el pensament i l'acció política metropolitana de Pasqual Maragall des de finals de 1970 fins al 2006. El llibre és el número 2 de la Col·lecció Recerca - Llegat Pasqual Maragall. Creator An entity primarily responsible for making the resource Tomàs Fornés, Mariona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2017 Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Monografia Abstract A summary of the resource. Text a la contracoberta: Aquesta recerca analitza el pensament i l'acció política de Pasqual Maragall en relació amb l'àrea metropolitana de Barcelona des de finals dels anys 1970 fins al 2006. Gràcies a una exhausitva anàlisi documental i la realització d'entrevistes, la recerca aprofundeix en la concepció política del que ell anomena la Barcelona real o la ciutat metropolitana. Com a alcalde de Barcelona i President de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), Maragall reivindica el dret a la ciutat metropolitana i la necessitat de comptar amb un govern metropolità fort. Tanmateix, la seva visió territorial xoca amb la del Govern de la Generalitat, liderat per Jordi Pujol, i tampoc és compartida pel conjunt d'alcaldes metropolitans. L'autora mostra també l'evolució del pensament metropolità de Maragall un cop dissolta la CMB l'any 1987 i posteriorment com a cap de l'oposició al Govern i com a President de la Generalitat. El seu discurs, adpatat al nou context, manté una línia de continuïtat respecte a les idees anteriors. El debat actual sobre com governar la Barcelona real no es pot entendre sense el llegat de Pasqual Maragall i la seva lluita pel dret a la ciutat metropolitana. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Accés al llibre en format digital: <br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/publicacions/29/governar-la-barcelona-real-pasqual-maragall-i-el-dret-a-la-ciutat-metropolitana.html</a><br /><a href="http://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacio_fce/582/"></a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Sobre Pasqual Maragall https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf 1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9 PDF Text Text Governar per la competitivitat Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005 Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat. Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa. Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el fil de la feina de govern. Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut. El Govern governa. Aquest govern governa. Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el darrer mes. Un mes en el que, entre altres coses, el Govern: - ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana; que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre projecte - ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions; - ha fet públic el mapa de llars d’infants; - ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones; - ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial; - ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer; - ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports; - ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades. - ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa popular; la Llei del paisatge ... Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa. Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís. Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui. 1 �Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies: - El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut. - El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai. - El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat. - I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits. Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament. Vaig dir aleshores i reitero ara que: “Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.” Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una mostra evident. L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares: - La recerca de l’eficiència de l’administració pública. - La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats. Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les institucions polítiques i econòmiques. Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els parlo. Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la competitivitat”. Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa: El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de demà, per la del 2008 i més enllà. Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest país. 2 �Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur. Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent un greu error. La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració col·lectiva. He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem no ens en sortirem. El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres fets en un despatx tancat. Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a entendre aquesta gent. Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent. Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions. El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats. Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud oberta, flexible ... Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto. Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur. I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest terreny. Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi. Una nova Catalunya està emergint davant nostre. Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions ja no hi és. I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és. 3 �La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat. Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent, no només en els números. Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació. Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la realitat global i local anaven cap a una altra banda. Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la Generalitat recuperada. Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en compte amb la post-política,... Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja ens entenem. Però tornem al diagnòstic... El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí. El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població total (l’any 96 només era un 2%). Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen, com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència. En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu s’aproxima ja al 2%. Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país. Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots. D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants (6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents (1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és l’objectiu. D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per a les monoparentals (a 650€) . Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable clau. Tot canvi suposa un repte per la societat. 4 �El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles, nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en aquesta qüestió. D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer. La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions. A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc. Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre patriotisme no s’ha entès o ha fracassat. L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i sanitaris, no ho oblidem. Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de plantejar-se les coses tal com són. Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat. El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint cura dels nens i els avis. En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval, segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació cosa de vellesa. Aquestes fronteres han perdut el seu sentit. S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de reconèixer que la gent gran és la que en sap més. Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans. He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya. Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats... La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la 5 �situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al 20%. Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels vuitanta fins l’actualitat. El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral. L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit. Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament, existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats. Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el de la població més jove. La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què. Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el que cal aprofundir i millorar: el del capital humà. Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals. Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes. En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant feines que no requereixen tanta formació com la que tenen. I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals. La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern. També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat en contra i han acabat generant una dualitat del mercat. Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres 6 �vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte important pel que fa al mercat de treball. A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat. Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap. Però anem mica en mica. El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat, amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral. Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible. A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front. Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un marc d’estabilitat i de seguretat. Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del 10% de la producció del Ibiza des de Bratislava). Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant. Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones. Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per la política politiquera que per la política ciutadana. Governar la competitivitat: una política econòmica Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7 milions. 7 �El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és el que marca el to del diagnòstic. Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001, 2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic. També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions. Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el 2004 ho han fet el 5,4%. Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%. S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències traumàtiques sobre el conjunt. Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de competitivitat d’entre quinze i vint punts. Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals. L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real. El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva. A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit de la seva raresa en què hem crescut per sota. La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés. Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys, haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%. Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt. És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai econòmic, social i polític més immediat. 8 �És justament aquest motiu, el que dóna sentit: - a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa - a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i Baden-Württemberg - i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de Catalunya a Andalusia). L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà. En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses. Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé, Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003. Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució conjunta. El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de competitivitat. Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement basat en el coneixement i la innovació. I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes. No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes les altres vessants. I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16 de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el suport dels altres consellers. L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem. 9 �Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que volem és sacsejar les bases de la nostra economia. Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria. Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig termini. Aquí vam fallar Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català que considerava que Catalunya estava perdent pistonada. I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia. Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític. Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades: Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un 18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys. Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o AUNA. La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any anterior! No crec que cal que insisteixi. Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor. I tot això és el que aborda l’acord. Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en aquesta legislatura. Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar amb èxit la seva tasca. No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord: 1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha 10 �patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant: -la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE, -l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB -i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera francesa. Aquest és un projecte a llarg termini. Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la privatització –amb una golden share, fora millor que res. 2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el nostre Nou Pla de l’Energia. 3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació. 4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital, desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho. 5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau. Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència de Tecnologia. 6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de Garantia Recíproca. 7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen. 8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla Estratègic del Turisme. 9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la meva intervenció. 10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals. Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics. Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa més valuós és que és un full de ruta compartit. 11 �Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou significativa de l’estil de govern que ens anima. L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país. I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer. El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista de primer ordre en el futur del nostre país. Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats. El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal preservar. Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i millorar l’actual model, i sempre per la via del consens. És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i uns grams de passió col·lectiva. Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament. No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a Miravet. I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de decisió que tenim sobre ells. Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat; la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i deures essencial. Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que refina i millora el de pagar per renda i rebre per població. Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les. Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en 12 �benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal. Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les administracions. Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil. Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà. Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per contribuir a la seva transformació. A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta. En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants en aquest terreny. Cal assumir-ho. Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern. Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a Catalunya. No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent. Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants. Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les diverses comunitats- com a Estat. La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot. Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient. Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el centre amb el país. Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les condicions de competitivitat. 13 �Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major competència real. Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos, sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’. Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin. L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del transport ferroviari o el sector aeronàutic. Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb més determinació que mai. Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions. Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva. Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin aquesta visió i aquesta estratègia. Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció, dissenyar projectes i invertir. Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò. Hem d’invertir i hem de treballar junts. Bona nit i moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1679 Title A name given to the resource Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer) Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Model social Educació Federalisme Finançament Recerca i Desenvolupament Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-03-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/859/0000001559.pdf 69aec81987d24e0bce20535afb4bd098 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 24/12/2002 (4838202) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 14 Granada PASQUAL MARAGALL En el vestíbulo de mi infancia había una ciudad retratada. La más bonita de España, según mis padres: Granada. Ya alcalde, debí visitarla, pero no era la del cuadro. Fue el lugar de una habitual reunión de municipios y un centro urbano como otros. Hace unos meses, a la entrada del verano, volví, esta vez para hablar de la "España viva y plural," y comprobé que la Granada del cuadro existe. En el Albaicín, desde la plaza Larga al mirador de San Nicolás, y de allí, por la cuesta del Chapiz, al paseo de los Tristes y la carrera del Darro, hallé algunas de las perspectivas más bellas que conozco. Al frente, al otro lado de la vaguada, está Al Hamra (Alhambra), "la colina roja", ciudad fortificada, torres, palacios y estancias ajardinadas. En primer plano, las gráciles estancias de reyes y princesas. Arriba, la residencia veraniega del Generalife. En medio, el palacio de Carlos V, impresionante, pieza casi agresiva de un discurso imperial. Detrás, a la izquierda, se intuye, en el cielo ya espeso de junio, Sierra Nevada, la nieve más cálida de Europa y el lugar de nacimiento del Genil, el río que rodea la ciudad por el otro extremo, junto con el Darro, que serpentea a nuestros pies. La mañana estalla en colores y formas. El calor aprieta. Como pórtico del Sacromonte, en un recodo, la Escuela de Estudios Árabes, una de las muchas huellas de Fernando de los Ríos, institucionista como mi madre. Entre los aciertos de don Fernando figura el de haber apostado por un orientalismo riguroso. Casa morisca, sobria, casi pobre, paraíso arquitectónico cerrado en el que se trasluce el espléndido y prematuro empeño de los intelectuales, obreros y regionalistas de hace 90 años por construir un país europeo. Don Fernando lideró el único intento serio de articulación social y modernización de Granada, me dice Antonio Jara, ex alcalde y amigo desde las batallas municipalistas de los años ochenta. Oportunidad perdida, y quizá irrepetible, lamenta. Yo creo firmemente en el éxito de esta segunda oportunidad, la nuestra, para hacer una España moderna, plural y viva. Entre otras poderosas razones, por respeto a aquella generación y también porque se lo debemos a la que ha de sucedernos. En nuestro camino aparece la ingeniería hidráulica de los aljibes, y aparecen los cármenes, jardines de origen romano y desarrollo árabe. Vivienda intimista. Arquitectura sin arquitectos. Entramos en el carmen de la Victoria. Con sólo atravesar la cancela del jardín, baja sensiblemente la temperatura. Otra vez la vista de la Alhambra. Algún día pediré una beca en ese carmen universitario, hoy destinado a residencia de profesores visitantes. Granada es, por cierto, una avanzadilla de la Universidad europea. A la larga, le comento a mi amigo, profesor en ella, una buena Universidad va a valer más que una docena de ministerios. Me sorprende la cifra de estudiantes extranjeros, principalmente de origen árabe o magrebí. Eso es de lo poco bueno que debemos de estar haciendo en política inmigratoria. Seguimos descendiendo hasta el palacio de los Córdova. En ese camino se mezclan el renacimiento, el gótico y el mudéjar; los baños árabes y los conventos cristianos; los puentes sobre el Darro y las iglesias, hasta llegar a la Real Chancillería, otrora Administración de Justicia para media España y hoy sede del Tribunal Superior de Justicia de una Andalucía autónoma. 81 �Articles de Pasqual Maragall a Realmente, en Granada, como en Roma, se siente con especial gravedad el peso del pasado, pero también su embrujo, la impresión de volar sobre el tiempo. Tener enfrente, a trescientos metros, a la altura de la nariz, el teatro de tanta belleza, de tantas guerras y de tantos amores, subyuga como subyuga la llama ardiendo. Sólo que en este caso lo que se ve lo hizo mano de hombre. Uno se siente orgulloso de serlo. Reconciliado con la especie. Y después, cómo no, la Vega de Granada, la que evocaba Lorca ante el llano del Empordà. La Huerta de San Vicente, lugar de celebración de García Lorca. Aparecen recuerdos de intolerancia, de violencia y de muerte. Jara llama mi atención sobre la simbólica contraposición Ganivet-Lorca en el inconsciente colectivo de Granada. Granada, resume simbólicamente, debió prescindir de Ganivet y dejar a Lorca la plena libertad de vivir. La Granada activa frente a la Granada nostálgica. Vitalistas o románticos. La generación del 14 o la generación del 98. La España plural y viva frente a la esencialista y ya reseca. Expresión brutal, aunque dicha con respeto a los personajes, que no me resisto a reproducir aquí. He entrevisto también los restos inertes de una pujante industria azucarera y los viejos hoteles que anticiparon los comienzos de una floreciente actividad turística. Con el alcalde Moratalla he admirado el magnífico Palacio de Congresos, la circunvalación, el Parque de las Ciencias, el nuevo edificio de la Caja General. He llegado hasta los contornos metropolitanos de la ciudad. Jun, un pequeño municipio del cinturón metropolitano, es un laboratorio de los municipios en red: el pasado 20-J intentó la primera huelga virtual. La Granada nueva es, como tantas ciudades admirables de nuestro territorio, resultado visible de la democracia local. El esfuerzo político y económico de reconstrucción ha hecho posible una red de ciudades que ofrecen cada día un espectacular ejemplo de rivalidad y complementariedad. He visto una Granada bella y viva, equipada, comunicada; romántica pero no ensimismada; consciente de sus encantos, y, aun así, desarrollando un esfuerzo inversor considerable. Una ciudad europea apta para la convivencia de culturas y reacia a admitir una identidad histórica excluyente. La Granada que he visto responde más bien a la querida por De los Ríos, por Lorca y Dalí, Falla y Albéniz, Rusiñol y Barrios. Deberíamos desempolvar las fecundas relaciones e interacciones de las vanguardias catalanas y andaluzas. A propósito. Jara me recuerda que, allá por los años treinta del pasado siglo, Lorca pronunció una conferencia sobre Granada en la sociedad catalana Audicions Intimes. La tituló Lo que canta una ciudad de noviembre a noviembre. Hoy, a partir del cuadro de mi vestíbulo de infancia y tras una breve estancia en la que prometo reincidir, me he atrevido a dejar constancia de lo que me sugiere el actual canto urbano de Granada, que creo ejemplifica bastante bien el de las ciudades de España en general. Quizá seamos en eso tan deudores de los futuristas como de los románticos. Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). 82 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1109 Title A name given to the resource Granada Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Territoris Espanya plural Granada Andalusia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4045/FMHP_01191.jpg 6227bf11373f257c183f642e0cc833e8 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-11-05/2006-11-09 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senegal Title A name given to the resource Grup de músics Subject The topic of the resource Relacions internacionals Senegalesos Cooperació intergovernamental Terrasses (Hoteleria) Folklore Maragall Mira, Pasqual, 1941- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4367/FMHP_01514.JPG ef0daead186528ac80b35deb7cdfbb81 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 14/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Guardó del Premi Ramon Margalef Subject The topic of the resource Premis Ciències ambientals Ecologia Ciència--Aparells i instruments Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1635/0000000790.pdf 8cf0683357de102273a3e8f487a07458 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ha de gobernar el partido más votado Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Ellakuría, Iñaki Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Eleccions Catalunya Estatut Democràcia Catalunya. Generalitat President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1613/0000000774.pdf 3b4fb019d67215b00d470f48e43f0cb6 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá un Estatut satisfactorio para todos y volveré a ser candidato Source A related resource from which the described resource is derived El Correo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pérez, Lourdes Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Acció política Territoris País Basc Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes