255 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf 253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1 PDF Text Text DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 € IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA Any fratricida Gemma Aguilera Plana 6 El dimoni ‘Camacuc’ Ricard Chulià Plana 8 Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28 Plana 12 Plana 14 Plana 9 L’ESPORTIU Lloret, ciutat referent del ‘sexili’ als anys setanta El govern de Sánchez es fica en un batibull amb el jutge del cas Tsunami Els ajuntaments del Maresme, cridats a fer servir l’aigua regenerada El Barça jugarà els quarts de copa al camp de l’Athletic i el Girona, al del Mallorca Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat �24 | Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Memòria del tripartit a El govern de coalició entre el PSC, a Alguns dels protagonistes ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el panorama polític del país d’aquella experiència valoren el seu llegat a la Catalunya actual Pere Bosch i Cuenca BANYOLES E l 14 de desembre del 2003, els tres representants dels principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC), Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV), van rubricar un acord que va posar punt final a vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels dos principals partits polítics, CiU i el PSC, i, al mateix temps, un salt espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar de 271.000 vots a 544.000 i de 12 escons a 23. Els republicans, a més a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van multiplicar les reunions i es van fer tota mena de vaticinis. De fet, fins pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre CiU i ERC fins a un “tripartit de CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint. Al final, però, els republicans van optar per provocar un canvi de rumb. L’acord es va signar en un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un caràcter extremament auster, tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que posava punt final a vint anys de governs convergents i obria una nova etapa política a Catalunya. En la seva intervenció, el qui pocs dies després es convertiria en el 127è president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va recordar que “per primera vegada en cent anys” les esquerres arribaven al govern de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca- talunya es retrobi sencera, perquè reconegui la seva diversitat com una riquesa”, una referència als governs monocolors de CiU. L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La rebuda del nou govern tampoc va ser excessivament favorable entre alguns mitjans de comunicació, ni tampoc entre els partits polítics espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent precampanya per decidir el relleu de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització” d’Espanya i la crispació. Un Dragon Khan El nou govern tampoc va ajudar a El nom de la cosa Els seus impulsors van batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i d’esquerres”. Es tractava d’un intent de marcar distàncies amb els governs anteriors, que s’havien qualificat com a “nacionalistes”. Un dels protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava: “No pot ser que aquell sigui el govern nacionalista i aquest sigui el govern d’esquerres. Nosaltres hem de ser les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En l’etiqueta s’hi sentien còmodes els altres partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat polític les denominacions serveixen per simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i que el mateix Jordi Pujol havia defensat un “tripartit”de CiU, el PSC i ERC, el govern va acabar sent conegut popularment com “el tripartit”, una denominació que va anar prenent un component clarament negatiu. apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació, Joan Carretero, utilitzaria una metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què viurà permanentment instal·lat el govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols deixar temps als nous consellers perquè prenguessin la mida als seus despatxos. El 26 de gener, quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari monàrquic ABC feia saltar la crisi amb una portada que, en poques hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria al Principat a canvi de cobertura política per a l’esquerra radical abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de la campanya per a les eleccions al Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà es va emetre un comunicat des de la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió presentada”. Maragall, finalment, va acceptar l’ordre de Zapatero. En un primer moment, Carod- �| Reportatge | 25 EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar deixant el càrrec per presentar-se a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar, dies després, el mal tràngol de comparèixer davant la diputació permanent del Parlament, on va rebre les fuetejades de l’oposició. Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva actitud [...] estem espanyolitzant la vida política, estem basquitzant la vida política catalana.” Tampoc es va quedar enrere el líder dels populars catalans, Josep Piqué, qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”. Aquell episodi va situar el nou govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat concebut, però no va comportar un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista d’aquell afer batejat com a “cas Carod”, que es va presentar com a cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en ———————————————————————————————————————————— Poc després de signar l’acord, Pasqual Maragall va afirmar: “Catalunya es retroba sencera” ———————————————————————————————————————————— conjunt, els tres partits (el PSC, ERC i ICV) van sumar un 61% dels vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre, doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer amb un problema congènit i una llufa d’inestabilitat de la qual no es va desempallegar. L’alternança necessària En tot cas, el govern liderat per Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un punt i a part que alguns dels seus protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència com a parlamentari, afirma que l’aposta que va fer ERC per un pacte d’esquerres era “necessària per regenerar la política catalana, especialment per tirar endavant un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de l’immobilisme que havia suposat la darrera etapa del pujolisme”. Per a Montserrat Tura, que havia estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior, aquell acord va significar “el final de la Catalunya dual que sempre havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era l’explicitació que l’avenç nacional Les frases ———————————————————————————————————————————— “L’acord era l’explicitació que l’avenç nacional era indestriable del progrés social, era el triomf del patriotisme dels serveis socials” Montserrat Tura CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006) era compatible, indestriable del progrés social”. Dolors Camats, que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene democràtica”. Fins i tot Josep Rull, que el 2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es va trobar, per primera vegada, a l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança ———————————————————————————————————————————— ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Va ser un govern fet més a la contra que no com a projecte comú” Toni Castellà DIPUTAT D’UDC (2003-2006) La primera crisi va esclatar quan els nous consellers encara no havien pres la mida als seus despatxos ———————————————————————————————————————————— política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país quant a polítiques públiques es va mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè aquell catalanisme compartit era Un inici convuls El 20 de desembre del 2003, després de prendre possessió, Pasqual Maragall surt a saludar la gent que s’ha aplegat a la plaça de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar: “Donaré suport a la reforma de l’Estatut que surti del Parlament.” L’inici del mandat és convuls, amb tensions a l’hora de delimitar les competències de les conselleries i de nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que desferma la primera crisi de magnitud és la publicació d’una trobada a Perpinyà entre el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA. extraordinàriament transversal i preeminent. En aquell període la Generalitat va continuar essent una institució nuclear del país i mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni Castellà, que en aquell moment formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica), conserva un record molt menys optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar unes eleccions i no governar”. Tot i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de les forces d’esquerres” i creu que el govern entre el PSC, ERC i ICV “va ser [...] fet més a la contra que no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos permanent que segueixo tenint, va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un mateix govern.” Ni que fos, segons afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan- �| 26 Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un govern van fracassar”. Un nou estil de governar Els que van participar en aquell primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep Bargalló, que va començar com a conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer, sosté que “va ser un govern menys presidencialista i més coral que els anteriors”. I això no només perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també “pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament el del PSC”. La valoració d’aquells que es van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més negatiu d’aquell període va ser “la incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència de tres governs en un”. L’acció de govern Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go———————————————————————————————————————————— La llei de barris, aprovada el 4 de juny del 2004, és un dels principals llegats del govern de Maragall ———————————————————————————————————————————— vern quedés, ja aleshores i encara avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del 2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi projectes pioners i cabdals com la llei de barris o el Pacte Nacional per l’Educació que ens enllaçaven amb unes maneres de fer política social, territorial i municipalista plenament innovadores.” Per la seva banda, Antoni Castells, que va assumir la cartera d’Economia i Finances, posa èmfasi en els avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia d’una millora de la transparència i la pressupostació per objectius”. Les seves companyes de gabinet Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior destaca que, tot i els vint-i-tres anys d’autogovern presidit per Jordi Pujol, les competències de seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores Les frases ———————————————————————————————————————————— “Les discrepàncies, les crisis, curiosament, varen ser més en l’àmbit nacional i la lleialtat que en les polítiques sectorials” Marina Geli i Fàbrega CONSELLERA DE SALUT (2003-2010) (transvasament de l’Ebre, mitjans de comunicació o educació) i se’n van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”. La llei que destaquen bona part dels protagonistes és la de barris, aprovada pocs mesos després de la constitució del nou govern. Fins i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat, la defineix com “una expressió ———————————————————————————————————————————— ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Va ser un govern menys presidencialista i més coral que els anteriors” Josep Bargalló i Valls CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER (2003-2006) En la legislatura del 2003 al 2006 es va encetar la reforma de l’Estatut, que es va acabar frustrant el 2010 ———————————————————————————————————————————— tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament, remarca que en “l’àmbit de medi ambient es va produir un excés d’ideologització que va arraconar i conflictivitzar unes polítiques –tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls d’un país modern i avançat”. A més a més, Rull coincideix amb Toni Castellà (amb qui compartia Els camins de l’Estatut El 12 de novembre del 2004, el president Maragall va convocar els líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de sortida per impulsar un nou Estatut. Aquell dia començava un camí llarg i costerut que acabaria tenint una fita històrica: el 30 de setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text amb els vots de 120 dels 135 diputats. Només va votar-hi en contra el Partit Popular. El text, retallat, es va aprovar al Congrés i al Senat el 30 de març del 2006. L’anunci d’ERC de demanar el vot negatiu en el referèndum del 18 de juny va precipitar la destitució dels consellers republicans. la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més positiu d’aquell govern. Tot i això, els dos excompanys de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la percepció d’un govern en tensió i conflicte interns constants, i un afany intens de revenja –que es va anar matisant progressivament– respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc els principals serveis públics”. De l’Estatut al procés El fil conductor del procés encetat en la legislatura del 2003 al 2006, quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in- �| Reportatge | 27 EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts tenen més confluències en moltes polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable, no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement econòmic sòlid i sostenible”. En qualsevol cas, es mostra convençut de la necessitat que “hi hagi un projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al meu entendre, avui dia, no és ni la independència –i menys tirant pel dret– ni continuar amb tot igual, com si aquí no hagués passat res.” Montserrat Tura, qui havia estat consellera d’Interior del govern de Pasqual Maragall i actualment es manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi- evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que “el projecte fracassat d’Estatut va constituir [...] l’esgotament d’un cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al segle XX i dura més de cent vint anys”. I posa èmfasi en les ferides generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a una crisi de la qual no es pot dir que el país n’hagi sortit especialment triomfant.” La seva companya de gabinet Marina Geli, que va entrar en la política amb Joaquim Nadal i que actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de l’Estatut”. I fixa la mirada en el 2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i agència tributària catalana que era impossible que liderés el PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va ser la base del canvi a l’indepen- ———————————————————————————————————————————— Bona part dels protagonistes del 2003 consideren que un pacte com aquell és “irrepetible” ———————————————————————————————————————————— Els qui el 2003 eren a l’oposició destaquen “l’endeutament desbocat” com a factor negatiu ———————————————————————————————————————————— ———————————————————————————————————————————— dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric era una utopia i el dret a decidir va anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat espanyol o bé escollir ser un estat propi.” Toni Castellà, amb qui comparteix militància en aquests moments, també destaca que el procés estatutari va permetre “constatar des del catalanisme històric del PSC que la proposta d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió d’un estat plurinacional era [...] impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà Josep Bargalló també comparteix aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les Corts i la definitiva al Tribunal Constitucional, tot plegat hauria anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat molt més sumar-s’hi. Hauria anat diferent, segur”. La seva antiga companya de govern Montserrat Tura, contràriament, reconeix que “bo li agraden les ucronies” i destaca que “la tramitació del nou Estatut va influir, però menys del que s’explica”. Per la seva banda, Dolors Camats té molt clar que “sense govern d’esquerres no hi Les frases ———————————————————————————————————————————— “El PSC d’avui no té res a veure amb aquell de l’acord del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional” Josep Rull i Andreu DIPUTAT DE CIU (2003-2006) ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- “Només cal aritmètica i voluntat política perquè un pacte com aquell es repeteixi” Dolors Camats i Luis DIPUTADA D’ICV (2003-2006) hauria hagut canvis a nivell nacional”. Una experiència irrepetible Ha plogut molt des d’aquell 14 de desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb la irrupció dels moviments socials derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de dalt a baix el sistema polític català. Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades amb el PSC arran de l’aplicació del 155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus hereus, seria difícilment reproduïble. Per al republicà Josep Bargalló, un govern de coalició com aquell és “irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC d’ara no té res a veure amb el d’aquell moment. Socialment, de manera discutible, i nacionalment, gens a veure [...]. I el que podia ser Iniciativa no ho són els comuns.” Marina Geli, que en aquell moment militava al PSC i ara ho fa a Junts per Catalunya, també considera Del forat del Carmel al 3% El 23 de febrer del 2005, els ànims entre el govern i l’oposició estaven encesos per l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava de “pervers”. Però ni tan sols els socis d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les explicacions. El cap de l’oposició, Artur Mas, va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern anterior. Prenent el micròfon, el president desferma la tempesta: “Vostès tenen un problema, que es diu 3%.” xes que de projectes sòlids, i més de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En tot cas, defensa que l’experiència del govern de Maragall és, vint anys després, plenament vigent: “Ara no sorprendria tant un govern de tres partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho van explicar com un desori”. Per la seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de la Fundació Catalunya Europa, ho té molt clar: “Només cal aritmètica i voluntat política.” Els que el 14 de desembre del 2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com el que es va signar al Saló del Tinell seria no només “irrepetible” sinó també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè suposaria la certificació definitiva de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el PSC d’avui no té res a veure amb el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de la nostra història”, i hi afegeix: “En coherència amb el que vàrem impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb forces unionistes.” �| 28 Reportatge | EL PUNT AVUI DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024 Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’ “No hi havia qui reivindiqués el govern de Maragall” a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial a El llibre ressegueix l’acció de govern RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi’ durant el període del 2003 al 2006, els seus antecedents i la petja que ha deixat Pere Bosch i Cuenca BANYOLES N o és el darrer llibre publicat sobre el govern de Pasqual Maragall, però sí el que intenta fer una anàlisi més sistemàtica d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la Fundació Catalunya Europa, hi ha escrits de Gemma Ubasart, professora de ciència política a la UdG i actualment consellera de Justícia, Drets i Memòria; Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera, economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem. En el prefaci del llibre, Josep M. Vallès explica que s’ha escrit poc sobre el govern de Maragall quan, en realitat, es va tractar d’un període molt intens. A què és degut això? D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els mateixos correligionaris de Ma- Hem vist després que aquest és un condicionant important. Ho hem vist a Catalunya, on Junts va marxar del govern, i també a Espanya, amb els problemes que té el govern de Pedro Sánchez. El llibre se centra en l’acció de govern i els seus fonaments ideològics. Quins aspectes destacaria? Una primera qüestió tindria a veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha el 2003 no és un simple canvi de govern, sinó una proposta de governar d’una manera diferent, amb més transparència i més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso- ❝ Fins i tot entre els correligionaris de Maragall hi ha hagut una tendència a no reivindicar-ne el llegat Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi havia qui el reivindiqués. Hi ha, però, un llibre important, que és el de Josep M. Vallès (Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya Europa ja va publicar un primer llibre, titulat Pasqual Maragall. Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar, sense amagar els aspectes en què no va reeixir. Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores? Els esdeveniments posteriors que ha viscut el país han empe- titit aquell Dragon Khan de què parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M. Vallès ho destaca en el prefaci del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens previs. El fet d’estar format per tres partits, cadascun amb la seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses. ciat a Maragall, és que aquest no és un govern improvisat. Del 1999 al 2003 es prepara un pla de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a “llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és un govern que arriba amb unes idees clares. El tercer aspecte és l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris, que facilita la transformació d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran qüestió de l’Estatut, que Pujol no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya. No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i àmpliament compartida de la societat catalana. Entre el combat i la reflexió La literatura política té una llarga tradició a Catalunya, on els llibres s’han convertit, fins a l’eclosió de les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del govern liderat per Pasqual Maragall n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès l’eix nacional” (Catalunya després del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la càrrega el 2007 amb L’Engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres, 2007). Un altre periodista, Iu Forn, ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit (Roca Editorial, 2004). En els darrers anys han aparegut volums de testimonis directes, com el d’Antoni Batista, qui ha recuperat els seus dietaris al Departament de Presidència per oferir Al Palau, a l’hivern, un llibre amb un subtítol ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme (Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia, també ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi Mercader, un dels col·laboradors més estrets del president, a Mil dies amb Pasqual Maragall (La Magrana, 2008). Amb una visió més distant, però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere Cullell, “Ja som aquí”. Històries del tripartit (Edicions 62, 2005). � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Memòria del tripartit Creator An entity primarily responsible for making the resource Bosch i Cuenca, Pere Muñoz, Josep M. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2024-01-20 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Tripartit Maragall Mira, Pasqual, 1941- Carod-Rovira, Josep-Lluís, 1952- Saura, Joan, 1950- Esquerra (Ciències polítiques) Esquerra Republicana de Catalunya Iniciativa per Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya. Generalitat Description An account of the resource Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat". Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Avui Rights Information about rights held in and over the resource El Punt Avui EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/657/19750101_Memoria_investigacio_comerc_internacional_PM.pdf fb9ae35c5786d972bd94400f1f8fd77a PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1785 Title A name given to the resource Memòria per treball d'investigació: Evolución de las teorias del comercio internacional de Quesnay a Keynes. Una nueva interpretación. Description An account of the resource 5 p. mecanografiat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Economia Comerç Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Memòria Abstract A summary of the resource. Memòria justificativa d'una recerca on es planteja l'enunciat del tema, finalitat, pla d'execució, mitjans disponibles i requerits. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1975-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 792 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/755/20010110_LV.pdf 343412014ec28c068283667c8ffde2ce PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 10/01/2001 La Vanguardia, p. 030, Cultura Memorias republicanas. TRIBUNA PASQUAL MARAGALL El libro de Carmen de Zulueta "La España que pudo ser" (Universidad de Murcia) es una joya rara y especial. Un maravillosamente bien escrito libro de memorias, donde una persona que habla y escribe en un castellano que ya casi no existe, relata una vida de las que ya no hay en este país. República, guerra, exilio latinoamericano y luego neoyorquino. Infancia y juventud, estudios, amistades, familia, docencia, jubilación, viudedad, y aún viajes y actividades incansables a los 81 años. Debo decir que con esta mujer, que fue y sigue siendo mi "madre americana", nos comunicamos a través del Atlántico por correo electrónico. Pero ella es mucho más hábil y rápida que yo. Carmen pertenece a ese pequeño gran mundo que casi logró el milagro de cambiar España en los años treinta. En mi juventud me parecían titanes, pero no tan minoritarios, y por tanto tan admirables, como luego hemos sabido que eran. No pudo ser. Lo que estas gentes pensaron y empezaron a hacer no fue. Sin embargo, su proeza ha dejado trazas, las trazas que cuarenta años más tarde permitieron a España reemprender el camino sin equivocarse y producir el cambio político-social más espectacular de la Europa de fin de siglo. Cien años tuvieron que pasar -de un 98 a otro 98- desde que este país quiso la alternancia democrática hasta que la ha podido tener de verdad. Y en esos cien años el hilillo que unió la esperanza con el resultado fue a veces finísimo. En él ha estado siempre Carmen de Zulueta. Carmen era hija del catalán Luis de Zulueta, sobrina de Julián Besteiro, nieta de raíces vascas, cántabras y castellanas pasadas por América Latina, madrileña con experiencias de infancia y juventud en esas tierras de origen, y formó parte del notable núcleo de familias liberales de Madrid y Barcelona que fueron dando cuerpo a aquel sueño que duró poco tiempo. Luego se reencontraron muchos de ellos en la América acogedora. Allí la conocí y fue, habiendo ido a lo más lejano, como hallarme realmente en casa, en el mismo mundo en el que se formaron mi madre y mi padre. Profesora de Literatura Española en el Lehman College de la universidad municipal de Nueva York (la City University), hoy jubilada inconformista, Carmen de Zulueta es una presencia viva y activa de la España que no pudo ser pero que está empezando, todavía dramáticamente, a ser del todo. Su libro es obligatorio para todos los que quieran saber de veras quiénes y cómo dieron los primeros pasos, no desde la política sino desde el pensamiento y las actitudes, hacia las actitudes y el pensamiento de hoy, tan alejados de aquellos pero indudablemente hijos de ellos. 147 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1219 Title A name given to the resource Memorias republicanas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Zulueta, Carmen de, 1916-2010 República Model social Nova York Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat política Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1070/19870103d_00184.pdf cbd9cb46f6fcb8d1ef9f3df63c586a3e PDF Text Text EL ALCALDE DE BARCELONA Mensaje del Alcalde de Barcelona al Alcalde de Berlín Con motivo de la commemoración del 750 Aniversario de Berlín quiero hacerle llegar la felicitación de la Ciudad de Barcelona asi como mi más cordial y amistoso saludo personal. Barcelona es y se siente parte de Europa. Berlín, situada en el corazón de Europa, ciudad cuya historia es parte fundamental de la historia europea y mundial, es un punto de referencia obligado para Barcelona. Barcelona ha conocido también épocas de tiranía, guerras y destrucciones. Los barceloneses, como los berlineses, aman la paz y la libertad. Todo ello hace que nuestras ciudades se sientan atraidas una por la otra, y que esta atracción haya dado sus frutos. La presentación de la candidatura de Barcelona para los Juegos Olímpicos de 1992 en la reunión celebrada en Berlín por el Comité Olímpico Internacional, en junio de 1985 fue una fecha significativa. La participación de la Orquesta Sinfónica de Berlín en la Jornada Olímpica en Barcelona, en setiembre de 1986 �HOJA N.° EL ALCALDE DE BARCELONA y la visita del Berliner Ensemble son otros hitos de nuestras relaciones. En estos días en que Berlín cumple 750 años yo expreso mi deseo de que la colaboración entre Berlín y Barcelona vaya en aumento y conjuntamente podamos trabajar por la paz y el entendimiento de todos los pueblos del mundo. Reciba pues, señor alcalde, mi sincera felicitación y la de la ciudad de Barcelona, y le ruego que la haga extensiva a todos los miembros de la Asamblea Municipal, al Ayuntamiento de Berlín y a todos sus conciudadanos. Pasqual Maragall i Mira � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3976 Title A name given to the resource Mensaje del Alcalde de Barcelona al Alcalde de Berlín Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Relacions Internacionals Barcelona Territoris Berlín Ciutats Alcaldes Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-01-03 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/1069/19870102d_00185.pdf 04a058df1cf18437cff8aedf632569cc PDF Text Text , . .^..,^^^ *,a^► Ajuntament de Barcelona MENSAJE DEL ALCALDE DE BARCELONA, EXCMO. SR. PASQUAL MARAGALL AL EXCMO. SRL ETSUZO TSUJI, ALCALDE DE AZUCHI Excmo. Sr. Alcalde: Con-motivo de la inauguración de la nueva plaza de Azuchi me es muy grato enviarle a Vd. y a todos sus conciudadanos un mensaje de felicitación en mi nombre y en el de toda la ciudad de Barcelona. Barcelona se une a la conmemoración de la misión de los Jóvenes Legados de Tensho, cuya gesta histórica será perpetuada en el mural de la plaza. En esta ocasión en que recordamos el Renacimiento japonés que tuvo lugar hace más de cuatrocientos años gracias al intercambio entre Oriente y Occidente, quiero expresar mis votos el intercambio entre nuestros países, entre para nuestras sociedades. En este intercambio el papel de las ciudades ha de ser cada vez más import ante. Exp. 1.780/86 - IMPREMTA MUNICIPAL �Barcelona y Azuchi pueden dar ejemplo estableciendo una fructífera cooperación cultural. Con el deseo de poder visitarles personalmente envío mi más cordial felicitación a la ciudad de Azuchi y a Vd., Sr. Alcalde. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3975 Title A name given to the resource Mensaje del Alcalde de Barcelona, Excm. Sr. Pasqual Maragall al Excm. Sr. Etsuzo Tsuji, Alcalde de Azuchi Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Relacions Internacionals Territoris Azuchi Ciutats Alcaldes Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-01-02 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Correspondència https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1750/0000001347.pdf 608ba1c7038b16486ab9155047e6450c PDF Text Text Més ambició per Catalunya Conferència de Pasqual Maragall (Auditori de La Pedrera)(06-09-2001) Bona tarda a tothom, Bé, tenim aquesta trobada al sortir d’un estiu carregat de missatges. Una trobada, com cada any, per a iniciar el curs i veure quina és la situació política d’aquest país, i també per a exposar els nostres projectes de futur. Dic que sortim d’un estiu carregat de missatges: la globalització esclata. Ahir o abans d’ahir vaig sentir que un vaixell turc havia llençat al mar centenars d’emigrants kurds i afganesos. No és la primera vegada que passa, ho hem sentit aquest estiu, i abans de l’estiu, per descomptat. A les fotografies de l’euro-túnel, -aquesta meravella de la tècnica moderna que és passar per sota del Canal de la Mànega- hi ha un forat per on la gent es cola des d’un camp de refugiats francès que hi ha prop de l’embocadura del túnel a la frontera, i prova de passar a Anglaterra, amb les policies corresponents tractant d´impedir-ho; i, per descomptat, a l’estret de Gibraltar, des de fa temps i d’una forma constant. En el món, els joves radicals s’estan revoltant, i no hi ha una distinció fàcil entre la joventut biològica estrident revoltada contra tot el que s’ha de fer, (aquesta és llei de vida i de vegades és llei de vida que va contra la vida mateixa) i la joventut revoltada de forma massiva però pacíficament, a favor d’una altra globalització: la de la justícia, la del control dels diners internacionals, la de tots els que són contraris a la pena de mort, al tràfic d’armes, a la impunitat dels paradisos fiscals. Això que abans era una especulació de columnes i col·laboradors de diari ara és un sentiment que es va estenent amb una joventut que diu: “prou”. Joventut i no tan joves, evidentment. L’Agnoletto, un dels líders del moviment pacífic anti-globalització de Gènova, no crec que sigui tan jove. Torno a dir: és un moviment proglobalització, però per a una altra globalització o per a una globalització d’aquells instruments que faran possible que la ‘globalització´ econòmica estigui sota control, és a dir, que no sigui salvatge com està sent, que no tingui els efectes horribles que està tenint. Tampoc hi ha, a casa nostra, distinció fàcil entre terrorisme i violència al carrer; desgraciadament ho sabem perquè això ens porta anys de dolor i de preocupacions. El terrorisme és difícil d’aïllar d’una situació que s’ha anat podrint i que ha anat envaint el carrer al País Basc. Els sistemes d’ordre públic fallen. Això no és fer catastrofisme, això és una constatació. Agafem d’entrada, per exemple, tot el que realment aquest estiu ens fa sentir inquiets. Juntament amb la confiança que en Pepe Montilla deia que teníem, i que tenim, en el poble de Catalunya, que és un poble desvetllat i que està desitjós de llançar projectes nous, hem de constatar el fet que hi ha coses que ho impedeixen; hi ha la part negativa d’aquesta balança positiva i aquesta és la part que estic resumint. La nova economia, en efecte, patina. L’apatia política em preocupa més. Segons com, dóna ales al desaprofitament dels projectes que justament calen ara, en aquesta situació: el Fòrum 2004, per exemple, la taxa Tobin, o el Tribunal Penal Internacional; 1 �amb algunes excepcions positives en què això supera l’apatia política i es fa realitat, com és el cas de l’acord antiterrorista europeu, positiu, o com és el cas del salvament, pels pèls, de l’acord de Kyoto per al medi ambient, i per a la lluita contra l’escalfament de l’atmosfera. Hi ha hagut un acord, segurament no tan feliç com alguns voldríem, però hi ha hagut un acord. Però, en general, veiem que l’apatia política, la passivitat davant de la fortalesa d’aquest moviment espontani de globalització que ho supera tot, és més forta que no pas la voluntat d’aquells que voldrien que aquest moviment, sense deixar d’existir, fos acompanyat per la globalització humana, democràtica i profunda. Potser és ‘apatia´ la paraula que convé també aquí a casa nostra. Jo diria també ‘pragmatisme extrem´; diria ‘anti-idealisme´, quasi. Hi ha una passa de l’anti-idealisme al pragmatisme. Hi ha desconfiança, hi ha pactes desinteressats, però hi ha encara més pactes interessats, massa interessats i gens interessants: superficials, numèrics, electorals, de curta volada. Aquests pactes que estem veient aquests dies són d’aquells pactes que dius: “cap a on va tot això?” i si vas gratant et trobes que en el fons no hi ha altra cosa que un conservadorisme que no és ideològic, és pragmàtic. És un conservadorisme de quedar-se tot com està. No es tracta, doncs, de repetir per part nostra el diagnòstic de la situació política. Vam tenir un primer any autonòmic esperançador amb un govern insegur però alguns acords innovadors i interessants: l’audiovisual, les vegueries i l’ordenació del territori en general, l’acord parlamentari de rebuig del transvasament de l’Ebre, també l’acord de rebuig del terrorisme (aquest, una mica més tard), i l’acord de Convergència i Esquerra Republicana sobre el finançament autonòmic que es va escaure l’octubre de l’any 2000 i que ahir va desaparèixer absolutament – s’ha confirmat en les votacions del Parlament aquest matí. Després d’aquest any, que no va ser grandiós però que va ser esperançador (de més vitalitat i amb una mica més de presència del Parlament a la vida política catalana), un any perdut. Un any sense il·lusió, dominat pel pragmatisme, l’any del catalanisme oficial igual a zero, reduït a la mínima expressió, l’any de la condemna contra les terres de l’Ebre, de la pesta i les vaques boges i, finalment, d’un acord financer bo per a algunes comunitats autònomes però, òbviament, no per a Catalunya. A aquestes comunitats, els arregla el passat però no el futur. A nosaltres, ni passat ni futur, però segurament a algunes comunitats que hi han estat a favor realment els ha arreglat situacions que havien quedat, des d’un punt de vista numèric i quantitatiu, molt malament. És el cas d’Andalusia, on faltaven quatre-cents mil habitants, suposem, en el compte de la població que es feia servir. Aquests hi han guanyat però ningú pretén, ni els andalusos i per descomptat tampoc el Partit Socialista Obrer Espanyol, que aquest sigui un acord bo de cara al futur, entre altres coses perquè és un acord que no té garanties. Així com fins ara els diners que ens enviaven eren a compte d’una quantitat que s’havia d’anar actualitzant cada cinc anys i que representava el cost present dels serveis que ens van enviar al principi i dels que després ens han anat enviant, ara no ens envien una quantitat a compte dels serveis que hem de fer, ens envien uns 2 �impostos i la feina és nostra. Si aquests impostos van bé, fantàstic, si no van bé, pugem nosaltres la pressió fiscal. Aquesta és una mica la situació en la qual estem des del punt de vista de l’acord financer, i no m’hi vull posar més, perquè prou que hem discutit aquests tres dies fins a la sacietat, pràcticament, i amb aquesta cosa que té el Parlament, amb la impressió que hi ha que som dos parets que topen, que es parlen, però que no se senten. En tot cas, nosaltres hem dit el que havíem de dir i direm el que encara ens falta per dir. Direm quin és el nostre model, i ho direm d’acord amb Jordi Sevilla, José Luis Rodríguez Zapatero i els amics del PSOE, perquè volem que aquest sigui un model bo per a Catalunya però també per a tota Espanya. En això, alguns de l’Esquerra no estaran d’acord, però nosaltres sí. Nosaltres pensem que l’única solució per a Catalunya és arreglar Espanya. Ens diran que en el fons són il·lusions, que és impossible arreglar Espanya, que ja sabem que al final no ens entenen. Doncs bé, nosaltres som tossuts de mena i tenim aquesta dèria. Aquest és el nostre compromís i aquesta és la nostra voluntat: proposar a Espanya una solució “catalana” (perquè hauria de ser de la major part possible de les forces de Catalunya) als problemes que té Espanya, i no pas arreglar només els problemes de Catalunya perquè si només arreglem els problemes de Catalunya, no arreglarem els problemes de Catalunya. Catalunya només té solució si Espanya canvia, no en el sentit d’anar endarrera del que ha anat, com diu la Declaració de Barcelona, sinó al revés, anant més enllà del que ha anat (que ha anat molt bé). És la primera vegada que durant vint anys, des d’en fa cent o dos-cents, Espanya ha tingut autonomia, llibertat i democràcia. Començar les declaracions dient: “això no va” és dir exactament el contrari. Espanya va, i tant que va. Ha tingut per primer cop en un segle vint anys acceptables. Va malgrat tot, malgrat moltes coses que no van (entre elles segurament el govern, que per a nosaltres no és el millor govern que hi hauria d’haver) però, en tot cas, nosaltres pensem que la missió de Catalunya és justament la d’afirmar de forma contundent que Espanya té solució, i que sense Catalunya no la tindrà, i a l’inrevés, que sense una solució espanyola Catalunya no la tindrà. Catalunya no pot ser una excepció. Altres sí que ho poden ser, tenen les seves regulacions històriques, els seus furs i els seus drets, etcètera. També tenen la mida que tenen i estan posats on estan posats, i nosaltres tenim la mida que tenim i som el que som. Certifico que Espanya no té solució, si no és amb Catalunya ajudant-hi fort. Nosaltres tampoc la tenim, si no és entenent a Espanya. El nacionalisme ho ha fet malament en aquest sentit. Objectivament, no ho ha fet malament. És evident que el nacionalisme català ha contribuït a aquesta governabilitat espanyola. El que li ha faltat al nacionalisme català és confiança en ell mateix, i una mica d’atreviment. Li ha faltat pensar que si seguia per aquest camí i es franquejava una mica més amb Espanya, probablement les coses li anirien molt millor a ell, i per descomptat a tot Catalunya. Això és el que nosaltres pretenem i això és el que nosaltres, amics, farem. Aquest ha estat l’any de la condemna de les terres de l’Ebre, com he dit, l’any de les vaques boges i l’any d’un acord financer negatiu. Nosaltres canviarem aquest acord. Nosaltres tenim en aquest moment els elements per a poder construir un model molt millor, però ha de ser un model complet. Si el que se’ns dóna és llibertat de posar impostos, per exemple, i de viure dels impostos que posem en un percentatge més 3 �elevat que no pas fins ara, és evident que hem de saber en quin marc juguem, i aquest acord no ho especifica això. Aquest acord no diu què passa amb els ajuntaments, no diu què passa amb els fons europeus, i no diu, ja posats a parlar de despesa pública a Catalunya, quant hi invertirà l’Estat. No demanem que ho digui amb detall sinó amb quines lleis, amb quines línies i segons quins principis, el Govern espanyol repartirà la seva inversió pública directa, que no té res a veure amb l’acord al que s’ha arribat entre les diverses autonomies. Quant hi posarà a les àrees metropolitanes?, i quant a l’agricultura?, i quant a la perifèria? i quant al centre?, i quin és el model d’Espanya que tenim?, aquest de les línies de tren i d’avió que surten de Madrid “para unir todos los puntos que están alrededor de Madrid” (que és la definició d’Espanya del senyor Álvarez Cascos) , o una Espanya que té uns eixos, que té una estructura i que té una xarxa i que, per tant, ha de tenir una estratègia per fer funcionar aquesta xarxa bé. Això voldrà dir, doncs, un arc Mediterrani que funcioni, un arc Cantàbric que funcioni i tantes coses més que no es resolen amb la definició d’Espanya com un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han d’unir com més ràpid millor. Per què dic això en aquest punt? Ho dic perquè la inversió de l’Estat depèn de la concepció que es tingui del que és Espanya i de com pot funcionar millor. Aquesta concepció no hi és i en aquest debat que hi ha hagut no hi ha aparegut per a res. Aquí s’ha discutit de diners, i només de diners. Ha estat un mercadeig en el qual les coses més importants no hi són. Per exemple, Manel Royes ha explicat que, segons els càlculs de la Diputació, el 30% de la despesa que fan els ajuntaments és per compte d’altri. Sigui de les autonomies, sigui de l’Estat (suposem que de l’autonomia en gran part, probablement perquè no té els diners). Tampoc hem d’acusar el govern d’allò de què no té la culpa, no té tots els diners que hauria de tenir, però del que sí que té la culpa és de no reconèixer el fet que bona part dels serveis que hauria d’estar donant els donen els ajuntaments, i per tant, si anem a Madrid a discutir el finançament autonòmic i no incloem també les grans magnituds del finançament local, estem tancant un model que no es pot tancar. Ens estarem fent la il·lusió d’haver tancat un model que no ho està, de tancat, perquè sempre hi ha l’escapatòria d’anar descarregant sobre els ajuntaments allò que l’autonomia no pot fer; això està passant a Catalunya ara, i probablement en moltes autonomies més. El nostre model serà un model complet; és l’únic que us puc dir perquè no és senzill de fer. Nosaltres ens volem assegurar abans de fer volar coloms, com s’ha fet darrerament, que les xifres que nosaltres donem són xifres que corresponen a la realitat, i que s’atenen a uns escenaris de futur que siguin creïbles, que no siguin un invent. Nosaltres, en aquest sentit, constatem que hi ha hagut resignació per part del govern. No té el poder ni els diners que ens havien promès que tindria. Hi ha hagut submissió de Convergència i Unió al PP amb un aval sense precedents, en la història de la política catalana, del nacionalisme català al nacionalisme espanyol. Dic sense precedents en la història moderna i per descomptat, sobretot, en períodes democràtics. No hi ha massa precedents d’això. Jo recordo una comissió executiva en el Partit dels Socialistes de Catalunya on nosaltres havíem de discutir si posàvem o no un recurs contra les LLOT famoses de l’any 86, les lleis que van suprimir la corporació metropolitana, que van fer les comarques copiant-les del 37, sense gran esforç i que 4 �van, més que fer, desfer unes quantes coses més. Aquestes que ara precisament estem revisant perquè, al cap i a la fi, fins i tot Convergència s’ha adonat que no van. En aquell moment vam tenir la temptació, i el dret, per descomptat, d’anar al Tribunal Constitucional i dir: “això no pot ser perquè la llei de bases de règim local diu que hi ha municipis, que hi ha comarques i que hi ha àrees metropolitanes, i les defineix.” El que hi ha a Barcelona és, per definició de la llei, una àrea metropolitana i l’Estatut de Catalunya sí que ho diu, que hi ha fets metropolitans, i que s’han de regular, i per tant, suprimir no és el que dret a llei s’havia de fer; potser haguéssim pogut anar al Tribunal Constitucional, però Raimon Obiols va dir: “non possumus”, no podem, perquè nosaltres pertanyem a una de les branques del més sòlid catalanisme que hi ha en aquest país. L’any 34, Esquerra Republicana, que tenia majoria al Parlament, va votar la llei de contractes de conreu. Els propietaris van dir que no, per descomptat, i La Lliga va dir: “hem perdut al Parlament, ens en anem a Madrid”. Hi havia hagut canvi de majories, en aquell moment: la dreta havia guanyat a Espanya però no a Catalunya, i la dreta catalana va dir: “aprofitem-ho”. Van anar al Tribunal Constitucional o de Garanties Constitucionals i el Tribunal va anul·lar la llei. Quan es fa la història de Catalunya i s’analitza què va passar i perquè va passar, i perdoneu aquest gir històric, probablement aquest fet va tenir una importància considerable. Raimon Obiols tenía raó. Nosaltres, en aquell moment, (segurament ara seria diferent), en el mes de març de l’any 1987, nosaltres haguéssim aparegut certament defensant uns drets però, en aquell ambient (que encara es perpetua, i això és el que és escandalós en aquest país) això hagués pogut ser llegit com una traïció a Catalunya per part dels socialistes en la línia del que la dreta catalana havia fet l´any 1934. I vam dir: “no ho fem”. Comentant això a la comissió executiva l’altre dia, Isidre Molas deia: “compte, que hi ha hagut altres ocasions”; quan va ser elegit president de la Diputació l’any 10 o l’any 12, en Prat de la Riba ho va ser amb els vots dels mauristes i en contra del vot dels republicans catalanistes, cosa que se’ls va tornar en contra perquè Acció Catalana al final va sortir del bloc de Prat i li va treure bona part de la seva base electoral, no molts anys després. Això pot tornar a passar, i el que hem vingut a dir és que en aquest moment nosaltres no serem còmplices d’aquesta situació, no volem ser còmplices d’aquesta aturada de Catalunya sota la ègida del pragmatisme. Nosaltres arriscarem, hem d’arriscar i prendrem iniciatives. D’aquí a un mes jutjarem en el debat parlamentari de política general –com està manat- els nou mesos del nou govern Pujol; curiosament estarem jutjant el govern d’una persona que diu que no el dirigeix, que no el coordina, que ja no ho fa ell, que va dir no fa gaire a La Vanguardia: “Mas lo hace más que yo”. És a dir, un president que confessa que ell no està complint l’Estatut, els articles de l’Estatut - jo me’ls he llegit- diuen que el President dirigeix i coordina. Ell diu que no ho fa, o en tot cas que ho fa més en Mas que ell. Per descomptat hi ha algunes coses que es poden delegar. A l’Estatut i a la Llei està especificat, però no ens hi ficarem, en això. Quan això va succeir el mes de gener vam dir: “això anirà malament, serà una confusió, i d’aquí a nou mesos (els hi vam donar nou mesos per veure com anava aquest segon govern Pujol), si va malament els posarem una moció de censura”, i ells van dir: “vostès per què volen posar una moció de censura a termini?”. Bé: els donem nou mesos per demostrar si el que pensem és veritat, els donem els mesos que es requereixen perquè això sigui efectivament comprovat; i està més que comprovat. Si el 5 �mes de gener teníem una raó que era més formal i de previsió que altra cosa, en aquest moment és una raó de pes i d’experiència: aquest govern va pitjor que l’anterior. Així doncs, després d’aquest debat de política general que defensarà en Pujol -no essent ell qui efectivament dirigeix aquesta política- vindrà un segon debat en què nosaltres presentarem la nostra moció d’alternativa, en la qual es discutirà no la política del govern, sinó la política de la oposició, la que nosaltres volem tirar endavant, la que jo vull dirigir i vull tirar endavant amb tots vosaltres i amb aquells que ens seguiran; i en front d’aquesta política, el dia de la moció d’alternativa -moció de censura, pròpiament, perquè és una censura al govern que no ho està fent bé, però és sobretot una alternativa a aquest govern- ells faran d’oposició. I nosaltres farem de govern. Aquesta serà la realitat; jo dic que en aquest debat serà en Mas qui contestarà encara que ells diuen que no; en fi, la història ens ho dirà. En aquest debat el govern pot intervenir moltes vegades, pot ser un debat llarguíssim, pot durar tres o quatre dies, si es vol, perquè hi ha un encadenat d’intervencions que podrien no deturar-se mai i fer-lo molt llarg. Avui hem sabut que, desgraciadament, el Parlament de Catalunya no tindrà instal·lada encara l’emissió de senyal directe, que és una de les moltes coses que en Rigol està instal·lant -i que nosaltres hem empès perquè s’instal·lin-. El Parlament, com en d’altres parlaments, ha de produir un senyal de TV i vendre’l després, i ha de poder distribuir a totes les televisions locals de Catalunya, per exemple, els debats que es puguin fer. Doncs això al mes d’octubre no hi serà, espero que hi serà pel desembre, no crec que sigui de mala fe però el cas és que no hi serà. Bé, en aquest debat ens faran d’oposició. Prou que ja ho fan ara, de fet ja ho han començat a fer abans d’hora, la qual cosa és un bon senyal, ens hi anirem fent. De vegades tinc la impressió que s’està produint allò del ¡Váyase Sr. González! –en comptes de González posem-hi Maragall- però el bo del cas és que jo encara no he arribat a governar. D’aquí a un temps ja els deixarem dir, però almenys que ho deixin passar un parell d’anys després de les eleccions -i encara en falten dos-; o sigui, d’aquí quatre anys que ho diguin, però ara? Doncs ja ho han començat a dir, i a més en això també van junts CiU i PP, com vostès saben perfectament. Nosaltres ens presentarem tal com som, assumint la nostra trajectòria a Catalunya i la nostra trajectòria a Espanya i disposats a afrontar els problemes més delicats: els de la immigració, els de l’envelliment de la població, els de la crisi de l’educació, els de la inseguretat ciutadana, els de la violència. D’alguna manera, tots aquests temes que he citat i que estan presents entre la gent van lligats. Som un país poc jove i, per tant, en perill de ser poc innovador, no dic poc innovador i prou, perquè ho és, però haurà de ser-ho més perquè les coses vagin com han d’anar. En tant que país que té poca joventut i una piràmide demogràfica quasi invertida -hi ha més vells que joves- és un país demandant d’immigració, per tant amb un sistema educatiu sobrecarregat, sense guarderies, i amb una Universitat mancada d’ambició i de suport per part del govern. 6 �Ara mateix s’està imposant a Espanya progressivament el districte obert, que vol dir que tots els estudiants d’Espanya poden assistir a qualsevol universitat amb una quota creixent: l’any passat era el 5%, aquest any és el 20%, l’any que ve serà el 40 o el 50. Les sis universitats de Madrid, instades pel Sr. Alberto Ruiz Gallardón, han decidit obrir les noves matrícules; ells tenen 285.000 estudiants, dels quals 40.000 o 45.000 són de nova entrada a la universitat. El 60% d’aquestes 45.000 places, que són 30.000, són obertes a tots els estudiants d’Espanya. Aquí, ens quedarem amb el 20%; jo n’he parlat amb el conseller, que és un bon amic meu, i li he dit “alerta, que això pot significar una mena de selecció natural gairebé darwinista”, que no ens permetrà beneficiar-nos de la millora de qualitat que podria sortir del fet que hi hagi els mateixos professors i menys estudiants. Però si obres la matrícula a tot Espanya hi ha més demanda i, per tant, la nota de tall (que és la intersecció entre els que demanen entrar i les places que hi ha) és més alta. Això vol dir que els estudiants de la mateixa facultat d’aquí o a Madrid, allà tindran una nota més alta i això significa que es podria produir, també en el camp de la universitat, un procés que fins ara no s’ha produït, afortunadament, però que s’ha produït en altres aspectes de la vida col·lectiva, i de la vida social i econòmica. Prou que ho sabem, els empresaris es queixen que se n’han d’anar a Madrid per a ferho tot, que se’n van. Nosaltres, aquesta cançó no la repetim, i en Joan Clos sempre que pot diu que això no és veritat, que Barcelona és més gran que Madrid, i té més empenta i més PIB (Producte Interior Brut), i és veritat. Però mireu, aquesta psicologia hi és una mica i hauríem de fer que no prosperés, i perquè no prosperi no és qüestió només de fer una propaganda en contra, o a favor de que anem bé, és qüestió de posar els mitjans per anar millor, i és qüestió de posar els mitjans perquè es quedin les indústries bones que tenim, i la universitat n’és una aquí a Catalunya –Estat no n’hem tingut però cultura sí, i educació també-. Sinó, la nostra política d’exportació de serveis quina és? quina és la més important? No podem deixar que d’aquí a cinc anys es pugui dir: “bé, aquells van començar a decaure en el moment en què el districte obert i la ‘globalització´ de la universitat espanyola va fer que els millors marxessin”. Això no pot ser. Espero que no serà i que hi haurà una reacció davant d’això. Ara mateix he parlat amb el rector de la Universitat Oberta de Catalunya que m’ha trucat per dir-me que, amb la nova llei d´universitats, la UOC desapareix, que no pot seguir. És una llei tancada, burocràtica, funcionarial i una universitat que està concebuda amb un aspecte empresarial, com és el cas de la UOC, probablement desapareixeria. Segurament hi ha solucions per la via consorcial amb les altres universitats - sempre hi he cregut- però, en tot cas, tot això que estem dient que es pot fer i que s’ha de fer no és per a quedar bé, sinó que és absolutament substantiu per a la bona marxa del nostre país. Repeteixo, aquest és un país que té problemes d’innovació; que té una demanda de residència, per part dels immigrants, creixent; que té un sistema educatiu complicat a causa d’això i també pels canvis que hi ha hagut i les noves lleis que s’han hagut d’anar aplicant (que són lleis bones però difícils d’aplicar); sense guarderies; i amb una universitat amb poca ambició al darrera per part del govern; que té alguns barris insegurs on es pot covar la intol·lerància, i no es fa res per evitar-ho, al contrari. 7 �És a dir, quan es fan comentaris sobre les dificultats que representa l’arribada de la immigració que s’està produint (s’està fent indirectament, no dic que sigui voluntàriament ni que s’estigui provocant conscientment a la xenofòbia) el que s’està fent és, d’alguna manera, intentar ajudar a resistir aquells que viuen en aquells barris, que són la gent immigrant de la primera fornada dels anys 60 que ara veuen amb desesperació que totes les millores que havien aconseguit al seu barri, amb aquelles escoles que eren una misèria fa tant anys i que ara són unes escoles bastant decents, que ara veuen, dic, que es comencen a complicar. Però no és tan clar que els estiguem ajudant. Aquesta visió que tenen els immigrants dels anys seixanta -que d’entrada ja diuen ara que no són immigrants i tenen tota la raó, són catalans de soca-rel, ciutadans de Catalunya- , que s’adonen que ara se’ls pot anar en orris tot el que han guanyat en aquests quaranta o cinquanta anys, i especialment en els vint anys de democràcia, és un dels fets més dramàtics i immorals que estan passant en aquest país, perquè passa als ulls de tothom i tots ens dediquem a discutir sobre valors i lleis d’estrangeria, però ningú sobre com es resol el problema al lloc on passa. Per tant, el desànim de la població d´aquests barris que estan veient com se’ls està complicant la vida i a qui només es dóna com a sortida la intolerància o la reacció visceral en contra d’aquesta situació a la qual no es donen solucions, és un fet immoral que nosaltres hem d’arreglar, tots, de comú acord. Per què tots de comú acord? Perquè hi ha temes que si no anem tots d’acord són molt fàcils de pervertir en la democràcia. La democràcia és el menys dolent dels instruments que hi ha, però no és perfecte, i hi ha problemes que no sap resoldre, aquells que tenen a veure amb la visceralitat de la gent. Problemes que, efectivament, o tots els partits es posen d’acord en enfocar-los d’una manera pactada o serà molt difícil. En Rigol i el Parlament han fet aquest esforç; hi ha una declaració que es molt correcta, però òbviament, mentre nosaltres discutíem de si els havíem de dir immigrants o no, si eren ciutadans de Catalunya o no, estava passant el que estava passant: que el tema s’ha anat degradant de tal forma que al final només discutim d’ordre públic per allò que passa a la Plaça Catalunya o a la Plaça Malraux. La discussió de debò, que és la discussió d’on hem d’invertir (heu sentit a parlar de diners en matèria a la discussió sobre la immigració? No se’n parla de diners, és un tema de lleis, figura; però en realitat és un tema de diners, i tant que és un tema de diners! Nosaltres farem un programa Urban autonòmic (que és una imitació del programa europeu), on tenim –l’Oriol Nel·lo ho té preparat- quaranta barris en llista on sabem que hi poden haver problemes d’aquests i d’una altra mena. Tampoc volem estigmatitzar ningú, però siguem clars: les coses són ja tan punyents en aquest moment que val més la pena dir-ho. Els alcaldes que hi ha aquí, que n’hi ha alguns, ho saben perfectament, perquè n’hem parlat. Nosaltres intervindrem d’una manera massiva en aquests barris perquè l’única forma d’intervenir és fer el que va fer Joan Clos a Ciutat Vella: invertir aproximadament 125.000 milions en sis anys i, a més, posar-hi la millor gent que teníem i estripar tots els dogmes ideològics que teníem abans -fins i tot alguns de molt esquerranistes i molt radicals com que la gent no podia marxar de Ciutat Vella, que nosaltres l’havíem de fixar. Era la gent la que volia marxar perquè no s’hi volien quedar; evidentment, què havien de fer? Més equipaments, dèiem aleshores. Amb més equipaments l’únic que aconseguíem, segurament, era 8 �deixar espais buits que tampoc teníem diners en aquell moment per omplir de contingut i, per tant, contribuíem indirectament i sense voler a què les coses anessin malament. La nostra experiència ens diu que a Catalunya s’ha de fer de forma massiva el que nosaltres vam fer a Ciutat Vella, dirigits pel Joan Clos: s’ha de fer de forma massiva. Nosaltres tenim una alternativa en temes de benestar social i de salut, i la proposta és que per cada fill de 0 a 18 anys hi hagi una subvenció econòmica. Hi ha molta gent que diu que és dolent perquè la gent amb aquella subvenció econòmica es pot comprar un cotxe: doncs que se’l comprin! És a dir, és important que la gent sàpiga que aquest és un tema molt decisiu per al país i per a tothom, que serem més feliços i viurem millor: si tenim més joventut tindrem més innovació, tindrem més mà d’obra, tindrem menys problemes d’haver de demanar immigrants i moltes coses més que ens convenen, i les pensions més ben pagades. Un dels nostres assessors diu que el tercer fill és gratuït per a la societat, i que cada fill costa 50 milions de formar, de 0 a 18 anys, si comptem tot el que fa la família -les mares en particular- per arribar a formar un noi o una noia a 18 anys. Però sabem també que una persona que arriba a 18 anys, amb la seva vida activa fins els 60 o 65, afegirà en forma de cotitzacions a la Seguretat Social (no per a ells sinó a la caixa general) 50 milions. Això vol dir que, encara que sembli lleig, hi ha temes econòmics molt importants entre mig, i que aquests problemes de conducta en la composició de la família tenen a veure també amb els diners, i nosaltres en això ens hi posarem. La nostra proposta és que hi hagi un pagament mensual: la primera proposta era de 50 euros al mes de 0 a 18 anys, una altra alternativa és capitalitzar això en tres anys, i en comptes d’aquestes 8.000 pessetones al mes que serien 100.000 l’any, serien entre 40 i 50.000 pts. al mes durant els tres primers anys. Això, si es generalitzés el primer any a tota la joventut que hi ha entre 0 a 18 anys costaria 110.000 milions de pessetes, que és un 4 o 5% del pressupost de la Generalitat avui. Per això, quan ens van dir que tindríem una millora de 100.000 milions cada any, no de 400.000, no de 700.000 com havien dit en el pacte fiscal, però sí de 100.000 de mitjana en els primers cinc anys, vam dir: bé aquestes 100.000 milions que els hi donaran de nou, en aquests dos anys, ja les podríem començar a aplicar en aquesta qüestió. Que ningú es faci il·lusions, els consellers que no pensin que aquests diners es podran gastar en més coses. Aquests diners els marquem i van per a un programa d’ajuda a la família i d’ajuda al treball de les dones, perquè estem parlant d’allò que facilita l’eliminació de la situació més diferent d’Europa que teníem fins ara, apart de la natalitat: la taxa d’activitat de les dones, que era molt baixa. Ara, de 25 a 45 anys -en Josep M. Rañé, que és el nostre Conseller Alternatiu de Treball, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat-, ja estem en taxes d’activitat europees. Espanya no, però Catalunya sí. Les dones treballen igual, de 25 a 45 anys, amb la mateixa proporció que treballen a Europa, però no tenen fills. No tenen fills perquè no tenen guarderies, i perquè no tenen les subvencions que tenen a França o a Suïssa en aquesta matèria. És a dir, no tenen les ajudes ni econòmiques ni en forma de serveis que tenen a Europa. Nosaltres el que no tenim ara és el nivell de renda que ens convé per a fer-ho. Doncs ja ens hi estem acostant i el tema és tan important que el que farem nosaltres serà començar a fer com si el tinguéssim, un millor nivell de renda, ja mirarem d’estalviar 9 �per una altra banda. Jo sé que hi ha formes d’estalviar i en Joan Clos també ho sap molt bé: l´Ajuntament de Barcelona ha fet meravelles, i quan vam entrar a l´Ajuntament estava molt pitjor que quan entrarem a la Generalitat. Teníem un pressupost de 20.000 milions, se’n van cobrar 18, se’n van gastar 30, i com que això ja durava 10 anys, l’acumulat que hi havia dels anys anteriors (del Sr. Massó, del Sr. Viola, del Sr. Socías) era de 100.000 milions de deute de l´any 79. Això es va arreglar, i si això es va arreglar, es podrà arreglar el de la Generalitat (que està a dos bilions de deute sobre dos bilions de pressupost). El que no podem, és sacrificar a aquesta obsessió econòmica el no tenir prioritats en matèria de política de família, per exemple. A mi no m’agrada molt parlar de política de família, perquè quan ho fa la dreta sembla que tirin els diners. No, no: això forma part d’una concepció que nosaltres tenim i que nosaltres ens comprometem a tirar endavant, del que ha de ser la política familiar a Catalunya en relació amb el treball, en relació a la piràmide demogràfica, en relació amb la immigració i en relació a la capacitat d’innovar d’aquest país. Tot això que està passant, que no està anant bé, està en aquest moment casat amb un altre problema que és la falta de sistema d’ordre públic. En aquest país, tot això que he dit, passa en un moment en què no té Policia, en té dos o tres, i ningú sap què ha de fer o qui ha de fer què. És a dir, sí que ho sabem qui ha de fer què, però no ho fan per una senzilla raó que no s’havia previst: si es munta un sistema nou de policia, que és la policia autonòmica, i el vas desplegant lentament; si saps que fins a l’any 2007 al Camp de Tarragona i a les terres de l’Ebre no hi haurà Mossos d’Esquadra, penses ingènuament que mentrestant hi haurà els policies nacionals que toca perquè encara no els han substituït. Doncs no, perquè com que van arribant a la resta d’Espanya cada dia més policies nacionals i guàrdies civils de trànsit de carreteres que se’n van a casa seva, a Almeria o a Cuenca, i van dient “nos han sacado de Cataluña”, els altres ja no vénen. És a dir, les baixes de la Policia Nacional no es cobreixen, que és el que els alcaldes de Catalunya estan dient a la Delegada de Govern cada dia, i sé que d´esforços se n’estan fent però estem molt per sota del que hauria de ser. En general la manera com es governa aquest país és la següent: com que no podem resoldre-ho tot, i els catalans no podem fallar, fem una cosa de cada: fem una Universitat bona i no ens preocupem del sistema. Fem una província que funcioni i de la resta ja en parlarem, i anem creant models que demostraran que els catalans ho sabem fer. D’aquesta manera, la Universitat s’ha abandonat i se n’ha fet una de fantàstica, i la Policia no funciona a Catalunya però tenim unes comarques que van fantàsticament bé. Doncs molt bé, no vull espantar ningú però el que nosaltres hem de fer ara, no hi veig altre remei, és demanar tota la responsabilitat sobre l’ordre públic aquí a Catalunya. Ja sé que això és complicat i els alcaldes potser, especialment l’alcalde de Barcelona, em poden dir “compte”. Jo crec que l’única solució que hi ha és fer els números ben fets: que no tenim prou mossos, evidentment, perquè encara no toca en el programa que hi havia de desplegament; i que no tenim policies nacionals, perquè ja no vénen a cobrir les baixes i perquè estan mancats de moral. (Baixos de moral al final ho estan tots, perquè saben que el sistema no funciona). Les policies municipals són l’ase dels cops, és a dir: com que la gent a qui es troba pel carrer probablement no són ni els mossos ni 10 �els policies nacionals, almenys a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, sinó les policies municipals respectives, a aquests els culpen de tot el que passa. A mi això no m’estranya ni tampoc m’escandalitza molt, el que ja m’escandalitza més és que autoritats polítiques aprofitin l’ocasió per mal dir que això no va bé i que la culpa és dels Ajuntaments. Això ha passat algunes vegades, i és una cosa que des del punt de vista de la moral política no s’hauria d’admetre. Nosaltres voldrem demanar el comandament de totes les forces de policia de Catalunya. Hi ha autonomies que el tenen, que no tenen mossos i que no tenen Ertzaintza, però tenen comandament sobre un sector de la Policia Nacional, un petit sector segurament. Són coses modestes però llei en mà es poden fer; es pot fer tot amb l’Art. 150, punt 2, de la Constitució, com ha demostrat moltes vegades l’Enric Argullol. Per tant, això ho demanarem, i al mateix temps mirarem que els Policies Nacionals que hi ha ara, si no és per la via d’aquest article, que és una mica llarga, puguin anar-se integrant ja sigui a les Policies Municipals o als Mossos d’Esquadra: no vulguem una cosa tan perfecta que en el fons ens estigui perjudicant en els terminis de fer-ho. Els ajuntaments estan aguantant en aquest moment una pressió real i una pressió mediàtica i governamental molt forta. Nosaltres, la Catalunya que volem és una Catalunya que ha de ser fidel a allà d’on venim: d’on venim nosaltres? qui som nosaltres? Doncs mireu, nosaltres som una colla de gent (-ja ho sabeu, però no és dolent recordar-ho de tant en tant-) que prové de molts llocs diferents: prové de la MSC, prové del FOC, prové del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, prové dels independents del Socialisme: de la Mª Aurèlia Campmany, l’Alexandre Cirici, el Jordi Llimona, etc; prové del POUM: l´Albert Gironella, la Flora Isgleas, el Carmel Rosa, en Ramon Fernández Jurado, en Manuel Alberich; provenim de la Federació Catalana del PSOE: la saga del Paco Ramos, la Carme Carol us la pot explicar, la història d’aquest senyor i de tots els altres: que van ser detinguts, que van anar a vaixell a l’Uruguai el 6 d’octubre, que després van guanyar les eleccions, però després va venir la guerra i la van perdre; en Ramos se’n va anar a Rússia i, com que era socialista i no comunista, va anar a Sibèria, i després va tornar a aquí i li anava dient a la Carme: “Tu no et preocupis que el socialisme arribarà” (fantàstic !) i la Carme li deia: “Escolta’m Paco, que això està durant molt” i l’any 82, al mes d´octubre, el Paco li va dir: “¿ Lo ves, Carmen ? ¡hemos ganado!” i la Carme sempre anava dient: “Ara només ens falten els Jocs Olímpics” i quan vam tenir els Jocs Olímpics va dir: “I ara només ens falta la Generalitat socialista” i jo li vaig dir “Carme, la Generalitat serà la de tots els catalans, sí o no?”- del Felip Lorda, del Triginer, del Codina, de la Mercedes Aroz i el Jordi Vallverdú; del Verde Aldea, el Francesc Raventós, el Quim Llach, el Toni Siurana, el Josep Pau, aquests venien del Reagrupament; el Cando, el Múrcia, el Royes, el Molas, l’Udina, l’Urenda, el González Casanova, tots aquests venien del FOC; els del FuSuFu, Forces Socialistes Federals: el Xavier Muñoz, en Mirada, en Jordi Muñoz, el Carles Munné, el Quim de Nadal, el Lluís Armet -em penso que hi va passar un temps-; els tres Jordis, en Solé Tura, en Conill i en Borja, que venien del PSUC, i després els que ara ens falten: el Just Casero, el Xavier Soto, l’Antonio Santiburcio, i l’Ernest Lluch. Ara, els de Ciutadans pel Canvi i Fem Via: en Josep M. Vallès, l’Espasa, en Toni Puigverd, la Carme Valls, en Xavier Folch, la Marina Subirats, en Masllorens, el Joan Carbó, el Jordi Sales, la Pilar 11 �Malla, l’Antoni Pané ... Nosaltres creiem que som, no l’única línia política de Catalunya que pot governar aquest país, però sí una línia política que pot governar aquest país. Amb aquesta història em penso que ningú ens ha de demostrar res. El meu compromís és fer d’aquest projecte de Catalunya -aquest somni si voleu, com diuen alguns- una realitat. De fet, no es tracta ben bé d’un somni, es tracta d’una possibilitat, i diria més: d’una gran probabilitat. No podem perdre més temps amb falsos debats sobre les essències o sobre persones. A més de perdre el temps, és avorrit i és enfarfegant. Jo crec profundament en un nou desvetllament de Catalunya, en un esclat d’iniciatives contingudes, en una multiplicació d’energies en l’educació i l’acció social, en un revifament de l’esperit de risc i d’empresa; jo hi crec i, tanmateix en la mesura que hi crec, em pesen les hores que han de passar fins a arribar-hi. No puc més que maldar per convèncer el poble de Catalunya per la via del contrast, per la via de l’exposició raonada de les alternatives que té, per l’aixecament de l’interès públic cap a aquest debat -independentment del seu resultat numèric: si es voten menys o es voten més les mocions que fem-, que la nova Catalunya i la nova Generalitat han madurat prou i que no és intranscendent que sigui el nacionalisme espanyol avui qui mantingui la Catalunya ensopida i la Generalitat pujoliana fent xupxup, (perdoneu-me aquesta broma) per dos anys més. Compte, no per mala fe sinó per poca fe. No per manca d’interès per Catalunya per part d’uns i altres sinó per devaluació d’aquest interès que ha esdevingut, si abans era interès polític, ara estrictament interès electoral. Governar com a norma. Pragmatisme per sobre de tot, fora idealismes. Jo sostinc que aquest pragmatisme és moneda avariada perquè no té resultats pràctics. Un pot ser idealista i no tenir resultats, però almenys és idealista i té una moral; però ser pragmàtic i no tenir resultats pràctics és desastrós, des del punt de vista moral i des del punt de vista pràctic, i és el que estem veient. Jo sostinc que això és moneda avariada, que l’idealisme sense resultats és car però es justifica. El pragmatisme sense pràctica, en canvi, no. Negociar amb el govern espanyol?, sempre és necessari. Dependre del partit del govern espanyol?, dramàtic. Votar a Madrid per responsabilitat?, és comprensible. Transaccionar a Madrid?, també. Votar a Catalunya una cosa i a Madrid la contrària és un tema fonamental i és impropi d’un partit català. No hi ha massa precedents com he dit abans. Fer passar la trista realitat pel desig rosat és una temptació de tot govern que tota oposició té la obligació d’advertir. Al final ha resultat molt més congruent amb els interessos de Catalunya el moderat, però rigorós i idealista, catalanisme de Raventós i Obiols que l’arrauxat, a voltes, nacionalisme de CiU que finalment esdevé no pactista (de quin pacte públic i conegut podem parlar?) sinó francament mansoi. Nosaltres vam guanyar eleccions a en Trias, a en Cullell, a en Roca, a en Molins, i si m’apureu, a en Pujol; aquest matí pensava que part del que passa aquí és que, tan parlar dels seixanta-vuit vots i dels seixanta-set vots, hi ha més vots del poble darrera del seixanta-set escons que darrera del seixanta-vuit, i això és una cosa que no hauria de tornar a passar per higiene mental i per higiene política perquè crea mal ambient. 12 �Bé, doncs, vam guanyar a tots els que vam guanyar: Trias, Cullell, Roca, Pujol -si m’apureu-, Molins, i és normal que els preocupem i que insisteixin en aquesta tercera norma, que diu que tenen, de l’estratègia política, que consisteix en desacreditar l’adversari. Tanmateix, no ens hem d’enganyar: el que està en joc no és Maragall o Pujol, ara ja no, ni Maragall – Mas. El que està en joc és la possibilitat que la Catalunya real provi una altra cosa que, per altra banda, ja coneix en un altre camp. La Catalunya de Girona, la de Lleida, la de Reus, la de Figueres, la d’Olot, la de Tortosa, la de l’Hospitalet, la de Cornellà i Santa Coloma, la de Sabadell i Terrassa, la de Manresa i Igualada, la de Vilafranca i Vilanova, la de Caldes d’Estrac. Per cert, la de Barcelona i Badalona. Com voleu que no guanyem si aquesta Catalunya és la d’una majoria abassegadora de la població?, i direu “com és que no l’hem guanyat encara?” Bé, si la gent sap que les coses van, perquè els ajuntaments recullen totes les pilotes que van fora del sistema, i si la gent ja no creu que “aquests alcaldes són bons per a tot, i els altres per defensar Catalunya”, aquesta dissociació que ha presidit la política catalana s’anirà esvaint. El que està en joc és passar pàgina, respectuosament i críticament alhora. Però, en tot cas, passar pàgina. Canviar de govern si no ara, sí d’aquí a dos anys, però sabent ja des d’ara què és el que cal fer perquè Catalunya reaccioni, innovi i es llanci de ple a la cursa del segle XXI i de la globalització humana, amb il·lusió i possibilitats de fer-ho bé. Bona nit. Pasqual Maragall i Mira 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més ambició per Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Catalunya Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Model social Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2801/19970504_Avui_MesEuropaMesProximitat_PM.pdf 1f57b85a33b86f35c20a44b1e469f8b6 PDF Text Text A V U I A V U I diumenge 4 de maig de 1997 19 Diàleg ✦ Més Europa, més proximitat L Pasqual Maragall a revisió del Tractat de la Unió Europea es troba en la seva recta final. D’aquí a dos mesos, la Conferència Intergovernamental que tindrà lloc a Amsterdam –i que marcarà el final del semestre de presidència holandesa– haurà de prendre una decisió sobre les bases jurídiques que han de regular la nova etapa del procés d’unificació europea. Una etapa decisiva, que vindrà marcada per la unió monetària i per l’ampliació cap als països de l’Europa central i oriental. Ens trobem, doncs, davant una oportunitat històrica que no hem de deixar escapar. Un moment clau per aconseguir edificar unes institucions europees més representatives, més transparents, més properes al ciutadà. Una Europa així no pot construir-se sense tenir en compte el punt de vista i la participació activa dels poders més pròxims al ciutadà, és a dir, sense els poders locals i regionals. És amb l’objectiu d’influir en la reforma del Tractat de Maastricht que el Comitè de les Regions –òrgan consultiu de la Unió Europea que presideixo des de març de 1996– ha convocat per als dies 15 i 16 de maig, també a Amsterdam, la primera cimera de ciutats i regions d’Europa. A la capital holandesa es reuniran, doncs, d’aquí a uns dies, els presidents de totes les regions, länder i comunitats autònomes, i els alcaldes de les principals ciutats europees per debatre els grans reptes que tenim plantejats en aquest final de segle: l’ocupació, una ampliació equilibrada, l’aprofundiment de la democràcia europea... En aquesta trobada, les ciutats i regions alçarem la nostra veu per reclamar als representants dels governs dels quinze països comunitaris una veritable definició del principi de subsidiarietat que arribi als governs locals, regionals i autonòmics. Aquest principi, que inspira la Carta Europea de l’Autonomia Local (elaborada el 1985 pel Consell d’Europa i en vigor a Espanya des de 1989), és el que volem que es reculli en el nou Tractat. Precisament aquests dies acabem de celebrar a Barcelona una Arxiu Municipal de Girona. Avui. 4/5/1997. Pàgina 19 conferència internacional sobre l’aplicació d’aquest text normatiu en els països del Consell d’Europa, amb la participació de més de 150 juristes de tot el continent. El que els representants locals i regionals diuen és molt clar: la viabilitat i virtualitat d’Europa depèn de la capacitat de construir una Europa propera. Volem una Europa unida, però no admetem una Europa llunyana. Volem més Europa però també volem més ciutat i més regió. Volem més Europa però la volem més a prop. Això vol dir que s’han d’articular els mecanismes polítics, normatius i també informatius que ens permetin sentir Europa com una referència que ens sigui pròpia. Però també vol dir que el món local, i amb ell els ciutadans, senti que se’ns torna part del poder i de les facultats que històricament hem cedit cap amunt, cap als Estats, i que en molts casos avui no està justificat d’ubicar en aquest nivell i sí en canvi en el nivell regional i en el nivell local més proper. De la mateixa manera, els Estats han d’anar reconeixent l’autonomia d’aquelles nacionalitats i regions que històricament van perdre la seva singularitat “Ens trobem, doncs, davant una oportunitat històrica que no hem de deixar escapar. Un moment clau per aconseguir edificar unes institucions europees més representatives, més transparents, més properes al ciutadà” política en benefici de la creació de l’Estat modern. Dit això, el que també ha de quedar clar per a tothom és que subsidiarietat vol dir proximitat amb responsabilitat. Vol dir lleialtat institucional. Com diuen els alemanys, només sobre la base de la bundestreue, de la lleialtat federal, es pot jugar a l’autonomia i a l’autèntica descentralització. És per això que ni els Estats membres i garants de la Unió Europea ni la mateixa Unió no s’han de sentir amenaçats per una afirmació que ells mateixos haurien de fer rotundament, si no volen esdevenir suspectes: la del dret dels ciutadans a controlar el seu entorn polític. No s’han de veure amenaçats perquè les ciutats i regions són la via natural de connexió entre el ciutadà i la Unió Europea, tant en una direcció ascendent (transmetent a les institucions les opinions i les expectatives de la gent) com en una direcció descendent (informant i familiaritzant al ciutadà amb les polítiques europees). Reforçar, doncs, el paper de les ciutats i de les regions és una condició bàsica per legitimar el paper dels Estats –uns Estats segurament més prims, però més forts, justament per més capaços, a través d’Europa, de la moneda única, etc., d’influir en el món– i de les mateixes institucions europees. Tot allò que s’envia més lluny s’envia per guanyar i no per perdre, per ser més forts i no més febles, per ser més efectius i perquè cada un dels ciutadans d’Europa es pugui sentir més confortable, més ben representat. Fa quatre dècades es van posar els fonaments de la construcció europea. Tot i el temps transcorregut, i malgrat moments de certa debilitat, el projecte ha anat incrementant la seva vitalitat. El camí per fer només podrà ser recorregut per la via de la transparència i la proximitat. Aquesta mateixa setmana he pogut constatar a Florència la coincidència de pensament amb els representants de ciutats i regions d’Itàlia, país, avui, com és ben sabut, d’una extraordinària vitalitat urbana i regional. En el decurs d’una conferència sobre els governs locals davant la revisió del tractat, vaig tenir l’ocasió d’alertar del perill que la Unió Europea caigui en una certa fatiga institucional i en un escepticisme cívic, en una manca del tipus d’idees i idealismes que desperten l’entusiasme dels ciutadans. Aquest és un risc que no ens podem permetre. És molt més segur implicar a tothom en la construcció de la nova Europa. I aquí el paper dels poders territorials és determinant. La P.M. credibilitat i el futur europeus exigeixen avui un apropament a l’escenari de la societat. En definitiva, és necessària més Europa, però també més regió i més ciutat. Aquest és el missatge –simple, però determinant– que la cimera d’Amsterdam del 15 i 16 de maig vol transmetre als quinze governs dels Estats membres de la Unió Europea. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més Europa, més proximitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-05-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Subsidiarietat Unió Europea Divisions administratives i polítiques Acció política Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 536 Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/728/19971128_LV.pdf 03e2b2db08caade105f0e127baada8df PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/11/1997 La Vanguardia, p.021, Opinión Micromega, local y global. DESDE ROMA Autor : PASQUAL MARAGALL Estamos buscando los nuevos límites, nuestro nuevo territorio. Recuerdan el chiste de aquel que sube al cielo y ante el silencio reinante pregunta: ¿hay alguien? Eso nos preguntamos ahora que nuestro mundo es "el" mundo: ¿hay algo más allá? Ahora que vemos la Tierra entera desde el satélite. Una pelotita. Ahora que en ese lugar hay un satélite en vez del triángulo con el ojo terrible de Dios. Ahora que ya estamos allí, nos damos cuenta de lo pequeño que era en realidad el dios que habíamos imaginado. ¿Hay alguien más?, repreguntamos como en el chiste a la voz solemne, tremenda y a la vez paternal que nos había contestado: "Soy Dios Padre". Y tanto si hay alguien más. Dios es ya otra cosa mucho más grande, mucho más diferente, como decíamos de niños. El doctor Oró dice que hay muchas probabilidades de que haya otros universos y por tanto otras vidas. No es esto mucho más que una traslación lógica del sensible empequeñecimiento de nuestro mundo, a la vez real, gracias al avión y la televisión, y virtual; somos una pelotita porque nos vemos como tal, desde lejos, suficientemente lejos. Y además somos menos, menos categóricos, porque en el satélite lejano hay un tío que se equivoca y tiene que salir a arreglarlo, se rasca, se marea, se olvida cosas. Un desastre. Como en la oficina, como en casa. A lo mejor hasta cobra comisiones ilegales. Havel, con la sabiduría indudable de los que vienen del frío, explica que el mundo actual se le aparece como un beduino en jeans, recubierto de ropas tradicionales y montado en un camello con un anuncio de Coca-cola en... la cola, bamboleando al son de su "walkman". Un lío inmenso. Lo propio y lo extraño en extraña mezcla. El mundo y lo local, lo universal y diverso y lo idéntico a sí mismo, en un solo punto, en cada punto. Saber dónde empieza el territorio de los demás y termina el nuestro. ¿Será esa la nueva interrogación que nos inquieta?: qué es lo micro y qué es lo mega. Dónde termina lo local y empieza lo global. Saber si en cada escenario de la vida estamos solos o si hay alguien más. Pero la respuesta existe: siempre hay alguien más. Lo que no sabemos es si esto es lo más importante. O mejor dicho: lo que no sabemos es de qué manera esto es importante. De momento sólo sabemos que los que vienen de la decepción, los que trabajan cerca de los demás, los que mandan cerca pero poco..., todos éstos, parecen más de fiar. 110 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1190 Title A name given to the resource Micromega, local y global. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Administració local Identitat (Concepte filosòfic) Subsidiarietat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-11-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3744/FMHP_00886.jpg 33e587583a2dae81a5faf2661bdb4199 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 07/01/2004 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Mig cos i senyera de la Consellera Cid Subject The topic of the resource Consellers Administració autonòmica Banderes Cid, Marta, 1960- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3764/FMHP_00906.jpeg ae85e28d59dd611acdb8a8985590e5f1 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 16/07/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Bedmar, Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Mig cos i senyera de la Consellera Figueras Subject The topic of the resource Consellers Administració autonòmica Banderes Figueras i Siñol, Carme Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies