260 10 5656 https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2819/19880708_MitingLaMonumental_PM.pdf 85f82eb3a01ad89d5400f3765ee53260 PDF Text Text MÍTING MONUMENTAL 8 de juliol de 1988 Vosotros esperanza -vosaltres-, en el futuro vuestro que entusiasmo, représentais, la es la herencia, sois los herederos, de lo mejor que ha tenido este país, y esta ciudad. No olvidemos de donde venimos y no olvidemos lo que representamos. Venimos de lejos, de muy lejos, de más de 10 años, de mucho más. Venimos de la tradición obrerista, de la gran tradición obrerista de este país. Venimos del conflicto como fuente de innovación y de progreso. 1 �Venimos de la tradición heroica de la resistencia. Venimos de los dolores del crecimiento. Venimos de la vanguardia cultural. Venimos de la lucha por la democracia, por la autonomia y por la libertad. Representamos la tradición progresista, representamos el futuro de este país. ESCOLTEU, representem, no hem d'oblidar d'on venim i què però també hem de dir què aportem i també hem de dir quin és el nostre compromís amb Espanya, amb el país i amb la ciutat. ¿Què aportem els catalans a la política espanyola? Potser aportem només reclamacions, gemecs ? 2 queixes i �Potser aportem només irritació i conformisme ? Seria molt trist que només aportéssim això. Pero no. No us inquieteu. aportar molt a la política Podem Els catalans podem espanyola. aportar una Catalunya oberta, dialogant i constructiva per fer una Espanya moderna i equilibrada. Per fer una Espanya que compti en el gran projecte de la unitat europea. Podem aportar una Catalunya capdavantera en la concepció federal de l'Estat. Podem aportar una Catalunya solidària amb els altres pobles d'Espanya. Podem obligada aportar una Catalunya que sigui en la cultura i en la solidaritat i en la distribució. 3 referència riquesa, en la �I podem fer-ho perquè molta gent -nascuts aquí vinguts de fora- creu en el futur de Catalunya, o com hi creieu vosaltres. Son gent que desitgen sentir un discurs esperançat sobre el futur, com el desitgeu sentir nosaltres. Son en la gent que desitgen apassionadament il·lusió de fer realitat la participar Catalunya somiada. Son gent que desitgen soldar el destí personal amb el destí col·lectiu del país estimat. Aquesta gent són majoria en el nostre país, no ho dubteu. Aquesta gent no es mereixen una vida pública orfe d'esperança. Aquesta gent no es mereixen irritat, immòbil. 4 un país insegur, �Estic convençut -com esteu convençuts vosaltres- que tenim les idees, l'habilitat i l'energia suficients per moure aquest país. Estic convençut que tenim la prudència necessària per asserenar aquest país. No sucat ens amb quatre podem conformar amb una Catalunya oli, adagis basada en quatre adagis i que són una caricatura de de prou, la pa amb nostra manera de ser. No ens podem conformar amb una Catalunya orgullosa i prou, suspicaç i prou, més atenta als símbols que als fets. Hem de voler una Catalunya jove, d'una colla de virtuts, moderna, que compti en els hereva projectes importants de futur. Que compti en el treball de les dones, en la sort dels marginats, en el futur dels joves, en la confiança dels empresaris. 5 �Una Catalunya millor, en art, Catalunya que en què la vida de cada en ciència, tregui tot dia sigui en qualitat de vida, una el profit de les seves energies. No ens construirem poden conformar, i no ens conformarem, la Catalunya dels nostres somnis. El país amable, obert, tolerant, liberal (en el millor sentit), de progrés (per tothom), la nació no excloent, formada de tots els rius que l'han regada, construïda, pam a pam, per les seves viles i ciutats, pels seus ciutadans més actius. I per aconseguir-lo la ciutat de Barcelona farà la seva aportació al país. Hi aportarà el seu dinamisme. Hi aportarà el seu esperit de ciutat oberta i de progrés. Catalunya i Espanya poden comptar amb Barcelona, esteu-ne segurs. Visca Barcelona, Visca Catalunya, Visca Espanya ! 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Míting 10è aniversari del PSC a La Monumental Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-07-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Acció política Model social Catalunya Espanya Commemoracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. La Monumental (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Description An account of the resource Acte de celebració dels deu anys de la unitat socialista a Catalunya, amb la formació del PSC. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 176 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1449/19950525d_00686.pdf cd5cb476f12595667ceb970c61b1a2b6 PDF Text Text MÍTING CENTRAL AL PALAU SANT JORDI Dijous 25 de maig. A995 - ESTEM ARRIBANT A L'HORA DE LA VERITAT D'AQUESTA CAMPANYA. - ESTEM EN EL PUNT CULMINAN HA PERMÈS EXPLICAR-NOS. D'UNA CAMPANYA QUE ENS - I QUE ENS HA PERMÈS, UN COP MÉS, D'ESCOLTAR EL BATEC DE LA CIUTAT, DELS SEUS HOMES I LES SEVES DONES. DE LA GENT QUE FA, VIU, TREBALLA I DISFRUTA AQUESTA CIUTAT MAGNÍFICA I ÚNICA QUE ÉS BARCELONA. - HEM POGUT EXPLICAR ARREU, PAM A PAM, LA BARCELONA QUE HEM FET. - PERO SOBRETOT HEM VOLEM FER. EXPLCAT LA BARCELONA QUE - HE TINGUT OPORTUNITAT DE DIBUIXAR LA BARCELONA DEL FUTUR. D'UN FUTUR QUE ÉS AQUÍ MATEIX. A TOCAR DE LA MA. - I DE FER-HO DEMANANT QUE ES CONEGUÉS I ES RECONEGUÉS LA BARCELONA DEL PRESENT. - SÍ SENYOR! LA BARCELONA (UE HEM FET ENTRE TOTS. UNA CIUTAT QUE ÉS MAGNÍFICA' ENCARA QUE A ALGUN CANDID^IT LI SAPIGA GREU HAVERHO DE RECONÈIXER 1 HO VULGUI AMAGAR. - HEM TRANSFORMAT LA CIUTAT DE DALT A BAIX. ENCARA QUE LI SAPIGA GREU. - HEM PROJECTAT BARCELONA AL MÓN. 1 AMB BARCELONA HO HA FET TOTA CATALUNYA. E CARA QUE LI SAPIGA GREU. �- NO TENIM TOTS ELS PROBLEES RESOLTS. ÉS CERT. ELS CONEIXEM I HEM EXPLICAT LE3! NOSTRES PROPOSTES PER RESOLDRE'LS. - PERÒ DEIXEU-ME QUE US FACI UNA PREGUNTA: ESTEM O NO ESTEM MILLOR DEL QUE ESTAVEM FA DOS, FA QUATRE, FA SIS, FA VUIT O DEU ANYS? - DIGUEU: ESTEM O NO ESTEM MILLOR? I '' "] [" S I I I I I I I I I I I I I I I I II I !mur] - I, DONCS, PER QUÈ NO HO PODEM DIR? PERQUÈ NO HO PODEM DIR AMB ORGULL? QUIN MAL Hl HA? - SABEU QUÈ PASSA? QUE EL CANDIDAT QUE VA VENIR DE MADRID ESTA DESCENTRAT. - PERQUÈ TOTHOM LI DIU CUE LA CIUTAT ESTA CANVIADA, MILLORADA, ESPLÈNDIDA. I SE SANT INCÒMODE. - PER AIXÒ HA MUNTAT UNA CAMPANYA ACUSANT-NOS A NOSALTRES DELS SEUS PROBLEMES. - PERQUÈ AIXÒ ÉS EL QUE HA FET: - MIREU, AVUI NO ÉS EL MILLOR DIA DE PARLAR-NE, JA HO SÉ. PERÒ A MI M'HA SABUT MOLT GREU QUE EL MEU ADVERSARI FALTÉS TANTES VEGADES A LA VERITAT. - QUE DIGUÉS QUE ERA UN CAPRICI MEU EL QUE UN INCOMPLIMENT SEU. - QUE DIGUÉS QUE NOSALTRE HAVIEN D'HAVER FET ELLS. NOMÉS ERA NO HAVÍEM FET EL QUE - QUE HAGI DESCRIT UN PANORAMA NEGRE D'UNA CIUTAT QUE SI ALGUNA COSA POT LLUIR AVUI ÉS LA SEVA LLUM �- I QUE HAGI ESTAT AMAGANT NEGANT QUE ESTAVA DISPOSAT A TRAIR FINS I TOT E S SEUS MÉS FIDELS PER LA SEVA AMBICIÓ PERSONAL. PERQUÈ PER EN ROCA BARCELONA ÉS UN INSTRUMENT. UN INSTRUMENT PER A LA SEVA CARRERA POLÍTICA. I JO US DIC: BARCELONA NO POT SER MONEDA DE BARCELONA ÉS UNA PASSIÓ. CANVI. AMB BARCELONA NO S'HI JUGA. AMB BARCELONA, O T'HI CASES PER AMOR O NO Hl VINGUIS. A BARCELONA NO S'HI POT VENIR QUAN S'ESTA CANSAT DE MADRID. BARCELONA ÉS SENTIMENT. - PER AIXÒ LA NOSTRA VICTÒRIA DE DIUMENGE SERA DOBLE: GUANYAREM LA CAMPANYA: LA CIUTAT ES RECONEIXERA LA MATEIXA, RECONEIXERA EL SEU PROGRÉS I AFIRMARA QIE VOL MÉS PROGRÉS. PERÒ TAMBÉ GUANYAREM UN CANDIDAT QUE HA FET UNA CAMPANYA QUE LA CIUTAT NO ES MEREIXIA. - BARCELONA GUANYARA UNM VEGADA MÉS. NO ENS PODRAN ATURAR. AIXÒ JA NO Hl HA QUI HO PARI! - I VULL FER UN ADVERTIMENT: JO NO CANVIARÉ MAI. NO EM FARAN CANVIAR. JO SEGUIRÉ ENTOSSUDIT PER BARCELONA. SEGUIRÉ LLUITANT PER ALLÒ QUE LA CIUTAT DEMANA I HO FARÉ ALLA ON CALGUI. - ARA US VULL PARLAR UN MOMENT DEL PERSONAL AMB EL FUTUR DE LA CIUTAT. MEU COMPROMÍS UN COMPROMÍS QUE JO ENTENC COM UN COMPROMÍS AMB TOTS I CADASCUN DE VOSALTRES, I AMB TOTS ELS BARCELONINS 1 BARCELONINES QUE DIUMENGE DIRAN: �VINGA MARAGALL, SOM-HI! I TAMBÉ UN COMPROMÍS PERSONAL AMB TOTS ELS ALTRES. PERQUÈ VULL SEGUIR SENT L'ALCALDE DE TOTS: L'ALCALDE DELS NENS, QUE EM TRACTEN COM UN NEN. L'ALCALDE DELS JOVES QUE EM DIUEN: El, TIO, PASQUIS, CANYA! L'ALCALDE DELS QUE VAN NÉIXER AQUÍ I L'ALCALDE DELS QUE EM DIUEN "PAISANO" "PAJCUÁ" L'ALCALDE DELS QUE EM VEUEN COM UN FILL. VULL SEGUIR SERVINT-VOS A T S. NO PATIU: EL MEU COMPROMÍS Ni0 ÉS DE CONVENIÈNCIES. ARA JA FA TEMPS QUE ENS CONEIXEM I SABEU QUE NO PUC SERVIR LA MEVA GENT, LA MEVA CIUTAT, EL MEU PAÍS, ELS MEUS IDEALS, SIN() ÉS AMB PASSIÓ, AMB ENERGIA, AMB TOSSUDERIA, AMB IMAGINACIÓ. FENT-ME PESAT SI ÉS PER ACONSEGUIR EL MILLOR PER BARCELONA. POSANT-HI TOT EL QUE TINC A DINS. POSANT-HI EL COR. ESTIGUEU-NE SEGURS. EL NOSTkE CAMÍ VE DE LLUNY I JUNTS ANIREM MOLT MÉS LLUNY ENCARA. NOMÉS NECESSITO QUE QUAN SORTIU D'AQUÍ ENCOMANEU AQUESTA EMOCIÓ D'AQUÍ DINS ALS DE FORA. I BARCELONA, DIUMENGE, GUANYARA EL SEU FUTUR. Has de presentar Felipe González tu, recorda-ho �BARCELONA HA DE DECIDIR PER ELLA MATEIXA NO VOLEM QUE BARCELONA VAGI A REMOLC BARCELONA ES JUGA EL FUTUR EN AQUESTES ELECCIONS ARA ES QUAN BARCELONA HA D DIR SOM-HI! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4355 Title A name given to the resource Míting central eleccions municipals 1995 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Sant Jordi Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Eleccions Acció política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Ajuntament de Barcelona Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1995-05-25 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1093/19870524d_00215.pdf a83a42b3fa22ca30b356bf129e1b9071 PDF Text Text CASTELLAR DEL VALLES 1.25 �Estimats companyes companys. Avuí aquí a Castellar del Valles, en un altre poble que també será socialista com. ha serán altres que la gent nó s'espera com ha será Castellgalí...? a lo millar, si o no 7. 1 altres pobles de la Catalunya Anterior, Ho 1 26 �seran d'altres pobles que la gent no es pensa i que no s'ha dit que ho haguessim de fer perteyen a això que tan desafortunadament una, vegada s'en va dir, no ho dio, però ja sabeu el que vull dir, perque Cataluny& . es catalana, tot Catalunya es catalana començant per Barcelona i seguint per Castellgali que va per Castellar, que quedi ben ciar això, tot Catalunya. Bé está pasant una cosa important en aquesta campanya, que és una campanya que m'ha dit el Raimon l'hem de sentir, i l'hem de seguir perque parla la. veu de l'experiencia del socialista que ell encarna, no perque ell sigui gran, ja sabeu -que n'hi ha que són mes vells que ell, ell és mes jove que d'altres, sino perque a través d'ell repeteixo parla la veu histórica del socialisme) ell ha dit que aquesta campanya hauria de ser una cmpanya a la que parlessim de les coses concretes, deis problemes concreta, masa concrets no, per això, . en que parlessím de coses concretes sense barellarnos oi de coses concretes, de problemes concreta i de solucions concretes a aquets problemes. La campanya electoral municipal . está feta justament per això i jo creec que a cada poble que nosaltres hem estat presenta s'ha tendit a explicar i a dir a la població quina són el nostres projectes de futur, quina és la nostra evaluació del passat i del present i guinea son les coses que han anat bé i aquelles altres que convindria canviar i que fleten per encertar inclús i que•en el mandat que tenim per devant s'han de comengar a atacar. Això és el que nosaltres hem de . comengar hem de començar a fer i hem fet jo creec que a tots els pobles i viles de Catalunya on ens cm présentat. 1 tan mateix hi va -haver-hi un partit que va - dir abans de començar la 127 �campanya no és per parlar de clavegueres, aquesta campanya és per parlar de Catalunya i aquí ja ens posaveu la línea del que no havia de ser pero treieu jo creec i explicaven ben clarament quina és la equació i quina és la concepció que d'aquest país s'en té desde la dreta nacionalista. Catalunya es l'esquerra, més ben dit, Catalunya es lajntament, l'excusa per no parlar de- res, Catalunya és la bandera, és el nom, és l'argument amb el qual amagarem, amaguem, totes les demés coses concrets, les solucions o les - els interesos no solucions concretes als problemes concrets. Que feliços que éstan sempre que poden oneja r . aquesta bandera i poden estalviar-se amb ella utilitzant-la com s'utílítza- el nom de Catalunya per tapar la manca de solucions deis problemas que realment tenim. Mireu que hi ha una apropiació indeguda del nom de Catalunya, indeguda en aquest cas no tant perque estígui utilitzada per ningú en particular sinó perque s'utilitzi indegudament per no parlar deis temes que cal parlar, per no discutir els temes que realment s'han de discutir. I aquesta gent passen, jo diría que d'una forma fatal, d'una forma activa del món de les grana abstraccions í del món deis grans sagrats al món del l'atac personal, al món de la absénoia total de fcontinguts programatics, al món de rebaixar la política a una contesa en la qual lo que es tracta es•enfonsa la persona de k'adversari jo us diré perque això está pasant i els joves això ho enteneu molt millor. Això está pasant per una sencilla raó : aquesta campanya, ells he dejen i ja amb aixó estic d'accord es mes que una oampanya en aquest sentit, perque ademes de parlar ala Municipis de Catalunya, com que el resultat pot ser el que pot ser i ella s'ho imaginen í començan a calcular com hi haurán 128 �de reaccionar tracten d'evitar, primer, un resultat dificil, pero no se n'adoreu, segón de que se están posant en un i en una situació enormement complexa per ells després d'interpretar que és el següent : si efectivament, que no ho és, però si com ells clluen, aquesta campanya Los una campanya per veure qui és més nacionalita, quí s'estima més Catalunya, que és més capital per Catalunya, oi ? si efectivament aquesta campanya Los això, qué passaria ? ! que hauriem d'interpretrar en cas, com será de que les candidatures del socialisme on deia, abans el Raimon, s'imposin a la major part deis pobles importants i viles de Catalunya ? Com hauriem d'interpretar, a leshores el fet que es pot produir i jo creec que es produirá de que el 60, el 70, EL 75 % de la població de Catalunya hagi votat opcions socialistes. Qué hauriem d'interpretar en aquell moment ? Qué hauriem de considerar si en aquell moment, cosa que ningú no fa, efectivament, després de cap elecció, agafessin les paraules d'abans de la campanya i diguessim i interpretessim els resultats en els termes en que les candidatures deis nacionalistes de dretes ens han volgut posar aquesta campanya. Qué hauriem d'interpretar ? Hauriem d' . interpretar evidenment que el poble de Catalunya, fidel al mandat que desde la dreta se l'hi dona, fa una lectura política d'aquestes eleccions mira a veure quin és mes capital per Catalunya, qui és més decisiu per Catalunya i decídeix que es el socialisme és més Capital í mes decisiu per Catalunya que no pas el nacionalísme de la dreta. Pero dit això, deixem-ho correr, dit aíxó deixem-ho correr perque això només es un parany en el qual ells mateíxos s'han posat í que el día 11 de Juny ja tindrem. 129 �ocasió de comentar-i ara anem a lo que realment hem de fer en aquesta campanya í concretament en el día d'avui í que de parlar de quines eón les lineas de projecte, de que es el que nosaltres hem de fer í concretament que esperem de la joventut en el futur. Míreu jo crees que l'experiencia d'aquests anys ene ha dit varice coses importante. Ens ha dit que en aquet país el fantasma de l'atur, el fantasma de la inactivitat, el fantasma de la imposíbilitat de fer front a una situació que diuen té causes que eón internacionals í que van molt enllá, e'está començant a esvair s'está començant a esvair, que no és veritat que els ajuntaments no puguin fer res devant d'aquesta situació, que noes veritat que els Ajuntaments només puguin atacar les consequencies no les causes d'aquesta situació. Hem víst com la joventut de l'Ajuntament de Barcelona í de molts ajuntaments socialistas es plantejaven programes que anaven Mé2 enllà de la pura terapeutica assitencial. ...Només curar-se les ferides que la situació económica estava provocant i anant mes enlla'en el seritit seguent: - primer -explicar clarament al jovent, sobretot a aquell que está en una situció marginal, que es una part important d'ell mateix marginal en els sentit que no entra normalment en els circuts que el sistema mercantil o funcionals ténen establerts per entrar en activitat productiva ), explicar en aquest jovent que hi ha maneres, que s'han de poder trobar maneres d'entrar al mercat productiu, d'entrar en el món del treball desde la situació de originilitat. Que no hí ha un abísm, que no hi ha una separaci ó . fatal, que no es veritable literatura la que ene diu desde la dreta que aquestes sòn situacions separades totalment l'una de 130 �l'altra, la de l'estudiant sense feina,. la del jove que no pot accedir-hi i en cami el món de la gran empresa, on hi han, a través de revistes semblants a aquelles abans deja el Raimon, ens expliquen que els líders, que les grans figures de la societat moderna haurien de ser aquests managers que han triunfat per tot arreu. Un altre món, un món que cada vegada s'eus aparexeria com una cosa imposible d'assolir, en una auténtica religió moderna en la qual per entrar-hi s'ha d'estar iniciat i per iniciar-se s'ha d'haver passat un curriculum que cap de nosaltres podrá mai tenir. Doncs bé, aixó no és veritat, aixó no és cert. Les árees de joventut deis ajuntaments han començat a demostrar que hí ha possibilitats, desde el món del programes d'ocupació.' juvenil, desde • el món deis IV d'autoocupació, de cooperativisme, diviciació empresarial, d'educació, desde el món que el que es preten es perdreli el respecte al món aquest mes sagrat de l'empresa dificil, al món de la producció. Per aquestes vies s'ha demostrat que es poden aconseguir modestament encara, alerta, guanys importants, que es pot animar a la joventut i que hi ha alguna d'aquests joves el camí que va desde la marginitat fina a la producció. I aixió és el más important. I aixd) es allá que hem de desarrotlar, i jo creec que hem de fer-ho no només desde el punt de vista de pogrames concrets, que els estem fent í que els anem millorant, sino també, i aix6 creec que és la gran. lliço que hem aprés anant cap a un camí de mentalitats; predicant també un cami de mentalitats entre nosaltres, ' entre l'esquerra i sobretot entre la joventut 131 �d'esquerres. Jo nlhe trobat en aquestes exposicions que fan les árees de jàventut en les que expreseen, al cap deis anys, suposen, que ée el que s'ha fet en. aquests programes d'ocupació juvenil i de cooperativisme, que és el que s'ha fet, quins eón inclús el productes que ja s'están produint, ni que sigui - transitoriament grácies a aquests programes. M'he trobat normalment que molts deis joves que estaven allá exposant les coses que habían arribat a fer hem demanaven que aquest programe d'ayudes durés mes. Allá que demanaven primer és que la subvenció, l'ayuda, la partícipació del .Ajuntament en la s4áv a posibilitat d'anar fent aquella ocupació temporal o aquell experiment temporal dures más temps, que, en definitive, dures la situació de provisionalítat en la qual estaven segurament, en molts casos tenien raó practicament. Els hi he hagut de dir í hem penco que els hi em de dir "Mireu que el más important no és tant el que es prolongui una situació en la qual l'experiencia • productiva es faci amb l'ayuda del sector públic, mireu que el mes important éa que a través d'aquestes experiencies s'hagi entrat realment en contacte amb les exígenpies de la producció s'els hagi perdut el respecte, per dir-ho així, perque cada ú de vosaltres o agrupats pugueu realment entrar a produir i entrar a Vendra al mercat dificil de la producció privada, bé en el mercat dificilisim del treball en mans del capital prívat. Mireu que això és el mes important í no ho és perpetuan situacions transitories que el que ferien seria crear una petita nova clase de jovent que en contacte amb les noves institucions que hanirien fent la " viu-viu ", per di'-ho d'aquesta manera, evitant el mes dificil de la situació de crisi que estem vivín 132 �pero cense aconseguir arrancar el gros del jovent realment d'aquesta situació. De manera que nosaltres hem dárriscar, hem de probar, hem d'anar experimentant í a més hem de predicar que tete plegats hem d'arriscar, tots. 1 arriscar vol dir, arriscar vol dir, sobretot, ser jove perque es en aquesta edat quan això es pot fer. Arriscar vol dir i ho die amb totes les lletres intentar ser emprenedor en aquells casos en que aix6 sigui posible. Mirar en quines condicione això es posible fer els cálculs els números sumar les voluntats que calen per mirar a veure si aíxó es posible. Peró també evidenment altres alternatíves que eón igualment arríscades i no entren dintres del món de l'empresa iniciativas en el camp cultural, hi ha malta gent que ferá laseva vida i la pot fer inclús molt bríllanment no per la via empresarial, - no per la vía de la producció en el mercat capitalista dele bens i serveis corr4ents, de mercaderies, sino per la vía de la creativitat. Ah I pero de la creativitat que tingui un públic, de la creativitat que busqui no només el reconeixement oficial per la seva genialítat o per la seva qualitat sino tambè el reconeixement que humilment hen de buscar inckúe els genis que encara no ho son de31 públic que ale ha de apreciar com a genis, com a creadors. 1 aquest risc i aquesta creativitat jo creec que l'hem de predicar també. El fet de tracte no sols de buscar entre aquells companys que están a Inetitucions, l'ajut per seguir creant, no sois buscar entre els companys que están als ajuntaments, a lo millor, el reconeixement públic de que allá que s'está començant a fer es interesant com a 133 �minin sino també tractar de llançar-se ben aviat potser en la experiencia difisilisima pero necesaria sempre del reconeixement deis demés, del reconeixement públic, del reconeíxement d'aquells que no ene coneixeu, justament. Això es arriscar í jo cm penco que ara estem en condicione, desde les institucions en les quals el socialisme está present de donar camins per fer-hoi de cridar a la joventut per fer-ho. Creec a més que us han de demanar, perque totes aquestes coses e4s evident que nosaltres sois no les podem fer, a mes d' arriscar, a més de ser empresaris-, de ser. creatius en el camp cultural, us hem de demanar dues coses mes que ene ajudeu a fomentar el teixit de l'associacionisme. Nosaltres creiem que el pitjor dele drames a la nostre societat en crisi es la soletat; tant ho creiem que allá on anem prediquem i ajudem ( o prediquem-als mitjans de comunicació, o les radios munícipals i inclús • a les televisions locals creien profundament que la societat en que vivim la demanda pública mes important que té és la de comunicació. L a gent está sola sovint rematadament sola i necesita comunicació. Peró el jovent té a más una sortida que está mes enllá de la comunicació a través dele • deis mitjans de comunicació, que puguem anar creant, que és i'associar-se, i'anar junts peró, no anar junte en el sentit de repenjar-se, de no fer res,"gracies a que jo no faig res, aquell altre tampoc i ja som dos que no fem res ". No en aquest sentít, sinó en un altre justament d'anar creant la xarxa que permet travesar el desert que el sistema -eStablert exposa davant els ulls en el moment que passem de la infancia o la joventut a l'estat .més adult. Aquest desert, que el sistema capitalista i que el sistema universitari í d'ensenyament no han solucíonat, 134 �que ens posas davant els ulls, quan arrivem a tenir 16, 17, 18, 19 anys, aquest desert s'ha de travessar de la millor manera posible i una de les millors maneres de fer-ho és amb campanyia, amb bona companyia en el sentit de no tractar d'amagar-se de la realitat sino saber que hi ha aquest desert, que es travessa que al final no hi ha nomas un oasis sinó que hi ha el mar, que el final s'aníra a la costa, que al final hi ha realment el món de la producció de la creativitat, en definitiva, el món de la realització personal. Aix'06 és posible i els campanys ens poden ajudar. I aíxó, qui pot predicar-ho ? ; sobretot vosaltres, que sou joves i que sou socialistes, sobretot vosaltres. deixeu-me dir una cosa més. Una cosa mes, que jo us demano avui a aquesta mena de cuidar el jovent, que ens ajuden a que tots plegats col.laborem en aquesta linia, una altra crida que té molt de petició també molt de reconeixement de culpa per part de la societat més adulta. Una cosa que no hem sapigut fer és explicar i practicar el que entrarem exactament per educació per cultura quins components té. Em refereixo a una colla de campa í molt especificament un : el de l'esport, en el que tetes les ideologies. polítiques són culpables de no haver sabut reconeixer l'element formatiu, el cultural, educatiu que hi ha present, justament en aquesta activitat que és l'esport. Desde la dreta l'esport és concebu t . com una solució desde el punt de vista de l'aportliticisme que la dreta predica i practica tan sovint com una soclució de vegades en els problemes d'inserció social. L'esport és vist pels partits de dreta i nho t4enim ben a prop aixe, com el seu gran síndicat• 135 com la possibilitat de �movilització inclús en aquelles manifestacions que, de'tant en tant, s'han de fer en el país, perque hi ha moltes ocasions en les que el país s'ha de movilltzar pel interesos de liders de la dreta quan no hi ha sindicats, quan no hi ha xarxes de partits, quan no hi ha moviments de mases (i a la dreta no ni han ) s'acudeix el sport com sistema de movilítzació. Per la dreta l'esport es a vegades un artefacte brut, que no té contingut polític i que s'utilitza justament desde-aquest apoliticisme que nosaltres saben que no és buit i que té un contingut polític ben ciar, que és el de la dreta. Per l'esquerra, per altra banda, hem de reconeixer, que no hem sigut capaços d'explicar clarament d'apendre nosaltres mateixos la importancia de l'esport dins de la vida social. Mireu, l'esport. als països als quals ens volem assembla en malta sentits, també en el camp esportiu, pero en general, és més una asignatura desenvolupada que no pas un tema exclusivament Éds un tema que está inmers dins del món de la formacló í de l'educavció í de la cultura. Mireu els simbols del socialisme i els del moviment obrer í veureu que tots eón simbols de treball : la falç, el martell, la farga, l'espiga si voleu, i finalment més endavant el llibre, la ploma, és a dir, l'intelecte. Cultura afegida al treball. Aquesta suma és el .socialisme, aquesta suma és, almenys, la deis simbols del socialisme i aquest simbols voleu di.r ( repeteixo) treball i cultura, entenent per cultura la llibresca, la literatura. Mai s'ha entes, mal s'ha dit, mai s'ha util.litzat els simbols esportius, els símbols de l'expresió física, de la competició com a simbols de cultura I. eón cultura i sòn tan cultura que els nene petits quan es van fent grane, veuen que el seu sistema escolar 136 �no els hi dona aixó i que a casa seva els seus pares parlen d'això i a. l'escala no se'n parla i que els seus pares a casa. parlen de política i a l'escola no se'n parla i parlan de diners i a l'escala no se'n parla í parlan d'amor í d'odi i a l'escala no s'en parla comenga a néixer en ella el dubte de si el sistema en el qual están entrant servira'realment per a alguna cosa a la seva vida. Comencen a dubtar realment de que allá que seis estiguí ensenyant sigui realment important. Allá que els adulta consideren que és important. I a l'esport aixá, és l'esport agafa una part . importantísima de la. superficie escrita als mitjans de comunicació social, i de l'audiovisual. Apassiona a la gent. La gent és mata, és baralla. Ahir al Poble Nou, a la Plaga Prím, una velleta se'm va acostar i cm va dir que el sf..0 marit que m'havia volgut saludar i que valía arribar a aquestes eleccions per votar socialista i que patia del cor havia mort un dia sentint un partit de f'tbol i no fa pas massa, amb el BargaMadrid. La gent s'apassiona, els nens ho veuen això es un tema molt important, la gent inclús pat morir té emocions enormement contagiases en aquest camp tanmateix a l'escala, l'espart és una cosa a més a més, una cosa a la qual no se li dona importancia. I és important que l'esport a la nostra societat passí a ser alguna cosa més que un espectacle. És importan que sigui practicat i és important, sobretot, que el sistema educatiu i els sistemes d'assocíaciá juvenil i reconeguin com un element cultural de primera magnitud. I ara els nens tenen molt més del que nosaltres vam tenir, això es cert, ja comengan a tenir unes instal.lacions i . uns projectes i unes posibilítats que 137 �nosaltres van tenir. Però jo us demano í amb això completo la me y a crida de quatre punts, que considereu que aquests temes importants, però aquest d'una forma molt especial estiguin. present sempre sense falsos falsos intelectualismes desde l'esquerra, sense desde l'esquerra, 'que estiguin nostres propostes de reforma del sistema educatiu. Mireu, tením quatre anys per davant. A aquests quatre any s . creec que serán crucials pels nostres pobles í viles í serán crucials per Catalunya. En aquests quatre anys seguidament s'anírá pasant el futur del nostre país s'anirá passant també el decantament derl nostre pais i aquest passará crucialment per la joventut. Per allá per on es decanti la joventut avui, per allá es decantará Catalunya d'aquí a 4 anys i jo penso, d'una manera absolutament cohvenguda, que a les eleccions que tenim al davant, el dímecres que vé, ens juguem el primer acte dáquest procés de decantament. Estío. convençut de que guanyarem i que aixó será l'inici d'un procés de decantament de Catalunya cap al socialisme. Visca la joventut, visca el socialisme, vísca Catalunya Barcelona,24 de Maig de 1987 138 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 3999 Title A name given to the resource Míting electoral a Castellar del Vallès Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Sistema capitalista. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Castellar del Vallès, Barcelonès Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Socialisme Eleccions Campanyes Joventut Acció política Castellar del Vallès Municipis Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1987-05-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/697/19920311_LV.pdf 4d8c0c699baa8292e532707aec160458 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 11/03/1992 La Vanguardia, p.021, Opinión Mitterrand, en Barcelona PASQUAL MARAGALL Por primera vez un jefe de Estado francés ha visitado nuestra ciudad. Nada parecería más natural que una visita del presidente de la República francesa a una ciudad que ha vivido durante muchos decenios, más de un siglo, quizá dos, mirando al norte. Cuando hace un año visité a François Mitterrand en el Elíseo, su voluntad de realizar el viaje era ya firme. Hombre cultivado, curioso, era consciente de que Barcelona suponía un déficit en el catálogo de sus vastos conocimientos directos. Su familia, su entorno, le empujaban a colmarlo. Mitterrand tenía de Barcelona unas sólidas referencias literarias. Es una prueba de un considerable dominio sobre su agenda y sus prioridades el hecho de que haya venido. Sin esperar, como muchos harán, a la cita olímpica. El presidente francés, en tal ocasión, tendrá que volver a Barcelona -no podrá simplemente descubrirla entonces. Los barceloneses hemos de sentirnos halagados por la solicitud que demuestra el viaje. Ahora que, por primera vez también en muchos años, podemos mirar al sur, más allá del Ebro, con interés y franqueza, ahora que podemos empezar a retornar de la decepción de 1898 y del consiguiente "olvido de España", precisamente ahora, es sólo natural que por primera vez en tantos años el primer mandatario francés se interese personalmente por Barcelona. Pero con ser natural, es también admirable. Como lo es el hecho de que, consciente de su deuda con la vía oficial de contacto internacional, haya prometido una pronta segunda visita, que se producirá por un canal protocolario. Nada puede sustituir al contacto directo como fuente de conocimiento. Hay que oír "Montjuïc" pronunciado en catalán para caer en la cuenta de las profundas diferencias lingüísticas y fonéticas entre el catalán y el castellano, e incluso para comprender que este último es el más singular, el más distinto de los idiomas románicos y el nuestro uno de los más comunes. Hay que ver la luz del atardecer sobre la ciudad ya en vías de terminar su jornada para comprender la fascinación de Barcelona como sucede con tantas ciudades. Aunque en pocas de una forma tan sugestiva como cuando, como le ocurrió a Francois Mitterrand, el atardecer sobreviene en un día de clima tranquilo y uno se sitúa en la cada día más admirada Fundació Miró. Las ciudades más estimadas son quizás aquellas que pueden mirarse completamente y desde cerca -comentábamos con el presidente francés-: Hay seguramente algo de narcisismo en el placer de mirar Praga o Edimburgo desde sus castillos medievales. La vista de la ciudad desde la ciudad, los tejados saliendo desde nuestros pies, no a lo lejos, tiene algo de fascinación que sólo iguala la contemplación del mar o del fuego, objetos vivos, siempre iguales y. siempre distintos. Así fue transcurriendo una jornada que terminó en un largo paseo desde Aragó-rambla de Catalunya -con el obligado mirar atrás a la Fundació Tapies-, hasta la plaza Catalunya, Canaletes, Petritxol, el Pi y la catedral. 47 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA El almuerzo, en la grata atmósfera del restaurante creado por los Güell y Óscar Tusquets, nos habrá permitido -a Joan Reventós, Raimon Obiols y a mí mismo- conocer de cerca, lentamente, largamente, a este monstruo de la política europea llamado Mitterrand. Saber del cementerio de Mallarmé y de los problemas de Argelia, de su disponibilidad a recibir a los alcaldes de la red transpirenaica C-6 (¡cómo han cambiado los tiempos, desde los, aún recientes, de aquella Francia desconfiada y altiva!); desde la Conferencia de Seguridad y Cooperación del Mediterráneo hasta la coyuntura presente en la ex Unión Soviética; la creciente necesidad de atención a los problemas de las grandes ciudades; las perspectivas del tren de alta velocidad francés (TGV) y la localización de las instituciones europeas. Lionel Jospin -un francés del norte ligado estrechamente a Toulouse y uno de los impulsores del túnel del Puymorens- nos acompañó este día junto con Jean Glavany, delegado del Estado francés para la organización de los Juegos de Albertville, y Jean Kahn, consejero del presidente. Es un enorme motivo de satisfacción para él alcalde constatar que Barcelona se ha convertido en punto habitual de visita de destacadas personalidades de la política internacional. Con François Mitterrand coincidieron la pasada semana, en un periodo de sólo tres días, el ministro italiano de Turismo, Cario Tognoli; el alcalde de San Petersburgo, Anatoli Sobchak; y el alcalde de Lyon, Michael Noir. Este persistente interés es la mayor garantía de futuro de la presencia de Barcelona en Europa. PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona 48 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1159 Title A name given to the resource Mitterrand, en Barcelona Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mitterrand, François, 1916-1996 Barcelona França Europa Internacional Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-03-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Alcalde de Barcelona Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2765/19971028_ModelBarcelona_Eina_PM.pdf f9b52fedf3987af999f6576ffb1093bb PDF Text Text MODEL BARCELONA" Conferència a l'escola de disseny EINA. 28 d'octubre de 1997 Estimat Ràfols, Antònia Miserachs; estimats amics. Em trobo molt a casa meva, però tractaré de fer l'esforç de fer un discurs mitjanament acadèmic que és del que es tracta, puix que això és el començament d'un curs. Després hi haurà una mica de diàleg -perquè així també m'ho han demanat- i per tant, no faré més referències, en aquest moment precís en que som, en tot cas en el diàleg, i m'atindré al tema que se m'ha demanat, el model de Barcelona, si és que realment existeix un model. Doncs bé, probablement sí. Tot ens fa pensar que algunes de les coses que estan passant en altres ciutats europees en aquest moment -i potser inclus a ciutats d'una mica més enllà, té a veure amb algunes de les coses que en aquesta ciutat han passat en els darrers anys. En la mesura en què així sigui podem parlar efectivament d'una activitat modèlica, o d'una transformació modèlica, no en el sentit moral sinó en el sentit tècnic. Una experiència d'una ciutat que s'ha convertit, en certa manera, en un referent. Londres en aquests moments s'està llençant com la ciutat del segon mil·leni i en vol fer una gran celebració i em penso que té tots els números per aconseguir-ho. També Roma, en la mesura en què ha estat candidata per l'organització dels Jocs Olímpics i ho és amb èxit per la celebració que ningú no li pot discutir del Jubileu de l'any 2000. Però també Bilbao, perquè ha fet de la inauguració del seu gran Museu Guggenheim de Frank O. Ghery un element de reconstrucció de la identitat urbana. Ningú no dubta que el Bilbao posterior a aquest museu serà un Bilbao diferent. En primer lloc, perquè serà una ciutat coneguda, de la qual es parlarà, i no pas per noticies dolentes, sinó per noticies de caràcter cívic, de caràcter cultural, de caràcter positiu i projectiu. D'altra banda, perquè la forma impressionant d'aquest nou museu és ben segur que es convertirà d'alguna manera en la presentació de Bilbao davant del país i del món. i �Encara hi ha un seguit d'altres ciutats que d'alguna forma estan convertint el seu futur en un projecte que en alguns aspectes té a veure amb el que a Barcelona ha estat la transformació d'aquests darrers anys. Unes perquè converteixen l'esdeveniment en excusa o en argument de la seva transformació; unes altres perquè fan de la cultura un element urbanístic; unes altres, finalment, perquè fan de la complicitat entre el sector públic i el sector privat com diríem ara -o entre la ciutat i el ciutadà com diria Aristòtil o com diria qualsevol-, una arma important o un principi important de l'acció en aquesta ciutat. Efectivament, si comencem a preguntar-nos en què consisteix el model Barcelona, aquests elements que hem anat trobant d'una forma una mica desordenada, reflectits en altres ciutats, els podríem ordenar, i els haurem d'ordenar; crec que serà una obligació fer-ho. Serà una obligació per nosaltres convertir l'experiència d'aquests anys en alguna cosa (amb això no vull dir que s'hagi de momificar, s'hagi de convertir en un model per no tocar) perquè la seva transformació futura -que ha de seguir i que està seguint, i es veu i es nota-, necessitarà d'una certa codificació del seu passat. I a més, perquè, no ens enganyem, una de les coses que Barcelona pot exportar (hi ha moltes coses que Barcelona no té i només cal passejar-se una mica pel món per veure-ho), tanmateix n'hi ha una que sí que tenim i que per tant haurem d'aprofitar, serà la codificació d'aquesta experiència, que d'alguna manera és exportable, que és repetible, que és vendible en el bon sentit de la paraula. Parlem d'algunes de les característiques que probablement s'hauran de fer servir, i m'imagino que serà un procés que durarà un parell d'anys com a mínim (em refereixo a aquest procés de codificació del que és el model Barcelona.) De bell antuvi el que se'ns acut, i vull compartir amb vosaltres, és la idea que en primer lloc la complicitat pública i privada, la complicitat entre ciutat i ciutadà, ha estat un element fonamental. La meva interpretació és que aquesta complicitat es deu a molts factors que no es poden resumir breument, però si haguéssim d'esmentar un element més destacat, probablement seria el fet històric: el fet històric que Barcelona ha estat una ciutat a la qual li han prohibit d'existir totalment durant quaranta anys -durant la dictadura franquista-; una ciutat d'alguna forma aleshores símbol de la resistència d'aquella dictadura, símbol per a propis i per a estranys. Aleshores va anar pensant en el seu futur d'una manera quasi diria 2 eina.doc 21/05/98 �exhaustiva i metòdica, en el camp de l'urbanisme, els arquitectes, els urbanistes, en el camp de l'economia, en el camp del paisatge, en el camp de la cultura. Alexandre Cirici i Pellicer va començar a pensar com hauria de ser un museu d'art contemporani que no va poder fer. Els planificadors van començar a pensar com havien de ser les rondes, que no les van poder fer: no van tenir ni l'esma, ni els diners, ni el coratge polític, ni potser inclus la necessitat de fer-les. L'Escola d'Arquitectura va anar produint els seus esquemes i les seves idees. D'aquesta manera, quan va arribar la democràcia tot estava d'alguna manera preparat, era com una fruita madura, només s'havia de sacsejar una mica l'arbre perquè la fruita caigués, i el sacseig van ser les eleccions democràtiques, el sacseig va ser el fet que Barcelona tingués una governació democràtica. Jo aquí vull, no políticament, sinó acadèmicament, fer un homenatge a Narcís Serra, que va ser el primer alcalde, i per tant, qui va donar el to i el La que després tots els altres vam seguir. Tots, vull dir, no només els qui estàvem a l'Ajuntament, sinó també tots aquells personatges de la ciutat i els ciutadans que van contribuir a través d'aquesta complicitat a transformar la ciutat. Però primer, qui va haver d'inventar-se una nota, cantar-la i arriscar-se a equivocar-se o no, a fer un gall o no fer-lo, aquest va ser Narcís Serra, i no va fer un gall. No va fer un gall, i aquesta seria la segona característica que voldria esmentar, perquè va entendre que sense diners -perquè no n'hi havia- el que s'havia de fer eren coses de molta qualitat però molt petites (l'urbanisme de sargidora com va dir en Narcís). En això va tenir el coixí, diguem, la possibilitat de tirar mà d'una teoria ready-made com diuen els anglosaxons, que ja estava feta, sobre les ciutats i l'urbanisme, i sobre Barcelona en particular, que deia que el que s'havia de fer era monumentalitzar la perifèria i higienitzar el centre. Una teoria, doncs, que van desenvolupar l'Oriol Bohigas i tota l'Escola d'Arquitectura durant uns anys, hereva d'alguna forma del Noucentisme i, mes enllà del Modernisme, i que ens venia a dir que Barcelona havia de ser gran però al mateix temps havia de ser ordenada. I aquesta ordenació havia d'aconseguir-se, per una banda, per no donar per perdut mai un pam quadrat de ciutat i menys en el centre, en el centre degradat; i en segon lloc, per donar de nou o donar per primer cop als anomenats suburbis, a la ciutat que no era ciutat, la dignitat de ciutat. 3 eina.doc 21/05/98 �I de fer-ho, no només sobre la base d'inversions econòmiques i d'inversions inclús diria tècniques, sinó també a base d'inversions culturals, a la base de tenir la capacitat de simbolitzar la ciutat en la perifèria, de fer dissenys de gran qualitat. I us asseguro que un dels primers dissenys dels temps de Narcís Serra que va portar més treball i més feina, que va ser tractat com una autèntica joia, no solament com un disseny arquitectònic urbanístic funcional, sinó com si fos una obra d'art -i és una obra d'art-, és la via Júlia. Ara que estic a Roma parlo d'aquestes coses amb una altra visió. La via Júlia era una de les vies romanes que aquí van arribar, i havia estat sempre un carrer pràcticament sense personalitat, un desnivell més que un carrer, un desnivell de banda a banda enormement important que feia que aquell autobús que es deia "l'R" de Roquetes anés fent bots per sobre la via com el tramvia de Mataró, com diu la cançó. Doncs bé, allí els serveis urbanístics de l'Ajuntament van fer una autèntica obra d'art. Van estudiar cada una de les entregues, com diuen en el llenguatge dels moderns poetes que són els urbanistes per designar el punt en el que la línia construïda es troba amb el relleu preexistent. I ho van fer d'una forma que casava efectivament la pendent lateral amb la pendent del propi carrer en el sentit descendent, i van aconseguir una obra d'art que el poble va interpretar immediatament com a seva. Va interpretar que efectivament la via Júlia era el Passeig de Gràcia del pobre, de l'obrer, del treballador i que finalment els suburbis de Barcelona tenien el seu passeig, tenien un lloc on avui encara si hi aneu és emocionant de veure com està constituït com una autèntica fàbrica de ciutadania. Allà és on els codis urbans de tota aquella zona de Barcelona s'identifiquen, allà és el centre: com diuen ells "ara ja no hem de baixar a Barcelona per comprar" allà és on tenen les compres de prestigi, d'un cert prestigi, les reunions socials i meetings polítics per descomptat, que són una festa en cada una de les campanyes electorals que hi ha. Bé doncs, complicitat i, per altra banda, qualitat a baix preu, que era un preu molt elevat des del punt de vista del valor perquè darrera hi havia tota una tradició que com he dit s'havia anat acumulant per fer possible aquestes petites obres, no enormement cares, però que deien a la gent alguna cosa que va ser absolutament necessària per fer després la gran transformació, que era: "us hem entès i no abusem, sinó que el que fem és un 4 eina.doc 21/05/98 �urbanisme perquè l'entengueu". Quan la gent va entendre l'urbanisme que s'estava fent a baix preu, (i citaria com exemple una qualsevol de les places de Grràcia que aleshores es van fer -la més menuda de totes, la plaça Trillas-), com una prova de qualitat i una pista d'esperança, això va fer que la gent pensés que finalment aquests que havien entrat, demòcrates i més o menys joves, barbuts alguns, era una gent de la que et podies fiar perquè estaven fent coses que servien, que no eren la solució de tot però que ho podrien arribar a ser. Penseu que en aquell moment hi havia aquella expectativa immensa que tot havia de canviar, que la democràcia era una vareta màgica que ho havia de transformar tot, i tot no s'estava transformant. Era el moment del "desencanto". No sé si recordareu la premsa d'aquella època, imagineu-vos el Tele-Exprés o qualsevol diari d'aquell moment. Doncs bé, parlem del "desencanto" que venia d'uns primers anys de transició democràtica que no duien massa a res, i vet aquí que de cop i volta hi va haver alguna cosa que sí duia a un lloc, a una certa qualitat i a una certa reconciliació de la ciutadania amb la ciutat a través del disseny urbanístic i dels serveis socials -dels quals no he parlat però que van ser tan importants-, dels serveis personals que teníem aleshores com el propi urbanisme. Va ser això el que va permetre després el tercer element, que és la gran transformació. La gent no s'hauria apuntat a la gran transformació si no hi hagués hagut aquestes pistes de complicitat inicials, crec jo. I la gent les va acceptar. A Berlín durant tots aquests anys en què nosaltres vam fer el que vàrem fer, no van poder traçar un quilòmetre d'autopista. Ara potser podrien, perquè els ha caigut al damunt el fet abassegador de ser la capital d'Alemanya. Berlín s'ha convertit ara no en una ciutat que es transforma sinó en una nació que transforma una ciutat. Això que no m'ho senti dir l'alcalde de Berlín, però Berlín ara és un projecte nacional. Barcelona també ho va ser i després ho direm, és una quarta característica: Barcelona és la capital d'una cultura, i per tant, no és només una ciutat que es fa, sinó que es fa i representa alguna cosa més, i per tant admet uns inputs i uns factors, unes aportacions, que van més enllà de la pròpia ciutat. En el temps en què una ciutat normal com podia ser el Berlín dels anys setanta no era capaç de fer mig quilòmetre de ronda perquè els verds hi estaven en contra, o els veïns, o perquè no 5 eina.doc 21/05/98 �hi havia diners, o per raons polítiques, o per les raons que fossin, en aquest mateix temps a Barcelona es va forjar l'aliança que va permetre que es fessin trenta quilòmetres de ronda, no perifèrica sinó interior (perquè aquest és el secret de la Ronda: que és interior). Jo ara visc sobre una ronda, a Corso Itàlia, que és una de les rondes de Roma, i és un desastre el soroll que fa. És veritat que hi ha trossos de la ronda de Barcelona que encara tenen problemes d'aquest estil, però fixeu-vos que a les rondes de PAcebillo -que són una gran inversió-, hi ha una fusió de la potència del disseny amb la qualitat, quelcom que havíem heretat d'aquesta primera fase, amb la seva preocupació enormement sentida pel disseny modest. Crec que està caracteritzat per aquesta mena de sobreposició, molt explícitament en un tram, per aquesta mena de voladissos que hi ha a sobre, que a mi m'enamoren perquè és realment l'aprofitament de l'espai fins a l'extrem. D'aquesta falta d'espai els catalans en fan realment, i els barcelonins en aquest cas, un art; com sobreposar en un espai molt petit una colla de funcions, fent-les totes elles possibles: l'habitació i el transport al mateix temps. Aquella via Favència, una altra d'aquestes vies romanes que teníem que eren un barranc, efectivament s'ha convertit en una via que fa una funció important. Tot això no hauria estat possible, reitero, probablement, si la gent no hagués entès que aquelles obres no es feien per fer-les, sinó perquè les feia una gent que sabia que el que feien calia, i que no tenien mai un sobredisseny. I d'altra banda, diguem-ho tot, perquè hi havia un moviment de veïns impressionant que si et passaves de curt doncs t'ho imposava. I les rondes van ser aquest compromís de mesos i mesos de discussió amb uns veïns que volien molt més túnel, molta més cobertura, fins que es va arribar a un compromís quejo penso que és un compromís, tornant al títol de la xerrada, modèlic. Hi ha, d'altra banda, equilibri social. El fet d'haver aconseguit mantenir la diversitat en el centre històric ha estat important. Dic perquè: els centres històrics de les ciutats europees de la postguerra s'han especialitzat, o bé en població de la tercera edat (això totes una mica), o bé en població immigrada (algunes), amb una certa degradació de la qualitat de vida, dels estàndars de netedat, dels serveis, de la seguretat, etc. 6 eina.doc 21/05/98 �Aquest és un perill que a Barcelona existia i no només existia, sinó que es va desfermar. Hi va arribar a haver una situació de degradació molt forta: recordem l'any 84, el moment en què la gent va arribar a identificar (no només a Barcelona, però a Barcelona també), la democràcia amb la inseguretat. Cosa que els que no tenen gran afició per la democràcia, o inclus diria per la política, tendeixen a utilitzar molt sovint: la democràcia significa una pèrdua de referents, equival a un "campi qui pugui", on tothom fa el què vol, i per tant, "lògicament" ha de venir la brutícia, ha de venir la delinqüència, ha de venir la inseguretat. I bé, aquesta inseguretat, i aquesta és una característica del model d'aquesta ciutat o de la transformació d'aquesta ciutat en aquells anys, no era combatible només sobre la base de les forces de seguretat. El que calia fer per combatre aquella inseguretat, aquella anomia, aquella falta de sentit de la ciutat central, en què en moltes ciutats ha acabat consistint el centre, en moltes ciutats americanes però també algunes d'europees, era utilitzar totes les eines al mateix temps, totes les que teníem: les econòmiques, les culturals, les urbanístiques per descomptat, i les policials. Normalment a un urbanista se li parla de seguretat i de forces policials i s'esvera, a un assistent social se li parla d'urbanisme i diu que no serveix per a res. Bé doncs, el secret de Barcelona va ser, penso, saber posar al servei d'una política específica, d'un tros de territori, per tant d'una política territorial, totes les eines alhora. Això un estat no ho pot fer, i quasi diria que una autonomia tampoc, perquè són massa grans. Perquè sent tant grans s'han d'especialitzar, han de tenir ministeris que només tractin o de sanitat, o de seguretat, o d'obres públiques. Però el que no poden és tenir una persona que comandi al mateix temps totes aquestes eines. Una ciutat ho pot fer, i més que una ciutat quasi diria un districte d'una ciutat que se sap capaç de fer-ho. El que es va fer a Ciutat Vella va ser justament això: posar en mans d'un sol, no dic d'una sola persona però sí d'un sol grup de persones (i d'alguna persona molt en particular, i aquí he de citar l'alcalde Joan Clos, que va fer les seves primeres o segones armes municipals justament en aquell territori); dèiem, posar en les seves mans tots els mitjans que teníem i inclús aquells que potser no teníem. Així, vam fer una empresa que es va dir Promoció Ciutat Vella, que molts encara des de la dreta i des de l'extrema esquerra m'imagino que deuen discutir i encara consideren quelcom pecaminós, perquè no s'adiu exactament amb què és una empresa ni amb que és un Ajuntament. És una empresa que fa habitatge 7 eina.doc 21/05/98 �efectivament, que fa rehabilitació, però que també és capaç d'entendre's com a empresa pública o mixta, en la què tenim majoria, però en la qual una colla d'empreses de servei públic i financeres hi estan com a socis perquè hi tenen un interès, perquè de la millora d'aquell barri se'n deriva que els rebuts de l'aigua o de la llum es paguen, diguem-ho clarament. I bé, aquesta empresa va ser capaç, al carrer Jovellanos -per exemple- de posar-se d'acord amb els comerciants perquè ells paguessin una part de les obres, que en l'altra part eren finançades per ella mateixa. Aquesta possibilitat de posar-ho tot en la mateixa mà sobre un territori donat és el que distingeix una ciutat d'un altre qualsevol nivell de govern. En què és diferent una ciutat d'una nació, d'una nacionalitat autonòmica, d'un estat, d'Europa? És diferent en això, en què hi pot haver un mando, una governació, un leadership que sigui territorial i multisectorial. S'ha de posar la divisió funcional o sectorial de les actuacions sobre aquest territori en una sola mà per tenir una política de rehabilitació total del territori, inclosa -com he dit- la política cultural, la universitària, la de localització d'equipaments, la de reanimació comercial, les rebaixes fiscals i les subvencions compensatòries d'impostos a aquells veïns, propietaris o comerciants que col·laborin en aquesta feina. Tornem, doncs, a la complicitat, perquè acaba sent un element del model. Podem parlar d'algunes de les campanyes que s'han fet en aquesta ciutat, com "Barcelona, posa't guapa", que va començar la Mari Sampere, (quan la campanya encara no es deia així), amb una escombra a les Rambles, tractant d'induir els veïns a que fessin el mateix. Amb una gran ingenuïtat per part nostra, segurament, però amb una certa tossuderia que va fer que finalment i gràcies a personalitats importants de la ciutat, que van entendre que allò s'havia de fer i que van admetre que la publicitat no era dolenta, que era bo que un gran pintor sortís al costat d'un anunci, dient "Posa't guapa" (quan semblava una paraula com feta per a usos de poca categoria). I tanmateix la ciutadania va entendre que això era important, que era un gest d'humilitat de la ciutat, dels artistes i de les personalitats de la ciutat, perquè ells estaven interessats també en què la ciutat canviés de qualitat. És cert que tot això no tindria probablement uns efectes positius, uns resultats tan espectaculars com es diu -i crec que és cert- que s'han donat en aquesta ciutat, si no fos 8 eina.doc 21/05/98 �perquè hi ha aquest altre element d'un cert imaginari col·lectiu compartit que va més enllà de la ciutat; si no en féssim esment faríem trampa. Barcelona està jugant a representar Catalunya. Catalunya és alguna cosa més que una ciutat, és una cultura nacional que ha estat oblidada històricament, i en aquesta vitalitat de la ciutat hi ha, d'alguna forma, una representació de la vitalitat de tot un país que se sent representat. Fa quinze o vint anys les comarques no baixaven a Barcelona, es perdien. Al pagès de Rupià 0 al pastisser o a qui fos, probablement li semblava que agafar el cotxe i ficar-se a Barcelona era perdedor, era horrible, i que més valia no acostar-s'hi. I ara, en canvi, els divendres a la nit veieu que hi ha molta gent que entra, quasi tanta com gent que surt, perquè efectivament Catalunya ha adoptat Barcelona com la seva capital. I ho ha fet no perquè els llibres ho diguin, perquè els llibres d'escola obliguin, o perquè hi hagi una llei -com aquesta que es volia fer de l'himne "nacional" tan divertida- que digui que t'has de quadrar davant de Barcelona o que hi has d'anar una vegada cada tres setmanes. No obstant, vénen un cop cada tres mesos potser, o cada tres setmanes. I vénen perquè consideren que Barcelona representa el país, i això s'ha produït, per tant, no per decret, sinó justament per una mena de mútua entesa entre la ciutat que representa i les ciutats o les comarques representades. Després podríem parlar de les rondes i altres grans obres, i amb tota certesa hauríem de parlar dels Jocs Olímpics, però no vull parlar dels Jocs Olímpics perquè em fa l'efecte que si ens concentrem només en això, que és el nom de la cosa, no estaríem parlant de la cosa. Jo us he parlat de la cosa i de les seves característiques, del fenomen, del que ha succeït, de les seves lleis internes, i no pas del seu envoltori, del fenomen que li dóna nom, encara que és enormement important. Perquè una altra cosa que hem descobert aquests anys en aquesta ciutat, crec, és que les coses s'han de fer i a més a més s'han de dir. Que la gent no accepta només la transformació si no va acompanyada de l'explicació i l'argument de la transformació. 1 vet aquí que els Jocs Olímpics van ser l'excusa perfecta. He explicat mil vegades i alguns de vosaltres suposo que estareu avorrits de sentir-ho, però quan un dia entrant a la Monumental a un concert de Miguel Ríos amb el meu nano (que ara té disset anys i que aleshores en devia tenir cinc o sis, perquè el portava a coll) se'm van tirar al damunt uns 9 eina.doc 21/05/98 �venedors de sandvitxos que protestaven perquè la Guàrdia Urbana no els deixava estar venent a la porta de la Monumental; doncs bé, finalment aquesta discussió, amb crits, va acabar quan el senyor que portava la manifestació, la persona que anava al davant, em va fer l'ullet i em va dir, "Què? Ho tindrem o no ho tindrem?". I es referia, no cali ni dir de què es tractava, es referia als Jocs Olímpics; i li vaig dir, amb la mateixa complicitat, que ho tindríem. Els Jocs eren l'excusa perfecta per la complicitat. Aquesta complicitat no es va produir només pels Jocs, estava produïda per aquest procés anterior que he dit: de serveis personals, de serveis socials, de seguretat, de bon disseny, de bona ciutat, d'espai públic, etc. Però sense els Jocs no s'hagués pogut manifestar de la mateixa manera, perquè els Jocs van ser la festa d'aquesta transformació i l'excusa perfecta per a celebrar-la. És com si tu has arreglat la casa i un dia necessites convidar els amics perquè la vegin. Doncs bé, els Jocs van ser el dia que Barcelona va convidar el món: "Passin, passin i vegin el piset". Com a la vida de les persones, la vida de la ciutat segurament necessita d'aquestes festes per poder-se ensenyar. Hi ha aquest narcisisme mínim que tots necessitem per viure, encara que a vegades n'abusem. En tot cas, Barcelona va fer servir aquesta ocasió també d'una manera probablement exemplar. Almenys així ens ho han dit després. Jo us diria que finalment, i això ja és una qüestió més de present i quasi de futur que no pas de passat, la preocupació per la logística i per l'estratègia ha estat fonamental en aquest model. La preocupació perquè no s'assequin les deus del creixement, de la vitalitat, que no falli per enlloc l'equilibri; perquè podria passar que tinguéssim una ciutat perfectament dissenyada, per exemple, i inclús ben finançada, culturalment robusta, però que si no té una bona connexió telemática o ferroviària amb el centre d'Europa, d'aquí uns anys ens podríem trobar que lentament, i amb una qualitat de vida extraordinària i amb un narcisisme absolutament satisfet, la ciutat lentament i sense adonar-se s'anés enfonsant. Aquesta preocupació hi ha estat sempre, hi ha hagut sempre aquest doble pensament de projectar i pre-projectar els fets posteriors. Abans dels Jocs Olímpics es va fer el "Pla Estratègic 2.000" per tractar d'aguantar l'estrebada immensa de la desmotivació que podia venir després de la festeta. És com el dia que has de recollir les cerveses i netejar el terra, i 10 eina.doc 21/05/98 �tot està brut, i no tens cap festa per davant fins molt més temps després. Barcelona va saber en un moment determinat llançar-se a projectar l'any 2.000 quan encara estàvem al 90, i per tant, abans del 92. Altres ciutats han tingut una estrebada immensa que les ha enfonsat després. Bé, potser no podem dir enfonsat perquè les ciutats no moren. Des de fa bastants segles no n'hi ha que morin, ni Hiroshima que se la van carregar del tot no ha mort. Però hi ha ciutats que han patit moltíssim després de grans avançades, i jo crec que aquesta ciutat va saber pre-pensar el futur en un moment adequat, amb una estratègia, i aquí el que va ser realment emocionant va ser veure com la complicitat funcionava a la pràctica, no només en el terreny de la il·lusió o en un moment determinat, sinó amb una certa continuïtat que, quejo sàpiga, no s'ha perdut, sinó que aquest tipus de plantejament com ara el Pla Estratègic segueix tenint un públic fidel. La ciutat de Barcelona ha après a guanyar-se la vida com a ciutat. No espera res de ningú, i quasi diria que ni tan sols de Catalunya, en aquest sentit, perquè de Catalunya ha tingut la significació, que és impagable ( sense això no haguéssim fet tot el que hem fet, ja ho he dit). Però no des de la Catalunya oficial, que de fet s'ha mirat tot això amb una certa parsimònia i amb un cert escepticisme, inclus de vegades amb una certa reticència. Però Barcelona crec que ha sabut, i això ha de formar part del model, sinó no seríem justos, ha sabut que la vida, o se la guanya ella mateixa, o ningú no li donarà. Bé, això és el que fa, i acabo, que avui Barcelona pugui dir a les altres ciutats "juguem a aquest joc". Totes les ciutats d'Europa haurien de poder tenir llur projecte, i el tenen; totes les grans ciutat d'Europa haurien de poder tenir llur llei, i no la tenen. Londres la té en aquest moment, Londres té ja un green paper -que a Anglaterra vol dir que hi haurà una llei al seu moment-, que diu que es constituirà el G.L.A., no el G.L.C. que existia abans, el Greater London Council, pero sí Greater London Assembly o Authority, amb un alcalde metropolità que serà purament estratègic, logístic (purament, però purament és molt.) Crec que Barcelona ara pot dir a aquestes altres ciutats amb les que ha compartit el pa i la sal d'uns anys interessants (premonitoris del que seran els grans canvis del segle XXI) "juguem 11 eina.doc 21/05/98 �al joc", juguem al joc d'una Europa entesa com sistema de ciutats, en el que cada ciutat tingui la pròpia llei. No que no hi hagi cap altra llei: sense les lleis de l'estat no aniríem enlloc. Els estats han representat el progrés des del segle XVIII i des de la Revolució Francesa. Sense això no hi haguessin hagut ni comunicacions, ni escola pública, ni nivells mínims de salut pública, ni millora de la salut de les persones que formen la ciutat, de la salut física i de la cultural. Però és ben evident que els estats, que han garantit això, ara estan superats d'alguna forma per dalt, perquè si volen seguir sent estats i garantint totes aquestes coses que han garantit fins ara, han de crear una moneda entre tots, una de sola (els europeus em refereixo). I si volen que hi hagi salut, i que hi hagi seguretat, i que no hi hagi narcotrafic 0 terrorisme o especulació monetària (com ahir, com aquests dies) s'han d'ajuntar. Els estats no poden seguir existint com a tais i pensant que ells són els que ho garanteixen tot. Ho saben, però per altra banda està passant que per sota hi ha gent que els està dient "no cal que ho feu tot, no només allò pel qual us heu d'ajuntar entre tots per poder-ho seguir fent, política monetària, etc., no fareu,... sinó que altres coses tampoc les fareu perquè les farem nosaltres", i les faran les ciutats, probablement. En aquest camp, Barcelona avui està dient a les altres ciutats -em refereixo a Barcelona com a experiència de tots aquests anys-, els està dient: "juguem al joc de les ciutats", aquesta mena de joc no de monopoli precisament, sinó de tot el contrari. El joc de la competència i la col·laboració. Aquest és el joc a què juguen les ciutats europees. Els altres continents, tots molt respectables i admirables, segurament millors que no pas l'europeu en molts sentits, hi ha una cosa que no tenen cap d'ells: un sistema de ciutats com Europa. Un sistema de ciutats com l'europeu, que (des del satèl·lit ho deuen veure) és molt més atapeït que tots els altres. És enormement car. És com si tinguessis una casa barroca en lloc d'una casa funcional, on a cada racó hi ha una joia que l'has de netejar cada setmana, suposem, i s'han de fer obres sovint perquè tot estigui tal com ha d'estar. 1 tanmateix, tot i amb aquests costos, els beneficis que dóna aquest sistema de ciutats són més alts que els costos. És a dir, és un sistema car però molt més productiu. Es paga els seus costos, la seva carestia, i encara dóna una mica més. Això s'aconsegueix i s'aconseguirà mantenir, si hi haurà un triangle universitat-ciutat-empresa que funcioni. Aquest triangle que Barcelona una mica en aquest moment està proposant és el triangle Universitat (el 12 eina.doc 21/05/98 �coneixement com diu l'alcalde, de la ciutat del coneixement parla ell), Universitatconeixement per una banda; ciutat, l'acció pública de tots junts, l'Ajuntament, la ciutat; i d'altra banda l'empresa. L'empresa no entesa només com els empresaris, sinó com empresaris i treballadors, l'empresa com aventura, com a risc, que és una de les coses que a vegades en aquesta ciutat ens falta. I acabo aquí deixant un punt picant, un punt interrogant: si tindrem prou capacitat de risc. Perquè si no la tenim, anirem tirant de veta del nivell de capital acumulat que tenim i de la qualitat de vida que hem aconseguit, lentament decandint-se perquè ens faltarà l'aposta que cal. Si no la fem anirem decandint, i si la fem i la guanyem, només apostant fort aconseguirem mantenir o inclus millorar el nivell. Aquesta ciutat té un sol perill, probablement, o un gran perill, i és que s'hi viu molt bé. I ho dic tenint en compte que hi ha gent que viu molt malament, però diguem que inclús aquesta gent que viu malament té més a prop un exemple o una esperança de poder millorar. Ho diria urbanísticament, ho diria culturalment, i ho diria socialment i econòmicament, més que en altres ciutat, no molt més però més que en altres ciutats. I el gran perill d'una ciutat que visqui bé és que s'hi acostumi, que es pensi que ho té per dret diví -i no ho té per dret diví-, que s'oblidi d'aquella veritat inicial que hem dit, que ens ho hem de guanyar. Hi haurà esperit de risc? Hi haurà capacitat de trencar motlles, de substituir les coses que caldrà substituir, de canviar-les, de trencar determinats ídols, d'oblidar determinats protagonismes? Sense aquest oblit, sense aquesta capacitat de transformació, la vida que ha d'omplir els nostres carrers i les nostres universitats i les nostres empreses, no sorgiria. Per tant, acabo amb una demanda, una mica, no diré iconoclasta, però sí una demanda d'una certa capacitat de trencar motlles, de no respectar tot el que està adquirit com a veritat i que comença a deixar de ser-ho. Acabo amb aquestes paraules, agraint-vos per altra banda la vostra nombrosa presència que em fa enormement feliç. 13 eina.doc 21/05/98 �TRANSCRIPCIÓ. PREGUNTES INAUGURACIÓ CURS EINA NOTA: En molts casos la pregunta no se sent bé o es perden moltes paraules. Quan és així he provat de fer-ne un resum, que potser no coincideix exactament amb el que es va dir. Pregunta Si em deixeu començar, amb el vostre permís. No sé si referir-me al ciutadà Maragall, en el cercle més pròxim a l'amic Pasqual, o a qui jo sempre tindré en el meu cor, que és l'alcalde. El nostre alcalde, l'alcalde de Barcelona. Jo crec que avui més que venir a ferte preguntes, estàs aquí per estar amb nosaltres, i per escoltar-te, més que fer-te preguntes, que ja n'has respost moltes en aquests anys de ser alcalde de Barcelona. Però has parlat d'alguns aspectes com la complicitat, aquesta complicitat sense la que Barcelona no seria el que és, i una mica estava pensant que Eina també és còmplice d'aquesta història. L'època de la resistència de finals dels anys 60 - principis dels 70; l'època de l'expansió en els 80, parlo d'Eina, ... l'expansió dels anys 80 - principis dels 90, i una mica la consolidació actual que correspon paral·lelament amb la història de Barcelona, la història recent de Barcelona... Voldria doncs... més que preguntar-te, que ens parlessis d'aquestes complicitats: la d'Eina que és la nostra, però també la d'altres institucions que han jugat aquesta carta, han confiat en l'Ajuntament, han confiat en la ciutat, i que han aconseguit grans èxits. Resposta - Eina és un cas que si no fos per pudor, que m'ho impedia, hauria pogut posar com exemple de tota aquesta complicitat. I us explico breument -per a la resta del públic, no per tu ni per vosaltres- la història de com es va refer això. Aquesta és una finca dels Sentmenat que el Director d'Urbanisme, en aquell moment en Busquets, va singularitzar com una cosa que la ciutat havia de preocupar-se que no es perdés, i amb un esforç important en un moment en que els "quartos" no sobraven (mai no han sobrat), amb un esforç important va aconseguir, penso que va ser de la família, una opció de compra. Ens vam quedar tranquils perquè vam pensar "això no ho tiraran". Vet aquí que un bon dia ens vam trobar un gran promotor de la ciutat que ens va dir: "Què voleu que faci a can Sentmenat?". "Que volem que facis? No faràs res perquè tenim una opció de compra", "No, vosaltres heu firmat una opció de compra amb una societat anònima, no?". "Sí, bé, 14 eina.doc 21/05/98 �amb la família, que van constituir una societat...". "Doncs és que jo tinc les accions d'aquesta societat". Veieu com aquesta complicitat, aquestes aventures i aquests projectes que han sortit bé han tingut tots ells els seus moments de suspens. I aquest va ser important perquè ens va semblar que havíem perdut la partida, o més ben dit, que la podíem perdre. Però finalment no va ser així, perquè aquest promotor es va convèncer de seguida que la voluntat de la ciutat era molt important en aquest punt i que, per tant, no podia fer segons què. Finalment l'acord a què es va arribar va ser un acord honorable que va permetre que això es mantingués. Amb tot això estàvem només al 10% del que s'havia de fer, l'altre 90% el vau fer vosaltres. Que era trobar o aconseguir que hi hagués el protagonista ciutadà, no ciutat, sinó individual, societat civil, empresa, institució singular, que fos capaç d'assumir això i viure-ho, dotar-ho de vida. Perquè de cases meravelloses que la falta de vida interna destrueix n'hi ha per tot arreu. I allò important en aquest esforç de complicitat ha estat això: un promotor que hagués estat capaç en altres circumstàncies de desfer-ho tot i que no ho va fer; un Ajuntament que, evidentment, va pressionar perquè això fos així i que va arribar a un acord urbanístic honorable respecte al desenvolupament de la finca; i finalment -i això és el més important- una ànima que éreu vosaltres, que volíeu ensenyar disseny i que volíeu fer-ho en un lloc digne, que salvàveu a l'hora, i que ha donat lloc a aquesta petita joia, una més de les moltes que aquesta ciutat ha anat fabricant durant aquests anys. Crec que la ciutat us ha d'estar agraïda perquè sense el vostre protagonisme això no hauria estat possible. Pregunta Si la Fira es volia quedar a Barcelona no s'hauria pogut fer la formula que fan a Lisboa, on per l'Exposició que preparen, aprofiten una part de l'Exposició i després ja tenen la infrastructura de la Fira feta... O bé guanyar terrenys al mar, cosa que ara es farà al Pla Besòs, al Delta del Besòs, o a la Vila Olímpica? De l'esplanada que hi ha al davant de l'Hotel de les Arts, que va ser una iniciativa municipal per fer el Palau de Congressos, ja no se n'ha parlat més i Barcelona no té un gran Palau de Congressos. Són preguntes que em faig. 15 eina.doc 21/05/98 �Resposta Sí. La Fira ha estat un tema recurrent. És una de les proves que no tot són flors i violes en aquesta ciutat, ni tan sols entre els poders que tenen seu a la ciutat. De manera que no hi va haver la possibilitat d'una decisió respecte al que s'havia de fer amb la Fira. Potser sí que aquí ens vam començar a equivocar per un excés de respecte a un dels ídols de la ciutat, que és Montjuïc. Potser sí que hauríem pogut dir "el millor serà una Fira de cap i de nou" i fugir de Montjuïc. Ens va costar perquè tothom va pensar, tant la Cambra de Comerç com l'Ajuntament, que Montjuïc era el logo de la Fira, que el millor que tenia la Fira de Barcelona era el seu emplaçament i que per tant això no es podia perdre. I vam anar cap a aquesta solució d'una mena de Montjuïc 2, que en el seu dia tindrà una comunicació per metro lleuger -o alguna formula similar- que permetrà que amb la mateixa entrada es puguin visitar els dos recintes, i això amb poca despesa de temps. Això passarà a ser una cosa habitual en la vida de les ciutats del segle XXI, i aquí també podria ser. Per tant, el tema no està condemnat. En canvi, el que sí que és cert -i aquí has dit una cosa que jo no he dit i que és enormement important pel model de la ciutat-, és el tema de la bicapitalitat. Aquesta ciutat es belluga i fa bellugar l'altra ciutat, diguem-ho així, per aquest joc d'acció-reacció de les dues ciutats rivals, Barcelona i Madrid, de la capital oficial i de la capital cultural, econòmica, real en moltes ocasions, urbana en tot cas, que ha estat Barcelona. Madrid ha fet l'esforç que ha fet en part perquè la Fira de Barcelona era la que estava al davant. Allà no han tingut aquesta divisió, aquesta és la veritat, han jugat molt fort l'Estat, però més que l'Estat la Comunitat Autònoma. La Comunitat Autònoma i la ciutat s'han entès per fer el Parque de las Naciones, el Palacio de Congresos, tot plegat. Es més, probablement les inversions que ara estan fent en matèria de transport (em refereixo a transport públic i en concret, al metro) que són tres vegades més grans que les que es fan aquí per a la mateixa població (estic parlant de la regió o àrea metropolitana), 16 eina.doc 21/05/98 �lligaran la Fira de Madrid amb Barajas amb metro, i també amb el centre de Madrid; cosa que en el cas de Montjuïc 2 no és encara veritat, però caldrà fer-ho. Ara bé, una altra síndrome que tampoc seria positiva seria desesperar-se, tirar-se pedres al damunt, pensar que això ho tenim perdut. Segurament no és així, no em toca a mí dir-ho perquè per altra banda no he vingut aquí a sermonejar sobre el futur, ni molt menys, i potser un dels ídols amb els quals hauríem d'acabar... (tot agraint molt les paraules de l'Espinet), un dels ídols que hauríem de posar a l'armari és el de l'alcalde Maragall (en tot cas "sindaco Maragall" com a molt, però alcalde no, d'alcalde en tenim un i molt bo que es diu Clos). Si fóssim a França sí que seria alcalde de per vida, perquè aquests es moren ministres... són per sempre més. Crec que la Fira de Barcelona té moltes coses a fer, però també té virtuts que la de Madrid no tindrà mai. Entre d'altres coses, a Madrid ho tenen quasi tot però no tot, el Palacio de Congresos l'han fet un pèl massa separat... i l'hotel un pèl massa separat del Palacio de Congresos. Tenen alguns problemes, perquè la gent quan s'hi posa -i sobre tot els americans amb això són molt cabuts-, el que vol és tenir-ho tot sense sortir de l'hotel. De manera que Madrid té els seus problemes i nosaltres tenim les nostres virtuts, i en aquesta matèria estic segur que la gent que hi ha ara al davant de tot això, l'alcalde el primer, ho podran fer. Pregunta Què més es pot fer a Barcelona perquè sigui encara més guapa? Resposta Bé, el que decidiu vosaltres. Una de les coses que es va fer a l'Ajuntament i que encara es fa, va ser obrir un calaix en el qual les persones com tu que tenien idees les anaven exposant. Durant quatre anys no vam fer res perquè no sabíem què fer: en teníem tantes d'idees! Però un bon dia vam crear una empresa que es deia Iniciatives S.A., que el que va fer fou dir a la gent que havien donat idees que les fessin, que les fessin ells i que nosaltres ajudaríem d'una forma transitòria i minoritària. Així va començar el cable, la Torre de Comunicacions, Publimod, el Poble Espanyol (algunes són idees magnífiques, 17 eina.doc 21/05/98 �d'altres potser no tant), el Diari de Barcelona es va reflotar, encara que després va tancar. Si teniu alguna idea, ja ho sabeu: aneu a l'alcalde i li dieu! Pregunta Com valora vostè la davallada considerable de població de Barcelona? En paraules planeres, és bo? dolent? indiferent? Resposta La davallada és relativa, perquè hi ha una cosa que és una pedra amb la qual topem constantment, que és que no ens adonem que la ciutat no respecta històricament les fronteres geogràfiques. La ciutat real de Barcelona no és el Municipi. Si un s'entesta en voler que la ciutat sigui el municipi central d'una ciutat més gran i en comptar-li la població, es trobarà que allà hi posen bancs, hi posen de tot, i per tant hi ha menys residència, això per començar. Quan Barcelona era dins les muralles i tenia el Consell de Cent (després el va perdre amb Felip V el 1714) la gent de Barcelona volia trencar les muralles des de feia temps, volia carregar-se-les i ho van fer, i com! No queda pràcticament res de muralla!. No és com Perugia o altres ciutats que n'han conservat molta més. Aquí, l'empenta de dinou segles d'espera va fer que el dia que es va obrir, van omplir en els cinquanta anys de la vida del meu avi -que va néixer al carrer Jaume Giralt i va morir a Sant Gervasi- van multiplicar la ciutat per 10 en cinquanta anys. També va ser un procés com el d'ara: molt de temps esperant i quan et donen llibertat, saltes. En aquell moment, si tu haguessis mesurat la població de Barcelona dins de muralles, abans i després de l'Eixample, veuries que va baixar radicalment. La construcció de les rondes ha estat la segona destrucció de les muralles. S'ha tret una "muralla-temps", fent que Sant Joan Despí o Lliçà d'Amunt o Lliçà d'Avall estiguin a 30 minuts o que la fàbrica de GEC-Alshtom a Santa Perpètua de la Mogoda estigui a tret de pedra de Gavà, i que per tant el senyor que treballa a Santa Perpètua pugui viure perfectament a Gavà i arribar-hi en 35 minuts. Això què vol dir? Que la gent surt del centre per anar a estar més tranquils, per tenir més espai pel mateix preu, etc. Això és 18 eina.doc 21/05/98 �perdre població? No, això no és perdre població. A més, com que veig Barcelona cada cop més plena, a mí quan em diuen que Barcelona perd població, jo pregunto "A quina hora?". Perquè a les 12 del migdia hi ha més gent que fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha menys gent perquè la gent vol dormir tranquil·la i sense soroll. No ens inquietem. L'alcaldessa de Lausana diu que hi ha dues ciutats: "la ville du vécu", la ciutat del viscut, d'allò que es viu, i la ciutat institucional. La institucional perd població a la nit però "la ville du vécu" que és la Lausana real, no. Són ciutats més grans, simplement. Pregunta - Voldria dir que en aquest model de Barcelona la cosa, o potser l'única cosa, original ets tu. Això sona una mica com títol d'una novel·la rosa, però aquesta exposició que ens has fet, que ha estat molt interessant... però tot el que has fet referència que existia ja, existeix en moltes altres ciutats. La qüestió de la pressió política, la qüestió del disseny, dels dissenyadors, dels arquitectes, jo crec que existeixen a molts llocs del món. La cosa clarament original que ha passat a Barcelona és que, primer, va ser el Narcís, com tu deies, que va adoptar aquesta posició d'escollir els dissenyadors d'una certa categoria; i després -perquè el Narcís va estar molt poc temps- vas ser tu. I jo, quan explico, quan la gent em demana, (cosa normal, avui tothom et demana), la primera cosa quan dius "sóc arquitecte", "d'on?", "de Barcelona", "Ah, de Barcelona!", explico sempre que l'única veritable diferència va ser l'alcalde. Perquè això no ha passat mai a cap lloc, i aquesta diferència que gràcies a Déu és imitable, aquesta mena de gestió s'està imitant: hi ha el cas de Lyon a França, hi ha el cas -que tu no esmentes- de Rio de Janeiro, que ha fet alcalde un arquitecte, un arquitecte que té com a model Barcelona. Crec que és això el que és important i, naturalment, la pregunta és, tu ets conscient d'això? Naturalment que n'ets conscient, però amb la teva natural modèstia i elegància no ho pots dir, però nosaltres sí que podem. Això és el que volia dir, no és una pregunta . Resposta - No és veritat. En tot cas heu d'atribuir a l'alcalde que hi havia el fet d'haver personalitzat, personificat més ben dit, personificat una ciutat que s'ha volgut moure, 19 eina.doc 21/05/98 �d'una forma que ha fet que Londres vulgui tenir alcalde. Això és important, això és una prova de que efectivament alguna cosa hi ha que es pot personificar en moltes persones. Aquesta mena d'antropomorfísme, de voler sempre que hagi estat una persona que hagi canviat la vida de tots, em permets Federico, però és una mica "passé". Ja sabem que no és així. Parlem de sistemes, de xarxes tot el dia com perquè ara resulti que hem de confiar en una persona. Torno a dir, si Barcelona vol anar bé, ha d'arrambar una sèrie d'ídols a dins de l'armari. Sí que crec en el leadership, és a dir, en la interpretació que ha fet Richard Rogers, que tu coneixes bé, de Londres, que ha estat el qui ha convençut Tony Blair de fer el que ha fet, finalment. Perquè a Londres han decidit no només reconstituir el govern de Londres que la Tatcher havia suprimit, sinó que a més l'elegeixen per un sistema no anglès. El sistema anglès és: el Council és un parlament i el líder de la majoria del parlament és qui governa, però no és el Mayor. El Mayor és un senyor cerimonial amb una casaca negra i una medalla daurada que et ve a buscar a l'estació però que no hi pinta res. El que estan fent ara allà és canviar la cultura anglesa de governació local, i a Londres tindran un alcalde elegit directament pel poble, cosa que té molt esverat el partit laborista perquè pot guanyar el Sr. Branson de la Companyia Virgin. No se sap qui pot guanyar. Aquesta sí que és una cosa en la qual Barcelona es pot penjar la medalla de dir "home, hi ha d'haver un leadership local". Ara que es parla tant de l'Estat, del pensament únic, d'Estat-mercat vull dir, doncs hi ha un terreny on sí que és segur que hi ha d'haver una acció pública necessària per viure, com l'aire que respirem, que és aquest, el camp de les ciutats. Els estats estan en qüestió, però les ciutats no. Al contrari, les ciutats és on justament ara s'està organitzant la competència i la col·laboració. Jo em guanyo la vida aquest any explicant-ho: a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Roma i a la Universitat de Nova York. Per què tots hi estan més o menys interessats? En gran part pot ser per aquest emmirallament que hi ha amb el model Barcelona; però en segon lloc, perquè algun interès deuen tenir com a ciutats, Roma en particular, Nova York en general, perquè Nova York pensa per tothom. Barcelona presenta l'interès de poder codificar una mica el seu passat, la seva experiència, que és el que estem fent. 20 eina.doc 21/05/98 �En aquest sentit sí, evidentment hem tingut una època bonica. Per això, quan em pregunten "Vostè què farà quan serà gran?", "Escolti, una altra cosa, ara?" Perquè després d'això és difícil, és molt complicat. Pregunta Per què si s'ha fet tant, en canvi, s'han mantingut aquests trastos enormes com són els autobusos de Barcelona, que a més pol·lucionen? Resposta Bé, quan hi hagi autobusos elèctrics serà millor. En el moment en què es van treure els tramvies es va fer perquè hi havia molts cotxes al carrer i el tramvia és molt rígid. Diguem que si has d'optimitzar l'espai de circulació d'una ciutat, la rigidesa d'un tramvia no és aconsellable, encara que d'altra banda és simpàtic, no pol·luciona tant, no fa soroll, no deixa anar fums, etc. Té moltes virtuts però també algunes pegues. M'imagino que hi haurà d'haver alguns tramvies, però aleshores has d'agafar una via com la Diagonal: molt ampla, que no interfereixi, i inclús segurament amb algun pas a diferent nivell (a mi no m'agraden gens però és possible que s'hagin de fer perquè tot plegat surti bé). A Roma ara hi ha un autobús, el 116, que és miserable, molt petit -només hi caben 10 persones- i fa recorreguts relativament curts, però és elèctric. A més, a Roma com que ningú paga l'autobús, és perfecte perquè puges i et porten a canvi de no arribar mai perquè el tràfic és dolentíssim. És clar que avui una persona ha trigat una hora i mitja en arribar fins aquí perquè hi ha hagut un accident a la Ronda.... però és que allà és cada dia que plou. Aquí també quan plou tot es para molt, però a Roma vaig trigar dues hores per anar des de casa meva fins a la feina en cotxe particular. Doncs bé, a Roma comencen a haver-hi autobusos elèctrics i crec que això s'anirà estenent, que l'autobús elèctric serà una cosa que anirà apareixent i serà com un tramvia amb més mobilitat. Aquí podrà haver-hi el tramvia de la Diagonal i del Baix Llobregat. 21 eina.doc 21/05/98 �El que és un escàndol és efectivament que continuem fent el soroll que estem fent, amb els camions de la recollida de les escombraries, amb els autobusos, tirant aquests gasos, etc., és una barbaritat, una brutalitat. Això és quelcom que està al nostre abast tècnic, segur, i a l'abast econòmic segurament també. Ara bé, per a això crec que caldrà esperar fins que no hi hagi 20 ciutats europees que es posin d'acord en crear el que jo anomeno un mercat virtual, és a dir, uns indicadors acceptats per tothom, un "benchmarking" diuen també els anglesos, un sistema de qualificar la teva gestió ciutadana, comparable amb les altres perquè puguis dir que les ciutats no només s'assemblen a un mercat, sinó que ho són. Tu pagues un preu per viure en una ciutat però saps quan et dóna la ciutat a tu, en qualitat, en zones verdes, o en sanitat, o en esperança de vida, o en rapidesa de tràfic, o en silenci. I el dia que això es faci estic segur que es crearà d'una forma més o menys natural i espontània aquesta emulació entre les ciutats, el diàleg de saber què passa a Roma o a Barcelona ja s'està produint, però segurament això s'haurà de formalitzar una mica en xarxa, no per decret. Crec que una xarxa de 20 ciutats europees que decideixin comparar-se en aquests tipus de temes de qualitat de vida, accelerarà molt el canvi de sistemes de transport, per exemple. Trigarem una mica però no massa: les ciutats estan força disposades a fer aquesta mena de lligues que seran al mateix temps competitives i cooperatives. Espero que es decideixin. Pregunta En el Museu d'Art Contemporani, què va ser el que us va fer decidir que en lloc de fer un centre d'art contemporani -que és una proposta com més moderna i més al nivell del que està passant a Europa- decidíssiu fer un museu d'art contemporani que té algunes dificultats de funcionament i pressupostàries? Perquè la ciutat té la manca d'un museu d'art modern i llavors es comença amb aquest museu d'art contemporani, i en canvi era molt més ràpid fer un centre d'art contemporani en el qual es crea... Resposta - Es que vam fer les dues coses, no? 22 eina.doc 21/05/98 �Pregunta Actualment és un museu, no un centre... Resposta Sí, però al costat del museu hi ha el centre de cultura contemporània. Pregunta Sí, però és un centre que està lligat a les ciutats i no tant a l'art contemporani. Resposta Crec que en el tema del museu vam ser una mica esclaus d'aquest passat que ens va donar tanta empenta, d'aquest somni escrit queja teníem dibuixat, que hem dit abans que va ser el motor de tot. Doncs potser sí que en alguns aspectes aquest passat ens va pesar... jo crec que positivament, encara que d'altres poden pensar el contrari. Hi havia la idea del Cirici de museu d'art contemporani que estava penjant sobre nosaltres una idea que pesava sobre Barcelona, que havia marxat a Vilanova perquè ningú el volia aquí, no hi havia hagut esma per fer-lo, i vam pensar que això s'havia de fer. D'altra banda, això es va creuar en el camí de la feina per rehabilitar la Ciutat Vella. Es van casar les dues idees i en va sortir un museu que per a mí ha estat sempre com una mena de catedral moderna, en el sentit de que és el lloc que per la seva potència domina l'entorn. No sé per què a Perugia feien les coses que feien si Perugia, no sé quants habitants deu tenir ara, però és com una ciutat mitja de Catalunya. Vaig ser-hi abans d'ahir: entres a la plaça de Perugia i a mi em fa pensar en Manhattan, amb la potència dels arcs i de les voltes de la Prioria, la casa dels priors, que és ara la casa de l'Ajuntament, el Comune. Per què hi ha aquesta necessitat de monumentalitzar o de sacralitzar els espais? Segurament perquè en un moment de gran dificultat o de gran rivalitat, en el cas d'Itàlia deuen ser les rivalitats i competències entre senyors i ciutats, que jo crec que són vida. En el cas de la Ciutat Vella i del museu contemporani, la necessitat d'un manifest de llum, de claredat, de negació del negre, de negació de tot el passat d'aquella zona (no del passat en el sentit de la seva història sinó del malament que ho passaven els qui hi 23 eina.doc 21/05/98 �vivien), i així des del primer dia es va convertir en un Hoc quasi diríem de peregrinació encara que no hi havia res a dins. Cosa que està mal dir-la, però va ser així efectivament. Ara queja està ple, que té una magnífica col·lecció que s'està ensenyant ara justament, i està a punt d'acabar-se de signar el conveni amb La Caixa (que és una de les tres o quatre grans col·leccions que hi ha de pintura espanyola contemporània), doncs més que més. Els de Bilbao ens han passat al davant, han fet una cosa molt més "brutal", diguéssim. És que ho necessitaven, és que les seves necessitats possiblement anaven per aquí. Jo estic emocionadíssim amb el museu de Bilbao, l'he vist amb en Frank Gery ara farà un mes, i és el que Bilbao necessitava. Ara, de cop i volta, Bilbao comença a veure's amb un altre mirall perquè surt en els diaris del món, i no per terrorisme, ni per desgràcies, ni per atur, ni per misèries, sinó perquè han fet una gran obra. En petit, perquè ara el nostre museu ha quedat com una cosa molt modesta i petita: si comparem les despeses de construcció i manteniment d'un i altre, fa riure. A Barcelona és tot a bon preu: l'estadi, el palau de Sant Jordi va costar la meitat que a París el de Bercy, que va costar en aquell moment 17.000 milions, quan nosaltres en vam pagar 8.000. L'estadi, comparat amb el de Roma, la tercera part. I el museu comparat amb el Guggenheim la tercera part, inclús encara menys, i crec que el manteniment també. Tot molt arreglat, com això... Anem tirant. Pregunta Jo voldria més que preguntar, carregar una mica des del punt de vista de la gent de comarques, perquè aquí estem parlant de la ciutat de Barcelona des del punt de vista de la ciutadania, de la ciutat. La gent de comarques (jo sóc de comarques) venim a la ciutat a disfrutar de la ciutat. Es el gran centre d'oci que tenim i jo crec que fins i tot s'hauria de plantejar de posar una duana i fer-nos pagar un petit impost, perquè més que rebre les inclemències de la ciutat, el que fem és gaudir de tota aquesta gran infrastructura i d'aquests grans serveis i d'aquesta meravella que és Barcelona. Fins i tot s'han produït anècdotes -que voldria explicar aquí- d'alguna persona coneguda meva que s'ha plantejat anar de vacances, i han estat mirant possibilitats per venir de vacances a 24 eina. doc 21/05/98 �Barcelona, perquè és aquella ciutat que tenim a prop, però a la vegada és la gran desconeguda, amb una capacitat de sorpresa i d'oci impressionants. Des de la posició de comarques voldria felicitar Barcelona perquè realment per nosaltres és un gran centre de desenvolupament, etc. Resposta Molt bé. Escolta, peatge no, per això, perquè jo vaig a Rupià i no pago peatge. Bé, pago peatge si vaig per l'autopista a la caixa Vilarasau, però no paguem per entrar a Rupià, i per tant, per entrar a Barcelona tampoc. D'alguna forma la virtut de les ciutats -això que dèiem que no són ni mercat ni estat- és que pagues per les coses que hi fas, però no per entrar. Una de les coses maques i poc conegudes de la història de Barcelona d'aquests anys ha estat el "love affair" que ha tingut amb el Pirineu, concretament amb una cosa que es diu Comitè Interpirinenc de Poders Locals, que anima l'alcalde de la Seu d'Urgell, el Joan Ganyet, i un altre alcalde, el de Aix-Les-Thermes, que es diu Agustí Bonrepós. Aquest, com tots els alcaldes de França, és diputat. Barcelona, amb aquest Comitè de ciutats (tots els comuns d'Andorra en formen part i no fallen mai) va firmar una carta que es diu Carta de la Ciutat i els Pirineus, que és poc coneguda però que en el transcurs del temps anirà agafant la seva volada perquè el gran problema de VEuropa, sistema de ciutats, des del punt de vista dels qui han de planificar o governar, és què en fas de les comarques. Tot això quedarà molt alleugerit si les ciutats grans i el sistema de ciutats mitjanes fan uns contractes ben fets, i si la ciutat s'adona que si vol tenir els prats de la Cerdanya tan bonics com són, els ha de pagar. No que els hagi de pagar com a peatge, sinó d'alguna forma que caldrà veure. I que al camp, més que pagar-li els seus productes perquè després els puguin tirar, com el gira-sol que diuen que el planten i ni tan sols el recullen, doncs el que s'haurà de fer és garantir a la gent que viu al camp i que vol passar les vacances a Barcelona, doncs això mateix, vacances, i d'altra banda, salut pública (un helicòpter a prop), etc. 25 eina.doc 21/05/98 �Aquest tipus de coses són les que la ciutat ha de finançar al camp: comunicació, comunicació, comunicació. Que vol dir salut, que vol dir informació, que vol dir possibilitat d'anar d'un lloc a un altre per fer de mestre a La Seu des d'una casa de Prullans en la que tens uns cavalls. Cosa quejo he vist que passa: uns senyors que tenen uns cavalls a Prullans, ell se'n cuida, ella fa classes a La Seu, però necessitarien saber més segur que l'institut no està tan lluny, que l'helicòpter si et poses malalt arriba, i una sèrie de coses que cal pagar des de les economies d'aglomeració de les ciutats. Algú va dir fa poc, quan es va dir aquí que Barcelona volia posar un peatge, que aleshores per anar a collir bolets també. El gran problema del mercat és que no sap gestionar -i aquesta és la veritat-. Quan Estocolm va fer tota la fibra òptica de la ciutat, van fer un concurs i van obligar a l'empresa que hagués guanyat a cuidar-se d'Estocolm (el mercat més rentable de la fibra òptica) però també del nord de Suècia on no hi ha ningú i és caríssim perquè cal tirar quilòmetres de fibra òptica per una sola família. Van pensar que havien trobat la solució. En canvi, el dia que vam discutir això d'Estocolm, va sortit un expert anglès ben informat, com n'hi ha tants, que va dir que sí, que s'ho havia adjudicat una empresa, però que el que havia fet a Estocolm va ser fer la primera pesseta i que quan va acabar això va dir que plegava, va fer fallida per no haver de fer la resta i es van vendre les accions a un tercer. Suposo que els diners que van guanyar a Estocolm els han invertit ara a Copenhaguen. El mercat no funciona per això, i l'estat per això és pel que ha servit fins ara, a França o a altres països que tenen estats més o menys eficients, però no acaba d'estar clar que si els estats s'estan tornant també liberals, no acaba d'estar clar què passarà o com passarà. Crec que és important que tinguem consciència a Barcelona que haurem de pagar el Pirineu, entre tots, amb Sabadell, no només Barcelona. I aleshores obrir-nos, com tu dius, a les comarques queja vénen. 26 eina.doc 21/05/98 �Parlament de Toni Miserachs Jo voldria portar-li la contrària al Miquel Espinet quan deia que per a ell el Pasqual sempre serà l'alcalde. Crec que en aquesta escola hi ha molta gent, entre ells jo mateix, queja érem amics del Pasqual abans que fos alcalde, i que durant aquests anys hem tingut una vida complicada, perquè li havíem d'intentar dir Pasqual Maragall, sencer, per no quedar com uns pretenciosos i fer veure que així per la cara el coneixíem quan potser no era veritat. Ara ja estem més tranquils perquè ja podem tornar a dir-li Pasqual sense que ningú pensi que som uns pedants. L'escola Eina, una mica seguint en aquesta línia, ha esperat el retorn del moment del tracte col·loquial amb en Pasqual, i ha fet una excepció que consisteix en fer aquest acte petit que estem ara protagonitzant en un àmbit molt general -hi ha força gent- quan aquest és un acte que normalment es fa en un àmbit molt restringit que és el del sopar de professors d'uns dies abans de Nadal. Això que ara passarà, normalment passa en el sopar de professors, un àmbit relativament restringit ja que som en aquest moment 124 professors, segons l'última llista de telèfons d'aquest any, però tot i així un àmbit més familiar. Avui hem fet aquesta excepció perquè pensem que realment el Pasqual és un amic excepcional de l'escola, i per celebrar això li atorguem un trofeu que consisteix en aquest objecte dissenyat per l'escultor Sergi Vilar, que és el títol oficial d'Amic d'Eina. 27 eina.doc 21/05/98 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Model Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-10-28 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutat Urbanisme Planificació Model Barcelona Description An account of the resource 27 p. Transcripció de la conferència i del debat posterior. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola EINA Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1716/0000000961.pdf 2955cab39c80c3e5628d4b093ff0ceda PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/09/2008 - Hora: 00:22 DIUMENGE 21 DE SETEMBRE DEL 2008 26 Coses de la vida SOCIETAT el Periódico El Dia Mundial de l’Alzheimer L’expresident Pasqual Maragall va reconèixer fa uns quants mesos que pateix Alzheimer i ha creat una fundació privada per recolzar la investigació sobre aquesta malaltia. Amb ocasió del Dia LLL Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, ha escrit aquest article en què recomana als malalts que es diverteixin i que s’ho passin bé. «És la millor medecina», sentencia. Monòver 1 – Eisenhower 0 Els malalts s’han de divertir, passar-s’ho bé; és la millor medicina. La compassió mata ARNAU BACH PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT Amb motiu del Dia de l’Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d’altruisme i una merescuda sortida de l’armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix. I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l’existència d’una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d’afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d’afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l’any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia. LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l’italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador. ¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és 33 Maragall, el juliol passat al Col.legi de Metges de Barcelona. agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l’activitat, el remei. No dic que no s’investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l’activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre’s, sí, d’extraviar-se, però amb la recompensa de No busqueu només dins del malalt la causa del mal sinó en el seu entorn, i en l’activitat, el remei divertir-se, d’emocionar-se amb un gol de l’equip de casa o amb una pel.lícula sensacional. Del Barça més val no parlar-ne: és l’equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s’ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m’he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata. Tornant al tema d’aquella demència senil, com se l’anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l’efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d’humilitat per als especialistes. Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver –poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc– si és que els seus avis són d’allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S’ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s’hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata. I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m’han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m’ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec. No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina. H El retard en el diagnòstic de la demència ronda l’any i mig a Espanya ANTONIO M. YAGÜE MADRID L’augment espectacular d’investigadors i mitjans dedicats a avançar en l’estudi del mal d’Alzheimer només s’ha traduït en els últims 10 anys en lleugeres millores en el diagnòstic i més esperances en el terreny pal.liatiu. «No sabem quan es curarà. L’expectativa d’un tractament amb cèl.lules mare és una cosa de futur», va resumir ahir Jesús Ávila, coordinador del simposi internacional sobre avenços en l’Alzheimer celebrat a Madrid. Mentre arriba la recepta per aturar aquesta malaltia neurodegenerativa que actua en molts punts del cervell i que implica innombrables gens, la trobada ha subratllat la importància de la detecció precoç, perquè el retard en el diagnòstic encara ronda l’any i mig a Espanya. Els experts han comprovat que un deteriorament cognitiu lleu es converteix en formes més severes a un ritme del 12% anual, i sobrecarrega, a més, el pes que suporten les famílies, que tenen cura a casa seva del 85% dels més de 800.000 malalts existents a Espanya. Segons Blanca Clavijo, presidenta de l’Associació per a les Famílies amb Alzheimer Lents avenços en un mal que porta a la dependència uns 800.000 pacients (Afal), mentre se segueix investigant un remei que aturi la malaltia, avançar en cinc anys el diagnòstic suposaria a la pràctica rebaixar un 50% els casos, ja que facilitaria un tractament precoç que, fins i tot sent pal.liatiu, permetria estabilitzar el pacient en la fase de «deteriorament cognitiu lleu» i endarrerir l’evolució neurodegenerativa. / El Ministeri de Sanitat es bolcarà en la realització d’una guia de pràctica clínica que permeti un millor diagnòstic precoç en tot el sistema sanitari, segons va prometre el seu titular, Bernat Soria, en vigílies del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui. La seva utilitat, segons el ministre, està fora de tot dubte, sobretot quan la generació del baby-boom dels anys 60 arribi a l’edat de risc en menys de 20 anys. Dos especialistes van dibuixar per llavors, si els avanços no arriben, aquest cru panorama social, sentimental i econòmic: els malalts passaran del milió, els seus cuidadors hauran de dedicar-los 350 hores mensuals, un sacrifici material d’uns 30.000 euros anuals i un desgast emocional que creix a mesura que la malaltia va restant memòria i orientació, i que causa depressió i agressivitat i que fa que disminueixi la capacitat de parlar, menjar, reconèixer la gent pròxima i expressar sentiments. H CRU PANORAMA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Monòver 1 - Eisenhower 0 Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Solidaritat Salut Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/733/19980109_LV.pdf bef01e2cbef2223c28d7844d45951a85 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 09/01/1998 La Vanguardia, p.019, Opinión Montevideo. DESDE ROMA Autor: PASQUAL MARAGALL En las capitales de pequeños países el equilibrio entre significante y significado, o entre ciudad y nación, se da de manera más confortable. La agresión solemne de lo nacional sobre lo local se modera. El frenesí capitalino es más dominable. Son las capitales de provincias del mundo. Montevideo, una de las ciudades más equilibradas que conozco, la capital de la Suiza americana de los años 20 a 50, ciudad hermana de Barcelona desde 1985, la ciudad de Torres García y la Xirgu, ha obtenido la secretaría administrativa del Mercado Común del Cono Sur, Mercosur. Gracias a la famosa pareja Iglesias-Sanguinetti (una especie de Gonzalvo III-Puchades, o de Guardiola-Bakero de la política latinoamericana). Y gracias al alcalde Mariano Arana, quien cedió a Mercosur el hotel Park frente a la costa a estos efectos. Luego a Mariano Arana ni se lo agradecieron los jefes de Estado. Los alcaldes ya saben de eso. Los alcaldes del Cono Sur han creado Mercociudades, una red prometedora que quiere ser integrada en el Mercado Común. Se saldrán con la suya. Son gotas malayas, ya saben. Los alcaldes son gotas malayas, una "llauna", una lata inmensa, una tortura o garrapata que se adhiere sin remedio a los pobres gobernantes nacionales, que como es bien sabido son seres que hacen lo que pueden por satisfacer los deseos infinitos de las ciudades y por tanto de los ciudadanos. Lo que pueden, es decir, poco. En este veranillo decembrino Montevideo me pareció, claro, mucho más alegre que en el 85, pero "no" me pareció "otro" Montevideo sino el mismo. La ciudad equilibrada es siempre ella misma. Dos imágenes imborrables: el cerrito y el cerro; el cementerio del cerrito, donde descansan los restos de Torres García y Manolita Peña. Desolación elegante, vegetación potente, líneas tranquilas y amplias, caballos bañándose en las charcas de nenúfares. Las "bellaombres", u ombús, dominan la escena. La arquitectura, salvo algunos epitafios corporativos, es muy digna. El alcalde Arana me conduce con orgullo de alcalde y de arquitecto. En el cerro el alcalde me muestra entusiasmado la iniciativa de unos ciudadanos que viven en lo alto, en la calle Barcelona, dominando todo Montevideo como si de Montjuïc se tratara: están pavimentando un sendero con adoquines que les cedió el Ayuntamiento. Arana pide -así se lo transmití al alcalde Joan Clos- una pieza gaudiniana, un banco, una fuente o un farol, para coronar la obra. Me doy cuenta entonces, en esa gris mañana de domingo rioplatense, que el último trimestre del año ha ido pasando y de que estoy haciendo más o menos lo que me propuse. Releer lo hecho. Pasear sin nostalgia por el recuerdo para ayudar a construir algo nuevo a otros. Explicarme. Explicarme a mí mismo en qué ha consistido ese tramo rico de mi vida, dejar que las impresiones se posen, que el agua turbulenta de lo pasado se aclare. Antes de pensar en nuevas cosas. Respetar la magnitud de lo vivido en los últimos 15 años. 116 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Aquella tarde sopló el sur en Montevideo y la luz austral lo inundó oblicuamente todo con ese enfoque preciso y un nivel de definición que las ciudades más cercanas al Ecuador rara vez conseguimos. 117 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1195 Title A name given to the resource Montevideo. DESDE ROMA Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Alcaldes Urbanisme Balanç Uruguai Ciutats Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. Activitat professional Articles https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4160/FMHP_01307.JPG 0627c58372373169bcef2e8db5847227 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 09/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Montilla arribant al pati gòtic del Palau de la Generalitat Subject The topic of the resource Polítics Administració autonòmica Presidents--Catalunya Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) Montilla, José, 1955- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/4161/FMHP_01308.JPG 5312ccbe05556e7e29a5c1f87a5ee3c8 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 09/11/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Bedmar,Jordi Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Montilla arribant al pati gòtic del Palau de la Generalitat Subject The topic of the resource Polítics Administració autonòmica Presidents--Catalunya Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) Montilla, José, 1955- Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies